Treballs de Sociolingüística Catalana by Institut d'Estudis Catalans

Treballs de Sociolingüística Catalana 2018

Institut d’Estudis Catalans

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC28

Societat Catalana de Sociolingüística

TSC28

Llengua i poder

Secció monogràfica. Llengua i poder

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»: «enemic» d’una sola cara?, per Beñat Garaio Mendizabal

Llengua, poder i justícia: una aproximació als debats actuals sobre els principis de territorialitat i personalitat, per Elvira Riera Gil Criteris per al règim d’oficialitat lingüística de la República de Catalunya i l’Aran, per Daniel Escribano

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa, per Rosa Urtasun Gorriz

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic, per Lilia-Rebeca Rodríguez Torres Secció miscel·lània

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball a l’estat de Veracruz, per Miguel Figueroa Saavedra

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger a Catalunya, per Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015, per Antoni Mas i Miralles Notes

Entrevista a Joaquim Torres-Pla, per Emili Boix-Fuster

Coberta TSC 28.indd 1

Ressenyes

Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st century Catalonia, de Kathryn A. Woolard, per Marina Massaguer Comes

Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana, de Carsten Sinner i Katharina Wieland (ed.), per Nicola Vaiarello

Les confettis de Babel: Diversité linguistique et politique des langues, de Louis-Jean Calvet i Alain Calvet, per Pere Comellas Casanova La gran teranyina: Els secrets del poder a Catalunya, de Roger Vinton, per Emili Boix-Fuster Uncertain futures: Communication and culture in childhood cancer treatment, d’Ignasi Clemente, per Lina Masana

En defensa de la llengua: Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català, de Rudolf Ortega, per Emili Boix-Fuster Memòria d’activitats del 2017

Llengua i poder

Llindar, per Emili Boix-Fuster

Llengua i poder Institut d’Estudis Catalans 11/07/2018 14:23:58

001-194 TSC 28.indd 10

11/07/2018 11:31:56

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 28 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

001-194 TSC 28.indd 1

11/07/2018 11:31:56

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 28

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu Comitè de Redacció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona) Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya) Joaquim Torres (Societat Catalana de Sociolingüística) Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henrique.monteagudo@usc.es Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlos.moreno@uam.es Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), m_strubell@yahoo.com Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@gmail.com Comitè Científic Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

001-194 TSC 28.indd 2

11/07/2018 11:31:56

SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 28 J UL IO L 2 0 1 8

Llengua i poder

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

001-194 TSC 28.indd 3

11/07/2018 11:31:56

Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. TSC es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països. A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia. Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement. TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu). Coordinació de ressenyes: Maria Sabaté-Dalmau Coordinació de continguts: Natxo Sorolla

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Gràfica (http://www.nebulosagrafica.com). Compost per Fotocomposició gama, sl Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: B 17954-2015 Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

001-194 TSC 28.indd 4

11/07/2018 11:31:56

ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 28

Llindar, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Secció monogràfica. Llengua i poder

•

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»: «enemic» d’una sola cara?, per Beñat Garaio Mendizabal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

•

Llengua, poder i justícia: una aproximació als debats actuals sobre els principis de territorialitat i personalitat, per Elvira Riera Gil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

•

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística de la República de Catalunya i l’Aran, per Daniel Escribano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

•

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa, per Rosa Urtasun Gorriz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

•

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic, per Lilia-Rebeca Rodríguez Torres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

Secció miscel·lània

•

001-194 TSC 28.indd 5

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball a l’estat de Veracruz, per Miguel Figueroa Saavedra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

11/07/2018 11:31:56

TSC, 28 (2018)

ÍNDEX

•

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger a Catalunya, per Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111

•

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015, per Antoni Mas i Miralles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

Notes

•

Entrevista a Joaquim Torres-Pla, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149

Ressenyes • Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st century Catalonia, de Kathryn A. Woolard, per Marina Massaguer Comes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 159 • Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana, de Carsten Sinner i Katharina Wieland (ed.), per Nicola Vaiarello . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 • Les confettis de Babel: Diversité linguistique et politique des langues, de Louis-Jean Calvet i Alain Calvet, per Pere Comellas Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 167 • La gran teranyina: Els secrets del poder a Catalunya, de Roger Vinton, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 172 • Uncertain futures: Communication and culture in childhood cancer treatment, d’Ignasi Clemente, per Lina Masana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 176 • En defensa de la llengua: Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català, de Rudolf Ortega, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 180 Memòria d’activitats del 2017 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183 Normes de publicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

001-194 TSC 28.indd 6

11/07/2018 11:31:56

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 7 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

m plau novament presentar un nou número de l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística. El tema triat per a la part monogràfica ha estat «Llengua i poder». Tot i l’omnipresència i transversalitat de les relacions de poder en els usos lingüístics (molts lingüistes, fins i tot alguns pragmatistes, se’n desentenen massa alegrement), disposem de poca recerca sobre el tema, sobre la capacitat de la llengua d’influir en el decurs dels esdeveniments. Pensem solament, i com a exemple, en els reflexos del poder en les converses entre home i dona, o en les relacions entre castellanoparlants i catalanoparlants: el catalanoparlant —‌especialment en les zones on més recula— té interioritzat que la seva llengua, com a institució social, és poca cosa, que no té poder en definitiva. Cinc articles formen aquesta part monogràfica. Tres articles integren la part miscel·lània. Sis ressenyes presenten i analitzen novetats editorials en sociolingüística. L’entrevista d’aquest número presenta la personalitat de Joaquim Torres-Pla, fundador del Grup Català de Sociolingüística i especialista en demolingüística. Tanquen el volum la memòria d’activitats del 2017 de la Societat Catalana de Sociolingüística i les normes de publicació. Pocs dies abans de tancar aquest número vam rebre dues males notícies. D’una banda, el mes de juliol ens deixà Jesús Tuson (1939-2017), valencià arrelat a Barcelona, creador del Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Molt conegut com a gran defensor de la pluralitat lingüística. De l’altra, ara en el mes de setembre, hem de lamentar la pèrdua de Claudi Esteva Fabregat (1918-2017), gran motor de l’antropologia a Catalunya i, particularment, dels estudis sobre etnicitat. Recordem dos articles seus d’interès sociolingüístic: «Aculturació lingüística d’immigrants a Barcelona» (Treballs de Sociolingüística Catalana, 1977, núm. 1: 81-116) i «Immigració i confirmació ètnica a Barcelona» (Quaderns d’Alliberament, 1978, núm. 2/3, La immigració als Països Catalans: 91-116). Just poc abans de tancar aquest volum ens arriba la notícia trista de la mort de Lluís López del Castillo (l’Hospitalet de Llobregat, 1938-2018), una de les primeres veus que en els anys foscos lluità per la renovació de la didàctica de la llengua, tant des de l’Assessoria de Didàctica del Català com des de la Facultat d’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou conegut tant pels manuals de català (recor-

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

001-194 TSC 28.indd 7

11/07/2018 11:31:56

TSC, 28 (2018)

Emili Boix-Fuster

dem, per exemple, Faristol, amb dibuixos deliciosos de Pilarín Bayés), com per obres més acadèmiques com Llengua standard i nivells de llenguatge (1976; 2a ed., 1984) o el Gran diccionari 62 de la llengua catalana (2000). Ferm militant d’esquerres en favor dels drets dels ensenyants (fou fundador de les primeres comissions obreres), López del Castillo, des d’una perspectiva totalment sociolingüística, va saber trencar la rigidesa normativa tan encotilladora del binomi correcte/incorrecte, va defensar l’adequació de la llengua als registres i va proposar una nova didàctica basada en el màxim respecte a la llengua de cada infant a l’escola. Hem perdut un gran treballador de la llengua.

001-194 TSC 28.indd 8

11/07/2018 11:31:56

Secció monogràfica Llengua i poder

001-194 TSC 28.indd 9

11/07/2018 11:31:56

001-194 TSC 28.indd 10

11/07/2018 11:31:56

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 11-31 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.140 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar» : «enemic» d’una sola cara? “Urquijote’s judicial crusade against the Basque language”: a single-faced “enemy”? Beñat Garaio Mendizabal Grup de Recerca ELEBILAB Universitat del País Basc Data de recepció: 13 de març de 2017 Data d’acceptació: 18 de maig de 2017

Resum En aquest article s’analitzen els recursos judicials presentats per la Delegació del Govern a la Comunitat Autònoma Basca (CAB) contra iniciatives institucionals per a la normalització de l’èuscar. Especialment, s’aprofundeix en la mediàtica figura de Carlos Urquijo, el delegat del Govern entre els anys 2012 i 2016. A més, s’analitza l’estratègia de confrontació plantejada per aquest últim i que va ser assumida per l’anomenada euskalgintza, el moviment a favor de l’èuscar. Aquest enfrontament va impedir optar per solucions més constructives per crear nous marcs col·laboratius, teixir una nova xarxa de suports i construir un nou framing (‘marc’) per a l’èuscar. Segons l’autor, els recursos judicials presentats pel delegat podrien haver despertat una reacció més resilient i constructiva per reforçar les ideologies lingüístiques favorables a l’èuscar, avui en fase d’alentiment després d’un significatiu procés de revitalització. Per al desenvolupament d’aquest treball, es recopila una llista de les denúncies presentades per Urquijo i el seu equip, i són objecte d’estudi i revisió diverses teories de ciències polítiques i sociolingüística. Paraules clau: èuscar, Comunitat Autònoma Basca, Espanya, ideologies lingüístiques, sociolingüística, dret lingüístic, conflicte lingüístic. Abstract In this article we will analyze the judicial appeals lodged by the Spanish Government Dele gation in the Basque Autonomous Community against institutional initiatives aiming to re vitalize the Basque language. In particular, we will look closely at the high-profile figure of Carlos Urquijo, the Government Delegate between 2012 and 2016, and the strategy of confrontation which he implemented and which was opposed by the euskalgintza, the movement in favor of Basque. According to the author, the judicial appeals lodged by the Delegate could have given rise to a more resilient and constructive reaction addressed to reinforcing Correspondència: Beñat Garaio Mendizabal. Euskal Herriko Unibertsitatea. ELEBILAB Ikerketa Taldea (EHU/UPV). Micaela Portilla Ikerketa Gunea. Nieves Cano Kalea, 27. 01006 Vitoria-Gasteiz, Araba (CAB). A/e: bgaraio001@ikasle.ehu.eus.

001-194 TSC 28.indd 11

11/07/2018 11:31:56

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

the linguistic ideologies favorable to Basque, which is now in a phase in which its significant process of revitalization is slowing down. For the development of this research, a list of appeals lodged by Urquijo and his team will be compiled and various political-science and sociolinguistics theories will be the object of study and reflection. Keywords: Basque language, Basque Autonomous Community, Spain, language ideologies, sociolinguistics, linguistic rights, language conflict.

1. Introducció No he hecho nada que no debería haber hecho. Me limito a actuar para que se cumpla la legislación actual. Carlos Urquijo

uan, en les eleccions generals del 2011, Mariano Rajoy va obtenir majoria absoluta, es podia preveure que moltes coses canviarien en molts àmbits. Un d’aquests canvis va ser la segona designació de Carlos Urquijo com a delegat de l’Estat a la Comunitat Autònoma Basca (CAB), ja tradicionalment de perfil baix. No obstant això, Urquijo provenia d’un dels sectors menys moderats del PP alabès i la seva dilatada experiència en el partit i el seu tradicional ímpetu parlamentari podien indicar que, aquesta vegada, el seu treball com a delegat del Govern seria diferent. En aquests cinc anys de responsabilitat ha estat capaç de condicionar la política basca fins al punt d’adquirir notorietat i fama. Prova d’aquest ressò mediàtic són, per exemple, els àlies «Urquijote», «enemic de l’èuscar» i «enemic de la pau», entre d’altres. El PP va retirar discretament del càrrec Urquijo el desembre del 2016, pensant que en aquesta nova legislatura haurien d’obtenir nous suports. Per això, en lloc d’Urquijo, el PP va col·locar-hi Javier de Andrés, home fort dintre del PP alabès i que també ha realitzat declaracions incendiàries contra el nacionalisme basc i l’èuscar. Per tant, ens valdrem d’aquest canvi de cicle i de cara per analitzar l’activitat judicial de Carlos Urquijo i enfocar aquest treball amb la resposta que l’euskalgintza, moviment a favor de l’èuscar, ha ofert al conflicte plantejat. L’autor parteix de la hipòtesi que l’euskalgintza, fonamentalment la institucional ja que d’ella depèn la legislació i la política macrolingüística, ha desaprofitat aquesta ocasió per abordar la precarietat jurídica de l’èuscar i modelar les ideologies lingüístiques de la ciutadania per reforçar una defensa més plural i cohesionada a favor de l’idioma. Hem de recordar que la conflictivitat entre les delegacions del Govern i la CAB i la Comunitat Foral de Nafarroa/Navarra es remunten temps enrere, ja que Agirreazkunaga (1996 i 2005) recull i analitza diversos recursos presentats per les primeres des de l’any 1989, gairebé fins a l’època d’Urquijo. No obstant això, creiem que el període d’Urquijo mereix ser analitzat exhaustivament i aquest és l’objecte d’anàlisi en aquest treball.

001-194 TSC 28.indd 12

11/07/2018 11:31:56

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 13

2. Marc teòric 2.1. L’Estat espanyol: un estat multilingüe La majoria dels ciutadans i polítics estan d’acord en una cosa: Espanya és un estat divers pel que fa a la quantitat d’idiomes que es parlen dins del seu territori. No obstant això, les controvèrsies succeeixen després, en intentar establir un marc de convivència que reguli les relacions de poder entre les diferents comunitats lingüístiques. Segons Moreno Cabrera (2015: 34), «la comunitat castellanoparlant no desitja perdre els privilegis derivats que la seva llengua, el castellà, sigui dominant en tots els àmbits decisius a Catalunya; i d’aquí sorgeix precisament el conflicte». 2.1.1. «Nacionalisme lingüístic espanyol: una ideologia destructiva?» Coluzzi (2007) distingeix entre dos tipus de nacionalisme —‌micro i macro—, cada un dels quals integra diferents subtipus: progressistes i conservadors. Per altra banda, Anderson (2006: 35) defineix una nació com una comunitat política imaginada. Per poder reforçar aquesta comunitat imaginada, un idioma és connectat a «un tros de terra» (McRae, 1975, i Laponce, 1984) i, associant idioma amb identitat, canvi social i creixement econòmic, un estat pot posar en marxa la seva maquinària per modelar els seus ciutadans (Adrey, 2009: 30). Va ser Moreno Cabrera (2008) qui va alertar de la virulència del macronacionalisme lingüístic a Espanya, on projectes de revitalització lingüística eren vistos com un perill per a la unitat territorial. Si parlem de partits macronacionalistes, un dels exemples més importants n’és el PP. Segons López Nieto (2009: 177), el PP va ser fundat sota dos clars principis: l’anomenat compromís autonòmic, amb el qual les diferents comunitats autònomes d’Espanya van ser declarades la força motriu d’una Espanya reeixida (López Nieto, 2009: 182), i un programa polític i econòmic pròsper. No obstant això, Grau (2007: 14) afirma que «els partits estatals de dretes a Espanya han promogut una visió unitària i centralitzada de nació-estat». 2.1.2. La Constitució espanyola del 1978, l’Estat de les autonomies i els idiomes Tal com afirma Arzoz (2008: 145), l’Estat, en general, i la Constitució, en particular, mantenen una jerarquia en què l’hegemonia del castellà està garantida, per salvaguardar així la unitat d’Espanya. A Espanya, les regions tenen un cert grau d’autonomia, però aquestes competències són ratificades si enforteixen la seva compatibilitat amb els articles de la Constitució. En aquest context, «l’espanyolisme lingüístic utilitza mitjans institucionals, jurídics i polítics que qüestionin, dificultin i impedeixin la promoció real i el desenvolupament de les llengües diferents del castellà» (Moreno Cabrera, 2015: 49).

001-194 TSC 28.indd 13

11/07/2018 11:31:56

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

Taula 1 La Constitució espanyola Article 2 La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Article 3 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Font: Regne d’Espanya, 1978: 10-11.

2.2. L’èuscar actualment i la legalitat Tal com les dades indiquen, l’increment de l’ús de l’idioma està estancat i la millora del coneixement de l’idioma i les actituds positives són cada vegada més contingudes. Tot i haver avançat molt, l’activisme està mostrant símptomes d’esgotament i hi ha nombroses veus que demanen un nou paradigma que doni energia al moviment (Topagunea, 2015: 1). 2.2.1. La situació actual de l’èuscar Al voltant de tres milions de persones habiten el País Basc, dels quals 714.000 són bilingües en èuscar i castellà/francès (Govern Basc, 2013: 15). Si ho comparem amb la situació de fa un segle, els percentatges de parlants actuals són més modestos, i les xifres, per contra, més altes. Això explica el gran canvi social i cultural que ha viscut la societat basca. De totes maneres, els pitjors anys per a l’èuscar ja van passar fa unes dècades i «estem camí de guanyar l’èuscar», fent l’ullet al títol de l’inspirador llibre publicat per Goikoetxea (2016a). Encara que el coneixement i l’ús de l’idioma a certes zones d’Iparralde (País Basc del Nord, en territori de domini del francès) i Nafarroa/Navarra (dividit en tres zones lingüístiques amb diferent legislació lingüística) són millors que en bona part de la CAB, la normalització de l’èuscar és més accelerada en aquesta última, on les polítiques institucionals van d’acord amb els moviments socials a favor de l’idioma. De totes maneres, a la zona bascòfona de Nafarroa/Navarra l’èuscar gairebé avança al mateix ritme que a la CAB; a la zona mixta augmenta lleugerament, i ho fa de manera insignificativa a la no bascòfona. A Iparralde la pèrdua de l’idioma segueix, encara que sigui en menor mesura avui en dia.

001-194 TSC 28.indd 14

11/07/2018 11:31:56

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 15

Figura 1 Percentatge de parlants de l’èuscar distribuïts per regions

Font: Govern Basc, 2013: 16. Groc: bilingües, verd: bilingües passius i blau: monolingües castellà/francès.

I en aquest context, l’ús global de l’idioma no s’incrementa al ritme del seu coneixement, que se situa en un 13,3 %, lleugerament superior comparat amb el 10,8 % registrat en les dades de 1989 (Soziolinguistika Klusterra, 2012: 2). Figura 2 Correlació entre les actituds positives (línia verda), les aptituds (línia groga) i els usos lingüístics a la CAB (línia blava)

Font:

001-194 TSC 28.indd 15

EGOD (Euskararen Gaineko Oinarrizko Diskurtsoak), 2015: 11.

11/07/2018 11:31:57

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

2.2.2. Els pulmons de l’èuscar: la Mancomunitat de Municipis Bascoparlants (UEMA) Ha estat la paradoxa de la revitalització de l’èuscar: les zones més castellanoparlants s’estan euscaritzant a un ritme accelerat, mentre que els municipis més bascoparlants retrocedeixen significativament en les últimes dècades. Aquest és un fet comprovat per autors com Bengoetxea (2012), Esnaola (a Irureta, 2015b) i Iurrebaso (a Irureta, 2015a). Els mateixos municipis des de fa temps i sent-ne conscients, «per englobar els pobles bascoparlants i oferir assessorament i serveis a aquests municipis», el 1991 van crear la Mancomunitat de Municipis Bascoparlants (Udalerri Euskaldunen Mankomunitatea, UEMA). Avui dia, hi ha 82 municipis bascos en aquesta Mancomunitat, en la qual s’exigeix com a requisit un índex sociolingüístic superior al 70 %: la suma del percentatge de bascoparlants i la meitat de la proporció de bilingües passius ha de sobrepassar el límit (UEMA, 2017). Per accedir a la Mancomunitat cal una majoria absoluta a la Junta Municipal i el mateix mecanisme és vàlid per sortir-ne. Com el lector ha pogut imaginar, la volatilitat dels municipis membres és relativament important, en funció del partit que governa cada poble i de la seva situació econòmica (els municipis membres han de pagar una quota anual estipulada segons els seus ingressos, actualment, 6.838 € de mitjana). Figura 3 Localització dels municipis integrats a la UEMA l’any 2013 Ipar Euskal Herria 0%

Araba 2% Nafarroa 20 %

Bizkaia 22 %

Gipuzkoa 56 %

Font: Marko, 2013: 216.

Encara que el gràfic anterior hagi pogut canviar lleument en els darrers anys, observem que una àmplia majoria dels integrants de la UEMA provenen de Gipuzkoa/ Guipúscoa, la província més bascoparlant. També és el territori basc on l’espectre ideològic de l’esquerra abertzale té més suport: el 70 % dels municipis de la UEMA estan governats per EH Bildu, i el 30 %, per EAJ-PNB (Goikoetxea, 2016b).

001-194 TSC 28.indd 16

11/07/2018 11:31:57

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 17

La pugna entre els partits micronacionalistes té un dels seus punts clau en l’aspecte lingüístic, ja que presenten serioses diferències quant als seus plantejaments. Mentre que l’esquerra abertzale ha reivindicat l’euskaldunització del País Basc com una prioritat per a la construcció nacional, el PNB defensa un escenari on l’èuscar és un element més a l’hora de definir l’ésser basc, i les polítiques lingüístiques a favor del basc no s’han d’imposar, ja que aquest idioma, per la seva subordinació pel que fa a la llengua de comunicació de la societat (el castellà), passa a ser una elecció opcional del ciutadà. És a dir, aquesta visió de gran part de l’espectre polític basc, incloent-hi el jeltzale, opta per una visió on la normalització de l’idioma minoritzat ha d’evitar «mesures coercitives», sense aprofundir massa en els factors que influeixen en la minorització de l’idioma (vegeu Goirigolzarri, 2015, i Izagirre, 2010, per a més informació). Les ja esmentades disputes polítiques entre micronacionalistes i el caràcter conflictiu que s’ha volgut donar a la UEMA des de certs sectors han descoratjat diversos municipis a l’hora d’integrar-s’hi (Urrutia Libarona, 2000: 36). Excepte l’esquerra abertzale i alguns sectors del PNB, l’espectre ideològic restant del País Basc s’oposava a la creació de la Mancomunitat, ja que, per a uns (els del PNB) la UEMA pretenia fer front a la minorització que anava camí de perpetuar-se; i Figura 4 Pobles que integren (blau fosc i negreta) o podrien integrar (blau clar) la UEMA

Font: Goikoetxea, 2016b.

001-194 TSC 28.indd 17

11/07/2018 11:31:57

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

per a uns altres, el simple fet de reivindicar municipis monolingües en èuscar atemptava contra la legalitat. Podríem dir que, mentre que gran part del PNB acceptaria l’ús preferent (fins i tot exclusiu) de l’èuscar, sempre que els drets del castellanoparlant estiguin salvaguardats, els macronacionalistes s’oposen enèrgicament a l’opció de viure íntegrament en eùscar, ja que aquesta posició hauria d’ocupar-la el castellà i l’èuscar hauria d’estar relegat al bilingüisme institucional, sense que se’n pugui establir l’ús obligatori al sector privat. Aquesta oposició es veia reflectida en el constant setge realitzat per aquests partits polítics i jutjats, no solament en el pla discursiu, sinó també mitjançant boicots i mesures legals (Urrutia Libarona, 2000: 36). Aquest xoc de visions sobre el que caldria fer per a la normalització ha desanimat o intimidat diversos municipis bascoparlants per no sumar-se a la Mancomunitat, ja que, si tots els pobles bascos que superen l’índex sociolingüístic formessin part de la UEMA, estaríem parlant de 376.500 habitants (actualment, 232.200 persones) (Goikoetxea, 2016b). 2.2.3. Sobre la precarietat de l’oficialitat de l’èuscar En el cas de la CAB, la designació de l’èuscar com a idioma oficial i propi podia haver derivat en un major marge d’actuació normalitzadora, com ha succeït al Principat de Catalunya; però, aquestes escletxes legals no han estat explotades a la CAB (Urrutia Libarona, 2015). Encara més, la legislació autonòmica que sanciona l’estatus i l’ús de l’èuscar és més intransigent que les lleis estatals (Etxeberria, 2015: 89). A Catalunya el terme propi ha permès que el català sigui d’ús exclusiu, preferent o de mínim obligatori. A més, el règim lingüístic del tipus de «doble oficialitat» que delimitava la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, seguint Puig Salellas (2009) permet a la llengua oficial pròpia el seu ús sense que hagi de ser utilitzada obligatòriament al costat de la llengua oficial de l’Estat. Cal destacar que no va passar el mateix a la CAB. D’altra banda, la Sentència 82/1986 del Tribunal Constitucional (STC) va rebaixar l’estatus de l’èuscar en referir-se a aquest idioma com a «cooficial», imposant un «bilingüisme obligatori» per a l’idioma que se suposa que ha de ser discriminat positivament. Davant d’aquesta situació, és sorprenent l’escassa activitat al Parlament Basc per elevar, almenys, l’estatus de l’èuscar al nivell del català, valent-se del principi de l’autonomia de l’oficialitat i la propietat (Puig Salellas, 2009). És justament aquesta interpretació el que ha reivindicat i intentat posar en pràctica la UEMA, però la legislació basca ha permès que la jurisprudència espanyola sigui contrària a aquest règim de doble oficialitat a què ens referíem anteriorment. A més, el TC, a la Sentència 82/1986, va interpretar que l’article 8.3 de la Llei bàsica de normalització de l’ús de l’èuscar (la qual regulava l’ús institucional exclusiu de l’èuscar) era incompatible amb l’article 3 de la Constitució i d’aquest buit legal provenen la majoria de les denúncies interposades per Urquijo. Hi ha una normativa que reconeix la possibilitat que les administracions utilitzin solament un dels dos idiomes oficials (Reial decret 2568/1986, del 28 de novembre),

001-194 TSC 28.indd 18

11/07/2018 11:31:57

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 19

però el recurs del TC esmentat anteriorment deixa sense garanties jurídiques aquesta pràctica, malgrat els arguments a favor que esgrimeixen els juristes i els experts. La nova llei municipal signada el 2016, anomenada Llei 2/2016, del 7 d’abril, d’institucions locals d’Euskadi, va venir a pal·liar alguns d’aquests buits i va ser considerada com un salt qualitatiu per a l’èuscar per diverses raons (Urrutia Libarona, 2016: 306): — Delimita l’oficialitat de l’èuscar i del castellà i s’adequa a la jurisprudència del TC. — Dota de mecanismes els municipis per a la implementació de polítiques lingüístiques. — Avala jurídicament l’ús exclusiu de l’èuscar en municipis bascoparlants. — Activa el mecanisme denominat Eragin linguistikoaren ebaluazioa (ELE, ‘avaluació de l’impacte lingüístic’). De tota manera, quan institucions com l’Advocacia General de l’Estat o partits polítics presenten recursos contra les mesures implementades a favor de la normalització lingüística, el TC ha «canviat la seva jurisprudència» en els últims anys, i presenta «arguments incoherents» (Vernet, 2015: 87). Això porta a la pràctica invalidesa de tota norma a favor de qualsevol idioma que no sigui el castellà, i aquesta situació podria encoratjar aquells qui s’oposen a la normalització de rebutjar sistemàticament qualsevol intent per part de les autonomies. L’autor afegeix que s’ha perdut una oportunitat històrica de legislar a favor de la convivència i la igualtat i espera una rectificació del TC, pel fet que «ha oblidat el seu paper neutral, prenent partit per la llengua dominant» (Vernet, 2015: 87). 2.3. Repàs de les teories en l’àmbit dels drets lingüístics Els intents de revitalització en el món són molts i molt variats. Aquest procés de revitalització de drets lingüístics és molt complex, a causa de la diversitat de factors que hi participen i de la impossibilitat d’establir un únic modus operandi a totes les comunitats, ja que, com diuen els mateixos autors, «tot cas és diferent» (Grenoble i Whaley, 2006: 5). Sobre el paper, nombrosos països asseguren tenir voluntat per acomodar la normativa a la realitat de les minories, però molts d’ells no plasmen aquesta aparent simpatia en mesures concretes. Al cap i a la fi, compartim l’afirmació de Grin (1994: 38) sobre el fet que «oferir el mateix tractament a idiomes en desigual situació porta inevitablement a l’increment d’influència i presència de l’idioma hegemònic. Perquè les minories lingüístiques sobrevisquin, necessiten polítiques asimètriques per tal que les comunitats majoritàries redueixin el seu poder». Però, quina majoria està disposada a veure reduïda la seva llarga llista de privilegis? Al capdavall, Chomsky (1979, a May, 2000: 368) tenia raó quan afirma que «les qüestions sobre idiomes són bàsicament qüestions sobre poder».

001-194 TSC 28.indd 19

11/07/2018 11:31:57

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

3. Mètodes Aquest és un treball predominantment empíric on l’autor, partint dels seus coneixements i del seguiment del mandat de Carlos Urquijo, contextualitza els recursos interposats per la Delegació del Govern amb les ideologies lingüístiques imperants i els treballs científics sobre els drets lingüístics. 3.1. Metodologia aplicada El mètode emprat en aquest treball podria etiquetar-se com a literature review, segons la nomenclatura de l’Associació Americana de Psicologia (2011, a Erize, 2016: 115), ja que s’han analitzat nombrosos treballs científics rellevants per tal de desenvolupar-lo, a més d’emprar cròniques periodístiques, notícies, reportatges i actes legals per fer un seguiment dels recursos interposats per Urquijo. 3.2. Objectius Abans de res i en primer lloc, aquest treball es fonamenta en la premissa que la implementació d’una política lingüística ha de ser analitzada científicament (M. Gazzola, conversa privada). En segon lloc, si es vol construir una reflexió beneficiosa per a tothom, és imprescindible en l’anàlisi del conflicte una perspectiva acadèmica allunyada del soroll provocat. Finalment, hi ha la necessitat de crear solucions que facin de la UEMA una iniciativa més sòlida si es vol superar la seva debilitat estructural, provocada per les constants amenaces judicials (Urrutia Libarona, 2000: 31; Etxeberria, 2015). 4. Resultats Aquest treball vol fer dues contribucions a aquest número monogràfic: 1) compartir una breu crònica del que ha passat a la Delegació del Govern espanyol a la CAB amb Carlos Urquijo, i 2) completar una llista exhaustiva dels recursos i denúncies presentats per ell mateix. 4.1. Breu crònica judicial del que ha passat a la CAB entre els anys 2012 i 2016 Carlos Urquijo va jurar el seu càrrec com a delegat del Govern el 9 de gener del 2012;1 els seus primers mesos al despatx van ser discrets a causa de la configuració política de la CAB en aquest moment, ja que PSE i PP governaven en la comunitat. 1. https://labur.eus/cWdBA, consulta: febrer 2017.

001-194 TSC 28.indd 20

11/07/2018 11:31:57

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 21

No obstant això, les eleccions autonòmiques d’octubre van canviar d’arrel el panorama polític, moment en el qual va començar un conflictiu període entre la Delegació i les administracions locals. En els últims cinc anys, segons el nostre punt de vista, dues persones amb responsabilitat institucional han marcat l’esdevenir polític de la CAB: el mateix Urquijo i l’advocada de l’Estat, Macarena Olona, ja que l’un identificava «el trencament de la llei» i l’altra afegia un contingut jurídic a aquesta denúncia.2 El diari d’òrbita jeltzale Noticias de Gipuzkoa definia aquesta successió de requeriments com a «croada judicial». Fins i tot alguns periodistes parlaven del col·lapse d’ajuntaments i jutjats a causa del delegat del Govern.3 Sigui com sigui, els recursos d’Urquijo i Olona tenien com a objectiu els símbols, l’èuscar, mecanismes de participació ciutadana i dret a decidir, i els presos. Amb certesa, l’èuscar va ser el que més interès i polèmica va suscitar. Per il·lustrar la seva manera de procedir amb uns exemples, el delegat del Govern va presentar denúncies pel procés de desannexió del barri d’Itxaso del municipi d’Ezkio,4 les beques a joves creadors promogudes per l’Ajuntament d’Azpeitia,5 pel fet d’obrir ajuntaments el dia 12 d’octubre,6 per l’ajuda econòmica atorgada per l’Ajuntament de Vitòria-Gasteiz a Udalbiltza7 i, finalment, com veurem més endavant, per mesures preses per a la normalització de la llengua pròpia de la CAB. A continuació afegim un extens cronograma on es narren els successos més importants d’aquest conflicte polític i jurídic: 8 9 10 Taula 2 El mandat d’Urquijo i l’èuscar, pas a pas Gener 2012

Urquijo jura el seu càrrec com a delegat del Govern a la CAB.

Març 2012

Urquijo qualifica de «raonable» la col·laboració que hi ha entre la Delegació del Govern i els municipis bascos tot i que, no obstant això, «es podria millorar».8

Octubre 2012

Iñigo Urkullu accedeix a Ajuria Enea, i relleva així Patxi López.9

Desembre 2012

Urquijo presenta un requeriment a l’Audiència Nacional sobre la decisió de l’Ajuntament de Donostia/Sant Sebastià d’atorgar la Medalla al Mèrit Ciutadà a José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi, conegut sociolingüista, escriptor i un dels principals artífexs de l’èuscar estàndard.10

2. https://labur.eus/0npOQ, consulta: febrer 2017. 3. https://labur.eus/6V782, consulta: febrer 2017. 4. https://labur.eus/colUd, consulta: febrer 2017. 5. https://labur.eus/CZBbR, consulta: febrer 2017. 6. https://labur.eus/VtkRl, consulta: febrer 2017. 7. http://udalbiltza.eus/, consulta: febrer 2017. 8. https://labur.eus/OaN2D, consulta: febrer 2017. 9. https://labur.eus/DKJ13, consulta: febrer 2017. 10. https://labur.eus/E80aV, consulta: febrer 2017.

001-194 TSC 28.indd 21

11/07/2018 11:31:57

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

Taula 2 (Continuació) El mandat d’Urquijo i l’èuscar, pas a pas Gener 2013

Trenta-sis municipis i la Mancomunitat Urola Kosta de Gipuzkoa/ Guipúscoa insereixen factors lingüístics en els criteris per a les contractacions.11

Febrer 2013

Urquijo presenta el primer recurs, a l’Ajuntament de Tolosa, pel fet de prioritzar bascoparlants en unes ajudes econòmiques a la producció cultural.12

Abril 2013

Urquijo recorre la subvenció concedida per la Diputació Foral de Gipuzkoa/ Guipúscoa (DFG) a la Ikastola Xalbador de Kanbo (País Basc del Nord).13

Juliol 2013

L’Advocacia General de l’Estat presenta un recurs contra l’Ajuntament de Zestoa pel fet d’inserir criteris lingüístics en les contractacions.14 L’Ajuntament de Zarautz declara que començarà a comunicar-se íntegrament en èuscar amb els seus ciutadans.15

Setembre 2013

Els ajuntaments d’Anoeta, Lezo, Errezil, Elgoibar, Zarautz i Zumaia també reben sengles recursos pels criteris lingüístics en la contractació. El mateix succeeix amb Olazti (Nafarroa/Navarra).16 Carlos Urquijo demana a Euskal Irrati Telebista de no incloure els pallassos «Pirritx eta Porrotx» en la seva programació.17

Abril 2014

Es fa un requeriment a l’Ajuntament d’Azpeitia pels criteris de contractació.18 La UEMA comptabilitza un total de 62 recursos i Kontseilua convoca protestes en diversos pobles «contra les intervencions de l’Estat contra l’èuscar».19

Juny 2014

La localitat ultrapirenaica d’Uztaritze declara el basc llengua oficial del municipi.20 Urquijo torna a presentar un recurs contra l’Ajuntament de Tolosa per la mateixa raó, i aquest reitera el seu compromís per aprofitar les oportunitats que la legalitat ofereix en matèria lingüística.21

Juliol 2014

El Jutjat Provincial de Bizkaia/Biscaia emet una sentència que prohibeix a l’Ajuntament de Lekeitio publicar les seves actes només en èuscar.22

11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22

11. https://labur.eus/HkRAu, consulta: febrer 2017. 12. https://labur.eus/N1SAO, consulta: febrer 2017. 13. https://labur.eus/rczZj, consulta: febrer 2017. 14. https://labur.eus/J9de3, consulta: febrer 2017. 15. https://labur.eus/OPpIw, consulta: febrer 2017. 16. https://labur.eus/CNqW6, consulta: febrer 2017. 17. https://labur.eus/HpAi6, consulta: febrer 2017. 18. https://labur.eus/LMclT, consulta: febrer 2017. 19. https://labur.eus/4kW9f, consulta: febrer 2017. 20. https://labur.eus/fORcX, consulta: febrer 2017. 21. https://labur.eus/0mQme, consulta: febrer 2017. 22. https://labur.eus/vXglE, consulta: febrer 2017.

001-194 TSC 28.indd 22

11/07/2018 11:31:58

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 23

Taula 2 (Continuació) El mandat d’Urquijo i l’èuscar, pas a pas Setembre 2014

La UEMA envia cartes a les institucions situades en la CAB, per declarar que desitgen «establir relacions oficials només en èuscar».23

Octubre 2014

Urquijo presenta un recurs contra l’Ajuntament de Berastegi pel fet d’ingressar a la UEMA (aquest hi havia estat acceptat el 31 de març del 2014).24

Novembre 2014

La Delegació del Govern interposa un recurs contra la DFG, a causa de la senyalització monolingüe col·locada en algunes carreteres.25

Desembre 2014

Els ajuntaments d’Aduna, Arama, Altzaga, Antzuola, Bergara i Itsasondo reben sengles requeriments pel fet d’enviar les seves actes íntegrament en èuscar.26 El viceconseller de Política Lingüística de la CAB, Patxi Baztarrika, presenta un informe jurídic on s’avala aquesta pràctica.27

Gener 2015

Urquijo presenta un recurs al Pla d’Euskaldunització de la DFG.28 Els ajuntaments d’Amezketa, Beizama, Elgeta, Gaintza, Oiartzun, Oñati i Usurbil reben requeriments pels criteris de contractació, i Zerain, per la seva integració en la UEMA.29 La UEMA demana una reunió amb el Govern Basc, no rep cap resposta i decideix actuar de la «mateixa manera», és a dir, implementant mesures que afavoreixin l’èuscar. El Jutjat d’Administració de Pau (França) invalida la decisió de l’Ajuntament d’Uztaritze de declarar l’èuscar oficial.30

Febrer 2015

Kontseilua convoca una manifestació a Iruña/Pamplona, sota el lema «Viurem en èuscar per sobre de les traves».31

Març 2015

Urquijo interposa un recurs contra l’Ajuntament d’Altzo per haver enviat el Pla d’Euskaldunització en èuscar.32

Setembre 2015

El Jutjat de Donostia/Sant Sebastià avala la pràctica dels ajuntaments d’Amezketa i Gaintza d’enviar actes en èuscar i desestima el recurs de la Delegació del Govern.33

Octubre 2015

Després que els ajuntaments d’Alegia, Arama, Bergara i Elgeta rebin el mateix suport jurídic, Urquijo presenta recursos contra aquesta decisió del Jutjat.34

23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34

23. https://labur.eus/hTGUL, consulta: febrer 2017. 24. https://labur.eus/8i2zU, consulta: febrer 2017. 25. https://labur.eus/soNoG, consulta: febrer 2017. 26. https://labur.eus/YUyyc, consulta: febrer 2017. 27. https://labur.eus/SD8aV, consulta: febrer 2017. 28. https://labur.eus/5iEul, consulta: febrer 2017. 29. https://labur.eus/YUyyc, consulta: febrer 2017. 30. https://labur.eus/VwVnx, consulta: febrer 2017. 31. https://labur.eus/4gU6B, consulta: febrer 2017. 32. https://labur.eus/82H37, consulta: febrer 2017. 33. https://labur.eus/yv2QV, consulta: febrer 2017. 34. https://labur.eus/9s2Bk, consulta: febrer 2017.

001-194 TSC 28.indd 23

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

Taula 2 (Continuació) El mandat d’Urquijo i l’èuscar, pas a pas Novembre 2015

El Tribunal Superior de la CAB dicta que l’enviament d’actes només en èuscar és legal, crea jurisprudència i no admet més recursos.35

Març 2016

Urquijo presenta un recurs contra l’entrada d’Ea a la UEMA, el novembre del 2015.36

Abril 2016

Entra en vigor la Llei 2/2016, de 7 d’abril, d’institucions locals d’Euskadi, on s’atorga la competència en matèria lingüística als municipis,37 llei sotmesa a recurs d’inconstitucionalitat per part del Govern espanyol.

Juny 2016

Arriben més sentències favorables als municipis de la UEMA i el delegat del Govern demana bloquejar momentàniament aquests recursos, a l’espera del Tribunal Superior de la CAB. Aquest tomba definitivament els recursos interposats per Urquijo arran de les actes només en èuscar, després de la nova Llei municipal aprovada.38 Finalment, Urquijo retira els recursos presentats per a la integració en la UEMA.39

Juny 2016

El PP guanya una altra vegada la repetició de les eleccions. Rajoy és investit amb el suport de Ciutadans i l’abstenció de la majoria del PSOE, però els pressupostos necessitaran més consens si han de ser aprovats.40

Setembre 2016

Es duen a terme eleccions autonòmiques a la CAB. El Partit Nacionalista Basc (EAJ-PNB) reforça el seu lideratge i PP i PSE-EE obtenen un dels pitjors resultats en la seva història.41

Octubre 2016

«Urquijo retira els seus recursos contra l’èuscar».42

Desembre 2016

Javier de Andrés reemplaça Urquijo com a delegat del Govern en la CAB.43

Font: Elaboració pròpia.

35 36 37 38 39 40 41 42 43

35. https://labur.eus/MRmG8, consulta: febrer 2017. 36. https://labur.eus/ieKNY, consulta: febrer 2017. 37. https://labur.eus/Qi62k, consulta: febrer 2017. 38. https://labur.eus/Z58ie, consulta: febrer 2017. 39. https://labur.eus/44iUj, consulta: febrer 2017. 40. https://labur.eus/i4CwG, consulta: febrer 2017. 41. https://labur.eus/TTPF8, consulta: febrer 2017. 42. https://labur.eus/oNjMS, consulta: febrer 2017. 43. https://labur.eus/jk3H2, consulta: febrer 2017.

001-194 TSC 28.indd 24

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018) 25

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

4.2. Llista dels requeriments judicials presentats entre els anys 2011 i 2016 Figura 5 Llista definitiva de les actuacions judicials de l’Advocacia General de l’Estat (Delegació del Govern a la CAB)

Abaltzisketa ④ ⑥ Aizarnazabal ④ Alegia ⑥ Altzo ③ ④ Amoroto ② ④ ⑥ Andoain ④ Aretxabaleta ④ ⑥ Arrasate ④ Astigarraga ④ Atxondo ④ Aulesti ④ ⑥ Azkoitia ④ Beasain ④ Belauntza ⑥ Bermeo ② ④ ⑥ Berriatua ⑥ Deba ④ Donostia/Sant Sebastià ⑦ Eskoriatza ② ④ Ezkio-Itxaso ④ Gaztelu ⑥ Hernani ④ Irura ④ ⑥ Izurtza ② ④ Lasarte-Oria ④ Lazkao ④ ⑥ Legazpi ④ Mallabia ② ④ Mañaria ② ④

1. Ser membre de la UEMA

Munitibar ② Mutriku ② ③ ④ ⑥ Ondarroa ② ④ Ordizia ④ Ormaiztegi ④ Otxandio ② ④ ⑥ Segura ⑥ Urretxu ④ Usurbil ④ ⑥ Villabona ④ Zizurkil ④ EITB ⑦ UEMA ② ③ ④ ⑤ ⑥ Urola Kosta Mank. ④ Aduna ❻ Albiztur ❹ Altzaga ❻ Altzo ❷ Amezketa ❻ Anoeta ❹ Antzuola ❻ Arama ❻ Aramaio❻ Beizama ❻ Berastegi❶ ❻ Bergara ❹ ❺ ❻ Ea ❶ Eibar ❷ ❹ Elgeta ❻

2. Plans d’euskaldunització dels ajuntaments 3. Criteris lingüístics 4. Criteris de contractació 5. Ajuts econòmics

Elgoibar ❸ ❹ ❺ Errenteria ❹ ❺ Errezil ❹ Gaintza ❻ Getaria ❹ Ibarra ❹ Itsasondo ❻ Leaburu-Txarama ❻ Lekeitio ❹❻ Lezo ❹ Lizartza ❻ Oiartzun ❹ ❻ Oñati ❹ ❺ ❻ Orexa ❻ Orio ❹ Pasaia ❷ ❹ ❻ Soraluze ❹ Zerain ❶ Azpeitia ❹ ❺ ⑥ Tolosa ❸ ❺ ⑥ Zarautz ❷ ③ Zestoa ❹ ⑥ Zumaia ❹ ⑥ Jutjat Provincial de Gipuzkoa/Guipúscoa ❻* Diputació Foral de Gipuzkoa/Guipúscoa ❷ ❸ ❹❺❽

6. Peticions de bilingüisme 7. Llei del Parlament Basc 4/2008, de 19 de juny, de reconoixement i reparació a les víctimes del terrorisme 8. Article 56 de la Llei de trànsit i article 138 del Reglament general de circulació

Font: Elaboració pròpia, adaptat a partir d’Irureta (2016).

001-194 TSC 28.indd 25

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

Taula 3 Actuacions de l’Advocacia General de l’Estat (2012-2016) Motiu per actuar 1

2 10

Recursos

Total

Requeriments

Total 67

129

Font: Elaboració pròpia.

Com es pot apreciar, els requeriments han estat lleugerament més freqüents que els recursos, però un total de 129 actuacions de l’Advocacia General de l’Estat, en estreta col·laboració amb la Delegació del Govern a la CAB, indiquen un alt nivell d’activitat judicial, amb tot el que això comporta. Pel que fa a les causes per presentar recursos o requeriments, es pot observar que els motius 4 i 6 són els més recurrents, és a dir, criteris de contractació i peticions de bilingüisme, respectivament. Són, en definitiva, iniciatives aprovades i posades en marxa per institucions que tenen com a objectiu fixar una posició d’oficialitat «real» de l’èuscar. 5. Conclusió En el segon apartat dels resultats, hem pogut observar com Urquijo va presentar nombroses apel·lacions a les iniciatives que, per dir-ho d’alguna manera, implicaven un ús exclusiu de l’èuscar, ja fossin actes, convocatòries adreçades només a bascoparlants, etc. Aquesta «croada judicial» és el reflex de l’activitat judicial conflictiva adoptada per l’Advocacia General de l’Estat i avalada pel TC (Vernet, 2015). Hem vist que la legislació de l’èuscar en la CAB necessita una actualització pel que fa a l’abast i els objectius que proposa, ja que limita l’oficialitat de l’èuscar i no permet la implementació, per falta d’una garantia jurídica, de diverses iniciatives i mesures orientades a la normalització lingüística, mesures que inclouen els municipis pertanyents a la UEMA que hem esmentat en aquest treball. La manca de voluntat política per treure l’èuscar d’aquest conflicte jurídic reforça la situació d’inseguretat jurídica de la que es diu que és la llengua pròpia de la comunitat. Tot això dependrà de l’activitat del Parlament Basc i del govern de torn, que segueixen sense modificar la perspectiva limitadora del moment en el qual es va desenvolupar la legislació referida a l’èuscar. A més, la Llei 10/1982, de 24 de novembre, bàsica de normalització de l’ús de l’èuscar, per la seva banda, invalida el dret al «no coneixement» de l’idioma per part de les administracions (BOE, 2012: 3), però, contràriament, cal tenir en compte el pronunciament de l’STC 82/1986, que declara que no hi ha obligació de saber l’èuscar, per la qual cosa ens trobem una altra vegada davant una situació en què aquesta

001-194 TSC 28.indd 26

11/07/2018 11:31:58

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 27

comunitat autònoma vol afavorir l’idioma propi i el TC resol el contrari, i la CAB adopta una actitud passiva per reconduir aquesta situació. El problema és que certes ideologies imperants a Espanya no accepten que els idiomes «regionals» comparteixin l’espai que ara exclusivament ocupa el castellà, ja que això implica, segons el seu raonament, una greu amenaça a la unitat territorial de l’Estat. Moreno Cabrera es reafirmava recentment (2015) en descriure l’«espanyolisme lingüístic» contrari a la promoció dels idiomes que no siguin el castellà, especialment preocupats per la pèrdua de poder dels castellanoparlants. En aquest sentit, cal recordar la cita de Chomsky esmentada anteriorment. Per reforçar aquesta idea, explicarem una teoria anomenada safety zone (‘zona de seguretat’), proposada per Teresa L. McCarty, experta en idiomes nadius de l’Amèrica del Nord. Figura 6 Explicació gràfica de la zona de seguretat

Font: McCarty, 2013: 43.

Com es pot apreciar en la figura, si una comunitat de parlants d’una llengua representa una amenaça per a l’hegemonia de la majoria, llavors cal modelar aquesta zona de seguretat fins a poder aconseguir de nou aquesta configuració social que permeti que uns dominin el grup. En aquesta pugna per l’hegemonia, les pràctiques lingüístiques del dia a dia es converteixen en camps de lluita, com hem observat en Urquijo i UEMA (Bourdieu, a Agirre i Eskisabel, 2016: 20). I què aprenem d’aquesta situació? Fonamentalment, que els gestos que el Regne d’Espanya té cap a les minories lingüístiques de l’Estat són un simple reconeixement de «drets orientats a la tolerància», recordant la classificació de Kloss (a May, 2000: 370).

001-194 TSC 28.indd 27

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

Si tinguessin com a objectiu la promoció, i no la tolerància, aquesta promoció implicaria una pèrdua de privilegis i de poder que, d’acord amb l’observat amb els recursos d’Urquijo, no sembla que sigui un escenari versemblant en aquests moments per a la majoria governant. Totes les mesures orientades al foment de l’idioma minoritzat són ràpidament descrites mitjançant l’etiqueta imposició, i la forta oposició política per part dels macronacionalistes, juntament amb les sentències negatives dels tribunals, dificulten d’una manera extrema l’èxit d’aquestes mesures. A més, sectors del micronacionalisme basc s’alineen amb aquesta visió i advoquen per un discurs a favor de la «convivència i la diversitat», que moltes vegades amaga la seva poca voluntat per fer front al marcat estat subordinat de la llengua. Uns treballs recents, entre d’altres EGOD (2016), I a partir d’ara què? (Hizkuntza Politika Sailburuordetza, HPS, 2016) i Euskararen Txantxangorria (‘El Pitirrojo del euskera’), han anat encaminats cap a aquesta direcció possibilista, històricament adoptada per les institucions per evitar qualsevol conflicte. No obstant això, al número 27 de Treballs de Sociolingüística Catalana se suggeria d’una altra manera. En aquest número, Vila i Moreno (2016: 203) va parlar així sobre el futur de l’anomenada sociologia del conflicte: El canvi fonamental de les darreres dècades no ha consistit pas a abandonar la idea de conflicte, sinó a reorientar-ne el focus des d’una sociolingüística més linguocèntrica a una de més sociocèntrica o fins i tot molt més individualista.

Seguint aquest fil argumental, Vila i Moreno (2016: 208) afegeix que la sociolingüística del conflicte és encara útil a l’hora d’estudiar els àmbits macro dels idiomes. I quina ha estat la resposta que l’euskalgintza ha donat al conflicte entaulat per Urquijo? Doncs, en vista de l’esmentat fins ara, creiem que la reacció del moviment a favor de l’èuscar ha estat desencertada, ja que s’ha limitat a un nivell micro (Urquijo i la seva lluita contra l’èuscar, d’una banda, i uns quants pobres i petits municipis, de l’altra) i s’ha descartat l’escenari macro (la uniformitzadora política lingüística de l’Estat espanyol). Aquest clima «bel·licós» podia haver estat una gran oportunitat per crear nous marcs col·laboratius, teixir una nova xarxa de suports i construir un nou marc per a l’èuscar, però s’han malgastat energies a apagar els focs encesos per una sola persona. Arribats a aquest punt, creiem necessari alliberar l’euskalgintza social de la gran part de la responsabilitat, ja que el seu nivell d’indefensió jurídica no li permetia una altra cosa més que denunciar el constant assetjament que sofria per part de l’Advocacia General de l’Estat. Probablement, des d’un punt de vista comunicatiu l’estratègia adoptada per la UEMA, Kontseilua i altres entitats podia haver estat una altra, promovent una visió més àmplia del conflicte i reclamant un nou discurs i una nova actitud cap als idiomes minoritzats per part de les institucions. Dit això, un dels causants més importants d’aquesta indefensió jurídica ha estat el Govern i el Parlament Basc i la seva nul·la activitat per neutralitzar els buits legals que creaven les sentències

001-194 TSC 28.indd 28

11/07/2018 11:31:58

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 29

del TC, sense oblidar el tardà suport ofert als municipis bascoparlants en el seu conflicte amb Urquijo. Ens queda per saber si el Govern Basc ha canviat el discurs i la perspectiva que té sobre l’oficialitat i el nivell de promoció que l’èuscar hauria de tenir, pregunta que aclariria el rol que la UEMA ha de jugar segons ells en la normalització. Arran d’això, va ser el mateix Urquijo qui va idear aquesta «croada judicial»? Serà difícil esbrinar-ho, si bé va retirar els seus recursos poc abans d’abandonar el càrrec, marxant sense fer soroll i apagant amb la seva sortida el focus mediàtic. Però més important encara, va marxar després d’haver detingut o alentit iniciatives que haguessin pogut ser de gran ajuda per a l’èuscar. Veurem què passa en els propers anys, amb el nou escenari polític i la designació de Javier de Andrés. 6. Agraïments L’autor voldria agrair sincerament a Paul Bilbao (director de Kontseilua), a Miren Segurola (coordinadora de la UEMA) i als periodistes Garikoitz Goikoetxea (Berria) i Onintza Irureta (Argia) la seva col·laboració desinteressada en aquest article. A Txetxu Garaio i a Sílvia Illa, la seva ajuda en la correcció i traducció d’aquest text, respectivament. Bibliografia de referència Adrey, J. B. (2009). Discourse and struggle in minority language policy formation: Corsican language policy in the EU context of governance. Londres: Palgrave Macmillan. Advocacia General de l’Estat (2015). Memoria de la Abogacía General del Estado - Dirección del Servicio Jurídico del Estado (2014) [en línia]. <https://labur.eus/7IyGi> [Consulta: 3 març 2017]. Agirre, L.; Eskisabel, I. (2016). «Euskalgintza eta feminismoa: Identitateak berreraiki, demokrazia sendotu, boteretze kolektiboa bultzatu eta subalternitate eraldatzaile uniber tsalak eraikitzeko proposamen bat». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, vol. 98, núm. 1, p. 11-22. Agirreazkunaga, I. (1996). «Administrazio foral eta lokalaren ezaugarriak euskararen normalizazio bidean». Revista Vasca de Administración Pública - Herri Arduralaritzazko Euskal Aldizkaria, núm. 44, p. 219-236. — (2005). «La doble oficialidad lingüística en el municipio de Vasconia». Iura vasconiae: Revista de Derecho Histórico y Autonómico de Vasconia, núm. 2, p. 253-279. Anderson, B. (2006). Imagined communities: Reflections on the origin and spread of nation alism. Londres: Verso. Arzoz, X. (2008). «The implementation of the European charter for regional or minority languages in Spain». A: O’Riagain, D. (ed.). The European charter for regional or minor ity languages: legal challenges and opportunities, p. 83- 107. Estrasburg: Council of Europe Publishing.

001-194 TSC 28.indd 29

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Beñat Garaio Mendizabal

Bengoetxea, X. (2012). «Arnasguneak. Ezaugarriak. Zernbait arnasguneren egoeraren behaketa». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, vol. 85, núm. 4, p. 75-118. BOE = Llei 10/1982, de 24 de novembre, bàsica de normalització de l’ús de l’èuscar (2012). Boletín Oficial del Estado [en línia], núm. 100 (26 abril). <https://www.boe.es/boe/dias/ 2012/04/26/pdfs/BOE-A-2012-5539.pdf> [Consulta: 3 març 2017]. Coluzzi, P. (2007). Minority language planning and micronationalism in Italy: An analysis of the situation of Friulian, Cimbrian and Western Lombard with reference to Spanish mi nority languages. Berna, Suïssa: Peter Lang. EGOD = Euskararen Gaineko Oinarrizko Diskurtsoak. (2015). Sant Sebastià: Eusko Jaurlari tzaren Argitalpen Zerbitzua. Erize, X. (2016). «Euskal herritarren portaera linguistikoen motibo subjektiboen bilakaera». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, vol. 99, núm. 2, p. 113-177. Etxeberria, H. (2015). «EAEko gehiengo euskalduna duten udalerriak epaitegi erdaldunetan». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, núm. 97, p. 67-98. Goikoetxea, G. (2016a). Euskara irabazteko bidean. Andoain: Elkar. — (2016b). «Baldintzak dituzten udalerrien erdiak baino gehiago ez dira Uemako kideak». Berria [en línia] (5 maig). <https://labur.eus/85Sx2> [Consulta: 3 març 2017]. Goirigolzarri, J. (2015). Euskal Autonomia Erkidegoko alderdi politikoen hizkuntza politikak eta hizkuntza ideologiak 1980-2012: Eusko Legebiltzarreko hauteskunde programen azterketa. Tesi doctoral. Bilbao: Deustuko Unibertsitatea. Govern Basc (2013). V. Mapa Soziolinguistikoa (sarean) [en línia]. <https://labur.eus/ bbzyP> [Consulta: 3 març 2017]. Grau, M. (2007). «A step backwards or a step forwards? The politics and policies of decentral ization under the governments of the Partido Popular». Proceedings of the VII Spanish Congress on Political Science and the Administration: Democracy and good Governance [en línia]. <http://bit.ly/2d479f7> [Consulta: 3 març 2017]. Grenoble, L. A.; Whaley, L. J. (2006). Saving languages: An introduction to language revital ization. Nova York: Cambridge University Press. Grin, F. (1994). «Combining immigrant and autochthonous language rights: A territorial approach to multilingualism». A: Skutnabb-Kangas, T.; Phillipson, R.; Rannut, M. (ed.). Linguistic human rights: overcoming linguistic discrimination. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 31-48. Hizkuntza Politika Sailburuordetza (HPS) (2016). Eta hemendik aurrera zer? Sant Sebastià: Eusko Jaurlaritzaren Argitalpen Zerbitzua. Irureta, O. (2015a). «Udalerri euskaldunak gaur egun ez dira hain euskaldunak». Argia [en línia] (10 maig). <http://www.argia.eus/argia-astekaria/2460/inaki-iurrebaso> [Consulta: 3 març 2017]. — (2015b). «Udalerri euskaldunak inguru hauskor bezala ikertu behar dira». Argia [en línia] (24 maig). <http://www.argia.eus/argia-astekaria/2462/imanol-esnaola> [Consulta: 3 març 2017]. — (2016). «Espainiako Gobernu Ordezkariak ipinitako errekerimendu eta helegiteak». Argia [en línia] (maig). <https://www.uema.eus/wp-content/uploads/2016/06/zerrenda. jpg> [Consulta: 3 març 2017]. Izagirre, K. (2010). Autopsiarako frogak. Sant Sebastià: Susa. Laponce, J. A. (1984). Langue et territoire. Quebec: Presses de l’Université Laval.

001-194 TSC 28.indd 30

11/07/2018 11:31:58

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»

TSC, 28 (2018) 31

López Nieto, L. (2009). «20 años del Partido Popular: del aislamiento al liderazgo». Cuadernos de Pensamiento Político [en línia], núm. 24, p. 175-198. <http://bit.ly/2dei73N> [Consulta: 3 març 2017]. Marko, J. I. (2013). «Udalerri Euskaldunen Mankomunitatea. 20 urteko ibilbidearen azterketa». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, vol. 87-88, núm. 2-3, p. 203-233. May, S. (2000). «Uncommon languages: the challenges and possibilities of minority language rights». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 21, núm. 5, p. 366385. McCarty, T. (2013). Language planning and policy in native America: History, theory, praxis. Bristol: Multilingual Matters. McRae, K. (1975). «The principle of territoriality and the principle of personality in multilingual states». International Journal of the Sociology of Language, núm. 4, p. 33-54. Moreno Cabrera, J. C. (2008). El nacionalismo lingüístico: Una ideología destructiva. Barcelona: Península. — (2015). «El españolismo lingüístico como fuente de conflicto». A: Cagiao y Conde, J.; Jiménez-Salcedo, J. (ed.). Políticas lingüísticas en democracias multilingües. Madrid: Catarata, p. 29-50. Puig Salellas, J. M. (2009). Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori. Barcelona: Fundació Noguera; Madrid: Marcial Pons. Regne d’Espanya (1978). Constitución española [en línia]. <https://labur.eus/1boxm> [Consulta: 3 març 2017]. Soziolinguistika Klusterra (2012). Hizkuntzen kale-erabileraren VI. Neurketa. Andoain: Soziolinguistika Klusterra. Topagunea (2015). Berrikasi eta berrikusi. Andoain: Topagunea. UEMA = Udalerri Euskaldunen Mankomunitatea (2017). «NOR GARA» [en línia]. <http://www.uema.eus/nor-gara/> [Consulta: 3 març 2017]. Urrutia Libarona, I. (2000). «Udalerri euskaldunak eta zuzenbidea». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, núm. 34, p. 31-43. — (2015). «Euskarazko udal jarduerek ba al dute lege babes eraginkorrik? Normalizazio eredu berri baten bila». BAT Soziolinguistika Aldizkaria, núm. 95, p. 31-70. — (2016). «Crónica legislativa del País Vasco: Primer semestre de 2016». Revista de Llengua i Dret, núm. 66, p. 288-306. Vernet, J. (2015). «Los conflictos lingüísticos abiertos en la jurisprudencia constitucional española». A: Cagiao y Conde, J.; Jiménez-Salcedo, J. (ed.). Políticas lingüísticas en democracias multilingües. Madrid: Catarata, p. 51-89. Vila i Moreno, F. X. (2016). «Sobre la vigència de la sociolingüística del conflicte i la noció de normalitat lingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26, p. 199-217.

001-194 TSC 28.indd 31

11/07/2018 11:31:58

001-194 TSC 28.indd 32

11/07/2018 11:31:58

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 33-46 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.141 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llengua, poder i justícia : una aproximació als debats actuals sobre els principis de territorialitat i personalitat Language, power and justice: an approach to the current debates on the territoriality and personality principles Elvira Riera Gil Universitat Pompeu Fabra Data de recepció: 13 de març de 2017 Data d’acceptació: 29 de març de 2017

Resum Els principis de territorialitat i personalitat han estat utilitzats reiteradament per a l’anàlisi de les polítiques lingüístiques en els camps de la sociolingüística i de la teoria política, bé per descriure’n diferents models organitzatius en estats plurilingües, bé per jutjar-ne la justícia envers els grups lingüístics que hi conviuen. Malgrat que alguns autors n’han posat en qüestió la utilitat, en la darrera dècada els principals filòsofs polítics que han abordat els drets de les minories lingüístiques han continuat referint-se a aquesta dicotomia. Aquest article es proposa, d’una banda, oferir una anàlisi conceptual dels dos principis actualitzada amb les darreres contribucions en el camp de la teoria política i, de l’altra, posar en relleu que un examen aprofundit de les teories més recents de la justícia lingüística du a concloure que una aplicació contextualitzada d’aquests principis, d’entrada oposats, comporta solucions polítiques similars. Paraules clau: principi de territorialitat lingüística, principi de personalitat lingüística, justícia lingüística, pluralisme lingüístic, política lingüística, teoria política. Abstract The territoriality and personality principles have been profusely used for the analysis of language policies, both in sociolinguistics and political theory, in order to describe different organisational models in plurilingual states and to judge their degree of justice for the language groups coexisting in those states. Despite the fact that some authors have questioned their utility, over the last decade the main political philosophers who have addressed minority language rights have continued to use that dichotomy. This article has two main aims: on the one hand, to provide an updated conceptual analysis of these principles, according to the most recent contributions in the field of political theory; and on the other hand, to point out that a thorough examination of contemporary theories of linguistic justice lead to conclude that a contextualized application of such theoretically opposed principles entails similar political solutions. Correspondència: Elvira Riera Gil. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Ciències Polítiques i Socials. Grup de Recerca en Teoria Política. Edifici Jaume I. Campus de la Ciutadella. Carrer de Ramon Trias Fargas, 25-27. 08005 Barcelona. A/e: elvira.riera@upf.edu.

001-194 TSC 28.indd 33

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

Keywords: linguistic territoriality principle, linguistic personality principle, linguistic justice, linguistic pluralism, language policy, political theory.

1. Introducció

na de les manifestacions de les relacions entre llengua i poder és la política lingüística, explícita o implícita, que les institucions o poders públics dissenyen i implementen (o intenten implementar) en els territoris on tenen competència. L’anàlisi de les polítiques lingüístiques ofereix una perspectiva macro de les relacions de poder, que es pot interpretar alhora com a causa i conseqüència del conjunt de relacions micro en els àmbits social, econòmic i polític, entre individus i grups d’individus d’una determinada societat o unitat política. La sociolingüística ha proporcionat valuoses descripcions i interpretacions d’aquestes relacions de poder, tant en els nivells macro (cf. Bastardas, 2007) com micro (cf. Woolard, 1998 i 2008), imprescindibles per a la comprensió dels mecanismes i condicionants de les tries lingüístiques dels individus. Alhora, la teoria política ha abordat també aquestes relacions, i ho ha fet especialment des d’un punt de vista normatiu: és a dir, ha analitzat els aspectes de justícia que comporten les relacions entre els individus o grups més poderosos i els més febles, habitualment a partir de la distinció entre majories i minories, amb l’objectiu d’identificar quines polítiques són justes o correctes.1 En el marc de les democràcies liberals (el sistema polític predominant en el món occidental) i sobre la base filosòfica del liberalisme igualitari (el corrent més influent en els darrers quaranta anys), que persegueix l’ideal d’una societat composta per persones lliures i iguals, també el concepte de tria lingüística ha estat central per als desenvolupaments teòrics del que s’ha anomenat justícia lingüística. D’altra banda, en totes dues disciplines, la sociolingüística i la teoria política, s’ha utilitzat recurrentment la distinció analítica entre els principis de territorialitat i de personalitat, bé per descriure diferents models organitzatius de polítiques lingüístiques en estats plurilingües, bé per jutjar-ne la justícia envers els grups lingüístics que hi conviuen. Aquest article adopta la perspectiva de la teoria política normativa, i específicament la del liberalisme igualitari contemporani, per analitzar els principis de territorialitat i personalitat, amb dos objectius fonamentals: a) oferir-ne una anàlisi conceptual actualitzada, d’acord amb les darreres aportacions dels filòsofs polítics, i b) posar en relleu que un examen aprofundit de les teories actuals de la justícia lingüística du a concloure que, encara que territorialitat i personalitat es presentin com una dicotomia, l’aplicació justa d’aquests dos principis en contextos concrets comporta solucions polítiques similars. 1. En aquest treball, l’ús que faig del terme teoria política també inclou la filosofia política, atès que es tracta de dues disciplines properes i interrelacionades (la primera posa més èmfasi en l’anàlisi de casos empírics, mentre que la segona ho fa en les reflexions normatives).

001-194 TSC 28.indd 34

11/07/2018 11:31:58

Llengua, poder i justícia

TSC, 28 (2018) 35

El text segueix l’esquema següent. En primer lloc, analitza els conceptes de territorialitat i personalitat. En segon lloc, descriu els debats i les propostes relacionats amb aquests conceptes, amb atenció especial a la defensa que fa Philippe van Parijs del principi de territorialitat. En tercer lloc, aprofundeix en el model de Van Parijs i n’examina els matisos i les possibilitats d’aplicació. En quart lloc, aborda breument el cas de Catalunya. I, finalment, presenta unes conclusions. 2. Territorialitat i personalitat: els conceptes Probablement, la distinció entre els principis de territorialitat i de personalitat és la classificació analítica de les polítiques lingüístiques (i específicament dels règims d’oficialitat lingüística dels estats) més usada pels científics socials des dels anys seixanta del segle xx. Ara bé, en el seu llarg recorregut aquesta parella de conceptes s’ha utilitzat amb diferents sentits i propòsits, com ja destaca i analitza detalladament Branchadell (2005: 88-94). A grans trets, hi podem distingir dues perspectives que sovint s’entrellacen i duen a diferents interpretacions dels termes: d’una banda, la del grau de tria lingüística que un determinat règim permet als individus; de l’altra, la dels models d’organització lingüística en estats descentralitzats. D’acord amb l’anàlisi de Branchadell, els primers usos dels termes (Kloss, 1965, i especialment McRae, 1975) fan referència als criteris pels quals s’estableixen els drets lingüístics dels individus en un estat plurilingüe. Segons el criteri de territorialitat, aquests drets estan determinats pel territori on viuen i, per tant, tots els habitants d’aquest territori reben el mateix tractament (que es pot materialitzar en un règim monolingüe o plurilingüe). Segons el criteri de personalitat, els drets lingüístics s’estableixen en funció d’una característica personal dels individus (normalment, la seva llengua inicial o la dels seus pares): així, en un mateix territori diferents individus reben tractaments diferents. Des d’aquesta perspectiva, un règim de territorialitat pot permetre la tria individual (en el cas que estableixi diverses llengües oficials) i un règim de personalitat pot ser que no la permeti (si un individu està obligat a relacionar- se amb les institucions en la seva llengua inicial). Per exemple, aquests criteris porten a considerar el cas de Catalunya com un règim de territorialitat (tothom rep el mateix tractament amb independència de les seves característiques personals) i el cas del Quebec com un règim de personalitat (els infants de família francòfona i els de família anglòfona tenen diferents drets perquè els primers estan obligats a ser educats en escoles francòfones). També el cas d’Espanya respondria al criteri de territorialitat, atès que tothom rep el mateix tractament, tot i que amb variacions determinades pel territori subestatal de residència. Precisament la necessitat de categoritzar aquestes variacions en l’organització lingüística d’estats plurilingües descentralitzats, és a dir, d’estats compostos per diferents unitats subestatals (regions, províncies, comunitats autònomes…) amb un cert grau d’autogovern, du a reutilitzar la dicotomia entre els principis de territorialitat i personalitat. Però ara l’ús és diferent de l’anterior, perquè no descriu el tipus de cri-

001-194 TSC 28.indd 35

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

teri que determina els drets lingüístics, sinó la manera com canvien aquests drets quan els individus es mouen entre subestats. A partir de l’observació de casos paradigmàtics com Bèlgica i Suïssa, d’una banda, i el Canadà i Finlàndia, d’una altra, es considera que els primers apliquen un règim de territorialitat perquè els drets lingüístics individuals varien entre subestats, mentre que els segons apliquen un règim de personalitat perquè, almenys de iure, un individu manté grosso modo els drets lingüístics en qualsevol part de l’estat. En aquesta categorització es pressuposa, a més, que les institucions estatals són plurilingües (permeten l’ús de totes o moltes de les llengües que són oficials als subestats). No em centraré ara en la utilitat d’aquests principis per a la classificació dels règims lingüístics dels estats plurilingües descentralitzats, que presenten una complexitat considerable i un ampli ventall de variacions en l’organització dels drets lingüístics tant segons el territori o jurisdicció (p. ex., estatal o subestatal) on s’esdevé una interacció, com segons l’àmbit d’ús (p. ex., llengües de la comunicació institucional o de l’educació).2 Per als objectius d’aquest treball, el que resulta rellevant és observar com l’ús dels termes se simplifica, de manera que el principi de territorialitat s’acaba associant amb el monolingüisme oficial (que no permet la tria individual) i el principi de personalitat, amb el plurilingüisme oficial (que es pressuposa que permet la tria). La simplificació es produeix a partir de dues assumpcions: a) en els règims territorials és l’individu qui s’adapta (al territori o a l’estat), mentre que en els de personalitat és l’estat qui s’adapta a les preferències dels individus; i b) els models diferenciats territorialment solen ser una suma de règims monolingües contigus, que encaixen amb una distribució separada i nítida dels grups lingüístics sobre el territori. En són exemples les interpretacions de teòrics polítics com Réaume (2003: 271-272), De Schutter (2008, 2011 i 2014) i Patten (2014: 227-231), entre altres. És per això que Branchadell (2005: 92) opina que es pot prescindir de la distinció entre els principis de territorialitat i de personalitat en la descripció del règims lingüístics dels estats, atès que n’hi ha prou amb la distinció entre règim monolingüe i plurilingüe. Ara bé, la realitat és que la dicotomia entre territorialitat i personalitat no s’ha deixat d’utilitzar, ans al contrari. Durant la darrera dècada ha suscitat un debat ben viu en el camp de la filosofia política, que s’intensifica a partir de la publicació de l’obra 2. Així, la dicotomia territorialitat/personalitat no permet classificar fàcilment els estats descentralitzats amb una única llengua oficial estatal però possibles llengües oficials addicionals en els subestats (Espanya, Itàlia, Rússia…). Es tracta d’exemples de règims territorials (els drets lingüístics varien territorialment), en què alhora una part significativa d’individus (sovint monolingües en la llengua estatal) gaudeixen dels mateixos drets en qualsevol part del territori. L’establiment d’una categorització dels règims lingüístics en estats compostos requereix tenir en compte altres elements, com suggereixen Laitin (2000), Kraus (2008) i Branchadell (2005). Branchadell s’hi refereix com a arranjaments institucionals i els descriu amb la combinació de dues variables, la separació o no per territori i la llibertat o no de tria, remarcant així que no sempre un règim plurilingüe implica llibertat de tria (p. ex., en el cas del sistema educatiu català).

001-194 TSC 28.indd 36

11/07/2018 11:31:58

Llengua, poder i justícia

TSC, 28 (2018) 37

Linguistic justice for Europe and for the world (2011), de Philippe van Parijs. En aquest llibre, Van Parijs desenvolupa una concepció pròpia del principi de territorialitat lingüística i hi construeix la seva teoria. Atesa la dimensió que adquireix el principi i la seva rellevància per a discussions posteriors, val la pena analitzar com l’entén aquest autor. En primer lloc, Van Parijs (2011: 134-135) considera que el principi de territorialitat lingüística defineix un tipus de règim lingüístic coercitiu, per oposició a un règim d’acomodació. Per a Van Parijs, un règim d’acomodació és el que s’ajusta a la demanda en termes de mercat i no té per objectiu prioritzar l’ús de cap llengua: pot tenir en compte les condicions de tria dels individus, però no el resultat final de les polítiques aplicades en termes de supervivència de les llengües. En canvi, un règim coercitiu sí que té l’objectiu de promoure una llengua o unes llengües concretes, per la qual cosa imposa, en paraules de Van Parijs, «an (or a pair o small set of ) official language(s) as a medium in public education, public communication and sometimes commercial messages or formal business». La coerció pot tenir diversos graus, i no exclou d’entrada, com expressa la citació anterior, el plurilingüisme oficial. Per a Van Parijs, hi ha dos tipus de règims coercitius: el que es diferencia per territoris (segons la localització de la interacció comunicativa) i el que es diferencia per categories d’individus (per exemple, segons la llengua inicial o la religió). Per tots dos motius es pot obligar els individus a usar una llengua determinada en l’esfera pública. Van Parijs, doncs, parteix d’un concepte similar a l’original de Kloss i McRae. D’entre aquests dos criteris de coerció lingüística, Van Parijs defensa el de la diferenciació territorial, i defineix el règim de territorialitat de la manera següent (2004: 387): «a set of legal constraints that increase, sometimes dramatically, the incentive/ opportunity to learn the local language and/or impose the use of the local language even in interaction contexts in which it is not the maximin language, and hence not the language that would make the communication easiest».3 Val la pena notar algunes característiques de l’enfocament de Van Parijs: a) Té un objectiu clar, la priorització de l’ús de la llengua del territori (o excepcionalment de les llengües del territori, com veurem en l’apartat 4). b) El seu règim de territorialitat no s’oposa al de personalitat, sinó que es planteja com una protecció davant de l’expansió de l’anglès com a llengua franca —‌que d’altra banda Van Parijs considera positiva per a la justícia socioeconòmica. Per tant, l’escala bàsica en la qual treballa és la global/local, i no la tradicional estat/subestat. c) Tot i que no exclou el plurilingüisme oficial sobre el paper, és profundament monolingüista en la concepció. Al llarg de la seva obra es detecta una tendència reiterada a parlar de la llengua local en singular, tot i que, com veurem després, també intenta descriure solucions per a casos, plantejats com a excepcionals, en què hi pot haver més d’una llengua local. 3. Per a Van Parijs, la llengua maximin és la que s’adopta en converses entre individus plurilingües, i respon a un principi de mínima exclusió, pel qual es tendeix a triar la llengua que domina millor el participant que la domina menys (Parijs, 2008: 18).

001-194 TSC 28.indd 37

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

És per això que les nombroses respostes suscitades per la proposta de Van Parijs solen assumir que el seu principi de territorialitat lingüística afavoreix règims monolingües per a la protecció d’una única llengua local. Per exemple, De Schutter, un dels seus principals crítics, interpreta que un règim de territorialitat lingüística és un règim monolingüe que prioritza la justícia per a un grup nacional establert (2008: 106; 2014: 1034). Per a De Schutter, que sí que es mou en la dicotomia clàssica territorialitat/personalitat, el principi de personalitat —‌que ell reformula com a principi de pluralisme— implicaria el reconeixement (per exemple, l’oficialitat) de les diverses llengües dels grups nacionals. I precisa: «On the linguistic pluralism view, linguistic justice demands language recognition in the form of language rights for groups on the same territory, not in the form of monolingual territories for each of the groups» (2014: 1035). Aquesta afirmació és un bon punt de partida per a l’anàlisi dels debats contemporanis sobre justícia lingüística, que sovint utilitzen la dualitat entre territorialitat i personalitat. La frase de De Schutter suggereix dues remarques: a) com ja advertia Branchadell el 2005, en essència és l’oposició entre monolingüisme i plurilingüisme oficial, i específicament entre els règims que permeten o no la tria lingüística en una determinada unitat política (estat o subestat), l’eix dels debats actuals sobre la justícia de les polítiques lingüístiques; i b) la defensa de posicions diferents en aquest eix monolingüisme/plurilingüisme connecta directament amb distintes concepcions ontològiques sobre la distribució estàndard (més o menys territorialitzada) dels grups lingüístics en un estat o subestat. Per tant, analitzar la realitat empírica de cada cas concret serà clau per determinar quines polítiques lingüístiques poden resultar més adequades en termes de justícia. 3. Territorialitat i personalitat: els debats actuals Vegem ara quines són a grans trets les preocupacions dels filòsofs polítics que debaten avui sobre la justícia lingüística en el marc del liberalisme igualitari, que persegueix un ideal de societat composta per individus lliures i iguals. Aquest corrent filosòfic entén la llibertat com l’autonomia o autodeterminació que els individus han de tenir davant de possibles interferències de l’estat (o del grup): és a dir, un individu ha de poder triar el tipus de vida que vol dur, per a la qual cosa l’estat s’ha de mantenir neutre sobre les diverses concepcions possibles de la vida bona i evitar el paternalisme; de la mateixa manera, el grup no ha de restringir les opcions de tria dels seus membres, ni tampoc un grup ha de limitar la tria dels membres d’altres grups (cf. Kymlicka, 1995 i 2001). Pel que fa a la igualtat, comença sent un valor vinculat bàsicament a l’àmbit socioeconòmic (en l’eix igualtat-desigualtat); l’entenen en aquest sentit teòrics fonamentals com Ronald Dworkin i amb certs matisos John Rawls, i en referència a les llengües, autors com Barry (2001) o Pogge (2003). Però a partir dels anys noranta del segle xx, en el marc dels debats sobre comunitarisme i multiculturalisme que sacsegen el pensament liberal i seran crucials per a la interpretació dels drets de les minories culturals i lingüístiques, diversos autors hi incorporen

001-194 TSC 28.indd 38

11/07/2018 11:31:58

Llengua, poder i justícia

TSC, 28 (2018) 39

la idea d’igualtat nacional i cultural (en l’eix igualtat-diferència). En són exemples Taylor (1992), Kymlicka (1995) o Carens (1997), i especialment Van Parijs, que és alhora un dels principals teoritzadors de la justícia socioeconòmica global (1995) i de la justícia nacional i cultural (2004, 2008 i 2011). Sobre aquesta base, primer la discussió sobre els drets de les minories lingüístiques dins els estats i després els debats més amplis sobre la justícia lingüística (que incorporen la dimensió global-local) comparteixen diverses assumpcions: a) En matèria de llengües, la neutralitat de l’estat no es tradueix en una política de deixar fer (laisser faire, hands-off ) com podria ser en el cas de la religió. Atès que l’estat per força ha d’utilitzar alguna llengua per funcionar, la neutralitat exigeix polítiques d’equilibri o equitat en l’ús de les llengües, un concepte que Carens (2000) denomina evenhandedness. b) La igualtat entre els individus com a membres de diferents grups lingüístics s’ha de considerar tant en termes socioeconòmics com nacionals i culturals. I l’element més rellevant per a la defensa de la promoció de l’ús públic de les llengües minoritàries és el seu caràcter de vehicles d’identitat. Els grups lingüístics s’entenen determinats per la llengua inicial dels seus membres (sovint suposats monolingües), que és rellevant com a element d’identificació: per exemple, aquesta llengua pot facilitar un context cultural de tria (Kymlicka, 1995 i 2001) i pot ser un factor per a la igualtat de dignitat o d’autoestima entre individus (Parijs, 2011). c) Els drets dels grups nacionals, o grups de població establerta des de fa temps en un territori, prevalen sobre els dels grups d’immigrants. Aquesta priorització es justifica amb l’argument que el fet de migrar ha estat voluntari o consentit, desenvolupat primer per Kymlicka (1995: 96-99) i considerat també per altres autors (Parijs, 2011: 138; Patten, 2014: 294-297; Schutter, 2006: 245-251).4 Com ja he apuntat abans, l’element principal que diferencia les propostes dels teòrics és la seva concepció sobre la territorialització dels grups lingüístics, que és a l’origen dels posicionaments a favor o en contra dels principis de territorialitat i personalitat. És a dir, mentre que uns autors parteixen de la idea que els grups lingüístics solen estar territorialitzats, de manera que un grup tendeix a constituir una majoria àmplia en un territori determinat (com seria el cas de molts estats occidentals i de subestats com el Quebec, Flandes o la majoria de cantons suïssos), d’altres parteixen, com a cas estàndard, de la convivència no territorialitzada entre dos o més grups (com seria el cas de les comunitats autònomes espanyoles amb llengua pròpia, diverses regions italianes, o la majoria de repúbliques russes i de ciutats com Brussel·les). La primera perspectiva, inspirada en el model empíric de l’estat nació, ha estat la tradicional, mentre que la segona s’ha desenvolupat més recentment. Autors rellevants que parteixen de la primera concepció són Will Kymlicka i Philippe van Parijs. Kymlicka vincula el seu influent concepte de cultura societària 4. Tot i això, es tracta d’un argument debatut. A més a més, la priorització dels grups nacionals sobre els immigrants és també discutida per la dificultat creixent de delimitar-los en les societats actuals (en què no es reprodueix el patró assimilatori generacional d’anys enrere).

001-194 TSC 28.indd 39

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

a l’existència d’una llengua nacional i comuna (2001: 25). És aquesta llengua la que proporciona a l’individu un context cultural que li permet fer tries amb sentit. I aquest fet justifica, com a principi moral, que en determinats territoris (nacions minoritàries) d’un estat es promoguin les llengües societàries i no la de la majoria estatal. Van Parijs, en canvi, sosté la defensa del seu concepte de territorialitat lingüística en un altre principi moral, el d’igualtat de dignitat o paritat d’estima (equal dignity, parity of esteem) per al grup que s’identifica amb la llengua territorial. I diu: «The most effective way of pursuing linguistic justice thus understood as parity of esteem consists in granting each linguistic community the right to impose its language as the medium of instruction and public communication in some territory, providing it is willing to bear the fair cost of doing so» (2011: 208).5 És doncs el dret a la dignitat igual dels individus que tenen una llengua determinada com a component important de la seva identitat allò que justifica la defensa de Van Parijs del seu model de territorialitat. Ara bé, com s’aplica aquest dret quan en un mateix territori hi ha dues o més llengües locals amb què s’identifiquen grups significatius d’individus? D’entrada, Van Parijs considera problemàtica aquesta diversitat lingüística local perquè pot dificultar el sentiment de grup, l’acord sobre el que és la justícia i la solidaritat entre els ciutadans (2004: 374-378). Però, encara que aquestes dificultats fossin certes, què cal fer quan la diversitat local ja existeix? Helder de Schutter (2011: 23-24) es planteja aquesta pregunta i arriba a la conclusió que, en nom del mateix principi de dignitat igual que defensa Van Parijs, una diversitat lingüística preexistent no es pot combatre sense injustícia. De Schutter, igual com Alan Patten, parteix del principi de reconeixement igual (equal recognition), segons el qual cal tractar en termes d’igualtat els diferents grups lingüístics nacionals (no immigrants) d’una determinada unitat política. Davant de la dicotomia entre territorialitat i personalitat, tots dos autors es decanten pel criteri de personalitat (Patten, 2014: 227-231; Schutter, 2008, 2011 i 2014). Assumeixen que sovint diferents grups lingüístics comparteixen un territori, de manera que per defecte un règim lingüístic just hauria de ser plurilingüe, i que un règim monolingüe (o un règim de territorialitat com l’entén Van Parijs) només seria just en els casos en què un sol grup lingüístic representa l’àmplia majoria de la població. Patten i De Schutter es distingeixen de Van Parijs, entre altres coses, perquè entenen la justícia en un sentit procedimental, de manera que un sistema, per ser just, ha d’oferir un context de tria equitatiu ( fair background conditions of choice) als individus com a membres de diferents grups lingüístics, sense que la persecució d’un objectiu concret (per exemple, la supervivència d’una llengua determinada o, per contra, l’assimilació d’un grup lingüístic) afecti l’existència d’aquestes condicions equitatives de tria. 5. Els costos de les polítiques, tant en termes d’inversió de recursos públics com en termes de limitació de drets dels ciutadans, són rellevants per a l’avaluació del seu grau de justícia.

001-194 TSC 28.indd 40

11/07/2018 11:31:58

Llengua, poder i justícia

TSC, 28 (2018) 41

A partir d’aquí, les seves propostes difereixen. Mentre que Patten (2014) suggereix que el millor model lingüístic és el d’un multilingüisme institucional directament proporcional a la mida del grup (a partir d’una lògica cost/benefici en la inversió de recursos), De Schutter (2006: 241-242) proposa un model indirectament proporcional a la mida del grup, que prioritza els recursos per als grups més vulnerables per donar-los la mateixa capacitat de tria (equal enabling) que tenen els grups dominants. En resum, quan contrastem les propostes de Kymlicka i Van Parijs amb les de Patten i De Schutter ens trobem davant dos models alternatius de justícia que invoquen diferents principis però que, alhora, parteixen de diferents concepcions de la realitat. I, òbviament, aquest fet resulta rellevant per determinar quines polítiques lingüístiques són adequades, en termes de justícia, en un context concret. La qüestió és: què diu Van Parijs sobre la manera com s’han de gestionar les societats en què els grups lingüístics no estan clarament territorialitzats? La pregunta és especialment pertinent quan es pensa en l’àrea lingüística catalana on, a causa dels models polítics aplicats en el passat recent, dos grans grups lingüístics en termes de llengua inicial (i d’acord amb les estadístiques també en termes de llengua d’identificació) conviuen en el mateix territori.6 En casos així, quines modulacions faria Van Parijs de la seva proposta de règim de territorialitat que, no ho oblidem, respon a un principi de dignitat igual dels individus relacionat amb el reconeixement públic que rep la seva llengua? L’apartat següent les examina. 4. Un examen aprofundit del model de territorialitat de Van Parijs Efectivament, Van Parijs, a Linguistic justice for Europe and for the world, dedica alguns (escassos) fragments a modular el seu model per donar cabuda a aquests casos. En primer lloc, remarca que un règim territorial és compatible amb el poliglotisme individual: «What a territorial regime is meant to achieve is not that the official language should be the only language known and spoken by most or all of the permanent inhabitants of a territory, but that it should be sustainably shared by them» (2011: 155). I, en segon lloc, assegura que és compatible amb la protecció de diverses llengües: aquesta protecció és adequada en territoris amb una heterogeneïtat lingüística profunda, que defineix com «the presence in the territory of substantial communities of permanent residents that not only speak a distinct language, but perceive it as distinct and identify sufficiently with this distinctiveness for them to wish it to enjoy the parity of esteem territorial regimes are meant to pursue» (2011: 165). Van Parijs descriu dues fórmules per a la protecció de diverses llengües locals: una fórmula disjuntiva, que permet triar entre dues o més llengües en la comunicació 6. Per exemple, a Catalunya, d’acord amb l’enquesta d’usos lingüístics de la població 2013 (EULP 2013), un 55 % de la població té el castellà com a llengua inicial, un 31,6 % el català i un 3,8 % totes dues llengües. La llengua d’identificació és el castellà per al 46,5 % de la població, el català per al 37,2 % i totes dues per al 5,5 %.

001-194 TSC 28.indd 41

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

pública i l’educació, però que no assegura la protecció de la llengua més feble; i una fórmula conjuntiva, que requereix que el conjunt de la població sigui competent en les dues (o més) llengües. Per a Van Parijs, la fórmula conjuntiva és la més prometedora, però resulta molt exigent. Hi afegeix que només és una opció real en territoris amb una llengua local molt estesa on alhora tothom aprèn la mateixa llengua franca, i dona com a exemples Catalunya i Luxemburg. A més, puntualitza el següent: «Compulsory schooling in the weaker local language as the exclusive medium at the early stage is a necessary condition for this to work […] with the stronger language being learned both in immersion mode at later stages of schooling and above all outside school» (2011: 166). Aquestes modulacions contenen com a mínim dos elements sorprenents: a) D’una banda, les fórmules que descriu Van Parijs per a aquests casos excepcionals d’heterogeneïtat profunda coincideixen amb les que podria aplicar un règim de personalitat (o pluralista). I encaixen amb el principi de reconeixement igual defensat per Patten i De Schutter. Per tant, aquesta contextualització fa que dos plantejaments d’entrada oposats conflueixin en una mateixa solució política: la implementació d’un règim plurilingüe que dona (un cert) marge de tria als individus. De fet, igual com Patten i De Schutter conclouen que els règims monolingües només són justos en territoris homogenis lingüísticament, Van Parijs ve a dir —‌d’una manera tangencial i poc explícita— que quan la diversitat lingüística local és significativa el principi de dignitat igual porta a implementar règims plurilingües. Això sí, Van Parijs, que no es preocupa només perquè el procediment sigui just amb les persones, sinó també perquè la protecció de la llengua més feble sigui efectiva, desconfia d’aquest model. Es fa aparent una tensió o contradicció, sembla que no resolta en el seu model teòric, entre el principi moral de la dignitat igual dels individus i l’objectiu de la preservació de les llengües locals. b) D’altra banda, la descripció particularitzada que fa Van Parijs de la fórmula conjuntiva sembla un vestit a mida inspirat en el cas de Catalunya. Un cas que, probablement, resulta paradigmàtic per exemplificar la tensió que revela el model teòric vanparijsià. Sembla obligat, doncs, acabar amb un petit apunt sobre què es podrien considerar polítiques lingüístiques justes, d’acord amb els debats actuals dels filòsofs polítics, a Catalunya. 5. El cas de Catalunya Primer de tot, convé remarcar l’excepcionalitat sociolingüística i política del cas català en el marc de les democràcies occidentals, que solen presentar una territorialització més clara dels grups lingüístics i una relació més evident entre majories i minories (Riera Gil, 2016). Catalunya té una societat no polaritzada lingüísticament (McAndrew, 2013: 8-9; Boix-Fuster i Paradís, 2015: 167; Rocher i Riera Gil, 2015: 47-49), on les majories

001-194 TSC 28.indd 42

11/07/2018 11:31:58

Llengua, poder i justícia

TSC, 28 (2018) 43

són fràgils perquè els grups presenten diferents relacions de poder en el pla polític, econòmic i social, i on els mateixos grups lingüístics són difícils de delimitar. Així, si considerem la configuració dels grups lingüístics en termes de llengua inicial o de llengua d’identificació, les darreres dades de l’EULP indiquen que hi ha una majoria demogràfica que s’identifica amb el castellà (46,5 %) i una part menor però molt significativa de la població que s’identifica amb el català (37,2 %).7 Ara bé, aquestes dades s’han d’interpretar amb cautela, d’una banda perquè podrien amagar l’existència de dobles identificacions, i de l’altra perquè caldria considerar-les conjuntament amb el grau de poder econòmic, polític i social que tenen aquests dos grups demogràfics. Per tant, una primera constatació a fer és la complexitat de delimitar grups lingüístics a Catalunya i, més encara, d’identificar aquells individus que compleixen el requisit expressat per Van Parijs que (reprodueixo una citació anterior) «not only speak a distinct language, but perceive it as distinct and identify sufficiently with this distinctiveness for them to wish it to enjoy the parity of esteem» (2011: 165). Dit això, i malgrat tots aquests interrogants —‌que mereixen una recerca aprofundida—, podem assumir com a punt de partida que sí que hi ha dos grans grups lingüístics diferents formats per persones que s’identifiquen prioritàriament amb una determinada llengua —‌català o castellà— o amb totes dues, i que hi vinculen la seva dignitat o autoestima. Si és així, una política lingüística justa requereix el reconeixement públic del català i del castellà, i per tant l’ús oficial de totes dues llengües. Arribem a aquesta conclusió tant si apliquem a la diversitat lingüística local catalana el model suggerit per Van Parijs per a casos excepcionals com si hi apliquem el model de Patten i De Schutter. A partir d’aquesta base, que expressa una obligació dels poders públics en termes de justícia lingüística, hi ha un ventall força ampli d’opcions vàlides en termes de política lingüística. És a dir, més enllà del que són requeriments de justícia, en l’arena política i d’acord amb els principis de la democràcia es poden prendre decisions que modulin l’oficialitat de les llengües d’acord amb objectius valuosos (p. ex., la sostenibilitat de la pluralitat lingüística), encara que impliquin un reconeixement asimètric dels grups i certes restriccions formals en la regulació de les tries lingüístiques. En aquesta empresa, i especialment en un cas complex com el de Catalunya (o altres territoris de l’àrea lingüística catalana), un element clau per a les polítiques lingüístiques futures és el treball de les ideologies lingüístiques de cara a aconseguir (o mantenir) un ampli consens social i polític sobre els objectius que val la pena perseguir com a societat. Aquest treball s’hauria de basar en la reflexió sobre el valor que tenen les llengües per a cadascú, i s’hauria de desenvolupar en un clima de respecte mutu entre els individus i els grups, que afavoreixi que les seves preferències i tries lingüístiques 7. D’acord amb un criteri d’historicitat (Marí, 1995; Branchadell, 1997), entenc que tots dos grups són locals, formats majoritàriament per població establerta de fa temps al territori, és a dir, no immigrants. L’altre grup local, molt menor en dimensió i acotat territorialment, és el dels parlants d’occità aranès.

001-194 TSC 28.indd 43

11/07/2018 11:31:58

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

siguin (per usar una pertinent distinció suggerida pel filòsof John Rawls) no sols raonades, sinó també raonables.8 6. Conclusió Aquest treball ha presentat una anàlisi de les relacions entre llengua i poder des de la perspectiva de les teories de la justícia lingüística, i a partir dels conceptes de territorialitat i personalitat, que han estat profusament utilitzats tant per descriure l’organització lingüística dels estats descentralitzats com per jutjar la justícia de les polítiques lingüístiques. Una primera revisió conceptual ha posat de manifest que els debats actuals sobre justícia lingüística equiparen el principi de territorialitat lingüística amb la implementació d’un règim monolingüe —‌que no permet la tria lingüística en l’esfera pública— i el principi de personalitat lingüística amb la implementació d’un règim plurilingüe que dona marge per a aquesta tria. Tot seguit, l’anàlisi de la defensa del règim de territorialitat lingüística que fa Van Parijs ha posat en relleu que el principi moral en què es basa —‌el de la dignitat igual o paritat d’estima dels membres dels grups lingüístics locals— revela una concepció territorialitzada d’aquests grups que no necessàriament es correspon amb la realitat. A la pràctica, i d’acord amb les modulacions que ell mateix suggereix, l’aplicació d’aquest principi en unitats polítiques amb escassa territorialització dels grups du a implementar fórmules plurilingües similars a les que proposarien els crítics de Van Parijs, com Patten i De Schutter. Per tant, en territoris lingüísticament complexos i poc territorialitzats, com seria el cas de Catalunya, una política lingüística justa implica l’establiment d’un règim plurilingüe, tant si es parteix d’un model teòric com de l’altre. Les modulacions contextuals d’aquest règim plurilingüe de partida haurien d’orientar-se a equilibrar l’existència de contextos equitatius de tria lingüística entre membres de diferents grups, d’acord amb els objectius que democràticament es proposi cada comunitat política, com podria ser el de la sostenibilitat de l’ús d’una llengua en posició feble. Sens dubte, a l’hora de consensuar i establir aquestes modulacions, es fa imprescindible un diàleg intens entre la teoria política i la sociolingüística, que afavoriria una retroalimentació fèrtil entre les dues disciplines i una millora de les eines científiques per al disseny de polítiques lingüístiques en societats complexes. Aquest diàleg ha estat repetidament reclamat pels teòrics polítics que s’han endinsat en el terreny de la justícia lingüística. Per exemple, les preguntes que es fan diversos d’aquests teò8. Per a John Rawls, una societat hauria d’aspirar a ser un sistema just de cooperació. I necessita persones raonables: «ready to propose, or to acknowledge when proposed by others, the principles need ed to specify what can be seen by all as fair terms of cooperation, and to honour these principles even at the expense of their own interests» (2001: 6-7). En aquest sentit, una tria raonable pot ser diferent d’una tria racional.

001-194 TSC 28.indd 44

11/07/2018 11:31:58

Llengua, poder i justícia

TSC, 28 (2018) 45

rics sobre què són condicions equitatives de tria en el terreny lingüístic no poden ser respostes sense la descripció i la interpretació sociolingüístiques dels mecanismes de tria lingüística. Faig des d’aquí una crida als sociolingüistes de l’àrea catalana, que compten amb una base teòrica i empírica excepcional per plantejar i promoure el diàleg amb filòsofs i teòrics polítics, perquè contribueixin a encetar una recerca transdisciplinària necessària per abordar els importants reptes de les polítiques lingüístiques del futur immediat. Bibliografia de referència Barry, Brian (2001). Culture and equality: An egalitarian critique of multiculturalism. Cambridge, Mass.: Harvard University Press. Bastardas, Albert (2007). Les polítiques de la llengua i la identitat a l’era «glocal». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis Autonòmics. Boix-Fuster, Emili; Paradís, Anna (2015). «Ideologies and trajectories of “new speakers” in bilingual families in Catalonia». Revista de Llengua i Dret, núm. 63, p. 165-185. Branchadell, Albert (1997). Liberalisme i normalització lingüística. Barcelona: Empúries. — (2005). La moralitat de la política lingüística: Un estudi comparat de la legitimitat liberaldemocràtica de les polítiques lingüístiques del Quebec i Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Carens, Joseph H. (1997). «Liberalism and culture». Constellations, vol. 4, núm. 1, p. 35-47. — (2000). Culture, citizenship, and community: A contextual exploration of justice as evenhandedness. Nova York: Oxford University Press Inc. Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística; Idescat (2015). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Kloss, Heinz (1965). «Terrirorialprinzip, Bekenntsnisprinzip, Verfügungsprinzip: Über die Möglichkeiten der Abgrenzung der volklichen Zugehörigkeit». Europa Ethnica, núm. 22, p. 52-73. Kraus, Peter A. (2008). A union of diversity: Language, identity and polity-building in Europe. Nova York: Cambridge University Press. Kymlicka, Will (1995). Multicultural citizenship. Oxford: Oxford University Press. — (2001). Politics in the vernacular. Oxford: Oxford University Press. Laitin, David (2000). «What is a language community?». American Journal of Political Science, vol. 44, núm. 1 (gener), p. 142-155. Marí, Isidor (1995). «Algunes distincions objectives essencials per a l’aplicació igualitària dels drets lingüístics». A: Drets lingüístics i drets culturals a les regions d’Europa: Actes del Simposi Internacional (Girona, 23-25 d’abril de 1992). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. McAndrew, Marie (2013). Fragile majorities and education: Belgium, Catalonia, Northern Ireland, and Quebec. Montreal; Kingston: McGill-Queen’s University Press. [Original en francès, traduït per Michael O’Hearn, 2010] McRae, Kenneth D. (1975). «The principle of territoriality and the principle of personality in multilingual states». International Journal of the Sociology of Language, núm. 4, p. 33-54.

001-194 TSC 28.indd 45

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Elvira Riera Gil

Parijs, Philippe van (1995). Real freedom for all: What (if anything) can justify capitalism? Oxford: Oxford University Press. — (2004). «Cultural diversity against economic solidarity». A: Parijs, Philippe van (ed.). Cultural diversity versus economic solidarity. Proceedings of the Seventh Francqui Colloquium. Brussel·les: De Boeck, p. 371-395. — (2008). «Linguistic diversity as curse and as by-product». A: Arzoz, Xabier (ed.). Respect ing linguistic diversity in the European Union. Amsterdam: John Benjamins Publishing Company, p. 17-46. — (2011). Linguistic justice for Europe and for the world. Oxford: Oxford University Press. Patten, Alan (2014). Equal recognition: The moral foundations of minority rights. Nova Jersey; Oxford: Princeton University Press. Pogge, Thomas (2003). «Accommodation rights for Hispanics in the United States». A: Patten, Alan; Kymlicka, Will (ed.). Language rights and political theory. Nova York: Oxford University Press, p. 105-122. Rawls, John (2001). Justice as fairness: A restatement. Cambridge; Londres: Harvard University Press. Réaume, Denise (2003). «Beyond personality: the territorial and personal principles of language policy reconsidered». A: Patten, Alan; Kymlicka, Will (ed.). Language rights and political theory. Nova York: Oxford University Press, p. 271-295. Riera Gil, Elvira (2016). Why languages matter to people: Communication, identity and jus tice in western democracies: The case of mixed societies. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis de l’Autogovern. (Institut d’Estudis de l’Autogovern; 2) Rocher, François; Riera Gil, Elvira (2015). «Els drets de la minoria lingüística anglòfona en un Quebec independent: un exemple per a Catalunya?». A: Barceló Serramalera, Mercè; López, Jaume; Riera Gil, Elvira; Rocher, François. Fòrum sobre el Dret a Decidir (II): Els drets de les minories. La construcció jurídica i política del dret a decidir. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Institut d’Estudis Autonòmics; 94) Schutter, Helder de (2006). Language, identity and justice. Tesi doctoral. Lovaina: KU Leuven. Institute of Philosophy. — (2008). «The linguistic territoriality principle. A critique». Journal of Applied Philosophy, vol. 25, núm. 2, p. 105-120. — (2011). «The linguistic territoriality principle: heterogeneity and freedom problems». A: Grauwe, P. de; Parijs, P. van (ed.). The linguistic territoriality principle: Right violation or parity of esteem? Brussel·les: University Foundation, p. 22-27. — (2014). «Testing for linguistic injustice: territoriality and pluralism». A: Nationalities Papers: The Journal of Nationalism and Ethnicity, vol. 42, núm. 6, p. 1034-1052. Taylor, Charles (1992). Multiculturalism and “the politics of recognition”. Nova Jersey: Princeton University Press. Woolard, Kathryn A. (1998). «Introduction: language ideology as a field of inquiry». A: S chieffelin, Bambi B.; Woolard, Kathryn A.; Kroskrity, Paul V. (ed.). Language ideologies: Practice and theory. Oxford: Oxford University Press, p. 3-50. — (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199.

001-194 TSC 28.indd 46

11/07/2018 11:31:59

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 47-59 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.142 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística de la República de Catalunya i l’Aran Criteria for the legal framework of the official languages of the Republic of Catalonia and Aran Daniel Escribano Doctor en sociologia Data de recepció: 15 de març de 2017 Data d’acceptació: 14 de juliol de 2017

Resum Aquest article proposa els criteris per a dissenyar el règim d’oficialitat lingüística de la hipotètica República de Catalunya i l’Aran. Després d’una breu exposició del règim lingüístic a les propostes del constitucionalisme català contemporani i dels principis bàsics que informen el dret lingüístic catalanoaranès actual, s’hi defensa que el marc juridicolingüístic de la hipotètica República es regeixi pels criteris següents: declaració constitucional de l’oficialitat de les llengües catalana i occitana d’acord amb un model territorial (o de l’oficialitat separada de cadascuna a les constitucions dels estats, en cas d’optar per una fórmula federal o confederal, amb la doble oficialitat per a les institucions comunes); ampliació del contingut del concepte d’oficialitat, bo i traspassant-hi els atributs del concepte de llengua pròpia i bandejant aquest de l’ordenament jurídic; i manteniment, almenys transitori, dels drets lingüístics individuals reconeguts a la legislació vigent actualment als parlants d’altres llengües en llurs relacions amb les administracions públiques i entitats que en depenen, com a drets extrínsecs a l’oficialitat. Paraules clau: llengua oficial, principi de territorialitat, drets lingüístics. Abstract This article proposes the criteria for the design of the legal framework for the official languages of the hypothetical Republic of Catalonia and Aran. After a brief explanation of the proposals about linguistic regime in modern Catalan constitutionalism and the basic principles which shape the current Catalan-Aranese linguistic law, it is defended that the legal framework of the official languages should be based on the following criteria: a constitutional declaration of the officialness of both Catalan and Occitan (or of the separate officialness of each one in the respective constitutions, in the case that a federal or confederative system is adopted for the Republic, with double officialness for the common institutions), in accordance with a territorial model; an enlarged definition of the concept of officialness by transferring to it the implications of the concept of own language, and removing the latter concept from the legal framework; and the maintenance, at least transitionally, of the individual linguistic Correspondència: Daniel Escribano. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona. A/e: describano1977@gmail.com.

001-194 TSC 28.indd 47

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Daniel Escribano

rights currently recognized to the speakers of other languages in their dealings with all govern mental institutions and with those under their dependence, as rights which are not inherent to the concept of officialness. Keywords: official language, territoriality principle, linguistic rights.

Preàmbul

n dels múltiples aspectes a definir en el disseny institucional de la hipotètica República independent de Catalunya i l’Aran és el règim jurídic d’oficialitat lingüística. Com en tants altres àmbits, també aquí predomina la indefinició en el programa polític dels diversos corrents independentistes i, pel que fa a les propostes constitucionals articulades des de la societat civil,1 el tractament del règim jurídic de les llengües sembla escassament coherent amb la doctrina juridicolingüística catalana. Aquest article a) assaja una mirada històrica a les propostes juridicolingüístiques del constitucionalisme català contemporani; b) exposa els fonaments doctrinals del règim juridicolingüístic actualment vigent a Catalunya i l’Aran, i c) proposa els principis bàsics que podrien informar el marc juridicolingüístic de la futura república, d’acord amb dos criteris: establir el màxim reconeixement juridicopolític de les llengües catalana i occitana, i respectar, almenys transitòriament, els drets lingüístics individuals reconeguts actualment. 1. El règim lingüístic en el constitucionalisme català contemporani El reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana és una reivindicació present en el catalanisme d’ençà de la seva mateixa emergència com a moviment polític. Tant és això que, tal com hem exposat en un article anterior de Treballs de Sociolingüística Catalana (TSC, 2014, núm. 24: 341-367), fou el mateix moviment catalanista que, durant la dècada de 1880, introduí el concepte d’oficialitat com a expressió del programa sociolingüístic de restauració funcional plena de la llengua catalana i d’impugnació de la diglòssia existent aleshores. A la pràctica, la reivindicada oficialitat de la llengua catalana significava el seu ús a tots els àmbits socials i, en particular, als de caràcter administratiu i s’inseria en el marc teòric del que hom coneix actualment com a principi de territorialitat (Parijs, 2011: 134-137), en el qual confluïren tant les propostes del catalanisme conservador com les del catalanisme republicà. En realitat, com també hem consignat en aquesta revista (TSC, 2015, núm. 25: 237-242), la introducció del concepte d’oficialitat a l’ordenament jurídic espanyol, en 1. Una nova constitució.cat (s. a.) (en línia), <http://www.unanovaconstitucio.cat/articulat/> (consulta: 23 abril 2017); «El debat de les idees: una proposta de Constitució com a eina de reflexió» (11 maig 2016), a Constituïm (en línia), <http://constituim.cat/images/docs/CAT.pdf> (consulta: 23 abril 2017).

001-194 TSC 28.indd 48

11/07/2018 11:31:59

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística

TSC, 28 (2018) 49

aquest cas aplicat al castellà, és posterior a aquestes reivindicacions i de caràcter reactiu, per tal com respon a l’objectiu polític de consolidar jurídicament l’obligatorietat del castellà a les administracions i institucions de dret públic que s’havia anat establint gradualment d’ençà dels decrets de Nova Planta de les audiències reials borbòniques i, especialment, amb la construcció de l’estat liberal. El primer document juridicopolític que preveia el caràcter «oficial» de la llengua catalana foren les Bases per a la Constitució regional catalana,2 aprovades a la primera assemblea de la Unió Catalanista, que tingué lloc a Manresa (Bages) entre el 25 i el 27 de març de 1892. En efecte, la base tercera preveia que «[l]a llengua catalana será la única que ab carácter oficial podrá usar-se á Catalunya y en las relacions d’aquesta regió ab lo Poder central». Igualment, la Constitució provisional de la República catalana,3 aprovada a l’Havana per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que tingué lloc entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre de 1928, declarava que «[l]’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana» (art. 2), com també establia la condició de «saber llegir i escriure en català» per a la «possessió dels drets polítics, ésser elector i elegible, desplegar funcions i obtenir càrrecs públics» (art. 26) i obtenir la nacionalitat catalana (art. 8). Durant els seus tres dies d’existència, el govern de la República catalana constituït el 14 d’abril de 1931 també elaborà un esborrany sense datar sobre el règim lingüístic del projectat estat català de la Confederació/Federació Ibèrica.4 Devem la troballa a l’historiador Francesc Bonamusa (2006: 25), qui, tanmateix, no ens en dona el text original, sinó que ens en fa el report següent: En el text s’establia que la llengua catalana era l’oficial a tots els territoris de la República catalana i que l’espanyola seria cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern que depenguessin d’aquest. Respecte a l’ensenyament, s’exposava que la llengua espanyola s’ensenyaria a les escoles de la manera que es determinés més 2. Unió Catalanista, Bases pera la Constitució regional catalana acordadas per la Assamblea de Delegats celebrada á Manresa durant los dias 25, 26 y 27 de mars de 1892 (s. a.), Barcelona, Imprempta La Renaixensa. 3. Constitució provisional de la República catalana, aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a l’Havana durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928 (1928), l’Havana, Imp. Serrano Editorial. 4. La premsa informà que la proclamació de Francesc Macià, el 14 d’abril, des de la balconada del palau de la Diputació de Barcelona, fou de «l’Estat Català, sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics», La Veu de Catalunya. Edició del Matí (15 abril 1931), p. 1. Aquest és també el text que figura a l’arxiu del govern de la República catalana. Vegeu «Decrets, nomenaments i ordres dictades pel president de la República catalana, Francesc Macià, durant els dies 15, 16 i 17 d’abril de 1931», Arxiu Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Segona República, c. 343 (14 abril 1931). En canvi, a la proclamació llegida la matinada dels dies 14 a 15 pel capità Reylen, el text (signat pel mateix Macià) parlava de «la República catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica», «República catalana» (14 maig 1931), reproduït a Soldevila (1931: 409).

001-194 TSC 28.indd 49

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Daniel Escribano

endavant, tot i que el Govern de la República catalana atendria els nuclis d’infants que per raó de llengua no poguessin seguir l’ensenyament general. En un afegit transitori, s’indicava que la llengua espanyola s’admetria en els serveis administratius i de justícia en totes les ocasions i circumstàncies en què l’espanyol fos necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre es produïa el règim de traspàs de l’espanyol al català. (Francesc Bonamusa, 2006: 25)

Cal destacar la compatibilitat prevista a l’esborrany entre l’oficialitat del català i el reconeixement de la plena validesa de l’ús del castellà a les relacions amb les administracions i la justícia, la qual cosa suggereix que el concepte d’oficialitat no s’exhauria en el simple reconeixement de drets lingüístics individuals, ans també es projectava sobre els usos lingüístics d’abast general de les institucions públiques, la qual cosa implicava una certa connexió entre llengua oficial i llengua de la col·lectivitat o, si hom ho vol així, «llengua nacional». També cal observar la ubicació dels drets lingüístics reconeguts respecte a l’ús del castellà en una disposició transitòria, per tal com sembla que se’n pot induir que es tractava d’una mesura excepcional, destinada a desaparèixer tan bon punt la plena competència en llengua catalana s’estengués al conjunt de la població del Principat. Aquests criteris, amb alguna rebaixa substancial quant al tractament de la llengua catalana, prefiguraren el règim d’oficialitat lingüística establert al Projecte de l’Es tatut de Catalunya,5 aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat el 14 de juliol de 1931 i avalat pels ajuntaments i en referèndum masculí, el 2 d’agost. En efecte, a l’article cinquè, el projecte estatuent català declarava que «la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya», per bé que «en les relacions amb el Govern de la República serà [Ø] oficial la llengua castellana» (el símbol de conjunt buit és nostre), sense esment a cap mena de cooficialitat en aquest àmbit. Tanmateix, potser no era irrellevant la supressió de l’article definit, que sí que apareixia en la declaració de l’oficialitat del català en l’àmbit territorial de Catalunya. De manera que l’omissió de l’article definit en la referència a l’oficialitat del castellà en les relacions entre tots dos governs potser és interpretable com una oficialitat no exclusiva i, per això, com una via per a no impedir un règim de doble oficialitat en aquest àmbit mitjançant la posterior legislació de desenvolupament. A més de l’àmbit d’ús oficial esmentat reconegut al castellà al Projecte de l’Estatut, hom declarà, al mateix article cinquè, el «dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració» (la cursiva és nostra), la garantia dels quals remetia al desenvolupament que se’n fes a l’Estatut interior de Catalunya. Tanmateix, precisament com a reacció a aquest règim juridicolingüístic (González Ollé, 1978: 262-263), les Corts constituents espanyoles declararen l’oficialitat del castellà a la mateixa llei fonamental de la República6 (art. 4) i imposaren, a l’article segon 5. «Projecte de l’Estatut de Catalunya» (1931), Butlletí de la Generalitat de Catalunya, núm. 6 (17 juliol), p. 103-109. 6. «Constitución de la República española» (1931), Gaceta de Madrid (GM), núm. 344 (10 desembre), p. 1578-1588.

001-194 TSC 28.indd 50

11/07/2018 11:31:59

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística

TSC, 28 (2018) 51

de l’Estatut de Catalunya finalment aprovat, el 9 de setembre de 1932,7 un règim de doble oficialitat, amb àmbits de desoficialització de la llengua catalana (relacions amb les administracions de fora de Catalunya, sense exceptuar les comunicacions amb les ubicades a la resta de territoris de parla catalana; documents públics amb efecte fora de Catalunya; i en processos judicials, si alguna de les parts demanava que s’hi emprés el castellà); i amb una rebaixa de facto del mateix concepte d’oficialitat, que impedia que les administracions en fessin ús exclusiu. Precisament amb l’objectiu de reconèixer algun tipus d’«estatut de preeminència» (Pla Boix, 2005: 207) per a la llengua catalana, el legislador català introduí el concepte de llengua pròpia («La llengua pròpia de Catalunya és la catalana») a l’anunciat Estatut interior de Catalunya,8 aprovat pel Parlament el 25 de maig de 1933 (art. 3), per bé que ni el mateix Estatut interior ni la legislació posterior deduïren cap precepte concret fonamentat en aquest concepte. 2. El marc juridicolingüístic actual a Catalunya i l’Aran Després de la reinstauració de la monarquia i la reforma política ulterior, el manteniment de l’oficialitat obligatòria de l’espanyol al conjunt dels territoris del Regne d’Espanya a la Constitució de 19789 (art. 3), l’estratègia jurídica del legislador de Catalunya i l’Aran per a conferir preeminència a les llengües catalana i occitana ha consistit a a) recuperar el concepte de llengua pròpia, però ara proveint-lo d’un ampli contingut jurídic, i b) minimitzar les implicacions jurídiques del concepte d’oficialitat, el qual, a diferència del que succeïa a la dogmàtica juridicolingüística del catalanisme republicà, ara s’exhaureix en el caràcter de fonament jurídic dels drets lingüístics individuals en les relacions de la ciutadania amb els poders públics i el sector privat. Així, el caràcter de llengua corporativa que abans vèiem com a tret específic de l’oficialitat, irreductible al simple reconeixement de drets lingüístics, aquí es traspassa al concepte de propietat lingüística. El precepte on es percep més clarament el caràcter de fonament normatiu d’aquest concepte és l’apartat segon de l’article segon de la Llei del Parlament 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística,10 d’acord amb el qual, «[e]l català, com a llengua pròpia, és: a) La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l’Administració de la Generalitat, de l’Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals, de l’ensenyament i de la toponímia. 7. GM (1932), núm. 265 (21 setembre), p. 2090-2094. 8. «Estatut interior de Catalunya» (1933), Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 45 (27 maig), p. 655-664. 9. «Constitución española» (1978), Boletín Oficial del Estado (BOE), núm. 311 (29 desembre), p. 29313-29339. 10. «Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística» (1998), Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), núm. 2553 (9 gener), p. 291-297.

001-194 TSC 28.indd 51

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Daniel Escribano

b) La llengua preferentment emprada per l’Administració de l’Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic». Amb una mica menys de claredat, l’apartat primer de l’article vuitè de la Llei 1/2015, de 5 de febrer, del règim especial d’Aran,11 recull el mateix precepte per a l’occità a l’Aran. Tot i que al text no s’esmenta explícitament la propietat com a fonament normatiu, les mateixes Corts espanyoles ordenen d’emprar el català a la «Generalitat, la Administración local y las demás corporaciones públicas de Cataluña, las instituciones y las empresas que dependen de las mismas y los concesionarios de sus servicios […] en sus actuaciones internas y en la relación entre ellos», com també «en las comunicaciones y las notificaciones dirigidas a personas físicas o jurídicas residentes en Cataluña, sin perjuicio del derecho de los ciudadanos a recibirlas en castellano si lo piden», i l’aplicació dels mateixos criteris a l’Aran respecte a l’occità (art. 50 de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya).12 Així mateix, tot i que amb l’esmentada absència fonamentativa, el capítol cinquè de la Llei 1/1998 del Parlament conté una interessant tècnica normativa que prescriu l’ús mínim obligatori del català («almenys, en català») a diversos àmbits del sector privat. (Malauradament, ni aquesta ni cap llei posterior no han estès aquests preceptes respecte a la llengua occitana a l’Aran.) En suma, el concepte de propietat és el fonament jurídic de les disposicions normatives que estableixen l’ús exclusiu, preferent o mínim obligatori del català i l’occità, als seus dominis històrics respectius, per les administracions públiques i entitats privades en llur projecció pública. Tal com apunta Solé i Durany (1996: 108-118), el concepte de propietat lingüística, en el dret lingüístic de Catalunya i l’Aran, funciona com a fonament que l’acosta a la filosofia del principi de territorialitat. El vincle doctrinal entre el concepte de propietat i el principi de territorialitat es mostra de manera clara a l’exposició de motius de la Llei del Parlament de les illes Balears i Pitiüses 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística:13 «L’oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L’oficialitat del castellà, establerta per la Constitució en tot l’Estat, es basa en un estatut personal, a fi d’emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori». Nogensmenys, la mateixa oficialitat del castellà —‌la qual, en realitat, és de base heterònoma, tant a les illes com a Catalunya i l’Aran com al conjunt de l’Estat— i el fet que la ingent legislació lingüística emanada de l’Administració General de l’Estat espanyol també s’hagi d’aplicar en aquests territoris impedeix de parlar d’un règim de caràcter territorial stricto sensu. 11. «Llei 1/2015, de 5 de febrer, del règim especial d’Aran» (2015), DOGC, núm. 6810A, p. 1-64. 12. «Ley orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de autonomía de Cataluña» (2006), BOE, núm. 172 (20 juliol), p. 27269-27310. 13. «Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears» (1986), Butlletí Oficial de les Illes Balears, núm. 15 (20 maig), p. 255-263.

001-194 TSC 28.indd 52

11/07/2018 11:31:59

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística

TSC, 28 (2018) 53

3. Criteris per al règim d’oficialitat lingüística de la República de Catalunya i l’Aran El marc juridicolingüístic actualment vigent a la comunitat autònoma de Catalunya és un punt de partença adequat per a dissenyar el règim d’oficialitat lingüística de la hipotètica República de Catalunya i l’Aran. Això no obstant, la constitució d’una república independent suposaria la remoció de la causa principal que ha determinat els elements heterònoms existents dins el marc actual, per la qual cosa resultaria convenient introduir alguns canvis materials en la normativa lingüística actualment aplicable, com també redefinir el mateix concepte d’oficialitat lingüística. Tot seguit exposem els criteris bàsics que, a parer nostre, caldria establir a la llei fonamental de la República. 3.1. Declaració constitucional i concepte d’oficialitat Des d’alguns sectors de la premsa i la catalanística s’ha proposat d’ometre al text constitucional el règim jurídic d’oficialitat lingüística (Partal, 2013; Els Marges, 2013: 7; Marí, 2015: 250). Tanmateix, potser els proponents d’aquesta opció no són conscients que, mentre el legislador catalanoaranès no regulés aquesta matèria, la legislació lingüística vigent actualment, tant l’autonòmica com l’espanyola, constituiria el dret supletori aplicable, de manera que l’elusió del problema polític que sembla que hom vol evitar és merament aparent. D’altra banda, el fet de relegar el règim d’oficialitat lingüística a la legislació ordinària resulta problemàtic, per tal com suposa deixar-lo a la mercè de les majories parlamentàries conjunturals. És per tot això que resulta recomanable establir el règim lingüístic a la norma suprema de l’ordenament jurídic i, en la línia de les propostes del constitucionalisme català contemporani que hem ressenyat sumàriament, optar per un model de caràcter territorial pel qual l’occità sigui la llengua oficial de l’Aran i la catalana, la de la resta del territori (la Catalunya estricta) i totes dues siguin oficials a les institucions amb jurisdicció sobre el conjunt de la República.14 Així mateix, el títol competencial hauria d’incloure un apartat que establís com d’aplicació obligatòria el règim lingüístic establert pel Conselh Generau d’Aran, o la institució aranesa corresponent, en tota la normativa que hagi de tenir efecte a l’Aran, qualsevulla que sigui l’administració reguladora competent, i en les relacions oficials amb les institucions i la ciutadania de l’Aran. 14. És preferible aquesta fórmula d’oficialitat a les institucions de la República que no l’aplicada a l’oficialitat de l’occità fora de l’Aran que figura a l’apartat cinquè de l’article sisè de la Llei orgànica espanyola 6/2006 i l’apartat tercer de l’article vuitè de la Llei del Parlament 1/2015: «és oficial a Catalunya» (la cursiva és nostra). En realitat, els únics drets reconeguts per la legislació lingüística catalana actual respecte a l’ús de l’occità fora de l’Aran es limiten a les relacions amb les institucions de la Generalitat, tal com recull la lletra c de l’apartat primer de l’article tercer de la Llei del Parlament 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran —‌DOGC (2010), núm. 5745 (29 octubre), p. 79058-79071—, que és el que suggereix l’amfibològica substitució de la preposició de per a.

001-194 TSC 28.indd 53

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Daniel Escribano

El context de sobirania inherent al procés constituent hauria de menar a la derogació de tots els preceptes lingüístics que tenen com a fonament jurídic fets externs a la voluntat de la ciutadania de Catalunya i l’Aran,15 fins i tot si aquests han estat recollits —‌pel mateix principi de jerarquia normativa— a la legislació emanada de les mateixes institucions catalanoaraneses. Així, caldria incloure específicament a l’apartat de disposicions derogatòries l’apartat segon de l’article sisè de la Llei orgànica espanyola 6/2006, l’article tercer de la Llei del Parlament 1/1998 i totes les de contingut anàleg. Així mateix, a les disposicions finals caldria establir una reinterpretació de la legislació supletòria per la qual tots els preceptes relatius a llengües oficials s’han d’entendre complerts amb l’ús del català i l’occità, a les regions lingüístiques respectives. En aquest context, seria preferible recuperar el concepte d’oficialitat del constitucionalisme català contemporani, d’acord amb el qual aquesta no s’exhaureix en el reconeixement de drets lingüístics individuals, ans opera com a fonament jurídic dels usos lingüístics de les administracions públiques i les entitats privades en llur dimensió pública. De manera que el concepte de llengua pròpia resultaria accessori, atès que els seus atributs jurídics es traspassarien al d’oficialitat. També resultaria superflu el fet de consignar cap deure lingüístic ciutadà amb caràcter general —‌introduït pel legislador espanyol de manera exclusiva i explícitament excloent respecte al castellà a l’article quart de la Constitució espanyola de 1931—, per tal com, en la dogmàtica proposada, la inexistència de dret a al·legar ignorància de l’idioma en les comunicacions oficials que s’hi emetin16 (amb l’excepció dels casos previstos en el dret lingüístic internacional) derivaria de la mateixa oficialitat (Puig Salellas, 1986: 115; Milian i Massana, 2007: 318). 15. I el fet que la ciutadania de Catalunya i l’Aran hagi aprovat en referèndum la Constitució espanyola de 1978 i les lleis orgàniques d’autonomia no alteren aquesta realitat heterònoma. D’antuvi, perquè totes tres són lleis emanades de les Corts espanyoles. En segon lloc, perquè suposen la màxima concessió a què aquestes estaven disposades a arribar i tenen com a fonament polític factual la correlació de forces en un context de transició des d’un règim dictatorial que havia liquidat l’autonomia catalana anterior per la força de les armes i on una proposta com la que exposem aquí resultava del tot inviable políticament, per la qual cosa ni tan sols fou presentada. En realitat, com hem vist, l’estratègia de la majoria de forces polítiques catalanes consistí a reprendre el concepte de llengua pròpia com a via per a introduir un cert element de territorialitat en el marc juridicolingüístic català. En tercer lloc, quan els ciutadans (homes) catalans tingueren oportunitat d’expressar-se directament sobre un text elaborat per llurs pròpies institucions quedà prou clar quines eren llurs preferències: el Projecte de l’Estatut de Catalunya aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, que no preveia l’oficialitat del castellà amb caràcter general, fou avalat per la totalitat dels ajuntaments del Principat i pel 99,45 % dels electors que participaren al plebiscit del 2 d’agost de 1931 (el 74,72 % del cens). Vegeu «Estatuto de Cataluña, presentado a las Cortes por el Sr. Presidente del Consejo de Ministros», Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española (1931), núm. 22 (18 agost), apèndix 1, p. 1-7. Les dades amb els resultats dels plebiscits, a la p. 7. En aquest cas, el conflicte entre les institucions i els ciutadans catalans i les institucions espanyoles es visualitzà perspícuament amb la imposició de la doble oficialitat, amb àmbits de desoficialització del català, sense cap legitimació plebiscitària ulterior. 16. Que és la interpretació de la doctrina del concepte de deure de coneixement (Puig Salellas, 1986: 117).

001-194 TSC 28.indd 54

11/07/2018 11:31:59

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística

TSC, 28 (2018) 55

En cas que el model d’organització territorial de la República fos de caràcter federal o confederal, la Constitució de Catalunya i l’Aran s’hauria de limitar a a) consignar com a oficials les llengües declarades com a tals a les constitucions dels estats i b) prescriure l’observança dels usos lingüístics fixats a la legislació dels estats en les relacions de les institucions federals o confederals amb les dels estats i amb la ciutadania. Quant a les constitucions dels estats, la nostra proposta consistiria que la Constitució de l’Aran declarés l’occità com la llengua oficial, i la Constitució de Catalunya, el català. Fora també a les constitucions dels estats on haurien de figurar les disposicions addicionals, transitòries i derogatòries adés esmentades, com també els drets lingüístics a què tot seguit ens referirem. 3.2. Drets lingüístics dels parlants d’altres idiomes La viabilitat política d’un règim d’oficialitat lingüística de caràcter territorial requereix el reconeixement, si més no transitori, de drets lingüístics individuals per als ciutadans de llengua habitual espanyola i, en la mesura del possible, també als parlants d’altres idiomes. Ja hem vist que això no suposaria cap novetat respecte a les propostes juridicolingüístiques del catalanisme republicà i, com hem vist en l’afegit transitori de l’esborrany del govern de la República catalana i en l’article cinquè del Projecte de l’Estatut de Catalunya, el reconeixement del dret a emprar el castellà amb plena eficàcia jurídica i, eventualment, a rebre-hi correspondència, no implica que aquest idioma sigui oficial. Quant a la seva consignació constitucional, n’hi hauria prou que la llei fonamental de la República (o les dels estats) anunciés, preferentment en una disposició addicional, el mandat de regular en la legislació ordinària els drets lingüístics dels parlants d’idiomes no oficials i, en l’apartat de disposicions transitòries, declarés com d’aplicació supletòria els drets reconeguts als articles 33 de la Llei orgànica espanyola 6/2006 i 4 de la Llei del Parlament 1/1998, reformats en la disposició final corresponent afegint-hi «i l’espanyol» a les mencions de les «llengües oficials». De tal manera que el constituent no prejutjaria si aquests drets tindrien caràcter permanent o perdrien vigència quan el procés d’adquisició de competència en l’idioma oficial de la regió lingüística corresponent s’hagués estès al conjunt de la població. 4. Espanyol, llengua oficial? La garantia dels drets lingüístics individuals en els termes exposats s’adequa, i fins i tot supera, les exigències derivades de la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals17 (art. 5.2, 6.3.a i e), el Pacte interna17. «Convention de sauvegarde des Droits de l’Homme et des Libertés fondamentales telle qu’amendée par les Protocoles n° 11 et n° 14» (4 octubre 1950) (en línia), <https://www.coe.int/en/web/conventions/ full-list/-/conventions/rms/0900001680063776> (consulta: 23 abril 2017).

001-194 TSC 28.indd 55

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Daniel Escribano

cional dels drets civils i polítics18 (art. 14.3.a i f ) i la Convenció sobre els drets de l’infant19 (art. 40.2.VI). En l’estadi actual del dret internacional, els drets lingüístics reconeguts pels tractats no són susceptibles de determinar el règim d’oficialitat lingüística dels estats, de la mateixa manera que el vessant lingüístic de l’exercici dels drets fonamentals es troba restringit materialment pels marcs juridicolingüístics en què s’exerceixen. Tal com afirma Eva Pons (2015: 160), «[e]n la normativa internacional no hi ha un criteri vinculant que obligui a declarar una o més llengües oficials en un marc estatal determinat», de manera que «[l]a declaració d’oficialitat lingüística és expressió d’un acte de sobirania (o bé, després de l’habilitació en la Constitució estatal, un acte derivat de l’autonomia d’entitats territorials) i, com a tal, no està subjecta a directrius procedents del dret internacional». Seguint aquesta mateixa autora (2015: 160), «[e]ntre els criteris doctrinals que poden orientar la decisió relativa a l’oficialització de les llengües, el de la historicitat sol tenir un paper fonamental, sobretot en els casos de manteniment sostingut de l’ús de la llengua per la població assentada en el territori al llarg dels segles». I l’espanyol no compleix aquesta condició, tal com palesa l’aplicació exclusiva al català i l’occità del concepte de llengua pròpia de Catalunya i l’Aran, respectivament, a la mateixa legislació lingüística avui dia vigent. En aquest sentit, la mateixa condició de llengües de màxima historicitat de les llengües catalana i occitana al seu domini respectiu es pot considerar condició suficient per a justificar-ne l’oficialitat única territorialitzada, sempre que la fixació d’aquest marc juridicolingüístic sigui conseqüència d’un procés de decisió col·lectiva de caràcter democràtic i la seva aplicació respecti els drets individuals en l’àmbit privat i els drets lingüístics individuals esmentats. Per contra, l’oficialitat actual de l’espanyol a Catalunya i l’Aran és un fet extern a la decisió de les seves institucions, confirmat per la Constitució espanyola vigent i que la mateixa Llei orgànica 6/2006 vincula al fet que «es la lengua oficial del Estado español» (art. 6.2). Sembla induïble, doncs, que el mateix legislador assumeix que, quan desaparegui aquesta vinculació amb l’Estat espanyol, desapareixerà també la causa al·legada perquè l’espanyol sigui oficial o, si més no, s’hauria d’argumentar a partir d’altres fonaments. I cal fer notar que el fet de mantenir l’oficialitat de l’espanyol implicaria de mantenir també el deure de saber-ne per a tota la població. Per contra, si els drets a emprar l’espanyol i rebre-hi correspondència en les relacions amb les administracions públiques s’institueixen com a drets extrínsecs a l’oficialitat, a) la població hispanòfona no perd drets actualment reconeguts, i b) la resta de ciutadans guanya llibertat lingüística, especialment la seva descendència, que podrà decidir amb més llibertat quins idiomes vol aprendre, a banda de l’oficial de la seva regió lingüística. Altrament, el fet d’al·legar que l’espanyol ha esdevingut l’idioma majoritari a Catalunya i l’Aran com a argument per a reconèixer-ne l’oficialitat és una fal·làcia natura18. «International Covenant on Civil and Political Rights» (16 desembre 1966) (en línia), <http:// www.ohchr.org/en/professionalinterest/pages/ccpr.aspx> (consulta: 23 abril 2017). 19. «Convention on the Rights of the Child» (20 novembre 1989) (en línia), <http://www.ohchr.org/ en/professionalinterest/pages/crc.aspx> (consulta: 23 abril 2017).

001-194 TSC 28.indd 56

11/07/2018 11:31:59

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística

TSC, 28 (2018) 57

lista que implica legitimar les conseqüències d’un procés de minorització lingüística. I si aquest argument es pretén adduir en benefici de la diversitat lingüística, es tracta d’una incongruència major, perquè els processos de substitució lingüística es caracteritzen precisament pel fet que l’idioma substituïdor esdevé majoritari en el mateix domini territorial de la llengua recessiva (Dressler, 1988: 1556), per la qual cosa és justament des del punt de vista ecolingüístic que més cal rebutjar el reconeixement oficial dels idiomes expansius més enllà de llur domini històric. Igualment, si es pretén legitimar la situació sociolingüística actual apel·lant als moviments migratoris de la segona meitat del segle xx, caldrà recordar que la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries20 no reconeix com a tals les dels immigrants (art. 1.a.ii). De manera que, si el fet d’ésser llengua d’immigració ni tan sols és, segons la lletra del tractat internacional, una condició suficient per a ésser reconeguda com a «regional» o «minoritària», resultaria un fonament encara menor per a sostenir el màxim reconeixement juridicopolític que suposa l’oficialitat. Altrament, la composició demolingüística de Catalunya i l’Aran no hauria de considerar-se tan problemàtica per a aplicar un règim lingüístic com el que aquí es proposa, tant perquè a) no elimina cap dret individual reconegut actualment —‌ans només simplifica i dona més coherència a la dogmàtica en què se sosté—, i b) el fet que les llengües oficials no siguin (encara) les de la majoria de la població no fora cap novetat en el dret lingüístic comparat. En realitat, no cal ni tan sols que sortim del domini lingüístic català per a trobar-ne un exemple. En efecte, la Constitució d’Andorra21 també declara el català «llengua oficial de l’Estat» (art. 2), tot i que el primer any de què hom disposa de dades demolingüístiques, el 1995, dos anys després de l’aprovació de la Constitució, era la llengua inicial de només el 37,5 % de la població del Principat (Sorolla Vidal, 2016: 38). 5. Conclusions Els criteris que, a parer nostre, haurien d’informar el règim d’oficialitat lingüística de la República de Catalunya i l’Aran haurien d’ésser a) el màxim reconeixement juridicopolític de les llengües catalana i occitana, amb l’objectiu de garantir-ne la plenitud funcional i el màxim ús social possible als dominis territorials respectius, i b) el respecte dels drets lingüístics individuals reconeguts a la legislació vigent actualment, si més no mentre el procés de difusió de la competència en l’idioma de la regió lingüística no s’hagi generalitzat. Considerant les propostes del constitucionalisme català contemporani i la mateixa legislació lingüística catalana vigent, pensem que un model de doble oficialitat territorialitzada, atenuat pel manteniment, transi20. «European Charter for Regional or Minority Languages» (5 novembre 1992) (en línia), <https:// rm.coe.int/CoERMPublicCommonSearchServices/DisplayDCTMContent?documentId=09000016800 7bf4b> (consulta: 23 abril 2017). 21. «Constitució del Principat d’Andorra» (1993), Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, núm. 24 (4 maig), p. 448-458.

001-194 TSC 28.indd 57

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Daniel Escribano

tori o no, dels drets lingüístics individuals reconeguts actualment, fora l’opció que s’adequaria en grau més alt a aquests objectius. Els trets característics bàsics d’un tal règim serien: a) la declaració, a la mateixa Constitució de la República, de l’oficialitat territorialitzada de les llengües catalana i occitana (o de l’oficialitat separada de cadascuna, a les constitucions dels estats, en cas d’optar per un fórmula federal o confederal, amb la doble oficialitat per a les institucions comunes); b) la definició del concepte d’oficialitat de manera que inclogui les implicacions jurídiques assignades al concepte de llengua pròpia en el dret lingüístic actualment vigent a Catalunya i l’Aran, amb la supressió consegüent d’aquest últim concepte; c) el mandat al legislador, consignat preferentment en una disposició addicional, de regular en la legislació infraconstitucional els drets lingüístics per als parlants d’idiomes no oficials, amb la ratificació transitòria dels drets lingüístics reconeguts en la legislació actual per a les relacions amb les administracions públiques i entitats que en depenen, amb el benentès que es tracta de drets extrínsecs a l’oficialitat. Atès que el dret internacional actual no preveu cap mecanisme per a dissenyar el règim d’oficialitat lingüística dels estats, l’únic requisit exigible per a establir un règim d’aquest tipus és que sigui la conseqüència d’un procés de decisió de caràcter democràtic, condició que no compleix el règim actualment vigent, per tal com l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya i l’Aran és un fet extern a la decisió de les institucions i el poble de Catalunya i l’Aran. 6. Agraïments Una versió d’una extensió inferior a la meitat d’aquest text es penjà com a apunt al blog de la Revista de Llengua i Dret. L’autor agraeix a Eva Pons i Agustí Pou els comentaris i aportacions que hi feren. Bibliografia esmentada Bonamusa, Francesc (2006). «Presidència (1931-1939)». A: Bonamusa, Francesc (dir.). Generalitat de Catalunya: Obra de govern 1931-1939 [I]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència. Dressler, Wolfgang (1988). «Spracherhaltung – Sprachverfall – Sprachtod». A: Ammon, Ulrich; Dittmar, Norbert; Mattheier, Klaus J.; Trudgill, Peter (ed.). Sociolinguistics: An international handbook of the science of language and society = Soziolinguistik: Ein internationales Handbuch zur Wissenschaft von Sprache und Gesellschaft. Nova York; Berlín: De Gruyter, p. 1551-1563. González Ollé, Fernando (1978). «El establecimiento del castellano como lengua oficial». Boletín de la Real Academia Española, tom lviii, quadern ccxiv (maig-agost), p. 231282.

001-194 TSC 28.indd 58

11/07/2018 11:31:59

Criteris per al règim d’oficialitat lingüística

TSC, 28 (2018) 59

Els Marges (2013). «País amb llengua oficial o país amb llengua?», núm. 101 (tardor), p. 7. [Editorial] Marí, Isidor (2015). «Notes sobre l’ordenament lingüístic d’una Catalunya sobirana. Quin model? Quin procés?». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, núm. 21 (abril), p. 237253. Milian i Massana, Antoni (2007). «El règim jurídic de la llengua catalana amb l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979: balanç i perspectives». Revista de Llengua i Dret, núm. 47 (juny), p. 307-349. Parijs, Philippe van (2011). Linguistic justice for Europe and for the world. Oxford: Oxford University Press. Partal, Vicent (2013). «La meua proposta: cap llengua oficial». Vilaweb [en línia] (13 maig). <http://www.vilaweb.cat/editorial/4114469/meua-proposta-cap-llengua-oficial.html> [Consulta: 23 abril 2017]. Pla Boix, Anna M. (2005). «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l’estatut d’oficialitat del català». Revista de Llengua i Dret, núm. 43 (juliol), p. 179-211. Pons, Eva (2015). L’oficialitat lingüística: Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Puig Salellas, Josep Maria (1986). «La doble oficialitat lingüística del Tribunal Constitucional». Revista de Llengua i Dret, núm. 8 (desembre), p. 105-136. Soldevila, Ferran (1931). «La República a Catalunya». Revista de Catalunya, núm. 69 (maig). Solé i Durany, Joan Ramon (1996). «El concepte de llengua pròpia en el dret i en la normalització de l’idioma a Catalunya». Revista de Llengua i Dret, núm. 26 (desembre), p. 95-120. Sorolla Vidal, Natxo (2016). «Context demogràfic i econòmic. L’evolució de la comunitat lingüística». A: Observatori de la Llengua; Xarxa Cruscat. IX Informe sobre la situació de la llengua catalana (2015) [en línia]. Barcelona: Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua, p. 11-55. <http://blogs.iec.cat/cruscat/wp-content/uploads/sites/15/2016/ 11/informe2015.pdf> [Consulta: 18 maig 2017].

001-194 TSC 28.indd 59

11/07/2018 11:31:59

001-194 TSC 28.indd 60

11/07/2018 11:31:59

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 61-75 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.143 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa Language and symbolic power: argument analysis of newspaper editorials Rosa Urtasun Gorriz Escola Superior de Música de Catalunya Data de recepció: 14 de març de 2017 Data d’acceptació: 24 d’agost de 2017

Resum En aquest text s’analitzen arguments apareguts en editorials de premsa des del punt de vista de la legitimitat atribuïda a les llengües catalana i castellana amb relació a l’elaboració de lleis lingüístiques a Catalunya. Es parteix d’una idea de legitimitat que incorpora aquella realitat donada per descomptat, que es considera com a forma normal, amb el reconeixement tàcit d’un ordre o la manca de reconeixement de la seva arbitrarietat. L’anàlisi dels textos es realitza des de les estratègies d’argumentació i els raonaments utilitzats a les línies editorials dels diaris en la defensa d’opinions. Paraules clau: llengua i poder simbòlic, legitimitat, anàlisi d’arguments. Abstract This paper analyzes arguments which appeared in newspaper editorials from the point of view of the legitimacy attributed to the Catalan and Spanish languages in relation to the development of language laws in Catalonia. The concept of legitimacy incorporates the reality that is taken for granted, which is considered as normal, with the tacit recognition of a certain order or the absence of recognition of its arbitrariness. The analysis of texts is carried out on the basis of the strategies of argumentation and reasoning used in newspaper editorials in the defense of opinions. Keywords: language and symbolic power, legitimacy, argument analysis.

1. Introducció

xisteixen diferents tipus de poder. Des de la sociologia, i en concret des de l’obra de Bourdieu, es diferencien diversos tipus de capital com a base de l’establiment de les relacions de poder. Parlem de capital econòmic, social, cultural o simbòlic com a principals espècies de capital (Bourdieu, 1985, 1991, 1999a i 1999b). Correspondència: Rosa Urtasun Gorriz. Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Departament de Teoria, Composició i Direcció. Edifici de l’Auditori. Carrer de Padilla, 155. 08013 Barcelona. A/e: rosa.urtasun@esmuc.cat.

001-194 TSC 28.indd 61

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

En el present article ens centrarem en el poder simbòlic com aquell tipus de poder lligat al reconeixement i a la capacitat de crear realitat social. A partir del concepte de poder simbòlic parlarem de legitimitat entesa com a reconeixement d’una autoritat. Però també com a realitat que es considera normal, de sentit comú, evident. L’observació d’aquesta realitat implícita parteix de la concepció que «allò que és socialment poderós és allò que es dóna per descomptat, que funciona com a evidència, que no cal que sigui discutit. Que funciona de manera invisible» (Cardús i Ros, 2009: 19). El poder simbòlic depèn de la xarxa de relacions i del reconeixement en la construcció de representacions de la realitat i de la seva consideració com a legítimes: «com a poder de constituir allò donat per l’enunciació […] no s’exerceix sinó si ell és reconegut, és a dir, desconegut com a arbitrari» (Bourdieu, 1999b: 71). Com a poder «de l’ordre de la creença», de la «percepció» i «apreciació», del «coneixement» i «reconeixement» (Bourdieu, 2002: 248), s’articula —‌a nivell discursiu— a través d’arguments i d’afirmacions sobre la realitat que promouen, justifiquen o legitimen un estat de coses. Observarem la legitimitat des del punt de vista dels procediments discursius a través dels quals es construeix o es reforça el reconeixement d’una autoritat i la concepció d’un estat de coses com a normal, evident, de sentit comú. En aquesta línia, l’objectiu concret és analitzar estratègies argumentatives com a mecanismes a través dels quals es construeixen i difonen diverses visions de la realitat social. Analitzarem fragments d’editorials de premsa relacionats amb tres aspectes: a) atribució d’autoritat a lleis lingüístiques en moments puntuals, b) representació de les relacions de poder en alguns mitjans estatals amb relació a l’Estatut d’autonomia de Catalunya i c) el relat imposició/convivència en la normalització de la llengua catalana. Aquests punts vindran precedits d’un breu esbós metodològic. Com a conclusió farem algunes reflexions vinculades als exemples analitzats. 2. Metodologia Les observacions d’aquest text deriven d’una tesi doctoral centrada en la legitimitat atribuïda a les llengües catalana i castellana a la premsa amb relació a lleis lingüístiques a Catalunya. Com a part de les hipòtesis es parteix d’una deslegitimació de l’exercici del poder autonòmic en regulació lingüística, d’una naturalització de les lleis estatals, i de la utilització a la premsa feta a Catalunya de les idees de consens i convivència com a eix principal dels debats. La metodologia es basa en l’anàlisi qualitativa de textos. El corpus d’anàlisi de la tesi consisteix en una selecció d’editorials publicats per La Vanguardia, El Periódico, l’Avui, El País, El Mundo i l’ABC coincidint amb l’aprovació de la Llei de normalització lingüística (1983), el procés d’elaboració de la Llei de política lingüística (1997), la tramitació de l’Estatut al Congrés dels Diputats (començament de 2006), i amb la publicació de sentències del Tribunal Constitucional sobre la Llei de normalització (1986), el model educatiu català (1994) i l’Estatut (2010).

001-194 TSC 28.indd 62

11/07/2018 11:31:59

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

TSC, 28 (2018) 63

Taula 1 Distribució dels editorials en el temps1 1983

1986

La Vanguardia 1 (E3)

1994

1997

2006

2010

Total

1 (E39)

2 (E42, E47)

1 (E53)

Inici

Debat

Aprovació

1 (E11)

1 (E20)

2 (E22, E28)

El Periódico

2 (E4, E5)

1 (E12)

1 (E17)

2 (E23, E29)

1 (E36)

2 (E46, E48)

1 (E54)

Avui

2 (E1, 1 (E9) 1 E6) (E13)

1 (E18)

2 (E24, E30)

1 (E34)

2 (E43, E49)

1 (E55)

El País

2 (E2, 1 (E8) 1 E7) (E14)

1 (E21)

2 (E27, E32)

1 (E37)

1 (E41)

1 (E56)

2 (E31, E33)

1 (E35)

4 (E40, E45, E51, E52)

1 (E57)

1 (E10)

El Mundo

1 (E15)

ABC

1 (E16)

1 (E19)

2 (E25, E26)

1 (E38)

2 (E44, E50)

1 (E58)

Total

Font: Elaboració pròpia.

La concreció de les hipòtesis es realitza en una primera exploració del corpus en què es delimiten categories temàtiques com a eines de selecció i classificació de fragments de text. Els textos s’analitzen individualment des del punt de vista argumentatiu per ser observats posteriorment en les seves relacions amb altres textos.2 Com a principal eina d’anàlisi es fan servir els esquemes de la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1989). Aquests esquemes consisteixen en diferents procediments o tècniques d’argumentació utilitzats en la defensa d’una tesi o conclusió. Tipifiquen diverses formes d’articular una selecció de fenòmens a través de tècniques d’enllaç i dissociació. Els esquemes d’enllaç estableixen un vincle entre dos elements amb tres tipus de procediments genèrics: a) els esquemes quasilògics adapten fenòmens de la realitat a models formals; b) els esquemes basats en l’estructura del que és real vinculen un element estable, observable, a un judici que es vol pro1. Per a la llista d’editorials, vegeu la bibliografia. 2. La classificació i relació entre continguts es realitza amb el suport del programa d’anàlisi qualitativa de textos Atlas.ti.

001-194 TSC 28.indd 63

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

moure, i c) els esquemes que fonamenten l’estructura del que és real creen nous significats establint un vincle entre fenòmens diferenciats. La dissociació genera una ruptura o una separació entre allò que anteriorment formava un tot. Taula 2 Esquemes de la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca ESQUEMES D’ARGUMENTACIÓ ENLLAÇ

DISSOCIACIÓ

Basats en l’estructura del que és real

Quasilògics

Que fonamenten l’estructura del que és real

Ruptura d’enllaç Dissociació de nocions

Successió

Coexistència Exemple

Contradicció Nexe causal

La persona

i incompatibilitat

Il·lustració

Nexe pragmàtic

i els seus actes

Model i antimodel

Fi i mitjans

Autoritat

Analogia

Malbaratament

Discurs com a acte

Metàfora

Ridícul Identitat i definició Regla de la justícia Direcció

Reciprocitat Superació

Transitivitat Inclusió de la part en el tot Divisió del tot en les seves parts Comparació Sacrifici Probabilitats

de l’orador El grup i els seus membres L’acte i l’essència Enllaç simbòlic Doble jerarquia aplicada a enllaços de coexistència Diferències de grau i ordre

Font: Elaboració pròpia.

Els esquemes d’argumentació són una eina que explicita el plantejament de l’autor del text. Cada tipus d’esquema incorpora una visió de la realitat, ja que comporta una selecció de fets o esdeveniments i una forma concreta d’articular-los. En aquest text mostrarem l’aplicació dels esquemes de la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca com a categories d’anàlisi que ajudin a precisar els mecanismes que constitueixen una interpretació de la realitat. 3. Anàlisi 3.1. Legislació lingüística i legitimitat La Constitució ha marcat des de l’inici de la democràcia el sostre en les aspiracions de normalització de la llengua catalana. Tanmateix, en textos que estableixen els

001-194 TSC 28.indd 64

11/07/2018 11:31:59

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

TSC, 28 (2018) 65

principis sobre els quals es governa un estat, la llei pot mostrar certs marges per a la interpretació. En el cas de l’Estat espanyol, la interpretació en matèria de llengües s’ha mostrat més aviat restrictiva des del començament de la democràcia, com es pot observar amb la sentència que publica el Tribunal Constitucional l’any 1986 sobre les lleis de normalització catalana, basca i gallega. Coincidint amb aquest dictamen, El País va publicar un editorial en què, parafrasejant continguts de la llei, expressava la prohibició que les llengües cooficials siguin d’obligat coneixement: […] la Constitución. Ésta establece de forma bien clara que las lenguas de las comunidades autónomas son objeto de protección y de derechos, pero no de obligaciones por parte de los ciudadanos. […] La prioridad […del castellano] es reconocida de manera explícita por la sentencia, cuando dice: «sólo del castellano se establece constitucionalmente un deber individualizado de conocimiento, y con él, la presunción de que todos los españoles lo conocen». Es decir, que si es un derecho de catalanes, gallegos y vascos el conocer y usar sus respectivas lenguas y un deber del Estado el protegerlas, sólo el castellano es de obligatorio y presumible conocimiento por parte de todos los españoles. (El País, 26 juny 1986)

La prohibició deriva d’una interpretació de l’article 3 de la Constitució en què l’absència d’obligació es tradueix en prohibició, és a dir, que allò que no apareix explícitament a la llei vol dir que és prohibit. A la literatura acadèmica podem trobar aquesta equivalència entre absència d’obligació i prohibició a l’anàlisi que fa John Elster (1995) del llibre The yawning heights, d’Alexander Zinoviev. Elster identifica la distinció lògica entre la negació interna i la negació externa com el «principi organitzador» d’aquesta obra en la qual l’autor rus realitza una crítica de la societat soviètica. Segons Elster, la tesi central del llibre és que la irracionalitat dels règims es troba en la confusió entre negació interna i negació externa. A l’anàlisi de Zinoviev, «el tret fonamental de [la llei] és confondre la no obligació amb la prohibició» (Elster, 1995: 100), i cita Elster de l’autor rus: «en una societat racional “ha d’establir-se una distinció entre l’absència d’una norma i l’existència d’una norma de negació” (The yawning heights, p. 618), però en Ibansk3 l’absència d’una obligació normalment implica la presència d’una prohibició, a menys que s’estableixi clarament el contrari» (Elster, 1995: 100). Les negacions interna i externa presenten diferències importants en contingut: de l’afirmació «necessàriament p» tenim la negació externa «no necessàriament p» i la negació interna «necessàriament no p» (Elster, 1995: 87). Aplicat a l’obligació de conèixer les llengües cooficials tenim com a negació externa l’absència d’obligació (no necessàriament obligat) i com a negació interna la prohibició (necessàriament no obligat). En el cas de la Constitució, davant un aspecte encara no regulat (negació externa o absència d’obligació), el Tribunal Constitucional dictamina una prohibi3. Ibansk és el país imaginari descrit a The yawning heights com a representació caricaturitzada de la societat soviètica.

001-194 TSC 28.indd 65

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

ció. La lògica de la negació interna aplicada a tota la legislació es traduiria en el fet que només es podria fer allò que fos obligatori per llei. A la sentència del Constitucional de 1986 el reconeixement d’una autoritat es posa al servei d’una interpretació irracional; l’argument d’autoritat és forçat fins al punt d’afirmar una prohibició no present a la llei. En canvi, amb lleis per a la normalització del català l’atribució d’autoritat es mostra, en alguns casos, limitada. Assenyalem dos fragments extrets dels editorials que publica La Vanguardia amb l’aprovació de la Llei de normalització (1983) i de la Llei de política lingüística (1998): Pues si la Generalitat se limita a la protección de las ediciones y, en general, de las actividades culturales en catalán o la extiende tanto que venga a perjudicar las expresiones de la vida catalana en castellano […] dará al Gobierno de Madrid la mejor ocasión de que sean los mismos catalanes los que pidan de él la ayuda que les permita vivir en la unidad de mercado que es España. (La Vanguardia, 9 abril 1983) El presidente Jordi Pujol acierta cuando dice que la convivencia es el mejor bien que tiene Cataluña. Precisamente por eso es por lo que es obligado que la ley sea administrada con amplitud de miras. (La Vanguardia, 3 gener 1998)

En el cas de la Llei de normalització, La Vanguardia adverteix la Generalitat de la intenció de demanar «ajuda» a Madrid si les subvencions afecten el seu negoci. Aquesta acció suposa un intent, per part d’una empresa privada, de condicionar una llei que afecta la societat en el seu conjunt. Amb la Llei de política lingüística, l’editorial de La Vanguardia demana, en nom de la convivència, que la Llei sigui aplicada amb «amplitud de miras». La demanda, més enllà del seu contingut concret —‌no expressat de forma explícita al text—, suggereix una aplicació de la llei diferent d’allò que ha acordat el Parlament. 3.2. Representació de les relacions de poder en mitjans estatals: Estatut i Constitució Amb la tramitació de l’Estatut al Congrés dels Diputats (començament de 2006) trobem en editorials publicats pels diaris ABC i El Mundo una interpretació que capgira les relacions de poder entre els governs estatal i autonòmic. Aquest plantejament representa un canvi d’estratègia amb relació a l’aprovació de la Llei de normalització i al procés d’elaboració de la Llei de política lingüística. Partint de les observacions del corpus d’anàlisi es pot afirmar que, en general, la intervenció de la premsa estatal en lleis catalanes s’incrementa amb el temps, passant d’una acció limitada amb l’aprovació de la Llei de normalització (1983) a una intervenció clara en el procés d’elaboració de la Llei de política lingüística (1997); intervenció que amb la tramitació de l’Estatut al Congrés (2006) es justifica, en el cas de l’ABC i d’El Mundo, en considerar les lleis catalanes una qüestió que afecta l’Estat.

001-194 TSC 28.indd 66

11/07/2018 11:31:59

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

TSC, 28 (2018) 67

El plantejament utilitzat per l’ABC i El Mundo amb la tramitació de l’Estatut al Congrés incorpora la idea de greuge per part del Parlament a institucions estatals. Els recursos utilitzats per aquests dos diaris mostren un ús combinat de l’esquema d’inclusió de la part en el tot i de l’argument de la direcció, on el primer correspon a la concepció de les relacions polítiques entre Catalunya i el Govern de l’Estat i el segon, a la previsió de conseqüències futures. L’argument d’inclusió de la part en el tot tracta un fenomen com un conjunt format per parts a les quals atribueix una certa diferenciació per poder establir els seus límits, però al mateix temps una homogeneïtat que permeti agrupar-les en un conjunt. Amb aquest esquema «s’analitzen les relacions que permeten una comparació quasi matemàtica entre el tot i les parts. Això fa possible que es presentin argumentacions fonamentades en l’esquema “el que val pel tot val per la part”» (Perelman i Olbrechts- Tyteca, 1989: 359). Per la seva banda, l’argument de la direcció és un tipus d’enllaç causal amb què una acció es considera el desencadenant d’una sèrie d’esdeveniments que portaran a conseqüències negatives. Les implicacions d’aquest argument són la cadena d’esdeveniments o «l’existència d’un seguit d’etapes cap a un objectiu determinat, temut la majoria de vegades» i la dificultat o impossibilitat d’aturar-se un cop situat en la via que porta al final advers (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989: 439). Les respostes comunes a l’argument de la direcció se centren en aquestes dues implicacions: a) qüestionar la relació causal entre els elements de la cadena d’esdeveniments o b) mostrar que existeix la possibilitat d’aturar-se després de fer el primer pas. Al plantejament de l’ABC i El Mundo, partint de la concepció de les relacions polítiques entre Catalunya i l’Estat des de l’esquema del tot i les seves parts, es considera que es produiran conseqüències negatives si s’aprova a les Corts l’Estatut sortit del Parlament català (argument de la direcció). L’anàlisi de la situació és que l’Estatut generarà una sèrie de canvis a les parts («endosa al resto de autonomías extensiones competenciales») que provocaran un canvi en el conjunt («va a forzar cambios en la legislación estatal […] que afectan a la integridad política del Estado» [ABC, 16 febrer 2006]; «Rajoy volvió a insistir en que hay que reformar la Constitución para fijar las competencias del Estado y evitar que sean los Estatutos quienes las determinen» [El Mundo, 10 març 2006]). De la visió d’aquests dos diaris es poden ressaltar algunes implicacions. Des del plantejament de l’argument de la direcció, l’Estatut català (ABC) o els estatuts (El Mundo) constitueixen el factor que generarà la cadena d’esdeveniments, el final de la qual es considera negatiu; per tant, són els responsables d’una situació que es defineix com a problemàtica. En aquesta interpretació s’inverteixen les relacions efectives de poder, donant entenent que la decisió d’estendre competències a les autonomies, i el poder de fer-ho, procedeix del poder polític català (ABC) o dels estatuts (El Mundo). D’altra banda, plantejar la situació des d’un esquema d’inclusió de la part en el tot iguala les parts que formen el conjunt, el que porta a considerar que totes han de rebre necessàriament el mateix tracte. L’afirmació de l’ABC implica que inevitablement (com una conseqüència aliena a la política) totes les comunitats autònomes han de tenir les mateixes competències que Catalunya.

001-194 TSC 28.indd 67

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

Les accions discursives de l’ABC i d’El Mundo van dirigides a justificar una intervenció sobre una llei, l’àmbit d’aplicació de la qual es correspon amb una autonomia. La intervenció es justifica en les conseqüències negatives que tindrà per a l’Estat. És a dir, la resposta en forma d’intervenció es justifica en una acció anterior (un atac) que afecta allò que es considera propi (les institucions estatals) en el sentit de propietat. 3.3. La política lingüística a Catalunya: el relat imposició/convivència En el procés d’elaboració de la Llei de política lingüística produït al llarg del 1997, les idees d’imposició, consens i convivència constitueixen un dels principals eixos dels debats. Les idees d’imposició (com a exercici no legítim del poder legislatiu), de consens (polític) i de convivència (social) es vinculen en un mateix relat que apareix representat de forma parcial i amb diversos enfocaments depenent del posicionament de l’autor del text: la imposició del català és una acció il·legítima ja que vulnera drets fonamentals, com ara la llibertat o la igualtat; de resultes de la vulneració d’aquests drets es produeix una manca de consens i el perill de crear conflicte o fractura social, conseqüència negativa que ha de ser evitada no elaborant cap llei (El País, El Mundo i l’ABC) o rebaixant els seus aspectes preceptius (La Vanguardia i El Periódico). El relat imposició/convivència es construeix a partir de tres recursos argumentatius: a) la dissociació de nocions, b) l’esquema de l’acte i l’essència, i c) l’enllaç causal. Es parteix d’una dissociació de nocions amb què es focalitzen només els aspectes preceptius de la llei obviant-ne d’altres, com ara el paper de les lleis en el funcionament de la societat o els drets que comporten les obligacions. Partint d’aquesta focalització, les obligacions són considerades com un acte d’imposició (esquema de l’acte i l’essència), construcció de sentit que pressuposa l’oposició d’una part important de la societat. Aquesta pressuposició fonamenta l’enllaç causal amb què s’anuncien els efectes negatius de trencament del consens o de creació de conflicte social. 3.3.1. Dissociació de nocions La denúncia d’imposició pressuposa una dissociació de nocions que, en el cas del català, posa el focus d’atenció només en els aspectes prescriptius de la llei. Amb l’esquema de dissociació de nocions es desvinculen elements que es consideren «components d’un tot o, almenys, d’un conjunt solidari en el si d’un mateix sistema de pen sament» (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989: 299-300). En l’aplicació del terme imposició s’obvia o s’ignoren altres aspectes de les lleis o les normes socials, com ara el paper social que acompleixen o el fet que les lleis també garanteixen drets.4 El fet 4. Les lleis i les normes socials, en marcar una pauta de conducta, també contribueixen a facilitar la interacció social, ja que redueixen incerteses sobre el comportament dels altres i fan d’àrbitre davant possibles conflictes. El fet que en situacions concretes sapiguem que, amb un alt percentatge de probabi-

001-194 TSC 28.indd 68

11/07/2018 11:31:59

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

TSC, 28 (2018) 69

d’apartar el focus de mira de la llei com a garant de drets evita la negació explícita, la qual, en al·ludir a allò que es nega, fa visible aquest aspecte de les lleis i per tant pot introduir en el debat la qüestió de si també s’haurien de tenir en compte aquests drets. Partint de la dissociació de nocions, els drets i el paper de les lleis en el funcionament de la societat queden fora del focus d’atenció; no es tracten ni es discuteixen. Un exemple del fet d’ignorar els drets que comporta una llei el trobem en el principi de disponibilitat. El principi de disponibilitat es va proposar amb l’elaboració de la Llei de política lingüística com a forma de garantir l’atenció, també, en català. L’abast en la seva aplicació es va anar reduint al llarg del procés de negociació fins a desaparèixer del redactat final de la Llei (Argelaguet, 1998). El principi de disponibilitat feia explícit aquest aspecte indissociable del dret, que és que, perquè realment existeixi, algú ha de tenir el deure de proporcionar-lo i/o de garantir-lo (Terricabras, 2003). 3.3.2. L’acte i l’essència Al binomi imposició/convivència, partint d’una focalització dels aspectes preceptius de la llei, es fa una construcció de sentit que els considera intrínsecament ne gatius. Aquesta construcció de sentit presenta un ús de l’esquema de l’acte i l’essència, amb el qual una acció concreta es vincula a un concepte general: les obligacions —‌en el cas de la llengua catalana— constitueixen una de les manifestacions o materialitzacions de la idea d’imposició. L’esquema de l’acte i l’essència és un recurs amb què es vinculen «fenòmens particulars, concrets, individuals» i es tracten «com a manifestacions d’una essència que s’expressa igualment a través d’altres esdeveniments, objectes, éssers o institucions» (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989: 502). La noció d’essència permet «aproximar esdeveniments variables a una estructura estable» (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989: 503); en aquest cas apropa mesures que fan obligatori l’ús o el coneixement de la llengua catalana a la idea d’imposició sobre la voluntat o la llibertat dels individus. L’esquema de l’acte i l’essència es pot utilitzar amb l’objectiu de preservar un estat de coses. En aquest cas parlem de les nocions d’abús i de mancança, les quals «són correlatives a la noció d’essència, que expressa la forma normal» (Perelman i Olbrechts- Tyteca, 1989: 503). La definició d’un concepte comporta necessàriament deixar fora aspectes de la realitat que no pertanyen a allò que el caracteritza, a allò que es considera essencial. Aquelles manifestacions que no es corresponen amb un concepte, per manca o per excés, prenen el seu sentit amb relació a la noció d’essència, a allò que es litat, els altres actuaran d’acord amb una llei o amb una norma social ajuda a promoure la confiança. Un exemple clar d’aquest efecte el tenim a l’àmbit del comerç, on les lleis són la garantia davant el compliment d’allò que ha estat acordat entre les parts. En el cas de l’ús de la llengua, el fet que hi hagi una pauta clara de conducta redueix incerteses sobre com interpretarà l’altre accions com ara la tria de llengua o si aquesta tria comportarà desavantatges en la interacció. Les possibles incerteses es mostrarien amb més claredat en situacions formals amb diferències de poder, com ara un judici o una entrevista de feina.

001-194 TSC 28.indd 69

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

considera característic. En el cas de la utilització del terme imposició ens trobaríem davant la noció d’abús. L’intent d’introduir una obligació legal es consideraria un abús davant la llibertat de l’individu; un excés de regulació que pressuposa que allò que es regula no constitueix un dret. Com observen els autors de la teoria de l’argumentació, la correlació entre la forma normal (la noció d’essència) i l’abús i la mancança és tal que «n’hi haurà prou amb esmentar l’abús o la mancança perquè l’oient es remeti a una essència implícitament suposada» (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989: 503). Amb la idea d’imposició del català com a abús, l’essència o forma normal implícitament suposada prendria sentit en el context d’aquelles lleis que sí que es considera que garanteixen drets, i que, per tant, sí que són legítimes: les obligacions vinculades al castellà. La forma normal (evident, de sentit comú, donada per descomptat) s’expressaria a través de la idea de llibertat en l’ús d’aquesta llengua. A la denúncia d’imposició del català, la legitimitat de les obligacions vinculades al coneixement i l’ús del castellà no cal afirmar-la; la mateixa noció d’abús pressuposa la norma que dona sentit a l’acte de denúncia. La no necessitat d’afirmar aquestes obligacions comporta l’avantatge d’evitar formulacions negatives derivades d’una demanda d’igualtat (per exemple, que mesures o polítiques concretes no constitueixen un dret en el cas de la llengua catalana). Un altre avantatge dels continguts implícits és que es preserven de la crítica: no són el principal focus de mira i el seu qüestionament requereix el pas previ de fer-los explícits, introduint la qüestió d’una interpretació inadequada del text. El fet d’aplicar la idea d’imposició (essència o concepte) a les obligacions vinculades al català (acte) sense justificar l’enllaç seria un indicador que aquest vincle es dona per descomptat. La presència de lleis i de normes socials es considera imprescindible en societat, encara que aquestes coartin els desitjos i la voluntat dels individus. Per tant, la coerció o la imposició en si mateixa no pot deixar d’existir en societat com a element intrínsec de la llei. Si la coerció és un element intrínsec de la llei, no té sentit rebutjar-la donant com a raó que és coercitiva. El plantejament tindria més sentit si anés dirigit a debatre si aquesta coerció és necessària o es justifica davant el fet de garantir drets en l’ús del català a Catalunya. 3.3.3. Esquema causal vs. intencionalitat Al relat imposició/convivència, el vincle entre obligació i imposició es fonamenta en un argument d’autoritat en la forma de majoria, implícit o pressuposat: l’acte constitueix una imposició perquè va en contra de la voluntat d’una part important de la població. L’argument d’autoritat enllaça amb l’esquema causal d’aquesta construcció de sentit: l’oposició d’una part important de la població i les accions que se’n derivarien seria el mecanisme que connecta la causa (la imposició) amb la conseqüència (cessament de la convivència o creació de conflicte). En l’ús de l’esquema causal es pressuposa el coneixement de l’opinió dels ciutadans, i en la previsió

001-194 TSC 28.indd 70

11/07/2018 11:31:59

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

TSC, 28 (2018) 71

d’efectes negatius es dona per fet que l’absència de canvi no posarà en perill la convivència social. Des del punt de vista del procediment, la utilització de l’esquema causal pot suggerir la idea que la relació entre causa i efecte és necessària. Quan l’esquema causal s’aplica a situacions en què intervenen els judicis i les voluntats, pot contribuir a generar una transferència de sentit entre les relacions causals donades al món físic i les relacions entre la intencionalitat dels individus i el món social. És a dir, aquest esquema pot suggerir la idea que els efectes anunciats no poden ser evitats. Amb els fenòmens naturals hi ha una relació «mecànica» en el sentit que un cop es produeix la causa es desencadena l’efecte. Tanmateix, la intencionalitat comporta un acte de voluntat, la capacitat de decisió i de diàleg; implica una acció no automàtica que es troba sota la influència i control conscient dels individus. Amb l’elaboració de la Llei de política lingüística es va adduir una manca de consens com a raó per a oposar-se a la proposició de llei. L’Avui feia referència a aquest argument suggerint una utilització instrumental del consens: «Ningú pot invocar “la falta de consens” per trencar-lo prèviament» (Avui, 30 setembre 1997). L’expressió falta de consens o trencament de la convivència concep la situació de forma global i despersonalitzada, de manera que allunya el focus de mira o amaga la influència de l’acció de persones o grups sobre els efectes que s’anuncien. Apel·lar a la manca de consens en un context parlamentari equival a presentar com a raó un efecte supeditat a la voluntat dels agents implicats. Atès que els efectes depenen de les persones implicades, parlaríem d’una negociació, on les parts han de tenir l’opció d’oposar-se a aquelles mesures que van en contra dels seus interessos. En aquest context, la manca de consens seria una eina de pressió i no la causa de l’acció, ja que el mateix agent que presenta uns efectes com a raó en contra (llei no consensuada) té la capacitat de condicionar-los. Aquest tipus d’argument el podem trobar aplicat a altres àmbits. A Contradicciones en el estado del bienestar, Offe qüestiona l’anàlisi que veu en l’estat del benestar un desincentiu per a la inversió. L’autor assenyala que aquells que es mostren contraris a l’estat del benestar estan en posició de crear els efectes que constitueixen la base del seu argument. És a dir, que el raonament amaga la seva capacitat de crear aquesta realitat: «[…] la posició de poder dels inversors privats inclou el poder de definir la realitat. En altres paraules, allò que considerin una càrrega intolerable serà una carrega intolerable que, de fet, conduirà a una propensió decreixent a invertir […]. El debat relatiu a saber si l’estat del benestar està realment exprimint beneficis és per això purament acadèmic, perquè els inversors estan en posició de crear la realitat —‌i els efectes— de tal cosa» (Offe, 1990: 139). Més enllà de les diferències, trobem en aquests dos exemples una mateixa lògica que contribueix a amagar dos aspectes. Per una banda, que allò que l’agent presenta com a causa es troba condicionat per la seva acció. Per l’altra, i derivat d’això anterior, que el resultat anunciat no constitueix una raó sinó un element de pressió utilitzat en el context d’una negociació. En el cas de la premsa o d’altres mitjans de comunicació, les afirmacions de manca de consens o de perill per a la convivència

001-194 TSC 28.indd 71

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

constitueixen en si mateixes una contribució a generar «conflictes» o discrepàncies a l’«opinió publica» o opinió publicada. Si bé la convivència és de gran valor en societat, insistir en la importància de mantenir el consens i la convivència fins al punt de considerar-la l’objectiu principal d’una política pot esdevenir un fre a l’expressió de la discrepància, imprescindible en democràcia. 4. Conclusió La capacitat per a promoure una visió de la realitat ve determinada pel poder simbòlic. En aquest article ens hem centrat en l’anàlisi d’estratègies d’argumentació com a mecanismes discursius en la construcció i reproducció de diferents visions de la realitat social. Hem dedicat major atenció al relat imposició/convivència perquè és una construcció de sentit que impregna una part important dels debats observats. Però també perquè incorpora dos elements que considerem clau: d’una banda, la invisibilitat de les obligacions vinculades al castellà i, de l’altra, la manca de reconeixement —‌en el cas del català— de la necessitat que en una societat existeixin lleis i normes socials, amb la consegüent càrrega coercitiva. A partir de l’observació del corpus d’anàlisi, trobem un biaix en la legitimitat atribuïda a les llengües catalana i castellana. Així com les obligacions vinculades al castellà generalment es consideren normals o es donen per descomptat, en el cas de la llengua catalana la idea d’obligació es troba immersa en el relat imposició/convivència. La idea d’imposició obvia les obligacions vinculades al castellà i ignora les relacions de poder asimètriques entre els governs estatal i autonòmic. Posa el focus de mira en la idea d’abús o manca de legitimitat d’una norma. Amb la tramitació de l’Estatut al Congrés, observem que aquesta lògica de capgirar les relacions objectives, presentant la part amb menor poder com a autora de perjudicis, s’estén del marc autonòmic al marc estatal. De la idea de convivència volem destacar que, si bé la seva apel·lació pot contribuir a legitimar polítiques passades, també incorpora pressupòsits contraris a noves mesures en normalització de la llengua catalana: en el context dels debats analitzats, la idea de convivència depèn del marc de sentit de la d’imposició; el seu sentit es genera a partir de la possible existència d’una obligació considerada com a no legítima. En canvi, a la banda de la imposició «legítima», trobem una prohibició del Constitucional basada en una interpretació irracional de la llei —‌allò que no diu la llei vol dir que és prohibit—; interpretació que s’accepta des de fa més de tres dècades, en una relació de dominació simbòlica que «implica una forma de complicitat que no és ni submissió passiva a una coerció exterior ni adhesió lliure als valors» (Bourdieu, 1985: 25). Amb la premsa, com amb altres mitjans i formes de comunicació, el poder simbòlic dels agents implicats depèn del seu reconeixement, del qual deriva la capacitat de promoure valoracions positives, prestigi, legitimitat; o —‌en sentit contrari— de desqualificar, desprestigiar, difamar o estigmatitzar persones, accions polítiques o grups socials. Tanmateix, s’ha de tenir present que el reconeixement depèn de la xarxa de

001-194 TSC 28.indd 72

11/07/2018 11:31:59

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

TSC, 28 (2018) 73

relacions. El reconeixement no es té, s’atorga per part d’aquells que reconeixen, que en molts casos no són del tot conscients de l’acte d’atribució de poder. La força o feblesa del poder simbòlic depèn de l’atribució de credibilitat com a mecanisme bàsic en la construcció de realitat social. El discurs no té la capacitat de canviar la realitat material, però sí la interpretació que en fem, i a partir d’aquesta interpretació, de condicionar la forma com actuem davant els fenòmens socials. Com hem analitzat, el relat imposició/convivència implica o pressuposa el plantejament inicial de manca de legitimitat d’una disposició legal. Tanmateix, observem que aquesta construcció de sentit implica una incoherència important. Afirmar que una llei comporta coerció és redundant. Rebutjar una llei per raó de ser impositiva és un contrasentit atès que la imposició és un element intrínsec de la llei. Les lleis no s’accepten o es rebutgen perquè siguin o no coercitives, sinó segons la seva adequació als objectius que es volen assolir. No és possible l’existència d’una llei que no comporti en la seva aplicació l’obligació d’actuar d’una determinada manera, o per contra, l’obligació de no intercedir en una acció o de garantir un dret. La necessitat de normes en societat —‌de tipus informal o institucionalitzades en lleis— implica la presència de diverses formes de coerció. Com explicava Joan Solà, «els catalans fa molts segles que considerem i acceptem que la nostra llengua és inferior a l’altra» (Solà, 2009a: 46). Si volem que la llengua catalana esdevingui una llengua normalitzada, «una llengua útil i necessària» (Solà, 2009b: 59), caldria que l’acte de coacció esdevingués normal, de sentit comú, donat per descomptat. És a dir, caldria assumir com a societat que la normalitat d’una llengua implica necessàriament que en moments i contextos puntals pugui existir pressió social per tal d’adoptar normes comunes a la societat. Rebutjar la regulació d’un aspecte de la vida social basant-se en una suposada espontaneïtat o a afirmar un comportament «natural» equival a ignorar, obviar o donar per descomptat altres regulacions, normes i hàbits que potser no són del tot visibles en el sentit de conscients, però que igualment tenen un paper actiu en els processos socials. Com el vestit nou de l’emperador, obviar l’existència i la necessitat de principis que estructurin la vida en societat —‌amb la seva càrrega coercitiva— és una il·lusió que es considera real només per un consens social en ignorar l’evidència. Bibliografia de referència Argelaguet, J. (1998). El procés d’elaboració de la Llei de política lingüística. Barcelona: Mediterrània. Bourdieu, P. (1985). ¿Qué significa hablar?: Economía de los intercambios lingüísticos. Torrejón de Ardoz: Akal, DL. — (1991). Language and symbolic power. Cambridge: Polity Press. — (1999a). Razones prácticas: Sobre la teoría de la acción. Barcelona: Anagrama. — (1999b). Intelectuales, política y poder. Buenos Aires: Eudeba. — (2002). La distinción: Criterio y bases sociales del gusto. Mèxic: Taurus.

001-194 TSC 28.indd 73

11/07/2018 11:31:59

TSC, 28 (2018)

Rosa Urtasun Gorriz

Cardús i Ros, S. (2009). Tres metàfores per pensar un país amb futur. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció de Filosofia i Ciències Socials. Elster, J. (1995). Psicologia política. Barcelona: Gedisa. Offe, C. (1990). Contradicciones en el estado del bienestar. Madrid: Alianza. Perelman, C.; Olbrechts-Tyteca, L. (1989). Tratado de la argumentación: La nueva retórica. Madrid: Gredos, DL. [Original, 1958] Solà, J. (2009a). Plantem cara: Defensa de la llengua, defensa de la terra. Barcelona: La Magrana. — (2009b). «La paraula». Diari de Sessions del Parlament de Catalunya [en línia]. DSPCP 087/08. Sessió 59.1, ordinària (1 juliol). <https://www.parlament.cat/document/dspcp/ 57673.pdf>. [Consulta: 6 febrer 2018]. [Discurs al Parlament de Catalunya] Terricabras, J. M. (2003). «El mite de la llibertat d’elecció de la llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 179-184.

Textos editorials (corpus d’anàlisi) E1 E2 E3 E4 E5 E6 E7 E8 E9 E10 E11 E12 E13 E14 E15 E16 E17 E18 E19 E20 E21 E22 E23 E24 E25 E26

001-194 TSC 28.indd 74

Avui (7 abril 1983), «La llei del català». El País (7 abril 1983), «Una normativa que intenta equiparar el catalán al castellano». La Vanguardia (9 abril 1983), «La ley del catalán». El Periódico (23 abril 1983), «Sant Jordi». El Periódico (21 juliol 1983), «Un conflicto evitable». Avui (21 juliol 1983), «El mal somni ja és realitat». El País (23 juliol 1983), «Una impugnación gratuita». El País (26 juny 1986), «La batalla de las lenguas». Avui (27 juny 1986), «Contra la decisió del Parlament». El Periódico (28 juny 1986), «La ley sigue siendo la ley». La Vanguardia (24 desembre 1994), «La lengua: absuelta». El Periódico (24 desembre 1994), «Una sentencia sensata». Avui (24 desembre 1994), «La ratificació d’un pacte». El País (24 desembre 1994), «En favor del bilingüismo». El Mundo (24 desembre 1994), «Ley de Normalización Lingüística: las aguas vuelven a su cauce». ABC (24 desembre 1994), «TC: Luces y sombras». El Periódico (9 febrer 1997), «La segunda ley del catalán». Avui (10 febrer 1997), «La nova llei del català». ABC (20 febrer 1997), «La ley del catalán». La Vanguardia (23 febrer 1997), «Lengua y convivencia». El País (24 febrer 1997), «Ley de lenguas». La Vanguardia (20 abril 1997), «El debate de la lengua». El Periódico (20 abril 1997), «El impulso que necesita el catalán». Avui (21 abril 1997), «Convivència». ABC (13 maig 1997), «Bilingüismo». ABC (23 maig 1997), «Lengua y comercio».

11/07/2018 11:32:00

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa

E27 E28 E29 E30 E31 E32 E33 E34 E35 E36 E37 E38 E39 E40 E41 E42 E43 E44 E45 E46 E47 E48 E49 E50 E51 E52 E53 E54 E55 E56 E57 E58

001-194 TSC 28.indd 75

TSC, 28 (2018) 75

El País (19 juliol 1997), «Lenguas en libertad». La Vanguardia (29 setembre 1997), «Paz lingüística». El Periódico (30 setembre 1997), «La ley del catalán: estímulo o presión». Avui (30 setembre 1997), «Consens lingüístic». El Mundo, (8 octubre 1997), «En català, si us plau». El País (9 octubre 1997), «Ni cuotas ni sanciones». El Mundo, «Cataluña» (15 novembre 1997), «Una ley innecesaria: una mala ley». Avui (30 desembre 1997), «La llei i els reglaments». El Mundo, «Cataluña» (30 desembre 1997), «Un dislate del esencialismo catalán». El Periódico (31 desembre 1997), «Núvols negres per la Llei del català». El País (31 desembre 1997), «Ley sin consenso». ABC (31 desembre 1997), «¿Igualdad plena?». La Vanguardia (3 gener 1998), «La ley del catalán». El Mundo (8 gener 2006), «Sí al fomento del Catalán, no a su imposición obligatoria». El País (12 gener 2006), «Lo último de Hernando». La Vanguardia (13 gener 2006), «Una lengua española». Avui (13 gener 2006), «Serial anticatalà: ara, la llengua». ABC (31 gener 2006), «El Estatut y la disuasión lingüística». El Mundo (2 febrer 2006), «Castellano por vía judicial». El Periódico (3 febrer 2006), «La llengua i l’ensenyament». La Vanguardia (12 febrer 2006), «Lenguas de España». El Periódico (15 febrer 2006), «Mariano Rajoy i el català». Avui (16 febrer 2006), «Sempre les mateixes mentides». ABC (16 febrer 2006), «El modelo social del Estatut». El Mundo (27 febrer 2006), «Apoyemos la enmienda 6.1». El Mundo (10 març 2006), «Una claudicación del PSOE que no tiene vuelta atrás». La Vanguardia (29 juny 2010), «Que hablen las urnas». El Periódico (29 juny 2010), «Lo pactado obliga». Avui (29 juny 2010), «De l’Estatut dels catalans no se’n toca ni una coma». El País (29 juny 2010), «Aval al Estatut». El Mundo (29 juny 2010), «Una gran chapuza jurídica que debilita a España». ABC (29 juny 2010), «Zapatero, ante su último fracaso».

11/07/2018 11:32:00

001-194 TSC 28.indd 76

11/07/2018 11:32:00

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 77-91 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.144 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic Pan-Hispanic hegemony, linguistic policies and indigenous rights in Mexico Lilia-Rebeca Rodríguez Torres Universitat Autònoma Metropolitana Data de recepció: 19 de març de 2017 Data d’acceptació: 8 d’agost de 2017

Resum Malgrat la promulgació de la Llei general de drets lingüístics dels pobles indígenes l’any 2003, a Mèxic, la discriminació i desigualtat lingüística continuen en el deixant de diverses formes d’operació del panhispanisme, concepte que serà abordat des dels estudis sociolingüístics produïts a Espanya, però també des d’una mirada postcolonial. Basant-nos en la noció de glotopolítica analitzarem les polítiques de la llengua a Mèxic davant dues tradicions, la castellanització i l’indigenisme, a fi de comprendre millor la complexitat del procés sociolingüístic mexicà en diferents etapes de relacions històriques de dominació i exercici del poder: ideologies lingüístiques i tensions entre parlants i institucions. Paraules clau: llengües dominants, llengües dominades, panhispanisme, drets lingüístics. Abstract In spite of the enactment of the General Law on Linguistic Rights of Indigenous People in Mexico in 2003, discrimination and linguistic inequality still exist in the remainder of various forms of operation of pan-Hispanism, a concept we will approach on the basis of sociolinguistics studies carried out in Spain, as well as from a postcolonial point of view. Starting out from the notion of glottopolitics, this article addresses the language policies in Mexico deriving from two traditions: castilianization and indigenism. The goal is to better understand the complexity of the Mexican sociolinguistic process in different periods of historic relations of domination and exercise of power: linguistic ideologies and tensions between speakers and institutions. Keywords: dominant languages, dominated languages, pan-Hispanism, linguistic rights.

Correspondència: Lilia-Rebeca Rodríguez Torres. Universidad Autónoma Metropolitana. Unidad Xochimilco. Departamento de Educación y Comunicación. Calzada del Hueso, 1100. Colonia Villa Quietud, Delegación Coyacán. 04960 Ciudad de México. A/e: lrodriguezt@correo.xoc.uam.mx. Tel.: +525 554 837 172 i +525 554 837 080.

001-194 TSC 28.indd 77

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

1. Introducció

L’

esdevenir historicosocial de les llengües es produeix en la correlativitat entre les pràctiques lingüístiques dels parlants i la tensió amb l’ordre institucional en diferents àmbits institucionalitzats del sistema sociopolític i de l’Administració pública, com ara recaptació de dades, comunicats institucionals o intercanvis lingüístics jerarquitzats en el sistema sanitari; capacitat d’esclariment i traducció en el sistema legal —‌legislatiu o judicial; aspectes referits al sistema educatiu, encarregat de l’ensenyament de la llengua i la sistematització del desenvolupament de les competències comunicatives, els centres d’investigació i promoció de la llengua; etcètera. En el marc de la sociolingüística contemporània, una caracterització problemàtica és la condició monolingüe o bilingüe de grups o comunitats, en estats constituïts per societats multiculturals on una llengua ha estat utilitzada com a dispositiu de dominació en privilegiar una cultura estatal monoglòssica a través d’estratègies per a la desacreditació-minorització d’altres llengües al mateix territori.1 En els treballs que hem realitzat (Peza i Rodríguez, 2011 i 2017; Peza, Rodríguez [et al.], 2014; Martín Rojo i Rodríguez, 2016) hem problematitzat la complexitat dels processos lingüístics a Mèxic i Espanya, i s’han trobat convergències i divergències tenint en compte els efectes de les polítiques lingüístiques, les dificultats per a l’accés ple a una llengua que es percep com a aliena, el canvi lingüístic i la gestió de la multiculturalitat, la reconfiguració dels mercats lingüístics en la tensió global/local i la plusvàlua dels recursos lingüístics per a la mobilitat social ascendent, en el marc de diferents ideologies. Hem vist que aquelles ideologies dominants encara es troben relacionades amb profundes asimetries i relacions de poder. En aquesta ocasió, s’aprofundirà en la diversitat lingüística de Mèxic i en les diferents etapes en què l’Estat ha intentat resoldre el problema del multilingüisme. Presentarem un marc de problematització, seguit d’una contextualització del mosaic lingüístic de Mèxic, per donar pas a una síntesi històrica on mostrarem els antecedents, el desenvolupament i l’arrelament d’una hegemonia panhispànica configuradora d’ideologies i mentalitats que prevalen acrítiques a la colonialitat i que es troben a la base tant de les polítiques de castellanització com del moviment cultural denominat indigenisme, així com els seus actuals impactes. 2. Desigualtat i hegemonia lingüística La injustícia i la desigualtat social han caracteritzat Mèxic al llarg de la seva història: inequitativa distribució de la riquesa, racisme i discriminació, pràctiques d’exclusió i dificultats d’accés al benestar per als qui es troben en condicions de marginalitat. Els indígenes de Mèxic, un deu per cent de la població, majoritàriament, viuen en 1. El plantejament que realitza Juan C. Moreno Cabrera, a Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico (2015), és de summa rellevància per a la reflexió que aquí es desenvolupa.

001-194 TSC 28.indd 78

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 79

condicions d’extrema pobresa i representen no només econòmicament sinó també culturalment —‌sota la lògica capitalista— la capa més baixa de l’estratificació social. Entre les comunitats indígenes de Mèxic i la resta de la població no existeixen condicions d’intercanvi i comunicació. Ells parlen alguna de les 364 llengües existents a Mèxic; nosaltres, l’espanyol. La noció de glotopolítica permet establir un àmbit relacional que emmarca però es distancia de la idea de polítiques lingüístiques, en la mesura en què aquestes es refereixen a la intervenció de l’Estat modern sobre la llengua, generalment responent a un plantejament i una programàtica de preservació de la llengua nacional oficial, mentre que «la glotopolítica és necessària per englobar tots els fets de llenguatge on l’acció de la societat revesteix la forma del polític […]. De tota manera cal tenir en compte que tota decisió política de la llengua tindrà necessàriament, si entra en aplicació, conseqüències polítiques» (Guespin i Marcellesi, 1986).2 Per això és possible utilitzar aquesta noció com una categoria dialèctica per analitzar l’acció de la llengua sobre la societat i l’acció de la societat sobre la llengua: la incidència i la participació de determinats agents polítics en la planificació lingüística, així com els impactes en els parlants i en les seves comunitats, i les seves formes de resistència o reivindicació. La tensió entre hegemonia i subalternitat lingüístiques3 correspon, en la nostra percepció, a una mirada glotopolítica. L’hegemonia lingüística és la dominació d’una llengua per sobre de la diversitat cultural en una localització espaciotemporal donada, mitjançant la implantació d’una ideologia que controla o erradica el multilingüisme, configura asimetries en l’ús de la paraula i consegüentment produeix la clausura del dret del subjecte subaltern a ser escoltat;4 com a forma particular de l’exercici del poder, recorre al consentiment mitjançant estratègies discursives xifrades en tradició o modernitat —‌segons el que convingui— a través d’arguments d’autoritat d’ordre cientista, nacionalista, desenvolupista, etcètera. Les hegemonies lligades al castellà al llarg de mig mil·lenni es produeixen des d’una maquinària de simbolització que va de la saga del descobriment, conquesta i colonització del Nou Món a la conservació del vincle amb les nacions ja independents a través de la cultura i de la llengua, i avui, per la mercantilització del castellà com a principal llengua de contacte a Iberoamèrica i de les transaccions comercials entre Espanya i l’Amèrica Llatina (Valle i Gabriel-Stheeman, 2004; Valle, 2007; Moreno Cabrera, 2015). També impliquen un seguiment estadístic d’assentaments humans que identifica l’espanyol com la tercera llengua més parlada al món i la segona més estudiada, segons dades proporcionades per l’Instituto Cervantes.5 En l’estratè2. La traducció de més amunt és nostra. 3. Reprenem el binomi hegemonia/subalternitat des del pensament de Gramsci. 4. En l’òrbita del treball «¿Puede hablar el subalterno?» de G. Spivak (2010). Reprès en Crítica de la razón poscolonial: Hacia una historia del presente evanescente, Madrid, Akal. 5. En el lloc web d’Aula Hispánica (http://www.aulahispanica.com/es/idioma-espanol-mundo.html, consulta: 19 febrer 2017) apareixen dades sobre l’Enciclopedia del español en el mundo, editada per l’Instituto Cervantes, que en el marc de l’estadística serveixen per legitimar la importància i la grandesa

001-194 TSC 28.indd 79

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

gia panhispànica, l’hegemonia lingüística es reforça si pensem que l’espanyol s’engeganteix. El panhispanisme, explica José del Valle (2007: 49-52), es produeix com a estratègia, en desnacionalitzar la concepció de la llengua en el marc del conflicte lingüístic intern de l’Estat espanyol, associant-la amb altres usos fora de les seves fronteres: com a llengua de confraternització amb els pobles llatinoamericans, es pretén neutralitzar els efectes de la conquesta i la colonització. Actualment, en el context del capitalisme tardà, el panhispanisme suggereix una llengua de valor d’intercanvi comercial internacional. A propòsit de l’«imperialisme lingüístic panhispànic», Moreno Cabrera assenyala: «és una ideologia que es basa en l’espanyolisme lingüístic més o menys tradicional, assumint tots els seus postulats essencials, però que adopta dues novetats importants» (2015: 28), que són l’intervencionisme normalitzador de la Real Academia Española (RAE) i el seu ús al servei de les multinacionals de capital espanyol, en expansió a Hispanoamèrica. A Mèxic, la influència del panhispanisme és l’empremta de la colonialitat —‌com a història, com a condició sociocultural postcolonial no superada i com a destí davant l’economia neoliberal— on les ideologies de dominació, les estratègies de segmentació social i particulars formes d’explotació apareixen irresolubles. 3. Context lingüístic de Mèxic En el continent americà, existeixen quatre tipus de llengües: a) les indígenes o originàries, b) les europees o de colonització, c) els pidgins o idiomes criolls resultants de la producció lingüística afroantillana i hibridacions amb llengües de colonització i d) les llengües d’immigració provinents de qualsevol part del món, posteriors als processos de colonització/independència (Lastra, 2003). En aquest treball aprofundim en alguns aspectes de les primeres i de les segones, per tal de contextualitzar les condicions sociolingüístiques de Mèxic. 3.1. Llengües indígenes d’Amèrica Són producte de migracions que, a través del pas per l’estret de Bering, van produir assentaments humans al llarg de tot el continent; un procés que es remunta a fa uns 30.000 anys. Segons Greenberg (1987), les llengües originàries del continent americà poden classificar-se en tres macrofamílies de nord a sud: llengües esquimoaleutes, llengües na-dene i llengües ameríndies (el nombre més gran de llengües encara vives, aproximadament nou-centes). Les més conegudes en l’àmbit mundial són aquelles que en èpoques precolombines configuraven àmbits de dominació lind’una llengua «només per sota de l’anglès». Aquests jocs retòrics són els que es mostren en el treball de Moreno Cabrera (2015) per explicar les estratègies del projecte imperialista panhispànic.

001-194 TSC 28.indd 80

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 81

güística en les formacions imperials-expansionistes a les regions mesoamericanes, centroamericanes i sud-americanes. Els conqueridors les van estudiar i les van dotar d’una escriptura i una gramàtica eurocèntriques; el resultat rep el nom de «llengües clàssiques» (Suárez, 1968). Aquesta denominació segueix vigent per diferenciar-les d’altres variants d’escriptura les formes de les quals han deixat de rellevar la norma castellanitzant. D’acord amb això anterior, dins del gran mosaic cultural del continent americà, les llengües ameríndies de major prestigi són les «clàssiques»: el nahua, el maia, el quítxua i el guaraní (Lastra, 2003), vinculades les tres primeres amb els imperis mexicà, maia i inca, respectivament. En l’actualitat, aquestes llengües presenten múltiples variants en diferents zones geogràfiques; en el cas del nahua, n’hi ha trenta que es despleguen des de la zona denominada mexicanera a l’estat de Nayarit, al nord de Mèxic, fins a El Salvador i Nicaragua (nahuat pipil). Segons la classificació de l’Instituto Nacional de Lenguas Indígenas (INALI) de Mèxic, en territori mexicà existeixen onze famílies o conjunt de llengües amb un origen històric comú que es projecta lèxicament i estructuralment;6 se subdivideixen en seixanta-vuit agrupacions lingüístiques, relacionades cadascuna amb un poble indígena i amb un nombre diferent de variants que es defineixen com «una forma de parla que a) presenta diferències estructurals i lèxiques en relació amb altres variants de la mateixa agrupació i b) implica per als seus usuaris una determinada identitat sociolingüística».7 Una decisió de l’INALI ha estat, per evitar la discriminació, considerar que cada variant ha de ser tractada com a llengua «almenys a les àrees educatives, de la impartició i l’administració de la justícia, de la salut».8 Aquesta classificació, definida pels trets culturals de múltiples comunitats, llança en total 364 llengües, supervivents a un etnocidi lingüístic que va començar amb la conquesta de Mèxic i va continuar amb les polítiques lingüístiques de l’Estat, productor d’una hegemonia prohispanista immersa en l’òrbita de la colonialitat. En la seva crítica al colonialisme, Enrique Dussel assenyala que si els pobles indígenes no estaven preparats per a l’arribada dels espanyols, tampoc ells tenien idea de com comprendre la riquesa i els coneixements de les cultures d’aquest continent: […] l’«Amèrica nuclear» o urbana, des de Mesomèrica (dels maies i els asteques de Mèxic i Guatemala) fins als txibtxes de Colòmbia i l’àrea de l’Imperi inca de l’Equador a Xile i l’Argentina. Immens «món» cultural que ocupava tot el continent, que havia «descobert» rius, muntanyes, valls, prades; que els havia posat «noms», que els havia incorporat al seu món de vida (Lebenswelt) amb un 6. Les denominacions de les onze famílies lingüístiques de Mèxic són: àlgica, txontal d’Oaxaca, iuma-cochimí, huave, maia, mixezoque, oto-pispi, purepetxa, seri, totonaco-tepehua i utoasteca. El nombre d’agrupacions lingüístiques que es deriven de cada família és variable; per exemple, en la família maia hi ha: huastec, ixil, llengua de senyals maia, tzeltal i tzotsil; o en la família utoasteca: cora, huitxol, mayo, pàpago, pima, tarahumara, yaqui, tepehuan del nord, tepehuan del sud i nahua. 7. Vegeu http://www.inali.gob.mx/clin-inali/. 8. Vegeu http://www.inali.gob.mx/clin-inali/.

001-194 TSC 28.indd 81

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

sentit humà ple. No es tractava d’un «buit» incivilitzat i bàrbar; era un «ple» d’humanització, història, sentit. (Dussel, 1994: 98)

Anacròniques, algunes de les ideologies constitutives del panhispanisme encara reprodueixen l’acendrada creença sobre la barbàrie i la incivilització dels pobles originaris, quan discursivament s’exacerben els beneficis aportats per Europa al Nou Món, entre ells, un millor desenvolupament lingüístic davant de la condició àgrafa dels dialectes.9 A Mèxic hi ha una diversitat lingüística amplíssima, on existeixen reduïts grups de parlants de llengües, en aquest sentit, minoritàries, que no s’ha de confondre amb l’impacte glotopolític de minorització lingüística correlatiu a la discriminació de la qual han estat objecte aquestes llengües i els seus parlants. 3.2. Llengües de colonització Són llengües europees implantades durant els processos de conquesta, avui una empremta postcolonial. A l’Amèrica Llatina, les d’origen romànic com l’espanyol, llengua oficial en dinou països, presenten una infinitat de variants d’acord amb uns particulars trets culturals crioll-mestissos al llarg de tot el continent, si bé sota la ideologia panhispànica totes les variants configuren una regió denominada Hispanoamèrica; el portuguès, que es parla al Brasil i en algunes regions de Veneçuela, Colòmbia o el Paraguai, o el francès, que es parla a l’Amèrica del Nord, a les regions del Quebec i Ontario del Canadà, i també, a les illes antillanes Dominica, Martinica i Haití, a més de la Guaiana Francesa. Pel que fa a les d’origen germànic, es parla anglès al Canadà, als Estats Units d’Amèrica, a Barbados, Bahames, Belize, Antigua i Barbuda, Granada, i també a Dominica; i holandès al Surinam. Actualment, en els països americans, les llengües europees conserven l’estatut d’oficialitat. A més, per usos i costums, entre la població mestissa, criolla i moltes vegades indígena, continuen sent considerades llengües de prestigi davant de la diversitat cultural originària. La dominació lingüística i cultural d’arrel postcolonial encara es produeix i reprodueix en diversos àmbits acadèmics d’Amèrica i d’Europa, com el de la filologia en llengües modernes —‌és a dir, europees—, com es llegeix a continuació en un fragment del pròleg al text Historia de las lenguas de Europa: Europa no només és geografia és també i sobretot cultura: ha rebut l’herència dels grecs, continuada entre canvis pels romans i els cristians. […] Europa ha tingut, com he apuntat, una geografia variable, (i, en cert sentit, s’estén fora d’Europa), ha tingut una història política complexa […] que només 9. «Habitualment es dona un sentit pejoratiu a dialecte o varietat lingüística, davant de llengua: el primer es considera de vegades més inculte, illetrat, variable, irregular, i el segon es considera culte, lletrat, constant i regular […]. L’origen d’aquest menyspreu és clarament social i té a veure amb l’ús amb finalitats polítiques d’una llengua estàndard basada en una determinada varietat» (Moreno Cabrera, 2000: 49).

001-194 TSC 28.indd 82

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 83

ara desemboca en una certa unitat i que ella també ha repercutit i repercuteix sobre el món […]. Doncs bé, el mateix o alguna cosa semblant ha succeït amb la seva història lingüística. (Rodríguez Adrados, 2008)

Ens interessa destacar el caràcter imperialista de les llengües europees, lligades als processos expansionistes i de colonització; els usos ideològics de les llengües dominants que històricament, des del poder i amb aparent cientificitat, han constituït elements de control, exclusió i dominació social. Aquí observem el cas de l’espanyol a Mèxic. Entre Mèxic i Espanya existeix una història de tres segles originada en una invasió denominada conquista i un procés de colonització que al·ludeix a l’experiència compartida sota la fórmula de virregnat de Nova Espanya, a més de dos-cents anys lligats a la lògica de la postcolonialitat, on emergeixen les identitats culturals entorn de l’espanyol. En tots dos països, la diversitat lingüística constitueix una tensió política i social derivades de formes expansionistes on una estratègia primordial ha estat la implantació d’una llengua sobre unes altres; n’hi ha prou amb recordar la idea de Nebrija: «la llengua, la companya de l’imperi» (Alatorre, 2015: 239). En diferents moments, en ambdues nacions, el castellà ha estat considerat com l’única llengua de prestigi i mobilitat social ascendent. La història de les polítiques lingüístiques en un lloc i en un altre presenta artífexs compartits: a) el sorgiment de la Real Academia Española el 1713 i la seva corresponent Academia Mexicana de la Lengua, instituïda el 1875; b) durant els segles xix i gran part del xx, una tradició conservadora en estudis filològics prohispanistes; c) l’enduriment monoglòssic i polítiques de castellanització; d) la creació —‌per part d’Espanya— de l’Instituto Cervantes el 1991 i el seu sistema de consagració en la producció literària en castellà (els premis Cervantes, atorgats a Mèxic en sis ocasions fins a aquesta data); e) la instauració, participació i organització dels congressos internacionals de la llengua espanyola (el primer a Zacatecas, Mèxic, 1997, entre set edicions), i f ) com a resultat del conjunt de les operacions amb les altres nacions hispanoparlants, una coalició d’estats hispanoamericans (Valle, 2007) que representa el tot per la part lingüística. 4. Etapes en la gestió de la diversitat lingüística de Mèxic Volem mostrar la proximitat ideològica entre les polítiques de la llengua de tipus espanyolitzant des del sorgiment del Mèxic independent i estès al segle xx i aquelles que s’inscriuen en un moviment sociopolític i cultural emanat de la Revolució Mexicana, denominat indigenisme, i les seves transformacions en els segles xx i xxi. En ambdues formes de gestió de la diversitat cultural, ha prevalgut el model integracionista.

001-194 TSC 28.indd 83

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

4.1. Antecedents Davant els fets consumats d’apropiació del territori avui mexicà, en un primer moment la castellanització dels indis va sorgir per afegiment al procés d’evangelització de la població nadiua. Com se sap: L’expansió colonial europea per mitjà de l’evangelització/castellanització dels pobles originaris es va gestar en el marc més general de l’imperialisme cristià. El 1493 el papa Alexandre VI va repartir els drets a la colonització entre les corones espanyola i portuguesa i «va cedir als Reis Catòlics la tutela dels nous territoris i dels seus habitants amb la finalitat que fossin convertits al cristianisme» (Pellicer, 2010: 620, a Peza i Rodríguez, en premsa).

Els frares franciscans van aprendre diverses llengües vernacles per «intentar transformar la mentalitat dels individus» (Mendizábal, a Val i Zolla, 2014). A l’Imperial Colegio de Santa Cruz de Tlatelolco, erigit per ordre de Carles V, gràcies a l’intercanvi lingüístic i de sabers locals, fra Bernardino de Sahagún produeix la seva Historia general de las cosas de Nueva España. En la mateixa època, un dominic, Bartolomé de las Casas, renuncia al seu lloc dedicat al «repartiment dels amerindis com a mà d’obra forçosa» (Wallerstein, 2007) per qüestionar la seva explotació; obté una butlla papal contra l’esclavitud indígena i inicia xerrades amb l’emperador que derivaran en les Lleis Noves de 1543, on es posa fi a les encomiendas. D’altra banda, Juan Ginés de Sepúlveda, cronista de l’imperi, es va dedicar a difondre que els indis eren «bàrbars, simples, illetrats i sense educació, bèsties totalment incapaces d’aprendre res que no siguin habilitats mecàniques, plens de vicis cruels de tal mena que és aconsellable que siguin governats per uns altres» (Wallerstein, 2007: 21). La polèmica entre Sepúlveda i De las Casas es dona per acabada amb la mort de Carles V. Felip II marcarà la pauta de la colonialitat: explotació desmesurada de recursos, obertura de rutes comercials i organització del sistema tributari a la metròpoli, amb un control de tot mitjançant una elit burocràtica i lletrada (Rama, 1984). Per al segle xviii, Carles III estableix «a través de la Reial Cèdula del 10 de maig de 1770 que en l’Amèrica espanyola només es parlarà la llengua castellana» (Peza i Rodríguez, en premsa). 4.2. Independències i estratègies de preservació de l’hegemonia: aparició del panhispanisme Una vegada les noves nacions es troben independitzades de la metròpoli, gran part del territori lingüístic del castellà ha quedat per fora de l’Administració del depauperat Estat espanyol.10 El que apareix entre Espanya davant d’altres nacions europees, 10. Com a conseqüència de la intervenció napoleònica (1808-1813) i del procés d’emancipació de les seves colònies (1810 - c. 1850).

001-194 TSC 28.indd 84

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 85

líders de la colonització a Àsia i Àfrica, i els nous estats, davant de l’expansionisme vuitcentista nord-americà, és la possibilitat de consolidació d’una nova forma de resguard intern i extern, una operació glotopolítica de gran cobertura; d’una banda, a l’interior de cada Estat, com a estratègia per a l’erradicació del multilingüisme, signe de fragmentació i latència de separatismes, i de l’altra, a l’exterior, com a símbol d’un món cultural plural, divers i lingüísticament infrangible. Així, els primers brots del vincle panhispànic emergeixen com a estratègia.11 Des del punt de vista glotopolític, per al projecte lingüístic unificador era necessària la formació d’una xarxa d’institucions promotores i reguladores de les accions sobre la llengua en correspondència amb una acció col·lectiva. El panhispanisme es teixeix en l’aparició gradual de les acadèmies de la llengua corresponents a la RAE. Cap al final del segle xix es crearan les acadèmies de Colòmbia, Equador, Mèxic, El Salvador, Veneçuela, Xile, Perú i Guatemala, i en el primer terç del segle xx, les de Costa Rica, Panamà, Cuba, Paraguai, Bolívia, República Dominicana, Nicaragua i Argentina. 4.3. L’Academia Mexicana de la Lengua Dos estudis sobre les primeres èpoques de l’Academia Mexicana de la Lengua (AML) ens permeten mostrar tant la situació tàcita de subordinació davant de la RAE com la tendència d’abordatge de la situació lingüística de Mèxic. El primer, titulat Autoridades y correspondencias en el vocabulario de mexicanismos de Joaquín García Icazbalceta, de Luz Fernández Gordillo (2014), ens situa en les tasques de l’acadèmic, qui: va ser […] fundador de l’Acadèmia Mexicana corresponent de l’espanyola, la qual tenia com a responsabilitat primordial l’elaboració de l’anomenat Diccionario hispano-mexicano i la d’una història literària de Mèxic. En aquesta Acadèmia va ocupar el lloc de secretari des de la seva fundació el 1875 fins al 1883, quan va passar a ser-ne el director, i hi va romandre onze anys. (Fernández Gordillo, 2014: 523)

Cap al 1884, les activitats de l’AML quedaran interrompudes a petició de la RAE, que sol·licita que basant-se en l’edició del Diccionario de la lengua castellana (DRAE, 1869) fossin corregits els errors inherents als provincialismes de Mèxic. Icazbalceta respondrà en el seu text «Provincialismos mexicanos», dins del tom iii de les Memorias de la Academia Mexicana (1886), més tard incorporat com a prefaci a l’edició del Vocabulario de mexicanismos. Comprobado con ejemplos y comparado con los de otros países hispano-americanos (1899). Tant en la presentació del tom, realitzada pel 11. Vegeu l’apartat «Nacionalismo, hispanismo y cultura monoglósica» a Del Valle i GabrielStheeman (2004), p. 27-28.

001-194 TSC 28.indd 85

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

secretari acadèmic, Rafael Ángel de la Peña,12 com en el text d’Icazbalceta,13 al·ludeix a la negativa de la RAE per incorporar un ampli nombre de veus mexicanes al ja mencionat diccionari. La lectura de tots dos fragments ens parla d’una tensió davant la discriminació de la RAE, pel fet de no reconèixer la pertinència de les veus mexicanes, com si es tractés d’incorreccions lingüístiques. El problema és referit pels acadèmics mexicans amb l’estil retòric de l’època, assenyalant en un complex joc discursiu de «rebel·lia/subalternitat» el dret a la inclusió de formes de la parla no peninsulars; aquest passatge il·lustra les incipients formes de lideratge exercides per la RAE a l’inici de les seves relacions amb les altres acadèmies. En un altre ordre d’idees, relatives a l’acompliment dels membres de l’AML, el segon estudi al qual ens referim, Distancias y coincidencias en la primera Academia Mexicana: Rafael Ángel de la Peña y Francisco Pimentel, de María Eugenia Vázquez Laslop (2014), ens assenyala que en una aproximació a les Memorias, troba que «[t]ant Francisco Pimentel com Rafael Ángel de la Peña van practicar la ciència lingüística segons els coneixements i la metodologia del seu temps: el primer, per estudiar les llengües indígenes mexicanes; el segon, per construir la seva pròpia gramàtica de l’espanyol. Tots dos van assumir una posició normativa i purista de l’ús de l’espanyol» (2014: 509). L’autora accentua la solidesa de Pimentel, qui «[n]o és que no estigués interessat en la seva llengua materna com a objecte d’estudi. Tot el contrari, la va observar i fins i tot la va cuidar en l’àmbit literari» (2014: 509). Per la seva banda, De la Peña és referit com «el gramàtic de la llengua espanyola, més prominent del Mèxic vuitcentista», autor de la Gramática teórica y práctica de la lengua castellana (1898). Més endavant, l’autora assevera: Durant un temps De la Peña hauria coincidit amb algunes opinions de Pimentel, qui […] sostenia que era naturalesa de les llengües mantenir la seva essència inalterable, però que també podien perdre alguna cosa, perfeccionar-se o corrompre’s per diversos motius. Tal com pensava De la Peña, segons la filo12. A l’inici De la Peña assenyala: «[…] En aquesta laboriosa tasca [l’elaboració del Diccionario], va perseverar fins al mes d’agost de 1884, en què va remetre a la Real Academia la dinovena i última llista d’articles per al Diccionario. Les definicions que aquesta acadèmia va proposar van ser de 1.285; d’aquestes van ser acceptades per l’Española 625, algunes amb lleus modificacions, i no van ser-ne admeses 633; gran part d’aquestes corresponents a provincialismes nostres». El text continua al·ludint a altres activitats i manifestant les dificultats per a la realització de les tasques a causa de la falta d’ingressos econòmics. Finalment conclou: «[…] Constant en els seus propòsits, continuarà les seves tasques, certament lentes, però mai interrompudes, i preferentment continuarà recopilant materials per al Diccionario de provincialismos i, un dia potser no gaire llunyà, donarà a conèixer per aquest mitjà com es parla a Mèxic la Llengua Castellana». Per a consultar les Memorias, adreceu-vos a https://www.academia.org.mx/. 13. «[…] Convidada bondadosament aquesta Acadèmia per la Real Española per contribuir a l’augment i millora de la dotzena edició del diccionari vulgar […] la veritat és que aquesta labor no va ser del tot fructuosa. Un bon nombre de cèdules no van trobar cabuda en la nova edició; però n’hi ha prou que més de la meitat fos admesa perquè no pensem que hem treballat en va. Encara que, barrejats, formaven en realitat dues parts diferents: una, les addicions i esmenes a les paraules espanyoles; una altra, els provincialismes mexicans. Ignorem quin criteri va establir la Real Academia per admetre o rebutjar les cèdules; i la simple consulta del Diccionario no pot donar-nos-ho a conèixer […]». Es pot consultar a: www.cervantesvirtual.com/obra-visor/vocabulario_de.

001-194 TSC 28.indd 86

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 87

logia comparada del seu temps, Pimentel considerava que hi havia llengües millors que unes altres. L’enfrontament violent de dues nacions podia modificar una llengua, amb dos resultats possibles: la menys perfecta desapareix, per deixar el seu lloc a la millor, o en resulta una nova llengua, una barreja que participa del geni de les seves mares, com l’espanyol. (Vázquez Laslop, 2014: 512)

Al Cuadro descriptivo y comparativo de las lenguas indígenas de México, o Tratado de filología mexicana, de Francisco Pimentel —‌segons documenta Vázquez Laslop— s’exposen graus de primitivisme lingüístic com a part dels criteris de classificació. La incipient filologia mexicana de Pimentel ens fa pensar que els primers estudis del Mèxic independent sobre les llengües originàries es realitzaren en defensa de l’espanyol. 4.4. Polítiques lingüístiques en el Mèxic postrevolucionari: castellanització i indigenisme En el Mèxic contemporani, posterior al moviment revolucionari de 1910, s’han produït tres moments destacables on la castellanització continua sent l’estratègia per fomentar la unitat nacional, incorporar els indígenes al procés de desenvolupament i, més recentment, gestionar la diversitat cultural. El primer correspon a la política nacionalista-integracionista de José Vasconcelos (ministre d’Educació Pública entre el 1921 i el 1924). Poc abans (1917) Manuel Gamio, considerat el pare de l’antropologia mexicana (Peza, 2016), estableix les bases de l’indigenisme: La diversitat d’idiomes i dialectes va constituir sempre un obstacle per a la unificació de les agrupacions mexicanes: existeixen prop de cent idiomes i dialectes indígenes que són parlats per una gran part de la població, perquè la resta parla el castellà més o menys semblant al d’Espanya. Si no hi ha intercanvi lingüístic, és a dir, si no existeix intercanvi d’idees entre les agrupacions mexicanes, és clar que tampoc no poden sorgir relacions comercials, industrials, polítiques […] i encara menys un sentiment efectiu, unànime i conscient de nacionalitat. Aquesta Secretaria [d’Agricultura i Foment] està procurant investigar quins són i com són els idiomes indígenes i quins mitjans adequats s’han d’emprar perquè l’idioma espanyol imperi en totes les nostres agrupacions, sens perjudici que s’estudiïn i es conreïn també les llengües indígenes. (Gamio, 1919, a Val i Zolla, 2014: 121)

Aquest discurs, referit a la necessitat de comprendre la societat indígena, comporta els brots de l’hegemonia panhispànica, amb un lleuger viratge cap a la incorporació de les llengües originàries en un segon terme. En un altre sentit, l’indigenisme ha estat definit críticament com «la política aplicada a la població indígena pels no indis» (Val i Zolla, 2014: 13). Com a part de les polítiques d’intervenció de l’Estat, l’indigenisme busca cientificitat i recolzarà en el desenvolupament de l’antropologia mexicana, fins que aquesta entri en crisi cap a finals dels anys seixanta.

001-194 TSC 28.indd 87

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

El segon moment es pot identificar com una fusió de l’educació socialista amb elements indigenistes; correspon al cardenisme (1934-1940). La presidència de Lázaro Cárdenas es va caracteritzar per l’obertura cap al món indígena rural i per una política d’esquerra. D’alguna manera, el paternalisme mostrat cap als indis és un intent de tornar al mètode novohispà de la primera castellanització/evangelització. En la Primera Assemblea de Filòlegs i Lingüistes (1939), es va dir: La importància del coneixement de l’idioma en la vida social és òbvia, perquè facilita l’intercanvi de les idees, […] és de primera necessitat, en conseqüència, promoure entre els grups indígenes el coneixement més ampli possible del seu propi llenguatge, valent-se, precisament, dels primers graus de l’ensenyament, sense desatendre, com és lògic, el de l’espanyol. Que haurà de ser com antigament ho fou el nahua, la llengua franca per a tots els habitants de Mèxic. Per convèncer-nos de l’enorme utilitat social d’aquest nou tractament […] comptem […] amb el suport de la brillant experiència realitzada a Mèxic durant el segle xvi. (Otón de Mendizábal, acte inaugural, a Val, 2014: 336)

Aquesta al·locució deixa veure que el procés de colonització i les seves implicacions no havien estat realment motiu d’una mirada crítica; s’ha seguit pensant que el món indígena ha de ser rescatat del retard, encara que per a això calgui «contemporitzar» amb les seves llengües. Lingüistes i antropòlegs implicats en el procés responen des de l’herència de la filosofia positivista: el progrés com a part essencial del desenvolupament en la modernitat. El tercer moment s’inicia amb la creació de l’Instituto Nacional Indigenista i es projecta al llarg de la segona meitat del segle xx. Del 1948 al 1970, l’ideari de l’Instituto es resumeix de la manera següent: «És necessari integrar els indígenes a la cultura nacional. El camí per aconseguir-ho és la seva culturització a partir de l’acció indigenista a les regions interculturals, també conegudes com a regions de refugi» (memòria en línia). Com es veu, el model que defineix l’acció és l’integracionisme. L’acció indigenista es refereix a la intervenció programada des de l’antropologia sociocultural. La crisi de l’antropologia mexicana produirà un moviment on «[l]’enfortiment de les ètnies, l’autonomia, la perspectiva d’una societat pluriètnica i pluricultural comencen a convertir-se en l’horitzó conceptual i polític, al qual acudeix un sector de l’antropologia mexicana per desenvolupar les seves conceptualitzacions teòriques» (Val, 2004: 162). L’Instituto Nacional Indigenista desapareix com a tal el 2003 i va ser substituït per la Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indígenas. 5. Del moviment Zapatista a la Llei general de drets lingüístics dels pobles indígenes i la perspectiva actual Fins aquí hem parlat de manera tangencial de la relació subordinada dels pobles indígenes a una legalitat i lògica lligades a l’eurocentrisme, i en particular, a l’àmbit lingüístic on l’estratègia per al desenvolupament pel que fa a la multiculturalitat me-

001-194 TSC 28.indd 88

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 89

xicana ha estat sistemàticament —‌i sense els resultats esperats— controlar el destí dels pobles indígenes a través del model integracionista. Per diverses raons, aquesta insistència ha canviat: la reconfiguració del món en la tensió global/local també hi ha tingut a veure. Al mateix temps que l’indigenisme com a integracionisme perd força, «els moviments [indígenes] que tradicionalment estaven subordinats per reformulacions corporatives [d’acord amb l’Estat] es van desplaçar a una perspectiva pròpia per a la construcció d’un projecte propi» (Val, 2004: 165). El 1990, Mèxic signa l’acord 169 de l’Organització Internacional del Treball, que s’aboca sobre la protecció dels drets dels pobles indígenes pel que concerneix a la salut, l’educació, l’explotació de la terra per ser treballada i sobre el territori per ser habitat; el dret a desenvolupar-se amb base a la seva cultura. La base normativa constitucional mexicana s’haurà d’alinear al dret internacional. El 1992, la Constitució Política dels Estats Units Mexicans serà modificada per reconèixer que la nació «té una composició pluricultural sustentada originalment en els seus pobles indígenes, que són aquells que descendeixen de poblacions que habitaven al territori actual del país en iniciar-se la colonització». Aquest reconeixement en la Carta Magna genera les possibilitats de mobilització de les comunitats indígenes i obre la conjuntura perquè adquireixin la condició d’interlocutors; d’aquí la rellevància de l’aixecament zapatista: mexicans i mexicanes, reconeguts en la seva essència originària, formulen una declaració de guerra contra l’Estat, qüestionant totes les polítiques públiques que els han mantingut marginats en condicions de desigualtat, discriminació i explotació. En essència, els Acords [de Pau] de San Andrés Larráinzar, signats el febrer de 1996, apunten a l’establiment d’un nou pacte, capaç simultàniament d’incloure i respectar els pobles indígenes en el seu dret a la diferència i a la igualtat, un nou federalisme on les comunitats tinguin dret al territori i a una administració autogestionada, basada en sistemes de producció tradicionals, i als seus propis projectes de desenvolupament i preservació de la seva cultura (Hernández, 1998). La Llei general de drets lingüístics dels pobles indígenes és promulgada el 2003, i d’ella sorgeix la creació de l’Instituto Nacional de Lenguas Indígenas, encarregat de promoure l’enfortiment, la preservació i el desenvolupament de les llengües i la riquesa cultural indígenes, fonamentat en la comunicació intercultural. Aquest és el panorama legal entorn de les condicions de les comunitats indígenes de Mèxic, però no és suficient: els indígenes continuen sent marginals a la resta de la població. En part és el seu dret conservar el seu estil de vida; però per a això no han rebut els suports econòmics necessaris, ni les condicions sanitàries o els millors programes educatius. Ja hi ha una mica més d’una desena d’universitats interculturals, amb prou feines un terç de les entitats federatives del país, per la qual cosa falta molt per fer, ja que les comunitats indígenes existeixen arreu del territori nacional; també l’educació bàsica s’ha vist reforçada amb nous programes que transiten d’una impartició bilingüe per enfortir la castellanització a la gestió bicultural, i que tenen com a horitzó el multilingüisme.

001-194 TSC 28.indd 89

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Lilia-Rebeca Rodríguez Torres

És imperant la necessitat d’un canvi en la mentalitat de la població mestissa atrapada entre les ideologies dominants i les formes d’exclusió —‌observades o practicades— que han anat produint un profund rancor per l’espanyol i un constant menyspreu per l’indígena. Aquesta visió popular és el reflex del problema: l’hegemonia panhispànica i els seus múltiples intersticis. Bibliografia de referència Academia Mexicana de la Lengua. «Memorias» [en línia]. <http://www.academia.org. mx/> [Consulta: febrer-març 2017]. Alatorre, Antonio (2015). Los 1001 años de la lengua española. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Bourdieu, Pierre (2008). ¿Qué significa hablar?: Economía de los intercambios lingüísticos. Madrid: Akal. Dussel, Enrique (1994). 1492: El encubrimiento del otro: Hacia el origen del «mito de la Modernidad». La Paz: Plural Editores: UMSA. Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación. Fernández Gordillo, Luz (2014). «Autoridades y correspondencias en el vocabulario de mexicanismos de Joaquín García Icazbalceta». A: Barriga Villanueva, Rebeca; Herrera Zendijas, Esther (coord.). Lenguas, estructuras y hablantes: Estudios en homenaje a Thomas C. Smith Stark. Vol. 1. Mèxic: El Colegio de México, p. 521-541. Greenberg, Joseph H. (1987). Language in the Americas. Stanford: Stanford University Press. Guespin, L.; Marcellesi, J.-B. (1986). «Pour la glottopolitique». Langages, núm. 83, p. 5-34. Hernández Navarro, Luis (1998). «Acuerdos sobre derecho y cultura indígenas». Acuerdos de San Andrés. Mèxic: Era, p. 53-98. Instituto Cervantes [en línia]. <http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/vocabulario _de> [Consulta: febrer-març 2017]. Instituto Nacional de Lenguas Indígenas [en línia]. <http://www.inali.gob.mx> [Consulta: gener-març 2017]. Lastra, Yolanda (2003). Sociolingüística para hispanoamericanos: Una introducción. Mèxic: El Colegio de México. Martín Rojo, Luisa; Rodríguez, Lilia R. (2016). «Muda lingüística y movilidad social. Trayectorias de jóvenes migrantes hacia la universidad». Discurso y Sociedad, vol. 10, núm. 1, p. 100-133. Mendizábal, Otón de (2014). «El problema social de las lenguas indígenas». Memorias de la Primera Asamblea de Filólogos y Lingüistas. A: Val, J. del; Zolla, C. (comp.). Documentos fundamentales del indigenismo en México. Mèxic: UNAM. Departamento Autónomo de Asuntos Indígenas, p. 327-338. [1a ed., 1940] Modonesi, Massimo (2010). Subalternidad, antagonismo, autonomía: Marxismo y subjetivación política. Buenos Aires: Prometeo: CLACSO: UBA. Moreno Cabrera, Juan C. (2000). La dignidad e igualdad de las lenguas: Crítica de la discriminación lingüística. Madrid: Alianza Editorial, p. 49. — (2015). Los dominios del español: Guía del imperialismo lingüístico panhispánico. Madrid: Síntesis.

001-194 TSC 28.indd 90

11/07/2018 11:32:00

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic TSC, 28 (2018) 91

Pellicer, Dora (2010). «Lenguaje, relaciones de poder y derechos lingüísticos». A: Barriga, Rebeca; Butragueño, Pedro M. (dir.). Historia sociolingüística de México. Vol. I. Mèxic: El Colegio de México, p. 605-658. Peña, Guillermo de la (2011). «La antropología, el indigenismo y la diversificación del patrimonio cultural de México». A: Peña, Guillermo de la (ed.). La antropología y el patrimonio cultural de México. Mèxic: Conaculta. Peza, M. del Carmen de la (2016). «El “cantinflismo” como síntoma. Pensar la nación desde sus márgenes». A: Peza, M. del Carmen de la; Rufer, Mario (coord.). Nación y estudios culturales: Debates desde la poscolonialidad. Mèxic: Itaca: UAM. Peza, M. del Carmen de la; Rodríguez, Lilia R. (2011). «Políticas de la lengua en México: del plurilingüismo y la multiculturalidad al monolingüismo». A: Núñez, P.; Rienda, J. (coord.). La investigación en didáctica de la lengua y la literatura, situación actual y perspectivas de futuro. Madrid: SEDdLL, p. 823-838. — (2017). «Escritura y colonialismo». A: Parrini, R.; Alcántara, E.; Arce, Y. (ed.). Lo complejo y lo transparente: Investigaciones transdisciplinarias en ciencias sociales. Mèxic: UAM. DCSH, p. 141-154. Peza, M. del Carmen de la; Rodríguez, Lilia R. [et al.] (2014). «Evaluación de competencias de lectoescritura en alumnos de primer ingreso a la Universidad Autónoma Metropolitana- Xochimilco». Argumentos: Estudios críticos de la Sociedad, núm. 74 (gener-abril): Procesos educativos y dinámicas sociales contemporáneas, p. 117-148. Programa de la Dirección de Antropología para el estudio y mejoramiento de las poblaciones regionales de la República. Mèxic: Poder Ejecutivo Federal. Departamento de Aprovisionamientos Generales. Talleres Gráficos de la Nación, p. 3-51. [Formulado por el director Manuel Gamio, Secretaría de Agricultura y Fomento] Rama, Ángel (1984). La ciudad letrada. Hannover: Ediciones del Norte. Rodríguez Adrados, Francisco (2008). Historia de las lenguas de Europa. Madrid: Gredos. Spivak, Gayatri Chakravorty (2010). Crítica de la razón poscolonial: Hacia una historia del presente evanescente. Madrid: Akal. Suárez, Jorge A. (1968). «Classical languages». A: Sebeok, Thomas A. (ed.). Current trends in Linguistics. Vol. IV. La Haia: Mouton, p. 254-274. Val, José del (2004). «Balance y perspectiva de la antropología mexicana, 1970-1990». A: México: Identidad y nación. Mèxic: UNAM, p. 153-170. Val, José del; Zolla, C. (coord.) (2014). Documentos fundamentales del indigenismo en México: Mèxic: UNAM. Valle, José del (ed.) (2007). La lengua, ¿patria común?: Ideas e ideologías del español. Frankfurt: Vervuert; Madrid: Iberoamericana. Valle, José del; Gabriel-Stheeman, Luis (ed.) (2004). La batalla del idioma: La intelectualidad hispánica ante la llengua. Frankfurt: Vervuert; Madrid: Iberoamericana. Vázquez Laslop, María Eugenia (2014). «Distancias y coincidencias en la primera Academia Mexicana: Rafael Ángel de la Peña y Francisco Pimentel». A: Barriga Villanueva, Rebeca; Herrera Zendijas, Esther (coord.). Lenguas, estructuras y hablantes: Estudios en homenaje a Thomas C. Smith Stark. Vol. 1. Mèxic: El Colegio de México, p. 505-519. Wallerstein, Emmanuel (2007). «¿Injerencia en los derechos de quién? Valores universales vs. barbarie». A: Universalismo europeo: El discurso del poder. Mèxic: Siglo XXI.

001-194 TSC 28.indd 91

11/07/2018 11:32:00

001-194 TSC 28.indd 92

11/07/2018 11:32:00

Secció miscel·lània

001-194 TSC 28.indd 93

11/07/2018 11:32:00

001-194 TSC 28.indd 94

11/07/2018 11:32:00

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 95-110 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.145 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball a l’estat de Veracruz1 An approach to use of the Nahuatl language at the workplace in the state of Veracruz Miguel Figueroa Saavedra Institut d’Investigacions en Educació. Universitat Veracruzana Intercultural Data de recepció: 16 d’agost de 2016 Data d’acceptació: 18 de maig de 2017

Resum Aquest article presenta un estudi exploratori sobre la presència i l’ús de la llengua nahua en l’espai de treball i el valor que té aquest ús dins del mercat laboral local. Es va realitzar un estudi de cas entrevistant quaranta-nou titulats de la Universitat Veracruzana Intercultural (Mèxic). Entre els principals resultats es destaca que, malgrat els fenòmens de discriminació i desplaçament, els treballadors estudiats van manifestar fer un ús oral i escrit del nahua en la seva activitat laboral, i la seva condició de parlants va ser considerada pels seus ocupadors com a necessària i important per a l’acompliment de les seves funcions. Això suposa que una formació professional pertinent i el desenvolupament de la funció laboral del nahua actuen de manera positiva en la seva revaloració. Aquest estudi també mostra les possibilitats d’investigar les llengües minoritzades de Mèxic des de la dimensió laboral de cara a una planificació lingüística integral. Paraules clau: mercat de treball, llengua indígena, educació intercultural, nahua, Mèxic. Abstract This article presents an exploratory study about the presence and use of the Nahuatl language in the workplace, and about the value of that use within the local labor market. A case study was conducted by interviewing 49 graduates of the Universidad Veracruzana Intercultural (Mexico). In spite of the phenomena of linguistic discrimination and displacement, however, the studied workers stated that they speak and write Nahuatl in their work activity. Even their Correspondència: Miguel Figueroa Saavedra. Universidad Veracruzana Intercultural. Instituto de Investigaciones en Educación. Campus Sur de la Universidad Veracruzana. Paseo 112, segunda sección. Edificio B. Colonia Nuevo Xalapa. 91097 Xalapa, Veracruz, México. A/e: migfigueroa@uv.mx. A/I: https://www.uv.mx/iie/. Tel.: (0052-01-228) 8124785. Fax: (0052-01-228) 8122097. 1. Aquesta aportació és part dels resultats derivats del projecte d’investigació «Fortalecimiento de las culturas autóctonas en la educación superior mediante procesos de traducción y producción literaria en lenguas indígenas» (núm. de reg. DGI: 332382014186) de l’Institut d’Investigacions en Educació, i del projecte de diagnòstic «Nueva Oferta Educativa-Lenguas» de la Universitat Veracruzana Intercultural (UVI), realitzats a la Universitat Veracruzana.

001-194 TSC 28.indd 95

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

status as Nahuatl speakers was judged important and necessary for good job performance by employers. This means that relevant vocational training and the development of the work function of Nahuatl have a positive impact on its appraisal. This study also highlights the possibilities for investigating the minority languages of Mexico from the labor-related standpoint for an integral language planning policy. Keywords: labor market, indigenous language, intercultural education, Nahuatl, Mexico.

1. Introducció

om assenyala Miquel Strubell (2006), més enllà de les accions de sensibilització que es poden realitzar des d’una planificació lingüística institucional per promoure la conservació i activació d’una llengua, aquest objectiu depèn més aviat del fet que aquesta llengua es faci visible, s’usi de manera interactiva i els seus parlants rebin un tracte igualitari. L’existència de productes i serveis en aquesta llengua, d’un entorn social on es requereixi aquesta llengua i d’un mercat laboral on se’n percebi l’ús com un avantatge augmenta la necessitat de conèixer-la i usar-la. Aquesta situació ha estat observada ja en altres contextos de planificació lingüística, com els desenvolupats al País Basc, Catalunya o el Canadà. En el cas dels parlants de català, basc i quebequès (Alarcón, 2011; Agirrezabal, 2011; Armstrong, 2004), la funció laboral i econòmica de les seves llengües es considera una peça clau en les polítiques lingüístiques de les llengües minoritzades. Així, per exemple, al País Basc des de la dècada del 1980 es va impulsar a través d’associacions, fundacions i cooperatives la normalització de l’èuscar en empreses locals i institucions públiques com un aspecte clau de la normalització lingüística. Així, entitats com EMUN o Elhuyar Aholkularitza van proporcionar dissenys de programes d’incorporació de l’ús de la llengua i assessorament lingüístic i traductològic als ocupadors (Agirrezabal, 2011: 56). És convenient precisar que la funció econòmica de la llengua descriu una doble vessant. Per una banda és un element identitari i, com a atribut, pot condicionar l’estatus socioeconòmic dels seus parlants; per l’altra és una destresa de comunicació social (Jiménez, 2006: 4). En el seu primer aspecte disposa d’un valor d’ús com a expressió d’una identitat cultural determinada, i en el segon, un valor de canvi respecte als recursos als quals dona accés (Colomer, 1996). En el cas de les llengües indígenes mexicanes, aquestes són infravalorades com a coneixement i habilitat, si bé un element que comença a reconèixer-se és el valor que tenen com a capital humà en el mercat de treball. No obstant això, és un fenomen al qual no s’ha parat esment, ni tan sols des de la mateixa Administració pública. Encara que des del 2003 existeixi una Llei general dels drets lingüístics dels pobles indígenes de Mèxic, no hi ha cap menció respecte a l’estatut dels treballadors, ni jurisprudència, ni tampoc és objecte de les polítiques públiques d’ocupació contribuir a la normalització lingüística de les llengües nacionals. S’imposa una imatge monolingüe i monocultural de la societat mexicana que fomenta la invisibilitat i fins i tot la negació de l’existència d’aquestes llengües en els espais de treball i, per tant, en el mercat laboral.

001-194 TSC 28.indd 96

11/07/2018 11:32:00

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

TSC, 28 (2018) 97

El valor d’ús d’aquestes llengües es veu afeblit per un ininterromput procés de marginació, discriminació, fustigació i autosegregació, i, en el cas del seu valor de canvi, té molt limitat l’accés i transmissió de la informació —‌no només als mitjans de comunicació— i la seva presència a les NTIC. Però això no vol dir que aquestes llengües no es facin servir ni estiguin presents en els processos comunicatius i productius i, per tant, els parlants els donin un valor d’ús i de canvi com a bé privat a la feina. Si això fos així, veuríem que els grups lingüístics minoritzats de Mèxic activarien les seves llengües en la vida quotidiana a través de l’àmbit laboral, on sembla que aquestes llengües eren inexistents. Aquesta capacitat d’acció social dins d’un nou context polític i educatiu no es considera per a la planificació lingüística, ni per avaluar- ne l’impacte ni per establir-ne els camps d’intervenció. És possible evidenciar el paper que tenen les llengües indígenes en el lloc de treball?, és aquest ús a la feina un factor que incrementa el valor d’ús i de canvi, i, amb això, la revaloració i activació d’aquestes llengües?, és per tant la presència d’aquestes llengües en el mercat de treball un tema emergent i una dimensió a incorporar en el disseny d’una normalització lingüística efectiva? Aquestes són les preguntes que pretenem respondre a continuació. 2. Normalització lingüística a la feina: acceptació i reconeixement Tot i així, la situació laboral que descriu la població parlant de llengües indígenes nacionals a Mèxic no valora aquest capital lingüístic, i aquesta situació és el resultat de certes polítiques que beneficien el castellà com a llengua comuna, que es veu com un bé públic. Així, la resta de llengües és relegada a una condició en la qual és costosa la seva adquisició, i és gairebé impossible per a un no nadiu adquirir-les, alhora que els nadius no veuen cap retribució o rendiment al seu treball per tenir aquest capital lingüístic. A la dècada de 1990, el moviment zapatista i les reformes legislatives i jurídiques van impulsar un tomb pluriculturalista en la societat i en les institucions (Bartolomé, 1996: 11-13; Dietz, 2014), però aquestes reformes encara no calen al conjunt de les estructures que continuen propugnant de manera subtil l’assimilacionisme cultural (Schmelkes, 2009; Barabás, 2014). En aquest context, dins del sistema de treball mexicà, la condició d’«indígena» i qualsevol element associat tenen en el millor dels casos un paper innocu a l’àmbit rural, però són un fort element per a la discriminació i l’etnització laboral a l’àmbit urbà. S’estableixen espais diferenciats, inferiors, menys retribuïts i no qualificats, fora de les comunitats, la qual cosa determina la mobilitat i la rotació laboral de la població indígena. La base lògica per legitimar aquest sistema radica en una educació segregada, no adaptada, deficitària i que imposa models en els quals preval l’aculturació i el rebuig a la llengua materna amb la promesa d’aconseguir l’èxit social (Horbath, 2008: 31 i 50). En les últimes dècades van aparèixer noves professions que exigien ser parlant d’una llengua nacional, però també rebre una preparació específica per a l’ús d’habilitats lingüístiques i comunicatives. Així, els càrrecs de promotors, mediadors, tra-

001-194 TSC 28.indd 97

11/07/2018 11:32:00

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

ductors i intèrprets, que l’Administració pública ha de promoure en els serveis i mitjans d’informació i comunicació públics, estan canviant la percepció del valor d’ús d’aquestes llengües i del valor de canvi que tenen pel fet de permetre’ls ple accés als serveis públics. Però pocs parlants de llengües indígenes s’integren en el mercat laboral com a professionals, i una bona part d’ells, en inserir-se en l’àmbit universitari, deixen de ser parlants, tot i que poden seguir considerant-se indígenes. Així, es pot afirmar que els nivells d’estudi més alts es troben entre aquells que es consideren indígenes però no són parlants d’una llengua indígena, i que aquells que ho són viuen en llars no indígenes (CONEVAL, 2014: 75). Això implica una devaluació de l’habilitat lingüística, pel fet de no associar-se amb l’exercici dels perfils laborals demandats, ja que en general aquesta població s’insereix en activitats de baixa qualificació i baixa remuneració (2014: 91). En aquesta situació, la llengua indígena hi és present com a llengua de treball. En els altres sectors el seu ús es limita o s’oculta, no només perquè la llengua de treball és l’espanyol, sinó perquè amb això a més s’evita ser identificat com a indígena i discriminat per aquesta raó (2014: 30 i 78). Aquest és un context que cal tenir en compte en l’anàlisi, ja que afecta el valor laboral de les llengües locals en l’àmbit macroeconòmic. Així, hi ha una tendència a considerar que l’ús d’aquestes llengües és un element complementari de la comunicació en un espai o funció laboral, i per tant no retribuïble, pel fet de no establir-se com un tret de professionalitat, sinó de personalitat. A més, en veure’l com a auxili o benefici per a la comunitat es pensa que és gratificació suficient la gratitud del beneficiat. Fins i tot avui, hi ha professions definides per la seva especialització en la mediació interlingüística que no reben el mateix tracte, reconeixement ni pagament que aquelles que medien amb llengües estrangeres. Aquesta circumstància afecta la professionalització i dignificació del treballador i la valoració de la llengua, que dissuadeix de prosseguir una carrera professional, on el cost en diners i temps de la formació inicial no es veu compensat per la retribució final. No obstant això, tot i observar la importància i la repercussió que té la funció laboral i econòmica per al desenvolupament de les llengües minoritzades, paradoxalment les polítiques públiques a favor de les llengües mexicanes no actuen en aquesta dimensió. D’altra banda, des de la comunitat acadèmica només s’hi presta atenció com a part dels processos migratoris i de segmentació ètnica del mercat laboral (cf. Muñoz, 2005) sense plantejar com la seva situació laboral afecta l’activació i l’estimació de la llengua en un context local. Això ens planteja el dubte de si se’ns està escapant un element clau per a la planificació lingüística que no s’ha identificat i sobre el qual no s’ha intervingut. 3. Mètodes Aconseguir informació sobre la condició de parlant d’una llengua indígena mexicana en una empresa o organització a Mèxic no és fàcil, ja que aquesta característica

001-194 TSC 28.indd 98

11/07/2018 11:32:00

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

TSC, 28 (2018) 99

no és tinguda en compte en els processos de cerca i oferta de feina, i encara menys registrada als departaments de personal. Tampoc és fàcil accedir als espais de treball i disposar de recursos per cobrir una regió tan extensa i amb una complexa situació social que impedeix un acostament de camp. Això mostra les dificultats de partida per fer un estudi exploratori i la necessitat d’un primer apropament empíric amb mètodes indirectes que permetin superar la dificultat d’introduir-se als espais de treball. Així, i com a derivació d’un primer estudi (Bernal Lorenzo et al., 2016a: 11), es va fer un sondeig amb el qual es pogués reconèixer aquests treballadors a partir del cens d’estudiants graduats de la UVI, que sí que disposa de dades d’això, i per mitjà de xarxes amb altres professionals amb aquesta característica. En aquesta ocasió es va optar per fer un estudi de cas amb caràcter exploratori, amb l’objectiu d’obtenir un millor coneixement d’un aspecte sociològicament rellevant de la realitat, tant des del paradigma positivista com interpretatiu (Coller, 2005: 21). D’aquesta manera, es poden deduir aspectes generalitzables, no des de la representativitat estadística, sinó des de la representativitat analítica (Coller, 2005: 34). Pot ser que no sigui un cas típic, però sí un exemple il·lustratiu de certs canvis socials que estan facilitant la normalització lingüística al camp laboral. Per formar el grup d’estudi es va escollir una mostra amb individus que tinguessin característiques homogènies, de manera que es pogués constituir un estudi de cas. Hi vam incloure tots els parlants de nahua llicenciats en gestió intercultural per al desenvolupament. En aquesta llicenciatura s’ha treballat per aconseguir revertir els efectes de les pràctiques educatives lingüicides i etnocides, i transformar l’entorn educatiu i comunitari en espais de convivència pluricultural on es fomenti l’ús equitatiu de totes les llengües nacionals (cf. Figueroa Saavedra et al., 2014). Per aquesta raó, aquest grup pot ser el testimoni idoni que reconegui situacions i mostri opinions que en d’altres casos quedarien imperceptibles. Es va constituir un grup de 49 persones (53 % homes, 47 % dones), amb una mitjana d’edat de 29 anys (22-46 anys), que hagués contactat amb el mercat laboral. Així, es van acotar certes variables (nivell educatiu, comunitat lingüística), buscant una ubicació extensa quant a la residència dels entrevistats, per aconseguir un mapatge ampli que integrés diferents comunitats de parla nahua per tot l’estat (taula 1 i figura 1). Taula 1 Municipis i nombre d’entrevistats per regió Regions Huasteca

Municipis

Entrevistats

Benito Juarez, Chicontepec, Ixhuatlán de Madero

Centro-Grandes Montañas Naolinco, Tlaquilpa, Rafael Delgado, Tequila, Los Reyes, Astacinga, San Andrés Tenajapan

Las Selvas

Mecayapan, Zaragoza, Catemaco, Pajapan

Font: Elaboració pròpia.

001-194 TSC 28.indd 99

11/07/2018 11:32:00

100

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

Figura 1 Mapa d’ubicació dels municipis de residència dels entrevistats

Font: Elaboració pròpia.

4. Resultats 4.1. Característiques sociolaborals El 88 % dels entrevistats són població activa adulta, majors de vint-i-quatre anys. Tanmateix, la dada més significativa és el lapse de temps transcorregut des de la seva graduació. Així, es distingeix un 47 % que fa quatre anys o menys que és en el mercat de treball, un 51 % fa més de quatre anys, i un 2 % no va declarar l’any de graduació. Hi ha una gran varietat de situacions ocupacionals (gràfic 1). El 51 % està a l’atur, el 14 % treballa com a autònom, el 8 % va tornar a estudiar, el 21 % busca feina i el 2 % treballa a casa. Entre els entrevistats, la taxa d’atur és d’un 31 %, i la d’ocupació, d’un 78 %. Gràfic 1 Situació ocupacional i contractual dels entrevistats 8%

4% 14 %

Autònom Contractat

21 %

A casa Sense ocupació

51 %

Estudiant Altres

Font: Elaboració pròpia.

001-194 TSC 28.indd 100

11/07/2018 11:32:00

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

TSC, 28 (2018) 101

En les modalitats de contractació, trobem contractes temporals, indefinits i vinculats a un patronat. Els càrrecs dels entrevistats que van declarar que treballaven amb contracte són administrador pedagògic, caixer, director de casa de cultura, docent, enllaç regional, formador especialitzat, gestor acadèmic, gestor de vinculació, mediador educatiu, promotor cultural, promotor de salut, regidor, traductor i visitador agrari. Veiem que s’insereixen principalment en llocs de treball relacionats amb el sector públic (gràfic 2) i més específicament en entitats educatives i de govern locals (gràfic 3). Gràfic 2 Sectors de contractació entre els entrevistats 5% 9%

Sector públic Sector privat Altres 86 %

Font: Elaboració pròpia. Gràfic 3 Raó de les entitats on treballen els entrevistats 15 %

Educació 40 %

10 %

Salut Atenció indígena

10 % 10 %

Govern

Justícia i drets 15 %

Altres

Font: Elaboració pròpia.

Respecte al sou que reben —‌pregunta delicada i només contestada pel 67 %—, un 16 % guanya més de 5.800 ₱ (276 €) al mes. El 34 % guanya al mes entre 1.801 ₱ (86 €) i 5.800 ₱, i un altre 16 % té un sou inferior als 1.800 ₱, per sota del sou mínim.2 Els sous més baixos corresponen a càrrecs com el de docent, mentre que els sous més alts corresponen a contractes temporals i indefinits relacionats amb càrrecs de gestor acadèmic, gestor de vinculació, promotor de salut i regidor municipal. 2. La Comisión Nacional de Salarios Mínimos estableix que el sou mínim a Mèxic el 2016 està fixat en 70,10 pesos (₱) diaris (3,30 €), el que representa un sou mensual aproximat que pot variar entre 1.800 ₱ i 2.100 ₱ (100 €).

001-194 TSC 28.indd 101

11/07/2018 11:32:01

102

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

4.2. Presència i ús del nahua al lloc de treball Els entrevistats que treballen descriuen certs trets que no se solen considerar derivades d’ubicar-se en el secor públic i en llocs amb un contacte freqüent amb població nahuaparlant. Per exemple, el 97 % utilitza el nahua a la feina, i el 3 % diu que no ho fa (gràfic 4). Aquest 3 % defineix la seva situació laboral com a autoocupació, el que explica que no faci servir el nahua a la feina, pel fet de no integrar-se en un equip de treball, i no empra el nahua amb els seus clients. Per tant, s’afirma que als espais laborals s’utilitza el nahua, però, és aquest ús esporàdic? L’ús no sembla esporàdic i es fa de manera reiterada. El 85 % manifesta que al seu lloc de treball es donen situacions comunicatives per fer un ús continu del nahua. Així, el nahua és una llengua de treball. Gràfic 4 Freqüència d’ús del nahua dels entrevistats a la feina 3% 12 % Sempre 44 %

Sovint Ocasionalment Mai

41 %

Font: Elaboració pròpia.

A la taula 2 veiem certes habilitats comunicatives complexes emprades en la comunicació pels entrevistats amb els diferents interlocutors, segons el seu nivell jeràrquic. Taula 2 Comunicació interna en nahua segons els interlocutors (% de presència) Superior

Company

Subordinat

Explicar a

25 %

70 %

4 %

Entendre a

13 %

63 %

5 %

Aprendre de

25 %

65 %

6 %

Ensenyar a

40 %

65 %

7 %

Analitzar amb

24 %

76 %

0 %

Descriure a

18 %

76 %

0 %

Font: Elaboració pròpia.

001-194 TSC 28.indd 102

11/07/2018 11:32:01

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

TSC, 28 (2018) 103

La principal freqüència de l’ús en el treball es dona amb companys i, de manera menor, amb superiors. Amb els subordinats l’ús és puntual, gairebé absent en la majoria dels càrrecs. Si ens hi fixem més detalladament, amb els superiors, les habilitats d’informació són les que més fan servir el nahua (explicar al superior, 25 %; aprendre del superior, 25 %), mentre que les de recepció i comprensió de la informació proporcionada pel superior no impliquen tant l’ús (entendre el superior, 25 %; ensenyar al superior, 25 %). Això mostra un ús de la llengua segons l’estatus, el que explica que els superiors tinguin un ús passiu del nahua, al marge que certes temàtiques, per efecte de la diglòssia, no puguin plantejar-se còmodament en nahua. Així i tot, el valor d’estatus sorgeix novament en el cas dels subordinats, on els entrevistats prefereixen plantejar la comunicació en castellà, encara que també podria ser que el personal a càrrec seu fos predominantment castellanoparlant. Pel que fa a la relació amb els companys, on la situació d’estatus i la jerarquia de rols hi és absent, hi ha més presència del nahua en totes les habilitats. El cas de la comunicació externa (taula 3) és molt diferent, malgrat que pot haver- hi un biaix de resposta derivat d’un plantejament massa general sobre el destinatari dels serveis i productes. Així, la categoria d’usuari se subsumeix en la de Públic, encara que en aquest cas la figura d’estudiants com a destinataris del servei educatiu en ocasions es porta a Altres. Taula 3 Comunicació externa en nahua segons els interlocutors (% de presència) Clients

Públic

Altres

Explicar a

4 %

70 %

4 %

Entendre a

5 %

63 %

5 %

Aprendre de

0 %

65 %

6 %

Ensenyar a

0 %

65 %

7 %

Analitzar amb

6 %

76 %

0 %

Descriure a

0 %

76 %

0 %

Font: Elaboració pròpia.

En qualsevol cas, si ens cenyim a la dada que es mostra en les habilitats comunicatives assenyalades a Públic com un interlocutor extern, no implicat en els processos laborals interns, veiem que es dona una freqüència molt semblant a l’assenyalada en el cas de la comunicació entre companys (gràfic 5). Això confirmaria una limitació dels temes de conversa per efecte de la diglòssia i de la desactualització, però també mostraria el desplaçament lingüístic pel qual no tots els usuaris són nahuaparlants, i s’establiria el nahua com a llengua de comunicació alternativa. Es fa patent que la principal situació que planteja l’ús del nahua com a llengua de comunicació és la interrelació horitzontal amb usuaris o clients, ja que la població que fa servir els serveis és en una proporció important nahuaparlant. Això es reflec-

001-194 TSC 28.indd 103

11/07/2018 11:32:01

104

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

Gràfic 5 Ús del nahua segons els interlocutors a la feina Amb l’usuari/client

40 %

Amb els subordinats

Amb els companys

37 %

Amb el superior

17 %

Font: Elaboració pròpia.

teix també en la comunicació amb els companys de feina. Es veu que hi ha una estructura jeràrquica que imposa l’ús del castellà, com a llengua de prestigi i hegemònica, fet que reforça els rols de control i supervisió dins de l’organigrama. Això explicaria que només el 7 % s’adreci als seus subordinats en nahua. La mateixa interpretació es treu en el cas de dirigir-se a un superior, en què el codi que s’empra l’estableix el superior, i en aquest cas només va proposar comunicar-se en nahua al 17 % dels entrevistats. Tot i així, davant el que se sol imaginar, es veu que en aquestes situacions també es fa servir el nahua. Però intentem afinar més sobre quin ús se’n pot fer a partir dels mateixos trets sociolingüístics dels entrevistats. Encara que els entrevistats es van declarar nahuaparlants, el seu grau de desenvolupament d’habilitats és variat. Hi ha un 27 % dels entrevistats que es caracteritzen com a recordadors de la llengua, ja que consideren que no l’entenen o no s’hi expressen bé. Un 9 % es considera parlant passiu, ja que l’entén bé però no sap expressar- s’hi, i un 6 % considera que es fa entendre millor del que ell o ella entén. Tot i així, un 58 % es considera parlant proficient. Per aquesta raó veiem que en general els entreGràfic 6 Habilitat explicativa en nahua Molt bé

30 %

Bé Regular

46 % 6%

Malament Ns/Nc

18 %

Font: Elaboració pròpia.

001-194 TSC 28.indd 104

11/07/2018 11:32:01

TSC, 28 (2018) 105

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

Gràfic 7 Habilitat comprensiva en nahua Molt bé

49 %

Bé

39 %

Regular Malament Ns/Nc

12 %

Font: Elaboració pròpia.

vistats consideren que tenen unes habilitats explicatives i comprensives òptimes, sobretot les comprensives (gràfics 6 i 7). Aquestes habilitats orals tenen correspondència amb habilitats de lectoescriptura, on se senten més segurs, ja que es tracta de textos no formals o adequats a la seva realitat cultural. Així, el 73 % assenyala que sap llegir i escriure. Només un 12 % es reconeix analfabet, i un 15 % es reconeix analfabet funcional (només sap llegir o escriure). Aquest tret ens desmunta el prejudici que els parlants de llengües indígenes nacionals únicament fan servir les seves llengües de manera oral i, per tant, no milloren les habilitats orientades a desenvolupar pràctiques lectores. D’altra banda, es podria pensar que aquest ús és personal i s’ha exclòs del lloc de treball. El 81 % dels entrevistats afirma que necessita l’ús de l’escriptura en el seu espai de feina, i un 71 % per llegir textos escrits en nahua (gràfic 8). Cal assenyalar que els motius adduïts per justificar la necessitat d’escriure tenen molt a veure amb necessitats comunicatives de tipus didàctic, amb una intenció explicativa (cartells, tríptics i fullets, elements lúdics). Pel que fa a l’elaboració de documents administratius, hi ha l’activitat de traductors i d’empleats municipals en la qual l’ús escrit de la llengua nahua es concreta en la redacció d’actes d’acords en assemblees d’emprius o comunes. Això suposa que l’ús escrit es fa en diferents suports (paper, formats electrònics). Respecte a la lectura de textos en nahua, respon a necessitats d’estudi d’altres varietats lingüístiques o per entendre la gramàtica de la llengua, d’aprenentatge o d’interpretació de textos codificats en nahua (l’himne nacional, fullets, llibres, revistes). Aquestes dades mostren que l’ús del nahua en l’espai de treball es fa de manera oral i textual. Això es justifica perquè els entrevistats afirmen que una bona part dels usuaris no coneixen el castellà o no en tenen un nivell de comprensió adequat. Un aspecte que dona consistència al cas és la regularitat d’aquest ús en les diferents regions on s’ubiquen els participants de l’estudi. Tots els entrevistats de Las Selvas i de Centro-Grandes Montañas fan servir el nahua a la feina. Només a la Huasteca un 22 % diu que no fa servir aquesta llengua a la feina, espai on pot influir el fet que s’hi

001-194 TSC 28.indd 105

11/07/2018 11:32:01

106

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

Gràfic 8 Ús d’escriptura i lectura en nahua a la feina 24 % 21 %

Sempre

42 %

A vegades Gairebé mai

18 % 15 %

Mai Ns/Nc

61 %

Lectura

Escriptura

Font: Elaboració pròpia.

parlin sis llengües nacionals. Igualment, si encreuem la dada d’ús i no ús amb els grups segons el temps de permanència en el mercat de treball, el 100 % del grup amb quatre o menys anys d’antiguitat sempre fa servir la llengua nahua, i el 18 %, amb més de quatre anys, no la utilitza, la qual cosa pot implicar que les generacions més recents de graduats tinguin més interioritzada la necessitat del seu ús o que els seus llocs de treball n’exigeixin un ús continu. Si considerem la variable sexe, hi ha una paritat en el fet que el 80 % de les dones i el 82 % dels homes usen el nahua. Es conclou que, entre els entrevistats, l’ús del nahua a la feina és una constant i no depèn de variables com la localització geogràfica, l’antiguitat laboral o el sexe. 4.3. Ser parlant com a avantatge en el reclutament laboral Des de la seva experiència, el 88 % dels entrevistats va considerar que ser parlant de nahua suposa un avantatge laboral. Afirmen que això va servir per realitzar les seves funcions i resoldre tasques on la comunicació exigia l’ús del nahua. Comparant amb d’altres companys no nahuaparlants o nahuaparlants no proficients, els seus coneixements i destreses es van manifestar com a competències tècniques que mostraven un valor estratègic en el seu context. Això porta a escoltar afirmacions que fa anys era impensable sentir, com ara que ser parlant de nahua es avantatjós «porque nos abre la puertas para encontrar empleo» (H, docent, 27, 4, Sel)3, i fins i tot que «en la actualidad es un requisito muy indispensable, más en los campos o áreas en donde se atiende comunidades indígenas» (H, promotor de salut, 26, 4, Hua). Això suposa que almenys en el mercat local de treball o en l’oferta laboral dirigida a desenvolupar pro3. Per a la citació dels verbata dels entrevistats, utilitzem l’estructura següent: sexe (H/D), ocupació, edat, anys de permanència en el mercat de treball i regió (Hua: Huasteca; CGM: Centro-Grandes Montañas; Sel: Selvas).

001-194 TSC 28.indd 106

11/07/2018 11:32:01

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

TSC, 28 (2018) 107

jectes productius o de serveis en regions amb diversitat lingüística autòctona, no només es veu com a quelcom normal que aquesta diversitat estigui present en la comunicació a la feina, sinó que a més a més es demani un perfil amb aquestes característiques que pugui adaptar-se als trets i usos de l’usuari o client, mostrant una atenció de qualitat a partir d’un tracte amable i pertinent lingüísticament. Els entrevistats declaren que és freqüent tractar amb persones que no coneixen el castellà, ja que «en la mayoría de las comunidades de la región hablan nahua» (D, docent, 28, 6, Hua) i, per tant, és un requisit per assegurar la comunicació perquè «me puedo expresar y puedo entender a los demás» (H, docent, 27, 6, CGM) en aquells espais on abans no es feia servir o es considerava prohibit, ja que ara «mucha gente de la zona rural no puede expresarse fácilmente [en español]» (D, directora de casa de cultura, 27, 6, CGM). Fins i tot alguns assenyalen que ser bilingües els permet tenir una visió més adequada per abordar les necessitats de les persones que atenen, perquè els genera confiança en la mesura que la llengua serveix també com a element per reconèixer l’empleat com un igual i una persona que coneix o entén el seu context i les seves demandes. Es facilita l’empatia en la comunicació i simpatia cap a l’entitat contractant «porque en las comunidades y con grupos de personas es ventaja, además [de] crear confianza para expresarse» (D, administradora pedagògica, 25, 4, CGM), ja que «hablar en el mismo idioma nos permite desarrollar las actividades en confianza y sobre todo de manera armónica» (D, educadora intercultural, 25, 3, Sel). Aquest valor d’ús i de canvi desperta un orgull lingüístic que trenca les distàncies socials que estableixen les jerarquies, segons principis racistes interioritzats. Així, un entrevistat recalca que «desde mi punto de vista sí me ha abierto la puerta a grandes cosas, tanto en mi vida profesional como en lo laboral, el pertenecer a un pueblo originario, el conocer mi cultura y la lengua» (D, docent, 25, 4, CGM). A això no és aliè, com a part d’un procés de professionalisme, una consciència i sensibilitat respecte al compromís i pràcticament l’obligatorietat de fer servir aquestes llengües en els espais on treballen i en correspondència amb les comunitats com a demandants de serveis. Trobem arguments que manifesten una visió de la pròpia realitat del grup lingüístic que ho redimensiona en una posició no minoritzada. Així, destaca la presència i pes demogràfic del grup lingüístic amb arguments com «es la segunda lengua más hablada en México donde requiere atención a la población hablante» (H, enllaç regional, 27, 5, Hua); o la normalitat de la configuració multicultural de la societat mexicana i, per tant, la seva capacitat per participar i aportar des de la seva idiosincràsia al desenvolupament social i cultural, afirmant que «los contextos se han vuelto multiculturales y cada vez se está reconociendo la importancia de las lenguas como medio de comunicación por ende, hablar una lengua te permite generar u ofertar conocimiento comunitario» (H, docent, 31, 4, Sel). Encara que el caràcter públic i en ocasions indigenista d’algunes entitats contractants, i derivat d’aquest caràcter públic, pugui determinar aquests discursos, l’actitud d’aquests treballadors implica una relació més normalitzada, intercultural, horitzontal i gens paternal de l’ús del nahua o del castellà. Així es modifiquen de manera inci-

001-194 TSC 28.indd 107

11/07/2018 11:32:01

108

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

pient, però coherent, certes cultures del treball a partir de la comunicació interna amb el propòsit de ser entitats de servei, i s’arriba a afirmar que «hoy en día se requie re a profesionales capacitados hablantes de alguna lengua indígena en la mayoría de las instituciones» (H, promotor cultural, 45, 7, Hua), ja que «actualmente las instituciones gubernamentales están tomando en cuenta las lenguas indígenas» (D, enllaç regional, 26, 2, CGM). Tot i així, un 6 % considera que parlar nahua encara pot ser un desavantatge, si sortim d’aquests contextos que en justifiquen l’ús com una necessitat comunicativa, i en relativitza el valor des del mateix principi de pertinència, sota la justificació que «la mayoría de los empleos no lo requieren» (H, traductor, 46, 6, Sel). En qualsevol cas, una manera de contrastar aquestes opinions és amb les valoracions mateixes dels ocupadors. El 75 % de les entitats entrevistades valorava positivament que el candidat fos parlant d’una llengua indígena, per la pertinència lingüística exigida per a càrrecs, i per la millora del servei i atenció a la població de les seves àrees de cobertura, parlant d’aquestes llengües (Bernal Lorenzo et al., 2016b: 17). Fins i tot, un altre 75 % considerava que conèixer aquestes llengües suposava una competència estratègica per a l’entitat, fins i tot per sobre del coneixement d’una llengua estrangera (2016b: 17). Aquesta dada contrasta amb els processos de selecció i reclutament, ja que només un 25 % d’aquestes entitats sol·licitava al candidat acreditar el seu domini de les referides llengües nacionals. Aquesta situació, abans d’interpretar-se com a desinterès o minusvalorització, el que reflecteix és l’absència d’òrgans de certificació o acreditació de les llengües nacionals i de protocols o proves de selecció, i la situació de desactivació i desplaçament lingüístic que implica la manca d’avaluadors. Per aquest motiu, no hi ha una regulació per avaluar aquesta condició en els processos de selecció, ni hi ha processos d’acreditació i regulació estandarditzats. Això és el que dona sentit a la seva demanda, però també al fet que els contractadors vegin desitjable que aquests procediments existeixin, ja que el 75 % va declarar que seria important que el candidat o candidata presentés alguna acreditació (2016b: 18). Per això, no es pot considerar que en el cas de graduats de la UVI la seva titulació tingui aquest paper, ja que el 62 % de les entitats estan satisfetes amb l’execució dels seus empleats amb aquest perfil educatiu, pel fet que responen a les seves necessitats (2016b: 16). 5. Conclusió Els resultats obtinguts no pretenen, com ja s’ha dit, ser representatius de la situació laboral general de la població indígena de Veracruz, però sí reconèixer si una llengua indígena nacional té un paper en processos laborals i comunicatius que es desenvolupen en els llocs de treball. En aquest cas, el que es constata és que la llengua nahua s’utilitza a la feina com a llengua de treball oral i escrita. S’usa amb usuaris o clients i amb companys de feina com a part de les seves funcions. Aquesta situació s’identifica en el cas dels professionals nahues graduats de la UVI. Entre ells i elles, la condició de ser parlant d’una llengua indígena nacional es revalora

001-194 TSC 28.indd 108

11/07/2018 11:32:01

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball

TSC, 28 (2018) 109

gràcies al fet de ser una llengua que es fa servir a la feina —‌per a l’atenció i la col·laboració— i es requereix per treballar en els contextos local i estatal en llocs qualificats. La creixent demanda de professionals bilingües i l’escassetat de parlants proficients, generada pel desplaçament i la insuficiència de parlants titulats universitaris, provoca la transformació del capital lingüístic en capital humà, en adquirir valor d’ús i de canvi en els processos comunicatius que donen accés i proporcionen els serveis públics de manera eficaç. Això implica que fins i tot els contractadors necessitin i valorin una millor utilització d’aquestes llengües en l’exercici laboral i es requereixin procediments d’avaluació per seleccionar i reclutar parlants d’aquestes llengües. Aquest fet el converteix en un factor vitalitzador de la llengua perquè incrementa el seu valor de canvi i d’ús en espais on abans s’impedia o no se’n promovia l’ús. Per tant, la inserció de nahuaparlants universitaris que conserven i desenvolupen la seva llengua materna en l’espai de treball es pot considerar una resposta a les mobilitzacions socials en pro del manteniment i la visibilitat de les llengües nacionals i de les reformes legislatives que han generat un espai públic plurilingüe. Igual que aquestes reformes tenen un reflex en el camp educatiu universitari (Figueroa Saavedra et al., 2014: 72-73), és evident que també el tenen en el camp laboral. Per aquest motiu, l’estudi específic d’aquest factor és important i rellevant, i pot ser clau per a l’èxit de les polítiques de normalització i planificació lingüística en l’estat de Veracruz. Òbviament, encara es tracta d’un cas atípic que reafirma l’existència de prejudicis que s’estan revertint en determinats àmbits professionals associats amb el sector públic i la població indígena. Així, hi ha factors (ús preferent del castellà en situacions jeràrquiques, baixos sous associats als llocs de treball que requereixen aquestes habilitats com una competència laboral clau) que no ajuden a la inclusió de les llengües nacionals en l’espai de treball ni reconeixen el benefici social i productiu derivat. 6. Agraïments Un agraïment al Grup de Treball de l’Àrea de Normalització Lingüística (Universitat Veracruzana Intercultural) per facilitar-me l’accés a les dades que han fet possible aquest article, i, especialment, a la doctora Daisy Bernal Lorenzo per haver-ne fet una revisió prèvia. També vull agrair a Armando López Sousa la traducció al català d’aquest article. Bibliografia de referència Agirrezabal, Lore (2011). La experiencia vasca: Claves para la recuperación lingüística e identitaria. Eskoriatza: Garabide Elkartea. Alarcón, Amado (2011). «Economia de la llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 21, p. 19-27. Armstrong, Alex (2004). The returns to bilingualism in the Canadian labour market. Tesi de llicenciatura. Ottawa: Carleton University.

001-194 TSC 28.indd 109

11/07/2018 11:32:01

110

TSC, 28 (2018)

Miguel Figueroa Saavedra

Barabás, Alicia M. (2014). «Multiculturalismo, pluralismo cultural y interculturalidad en el contexto de América Latina: la presencia de los pueblos originarios». Configurações [Braga], núm. 14, p. 11-24. Bartolomé, Miguel A. (1996). Pluralismo cultural y redefinición del estado en México. Brasília: Universidade de Brasília. Bernal Lorenzo, Daisy [et al.] (2016a). Reporte de situación laboral y necesidades formativas de egresados 2015 [en línia]. Xalapa: UVI. Área de Normalización Lingüística. <http:// www.uv.mx/uvi/files/2016/03/UVI_ReporteEgresados_2015.pdf> [Consulta: 8 desembre 2016]. — (2016b). Reporte de necesidades laborales y formativas de empleadores 2015 [en línia]. Xalapa: UVI. Área de Normalización Lingüística. <http://www.uv.mx/uvi/files/2016/03/ UVI_ReporteNecesidadesEmpleadores_2015.pdf> [Consulta: 8 desembre 2016]. Coller, Xavier (2005). Estudio de casos. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. (Cuadernos Metodológicos; 30) Colomer, Josep Maria (1996). La utilitat del bilingüisme: Una proposta de pluralisme lingüístic a Catalunya, Espanya i Europa. Barcelona: Edicions 62. CONEVAL (2014). La pobreza en la población indígena de México, 2012. Mèxic: Consejo Nacional de Evaluación de la Política de Desarrollo Social. Dietz, Gunther (2014). «Educación intercultural en México». CPU-e: Revista de Investigación Educativa, núm. 18, p. 162-171. Figueroa Saavedra, Miguel [et al.] (2014). «La incorporación de las lenguas indígenas nacionales al desarrollo académico universitario: la experiencia de la Universidad Veracruzana». Revista de la Educación Superior, vol. xliii (3), núm. 171, p. 67-92. Horbath, Jorge Enrique (2008). «La discriminación laboral de los indígenas en los mercados urbanos de trabajo en México: revisión y balance de un fenómeno persistente». A: Zabala Argüelles, M. C. (comp.). Pobreza, exclusión social y discriminación étnico-racial en América Latina y el Caribe. Bogotà: Siglo del Hombre: CLACSO, p. 25-52. Jiménez, Juan Carlos (2006). La economía de la lengua: una visión de conjunto. Madrid: Instituto Complutense de Estudios Internacionales: Fundación Telefónica. (Documentos de Trabajo. El Valor Económico del Español; 1/6) Muñoz, Héctor (2005). Inmigración indomexicana a Estados Unidos: la aproximación conflictiva entre la americanización y la etnodiversidad [en línia]. <http://www.amarauna -languages.com/orokorra/artikuluak/eu/HMu%F1ozBilbao2005.pdf> [Consulta: 8 desembre 2016]. Schmelkes, Sylvia (2009). «El problema de la educación para la diversidad». A: Mendoza Zuany, R. G. (comp.). Gestión de la diversidad: Diálogos interdisciplinarios. Xalapa: Universidad Veracruzana, p. 17-34. Strubell, Miquel (2006). Competencia lingüística y uso de la lengua: Comportamiento lingüístico interpersonal y cambio de idioma [en línia]. < http://www.euskadi.eus/gobierno -vasco/contenidos/informacion/artik3_1_strubell_05_10/es_10616/artik3_1_strubell_05 _10.html> [Consulta: 8 desembre 2016].

001-194 TSC 28.indd 110

11/07/2018 11:32:01

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 111-126 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.146 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger a Catalunya Multilingualism in mixed families of foreign origin in Catalonia Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García Universitat Autònoma de Barcelona Data de recepció: 16 de febrer de 2017 Data d’acceptació: 21 de juliol de 2017

Resum Catalunya ha experimentat un augment significatiu en les unions mixtes entre immigrants i nadius, les quals han donat lloc a un nombre creixent de persones amb orígens mixtos. Poc se sap sobre com les llars mixtes negocien les diferències culturals i el paper del «capital cultural mixt». Sobre la base de trenta entrevistes amb joves de pares amb diversos orígens culturals que resideixen a Catalunya, i cinquanta-vuit entrevistes a pares i mares immigrants que formen parella amb una persona autòctona, aquest article se centra en el paper de l’idioma. Utilitzen les famílies mixtes diversos idiomes en la seva vida quotidiana? Quins idiomes són preferits, i per què? Atès que el català és la llengua pròpia de Catalunya, examinem específicament el seu coneixement i ús. D’una banda, trobem que les famílies mixtes són generalment multilingües, i el coneixement de diferents llengües es considera que contribueix a la seva integració i mobilitat social. De l’altra, però, els individus que pertanyen a orígens ètnics minoritzats poden oposar-se a l’aprenentatge o l’ús de diferents idiomes perquè experimenten una dissonància identitària. Tot i ser nascuts a Catalunya, i autoidentificar-se com a catalans i en molts casos amb llengua pròpia catalana, pels seus trets fenotípics diferenciats, se’ls percep socialment com a estrangers o immigrants, i es veuen sovint interpel·lats en castellà. Aquests estigmes i prejudicis poden estar dissuadint la pràctica del multilingüisme a Catalunya, i privant dels beneficis que representa per als individus, les famílies i la societat en conjunt. Paraules clau: llengua catalana, famílies mixtes, immigració, multilingüisme, capital cultural, identitat, estigmatització, prejudicis. Abstract Catalonia has seen a significant increase in mixed unions between immigrants and natives, which has given rise to an increasing number of individuals with mixed origins. Little is known about how mixed households negotiate cultural differences and view the issue of “mixed cultural capital”. Drawing on 30 in-depth interviews with mixed youth of diverse cultural and religious backgrounds residing in Catalonia, and 58 in-depth interviews with immiCorrespondència: Miguel Solana Solana. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia. Carrer de la Fortuna. Edifici B. Campus de la UAB. 08193 Cerdanyola del Vallès (Barcelona). A/e: antoniomiguel.solana@uab.cat. Tel.: +34 935 811 736.

001-194 TSC 28.indd 111

11/07/2018 11:32:01

112

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

grant parents in an intermarriage relationship, this paper focuses on the role of language. Do mixed families and individuals use a number of languages in their everyday lives? Which languages are transmitted, preferred and used, and why? Since Catalan is Catalonia’s official public language in practical and symbolic terms, we specifically examine its knowledge and use. On the one hand, we find that mixed families are generally multilingual, as the knowledge of different languages is thought to contribute to social integration and social mobility. But on the other hand, we have found that mixed individuals who belong to minority ethnic or racial groups may resist learning or using different languages (whether their immigrant parent’s native language or Catalan) because they experience an “identity mismatch” by which, despite being born in Catalonia, they are socially perceived as “foreigners” because of their different “visible” traits and are often spoken to in Spanish rather than Catalan. Therefore, rather than having mixed individuals and their society benefiting from the cultural capi tal that multilingualism represents, prevalent stigmatization and prejudice in Catalonia may actually be deterring the practice of multilingualism. Keywords: Catalan language, mixed families, immigration, multilingualism, cultural capital, identity, stigmatization, prejudices.

1. Introducció

ous reptes es plantegen en la societat catalana fruit de la recepció, fins fa pocs anys molt nombrosa, d’una destacable immigració procedent de llocs amb bagatges culturals, religiosos i lingüístics diversos. I un fenomen que comença a adquirir importància és la constitució de parelles mixtes —‌enteses, en aquest cas, com a parelles en què un dels membres ha nascut a Catalunya o Espanya i l’altre membre ha nascut a l’estranger. La constitució d’aquestes parelles ha provocat un increment del nombre de naixements i del nombre de nens i nenes i de joves presents a la societat catalana i que viuen en aquestes famílies biculturals i, molt sovint, multilingües. L’any 2014, un 12,2 % del total de naixements registrats a Catalunya corresponia a parelles en què un dels membres era estranger, segons dades facilitades per les pàgines web de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat); una xifra que comença a acostar-se al volum de naixements en què tots dos membres ho són (18,1 %). Així mateix, si atenem a les dades proporcionades per l’últim cens de població de 2011, podem observar aquest increment progressiu de la presència de nens i joves que han nascut i creixen en famílies biculturals. Entre els 0 i els 4 anys d’edat, un 10 % del total de nens residents a Catalunya tenien un dels dos progenitors nascut a l’estranger, una xifra que descendeix progressivament a mesura que augmenta l’edat. Per al grup de joves que entraven en l’edat adulta (25-29 anys), aquest percentatge baixa fins al 3,2 %. Estem, per tant, davant d’un col·lectiu de població que creix i que ja comença a tenir un pes destacat en unes etapes que són clau per a la conformació del desenvolupament personal i identitari. Un dels debats més importants sobre aquestes famílies

001-194 TSC 28.indd 112

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 113

mixtes i, en especial els seus descendents, se centra en el rol que els referents culturals —‌en aquest cas associats a aspectes relacionats amb la cultura, la llengua o la religió d’origen dels pares o d’un dels pares— tenen sobre els processos de construcció de la identitat i d’acomodació a la societat en què viuen. En aquest article volem presentar algunes indicacions de com s’està realitzant el procés d’acomodació d’aquestes famílies, però en especial dels seus descendents, en la societat catalana, i com negocien el fet de pertànyer a famílies amb una doble procedència, no només geogràfica sinó també cultural i de vegades religiosa. I en aquest cas ens centrem en un aspecte essencial en el procés d’integració i de construcció d’identitat personal com són les opcions lingüístiques i, específicament, la consideració del català com a llengua d’ús i d’interacció social. A Catalunya és destacable el volum d’aportacions sobre la transmissió de la llengua catalana en famílies bilingües, especialment en el cas que les llengües de la parella siguin el castellà i el català (Boix-Fuster, 1997; Boix-Fuster, 2009; O’Donell, 1991; Vila 1993). La constitució d’aquestes parelles bilingües és un dels resultats de la important immigració que al llarg del segle xx ha arribat a Catalunya des d’altres contrades d’Espanya. Aquests estudis indiquen que, malgrat que la llengua castellana acostuma a ser la llengua de comunicació de la parella, els descendents assoleixen un bon coneixement de totes dues i, en alguns casos, el català passa a ser considerada la llengua pròpia. De totes maneres, factors contextuals com el lloc de residència, els espais socials de vinculació o les amistats són elements clau a l’hora d’utilitzar la llengua i d’apropiar-se’n. Per tant, la família és important com a espai de referència i de definició lingüística, però no és l’únic referent que s’ha d’analitzar si es vol entendre les opcions lingüístiques d’aquests nens i joves. Una altra de les idees que destaquen aquests estudis és el prestigi social que acompanya la llengua catalana, i que permet que el nombre de persones que la consideren com a llengua pròpia sigui superior al de persones que la tenen com a llengua materna (Boix-Fuster, 2009). Per tant, en principi això és un element positiu per a la seva transmissió intergeneracional, però s’ha de veure matisat per l’ús que en fa la població en les seves activitats quotidianes, on els elements contextuals abans mencionats són bàsics per entendre quina llengua s’usa en cada moment, i especialment si es té en compte que una de les llengües és dominant a Espanya, amb el consegüent risc de minorització que comporta per al català (Boix-Fuster i Torrens, 2012). Són més escassos els estudis que han intentat reflexionar sobre aquestes famílies bilingües fora de la combinació castellà-català, i una mateixa pertinença en termes de nacionalitat jurídica o lloc de naixement, és a dir, nacionalitat espanyola i tots dos membres de la parella nascuts a Espanya. Hi ha algunes aportacions recents sobre famílies bilingües amb un dels membres alemany (Cutillas Romero, 2014), italià (Torrens Guerrini, 2012) i japonès (Fukuda, 2012). Aquestes contribucions aporten informació sobre quina és la percepció i l’ús de la llengua catalana dins d’un conjunt de famílies biculturals i bilingüístiques. Es qüestionen aquests investigadors sobre què pensen pares i mares i els seus descendents sobre el coneixement i ús de la llengua catalana en un context multilingüe? Com relacionen el coneixement i ús de la

001-194 TSC 28.indd 113

11/07/2018 11:32:01

114

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

llengua amb sentiments de pertinença i d’integració social dins del país? Hem de tenir en compte que, a diferència de les investigacions que s’han plantejat en el cas de famílies bilingües castellà-català, en aquest cas el català pot ser que no sigui la llengua pròpia o habitual per a cap dels membres de la parella, ja que la definició adoptada per fer l’estudi era el lloc de naixement (a Espanya / fora d’Espanya). I sembla que aquests estudis indiquen que la preferència d’aquestes parelles passa per prioritzar el castellà com a llengua de comunicació a l’entorn familiar, si bé, pel fet de tractar-se d’estudis qualitatius i amb un nombre petit de casos, no es poden fer inferències al conjunt de la població i les casuístiques i formes d’utilitzar les llengües varien significativament entre les persones entrevistades. En aquest article volem aportar alguns elements de reflexió sobre les opinions que han expressat pares i mares i fills i filles en famílies mixtes sobre el coneixement i ús que fan de la llengua catalana dintre d’un context caracteritzat pel multilingüisme. L’altre aspecte que s’ha investigat i que constitueix un dels eixos d’aquest article és la importància del fenotip, és a dir, la capacitat de ser identificat com a membre («nosaltres») o com a forani («els altres») a partir dels trets físics visibles, com el color de la pell, i que sovint interactua amb altres factors de visibilitat, com la indumentària o el mateix idioma o accent. I que constitueix una diferència essencial respecte als estudis fets amb fills de parelles mixtes castellanes/catalanes en què tots dos membres han nascut a Espanya. Cal tenir en compte l’associació entre fenotip i la categoria de forani o estrany dins de la societat catalana, i el que comporta en termes de distància social i generació de sentiments d’exclusió per a una gran part d’aquests nens i joves fills de parelles mixtes, nascuts a Catalunya i que a vegades poden tenir el català com a llengua principal. 2. Metodologia El nombre de nens i joves que es van entrevistar és de 28 (21 dones i 7 homes). A totes aquestes persones se les va entrevistar individualment, a excepció de dues germanes, a les quals vam entrevistar conjuntament, i un grup de quatre noies amb el pare o mare procedent de la República Dominicana. Pel fet de tractar-se d’un primer estudi exploratori, i sense la possibilitat de recórrer a cap base de dades que permetés tenir la composició de les parelles mixtes a Catalunya i les llengües que utilitzen, es va confeccionar una graella amb tres variables bàsiques que guiaven el mostreig: sexe dels entrevistats i entrevistades; sexe i procedència del progenitor immigrant, i fenotip del jove entrevistat. Els nois i noies entrevistats són adolescents i joves, entre 14 i 30 anys —‌les edats que vam definir com a més idònies per portar a terme les entrevistes—, excepte el cas d’un noi amb pare pakistanès, que tenia 33 anys, i les quatre noies abans mencionades, que tenien entre 4 i 11 anys. Llevat d’alguns casos, la majoria dels pares i mares immigrants fa molts anys que resideixen a Catalunya, són de classe social mitjana i bona part d’ells tenen estudis universitaris. Tret dels grans que viuen ja emancipats,

001-194 TSC 28.indd 114

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 115

bona part d’ells viuen amb els dos progenitors o amb la mare en el cas de les parelles separades. La majoria viuen a Barcelona i a ciutats properes. La taula 1 mostra informació dels casos estudiats, la procedència del pare o mare immigrant i les llengües de comunicació en el si de la família i amb la seva xarxa d’amistats. Taula 1 Llista de les persones entrevistades i principals característiques Nom* i edat

País de naixement dels pares

Idioma dins de la llar i amb les seves xarxes socials

Idioma en què s’ha realitzat l’entrevista

Daria (13 anys)

Marroc (pare)

a) castellà b) castellà; de forma esporàdica català a la llar c) no parla francès ni àrab d) parla perfectament català; a l’escola estudia anglès i alemany

Alba (19 anys)

República Dominicana (mare)

castellà a) català b) català amb el pare i castellà amb la mare c) —‌ d) llengua habitual de comunicació, el castellà; moltes vegades al carrer li parlen en castellà pel seu fenotip i li molesta

Faiz (33 anys)

Pakistan (pare)

a) català b) català; amb el seu pare parla català o anglès c) de petit sabia parlar urdú d) parla també anglès, francès, italià i àrab

català

Michel (16 anys)

França (mare)

a) castellà b) castellà amb el pare i francès amb la mare c) francès d) parla perfectament català

català

Bia (18 anys)

Moçambic (pare)

a) castellà català b) castellà; llengua de comunicació amb el pare i els germans: portuguès i ronga c) portuguès i ronga d) parla amb la mare en castellà, i els pares, entre ells, parlen castellà i portuguès; parla català

Bineta (14 anys)

Senegal (pare)

a) català b) català; amb el pare parla en català, castellà i francès (entén aquest idioma, però li costa parlar-lo) c) no parla pràcticament wòlof i parla una mica de francès d) —‌

001-194 TSC 28.indd 115

castellà

català

11/07/2018 11:32:01

116

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

Taula 1 (Continuació) Llista de les persones entrevistades i principals característiques Nom* i edat

País de naixement dels pares

Idioma dins de la llar i amb les seves xarxes socials

Idioma en què s’ha realitzat l’entrevista

Maria (27 anys)

Colòmbia (mare)

a) castellà b) castellà c) —‌ d) nascuda i resident a Madrid; des de fa poc temps és a Catalunya per estudis i feina

castellà

Adele (18 anys)

Martinica (pare)

a) català b) català, però parla francès amb el pare c) francès d) el pare usa més el castellà que el català; els pares entre ells parlen habitualment francès; utilitzen el castellà com a llengua menys habitual

català

Ignasi (15 anys)

Taiwan (mare)

a) català b) parla català amb el pare, xinès amb la mare i castellà amb els germans c) no parla xinès fora de l’entorn familiar d) els seus dos germans més grans no parlen xinès

català

Fatima (18 anys)

Marroc (pare)

català a) català b) català amb la mare i castellà amb el pare c) no parla l’àrab encara que l’entén d) —‌

Paul (14 anys)

República Dominicana (mare)

a) castellà b) castellà c) —‌ d) el seu pare parla gallec, però ell no; parla català

castellà

Ann (23 anys)

Anglaterra (mare)

a) anglès b) anglès c) parla anglès d) entre els pares parlen anglès; parla català amb els amics i també estudia francès

català

Alicia (24 anys)

Colòmbia (mare)

a) castellà b) català c) —‌ d) la mare també parla en català; té parella ara i parlen entre ells habitualment en castellà

català

001-194 TSC 28.indd 116

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 117

Taula 1 (Continuació) Llista de les persones entrevistades i principals característiques Nom* i edat

País de naixement dels pares

Idioma dins de la llar i amb les seves xarxes socials

Idioma en què s’ha realitzat l’entrevista

Carme (22 anys)

Ruanda (pare)

a) català b) català c) no parla l’idioma del pare d) parla castellà, català i una mica d’anglès i francès

català

Vero (30 anys)

Kenya (pare)

a) català b) parla català amb la mare i anglès amb el pare; els pares parlen en anglès entre ells c) no parla panjabi; de petita parlava suahili però l’ha perdut d) entre tots barregen les llengües; el pare parla castellà, català i anglès, a més de panjabi, gujarati, urdú, hindi, suahili i kikuyu

català

Marga (18 anys)

Índia (pare)

a) castellà b) castellà c) coneix algunes paraules de panjabi d) parla català perfectament

català

Ismael (22 anys)

Brasil (pare)

a) castellà b) castellà c) portuguès d) castellà, català, anglès i portuguès; parla esporàdicament en català amb alguns amics

català

Tomás (22 anys)

Anglaterra (mare)

a) castellà b) anglès, però el pare parla en castellà c) parla anglès d) parla català perfectament

català

Rosa (20 anys)

República Dominicana (mare)

a) castellà b) castellà c) —‌ d) idioma matern, el castellà (dominicano, segons les seves paraules); parla català

castellà

Lucas (14 anys)

Itàlia (mare)

a) català b) parla italià amb la mare i català amb el pare c) parla italià d) els pares parlen els seus idiomes entre ells; el pare parla també italià

català

001-194 TSC 28.indd 117

11/07/2018 11:32:01

118

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

Taula 1 (Continuació) Llista de les persones entrevistades i principals característiques Nom* i edat

País de naixement dels pares

Idioma dins de la llar i amb les seves xarxes socials

Idioma en què s’ha realitzat l’entrevista

Irina (15 anys)

Suïssa (mare)

a) castellà b) castellà, però amb la mare acostuma a parlar en francès c) parla francès d) estudia anglès i català a l’escola

castellà

Paula (15 anys)

Estats Units d’Amèrica (mare)

a) català b) anglès i català amb el pare c) parla anglès d) parla castellà i mig alemany

castellà

Grup de dues noies (17 i 19 anys)

Xina (pare)

a) castellà b) castellà i xinès c) parlen xinès (van estar de petites en una escola a la Xina, per iniciativa de la mare) d) barregen contínuament els idiomes (a l’escola, amb els amics), però a casa no parlen habitualment català; el pare i la mare entenen el català però no el parlen

castellà

a) depèn de la família (castellà o català) b) castellà c) —‌ d) l’idioma més habitual és el castellà amb els pares i els amics, encara que depèn de si el pare o la mare utilitzen de forma habitual el català

castellà

Grup de República quatre Dominicana (un noies (entre dels pares i mares) 4 i 11 anys)

* Noms ficticis. A la columna Idioma dins de la llar i amb les seves xarxes socials, els diferents elements corresponen a: a) llengua habitual del progenitor autòcton, b) llengua prioritària d’ús a la llar i amb la família, c) coneixement i ús de la llengua del pare o mare immigrant i d) altres aspectes sobre coneixement i ús de les llengües. Font: Elaboració pròpia.

Per altra banda, també s’han utilitzat com a informació entrevistes fetes en un projecte anterior d’investigació,1 que va tenir com a objectiu l’estudi de les pautes de convivència i negociació intercultural en parelles mixtes. Alguns dels aspectes que es van tractar en aquestes entrevistes van ser la criança dels fills i filles i la negociació en el si d’aquestes famílies de pràctiques, costums i aspectes relacionats, per exemple, 1. «Inmigración y uniones mixtas: etnicidad e integración social», Plan Nacional I+D+i 2008-2011, CSO2011-23242. Les persones entrevistades eren persones immigrades que formaven una parella mixta amb una persona nascuda a Catalunya/Espanya.

001-194 TSC 28.indd 118

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 119

amb la religió i la llengua, que són elements clau per a la seva educació. El nombre de persones entrevistades va ser de 58, procedents del Marroc, Romania, l’Equador, la República Dominicana, el Senegal, la Xina i el Pakistan. Aquestes són algunes de les nacionalitats més representades a Catalunya, a part de mostrar diferents pautes d’endogàmia. 3. Resultats 3.1. El català com a llengua d’integració: les actituds de pares i mares que formen parelles mixtes En alguns casos parlar català no es veu necessari en el dia a dia —‌més enllà de certs àmbits del treball on se’n requereix el coneixement i l’ús—, però pot ser un element important a Catalunya amb vista a la interacció amb la societat i el procés d’assentament, sobretot en aquelles àrees del territori on és la llengua que predomina. Com també assenyalen estudis previs (Solana Solana et al., 2012), parlar català en determinats contextos socials i laborals predisposa a una millor acceptació del forà, i mostra una voluntat d’establir-se al país i de respectar la llengua i la cultura que s’assumeixen com a pròpies. Cal tenir en compte que la llengua és un element central de la identitat i de la integració social a Catalunya. La Samira, una dona nascuda al Marroc, exposa el reconeixement que li suposa per part del seu entorn d’amistats el fet de realitzar l’esforç d’aprendre i parlar la llengua. Fa dotze anys que és a Espanya i la seva identitat la defineix com a mixta, tendint a la identificació amb la societat de destinació, concretament, Catalunya: «A veure, jo soc el que són els meus fills i ells són catalans. Aleshores jo soc marroquina i catalana». Un dels aspectes que es revela més problemàtic del català i la immigració, o si més no un dels que rep més atenció mediàtica, és el fet de com és assumit el català per part de la població procedent de països llatinoamericans. Trenchs Parera et al. (2013) detecten en el seu estudi que els joves llatinoamericans no fan servir habitualment el català, i no s’identifiquen identitàriament amb Catalunya, com d’altres col·lectius —‌també passaria amb els joves xinesos. Primer, perquè tenen el castellà com a llengua habitual de comunicació (en tots els casos recollits en l’estudi que van realitzar és la llengua materna), i segon, perquè possiblement no estan acostumats al fet que llengües «minoritzades», com és el cas del català, siguin llengües d’ús habitual en àmbits més formals en els seus respectius països, com els espais de treball, els educatius i de l’Administració. D’altra banda, els immigrants sovint fan un càlcul de la inversió que representa l’aprenentatge d’una llengua minoritària en un context de globalització, com assenyala també l’estudi de Van Tubergen i Wierenga (2011) sobre immigrants turcs i marroquins a Bèlgica i l’elecció de l’aprenentatge del francès enfront del flamenc, molt més minoritari. En aquest sentit, convé plantejar l’actitud que aquests immigrants llatinoamericans, pares i fills, poden tenir cap al català, ja que pot aparèixer com una llengua im-

001-194 TSC 28.indd 119

11/07/2018 11:32:01

120

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

posada, que es concep com a estranya i que no és pròpia, i que d’alguna manera desplaça la idea que arribar a un lloc d’Espanya ja implica parlar espanyol; i és una barrera més que han d’afrontar a l’hora de realitzar la seva vida quotidiana al país. En el conjunt de les persones entrevistades d’origen llatinoamericà (recordem que formen una parella mixta o són fills o filles de parelles mixtes) en les diferents recerques que hem portat a terme no apareix, o no s’ha verbalitzat, un rebuig cap al català. Si bé podia haver originat una certa sorpresa l’existència d’una altra llengua a Espanya i l’extensió social que es percep que té —‌per exemple, en els mitjans de comunicació o a l’escola—, l’actitud és de voler incorporar-la a les relacions quotidianes, i no es mostra rebuig cap a la conveniència que els fills aprenguin aquesta llengua. En aquest mateix sentit l’estudi de Cortès-Colomé et al. (2016) mostra com es produeix aquest canvi d’actitud entre les persones entrevistades. El contacte amb una llengua minoritzada com el català i que presenta una certa capacitat de crear identitat modifica la seva actitud. Només en el cas d’una dona d’origen dominicà apareix un rebuig explícit a l’ús com a llengua vehicular de l’educació i a la seva presència pública: Todo el mundo tiene que tener su lengua, pero lo que no pueden es tampoco exigir […]. Nosotros tenemos en Ecuador el quechua, y allá nadie ni las escuelas te obligan a estudiarlo, en cambio aquí les quieren meter el catalán a la fuerza. El catalán ¿a dónde te lleva? (Manuela, nascuda a la República Dominicana, 45 anys)

La tònica general és que es considera important i convenient parlar les llengües del país on es viu. Tot això en el marc d’una opinió majoritària que es tradueix en la importància que els fills parlin les llengües dels pares i, si pot ser, totes les llengües possibles que puguin aprendre. Coneixen la importància de la llengua i l’aprenentatge de llengües en un món globalitzat, i en un sentit més pragmàtic al·leguen a les possibilitats futures que el fet de parlar diferents llengües pot tenir per a la vida professional dels seus fills i les seves possibilitats de treball i promoció professional. 3.2. La importància del context en l’ús i el coneixement de diverses llengües Com es pot observar a la taula 1, els adolescents i joves entrevistats tenen coneixements i/o sovint parlen en diferents llengües. Tanmateix això no vol dir que la llengua més utilitzada socialment sigui el català; dependrà dels àmbits geogràfics, però també, i això és clau, del context on s’utilitza la llengua: les aules de l’escola, el pati escolar, la família, el carrer, així com els espais de lleure. La naturalitat amb què els fills de parelles mixtes fan servir les diferents llengües es manifesta notablement en les seves narracions. Segons el context on se situïn i amb qui es relacionin, si són els seus pares, els seus germans o germanes, altres familiars o amistats, trien, amb més o menys facilitat però sense complexos, una llengua o una

001-194 TSC 28.indd 120

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 121

altra. El canvi flueix de manera que no hi ha actituds rígides davant d’aquest fet, com ho expressa amb les següents paraules la Bia, que parla portuguès amb el pare i espanyol amb la mare: Con mi padre hablo portugués. Yo y mi hermana portugués y con mi hermano el dialecto de allá que se llama ronga. Nosotros con mi hermano hablamos portugués para que aprenda y mi padre le habla ronga. Mi hermana y yo no sabemos hablar ronga. Lo entendemos pero no lo sabemos hablar. (Bia, pare nascut a Moçambic, 18 anys)

Per la seva banda, la Bineta, una noia de catorze anys de pare senegalès, parla amb la seva mare i la seva germana en català i amb el seu pare en francès, i només quan va a visitar la família del pare al Senegal sent parlar wòlof i ha après a dir-hi algunes paraules. També la Carme, que fa dos anys va ser per primera vegada a Ruanda acompanyada d’una de les seves germanes, va aprendre algunes paraules de kinyarwanda, la llengua materna del seu pare. Tot i que els pares d’aquests nois i noies van preferir parlar-los des del seu naixement en la llengua colonial del país d’origen, portuguès en el cas de Moçambic i francès en el cas del Senegal i Ruanda, hi ha un cert interès dels fills per aprendre algunes paraules de la llengua originària del país dels seus pares per tal de comunicar-se amb els seus familiars. Aquesta fluïdesa de llengües que es barregen dins l’àmbit familiar i que s’utilitzen segons el context, i també segons la persona amb la qual es parla, apareix de forma clara en aquesta verbalització de les llengües que la família de la Natalia utilitza: Natalia: A las niñas les hablo en español, ellas me contestan en catalán y él [es refereix al seu marit] conmigo habla en español, y él y las niñas hablan catalán, pero él a mí no me puede hablar en catalán. Entrevistadora: ¿Y las niñas a ti te hablan catalán? Natalia: Mayormente sí, menos el verano cuando ya llevamos varios días en la República Dominicana, entonces cambian. (Natalia, nascuda a la República Dominicana, 50 anys)

3.3. «Si no xerro em veuen totalment estrangera»: la llengua com a marcador ètnic i social i com a element d’exclusió Fins aquí hem volgut constatar l’apreciació positiva que el fet de parlar llengües i de parlar català té tant entre pares i mares entrevistats com en els seus descendents. Podríem dir que són pràcticament anecdòtiques les apreciacions negatives sobre el coneixement i ús del català. Evidentment no podem extrapolar aquests resultats al conjunt de la societat catalana. El plantejament metodològic no permet aquest tipus de generalització. I segur que també estem davant d’un procés de certa adhesió al discurs políticament correcte sobre la necessitat de respectar totes les llengües amb independència de l’estatus que tinguin.

001-194 TSC 28.indd 121

11/07/2018 11:32:01

122

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

Ara bé, l’altra cara de la moneda apareix quan es relacionen les llengües amb l’origen i el fenotip i a partir d’aquí es donen casos en què el mateix entrevistat o estrevistada manifesta la seva incomoditat i la sensació de rebuig que pot arribar a percebre. És el cas de l’Alba (dinou anys, mare nascuda a la República Dominicana) quan comenta que a vegades algunes persones grans li parlen en espanyol quan es dirigeixen a ella ja que pensen que, pel seu fenotip (és de pell morena/fosca), no els pot entendre si se li adrecen en català. Aquestes persones fan l’associació entre el fenotip i el fet de ser immigrant quan en realitat ella ha nascut a Catalunya i parla perfectament català, atès que és la llengua amb la qual sempre ha parlat amb el seu pare i és la llengua de l’escola i de gran part de la seva socialització. La seva experiència seria un exemple clar de dissonància identitària, per tal com es produeix una diferència entre la identitat (o elements de la identitat) percebuda com a pròpia i la que li és reconeguda socialment. Aquest és un aspecte que s’ha verbalitzat en més d’una entrevista —‌la relació entre el fenotip i la llengua— i s’ha observat tant en les entrevistes realitzades als pares i mares com en les dels fills i filles. La Natalia, una dona dominicana que fa més de vint-i-cinc anys que viu a Catalunya i que té una posició socioprofessional de nivell alt, comenta aquesta associació entre les seves característiques físiques (ella fenotípicament queda associada a la imatge d’una dona caribenya) i la llengua i, en general, la forma com sent que la gent tendeix a relacionar-s’hi. Les seves filles, que identitàriament, segons la seva mare, se senten catalanes i parlen català de manera habitual, han de fer front a aquesta associació entre fenotip no blanc i alteritat que crea conflicte en la persona que viu aquest procés de xoc entre la seva identitat i la percepció social que es troba en l’espai públic, i que trasllueix les barreres que una part de la societat estableix per a l’acceptació plena de persones amb orígens i fenotips diferents: Ellas son de aquí. Les gusta de vacaciones [a República Dominicana] pero ellas han nacido y se han criado aquí. Por mucho que yo les hable, les cocine dominicano, las lleve de vacaciones, ellas son de aquí. Ellas sí que se sienten de aquí, solamente de aquí, pero también se encuentran que también les hablan en español. A Esther [la seva filla gran] de entrada la ven extranjera, también ha tenido choques sociales. (Natalia, nascuda a la República Dominicana, 50 anys)

Això provoca una situació de desconcert i un sentiment de rebuig que expressen en les entrevistes alguns dels nois i noies. La seva llengua materna és el català, però veuen com el seu fenotip —‌els trets facials o el fet de tenir una pell més fosca— els porta a ser classificats com a «estrangers» per part de la població que, de manera freqüent, els interpel·la parlant en castellà, que és la llengua normalment associada a l’estranger, ja sigui castellanoparlant o no. El fet és encara més accentuat perquè tots ells i elles tenen un dels pares nascuts a Catalunya o Espanya i la seva socialització i educació, així com les seves xarxes socials i familiars de referència, estan formades en gran manera per població nascuda a Catalunya o a la resta d’Espanya. En el cas de la Carme, és interessant que la seva pròpia reflexió l’ha portat a considerar els elements que hi ha darrere d’aquesta classificació com a «estrangera» i que

001-194 TSC 28.indd 122

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 123

està basada en el seu color de pell. El fet de parlar català —‌i més amb accent «de poble», com ella mateixa indica—, tenir mare de pell blanca, ser catalana de naixement i estudiar a la universitat provoca que la seva posició i la mirada de l’altre canviï totalment, fins al fet que se li «perdoni» ser negra. Si no xerro em veuen totalment estrangera, en el moment que xerro: «oi! Que interessant! Quin català més perfecte que tens! Que ets de Vic? No, soc de [ciutat petita de l’interior de Catalunya]». […] deu ser la negror de la pell, i en el moment que obro la boca i parlo amb aquest català tan profund ja se’m perdona aquesta negritud, i en el moment que saben que un dels meus progenitors és superblanc encara se’m perdona potser més, i en el moment que saben que ets a la universitat… és interessant. (Carme, pare nascut a Ruanda, 22 anys)

Però la llengua també pot ser utilitzada com un element de prestigi i de reafirmació social. El Michel (mare nascuda a França) es refereix al fet de parlar francès (i ser de fenotip blanc europeu) com un factor que li atorga una superioritat en l’apreciació social enfront de ser d’altres orígens més «desprestigiats»: «el francès és considerada una llengua de prestigi i si hi ha un africà del nord o un sud-americà no té aquesta consideració». Ell és plenament conscient d’aquest fet i així ho verbalitza durant l’entrevista. Consideracions d’aquest tipus han aparegut en les entrevistes expressades pels nois i noies amb un pare o mare occidental i que parla una llengua europea. 4. Conclusions La diversitat cultural i idiomàtica de la societat catalana augmenta fruit de la immigració procedent de l’estranger. La immigració, però, no és un fenomen nou per a Catalunya. Disposem d’un volum important d’estudis i de reflexions sobre la inserció d’aquesta immigració i la seva participació en la construcció identitària i nacional del país. I un dels elements que esdevenen cabdals en aquesta construcció és la llengua catalana. Són nombrosos els estudis fets sobre els efectes que ha tingut la irrupció del castellà com a llengua pròpia per a una gran part de la població resident actualment a Catalunya. Més exploratoris i encara en fase incipient són aquells que plantegen la presència d’un mosaic molt més complex de llengües en una societat globalitzada. A partir de les entrevistes realitzades, constatem que hi ha una actitud positiva per part de les famílies mixtes davant el coneixement i ús del major nombre de llengües possible. Sumar llengües es percep com un enriquiment que sobretot beneficia els descendents per tot allò que pot aportar d’oportunitats laborals i coneixement d’altres cultures. Són anecdòtics els casos de famílies mixtes en què s’hagi manifestat rebuig a aquesta percepció enriquidora de la llengua, i en especial de la llengua catalana. Tampoc no es percep aquest rebuig en les entrevistes efectuades a famílies mixtes en què un dels membres és llatinoamericà. Evidentment, la família mixta presenta determinades particularitats, però és interessant com a «laboratori» d’experimenta-

001-194 TSC 28.indd 123

11/07/2018 11:32:01

124

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

ció social pel que fa a la negociació de pautes culturals i de vida quotidiana en el si de societats marcades per la «superdiversitat» (Vertovec, 2007). Els fills i filles d’aquestes parelles mixtes es converteixen en portadors d’una barreja cultural i idiomàtica que els singularitza (Le Gall i Meintel, 2015). Tots parlen diverses llengües, i en molts casos s’ha fet la transmissió per part del pare o mare immigrant de la seva llengua pròpia. Si bé, en els casos d’immigrants procedents de països amb llengües minoritzades o poc prestigiades, com seria el cas de llengües d’origen africà, aquesta transmissió és més esporàdica i menys completa. Per altra banda, aquests joves fan servir les diferents llengües depenent del context, és a dir, dels espais on estiguin i de la persona amb la qual estan en contacte. Hi ha una marcada fluïdesa en l’ús i en el canvi d’una llengua a l’altra. Ara bé, també apareixen alguns indicis de la presència d’estereotips i prejudicis que ens informen sobre alguns riscos que es presenten en la societat catalana per percebre’s a si mateixa com una societat diversa culturalment, religiosament i ètnica. Aquells joves amb un fenotip no blanc són sovint associats com a «uns altres» o «estrangers». És habitual que la gent se’ls adreci en castellà, malgrat que alguns d’aquests joves tenen el català com a llengua pròpia, i que en tots els casos que hem entrevistat la coneixen i la poden parlar. Això causa un sentiment que bascula entre el rebuig i el desconcert pel fet de ser etiquetats com a forans i aliens a la societat on viuen. La llengua, per tant, també pot ser un element més en la construcció d’aquests casos de dissonància identitària, en què entren en conflicte la identitat pròpia de la persona amb la percepció social sobre aquesta identitat, com ja hem indicat en alguns articles previs (Rodríguez-García i Miguel Luken, 2015; Rodríguez-García et al., 2016a; Rodríguez-García et al., 2016b). I evidentment no tots els joves són afectats de manera igual per aquesta classificació, ja que els fills i filles amb un pare o una mare europeu o occidental no pateixen aquesta classificació com a aliè a la societat catalana. Encara més, saben el prestigi social que acompanya el seu origen i fan un ús instrumental de la llengua del pare o la mare immigrant que perceben com a llengües prestigiades. Els estigmes i prejudicis, i la jerarquització que es fa dels idiomes en funció de l’origen, poden estar dissuadint de la pràctica del multilingüisme a Catalunya i dels beneficis que representa tant per als individus com per a les famílies i la societat en conjunt. 5. Agraïments Volem agrair a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC el seu suport en el finançament dels projectes «Identitat i dinàmiques d’interculturalitat de joves en famílies binacionals a Catalunya: un aspecte clau per a la cohesió social» (2014) i «Nois/es i joves de parelles binacionals a Catalunya: entre l’elecció i la constricció identitària» (2015). També volem agrair molt sincerament a tots els nois i noies entrevistats el fet d’haver acceptat dedicar-nos temps i explicar-nos les seves vivències i experiències. Finalment, una menció especial als avaluadors que, amb les seves indicacions i suggeriments, han permès millorar aquest article.

001-194 TSC 28.indd 124

11/07/2018 11:32:01

Multilingüisme en famílies mixtes amb persones d’origen estranger

TSC, 28 (2018) 125

Bibliografia de referència Boix-Fuster, E. (1997). «Ideologías lingüísticas en familias lingüísticamente mixtas (catalán-castellano) en la región metropolitana de Barcelona». A: Zimmermann, K.; Bierbach, C. (ed.). Lenguaje y comunicación intercultural en el mundo hispánico. Frankfurt: Vervuert; Madrid: Iberoamericana, p. 169-190. Boix-Fuster, E. (2009). Català o castellà amb els fills?: La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Rourich. Boix-Fuster, E.; Torrens, R. M. (ed.) (2012). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès. Cortès-Colomé, M.; Barrieras, M.; Comellas, P. (2016). «Changes in immigrant indi viduals’ language attitudes through contact with Catalan: the mirror effect». Language Awareness [en línia], vol. 25, núm. 4, p. 227-289. <http://dx.doi.org/10.1080/09658416.20 16.1212868> [Consulta: 17 juliol 2017]. Cutillas Romero, A. (2014). «Usos i representacions lingüístiques de les famílies germanocatalanes: un estudi de casos». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 24, p. 133-151. Fukuda, M. (2012). «Els usos lingüístics de les famílies nipocatalanes». A: Boix-Fuster, E.; Torrens, R. M. (ed.) (2012). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès, p. 227-251. Le Gall, J.; Meintel, D. (2015). «Cultural and identity transmission in mixed couples in Quebec, Canada: Normalizing plural identities as a path to social integration». The Annals of the American Academy of Political and Social Science, vol. 662, núm. 1, p. 112-128. O’Donnell, P. (1991). «Les famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: coexistència i conflicte». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 9, p. 75-82. Rodríguez-García, D.; Lubbers, M. J.; Solana, M.; Miguel Luken, V. de (2016a). «Contesting the nexus between intermarriage and integration: findings from a multidimension al study in Spain». The Annals of the American Academy of Political ans Social Sciences [en línia], vol. 662, núm. 1, p. 223-245. <http://doi.org/10.1177/1468796816638404> [Consulta: 17 juliol 2017]. Rodríguez-García, D.; Miguel Luken, V. de (2015). «Matrimonis mixtos i fills de la barreja a Catalunya: dels “xarnegos” als “cafè amb llet”?». A: Domingo, A. (coord.). Migracions dels segles xx i xxi a Catalunya: Una mirada candeliana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General per a la Immigració. (Ciutadania i Immigració; 11), p. 193-218. Rodríguez-García, D.; Solana, M.; Lubbers, M. J. (2016b). «Preference and prejudice: does intermarriage erode negative ethno-racial attitudes between groups in Spain?». Ethnicities, vol. 16, núm. 4, p. 521-546. Solana Solana, M.; Miguel Luken, V. de; Rodríguez-García, D.; Pascual de Sans, A. (2012). «Conocimiento de las lenguas oficiales entre inmigrantes extranjeros en Cataluña, e implicaciones sobre su integración social». Migraciones, núm. 32, p. 103-138. Torrens Guerrini, R. M. (2012). «Transmissió lingüística intergeneracional i pautes d’ús a les famílies mixtes català-italià de Catalunya. Un estudi equilibrat de forma i contingut». A: Boix-Fuster, E.; Torrens, R. M. (ed.). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès, p. 181-216. Trenchs Parera, M.; Patiño, A.; Canós, L.; Newman, M. (2013). «Estudi de les actituds i identitats lingüístiques dels joves xinesos i llatinoamericans a Catalunya i propostes d’ac-

001-194 TSC 28.indd 125

11/07/2018 11:32:02

126

TSC, 28 (2018)

Miguel Solana Solana, Anna Ortiz Guitart i Dan Rodríguez García

tuació educativa». A: Garcia, M. (coord.). Recerca i immigració. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 14-33. Tubergen, F. van; Wierenga, M. (2011). «The language acquisition of male immigrants in a multilingual destination: Turks and Moroccans in Belgium». Journal of Ethnic and Migration Studies [en línia], vol. 37, núm. 7, p. 1039-1057. <http//:doi.org/10.1080/1369183X. 2011.572476> [Consulta: 17 juliol 2017]. Vertovec, S. (2007). «Super-diversity and its implications». Ethnic and Racial Studies [en línia], vol. 30, núm. 6, p. 1024-1054. <http://doi.org/10.1080/01419870701599465> [Consulta: 17 juliol 2017]. Vila, F. X. (1993). La transmissió dels idiomes en les parelles lingüísticament mixtes. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

001-194 TSC 28.indd 126

11/07/2018 11:32:02

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 127-145 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.147 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015 Valencian based on the 2015 SIES survey Antoni Mas i Miralles Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Universitat d’Alacant Data de recepció: 27 de març de 2017 Data d’acceptació: 21 de juliol de 2017

Resum Aquest treball ofereix un estudi descriptiu de la darrera enquesta del SIES (Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics) de 2015. S’hi presenten els resultats, en primer lloc, de les quatre habilitats del coneixement; en segon lloc, de l’ús en diferents àmbits, com ara la casa, els amics, els comerços, el treball, les TIC i, també, la llengua que s’usa en escriure distints tipus de texts, i, en tercer lloc, de l’actitud dels parlants. D’altra banda, estudiem també algunes variables socials (edat, zona, població, etc.) però només en uns quants àmbits elegits. En aquest treball, al marge d’estudiar els resultats d’aquests tres elements sociolingüístics, també volem oferir una visió de l’evolució del coneixement, de l’ús i de l’actitud en les diferents enquestes realitzades pel SIES des de 1989 ençà, a fi de conèixer les tendències que marquen cada índex amb l’objectiu d’obtenir un millor panorama de la situació sociolingüística valenciana actual. Paraules clau: demolingüística, coneixement, ús, actitud, llengua catalana, País Valencià. Abstract This research offers a descriptive study of the 2015 SIES (Sociolinguistic Studies and Research Service) survey. We present the results of the four knowledge skills; of the usage in different contexts, such as the home, circles of friends, shopping, work and the ITCs; of the language used in different types of texts; and of the speakers’ attitudes. We also examine some social variables (age, area, towns, etc.) in some specific contexts. Apart from studying the results of these three sociolinguistic elements, in this research we also aim to offer an overview of the evolution of the knowledge, use and attitude in the different surveys carried out by the SIES from 1989 onwards, in order to determine the trends of each element, which will give us a better idea of the current Valencian sociolinguistic situation. Keywords: demo-linguistics, knowledge, use, attitude, Catalan language, Valencian Country.

Correspondència: Antoni Mas i Miralles. Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n. 03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant). A/e: antoni.mas@ua.es. Tel.: 965 903 410.

001-194 TSC 28.indd 127

11/07/2018 11:32:02

128

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

1. Introducció

es dades demolingüístiques més importants de què disposem al País Valencià ens les proporcionen els censos i les enquestes del Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES).1 Aquestes dues fonts s’elaboren a partir de paràmetres diferents. Per una banda, els censos tenen una periodicitat de deu anys,2 es basen en una mostra ben ampla3 —‌la qual cosa vol dir també que ofereixen dades fiables, perquè el marge d’error és pràcticament nul—, les respostes es presenten de manera dicotòmica i, finalment, el qüestionari únicament inclou preguntes sobre el coneixement. Per l’altra banda, l’enquesta del SIES es realitza cada cinc anys4 —‌fet que ens permet un seguiment més regular—, les possibles respostes es presenten de manera escalar, conté una mostra que podríem qualificar com a mitjana,5 i, pel que fa a les preguntes, aquesta enquesta ens proporciona informació sobre el coneixement i, la part més important, també sobre l’ús i l’actitud. Des d’aquesta perspectiva, doncs, podem confirmar que són dues fonts complementàries, que ens permeten analitzar la situació sociolingüística amb freqüències diferents, amb mostres desiguals i que, entre totes dues, tenim a l’abast dades declarades dels tres índexs sociolingüístics en què es fonamenta una llengua: coneixement, ús i actitud. L’objectiu d’aquest treball és aproximar-nos a l’anàlisi sociolingüística del valencià a partir dels resultats de la darrera enquesta del SIES de 2015. En primer lloc, farem un repàs, encara que siga succint, dels resultats de les quatre habilitats del coneixement. A continuació volem estudiar més pregonament els resultats de l’ús, perquè som del parer que aquest és un índex fonamental per a disposar d’una panoràmica prou fiable de la realitat sociolingüística dels valencians. I, per acabar, oferir dades de l’actitud dels parlants sobre la llengua. En segon lloc, volem aprofundir en l’evolució dels percentatges obtinguts en les diferents enquestes del SIES des de 1989 ençà, a fi de disposar de dades que ens permeten fer projeccions de tendències en els diferents àmbits analitzats. Aquest treball és complementari d’un d’anterior (Mas i Montoya, 2011) on analitzàvem les dades de l’enquesta del SIES de 2010. En termes generals, en aquell estudi es constatava que els resultats del coneixement i de l’ús mantenien una correspondència, ja que si els primers marcaven un decreixement, dels segons també obteníem percentatges a la baixa en la majoria dels àmbits. En aquella ocasió, també s’aplicava 1. També hi podríem incloure el padró de 1986 i l’enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) de 2004. 2. Els censos que tenim disponibles amb informació sociolingüística són els de 1991 ençà, tots els anys que acaben en 1. Això vol dir que fins ara comptem amb 3 censos: 1991, 2001 i 2011. 3. Si bé els censos eren universals, el darrer de 2011 es basà en una mostra. Concretament, en aquest cens es va enquestar el 12,3 % de la població, al voltant de 629.000 valencians. 4. Tot i la irregularitat de les primeres enquestes, a partir de 1995 han seguit aquesta periodicitat, a excepció de l’any 2000, en què no n’hi va haver. 5. Normalment hi ha 6.666 enquestats, de tal manera que el marge d’error sol situar-se en +/−1,2 %. En l’enquesta de 1995 només es va preguntar a 1.600 persones.

001-194 TSC 28.indd 128

11/07/2018 11:32:02

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

TSC, 28 (2018) 129

una perspectiva diacrònica, a fi d’analitzar l’evolució, i s’assenyalava com a causes d’aquell descens dos fets concrets: en primer lloc, l’augment de la població, que en una dècada, entre l’any 2001 i el 2010, va augmentar en quasi un milió, i, en segon lloc, es feia referència a les polítiques engegades pels diferents governs autonòmics que des de 1995 estaven en mans de la dreta. En el context actual, esbrinarem la incidència del primer factor, quan sabem que ja s’ha produït una reducció de la població, perquè el segon ha continuat igual, ja que, fins a mitjan 2015, el Govern autonòmic ha seguit controlat pel mateix partit. El qüestionari del SIES consta de divuit preguntes amb els corresponents subapartats. Les quatre primeres, les dedica al coneixement de les habilitats socials (entendre i parlar) i acadèmiques (llegir i escriure), igual que fan els censos. Però, les preguntes següents recullen informació d’on han assolit aquests coneixements (amb la família, amb els amics, amb el veïnat, a l’escola, etc.) i en quins àmbits els apliquen (per exemple, llig senyalitzacions, anuncis, texts, revistes, etc.). Més endavant, en les preguntes de la P10 a la P13 planteja els ítems que demanen sobre l’ús de les llengües en diferents àmbits (al treball, a casa, amb els amics, als comerços, amb les TIC, etc.) i desglossats en diverses variables socials (edat, sexe, grandària de l’hàbitat, regions sociolingüístiques, ideologia, sector d’activitat, lloc de naixement, etc.). A partir de la P14, enregistrem les preguntes relacionades amb l’actitud. Així, es demana l’opinió sobre l’ús del valencià que es fa actualment, o que es farà en el futur. Finalment, la P18 es dedica a preguntar sobre el coneixement de les llengües altres diferents del valencià. Com ja sabem, les possibilitats de resposta sempre són escalars. En la majoria de preguntes, s’hi apliquen quatre graus,6 en altres la graduació arriba fins a sis7 o més. 2. Els resultats 2.1. El coneixement L’enquesta del SIES de 2015 marcava un augment en el coneixement declarat de totes les habilitats lingüístiques (vegeu el gràfic 1). Amb tot, hem de diferenciar l’evolució entre les habilitats socials i les acadèmiques. Pel que fa a les primeres (entendre i parlar), enregistrem una lleu recuperació després d’haver anotat tres contínues davallades en les enquestes de 1992, 2005 i 2010.8 Encara que aquest increment serveix per a situar-nos en els percentatges que havíem assolit, si fa no fa, en l’enquesta de 2005. Quant a les habilitats acadèmiques (llegir i escriure), aquest augment suposa, per una banda, superar el decreixement de la darrera enquesta de 2010 i, per una al6. En concret són Perfectament, Bastant bé, Un poc i Gens. 7. En aquest cas són Sempre en valencià, Més en valencià que en castellà, Indistintament, Més en castellà que en valencià, Sempre en castellà i Altres llengües. 8. En aquests percentatges sumem els valors de Bastant bé i Perfectament.

001-194 TSC 28.indd 129

11/07/2018 11:32:02

130

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

tra, marcar una tendència a l’alça en totes dues habilitats. Així, totes dues classes d’habilitats marquen un increment respecte dels resultats de 2010. A més a més, aquests darrers resultats també suposen que es trenca la tendència cap a la baixa, descens que en les habilitats socials s’havia iniciat el 1992. Gràfic 1 Coneixement de valencià en les diferents enquestes del SIES (%) 90 80

83,2 73,3

68,8

72,4 61,1

52,1

48,5

50,9

52,9

50,8 43,6

1992

45,3

2005

34,7 29,8

30 20

26,4

2010 2015

15,8

10 0

Entén

Parla

Llig

Escriu

Font: SIES.

D’altra banda, aquests resultats del SIES són coherents amb els resultats que vam obtenir del darrer cens de 2011. En termes generals, si fa no fa, ocorre el mateix en aquest cens on, a excepció de la comprensió oral, que baixava 2,5 punts (els que s’escolen entre 87,2 i 84,7), la resta d’habilitats mostren un augment, de 3,5 punts en l’expressió oral i, de manera més significativa, en llegir i escriure, que superen els percentatges anteriors en 12,4 i 8,4 punts, respectivament. Arribats en aquest punt, cal plantejar-se si aquests resultats són una simple conseqüència dels moviments demogràfics experimentats en aquests darrers anys o són altres causes les que han provocat aquest augment del coneixement de valencià. Volem fer notar, però, que els descensos en les habilitats socials que es produeixen entre l’enquesta de 1992 i la de 2010 van paral·lels als augments de la població valenciana, que passa de 3,9 milions a 5,1 en tan sols dècada i mitja. De manera inversa, la reducció de 5,1 a 4,9 milions, que observem en aquest darrer quinquenni, coincideix amb l’augment del coneixement enregistrat en l’enquesta de 2015, els resultats de la qual ja hem comentat adés. Sense descartar una simple coincidència, ens decantem a pensar que l’evolució demogràfica és un factor a tenir en compte també en aquesta evolució (vegeu el gràfic 2).

001-194 TSC 28.indd 130

11/07/2018 11:32:02

TSC, 28 (2018) 131

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

Gràfic 2 Evolució de la població valenciana en les darreres dues dècades (× 1.000) 6 4,681

5 4

3,996

5,117

4,953

4,192

3 2 1 0

1995

2000

2005

2010

2015

Font: Institut Nacional d’Estadística (INE).

2.2. L’ús Exposem a continuació quin ha estat el comportament i l’evolució d’aquest paràmetre sociolingüístic de l’ús en els diferents àmbits explorats en l’enquesta. a) A casa Pel que fa a l’àmbit de la casa, sembla que la tendència al decreixement s’ha aturat en aquesta darrera enquesta, si no prestem atenció a les set dècimes de decalatge que encara anotem amb el percentatge de 2010. Tot i això, ens situem a sis punts de les dades de 2005 i a més de vint-i-un punts de l’enquesta de 1995, que marca el percentatge més alt de tota la sèrie (vegeu el gràfic 3).9 La importància d’aquest àmbit rau en el fet que ens proporciona dades que, si bé no són les explícites de la transmissió de la llengua familiar, ens hi poden aproximar encara que siga de forma molt indirecta. En aquest sentit ens preocupa detectar que la interrupció intergeneracional al si de les famílies encara continua vigent. Aquest ús tan exigu del 29 % té l’origen en un llarg procés d’abandonament lingüístic que s’encetà a les principals ciutats valencianes a mitjan segle xix, i que a partir del segle xx va escampant-se per les ciutats mitjanes, primer, i per les més petites, després. Aquest procés, per tant, dura ja més d’un segle i mig, i és el fenomen que provoca la desaparició de parlants que tenen el valencià com a L1. Segurament, aquest fenomen s’ha 9. En aquest tipus de gràfics, els valors fan la suma de Sempre en valencià i Generalment en valencià.

001-194 TSC 28.indd 131

11/07/2018 11:32:02

132

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

Gràfic 3 L’ús del valencià a casa 60

48,9

45,7 1989 35,1

1992 29,7

1995 2005

2010 2015

Font: SIES.

alentit darrerament gràcies als casos de revernacularització que s’han produït, sobretot, a partir de la incorporació de la llengua en els diferents programes bilingües establerts per l’ensenyament reglat. Tot i això, és obvi que aquesta recuperació no és encara suficient per a contrarestar el procés d’interrupció que segueix viu en la societat valenciana (Montoya i Mas, 2011). Sense oblidar que l’ús del valencià a casa només és un indicador indirecte sobre la transmissió, veiem que la grandària de les poblacions denota el recorregut seguit pel procés esmentat de pèrdua de parlants. D’acord amb el que observem en el gràfic 4, comprovem que s’hi estableix una relació inversa entre l’ús a casa i la grandària de l’hàbitat, de tal manera que en les poblacions menors de 10.000 habitants la possible interrupció és relativament mínima, i és on l’ús del valencià a casa arriba al 63,3 %. Aquest percentatge disminueix en els altres grups de poblacions, fins que se situa en un esquifit 10,7 % en les ciutats majors de 100.000 habitants, és a dir, a València, Alacant, Elx i Castelló.10 Per un altre costat, l’ús a casa varia segons les distintes àrees sociolingüístiques establertes pel SIES.11 Les diferents regions marquen un espectre ben ampli que va des de la zona de València, amb un percentatge de 58,6, seguit ben a prop d’Alcoi-Gandia, 10. En aquest tipus de gràfics, els valors representen: per al valencià, la suma de Sempre en valencià i Generalment en valencià, i per al castellà, Sempre en castellà i Generalment en castellà. Els altres valors són els corresponents a Indistintament i Ns/Nc. 11. Per a conèixer les comarques que s’inclouen en cada àrea, vegeu el mapa a Mas i Montoya, 2011, p. 295.

001-194 TSC 28.indd 132

11/07/2018 11:32:02

TSC, 28 (2018) 133

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

Gràfic 4 Ús del valencià i del castellà a casa segons l’hàbitat 100% 90% 80%

23,7 50,1

70%

53,3

8,2

Ns/Nc

60%

76,8

Castellà

50%

30%

Indistintament

8,3

40%

10,6

Valencià

63,3

20%

39,6

32,5

9,2

10% 0%

10,7 <10.000

10.001-25.000

25.001-100.000

>100.000

Font: SIES.

l’àrea, a més, contigua, amb un 56,4 %; continua l’àrea de Castelló, amb el 40,4, mentre que a l’altre extrem se situa l’àrea metropolitana de València, amb un 20,8, per a deixar en darrer lloc l’àrea d’Alacant, amb el 12,3 % (gràfic 5). Cal assenyalar, a més, que aquestes dues darreres àrees estan encapçalades per les tres ciutats de major població: Elx, Alacant i València. Gràfic 5 Ús del valencià i del castellà a casa segons l’àrea 100% 90%

28,5

80%

44,7

70% 60%

31,6

75,5

10,1

7,4

65,7 Castellà

50%

7,8

40%

Valencià

30% 20% 10% 0%

Indiferent

56,4

58,6

11,1

8,1 20,8

12,3 Alacant

40,4

Alcoi-Gandia

València

A. met. València

Castelló

Font: SIES.

001-194 TSC 28.indd 133

11/07/2018 11:32:02

134

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

Si analitzem l’evolució d’aquestes dades (gràfic 6), les conclusions que se’n desprenen encara són més preocupants. Hi observem una involució en els percentatges de totes les zones des de 1995. L’enquesta d’aquest any marcava un augment de l’ús a casa en tots els llocs respecte a la de 1989, però és a partir d’aquí que enregistrem una davallada que encara no s’ha aturat. El decalatge que s’ha produït en aquestes dues dècades (1995-2015) va entre els 23 punts de la regió de Castelló, a continuació la regió d’Alacant amb 18 punts, 17 se’n deixa la d’Alcoi-Gandia, els mateixos, si fa no fa, l’àrea metropolitana, i 14 punts la regió de València. Els resultats d’aquesta darrera enquesta corroboren l’existència de dues clares demarcacions, tal com postularen ja Fabà i Montoya (2012): les zones de més d’un 40 %, regions de Castelló, Alcoi-Gandia i Valencià, enfront de les zones de major concentració urbana, com són l’àrea metropolitana valenciana i la regió d’Alacant, amb percentatges per sota del 40 %. Gràfic 6 Evolució de l’ús del valencià a casa segons l’àrea en diferents enquestes 80 70

73,5 67

72,7 70,5

66,6 57,3 56,4

64,7 61,3 58,6

63,3 60,7

47,9

40 40,4

38,2 33,6

30,4 29,3 22,4 19,8 20,8

15,2 15,3 12,3

10 0

R. Alcoi-Gandia

R. València 1989

R. Castelló 1995

2005

A. metropolitana 2010

R. Alacant

2015

Font: SIES.

b) Amb els amics Després de la casa, l’ús del valencià amb els amics és la següent variable que representa l’àmbit més privat. Només un de cada quatre valencians declara que hi usa el valencià. Si l’ús a casa era d’un 29 %, ara s’ha encongit encara quatre punts en eixir al carrer. Aquest percentatge del 24,9 només suposa un lleu increment de vuit dècimes respecte de l’enquesta anterior. La reducció és ja més significativa si ho comparem amb el 30,5 de l’enquesta de fa deu anys, i que encara ho és més si ens fixem en el 45 % de 1995. L’interval entre la darrera enquesta del segle xx i la nova del segle actual marca realment quan es va produir el daltabaix sociolingüístic en aquest i en els altres

001-194 TSC 28.indd 134

11/07/2018 11:32:02

TSC, 28 (2018) 135

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

àmbits, fruit possiblement, a més de les variacions demogràfiques esmentades, del canvi de govern en l’Administració autonòmica. Aquesta Administració fomentà una política liberal que segons Pradilla (2008) acabaria apostant per una clara contraplanificació lingüística. Gràfic 7 Evolució de l’ús del valencià amb els amics en diferents enquestes 50 45

43,4

45,1

40 35

1989 30,5

1992

30 25 20 15 10

24,1

24,9

1995 2005 2010 2015

5 0

Font: SIES.

c) Al carrer amb desconeguts La norma d’ús d’adreçar-se en castellà a un desconegut sembla que encara manté la seua vigència atès el resultat que hem registrat (gràfic 8). El 17,9 % declarat suposa, per una banda, que l’ús es torna a restringir en set punts en comparació amb el que es fa amb els amics i, per una altra, que en els últims deu anys les variacions en les tres darreres enquestes són mínimes, res a veure amb els trenta-dos punts aconseguits en la de 1995, i que marcaven, com en els altres casos, els resultats més favorables en la sèrie històrica d’aquesta enquesta. d) En els comerços El mateix model de comportament trobem en aquest àmbit sobre l’ús del valencià en els comerços. L’enquesta pregunta per dos contexts desiguals: l’ús a les botigues tradicionals i a les grans superfícies. En el primer context hi ha un 23,5 % i, en el segon, un 15,2 %, és a dir, una separació de vuit punts (gràfic 9). Aquests resultats són paral·lels als dels dos àmbits esmentats suara, els amics i els desconeguts. D’una banda, l’ús amb els amics i a les botigues tradicionals facilita una xarxa més estreta d’in teraccions en valencià, normals dins d’un poble o d’un barri. De l’altra, aquesta relació és més estranya quan no es coneix l’interlocutor ni tampoc el dependent o dependenta, i és aleshores que es deixa l’ús del valencià en mans d’altres circumstàncies, entre d’altres, la lleialtat lingüística dels parlants.

001-194 TSC 28.indd 135

11/07/2018 11:32:02

136

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

Gràfic 8 Evolució de l’ús del valencià al carrer amb desconeguts en diferents enquestes 35

32 29,5

30 25

1992 17,9

18,7

16,5

1995 2005

2010 2015

10 5 0

Font: SIES. Gràfic 9 Evolució de l’ús del valencià en botigues tradicionals i en grans superfícies en diferents enquestes 50 45

45,9 45,9 41,9

1989

35 30

27,1 25,4

27,8 28,2

31,4

1992 1995

23,5

2005

18,2

15,1 15,2

2010 2015

10 5 0

Botigues

Grans superfícies

Font: SIES.

e) En el treball Quant a l’ús del valencià en el treball, l’enquesta torna a diferenciar dos tipus de contexts. Primerament, el que són les relacions internes, que es donen entre els treballadors de l’empresa i, en segon lloc, les relacions externes, que apareixen quan s’inter actua amb parlants que no pertanyen a l’empresa. Que són contexts desiguals ho cor-

001-194 TSC 28.indd 136

11/07/2018 11:32:02

TSC, 28 (2018) 137

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

robora també la diferència en els resultats; així, si en les relacions internes l’ús de la llengua arriba a un esquifit 21,7 %, en les relacions externes encara baixa més i se situa en el 18,1 %. D’altra banda, hem de remarcar que tots dos percentatges són encara menors que els respectius resultats de l’enquesta anterior: 3 punts, el de les relacions internes, i 2,6, el de les externes (gràfic 10). Tot i això, aquests resultats es mereixen també un altre comentari. Cal assenyalar que no hi ha un transvasament dels punts que perd el valencià a favor del castellà, com caldria esperar. El castellà disminueix també el seu percentatge en 6,6 punts en les relacions internes, i 8,3, en les externes, respecte a l’enquesta anterior. L’equilibri en les dades el posen, doncs, els resultats de la tercera possibilitat: l’ús indistint d’una o l’altra llengua. En aquesta circumstància, enregistrem un augment de 7,6 punts en les internes, i de 8,8, en les externes. En tot cas, el fet que augmente aquesta darrera possibilitat es pot interpretar també com un suport al valencià, encara que siga compartit amb el castellà. Gràfic 10 Evolució de l’ús del valencià i del castellà en les relacions laborals, internes i externes, en les enquestes de 2010 i 2015 100% 90% 80% 60,1

53,5

14,2

21,8

24,7 Relacions internes 2010

70%

59,5

51,2

60% 50% 40% 30%

16,6

25,4

21,7

20,7

18,1

Relacions internes 2015

Relacions externes 2010

Relacions externes 2015

20% 10% 0%

Castellà

Indistintament

Valencià

Font: SIES.

f ) L’ús en les TIC El SIES va incloure en l’enquesta de 2010 una pregunta sobre un nou àmbit, l’ús del valencià en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), i en tres contexts diferents: a) la llengua que apareix en la pàgina inicial de l’ordinador, en les tauletes tàctils, etc.; b) la llengua utilitzada en els correus electrònics, i c) la llengua usada en els diferents programes que les xarxes socials posen al nostre abast (Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram, etc.). L’interès d’aquest àmbit rau en dos fets importants: primer, perquè ens situem en un camp nou, de recent creació i que, per

001-194 TSC 28.indd 137

11/07/2018 11:32:02

138

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

tant, no estava ocupat, era verge; i, segon, perquè aquest àmbit de les TIC és per a la nostra llengua de vital importància en un món global com l’actual i abocat a les noves tecnologies d’Internet (Mas, 2016). Aquest àmbit és el que trenca el model arquetípic de què hem parlat al llarg d’aquest treball. Si en els contexts anteriors de l’ús del valencià sempre hi apareixia amb percentatges diguem-ne desavantatjosos, en aquest, en canvi, els resultats que obtenim de la zona valencianoparlant cal considerar-los clarament favorables per a la recuperació lingüística i, a més, de manera significativa en alguns casos (gràfic 11). Pel que fa al primer camp, la pàgina inicial (PI), cal assenyalar que per defecte aquesta mai no apareix en valencià, i ha de ser l’usuari o usuària qui actue per a canviar-la. Així i tot, el valencià el trobem en dos punts més ara (els que s’escolen entre el 24,7 % i el 26,7%) que no en l’enquesta anterior. També l’ús indiferent anota una pujada de cinc punts, mentre que l’ús exclusiu del castellà es redueix en onze punts. A continuació, en la llengua dels correus electrònics, situació que es veu moltes vegades condicionada per la llengua de l’interlocutor, el valencià no té el mateix comportament, ja que hi detectem una reducció de 5,6 punts, fins a situar-se en el 31,8 %. El castellà també apunta una disminució de 3,4 punts. Els punts que perden les dues llengües passen en part a engrossir l’apartat Indistintament, que puja 4,6 punts. Finalment, quant a l’ús de les llengües en les xarxes socials, el valencià registra un augment considerable de gairebé divuit punts en tan sols un quinquenni, que, juntament amb un altre augment de 8,4 punts en l’apartat Indistintament, deixen el castellà amb un ús exigu del 13,4 %, fet que suposa també un minvament de 17,7 punts, respecte de l’enquesta anterior. Des d’aquest punt de vista, no podem fer una millor valoració de l’ús i l’evolució del valencià en aquest àmbit concret. Tot i això, aquest optimisme té també les seues matisacions. Com podem observar en el gràfic 12, l’ús del valencià augmenta amb l’edat de l’usuari, de tal manera que l’increment de la llengua es vincula amb l’augment de l’edat dels diferents segments. Així, els més joves afirmen que usen el valencià a les xarxes socials en un 40,3 %, percentatge que creix fins arribar al 74,6 % en els més madurs. Aquesta característica sembla paradoxal si tenim en compte que el coneixement en l’expressió escrita marca una relació justament inversa, perquè cal recordar en aquest punt que els majors percentatges del coneixement escrit l’obtenen els grups més joves. 12 D’altra banda, aquest fet ens fa pensar que l’ús del valencià a les xarxes socials va al marge del coneixement de la normativa, per les raons òbvies que es desprenen de les dades apuntades suara. A més, cal afegir que el castellà fa un recorregut invers. Amb poca variabilitat, però, el grup de seixanta-cinc anys o més només usa aquesta llengua en un 4,9 %, percentatge que augmenta amb la reducció de l’edat fins a situar-se en el 18,5 % del segment més jove. D’idèntica manera actua el percentatge dels qui diuen que utilitzen indistintament les dues llengües. Del 14,2 % del grup de major edat, enregistrem un increment fins que els grups de menys de trenta-quatre anys se situen per damunt 12. Les dades confirmen aquesta contradicció, ja que el grup més jove declara que sap escriure en un 65,4 %, percentatge que escalonadament va reduint-se fins arribar al 12,3 % del grup de seixanta-cinc anys o més.

001-194 TSC 28.indd 138

11/07/2018 11:32:02

TSC, 28 (2018) 139

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

del 38 %. Aquesta incoherència de les dades segurament ens està revelant una situació de transició, la direcció de la qual haurem de conèixer en les properes enquestes. Gràfic 1113 Evolució de l’ús del valencià i del castellà en les TIC a la zona valencianoparlant en les enquestes de 2010 i 2015 100% 13,4

90% 80% 70% 60%

41,1 65,1

50%

18,9

40% 30%

31,1

23,5

25,4

31,8

32,2

33,8

7,1

20% 10%

37,7

54,1

37,4

24,7

26,7

Pàgina inicial 2010

Pàgina inicial 2015 No en fa ús

C/e 2010

C/e 2015

Castellà

Xarxes socials Xarxes socials 2010 2015

Indistintament

Valencià

Font: SIES. Gràfic 12 Ús del valencià i del castellà en les xarxes socials a la zona valencianoparlant segons l’edat 100% 90%

18,5

11,8

16,5

12,5

4,9 14,2

80%

28,1

70% 60%

7,5

38,7 38,9

33,2

31,4 Castellà

50%

Indistintament

40%

74,6

30% 20%

40,3

49,1

50,2

52,7

Valencià

63,2

10% 0%

De 15 a 24 De 25 a 34 De 35 a 44 De 45 a 54 De 55 a 64

65 o més

Font: SIES. 13. En aquest gràfic, hi hem inclòs una quarta possibilitat, No en fa ús, perquè ofereix dades significatives en el conjunt de respostes.

001-194 TSC 28.indd 139

11/07/2018 11:32:02

140

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

Un altre aspecte decebedor d’aquest context el trobem en l’hàbitat. Paral·lelament al que hem assenyalat en l’àmbit de la casa, l’ús del valencià en les TIC depèn de la grandària de la població (gràfic 13). Així, tenim un ventall que va del 65,7 %, en les ciutats de menys població, fins al 33,7 %, que enregistrem en les de major concentració urbana. En realitat, però, el protagonista d’aquest gràfic és l’ús indistint de les dues llengües. En les poblacions de menys de 25.000 habitants, aquest ús indistint és inferior al 28 %, però quan aquestes concentren un nombre major d’habitants el percentatge supera el 40 %. Gràfic 13 Ús del valencià i del castellà en les xarxes socials a la zona valencianoparlant segons l’hàbitat 100%

7,9

90% 80%

14,8

13,4

21,8

25,1

70%

28,1

40,5

60%

42,7

50%

Castellà Indistintament Valencià

40% 65,7

30%

53,4

20%

45,5 33,7

10% 0%

<10.000 h

10.001-25.000 h 25.001-100.000 h

>100.000 h

Font: SIES.

g) L’ús escrit Finalment, la P12 preguntava per l’ús de la llengua escrita en diferents contexts (estudis, cartes, notes, Internet, deures, etc.). D’una forma destacada sobre la resta de camps, volem ressaltar que el 46,8 % utilitza el valencià en les tasques d’Internet, fet que és coherent amb el que hem assenyalat en el punt anterior de les TIC. Després, tenim un 31,5 % que usa la llengua per a redactar notes, l’extensió de les quals intuïm que és molt reduïda. A continuació, trobem les tasques relacionades amb el món acadèmic: els estudis, amb un 21,1 %, i els deures, amb un 18,9 %. A partir d’aquí, amb una escala descendent, trobem els altres contexts, entre els quals hem de subratllar el 9,9 % que afirma que usa sempre el valencià en els seus escrits (gràfic 14).

001-194 TSC 28.indd 140

11/07/2018 11:32:02

TSC, 28 (2018) 141

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

Gràfic 14 Ús del valencià escrit en diferents contexts 50

46,8

45 40 35

31,5

30 25

21,1

18,9 17

12,9 10,4

9,9 7

0,4

s tre Al

s te ar C

e pr m Se

si ca O

l al eb

ul rm Fo

is ar

es ur De

s di tu Es

es ot N

Font: SIES.

2.3. L’actitud Per acabar aquest estudi, aportem unes breus dades referides a l’actitud a partir de dues preguntes. La primera (P16) planteja l’ús que s’hauria de fer del valencià, amb l’opció de tres possibles respostes.14 En termes generals, no podem fer-ne tampoc una valoració gaire positiva ja que, segons que veiem al gràfic 15, les respostes Menys i Igual mantenen, si fa no fa, els percentatges de l’anterior enquesta —‌on les diferències són sempre de dècimes—; no podem dir el mateix sobre el grup Més, on anotem un descens significatiu, concretament de 12,8 punts respecte del percentatge anterior, davallada que, des del punt de vista de l’evolució, es va repetir també en l’enquesta de 2010 respecte de la de 2005. Es fa difícil acceptar que un percentatge important de valencians encara creu que les escasses mesures, per no dir nul·les, per a fomentar l’ús del valencià estan sobredimensionades per alguns. Si traslladem aquesta actitud a l’àmbit de les diferents regions, la perspectiva negativa es manté igualment (gràfic 16). La part positiva està representada per l’àrea metropolitana, que anota un increment de 4,2 punts, i per la regió Alcoi-Gandia, on l’augment és de només un punt. La resta de demarcacions territorials apunten un decreixement en els percentatges sobre l’enquesta anterior de 2010. Aquestes reduccions, això sí, no superen els dos punts, a excepció de la regió de Castelló, on el decalatge és de 2,6 punts. Una vegada més, posem en el punt de mira les regions de Valèn14. A més de les respostes Menys, Igual o Més, també apuntem el grup Ns/Nc.

001-194 TSC 28.indd 141

11/07/2018 11:32:02

142

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

Gràfic 15 Evolució de les actituds en relació amb l’ús que hauria de fer-se del valencià 70 59,5

55,8

42,7 41,9

2005

2010 30

25,9

2015

20 10 9,1 10,8

4,6

Menys

Igual

Més

2,5 4,1 Ns/Nc

Font: SIES.

Gràfic 16 Evolució de les actituds favorables a un major ús del valencià per regions 80

71,9 67,3

70 58,1

56,4

65,2

59,9

55,3 50,9 45,6 44,6

50 40

34,3

38,5

2005 37 35

2010 2015

30 20 10 0

R. Valenciana

A. metropolitana R. Alcoi-Gandia

R. Castelló

R. Alacant

Font: SIES.

001-194 TSC 28.indd 142

11/07/2018 11:32:02

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

TSC, 28 (2018) 143

cia, Castelló i Alacant, és a dir, on se situa el cap i casal i les dues capitals del nord i del sud, regions que són les de major pes demogràfic. Pel que fa a l’evolució, paral·lelament al que hem descrit en el paràgraf anterior, referent a la zona metropolitana i la regió d’Alcoi-Gandia, trenquem la davallada que ja s’havia produït en l’enquesta de 2010, mentre que les regions de València, Castelló i Alacant continuen en la mateixa dinàmica dels descensos iniciada el 2010. Si les actituds necessiten més temps perquè puguem apreciar els canvis, possiblement estem ja recollint els fruits d’una contraplanificació lingüística posada en marxa, com ja hem esmentat abans, a partir de 1995. 3. Conclusions La darrera enquesta del SIES ens mostra, per una banda, que els quatre índexs de la competència del coneixement assoleixen un major percentatge respecte de l’enquesta anterior de 2010. Per l’altra, els percentatges de l’ús en els diferents àmbits mostren uns resultats desiguals; així, en els àmbits referits als amics, a les grans superfícies i a la primera pàgina i les xarxes socials enregistrem pujades, mentre que en la resta dels àmbits anotem reduccions. Sobre l’actitud, els resultats que obtenim no els podem qualificar tampoc d’esperançadors. Quant a l’evolució dels resultats, pel costat del coneixement tenim que les habilitats socials augmenten en aquesta darrera enquesta, després de tres sèries de baixades, i sobre les habilitats acadèmiques també hi ha un creixement després d’enregistrar una disminució només en els resultats de l’enquesta de 2010. Pel costat de l’ús, hem d’indicar que constatem una evolució diferent, ja que les enquestes de 1989, 1992 i 1995 dibuixen una línia ascendent per a tots els àmbits, mentre que, a partir de 1995, les enquestes posteriors de 2005, 2010 i 2015 configuren, per una part, una estabilització de l’ús del valencià en els àmbits de casa, amb els amics i a les grans superfícies, però, en canvi, per a la resta d’àmbits enregistrem una davallada con tínua. D’altra banda, la valoració de les dades de les variables socials corrobora també el model que solen seguir les llengües que estan immerses en un procés de substitució lingüística. És a dir, els percentatges més baixos en tots els àmbits corresponen a les generacions més joves (segons hem vist en l’àmbit de les xarxes socials), en les regions de major concentració urbana (tal com hem observat en els àmbits de l’ús a casa i de l’actitud) —‌és a dir, l’àrea metropolitana i les regions de Castelló i Alacant— i als hàbitats de major població (en els àmbits de la casa i les xarxes socials). Tot i que no podem extrapolar aquesta valoració a la resta dels àmbits, molt possiblement els resultats dels altres camps continuaran també el mateix model. L’excepció a tota aquesta situació la posen les dades referents a l’evolució de l’ús del valencià en les TIC. Els percentatges i l’augment experimentat en la darrera enquesta, almenys pel que fa a l’ús de la pàgina inicial dels ordinadors, les tauletes, etc. i en les xarxes socials, els podríem qualificar d’espectaculars. Com ja hem assenyalat,

001-194 TSC 28.indd 143

11/07/2018 11:32:03

144

TSC, 28 (2018)

Antoni Mas i Miralles

compta a favor que, com a àmbit nou, l’ús del valencià no suposa el desplaçament de cap altra llengua. Tot i això, també hem d’afegir que aquests resultats esperançadors no van acompanyats, però, d’unes perspectives socials favorables si tenim en compte que el major ús no correspon als segments d’edat més jove ni als hàbitats de major concentració demogràfica. Pel que fa a l’actitud, el grup que desitjaria un major ús del valencià torna a marcar un nou decreixement, fet que és coherent quan trobem que les actituds favorables a l’ús de la llengua augmenten en les zones de major població com són l’àrea metropolitana i les regions de València i Alacant. Si més no, pel que fa a l’ús del valencià, la data de 1995 marca, clarament, un punt d’inflexió, ja que és a partir d’aquest any que s’inicia un període de descensos en els diferents àmbits. Quant al coneixement, cal assenyalar que les habilitats socials baixen a partir de 1992 i que les actituds marquen un decreixement a partir de 2005. La recuperació que engega el poble valencià a partir de l’adveniment de la democràcia, el nou marc legislatiu i l’establiment dels programes bilingües en l’ensenyament —‌amb l’ajuda, encara que tèbia, d’alguns mitjans de comunicació— es veu totalment estroncada a partir d’aquest any, que, casualment o no, coincideix amb el canvi polític en l’Administració autonòmica i en la majoria d’ajuntaments valencians. La lleu revitalització de la llengua iniciada en la dècada dels huitanta esdevé a partir de 1995 una clara contraplanificació lingüística. Bibliografia de referència Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) (2004). Llibre blanc de l’ús del valencià, I: Enquesta sobre la situació social del valencià [en línia]. València: Publicacions de l’AVL. <https://www.avl.gva.es/documents/31987/99521/Recerca_02.pdf/dd8dc872-44464811-8b6d-bbc4775fddc0> [Consulta: 10 novembre 2016]. Fabà, Albert; Montoya, Brauli (2012). «La transmissió lingüística intergeneracional del català al País Valencià. Una perspectiva territorial». Caplletra [Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana], núm. 53, p. 211-231. Generalitat Valenciana. Portal Estadístic. Info Censos: Censos de població, habitatges, edificis i locals de la Comunitat Valenciana 1990-1991. València: Generalitat Valenciana. Institut Valencià d’Estadística. [CD] Institut Nacional d’Estadística (INE) [en línia]. <http://www.ine.es/infoine> [Consulta: 22 març 2011]. Mas, Antoni (2016). «El valencià en les noves tecnologies». Saó, núm. 412, p. 20-22. Mas, Antoni; Montoya, Brauli (2011). «La situació social del català al País Valencià en el trànsit dels segles xx al xxi». Zeitschrift für Katalanistik [en línia], núm. 24, p. 293-316. <http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/24/18_Mas_Montoya.pdf>. Montoya, Brauli; Mas, Antoni (2011). La transmissió familiar del valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pradilla, Miquel Àngel (2008). La tribu valenciana: Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada Edicions.

001-194 TSC 28.indd 144

11/07/2018 11:32:03

El valencià segons l’enquesta del SIES de 2015

TSC, 28 (2018) 145

Servici d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES) (1992). Coneixement i ús del valencià (1992) [en línia]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. <http://www.edu.gva.es/polin/val/sies/sies _fonum.htm> [Consulta: 24 novembre 2016]. — (2005). Enquesta 2005. Sobre coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats) [en línia]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. <http://www.edu.gva.es/polin/val/sies/sies_fonum.htm> [Consulta: 24 novembre 2016]. — (2010). Enquesta 2010. Dades de coneixement i ús del valencià [en línia]. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. <http://www.edu.gva.es/polin/val/sies/sies_fonum.htm> [Consulta: 24 novembre 2016].

001-194 TSC 28.indd 145

11/07/2018 11:32:03

001-194 TSC 28.indd 146

11/07/2018 11:32:03

Notes

001-194 TSC 28.indd 147

11/07/2018 11:32:03

001-194 TSC 28.indd 148

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 149-155 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Entrevista a Joaquim Torres-Pla1 Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

om t’has acabat dedicant tant a la sociolingüística tot i no treballar a la universitat ni a l’Administració pública? La meva dedicació a la sociolingüística va anar produint-se de manera progressiva en el temps. Quan cursava els estudis de ciències econòmiques a Barcelona, a finals dels anys seixanta del segle passat, em va començar a interessar la sociologia, que llavors era poc coneguda aquí. Una vegada acabada la carrera, a principis dels setanta, el meu interès es va anar dirigint a conèixer la situació social del català, en bona part desconeguda després de la gran immigració peninsular que s’havia produït fins aquell moment. Aquesta preocupació per la manera com funcionen les societats, juntament amb l’interès per la presència social de la llengua, em va portar a interessar-me per la sociolingüística, que llavors tot just començava a ser coneguda entre nosaltres. Això va fer que em posés en contacte amb la gent que llavors es preocupava per aquestes coses, és a dir, els introductors de la disciplina en el nostre àmbit, com en Francesc Vallverdú, en Lluís V. Aracil, l’Antoni Maria Badia, en Modest Reixach, en Vicent Pitarch, en Gentil Puig, l’Humbert Boada, en Joaquim Arnau i d’altres. La meva integració formal a la disciplina es va produir el 1974, quan vaig formar part del grup de persones que van presentar comunicacions sobre sociolingüística catalana al Congrés Mundial de Sociologia de Toronto d’aquell any, fet que va representar en certa forma l’inici de la disciplina entre nosaltres. A nivell laboral, les especials circumstàncies de la universitat de l’època i d’altres factors van fer que em guanyés la vida en una empresa familiar, però sense deixar en cap moment de cultivar la disciplina. El fet d’anar fent contribucions en la matèria, així com la creació del Grup Català de Sociolingüística —‌del qual vaig ser fundador i, durant uns anys, president—, així com l’aparició de la Direcció General de Política Lingüística —‌amb la qual he tingut una col·laboració estreta— van fer que el meu cultiu de la disciplina, sobretot en l’àmbit de la demolingüística, anés a més. Quina és la teva formació? Tal com deia, vaig estudiar ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona, i després vaig fer un màster de sociologia urbana a la Universitat de París Nanterre.

1. Aquesta entrevista s’ha publicat conjuntament amb la revista Llengua, Societat i Comunicació, del CUSC-UB (http://revistes.ub.edu/index.php/lsc), com a part d’un monogràfic sobre demolingüística, l’any 2017.

001-194 TSC 28.indd 149

11/07/2018 11:32:03

150

TSC, 28 (2018)

Emili Boix-Fuster

Quins van ser els teus primers treballs en sociolingüística? Com a part del màster a París (maîtrise) vaig elaborar una tesina que consistia en un projecte d’elaboració d’una enquesta sociològica, amb els últims avenços metodològics del moment, per conèixer la situació social del català a Catalunya. Per elaborar aquesta proposta vaig trobar informació a París que llavors no es podia trobar aquí. Sobretot perquè allà hi havia grans biblioteques, no subjectes a cap censura, i la informació llavors només estava en els llibres. També em va ser útil que a França hi hagués un sistema estadístic oficial avançat per l’època, amb un responsable del qual vaig tenir llargues i fructíferes converses. És a partir d’aquesta proposta que, en tornar a Barcelona, vaig entrar en contacte amb les persones esmentades abans. El primer treball publicat va ser la meva esmentada contribució al Congrés Mundial de Sociologia de Toronto del 1974. El tema eren les enquestes de sociolingüística catalana que s’havien fet fins llavors. La contribució al Congrés va ser en francès, però la publicació va ser en català i en alemany. En el següent article em vaig ocupar del moviment popular en defensa del català que es produïa els anys setanta a Catalunya. Posteriorment, vaig participar en l’explotació de les dades del primer cens lingüístic efectuat en l’àrea del català, que fou el del 1975 a la província de Barcelona. Aquest va ser el principi de la meva dedicació a la demolingüística, que s’ha anat mantenint durant tots aquest anys. Com i per què t’has especialitzat en demolingüística? Com et deia, el principal motiu pel qual em vaig interessar per la situació social del català va ser la preocupació que teníem molts, en aquells primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, per saber com havia quedat l’ús social del català a Catalunya després de la gran immigració castellanoandalusa que s’havia produït bàsicament durant la dècada anterior. Sense reconeixement oficial de cap mena del català, ni cap ús apreciable públic ni mediàtic, i sense pràcticament enquestes de cap mena que ens donessin informació sobre la qüestió. Aquesta preocupació per conèixer quina era la situació global de la llengua va ser la que em va impel·lir cap a la disciplina sociolingüística i la que em va fer interessar per una visió macro de la situació de la llengua, és a dir, el que en diem demolingüística. Així, he participat en l’explotació de les principals enquestes sociolingüístiques i censos lingüístics de Catalunya, així com en part dels d’altres territoris. També he contribuït a diversos dels informes efectuats sobre el conjunt de l’àrea de la llengua. D’aquesta manera he anat analitzant al llarg del temps com evolucionaven demogràficament i demolingüísticament aquests països. I segueixo en això, estudiant les enquestes de la manera més acurada possible per anar sabent i explicant com evoluciona l’àrea del català des del punt de vista de la presència social de les llengües. Quins autors i llibres t’han influït més en la teva formació sociolingüística? En una primera època alguns dels que més em van interessar van ser els autors següents: — J. A. Fishman. Per exemple, la seva obra Language loyalty in the United States (1966), entre altres.

001-194 TSC 28.indd 150

11/07/2018 11:32:03

Entrevista a Joaquim Torres-Pla

TSC, 28 (2018) 151

— W. F. Mackey. En concret, el seu article «The description of bilingualism», del 1962. — J. Rubin i el seu llibre National bilingualism in Paraguay (1968), que em va servir d’inspiració per buscar una manera d’estudiar la situació sociolingüística a Catalunya. — U. Weinreich, i el seu llibre Languages in contact: Findings and problems (1953), considerat sovint l’obra fundacional de la sociolingüística. — A. M. Badia, sobretot la seva enquesta dels anys seixanta del segle passat sobre la llengua dels barcelonins. — F. Vallverdú, en tant que un dels principals introductors de la sociolingüística entre nosaltres. — L. Ninyoles, un altre dels principals introductors de la disciplina entre nosaltres. — L. V. Aracil, un dels principals fundadors de la disciplina. Com es fundà el Grup Català de Sociolingüística? El Grup es va fundar a partir del conjunt de persones que havíem presentat ponències de sociolingüística catalana al ja esmentat Congrés Mundial de Sociologia de Toronto del 1974. En els anys següents moltes d’aquestes persones, i d’altres interessats que s’hi anaven afegint, ens vàrem anar reunint periòdicament, fins que, restaurada la Generalitat, vàrem poder inscriure’ns com a associació legalment constituïda en el nounat Registre d’Associacions de Catalunya. Quin balanç fas de la recerca demolingüística als països de llengua catalana? Els països de llengua catalana són una de les àrees del món on més s’ha estudiat la societat des del punt de vista demolingüístic. La gran quantitat de reculls de dades sociolingüístiques que s’hi han fet, cada vegada més nombrosos i amb metodologies més avançades, fan que aquest coneixement vagi esdevenint més sòlid. Cal tenir en compte, a més, la creixent complexitat sociolingüística de l’àrea, sobretot al llarg del present segle xxi, la qual cosa comporta que les metodologies s’han hagut d’anar adaptant contínuament a aquests canvis. La manera d’obtenir les dades, la forma d’explotar-les i les anàlisis efectuades podrien ser sens dubte d’utilitat en diferents indrets del món on es produeixen situacions més o menys semblants. Quins aspectes caldria millorar en aquesta recerca demolingüística, tant metodològicament com pel que fa a la teoria? 1. Buscar la manera d’augmentar l’obtenció de dades observades, més fidedignes que les declarades que es recullen habitualment. 2. Avançar en la cerca dels instruments més adients per analitzar de forma òptima la creixent complexitat demolingüística de la societat (estudi de xarxes socials, treballs sobre segments socials clau, estudis específics sobre grups lingüístics minoritaris…). 3. Creació d’un organisme acadèmic que es dediqui a la recerca en demolingüística. Es tracta d’una vella reivindicació de la professió, que ha estat a punt de materialitzar-se en alguna ocasió, però que no ha acabat de concretar-se.

001-194 TSC 28.indd 151

11/07/2018 11:32:03

152

TSC, 28 (2018)

Emili Boix-Fuster

4. Importar a la demolingüística més instruments de la demografia. Atès que la demolingüística és en certa forma una combinació de demografia i sociolingüística, l’ús de més tècniques demogràfiques seria probablement productiu. 5. Aconseguir divulgar internacionalment la important i creixent feina de la demolingüística catalana. Tal com deia abans, l’àmplia labor portada a terme per la demolingüística catalana podria probablement ser útil a altres zones del món amb complexitats sociolingüístiques semblants, si s’aconseguís fer-ne una divulgació suficient. Cosa que fins ara no s’ha aconseguit. Quines innovacions hi has aportat? Un dels aspectes que més he tractat és el de la transmissió lingüística familiar intergeneracional, enfocada des del punt de vista quantitatiu. En aquest sentit vaig crear un índex —‌l’índex de transmissió intergeneracional, ITIC en el cas de la llengua catalana—, que he emprat en nombrosos treballs i que algun altre autor també ha utilitzat. En aquest camp també he creat d’altres instruments d’anàlisi, com ara l’estudi de la llengua emprada amb els fills segons la llengua utilitzada amb els progenitors, que he fet servir en nombrosos treballs. O com el càlcul del nombre absolut de persones que passen del castellà al català en la transmissió intergeneracional. O com l’estudi de la llengua emprada amb els fills en matrimonis mixtos català-castellà, segons la llengua de l’enquestat. En un altre ordre de coses, vaig elaborar una variable construïda, que ha estat bastant utilitzada, denominada origen geogràfic familiar. Es tracta d’un repartiment de la població segons el lloc de naixement de l’enquestat i dels seus progenitors, que mostra el grau d’arrelament dels individus en un territori concret, i que és un factor rellevant per explicar els usos lingüístics de les persones. Darrerament he estat treballant, juntament amb l’Albert Fabà, en els resultats de les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Com que l’organisme ha anat millorant la seva metodologia al llarg dels darrers anys, els resultats oficials han anat esdevenint més vàlids, però això dificulta la comparació entre les dades de diferents èpoques. Per solucionar aquest problema, he creat un algoritme que permet reponderar els resultats d’aquestes enquestes d’acord amb les fonts de referència, de manera que totes les dades siguin igualment vàlides i comparables entre elles. Quins són els aspectes més negatius i quins més positius de la situació sociolingüística als nostres països? Alguns dels aspectes més negatius: Durant el segle xx, ha baixat globalment el percentatge de persones de llengua inicial catalana, així com els percentatges d’ús d’aquesta llengua, en el conjunt dels territoris i en cadascun d’ells. En el que portem de segle xxi, ha passat el mateix en el conjunt dels territoris, i en cadascun d’ells, amb l’única excepció d’Andorra. A la Catalunya del Nord i a l’Alguer, a partir de la segona meitat del segle xx s’ha produït la ruptura generalitzada de la transmissió familiar intergeneracional del català, la qual cosa ha portat a un fort decreixement de la seva utilització en els usos interpersonals, avui ja residual.

001-194 TSC 28.indd 152

11/07/2018 11:32:03

Entrevista a Joaquim Torres-Pla

TSC, 28 (2018) 153

El motiu principal d’aquestes evolucions negatives de la situació del català és bàsicament el fet que durant prop de tres-cents anys, de principis del segle xviii fins a l’últim terç del segle xx, en pràcticament tot l’àmbit territorial de la llengua aquesta no ha tingut cap tipus d’oficialitat. Ni els seus territoris han tingut pràcticament cap tipus d’autonomia política. Això va fer que la llengua fos combatuda pel poder constituït i que baixés el seu valor social, entenent aquest concepte com el conjunt de referents i d’emocions positives relatives a una llengua que comparteixen gran part de les persones, en una època i en un territori determinats. En les últimes dècades els territoris més poblats han accedit a una certa autonomia política i a un cert grau d’oficialitat del català, que alguns dels governs territorials han aprofitat en favor de la llengua, però que no han estat suficients per contrarestar plenament els quasi tres-cents anys de no reconeixement ni altres factors problemàtics. Un altre dels motius d’aquests retrocessos del català són les grans immigracions que s’han produït en diversos dels seus territoris durant el segle passat i l’actual. Alguns dels aspectes més positius: — Durant el segle xx, la població que parla el català ha augmentat en nombre de manera notable. — La major part de la població de l’àrea lingüística del català viu en territoris on aquesta llengua avança en la transmissió familiar intergeneracional. — El català és l’única llengua existent en les zones desenvolupades econòmicament del món que es manté plenament com a llengua viva i amb un valor social apreciable, tot i no tenir un estat de dimensions mitjanes o grans que la tingui com a principal. — El nombre de parlants actuals del català és suficient perquè pugui ser present en les principals institucions i àmbits socials, i per tant pugui mantenir la seva existència en el futur previsible, si el seu valor social és prou alt. Quina és la situació sociolingüística andorrana? Entre els territoris de llengua catalana, Andorra té una situació absolutament diferencial: és l’únic que constitueix un estat sobirà i que té el català com a llengua oficial exclusiva. Això fa que les seves característiques sociolingüístiques siguin també úniques. L’evolució demogràfica d’Andorra, també excepcional, contribueix a aquest caràcter específic. Des de mitjans del segle xx, quan Andorra va començar un procés de fort desenvolupament econòmic, fins al 2009, la població es va multiplicar per dotze, fenomen no comparable amb cap altre territori de llengua catalana, ni amb cap altra zona propera. Pel que fa a les característiques demolingüístiques d’aquesta immigració, resulta que va ser majoritàriament de llengua catalana fins al 1975, però a partir de llavors i fins al 2007 no va ser així. Per això durant els lustres anteriors a aquesta darrera data va anar baixant el percentatge d’utilització del català, fins al punt que durant la primera dècada del present segle l’ús exclusiu a la llar d’aquesta llengua havia baixat per sota del 30 % i no superava la proporció d’ús del castellà. Però del 2009 al 2014 es produeix un fenomen sociolingüístic que tampoc no s’ha donat en cap altre territori de llengua catalana, almenys en els últims cent anys: va

001-194 TSC 28.indd 153

11/07/2018 11:32:03

154

TSC, 28 (2018)

Emili Boix-Fuster

augmentar el percentatge d’ús del català, de manera que a la llar va superar de nou el 30 % d’ús exclusiu i va tornar a esdevenir la llengua més emprada en aquest àmbit. Per què s’ha produït aquest canvi? Doncs sobretot per una qüestió econòmica i demogràfica. El 2007 comença a Andorra, com a gran part del món, una forta crisi econòmica, que en aquest país té un impacte especialment fort. El 2008 la disminució del PIB en termes reals és de quasi el 10 %. Això comporta la fi de la forta immigració que s’havia produït de forma gairebé ininterrompuda durant seixanta anys i, a més, fa que part de la població flotant que s’hi estava per motius laborals marxés. Aquest canvi demogràfic és el motiu més immediat o conjuntural de la remuntada dels percentatges d’ús del català. Però hi ha un altre factor important que ha ajudat a aquesta recuperació, i és que el valor social que té el català a Andorra és el més alt dels territoris de llengua catalana. Així, a Andorra, aquesta llengua avança més en la transmissió intergeneracional i també quan es passa de la llengua inicial a la llengua amb què s’identifica la persona quan és adulta. A més, un percentatge superior al 70 % dels nascuts a Andorra que tenen el castellà com a llengua inicial exclusiva trien de parlar català, sol o acompanyat, amb els fills. Així, entre els nats en aquest país, el català és parlat de manera exclusiva amb els progenitors pel 45 % de les persones, i amb els fills, pel 79 %. És a dir, el català té prou capacitat d’atracció a Andorra com perquè la població que s’hi ha socialitzat passi de parlar català de manera minoritària amb els progenitors a parlar-lo de manera molt majoritària amb els fills. El motiu d’aquest alt valor social és l’esmentat abans: Andorra és un estat sobirà amb el català com a llengua de les institucions. Tot plegat explica aquesta sorprenent remuntada del català en aquest país del 2009 al 2014. En qualsevol cas, el català a Andorra continua tenint un futur ple d’incògnites. Si bé, d’una banda, la situació de la llengua, que hi té un valor social relativament alt, ha millorat, d’altra banda, continua sent emprada familiarment de manera exclusiva per menys de la meitat de la població, i, en diversos àmbits socials, el castellà continua sent la lingua franca en les relacions interpersonals. A més, en aquest moment l’economia torna a créixer; per tant, estem entrant en una nova etapa que comportarà immigració, la qual pot ser més o menys intensa. Caldrà veure com el conjunt de factors en presència fa evolucionar a partir d’ara la situació demolingüística del país. Ets andorrà? Aquest origen ha influït en la teva manera de veure i comprendre la situació de la llengua? Què aporta la situació andorrana a la resta del domini? Si, soc andorrà. Pel que fa a si el meu origen ha influït en la manera de veure la situació de la llengua, el que recordo de quan era jovenet era que tant a Barcelona com a Andorra les relacions interpersonals eren en bona part en català, però només a Andorra la llengua era present de forma escrita i oral en la vida pública. Al mateix temps, trobava informació antiga en biblioteques familiars en la qual es posava de manifest que a Catalunya hi havia hagut un temps en què el català també era present de manera pública en la vida social. Tot plegat em va impactar i em va començar a fer reflexionar sobre aquestes qüestions.

001-194 TSC 28.indd 154

11/07/2018 11:32:03

Entrevista a Joaquim Torres-Pla

TSC, 28 (2018) 155

El cas d’Andorra, comparat amb els dels altres territoris de llengua catalana, aporta en primer lloc una informació important sobre la relació entre llengua i poder. Aquesta informació és que, com més a prop del poder està la llengua, més valor social té, més es tria i més possibilitats hi ha que tiri endavant. A nivell més concret, el fet que Andorra sigui un estat sobirà fa que el català sigui present d’alguna manera en nombroses instàncies internacionals, com ara l’ONU, el Consell d’Europa i moltes altres. També comporta que gran part dels tractats internacionals tinguin una versió oficial en català. D’altra banda, l’estatalitat d’Andorra fa que pugui col·laborar de forma molt productiva en iniciatives útils per a la llengua i cultura catalanes, com ara l’Institut Ramon Llull. Creus que hi ha dos grups etnolingüístics principals als països de llengua catalana? Fins a quin punt els de primera llengua castellana adopten la llengua catalana? Jo no diria que hi ha dos grups etnolingüístics, perquè s’ha produït des de fa molt temps una barreja considerable entre la població d’origen lingüístic castellà i català, de tal forma que gran part de la població actual té orígens lingüístics familiars barrejats. No hi ha per tant en general dos grups clarament separats en la vida social i territorial, com sí que passa en molts altres llocs del món. Pel que fa a fins a quin punt els de primera llengua castellana adopten la llengua catalana, això depèn, tal com ja he esmentat abans, del valor social de la llengua en cada territori. Així, a Andorra, a Catalunya i a les Illes —‌per aquest ordre— hi ha un avenç del català en aquest sentit. Una part de la població de llengua inicial castellana adopta el català com a llengua d’identificació durant la seva vida, i una altra part, més nombrosa, canvia al català amb els fills. En canvi a l’Alguer i a la Catalunya del Nord el català retrocedeix en aquest aspecte. De manera general, més d’un 60 % de la població dels territoris de llengua catalana viu en zones on el català avança en la transmissió intergeneracional. Per tant, podem dir que una part de les persones de llengua inicial castellana adopta el català, però globalment la intensitat d’aquest canvi no és ara mateix suficient per assegurar el manteniment de la situació actual de la llengua en una època de grans transformacions demogràfiques com l’actual. Per què la cultura de masses és abassegadorament en castellà (i encara més en francès)? El motius principals d’aquest fet són bàsicament tres: 1. Els ja esmentats quasi tres-cents anys en què el català no va tenir pràcticament en cap territori reconeixement públic ni protecció oficial. 2. El fet que, des de la creació de les autonomies a l’Estat espanyol, aquest no ha assumit com a pròpia la llengua catalana, sinó que ha mirat de frenar-ne l’ús públic i oficial allà on els governs autonòmics procuraven avançar en aquest sentit. 3. Actualment no existeix cap estat mitjanament gran que tingui el català com la seva llengua principal. Cal tenir en compte que els estats protegeixen i potencien els mitjans audiovisuals en la llengua pròpia, com una estratègia de supervivència del propi estat.

001-194 TSC 28.indd 155

11/07/2018 11:32:03

001-194 TSC 28.indd 156

11/07/2018 11:32:03

Ressenyes

001-194 TSC 28.indd 157

11/07/2018 11:32:03

001-194 TSC 28.indd 158

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 159-162 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Woolard, Kathryn A. (2016). Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st century Catalonia. Nova York: Oxford University Press. 365 p.

L’últim llibre de Kathryn A. Woolard es publica en un moment en què Catalunya és focus d’atenció internacional pels esdeveniments polítics, socials i lingüístics en els quals està immersa. Potser per donar resposta a aquest interès, Woolard ha concebut Singular and plural. Ideologies of linguistic authority in 21st century Catalonia com una obra adreçada especialment a una audiència no catalana, tal com especifica al prefaci. No obstant això, un cop ens endinsem en la lectura, se’ns fa evident que es tracta d’una publicació imprescindible per a tota persona —‌catalana o no— amb interès a intentar comprendre els canvis profunds que ha experimentat el nostre panorama sociolingüístic en les darreres dècades, en un nou paradigma marcat per la globalització, els canvis demogràfics i els efectes de les polítiques de revitalització lingüística. Al volum es plantegen qüestions de tanta transcendència com què significa parlar català, o no parlar-lo, i per part de qui, a la Catalunya d’avui; com ha evolucionat la relació entre llengua i identitat, i de quines maneres es pot articular aquesta relació en el marc demogràfic i sociolingüístic del segle xxi. Woolard aborda aquestes qüestions tant des de la perspectiva personal/individual dels informants, com des de la perspectiva política/col·lectiva. Així, aporta una anàlisi profunda sobre qui són els parlants, com es mouen en l’entorn sociolingüístic, i de quina manera, en paral· lel, en condicionen l’evolució. En conjunt, una aportació essencial que dona compte de canvis fonamentals en la relació entre llengua, individu i societat, i que contribueix a nodrir una recerca qualitativa més necessària que mai en sociolingüística catalana. En la secció sobre convencions terminològiques, Woolard problematitza termes tan habituals com catalanoparlant i castellanoparlant, i remarca que són denominacions usades per a fer referència a categoritzacions socials, més que no pas com a descriptors lingüístics —‌tots els catalanoparlants parlen també castellà i molts castellanoparlants parlen també català. Aportacions com aquestes fomenten la reflexió sobre com es construeixen els conceptes que circulen en ciències socials i, concretament, en la sociolingüística. A la introducció (capítol 1), l’autora comença preguntant-se què és el que fa que una llengua desprengui autoritat —‌legitimitat— als ulls i a les orelles d’una comunitat. Recorda que per a comprendre les dinàmiques que condicionen aquestes percepcions en contextos en què hi ha més d’una llengua en joc, cal considerar el context de relacions de poder en què té lloc el conflicte —‌i encara més quan s’hi imbriquen as-

001-194 TSC 28.indd 159

11/07/2018 11:32:03

160

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

pectes relacionats amb classe social i grup etnocultural. És a partir d’aquestes relacions que es construeixen els significats socials que té el fet d’utilitzar una o altra llengua. En aquest sentit, a fi de guiar el lector poc familiaritzat amb el context català, Woolard repassa els esdeveniments que han portat a la situació demolingüística i sociopolítica de la Catalunya actual. Ja entrant en els tres grans blocs de contingut, al primer bloc l’autora ens situa sobre el concepte d’autoritat lingüística en relació amb les ideologies i les nocions d’autenticitat, anonimitat i naturalisme sociolingüístic (capítol 2), i analitza com es concreten aquestes dinàmiques en el cas de Catalunya (capítol 3). Explica que, a grans trets, un enfocament des de l’autenticitat dona valor a una llengua a partir del seu lligam amb una comunitat determinada, mentre que l’esfera de l’anonimitat és la de les llengües amb una funció comunicativa, aparentment neutra, pròpia dels idiomes usats de manera universal en el seu territori. Partint del concepte de naturalisme sociolingüístic de John E. Joseph (2000), l’autora destaca que els dos marcs ideològics prenen una determinada forma lingüística com a font d’autoritat perquè representa la forma natural d’expressió d’un estat de la vida social en el món, (suposadament) no mediat pel resultat de la intervenció humana. Convé aclarir que Woolard no presenta autenticitat i anonimitat com a conceptes excloents, sinó que el que és rellevant és el joc entre tots dos, i com es relacionen amb les nocions d’autoritat lingüística i naturalisme sociolingüístic. Al capítol 3, concreta el paper que juguen aquests conceptes en el marc català i ho il·lustra amb exemples de les línies de discurs presents en materials de la Plataforma per la Llengua, en la campanya «Dóna corda al català» de la Generalitat de Catalunya i en la publicitat electoral de Ciutadans quan aquest partit es va presentar per primer cop a les eleccions al Parlament. És també en aquest primer bloc que Woolard comença a exposar el seu argumentari sobre la pèrdua de rellevància de l’autenticitat com a font d’autoritat per a la llengua catalana. L’autora fa notar que el valor de l’autenticitat pot ser limitador a l’hora d’estendre el català entre la població d’orígens no catalans: pensem, sense anar més lluny, en qüestions relacionades amb la (no) genuïnitat d’algunes característiques d’una variant com el xava, o en la pèrdua de recurrència del concepte de llengua pròpia. Paral·lelament, destaca que entre els objectius de les polítiques de revitalització hi havia el de transformar el català en una llengua més anònima, no lligada exclusivament a un determinat grup —‌el dels nadius. En aquesta conjuntura, l’autora apunta, fent referència a autors com Coupland (2003) o Castells (2004), que l’autenticitat no necessàriament ha d’anar lligada als orígens, sinó a les perspectives de futur. Aquest és un dels aspectes fonamentals del canvi de marc sociolingüístic que Woolard explora àmpliament al llarg de Singular and plural. Al segon bloc s’aprofundeix en l’anàlisi del canvi de discursos públics respecte a la llengua a partir de tres casos que van ser, d’alguna manera, motiu de controvèrsia: el català de l’expresident José Montilla i les paròdies que se’n van fer per diversos mitjans (capítol 4), el pregó en castellà d’Elvira Lindo a la Mercè 2006 (capítol 5) i la presència de la literatura catalana com a cultura convidada a la Fira del Llibre de

001-194 TSC 28.indd 160

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 161

Frankfurt de l’any 2007 (capítol 6). Com la mateixa Woolard apunta en el capítol introductori, és precisament en moments de conflicte quan les ideologies subjacents emergeixen. Al capítol 4, s’analitza com es va mobilitzar el concepte d’autenticitat a l’hora de valorar la producció lingüística d’una figura simbòlicament tan important com el president de la Generalitat, de manera que porta a reflexionar sobre la violència simbòlica de la qual poden ser objecte els nous parlants. Al capítol 5, Woolard examina com, sota el pretext de la llengua del pregó d’Elvira Lindo, el concepte de cosmopolitisme es va mobilitzar des de diferents perspectives en funció dels interessos de les diverses parts. Finalment, el capítol 6, dedicat a la Fira de Frankfurt, és especialment valuós per les aportacions de Woolard sobre com la cultura catalana es va intentar posicionar com a marca en el mercat global —‌el títol de la conclusió del capítol, Branding like a state, és del tot revelador— i sobre la contraposició del concepte singular al de pròpia per a fer referència a la llengua i la cultura catalanes. A la tercera part del llibre (capítols 7 i 8) es passa de l’esfera i els discursos públics a l’esfera i els discursos individuals, en què el canvi d’esquemes respecte a temps precedents es fa del tot evident. És en aquest últim bloc quan pren tot el valor la recerca longitudinal que desenvolupa l’autora, que posa de manifest que els estudis sociolingüístics conduïts en etapes anteriors poden ser d’allò més útils a l’hora d’informar la recerca actual. Al capítol 7, Woolard estudia els discursos sobre llengües de diferents generacions d’alumnes de l’institut en què va començar a fer treball de camp a Catalunya, durant la dècada dels vuitanta, mentre que al capítol 8 segueix les trajectòries d’alguns dels seus primers informants. A partir de les dades recollides, l’autora explora, entre altres elements, el desdibuixament de les categories catalans/castellans, el manteniment del prestigi del català —‌parallel als canvis pel que fa al prestigi de les diverses varietats sociolectals—, la importància dels canvis de circumstàncies personals —‌concretats en els conceptes de mudes i cronòtops— i, en definitiva, el fet que els usos lingüístics cada cop depenen menys dels orígens i més de tries i estils personals, que poden anar canviant a mesura que la persona va madurant i el projecte de vida i les identitats socials van agafant forma. Finalment, a la conclusió Woolard es referma en la tesi que l’autoritat lingüística del català ja no es basa primordialment en la ideologia de l’autenticitat, que s’havia concretat en nocions com la de llengua pròpia en els anys del retorn a l’autonomia política, i resumeix com al llarg del llibre ha intentat explorar el desenvolupament d’alternatives en el marc actual. Singular and plural és una contribució cabdal per a establir unes bases fermes —‌amb un bon nombre de fils per estirar— a fi de continuar fent recerca qualitativa sobre les relacions entre llengua i identitat a Catalunya. Entre els fils per estirar, hi trobem, a tall d’exemple, l’aprofundiment en aspectes com ara el paper de les persones nascudes fora de l’Estat espanyol o les diferències de classe social en l’accés al capital lingüístic. Es tracta, doncs, d’una lectura del tot indispensable no solament per a sociolingüistes, sinó també per a qualsevol persona —‌provinent de l’acadèmia, de les

001-194 TSC 28.indd 161

11/07/2018 11:32:03

162

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

institucions o de la societat civil— que vulgui parlar amb coneixement de causa sobre les llengües a la Catalunya actual. Marina Massaguer Comes Universitat Oberta de Catalunya

Bibliografia de referència Castells, M. (2004). The power of identity. 2a ed. Malden, Mass.: Blackwell. Coupland, N. (2003). «Sociolinguistic authenticities». Journal of Sociolinguistics, vol. 7, núm. 3, p. 417-431. Joseph, J. E. (2000). Limiting the arbitrary: Linguistic naturalism and its opposites in Plato’s Cratylus and modern theories of language. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins.

Correspondència: Marina Massaguer Comes. Universitat Oberta de Catalunya. Arts i Humanitats. Avinguda del Tibidabo, 39-43. 08035 Barcelona. A/e: mmassaguerc@uoc.edu. A/I: https://uoc.aca demia.edu/MarinaMassaguerComes. Tel.: 932 535 701.

001-194 TSC 28.indd 162

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 163-166 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Sinner, Carsten; Wieland, Katharina (ed.) (2015). Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana. Leipzig: Leipziger Universitätsverlag. 178 p.

El volum Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana (2015), editat pels professors Carsten Sinner i Katharina Wieland, és una obra que il· lustra de manera prismàtica les diferents manifestacions de l’ús de la llengua catalana a Catalunya avui en dia. Es tracta d’un llibre que desenvolupa línies discursives definides per dues coordenades conceptuals; d’una banda, la reflexió de la normalitat com un procés in fieri, i de l’altra, la transmissió lingüística com un indicador de l’estat de la qüestió de la llengua catalana. És a dir, els autors exploren els fenòmens lingüístics que s’estan produint en la literatura, en la traducció, en l’ús oral, en les escoles i en els mitjans de comunicació. A partir d’aquesta visió es proposen onze capítols ben estructurats, més una introducció dels editors, en la qual es presenten de manera completa i ben organitzada les temàtiques tractades. El primer capítol, firmat per George Kremnitz i traduït per Oscar Bernaus, il·lustra el marc historicojurídic en el qual es va fomentar la recuperació i la normalització de la llengua catalana a Catalunya. L’autor subratlla el fet que si bé, a partir del 1983 —‌any de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística a Catalunya—, es va augmentar la significació institucional i pública del català, el Govern central no va legitimar plenament unes accions juridicolingüístiques de la Generalitat. 1 En conclusió, es diu que una revisió dels compromisos de la transició, en aquest moment històric en el qual es defineixen noves identitats europees, seria una solució que afavoriria l’estat del català. El segon capítol, firmat per Benjamin Meisnitzer i Johannes Gutenberg, analitza i explica l’ús del present narratiu en particular en l’obra de l’escriptor Quim Monzó, i a través de quins canals es va popularitzar. El fet que l’ús del present narratiu es configuri com una marca d’alteritat respecte a la norma del punt de vista narratiu, i sigui utilitzat amb una freqüència notable, per als autors és la confirmació que el català es troba en una fase en la qual és possible experimentar i innovar estilísticament. El tercer capítol, firmat per Jordi M. Antolí Martínez, es pot considerar un dels capítol amb més densitat tècnica, que tracta del procés de sorgiment de les construccions parèixer/semblar + infinitiu i pareix/sembla + ser + que. Amb exhaustivitat i en 1. El cas més cridaner el constitueix la Sentència del Tribunal Constitucional del 30 de juny de 2010, que va considerar anticonstitucional el paper vehicular del català en l’educació.

001-194 TSC 28.indd 163

11/07/2018 11:32:03

164

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

una perspectiva diacrònica, l’autor explica que si en el primer cas es tracta d’una estructura que sorgeix amb el català medieval, en el segon es tracta d’un castellanisme sintàctic recent (de començament del segle xx). En relació amb el raonament i la lògica que suporta l’exposició de les dades, resulta emblemàtica la citació —‌tribut en les conclusions que l’autor reserva a Joan Solà— «l’objectiu és la clarificació de les situacions» (cf. Solà, 1987: 8). El quart capítol, firmat per Elisenda Bernal, s’enfoca en el sentiment neològic dels parlants, és a dir, en el posicionament dels parlants entre els pols de la raresa i de la normalitat a l’hora d’avaluar una paraula nova. L’autor, a partir d’una documentació molt detallada, afirma que per als parlants el factor més important, a l’hora de definir el grau de novetat d’una paraula, és l’adherència al sistema lingüístic propi; o sigui, més marcada serà la distància entre els trets lingüístics del sistema propi i els de l’estranger (com en el cas d’un manlleu) i més alt serà el grau de novetat lexical. El cinquè capítol, firmat per Jenny Brumme, analitza com es va traduir al català un capítol de la novel·la Ruhm: Ein Roman in neun Geschichten, de l’escriptor germanoaustríac Daniel Kehlmann. L’autor evidencia com les estratègies que utilitza el traductor per a reproduir l’oralitat fingida conflueixen en un llenguatge fluid i natural, la qual cosa certifica que també en l’àmbit de la traducció el català va guanyar un cert grau de normalitat. El sisè capítol, firmat per Emili Boix-Fuster, se centra en la importància de la transmissió de la llengua (en aquest cas, la catalana) en l’àmbit familiar, i s’adhereix així a la visió de Fishman de com se salva i es manté en vida una llengua. L’autor es fixa sobretot en parelles lingüísticament mixtes des d’una perspectiva quantitativa i qualitativa, i considera el paper que poden tenir les ideologies lingüístiques en l’ús i la transmissió de la llengua. Prenent en consideració el fet que les parelles mixtes augmentaran i d’acord amb l’estudi, l’autor proposa d’implementar les recerques actuals en una òptica de precisió representativa i de crear més densitat comunicativa sobre el tema del multilingüisme en contextos familiars. El setè capítol, firmat per Montserrat Sendra i Rovira, analitza els canvis de la llengua oral de quinze escolars de Manlleu que tenen el castellà com a llengua primera, en el pas de l’educació primària a la secundària. La recerca es basa en la important tradició d’estudis sobre contacte de llengües a Catalunya, i a través d’un corpus de dades recollides dins del projecte RESOL (Resocialització i llengües) i RESOLSEC (Resocialització lingüística en l’educació secundària) es demostra que no hi ha un canvi significatiu, i es confirmen els resultats de recerques anteriors. El mètode d’investigació i els resultats de la recerca estan exposats amb rigor, exhaustivitat i estructuració. El vuitè capítol, firmat per Josep M. Baldaquí Escandell, considera la percepció de parlants joves valencians respecte als models de llengua formal de la llengua catalana proposats per les universitats valencianes i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A partir de la subministració de dos qüestionaris desenvolupats entorn del concepte inseguretat lingüística, en els quals es demana a 2.190 estudiants com valoren aquests models proposats pels mitjans de comunicació, s’evidencia una complexitat d’acti-

001-194 TSC 28.indd 164

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 165

tuds i percepcions que l’autor interpreta en termes de tendències; o sigui, es veu una preferència pel model formal de la llengua castellana i una subvaloració de la llengua catalana, índex evident d’una minorització. El novè capítol, firmat per Alfred Quintana, constitueix una reflexió interessant i en part polèmica sobre el significat de normalització per als professionals de la llengua catalana (periodistes, mestres, guionistes, etc.). L’autor evidencia una tendència a la unitarització, és a dir, l’exclusió de trets dialectals (en particular, del català oriental) en els sectors escolar i mediàtic (TV3); i, en el cas dels alumnes estrangers que assisteixen a les Jornades de Llengua i Cultura Catalanes de Gironella, evidencia una actitud positiva envers els canvis fonètics i lèxics que sembla que fomentin la curiositat per la llengua catalana. En conclusió, l’autor proposa d’adoptar un model que inclogui les diferents varietats dialectals. El desè capítol, firmat per Carla Gonzales Collantes, analitza la qualitat de la llengua catalana en uns mitjans de comunicació al País Valencià, en vista del fet que la promoció d’una llengua estigui directament relacionada amb la seva presència mediàtica (cf. Strubell, 1982). El corpus, constituït per quatre diaris —‌amb un total de quaranta-vuit notícies— certifica que l’estàndard de la llengua no és gaire alt, i això és evident en els nombrosos errors ortogràfics i morfosintàctics i en l’absència de pronoms febles dels textos analitzats. L’onzè capítol, firmat per Rolf Kailuweit, Vanessa Tölke i Albert-Ludwigs, constitueix una panoràmica molt interessant sobre la història de la música catalana a partir dal anys cinquanta i seixanta, amb la nova cançó catalana, per arribar al nou pop-folk de grups com Manel o Els Amics de les Arts. Els autors il·lustren com va canviar l’autorepresentació dels grups de música catalana: si en el passat hi havia un component de reivindicació política, avui això s’ha diluït en unes melodies de contingut més anònim, quotidià i amb un so main stream de l’indie rock internacional. Els autors, basant-se en un estudi de Tölke (2011), afirmen que el procés de normalització del català es va aconseguir també en el sector musical, el qual va ser un motor molt important d’aquest procés. En conclusió, es tracta d’una obra que presenta diversos aspectes destacables. En primer lloc, si bé hi ha capítols amb més densitat tècnica —‌no gaire comprensible per a un públic general—, es llegeix amb molta agilitat i fluïdesa; això es deu principalment a la continuïtat i al caràcter intrínsecament intertextual dels capítols. En segon lloc, en un moment de decisius canvis en els àmbits nacional i internacional, aquesta obra permet d’entendre que l’única constant de la història d’un poble i dels seus productes culturals és que todo cambia, en el cas de la llengua catalana, absolutament en positiu. Finalment, és una obra que tracta de manera exhaustiva i des de diferents aspectes, amb esperit autocrític, i amb puntualitat i rigor, l’estat de la qüestió de la llengua catalana. A part d’això, els autors Rolf Kailuweit i Vanessa Tölke, en l’òptica de desmentir la síndrome d’una cultura acomplexada, afirmen que l’existència d’un festival musical com el Primavera Sound és un indici important de l’èxit de la música catalana: això hauria de ser profunditzat tenint en compte que, en el cartell del festival, els grups catalans constitueixen numèricament una minoria. De tota manera, no

001-194 TSC 28.indd 165

11/07/2018 11:32:03

166

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

hi ha cap dubte entre els autors que el català, una de les llengües més filologitzades del món, és una llengua vital i productiva. Nicola Vaiarello Universitat de Barcelona

Bibliografia de referència Solà, Joan (1987). Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Barcelona: Edicions 62. Strubell, Miquel (1982). «El paper dels mitjans de comunicació en la normalització lingüística». Anàlisi: Quaderns de comunicació i cultura, núm. 5, p. 13-26. Tölke, Vanessa (2011). La nostra llengua és el català. Einstellungen junger Katalanischer Erwachsener zur Spanischen und Katalanischen Sprache in Barcelona und Umland. AlbertLudwigs Universität Freiburg. [Tesina inèdita]

Correspondència: Nicola Vaiarello. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: nicola.vaiarello@gmail.com. Tel.: +393 661 261 649.

001-194 TSC 28.indd 166

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 167-171 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Calvet, Louis-Jean; Calvet, Alain (2013). Les confettis de Babel: Diversité linguistique et politique des langues. París: Écriture. 200 p.

La bibliografia sociolingüística de Louis-Jean Calvet és extensa i prou coneguda (Linguistique et colonialisme. Petit traité de glottophagie, de 1974, o Pour une écologie des langues du monde, de 1999, per esmentar-ne només un parell). Les confettis de Babel s’afegeix a la llista de treballs d’aquest autor relacionats amb la reflexió sobre les dinàmiques lingüístiques del món, amb l’objectiu d’oferir eines de reflexió i de decisió pel que fa a la planificació i a la política lingüístiques. El que crida de seguida l’atenció en aquest cas, però, és que Calvet signa el treball juntament amb el seu germà, cosa que no seria especialment remarcable si no fos que Alain Calvet no es dedica habitualment a la lingüística, sinó a la química. Què hi fa, doncs, un enginyer químic en un llibre sobre política i lingüística? Diria que hi aporta, a més de les matemàtiques, una certa perspectiva que no és tan comuna entre els sociolingüistes i que també em sembla detectar en altres treballs fets des de disciplines més pròximes que la química però amb una tradició metodològica lleugerament diferent, com ara l’economia o la mateixa sociologia (per exemple, Laitin, 2012, o Swaan, 2001). Una perspectiva que té la pretensió de formalitzar i comptabilitzar més que no pas d’explicar i qualificar. De fet, un dels punts més interessants d’aquest llibre és l’explicació sobre la concepció i el funcionament d’una eina anomenada baròmetre Calvet que serveix per mesurar el pes de les diferents llengües del món. I en aquesta eina hi té un paper molt important la perspectiva formal i quantitativa apuntada. Abans, però, el llibre fa una introducció a la situació del món pel que fa a les llengües. Aquí els Calvet reprenen unes quantes velles qüestions de la sociologia de les llengües: el problema de determinar què és una llengua; les dificultats d’esbrinar quanta gent les parla, o què vol dir ben bé parlar una llengua. A partir d’aquí, el llibre es proposa establir una tipologia de situacions lingüístiques sobre la base de sis criteris per tal de poder «évaluer la situation linguistique d’un pays» (p. 28). I aquesta pretensió sobta una mica en aquest àmbit. Perquè els dos primers criteris són «le nombre de langues présentes dans le pays considéré» i «la répartition statistique des locuteurs de ces langues», però fa un moment se’ns ha explicat com n’és de difícil determinar què són llengües i què no ho són, i qui és i qui no n’és un parlant (nadiu). De manera que la base de la classificació sembla com a mínim problemàtica (i la resta de criteris ho són tant o més, si més no des d’una perspectiva quantitativa: l’últim, per exemple, és «la fonction identitaire des langues»). Naturalment els autors són els primers a prendre consciència d’aquest problema, però adopten un punt de vista molt

001-194 TSC 28.indd 167

11/07/2018 11:32:03

168

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

pràctic: si mirem tan prim, correm el risc de no anar enlloc, de perdre’ns en debats inacabables. Per això, un cop reconegut que les nocions de llengua o de parlant són relliscoses, cal continuar endavant. Una mica com si diguéssim: si ho mirem bé, la Terra no és pas realment esfèrica, però per a moltes qüestions és com si ho fos, i si ens aturem aquí no podrem explicar res de res. Per tant, decidim donar per bona la noció habitual de llengua i acceptem la classificació de llengües ISO, que com a mínim «a-t-elle le mérite d’exister et de constituer une liste de référence» (p. 21). I el mateix, amb el nombre de parlants: el criteri serà Ethnologue, amb tota la consciència que les seves dades són també molt problemàtiques, però amb la idea que «les erreurs et les sous-estimations se répartissent également» (p. 22), afirmació més que discutible, per cert. Un cop, doncs, establerta una tipologia de situacions, el llibre es proposa oferir, com dèiem, una eina per mesurar el pes de cada llengua al món, el baròmetre Calvet, de manera que el resultat serà una llista de llengües ordenada de més a menys pes. La idea —‌ja explicitada per Louis-Jean Calvet en altres treballs— és que afirmar la igualtat de les llengües és tautològic; és el mateix que dir que «toutes les langues sont… des langues!» (p. 136). En canvi, «il est difficile d’affirmer que toutes les langues sont socialement égales, qu’elles offrent les mêmes possibilités et ouvrent les mêmes portes» (p. 136), la qual cosa planteja una qüestió sagnant, encara que ben coneguda: la gran desigualtat entre les llengües amenaça la pervivència de la diversitat, però aconseguir que totes siguin socialment iguals és, segons els autors, impossible. Certament, totes les llengües, com a llengües, podrien fer totes les funcions, i de fet hi tenen dret, però «les affirmations selon lesquelles les langues minoritaires ont droit à une reconnaissance officielle et les locuteurs ont droit à un enseignement dans leurs langues premières […] ne peuvent pas avoir valeur générale» (p. 135), ja que potser sí que seria possible traduir a aquestes llengües producció científica d’altres procedències, tot i que el benefici, segons els autors, no estaria a l’altura de la inversió necessària. Per això, la idea que cal preservar totes les llengües per principi és «intenable, ou inef ficace» (p. 145). El llibre fa una crítica de la posició ecolingüística, que justament sostindria la necessitat d’una preservació general, i en el següent capítol repassa la situació de la diversitat avui. La conclusió és que les posicions preservacionistes són més ideològiques que científiques, recolzen en el paral·lelisme amb la preservació de les espècies vives i reïfiquen les llengües en una posició essencialista que oblida, de fet, les necessitats dels parlants. Els autors, en canvi, afirmen que tota política lingüística ha de basar-se en la idea següent: «les locuteurs ne sont pas au service des langues, mais, à l’inverse, les langues devraient être au service des locuteurs» (p. 168). Així doncs, el baròmetre Calvet ofereix una sèrie de paràmetres (en el llibre s’explica quins són i la manera de quantificar-los i ponderar-los, matèria que mereixeria una extensa discussió que no podem incloure aquí) que permetrien prendre decisions de política lingüística no essencialistes, sinó basades en la posició de facto de les llengües al món. És a dir, pretendre atorgar iguals drets a totes les llengües és quimèric i ideològic («trop de plurilinguisme institutionnel risque en effet de mener au

001-194 TSC 28.indd 168

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 169

monolinguisme, car la défense systématique de toutes les langues peut avoir des effets pervers», p. 182), i per tant el que cal fer és salvar el que es pugui des d’una perspectiva realista i pensant en els parlants i els seus interessos. De fet, les propostes ofertes en aquest treball pretenen essencialment evitar l’hegemonia de l’anglès i mantenir un grapat de llengües en una posició privilegiada. Quines llengües? Doncs, a triar-les, hi hauria d’ajudar una anàlisi de la situació que tingui en compte el màxim nombre de factors (inclosos els ideològics i representacionals), amb eines com ara el baròmetre. El llibre comenta i critica, per exemple, la proposta probabilística de Jean-Pierre Asselin de Beauville (2011), que consisteix a fer que tots els països de la Unió Europea ofereixin en els seus sistemes d’ensenyament sis llengües, de les quals cadascú n’hauria de triar tres. D’aquesta manera, la probabilitat que dos europeus qualssevol tinguin una llengua en comú seria aproximadament d’un 80 %. El problema és que aquest càlcul no té en compte les idees que la gent té sobre les llengües, i que, ara com ara, afavoreixen àmpliament l’anglès. I, alhora, sovint fan que la gent aposti per una o altra llengua (tant en l’ensenyament com en el mercat laboral) al marge de factors d’utilitat potencial quantificable. L’exemple que donen és que l’italià sigui més triat que el portuguès (cosa que atribueixen a un marc mental europeu i a valors subjectius associats a les llengües). Què hem de fer, doncs, si volem evitar que l’anglès amenaci tota la resta de llengües? Com hem vist, segons els autors, proclamar els drets de totes no només és ineficaç, sinó també contraproduent. Per tant, proposen una política lingüística en tres àmbits, basada en el que anomenen principi de subsidiarietat (i que és molt diferent del principi de subsidiarietat proposat per Albert Bastardas ja fa anys [Bastardas, 2005, per exemple]). En un primer àmbit, l’internacional, es tractaria de regular grans espais lingüístics per tal de resguardar-los de l’hegemonia anglòfona. Parlem dels espais francòfon, hispanòfon, lusòfon, arabòfon, etc. Els dirigents d’aquests espais es coordinarien a través d’organitzacions internacionals per tal de mantenir aquestes llengües en les seves relacions i treballarien per mantenir la seva presència en els respectius territoris d’influència. Un segon àmbit correspondria a la política regional, i s’ocuparia d’aquelles llengües transfrontereres, com ara el suahili, que per diverses raons agafen el paper de llengües franques entre parlants d’altres varietats més locals (els Calvet les anomenen llengües emergents). Finalment, el tercer àmbit, nacional, s’ocuparia d’aquestes llengües locals, i aquí els estats, segons el principi de subsidiarietat tal com l’entenen els autors, «auraient toute latitude pour protéger leurs langues, les développer, les promouvoir, etc., dans les conditions et de la façon qui leur conviendraient» (p. 188). Aquest esquema triàdic tindria la voluntat de «ne léser aucun groupe de locuteurs et, en même temps, la volonté de ne rien leur imposer» (p. 192). I es basaria en tres principis bàsics: que els locutors no han d’estar al servei de les llengües sinó a la inversa; que cal fer polítiques lingüístiques de suma positiva i no pas de suma zero, i així acabar amb la guerra de llengües, i finalment que la subsidiarietat segons la qual la intervenció sobre les llengües l’ha de dur a terme l’entitat més petita que la pugui «mener à bien» s’ha de complementar amb la suplència, segons la qual cal passar al graó superior quan aquesta entitat més petita no pot fer la feina prou bé.

001-194 TSC 28.indd 169

11/07/2018 11:32:03

170

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

El llibre dels germans Calvet té molts mèrits: el de construir una eina per mesurar la posició d’una llengua en la jerarquia mundial (per cert, consultable en línia a l’enllaç http://wikilf.culture.fr/barometre2012/; val la pena provar-lo); el de ser crític amb diversos discursos sobre planificació lingüística, des del laissez faire a l’ecologisme lingüístic; el de fer propostes concretes i exemplificar-les arreu i no només pensant en Europa… Ara bé, tot el plantejament, des de la perspectiva de parlants de llengües que no gaudeixen de suport polític institucional (com el català a França), o que, tot i tenir un cert suport institucional, són alhora en un marc estatal hostil (com el català a Espanya), esgarrifa una mica. Potser sí que és quimèric pretendre que totes les llengües, independentment de les seves condicions socioeconòmiques i demogràfiques, han de vehicular tot el cicle educatiu, comptar amb mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, ser d’ús preferent en l’Administració pública, etc. (cap a la meitat de les llengües del món tenen menys de deu mil parlants, segons la base de dades d’Ethnologue). Però no sembla menys quimèric suposar que els estats practicaran polítiques lingüístiques que no perjudicaran cap grup de parlants i alhora no els imposaran res. Sobretot si s’és francès. El que sembla desprendre’s del llibre dels germans Calvet és la convicció que la immensa majoria de llengües està condemnada, i que el que cal és almenys salvar-ne un grapadet, ni que sigui al preu de preservar els antics espais colonials, on la gent (se suposa que a fi de posar les llengües al seu servei, i no a l’inrevés) podrà gaudir d’una educació en francès, per exemple, amb tot el saber que això els posa a l’abast i que no tindrien en la pròpia llengua, i, també, anar a fer-se el carnet d’identitat en una o dues llengües estatals (i potser a casa els deixaran parlar com vulguin). La pregunta òbvia és: quina diferència pot trobar un parlant de mina, al Camerun, entre estudiar en francès o en anglès? Quin interès podria tenir a preservar el francès davant de l’hegemonia de l’anglès? Preu per preu, sabata grossa: si ha d’aprendre una llengua per accedir a textos científics, que sigui la que en té més a disposició. I si de relació cost-benefici es tracta, la cosa encara és més clara. El problema de plantejaments com el d’aquest llibre és que al capdavall et fan sospitar que de representacions i d’identitats lingüístiques en té tothom, i que poques vegades apliquem lingüísticament el famós precepte «el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú». Ni tan sols un lingüista que, fa molts anys, va publicar un llibre anomenat Linguistique et colonialisme. Petit traité de glossophagie. Pere Comellas Casanova Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Universitat de Barcelona

Bibliografia de referència Asselin de Beauville, Jean-Pierre; Chardenet, Patrick; Rouillon, André (2011). «Un modèle probabiliste pour la diversité linguistique: le cas de la romanité dialogale». A: L’incompréhension et les nouveaux défis pour les langues romanes. París: Union Latine.

001-194 TSC 28.indd 170

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 171

Bastardas, Albert (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis: Angle Editorial. Calvet, Louis-Jean (1974). Linguistique et colonialisme: Petit traité de glossophagie. París: Payot. Laitin, David (2012). «Multilingüisme i riquesa dels estats: una investigació empírica». A: Bos, Alexia (ed.). Les fronteres del multilingüisme. Barcelona: UOC, p. 163-177. Swaan, Abram de (2001). Words of the world: The global language system. Malden: Polity Press.

Correspondència: Pere Comellas Casanova. Universitat de Barcelona. Departament de Llengües i Literatures Modernes i d’Estudis Anglesos. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: perecomellas@ub.edu. Tel.: 934 034 693.

001-194 TSC 28.indd 171

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 172-175 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Vinton, Roger (2017). La gran teranyina: Els secrets del poder a Catalunya. Sant Llorenç d’Hortons: Edicions del Periscopi. 393 p.

Per a la majoria dels mortals, la vida i obra dels extremament rics, de les classes corporatives com diuen els sociòlegs, és opaca, i sols l’albirem (o envegem, segons el cas) mitjançant les revistes del cor i similars, mitjançant els diaris esportius o mitjançant les pàgines de color salmó. L’hermetisme, a més, de molts rics, acaba d’obscurir l’assumpte. Però es pot tafanejar una mica aquesta vida d’alt standing. Examinem el cas de Barcelona, per exemple. D’una banda, n’hi ha prou de fullejar la revista Barcelona Divina, que, segons el seu web en castellà, desde luego, «renueva su espíritu destacando, con gran criterio y contrastado rigor, el gusto por el hedonismo y la cultura urbana en un marco social exclusivo protagonizado por la clase dirigente de la ciudad». D’altra banda, es pot fer una caminada plaent per la carena de Collserola, que domina Barcelona, entre Vallvidrera i Sant Pere Màrtir i observar-ne la zona alta, on les taques de blau mostren les piscines dels privilegiats, dels «qui es passen el porró», com deia l’intrús (advenedizo) Josep-Lluís Núñez. Per començar no sabem qui és Vinton, l’autor. Àgilment ho justifica ell (o ella) així, ben provocadorament: «que Roger Vinton sigui un pseudònim, i no un nom real, no el defineix tant a ell com a nosaltres». Què pretén el llibre? En l’entrada a Internet trobem la declaració d’intencions següent: […] és pioner en un determinat enfocament: hem posat l’accent en la seva influència en el dia a dia dels ciutadans a través de les firmes que controlen i també en els vincles, sovint desconeguts, entre els diferents clans protagonistes. Un altre aspecte que ens ha interessat remarcar és l’origen de les fortunes que apareixen en el llibre, mirant d’explicar-ho d’una manera atractiva que defuig l’ensopiment d’alguns tractats magistrals que analitzen la història. […] Un llibre pot canviar un país? Potser no, però de ben segur que el contingut d’un llibre pot fer que els seus lectors es mirin el país amb uns altres ulls. Aquesta és una de les reaccions probables dels qui llegeixin La gran teranyina. […] Al llarg d’aquesta experiència lectora ens endinsarem en una matinada de 1958 que, en certa manera, va modificar la configuració del Poder al país. Coneixerem una noia segrestada que va resultar que pertanyia a una família més important del que ens van explicar els mitjans. Pujarem a un gratacel amb vocació d’acollir els poderosos des de fa gairebé mig segle. Visitarem una mansió

001-194 TSC 28.indd 172

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 173

de conte de fades que tenim molt vista, però que no sabem a qui pertany. Traspassarem les portes de Can Barça per descobrir com hi ha penetrat el poder al llarg dels darrers cent anys. Viurem un munt d’històries més que, amb seguretat, ens faran dir «I com és que jo no ho sabia, això?». I contínuament comprovarem com l’ombra del passat es projecta sobre el present per dibuixar la realitat que habitem. (https://rogervinton.org/2017/02/14/43-larribada-de-la-gran-te ranyina/)

De la teranyina laberíntica del poder que vol descriure el llibre, en traspua una certa visió cínica. Vegem-ne cinc idees exemplars: 1) «El sistema econòmic ha de canviar. El problema és que els que el volen canviar no saben com funciona. I els que saben com funciona, no el volen canviar» (p. 10). No debades els rics han de ser gairebé sempre conservadors perquè tenen molt per a conservar; 2) «Cal traspassar algunes fronteres morals per poder triomfar» (p. 21); 3) la clau de volta per a fer negocis són els contactes i no pas cap altre talent; 4) la riquesa i el poder solen reproduir-se generacionalment, i 5) hi ha «noms que impressionen i que en alguns casos també poden fer por». No és casual que Vinton proporcioni sovint els dos cognoms dels rics, perquè el segon cognom pot descobrir-nos la seva relació amb altres personatges poderosos. Aquesta acumulació de cognoms (tots ells fidedignes?) arriba a tenir efectes humorístics, o bé pel seu exotisme aristocratitzant (Agatha Ruiz de la Prada y Sentmenat, baronessa Claudia von Uexküll-Güldenband, princesa Elisabeth-Alexandra de Löwenstein-Wertheim-Rosenberg i Monika Maria Roberta von Habsburg Lothringen) o bé pel to íntim dels apel·latius familiars que es posen al descobert (molts personatges ínclits s’anomenen o es fan anomenar en castellà: Pocholo, Cuca, Cuqui, Pilina o Pepín). Apareixen uns 1.510 cognoms en l’índex alfabètic al final de l’obra. Aquest nombre sol n’explica l’èxit editorial. Per pur narcisime molts deuen haver-lo comprat: «vejam si hi surto». Al llibre apareixen els lligams (o deslligams) matrimonials dels rics, les seves fetes violentes (algunes dignes d’El Caso: assassinats, accidents, fraus, extorsions), i els seus sous i jubilacions multimilionaris desorbitats. Per l’obra apareixen explicats amb tots els detalls els oficis (i sobretot beneficis) de grans grups de poder a Catalunya, des de CaixaBank o Agrolimen fins a Planeta o Mango, passant per l’entramat de la boníssima gent de l’Opus Dei. És significatiu que els seus noms de pila apareguin sobretot en castellà o oscil·lin a vegades amb el català. No debades molts dels personatges poderosos provenen de familiars de guanyadors de la Guerra Civil, que es castellanitzaren, moltes vegades, per haver-se adonat de grat o per força de la falsa ruta del catalanisme —‌tal com va escriure, durant el feixista 1940, Ferran/ Fernando Valls i Taberner, lligaire reconvertit en franquista. Les esqueles de La Vanguardia (sens dubte, el millor diari en el tema mortuori) reflecteixen encara aquesta ambivalència onomàstica: per exemple, va morir no fa gaires mesos l’oftalmòleg famós Joaquín Barraquer o Joaquim Barraquer? O no té cap importància la tria lingüística? En la mateixa línia, la majoria dels personatges ínclits, 1.510, es proclamen «dependentistes» (els de Pronovias o Freixenet de manera bel·ligerant i tot) amb rares

001-194 TSC 28.indd 173

11/07/2018 11:32:03

174

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

excepcions, com el propietari de Bonpreu-Esclat, i amb molta discreció. L’autor (o autora) informa poc del mecenatge cultural d’alguns prohoms; per exemple, Gallina Blanca (del grup Agrolimen), que es troba al darrere de la Fundació Lluís Carulla, o Roca, que ha ajudat la Fundació Jaume Bofill. Aquest dèficit d’informació sobre mecenatge potser és explicable perquè senzillament no n’hi ha. Caldria escatir doncs els usos i ideologies lingüístics d’aquestes classes corporatives, on, sospitem, el capital a què s’aspira és l’anglès amb accent de Harvard o de Londres i no pas el català, massa local i d’escala massa insignificant. Caldria que s’actualitzés Las buenas familias de Barcelona. Historia social de poder en la era industrial, de Gary Wray McDonogh (1989, original en anglès del 1986). La gran teranyina, la gairebé marejadora profusió de dades sobre els rics que hi desfilen, ens en proporciona un primer canemàs. El desconegut autor (o autora) en el seu blog proclama que no és neutral: [18 de setembre de 2015] Ya sé que no soy neutral y también sé que a veces es razonable considerar lo irracional como base de una opinión, pero me cuesta horrores comprender por qué todavía hay ciudadanos de Cataluña que no están a favor de la transición hacia el estado propio. Las motivaciones sociales y económicas que aconsejan dejar de depender de los gobiernos de Madrid son tan abrumadoras que cualquier habitante de Cataluña que tenga previsto seguir siéndolo debería apostar por la independencia, salvo que tenga un nulo apego a su propia dignidad o haya sido vilmente engañado. Ya sé que no soy neutral, pero pueden estar seguros que si un día descubro a alguien robándome la cartera en el metro, no me arrodillaré para besarle los pies. Aunque parezca mentira, a estas alturas de la película aún hay miles de personas que no han oído hablar de balanzas fiscales, de principios de ordinalidad o del Corredor Mediterráneo. No es casualidad: la mayoría de medios de comunicación evitan con todas sus energías que se produzca un debate claro y transparente sobre la situación actual de Cataluña en España y sobre sus posibles soluciones. Los intereses de los medios no son casuales, unos están en manos de las oligarquías económicas (Antena3, La Sexta, La Vanguardia, etc.) y otros en una situación financiera crítica que les obliga a seguir el dictado de quienes les mantienen con vida (El Periódico de Catalunya, por poner un ejemplo). Prefieren «embarrar la cancha» hablando de la supuesta locura de Artur Mas o incluso agitar un cadáver maloliente llamado «federalismo» antes que analizar la situación de forma pausada y objetiva. A todo esto, ¿por qué afirmo que el federalismo es un cadáver? Pues porque le dieron el tiro de gracia a partir de 2006, con el cepillado y mutilación del Estatut de Pasqual Maragall, el último federalista asimétrico. Los autores de la ejecución fueron, al alimón, PP y PSOE, que representan el pensamiento del 70 % de los españoles. O sea, que quien en 2015 sigue vendiendo el federalismo como proyecto aplicable en España tiene más de mentiroso compulsivo que de ideólogo bienintencionado. Los españoles no quieren federalismo, y punto. ¿Cuántas veces tienen que decirlo? (Blog de Roger Vinton: https://rogervinton.org/2015/09/18/40-rien-neva-plus-its-now-or-never-o-caixa-o-faixa-todo-o-nada-ante-el-27-s/)

001-194 TSC 28.indd 174

11/07/2018 11:32:03

TSC, 28 (2018) 175

RESSENYES

Per acabar, algun comentari formal. L’autora (o autor) usa un català força col·loquial, per tal de fer amena la lectura. En són exemple expressions com tocar el rebre, fer tots els papers de l’auca, perdre pistonada, fer calés, trobar-se en un bon merder, tallar el bacallà, plegar veles, fer per amor a l’art o tenir molts números. Tanmateix, el misteriós Vinton ensopega amb alguna repetició escadussera (per què l’obsessió amb Joan Gaspart, com pot trobar-se a les pàgines 217 i 343?) i sembla voler épater i exhibir que en sap molt del tema: per aquesta raó arriben a aparèixer zeugmes (vegeu la pàgina 128). A un servidor l’ha distret descobrir l’origen de les sigles de famoses empreses com Derbi, Campsa, Cepsa, Asepeyo, Caprabo, Fiatc i Condis, seguint la tradició del Marques que marquen. La curiosa història de les marques més conegudes, de Ramon Solsona (2015). I acabem: confiem que més gent, sociolingüistes inclosos, s’atreveixin a estudiar els poderosos al nostre país, i també a la resta del domini lingüístic. Ells són els qui fan les tries lingüístiques més influents. La resta som simples consumidors impotents? Emili Boix-Fuster Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Bibliografia de referència Solsona, Ramon (2015). Marques que marquen: La curiosa història de les marques més conegudes. Barcelona: Pòrtic.

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

001-194 TSC 28.indd 175

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 176-179 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Clemente, Ignasi (2015). Uncertain futures: Communication and culture in childhood cancer treatment. Sussex: John Wiley & Sons, Inc. 228 p.

Els processos de comunicació sobre l’experiència del càncer entre nens i joves, els seus progenitors i els professionals que els atenen constitueixen, influencien i donen sentit al món d’incerteses locals i totals que els ha tocat viure arran de la malaltia. L’obra problematitza tres conceptes que en conformen el marc teòric: no revelar (no informar), incertesa i participació. L’autor examina la participació i el grau de responsabilitat dels nens i joves en les converses amb els progenitors i professionals sobre el seu tractament, evolució i pronòstic del càncer. Per mitjà de l’analogia del joc del gat i la rata, i a través d’una anàlisi minuciosa d’algunes de les converses observades durant el seu extens treball de camp —‌quinze mesos en una unitat de càncer pediàtrica d’un hospital de Barcelona—, Clemente mostra com tant les insistents preguntes dels pacients joves com els seus silencis, tant el que es diu com el que no es diu, són una forma d’agència per part d’aquest grup social sovint menystingut (en tant que és receptor passiu, sense veu ni vot) dins un context social i cultural que el vol protegir del patiment associat a l’experiència del càncer. El llibre consta de set capítols, amb pròleg i conclusions finals. Incorpora també al final dos apèndixs: en el primer es descriuen els nens i joves participants de la recerca amb pseudònims, les seves edats, procés de malaltia i llengua habitual; i en el segon, es detallen minuciosament les convencions per a les transcripcions de les entrevistes i converses enregistrades. Al final s’inclouen les referències bibliogràfiques i un índex alfabètic. En el capítol primer —‌«Children: contributions to communication and illness»—, l’autor presenta els quatre arguments cabdals de l’obra i problematitza la participació dels nens i joves en les converses sobre el càncer. El primer, que no parlar no equival a silenci o no comunicació, sinó que és una estratègia de regulació de la comunicació que inclou parlar de forma implícita, evitar certes paraules o temes, utilitzar eufemismes, no mostrar emocions negatives i parlar o afrontar el càncer d’una manera optimista i amb esperança. El segon, que tots els agents implicats en els processos de comunicació sobre el càncer col·laboren per mantenir la incertesa i els aspectes negatius de la malaltia fora de les seves converses. El tercer, que progenitors i professionals no tenen el control absolut dels processos de comunicació i a vegades els nens i joves accidentalment obtenen informació que se’ls volia amagar o evitar. I finalment, que el desig de protecció, per part dels progenitors i professionals, del patiment associat a les males o incertes notícies dificulta l’habilitat dels nens i joves d’estar informats i participar en les converses sobre el tractament que rebran. Al final d’aquest capítol, Clemente explica els fonaments teòrics del seu estudi, on combina l’etnografia —‌amb l’enfocament de l’antropologia lin-

001-194 TSC 28.indd 176

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 177

güística interessada en els processos d’interacció i llenguatge— amb la perspectiva de l’anàlisi de la conversa centrada en els processos socials de comunicació, les seves normes i convencions —‌com, per exemple, el llenguatge institucional—, sobre com es gestionen les males o incertes notícies, l’esperança i l’optimisme, i com es negocien les converses sobre càncer entre nens i joves, els seus progenitors i els professionals. El capítol segon —‌«A linguistic anthropologist in a pediatric cancer unit»— ens presenta el context en el qual es va dur a terme la recerca etnogràfica doctoral a la unitat de càncer pediàtrica d’un hospital de Barcelona entre agost del 2000 i novembre del 2001. L’etnografia es nodreix de l’observació participant que l’autor va realitzar dins la unitat, d’entrevistes semiestructurades i converses informals amb disset pacients nens (3-6 anys) i joves (11-18 anys) amb diferents tipus de càncer (d’os i teixits, principalment, osteosarcoma), vint-i-dos progenitors (sobretot mares) i els professionals de la unitat (vuit pediatres, dos cirurgians oncòlegs, tretze integrants del personal d’infermeria pediàtrica, dos mestres de l’escola de l’hospital, tres voluntaris, un psicòleg i un treballador/a social). Primer ens presenta la casuística lingüística del context de la recerca i els usos del català o el castellà per part dels diferents agents, i com la cultura catalana parla o no parla sobre el càncer. A través d’una mirada retrospectiva, s’esmenten associacions específiques per a nens amb càncer i accions divulgatives sobre el càncer que s’han dut a terme a Catalunya des dels anys vuitanta i que han influenciat i informat l’opinió pública. Tanmateix, segons l’autor, això no s’ha traduït necessàriament en una comunicació més oberta o menys regulada sobre el càncer en les interaccions socials. Clemente també ens parla dels temps que regeixen la unitat de càncer pediàtrica a l’hospital (p. ex., tractaments, visites mèdiques), dels moments de joc i lleure dels nens i joves, dels moments socials dels seus progenitors (sobretot les mares), del seu rol com a antropòleg i com a company de camí al qual es fan confidències personals, com a testimoni del patiment aliè, i dels vincles i interaccions entre tots els integrants d’aquesta petita comunitat (nens, joves, progenitors i professionals). L’experiència de (con)viure amb el càncer es presenta al capítol tercer —‌«Living and dealing with cancer»—, on l’autor exposa quatre estratègies que ajuden els pares i els nens i joves a suportar les incerteses del tractament i conformen les expectatives i responsabilitats morals de tots els agents implicats. La primera, centrar-se en el tractament i en la manera com els nens i joves i els progenitors van adquirint domini sobre la quimioteràpia, els diferents medicaments, els efectes que tenen i les incerteses associades a la seva impredictibilitat. La segona, fer suposicions sobre l’estat de salut del pacient: si està prou bé per començar tractament; quins efectes secundaris patirà o si tindrà febre o infeccions després del tractament, i com les mares vigilants monitoren minuciosament l’estat de salut dels seus fills. La tercera, estar junts i tenir cura els uns dels altres, acompanyant el malalt i tractar de no deixar-lo mai sol —‌obligació de ser-hi, obligació de proximitat—, vigilar que mengi adequadament ja que d’això depèn la seva recuperació, o rebent visites i visitant els altres pacients/progenitors que habiten les altres habitacions de la unitat a l’hospital. La quarta, parlar en privat, entre els progenitors i els seus fills/es, en què a vegades afloren emocions negatives que s’eviten davant les converses amb els professionals, i entre les mares —‌converses a

001-194 TSC 28.indd 177

11/07/2018 11:32:03

178

TSC, 28 (2018)

RESSENYES

part, a banda— com a forma de suport mutu on es comparteixen els seus neguits, preocupacions i pors, i es negocia la nova identitat de mare d’un nen/a amb càncer. En el capítol quart —‌«Co-constructing uncertainty»—, l’autor desgrana com es construeix la incertesa a partir de l’anàlisi de preguntes i respostes entre pacients, progenitors i professionals, i com el patró SI-LLAVORS (en majúscules a l’original) dirigeix tant les interaccions (el que es diu o no) com les consegüents accions que es prendran. Clemente proposa la noció treball interaccional pel que fa als esforços que tots els agents implicats fan per evitar parlar deliberadament de les incerteses de la malaltia i el seu tractament; a la manera com els pacients tracten d’obtenir respostes a certes preguntes (a vegades de forma insistent, a vegades de preguntes que no tenen resposta), i a la manera com els professionals tracten de respondre quelcom provisional, ja que no contestar o evitar les preguntes podria ser percebut com a signe que alguna cosa va malament. El model preguntes-respostes encadenades —‌acció-reacció— caracteritza les converses entre pacients joves i professionals en una relació asimètrica i joc de rols, poder i control de la informació, on els pacients joves exerceixen diferents graus de pressió als professionals alhora que col·laboren amb els progenitors i professionals a mantenir un cert grau d’optimisme o una pretesa certesa, malgrat que no estiguin d’acord amb els límits del què es pot o no es pot parlar, i quan i com s’ha de parlar del càncer. Clemente ens presenta les sis estratègies comunicatives observades a la unitat de càncer pediàtrica al capítol cinquè —‌«Engaging in communication at Catalonia hospital»—, que regulen les converses sobre el diagnòstic del càncer, el seu tractament i pronòstic, i la informació que s’explicita als pacients nens i joves en les diferents fases del procés de la malaltia. Aquestes estratègies són: enganyar de manera intencionada i deliberada els pacients, planificar oficialment (progenitors i professionals) no revelar informació concreta als pacients, obtenir involuntàriament informació i capacitat dels pacients de reunir informació extraoficialment, revelar certa informació als pacients parcialment de forma improvisada, ocultar les emocions davant els pacients i revelar als pacients informació parcial de manera oficial i planificada. L’ús alternat i simultani de les sis estratègies comunicatives no condueix en tots els casos cap a una informació explícita i completa final, ja que la impredictibilitat dels processos de càncer impossibilita tant els professionals com els progenitors a saber del cert com evolucionarà cada cas i com es resoldrà (ningú no ho sap). En el capítol sisè —‌«Patient pressure and medical authority»—, l’autor examina com les vides privades dels pacients i de les seves famílies s’encreuen i interfereixen amb el tractament a l’hospital. A la petita comunitat de la unitat de càncer pediàtrica els pacients, progenitors i professionals acaben coneixent-se molt, ja que es veuen i parlen cada dia, i això els genera confiança i estima. Les bromes passen a formar part de les converses (asimètriques) i del joc del gat i la rata que els pacients joves utilitzen per obtenir respostes a les seves preguntes sense desafiar l’autoritat mèdica. L’anàlisi situada de les interaccions i negociacions entre pacients i professionals mostra com la regulació i el control de les emocions per part dels pacients i progenitors davant els professionals —‌i com la regulació de la comunicació per part dels professionals i els progenitors davant els pacients— dificulta la plena participació dels joves en les converses sobre el seu trac-

001-194 TSC 28.indd 178

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 179

tament. Tanmateix, els joves han après l’estratègia d’esperar a una nova oportunitat, per exemple la visita de l’endemà, per perseguir aquelles preguntes que no han estat contestades suficientment o satisfactòriament, segons el seu punt de vista, el dia anterior. El setè i darrer capítol —‌«The limits of optimism at the end of treatment»—explora les diferents trajectòries del càncer i les noves incerteses que sorgeixen un cop s’acaba el tractament a l’hospital: curació, remissió o recaiguda. El temps, l’espera i les proves mèdiques indicaran la sort del pacient. La regulació de la informació variarà segons si el pacient s’ha curat, està en remissió o ha patit una recaiguda. La curació desperta l’optimisme i es parla més obertament del càncer com si fos un malson que ja ha passat. La remissió demana prudència en el parlar, i genera angoixa i la incertesa del no saber (viure amb l’ai al cor), sobretot pel que fa a les visites de control i l’espera dels resultats de les proves mèdiques, moments que esdevenen altament estressants per a les famílies. La recaiguda posa en marxa de nou els mecanismes i les estratègies comunicatives oficials i planificades de no revelar informació i mantenir un pretès optimisme, malgrat que el pacient ja sap el que l’espera o pot esperar. És en el procés del final de la vida que les estratègies comunicatives es redueixen a la mínima expressió; s’evita parlar que el malalt s’està morint (el malalt va a casa), les famílies i els malalts es repleguen a les seves habitacions, i el silenci emmudeix el vibrant i frenètic anar i venir de gent a la unitat de càncer pediàtrica. En les conclusions, l’autor reprèn els seus quatre arguments principals i les sis estratègies comunicatives existents per trencar les dicotomies parlar o no parlar, informar o no informar, de les teories de la comunicació; així, argumenta que les converses i les interaccions entre els pacients nens i joves amb càncer, els seus progenitors i els professionals són una forma de viure el món social que habiten o volen habitar, culturalment determinada i localment negociada. Uncertain futures és un dels pocs estudis existents sobre els processos de comunicació de l’experiència del càncer en nens i joves en un entorn hospitalari. L’excel·lent i minuciosa anàlisi de Clemente no només aporta nous coneixements quant a la comunicació sobre el càncer en la infància i la joventut, sinó que revela elements clau presents (extrapolables) a les comunicacions sobre càncer en altres edats i amb un altre tipus de pacients vulnerables. És per això que esdevé un llibre de referència pel que fa a comunicació sobre el càncer (cancer communication) que mereix ser llegit per totes aquelles persones relacionades directament amb l’experiència del càncer: pacients de totes les edats i en totes les fases (curació, remissió, recaiguda), familiars i amics, professionals i comunitat científica. Lina Masana Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili Correspondència: Lina Masana. Universitat Rovira i Virgili. Medical Anthropology Research Centre (MARC). Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social (DAFiTS). Avinguda Catalunya, 35, 3a planta. 43003 Tarragona. A/e: lina.masana@gmail.com. A/I: http://www.marc.urv.cat/index/. Tel.: 977 559 748.

001-194 TSC 28.indd 179

11/07/2018 11:32:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 180-181 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Ortega, Rudolf (2016). En defensa de la llengua: Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català. Barcelona: Angle Editorial. 345 p.

Diuen que el 1453 el soldà Mehmet II, després d’apoderar-se de Constantinoble, una de les primeres feines que feu una vegada ajusticiats els bizantins vençuts, va ser enviar unes cartes als reis i mandataris cristians perquè es convertissin a la veritable religió, l’islam. Il·lús, no li van fer gaire cas. Sovint escriure ha semblat per a molts tenir un poder demiúrgic, gairebé capaç de fer passar dels mots als fets, com encanta pensar als pragmatistes que hi solen donar moltes voltes. En la història, bastant desoladora, de la llengua catalana, sobretot des de finals del segle xv, també hi ha molts textos en defensa de la llengua, perquè molts l’han atacada per terra, mar i aire. I potser els qui els han escrit han confiat debades en el seu poder demiúrgic. Com ens diu el seu subtítol, el llibre d’Ortega és una selecció de trenta-sis discursos, manifestos i textos decisius per «acostar la veu de la defensa del català», com diu la nota introductòria, una selecció que és forçosament «arbitrària i parcial», centrada en Catalunya i que ha intentat evitar redundàncies. Altrament, Prat de la Riba o Fabra haurien d’aparèixer-hi més d’un cop. També l’antòleg ens assenyala que «n’han quedat al marge, per bé que poden ser vistos igualment com vindicatius, els textos d’estricta codificació gramatical (pròlegs de gramàtiques i diccionaris, o les mateixes Normes ortogràfiques) i també documents legislatius i decrets, sens dubte decisius en els darrers trenta anys en el projecte de normalització lingüística» (p. 16). La tria dels trenta-sis elegits va des de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons, de Baldiri Rexach (1749), fins a l’al·locució, abrandada i emocionant, de l’enyorat Joan Solà davant del Parlament de Catalunya (2008). Domina en el conjunt d’aquests textos una crida a l’autenticitat de la llengua, tal com predica l’especialista en ideologies lingüístiques, Kathryn A. Woolard, ben coneguda pels lectors de Treballs de sociolingüística catalana (TSC). La tria és atractiva. Hi trobem veritables joies, com l’entrevista a l’abat Escarré a Le Monde (1963), o el manifest fallit dels intel· lectuals espanyols (1964). Val la pena, crec, enumerar la llista completa dels antologats: Primer Memorial de Greuges (1749); Gramàtica i apologia de la llengua catalana, de Josep Pau Ballot (1815); Rubió i Ors i l’inici de la Renaixença (1841); Discurs de Milà i Fontanals als Jocs Florals (1859); Primer número de Lo Gay Saber (1868); Segon Memorial de Greuges (1885); Campanya lingüística de L’Avenç (1891); Bases de Manresa (1892); Discurs d’Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès (1895); Lletra de convit, d’Antoni M. Alcover (1901); Elogi de la paraula, de Joan Maragall (1903); Pri-

001-194 TSC 28.indd 180

11/07/2018 11:32:03

RESSENYES

TSC, 28 (2018) 181

mer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906); Petició d’oficialitat de la Mancomunitat de Catalunya (1916); Missatge d’elogi dels intel·lectuals espanyols (1924); Discurs de Pompeu Fabra als Jocs Florals (1934); Discurs de Josep Carner als Jocs Florals de l’exili (1948); Carta d’un grup d’universitaris (1956); Manifest dels 100 (1960); Campanya de les instàncies (1963); Campanya «Català a l’escola» (1969); Manifest de Prada (1973); Informe de l’Assemblea de Catalunya (1973); Suport de la Real Academia de la Lengua (1975); Declaració sobre la unitat de la llengua catalana (1978); Manifest d’Els Marges (1979); Campanya per a la normalització lingüística (1980); Crida a la Solidaritat (1981); Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986); Manifest de l’Associació per a unes noves Bases de Manresa (1997); Declaració de l’IEC pel català a Europa (2002); Discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt (2007), i Manifest «Català, llengua comuna» (2008). Hi ha mancances inevitablement. En primer lloc, no hi entren (no hi van ser a temps) textos molt recents, com el manifest Koiné, que ha mogut polseguera entre els sectors més autenticistes (perdonin-me el neologisme) dels filòlegs. En segon lloc, tampoc no hi entren (cosa més greu) els contramanifestos. D’una banda, per exemple, es publica el manifest d’Els Marges (1979), però estranyament no es publica la seva resposta per part de filòlegs en la línia del PSUC (queda tan llunyana ja, aquesta sigla!). D’altra banda (i certament no ho pretenen els autors, com adverteixen a la introducció), hauria anat bé veure els principals manifestos contraris al català des de la transició política espanyola, des del Manifest dels 2.300 fins a l’infame discurs de Joan Carles I el 2001 en què proclamava que el castellà s’havia estès per les Espanyes sempre libérrimamente, o a les crides fagocitadores en favor de l’español lengua común, impulsades per la FAES del poderós Partit Popular. Per als estudiosos de les ideologies lingüístiques, com ho són la majoria dels lectors de TSC, aquest afegitó hauria estat molt profitós. No es pot entendre una ideologia sense entendre la ideologia contrincant. Com a contrapunt, és una bona idea que, al final del llibre, l’autor en un apèndix doni la informació de les fonts originals per si de cas algú vol accedir-hi. Havia pensat més d’un cop que calia que algú confegís aquest llibre. Felicito Rudolf Ortega perquè ha passat al davant. En definitiva, un llibre extraordinàriament útil, potser mancat dels textos dels contraris. O és que fa por llegir els antagonistes? No cal patir: els manifestos, com les cartes de Mehmet II, tenen un poder limitat. Els mots no canvien el món, però tal vegada poden ajudar-hi. Emili Boix-Fuster Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

001-194 TSC 28.indd 181

11/07/2018 11:32:03

001-194 TSC 28.indd 182

11/07/2018 11:32:04

Memòria d’activitats del 2017

001-194 TSC 28.indd 183

11/07/2018 11:32:04

001-194 TSC 28.indd 184

11/07/2018 11:32:04

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 28 (2018), p. 185-192 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

1. Junta Càrrec

Noms i cognoms

President:

Joan Pujolar Cos

Secretària:

Eva Codó Olsina

Tresorera:

Mercè Solé Sanosa

Vocals:

Amadeu Viana Elvira Riera Gil Maria Sabaté-Dalmau

Delegat de l’IEC:

Joan Argenter Giralt

2. Llista d’actes • Presentació del volum 26 de Treballs de Sociolingüística Catalana, dedicat a les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació

Alexandre Nobajas.

La presentació del volum 26 de Treballs de Sociolingüística Catalana (TSC) va anar a càrrec d’Emili Boix, editor de la revista. A continuació, va tenir lloc la xerrada «Twitter com a font d’informació sociolingüística» per part d’Alexandre Nobajas, professor de la Universitat de Keele, i autor d’un dels articles inclosos en el monogràfic. En la seva xerrada, Nobajas va parlar de com la recent popularització de les xarxes socials ha provocat que una part important de la població comparteixi una quantitat ingent d’informació a través d’Internet. Bona part d’aquesta informació és textual i fàcilment accessible, per la qual cosa ha de ser objecte d’estudi i d’anàlisi sociolingüística. Tot i aquesta oportunitat per a la recerca, les dades obtingudes mitjançant aquesta metodologia tenen un seguit de característiques que en poden limitar i fins i tot esbiaixar els resultats obtinguts, com va comentar; per això cal tenir-les en compte abans d’arribar a conclusions definitives. Si bé xarxes com ara Twitter proporcionen als investigadors de l’àmbit de la sociolingüística grans oportunitats, Nobajas va

001-194 TSC 28.indd 185

11/07/2018 11:32:04

186

TSC, 28 (2018)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

assenyalar que també cal tenir presents quins són els riscos i les limitacions a l’hora de realitzar investigacions sociolingüístiques utilitzant aquesta nova font de dades. Data: 10 de gener de 2017 a les 19.00 h Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans • Conferència: «El potencial de les xarxes en sociolingüística: la Franja»

Natxo Sorolla.

Natxo Sorolla, investigador i professor del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC-UB), la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Xarxa CRUSCAT-IEC, ens presentà la recerca de la seva tesi doctoral, que versa sobre la situació del català a la Franja i utilitza la metodologia d’anàlisi de les xarxes socials. Durant els anys vuitanta i noranta s’explorà el potencial que l’anàlisi de xarxes socials tenia en sociolingüística (Gal, Milroy i Li Wei). Aflorà l’evidència que els atributs dels individus (sociodemogràfics, de competències o d’actituds) no són suficients per a entendre les tries lingüístiques. Si la comunicació és bàsicament interacció social, per a entendre-la no només cal estudiar l’emissor, sinó també el receptor. Així, les xarxes funcionen com a plataforma sobre la qual flueixen les llengües. Quan la xarxa és densa, la cohesió social permet mantenir els vernacles enfront de les llengües i les varietats difoses pels estats nació. Amb tot, el fort desenvolupament metodològic que l’anàlisi de xarxes ha tingut en les ciències socials no s’ha difós en la recerca sociolingüística. En la recerca de Sorolla, amb 245 alumnes de diferents poblacions de la Franja (Sorolla, 2016), es va servir d’aquesta metodologia per a millorar la descripció dels rols sociolingüístics que desenvolupen els parlants, dibuixant amb major precisió els límits etnolingüístics. Això li ha permès detectar un punt d’inflexió en l’hegemonia del català a la Franja, i l’emergència d’un procés de substitució lingüística. Va acompanyar la seva exposició amb una reflexió sobre el potencial metodològic de l’anàlisi de xarxes socials en sociolingüística, especialment en els nous àmbits oberts en la societat informacional, o la societat xarxa. Data: 23 de febrer de 2017 a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

001-194 TSC 28.indd 186

11/07/2018 11:32:04

TSC, 28 (2018) 187

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

• Conferència: «Els tàtars de Crimea: situació i perspectives»

Miquel Cabal.

En la seva presentació, Miquel Cabal oferí els resultats de la seva tesi doctoral, realitzada en el marc del CUSC, Universitat de Barcelona, sobre la situació del tàtar a Crimea. Els tàtars de Crimea, descendents de la població indígena que va ser deportada en massa a l’Àsia Central per ordre de Stalin l’any 1944, van témer una regressió en els drets lingüístics i nacionals que havien aconseguit recuperar d’ençà que van iniciar el retorn massiu a la Península en la dècada de 1990. A partir de dades pròpies i oficials, Miquel Cabal va fer un esbós de la situació sociolingüística del tàtar de Crimea i va avaluar quines perspectives de futur se li presenten, especialment en matèria educativa, en una Rússia que exhibeix un comportament erràtic envers les minories nacionals. Data: 27 d’abril de 2017 a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans • Taula rodona: «La recerca que necessitem» Des de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) ens vam proposar de contribuir a augmentar la connexió entre el món acadèmic i els professionals que treballen directament en temes relacionats amb la sociolingüística i la planificació lingüística, amb l’objectiu d’afavorir una recerca sociolingüística més aplicada i directament útil per als projectes de planificació i política lingüística que es volen emprendre. La idea és poder facilitar, a llarg termini, la creació de partenariats entre els grups de recerca i entitats, institucions i empreses per tal d’impulsar projectes de forma conjunta i col·laborativa. La taula rodona La recerca que necessitem va constituir un punt de partida en el diàleg necessari i imprescindible entre els professionals de la planificació lingüística (professors, assessors lingüístics, gestors i dinamitzadors, entre d’altres) i els acadèmics. L’acte va comptar amb la participació de Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, que va fer la benvinguda, i Joan Pujolar, president de la SOCS, que va fer de moderador.

001-194 TSC 28.indd 187

11/07/2018 11:32:04

188

TSC, 28 (2018)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

A la taula rodona hi intervingueren David Casals, responsable de Dinamització dels Serveis Lingüístics de la UB; Alba Conesa, directora de Formació i Foment del Consorci per a la Normalització Lingüística; Jordi Pere i Mas, responsable del Servei de Planificació Lingüística del Departament de Salut, i Mireia Plana, vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua. I una fila 0 amb representants institucionals i acadèmics dels diferents àmbits de recerca sociolingüística. Data: 2 de juny de 2017 de 12.00 a 14.00 h Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans • Conferència: «Justícia lingüística i societats mixtes: quines polítiques lingüístiques»

Elvira Riera.

Elvira Riera ens presentà la seva tesi doctoral, llegida a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) en l’àmbit de la ciència política. Les teories contemporànies sobre la justícia lingüística s’han desenvolupat majoritàriament en el marc del liberalisme igualitari, i debaten sobre com han de ser unes polítiques lingüístiques justes, que distribueixin equitativament els interessos lingüístics de les persones, tant en termes de comunicació com d’identitat, per a construir societats ideals d’individus lliures i iguals. Tenen doncs un objectiu normatiu, que sorprenentment en alguns aspectes està mancat d’un fonament descriptiu prou sòlid sobre, per exemple, la interrelació entre comunicació i identitat, les característiques dels grups lingüístics o els mecanismes de tria lingüística, que en canvi la sociolingüística ha tractat àmpliament. Una realitat poc tinguda en compte per aquestes teories és la de les societats lingüísticament mixtes, en què conviuen diferents grups lingüístics que no poden ser separats territorialment, i entre les quals Catalunya representa un dels casos més significatius de les democràcies occidentals. En aquestes societats, amb uns índexs elevats de diversitat de llengües inicials i de bilingüització, les polítiques lingüístiques hi resulten particularment rellevants perquè poden influir en el comportament d’una població que tendeix a tenir habilitats i identitats lingüístiques força dúctils. En aquesta presentació es van posar en relació els conceptes de justícia lingüística i de societat mixta i es va suggerir una proposta de polítiques lingüístiques justes per a

001-194 TSC 28.indd 188

11/07/2018 11:32:04

TSC, 28 (2018) 189

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

aquestes societats d’acord amb els debats actuals. La presentació va tenir diversos objectius: en primer lloc, acostar els plantejaments de la teoria política als de la tradició sociolingüística catalana, i identificar aspectes en què seria desitjable una recerca transdisciplinària; en segon lloc, situar la singularitat de l’àrea lingüística catalana (en termes de mescla lingüística) en una perspectiva comparada amb altres democràcies occidentals, i, finalment, afavorir una reflexió sobre els reptes de les polítiques lingüístiques a Catalunya plantejats per les importants transformacions socials i polítiques de les últimes dècades. Data: 20 de juny de 2017 a les 19.00 h Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans • Conferència: «Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians»

Avel·lí Flors.

En aquesta xerrada, Avel·lí Flors, CUSC-Universitat Oberta de Catalunya, oferí un resum dels principals resultats de la seva tesi doctoral, que és una anàlisi comparativa dels processos mitjançant els quals una mostra d’adolescents catalans i valencians construeixen els seus repertoris i identitats lingüístiques i socials a partir dels usos lingüístics que fan a cavall de la llar, les aules i els seus grups d’iguals, mitjançant una combinació de mètodes quantitatius i qualitatius discursius. En un marc de despolarització sociolingüística i en què, en línies generals, les llengües juguen un rol secundari en la definició dels grups d’iguals dels adolescents, les dades indiquen que a les localitats catalanes (Mataró i Manlleu) s’hi generalitza en bona mesura una percepció de competència i de permís social per a l’ús del català que possibilita la incorporació d’usos d’aquesta llengua fora del grup dels catalanoparlants familiars. En canvi, a Castelló de la Plana l’ús del català apareix fortament restringit als usos dels catalanoparlants familiars i el castellà vehicula gairebé en exclusiva els usos entre parlants amb diferents llengües familiars i, en ocasions, fins i tot, penetra en els usos entre catalanoparlants familiars.

001-194 TSC 28.indd 189

11/07/2018 11:32:04

190

TSC, 28 (2018)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

En la presentació, Avel·lí Flors va oferir una visió d’aquests i d’altres processos a través d’una lent teòrica que incorpora aportacions dels camps de la socialització lingüística (Schieffelin i Ochs, 1986) i la política lingüística (Spolsky, 2004; Vila, 2014), i d’una aproximació semiconstructivista a les identitats lingüístiques i socials (Auer, 2007; Bucholtz i Hall, 2005) que combina amb la noció de rol sociolingüístic desenvolupada recentment a casa nostra per Sorolla (2016). Data: 31 d’octubre de 2017 a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans 3. Nous talents en sociolingüística catalana (4) La SOCS va continuar la sèrie iniciada el 2014 de sessions de difusió dels millors treballs de fi de grau i de màster que es presenten a les nostres universitats de tema sociolingüístic. Seguint l’experiència de l’any 2016, l’acte va ser organitzat amb la col· laboració del CUSC de la UB. Es van presentar els treballs següents: — Martí Cortadellas (TFG, UB): La transmissió del català en un barri de Badalona — Gerard Català Parera (TFG, Universitat de Lleida): Sis supòsits constitucionals d’oficialitat lingüística per a Catalunya — Berta Moya Avilés (TFG, UPF): Anàlisi sobre la variació fonètica del registre informal en llengua de signes catalana Data: 11 de desembre de 2017 a les 17.30 h Lloc: Sala de Professors de Filologia (Edifici Josep Carner) de la Facultat de Filologia de la UB • Presentació del volum 27 de Treballs de Sociolingüística Catalana dedicat a la transmissió lingüística intergeneracional

Benvinguda i presentació del número: Emili Boix, editor de TSC Ponents: Júlia Llompart (GREIP-UAM) i Pere Comellas (UB)

001-194 TSC 28.indd 190

11/07/2018 11:32:04

TSC, 28 (2018) 191

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

Júlia Llompart.

• La transmissió lingüística intergeneracional inversa: quan fills i filles ensenyen llengua als progenitors En aquesta conferència, Júlia Llompart ens parlà de com la realitat sociolingüística del context català s’ha vist modificada, especialment a partir dels anys noranta, per l’arribada de persones d’arreu del món. Actualment, alguns espais urbans de la ciutat de Barcelona entren en el paradigma de la superdiversitat. Les llengües d’origen de les poblacions que els configuren solen ser transmeses en família. En canvi, la transmissió lingüística del català a infants i adolescents s’assegura sobretot des de l’escola, mentre que el castellà és adquirit, per part d’infants, joves i adults, especialment en els contextos socials en què aquesta llengua és emprada com a llengua franca. La Júlia va mostrar com l’anàlisi de les dades d’un estudi etnogràfic, realitzat en un centre de secundària de la ciutat de Barcelona, obre nous interessos de recerca: l’activitat de mediació interlingüística intergeneracional i l’activitat de suport a l’aprenentatge del castellà com a possibles vies per a la transmissió lingüística intergeneracional «inversa» (de filles i fills a progenitors). Això porta a ampliar el concepte de transmissió lingüística intergeneracional de manera que inclogui la bidireccionalitat.

Pere Comellas.

• La transmissió lingüística intergeneracional en espais majoritàriament catalanòfons: el cas d’estudiants al·loglots al Berguedà i les Terres de l’Ebre Aquesta presentació de Pere Comellas va estar basada en la recerca i el text publicat a TSC, 27, conjuntament amb M. Carme Junyent, M. Cortès-Colomé, M. Barrie-

001-194 TSC 28.indd 191

11/07/2018 11:32:04

192

TSC, 28 (2018)

MEMÒRIA D’ACTIVITATS DEL 2017

ras i A. Fuentes-Calle. Comellas va explorar la transmissió lingüística intergeneracional d’una mostra d’estudiants de secundària i batxillerat de dues zones de Catalunya caracteritzades per una alta presència del català com a llengua inicial i d’ús. Sobre la base d’un qüestionari distribuït entre alumnes d’origen migrant, va comparar la llengua que parlen els pares entre ells i la llengua que declaren els informants com a inicial per tal de determinar si hi ha indicis de substitució. Així mateix, va comparar la llengua inicial declarada amb la llengua d’identificació per tal de detectar una possible interrupció de la transmissió. Data: 19 de desembre de 2017 a les 17.30 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

001-194 TSC 28.indd 192

11/07/2018 11:32:04

Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/ about/submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs pre sentats.

001-194 TSC 28.indd 193

11/07/2018 11:32:04

001-194 TSC 28.indd 194

11/07/2018 11:32:04

Treballs de Sociolingüística Catalana 2018

Institut d’Estudis Catalans

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC28

Societat Catalana de Sociolingüística

TSC28

Llengua i poder

Secció monogràfica. Llengua i poder

«La croada judicial d’Urquijote contra l’èuscar»: «enemic» d’una sola cara?, per Beñat Garaio Mendizabal

Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa, per Rosa Urtasun Gorriz

Hegemonia panhispànica, polítiques lingüístiques i drets indígenes a Mèxic, per Lilia-Rebeca Rodríguez Torres Secció miscel·lània

Una aproximació a l’ús de la llengua nahua al lloc de treball a l’estat de Veracruz, per Miguel Figueroa Saavedra

Entrevista a Joaquim Torres-Pla, per Emili Boix-Fuster

Coberta TSC 28.indd 1

Ressenyes

Singular and plural: Ideologies of linguistic authority in 21st century Catalonia, de Kathryn A. Woolard, per Marina Massaguer Comes

Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana, de Carsten Sinner i Katharina Wieland (ed.), per Nicola Vaiarello

En defensa de la llengua: Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català, de Rudolf Ortega, per Emili Boix-Fuster Memòria d’activitats del 2017

Llengua i poder

Llindar, per Emili Boix-Fuster

Llengua i poder Institut d’Estudis Catalans 11/07/2018 14:23:58