Adreça postal: C/ de la Marina, 94, 1er, 4a. 08018 BARCELONA, ESPANYA. www.micocat.org / e-mail: scm@micocat.org / Tel. 93-309-72-31.
La Revista Catalana de Micologia i la sèrie anual de làmines 'Bolets de Catalunya', es trameten gratuïtament als socis de la Societat Catalana de Micologia. Quota de soci: 55 € / any. Preu per volum 26 € . La Societat Catalana de Micologia és societat adherida a la Institució Catalana d’Història Natural, de l’Institut d’Estudis Catalans.
ISSN 1135-1225, DL-B28.772-1995.
AUGUST ROCABRUNA I LLAVANERA 1922-2014.
El passat 28 de maig, moria a Sant Cugat del Vallès, a l’edat de 91 anys, un dels membres més actius i organitzadors de la nostra Societat Catalana de Micologia, August Rocabruna i Llavanera. Fins pocs mesos abans, encara assistia a les reunions de la Societat i participava en assegurar la qualitat de la col·lecció Bolets de Catalunya. Es pot dir que va estar al peu del canó fins al darrer moment. Havia nascut a Barcelona en 1922, i s’havia dedicat a les activitats comercials. Dotat d'una gran capacitat de treball i d'un innat sentit pràctic que el portava a apartar-se de qualsevol pèrdua de temps i el feia anar directament als problemes, aconseguí una folgada independència econòmica que, juntament amb la seva gran capacitat de treball, li permeté disposar de suficient temps lliure per a la seva afició preferida, la Micologia i fer-se amb els llibres i revistes indispensables per adquirir una bona formació.
La seva relació amb els primers socis de la Societat Catalana de Micologia (fundada el 1972) es feu gràcies als cursets i exposicions organitzades per l' Institut Botànic de Barcelona, en els quals cridà l'atenció per l' interès de les recol·leccions que hi portava i pels seus coneixements i curiositat. El 28 d'octubre de 1974 entrava com a soci de la Societat Catalana de Micologia, freqüentant les reunions que la Societat realitzava a l’antic local del carrer d'Aragó. Allí es formà també un grup de fotògrafs de fongs, que compartien els seus coneixements i augmentaven així la seva capacitat per generar una iconografia de qualitat, basada en material representatiu, fotografiat just després de la recol·lecció, en el seu hàbitat natural.
Aviat va fer-se càrrec de la Tresoreria de l'entitat. L'estudi, el treball de microscòpia ( amb material òptic propi) i la constant activitat de prospecció, sobretot al Maresme i al Montseny sovint en col·laboració amb Manuel Tabarés, el seu col·laborador i amic més constant, el portaven a aprofundir progressivament els seus coneixements i a ésser molt sol·licitat per a donar conferències i organitzar exposicions, tant a dins com a fora de Catalunya.
L'any 1981, el canvi de presidència de la SCM, d'Alfons de Mena a Anselm Mayoral, el portà a esdevenir vicepresident i un dels elements més actius de la Junta renovadora que resultà elegida. Continuà com a vicepresident fins que fou nomenat President d’Honor. Ideà i impulsà l'edició de la sèrie Bolets de Catalunya des del principi, en 1982, fins a 2014, poc abans de la seva mort, col·laborant-hi amb diapositives i fotografies digitals, de material trobat i identificat per ell, i amb nombrosos textos descriptius. Ell s’ocupà de controlar amb rigor la selecció de les espècies i de les fotografies acceptades, la feina dels autors i correctors, la qualitat de la impressió, la fidelitat dels colors, i tota mena de detalls.
El projecte no s'hauria pogut portar a terme sense la subvenció de l’Obra Social de la Caixa d'Estalvis de Barcelona, que ell, amb els bons oficis de Josep Faus i Pascuchi, va pactar de manera que el benefici generat per la col·lecció de cada any servís per a publicar la de l'any següent. Es tractava d’una sola aportació, el primer any, i d’una altra molt més reduïda, el segon. Però l'èxit de les làmines i la bona administració dels guanys procedents d’una venda amb més èxit que el previst, li permeteren afrontar la publicació, de forma ben impresa, del Butlletí de la SCM, que en 1995, ell mateix i en Ramon Pasqual proposarien transformar en una revista científica de més nivell, la
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 1-8; 2015. 2
Revista Catalana de Micologia. A més a més, va aconseguir estalviar recursos per dur a terme una idea d’Anselm Mayoral: la publicació de la col·lecció "Publicacions especials de la SCM", que permeté que no caiguessin en l’oblit treballs micològics produïts per estudiants de la Universitat. Es publicaren dues tesines i tres tesis de Micologia, una d’elles en anglès. Encara fou possible la producció de les "Fitxes Tècniques", que recollien sobretot dades i dibuixos dels caràcters microscòpics, que al principi no figuraven al texts de Bolets de Catalunya. En conjunt, es tracta de publicacions que han fet guanyar a la Societat Catalana de Micologia una consideració dins la cultura catalana i un merescut prestigi científic dins i fora del nostre país. Des de 1982 a 2001, l’August va ser el coordinador i responsable de les publicacions, tasca que al principi era feta de manera artesanal i, progressivament, es va anar portant a terme amb l'ajut informàtic i científic de Jaume Llistosella i, més recentment, de Jordi Rius, Jordi Fernández i d'altres consocis.
Entre 1982 i 1998 assegurà personalment la distribució de les publicacions de la SCM, que estigueren durant aquest període emmagatzemades en un local de la seva propietat, que s’anà omplint quan els càlculs de tiratge s’havien fet de forma massa optimista, malgrat l’èxit de vendes.
També cal recordar la seva intervenció en ajudar al naixement del grup micològic de Girona, fundat com a Secció de la SCM en 1978, i posteriorment, independitzat com a Associació Micològica Joaquim Codina, i de la secció de Lleida, que és ara Secció de Micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Els dos grups micològics són ara actius col·laboradors de la nostra Societat.
AUGUST ROCABRUNA, INVESTIGADOR INDEPENDENT.
La seva activitat en l'estudi de la biodiversitat dels fongs s'anà afermant gràcies a la lectura de llibres i revistes, i amb el contacte amb micòlegs catalans, de diversos punts de la Península (especialment de Madrid), i d'altres països, especialment els que venien cada any, convocats per les Jornades Micològiques d’ Esplugues i els que trobava a les reunions de la CEMM, exposicions de bolets, etc.
Una idea de la seva aportació científica ens la dona la llista de publicacions que consta al final d'aquesta necrològica, 59 entre articles, capítols de llibre i llibres. En resseguirla, ens adonem de la seva obertura a altres micòlegs catalans i espanyols, que sovint apareixen com a col·laboradors dels seus treballs. Molts d’ ells són persones relacionades amb la Universitat o Instituts de Recerca, també figuren entre els seus col·laboradors, diversos actius micòlegs independents. Les seves aportacions florístiques i taxonòmiques venen avalades per més de 2500 mostres incorporades a l'herbari de la Societat (Herbari SCM, ara en dipòsit a l'herbari BCN, del centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal, CeDocBiV, UB). Des de la posada en marxa del projecte "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya" (1994), un projecte finançat per l'Institut d'Estudis Catalans, acceptà de formar-ne part i hi ha col·laborat fins fa pocs anys. Aquesta implicació ha comportat que formés part del Grup de Recerca de Criptogàmia, també integrat al CeDocBiV. Un aspecte important de la seva activitat ha estat l’esforç per a divulgar el coneixement dels fongs, mitjançant nombroses conferències i cursets, i intervenint, com a organitzador i, més sovint, com a expert identificador de les espècies, en més
Catalana de Micologia, vol. 36: 1-8; 2015. 4
d’un centenar d'exposicions micològiques de divulgació, des de localitats properes a la costa fins als Pirineus, i també fora de Catalunya.
Col·laborà també activament en les primeres etapes de la constitució de la CEMM (Confédération Européenne de Mycologie Méditerranéenne), com a director adjunt de publicacions (1992-1994), membre de la Comissió de Relacions Internacionals i, sobretot, organitzant les I Jornades de la CEMM a l'Estartit (1993).
La Sociedad Micológica de Madrid li va concedir una de les seves Medalles d'Or, en reconeixement a la seva col·laboració. L'any 1996, M.P. Martín reconegué el seu prestigi científic dedicant-li una bella espècie de fong, el fetjó de Rocabruna (Rhizopogon rocabrunae) La crisi que va posar a prova la SCM entre els anys 1995 i 1998 el va neguitejar, sobretot pel que representava de pèrdua gairebé estèril de temps i d'alteració en el ritme rigorós que havia aconseguit imposar en la preparació de les publicacions. En algun moment potser pogué creure que la seva labor no era prou agraïda i reconeguda. Però un cop superada aquella etapa trista, creiem que el millor estímul per ell va ser l' esforç i la col·laboració d'un bon grup de consocis que anaven adquirint nous coneixements micològics que els permetrien assegurar la continuïtat de la seva obra.
August Rocabruna passa a la història de la micologia catalana com un exponent dels investigadors independents que han fet una aportació contínua i valuosa per a compensar la crònica insuficiència de micòlegs amb temps i recursos per a la recerca que llasta les Universitats, els Museus i els Instituts de Recerca a Catalunya. La seva, ha estat una feina entusiasta i d’un voluntarisme, barreja de plaer per la recerca i de desig de fer una aportació útil a la cultura del país. Sense aquest voluntarisme, tan propi de molts catalans, no tindríem les dades que va aportar sobre el component fúngic de molts hàbitats de Catalunya, de la costa als Pirineus, i que han enriquit amb desenes d’espècies el catàleg de la nostra biodiversitat fúngica. Tampoc tindríem moltes de les millors fotografies publicades d’espècies molt poc o gens iconografiades, i que ara es fan servir com a il·lustracions de referència.
Tots els que l’havíem acompanyat en alguns dels centenars de prospeccions que havia fet a tota mena d’hàbitats, i els que l’havíem ajudat, poc o molt, en la seva tasca de responsable de les publicacions, el recordarem sempre com un exemple de servei al país, fet amb persistència, serietat i entusiasme.
TREBALLS MICOLÒGICS DE L’AUGUST ROCABRUNA, PER ORDRE CRONOLÒGIC.
Els treballs mencionats en aquesta llista, i publicats al Butlletí de la SCM i a la Revista Catalana de Micologia han estat escanejats i penjats a disposició pública al Portal de Publicacions de l’ Institut d’Estudis Catalans, del qual forma part la Societat Catalana de Micologia, com a Entitat Adherida a la Institució Catalana d’Història Natural. Us invitem a consultar-los entrant a:
ROCABRUNA, A. (1984).-Aportació al coneixement del fongs del Maresme. Butl.Soc. Catalana Micol., 8: 47-74.
vol. 36: 1-8 ; 2015. 5
CALONGE, F.D., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS, (1985).- Nuevos datos sobre los hongos hipogeos de España. Bol. Soc. Micol. Castellana., 9: 45-54.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1985).- Aportació a la flora micológica de Catalunya. L'ordre Boletals. Butll. Soc. Catalana Micol., 9: 27-37.
CALONGE, F. D., ROCABRUNA, A., TABARÉS, M. & N.B. RODRÍGUEZ (1985).- Contribución al estudio de los Ascomicetes españoles. I. Butll. Soc. Catalana Micol.,9: 39-47.
CALONGE, F. D. , ROCABRUNA, A., TABARÉS, M. & N.B. RODRÍGUEZ (1985).- Nuevos datos sobre los hongos hipogeos de España. II.Géneros Delastria, Balsamia y Genea. Butll. Soc. Catalana Micol., 9: 57-64.
CALONGE, F. D., ROCABRUNA, A., TABARÉS, M. & D. SIERRA (1986).Contribución al estudio de los Ascomycotina españoles. II. Bol. Soc.Micol.Madrid, 11: 27-37.
WATLING, R., QUADRACCIA, L., TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (1986).Gastrocybe in Europe. Notes from the Royal Botanic Garden, 43(2): 307-311.
CALONGE, F. D., ROCABRUNA, A., TABARÉS, M. & D. SIERRA (1986).Contribución al estudio de los Ascomycotina españoles. III. Un género y ocho especies nuevas para el catálogo.Butll. Soc. Catalana Micol., 10:37-47.
CALONGE, F. D., DONADINI, l C., DE LA TORRE, M., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1987).- Trichophaea paraphysincrustata, especie nueva para la ciencia. Bol.Soc. Micol. Madrid, 12: 35-38.
DE LA TORRE, M., ROCABRUNA, A., TABARÉS, M., ARROYO, I. & F.D. CALONGE (1987).- Contribución al estudio de Ascomycotina españoles. IV. Bol. Soc.Micol.Madrid, 12: 35-38.
SIERRA, D., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1987).- Aportación al catálogo de ascomicetes de Catalunya. Butll. Soc.Catalana Micol.,11: 99-110.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (1987).- Aportación al conocimiento de los hongos de la sierra de Collserola. Butll. Soc. Catalana Micol., 11: 83-98.
MARTÍN, M.P. & A. ROCABRUNA (1988).- Phellorinia herculeana (Pers.) Kreisel en los Monegros. Butll. Soc. Catalana Micol., 12: 83-92.
ROCABRUNA, A. & M.TABARÉS (1988).- Aportación al conocimiento de los hongos del macizo del Montseny (Catalunya). Butll. Soc. Catalana Micol., 12:25-54.
SINGER, R., TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA, (1990).- El género Lactocollybia en España. Butll. Soc. Catalana Micol., 12:67-72.
ROCABRUNA, A. (1991).- Els agàrics: pluteàcies, amanitàcies (p.p.), boletales (p.p.). In X. Llimona et al.- Fongs i líquens. Enciclopèdia Catalana d'Història Natural. 5: 247-254,296-304.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1991).- Aportació al coneixement dels fongs del Maresme (Catalunya). Il. Butll. Soc.Catalana.Micol., 14-15: 99-112.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1991).- Aportación al conocimiento de los hongos del macizo del Montseny (Catalunya). Il. Butll. Soc. Catalana Micol., 14-15: 77-86.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (1991).-Aportación al conocimiento de los hongos de la sierra de Collserola ll. Butll. Soc. Catalana Micol., 14: 87-98.
VIDAL, J.M., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1991).- Algunos hongos hipogeos interesantes para la micoflora española. Butll. Soc. Catalana Micol., 14-15: 131-142.
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 1-8; 2015. 6
CALONGE, F. D.., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1992).- Phallogaster saccatus Morgan. Nuevo para la Península Ibérica. Bol. Soc. Micol. Madrid, 17: 177180.
NOORDELOOS, M.E., TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (1992).- A new species of Entoloma subgenus Pouzarella from Spain. Persoonia 15(1): 123-125.
ROCABRUNA, A., TABARÉS, M., BALLARÀ, J. & J. VILA (1994).- Primera aportació al coneixement de la micoflora dels Pirineus i pre-Pirineus de Catalunya . Butll.Soc. CatalanaMicol. 16-17: 47-86.
LLIMONA, X., VILA, 1., HOYO , P., AGUASCA, M., ÀNGEL, F., GRÀCIA, E., LLISTOSELLA, 1., MARTÍN , M.P., MAYORAL, A., ROCABRUNA, A., SIERRA, D. & M. TABARÉS (1995).- El programa biodiversitat micològica de les terres de Ponent. Revista Catalana Micol., 18: 103-136.
ROCABRUNA, A., VILA, J., TABARÉS, M. & J. BALLARÀ (1996).- Aportación a la micof1ora de los Pirineos y Pre-pirineos de Catalunya .II Revista Catalana Micol., 19: 155-168.
VILA, J., ROCABRUNA, A., LLIMONA, X., TABARÉS, M., LLISTOSELLA, J. & D. SIERRA (1996).- Fongs nous o poc citats a Catalunya i Andorra, I. Revista Catalana Micol., 19: 23-46.
VILA, J. & A. ROCABRUNA (1996).- Aportación al conocimiento del género Coprinus Pers. en Catalunya. Revista Catalana Micol., 19: 73-90.
LLISTOSELLA, J., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (1997).- Les amanites. Edicions del Museu de Ciències Naturals de Granollers. 41 pp.
PÖDER, R., MORENO, G., TABARÉS , M. & A. ROCABRUNA (1997).- A new Boletellus from Catalonia (Spain). Mycotaxon,62: 231-237.
LLISTOSELLA, J., VILA, J., ROCABRUNA, A., TABARÉS, M. & X. LLIMONA (1998).- Alguns fongs interessants del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Revista Catalana Micol., 21: 151-158.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (1998).- Aportación al conocimiento de los hongos de Collserola. llI. Revista Catalana Micol., 21: 171- 183.
LLIMONA, X., BLANCO, M.N., DUEÑAS, M., GORRlS, M., GRÀCIA, E., HOYO, P., LLISTOSELLA, J., MARTÍN, M.P., MUNTAÑOLA-CVETKOVIC, M., QUADRADA, R., ROCABRUNA, A., SALCEDO, J., SIERRA, D., TABARÉS, M. & J. VILA (1998).- Els fongs de Catalunya Occidental segons les prospeccions recents. I. Acta Bot. Barcinonensia.44: 57-89.
BANDALA, V.M., ROCABRUNA, A. & L. MONTOYA (1999).- Nota sobre Phaeocollybia en España. Revista CatalanaMicol.,22: 159-165.
MARTÍN, M.P. & A. ROCABRUNA (1999).- The taxonomic boundaries between Naucoria rheophylla and Setchelliogaster tenuipes based on morphological and molecular data. Mycotaxon 71: 141-148.
PALAZÓN, F., TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (1999).- Hygrocybe monscaiensis sp. nov. de la subsección Squamulosae (Bataille) Singer. Revista Catalana Micol., 22: 127-130.
ROCABRUNA, A. & M.TABARÉS (1999).- Fongs nous o poc citats de Catalunya II. Revista CatalanaMicol., 22: 71-76.
ROCABRUNA, A. (2000).- In Mendaza et al. Aportació de textos y fotografies a l’obra Las setas de la naturaleza. Iberdrola Bilbao.
de Micologia, vol. 36: 1-8 ; 2015. 7
LLIMONA, X., BLANCO, M.N., DUEÑAS, M., GORRIS, M., GRÀCIA, E., HOYO, P., LLISTOSELLA, J., MARTÍN , M.P., MUNTAÑOLA-CVETKOVIC, M., QUADRADA, R., ROCABRUNA, A., SALCEDO, J., SIERRA, D., TABARÉS, M. & J. VILA (2000).- Els fongs de Catalunya Occidental segons les prospeccions recents. Il. Acta Bot. Barcinonensia.46: 5-29.
CARBÓ, J., ROCABRUNA, A., PÉREZ-DE-GREGORIO, M.À. & M. TABARÉS (2001).- Entoloma plebejum (Kalchbr.)Noordel., un fong trobat recentment a Catalunya. Revista Catalana Micol., 23: 145-151.
LADURNER, H., PÖDER, R., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (2001).Boletellus catalaunicus Pöder, G. Moreno, Rocabruna et Tabarés: a synonym of Xerocomus ripariellus Redeuilh. Revista Catalana Micol., 23: 121-126.
MIGLIOZZI, V., ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (2001).- Leucoagaricus pseudopilatianus, una nueva especie de la sección Piloselli. Revista Catalana Micol., 23: 67-74.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (2001).- Aportación al conocimiento de los hongos del macizo montañoso del Montseny (Catalunya) III. Revista Catalana Micol., 23: 25-36.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (2001).- Aportació a la flora micològica del Maresme III. Noves dades per a la flora de la serralada litoral catalana. Revista Catalana Micol., 23: 95-108.
VILA, J., ROCABRUNA, A., TABARÉS , M., CORTÉS, C., HOYO, P. & X. LLIMONA (2001).- Noves dades (1998-2000) sobre els fongs del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i àrees pròximes. V Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ajuntament de la Vall de Boi. Barruera 18,19 i 20 d'octubre de 2000. Lleida.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (2002).- Fongs nous o poc citats de Catalunya. IV. Revista Catalana Micol., 24.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2002).- Coprinus spadiceisporus Bogart, en Catalunya. Revista Catalana Micol., 24.
VILA, J. & A. ROCABRUNA (2002).- Aportació al coneixement del gènere Coprinus Pers. a Catalunya. IV. C. cardiasporus Bender. Revista Catalana Micol., 24.
ROCABRUNA, A. & M. TABARÉS (2003). - Fongs nous o poc citats de Catalunya. V. Revista Catalana Micol., 25: 49-64.
ROCABRUNA, A. LLISTOSELLA, J. & M. TABARÉS (2002).- Bolets de la nostra terra. Bustamante editores. 159 pp.
ARNOLDS, E., TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2003). - Pseudobaeospora cyanea, a new agaric species from Catalonia. Revista Catalana Micol., 25: 65-70
BANDALA, V.M., MONTOYA, L. & A. ROCABRUNA (2003). - New record of Phaeocollybia jenniae in Spain. Revista Catalana Micol., 25: 79-85
TABARÉS, M., LLISTOSELLA, J., & A. ROCABRUNA (2004). - Fongs nous o poc citats a Catalunya. VI. Revista Catalana Micol., 26: 43-58.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2005). - Fongs nous o poc citats a Catalunya. VII. Revista Catalana Micol., 27: 17-32.
ROCABRUNA, A., PUJADE-VILLAR J., & M. TABARÉS (2005). - Recol·lecció a Catalunya de Ganoderma applanatum amb cecidis d’ Agatomyia wankowiczii (Schnabl, 1884). Revista Catalana Micol 27: 89-92
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 1-8; 2015. 8
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2006). - Fongs nous o poc citats a Catalunya.
VIII. Revista Catalana Micol 28: 125-129
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2007). - Fongs nous o poc citats a Catalunya.
IX. Revista Catalana Micol. 29: 35-44.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2008). - Fongs nous o poc citats a Catalunya.
X. Revista Catalana Micol. 30: 51-56.
TABARÉS, M. & A. ROCABRUNA (2009). - Fongs nous o poc citats a Catalunya.
XI. Revista Catalana Micol. 31: 87-92.
TABARÉS, M., RIUS, J., & A. ROCABRUNA (2010). - Fongs nous o poc citats a Catalunya. XII. Revista Catalana Micol. 32: 13-21.
CONTRIBUCIÓ D’AUGUST ROCABRUNA A BOLETS DE CATALUNYA: VOLUMS 1-33.
El 23 de setembre de 2014, com una fulla de tardor que es desprèn abans d’hora, en Jaume Vàzquez Ballarà va passar a formar part del record de tots.
Dins del cor de la Societat Catalana de Micologia queda tot el seu inesgotable entusiasme i la seva incessant curiositat per a qualsevol activitat, totes les seves iniciatives que la seva vitalitat va ser capaç de plantejar-li.
En la fi del seu viatge, no es va voler acomiadar, i des d’aquestes línies li enviem un record pòstum que segur li arribarà a ell i a tots aquells companys bolets que amb tan delit cercava i degustava, sempre reinventant noves receptes, i que de ben segur l’acompanyaran en l’eternitat del seu descans; mentre nosaltres recordem amb tristesa i melancolia les seves interessants dissertacions i el seu fer-la petar de bon conversador. Converses sempre compartides, converses sempre enyorades.
…Fent un dibuix aleatori caigué a poc a poc d’aquell arbre majestuós una de les seves fulles. No era un dia d’aire i va tardar una miqueta en arribar a la terra acollidora. Arrodonida, era una fulla d’aquelles que tremolen al vent i el vent les fa tremolar sempre perquè no són alienes a res i res els és indiferent. Potser en aquell dibuix bressolat de brisa sempre hi trobarà el record dels seus companys…
Descansa en pau i fins sempre. Barcelona, 23 de setembre de 2014.
EL GÈNERE CORTINARIUS A LES ILLES BALEARS (ESPANYA). I
J.C. SALOM1, J.L. SIQUIER2 I R. MAHIQUES3
1.- Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori. Carrer Gremi Corredors, 10. E-07009-Palma de Mallorca (Illes Balears). E-mail: joancarles.salom@gmail.com
ABSTRACT: The genus Cortinarius in the Balearic Islands (Spain) I. Fourteen taxa of genus Cortinarius, found in the Balearic Islands are commented. After the information available to us, eight of them seem to be new records for the Balearic Islands, Cortinarius diosmus var. araneosovolvatus Bon & Gaugué, Cortinarius gallurae D. Antonini, M. Antonini & Consiglio, Cortinarius humolens Brandrud, Cortinarius infractus fo. olivellus (M.M. Moser) Nespiak, Cortinarius murellensis Cors. Gut., Ballarà, Cadiñanos, Palazón & Mahiques, Cortinarius safranopes Rob Henry, Cortinarius subcotoneus Bidaud and Cortinarius subturibulosus var. subturibulosus Kizlik & Trescol. The following one seem to be new records for the mycological flora of the Majorca Island: Cortinarius aurilicis Chevassut & Trescol. Remarks on their ecology and chorology are also included.
RESUM: El gènere Cortinarius a les Illes Balears (Espanya). I. Se citen 14 tàxons del gènere Cortinarius, dels quals els vuit següents són noves citacions per a les Illes Balears: Cortinarius diosmus var. araneosovolvatus Bon & Gaugué, Cortinarius gallurae D. Antonini, M. Antonini & Consiglio, Cortinarius humolens Brandrud, Cortinarius infractus fo. olivellus (M.M. Moser) Nespiak, Cortinarius murellensis Cors. Gut., Ballarà, Cadiñanos, Palazón & Mahiques, Cortinarius safranopes Rob Henry, Cortinarius subcotoneus Bidaud i Cortinarius subturibulosus var. subturibulosus Kizlik & Trescol. A més un és nova citació per a l’illa de Mallorca: Cortinarius aurilicis Chevassut & Trescol. S’aporten notes sobre llur taxonomia, ecologia i corologia.
PARAULES CLAU: Basidiomycota, Cortinarius, taxonomia, ecologia, corologia, Illes Balears, Espanya.
INTRODUCCIÓ
Fins l’actualitat, l’únic treball específic del gènere Cortinarius a les Illes Balears és el de BRANDRUD & BENDIKSEN (1985). En aquests treball es recullen un total de 23 citacions d’aquest gènere, totes recol·lectades als alzinars de l’illa de Mallorca. Més tard, a CONSTANTINO et al. (2001) es realitza una revisió bibliogràfica dels treballs on s’han publicat espècies del gènere Cortinarius a les Illes Balears. La resta de citacions a les Balears apareixen, amb més o menys espècies, incloses en altres treballs on es recollien contribucions al coneixement micològic de les Illes, però en sentit més general com (per ordre cronològic): OLÉO (1859), BARCELÓ I COMBIS (1879-1881),,ROLLAND (1904), MALENÇON & BERTAULT (1972), CONSTANTINO & SIQUIER (1987); SCHILLING (1987); LLISTOSELLA & AGUASCA (1990), AGUASCA et al. (1992), SIQUIER & CONSTANTINO (1982), PÉREZ-DE-GREGORIO & VIDAL (1994), KAJAN et al. (1995); PÉREZ-DEGREGORIO (1995), SIQUIER & CONSTANTINO (1995), CONSTANTINO & SIQUIER (1996, 2008, 2011), ESCANDELL & ESCANDELL (1999); SIQUIER &
SALOM (2003), MATEO-ÁLVAREZ (2004), SIQUIER et al. (2005), SIQUIER et al. (2006), MIR & MELIS (2008), SIQUIER & SALOM (2008), SALOM & SIQUIER (2010), SIQUIER & SALOM (2010); G.I.C. (2011), SIQUIER & SALOM (2011), SIQUIER et al. (2011), SIQUIER et al. (2012), SIQUIER & SALOM (2013).
L’illa que destaca amb més citacions publicades és Mallorca (56), després Menorca (12), seguida per Eivissa (8); cal esmentar la manca cortinaris a Formentera. La presència d’alzinars purs i boscos mixtes amb presència d’alzines (Quercus ilex) a Mallorca i Menorca fa que aquestes dues illes tinguin més riquesa d’ espècies de cortinaris que Eivissa, Formentera i Cabrera, on no existeixen aquests tipus de boscos. No obstant, a Eivissa, la presència de coscoll (Quercus coccifera), que és abundant a algunes localitats dins les formacions de garriga i pinedes, fa que algunes espècies pròpies d’alzinar hi pugin fructificar. Les dades recollides, les podem veure en els diagrames de les figures 1 i 2.
Totes les dades esmentades anteriorment, tant bibliogràfiques com de distribució dels tàxons de cortinaris catalogats a cada illa, han estat recollides per SIQUIER & SALOM (2013).
Amb el present article es vol iniciar una sèrie específica sobre el gènere Cortinarius a les Illes Balears, la finalitat de la qual serà l’actualització i revisió dels tàxons de cortinaris ja catalogats a les Illes i, alhora, l’inventari de nou tàxons. Així es contribuirà a millorar-ne el seu coneixement, la seva distribució i corologia.
MATERIAL Y METODOLOGIA
Els tàxons que s’han recollit en aquest treball estan ordenats per ordre alfabètic i duen menció del municipi, localitat, quadrícula UTM, altitud, hàbitat on han estat recol·lectats, data de la recol·lecció, número d’herbari; també s’especifica si constitueixen novetat a les Illes Balears o a les diferents illes o si tan sols són noves localitzacions amb la fi de completar la seva corologia. Dels tàxons més interessants es fa una descripció més o menys extensa del seus caràcters macro i microscòpics. Si no es fa menció de qui ha recol·lectat o identificat les mostres, s’ha de considerar que han estat els autors o, al menys, un d’ells. Tot el material descrit es troba dipositat en els herbaris particulars JLS (Josep Lleonard Siquier), JCS (Joan Carles Salom), amb el número de referència que s’indica en cada cas. Al camp, in situ, una vegada recol·lectades les mostres per a estudiar, s’han anotat les reaccions macroquímiques dels reactius utilitzats, sobretot al KOH, però, també, al NH3, TL4 (reactiu de Henry) i tintura de Guaiac. També s’han anotat altres caràcters efímers com olors, color de vel i cortina, etc. Posteriorment s’ha procedit a fotografiar els exemplars recol·lectats en càmeres digitals Nikon D7000 i Nikon 300S, utilitzant trípodes i objectius macro. Per a la realització de les descripcions microscòpiques s’han utilitzat microscopis Olympus BX40 i BX51 i els reactius adients, per realitzar les microfotografies, càmeres digitals Olympus C-7070 i Fujifilm Finepix JX.
ESPÈCIES ESTUDIADES
Cortinarius aurilicis Chevassut & Trescol
= C. bulbopodius (Chevassut & Rob. Henry) Bidaud & Remaux
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Bunyola, sa Comuna, UTM: 31SDD7695, alt. 550-650 m, 21-XI-2012, JCS-1194B . Campanet, Gabellí Petit-Monument natural de les Fonts Ufanes, UTM: 31SDE9705, alt. 50-150 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 22-XI-2012, JCS-1198B.
OBSERVACIONS: Espècie de Cortinarius abundant als alzinars mallorquins i que també ha estat citada a Eivissa sota coscoll (Quercus coccifera) a SIQUIER & et al. (2006) i SIQUIER & et al (2011). Es caracteritza, dins la secció fulvi ss. lato, per presentar el píleus amb coloracions més brunes al centre i més grogues sofre vers als marges, carn de l’estípit groguenca més clara al centre, reaccions al KOH olivàcies sobre la cutícula del píleus (sobretot al marge), rogenques al bulb i rosat-rogenques a la carn, olor que recorda la de les fulles de tomatiguera i espores 10-12 x 6-7,5 µm, de subamigdaliformes, amb depressió suprahilar més o menys marcada, a subcitriformespapil·lades i ornamentació densa amb berrugues de mida mitjana. Primera citació a Mallorca i al catàleg del Monument natural de les Fonts Ufanes.
Cortinarius bulliardii (Pers.)Fr.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Banyalbufar, s’Erboçar de Banyalbufar-camí des Correu, UTM: 31SDD6192, alt. 400-450 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 23-XI-2012, JCS-1212B.
OBSERVACIONS: Nova localització a Mallorca.
Cortinarius caligatus Malençon
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, Son Amer, UTM: 31SDE9007, alt. 525-575 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 6-XII-2013, JLS 3676. Calvià, finca pública de Galatzó, UTM: 31SDD5484, alt. 200-300 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 21-XI-2010, JCS-1007B.
OBSERVACIONS: Noves localitzacions a Mallorca.
Cortinarius diosmus var. araneosovolvatus Bon & Gaugué
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Campanet, Gabellí Petit-ses Fonts Ufanes, UTM: 31SDE9705, alt. 50150 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 22-XI-2012, JLS 3578, JCS-1201B.
OBSERVACIONS: Les mostres estudiades presentaven els caràcters típics d’aquest tàxon: estípit amb una cortina abundant, blanca i fugaç; bulb arrodonit recobert de vel general abundant, volviforme, blanc i de consistència cotonosa; olor amb dos components (inicialment terrós o de rave, que evoluciona a fruitat però amb matís fort i desagradable) i hàbitat termòfil mediterrani (la varietat tipus és de zones més muntanyoses). No obstant, presentaven espores lleugerament més grans: 9-10,5 x 5,56,5 µm., que les que menciona la bibliografia consultada (G.I.C., 2009).
Aquesta varietat se cita com a nova per a les Illes. És molt probable que totes les citacions prèvies de la varietat tipus a BRANDRUD & BENDIKSEN (1985), AGUASCA & et al. (1992) i SIQUIER & SALOM (2013), corresponguin a aquesta varietat, pròpia d’alzinars però de localitats més termòfiles. També es presenta com a novetat pel catàleg del Monument natural de les Fonts Ufanes.
Cortinarius elatior Fr.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Banyalbufar, s’Erboçar de Banyalbufar-camí des Correu, UTM: 31SDD6192, alt. 400-450 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 23-XI-2012, JLS 3589. OBSERVACIONS: Nova localització a Mallorca.
Cortinarius gallurae D. Antonini, M. Antonini & Consiglio
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Campanet, Gabellí Petit-ses Fonts Ufanes, UTM: 31SDE9705, alt. 50150 m, a un alzinar de Quercus ilex, 21-I-2010, JLS 3077. Ibidem, 22-XI-2012, JLS 3585, Banyalbufar, s’Erboçar de Banyalbufar-camí des Correu, UTM: 31SDD6192, alt. 400-450 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 23XI-2012, JLS 3601.
DESCRIPCIÓ: Píleus de 30 a 50 mm de diàmetre, prest pla amb un umbó central obtús, baix i delimitat, a vegades deprimit en el centre, amb el temps ondulat i amb els marges alçats; cutícula de seca a un xic higròfana, de llisa a fibril·losa, amb restes de vel
Fig 1. Cites prèvies.
Fig 2. Percentatges.
Cortinarius gallurae (JLS 3585).
Cortinarius gallurae (JLS 3601).
fines i blanquinoses, color bru rogenc a bru avellana, més pàl·lid vers als marges i més fosc, tacat de negrós vers al disc, sobretot en temps humit i encara més amb l’edat; làmines un xic separades, amb lamèl·lules intercalades, d’adnates a escotades o emarginades, inicialment crema-ocràcies, groc-ocràcies o ocràcies i més tard ferruginoses per la maduració de les espores, amb aresta blanquinosa; estípit de 5070 x 4-9 mm, cilíndric, però més o menys sinuós, corbat o atenuat vers a la base, que es d’arrodonida a més acuminada, fistulós amb l’edat, de color gris argentat, amb lleus tonalitats liloses que s’intensifiquen amb l’edat, cobert per nombroses fibril·les blanquinoses i brillants, que es taquen de brunenc amb la caiguda de les espores. Carn de blanquinosa fins a brunenca, higròfana, especialment sobre les làmines i còrtex de l’estípit, més brunenca a la medul·la, a vegades un poc bru-rogenca, especialment vers a la base; olor suau, fúngica i sabor suau. Amb presència de KOH el píleus vira de bru a bru rogenc suau, arribant a vegades fins a negrós amb el temps, l’estípit es tenyeix de bru negrós, la carn del píleus es taca de bru a bru rogenca suau i la carn de l’estípit de bru clar a un poc més fosc, fins i tot un poc grisenc.
Espores (7-)8-9 x 5-6 µm; Xm= 8,25 x 5,28; Q= (1,38)1,41-1,6 (1,8), el·lipsoïdals, d’ornamentació mitjana amb berrugues de fins a 0,6-0,8 µm, aïllades però amb tendència a concatenar-se; àpex d’arrodonit a quasi subcitriniforme. Basidis tetraspòrics, de fins a 40 x 10 µm, fibulífers. Pileipel·lis del tipus cutis; epicutis amb hifes de fins a 9 µm de diàmetre; subcutis amb hifes amb pigments intraparietal i incrustant de color bru a ocraci.
OBSERVACIONS: Una espècie molt afí a la que es descriu, que també fructifica als alzinars mediterranis, és Cortinarius subturibulosus Kizlik & Trescol (veure apartat d’observacions d’aquesta espècie al present article): No obstant; C. gallurae presenta carpòfors de mides més grans, especialment un estípit sensiblement més llarg, olor fúngica, aresta blanquinosa, amb nombroses cèl·lules, i un quocient Q esporal de 1,41,7. En canvi, C. subturibulosus és de mides més petites, olor que pot ser aromàtica o perfumada, aresta concolor amb la resta de la làmina, amb cèl·lules aïllades i un quocient Q esporal de 1,6-1,9. A les nostres mostres presentava un suau color lilós amb l’edat, malgrat que en aquesta espècie aquest color sol ser més acusat. Primera citació a les Illes Balears i pel catàleg del Monument natural de les Fonts Ufanes. Cortinarius humolens Brandrud
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Puigpunyent, Son Net UTM 31SDD5886, alt. 350-450 m, a l’alzinar de Quercus ilex amb presència de Pinus halepensis, 14-XII-2013, leg. J. Planas i J.C. Salom, JCS-1261B. Calvià, finca pública de Galatzó, UTM: 31SDD5484, alt. 200-300 m, en un bosc mixt de Quercus ilex i Pinus halepensis, 31-XII-2013, JCS-1267B.
OBSERVACIONS: Els exemplars estudiats presentaven píleus bru-groguencs amb tons olivacis vers els marges, presència de pegats velars blancs sobre la cutícula, bulb marginat blanc tacat de ferruginós, carn al tall blanca, però als marges de l’estípit grogosa pàl·lida, olor subnul·la però com a d’ humitat o de patata (a vegades recorda vagament la d’ Hebeloma edurum o com a farinetes de nadó), sabor nul, reaccions al KOH bru sobre al píleus i rosat a la carn i espores de 9-11 x 5,5-6 µm, d’el·líptiques, a amigdaliformes, subcitriformes en vista lateral, amb freqüència papil·lades, verrucoses, amb berrugues que es disposen densament i formen plaques de fins a 0,7 µm. Primera citació a les Illes Balears.
Cortinarius infractus f. olivellus (M.M. Moser) Nespiak
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Bunyola, Sa Comuna, UTM: 31SDD7695, alt. 550-650 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 21-XI-2012, JCS-1195B .
OBSERVACIONS: Aquest tàxon es diferencia de la forma típica per presentar tons verdosos marcats a la cutícula del píleus; no obstant, sobre ella, la reacció al reactiu de Henry (TL4), també és de color groc viu Aquesta forma és primera citació a les Illes Balears.
Cortinarius murellensis Cors. Gut., Ballarà, Cadiñanos, Palazón & Mahiques MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Bunyola, sa Comuna, UTM: 31SDD7695, alt. 550-650 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 21-XI-2012, JCS-1196B.
OBSERVACIONS: Espècie que es caracteritza per la coloració morada del píleus amb tons verd poma quan els exemplars encara són joves, i abundant vel blanquinós-lilací, una línia que delimita molt bé i separa la coloració de la carn del píleus amb la de l’estípit, i reaccions al KOH de color bru vermellós a la cutícula del píleus i rosat-carni a la carn. Des de la seva descripció a GUTIÉRREZ & et al. (2005), s’ha reportat d’ altres localitats, sempre en alzinars bàsics mediterranis (G.I.C., 2007) (HERMITTE & POUMARAT, 2013) . Pel que diuen FROSLEV & al. (2006: 372) sembla que se’n pot deduir que els micòlegs noruecs T.E. Brandrud i E. Bendiksen varen recollir mostres d’aquesta espècie en els alzinars de Mallorca durant la campanya de l’any 1984, i la tenien catalogada com a C. balearicus (inèd.). Primera citació a les Illes Balears.
Cortinarius safranopes Rob. Henry
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Alaior, Biniaxems, UTM: 31SFE0023, alt. 100-120 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 18-XI-2011, JLS 3484bis.
DESCRIPCIÓ: Píleus de 13-35 mm de diàmetre, inicialment convex, amb l’edat més pla-convex i amb umbó ample; marge inicialment un xic involut, amb el temps, estès i, finalment, més o menys fissurat, excedent i lleugerament revolut i, en temps humit, un xic estriat per transparència de les làmines; cutícula higròfana, no viscosa, llisa, d’un xic tomentosa (lupa) a lleugerament fibril·losa, de color inicialment bru clar, amb tons rogencs en estat humit, sempre més fosc vers al centre, que finalment esdevé de bru rogenc a bru ataronjat; a mida que es deshidrata, es decolora vers els marges, i adquireix tonalitats de grogues-ocràcies; presència de taques brunenques irregularment distribuïdes, excepte en el disc central; presència de petites restes de vel blanquinoses, bastant persistents. Làmines un xic separades, adnato-emarginades i decurrents per un filet sobre de l’estípit, subventrudes i bastant més altes (fins a 4 mm) que la carn del píleus, presència de lamèlul·les intercalades; color inicial crem ocraci, desprès bru safranat, amb l’aresta de concolor a lleugerament més clara; estípit 35-56 x 4-5 mm, un xic elàstic, fistulós amb l’edat i amb la base d’atenuada a subradicant. Cutícula fibril·losa, brunenca, amb restes de vel blanquinoses. Cortina aracnoide, blanca i fugaç, prest color safranat per la caiguda de les espores, freqüentment formant una zona anular sobre l’estípit o vers a la seva base. Carn higròfana sobre les làmines, i a l’àpex de l’umbó central ocràcia, més fosca vers a la base de l’estípit; olor i sabor suaus; amb presència de KOH la cutícula del píleus es taca de carn a violaci, la carn de violaci, amb presència del sulfat de ferro i, també, de la tintura de guaiac, les reaccions sobre la cutícula del píleus i la carn són nul·les. Espores de 8-10 x 5-6 µm; Q= (1,33)1,5-1,66 (1,8); Qm: 1,58, el·lipsoïdals, ocràcies amb aigua, d’ocràcies a lleugerament rogenques amb KOH al 10%, amb berrugues, d’aïllades a més o menys coalescents, més marcades a l’àpex, de fins a 0,8 µm d’alçada; basidis de 35 x 10 µm, tetraspòrics, fibulífers a la base i amb esterigmes de fins a 5µm; cèl·lules d’aresta presents, de fins a 15 x 9 µm, de cilíndriques a claviformes; epicutis del tipus cutis, format per hifes més o menys cilíndriques, amb articles més aviat curts i de fins 18 µm
de diàmetre, amb fibules als septes i presència de pigment intracel·lular i membranar incrustant, que pot formar bandes zebrades.
OBSERVACIONS: Cortinarius safranopes Rob. Henry i Cortinarius subsafranopes Rob. Henry no sempre resulten fàcilment separables, especialment quan, com en aquest cas, algunes característiques macroscòpiques no estan ben definides i, fins i tot, les microscòpiques són semblants, especialment les mides de les espores. No obstant, l’absència de vel abundant sobre el píleus (gairebé només reduït a restes sobre el marge) i, especialment, la reacció violàcia de la carn amb KOH (nul·la en el cas del C. subsafranopes) fa que identifiquem les mostres recol·lectades com a C. safranopes. En referència a l’anterior, cal esmentar que segons l’autor i la bibliografia consultada per a C. safranopes i les nostres mostres, trobem unes mides esporals i un quocient Q diferents, tal com es contempla a la taula nº 1. Si ens fixem en la taula, podrem comprovar que les mesures esporals i el quocient Q de les nostres mostres són quasi coincidents amb ARNOLDS (1993) i estan pròximes a HENRY (1938), totes molt allunyades de que dóna MARCHAND (1983). No obstant, si realitzem la mitja dels Qm dels autors que apareixen a la taula, el resultat és 1,53. Per tant, el quocient Q de les nostres mostres (1,58) seria el més proper. Primera citació a les Illes Balears.
Cortinarius subcotoneus Bidaud
MARTERIAL ESTUDIAT. EIVISSA. Santa Eulària des Riu, Can Miquelet UTM: 31SCD6118, alt. 150-175 m, baix Quercus coccifera, en una garriga amb Pinus halepensis i Juniperus phoenicea, 8-XII-2009, JCS-939B. Ibidem, 6-XII-2010, JCS-1017B. Sant Antoni de Portmany, ses planes d’en Francolí, UTM: 31SCD5820, alt. 100-200 m, baix Quercus coccifera a la garriga amb Pinus halepensis, 7-XII-2010, JCS-1027B.
DESCRIPCIÓ: Els exemplars estudiats varen presentar, macroscòpicament, el píleus vellutat, estípit subbulbós o un poc radicant, làmines inicialment grogues, que esdevenen lleonades amb el temps, cortina groguenca als exemplars joves, carn cremagroguenca, més fosca vers a la base de l’estípit, olor i gust rafanoides i reaccions al KOH rogenca-ataronjada sobre la cutícula del píleus, de rosada a bruna a la carn del píleus, més bru-rogenca a la del bulb i bru-ataronjada a bru-rogenca a la superfície de l’estípit. Pel que fa a la microscòpia, espores de 6,5-8-(8,5) x (5,5)-6- 6,5 (7,2) µm (Xm=7,14 x 6,28 µm; Q=1,13), subglobuloses, d’ornamentació mitjana, amb berrugues aïllades, però algunes coalescents formant petites crestes, apicle petit i paret esporal gruixuda; aresta heterogènia amb basidis de 32-59 x 8-13 µm, tetraspòrics, claviformes, sovint amb constriccions centrals, amb nombrosos queilocistidis de 29-82 x 8-14 µm, intercalats de cilíndrics a més claviformes a amplament claviformes, piriformes, alguns fusiformes i a vegades ramificats (fíbules presents a la base); pileipel·lis del tipus cutis, amb hifes septades i fibulíferes, de 10-15 µm de diàmetre, que evoluciona a una subtricoderma, amb articles terminals de 60-140 x 9-15 µm,
Autor
Mesures Qm
Arnolds 8-10,5 x 5-6,5 µm 1,61
Atlas Cortinaires(9,5)10-11 x 5,5-6,5 µm1,75
Rob. Henry 8,8-9 x 6,5 µm 1,37
Marchand 7,5-8,75 x 5,6-6,5 µm 1,36
Salom et al. 8-10 x 5-6 µm 1,58
Taula núm. 1
cilíndrics i amb l’àpex d’arrodonit a més acuminat, en algun cas mucronat; pigment present, intracel·lular, vacuolar o membranar incrustant, de color groc ocraci, capes basals menys pigmentades, amb articles curts i gruixuts de fins a 30 µm de diàmetre.
OBSERVACIONS: Aquesta espècie es diferencia del veritable C. cotoneus Fr. per fructificar a l’àrea mediterrània, en sòls bàsics, presentar espores un xic més petites, més subglobuloses i d’ornamentació menys marcada, reaccions diferents al KOH, coloracions diferents del vel i mida més petita dels carpòfors. Les nostres mostres coincidien significativament amb la descripció d’aquesta espècie quan viu sota Quercus spp. (BIDAUD & al., 2007), ja que els exemplars que fructifiquen en presència de Cistus spp. són de mida més petita i presenten espores també més petites i menys globoses (BIDAUD & al., 2007, MAHIQUES et al., 2013). Primera citació a les Illes Balears.
Cortinarius subturibulosus var. subturibulosus Kizlik & Trescol
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Calvià, finca pública de Galatzó, UTM: 31SDD5484, alt. 200-300 m, en un bosc mixt de Quercus ilex i Pinus halepensis, amb presència de Cistus monspeliensis i Pistacia lentiscus , 24-XII-2013, JCS-1266B.
OBSERVACIONS: Els exemplars recol·lectats presentaren els caràcters macroscòpics següents: píleus higròfan, de coloració variable, de bruna a brunaxocolata o bruna-rogenca, que es tacava de negrós en envellir, i presència de restes de vel fibril·loses blanquinoses; làmines inicialment grisenques; estípits un poc més gruixuts a la base, sense formar bulb i amb restes de miceli blanques, recoberts de fibril·les argentades, disperses vers la base, i presència de tons rosats o lilacins vers l’àpex, que amb l’edat, viraven a bruns o vinosos; carn rogenca en exemplars humits (més vinosa a l’estípit); per assecament, aquesta coloració es conserva només al còrtex de l’estípit ; olor gairebé nul·la en alguns exemplars, en altres inicialment fúngica però molt prest aromàtica i perfumada; en presència de KOH, la cutícula del píleus i la carn es taquen de bru inicialment virant paulatinament a més fosc. Pel que fa als caràcters microscòpics, presenten espores de 8,5-10 x 5-6,2 µm, el·líptiques, subpruniformes, força ornamentades, sobretot a la base, amb berrugues coalescents que es destaquen sobre el contorn esporal, tot donant-li un aspecte denticulat; aresta laminar fèrtil, amb basidis de cilíndrics a claviformes, tetraspòrics, mesclats amb cèl·lules de claviformes a esferopedunculades de 7-9 µm d’amplada; pileipel·lis del tipus cutis, amb una capa epicuticular amb elements de 10-15 µm de diàmetre i un subcutis d’hifes més gruixudes (20-30 µm); presència de pigment parietal incrustant ocraci-bru que es disposa en forma de plaques; fíbules presents a tot el basidioma. Vegeu les diferències amb el C. gallurae D. Antonini, M. Antonini & Consiglio a l’apartat corresponent del present article. Primera citació a les Illes Balears.
Cortinarius variiformis Malençon
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Puigpunyent, Son Net UTM: 31SDD5886, alt. 350-450 m, semihipogeu baix Cistus monspeliensis i Ampelodesmos mauretanica, en un bosc mixt de Quercus ilex i Pinus halepensis, 14-XII-2013, leg. J. Planas i J.C. Salom, JCS-1260B.
OBSERVACIONS: Es va recol·lectar tan sols un exemplar, que presentava les làmines força lilacines, tres bandes de vel evidents, de color ocraci-groguenc des de la cortina fins a la base de l’estípit, i carn groguenca al tall, amb tons marcats lilacins a l’àpex de l’estípit. Nova localització a Mallorca.
Cortinarius viridocaeruleus Chevassut & Rob. Henry
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, Binifaldó UTM: 31SDE9210, alt. 400-500 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 27-X-2012, JCS-1171B. Banyalbufar, s’Erboçar de Banyalbufar-camí des Correu, UTM: 31SDD6192, alt. 400-450 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 23-XI-2012, JCS-1211B.
OBSERVACIONS: Als alzinars de Mallorca, sempre l’hem recol·lectat aïllat (màxim 2 exemplars). Els exemplars estudiats tenien el píleus higròfan, amb tons verdososolivacis, de pàl·lids a més foscos, reflexes lilacins a l’àpex de l’estípit, làmines amb l’aresta blau-lilací persistent, carn de l’estípit groguenca, olor agradable de melmelada (recorda a la de pruna) o de mel, sabor suau i reaccions al KOH bru-rogenc intens sobre la cutícula del píleus, de subnul·la a bru-rovell a la carn del píleus i bruna a la de l’ estípit (bulb i àpex) i també a la cutícula. Pel que fa a les característiques microscòpiques, té espores de (8,5)-9-12 x 5,2-6 -(6.5) µm (Xm =10,46 x 5,56 µm; Q=1,88), però algunes poden ser enormes (de fins a 15 µm), d’amigdaliformes a subcitriformes, amb papil·la més o menys estirada (de fins a 2 µm), ornamentades, amb berrugues de mida mitjana, quasi no coalescents, distribuïdes uniformement i que sobresurten molt poc del contorn esporal i absents a la papil·la distal; basidis tetraspòrics; aresta laminar densament recoberta per queilocistidis, majoritàriament de claviformes a amplament claviformes i alguns cilíndrico-claviformes i ventricosofusiformes. Només es coneix una citació d’aquesta espècie dels alzinars de Mallorca com “C. viridocoeruleus” a BRANDRUD & BENDIKSEN (1985). Noves localitzacions a Mallorca.
Cortinarius humolens (JCS 1261B).
Cortinarius subturibulosus var. subturibulosus (JCS 1266B).
Cortinarius viridocaeruleus (JCS 1211B).
AGRAÏMENTS.
A tots el components del grup F.M.C.B. per l’ajut en la recollida de mostres i el seu suport a les diferents campanyes, especialment Fernando Esteve-Raventós per les seves indicacions, sempre oportunes, i continuades lliçons de micologia. A Florian Orfila i Quim Lorente, de Menorca, per l’ ajut durant les campanyes fetes a l’illa. A A. Bidaud per enviar-nos una descripció acurada de Cortinarius subsafranopes. I, finalment agrair a tot el grup del GIC i, especialment a J. Ballarà, els valuosos comentaris i les sempre constructives aportacions al coneixement d’aquest complicat gènere.
RELACIÓ PRÈVIA DELS TÀXONS DEL GÈNERE CORTINARIUS A LES DIFERENTS ILLES.
Cortinarius quercilicis (Chevassut & Rob. Henry) Rob. Henry
Cortinarius rickenianus Maire
Cortinarius rioussetorum Bidaud, Moënne-Locc. & Remaux. La mostra JCS-770B, identificada com a aquesta espècie a SIQUIER & SALOM (2011:35), se li han realitzat proves de biologia molecular. El resultat obtingut demostra que és propera als C. violaceipes Bidaud & Consiglio i C. haasii (M.M. Moser) M.M. Moser; no obstant, no correspon a cap FASTA de la secció Calochroi, actualment seqüenciades i publicades al Genbank.
Cortinarius rogens (Pers.) Fr.
Cortinarius salor Fr.
Cortinarius sodagnitus Rob Henry. Tenim dubtes envers la classificació d’aquesta espècie, senyalades a SIQUIER & SALOM (2013).
Cortinarius strenuipes Rob Henry
Cortinarius subferrugineus (Batsch) Fr.
Cortinarius subfulgens P.D. Orton
Cortinarius suillus Fr. ss. Lange
Cortinarius torvus (Fr.) Fr.
Cortinarius trivialis J.E. Lange
Cortinarius turbinatus (Bull.) Fr.
Cortinarius turgidus Fr.
Cortinarius variiformis Malençon
Cortinarius viridocaeruleus Chevassut & Rob. Henry
Cortinarius vitellinopes Secr. ex Gillet
Cortinarius xantho-ochraceus P.D. Orton
MENORCA:
Cortinarius caligatus Malençon
Cortinarius calochrous (Pers.) Gray var. calochrous
Cortinarius calochrous var. parvus (Rob Henry) Brandrud
Cortinarius cinnamomeus (L.) Fr.
Cortinarius elatior Fr.
Cortinarius infractus (Pers.) Fr.
Cortinarius purpurascens Fr.
Cortinarius rufoolivaceus (Pers.) Fr.
Cortinarius salor Fr.
Cortinarius subsertipes Romagn.
Cortinarius suillus Fr. ss. Lange
Cortinarius trivialis J.E. Lange
EIVISSA:
Cortinarius aurilicis Chevassut & Trescol
Cortinarius caligatus Malençon
Cortinarius calochrous (Pers.) Gray var. calochrous
Cortinarius calochrous var. caroli (Velen.) Nezdojm.
Cortinarius cinnereobrunneolus Chevassut & Rob. Henry
Cortinarius infractus (Pers.) Fr.
Cortinarius sodagnitus Rob Henry. Tenim dubtes envers la classificació d’aquesta espècie, senyalades a SIQUIER & SALOM (2013).
Cortinarius variiformis Malençon
BIBLIOGRAFIA
AGUASCA, M, LLISTOSELLA, J., SIQUIER, J.L. & CONSTANTINO, C. (1992). Contribució a la flora dels Macromicets de l’illa de Mallorca. Fol. Bot. Misc., 8: 5-43.
ARNOLDS, E. (1993). Morphologisch-anatomische und chemische Untersuchungen an der Untergattung Telamonia. IHW-Verlag. Regensburg.
BARCELÓ I COMBIS, F. (1979-1881). Flora de las Islas Baleares. P.J. Gelabert ed. Palma de Mallorca.
BIDAUD, A., ORTEGA, A. & VILA, J. (2007). Tres Cortinarius, seccion Leprocybe, del área mediterránea de la Península Ibérica. Micol. e Veget. Medit., 22(1):41-49.
BRANDRUD, T.E. & BENDIKSEN, E. (1985). The Cortinarius flora of Q ilex forests at Mallorca (Spain). Agarica 6 (12): 90-103.
CONSTANTINO, C. & SIQUIER, J.L. (1987). Aportación de nuevas especies a la flora micològica de la isla de Mallorca. I y II. Boll. Soc. Hist. Balears 31: 93-103.
CONSTANTINO, C. & SIQUIER, J.L. (1996, 2008, 2011). Els Bolets de les Balears, volum 1, Ed. Micobalear, C.B. Sóller. 479 pp.
CONSTANTINO, C., CONSTANTINO, C. & SIQUIER, J.L. (2001). Revisió bibliogràfica del gènere Cortinarius a les Illes Balears. Butll Soc Micol Valenciana 6: 119-128.
ESCANDELL, T. & ESCANDELL, J. (1999). Bolets de Menorca. Ed. T. Escandell. 135 pp.
GRUPO IBERO-INSULAR DE CORTINARIOLOGOS (G.I.C.) (2007). Cortinarius ibero-insulares 1. Fungi Non Delineati, pars XLI-XLII. Ed. Candusso. 272 pp
GRUPO IBERO-INSULAR DE CORTINARIOLOGOS (G.I.C.) (2009). Cortinarius ibero-insulares 2. Fungi Non Delineati, pars XLVIII-XLIX. Ed. Candusso. 248 pp
GRUPO IBERO-INSULAR DE CORTINARIOLOGOS (G.I.C.) (2011). Cortinarius ibero-insulares 3. Fungi Non Delineati, pars LVIII-LIX. Ed. Candusso. 236 pp.
FRØSLEV, T.G., BRANDRUD, T.E. & JEPPESEN, T.S. ( 2006). New species and combinations in Cortinarius subgenus Phlegmacium section Calochroi Mycotaxon 97: 367-377.
GUTIÉRREZ, C., BALLARÀ, J., CADIÑANOS, J.A., PALAZÓN, F. & MAHIQUES, R. (2005). Cortinarius murellensis nova espècie de Phlegmacium recol·lectada en el transcurs de les XXXIII J.E.C. de Morella del 2005. Butll. Soc. Micol. Valenciana 10: 159-160.
HERMITTE, J.C. & POUMARAT, S. (2013). Champignons rencontres sous chêne vert (2): Cortinarius murellensis, C. psittacinus et Hebeloma quercetorum. Bull. FAMM 44: 33-36.
HENRY, R. (1938): Étude de quelques Telamonias. Bull. Soc. Mycol. France 54(2): 89-110.
LLISTOSELLA, J. & AGUASCA, M. (1990). Macromicets de l’illa de Menorca. II. Butll. Soc. Catalana Micol., 13: 17-32.
MAHIQUES, R., MATEOS, A., REYES, J. de D., BALLARÀ, J., PÉREZ, A., CALZADA, A. & CALA, L. (2013). Algunos cortinarius de Sierra Mágina y Despeñaperros (Jaén). I. Lactarius 22: 7 – 49.
MALENÇON, G. & BERTAULT, R. (1972). Champignons de la Péninsule Ibérique. IV. Acta Phytotax. Barcinon., 11: 1-64.
MARCHAND, A. (1983). Champignons du Nord et du Midi, 8. Ed. Soc. Mycol. des Pyrénées Méditerranéennes. Perpignan. 278 pp.
MATEO-ÁLVAREZ, B. (2004). Adiciones al catalogo de Pezizales y Agaricales de Menorca. I. Bol. Soc. Micol. Madrid 28: 405-408.
MIR, G. & MELIS, J.L. (2008). Aportació al coneixement micològiques de les Illes Balears. Menorca. I. Rev. Catalana Micol., 30: 79-92.
OLÉO I QUADRADO, R. (1859). Catálogo por familias de las plantes recogidas en la isla de Menorca. El Droguero Farmaceútico, X: 89-102. Valladolid.
; 2015.
PÉREZ-DE-GREGORIO. M.A. (1995a). Aportació al coneixement dels Macromicets de l’illa de Mallorca. II. Rev. Catalana Micol., 18: 9-18.
PÉREZ-DE-GREGORIO. M.A. & VIDAL, J.M. (1994a). Aportació al coneixement dels macromicets de l’illa de Mallorca, I. Butll. Soc. Catalana Micol., 16-17: 145-162.
ROLLAND, L. (1904). Champignons des Îles Baléares récoltés principalment dans la région montagneuse de Sóller. Bull. Soc. Mycol. de France, Tome XX: 191-210. Paris.
SALOM, J.C. & SIQUIER, J.L. (2010). Guia de bolets d’alzinar. Monument Natural de les Fonts Ufanes. Ed. Espais de Natura Balear ( Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat del Govern de les Illes Balears). 172 pp.
SCHILLING, A. (1987). Beitrag zur Pilzflora Mallorcas. 106 pág. Trabajo de examen. Biblioteca Universidad de Bremen (inéd.).
SIQUIER, J.L. & CONSTANTINO, C. (1982). Aportación de nuevas especies a la flora micològica de la isla de Mallorca. Butll. Soc. Hist. Nat. Balears. Tomo XXVI: 157-167.
SIQUIER, J.L. & CONSTANTINO, C. (2008). Els bolets de les Balears, volum 2. Ed. Micobalear, C.B. Sóller. 407 pp.
SIQUIER, J.L. & SALOM, J.C. (2003). Contribució al coneixement micològic de les Illes Balears. XI. Rev. Catalana Micol., 25: 1-13.
SIQUIER, J.L. & SALOM, J.C. (2008). Contribució al coneixement micològic de les Illes Balears. XVI. Rev. Catalana Micol., 30: 13-25.
SIQUIER, J.L. & SALOM, J.C. (2010). Contribución al conocimiento micológico de las Islas Baleares (España). Bol. Soc. Micol. Madrid 34: 213-222.
SIQUIER, J.L. & SALOM, J.C. (2011). Contribució al coneixement micològic de les Illes Balears (Espanya). XVIII. Rev. Catalana Micol., 33: 31-45.
SIQUIER, J.L. & SALOM, J.C. (2013). Catálogo de Hongos y Mixomicetos de las Islas Baleares. Ed. Micobalear, C.B. Sóller. 529 pp.
SIQUIER, J.L., SALOM, J.C. & GALLI, R. (2005). Contribución al conocimiento micológico de las Islas Baleares (España). XII. Bol. Soc. Micol. Madrid 29: 67-71.
SIQUIER, J.L., SALOM, J.C. & CONSTANTINO, C. (2012). Aportació al coneixement micològiques de les Illes Balears (Espanya). Rev. Catalana Micol., 34: 61-80.
SIQUIER, J.C., SALOM, J.C., ESPINOSA, J. & SERRA, A. (2011). Notes corològiques sobre la flora micològica d’Eivissa (Illes Balears). III. Rev. Catalana Micol., 33: 51-87.
SIQUIER, J.L., SALOM, J.C., VERICAD, M., ESPINOSA, J. & SERRA A. (2006). Notas corológicas sobre la flora micològica de Ibiza (Islas Baleares, España). Bol. Soc. Micol. Madrid 30: 281-290.
CHROMOSERA VIOLA (J. GEESINK & BAS)
VIZZINI
& ERCOLE 2012, UNA ESPECTACULAR ESPECIE LOCALIZADA EN CATALUÑA
ABSTRACT. Chromosera viola (J. Geesink & Bas) Vizzini & Ercole 2012. An interesting taxon of Hygrophoraceae found in Catalonia is described, commented and illustrated. Key words: Basidiomycetes, Hygrophoraceae, Chromosera, Catalonia, Spain
RESUMEN. Chromosera viola (J. Geesink & Bas) Vizzini & Ercole 2012. Un interesante taxón de Hygrophoraceae hallado en Cataluña, se describe, comenta e ilustra.
RESUM. Chromosera viola (J. Geesink & Bas) Vizzini & Ercole 2012. Un interessant taxón dels Hygrophoraceae trobat a Catalunya, es descriu, comenta e il.lustra
INTRODUCCIÓN
Durante los meses de invierno, huyendo del frío más intenso de la media y alta montaña, y aprovechando la gran riqueza y variedad geográfica de nuestro país, inspeccionamos diversos lugares cercanos a la costa mediterránea. En uno de ellos, Blanes, y durante las tres semanas seguidas que visitamos la zona, encontramos ininterrumpidamente varias localizaciones, con colonias de hasta 50 ejemplares, de esta bella, espectacular y poco citada especie.
MATERIAL Y MÉTODO
Los ejemplares han sido fotografiados in-situ con una cámara digital compacta Canon G-12. El estudio microscópico se realizó a partir de material fresco, con un microscopio Optika B-353-PL. Las fotografías microscópicas se realizaron con una cámara Optikam/B5 acoplada al microscopio y para las preparaciones se han utilizado agua, rojo congo y reactivo de Melzer. El material de exsiccatum está depositado en el herbario personal de los dos autores (LSS y SGS).
DESCRIPCIÓN
Vistoso carpóforo con aspecto onfalinoide de diferentes tonalidades que van desde violeta a rosado. Frágil y quebradizo al contacto. Píleo de hasta 28 mm de diámetro, plano convexo al inicio, plano y con el centro ligeramente deprimido en los ejemplares maduros; margen incurvado, irregular, a menudo festonado y estriado por transparencia hasta 4/5 del radio del sombrero en tiempo húmedo. Color rosado a violeta, más oscuro en su zona central adquiriendo tonos más pálidos (e incluso tonos parduzcos) con el paso del tiempo en zonas degradadas. Superficie tersa, lisa con el centro finamente rugoso, ligeramente viscosa y brillante. Cutícula muy fina e higrofana.
Chromosera viola. Foto L. Sánchez
Chromosera viola. Foto L. Sánchez.
Láminas con lamélulas intercaladas, muy decurrentes y espaciadas, ocasionalmente anastomosadas hacía el margen y del mismo color que el píleo. Estípite de 25 a 60 mm de altura por 3 a 6 mm de diámetro, centrado respecto al sombrero, cilíndrico o levemente claviforme, ligeramente fibroso, suavemente curvado hacia su inicio y de la misma tonalidad que el píleo. Carne muy escasa, inmutable, quebradiza y de la misma tonalidad que todo el carpóforo, de olor ligeramente dulzón y sin sabor apreciable. Esporas de ovoides a elípticas, lisas, no amiloides, de 7,55 - 8,90 x 5,15 – 6,95 µm (ME= 8,30 x 5,80 µm), Q= 1,20 – 1,60 (QM= 1,45), (N=100). Basidios tetraspóricos (rara vez alguno bispórico) cilíndrico/claviformes, esbeltos, de 35-50 x 7-9 µm. Cistidios no observados. Trama laminar irregular y trama pileica subregular. Fíbulas presentes por todo el carpóforo.
HÁBITAT
La zona que comprende nuestras recolectas (unas 2 hectáreas) se asienta sobre un suelo compuesto por rocas plutónicas ácidas, concretamente leucogranitos de grano medio, en el que existe una comunidad vegetal formada por especies mediterráneas con querencias mayoritariamente acidófilas como Quercus ilex subsp.ballota, Quercus suber, Pinus pinaster, Pinus pinea, y arbustos como Ulex parviflorus, Rosmarinus officinalis, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis, Lavandula stoechas subsp.stoechas, Calluna vulgaris, Arbutus unedo, Calicotome spinosa y Viburnum tinus. Los ejemplares aparecían gregariamente (en grupos de hasta 20 individuos) en zonas abiertas, saliendo directamente de una tierra arenosa y en ocasiones cubierta por musgo.
MATERIAL ESTUDIADO. Blanes (La Selva) Girona, 18-01-2014, leg L. Sánchez, S. Gibert & JL Martín, det L. Sánchez & S. Gibert, LSS20140118-1, SGS20140118-2. - Blanes (La Selva) Girona, 25-01-2014, leg et det S. Gibert & L. Sánchez, LSS20140121-5. - Blanes (La Selva) Girona, 01-02-2014, leg L. Sánchez, S. Gibert & JL Martín, det L. Sánchez, S. Gibert, SGS20140201-1.
Chromosera viola (esporas). Foto L. Sánchez.
COMENTARIOS
Por su aspecto general, y sobre todo por su coloración, su identificación no ofrece ninguna duda respecto al resto de especies de su mismo género. Macroscópicamente nuestros ejemplares son de dimensiones claramente superiores a las descritas en la literatura; GEESINK & BAS (1985) hablan de un píleo de 4-7 mm de diámetro y estípite de 7-9 mm de altura por 0,8-1,1 mm, RUBIO (2012) habla de píleo de hasta 10 mm y estípite de hasta 12 mm de altura por 4 mm de diámetro, mientras en nuestras recolectas los ejemplares estudiados duplican, e incluso triplican estas cifras, con píleos de hasta 28 mm de diámetro y estípites de 25-50 mm de altura por 3-6 mm de diámetro. Quizás estas diferencias sean debidas al gran número de ejemplares localizados en nuestras recolectas y a las tres semanas de duración de su floración, que nos permitió estudiarlos en todos sus estadios. Respecto al hábitat, MOREAU & COURTECUISSE (2013) indican que las especies englobadas dentro del género Chromosera Readhead, Ammirati & Norwell crecen sobre humus o madera podrida excepto Chromosera viola, que crece directamente de la tierra. Esta consideración coincide plenamente con nuestras recolectas, donde los ejemplares crecían directamente sobre el terreno arenoso o entre el musgo. La taxonomía de esta bonita especie ha pasado por diferentes géneros y nunca se ha acabado de consolidar. Inicialmente fue considera una especie del género Omphalina Quél., posteriormente GESSINK & BASS (1985) la incluyen dentro del género Hygrocybe (Fr.) P. Kumm. BON (1989) como Cuphophyllus (Donk) Bon y VIZZINI & ERCOLE (2012) después de análisis filogénicos, basados en secuencias de ADN, la han recombinado finalmente al género Chromosera, donde hasta ese momento solo constaba una especie, Chromosera cyanophylla (Fries) Redhead, Ammirati & Norvell (READHEAD et al., 2011). Actualmente el género lo componen 5 taxones: Chromosera cyanophylla, Chromosera viola, Chromosera citrinopallida (A.H.SM. & Hesler) Vizzini & Ercole, Chromosera lilacina (C. Laest.) Vizzini & Ercole, y Chromosera xantochroa (P.D. Orton) Vizzini & Ercole
Que tengamos constancia esta sería la primera cita para Cataluña y la segunda de España, después de la publicada por RUBIO (2012) en Asturias.
AGRADECIMIENTOS
A Luis Rubio Casas por la revisión del texto y consejos de publicación. A JJ Wuilbaut por la aportación de bibliografía. A José Luis Martín, compañero de salidas. A Gerard López por información de zona.
BIBLIOGRAFIA
BON, M. (1989) Documents mycologiques 19 (76): 73
GEESINK, J. & BAS (1985) Persoonia 12 (4): 478
MOREAU, P.A. & R. COURTECUISSE (2013) Documents mycologiques 35: 350-364
VIZZINI, A & ERCOLE (2012) Considerazioni sul genere Hygrocybe s.l. Micologia e Vegetazione Mediterranea, 26: 91106
RUBIO DOMINGUEZ, E. (2012). Hygrocybe viola J Geesink & Bass. asturnatura.com. Num. 387: REDHEAD, S.A.; AMMIRATI, J.F.; NORVELL, L.L.; VIZZINI, A.; CONTU,M. (2011) Validation of combinations with basionyms published by Fries in 1861. Mycotaxon. 118: 455-458
CONTRIBUCIÓ A L’ESTUDI DELS FONGS DE SANT JOAN DE L’ERM I LA VALL DE SANTA MAGDALENA (IV).
J. MONTÓN 1 I J. LLISTOSELLA 2
1.- Prat de la Riba, 40, 7è, 3a, E-25008 Lleida. E-mail: joanmonton@orange.es
2.- Institut de Recerca de Biodiversitat (IRBIO). Grup de Micologia. Departament de Biologia Vegetal. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 645. E-08028-Barcelona. E-mail: jllistosella@ub.edu
RESUM. Contribució a l’estudi dels fongs de Sant Joan de l’Erm i la Vall de Santa Magdalena IV. En aquesta zona dels Pirineus, a les comarques del nord de Lleida (Alt UrgellPallars Sobirà), els autors han identitificat 28 espècies de fongs (1 Mixomicet, 5 Ascomicets, 2 Pucciniomcets, 1 Exobasidiomicets i 19 Basidiomicets). Són destacables les espècies següents: Durandiella gallica M. Morelet, Therrya fuckelii (Rehm) Kujala. De totes les espècies es conserven fotografies en color i material d’herbari.
ABSTRACT. Contribution to the fungal study of the Sant Joan de l’Erm and the Santa Magdalena valley IV. In the mentioned area, in the north of catalan Pirineus, between Alt Urgell and Pallars Sobirà region, the autors have found and identified 28 species of fungi (1 Myxomycete, 5 Ascomycetes, 2 Pucciniomycetes, 1 Exobasidiomycetes and 19 Basidiomycetes). Some species are highlighted: Durandiella gallica M. Morelet, Therrya fuckelii (Rehm) Kujala From each species identified, color pictures has been taken and dry material has been kept. Key words: Fungi, Myxomycete, Ascomycete, Basidiomycete, chorology, Lleida, Catalonia, Spain.
RESUMEN. Contribución al estudio de los hongos de Sant Joan de l’Erm y el valle de Santa Magdalena IV. En esta zona de los Pirineos, situada en las comarcas del norte de la provincia de Lleida (Alt Urgell-Pallars Sobirà), los autores han identificado 28 especies de hongos, (1 Mixomicete, 5 Ascomicetes, 2 Pucciniomicetes, 1 Exobasidiomicetes y 19 Basidiomicetes). Destacamos las especies siguientes: Durandiella gallica M. Morelet, Therrya fuckelii (Rehm) Kujala. De todas las especies se conservan fotografías en color y material de herbario.
INTRODUCCIÓ
La zona objecte d’aquest estudi, en el centre del qual hi ha el Refugi de la Basseta o de Sant Joan de l’Erm Nou, és un territori a cavall entre les comarques de l’Alt Urgell i del Pallars Sobirà, als Pirineus de Lleida, a tocar del Principat d’Andorra. Està drenat pel riu de Santa Magdalena, de direcció E-W, i l’envolten petits nuclis rurals, quasi deshabitats, i les estacions d’esquí de Sant Joan de l’Erm i de Portainé. Una part de la zona està inclosa en el recentment creat Parc Natural de l’Alt Pirineu. L’altitud de l’àrea estudiada oscil·la entre els 650 m i els 2700 m aproximadament. El sòl és àcid en la major part de la zona. La vegetació, molt variada i estratificada, forma diversos hàbitats boscosos com ara: boscos de ribera, de pi roig (Pinus sylvestris), d’avets (Abies alba), de pi negre (Pinus mugo), d’alzines (Quercus ilex), roures (Quercus petraea i Q. humilis), de bedolls (Betula pendula), i també prats de pastura i prats alpins. Pel que fa a la climatologia, presenta un període hivernal llarg, amb cobertura nival de 2 a 5 mesos de durada, i un període subàrid de 2 mesos al juliol i l’agost.
Catalana de Micologia, vol. 36: 33-40; 2015.
Durandiella gallica M. Morelet
Espores de Durandiella gallica M. Morelet, muntades en melzer.
Therrya fuckelii (Rehm) Kujala.
Espora de Therrya fuckelii (Rehm) Kujala, muntada en melzer.
EL COMPONENT FÚNGIC
En aquest treball presentem un llistat de material recollit durant els darrers anys, en diferents dates i de manera no regular, que complementa els altres treballs publicats de la zona (MONTÓN i CORTÉS, 2006 i 2008; MONTÓN i SANCHEZ-FORTÚN, 2012), en el que es publicava en cada un, un llistat de 100 espècies. En aquesta quarta part publiquem 29 espècies més, totes recolzades per material d’herbari. Les espècies estan ordenades per classes i, dins d’aquestes, per ordre alfabètic. Per a cadascuna, indiquem la data de recol·lecció, les observacions pròpies referides a l’hàbitat i a l’abundància, i el número d’herbari. De totes les espècies, en tenim material d’herbari, conservat a l’Herbarium Ilerdensis secció Fungi (en endavant HI) de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida), o en l’herbari particular dels autors i almenys una fotografia. Els recol·lectors som els autors d’aquest treball. A l’hora d’actualitzar la nomenclatura i autors dels tàxons, hem seguit l’Index Fungorum de CABI Bioscience Databases (www.indexfungorum.org), consulta última el 1-01-2014.
ESPÈCIES ESTUDIADES
CLASSE MIXOMICETS
Tubifera ferruginosa (Batsch) J.F. Gmel.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, sobre fusta de pi roig (Pinus sylvestris), 10-10-1998, prop del refugi de La Basseta. JJMM 272.
CLASSE ASCOMICETS
Durandiella gallica M. Morelet
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), prop de La Culla, UTM 31T 0359/4697, sobre branques d’avet (Abies alba), 17-06-2013 i 21-09-2013, JJMM 2148D. Poc comú però molt abundant allí on fructifica.
DESCRIPCIÓ: Ascomes que mesuren 1-2 mm de diàmetre, format per un nombre variable de peritecis (5-15) fasciculats, comprimits lateralment, irregularment cupuliformes, papil·lformes o aplanats, de color negre i llisos. Mesuren 0,2-0,3 mm cadascun. La carn és gelatinosa i tenaç. Fructifiquen en colònies, omplint rames senceres d'Abies alba, mig mortes, caigudes o encara unides a l’arbre, de forma erumpent, trencant l'escorça, els marges de la qual resten adherits a la cara externa de l'ascoma, (vegeu les fotos 1-2). Les espores són cilíndriques vermiculars, tenen 0-5 septes, amb gútules, i mesuren de 30-60 x 2-4 µm; iode positiu. Quan presenten conidis, aquests tenen forma de bumerang, mesuren 50-70 µm i tenen 3 septes (vegeu foto 3).
Ascs octospòrics, cilíndrico-claviformes, que mesuren 90-120 x 10-15 µm. Paràfisis de cilíndriques a claviformes, més llargues que els ascs. Les mides d’ascs i espores s’han obtingut a partir de material fresc.
Gyromitra longipes Harmaja
MATERIAL ESTUDIAT: Barranc de La Pega (Pallars Sobirà), UTM 31T 0355/4700, sobre el sòl vora de pista forestal en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 22-06-2010, JJMM 870D. Poc comú, i quan apareix, ho fa en baix nombre.
Mollissia cinerea (Batsch) P. Karst.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, sobre fusta morta descomposta, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 03-10-2010, JJMM 1451D. Therrya fuckelii (Rehm) Kujala
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Andreu, carretera direcció Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM: 03602/46958, sobre una branca de pi roig (Pinus sylvestris) caiguda al terra, 18-05-2013, JJMM 2070D. Rar.
DESCRIPCIÓ:Fructificacions gregàries però no juntes, que mesuren 1-2 cm de diàmetre, primer immerses a la fusta i després erumpents, trencant l'escorça amb 3 o 4 lacínies, que deixen veure l'himeni de color negrós, arrodonit o aplanat irregularment, fins i tot deprimit, (vegeu les fotos 4-5).
Els ascs mesuren 120-150 x 13-15 µm, són claviformes o cilíndrics i contenen 4 espores. Melzer negatiu. Les ascòspores són quasi tant llargues com l'asc, cilíndricofusiformes , gutulades, corbades, amb 7-11 septes i dos apicles als extrems. Mesuren 75-100 x 2-4 µm, i els apicles entre 12-16 µm, (vegeu fotos 6-8). Les mides d’ascs i espores s’han obtingut a partir de material fresc.
Es tracta d’una espècie propera a Therrya pini (Alb. & Schwein.) Höhn., que té els ascs de 8 espores, més petites, de 50-80 x 3-4 µm i amb només 3-6 septes, però sobretot sense els apicles filiformes als seus extrems.
Xylaria hypoxylon (L.) Grev.
MATERIAL ESTUDIAT: Montenartró-barranc dels Caners, (Pallars Sobirà), UTM 0354/4702, sobre fusta morta de pi roig (Pinus sylvestris), 10-05-2003. Comú i abundant allí on fructifica.
CLASSE PUCCINIOMICETS
Puccinia buxi Sowerby
MATRIAL ESTUDIAT: Sant Andreu, carretera direcció Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell). UTM 03602/46958 ; sobre fulles de boix (Buxus sempervirens), 20-05-2013. JJMM 2074D. Comú.
MATRIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 359 4697, sobre branques, fulles, pecíols o nervis vius de gavarnera (Rosa canina), 17-06-2013, JJMM 2078D.
CLASSE EXOBASIDIOMICETS
Exobasidium rhododendri (Fuckel) C.E. Cramer
MATRIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 359 4697, sobre branques vives de nerets (Rhododendron ferrugineum ) , 21-09-2013, JJMM 2139D.
CLASSE BASIDIOMICETS
Boletus (Xerocomus) badius (Fr.) Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: Planell de la Llosa, prop del Pic de l’Orri (Alt Urgell), UTM 0355/4697, a 2100 m, en bosc de pi negre (Pinus uncinata), 21-09-2013, JJMM 2137D. Poc comú en la zona d’estudi.
Cantharellus friesii Quél.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0359/4697, en bosc d’avets (Abies alba), 26-08-2002. Poc comú.
Craterellus lutescens (Fr.) Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris) i de pi negre (Pinus uncinata). També a Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà) UTM 0356/4701, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris) el 02-10-1994.
Chroogomphus rutilus (Schaeff.) O.K. Mill.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 14-09-2003, i Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0359/4697,en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 26/09/2009
Coltricia perennis (L.) Murrill.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 23-09-1995
Fomes
fomentarius (L.) Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, Sobre tronc de xop (Populus nigra) prop de la font de la Baseta 24-10-2013, JJMM 2171D.
Ganoderma applanatum (Pers.) Pat.
MATERIAL ESTUDIAT Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0356/4701, en bosc de bedoll (Betula pendula) el 26-08-2002.
Hebeloma mesophaeum (Pers.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris) amb avets (Abies alba), 30-09-2012, JJMM 1960D.
Hygrophorus piceae Kühner
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 29-09-2005
Hymenochaete cinnamomea (Pers.) Bres.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 06-05-2014, JJMM 2203D.
Espora de Therrya fuckelii (Rehm) Kujala. muntada en fluxina
Lactarius chrysorrheus Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0356/4701, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris) amb bedolls i roures, 23-09-2005, JJMM 1444D. Poc comú i poc abundant en aquest hàbitat, on predomina L. torminosus per la presència de bedolls.
Lactarius intermedius (Krombh.) Berk. & Broome
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en avetosa, 11-08-2010, i a Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0356/4701, en bosc d’avets (Abies alba) i bedolls (Betula pendula), 20-09-1997, JJMM 1199D. Comú i abundant, però confós sovint amb L. scrobiculatus.
Lactarius pyrogalus (Bull.) Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: Montenartró-barranc dels Caners, (Pallars Sobirà), UTM 0354/4702, en bosc d’avellaners (Corylus avellana) 27-08-2008, JJMM 1033D.
Mycena maculata P. Karst.
MATERIAL ESTUDIAT: Castellbó (Alt Urgell), UTM 0363/4693, en pineda de pi roig (Pinus sylvestris) amb roures (Quercus sp.), 29-09-2008, JJMM 1048D.
Mycena rosea Gramberg
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 29-09-2008, i Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0356/4701, sota pi roig (Pinus sylvestris), bedolls (Betula pendula) i avets (Abies alba), 20-08-2011, JJMM 1327D.
Phellodon niger (Fr.) P. Karst.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l'Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en bosc de pi roig (Pinus sylvestris), 23-10-1999. Comú.
Pycnoporus cinnabarinus (Jacq.) P. Karst.
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0356/4701, sobre escorça de bedoll (Betula pendula), 09-07-2010, JJMM 1463D. Poc abundant. Ramaria largentii Marr & D.E. Stuntz
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Nou (Alt Urgell), UTM 0359/4697, en pineda de pi roig (Pinus sylvestris) amb avets (Abies alba), 20-09-1997.
Xerocomellus chrysenteron (Bull.) Šutara
MATERIAL ESTUDIAT: Sant Joan de l’Erm Vell (Pallars Sobirà), UTM 0356/4701, en pineda de pi roig (Pinus sylvestris) amb avets (Abies alba), 22-10-2011.
AGRAÏMENTS
A August Rocabruna i Manuel Tabarés, per l’ajut en la identificació d’algunes de les espècies trobades a la zona d’estudi.
BIBLIOGRAFIA
BERNICCHIA, A. i GORJÓN, S. P. (2010) Corticiaceae s.l. Fungi europaei nº 12. Ed. Candusso. Italia. BERTÉA, P., BON, M., CHEVASSUT, R., COURTECUISSE, R., LECOT, C., NEVILLE, P., PROUST, F. & J.R. RASCOL (1989).- Les noms valides des champignons. Annales de la F.A.M.M. 128 pp. BON, M. (1987).- Guía de campo de los hongos de Europa. Edic. Omega S.A. Barcelona. 352 pp. BON, M. (1993).- Flore Mycologique d’Europe. 4- Les Clitocybes, Omphales et ressemblants. Documents Mycologiques. Mémoire Hors Série nº 4. St. Valery-sur-Somme. 182 pp. BREITENBACH, J. & F. KRÄNZLIN (1984-1991).- Champignons de Suisse. Tome I, II, III, IV i V. Edit. Mykologia. Lucerna. CARRERAS, J. (1993).- Flora i vegetació de Sant Joan de l’Erm i de la Vall de Santa Magdalena (Pirineus Catalans). Ed. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida. 321pp.
CETTO, B. (1970-1993).- I funghi dal vero. Vols. 1-7. Arti Grafiche Saturnia. Trento. COURTECUISSE, R. & B. DUHEM (1994).- Guide des Champignons de France et d’Europe. Delachaux et Niestlé S.A. Lausanne. 480 pp.
DENNIS, R.W.G. (1978).- British Ascomycetes. J. Cramer. Vaduz. 585 pp.
ELLIS, M.B. & J.P. ELLIS (1985).- Microfungi on land plants. Croom Helm, London et Sydney. 830 pp.
ELLIS, M.B. & J.P. ELLIS (1988).- Microfungi on miscellaneous substrates. Croom Helm, London et Sydney. 246 pp.
ESTEVE-RAVENTÓS F., LLISTOSELLA J., i ORTEGA A. (2007).- Setas de la Península Ibérica e Islas Baleares. Ed. Jaguar. Madrid. 1102 pp.
EYSSARTIER G., ROUX P. (2011).- Le guide des champignons. France et Europe. Editions Belin. France. 1119pp.
Catalana de Micologia, vol. 36: 33-40; 2015.
GERHARDT, E., VILA, J. & LLIMONA, X. (2000).- Bolets dels Països Catalans i d’Europa. Edicions Omega. Barcelona. 956 pp. INDEX FUNGORUM-CABI.- http://www.indexfungorum.org/Names/Names.asp Consulta ultima en data 01-03-2012.
JÜLICH, W. (1984).- Guida alla determinazione dei funghi. Aphyllophorales, Heterobasidiomycetes, Gastromycetes.Vol. 2. Saturnia. Trento. 597 pp.
LLIMONA, X. i altres (1991).- Història Natural dels Països Catalans. Vol. 5, Fongs i Líquens. Enciclopedia Catalana S.A., Barcelona. 528 pp.LLISTOSELLA, J. (2014).- Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiv.bio.ub.es/biocat/homepage.html
MARCOTE, J. M. C., POSE, M. i TRABA, J.M. (2008).- Cogumelos de Galicia. Xunta de Galicia. Conselleria do Medio Rural. Dirección Xeral de Investigación, Tecnoloxía e Formación Agroforestal.
MARCOTE, J. M. C., POSE, M. i TRABA, J.M. (2011).- 500 setas del litoral atlántico y noroeste peninsular. Ediciones do Cumio S.A. Ponte Caldelas, Pontevedra.
MONTÓN J. i CORTÉS C. (2006).- Contribució a l’estudi dels fongs de Sant Joan de l’Erm i la Vall de Santa Magdalena (I). Rev. Catalana de Micologia, 28: 143-152. Barcelona
MONTÓN J. i CORTÉS C. (2008).- Contribució a l’estudi dels fongs de Sant Joan de l’Erm i la Vall de Santa Magdalena (II). Rev. Catalana de Micologia, 30:1-11. Barcelona
MONTÓN J. i SANCHEZ-FORTÚN J. (2012).- Contribució a l’estudi dels fongs de Sant Joan de l’Erm i la Vall de Santa Magdalena (III). Rev. Catalana de Micologia, 34:1-12. Barcelona
MONTÓN J. CORTÉS C., LABRAÑA J., i CURCÓ C. (2012).- Bolets de les Terres de Lleida, recopilació ampliada i actualitzada. Ed. Institut d’Estudis Ilerdencs. Fundació Pública de la Diputació de LLeida. 653 pp.MORENO, G., GARCÍA, J. & A. ZUGAZA (1986).- La Guía del Incafo de los hongos de la Península Ibérica Tomos I-II. Incafo. Madrid.
MOSER, M. (1980).- Guida alla determinazione dei funghi. Polyporales, Boletales, Agaricales, Russulales. Vol. 1. Saturnia. Trento. 565 pp.
POULAIN, M., MEYER, M. et BOZONNET, J. (2011).- Les Myxomycètes. Ed. Fédération mycologique et botanique Dauphiné-Savoie. Sevrier. França. SIERRA, D. (1987).- Aportación al conocimiento de los Ascomicetes (Ascomycotina) de Catalunya. Edic. especial de la Societat Catalana de Micologia, Vol. 1. Barcelona. 481 pp.
SOCIETAT CATALANA de MICOLOGIA. (1982-2013). Bolets de Catalunya, de la Península Ibérica i de lês Illes Balears. Vols. I-XXXII. Societat Catalana de Micologia. Barcelona.
VILA J., ROCABRUNA A., LLIMONA X.; TABARÉS M; LLISTOSELLA J. i SIERRA, D. (1996).- Fongs nous o poc citats de Catalunya i Andorra. I. Rev. Catalana Micol., 19: 25-46. Barcelona.
VILA J., ROCABRUNA A., LLISTOSELLA J., TABARÉS M., LLIMONA X. & P. HOYO (1997).- Fongs nous o poc citats de Catalunya i Andorra. II. Rev. Catalana Micologia, 20: 105-123. Barcelona.
INTOXICACIÓN POR TRICHOLOMA EQUESTRE. ¿PROBLEMA RESUELTO?
L. SERÉS
Sant Camil 7º,1ª. 08023 Barcelona. E-mail: luis1710@telefonica.net
El Tricholoma equestre (TE) es una seta ampliamente diseminada por todo el mundo y hasta épocas recientes estaba considerada como un buen comestible. Era muy popular en numerosos países. En España se la conoce popularmente como “seta de los caballeros”, en Cataluña como “groget” o “verderol”, en Francia como “bidaou”, en Alemania como “gruenling”, en Suecia como “riddarmusseron”, en Finlandia como “keltavalmuska”, en Japón como “shimokoshi” y en los Estados Unidos como “yellow knigth”.
Sin embargo, en los últimos 12 años se han publicado diversos estudios clínicos y experimentales realizados por investigadores franceses, polacos y finlandeses, que relacionan el consumo de esta seta con un síndrome de rabdomiolisis y en algunos casos con afectación de la musculatura cardíaca, con una mortalidad potencial del 25%.
ESTUDIO FRANCÉS:
El primer estudio, el más importante hasta ahora, fue publicado por BEDRY (2001). Entre 1992 y el año 2000, 12 pacientes habían sido hospitalizados en Francia por un cuadro grave de rabdomiolisis. Un grupo multidisciplinar de investigadores franceses recopiló y analizó los doce casos. Se trataba de siete mujeres y cinco varones, con edades entre 22 y 61 años. Todos mostraban como característica común el haber consumido grandes cantidades y de forma repetida de TE. En todos ellos se excluyó la posibilidad de otras causas que pudieran ser responsables del cuadro clínico. Los síntomas aparecieron de uno a tres días después de la última comida y consistieron en fatigabilidad, debilidad muscular y mialgias. Estos síntomas se agravaron en los días siguientes y además apareció orina oscura, eritema facial, náuseas sin vómitos, en ocho casos sudoración profusa y en cinco taquipnea. No hubo fiebre y la exploración física no mostró datos patológicos. Los análisis de laboratorio mostraron evidencia de rabdomiolisis, con una creatinfosfoquinasa (CPK) media de 226.067 U/L en las mujeres, y 34.786 U/L en los hombres. Se evidenció una gran variabilidad en los valores de CPK. No se constató daño hepático. Los valores de g-glutamiltransferasa (GGT) fueron normales y los niveles máximos promedio de aspartato aminotransferasa (GOT) y alanina aminotransferasa (GPT) fueron de 8104 y 1392 U/L, respectivamente en las mujeres y 1173 y 325 U/L, respectivamente en los hombres (Tabla 1). A pesar de la intensidad de la rabdomiolisis clínica, los niveles de electrolitos, incluyendo el potasio, fueron normales y no ocurrió fallo renal. Las pruebas de coagulación fueron normales.
Mujeres (U/L) Hombres (U/L)
Creatinfosfoquinasa (CPK) 226.067 34.786
Aspartato aminotransferasa 8104 1173
Alanina aminotransferasa 1392 325
G-glutamiltransferasa Normal Normal
Tabla nº 1.
Estudios adicionales de parásitos u otros microorganismos (coxsackievirus, toxoplasma, trichinella, virus de la hepatitis B y C y virus de la inmunodeficiencia humana) fueron negativos. También se excluyeron las enfermedades sistémicas y el consumo de otros tóxicos como potenciales responsables del cuadro de rabdomiolisis. Se realizó una electromiografía en cuatro pacientes que reveló daño muscular sin afectar al nervio periférico. En seis pacientes se realizó una biopsia del cuádriceps y el microscopio óptico mostró miofibrillas “roídas” y separadas por edema. En los tres pacientes que murieron las muestras de psoas y otros músculos (de los brazos, miocardio y diafragma) también mostraron evidencia de miopatía aguda. En los 15 días siguientes, en todos los pacientes excepto en tres (que fallecieron), se normalizaron los valores enzimáticos séricos y la mayoría de los síntomas desaparecieron, aunque la debilidad muscular persistió durante varias semanas. En los tres pacientes que murieron, el aumento de la disnea en reposo fue el primer síntoma del empeoramiento posterior y fue seguido de estertores en ambas bases pulmonares. Presentaron también hipertermia (42 °C), signos de miocarditis aguda, arritmia cardíaca, colapso cardiovascular y evidencia de disfunción renal (creatinina sérica 1,4 a 2,5 mg/dl), con hiperpotasemia (potasio, 6,0 a 7,2 mmol/L). Los tres pacientes tuvieron valores de CPK de 632.000, 295.700 y 138.900 U/L. A pesar del cuidado intensivo los tres murieron. La autopsia reveló lesiones miocárdicas en un paciente, lesiones renales en otro y ninguna lesión hepática. Para demostrar que el TE había sido la causa de la rabdomiolisis, estos mismos autores diseñaron dos estudios experimentales con ratones, a los que se administraron una dosis de TE equivalente a la ingerida por los pacientes. En el primero sólo se administró TE y fue un estudio dosis respuesta. En el segundo, los ratones recibieron extractos de TE y de Pleurotus ostreatus (PO) (seta comestible). Los extractos preparados se administraron por intubación gástrica. Veinticuatro o 48 horas después de la dosis final, los ratones fueron anestesiados con éter y la sangre fue recogida del seno retroorbital. Después fueron sacrificados y se obtuvieron muestras de distintos tejidos, fundamentalmente músculo estriado e hígado. En el primer protocolo, a tres grupos de tres ratones cada uno, se les dió tres dosis progresivas de TE en polvo, disuelto con agua, una vez al día, durante tres días. La dosis total más alta fue de 6 g por kg de peso corporal del ratón (0,18 g por ratón), correspondiendo a una dosis tóxica hipotética en una persona de 60 kg, de 3 kg de hongos frescos, consumidos durante tres días (lo cual equivale a consumir 1 kg/día). Los ratones tratados con TE en polvo a la dosis total de 4 g y 6 g por kilogramo tuvieron un incremento significativo del nivel de creatinfosfoquinasa (CPK), comparado con el grupo control. Cabe destacar que hubo una amplia variabilidad en el resultado entre los ratones (Tabla 2).
T. equestre (en polvo) CPK (U/L)
2 gr/kg /día
3 gr/kg /día
6 gr/kg /día
Control
Tabla nº 2.
210 ± 90
345 ± 120
380 ± 25
145 ± 40
En el segundo protocolo, a cinco grupos de cinco ratones cada uno se les dio varias preparaciones de extracto de TE o PO disueltos en agua o en dimetilsulfóxido una vez al día durante tres días. Esta dosis correspondía a una dosis total de 0,18 g de suspensión de TE en polvo. Hubo tres grupos control. A uno se le administró agua, al otro el disolvente dimetilsulfóxido y al tercero se le administró parafenilendiamina (70 mg por kg, por día durante tres días), que es un conocido tóxico muscular en ratones. Los ratones tratados con extractos de TE y parafenilendiamina tuvieron un incremento significativo de CPK comparado con los grupos control. Tal incremento no se observó en ratones tratados con extractos de PO. Los niveles de GOT, GPT y creatinina en suero no aumentaron significativamente en ninguno de los grupos.
Todos los ratones tratados tuvieron taquipnea y actividad motora reducida. La microscopía óptica de las fibras musculares mostró desorganización evidente. Dos ratones, que habían recibido extractos de TE murieron a las 72 horas después de la última dosis. A estos animales no se les hizo autopsia porqué cuando las muertes fueron descubiertas, la autolisis ya se había iniciado. Estos experimentos en animales confirmaron la implicación del TE en la etiología de la rabdomiolisis. Los ratones que recibieron extractos de TE incrementaron los niveles de creatinfosfoquinasa, mientras que los que recibieron extractos de PO no lo hicieron. La variabilidad en las respuestas tanto en humanos como en ratones, sugiere la existencia de una susceptibilidad genética muscular al tóxico contenido en TE, que se pone de manifiesto cuando la cantidad de hongos ingeridos excede cierto umbral.
ESTUDIOS POLACOS
En los años siguientes un grupo de investigadores de la Universidad de Gdansk, en Polonia, publicaron cuatro nuevos casos de intoxicación por TE.
En 2002 publicaron dos casos (CHODOROWSKI et al., 2002). Se trataba de una madre y su hijo. Habían comido de 100 a 300 gr de TE durante nueve comidas consecutivas. A las 48 horas de su última comida, presentaron debilidad muscular, mialgias, náuseas y sudoración profusa. El nivel máximo de CPK en la madre fue de 18.500 U/L y en el hijo de 48.136 U/L. Las GOT y GPT en la madre alcanzaron los valores de 802 U/L y 446 U/L, respectivamente. En el hijo fueron de 2002 U/L y 454 U/L. Los síntomas y los datos analíticos se normalizaron tras 23 días de hospitalización.
En 2003 publicaron un nuevo caso (CHODOROWSKI et al., 2003). Se trató de un niño de cinco años que había comido cada día de 300 a 400 gr de TE, durante cuatro días. Presentó un cuadro de insuficiencia respiratoria y debilidad muscular. El nivel máximo de CPK fue de 306 U/L, GOT 39 U/L y GPT 56 U/L. Los síntomas y las alteraciones bioquímicas desaparecieron tras 12 días de hospitalización.
Y en 2009 publicaron el último caso (ANAND et al., 2009). Se trató de un varón de 72 años que tras el consumo de TE (diez comidas consecutivas), presentó un cuadro de insuficiencia respiratoria aguda y falleció al segundo día de hospitalización. El nivel máximo de CPK fue de 48.136 U/L.
En el año 2004, estos mismos investigadores polacos, publicaron un estudio experimental con 30 ratones (CHODOROWSKI et al., 2004). Se prepararon seis grupos con cinco ratones cada uno. Dos de ellos fueron grupos control a los que se administró agua y un disolvente (miglyol 812). Un grupo al que se administró un conocido miotóxico (parafenilendiamina) y tres grupos a los que se administró TE en polvo, en distintos preparados y a una dosis de 12 gr/kg. El TE había sido almacenado durante 12 meses a -20º. El grupo con parafenilendiamina presentó un aumento significativo de las CPK comparado con los grupos control. Los grupos alimentados con TE presentaron unas cifras de CPK similares a las de los grupos control. Se trató por tanto de un estudio negativo. Se especuló con la posibilidad de que la conservación del TE durante 12 meses a -20º, pudiera haber afectado a las propiedades tóxicas del TE.
En el año 2005, los mismos autores que en el estudio previo, publicaron un nuevo estudio con humanos en el que valoraron la interacción del consumo simultaneo de estatinas o fibratos y de TE (CHODOROWSKI et al., 2005). Se incluyeron 53 voluntarios, con edades comprendidas entre 18 y 76 años. Cuarenta y tres de ellos consumieron TE en una cantidad que osciló entre 70 a 150 gr en una sola ingesta y 13 consumieron de 300 a 1200 gr a lo largo de 4 días. Además, por padecer dislipemia, 27 de ellos tomaron estatinas, siete tomaron fibratos y dos tomaron estatinas y fibratos simultáneamente En ningún caso se observó alteración de las CPK, GOT o GPT. Los autores concluyeron que las personas que toman estatinas o fibratos, pueden consumir simultáneamente TE según la tradición.
Aunque este estudio presenta un diseño muy deficiente, al menos, si nos dice que los individuos consumieron una cierta cantidad de TE sin ningún problema.
ESTUDIOS FINLANDESES
Petteri Nieminen y col de la Universidad de Joensuu de Finlandia, han publicado tres estudios experimentales con ratones y consumo de Tricholoma flavovirens (TF). El primero de ellos fue publicado en el año 2005 (NIEMINEN et al., 2005). Trabajaron con TF y Boletus edulis (BE), seta muy apreciada por su valor gastronómico. Los animales de experimentación fueron 42 ratones hembra de laboratorio. Fueron divididos en siete grupos. El 1º, grupo control, sólo recibió la comida habitual. El 2º grupo recibió 75 mg/kg/día de parafenilendiamina (tóxico muscular). El 3º recibió 9 gr/kg/día de BE seco. El 4º, 5º y 6º grupo recibieron 3, 6, y 9 gr/kg/día de TF seco y el 7º grupo recibió 9 gr/kg/día de TF fresco. Todos estos productos fueron mezclados con su comida habitual y fueron administrados durante 5 días. Los ratones fueron pesados al inicio y al final del estudio. La comida ingerida fue valorada, pesando los restos no comidos. Después de los 5 días de exposición, los animales fueron sacrificados.
Los humanos deberían consumir 4 kg/día, de TF o BE frescos, durante cinco días consecutivos, para ingerir una cantidad comparable a la dosis más alta ingerida por los ratones en este estudio.
Todos los animales de experimentación presentaron una buena salud hasta el final del estudio, sin síntoma alguno. Los niveles de CPK fueron más altos de forma significativa, en los grupos que habían recibido parafenilendiamina, BE y TF a la dosis de 9 gr/kg/día en relación al grupo control (Tabla 3). No hubo alteración de los niveles de GOT ni de GPT en ninguno de los grupos.
Grupo control 346 ± 24
Parafenilendiamina
Tricholoma equestre
Tricholoma equestre
Tricholoma equestre
Boletus edulis
Tabla nº 3
75mg/kg/día 777 ± 157 p<0.05
3 gr/kg/día 291 ± 35
6 gr/kg/día 404 ± 35
9 gr/kg/día 1171 ± 317 p<0.001
9 gr/kg/día 760 ± 138 p<0.001
Hubo 4 voluntarios sanos que consumieron 0,15 gr/kg de TE seco (unos 60 gr de seta fresca para un varón de 60 kg). No hubo síntomas ni alteraciones en los niveles de CPK, GOT ni GPT.
Así pues, se obtuvieron resultados similares a los de BEDRY et al. (2001) con la dosis de TF de 9gr/kg/día. Igualmente, los ratones mostraron una marcada variabilidad individual en la respuesta, sugiriendo la existencia de una susceptibilidad individual. El hecho de que en el estudio francés las alteraciones enzimáticas aparecieran con dosis inferiores podría deberse al diferente tipo de administración de la seta. En el estudio de Bedry et al. (2001) se administró a través de sonda nasogástrica y en el presente estudio, mezclada con la comida habitual.
La gran sorpresa de este estudio, fue que el grupo que consumió BE a la dosis de 9 gr/kg/día, también presentó una elevación patológica de las CPK. Este hecho sugiere fuertemente que la toxicidad descrita con el TE o TF podría no ser especie dependiente, sino cantidad dependiente.
El segundo estudio de Nieminen fue publicado en el año 2006 (NIEMINEN et al., 2006). Se trataba de valorar si otras especies de setas conocidas comestibles podían producir los mismos daños que los reportados con el TF y el BE. Para testar esta hipótesis, 86 ratones fueron alimentados durante 5 días, a las dosis de 3, 6, 9 gr/kg/día, con las setas desecadas Russula spp. (R. vinosa, R. xerampelina, R. flava, R. decolorans), Cantharellus cibarius, Albatrellus ovinus y Leccinum versipelle, mezcladas con la comida habitual. Los animales fueron divididos en 14 grupos; un grupo control, un grupo recibiendo difeniendiamina y 12 grupos alimentados con cuatro variedades distintas de setas a tres diferentes dosis. Los niveles de CPK se elevaron de forma significativa con todas las setas a las dosis de 9 gr/kg/día, comparadas con el grupo control (Tabla 4). Las GOT se alteraron en alguno de los grupos. Los estudios histológicos no mostraron alteración alguna en el hígado, riñón o músculo. Los ratones no presentaron síntoma alguno.
86 ratones. 9 gr/kg X 5 días CPK U/L
Russula vinosa
Cantharellus cibarius
Albatrellus ovinus
Leccinum versipelle
Grupo control
Tabla nº 4.
1334 ± 445 p<0.001
639 ±182 p<0.001
402 ±51 p<0.01
365±50 p<0.01
212 ±37
A destacar que en este estudio no se pudo reproducir los resultados de dosis-respuesta. Los autores lo atribuyen a la variabilidad de la respuesta individual. Pero también podría ser atribuido a problemas metodológicos, como el elevado número de pruebas estadísticas realizadas.
Los autores refieren que las dosis utilizadas en este estudio equivaldrían a un consumo de 1,3 a 4,49 kg/día para un individuo de 70 kg.
Estos resultados venían a apoyar la hipótesis de que los efectos tóxicos previamente descritos no eran específicos del TE. Probablemente, se trataba de una respuesta inespecífica, asociada a una sensibilidad individual, como consecuencia de una ingesta muy importante de determinadas setas, todas ellas consideradas buenas comestibles. El tercer y último estudio de Nieminen fue publicado en el año 2008 (NIEMINEN et al., 2008). En este estudio, este autor, se apartó de la línea de investigación previa y procedió a examinar los efectos de un consumo prolongado de TE. Con 12 ratones creó dos grupos al azar. Uno era el grupo control y al otro le administró 12 gr/kg/día de TE fresco, durante 28 días. Durante este período los ratones no presentaron ningún síntoma. Los niveles de CPK, CPK-MB y bilirrubina, aunque de una forma muy discreta, se elevaron significativamente en el grupo activo en relación al grupo control. Además, en el grupo que consumió setas, se encontraron focos necróticos pequeños con inflamación local en algunos hígados de ambos grupos e inflamación en el pericardio con infiltrados linfocitarios en el grupo que consumió TE. Los ratones no presentaron síntomas y no se detectó afectación histológica muscular ni renal. El autor concluyó que el consumo de TE podía producir daños musculares (elevación de las CPK), hepáticos (elevación de la bilirrubina) y cardíacos (elevación de las CPK-MB e infiltrados linfocitarios en pericardio).
Según los autores las dosis utilizadas en este estudio equivaldrían para un individuo de 70 kg. a un consumo de 830 gr/día, durante cuatro semanas. Debemos subrayar que los resultados de este estudio se apartan notablemente de lo publicado hasta el momento actual. Ni siquiera en los casos más graves se había documentado previamente daño hepático. Por otra parte, la presencia de infiltrados linfocitarios en el pericardio, no permite afirmar que existen lesiones musculares cardíacas. Tampoco lo permite una elevación tan discreta de las CPK-MB. Por todo ello, creemos que los resultados de este estudio deben valorarse con mucha cautela.
ULTIMOS ESTUDIOS
En el año 2009 en Francia, en el Centro de Toxicologia de Burdeos, se detectó otro caso mortal. Se trataba de un varón de 63 años que consumió TE en varias comidas diarias durante varios días seguidos.
Por último, en el año 2013 (CHWALUK, 2013), autores polacos publicaron un caso de rabdomiolisis, tras el consumo de setas del género Leccinum y Boletus. Se trataba de un varón de 57 años de edad, que fue admitido en el hospital debido a dolor severo y debilidad de los músculos de los muslos con unas cifras de creatinfosfoquinasa 3811 U/L. Dos días antes de la hospitalización había consumido de forma repetida grandes cantidades de las setas referidas. Los signos clínicos de toxicidad y cambios bioquímicos remitieron después de varios días de hospitalización. Los autores concluyeron que la rabdomiolisis puede ser un síntoma inespecífico, que puede aparecer después de la ingesta de una gran cantidad de setas, sin que guarde relación con la especie consumida.
Existía cierta confusión sobre si el Tricholoma equestre, el Tricholoma auratum y el Tricholoma flavovirens eran o no la misma especie. MOUKHA et al. (2013), mediante estudio molecular, han determinado que todas ellas son una sola especie.
En Italia y en Francia la comercialización del TE fue prohibida en 2002 y 2004 respectivamente. En España, su comercialización fue prohibida de forma cautelar en 2006.
CONCLUSIONES
La ingesta copiosa y continuada de TE puede producir un cuadro clínico de rabdomiolisis grave que puede ser mortal.
La variabilidad de la respuesta individual sugiere que puede haber un factor de susceptibilidad individual.
Los resultados de Nieminen y del estudio polaco publicado en 2013, abren la hipótesis de que la toxicidad no sería “especie” dependiente, sino que más bien estaría relacionada con la cantidad ingerida.
No existe evidencia de que el consumo ocasional y ponderado de TE produzca ningún daño (aunque no es posible establecer ningún umbral de seguridad).
La posible toxina no ha sido identificada, ni se ha determinado su umbral tóxico.
Existen estudios experimentales con resultados dudosos y contradictorios que no permiten, desde un punto de vista científico, llegar a una conclusión definitiva y dar el tema por finalizado.
BIBLIOGRAFÍA
ANAND, JS., CHWALUK, P., SUT, M. (2009).- Acute poisoning with Tricholoma equestre. Przegl. Lek., 66(6):339340.
BEDRY, R., BAUDRIMONT, I., DEFFIEUX, G., CREPPY, E.E., POMIES, J.P., RAGNAUD, J.M., DUPON, M., NEAU, D., GABINSKI, C., DE WITTE, S., CHAPALAIN, J.C., GODEAU, P. (2001).- Wild-mushroom intoxication as a cause of rhabdomyolysis. New. Engl. J. Med., 345:798–802.
CHODOROWSKI, Z., WALDMAN, W., SEIN ANAND, J. (2002). Acute poisoning with Tricholoma equestre. Przegl. Lek., 59:386–387
CHODOROWSKI, Z., SEIN ANAND, J., GRASS, M. (2003).- Acute poisoning with Tricholoma equestre of five-year old child. Przegl. Lek., 60:309–310.
CHODOROWSKI, Z., SZNITOWSKA, M., WISNIEWSKI, M., SEIN ANAND, J., WALDMAN, W., RONIKIER, A. (2004).- Tricholoma equestre—animal toxicity study [in Polish with English abstract] . Przegl. Lek., 61:351–352.
CHODOROWSKI, Z., SEIN ANAND, J., MADALIŃSKI, M., RUTKOWSKI, B., CYLKOWSKA, B., RUTKOWSKI, P., WIŚNIEWSKI, M., HAJDUK, A. (2005).- Enzymatic examination of potential interaction between statins or fibrates and consumed Tricholoma equestre. Przegl. Lek., 62(6):468-470.
CHWALUK, P. (2013).- Rhabdomyolysis as an unspecyfic symptom of mushroom poisoning--a case report. Przegl. Lek.,70(8):684-686.
Catalana de Micologia, vol. 36: 41-48; 2015.
MOUKHA, S., ERANDON, C., BEROARD, E., GUINBERTEAU, J., CASTANDET, B., CALLAC, P., CREPPY, E., BARROSO, G.(2013).- A molecular contribution to the assessment of the Tricholoma equestre species complex Fungal Biology., 117: 145-155.
2.- Unitat de Botànica. Dept. Biologia Animal, Vegetal i Ecologia. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Cerdanyola del Vallès (Barcelona). E-mail: sergi.santamaria@uab.cat
RESUMEN. En este trabajo se citan siete especies poco conocidas en Cataluña. Para cada taxón se incluyen las correspondientes descripciones, iconografía y observaciones. Para los casos de especial interés se añaden imágenes de microscopía. Se trata de cuatro basidiomicetes: Bovista ochrotricha, Crepidotus malachius var. trichifer, Gastropila fragilis y Rectipilus fasciculatus; y tres ascomicetes: Hymenoscyphus repandus, Hymenoscyphus scutula, y Ramsbottomia asperior. Palabras clave: Ascomycota, Basidiomycota, Cyphellaceae, Gasteromycetes, Península Ibérica.
ABSTRACT. SOME INTERESTING FUNGI COLLECTED IN CATALONIA. Seven rarely collected species from Catalonia are here reported. Descriptions, iconography and comments are included for each taxon. Micrographs are also added when considered necessary. There are four Basidiomycota: Bovista ochrotricha, Crepidotus malachius var. trichifer, Gastropila fragilis, and Rectipilus fasciculatus; and three Ascomycota: Hymenoscyphus repandus, Hymenoscyphus scutula, and Ramsbottomia asperior
A lo largo de diversas prospecciones micológicas realizadas en los últimos años por el territorio catalán, se han recolectado algunas especies poco conocidas que creemos merecen ser comentadas en este trabajo. Este estudio no es más que una continuación de otros previos publicados en esta misma revista (TABARÉS et al., 2010). Para todos los táxones se conserva material de herbario (MT) según se indica en los apartados de material estudiado. Se ha consultado LLISTOSELLA (2014) para referenciar, si las hubiera, las citas previas para Catalunya de los taxones incluidos.
ESPECIES ESTUDIADAS
Bovista ochrotricha Kreisel, Nova Hedwigia 25: 87 (1967).
DESCRIPCION: Basidioma de 10-17 mm de diámetro, de esférico a ovoide, sésil. Exoperidio de fina a groseramente granuloso, según el estado de madurez; de color blanco marfil, crema u ocre; base de la fructificación dotada de gruesos cordones miceliares blancos. Endoperidio del mismo color que el exoperidio. Gleba blanca al principio, después amarilla y finalmente parda. Esporas de 3.5-5 µm, con finas verrugas aisladas. Capilicio ramificado, septado, porado, que se fractura fácilmente en los septos, de 2-5 µm de grosor.
Catalana de Micologia, vol. 36: 49-58; 2015.
Bovista ochrotricha.
Crepidotus malachius var. trichifer.
Catalana de Micologia, vol. 36: 49-58; 2015.
Crepidotus malachius var. trichifer A. Basidiósporas. B. Epicutis. C. Queilocistidios.
Gastropila fragilis.
Catalana de Micologia, vol. 36: 49-58; 2015.
MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA, Riells del Montseny (La Selva), en las proximidades de la ermita, UTM 4626-0459, alt. 500 m; diversos ejemplares que crecían sobre la corteza musgosa de una encina (Quercus ilex) viva, 7-11-2008 y 3-5-2013, MT-08110701G.
OBSERVACIONES: Citada por GARCIA-PORTA & LLIMONA (2006) de Sant Salvador de Bianya, La Vall de Bianya, Garrotxa,. Se trata de una especie fácil de identificar por su hábitat y microscopía, comparable sólo con Bovista acuminata (Bosc) Kreisel, nunca encontrada en la Península Ibérica, que también crece sobre la corteza de árboles vivos, pero se diferencia por tener las esporas lisas (CALONGE, 1998).
Crepidotus malachius Peck var. trichifer Hesler & A.H. Sm., North American species of Crepidotus: 58 (1965).
DESCRIPCIÓN: Basidioma pleurotoide, de 50 x 30 mm, formado por un píleo de margen involuto, higrófano, de color avellana cuando está hidratado, crema ocráceo en seco. Sésil o con un pequeño pie de 8 x 0.7 mm. Láminas densas, del mismo color que el sombrero, que convergen hacia el extremo en el que el basidioma se une al substrato, donde está provisto de una pubescencia blanca. Esporada de colorcrema rosado. Carne del mismo color que el sombrero, sin sabor ni olor notables. Esporas de 6-6.6 x 5.5-6 µm, subesféricas, con finas verrugas aisladas, amarillas bajo el microscopio. Basidios de 15-16 x 6-9 µm, claviformes, tetraspóricos, a veces bispóricos, fibulíferos; esterigmas de hasta 5 µm. Pileipelis tipo himenidermis, con pigmento incrustante, con elementos fibulíferos de 7-12 µm de grosor.
MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA, Campelles (Ripollès), UTM 31T 0427-4683, alt. 1400 m, 7 ejemplares sobre madera muerta de Pinus sylvestris, 13-9-2010, MT 10091301B.
OBSERVACIONES: No consta ninguna cita en Catalunya, según LLISTOSELLA (2014).
DESCRIPCIÓN: Basidioma de 6-14 cm de diámetro, que alcanza en la dehiscencia hasta los 40 cm; globoso al principio, se abre por un orificio apical en forma de estrella, y cuando se extiende forma 8-12 lacinias, aunque también puede abrirse lateralmente a partir de la base. La silueta final recuerda a Mycenastrum corium (Guers ex Lam. & D.C.). Peridio de 2 mm de grosor, blanco grisáceo al principio, luego gris, cubierto de multitud de escamas más oscuras, muy coriáceo. Gleba blanca al principio, que pasa al amarillo cuando se inicia la dehiscencia, y finalmente parda, pulverulenta. Esporas de globosas a elipsoidales, lisas, con apéndice hilar truncado, de 4-6.3 x 3.2-4.9 µm. Capilicio porado, de 5-6 µm de grosor, con paredes de 1µm de espesor.
MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA, Riells del Montseny, césped del restaurante “Les Agudes”, UTM 4625000460000, alt. 400 m, creciendo entre la hierba, 30-5-2013, MT 13053001G, leg. M.A. Cortina; Ibidem, 3-102013, MT13100301; Ibidem, 27-6-2014, MT114062701G. OBSERVACIONES: Citada por CALONGE & MARTÍN (1990) de Blanes y Roses (Girona), por GARCIA-PORTA & LLIMONA (2006) de Montjuic (Barcelona) y Roses (Girona), y por MARTÍN & SIERRA (1998) de Reus (Tarragona). La especie descrita podría ser confundida con Mycenastrum corium pero ésta tiene las esporas de mayor tamaño (8-12 µm), con verrugas subreticuladas y el capilicio es espinoso. Hymenoscyphus repandus (W. Phillips) Dennis, Persoonia 3(1): 75 (1964). Apotecios estipitados de 1.5-2 mm. Himenio de color blanquecino amarillento, excípulo del mismo color, con el margen algo más claro y finamente furfuráceo. Pie
de Micologia, vol. 36: 49-58; 2015. 53
de 1-2 mm de longitud, de hialino a amarillento claro. Esporas cilíndricas, de 6-9 x 2.5-3 µm. Ascos de 54-60 x 3.5-4.5 µm, con poro apical amiloide, octosporados, uncinulados, con las esporas irregularmente biseriadas. Paráfisis filiformes, bifurcadas, poco septadas, ensanchadas en el ápice, donde miden 1.8-2.5 µm de anchura.
MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA, Setcases (Ripollès), en bosque de ribera, con Betula pendula y Corylus avellana, UTM 31T 0442-4696, alt 1600 m, sobre tallos secos de Angelica sylvestris, 2-8-2012, MT 12080101A. OBSERVACIONES: No consta ninguna cita en Catalunya, según LLISTOSELLA (2014).
DESCRIPCIÓN: Apotecios pedicelados, de 2-4 mm de diámetro. Himenio de color blanquecino a crema, excípulo del mismo color, finamente furfuráceo. Pie atenuado hacia la base, donde es de color pardusco. Esporas de 22-25 x 4.5-5 µm, Qm= 5.2, fusiformes, lisas, con una o varias gútulas, provistas de expansiones en forma de cilio en los extremos. Ascos octosporados, con las esporas biseriadas, con orificio apical amiloide. Paráfisis filiformes, poco ensanchadas en el ápice, donde miden 2.5-5 µm de grosor.
MATERIAL ESTUDIADO. BARCELONA, Campus UAB, Cerdanyola del Vallès (Bellaterra), UTM 31T 04264596, 6 ejemplares que crecían sobre restos de tallos de Melissa officinalis, MT11112201A.
OBSERVACIONES: Citada por SINGER (1947) de Salardú (Lleida), por MALENÇON & BERTAULT (1976) de Corbins (Lleida), por SIERRA (1987) de distintas localidades de Lleida, y por VILA et al. (2004) de Coll de Nargó (Lleida). Especie que se determina muy fácilmente en base a las ascosporas, dotadas de apéndices piliformes en los ápices.
DESCRIPCIÓN: Apotecios de 2-3 mm de diámetro, pulvinados al principio, después aplanados. Himenio de color amarillo dorado a anaranjado, furfuráceo. Excípulo furfuráceo, del mismo color que el himenio, a veces con el margen pardusco. Esporas de 15-19 x 15 µm, Qm=1.1, uni o multigutuladas, con verrugas cónicas de 2-3 µm. Ascos de 270-285 x 18-20 µm, operculados, octosporados, con las esporas uniseriadas. Paráfisis filiformes, a veces bifurcadas, algo ensanchadas en el ápice, donde miden 4-8 µm de grosor. Excípulo ectal de textura celulosa, con elementos de 12-55 x 5-37 µm, margen formado por cadenas de elementos cilíndricos de 8-20 µm de anchura; excípulo medular de textura intricada, con elementos de 40-80 x 10-20 µm.
MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA, Baga de Carboners (Ripollés), UTM 31 T 04694-4403, alt. 1650 m, 8 ejemplares que crecían sobre tierra musgosa, MT02081201A. A CORUÑA, Liñares de Leroño, UTM 29T 05234745, alt. 130 m, 32 ejemplares sobre terreno ácido, con pequeños musgos, MT13092301A OBSERVACIONES: No consta ninguna cita en Catalunya, según LLISTOSELLA (2014). Según la bibliografía ,se distingue de Lamprospora crechqueraultii (P. Crouan & H. Crouan) Boud. por las esporas esféricas de esta última. En nuestras recolecciones, observamos habitualmente que las esporas son anchamente elípticas.
Basidioma en forma de urna, de 500-700 x 230-300 µm. Cara externa cubierta por una notable granulosidad blanca u ocrácea, sobre fondo crema pardusco. Cara interna o himenial de color crema pardusco. Esporas anchamente elípticas, de 6.3-8.1 x 3.9-5.7
Gastropila fragilis. Imágenes SEM. A. Basidiósporas. B, C. Basidiósporas y capilicio porado. Escalas = 2 µm.
Hymenoscyphus repandus.
Hymenoscyphus scutula.
Hymenoscyphus scutula. Ascos y ascósporas. Escala = 20 µm.
Ramsbottomia asperior.
Ramsbottomia asperior. Detalle de la ornamentación de las ascósporas. Escala = 20 µm.
Rectipilus fasciculatus.
Rectipilus fasciculatus. A. Basidiósporas. B. Basidios. C. Pelos. Escala = 20 µm.
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 49-58; 2015. 58
µm, Qm=1.5, de color amarillo bajo el microscopio. Basidios de 18-20 x 8-8.5 µm, tetraspóricos, fibulíferos, con esterigmas muy cortos. Pelos de hasta 70 µm de longitud, de 2-3 µm de anchura, pared incluida, provista de cristales de oxalato cálcico, de ápice romo, la mayoría sin septos, aunque a veces con 2 o 3 septos y con fíbulas, de paredes gruesas.
MATERIAL ESTUDIADO. BARCELONA, Dosrius (Maresme), UTM 31T 0446-4606, alt. 200 m, centenares de ejemplares creciendo sobre madera muerta de Populus nigra, 28-11-2013, MT 13112801B.
OBSERVACIONES: No consta ninguna cita en Catalunya, según LLISTOSELLA (2014). Se podría confundir con Rectipilus cistophilus Esteve Raventos et Vila (VILA et al., 1999), que crece en invierno y primavera sobre hojas de Cistus spp., y tiene las esporas más pequeñas (4-5x 3.3-3.8 µm) y los pelos curvados.
AGRADECIMIENTOS
A E. Rubio por la identificación de Ramsbottomia asperior. A G. Consiglio por la revisión de Crepidotus malachius var. trichifer.
BIBLIOGRAFIA
CALONGE, F.D. (1998).- Flora mycologica Iberica Vol. 3. Ed. CSIC & J. Cramer, Madrid-Berlin-Stuttgart. 271 pp.
CALONGE, F.D. & M.P. MARTÍN (1990).- Notes on the taxonomical delimitation in the genera Calvatia, Gastropila and Langermannia (Gasteromycetes). Bol. Soc. Micol. Madrid, 14: 181-190.
GARCIA-PORTA, M. & X. LLIMONA (2006).- Noves dades sobre els gasteromicets de Catalunya. Rev. Cat. Micol., 28: 57-80.
LLISTOSELLA, J. (2014).- Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. Consultat el 11 de setembre de 2014, a http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html
MALENÇON, G. & R. BERTAULT (1976).- Champignons de la peninsule Iberique V. Catalogne, Aragon, Andalousie. Acta Phytotax. Barcinonensia, 19: 1-68.
MARTÍN, M.P. & D. SIERRA (1998).- Fragmenta chorologica occidentalia, Fungi, 4714-4724. Anales J. Bot. Madrid, 56(1): 281-282.
SIERRA, D. (1987).- Aportación al conocimiento de los ascomicetes (Ascomycotina) de Cataluña. Societat Catalana de Micologia, Edicions especials, 1: 1-481.
SINGER, R. (1947).- Champignons de la catalogne. Espèces observées en 1934. Collectanea Botanica Vol. 1(3): 199246.
TABARÉS, M., RIUS, J. & A. ROCABRUNA (2010).- Fongs nous o poc citats a Catalunya. XII. Rev. Cat. Micol. 32: 13-21.
VILA, J., ESTEVE-RAVENTÓS, F. & X. LLIMONA (1999).- Rectipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila sp. nov., un nuevo hongo cifeloide mediterráneo. Rev. Cat. Micol , 22: 1-4.
VILA, J., LLIMONA, X., CORTÉS, C., HOYO, P., & R.M. ALENTORN (2004).- Els fongs de la Vall d'Alinyà (primeres dades) In: GERMAN, J. (cur.). Els sistemes naturals de la Vall d'Alinyà; Treballs de la Institució Catalana d'Història Natural 14: 167-196.
CONTRIBUCIÓ AL CONEIXEMENT MICOLÒGIC DE LES ILLES BALEARS (ESPANYA). XXI
J.L. SIQUIER1, J.C. SALOM2, J. ESPINOSA3, F. ESTEVE-RAVENTÓS4, J. LLISTOSELLA5 I S. GOMES6
2.- Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori. Carrer Gremi Corredors, 10. E-07009-Palma de Mallorca (Illes Balears). E-mail: joancarles.salom@gmail.com.
3.- Carrer Sant Jaume, nº 96. E-07840-Santa Eulària des Riu (Illes Balears). E-mail: je.noguera67@gmail.com
4.- Departamento de Biología Vegetal (Botánica). Universidad de Alcalá de Henares. E-28871-Alcalá de Henares (Madrid). E-mail: fernando.esteve@alcala.es.
5.- Institut de Recerca de Biodiversitat (IRBIO). Grup de Micologia. Departament de Biologia Vegetal. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, nº 645. E-08028-Barcelona. E-mail: jllistosella@ub.edu.
6.- Institut de Recerca de Biodiversitat (IRBIO). Grup de Micologia. Departament de Biologia Vegetal. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, nº 645. E-08028-Barcelona. E-mail: sofiaifgomes@hotmail.com.
RESUM: Contribució al coneixement micològic de les Illes Balears (Espanya). XXI. Se citen 90 tàxons de fongs, dels quals 22 són primeres citacions a les Illes Balears: Penicillium glaucum Link, Tuber melanosporum Vittad., Agaricus moellerianus Bon, Amanita excelsa var. excelsa (Fr.) Bertill., Clitocybe augeana (Mont.) Sacc. ss. Kuyper, Crucibulum laeve (Huds.) Kambly, Cuphophyllus fornicatus (Fr.) Lodge, Padamsee & Vizzini, Flammulaster ferrugineus (Maire) Watling, Hebeloma cylindrosporum Romagn., Hemimycena mairei (E.-J. Gilbert) Singer, Inocybe oblectabilis (Britzelm.) Sacc., Lyophyllum rhopalopodium Clemençon, Pholiota conissans (Fr.) M.M. Moser, Pseudoclitocybe expallens (Pers.) M.M. Moser, Resupinatus alboniger (Pat.) Singer, Tubaria furfuracea (Pers.: Fr.) Gillet f. romagnesiana (Arnolds) Volders, Scleroderma bovista Fr., Puccinia festucae Plowr, Russula carminipes Sarnari, Russula helios Malençon ex Sarnari, Russula messapica Sarnari i Russula rutila Romagn. A més, n’hi ha 6 que són primeres citacions per a Mallorca, 7 per a Menorca, 18 per a Eivissa i 5 per a Formentera. També s’aporten notes sobre llur taxonomia, ecologia i corologia.
PARAULES CLAU: Ascomycota, Basidiomycota, Illes Balears, Espanya.
ABSTRACT: Contribution to the knowledge of the fungal flora of the Balearic Islands (Spain). XXI. 90 taxa of fungi found in the Balearic Islands are commented. After the information available to us, 22 of them seem to be new records for the Balearic Islands: Penicillium glaucum Link, Tuber melanosporum Vittad., Agaricus moellerianus Bon, Amanita excelsa var. excelsa (Fr.) Bertill., Clitocybe augeana (Mont.) Sacc. ss. Kuyper, Crucibulum laeve (Huds.) Kambly, Cuphophyllus fornicatus (Fr.) Lodge, Padamsee & Vizzini, Flammulaster ferrugineus (Maire) Watling, Hebeloma cylindrosporum Romagn., Inocybe oblectabilis (Britzelm.) Sacc., Hemimycena mairei (E.-J. Gilbert) Singer, Lyophyllum rhopalopodium Clemençon, Pholiota conissans (Fr.) M.M. Moser, Pseudoclitocybe expallens (Pers.) M.M. Moser, Resupinatus alboniger (Pat.) Singer, Tubaria furfuracea (Pers.: Fr.) Gillet f. romagnesiana (Arnolds) Volders, Scleroderma bovista Fr , Puccinia festucae Plowr., Russula carminipes Sarnari, Russula helios Malençon ex Sarnari, Russula messapica Sarnari and Russula rutila Romagn. A further 6 taxa are new record to the Majorca island, 7 to the Minorca island, 18 to Eivissa (Ibiza) island and 5 to the Formentera island. Remarks on their ecology and chorology are also included.
Amb aquest treball es pretén continuar completant, amb noves citacions, el catàleg micològic de les Illes Balears recollit a SIQUIER & SALOM (2013), treball en el que es cataloguen totes les espècies de fongs i mixomicets conegudes a l’arxipèlag i, també, a cada illa, fins al final de l’any 2012. Amb aquesta nova contribució, els autors enumeren i comenten els tàxons estudiats que varen ser recol·lectats per ells i pels altres integrants de F.M.C.B., durant les seves campanyes de tardor a Mallorca (2012) i a Menorca (2013), així com altres mostres de campanyes anteriors a les illes de Menorca, Eivissa i Formentera o que estaven pendents d’estudi als seus herbaris personals. Volem fer una menció especial per a Tuber melanosporum Vittad , una espècie de tòfona que havíem cercat durant molts d’anys i que, finalment, ha estat trobat a Mallorca. També volem remarcar els tàxons que constitueixen primeres citacions a les diferents illes, dels quals 6 ho són per a Mallorca: Crepidotus caspari var. caspari Velen., Inocybe bongardii var. pisciodora (Donadini & Riousset) Kuyper, Macrolepiota excoriata (Scaheff.) Wasser, Psathyrella panaeoloides (Maire) Arnolds, Cantharellus subpruinosus Eyssart. & Buick., Lactarius ilicis Sarnari; 7 per a Menorca: Anthracobia macrocystis (Cooke) Boud., Agrocybe fimicola (Espeg.) Singer, Crepidotus calolepis var. squamulosus (Cout.) Senn-Irlet, Inocybe phaeoleuca Kühner, Lepiota farinolens Bon & G. Riousset, Mycena meliigena (Berk. & Broome) Sacc., Psathyrella corrugis (Pers.) Konrad & Maublanc; 18 per a Eivissa: Genea sphaerica Tul. & C. Tul., Scutellinia trechispora (Berk. & Broome) Lambrotte, Agaricus iodosmus Heinem., Amanita boudieri Barla, Coprinellus domesticus (Bolton) Vilgalys, Hopple & Jacq. Johnson, Crinipellis subtomentosa (Peck) Singer, Galerina badipes (Pers.) Kühner, Lepiota lilacea Bres., Lepista rickenii Singer, Panaeolus fimicola (Pers.) Gillet, Psathyrella hirta Peck, Tricholoma acerbum (Bull.) Quél., Tricholosporum tetragonosporum (Maire) Contu & Mua, Melanogaster variegatus (Vittad.) Tul. & C. Tul., Ganoderma lucidum (Curtis) P. Karst., Phaeolus schweinitzii (Fr.) Pat., Ustilago avenae (Pers.) Rostr. Infundibulicybe geotropa (Bull.) Harmaja; i, finalment, 5 per a Formentera: Clitopilus hobsonii (Berk.) P.D. Orton, Collybia cirrhata (Schumach.) Quél., Mycena amicta (Fr.) Quél., Pluteus nanus (Pers.) P. Kumm. i Tulostoma xerophilum Long.
MATERIAL Y METODOLOGIA
Les espècies estan ordenades per ordre alfabètic, dins els ordres inclosos a cada classe, i duen menció del municipi, localitat, quadrícula UTM, altitud i hàbitat on han estat recol·lectades, data de la recol·lecció, número d’herbari i, a les observacions, es comenta si són novetat per a les Illes Balears o per a les diferents illes o si només són noves localitzacions. En la recopilació d’aquestes darreres dades ens hem basat amb el treball esmentat a la introducció. Si no es fa menció de qui ha recol·lectat o
identificat les mostres, s’ha de considerar que han estat els autors o, al menys, un d’ells.
El material descrit es troba dipositat als herbaris particulars de J.L. Siquier (JLS), J.C. Salom (JCS) i J. Espinosa (JEN), així com algunes mostres en els herbaris AB (André Bidaud), AH (Alcalá de Henares), FMR (Facultat de Medicina de Reus) i BCN (Universitat de Barcelona).
Per fer les descripcions microscòpiques s’han utilizat microscopis Olympus BX40 i BX50 i els reactius adients. Per a la determinació o per a la confirmació d’alguns tàxons, a més dels estudis macro i microscòpics, s’han emprat tècniques de biologia molecular. Les mostres per a seqüenciar es varen enviar al laboratori d’anàlisi molecular especialitzat en micologia ALVALAB (Santander). Allà, es varen ampliar les regions ITS de l’ADN ribosòmic mitjançant primers (ITS1F) i ITS4, per després seqüenciar les regions ITS1 i ITS2. Una vegada obtinguts els electroforogrames amb les seqüenciacions d’aquestes regions, acte seguit es varen comparar amb les que estan dipositades i figuren al Genbank del tàxon que s’havia determinat, per tal de confirmar, si s’esqueia, la seva identificació.
ESPÈCIES ESTUDIADES
ASCOMYCOTA
EUROCIALS
Penicillium glaucum Link
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, sa Roca, UTM: 31SEE9727, alt. 175-225 m, sobre làmines de Chroogomphus sp., 14-XI-2011, JLS 3390.
OBSERVACIONS: La coloració verdosa que tenyia les làmines del carpòfor estudiat era deguda a la presència d’aquest tàxon. Si bé a Index Fungorum el trobam sinonimitzat amb Penicillium expansum Link, a MycoBank es recull aquest darrer com a varietat del que ara citam, criteri que adoptam. Primera citació a les Illes Balears.
PEZIZALS
Anthracobia macrocystis (Cooke) Boud.
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, s’Arangí-sa Roca des Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m, sobre restes cremades, 26-XI-2013, JLS 3640. MALLORCA: Palma de Mallorca, Son Pax, sobre una antiga foguera, 27-XII-2013, leg. R. Mas, JCS-164A.
OBSERVACIONS: Aquesta espècie presenta pèls hialins que es confonen amb les cèl·lules de l’excíple ectal. Aquests pèls mostren constriccions al nivell dels pocs septes que presenten (de 0 a 2) i articles apicals més inflats, amb amplades de fins a 20 µm. Aquests caràcters la diferencien d’A melaloma (Alb. & Schwein.) Boud., i d’ A. maurilabra (Cooke) Boud., que són similars macroscòpicament. A Mallorca, aquesta espècie ja ha estat citada per SCHILLING (1987) i, per tant, aquesta nova troballa és nova localització. No obstant, sí que és nova citació per a Menorca.
Genea sphaerica Tul. & C. Tul.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, torrent de Morna, UTM: 31SCD7224, alt. 195 m, entre molses, a la pineda de Pinus halepensis parcialment cremada, 8-XII-2012, JEN 263.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015. 62
Helvella juniperi M. Filippa & Baiano
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, torrent d’en Rubió, UTM: 31SCD6424, alt. 30 m, sobre molses en una clariana de la pineda de Pinus halepensis, 28-I-2012, JEN 239
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Helvella solitaria P. Karst.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Alcúdia, parc de la piscina municipal, al port d’Alcúdia, UTM: 31SEE1210, alt. 5-10 m, entre molses del grup de les Pottials a la pineda arenosa del parc, on hi ha Pinus halepensis, 20-II-2014, JLS 3687.
OBSERVACIONS: Nova localització a Mallorca.
Morchella elata (Fr.) Boud.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, torrent de Benirràs, UTM: 31SCD6627, alt. 5-10 m, sobre terreny que es va cremar set mesos abans, 16-III-2011, JEN 233. Sant Josep de sa Talaia, carretera de sa Cova Santa, UTM: 31SCD5504, alt. 100 m, sobre runam a la base d’un mur de recent construcció, 26-II-2014, JEN 285.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Pyronema omphalodes (Bull.) Fuckel
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Puig d’en Guillem, UTM: 31SCD7224, alt. 320-350 m, sobre la cendra, a la pineda de Pinus halepensis cremada, 27-VII-2011, JEN 234.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, torrent de cala Xarraca, UTM: 31SCD7028, alt. 10 m, entre llims i aigües residuals del torrent, 27-IV-2013, JEN 267.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Tuber melanosporum Vittad.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, hipogeu a l’alzinar de Quercus ilex, leg. J. Rosselló, 17-I2013, JLS 3617.
OBSERVACIONS: Per petició del recol·lector tant sols s’esmenta el municipi on aquesta tòfona es va trobar, això sí, gràcies a la seva cussa Mora que va percebre el seu flaire. Les característiques edàfiques i geomorfològiques on es desenvolupen algunes formacions d’alzinars a la Serra de Tramuntana, des de sempre, ens han fet pressuposar que aquesta preuada espècie podria estar-hi present. Presumpció que amb aquesta troballa a la fi fem realitat, i per tant ja podem citar T. melanosporum com a nova per a les Illes Balears.
BASIDIOMYCOTA
AGARICALS
Agaricus iodosmus Heinem.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, Can Miquelet, UTM: 21SCD6118, alt. 175 m, àrea nitrificada, al jardí i entre la gespa, vora la casa, 4-XII-2005, JLS 2102. OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Agaricus moellerianus Bon
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Alcúdia, es Pinaret-Reserva natural de s’Albufereta, UTM: 31SEE0811, alt. 5-10 m, pratícola vora una pineda de Pinus halepensis arenosa i no lluny de la mar, 5-XI-2011, det. L.A. Parra, JLS 3367, JCS-1077B.
DESCRIPCIÓ: Píleu de 60-70 mm de diàmetre, inicialment convex, prest pla convex amb el disc central un poc deprimit i els marges ondulats; cutícula fibril·losa, un xic higròfana, de color blanquinós a blanc brut i amb tonalitats rosado-vermelloses disposades irregularment; marge excedent que persisteix amb el desenvolupament. Làmines lliures però pròximes a l’estípit, nombroses, atapeïdes, de pràcticament rectes a subventrudes, amb lamel·les intercalades, inicialment rosades; aquesta coloració es
manté, fins que esdevenen xocolata per la caiguda de les espores; aresta un xic més blanquinosa. Estípit 40- 50 x 10-10,3 µm, cilíndric, de base arrodonida o atenuada, blanquinós, amb petites esquames per sobre de l’anell i més o menys llis i lluent per sota; anell cotonós més aviat fugaç i mixt (intermig entre súpero i ínfer). Carn compacta, higròfana sobre les làmines, de gust suau i d’olor de fúngica a un poc anisada, vermellosa al tall, sobretot en el píleu, quan s’asseca presenta una coloració un xic groguenca, especialment a l’estípit. Sobre exsiccata, la reacció de Schaeffer dóna positiu a les parts on la carn es presenta groguenca, i subnul·la o dubtosa a les zones més blanquinoses. Espores de 7-8 x 4,5-5,5 µm, amplament el·lipsoïdals, de paret gruixuda i presència del típic pseudoporus de la secció Agaricus Heinemann. Basidis de fins a 28 x 9 µm, tetraspòrics, presència de macrobasidis cistidiformes. Queilocistidis de 20-35 x 11-18 µm allargadament esferopedunculats o claviformes, fibulífers a la base.
OBSERVACIONS: Per una millor coneixença d’aquesta espècie recomanam consultar PARRA (2008). No obstant, cal esmentar que, a diferència del material que es descriu a la monografia esmentada, la nostra mostra no presentava cap mena de coloració groguenca en fresc però sí a l’assecar-la, especialment a l’estípit i, a més, els queilocistidis varen ser un xic mes freqüents i no tan escassos com es diu a la bibliografia esmentada. Cal esmentar que a la mostra estudiada se l’hi ha realitzat proves de biologia molecular que, complementant els resultats macro i microscòpiques, ens confirmen que es tracta d’aquest tàxon. Espècie rara i poc citada en tot l’estat espanyol, ara és primera citació a les Illes Balears.
Agrocybe fimicola (Speg.) Singer
≡A. pediades var. fimicola (Speg.) Nauta
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Maó, Biniaiet Nou, UTM: 31SFE0318, alt. 50-100 m, sobre excrements de vaca i en un prat molt nitrificat, 25-XI-2013, JLS 3630.
OBSERVACIONS: Aquest tàxon se descriu sense pleurocistidis, tot i que es poden trobar aïllats prop de l’aresta de les làmines (NAUTA, 2005: 213), tal i com hem pogut comprovar a la mostra estudiada; aquests pleurocistidis eren d’utriformes a lecitiformes Aquesta circumstància també ens podria portar a Agrocybe ochracea Nauta, tàxon que descartam ja que els exemplars de la nostra mostra, a més de ser clarament fimícoles, també presentaven queilocistidis aïllats o en poca proporció, basidis majoritàriament tetraspòrics, essent els bispòrics molt ocasionals i mai en la proporció 3:1 que s’assenyala per a aquest tàxon. Cal esmentar que els basidiomes recol·lectats només tenien minses restes de vel a l’estípit i no al marge del píleu (característica pròpia d’aquest tàxon). Pensam que la falta d’aquest vel es va deure al rentat, per mor de les fortes pluges que hi va haver a la localitat de recol·lecció els dies anteriors. Primera citació a Menorca.
Agrocybe
molesta (Lasch) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, agroturisme Can Escandell, UTM: 31SCD6824, alt. 120 m, sobre restes de fusta de Ceratonia siliqua en descomposició, 18-XII-2012, JEN 264.
OBSERVACIONS: Espècie ja citada a l’illa per FINSCHOW (1984). Nova localització a Eivissa.
Amanita excelsa var. excelsa (Fr.) Bertill.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Esporles, Sa Granja, grup d’alzines (Quercus ilex) amb algunes oliveres (Olea europaea), leg. J. Planas , 26-IX-2013, JCS-1246B.
OBSERVACIONS: Citada a Mallorca la var. spissa (Fr.) Neville & Poumarat, ara citam la varietat tipus com primera citació a les Illes Balears.
moellerianus Bon
Agaricus moellerianus Bon. Queilocistidis.
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015.
Agaricus
Penicillum glaucum Link
Clitocybe augeana (Mont.) Sacc. ss. Kuyper
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015. 66
Amanita boudieri Barla
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, camí de Canadella, UTM: 31SCD6722, alt. 120135m, a la vorera d’un camí rural, 26-X-2012, JEN 244.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, camí vell de Benirràs, UTM: 31SCD6625, alt. 80 m, a la vorera d’un camí rural amb aigua de pluja embassada, 26-X-2912, JEN 245.
OBSERVACIONS: Espècie ja citada a l’illa per FINSCHOW (1984). Nova localització a Eivissa.
Chaetocalathus craterellus (Durieu & Lév.) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, torrent de s’Almànguena, UTM: 31SCD7425, alt. 150 m, sobre branquetes mortes de Pinus halepensis, 16-XI-2012, JEN 261.
OBSERVACIONS: Espècie ja citada a l’Illa per SIQUIER et al. (2011). Nova localització a Eivissa.
Clitocybe augeana (Mont.) Sacc. ss. Kuyper
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Alaior, Arenal de Son Bou, UTM: 31SEE9018, alt. 0-2 m, en una petita duna, sobre restes de Juncus sp. i restes mortes i humides de Posidonia oceanica, 16-XI-2011, det. A. Bidaud, JLS 3421, AB 14-04-02.
DESCRIPCIÓ: Píleu de fins a 11 mm de diàmetre prest pla convex i deprimit en el centre, marge involut llarg temps; cutícula seca amb revestiment blanc d’aspecte rivulós, per sota del qual es veu de color caramel més o menys clar. Làmines d’emarginades a lleugerament decurrents, un xic ventrudes i de color blanquinós lleugerament crema, més pujat a l’assecar-se. Estípit de 19 x 1,5 mm, cilíndric, lleugerament engruixut vers a la base, un xic pruïnós o subpruïnós, especialment a la zona superior i vers a la base. Carn minsa, blanquinosa i d’olor i sabor intens de farina.
Espores de 4-4,5 (5) x 3-3,5 (4) µm, Qm= 1,4-1,5, ovato-el·lipsoidals, pruniformes i, molt freqüentment, amb tendència larmiforme, llises, no cianòfil·les i amb apícula marcada. Basidis de 20-25 x 4,5-5,5 µm tetraspòrics cilíndrico-claviformes, amb esterigmes de fins a 4 µm; presència d’algunes hifes cilíndriques, de fins a 3 µm de diàmetre que s’intercalen amb els basidis ultrapassant-los un poc i que, sense dubte, són terminacions de la trama, la qual és regular. Pileipel·lis del tipus cutis formada per hifes de fins a 60 x 5 µm, que presenten extrems lliures, obtusos, corbats, sense quasi elements emergents, fibulíferes; les hifes es tornen més gruixudes dins la carn; presència de pigment parietal brunenc poc incrustant i més aviat recobrint les hifes.
OBSERVACIONS: Clitocybe phyllophila var. tenuis Harmaja és un tàxon semblant, però les espores són més estretes, el·lipsoidals, no presenta olor de farina i fructifica en un hàbitat completament diferent. Entre les espècies americanes de la secció Candicantes amb olor de farina, a la clau de BIGELOW (1982) només hi figura C. augeana (Mont.) Sacc. Per altra banda, KUYPER (1995) interpreta aquest tàxon com una petita espècie (de fins 20 mm de diàmetre) propera al complex C dealbata/rivulosa, amb olor de farina, espores prunio-larmiformes, de mesures 4,5-5,5 (6) x 3-4 µm i hàbitat sota coníferes o sobre substrat de xampinyons cultivats. Exceptuant l’hàbitat on s’han recol·lectat (sorprenent per a aquesta espècie), els exemplars de la nostra mostra coincideixen perfectament amb la descripció que es recull al treball de Kuyper esmentat. Primera citació a les Illes Baleares.
Clitopilus hobsonii (Berk.) P.D. Orton
MATERIAL ESTUDIAT. FORMENTERA: Torrent de Cala Saona, UTM: 31SCC6083, alt. 5-30 m, sobre ritidoma de Juniperus phoenicea, 9-XII-2008, JCS 811B.
OBSERVACIONS: Primera citació a Formentera.
Collybia cirrhata (Schumach.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. FORMENTERA: Punta Roja, UTM: 31SCC6488, alt. 0-20 m, entre restes de fusta indeterminada, 8-XII-2010, JCS 1038B.
OBSERVACIONS: Primera citació a Formentera.
Coprinellus domesticus (Bolton) Vilgalys, Hopple & Jacq. Johnson
≡Coprinus domesticus (Bolton) Gray
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Puig de Xarraca, UTM: 31SCD7128, alt. 200-225 m, nombrosos exemplars, a la pineda de Pinus halepensis completament cremada, 6-XII-2010, JLS 3235, JCS1016B.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Crepidotus calolepis var. squamulosus (Cout.) Senn-Irlet.
=Crepidotus mollis f. squamulosus (Cout.) A. Ortega & Vizoso
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Triay, UTM: 31SEE8323, alt. 75-100 m, sobre fusta de Quercus ilex, 28-XI-2013, JLS 3661.
OBSERVACIONS: Aquest tàxon actualment es considera una varietat mediterrània de Crepidotus calolepis (Fr.) P. Karst. (CONSIGLIO & SETTI, 2008), de carpòfors de mides més grans i espores significativament majors. Per això pensam que la cita de Crepidotus calolepis a MIR & MELIS (2008) de Menorca i de ROLLAND (1904) i MALENÇON & BERTAULT (1972) a Mallorca, correspon a aquesta varietat. Com a Crepidotus mollis var. squamulosus (Cout.) A. Ortega & Vizoso ha estat citat a Mallorca a SIQUIER & CONSTANTINO (2008) i SALOM & SIQUIER (2010). Primera citació a Menorca.
Crepidotus caspari var. caspari Velen.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Els Amunts-Sant Llorenç de Balafia, UTM: 31SCD6723, alt. 200-250 m, sobre branquetes caigudes indeterminades, 6-XII-2010, rev.: prof. G. Consiglio, JLS 3243. MALLORCA: Pollença, camí de Marina, UTM: 31SEE0412, alt. 50-100 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 5XI-2010, JLS 3147bis. Calvià, finca pública del Galatzó, UTM: 31SDD5484, alt. 200-300 m, sobre branquetes caigudes de Quercus ilex, 20-XI-2010, rev.: prof. G. Consiglio, JLS 3189. Escorca, predi L’Ofre, UTM: 31SED8002, alt. 900-1100 m, sobre branquetes caigudes i seques de Phlomis italica, 19-XI-2012, JLS 3542. OBSERVACIONS: Algunes de les mostres estudiades ens varen cridar l’atenció per presentar uns queilocistidis de formes molt variables (aspecte que també ens va comentar el prof. G. Consiglio una vegada revisades les mostres, confirmant així la determinació). Fins i tot la mostra JLS 3243, les presentava més similars als descrits per a Crepidotus caspari var. subglobisporus (Pilat) Pouzar. No obstant, la forma de les espores observades als exemplars d’aquesta mostra eren d’el·líptiques a oblongues, i no subglobuloses. Aquesta característica va ser la que ens va decantar per considerarla més propera a la varietat tipus i, per tant, dita mostra, tal volta podria interpretar-se com de transició entre els dos tàxons. Primera citació a Mallorca i nova localització a Eivissa.
Crepidotus neotrichocystis Consiglio & Setti
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Inca, Son Cota, UTM: 21SDD9895, alt. 75-100 m, sobre fusta caiguda de Quercus ilex, 2-XII-2010, JLS 3211.
OBSERVACIONS: Nova localització a Mallorca. Crinipellis subtomentosa (Peck) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Pep Serra, UTM: 31SCD6922, alt. 80 m, entre restes de Brachypodium phoenicoides en descomposició, 10-XI-2012, JEN 250.
Psathyrella corrugis (Pers.) Konrad & Maublanc. Queilocistidis i espores.
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015.
Crucibulum laeve (Huds.) Kambly
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Sóller, exposició anual de bolets del Museu Balear de Ciències Naturals, mostra de procedència desconeguda, 22-XI-2008, JLS 2552.
OBSERVACIONS: Primera citació a les Illes Balears. Cuphophyllus fornicatus (Fr.)Lodge, Padamsee & Vizzini
=Dermolomopsis fornicata (Fr.) Vizzini
=Hygrocybe fornicata (Fr.) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Calvià, finca pública de Galatzó, UTM: 31SDD5484, alt. 200-300 m, en un talús que delimita un camp de conreu amb molses, sota Ampelodesmos mauritanica i vora Cistus monspeliensis, 22-XI-2009, JCS 908B.
OBSERVACIONS: Els estudis moleculars realitzats als darrers anys sobre aquest tàxon (VIZZINI & ERCOLE, 2011; LODGE & al., 2013) han fet que es transferís des del gènere Hygrocybe (Fr.) Kummer, primer a Dermolomopsis Vizzini i des d’aquest, finalment, a Cuphophyllus (Donk) Bon. Els basidiomes recol·lectats presentaven coloracions pileiques bruno-ocràcies amb tonalitats grisenques (més pàl·lides vers als marges i mes fosques al centre), això ens aproparia a la var. streptopus Arnolds que, actualment, es considera només una forma més fosca dins la variació cromàtica d’aquesta espècie. Cal esmentar que la mostra estudiada també ha estat seqüenciada molecularment, confirmant així la determinació. Primera citació a les Balears.
Deconica crobula (Fr.) Romagn.
≡Psilocybe crobula (Fr.) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Triay, UTM: 31SEE8323, alt. 75-100 m, sobre restes de Quercus ilex, 28-XI-2013, JLS 3658.
OBSERVACIONS: Espècie ja citada a Menorca a MATEO-ÁLVAREZ (2002), nova localització a l’illa.
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, s’Arangí-sa Roca de s’Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m, en humus i entre restes vegetals indeterminade i entre molses, en llocs entollats 26-XI-2013, AH 40479.
OBSERVACIONS: Macroscòpicament es pot reconèixer pel seu color bru-rogenc, píleu furfuraci al centre i làmines uncinades i subdecurrents; a causa d’aquest darrer caràcter, es va incloure inicialment en el gènere Tubaria i així ha estat considerada recentment per HORAK & MOREAU (2004); no obstant, la pileipel·lis és filamentosa, un caràcter pròpi de Tubaria, però els articles són isodiamètrics o ampul·losos, amb un fort pigment incrustant bru, característiques més properes al gènere Flammulaster. La coloració castanya, el vel filamentós persistent a l’estípit, les espores d’el·lipsoidals a subamigdaliformes amb l’àpex sempre obtús i paret brugroguenca no col·lapsable i, finalment, els queilocistidis de subcilíndrics a ventrutssubcapitats, semblen ser caràcters típics per a la seva identificació (VELLINGA, 1986; BON, 1992). Primera citació a les Illes Balears.
Galerina badipes (Pers.) Kühner
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, torrent de s’Almànguena, UTM: 31SCD7425, alt. 150 m, sobre restes de fusta en descomposició, 16-XI-2012, JEN 260. OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Hebeloma cistophilum Maire
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Bruc, UTM: 31SEE8630, alt. 200-300 m, en una pineda de Pinus halepensis, sota Cistus monspeliensis, 27-XI-2013. JLS 3649 i 3653.
OBSERVACIONS: Hi ha una cita prèvia a l’illa a MATEO-ALVAREZ (2002). Nova localització.
Hebeloma cylindrosporum Romagn.
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, s’Arangí-sa Roca des Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m, entre restes cremades, 26-XI-2013, JLS 3641.
OBSERVACIONS: La forma de les seves espores, cilíndriques, és un bon caràcter per a la seva determinació. Primera citació a les Illes Balears. Hebeloma sacchariolens Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, predi L’Ofre, UTM: 31SDE8001, alt. 900-1000 m, en una pineda de Pinus halepensis amb presència de Quercus ilex, 19-XI-2012, JLS 3541.
OBSERVACIONS: Espècie que apareix citada de Menorca a ESCANDELL & ESCANDELL (1999) sense cap dada de localització ni referència d’herbari, per tant ara la catalogam correctament com a nova per a les Illes Balears.
Hemimycena mairei (E.-J. Gilbert) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, predi L’Ofre, UTM: 31SDE8001, alt. 900-1000 m, entre restes soterrades de Quercus ilex , herbàcies i rizomes de gramínies vora un corrent d’aigua, 19-XI-2012, JLS 3552, JCS-1209B.
OBSERVACIONS: A primer cop d’ull aquesta espècie es pot confondre amb un representant de Camarophyllus (Hygrophoraceae) però la microscòpia és definitiva per descartar aquesta primera impressió. Primera citació a les Illes Balears.
Hydnangium aurantiacum R. Heim & Malençon
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, Can Mayol, UTM: 31SCD6518, 110-120 m, semihipogeu en un bosc de Pinus halepensis i Quercus coccifera, 13-XI-2012, JEN 254.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa. Infundibulicybe geotropa (Bull.) Harmaja
≡Clitocybe geotropa (Bull.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Antoni de Portmany, Puig Verd, UTM: 31SCD5622, alt. 230-250 m, sota Pinus halepensis i Quercus coccifera, 26-XI-2011, JEN 236.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Inocybe bongardii var. pisciodora (Donadini & Riousset) Kuyper
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Palma de Mallorca, bosc del Castell de Bellver,UTM: 31SDD679, alt. 75-110 m, sota Cistus monspeliensis, Pistacia lentiscus, en una garriga amb Pinus halepensis, 4-I-2014, leg. J. Salom, JCS-1271B.
OBSERVACIONS: Els exemplars estudiats, inicialment presentaven una olor que recordava la del cama-groc (Craterellus lutescens (Fr.) Fr.) que, després d’unes hores, va esdevenir olor de peix, concretament com d’areng (Clupea arengus). Aquesta mateixa circumstància ja s’havia percebuda anys endarrere d’exemplars recol·lectats a Eivissa. Primera citació a Mallorca, on tan sols s’havia catalogat la varietat tipus. Inocybe heimii Bon
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Triay, UTM: 31SEE8323, 75-100 m, en un sòl un poc arenós i calcari a la vorera d’un camí, prop d’estepes blanques (Cistus albidus) i alzines (Quercus ilex), 28-XI2013, AH 40476.
OBSERVACIONS: Aquesta mostra no es va recol·lectar en hàbitat de dunes litorals, cosa que ens confirma que aquesta espècie també pot fructificar esporàdicament a alzinars que es desenvolupen sobre sòls calcaris amb textures riques amb arena, tal com ja havíem observat altres vegades. La mida dels exemplars va ser més reduïda de la que es descriu per I. heimii, però la resta de característiques concordaven perfectament; per tant, podria tractar-se d’un ecotip o variant associada a alzinars basòfils i d’ecologia més sabulícola. La col·lecció estudiada coincideix perfectament amb l’iconografia, hàbitat i comentaris sobre la col·lecció nº 2108 que Malençon identifica com a I. dulcamara (Alb. & Schwein.) Quél. (MALENÇON &
BERTAULT, 1970), que, anys més tard, va ser revisada per BIZIO (2009) i la va determinar com I. heimii. Nova localització a Menorca.
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Triay, UTM: 31SEE8323, 75-100 m, en humus d’un bosc molt humit i calcari d’alzines (Quercus ilex), a la vorera d’un camí, 28-XI-2013, AH 40475.
OBSERVACIONS: Els exemplars estudiats feien una olor força aromàtica, però indefinida, presentaven pocs caulocistidis a la meitat inferior de l’estípit, i aquesta zona només mostrava una pruïna molt dispersa. No obstant això, la identificam com aquest tàxon (en sentit ampli), ja que els individus reco·lectats tenien les espores molt noduloses, i els cistidis, curts, d’utriformes a amplament claviformes, i tots aquests caràcters es corresponen bé. Tal volta els resultats de futurs estudis genètics podrien descobrir que realment no es tracta d’una sola espècie. Primera citació a Menorca i a les Illes Balears, on les espècies d’Inocybe amb espores amb nòduls o anguloses sembla que no són gaire freqüents.
Inocybe phaeoleuca Kühner
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Triay, UTM: 31SEE8323, 75-100 m, en humus d’un bosc molt humit i calcari d’alzines (Quercus ilex), 28-XI-2013, AH 40474.
OBSERVACIONS: Primera citació a Menorca.
Lepiota farinolens Bon & G. Riousset
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, S’Arangí-sa Roca de s’Indio UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m, entre molses i gramínies enmig d’un camí, 16-XI-2011, JCS-312L-2 OBSERVACIONES: Els exemplars recol·lectats presentaven l’olor de farina que caracteritza a aquesta espècie. La microscòpia també era molt similar a la dels exemplars citats de Mallorca per SALOM & SIQUIER (2001), on apareixen iconografiats uns individus més atípics que els trobats, que segurament estaven parasitats per algun microrganisme. Nova citació a Menorca.
Lepiota brunneoincarnata Chodat & C. Martin
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, vora es Puig d’en Racó, UTM: 31SCD6815, alt. 110 m, vorera d’un camí terrós-sorrenc, 31-X-2012, JEN 246.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Lepiota lilacea Bres.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Pep Serra, UTM: 31SCD6922, alt. 90 m, al jardí, 6-X-2012, JEN 242.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Lepista nuda (Bull.) Cooke
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Pep Serra, UTM: 31SCD6922, alt. 80 m, sobre restes de palla de blat recollides tres anys enrere, 27-XII-2013, JEN 281.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Lepista rickenii Singer
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, caló des Pouet-Portinatx, UTM: 31SCD7330, alt. 10 m, carrerany poc freqüentat, entre Limonium sp., 1-I-2013, JEN 265.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Leucoagaricus leucothites var. carneifolius (Gillet) Vellinga
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Pep Serra, UTM: 31SCD6922, alt. 90 m, sobre restes de fullaraca de Ceratonia siliqua mesclades amb sorra de construcció, 14-XII-2013, JEN 280.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Lyophyllum rhopalopodium Clemençon
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Campanet, Gabellí Petit-ses Fonts Ufanes, UTM: 31SDE9705, alt. 50150 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 22-XI-2012, JLS 3586.
vol. 36: 59-88; 2015.
OBSERVACIONS: Espècie que presenta com a característica diferenciadora espores triangulars, amb una gepa lateral, vistes de perfil. Primera citació a les Illes Balears i nova addició al catàleg del Monument natural de les Fonts Ufanes.
Macrolepiota excoriata (Scaheff.)Wasser
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Son Servera, ses Planes, UTM: 31SED3386, alt. 5-15 m, clariana de garriga amb herbes nitròfiles, 10-XII-2013, leg. J. Moreno, JCS 347 L.
OBSERVACIONS: Citada a Menorca per AGUASCA et al. (1982), MELIS et al. (2010) i MIR et al. (2013), és primera citació a Mallorca.
Melanoleuca pseudoluscina Bon
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, Dalt de sa Roca, UTM: 31SEE9727, alt. 200-250 m, en una pineda Pinus halepensis amb presència de Quercus ilex, 29-XI-2012, JLS 3669.
OBSERVACIONS: Citat prèviament a l’illa a MELIS & al. (2010) i MIR & al. (2013). Nova localització a Menorca.
Mycena amicta (Fr.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. FORMENTERA: Punta Roja, UTM: 31SCC7582, alt. 50-100 m, entre acícules de Pinus halepensis, 8-XII-2010, JCS 1032B.
OBSERVACIONS: Primera citació a Formentera.
Mycena meliigena (Berk. & Broome) Sacc.
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Triay, UTM: 31SEE8323, 75-100 m, sobre escorça de Quercus ilex viu, 28-XI-2013, JLS 3656.
OBSERVACIONS: Primera citació a Menorca.
Panaeolus fimicola (Pers.) Gillet
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Puig de Can Pere Mosson, UTM: 31SCD6821, alt. 160 m, lloc molt eutrofitzat per restes d’excrements d’èquids, a la clariana d’una pineda de Pinus halepensis, 9XI-2012, JEN 248. Sant Joan de Llabritja, Can Martí, UTM: 31SCD7125, alt. 210 m, sobre excrements d’èquids, 11-XI-2012, JEN 251.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Parasola conopilus (Fr.) Örstadius & E. Larss.
≡Psathyrella conopilus (Fr.) A. Pearson & Dennis
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Santanyí, parc natural de Mondragó-s’Amarador, UTM: 31SED1655, alt. 0-10 m, en una pineda de Pinus halepensis, 3-XII-2011, JLS 3507. MENORCA: Es Mercadal, s’Arangí-sa Roca des Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150-225 m, sobre restes i entre fulles caigudes de Quercus ilex, 26-XI2013, JLS 3637 i 3638.
OBSERVACIONS: Primera citació al parc natural de Mondragó, a Mallorca, i nova localització a Menorca.
Pholiota conissans (Fr.) M.M. Moser
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, s’Arangí-sa Roca des Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m, entre i sobre arrels d’herbes no identificades vora un corrent d’aigua, 26-XI-2013, JLS 3639. Ferreries, Son Bruc, UTM: 31SEE8630, alt. 200-300 m, entre i sobre arrels d’herbes, en un lloc molt humit, 27-XI-2013, JLS 3647.
OBSERVACIONS: Es tracta d’una espècie molt semblant a Pholiota ochrochlora (Fr.) P.D. Orton, de la qual, es diferencia, per presentar els caràcters següents: píleu de diàmetre inferior a 20 mm, pràcticament llis, sense esquames evidents i de coloració groc-verdosa, presència de crisocistidis (pleurocistidis) amb contingut de groc a ocre groguenc, absència de queilocrisocistidis i hàbitat sobre i entre herba, en llocs molt humits. Primera citació a les Illes Balears.
Pluteus nanus (Pers.) P. Kumm.
MATERIAL ESTUDIAT. FORMENTERA: Platja des Migjorn-es Ram (vora el torrent des Arbocers), UTM: 31SCC7179, alt. 5-30 m, dunes consolidades amb Pinus halepensis, Pistacia lentiscus i Juniperus phoenicea, 7XII-2009, JLS 927B.
OBSERVACIONS: Primera citació a Formentera
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015. 74
Protoglossum niveum (Vittad.) T.W. May
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, a l’alzinar de Quercus ilex, hipogeu, leg. J. Rosselló, 17-I2013, JLS 3618.
OBSERVACIONS: Espècie recol·lectada a la mateixa ubicació on es va trobar l’única mostra coneguda a les Balears de Tuber melanosporum Vittad., per la qual cosa no es donen més dades a petició del recol·lector. Nova localització a Mallorca.
Psathyrella bipellis (Quél.) A.H. Sm.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Pep Serra, UTM: 31SCD6922, alt. 90 m, entre Brachypodium phoenicoides i Dittrichia viscosa, 10-XI-2012, JEN 249.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Psathyrella candolleana (Fr.) Maire
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, Can Mayol, UTM: 31SCD6518, alt. 150-170 m, de gregari a cespitós, en una clariana molt nitrificada a la pineda de Pinus halepensis, 12-XII-2010, JLS 3290 OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Psathyrella corrugis (Pers.) Konrad
=P gracilis (Fr.) Quél.
& Maublanc
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Maó, Biniaiet Nou, UTM: 31SFE0318, alt. 50-100 m, prat molt eutrofitzat amb excrements bovins i, fins i tot, sobre ells, 25-XI-2013, JLS 3631, AH 40470.
OBSERVACIONS: Presenta un estípit molt llarg i prim, fins i tot més o menys radicant, d’uns 80 mm de llargària, mentre que el píleu no ultrapassa el 20 mm de diàmetre i, quan s’asseca, esdevé de color grisenc. Cal esmentar que si bé el més freqüent és que les làmines pressentin una aresta de color rosat, també, en ocasions, com en el cas de les nostres mostres, l’aresta es pot presentar blanquinosa. Primera citació a Menorca. Es coneix de Mallorca, citada com P. gracilis (Fr.) Quél. a BARCELÓ i COMBIS (1879-1881).
Psathyrella hirta Peck
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, Can Mayol, UTM: 31SCD6518, alt. 150-170 m, sobre excrements d’èquids, 12-XII-2010, JLS 3281.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Psathyrella panaeoloides (Maire) Arnolds
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Muro, aparcament de l’Hospital de Muro, UTM: 31SEE0907, alt. 5-20 m, creixent de gregari a gairebé fasciculat, entre petites herbes, en un lloc arenós, 31-XII-2013, JLS 3683, AH 40472.
OBSERVACIONS: Aquesta espècie es caracteritza per fructificar en terrenys calcaris i, especialment, per les seves espores subtriangulars, que per la forma recorden llavors de blat de moro. Els individus molt joves de la mostra estudiada presentaven abundants restes de vel a l’estípit, formant quasi bé un fals anell i, també, restes al píleu, amb més freqüència vers el marge. Primera citació a Mallorca, ja que abans s’havia citat a Cabrera (SIQUIER & LILLO, 1994).
Pseudoclitocybe expallens (Pers.) M.M. Moser
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, Menut, UTM:31SDE9111, alt. 600 m, sobre molses que entapissaven pedres, a l’alzinar i a la base d’un tronc de Quercus ilex, 30-XI-2008, JCS 778B.
DESCRIPCIÓ: Píleu de 28-45 mm de diàmetre, convex i força umbilicat; marge sencer i estriat amb la humitat (i per transparència, aquestes estriacions es poden observar fins a la meitat del píleu), excoriant-se amb la sequedat i la vellesa; cutícula llisa, glabra, un xic untuosa i higròfana, color bru-xocolata quan està hidratada, es decolora a beige-grisaci a mesura que es va deshidratant; presència de fibril·les innates, més evidents al centre del píleu i als exemplars més secs. Làmines més o menys atapeïdes, arqueado-subdecurrents, bifurcades i anastomitzades, grisàcies, amb tonalitats rosades; viren, en assecar-se, al beix-bru, tot conservant els tons rosats;
aresta de sencera a un xic crenulada (a la lupa). Estípit 40-45 x 4-6 µm, cilíndric, ple, elàstic, arquejat, sense formar bulb, més ample vers a la base, la qual es presenta subacuminada, concolor amb la superfície del píleu (tant en estat humit com sec), recobert per fibril·les blanquinoses que es disposen per tota la seva llargada; base més blanquinosa. Carn minsa, beix-grisosa al píleu dels individus humits, coloració que, amb la sequedat, resta vorejant la capa més superficial de l’estípit, tot deixant el centre blanquinós amb tons de rosats a vinosos pàl·lids; olor herbàcia amb una component farinosa.
Espores 8-10,5 x 5,5-6,5(-7) µm (Xm= 9,38 x 5,93 µm; Q=1,58) d’amplament el·líptiques a ovoïdes, ovoïdes en visió frontal, amb apicle poc marcat, llises, de contingut granulós, amiloides, a vegades es dispersen en tètrades. Basidis tetraspòrics, claviformes. Cistidis absents. Pileipel·lis del tipus cutis, amb hifes que es poden bifurcar, compostes d’elements de diferent calibre de fins a 12 µm, sense fíbules als septes i acabades en àpexs arrodonits; presència de pigment membranar bru incrustant. Fíbules absents.
OBSERVACIONS: Una espècie afí macroscòpicament a la que es descriu, que també trobam puntualment als alzinars de Mallorca és Clitocybe subspadicea (J. E. Lange) Bon & Chevassut (= C. umbilicata ss. autors), però aquest taxon té les espores més el·lipsoïdals, no amiloides, i presenta fíbules. Els exemplars recol·lectats presentaven les tonalitats rosades a les làmines que mencionen alguns autors en aquesta espècie (BON, 1997: 161). Nova citació a les Illes Balears.
Resupinatus alboniger (Pat.) Singer
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, Son Amer, UTM: 31SDE9007, alt. 525-575 m, sobre restes caigudes de Quercus ilex, 6-XII-2013, JLS 3674.
OBSERVACIONS: Aquesta espècie es caracteritza per presentar la carn totalment gelificada, làmines que s’ennegreixen inicialment pel sinus i després vers l’aresta, i esdevenen un xic anastomitzades amb l’edat; espores al·lantoides de quocient Q>2, absència de pleurocistidis, presència de queilocistidis ramificats i pileipel·lis amb hifes de diverticulades a coral·loides. Primera citació a les Illes Balears. Stropharia coronilla (Bull.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Coroner-sa sínia d’en Guixa, UTM: 31SCD6923, alt. 100 m, lloc herbós amb predomini de cugula (Avena sterilis), 12-XI-2012. JEN 252.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Tricholoma acerbum (Bull.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Font des Tur, UTM31SCD6524, alt. 85 m, en llocs herbacis d’antigues feixes colonitzades per Pinus halepensis, Juniperus phoenicea, Ceratonia siliqua, Olea europaea i Quercus ilex ssp. ballota, 28-I-2012, JEN 240.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Tricholoma scalpturatum f. album Hermos. & Jul. Sánchez
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, Dalt de sa Roca, UTM: 31SEE9727, alt. 200-250 m, en una pineda de Pinus halepensis amb presència de Quercus ilex, 29-XI-2012, JLS 3668.
OBSERVACIONS: Citada prèviament a l’illa a MIR & MELIS (2008), és nova localització a Menorca.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, pla de Portinatx, UTM: 31SCD7230, alt. 60 m, terreny molt argilós, vora Pinus halepensis i Pistacia lentiscus, 20-XI-2011, JEN 235.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015.
Psathyrella paneoloides (Maire) Arnolds
Pseudoclitocybe expallens (Pers.) M.M. Moser
Russula helios Malençon ex Sarnari
Russula messapica Sarnari (amb reacció vermella al KOH).
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015. 78
Tubaria conspersa (Pers.) Fayod
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Can Pep Serra, UTM: 31SCD6922, alt. 90 m, sobre restes herbosos a jardí particular, 27-X-2013, JEN 275. OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
Tubaria furfuracea (Pers.: Fr.) Gillet f. romagnesiana (Arnolds) Volders
= Tubaria romagnesiana Arnolds
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, s’Arangí-sa Roca de s’Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m, en humus i restes vegetals a l’alzinar de Quercus ilex, 26-XI-2013, JLS 3643, duplo en AH 40478. OBSERVACIONS: Malgrat es tracti d’un tàxon molt freqüent i fàcil de reconèixer, volem destacar que els basidiomes de la col·lecció estudiada es caracteritzaven per la seva petita mida, ajustant-se així perfectament a les observacions de ARNOLDS (1982). Aquest autor, reconeix com espècie independente el concepte de Romagnesi (KHÜNER & ROMAGNESI, 1953) de Naucoria pellucida, denominant-la Tubaria romagnesiana. L’autor holandès es basa en les mides esporals més petites i en les hifes de la trama laminar més estretes; tot i això, sembla ser que aquets caràcters presenten alguna variació, tal com ho indiquen LUDWIG (2001) i VOLDERS (2002); i és aquest darrer, que la reconeix com a forma romagnesiana. Primera citació a les Balears, on tan sols s’havia catalogat la forma tipus.
Tulostoma kotlabae Pouzar
MATERIAL ESTUDIAT. FORMENTERA: Platja de ses Salines-Savinar de Llevant, UTM: 31SCC6389, alt. 010 m, entre molses a reredunes consolidades, 8-XII-2010, JLS 3263.
OBSERVACIONS: Nova localització a Formentera.
Tulostoma xerophilum Long
MATERIAL ESTUDIAT. FORMENTERA: Platja des Cavall den Borràs, UTM: 31SCC6389, alt. 0-10 m, entre molses a reredunes consolidades, 8-XII-2010, JCS 1050B.
OBSERVACIONS: Primera citació a Formentera.
BOLETALS
Gyroporus lacteus Quél.
≡ Gyroporus cyanescens var. lacteus (Quél.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Pollença, Puig de Son Vila, UTM: 31SDE0308, alt. 100-200 m, a una pineda de Pinus halepensis amb presència de Quercus ilex, 29-X-2012, JLS 3529.
OBSERVACIONS: Tot i que l’Index Fungorum considera aquest tàxon com sinònim de G. cyanescens (Bull.) Quél., seguim l’opinió de MycoBank, que els considera diferents i estableix com a nom prioritari a G. lacteus. Nova localització a Mallorca, on la podem considerar com una espècie poc freqüent.
Melanogaster variegatus (Vittad.) Tul. & C. Tul.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, camí de Can Sord, UTM: 31SCD7023, alt. 120 m, sota Quercus ilex ssp. ballota, 3-XII-2011, JEN 237.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Scleroderma bovista Fr.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Palma de Mallorca, Plaça del Progrés UTM: 31SDD6880, alt. 15 m, en un parterre urbà entre gespa, vora Cercis siliquastrum i P. orientalis var. acerifolia (= Platanus orientalis x hispanica) 5-IX-2013, leg. J. Garcés, JCS-1242B.
OBSERVACIONS: Aquesta espècie de Scleroderma es caracteritza per presentar la part basal del carpòfor quasi sense esquames (subllisa) amb cordons miceliars que formen una cabellera o un pseudostípit rudimentari, dehiscència apical en fractures o subestel·liforme, espores que no superen el 16 µm de diàmetre, completament reticulades (reticle gruixut i marcat) i hifes fibulíferes. Aquestes característiques la
separen d’espècies similars amb les quals es pot confondre, com Scleroderma verrucosum (Bull.) Pers. o S. cepa Pers. Primera citació a les Illes Balears.
Scleroderma verrucosum (Bull.) Pers.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Font de Canadella, UTM: 31SCD6721, alt. 135 m, sota Quercus ilex ssp. ballota, 14-II-2014, JEN 284.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
CANTAREL·LALS
Cantharellus subpruinosus Eyssart. & Buick
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Campanet. Gabellí Petit-ses Fonts Ufanes, UTM: 31SDE9705, alt. 50150 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 22-XI-2012, JLS 3529.
OBSERVACIONS: Tant MycoBank com Index Fungorum consideren aquest tàxon com una bona espècie, tot i que alguns autors l’han sinonimitzat amb C. pallens Pilàt (EYSSARTIER & ROUX, 2011). Es caracteritza perquè els individus joves són pruïnosos, per després presentar les característiques coloracions groc-ataronjades. Citat prèviament a Menorca (MIR & MELIS, 2008; MELIS et al., 2010; MIR et al., 2013), ara es citació nova per a Mallorca i nova pel catàleg micològic del Monument natural de les Fonts Ufanes.
DACRIMICETALS
Dacrymyces stillatus Nees
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Puig d’en Pere Mosson, UTM: 31SCD6822, alt. 190 m, sobre fusta morta i humida de ginebró (Juniperus oxycedrus), 18-XI-2013, JEN 279.
OBSERVACIONS: Nova localització a Eivissa.
GEASTRALS
Myriostoma coliforme (Dicks.) Corda
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Pollença, Lassarell, UTM 31SEE0010, alt. 200-450 m, sota Quercus ilex, 10-XI-2013, JLS 3627.
OBSERVACIONS: Nova localització a Mallorca.
POLIPORALS
Ganoderma lucidum (Curtis) P. Karst.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, riu de Santa Eulària-sa Bassa des Molinet, UTM: 31SCD7116, alt. 20 m, sobre soca morta de Quercus ilex ssp. ballota, 12-X-2013, herb. JEN 270.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Perenniporia ochroleuca (Berk.) Ryvarden
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Ferreries, Son Bruc, UTM: 31SEE8630, alt. 200-300 m, sobre fusta caiguda, possiblement d’Erica multiflora, 27-XI-2013, JLS 3650.
OBSERVACIONS: Citat prèviament a l’illa a TELLERIA et al. (1997). Nova localització a Menorca.
Phaeolus schweinitzii (Fr.) Pat.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, bellotera de Can Carreró, UTM: 31SCD6724, alt. 130 m, sobre soca morta de Quercus ilex ssp. ballota, 3-XI-2013, herb. JEN 276.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
PUCCINIALS
Puccinia festucae Plowr.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Sant Joan de Llabritja, Venda de Canadella-Sant Llorenç de Balàfia, UTM: 31SCD6721, alt. 100 m, sobre tija jove de Ferula communis, det. A. Stchigel, JLS 3685, JEN 283. FMR 13401H.
OBSERVACIONS: Primera citació a les Illes Balears.
RUSSULALS
Lactarius ilicis Sarnari
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Escorca, Son Massip, UTM: 31SDE8907, alt. 650-750m, en un bosc de Quercus ilex però a prop d’un Pinus halepensis, 29-XI-2012, JLS 3606.
OBSERVACIONS: Primera citació a Mallorca.
Russula carminipes J. Blum
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Alaior, Biniaxems, UTM: 31SFE0023, alt. 100-120 m, en un bosc de Quercus ilex, 18-XI-2011, BCN JL201111181.
OBSERVACIONS: Els principals caràcters diferencials de R. carminipes J. Blum, fan referència a la seva mida mitjana, a la cutícula del píleu brillant, de color sobretot rosa-porpra, rosa-carmí o rosa vinós, molt característic, a les làmines groguenques, que deixen una esporada de color groc clar (IVb), el sabor i l’olor suaus, i al caràcter que dóna nom al tàxon: l’estípit tenyit parcialment, sobretot a la base, de rosa viu, tot i que de vegades pot faltar completament. Microscòpicament, (vegeu fig. 1), són rellevants les espores, 7,5-10 × 6,5-8 µm, el·lipsoïdals, amb la ornamentació baixa, de fins a 0,5 µm, formada per berrugues reunides per curtes crestes o catenulades, que agafen un aspecte zebrat o subreticulat. L’epicutis està formada per pèls prims, de 2,5-
Puccinia festucae Plowr.
4 µm d’amplada, cilíndrics o atenuats, acompanyats de dermatocistidis de 4-10 µm d’amplada, amb 0-3 septes, finament incrustats, de la mateixa manera que les hifes primordials, que són semblants als pèls cuticulars però sovint progressivament atenuades cap a l’àpex. Es tracta d’una espècie relativament rara, que creix als alzinars i rouredes, preferentment a les clarianes o marges del bosc, en sols argilosos i silicis (SARNARI, 2005). Se cita per primera vegada a les Illes Balears.
Russula helios Malençon ex Sarnari
= R. lutea Fr. var. maxima Sing.
MATERIAL ESTUDIAT. MENORCA: Es Mercadal, S’Arangí-sa Roca de s’Indio, UTM: 31SEE9325, alt. 150225 m; en un bosc de Quercus ilex; 16-XI-2011; BCN JL201111164, JCS-1104B, JLS 3424.
OBSERVACIONS: Es tracta d’una espècie de la secció Incrustatae caracteritzada, macroscòpicament, per la mida relativament gran del píleu (4-9 cm de diàmetre) per les espècies del grup, pel seu color groc daurat o groc de sofre, per les làmines de color groc ataronjat viu en madurar i per la carn inodora. Pel que fa als caràcters microscòpics (vegeu fig. 2), cal destacar les espores ovals o el·lipsoïdals, de 8-9,5 x 6,5-8 µm, verrucoses, amb berrugues baixes i còniques, incompletament amiloïdes, aïllades o reunides parcialment per curtes crestes fent un reticle molt incomplet. L’epicutis es caracteritza pels pèls cilíndrics o claviformes, de 4-6 µm d’amplada, i per les abundants hifes primordials incrustades, obtuses i molt poc atenuades a l’àpex, de 2,5-4 µm d’amplada. Molt pròxima a R. risigallina (Batsch) Sacc., se’n diferencia sobretot per l’hàbit, més robust, per l’absència de pigmentació rogenca i per la ornamentació esporal, parcialment zebrada o subreticulada. Se cita per primera vegada a les Illes Balears.
Russula messapica Sarnari
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Calvià, Finca Pública des Galatzó, UTM: 31SDD5484, alt. 200-300 m; en un bosc de Quercus ilex; 26-XI-2011; BCN JLS3489, JCS-1122B, JLS 3489. MENORCA: Alaior, Biniaxems, UTM: 31SFE0023, alt. 100-120 m; en un bosc de Quercus ilex; 18-XI-2011; BCN JL201111182.
OBSERVACIONS: R. messapica va ser descrita per SARNARI (1990) com una espècie de caràcter estrictament mediterrani meridional, que creix en boscos de Quercus ilex o màquies de Q. coccifera. És, juntament amb R. insignis Quél. i R. pseudoaffinis Migl. & Nicolaj, una de las poques espècies europees que tenen un desenvolupament hemiangiocàrpic, ja que presenta un vel desenvolupat, tan al píleus com a l’estípit, en forma de nombrosos, fins i densos flocs que li donen un aspecte finament furfuraci. És de mida petita, amb el píleus de 0,5-3 cm de diàmetre i de color groc de cadmi o groc ataronjat per la presència del vel, que pot deixar entreveure de vegades el fons més o menys vermellós de la cutícula. L’estípit és també del mateix color, ja que està cobert per restes del vel, sobretot a la base. L’esporada és de color groc (IVc) i la carn té un sabor suau. Són notables la reacció instantània i passatgera del vel amb el KOH (25%), que agafa un color vermell sang viu, i la olor intensa i penetrant, fruitada i amb un rereolor de fermentació alcohòlica, molt característica. Microscòpicament,(vegeu fig. 3), R. messapica Sarnari es caracteritza per les espores de 8-10 x 7-9 µm, verrucoso-equinuladas, crestades o parcialment subreticulades. L’epicutis està formada por pèls de 2,5-4 µm d’amplada, sovint amb un pigment groc daurat, acompanyats d’alguns dermatocistidis relativament curts i de 2-5 µm d’amplada, poc diferenciats. El vel està format por hifes de 5-8 µm d’amplada, cilíndriques i obtuses, amb nombroses formes de transició cap a les hifes primordials, que son escasses i de 4-6 µm d’amplada, molt atenuades a l’àpex; tots els elements del vel estan immersos en un abundant exsudat amorf de color groc daurat i àcido- resistent,
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015.
Fig. 1. Russula carminipes J. Blum; a) espores; b) basidis; c) cistidis; d) epicutis: pèls, dermatocistidis i hifes incrustades.
Fig. 2. Russula helios Malenç. ex Sarnari; a) cistidis; b) espores; c) basidi; d) epicutis: pèls i hifes incrustades.
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015.
Fig. 3. Russula messapica Sarnari; a) cistidis; b) basidis; c) espores; d) epicutis: pèls, dermatocistidis i hifes incrustades.
2015. 85
Fig. 4. Russula rutila Romagn.; a) cistidis; b) basidis; c) espores; d) epicutis: pèls i dermatocistidis.
Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015. 86
que reacciona de forma immediata i violenta amb les bases fortes, prenent una coloració vermell viu que desapareix en menys d’un minut. L’estructura i propietats químiques del vel, juntament amb el color de l’esporada i els caràcters organolèptics, van justificar plenament la creació d’una nova secció monospecífica (Messapicae) per part del mateix autor. És una espècie força rara, que se cita per primera vegada a les Illes Balears.
Russula rutila Romagn.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Pollença, Predi Ca'n Punxa, UTM 31SEE0015, alt. 50-100 m; en un bosc de Quercus ilex; 27-X-1991; BCN JLS521B i BCN JLS523B.
OBSERVACIONS: R. rutila Romagn. és una espècie de mida mitjana, amb el píleu de fins a 5,5 cm de diàmetre i de color vermell carmí, sovint amb el centre descolorit fins al crema groguenc; la cutícula és mat i d’aspecte pruïnós. L’estípit pot arribar a mesurar 4,5 × 1,8 cm, és de color blanc però té tendència a tacar-se de bru groguenc. L’esporada és de color groc (IVc) i la carn té un sabor fortament picant, mentre és gairebé inodora. Microscòpicament ( vegeu fig. 4), té unes espores de 7,5-9 x 6-8 µm, obovals o subglobuloses, equinulades i parcialment crestades. L’epicutis està formada per pèls de 2,5-3,5 µm d’amplada, amb els articles relativament curts; els dermatocistidis són abundants, cilíndrics o claviformes, amb 1-3 septes i de 6-9 µm d’amplada, sensibles al SBA i sovint presenten un exsudat àcidoresistent més o menys abundant, sobretot als articles basals. Per la coloració del píleus i la cutícula més o menys pruïnosa, es pot confondre macroscópicament amb una espècie de la subsecc. Roseinae Singer ex Sarnari, i especialment amb R. pseudointegra Arnould & Goris, que té també l’esporada groga, però de la qual es diferencia pel seu sabor força picant, per ser inodora i per l’estructura de la cutícula, amb dermatocistidis típics, més o menys incrustats, i per l’absència de veritables hifes primordials. Se cita per primera vegada a les Illes Balears
USTILAGINALS
Ustilago avenae (Pers.) Rostr.
MATERIAL ESTUDIAT. EIVISSA: Santa Eulària des Riu, Cas Mallorquí, UTM: 31SCD7017, alt. 40 m, sobre les espigues de la civada cultivada (Avena sativa), 25-V-2013, JEN 269.
OBSERVACIONS: Primera citació a Eivissa.
Ustilago maydis (DC.) Corda
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Palma de Mallorca, Secar de la Reial, UTM: 31SDD6884, alt. 50-100 m, parasitant panotxes de Zea mays, 22-IX-2013, leg. J. Planas, JCS 1250B.
OBSERVACIONS: Sense localitats concretes, ha estat citada a Menorca a CARDONA (1979) i a Mallorca a BARCELÓ & COMBIS (1879-1881)
TELEFORALS
Thelephora caryophyllea (Schaeff.) Pers.
MATERIAL ESTUDIAT. MALLORCA: Banyalbufar, s’Erboçar de Banyalbufar-camí des Correu, UTM: 31SDD6192, alt. 400-450 m, a l’alzinar de Quercus ilex, 23-XI-2012, JLS 3597.
OBSERVACIONS: Nova localització a Mallorca.
AGRAÏMENTS
Els autors volem agrair a J. Guell, de Formentera i al micòleg J. Ll. Melis i a Q. Llorente i F. Orfila de Menorca, l’ajuda rebuda durant les campanyes realitzades a aquestes illes i la seva sempre grata companyia. També, al micòleg eivissenc M. Vericad, a N. Torres, a tot el personal del Centre d’Interpretació des Amunts (Sant Llorenç de Balafia-Eivissa) i a tots els participants de les activitats micològiques realitzades a Eivissa. A J. Salom, J. Moreno, R. Mas, J. Garcés per haver-nos cedits mostres recol·lectades per ells perquè les podéssim estudiar. Menció especial a J. Rosselló i a la seva cusa Mora, per haver trobat la primera tòfona negra (Tuber melanosporum) que es coneix a les Illes Balears. A. M.A. March i C. Massutí, per una jornada extraordinària a Lassarell. Als altres integrants de F.M.C.B.: C. Constantino, F. Lillo, A. Martinez, J. Planas i A. Serra (Toni Miquelet) per la seva ajuda en la recol·lecció de mostres i pels moments agradables que hem passat tots junts durants les campanyes realitzades. A André Bidaud per la determinació de C. augeana i els seus comentaris taxonòmics. Finalment, al prof. G. Consiglio, per la revisió de C. caspari var. caspari i els seus valuosos comentaris, a A. Stchigel per la determinació de Puccinia festucae i, especialment, a L.A. Parra per la determinació d’Agaricus moellerianus, la seva amistat i lliçons de micologia.
BIBLIOGRAFIA
AGUASCA, M., GRÀCIA, E. & LLISTOSELLA, J. (1982). Aportación al catalogo micológico de Menorca. Collect. Bot.. Tomo 13 (2): 385-389. Barcelona. ARNOLDS, E. (1982). Ecology and Coenology of Macrofungi in Grasslands and moist Heathlands in Drenthe, the Netherlands. Part 2. Autoecology. Part 3. Taxonomy. Biblioth. Mycol. 90. J. Cramer, Vaduz.. 501 pp.
BARCELÓ i COMBIS, F. (1879-1881). Flora de las Islas Baleares. P.J. Gelabert ed. Palma de Mallorca.
BIGELOW, H.E. (1982). North American species of Clitocybe Part 1. Nova Hedwigia, Beihefte 72. 280 pp.
BIZIO, E. (2009). Revisione critica del genere Inocybe (Cervicolores, Lactiferae, Cortinatae, Marginatae). In: Maire, J.C., Moreau, P.A. & Robich, G. (eds): Compléments à la Flore des Champignons Supérieurs du Maroc de G. Malençon et R. Bertault. Conféderation Européenne de Mycologie Méditerranéenne, Nice, pp. 205-224.
BON, M. (1992). Clé monographique des espèces galero-naucorioïdes. Doc. Mycol. XXI(84): 1-84.
BON, M. (1997). Flore mycologique d’Europe 4. Les Clitocybes, Omphales et ressemblants. Doc. Mycol. Mém. hors sér. nº 4. 181 pp. CARDONA, M.A. (1979). Enciclopèdia de Menorca. Tom 2nd, capítol 2nd. Els fongs, què són, com viuen: 23-57. Inventari de fongs: 192-199. Ed. Obra Cultural Balear de Menorca. Maó.
CONSIGLIO, g. & SETTI, L. (2008). Il genere Crepidotus in Europa. A.M.B. Fondazione, Centro Studi Micologici. Trento. 344 pp.
ESCANDELL, T, & ESCANDELL, J. (1999). Bolets de Menorca. Ed. T. Escandell. 135 pp.
EYSSARTIER, G. & ROUX, P. (2011). Le guide des champignons. France et Europe. Ed. Belin. Paris. 1120 pp. FINSCHOW, G. (1984). Contributions to the hihger fungal flora of Eivissa. In: Kuhbier, H. et al. (eds.). Biogeography of the Pityusic Islands: 137-154. The Haage.
HORAK, E. & MOREAU, P.A. (2004). Les “Naucoria” nouveaux de la Flore Analytique (Alnicola, Flammulaster, Tubaria). Bull. Soc. Mycol. France 120: 215-237.
KÜHNER, R. & ROMAGNESI, H. (1953). Flore Analytique des Champignons supérieurs (Agarics, Bolets, Chanterelles). Masson et Cie, Paris.
KUYPER, T. (1995). The genus Clitocybe In: Cornelis Bas, C. Bas, Th. W. Kuyper & M.E. Noordeloos. Flora Agaricina Neerlandica 3. Ed. CRC Press Taylor & Francis Group. Boca Ratón. Fl.
LODGE & al. (2014). Molecular phylogeny, morphology, pigment chemistry and ecology in Hygrophoraceae (Agaricales). Fungal Diversity 64:1-99.
LUDWIG, E. (2001). Pilzkompendium Band 1. EHW-Verlag, Eching. 758 pp.
MALENÇON, G. & BERTAULT, R. (1970). Flore des Champignons Supérieurs du Maroc. Vol. 1. Institut Scientifique Chérifien et Faculté des Sciences, Rabat.
MATEO-ÁLVAREZ, B. (2002). Aportación al conocimiento de los hongos de Menorca (Baleares), especies recogidas bajo Cistus Bol. Soc. Micol. Madrid 26: 161-164.
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 59-88; 2015. 88
MATEO-ÁLVAREZ, B. (2004). Adiciones al catálogo de Pezizales y Agaricales de Menorca. I. Bol. Soc. Micol. Madrid 28: 405-408.
MALENÇON,G. & BERTAULT, R. (1972). Champignons de la Péninsule Ibérique. IV. Les Îles Baléares. Acta Phytotax. Barcinon., 11: 1-64.
MELIS, J.L., MASCARÓ, C. & MIR, G. (2010). Catàleg provisional dels macromicets del Parc Natural de s’Albufera des Grau (Menorca). (Inèdit).
MIR, G. & MELIS, J.L. (2008). Aportació al coneixement micològic de les Illes Balears. Menorca. I. Rev. Catalana Micol., 30: 79-92.
MIR, G., MELIS, J.L. & MASCARÓ, C. (2013). Catàleg preliminar dels macromicets del parc natural de s’Albufera des Grau (Menorca). Butll. Assoc. Micol. Font i Quer 7: 48-115.
PARRA, L.A. (2008). Fungi Europaei. Agaricus L.-Allopsalliota Nauta & Bas. Parte 1/Part 1. Ed. Candusso. Alassio. 824 pp.
ROLLAND, L. (1904). Champignons des Îles Baléares récoltés principalment dans la région montagneuse de Sóller. Bull. Soc. Micol. France. Tome XX: 191-210.
SALOM, J.C. & SIQUIER, J.L. (2001). Contribució al coneixement de la família Lepiotaceae Roze a les Illes Balears. II. Rev. Catalana Micol., 23: 109-120.
SALOM, J.C. & SIQUIER, J.L. (2010). Guia de bolets d’alzinar. Monument natural de les Fonts Ufanes. Ed. Espais de Natura Balear (Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat del Govern de les Illes Balears. 172 pp.
SARNARI, M. (1990). Russule nuove o interessanti dell’Italia centrale e mediterranea. IX contributo. Riv. Micol. Ass. Micol. Bres., 33(1): 42-43.
SARNARI, M. (1998 i 2005). Monografia Illustrata del genere Russula in Europa. Ass. Micol. Bres., vol. I i II. SCHILLING, A. (1987). Beitrag zur Pilzflora Mallorcas. Trabajo de examen. Biblioteca Universidad de Bremen (inédito). 106 pp.
SIQUIER, J.L. & CONSTANTINO, C. (2008). Els Bolets de les Illes Balears, volum II. Ed. Micobalear, C.B. Sóller (Mallorca). 407 pp.
SIQUIER, J.L. & LILLO, F. (1994). Contribución al conocimiento micológico del Parque Nacional del Archipiélago de Cabrera (Islas Baleares, España). Bol. Soc. Micol. Madrid 19: 193-205.
SIQUIER, J.L. & SALOM, J.C. (2013). Catálogo de los Hongos y Mixomicetos de las Islas Baleares. Ed. Micobalear, C.B. 527 pp.
SIQUIER, J.L., SALOM, J.C., ESPINOSA, J. & SERRA, J. (2011). Notes corològiques sobre la flora micològica d’Eivissa (Illes Balears). III. Rev. Catalana Micol., 33: 51-87.
TELLERIA, M.T., MELO, I. & DUEÑAS, M. (1997). An annotated list of the Aphyllophorales of the Balearic Islands. Mycotaxon LXV: 353-377.
VELLINGA, E.C. (2986). The genus Flammulaster (Agaricales) in the Netherlands and adjacent regions. Persoonia 13: 1-26.
VIZZINI, A. & ERCOLE, E. (2011). Considerazioni sul genere Hygrocybe s.l.: Il nuovo genere Dermolomopsis e nuove combinazioni in Chromosera. Micol. Veget. Medit., 26 (2): 91-106.
VOLDERS, J. (2002). Het genus Tubaria in vlaanderen en het Brussels gewest. Sterbeeckia 21/22: 3-28.
CONTRIBUCIÓ A L’ESTUDI DELS FONGS A LES PINEDES DE PI BLANC DE REPOBLACIÓ A L’ESPAI NATURAL PROTEGIT DELS SECANS DE MAS DE MELONS-ALFÉS (SEGRIÀ).
F. SOLANELLES
Pompeu Fabra, 12. Artesa de Lleida. E-mail: fxsolanelles@gmail.com
RESUM: Les pinedes de repoblació en l’espai natural del Mas de Melons-Alfés són un hàbitat peculiar, ja que estan ubicades en una zona on els pins, si hi són presents, només apareixen de forma aïllada, sense constituir masses boscoses. Com a resultat de prospeccions realitzades en aquesta zona durant 8 anys, es menciona un total de 32 espècies de fongs (2 ascomicets i 30 basidiomicets). Encara que la majoria dels fongs trobats ja eren coneguts de les pinedes de la Catalunya occidental, també es relacionen algunes espècies poc o gens citades en aquests hàbitats. En el cas d’aquests tàxons, oferim alguns alguns aspectes descriptius que faciliten el seu seu diagnòstic.
ABSTRACT: Contribution to the fungal component of the reforested Aleppo pine forests in the protected area of the Secans de Mas de Melons-Alfés (Lleida-Catalonia-Spain). The reforested pine forests in the protected area of the Mas de Melons-Alfés are an interesting habitat, because in this area , the pines don’t form dense forests but, if present, they grow usually disperse. According to the prospections carried out by the author during 8 years, 32 fungal species (2 ascomycetes and 30 basidiomycetes) are listed. Although most of the species are ubiquitous in the pine forest of western Catalonia, some new or rarely reported species in this area were also found. In this case some descriptive aspects of diagnostic interestf are also given.
KEY WORDS: ascomycete, basidiomycete, corology, W Catalonia, Pinus halepensis, mycota
INTRODUCCIÓ
L’espai natural protegit dels secans del Mas de Melons-Alfés ocupa una superfície de 7606 ha a cavall entre les comarques del Segrià i les Garrigues, en els termes municipals de Lleida, Alfés, Albatàrrec, Aspa, Artesa de Lleida, Puigverd de Lleida, Castelldans i el Cogul. Forma part de la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea, com a Lloc d’Importància Comunitària (LIC), d’acord amb la directiva Habitats, i com a Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA). Les màquies calcícoles i les brolles de romaní són les comunitats florístiques espontànies més característiques de l’espai. Pel que fa a l’aprofitament agrícola, els principals cultius són els cereals, l’olivera i l’ametller.
A la zona nord de l’espai, en les termes municipals d’Artesa de Lleida i Puigverd de Lleida, es van plantar als anys setanta del segle passat pinedes de pi blanc (Pinus halepensis Mill.) en una superfície total aproximada de 50 ha, ocupant una franja d’altitud entre els 230 i els 300 m. S’ha de tenir en compte que les pinedes espontànies
són molt poc abundants, sobretot en la part nord de l’espai natural, i que les que són fruit de repoblació han tingut un creixement vegetatiu reduït i només han aconseguit un cert desenvolupament en els vessants orientats al nord. El sotabosc és molt poc abundant, amb només alguna espècie residual de la vegetació original (Rhamnus lycioides, Rosmarinus officinalis, Genista scorpius, etc) . En les zones més obagues prolifera la molsa. S’ha de fer esment que una part d’aquestes pinedes va ser afectada per un incendi a mitjans dels anys noranta. Aquestes zones cremades s’han tornat a recuperar gràcies a la germinació de les llavors de les pinyes que es produeix en aquesta espècie de pins després d’un incendi, que en facilita la disseminació. El clima semiàrid, amb una precipitació mitjana anual que no supera els 350 mm, i amb un fort contrast tèrmic entre l’estiu i l’hivern, fan que el creixement dels bolets es restringeixi a unes èpoques molt concretes de l’any. Les florades més abundants es donen durant el més de novembre i la primera quinzena de desembre. Si les condicions de temperatura i humitat són favorables, sobretot pel que fa a la no presència de gelades, es continuen trobant bolets fins ben entrat l’any nou.
Els treballs de CORTÉS et al. (2005) i CORTÉS & MONTÓN (2002) relacionen diferents espècies identificades tant dins del mateix espai natural, concretament a la timoneda d’Alfés, com en altres àrees dels secans de la comarca de Segrià. Altres treballs de més ampli abast on també es presenten els resultats de prospeccions dins del que ara és l’espai natural o en les seves rodalies són els de LLIMONA et al. (1998) i LLIMONA et al. (2000).
METODOLOGIA
En aquest article s’enumeren les espècies trobades en les pinedes de repoblació de l’espai natural protegit dels secans del Mas de Melons-Alfès, com a resultat de les prospeccions realitzades per l’autor entre els anys 2006 i 2013. La variabilitat climàtica entre els diferents anys fa que l’abundància i la diversitats d’espècies sigui molt diferent d’un any a l’altre. Així, per exemple, la tardor del 2013, pràcticament no va sortir cap bolet, mentre que l’any abans, la florada va ser excepcional. Alguns tàxons s’han trobat de forma recurrent la majoria dels anys, mentre que d’altres només han estat detectats una sola vegada. Les espècies estan agrupades en les divisions Ascomycota i Basidiomycota i dins de cada grup es presenten per ordre alfabètic, indicant per al material estudiat les dates de les troballes i la seva localització geogràfica amb la quadrícula UTM 31N/ETRS89 corresponent. Els noms científics dels tàxons estan actualitzats d’acord amb INDEX FUNGORUM-CABI. De cada una les espècies es conserven fotografies i material en l’herbari personal de l’autor.
Per a les espècies poc o gens citades en l’àmbit geogràfic d’aquest estudi, d’acord amb LLISTOSELLA (2005), s’adjunta un resum de les característiques que es consideren més representatives de cara a la seva correcta identificació.
ESPÈCIES ESTUDIADES
ASCOMYCOTA
Geopora arenicola (Lév.) Kers MATERIAL ESTUDIAT: Al terra entre la molsa. 3-12-2012; UTM: 308 4601.
Psilocybe turficola J. Favre.
Inocybe roseipes Malençon
de Micologia, vol. 36: 89-94; 2015.
Helvella leucomelaena (Pers.) Nannf.
MATERIAL ESTUDIAT: Al terra, al marge de la pineda. 11-03-2013, 14-03-2013; UTM: 307 4599.
BASIDIOMYCOTA
Agaricus pseudopratensis (Bohus) Wasser
MATERIAL ESTUDIAT: 9-11-2008, 5-11-2009; UTM: 307 4601, 308 4601.
Arrhenia rickenii (Hora) Watling
MATERIAL ESTUDIAT: Entre la molsa. 25-11-2009; UTM 308 4601.
Arrhenia spathulata (Fr.) Redhead
Material estudiat: Entre la molsa i algun exemplar també sobre restes vegetals en descomposició. 25-11-2009, 512-2009, 20-11-2011; UTM: 308 4601.
Clitocybe rivulosa (Pers.) P. Kumm. (Clitocybe dealbata (Sowerby) Gillet)
MATERIAL ESTUDIAT: Freqüent la majoria dels anys i, a vegades, abundant. 20-10-2007, 26-10-2008, 6-112008, 5-12-2009, 10-12-2009; UTM: 308 4603.
DESCRIPCIÓ: Barret de color blanc, higròfan, espores de subesfèriques a ovalades de 4-5,5 x 3,5-4,5 µm
Clitocybe inornata (Sowerby) Gillet
MATERIAL ESTUDIAT: 9-12-2006, 9-11-2008, 05-12-2009; UTM: 307 4601, 308 4601.
Collybia cirrhata (Schumach.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT: Sobre el sòl, grups amb nombrosos exemplars. 29-10-2012, 13-11-2012; UTM 308 4601.
DESCRIPCIÓ: Barret de 0,4-0,5 cm de diàmetre, de color blanc amb la part central de color bru grogós, una mica deprimida en alguns exemplars. Làmines blanques. Peu més fosc de 3-4 x 0,1 cm. Espores de 5-7 x 3-4 µm
MATERIAL ESTUDIAT: Sobre restes vegetals de gramínies 9-11-2008, 22-11-2008, 5-12-2009, 7-11-2012; UTM 307 4599, 307 4601, 308 4601.
Entoloma rusticoides (Gillet) Noordel.
MATERIAL ESTUDIAT: Sobre el sòl al voltant de la pineda. 07-11-2012; UTM 307 4601. Entoloma undatum (Gillet) M.M. Moser
MATERIAL ESTUDIAT: Entre la molsa. 20-11-2012; UTM 308 4601.
DESCRIPCIÓ: Carpòfor de color gris. Barret de fins a 6 cm de diàmetre, zonat amb franges anulars més fosques. Làmines decurrents. Espores amb 8-10 angles, d’aspecte esfèric, de 5,5-6,5 µm
MATERIAL ESTUDIAT: Entre la molsa. 5-12-2009, 8-12-2009; UTM: 308 4601.
DESCRIPCIÓ: Barret estriat, de color bru ataronjat. Espores llises o lleugerament verrucoses, de 7-9 x 4-5 µm. Queilocistidis amb un bec lleugerament capitat;n alguns dels exemplars estudiats, no s’observen o, en cas de ser presents, no tenen el bec. Hebeloma laterinum (Batsch) Vesterh.
MATERIAL ESTUDIAT: 6-11-2008, 21-11-2009; UTM: 308 4601.
Hemimycena lactea (Pers.) Singer
MATERIAL ESTUDIAT: Sobre restes vegetals, agulles de pi en descomposició i entre la molsa. 8-12-2006, 0812-2009, 10-12-2009, 13-12-2009; UTM: 308 4601.
Hygrocybe conica (Schaeff.) P. Kumm.
MATERIAL ESTUDIAT: 15-11-2012; UTM 308 4601.
Inocybe roseipes Malençon
MATERIAL ESTUDIAT: Apareix de forma abundant la majoria dels anys. 22-11-2008, 15-12-2008, 5-11-2009, 18-11-2010, 1-12-2010, 22-11-2012, 9-12-2012; UTM: 307 4599, 307 4601, 308 4601.
OBSERVACIONS:Els exemplars observats presenten diferències de coloració, des de formes més fosques a altres de més clares. En alguns casos, les estries vermelles del peu són molt poc visibles. Les espores són llises, de 10-14 x 6-8 µm. Els cistidis, tant marginals com facials, són ventruts, de 60-70 µm de longitud, metuloides, amb les parets no gaire gruixudes, que adquireixen una tonalitat groga amb KOH al 3%. La majoria presenten secrecions cristal·lines a l’àpex. En la part superior del peu s’observen caulocistidis similars als cistidis de l’himenòfor, encara que en alguns exemplars són molt escassos.
NOTA: Esmentat per diferents autors en hàbitats similars (LLIMONA et al. 1995), encara que segons MOSER (1986) i GMIEI (2012) és una espècie que es desenvolupa lligada als cedres.
Lepiota brunneoincarnata Chodat & C. Martín
MATERIAL ESTUDIAT: 09-11-2008, 21-11-2011. UTM: 307 4601, 308 4601.
Lepista sordida (Schumach.) Singer
MATERIAL ESTUDIAT: 09-12-2006, 21-11-2008; UTM: 308 4601.
Limacella grisea Singer
MATERIAL ESTUDIAT: Al terra entre les agulles de pi. 21-11-2011, 25-11-2011; UTM 307 4601.
DESCRIPCIÓ: Barret de color gris amb tons bruns més evidents en els exemplars joves, marge més clar, glutinós. Làmines blanques, lliures. Peu blanc, amb anell persistent, amb esquames disposades en ziga-zaga per sota de l’anell. Olor forta i desagradable, de farina.
OBSERVACIONS: La classificació s’ha fet d’acord amb GERHARDT et al. (2000), encara que la diferència entre aquesta espècie i L. furnacea i L. subfurnacea és molt poc clara.
Marasmius wynneae Berk. & Broome
MATERIAL ESTUDIAT: 02-11-2008; UTM 307 4601.
Melanoleuca melaleuca (Pers.) Murrill
MATERIAL ESTUDIAT: 21-11-2008, 09-11-2008, 20-11-2011, 02-12-2011; UTM 308 4601.
DESCRIPCIÓ: Barret de 5 a 7 cm de diàmetre. Peu pruïnós a la part superior, de longitud superior al diàmetre del barret. Espores de 8-9 x 5-6 µm. Cistidis fusiformes molt allargats, amb incrustacions cristal·lines a la punta.
Mycena filopes (Bull.) P. Kumm.
MATERIAL ESTUDIAT: Entre la molsa. 26-11-2011; UTM 308 4601.
Mycena leptocephala (Pers.) Gillet
MATERIAL ESTUDIAT: Entre les agulles de pi. 20-11-2011, 26-11-2011; UTM 308 4601. Mycena pura (Pers.) P. Kumm.
MATERIAL ESTUDIAT: Sobre pinyes en descomposició. 24-11-2007; UTM 308 4601. Myxomphalia maura (Fr.) Hora
MATERIAL ESTUDIAT: 26-11-2011, 02-12-2011; UTM 308 4601.
DESCRIPCIÓ: Barret de color bru-grisós, fins a 4 cm de diàmetre, estriat cap al marge, umbilicat. Làmines grises, més clares que el barret. Peu concolor amb el barret (3 x 0,2 cm). Esporada amiloide. Espores de 4,5-6 x 3,5-4 µm. Sense cistidis característics.
Catalana de Micologia, vol. 36: 89-94; 2015. 94
Psilocybe turficola J. Favre
MATERIAL ESTUDIAT: Entre la molsa. 25-11-2009, 05-12-2009, 08-12-2009, 10-12-2009; UTM 308 4601.
DESCRIPCIÓ: Barret de forma cònica, glutinós, de fins a 1,5 cm de diàmetre, de color bru amb tons més clars cap al marge, que és lleugerament estriat. Peu rígid (4,5 x 0,3-0,4 cm), de color similar al barret però una mica més clar, amb fibres de color blanc, una mica pulverulent en la part superior. Espores de 10-13 x 5,5-7 µm, amb porus germinatiu visible. Queilocistidis de claviformes a lleugerament ventruts, de fins a 25 µm de longitud.
Ramaria abietina (Pers.) Quél.
MATERIAL ESTUDIAT: 08-10-2009, 20-11-2011, 12-11-2012; UTM 308 4601.
Suillus mediterraneensis (Jacquet. & J. Blum) Redeuilh
MATERIAL ESTUDIAT: Freqüent i, alguns anys, força abundant. 01-10-2006, 26-10-2006, 09-12-2008, 21-112009, 25-11-2011; UTM 307 4599, 307 4601, 308 4601.
Tulostoma brumale Pers.
MATERIAL ESTUDIAT: 31-10-08; UTM 307 4599, 307 4601, 308 4601.
BIBLIOGRAFIA
CORTÉS, C., MONTÓN J., & X. LLIMONA (2005).- Aportació a l’estudi del component fúngic de l’àrea semiestèpica de la timoneda d’Alfés (Segrià). Rev. Catalana de Micol., vol. 27:41-48. Barcelona.
CORTÉS, C. & C. MONTÓN (2002).- Fongs nous o poc citats de la Comarca del Segrià (Lleida). Rev. Catalana de Micol., vol 24:193-199. Barcelona.
GERHARDT, E., VILA J., X. LLIMONA (2000). Bolets dels Països Catalans i d’Europa. Ed. Omega. Barcelona. 957 pp.
GMIEI (Grup de Micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs) (2012).- Bolets de les terres de Lleida. Recopilació ampliada i actualitzada. Ed. Instituts d’Estudis Ilerdencs. Lleida. 653 pp.
INDEX FUNGORUM-CABI.- http://www.indexfungorum.org/Names/NAMES.ASP.
LLIMONA, X., BLANCO, M. N., DUEÑAS, M., GORRIS, M., GRÀCIA, E., HOYO, P., LLISTOSELLA, J., MARTÍ, J., MARTÍN, M.P. & M. MUNTAÑOLA-CVETKOVIC - M., QUADRADA, R., ROCABRUNA, A., SALCEDO, I., SIERRA, D., TABARÉS, M. & J. VILA 2000). Els fongs de Catalunya Occidental segons prospeccions recents. II. Acta Botanica Barinonensia, 46:5-29. Barcelona.
LLIMONA, X., BLANCO, M. N., DUEÑAS, M., GORRIS, M., GRÀCIA, E., HOYO, P., LLISTOSELLA, J., MARTÍ, J., MARTÍN, M.P., MUNTAÑOLA-CVETKOVIC, M., QUADRADA, R., ROCABRUNA, A., SALCEDO, I., SIERRA, D., TABARÉS, M. & J. VILA (1998).- Els fongs de Catalunya Occidental segons prospeccions recents. I. Acta Botanica Barinonensia (Homenatge a Oriol de Bolós), 45:57-89. Barcelona.
LLIMONA, X., VILA, J., HOYO, P., AGUASCA, M ÀNGEL, F., GRÀCIA, E., LLISTOSELLA, J., MARTÍN M.P., MAYORAL, A. & A. ROCABRUNA (1995).- El programa de biodiversitat micològica de les terres de Ponent. Notícia i primers resultats. Rev. Catalana de Micologia, 18:103-135. Barcelona.
LLISTOSELLA J. (2005). Mòdul fongs. Banc de dades de biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/
MOSER M. (1986).- Guide alla determinazione dei funghi. Polyporales, Boletales, Agaricales, Russulales. Vol 1. Saturnia. Trento. 565 pp.
MIXOBIOTA DEL PARC DEL LABERINT: BIOBLITZ BARCELONA 2013-14
2.- Departament de Biologia Vegetal. Facultat de Bilogia. Universitat de Barcelona. Avinguda Diagonal nº 645. E08028 Barcelona. E-mail: egracia@ub.edu.
3.- Departamento de Biología Vegetal. Universidad de Alcalá de Henares. E-28871 Alcalá de Henares (Madrid). E-mail: miguel.oltra@uah.es.
RESUM: S’avancen les cites de trenta (30) tàxons de mixomicets provinents del Parc del Laberint d’Horta (Barcelona). L’àrea d’estudi aporta tres (3) tàxons nous al catàleg de la Península Ibèrica: Comatricha brachypus, Licea floriformis var. aureospora i Perichaena calongei. Vuit (8) són cites noves per a Catalunya, els tres ja citats i Licea biforis, Licea rugosa var. fujiokana, Macbrideola scintillans, Physarum nudum i Physarum ovisporum. La descripció morfològica i la discussió d’aquestes espècies serà objecte d’una segona publicació.
PARAULES CLAU: Mixomicets, corologia, fenologia, Península Ibèrica, Catalunya.
ABSTRACT: Thirty (30) taxa of myxomycetes from the Parc del Laberint d’Horta (Barcelona) are recorded here. The area yielded three (3) taxa that are new records for the Iberian Peninsula: Comatricha brachypus, Licea floriformis var. aureospora and Perichaena calongei. Eight (8) more taxa are new records for Catalonia, the previous three and Licea biforis, Licea rugosa var. fujiokana, Macbrideola scintillans, Physarum nudum and Physarum ovisporum. Morphological description and discussion of those species will be object of a new paper.
Presentem les dades de recolecció i comentaris sistemàtics del conjunt d’espècies obtingudes a partir de recoleccions al camp i en cambres humides realitzades a partir de materials recol·lectats al Parc del Laberint de Barcelona (Fig.1) en el marc de les Bioblitz dels anys 2013 i 2014.
MATERIAL I MÈTODES
Les mostres i els materials utilitzats en la confecció de les cambres humides van ser recollits els dies 15 de març, 19 i 20 d’abril de 2013 (Bioblitz 2013) i 19 de març, 30 i 31 de maig de 2014 (Bioblitz 2014) a un total de 20 punts de recol·lecció al Parc del Laberint (UTM 31TED5045, 180 m.s.m) .
Les preparacions dels esporocarps han estat fetes en medi de Hoyer. Totes elles han estat etiquetades amb el número d’herbari i el codi de la mostra, segellades amb laca d’ungles transparent i es conserven juntament amb les mostres a la micoteca particular d’en Xavier Muñoz-Báguena (GRBio codi XMB). En la determinació de les espècies s’ha fet servir principalment l’obra de POULAIN, MEYER & BOZONNET (2011) i, quan ha estat aplicable, la de LADO & PANDO (1997); i en casos particulars les obres clàssiques de NANNENGA-BREMEKAMP
de Micologia, vol. 36: 95-100; 2015.
(1991), NEUBERT, NOWOTNY & BAUMANN (1993-2000), FARR (1976), FARR (1981), MARTIN & ALEXOPOULOS (1969), LISTER (1927), KELLER & BRAUN (1999), HAGELSTEIN (1944), MACBRIDE (1922), MACBRIDE & MARTIN (1934), ING (1999), LAKHANPAL & MUKERJI (1981) i LODHI (1934), a banda d’altres treballs monogràfics.
CATÀLEG TAXONÒMIC
Per localitzar amb facilitat les cites, seguim l’ordre alfabètic de gèneres i espècies. La indicació de la zona de recol·lecció ve indicada amb la lletra L i el número corresponent (Veure Fig.2). Els números de micoteca corresponen a la col·lecció del primer autor i s’indiquen amb les inicials XMB. Les mostres obtingudes a partir de cambra humida estan indicades amb les lletres CH. La data indicada és la del mes i any de recollida de la mostra fructificada o bé, quan correspon, la d’aparició de la fructificació a la cambra humida.
Arcyria cinerea (Bull.) Pers.
MATERIAL ESTUDIAT: L7. XMB1205, XMB1219 Sobre branca caiguda, molt descomposta CH 4-5.2014. L14. XMB1207 Sobre escorça de Pinus halepensis CH 4.2014.
Arcyria pomiformis (Leers) Rostaf.
MATERIAL ESTUDIAT: L7. XMB1213, XMB1218 Sobre escorça de soca de Pinus halepensis CH 4-5.2014; XMB1192 Sobre escorça de Pinus halepensis, amb líquens CH 4.2014. L15. XMB868 Sobre fusta d’una soca de Taxus baccata CH 3.2013.
Comatricha brachypus (Meyl.) Meyl.
MATERIAL ESTUDIAT: L14. XMB1220, XMB1223 Sobre escorça de Quercus ilex CH 5.2014.
OBSERVACIONS: Per aquesta espècie no ens consta cap cita anterior a la península ibérica. Hi ha cites a Alemanya i Suïssa.
Comatricha ellae Härk.
MATERIAL ESTUDIAT: L05. XMB860 Sobre branca escorçada de Pinus halepensis caiguda CH 3.2013. L07. XMB1168 Sobre branca caiguda 4.2014.
OBSERVACIONS: No ens consta cap cita prèvia a Barcelona província.
Comatricha laxa Rostaf.
MATERIAL ESTUDIAT: L07. XMB1170 Sobre fusta de branca caiguda, molt descomposta CH 4.2014.
Comatricha nigra (Pers. ex J.F. Gmel.) J. Schröt.
MATERIAL ESTUDIAT: L07. XMB1137 Sobre branca caiguda de Pinus halepensis 3.2014; XMB1143, XMB1150, XMB1151 Sobre branca escorçada de Pinus halepensis, caiguda CH 4.2014.
Cribraria cancellata (Batsch.) Nann.-Bremek.
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB867 Sobre fusta de soca de Taxus baccata CH 3.2013.
L19. XMB1135 Sobre tronc molt descompost de Pinus halepensis 3.2014.
Cribraria violacea Rex
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB889 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 5.2013; XMB1238, XMB1241 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 5.2014.
Didymium squamulosum (Alb. & Schwein.) Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: L02. XMB871 Sobre fulla d’Hedera helix a terra, molt descomposta CH 3.2013.
L04. XMB917 Sobre fulles caigudes CH 7.2013.
L08. XMB891, XMB915 Sobre fulles caigudes CH 5/7.2013; XMB878 Sobre acícules de Pinus halepensis caigudes CH 4.2013.
Echinostelium minutum de Bary
MATERIAL ESTUDIAT: L05 XMB1179 Sobre escorça de Pinus pinea caiguda CH 4.2014.
L07 XMB1140 Sobre branca molt descomposta de Pinus halepensis CH 3.2014; XMB1149 Sobre branca escorçada de Pinus halepensis, caiguda CH 4.2014; XMB1191 Sobre branca caiguda molt descomposta CH 4.2014.
Licea biforis Morgan
MATERIAL ESTUDIAT: L05. XMB1178, XMB1200 Sobre escorça de Pinus pinea caiguda CH 4.2014.
L07. XMB869 Sobre escorça de Ceratonia siliqua viu CH 3.2013.
L14. XMB1204, XMB1236, XMB1249 Sobre escorça de Quercus ilex viu CH 4/5/7.2014.
L15. XMB1208, XMB1225 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 4-5.2014.
L17. XMB1175 Sobre escorça de Cedrus sp. viu CH 4.2014.
OBSERVACIONS: No consta cap cita prèvia a Catalunya d’aquesta espècie.
Licea floriformis var. aureospora M.T.M. Willemse & Nann.-Bremek.
MATERIAL ESTUDIAT: L05. XMB1189, XMB1199, XMB1201 Sobre escorça de Pinus pinea caiguda CH 4.2014.
L17. XMB1184, XMB1211 Sobre escorça de Cedrus sempervirens viu, amb molsa CH 4.2014.
OBSERVACIONS: No consta cap cita prèvia a la Península Ibèrica. Les cites europees són d’Alemanya i els Països Baixos.
Licea kleistobolus G.W. Martin
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB876 Sobre escorça de Taxus baccata viu. CH 4.2013.
L17. XMB1152, XMB1176 Sobre escorça de Cedrus sp. viu, amb molsa. CH 4.2014.
L18. XMB1147, XMB1186 Sobre escorça d’Olea europaea viva. CH 4.2014.
Licea rugosa var. fujiokana (Y. Yamam.) D. Wrigley & Lado
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB872 Sobre escorça de Taxus baccata viu. CH 3.2013.
OBSERVACIONS: En petits grups dispersos, acompanyada de Licea kleistobolus Consultat el material tipus de Licea pedicellata Gilbert, aquest té coloració molt més grogosa a les espores. Les espores són llises de 11-13 µm, subgloboses i presenten color marró, més clares d’un costat, que coincideix amb un aprimament de la paret. No consta cap cita prèvia a Catalunya d’aquesta espècie.
Lycogala epidendrum (L.) Fr.
MATERIAL ESTUDIAT: L20. XMB1243 Sobre soca de Pinus halepensis 5.2014.
Macbrideola cornea (G. Lister & Cran) Alexop.
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB870, XMB873 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 3.2013; XMB1138 Sobre escorça de Taxus baccata viu 3.2014; XMB1142, XMB1155, XMB1156, XMB1171, XMB1180, XMB1181, XMB1182, XMB1188, XMB1190, XMB1202 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 4.2014; XMB1234 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 5.2014; XMB1254, XMB1255 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 7.2014.
L17. XMB1144, XMB1154, XMB1177, XMB1212 Sobre escorça de Cedrus sp. viu, amb molsa CH 4.2014; XMB1251 Sobre escorça de Cedrus sp. viu, amb molsa CH 7.2014.
Macbrideola scintillans H. C. Gilbert
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB1224 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 5.2014.
OBSERVACIONS: Primera cita de l’espècie a Catalunya.
Macbrideola synsporos (Alexop.) Alexop.
MATERIAL ESTUDIAT: L14. XMB1148 Sobre escorça de Quercus ilex viu CH 4.2014.
OBSERVACIONS: Primera cita de l’espècie a Catalunya.
Perichaena calongei Lado, D. Wrigley & Estrada
MATERIAL ESTUDIAT: L14. XMB1235 Sobre escorça de Quercus ilex viu CH 5.2014.
L15. XMB895 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 5.2013.
OBSERVACIONS: Les dues mostres presenten el peridi clarament dividit en plaques hexagonals delimitades per línies de dehiscència fosques. No ens consta cap cita prèvia a la Península Ibèrica.
Perichaena chrysosperma (Curr.) Lister
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB1193, XMB1215 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 4-5.2014.
OBSERVACIONS: Primera cita de l’espècie a la província de Barcelona.
Fig. 1. Situació del Parc del Laberint a Barcelona, Península Ibèrica, Mediterrània occidental. Mapa elaborat a partir de Google, basat en BCN IGN España.
Perichaena corticalis (Batsch) Rostaf.
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB881Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 4.2013.
Perichaena depressa Lib.
MATERIAL ESTUDIAT: L07. XMB1227 Sobre tija d’Hedera helix seca, a terra CH 5.2014; XMB1230, XMB1231 Sobre branca caiguda, sense identificar CH 5.2014; XMB1252 Sobre branca caiguda de Pinus halepensis CH 7.2014.
Perichaena vermicularis (Schwein.) Rostaf.
MATERIAL ESTUDIAT: L14. XMB1203 Sobre escorça de Quercus ilex viu CH 04.2014.
L15. XMB1157, XMB1183, XMB1209 Sobre escorça de Taxus baccata viu CH 4.2014.
L16. XMB1206 Sobre escorça de branca caiguda CH 4.2014.
L17. XMB1153, XMB1174, XMB1187, XMB1210 Sobre escorça de Cedrus sp. viu, amb molsa CH 4.2014.
Physarum album (Bull.) Chevall.
MATERIAL ESTUDIAT: L15. XMB874 Sobre soca de Taxus baccata CH 3.2013.
Physarum nudum T. Macbr.
MATERIAL ESTUDIAT: L18. XMB1145, XMB1146 Sobre escorça d’Olea europaea viva CH 3-4.2014.
OBSERVACIONS: No ens consten cites prèvies de l’espècie a Catalunya.
Physarum ovisporum G. Lister
MATERIAL ESTUDIAT: L01. XMB914 Sobre fulles caigudes a terra CH 7.2013.
L05. XMB877, XMB886 Sobre fulla caiguda molt descomposta d’ Hedera helix CH 4.2013 .
L08. XMB916 Sobre fulles d’Hedera helix CH 7.2013.
L16. XMB1229 Sobre fulles i pinya caigudes, fructificat a la placa CH 5.2014; XMB1248, XMB1250, XMB1253. Sobre fulles caigudes CH 7.2014; XMB1237 Sobre fulla caiguda CH 5.2014.
OBSERVACIONS: Primera cita de l’espècie a Catalunya.
Physarum pusillum (Berk et M. A Curtis) G. Lister
MATERIAL ESTUDIAT: L05. XMB880 Sobre fulla d’ Hedera helix força descomposta CH 4.2013.
Reticularia lycoperdon Bull.
MATERIAL ESTUDIAT: L05. XMB1136 Sobre soca de Pinus halepensis 3.2014.
Stemonitis fusca Roth
MATERIAL ESTUDIAT: L07. XMB1228 Sobre branca caiguda CH 5.2014.
Fig. 2. Parc del Labertint. Distribució dels 20 punts de recollida de mostres i material per a les cambres humides. Venen indicats per Lx al text.
Trichia munda (Lister) Meyl.
MATERIAL ESTUDIAT: L07. XMB879 Sobre escorça de Ceratonia siliqua viu CH 4.2013; XMB1214 Sobre escorça en soca de Pinus halepensis CH 4.2014; XMB1222, XMB1233 Sobre escorça en soca de Pinus halepensis CH 5.2014. L15. XMB875 Sobre soca de Taxus baccata CH 4.2013.
CONCLUSIONS
Aquest treball aporta un total de 30 espècies de mixomicets per a la mixobiota del Parc del Laberint. D’entre aquestes, 6 són fructificacions trobades sobre el terreny, mentre que les 24 restants van aparèixer en cultius en cambra humida. De tres de les espècies identificades (Comatricha brachypus, Licea floriformis var. aureospora i Perichaena calongei) no ens consta cap cita prèvia a la Península Ibèrica. Altres cinc (Licea biforis, Licea rugosa var. fujiokana, Macbrideola scintillans, Physarum nudum i Physarum ovisporum) constitueixen cites noves per a Catalunya; i dues (Comatricha ellae i Perichaena chrysosperma) no havien estat citades a la província de Barcelona.
Catalana de Micologia, vol. 36: 95-100; 2015.
AGRAÏMENTS
Dacha Atienza i Xavier Ulled del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i Natxo Mercader de l’Agenda 21 Escolar, ens van facilitar l’accés al parc i van organitzar tot el suport a la recerca.
Marta Rodríguez Gargallo, va col·laborar en la recol·lecció de mostres i la confecció de cambres humides.
Selin Toledo, Gema Puente, Llum Soriano, els alumnes de 1r i 2n d’ESO de l’Escola Pia de Sant Antoni (Barcelona), i Coral Regí i els seus alumnes de batxillerat de l’escola Virolai (Barcelona) van col·laborar en la recerca dels materials objecte d’aquest estudi.
BIBLIOGRAFIA
EMOTO, Y. (1977).- The myxomycetes of Japan; I.M.R. Series of Microbiology, Sangyo Tosho Publishing Co. Ltd. Tokyo, Japan
FARR, M. L. (1976).-FLORA NEOTROPICA. Monograph No.16 MYXOMYCETES. The New York Botanical Garden, New York.
FARR, M. L. (1981).- How to know the true slime moulds. The Pictured Key Nature Series, WCB/McGraw-Hill, Dubuque, Iowa.
HAGELSTEIN, R. (1944).- The mycetozoa of North America. Publicat per l’autor, Mineola, New York.
ING, B. (1999).- The myxomycetes of Britain and Ireland. The Richmond Publishing Co. Ltd., Slough, England.
KELLER, H. W. & K. L. BRAUN (1999).- Myxomycetes of Ohio: Their Systematics, Biology and Use in Teaching. Ohio Biological Survey, Columbus, Ohio.
LADO, C. & F. PANDO (1997).- Flora Mycologica Iberica Vol. 2 Myxomycetes, I. Ceratiomyxales, Echinosteliales, Liceales, Trichiales. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.
LAKHANPAL, T. N. & K. G. MUKERJI (1981).- Taxonomy of the Indian Myxomycetes. J. Cramer, Vaduz.
LISTER, A. (1925).- A monograph of the Mycetozoa. 3a edició revisada per G. Lister, British Museum, London.
LODHI, S. A. (1934).- Indian slime-moulds. The University of the Panjab, Lahore.
MACBRIDE, T. H. (1922).- North american slime Moulds. The Macmillan Company, New York.
MACBRIDE, T. H. & G. W. MARTIN (1934).- The Myxomycetes. The Macmillan Company, New York.
MARTIN, G.W. & C.J. ALEXOPOULOS (1969).- The Myxomycetes. University of Iowa Press, Iowa City.
NANNENGA-BREMEKAMP, N.E. (1991).- A Guide to Temperate Myxomycetes. Biopress Ltd, Bristol.
NEUBERT, H., W. NOWOTNY & K. BAUMANN (1993-2000).- Die Myxomyceten. Karlheinz Baumann Verlag, Gomaringen.
POULAIN, M., M. MEYER, i J. BOZONNET (2011).- Les Myxomycètes. Fédération mycologique et botanique Dauphiné-Savoie, Sevrier.
SÍNDROME GIROMÍTRICO
MONOMETILHIDRAZINAS
NEUROTOXICIDAD EPILEPTOGÉNICA
L. SERÉS
Sant Camil 7º, 1ª. 08023 Barcelona. E-mail: luis1710@telefonica.net
El género Gyromitra, específicamente la Gyromitra esculenta (GE), es la que mejor representa a este síndrome. Otras setas responsables del mismo son la Gyromitra fastigiata, Gyromitra ambigua, Gyromitra brunnea, Gyromitra caroliniana, Gyromitra gigas, Gyromitra infula, Helvella lacunosa, Helvella crispa, Helvella elastica, Sarcosphaera coronaria. Leptopodia elástica, Otidea onotica, Cudonia circinans, Leotia lubrica, Spathularia flavida, Neobulgaria pura, Cyathipodia macropus. (MICHELOT et al., 1991). De ellas, la Cudonia circinans tiene un contenido de toxina similar al de la Gyromitra esculenta. El resto tiene una cantidad mucho menor. (ANDARY et al., 1985).
LA TOXINA
El principal componente tóxico de la Gyromitra esculenta es la giromitrina (acetaldehyde-N-methyl-N-formylhydrazone, o de acuerdo con el “ International Union of Pure and Applied Chemistry” (IUPAC) 2-ethylidene-1-methylhidrazide). (ARSHADI et al., 2006; LAMPE, 1979).
La primera sustancia supuestamente tóxica fue aislada por primera vez en 1885 y fue denominada ácido helvélico, aunque de hecho se trataba de una mezcla de ácidos orgánicos, sin ningún efecto tóxico relevante. (BOEHM et al., 1885; MICHELOT et al., 1991). Ulteriormente en 1968 fue sintetizada e identificada por LIST and LUFT (1968) como acetaldehído-N-methyl-N-formylhydrazona (giromitrina).
Es una toxina hidracídica que se encuentra libre o unida a los hidratos de carbono como glucósidos. Se encuentra en distintas cantidades según la época del año, la especie, el grado de maduración y la altitud. (DIAZ, 2005; KARLSON-STIBER et al., 2003; ANDARY et al., 1985).
Es hidrosoluble y altamente volátil y sus concentraciones disminuyen significativamente después de la ebullición y la desecación (DIAZ, 2005). Sin embargo, debe recordarse que el agua de cocción y los gases que se desprenden durante la misma pueden ser tóxicos.
La hidrólisis de la giromitrina a temperatura ambiente y en el estómago da lugar a la N-methyl-N-formylhidrazine (MFH) y después a la N-monomethylhydrazine (MMH). Ver gráfico 1.
Gráfico 1.
Aunque la giromitrina es la hidracina más común en la GE, no es la única. PYYSALO (1977) identificó en esta seta 9 variedades volátiles de MFH (ver tabla 1.)
N-Methyl-N-formylhydrazones: Identificadas en la Gyromitra y su cantidad
MFH componente
1, acetaldehyde
2, propanal
3, butanal
4, 3-methylbutanal
5, pentanal
6, hexanal
7, octanal
8, trans-2-octenal
9, cis-2-octenal
Tabla 1.
DETERMINACIÓN DEL CONTENIDO DE TOXINAS EN LA GIROMITRA
ESCULENTA
La determinación del contenido de giromitrina en la seta varía según diferentes autores, en relación al método de análisis utilizado, a la sustancia química investigada, al origen de la seta y a su estado de conservación.
Utilizando el método de titulación con yodato de potasio la cantidad estimada de giromitrina fue de 1200 a 1600 mg/kg de seta fresca (LIST et al., 1969). Sin embargo, ulteriormente ha podido comprobarse que este método es bastante inespecífico.
Utilizando cromatografía de gases-espectrometría de masas, PYYSALO (1977) encontró que la concentración de giromitrina en la GE fresca era de 57 mg/kg.
LARSSON (1989) determinó el contenido total de MMH en setas recolectadas en diferentes lugares de Suecia y encontró que la cantidad que había en la GE fresca oscilaba de 40 a 150 mg/kg. ANDARY (1985) también analizó el contenido en MMH
y encontró que sus valores variaron considerablemente según la altitud. A 900 metros de altitud el contenido de MMH en la GE fue de 200 a 350 mg/kg; en cambio a 2200 fue de 50 a 60 mg/kg. ARSHADI (2006) desarrolló una nueva técnica para detectar el contenido de giromitrina en la GE desecada en aire ambiente. Mediante hidrólisis ácida, toda la giromitrina (tanto la libre, como la unida como glucosidos) se convierte en metilhidracina. Utilizando pentafluorobenzoyl chloride la metilhidracina se convierte en tris-pentafluorobenzoyl methylhydrazine (un derivado estable). Ulteriormente, este derivado es analizado mediante cromatografía de gases y espectrometría de masa. En este estudio el valor medio de la giromitrina en la seta desecada fue de 48 mg/kg. Como vemos la diferente metodología de análisis usada hace difícil comparar los resultados. En cualquier caso, aceptando el peor de los escenarios, si nos centramos en la MMH puede asumirse que la GE contiene de 50 a 350 mg/kg. (MICHELOT et al., 1991).
EFECTOS DE LA DESECACIÓN Y EBULLICIÓN
En el estudio de PYYSALO (1977), después de una desecación prolongada, el nivel de MFH se redujo a 3 mg/kg y después de hervir las setas durante 10 minutos el nivel se redujo a 1 mg/kg. La MFH no se evapora rápidamente, por eso es importante guardar la seta en aire ambiente porque con la desecación continuada, la toxina continua descendiendo. Cuando se procede a una desecación rápida a alta temperatura existe el peligro de que persistan residuos considerables de giromitrina. Cuando se hierven debería usarse un mínimo de 3 litros de agua por cada kg de setas. Durante la ebullición se destruye la mayor parte de giromitrina en los primeros momentos, pero solo después de hervir durante 10 minutos, la giromitrina se reduce por debajo del 1% de su valor original. La eficiencia de la ebullición se incrementa hirviendo dos veces y cambiando el agua después de la primera ebullición.
LARSON (1989) difiere en parte de estos resultados, sobre todo en lo que respecta a la desecación. En su trabajo, tras un proceso de ebullición de 10 minutos el contenido de MMH se redujo al 6-15% (si partimos de un valor promedio original de 93 mg/kg, tras la ebullición persisten de 7 a 19 mg/kg de MMH). Sin embargo, tras una desecación en aire ambiente durante 3 meses, persistía del 30 al 71% de MMH. Parece claro que la ebullición es claramente superior a la desecación y para numerosos autores una ebullición adecuada podría hacer la seta comestible (KARLSON-STIBER et al., 2003; BERGER et al., 2005; LAMPE, 1979; DIAZ, 2005). En cambio, para otros autores, el hecho de que siempre persistan pequeñas cantidades de tóxico, sea cual sea el método utilizado, es un motivo permanente de preocupación. (GRY et al., 1995).
INVESTIGACIÓN ANIMAL
En animales de laboratorio se ha investigado la toxicidad de la giromitrina con su administración continua a largo plazo. Por lo tanto, habría que distinguir esta toxicidad de la que puede aparecer por su consumo ocasional. De hecho, los efectos cancerígenos que describiremos en animales, nunca han sido descritos en humanos.
EFECTO CANCERÍGENO
En la década de los años 70 del pasado siglo, Thoth y sus colaboradores, iniciaron una serie de estudios en la Universidad de Nebraska sobre los efectos cancerígenos de las hidracinas, concentrándose en las sustancias presentes en la GE.
La administración diaria de 1,35 mg de MFH en el agua potable a ratones suizos de 6 semanas de edad durante toda su vida, produjo tumores en el hígado, pulmón, vesícula biliar y conducto biliar. La incidencia de tumores en estos cuatro tejidos fueron 33, 50, 9, y 7%, mientras que en los controles no tratados fueron 1, 18, 0, y 0%, respectivamente. Histopatológicamente, las lesiones fueron clasificadas como hepatomas benignos, carcinomas hepáticos, adenomas y adenocarcinomas pulmonares, adenomas de la vesícula biliar, colangiomas y colangiocarcinomas (TOTH et al., 1978).
A un grupo de 100 ratones se les administró giromitrina mediante intubación gástrica durante 52 semanas a una concentración de 100 mg/kg. El grupo tratado presentó un porcentaje de tumores pulmonares y de estómago estadísticamente superiores al grupo control (TOTH et al., 1981).
Un grupo de 100 ratones fueron alimentados por vía oral, de por vida, con GE. Comparados con el grupo control, el grupo tratado con GE presentó una mayor incidencia de tumores de pulmón, vasos sanguíneos, estomago, hígado, ciego y cavidad nasal (TOTH et al., 1992).
En el proceso de metabolización de la giromitrina se forman radicales metílicos libres que podrían jugar un papel en las propiedades carcinogenéticas de estas sustancias (GANNETT et al., 1991).
Aunque el diseño de los estudios carcinogenéticos no se han realizado según los estándares que se exigen en la actualidad, la abundancia de datos sugieren fuertemente que las hidracinas de la Giromitra esculenta son carcinogenéticos en los animales de experimentación.
En 1983 la International Agency for Research on Cancer llegó a la siguiente conclusión “Los estudios realizados permiten establecer que la giromitrina es carcinogénica en los animales de experimentación. No existe información en los humanos” (IARC, 1983). Y en 2012 concluyó “No clasificable como carcinogenético humano” (IARC, 2012). Y en su última revisión realizada en el año 2000 la EPA (United Estates Environmental Protection Agency), la metilhidracina no está clasificada como carcinogénica.
La hidralacina (Hidralazina hidrocloruro) aunque es Ames-positivo (Ames test=ensayo biológico para evaluar el potencial mutagènico de compuestos químicos) y existen evidencias de tumorogenicidad en estudios con ratones, se utiliza en el tratamiento de la hipertensión arterial a dosis de 200 mg día. Su uso se justifica en la ausencia de evidencia de carcinogenecidad después de muchos años de uso.
DOSIS “SIN EFECTO TÓXICO”
En un estudio a corto plazo, se administró giromitrina en el agua de beber a conejos y pollos, a dosis diarias de 0 (grupo control), 0,05-0,5-5 mg/kg, durante 90 días. La dosis “sin efecto tóxico” de la giromitrina en los conejos fue estimada en 0,5 mg/kg/día y en los pollos de 0,05 mg/kg/día. No se observó inducción tumoral (NISKANEN et al., 1976).
DOSIS LETAL50
En ratones la DL50 (dosis letal50: con ella fallecen el 50% de los animales de experimentación) oral de la gyromitrina, la MFH y la MMH es de 344, 118 y 33 mg/kg respectivamente (WRIGHT et al., 1978).
En el estudio de MAKINEN (1977) en ratones, la DL50 de la giromitrina es de 320 mg/kg (límites de confianza del 95%: 210-494). En conejos es de 70 mg/kg (67-74). Los pollos, con dosis de 400 mg/kg, no mostraron efectos tóxicos. Como vemos la tolerancia de la giromitrina varía mucho en los diferentes animales. Las ratas toleran una dosis cuatro veces superior a la que toleran los conejos; y los pollos no muestran signos de intoxicación con dosis 6 veces superiores a la DL50 de los conejos. Los efectos adversos fueron similares en los conejos y en las ratas. El primer signo que presentaron fueron convulsiones tónico-clónicas, sugiriendo por tanto afectación del sistema nervioso central. También presentaron afectación hepática con degeneración grasa, afectación renal y hemoglobinuria.
Aunque no hace referencia explícita a la DL50, merece la pena hacer constancia de un estudio realizado en un centro de investigación de las fuerzas aéreas americanas, en monos macacos machos de 2,40 a 5,9 kg. Los animales toleraron dosis diarias de MMH de 2,5 mg/kg, por vía intraperitoneal, durante 23 días, hasta alcanzar una dosis total de 65 mg/kg, sin ningún efecto demostrable. La administración de dosis repetidas de 5 mg/kg, cuando se alcanzó una dosis total de 15 mg/kg, provocó vómitos y convulsiones. A las dosis de 7-10 mg/kg, en dos días, se produjo el fallecimiento del animal. El estudio histopatológico mostró infiltración grasa hepática y un animal que había presentado convulsiones mostró pequeñas hemorragias cerebelosas. Una de las conclusiones más importantes del estudio fue la demostración del estrecho margen que existe entre la “dosis sin efecto” y la “dosis letal” (BACK et al., 1967).
DAÑOS EN EL DNA CELULAR Y GENOTOXICIDAD
Estudios realizados en ratones sugieren que la MMH podría producir daños en el DNA de diversos tejidos. Los efectos genotóxicos han sido investigados in vitro en cepas de Escherichia coli y Salmonella typhimurium y parecen presentar un efecto mutagènico débil a concentraciones altas (GRY et al., 1995).
FISIOPATOLOGÍA DE LA GIROMITRINA
La giromitrina se hidroliza en el estómago para formar la MFH y ulteriormente la MMH. La MMH es similar a la isoniazida (hidracida del ácido isonicotínico) que también es un componente del combustible que se utiliza en los cohetes.
La MMH inhibe la piridoxal fosfoquinasa, lo que da lugar a una disminución en la concentración de fosfato-5-piridoxal. La disminución de esta sustancia da lugar a una reducción de la actividad del ácido glutámico descarboxilasa y ello a su vez disminuye la formación de ácido gamma-aminobutírico (GABA), un neurotransmisor central inhibitorio, lo que da lugar a marcados efectos sobre el sistema nervioso central (DIAZ, 2005; LHEUREUX et al., 2005; BERGER et al., 2005). Sin embargo, dado que MAYNERT Y KAJI (1962), en un estudio con ratones, encontraron que los niveles de GABA en el cerebro sólo se redujeron mínimamente con dosis tóxicas de MMH, se han propuesto otros mecanismos como causantes de la toxicidad. Así se ha
citado que las hidracinas son irritantes, reducen el contenido de piridoxina (vitamina B6) en el Sistema Nervioso Central, (LHEUREUX et al., 2005) producen reducción del glutatión de los hematíes y pueden formar radicales metílicos libres que disminuyen la actividad del citocromo P-450 y dañan a macromoléculas hepáticas con la consiguiente afectación hepática. (BRAUN et al., 1979; MICHELOT et al., 1991). La abundancia de datos que apoya la eficacia de la piridoxina en el tratamiento de toxicidad por MMH apoya la hipótesis de un estado inducido de deficiencia de fosfato de piridoxal.
Carecemos de información sobre la absorción y los niveles sanguíneos de MMH en humanos después del consumo de la GE. Y es muy limitada la que tenemos en animales de experimentación. (GRY et al., 1995)
SÍNDROME CLÍNICO
Debe resaltarse que también los humanos muestran una gran variabilidad en su sensibilidad a esta intoxicación. (FRANKE et al., 1967). Las respuestas individuales pueden variar mucho y las personas que han ingerido cantidades similares pueden estar libres de síntomas o desarrollar un cuadro tóxico de cualquier nivel de gravedad. (COULET et al., 1982)
Así como en algunos casos se ha consumido GE fresca sin efecto adverso alguno, en otros casos ha bastado la inhalación de los gases de cocción para desarrollar el cuadro tóxico. Tampoco es excepcional que solo una de varias personas que consuman la seta desarrolle la enfermedad. Parece existir bastante apoyo a la hipótesis de que las variaciones en la sensibilidad serían consecuencia de diferencias genéticas en la capacidad de acetilar la MMH. Los acetiladores rápidos serian bastantes insensibles a la toxina. (NEBERT, 1980; BRAUN et al., 1981).
Habitualmente tras la ingestión de la seta fresca, poco cocinada, o acompañada del caldo de cocción, así como por la inhalación de los humos de la cocción, puede aparecer la intoxicación. Durante la digestión de la seta, la giromitrina en las condiciones ácidas del estómago, es hidrolizada rápidamente para formar MFH, el cual a su vez se convierte en MMH.
La intoxicación aguda puede ser bifásica. La primera fase es la gastrointestinal. Los síntomas comienzan entre 6 y 12 h después de la ingestión (ocasionalmente pueden aparecer a las dos horas, o a las 24 horas). La giromitrina es un irritante gastrointestinal y provoca un síndrome gastroenterocolítico (dolores abdominales, nauseas, vómitos y diarrea acuosa) que puede ir seguido de debilidad, laxitud, dolor de cabeza y sudoración. La mayoría de intoxicaciones por giromitrina cursan con estos síntomas gastrointestinales, que son autolimitados y que desaparecen en un plazo de 2 a 5 días. En casos más graves puede aparecer la segunda fase: son típicos los trastornos del sistema nervioso central (vértigo, diplopía, disartria, incoordinación y ataxia). (KARLSON-STIBER et al., 2003; DIAZ, 2005). Y en estos casos, también puede aparecer insuficiencia hepática, hemólisis, insuficiencia renal, delirio y convulsiones (BERGER et al., 2005; BENÍTEZ-MACÍASet al., 2009) y en algunos casos progresar hasta el coma y la muerte. (DEARNES, 1924; SCHMIDLINMESZAROS, 1974; FAURE et al., 1965).
Hace tan solo unos años LEATHEM (2007) publicó en una revista canadiense la intoxicación de una pareja por haber comido GE cruda. Inicialmente, presentaron
síntomas gastrointestinales y ulteriormente desarrollaron insuficiencia hepática. Los enzimas hepáticos se alteraron ya en el primer día y alcanzaron su pico en el cuarto día postingestión ((aspartato aminotransferasa 431 U/L (normal 10-47) y alanina aminotransferasa 472 U/L (normal 30-65)). Ninguno de los dos presentó síntomas neurológicos relevantes, aunque habían sido tratados con piridoxina y no puede descartarse que este tratamiento los hubiera controlado. En los estudios necrópsicos de humanos que han fallecido intoxicados por esta seta, los hallazgos más frecuentes han sido la degeneración grasa del hígado, riñón y miocardio y depósitos de hemosiderina en las células parenquimatosas del hígado, riñón, bazo y médula ósea. (FRANKE et al., 1967)
MORTALIDAD
Los casos descritos de mortalidad se remontan a décadas pasadas. En la actualidad parecen ser excepcionales. (KARLSON-STIBER et al., 2003). En Estados Unidos en los años 1924 (DEARNES, 1924) y 1940 (HENDRICKS, 1940) se publicaron dos casos mortales. En una revisión de la literatura desde 1782 hasta 1965, FRANKE (1967) describió una mortalidad del 14% (74 fallecimientos entre 513 intoxicaciones). Desde entonces se han publicado casos esporádicos (FAURE et al., 1965; BREUER et al., 1966; GARNIER et al., 1978). Uno de los últimos casos reportados ocurrió en Italia, en 1974, donde se produjo la muerte de una mujer de 53 años, retrasada mental, por haber consumido GE cruda. (GIUSTI et al., 1974).
Aunque la GE está ampliamente distribuida en Suecia, en un período de 50 años, desde 1952 hasta 2002, el centro de información toxicológica sueco, no ha registrado ningún caso mortal debido al consumo de esta seta. (LAMPE, 1979). Y en un periodo de 15 años, desde 1995 hasta diciembre de 2009, SCHENG-JAEGER (2012) realizó un estudio retrospectivo de 7620 consultas de exposición a setas realizadas al Centro de Información de Toxicología Suizo. De todas las intoxicaciones, si excluimos las producidas por amatoxina, hubo 19 pacientes que requirieron ingreso hospitalario, sin ningún fallecimiento. En cambio, hubo 32 intoxicados por amatoxina (11 por amanita faloides) y de ellos fallecieron 5 (15%).
DIAGNÓSTICO
Aunque no existen test diagnósticos específicos para la intoxicación por giromitrina, la cromatografía y la espectrometría de masa pueden identificar la MMH. (KARLSONSTIBER et al., 2003).
TRATAMIENTO
La mayoría de los pacientes solo presentan síntomas gastrointestinales y se recuperan totalmente en el curso de varios días. El tratamiento es principalmente de soporte. Debe hacerse aporte de líquidos y de electrolitos. Habitualmente la descontaminación gastrointestinal no es eficaz dado el retraso en la aparición de los primeros síntomas. Si la atención médica fuera muy precoz el carbón activado podría ser útil. El Ipecac no debe darse debido a que tiene una eficacia limitada y al riesgo de inducir convulsiones por MMH. La MMH puede provocar un estado epiléptico refractario a las benzodiazepinas, un escenario similar a la sobredosis de isoniazida.
Aunque no se ha demostrado que la piridoxina altere los niveles cerebrales de GABA después de la intoxicación por hidracina, la eficacia de la piridoxina (vitamina B6) se apoya en datos experimentales en animales y en la publicación de casos aislados. (MEDINA, 1963; FRIERSON, 1965; KIRKLIN et al., 1976). Debe administrarse a dosis altas (25 mg/kg iv en 15-30 minutos, hasta un máximo de 15-20 g/día) (LHEUREUX et al., 2005; KARLSON-STIBER et al., 2003) o 1 g de piridoxina por cada gramo de setas ingeridas. Si la cantidad ingerida es desconocida, como suele suceder, la piridoxina debe usarse en dosis alícuotas de 5 g. En los pacientes que sabemos que han ingerido estas setas, debe considerarse la administración profiláctica de piridoxina. La piridoxina no disminuye la toxicidad hepática. Debido a que las hidracinas inhiben el metabolismo del ácido fólico a tetrahidrofolato, se ha sugerido la administración de ácido folínico. (CHÉNIEUX, 1978). También se han publicado mejoras con ácido thióctico (MITTMAN, 1968). Debe resaltarse que ninguno de estos tratamientos ha sido evaluado adecuadamente en ensayos controlados.
CONSUMO
La GE sigue siendo una seta muy popular en Escandinavia, en Europa del Este y en la región superior de los Grandes Lagos de América del Norte. Es altamente apreciada y consumida en Bulgaria, donde se exporta y se vende en los mercados. En Polonia y en el Oeste de Rusia es la seta más importante tanto en recolección como en su exportación. Las cifras oficiales del Ministerio de Agricultura de Finlandia informan que en este país se vendieron 22 toneladas en 2006 y 32 toneladas en 2007. En 2002 la Autoridad Finlandesa de Seguridad Alimentaria estimó que en años de abundancia el consumo anual de Giromitra podía ser de cientos de toneladas. También se venden preparadas y en conserva.
El Nordic Project group, formado por representantes de Dinamarca, Finlandia, Islandia. Noruega y Suecia, ha elaborado un documento que valora el riesgo de toxicidad de las setas. Ha clasificado las setas en cuatro grupos. El primero agrupa las setas que son aptas para su comercialización. En el segundo las setas deben ser supervisadas por un micólogo experto que autorice su comercialización. El tercero engloba las setas que pueden confundirse fácilmente con setas tóxicas y por tanto no se consideran adecuadas para comercializar. El cuarto y último agrupa las setas que en algún momento habían sido consideradas comestibles, pero ahora se sospecha que pueden causar efectos adversos agudos o a largo plazo y por tanto no se consideran aptas para su comercialización. Estos autores han incluido la GE en este último grupo. Reconocen que la ausencia de conocimientos sobre la farmacodinámica y farmacocinética de las hidracinas en los humanos, hace muy difícil determinar el cálculo del riesgo del consumo de esta seta. Dadas estas carencias y con el conocimiento actual que se tiene sobre los efectos tóxicos de la giromitrina, concluyen que desde el punto de vista científico es prudente considerar su consumo como no saludable. Naturalmente, por el momento solo es un documento informativo, ya que se da la paradoja de que Finlandia permite su comercialización y consumo, con la advertencia de que deben ser tratadas de forma adecuada antes de su consumo. (GRY et al., 2012; VETELAINEN et al., 2008; Peintner et al., 2013).
En España se prohibió su venta y comercialización en febrero de 2004.
VALORACIÓN DEL RIESGO
La falta de información, tanto en animales de laboratorio como en humanos, sobre la biodisponibilidad y farmacocinética de la toxina después del consumo de la GE hace muy difícil establecer el consumo diario tolerable de giromitrina.
TOXICIDAD AGUDA
Buscando la hipótesis más desfavorable a partir de la información que disponemos, podríamos hacer las consideraciones siguientes:
1.- A partir de los datos de Larsson y Andary el contenido máximo de MMH en la GE recogida en el peor escenario posible seria de 350 mg/kg.
2.- Olvidando los datos de Pyysalo más optimistas y centrándonos tan solo en los datos más desfavorables de Larson, tras una ebullición de las setas de 10’, persistirían 19 mg/kg de MMH.
3.- De los estudios de experimentación animal, los monos macacos fueron los que mostraron unas dosis mortales más bajas: 7 mg/kg de MMH.
4.- Utilizando este valor como referencia, la dosis mortal para un adulto de 60 kg sería de 420 mg de MMH. Para alcanzar este valor se requieren 1,2 kg se seta fresca o 23 kg de seta hervida durante 10’.
PYYSALO (1977) utilizando datos de su estudio “sin efecto tóxico” con pollos, propuso una cantidad para el consumo diario tolerable de giromitrina. Utilizando el valor más desfavorable “sin efecto tóxico” de los pollos, de 0,05 mg/kg, Pyysalo hizo una extrapolación a los humanos. Para un individuo de 70 kg de peso el valor correspondiente sería de 3,5 mg. Si utilizamos un factor 100 de seguridad, la cantidad máxima permisible por día de acetaldehído de MFH sería de 0.035 mg. Cien gramos de seta fresca hervidas durante 10 minutos en 300 ml de agua corriente se convierten en 40 g. de seta hervida, las cuales contienen 0,03 mg de MFH. Otros autores también se han atrevido a hacer predicciones. SCHMIDLINMISZAROS (1975) estimó que la dosis letal de giromitrina en adultos estaría entre 20 y 50 mg/kg y en niños entre 10 y 30 mg/kg. Estas dosis corresponden aproximadamente a 0,4-1 kg y 0,2-0,6 kg de Gyromitra fresca. La toxicidad de la giromitrina se debe a la liberación de MMH y según WRIGHT (1978) solo el 35% de la giromitrina administrada se transforma en MMH. Por lo tanto, se puede calcular que la dosis letal de MMH en adultos está entre 4.8 y 8 mg/kg y en niños entre 1,6 y 4,8 mg/kg. En el peor de los casos, la dosis letal de monometilhidracina en un adulto de 70 kg sería de 350 mg. Estas dosis vendrían a corresponder entre 0,5 a 1 kg de seta fresca (MICHELOT et al., 1991).
CONCLUSIONES
Parece evidente que esta profusión de datos se presta a diferentes interpretaciones. Y si tenemos en cuenta el contexto social de la persona que las realiza, es fácilmente comprensible que puedan surgir amplias divergencias. Solo así puede entenderse las diferentes legislaciones europeas.
Analicemos los posibles argumentos utilizados en pro y contra.
EMPECEMOS POR LOS ARGUMENTOS NEGATIVOS
1.- Los datos científicos que disponemos no pueden considerarse definitivos y además, en ocasiones son contradictorios. Se analizan sustancias distintas (giromitrina, MFH y MMH); se utilizan métodos de análisis distintos y se obtienen datos diversos y a veces divergentes. Ello aplica a las dosis de toxinas contenidas, tanto en la seta fresca, como en la desecada, como en la hervida. También aplica a las “dosis sin efecto” y a las dosis letales en animales de experimentación.
2.- Los animales de experimentación muestran gran variabilidad en sus dosis tóxicas.
3.- En los animales de laboratorio se ha demostrado el efecto cancerígeno de la toxina.
4.- También existen datos experimentales que sugieren daños en el DNA celular y genotoxicidad.
5.- La intoxicación en los humanos puede ser mortal.
Con estos datos en mente, se hace comprensible que algunas agencias de seguridad alimentaria decidan desaconsejar su consumo y prohibir su comercialización.
ARGUMENTOS POSITIVOS
1.- En algunos países europeos la GE se ha consumido y se sigue consumiendo en grandes cantidades desde hace cientos de años y en los últimos 50 años los casos mortales parecen ser excepcionales y cuando ha ocurrido parece estar en relación con una preparación y consumo inadecuados.
2.- La ebullición de la seta durante 10 minutos reduce la toxina a una cantidad que parece despreciable. No existe ningún estudio que sugiera que esa cantidad entrañe peligro, tanto en humanos como en animales de experimentación.
3.- Los estudios experimentales en animales que muestran carcinogenecidad no pueden extrapolarse en absoluto a los seres humanos. Las dosis de toxina utilizadas son muy altas, impensables en el consumo humano, y además administradas de por vida.
En el momento actual, creemos que también podría concluirse, que desde el punto de vista científico, no existen evidencias de que la GE hervida durante 10 minutos entrañe peligro para el consumo humano.
BIBLIOGRAFÍA
ANDARY, C., PRIVAT, G., BOURRIER, M-J. (1985).- Variations of monomethylhydra-zine content in Gyromitra esculenta. Mycologia,77: 259-264.
ARSHADI, M., NILSSON, C., MAGNUSSON, B. (2006).- Gas chromatography-mass spectrometry determination of the pentafluorobenzoyl derivative of methylhydrazine in false morel (Gyromitra esculenta) as a monitor for the content of the toxin gyromitrin. J. Chromatogr. A., Sep 1;1125(2):229-233. BACK, K.C., PINKERTON, MK. (1967).- Toxicology and pathology of repeated doses of monomethylhydrazine in monkeys. Aerospace Medical Research Laboratories, Wright-Patterson Air Force Base, Ohio. AMRL-Tr-66-199.
BENÍTEZ-MACÍAS, J.F., GARCÍA-GIL, D., BRUN-ROMERO, F.M., NOGUÉ-XARAU, S. (2009).- Acute mushrooms poisoning. Rev. Clin. Esp., Dec;209(11):542-549.
BERGER, K.J., GUSS, D.A. (2005).- Mycotoxins revisited: part II. J. Emerg. Med., 28:175-183.
BOEHM, R., KUELZ, R. E. (1885).- Uber den giftigen Bestandteil der essbaren Morchel (Helvella esculenta) Naunyn-Schmiedebergs Arch. Exp. Pathol. Pharmakol., 19, 403-414.
BRAUN, R., GREEFF, U., NETTER, K.J.- (1979) Liver injury by the false morel poison gyromitrin. Toxicology, Feb;12(2):155-163.
BRAUN, R., WEYL, G., NETTER, K.J. (1981).- The toxicology of 1-acetyl-2methyl-2-formylhydrazine (Ac-MFH). Toxicol. Lett., 9:271-277.
Revista Catalana de Micologia, vol. 36: 101-112; 2015. 111
BREUER, E.D. & STAHLER, O. (1966).- Haemolytic icterus due to Gyromitra (Helvella) esculenta poisoning (Ger.). Med. Welt, 18,1013-1018.
COULET, M., GUILLOT, J. (1982).- "Poisoning by Gyromitra: a possible mechanism". Medical Hypotheses, 8(4): 325.
DEARNES, J. (1924).- Gyromitra poisonning. Mycologia,16:199.
DIAZ, J.H. (2005).- Syndromic diagnosis and management of confirmed mushroom poisonings. Crit. Care. Med., Feb;33(2):427-436.
FAURE, J., BEAUDOING, A., GAU, G. (1965).- A propos d’une intoxication mortelle par les fausses morilles (Gyromitra esculenta). Bull. Med. Leg. Tox., 8:83-85.
FRANKE, S., FREIMUTH, U., LIST, P.H. (1967).- On toxicity of the turban top Gyromitra (Helvella) esculenta Fr. 14. Substances contained in mushrooms. Arch. Toxikol., 22(5):293-332.
FRIERSON, W.B. (1965).- USE OF PYRIDOXINE HCL IN ACUTE HYDRAZINE AND UDMH INTOXICATION. IND. MED. SURG., 8:650–651.
GANNETT, P.M., GARRETT, C., LAWSON, T., TOTH, B. (1991).- Chemical oxidation and metabolism of Nmethyl-N-formylhydrazine. Evidence for diazenium and radical intermediates. Food Chem. Toxicol., Jan;29(1):4956.
GARNIER, R., CONSO, F., EFTHYMIOU, M.L., RIBOULET, G. & GAULTIER, M. (1978).- Poisoning by Gyromitra esculenta (Fr.). Toxicol. Eur. Res., 1,359-364
GIUSTI, G.V. & CARNEVALE, A. (1974).- A case of fatal poisoning by Gyromitra esculenta. Arch. Toxicol., 33, 4954
GRY, J., ANDERSSON, C., SLANINA, P., AUNE, T., ALEXANDER, J., HALLIKAINEN, A., JOHANNESSON, T. (1995).- Hydrazones in false morel. Copenhagen: TemaNord, Nordic Council of Ministers:58 p.
GRY, J., ANDERSSON, C., KRUGER, L., LYRAN, B., JENSVOLL, L. (2012).- Mushrooms traded as food. Vol II sec. 1 Nordic Risk assessments and background on edible mushrooms, suitable for commercial marketing and background lists. For industry, trade and food inspection. Background information and guidance lists on mushrooms. Copenhagen: TemaNord, Nordic Council of Ministers. 59 p.
HENDRICKS, H.V. (1940).- Poisoning by false morel (Gyromitra esculenta). Report of a fatal case. J. Am. Med. Assoc., 114,1625.
IARC (1983).- (International Agency for Research on Cancer), Gyromitrin (acetaldehyde formylmethylhydrazone) on the evaluation of carcinogenic risk of chemicals to man. Some food additives, feed additives and naturally occurring substances. IARC Monogr., 31, 163-170.
IARC (2012).- Monographs on the Evaluation of Carcinogenic Risks to Humans, Agents classified by the IARC Monographs, Volumes 1–105: 1–33.
LARSSON, B.K., ERIKSSON, A.T., LEBENSM, Z. (1989).- The analysis and occurrence of hydrazine toxins in fresh and processed false morel, Gyromitra esculenta. Unters. Forsch., 189: 438-440.
LEATHEM, A.M., DORRAN, T.J. (2007).- Poisoning due to raw Gyromitra esculenta (false morels) west of the Rockies. C.J.E.M., Mar;9(2):127-130.
LHEUREUX, P., PENALOZA, A., GRIS, M. (2005).- Pyridoxine in clinical toxicology: a review. Eur. J. Emerg. Med., Apr;12(2):78-85.
LIST, P.H., LUFT, P. (1968).- Gyromitrin, the poison of Gyromitra esculenta. 16. On the fungi contents. Arch. Pharm. Ber. Dtsch. Pharm. Ges., Apr;301(4):294-305.
LIST, P.H., LUFT, P. (1969).- Nachweis und Gehaltsbestimmung von Gyromitrin in fischen Lorcheln. Arch. Pharm. (Paris).;302:143-146.
MÄKINEN, S.M., KREULA, M., KAUPPI, M. (1977).- Acute oral toxicity of ethylidene gyromitrin in rabbits, rats and chickens. Food Cosmet. Toxicol., Dec;15(6):575-578.
MAYNERT, E.W., KAJI, H.K. (1962).- On the relationship of brain gamma-aminobutyric acid to convulsions. J. Pharmacol. Exp. Ther., Jul;137:114-121.
MEDINA, M.A. (1963).- The in vivo effects of hydrazines and vitamin B6 on the metabolism of gamma-aminobutyric acid. J. Pharmacol. Exp. Ther.,140:133-137.
MICHELOT, D., TOTH, B. (1991).- Poisoning by Gyromitra esculenta-a review. J. Appl. Toxicol., 11:235-243.
MITTMAN, W. (1968).- Zur Klinik und Therapie der Lorchelvergiftungen (Gyromitra esculenta). Z. Aerztl. Forbild., 67:710-711.
NEBERT D.W. (1980).- Human genetic variation in the enzymes of detoxication. In: Enzymic Basis of Detoxication, Vol. I, W. B. Jakoby (Ed.), Academic Press, New York, pp. 25-68.
NISKANEN, A., PYYSALO, H. (1976).- Short-term peroral toxicity of ethylidene gyromitrin in rabbits and chickens. Food. Cosmet. Toxicol., Oct;14(5):409-415.
Catalana de Micologia, vol. 65: 103-112; 2015.
PEINTNER, U., SCHWARZ, S., MEŠIĆ, A., MOREAU, P.A., MORENO, G., SAVIUC, P. (2013).- Mycophilic or mycophobic? Legislation and guidelines on wild mushroom commerce reveal different consumption behaviour in European countries. PLoS One. May 21;8(5):e63926.
PYYSALO, H., NISKANEN, A. (1977).- On the Occurrence of N-Methyl-N-formylhydrazonesin Fresh and Processed False Morel, Gyromitra esculenta. J. Agric. Food Chem., Vol. 25, No. 3, 844-847.
SCHENK-JAEGER, K.M., RAUBER-LÜTHY, C., BODMER, M., KUPFERSCHMIDT, H., KULLAK-UBLICK, G.A., CESCHI, A. (2012).- Mushroom poisoning: a study on circumstances of exposure and patterns of toxicity. Eur. J. Intern. Med., Jun;23(4):e85-91.
SCHMIDLIN-MISZAROS, J. (1975).- Sind die getrockneten Lorcheln,Gyromitra esculenta,‘ungiftig? Schweiz. Z. Pilzk., 53,106.
TOTH, B., NAGEL, D. L. (1978).- Tumors induced in mice by N-methyl-N-formylhydrazine of the false morel Gyromitra esculenta. J. Natl. Cancer Inst., 60, 201-204.
TOTH, B., SMITH, J.W., PATIL, K.D. (1981).- Cancer induction in mice with acetaldehyde methylformylhydrazone of the false morel mushroom. J. Natl. Cancer Inst., 67, 881-887.
TOTH, B., PATIL, K., PYYSALO, H., STESSMAN, C., GANNETT, P. (1992).- Cancer induction in mice by feeding the raw false morel mushroom Gyromitra esculenta. Cancer Res., Apr. 15;52(8):2279-2284.
VETELAINEN, M., HULDE´N, M. (2008).- ‘‘State of Plant Genetic Resources for Food and Agriculture in Finland. Second Finnish National Report’’ (PDF). Country Report on the State of Plant Genetic Resources for Food and Agriculture (Sastamala, Finland: Ministry of Agriculture and Forestry): 14. http://www.fao.org/docrep/013/i1500e/Finland.pdf.
WRIGHT, A.V., NISKANEN, A., PYYSALO, H., KORPELA, H. (1978).- The toxicity of some N-methyl-Nformylhydrazones from Gyromitra esculenta and related compounds in mouse and microbial tests. Toxicol. Appl. Pharmacol., Aug;45(2):429-434.
WRIGHT, A., PYYSALO, H., NISKANEN, A. (1978).- Quantitative evaluation of the metabolic formation of methylhydrazine from acetaldehyde-N-methyl-N-formylhydrazone, the main poisonous compound of Gyromitra esculenta. Toxicol. Letter, 2:261–265.
NORMES DE PUBLICACIÓ DE LA REVISTA CATALANA DE MICOLOGIA
La Revista Catalana de Micologia (d'ara endavant RCM) accepta treballs escrits preferentment en català, castellà i anglès, però també en francès o italià. Els treballs no tindran límit d'extensió, però restarà a criteri del consell de redacció l'acceptació de treballs que excedeixin les 20 pàgines impreses. Per tal de facilitar la feina dels autors, a continuació mostrem en una llista tabulada, els criteris que han de seguir per elaborar el seu treball. S'aconsella als autors que marquin les caselles a mesura que les van complint i que ho adjuntin amb la seva tramesa.
Els originals, més aquest full amb les caselles marcades, s'enviaran en format electrònic a: revista@micocat.org. En el cas de que els arxius siguin massa pesants (sobretot fotografies) i superin la quota es podrà optar per usar sistemes alternatius (tipus "Dropbox"). L'ús del correu ordinari, CDs, DVDs, etc, no s’accepta.
El text s'haurà de redactar en format *.doc o *.docx de Microsoft Word.
El tipus de lletra de tot el text serà Times New Roman mida 11. S'haurà d'utilitzar un interlineat de 1,5.
El format de pàgina serà DINA4, amb marges superior i inferior de 2,5 cm, esquerra i dreta de 3 cm.
En el text s'evitaran en tot moment els subratllats, els tabuladors, els marges entrats i el tipus de lletra negreta.
Només (vegeu excepció en l'apartat de Bibliografia!) es posaran en cursiva els noms de les espècies i dels gèneres. Les categories taxonòmiques superiors a les de gènere portaran la primera lletra en majúscula, sempre que el tàxon estigui escrit en llatí; si el tàxon es vulgaritza anirà sempre en minúscules (exemple: Tricholomataceae, tricolomatàcies).
Els títols dels diferents apartats aniran en majúscules (INTRODUCCIÓ, MATERIAL I MÈTODES, BIBLIOGRAFIA, etc).
La primera pàgina del treball haurà de contenir i per aquest ordre:
Títol del treball en majúscules.
Nom/s del/s autor/s i les seves adreces. El "corresponding author" ha d'indicar una adreça de correu electrònic.
Resum en l’ idioma de l'article, que no excedeixi les 15 línies. Acabat per un màxim de 6 paraules clau (que no estiguin incloses en el títol del treball).
Un segon resum ("Abstract") en anglès, encapçalat pel títol del treball i acabat per 6 paraules clau ("key words") en anglès, amb els mateixos criteris que el resum en l’ idioma original.
Resum, Abstract, Paraules clau i Key Words aniran encapçalats pels corresponents títols, en majúscules (RESUM, ABSTRACT, etc).
Bibliografia:
L'apartat de la bibliografia anirà encapçalat pel títol: BIBLIOGRAFIA.
Cal seguir els següents models: KÜHNER, R. & H. ROMAGNESI (1978).- Flore analytique des champignons supérieurs. Ed. Masson, Paris. 557 pp. ORTON, P.D. (1960).- New check-list of British agarics and boleti. III. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43(2): 159-439.
Les citacions d'autors dins del text, han de seguir els criteris que recullen els exemples següents: 'segons FRIES (1837)', 'BON & BELLU (1996)', '(MALENÇON et al., 1975)', o bé: '(PEGLER, 1974: 234)'.
Totes les referències bibliogràfiques hauran d’estar esmentades dins del text.
Descripció de nous tàxons i combinacions noves:
És condició prèvia a l'acceptació de la novetat per part de la revista que el autor registri el seu nou tàxon o nova combinació a Mycobank i que aporti el nombre del seu registre per tal d'incloure'l en la publicació. Sense aquest requeriment la "novetat" seria invàlida segons s'indica en el nou Codi.
Recordeu de seguir estrictament les normatives que estableix el nou Codi (exemple: per un nou tàxon ja no cal una diagnosi llatina però si una en anglès, sigui quin sigui l'idioma original del treball).
Il·lustracions, Fotografies, Figures, Taules:
Les fotografies (en blanc i negre o color) hauran d'enviar-se en format electrònic (jpg, tiff), preparades per ser reproduïdes directament i sempre en fitxers separats del text original.
La resolució emprada ha de ser de 350 dpi.
Els dibuixos en blanc i negre hauran de ser enviats en format electrònic, seguint els mateixos criteris que les fotografies però a una resolució superior (mínim 600 dpi). Utilitzeu sempre l'opció 'Escala de grisos', mai 'Duotono'. Prepareu i composeu les fotografies o dibuixos d'acord amb la mida de la caixa de la RCM, que és de 20 x 13,5 cm. Quedarà a criteri de l'edició de la revista la modificació final de les mides dels originals per adaptar-los a la caixa. No barregeu en la mateixa làmina fotos en blanc i negre, en color i dibuixos.
Els números i signes de les figures (fletxes, escales, etc) s'incorporaran directament en elles mitjançant l'ús de programes d'edició d'imatges (es recomana el Photoshop).
Les escales han d'incorporar-se sobre la figura en forma d'una barra. En el peu de figura s'haurà de fer esment de la magnitud de la barra. No s'accepten indicacions d'escala del tipus: 400x.
Totes les figures i taules han de tenir referència en el text de l’article i s'incorporaran dins d'ell segons aquests criteris: 'vegeu Fig. 1', 'taula 2', 'Figs. 2-5', etc.
Les Taules es presentaran en el mateix document del text, però en pàgina a part. Figures i taules hauran d'incorporar els corresponents peus en un apartat titulat 'PEUS DE FIGURES' o 'PEUS DE TAULA' en el document del text de l'article, i després de la Bibliografia.
Un cop els treballs siguin rebuts s'enviaran per revisió al o als especialistes que el Consell de Redacció cregui oportuns. Les correccions així com els comentaris dels revisors seran retornades als autors perquè en facin les consideracions oportunes. El seguiment estricte d'aquestes normes de publicació de la RCM és condició prèvia per tal d'iniciar el procés de revisió del treball.
NORMAS DE PUBLICACIÓN DE LA REVISTA CATALANA DE MICOLOGIA
La Revista Catalana de Micología (en adelante RCM) acepta trabajos preferentemente escritos en catalán, castellano e inglés, pero también en francés o italiano. Los trabajos no tendrán límite de extensión, pero queda a criterio del consejo de redacción la aceptación de trabajos que excedan las 20 páginas impresas. Para facilitar la labor de los autores, a continuación se muestran en una lista tabulada, los criterios que deben seguir para elaborar su trabajo. Se aconseja a los autores que vayan marcando las casillas del margen a medida que se cumplan y que lo adjunten todo junto a su envío.
Los originales, más esta hoja con las casillas marcadas, se enviarán en formato electrónico a: revista@micocat.org. Suponiendo que los archivos sean demasiado pesados (en especial las fotografías) y superen la cuota se podrá optar por el uso de sistemas alternativos (tipo “Dropbox”). El uso del correo ordinario, CDs, DVDs, etc., no se acepta.
El texto deberá redactarse en formato *.doc o *.docx de Microsoft Word.
El tipo de letra de todo el formato será Times New Roman tamaño 11.
Se deberá utilizar un interlineado de 1,5.
El formato de página será DIN A4, con margen superior e inferior de 2,5 cm, izquierda y derecha de 3 cm.
En el texto se evitarán en todo momento los subrayados, los tabuladores, los sangrados i el tipo de letra negrita.
Sólo (ver excepción en el apartado de Bibliografía!) se pondrán en cursiva los nombres de las especies y de los géneros. Las categorías taxonómicas superiores a las de género llevarán la primera letra en mayúscula, siempre que el taxón esté escrito en latín; si el taxón se vulgariza irá siempre en minúsculas (ejemplo: Tricholomataceae, tricolomatáceas).
Los títulos de los distintos apartados irán en mayúsculas (INTRODUCCIÓN, MATERIAL Y MÉTODOS, BIBLIOGRAFÍA, etc.).
La primera página del trabajo deberá contener y por este orden:
Título del trabajo en mayúsculas.
Nombre/s del/de los autor/es y sus direcciones. El "corresponding author" debe indicar una dirección de correo electrónico.
Resumen en el idioma del artículo, que no exceda las 15 líneas. Acabado con un máximo de 6 palabras clave (que no estén incluidas en el título del trabajo).
Un segundo resumen ("Abstract") en inglés, encabezado por el título del trabajo y acabado por 6 palabras clave ("key words") en inglés, con los mismos criterios que el resumen en el idioma original.
Resumen, Abstract, Palabras clave y Key Words irán encabezados por los correspondientes títulos, en mayúsculas (RESUMEN, ABSTRACT, etc.).
Bibliografía:
El apartado de la bibliografía irá encabezado por el título: BIBLIOGRAFÍA.
Se seguirán los siguientes modelos: KÜHNER, R. & H. ROMAGNESI (1978).- Flore analytique des champignons supérieurs. Ed. Masson, Paris. 557 pp.
ORTON, P.D. (1960).- New check-list of British agarics and boleti. III. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43(2): 159-439.
Las citas de autores dentro del texto, seguirán los criterios que recogen los siguientes ejemplos: 'según FRIES (1837)', 'BON & BELLU (1996)', '(MALENÇON et al., 1975)', o bien: '(PEGLER, 1974: 234)'.
Todas las referencias bibliográficas deberán estar mencionadas en el texto.
Descripción de nuevos taxones y combinaciones nuevas:
Es condición previa a la aceptación de la novedad por parte de la revista que el autor registre su nuevo taxón o la nueva combinación en Mycobank y que aporte el número de su registro para incluirlo en la publicación. Sin este requerimiento la “novedad” seria inválida según se indica en el nuevo Código.
Recuerden seguir estrictamente las normativas que establecen el nuevo Código (ejemplo: para un nuevo taxón ya no es necesaria una diagnosis latina pero sí una en inglés, sea cual sea el idioma original del trabajo).
Ilustraciones, Fotografías, Figuras, Tablas:
Las fotografías (en blanco y negro o en color) se enviarán en formato electrónico (jpg, tiff), preparadas para ser reproducidas directamente y siempre en ficheros separados del texto original.
La resolución utilizada será de 350 dpi.
Los dibujos en blanco y negro se enviarán en formato electrónico, siguiendo los mismo criterios que las fotografías pero con una resolución superior (mínimo 600 dpi). Se utilizará siempre la opción ‘Escala de grises’, nunca ‘Duotono’.
Se prepararán y compondrán las fotografías o dibujos de acuerdo con el tamaño de la caja de la RCM, que es de 20 x 13,5 cm. Quedará a criterio de la edición de la revista la modificación final de las medidas de los originales para adaptarlos a la mencionada caja.
No mezclar en la misma lámina fotos en blanco y negro, en color y dibujos.
Los números y signos de las figuras (flechas, escalas, etc.) se incorporarán en ellas mediante el uso de programas de edición de imágenes (se recomienda el Photoshop).
Las escalas se incorporarán sobre la figura en forma de una barra. En el pie de figura se deberá hacer mención de la magnitud de dicha barra. No se aceptan indicaciones de escala del tipo: 400x.
Todas las figuras y tablas deben tener referencia en el texto del artículo y se incorporarán dentro de él según los criterios: 'ver Fig. 1', 'tabla 2', 'Figs. 2-5', etc.
Las Tablas se presentarán en el mismo documento de texto, pero en una página aparte.
Las figuras y tablas incorporarán los correspondientes pies en un apartado titulado ‘PIES DE FIGURA’ o ‘PIES DE TABLA’ en el documento de texto del artículo, y después en la Bibliografía.
Un vez los trabajos se hayan recibido se enviarán para revisión al o a los especialistas que el Consejo de Redacción considere oportunos. Las correcciones así como los comentarios de los revisores serán devueltos a los autores para que hagan las
consideraciones oportunas. El seguimiento estricto de estas normas de publicación de la RCM es condición previa para iniciar el proceso de revisión del trabajo.
INSTRUCTIONS TO AUTHORS
The Revista Catalana de Micologia (RCM) accepts articles preferably written in Catalan, Castilian or English although French and Italian are also accepted. Although there is no limit to the size of the paper, articles longer than 20 pages are subject to approval by the Publication Committee. Below is a tabulated list of the requirements for the preparation of the manuscript. We advise authors to tick the boxes on completion of the recommendations/requirements and send them on a separate sheet as an attachment to the manuscript.
The originals and the check sheet should be sent electronically to: revista@micocat.org. If the work is too heavy (especially photographs) for normal electronic mail, alternative systems (e.g. Dropbox) could be used. Post office mail, CD’s, DVD’s, etc. will not be accepted
The text should be written in *.doc or *.docx formats of Microsoft Word
Articles should be written in “Time New Roman” characters, body 11 and space 1,5
Page size DIN A4, with margins of 2,5 cm. (upper and lower) and 3 cm. (right and left)
Underlining, tabulations, bold letters and indentations should be avoided
Only (see exceptions in the “Bibliography”) genus and species names should be in italics. For supra generic categories, only the first letter is in upper case if the taxon is written in Latin. Otherwise it should it be in lower case (e.g. Tricholomataceae, tricolomataceas).
The titles of the different sections will be in capitals (INTRODUCTION, MATERIALS AND METHODS, BIBLIOGRAPHY, etc.).
The first page of the article should mention in the following order:
The title of the article in capital letters
The author(s) with a complete postal address, email and telephone number
A SUMMARY in the original Language of the article not to exceed 15 lines with a maximum of 6 KEY WORDS (in capitals) which should not be in the article’s title.
A second ABSTRACT in English with the title of the article and 6 key words with the same criteria as for the original language.
Bibliography:
This section should be capitalized: BIBLIOGRAPHY
The following models should be followed:
KÜHNER, R. & ROMAGNESI, H (1978).- Flore analytique des champignons supérieurs.Ed. Masson, Paris. 557 pp.
ORTON, P. D. (1960). - New check-list of British agarics and boleti. III. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43(2): 159-439.
Citations in the text should be as follows: “according to FRIES (1937)”, “BON & BELLU (1966)”, “MALENÇON et al., 1975)”, or: (PEGLER, 1974: 234)”
Only the papers mentioned in the text should be referred to. The final bibliographic list should be arranged alphabetically by the authors name and their papers listed chronologically.
New taxons and combination descriptions:
All new descriptions of taxons or combinations proposed in the article should be previously registered at Mycobank and the author(s) should provide the registration number to the editors of the RCM. Otherwise the new name is not valid according to the new Nomenclatural Code.
The new regulations of the Nomenclatural Code, should be followed strictly (e.g. for a new taxon an English description should be provided, not a Latin one as it was before).
Illustrations, Photographs, Figures, Tables:
Photos either in black and white or in color will be sent electronically (jpg, tiff), ready to be reproduced directly. They should be sent separately from the text with a minimum resolution of 350 dpi.
Drawings should also be sent electronically but with a minimum of 600 dpi resolution. They should be in “Scale of Grays”, never in “Duotono”.
Composition of the plates should conform to the RCM format (20 x 13,5 cm). The Publication Committee will adapt other sizes in case these instructions are not followed.
A mixture of black + white photos, color photos + drawings should not appear in the same sheet.
Numbers and signs on the figures (arrows, scales, etc.) should be incorporated using imaging editing techniques. We recommend Photoshop.
The scales should be in the form of a bar and the magnitude of it indicated in the figure explanation. Indications such 400x will not be accepted.
All figures and tables should be referenced in the text and will be referred to as “see Fig. 1, Table 2, Figs. 2-5” etc.
The tables should be presented with the text but on a separate sheet.
The figures and tables explanations should be presented in separate sections as “FIGURE CAPTIONS or TABLE CAPTIONS” together with the text as well as at the end of BIBLIOGRAPHY.
Upon receiving the articles, they will be submitted to the Publication Committee specialists for revision. Corrections and comments made by the specialists will be returned to the author(s) for their consideration. The acceptance of this condition is unavoidable to start the revision of the article.
CONTENTS
August Rocabruna i Llavanera 1922-2014 .................................................................1
In memory of Jaume Vàzquez .....................................................................................9
The genus Cortinarius in the Balearic Islands (Spain) ............................................11
J.C. SALOM, J.L. SIQUIER & R. MAHIQUES
Chromosera viola (J. Geesink & Bas) Vizzini & Ercole 2012. An interesting taxon found in Catalonia............................................................................................29
L. SÁNCHEZ & S. GIBERT
Contribution to the fungal study of the Sant Joan de l’Erm and the Santa Magdalena valley IV...................................................................................................33
J. MONTÓN & J. LLISTOSELLA
Tricholoma equestre poisoning. Problem Resolved? ................................................41
L. SERÉS
Some interesting fungi collected in Catalonia ..........................................................49
M. TABARÉS & S. SANTAMARIA
Contribution to the knowledge of the fungal flora of the Balearic Islands (Spain). XXI ................................................................................................................59
J.L. SIQUIER, J.C. SALOM, J. ESPINOSA, F. ESTEVE-RAVENTÓS, J. LLISTOSELLA & S. GOMES
Contribution to the fungal component of the reforested Aleppo pine forests in the protected area of the Secans de Mas de Melons-Alfés (Lleida-CataloniaSpain) ...........................................................................................................................91
F. SOLANELLES
The Mixobiota of Horta’s labyrinth Parc: BioBlitz Barcelona 2013-14 ................97
Instructions to Authors ............................................................................................115
ÍNDEX
August Rocabruna i Llavanera 1922-2014 .................................................................1
A la memòria d'en Jaume Vàzquez.............................................................................9
El Gènere Cortinarius a les Illes Balears (Espanya).I ..............................................11
J.C. SALOM, J.L. SIQUIER I R. MAHIQUES
Chromosera Viola, una espectacular especie localizada en Cataluña ....................29
L. SÁNCHEZ Y S. GIBERT
Contribució a l’estudi dels fongs de Sant Joan de l’Erm i la vall de Santa Magdalena (IV) ...........................................................................................................33
J. MONTÓN I J. LLISTOSELLA
Intoxicación por Tricholoma equestre. ¿Problema resuelto? ..................................41
L. SERÉS
Algunos hongos interesantes encontrados en Catalunya ........................................49
M. TABARÉS Y S. SANTAMARIA
Contribució al coneixement micològic de les Illes Balears (Espanya). XXI ..........59
J.L. SIQUIER, J.C. SALOM, J. ESPINOSA, F. ESTEVE-RAVENTÓS,
J. LLISTOSELLA I S. GOMES
Contribució a l’estudi dels fongs a les pinedes de pi blanc de repoblació a l’espai natural protegit dels secans de Mas de Melons-Alfés (Segrià) ...................91
F. SOLANELLES
Mixobiota del Parc del Laberint: BioBlitz Barcelona 2013-14 ...............................97
