Revista Ciutadans 13 2016

ciutadans 2016 · núm 13

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

L’articulació de les xarxes socials amb les activitats quotidianes

2

Continguts

3

Editorial

4

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

10

El decreixement: una visió transformadora de la sostenibilitat

16

Conscienciació davant el perill d’allaus amb un joc de taula educatiu

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

22

30

Reprofessionalitzar el sector de l’hoteleria i la restauració a Andorra per revaloritzar el treball del sector

34

L’articulació de les xarxes socials amb les activitats quotidianes

Agenda

39

Ciutadants Revista anual 2016 Edita: Centre de Recerca Sociològica

Col·laboradors d’aquest número. Lluís Sáez, Juan Jesús Larrabeiti, Luis G. López, David Almeida, Diana Margarida Oliveira, Anna Rodrigues.

Correcció lingüística: Pites Roure

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell.

Disseny i maquetació: Jecom disseny

Institut d’Estudis Andorrans. President: Eric Jover · Director: Jordi Guillamet.

Dipòsit legal: AND-454-2004

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez, Meritxell Moya i Vicente Zapata · Col·laboradores: Natàlia Casals · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Correcció linguïstica dels articles: Pites Roure.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.

Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

3

EDITORIAL A principis d’aquest any, el Departament d’Estadística del Govern d’Andorra i el CRES van rebre l’encàrrec del Consell General d’Andorra d’elaborar un estudi sobre l’augment de l’abstenció política els últims anys al Principat d’Andorra.

Efectivament, amb les dades a la mà s’observa que a les eleccions anteriors a l’any 2005, la participació, tant en les generals com en les comunals, se situava al voltant del 80% de mitjana (alguna parròquia com la de Canillo havia arribat a xifres al voltant del 90%). Aquests percentatges van començar a disminuir fa deu anys fins arribar a situar-se, l’any 2015, en el 65,5% a les generals i el 60,8% a les comunals (a la parròquia d’Andorra la Vella la participació ha baixat fins al 56,9% i el 53,9%, respectivament).

Tot aquest procés s’ha produït en un entorn en què la població amb dret a vot s’ha multiplicat els últims vint anys quasi per 2,5: de 10.411 persones l’any 1995 s’ha passat a 25.109 el 2015, encara que durant molts anys la participació va ser alta i molt estable malgrat aquest augment tan gran de votants.

Si ho comparem amb els altres països del voltant, Andorra no destaca per la baixa participació, però sí que és un cas singular pel fort i continu descens en un període tan curt de temps.

A la literatura trobem multitud d’estudis sobre aquest fenomen, tant de caràcter quantitatiu com qualitatiu i des de diferents enfocaments teòrics i metodològics, però en el cas d’Andorra només hi ha alguns articles d’opinió i premsa, sobretot dels dies posteriors a les eleccions, i alguna publicació de caràcter descriptiu. Tot i que en el seu moment poden arribar a ser de gran utilitat, no ens permeten conèixer a fons el fenomen de l’abstenció al nostre país. És per aquest motiu que el que s’ha buscat en aquest treball és analitzar de manera holística quines són les causes que han portat a aquest augment de l’abstenció. Així, des del Departament d’Estadística han fet l’anàlisi, a partir de les dades del cens electoral, del perfil de les persones que s’han abstingut els darrers anys, i des del CRES s’ha volgut analitzar quines són les diferents motivacions que han portat molta gent a deixar de participar o a no participar mai en unes eleccions. També s’han intentat analitzar característiques de caràcter més estructural, canvis demogràfics, de cultura política..., que hagin pogut condicionar aquesta evolució. En aquest sentit, ha estat molt interessant també comparar la situació d’Andorra amb la dels països del nostre entorn i utilitzar les diferents aproximacions teòriques a aquest fenomen que ha fet la ciència política.

El treball el podeu trobar a la pàgina web del Consell General d’Andorra o a la pàgina web de l’IEA.

4

MÉS I MILLOR AMB MENYS: EL ‘DOWNSHIFTING’ COM A NOVA TENDÈNCIA Una de les icones més representatives de la cultura contemporània és, sens dubte, el rellotge. Ara en la seva versió digital, però també abans en la seva versió analògica, el rellotge representa el desig humà de control del temps. La Revolució Industrial el va consagrar com l’eina bàsica per segmentar i fer eficient el temps. I el treball ja mai no va ser el mateix d’ençà de la introducció del rellotge en els processos de producció.

Diu Nowotny que l’industrialisme segmentà rígidament el «temps de la vida» subordinant els temps de les persones als temps de la producció (Nowotny, 1993). Normalment, hom designa una tríada bàsica dels temps: el temps de treball productiu (que també anomenem temps de treball remunerat), el temps de treball domèstic-familiar (que sol identificar-se amb treball no remunerat, quan no està mercantilitzat), i el temps lliure. En aquest últim hi sol cabre tot: des del temps de descans fins al temps de lleure, passant per altres temps que malgrat que no tinguin res a veure amb la feina tampoc no són exactament ni temps de repòs, ni lleure. Però entrar en les discussions epistemològiques sobre la designació dels temps no és l’objecte d’aquest article.

El que sí que pretenem és posar l’èmfasi en l’evolució de la tensió històrica entre els temps de treball i el temps de lleure. Una tensió recurrent en l’antropologia i la sociologia del treball des que arriba la modernitat a les societats occidentals –nogensmenys, són molts els antropòlegs que adverteixen de la centralitat que tenen el temps i la feina en les nostres vides, per contraposició a la diferent concepció del temps que es té en altres cultures premodernes–,1 però que transita per diferents etapes. En l’etapa que ens volem centrar és, precisament, en la més actual: l’etapa anomenada postfordista, quan justament els temps industrials ja modificats i humanitzats com a conseqüència de les lluites socials entren en crisi i donen pas a l’era postindustrial.

La característica central dels temps industrials occidentals és la sincronització. Gairebé tothom feia els mateixos horaris de treball productiu, i també –un cop assolides les reivindicacions sindicals sobre la jornada laboral– els mateixos horaris de lleure. Enmig quedava –queda, encara– el temps

Autor: Lluís Sáez Doctor en Sociologia

de treball domèstic-familiar, difícil d’encabir en horaris i totalment permeable quan es tracta de la feina d’atenció a les persones, com la criança dels fills o l’atenció a les persones malaltes. Tanmateix, la racionalització dels horaris industrials va donar lloc a la descoberta del temps de lleure i a la seva expansió sistèmica mitjançant una indústria de l’entreteniment que d’aleshores ençà no ha parat de créixer, com tampoc no ho ha fet el consum de lleure ni la revalorització del temps lliure per a l’autorealització personal.

Però dels anys vuitanta cap aquí s’inverteix una tendència que retroalimentava poderosament aquest estat de coses: fins aleshores, la jornada laboral s’havia anat reduint progressivament. A partir dels anys noranta, en canvi, el temps de feina s’incrementa substancialment, malgrat que les estadístiques no ho recullin. D’una banda, per causa dels temps encoberts –hores de feina que van més enllà de la jornada oficialment pactada, però que no es declaren com a tals–, per la flexibilització dels temps de treball –demanant disponibilitats extenses que impedeixen disposar de certs espais de no-treball–, i finalment per la intensificació de les tasques encarregades quan hom treballa «per objectius». Aquest augment alhora extensiu i intensiu del temps efectiu (no teòric) de treball està àmpliament documentat en països com els EUA, el Regne Unit, Holanda i Austràlia (Schor, 1994, 1998, 2001; Gratton i Taylor, 2000; Hamilton, 2003; Hamilton i Mail, 2003; Maslach, 2009; Maoz, 2010; Jackson, 2011), en un model que hom entén extrapolable a la majoria dels països occidentals.

Ara bé, les transformacions no han estat només estructurals, amb la desestructuració dels temps de treball, sinó també culturals. El fenomen ha estat explicat magistralment per un dels autors cridats a ser un referent en el pensament de la postmodernitat: l’alemany d’origen coreà Byung-Chul Han. Han considera que ara ja no se’ns demana que obeïm –que diria Foucault–, sinó que se’ns insta a rendir, a rendir més, a rendir sempre. L’estatus amb què avui algú és reconegut es basa en la seva capacitat per rendir al màxim i ser «emprenedor» (una altra paraula fetitxe) de si mateix. Per Han, aquesta pressió pel rendiment és un nou tipus de violència neuronal,

1. Vegeu, per exemple, E. T. Hall (1984) i el seu contrast entre els temps monocrònics i policrònics.

5

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

que fa que hom s’autoexploti fins a límits insospitats, i que té al seu voltant tot un ventall de propostes d’automillora de les capacitats de rendir (coaching, llibres d’autoajuda, cursos de millora de l’eficiència personal i similars, quan no el Prozac amb el qual s’automedica bona part de la societat nord-americana), sota pena de ser titllat de feble, negligent o fins i tot malalt. Així és com Han diu que la nostra societat ha esdevingut la «societat del rendiment» i ens ha convertit en «subjectes de rendiment» (Han, 2012), promovent fins a l’extenuació valors com la competitivitat, l’ambició personal, l’automotivació i millora incessant, l’esperit d’iniciativa, etc.

Han responsabilitza la societat del rendiment de la proliferació de trastorns psíquics, que vincula al sentiment de fracàs personal quan hom no pot sostenir els ritmes induïts. Trastorns com el trastorn d’hiperactivitat (TDAH), els trastorns límit de la personalitat (TLP), la síndrome de burnout o d’esgotament professional i les cada cop més habituals depressions. Com diu Han, la societat del rendiment ens mena a un augment excessiu del rendiment que deriva en «infart psíquic» i fa que el subjecte de rendiment acabi essent una «ànima cremada» (Han, 2012, p. 31), hiperneuròtica i autista.

Malgrat els ritmes inherents a la societat del rendiment, aquesta no comporta la desaparició del temps de lleure. Ans al contrari, el lleure li és necessari i complementari, ja que segons Han esdevé «un temps de recuperació o de relaxació necessari per al treball com a activitat» (Han, 2015, p. 141).

Però l’acceleració que viu el consum de lleure és correlatiu a l’acceleració de la producció i, segons Han, per això sol omplir-se d’activitats i vivències tan fugaces com superficials. Es tracta d’un lleure consumista, en què predominen el consum material i el culte a la intensitat de la vivència, tot mirant de vehicular així una descàrrega emocional de les tensions acumulades com a subjecte de rendiment. És en aquest context d’una societat dislocada que apareix un fenomen relativament nou anomenat downshifting. El terme s’origina en el món de la conducció de vehicles en el qual, en anglès, downshift és reduir la marxa o, simplement, desaccelerar. La metàfora, aplicada a la vida quotidiana, parla per tant d’abaixar el ritme, de desaccelerar i sortir de la roda infernal a què ens aboca la societat del rendiment. Ras i curt, es tracta de disminuir la intensitat i l’extensió dels temps de treball per tal de reconquerir els temps propis i donar més centralitat a un temps de lleure que realitzi la persona. Així, els qui fan downshifting decideixen treballar menys, fins i tot

assumint que guanyaran menys diners, perquè consideren que la qualitat de vida que volen recuperar es troba més en el temps i en el lleure que no en el consum.

Algunes llegendes urbanes parlen de l’aparició dels primers downshifters a finals de la dècada de 1980 als EUA, en plena era dels yuppies (joves urbans executius, molt preparats i alhora especialment agressius i sense escrúpols –perquè ens entenguem, amb el tarannà que encarna Michael Douglas en el personatge de Gordon Gekko a la pel·lícula Wall Street).

Diuen aquestes llegendes urbanes que molts d’aquells joves, quan van arribar a la maduresa van entrar en crisi i van descobrir que la vida que havien triat no els satisfeia i l’estrès els feia dormir poc i tenir diversos problemes de salut. Alguns van deixar les feines, o van reduir radicalment el seu temps de dedicació, i van decidir gaudir més del temps de lleure, en alguns casos fins i tot deixant les grans ciutats i anant a viure al camp.

Més enllà dels orígens mítics que tot moviment alternatiu acostuma a tenir, el que sí que es va anar constatant és que cada cop hi havia més gent que feia uns girs semblants a la seva vida. Tant és així que, a partir dels anys noranta, el fenomen va començar a captar l’interès d’alguns estudiosos, i es van començar a fer les primeres recerques. Oficialment, el terme downshifting data de l’any 1991, quan una periodista i llicenciada en Ciències Polítiques, Amy Saltzman, va escriure un llibre –que es va convertir en un best-seller– en què proposava repensar el que s’entenia per èxit, i advocava per una vida més pausada i no tan centrada en el treball productiu (Saltzman, 1991). Philomena Tan, però, en la seva tesi doctoral documenta que abans que Saltzman, la revista Words to Watch publicà, l’any 1990, un reportatge en què parlava dels downshifters com a persones que «reinventen l’èxit defugint carreres professionals amb elevades expectatives de promoció per llocs de treball que els permetin horaris més flexibles i més temps per a la família i la comunitat» (Tan, 2000).

Això ens porta a la definició que hem fet del downshifting, per bé que cal parar atenció en certs detalls perquè es pugui considerar com a tal. En primer lloc, el downshifting es fa de manera voluntària, no induït per les circumstàncies; és a dir, no seria downshifting que algú es quedés sense feina o es jubilés, per exemple. D’altra banda, parlem de persones que estan econòmicament emancipades; tampoc ho seria, òbviament, el cas del jove que viu a casa dels pares i decideix no treballar, ja que l’estratègia downshifter es fa tenint en

6

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

compte que hom ha de poder sobreviure materialment pels seus propis mitjans. Finalment, el downshifting té a veure amb una concepció alternativa de la segmentació dels temps de la vida; això vol dir que la reducció –intensiva o extensiva– del temps de treball productiu es fa amb l’objectiu de tenir més control sobre els temps personals i incrementar el temps de lleure autorealitzador, tant si es viu individualment com col·lectivament.

Les recerques científics sobre el downshifting són encara poc nombrosos: hi ha tres estudis de caire estadístic fets als EUA, al Regne Unit i a Austràlia. Quant a estudis qualitatius, el pioner fou la ja esmentada tesi doctoral de Philomena Tan (també a Austràlia), i ara cal afegir-hi la tesi doctoral de l’autor d’aquest article (a Catalunya) (Sáez, 2015), part de la qual es ressenya en aquestes línies. En les recerques estadístiques, la prevalença estimada del downshifting en la població d’entre 30 i 59 anys oscil·lava entre el 19% als EUA el 1996 i el 25% al Regne Unit el 2001, passant per un 23% a Austràlia el mateix any. Les raons del downshifting acostumen a ser coincidents, i es basen a tenir més temps per a un mateix i un millor equilibri de vida. A mesura que augmenta l’edat dels downshifters, va guanyant pes la raó de retrobar la salut física i el benestar psicològic que es declara haver perdut per la subjecció als ritmes del treball que feien fins al moment de la decisió (amb la qual cosa sembla que es confirmin les tesis de Han, com podem veure). Les estratègies per dur a terme el downshifting poden ser força variades: des de qui deixa la feina que feia i reorienta la seva carrera professional vers un treball més adient (encara que estigui menys remunerat), fins a qui redueix la jornada laboral –també canviant de feina, si cal– o simplement optimitza els seus horaris, i hi ha també casos radicals en què es deixa de treballar sense tenir una alternativa preparada, que es busca a partir d’aleshores. Tot depèn del grau de burnout (síndrome d’estar cremat, laboralment parlant) que experimenti la persona, o del matalàs dels seus recursos estalviats, o fins i tot de la virulència dels seus problemes de salut. Una altra coincidència en els resultats és que pocs downshifters es penedeixen del canvi: un 91% als EUA, un 89% a Austràlia i un 85% al Regne Unit es declaren més feliços amb el seu nou estil de vida, fins i tot malgrat la reducció d’ingressos.

Els estudis qualitatius tenen la virtut d’aprofundir en la fenomenologia d’allò que s’estudia. En la tesi de Tan sobre 30 casos australians i en la tesi de Sáez sobre 25 casos catalans es constata que la transició al downshifting no és fàcil de fer,

potser per tot el que comporta de trencar amb les normes imperants i instal·lar-se en una mena de cultura alternativa.

Hi ha casos de maduració progressiva, certament, però sovint el detonant sol ser una crisi personal. Crisi personal que pot ser variada, en forma de ruptures emocionals, situacions límit viscudes en primera o en tercera persona, o simples successos que fan que hom reflexioni i repensi la seva vida. En una part important dels casos, les transicions s’associen a experiències o cerques d’espiritualitat dels subjectes, tot i que la tònica habitual és més aviat laica i racional. Les reflexions que constitueixen l’avantsala del downshifting són recurrents en la diagnosi d’una experiència laboral deshumanitzadora i personalment destructiva, en la descoberta d’una buidor existencial que obliga a replantejar-s’ho tot, i en la cerca d’una felicitat retrobada que ja no es confia als hàbits de vida anteriors. El rerefons de desgast personal ens parla de problemes de salut físics i psíquics (fatiga, insomni, agressivitat, estrès, el famós burnout, adveniment de malalties que sovint s’atribueixen a un estil de vida nociu), un cert aïllament social que juga en detriment de família i amistats, i la presència d’actituds compulsives, sentiment de culpa i

7

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

ingesta de substàncies estimulants (que van des de les drogues legals –cafè, tabac, alcohol...– fins a les il·legals) per tal d’aguantar el ritme.2 Els subjectes designen el moment zero de la transició com el que algun d’ells anomena, de forma diàfana, «caiguda del vel». Després d’això, i d’un petit temps de descompressió que la majoria de subjectes diuen que necessiten, el procés de transició avança ràpid, i de seguida es reorienta l’estil de vida. Si tenim en compte que sovint es ve d’una situació traumàtica o d’esgotament, l’adaptació als ritmes més lents és ràpida i satisfactòria. En canvi, el que costa més és reduir els impulsos consumistes, cosa que es fa mitjançant la racionalització d’aquests impulsos. A mesura que hom passa qualsevol impuls pel sedàs de considerar què és realment necessari i què és prescindible, es van reduint les ànsies. Al final, la inèrcia d’aquesta lògica s’imposa com un nou hàbit.

Curiosament, gairebé tots els subjectes estudiats declaren que ara són més feliços malgrat que consumeixin molt menys, identifiquen el seu consum anterior com a consumisme emocional, i diuen que només els proveïa d’una aparença de felicitat que –ara que ho han viscut– era una «felicitat» falsa.

Per això, indiquen, durava tan poc i era tan fàcil tornar a sentir-se buit i insatisfet.

Des del punt de vista psicològic, els downshifters emfasitzen el fet de tenir ara una impressió de llibertat i d’autocontrol dels seus temps que els fa sentir bé i els dóna sensació d’equilibri. La seva vida familiar i social, és clar, també ha millorat, i això també els satisfà. Se senten alliberats, i coincideixen –malgrat que no es coneguin entre ells– en una imatge força significativa a l’hora d’expressar la seva vida d’abans: «era a la roda del hàmster». També és un lloc comú en els seus discursos considerar que han abandonat una felicitat falsa basada en el tenir per assolir la felicitat del ser, que és el que consideren autèntica felicitat. Potser per això cap no es planteja un retorn a la situació d’abans. Ans al contrari, en alguns subjectes es detecten cicles de transicions: primer es fa un downshifting prudent i moderat; després, en vista dels resultats, es fa un segon downshifting més agosarat, i fins i tot hi ha qui ha fet un tercer downshifting, atès que a mesura que s’adapten a pautes de consum austeres s’adonen que encara poden prescindir de més hores de treball productiu.

2. Per a més detalls informatius i de dades, consulteu la tesi doctoral de Sáez (2015).

En la tesi doctoral realitzada a Catalunya, els subjectes estudiats omplien també una enquesta de pressupostos-temps en què es detallaven les activitats diàries i els lapses de

temps que hi dedicaven. Els resultats indicaven que en general les dones fan un downshifting més radical que els homes, en especial si són mares. El treball domèstic-familiar presenta un escissió interessant: quan hi ha fills petits, les dones esmercen més temps en treball de cura, però a canvi els homes es dediquen més que elles a les tasques domèstiques.

Tret sorprenent per inèdit, però que es queda curt quan es constata que, tant en el cas dels subjectes de la nostra mostra qualitativa que no tenen fills, com en el cas dels que en tenen, en les parelles de downshifters el temps de càrrega total de treball (producte de sumar les hores dedicades al temps de treball productiu i al temps de treball domèstic-familiar) queda equilibrat. Una distribució així no només xoca clarament amb el desequilibri que s’observa en relació amb l’Enquesta de l’ús del temps de Catalunya –per causa de la sobrecàrrega que pateixen les dones–, sinó que no té rèplica coneguda en cap altra enquesta d’usos del temps de cap país on s’hagi fet. Malauradament, els resultats de l’observació de la mostra qualitativa no són inferencials, en no tractar-se d’una mostra representativa. Tanmateix, són un bon punt de partida per a una hipòtesi de treball en cas que mai es fes una enquesta d’ús del temps en una mostra de downshifters prou ampla per tenir representativitat estadística.

Evidentment, els guanys més remarcables es produeixen en l’increment de temps de lleure, i en les activitats que s’hi fan.

Acostumen a ser activitats de lleure més actiu i en certa manera més enriquidor, però també es fan activitats de lleure passiu o de simple entreteniment. Entre els homes downshifters sembla haver-hi més predisposició al gaudi de lleure individual, mentre que entre les dones el lleure es comparteix més amb els fills i amb les amistats.

Però potser els resultats més espectaculars s’assoleixin en el camp de la salut: la immensa majoria dels subjectes estudiats documenten històries de reversions de malalties, de canvis en el seu estat anímic, d’abandonament d’antigues addiccions, de millora de l’aspecte (segons els diu el seu entorn) i de millora del seu benestar general. Hi ha casos força interessants, com l’aturament dels problemes de tiroides –essent aquesta una malaltia crònica– o fins i tot el fet de contradir diversos informes mèdics que encara en el dia d’avui sostenen que la dona d’una de les parelles de downshifters estudiades no pot tenir fills; mentre la medicina encara busca explicacions a un fet que considera impossible, la parella frueix avui del dia a dia dels seus dos fills, que creixen sans i alegres en un paratge semirural.

8

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

Aquest últim cas ens dóna peu a parlar de les concomitàncies del downshifting. En realitat, el més destacable del downshifting és el seu caràcter contracultural, en subvertir la centralitat del temps de treball productiu per la centralitat del temps de lleure. L’austeritat anticonsumista en principi no tindria perquè vincular-se al downshifting, però tot sovint hi va associada per una qüestió bàsica de necessitat material d’ajustar la despesa als ingressos; en alguns casos, el valor de l’austeritat cobra tanta força que s’acosta molt a la filosofia de la simplicitat voluntària. De la mateixa manera, hi ha un downshifting urbà i un downshifting neorural, tot i que no sempre té a veure amb el fenomen del neoruralisme, ja que normalment el que es busca en canviar la ciutat pel camp no és el retorn a una vida agrària, sinó la immersió en un entorn natural que s’identifica amb un menor estrès i que es veu com a més saludable, en comparació amb els ritmes urbanites. Però el cert és que hi ha una part de downshifters que canvien els temps i alhora canvien l’entorn, com d’altres van més enllà en el guany de temps de lleure i s’aboquen també a una estratègia de canvis de ritme; en aquest cas, conflueixen amb el moviment slow, que malda per fer les coses ajustant-les als temps adients, que generalment solen ser temps lents, defugint novament l’acceleració i la precipitació que caracteritza la vida postmoderna, tal com diagnostica i alhora critica Han. Globalment, si hi ha algun nou paradigma alternatiu que sembla fer de paraigua aplegador de totes aquestes tendències és el que es coneix com la teoria del decreixement (Latouche, 2007, 2008, 2012); Jackson, 2011), que rebutja la idea del creixement econòmic perpetu i advoca

per una reducció controlada d’aquest creixement materialista per tal d’assolir un equilibri harmònic entre els éssers humans amb si mateixos i amb la natura.

Tornant a les tesis de Han (però també d’altres autors que denuncien els excessos de la societat actual, com Ulrich Beck, Zygmunt Baumann, Harmut Rosa o Robert Skidelsky), sembla que el creixement del fenomen del downshifting pot ser una resposta –encara molt unilateral i poc o gens organitzada– als devastadors efectes dels ritmes a què ens indueix i que ens imposa la societat del rendiment, i que després remata una societat hiperconsumista. Una massa crítica prou significativa de subjectes que en un moment de les seves vides diuen prou a aquest estil de vida i «redueixen la marxa» pot ser un símptoma de l’extenuació a què aboca aquest model, però també pot ser més que això: pot ser l’inici d’un canvi cultural amb un abast encara per conèixer. Sobretot si tenim en compte l’efecte contagi que sol tenir: la majoria de les parelles de downshifters ho són perquè l’un o l’altra va imitar la transició del primer, i gairebé tots ells coneixen altres persones que han fet el mateix, així com d’altres que els admiren en veure el canvi que han fet, tot i que els costa atrevir-se a fer el pas. En tot cas, i tant si és per efecte contagi o per saturació, l’estudi en profunditat del fenomen i de la seva gènesi, evolució i resultats en els subjectes implicats, convida a reflexionar sobre fins a quin punt els ritmes actuals de la societat occidental són humanament sostenibles, i sobre quina hauria de ser l’essència del que –altre cop en paraules de Han– hom entengués per una «vida bona».

Més i millor amb menys: el ‘downshifting’ com a nova tendència

BIBLIOGRAFIA GRATTON, C.; TAYLOR, P. (2000). Economics of Sport and Recreation. Londres: Spon Press.

HALL, E. T. (1984). La danse de la vie. Temps culturel et temps vécu. París: Seuil.

HAMILTON, C. (2003). «Downshifting in Britain: a Sea-Change in the Pursuit of Happiness». Discussion Paper, núm. 58. Canberra: Australian Institute.

HAMILTON, C.; MAIL, E. (2003). «Downshifting in Australia: A Sea-Change in the Pursuit of Happiness». Discussion Paper, núm. 50. Canberra: Australian Institute.

HAN, B. C. (2012). La sociedad del cansancio. Barcelona: Herder.

— (2015). El aroma del tiempo. Barcelona: Herder.

JACKSON, T. (2011). Prosperidad sin crecimiento. Barcelona: Icaria/Intermón Oxfam.

LATOUCHE, S. (2007). Sobrevivir al desarrollo: de la descolonización del imaginario económico a la construcción de una sociedad alternativa. Barcelona: Icaria.

— (2008). La apuesta por el decrecimiento. Barcelona: Icaria.

— (2012). Salir de la sociedad de consumo. Barcelona: Octaedro.

MAOZ, Y. D. (2010). «Labor Hours in the United States and Europe: The Role of Different Leisure Preferences». Macroeconomic Dynamics, núm. 14, p. 231-241.

MASLACH, C. (2009). «Comprendiendo el Burnout». Ciencia y Trabajo, núm. 32, p. 37-43.

NOWOTNY, H. (1993). Tempo privato. Bolonya: Il Mulino.

SÁEZ, L. (2015). La reconquesta del temps. Estudi fenomenològic sobre el downshifting. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

SALTZMAN, A. (1991). Downshifting: Reinventing Success on a Slower Track. Nova York: Harper Collins.

SCHOR, J. (1994). La excesiva jornada laboral en Estados Unidos. La inesperada disminución del tiempo de ocio. Madrid: MTSS. — (1998). The Overspent American. Why We Want What We Don’t Need. Nova York: Basic Books, Harper Collins.

— (2001). «Voluntary Downshifting in 1990s». A: STANFORD, J.; TAYLOR, L.; HOUSTON, E. (ed.). Power, Employment, and Accumulation: Social Structures in Economic Theory and Practice, p. 66-79. Armonk (Nova York): M. E. Sharpe.

TAN, P. (2000). Leaving the Rat Race to Get a Life: A Study of Midlife Career Downshifting. Tesi doctoral. Melbourne: Swinburne University of Technology.

9

10

EL DECREIXEMENT: UNA VISIÓ TRANSFORMADORA DE LA SOSTENIBILITAT «In short, simple living is about knowing how much is ’enough’ and discovering that ’enough is plenty’».

Samuel Alexander i Amanda McLeod, Simply Living in History.

La gran narrativa i la condició postpolítica El poder rau en la colonització del nostre imaginari. Així, al llarg de pràcticament tot l’espectre ideològic es pressuposa que, amb un creixement econòmic sostingut, els països més pobres aconseguiran l’ideal de consum marcat pels conceptes de progrés i desenvolupament, mentre que els països més rics podran i hauran de continuar experimentant índexs positius de creixement econòmic. La necessitat d’augmentar constantment els béns i serveis produïts any rere any per una economia (i mesurats pel PIB) s’ha naturalitzat com un objectiu socialment desitjat, associant increments en el benestar amb increments en el consum. La ideologia del creixement, sense importar-ne les conseqüències ambientals, humanes o geogràfiques, és la gran narrativa del nostre temps. L’economia mundial ha crescut més de cinc vegades des de mitjan segle passat. Si continués creixent al mateix ritme, el 2100 ho hauria fet vuitanta vegades respecte del 1950. Aquesta extraordinària acceleració de l’activitat econòmica mundial no té cap precedent històric, i està renyida amb el nostre coneixement científic relatiu a la base finita de recursos i a la fràgil ecologia de què depèn la nostra supervivència. Un món en el qual tots els seus habitants pretenguin aconseguir el nivell de riquesa de les nacions de l’OCDE necessitaria, l’any 2050, una economia quinze vegades superior a l’actual (Jackson, 2009).

La desitjada harmonització entre creixement econòmic, benestar social i protecció mediambiental proposada pel paradigma del desenvolupament sostenible sembla haver fracassat, o almenys es mostra esquiva. La desforestació, la pèrdua de biodiversitat, la pol·lució de l’aire i de l’aigua, la desestabilització del clima, l’increment de la concentració de la riquesa, l’augment de les desigualtats i la creació d’ingents masses d’exclosos d’unes condicions dignes de vida

semblen, per a alguns, signes inequívocs d’una crisi sistèmica.

Davant aquesta complexa situació socioecològica, es confia que la tecnologia i els instruments de mercat solucionaran els greus reptes inajornables del segle XXI. El cas és que hi ha una correlació forta i directa entre PIB (GDP en anglès) i emissions de gasos d’efecte hivernacle causants del canvi climàtic. A més, no hi ha cap evidència que es pugui «desacoblar» (decoupling en anglès) el creixement econòmic dels requeriments de materials i energia (throughput) del sistema productiu per ser transformats en béns i serveis útils i generar com a subproducte indesitjable contaminació i pèrdua de qualitat ambiental (Wiedmann et al., 2015). D’altra banda, diversos estudis demostren que, a partir d’un cert nivell en què les necessitats bàsiques estan cobertes, no existeix una correlació positiva clara entre benestar subjectiu i ingressos percebuts. És a dir, a partir d’un determinat nivell, el creixement econòmic no incrementa la felicitat. Això és degut, entre altres motius, al fet que part dels ingressos es destinen als anomenats béns posicionals (aquells que ens diferencien dels nostres veïns), que en un context en el qual tothom creix, fa que aviat perdin el seu valor i acabin generant una espiral de consum mai satisfeta (Jackson, 2009). En definitiva,

1.980 - 100 250

200

150

100

1.980

1.985

1.990

1.995

2.000

2.005 2.009

Population

GDP (ppp, $ 2005)

Material productivity

Material Consuption

Autor: Juan Jesús Larrabeiti Llicenciat en Economia i Màster en Economia Ecològica i Gestió Ambiental.

11

El decreixement: una visió transformadora de la sostenibilitat

sembla que hi ha una contradicció entre el metabolisme de l’economia mundial sota l’actual marc de capitalisme neoliberal que fomenta estructures orientades al creixement (Harvey, 2001), amb estils de vida molt intensius en materials i energia, i la consecució d’una sostenibilitat real.

No obstant això, com assenyala Swyngedouw (2010), en l’actual context liberal i global ens trobem davant el que ell anomena la condició postpolítica, un marc en què el paradigma del creixement econòmic s’ha naturalitzat alhora que s’imagina el capitalisme com l’única i raonable forma d’organització del metabolisme socioeconòmic. Per l’autor, si entenem l’espai polític com l’espai públic on diferents imaginaris de possibles ordres socioecològics competeixen per la institucionalització simbòlica i material de les seves visions, sota la condició postpolítica els discursos contrahegemònics o subversius són marginats de l’esfera pública. Aquest buit de l’esfera pública del que és pròpiament polític, de les visions antagòniques, és reemplaçat per una visió gerencial de les tasques de govern i per l’articulació de diferents polítiques basades en solucions tecnocràtiques. A més, la supremacia del marc neoliberal estaria marcada per la despolitització de l’economia i el domini del càlcul econòmic en el terreny polític que alguns han identificat com a formes postdemocràtiques de gestió de l’ordre existent.

En aquest sentit és significatiu com la política internacional sobre medi ambient s’ha anat sotmetent a les idees econòmiques dominants. Des de la primera gran cimera de l’ONU sobre medi ambient (Estocolm, 1972), passant per l’informe Brundtland (1987), en què es va entronitzar el concepte de desenvolupament sostenible, fins a Rio+20 (2012), es va passar de considerar el creixement econòmic com l’origen dels problemes ambientals a proposar-lo com l’única solució a aquests mateixos problemes. L’any 1972 es va publicar l’informe del Club de Roma The Limits to Growth, en què es posava de manifest la incapacitat del planeta per sostenir les dinàmiques exponencials de creixement de la població i del producte per càpita. No obstant això, després de la crisi del petroli, el domini del liberalisme a partir dels anys 1980 i el fenomen de la globalització, es va afeblir l’interès pels límits del creixement i es va imposar el llenguatge del desenvolupament sostenible. Aquest gir discursiu ha anat acompanyat d’una flexibilització de la regulació pública en temes mediambientals amb la finalitat de potenciar l’ús d’instruments de mercat (mercats de drets de contaminació, mecanismes per a la compensació voluntària d’emissions, pagaments per serveis ambientals, etc.), i una visió apolítica de la sostenibilitat que s’ha de resoldre mitjançant dispositius tecnològics. Al mateix temps, durant el mateix període, el moviment ecologista ha anat perdent el seu caràcter conflictiu i radical per difondre un discurs més neutre, sotmès a les lògiques comercials i del grat de tothom. L’ecologia s’ha reduït a l’escala dels petits gestos, sense qüestionar un estil de vida que s’ha fet global ni els valors que el sostenen (La Décroissance, 2014).

Com a reacció a les tendències apuntades sorgeix el moviment pel decreixement socialment sostenible, com un intent de repolititzar el debat sobre sostenibilitat, economia i societat amb una visió clarament transformadora de les relacions socioecològiques. Enfront del mantra «no hi ha alternativa», el decreixement ens proposa construir un imaginari diferent i reflexionar sobre la multiplicitat de futurs desitjables.

El decreixement: un eslògan subversiu per a una idea revolucionària Els economistes ecològics defineixen el decreixement com una reducció equitativa de la producció i el consum amb la finalitat de disminuir els fluxos de materials i energia del sistema econòmic (throughput) donant com a resultat una societat amb un metabolisme menor. No obstant això,

12

El decreixement: una visió transformadora de la sostenibilitat

abans de res, el decreixement és una crítica a l’imperatiu del creixement econòmic i, molt influït pel moviment antiutilitarista en les ciències socials (MAUSS en les seves sigles en francès), busca descolonitzar del debat públic l’idioma de l’economicisme. Planteja desafiar l’imaginari del consumisme, l’utilitarisme i el productivisme per, mitjançant l’adopció de pràctiques individuals i col·lectives, produir una transformació cap a una societat més senzilla i sociable. El seu objectiu és incrementar la justícia social i la sostenibilitat ecològica amb conceptes com autonomia, suficiència i defensa dels comuns. El decreixement no s’hauria d’entendre en el seu sentit literal i equiparar-lo a una reducció descontrolada del PIB, és a dir, a una economia en recessió. En una societat en decreixement tot seria diferent: diferents activitats, diferents formes i usos de l’energia i diferents relacions entre les persones i entre elles i el món natural (Asara et al., 2015). En l’imaginari del decreixement, alguns sectors com l’agricultura ecològica, els horts urbans, el transport col·lectiu, les energies renovables o l’educació haurien de créixer, mentre que les indústries més contaminants o el sector financer haurien de reduir el seu pes, i noves formes com la compartició o la reciprocitat governarien la vida social, alliberant temps del treball assalariat per poder-lo dedicar a activitats relacionades amb la satisfacció de les necessitats bàsiques, el benestar i la creativitat. Associat a la simplicitat voluntària, inspirada en il·lustres pensadors com Thoreau o Tolstoi, el decreixement no és només sobre una vida sòbria i de convivència. Implica repensar les estructures de les nostres societats per sortir de la cultura

del consumisme i construir una «abundància frugal o prosperitat sense creixement» (Latouche, 2014). Per a això cal actuar tant en l’àmbit polític com en l’econòmic, i alhora incidir en aspectes ètics, culturals i ecològics.

Podem considerar els treballs d’André Gortz en ecologia política i de Nicolas Georgescu-Roegen, un dels pioners intel·lectuals de l’economia ecològica i autor de l’obra magna The Entropy Law and the Economic Process publicada el 1971, com els pilars bàsics sobre els quals ha nascut el moviment.

Els orígens del decreixement se situen primer a Lió (décroissance) l’any 2003, i després s’expandeixen cap a Itàlia el 2004 (decrescita) i a Catalunya i Espanya (decreixement, decrecimiento) el 2006, com a eslògan utilitzat per activistes ecologistes i antiglobalització. El terme decreixement econòmic va entrar en el camp científic el 2008 amb la celebració de la primera conferència internacional organitzada a París, on el terme en anglès, degrowth, va ser usat oficialment. Després de l’èxit de la conferència de París, se n’han celebrat d’altres a Barcelona (2010), Mont-real (2011), Venècia (2012) i Leipzig (2014). Aquest any es farà a Budapest, cosa que confirma l’interès que ha despertat el moviment, a la vegada que es comença a formar una extensa xarxa de grups locals en diverses parts del món. Des del 2008, el terme degrowth ha aparegut en més de cent articles científics publicats per prestigioses revistes especialitzades, i s’imparteixen classes sobre la qüestió en diferents universitats, com l’Autònoma de Barcelona o Sciences Po a París (D’Alisa et al.,2015).

En el camp de la recerca, les crítiques culturals i ecològiques inicials al creixement econòmic i al concepte de desenvolupament s’han enriquit amb aspectes sobre democràcia, justícia i benestar. Actualment, el decreixement és una via d’exploració dinàmica i oberta en la construcció de nous significats i noves pràctiques, una proposta per a una alternativa diferent.

13

El decreixement: una visió transformadora de la sostenibilitat

Idees i polítiques bàsiques Sense ànim de ser exhaustius, i seguint principalment D’Alisa et al. (2015), exposarem algunes de les idees bàsiques de la literatura acadèmica sobre el decreixement. També comentarem algunes propostes polítiques, coincidint amb la publicació recent en diversos periòdics generalistes d’articles sobre el tema.1 Des de la perspectiva del decreixement, l’actual crisi socioecològica és el resultat de l’existència de límits interns i externs al creixement. D’una banda, a partir d’un cert nivell d’ingrés, les societats més igualitàries són les que tenen més benestar. De l’altra, el creixement continu en un planeta finit és ecològicament insostenible. En aquest sentit, i basant-nos en la recerca en economia ecològica segons la qual el sistema econòmic és un subsistema del sistema natural, el decreixement qüestiona la possibilitat que determinades idees molt esteses, com la desmaterialització de l’economia o l’economia circular, puguin complir les seves promeses de creixement verd. El moviment també crida l’atenció sobre l’anomenat efecte rebot, o paradoxa de Jevons, segons la qual els estalvis generats per millores en eficiència són, en estructures orientades al creixement, reinvertits en noves activitats que contraresten i anul·len els beneficis aconseguits. D’altra banda, la utilització d’energies renovables com a solució al

1. Ens referim a articles com «Yes, we can prosper without growth», disponible a <http:// www.commondreams.org/ views/2015/01/28/yes-we-canprosper-without-growth-10-policyproposals-new-left>, i a «La izquierda debería abrazar el decrecimiento», disponible a <http://www. huffingtonpost.es/giorgos-kallis/laizquierda-deberia-abra_b_8647786. html>.

canvi climàtic tampoc estaria exempta de problemes. Una transició cap a una civilització basada en energies renovables necessitaria quantitats ingents d’energia convencional per completar aquesta transició. A més, les energies renovables, malgrat que són més netes, tenen una taxa de retorn energètic menor que les energies basades en combustibles fòssils. Així doncs, una transició cap a renovables serà inevitablement una transició cap a una economia menor.

Per al decreixement, a més de mediambientalment insostenible, el creixement econòmic és injust. L’estil de vida dels països desenvolupats es basa en l’extracció de materials en territoris llunyans, generalment indígenes o poc desenvolupats, que són els que pateixen els impactes de les activitats d’extracció. A més, els residus i materials de rebuig acaben en barris desfavorits o tornen a països del tercer món en un procés de trasllat dels costos ambientals que produeix una connexió internacional entre consum local i degradació ambiental forana. En aquest sentit, el decreixement connecta amb conceptes com la reparació del deute ecològic, el postextractivisme o el moviment per la justícia ambiental.

Un altre concepte bàsic en la literatura sobre decreixement és el d’autonomia, desenvolupat per autors com Illich, Gorz i Castoriadis. Més enllà de l’existència de límits físics o per impedir un desastre ecològic, la literatura sobre autonomia

14

El decreixement: una visió transformadora de la sostenibilitat

emfatitza la possibilitat d’establir limitacions col·lectives simplement perquè reduint la nostra petjada ecològica i vivint d’una manera senzilla és com es concep una bona vida.

Al debat sobre autonomia es fa visible la relació dialèctica entre ésser humà i tecnologia i s’advoca per l’ús d’una tecnologia que sigui controlable i manejable per l’usuari. Els sistemes intensius en energia necessiten experts i burocràcies per gestionar-los que acaben produint sistemes jeràrquics i no igualitaris. Els defensors del decreixement advoquen per rebutjar aquelles tecnologies (com la nuclear, la nanotecnologia o els OMG) que no s’ajusten als límits i que redueixen l’autonomia.

Finalment, trobem el debat entre capitalisme i decreixement. Així, podríem considerar l’imaginari d’una societat en decreixement, que implicaria viure d’una manera més senzilla, en comú i amb menys, una societat postcapitalista. Si bé és cert que, en teoria, el capitalisme podria sobreviure

sense creixement, el decreixement presenta una alternativa en què les polítiques i els projectes proposats qüestionen les principals institucions capitalistes, és a dir, la propietat, el treball assalariat, el crèdit privat i la conversió en mercaderia de creixents aspectes de la vida social. Pràctiques de base no capitalistes inclourien les ecocomunitats, les cooperatives, els bancs ètics, els bancs de temps, l’apropiació d’espais urbans per a l’agricultura o les monedes locals, que contribuirien a assegurar les necessitats bàsiques de les persones basant-se en nous valors, a la vegada que reduirien les necessitats de materials i energia.

Sumàriament, respecte a les propostes polítiques concretes que s’han plantejat per a una prosperitat sense creixement, trobem a escala macroeconòmica des de l’establiment de límits a l’ús de recursos i emissions, passant per la utilització d’indicadors diferents del PIB per mesurar el benestar, fins a mesures de tall keynesià consistents en la inversió

15

El decreixement: una visió transformadora de la sostenibilitat

pública en millores de l’espai públic, transports col·lectius o no contaminants, com la bicicleta, i desinversió en activitats altament contaminants com les infraestructures per al transport privat o la despesa militar. Des del punt de vista fiscal es promou la creació d’una reforma amb l’objectiu de passar progressivament de gravar el treball a gravar l’ús d’energia i de recursos, alhora que s’incrementen els impostos sobre les rendes més altes i les de capital. Finalment, en l’àmbit laboral es promouen mesures per compartir el treball i establir una renda bàsica de ciutadania, entre d’altres, i potenciar totes les activitats relacionades amb l’economia solidària i col·laborativa.

Consideracions finals Amb una activitat acadèmica dinàmica i un incipient moviment dins de la societat civil, la proposta del decreixement

és encara marginal en l’àmbit polític. Que aconsegueixi atraure el suport popular i la implicació de nous actors (sindicats, partits polítics, etc.) dependrà de la seva capacitat per crear una narrativa i una visió de futur alternativa atractiva per a amplis sectors de la societat. El fet és que si no és possible créixer indefinidament, caldrà afrontar els difícils problemes de la suficiència i l’autocontenció més enllà de les qüestions d’ecoeficiència. També cal abordar els problemes de justícia social, de com fer una societat més igualitària, si ja no és possible la fugida endavant que representa el creixement il·limitat. Sembla que no hi ha manera de reduir dràsticament el nostre impacte sobre la biosfera, alhora que assegurem les condicions per a una vida bona per a cada ésser humà, sense actuar profundament sobre la nostra sociabilitat bàsica, desenvolupant-la i enriquint-la.

El decreixement és una proposta en aquest sentit, una proposta per reformular les necessitats humanes i repensar les institucions col·lectives.

BIBLIOGRAFIA ASARA, V.; OTERO, I.; DEMARIA, F.; CORBERA, E. (2015). «Socially sustainable degrowth as a social-ecological transformation: repoliticizing sustainability». Sustain Sci, 10, p. 375-384.

D’ALISA, G.; DEMARIA, F.; KALLIS, G. (2014). Degrowth. A Vocabulary for a New Era. Nova York: Routledge. 220 p.

HARVEY, D. (2007). Espacios del capital. Hacia una geografía crítica. Madrid: Akal. 443 p.

JACKSON, T. (2011). Prosperidad sin crecimiento. Barcelona: Icaria. 277 p.

-La Décroissance. (2014). «Debat. Sommes-nous devenus mous?», núm. 112, setembre 2014, p. 14-15.

LATOUCHE, S. (2014). «Degrowth». A: ALEXANDER, S.; McLEOD, A. (ed.). Simple Living in History. Melbourne: Simplicity Institute, p. 211-216.

SWYNGEDOUW, E. (2010). «Impossible Sustainability and the Post-political Condition». A: CERRETA, M.; CONCILIO, G.; MONNO, V. (ed.). Making Strategies in Spatial Planning. Urban and Landscape perspectives, núm. 9 (2), p. 185-205.

WIEDMANN, T.; SCHANDL, H.; LENZEN, M.; MORAN, D.; SUH, S.; WEST, J.; KANEMOTO, K. (2015). «The material footprint of nations». a PNAS vol. 112, núm. 20, p. 6271-6276. [Disponible a: http://www.pnas.org/content/112/20/6271.abstract?tab=author-info].

16

CONSCIENCIACIÓ DAVANT EL PERILL D’ALLAUS AMB UN JOC DE TAULA EDUCATIU Introducció Les víctimes de les activitats de muntanya augmenten històricament a mesura que ha augmentat el nombre de practicants i de disciplines. Les allaus són una de les principals causes d’accidents en activitats com l’esquí de muntanya, l’esquí fora pista, l’escalada, les raquetes, les motos de neu… (Atkins, 2010; Logan i Witmer, 2012; Zweifel et al., 2012).

La conscienciació és una eina indispensable per adoptar mesures davant el risc. La conscienciació sobre els perills ha de començar pels usuaris potencials de la muntanya, sense que això vulgui dir espantar ni allunyar ningú de les pràctiques d’hivern a la muntanya. Un no sap mai qui pot tenir de company o de testimoni d’un accident a la muntanya, potser un dia la vida d’una persona pot dependre de la participació d’altres. Això entronca amb la «saviesa social proposada el 1920 per Edward Thorndike, és a dir, les competències que encoratgen el creixement i el desenvolupament de les persones amb les quals ens relacionem» (Goleman, 2006, p. 424). L’educació ha de respondre als reptes de les necessitats socials i ocupar-se’n en conseqüència (Esteban, 2009). Una de les necessitats socials, davant l’augment de disciplines i de practicants en l’entorn de les activitats de muntanya en presència de neu, és la conscienciació davant els perills, un dels quals és el provinent de les allaus. Assumint que aquesta conscienciació i aquest coneixement social ha de començar des de la infància, es fan necessaris formats que resultin atractius i útils. En aquest sentit, la comparació de contextos d’aprenentatge formals i informals atorga un valor destacat a l’aprenentatge amb jocs (Squire i Patterson, 2009).

«El joc proporciona a l’infant un entorn segur en el qual pot atrevir-se a fer coses noves mentre experimenta la mínima ansietat. Durant el joc, tot passa en una realitat figurada.

El descobriment que els circuits que s’activen durant el joc estan també implicats en l’alegria explica per què el joc és tan divertit.[...] El joc compleix una funció clarament terapèutica» (Goleman, 2006, p. 246-247). Jugar és, doncs, una estratègia cabdal per estimular el desenvolupament integral

de les persones en general, i aquestes característiques són igualment aplicables als jocs tradicionals i als productes de la societat digital actual (Marcano, 2008).

L’educació dels riscos hauria de començar a una edat jove mitjançant activitats lúdiques (Komac et al., 2010). No s’han trobat estudis previs que analitzin l’aprenentatge de continguts relacionats amb allaus mitjançant jocs.

Hem de superar la visió de l’educació com un ritu que inclou l’adquisició d’un coneixement suficient i unes qualificacions per arribar a una situació adulta en la vida. L’educació no hauria d’inculcar un cos de coneixement, sinó desenvolupar capacitats, incloent-hi la capacitat d’actuar amb responsabilitat en cas de riscos naturals, de prendre iniciatives i de treballar creativament i col·laborativament. L’educació és vista menys com l’adquisició de coneixement que com una sèrie de processos a través dels quals s’adquireixen el coneixement, les habilitats, els valors i les accions (Murdoch, 2004).

Amb aquestes premisses s’ha dissenyat un joc de taula educatiu de coneixements no curriculars, Riski Lavango, amb el qual es fomenta la pràctica d’activitats hivernals de muntanya tot intentant despertar la consciència dels perills per allaus i alhora difondre alguns valors que els atenuen. Un exemple de joc similar és Riesgolandia o Riskland, desenvolupat per UNISDR i UNICEF (UNISDR, 2004).

Riski Lavango és un joc en què, com passa en les pràctiques esportives i de lleure a la muntanya, els aspectes de gènere han estat considerats intencionadament en el disseny per no limitar el desenvolupament d’habilitats o característiques observat per l’ús de certes joguines o activitats (Cherney i London, 2006). És un joc educatiu que es pot definir, en el seu format de joc de taula, excepte perquè no té tecnologies de videojocs, alhora com a joc seriós i com a joc d’entreteniment.

Riski Lavango està adreçat a nens, joves i adults novells i no persegueix l’aprenentatge de coneixements tècnics, sinó de valors i habilitats o bones pràctiques. No obstant això, de

Autor: Luis G. López Màster universitari en Societat de la Informació i el Coneixement

17

Conscienciació davant el perill d’allaus amb un joc de taula educatiu

manera secundària, pot despertar una certa motivació en l’aprenentatge científic, ja que entre els objectius d’aprenentatge implementable (gràcies a opcions d’accés voluntari orientades a l’ampliació de coneixements), s’inclouen alguns dels punts de l’aprenentatge informal de ciències (National Research Council, 2009): • Motivació per aprendre sobre fenòmens naturals; • Generació, comprensió, ús, explicacions, arguments, models o fets relacionats amb la ciència (comprensió conceptual); • La manipulació, el test, l’exploració, la predicció, el qüestionament, l’observació i el fet de donar sentit al món físic i natural ( tècniques del procediment científic).

El reflex de la ciència com una via de coneixement: en processos, conceptes i institucions de ciència, a més del procés mateix d’aprenentatge sobre fenòmens (comprensió de la naturalesa de la ciència); • Participació en activitats científiques i pràctiques d’aprenentatge amb els altres, mitjançant la utilització de llenguatge i eines científiques (discurs científic); • El pensament en sentit identitari com a subjectes: alumnes, coneixedors, usuaris i contribuents a la ciència (identitat).

Marc teòric Dins el marc teòric, hem considerat els aspectes teòrics del disseny de jocs. Amb el nostre disseny del joc hem volgut incorporar els principis de la Teoria de flux de la psicologia positiva de Mihaly Csikszentmihaly, per la seva influència positiva en l’aprenentatge en entorns digitals (Weilzman, 2014). Igualment, s’han seguit principis de la Teoria de la instrucció de Jerôme Bruner (Martínez-Salanova, 1980). I es pretén activar, mantenir i dirigir la predisposició a explorar alternatives. El joc s’ha desenvolupat de tal manera que no exigeix coneixements previs sobre els perills per allaus. S’hi utilitza l’aprenentatge intuïtiu (Casas-Rodríguez, 2013), l’observació i el llenguatge, mitjançant els quals el jugador coneix i aprèn valors necessaris per a la seguretat del practicant d’esports o de lleure hivernals a la muntanya davant les allaus. També s’han tingut en compte en el disseny del joc aspectes de la Teoria de l’autodeterminació i la subteoria de l’avaluació cognitiva; així, la motivació intrínseca és un important constructe que reflecteix la propensió humana natural a aprendre i assimilar (Ryan i Deci, 2000).

Metodologia El disseny del joc és un procés creatiu i iteratiu, amb cicles d’invenció-revisió. Riski Lavango és un joc que es va concebre amb la definició prèvia dels objectius que es volien aconseguir: conscienciar del perill de les allaus, fomentar els esports de muntanya i fer-ho d’una manera agradable, amena i, si podia ser, també divertida, per poder adreçar-lo a practicants novells i, a més, als potencials muntanyencs i esquiadors, encara infants. També hi havia un objectiu velat de despertar interès i activisme.

Per aconseguir resultats significatius en un joc d’aquestes característiques cal recórrer al coneixement. Per a l’estructura de la disciplina ens vam basar en les revisions bibliogràfiques fetes per a treballs anteriors (López-Cobo, 2013, 2015). La mateixa comunitat científica actuava així com a «experts en la matèria» (Swain, 2007). El coneixement que es pretenia transmetre, l’estructura didàctica, era principalment en valors, segurs i estables, per tal de provocar canvis en el comportament, i amb el criteri de no recórrer a continguts que poguessin semblar àrids o massa profunds lligats a la ciència de les allaus.

Els valors preventius escollits van ser: formació i experiència, material i equipament, informació, i el factor humà.

D’una banda, el disseny del joc comença amb un prototip que inclou els components succints que intenten respondre als objectius del joc per mitjà de les teories en les quals es fonamenta. Aquests components són elements, mecàniques i dinàmiques que cal provar. A mesura que es proven, es van fent canvis que es tornen a provar. El prototipatge és la creació d’un model funcional d’una idea, que permet provar-ne l’aplicabilitat i fer-hi perfeccionaments (Fullterton, 2008).

Idealment, el prototipatge ha de seguir un model de procés iteratiu. Es fa un test amb un prototip, s’identifiquen les millores en el concepte o en la implementació, s’apliquen en un nou prototip i es reinicia el cicle (Duarte, 2012). L’anàlisi crítica d’un joc ja té un cert desenvolupament teòric, si es considera la mecànica, la dinàmica i l’estètica (Hunicke et al., 2004), les regles, el joc i la cultura (Salen i Zimmerman, 2004).

Testar el joc El prototip del joc s’ha provat amb un disseny experimental de caràcter transversal en grups de 2 a 6 jugadors en diversos ambients d’Andorra: ludoteques, escoles d’ensenyança

18

Conscienciació davant el perill d’allaus amb un joc de taula educatiu

primària, una escola d’ensenyança secundària, una escola de formació professional, individus adults sense cap relació especial amb la muntanya, individus adults lligats a les professions i l’experiència a la muntanya, entre ells un grup de quatre individus, dos del cos de bombers i dos del grup de rescat de muntanya, dos pisters especialistes artificiers de neu i un formador especialista en allaus. Les proves del joc es van fer entre el desembre del 2013 i el setembre del 2014. Els jugadors (n = 146) tenien entre 9 i 50 anys. Les proves es van fer en sales i aules on jugaven simultàniament des de només un grup fins a quatre. Per a l’anàlisi de resultats es van crear tres classes d’edat diferents, de 9 a 11 anys, de 12 a 15 anys i de 16 anys en endavant. Dues classes d’una dimensió mostral mitjana, és a dir, entre 30 i 100 participants, i una classe de dimensió petita.

Abans de fer les anàlisis es van depurar les enquestes, de les qual se’n van haver d’eliminar 6 per falta de fiabilitat o de dades. Les anàlisis es van fer sobre 140 enquestes.

Per analitzar el prototip es va dissenyar una enquesta amb preguntes objectives, que s’aplicava en dues fases. Una part abans i una altra després de jugar. A més, durant la fase de proves del prototip es van utilitzar tècniques d’anàlisi qualitativa per a la millora del joc, com ara l’observació participant i, en alguns casos, entrevistes informals.

L’enquesta de la fase prèvia al joc tenia una primera part de situació del grup sense identificar individus: lloc, edat, nombre de partides jugades prèviament. Després, una segona part d’autopercepció d’experiència a la muntanya i d’autopercepció de coneixements dels perills de les allaus en les pràctiques de muntanya. Per acabar, una tercera part formada per quatre preguntes amb quatre respostes múltiples cadascuna. Aquestes preguntes avaluaven els coneixements previs al joc i versaven sobre les habilitats que el joc pretén educar.

En la fase posterior al joc es preguntava sobre l’avaluació del joc i com podria millorar-se. S’acabava amb les mateixes quatre preguntes de respostes múltiples sobre coneixements que s’havien preguntat abans de jugar.

L’avaluació del joc preguntava pel grat, la diversió, la intenció de tornar a jugar, la recomanació, el motiu de la recomanació (diversió, aprenentatge, entreteniment, altres), la percepció del joc com una ajuda per a l’aprenentatge, l’autopercepció d’aprenentatge, la utilitat per augmentar l’interès pel perill d’allaus, la valoració quantitativa del joc i com es podria millorar el joc.

Els jocs es van practicar majoritàriament (93%) en centres escolars, ludoteques i centres de treball. Una petita part dels individus (7%) va provar el prototip en un domicili particular.

Per provar el prototip en els centres escolares es concertava una cita prèvia amb el col·legi i s’utilitzava l’horari escolar.

La immensa majoria només va poder jugar una vegada (98%).

El temps de cada partida va oscil·lar entre 45 i 80 minuts, essent la durada més freqüent de 45 minuts.

S’ha fet una anàlisi estadística de les dades obtingudes en les enquestes amb el programa Gandia BarbWin 7, TESI.

Resultats, conclusions i línies de futur La metodologia iterativa ha permès anar millorant el prototip. Les millores que de seguida es van implementar i provar van ser especialment les relatives a: les regles en els primers assajos, una explicació més dinàmica i visual de les regles,

19

Conscienciació davant el perill d’allaus amb un joc de taula educatiu

la configuració ordenada i profitosa de partides (en un espai millor on no hi hagi més de dos grups jugant simultàniament). Altres millores es van anar reservant perquè el test del prototip fos homogeni, sobretot les que tenien més relació amb l’estètica o amb aspectes de les regles en què eren necessàries modificacions gràfiques.

Provar el joc Riski Lavango ha servit de prova pilot per al seu ús en ambients d’educació formal o informal. Podria ser un innovador recurs educatiu lúdic-seriós en l’aprenentatge formal, no formal o informal per conscienciar del perill per allaus i alhora per promocionar algunes activitats de muntanya, sense importar l’edat, a partir dels 10 anys. L’ús del joc podria despertar o completar altres iniciatives educatives a les escoles, les famílies i les institucions. L’existència d’aquest joc de conscienciació podria influir en la generació d’altres mecanismes de conscienciació, ja iniciats o nous, a través de la implicació i el compromís de centres escolars, escoles d’esquí, federacions d’esports lligades a la muntanya, institucions, famílies, etc. Hi ha alguns països que tenen un pla nacional educatiu que impulsa l’aprenentatge de ciències i de noves tecnologies. Potser es podria impulsar anàlogament, en alguns territoris muntanyencs on hi ha víctimes per

allaus, alguna iniciativa d’aprenentatge formal transversal o informal per conscienciar sobre el perill de les allaus en les pràctiques que es duen a terme en les muntanyes nevades.

Aquest joc representaria per als jugadors un aprenentatge autònom no depenent d’un mentor que, en cas de participar-hi, podria augmentar el coneixement no curricular del joc amb coneixements adquirits en profunditat. O transversalment, amb coneixement curricular, lligat a altres disciplines com les ciències socials, el llenguatge i les llengües, la ciència, la geografia i el medi ambient, l’educació física, la tecnologia i potser d’altres.

El prototip ha estat ben acceptat en general: interès per tornat a jugar, diversió, recomanació, percepció d’ajuda en l’aprenentatge, percepció d’utilitat, percepció en l’augment de l’interès pel perill de les allaus i nota de valoració global, independentment de les classes d’edat.

La motivació intrínseca dels jugadors es pot mesurar a través dels resultats de tornar a jugar voluntàriament, i s’associa teòricament amb el desenvolupament social i cognitiu. Això reforça la hipòtesi que el joc afavoreix l’aprenentatge.

20

Conscienciació davant el perill d’allaus amb un joc de taula educatiu

Són necessàries més proves amb el joc resultant de la millora del prototip provat per avaluar com es comporta la repetició del joc per part dels jugadors en el seu aprenentatge, tenint en compte un disseny experimental que sí que impliqui el seguiment individual dels jugadors. I que es faci longitudinalment fins almenys tres jugades, o fins i tot quatre. Amb el seguiment individual de l’aprenentatge efectiu mitjançant

el joc, es podria determinar com els individus que el proven milloren en coneixements (guany) i veure la relació d’acord amb l’autopercepció de coneixements i de l’autopercepció de l’experiència. També pot ser interessant, en funció de les repeticions, avaluar la seva inclinació a tornar a jugar. Consegüentment, es podria identificar la població diana, és a dir, quin tipus de població es pot beneficiar més del joc, en funció de les variables que es mesurarien: classes d’edat, autopercepció d’experiència en pràctiques de muntanya hivernal i autopercepció de coneixements sobre perills d’allaus i potser d’altres d’àmbit i context locals.

Altres assajos podrien ser provar el joc en un entorn escolar o extraescolar de manera obligada i, en el mateix entorn, de manera voluntària, i analitzar-ne les diferències. Aquests assajos podrien ser útils per a altres projectes educatius.

Finalment, un darrer assaig proposat seria intentar trobar coneixement correctiu en forma de canvis d’actitud en activitats a la muntanya, en què el jugador explora alternatives ja explorades en el joc, després d’haver jugat una sèrie significativa de vegades contra un grup de control.

Conscienciació davant el perill d’allaus amb un joc de taula educatiu

BIBLIOGRAFIA ATKINS, D. (2010). «Ten years of Avalanche deaths in the United States, 1999/00 to 2008/09». 2010 International Snow Science Workshop.

CASAS-RODRÍGUEZ, M. M. (2013). «Lo intuitivo como aprendizaje para el desarrollo de la actividad creadora en los estudiantes». Revista Humanidades Médicas, vol. 13, núm. 1. Versió electrònica.

CHERNEY, I. D.; LONDON, K. (2006). «Gender-linked Differences in the Toys, Television Shows, Computer Games and Outdoor Activities of 5- to 13-year-old children». Sex Roles, núm. 54, p. 717-726.

DUARTE, L. C. S. (2012). «Jogos de Tabuleiro no Design de Jogos Digitais». Proceedings of SBGames, 2-4 novembre 2012. [Brasília].

ESTEBAN, M. (2009). «Las ideas de Bruner: “De la revolución cognitiva” a la “Revolución cultural”». EDUCERE, vol. 13, núm. 44, p.

235-241.

FULLTERTON, T. (2008). Game Design Workshop: A Playcentric Approach to Creating Innovative Games. Burlington: Morgan Kaufmann.

GOLEMAN, D. (2006). Inteligencia social. Barcelona: Kairós.

HUNICKE, R.; LEBLANC, M.; ZUBEK, R. (2004). MDA: A formal Approach to Game Design and Game Research. <http://www. aaai.org/Papers/Workshops/2004/WS-04-04/WS04-04-001.pdf.> [consulta: febrer 2015].

KOMAC, B.; CIGLIČ, R.; ERHARTIČ, B.; GAŠPERIČ, P.; KOZINA, J.; OROŽEN ADAMIC, M.; PAVŠEK, M.; PIPAN, P.; VOLK, M.; ZORN, M. (2010): «Risk Education and Natural Hazards. CapHaz-Net WP6 Report. Anton-Melik Geographical Institute of the Scientific Research Centre of the Slovenian Academy of Sciences and Arts. Ljubljana. <http://caphaz-net.org/outcomes-results/CapHazNet_WP6_Risk-Education>.

LOGAN, S.; WITMER, F. (2012). «Spatial, temporal and space-time analysis of fatal avalanche accidents in Colorado and the United States, 1991 to 2011». Proceedings, 2012 International Snow Science Workshop, Anchorage, Alaska.

LÓPEZ-COBO, L. G. (2013). «Qualitative analysis of the transfer of knowledge about snow avalanches in the land use planning of four territories of Europe - Qualitative analysis and conceptual map». 2013 International Snow Science Workshop, Grenoble Chamonix Mont Blanc. <http://arc.lib.montana.edu/snow-science/item/1915>.

—. (2015). «The production of patents and evolution of the production of knowledge around snow avalanches». Journal of Earth Science and Engineering, núm. 5, p. 76-85.

MARCANO, B. (2008). «Juegos serios y entrenamiento en la sociedad digital». A: SÁNCHEZ I PERIS, F. J. (coord.). Videojuegos: una herramienta educativa del “ homo digitalis” [monogràfic en línia]. Revista Electrónica Teoría de la Educación. Educación y Cultura en la Sociedad de la Información, vol. 9, núm. 3. Universidad de Salamanca. [Consulta: novembre 2013] . <http://usal. es/~teoriaeducacion/rev_numero_09_03/n9_03_marcano.pdf>.

MARTÍNEZ-SALANOVA, E. (1980). «Concepción de la instrucción según J. Bruner». [Madrid, ICE de la UPM]. Cuadernos didácticos para la formación del profesorado.

MURDOCH, K. (2004). «Teaching to live with the environment». A: STOLTMAN, J. P.; LIDSTONE, J.; DECHANO, L. M. (ed.). International Perspectives on Natural Disasters: Occurrence, Mitigation, and Consequences. Dordrecht: Kluwer Academic Publisher.

NATIONAL RESEARCH COUNCIL (2009). Learning science in informal environments: People, places, and pursuits. Committee on Learning Science in Informal Environments, P. Bell, B. Lewenstein, A.W. Shouse, M. A. Feder (eds.). Washington, DC: The National Academies Press.

RYAN, R. M.; DECI, E. L. (2000). «Intrinsic and extrinsic motivations: classic definitions and new directions». Contemporary Educational Psychology, núm. 25, p. 54-67.

SALEN, K.; ZIMMERMANN, E. (2004). Rules of Play: Game Design Fundamentals. Cambridge (MS): The MIT Press.

SQUIRE, K.; PATTERSON, N. (2009). «Games and simulations in informal science education». Gaming and Simulations.

SWAIN, C. (2007). «Designing Games to Effect Social Change. Situated Play». Proceedings of DiGRA 2007 Conference, p. 805-809.

UNISDR, The United Nations Office for Disaster Risk Reduction (2004). Riskland. <http://www.unisdr.org/we/inform/ publications/2114>.

WEIZMAN, A. (2014). «Designing casual serious games in Science. The case of “Couch Potatoes Defense”». EAI Endorsed Transactions on Serious Games, vol. 1, núm. 3, e6.

ZWEIFEL, B.; TECHEL, F.; BJÖRK, C. (2012). «Who is involved in avalanche accidents?». Proceedings, 2012 International Snow Science Workshop, Anchorage, Alaska.

21

22

DIVISIÓN 250: VOLUNTARIS ESPANYOLS A RÚSSIA (1941-1943) Introducció La Segona Guerra Mundial és un dels fets més importants de la Història de la Humanitat i el que desperta més interès a l’hora d’estudiar-la. Amb més de 60 milions de morts, és la guerra més mortífera que hi ha hagut mai. Tots els països van utilitzar tots els seus recursos econòmics, militars i polítics amb un sol objectiu: l’aniquilació de l’enemic. Però hi va haver països com Suïssa, Suècia, Turquia, Portugal i Espanya que no hi van participar i es van mantenir neutrals. El cas espanyol és molt interesant i particular, ja que va passar de ser neutral a declarar-se en la no-bel·ligerància, és a dir, en una situació d’una possible però no segura entrada a la guerra.

Però amb el pas del temps, el Govern de Franco va veure que la victòria aliada era cada vegada més a prop i va tornar a la situació de neutralitat. Durant els anys del conflicte, la participació espanyola va estar protagonitzada per l’enviament d’un contingent de voluntaris espanyols falangistes i militars al front rus. Aquest article pretén mostrar al lector una breu història d’aquells homes que van marxar de casa a milers de quilòmetres cap a l’est amb el objectiu d’ajudar els alemanys a eliminar el comunisme. Aquesta és la història de la Spanische Freiwilligendivisionen (Divisió de voluntaris espanyols) o División 250.

Antecedents La Guerra Civil espanyola El 18 de juliol de 1936, una part de l’exèrcit espanyol es va alçar contra el Govern de la Segona República. Començava així la Guerra Civil espanyola, que va durar gairebé tres anys.

Es diu que aquesta guerra va ser ideològica (feixistes contra comunistes), com un «camp de proves» que molts països van aprofitar per utilitzar nou armament (el bombardeig de Guernica per la Legió Còndor alemanya) i també l’avantsala de la Segona Guerra Mundial. Quan va esclatar la Guerra Civil, tant el bàndol republicà com el bàndol nacional van obtenir ajuda de diferents països. En el cas de la República, l’ajuda exterior va provenir de Mèxic, de les Brigades Internacionals (combatents europeus d’esquerra) i de la Unió Soviètica. Els

països que van ajudar el bàndol nacional van ser Alemanya, Itàlia, Irlanda i Portugal. Anglaterra i França van decidir no intervenir-hi i van crear el Comitè de No-Intervenció.

A mesura que avançava la guerra, el bàndol nacional anava guanyant posicions. Després del fracàs de la Batalla de Madrid el novembre de 1936, l’exèrcit de Franco va aconseguir victòries importants amb la conquesta del nord (tardor de 1937) i la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938). Després d’aquesta última i de l’arribada de l’exèrcit nacional a Barcelona (gener de 1939), era clar que Franco guanyaria la guerra, que va acabar oficialment l’1 d’abril de 1939 amb la victòria del bàndol nacional. Acabada la guerra, Espanya tenia un deute pendent amb Alemanya per la seva ajuda. Mesos després, Europa cauria una altra vegada en les garres d’un conflicte bèl·lic.

L’inici de la Segona Guerra Mundial El dia 1 de setembre de 1939, les tropes alemanyes van creuar la frontera amb Polònia i la van envair. Començava així un nou episodi bèl·lic que va durar sis anys. Immediatament després de saber que Alemanya envaïa Polònia, el Govern espanyol va declarar-se neutral, ja que Espanya sortia de la Guerra Civil totalment destruïda i en ruïnes. Però el Govern de Madrid no oblidava l’ajuda alemanya i italiana, i a més el sector germanòfil representat per la Falange va tenir un pes important en les decisions del Govern de Franco. El cas més representatiu va ser el de Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco, que va tenir un pes important a dins de la Falange i que va ser ministre d’Afers Estrangers.

L’Operació Fèlix Durant la segona meitat de l’any 1940 va ser quan Espanya va estar més a prop d’entrar a la guerra. Va passar de l’estat de neutralitat al de no-bel·ligerància, és a dir, que deixava les portes obertes a una possible participació en el conflicte.

Tot comença el 10 de juny, quan van tenir lloc dos fets importants per al desenvolupament del conflicte bèl·lic: d’una banda, la derrota de França, i de l’altra, l’entrada a la guerra de la Itàlia de Mussolini al costat d’Alemanya. La derrota francesa va tenir un impacte important en la política exterior

Autor: David Almeida Graduat en Història i Màster d’Història Contemporània

23

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

espanyola. Franco volia entrar a la guerra i estar al costat dels vencedors alemanys i italians, però la situació econòmica i social del país no era bona. El 16 d’octubre, Ramón Serrano Suñer és nomenat ministre d’Afers Estrangers. Durant la seva etapa hi va haver un acostament important entre Madrid i Berlín, que va pressionar molt per obtenir de Franco el vistiplau per deixar passar tropes alemanyes dins el territori espanyol amb l’objectiu d’atacar Gibraltar. És l’anomenada Operació Fèlix.

Aquest pla consistia a tallar les comunicacions angleses de Suez (Egipte) i de Gibraltar al Mediterrani. En el primer cas, Alemanya va enviar les tropes de l’Afrika Korps dirigides pel mariscal Erwin Rommel; i en el segon cas, necessitava l’aprovació de Franco per poder fer passar l’exèrcit alemany cap a Gibraltar. La data fixada per a l’operació era el 10 de gener de 1941, però Franco no va donar una resposta segura als alemanys. Un informe de Carrero Blanco va defensar la neutralitat espanyola i que Espanya podria entrar en guerra en el cas que els alemanys aconseguissin arribar al Canal de Suez. Mentrestant, Serrano Suñer va organitzar una trobada entre Franco i Hitler a Hendaia (frontera hispanofrancesa) el 23 d’octubre de 1940. Durant la trobada, Franco va demanar una sèrie de concessions que Hitler no estava disposat a complir, com per exemple el Marroc francès. En aquest cas, els alemanys s’hi van negar per no enemistar-se amb el Govern francès de Vichy. Finalment, l’Operació Fèlix no va tenir lloc.

Però tot i així, el Govern espanyol no havia dit la seva última paraula. Caldria esperar fins a la segona meitat de 1941.

L’Operació Barbarroja El setembre de 1939, Polònia va ser envaïda a l’oest per Alemanya i a l’est per la Unió Soviètica i es va establir una frontera entre els dos Estats. Durant la primera quinzena de juny de 1941, totes les cancelleries del món es van centrar en aquesta frontera que separava dos mons totalment diferents: l’Alemanya nacionalsocialista i la Unió Soviètica comunista. Feia temps que tothom sabia que en qualsevol moment l’exèrcit alemany atacaria Rússia. A Londres ja es coneixia la presència de forces alemanyes a la frontera, però el Govern britànic pensava que era un intimidació de Hitler per obtenir més concessions econòmiques i polítiques de Stalin. El 18 de juny va tenir lloc la firma d’un acord d’amistat entre Berlín i Ankara, capital de Turquia. D’aquesta manera, Alemanya tenia via lliure per atacar la Unió Soviètica. Entre el 19 i el 20, Romania i

Finlàndia van decretar la mobilització de tots els homes en edat militar o menors de 44 anys. Faltaven poques hores per a l’atac alemany, i Berlín procurava transmetre una situació de normalitat a tot el món.

El diumenge 22 de juny de 1941, a les 3.15 de la matinada, 119 divisions d’infanteria i de cavalleria, 19 divisions cuirassades i 15 de motoritzades, és a dir, un total de 3.050.000 homes (el 42% dels efectius de la Wehrmacht o exèrcit alemany), juntament amb 18 divisions finlandeses i 12 de romaneses, van creuar la frontera amb la Unió Soviètica, en un front que s’estenia de l’oceà Àrtic fins al mar Negre (uns 2.400 quilòmetres). Començava així una de les operacions terrestres més importants i més grans de la Humanitat: l’Operació Barbarroja.

Al nord, el Grup d’Exèrcit compost per forces germanofinlandeses, sota els comandaments dels mariscals Ritter Von Leeb i Carl Gustav Mannerheim, respectivament, es van llançar a l’atac en un front de mil quilòmetres amb Leningrad com a objectiu. Al centre, en un altre front de mil quilòmetres, des de Memel fins als Carpats, el Grup d’Exèrcits del Centre, sota el comandament del mariscal Fedor von Bock, va iniciar el seu atac per conquistar Moscou. I al sud, en un front d’uns 500 quilòmetres, un conjunt de forces germanoromaneses comandades pels mariscals Gerd Von Rundstedt i Ion Antonescu, van atacar l’exèrcit rus amb l’objectiu d’arribar a Rostov.

Aquell mateix dia, a les 2 de la matinada, el ministre d’Afers Estrangers alemany, Joachim von Ribbentrop, va contactar amb l’ambaixador soviètic a Berlín per parlar-hi personalment. A les 4, l’ambaixador, Vladimir Dekanosov, va arribar a l’edifici del Ministeri d’Afers Estrangers, acompanyat del seu intèrpret Pavlov. Allà l’esperava el ministre alemany, que li va comunicar que, a causa de la concentració i l’amenaça de tropes soviètiques a la frontera amb Alemanya, aquesta s’havia vist obligada a atacar. Tant a l’ambaixador soviètic como al ministre alemany els va saber greu no trobar cap altra solució diplomàtica. Finalment, Dekanosov va marxar. A les 4.25 va arribar també l’ambaixador italià, Dino Alfieri, per reunir-se amb Ribbentrop, que li va transmetre la notícia de l’atac alemany i que desitjava que se n’informés Mussolini, Il Duce. Després de ser-ne informat, el ministre d’Afers Estrangers italià, Galeazzo Ciano, va comunicar a l’ambaixador soviètic a Roma que Itàlia declarava la guerra a la Unió Soviètica. D’aquesta manera, Itàlia participava en la campanya militar alemanya al front de l’Est, igual que altres països com

24

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

Eslovàquia, Hongria, Romania, Finlàndia o Croàcia. Solament el Govern de Londres va condemnar l’atac i va oferir tota l’ajuda possible a Rússia.

L’atac alemany a la Unió Soviètica es podria explicar per diferents motius. D’una banda, les idees de Hitler sobre l’«espai vital», mencionades al seu llibre Mein Kampf, segons les quals l’Est d’Europa havia de pertànyer i ser colonitzat per Alemanya. D’altra banda, les pretensions soviètiques sobre Escandinàvia, Finlàndia i els Balcans, i també la Gran Bretanya, que era l’únic país que resistia. Vèncer Rússia significaria la inutilitat d’Anglaterra de resistir. Sens dubte, acabava de començar una nova etapa de la guerra. Mentrestant, què va passar a Espanya?

Manifestació falangista als carresr de Madrid (24 de juny de 1941).

Espanya es comença a preparar Encara avui no se sap ben bé qui va tenir la idea original de crear una divisió de voluntaris falangistes. El que sí que se sap és que va sorgir de la ment d’algun membre o bé d’un nucli de la Falange; i en aquest cas n’hem de citar dos: Ramon Serrano Suñer i Dionisio Ridruejo.

Aquell mateix diumenge 22 de juny, a les 6 del matí, tres hores després que s’iniciés l’Operació Barbarroja, l’ambaixada espanyola a Berlín va contactar telefònicament amb Serrano Suñer per comunicar-li la notícia de la invasió.

Poc després, l’ambaixador alemany a Madrid, Von Stohrer, va comunicar al mateix Serrano Suñer els motius de l’atac alemany a Rússia. Immediatament, el ministre espanyol va anar al Pardo per veure Franco i comunicar-li la voluntat de la Falange d’unir-se voluntàriament a la campanya alemanya a l’Est, cosa a la qual el Caudillo no es va negar.

Serrano Suñer va anar a l’ambaixada alemanya a Madrid per comunicar a Von Stohrer la decisió d’Espanya d’enviar un contingent de voluntaris com a mostra de solidaritat i no com un acte de guerra. Després, l’ambaixador alemany va enviar aquest anunci fet per Espanya a l’Auswärtiges Amt (Ministeri d’Afers Estrangers alemany), que ho va veure amb bons ulls i va acceptar la proposta espanyola.

A poc a poc, a través de la ràdio i de la premsa, la notícia de la invasió d’Alemanya a la Unió Soviètica es va anant estenent per Madrid i altres ciutats d’Espanya. Molts espanyols van veure que el somni de destruir el comunisme s’estava fent realitat, i van començar a mostrar símptomes d’alegria.

Igual que els nacionalsocialistes alemanys, la Falange considerava el comunisme com el mal que havia causat la ruïna i la mort al territori espanyol durant la Guerra Civil i que va ser finalment eliminat. Ara calia que Espanya es vengés, i la millor manera de fer-ho era una participació espanyola al costat dels alemanys a Rússia. La idea principal era tornar el cop de gràcia als russos pel que havien fet a Espanya anys enrere.

Era sabut que les relaciones entre la Falange i l’Exèrcit espanyol no eren bones. Els primers desitjaven una intervenció directa d’Espanya al costat d’Alemanya, mentre que els segons defensaven més la neutralitat. Els generals van veure amb bons ulls la participació espanyola en el conflicte, però no guiada pels falangistes. Durant els dies posteriors a l’Operació Barbarroja es van viure moments de tensió entre els falangistes i els militars. Un d’aquells moments de tensió va tenir lloc el dilluns 23 de juny, durant una reunió del Consell de Ministres presidit pel mateix Franco. Allà es va discutir sobre l’enviament d’un contingent de voluntaris espanyols a Rússia i immediatament va tenir lloc un enfrontament entre les idees dels falangistes i les dels militars.

Serrano Suñer va proposar el seu projecte d’enviar una divisió de falangistes, però els generals s’hi van oposar per no perdre el seu protagonisme i perquè l’enviament de tropes era competència solament militar. Durant la reunió, l’enfrontament es va endurir entre Serrano Suñer i el general Varela.1 No tenim cap document que ens expliqui com va tenir lloc la reunió, però tenim el testimoni directe de Ramón Serrano Suñer, que ens dóna una idea de com es van viure aquells moments.

1. Durant la seva carrera militar, el general José Enrique Varela Iglesias va aconseguir dues Creus Llorejades de Sant Ferran, la màxima condecoració militar espanyola. Franco va obtenir-ne una al final de la Guerra Civil.

25

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

Porque entonces, Arrese dice: «Bueno. Y ya está. ¿Cómo se llama?: ¡División Azul!». Varelita dice: «¿Qué División Azul, ni qué tontería?¡Qué tontería!¡División… Una de las divisiones del Ejército español!». (¡Era tan bruto…!) Y yo allí mismo, sobre la marcha, dije: «Mire usted, mi general, no diga usted tonterías». (Yo me sentaba en uno de los extremos, al lado de Franco. Y no paraba de darme puntapiés para que me callara.) Y yo digo: «¿Usted sabe lo que está diciendo?». Y me dice Varela: «¿Pero es que en cosas militares también usted se va a meter?». (Franco siempre me decía que no me metiera.) Y yo: «Yo me meto en cosas de España, y en cosas de sentido común».

Digo: «¡Cómo no puede llamarse, cómo no puede ser, es una de las divisiones del Ejército español! Porque si tal fuera, estábamos en guerra con Rusia. Y para mí, la gran habilidad de esta división —¡Dios nos proteja!— es que vean los alemanes que somos sinceros, y que en alguna medida, en la modesta medida de lo que podemos, entramos en vía de acción. ¡¡Pero no como nación, sino como unos españoles que tienen el derecho a ser germanófilos y a ser voluntarios!!». «¿División?, ¿una división del Ejército español? ¡De ninguna manera! ¡A eso me opongo y me levanto! ¡Me marcho! ¡Porque esto sí que es la guerra! Se necesita… —yo dije así— se necesita ser muy ignorante y muy irresponsable… (Yo ya no tenía zapatos, porque Franco…)¡¡Pero usted no comprende que si es una división del Ejército español estamos en guerra, la nación española, el Estado español!! Y yo lo que quiero todavía es no estar en guerra. Y de esta manera, sin embargo, calmar, piropear un poco a los alemanes…¡¡Si el problema está precisamente en que no sea esa división que usted quiere!!». Una misión muy agria, donde yo llamé tonto a Varela y Franco me estropeó los zapatos (Moreno Juliá, 2005, p. 69-70).

Després d’aquesta discussió, Franco va intervenir calmant Serrano Suñer i defensant la idea de la impossibilitat d’enviar una unitat regular de l’Exèrcit. Mentrestant, als carrers, els falangistes es manifestaven a favor de la invasió. La memòria de la Guerra Civil era molt recent, la gent estava entusiasmada per les notícies que arribaven de Berlín i per la voluntat i motivació de poder participar també en l’eliminació del règim comunista soviètic. El Govern de Madrid va donar llum verda a una participació en el conflicte germano-rus. La Falange va començar a preparar manifestacions a favor de la proposta de Serrano Suñer; però també l’Exèrcit va decidir actuar: va influir en Franco per crear una

divisió mixta de combatents falangistes però sota comandament dels oficiales de l’Exèrcit. Així ho va fer saber Franco a Serrano Suñer l’endemà, el dia 24, però a aquest no li va agradar gaire la proposta: Al día siguiente yo despachaba con Franco todo el día y dijo: «Mira Ramón, lo de ayer es tremendo, ¿eh? Vamos a evitar eso, que aquí no nos vamos enzarzar... Ahora comprenderéis —«comprenderéis» dijo el hombre— que los chicos, valerosísimos, españoles de primera..., pero el Ejército es una técnica y una disciplina. De eso sabrá alguna cosa, pero esos no saben mandar. La División Azul ya está bien azul, pero ha de estar dirigida, encuadrada, mandada por gente que sepa lo que es la guerra, ¿no? (Moreno Juliá, 2005, p. 73).

Després, l’ambaixador alemany Von Stohrer va informar Serrano Suñer de l’acceptació de Berlín d’enviar la divisió espanyola a l’Est, però també li va proposar que Espanya declarés la guerra a la Unió Soviètica. Però Serrano Suñer va respondre que no era el moment per a la declaració de guerra, ja que hi havia la por d’un bloqueig marítim per part dels Estats Units i d’Anglaterra en un moment que Espanya depenia del blat provinent d’Amèrica.

«¡Rusia es culpable!»

Al centre de Madrid s’estaven formant petits nuclis d’afiliats al SEU (Sindicato Estudiantil Universitario) i abans de les 12 ja hi havia grans aglomeracions que impedien el trànsit. Apareixien grups d’estudiants amb pancartes com «Voluntarios falangistas contra Rusia» i cridaven fort consignes a favor d’Espanya, d’Alemanya i d’Itàlia. També s’hi van unir jerarques del partit únic, como els delegats nacionals del SEU, de la Sección Femenina, del Frente de Juventudes, entre d’altres.

En un moment, els petits grups inicials es van transformar en un de proporcions més grans. Immediatament, tothom va agafar la Avenida José Antonio (actual Gran Via) per dirigir-se a la secretaria general del Partit, situat a prop del carrer Alcalá. A mesura que avançaven pels carrers, la gent s’unia a la manifestació, que adquiria un caràcter més important i més general. Quan van arribar a Secretaria, van trobar al balcó un Serrano Suñer vestit de blanc i amb ulleres de sol, acompanyat d’altres figures de la Falange. Allà va pronunciar un discurs que motivaria encara més els joves que desitjaven marxar a l’Est.

26

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

Camaradas: no es hora de discursos, pero sí de que la Falange dicte en estos momentos su sentencia condenatoria: ¡Rusia es culpable! ¡Culpable de nuestra Guerra Civil! ¡Culpable de la muerte de José Antonio, nuestro Fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo ruso! (Moreno Juliá, 2005, p. 75).

permís patern. Hi va haver casos curiosos, com el dels russos exiliats. Molts eren excombatents de la Rússia tsarina i havien combatut contra el bolxevics a finals de la dècada de 1910.

Es van exiliar a Espanya, on van combatre durant la Guerra Civil a favor del bàndol nacional, i van demanar allistar-se per combatre l’enemic comú que era el comunisme, i finalment van ser acceptats dins de la División.

Després d’aquest discurs, quedava clar que la formació de la División Azul era una realitat. Ara calia començar el reclutament dels voluntaris i les gestions per als seus desplaçaments a Alemanya per rebre formació, i després cap al front de l’Est per combatre.

Finalment, el 13 de juliol, la División Azul va ser estructurada i configurada sota el comandament del general Agustín Muñoz Grandes. Aquell mateix dia, els divisionaris van marxar cap a Alemanya per rebre formació. Dinou expedicions i deu dies van ser necessaris per arribar a Grafenwöhr, un campament militar situat a Baviera, a pocs quilòmetres de Nuremberg, i on els espanyols van rebre instruccions militars dels oficials alemanys. El 31 de juliol, després de jurar fidelitat a Déu i al cap de l’Exèrcit alemany, Adolf Hitler, la División Azul es va convertir en la División 250 de la Wehrmacht.

Després de tot això, els divisionaris espanyols van marxar cap al front rus.

El reclutament dels voluntaris El dia 27, Hongria va declarar la guerra a la Unió Soviètica.

Entre el mateix 27 de juny i el 2 de juliol de 1941 va tenir lloc el reclutament divisionari per tot el territori espanyol.

L’afluència de voluntaris era tan gran que a Madrid hi havia llargues cues. Els titulars de la premsa donaven molta importància a la voluntat d’allistar-se, com per exemple:«La juventud española acude a inscribirse en la expedición que el Partido enviará a los frentes de guerra para combatir contra el soviet». A mesura que els dies passaven, nombrosos espanyols s’anaven allistant. De fet, l’oferta va superar la demanda. En gairebé tot el territori espanyol, ciutats com Madrid, Ourense o Cadis, el nombre de voluntaris era superior al que s’havia previst.

Mentre tenia lloc el reclutament a Espanya, a milers de quilòmetres a l’est, l’exèrcit alemany seguia imparable en la seva conquesta de Rússia amb l’objectiu final que era Moscou.

El dia 1 de juliol, el Grup d’Exèrcits del Nord va ocupar Riga, capital de Letònia. L’endemà, el dia 2, quan els alemanys estaven a uns 400 quilòmetres de Moscou, a Espanya s’estava vivint l’últim dia de reclutament. Aquell dia va ser tan intens que fins i tot una hora abans d’acabar el període d’inscripció, les cues de voluntaris eren interminables.

La mitjanit del dia 2 va acabar oficialment el període de reclutament de voluntaris espanyols per a la División Azul en tot el territori. El perfil del voluntari varia molt, ja que no solament s’hi van inscriure estudiants, sinó també falangistes, militars, comerciants, excombatents de la Guerra Civil espanyola, mutilats, menors d’edat que necessitaven un

El general de la División Azul, Agustín Muñoz Grandes.

27

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

En total, la División 250 va necessitar nou dies de tren, trenta-un dies de marxa a peu i tretze més en tren, per arribar al front. Aquella marxa a peu, tan dura i llarga, va suposar la pèrdua d’onze vides humanes. Després de travessar tot Polònia, arribar a Vílnius (capital de Lituània) entre el 8 i l’11 de setembre de 1941, i a Minsk (capital de Bielorússia) entre el 14 i 19 de setembre de 1941, la División 250 estava llesta per entrar en combat.

En un primer moment, els divisionaris espanyols havien de participar en la conquesta de Moscou, que seria una forma de venjar-se de la intervenció soviètica en la Guerra Civil espanyola. Però Hitler va canviar d’idea. L’1 de setembre de 1941, el mandatari alemany es va entrevistar amb el general espanyol Muñoz Grandes al quarter general del Wolfsschanze (el Cau del Llop) situat a Ratstenburg, Prússia Oriental. Allí, Hitler li va dir que la División Azul havia de canviar de direcció i anar cap al Nord, a Leningrad. El somni espanyol de participar en la presa de Moscou va desaparèixer, però no hi havia protestes contra una decisió de Hitler. Calia obeir i, al final, els divisionaris espanyols van marxar cap al Nord i es van instal·lar prop de Nóvgorod, a uns 190 quilòmetres al sud-est de Leningrad.

La División 250 entra en combat Prop de Nóvgorod es va establir el primer front dels divisionaris espanyols, que tenia una amplada d’uns 40 quilòmetres. És difícil explicar totes les accions dels divisionaris espanyols, però sí que podem centrar-nos en alguns combats.

El 17 d’octubre de 1941, totes les unitats espanyoles estaven llestes per al combat. Algunes patrulles van intentar travessar el riu Volkhov, però van fracassar. L’èxit va venir el dia 19, quan uns trenta homes del segon batalló del 269 van aconseguir travessar el riu. El 21, els espanyols ja dominaven una estreta franja de tres a cinc quilòmetres d’amplada i deu de llargada, i el 22 ja van aconseguir arribar a la ciutat russa de Sitno. Aquella gesta va permetre que Muñoz Grandes i alguns dels seus homes rebessin la Creu de Ferro de Segona Classe.

El novembre de 1941 va arribar el fred i els espanyols van tenir algunes dificultats per suportar les baixes temperatures, sobretot per la falta d’alcohol com el vodka. Va arribar el desembre i el termòmetre va baixar fins als 40 graus sota zero.

Ceremònia d’incorporació de la División Azul a la Wehrmacht alemaya prestant jurament de fidelitat a Adolf Hitler (Grafenwöhr, Baviera, juliol de 1941).

Les posicions del divisionaris a l’est del riu Volkhov van patir nombrosos atacs d’artilleria i de l’aviació soviètica. Va arribar el dia de Nadal de 1941, que va ser molt dur, ja que hi va haver tres atacs intensius sobre les posicions espanyoles.

Però el 27 de desembre va tenir lloc un fet molt important dins els annals de la División Azul: la «posición intermedia».

A les 2.30, forces soviètiques van atacar la posició situada entre les ciutats d’Udarnik i Lobkovo, defensada per una unitat comandada per l’alferes Rubio Moscoso. El quarter general espanyol, situat a Grigorovo, va enviar reforços sota el comandant Tomás García Rebull. Mentrestant, els atacants soviètics van aniquilar la defensa espanyola i van continuar fins arribar a Udarnik i Lobkovo. Quan García Rebull va contraatacar, va recuperar la «posición intermedia» i va poder veure una imatge ben cruel: els cadàvers dels defensors espanyols clavats a terra amb pics. Entre la defensa i el contraatac, van morir uns 1.080 atacants. No hi va haver presoners.

El 1941 va acabar amb 1.400 morts per part dels divisionaris espanyols, mentre que els morts de l’exèrcit alemany arribaven a 250.000. El fred continuava sent dur, amb temperatures que arribaven als 30 o 40 graus sota zero, i els divisionaris aguantaven com podien l’hivern més dur del segle a Rússia. Mentrestant, els alemanys no van aconseguir arribar a Moscou. A inicis de gener de 1942, l’exèrcit soviètic va llançar un altre atac al llarg del tot el front de l’Est, amb un triple objectiu: establir la connexió amb Leningrad, que continuava essent assetjada per les tropes alemanyes; eliminar les amenaces sobre Moscou, i evitar l’arribada dels alemanys als camps petrolífers del Caucas.

28

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

La batalla de Krasni Bor (10 de febrer de 1943)

Peça d’artilleria (Front de Volkhov, tardor de 1941).

Stalin va ordenar d’una banda atacar el sud del llac Ilmen per caure a sobre del 9è Exèrcit alemany i arribar a Smolensk, i, d’altra banda, va decidir atacar també les defenses del Volkhov amb l’objectiu d’arribar a Leningrad. L’atac soviètic al sud del llac Ilmen va fer que 543 soldats alemanys quedessin atrapats a la zona de Vsvad. L’alt comandament alemany va decidir que la División Azul intervingués per rescatar-los, i el general Muñoz Grandes va enviar la companyia d’esquiadors sota el comandament del capità José Ordás. Amb provisions per a tres dies, la companyia espanyola va travessar el llac en condicions molt dures, va haver d’avançar fent ziga-zagues i amb temperatures de 52 graus sota zero. Al cap d’onze dies, el 21 de gener, la companyia espanyola va arribar a la posició alemanya, reduïda a 12 homes; els altres 228 havien mort.

Sens dubte, el sacrifici dels soldats espanyols en aquella operació de rescat va fer que augmentés el prestigi de la divisió espanyola dins la Wehrmacht i el poble alemany.

Voluntaris espanyols juntament amb dos de la Legió Flamenca belga (Front del Volkhov, hivern de 1941 a 1942).

Mentrestant, el general Muñoz Grandes va ser substituït pel general Emilio Esteban-Infantes, que s’ocuparia de la División Azul durant l’any 1943, el seu últim any de combat. Aquell mateix any, un dels fets més importants per a la divisió espanyola va ser la Batalla de Krasni Bor el 10 de febrer. És considerada una de les batalles més dures a què els espanyols van haver de fer front. Feia dies que l’alt comandament espanyol sabia que es produiria l’atac a causa de la concentració de forces soviètiques. Per aguantar l’atac rus, es van reforçar les posiciones defensives amb artilleria i moviments de tropes.

A les 6.45 del 10 de febrer va començar l’atac. Sens dubte, aquest va ser molt intens i dur, ja que en menys de 24 hores, 2.252 soldats espanyols van resultar morts, ferits o desapareguts. Després de gairebé deu hores de combat, els alemanys van arribar per ajudar. El resultat de la batalla va ser la pèrdua del sector de Krasni Bor, 1.125 soldats espanyols morts, 1.036 ferits i 91 desapareguts.

Després de les derrotes alemanyes a l’est i al nord d’Àfrica, els Aliats van pressionar Franco perquè retirés la División Azul. El 12 d’octubre de 1943, dos anys després de l’entrada en combat, l’alt comandament alemany va ordenar la dissolució de la Spanische Blaue Division. Allò va significar la tornada a casa dels soldats espanyols.

Creuament de camins al Front de Leningrad durant l’hivern de 1942 a 1943.

29

División 250: voluntaris espanyols a Rússia (1941-1943)

Conclusió La División Azul representa la forma més activa de participació espanyola a la Segona Guerra Mundial. El Govern de Franco volia resoldre el deute que tenia amb els alemanys per la seva ajuda durant la Guerra Civil. Tot i així, el sector germanòfil de la Falange tenia encara pes i defensava una participació completa d’Espanya en la guerra. Però per una sèrie de circumstàncies, les derrotes alemanyes com El Alamein a Egipte (octubre i novembre de 1942) i a Stalingrad (febrer de 1943) van suposar un gir en la diplomàcia espanyola, que va intentar allunyar-se de Berlín i acostar-se més als Aliats, futurs vencedors.

Arribada dels expresoners espanyols a Barcelona a bord del Seminaris (2 d’abril de 1954).

El Seminaris: el repatriament dels últims divisionaris No tots els soldats espanyols van poder tornar a casa. Molts van morir al front i d’altres havien desaparegut, en aquest cas no se sabia si havien estat fets presoners dels soviètics o si havien mort. Stalin va morir el març de 1953. A finals de desembre d’aquell mateix any, el president de la Creu Roja soviètica, el doctor Holodkov, va contactar amb el seu homòleg francès, Georges Brouardel, per informar-lo que el president del Soviet Suprem i el Tribunal Constitucional de la Unió Soviètica havien decidit amnistiar 253 espanyols, la majoria provinents de la División Azul. Com que Moscou no reconeixia la Creu Roja Internacional, va demanar la cooperació francesa. Va començar, doncs, tot una sèrie de gestions per fer tornar aquells homes que feia més de deu anys que eren lluny de casa. Finalment, el 2 d’abril de 1954 va arribar a Barcelona el vaixell grec Seminaris amb 227 divisionaris i 27 clandestins (soldats que es van quedar per continuar combatent), rebuts per una multitud, pels familiars i per Muñoz Grandes (Franco no hi va ser), que va pujar al vaixell per abraçar els seus antics soldats.

Per quedar bé amb el Govern alemany, Madrid va decidir que després del repatriament de la División Azul, un grup d’uns 2.100 homes es quedessin per continuar lluitant al costat d’Alemanya. Es així com a finals de 1943 es va formar la Legión Azul, que va continuar al camp de batalla fins a l’abril de 1944, moment en què va ser repatriada a Espanya. Però això es una altra història.

Cementiri espanyol a Rússia.

BIBLIOGRAFIA MARQUINA BARRIO, Antonio (2014). «La etapa de Ramón Serrano Suñer en el Ministerio de Asuntos Exteriores: España se convierte en un país del Eje y pierde la neutralidad». UNISCI Discussion Papers, núm. 36.

MORENO JULIÁ, Xavier (2005). La División Azul. Sangre española en Rusia, 1941-1945. Barcelona: Crítica.

MORENO JULIÁ, Xavier (2007). Hitler y Franco. Diplomacia en tiempos de guerra (1936-1945). Barcelona: Planeta.

30

REPROFESSIONALITZAR EL SECTOR DE L’HOTELERIA I LA RESTAURACIÓ A ANDORRA PER REVALORITZAR EL TREBALL DEL SECTOR Introducció El sector de l’hoteleria i la restauració és un dels sectors clau de l’economia andorrana, ja que absorbeix els aproximadament vuit milions de visitants que arriben a Andorra cada any.1 Tanmateix, el sector té diversos problemes: una rotació important del personal, percebuda com a disfuncional per les empreses del sector, i una falta de mà d’obra professionalitzada que posa fre a la qualitat del servei ofert i també a la valorització del treball en el sector.

La rotació de personal és un problema força habitual en el sector de l’hoteleria a Andorra. 2 La rotació d’una empresa o d’un sector pot ser deguda a tres grans factors: la variabilitat de l’activitat, l’empresari, i el treballador (Oliveira da Silva, 2016). Des del vessant de l’empresa, existeixen dos tipus de rotació: la rotació funcional i la rotació disfuncional (Steel i Lounsbury, 2009). Entenem per rotació funcional la provocada per l’empresa de manera voluntària. En el cas de les empreses andorranes del sector de l’hoteleria, aquest tipus de rotació està provocada, en gran part, per la variabilitat de l’activitat turística. Per contra, la rotació disfuncional és la provocada pel treballador, sense voluntat de l’empresa i, en el cas estudiat, que té lloc en els moments de flux turístic més importants (Oliveira da Silva, 2015).

La situació favorable del mercat de treball afavoreix la mobilitat professional externa nacional, 3 ja que els individus perceben les oportunitats de treball com a nombroses i favorables (March et al., 1969, a Steel i Lounsbury, 2009). A Andorra, la forta demanda de mà d’obra, tant en el sector hoteler com en el sector del comerç, afavoreix aquesta mobilitat professional externa nacional. Tot i assumir i tenir en compte aquesta realitat, hem deixat de banda els factors conjunturals socioeconòmics explicatius de la rotació de personal i ens centrarem en l’anàlisi dels factors socioculturals i organitzacionals per explicar aquest fenomen.

1. Desprofessionalització del sector hoteler i percepció de les oportunitats de treball El sector del turisme a Andorra ha crescut de manera exponencial durant els darrers cinquanta anys. El creixement del nombre d’establiments ha provocat una necessitat important de mà d’obra4 al sector. Per respondre a aquesta realitat, el país es va veure en l’obligació de reclutar un nombre important de treballadors. Per consegüent, van arribar al país molts treballadors estrangers que van ser destinats o es van destinar a ocupar els llocs de treball vacants en el sector. Era una població estrangera poc qualificada i amb una experiència en el sector inexistent o insuficient. Aquesta realitat sociohistòrica ha provocat una segmentació dels llocs de treball ocupats en el sector que ha posat a la part alta de la piràmide els treballadors de nacionalitat andorrana i, a la part baixa, els treballadors estrangers (Oliveira da Silva, 2016). Actualment, tant la manca de qualificació de mà d’obra com la variabilitat i la difícil previsió de l’activitat turística porten les empreses a fer reorganitzacions internes que afavoreixen la «desprofessionalització» del treball del sector hoteler (Monchatre, 2010) i la rotació de personal.

1.1. Reorganitzacions internes del sector hoteler Les teories de la contingència estructural (Mintzberg, [1989] 2004) mostren l’impacte de les mutacions de l’entorn, com les estructurals, sobre les organitzacions, que generen una transformació per poder adaptar-se. En el cas del sector hoteler, la mobilitat cada cop més fàcil dels turistes, i sobretot l’agilitat aportada per les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’hora de fer les reserves, provoquen que les taxes d’ocupació cada cop siguin més imprevisibles. Aquestes transformacions dificulten el management al sector hoteler, tant material com humà.

Davant d’aquesta realitat, molts empresaris han de repensar l’organització dels seus establiments.

Entre els gestors de recursos humans del sector hoteler que hem pogut entrevistar5 o amb els quals hem tingut

Autora: Diana Margarida Oliveira Doctora en Sociologia

Diana Oliveira agraeix l’ajut de tercer cicle al Govern d’Andorra i la Fundació Crèdit Andorrà, ATC005- AND 2010/2011

1 Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, Andorra en xifres 2015, Govern d’Andorra, Ministeri de Finances, Departament d’Estadística, Andorra 2015.

2 La mobilitat de personal o, altrament dit, la taxa de rotació de personal expressa la mitjana de les taxes tant d’entrada com de sortida, durant un període de temps, per a una empresa o per a un sector (DARES, 2015).

3 Entenem per mobilitat professional externa i nacional els canvis d’empresa duts a terme pels treballadors dins d’un país.

4 L’any 1968 solament es comptabilitzen 467 llocs de treball en el sector de l’hoteleria, mentre que el 2014 són 5.132. Dades del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra.

5 Vam entrevistar 12 gestors de recursos humans del sector hoteler andorrà (que representaven 38 establiments), a més dels membres de la junta directiva de la Unió Hotelera d’Andorra (19 membres).

Reprofessionalitzar el sector de l’hoteleria i la restauració a Andorra per revaloritzar el treball del sector

l’oportunitat de debatre de manera informal sobre la situació del sector a Andorra (Oliveira da Silva, 2016), molts han declarat que havien hagut de fer canvis en la manera de gestionar els recursos humans de les seves empreses.

Aquests canvis són eclèctics: - Externalització d’algunes tasques com ara els serveis de neteja, bugaderia, gestió de reserves i gestió de l’establiment. Aquesta externalització permet respondre d’una manera més efectiva a les variabilitats dels fluxos turístics.

- Sistematització del bufet lliure per als esmorzars.

Aquesta acció permet simplificar les tasques dels cambrers i disminuir el nombre de cambrers necessaris per a aquesta tasca.

- Supressió d’algunes tasques de management intermediari, com per exemple els maîtres en alguns establiments que ofereixen exclusivament bufet lliure i, per consegüent, aquest rol del maître sembla poc necessari.

- Disminució del «nucli dur» i augment del «nucli perifèric» de treballadors (Almeida, 2012) de diferents departaments de l’establiment. Aquesta acció permet respondre a la variabilitat dels fluxos turístics. L’establiment funciona habitualment amb un nucli de treballadors restringit als quals, en moments de forta afluència, s’afegeixen els treballadors perifèrics, subcontractats a empreses de treball temporal.

Per resumir, s’observa una simplificació i una racionalització de les tasques amb la finalitat que les puguin fer treballadors nouvinguts i treballadors sense o amb poca qualificació per exercir en el sector.

Aquestes reestructuracions són les més observades, tot i que se n’han declarat d’altres. El factor comú d’aquestes quatre reestructuracions és la voluntat de poder contractar de manera àgil mà d’obra, tant si és qualificada com si no ho és, amb la finalitat de respondre fàcilment a la variabilitat de l’activitat turística. La simplificació i la racionalització de les tasques causen, però, una falta de valorització de la feina que es fa i una falta de reconeixement social del treball, relacionades alhora amb una conjuntura laboral favorable a una rotació de personal més elevada deguda a una percepció positiva de l’oferta d’oportunitats de treball. Els resultats de la recerca així ho van mostrar. Entre els treballadors

enquestats mitjançant un qüestionari, pràcticament un 70% va declarar que havia rebut nombroses oportunitats de treball en el sector hoteler andorrà, tot i que només un 27% va declarar que tenia una formació vinculada al sector (Oliveira da Silva, 2016, 313). A més, quan observem la mobilitat professional externa nacional d’aquests treballadors, són molts els que fan mobilitats professionals externes intrasectorials (+/- 50%), és a dir mobilitat entre diverses empreses dins del mateix sector. Els treballadors que van declarar que feien mobilitats professionals externes intersectorials ho fan en un percentatge important entre el sector hoteler i el del comerç (+/-30%) (Oliveira da Silva, 2016, p. 310).

Així, d’una banda, la realitat sociohistòrica del sector de l’hoteleria a Andorra, intensificada per la desprofessionalització causada per les reestructuracions organitzacionals en el sector, han alimentat una representació negativa del sector hoteler, sobretot pel que fa a les competències necessàries per treballar-hi. Aquesta desprofessionalització genera la percepció d’aquesta tasca com a potencialment factible pels no professionals del sector. D’altra banda, la proximitat quant a les representacions socials entre el treball domèstic i gran part de les tasques dels treballadors del sector (Hanicotte, 2008), reforça aquest imaginari, ja que fa disminuir la valorització de les tasques que du a terme el treballador i la idea d’una necessitat de personal qualificat.

31

32

Reprofessionalitzar el sector de l’hoteleria i la restauració a Andorra per revaloritzar el treball del sector

Taula Departament de treball, nacionalitat i sexe dels treballadors del sector hoteler d’Andorra6 DEPARTAMENT DE L’HOTEL Administració i gestió Recepció front office Neteja Restaurant i bars Cuina

NACIONALITATS MÉS REPRESENTADES Andorrana Andorrana i sud-americana Portuguesa Espanyola (catalans) i portuguesa Espanyola (catalans)

Manteniment

Portuguesa

GÈNERE Masculí Femení Femení Femení / Masculí Masculí (xef) Femení (tasques auxiliars) Masculí

1.2. Qualificacions vs. ‘competències naturals’ El sector hoteler està classificat entre els que formen part del sector terciari, és a dir, el sector serveis. Malgrat l’heterogeneïtat de les professions representades en aquest sector, moltes estan lligades a la funció de servir. Aquestes professions donen, d’alguna manera, continuïtat a les tasques que es fan quotidianament en l’esfera familiar.

Aquesta taula ens permet observar la segmentació per gènere de les tasques que es fan als establiments hotelers i el paral·lelisme entre segmentació de les tasques atribuïdes a la dona i les tasques atribuïdes a l’home en l’esfera domèstica. L’exemple més il·lustrador és que les dones són majoritàries en el servei de neteja i els homes, en el servei de manteniment.

Aquesta realitat derivada de les representacions socials no és exclusivament andorrana, però contribueix a reforçar la no necessitat de professionals en alguns departaments del sector, ja que les representacions alimenten l’existència de «competències naturals» en funció del gènere. «Des dels treballs de Hugues (1958) sabem que les professions estan segmentades en funció de les dimensions de gènere, de color de pell o de religió, sobretot quan aquestes dimensions passen per naturals» (Dubar et al., 2015, p. 243).

Aquestes representacions socials afavoreixen d’una banda la percepció positiva de les oportunitats de feina del treballador en el sector hoteler i, d’altra banda, la contractació, per part dels gestors de recursos humans, de treballadors sobre la base d’una validació de qualificacions derivades de la creença en les «competències naturals» dels individus.

6 Aquest repartiment per departaments dels establiments hotelers s’ha fet gràcies als informes efectuats durant les diverses observacions en què hem participat.

Reprofessionalitzar el sector de l’hoteleria i la restauració a Andorra per revaloritzar el treball del sector

Conclusions Accions: Reprofessionalitzar el sector Andorra pateix una manca de professionals en el sector hoteler. Els resultats d’aquesta recerca ens porten a proposar tres accions formatives que permetran: 1) revaloritzar les professions del sector hoteler, 2) oferir als hotelers una mà d’obra qualificada, i 3) oferir al client un servei adequat a la imatge que es vol transmetre de l’establiment hoteler, del sector hoteler i del país. Les tres accions formatives que proposem s’adeqüen a la realitat existent avui en dia al país.

Professionalitzar oferint formació continuada La formació continuada permetrà als treballadors que ja exerceixen en els establiments adquirir nous coneixements sobre la professió i així transformar les competències naturals o adquirides en qualificacions certificades.

Professionalitzar oferint formació inicial La formació inicial, que ja s’està implantant a Andorra, per-

metrà formar nouvinguts a la realitat del sector hoteler i a les particularitats del sector hoteler andorrà, i així crear una borsa de treballadors formats que podran exercir en el sector al país.

Professionalitzar oferint la possibilitat d’accedir a una qualificació certificada mitjançant un sistema de validació de les competències adquirides per l’experiència A Andorra, molts professionals de l’hoteleria han adquirit un alt nivell de competències durant la seva trajectòria en el sector. A França, per posar un exemple que ens és proper, les universitats proposen un sistema de validació de les competències adquirides per l’experiència. Aquesta certificació permet revaloritzar les competències individuals i les professionals.

Estabilitzar els treballadors del sector hoteler comporta una reprofessionalització de les professions del sector. Una reprofessionalització que aportarà un reconeixement en el treball i un reconeixement social d’aquestes professions que durant anys han estat desvaloritzades.

BIBLIOGRAFIA ADLER, Patricia A.; ADLER, Peter H. (2004). Paradise Laborers: Hotel Work in the Global Economy. Ithaca, NY: Cornell University Press.

ALMEIDA, Paulo Pereira de (2012). Variações sobre o trabalho moderno. Lisboa: Mundos Sociais, BEVORT, Antoine; JOBERT, Annette; LALLEMENT, Michel; MIAS, Arnaud (2012). Dictionnaire du travail. París: Presses Universitaires de France. (Quadrige Dicos Poche) DARES Indicateurs (2015). «Le taux de rotation de la main-d’œuvre poursuit sa hausse au 1er trimestre 2015». París: Ministère du Travail, de l’Emploi, de la Formation professionnelle et du Dialogue social.

DUBAR, Claude; TRIPIER, Pierre; BOUSSARD, Valérie (2015). Sociologie des professions. 4a ed. París: Armand Colin. (Collection U) HANICOTTE, Perrine (2008). «Modèle de rapport au travail et processus de valorisation des activités professionnelles. Le cas de l’hôtellerie de chaîne». Documents de travail du CLERSÉ, núm. 1.

MINTZBERG, Henry; BÉHAR, Jean-Michel; TREMBLAY, Nathalie (2004). Le management: voyage au centre des organisations. 2a ed. París: Éditions d’Organisation.

MONCHATRE, Sylvie (2010). Êtes-vous qualifié pour servir? París: La Dispute. (Le genre du monde) OLIVEIRA DA SILVA, Diana (2016). «Travailleurs, gestionnaires des ressources humaines et institutions publiques: les acteurs du turnover dans le secteur de l’hôtellerie et de la restauration en Andorre». Tesi doctoral. Tolosa de Llenguadoc: Université de Toulouse - Jean Jaurès.

STEEL, Robert P.; LOUNSBURY, John W. (2009). «Turnover process models: Review and synthesis of a conceptual literature».

Human Resource Management Review, vol. 19, núm. 4, p. 271-282.

33

34

L’ARTICULACIÓ DE LES XARXES SOCIALS AMB LES ACTIVITATS QUOTIDIANES Les relacions entre els éssers humans tenen un nou camp on generar-se, regenerar-se, créixer, transformar-se. No tan sols en el que més s’identifica ara com a «xarxes socials» (Facebook, Twitter, Tuenti, etc.), sinó també en molts altres espais d’intercanvis informatius oberts per Internet (Bernete, 2010, p. 97).

Actualment, les tècniques de comunicació més utilitzades són les xarxes, que ja formen part de la vida quotidiana de la majoria de persones. Si gairebé sempre estem connectats a les xarxes, en quin moment del dia decidim desconnectar-nos?

La hiperconnexió a les TIC pot ser freqüent en algunes persones, però segons quina sigui la sobreexposició a les xarxes podem tenir un desig de desconnexió. És el fet d’estar exposat a un gran nombre d’informació que porta l’individu a desconnectar-se. Aquesta situació apareix en moments molt puntuals, en contextos de desbordament o saturació.

Hi ha dues raons per les quals les persones es connecten.

D’una banda, la pertinença i la integració: la persona busca integrar-se en un conjunt de xarxes per existir socialment.

Hi ha una voluntat de l’individu de ser reconegut, de no ser exclòs socialment. D’altra banda, el rendiment i l’eficiència, i aquí parlem en termes d’utilitat, eficiència i intensitat. La connexió permet trobar la informació que necessitem en un moment determinat, perquè està a la nostra disposició siguem on siguem. Actualment existeixen múltiples plataformes: Facebook, Instagram, Youtube, Google i moltes més.

Hi ha també diferents tipus de desconnexió, però n’hi ha dos que apareixen sovint en els usuaris de les xarxes; la voluntària i la involuntària. La desconnexió voluntària fa referència als moments en què la persona vol sortir del món virtual per tornar al món real, ja sigui per avorriment o per l’estrès provocat per la dependència de les xarxes; la hiperconnexió porta algunes persones a evadir-se de tota connexió i activitat virtual. D’altra banda, la desconnexió involuntària es produeix de manera imprevista, per circumstàncies del moment, per exemple una reunió de treball, exàmens, etc.

1. Els aspectes de la desconnexió La desconnexió de les xarxes socials té dos aspectes principals: l’aspecte social (les relacions es construeixen de manera diferent segons si estem connectats o desconnectats) i l’aspecte temporal (el temps de desconnexió pot ser un factor molt important per a la persona perquè pot dedicar-lo a altres activitats).

L’aspecte social.

Avui dia, les xarxes presenten un model de relació que requereix que la persona s’esforci per integrar-s’hi. És a dir, hi ha una sèrie d’aspectes tecnològics que han d’acomplir per poder integrar-se. Disposem d’eines per gestionar la nostra vida social, i per tant és la nostra responsabilitat individual.

Per mitjà de les xarxes, els llaços es multipliquen però també es debiliten, i es dilueixen les fronteres entre els amics. Les persones passen de ser un membre d’un grup més o menys tancat, a ser un individu més en la xarxa infinita de relacions socials. Malgrat això, són les relacions directes i de confiança les que realment introdueixen el sentiment d’integració, i aquestes són molt més fàcils de cultivar cara a cara que no per mitjà de plataformes digitals.

Les relacions socials es poden veure afectades per la desconnexió. «Els àmbits que se solen anomenar virtuals, on es produeix (es reprodueix, es prolonga) el contacte amb amics i col·legues, s’estan convertint en essencials per ser una persona integrada en aquells cercles que cadascú té com a grups de referència (als quals vol pertànyer)» (Bernete, 2010, p. 110).

Però hi ha qui, a través de la desconnexió, aprecia més el contacte directe amb les persones. Molta gent considera que les relacions que es produeixen mitjançant les xarxes són simulacres de trobades, que treuen temps a les relacions autèntiques, d’interaccions prolongades i denses. Alguns tenen la sensació que la connexió i la disponibilitat constant de la tecnologia redueixen el valor i la importància de les relacions. Podem dir que les xarxes socials poden ajudar a tenir més relacions, però aquestes relacions són en detriment que els valors de cada relació-interacció disminueixin.

«Les ciències se centren en el paper que té la comunicació

Autora: Anna Rodrigues Estudiant de Sociologia

35

L’articulació de les xarxes socials amb les activitats quotidianes

en la humanització i la socialització. En canvi, la producció comunicativa s’encamina cap a usos tecnològics i macrosociològics de la informació, desvinculats d’aquelles funcions antropològiques» (Martín Serrano, 2010).

L’aspecte temporal.

Les xarxes estan, malgrat tot, presents en la vida de milions de persones. Progressivament, s’han anat instal·lant en totes les esferes de la nostra vida, tant privada com pública i política. La seva influència s’inscriu en un context de modernitat marcat a la vegada per la personalització de les relacions socials i la globalització dels espais d’intercanvi. Per tant, el seu èxit ens planteja preguntes sobre l’estat de les relacions socials i els aspectes temporals, és a dir, el temps que passem a les xarxes i l’articulació amb altres activitats de la vida quotidiana.

Des d’un punt de vista sociològic, és interessant comprendre’n l’impacte en la nostra vida. Les xarxes ocupen les nostres jornades i omplen els temps morts entre les activitats diàries principals. Un estudi sobre les xarxes socials realitzat pels sociòlegs de la Universitat d’Innsbruck Christina Sagioglou i Tobias Greitemeyer (2014) mostra que tenim tendència a confondre l’efecte de les xarxes, i particularment Facebook, en el nostre estat d’ànim, i que hi tornem encara que l’última vegada tinguéssim el sentiment de perdre el temps. Però aquest sentiment de pèrdua de temps s’oblida ràpidament i cada vegada ens apareix com si fos nou. El FoMO, Fear of Missing Out és la por davant la idea de perdre una informació important sobre algú que fa part dels nostres contactes i de sentir-nos-en apartat. Per evitar-ho, estem pendents dels mòbils més del que és necessari.

Avui dia vivim en un món hiperconnectat en què les xarxes han ocupat un lloc primordial en les relacions humanes.

Les xarxes permeten enfortir la sociabilitat dels individus que les utilitzen, permeten també mantenir les relacions socials i fins i tot crear-ne de noves. Per a algunes persones, aquest moment de desconnexió és una manera d’escapar de la pressió del treball, ja que es consideren molt connectades i se’ls fa impossible no estar-ho. No obstant això, no som nosaltres els qui escollim utilitzar el mòbil, sinó que és ell que ho escull, ja que ens és difícil ignorar les notificacions que ens hi arriben. La solució no seria desconnectar-se completament, sinó poder-nos-en desprendre de tant en tant. Les xarxes són molts intrusives, però són un bon mitjà per estar disponible per a amics, clients o altres, és una eina ideal per comunicar-nos.

A més a més, hem vist que les xarxes ocupen el nostre temps mort, ja que el temps passa molt més de pressa, perquè perdem la noció de temps; en canvi, quan estem desconnectats tenim molta més noció del temps, i la sensació de perdre’l és molt menys freqüent.

2. La desconnexió La desconnexió pot tenir diferents formes. Hi ha persones que no utilitzen mai les xarxes. Són els no usuaris, que estan totalment desconnectats. Podem dir que tenen alguna resistència a la connexió. Hi ha també les persones que es desconnecten per fugir d’una «sobredosi» de connexió, sobretot en moments de saturació, de crisi, quan se senten desbordades d’informació cognitiva. Hi ha dues altres formes de desconnexió, la voluntària i la involuntària.

Desconnexió voluntària.

Segons el sociòleg Jauréguiberry, les desconnexions voluntàries «tenen com a objectiu evitar d’entrar en una zona vermella del burn-out i patir, així, situacions de sobrecàrrega d’informació insuportable. Aquestes desconnexions apareixen a partir del moment en què el desig de desconnexió va més enllà d’una queixa o un cansament i comporten

36

L’articulació de les xarxes socials amb les activitats quotidianes

accions, conductes i tàctiques efectives. Es tracta, per exemple, de posar en off el mòbil en algunes circumstàncies o ranures de temps, de desconnectar el correu electrònic i escollir utilitzar-lo de manera esporàdica, d’acceptar no estar constantment connectat a les xarxes o de rebutjar d’estar geolocalitzat. En tot cas, la decisió apareix després de una presa de consciència, ja sigui per una situació insostenible o per un incident crític» (Jauréguiberry, 2014, p. 22).

La desconnexió voluntària no és mai definitiva, encara que la persona estigui completament desconnectada durant una setmana. És a dir, que la desconnexió és parcial o puntual i això no vol dir que la persona renunciï a les TIC. La desconnexió voluntària també pot estar vinculada a les activitats que s’estiguin fent en un moment determinat i que necessiten una atenció més gran. Però aquest tipus de desconnexió no es considera realment una desconnexió, perquè algunes persones poden no utilitzar el mòbil en aquell moment però seguir amb la xarxa de wifi engegada.

Desconnexió involuntària.

Desconnectar-se de les TIC és cada cop més complicat, pel fet que hi estem exposats siguem on siguem, i més ara amb el 3G i el 4G. La desconnexió involuntària fa referència al moment en què l’individu s’ha de desconnectar perquè no té una altra opció, per exemple perquè no té accés a la xarxa en alguns espais o perquè ha de fer una activitat que necessita

una atenció especial i no pot estar connectat, com ara fer un examen, conduir, estar en una reunió o a classe, etc. El temps de desconnexió involuntària, però, és cada vegada menys, i sempre en moments molts concrets.

Algunes persones veuen la connexió com una acció involuntària, però que paradoxalment els dóna una sensació de satisfacció, perquè els sembla que estan participant en la societat, i això els permet ser eficaços i eficients. Existeix un desig antagonista, que condueix a desigualtats socials davant la connexió: poder connectar-se contra el deure d’estar connectat. Aquesta desconnexió és rarament total, correspon a petits moments del dia en què la persona està desconnectada perquè no té una altra opció. La desconnexió involuntària és incontrolable, però necessària.

3. Perfil dels usuaris Existeixen diferents tipus d’usuaris de les xarxes socials, però els més habituals són els submergits i els equilibrats.

Els submergits.

Les xarxes i la missatgeria instantània poden arribar a crear dependència, de manera que desconnectar-se’n pot produir malestar o ansietat. En tot cas, aquesta sensació de dependència ens porta a preguntar-nos: què és el que ens

37

L’articulació de les xarxes socials amb les activitats quotidianes

les ciències de la informació i de la comunicació, s’aborden en la seva pluralitat, però també com a instruments d’intel·ligibilitat, de fenòmens humans. Podem dir que la intensitat de les connexions pot variar en funció del dia, l’hora, el ritme de les activitats associades, i també en funció de les trajectòries professionals dels usuaris.

Podem, doncs, definir aquesta figura com a equilibrada, ja que busca un equilibri entre l’espai i la cultura temporal, molt sovint evocat com una connexió controlada. L’objectiu d’aquests usuaris en els seus usos es «adaptar la cultura temporal marcada per la urgència generalitzada a fi de ferla coexistir amb els marcs temporals rígids i els espais flexibles, modificables. Aquesta recerca d’equilibri s’il·lustra per formes privilegiades de connexió/desconnexió puntuals i provisòries. En aquest model de connexió controlat, l’usuari equilibrat establirà períodes de connexions fixes, tot essent sensibles a les alertes que hauria delimitat. La seva presència [...] és important, però és una font de presència numèrica, entre d’altres» (Domenget, 2014, p. 101).

4. Conclusió fa ser dependents? El que ens fa dependents és la capacitat de rebre informacions sobre el que passa al món i de comunicar-nos amb els amics. Una cosa que, en principi, és una activitat de la vida quotidiana no hauria de tenir cap risc de crear dependència, però s’hi arriba pel fet d’estar mediatitzats tecnològicament.

D’aquests usuaris se’n diu submergits perquè són els que estan més presents a les xarxes i els és més difícil desconnectar-se del món virtual. Tenen un sentiment d’estar lligats a les xarxes, a la informació, a la comunicació i a tot el que tingui a veure amb la societat virtual. Molts tenen un sentiment de satisfacció quan estan connectats i fan activitats a les xarxes, siguin les que siguin.

Els equilibrats.

Són els usuaris que passen una gran part del seu temps desconnectats. Francis Jauréguiberry assenyala que la gestió del temps és el producte d’una mena de diàleg entre dues lògiques d’accions: «utilitària –de guany, de velocitat i eficiència–, d’una banda, i crítica –de distanciament, d’autonomia i del desig de preservar el seu propi temps– de l’altra. L’una no sabria recobrir totalment l’altra» (Jauréguiberry, 1997, p. 152).

Les temporalitats, tant en ciències humanes i socials com en

«Els individus estableixen xarxes per comunicar-se amb altres, i ho fan sobre la base dels criteris que agrupen persones que ja coneixen. La majoria d’usuaris visiten les serves xarxes socials diàriament. És una connectivitat permanent. Hi ha un augment important de la sociabilitat, facilitat i dinamitzat per la connectivitat permanent i les xarxes socials a la web» (Castells, 2014, p. 17). Les noves tecnologies han transformat la cultura, ja que la gent comparteix experiències amb un baix cost emocional. És un món interconnectat on tothom evoluciona alhora. «Paradoxalment, la vida virtual és més social que la física, ara individualitzada per l’organització del treball i de la vida a les ciutats. Però no és que la gent habiti una realitat virtual, es tracta més aviat d’una virtualitat real, ja que pràctiques socials com compartir, barrejar-se o viure en societat, estan facilitades per la virtualitat, allò que jo vaig denominar fa temps espais de fluxos» (Castells, 2014, p. 18).

Avui dia existeixen molts dilemes entre si el món virtual és tan real com el món real. Hi ha sociòlegs per als quals la vida on line o el món virtual és tan real com la vida off line, ja que consideren que no es pot oposar la realitat virtual a la vida real; n’hi ha d’altres, però, que separen el món on line i el món off line, ja que tots dos estableixen regles de relacions i d’interaccions molt diferents.

38

L’articulació de les xarxes socials amb les activitats quotidianes

Internet es considera una eina amb múltiples avantatges per a l’entreteniment, l’educació, el comerç. Les xarxes ens permeten comunicar i interaccionar amb persones del nostre centre d’interessos. Fins i tot permet que personalitats estigmatitzades arribin a l’autoacceptació; això fa que el grup referencial es converteixi en una part important i vital de la identitat d’una persona. Però també hi ha desavantatges. Moltes persones no són conscients dels riscos que pot haver-hi darrere les xarxes o d’Internet. Milions d’informacions estan sobreexposades arreu del món, qualsevol persona pot accedir a informació personal d’una altra. És per aquest motiu que la hiperconnexió pot comportar un problema, no únicament pel fet de ser dependents de les xarxes, sinó pel fet de poder exposar informació personal inconscientment. Tenir una addicció a les xarxes pot produir un alienació del món real, i l’espai temporal desapareix per complet. Sempre hem de buscar un terme mitjà per no arribar a l’extrem del problema.

BIBLIOGRAFIA BERNETE, F. (2010). «Usos de las TIC, Relaciones sociales y cambios en la socialización de las y los jóvenes». Revista de estudio de juventud, núm. 88 (Juventud y nuevos medios de comunicación), p. 97-114.

CASTELLS, M. (2014). «El impacto de internet en la sociedad: una perspectiva global». Cambio. 19 ensayos fundamentales sobre cómo internet está cambiando nuestras vidas, p. 9-24.

CHAULET, J.; DATCHARY, C. (2014). «Moduler sa connexion: les enseignants-chercheurs aux prises avec leur courriel». Réseaux, núm. 186, p. 105-140.

DOMENGET, J.-C. (2014). «Formes de déconnexion volontaire et temporalités de Twitter». Réseaux, núm. 186, p. 77-103.

JAURÉGUIBERRY, F. (1997). «L’usage du téléphone portatif comme expérience sociale», Réseaux, vol. 15, núm. 82, p. 149-165.

— (2014). «La déconnexion aux technologies de communication». Réseaux, núm. 186, p.15-49.

LACHANCE, J. (2014). «De la déconnexion partielle en voyage: l’émergence du voyageur hypermoderne» Réseaux, núm. 186, p. 51-76.

LOUART, C. (2014). «Les déconnectés volontaires». CNRS Le journal: Sociétés, núm. 279, p. 4-8.

MARTÍN SERRANO, Manuel (2010). «Humanizar la comunicación: el puente entre el estado de las ciencias y la práctica de la comunicación». Entrevista a Manuel Martín Serrano (2010). Chasqui, Revista Latinoamericana de Comunicación. Quito: CIESPAL. SAGIOGLOU, C.; GREITEMEYER, T. (2014). «Facebook’s emotional consequences: Why Facebook causes a decrease in mood and why people still use it». Computers in Human Behaviors, núm. 35, p. 359-363.

YANN B. (2014). «La déconnexion aux technologies de géolocalisation». Réseaux, núm. 186, p. 141-161.

39

Agenda

XIV

CONGRÉS NACIONAL DE L’ASSOCIACIÓ FRANCESA DE CIÈNCIA POLÍTICA (AFSP)

la Universitat Nacional d’Euràsia, Institut de Filosofia de l’acadèmia Nacional de Kazakhstan, Kazajhstani Sociological Association i International Sociological Association

Lloc Montpeller, França Data Del 10 al 12 de Juliol del 2017 Organitza Université de Montpellier, CEPEL et CIRAD.

EUROPEAN SOCIETY FOR RURAL SOCIOLOGY CONFERENCE

XXVII

and The European Society for Rural Sociology

CONFERENCE OF THE EUROPEAN SOCIOLOGICAL ASSOCIATION 2017

CONGRESO ALAS URUGUAY 2017

Lloc Almaty, kazakhstan Data 15-18 de Maig de 2017 Organitza Departament de Sociologia de

4

th

ISA CONFERENCE OFTHE COUNCIL OF NATIONAL ASSOCIATIONS

“

Sociologies in Dialogue

XXXI XIII

de Sociologia

“

ISA WORLD CONGRESS OF SOCIOLOGY

Catalans (lliurament de premis)

Data Abril de 2017 Organitza Associació Catalana

XIX

VI

CONGRESO DE LA RED ESPAÑOLA DE POLÍTICAS SOCIALES

Lloc Seu de Institut d’Estudis

“

CONCURS DE JOVES SOCIÒLEGS

la Universitat Pablo de Olavide

Lloc Cracòvia, Polonia Data 24-27 de Juliol de 2017 Organitza The Jagiellonian University

Lloc Atenes, Grècia Data 29 d’Agost a 1 de Setembre de 2017

Organitza European Sociological Association

Las encrucijadas abiertas de América Latina. La sociologia en tiempos de cambio.

Lloc Montevideo, Uruguay Data 3-8 Desembre 2017 Organitza Associació Llatinoamericana de Sociologia.

“

“

Lloc Sevilla, Espanya Data 16 i 17 de Febrer de 2017 Organitza Departament de treball social de

“

Uneven processes of rural change: on diversity, knowledge and justice

“

“

“

Debates para un nuevo consenso en torno al bienestar

“

AGENDA 2017

Power, Violence and Justice: Reflections, Responses and Responsibilities

Lloc Toronto, Canada Data 15-21 juliol 2018 Organitza International Sociological Association

PUBLICACIONS

DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra.

Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012 // 18. Enquesta de convicència escolar d’Andorra, curs 2012-2013, Pepita Batalla i Mercè Casals // 19. Les relacions transfronteres entre el Principat d’Andorra i França, Núria Segués.

CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies