Adreça postal: C/ de la Marina, 94, 1er, 4a. 08018 BARCELONA, ESPANYA. www.micocat.org / e-mail: scm@micocat.org / Tel. 93-309-72-31.
La Revista Catalana de Micologia i la sèrie anual de làmines 'Bolets de Catalunya', es trameten gratuïtament als membres de la Societat Catalana de Micologia. Quota de membre: 55 € / any. Preu per volum 26 € . La Societat Catalana de Micologia és societat adherida a la Institució Catalana d’Història Natural, de l’Institut d’Estudis Catalans.
ISSN 1135-1225, D.L B. 28772-1995.
Ja no tornarem a sentir….
Ja no tornarem a sentir aquelles històries com la dels habitants de Villardecanes que patien el goll per manca de iode a les seves aigües.
Ja no tornarem a sentir aquelles històries com la del pastor de Valdelinares, que va morir al caure-li un llamp.
Ja no tornarem a sentir tantes i tantes històries que en explicava en Joan, abans, durant i després dels recorreguts que féiem per anar a cercar bolets.
En Joan ha mort.
Recordo la primera vegada que ens va portar a Mosqueruela (Terol), zona que ell coneixia i rica en múrgoles i moixernons. Al arribar al poble va entrar a la fonda on ens havíem d’allotjar i nosaltres esperàrem fora. I en Joan no sortia i, després d’una llarga estona i veient que no ens deia res, vàrem entrar a la fonda, que també era bar i allà, enmig d’un espès núvol de fum del tabac, hi havia Don Juan, en plena conversa amb el responsable d’ICONA, del herrero i de molta altra gent...i portant la veu cantant.
En Joan era un personatge i millor dit, una gran persona, honrat i altruista; al contrari de la majoria de la gent, ell era feliç comunicant-nos els llocs on havia fet collita, que n’eren molts.
He estat al local i hi havia força gent, però l’he trobat buit, en Joan no hi era, Et trobarem molt a faltar, però sempre estaràs en el nostre record.
Amic Joan,
Com si fossis camps de blat a l’estiu que el vent va movent amb insistència i els fa mar, o com si fossis erms de groselles que mai s’han llaurat on cada pètal va volant amb vida pròpia, com si fosssis plans de girasols que van rodant seguint l’astre que els fa recargolar, tu has nascut amb la Societat
Catalana de Micologia, la portes tan arrelada que cap cop de vent no pot arrencar-ne un bri de blat, ni un pètal roig, ni fer caure una llavor sense emportar-se un tros de tu.
Tu has estat i ets la clau d’aquesta entitat perquè amb el teu treball la Societat Catalana de Micologia s’ha anat fent gran i l’has vista créixer. Ets talment com un brivall a qui se li regala una pilota perquè en tingui cura i acaba tenint un microscopi sota la seva responsabilitat i per això ets com un rossinyol; estri, moixó i bolet. Estri que ho obre i ho tanca tot, moixó de cant bell i exagerat i bolet arrelat a bona fusta com de la que n’estàs fet.
I en aquests moments on tot esdevé tan material et donem les gràcies per tots aquests anys de dedicació i et desitgem un llarg camí ple de rossinyols tan lliures i tan entranyables com tu, on cada obrir i cada tancar tingui la màgia dels bolets que tan admires i als quals tots cantem amb devoció. Dels teus amics, de tot cor.
Barcelona, 17 de novembre de 2007.
Amb motiu d’un homenatge que se li va tributar.
Que aquestes pàgines serveixin de record i homenatge a en Joan Estapé (1924 -2013) company i amic de totes les generacions que han passat per la Societat Catalana de Micologia. DEP.
AMANITA MUSCARIA, UN BOLET DE CONTE DE FADES
ROGER GIL GUIÑÓN
Farmacèutic. Barcelona (España). rogergil@gmail.com
RESUM. Amanita muscaria, un bolet de conte de fades. L’Amanita muscaria (reig bord o matamosques) és un dels bolets més populars i coneguts de tots, gràcies al seu vistós barret de color vermell amb taques blanques, i la seva presència en nombrosos contes de fades i follets. En molts casos s’ha considerat com el prototip de bolet verinós, tot i que no sol produir intoxicacions mortals. El consum d'aquest bolet, conegut ja des de l'antiguitat en diferents cultures i regions, com a enteogen o fong sagrat, en certs rituals, ha anat sempre acompanyat de mites i llegendes. En l’actualitat, el seu consum queda relegat a l’ús com a element decoratiu, com a principi en nombrosos remeis homeopàtics, o com a droga d’abús psicoestimulant. Aquest article revisa els coneixements actuals sobre la biologia, química i toxicologia relatives a aquesta espècie, juntament amb les característiques que la diferencien de la resta d’amanites, d’efectes ben diversos. També recopila algunes de les llegendes i mites que l’envolten, i alguns dels seus usos populars.
ABSTRACT. Amanita muscaria, a fairytale mushroom. Amanita muscaria (fly agaric) is one of the most popular mushrooms, due to its colorful red cap with white spots, and its presence in many fairy tales. In many cases it has been considered as the prototype of poisonous mushroom, although it usually doesn’t cause fatal poisoning. The use of this mushroom, well-known ever since the ancient times in different cultures and regions, as entheogen or sacred fungus, in some rituals, has always been surrounded by myths and legends. Currently, their consumption is relegated to use as a decorative element, as an active ingredient in many homeopathic remedies, or as a psychostimulant abuse drug. In this article, we will review current knowledge on the biology, chemistry and toxicology related to this species, along with the distinctive characteristics of the different species of Amanita, which cause such varied effects. We also will compile some of the legends and myths that surround it and some of their popular uses.
L’existència de bolets tòxics, sobretot de mortals, ha preocupat l’home des de temps immemorials. Centrats en la seva naturalesa metzinosa i vistos com a "éssers malignes", han forjat nombrosos mites i llegendes. Tot i així, l’ús de bolets amb propietats al·lucinògenes en diversos rituals religiosos, tant a Europa de l'Est (amb l’A. muscaria) com als països centreamericans (amb espècies dels gèneres Psilocybe i Panaeolus), està ben documentat. Per això, combinat amb altres factors antropològics, el món dels bolets sempre ha estat envoltat d’un cert aire màgic, que ha perdurat fins als nostres dies.
En els països micòfils i micòfags s’han produït, des de temps llunyans, intoxicacions pel consum de bolets. Algunes han estat famoses per la rellevància de les seves víctimes, com per exemple la de l’emperador romà Claudi (54dC), la del Papa Climent
de Micologia, vol. 35: 3-41; 2013. 4
VII (1534) o la de l’emperador Carles VI (1740).
L’A. muscaria és un fong molt vistós i cridaner per l’atractiva combinació de colors: el vermell escarlata del seu píleu i el blanc de les seves esquames i estípit, que el fan ressaltar en els sòls on fructifica a finals de l’estiu. És un dels bolets que, per la seva espectacularitat, ha estat fotografiat i representat en nombroses il·lustracions i contes. En la cultura popular catalana se’l coneix per diversos noms: matamosques, al·ludint a les seves propietats insecticides, oriol foll, on l’adjectiu “foll” podria fer referència a les seves propietats al·lucinògenes, o reig bord, per la seva similitud amb el reig o ou de reig (A. caesarea), una espècie del mateix gènere molt apreciada gastronòmicament amb la que se sol confondre, provocant anualment un notable nombre d'intoxicacions accidentals, o micetismes. En l’apartat 1.2.2, es caracteritzarà -macro i microscòpicament- el reig bord i s’enumeraran les diferències macroscòpiques que permeten distingir ambdues espècies.
Com s’aprofundirà en l’apartat 2.1, aquesta espècie no té interès gastronòmic a casa nostra1, ja que per la seva toxicitat no és apte per el consum humà. És una espècie al·lucinògena, que conté substàncies que alteren la percepció de la realitat i provoquen estats alterats de consciència. La seva ingesta, accidental o intencionada, provoca una intoxicació neurològica amb període d’incubació curt, anomenada síndrome micoatropínica. També apareix, amb major intensitat, després del consum accidental del pixacà (A. pantherina).
El refranyer català conté nombroses dites i proverbis referents als bolets, prova clara de la micofília catalana. La frase feta "estar tocat del bolet", s’ha mantingut en el temps i se’n conserva la funcionalitat, tot i que l’origen i la causa del contingut literal ha caigut en l’oblit per a la majoria de població. Aquesta expressió popular es manté viva per referir-se a individus que manifesten una conducta inusual segons els patrons de comportament acceptats socialment.
El refrany, segons l’antropòleg Josep M. Fericgla, apunta als efectes eufòrics que provoca el consum del reig bord o oriol foll, on l’expressió "estar tocat del bolet" podria derivar d’"estar tocat (influït) pel bolet", una referència literal del consum de bolets al·lucinògens (FERICGLA, 1998).
En el bloc 3, es donarà una visió general de la gran transcendència antropològica d’aquesta espècie i la d’altres plantes sagrades o enteògenes, usades en diferents regions i cultures per induir estats d’èxtasi i assolir experiències místiques o religioses. També s’explicarà, en l’apartat 2.1, la base metabòlica que recolza l’arcaic ritual de beure l’orina del xaman per assolir, així, l'embriaguesa de tota la comunitat. Aquesta espècie, per les seves propietats enteògenes i causants de visions, és una font inesgotable de mites i llegendes que giren en torn a les seves virtuts. I és motiu d’inspiració, per la creació d’éssers màgics com els gnoms, els follets o les fades, protagonistes indiscutibles d’infinitat de contes populars, infantils, i il·lustracions. En els subapartats 3.2.1 i 3.2.2, es recopilaran algunes de les seves llegendes i representacions artístiques i literàries.
1 Al Japó, per contra, és un aliment molt apreciat. Un cop recol·lectats es conserven en salmorra durant aproximadament tres mesos, i s’esbandeixen just abans del seu consum (OTT, 2000). També es consumeix -sense toxicitat aparent- en moltes localitats de Rússia, França i Itàlia, després d’una cocció prèvia i la posterior conservació en salmorra (CETTO, 2008). Es de suposar que la concentració bioquímica d’aquesta espècie varia segons la seva distribució geogràfica, disminuint-ne la toxicitat i permetent-ne el consum.
En el bloc 4, s’analitzarà el seu consum en l’actualitat: com a droga d’abús psicoestimulant, i com a principi en nombrosos remeis homeopàtics sota el nom d’Agaricus muscarius.
OBJECTIUS
L’objectiu d’aquest article sobre l’A. muscaria, és aprofundir en la biologia, la química i la toxicologia d’aquesta espècie, i recopilar alguns dels usos tradicionals i llegendes que li han conferit la condició de bolet “màgic” o de conte de fades. Aquest article no pretén, en cap cas, banalitzar o fer apologia del consum de reig bord o d’altres substàncies psicotròpiques.
MATERIAL I MÈTODES
Aquest article s’ha desenvolupat a partir de la investigació, la documentació i la posterior revisió bibliogràfica de llibres (científics i divulgatius), revisions, articles, legislació vigent i altres monografies publicades, per aportar informació relacionada amb aquesta espècie des de diferents àmbits. En aquest article es relacionen tres àmbits acadèmics diferents dels estudis de Farmàcia, la Botànica farmacèutica, per poder caracteritzar aquesta espècie, i diferenciar-la de les altres amanites d’especial interès; la Toxicologia, per poder preveure i justificar els diferents efectes tòxics que provoca; i la Història de la farmàcia, per aportar una visió retrospectiva de l’ús històric de l’A. muscaria fins a la pràctica farmacèutica actual.
1. CARACTERITZACIÓ MICOLÒGICA
1.1. EL GÈNERE AMANITA
El gènere Amanita forma part del grup de fongs basidiomicets (regne Fungi, divisió Basidiomycota). Actualment aquest gènere es troba classificat, segons la jerarquia taxonòmica, dins la subdivisió Agaricomycotina (Basidiomycotina), en la classe Agaricomycetes (Homobasidiomycetes), i subclasse Agaricomycetidae, en l’ordre Agaricales, i en la família Amanitaceae (ROSKOV et al., 2013; Royal Netherlands Academy of Arts and Sciences, 2013).
El gènere Amanita va ser descrit originalment per Christiaan Hendrik Persoon (17611836), Amanita Pers., Tent. Disp. Meth. Fung. (Lipsiae): 65 (1797) [nom. conserv.] (PERSOON, 1797). Aquest nom el va prendre de la literatura científica grecoromana, on era emprat per designar un grup de bolets anomenats Amanita, d’identificació poc clara. El nom podria derivar del grec amanitai, que significa “sense detalls”, o d’Amano, una muntanya entre Cilícia i Síria, on eren abundants. L’International Code of Botanical Nomenclature (McNEILL, J. 2006)2, en l’apèndix IIIB ( nomina generica conservanda et rejicienda. Fungi ), haconservat la nomenclatura
2 Tot i que actualment el Codi de Viena ha estat reemplaçat per el Codi de Melbourne, aprovat pel XVIII Congrés Internacional de Botànica a Melbourne (Austràlia, juliol de 2011), a la bibliografia es fa referència al de Viena, ja que permet consultar en xarxa l’apèndix IIIB.
Amanita de Persoon, rebutjant l'antic concepte homònim Amanita de Boehm (1760), considerat sinònim de Agaricus L. (1753); gènere que engloba actualment espècies tan conegudes com el xampinyó (Agaricus bisporus).
L’espècie tipus del gènere, sobre la que es va basar la seva descripció original per validar-ne el nom, és el propi reig bord Amanita muscaria (L. : Fr.) Pers., amb el basiònim Agaricus muscarius L. : Fr., en la nova combinació sota el gènere Amanita. Periòdicament, quan les condicions de temperatura i humitat són les més adients, el miceli forma les estructures reproductores anomenades cossos fructífers, carpòfors o basidiomes, o més comunament bolets. En el cas dels basidiomicets, on hi trobem la família Amanitaceae, a aquests cossos fructífers se’ls anomena basidiocarps. Dins de la gran diversitat de basidiomicets, es poden observar diferents tipus de desenvolupaments del basidiocarp (gimnocàrpic, angiocàrpic i hemiangiocàrpic), segons la localització i desenvolupament de l’himeni. Les amanites, i els agàrics (ordre Agaricales), presenten un desenvolupament hemiangiocàrpic, que condiciona la morfologia característica d’aquestes espècies. En els primers estadis del desenvolupament, l’himeni està envoltat per teixits del basidiocarp, i presenten dues membranes protectores anomenades vels. El vel general o universal embolcalla tot el bolet, donant-li un aspecte d’ou. Posteriorment, quan aquest vel es trenca, queda en forma de volva (més o menys visible) a la base del peu i, sovint, també deixa restes sobre el barret en forma d’esquames o plaques. Inicialment el píleu o barret queda connectat a l’estípit, peu o cama, pel vel intern (secundari o parcial), que protegeix les làmines de l’himeni immadur. Quan s’esquinça aquest vel, deixant al descobert les nombroses làmines, en poden quedar restes en forma d'anell membranós a la part superior del peu, un element característic d’aquest gènere.
Aquest anell no sempre és present en totes les amanites: pot desaparèixer en exemplars envellits, i un grup d’ espècies com A. fulva o A. vaginata no en presenten o el tenen molt poc desenvolupat. Algunes fonts classifiquen aquestes amanites sense anell dins
Fig. 1. Ou de reig (A. caesarea) i farinera borda (A. phalloides).
del subgènere Amanitopsis (LAMAISON et al., 2004).
Totes les espècies d’aquest gènere formen bolets carnosos, de textura fibrosa, amb les làmines lliures, és a dir que no arriben a l’estípit. La diferència de textura entre el barret i el peu, fa que aquests es puguin separar fàcilment. Les làmines solen ser de color blanc, groc o amb reflexos d’altres colors; aquesta petita variació de colors és molt important alhora de distingir les diferents espècies. En algunes espècies, la paret de les espores es tenyeix de blau més o menys fosc en presència de reactius iodatscom el reactiu de Melzer- i diem que són amiloides (contenen midó). Aquesta reactivitat també ens permet diferenciar diferents espècies del gènere (LLISTOSELLA et al., 1997).
2. Propietats insecticides del reig bord, conegut col·loquialment com a matamosques.
1.1.1. ESPÈCIES D’INTERÈS GASTRONÒMIC I TÒXIC
Gastronòmicament, entre les amanites es troba un dels bolets més apreciats a Catalunya, el reig o ou de reig (A. caesarea) (Fig. 1), i altres espècies comestibles, com algunes pentinelles (A. vaginata i semblants), menys carnoses. Els bolets d'aquest gènere, però, es descomponen ràpidament, i cal consumir-los poques hores després de la seva recol·lecció.
Cal coure-les prèviament; algunes fins i tot poden ser tòxiques si no estan ben cuites, com les pentinelles o l’amanita vinosa (A. rubescens), molt apreciada al País Basc, que contenen hemolisines termolàbils, actives si el bolet es consumeix cru. Com a excepció, l’apreciada A. caesarea es pot consumir crua en petites quantitats, preferiblement en la fase inicial d’ou.
Pel que fa a d’altres espècies del gènere, tot i no ser tòxiques, se’n desaconsella el seu consum per diferents motius. És el cas de la farinera (A. ovoidea), de qualitat mediocre, i amb un risc elevat de confusió amb altres espècies molt semblants com l’A. proxima, que sí que ha causat intoxicacions (MARTÍNEZ et al., 2009). De la mateixa manera, cal rebutjar la cogoma groga (A. citrina) -de baixa qualitat gastronòmica i de dubtosa toxicitat- perquè és fàcil de confondre amb espècies mortals com la farinera borda (A. phalloides) (Fig. 1) o la cogomassa (A. verna).
Per altra banda, algunes espècies són rares i caldria protegir-les, per la qual cosa no se n’aconsella la seva recol·lecció o consum. El dia 11 de novembre de 2006, amb motiu de les jornades Mycología 2006 (Portugal), es va reunir un grup de treball HispanoLuso per a la conservació de fongs, amb l’objectiu de fer-ne una proposta consensuada. L’esborrany final presentava 67 espècies, entre les que es trobaven diferents amanites (A. singeri Bas., A. virosa (Fr.) Bertill. i A. vittadinii (Moretti)
Fig.
3-41; 2013.
Vitt.) (Agrupación para el Desarrollo Sostenible y la Promoción del Empleo Rural). L’esborrany es va presentar, el mateix any, a l’European Council for the Conservation of Fungi (ECCF) perquè es tingués en compte en la futura Llista Vermella Europea, amb la col·laboració de l’European Mycological Association (EMA) (SENN-IRLET et al., 2007). Actualment però, encara no hi ha cap llista vermella de fongs oficial, a nivell nacional.
Com ja s’ha comentat, són diverses les espècies d'amanites tòxiques, així com també el tipus d'intoxicació que provoquen; en primer lloc, cal distingir les intoxicacions provocades per A. phalloides3, A. verna i A. virosa de la resta, ja que són molt greus i poden arribar a ser mortals. Aquestes presenten una síndrome d'incubació llarga, ja que els primers símptomes no apareixen fins passades 6 hores de la ingesta, i es manifesten inicialment en forma de dolors abdominals, seguits de vòmits, diarrea persistent i nàusees. Els causants de la intoxicació són diferents tipus d'hepatotoxines (anomenades amanitines o amatoxines), resistents a la cocció i a la deshidratació, i és necessària una atenció mèdica urgent per tenir possibilitats de supervivència, ja que sense tractament, pocs dies després es produeix la mort per fallida de les funcions hepàtiques i renals.
El consum d’A. pantherina i A. muscaria, com es descriurà més endavant, provoca una intoxicació amb un període d'incubació curt, anomenada síndrome micoatropínica, i rarament sol ser mortal. Els primers símptomes apareixen durant les 3 hores posteriors a la ingesta, en forma de trastorns gàstrics (vòmits, diarrea lleugera i dolors abdominals) acompanyats d'altres de neurològics, com ara confusió, dificultats en la parla, trastorns de la visió, sudoració i, sovint, sensació d’eufòria i felicitat (com en un embriagament etílic), per finalitzar en un son profund que pot durar més de 12 hores. La intoxicació s'atribueix a l'àcid ibotènic i a d'altres components derivats de la seva degradació.
Les intoxicacions per ingesta d'altres amanites considerades com a comestibles, o de toxicitat dubtosa, poden ser degudes a una cocció insuficient, a una mala conservació o a una hipersensibilitat individual, i solen ser de caràcter autolimitant.
1.2. EL REIG BORD, AMANITA MUSCARIA (L.) LAM.
1.2.1. EVOLUCIÓ DE LA TERMINOLOGIA CIENTÍFICA DEL REIG
BORD
Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada, el 1753, per Carl von Linné (1707-1778) botànic suec considerat el pare de la taxonomia moderna, com a Agaricus muscarius L., Sp. Pl. 2: 1172 (1753), en el segon volum del Species plantarum (LINNÉ, 1753).
L'epítet muscarius deriva del llatí musca, o mosca, aparentment fent referència al seu ús tradicional en algunes parts d'Europa com a insecticida, aixafat a la llet per atreure i matar les mosques (Fig. 2) (SCHULTES, 1982). Les mosques atretes4 i intoxicades per el bolet esdevenen incapaces de reaccionar durant hores, aparentment mortes, i són fàcils d’eliminar. Però, passades unes hores desperten de l’estat letàrgic, recuperant els
3 Responsable del 2-10% de totes les intoxicacions per bolets, i de més del 90% de les mortals (BENÍTEZ-MACÍAS et al., 2009; LI et al., 2005).
4 La suposada atracció de les mosques, de l’A. muscaria, es pot atribuir al compost 1,3-dioleine (NºCAS 25637-84-7), un dièster de glicerol i àcid oleic (MICHELOT et al., 2003).
sentits, i marxen volant (SAMORINI, 1999).
No tots els autors accepten aquesta utilitat insecticida del bolet (ni la seva relació amb la denominació de l’espècie), com el propi G. Wasson. Per això, diversos botànics i naturalistes -de diferents èpoques- han intentat verificar aquesta hipòtesi i, curiosament, no han arribat mai a un acord (HEIM, 1978; FERICGLA, 1998; OTT, 2000). En l’elaboració d’aquest article bibliogràfic no es pretenia verificar les propietats insecticides del reig bord. Per aquest motiu, referim la discussió mantinguda durant segles, amb l’objectiu de citar aquest ús tradicional que li podria atribuir el nom vulgar de matamosques.
La terminologia actual data del 1783, quan el naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829) va incloure aquesta espècie dins del gènere Amanita. Un nom aprovat, el 1821, pel suec Elias Magnus Fries (1794-1878), designant el nom complet Amanita muscaria (L.: Fr) Hook (1821), però actualment invàlid ja que, com es veurà a continuació, la combinació de Lamarck és prioritària.
L'edició de 1987, del Codi Internacional de Nomenclatura Botànica, va canviar les regles sobre la data d'inici i el treball principal dels noms dels fongs. Els noms es podien considerar vàlids ja el 1 maig 1753 (la data de publicació de l'obra de Linné), i no tan sols a partir del 1821 amb l’obra de Fries. Per la limitació del principi de prioritat, el nom de Fries, Agaricus muscarius Fr., Syst. Mycol. 1: 16 (1821) (FRIES, 1821), està sancionat (articles 13.1.d i 15.1 (McNEILL, 2006)), i es considera com si fos conservat en front de noms anteriors, com ara Agaricus muscarius L., Sp. Pl.: 1172 (1753).
El nom científic actualment acceptat és Amanita muscaria (L.) Lam., Encycl. Méth. Bot. (Paris) 1(1): 111 (1783) (LAMARCK, 1783-1817).
A casa nostra rep el nom de reig bord, reig de fageda, reig vermell o oriol foll, en castellà el de matamoscas o falsa oronja, en gallec se l’anomena brincabois o reventabois, i en basc es coneguda com a kuleto faltsua o kuletu palstu. Fora de les nostres fronteres, a França se l’anomena fausse oronge o amanite tuemouches, a Alemanya fliegenpilz, i a Itàlia se la coneix com a ovolo malefico, ovolaccio o tignosa moscaria. En terres eslaves com Polònia i Rússia se la coneix amb el nom de muchomor, que prové de la paraula mucha (mosca). En anglès, rep el nom de fly agaric, on el terme fly (mosca o volar) podria fer referència al seu ús com a insecticida o a les seves propietats al·lucinògenes.
1.2.2. DESCRIPCIÓ DE L’A. MUSCARIA
El píleu és de mida variable, de 8 a 20 cm de diàmetre, inicialment globós i hemisfèric, després convex i finalment aplanat -com en gairebé totes les amanites-, tot i que en ocasions pot presentar una lleugera depressió central (Fig. 3). El marge és obtús i arrodonit i sol estar lleugerament estriat o pectinat en exemplars adults. La cutícula, separable, llisa i brillant, d’un color vermell escarlata intens, es pot decolorar virant a taronja en exemplars envellits. Està coberta de petites esquames residuals del vel universal, blanques (o groc pàl·lid), espesses i de consistència cremosa; es desprenen fàcilment amb la pluja o per contacte. L’himeni està format per làmines blanques, lliures, atapeïdes, amb l’aresta flocosa i amb lamel·les blanques intercalades.
en diferents fases del desenvolupament del basidiocarp.
3b. Caracterització macroscòpica del reig bord (Amanita
), en diferents fases del desenvolupament del basidiocarp.
Fig 3a. Caracterització macroscòpica del reig bord (Amanita muscaria),
Fig
muscaria
L’estípit, esvelt i cilíndric, sol mesurar de 1,5 a 3 cm de diàmetre, i de 10 a 25 cm d'alçada. Central, recte i robust, de color blanc amb la superfície flocosa. En exemplars adults, sol presentar una cavitat medul·lar buida. Presenta la base claviforme, que s’eixampla i acaba en un bulb subesfèric ovoïde. L’anell també és de color blanc o, en ocasions, de color groc pàl·lid. És persistent, ampli, súper i membranós, penja amb la vora flocosa i lleugerament estriada. La volva és adherent i friable, i de color blanc. Es presenta fragmentada formant berrugues regularment disposades al voltant del bulb, en cercles concèntrics incomplets. La seva carn és blanca (groga o ataronjada sota la cutícula), gruixuda, densa, abundant i tendre; amb una olor suau i sabor suau però feble.
L’esporada és blanca. Els basidis són claviformes i tetraspòrics, i les espores, d’ovoides a el·lipsoïdals, de 9-10,5 per 7-8 µm, llises, hialines, i no amiloides. Fructifica de finals d’estiu a la tardor. Creix en grups, en tota mena de boscos, però prefereix les fagedes, els bedollars i les avetoses, en sòls àcids, i es fa bastant rar en pinedes i boscos de baixa muntanya. Comuna en boscos de mitja i alta muntanya, a Catalunya la trobarem en comarques pirenaiques i al Montseny (LLISTOSELLA et al., 1997; LAMAISON et al., 2004; MENÉNDEZ et al., 2013; Asociación cultural "Baxauri" Kultur elkartea, 2012; Asociación de Ingeniería Forestal y del Medio Natural, 2013; ROMÁN ETXEBARRÍA et al., 2013; CUESTA et al.). També pot ser abundant a baixa altitud, en estepars de Cistus monspeliensis (VILA et al., 1998 i 2002).
Els exemplars vells, descolorits, o que han perdut les esquames del píleu, es poden confondre amb el veritable reig (A. caesarea), que es diferencia principalment per l’estípit i les làmines de color groc ou, i la volva sacciforme voluminosa. Tot i que fructifiquen durant els mateixos mesos, el reig prefereix boscos termòfils d’alzines i sureres de la terra baixa. Al microscopi, totes dues espècie presenten espores no amiloides.
A continuació es citen, dues de les varietats de l’A. muscaria, d’aparença lleugerament diferent, però de toxicitat similar (Fig. 4):
Fig. 4. Amanita gemmata, A. regalis, i les varietats d’A. muscaria: var. formosa i var. aureola
Amanita muscaria var. formosa (Pers.) Bertill. (1866) Té el píleu de color groc llimona, amb nombroses esquames blanques o lleugerament grogues, com l’anell i el bulb.
Amanita muscaria var. aureola Kalchbr. (1873)
Aquesta varietat té el píleu de color taronja, normalment sense esquames blanques, l’estípit més prim amb una base menys bulbosa, i una volva més membranosa i aparent. Aquesta varietat és potser la més perillosa, per la seva major semblança a l’A. caesarea
Algunes espècies del gènere, també tòxiques, històricament van ser considerades com a varietats del reig bord (Fig. 4):
Amanita gemmata (Fr.) Bertill. (1866)
Considerada com A. muscaria var. gemmata (Fr.) Quél. (1886), té el píleu de color ocre o groc llimona, amb esquames blanques disperses.
Amanita regalis (Fr.) Michael (1904)
Considerada com A. muscaria var. regalis (Fr.) Sacc. (1887), té el píleu vermell fosc o marró, amb nombroses esquames grogues.
2. MICETISMES: INTOXICACIONS PER BOLETS
El consum de bolets amb finalitat alimentària, curativa o màgica es remunta als inicis de la humanitat. Les intoxicacions, intencionades o accidentals, per plantes o bolets en ocasions poden ser greus o fins i tot mortals, com en el cas de la farinera borda (A. phalloides). Paral·lelament, la fitoteràpia ha anat en augment, i l’elevat nombre de consumidors ha fet incrementar, també, el risc potencial de reaccions adverses. El consum de bolets és molt característic d'algunes àrees geogràfiques com Catalunya, Navarra o el País Basc. En el nostre medi hi creixen més d’un miler d’espècies diferents, però gran part d'elles no es poden consumir per la seva escassa qualitat o pel seu mal sabor. Algunes són excel·lents comestibles, molt apreciades en la gastronomia popular, i tan sols una petita proporció són tòxiques. Tot i així, cada any quan comença la temporada de bolets, es produeixen noves intoxicacions, sent-ne la causa principal la ignorància i el desconeixement de les espècies tòxiques.
El consum de bolets produeix anualment un notable nombre d'intoxicacions accidentals, o micetismes, provocades per bolets tòxics confosos amb altres comestibles d’aparença similar, com en el cas del consum accidental d’A. muscaria (reig bord) per confusió amb l’A. caesarea (ou de reig) molt apreciada; de vegades després d'haver realitzat falses proves empíriques de toxicitat. Mai s’ha de refiar de les proves casolanes com ara l’ennegriment del gra d’all o de la cullera de plata (NOGUÉ et al., 2009).
El consum d’espècies no tòxiques tampoc no està lliure de risc, ja que pot venir acompanyat per diferents trastorns gastrointestinals, reaccions d’intolerància o de tipus al·lèrgic, i es poden produir intoxicacions pel seu consum en mal estat (toxoinfecció alimentària), per una conservació defectuosa, o per contaminació ambiental (acumulacions de metalls pesants, plaguicides o herbicides de l’entorn) entre d’altres. Al llarg dels anys s'han realitzat diferents classificacions, per determinar el tipus i gravetat de la intoxicació. El constant desenvolupament de la micologia, juntament amb l’increment de la llista d'espècies tòxiques, i la dificultat per a la identificació de l'espècie causant de cada intoxicació, ha fet necessari l'ús de quadres sindròmics, que permeten classificar, i caracteritzar, els diferents tipus d’intoxicacions segons l'òrgan
diana de la toxicitat, i el temps de latència en l’aparició dels símptomes.
Davant d’una intoxicació, no es pot descartar la possible coingestió de diferents espècies tòxiques, per això la identificació del bolet recol·lectat, no sempre assegura que es tracti del mateix tipus de bolet ingerit; ni la latència curta, a priori benigna, descarta la coingestió d'altres bolets més perillosos o amb temps de latència superior.
La gravetat vindrà determinada per l'estat previ de salut, edat, temps de latència superior a 6 hores i aparició d'afectació hepàtica o renal.
La classificació sindròmica, que ha evolucionat al llarg dels anys (amb la incorporació de nous bolets tòxics), ajuda al diagnòstic clínic precoç, millorant el pronòstic de l’individu, especialment en aquells casos en els que tan sols les cures intensives, inclosos el trasplantament hepàtic o renal, poden salvar la vida.
En el nostre entorn, els trastorns gastrointestinals aïllats segueixen sent el quadre més freqüent, incloent la ingestió de bolets considerats no tòxics que en alguns pacients es presenten en forma d'intolerància o al·lèrgia, trobant un increment progressiu de les intoxicacions voluntàries per bolets al·lucinògens (SOTO BERMEJO et al., 2008).
Segons el temps d'incubació o latència, és a dir, el temps que passa des que s'ingereix el bolet fins que apareixen els primers símptomes, es poden dividir les diferents intoxicacions en dos grans grups: s’agrupen les intoxicacions amb un temps d’incubació llarg (en les que transcorren més de sis hores), que solen ser les més perilloses, i les que presenten un temps de latència curt (amb un període d'incubació menor), que solen ser les més lleus (Taules 1 i 2)5.
Com es descriurà a continuació, el consum del reig bord, accidental o sovint intencionat amb fins recreatius, origina una intoxicació neurològica amb període d’incubació curt, anomenada síndrome micoatropínica. Aquesta síndrome també apareix amb el consum, sovint accidental, d’A. pantherina amb major intensitat, i d’A. gemmata (SÁEZ CUERNO, 2011).
2.1. BIOQUÍMICA, EFECTES I TOXICITAT DEL REIG BORD
En general, els compostos aïllats de diferents espècies del gènere Amanita, es poden agrupar en les següents categories: pèptids (amatoxines, fal·lotoxines i virotoxines), el complex de vanadi amavadin, isoxazols (àcid ibotènic i muscimol), aminoàcids simples i derivats relacionats -que inclou la majoria de compostos de baix pes molecular-, esterols i ceramides (LI et al., 2005).
Els compostos actius principals presents en el reig bord, són alcaloides derivats isoxazòlics6: l'àcid ibotènic, i la seva forma descarboxilada, el muscimol. Aquests compostos s'han identificat en nombrosos estudis, principalment d’A. muscaria i d’A. pantherina, però també són presents en concentracions menors en altres espècies del gènere, com A. cothurnata i A. gemmata
El 1964, diversos equips d’investigació els van identificar i aïllar, gairebé simultàniament, al Japó, a Anglaterra i a Suïssa, amb la prova de la letalitat en mosques, la del seu atordiment, i una prova sobre la potenciació de la narcosi en
5 Font. (PIQUERAS, 1996; SOTO BERMEJO et al., 2008; BENÍTEZ-MACÍAS et al., 2009; NOGUÉ et al., 2009)
6 L'anell isoxazol (anell de cinc membres amb un àtom d'oxigen i un de nitrogen veïns) és poc comú en els productes naturals i en els fàrmacs. Presenten una gran varietat d'activitats biològiques, en funció dels substituents (radicals) utilitzats (OTT, 2000).
ratolins, respectivament. El 1967, es va arribar a un acord internacional per homogeneïtzar la seva nomenclatura, i van rebre l’actual nom d’àcid ibotènic i muscimol (OTT, 1976 i 2000; LI et al., 2005; SÁEZ CUERNO, 2011).
Aquests compostos amb activitat sobre el sistema nerviós central (SNC) -ja que poden travessar la barrera hematoencefàlica- són responsables del seu efecte al·lucinogen. L’àcid ibotènic, estructuralment similar a l’àcid glutàmic, actua com un aminoàcid excitador sobre els receptors de glutamat; el muscimol, anàleg estructural de l’àcid γaminobutíric (GABA), és un potent agonista selectiu dels receptors GABAA. Els seus efectes al·lucinògens han estat analitzats en nombrosos articles de revisió (OTT, 1976 i 2000; MICHELOT et al., 2003; HALPERN, 2004; LI et al., 2005).
Nombrosos equips d’investigació han intentat aïllar i determinar el mecanisme d’acció de les substàncies que intervenen en el seu efecte psicotròpic, per utilitzar-les com a eines farmacològiques en experimentació o per el seu potencial en el descobriment i disseny de nous fàrmacs. Totes dues, són eines habituals en la investigació neuroquímica: l’àcid ibotènic s’utilitza per induir lesions en regions específiques del cervell, en models animals de la malaltia de Huntington, epilèpsia, i altres malalties neuro-degeneratives; i el muscimol s'utilitza en l’estudi dels receptors GABA. L’àcid ibotènic (CAS7:2552-55-8, anomenat anteriorment premuscimol), actua com a agonista no selectiu dels receptors ionotròpics NMDA (N-metil-D-aspartat) del neurotransmissor excitador glutamat. És un isoxazol neurotòxic i excitador, dèbilment insecticida. Causa depressió motora, atàxia i canvis en l'estat d'ànim, les percepcions i sentiments. En el bolet fresc, es troba a concentracions elevades, principalment en la cutícula vermella i en la carn groga adjacent; però si es deshidrata el bolet, o després de la seva digestió, part de la dosi total d’àcid ibotènic es descarboxila, originant el muscimol, el compost veritablement psicoactiu del reig bord, provocant l’embriaguesa del consumidor.
El muscimol (CAS:2763-96-4, anomenat anteriorment pantherina o agarina), present en menor concentració en el bolet fresc, és un potent isoxazol neurotòxic, producte de la descarboxilació de l’àcid ibotènic. Actua com un agonista selectiu dels receptors GABAA, obre el canal de clor associat (incrementant la diferència de potencial) inhibint la conducció de l’impuls nerviós, i provoca efectes psicoactius sedants, hipnòtics i dissociatius.
Després del seu consum, un elevat percentatge d’àcid ibotènic s'excreta inalterat en orina, juntament amb petites quantitats de muscimol. Aquest fet explicaria la històrica pràctica siberiana d'aprofitar l'orina. El xaman, o el consumidor primari, després d’una o dos hores de la ingesta del bolet, excretava quantitats considerables d’àcid ibotènic en la seva orina. El propi xaman, o una segona persona que begués d’aquesta, s’embriagaria de nou amb la fracció que descarboxilés a muscimol, excretant novament en orina la major part de l'àcid ibotènic ingerit. Amb aquest ritual, una mateixa dosi de reig bord podia ser reciclada per quatre o cinc persones8, o prolongar
7 El nombre de registre CAS és una identificació numèrica única per a compostos químics, polímers, seqüències biològiques,... El Chemical Abstracts Service (CAS) -que pertany a l'American Chemical Society- assigna aquests identificadors a cada compost químic descrit en la literatura, per facilitar-ne la recerca a les base de dades, atès que sovint s'assignen diferents noms per al mateix compost.
8 L'àcid ibotènic, a una dosi d’entre 50 i 100mg, produeix efectes enteògens en l'home; s'obté un efecte equivalent amb 10-15 mg de muscimol (més potent). Una dosi de 100 mg d'àcid ibotènic generaria unes quatre o cinc dosis de 10-15 mg de muscimol.
els efectes de la intoxicació en el propi xaman. El muscimol, per la seva banda, no juga un paper important en aquest procés de reciclatge urinari, ja que s'ha comprovat que només una petita part del muscimol s'excreta en orina (OTT, 1976 i 2000; SÁEZ CUERNO, 2011).
Altres substàncies actives remarcables, presents en el reig bord són:
- La muscazona (CAS:2255-39-2), és un producte originat per una transposició en la molècula de l'àcid ibotènic. Presenta propietats insecticides i narcòtiques dubtoses, d’importància menor en comparació amb les substàncies anteriors.
- La muscarina (CAS:300-54-9), ha estat considerada durant molt temps com el tòxic principal de l’A. muscaria i de moltes altres espècies tòxiques, malgrat les grans diferències entre la intoxicació pel reig bord i la intoxicació per muscarina. La muscarina causa salivació profusa, llagrimeig, sudoració i no té psicoactivitat. Aquests símptomes característics de l'activació del sistema nerviós autònom no es presenten, en general, en l'embriaguesa per A. muscaria. Amb el descobriment posterior de l’àcid ibotènic i del muscimol, es va rebutjar aquesta hipòtesi, determinant que la muscarina no jugava cap paper en la síndrome micoatropínica. La presència de petites traces de muscarina, fa que es consideri un component minoritari, en comparació amb els nivells tòxics d’alguns Inocybe i Clitocybe. En cap cas és suficient com per ser responsable de la marcada activitat del bolet. Les dues espècies d’Amanita, el reig bord i el pixacà, no serien capaces d'induir una síndrome muscarínica sense recórrer a un consum excessiu.
Va ser una de les primeres substàncies neuroquímiques disponibles per a la investigació, i es va determinar que s'unia al receptor de l'acetilcolina en el sistema nerviós perifèric, estimulant els receptors muscarínics colinèrgics, un efecte que es va anomenar "muscarínic". La seva acció és oposada a la de l'atropina9 (present en Atropa belladonna i altres solanàcies) que, igual que la muscarina, s'uneix al receptor de l'acetilcolina, però, a diferència de la muscarina, no l'activa.
La síndrome d'intoxicació per A. muscaria i A. pantherina s'ha anomenat “micoatropínica”, de myces (bolet) i atropínic, ja que els símptomes són similars als induïts per les plantes atropíniques com l’estramoni (Datura stramonium), la belladona (Atropa belladona) i el jusquiam negre o herba queixalera (Hyosciamus niger), tot i que aquestes amanites no contenen alcaloides tropànics10. Els derivats isoxazòlics, a diferència de l’atropina, no actuen por bloqueig parasimpàtic; la seva estereoquímica els permet actuar com a anàlegs del GABA, és a dir, com a agents gabamimètics (NOGUÉ et al., 2009).
L’evolució cronològica dels símptomes pot variar en cada cas, segons es tracti d’intoxicacions accidentals o intencionades, i segons el ritual o forma de consum. En els rituals, la persona enverinada (per exemple, el xaman) pretén assolir un peculiar
9 L'atropina és àmpliament utilitzada, com a antídot, en les intoxicacions per fongs en les que intervé la muscarina, com en el cas d’Inocybe o Clitocybe (SOTO BERMEJO et al., 2008). Tanmateix, està contraindicat en la intoxicació per A. muscaria o A. pantherina, en la que intervenen l'àcid ibotènic i el muscimol, compostos que exerceixen una acció similar a la de l'atropina.
10 Algunes publicacions han reportat petites quantitats d’alcaloides tropànics: atropina, hiosciamina, escopolamina i bufotenina, encara que la seva presència és rebutjada per altres (MICHELOT et al., 2003).
Taula 1. Intoxicacions i síndromes pel consum de bolets, segons el període d’incubació.
Periode d’incubació curt (<6 hores)
Síndrome Espècies responsables Temps latència Símptomes
- Entoloma lividum
Gastroenteritis aguda (intoxicació digestiva)
Síndrome micoatropínica (intoxicació neurològica i anticolinèrgica)
Síndrome al·lucinògena
- Omphalotus olearius
- Boletus satanas
- Lactarius torminosus
- Amanita muscaria
- Amanita pantherina
30’ a 4 h
- Vòmits i nàusees
- Diarrea
- Dolor abdominal
- Trastorns neuropsíquics
30’a 2 h
Síndrome micocolinèrgica o sudoriana (intoxicació muscarínica)
Síndrome coprínica o pseudoantabús (intoxicació cardiovascular)
- (1ªfase) alteracions intestinals severes, set intensa i poliúria
Síndrome orel·lànica o cortinàrica (intoxicació nefrotòxica)
- Cortinarius orellanus
- C. speciosissimus
- Amanita proxima
3 a 17 d
- (2ªfase) insuficiència renal aguda Sense tractament; trasplant de ronyó o diàlisi permanent
- Cefalees, vertigen
Síndrome fal·loïdiana o ciclopeptídica (intoxicació hepatotòxica)
- Amanita phalloides
- A. virosa, A. verna
- Lepiota sp. petites (L. brunneoincarnata)
- Galerina marginata
7 a 24 h
- Trastorns intestinals greus
- Dany hepàtic i renal
- Trastorns neuropsíquics
- Alt risc de fallada multi funcional i mort
Taula 2. Intoxicacions i síndromes pel consum de bolets, segons el període d’incubació.
Periode d’incubació llarg (>6 hores)
- Gyromitra esculenta
Síndrome giromítrica
- G. gigas, G. infula
- Sarcosphaera coronaria
6 a 9 h
Síndrome orel·lànica o cortinàrica (intoxicació nefrotòxica)
Síndrome fal·loïdiana o ciclopeptídica (intoxicació hepatotòxica)
- Cortinarius orellanus
- C. speciosissimus
- Amanita proxima
- Amanita phalloides
- A. virosa, A. verna
- Lepiota sp. petites (L. brunneoincarnata)
- Galerina marginata
3 a 17 d
- (1ªfase) alteracions gastrointestinals severes
- (2ªfase) dany hepàtic i renal, alteracions neuropsíquiques
- Perill de mort
- (1ªfase) alteracions intestinals severes, set intensa i poliúria
- (2ªfase) insuficiència
renal aguda
Sense tractament; traspalant de ronyó o diàlisi permanent
- Cefalees, vertigen
- Trastorns intestinals greus
7 a 24 h
- Dany hepàtic i renal
- Trastorns neuropsíquics
- Alt risc de fallada multi funcional i mort
estat d'ànim on l’autosuggestió és important.
El context sociocultural i ambiental, associat amb l'estat psicològic i fisiològic del consumidor també són pertinents.
De la mateixa manera, tenint en compte que l’àcid ibotènic i el muscimol són solubles en aigua, les diferents formes de preparació i consum, poden variar la dosi d’aquest compostos. Per exemple, els mexicans es mengen el carpòfor sense la cutícula i descarten l'aigua de cocció; a Itàlia, després de bullir i rebutjar l'excés d'aigua, el fong es conserva en salmorra abans del seu consum; a Amèrica del Nord, també separen la cutícula vermella, i la resta es desseca, per ser fumat. Aquests procediments podrien eliminar o destruir la major part de les substàncies actives hidrosolubles (MICHELOT et al., 2003).
Com ja s’ha introduït, els efectes del reig bord tenen una latència curta, i en la majoria dels casos, tan sols el consum d’un exemplar és suficient per experimentar els efectes psicotròpics. Els primers símptomes apareixen de 30 minuts a 2 hores després de la ingestió, i s’alterna l’excitació del SNC amb la posterior depressió. S’inicia amb un estat de confusió i eufòria semblant a la intoxicació etílica, amb atàxia, marejos i pèrdua d'equilibri, excitació muscular lleu amb rampes i espasmes (no convulsions), alteració i hipersensibilitat visual i auditiva, distorsió de l'espai i pèrdua de la noció del temps. També s’ha reportat sequedat de boca i midriasi (dilatació de les pupil·les). Rarament solen aparèixer actituds agressives.
Les al·lucinacions se segueixen d’un període de cansament i somnolència, per acabar en un son profund, que perdura generalment unes 8 hores. Rarament es produeixen casos greus o mortals, i els òrgans vitals com el fetge i els ronyons no es veuen afectats. En la majoria dels casos la recuperació és gairebé completa després de 24 h, sense presència de seqüeles. Alguns efectes secundaris, com el mal de cap, poden remetre en els següents dos dies a la ingesta (Fig. 5).
En ocasions es poden presentar trastorns gastrointestinals associats, no característics de la síndrome micoatropínica. Tant la muscarina com l’àcid ibotènic produeixen nàusees i vòmits; en canvi, el muscimol pur no. Mai s’ha de consumir el bolet fresc. És necessari deshidratar-lo prèviament, per transformar la major part d’àcid ibotènic en muscimol, i evitar els vòmits associats. Segons alguns autors, els efectes biològics estarien relacionats amb el seu període de recol·lecció; els recollits al setembre provocarien nàusees més intenses i una experiència visionària, per l’efecte narcòtic, menor que els recollits a l'agost (FERICGLA, 1998).
muscaria
No se solen produir danys orgànics, tot i que els components actius poden induir lesions cerebrals in vivo. El consum regular de reig bord seria probablement perjudicial, tot i que els casos d’intoxicació en humans no reporten seqüeles. S’han descrit lesions cerebrals en rosegadors tractats amb àcid ibotènic i muscimol (MICHELOT et al., 2003).
El tractament, de ser necessari, sol ser principalment simptomàtic i de suport. En primer lloc, després del consum per via oral, s’haurà de retirar les restes del bolet del tracte gastrointestinal per aturar l’absorció de les toxines; amb un rentat i aspirat gàstric, si no han passat més de 60 min des de la ingesta, i administrant carbó activat. No es recomana l’emesi. S’ha de tenir present que els tracte gastrointestinal és trobarà alentit, per l’acció anticolinèrgica.
L'administració de sedants, com el clonazepam o el fenobarbital, per via oral o intravenosa, pot ser necessària en cas de convulsions. El diazepam, per contra, sembla potenciar l'acció del muscimol, i alguns estudis han apuntat a una possible sinèrgia entre el diazepam i el muscimol a través dels receptors GABA (SHIN et al., 2011). Excepcionalment, pot aparèixer una depressió neurològica, semblant al coma, que pot
Fig. 5. Evolució simptomàtica en la síndrome micoatropínica pel consum d’A.
precisar suport vital amb respiració assistida. Es reserva l’ús de fisostigmina11, un inhibidor reversible de la colinesterasa (acció colinèrgica), com a antídot inespecífic per contrarestar els possibles efectes anticolinèrgics centrals12, amb una administració intravenosa de 1-2 mg, en adults i adolescents, en funció del pes. Cal repetir-se, si no hi ha resposta, en funció de la seva necessitat (IGLESIAS LEPINE et al., 2009; SÁEZ CUERNO, 2011).
3. BOTÀNICA SAGRADA
3.1. ENTEÒGENS I L’EXPERIÈNCIA EXTÀTICA
Durant tota la història de la humanitat, en gairebé totes les cultures, apareixen certes substàncies vegetals com a enllaç entre el món terrenal i el diví. Les imatges i al·lucinacions que produeix el seu consum es consideren com una visió de les regions del més enllà, del paradís o de l’infern. Arreu del món s’han consumit substàncies al·lucinògenes per induir estats d’èxtasi, i assolir experiències místiques, religioses o curatives. A aquestes plantes se les ha considerat dipositàries d’una ànima, que fa d'elles el centre d'un culte, i explica l’origen d’alguns mites i llegendes que giren en torn a les seves virtuts.
El mot “enteogen” és un neologisme creat, el 1979, per un equip d’investigadors multidisciplinar (RUCK et al., 1979), per designar les substàncies vegetals que un cop ingerides, proporcionen una experiència extàtica.
Aquest terme prové de l’arrel grega theos (déu), més el prefix en- (dintre) i el sufixgen (que desperta o genera), “que genera déu dins d’un mateix”, i resulta apropiat per referir-se a les drogues que alteren la ment i provoquen estats alterats de consciència, en que el consumidor és inspirat i/o posseït pel déu, que ha entrat en el seu cos. Es prefereix aquest terme a d’altres proposats fins ara com el de simple al·lucinogen, psicodèlic o psicomimètic, on l’arrel psico- pot tenir connotació de malaltia o d’estat psicòtic. Per aquest motiu, es recomana la designació enteogen o de plantes enteògenes, per referir-se a les drogues que produeixen visions i que han estat utilitzades en rituals religiosos o xamànics de diferents tradicions culturals.
Alguns dels principals enteògens emprats al llarg de la història, per diverses cultures, han estat el jusquiam negre (Hyoscyamus niger), la belladona (Atropa belladonna), el cànnabis o marihuana (Cannabis sativa var indica), la banya de sègol (Claviceps purpurea), l’estramoni (Datura stramonium), les arrels de Tabernanthe iboga, el yopo o cohoba procedent de les llavors processades d’Anadenanthera peregrina i A. colubrina, l’ayahuasca (Banisteriopsis caapi), el peiot (Lophophora williamsii), diferents espècies del gènere Psilocybe, i el propi reig bord, amb gran tradició a Sibèria i a Euràsia, i que podria ser el narcòtic diví soma de l’antiga Índia.
De tots ells, el cànnabis és avui en dia un dels al·lucinògens més àmpliament distribuït en pràcticament tot el món, com a droga d’abús.
Són molt poques les cultures que no hagin utilitzat almenys un al·lucinogen en les
11 El seu ús està contraindicat, si es presenta un ECG amb una QTc>440 mseg. Efectes secundaris: nàusees, vòmits, salivació, bradicàrdia, hipotensió i allargament del QTc. Abans d’administrar assegurar el supot ventilatori, monitorització continua, i preparar 1 mg d’atropina com a antídot (IGLESIAS LEPINE et al., 2009).
12 L'acció colino-mimètica de la fisostigmina s'exerceix tant a nivell perifèric com central, ja que pot travessar la barrera hematoencefàlica; gràcies a l'absència de l'amina quaternària (+) present en d’altres inhibidors de la colinesterasa, com la neostigmina.
seves cerimònies, sovint combinacions de diverses d'aquestes espècies. A part de les plantes pròpiament al·lucinògenes, també s’han utilitzat altres plantes amb principis psicoactius estimulants, com el tabac (Nicotiana tabacum), la cocaïna (Erythroxylum coca), la guayusa (Ilex guayusa) o el guaranà (Paullinia cupana). Algunes d'aquestes, en especial les dues primeres, van gaudir de posicions privilegiades en les farmacopees sagrades natives (HOFMANN et al., 2000).
Les plantes enteògenes, així com el seu ús ritual o cerimonial, es va estendre per tot el món però, tot i l'antiguitat de les cultures orientals -i el seu ús extensiu d’espècies enteògenes-, el nombre i varietat d’espècies utilitzades ha estat més elevat a occident. Els antropòlegs atribueixen aquesta desigualtat a diferències culturals, ja que tant a orient com a occident hi creixen, aproximadament, la mateixa quantitat de plantes amb principis al·lucinògens (HOFMANN et al., 2000).
Sens dubte, la regió de Mèxic representa la zona més rica del món tant en la diversitat dels seus al·lucinògens, com en l'ús que n'han fet els grups indígenes. Tot i l’ús de nombroses espècies (fúngiques i vegetals) amb fins màgics i cerimonials, el gènere Psilocybe i el peiot en són els enteògens sagrats més importants, i aquest últim la base de la Native American Church (NAC).
Abans però, que els indígenes americans aprofitessin els fongs del gènere Psilocybe amb fins rituals, ja usaven l’A. muscaria. Els antropòlegs creuen que els primers pobladors d'Amèrica van arribar, a través de l’estret de Bering, del nord-est d'Àsia, on l'ús tradicional del reig bord estava ben consolidat. En arribar al continent americà van trobar aquesta espècie de forma abundant, afavorint la continuïtat de la seva ocupació i l'arrelament de diverses cultures nord-americanes. En avançar el pelegrinatge cap al sud, però, aquest fong es va tornar escàs pel seu caràcter nòrdic, fins a desaparèixer definitivament a Amèrica del Sud. Paral·lelament, les espècies actives del gènere Psilocybe van resultar ser cada cop més nombroses, el que va fer que a Mesoamèrica s'iniciés l'ús ritual del Psilocybe, i disminuís de forma dràstica les pràctiques amb A. muscaria (GUZMÁN, 1995).
3.2. AMANITA MUSCARIA, L’ENTEOGEN VISIONARI
L'ús d'aquest fong com a enteogen, està documentat des de 1730. Quan l’oficial militar suec Philip Johan von Strahlenberg, que va estar 12 anys a Sibèria com a presoner de guerra, va informar que algunes tribus de la regió usaven el reig bord com al·lucinogen en rituals i cerimònies xamàniques. Les tribus de Sibèria que consumien aquest fong, mitjançant diferents rituals, no coneixien altres intoxicants fins que els russos van introduir l'alcohol (FURST, 1980; FERICGLA, 1998; HOFMANN et al., 2000; LÓPEZ DELGADO, 2009). Assecaven els bolets al sol i se'ls menjaven sols o en extracte amb aigua, llet de ren o amb el suc de diverses plantes dolces, com l’Epilobium hirsutum (FERICGLA, 1998).
Algunes d’aquestes tribus van aprendre que els principis psicoactius del bolet passaven sense ser metabolitzats pel cos, o en forma de metabòlits encara actius, un tret poc usual en relació amb els compostos al·lucinògens de les plantes. L'ús cerimonial del reig bord, en aquestes tribus, també incloïa la pràctica ritual de beure l’orina. Un dels primers informes relata que en el poble indígena Koryak, abocaven aigua sobre els bolets i els bullien, per intoxicar-se bevent de la infusió resultant. Els més pobres que no tenien accés directe al beuratge, o als propis bolets dessecats,
esperaven al voltant de les tendes dels rics, esperant l’oportunitat en què els convidats sortien per orinar, i recollint-ne l’orina en recipients de fusta, se la bevien. Com que aquesta conservava part de les virtuts dels fongs, també s’intoxicaven (FURST, 1980; FERICGLA, 1998; HOFMANN et al., 2000; LÓPEZ DELGADO, 2009).
Com ja s’ha comentat, els indígenes americans serien descendents de petits grups paleoasiàtics de caçadors i recol·lectors -coneixedors de les propietats enteògenes del reig bord-, que van emigrar al final del Paleolític i del Mesolític cap al Nou Món, creuant lentament la regió de l’estret de Bering. S’han trobat trets culturals, i vestigis conservats, a Amèrica relacionats amb les cultures asiàtiques, sobre la importància màgica i religiosa del reig bord i d’altres espècies enteògenes (HOFMANN et al., 2000).
Aquesta espècie també es va utilitzar amb fins al·lucinògens a Mesoamèrica, regió històrica del continent americà que comprenia Mèxic, Guatemala, Belize, l'occident d'Hondures, El Salvador, Nicaragua, i la zona més nord-occidental de Costa Rica. Aquesta espècie creix, de forma natural, en les zones altes del sud de Mèxic i de Guatemala. Els Maies de les terres altes de Guatemala, per exemple, coneixien les propietats especials del reig bord i li associaven poders sobrenaturals. El van anomenar com a kakuljá-ikox (fong del llamp) en relació amb un dels seus déus: Rajaw Kakuljá, el senyor del llamp o del tro, que segons la seva mitologia dirigeix els chacs, petits follets portadors de pluja. El nom quiché (antic poble maia natiu de Guatemala) del reig bord, Kakul o Kakuljá, fa referència al seu origen llegendari, mentre que el terme itzelocox, fa referència al seu poder sagrat com “un fong dolent o diabòlic”. Tant el llamp com el tro s’han associat en moltes cultures, des de l’antiguitat, amb els fongs, en especial amb el reig bord (FURST, 1980; SCHULTES, 1982; HOFMANN et al., 2000; LÓPEZ DELGADO, 2009).
S’ha reportat l’ús de l’A. muscaria com al·lucinogen en els poblats indígenes Dogrib athabascan, de les muntanyes Mackenzie al nord-oest de Canadà. Aquests grups utilitzaven el reig bord com un sagrament en les seves pràctiques xamàniques. Els indígenes Ojibwa, que habiten als marges del llac Superior (Michigan, Amèrica del Nord), també utilitzen el reig bord en els seus rituals, sota el nom de oshtimisk wajashkwedo (fong de cap vermell), on desenvolupa el paper d’al·lucinogen sagrat, o enteogen, en una cerimònia tradicional celebrada anualment (FURST, 1980; SCHULTES, 1982; HOFMANN et al., 2000; LÓPEZ DELGADO, 2009).
A Afganistan, se sol fumar l’extracte sec d’A. muscaria, anomenat tshashm baskon (l’obridor de l’ull) en referència a les seves qualitats per provocar visions, que estimula l’obertura del tercer ull o ajna, situat a la glàndula pineal (LÓPEZ DELGADO, 2009).
L’autor no ha trobat cap referència contrastada sobre l’ús ancestral del reig bord a Europa13, si bé algunes d’aquestes podrien haver desaparegut quan el cristianisme va anar reduint tots els coneixement precristians, considerats diabòlics o pagans (WASSON, 1957).
13 López Delgado (2009) associa, sense aportar referències, l’ús ancestral del reig bord a Europa amb la tradició dels druides Celtes. Aquests l’ingeririen com a extracte visionari, per adquirir saviesa i coneixements sobre la natura i les plantes (tan visionàries com medicinals).
3.2.1. LLEGENDES I MITES DE L’AMANITA MUSCARIA
Els Koryak són un poble indígena del territori de Kamchatka, Sibèria, a l’extrem oriental rus. Tenen un sistema de creences animistes14, i practiquen el xamanisme, i consumeixen el reig bord com a enteogen amb fins cerimonials. El centre de la mitologia Koryak gira en torn al xaman sobrenatural conegut com a Quikil o Kutkh (Gran Corb).
Una de les seves llegendes relata com el xaman Gran Corb va trobar una balena que, desorientada, s’havia quedat encallada en la platja. Gran Corb va intentar de retornar la balena a mar obert, però no tenia la força suficient ni per carregar la bossa d’herbes amb les provisions que la balena necessitava per alimentar-se en el llarg viatge. Va invocar al déu Vahiyinin (existència), i aquest li va dir que busqués i mengés esperits de wapaq, per aconseguir la força que necessitava per alçar la bossa i ajudar a la balena. Vahiyinin va escopir sobre la terra, on hi van créixer petites plantes blanques amb barrets carmesí, sobre els quals les gotes de saliva del déu es van convertir en taques blanques: els esperits de wapaq. Quan Gran Corb va menjar aquells esperits, es va tornar summament fort i alegre, i va poder alçar fàcilment a la balena i la pesada bossa. Els wapaq van mostrar el camí que la balena havia de seguir per retornar al mar. Quan Gran Corb va veure tot això els suplicà: "Oh wapaq, creixeu per sempre en aquesta terra", i va animar a la seva gent a aprendre tot el que els esperits wapaq els podien ensenyar.
En la mitologia Koryak, l’esperit wapaq, fa referència al reig bord, regal de Vahiyinin (FURST, 1980; HOFMANN et al., 2000; LÓPEZ DELGADO, 2009).
La mitologia nòrdica relata com el déu Odín (o Wotan) mentre escapava d'uns dimonis a lloms de Sleipnir, la seva muntura de vuit potes (representativa dels vuit vents), aquesta escopia per la boca una escuma vermella, i com les seves gotes es transformaven en petits bolets. Relacionat amb el culte a Odín (déu de la saviesa, la guerra i la mort) es trobava el grup de guerrers víkings berserker, devots del déu, que abans de la batalla entraven en un estat d'èxtasi furiós anomenat berserksgangr. Després es llançaven a la batalla, cridant i agitant les seves espases i destrals, matant a tots els que s'acostessin, insensibles al dolor i a la fatiga fins que queien extenuats (FERICGLA, 1998).
S’ha especulat que el terrible furor màgic dels víkings, i la seva resistència i indiferència al dolor, podria provenir del consum intencionat d’enteògens com l’A. muscaria15 (provinent de l’escuma vermella de Sleipnir), o per la ingesta -accidental o no- de pa o cervesa contaminats per la banya del sègol (Claviceps purpurea), causant de l’ergotisme o foc de Sant Antoni. El 1975, l’etnobotànic Robert Gordon Wasson (1898-1986), especialista en fongs enteògens, va tenir l'oportunitat de conèixer a una xaman Ojibwa anomenada Keewaydinoquay (1919-1999); resident de la regió dels Grans Llacs, i una de les últimes coneixedores de la mitologia i tradicions del seu poble. Keewaydinoquay li va explicar la "Llegenda del Miskwedo". Publicada el 1979, relata la naturalesa mitològica sobre l'origen de l'ús de Miskwedo (bolet de cap vermell, fill espiritual de
14 Creença en que una personalitat, un ésser sobrenatural (o una ànima), habita els objectes ordinaris i governa la seva existència. Donen molta importància a la màgia, als rituals mortuoris i als somnis.
15 Wasson (1957) relaciona diferents postures i publicacions d’etnomicòlegs i historiadors al respecte, i és mostra crític davant d’aquesta relació.
Nokomis Giishik), l’A. muscaria. Una llegenda sobre dos germans, que descobreixenper accident- les propietats d’aquest enteogen. Una història que reflexa el gran
simbolisme que gira al voltant del reig bord, i on es relata, també, la pràctica de beure l’orina de la persona que n’ha consumit (KEEWAYDINOQUAY, 1979; OTT, 1998; SAMORINI, 2013).
A l’Índia, els aris van transcriure una sèrie d’antics càntics sagrats de l’hinduisme (1.028 himnes en sànscrit) anomenat Rigveda, en els quals s'esmenta moltes vegades al soma, una planta que els aris van adorar com a un déu. Wasson va centrar les seves últimes investigacions en l'estudi del soma al qual va identificar com l’A. muscaria, al relacionar el consum d’orina dels participants dels rituals, la seva barreja amb llet, el seu color vermell i les descripcions com a planta sense arrels ni fulles.
En el Rigveda, el soma també apareix estretament relacionat amb Indra, el déu vèdic del llamp i el tro, una mitologia vinculada als fongs enteògens que reforça la hipòtesis de Wasson. Totes les investigacions que va realitzar sobre aquest tema, les va publicar el 1969, en el llibre Soma - Divine mushroom of immortality (OTT, 1976; SCHULTES, 1982; HOFMANN et al., 2000; LÓPEZ DELGADO, 2009).
Sovint, sota la influència de diferents substàncies enteògenes o visionàries, com els fongs Psilocybe a Mèxic o l’A. muscaria a Europa i Àsia, solen aparèixer visions antropomorfes de petits homenets. Per això, en el folklore tradicional de diferents cultures, el reig bord i d’altres enteògens apareixen sovint associats a éssers màgics com els gnoms, els follets o les fades, protagonistes indiscutibles d’infinitat de contes populars i il·lustracions16. Un gran ventall d’històries i llegendes que l’autor no pretén aprofundir en aquest article.
16 L’obra d’Arthur (2000), exemplifica algunes d’aquestes relacions del reig bord amb el folklore tradicional.
3.2.2. REPRESENTACIONS ARTÍSTIQUES I LITERÀRIES
Representacions històriques, presents en algunes parts del món, com pintures murals, talles de fusta i escultures en pedra o ceràmica (Fig. 6)17, suggereixen que les propietats psicotròpiques d'alguns fongs ja es coneixien en l'antiguitat, i que el seu consum amb fins religiosos, socials o terapèutics, va tenir lloc en tots els continents.
3.2.2.1.
REPRESENTACIONS PICTÒRIQUES
Algunes mostres d’aquesta saviesa ancestral de caràcter màgic i visionari de la natura, les trobem reflectides en l’art romànic europeu a mode de sincretisme cultural.
L’investigador italià Giorgio Samorini ha ressenyat nombroses imatges de l’art religiós cristià, entre d’altres, on apareixen un gran quantitat de fongs o arbres-fong (SAMORINI, 2001). Wasson, per la seva banda, va descartar que es tractessin de fongs i va mantenir que les suposades formes fúngiques eren fruit de l’estilització típica de l’art romànic, rebutjant les interpretacions etnomicològiques de Samorini i d’altres etnobotànics (WASSON, 1957 i 1968; SAMORINI, 2001).
Sense intenció de crear polèmica, a continuació es mostren quatre pintures religioses (religió cristiana) on s’hi representa l’escena bíblica del pecat original; mostren a Adam i a Eva de peu al costat de l’Arbre del Coneixement o de l’Arbre de la Vida. En totes elles, la forma de l’arbre s’allunya de la imatge clàssica, i adquireix una semblança sorprenent a la característica forma fúngica del reig bord.
- En el fresc de la capella de Plaincourault (1291), Indre (França), Adam i Eva també tapen la seva nuesa amb el que semblen barrets del propi bolet enteogen (Fig. 7A).
- Més a prop de casa, en les pintures murals de l'església de Sant Sadurní d'Osormort (Osona), del s. XII, veiem a Adam i a Eva menjant del fruit prohibit (amb una clara forma fúngica) (Fig. 7B).
- El mural pintat, el s. XIII, sobre el sostre de fusta de l'església de St. Michael, a Hildesheim (Alemanya), representa el llinatge de Jesús. Codificat com a fons, en l’escena del pecat original, veiem el que podria ser la vista superior del píleu vermell del reig bord, amb les seves nombroses esquames blanques (Fig. 7C). El fruit que ofereix Adam, i Eva es a punt de menjar, bé podria ser una de les seves esquames.
- El Saltiri Eadwine de París, recull un dels frescos d’una església de Canterbury (Anglaterra), amb una curiosa representació de diverses escenes bíbliques, on Jesucrist apareix rodejat de bolets i plantes sagrades en diverses vinyetes policromades. En la primera ampliació veiem a Jesús com el senyor de les plantes i els fongs, i en la segona, es representa l’arbre del coneixement estilitzat en forma de bolet; on la copa superior de color vermell, és en realitat un mosaic de diversos bolets (Fig. 7D).
3.2.2.2. REPRESENTACIONS LITERÀRIES
La presencia de bolets màgics en la literatura, majoritàriament en lectures infantils o fantàstiques, i en les seves il·lustracions, són recurrents, i sovint són representats per la
17 En les figures centrals de ceràmica, on s’hi representa a una persona asseguda sota un fong gegant, es poden observar dos dels símptomes que produeix el reig bord, a més de les al·lucinacions: el de meditar i no moure’s, i el de veure les coses desproporcionades, o exageradament engrandides (macròpsia), com s’extreu del fet de representar a la persona a una escala menor que la del bolet (GUZMÁN, 1995).
característica i vistosa A. muscaria. En l’obra de literatura infantil creada per l’escriptor britànic Charles Lutwidge Dodgson (1832-1898), més conegut amb el pseudònim de Lewis Carroll, Alícia en terra de meravelles o Alícia al país de les meravelles18, http://ca.wikipedia.org/wiki/Al%C3%ADcia_al_pa%C3%ADs_de_les_meravellescite_note-1 (original en anglès Alice's Adventures in Wonderland, 1865), la protagonista cau per un forat i es troba en un món de fantasia poblat per criatures peculiars i antropomorfes. Les al·lucinacions que presenta el personatge, al llarg de l’obra, així com els canvis de mida que pateix al menjar diferents substàncies que troba, semblen ser una referència al consum de substàncies psicodèliques. Quan Alicia parla amb l’Eruga blava (Fig. 8), aquesta li comenta que el bolet sobre el que està asseguda pot afectar a la seva mida. Pot disminuir-la si menja fragments d'un costat del bolet o engrandir-la si en menja de l'altre. Com que Alícia no pot saber quin costat és quin, talla dos bocins dels extrems oposats. Quan els tasta, els bocins produeixen l'efecte esperat: l'un fa que Alícia s’encongeixi ràpidament, mentre que l'altre allarga la seva figura, desproporcionant-la (CARROLL, 2009). En aquest fragment de l’obra, es pot relacionar els canvis de mida que experimenta la protagonista amb les alteracions visuals, i en la percepció de l’entorn, macro i micròpsia, que provoca la ingesta d’A. muscaria (OTT, 1976).
3.2.2.3.
REPRESENTACIONS AUDIOVISUALS
El 1979, es va emetre la sèrie de dibuixos animats Banner y Flappy (original en japonès Shīton Dōbutsuki Risu no Banā, i en alemany Puschel, das Eichhorn), basada en el llibre “Bannertail: The Story of Gray Squirrel” d’Ernest Thompson Seton. La sèrie narrava la difícil adaptació de Banner, un jove esquirol gris, a la vida del bosc; després d'haver estat criat, en una granja, per una gata. Alguns episodis de la sèrie tractaven temes seriosos de manera intel·ligent i camuflada. Per exemple, en el tretzè episodi (La tentación de las setas) l’esquirol vermell Acacho enganyava a Banner perquè mengés uns bolets verinosos que li provocaven al·lucinacions i li creaven addicció (Fig. 9A). Una clara referència del perill de les drogues, de les addiccions, i en especial del risc derivat del consum de bolets.
En aquest episodi, els bolets que menja no són altres que exemplars d’A. muscaria (per la seva aparença característica) i es plasma alguns dels símptomes que provoca la seva ingesta. Pocs segons després del consum, Banner experimenta una sensació de cremor, i manifesta la percepció de volar. També pateix nombroses al·lucinacions, eufòria, i manifesta una actitud agressiva, per finalment caure en un són profund. Quan Acacho li explica l’engany a Flappy, li comenta <<Si comes estas setas verdes te ocurre lo que le pasó a Banner, pero si las comes secas no te sucede absolutamente nada>>, una nova referència al consum del reig bord, i a la necessitat de dessecar-lo prèviament.
Trobem una altra aparició de bolets amb propietats psicoactives en la sèrie d’animació Los Cuentos de los hermanos Grimm (original en japonès Gurimu Meisaku Gekijou), produïda en els anys 80 per la companyia Nippon Animation, en la qual s’adaptaven a
18 Alícia en terra de meravelles, segons la primera traducció al català de 1927 i Alícia al país de les meravelles en la versió del 2005.
Catalana de Micologia, vol. 35: 3-41; 2013.
Fig. 7. A. Detall del fresc de la capella de Plaincourault (1291); Indre. B. Detall pintura mural, església de Sant Sadurní d'Osormort (s. XII); Osona. C. Detall del sostre de l’església St. Michael (s. XIII); Alemanya. D. Detall panel pintat, d’una església de Canterbury (s. XII); Anglaterra.
Fig. 8. Alicia parla amb l’eruga que fuma, asseguda sobre un bolet màgic.
alguns dels contes dels germans Grimm i d’altres contes clàssics populars de diferents autors.
En el vintè episodi de la segona temporada (El rey del jardín, original en japonès Misosazai to kuma) s’adapta el conte dels Germans Grimm "The willow-wren and the bear" (traduït al castellà com El reyezuelo y el oso), i tot i que en el relat original no apareix cap al·lusió als fongs, en aquest capítol podem veure com un llop i un ós mengen uns bolets que creixen al peu d’un arbre, desencadenant-los una sèrie d’atacs de riure (Fig. 9B). En aquest cas la morfologia dels bolets que hi apareixen -de cap vermell fosc sense esquames- s’allunya de la característica forma del reig bord, i bé es podrien tractar d’una altra espècie amb propietats psicoactives19. Aquesta variació del relat original pot ser tan sols una llicència poètica dels autors o la influència d'algun altre conte o història popular, ja que l’ús de fongs amb propietats psicoactives en la cultura japonesa està ben documentat. Etnobiologia (2012), relaciona el consum accidental de bolets psicoactius (vulgarment anomenats “hongos de la risa”) de l’episodi amb el conte publicat en l’article de Sanford (1972)20, i els identifica com a exemplars de Gymnopilus luteofolius (Peck) Singer. Una espècie amb baixa o moderada activitat psicoactiva, pel seu baix contingut en psilocibina (STAMETS, 1996), tot i que d’altres estudis -com el de Erowid (2008)- sostenen que aquesta espècie en realitat no conté psilocibina, a diferència d’altres espècies del mateix gènere.
L’aparició de vistosos bolets -com el reig bord- en la literatura infantil però, no sempre ve acompanyat de connotacions psicotròpiques o sobrenaturals, com en el cas d’Els Barrufets (original en francès Les Schtroumpfs) un còmic creat pel belga Pierre Culliford (1928-1992), i adaptat a la televisió els anys 80. Els protagonistes, una mena de follets o nans de color blau molt petits, viuen al bosc dins de bolets que fan servir de cases (Fig. 9C). Viuen amb estreta relació amb la natura, i el bosc ple de vida on viuen, també engloba una gran diversitat de bolets.
3.2.2.4. ALTRES REPRESENTACIONS
Aquest bolet -amb el seu bell contrast de colors- també ha inspirat la creació de nombrosos elements decoratius (espelmes, arracades, talles de fusta, llums de sobretaula, i un llarg etcètera), i de targetes de felicitació de Nadal i Any Nou, on el reig bord apareix com a símbol de bona sort (Fig. 10).
4.
ALTRES USOS DE L’AMANITA MUSCARIA
En l’actualitat el seu consum, queda relegat a l’ús com a element decoratiu, com a droga d’abús psicoestimulant, i com a principi en nombrosos remeis homeopàtics en la pràctica farmacèutica actual.
19 En la darrera imatge de la figura 9B (ampliació del fotograma original) s’observen uns altres bolets, en aquest cas amb la característica morfologia de l’A. muscaria, reforçant la hipòtesis de que els bolets consumits per el llop i l’ós són d’una espècie diferent al reig bord.
20 Narra la intoxicació d'uns monjos al consumir uns fongs que els provoquen un estat d'alegria i d'entusiasme eufòric. L'autor de l'article proposa una identificació de l'espècie causant -col·loquialment anomenada maitake o waraitakecom a Panaeolus papilionaceus o Pholiota spectabilis (sinònim de Gymnopilus spectabilis), entre d’altres.
4.1. DROGUES D’ABÚS
Les drogues, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), són substàncies terapèutiques o no que, introduïdes a l'organisme per qualsevol via d'administració (inhalació, ingestió, fricció, administració parenteral, o endovenosa), produeixen una alteració del funcionament natural del sistema nerviós central de l'individu i són, a més, susceptibles de crear dependència, ja sigui psicològica, física o ambdues, d'acord amb el tipus de substància, la freqüència del consum i la permanència en el temps (CICODE, 2013).
Les drogues s'han usat històricament com a element recreatiu, i també en el camp de la farmacologia, en medicina fisiològica i psiquiatria. Algunes de les addiccions a drogues més conegudes són de comerç legal com el tabaquisme, l'alcoholisme, o les addiccions a somnífers o antidepressius; i les de comerç il·legal com el consum d’amfetamines, de marihuana o haixix, LSD, heroïna o cocaïna.
Les drogues s’han classificat, al llarg del temps, segons múltiples sistemes de categorització: segons els seus efectes sobre el sistema nerviós central, drogues dures i toves (segons el grau de dependència i els efectes nocius sobre l'individu tant sanitaris com socials), o en drogues legals i il·legals (segons ho marqui el poder legislatiu).
De tots ells, ens centrarem en el primer sistema de classificació, en funció dels seus efectes sobre el sistema nerviós central; on les diferents substàncies es poden classificar en una o diverses (drogues mixtes) de les següents categories:
Depressors del SNC o psicolèptics: inhibeixen el funcionament del SNC, alentint l'activitat nerviosa i el ritme de les funcions corporals. Entre els efectes que produeixen es troben: relaxació, sedació, somnolència, son, analgèsia i fins i tot coma.
Exemples d'aquestes substàncies els constituirien l'alcohol, els derivats opiacis (heroïna, morfina, metadona), certs psicofàrmacs hipnòtics sedants (benzodiazepines, barbitúrics), substàncies inhalades volàtils (coles i dissolvents).
- Estimulants del SNC o psicoanalèptics: produeixen una activació general del sistema nerviós central, donant lloc a un increment de les funcions corporals.
Exemples d'aquestes substàncies els constituirien la cocaïna, les amfetamines i altres estimulants menors com la nicotina o les xantines (cafeïna).
- Al·lucinògens o psicodèlics: produeixen un estat de consciència alterat, deformen la percepció i evoquen imatges sensorials sense entrada sensorial.
Exemples d'aquestes substàncies els constituirien alguns bolets al·lucinògens (Psilocybe, A. muscaria), les plantes al·lucinògenes (Atropa belladona, ayahuasca, cànnabis, o el peiot) i les anomenades drogues de síntesi o de disseny com el LSD. Per els efectes que provoquen en l’organisme, serien ben considerades com a substàncies mixtes estimulants/al·lucinògenes.
De totes elles, ens centrarem en les d’origen fúngic, concretament en els bolets al·lucinògens, ja que inclouen el consum d’A. muscaria amb fins recreatius. Es coneixen entre 70 i 100 espècies de bolets amb efectes psicodèlics i al·lucinògens (Comisión Clínica de la Delegación del Gobierno para el PNSD, 2011), que podem dividir en dos subgrups: el grup dels bolets que contenen majoritàriament psilocibina, principalment pertanyents al gènere Psilocybe (P. cubensis i P. mexicana, les més comuns), i els que contenen muscimol com a component majoritari, que engloba bolets del gènere Amanita (A. muscaria i A. pantherina, les més comuns) (Fig. 11).
El reig bord, un cop dessecat, es pot fumar barrejat amb tabac, es pot ingerir per via oral o es pot beure en infusió, entre d’altres. Els efectes se solen notar al cap de quinze minuts o una hora, i solen durar de quatre a sis hores. En dosis altes, s’experimenta una pèrdua del sentit de la realitat, deliris de persecució (paranoia) i al·lucinacions (viatge psicodèlic). Els efectes d’aquest bolet augmenten si van acompanyats amb el consum d’alcohol o cànnabis. Com a efectes secundaris, no desitjats, poden produir-se tremolors, vertigen, mal de cap, sequedat de boca, suors i episodis de febre lleus.
El principal risc és experimentar l’anomenat “mal viatge” (pèrdua del control de les emocions, ansietat o pànic). Poden aparèixer trastorns de l’estat d’ànim (ansietat, depressió) i desencadenar trastorns i/o malalties mentals en persones amb predisposició.
En tots els casos, els bolets psicotròpics són perillosos, ja que el seu consum provoca un desfasament entre el cervell i els estímuls que li arriben al cos, perdent la percepció del temps i de la consciència.
9. A. Banner, enganyat per Acacho, consumeix exemplars frescos d’A. muscaria i experimenta al·lucinacions. B. El llop i l’ós mengen uns bolets que els provoquen forts atacs de riure. C. Presència de bolets semblants al reig bord, sense propietats psicoactives, en els Barrufets.
Fig.
10. Targetes de felicitació de Nadal i Any Nou, de diferents països. (any d’edició desconegut)
4.1.1. PREVALENÇA DE CONSUM DE BOLETS AL·LUCINÒGENS
Pel que fa a la prevalença de consum, els bolets al·lucinògens són consumits, preferentment, per gent jove. El 2012, l' Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies (OEDT), basant-se en dades procedents d'enquestes poblacionals dels Estats Membres de la Unió Europea, estimava que entre el 0,3% i el 8,1% dels joves europeus de 15 a 34 anys havien consumit fongs al·lucinògens alguna vegada a la vida. Entre els escolars de 15 a 16 anys, la majoria dels països van comunicar prevalences 21de consum de fongs al·lucinògens d’entre el 1 i el 4% (Observatorio Europeo de les Drogas i les Toxicomanías, 2012).
A Espanya, l’any 2010, les drogues més consumides pels estudiants -dins del rang d'edat de 14-18 anys- van ser l'alcohol, el tabac i el cànnabis. Un total de 75,1% havia consumit alcohol en algun moment de la seva vida, el 39,8% havia provat el tabac i el 33% havia provat el cànnabis. L'ús de totes les altres substàncies (cocaïna, èxtasi, al·lucinògens, amfetamines, substàncies volàtils, heroïna ...) va ser molt més minoritari, situant-se entre el 1,0% i el 3,9% (Observatorio Español sobre Drogas (OED) para el Plan Nacional sobre Drogas (PNSD), 2011; European Monitoring
21 Indica la proporció d'individus d'un grup o una població que presenten una característica o esdeveniment determinat en un moment, o període de temps, determinat.
Fig.
Centre for Drugs and Drug Addiction, 2012).
Al qüestionari de l’Enquesta Estatal sobre Ús de Drogues en Ensenyaments Secundaris (ESTUDES), inclòs en el Pla Estadístic Nacional (PEN), es feia referència als al·lucinògens, incloent sota aquesta denominació l'LSD, l'àcid, el tripi, els bolets màgics i la mescalina, i també a drogues dissociatives com la ketamina, l'special-K, el ketolar i l'imalgene.
L’any 2010, a Espanya, un 3,5% dels estudiants de secundària n'havien consumit alguna vegada a la vida (un 3,3% si ens centrem en els centres educatius a Catalunya). L'extensió del consum entre els nois és més del doble que entre les noies. És important destacar la baixada en les prevalences de consum d’al·lucinògens (per a totes les freqüències de consum), sent les d'aquesta darrera edició de l'enquesta ESTUDES les més baixes obtingudes de tota la sèrie històrica d’enquestes (19942010).
L'edat del consumidor és un factor determinant -de la mateixa manera que per a altres substàncies-, i és considerable la diferència en les xifres de prevalença a mesura que n’augmenta l'edat; en general, el percentatge d’estudiants consumidors tendia a augmentar amb l’edat i assolia el màxim als 18 anys.
L'edat mitjana d'inici es va situar en els 15,4 anys (15,3 a Catalunya), sent similar en ambdós sexes; l'edat d'inici es manté estable des del 2006 (Observatorio Español sobre Drogas (OED) para el Plan Nacional sobre Drogas (PNSD), 2011; Departament de Salut, Generalitat de Catalunya, 2012).
4.1.2. MARC LEGAL
A continuació es detalla el marc legal, que regula el comerç d’A. muscaria dins l’estat Espanyol, publicat en el Boletín Oficial del Estado (BOE). No s’ha trobat cap referència a l’espècie, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), ni en el Diari Oficial de la Unió Europea (Eur-Lex).
A Espanya, el Reial decret 30/2009, de 16 de gener, estableix les condicions sanitàries per a la comercialització de bolets per a ús alimentari. L’article 3.3 prohibeix la venda i comercialització per al consum humà de totes les espècies de bolets considerades verinoses o tòxiques, així com de les sospitoses de ser-ho i, en particular, les recollides a la part D de l’annex, on podem trobar l’A. muscaria.
L’Ordre SCO/190/2004, de 28 de gener, en conformitat amb l’article 42.2 de la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament, publica una llista annexa de plantes la venda al públic de les quals, i la dels seus preparats, queda prohibida o restringida per raó de la seva toxicitat.
Se’n restringeix l’ús i comercialització, a l’elaboració d’especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals, remeis homeopàtics i a la recerca.
S’entén per preparats a base de plantes els obtinguts mitjançant un procés de fraccionament, extracció, destil·lació, purificació o qualsevol altre procediment galènic, tant de les plantes que figuren a l’annex com de les seves barreges. Ocupant la posició 7 de la llista, d’un total de 197 espècies, apareix l’A. muscaria. Segons s’extreu de la legislació anteriorment esmentada, a Espanya, la venta per al consum humà d’A. muscaria (bolet sencer i/o els seus preparats) és il·legal i constitueix una infracció administrativa. Però no s’especifica res al respecte de la recol·lecció, tinença o possessió d’aquesta espècie.
4.1.3. PRODUCCIÓ I COMERÇ ONLINE
Les tècniques de cultiu artificial d'alguns bolets de valor culinari, com els xampinyons, s'han emprat amb extraordinari èxit per produir fongs al·lucinògens, com els Psilocybe, en certs hàbitats humits i foscos amb bioclima controlat. Es venen i consumeixen en fresc, dessecats, tractats (bullits o cuinats al costat d'altres productes) o fins i tot en forma de càpsules. Els consumidors poden adquirir els productes directament del lloc on es produeixen, o bé a través d'Internet i en establiments especialitzats coneguts com Smart shops. A Internet, es poden trobar nombroses tendes virtuals i/o físiques -nacionals i internacionals- on comprar preparats d’aquest bolet22 (Fig. 12), i de molt altres bolets o plantes psicoactives23, com per exemple el peiot (Lophophora williamsii) o diferents especies del gènere Psilocybe. Si es llegeix la lletra petita, o termes i condicions d’ús, veurem que totes elles tenen una cosa en comú: ressalten que el material, la informació i els continguts exposats són només per a un ús ornamental i/o per l’estudi botànic-micològic o cultural. Deixen per escrit que els seus productes no són aptes per al consum humà, i en cap cas es fan responsables del seu ús indegut. De la mateixa manera, remarquen que és el client final, qui s’ha d’informar sobre les lleis del seu país o regió abans de realitzar una compra.
És en aquesta excepció legal, en el que basen la seva activitat comercial.
4.2. HOMEOPATIA: DEL REIG BORD A L’AGARICUS MUSCARIUS
L'homeopatia, del grec homoios (similar) i pathos (patiment), és un controvertit sistema de medicina alternativa, amb més de 200 anys d’història, desenvolupat pel metge saxó Samuel Hahnemann (1755-1843), i publicat el 1796.
El principi de “similia similibus curantur" (allò similar cura allò similar) és a dir, que una malaltia hauria de ser tractada amb una substància capaç de produir símptomes similars a aquells que està sofrint el pacient, és la base de l'homeopatia. Aquest principi ja va ésser enunciat per primera vegada pel metge grec Hipòcrates el segle V aC.
Hipòcrates és considerat com el pare de la medicina, perquè fou la primera persona en pensar que les malalties eren el resultat de les forces naturals i no de les influències divines. El centre de les seves creences era la idea de que la metòdica observació dels símptomes específics d'un individu i també la reacció d'aquesta persona a les malalties, s’haurien de tenir en compte abans d’elaborar un diagnòstic. També creia que eren essencials els propis poders de curació dels pacients, per escollir una cura adequada i, per tant, havien d'ésser estimulats o reforçats. Hipòcrates confeccionà centenars de remeis, a partir d’extractes de plantes, animals i minerals -des del tòxic mercuri fins a les cebes comestibles- diluïts per evitar els efectes no desitjats. Un dels exemples que subministrà del principi central de l'homeopatia “allò similar cura allò similar”, fou l'ús de l'arrel del Veratrum album, en el tractament i prevenció del còlera. Aquesta arrel verinosa, a grans dosis, produeix unes violentes purgues que
22 El 2006, un equip va aïllar i analitzar les substàncies al·lucinògenes (IBO/MUS), dels bolets secs i extractes d’A. muscaria i A. pantherina (després de la seva caracterització macro i microscòpica), comercialitzats al Japó a través de “smoke shops” i Internet (TSUJIKAWA et al., 2006).
23 També es poden trobar casos d’adulteracions, o productes fraudulents comercialitzats.
condueixen a una profunda deshidratació, efectes molts semblants als símptomes del còlera24.
Tanmateix, en aquest període la major part del tractament mèdic estava basat en la llei dels contraris, que afirmava que una malaltia s’havia de tractar per una substància capaç de produir símptomes oposats en una persona saludable. Tractar la diarrea amb una substància tal com l’hidròxid d’alumini que produeix restrenyiment, és exemple d’un tractament d’acord amb la llei dels contraris (LOCKIE et al., 1996).
L'homeopatia clàssica consisteix en tractar amb un remei a dosis mínimes, seguint el principi de semblança i considerant a la persona com un tot en la manera individual d’expressar-se a nivell físic i psíquic. El medicament homeopàtic, estimula la reacció de l'organisme, a fi i efecte de restablir el seu equilibri.
L’ús del remei en dosis altament diluïdes, sempre ha generat un intens debat sobre els seus efectes entre els seus defensors i molt metges i científics que la veuen amb gran escepticisme. El Ministeri de Sanitat espanyol, ja va apuntar que el principal efecte de la homeopatia és com a placebo (RINCÓN, 2012), no obstant, els productes homeopàtics estan inclosos dins la categoria de medicament per la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de Garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris, en el capítol V.
Per produir les potències dels remeis, se segueix un sistema de dilucions successives; la tintura mare es dilueix en una barreja d’alcohol i aigua, d’acord amb una de les dues escales possibles: la dilució Centesimal hahnemaniana Ch (1/100), la més utilitzada normalment, o la dilució Decimal hahnemaniana Dh (1/10). Després de cada etapa de dilució s’ha de “dinamitzar”, agitant vigorosament les diferents dilucions. El número d’un remei homeopàtic mostra quantes vegades ha estat diluït i dinamitzat; per exemple Allium cepa 6Ch, ha estat diluït i agitat 6 vegades. Paradoxalment, com més diluït és el remei, més efectivament actua; afirmen que el remei s’enforteix com més diluït es troba i com més alta sigui la seva potència. Els remeis homeopàtics es presenten de diverses formes, les més comunes són els grànuls, en tubs per a múltiples dosis a raó de 3 a 5 grànuls per presa, els glòbuls, més petits que els grànuls, en petits tubs unidosi, i les gotes en recipients de vidre, per prendre soles o barrejar amb aigua. Aquestes últimes utilitzen un excipient alcoholitzat al 30v/v, i estan reservades a les dilucions baixes (DH i Tintures mare d’ús extern).
També es presenten en altres formes galèniques, com les pomades i els xarops. En aquests casos podem distingir les preparacions unitàries, que contenen una única substància o component, i les complexes, que contenen substàncies diferents amb indicacions clíniques col·laterals.
4.2.1. EL REMEI HOMEOPÀTIC AGARICUS MUSCARIUS
Com ja s’ha indicat, a Espanya la venda amb fins terapèutics d’A. muscaria, està prohibida fora de les farmàcies homeopàtiques.
Sota el nom “Agaricus muscarius”, es denomina en homeopatia els preparats obtinguts a partir del reig bord. Se n’aprofita el bolet fresc complet; abans d’ésser processats, però, es pengen del peu o estípit perquè s’assequin. El nom del remei, prové de
24 Trobem un exemple de la seva aplicació, quan l’associació francesa Homéopathes Sans Frontières (homeòpates sense fronteres) es va desplaçar a Haití, l’any 2011, per ajudar a tractar l’epidèmia de colera amb diferents remeis homeopàtics (Homéopathes Sans Frontières).
l’anterior denominació de l’espècie (sinònim), com a Agaricus muscarius L.: Fr., Sp. Pl. 2: 1172. (1753); Syst. Mycol. 1: 16. (1821). Hn A (The Natural History Museum). Aquest és un important remei utilitzat per als penellons, i per als problemes nerviosos en els quals les contraccions, les tremolors, i les punxades són predominants, per exemple, en el cas de l’epilèpsia i del parkinson. També es subministra per al delírium tremens associat a l’alcoholisme, per a la demència senil, o quan apareix un desequilibri amb facilitat de caure cap enrere, per a l’envelliment i la inflor de la cara sense sensació de calor, però amb un increment observable de l’apetit (LOCKIE et al., 1996; BOERICKE, 2008).
Aquells que necessiten Agaricus són sensibles al fred, especialment quan estan malalts.
Els símptomes milloren amb els moviments lents, i empitjoren amb el fred, dins dels ambients freds, abans de les tempestes i menjant. Com ja s’ha indicat, Agaricus serà un bon remei per tractar els penellons, causats per problemes circulatoris i una sensibilitat extrema al fred, on la pell de les àrees afectades, principalment els dits de les mans i dels peus, està vermella, inflada i cou. Un possible tractament seria prendre’l en grànuls (potència 6Ch cada 30 minuts fins arribar a les 6 dosis [LOCKIE et al., 1996]), o aplicar-lo en pomada25 directament sobre les zones afectades.
dessecats i extracte d’Amanita muscaria (fly agaric) comercialitzats online.
25 Actualment els laboratoris Boiron, comercialitzen la pomada Agaricus muscarius TM, un medicament homeopàtic tradicionalment utilitzat per als penellons, tal com descriu la seva fitxa tècnica.
Avui en dia, a la secció d’homeopatia de les farmàcies, trobem grànuls d’Agaricus muscarius a les dilucions 4Ch, 5Ch, 6Ch, 7Ch, 9Ch, 12Ch, 15Ch, 30Ch*, 35Ch, 100Ch, 200Ch*, 8Dh, 12Dh, 200K*, 1000K*, 10000K i 6LM (* també en glòbuls).
A continuació s’exposen, a mode d’exemple, alguns remeis homeopàtics complexes. En tots ells, trobem el remei Agaricus muscarius (en diferents dilucions o potències) combinat amb d’altres remeis homeopàtics, dotant així de diferents propietats i indicacions a cada preparació.
- TremorSoothe: Remei homeopàtic per a alleujar els símptomes de tremolors, contraccions i espasmes musculars; també calma el sistema nerviós i millora l'estabilitat de la funció muscular. Conté: Stramonium 6C (HPUS26), Magnesia phosphorica 6X (HPUS), Agaricus muscarius 6C (HPUS), Tarentula hispana 6C (HPUS) i lactosa com a excipient.
- Spascupreel: Remei homeopàtic eficaç en espasmes de musculatura llisa (estómac, intestí, vesícula biliar, úter i vies urinàries) i estriada (contractures musculars i rampes). Conté: Colocynthis D4, Ammonium bromatum D4, Atropinum sulfuricum D6, Veratrum D6, Magnesium phosphoricum D6, Gelsemium D6 ana 30 mg; Passiflora incarnata D2, Agaricus muscarius D4, Chamomilla D3, Cuprum sulfuricum D6 ana 15 mg, Aconitum D6 60 mg i ,com a excipients, estearat de magnesi i lactosa.
- Dr.Reckeweg R77: Remei homeopàtic per contrarestar els símptomes d'abstinència de la nicotina, i els símptomes resultants d’un consum excessiu. Conté: Agaricus muscarius D5, Echinacea angustifolia D10, Natrium chloratum D2, Robinia D6, Tabacum D4.
Cada vegada més gent recorre als remeis homeopàtics, com a teràpia alternativa o combinada, ja que aquests tipus de remeis no solen presentar els efectes secundaris, o contraindicacions, descrits en altres tipus de medicaments. La presa de medicaments homeopàtics no exclou l'associació d'altres medicaments, en particular al·lopàtics27, ja que la seva acció no se situa al mateix nivell. No obstant això, des d’un punt de vista homeopàtic, és una contradicció usar ambdós tipus, ja que llavors, el que s’aconsegueix amb els medicaments homeopàtics es destrueix amb els forts medicaments al·lopàtics.
DISCUSSIÓ / CONCLUSIONS
El reig bord (A. muscaria) és un dels fongs més popular i més cridaner a nivell visual. Ocupa una posició única entre tots els bolets, pel seu bell contrast de colors combinat amb la seva composició bioquímica i els efectes psicotròpics que produeix.
A Catalunya, no té interès gastronòmic ja que per la seva toxicitat no és apte pel consum humà. El seu consum provoca una síndrome micoatropínica (intoxicació neurològica amb període d’incubació curt).
Els compostos actius principals del reig bord són alcaloides derivats isoxazòlics: l'àcid ibotènic i -la seva forma descarboxilada- el muscimol present en menor concentració en el bolet fresc.
26 Els components s'enumeren en la Homœopathic Pharmacopœia of the United States (HPUS).
27 Hahnemann va crear el concepte d’al·lopatia, d’allos (altre), per distingir els sistemes de curació no homeopàtics basats en el principi “ contraria, contrariis curantur”, fonament de la llei dels contraris.
Amb el descobriment d’aquests dos compostos es va refusar la hipòtesi inicial que, durant molt de temps, senyalava la muscarina com el tòxic principal d’aquesta espècie.
L’àcid ibotènic -estructuralment similar a l’àcid glutàmic-, actua com un aminoàcid excitador sobre els receptors NMDA de glutamat, i el muscimol -anàleg estructural de l’àcid γ-aminobutíric (GABA)-, és un potent agonista selectiu dels receptors GABAA. El seu consum puntual no indueix dany crític en òrgans vitals com el fetge o els ronyons, tot i que un consum reiterat podria provocar lesions neuronals greus. La seva intoxicació, si no es presenten complicacions, no sol ser greu o mortal -a diferència de la produïda pel consum de farinera borda (A. phalloides)-, però es recomana assistir a un centre sanitari per retirar les restes del bolet del tracte gastrointestinal, seguit d’un tractament simptomàtic i de suport. En la majoria dels casos la recuperació és gairebé completa després de 24 h, sense presència de seqüeles. Els exemplars de reig bord envellits, descolorits o que han perdut les esquames del píleu es poden confondre amb l’ou de reig (A. caesarea) -molt apreciat gastronòmicament-, provocant intoxicacions accidentals o micetismes. L’ou de reig es diferencia principalment per l’estípit i les làmines de color groc ou, i la seva volva sacciforme voluminosa.
L’A. muscaria ha contribuït al progrés de la química i la farmacologia. L’àcid ibotènic i el muscimol són eines habituals en la investigació neuroquímica: el primer s’utilitza per induir lesions en regions específiques del cervell -en models animals de la malaltia de Huntington, epilèpsia, i altres malalties neuro degeneratives-, i el segon s'utilitza en l’estudi dels receptors GABA.
Al llarg de la història, xamans de diferents regions i cultures l’han usat -prèviament dessecat, per transformar la major part d’àcid ibotènic en muscimol i evitar els vòmits associats- com a enteogen, per induir estats d’èxtasi i assolir experiències místiques o religioses.
Després del seu consum, un elevat percentatge de l’àcid ibotènic s'excreta inalterat en orina, juntament amb petites quantitats de muscimol. Aquest fet explica l’històric ritual de beure l'orina del xaman, per prolongar l’experiència mística del propi xaman o embriagar a la resta de la comunitat sense necessitat de consumir directament el bolet.
El fet de que el consum ritual d’enteògens, com el reig bord o el peiot, estigui tan poc difós actualment és una conseqüència dels canvis socials, culturals i econòmics que han anat transformant lentament aquestes cultures i el seu entorn. I a la posterior influència del cristianisme que va combatre els cultes pagans lligats a l'ús de plantes i fongs psicoactius, o del comunisme a l’antiga URSS. Va ser llavors quan els enteògens van adquirir el caràcter tabú que conserven actualment, tot i que encara formen part de l’imaginari col·lectiu.
En homeopatia, a partir del reig bord -prèviament dessecat- se’n prepara el remei Agaricus muscarius. Comercialitzat en diverses presentacions, unitàries i complexes, per tractar els penellons, els problemes nerviosos associats a contraccions, tremolors, i punxades, el delírium tremens i la demència senil, entre d’altres. Actualment, on cada vegada més gent recorre a l’homeopatia com a teràpia alternativa o combinada, trobem en el remei Agaricus muscarius una aplicació sanitària i terapèutica, ben allunyada de l’estereotipada visió del reig bord com a espècie tòxica i verinosa.
A Espanya la venta d’A. muscaria per al consum humà (bolet sencer i/o els seus preparats) està prohibida i constitueix una infracció administrativa, fora de l’elaboració d’especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals o remeis homeopàtics.
Com s’ha posat de manifest, això no ha impedit el seu comerç a través d'Internet i en establiments especialitzats com a droga d’abús al·lucinògena, sota el pretext d’un ús ornamental i/o per l’estudi botànic, micològic o cultural.
Seguint una baixada progressiva en la prevalença de consum de substàncies al·lucinògenes, a Espanya l’any 2010, un 3,5% dels estudiants de secundària n'havien consumit alguna vegada a la vida (un 3,3% si ens centrem en els centres educatius a Catalunya). Prevalences molt inferiors a les del consum d'alcohol, de tabac i de cànnabis. Mantenint estable l’edat d’inici en ambdós sexes des de 2006, en torn als 15,4 anys (15,3 a Catalunya).
Com a farmacèutic i professional de la salut, forma part de les nostres competències intentar conscienciar i educar a la població, més enllà de la política prohibicionista, per aconseguir disminuir encara més aquestes prevalences de consum, i els riscs derivats.
AGRAÏMENTS
Aquest article és una adaptació del Treball de Fi de Grau, presentat el juny de 2013, per a l’obtenció del títol de Graduat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Vull agrair a la Dra. Maria Bosch Daniel, professora agregada del departament de Productes Naturals, Biologia Vegetal i Edafologia (Facultat de Farmàcia UB), la seva orientació i suport com a tutora del treball original.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Agrupación para el Desarrollo Sostenible y la Promoción del Empleo Rural. - Folleto informativo. Lista Roja de hongos a proteger de la Península Ibérica. [en línia] Disponible a: www.adesper.com.
ARTHUR, J. (2000).- Mushrooms and mankind. The impact of mushrooms on human consciousness and religion. United States: Book Tree.
Asociación de Ingeniería Forestal y del Medio Natural. (2013).- RedForesta Red Social de los Profesionales del Medio Natural. [en línia] Disponible a: www.redforesta.com. BENÍTEZ-MACÍAS, JF., GARCÍA-GIL, D., BRUN-ROMERO, FM., NOGUÉ-XARAU, S. (2009).- Intoxicaciones agudas por setas. Rev Clin Esp., 209(11):542-549.
BOERICKE, W. (2008).- Manual de Bolsillo de Materia Medica Homeopática. Una edición aumentada. 3a ed. India: B. Jain Publishers (P) LTD.
CARROLL, L. (2009).- Alícia al país de les meravelles. Barcelona: Empúries. CETTO, B. (2008).- I funghi dal vero. Vol 1. 15a ed. Trento: Saturnia. CICODE. Universidad de Granada. (2013).- Programa de prevención de las drogodependencias. [en línia] Disponible a: http://cicode.ugr.es/drogodependencia. Comisión Clínica de la Delegación del Gobierno para el Plan Nacional sobre Drogas (PNSD). (2011).- Drogas emergentes. Informe nº 6 de la Comisión Clínica. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. [en línia] Disponible a: www.pnsd.mspsi.es. CUESTA, J., JIMÉNEZ, J., Asociación Micológica El Royo. - Guía Micológica. Ficha de especies. [en línia] Disponible a: www.amanitacesarea.com. Departament de Salut, Generalitat de Catalunya. (2012).- Informe dels resultats per a Catalunya, de l’Enquesta estatal sobre l’ús de drogues a l’ensenyament secundari (ESTUDES) 2010. Gencat. Erowid. (2008).- Testing Gymnopilus luteofolius. Erowid Extracts. 14:2. Etnobiologia. (2012).- Los hongos psicotrópicos europeos y los dibujos anime. [en línia] Disponible a: http://paginesetnobiologia.blogspot.com.es.
European Monitoring Centre for Drugs and Drug Addiction. (2012).- 2011 National report (2010 data) to the EMCDDA by the Reitox National Focal Point. EMCDDA.
FERICGLA, JM., ESTEVA FABREGAT, C. (1998).- El Bolet i la gènesi de les cultures. Gnoms i follets: àmbits culturals forjats per l'Amanita muscaria. 3a ed. Barcelona: Alta Fulla.
FRIES, EM. (1821).- Systema mycologicum [...] Vol I. Greifswald (Alemania). [en línia] Disponible a: http://bibdigital.rjb.csic.es.
FURST, PT. (1980).- Los Alucinógenos y la cultura. México: Fondo de Cultura Económica.
Generalitat de Catalunya. (2013).- Canal Salut: Drogues. [en línia] Disponible a: http://drogues.gencat.cat.
Gobierno de España. - Ley 25/1990, de 20 de diciembre, del Medicamento. BOE 22/12/1990; 306:38228-38246.
Gobierno de España. - Ley 29/2006, de 26 de julio, de Garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios. BOE 2006 27/07/2006; 178:28122-28165.
Gobierno de España. - Orden SCO/190/2004, de 28 de enero, por la que se establece la lista de plantas cuya venta al público queda prohibida o restringida por razón de su toxicidad. BOE 06/02/2004; 32:5061-5065.
Gobierno de España. - Real Decreto 30/2009, de 16 de enero, por el que se establecen las condiciones sanitarias para la comercialización de setas para uso alimentaria. BOE 23/01/2009; 20:7861-7871.
GUZMÁN H, G. (1979) - Identificación de los hongos: comestibles, venenosos, alucinantes y destructores de la madera. México: Limusa.
GUZMÁN H, G. (1995).- Los hongos alucinógenos y su importancia cultural e histórica en México. Belarra (Barakaldo). 12:81-86.
GUZMÁN H, G. (1995).- La diversidad de hongos en México. Ciencias. 39:52-57.
GUZMÁN H, G., Asociación Etnobiológica Mexicana A.C. (2011).- El uso tradicional de los hongos sagrados: pasado y presente. Etnobiología 9:1-21.
HALPERN, JH. (2004).- Hallucinogens and dissociative agents naturally growing in the United States. Pharmacol Ther. 102(2):131-138.
HEIM, R. (1978).- Les Champignons toxiques et hallucinogènes. 2a ed. Paris: Société Nouvelle des Éditions Boubée.
HOFMANN, A., SCHULTES, RE. (2000).- Plantas de los Dioses. Orígenes del uso de los alucinógenos. México D.F: Fondo de Cultura Economica de España S.L. Homéopathes Sans Frontières. - Le choléra en Haïti. [en línia] Disponible a: www.hsf-france.com/Le-cholera-enHaiti.html.
IGLESIAS LEPINE, M., ECHARTE PAZOS, J., CALPE PERARNAU, J., MARIÑOSA MARRÉ, M., LLORET CARBO, J. (2009).- Intoxicaciones por drogas de abuso. FETOC.
KEEWAYDINOQUAY. (1979).- The legend of Miskwedo. J Psychedelic Drugs. 11(1-2):29-31.
LAMAISON, J., POLESE, J. (2004)- Atlas ilustrado de las Setas. Madrid: Susaeta Ediciones, S.A.
LAMARCK, JBAPd. (1783-1817).- Encyclopédie méthodique. Botanique [...] Tome premier. París (França); Lieja (Bèlgica). [en línia] Disponible a: http://bibdigital.rjb.csic.es.
LI, C., OBERLIES, NH. (2005).- The most widely recognized mushroom: chemistry of the genus Amanita. Life Sci. 22/12/2005, 78(5):532-538.
LINNÉ, Cv. (1753).- Species plantarum [...] Tomus II. Estocolm (Suecia). [en línia] Disponible a: http://www.botanicus.org.
LLISTOSELLA, J., ROCABRUNA, A., TABARÉS, M. (1997).- Les Amanites. Granollers: Museu de Granollers Ciències Naturals.
LOCKIE, A., GEDDES, N. (1996).- Guia completa de Homeopatia, principis i pràctica del tractament. Gipúzcoa: Raices.
LÓPEZ DELGADO, JL. (2009).- Botánica sagrada. Enteógenos, llaves al mundo interno. Ed.Natem.
MARTÍNEZ PÉREZ, S., PINILLOS, MA., ELIZAL DE BARBER, M., CLINT, JL., SCHULZ PÉREZ, B. (2009).Insuficiencia renal severa por ingesta de setas. Nuevo caso de intoxicación por Amanita proxima. Hospital de Navarra; Servicio Navarro de Salud. [en línia] Disponible a: www.navarra.es.
McNEILL, J. (2006).- International Code of Botanical Nomenclature. Adopted by the Seventeenth International Botanical Congress Vienna, Austria, July 2005. [Versió electrònica del text original en angles] ed.: International Association for Plant Taxonomy. Disponible a: http://ibot.sav.sk/icbn/main.htm.
MENÉNDEZ VALDERREY, JL., OLIVEROS PÉREZ, J. (2013).- Naturaleza y turismo. Flora y fauna. [en línia] Disponible a: www.asturnatura.com.
MICHELOT, D., MELENDEZ-HOWELL, LM. (2003).- Amanita muscaria: chemistry, biology, toxicology, and ethnomycology. Mycol Res. 02/2003, 107(Pt 2):131-146.
NOGUÉ, S., SIMÓN, J., BLANCHÉ, C., PIQUERAS, J. (2009).- Intoxicaciones por plantas y setas. FETOC.
Observatorio Español sobre Drogas (OED) para el Plan Nacional sobre Drogas (PNSD). (2011).- Encuesta Estatal sobre el Uso de Drogas en Estudiantes de Enseñanzas Secundarias (ESTUDES), 1994-2010. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.
Observatorio Europeo de les Drogas i les Toxicomanías. (2012).- Informe anual 2012. El problema de la drogodependencia en Europa. OEDT.
OTT, J. (1976).- Psycho-mycological studies of Amanita muscaria. From ancient sacrament to modern phobia. J Psychedelic Drugs. 8(1):27-35.
Catalana de Micologia, vol. 35: 3-41; 2013.
OTT, J. (1998).- Pharmacophilia o los paraísos naturales. Barcelona: Phantastica. OTT, J. (2000).- Pharmacotheon: drogas enteógenicas, sus fuentes vegetales y su historia. 2a ed. Barcelona: La Liebre de Marzo.
PIQUERAS I CARRASCO, J. (1996).- Intoxicaciones por plantas y hongos. Barcelona: Masson.
RINCÓN, R. (2012).- Sanidad concluye que el principal efecto de la homeopatía es placebo. El País 19/12/2012; Sociedad (Salud). [en línia] Disponible a: http://sociedad.elpais.com.
ROMÁN ETXEBARRÍA, JA., CALVO PÉREZ, FJ., CALVO PÉREZ, A., IBARRETXE IRAGORRI, R. (2013).Fungipedia. El mundo de las setas, hongos y micología. [en línia] Disponible a: www.fungipedia.es.
ROSKOV, Y., KUNZE, T., PAGLINAWAN, L., ORRELL, T., NICOLSON, D., CULHAM, A., et al. (2013).- Species 2000 & ITIS Catalogue of Life, 11th March 2013. [en línia] Disponible a: www.catalogueoflife.org. Royal Netherlands Academy of Arts and Sciences. (2013).- CBS-KNAW Fungal biodiversity centre. [en línia] Disponible a: www.cbs.knaw.nl.
RUCK, CA., BIGWOOD, J., STAPLES, D., OTT, J., WASSON, RG. (1979).- Entheogens. J Psychedelic Drugs. 11(12):145-146.
SAMORINI, G. (1999).- Fly agaric, flies, and toads: a new hypothesis. From the forthcoming Italian book Animals that Take Drugs by Giorgio Samorini. The Entheogen Review VIII(3):85-89.
SAMORINI, G. (2001).- Funghi allucinogeni. Studi etnomicologici. Dozza (BO): Telesterion.
SAMORINI, G. (2013).- Giorgio Samorini Network. Studies on the phenomenical field of the psycocactive drugs. [en línia] Disponible a: http://samorini.it.
SANFORD, JAMES H. (1972).- Japan's "Laughing Mushrooms". Economic Botany. 26:174-181.
SENN-IRLET, B., HEILMANN-CLAUSEN, J., GENNEY, D., DAHLBERG, A. (2007) - Guidance for Conservation of Macrofungi in Europe. [en línia] Disponible a: www.wsl.ch/eccf.
SHIN, MC., WAKITA, M., XIE, DJ., IWATA, S., AKAIKE, N. (2011).- Synergic effect of diazepam and muscimol via presynaptic GABA(A) receptors on glutamatergic evoked EPSCs. Brain Res. 1416:1-9.
SCHULTES, RE. (1982).- Atlas des plantes hallucinogènes. Traduit per Jocelyne Lepage. Montréal: L’Aurore.
SOTO BERMEJO, E., SANZ GÁLVEZ, M., MARTÍNEZ JARAUTA, FJ. (2008) - Micetismos o Intoxicación por setas. Servicio de Urgencias (Libro electrónico de temas de urgencia). Servicio Navarro de Salud. [en línia] Disponible a: www.cfnavarra.es.
STAMETS, P. (1996).- Psilocybin Mushrooms of the World. Berkeley, California: Ten Speed Press. The Natural History Museum. - Plants and fungi used in homeopathy. [en línia] Disponible a: www.nhm.ac.uk.
TSUJIKAWA, K., MOHRI, H., KUWAYAMA, K., MIYAGUCHI, H., IWATA, Y., GOHDA, A., FUKUSHIMA, S., INOUE, H., KISHI, T. (2006).- Analysis of hallucinogenic constituents in Amanita mushrooms circulated in Japan. Forensic Sci Int. 164(2-3):172-178.
VILA, J., LLIMONA, X. (1998).- Els fongs del Parc Natural del Cap de Creus i Serra de Verdera (Girona). I. Espècies xeròfiles de llocs oberts, amb Cistus i gramínies. Rev Catalana Micol., 21:125-136.
VILA, J., LLIMONA, X. (2002).- Noves dades sobre el component fúngic de les comunitats de Cistus de Catalunya. Rev Catalana Micol., 24:75-121.
WASSON, V. PAVLOVNA, WASSON, R. GORDON. (1957).- Mushrooms, Russia and History. New York: Pantheon Books.
WASSON, R. GORDON. (1968).- Soma. Divine mushroom of immortality. New York: Harcourt Brace Jovanovivh.
AUTORIA I ORIGEN DE LES FIGURES
Figura 1. Archenzo, de “Wikimedia Commons” a http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Amanita_caesarea.jpg, i a ...wiki/File:Amanita_phalloides_1.jpg.
Figura 2. Francis Sgaravatti, de “Samorini Network” a samorini.it.
Figura 3. Fotografies de Jordi Rius, fetes a Les (Vall d’Aran) i Campelles (Ripollès)
Figura 4. Ryane Snow, de “Wikimedia Commons” a .../wiki/File:Amanita_gemmata_60176.jpg; de “Studies in the Amanitaceae” a amanitaceae.org; Ron Pastorino, de “Wikimedia Commons” a ...Amanita_muscaria_var._formosa_sensu_Thiers.jpg; i de “Gruppo micologico Alta Valtellina” a funghi-bormio.it.
Figura 5. Traducció pròpia, original en anglès de MICHELOT (2003).
Figura 6. De “Yucatan Times” a theyucatantimes.com.
Figura 7. A). De “Coast to Coast AM” a coasttocoastam.com, i de “The Ambrosia Society” a ambrosiasociety.org. B). Del “Museu episcopal de Vic” a museuepiscopalvic.com. C). De “Wikimedia Commons”, publicada en The Yorck Project. D). De “Community Entheos” a entheomedia.org
Figura 8. John Tenniel, de “Lemon zest” a thelemonzestblog.wordpress.com.
Figura 9. A). Fotogrames de l’episodi número 13 (La tentación de las setas), de la sèrie Banner y Flappy. B). Fotogrames de l’episodi número 20 (El rey del jardín), de la sèrie Los Cuentos de los hermanos Grimm. C). De “AmbiWeb” a ambiweb.blogspot.com.es, de “Pitufos vs hipoteca” a pitufosvshipoteca.blogspot.com.es, i de “Ara” a ara.cat
Figura 10. De “Inhabitat” a inhabitat.com (1, 2), de “Daily Transmission” a thedailytransmission.com (3), de "Mushrooms for Health" a mushrooms4health.com (4-7).
Figura 11. De “Wikimedia Commons”: Contradictus a .../wiki/File:Fliegenpilz.jpg, Jerzy Opioła a ...Amanita_pantherina_G25.jpg, Mädi a ...wiki/File:Golden_teacher_kookoskuidussa_2.jpg, i Cactu a ...wiki/File:Psilocybe.mexicana.two.jpg.
Figura 12. Barrets deshidratats de “Herbal Eye” i “HerbalHighs”, i extracte (10x) de “Herbal Eye”.
CONTRIBUTO ALLA CONOSCENZA DEL RARO ENTOLOMA OPACUM NOORDEL.
1.- Museo Civico di Storia Naturale, Corso Italia, 63 - I 36078 Valdagno (VI). E-mail: eliseo_battistin@yahoo.it
2.- Via T. Maule, 49 – I 36073 Cornedo Vicentino (VI). E-mail: ottorino.chiarello@alice.it
3.- Museo Civico di Storia Naturale, Corso Italia, 63 - I 36078 Valdagno (VI). E-mail: righetto@interfree.it
RIASSUNTO: Contributo alla conoscenza del raro Entoloma opacum Noordel. - Sono riportate le caratteristiche macro e microscopiche di Entoloma opacum Noordel., specie piuttosto rara e scarsamente rappresentata nella letteratura micologica, sulla base di quattro raccolte provenienti dall’Italia settentrionale. La discussione verte sul confronto con le specie simili e comprende alcune considerazioni sulla tassonomia, ecologia, fenologia e distribuzione del taxon nel continente europeo. Corredano l’articolo fotografie a colori dei basidiomi e di alcuni elementi microscopici.
RESUM: Contribució al coneixement del rar Entoloma opacum Noordel.- Es descriuen les característiques macro i microscòpiques de Entoloma opacum Noordel, especialment rar i mal representat en la literatura micològica, basat en quatre recol·leccions del nord d'Itàlia. La discussió es centre en la comparació amb espècies similars i inclou algunes consideracions sobre la taxonomia, ecologia, fenologia i distribució del tàxon al continent europeu. S’acompanya l'article amb fotografies a color del basidioma i alguns elements microscòpics.
ABSTRACT: Contribution to the knowledge of the rare Entoloma opacum Noordel. - The macro and microscopic features of Entoloma opacum Noordel., a very rare taxon poorly represented in the mycological literature, are reported based on four collections from northern Italy. The discussion focuses on the comparison with closer species and contains considerations on the ecology, phenology and distribution over the european continent. The paper is accompanied by colour photographs of basidiomata and some microscopic elements.
Presentiamo in questo articolo una specie non comune appartenente al genere Entoloma convinti di apportare un contributo ad una sua migliore conoscenza.
MATERIALI E METODI
I basidiomi sono stati fotografati in situ con una fotocamera reflex digitale Nikon D3000.
La descrizione dei caratteri macroscopici è stata ricavata dallo studio di materiale fresco, mentre per l’analisi dei caratteri micromorfologici è stato utilizzato sia materiale fresco che materiale d’erbario. Per l’evidenziazione o la colorazione degli elementi microscopici sono stati utilizzati sia acqua distillata sia il rosso Congo anionico; gli exsiccata sono stati preventivamente idratati con acqua distillata o con una soluzione acquosa di ammoniaca. L’analisi microscopica è stata realizzata con microscopi ottici Zeiss Axiostar e Nikon Eclipse E-200.
43-48; 2013.
Per ogni parametro, cioè lunghezza, larghezza e quoziente Q, abbreviati rispettivamente in L, l e Q, viene riportato il valore medio e la deviazione standard, nonché i valori estremi tra parentesi.
Il calcolo di altri indici di statistica descrittiva quali il 25° percentile, la mediana, il 75° percentile, l’ asimmetria, la curtosi e quelli di statistica inferenziale, ovvero gli intervalli di confidenza al 95% della media delle lunghezze, larghezze e Q sporali, è stato realizzato mediante il programma statistico GraphPad Prism 5.0 (GraphPad Inc., San Francisco, California) e riportato in Tabella 1 assieme alle percentuali di spore iso-, subiso- ed eterodiametriche.
La sistematica adottata è quella di NOORDELOOS (1992, 1998, 2004, 2008). Gli exsiccata sono conservati presso gli erbari personali degli autori.
DESCRIZIONE
Entoloma opacum Noordel., Beihefte zur Nova Hedwigia, 91: 135, 1987
Cappello largo 20-45 (65) mm, inizialmente convesso, presto piano, talvolta con lieve depressione centrale, provvisto o meno di umbone centrale basso e ottuso, grigiobruno più o meno scuro, spesso con macchie o aree più scure, nerastre, non igrofano, sericeo; superficie spesso da innatamente fibrillosa a grinzosa-rugulosa con delle fibrillosità quasi in rilievo, glabra. Margine inizialmente lievemente involuto, poi più o meno disteso, un po’ ondulato, non striato per trasparenza.
Lamelle moderatamente spaziate, larghe fino a 7 mm, sinuato-smarginate, anche leggermente decorrenti per un dentino, grigiastre, grigiastro-rosa; filo concolore. Gambo 30-52 × 2-7 mm, diritto o ricurvo, cilindrico o lievemente ingrossato alla base, (sub)concolore al cappello, finemente fibrilloso ricoperto da un feltro miceliare bianco alla base, fistoloso. Carne esigua, grigio-brunastra; odore debole, fungino, o molto leggermente di farina. Sapore mite. Sporata non ottenuta.
Microscopia: Spore eterodiametriche, con 6-8 angoli in vista laterale, (8,4-) 9,6 ± 0,9 (-11,4) × (6,5-) 7,3 ± 0,6 (-9,0) µm. Q = (1,1-) 1,3 ± 0,1 (-1,6). Altri indici di statistica descrittiva e inferenziale sono riportati in tabella 1. Basidi claviformi, tetrasporici con giunti a fibbia. Cheilocistidi assenti. Pleurocistidi assenti. Caulocistidi non osservati. Pileipellis cutis o cutis con transizione a tricoderma, costituita da ife cilindriche con ife terminali cilindriche o fusiformi spesse 10-17 µm. Pigmento bruno, intracellulare.
Giunti a fibbia presenti.
Ecologia: esemplari ritrovati in una aiuola erbosa e in un giardino nei pressi di Cedrus deodara Roxb. ex (D.Don) G.Don a circa 70 m di altitudine. Materiale esaminato: 27.02.2007 e 09.03.2007 in un giardino dell’ospedale civile di Montecchio Maggiore (VI), Italia settentrionale (latitudine 45°30'16"56 N, longitudine 11°24'46"80 E) tra l’erba nelle vicinanze di Cedrus deodara, leg. et det. Eliseo Battistin; 10.04.2013 e 12.04.2013 in un aiuola priva di alberi del medesimo ospedale, leg. et det. Ottorino Chiarello.
OSSERVAZIONI: La Sezione Erophila (Romagn.) Noordel. del Sottogenere Inocephalus Noordel. comprende taxa caratterizzati da portamento tricholomatoide,
cappello da radialmente fibrilloso a squamuloso, spore pluriangolate in vista laterale, lamelle con il bordo fertile o eterogeneo e presenza di giunti a fibbia (NOORDELOOS, 1992).
I caratteri salienti di Entoloma opacum (Velen.) Noordel. sono, a nostro avviso, il portamento collybio-tricholomatoide, il cappello bruno-grigio più o meno scuro non di rado fortemente fibrilloso-ruguloso, l’assenza di cheilocistidi, le spore di dimensioni medie a contorno ondulato-angoloso, la presenza di unioni a fibbia e pigmento intracellulare e la precoce fenologia: noi l’abbiamo ritrovato in Nord Italia in un periodo compreso tra fine febbraio e metà aprile, concordemente con l’esperienza di un micologo francese che l’ha trovato il 18 marzo 2001 (SCHOTT, 2001) anche se altri micologi riportano per il taxon in argomento una crescita autunno-invernale (ZUCCHERELLI, 2006). Ancora a tal riguardo leggiamo in (NOORDELOOS, 1992) che E. opacum fruttifica in estate-autunno.
In primavera abbiamo raccolto in un’altra stazione sita a pochi chilometri di distanza (BATTISTIN & RIGHETTO, 2004) anche E. plebejum (Kalchbr.) Noordel., che tra l’altro appartiene alla stessa Sezione di E. opacum
Il portamento spesso micenoide, le spore piuttosto lunghe (9-17 µm) e la presenza saltuaria di cheilocistidi in E. plebejum consentono di differenziarlo agevolmente da E. opacum
Un’analisi bioinformatica effettuata alcuni anni or sono da uno degli autori (BATTISTIN, 2010) aveva evidenziato che E. opacum presenta una notevole somiglianza fenotipica complessiva principalmente con E. resutum (Fr.) Quél.
Per quanto riguarda la sua distribuzione nel continente europeo constatiamo innanzitutto che esso non viene riportato in “Funga Nordica” (2008), opera nella quale sono descritte circa 2675 specie crescenti in paesi quali la Danimarca, Svezia, Norvegia, Finlandia, Islanda e isole Faroe (più alcuni taxa presenti anche nel Regno Unito, Olanda, Germania, Polonia, Estonia, Lituania, Lettonia e l’area nordoccidentale della Russia europea).
Questo fatto può essere spiegato in due modi: E. opacum è presente nei suddetti paesi, ma non è mai stato trovato oppure è stato “trascurato”o erroneamente identificato; viceversa E. opacum non è effettivamente presente nei paesi nordici, perché predilige condizioni climatiche tipiche dei paesi della mitteleuropa e di quelli mediterranei. Nel Regno Unito è stato trovato sicuramente in almeno un paio di stazioni (http://www.basidiochecklist.info/ visitato il 26.04.2013), così come in Francia (CUGNOT, 2000), (SCHOTT, 2001).
Per quanto ne sappiamo, in Italia la specie in trattazione è stata trovata soltanto da Zuccherelli (HAUSKNECHT & ZUCCHERELLI, 1996), (ZUCCHERELLI, 2006).
Per la penisola iberica e altri paesi prospicienti il bacino del mar Mediterraneo non abbiamo notizie sull’eventuale presenza.
Catalana de Micologia, vol. 35: 43-48; 2013.
Entoloma opacum Noordel.
Entoloma opacum Noordel.
Catalana de Micologia, vol. 35: 43-48; 2013.
Pileipellis di Entoloma opacum Noordel.
Spore di Entoloma opacum Noordel.
Tabella 1: valori di statistica descrittiva ed inferenziale relativi a 63 spore di E. opacum.
BATTISTIN E (2010).- Un’analisi fenetica del Sottogenere Inocephalus (Genere Entoloma). Rivista di Micologia LIII 2: 151-163.
BATTISTIN E & N RIGHETTO (2004).- Rinvenimento di Entoloma plebejum in Italia. Rivista di Micologia XLVII 4: 361-365.
CUGNOT J M (2000).- Sur deux Entolomes non répertoriés en France. Documents Mycologiques 30 (119): 31-34.
HAUSKNECHT A & A ZUCCHERELLI (1996).- Ritrovamenti interessanti del Ravennate. 4^ parte. Agaricales con polvere sporale rosa. Bollettino del Gruppo Micologico Bresadola 39 (1): 19-70. m.e. noordeloos in bas c., th.w. kuyper, m.e. noordeloos & e.c. vellinga - 1998: Flora Agaricina Neerlandica. Vol. 1 A.A. Balkema. Rotterdam.
NOORDELOOS M E (1992).- Entoloma s.l. Fungi Europaei. Vol. 5. Giovanna Biella. Saronno.
NOORDELOOS M E (2004).- Entoloma s.l. Supplemento. Fungi Europaei. Vol. 5A. Edizioni Candusso. Alassio. SCHOTT D (2001).- Entoloma opacum nouveau pour l’Alsace. Bulletin de la Société Mycologique de Strasbourg 80: 13-14.
ZUCCHERELLI A (2006).- I Funghi delle Pinete delle zone mediterranee. Vol. 2. Longo Editore. Ravenna.
SITI INTERNET
http://www.basidiochecklist.info/ visitato il 26.04.2013.
CHEIMONOPHYLLUM PONTEVEDRENSE, A NEW SPECIES FOUND IN THE NORTHWEST OF THE IBERIAN PENINSULA
JAIME B. BLANCO-DIOS
Centro de Formación e Experimentación Agroforestal de Lourizán. Consellería do Medio Rural e do Mar. Xunta de Galicia. P.O. Box 127. 36080 Pontevedra, Spain. jbblancodios@gmail.com
ABSTRACT. A full description is given of Cheimonophyllum pontevedrense, a new species found in Galicia (NW of the Iberian Peninsula). After a review of the species currently included in this genus, we concluded that this taxon does not correspond to any of the species known so far and, consequently, we describe it as a new species. Morphological description and drawings of macro- and microscopic characters of the basidiomata are presented. A key, an amendment of original diagnose of Cheimonophyllum and a discussion about the taxa of this genus are provided.
RESUMEN. Se describe Cheimonophyllum pontevedrense, una nueva especie encontrada en Galicia (NW de la Península Ibérica). Tras una revisión de las otras especies de este género, hemos concluido que este taxón no se corresponde con ninguna de las especies conocidas, por lo que se describe aquí como una nueva especie. Se presenta una descripción morfológica e iconográfica de este taxón. Se adjunta una clave, una modificación de la diagnosis del género Cheimonophyllum y una discusión sobre los taxones encuadrados en este género.
The genus Cheimonophyllum (type species C. candidissimum (Berk. & M.A.Curtis) Singer) was erected by SINGER (1955) to accommodate fungi which the main distinctive characters are: basidiocarps lignicolous, pleurotoid, small (<20 mm diam.), white, stipe absent or short, lateral and basidiospores hyaline, globose to subglobose, inamyloid (SINGER, 1986; SEGEDIN, 1994).
Today, only three well documented species of Cheimonophyllum are accepted: C. candidissimum, C roseum Segedin and C. stipticoides (Speg.) Singer (SINGER, 1955, 1969, 1973; SENN-IRLET, 1991; SEGEDIN, 1994; DELIVORIAS & GONOUZAGOU, 2008; KAYA, 2009).
A remarkable Cheimonophyllum species found on a stump of gorse (Ulex europaeus L. subsp. europaeus) has been studied. Our collections, which do not fit the morphological concept of any of these taxa, are described here as a new species: Cheimonophyllum pontevedrense.
A key to the known species of Cheimonophyllum is provided.
MATERIALS AND METHODS
The specimens were collected, documented and preserved using standard methods. Macro- and micromorphological descriptions are based on observations of both fresh
Catalana de Micologia, vol. 35: 49-55; 2013.
and dried specimens. Microscopic observations were recorded with standard methods, using sections mounted in a solution of 1% Congo Red in water, 3% KOH or Melzer’s reagent. Spore sizes are given in approximation to 0.5 µm, with extreme values given in parentheses, followed by the length-width ratio of the spores (Q). Microscopic structures were drawn with help of a drawing tube. The collected material has been deposited in LOU-Fungi herbarium (Centro de Investigación Forestal de Lourizán, Pontevedra, Spain).
1. Cheimonophyllum pontevedrense (holotypus, LOU-Fungi 19578). Photo by Jaime B. BlancoDios.
ETYMOLOGY. Pontevedrense: from the municipality of Pontevedra (Galicia, Spain). Pileus 2.5–19 mm diam., convex to plano-convex, cyphelloid, reniform, irregularly lobed to flabelliform, laterally attached to the substrate, with straight or incurved margin, surface minutely velutinate, glabrescent, smooth, creamy (white and cottony on and near the point of insertion of the stipe). Lamellae radiating from a lateral point, long decurrent or not extended up to insertion of the stipe, rather broad, moderately crowded to rather distant, ivory, furfuraceous, often cottony at the confluence with the stipe, with lamellulae. Stipe 1–5 × 0.5–4.5 mm, lateral, short or rudimentary but always present, solid, ivory, totally and densely cottony or, at least, in the base, with white basal mycelium. Context whitish, thin, soft. Smell and taste fishy. Spore print white (Figs. 1-3).
Basidiospores 4.5–6.5 (–7) µm, Q = 1–1.11, Qm = 1.01, (n=100), globose, sometimes subglobose, with a distinct apiculus, thin-walled, hyaline, smooth, inamyloid, with granular content or one or few oil droplets. Basidia 16–33.5 × 6–10 µm, 2-4-spored, sterigmata up to 5 µm long, clavate, hyaline, clampled. Lamellae edge sterile. Cheilocystidia 12–81 × 4.5–15.5 µm, clavate, capitate, fusiform, lageniform-septate, mucronate, sphaeropedunculate, septate or irregularly shaped, some of them clamped, hyaline, thin-walled, numerous. Pleurocystidia absent. Lamellar trama of hyphae 1.5–10 µm wide, parallel, subparallel or interwoven, slightly thick-walled. Pileipellis a trichoderm of hyphae 2.5–11.5 µm wide, parallel, subparallel or entangled, slightly thick-walled. Context of interwoven or subparallel hyphae, 2.5–10 µm wide, slightly thick-walled. Stipitipellis hyphae 2.5–8.5 µm in diameter, interwoven or subparallel, slightly thick-walled, end cells 12.5–51.5 × 4–10 µm, clavate, subcylindric, fusiform, mucronate, lageniform, septate, sphaeropedunculate or irregularly shaped. Clamp connections present in all tissues (Fig. 4).
Material examined: SPAIN. Pontevedra: Pontevedra, Lérez, 29TNH3101, 160 m, on a stump of gorse (Ulex europaeus subsp. europaeus), 23-XI-2012, leg. pupils and teachers of the CEIP Lérez & J.B. Blanco-Dios, LOUFungi 19578 (holotypus); ibidem, 26-XI-2012, leg. J.B. Blanco-Dios, LOU-Fungi 19579; ibidem, 1-XII-2012, leg. J.B. Blanco-Dios, LOU-Fungi 19580; ibidem, 12-XII-2012, leg. J.B. Blanco-Dios, LOU-Fungi 19581
DISCUSSION
Cheimonophyllum pontevedrense is unique with respect to the other known Cheimonophyllum species —C. candidissimum, C. roseum, C. stipticoides— by the following combination of features: (i) pileus creamy (white and cottony in and near the point of insertion of the stipe), (ii) lamellae long decurrent or not extended up to insertion of the stipe, (iii) stipe always present, densely cottony throughout or, at least, at the base, (iv) smell and taste fishy, (v) small and generally globose basidiospores, (vi) versiform cheilocystidia, (vii) multiform end cells of stipitipellis and (viii) habitat on wood of a bush (gorse).
Cheimonophyllum candidissimum seems to be close to C. pontevedrense, from which it differs specially by having stipe rudimentary or absent, globose, subglobose to
Catalana de Micologia, vol. 35: 49-55; 2013. 53
Fig. 4. Cheimonophyllum pontevedrense (holotypus, LOU-Fungi 19578). a. basidiospores. b. basidia. c cheilocystidia. d. pileipellis. e. end-cells of stipitipellis. Scale bar= 10 µm.
broadly pyriform basidiospores, cheilocystidia filiform and habitat: in the literature, it is reported to grow always on dead branches of deciduous trees, such as Populus, Alnus, Fraxinus, Corylus, Fagus, Sorbus, Tilia, Salix, Ilex, Quercus and Platanus. This species covers a geographic range spanning through Europe, North Africa, North, Central and South America, Australia and New Zealand (DELIVORIAS & GONOUZAGOU, 2008). Cheimonophyllum roseum, currently only known from New Zealand, on dead twigs and branches of Nothofagus fusca and N. menziesii, presents pink basidiomes, globose to subglobose (occasionally broadly pyriform) bigger basidiospores, and cheilo– and pleurocystidia are absent (SEGEDIN, 1994). Cheimonophyllum stipticoides, known from Chile, is similar to C. candidissimum, but presents the larger basidiospores of the genus (SPEGAZZINI, 1921).
In the original description of Cheimonophyllum, Singer lists this genus in the family Paxillaceae Lotsy and mentions the absence of cheilocystidia (SINGER, 1955). The current incorporation of this genus in the family Cyphellaceae Lotsy and the presence of filiform cheilocystidia in C. candidissimum (PEGLER & FIARD, 1983; DELIVORIAS & GONOU-ZAGOU, 2008) and multiform in C. pontevedrense, make it necessary to propose an amendment in the description of this genus:
Cheimonophyllum Singer, emend. Blanco-Dios
Genus cyphellacearum, habitu pleurotoideo, carpophoris mollibus, pigmento destitutis, hyphis tenerrimis, fibulatis, inamyloideis, basidiis sporisque hyalinis, inamyloideis; hyphis tramatis hymeniophoralis tenuibus tenui-tunicatis, haud intertextis, regulariter vel subbilateraliter dispositis; sporis globosis vel subglobosis, hyalinis, tenuiter vel subtenuiter tunicatis, inamyloideis, levibus; cheilocystidiis nullis, filiformis vel multiformis, pleurocystidiis nullis. Typus generis: Agaricus candidissimus Berk. & M.A.Curtis.
KEY TO THE KNOWN SPECIES OF CHEIMONOPHYLLUM
1a. Pink basidiomes, cheilocystidia absent...................................................... C. roseum
1b. White or creamy basidiomes, cheilocystidia present................................................2
2a. Basidiospores 7–9 µm, globose........................................................... C. stipticoides
3a. Basidiospores 5–7.5 × 4–6.5 (–7.5) µm, globose, subglobose to broadly pyriform, cheilocystidia filiform................................................................... C. candidissimum
3b. Basidiospores 4.5–6.5 (–7) µm, generally globose; cheilocystidia versiform
C. pontevedrense
ACKNOWLEDGEMENTS
The author is grateful to pupils and teachers of the Centro de Ensinanza Infantil e Primaria (CEIP) of Lérez (Pontevedra) for collecting with us the first specimens, and to Dr. Marco Contu for yours comments and suggestions about this new species. Dr. Amancio Castro is gratefully acknowledged for providing part of the photographs and technical assistance, Dr. Helena Velayos is thanked for kindly sending relevant literature and Dr. Arthur de Cock for nomenclatural advice. Finally, we express the most sincere thanks to the director and members
of the Centro de Investigación Forestal de Lourizán (Consellería do Medio Rural e do Mar, Xunta de Galicia) for conserving the herbarium LOU-Fungi.
REFERENCES
DELIVORIAS, P. & Z. GONOU-ZAGOU (2008).- On Cheimonophyllum candidissimum from Greece with notes on its implied aphyllophoroid ancestry. Mycotaxon 104: 1-8.
KAYA, A. (2009).- First record of Cheimonophyllum Singer from Turkey. Intern. Journ. Bot. 5 (3): 258-260.
PEGLER, D. N. & J.P. FIARD (1983).- Agaric flora of the Lesser Antilles. Kew Bull., add. ser. 9. Kew, London, HMSO.698 pp.
SEGEDIN, B.P. (1994).- Studies in the Agaricales of New Zealand: new records and new species of the genera Cheimonophyllum, Mniopetalum and Anthracophyllum (Tricholomataceae, Collybieae). New Zealand Journ. Bot. 32:1, 61-72.
SINGER, R. (1955) .- Type studies on Basidiomycetes 8. Sydowia 9: 367-431.
SINGER, R. (1969).- Mycoflora Australis. Beih. N. Hedwigia 29: 1-405.
SINGER, R. (1973).- Diagnoses fungorum novorum Agaricalium III. Beihefte Sydowia annales mycologici 7: 1-106.
SINGER, R. (1986).- The Agaricales in modern taxonomy. 4th ed. Koenigstein, Koeltz.
SENN-IRLET, B. (1991).- Cheimonophyllum candidissimum - ein Porträt. Beitr. Kennt. Pilze Mitteleur. 7: 23-28.
ABSTRACT. Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav. A interesting taxon of Cortinariaceae, found in Catalonia, is described, commented and illustrated. Key words: Basidiomycetes, Cortinariaceae, taxonomy, Iberian Peninsula.
RESUM. Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav. Un interessant tàxon dels Cortinariaceae, trobat a Catalunya, es descriu, comenta i il·lustra.
RESUMEN. Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav. Un interesante taxón de las Cortinariaceae, hallado en Cataluña, se describe, comenta e ilustra.
INTRODUCCIÓ
En el marc de la recerca que portem a terme des de fa anys sobre els fongs que fructifiquen en la zona mediterrània de les nostres comarques, presentem un interessant tàxon recentment descrit a la Península Ibèrica, i fins ara poc iconografiat i escassament citat a Catalunya. El material d'exsiccatum es troba dipositat en l'herbari personal del segon autor (LSS). Les fotografies es varen fer in situ, amb una càmera Canon G12. Les observacions microscòpiques es varen fer a partir de material fresc, amb un microscopi Optika B353-PL, utilitzant el colorant vermell Congo. Les fotografies dels elements microscòpics van ser fetes amb una càmera Optikam/B5, acoblada al microscopi. Totes les fotografies les va realitzar el segon autor.
DESCRIPCIÓ
Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav., Persoonia 18(4): 506 (2005)
Píleu de fins a 60 mm de diàmetre, primer cònico-convex, després plano-convex i finalment aplanat, i umbonat. La cutícula es una mica higròfana, llisa, de color ataronjat o ataronjat rogenc, més pàl·lida en assecar-se, groguenca, sobretot vers el marge, que no és estriat per transparència. En un dels exemplars estudiats el marge era clarament fistonejat. Les làmines són ascendents, adnates, no gaire espaiades. Inicialment són de color groc pàl·lid, de seguida esdevenen ataronjades i, finalment, hi apareixen taques de color rovell, en els exemplars vells, però l'aresta sempre es manté blanquinosa. L’estípit és cilíndric, corbat i sinuós en alguns exemplars, buit en els
Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav.
Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav. Espores.
Gymnopilus arenophilus A. Ortega & Esteve-Rav. Queilocistidis. exemplars vells, de color semblant al del barret, o més pàl·lid, fibril·lós longitudinalment, amb la base recoberta de restes blanquinoses del vel. La carn és blanquinosa o lleugerament groguenca, sense olor destacable i de gust suau. Esporada de color ocre ferruginós. Espores de 7,5-10,4 x 4,9-6,4 µm, Q= 1,5-1,6 µm, d'el·lipsoïdals a subamigdaliformes, verrucoses, sense placa suprahilar i sense porus germinatiu. Basidis tetraspòrics, subclaviformes, de 28–34 x 6,7–8 µm, amb esterigmes llargs. Queilocistidis lageniformes, alguns sinuosos, majoritàriament capitats amb capítol de 4,5-6,5 µm. Pleurocistidis no observats. Caulocistidis no observats. Hifes de la pileipel·lis cilíndriques, immerses en matèria gelatinosa, amb pigment parietal incrustant, de color groguenc. Hifes fibulíferes presents en tots els teixits.
Material estudiat GIRONA: Riudarenes (la Selva), UTM 31T 476239 4630568, 91 m, 2013-1-19, 8-10 exemplars que creixien de forma subcespitosa, sobre restes de pinassa, en terreny sorrenc i àcid, en una pineda de pinastre (Pinus pinaster), leg. S. Gibert, & L. Sánchez, det. M. A. Pérez-De-Gregorio & L. Sánchez, herbari: LSS20130121-4.
OBSERVACIONS. La nostra recol·lecció coincideix perfectament amb la descripció original d’ORTEGA & ESTEVE-RAVENTÓS (2005). L’hàbitat, les mides de les espores, la forma dels queilocistidis i l'absència de pleurocistidis, coincideixen amb l'esmentada descripció. En la nostra recol·lecció no vàrem notar cap mena de gust amargant, fet que també coincideix força amb el que diuen els autors de l’espècie sobre aquest caràcter, si bé ells esmenten un “gust a penes amargant”. Sense cap mena de dubte, el congènere més proper amb el qual es pot confondre és Gymnopilus penetrans (Fr.) Murrill. Aquesta espècie és macroscòpicament gairebé idèntica, però té un creixement més clarament lignícola, tant sobre troncs i soques, com sobre escorça, branques, etc. Una altra diferència, fonamental, és el gust de la seva carn, ja que G. penetrans presenta un gust fortament amargant. En l’aspecte
microscòpic, també hi ha diferències notables. G. penetrans té pleurocistidis, sovint nombrosos, i sobretot, les espores són més petites, tant d'amplada com de llargada; concretament, com a molt arriben a mesurar 9 x 5,7 µm (BON & ROUX, 2002: 35).
Pel que fa a la seva distribució, la descripció original es fonamenta en material recol·lectat a les províncies de Sevilla i de Segòvia. Posteriorment, ha estat trobada a Huelva, Jaén (JIMÉNEZ & REYES, 2008), Càceres, Astúries i Valladolid, dins la Península Ibérica. Pel que fa a Catalunya, només tenim constància de la seva presència al Parc Natural del Delta del Llobregat, tal com es recull a la Memòria de Gestió (2010) del Consorci per a la protecció i la gestió dels espais naturals del delta del Llobregat. Fora de la Península, s'ha trobat a les Canàries, concretament a les illes de Tenerife i de La Palma. També tenim constància de la seva presència a França i Itàlia (GUZMÁN-DÀVALOS et al., 2009).
Pensem que no es tracta d'una espècie rara a la zona mediterrània, però que de ben segur ha passat desapercebuda, sovint confosa amb G. penetrans. Des d'un punt de vista sistemàtic, d'acord amb BON & ROUX (2002), s'incardinaria a la subsecció Fulgentes, de la secció Gymnopilus del subgènere Gymnopilus
AGRAÏMENTS
Volem agrair al micòleg madrileny F. Pancorbo la facilitació de dades bibliogràfiques. També volem agrair als companys de l'Associació Micològica Joaquim Codina, de Girona, el seu continu suport, i en especial a C. Roqué, per la revisió del text i els consells donats.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BON, M. & P. ROUX (2002). Le genre Gymnopilus P. Karst., in Europe. Fungi Non Delineati, pars XVII: 1-52
GUZMÁN-DÁVALOS, L., A. ORTEGA, M. CONTU, A. VIZZINI, A. RODRÍGUEZ, A.R. VILLALOBOS-
ARÁMBULA & A. SANTERRE (2009). Gymnopilus maritimus (Basidiomycota, Agaricales), a new species from coastal psammophilous plant communities of northern Sardinia, Italy, and notes on G. arenophilus Mycol Progress 8:195-205
JIMÉNEZ, F. & J. de D. REYES (2008). Especies interesantes XVI. Lactarius 17: 36-44
ORTEGA, A. & F. ESTEVE-RAVENTÓS (2005). A new species of Gymnopilus (Cortinariaceae) from sandy soils in Pinus forests. Persoonia, vol. 18, part 4: 505-510.
MYCENA SEYNII F. ALBIDA ROBICH, HALLADA EN CATALUÑA
ABSTRACT Mycena seynii f. albida Robich. A interesting taxon of Mycenaceae, not recorded in Iberian Peninsula, is described, commented and illustrated.
RESUM Mycena seynii f. albida Robich. Es descriu, comenta i il·lustra un interessant tàxon de les Mycenaceae, no citat a la Península Ibèrica.
RESUMEN. Mycena seynii f. albida Robich. Se describe, comenta e ilustra un interesante taxón de las Mycenaceae, no citado en la Península Ibérica.
INTRODUCCIÓN
Continuando con nuestros trabajos sobre el género Mycena (Pers.) Roussel., en los que publicamos diversos hallazgos de formas albinas: (PÉREZ-DE-GREGORIO, 2009 y 2010), presentamos un interesante taxón que no nos consta citado en España: Mycena seynii f. albida Robich.
El material de exsiccatum se halla depositado en el herbario personal del primer autor (PG). Las fotografías se tomaron con una cámara réflex Sony Alpha 300, con un objetivo macro Tamron 90 mm. Las observaciones microscópicas se hicieron a partir de material deshidratado, con un microscopio Nikon Eclipse E-200, rehidratadas con KOH al 3% y coloreadas con rojo Congo SLS. Las fotografías de los elementos microscópicos fueron realizadas por el primer autor con una cámara compacta Nikon coolpix P5100, acoplada al microscopio. La fotografía de campo fue tomada por el segundo autor.
DESCRIPCIÓN
Mycena seynii f. albida Robich, Errotari, nº 5: 30 (2008)
Píleo de hasta a 25 mm de diámetro, cónico-campanulado y enteramente de color blanco, aunque se observan leves esfumaciones crema. El margen es estriado por transparencia. Las láminas son ascendentes, adnatas, bastante espaciadas, algo decurrentes por un filo, de color blanco y con la arista concolor. El estípite es cilíndrico, hueco, curvo, de color blanco, con la base provista de bastante pilosidad blanquecina. La carne es blanquecina, escasa, con leve olor rafanoide y de sabor no destacable. Esporada de color blanco. Esporas de 10-15 x 6-8 µm, de anchamente elipsoidales a subcilíndricas, lisas, hialinas, amiloides, la mayoría con una gruesa gútula. Basidios tetraspóricos,
Mycena seynii f. albida Robich.
Mycena seynii f. albida Robich. Espora.
Mycena seynii f. albida Robich. Queilocistidis claviformes. Queilocistidios de 20-30 x 7-11 µm, de claviformes a subcilíndricos, lisos, sin pigmento coloreado. Hifas del pie cilíndricas, lisas o cubiertas de algunas excresencias redondeadas. Pleurocistidios no observados. Hifas de la pileipelis cilíndricas, lisas o con excresencias aisladas, de ápices redondeados. Subcutis con hifas cilíndricas. Hifas fibulíferas presentes en todos los tejidos.
MATERIAL ESTUDIADO. Tarragona: la Mussara, Vilaplana (el Baix Camp), UTM 31T 335195 4568637, 950 m, 2011-11-10, 20-25 ejemplares creciendo sobre una piña de pino piñonero (Pinus pinea), leg. J. Castillo, det. M. A. Pérez-De-Gregorio, herbario: PG101111.
OBSERVACIONES
Nuestra recolección coincide perfectamente con la descripción original de ROBICH (2008). La única diferencia es que el holótipo descrito por el especialista italiano se encontró sobre una piña de Pinus pinaster y, en nuestro caso, lo fue en una piña de P. pinea. En cualquier caso, no se trata de una diferencia significativa, ya que la forma tipo (M. seynii Quél.) puede encontrarse sobre diversas piñas (P. pinea, P. pinaster, P. halepensis), e incluso sobre otros restos (corteza, madera) de dichos pinos. Tal como se recoge en ROBICH (2003: 619), ni en la descripción original de Quélet ni en el resto de la bibliografía se describe M. seynii Quél. con sombrero de color blanco. La característica que la separa del tipo es el color enteramente blanco, lo cual comprende también la arista laminar, que, recordemos, es de color rosa rojizo en la f. seynii. En el aspecto microscópico, la ausencia de pigmento rojo es patente también en sus tejidos. Según la bibliografía consultada, esta forma albina no nos consta citada en la
Península Ibérica. De hecho, creemos que ésta es la segunda recolección a nivel mundial de este taxón, tras su descripción original.
AGRADECIMIENTOS
Queremos agradecer al compañero C. Roqué por la revisión del texto.
REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS
PÉREZ-DE-GREGORIO, M. À. (2009). Primera cita en España de Mycena polygramma f. candida (Gillet) Buch. Lactarius, 18: 60-63
PÉREZ-DE-GREGORIO, M. À. (2010). Mycena rosea f. candida Robich, en España. Lactarius, 19: 22-25 (pl. VI)
ROBICH G. (2003). Mycena d’Europa. Fondazione Centro Studi Micologici A. M. B. Trento (I). 728 pp.
ROBICH, G. (2008). Dos nuevas formas blancas de Mycena recolectadas en Italia. Errotari, núm. 5: 26-31
PRELIMINARY MORPHOLOGIC
AND MOLECULAR STUDY OF THE ENTOLOMA RUSTICOIDES GROUP (AGARICALES - BASIDIOMYCOTA)
J. VILA1, F. CABALLERO2, J. CARBÓ3, P. ALVARADO4, S. CATALÀ5, M.A. HIGELMO6 AND X. LLIMONA7
1. P.O.Box 30041. E-08034 Barcelona (Spain). E-mail: vilamicol@telefonica.net
2. Les Perdius, 26. E-08105 St. Fost de Campsentelles (Spain)
3. Roser, 60. E-17257 Torroella de Montgrí (Spain)
4. ALVALAB, La Rochela, 47. E-39012 Santander (Spain)
5. Univ. Politècnica de València. Camino de Vera s/n. E-46022 València (Spain)
6. La Cerca, 12. E-40520 Ayllón (Spain)
7. Dept. Biologia Vegetal (Botànica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal, 645. E-08028 Barcelona (Spain)
SUMMARY. A study of the Entoloma rusticoides-group (subgenus Claudopus) in the Iberian peninsula is presented. Phylogenetic inference, based on 48 nrITS and 45 28S nrLSU sequences, including those of 8 type specimens, revealed a high genetic diversity, in accordance with the observed morphological variability in this group. In addition new taxa are proposed to accomodate independent lineages (E. almeriense, E. graphitipes f. cystidiatum, E. halophilum, E. muscoalpinum and E. phaeocarpum) and the typification of E. phaeocyathus and E. rusticoides is proposed. Preliminary taxonomic keys are included to help identification. For most species macro and microscopic descriptions, drawings and photographs are presented.
RESUM. Es presenta un estudi sobre el grup rusticoides del gènere Entoloma subgènere Claudopus a la Península Ibérica. L'anàlisi filogenètica, sobre la base de 48 seqüències d'ITS i 45 seqüències de LSU, entre les quals, les dels tipus de 8 dels tàxons analitzats, mostra una marcada diversitat genètica que concorda amb la notable variabilitat observada en aquest grup. D'acord amb aquest fet, es descriuen els següents nous tàxons: E. almeriense, E. graphitipes f. cystidiatum, E. halophilum, E. muscoalpinum i E. phaeocarpum. A més, es tipifiquen E. phaeocyathus i E. rusticoides. S'inclouen claus provisionals d'identificació. S'aporten descripcions macro i microscòpiques, dibuixos i fotografies de la majoria dels tàxons estudiats.
The large number of reviews to which the genus Entoloma has been subjected demonstrates its taxonomic difficulty and complexity (see NOORDELOOS, 1992, 2004; LUDWIG, 2007; VILA & CABALLERO, 2007, 2009; CO-DAVID et al., 2009; CABALLERO & VILA, 2013; HE et al., 2013). Systematics in this genus has traditionally been based on macro and microscopic features. This has led, however, to much confusion in identification (see VILA et al., 2013). Phylogenetic studies have revealed that some characters are inadequate to correctly identify these species, since they are too variable (VILA et al., 2013; MORGADO et al., 2013; MOROZOVA et al., 2014).
For example, within subgenus Claudopus, section Undata (NOORDELOOS, 2004), the species related to Entoloma rusticoides appear as monophyletic, both in molecular and morphological studies. Macroscopically, most taxa have (i) small-sized basidiomata (the pileus rarely exceeds 20 mm in diam.), rather dark in colour, ranging from brown to grayish-brown, grey or even blackish, (ii) a short stipe, no longer than the pileus diameter, or even shorter, and (iii) distant and thick lamellae. Microscopically, they have (iv) clampless hyphae, (v) a dominant incrustant epiparietal pigment (sometimes mixed with intraparietal or vacuolar pigment), and (vi) large spores, iso- or subisodiametrical, with weak angles often giving a rounded appearance to the perimeter. These traits allow an easy discrimination from the remaining lineages of section Undata, which commonly show larger basidiomata, differing in colour, a stipe longer than the diameter of the pileus, heterodiametrical spores, and clamped hyphae. Section Claudopus, which includes species with a reduced or even absent stipe, seems more closely related to the lineage of E. undatum than to that of E. rusticoides.
MATERIAL AND METHODS
A) HERBARIUM MATERIAL
Material was obtained from the herbaria K (Kew, England), M (Munich, Germany), and the personal herbaria of A. Caballero (AC), J.F. Vicente (FDEZ), R. Mahiques (MES), and A. Conca (ACM). In addition, we examined the private collections of the authors: JC (J. Carbó), SCG (S. Català), EFC-SFC (F. Caballero), JVG (J. Vila), and MHR (M.A. Higelmo). The holotypes of the newly described taxa, as well as the epitypes, are deposited in LIP (Lille, France). Since numerous taxa treated in this article were described in the work of LUDWIG (2007), we asked on loan several collections to Munich (M), where most of E. Ludwig's collections are kept. Unfortunately, we could only obtain a few sequences from these samples, probably because of their poor condition - often moldy or damaged.
B) DNA EXTRACTION AND SEQUENCING
The DNA was extracted from 15-30 mg of dry material (depending on availability), using E.Z.N.A.® Plant DNA Kit (Omega Bio-Tek), following the manufacturer's instructions. Final elutions were done in a total volume of 150 µl elution buffer. The presence of DNA was checked on an agarose gel. The internal transcribed spacer (nrITS) was amplified with primers ITS1F (GARDES & BRUNS, 1993) and ITS4 (WHITE et al., 1990), while 28S nrLSU region was amplified with primers LR0R and LR5 (VILGALYS & HESTER, 1990). For PCR reactions puReTaq Ready-To-Go PCR Beads ™ (GE Healthcare) were used following manufacturer's instructions, adding 1 µl of genomic DNA to a final reaction volume of 25 µl. PCR conditions were: 5 min initial denaturation at 94-95°C followed by 40 cycles of: 45-60 seg denaturation at 95°C, primer annealing at 54°C for 30 seg, and extension at 72°C for 30 seg, followed by a final extension step of 10 min at 72°C. Sequences were obtained in the laboratories of StabVida (Lisboa) or Macrogen (Amsterdam) with the same primers used in the amplification reaction.
C) PHYLOGENETIC ANALYSES
Chromatograms were visually checked searching for putative reading errors, and the sequences end-trimmed at both ends, then aligned with the Clustal W algorithm, as implemented in MEGA 5 software (TAMURA et al., 2011) and manually adjusted. The final alignment included 129/270 (ITS1), 1/117 (5.8S), 130/280 (ITS2), and 64/856 (28S) variable sites. The aligned loci were subjected to MrModeltest 2.3 (NYLANDER, 2004) in PAUP* 4.0b10 (SWOFFORD, 2001). Model HKY+Γ was selected for ITS1 and ITS2, and JC for 5.8S partition, while GTR+I+Γ was selected for the 28S nLSU analysis. These models were implemented in MrBayes 3.1 (RONQUIST & HUELSENBECK, 2003), where a Bayesian analysis was performed (ITS1-5.8S-ITS2 data partitioned, two simultaneous runs, six chains, temperature set to 0.2, sampling every 100th generation) until convergence parameters were met after about 560,000 (ITS) and 630,000 (28S nLSU) generations: the standard deviation having fallen below 0.01. Finally a full search for the best-scoring maximum likelihood tree was performed in RAxML (STAMATAKIS, 2006) using the standard search algorithm (ITS1-5.8S-ITS2 data partitioned, 2000 bootstrap replications). Significance threshold was set above 0.9 for posterior probability (PP), and 70% bootstrap proportions (BP).
PHYLOGENETIC RESULTS
Phylogenetic inference based on ITS (Fig. 1) and 28S nrLSU (Fig. 2) was consistent at the species level. Groups presenting a monophyletic origin were studied and described as independent taxa, and the diagnostic features of each group were evaluated accordingly. Sequences of Entoloma rusticoides and associated taxa seemed to be closely related to the Claudopus lineage, but probably independent from it. Whether or not they constitute a new section should be investigated with a different, multigenic approach. The cystidiate form of E. graphitipes does not seem to differ significantly from the typical form when ITS or 28S nrLSU markers are compared, and hence, both are here considered conspecific. The new species Entoloma halophilum, E. phaeocarpum and E. almeriense are proposed to accommodate the lineages matching none of the previously known species in these groups. E. korhonenii seem to be related to the Claudopus lineage, while E. rhodocylix seems to have an intermediate position between this lineage, subgenus Nolanea and E. rusticoides and related taxa.
Fig. 1. ITS Bayesian consensus phylogram obtained in MrBayes 3.1. The values next to nodes represent Bayesian posterior probabilities and maximum likelihood bootstrap proportions. Only nodes significantly supported by both methods are shown.
Fig. 2. 28S nLSU Bayesian consensus phylogram obtained in MrBayes 3.1. The values next to nodes represent Bayesian posterior probabilities and maximum likelihood bootstrap proportions. Only nodes significantly supported by both methods are shown.
Catalana de Micologia, vol. 35: 65-99; 2013.
Entoloma rusticoides (epitypus). Photo J. Vila.
Entoloma rusticoides (JC-20121104.1 (Ex-2474)). Photo J. Carbó.
3. Spores 8.1–10 × 6.9–8.9 µm, Xm= 9 × 7.8 µm; stipe filiform, up to 1 mm in diameter; under Rubus .............................................3a. E. graphitipes f. cystidiatum
3. Spores bigger; stipe broader, 2–3 mm in diameter.....................................................4
4. Pileus with brown or red-brown tinges; spores 9.3–11.2 x 8.7–10.6 µm, Xm= 10.2 × 9.6 µm; basidia mono-, bi- or tetrasporic; on sandy saline soil.......5. E. halophilum
4. Pileus lacking red tinges; spores slightly smaller; basidia tetrasporic, rarely bisporic; on sandy saline soil or not.........................................................................................5
5. Pileus convex, not or weakly hygrophanous, tomentose-pruinose, grey; cheilocystidia 5–10 µm broad; on saline soil...................................6. E. almeriense
5. Pileus convex to umbilicate, strongly hygrophanous, not tomentose but subsquamulose, brownish-grey to blackish-grey; cheilocystidia 8–15.5 µm broad; on different habitats.....................................................................2. E. phaeocyathus
7. Pileus pale greyish to whitish; spores heterodiametrical...........10. E. muscoalpinum
7. Pileus brownish; spores isodiametrical to subisodiametrical.....................................8
8. Pileus convex to umbilicate; spores isodiametrical, 7–9.5 x 6.5–9 µm E. rickenellaeformis (not traited)
8. Pileus convex to flattened; spores subisodiametrical, 6.5–7.5 x 5–6.5 µm ............................................................................................... E. chelone (not traited)
9. Spores subisodiametrical, Q= 1.07–1.31; pileus with tomentose-floccose surface ........................................................................................................4. E. flocculosum
9. Spores isodiametrical, Q= 1–1.2; pileus surface smooth to fibrillose or pruinose, rarely subsquamulose..............................................................................................10
10. Pileus strongly hygrophanous, convex to umbilicate, very dark in well-hydrated specimens....................................................................................2. E. phaeocyathus
10. Pileus not or weakly hygrophanous, convex to flattened, paler.............................11
11. Pileipellis with intraparietal and incrusting epiparietal pigment; lamellae with grayish-lilacinous tinges and intervenose; stipe central to eccentric .....................................................................................................7. E. phaeocarpum
11. Pileipellis with dominant incrusting epiparietal pigment; lamellae without lilacinous tinges; stipe central.................................................................................12
12. Pileus up to 20 mm in diam., with dark brown-grayish colour in well-hydrated specimens; stipe surface pilose to almost smooth............................1. E. rusticoides
12. Pileus up to 10 mm in diam., paler; stipe surface glabrous or slightly pruinose ...................................................................................3. E. graphitipes f. graphitipes
EPITYPUS (DESIGNATED HERE). SPAIN: near Castell de Sant Jordi, l’Ametlla de Mar (Tarragona), alt. 15 m; among mosses and lichens, under Cistus clusii Dunal and Rosmarinus officinalis L., in basic soil, 16 Apr. 2002, leg. J. Vila and X. Llimona, LIP JVG 1020416U, isoepitypus in JVG 1020416-2.
Pileus up to 20 mm in diam., convex or flattened-convex when young, somewhat umbilicated in the center, becoming more flattened but also umbilicated with age, not or only slightly hygrophanous, surface smooth or minutely pruinose-roughened, somewhat subsquamulose or fibrillose when dry, margin slightly translucently striate up to 2/3 of the radius in well-hydrated specimens; brownish-grey when moist, with the center darker and even blackish, with a light brownish colour with inconspicuous grayish tones when dry; margin straight or slightly curved, sometimes a bit wavy. Lamellae decurrent, rarely subdecurrent, arcuate to sub-straight, very distant, somewhat thick; grey or brownish-grey, lighter than the pileus, becoming pinkishbrown with age; edge of the same colour, a bit irregular; lamellulae abundant. Stipe central, up to 15 × 3 mm, cylindrical, straight or curved, similar in colour to the pileus, surface almost smooth or with a minute but abundant whitish pilosity if moist, apex pruinose, base not differentiated. Flesh very thin, brownish-grey; smell not remarkable or radish-like, taste not tested. Spores isodiametrical, less frequently subisodiametrical, 8–10.7 × 6.9–10.4 µm, Xm= 9.3 × 8.7 µm, Q= 1–1.2, Qm= 1.07, rounded or with 5-6 inconspicuous angles. Basidia tetrasporic, sometimes mono- or bisporic, subcylindrical to narrowly claviform, up to 45 × 12.8 µm (with sterigmata), clampless. Cystidia absent, rarely some sterile basidioloid elements are observed. Pileipellis with a cutis structure composed of cylindrical hyphae, 4–12 µm wide; brownish incrustant epiparietal pigment abundant, diffuse vacuolar pigment also present; subpellis with broader hyphae, up to 20 µm in diam. Clamp-connections not observed.
ADDITIONAL COLLECTIONS EXAMINED. SPAIN: near Castell de Sant Jordi, l’Ametlla de Mar (Tarragona), alt. 15 m; among mosses and lichens (Fulgensia sp.), in basic soil, 5 Nov. 2008, leg. J. Vila and X. Llimona, JVG 1081105-12 and JVG 1081105-19.-Ibid., among mosses and lichens, in basic soil, 23 Nov. 2011, leg. J. Vila and X. Llimona, JVG 1111123-3, JVG 1111123-4 and JVG 1111123-5.- Timoneda d’Alfés, Alfés (Lleida), alt. 110 m; among grasses and lichens, near Thymus sp., in basic soil, 25 Oct. 1994, leg. J. Vila and X. Llimona, JVG 941025-1.- Sant Fost de Campsentelles (Barcelona), alt. 100 m; among grasses, mosses and lichens, 17 Jul. 2011, leg. F. Caballero, SFC 1107171.- Son Rossinyol, Coll d’en Rebassa, Palma (Mallorca), alt. 5 m; among grasses, in basic soil, 24 Nov. 2003, leg. J. Carbó, JC-20031124.8 (Ex-1656).- Quatretonda (València), alt. 380 m; near Cistus monspeliensis L., in sandy soil, 23 Oct. 2011, leg. I. Garrido, SCG-231011-3.Ibid., leg. J. Ormad, SCG-041111-1.- Near Castelldans (Lleida), alt. 360 m; among mosses, in basic soil, 25 Oct. 1994, leg. J. Vila and X. Llimona, JVG 941025-2.- La Fonollera, Torroella de Montgrí (Girona), alt. 10 m; under Olea europaea L. subsp. sylvestris (Mill.) Rouy ex Hegi and Pistacia lentiscus L., among Thymus vulgaris L. and Helianthemum sp., 4 Nov. 2012, leg. J. Carbó, JC-20121104.1 (Ex-2474).
= Eccilia tristis Bres. in Saccardo (1891) non Entoloma triste (Velen.) Noordel.
EPITYPUS (DESIGNATED HERE). SPAIN: el Mustinyà, Puig de la Reina, Torroella de Montgrí (Girona), alt. 115 m; under Quercus coccifera L. and Rosmarinus officinalis, among mosses, in stony clay soil with basic reaction, 3 Feb. 1996, leg. J. Carbó, LIP JVG 960203, isoepitypus in JC-19960203.5 (Ex-511).
Fig. 3. Entoloma rusticoides (epitypus): a) spores; b) basidia. E. rusticoides (JVG 941025-1): c) spores. E. phaeocyathus (epitypus): d) cheilocystidia; e) basidia; f) spores. Scale bar = 8 µm.
Pileus up to 15 mm in diam., variable in shape, some omphalioid specimens appear flat to depressed or infundibuliform, others are convex to hemisphaerical, hygrophanous, not translucently striate, surface with scarce to abundant fibrils, sometimes looking subsquamulose in dehydrated basidiomata; brownish-grey to blackish-grey, light brown or dark buff when dry; straight margin, slightly incurved or wavy in some specimens. Lamellae adnate to decurrent, distant, thick, grayish to brownish-grey with pinkish shades when mature; edge of the same colour or slightly darker, entire or irregular; lamellulae abundant. Stipe central, up to 25 × 4 mm, cylindrical, straight or somewhat curved, glabrous to pruinose depending on the specimen and environmental moisture; colour similar to the pileus. Flesh thin, grayish, brownish or whitish; smell not remarkable or slightly herbaceous, taste not defined. Spores isodiametrical, or subisodiametrical, 9.2–12 × 8.5–10.8 µm, Xm= 10.1 × 9.2 µm, Q= 1.03–1.2, Qm= 1.1, with a roundish perimeter and 6-8 weak angles. Basidia tetrasporic, subclaviform to cylindrical, sometimes subglobose, up to 48.7 × 15.5 µm (without sterigmata), clampless. Lamellae edge heterogeneous. Cheilocystidia polymorphic, clavate, some of them articulated with widened apex, others sublageniform or almost cylindrical, up to 65 × 15.5 (base) × 8 (apex) µm; interestingly, some of the collections studied did not present cheilocystidia. Pileipellis with cylindrical or subclaviform hyphae, up to 100 µm long, with widened apical elements, up to 19 µm in diam.; trichodermis structures observed, especially in the center of the pileus. Subpellis and pileitrama with elongated hyphae, up to 200 × 16 µm, constricted at septa, mixed with thinner hyphae, up to 7 µm in diam; incrustant epiparietal pigment brown, often zebra-striped, present in all structures studied, although scarce in lamellae trama; intraparietal pigment abundant, brown, vacuolar pigment present, scarce. Clamp-connections absent.
ADDITIONAL COLLECTIONS EXAMINED. SPAIN: Mas Ventós, Pantaleu, Palau-sator (Girona), alt. 40 m; among grasses, in clay soil, 18 Feb. 2007, leg. J. Carbó, JC-20070218.1 (Ex-1932).- La Fonollera, Torroella de Montgrí (Girona), alt. 10 m; under Olea europaea subsp. sylvestris, among grasses and Thymus vulgaris, in sandy soil, 4 Feb. 2006, leg. J. Carbó, JC-20060204.2 (Ex-1859).- Sant Fost de Campsentelles (Barcelona), alt. 100 m; among grasses, mosses and lichens, in acid soil, 1 Mar. 2011, leg. F. Caballero, SFC 11020301-01.- Ibid., 19 Nov. 2011, leg. S. Català, J. Vila and F. Caballero, SFC 111119-1 and JVG 1111119-2.- El Puerto de la Quesera, Riaza (Segovia), alt. 1770 m; among grasses and mosses, 4 Jun. 2008, leg. M. Higelmo, MHR040608.Sa Planassa, Cadaqués (Girona), alt. 105 m; in a litoral xerophytic meadow, among grasses, in acid soil, 18 Nov. 2011, leg. J. Vila, X. Llimona, S. Català and I. Garrido, JVG 1111118-2, JVG 1111118-3 and JVG 1111118-4.Font Roja d’Alcoi (Alacant), alt. 910 m; under Pinus halepensis Mill., in basic soil, 1 Jan. 1996, leg. A. Conca, det. R. Mahiques, MES 2713.- Saldaña (Palencia); among grasses, under Quercus ilex L., in acid soil, 22 May 2008, leg. M. Higelmo, MHR220508.-Ibid., 24 May 2008, leg. M. Higelmo, MHR240508.- El Saler (València), alt. 0-5 m; among grasses, near Pinus halepensis and P. canariensis C. Sm., in sandy soil, 28 Dec. 2010, leg.A. Conca and M. Micó, ACM 210169.
Differences between Entoloma rusticoides and E. phaeocyathus are not always evident, and the short original diagnoses of both species do not help to discriminate between them:
a) Entoloma rusticoides: "Chapeau membraneux, convexe-ombiliqué, strié, glabre, hygrophane, brun, isabelle à l'état sec, livide. Feuillets d'abord adhérents, puis long. décurrents, assez peu nombreux, gris. Pied fistuleux, égal, glabre, lisse, concolore au chapeau. Espèce petite, ténace. Habitat: dans les parties herbeuses des bois" (GILLET, 1876).
Translation of the original description: Membranaceous pileus, convex-umbilicated, striated, glabrous, hygrophanous, brown, isabelle (when dry), livid. Lamellae first adherent, then longly decurrent, few in number, grey. Stipe fistulose, equal, glabrous,
smooth, same colour as the pileus. Minute and tenacious species. Habitat: in grassy parts of the woods.
b) Entoloma phaeocyathus: "Pileo submembranaceo, convexo subcampanulato, umbilicato, margine undulato-crispato, striato, udo, glabro, brunneo, 1-1,5 cm lato; lamellis distantibus, crassis, carneo-brunneis, latis, arcuato-decurrentibus; stipite e farcto cavo, concolore, glabro, basi attenuato, 2-3 cm longo, 2 mm circiter crasso; carne subconcolori, odore grato spirituoso-dulci, sapore nullo; sporis 6-7 angulatis, subglobosis, 8-10 µm diam. Habi. in horto botanico ad vasa in Tepidariis" (BRESADOLA in SACCARDO, 1891, sub Eccilia tristis).
Translation of the original description: Pileus submembranaceous, convex to subcampanulate, umbilicate, margin undulate-crispate, striate, moist, glabrous, brownish, 1–1.5 cm wide; lamellae distant, thick, buff to brown in colour, broad, arquate-decurrent; stipe hollow, same colour as the pileus, glabrous, compressed at the base, 2–3 cm long, about 2 mm thick; flesh nearly the same colour, pleasant spirituous/sweet smell; taste indistinct; spores with 6-7 angles, subglobose, 8–10 µm in diam. Habitat: pots in greenhouse of a botanic garden.
Despite their similarity, the many collections analyzed here allow us to establish some differences between the most typical samples of each species, for example, a somewhat larger size and a less umbilicated shape in Entoloma rusticoides. The colour of E. rusticoides is also typically a little more brownish, but some specimens with an almost identical colour to that observed in E. phaeocyathus can be found. The abundance of pruina on the stipe surface seems not to be a robust character in either taxa. At the microscopic level, the presence of cheilocystidia in E. phaeocyathus has been often taken as a diagnostic feature, but here we observed some collections [e.g. JC-20060204.2 (Ex-1859), MHR040608 or MHR220508] where these are not developed, causing the lamellar edge to appear fully fertile. The size and shape of spores is very similar in both species. Finally, E. rusticoides was exclusively found on basic soil, commonly in dry and sunny places at low altitude. E. phaeocyathus was instead collected from both acidic and basic soils, and can be found also at higher altitude, in open ruderal soils, forest clearings. Both species prefer Mediterranean habitats.
Entoloma graphitipes can be differentiated by its smaller size, the lighter brownish colour, and its smaller spores. E. halophilum presents more brownish lamellae when young, basidia are mono-, bi- or tretrasporic, and can be found in salty soils. E. flocculosum exhibits a densely pruinose-floccose pileus surface when young, immature lamellae whitish, and spores more subisodiametrical. See also comments regarding E. almeriense.
3. Entoloma graphitipes E. Ludw., Pilzkompendium. Band 2 (Beschreibungen): 290 (2007) f. graphitipes
= E. flocculosum ss. Vila & Caballero (2007)
Pileus up to 10 mm in diam., flattened to depressed, a little more depressed with age, slightly hygrophanous, in well-hydrated specimens translucently striate up to half of the radius, smooth or somewhat rough in the center, sometimes with a minute whitish pruina; grayish-brown or brown, with the central disc distinctly darker; margin lighter, straight or slightly incurved when young. Lamellae subdecurrent to strongly decurrent,
Catalana de Micologia, vol. 35: 65-99; 2013.
Entoloma rusticoides (JVG 1111123-5). Photo J. Vila.
Entoloma phaeocyathus (epitypus). Photo J. Carbó.
Entoloma phaeocyathus (JVG 1111119-2). Photo J. Vila.
Entoloma phaeocyathus (JVG 1111118-4). Photo J. Vila.
de Micologia, vol. 35: 65-99; 2013.
distant, thick, somewhat ventricose in some specimens; brownish or light grayishbrown, more pinkish after spore maturation; edge of the same colour, entire; lamellulae present. Stipe central, up to 15 × 2 mm, cylindrical or slightly compressed at the base, straight to curved; colour similar to the pileus or somewhat darker; surface smooth, glabrous or with an inconspicuous whitish pruina, more evident at the apex. Flesh very thin, light grayish-brown, darker in the uppermost part of the stipe; smell fungic. Spores isodiametrical to subisodiametrical, 8.3–9.3 × 7.2–8.3 µm, Xm= 8.8 × 7.7 µm, Q= 1.1–1.18, Qm= 1.15, with weak angles and the perimeter sometimes looking roundish. Basidia tetrasporic, claviform to narrowly claviform, up to 43 × 13.3 µm (with sterigmata), clampless. Cystidia absent. Pileipellis with a cutis structure composed of thin hyphae, 2–8 µm wide; abundant incrustant epiparietal pigment, brownish. Subpellis differentiated, with thicker hyphae, 9.6–28 µm wide, rarely up to 50 µm in diam., hyaline or with diffuse parietal brownish pigment. Clamp-connections absent.
COLLECTIONS EXAMINED GERMANY: Kinderspielplatz an der John-Locke-Str. 29, Berlin-Lichtenrade; on bare sandy soil, partly between grasses, some fruit bodies growing on an adjacent old fireplace, 22 May 1982, leg. E. Ludwig, Ludwig Herb. Nr. 3348 (M) (TYPUS). SPAIN: Ortigosa de Cameros (la Rioja), alt. 1100 m; among mosses, near Quercus ilex, in basic soil, 26 Oct. 1991, leg. A. Caballero, AC1559.- Serrat de l’Artigot, la Quar (Barcelona), alt. 780 m; among grasses, lichens and mosses, near Satureja montana L., in basic soil, 11 Nov. 2006, leg. J. Vila and F. Caballero, JVG 1061111-1 and EFC 11112006-83.- Pla de Busa, Navès (Lleida), alt. 1250 m; among grasses, mosses and lichens, in basic soil, 25 Nov. 2006, leg. J. Vila and F. Caballero, JVG 1061125-1 and EFC 25112006-87.- San Cristóbal, Busturia (Bizkaia), alt. 0-5; in a dune, on sandy soil, with small plants not identified, 8 Dec. 2007, leg. J. Fernández and F. Hidalgo, JVG 1071208-10.-Ibid., 29 Nov. 2007, leg. J. Fernández, JVG 1071129-10.- Can Soteres, el Bruc (Barcelona), alt. 530 m; among mosses and lichens, in basic soil, 26 Oct. 2012, leg. J. Vila and X. Llimona, JVG 1121026-1.
Because of its shape, Entoloma graphitipes f. graphitipes could be confused with E. rhodocylix, but the latter can be easily differentiated by its clamped hyphae (NOORDELOOS, 1992; LUDWIG, 2007), not observed in any of the studied species related to the lineage rusticoides-phaeocyathus. See also comments regarding E. halophilum and E. phaeocyathus.
3a. Entoloma graphitipes f. cystidiatum F. Caball., Vila & Català f. nov.
MycoBank MB 807473
ETYMOLOGY. cystidiatum, because of the presence of cystidia on the edge of the gills.
TYPUS. SPAIN: Can Romegosa, Sant Fost de Campsentelles (Barcelona), alt. 140 m; under Rubus ulmifolius Schott, near Quercus ilex and Pinus pinea L., in acid soil, 22 Feb. 2009, leg. F. Caballero, LIP JVG 1090222G, isotypus SFC 090222-1.
ORIGINAL DIAGNOSIS: Pileus up to 10 mm in diam., first convex, then umbilicated, somewhat hygrophanous, translucently striate in well-hydrated specimens, fibrillose-silky when dry; light grayish-brown, especially in the central disc of the pileus, lighter near the margin, which is straight. Lamellae adnate, with a small decurrent tooth, strongly decurrent in mature specimens, distant, thick; creamygrayish or light grayish-beige, pale grayish-brown with pinkish shades when mature; edge of the same colour, slightly eroded; lamellulae present. Stipe central, filiform, up to 25 × 1 mm, cylindrical, widened at apex and at the base, straight or curved; beige, light brown or grayish-brown, paler than the pileus from the apex to approximately 2/3 of the length, base darker; surface smooth, somewhat pruinose at the apex, base
4. Entoloma graphitipes f. graphitipes (JVG 1071129-10): a) spores; b) basidia. E. graphitipes f. cystidiatum (typus): c) spores; d) basidia; e) cheilocystidia. Scale bar = 8 µm.
Fig.
Entoloma graphitipes f. graphitipes (JVG 1061125-1). Photo J. Vila.
Entoloma graphitipes f. graphitipes (JVG 1121023-1). Photo J. Vila.
Entoloma graphitipes f. graphitipes (AC 1559). Photo A. Caballero.
Entoloma graphitipes f. cystidiatum (typus). Photo F. Caballero.
Catalana de Micologia, vol. 35: 65-99; 2013.
tomentose. Flesh thin, scarce, grayish-brown in the pileus, lighter in the stipe; smell slightly farinaceous when rubbed, taste not remarkable. Spores isodiametrical to subisodiametrical, 8.1–10 × 6.9–8.9 µm, Xm= 9 × 7.8 µm, Q= 1–1.3, Qm= 1.16, with 5-7 inconspicuous angles. Basidia tetrasporic, rarely bisporic, subcylindrical to claviform, up to 34 × 15.9 µm (without sterigmata), clampless. Cheilocystidia (lamella edge heterogeneous) polymorphic, cylindrical, sublageniform to lageniform, 45.7–57.3 × 4.1–13.9 µm, with 0-2 septa. Pileipellis with a cutis structure composed of thick parallel hyphae, up to 20 µm in diam. Subpellis with thick hyphae, constricted at septa, mixed with more narrow ones, 2–4 µm wide, epiparietal pigment minutely incrusting. Clamp-connections not observed.
ADDITIONAL COLLECTIONS EXAMINED. SPAIN: Can Romegosa, Sant Fost de Campsentelles (Barcelona), alt. 140 m; under Rubus ulmifolius, near Quercus ilex and Pinus pinea, in acid soil, 19 Apr. 2008, leg. F. Caballero, SFC 080419-1.- Mas Llombart, Sant Fost de Campsentelles (Barcelona), alt. 140 m; near Rubus ulmifolius and Arbutus unedo L., among grasses, in acid soil, 2 Jan. 2009, leg. F. Caballero, SFC 09010202.
Entoloma graphitipes f. cystidiatum differs from the type because of: (i) basidiomata with lighter colour, especially in the stipe, (ii) presence of abundant cheilocystidia, (iii) spores slightly bigger, and (iv) absence of trichodermal elements in the pileipellis. See also comments regarding E. graphitipes f. graphitipes and E. phaeocyathus.
Pileus up to 10 mm in diam., convex-flattened to flat, depressed in the central disc, especially with age, neither hygrophanous nor translucently striate; surface with an abundant whitish pruina when young, that turns brownish and floccose to subsquamulose in mature specimens, more dense in the central disc; under the pruina, homogenously more or less dark brownish, sometimes with grayish shades; margin straight to slightly curved. Lamellae adnate to subdecurrent, distant, thick, first whitish to pale brownish, then pinkish-brown; edge of the same colour, entire or a bit irregular; lamellulae not abundant. Stipe central, up to 15 × 3 mm, cylindrical, straight or slightly curved; clearly paler than the pileus, pale brownish to almost whitish; surface crowded by fine whitish fibrils, progressively disappearing with age or when rubbed; apex not differentiated, base whitish and tomentose. Flesh thin, cream or brownish; smell indefinite; taste not tested. Spores subisodiametrical, rarely isodiametrical, 8.3–10.1 × 7.5–9.1 µm, Xm= 9.2 × 8.1 µm, Q= 1.07–1.31, Qm= 1.21, commonly with a rounded perimeter and poorly differentiated angles. Basidia tetrasporic, claviform to subclaviform, up to 35 × 12.3 µm (with sterigmata), clampless. Cystidia or sterile cells absent. Pileipellis with a cutis structure composed of cylindrical hyphae, 3.2–8 µm wide, becomes a trichodermis, especially at the center of the pileus; incrustant epiparietal pigment very abundant, brownish, often zebrastriped or forming thick plates; subpellis composed by thicker hyphae, up to 28 µm in diam., claviform to subfusiform in shape. Clamp-connections not observed.
COLLECTIONS EXAMINED: GERMANY. Naturschutzgebiet bei Lebus, Brandenburg; am Wegrand zwischen Deschampsia P. Beauv. sowie auf dem Gelände der Naturschutzstation auf nacktem, mit Ziegelsplitt versetztem Kies, 2 Sep. 1994, leg. W. Dieckow, Ludwig Herb. Nr. 2399 (Koll. A) (M).- S-Bahngelände bei Bahnhof Priesterweg, Tempelhof, Berlin; zwischen Polytrichum Hedw. unter Pappel und Birke auf sonnenexponiertem Sandboden, 12 Oct. 1991, leg. A. Rubner, Ludwig Herb. Nr. 2399 (Koll. C) (M). SPAIN: Serrat de l’Artigot, la Quar (Barcelona), alt. 780 m; among lichens and mosses, under Satureja montana, near Buxus sempervirens L., in basic soil, 20 Sep. 2008, leg. J. Vila and F. Caballero, JVG 1080920-20.
Fig. 5. Entoloma flocculosum (JVG 1080920-20): a) spores; b) basidia. E. halophilum (typus): c) basidia; d) spores; e) cheilocystidia. Scale bar = 8 µm.
5. Entoloma halophilum F. Caball., J. Carbó, Vila & Català sp. nov.
MycoBank MB 807469
ETYMOLOGY. From the greek words halo = salt and philo = loving, preferring. TYPUS. SPAIN: Las Salinas de San Miguel, San Miguel de Cabo de Gata (Almería), alt. 0-5 m; under Thymelaea hirsuta (L.) Endl., Thymus sp., Arthrocnemum fruticosum (L.) Moq. and Lygeum spartum (L.) Kunth., in fossil sand dunes parallel to the coast, in saline soil, 28 Dec. 1996, leg. J. Carbó, LIP JVG 961228H, isotypus in JC19961228.3 (Ex-688).
ORIGINAL DIAGNOSIS: Pileus up to 20 mm in diam., convex to flat-convex, depressed in the center in fully mature specimens, hygrophanous, not translucently striate; surface felt-like, fibrillose-squamulose with age, more evident at the central disc; dark grayish-brown, specially from the margin to the half of the radius, showing pale brownish tones in the central disc, turning paler, grayish-white, when dry; margin straight. Lamellae decurrent or adnate with a small decurrent tooth, distant, somewhat thick, with very subtle veins on either side; brownish, darkening and with a salmon tone with maduration; lamellulae abundant. Stipe central, up to 20 × 3 mm, cylindrical, straight, fistulose; of the same colour as the lamellae; smooth surface, base not differentiated. Flesh thin, brownish; smell not defined, taste not tested. Spores isodiametrical, (8.5)–9.3–11.2–(12.5) × (8)–8.7–10.6–(12) µm, Xm= 10.2 × 9.6 µm, Q= 1–1.17, Qm= 1.06, with an almost rounded perimeter and 6-8 weak angles. Basidia mono-, bi- or tetrasporic, subclaviform to claviform, up to 40 × 15 µm (without sterigmata), with thickened walls (sclerobasidia), clampless. Cheilocystidia (lamella edge heterogeneous) polymorphic, sublageniform or lageniform, cylindrical, claviform, occasionally ovoid, up to 47 × 6 (apex)–15 (base) µm, not septated. Pileipellis with a cutis structure composed of cylindrical to subclaviform hyphae, up to 8 µm in diam., with terminal cells widened, up to 18 µm in diam.; the pileipellis becomes a trichodermis at the center of the pileus; incrustant epiparietal pigment abundant, brownish. Clamp-connections not observed. Entoloma halophilum is characterized by its (i) small size of basidiomata, (ii) convex or even umbilicated pileus, (iii) colourful, very dark basidiomata, (iv) big, isodiametrical spores (Xm= 10.2 × 9.6 µm), (v) presence of an incrustant epiparietal pigment, and (vi) habitat in sandy saline soil. E. rusticoides differs by its overall more robust appearance, pileus translucently striate in well-hydrated specimens, smaller spores (Xm= 9.3 × 8.7 µm) and absence of cheilocystidia. E. chelone Noordel. & E. Horak differs by the different appearance of the basidiomata, these being more fleshy and flattened, as well as for its smaller spores (6.5–7.6 × 5–6.5 µm) (NOORDELOOS, 2004), cheilocystidia absent, and fruiting in the subalpine belt, under Picea and Alnus E. flocculosum does not present cheilocystidia and has smaller spores (Xm= 9.2 × 8.1 µm). E. korhonenii Noordel. differs by its bigger basidiomata, absence of cheilocystidia and presence of clamp-connections (NOORDELOOS, 2004). E. phaeocyathus can present a depressed pileus similar to that of E. halophilum, but differs from it because of the spores iso- or subisodiametrical, and differently shaped cheilocystidia (claviform, articulated, rarely sublageniform), as well as for the more abundant intraparietal pigment. References to E. phaeocyathus in COURTECUISSE (1993) remind us very much of E. halophilum, especially because of the overall appearance of the basidiomata, the occasional presence of bisporic basidia, the shape
Entoloma flocculosum (JVG 1080920-20). Photo J. Vila.
Entoloma halophilum (typus). Photo J. Carbó.
of cheilocystidia, and the type of habitat of some of the collections described by the author: seaside dunes with halophilious vegetation.
6. Entoloma almeriense J. Carbó, F. Caball., Vila & Català sp. nov.
MycoBank MB 807470
ETYMOLOGY. From the geographical name Almería, the province of SW Andalucía (SW Spain).
TYPUS. SPAIN. Laguna del rio Antas, Puerto Rey-Pueblo Laguna, Vera (Almería), alt. 0-5 m; under Thymelaea hirsuta, Arthrocnemum macrostachyum (Moric.) C. Koch, Atriplex halimus L. and Phragmites australis (Cav.) Steud., in saline soil, 5 Jan. 1999, leg. J. Carbó, LIP JVG 990105I, isotypus in JC-19990105.4 (Ex-1037).
ORIGINAL DIAGNOSIS: Pileus up to 17 mm in diam., convex, somewhat hygrophanous, not translucently striate, with a pruinose-tomentose surface; grey, greyish-brown when well-hydrated; margin slightly curved. Lamellae adnate to decurrent, distant, moderately thick, ventricose, light grey, with pinkish tones when mature; edge of the same colour, entire; lamellulae not abundant. Stipe central, up to 25 × 2 mm, cylindrical, slightly curved, of the same colour as the pileus; surface with abundant whitish fibrils, longitudinally finely striated; apex slightly pruinose, base not differentiated. Flesh thin; smell and taste unknown. Spores isodiametrical, (8)–8.7–10.1–(11.5) × (7)–8–9.4–(11) µm, Xm= 9.4 × 8.7 µm, Q= 1–1.2, Qm= 1.08, with a rounded perimeter and 6-8 inconspicuous angles. Basidia tetrasporic, rarely bisporic, subcylindrical or narrowly claviform, up to 45 × 12 µm (without sterigmata), clampless. Cheilocystidia (lamella edge heterogeneous) cylindrical, sinuose, rarely sublageniform, (25)–30–50–(83) × 5–10 µm, septated. Pileipellis with a cutis structure composed of cylindrical or fusiform hyphae, 30–80 × 8–15 µm, with slightly broader terminal elements, up to 20 µm in diam., that evolves to a trichoderm; mixed pigment, intraparietal light brown, and minutely incrusting dark brown. Clamp-connections not observed.
Entoloma almeriense is characterized by its (i) greyish to brownish-grey pileus with tomentose surface, not translucently striate, (ii) distant lamellae, ventricose, grayish, (iii) stipe of the same colour of the pileus, slightly fibrillose, (iv) presence of narrow cheilocystidia, and (v) mixed pigment, intraparietal and minutely incrusting. E. flocculosum presents similar macro- and microscopic features, but differs by its more brownish colour, absence of cheilocystidia, and presence of incrustant epiparietal pigment only. E. phaeocyathus displays darker tones when well-hydrated, spores are slightly bigger, and cystidia present a different, thicker shape. E. halophilum is differentiated by its more depressed pileus, brown colour, strongly decurrent lamellae, bigger spores (Xm= 10.2 × 9.6 µm), and differently-shaped cheilocystidia. E. rusticoides has a darker basidiomata, presents a more fibrillose surface of the pileus, is translucently striate in well-hydrated specimens, and lacks cystidia. E. cettoi Noordel., Hauskn. & Zuccherelli, sometimes presents a tomentose greyish pileus, but can be easily differentiated by its heterodiametrical spores, and the absence of incrusting pigment. Finally, E. chelone differs because of the absence of cheilocystidia and smaller spores, 6.5–7.5 × 5–6.5 µm.
Fig. 6. Entoloma almeriense (typus): a) spores; b) basidia; c) cheilocystidia. E. phaeocarpum (typus): d) spores; e) basidia. Scale bar = 8 µm.
Catalana de Micologia, vol. 35: 65-99; 2013.
Entoloma almeriense (typus). Photo J. Carbó.
Entoloma phaeocarpum (typus). Photo A. Caballero.
Entoloma rhodocylix (K (M): 167653). Photo L. Goodwin.
7. Entoloma phaeocarpum F. Caball., Vila, A. Caball. & Català sp. nov.
MycoBank MB 807471
ETYMOLOGY. From greek phaeo = brown, and carpos = fructification.
TYPUS. SPAIN: Calahorra (la Rioja), alt. 400 m; among grasses and mosses, near Pinus halepensis, on sandy soil, 18 Oct. 2003, leg. A. Caballero, LIP JVG 1031018, isotypus in AC2706.
ORIGINAL DIAGNOSIS: Pileus up to 15 mm in diam., first flattened-convex, and somewhat depressed in the central disc, sometimes umbilicated, then flattened or slightly concave, neither hygrophanous nor translucently striate; surface velvety or slightly roughened; dark brownish, almost blackish in the center, with reddish tones near the margin; margin straight and somewhat cracked. Lamellae adnate to decurrent, distant, thick, broad; greyish with lilac shades or greyish-brown, turning pinkish with maturation; edge of the same colour, sinuose, irregular, with abundant veins on both sides; lamellulae present. Stipe central or eccentric, short, up to 10 × 3 mm, cylindrical, sometimes narrowed at the base, straight, with a smooth, glabrous surface; greyish-brown, with lilac shades somewhat lighter than those of the pileus. Flesh thin, of the same colour or lighter; smell faint, pleasant, slightly fruity, taste not tested. Spores isodiametrical, 8.6–10.2 × 7.8–9.8 µm, Xm= 9.6 × 9.1 µm, Q= 1.01–1.19, Qm= 1.06, with an almost rounded perimeter and 5-7 weak angles. Basidia tetrasporic, claviform, with the neck much elongated from the base, 35–62.6 × 12–16.6 µm (without sterigmata), clampless. Cystidia absent. Pileipellis with a cutis structure composed of long cylindrical hyphae, constricted at the septa, up to 100 × 20 µm, mixed with thinner hyphae, up to 10 µm wide; mixed pigment, intraparietal and epiparietal incrustant, sometimes zebra-striped, present in all tissues examined. Clamp-connections not observed.
Because of its shape and habitat, Entoloma phaeocarpum can recall E. rusticoides or E. phaeocyathus, but it can be differentiated by the presence of intervenose lamellae, lilac tones in the lamellae and stipe, and by the often eccentric position of the latter, which can be very short. Microscopically, it shares the features of its group (large roundish spores, clamp-connections absent), but presents a more abundant intraparietal pigment in the pileipellis. Further collections will allow a better understanding of the variability of E. phaeocarpum.
8. Entoloma aff. iodiolens Arnolds & Noordel.
COLLECTION EXAMINED. SPAIN: Torrent de la Casassa, Espinavell (Girona), alt. 1400 m; under Larix decidua Mill. And Pinus sylvestris L., among mosses, 4 Aug. 2011, leg. O. Pérez-De-Gregorio and M.À. PérezDe-Gregorio, JC-20110804.1 (Ex-2335).
COLLECTIONS EXAMINED. UNITED KINGDOM: Moor Piece (England), among mosses and lichens, under Picea sp., 21 Sep. 2002, leg. T. Læssøe, K (M): 105174.- Hindhead (England), in sandy soil, under Pinus sp., 11 Oct. 2010, leg. L. Goodwin, K (M): 167653.- Mynydd Llwydiarth (Wales), among mosses, under conifers, 12 Sep. 2006, leg.C.E. Aron, K (M): 147598.
Fig. 7. Entoloma rhodocylix (K(M): 167653): a) basidia; b) spores; c) cheilocystidia. Scale bar = 8 µm.
Entoloma muscoalpinum (typus). Photo J. Vila.
Entoloma muscoalpinum (paratypus). Photo J. Vila.
10. Entoloma muscoalpinum Vila, F. Caball. & Català sp. nov.
= E. lanicum ss. Vila & Esteve-Raventós (1998)
MycoBank MB 807472
ETYMOLOGY. From latin muscus = moss and alpinum = living in the alpine belt.
TYPUS. SPAIN: Vall de Núria, Queralbs (Girona), alt. 2220 m; among mosses (Mnium spinulosum Bruch & Schimp., Distichium capillaceum (Hedw.) Bruch & Schimp. and Myurella julacea (Swägr.) Schimp., det. I. Alvaro), in basic soil, 27 Aug. 1997, leg. J. Vila, LIP JVG 970827J.
ORIGINAL DIAGNOSIS: Pileus up to 15 mm in diam., convex to flattened-convex, somewhat depressed at the central disc in fully mature specimens, slightly hygrophanous, not translucently striate; surface densely covered with a pruinosepubescent whitish layer, especially in young specimens, turning smooth or almost glabrous with age; below this layer, greyish when young, then whitish with yellowish or greyish stains; margin straight to somewhat curved. Lamellae adnate, frequently with a small decurrent tooth or clearly decurrent, distant, thick, dark grey with pinkish tones when spores are mature; edge of the same colour, entire or slightly irregular; lamellulae present. Stipe central, up to 20 × 4 mm, cylindrical, in some specimens with a small rooting base, straight or curved; greyish to pale brownish-grey, rarely with yellowish stains, covered with a pruinose or minutely pubescent whitish layer; pruinose apex, tomentose base. Flesh thin, whitish; smell radish-like, not intense; taste not tested. Spores heterodiametrical, 8.5–10 × 6–7.8 µm, with 5-7 well-marked angles. Basidia tetrasporic, or rarely bi- or monosporic, narrowly clavate, up to 40 × 8 µm, clamped. Cystidia not observed. Pileipellis with a cutis structure composed of narrow cylindrical hyphae, up to 6 µm wide, with slightly widened, cylindrical to claviform terminal elements, up to 8 µm wide; very diffuse pigment, epiparietal incrustant and intraparietal. Caulopellis with cylindrical to sinuose cells, sometimes pigmented in a similar way as the terminal elements of the pileipellis. Clamp-connections present in the hymenium, not observed in the pileipellis.
ADDITIONAL COLLECTIONS EXAMINED SPAIN: Vall de Núria, Queralbs (Girona), alt. 2220 m; among mosses (Mnium spinulosum, Distichium capillaceum and Myurella julacea, det. I. Alvaro), in basic soil, 12 Aug. 1997, leg. J. Vila, JVG 970812-23.-Ibid., 30 Aug. 2013, leg. J. Vila, JVG 1130830-11 (paratypus). Entoloma muscoalpinum is not related to the rusticoides group, due to its heterodiametrical spores and clamped hyphae, but is indeed included in the present work because its macroscopical appearance can recall the species of this group. E. muscoalpinum is characterized by its (i) bicolour basidiomata, the pileus being always lighter than lamellae, (ii) yellow stains observed in some collections, (iii) densely pubescent pileus and stipe surface, more evident in young specimens, and (iv) alpine habitat, commonly being found among mosses, above 2000 masl. These features allow this species to be differentiated from E. undatum (Gillet) M.M. Moser or E. lanicum (Romagn.) Noordel. Not reliable phylogenetic data of E. muscoalpinum was obtained from the samples collected. Further analyses are needed to confirm the phylogenetic position of this species. For more information, including type-drawings, see VILA & ESTEVE-RAVENTÓS (1998, sub E. lanicum).
Table 1 . Database GenBank/UNITE accession numbers for speci mens included in the phylogenetic analyses.
Our thanks to P.-A. Moreau (Lille, France) and A. de Cock (The Netherlands) for his helpful comments. To I. Alvaro (University of Barcelona, Spain) for his help in the identification of mosses. We also thank the curators of the herbaria K (Kew, United Kingdom) and M (Munich, Germany), for the loan of various samples. We are grateful to L. Goodwin (United Kingdom), A. Caballero (La Rioja, Spain), J.F. Vicente (Bizkaia, Spain), A. Conca (València, Spain), R. Mahiques (Quatretonda, Spain) and M.À. Pérez-De-Gregorio (Girona, Spain) for contributing with material or photos for this study. The authors also thank Robert Lachlan (United Kingdom) for the English proofreading. Finally, to all people listed under legit for their help in collecting material. This article has received financial support from the project “Biodiversitat dels Fongs i Líquens dels Països Catalans (PT2008-S0206-LLIMONA01; PT2012S02-LLIMONA and PIN2012-S02-LLIMONA01)” of the Institut d’Estudis Catalans (Barcelona), and from the “Fons Memorial Salvador Llimona (Barcelona)” and the “Fons Memorial Ramon Vila (Barcelona)”.
REFERENCES
BRESADOLA, G. in SACCARDO, P.A. (1891).- Sylloge fungorum omnium hucusque cognitorum
CABALLERO, F.& J. VILA (2013).- Entoloma nuevos o interesantes de la Península Ibérica (3). Adiciones y correcciones. Fungi non Delineati LXVI (Studies on Entoloma): 63-85, 136-145 (iconografía). Ed. Candusso, Alassio.
CO-DAVID, D.; LANGEVELD, D. & M.E. NOORDELOOS (2009).- Molecular phylogeny and spore evolution of Entolomataceae Persoonia 23: 147–176.
COURTECUISSE, R. (1993).- Macromycètes intéressants, rares ou nouveaux (VI). Entolomataceae. Documents mycol. 89: 1–38.
GARDES, M. & T.D. BRUNS (1993).- ITS primers with enhanced specificity for basidiomycetes. Application to the identification of mycorrhizae and rusts. Molecular Ecology 2: 113-118.
GILLET, C.C. (1876).- Les Hyménomycètes ou description de tous les champignons qui croissent en France. pp. 177560.
HE, X.L.; LI, T.H.; XI, P.G.; JIANG, Z.D. & Y.H. SHEN (2013).- Phylogeny of Entoloma s.l. subgenus Pouzarella, with descriptions of five new species from China. Fungal Diversity 58(1): 227–243.
LUDWIG, E. (2007).- Pilzkompendium. Band 2. Die größeren Gattungen der Agaricales mit farbigem Sporenpulver (ausgenommen Cortinariaceae). Beschreibungen (723 pp.) + Abbildungen (209 pp.).Fungicon-Verlag. Berlin. MORGADO, L.N.; NOORDELOOS, M.E.; LAMOUREUX, Y. & J. GEML (2013).- Multi-gene phylogenetic analyses reveal species limits, phylogeographic patterns, and evolutionary histories of key morphological traits in Entoloma (Agaricales, Basidiomycota). Persoonia 31: 159-178.
MOROZOVA, O.V.; NOORDELOOS, M.E. & J. VILA (2014).- Entoloma subgenus Leptonia in boreal-temperate Eurasia: towards a phylogenetic species concept. Persoonia 32 (in press).
NOORDELOOS, M.E. (1992).- Entoloma s.l. Fungi Europaei 5, Libreria editrice G. Biella, Saronno. 760 pp.
NYLANDER, J.A.A. (2004).- MrModeltest v2. Program distributed by the author. Uppsala, Evolutionary Biology Centre, Uppsala University.
RONQUIST, F. & J.P. HUELSENBECK (2003).- MrBayes 3: Bayesian phylogenetic inference under mixed models. Bioinformatics 19: 1572-1574.
STAMATAKIS, A. (2006).- RAxML-VI-HPC: maximum likelihoodbased phylogenetic analyses with thousands of taxa and mixed models. Bioinformatics 22: 2688-2690.
SWOFFORD, D.L. (2001).- PAUP*4.0b10: phylogenetic analysis using parsimony (and other methods). Sunderland, Sinauer Associates.
TAMURA, K.; PETERSON, D.; PETERSON, N.; STECHER, G.; NEI, M. & S. KUMAR (2011).- MEGA5: Molecular evolutionary genetics analysis using maximum likelihood, evolutionary distance, and maximum parsimony methods. Mol. Biol. Evol. 28 (10): 2731-2739.
VILA, J. & F. CABALLERO (2007).- Entoloma nuevos o interesantes de la Península Ibérica. Fungi non Delineati XXXVIII. 64 pp. Ed. Candusso, Alassio.
VILA, J. & F. CABALLERO (2009).- Entoloma nuevos o interesantes de la Península Ibérica. II. Fungi non Delineati XLV. 100 pp. Ed. Candusso, Alassio.
VILA, J. & F. ESTEVE-RAVENTÓS (1998).- Dermoloma pseudocuneifolium, Entoloma lanicum y E. scabropellis (Basidiomycetes) en el piso alpino del Valle de Núria (Pirineos, Catalunya). Bol. Soc. Micol. Madrid, 23: 151-158.
VILA, J.; CARBÓ, J.; CABALLERO, F.; CATALÀ, S.; LLIMONA, X. & M.E. NOORDELOOS (2013).- A first approach to the study of the genus Entoloma subgenus Nolanea s.l. using molecular and morphological data. Fungi non Delineati LXVI (Studies on Entoloma): 3-62, 93-135 (iconography). Edizioni Candusso, Alassio.
VILGALYS, R. & M. HESTER (1990).- Rapid genetic identification and mapping of enzymatically ampliWed ribosomal DNA from several Cryptococcus species. J. Bacteriol. 172: 4238-4246.
WHITE, T.J.; BRUNS, T.; LEE, S. & J. TAYLOR (1990).- Amplification and direct sequencing of fungal ribosomal DNA genes for phylogenetics In M. INNIS, J. GELFAND, J. SNINSKY & T. WHITE. PCR protocols: A guide to methods and applications: 315-322, Academics Press, Orlando, Florida.
NORMES DE PUBLICACIÓ DE LA REVISTA CATALANA DE MICOLOGIA
La Revista Catalana de Micologia (d'ara endavant RCM) accepta treballs escrits preferentment en català, castellà i anglès, però també en francès o italià. Els treballs no tindran límit d'extensió, però restarà a criteri del consell de redacció l'acceptació de treballs que excedeixin les 20 pàgines impreses. Per tal de facilitar la feina dels autors, a continuació mostrem en una llista tabulada, els criteris que han de seguir per elaborar el seu treball. S'aconsella als autors que marquin les caselles a mesura que les van complint i que ho adjuntin amb la seva tramesa.
- Els originals, més aquest full amb les caselles marcades, s'enviaran en format electrònic a: revista@micocat.org. En el cas de que els arxius siguin massa pesants (sobretot fotografies) i superin la quota es podrà optar per usar sistemes alternatius (tipus "Dropbox"). L'ús del correu ordinari, CDs, DVDs, etc, no s’accepta.
- El text s'haurà de redactar en format *.doc o *.docx de Microsoft Word.
- El tipus de lletra de tot el text serà Times New Roman mida 11.
- S'haurà d'utilitzar un interlineat de 1,5.
- El format de pàgina serà DINA4, amb marges superior i inferior de 2,5 cm, esquerra i dreta de 3 cm.
- En el text s'evitaran en tot moment els subratllats, els tabuladors, els marges entrats i el tipus de lletra negreta.
- Només (vegeu excepció en l'apartat de Bibliografia!) es posaran en cursiva els noms de les espècies i dels gèneres. Les categories taxonòmiques superiors a les de gènere portaran la primera lletra en majúscula, sempre que el tàxon estigui escrit en llatí; si el tàxon es vulgaritza anirà sempre en minúscules (exemple: Tricholomataceae, tricolomatàcies).
- Els títols dels diferents apartats aniran en majúscules (INTRODUCCIÓ, MATERIAL I MÈTODES, BIBLIOGRAFIA, etc).
La primera pàgina del treball haurà de contenir i per aquest ordre:
- Títol del treball en majúscules.
- Nom/s del/s autor/s i les seves adreces. El "corresponding author" ha d'indicar una adreça de correu electrònic.
- Resum en l’ idioma de l'article, que no excedeixi les 15 línies. Acabat per un màxim de 6 paraules clau (que no estiguin incloses en el títol del treball).
- Un segon resum ("Abstract") en anglès, encapçalat pel títol del treball i acabat per 6 paraules clau ("key words") en anglès, amb els mateixos criteris que el resum en l’ idioma original.
- Resum, Abstract, Paraules clau i Key Words aniran encapçalats pels corresponents títols, en majúscules (RESUM, ABSTRACT, etc).
Bibliografia:
- L'apartat de la bibliografia anirà encapçalat pel títol: BIBLIOGRAFIA.
- Cal seguir els següents models: KÜHNER, R. & H. ROMAGNESI (1978).- Flore analytique des champignons supérieurs. Ed. Masson, Paris. 557 pp. ORTON, P.D. (1960).- New check-list of British agarics and boleti. III. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43(2): 159-439.
- Les citacions d'autors dins del text, han de seguir els criteris que recullen els exemples següents: 'segons FRIES (1837)', 'BON & BELLU (1996)', '(MALENÇON et al., 1975)', o bé: '(PEGLER, 1974: 234)'.
- Totes les referències bibliogràfiques hauran d’estar esmentades dins del text.
Descripció de nous tàxons i combinacions noves:
- És condició prèvia a l'acceptació de la novetat per part de la revista que el autor registri el seu nou tàxon o nova combinació a Mycobank i que aporti el nombre del seu registre per tal d'incloure'l en la publicació. Sense aquest requeriment la "novetat" seria invàlida segons s'indica en el nou Codi.
- Recordeu de seguir estrictament les normatives que estableix el nou Codi (exemple: per un nou tàxon ja no cal una diagnosi llatina però si una en anglès, sigui quin sigui l'idioma original del treball).
Il·lustracions, Fotografies, Figures, Taules:
- Les fotografies (en blanc i negre o color) hauran d'enviar-se en format electrònic (jpg, tiff), preparades per ser reproduïdes directament i sempre en fitxers separats del text original.
- La resolució emprada ha de ser de 350 dpi.
- Els dibuixos en blanc i negre hauran de ser enviats en format electrònic, seguint els mateixos criteris que les fotografies però a una resolució superior (mínim 600 dpi). Utilitzeu sempre l'opció 'Escala de grisos', mai 'Duotono'.
- Prepareu i composeu les fotografies o dibuixos d'acord amb la mida de la caixa de la RCM, que és de 20 x 13,5 cm. Quedarà a criteri de l'edició de la revista la modificació final de les mides dels originals per adaptar-los a la caixa.
- No barregeu en la mateixa làmina fotos en blanc i negre, en color i dibuixos.
- Els números i signes de les figures (fletxes, escales, etc) s'incorporaran directament en elles mitjançant l'ús de programes d'edició d'imatges (es recomana el Photoshop).
- Les escales han d'incorporar-se sobre la figura en forma d'una barra. En el peu de figura s'haurà de fer esment de la magnitud de la barra. No s'accepten indicacions d'escala del tipus: 400x.
- Totes les figures i taules han de tenir referència en el text de l’article i s'incorporaran dins d'ell segons aquests criteris: 'vegeu Fig. 1', 'taula 2', 'Figs. 2-5', etc.
- Les Taules es presentaran en el mateix document del text, però en pàgina a part.
- Figures i taules hauran d'incorporar els corresponents peus en un apartat titulat 'PEUS DE FIGURES' o 'PEUS DE TAULA' en el document del text de l'article, i després de la Bibliografia.
Un cop els treballs siguin rebuts s'enviaran per revisió al o als especialistes que el Consell de Redacció cregui oportuns. Les correccions així com els comentaris dels revisors seran retornades als autors perquè en facin les consideracions oportunes. El seguiment estricte d'aquestes normes de publicació de la RCM és condició prèvia per tal d'iniciar el procés de revisió del treball.
NORMAS DE PUBLICACIÓN DE LA REVISTA CATALANA DE MICOLOGIA
La Revista Catalana de Micología (en adelante RCM) acepta trabajos preferentemente escritos en catalán, castellano e inglés, pero también en francés o italiano. Los trabajos no tendrán límite de extensión, pero queda a criterio del consejo de redacción la aceptación de trabajos que excedan las 20 páginas impresas. Para facilitar la labor de los autores, a continuación se muestran en una lista tabulada, los criterios que deben seguir para elaborar su trabajo. Se aconseja a los autores que vayan marcando las casillas del margen a medida que se cumplan y que lo adjunten todo junto a su envío.
- Los originales, más esta hoja con las casillas marcadas, se enviarán en formato electrónico a: revista@micocat.org. Suponiendo que los archivos sean demasiado pesados (en especial las fotografías) y superen la cuota se podrá optar por el uso de sistemas alternativos (tipo “Dropbox”). El uso del correo ordinario, CDs, DVDs, etc., no se acepta.
- El texto deberá redactarse en formato *.doc o *.docx de Microsoft Word.
- El tipo de letra de todo el formato será Times New Roman tamaño 11.
- Se deberá utilizar un interlineado de 1,5.
- El formato de página será DIN A4, con margen superior e inferior de 2,5 cm, izquierda y derecha de 3 cm.
- En el texto se evitarán en todo momento los subrayados, los tabuladores, los sangrados i el tipo de letra negrita.
- Sólo (ver excepción en el apartado de Bibliografía!) se pondrán en cursiva los nombres de las especies y de los géneros. Las categorías taxonómicas superiores a las de género llevarán la primera letra en mayúscula, siempre que el taxón esté escrito en latín; si el taxón se vulgariza irá siempre en minúsculas (ejemplo: Tricholomataceae, tricolomatáceas).
- Los títulos de los distintos apartados irán en mayúsculas (INTRODUCCIÓN, MATERIAL Y MÉTODOS, BIBLIOGRAFÍA, etc.).
La primera página del trabajo deberá contener y por este orden:
- Título del trabajo en mayúsculas.
- Nombre/s del/de los autor/es y sus direcciones. El "corresponding author" debe indicar una dirección de correo electrónico.
- Resumen en el idioma del artículo, que no exceda las 15 líneas. Acabado con un máximo de 6 palabras clave (que no estén incluidas en el título del trabajo).
- Un segundo resumen ("Abstract") en inglés, encabezado por el título del trabajo y acabado por 6 palabras clave ("key words") en inglés, con los mismos criterios que el resumen en el idioma original.
- Resumen, Abstract, Palabras clave y Key Words irán encabezados por los correspondientes títulos, en mayúsculas (RESUMEN, ABSTRACT, etc.).
Bibliografía:
- El apartado de la bibliografía irá encabezado por el título: BIBLIOGRAFÍA.
- Se seguirán los siguientes modelos:
KÜHNER, R. & H. ROMAGNESI (1978).- Flore analytique des champignons supérieurs. Ed. Masson, Paris. 557 pp.
ORTON, P.D. (1960).- New check-list of British agarics and boleti. III. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43(2): 159-439.
- Las citas de autores dentro del texto, seguirán los criterios que recogen los siguientes ejemplos: 'según FRIES (1837)', 'BON & BELLU (1996)', '(MALENÇON et al., 1975)', o bien: '(PEGLER, 1974: 234)'.
- Todas las referencias bibliográficas deberán estar mencionadas en el texto.
Descripción de nuevos taxones y combinaciones nuevas:
- Es condición previa a la aceptación de la novedad por parte de la revista que el autor registre su nuevo taxón o la nueva combinación en Mycobank y que aporte el número de su registro para incluirlo en la publicación. Sin este requerimiento la “novedad” seria inválida según se indica en el nuevo Código.
- Recuerden seguir estrictamente las normativas que establecen el nuevo Código (ejemplo: para un nuevo taxón ya no es necesaria una diagnosis latina pero sí una en inglés, sea cual sea el idioma original del trabajo).
Ilustraciones, Fotografías, Figuras, Tablas:
- Las fotografías (en blanco y negro o en color) se enviarán en formato electrónico (jpg, tiff), preparadas para ser reproducidas directamente y siempre en ficheros separados del texto original.
- La resolución utilizada será de 350 dpi.
- Los dibujos en blanco y negro se enviarán en formato electrónico, siguiendo los mismo criterios que las fotografías pero con una resolución superior (mínimo 600 dpi). Se utilizará siempre la opción ‘Escala de grises’, nunca ‘Duotono’.
- Se prepararán y compondrán las fotografías o dibujos de acuerdo con el tamaño de la caja de la RCM, que es de 20 x 13,5 cm. Quedará a criterio de la edición de la revista la modificación final de las medidas de los originales para adaptarlos a la mencionada caja.
- No mezclar en la misma lámina fotos en blanco y negro, en color y dibujos.
- Los números y signos de las figuras (flechas, escalas, etc.) se incorporarán en ellas mediante el uso de programas de edición de imágenes (se recomienda el Photoshop).
- Las escalas se incorporarán sobre la figura en forma de una barra. En el pie de figura se deberá hacer mención de la magnitud de dicha barra. No se aceptan indicaciones de escala del tipo: 400x.
- Todas las figuras y tablas deben tener referencia en el texto del artículo y se incorporarán dentro de él según los criterios: 'ver Fig. 1', 'tabla 2', 'Figs. 2-5', etc.
- Las Tablas se presentarán en el mismo documento de texto, pero en una página aparte.
- Las figuras y tablas incorporarán los correspondientes pies en un apartado titulado ‘PIES DE FIGURA’ o ‘PIES DE TABLA’ en el documento de texto del artículo, y después en la Bibliografía.
Un vez los trabajos se hayan recibido se enviarán para revisión al o a los especialistas que el Consejo de Redacción considere oportunos. Las correcciones así como los comentarios de los revisores serán devueltos a los autores para que hagan las consideraciones oportunas. El seguimiento estricto de estas normas de publicación de la RCM es condición previa para iniciar el proceso de revisión del trabajo.
INSTRUCTIONS TO AUTHORS
The Revista Catalana de Micologia (RCM) accepts articles preferably written in Catalan, Castilian or English although French and Italian are also accepted. Although there is no limit to the size of the paper, articles longer than 20 pages are subject to approval by the Publication Committee. Below is a tabulated list of the requirements for the preparation of the manuscript. We advise authors to tick the boxes on completion of the recommendations/requirements and send them on a separate sheet as an attachment to the manuscript.
- The originals and the check sheet should be sent electronically to: revista@micocat.org. If the work is too heavy (especially photographs) for normal electronic mail, alternative systems (e.g. Dropbox) could be used. Post office mail, CD’s, DVD’s, etc. will not be accepted
- The text should be written in *.doc or *.docx formats of Microsoft Word
- Articles should be written in “Time New Roman” characters, body 11 and space 1,5
- Page size DIN A4, with margins of 2,5 cm. (upper and lower) and 3 cm. (right and left)
- Underlining, tabulations, bold letters and indentations should be avoided
- Only (see exceptions in the “Bibliography”) genus and species names should be in italics. For supra generic categories, only the first letter is in upper case if the taxon is written in Latin. Otherwise it should it be in lower case (e.g. Tricholomataceae, tricolomataceas).
- The titles of the different sections will be in capitals (INTRODUCTION, MATERIALS AND METHODS, BIBLIOGRAPHY, etc.).
The first page of the article should mention in the following order:
- The title of the article in capital letters
- The author(s) with a complete postal address, email and telephone number
- A SUMMARY in the original Language of the article not to exceed 15 lines with a maximum of 6 KEY WORDS (in capitals) which should not be in the article’s title.
- A second ABSTRACT in English with the title of the article and 6 key words with the same criteria as for the original language.
Bibliography:
- This section should be capitalized: BIBLIOGRAPHY
- The following models should be followed: KÜHNER, R. & ROMAGNESI, H (1978).- Flore analytique des champignons supérieurs.Ed. Masson, Paris. 557 pp.
ORTON, P. D. (1960). - New check-list of British agarics and boleti. III. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43(2): 159-439.
- Citations in the text should be as follows: “according to FRIES (1937)”, “BON & BELLU (1966)”, “MALENÇON et al., 1975)”, or: (PEGLER, 1974: 234)”
- Only the papers mentioned in the text should be referred to. The final bibliographic list should be arranged alphabetically by the authors name and their papers listed chronologically.
New taxons and combination descriptions:
- All new descriptions of taxons or combinations proposed in the article should be previously registered at Mycobank and the author(s) should provide the registration number to the editors of the RCM. Otherwise the new name is not valid according to the new Nomenclatural Code.
- The new regulations of the Nomenclatural Code, should be followed strictly (e.g. for a new taxon an English description should be provided, not a Latin one as it was before).
Illustrations, Photographs, Figures, Tables:
- Photos either in black and white or in color will be sent electronically (jpg, tiff), ready to be reproduced directly. They should be sent separately from the text with a minimum resolution of 350 dpi.
- Drawings should also be sent electronically but with a minimum of 600 dpi resolution. They should be in “Scale of Grays”, never in “Duotono”.
- Composition of the plates should conform to the RCM format (20 x 13,5 cm). The Publication Committee will adapt other sizes in case these instructions are not followed.
- A mixture of black + white photos, color photos + drawings should not appear in the same sheet.
- Numbers and signs on the figures (arrows, scales, etc.) should be incorporated using imaging editing techniques. We recommend Photoshop.
- The scales should be in the form of a bar and the magnitude of it indicated in the figure explanation. Indications such 400x will not be accepted.
- All figures and tables should be referenced in the text and will be referred to as “see Fig. 1, Table 2, Figs. 2-5” etc.
- The tables should be presented with the text but on a separate sheet.
- The figures and tables explanations should be presented in separate sections as “FIGURE CAPTIONS or TABLE CAPTIONS” together with the text as well as at the end of BIBLIOGRAPHY.
Upon receiving the articles, they will be submitted to the Publication Committee specialists for revision. Corrections and comments made by the specialists will be returned to the author(s) for their consideration. The acceptance of this condition is unavoidable to start the revision of the article.
ÍNDEX
Amanita muscaria, un bolet de conte de fades ............................................................3
ROGER GIL GUIÑÓN
Contributo alla conoscenza del raro Entoloma opacum Noordel...........................43
Cheimonophyllum pontevedrense, a new species found in the northwest of the Iberian Peninsula ........................................................................................................49
JAIME B. BLANCO-DIOS
Index de tàxons, combinacions i noms continguts en aquest volum ......................56
Un Gymnopilus interessant, trobat a Catalunya ......................................................57
MIQUEL À. PÉREZ-DE-GREGORIO, LEANDRO SÁNCHEZ I SANTIAGO GIBERT
Mycena seynii f. albida Robich, hallada en Cataluña ..............................................61
M. À. PÉREZ-DE-GREGORIO I J. CASTILLO
Preliminary morphologic and molecular study of the Entoloma rusticoides group (Agaricales-Basidiomycota) ........................................................................................65
J. VILA, F. CABALLERO, J. CARBÓ, P. ALVARADO, S. CATALÀ, M.A. HIGELMO AND X. LLIMONA
Normes de publicació de la Revista Catalana de Micologia .................................101
CONTENTS
Amanita muscaria, a fairytale mushroom ...................................................................3
ROGER GIL GUIÑÓN
Contribution to the knowledge of the rare Entoloma opacum Noordel.................43
Cheimonophyllum pontevedrense, a new species found in the northwest of the Iberian Peninsula ........................................................................................................49
JAIME B. BLANCO-DIOS
Index of new taxa, combinations and names included in this issue .......................56
Gymnopilus arenophilus, a interesting taxon found in Catalonia ...........................57
MIQUEL
À. PÉREZ-DE-GREGORIO, LEANDRO SÁNCHEZ I SANTIAGO GIBERT
Mycena seynii f. albida Robich., a interesting taxon found im Catalonia ..............61 M. À. PÉREZ-DE-GREGORIO I J. CASTILLO
Preliminary morphologic and molecular study of the Entoloma rusticoides group (Agaricales-Basidiomycota) ........................................................................................65
J. VILA, F. CABALLERO, J. CARBÓ, P. ALVARADO, S.
CATALÀ, M.A. HIGELMO AND X. LLIMONA
Instructions to Authors ............................................................................................101
