Guia de l'exposició Defensem Catalunya! ~ Tricentenari 1714-2014 a l'INS Vescomtat de Cabrera

GUIA DE L’EXPOSICIÓ

L’Institut Vescomtat de Cabrera ha volgut sumar-se a la celebració del Tricentenari (1714-2014) amb l’exposició “Defensem Catalunya!”que aquí us presentem. En aquesta exposició podreu resseguir de forma visual i didàctica els fets històrics que van esdevenir ara fa tres-cents anys i que foren el més greu dels atacs a la identitat política, social i cultural de Catalunya. Després en van venir altres molts, però ni els uns ni els altres han aconseguit esborrar la nostra ànima nacional. No oblidar i conèixer el sentit de la nostra història ens ha ajudat sempre a retrobar allò que hem estat i som, i a defensar-ho davant de qualsevol mesquí intent.

Organitza Departament de Ciències Socials Coordina Xavier Blanch Col·laboren Ajuntament d’Hostalric, Ajuntament de Breda Impressió plafons Digital Online (Arbúcies) 1

2

Imatges 1, 2 i 3 A finals del s. XVII Catalunya era un estat que al llarg de la història, sense perdre la seva sobirania, s’havia unit federalment amb els territoris que conformaven la Corona d’Aragó (València, Mallorca i Aragó).

Imatge 1

Imatge 2

Imatge 3

3

Imatge 4 Els instruments de l’anomenat cogovern català eren les institucions reials i les institucions pròpiament catalanes.

INSTITUCIONS REIALS El Príncep-rei El Príncep de Catalunya a finals del s. XVII era el Rei de la Corona d’Aragó, i pertanyia a la família dels Habsburg o Àustries. El darrer rei d’aquesta casa va ser Carles II, que també era la màxima autoritat d’altres molts territoris, com per exemple del Regne de Castella.

El Virrei Com que el rei d’Aragó no podia exercir per si mateix el poder reial a tots els territoris, hi havia a Catalunya uns delegats que el representaven. El principal era el lloctinent del rei o virrei. La seva funció principal era mantenir l'ordre públic, exercir el comandament de les tropes reials a Catalunya (capità general), presidir el tribunal de justícia reial i encarregar-se de tota l'administració reial a Catalunya.

Les vegueries El Principat estava dividit en 12 districtes anomenats vegueries. Al capdavant de la vegueria hi havia el veguer, funcionari reial que exercia les competències reials al territori. Hi havia unes unitats inferiors a les vegueries, les batllies, on actuava el batlle. El batlle tenia funcions similars a les del veguer, però a escala comarcal i local.

Imatge 4

4

Imatge 5

Imatge 5 LES INSTITUCIONS CATALANES Al Principat de Catalunya els reis havien de respectar les lleis i els costums propis i moltes accions de govern havien de ser pactades amb les institucions que representaven els catalans (per això diem que eren protodemocràtiques): les Corts, la Diputació del General o Generalitat i els organismes de govern municipal, el principal dels quals era el de Barcelona, el Consell de Cent.

Les Corts Eren la institució màxima de l’Estat Català, una assemblea formada per homes dels tres estaments o braços: la noblesa, els eclesiàstics (l'alta jerarquia de l'Església) i el braç reial (la burgesia de les trenta-una ciutats). Les Corts catalanes tenien el poder de fer lleis, aprovar impostos i pactar amb els prínceps-reis. Al segle XIV les Corts van crear una delegació permanent per recollir els donatius i ocupar-se de totes les qüestions que hi estiguessin relacionades. Naixia així la Diputació del General o Generalitat.

La Generalitat o La Diputació del General Al S. XVII es va convertir en l'òrgan permanent més representatiu del Principat.

Vetllava pel compliment estricte de les Constitucions i de totes les altres lleis catalanes, interpretava els acords de les Corts, fomentava el comerç, mantenia

5

la pau i la seguretat públiques. La seva força es derivava de la seva potència econòmica, procedent de les rendes pròpies.

Els Consells Generals i Universitats Eren les institucions responsables de política municipal a gran part de les ciutats i pobles de Catalunya i estaven formats pels representats dels diferents estaments de cada localitat (la "mà major"- la gran burgesia -, la "mà mitjana" mercaders i botiguers - i la "mà menor" - menestrals). La seva responsabilitat era prendre les decisions de gestió de les ciutats i ho feien mitjançant la votació dels seus consellers, però el seu paper polític s'incrementava si podien enviar representants a les Corts.

La importància de la ciutat de Barcelona feia que el seu consell municipal, anomenat Consell de Cent, adquirís un protagonisme polític que anava molt més enllà del que inicialment li pertocava. En moments determinats, el Consell de Cent, conjuntament amb la Generalitat, es va atribuir la representació política del Principat enfront de la monarquia.

Tot aquest entramat institucional català defensava les Constitucions, les llibertats i els privilegis del Principat enfront del poder reial. Aquesta forma de govern s’anomena constitucionalisme.

Imatge 6

Imatge 6

6

Les Constitucions, privilegis i altres drets de Catalunya constituïen un conjunt de lleis que reflectien una cultura política fonamentada en el pacte, es van començar a recollir al segle XIII. Aquestes lleis eren drets formals que protegien els interessos dels catalans, tot i que d'uns més que d'altres. En una societat catalana en què les activitats econòmiques més pròsperes eren la producció artesanal i el comerç, els sectors burgesos enriquits dominaven les institucions del país que redactaven les "Constitucions, privilegis i altres drets" segons els seus interessos. Cada rei havia de convocar Corts i jurar constitucions. Per això diem que es tracta d’un règim constitucionalista, industrial-mercantil,i protodemocràtic.

Imatge 7

Imatge 7 Pel que fa a l’economia els darrers anys del segle XVII Catalunya va iniciar un moviment de creixement basat en el desenvolupament de la producció i de la comercialització agrícoles, i l'expansió d'una producció industrial situada també a les zones rurals, on es produïa bàsicament vi i fruita seca per vendre, i s’elaborava l'aiguardent, per exportar-la a Anglaterra i a Holanda. Tot això va estimular la construcció naval i la fabricació de bótes a les poblacions del litoral, algunes de les quals es van convertir en centres comercials econòmicament molt actius.

Però les novetats més importants es van produir en el sector tèxtil, ja implantat de forma dispersa a tot el territori. La competència francesa va fer que dels nuclis més importants es tiressin endavant diverses iniciatives per renovar el sector, com ara enviar menestrals a diversos països europeus per conèixer noves tècniques. Un altre sector a destacar era la indústria de la guerra, potenciada pels conflictes fronterers. El dinamisme productiu i comercial catalanovalencià contrastarà amb la decadència del model agrari castellà.

A nivell demogràfic, la recuperació econòmica va comportar que la població catalana superés els 450.000 habitants. En aquest context Barcelona era una capital dinàmica, el centre d'un país modern, lliure i amb inquietuds.

7

8

Imatge 8

Imatge 8 A finals de setembre del 1700 Carles II agonitzava. No tenia descendència i la successió se la disputaven els representants de dues de les grans famílies reials europees: l'arxiduc Carles, fill de l'emperador Leopold d'Àustria, i Felip de Borbó, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França.

Carles II va deixar les seves corones en herència a Felip, però amb tota probabilitat el testament va ser manipulat. El rei va morir el dia 1 de novembre, i quan la notícia va arribar a Versalles Lluís XIV va acceptar de bon grat el

9

testament, va proclamar el seu nét rei d'Espanya i el va enviar cap a Madrid, on va entrar com a Felip V de Castella. Amb moltes reticències també va ser reconegut momentàniament per les institucions catalanes com a Felip IV, Comte de Barcelona.

Imatge 9

Imatge 9 Les potències europees, partidàries del manteniment dels Àustries a Castella i Aragó, el mateix any 1701 van signar la Gran Aliança de la Haia, (Anglaterra, Portugal, Àustria, Holanda, Prussià, Hannover i Savoia) amb l’objectiu de defensar els drets dinàstics de l’Arxiduc Carles. Aquests països temien que França i Espanya acabessin en mans d'un mateix sobirà i el maig del 1702 van declarar la guerra als Borbons de França, es va iniciar d’aquesta manera la Guerra de Successió.

10

Imatge 10

Imatge 10

La Guerra de Successió va ser la primera gran guerra mundial lliurada a Europa i les seves colònies. S'enfrontaven dos models: d'una banda el projecte absolutista, i de l'altra el projecte industrial-constitucional.

•

•

L’absolutisme borbònic de Lluís XIV i del seu nét Felip V oferia un horitzó de liquidació de les llibertats polítiques i una escassa capacitat de desenvolupament de les forces productives, un sistema arcaïtzant que menava a la misèria, ja que mantenia intocables els privilegis de la noblesa i el clergat.

L’oposició a l’absolutisme definia les forces de progrés, nucleades per Anglaterra i Holanda, potències constitucionals i protodemocràtiques que estimulaven el desenvolupament del comerç, la manufactura i la indústria, i que impulsaven el creixement de les forces productives. L’Imperi austríac havia estat respectuós amb les tradicions polítiques dels territoris que agrupava, per la qual cosa Anglaterra i Holanda van empènyer Àustria a oposar-se als Borbons, defensant l’Arxiduc Carles. La guerra semblava l'única manera de parar l’absolutisme.

Els fronts europeus van ser els més importants en la guerra de Successió.

Exèrcits gegantins es van enfrontar al corredor de Flandes i al llarg del Rin. Els aliats van batre successivament les forces franceses.

El conflicte, de dimensió mundial, també va afectar la Península Ibèrica. El gruix de Castella va donar suport als Borbons, i els territoris de la Corona

11

d'Aragó, als Àustries; la moderna i pròspera Catalunya va influir de forma contundent en aquesta decisió. El juny del 1705 representants catalans van signar el pacte de Gènova, que els comprometia amb la causa austriacista alhora que Anglaterra garantia la integritat constitucional del Principat. Va ser un canvi de posició natural davant l'autoritarisme que havia desplegat Felip, d’aquesta manera Catalunya va optar per una via de futur congruent amb les posicions que li eren afins: mercantilisme, manufactura, indústria i constitucionalisme.

Quan els aliats van desembarcar a Barcelona els catalans, en bloc, es van fer austriacistes. El 7 de novembre del 1705, enmig del delirí popular, Carles jurava les Constitucions i passava a ser Carles III.

Imatge 11

Imatge 11 Felip V de seguida va atacar Barcelona, el 1706, però les forces de Carles van aconseguir aixecar el setge, van contraatacar i van ocupar Madrid, tot i que no s'hi van poder mantenir.

El 1707 el País Valencià va caure en mans dels Borbons després de la batalla d'Almansa. El 1710 hi va haver una nova ofensiva austriacista i Carles III va ocupar Madrid, però tampoc en aquesta ocasió va tenir força per sostenir-se.

12

Els aliats van haver de retrocedir, però Catalunya restava en mans de Carles III.

Imatges 12 i 13

Imatge 12 El març del 1711 l'exèrcit borbònic es va emparar de Balaguer, Cervera, Morella i Miravet; al nord els francesos dominaven l'Empordà, el Gironès i part d'Osona. Els imperials van poder parar l'enemic, en la duríssima batalla de Prats de Rei, a Cardona i a Hostalric.

Imatge 13

13

Anglaterra va patir esgarrifoses pèrdues durant la guerra, a més, el cost de la guerra es va fer insostenible i el 1711 Anglaterra, esgotada econòmicament, considerava de manera oberta l'abandonament de la lluita, i també Holanda.

Però el canvi de posició britànic també s'explica per un altre fet, el 17 d'abril del 1711 va morir a Viena l’emperador del Sacre Imperi Germànic Josep I, i va nomenar hereu al tron imperial el seu germà l’arxiduc Carles, proclamat com a emperador Carles VI. Per a la Gran Bretanya i Holanda era indigerible que Carles governés, alhora, el Sacre Imperi Romanogermànic, Àustria i els regnes hispànics. Va ser llavors que francesos, anglesos i holandesos van decidir que era el moment d'aturar la guerra i negociar.

Havia arribat l'hora del pacte a Europa, però no al front català. El 27 de setembre del 1711 Carles va abandonar Barcelona per assistir a la pròpia coronació a Viena; la seva esposa, Elisabet de Brunswick, es va quedar a Barcelona com a lloctinent. Al cap de poc començaven les converses de pau a Holanda, a la ciutat d'Utrecht. Àustria no hi va voler participar, ans al contrari, va provar de frenar les converses de pau i va intentar mantenir l'aliança, però no ho va aconseguir. Davant aquesta situació, va optar per continuar la lluita en solitari i durant la primavera del 1712 va desplaçar noves tropes als Països Baixos per tal de revifar la guerra.

Al Principat la lluita continuava. Felip volia arribar a una pau definitiva, però amb els catalans sotmesos. La campanya del 1712 havia de començar amb una nova ofensiva borbònica, però els imperials van poder mantenir els fronts.

Mentrestant, les converses d'Utrecht perfilaven el futur. Els destacaments militars britànics que defensaven Catalunya, coherents amb la posició del seu govern, van reembarcar tropes, i també ho van fer portuguesos i holandesos.

De resultes de les converses d'Utrecht Felip va ser reconegut com a rei de Castella i Aragó, amb el compromís de renunciar a la corona de França i a canvi de cedir alguns territoris. Catalunya quedava abandonada també pel seu rei, que retirà tots els seus efectius militars i la deixà en mans de l’exèrcit de Felip V que no renunciaria a exercir el seu poder absolut a Catalunya, un territori rebel que calia castigar amb severitat.

La Junta de Braços (les Corts sense el rei) va ser convocada el 30 de juny del 1713 per discutir la situació. El 5 de juliol els braços van decidir. L’eclesiàstic es va inhibir i el militar va optar per la submissió. El braç reial es va decidir per la resistència en defensa de les «Constitucions, usos, costums i immunitats del present Principat». A la matinada del dia 6 el braç militar va rectificar i també va optar per la resistència.

En contra del que pugui semblar, la resistència era una opció possibilista.

L’entrega al Borbó significava un punt final definitiu, un camí sense retorn, atès que les intencions del monarca ja havien quedat clares a València i Aragó, i tothom sabia quines eren les seves pretensions respecte a Catalunya. Els catalans tenien el convenciment que podien guanyar militarment: Barcelona era una plaça d'armes imponent i tenien una sobrada experiència militar i

14

comandaments eficaços, i tot el país es podia alçar en armes contra l'invasor i potser els antics aliats els tornarien a donar suport.

El dia 9 de juliol del 1713, amb l'empenta del convenciment en la victòria, la Generalitat feia públic el ban de guerra i formulava una crida a la defensa demanant als municipis que es mantinguessin en obediència a l'emperador.

La Junta dels Tres Braços Generals, el conjunt de Juntes, amb la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, van formar el govern del Principat i van encarregar el comandament de l'exèrcit a Antoni de Villarroel. També es va organitzar una lleva de voluntaris que va permetre que catalans, valencians i aragonesos formessin, amb els artillers mallorquins, el nucli dur del nou exèrcit.

En aquell moment els únics nuclis estables de resistència eren la ciutat de Barcelona, que comptava amb uns 5.000 homes per a la seva defensa, i el castell de Cardona, a més del suport que es pogués rebre des de Mallorca, encara en mans austriacistes. La resta del territori català estava ocupat per les tropes borbòniques, uns 25.000 soldats.

El dia 25 de juliol de 1713, l'exèrcit borbònic castellà del duc de Pòpuli, format per uns vint mil soldats, va començar a encerclar Barcelona. Durant mesos van intentar doblegar Catalunya, van canonejar salvatgement Barcelona i va aterrir el territori amb una repressió criminal contra la població civil. Tot va ser inútil: Barcelona resistia i el territori no es va doblegar, ans al contrari, al principi del 1714 la resistència armada contra l'exèrcit borbònic es va revifar arreu.

Malgrat alguns fracassos militars (que van impedir la conquesta d’Hostalric i Castellciutat, i la perdua de combois mallorquins amb ajuda dels barcelonins) a l'entrada de l'estiu del 1714 els catalans guanyaven la guerra. En un any les forces de Pòpuli no havien pogut imposar-se i la derrota de Felip V semblava inevitable. Llavors Lluís XIV va decidir intervenir, perquè la resistència catalana podia capgirar els acords d'Utrecht, i el gruix de l'exèrcit francès es va posar en marxa contra Catalunya. El dia 6 de juliol va arribar davant Barcelona el duc de Berwick (el nou cap borbònic) i es van concentrar al voltant de Barcelona quaranta mil combatents, que s'havien de sumar als quaranta-set mil que ocupaven el Principat. Tot plegat, un formidable corró contra un país que amb prou feines depassava el mig milió d'habitants.

Imatges 14,15,16 i 17 Durant l’agost de 1714 Berwik va començar a construir trinxeres d'expugnació i va intentar diferents assalts a la ciutat però va ser severament derrotat. Les possibilitats dels catalans ja havien arribat al límit. Villarroel considerava que la defensa ja no era viable després dels centenars de morts que havien patit en els darrers combats, però l'entorn del conseller en cap, Rafael Casanova, es va manifestar partidari de la resistència.

15

Imatge 14

Imatge 15

16

Imatge 16

Imatge 17

17

Imatges 18, 19

Imatge 18 L'Onze de Setembre les forces de Berwick van llançar l'assalt definitiu. Es va combatre de forma aferrissada a cada baluard, porta o carrer, però malgrat l’heroica resistència dels barcelonins, el triomf borbònic semblava inqüestionable a la fi de la jornada.

Imatge 19

18

Imatge 20 En els últims intents de defensa Rafael de Casanova fou ferit al Baluard de Sant Pere quan enarborava el penó de Santa Eulàlia.

Imatge 20 Finalment Antoni Villaroel, com a cap militar de la plaça, va assumir la responsabilitat de la rendició. Berwick, astorat per la resistència, i tot i tenir ordres explícites de Felip V de saquejar i destruir la ciutat, va considerar que calia evitar que les seves tropes patissin un nou carnatge esgarrifós, per la qual cosa va acceptar la capitulació de la ciutat. Per la seva banda, els comandaments catalans també van entendre que la resistència havia arribat al límit i que calia negociar per mirar de salvar vides i la ciutat mateixa. A les tres de la tarda els catalans van tocar parlament i Berwick el va acceptar. La rendició va comportar la salvaguarda de persones i béns. Al capdavall, la resistència a ultrança del darrer dia va salvar Barcelona de la destrucció. Cardona, la darrera fortalesa austriacista, va capitular el 18 de setembre. Havia acabat una de les epopeies més singulars del segle XVIII.

19

20

Imatge 21

Imatge 21 Felip V va rebre amb disgust la notícia que Barcelona seguia en peu i que l'honor de França garantia la supervivència de la ciutat i la seva gent.

Tanmateix, va pensar, calia escarmentar aquella gent, i el 22 de setembre el marquès de Lede va arribar com a nou governador en nom de Felip V Contravenint els pactes de Berwick, el marquès de Lede va capturar tots els comandaments de l'exèrcit català que va poder. Villarroel, Basset, Sebastià Dalmau, Thoar, Bellver i un total de vint-i-dos caps van ser detinguts, i després la repressió es va estendre a altres militars. La majoria d'ells van passar la resta de la vida a la presó, i altres, com el general Moragues, van ser executats. Les banderes dels catalans van ser cremades i un gran exèrcit d'ocupació es va establir a Catalunya.

21

Imatges 22, 24, 25 i 26

Imatge 22 Les institucions i les Constitucions catalanes van ser derogades, amb la qual cosa desapareixien més de cinc segles de llibertat política, i la pressió fiscal es va acarnissar amb el país; encara es va elaborar un acurat cadastre per tal de planificar l'espoliació sistemàtica.

22

Imatge 23

Imatge 23

23

Imatge 24

Imatge 25

Imatge 26

24

Imatges 27, 28 i 29

Imatge 27 Amb el Decret de Nova Planta Catalunya s'igualava a les altres províncies espanyoles i passava a ser governada per un capità general. Barcelona es va omplir de casernes, el barri de la Ribera va ser parcialment arrasat i per controlar la ciutat es va construir una gegantina Ciutadella; fins i tot les campanes de bronze de la catedral van servir per fondre els canons de la Ciutadella que apuntaven a la ciutat... Els catalans van ser desarmats. ... El mal que havia començat a Almansa el 1707 s'allargaria durant segles... A molts llocs de la Corona d’Aragó la imatge reial de Felip V es penjarà cap avall per manifestar l’odi a un monarca tant repressor. Lúltima imatge de la exposició presenta un mapa politic oficial de mitjans del s XIX on es continua entenent la Corona d’Aragó com un territori conquerit i “assimilat”.

25

Imatge 28

Imatge 29 26

Apèndix Hostalric i la Guerra de Successió La vila d’Hostalric es troba situada en un punt estratègic, dalt d’un turó a la vora esquerra del riu Tordera, que domina el més tradicional dels camins que anaven antigament de Barcelona cap a França. El castell d’Hostalric, amb orígens medievals, va ser enderrocat l’any 1695 per ordres del mariscal francès duc de Noailles i un any més tard es va començar a reconstruir a partir de la planificació de l’enginyer militar Josep Chafrion.

L'any 1701 va arribar a Hostalric Felip V, que acabava de ser nomenat rei, amb la seva esposa. Va ser en aquesta població on els representants de la ciutat de Barcelona li van retre homenatge.

Durant la Guerra de Successió, a Hostalric hi va haver una de les principals fortaleses austriacistes de les comarques gironines. Durant l’agost del 1713 l’expedició del Diputat Militar, Antoni de Berenguer i Novell, va passar per la fortalesa d’Hostalric per tal de reforçar la plaça militar. L’expedició buscava afavorir la rebel·lió contra l’invasor borbònic. L’objectiu de mantenir la plaça d’Hostalric va acabar fracassant, i el 17 d’agost de 1713 el general austriacista Wallis lliurava la fortalesa d’Hostalric a l’exèrcit borbònic i embarcava les seves tropes alemanyes a les naus del general britànic Jennings el 19 d’agost, en plena evacuació de les tropes imperials de Catalunya, tal com havia decidit el comandant general Guido von Starhemberg en el Conveni de l’Hospitalet. La guerra no s’havia acabat encara a Hostalric.

El 13 de gener de 1714, durant la revolta antifiscal contra l’administració borbònica que es va anar estenent per Catalunya, els sometents de les Guillaries van vèncer el destacament borbònic d’Hostalric, format per 740 soldats i 130 cavalls. Al final del mes de maig, el coronel austriacista Ermengol Amill va atacar, amb els seus fusellers de muntanya, la guarnició borbònica d’Hostalric i va aconseguir prendre’ls un total de 135 mules. Uns anys després, en esclatar la Guerra de Successió, un cop conquerida la vila per les tropes felipistes, aquest rei va ordenar la construcció de l'actual castell i la reconstrucció de les muralles

27

TRICENTENARI

INS VESCOMTAT DE CABRERA HOSTALRIC

28