Revista Ciutadans 15

ciutadans 2018 · núm 15

La bretxa salarial a Andorra

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult dels microestats europeus

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

2

Continguts

3

Editorial

4

La bretxa salarial a Andorra

12

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult

22

28

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

36

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra.

Una aproximació a través de les xarxes personals

Ciutadants Revista anual 2018 Edita: Centre de Recerca Sociològica Correcció lingüística: Pites Roure Disseny i maquetació: Jecom disseny Dipòsit legal: AND-454-2004

Col·laboradors d’aquest número. Núria Segués, Joan R. Micó, Cristina Rico, Valentí Roure, Aura Trifu, Judith Pampalona.

Fotografies. Fotos de Pep Graell, menys als articles: «Arcavell: protagonistes d’un poble ocult», fotos de Valentí Roure. «Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible», fotos de Aura Trifu. Portada de Valentí Roure.

Institut d’Estudis Andorrans. President: Eric Jover · Director: Jordi Guillamet.

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez, Meritxell Moya i Vicente Zapata · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.

Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans.

Si voleu publicar-hi, heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21-23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

3

EDITORIAL Un dels projectes més importants que porta a terme el CRES durant aquest any és la participació en la setena onada de l’enquesta mundial de valors. Aquesta investigació està promoguda per l’Association World Values Survey (WVS), que es dedica a analitzar els canvis de valors, les creences i l’estabilitat cultural i el seu impacte en el desenvolupament econòmic, social i polític en diferents societats del món.

L’estudi va començar el 1981 i consisteix en enquestes representatives de cada societat realitzades en gairebé 100 països, que contenen gairebé el 90 per cent de la població mundial. De fet, la WVS és de les investigacions en ciències socials més importants del món, tant pel volum de països que hi participen, perquè té dades comparatives des de fa més de 35 anys, com pel nombre de persones enquestades en aquesta darrera onada, gairebé 400.000. A més, el de la WVS és l’únic estudi acadèmic que abasta tot el ventall de variacions globals, des de països molt pobres fins a països molt rics, en totes les principals zones culturals del món.

El CRES ja va participar per primera vegada en aquesta enquesta l’any 2005 i, gràcies a la col·laboració i el cofinançament de la Fundació Julià Reig, en forma part des d’enguany.

La metodologia emprada ha de seguir de manera rigorosa les indicacions de la WVS. El qüestionari que s’utilitza és el mateix a tots els països i l’organització en valida les traduccions.

La durada de cada enquesta és d’uns 50 minuts. La mostra d’Andorra ha estat de 1.000 persones enquestades, escollides aleatòriament, que representen de manera proporcional tots els perfils de la societat andorrana. El treball de camp s’ha fet al llarg dels mesos d’estiu d’enguany i els primers resultats es publicaran a principis de l’any 2019.

Durant els anys vinents hi ha previst continuar analitzant l’enquesta per poder publicar estudis aprofundits d’algunes de les temàtiques que s’hi tracten, en col·laboració amb altres centres de recerca, i aprofitant la molta base teòrica emanada d’aquesta investigació arreu del món.

A més, a la pàgina web de www.worldvaluessurvey.org podreu accedir als resultats de totes les onades anteriors i podreu fer una comparativa dels resultats de les preguntes per països.

4

LA BRETXA SALARIAL A ANDORRA Una de les desigualtats de gènere més clares que encara hi ha a les nostres societats es constata cada cop que es publiquen els resultats de les mitjanes dels salaris de les persones ocupades per gènere: l’any 2017 el salari mitjà femení era el 76,8% del dels homes, segons dades de la CASS. Ara bé, aquesta desigualtat, és producte d’una discriminació directa entre homes i dones que per la mateixa feina i en les mateixes condicions laborals tenen un salari diferent?, és producte d’altres desigualtats que porten com a conseqüència aquesta diferència de mitjanes de salaris?, o és una barreja? I, en tot cas, quins són els factors que més determinen aquesta bretxa?

Com en tots els fenòmens socials, la resposta no és fàcil, però amb les dades de què es disposa en el context andorrà, en aquest article es vol analitzar la qüestió i donar eines per entendre millor quins són els factors que porten com a resultat aquesta diferència salarial entre homes i dones.

1. Situació del mercat laboral a Andorra: participació femenina La taxa d’ocupació1 de les persones assalariades és lleugerament més alta entre les dones que entre els homes (l’any 2017, la taxa dels homes se situava en el 63,8%, mentre que la de les dones era del 66,4%2), una dada que indica la plena normalització de la presència de la dona en el món del treball a Andorra.

En canvi, pel que fa als treballadors per compte propi, la proporció de dones és molt inferior a la d’homes (un 32% i un 68%, respectivament). Aquesta xifra representa una desigualtat evident entre homes i dones, ja que els treballadors per compte propi són en una part important empresaris i professionals liberals, amb remuneracions més altes.

Si s’inclouen aquests treballadors en el càlcul de la taxa d’ocupació (assalariats més autònoms), l’any 2017 la taxa d’ocupació de les dones assalariades i autònomes és del 73,7% i la dels homes, un 78,3%. 3

Autors: Núria Segués Joan R. Micó Sociòlegs i investigadors del CRES

La taxa d’ocupació als països d’Europa s’ha calculat tenint en compte el conjunt de persones que treballa d’entre 20 i 64 anys. Les taxes d’ocupació femenina més altes d’Europa són les d’Islàndia (84,5%), seguides de les del Regne Unit (79,8%), Suïssa (77,4%), Alemanya (75,2%) i Dinamarca (73,7%). Andorra és també en aquest grup, a distància de països com Espanya i França o la resta del sud d’Europa.

2. Anàlisi de les dades salarials per gènere Per entendre els tipus de desigualtats que condicionen la bretxa salarial a Andorra, hem d’analitzar en primer lloc les dades quantitatives disponibles en relació amb aquestes diferències de remuneració:

Taula 1 Evolució del salari mitjà per sexe des del 2005 (en euros), segons dades de la CASS Salari mitjà per sexe Homes

Dones

Ràtio dona/home4

2005

1.906

1.370

71,9

2010

2.270

1.696

74,7

2015

2.236

1.735

77,6

2017

2.287

1.757

76,8

Font: CASS. Elaboració pròpia.

Amb la mitjana de tots els salaris dels assalariats i assalariades (incloent supòsits amb hores extra i tot tipus de jornada i categoria professional), tot i que en els darrers dotze anys ha disminuït la diferència, l’any 2017 el salari mitjà de les dones era encara el 76,8% del salari dels homes.

1 La taxa d’ocupació és la proporció d’assalariats respecte al total de població registrada entre els 16 i els 64 anys.

2 https://www. observatorisocial.ad/ observatoris/143-observatorigenere/763-laboral.

3 Aquest càlcul s’ha fet mitjançant el nombre de treballadors assalariats provinent del Departament d’Estadística i el nombre de treballadors per compte propi extret de la CASS. Cal remarcar que hi ha una sèrie de limitacions a l’hora d’interpretar aquesta dada, ja que d’una banda les dades del Departament d’Estadística són una estimació del nombre d’assalariats a temps complet i, d’altra banda, el càlcul no té en compte l’edat dels treballadors.

4 La ràtio dona/home és el quocient entre el salari mitjà de les dones i el dels homes.

5

La bretxa salarial a Andorra

Gràfic 1 Percentatges d’homes i de dones en funció del rang salarial* en el període de novembre 2015 a agost 2017 Percentatge d’homes i de dones en funció del rang salarial durant el període escollit 80,0% 60,0% 40,0%

57,7%

56,0% 44,0%

42,3%

45,0%

55,0%

53,4% 46,6%

57,5% 42,5%

64,5%

56,9% 43,1%

35,5%

20,0% 0,0%

< 991,47 €

>= 991,47 i < 1.200 €

>= 1.200 i < 1.500 €

% d’homes per rang salarial durant el període

>= 1.500 i < 2.000 €

>= 2.000 i < 2.500 €

>= 3.000 €

>= 2.500 i < 3.000 €

% de dones per rang salarial durant el període

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de la CASS. *No s’inclouen les gratificacions tipus hores extraordinàries, primes i d’altres que puguin incrementar el salari global.

Al gràfic 1 es veu clarament que les dones estan més representades dins dels salaris més baixos i els homes són clarament majoritaris en les franges més elevades. Aquesta diferència és més elevada a mesura que els salaris són més alts.

3. Anàlisi de les causes de la desigualtat entre homes i dones La diferència entre la remuneració dels homes i de les dones és multicausal. Però a grans trets es podrien agrupar les explicacions en dos tipus:

La desigualtat indirecta

5 Segons un informe sobre igualtat entre homes i dones a la Unió Europea l’any 2017, les jornades parcials són una estratègia per mantenir la dona vinculada al mercat laboral, especialment després d’haver estat mares. Tanmateix convé aclarir que a Andorra la proporció de dones ocupades a mitja jornada és inferior que a la mitjana europea (31% per un 18% a Andorra).

Està determinada per una sèrie de característiques tant personals com professionals relacionades amb els rols de gènere, i consegüentment afecta en el paper dels homes i les dones tant en la societat com en el mercat de treball (conciliació de la vida laboral i familiar, temps de treball, tipus d’estudis, professions escollides...).

La desigualtat directa Fa referència a la variable sexe, que determina que només pel fet de ser dona hi ha una retribució menor amb la mateixa feina i amb les mateixes condicions contractuals que un home.

3.1. Desigualtat indirecta Amb les dades disponibles, podem fer una aproximació a les desigualtats indirectes següents:

a) Tipus de jornada Destaca que les dones ocupen en una proporció més gran llocs de treball a jornada parcial (18% per un 5% d’homes), i naturalment el salari percebut és menor que si treballessin tota la jornada. El que no es pot inferir d’aquestes dades és si les dones que treballen a jornada parcial ho fan voluntàriament o involuntària, però previsiblement el fet que moltes dones continuïn sent les responsables de la cura de la família i de les tasques de la llar fa que hagin escollit jornades reduïdes a l’hora de treballar fora de casa.5

Taula 2 Tipus de jornada per sexe l’any 2015 Homes

Dones

Total

1.847

913

934

Completa

88,6

95,1

82,2

Parcial

11,4

4,9

17,8

Font: EFT, elaboració pròpia.

6

La bretxa salarial a Andorra

En el context andorrà, a més a més, s’hauria d’analitzar si la maternitat és un punt d’inflexió a l’hora d’escollir feines de jornada reduïda, o si s’escullen feines que facilitin la conciliació amb les tasques de la llar i la cura dels infants.6

b) Tipus de contracte

Taula 3 Durada del contracte per sexe l’any 2015

Però, s’ha de destacar que les dones tenen més contractes temporals al sector del comerç, a l’hoteleria i restauració i, sobretot, als organismes financers i les assegurances. Per contra, els homes tenen més contractes temporals sobretot a l’administració pública, educació, sanitat i activitats socials, i als serveis personals. S’hauria de fer una anàlisi més detallada per veure fins a quin punt aquestes diferències en relació amb la temporalitat per sectors són conseqüència d’una desigualtat de gènere.

c) Dualitat laboral, segregació sectorial i ocupacional Homes 9.759

Dones 859

Indefinida

88,7

87,4

Determinada o temporal

10,9

12,1

NS/NC

0,4

0,5

Total

Font: EFT 2015.

En aquest cas no hi ha diferències significatives per gènere, ja que un 12% de dones tenen contractes d’una durada determinada davant d’un 11% d’homes.

% Treballadors amb contracte temporal per activitat i sexe. EFT 2015 Total Homes Dones Indústria, producció i distribució energia, gas i aigua Construcció i activitats relacionades Comerç i reparació de vehicles Hoteleria i restauració Transport, emmagatzematge i comunicacions Organismes financers i assegurances

8,3

7,1

10,0

6,0

5,9

6,7

6,6

4,0

8,8

12,7

8,6

15,8

4,3

5,1

0,0

11,3

5,0

17,5

Serveis empresarials.

Act. immobiliàries i de lloguer Administració pública, educació, sanitat i act. socials Serveis personals Llars que ocupen personal domèstic

11,0

12,2

10,0

19,7

27,2

15,8

24,7

27,0

22,9

0,0

0,0

0,0

Total

11,6

10,9

12,1

Pel que fa a la proporció d’ocupats per activitat i sexe, cal tenir en compte que existeix una segregació sectorial de gènere7 en el mercat andorrà. De fet, el 2016 hi havia cinc sectors més masculinitzats (agricultura i ramaderia, indústries manufactureres, producció i distribució d’energia, construcció, i transport i comunicacions) i cinc de més feminitzats (educació, activitats sanitàries i veterinàries i serveis socials, llars que ocupen personal domèstic, organismes extraterritorials, i treball domèstic a la comunitat). I hi havia tres sectors on la representació d’homes i de dones és gairebé igual: hoteleria, sistema financer i comerç i reparació de vehicles de motor.

La desigual concentració d’homes i dones en els diferents sectors (agreujada, com veurem més endavant, pel tipus d’ocupació), és també un motiu de la bretxa salarial: els sectors i les ocupacions més feminitzats tenen una mitjana de salari inferior que sectors i ocupacions on hi ha majoria d’homes.

Entre les explicacions, podríem destacar que moltes d’aquestes ocupacions més feminitzades tenen menys «prestigi social», però també que l’entrada de la dona al món laboral no ha estat igual en tots els sectors i ocupacions (com a conseqüència de la diferent distribució de rols i divisió sexual del treball, que tradicionalment s’ha construït culturalment a partir de les estructures d’una societat patriarcal fins no fa pas gaire, on hi havia feines que es consideraven més «femenines», com ara totes les relatives a la cura dels altres o feines com les administratives o la venda, i feines més «masculines», com els oficis relacionats amb la construcció o la mecànica). Això porta com a conseqüència que els sous en aquest tipus de feines vagin a la baixa, com a efecte en el mercat laboral de l’oferta i la demanda: com més potencials treballadors hi hagi per fer una feina determinada, més possibilitats que el salari sigui més baix. Un exemple en serien oficis típicament «femenins» com ara la perruqueria o tots els relacionats amb l’estètica, on les

6 Alemanya, Holanda i el Regne Unit són els països d’Europa amb més proporció de dones que treballen a temps parcial (46%, 74% i 39%, respectivament), i són també els països on hi ha més flexibilitat laboral. No obstant això, també són dels països amb més prestacions familiars, sobretot per incentivar la natalitat.

7 Es llegeix mitjançant l’Indicador de representació; quan és superior a 1,25 significa que hi ha feminització o masculinització del sector.

7

La bretxa salarial a Andorra

Taula 4 Assalariats per branca d’activitat el 2016 (segregació sectorial) Homes Dones Nre. Participació 8 Representació9 Concentració10 Nre. Participació Representació Concentració Total Agricultura, ramaderia, caça i silvicultura Indústries extractives Indústries manufactureres Producció i distribució d’energia elèctrica, gas i aigua Construcció Comerç i reparació de vehicles de motor Hoteleria Transport i comunicacions Sistema financer Activitats immobiliàries i serveis empresarials Administració pública i seguretat social Educació Activitats sanitàries i veterinàries, serveis socials Altres activitats socials i serveis personals Llars que ocupen personal domèstic Organismes extraterritorials Treball domèstic a la comunitat Total

114

66,7

1,32

0,62

57

33,3

0,7

0,7

171

1 923

33,3 63,6

0,66 1,26

0,01 4,99

2 529

66,7 36,4

1,3 0,7

1,3 0,7

3 1.452

123

76,9

1,52

0,66

37

23,1

0,5

0,5

160

2.524

89,6

1,77

13,63

292

10,4

0,2

0,2

2.816

4.299

49,1

0,97

23,22

4.455

50,9

1,0

1,0

8.754

2.453 728 1.014

52,2 66,1 52,1

1,03 1,31 1,03

13,25 3,93 5,48

2.250 374 933

47,8 33,9 47,9

1,0 0,7 1,0

1,0 0,7 1,0

4.703 1.102 1.947

2.128

46,6

0,92

11,49

2.442

53,4

1,1

1,1

4.570

1.980

45,9

0,91

10,70

2.337

54,1

1,1

1,1

4.317

163

27,9

0,55

0,88

422

72,1

1,5

1,5

585

389

20,2

0,40

2,10

1.537

79,8

1,6

1,6

1.926

1.544

56,5

1,12

8,34

1.189

43,5

0,9

0,9

2.733

81

7,1

0,14

0,44

1.057

92,9

1,9

1,9

1.138

6

35,3

0,70

0,03

11

64,7

1,3

1,3

17

79,4

1,6

1,6

209

49,4

1,0

1,0

36.603

43

20,6

0,41

0,23

18.513

50,6

1,00

100

166 18.090

8 La participació correspon al percentatge d’homes o de dones en cadascun dels sectors en relació amb el total d’homes i dones.

9 La representació equival a la participació femenina/masculina dividida pel percentatge total de dones/homes.

10 És la concentració (o percentatge) de dones/homes en aquell sector. Càlcul: nombre de dones/homes en el sector / total de dones/homes.

condicions salarials són molt diferents de les dels oficis més «masculins». Per contra, en oficis encara força masculinitzats, com per exemple fusters, lampistes, etc., que la majoria de les dones i una bona part dels homes no escullen com la seva possible ocupació, els salaris són relativament més elevats.

Com hem dit abans, un altre aspecte que cal considerar és que moltes dones busquen un determinat tipus de feina que els permeti conciliar la vida familiar, i per aquest motiu hi ha una entrada massiva en certes feines: un exemple seria la feina de cambrera d’habitació, que és exigent però que es treballa en jornades intensives, sobretot als matins. Un altre exemple serien les feines més administratives; a banda que la informatització ha reduït la necessitat d’aquests tipus d’ocupacions en el mercat laboral, l’oportunitat de poder treballar de dilluns a divendres (per poder conciliar la vida familiar i professional) i el seu prestigi social són al·licients per a moltes dones a l’hora de

voler-hi accedir. D’altra banda, el fet que les feines feminitzades siguin una prolongació dels rols domesticofamiliars tradicionals i que fins ara no fossin feines remunerades, fa que quan entren a formar part del mercat estan menys valorades pel que fa a sou que les feines a què tradicionalment sempre s’havia atribuït un valor de canvi (la majoria de les quals coincideixen en el fet de ser feines masculinitzades).

d) Antiguitat Un altre factor que alenteix la reducció de la bretxa salarial entre homes i dones té a veure amb el moment en què s’ha entrat al mercat laboral i els anys d’antiguitat als llocs de treball.

La hipòtesi seria que si bé es cert que les noves generacions de dones tenen més formació que els homes i que per aquest motiu moltes estan accedint a feines més qualificades, això no es tradueix de manera immediata en una reducció de la bretxa

8

La bretxa salarial a Andorra

salarial en aquestes ocupacions: d’una banda, en aquestes feines hi ha més proporció d’homes que tenen més antiguitat, alguns càrrecs més alts, i en conseqüència salaris més elevats. D’altra banda, les condicions salarials a l’entrada de moltes d’aquestes feines actualment no són tan avantatjoses com ho eren fa uns anys, és a dir que els canvis en el mercat laboral han portat com a conseqüència que els joves (tant homes com dones) entrin en el mercat laboral en pitjors condicions i per tant la bretxa de gènere es relaciona també amb la generacional.

e) Tipus de formació El curs 2017-2018,11 un 58% dels estudiants universitaris són dones i un 42%, homes. Aquest és un senyal que fa pensar que de mica en mica es revertirà part d’aquesta bretxa, ja que hi ha més dones que accedeixen als estudis universitaris i lògicament tindran més oportunitats laborals a la seva vida.

Però, tot i aquesta majoria de dones universitàries en les darreres dècades, encara hi ha una segmentació per gènere a l’hora d’escollir els estudis: amb la mostra d’estudis de la taula 5 s’observa que les dones són majoria en publicitat i relacions públiques, treball social, farmàcia, ciències de l’educació i relacionats, o psicologia. És cert que s’aprecia un canvi de tendència evident, ja que les dones han aconseguit ser majoritàries també en medicina i odontologia, dret i

periodisme. Però, per contra, els homes continuen sent majoria en estudis com informàtica o enginyeria.

Els valors dominants fins fa no gaire a la nostra societat (la dona «cuidadora», amb més «sensibilitat» per a certes professions, o més «avesada» a estudis relacionats amb les lletres) porten con a conseqüència que encara s’arrossegui una segmentació en els estudis per gènere (també molt present en els estudis de formació professional o en les branques que els estudiants escullen a secundària i batxillerat), que condiciona una entrada desigual al mercat laboral que pot dificultar la disminució de la bretxa salarial, tot i que, com hem comentat abans, hi ha un canvi de tendència clara cap a la igualtat per gènere a l’hora de triar els estudis.

f) Segregació ocupacional (vertical) Un factor fonamental per entendre la bretxa salarial és la segmentació vertical. La proporció de dones que ocupen llocs de responsabilitat a les empreses és clarament inferior a la d’homes i, d’altra banda, les feines que estan a la part més baixa de l’escalafó laboral estan ocupades majoritàriament per dones: hi ha una proporció més gran de dones que tenen ocupacions que se situen en l’escala laboral mitjana-baixa, que són empleades administratives (17% per un 5,5% d’homes), treballadores de serveis (30% per un 17% d’homes) i treballadores

Taula 5 Mostra d’alguns estudis universitaris escollits pels estudiants per gènere. Curs 2017-2018 Estudis Publicitat i Relacions públiques Treball social Criminologia Farmàcia Belles Arts Ciències de l’Educació, Pedagogia, Educació Psicologia Medicina i Odontologia Periodisme, Comunicació Dret Historia i Humanitats Filologies i Filosofia Administració d’empreses Enginyeries Economia Informàtica Font: Institut d’Estudis Andorrans

N 0 0 0 0 1 18 12 8 7 49 11 4 126 43 14 25

Nois

% 0 0 0 0 13 17 22 27 35 38 39 40 57 75 78 89

N 11 10 6 5 7 91 43 22 13 80 17 6 95 14 4 3

Noies

% 100 100 100 100 88 83 78 73 65 62 61 60 43 25 22 11

Totals 11 10 6 5 8 109 55 30 20 129 28 10 221 57 18 28

11 Registre d’Universitaris.

Institut d’Estudis Andorrans.

9

La bretxa salarial a Andorra

Taula 6 Ocupació per sexe l’any 2015

Personal directiu Tècnics i professionals Comandaments intermedis (encarregats, caps) Empleats administratius Treballadors qualificats i semiqualificats manuals (agricultura, construcció, indústria, conductors) Treballadors qualificats i semiqualificats de serveis (restauració, comerç, seguretat, serveis personals) Treballadors no qualificats

no passa en la major part dels homes), el resultat és que a condicions iguals, tinguin més dificultats per poder ascendir en la seva carrera professional.

Homes

Dones

11,3 20,7

3,5 25,4

5,7

1,9

5,5

17

30,7

1,5

17,3

30,1

8,9

20,6

En tot cas, seria molt interessant poder fer un estudi més aprofundit dels mecanismes que tenen com a conseqüència aquesta desigualtat tan important.

3.2. Desigualtat directa És la desigualtat que comporta que una dona i un home, ocupant el mateix lloc de treball i les mateixes condicions horàries i de tipus de feina, tinguin un salari diferent.

Font: EFT. Elaboració pròpia.

no qualificades (21% per un 9% d’homes). Contràriament, els homes són més nombrosos en els càrrecs jeràrquics (un 17% dels homes per un 5,4% de les dones). Una dada que matisa la segregació ocupacional és que hi ha una proporció més gran de dones en càrrecs tècnics que homes (25,4% per 20,7%).

Aquesta desigualtat es retroalimenta amb les anteriors, ja que si les dones treballen més a mitja jornada, si dediquen més temps a la llar o a la família (i no poden dedicar tant de temps a la feina com els homes), si el fet de tenir fills els comporta una aturada temporal de la vida laboral (cosa que

Per aquest motiu hem comparat la mitjana dels salaris per hora treballada per sexe i ocupació, encara que amb les dades que hem aconseguit no és gens fàcil esbrinar quina és la proporció de desigualtat que emana directament d’aquesta discriminació i quina està determinada per altres factors com ara l’antiguitat a l’empresa o les funcions assumides en cada ocupació, ja que no hi ha prou informació.

Aquesta manca de dades no és exclusiva del nostre país, sinó que és molt difícil quantificar arreu quina és la proporció de bretxa salarial producte de la discriminació directa. En tot cas, s’han intentat fer aproximacions, com un estudi de la Comunitat de Madrid mitjançant el mètode de descomposició Oaxaca-Blinder, on es demostra que quasi el 53% de les discriminacions s’atribueixen a desigualtats

Taula 7 Retribució hora (euros) per sexe i ocupació. EFT 2015

Total Personal directiu Tècnics i professionals Comandaments intermedis (encarregats, caps) Empleats administratius Treballadors manuals (agricultura, construcció, indústria, conductors) Treballadors de serveis (restauració, comerç, seguretat, serveis personals) Treballadors no qualificats

Mitjana total* 10,7 19,6 14,2 11,5 9,2

Home

Dona

11,5 20,0 14,4 11,9 9,5

9,8 18,5 14,0 10,3 9,1

9,4

9,5

7,6

20

20

8,3

9,3

7,8

16,1

16,1

7,5

7,4

7,5

-1,3

-1,3

*Retribució per hora en cada grup ocupacional. Font: EFT, elaboració pròpia.

Bretxa salarial (%) 14,8 7 ,2 2,7 13,4 4,2

Taxa de feminització 14,8 7 ,2 2,7 13,4 4,2

10

La bretxa salarial a Andorra

indirectes com les que hem exposat anteriorment, i la resta, un 47%, a altres causes sense especificar, entre les quals hi ha la desigualtat directa (sense saber quina n’és la proporció). 12

Quant als països fronterers amb Andorra, la xifra era del 14% a Espanya i el 15,1% a França.

A partir de les dades de la remuneració per hora treballada (on es limita l’efecte del tipus de jornada en el salari) s’ha calculat la bretxa salarial per cada agrupació de l’ocupació, que correspon a la diferència de la mitjana dels guanys per hora entre homes i dones. Així, l’any 2015 la bretxa entre homes i dones era del 14,6% (però, com hem dit anteriorment, encara que sigui el mateix tipus d’ocupació, no es pot delimitar quina és la proporció de desigualtat o discriminació directa).

4. Conciliació familiar i laboral

Si tenim en compte el tipus d’ocupació i el sexe, es destaca que, a excepció dels treballadors no qualificats, els homes tenen una retribució per hora superior a 9 euros. Les dones que treballen com a treballadores manuals, treballadores de serveis (restauració, comerç, seguretat, serveis personals) i les treballadores no qualificades estan molt per sota dels 9 euros l’hora.

En la mateixa línia es constata que en les feines menys qualificades, la bretxa salarial és baixa, i la diferència més gran es detecta entre els treballadors manuals (de la construcció, indústria...) i entre els treballadors dels serveis (restauració, comerç...), seguits dels comandaments intermedis.

Segons les dades d’Eurostat de l’any 2016,13 la bretxa salarial en el conjunt dels 28 països de la Unió Europea era d’un 16%, mentre que a Estònia, Àustria i Alemanya assolia el 25%, el 20% i el 21%, respectivament, essent els països amb més bretxa salarial. Els països amb menys bretxa salarial són Romania, Itàlia i Bèlgica, tots tres entre el 5,2 i el 5,5%.

Al voltant de les desigualtats descrites hi ha un aspecte que planeja per entendre la bretxa de gènere: dedicar més temps a la llar, o que en moltes parelles l’home estigui més especialitzat i dediqui més esforços a la feina remunerada i la dona sigui la principal responsable de la família i la llar, és l’origen de moltes desigualtats que porten com a conseqüència la bretxa laboral.

Un indicador que ens permet avaluar la corresponsabilitat a la llar són les hores dedicades a les tasques de la llar entre homes i dones: el 2017, la població andorrana manifestava que dedicava una mitjana de 13 hores setmanals a les tasques domèstiques.14 Si es té en compte la resposta per sexe, els homes deien que hi dedicaven una mitjana de 10 hores i les dones, més de 16 hores.

Aquesta xifra disminueix quan parlem de les persones que viuen en parella i treballen a jornada completa, ja que els homes augmenten el temps dedicat a les feines domèstiques dues hores, tot i que continua havent-hi una diferència entre homes i dones de quatre hores. S’ha de destacar com a factor positiu que en les parelles de 25 a 39 anys en què tots dos treballen a temps complet, la diferència és de menys d’una hora. A mesura que augmenta l’edat, també augmenta la diferència de les hores destinades a la llar entre homes i dones: en les parelles de 40 a 54 anys la diferència és de 4 hores i en les de més de 55 anys, de 8 hores.

Taula 8 Mitjana d’hores setmanals dedicades a les tasques domèstiques Conjunt de la població

Total Home Dona

Persones que viuen en parella

Persones que viuen en parella i treballen a jornada completa

Casos

Mitjana

Casos

Mitjana

Casos

Mitjana

761 402 359

12,935 9,741 16,483

499 260 239

14,338 10,682 18,311

299 157 143

13,494 11,554 15,627

*Retribució per hora en cada grup ocupacional.

Font: EFT, elaboració pròpia.

12 Mangas, L., Cornejo, J. 2013, “Panorama Laboral. Análisis de algunas de las causas últimas de la desigualdad de género en el mercado laboral. Implicaciones para las políticas de empleo, Universidad Complutense de Madrid”, https://www.ucm.es/ data/cont/docs/85-2013-12-17Causas%20%C3%BAltimas%20 desigualdad%20 g%C3%A9nero%2027_ septiembre_2013(corregido).pdf 13 Eurostat. Gender pay gap statistics. Gender pay gap in unadjusted form: http:// ec.europa.eu/eurostat/ statistics-explained/index.php/ Gender_pay_gap_statistics 14 Dades de l’Observatori del primer semestre del 2017: http://www.iea.ad/ images/Observatori/Temes/ Genere-2017.pdf

11

La bretxa salarial a Andorra

Conclusions Tal com s’ha intentat explicar al llarg de l’article, la bretxa salarial entre homes i dones és resultat d’una sèrie de factors entrellaçats que fan que la seva disminució no evolucioni tan de pressa com seria necessari. En aquest sentit, la discriminació directa, és a dir, dones que cobren menys salari per la mateixa feina i el mateix lloc de treball que un home, no seria la situació més estesa, encara que sí la més greu.

Caldria tenir més informació per analitzar-ne bé l’abast. Per contra, les desigualtats indirectes són les responsables en una proporció més gran de la bretxa salarial per gènere. Que siguin indirectes no vol dir que no siguin importants, o que no es pugui emprendre cap acció per pal·liar-les. La majoria estan relacionades amb canvis de mentalitat que encara no estan plenament assumits pel conjunt de la societat: la dona encara és en molts casos la principal responsable de la llar i de la família i l’home el principal sustentador econòmic del nucli familiar.

Que els homes encara no valorin ni assumeixin en la mateixa proporció que les dones tasques tan importants per a la societat com la cura de la família, o que hi hagi feines encara masculinitzades o feminitzades, serien exemples d’alguns dels canvis pendents.

S’han de buscar fórmules perquè les dones i els homes es corresponsabilitzin, perquè tenir fills no penalitzi la carrera professional de les dones i perquè puguin arribar a càrrecs directius en la mateixa proporció que els homes. Fórmules que requereixen polítiques que incentivin un repartiment igualitari de les tasques de la llar, per exemple amb permisos obligatoris de paternitat.

En tot cas, l’anàlisi detallada del conjunt de desigualtats detectades, i que porten com a conseqüència la bretxa laboral, hauria de servir per promoure accions positives encaminades a una igualtat en les condicions de treball i els salaris reals entre homes i dones.

BIBLIOGRAFIA BIGI, M.; COUSIN, O.; MÉDA, D.; SIBAUD, L.; WIEVIORKA, M. (2015). Travailler au XXIe siècle: des salariés en quête de reconnaissance. Le monde comme il va. Paris: R. Laffont.

Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra. Informe Econòmic 2016.

Centre de Recerca Sociològica (2003). Anàlisi de la situació laboral a Andorra.

Centre de Recerca Sociològica (2018). Estudi sobre el mercat laboral a Andorra.

Eurostat. Gender pay gap statistics. Gender pay gap in unadjusted form: http://ec.europa.eu/eurostat/statistics-explained/ index.php/Gender_pay_gap_statistics GOUDSWAARD, A.; NANTEUIL, M. (2000). Flexibility and Working Conditions. A Qualitative and Comparative Study in Seven EU Member States. European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions.

INSTITUT D’ESTUDIS ANDORRANS. Dades de l’Observatori del primer semestre del 2017: http://www.iea.ad/images/Observatori/Temes/Genere-2017.pdf MANGAS, L., CORNEJO, J. (2013). Panorama Laboral. Análisis de algunas de las causas últimas de la desigualdad de género en el mercado laboral. Implicaciones para las políticas de empleo, Universidad Complutense de Madrid: https://www.ucm.es/data/ cont/docs/85-2013-12-17-Causas%20%C3%BAltimas%20desigualdad%20g%C3%A9nero%2027_septiembre_2013(corregido).pdf Observatori del Treball i Model Productiu (2017). La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones.

Observatori Social d’Andorra. Institut d’Estudis Andorrans: https://www.observatorisocial.ad/observatoris/143-observatori-genere/763-laboral PIORE, M.J. (1975). “Notes for a Theory of Labor Market Stratification”. A: EDWARDS, R.; REICH, M.; GORDON, D. (eds.): Labor Market Segmentation. D.C. Heath and Co., Lexington, Mass.

SANTOS PRECIADO, J.M. (1997). «La segmentación del mercado laboral juvenil y su especialización ocupacional por edad y sexo».

Anales de Geografía de la Universidad Complutense, 17, p. 153-171. Madrid.

STANDING, G. (2009). Work after Globalization. Building Occupational Citizenship. Edward Elgar, Cheltenham.

Universidad Complutense de Madrid (2013). Panorama laboral 2013. Análisis de algunas de las causas últimas de la desigualdad de género en el mercado laboral. Implicaciones para las políticas de empleo.

Unió Europea (2018). Report on equality between women anb men in the EU: http://fundaciondiversidad.org/wp-content/ uploads/2018/03/2018ReportonequalitybetweenwomenandmenintheEU.pdf

12

UNA APLICACIÓ DE LA TEORIA DE JOCS A LA MILLORA EN EL SECTOR PÚBLIC DELS MICROESTATS EUROPEUS Resum L’estudi «Un plantejament metodològic sobre la millora en el sector públic dels microestats europeus» s’engloba en el segon objectiu genèric definit per Europa en el marc del pla estratègic Una societat de la informació europea per al creixement i l’ocupació: «La construcció d’una societat europea de la informació basada en la inclusió que fomenta el creixement i l’ocupació d’una manera coherent amb el desenvolupament sostenible i que dona prioritat a la millora dels serveis públics i de la qualitat de vida». Dins d’aquesta prioritat cal destacar tres objectius: «Que les TIC beneficiïn tots els ciutadans, que els serveis públics siguin millors, més rendibles i més accessibles, i que millori la qualitat de vida».

La realització de la proposta ha comportat la recerca del funcionament intern de l’Administració pública i l’anàlisi de la relació que existeix entre les diferents línies d’actuació de l’Administració i les conseqüències que tindran en la valoració que farà l’administrat de com s’està gestionant el sector públic, basant-se en la seva experiència a l’hora de fer un tràmit administratiu.

Per tràmit administratiu s’entén la gestió que fa l’administrat davant l’Administració pública amb l’objectiu d’obtenir un resultat concret. En el tràmit intervenen dos actors, l’usuari i el prestador de serveis. La proposta de millora que planteja l’estudi abasta tant l’àmbit del rol de l’usuari com el del rol del prestador del servei.

Els microestats europeus són un conjunt de petits Estats sobirans del continent europeu: Andorra, Liechtenstein, Malta, Mònaco, San Marino i el Vaticà.

Introducció El tràmit administratiu és la forma més comuna d’interacció entre l’administrat i l’Administració, i és l’element mitjançant el qual s’articula la prestació dels serveis públics. L’objectiu de la proposta ha estat proveir d’un plantejament metodològic que permeti una millora en els dos rols que intervenen en la realització del tràmit administratiu, en el marc d’una administració simplificada.

La millora en el rol del prestador de serveis vindrà donada per la implantació d’una metodologia que segueixi els principis que Sonia Martín Pérez i Paulino Martin Seco (2013) han desenvolupat en la Guía para la implantación de la gestión basada en procesos en la Administración Pública.

Aquesta metodologia pretén ajudar els gestors públics a conduir les seves organitzacions a l’excel·lència operativa, i l’estudi proposa aplicar-la amb l’objectiu de sistematitzar i protocol·litzar la gestió i implementar eines de seguiment i avaluació en el Servei de Tràmits del Govern d’Andorra.

La metodologia definida combina una aplicació de la teoria de jocs en el camp de les ciències socials i la implementació de la gestió per processos, que té per objectiu conduir a l’organització pel camí de la millora contínua.

La millora en el rol de l’usuari es planteja com la resolució d’una situació estratègica entre ell i el prestador de serveis mitjançant l’aplicació de la teoria de jocs, amb la finalitat de trobar una situació d’equilibri per a les dues parts. Aquesta millora comportarà un coneixement més gran per part del prestador de serveis del que espera d’ell l’usuari i de com arribar a un punt d’equilibri que incrementi el seu grau de satisfacció.

Aquesta metodologia cobra un sentit especial en el marc de societats amb una Administració pública simplificada i molt propera a l’administrat, com és el cas dels microestats europeus.

La pregunta de recerca que es va plantejar va ser: «Es pot millorar el tràmit administratiu mitjançant l’aplicació de la metodologia proposada?». Es considera que, si es produeix la

Autora: Cristina Rico Doctora en Enginyeria Industrial

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

millora només en un dels dos rols, s’haurà aconseguit millorar el tràmit administratiu, però no s’haurà complert totalment l’objectiu, ja que perquè la millora es consideri significativa s’ha de produir en els dos rols.

La proposta s’ha fet sobre la base de les hipòtesis de treball següents: • Hipòtesi del rol del prestador de serveis: En implantar la gestió basada en processos en l’Administració pública s’obtindrà informació rellevant que servirà per realitzar el conjunt de tasques relatives als tràmits administratius de manera més eficaç, cosa que comportarà un benefici quantificable a l’administració i als usuaris dels serveis administratius.

• Hipòtesi del rol de l’usuari: Tenint en compte la situació estratègica entre l’Administració i l’administrat que comporta la realització del tràmit administratiu, s’arribarà a la solució òptima quan ni l’Administració ni l’administrat tinguin incentius suficients per canviar d’estratègia i es trobin en una situació d’equilibri.

La millora en el rol del prestador de serveis s’aconsegueix implementant una metodologia que segueix els principis que es detallen en la guia, amb algunes petites variants per poder adaptar-la a una estructura administrativa simplificada.

La millora en el rol de l’usuari es detalla a continuació.

La millora en el rol de l’usuari La teoria de jocs forma part del que es coneix com a teoria de l’elecció racional. El que ofereix aquesta teoria són instruments que ens serveixen per analitzar situacions estratègiques i, a partir dels resultats observats, elaborar i resoldre models formals. Aquests models ens permetran estimar la solució per a situacions reals.

Quan estudiem l’elecció racional, podem trobar-nos amb situacions paramètriques o situacions estratègiques.

Les situacions paramètriques són aquelles en les quals l’agent coneix tots els paràmetres que afecten la seva decisió. Si, a més, coneix el valor que poden prendre aquests paràmetres, es considera que durà a terme la seva decisió amb certesa. Si l’agent no coneix els valors dels paràmetres que condicionen la seva decisió, però sí que coneix la probabilitat vinculada al fet que els paràmetres adquireixin un valor concret, es diu que la decisió es prendrà amb risc. Si l’agent ni tan sols coneix aquesta probabilitat, llavors la decisió es prendrà amb incertesa.

En les situacions estratègiques, els resultats de l’elecció no depenen únicament dels paràmetres, sinó que també depenen del que faran els altres agents. La interacció estratègica entre els agents existeix quan l’acció de cadascun està condicionada per l’expectativa del que faran els altres agents.

La teoria de jocs demostra que les situacions estratègiques tenen solucions racionals. Aquesta teoria aplicada a àmbits com l’economia o la sociologia parteix del supòsit que els agents actuen en funció de les seves preferències, tractant de maximitzar el seu benefici. El que determina la teoria és què significa actuar segons les seves preferències en situacions estratègiques, i estableix quines estratègies són racionals, considerant que l’agent sap que la resta d’agents també estan intentant maximitzar la seva utilitat.

Es defineix equilibri com una combinació d’estratègies en les quals cap dels agents pot incrementar unilateralment la seva utilitat canviant d’estratègia. En una situació d’equilibri, els jugadors utilitzen la racionalitat buscant maximitzar la seva utilitat, i no poden establir acords entre si que no siguin afins als interessos dels jugadors. Quan el compliment dels acords no està garantit per terceres parts, es diu que el joc és no cooperatiu.

13

14

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

La teoria de jocs calcula per a cada joc estratègic quins són els equilibris que serveixen de punt d’inici per a la derivació de conseqüències empíriques del model. Per verificar el grau d’adequació del model a la realitat no s’ha de comparar la situació concreta amb l’equilibri predit pel model.

L’objectiu és definir conclusions sobre com l’equilibri es modifica quan es modifiquen els valors de les variables independents que són rellevants en el model. Per dur a terme una recerca basada en el model, es prenen diverses situacions empíriques, amb valors diferents de les variables independents, i s’avalua la variació dels resultats de les variables dependents a partir dels canvis que es produeixen en l’equilibri quan canvien de valor les variables independents. El model ha de garantir que hi hagi una connexió lògica entre els supòsits que es defineixen a l’inici de la definició del model i les hipòtesis finals que es derivin de l’equilibri oposat.

Els elements necessaris per definir un problema de decisió o elecció (Leonard Savage) són: • S: Un conjunt d’estats de la natura exhaustius i exclusius.

• A: Un conjunt d’accions.

• C: Un conjunt de conseqüències, definint una conseqüència per a cada parell AxS. • P: Un criteri de preferències que ordeni les conseqüències.

Els models que proporciona la teoria de jocs són especialment útils quan proporcionen hipòtesis de treball a les quals no es podria haver arribat sense l’ajuda del model.

El principi de racionalitat

Funcions d’utilitat

Tal com hem vist, la teoria de l’elecció racional es basa en la suposició que els agents són racionals. Que un agent sigui racional vol dir que té unes preferències i que actua en funció d’aquestes preferències. Aquest supòsit implica un comportament autointeressat, és a dir que l’agent actua en funció de les seves preferències i no de les dels altres.

Aquest tipus de comportament no implica que l’agent sigui egoista. Si l’agent té preferències sobre l’estat dels altres agents, podrà ser altruista, egoista o envejós, però això no influirà en el seu comportament racional i sempre actuarà en funció de les seves preferències.

La funció d’utilitat és la que assigna valors numèrics a una preferència, és a dir, és l’expressió quantitativa d’un ordre de preferències.

Segons aquestes definicions, podem definir el principi de racionalitat d’aquesta manera: «Un agent és racional quan, en triar entre les alternatives disponibles, tria segons el seu ordre de preferències».

La definició de l’ordre de preferències ha de complir certs requeriments, i perquè es pugui considerar acceptable en el marc de la teoria ha de ser complet i transitiu.

El valor numèric que s’assigna a un ordre de preferència indica la utilitat o el benefici que l’agent obté si es dona aquesta conseqüència quan fa l’acció. La utilitat pot venir donada per les conseqüències mateixes o per l’acció, quan una mateixa acció té diferents conseqüències, en funció de quin és l’estat de la natura.

L’agent assigna a les preferències un ordre en funció de la utilitat que li proporcionen, però no a l’inrevés, la preferència de l’agent no ve donada per un ordre d’utilitat establert.

Perquè ho prefereix, li proporciona més utilitat, però no és perquè li proporciona més utilitat que ho prefereix.

El supòsit de racionalitat implica que l’agent actua maximitzant la seva funció d’utilitat, però les funcions d’utilitat tenen diferents graus de complexitat en funció de si l’agent té o no certesa sobre l’estat de la natura.

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

• Situacions amb certesa: Quan hi ha certesa, l’agent coneix la conseqüència que originarà la seva decisió, la funció d’utilitat serà ordinal i assignarà a cada conseqüència un ordre, però no mesurarà la distància entre les conseqüències, solament les ordenarà de més a menys preferents.

La fórmula determina que la utilitat esperada de fer A és la suma de la utilitat de totes les conseqüències possibles de l’acció, ponderada per la probabilitat que ocorri cada conseqüència.

Si es coneix l’estat de la natura, la conseqüència que es prefereix és la que dona més utilitat i és indiferent a la distància a què estigui la segona preferència, perquè l’agent racional sempre es decidirà per la primera. El que es necessita conèixer és el valor més gran sense que tingui importància com de més gran és.

• Situacions amb incertesa: Quan no hi ha certesa sobre els estats de la natura, l’agent no pot arribar a conèixer amb exactitud la conseqüència de cadascuna de les seves accions. En aquestes situacions no és possible identificar una acció amb la seva conseqüència i calcular la utilitat que té l’acció per a l’agent en funció de la utilitat de la conseqüència. La utilitat per a cada acció es calcularà considerant les conseqüències possibles que s’associen amb aquesta acció.

En aquest càlcul és necessari tenir en compte tant les preferències de l’agent racional com la seva valoració de la probabilitat que es doni un estat de la natura determinat.

Perquè la teoria es compleixi és fonamental que la utilitat que s’assigna a cada conseqüència estigui justificada i no sigui arbitrària.

La teoria de la utilitat esperada resol la dificultat de calcular la utilitat de cada acció en situacions en què l’agent manca de certesa. Segons aquesta teoria, la funció d’utilitat es calcula ponderant la utilitat de les conseqüències per la probabilitat que es donin cadascun dels estats de la natura que corresponen a aquestes conseqüències.

Tant les utilitats de les conseqüències com la mateixa utilitat esperada s’han de poder expressar en forma cardinal, no solament ordinal, perquè per a la resolució del problema importa tant l’ordre de les utilitats com la distància entre elles.

Considerant que la utilitat esperada d’una acció A és UE(A), podem definir-la com:

C(S,A) és la conseqüència C de realitzar l’acció A donat l’estat de la natura S i p és la probabilitat que es doni l’estat de la natura S.

Les funcions que serveixen per assignar valors numèrics a les conseqüències són les funcions d’utilitat de Von NeumannMorgenstern. L’objectiu d’aquestes funcions és definir com es valoren les conseqüències intermèdies en termes d’una loteria, entre la pitjor i la millor conseqüència. Mitjançant la definició d’aquestes loteries s’aconsegueix valorar la conseqüència intermèdia en termes del risc que estaria disposat a assumir l’agent per aconseguir la que valora com la millor conseqüència.

En situacions d’incertesa, aquesta sistemàtica ens permet comparar diferents loteries, en les quals cada acció equival a una loteria en què es combinen probabilitats i conseqüències.

15

16

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

Un altre aspecte que hem de considerar per afinar la funció d’utilitat és l’actitud que té l’agent davant el risc. Per poder mesurar la intensitat de les preferències de l’agent, hem de definir aquesta actitud i incorporar-la en la funció d’utilitat.

Per valorar la seva actitud envers els risc es comprova si l’agent és indiferent entre jugar una loteria i obtenir amb seguretat el valor esperat de la loteria.

Segons el resultat de l’anàlisi, podem trobar tres actituds: • Neutralitat davant el risc: l’agent és indiferent entre jugar la loteria i obtenir el valor esperat de la loteria.

• Preferència pel risc: l’agent prefereix jugar la loteria a obtenir el valor esperat de la loteria.

• Aversió al risc: l’agent prefereix el valor esperat de la loteria a jugar la loteria.

En la majoria de les situacions, es considera que l’agent té aversió al risc.

• Funcions d’utilitat Von Neumann-Morgenstern Ui (S) per a cada combinació S = (S1, …, SI ) d’estratègies.

Aquesta tipologia de jocs es representa per una matriu en la qual s’especifiquen els pagaments que rebrà cada agent en funció de les diferents estratègies que pot prendre. En aquest tipus de joc, l’estratègia és un pla d’acció complet que determina prèviament com es comportarà l’agent durant el joc. Com que les jugades són simultànies, l’agent no podrà canviar d’estratègia durant el desenvolupament del joc.

Criteris de dominació En alguns jocs pot passar que la configuració dels pagaments determini que el jugador triï una estratègia determinada, sense considerar el que faran els altres jugadors. En aquestes situacions es pot considerar que l’elecció del jugador és paramètrica, perquè no està afectada per l’acció de la resta d’agents. Això implica que el jugador tria una estratègia que sempre és millor que les altres estratègies que podria triar, independentment del que facin els altres jugadors. Aquestes situacions es donen quan existeixen estratègies dominants respecte a la resta d’estratègies, la qual cosa provoca que la solució del joc sigui trivial.

La dominació d’una estratègia pot ser forta o feble. Davant qualsevol estratègia que adopti l’agent, es diu que l’estratègia S1 domina fortament S2 si sempre produeix més utilitat que S2, i que S1 domina feblement S2 si sempre proporciona com a mínim tanta utilitat com S2 i en almenys un cas S1 proporciona més utilitat que S2.

Jocs en forma normal o estratègica Les situacions estratègiques més simples són aquelles en què cada jugador fa les seves eleccions sense coneixement de les eleccions que han fet els altres jugadors. Aquests jocs es denominen jocs en forma normal o estratègica. Com que les accions dels agents estan relacionades, cadascun actuarà en funció de les expectatives que tingui del que faran els altres.

Se suposa que el joc es fa en una sola tirada.

Un joc en forma normal té tres elements que el caracteritzen (Morrow 1994): • Un conjunt de jugadors i Є I, I={1, 2,…, i,…., I} • Un conjunt d’estratègies Si per a cada jugador i.

Quan en el joc es donen estratègies dominades, es poden eliminar perquè l’agent racional no tindrà motius per triar aquestes estratègies, ja que n’existeixen d’altres que li aporten més utilitat. Mitjançant l’eliminació successiva d’estratègies dominades, es pot arribar a una solució única per al joc.

Aquesta forma d’arribar a la solució s’anomena dominació repetida i funciona perquè el joc deixa de ser estratègic i es transforma en un joc d’elecció paramètrica. La solució basada en la dominació repetida solament tindrà sentit en les situacions en què no existeixi incertesa, però aquest supòsit de seguretat absoluta no és gaire realista quan són les persones les que prenen les decisions, per això la solució per dominació repetida no serà, en molts casos, la forma més raonable de resoldre el joc.

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

Equilibri de Nash En la majoria dels casos no existeix una dominació d’estratègies, i la dificultat rau a definir una solució raonable per al joc. El matemàtic John Nash va definir la idea d’equilibri com una combinació d’estratègies en les quals cada estratègia és una resposta òptima. Com que els jugadors trien les seves respostes òptimes, cap tindrà motius per canviar d’estratègia, perquè si un jugador utilitza una estratègia que no sigui una resposta òptima, perd utilitat i reflectiria un comportament irracional. En no tenir motius per canviar d’estratègia, s’arriba a una situació d’equilibri.

«Es diu que un parell d’estratègies (Si, sí) és un equilibri de Nash quan es compleix la doble condició que Si sigui la resposta òptima a sí i que sí sigui la resposta òptima a Si.» L’anàlisi dels jocs en forma normal per arribar a la seva resolució consisteix, en primer terme, a trobar totes les combinacions possibles d’estratègies que constitueixin equilibris de Nash.

Els equilibris de Nash poden ser múltiples, únics o inexistents.

L’absència d’equilibri de Nash indica que no hi ha estratègies dominades per a cap dels jugadors.

Per poder resoldre els jocs sense equilibri, Nash va demostrar que sempre existeix almenys un equilibri, si s’admeten estratègies mixtes en el joc.

La definició d’equilibri de Nash implica que la teoria de jocs pot trobar, almenys, una forma racional de solucionar qualsevol joc

Aplicació de la teoria de jocs al tràmit administratiu

Com que els agents no coneixen tots els paràmetres que afecten la decisió de quina estratègia cal prendre, la situació no pot considerar-se paramètrica. És una situació estratègica perquè els resultats de l’elecció no depenen únicament dels paràmetres, sinó que també depenen, i en gran mesura, del que faran els altres agents.

L’Administració pot adoptar diferents estratègies, com ara prioritzar la transparència i la vocació de servei, buscar optimitzar els recursos existents o minimitzar les inversions i la despesa per complir amb la contenció pressupostària.

Segons l’estratègia que adopti l’Administració pública, el tràmit administratiu tindrà unes característiques determinades quant als paràmetres que valorarà l’administrat, com poden ser el temps d’espera, el rigor de la informació publicada sobre el tràmit o la satisfacció com a client del tracte rebut per part del personal de l’Administració.

L’estratègia seguida per l’administrat també afectarà la utilitat esperada per l’Administració. Si l’usuari s’informa abans de dirigir-se a la finestreta de tràmits, si està disposat a esperar el seu torn durant més o menys temps abans de poder fer el tràmit, si considera que és necessari tornar diverses vegades per poder acabar la tramitació, si no troba inconvenient a aportar documentació que l’Administració ja té, o si la seva actitud és exigent, tolerant o conformista davant la valoració general de la realització del tràmit, els pagaments que rebrà l’Administració seran radicalment diferents.

El tràmit administratiu es pot considerar un joc en forma normal perquè per dur-lo a terme els agents actuen de forma racional intentant maximitzar el seu benefici, ho fan simultàniament i existeix interacció estratègica entre els agents.

Considerem el tràmit administratiu com una situació estratègica en la qual intervenen dos agents, que són l’Administració pública i l’administrat.

Els elements característics d’aquest joc seran: • Un conjunt de dos jugadors, que són l’Administració i l’administrat.

• Un conjunt d’estratègies Si per a cada jugador i.

La hipòtesi inicial és: Tenint en compte la situació estratègica entre l’Administració i l’administrat que comporta la realització del tràmit administratiu, s’arribarà a la solució òptima quan ni l’Administració ni l’administrat tinguin incentius suficients per canviar d’estratègia i es trobin en una situació d’equilibri.

Les estratègies que pot seguir l’administrat són A, B i C: • A = Informar-se prèviament dels requeriments del tràmit i planificar-ne la realització per evitar esperes prolongades.

• B = Informar-se, però no planificar la realització del tràmit, o no informar-se però planificar-lo.

• C = No informar-se i no planificar.

17

18

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

Les estratègies que pot seguir l’Administració són S, T i O: • S = Invertir en transparència i vocació de servei.

• T = Intentar donar el millor servei amb els recursos de què es disposa, minimitzant la inversió.

• U = Limitar al màxim els serveis per mantenir les restriccions pressupostàries.

• Si l’Administració tria l’estratègia S, invertint en transparència i vocació de servei, el tràmit es farà, molt probablement, d’una manera eficaç en el primer intent i sense temps d’espera excessius. El pagament que rebrà l’usuari serà el màxim, 4, perquè podrà fer el tràmit de manera eficient i això provocarà que l’experiència sigui molt positiva.

L’administrat maximitzarà el seu benefici quan valori positivament el servei rebut.

• Si l’Administració opta per l’estratègia T, intentant donar el millor servei amb els recursos de què disposa i minimitzant la inversió, l’usuari probablement podrà fer el tràmit, perquè haurà consultat la informació prèvia i haurà planificat el moment de fer-ho, però no té totes les garanties que la informació estigui actualitzada ni que hi hagi prou personal per donar un servei sense un temps d’espera excessiu. El més probable és que el pagament que rebi tingui un valor de 3, perquè considerarà que la tramitació ha estat acceptable.

L’Administració maximitzarà el seu benefici quan els administrats li donin la seva confiança, i això es materialitzarà en la intenció de vot.

En definitiva, el que pretén l’Administració és que la satisfacció de l’administrat es transformi en intenció de vot.

Com que aquesta és una opció que es materialitza o no es materialitza i no existeixen estadis intermedis, els pagaments que rebrà l’Administració valdran 1 si l’usuari, valorant únicament la seva experiència en la realització del tràmit administratiu, considera que votaria el partit responsable de gestionar l’Administració en aquest moment, i 0, si valora, basant-se únicament en el resultat de la seva experiència, que no el votaria.

La utilitat que cada agent rebria en funció de l’estratègia seleccionada, seria la següent:

• Si l’Administració opta per l’estratègia U, sense invertir a millorar el servei i sense considerar una prioritat que el servei prestat sigui satisfactori, l’usuari, encara que faci esforços per poder realitzar el tràmit eficaçment i sense un temps d’espera excessiu, el resultat no està garantit i és molt probable que l’usuari quedi poc satisfet, encara que és també molt probable que aconsegueixi acabar el tràmit. Es considera que el pagament rebut tindrà un valor de 2.

Si l’administrat (US) opta per l’estratègia B, no s’informa, però planifica la realització del tràmit, els pagaments que rebrà seran:

Pagaments rebuts per l’administrat (US): Si l’administrat (US) opta per l’estratègia A, s’informa prèviament dels requeriments del tràmit i en planifica la realització per evitar temps d’espera excessius, els pagaments que rebrà seran:

• Si l’Administració tria l’estratègia S, invertint en transparència i vocació de servei, el tràmit es farà probablement de forma acceptable, en el primer o segon intent i sense temps d’espera excessius. El pagament que rebrà l’usuari serà de 3, perquè podrà fer el tràmit de forma acceptable.

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

• Si l’Administració opta per l’estratègia T, intentant donar el millor servei amb els recursos de què disposa i minimitzant la inversió, l’usuari probablement podrà fer el tràmit, però hi haurà d’anar diverses vegades per aportar informació complementària, i l’espera serà excessiva. El més probable és que el pagament que rebi sigui de 2, perquè aconseguirà fer el tràmit, però sense satisfacció.

• Si l’Administració opta per l’estratègia U, sense invertir a millorar el servei i sense considerar una prioritat que el servei prestat sigui satisfactori, l’usuari, que no farà gaires esforços previs per poder realitzar el tràmit eficaçment i sense massa temps d’espera, és probable que pugui acabar el tràmit, però també és molt probable que l’experiència resulti insatisfactòria.

Es considera que el pagament que rebrà serà d’1.

Si l’Administrat (US) opta per l’estratègia C, no s’informa ni planifica la realització del tràmit, els pagaments que rebrà seran: • Si l’Administració tria l’estratègia S, invertint en transparència i vocació de servei, el tràmit es farà probablement de forma acceptable, en el primer o segon intent, però amb uns temps d’espera excessius. El pagament que rebrà l’usuari serà de 2, perquè podrà fer el tràmit, però l’experiència no serà satisfactòria.

• Si l’Administració opta per l’estratègia T, intentant donar el millor servei amb els recursos de què es disposa i minimitzant la inversió, l’usuari probablement podrà fer el tràmit, però molt probablement hi haurà d’anar diverses vegades per aportar informació complementària, i esperarà un temps considerat excessiu. El més probable és que el pagament que rebi sigui d’1, perquè aconseguirà fer el tràmit, però molt probablement es donaran diversos factors que determinaran que la seva experiència ha estat insatisfactòria.

• Si l’Administració opta per l’estratègia U, sense invertir a millorar el servei i sense considerar una prioritat que el servei prestat sigui satisfactori, l’usuari, que no haurà fet cap esforç previ per poder fer el tràmit d’una manera eficaç i sense excessius temps d’espera, és probable que no pugui acabar el tràmit, i que l’experiència resulti negativa.

En aquesta situació es considera que el pagament rebut tindrà un valor 0.

Pagaments rebuts per l’Administració: Si l’Administració (AD) opta per l’estratègia S, invertint en transparència i vocació de servei, els pagaments que rebrà seran: • Si l’administrat tria l’estratègia A, el pagament que rebrà l’Administració serà d’1, perquè la seva experiència serà molt satisfactòria.

• Si l’administrat opta per l’estratègia B, el pagament també serà d’1, en considerar la seva experiència satisfactòria.

• Si l’administrat tria l’estratègia C, caldrà estimar si considera la seva experiència prou satisfactòria per votar el partit triat.

Si l’Administració (AD) opta per l’estratègia T, intentant donar el millor servei amb els recursos de què es disposa i minimitzant la inversió, els pagaments que rebrà seran: • Si l’administrat tria l’estratègia A, el pagament que rebrà l’Administració serà d’1, perquè la seva experiència serà satisfactòria.

• Si l’administrat opta per l’estratègia B, caldrà estimar si considera la seva experiència prou satisfactòria per votar el partit triat.

• Si l’administrat tria l’estratègia C, la seva experiència serà insatisfactòria i probablement no votarà el partit triat. El pagament que rebrà l’Administració serà de 0.

Si l’Administració (AD) opta per l’estratègia U, limitant al màxim els serveis per mantenir les restriccions pressupostàries, els pagaments que rebrà seran: • Si l’administrat tria l’estratègia A, caldrà estimar si considera la seva experiència prou satisfactòria per votar el partit triat.

• Si l’administrat opta per l’estratègia B, la seva experiència serà insatisfactòria i probablement no votarà el partit triat.

El pagament rebut serà de 0.

• Si l’administrat tria l’estratègia C, la seva experiència serà negativa i molt probablement no votarà el partit triat. El pagament que rebrà l’Administració serà de 0.

19

20

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

Per assignar valors numèrics a les conseqüències que no en tenen, aplicarem les funcions d’utilitat de Von NeumannMorgenstern. L’objectiu d’aquestes funcions és definir com es valoren les conseqüències intermèdies en termes d’una loteria, entre la pitjor i la millor conseqüència. Mitjançant la definició d’aquestes loteries s’aconsegueix valorar la conseqüència intermèdia en termes del risc que estaria disposat a assumir l’agent per aconseguir la que valora com la millor conseqüència.

de fer l’usuari per realitzar el tràmit de forma satisfactòria serà considerable i ho estimarem en una loteria L (0,31, 0,70).

En aquesta situació, el més probable és que l’usuari no valori positivament la seva experiència amb l’administració i el valor corresponent del pagament serà 1 .

Si l’administrat tria l’estratègia C i l’Administració opta per l’estratègia S, caldrà estimar si considera la seva experiència prou satisfactòria per votar el partit triat.

L’administrat triarà informar-se prèviament dels requeriments del tràmit i planificar-ne la realització per evitar esperes perllongades. Podem considerar que l’usuari farà aquests esforços previs perquè no està disposat ni a tornar per acabar el tràmit ni a esperar un temps innecessari. Suposarem que una persona que inverteix esforços en la preparació prèvia del tràmit serà exigent amb el resultat de la seva experiència.

Si es troba amb una Administració incompetent a l’hora de fer el tràmit perquè no ha fet esforços per publicar informació ni validar que aquesta estigui actualitzada i sigui útil, ni ha invertit en efectius per minimitzar els temps d’espera, ni tan sols en les hores punta, molt probablement l’usuari no aconseguirà fer el tràmit complint amb les seves expectatives, que estaran motivades pels seus esforços previs. Davant aquesta situació, podem estimar una loteria, en funció del resultat més favorable i el més desfavorable L (0,11, 0,90). Davant d’aquesta situació, és molt probable que la realització del tràmit acabi sent una experiència insatisfactòria i el pagament que rebrà l’Administració serà de 0.

Podem suposar que l’actitud de no informar-se i no planificar correspon a un perfil de persona poc exigent. Aquesta falta d’exigència pot venir donada o perquè disposi de temps i no li representi un esforç haver de tornar per aportar informació i no li sigui un inconvenient haver de fer llargues cues fins a aconseguir ser atès, o perquè el seu perfil és el d’una persona descurada. Considerarem una relació entre l’exigència i els esforços previs realitzats i, independentment del motiu que provoqui la seva indiferència, ho considerarem un perfil d’usuari poc exigent i permissiu. Si considerem que l’entorn és el d’una Administració eficient, l’esforç que haurà de fer per aconseguir realitzar el tràmit amb satisfacció és mínim i estimarem la loteria L (0,71, 0,30). En aquesta situació, molt probablement aconsegueixi realitzar el tràmit amb certa satisfacció, així que estimem que el pagament tindrà un valor d’1.

Si l’administrat opta per l’estratègia B i l’Administració opta per l’estratègia T, caldrà estimar si considera la seva experiència prou satisfactòria per votar el partit triat.

L’administrat triarà no informar-se, però planificar la realització del tràmit. Considerarem que aquesta actitud correspon a un perfil tolerant moderat, perquè no li representa un esforç haver de tornar per acabar el tràmit, però sí que penalitza la seva valoració sobre la realització del tràmit el fet d’haver d’esperar. Podem considerar que, si no consulta la informació prèviament, és perquè la coneix, però això seria una excepció i en la majoria dels casos no existeixen arguments per considerarho així. Independentment del perquè decideix optar per aquesta estratègia, considerarem que és conseqüència del seu perfil tolerant moderat. En considerar un entorn en el qual l’Administració és moderadament eficient, l’esforç que haurà

Si l’administrat tria l’estratègia A i l’Administració opta per l’estratègia U, caldrà estimar si considera la seva experiència prou satisfactòria per votar el partit triat.

La matriu de pagaments resultant, segons els supòsits anteriors, serà la següent: (4,1)

(3,1)

(2,0)

(3,1)

(2,1)

(1,0)

(2,1)

(1,0)

(0,0)

La representació dels pagaments en funció de les estratègies de cada agent serà: AD S

T

U

A

(4,1)

(3,1)

(2,0)

US B

(3,1)

(2,1)

(1,0)

C

(2,1)

(1,0)

(0,0)

Una aplicació de la teoria de jocs a la millora en el sector públic dels microestats europeus

En analitzar els valors que han donat les funcions d’utilitat, veiem que per a l’Administració l’estratègia S és dominant, i per a l’usuari l’estratègia dominant és la A. Aquesta suposició ens indica que, per a aquesta matriu de pagaments, existeix un equilibri, que es troba en la combinació d’estratègies A i S i per la qual s’obtenen els pagaments (4,1) que són valors màxims.

Si l’Administració vol maximitzar l’experiència dels usuaris en la realització del tràmit, perquè aquests segueixin confiant en la seva gestió, invertirà i destinarà els recursos que siguin necessaris per garantir que els usuaris considerin l’experiència satisfactòria. Els usuaris voldran fer el tràmit al més ràpidament possible i, per aquest motiu, valoraran molt positivament tenir la informació prèviament i no haver d’esperar per poder fer el tràmit.

Si estudiem com variarà la situació d’equilibri introduint variables que estan considerades implícitament i que són determinants en l’obtenció dels pagaments per a tots dos agents, obtindrem una altra solució possible.

Per valorar l’actitud dels administrats es va fer un estudi de camp en el qual es va enquestar telefònicament 400 usuaris.

Segons els resultats obtinguts, el 26,34% de la mostra van seguir l’estratègia A, el 50,90% van seguir l’estratègia B i el 22,76% van optar per l’estratègia C. Com que la majoria dels usuaris va seguir l’estratègia B, la situació d’equilibri que satisfà més usuaris hauria de ser aquesta alternativa.

Si introduïm el cost com a variable determinant, veurem que, per a l’Administració, la diferència entre optar per l’estratègia S o la T pot tenir implicacions econòmiques importants.

També hem pogut comprovar que, encara que els usuaris proposaven millores que suposarien un benefici en la realització del tràmit, el 65,17% dels usuaris que van puntuar el servei de tràmits per sota del 3 no estaven disposats a pagar un simbòlic 1% més d’impostos per finançar aquestes millores, arribant a la conclusió que la millor estratègia per a l’Administració no seria la S. Finalment veiem que si l’Administració segueix l’estratègia T, estalviarà en costos i donarà un servei valorat com a satisfactori, podem suposar que per a la majoria dels usuaris.

També hem vist que el 62,34% dels usuaris estarien disposats a fer tot el tràmit on line a canvi d’incentius econòmics.

Sobre la base d’aquestes afirmacions, podem veure que l’estratègia T, que consisteix a intentar donar el millor servei amb els recursos de què es disposa minimitzant la inversió, seria la que ens conduiria al punt d’equilibri més estable.

Conclusió a l’entorn del rol de l’usuari Sobre la base del resultat obtingut després d’aplicar la teoria de jocs i els resultats de l’estudi estadístic podem concloure que, tenint en compte la situació estratègica entre l’Administració i l’administrat que comporta la realització del tràmit administratiu, per a la majoria dels casos s’arribarà a la solució òptima quan l’Administració adopti l’estratègia d’intentar donar el millor servei amb els recursos de què disposa i minimitzant la inversió, i l’administrat opti per informar-se, i no planificar, la realització del tràmit.

BIBLIOGRAFIA AGUADO FRANCO J. C. (2007). Teoría de la decisión y de los juegos. Madrid: Delta, Publicaciones Universitarias.

COLLER X.; GARVÍA R. (2004). Análisis de organizaciones. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

GARRIGA TRILLO A. (2011). Introducción al análisis de datos. Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia.

MARTÍN PÉREZ S.; MARTÍN SECO P. (2013). La excelencia operativa en la Administración Pública. Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública.

SÁNCHEZ-CUENCA, I. (2004). Teoría de juegos. Cuadernos metodológicos. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

21

22

ARCAVELL: PROTAGONISTES D’UN POBLE OCULT Si fos jove, m’enfilaria a la muntanya per arribar a Arcavell.

Caminant. Perquè la terra antiga s’ha de trepitjar a poc a poc.

Josep Maria Espinàs, gener de 2014 Els que desitgin tenir una visió del passat i respirar aquell ambient de l’edat mitjana, no deixin d’acudir a Arcavell, abans que comenci la invasió del neó, de la pintura i del plàstic, que amb el seu oripell donaran una punyalada de mort al vell encant de la seva rusticitat.

Josep Maria Guilera, maig de 1967

Un servidor Mitja vida observant de cua d’ull el trencall que mena a Arcavell, anant i tornant per la C-145 de la Seu a la frontera i viceversa, alimentant gota a gota la malsana curiositat geogràfica que pateixo per tots aquells racons perduts de món que malden per obtenir tota la meva atenció de manera voluntària o involuntària. Un trencall que, amb el temps, s’ha transmutat en rotonda però que, invariablement, compta amb la presència intermitent d’un tot terreny dels civils aparcat per la rodalia sense cap mena d’esforç per dissimular la seva críptica tasca fiscalitzadora.

Autor: Valentí Roure Llicenciat en ADE

Un dia, el menys insospitat, vaig fer un cop de volant i em vaig endinsar pel camí que menava al fosc objecte de la meva passió insatisfeta, el poblet aturonat d’Arcavell. La foresteria silenciosa m’empassava, de mica en mica, en la meva ascensió als núvols, mentre a l’MP3 de la meva tartana sonava l’estranya, però hipnòtica, veu de Nilda Fernández amb la seva Ne me fais pas mal perfectament compassada a la seqüència que podia observar des del meu privilegiat lloc de conductor.

Ne me fais pas mal J’ai besoin d’éternité Ne me fais pas mal Tu peux ranger ton épée Ne me fais pas mal Tu sais un bateau prend l’eau par les cales Ne me fais pas mal, ne me fais pas mal (...)

Vuit minuts i quatre quilòmetres i escaig de girs i revolts més tard em vaig trobar al bell mig del poble, que «es mostra ben unit, amb les cases fent pinya i amb una falda de prats i de camps voltats d’arbredes i un fons de penyals i de boscos: tot encalmat», tal com ho expressa l’article no signat «Allà dalt, Arcavell» del Diari d’Andorra. Es percep i es comparteix amb el desconegut autor la sensació que el temps es troba «com mig aturat, perquè el silenci dels carrers, de les portes, dels horts, és un silenci viu, que contrasta amb el soroll i el brogit de qualsevol amuntegament urbà. Aquest contrast, a Arcavell és encara molt més acusat si el comparem amb la veïna Andorra».

Ningú a la vista. Vaig estacionar el trasto tan bonament com vaig poder i vaig sortir molt lentament amb l’esguard clavat al paisatge circumdant. La porta tancà amb un cop massa fort, que m’omplí de culpabilitat per pertorbar la quietud d’aquells confins. Em va semblar haver vist un moviment fugaç i esmunyedís com a resposta a la meva irrupció. La taca borrosa d’un gat que s’amagava. Unes cortinetes que corrien.

23

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult

No ho acabo de recordar. Vaig inhalar profundament amb els ulls clucs el fragant i humit aire d’aquelles altures. Certament, sobrava la remor oscil·lant d’una indefinible màquina agrícola que saturava tot l’espectre sonor dels meus timpans. Amb les mans recollides a les butxaques del meu gavany, una mica encorbat i amb el coll encaixat a la bufanda de llana, vaig decidir-me a fer un volt erràtic per aquell llogarret que va durar poquets batecs de cor. Qui sap si la imaginada Llobarca m’esperava.

La petita història d’una petita vila Els canvis vertiginosos que es produïren en les vessants històrica i socioeconòmica al llarg del segle XX impactaren en la quotidianitat i en la forma de vida dels seus vilatans.

L’arqueòloga i historiadora Laia Creus, en un fragment del seu primer llibre, Arcavell. Un poble de muntanya i fronterer, enumera un seguit d’aquestes transformacions focalitzant l’atenció en exemples individuals, amb noms i cognoms, dels seus protagonistes i actors.

Amb l’ànim de fer una breu pinzellada, anecdòtica i no exhaustiva, s’intentarà desgranar alguns exemples concrets a tall de mostreig. Naturalment, es recomana una lectura més completa i profusa d’aquesta veritable bíblia d’Arcavell, elogiada pel mateix periodista i escriptor J. M. Espinàs, per fruir-la en tota la seva dimensió.

En les primeres dècades del proppassat segle, l’aparició d’una cooperativa lletera accelerà la substitució dels ramats tradicionals per vaques de llet, amb unes corts que arribaren a contenir de mitjana deu o dotze caps d’aquest bestiar.

L’Alfonso de Ca l’Andreu baixà les primeres llaunes de llet des del poble fins «al peu de la carretera vella», «amb una mula blanca i un carro». Més tard va ser el Josep de Ca l’Estraveny «amb dos matxos», i després, als anys seixanta, l’Angelino de la mateixa casa, que s’encarregaria del transport, aquest cop amb un tractor i un remolc comunal. Als vuitanta es va modificar el sistema de recollida de la llet amb les cubes i un camió cisterna. Avui dia existeix un notable envelliment dels pagesos i ramaders, circumstància empitjorada pel tancament de les petites explotacions productores de llet per «l’establiment de les quotes lleteres en l’àmbit europeu durant els anys noranta», tal com recalca Laia Creus.

D’altra banda, la incivil Guerra Civil va sacsejar la plàcida però dura vida dels habitants, encara que no es va produir cap mort violenta al poblet. «La majoria va intentar mantenir-se al marge del conflicte.» Laia Creus esmenta, entre d’altres, l’Andreu del Ricart (que no va tornar), l’Enric del Vintrucama i el Remigio de Cal Masover del Peralegre, que lluitaren al cantó de la República. L’Alfonso de Ca l’Andreu i el Romà del Fluix, per contra, van ser reclutats pel bàndol nacional quan van intentar entrar a Espanya per Irun. I el Pere del Fuster, que serví a la Wehrmacht i «va acabar empresonat a Sibèria», cosa que va fer creure a la família que estava mort durant molt de temps. Els membres de l’equip municipal d’abans de la guerra foren detinguts a instàncies de la FAI, el Vidal, l’alcalde que fou pres durant tres mesos a la Seu d’Urgell, i el Ricart, el secretari, que «el van deixar anar a mig camí» perquè tenia un familiar republicà. Quan es va produir la retirada de l’exèrcit republicà, la majoria dels veïns del poble van haverse de refugiar a Andorra per la por. Algunes persones es van quedar per cuidar les cases: la tia Maria a Cal Ricart, la padrina i la jove a Cal Calvet, el padrí a Piguillaumet... Dones i padrins, bàsicament.

24

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult

Des del final de la contesa fins a les primeres eleccions de la democràcia de 1978, com un rosari, el degoteig dels noms dels alcaldes queda com segueix: l’Enric de Cal Calvet, el Piguillaumet, el Balbullà, el Fuster, el Castell... aquest últim escollit inusitadament per votació, tot i que encara sota la bota franquista.

Les diverses modernors del segle XX, la llum, el telèfon i la televisió, van arribar gràcies a alguns personatges identificats per Laia Creus. Des de la dècada dels trenta, l’electricitat provenia de la central pionera de Cal Cotet, mentre que la comunicació telefònica va ser portada al llogarret per l’Antoni Vilarrubla del Pellaire, que disposava d’una centraleta a la Farga de Moles, i existia una terminal a la casa de l’Alfonso de Ca l’Andreu d’Arcavell. El primer aparell de TV fou comunal i es va col·locar a l’ajuntament l’any 1964, essent reubicat posteriorment al bar que hi havia a Ca l’Arnau, gestionat pel Manel del Piguillaumet i l’Angelino de l’Estraveny.

Testimonis d’altres èpoques D’altres fonts bibliogràfiques es poden recollir testimoniatges més personals i profunds viscuts en primera persona. Són els casos de Liberto Alfonso i de Teresa Albareda. El primer ens parla dels records d’un infant amb una família nouvinguda al poble a principis del segle XX. El segon, d’una romàntica història de retrobament que la discreta frontera d’Arcavell va permetre fructificar.

El fill del carrabiner A l’imaginari d’Antonio Alfonso, membre del Cos de Carrabiners i home de profundes idees republicanes, Catalunya representava la veritable Terra de Promissió, el territori més avançat industrialment i culturalment de la pell de brau. Després d’innombrables trasllats, la pressió per la recerca d’un futur més lluminós i pròsper per a la seva nombrosa prole de dona i quatre fills, l’esperonà a sol·licitar una nova destinació en aquella contrada.

Naturalment, els millors llocs eren els més demanats i la via més ràpida per accedir-hi passava per patir prèviament aquells no tan desitjats pel seu isolament o per la seva cruesa climàtica.

Els primers records translúcids i confusos de Liberto, un dels seus fills, van néixer en aquells paratges a l’edat de set anys i es barrejaven al mateix temps entre si en un indefinible instant del seu passat remot, com els relats de sa mare llegits a la vora de la llar de foc amb els seus germans o com el mantell blanc que sobrepassava els seus caps. El testimoniatge sobre el trasllat familiar al cor dels Pirineus fou compilat i recollit pel mateix Liberto en un fragment d’un llibre a partir de la memòria oral transmesa pel seu germà primogènit, Néstor.

La destinació acceptada pel pare fou la petita vila fronterera d’Arcavell i l’època, pels volts de 1917.

El llibre de Liberto Alfonso, Memorias y relatos, ens il·lustra l’experiència viscuda i les sensacions d’aquells moments.

Un matí llunyà, un carruatge arrossegat per un mul va dur la família fins a la Farga de Moles en un desplaçament perllongat i extenuant. D’enllà, emprant una cavalleria més forta i adequada, remuntaren un caminet costerut on «gairebé tots anàvem ficats en les alforges juntament amb els paquets, excepte el meu pare, que caminava al costat del muler. Quasi quatre quilòmetres de pronunciada pujada. Almenys una hora i mitja després, passaríem davant d’Arcavell, invisible a la

25

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult

nit amb les seves parets negres. I així, seguim escalant quinze minuts més fins a la caserna». Alfonso descriu vivament, en un passatge del text, el marcat canvi d’escenari: «De la tolerable calor africana i del sud andalús, passem a l’insuportable fred de les neus pirinenques: a un poble gairebé perdut entre els cims que envolten el Principat d’Andorra, a Arcavell.»

D’altra banda, les impressions evocades per Néstor parlen d’Arcavell com d’una «petita població fosca, de pissarra a les teulades, de gruixudes parets ennegrides pel fum, [amb] camins fets per les peülles de les cabres... I més amunt, entre els núvols, la caserna. Interminables hiverns; camins tallats per la neu... tancats durant mesos». I conclou: «Aquest era el nostre nou destí... I nosaltres sense roba adequada. Quin canvi tan brusc!»

L’heroica dona d’un presoner Arcavell representava un dels molts escenaris de pas que duien clandestinament al santuari que significava l’oasi andorrà enmig de la bogeria col·lectiva dels conflictes que assolaren l’Europa de la primera meitat del segle XX. La Teresa Albareda, una àvia escaldenca que fou centenària el 2011, rememorava en una entrevista feta per Marta Martínez la seva gesta personal i familiar, que li va permetre aixoplugar-se i arrelar al Principat d’Andorra en una època convulsa en què la vida humana posseïa una vàlua ínfima. El seu home, el Pere Prat, supervivent del Konzentrationslager de Mauthausen, fou alliberat per l’exèrcit nord-americà el 5 de

maig de 1945 després de tres anys d’haver sofert l’infern sobre la Terra, «físicament, moralment i espiritualment, en aquells maleïts camps de concentració de mort lenta administrats per gent sense cor i sense sentiments humans», tal com va escriure a la seva esposa un cop va recobrar la llibertat.

Els avatars de la vida el conduïren a allotjar-se durant poc més d’un any a casa d’uns amics que el cuidaren i li guariren les ferides patides en el seu internament com a presoner. La nostra protagonista explicava: «Després vaig rebre una carta d’Andorra, del bar Central de la plaça d’Escaldes, on em deia que havia trobat feina de cambrer i que volia que anés a retrobar-me amb ell.»

Per reunir-se amb el seu home a Andorra, havia decidit agafat un autobús sense cap mena de documentació des de Terrassa fins a prop de la frontera andorrana, on «vaig pujar una costa que donava al poble [d’Arcavell] i una bona dona em va dir que si m’enfilava fins al pic, veuria a baix de tot el primer poble andorrà, Sant Julià. Els peus no em tocaven a terra, però quan vaig arribar a dalt, la boira ho cobria tot i els camins s’esborraven. Vaig decidir de fer-me un jaç amb fulles seques i passar la nit davall d’unes alzines. L’endemà, al clarejar, vaig sentir un dringar d’esquelles i entre la boira vaig veure aparèixer uns pastors i un ramat. Què és allò, una dona?, va dir l’un. Se’m van apropar i els vaig demanar per on havia de tirar per arribar a Andorra. Em van assenyalar un punt i un poble diminut, Sant Julià. Vaig baixar aquella costa sense que els peus em toquessin a terra i, en arribar al poble, vaig agafar un autobús que em conduí fins a Escaldes», on es va retrobar definitivament amb el seu ésser estimat.

26

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult

El captaire i el mossèn (...)

Fa obrar a tota pressa en lo poble d’Arcabell; ha donat la providència per fer allí un gran castell.

Vol posar-hi guarnició la digo, digo, digo, digo, vol posar-hi guarnició per ser bona habitació. (...)

Fragment de l’enregistrament sonor de Les Coples del Senyor Payrot, cantades per Maria Noray de Boí i recollides per l’etnògraf Joan Bellmunt.

A l’obra Fets, costums i llegendes, l’etnògraf Joan Bellmunt transcriu les anomenades Coples del senyor Payrot enregistrades en un magnetòfon en la veu de Maria Noray, membre de la casa Vidal d’Erill la Vall i resident a Boí. Segons la tradició, a mitjan segle XIX, en Peyrot (diminutiu de Pere) fou un rodamon, natural de la Rua, agregat d’Abella de la Conca, que va seguir un periple per més de cent pobles pirinencs on, segons Bellmunt, «els elogis o recriminacions que fa de cada localitat estarien d’acord amb les rebudes o la generositat que l’eixerit captaire trobava a cada lloc o amb la riquesa o la misèria que veia al seu pas». En la seva estada a la rectoria d’Arcavell, el rector de la petita vila, mossèn Vidal, va recopilar «en vers les experiències i les contalles que en Payrot li explicava».

L’autor creu que aquestes corrandes «demostren una gran predilecció per Arcavell, indici que confirma que aquí es devien de redactar». Opina que els passatges «per ser bona habitació» i «ha donat la providència per fer allí un gran castell» responen a una reconeixença a l’amistat amb el sacerdot i a les atencions rebudes.

El mestre i el pastor Per concloure, es conserva una fotografia de l’1 de maig de 1936 on apareixen dos homes que somriuen a la càmera.

L’escena els representa de cos sencer amb un rerefons muntanyenc. L’home més alt és prim, de cabell bru i duu unes ulleres de posat acadèmic. El seu aspecte urbanita, «corbata, armilla i americana», contrasta pintorescament amb el del seu company d’instantània. En aquell moment, «tenia trenta-un anys i treballava com a secretari de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans» i realitzava un treball de camp consistent en la febril recollida de topònims i mots comuns catalans. L’altre protagonista, d’edat indefinible, està abillat com un pastor d’alta muntanya i roman afable al cantó del Mestre. Era la persona enquestada, el seu informant.

La imatge fou captada a Arcavell i del nom del vilatà no en va quedar pas cap registre, però sí de l’acompanyant. Es tractava de l’il·lustre filòleg Joan Coromines.

Arcavell: protagonistes d’un poble ocult

BIBLIOGRAFIA ALBAREDA, T.; MARTÍNEZ, M. (2008). Una vida en el segle XX. Lió: La Clé des Langues. <http://cle.ens-lyon.fr/espagnol/civilisation/histoire-espagnole/guerre-civile-et-dictature/una-vida-en-el-segle-xx-catala> [Consulta: 15 juliol 2018].

ALFONSO, L. (1999). Memorias y relatos. Vilassar de Dalt: Autoedició. <http://memoriapopular.org/obres/2-1/2-1.pdf> [Consulta: 15 juliol 2018].

Andorra Directe, 1 de maig de 2011. <http://www.andorradirecte.com/noticia/2530/una-escaldenca-centenaria> [Consulta: 15 juliol 2018].

BELLMUNT, J. (1999). Fets, costums i llegendes. L’Alt Urgell, I. Lleida: Pagès Editors.

CABRÉ, T.; PRAT, M.; TORRUELLA, J. (2008). Joan Coromines i la filologia romànica. Bellaterra: UAB. CREUS, L. (2013). Arcavell. Un poble de muntanya i fronterer. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria.

Diari d’Andorra, 27 de setembre de 2014.

El Periódico, 22 de gener de 2014.

La Vanguardia, 9 de maig de 1967.

27

28

PROCESSOS PARTICIPATIUS PER AVANÇAR EN L’EDUCACIÓ PER AL CONSUM SOSTENIBLE Resum Durant la jornada escolar s’entrecreuen coneixements, experiències, comprensions del món, valors, actituds i comportaments que reflecteixen la complexitat de la realitat circumdant. Això reclama preguntar-se de quina manera es pot abordar el complex entramat de cultures de consum en què es desplega l’experiència escolar i com podem aconseguir que l’aprenentatge per al consum sostenible arribi a ser un procés natural que generi una implicació cada cop més generalitzada en valors i actituds sostenibles. Per respondre aquests interrogants, durant el curs 2017-2018 es va iniciar un procés de recerca-acció participativa en un centre escolar de maternal i primera ensenyança del sistema educatiu andorrà amb l’objectiu de millorar l’impacte de l’educació en la formació de valors, actituds i comportaments de consum sostenible. Es tracta d’una investigació en curs en la qual participen alumnes, docents i altre personal de l’escola, i famílies. Aquest article se centra en el procés de diagnosi i ofereix una vista prèvia de les diferents accions formulades pels participants arran d’aquest procés.

Introducció Si als anys seixanta s’ensenyava als consumidors com operar de manera eficient en les seves relacions amb el mercat, l’educació dels consumidors es proposa avui transformar persones i societats per tal d’afrontar els reptes actuals i futurs de les comunitats locals i de la ciutadania mundial (UNESCO, 2014a).

Aquests reptes estan vinculats fonamentalment a la qualitat de vida de les persones, que depèn del grau de satisfacció adequada de les necessitats bàsiques (Max Neef et al., 2010), així com de la salut i la integritat de les comunitats humana i ecològica de les quals som part (Capra, 1998; Galtung, 2003; ONU, 2012).

A Andorra hi ha diverses iniciatives des del Govern i l’educació formal. El Centre Andorra Sostenible2 ofereix assessorament,

Autora: Liliana Aura Trifu Doctoranda en el Programa Internacional d’Estudis de Pau, Conflicte i Desenvolupament de la Universitat Jaume I 1

eines metodològiques, materials didàctics, facilitació d’activitats i tallers que tenen com a objectiu reforçar la tasca de les institucions educatives. A través del projecte «Escola Verda», 3 els centres escolars del país tenen l’oportunitat de compartir experiències, aprenentatges i recursos en trobades anuals, esdeveniments conjunts i per mitjà del blog del projecte. Una vintena d’escoles de diferents sistemes educatius que conviuen a Andorra s’han sumat a aquest projecte i això indica un cert grau de preocupació envers la millora educativa des del punt de vista de la sostenibilitat.

Arran d’exploracions preliminars en una escola verda del sistema educatiu andorrà, en el marc d’un projecte de tesi doctoral, es va dissenyar una recerca que es proposa contribuir al coneixement teòric en matèria d’educació per a la sostenibilitat des de la interlocució bàsica entre els diferents sectors que componen la comunitat educativa. La indagació parteix d’un enfocament complex que reuneix una perspectiva contextual, crítica i transformativa de l’educació per al consum sostenible (Murga-Menoyo, 2015).

Preguntes i objectius de la recerca La pregunta que formula la recerca s’orienta a esbrinar de quina manera incideixen les actuacions educatives i les experiències de l’alumnat durant la jornada escolar en la formació d’estils de vida, i amb quines estratègies podem millorar l’impacte de l’escola en el desenvolupament d’actituds, valors i comportaments de consum sostenible.

Per respondre aquests interrogants, s’han plantejat els objectius generals següents: 1. Esbrinar quines activitats són necessàries per millorar l’impacte de l’escola en la formació de valors, actituds i comportaments de consum sostenible.

2. Formular un pla d’acció de millora.

3. Implementar el pla d’acció de millora.

1 L’autora agraeix l’ajut per al pagament de matrícula dels estudis de tercer cicle al Govern d’Andorra AMTC0063AND/2017.

2 http://www.sostenibilitat.ad/ 3 http://www.escolaverda.ad/

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

4. Descriure la potencialitat de les accions implementades per millorar les pràctiques educatives i per transformar la cultura escolar cap a la sostenibilitat.

bàsiques i milloren la qualitat de vida, minimitzant l’ús de recursos naturals, materials tòxics i emissions de residus i contaminants durant el cicle de vida, per no posar en perill les necessitats de les generacions futures.4

El caràcter contextual i participatiu de la recerca

[<a href=”http://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.5”>CC BY-SA 2.5</a>], <a href=”https://commons.wikimedia.org/wiki/ File%3AArchimedean_spiral.svg”>via Wikimedia Commons</a>

L’espiral de la recerca-acció (Aura Trifu sobre una imatge de AdiJapan CC BY-SA 2.5).

Marc teòric L’educació per al consum sostenible forma part integral de l’Educació per al Desenvolupament Sostenible (ONU, 2012; UNESCO, 2014b). Es planteja com una educació en els valors de la pau i la sostenibilitat, i una educació per a la ciutadania global (McGregor, 2002; Thorensen, 2002; Kallhoff, 2016). El seu objectiu és formar ciutadans i ciutadanes conscients, que en el seu paper de productors-consumidors considerin els efectes presents i futurs de les seves actuacions sobre la humanitat i el planeta (Thorensen, 2002). Entre aquests valors hi ha la solidaritat sincrònica (amb les generacions presents) i diacrònica (solidaritat amb les generacions futures) (Galtung, 2003), la unitat de la vida, el respecte a la diversitat, i l’equitat (Carta de la Terra, 2000; PNUMA, 2002). Un paper clau el té el valor de la cura entès com un valor humà i de la ciutadania que va més enllà de l’esfera privada per tal de desenvolupar la consciència de la interconnexió global, la consciència de com les polítiques públiques i les decisions privades afecten en proximitat i en distància (Comins Mingol, 2008).

4 http://enb.iisd.org/consume/ oslo004.html. [Consulta: 19 juny 2018].

El consum sostenible és un terme genèric en el qual consum i producció estan interconnectats. Segons la definició d’Oslo, significa l’ús de béns i serveis que responen a les necessitats

Els treballs conjunts duts a terme sota la coordinació de la UNESCO subratllen el caràcter endogen del desenvolupament sostenible, que s’ha de generar des de l’interior de les comunitats que s’organitzen per analitzar els seus problemes i buscar solucions amb les quals puguin potenciar al màxim les seves possibilitats (Murga-Menoyo, 2015). En matèria d’educació, això significa que els valors, les actituds, les habilitats i les competències necessàries per a un desenvolupament sostenible es generen tenint en compte les especificitats del context educatiu i les influències que rep des de l’entorn –local, nacional, regional i mundial– al qual pertany (UNESCO, 2014a).

L’escola és un espai clau de socialització caracteritzat per una gran diversitat de mirades, valors i actituds que reflecteixen la realitat plural en la qual està immersa. A més dels estils de vida propis de cada família, de les polítiques governamentals i locals i de les pràctiques de mercat, les experiències viscudes durant les jornades escolars contribueixen a la formació i transformació dels estils de vida dels seus components. Per tal de reflectir la complexitat de la realitat en la qual es despleguen els processos d’aprenentatge (Morin, 1999), la construcció del coneixement ha de ser participativa i intersubjectiva (Martínez Guzmán, 2009; UNESCO, 2012), és a dir, que s’ha de nodrir de la interlocució bàsica entre vivències, percepcions i perspectives de les persones participants.

S’ha observat que la participació activa i democràtica és una manera de conciliar dos pols aparentment en conflicte: la diversitat i l’equitat (Traver et al., 2010), per tant contribueix a conrear competències socials i valors de la ciutadania (BOPA, 2015). Com tota educació significativa i que es proposa tenir efectes en la vida quotidiana, l’educació del consum exigeix una anàlisi de la realitat immediata i propera capaç de portar a la selecció de problemes concrets, identificar les connexions entre aquests problemes i la realitat global, i abordar el diàleg que emergeix entre aquestes realitats (Cabezudo i Haavelsrud, 2007).

29

30

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

Al mateix temps, si bé l’escola és la institució on s’imparteix l’educació formal, intencionada, quant a educació en valors i actituds que generin comportaments sostenibles de consum, l’aprenentatge espontani, no intencionat, té un paper igual d’important (OECD, 2010; UNESCO, 2015). Això significa que la indagació en la millora de l’educació pel que fa al desenvolupament d’estils de vida sostenibles ha de tenir en compte el modelatge i la socialització entre iguals.

Disseny metodològic Amb la finalitat de contribuir al desenvolupament d’un cos de coneixement teòric rellevant capaç de generar efectes en la vida quotidiana, s’ha volgut posar en diàleg la teoria amb els coneixements adquirits en la pràctica diària del context de la recerca i amb les experiències dels participants en l’estudi. Per tant, s’ha triat com a opció de disseny metodològic la recerca-acció participativa (Stringer, 2008; Hernández Sampieri et al., 2010).

Segons León i Montero, «mitjançant un procés de recerca amb passos “en espiral”, s’investiga al mateix temps que s’intervé» (Hernández Sampieri et al., 2010: 509). La recerca-acció és dinàmica: es basa en el flux continu d’acció i (auto)reflexió per diagnosticar, examinar solucions, posar-les en pràctica, avaluar-les i ajustar-les perquè responguin a les particularitats de la realitat estudiada. D’acord amb Sandin (Hernández Sampieri et al., 2010), la recerca-acció es construeix des de la realitat educativa i implica la seva transformació i millora; parteix de problemes pràctics i contextualitzats i comporta la col·laboració total de les persones participants en la detecció de necessitats, el plantejament de problemes, la

cerca de solucions i la seva implementació, ja que són elles les expertes en la problemàtica a resoldre.

En la nostra recerca, la indagació i recollida de la informació principalment qualitativa es complementen amb la recollida i l’anàlisi de dades quantitatives (Stringer, 2008).

El diagnòstic social participatiu com a estratègia de recerca-acció.

El procés de recerca-acció es fa en quatre cicles: diagnosi, formulació d’un pla de millora, implementació del pla i avaluació.

Per al cicle de diagnosi vam utilitzar l’estratègia del diagnòstic social participatiu (DSP), que es va iniciar l’octubre del 2017.

Experiències de DSP realitzades des de la Universitat Jaume I secunden l’ús d’aquesta estratègia a fi de facilitar espais de reflexió col·lectiva per construir objectius comuns i generar processos creixents de participació-acció (Lobillo, 2002). En la present recerca s’ha utilitzat l’estratègia del diagnòstic social participatiu per generar diàlegs entre diferents sectors de la comunitat educativa amb la finalitat de conèixer la pròpia realitat per transformar-la des del punt de vista de l’educació per al consum sostenible. Al llarg de tot el procés es van fer esforços per recollir les perspectives genuïnes dels alumnes.

El cicle de diagnosi es va fer en tres fases: 1) Construcció d’un marc de referència comú 2) Cerca de necessitats 3) Priorització

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

En la primera fase, l’objectiu va ser definir de manera conjunta un imaginari comú de la problemàtica que es volia estudiar.

Això significa definir, des de les perspectives de les persones participants, què s’entén per educació per al consum sostenible.

D’aquesta manera es pretenia obtenir un marc de referència compartit que orientés les activitats de la recerca-acció.

B. Participació indirecta

L’objectiu de la segona fase de diagnosi va ser identificar necessitats de la comunitat involucrada en el procés de recerca pel que fa a la transformació de la seva realitat cap a la sostenibilitat educativa.

Per aconseguir la participació de l’alumnat es van utilitzar dues tècniques:

En la fase de priorització es perseguia especificar quines de les necessitats identificades s’investigarien amb prioritat, és a dir, quines accions es posarien en pràctica durant el curs escolar per explorar la seva potencialitat transformadora.

Modalitats de participació A. Participació directa Basant-nos en el criteri de la purposive sample que descriu Creswell (Stringer, 2008: 43), es va ampliar la Comissió d’Escola Verda del centre escolar participant5 (d’ara endavant comissió), per obtenir la representació de tots els sectors que componen la comunitat educativa. Formen part d’aquesta comissió alumnes de cada cicle de primera ensenyança i col·lectius adults, amb una representativitat adequada pel que fa al gènere: docents d’infantil i primària, equip directiu, personal col·laborador i administratiu, personal tècnic de manteniment, monitors de migdia, famílies.

Per tal d’incorporar la comunitat educativa en conjunt al cicle de diagnosi, la comissió va dissenyar i administrar diferents tècniques de recollida de dades qualitatives i quantitatives (Hernández Sampieri et al., 2010; Chevalier i Buckles, 2011).

1) La tècnica de la roda socràtica. S’utilitza en investigacions col·laboratives per avaluar un o diversos elements o alternatives mitjançant l’ús de diferents criteris. (Chevalier & Buckles, 2011: 47). Es va confeccionar un disc de paper dividit per tants eixos com propostes havien sorgit de la comissió en la primera fase de cerca de necessitats. En va resultar una roda que semblava una pizza amb vuit porcions.

Cada tros de pizza tenia marcat el nom de la proposta. Amb cercles concèntrics es va dividir la roda en cinc zones que representaven el grau de preferència dels alumnes: de l’1 (poc preferida) al 5 (molt preferida). Amb l’ajuda d’aquesta tècnica, els alumnes van poder valorar quines de les accions proposades per la comissió seria important de fer a l’escola per aprendre a ser sostenibles. La roda es va administrar en horari lectiu a cada una de les classes de primera ensenyança del centre. Abans s’iniciava una discussió del grup classe entorn del significat de la paraula sostenibilitat.

Durant el cicle de diagnosi, els membres de la comissió van participar individualment i de manera col·laborativa per recopilar, analitzar i interpretar dades, identificar problemes específics, reflexionar, buscar solucions i prioritzar. Per als treballs col·lectius, la comissió va participar en deu reunions de grup focal (focus group) per generar informació d’acord amb els objectius de la recerca, analitzar-la, interpretar-la i actuar en conseqüència (Stringer, 2008).

5 Escola Andorrana de maternal i 1a ensenyança d’Ordino: http:// adord.educand.ad/

En les primeres reunions, la comissió va construir una definició operativa de l’educació per al consum sostenible i va dur a terme una primera fase de cerca de necessitats que va generar vuit propostes per al pla de millora.

2) Era important conèixer també què pensaven els alumnes que s’hauria de millorar, quins eren els aspectes en els quals la comissió no havia pensat i que per a ells i elles eren importants. I era útil recollir algunes propostes que

31

32

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

ajudessin la comissió a dissenyar accions engrescadores per a l’alumnat. Per tant, a la planta baixa de l’edifici escolar es va col·locar una urna en la qual es va convidar els alumnes a dipositar les seves propostes.

En la roda socràtica van participar 193 alumnes de primera ensenyança, i en la urna es van dipositar 25 propostes.

Pel que fa a la participació dels adults que no formen part de la comissió, es va fer una consulta que els ha permès involucrar-se en el procés de recerca en funció de la seva disponibilitat de temps. Per tal d’obtenir una ràtio de participació satisfactòria, la comissió va resoldre confeccionar un full de consulta d’entrega personalitzada que constava de dues parts: a) un qüestionari amb el qual es convidava els adults de la comunitat educativa a valorar les propostes de la comissió utilitzant una escala de Likert, b) una enquesta amb preguntes obertes a través de la qual els adults de la comunitat educativa podien expressar la seva idea del que és la sostenibilitat, assenyalar aspectes que consideren que és important canviar i fer propostes sobre com es podrien realitzar aquests canvis.

la col·laboració de monitores de pati i menjador. Els representants de pares van fer divulgació del projecte en els canals de comunicació amb famílies. L’equip de direcció va col·laborar per organitzar i coordinar les diferents activitats de diagnosi. Moltes famílies van ajudar a difondre els missatges de la comissió en les diferents etapes del procés, i van encoratjar els alumnes a participar en la recerca.

Resultats del diagnòstic social participatiu Marc de referència de la recerca La primera fase del cicle de diagnosi es va iniciar amb discussions enfocades a entendre quins significats tenien per als participants conceptes bàsics com consum, necessitats, sostenibilitat, i com es vinculen aquests conceptes amb el valor de la cura. Van emergir significats molt diversos.

Dins d’aquesta diversitat, els participants van deliberar que educar per a un consum més sostenible significa ensenyar i aprendre a:

Es van enviar 344 fulls de consulta, 288 dels quals a les famílies. La ràtio de resposta va ser del 33% en el cas dels qüestionaris de valoració i del 27% pel que fa a les enquestes amb preguntes obertes.

C. Participació circumstancial o de suport Durant el procés de diagnosi tothom va poder formar part de la recerca. Per exemple, alguns mestres es van implicar en la realització de la roda socràtica, treballant prèviament la informació amb els alumnes o facilitant les reflexions preliminars lligant-les a la temàtica que havien treballat recentment a l’aula. A més, el col·lectiu docent va autoritzar la realització d’aquesta tècnica en horari lectiu. Així mateix, les tutores i les col·laboradores d’aula van repartir els fulls de consulta als alumnes perquè els portessin a les famílies. Les col·laboradores administratives van ajudar a imprimir-los i distribuir-los. Les coordinadores dels serveis de migdia van col·laborar perquè els monitors poguessin participar en la comissió. Perquè els alumnes de la comissió poguessin participar en els focus groups, va ser necessària

• Cuidar les persones i nosaltres mateixos, les coses, els espais i la natura.

• Consumir, utilitzar i produir allò que és necessari aprofitant bé els recursos i sense malgastar.

• Reutilitzar les coses que tenim abans d’utilitzar-ne de noves.

• Produir coses que es puguin reutilitzar.

• Reciclar allò que no es pot tornar a fer servir.

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

Alternatives de millora

2) Elaborar una guia de bones pràctiques.

En la fase de cerca de necessitats es va produir un volum important d’informació molt diversa. La comissió va analitzar i interpretar aquesta informació per tal de formular un pla de millora que la comunitat educativa havia d’implementar durant el curs escolar. D’acord amb l’espiral Look-Think-Act descrita per Stringer (2008), es va contrastar la informació generada en els grups focals amb la informació obtinguda en la consulta dirigida a la comunitat educativa en conjunt i amb la teoria en la qual es basa la recerca. Aquesta triangulació va permetre verificar el grau d’adequació de les diferents propostes aparegudes en la cerca de necessitats als objectius de la recerca, i prendre decisions en la fase de priorització.

La finalitat d’aquesta acció és oferir un marc d’actuació sostenible a la comunitat educativa a través d’un document que recull esforços que s’estan fent des de diferents àmbits d’actuació: a l’escola, a casa i en l’espai de transició. Per tal de consolidar-los i fer-los extensos, la guia ha d’integrar aquests esforços amb reptes i exemples de solucions per al consum sostenible en situacions concretes. Així, es vol respondre a diferents necessitats respecte al consum de paper, al malbaratament d’aigua, a la mobilitat, al consum de productes de proximitat i l’ús de vaixella reutilitzable, entre d’altres.

Arran d’això van emergir cinc accions per implementar durant el curs escolar: 1) Organitzar una botiga d’intercanvis.

Es tracta de dedicar un espai permanent dins l’edifici de l’escola on els alumnes i les seves famílies puguin portar durant el curs escolar roba i calçat, disfresses, material d’esquí i material escolar que ja no fan servir i pot ser aprofitat per altres. Amb aquesta acció es vol conscienciar sobre la reutilització dels objectes del nostre dia a dia.

3) Organitzar una trobada amb tots els col·lectius de la comunitat educativa per presentar la guia de bones pràctiques.

Amb l’objectiu de presentar la guia de bones pràctiques en un entorn informal, es proposa crear un espai engrescador d’interacció i reflexió. També es veu com una solució per fomentar la col·laboració entre diferents sectors de la comunitat educativa i amb entitats externes, mitjançant activitats que fomentin valors, actituds i comportaments sostenibles de consum d’una manera lúdica.

33

34

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

4) Crear brigades de neteja.

A través d’un aprenentatge vivencial i participatiu, es vol engegar un procés de conscienciació sobre les conseqüències del nostre comportament de consum (excés de residus dels embolcalls dels esmorzars) en el medi ambient, i alhora fomentar la cura dels béns col·lectius.

5) Posar rètols amb imatges d’exemples de deixalles als diferents contenidors.

Aquesta acció pretén conscienciar els alumnes i ajudarlos a fer un triatge correcte de residus. Per tal d’aprofitar materials confeccionats per la Comissió d’Escola Verda en els anys anteriors amb la participació d’alumnes, es va decidir acompanyar l’acció amb un mural de sensibilització al passadís del pati de primera ensenyança.

Totes les accions formulades a partir del diagnòstic social participatiu es van posar en marxa durant el curs escolar 2017-2018.

Consideracions finals Els processos participatius donen la possibilitat a tots els membres de la comunitat de sentir-se part del canvi. Això incrementa les probabilitats d’èxit en la implementació de les alternatives de solució. Al mateix temps, aquests processos exigeixen conciliar diversitat de perspectives per tal de formular accions que donin resposta a les necessitats de la realitat estudiada.

Per al centre participant va ser la primera experiència que reunia tots els sectors de la comunitat educativa en treballs presencials que van des del diagnòstic fins a la presa de decisions per al disseny d’un pla de millora. Les persones participants en la comissió van aprendre a treballar amb altres col·lectius i a acceptar perspectives diferents. Això els va ajudar a adonar-se de la pluralitat de mirades que hi ha dins la comunitat educativa i a col·laborar per dissenyar tècniques que permetin conèixer millor aquesta pluralitat.

Quan es tracta d’una comunitat heterogènia, cal sensibilitat, sentit comú, flexibilitat i creativitat per adaptar tècniques d’investigació i aplicar dinàmiques interactives, així com eines visuals i ajustades a les característiques del grup. I cal adaptar el procés als ritmes dels diferents participants. Gestionar el temps planteja reptes importants en aquest tipus de recerca i l’èxit depèn de la col·laboració de les persones participants.

La varietat de la informació generada en la cerca de necessitats va ajudar els membres de la comissió a prendre consciència de la complexitat del problema de l’educació per al consum sostenible i de la importància d’incidir-hi des de diferents àmbits d’actuació i a diferents nivells de concreció: des de fomentar el triatge correcte de deixalles fins a generar canvis més profunds en els patrons de consum.

Hi ha diferents modalitats de participació i és important reconèixer tots els esforços perquè la recerca i els seus resultats són possibles gràcies a les sinergies que es generen entre tots aquests tipus de col·laboracions. Al mateix temps, aquest reconeixement contribueix a despertar la consciència que cada persona pot aportar la seva part a la sostenibilitat.

Tant les grans resolucions com els petits gestos diaris compten.

Processos participatius per avançar en l’educació per al consum sostenible

BIBLIOGRAFIA BOPA (2015). Decret d’ordenament de l’educació bàsica obligatòria del sistema educatiu andorrà. Govern d’Andorra.

CABEZUDO, A.; HAAVELSRUD, M. (2007). «Rethinking peace education». A: WEBEL, C., & GALTUNG, J. (eds.). Handbook of Peace and Conflict Studies. Routledge, p. 279-296.

CAPRA, F. (1998). La trama de la vida. Una nueva perspectiva de los sistemas vivos. Barcelona: Anagrama.

Carta de la Terra (2000). <http://earthcharter.org/discover/history-of-the-earth-charter/>. [Consulta: 12 setembre 2016].

CHEVALIER, J. M.; BUCKLES, D. J. (2011). Guía para la Investigación, la Evaluación y la Planificación Participativas. Ottawa, Canadà: SAS2 Dialogue.

COMINS MINGOL, I. (2008). La ética del cuidado y la construcción de la paz. Barcelona: Icaria.

GALTUNG, J. (2003). Paz por medios pacíficos. Paz y conflicto, desarrollo y civilización. Bilbao: Bakeaz.

HERNÁNDEZ SAMPIERI, R.; FERNÁNDEZ COLLADO, C.; BAPTISTA LUCIO, P. (2010). Metodología de la investigación. Ciutat de Mèxic: Mc Graw Hill.

KALLHOFF, A. (2016). «The Normative Limits of Consumer Citizenship». Journal of Agricultural and Environmental Ethics, 29(1), p. 23-34.

LOBILLO, J. (coord.) (2002). «Experiencias de diagnóstico rural participativo». Dossiers d’extensió universitària, 2. Universitat Jaume I. MARTÍNEZ GUZMÁN, V. (2009). Filosofía para hacer las paces. Barcelona: Icaria.

MAX-NEEF, M.; ELIZALDE, A.; HOPENHAYN, M. (2010). Desarrollo a escala humana. Santiago de Chile: Biblioteca CF+S. MCGREGOR, S. (2002). «Consumer Citizenship: A Pathway to Sustainable Development?». Keynote at International Conference on Developing Consumer Citizenship [Abril, 2002], Hamar, Noruega.

MORIN, E. (1999). Los siete saberes necesarios para la educación del futuro. França: Unesco.

MURGA-MENOYO, M. A. (2015). «Competencias para el desarrollo sostenible: las capacidades, actitudes y valores meta de la educación en el marco de la Agenda global post-2015». Foro de Educación, 13(19), p. 55-83.

OECD (2010). The Nature of Learning: Using Research to Inspire Practice. OECD Publications.

ONU (2012). «Marco decenal de programas sobre modalidades de consumo y producción sostenibles». Rio + 20. Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Desarrollo Sostenible. Rio de Janeiro: ONU. PNUMA (2002). Ética, Vida, Sustentabilidad. Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente. Red de Formación Ambiental para América Latina y el Caribe. Mèxic.

STRINGER, E.T. (2008). Action Research in Education. Nova Jersey: Pearson Education Inc. THORESEN, V. (ed.) (2002). Developing Consumer Citizenship. Progress Report. Hamar, (20-23 abril 2002). Hedmark University, Noruega.

TRAVER MARTÍ, J.; SALES CIGES, A.; MOLINER GARCÍA, O. (2010). «Ampliando el territorio. Algunas claves sobre la participación de la comunidad educativa». REICE. Revista Iberoamericana sobre Calidad, Eficacia y Cambio en Educación, 8(3), p. 96-119.

UNESCO (2012): «Forjar la educación del mañana. Decenio de las Naciones Unidas de la Educación para el Desarrollo Sostenible».

Informe 2012 (abreviado). París: UNESCO. UNESCO (2014a). Declaración de Aichi-Nagoya sobre la Educación para el Desarrollo Sostenible. Conferència Mundial AichiNagoya (Japó), 10-12 de novembre.

UNESCO (2014 ). Hoja de ruta para la ejecución del programa de acción mundial de Educación para el Desarrollo Sostenible.

París: UNESCO. UNESCO (2015). Replantear la Educación. ¿Hacia un bien común mundial? París: UNESCO.

35

36

ELS CONTACTES DELS EMPRENEDORS IMMIGRANTS D’ANDORRA. UNA APROXIMACIÓ A TRAVÉS DE LES XARXES PERSONALS Introducció Si bé hi ha un ampli ventall d’estudis enfocats als emprenedors i als seus negocis i que miren el fenomen empresarial des de diferents òptiques i en diferents contextos, n’hi ha molt pocs que s’hagin dut a terme en contextos de microestat on, de fet, existeixen una sèrie de particularitats que poden ser summament interessants i que caldria tenir en compte.

Per tant, la recerca que es presenta en aquest article pretén fer una mirada a les xarxes de contactes dels emprenedors immigrants establerts a Andorra, amb l’objectiu d’observar els efectes que tenen les particularitats dels contextos de microestat, com ara les dimensions del país i el sistema legislatiu, en l’estructura de les xarxes de suport (personal i empresarial) dels emprenedors establerts al país.

Marc teòric La recerca sobre emprenedoria immigrant s’ha abordat, dins de la disciplina socioantropològica, des de diferents perspectives.

Totes tenen en compte el context social i cultural dels emprenedors, així com la seva experiència en el país d’acollida.

Una d’aquestes perspectives, en la qual es fonamenta aquesta recerca, és la de la «incrustació social» (Guarnizo, 2003), que considera que el context regulador és un element clau a tenir en compte per a l’estudi social relatiu als negocis dels immigrants. Aquesta visió encaixa en molts contextos europeus, on s’assumeix de manera generalitzada, tant en l’àmbit social com en el marc regulador, una diferenciació entre l’«autòcton» i el «foraster» (Arjona i Checa, 2006). Això fa que els emprenedors immigrants es trobin sovint amb la necessitat de superar restriccions socials i legislatives en el moment d’engegar i tirar endavant el seu negoci en el context d’acollida. De fet, en aquest cas, l’autoocupació no representa només una manera de guanyar-se la vida, sinó que és també un tipus de reconeixement i acceptació social.

Les xarxes personals de contactes tenen un paper crucial tant en aquest procés de mobilitat social ascendent com en el moment de la creació i el desenvolupament d’un negoci, atès que no són només l’eina més important a l’hora d’accedir a l’estructura d’oportunitats de negoci i als seus recursos, sinó que també ho són a l’hora d’integrar-se dins del sistema social i regulador de manera adequada (Kloosterman et al., 1999).

Andorra i les seves particularitats com a microestat europeu Indiscutiblement, i d’acord amb la literatura revisada i especialment des de la perspectiva de la «incrustació social», estar ben connectat a l’estructura d’oportunitats, a les institucions i als grups socials de la comunitat de destí (i també de la comunitat d’origen) pot ser crucial per a l’èxit social i empresarial. En grans contextos, les xarxes de contactes solen ser més disperses i heterogènies (Sahin et al., 2007), de manera que els contactes que permeten l’accés dels emprenedors als recursos seran molt diferents en cada cas, com ho serà el camí per accedir-hi. Això farà també que aquests recursos, informacions i vies d’accés als nínxols del mercat siguin exclusius i donin a cada emprenedor el seu factor diferencial respecte als altres.

La qüestió de l’emprenedoria immigrant i les seves xarxes de contactes ha estat empíricament defensada en contextos amb estructures d’oportunitats grans i complexes, però no se n’han fet estudis específics en microestats. Els microestats no només representen una àrea geogràfica molt més reduïda, sinó que també tenen estructures legislatives específiques i particularitats en la seva estructura social i demogràfica (Baker, 1992; Baldacchino, 1993; Grydehøj, 2011). En aquest sentit, és interessant posar a prova les diferents teories sobre xarxes en un context com Andorra, ja que les seves característiques geogràfiques i legislatives poden influir significativament en l’estructura de les xarxes personals dels emprenedors.

Autora: Judith Pampalona Doctora en Antropologia

Judith Pampalona Tarrés agraeix l’ajut de tercer cicle al Govern d’Andorra, ATC008- AND, cursos acadèmics 2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014.

37

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra. Una aproximació a través de les xarxes personals.

Andorra és un dels set microestats d’Europa. Tots tenen algunes característiques en comú. Per exemple, en molts casos, aquests països tenen un sector financer particularment fort (Baldacchino, 1993; Grydehøj, 2011) i un percentatge d’atur molt baix (taula 1). Probablement, aquesta és la raó per la qual la gran majoria han rebut àmplies onades de migració laboral i treballadors fronterers al llarg de les darreres dècades (Baldacchino, 1993; Eccardt, 2005). Com a conseqüència de tot plegat, els microestats europeus s’han vist amb la necessitat de crear estratègies de desenvolupament fetes a mida del seu cas concret, i probablement aquesta és la raó per la qual aquests països han creat marcs legislatius molt particulars, que poden ser especialment restrictius si els comparem amb els d’altres països més grans. Aquestes restriccions afecten, sovint, el mercat laboral, la immigració, l’accés a la nacionalitat i, com és el cas d’Andorra fins al 2012, els drets econòmics dels habitants no nacionalitzats.

Les hipòtesis d’aquest estudi, doncs, estan enfocades a les implicacions, positives i negatives, que les característiques pròpies dels microestats poden tenir sobre les xarxes de contactes dels emprenedors (immigrants i autòctons) establerts a Andorra.

La primera d’aquestes característiques és la mida de la zona geogràfica i, consegüentment, de la població. L’extensió geogràfica d’Andorra és de 468 km2 i la seva població (segons dades del 2016) és de prop de 77.000 habitants,1 de fet, una alta densitat de població. Aquest últim aspecte ens duu a la hipòtesi que les xarxes de contactes són denses (moltes connexions entre els individus que en formin part), com ho serà també l’estructura d’oportunitats. Podem assumir, doncs, que aquest és un dels aspectes que pot facilitar la integració dels individus immigrants a l’estructura social i d’oportunitats, cosa que contribuirà a un fàcil accés a informació sobre el país i a les característiques del seu mercat laboral i empresarial.

En segon lloc, també les estratègies de desenvolupament d’aquests països són particulars, tant en termes polítics com econòmics. Sovint, aquestes estratègies es tradueixen en lleis, de vegades de caràcter restrictiu, encarades als diferents drets de la comunitat resident no nacionalitzada (immigrants).

Bons exemples d’aquestes polítiques serien, d’una banda, el període de residència per adquirir la ciutadania, que en alguns microestats europeus és llarg si el comparem amb altres països (vegeu taula 1), i, d’altra banda, les restriccions, regulades a Andorra abans del 2012, sobre els drets econòmics dels residents no andorrans al Principat.

Taula 1 Informació bàsica disponible dels microestats europeus2

Doble nacionalitat

Naturalització (Període residència)

Andorra

NO

Liechtenstein

NO SÍ

País 1 Dades extretes del web www. worldbank.org (Banc Mundial).

2 Fonts de dades: Banc Mundial de dades (Banc Mundial)www.worldbank.com; CIA World Factbook: www.cia. gov/library/publications/ the-world-factbook/; Mairie de Monaco: www.mairie.mc; Principality of Liechtenstein: www.liechtenstein.li/en; Govern d’Andorra: www.govern.ad; Government of Malta: www. gov.mt; City Government of San Marino: http://www.ci.sanmarino.ca.us; Ministry of Justice of Luxembourg: http://www. bienvenue.lu; Vatican State: http://www.vaticanstate.va.

Luxemburg

Nre. habitants (2017)

Migrants % (2017)

Atur %

PIB per càpita ($)

20 anys

76.965

54

4 (2012)

41.000 (2013)

30 anys

38.244

34

2,3 (2012)

89.400 (2009)

7 anys

594.130

48

7,1 (2014)

92.400 (2014)

SÍ

5 anys

416.338

4

5,9 (2014)

31.700 (2014)

Mònaco

NO

10 anys

30.645

67

2 (2012)

78.700 (2013)

San Marino

NO

30 anys

33.537

37

7 (2012)

55.000 (2013)

SÍ

Segons funcions

≈800

100

--

--

Malta

Vaticà

38

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra. Una aproximació a través de les xarxes personals.

La Llei 36/2008 del 18 de desembre d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra va ser vàlida fins al 2012, quan entrà en vigor la coneguda com a llei d’obertura econòmica (Llei 10/2012, del 2 de juny, d’inversió estrangera al Principat d’Andorra). Abans del 2012, el període de residència mínim requerit als residents no andorrans per engegar un negoci al Principat era de 20 anys per a individus de qualsevol nacionalitat, excepte espanyols, francesos i portuguesos, que podien fer-ho al cap de 10 anys de residència continuada. En cas de no complir aquest requisit i d’estar disposats a obrir un negoci al país, era necessari un soci majoritari que el complís i, per tant, que tingués drets econòmics, o bé que fos de nacionalitat andorrana. Una altra solució per eludir aquesta restricció, no legalitzada però utilitzada sovint, era obtenir un prestanoms.

Sigui com sigui, i en qualsevol de les opcions descrites, l’elusió d’aquestes restriccions als drets econòmics dels immigrants a Andorra requereix una xarxa important de contactes de confiança al país. Això ens porta a la segona hipòtesi d’aquest estudi, enfocada a la composició de les xarxes dels emprenedors. La necessitat de tenir contactes amb drets econòmics al país implica que la xarxa de contactes dels emprenedors amb negocis creats abans del 2012 hauria d’estar formada principalment per contactes establerts al país i, especialment, almenys una part d’aquest contactes haurien de ser nacionalitzats andorrans. Per contra, una tercera hipòtesi en l’estudi és que les xarxes d’aquells emprenedors amb negocis establerts després de l’obertura econòmica (2012) tindrien més contactes fora del país en el moment de la creació de la seva empresa.

Metodologia Amb la finalitat de posar a prova les hipòtesis descrites en l’apartat anterior, i per tal d’explorar els mecanismes que expliquen el funcionament de les xarxes de contactes en el context andorrà, en aquest estudi s’ha optat per una metodologia mixta, que combina una part quantitativa, basada en la visualització i l’anàlisi de xarxes personals, amb una part qualitativa, basada en entrevistes semiestructurades.

La primera part de l’entrevista consisteix en la col·lecta de dades bàsiques sobre l’emprenedor i el seu negoci i l’elaboració d’un dibuix (gràfic) de la xarxa de suport de

l’emprenedor entrevistat. Aquesta part s’ha fet a través d’un qüestionari tancat, realitzat amb el software Egonet.

Aquest qüestionari ens dona la informació necessària sobre l’estructura i la composició de la xarxa, i quan es conclou tota l’enquesta s’obté un gràfic de xarxa (figura 1), que és el que ens permet fer la segona part de l’entrevista.

Figura 1 Gràfic de xarxa personal

En la segona part es fa una entrevista semiestructurada en la qual l’emprenedor parla de la seva trajectòria personal i com a emprenedor, i es comenten els aspectes principals que ell mateix veu en la seva xarxa personal.

L’estudi pretén ser de tipus exploratori, utilitzant una mostra petita i variada per observar les possibles diferències existents en els patrons de xarxa segons les condicions legals i contextuals en què es troben els diferents perfils d’emprenedors existents al país. Així doncs, es van fer 40 entrevistes a emprenedors establerts a Andorra. S’han tingut en compte diferents perfils, que s’enumeren tot seguit: nascuts a Andorra (10 casos), emprenedors immigrants pre-2012 (21 casos), emprenedors immigrants post-2102 (obertura econòmica) (5 casos) i emprenedors fronterers, no andorrans (4 casos), que van establir el seu negoci després de l’obertura econòmica.

39

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra. Una aproximació a través de les xarxes personals.

Taula 2 Densitat de les xarxes segons el perfil d’emprenedor

Perfil emprenedor

N casos

Densitat

Desviació estàndard

Coeficient de variació

Min.

Max.

Mitjana

Andorrans

10

45%

75%

62%

0,09

14,5%

Immigrants pre-2012

21

30%

83%

58%

0,17

29,3%

Immigrants post-2012 (obertura econòmica)

5

30%

71%

44%

0,16

36,3%

Fronterers

4

22%

80%

50%

0,25

50,0%

40

22%

83%

56%

0,16

28,5%

Total

Resultats Per tal d’analitzar les característiques estructurals de les xarxes recollides en aquesta recerca, se n’ha calculat la densitat. Entenem per densitat el nombre de connexions que existeixen entre els diferents individus que componen la xarxa de contactes. En altres paraules, la densitat d’una xarxa serà més o menys gran en funció del nombre de persones que es coneixen entre elles, essent així que si la densitat de la xarxa és del 0% significa que cap dels membres que la componen coneix els altres, i si és del 100% significa que tots es coneixen amb tots.

A la taula 2 es mostren les mesures calculades i relatives a la densitat de les xarxes que s’han pogut analitzar per cada perfil d’emprenedor. De cada perfil s’hi representa el mínim, el màxim i la mitjana dels valors de densitat trobats en les diferents xarxes, i també la desviació estàndard i el coeficient de variació de cadascuna de les mesures.

Tal com mostra la taula 2, sembla que hi ha relació entre el període de residència al país i la densitat de les xarxes de contactes dels emprenedors. Aquest període de residència, de fet, està directament relacionat amb les condicions que estableix la legislació en cada moment per poder iniciar una activitat empresarial i, per tant, és observable en cadascun dels perfils d’emprenedor diferenciats.

El grup dels emprenedors andorrans (nats a Andorra) tenen, de mitjana, el grau de densitat més alt (62%) i amb una variabilitat relativament baixa si mirem les diferents xarxes

analitzades (s’observa un rang d’entre 45% i 75%). D’altra banda, els emprenedors immigrants, amb negocis establerts abans de l’obertura econòmica (i que, per tant, estaven subjectes a un període mínim de residència obligatori per poder obtenir el permís de creació del seu negoci), són el segon grup amb les xarxes de suport més denses, amb un 58% de mitjana.

Per tant, aquests dos primers grups no presenten patrons de densitats de xarxa gaire diferents. Tanmateix, el coeficient de variació en el cas dels emprenedors immigrants és molt més alt, entre el 30% i el 83%.

40

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra. Una aproximació a través de les xarxes personals.

Té sentit que, dels tres perfils d’emprenedors no andorrans, el grup amb restriccions legislatives en el moment d’obrir el negoci sigui el que tingui el grau de densitat més alt en les seves xarxes personals, ja que el seu període de residència a Andorra en el moment de crear el negoci ha de ser més llarg que en els casos subjectes al període de l’obertura econòmica. En cas de no esperar que el període de residència requerit es faci efectiu, aquests individus necessiten igualment una xarxa de contactes sòlida a Andorra, que els permeti tenir persones de confiança per poder exercir de socis o prestanoms. Dit d’altra manera, és necessària una integració més ràpida i evident a l’estructura d’oportunitats.

La densitat trobada entre les xarxes dels emprenedors fronterers i els emprenedors subjectes a la nova llei d’obertura econòmica (post-2012) és, també, força alta (M = 50% i 44%, respectivament). Tot i així, és alguns punts més baixa que en els casos descrits prèviament, probablement degut a un període de residència requerit més curt o bé, en el cas dels fronterers, al fet de no residir al país. També s’observa, tanmateix, una alta variabilitat en les mesures dels dos grups. En el cas dels emprenedors fronterers, els valors de densitat oscil·len entre el 22% i el 80% i en el cas dels emprenedors immigrants post-2012, entre el 30% i el 71%.

En el cas dels emprenedors fronterers té força sentit que tinguin xarxes de contactes denses, ja que desenvolupen les seves activitats diàries a un costat i l’altre de la frontera, però en realitat totes dues àrees són molt properes (tant geogràficament com culturalment). Això, per tant, ens dona una mostra de la

regularitat de les relacions que existeixen entre Andorra i les zones frontereres, tant la francesa com l’espanyola.

La densitat observada en les xarxes sembla que és, doncs, un efecte de les reduïdes dimensions del context i, consegüentment, també d’una estructura d’oportunitats accessible però petita i limitada. Tanmateix, per poder donar una explicació a aquestes mesures que ens parlen de l’estructura de la xarxa, cal fer una mirada al contingut d’aquestes xarxes per veure’n la possible dispersió geogràfica.

Dit en altres paraules, cal veure si els contactes que componen la xarxa personal dels emprenedors són locals (individus establerts a Andorra, siguin autòctons o d’altres orígens), fronterers (individus establerts fora d’Andorra però que resideixen a les comarques frontereres amb el país) o bé transnacionals (individus que resideixen o estan establerts a més de 50 km de la frontera amb Andorra o bé en altres països del món). La taula 3 mostra, per a cada perfil d’emprenedor, el percentatge de contactes de la seva xarxa en cadascun d’aquests àmbits. Dins dels individus establerts a Andorra, s’han diferenciat diversos col·lectius socials segons l’origen dels seus components, amb la finalitat d’afinar l’anàlisi.

Segons el que mostra la taula 3, els emprenedors immigrants subjectes a la llei d’inversió estrangera d’abans del 2012 i als quals, per tant, es va requerir un temps més llarg de residència a l’hora de crear el seu negoci, tenen la part més important dels seus contactes personals establerta a Andorra. Els grups socials dins del país en què, en general, s’han recolzat aquests emprenedors són els seus compatriotes, però també andorrans.

Taula 3 Composició de les xarxes dels diferents perfils d’emprenedor, segons la procedència dels seus contactes

Perfil emprenedor

Contactes a Andorra Compatriotes

Andorrans

Altres migrants

Andorrans

Contactes fronterers

Contactes transnacionals

-

31%

37%

4%

28%

Immigrants pre-2012

31%

18%

31%

5%

15%

Immigrants post-2012 (obertura econòmica)

17%

6,5%

17%

8,5%

51%

Fronterers

13%

4%

19%

31%

33%

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra. Una aproximació a través de les xarxes personals.

També, però, tenen un percentatge alt d’altres migrants a la xarxa. Sigui com sigui, aquests emprenedors han basat les seves xarxes en el context andorrà i molt probablement hagi estat per poder-hi crear i arrelar el seu negoci d’una manera òptima, segons el que s’ha pogut deduir de les explicacions dels emprenedors en les entrevistes semiestructurades. No gens sorprenentment, aquest patró de xarxa és similar al dels emprenedors andorrans que també basen la major part de la seva xarxa en contactes a Andorra (tant compatriotes, que en aquest cas són andorrans, com individus immigrants) i sembla que és pel mateix motiu que en el cas descrit anteriorment.

El banc no ens va posar les coses gens fàcils... fins i tot havia intentat d’anar a parlar amb un noi que havia estat company de feina de [la seva parella], que hi treballava.

Però no ens feien cap cas. Finalment, però, hi havia molts clients que venien al bar a fer el cafè i a un d’ells, amb qui teníem molt bona relació, li vam demanar que ens ajudés.

Ho va fer, i finalment ens van donar el crèdit que ens va permetre engegar el nostre negoci. Hem tingut molta sort de la gent que hem anat coneixent aquí!

Informant 1 (immigrant) Aquí ens coneixem tots amb tots, i això et posa molt fàcils les coses a molts nivells. Però vaja, no tot són flors i violes!

Si fas alguna cosa malament també ho pot saber tothom i et pots enfonsar fàcilment... És molt important tenir bones relacions amb els que t’envolten, i més en un lloc com aquest, on et coneix tothom.

Informant 2 (andorrà) Si comparem els casos anteriors amb aquells emprenedors que han iniciat el seu negoci sota l’obertura econòmica, més enllà del 2012, es veu clarament que les seves xarxes tenen una composició molt més dispersa geogràficament.

Si més no, en el moment d’inici del seu negoci, els seus contactes estan establerts fora del país (tot i que, en alguns casos, el temps de residència al país és entre 5 i 8 anys).

En el cas dels emprenedors post-2012 residents a Andorra, tenen la meitat dels seus contactes establerts al país d’origen (Espanya i França, majoritàriament). En el cas dels emprenedors fronterers, tot i tenir una part significativa dels contactes en altres països o àrees geogràfiques (33%), una part molt important és en el seu mateix lloc de residència (31%), com és lògic.

Aquesta comparació sembla mostrar una clara influència del context legislatiu, ja que s’observa una diferència significativa entre els casos d’emprenedors que s’inicien sota un paraigua legislatiu que requereix un temps mínim de residència i els casos que creen el seu negoci en un context d’obertura econòmica. Tanmateix, cal remarcar que la proporció d’andorrans i compatriotes residents a Andorra és significativa igualment en tots els casos. Això ens mostra la importància constant de tenir una part de la xarxa de contactes establerta al país, per tal d’aprofitar els recursos del context (recursos materials i logístics, accés a institucions i recursos econòmics, informació legal o administrativa, informació o ajuda per conèixer el mercat i el context, etc.).

41

42

Els contactes dels emprenedors immigrants d’Andorra. Una aproximació a través de les xarxes personals.

Conclusió El principal objectiu d’aquest estudi era conèixer els efectes del context andorrà (especialment les dimensions del país i el seu marc legislatiu, abans i després de l’obertura econòmica del 2012) en la densitat de les xarxes de contactes dels emprenedors i pel que fa a la procedència dels seus contactes.

En primer lloc, en les xarxes recollides i analitzades de tots els perfils d’emprenedor estudiats s’ha observat un alt índex de densitat, cosa que ens mostra el que ja molts informants ens han fet saber en les seves entrevistes: el fet que l’àrea geogràfica sigui tan petita, que «tothom coneix tothom».

Dit d’una altra manera, l’àrea geogràfica reduïda facilita als emprenedors l’accés a un gran nombre de contactes i recursos, ja que és realment fàcil trobar intermediaris.

Aquesta facilitat d’accés a recursos, però, no sempre és positiva. Segons Mizruchi i Stearns (2001), les xarxes altament denses no són sempre positives per a un negoci, ja que la informació circula de manera redundant entre els mateixos membres d’un grup.

L’índex de densitat més baix s’ha observat entre les xarxes dels nous emprenedors immigrants, els que han iniciat el seu negoci sota la implementació de l’obertura econòmica, i, per tant, sembla que el canvi legislatiu ha tingut una certa influència en la densitat de les xarxes. Això ens duu a pensar que la densitat és un efecte directe de les petites dimensions del país, però indirecte de les condicions legislatives existents en el context andorrà abans del 2012.

D’altra banda, és evident que hi ha una clara influència de l’obertura econòmica en el fet que les xarxes dels emprenedors es diversifiquin més enllà de la frontera.

L’estudi mostra que les xarxes estudiades dels emprenedors de l’obertura econòmica tenen més contactes fora del país.

Això corrobora la nostra tercera hipòtesi. Tanmateix, s’ha observat la importància de tenir contactes dins del país (compatriotes i andorrans, principalment) en tots els perfils d’emprenedors. Aquest fet ens refuta, en certa manera, la segona de les hipòtesis formulades, que defensava la importància dels contactes establerts al país especialment en els casos en què els emprenedors havien topat amb les restriccions dels seus drets econòmics.

BIBLIOGRAFIA ARJONA, Á.; CHECA, J. C. (2006). «Empresariado extracomunitario en Almería: estructuras de oportunidad, características de grupo y estrategias étnicas». Reis, 115, p. 297-317.

BAKER, R. (1992). «Scale and Administrative Performance: the Governance of Small States and Microstates». A: R. BAKER (ed.).

Public Administration in Small and Island States, p. 5-25. West Hartford, CT.: Kumarian Press.

BALDACCHINO, G. (1993). «Bursting the Bubble: The Pseudo-Development Strategies of Microstates». Development & Change, 24(1), p. 29-51.

ECCARDT, T. (2005). Secrets of the Seven Smallest States of Europe: Andorra, Liechtenstein, Luxembourg, Malta, Monaco, San Marino, and Vatican City. Nova York: Hippocrene Books.

GRYDEHØJ, A. (2011). «Making the Most of Smallness: Economic Policy in Microstates and Sub-national Island Jurisdictions».

Space and Polity, 15(3), p. 183-196. doi:10.1080/13562576.2011.692578 GUARNIZO, L. E. (2003). «The Economics of Transnational Living». International Migration Review, 37(3), p. 666-699.

KLOOSTERMAN, R.; VAN DER LEUN, J.; RATH, J. (1999). «Mixed Embeddedness: (In)Formal Economic Activities and Immigrant Businesses in the Netherlands». International Journal of Urban and Regional Research, 23(2), p. 252-266.

KREBS, V.; HOLLEY, J. (2002). «Building Sustainable Communities through Network Building». Appalachian Center for Economic Networks, <www.orgnet.com/BuildingNetworks.pdf> [Consulta 11 abril 2014].

MIZRUCHI, M; STEARNS, L.B. (2001). «Getting deals done: The Use of Social Networks in Bank Decision- Making». American Sociological Review, 66 (5), p. 647- 671.

SAHIN, M.; NIJKAMP, P.; BAYCAN-LEVENT, T. (2007). «Migrant Entrepreneurship from the Perspective of Cultural Diversity». A: DANA, L.-P. Handbook of Research on Ethnic Minority Entrepreneurship. A Co-evolutionary View on Resource Management.

Northampton: Edward Elgar Publishing Lt.

43

Agenda

AGENDA 2019 CICLE DE CONFERÈNCIES PÚBLIQUES DE L’INSTITUT D’ESTUDIS ISLÀMICS I SOCIETATS DEL MÓN ISLÀMIC

Les pèlerinages en islam Lloc: París, França Data: 2018-2019 Organitza: Institut d’études de l’Islam et des sociétés du monde musulman (IISMM)

COL·LOQUI INTERNACIONAL L’eau dans les Amériques.

Regards croisés en sciences sociales Lloc: París, França Data: 10-11 de gener de 2019 Organitza: Centre de Recherche et de Documentation sur les Amériques UMR 7227 de l’Institut des Hautes Études de l’Amérique Latine de la Universitat Sorbonne Nouvelle Paris 3

XV

CONGRÉS INTERNACIONAL DE TECNOLOGIA, CONEIXEMENT I SOCIETAT

El impacto social de la Inteligencia Artificial: Política y nuevos modelos de gobierno para el cambio social Lloc: Barcelona, Espanya Data: 11-12 de març de 2019 Organitza: Elisava Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona

ICIM 2019

INTERNATIONAL CONFERENCE ON INTERCULTURALISM AND MULTICULTURALISM Lloc: Porto, Portugal Data: 28-30 de març de 2019 Organitza: Centro de Estudos Interculturais do ISCAP

XVI CONFERENCIA

INTERNACIONAL DE ISSEI 2019

Aftershocks: Globalism and the Future of Democracy Lloc: Saragossa, Espanya Data: 2-5 de juliol de 2019 Organitza: International Society for the Study of European Ideas (ISSEI)

XVII

CONGRESO INTERNACIONAL SOBRE NUEVAS TENDENCIAS EN HUMANIDADES

IX CONGRÉS CEISAL Europa, l’Amèrica Llatina i el Carib: 1999-2019, vint anys de cooperació renovada Lloc: Bucarest, Romania Data: 27-29 de juliol de 2019 Organitza: Consell Europeu d’Investigacions Socials d’Amèrica Llatina (CEISAL)

XIV ESA CONFERENCE Europe and Beyond: Boundaries, Barriers and Belonging Lloc: Manchester, Regne Unit Data: 20-23 d’agost de 2019 Organitza: European Sociological Association

III

CONGRÉS DISCOURSENET DNC3-ALED

El Mundo 4.0: Convergencias de máquinas y conocimientos

Conocimiento y poder en un mundo policéntrico. Discursos a través de las lenguas, las culturas y el espacio

Lloc: Granada, Espanya Data: 3-5 de juliol de 2019 Organitza: Red de Investigación de Nuevas Tendencias en Humanidades

Lloc: París, França Data: 11-14 de setembre de 2019 Organitza: Associació Llatinoamericana d’Estudis del Discurs

XIII

XXXII CONGRESO

CONGRÉS ESPANYOL DE SOCIOLOGIA

Societats en la cruïlla, compromisos de la sociologia Lloc: València, Espanya Data: 3-6 de juliol de 2019 Organitza: Federació Espanyola de Sociologia (FES)

INTERNACIONAL ALAS PERÚ 2019

Hacia un nuevo horizonte de sentido histórico de una civilización de vida Lloc: Lima, Perú Data: 1-6 de desembre de 2019 Organitza: Asociación Latinoamericana de Sociología

Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies

CIUTADANS,

PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra.

Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012 // 18. Enquesta de convicència escolar d’Andorra, curs 2012-2013, Pepita Batalla i Mercè Casals // 19. Les relacions transfronteres entre el Principat d’Andorra i França, Núria Segués.

www.observatorisocial.ad

www.iea.ad