RCMIC, 22

RECTIPILUS

CISTOPHILUS ESTEVE-RAV. ET VILA SP. NOV., UN NUEVO HONGO CIFELOIDE

MEDITERRANEO

J. \TILA t, F. ESTEVE-RAVENTÓS 2 y X. LLIMONA3

1.- Rector Ubach, 53, àtic T. E-08021 Barcelona.

2.- Dept. Biología Vegetal (Botánica), Universidad de Alcalá. E-2887I Alcalá de llenares (Madrid).

3.- Dept. Biologia Vegetal (Botànica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

ABSTRACT. Rectipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila sp. nov., a new cyphellaceous species from the Mediterranean area. Description, iconography and discussion of a new species in the genus Rectipilus, that is frequent on dead leaves and twigs of Cistus monspeliensis and C. salviifolius. The new species is compared with neighbouring taxa, as R. natalensis (W.B. Cooke) Agerer from SouthAfrica and R. erttbescens (DA. Reid) Agerer fi-om Zimbabwe.

Key words: Basidiomycetes, cyphelloid fungi, Rectipilus, Cistus, Catalonia, Spain.

RESUMEN. Recfipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila sp. nov., un nuevo hongo cifeloide mediterráneo. Se describe, comenta e iconografía esta nueva especie del género Rectipilus, encontrada sobre hojas y ramitas muertas de Cistus tnonspeliensis y C. salvelius. La especie se compara con taxones próximos, como R. natalensis (W.B. Cooke) Agerer, de Sudáfrica y R. erubescens (DA. Reid) Agerer, de Zimbabwe.

RESUM. Rectipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila sp. nov., un nou fong cifel•loide mediterrani. Es descriu, comenta i iconogratia una nova espècie del gènere Recupilus, trobada sobre fulles i petits branquillons morts de Cistus monspeliensis i C. salviMius. L'espècie és comparada amb täxons propers, com ara R. natalensis (W.B. Cooke) Agerer, de Sudäfrica i R. erubescens (DA. Reid) Agerer, de Zimbabwe.

INTRODUCCIÓN

El recientemente creado Parque Natural del Cap de Creus y Sena de Verdera es una interesante zona situada en el NE de Cataluña, de clima mediterráneo, con inviernos templados y pluviosidad bastante elevada, aunque la frecuencia de los vientos desecantes del norte (tramontana) suelen ser causa de corta duración de los períodos favorables para la fructificación del componente fúrigico. El suelo, predominantemente desarrollado sobre esquistos metamórficos y gneiss, es ácido. La vegetación potencial predominante es el alcornocal, muy afectado por la roturación y por los incendios. En su lugar se instalan extensos jarales de Cistus monspeliensis o de C. albidus, más raramente de C. salviifolius, que han sido objeto de un primer estudio micológico (VILA & LLIMONA, 1998). Durante nuestras prospecciones por la zona hemos tenido la oportunidad de encontrar, en numerosas ocasiones (10 recolecciones, en siete localidades diferentes, con más de un millar de basidiomas hallados en total), un pequeño basidiomicete cifeloide, que parece vivir exclusivamente sobre restos vegetales de Cistus, sobre todo C. monspeliensis, y, en una ocasión, C. salviifolitts. Al parecer, este hongo necesita de una abundante capa de hojas para fructificar, pues no lo hemos observado en lugares donde el humus es poco abundante. La condición de planta marcescente de Cistus hace que, durante el estrés hídrico de verano, las plantas se desprendan de una buena parte de las hojas, que forman una capa de hojarasca que puede llegar a alcanzar 5-10 cm de grosor. Sobre este substrato abundante, en el que se entremezclan también ramitas y pedúnculos con restos de frutos, medra esta especie, cuyos basidiomas parecen llegar a resistir una persistente sequedad ambiental, ya que la hemos recolectado, como único basidiomicete identificable, después de un período de más de dos

meses sin lluvias apreciables y con vientos constantes. Por último, queremos reseñar que este hongo no se ha hallado, hasta el momento, sobre restos de C. albidus.

El material estudiado se encuentra depositado en el herbario de la Universidad de Alcalá de Henares (AH), en el del segundo autor (JVG) y en el de la Universidad de Múnic (M).

Rectipilus cistophilus

Esteve-Rav. et Vila sp. nov. (Fig. 1, A-C).

Cupulae poculiformes vel breviter doliiformes, gregariae, albae, villosae, 200-600 pm altae, ¡50400 pm latae; subiculum na//um; hyphae tramae 3-4 pm latae, fibuligerae; pili externi 1-2,5 pm latae, laevi, crassitunicati, eramosi, ecolorati, ad apici frequenter curvati, non septati, non dextrinoidei; cristalli nulli; cystidii nulli; basidii 15-27 x (4)-5-6,5 pm, clavati vel suburnifonni, 4sterigmatici, fibuligeri; sporae 4-545,5) x 3,3-3,8 pm, ovoideae vel subglobosae, laeves, non amyloideae. Holotypus: prope cenobio Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva) dicto, in Catalonia (Hispania), a J. Vila et X. Llimona lectus, 6-X-1998, 470 m altitudinis, in Cistetis (Cistus monspeliensis et C. salviifolius), ad ligna et folia putrescentia, in herb. Univ. Alcalá de Henares, AH 24584 conservatus. Isotypus in M.

ETIMOLOGÍA. Amigo (del griego plifle) de las jaras (género Cistus).

Carpóforos dispuestos, generalmente, en grandes grupos, fasciculados, formando densos céspedes sobre las hojas o ramitas muertas, a veces en grupos más pequeños. Basidioma muy blando, membranoso, de urniforme a cortamente tubular, 200-600 x 150-400 j.m, de color blanco, aunque puede oscurecerse ligeramente al envejecer o al ser presionado; con un pequeño orificio apical, que permite la dispersión de las esporas; superficie externa ornamentada con abundantes pelos, densamente dispuestos. Esporas de subglobosas a anchamente elipsoidales, lisas, hialinas, no amiloides, de 4-5-(5,7) x 3,3-3,8 pm. Basidios tetraspóricos, de subcilíndricos a ligeramente claviformes, fibulfferos, de 15-27 x (4)-5-6,5 pm. Cistidios no observados. Subhimenio de estructura más o menos parenquimática. Pelos simples, ni bifurcados ni ramificados, no septados, de menos de 2,5 pm de anchura, largos, generalmente ondulados o con el ápice muy curvado (especialmente en los pelos situados en la zona marginal del basidioma), hialinos, de pared gruesa (hasta 1 pm), no fibulíferos. Hifas fibulíferas presentes en el himenio y en la trama. Ecología. Fructifica sobre hojas y ramitas muertas de Cistus monspeliensis o C. salviifolius, de finales de verano a primavera.

MUESTRAS ESTUDIADAS. GIRONA: cerca de St. Pere de Rodes, el Port de la Selva (Alt Empordà), UTM 5144686, alt. 470 m, sobre hojas y ramitas muertas de Cistus monspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila y X. Llimona, AH 24584 (holatypus).- Cala Portal& Cadaqués (Alt Empordà), UTM 5234686, alt. 30 m, sobre hojas muertas de C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990108-51.- S'Armella, el Port de la Selva (Alt Empordà), UTM 5154689, alt. 10 m, sobre hojas y ramitas muertas de C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990108-52.- Ibid., sobre restos de C. salviifolius, 25-1-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990125-2.- Coll de la Pera fita, Roses (Alt Empordà), UTM 5194682, alt. 250 ni, sobre hojas y ramitas muertas de C. mon.speliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 981006-7.- 'bid., 18-3-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990318-1.- Mas dels Rabassers de Baix, Cadaqués (Alt Empordà), UTM 5234685, alt. 105 m, sobre hojas y ramitas muertas de C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990125-54.- Ibid., 18-3-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990318-2.- Punta Falconera, Roses (Alt Empordà), UTM 5184676, alt. 35 m, sobre hojas y ramitas muertas de C. monspeliensis, 18-3-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 9903184.- Cala Jonquet, vom carretera al far, Cadaqués (Alt Empordà). UTM 5234683, alt. 40 ni, sobre restos vegetales de C. monspeliensis, 18-3-1999, leg. J. Vila y X. Llimona, JVG 990318-3.

OBSERVACIONES. Rectipilus Agerer es un género muy próximo a Henningsomyces Kunze, de distribución muy amplia (Europa, Estados Unidos, Sudáfrica, Zimbabwe, Nepal). La separación entre ambos géneros se basa exclusivamente, según el detallado estudio de AGERER (1973), en la estructura de los pelos externos del basidioma, bifurcados o ramificados en Henningsomyces y simples, sin ramificaciones, en Rectipilus. Nuestro material presenta pelos simples, frecuentemente curvados y de pared gruesa, caracteres que permiten su inclusión en Rectipilus. Sin embargo, no parece ajustarse a ninguna de las especies descritas en ese género hasta la actualidad. Otros caracteres distintivos de nuestro taxón son: el tamaño del basidioma, corto y urniforme, las esporas pequeñas y subglobosas y el hábitat exclusivo sobre restos de Cistus. La especie más próxima, R. natalensis (W.B. Cooke) Agerer, conocida únicamente de Sudáfrica, tiene también los pelos curvados, pero se separa por la forma diferente del basidioma, estrechamente tubular y de hasta 1000 pm de longitud,

por sus esporas un poco más pequeñas, de 3,5-4,5 x 2,5-3,5 pm (según AGERER, 1973) y por tener los pelos externos con la pared delgada.

Las dos especies europeas del género, R. bavaricus Agerer y R. fasciculatus (Pers.) Agerer, se separan por diferentes motivos: la primera presenta el basidioma muy pequeño, de hasta 300 pm de altura y de color un poco amarillento, esporas elipsoidales y estrechas, de 4,5-6 x 2,5-3 pm, basidios de 11,5-15 pm de longitud y pelos externos no curvados; la segunda tiene un basidioma estrechamente tubular, largo y delgado, de hasta 2000 x 250 pm, esporas elipsoidales y más grandes, de (5)-5,5-7 x 3,5-5 pm, pelos apenas ondulados y un hábitat diferente, sobre restos de Picea o Abies. R. erubescens (D.A. Reid) Agerer, descrito de Zimbabwe (AGERER, 1979), tiene unos pelos muy parecidos a los de nuestra especie, muy ondulados y curvados, y un basidioma de forma también muy parecida, pero se separa por las tonalidades rosadas de la fructificación, por sus esporas mayores, de 6-7,5 x 4,5-5,5 pm, y por vivir sobre Vellozia equisedoides.

AGRADECIMIENTOS

Nuestro agradecimiento al Dr. R. Agerer (Universidad de Múnic), por la lectura del manuscrito y por sus expertos comentarios. Este trabajo se incluye en el proyecto "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", del Institut d'Estudis Catalans.

BIBLIOGRAFIA

AGERER, R. (1973).- Rectipilus. Eine neue Gattung cyphelloider Pilze. Persoonia, 7 (3): 389-436.

AGERER, R. (1979).- Typusstudien an cyphelloiden Pilzen. 11. Rectipilus erubescens. Sydowia, 32: 1-4.

VILA, J. & X. LLIMONA (1998).- Els fongs del Parc Natural del Cap de Creus i Serra de Verdera (Girona). I.Especies xerófiles de llocs oberts, amb Cistus i gramínies. Revista Catalana Micol., 21: 125-136.

Fig. 1.- Rectipilus cistophdus Esteve-Rav. et Vila (Holotypus, AH 24584): A) pelos de la superficie externa del basidioma; B) basidio y basidiolos; C) esporas. (Barra =5 pm).

Rectipilus cistophilus

Esteve-Rav. et Vila

ECOLOGIA E TASSONOMIA DEL GENERE RHODOCYBE R. MAIRE (BASIDIOMYCETES, ENTOLOMATACEAE) IN SARDEGNA

M. CONTU

via Poletti n°34; 07026 Olbia (SS),Italia

ABSTRACT. Ecology and taxonomy of the genus Rhodocybe (Basidiomycetes, Entolomataceae) in Sardinia. The species of the genus Rhodocybe occurring in Sardinia are keyed-in, described and taxonomically discussed. At the time being 16 entities are known to occurr in the Isle.

Key words: Basidiomycotina, Agaricales, Rhodocybe, Sardinia.

RIASSUNTO. Ecologia e tassonomia del genere Rhodocybe (Basidiomycetes, Entolomataceae) in Sardegna. Le specie del genere Rhodocybe crescenti in Sardegna sono introdotte in chiave, descritte e tassonomicamente discusse. Attualmente sono 16 le specie la cui presenza è nota nell'Isola.

INTRODUZIONE

Ii genere Rhodocybe data al 1926: esso fu introdotto da R. Maire per sistemare tassonomicamente l'Agaricus caelatus Fries, una piccola specie grigiastra, a portamento clitociboide, dotata di spore rosa in massa e di cistidi con pigmento interno. I limiti generici indicati dallo studioso francese furono, tuttavia, ben presto allargati e, oggigiorno, la moderna dottrina micologica accoglie correntemente la concezione di SINGER (1986), alla quale ci si rifà, peraltro, anche nel presente lavoro. Gil studi compiuti in diverse regioni geografiche (per un efficace repertorio degli stessi si vedan°, in particolare, BARON!, 1981 e BARONI & HALLING, 1992) hanno da tempo dimostrato che il numero di specie ascrivibili a questo genere è considerevolmente piú grande di quanto supposto ab origine e che, inoltre, esistono svariate entità ancora non descritte o da inquadrare in modo soddisfacente. Le specie europee, peraltro, nonostante l'aggiornata trattazione di MOSER (1986), aumentan° col passare del tempo e con l'esplorazione di biotopi per lungo tempo trascurati dai micologi, in guisa che risulta difficile dispone, attualmente, di una chiave aggiornata per un soddisfacente approccio alla loro determinazione.

Per quanto concerne l'area mediterranea, i dati disponibili alio stato sembrano ancora incompleti, nonostante l'importanza dei lavori pubblicati soprattutto da MALENCON & BERTAULT (1975). Una prima chiave per l'inquadramento di quelle riscontrate in Sardegna fino al 1996 è stata proposta recentemente dal sottoscritto (CONTU, 1998). La necessità di pubblicare dati più organici sull'ecologia e la diffusione di Rhodocybe in Sardegna ha costituito lo stimolo a redigere questa comunicazione la quale, ovviamente, deve ritenersi del tutto incompleta anche per la sola micoflora isolana, sulla cm conoscenza, a mio avviso, si è ben lontani dall'aver raggiunto risultati appaganti.

MATERIALI E METODI

Tutte le descrizioni riportate sono state desunte dallo studio di materiale fresco o di collezioni d'erbario provenienti dalla Sardegna; le stesse, sovente, risultano dalla combinazione di entrambi i tipi di studio. I preparati microscopici rigonfiati, ove occorrente, con KOH al 5%, sono stati osservati in Phloxin B o in Rosso Congo Ammoniacale. Le collezioni d'erbario sono attualmente conservate negli erbari Z+ZT (Zurigo) e CAG (Cagliari). La nomenclatura utilizzata è quella di BARONI (1981). La sistematica adottata, viceversa, è quella di SINGER (1986). In luogo di appesantire il testo inserendo i dati relativi alle collezioni studiate, la cui lista è disponibile a richiesta, ho ritenuto opportuno indicare solamente le aree geografiche di rinvenimento delle singole specie, facendo

riferimento alle provincie neue quali è suddiviso il territorio regionale, di conseguenza le seguenti abbreviazioni sono state utilizzate: CA = Cagliari, SS = Sassari, NU = Nuoro, OR Oristano.

RISULTATI E DISCUSSIONE

Prima della presente comunicazione erano note per la flora micologica dell'Isola 15 specie (CONTU, 1998); ad esse se 'è recentemente aggiunta una, R. hirneola, onde il numero dei taxa riconosciuti assomma a 16. Questi, sotto il profilo sistematico, possono essere inquadrati nelle seguenti "coupures" infrageneriche:

1 ife con giunti a fibbia sez. Rhodophana

1* ife senza giunti a fibbia 2

2 cheilo e pleurocistidi presenti e ben differenziati sez. Rhodocybe

2* pleurocistidi assenti, cellule marginali talora presenti sez. Decurrentes

Nel prosieguo vengono proposte le chiavi per la determinazione delle entità appartenenti alle singole sezioni, con le descrizioni di ciascuno dei taxa basate sul materiale studiato.

Sezione Rhodophana (Kühner) Singer, Sydowia beih. 7: 95 (1973).

Chiave per le singole specie:

1 spore subglobose, 5-6, 7 x 4-5 pm, sporocarpi grigiastri

1* spore ellissoidi o amigdaliformi

2 sporocarpi brunastri fino a bruno-miele, molto impallidenti

2* sporocarpi da aranciati a fulvo-rossastri

3 spore 7-9 x 5-6 .im, taglia media, odore forte

3* spore 4, 5-6, 7 x 3, 7-4, 5 pm, taglia gracile, odore nullo

Rhodocybe peculiaris Bon et Contu, Doc. Mycol. 81: 44 (1991).

R. peculiaris

2 R. melleopallens

3 R. nitellina R. cuprea

Cappello 1,5-2,5 cm, spianato, centro depresso, non umbonato, non striato, leggermente tomentosofeltrato, grigio-cinerognolo, copen°, al centro, da un velo araneoso biancastro. Lamelle poco fitte, pin o meno marcatamente decorrenti, dapprima grigiastre, poi grigio-giallastre ed infine grigio-rosate. Gambo 2-3 x 0,2-0,3 cm, cilindrico, leggermente fibrilloso, concolore al cappello o lievemente scuro alla base. Carne tenace, un poco elastica, grigiastra pallida; odore e sapore poco marcati. Sporata grigiastra. Spore 5-6,7 x 4-5 mm, subglobose o largamente ellissoidi, a parete leggermente ondulata. Basidi 24-30 x 6-8,5 mm, 4sporici, clavati, con fibbie. Cellule marginali 20-45 x 2-5 mm, lageniformi o fusiformi, a collo ben differenziato, sottile. Rivestimento pileico formato da una cutis di ife cilindriche confusamente erette, pigmento intraparietale ed incrostante. Fibbie diffuse.

Habitat: a piccoli gruppi, presso Quercus suber L. e Q. ilex L. Autunno. Molto rara. (CA).

Entita conosciuta da una sola raccolta ma ben caratterizzata sia macro che micromorfologicamente (BON & CONTU, 1991). R. griseospora (Pears.) P.D. Orton, che parimenti possiede sporata grigiastra, differisce per le colorazioni pin brunastre, le ¡fe prive di giunti a fibbia e le spore maggiori, piü allungate e con ornamentazione decisamente pin marcata, evocante quella di R. nitellina (PEGLER & YOUNG, 1975: 26). Molto recentemente in Gallura, nella parte settentrionale dell'Isola, su frustuli di legno, ho osservato un'entità avente spore di profilo simile ma con colorazioni grigio-bmne nel cappello e beige-ocra nel gambo, taglio lamellare privo di cellule marginali, basidi più slanciati e rivestimento pileico a struttura piü marcatamente cutiforme. Si tratta, senza dubbio, di una nuova specie probabilmente ancora pin vicina, soprattutto per l'habitat lignicolo, a R. mycenoides Singer (R, inquilina Contu, nom. prov, in sched.).

Rhodocybe melleopallens P.D. Orton, Trans. Brit. Mycol. Soc. 43: 380 (1960).

Cappello 1,5-2,5 cm, spianato, centro sovente depresso e, talora, leggermente ed ottusamente umbonato, da bruno-castano cupo a miele-ocra pallido, per tempo umido striato al margine. Lamelle poco fitte, adnato-decorrenti, giallo-ocracee, a riflessi rosa nell'adulto. Gambo 2-3 x 0,3-0,5 cm,

clavato, fibrilloso-striolato, concolore al cappello. Carne tenace, ocra pallida; odore e sapore nettamente farinosi. Sporata rosa. Spore 6-7,5 x 4-5,2 gm, ellisso-ovoidi o subamigdaliformi, angolose. Basidi 20-35 x 7-9 um, 4sporici, clavati, con fibbie. Cellule marginali non differenziate. Rivestimento pileico formato da una cutis di ife cilindriche parallele; pigmento incrostante. Fibbie frequenti.

Habitat: a piccoli gruppi, talora cespitosa, presso Quercus ilex L. Autunno. Rara. (OR, SS).

Facilmente riconoscibile per le colorazioni bruno-miele, marcatamente impallidenti. R. hispanica (MORENO & ESTEVE-RAVENTOS, 1987), della quale ho studiato un paratypus, differisce, fra l'altro, per le spore molto più grandi ed allungate.

Rhodocybe nitellina (Fr.) Singer, Mycologia 38: 688 (1946).

Agaricus nitellinus Fries, Epicrisis: 80, 1838; Collybia nitellina (Fr.) Quél., Item. Soc. Emul. Montb., ser. II, 5: 434, 1875; Rhodopaxillus nitellinus (Fr.) Singer, Ann. Mycol. 34: 332, 1936.

Cappello 1,5-3 cm, spianato, sovente depresso al centro, non umbonato, liscio, da aranciato a fulvorossastro, striato a tempo molto umido. Lamelle fitte, adnate, aranciate pallide. Gambo 5-7 x 0,2-0,3 cm, clavato, leggermente fibrilloso, concolore al cappello o piü pallido. Carne elastica, aranciata pallida; odore e sapore forti, di farina rancida. Sporata rosa. Spore 7-9 x 5-6 im, ellissoidi o ellissoovoidi, finemente asperulate. Basidi 20-30 x 6-7,5 gm, 4sporici, clavati, con fibbie. Cellule marginali poco differenziate. Rivestimento pileico composto da una cutis di ife cilindriche parallele; pigmento incrostante. Fibbie frequenti.

Habitat: a piccoli gnippi, in luoghi umidi presso Alnus glutinosa (L.) Gaertn. Quercus suber L. e Q. ilex L. Autunno. Poco comune. (CA, NU, SS).

Entità relativamente variabile dal punto di vista macromorfologico (assumente la facies di Collybia o, addirittura, di Laccaria) ma sempre ben riconoscibile per 1' odore forte, poco gradevole e per l'aspetto microscopico. R. griseospora (Pearson) P.D. Orton, assai discutibilmente sinorümizzata da NOORDELOOS (1983: 45), differirebbe soprattutto per le colorazioni piü miele-brunastre, la sporata grigiastra e le ife prive di giunti a fibbia (PEGLER & YOUNG, 1975: 27; HORAK, 1978/1979: 75).

Rhodocybe cuprea J. Favre ex Contu, spec. nov.

Convalida: diagnosis latina in Erg. Wiss. Unters. Schweiz. Nationalpark 42: 401, 1960 ut Collybia cuprea; typus: - Helvetia, Cant. Grisons, Scarl, Val Sesvenna, 9-IX-1944, leg. J. Favre (CHUR 373, holotypus); = Rhodocybe cuprea (J. Favre) E. Horak, Sydowia 31: 73, 1980 ("1979"), nom. inval. (art. 37.3 ICBN).

Cappello 0,5-1 cm, poco carnoso, convesso, non striato, castano-bruno, subliscio. Lamelle fitte, sinuate, rosa pallide. Gambo 1-1,5 x 0,05-0,1 cm, cilindrico, aranciato pallido, subliscio. Carne fragile, biancastra; odore e sapore deboli, non sgradevoli. Sporata rosa. Spore 6-7,5 x 3,7-4,2 im, ellisso-ovoidi, angolose. Basidi 24-33 x 6-7,5 .mi, 4sporici, clavati. Cellule marginali assenti. Rivestimento pileico composto da una cutis di ife cilindriche parallele, pigmento incrostante. Fibbie frequenti.

Habitat: a piccoli gruppi in luoghi umidi, al margine di corsi d'acqua. Autunno. Molto rara (NU).

A differenza di NOORDELOOS (1983, 1988), che sinonimizza questa specie a R. nitellina, ritengo che si tratti di entitä tassonomicamente fondata meritevole del rango specifico. Poiché J. FAVRE (1960), in origine, pubblicò Collybia cuprea senza designarne un typus, ne propongo in questa sede la convalida, sulla base delle notizie desumibili dall'attento studio condotto, proprio sulla collezione autentica, da HORAK (1978/1979) il quale, tuttavia, non puh considerarsi l'autore della convalida, atteso che nel suo lavoro questa non è formalmente proposta (G. Redeuilh, viva voce).

Sezione Rhodocybe

Chiave per le singole specie:

1 cistidi sovente pigmentati, non articolati R. cae/ata 1* cistidi non pigmentati, típicamente articolati R. hirneola

Rhodocybe cae/ata (Fr.) Maire, Bull. Soc. Mycol. France 40: 298 (1929, "1924").

Agaricus caelatus Fries, Epicrisis: 42, 1838; Tricholoma caelatum (Fr.) Gillet, Hymen. France: 114, 1874; Clitopilus caelatus (Fr.) Kühner et Romagnesi, Fl. Anal. Champ. Sup.: 173, 1953 (nom. inval., art. 33.2 ICBN).

Cappello 0,3-2 cm, convesso, centro nettamente depresso, subliscio, da grigio-bruno a grigio-ocra canco, tomentoso, sovente pruinoso e concentricamente zonato. Lamelle poco fitte, molto larghe, adnate o subdecorrenti, grigio-brunastre, rosa-salmone a maturitä. Gambo 0,5-3,5 x 0,2-0,3 cm, cilindrico, ricoperto da una fine pruina bianca, fibrilloso, concolre al cappello. Carne fragile, grigiastra o grigio-brunastra, talvolta leggermente annerente; odore e sapore leggeri, di farina. Sporata rosa. Spore 6-8 x 4-5,2 min, ellisso-ovoidi o subamigdaliformi, ondulato-amgolose. Basidi 20-30 x 67 gm, 4sporici, clavati, senza fibbie. Cheilo e pleurocistidi 40-100 x 5-8 i.tm, non ran, subfusiformi, fusiformi o lanceolati, con pigmento vacuolare-granulare ocra-giallastro. Rivestimento pileico formato da una cutis di ¡fe cilindriche subparallele; pigmento intraparietale. Fibbie assenti.

Habitat: a gruppi, nel muschio, nella macchia mediterranea con Cistus sp. pl., sovente in terreni sabbiosi o da tempo bruciati. Autunno. Poco comune. (CA, SS).

Questa entità sembra piff frequente nella parte settentrionale dell'Isola: come diverse congeneri essa può manifestare semaforonti molto diversi fra loro, ma i caratteri strutturali sembrano costanti. R. ardosiaca E. Horak et Griesser, conosciuta dalla Svizzera, la cuí presenza non può essere esclusa per l'Isola, differisce, inter aha, per il cappello quasi nero, ii gambo con toni bluastri nel giovane, l'odore farinoso-rancido e le spore marcatamente gibbose (HORAK & GRIESSER, 1987).

Rhodocybe hirneola (Fr.) P.D. Orton, Trans. Brit. Mycol. Soc. 43. 181 (1960).

Agaricus hirneolus Fries, Syst. Mycol. 1: 269, 1821; Clitocybe himeola (Fr.) P. Kumm., Fuhr. Pilzk., I° ed.: 120, 1871; Rhodopaxillus hi meolus (Fr.) Singer, Lloydia 5: 101, 1942; Clitopilopsis hirneolus (Fr.) Konrad et Maublanc, Enc. Mycol. XIV: 379, 1948; Clitopilus hirneolus (Fr.) Kühner et Romagnesi, Fl. Anal. Champ. Sup.: 173, 1953 (nom. inval., art. 33.2 ICBN).

Cappello 0,8-2,5 cm, convesso, centro leggermente depresso, untuoso a tempo umido, liscio, grigiocenere canco, con qualche macchia riera sparsa, non striato, interamente ricoperto da una spessa pruina bianca. Lamelle fitte, uncinato-adnate fino a subdeconenti, beige-ocra, a riflessi rosa nell'adulto. Gambo 2,5-3 x 0,1-0,2 cm, cilindrico, interamente coperto da una spessa pruina bianca, fibrilloso-sericeo sotto la pruina, concolore al cappello o piü scuro. Carne elastica ma fragile, grigia; odore leggermente spermatico; sapore poco marcato. Sporata rosa. Spore 7-9 x 4,5-6,5 gm, ellissoidi, a parete piuttosto spessa e complessa, talora leggermente angolose. Basidi 25-35 x 8-10 nm, 4sporici, clavati, senza fibbie. Pleurocistidi assenti. Cheilocistidi 30-60 x 7,5-10,5 1am, cilindrici, settati o articolati, elemento terrninale eguale o clavato. Rivestimento pileico formato da un intreccio di ife cilindriche; pigmento incrostante. Fibbie assenti.

Habitat: a piccoli gruppi, in località erbose al margine dei boschi di Pinas sp. pl. Autunno. Molto rara. (SS).

A giudicare dalle osservazioni di BARONI (1981: 112) la specie friesiana sarebbe stata differentemente interpretata e/o descritta: le raccolte sande possiedono sporata rosa e risultano, quindi, tipiche. L'entità descritta come avente sporata grigia potrebbe ben essere una specie diversa, forse non ancora descritta. L'attribuzione a Rhodocybe del taxon hirneolus di Fries è qui operata sulla base degli studi sulla micromorfologia sporale effettuati da PEGLER & YOUNG (1975): osservate al microscopio ottico, le spore di R. hirneola sembrano, infatti, del tutto lisce sebbene provviste di una parete piuttosto complessa.

Sezione Decurrentes (Konrad et Maublanc) Singer, Lilloa 22: 409 (1951, "1949")

Chiave per le singole specie:

1 sporocarpi interamente bianchi R. fallax

1* sporocarpi con colori differenti 2

2 sporocarpi con colorazioni da ocra-giallstre a rossastre 3

2* sporocarpi con colorazioni grigiastre o grigio-brunastre 5

3 sporocarpi da rossobruni a fulvi R. gemina

3* sporocarpi da giallo-ocra a francamente ocracei 4

4 spore 6-7, 5 x 4, 5-5 gm, con cellule marginali R. alutacea

4* spore 4, 5-5, 2 x 3, 7-4, 5 ¡im, senza cellule marginali R. ochraceopallida

5 sapore dolce R. parilis

5* sapore da amarognolo a francamente amaro 6

6 spore 6-7, 5 x 5-6 gm, subglobose R. popinalis

6* spore ellissoidi-allungate 7

7 spore 6-8, 2 x 4, 5-6 sim, angolose-verrucose, cappello tomentoso-feltrato R. lutetiana

7* spore 7-9 x 5-6 grn, leggermente angolose, cappello non tomentoso R. malenconi

Rhodocybe fallax (Qué!.) Singer, Farlowia 2: 549 (1946).

Omphal ia fülhvc Quél., Cah. Ric. Ass. Fr. Av. Sc. 24: 617, 1885; Clitocybe fallax (Quél.) Saccardo, Sylloge Fung. 21: 42, 1912; Rhodopaxillus fallax (Quél.) Maire, Bull. Soc. Linn. Lyon 6: 19, 1921; Paxillopsis fallax (Quél.) J. Lange, FI. Dan. V: 6, 1940; Clitopilopsis fallax (Qué!.) Konrad et Maüblanc, Enc. Mycol. XIV: 389, 1948; Clitopilus Jailca (Quél.) Kühner et Romagnesi, Fl. Anal. Champ. Sup.: 173, 1953.

Cappello 1-6,5 cm, spianato, nel giovane convesso-umbonato poi largamente depresso al centro, margine involuto, untuoso a tempo umido, sovente coperto da una pruina glassosa bianca, bianco candido, talora con macchie giallastre sparse. Lamelle fitte, adnate o decorrenti, giallastre a lungo, ocra-salmone nell'adulto. Gambo 3-5,5 x 0,2-0,6 cm, confluente, cilindrico, fibrilloso-striolato, bianco. Carne fragile, bianca, odore e sapore leggeri, banali. Sporata rosa. Spore 6-7,5 x 4,7-5,2 gm, ellisso-ovoidi o subamigdaliformi, leggermente angolose. Basidi 20-30 x 6-9 i.tm, 4sporici, subcilindrici, senza fibbie. Celluie marginali non differenziate. Rivestimento pileico composto da un intreccio di ¡fe cilindriche talora leggermente rialzate; pigmento intraparietale. Habitat: a gnippi, presso Castanea sativa Mill., Cupressus, Eucalyptus e Pinus sp. pl. Autunno. Non rara solo nella parte settentrionale dell'Isola. (CA, SS).

Anche questa specie, come R. caelata, sembra pin comune nella parte settentrionale dell'Isola. R. malenconii forma alba (forma nov., cfr. infra) è pure bianca ma differisce per la taglia molto pin carnosa, ii sapore amaro e le spore di profilo non amigdaloide. Bisogna fare attenzione a non confondere R. fallax con sporocarpi gracili e solitari di Lepista ricekii Bon, ad ife costantemente fibbiate e sapore piccante.

Rhodocybe gemina (Fr.) Kuyper et Noordel., Persoonia 13: 379 (1987).

Agaricus geminus Fries, Epicrisis: 38, 1838; A. truncatus Schaeffer, Fungorum qui in Bavaria.: tab. 251, 1763 sensu auct. pl. non Schaeffer (= Hebeloma); Rhodocybe subvermicularis (Maire) Ballero et Contu, Rev. lberoamer. Micol. 9: 59, 1992 (nom. inval., ICBN, art. 33.2); R. truncata (Qué!.) Bon, Doc. Mycol. 59: 51, 1985; R. truncata ssp. subvennicularis (Maire) Singen, Farlowia 2: 286, 1946; Rhodopaxillus truncatus var. subvennicularis Maire, Buh. Soc. Mycol. France 40: 298, 1924; Tricholoma geminum (Fr.) S. Peters., Danske Agar.: 61, 1907.

Cappello 2-10 cm, spianato, sovente depresso al centro, liscio, non striato, da aranciato a rossobruno, quando asciutto ocra-alutaceo pallido. Lamelle fitte, adnato-decorrenti, rosa pallide. Gambo 2,5-8 x 0,8-2 cm, confluente, cilindrico, a base eguale o clavata, da bianco a concolore al cappello, liscio. Carne soda, bianca, sovente con sfumature rosate; odore debole, sapore mite. Sporata rosa. Spore 4,8-

6 x 3-3,8 im, ovoidi, angolose. Basidi 16-22 x 6-7 nm, 4sporici, clavati. Cellule marginali filamentose, banali. Rivestimento pileico composto da una cutis di ife cilindriche parallele; pigmento intraparietale.

Habitat: gregaria, talvolta cespitosa, nei boschi di latifoglie e di conifere. Autunno. Molto comune (CA, SS, NU, OR).

senza dubbio, la specie piä diffusa nell'Isola e, di conseguenza, anche la piü variabile sotto profilo macromorfologico. In letteratura sono state descritte numerose varietä e/o forme (per un repertorio, cfr. BARONI, 1981: 83 e segg.) sul cui valore tassonomico sembrano necessari attenti studi. Fra queste la più frequente in Sardegna sembra essere la var. mauretanica (Maire) Contu, comb. nov. (= Rhodopaxillus truncatus var. muretanicus Maire), tipica delle macchie e dei recessi umidi cd ombrosi, che si distingue per la taglia molto più gracile e le lamelle francamente decorrenti. Sebbene, in letteratura, il nome piä frequentemente usato per questa specie sia "Rhodocybe tnincata (Schaeff.: Fr.) Singer", la combinazione corretta è quella introdotta da NOORDELOOS & KUYPER (1987) in quanto Agaricus truncatus di Schaeffer, cosi come da questi inteso, rappresenta una specie appartenente ad Hebeloma Kumm. (contra: QUADRACCIA, 1987, che ha ridescritto questa stessa entitä sotto la combinazione, superflua e pertanto illegittima, "Hebeloma theobrominum Quadr.").

Rhodocybe alutacea Singer, Mycologia 38: 688 (1946).

Cappello 1-3,5 cm, convesso poi piü allargato, sovente umbonato, glabro, untuoso, giallo-ocraceo pallido, talora leggermente più cupo al disco, non striato. Lamelle abbastanza fitte, adnato-decorrenti, ocra-giallastre pallide, con netti riflessi rosa nell' adulto. Gambo 2-4,5 x 0,2-0,3 cm, cilindrico, fibrilloso-striolato, concolore al cappello. Carne fragile, bianca, odore e sapore leggermente farinosi. Spore 4,8-6,3 x 4,2-4,5 nm, ovoidi o subamigdaliformi, angolose. Basidi 20-25 x 6-7 gm, 4sporici, subclavati, senza fibbie. Cellule marginali poco differenziate, salvo alcune cilindro-flessuose leggermente emergenti. Rivestimento pileico formato da una cutis di ife cilindriche parallele; pigmento intraparietale. Fibbie assenti.

Habitat: a piccoli gruppi, presso Cistus sp. pl. e Quercus suber L. Autunno. Molto rara. (CA).

La stretta correlazione fra questa specie e le entitä del complesso-gemina (= truncata), evidenziata sin dall'origine da SINGER (1946), è stata ribadita, anche in tempi recenti, da BARONE (1981). La recente ridescrizione di BARONI & HORAK (1994: 144-145) si adatta molto bene alle raccolte sarde che ho descritto in passato (CONTU, 1991).

Rhodocybe ochraceopallida Ballero et Contu, Mycotaxon 48: 1 (1993).

Cappello 1,5-3,5 cm, spianato, depresso al centro, non umbonato, giallo-ocraceo pallido, interamente coperto da una spessa pruina bianca e, sovente, concentricamente zonato. Lamelle molto fitte, decorrenti, ocra pallide, a riflessi rosa nell' adulto. Gambo 1,5-3 x 0,2-0,3 cm, confluente, cilindrico a base ingrossato-bulbosa, pn.iinoso, fibrilloso, concolore al cappello. Carne fragile, bianca; odore e sapore deboli. Sporata rosa. Spore 4,5-5,2 x 3,7-4,5 um, subglobose o leggermente ovoidi, leggermente angolose. Basidi 20-28 x 6-7 um, 4sporici, subclavati, senza fibbie. Cellule marginali non differenziate. Rivestimento pileico formato da una cutis di ife cilindriche parallele, pigmento intraparietale. Fibbie assenti.

Habitat: a gmppi, nelle dune sabbiose colonizzate da Juniperus sp. pl. Autunno. Molto rara (CA, SS).

Le raccolte notemi provengono sempre da stanziamenti radi a Junipenis sp. pl. del retroduna, caratterizzati dal terreno sabbioso privo di cotica erbosa. Poichè alla base del gambo degli esemplari studiati erano sempre presenti residui fracidi di rametti di ginepro, ritengo che R. ochraceopallida possa essere un saprofita specializzato di questa essenza.

Fig. 1: spore delle specie considcrate: 1) Rhodocybe peculiaris; 2) R. melleoptd lens; 3) R. nitellina; 4) R. cultiva; 5) R. caelata; 6) R. hirneola; 7) R. fallax; 8) R. gemina; 9) R. alutacea; 10) R. ochraceopallida; 11) R. popinalis; 12) R. popinalis; 13) R. lutetiana; 14) R. malenvonii; 15) Lepista pseudopardis (med.). (barre di misurazione =10 gnu disegni di M. Contu).

vol. 22: 5-14; 1999.

Rhodocybe pardis (Fr.) Singer, The Agaricales in Modern Taxon.,II° ed.: 678 (1962).

Agaricus parilis Fries, Syst. Mycol. 1: 168, 1821; Clitocybe parilis (Fr.) Gillet, Hymenom.: 144, 1874; Clitopilus parilis (Fr.) Kühner et Romagnesi, Fl. Anal. Champ. Sup.: 173, 1953.

Cappello 1-3,2 cm, spianato, con netta depressione centrale, talora leggermente tomentoso, da grigiocenere cupo a ocra-alutaceo pallido, sovente zonato per una spessa pruina bianca. Lamelle poco fitte, adnate, giallastre pallide poi rosa-carnicine. Gambo 1-2,8 x 0,1-0,3 cm, cilindrico, fibrilloso-striolato, concolore al cappello oppure pin scuro, sovente coperto da una spessa pruina bianca. Carne fragile, bianca nel cappello, grigio-bistro nel gambo; odore debole; sapore mite. Sporata rosa. Spore 4,5-5,2 x 3,7-4,2 pm, ellisso-ovoidi, minutamente angolose. Basidi 20-30 x 6-7,5 pro, 4sporici, clavati. Cellule marginali assenti. Rivestimento pileico composto da una cutis di ife cilindriche subparallele; pigmento intraparietale. Fibbie assenti.

Habitat: a piccoli gruppi in localita erbose, al margine dei boschi. Autunno. Rara. (SS).

BARONI (1981) ha ridescritto questa entità sotto ii nuovo nome "Rhodocybe semiarboricola" ma, poiché la stragrande maggioranza della dottrina (BON & CHEVASSUT, 1989; KUHNER & ROMAGNESI, 1953 e 1954; MOSER, 1986; NOORDELOOS, 1983 e 1988; SINGER, 1986, etc.) seguita ad identificare l' Agaricus parilis di Fries in una specie di Rhodocybe, deve ritenersi che, fino ad una tipificazione della combinazione friesiana che ne dimostri l'appartenenza ad altro genere (come, ad es.: Clitocybe). quella oggi in uso si sia stabilizzata e che, quindi, sia l'unica corretta. Lepista pseudoparilis Contu (Med.) ha un aspetto praticamente identico ma si distingue, dal punto di vista micromorfologico, per le spore aculeate ad ornamentazione cianofila (in R. parilis, come in tutte le altre congeneri, è la parete sporale ad esserlo) e le ife munite di abbondanti giunti a fibbia. Al fine di agevolare maggiormente l'identificazione di questa entità, alio stato ancora non formalmente pubblicata, è fornito un disegno delle spore del materiale sardo (fig. 15).

Rhodocybe popinalis (Fr.) Singer, Lilloa 22: 608 (1951, "1949").

Agaricus mundulus Lasch, Linneaea 4: 527, 1825; A. popinalis Fries, Syst. Mycol. 1: 194, 1821; Clitocybe mundula (Lasch) A. Pearson et Dennis, Tr. Brit. Mycol. Soc. 31: 153, 1948; C. popinalis (Fr.) Bres., Iconogr. Mycol. IV: 160, 1928; Clitopilopsis mundula (Lasch) Konrad et Maublanc, Etw. Mycol. XIV: 379, 1948; C. popinalis (Fr.) Konrad et Maublanc, Agaricales: 379, 1948; Clitopilus popinalis (Fr.) P. Kumm., Fuhr. Pilzk.: 97, 1871; Paxillopsis mundula (Lasch) J. Lange, Fl. Agar. Dan. V: 6, 1940; P. popinalis (Fr.) J. Lange, Fl. Agar. Dan. V: 6, 1940; Paxillus popinalis (Fr.) Ricken, Die Blatterp.: 94, 1911; Rhodocybe mundula (Lasch) Singer, Lilloa 22: 609, 1949 (1951); Rhodopaxillus mundulus (Lasch) Konrad et Maublanc, Icon. Set. Fung.: 278, 1934; R. popinalis (Fr.) Konrad et Maublanc, rev. Hymen. France: 327, 1937.

Cappello 2-8 cm, convesso poi spianato, liscio, glabro, non striato, da grigio-cenere a grigio-ocra, sovente con macule nerastre sparse. Lamelle fitte, sottili, decorrenti. Gambo 2-6 x 0,2-1 cm, cilindrico, fibrilloso-striolato, concolore al cappello, sovente, come questo, coperto da una spessa pruina bianca. Carne poco consistente, bianca, piü o meno annerente; odore leggero, sapore amaro. Sporata rosa. Spore 5,2-6,7 x 4,5-5,7 Im, subglobose o largamente ovoidi, notevolmente angolose. Basidi 22-35 x 7-8 !im, 4sporici, clavati. Cellule marginali assenti. Rivestimento pileico composto da un intreccio di ife cilindriche subparallele o leggermente intrecciate; pigmento intraparietale. Habitat: gregaria in ten-eni sabbiosi, luoghi antropizzati, etc. Comune. (CA, SS, NU, OR).

Enfits non rara ma alquanto variabile, della quale sono state descritte numerose forme (BABOS et al., 1993, MOREAU, 1997) prive, a giudicare dalla mia esperienza, di rilievo dal punto di vista tassonomico. Sebbene l'Agaricus mundulus di Lasch non risulti tipificato, ritengo di condividere la tesi di NOORDELOOS (1983) secondo la quale l'entità descritta sotto tale nome sia solo una forma di popinalis. R. cedretorum BIDAUD & CAVET (1992) è senza dubbio molto simile ma differisce per le spore meno decorate e la taglia assai piü gracile (habitus nettamente omfalo-clitociboide).

Rhodocybe lutetiana (Gilb.) Bon in Bon et Chevassut, Doc. Mycol. 11:7 (1973).

Rhodopaxillus lutetianus Gilb., Bull. Soc. Mycol. France 42: 66, 1926.

Cappello 3-8 cm, carnoso, presto spianato, grigio-brunastro, finemente ma nettamente tomentosopubescente. Lamelle fitte, decorrenti, beige-grigiastre. Gambo 4-6 x 0,4-0,8 cm, cilindrico, longitudinalmente fibrilloso, concolore al cappello. Carne fibrosa, beige-grigiastra; odore farinoso, sapore amarognolo. Sporata rosa. Spore 6-8,2 x 4,5-6 um, ellissoidi, ellisso-ovoidi, angolose. Basidi 4sporici, clavati. Cistidi assenti. Rivestimento pileico composto da un intreccio di ife cilindriche confusamente erette; pigmento intraparietale. Habitat: a piccoli gruppi in località erbose, fuori dalle formazioni boschive. Autunno. Molto rara (CA).

Personalmente ho potuto studiare solo una collezione riferibile a questa entità, usualmente ritenuta una semplice forma di R. popinalis ma ben ridescritta da BON & CHEVASSUT (1973: 7-8), il cui concetto specifico è qui adottato. Peraltro i caratteri essenziali del taxon di Gilben sembrano ravvisabili anche in una descrizione, peraltro piuttosto lacunosa, fornita da ALESSIO (1989) di raccolte sarde attribuite a "Clitopilus popinalis".

Rhodocybe malenconi Pacioni et Lalli, Doc. Mycol. fase. 56: 56 (1985).

Clitopilus ammophilus Malençon in Malençon et Benault, Fl. Champ. Sup. Maroc 2: 17-20, 1975; Rhodocybe ammophila (Malençon in Malençon et Bertault) Pacioni et Lalli, Micol. Ital. 13 (1): 78-79, 1984, non E. Horak, Sydowia 31: 61, 1978 (1979).

Cappello 3-13 cm, carnoso, convesso poi allargato e sovente depresso al centro, subliscio, da beigeocra a grigio-brunastro, raramente interamente bianco (f. ma alba Contu, f. ma nov., cfr. infra). Lamelle fitte, decorrenti, giallastre poi rosa-salmone. Gambo 3,5-8 x 1,5-3 cm, confulente, cilindrico, sovente eccentrico, liscio, da biancastro a grigio-brunastro. Carne soda, bianca, di rado bluastra a zone; odore viroso-nauseante, sapore amaro. Sporata rosa. Spore 7-9 x 5-6 um, ellissoidi, finemente angolose. Basidi 30-40 x 8-10 nm, 4sporici, clavati. Cistidi e cellule marginali assenti. Rivestimento pileico composto da ife cilindriche intrecciate e, sovente, suberette; pigmento incrostante.

Habitat: gregaria e cespitosa in terreni sabbiosi, specialmente nelle dune, infissa nella sabbia. Autunno. Comune (CA, SS, NU, OR).

Rhodocybe malenconi f. alba Contu, forma nov.

A typo eiert coloribus omnino albidis. In sabulosis locis lecta. Typus: Sardinia, prov. Cagliari, Chia, 26-12-1997, leg. M. Contu (Z+ZT).

R. malenvoni è una specie piuttosto comune nelle dune sabbiose isolane nelle quali convive con R. popinalis da cui si distingue facilmente, al microscopio, per la forma e la decorazione della spora. R. cupressicola Contu (nom. prov. = R. obscura Pilät sensu Riousset et Bon, in Doc. Mycol. 92: 4950, 1994 non Pilät, materiale dalla Francia, leg. L. Riousset, studiato), osservata in stazioni dell'Italia centrale e probabi Imente presente anche nell'Isola, ha pure taglia robusta ma vegeta solo presso Cupressus sp. pl. cd ha colorazioni piü brunastre, lamelle non cosi decorrenti e spore piü finamente angolose. R. obscura (Pilät) M.M. Moser sensu Orig. ha, fra l'altro, cheilocistidi ben differenziati ed ife della trama lamellare arrossanti in KOH, ad andamento irregolare (diversamente da quelle di R. cupressicola che hanno andamento parallelo).

BIBLIOGRAFIA

ALESSIO C.L. (1989).- Ritrovamento in Sardegna di Clitopilus popinalis (Fr.) Kühner et Romagnesi. Natura e Funghi, nuova ser. 0: 5-8.

BABOS M., BOHUS G., LOCSMANDI C. & VASAS G. (1993).- Uber den Formenkreis von Rhodocybe popinalis (Fr.) Singer und R. Inundula (Lasch) Singer. Beitr. Kenn. Pilze Mittel., IX: 45-50.

BALLERO M. & CONTU M. (1990).- Studi sulla flora micologica (macromiceti) delle dune sabbiose di Chia nella Sardegna meridionale. Arch. Bot. Ital., 66: 143-152.

BALLERO M. & CONTU M. (1991).- Contributo alta conoscenza della flora micolog ca presente in alcune stazioni della Sardegna meridionale percorse da incendio. Arch. Bot. hat., 67: 99-104.

Catalana de Micologia, vol. 22: 5-14; 1999.

BALLERO M. & CONTU M. (1993).- New sand-inhabiting Rhodocybe. Mycotaxon, 48: 1-4.

BARONI T.J. (1981).- A revision of ¡he genus Rhodocybe Maire (Agcnicales). Nova Hedwigia, 67: 1-194.

BARON! T. & HORAK E. (1994).- Entolomataceae in North America III: New taxa, new combinations and notes on species of Rhodocybe. Mycologia, 86: 138-145.

B1DAUD A. & CAVET J. (1992).- Rhodocybe cedretonon sp. nov. Bull. Féd. Myc. Dauphiné-Savoie, 124: 25-28.

BON M. & CHE VASSUT G. (1973), Agaricales de la région "Languedoc-Cévennes" (2eme partie). Doc. Mycol., 11: 1-29.

BON M. & CHEVASSUT G. (1989).- Agari cales de la region Languecloc-Cevennes (4ème partie). Doc. Mycol., 75: 25-48.

BON M. & CONTU M. (1991).- Champignons de Sardaigne (trois nouvelles espèces). Doc. Mycol., 81:41-45.

BROTZU R. (1988).- Guida ai funghi della Sardegna. Nuoro.

CONTU M. (1989).- Agaricales des dunes sableuses de Sardaigne. Observations complementanes sur Rhodocybe malençoni Pacioni et Lalli 1984. Bull. Fed. Mycol. Dauph.-Savoie, 112:24-25.

CONTU M. (1991).- Agaricales rare o interessanti dalla Sardegna. Bol. Soc. Micol. Madrid, 15: 139-147.

CONTU M. (1998).- Chiavi per la determinazione delle Agari cales della Sardegna. I. Clitopilus P. Kumt. e Rhodocybe Maire. Pagine di Micologia, 9:74-76.

COURTECUISSE R. (1985).- Notes sur deux Entolomataceae (Basidiomycetes, Agaricales) nouvelles pour la France. Ctyptogamie, Mycol., 6: 273-279.

ESTEVE-RAVENTOS F. & MORENO G. (1987).- Chorologische und bibliografische Daten uber die Arten der Gattung Rhodocybe Maire in Spanien. Rhodocybe hispanica spec. nov. Beitr. Kenn. Pilz. Mittel., DE 157-162.

FAVRE J. (1960). Catalogue descriptif des champignons supérieurs de la zone subalpine du Parc National Suisse. Ergebn. wiss. Unters. Schweiz. Nationalpark, 6(42): 323-610.

HORAK E. (1979, "1978").- Notes on Rhodocybe Maire. Sydowia, 31: 58-80.

HORAK E. & B. GRIESSER (1987). - Uber zwei neue Arten von Psathyrella und Rhodocybe aus Grauerlen-Waldem Graubundens (Schweiz). Beitr. Kenn. Pilze Mittel., BI: 265-274.

KUHNER R. & LAMOURE D. (1971 ).- Agaricales de la zone alpine. Genre Rhodocybe Maire. Bull. Soc. Mycol. France, 87: 15-23.

KÜHNER R. & ROMAGNESI H. (1953).- Flore Analitique des champignons superieurs. Paris.

KÜHNER R. & ROMAGNESI H. (1954).- Compléments à la Flore Analitique. III. Espkes nouvelles, critiques ou rares de Pleurotacées, Marasmiacées et Tricholomatacées. Bull. Soc. Nat. Oyonnax, 8: 73-131.

MALENCON G. & BERTAULT R. (1975).- Flore des champignons supèrieurs du Maroc. II. Rabat.

MOREAU P.A. (1997).- Le genre Rhodocybe Malre: quelques observations sur le groupe R. mundula-R. popinalis. Bull. Soc. Mycol. France, 113: 335-342.

MOSER M. (1986).- Guida alla determinazione dei funghi. II. Trento.

NOORDELOOS M.E. (1983).- Notulae ad Floram Agaticinam Neerlandicam. Marasmiellus, Macrocystidia and Rhodocybe. Persoonia, 12: 31-43.

NOORDELOOS ME. KUYPER T. (1987).- Notulae ad Floram Agaricinam Neerlandicam. XIV. A nomenclatural note on Rhodocybe truncata. Persoonia, 13: 379-380.

NOORDELOOS M. in BAS C., KUYPER T. & VELL1NGA E.C. (1988 ).- Flora Agaricina Neerlandica. 1. Rotterdam.

ORTEGA A., VIZOSO MT. & CONTU M. (1991).- Notes sobre la micoflora xero-termofila y sabulicola de Andalucia (primera parte). Doc. Mycol., 82: 19-42.

ORTON P.D. (1960).- New checklist of British Agarics and Boleti. Part. ifi. Notes on genera and species in ¡he list. Trans. Brit. Mycol. Soc., 43: 159-439.

PACIONI G. & LALLI G. (1984).- Entitä micologiche del Parco Nazionale del Circeo, XIII, XIV. Micol. [cal., 13 (1): 77-81.

PEGLER D.N. & YOUNG T.W. K. (1975).- Basidiospore form in ¡he British species of Clitopilus, Rhodocybe and Rhodotus. Kew Bull., 30: 19-32.

QUADRACCIA L. (1987).- Recherches sur Hebeloma (Agaricales, Cortinariaceae).1. Quelques notes taxonomiques et nomenclaturales. Mycotaxon, 30: 301-318.

SINGER R. (1946), The Boletinae of Florida with notes on extrafimital species. IV. The lamellate famifies (Gomphidiaceae, Paxillaceae, and Jugasporaceae). Farlowia, 2: 527-567.

SINGER R. (1946).- Two new species in the Agaricales. Mycologia, 38: 687-690.

SINGER R. (1986).- The Agaricales in modern taxonomy. IV° ed. Koenigstein.

THREE HAPLOTRICHUM SPECIES RECENTLY FOUND IN CATALONIA

M. MUNTAÑOLA-CVETKOVIC and A. GÓMEZ-BOLEA

Dept. Biología Vegetal, Unitat de Botänica, Fac. Biologia, Univ. Barcelona, Av. Diagonal, 645, E-08028 Barcelona

ABSTRACT. Three Haplotrichum species recently found in Catalonia. The basidiomycetous anamorphs Haplotrichum capitatum (Pers.) Link, H. ellipsosporum (Hol.-Jech.) Hol.-Jech., and H. rubiginosum (Fr.) Linder, recently found in Catalonia, are described and commented, and linedrawings of microscopic preparations illustrate their asexual reproductive structures. Sexual states have be,en not found in these collections.

Key Words: Basidiomycetes, anamorphs, Haplotrichum, Catalonia.

RESUM. Tres espècies d'Haplotrichum recentment trobades a Catalunya. Els anamorfs dels basidiomicets Haplotrichum capitana'? (Pers.) Link, H. ellipsosporum (Hol.-Jech.) Hol.-Jech., i H. rubiginosum (Fr.) Linder, recentment recollectats a Catalunya, són descrits i comentats, i amb dibuixos amb amera clara si•lustren les respectives estructures de reproducció asexual. Els estats sexuals no han estat trobats en aquestes colleccions.

Paraules clau: Basidionücets, anamorfs, Haplotrichum, Catalunya.

INTRODUCTION

The studies carried out during 1998 under the Programme on Mycological Biodiversity of Catalonia have made possible to know the existence of several interesting fungal species unrecorded until now in this country; among them, some ones belong in Haplotrichum Link. Haplotrichum is the name that some authors (BREITENBACH & KRÄNZLIN, 1986; HOLUBOVÄ-JECHOVÄ, 1980; HJORSTSTAM, 1983; BOIDIN & GILLES, 1990; LANGER, 1994; TELLERÍA & MELO, 1995; FARR et al., 1995) use for the anamorph state of the teleomorph Botryobasidium Donk (Telephoraceae), whilst Acladium Link is used by others (CARMICHAEL et al., 1980; ELLIS, 1976; HAWKSWORTH et al., 1995). Many Haplotrichum taxa were described or included in the today rejected Link's Oidium of 1809 (LINDER, 1942; HOLUBOVÄ-JECHOVÄ, 1969; ERIKSSON & RYVARDEN, 1973). Oidium Link 1824 being a nom. cons. for anamorphic Erysiphacea, HOLUBOVÄ-JECHOVÄ (1976) made the pertinent nomenclatural changes to Haplotrichum and discussed the priority of Haplotrichum over the earlier Acladitan Link: Fr., a name that had been used by HUGHES (1958) for the same group of lignicolous fungi. In Spain, few species have been reported in Haplotrichum or Acladium (TELLER1A & MELO, 1994), and two of the species presented here, H. conspersum (Link) Linder and H. ellipsosporum (Hol.-Jech.) Hol.-Jech., are new for the mycobiota of Catalonia, whilst H. rubiginosum (Fr.) Linder was so far known only from one locality of this country. They are described and illustrated in this paper.

MATERIAL AND METHODS

Collections were made in Catalonia, Spain, during 1996-1997 at the sites indicated in Fig. 1, and are preserved in the BCC Myc. Herbarium. For comparisons, the following material was received in loan: from the MA-Fungi Herbarium: H. capitatum (Pers.) Link (1108), H. conspersum (Link) Hol.Jech. (7220), and H. rubiginosum (Fr.) Hol.-Jech. (6688); and from the PR Herbarium: Oidium caribense Hol.-Jech. (670954, typus), and O. ellipsosporum Hol.-Jech. (670955, typus). Fresh material was studied by light microscopy (LM) in order to avoid any variation in size or colour of the microscopic structures introduced by drying.

DESCRIPTIONS AND REMARKS

Haplotrichum capitatum (Pers.) Link (Fig. 2).

Basionym: Acladium cap itatum Link, 1809.

Synonyms: = Oidium candicans (Sacc.) Linder, 1942; =- Monilia candicans Sacc., 1876.

Teleomorph: Botryobasidium candicans J. Erikss., 1958.

Colonies in nature effuse, cottony, almost white when fresh, cream-coloured when drying. Conidiophores erect, ascending, often branching and anastomosing in basal parts, hyaline to subhyaline-yellowish, smooth-walled, without clamp-connections, up to 500 pm in length, 7-9 pm in width at the base and 5,5-7 trn at the apex. Conidiogenous cells cylindrical along the distal part of the conidiophores, or distinct, ellipsoidal, vesiculous, in short chains in apical parts, often arising at right angles of the 2-3 ultimate cells of the conidiophores giving them a cross-like appearance, smoothwalled, denticulate, 25-36 x 9-11 pm, narrower at the base; denticles conspicuous, often 3-5 on a conidiogenous cell, up to 5 p m long and 2-3 pm wide. Conidia blastic, in acropetal chains, ellipsoidal, apiculate at one or both ends, hyaline or subhyaline, 12-17 x 8-9 orn.

MATERIAL EXAMINED: SPAIN, CATALONIA, Girona, Port de la Selva, Pineda del Molí, alt. 30 m, on a decayed carpophore of Trichaptum filsco-violaceurn (Ehrenb.: Fr.) Ryv., 11 Oct. 1998, leg. X. Llimona (BCC Myc. MC 418).CASTILLA-LA MANCHA, Albacete, source of the river Mundo, on wood of Pinus clusiana Clem., I Oct. 1979, leg. M. Tellería (MA-Fungi 1108).

REMARKS: According to TELLERÍA & MELO (1995), Botryobasidium candicans J. Erikss., the teleomorph of H. capitatum, is widely distributed in the Iberian Peninsula, preferably on gymnosperm wood (Abies and Pinus), but infrequent. lt has not been found in our material from Port de la Selva (BCC Myc. MC 418). This is the first report of H. capitaturn on a Coriolaceae.

Fig. 1. Catalonia, Spain. Geographical location of the collecting sites mentioned in this paper. - 1. Tarragona, La Galera. 2. Girona, Port de la Selva. - 3. Girona, Tossa de Mar, Cala Bona. - 4. Barcelona, Baix Llobregat, Santa Maria de Cervelló. -5. Lleida, Espot, National Park of Aigües Tortes i Sant Maurici.

Fig. 2. Haplotrichuni capitalum. A, Sparsely long-hranched and anastomosing conidiophores, terminating in elongate-ellipsoidal denticulate conidiogenous cells. B, Vesiculous conidiogenous cells arising at the apex or at right angles of a conidiophore. C, Basal part of the conidiophores. D, conidia catenulate, occasionally bearing lateral denticles. E, Conspicuous denticles at the penultimate and antepenultimate cells of the conidiophores. (Bars = 10 lim).

Haplotrichum ellipsosporum (Hol.-Jech.) Hol.-Jech. (Fig. 3).

B asionym: Oidium ellipsosporum Hol.-Jech., 1969.

Teleornorph: Botryobasidium ellipsosporum Hol.-Jech., 1969.

Colonies in nature effuse, irregular, forming lose, yellowish, olivaceous or oclu-aceous tufts, hyphae hyaline, yellowish or olivaceous with age, branched, 5-9 pm wide, smooth-walled, septate. Conidiophores macronematous, mononematous, erect or suberect, flexuous, cylindrical, yellowish, paler toward the apex, without clamp connections, ca. 240 x 8 pm, slightly tapering upwards to 4 pm wide, irregularly branched, rarely anastomosed, septate, 40-60 pm between septa. Conidiogenous cells usually long and subcylindrical, bearing numerous denticles mostly al the three distal cells; denticles prominent and stout, up to 6 x 3 pm, simple or frequently branched, scattered or one close to the other and often forming clusters mainly in the distal cells. Conidia blastic, ellipsoidal or ellipsoidal-clavate, with a truncate papilla at the base, rounded at the apex, hyaline, yellowish with age, showing granular contents, thin and smooth-walled, 0-septate, (19)-22-24-(28) x (11)-12-13,5 m.

Material ex ami ned. SPAN, CATALONIA, Lleida, National Parc of Aigües Tortes i St. Maurici, Refugi de pesca, alt. 1700 m (Fig. 1, site 5), on highly decayed and moist fallen deacl trunk of Abies alba Mill., 13 Sep. 1996, leg. X. Llimona (BCC Myc. MC260). - SLOVAQUIA, Bohemoslovalsia, on a dead trunk of Abies alba, 26 Sep. 1968, leg. V. Holubová (PR 670955, (ypus).

REMARKS. H. ellipsosporum is similar to H. conspersum, from which it differs by some features that HOLUBOVÄ-JECHOVÄ (1980) considered important in Haplotrichum: i.e. the conidiogenous cells of H. ellipsosporum are more elongate, denticles more crowded and forming conspicuous branched clusters, conidia are ellipsoidal to ellipsoidal-clavate, mostly 22-24 x 12-13,5 pm, whilst in H. conspersum they are broadly ellipsoidal to subglobose: 15-18 x 11-13 pm (BREITENBACH & KRÄNZLIN, 1986), 15-18 x 10-13 pm (BOIDIN & GILLES, 1990), 14,65 x 10,51 sm (LANGER, 1994), or 13-16 x 10-12 im (TELLERÍA & MELO, 1995).

The specimen of our collection BCC Myc. MC260 differs from typical H. ellipsosporum by the numerous, often proliferating and shortly branched conidiogenous denticles, and by the shape of some conidia, slightly constricted at the middle part. In both respects this collection bears some resemblance to H. caribense. It differs, however, from this species in the colonies, conidiophores and conidia colours, which are rusty brown, yellow ochraceous to ochraceous rusty in H. caribense, and yellowish or olivaceous in H. ellipsosporum. Moreover, both species differ each other in their distribution, H. caribense being known from the tropical Cuba, whilst H. ellipsosporum seems to occur mainly in colder regions. This is the Erst report of H. ellipsosporum for the Iberian Peninsula.

In the BCC Myc. MC260 collection the conidial structures of H. ellipsosporum were mixed with the yellowish, globose, apiculate spores, 7-8,5 pm in diam., ornamented with conspicuous rodlets up to 3,5 pm long, of the cortiaceous teleomorph Botryobasidiunz isabellinum (Fr.) Rogers (Botryohypochnus isabellinus (Fr.) J. Erikss.), a common fungus widely distributed throughout the Iberian Peninsula (TELLERIA & MELO, 1995). The same collection was mixed with Tomentella bryophda (Pers.) Larsen.

Haplotrichum rubiginosum (Fr.) Hol.-Jech. (Fig. 4).

Teleomorph: Botryobasidium robustior Pouzar et Hol.-Jech., 1967.

Colonies in nature effuse, forming a lose, honey or ochre-coloured tomentum. Conidiophores macronematous, mononematous, crec or suberect, flexuous, subhyaline or yellowish, occasionally and irregularly branched, without clamp connections, 6,5-8 pm wide, somewhat attenuated upwards, typically terminating in an inflated conidiogenous cell. Conidiogenous cells terminal or pleurogenous, globose, ovoid, claviform or ellipsoidal, very finely verrucose, 15-40 x 5-8 gm, bearing a variable number but usually numerous prominent, stout, separate denticles, 3-6,5 x 2-3 pm, somewhat expanded towards the base. Conidia blastic, catenulate, ovoid, globose or subglobose, straw coloured, initially smooth and thin-walled, later golden-brownish, with somewhat thicker and very finely cornigated walls, 0-septate, (10)-13-15-(18) p m in diam.

Fig. 3. Haplotrichum ellipsosporum. A, Conidiophores in-egularly branched and anastomosing. B and C, Conidiophores with subcylindrical conidiogenous cells and prominent denticles disposed singly or frequently in clusters and branched. (Bars = 10 tun).

Catalana de Micologia, vol. 22: 15-22; 1999.

Material ex amined. SPAIN, CATALONIA. Girona, Cala Bona, on a decayed stump of Quercus suber L., 15 Oct. 1996, leg. X. Llimona (BCC Myc. MC265). - Tarragona, La Galera, agricultural field near Les Ribes, on decayed bark of Ceratonia siliqua L., 21 Jan. 1997, leg. P. Hoyo (BCC Myc. MC348). - Barcelona, Santa Maria de Cervelló, Refugi dels caçadors, alt. 150 ro, on bark of Pinus halepensis Mill., Mar. 1995, leg. X. Llimona (BCC Myc. MC391/A). - Madrid, Villaviciosa de Odón, the castle gardens, on a non identified branch, 4 Mar. 1979, leg. E. Álvarez (MA-Fungi 6688).

REMARKS. This is the first report of H. rubiginosum for Catalonia and the second for the lberian Peninsula. TELLERÍA & MELO (1995) had previously identified H. rubiginosum in Madrid.

BOIDIN & GIL,LES (1990) reported the collection of the teleomorph Botryobasidium robustior Pouzar et Jech.-Hol. in France, at Puy-de Döme, at 850 m altitude. We have not found this teleomorph.

ACKNOWLEDGEMENTS

This work has been done under the Programme "Mycological Biodiversity of Catalonia" (Institut d'Estudis Catalans). The valuable assistance of P. Hoyo, biologist, in the laboratory work and her cooperation in the line-drawing illustrations are gratefully recognised. The curators of the MA and PR Herbaria are thanked for the loan of the specimens mentioned in the text.

REFERENCES

BOIDIN, J. & GI FS, G. (1990). Corticiés s.l. intéressants ou nouveaux pour la France (Basidiomycotina). Ball. Soc. Myc. Fr., 106: 135-177.

BREITENBACH, J. & KRANMIN, F. (1986). Champignons de Suisse. 2. Champignons sans lames. Ed. Mykologia, Luceme, 412 pp.

CARM1CHAEL, J.W., KENDRICK, W.B., CONNER, I.L. & SIGLER, L (1980). Genera of hyphomycetes. The University of Alberta Press, Canada, 388 pp.

El lIS M B. (1976). More Dematiaceous Hyphomycetes. Commonwealth Mycological Institute, Kew, 507 pp.

ERIKSSON, J. & RYVARDEN, L. (1973). The Corticiaceae of North Europe, 2:58-286. Universit. ttyknings, Oslo. FARR, D.F., BILLS, G.F., CHAMURIS, G.P. & ROSSMAN, A.Y. (1995). Fungi on plants and plant products in the United States. 2. ed. The American Phytopathological Sacie/y, St. Paul, Minnesota, 1252 pp.

HAWKSWORTH, DL, K1RK, PM., SUTTON, B.C. & PEGLER, D.N. (1995). Ainsworth & Bisby's Dictionary of the Fungi. 84' ed. CAB Intn., Cambridge, 616 pp.

HJORSTSTAM, K. (1983). Studies in tropical Corticiaceae (Basidiomycetes). V. Mycotaxon, 17: 555-572 (562).

HOLUBOVÁ-JECHOVÁ, V. (1969). New species of the genus Oidium Link ex Fr. emend. Linder. Ceskó Mykol., 23: 211214.

HOLUBOVÁ-JECHOVÁ, V. (1976). Haplotrichum Link instead of Oidium Link, a necessary nomenclatural change. Ceskci Mykol., 30: 3-4.

HOLUBOVÁ-JECHOV A., V. (1980). Revision and subdivision of Haplotrichum-anamorphs of Bottyobasidium. Mycotcvcon, 12: 122-130.

HUGHES, S.J. (1958). Revisiones Hyphomycetum aliquot cum appendice de nominibus rejiciendis. Can. J. Bot., 36: 727-836.

LANGER, G. (1994). Die Gattung Bouyobasidium Donk (Corticiaceae, Basidiomycetes). Bibliotheca Mycologica, 158. J. Cramer, Berlin, Stuttgart, 459 pp.

LINDER, D.H. (1942). A contribution towards a monograph of the genus Oidium (Fungi Imperfecti). Lloydia, 5: 165-207.

TEIJ.ERÍA, M.T. & MELO, I. (1995). Aphyllophorales resupinate non poroid, I. Acanthobasidium - Cystostereum. Flora Mycologica Iberica. 1. J. Cramer, Madrid, Berlin, Sttutgart, 223 pp.

Fig. 4. Haplotricluun rubiginosurn. A, Conidiophores. B, Conicliogenous cells ami conidia. (Bars = 10 pm).

Fructifications of Haplotrichum rubigihosum in nature (BCC Myc. MC265).

ALGUNS MIXOMICETS, PRINCIPALMENT QUIONÓFILS, NOUS O POC CITATS ALS PIRINEUS CATALANS

M. GORR1S, E. GRACIA, J. VILA i X. LUIVIONA

Dept. Biologia Vegetal, Unitat de Botànica, Fac. Biologia, Univ. Barcelona. Av. Diagonal, 645, E-08028 Barcelona. E-mail: llimona@bio.ub.es

ABSTRACT. Some Myxomycetes, most of them chionophilous, new or rarely found in the Catalan Pyrenees. As a preliminary result of a survey devoted to the Myxomicetes that fructify in meadows and clearings, in the East Pyrenean alpine and higher subalpine belts, a selection of species is presented here, including the records that add more information to the previous reports of the chionophilous flora: Comatri cha suksdotfii, Diderma alpinum, D. lyallii, Lamproderma atrosporum, L. carestiae, L. sauteri, Trichia subfusca, and other rarely citated species: Brefeldia maxima and Arcyria versicolor.

Key Words: Myxomycetes, chionophilous, alpine belt, subalpine belt, Pyrenees, Catalonia, Spain.

RESUM. Alguns mixomicets, principalment quionófils, nous o poc citats als Pirineus catalans. Primers resultats d'un estudi dels mixomicets pirinencs que fructifiquen a les pastures i clarianes herboses, als estatges alpí i part alta del subalpí. Conté la descripció de les espècies que semblen afegir més informació a la imatge que teníem fins ara de la vegetació quionófila catalana: Comatricha suksdotlii, Diderma alpinum, D. lyallii, Lamproderma atrosporum, L. carestiae, L. sauteri, Trichia subfusca, i d'altres espècies rarament citades: Brefeldia maxima i Arcyria versicolor. Paraules clau: Mixomicets, quionäfil, estatge alpí, estatge subalpí, Pirineus, Catalunya, Espanya.

INTRODUCCIÓ

Als Pirineus, els prats de l'estatge alpí i les clarianes del límit superior dels boscos de pi negre, a l'estatge subalpí, es comporten d'una manera molt particular pel que fa a l'activitat dels mixomicets. Les restes de gespa (fulles i arrels) i les de brins i branquillons representen un substrat orgànic en descomposició on hi ha suficients microorganismes i fongs per alimentar els plasmodis dels mixomicets. A l'estiu, però, la intensa insolació després de les pluges actua sovint com a factor limitant, ja que provoca una ràpida deshidratació. A l'hivern, en canvi, semblaria que el fred intens hauria d' actuar com a principal fre de l'activitat dels mixomicets; però cal tenir en compte el paper protector de la capa de neu, que actua com un eficaç aïllant tèrmic. Les fases träfiques dels mixomicets mantenen una certa activitat sota aquesta capa protectora.

A mida que les temperatures pugen i la neu es va fonent, les condicions d'humitat i temperatura són òptimes perquè els plasmodis emergeixin i fructifiquin sobre els brins d'herba, les restes seques de vegetals o les branques mig descompostes. És el moment de cercar, a la vora del límit de fusió de les congestes, a vegades fins i tot a 10 o més metres de distància del límit de la neu fundent, les fructificacions dels mixomicets quionäfils (del grec quionos: neu; i filo, afinitat, perquè "els agrada" la protecció de la neu), els quals a vegades formen extensions considerables i fàcilment detectables. Aquest fascinant grup ecològic de mixomicets (ben conegut de la regió Ártico-Alpina en general, però no gaire dels Pirineus) ha estat ben descrit, de forma resumida, per GRACIA (in LLIMONA et al., 1991, p. 472), i ha estat objecte d'alguns treballs a Espanya. GRACIA (1986) enceta el tema a Catalunya; aquest treball serà seguit per altres que han anat aportant dades més o menys puntuals (LADO, 1992; ILLANA et , 1993).

No hem oblidat incloure la prospecció d'aquests ambients en el programa "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", i aquesta activitat ens ha proporcionat nombroses recolleccions, en part encara en estudi, i una bona collecció de diapositives, una d'elles publicada a VILA & GORRIS (1999, núm. 863). Una breu llista preliminar d'espècies del Parc Nacional d'Aigüestortes, on tres de les espècies

(Diderma lyallii (Massee) T. Macbr., D. alpinum Meyl. i Lamproderma sauteri Rostaf.), hi figuren acompanyades de fotografies, es pot trobar al treball de VILA & LLIMONA (1998).

METODOLOGIA

El substrat portador de les fructificacions ha estat recol•ectat, i després fixat, amb un adhesiu, en el fons de capsetes protectores de cartró. En el laboratori, s'hi ha fet un primer examen general amb un estereomicroscopi Zeiss, i després, un estudi minuciós, amb un microscopi òptic Nikon Labophot. Les mostres, per ser observades al microscòpic òptic, han estat muntades en medi de Hoyer, i les dimensions de les espores i del capitlici han estat mesurades sense tenir en compte les ornamentacions que puguin presentar. Las principals obres de referencia utilitzades per a la identificad() i valorad(' són LADO (1993), LADO & PANDO (1997), LISTER (1925), MARTIN & ALEXOPOLTLOS (1969) i NANNENGA-BREMEKAMP (1991).

RESULTATS

Aquest treball està basat en l'estudi d'una part del material recol•lectat, i no s'ha pas intentat que sigui exhaustiu. Només hi ha estat inclosa una selecció de les especies que ens ha semblat que ampliaven més el coneixement actual d'aquest grup ecològic de mixomicets en el nostre país. Només han estat triats els täxons no citats o citats una sola vegada a la península Ibèrica, d'acord amb LADO (1993). Una visió més completa i ponderada del conjunt de les especies quionöfiles observades serà objecte d'un treball posterior.

Ens agradaria que aquesta primera aportació servís d'estímul perquè es prospectessin amb més atenció els ambients alpins i la part alta dels subalpins en el perfode de la fusió de les neus, un temps que va de març a juliol (segons l'altitud), i durant el qual els micólegs no acostumen a visitar l'alta muntanya catalana.

ESPECIES ESTUDIADES

Arcyria versicolor W. Phillips

Esporocarps agregats, estipitats, molts d'ells sobre una base comuna de l'hipotallus; de 1,5-2 mm d'alçada, estípit inclòs, sense comptar l'expansió del capillici. Esporangi piriforme, de 1-1,2 mm de diàmetre, de color groc daurat. Calicle gros, en forma d'embut, del mateix color de l'esporoteca, amb ornamentació uniformement verrucosa al microscopi òptic. Estípit brunenc, curt, cilíndric i estriat. Peridi membranós, de color daurat, translúcid, lluent i parcialment fugaç, ja que el casquet superior s'obre com si fos un opercle, i acaba per desprendre's, facilitant així l'expansió del capil-lici. Capil-lici de color groc viu, elàstic, tubular, ramificat i anastomitzat, de 5-6 pm de diàmetre, amb ornamentació espinulosa i, en ocasions, en forma d'anells. Espores en massa de color groc viu. Espores globoses, gutulades, amb zona de germinació, ornamentació finament verruculosa, de 10-11 pm de diàmetre.

MATERIAL ESTUDIAT. Estany de Malniu. Meranges (Cerdanya). UTM DHOO. 2205 m. Sobre escoro de Pinus uncinata. 04-06-1996. leg. X. Llimona, J. Llistosella i J. Vila. det M. Gorris i E. Gracia. BCC-12066.

HÀBITAT 1 DISTRIBUCIÓ. Arcyria versicolor no ha estat mai citada a Catalunya. Segons LADO (1993: 55), es tracta d'una especie rara, i, a la península Ibèrica, només s'ha recollit a la província de Madrid. Aquesta especie es pot trobar sobre fusta de coníferes, en zones d'alta muntanya, sobretot a la primavera, vora la neu fundent.

OBSERVACIONS. El diàmetre del capil-lici, de 5-6 pm, coincideix amb el mesurat per NANNENGA-BREMEKAMP (1991: 103), MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 137) i LADO (1997: 197), per() no hem trobat el diàmetre superior, de 8-9 pm, que menciona el mateix LADO dels túbuls no basals del seu material. Pel que fa a l' ornamentació de les espores, finament verrucosa, i que coincideix amb la indicada per LADO (1997: 198), difereix de la descrita per NANNENGABREMEKAMP (1991: 103) i MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 137), segons els quals es espinulosa. Es tracta d'una especie no estrictament quionófila, però relacionada amb ambients alpins.

Fig. 1. Arcyria versicolor: a) esporocaip; b) detall del capil-lici; c) espora; Brefeldia maxima: d) etali; e) vesícula del capillici; f) espora. Comatricha suksdolfii: g) esporocarp; h) detall del capillici; i) espora.

Catalana de Micologia, vol, 22: 23-34; 1999.

Brefeldia maxima (Fr.) Rostaf.

Etali sèssil, en forma de coixinet irregular, de 5-10 mm de gruix i diàmetre variable, de 4-19 x 10-24 cm; els més grossos presenten una superficie aplanada, amb bonys poc pronunciats, separats per soles poc profunds, que formen un reticle ample. Peridi de color bru molt fosc, amb papilles, després fugaç. Columel•la bruna, filamentosa i força rígida. Capil-lici de color bru, amb una estructura constituida per filaments prims i poc ramificats, de 1-2 pm de diàmetre, que surten radialment de la columel»la; són portadors de vesícules septades, la mida de les quals és de 50-60 x 25-30 Espores en massa de color bru molt fosc. Espores subgloboses, de 9-12 pm de diàmetre, amb zona de germinació i ornamentació densament espinulosa.

MATERIAL ESTUDIAT. Vora la font de Sant Joan d'Avellanet. Baga (Berguedà). UTM DG07. 860 m. Sobre escorça de Populus nigra mort. 20-10-1998. leg. X. Llimona. det. M. Gorris i E. Gracia. BCC-12110, 12111, 12112 i 12113.

HÁBITAT I DISTRIBUCIÓ. Brefeldia maxima no ha estat mai citada a Catalunya. Segons LADO (1993: 68), a la península Ibérica només s'ha recollit a Portugal (Cascais, Parede) sobre Pinus sp. Aquesta espècie es pot trobar, segons diferents autors, principalment sobre fusta morta i també sobre virosta.

OBSERVACIONS. Aquest mixomicet es un dels que presenten les fructificacions més grans, amb etalis de fins a 61 cm, segons el material estudiat per FARK (1976: 245). Cal remarcar que Brefeldia maxima es diferencia de la resta de mixomicets per l'estructura característica del capil-lici, amb vesícules septades (NANNENGA-BREMEKAMP, 1991: 315).

Comatricha suksdorfii Ellis et Everh.

Esporocarps dispersos, estipitats; de 3-3,5 mm d'alçada, estípit inclòs, que mesura aproximadament la meitat del total. Esporangi cilíndric, de 0,7-0,8 mm de diàmetre, de color bru molt fosc. Estípit negre, Iluent, de base fibrosa i opac. Peridi membranós, fugaç, excepte alguns floquets lluents que romanen sobre la superficie. Columel la cilíndrica i negra, que es va fent més estreta a mesura que es va apropant a l'àpex de l'esporangi, fins gairebé arribar-hi. Capillici de color bru fosc, dens, ramificat i anastomitzat, que neix des de tota la longitud de la columella, amb nombrosos extrems lliures a la zona superficial. Espores en massa de color bru molt fose, quasi negre. Espores globoses, amb ornamentació verrucosa i un diàmetre de 10-11 um.

MATERIAL ESTUDIAT. Estany de Ratera. Espot (Pallars Sobirà). U'TM CH31. 2150 m. Sobre fusta morta de Pinus uncinata. 20-06-1996. leg. X. Llimona. det. M. Gorris i E. Gracia. BCC-12003 (A). Trobada conjuntament amb Comatricha nigra (Pers.) Schroet. i Lamproderma carestiae (Ces. et de Not.) Meylan.

HÁBITAT I DISTRIBUCIÓ. GRACIA (1986) la cita a la provincia de Lleida, sobre Pinus uncinata i Betula i, segons LADO (1993: 90) és l'única cita a la península Ibérica. L'hàbitat d'aquesta espècie, segons diferents autors, és la fusta morta de les coníferes i les herbes i restes vegetals de les regions subalpines, a la primavera, en zones properes al límit de la fusió de la neu.

OBSERVACIONS. Respecte a l'ornamentad() de les espores, observada com verrucosa, de forma coincident amb la descrita per MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 238) i NANNENGABREMEKAMP (1991: 350), difereix de la descrita per LISTER (1925: 142) segons el qual és espinulosa. Pel que fa a la resta de carkters, el material estudiat concorda amb el descrit a la bibliografia consultada.

Diderma alpinum (Meylan) Meylan

Esporocarps gregaris i séssils, parcialment soldats entre ells. Esporangis hemisférics, de 1-1,2 mm de diàmetre, de color blanc. Peridi doble; I' intern membranós, translúcid, incolor i una mica iridescent; l'extern està format per gränuls de carbonat càlcic i es presenta com una crosta consistent, llisa i blanca, que recobreix totalment l'esporangi i Ii dóna un aspecte que recorda el d'una closca d'ou. Columel»la convexa, també amb carbonat càlcic. Capillici quasi incolor, molt fi, sense carbonat ramificat i anastomitzat. Espores en massa de color bru molt fosc. Espores globoses, de 11-12 pm de diàmetre i ornamentació espinulosa.

Fig. 2. Didenna alpinum: a) esporocarp; b) detall del capil-lici; c) espora; D. lyallii: d) esporocarp; e) detall del capil-lici; f) espora; Lamprodenna atrasporum: g) esporocarp; h) detall del capil-lici superficial; i) espora.

vol. 22: 23-34; 1999.

MATERIAL ESTUDIAT. Font del Granel-. Aigüestortes. Barruera (Alta Ribagorça). UTM CH21. 2150 m. Sobre restes de gramínies, prop d'una clapa de neu en procés de fuste). 23-05-1997. leg. J. Vila. det. M. Gorris i E. Gràcia. BCC-12063.

HÀBITAT 1 DISTRIBUCIÓ. Segons LADO (1993: 112), Diderma alpinum només ha estat citat una vegada a la península Ibèrica, recollit a la província de Barcelona, en un prat alpí. Es tracta d'una especie estrictament alpina o subalpina en la seva distribució, que fructifica sobre branques caigudes i altres restes vegetals, a la primavera, tot just quan la neu es fon.

OBSERVACIONS. Vegeu una fotografia de la mostra citada a VILA & GORRIS (1999).

Diderma lyallii (Massee) T. Macbr.

Esporocarps gregaris i sessils. Esporangi esfèric o hemisfèric, de 1,3-1,5 mm de diàmetre, de color blanc, amb clapes groguenques. Peridi doble; l' intern membranós, de color vermellós i Iluent; l'extern, format per gränuls de carbonat càlcic, es presenta com una crosta consistent i blanca, que recobreix l'esporangi; en desprendre's la meitat superior del peridi extern, calcificat, l'esporangi pren l'aspecte de cassoleta blanca amb l'interior bru, que mostra ja sia el peridi membranós, ja sia directament la massa esporal, si el peridi s'ha obert. Columella convexa, també amb carbonat càlcic. Capillici bru, sense carbonat càlcic, amb el diàmetre irregular per la presencia d'engruiximents, ramificat i anastomitzat. Espores en massa de color bru molt fosc. Espores globoses, de 15-17 pm de diàmetre i ornamentació espinulosa.

MATERIAL ESTUDIAT. Font del Granen Aigüestortes. Barruera (Alta Ribagorça). UTM CH21. 2150 m. Sobre restes de gramínies, prop d'una etapa de neu en procés de fusió. 23-05-1997. leg. J. Vila. det. M. Gorris i E. Gràcia. BCC-12057.

HÀBITAT 1 DISTRIBUCIÓ. Segons LADO (1993: 117), Diderma lyallii només ha estat citat una vegada a la península Ibèrica, recol•ectat a la província de Barcelona, en un prat alpí. Es tracta d'una especie d'alta muntanya, en la seva distribució, que fructifica sobre branques caigudes i altres restes vegetals, a la primavera, tot just quan la neu es fon.

OBSERVACIONS. Respecte al diàmetre de les espores, el nostre material coincideix amb el mesurat per MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 361) però difereix del mesurat per LISTER (1925: 89) de 10-15 pm. Pel que fa a Pornamentació de les espores, aquesta espècie es caracteritza per presentar unes espines fosques i llargues, de fins a 1,5 pm, però de punta arrodonida, de tal manera que alguns autors les anomenen berrugues o berrugues allargades; alguns autors també observen que, en l'ornamentació esporal hi ha línies que li confereixen una aparença subreticulada (FARR, 1976: 206; MARTIN & ALEXOPOULOS, 1969: 361), un caràcter que no hem observat en el material estudiat. Una macrofotografia en color d'aquesta mateixa recollecció surt publicada a VILA & LLIMONA (1998: portada).

Lamproderma atrosporum Meylan

Esporocarps dispersos, estipitats; de 1,2-1,4 mm d'alçada, estípit inclòs, que mesura aproximadament la meitat del total. Esporangi subglobós, de 0,5-0,7 mm de diàmetre, de color bru molt fosc, quasi negre. Estípit negre, lluent, estriat, més ample a la base, que es fon gradualment amb l'hipotallus, el qual roman al voltant de l'estípit, en forma de disc de color bru. Peridi negre, Iluent i fugaç, excepte a la base de l'esporangi, on persisteixen restes en forma de collar. Columel-la cilíndrica i negra, que arriba aproximadament fins el centre de l'esporangi. Capil-lici de color bru fosc, disposat de forma radial a partir de la columella, ramificat i anastomitzat, amb algunes zones d'unió membranoses, de color bru clar, i amb els extrems superficials eixamplats en forma de petit embut. Espores en massa de color negre. Espores globoses, de 11-12 pm de diàmetre, amb ornamentació espinulosa, amb espínules molt patents.

MATERIAL ESTUDIAT. Estany de Ratera. Espot (Pallars Sobirà). UTM CH31. 2150 in. Sobre una branca de Sorbus aucupatia viu. 20-06-1996. leg. X. Llimona. det. M. Gorris i E. Gràcia. BCC-12067.

HÀBITAT 1DISTRIBUCIÓ. Segons LADO (1993), Lamprodertna atrosporum no ha estat mai citat a la península Ibèrica. L'hàbitat d'aquesta espècie, segons diferents autors, és la virosta i la fusta morta, especialment en zones d'alta muntanya, prop d'on es fon la neu.

Fig. 3. Lamproderma carestiae: a) esporocam; b) detall del eapil-lici superficial; c) espora; I- sataeri: d) esporocarp; e) detall del capillici; f) espora; Trichia suhfitsca: g) esporocarp; h) detall del capil-lici; i) espora.

de Mieologia, vol. 22: 23-34; 1999.

OBSERVACIONS. El diàmetre de les espores en el nostre material (11-12 (m), es situa vora el límit inferior de la variació esmentada per LISTER (1925: 160) (de 11-15 (m) o per MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 213) (de 12-15 (m). Aquesta especie, juntament amb l'espècie propera Lamprodenna cribrariodies, es caracteritza per l'eixamplament en forma de petit embut que presenten els extrems superficials del capil•ici (KOWALSKI, 1975: 467).

Lamproderma carestiae (Ces. et de Not.) Meylan

Esporocarps dispersos o en petits grups, estipitats; de 1,3-1,5 mm d'alçada, estípit inclòs, que mesura aproximadament la meitat del total. Esporangi globós, de 0,7-1,2 mm de diàmetre, de color bru molt fosc. Estípit negre, lluent, estriat, més ample a la base. Peridi membranós, iridescent i fugaç, excepte a la base d'algun esporangi, on poden persistir restes en forma de collar. Columella cilíndrica i negra, que arriba aproximadament fins el centre de l'esporangi. Capillici de color bru fosc, abundant, ramificat i anastomitzat, amb alguns extrems més clars. Espores en massa de color bru fosc. Espores subgloboses, de 9-12 pm de diàmetre, amb ornamentació densament espinulosa.

MATERIAL ESTUDIAT. Estany de Malniu. Meranges (Cerdanya). urrm DHOO. 2205 m. Sobre una branca de Pinus uncinata. 04-06-1996. leg. X. Llimona i J. Vila. det. M. Gorris i E. Gracia. BCC-12008. Ibid., 2150 m. Sobre fusta de Pinus uncinata. 04-06-1996. leg. X. Llimona. det. M. Gorris i E. Gracia. BCC-12007. Sota la Roca de l'Estany. Sant Maurici. Espot (Pallars Sobirà). UTM CH31. 2000 m. Sobre fusta de Pinus uncinata. 20-06-1996. leg. X. Llimona. det. M. Gorris i E. Gracia. BCC-12068. Estany de Ratera. Espot (Pallars Sobirà). UTM CH31. 2150 m. Sobre fusta de Pinus uncinata. 20-06-1996. leg. X. Llimona. der M. Gorris i E. Gràcia. BCC-12003 (C), trobada conjuntament amb Comatricha nigra (Pers. ex J.F. Gmel) J. Schi-dt. i C. suksdolfii Ellis et Everh.

HÁBITAT I DISTRIBUCIÓ. Segons LADO (1993), Lamprodenna carestiae (Ces. et de Not.) Meylan no ha estat mai citat a la península Ibèrica. L'hàbitat d'aquesta espècie, segons diferents autors, es la fusta i els branquillons, especialment en zones d'alta muntanya.

OBSERVACIONS. Respecte a l'ornamentació de les espores, densament espinulosa, el nostre material coincideix amb el descrit per KOWALSKI (1970: 624), pero) difereix del descrit per MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 213), segons els quals les espores són venucoses. Pel que fa als extrems incolors del capillici, descrits pels autors esmentats, no ha estat observat en una part del material estudiat.

Lamproderma rauteni Rostaf.

Esporocarps dispersos, estipitats; de 1,5-2 mm d'alçada, estípit inclòs. Esporangi globós o ovalat, de 0,7-1 mm de diàmetre. Estípit negre, lluent, curt i ample. Peridi membranós, iridescent, fugaç, excepte en algunes zones, sobretot a la base de l'esporangi on hi romanen restes en forma de cassoleta o només de collar. Columel .la cilíndrica i negra, que arriba aproximadament fins una mica més amunt del centre de l'esporangi, on es ramifica. Capil-lici de color bru fosc, excepte a la perifèria, on les puntes són pàl lides, ramificat i anastomitzat, molt abundant i amb extrems lliures aguts, sobretot a la zona apical de l'esporangi. Espores en massa de color negre. Espores globoses, de 11-13 pm de diàmetre, amb ornamentació espinulosa.

MATERIAL ESTUDIAT. Font del Graller. Aigüestortes. Barruera (Alta Ribagorça). UTM CH21. 2150 m. Sobre branquillons vius de Salir reticulata. 23-05-1997. leg. J. Vila. der M. Gorris i E. Gràcia. BCC-12062.

HÁBITAT 1 DISTRIBUCIÓ. Segons LADO (1993) i ILLANA et al. (1993), Lamprodenna sauteri ha estat citat dues vegades a la península Ibèrica, a la provincia de Lleida, sobre una tija de Myrrhis odorata, i a la província de Segovia, sobre un estróbil de Pinus sylvestris. L'hàbitat d'aquesta espècie, segons diferents autors, és la fusta, branques, fulles i restes herbàcies, i també els arbres i plantes vives, especialment en zones d'alta muntanya.

Trichia subfusca Rex

Esporocarps dispersos, estipitats; de 1-1,2 mm d'alçada, estípit inclòs. Esporangi subglobós, de 0,8 mm de diàmetre, de color groc, amb zones irregulars de color bru. Calicle bru fosc i ample. Estípit bru molt fosc, quasi negre, lluent, estriat, curt, cilíndric i robust. Peridi de color groc amb zones brunes amples i irregulars, cartilaginós, Iluent i parcialment fugaç; dehiscència apical irregular.

Revista Catalana de Mieologia, vol. 22: 23-34; 1999. 31

Capil•lici de color groc viu, elàstic, tubular, elateriforme, simple o molt poc ramificat, amb ornamentació en forma d'espiral (quatre bandes llises), túbuls de 5 pm de diàmetre, amb els extrems aguts, una mica torçats i curts (15-20 (m). Espores en massa de color groc viu. Espores subgloboses, gutulades, de 11-13 pm de diàmetre, amb ornamentació verrucosa.

MATERIAL ESTUDIAT. Ulldeter. Setcases (Ripollès). UTM DG39. 2375 m. Sobre molses vives. 25-06-1997. leg. X. Llimona i J. Vila. dei. M. Gorris i E. Gracia. BCC-12070.

HÁBITAT 1 DISTRIBUCIÓ. Trichia subfusca no ha estat mai citada a Catalunya. Segons LADO (1993: 289), es tracta d'una espècie rara, que, a la península Ibérica, només s'ha citat a la província de Pontevedra, sobre escorça d'Acacia melanoxylon. Aquesta espècie es pot trobar, segons diferents autors, sobre fusta mona, però, en el nostre cas, el material estudiat fructificava sobre molses vives.

OBSERVACIONS. El color de l'esporocarp del nostre material, groc amb zones irregulars brunes, coincideix força amb el bru fosc o groguenc descrit per LISTER (1925: 214) i amb el groc brunenc que esmenta EMOTO (1977: 84), tot i que altres autors, com LADO (1997: 305) o MARTIN & ALEXOPOULOS (1969: 163) el descriuen com bru fosc o negrós. Cal esmentar que, en el material estudiat, s'hi ha observat algun eläter ramificat, un caràcter no esmentat en cap de les descripcions consultades.

CONCLUSIÓ

Les dades de què disposem sed) encara bastant parcials, i segurament corresponen a les espècies que deuen esser més corrents en els ambients estrictament alpins. Probablement això es deu en bona part a la insuficient feina de prospecció dedicada fins ara als ambients de gran altitud. En els treballs florístics sobre espècies quionòfiles realitzats als Alps, en ambients semblants als tractats en aquest treball, els llistats florístics superen les 70 espècies (BOZONNET et al., 1991), de les quals 62 es poden considerar quionòfiles estrictes. Per tant, en poden deduir que la flora pirinenca és probablement foro més rica que la coneguda fins ara. Cal concloure, doncs, que fa falta una prospecció més acurada i diversificada geogràficament de l'estatge alpí i, especialment, dels ambients culminals o de gran altitud de la serralada pirinenca.

AGRAÏMENTS

A la directora del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, M. Aniz, que ens ha donat tota mena de facilitats. També estem agraïts a P. Gilabert, G. Gutiérrez i Joan Gil, pertanyents al personal del Parc, per llur consell a l'hora de triar les àrees de prospecció més favorables i per havernos acompanyat en bona part de les excursions. Aquest treball s'inscriu en el projecte "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", de l'Institut d'Estudis Catalans.

B IB L IOGR A FI A

BOZONNET, J M. MEYER & M. POULAIN (1991). Espèces nivales de Myxomicètes. Soc. Hist. Nat. du Pays de Montbéliard.

EMOTO, Y. (1977). The Myxomycetes of Japan. Sangyo Tosho Publishing Co., Ltd. Tokyo. 263 pp. FARR, M.L. (1976). Monograph n° 16. Myxomycetes. Flora Neotropica. The New York Botanical Garden. New York. 305 pp. GRACIA, E. (1986). Mixomicets quioneifils. Collectanea Botanica, 16(2): 251-253.

1LLANA, C., G. MORENO & C. CASTILLO (1993). Spanish Myxomycetes. VIII. Some Nivicolous Myxomycetes from Central Spain. Cryptogamie. Mycol., 14(4): 241-253.

KOWALSKI, D.T. (1970). The Species of Lamproderma. Mycologia, 62(4): 621-624.

LADO, C. (1992). Collaria chionophila, a new Myxomycetes from Spain. Anales Jard. Bot. Madrid, 50: 9-13.

LADO, C. (1993). Bases Corológicas de Flora Micológica Ibérica, n° 376 - 692. Cuadernos de Trabajo de Flora Micológica Ibérica, 7. CSIC. Madrid. 305 pp.

LADO, C. & F. PANDO (1997). Myxomycetes, I. Ceratiomyxales, F,chinosteliales, Liceales, Trichiales. Flora Mycologica lbetica, Vol. 2. CSIC i J. Cramer. Madrid. Stuttgart 323 pp.

LISTER, A. (1925). A Monograph of the Mycetozoa. A descriptive catalogue of the species in the Herbarium of the British Museum. British Museum, Natural History. London. 518 pp.

LLIMONA, X. et col. (1991). Fongs i líquens. In R. Folch (dir.) "Historia Natural dels Països Catalans" Vol. 5. ECSA. Barcelona. 528 pp.

MARTIN, G.M. & C.J. ALEXOPOULOS (1969). The Myxomycetes. University of Iowa Press. Iowa. 561 pp.

NANNENGA-BREMEKAMP, N.E. (1991). A guide to Temperate Myxomycetes. Biopress Limited. Bristol. 409 pp.

VILA, J. & X. LLIMONA (1998). Els fongs del Parc Natural d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i àrees pròximes, segons dades recents (1991-1997). IV Jomades sobre Recerca al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Espot (El Pallars Sobirà): 137-151 (Mixomicets: portada, 138 i 146).

VILA, J. & M. (]ORRIS (1999). Diderma alpinum (Meylan) Meylan. Bolets de Catalunya XVIII, núm. 863. Barcelona.

Arcyria versicolor \V. Phillips

Brefeldia maxima (Fr.) Rostaf.

Catalana de Micologia, vol. 22: 23-34; 1999.

Lamproderma carestiae (Ces. et de Not.) Meylan

Lamproderma sauteri Rostaf.

TRES FONGS INTERESSANTS DE PRIMAVERA DEL PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I ESTANY

DE SANT MAURICI (LLEIDA,

CATALUNYA)

J. VILA

Rector Ubach, 53, àtic 2a. E-08021 Barcelona.

ABSTRACT. Three interesting spring fungi from the Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida, Catalonia). Three rare species of Basidiomycetes, collected in this protected area of the Pyrenean range, are described and discussed. There are Collybia nivalis (Luthi et Plomb) M.M. Moser, Pseudostypella translucens (Gordon) D.A. Reid et Minter and Psilocybe apelliculosa P.D. Orton. After available information, they were all of them previously unre,corded in Catalonia.

Key words: Basidiomycetes, chorology, Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Catalonia, Spain.

RESUM. Tres fongs interessants de primavera del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida, Catalunya). Es descriuen i comenten tres espècies poc conegudes trobades en l'àrea del Pare Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Pirineus, Lleida). Es tracta de Collybia nivalis (Luthi et Plomb) M.M. Moser, Pseudostypella translucens (Gordon) D.A. Reid et Minter i Psilocybe apelliculosa P.D. Orton. Creiem que cap de les tres era coneguda a Catalunya.

INTRODUCCIÓ

Els fongs de primavera del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de St. Maurici seo poc coneguts, ja que la majoria de les prospeccions micológiques efectuades fins al moment estan centrades en els mesos d'agost, setembre i octubre. Les tres espècies tractades són un avançament de resultats sobre els fongs de primavera de les valls de Boí i d'Espot, ja que es disposa de més dades, en elaboració, que seran aplegades properament en un article més ampli.

ESPECIES ESTUDIADES

Collybia nivalis (Luthi et Plomb) M.M. Moser = Marasmius Luthi et Plomb; Gymnopus nivalis (Luthi et Plomb) Antonín et Noordel.; Collybia yema Ryman

Píleu convex, aplanat o una mica deprimit en els exemplars més madurs, en els joves pot presentar-se amb un lleuger umb6; de fins a 30 mm de diàmetre. Cutícula higrófana, glabra, lleugerament víscida, de color bru vermellós fosc quan està ben hidratada, més pàl lida vers el marge; en deshidratar-se pren un color de bru päl.lid a bru rosat. Marge no estriat. Làmines adnates, relativament denses, de color bru pàl.lid, més fosc quan són joves. Aresta sencera, de bon principi del mateix color que la resta de la làmina però, després, empal lideix progressivament. Estípit cilíndric, amb la base sovint una mica engruixida (claviforme), de fins a 40 x 5 mm, de color més pàl lid que el pfleu, finament fibril-lös-pniinós, amb la base estrigosa i amb restes vegetals adherides. Carn prima, de color bru inodora i de sabor suau. Espores de 6,5-8 x 3,5-4,5 pm, el-lipsoidals, llises, hialines. Basidis tetraspórics, claviformes, fibulífers. Cistidis absents, tot i que sovint s'observen algunes cèl•lules que, de la trama, sorgeixen entre els basidis. Cutícula formada per cèl.lules irregulars, cilíndriques per() amb alguns bonys o curtes ramificacions laterals, fibulíferes i amb pigment incrustant. Caulocistidis de cilíndrics a fusiformes, irregulars, amb la paret prima.

MATERIAL ESTUDIAT. LLEIDA: Solà de Boí, Plana Rabinal, Boí (Alta Ribagorça), UTM 3244712, alt. 1475 m, sobre fullaraca o restes de fusta de Corylus avellana, poc després del desglaç, 10-5-1999, leg. J. Vila, JVG 990510-6.

OBSERVACIONS. Després de quatre anys de recerca a les avellanoses dels Pirineus, per fi hem pogut recol-lectar aquesta rara espècie típicament primaveral, d'àmplia distribució a Europa (Finlandia, França, Alemanya, Suïssa, Suècia, República Txeca), segons ANTONÍN & NOORDELOOS (1997). L'espècie es caracteritza pel color bru vermellós del pilen, que es molt higrófan i no té el marge estriat, per l'estípit fibrillós (amb caulocistidis), per les lamines fosques quan són joves i per viure sota Cotylus, Acer, Alnus o Fraxinus, entre restes vegetals, a la primavera, poc després del desglaç. C. nivalis var. pallida (Antonín, Hauskn. et Noordel.) Bon, se'n separa pel pfleu de color bru molt clar, estriat, per les espores una mica més estretes, pels basidis més curts i per fructificar més tard, de maig a agost. Cluscoputpurea (Pers.: Fr.) P. Kumm., d'aspecte semblant, se'n diferencia pel color més fosc (de bru-gris a gairebé negrós) del pfleu, que es estriat, per les lamines i l'estípit també més foscos, pel canvi de color (cap al verd) de les hifes de l'himeni i d'altres teixits en presència d'una base forta, i per créixer especialment sota faigs, de finals de l'estiu a la tardor. Bones descripcions, amb iconografia, de C. nivalis, es troben a ANTONÍN & NOORDELOOS (1997, sub Gymnopus nivalis) i BREITENBACH & KRÄNZLIN (1991).

Pseudostypella

translucens (Gordon) D.A. Reid et Minter = Tremella translucens Gordon

Basidioma de 1-3 rom de diàmetre, sèssil (adherit directament al substrat), més o menys globós, sovint irregular, bonyegut o aplanat, translúcid; els exemplars més joves o compactes tenen un color grisenc. En deshidratar-se, el basidioma queda reduït a un minúscul punt brunenc, molt fragil i trencadís, que passa desapercebut sobre el substrat. Inodor. Espores de 8,5-11,5 x 4,5-6 pm, el-lipsoidals, llises, hialines, que formen espores secundarles. Basidis tetraspörics, més o menys esfèrics i amb els esterigmes cilíndrics. Hifes fibulíferes.

MATERIAL ESTUDIAT. LLEIDA: Placa dels Arbres, Sant Maurici, Espot (Pallars Sobirà), UTM 3374716, alt. 1735 m, sobre acícules mortes, no caigudes, de Pinus uncinata, vora exemplars de Lophodennium pinastri (Ascomycotina), en un ambient molt humit, 26-6-1999, leg. J. Vila, JVG 990626-1.

OBSERVACIONS. Per identificar la present recollecció, ens hem basat en les obres de JÜLICH (1984, sub Tremella translucens) i ELLIS & ELLIS (1988). Les descripcions d'aquests autors s'ajusten força bé al nostre material. En les dues obres esmentades es parla del probable comportament paràsit que té P. translucens vers l'abundant ascomicet Lophodermium pinastri (Schrad.) Chevall., que fructifica en el mateix substrat. En la nostra recol .lecció, molts dels basidiomes de P. translucens creixien directament sobre un ascoma de Lophodermium, però d'altres no semblaven estar relacionats amb la fructificació de l'ascomicet. Existeixen altres tremel-lals paräsites d'ascomicets (incloses sobretot en el gènere Tremella) que es troben descrites en JULICH (1984), però cap d'elles fructifica sobre Lophodennium.

Psilocybe apelliculosa

P.D. Orton

Pfleu de fins a 12 mm de diametre, convex quan és jove, després s'aplana, i sovint presenta un umbó poc evident. Cutícula molt higrófana, de color bru vermellós fose quan es troba hidratada, però pren un color bru pallid o bru groguenc a partir del marge quan es deshidrata, fet que li dona un aspecte que recorda al d' Hebeloma mesophaeum (Pers.) Quél., seca, lluent degut a la presència d'un fi vel grisenc, que recobreix algunes zones del pítela. Marge no estriat, que pot presentar restes fibrilloses apendiculades, poc evidents. Lamines subdecurrents, relativament denses, brunes de bon principi, tot i que, en exemplars molt desenvolupats, prenen un color porpra degut a la maduració de les espores. Aresta sencera o una mica fimbriada, del mateix color. Estípit cilíndric, de fins a 20 x 2 mm, de color més pal-lid que el pilen, tot i que es taca vistosament de vermellós a partir de la base; finament fibril .lös. Carn prima, de color bru vermellós vers l'estípit, bru pal-lid en el pfleu, d'olor subrafanoide en secció. Espores de 7-8,5 x 4,5-5,5 pm, d'el lipsoidals a una mica ovoides, llises, brunes al microscopi; porus germinatiu evident. Basidis tetraspórics, de 27,5 x 6,5 pm, fibulífers. Queilocistidis lageniformes, sovint amb l'àpex subcapitat, de 20-30 x 5-8 (2,5-5 a l'àpex) pm. Pleurocistidis absents. Cutícula formada per una capa externa d'hifes cilíndriques, primes, i una subcutis d'hifes moniliformes, curtes i gruixudes, que presenten un pigment incrustat molt evident, de color bru.

Revista Catalana de Micologia, vol. 22: 35-38; 1999. 37

MATERIAL ESTUDIAT II F1DA Prats d'Aiguadaci, Bor (Alta Ribagorça), UTM 3294713, alt. 1900 m, en un prat subalpí, entre l'herba, 5-6-1998, leg. J. Vila, det. F. Esteve-Raventós, JVG 980605-2.

OBSERVACIONS. Espècie poc citada, que sol fructificar en prats o llocs herbosos, entre gramínies, a foro. altitud (1900 m en la nostra recollecció, 2500 m en la cita de Sierra Nevada d'ORTEGA eta!., 1997). Bones descripcions es troben a NOORDELOOS (1998) i en l'esmentat treball d'ORTEGA et al. (1997). En aquest últim article l'espècie és comparada amb diversos táxons propers.

AGRAÏMENTS

Volem agrair al Dr. F. Esteve-Raventós (Alcalá de Henares) la identificació de Psilocybe apelliculosa. A la direcció i al personal del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici les facilitats obtingudes per prospectar la zona estudiada. Aquest treball s'inclou en el projecte "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", de l'Institut d'Estudis Catalans.

BIBLIOGRAFIA

ANTONÍN, V. & ME. NOORDELOOS (1997).- A Monograph of Marasmius, Collybia and related genera in Europe. Part 2: Collybia, Gymnopus, Rhodocollybia, Ctinipellis, Chaetocalathus, and additions of Marasmiellus. Libri Botanici, vol. 17. 111W-Verlag. 256 pp.

BREITENBACH, J. & F. KRÄNZLIN (1991).- Champignons de Suisse. Tome 1.11. Edit. Mycologia. Lucerna. 362 pp.

ELLIS, M.B. & J.P. ELLIS (1988).- Microfungi on miscellaneous substrates. Croom Helm, London & Sydney. 244 pp. JÜLICH, W. (1984).- Guida alla determinazione dei fianghi. Vol. 2. Saturnia. Trento. 579 pp. NOORDELOOS, M.E. (1998).- Fungi non delineati. Pars IV. Pholiota, Psilocybe and Panaeolus. Ed. Mykoflora, Alassio. 46 pp.

ORTEGA, A., ESTEVE-RAVENTÓS, F., V1LLAREAL, M. & E. HORAK (1997).- The alpine mycobiota of Sierra Nevada (Andalucía, Spain). Part I. Boll. Gruppo Micol. Bresailola- Nuova Serie, 40(2-3): 367-384.

Pseudostypella translucens (Gordon) 1). A. Rcid et Minier

Psilocybe apelliculosa P.D. Orton

NOU ESTUDI DE FONGS ALPINS INTERESSANTS DELS PIRINEUS CATALANS

J. BALLARÀ' i LL. ESCÀNEZ

1. Tossalet de les Forques, 44. 08600 BERGA.

2. Ferran Agulló, 17-A. 08600 BERGA

SUMMARY. New contribution to some interesting fungal species of the alpine belt in the Pyrenees of Catalonia. This work reports some interesting fungal species of the alpine belt in the Pyrenees of Catalonia. The following species are of special interest: Clitocybe hebelomoides Lamoure, Collybia alpicola (Bon et Ballarà) Bon, Inocybe brevispora Huijsman, 1. hypotheja Kühner anal Psilocybe chionophila Lamoure.

Key words: Basidiomycetes, alpine belt, chorology, Pyrenees, Spain.

RESUM. Nou estudi de fongs alpins interessants dels Pirineus catalans. En aquest treball s'estudien algunes especies de fongs interessants recollectades a l'estatge alpí dels Pirineus catalans. Entre totes elles, destaquem com a més interessants: Clitocybe hebelomoides Lamoure, Collybia alpicola (Bon et Ballarà) Bon, Inocybe brevispora Huijsman, 1. hypotheja Kühner i Psilocybe chionophila Lamoure.

RESUMEN. Nuevo estudio de hongos alpinos interesantes de los Pirineos catalanes. En este trabajo se da cuenta de algunas especies de hongos interesantes recolectadas en el piso alpino de los Pirineos catalanes. Entre éstas destacamos por su interés: Clitocybe hebelomoides Lamoure, Collybia alpicola (Bon et Ballarà) Bon, Inocybe brevispora Huijsman, 1. hypotheja Kühner y Psilocybe chionophila Lamoure.

INTRODUCCIÓ

Aquesta nova aportació al catàleg alpí dels Pirineus, conté nous resultats de la continuada i sistemàtica exploració d'un de nosaltres (JB), iniciada el 1994, preferentment als Pirineus de Lleida i d'Andorra, amb la inestimable col•aboració i suport de Marcel Bon (Saint Valéry-s-Somme) (BON et BALEARÁ, 1995, 1996, 1997). Es tracta de 13 especies, varietats o formes, típiques de les comunitats alpines, recol.lectades en part en vegetació alpina calcícola, entre tapissos de Dryas octopetala i de Salix reticulata, S. pyrenaica i S. retusa, més amunt dels 2200 m, i en part sobre substrat silícic. Tant les descripcions i reaccions microscòpiques com els caràcters i dimensions microscòpiques, s'han obtingut utilitzant material fresc. De totes les especies estudiades i les recolleccions esmentades, en conservem mostres d'herbari i diapositives.

LOCALITATS PROSPECTADES.

1-CH1142, Super Espot, Espot (Pallars Sobirà), 2300-2350 m, comunitat calcícola de Dryas octopetala, Salix retusa i S. reticulata.

2- CH 1041, Picardes orientals, Espot (Pallars Sobirà), 2300-2400 m, comunitat calcícola de Dryas octopetala, Vaccinum vitis-idaea i Salix retusa.

3- CH1170, Port Cabtis, Alins (Pallars Sobirà), 2250-2350 m, comunitat calcícola de Loiseleuria procumbens, Dryas octopetala, Salix reticulata i S. retusa.

4- CH6807, Coll Conflent, Alins (Pallars Sobirà), 2250-2300 m, comunitat calcícola de Dlyas octopetala, Salix reticulata, S. retusa i S. pyrenaica.

5- CH2534, Port de la Bonaigua, 2250-2350 m, comunitat calcícola de Dryas octopetala, Salix reticulata i S. retusa.

vol. 22: 39-46; 1999.

6- CH7620, Arcalís, Parròquia d'Ordino (Andorra), 2200-2400 m, comunitat silicícola de Salix herbacea. 7-CH1478, La Cortinada, Parròquia de Ordino (Andorra), 1700-1800 m, comunitat silicícola de Betula pendula; 1900-2100 m, associació de Rhododendron ferrugineum i Pinus mugo ssp. uncinata.

ESPÈCIES ESTUDIADES.

Clitocybe hebelomoides Lamoure

MATERIAL ESTUDIAT.-(4) Conflent, set exemplars entre Salix retusa, S. pyrenaica i molses, el 3-10-1997. Leg. i det. J. Ballarà. JB-2731197.

Es tracta d'un täxon alpí de recent creació, recol•ectat l'any 1997, que aleshores vàrem deixar pendent de classificació, ja que no encaixava de cap manera en el complex de C. obsoleta (Batsch) Quél., del qual semblava una espècie propera. Quan hem llegit l'estudi de LAMOURE (1997: 151-3) hi hem trobat la descripció que millor s'adapta a la nostra recollecció, que correspon a una petita espècie blanquinosa, pàl lida, higröfana, els exemplars hidratats de la qual presenten una coloració beix rogenca i una estriació per transparència. Desprèn una forta i persistent olor anisada, un caràcter bastant típic, precís i rar en l'estatge alpí. Espores ellíptiques, de 5,5-6,5-(7) x 3-3,5-(4) gm, unes mides una mica més grans que les assenyalades per Lamoure.

Collybia alpicola (Bon et Ballara) Bon

MATERIAL ESTUDIAT.-(2) Picardes orientals, diversos exemplars, cespitosos, entre Salix retusa i Dlyas octopetala, el 318-1997. Leg. i det J. Ballarà. JB-2613/97.

Aquesta espècie, que primerament es va considerar una varietat de C. hariolorum (Bull.: Fr.) Quélet, va ser recollectada per primera vegada en els Pirineus lleidatans, entre tapissos de Diyas octopetala (BON et BALLARA, 1996: 140). Segons (ESTEVE-RAVENTOS et al., 1998) mereixia el rang d'espècie i, a partir d'una recollecció efectuada en els Pirineus d'Osca, entre Dryas octopetala, va ser validada com Gymnopus alpicola, un gènere que no ha estat acceptat com a tal per la majoria dels micälegs. BON (1998b: 48) va recombinar aquesta espècie novament dins del gènere Collybia. Una recol•lecció més recent, provinent dels Pirineus de Girona, entre Loiseleuria procumbens, es troba en VILA et al. (1998: 98) on també es proposava la mateixa recombinació. Citem aquesta nova recollecció, associada en part a S. retusa, per assenyalar que aquesta espècie, tot i preferir els tapissos de Dryas octopetala, també fructifica entre altres plantes típiques dels sòls calcaris alpins.

Collybia fuscopurpurea (Pers.: Fr.) Kumm.

= Collybia obscura Favre; Gymnopus fitscoptupureus (Pers.: Fr.) Antonín, Halling et Noordel.

MATERIAL ESTUDIAT.-(2) Picardes orientals, diversos exemplars cespitosos, entre Vaccinum vitis-idaea, Dryas octopetala i Polytrychum sp., el 13-7-1997. Exc.: JB-2545/97. lbid, entre Dtyas octopetala, el 13-7-1997. Exc.: JB-2546/97. Després del treball d'ANTONIN et al., (1997: 109-112), on es sinonimitza C. fuscopurpurea amb C. obscura Favre i amb C. alkalivirens ss. Breit. et Kranzlin (1991) i ss. Moser et Jülich (1986), tot i que recombinada en el gènere Gymnopus (Pers.) Roussel, un gènere que no ha estat acceptat per la majoria de micólegs, l'espècie que ens ocupa queda més ben definida i enquadrada. Ha estat molt poc citada a la zona alpina; en coneixem una recollecció dels Alps, realitzada per KÜHNER & LAMOURE (1986). Altres espècies properes que també fructifiquen a l'estatge alpí són Collybia alpicola (Bon et Ballarà) Bon, que desprèn una olor forta i desagradable, de col en descomposició, i que apareix associada sobretot amb Dryas octopetala. També Collybia loiseleurietorum Moser, Gerholt et Tobies, de coloracions més päl•ides i inodora, fructifica associada a Loiseleuria procumbens.

Cortinarius delibutus f. dryadicola nov. nom. = Cortinarius delibutus f. suratoides ss. Bon et Ballarà, Bull. Féd. Mycol. Dauphiné-Savoie 146: 13 (illeg., non ss. Moenne-Locc. et Reumaux, 1991). C. illibatus f. dryadicola ad int. in Rev. Cat. Micol., 19: 141-2.

MATERIAL ESTUDIAT.-(2) Picardes, un grup entre Dlyas octopetala, a 2300 m, el 31-8-1997. Leg. J. Ballarà. Det M. Bon. JB-2612/97.

A partir de diverses i interessants recolleccions d'una forma de C. delibutus, sobre tapissos calcícoles alpins de Dryas octopetala, (BON et BALLARA, 1997: 13-14), ens adonem que es tractava d'uns exemplars que sempre eren de mida gran, en l'hàbitat alpí, i amb un estípit claviforme. Després d'un primer enquadrament com a C. illibatus f. dryadicola ad int. (BON et BALLARA, 1996: 141), noves recol•eccions ens varen permetre observar que, amb tota seguretat, es tractava d'una forma constant pel que fa a la mida, forma i hàbitat, i molt propera a C. delibutus, i la vàrem denominar C. delibutus f. suratoides Bon et Ballarà. Posteriorment vàrem comprovar que aquest nom estava pre-ocupat per una forma descrita per MOENNE-LOCCOZ et al. (1991). Es tracta d'una forma de les coníferes subalpines, que es diferencia del tipus pel seu peu claviforme, subvolviforme i les seves espores subcristulades. Com que la nostra forma és diferent, i considerem que és perfectament vàlida, recuperem l'epítet dryadicola, abans subordinat a C. illibatus, per diferenciar-la de la f. suratoides Moènne-Locc. et Reumaux. Disposem de diverses recolleccions de la f. diyadicola, sempre entre Dryas octopetala. Presenten una mida gran, de fins a 80 mm, amb un estípit gran, robust, claviforme (com la forma suratoides Moenne-Locc. et Reumaux), però que en cap cas es presenta subvolviforme ni lacerat. Les espores són també més grans que en la majoria de les varietats i formes de C. delibutus, de fins a 9 x 8 gm, amb una ornamentació baixa, foro densa, no cristulada. Finalment, l'hàbitat sembla estar circumscrit als tapissos calcícoles alpins de Dryas octopetala.

Cortinarius casimiri (Velen.) Huijsman = Cortinarius subsertipes Romagn.

MATERIAL ESTUDIAT.-(4) Contlent, un grup abundant d'uns vint exemplars sota Pinus mugo ssp. uncinata, fructificant entre molses, Salix pyrenaica i S. retusa a 2250 m., el 23-8-1997. Leg: L. Eseänez, det. J. Ballarà. JB-2582/97. Ibid, el 208-1997. JB-2633/97.

Cortinari de mida petita, que recorda C. decipiens (Pers.: Fr.) Fr. pel seu pfieu ceinico-umbonat, de coloracions brunenques, amb zones negroses; l'estípit és allargat i la carn bru-rogenca. Les làmines són més distants en C. casimiri, i sense tonalitats lilacines. També el vel és molt més abundant i evident en aquest darrer, amb una aparença llanosa en els exemplars secs. Finalment, les espores de C. casimiri són també més grans, 10-11,5-(12,5) x 5,5-6,547) i estan entre les més grans d'aquest grup, tal com passa a C. subsertipes. Segons BRANDRUD et al. (1998), C. subsertipes Romagn. seria sinònim de C. casimiri. És una especie que fructifica en l'estatge subalpí, tant sota planifolis com sota coníferes; arriba fins a l'estatge alpí, on s'associa amb Salix. Ha estat poc citada en l'estatge alpí. En les nostres recolleccions, es fa difícil conèixer amb qui prefereix associar-se, si amb Pinas mugo o amb Salix.

lnocybe brevispora Huijsman hiocybe solida Velen. ss. Kuyper

MATERIAL ESTUDIAT.4 1) Super Espot, abundants grups de diversos exemplars entre molses, sota Pinus mugo ssp. uncinata, en el límit de l'estatge alpí, a 2100 m, el 31-8-1997. Leg. i det. J. Ballarà. JB-2632/97. !bid, el 7-9-1997. Leg. i Det. J. Ballarà. JB-2650/97.

Aquesta petita espècie, d'espores anguloses, es caracteritza pel seu pfleu lleugerament umbonat i bru fosc, que contrasta amb les làmines pà1 1ides, de color beix pàl.lid, i per un estípit molt brunenc. Les espores són anguloses, Ileugerament noduloses, de 6,5-7,5-(8,5) x 5-6-(6,5) grn, i els cistidis són claviformes, estrets, de 10-14 d'amplada i amb parets molt primes, de 0,5-1 pm de gruix. L'hàbitat és variable, en el nostre cas dins de la zona arbòria alpina, en una clapa de coníferes molt humides. Una especie molt propera és 1. proximella P. Karst., que fructifica sota coníferes silicícoles, amb preferencia per Vaccinium myrtillus, amb espores i cistidis lleugerament més grans i, macroscópicament, una aparença d'L asterospora Quél.

Inocybe hypotheja Kühner

MATERIAL ESTUDIAT.-(4) Conflent, un petit grup de 5 exemplars entre Ayas octopetala, a 2300 m, el 30-8-1997. Leg. J. Bailara. Del. M. Bon. JB-2634/97.

Especie poc estudiada des de la seva descripció per KÜHNER (1988: 21). Sembla bastant propera a altres especies de la subsecció Tardinae Bon com són 1. lutescens Velen., 1. luteipes Favre i 1. rufolutea Favre. A falta d'altres recolleccions que ens permetin analitzar la variabilitat d'aquestes especies, ens quedem amb el dubte raonable de si les petites diferencies existents entre totes elles són suficients per diferenciar-les amb el rang d'especie, o be, seria millor fer-ho amb el de varietat o forma, sobretot en el sever i rigorós hàbitat alpí, que influeix fortament en la variabilitat de les especies. Seguim per tant el criteri de M. Bon, de considerar que es tracta d'una especie vàlida, sobretot per la microscópia, que encaixa en la definició de 1. hypotheja Kühner.

Inocybe lacera var. helobia Kuyper

Inocybe lacera var. heterospora Favre ex Bon

MATERIAL ESTUDIAT.-(4) Coll Conflent. Un grup d'exemplars entre Dryas octopetala, a 2300 m, el 30-8-1997. Leg. i Del. J. Bailara. JB-2637/97.

Varietat d'/. lacera caracteritzada per unes espores mes amples, x 5-6,5-(7,5) Itm en la nostra recollecció, i de forma més irregular i variable, de llargament ellíptiques a reniformes, amb un àpex atenuat, i, sobretot, anguloses. L'tinica característica diferencial que hem apreciat en els nostres exemplars és l'olor, mescla de la de Sclerodenna i d'acidulada, diferent per tant de l'olor feblement espermätica assenyalada per Kuyper. Aquesta varietat ha estat citada en la zona alpina del Pirineus gironins (ESTEVE-RAVENTÓS et al., 1997: 178).

Lactarius argillascens Pears.

MATERIAL ESTUDIAT.-(7) La Cortinada, quatre exemplars entre les molses, sota Betula pendula, a 1800-1850 m, el 3-101998. Leg. i Det. LL. Escänez. JB-3051/98.

Es tracta d'una especie molt poc citada a la literatura, associada amb Betula, i que, macroscópicament, ens pot recordar Lactarius albocarneus Britz. o bé petits exemplars de Lactarius pallidus (Pers.: Fr.) Fr. Molt proper de L. albocarneus, se'n diferencia per la seva mida més petita, les seves coloracions més blanquinoses, el seu pfleu igualment glutinós però sense zones concèntriques, les làmines molt denses, de color crema, la carn de sabor suau i les espores, una mica mes grans, de 99,5 x 7-8 win, amb berrugues irregulars, subreticulades. La varietat glutinovirens Blum, també associada amb Betula, se'n diferencia per les coloracions pileals olivkies, que poden recordar les de C. blennius (Fr.: Fr.) Fr., per la seva carn molt picant i per les espores de mida més petita. L. pallidus, de colors semblants a l'especie que ens ocupa, és una especie de mida gran, de fins a 20-(25) cm de diàmetre, que fructifica quasi exclusivament associada amb Fagus sylvatica, sobre substrats calcaris.

Mycena rubromarginata (Fr.: Fr.) Kumm.

MATERIAL ESTUDIAT.-(4) Con Conflent. Diversos exemplars sobre fusta en descomposició de Pinus mugo ssp. uncinata, a 2250 m., el 12-7-1997. Leg. i Det J. Ballarà. JB-2557197.

Especie força habitual sobre fusta en descomposició, preferentment de coníferes. La novetat de la nostra recollecció ve donada per l'altitud d'aquesta fructificació, associada a Pinus mugo ssp. uncinata, rúnica conífera que assoleix i ultrapassa amb facilitat la cota de 2250 m en els Pirineus. Totes les citacions de Mycena rubromarginata que coneixem de la bibliografia corresponen a recolleccions subalpines; no ens en consta cap cita de tanta altitud. Pel que fa a les mides i les coloracions de les nostres recol•eccions, concorden amb les de les fructificacions de l'estatge subalpí o de llocs Inés baixos.

Panaeolus fimicola (Fr.) Gil.

MATERIAL ESTUDIAT.-(3) Port Cabús, un grup d' uns quants exemplars entre Dfyas octopetala, el 04-07-1996. Leg. J. Bailara Det. M. Bon. JB-I965/96. ¡bid, uns quants exemplars entre Ayas octopetala, el 8-6-1996. JB-2506/97. !bid, força exemplars propers, en una zona d'uns 10 m2, entre Ayas octopetala, el 21-6-1997. Leg. i Det. J. Bailara. JB2510/97.

Petita espècie, que hem recollectat en diverses ocasiones a l'estatge alpí, sempre a finals de primavera, i que sembla concordar exactament amb les fructificacions trobades a l'estatge alpí, fins i tot en la seva mida, de fins a 20-(25) mm. Dues dades a destacar són, per una part, la variabilitat de les mesures esporals, amb un interval foro ample: (11)-12-16-(18) x (6,2)-7-8,5-(9) i per una altra, l'hàbitat alpí, entre tapissos de Dryas octopetala, en un säl no adobat pel bestiar de pastura, com és normal en l'estatge subalpf. Es tractava sempre d'exemplars que poblaven una zona concreta de terreny, en cap cas cespitosos, i sempre a finals de primavera, com un dels täxons més primerencs en aquest hàbitat tan estricte.

Psilocybe chionophila

Lamoure

MATERIAL ESTUDIAT.-(6) Arcalís, quatre exemplars entre molses (Polytrichum sp.) i Salix herbacea, a 2300 m, el 25-61995. Leg. i Det. J. Bailara. JB-1439/95.

Es tracta d'una espècie primerenca en l'estatge alpí, de mida petita, de fins a 22 mm, que acompanya i ataca molses del gènere Polytrichum, preferentment sobre substrat silícic. Es diferencia de P. montana (Pers.: Fr.) Kumm. per les seves espores més amples, la seva mida més gran, i per la mort de les molses, vora les quals apareix., aparentment causada pel fong.

Rugosomyces carneus (Bull.: Fr.) Bon

MATERIAL ESTUDIAT.-(4) Super Espot, un grup de mitja dotzena d'exemplars vora Salix pyrenaica i S. retusa, a 2250 m, el 24-8-1997. Leg. J. Bailara. Det. M. Bon. Exc.: JB-2596/97.

AGRAIMENTS

El nostre sincer agraïment al Prof. Marcel Bon (Saint Valéry-s-Somme) per la revisió crítica de les espècies d'aquest estudi, i pels seus valuosos consells de cara a l' elaboració d'aquest treball.

BIBLIOGRAFIA

ANTONÍN, V. & M.E. NOORDELOS, (1997).- A Monograph of Marasmius, Collybia and related genera in Europe. Part 2. 1HW-Verlag. Eching. 256 pp.

ARNOLD, N. (1993).- Morphologisch-anatomische und chemische Untersuchungen an der Untergattung Telamonia (Cortinarius, Agaricales). Band 7. IHW-Verlag. Eching. 213 pp.

BIDAUD, A., MOENNE-LOCCOZ, P. & P. REUMAUX, (1991).- Atlas des Cortinaires. Pars Bl. Ed. Féd. Mycol. DauphinéSavoie. Annecy.

BTZIO, E. (1995).- Alcune lnocybe piü frequenti della zona alpina delle Dolomiti. Riv. di Micologia, Suppl. 2/1995: 3-60.

BMO, E. (1997).- Alcune Inocybe piü frequenti della zona alpina delle Dolomiti. 2° contributo. Riv. di Micologia, 40 (3): 339362.

BON, M. (1980).- Clé monographique du genre Lactarius (Pers.: Fr.) S.F. Gray. Doc. Mycologiques 40: 1-85.

BON, M. (1990).- Essai sur les cortinaires alpins de la section Azurei Kühn. et Romagn. ex Melot. Bull. Féd. Mycol. DauphinéSavoie, 118: 12-18.

BON, M. (1992).- Clé analytique des cortinaires alpins. Doc. Mycologiques, 87: 43-67.

BON, M. (1997).- Cié monographique des inocybes alpins. Bull. Féd. Myc. Dauphiné-Savoie, 144: 71-109.

BON, M. (1998a).- Cié monographique du genre Inocybe- 3ème partie (esp. gibbosporées, = ss-g. Clypeus). Doc. Mycologiques 111: 1-45.

BON, M. (1998b).- Novitates. Doc. Mycologiques 112:48.

BON, M. & J. BALLARÀ, (1995).- Aportació a l'estudi de la micotlora alpina dels Pirineus (1° part). Rev. Catalana Micologia, 18: 39-50.

vol. 22: 39-46; 1999.

BON, M. & J. BALLARÀ (1996).- Aportació a l'estudi de la micoflora alpina dels Pirineus part). Rev. Catalana Micologia, 19: 139-153.

BON, M. & J. BALLARÀ (1997).- Contribution à rétude de la mycoflore alpine des Pyrenées (part 3). Bull Féd. Mycol. Dauphiné-Savoie, 146: 5-22.

BRANDRUD, T.E.; LINDSTRÖM, H; MARKLUND, H; MELOT, J. & S. MUSKOS (1990-91-94-98).- Cortinarius. Flora Photographica. 4 vol. Matfors.

ESTEVE RAVENTÓS, F. (1999).- Bases corolOgicas de Flora Micológica Ibérica. Números 1412-1571. Cuadernos de Trabajo de Flora Micológica Ibérica, 13. Real Jardín Botánico. Madrid. 135 pp.

ESTEVE RAVENTÓS, F., GONZÁLEZ, V., ARENAL, F. & E. HORAK (1998).- Taxonomical remarks to Collybia hanOlorum var. alpicola, recently reported from the alpine zone of the Spanish Pyrenees and the French Alps. Z. Mycol. 64 (1): 67-72.

ESTEVE RAVENTÓS, F. & J. VILA, (1997).- Algunos Inocybe de la zona alpina de los Pirineos de Catalunya, I. Rev. Catalana Micologia, 20: 177-186.

ESTEVE RAVENTÓS, F. & J. VILA, (1998).- Algunos Inocybe de la zona alpina de los Pirineos de Catalunya. 11. Rev. Catalana Micologia, 21: 185-201.

FAVRE, J. (1955).- Les champignons supérieurs de la zone alpine du Parc National Suisse. Reprint 1981. F. Flück - Wirth, Teufen. 211 pp.

FAVRE, J. (1960).- Catalogue descriptif des champigrions supérieurs de la zone subalpine du Parc National Suisse. Ergebn. Wiss. Untersuch. Schweiz. Nationalparkes. 6: 321-.619.

GULDEN, G. & K.M. JENNSEN (1980).- Mycena and related genera in alpine habitats of south Norway. Arctic and Alpine Mycology I. University of Washington Press. 164-200.

KÜHNER, R. (1988).- Diagnoses de quelques nouveaux inocybes récoltés en zone alpine de la Vanoise (Alpes françaises). Doc. Mycologiques, 74: 1-27.

KÜHNER, R. (1989).- Diagnoses de quelques nouveaux inocybes de la zone alpine de la Vanoise. Doc. Mycologiques, 74: 127.

KÜHNER, R. & D. LAMOURE, (1986).- Catalogue des Agaricales (Basidiomycétes) de la zone alpine du parc national de La Vanoise et des régions limitrophes. Trav. Sci. parc nat. Vanoise, 15: 103-187.

KUYPER, T.W. (1986).- A revision of the genus Inocybe in Europe. 1 Subgenus Inosperma and the smooth-sporecl species of subgenus Inocybe. Persoonia Suppl. 3: 1-247.

LAMOURE, D. (1972).- Agaricales de la zone alpine. Genre Clitocybe. Trav. scientifiques du Parc National de la Vanoise. 1972: 107-152.

LAMOURE, D. (1977).- Agaricales de la zone alpine. Psilocybe chionophila sp. nov. Bull. mensuel Société Linnéenne de Lyon, 46(7): 213-217.

LAMOURE, D. (1997).- À propos de clitocybes alpins hygrophanes: Deux espéces nouvelles à odeur d'anis. Bull. Féd. Mycol. Dauphiné-Savoie, 144: 151-155.

VILA, J., 11 ISTOSELLA, J. & X. LLIMONA, (1998).- Contribució al coneixement dels fongs de l'estatge alpí dels Pirineus de Catalunya. H. Rev. Catalana Micologia, 21:93-113.

Collybia fuscopurpurea (Pers.: Fr.) Kuninr.

Cortinarius delibutus f. dryadicola

Mycena rubromarginata (Fr.: Fr.) Kumm.

Panaeolus fimicola (Fr.) Gil!.

ALGUNS CORTINARIUS INTERESSANTS DELS PIRINEUS CATALANS. II.

J. BALLARÀ

Tossakt de les Forques, 44. 08600 BERGA

ABSTRACT: Second contribution to the Cortinarius flora of Catalonia. Some taxa are new records in the catalogue of the fungi of Catalonia. Let us point up: Cortinarius albovariegatus (Velen.) Melot, C. cupreorufits Brandr., C. depressus Fr., C. emunctus Fr., C. erubescens M. Moser, C. olivascentium Rob. Henry, C. reumauxii Rob. Henry and C. venustus Karst.

Key words: Cortinarius, subalpine belt, Pyrenees, Catalonia, Spain.

RESUM. Alguns Cortinarius interessants dels Pirineus Catalans. U. L'autor continua estudiant les especies del gènere Cortinarius de l'estatge subalpf dels Pirineus catalans, fent especial atenció als táxons menys coneguts del nostre catàleg ftingic. Entre ells, destaquem: Cortinarius albovariegatus (Velen.) Melot, C. cupreorufits Brandr., C. depressus Fr., C. emunctus Fr., C. erubescens M. Moser, C. olivascentium Rob. Henry, C. reumauxii Rob. Henry i C. venustus Karst.

RESUMEN. Algunos Cortinarius interesantes de los Pirineos catalanes. II. Nueva aportación del autor dedicada a diversas especies interesantes del género Cortinarius de la zona subalpina de los Pirineos catalanes, con preferencia por las especies no citadas o poco conocidas del catálogo fúngico de Cataluña. Entre ellas, destacamos: Cortinarius albovariegatus (Velen.) Melot, C. cupreorufus Brandr., C. depressus Fr., C. emunctus Fr., C. erubescens M. Moser, C. olivascentium Rob. Henry, C. reumauxii Rob. Henry y C. venustus Karst.

INTRODUCCIÓ

Presentem un nou treball en el qual aportem una nova llista de 42 táxons del genere Cortinarius, provinents de l'estatge subalpí dels Pirineus catalans, amb recolleccions dels anys 1993 al 1998. Fem especial esment a les menys conegudes o estudiades al nostre país. Tot i estar-hi representats tots els hàbitats subalpins pirinencs, en aquesta T aportació dediquem una atenció especial als que fructifiquen en torberes, vores de cursos d'aigua i indrets molsosos i humits. Hi ha un fort contrast entre bona part dels täxons presentats, típicament subalpins i boreals, i les especies recol•ectades al vessant meridional, que són típicament xerófiles i mediterrànies, encara que les localitats només estiguin separades per pocs quilòmetres. Tant les descripcions i reaccions macroscepiques, com les descripcions i dimensions dels caràcters microscòpics, s'han realitzat utilitzant material fresc. De totes les especies estudiades i recol-leccions citades, en conservem mostres d'herbari (herbari particular BALLARA, indicat JB) i diapositives.

LOCALITATS DE RECO•LECCIÓ

1-CH2063, Àreu (Pallars Sobirà), 1500 m, torberes d'esfagnes (Sphagnum sp.) amb Pinus sylvestris, Abies alba i Betula pendula, silicícola.

2- CH1443, Super Espot, Espot (Pallars Sobirà.), 1600-1700 m, pineda subalpina de Pinus sylvestris i P. mugo ssp. uncinata, preferentment silicícola.

3- CH2239, Valencia d'Áneu (Pallars Sobirà), 1400 m, Goodyero-Abietetum. Bose silicfcola, més o menys calcificat, d'Abies alba, de sotabosc ombrívol i pobre.

4-CH2442, Sorpe (Pallars Sobirà.), 1300 m, bosc de Pinus sylvestris i Corylus avellana, preferentment silicícola.

5- CH1453, Ribera de Cardós (Pallars Sobirà.), 1200-1300 m, pastures subalpines i bosc esclarissat de Betula pendula; 1400-1600 m, bosc silicícola de Pinus sylvestris i Abies alba.

6- CG9246-7, Tomafort (Pallars Sobirà.), 1200-1400 m, obaga amb Pinus sylvestris, sobre substrat calcad; 8001100 m, bosc esclarissat de Quercus ilex.

7- CH3543, Bordes d'Ales, Ales d'Isil (Pallars Sobirà), 1400-1500 m, obaga sobre sed silícic, amb Abies alba i clapes de Betula pendula.

8-DH0205, Guils (Cerdanya), 1300-1500 m, bosc silicícola de Pinus sylvestris i Betula pendula.

9- DG8903, Riu (Cerdanya), 1400-1500 m, bosc calcícola de Pinus sylvestris, Abies alba i clapes de Fagus sylvatica.

10- DG8307, L'Hospitalet-Rebost, Bagà (Berguedà), 1200-1300, solells sobre substrat silícic, amb clapes de Quercus pubescens i sotabosc pobre; vessants orientats a tramuntana ocupats per una fageda (Fagus sylvatica).

11- CG6896, Camp de Vidre, Fígols (Berguedà), 1700-1750 m, Hylocomio-Pinetum catalattnicae, bosc calcícola de Pinus sylvestris, Btvals sempervirens, molses i pastures subalpines.

12-DG6502, Figuerassa, Cercs (Berguedà), 1300-1400 m. Bosc de Fagus sylvatica, sobre substrat calcad.

13-CG9357, Can Ballesta, Espunyola (Berguedà), 800-1000 m. bosc de Pinus halepensis i P. sylvestris, amb algunes clapes de Quercus ilex a la vessant de migjorn, sobre substrat calcad.

14- DG5914, Sant Maurici, Sagàs (Berguedà), 800-900 m, bosc de Quercus ilex i Pinus halepensis, sobre substrat calcad.

ESPÈCIES IDENTIFICADES:

Cortinarius albovariegatus (Velen.) Melot

N'u de fins a 40 mm de diàmetre, inicialment convex, a la fi aplanat, amb un petit umbó obtús, persistent; marge inicialment involut, estriat per transparència, facilment lacerable amb l'edat; cutícula molt higraana, prima, bru xocolata, bru fosc en estat hidratat; es va assecant des del marge, dibuixant franges radials de color ocre pàl.lid, fins a ocupar la quasi totalitat del pfleu. Làmines amples, mig denses, d'adnates a decurrents per una dent, de color beix pàllid, amb l'aresta inicialment blanquinosa. Estípit llarg i prim, de 30-80 x 3-7 mm, cilíndric, Ileugerament fusiforme en uns casos, amb la base lleugerament engruixida en d'altres, amb un abundant vel floccós blanc, sense formar anell evident, deixant entreveure el color bru rogenc de l'estípit, a clapes, sobretot amb l'edat. Carn de color ocre brunenc, una mica més groguenc a l'estípit; olor entre acidulada i iodada, i sabor suau. Espores de (6,5)-7-8-(8,5) x (4,5)-5-5,5-(6) jim, ovalades de front i subamigdaliformes de perfil, amb berrugues petites, mitjanament denses. Aresta poblada per abundants cèl-lules marginals. Epicutis formada per un prim entramat d'hifes de 4-7 pm d'amplada, amb pigment lleugerament incrustant; passa ràpidament a una hipocutis amb elements de fins a 40 ptm d'amplada. Pot recordar-nos a C. brunneus var. glandicolor (Fr.: Fr.) Lindst. et Melot, més fosc, amb zona anular més o menys evident i espores de mida més gran.

MATERIAL ESTUDIAT.-(12) Figuerassa, grup abundant entre les molses, sota Fagus sylvatica i Pinta sylvestris, el 10-9-95. JB-1714/95. (7) Bordes d'Ales, uns quants exemplars entre les molses i Sphagnum sp, sota Abies alba, el 11-9-98. JB2987/98.

OBSERVACIONS.- Espècie assenyalada com a estiuenca en el centre-nord d'Europa, i que hem recol lectat en 2 ocasions a primers de setembre, en torberes i indrets molsosos. Caràcters distintius d'aquest täxon són la deshidratad() en forma de franges radials pàl lides del pfleu, que coincideixen amb una forta laceració; l'estípit, ocupat per un abundant vel blanc, i l'olor complexa, més o menys iodada, que ens pot fer recordar alguna espècie propera, com C. obtusus Fr.

Cortinarius anomalus Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(3) Valencia dÁneu, diversos exemplars entre les molses, sota Abies alba, el 18-9-93. JS-0596/93.

Cortinarius anthracinus (Fr.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(9) Riu, alguns exemplars entre les molses, sota Abies alba i Fagus sylvatica, el 12-10-95. JE1869/95. (12) Abundants exemplars entre les molses, en una clariana propera a Fagus sylvatica i Pinus sylvestris, el 27-998. M-3021/98.

OBSERVACIONS.- Especie assenyalada a Catalunya en un treball recent (BALEARÁ, 1998a). Les dues recol-leccions esmentades d'aquest täxon eren tan abundants en exemplars com molt localitzades en l'espai, la qual cosa ens fa pensar en la seva poca abundància, ben segur reforçada per la seva mida petita i les seves coloracions fosques, poc atraients, que el fan passar desapercebut. Tant el píleu com l'estípit presenten tonalitats més o menys lilacines, fruit dels pigments membranars lilacins en aquestes parts del carpòfor. Fructifica en tot tipus de vegetació, amb una marcada predilecció pels sòls de naturalesa calaña.

Cortinarius bicolor (Cooke) Rob. Henry

Pfleu de fins a 40 mm de diàmetre, inicialment cónico-convex, a la fi convex-aplanat, amb un Ileuger umbó obtús, poc prominent; cutícula glabra, lleugerament fibril-losa, feltrada, beix ocraci pàllid, amb esfumacions lilacines, sobretot al marge; prima, higròfana, amb tendencia a lacerar-se radialment. Làmines amples, gruixudes, poc denses, escotades, blau lilacines, poc a poc de color bru-xocolata, amb l'aresta una mica més pàllida. Estípit llarg, de cilíndric a lleugerament claviforme, de 50-80 x 58 (a la base, 8-11) mm, lilací intens, sobretot en estat hidratat, amb restes més o menys fugaces de vel blanquinós, sense formar cap zona anular. Carn beix lilacina pàl lida, tant al píleu com a la base; a la resta de l'estípit dun lilací més intens; olor Ileugera, banal i sabor Ileugerament astringent i amargant. Espores de (9,5)-10-12 x 5-6-(6,5) el-lipsoidals de front, subamigdaliformes de perfil, amb la ornamentació petita, baixa, poc densa. Aresta fertil però poblada de cel-lules marginals fusoides o claviformes. Cutícula formada per un entramat d'hifes de 4-10 gm d'amplada; hipocutis poc diferenciada, amb hifes septades de fins a 351.Im d'amplada

MATERIAL ESTUDIAT.-(8) Guils, quatre exemplars entre les molses d'un rierol, vora Abies alba i Pinus sylvestris, el 26-998. JB-3048/98.

OBSERVACIONS.- Cortinari amb marcades tonalitats lilacines, tant a les làmines com sobretot a l'estípit, que resulta proper a C. evernius Fr, amb el qual pot compartir hàbitat, preferentment subalpí; però aquest darrer presenta abundants restes de vel, que formen franges o zones anulars al voltant de l'estípit. La cutícula de C. bicolor sembla ser més fibril-losa-feltrada que la de C. evernius, que és llisa i lluent.

Cortinarius bovinas Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(1 1) Camp de Vidre, diversos exemplars, sovint isolats, sota Pinus sylvestris, el 18-10-94. JB1 166/94. Ibid, alguns grups de pocs exemplars, el 8-9-95. JB-1683/95.11zid el 16-9-95. JB-1725/95. Ibid, diversos grups de 2-3 exemplars, el 14-10-95. JB-1886/95. Ibid, el 28-9-96. JB-2431/96.

OBSERVACIONS.- La interpretació de Rob. Henry i altres autors sembla diferir una mica de la de M. Moser i J. Favre. Aquesta última, és la que s'ajusta a totes les nostres recolleccions, per les espores de mida una mica més petita, fins a 10 jsm de llargada, un estípit sense zona anular evident i un hàbitat sota pins. L'altra interpretad() esmentada, ens presenta unes espores més llargues i amples, un estípit amb zona anular i un hàbitat sota planifolis. Trobem també la versió de Lange, a mig camí entre les altres dues: hàbitat com M. Moser, zona anular com indica Rob. Henry i espores intermitges. Tot això ens fa considerar C. bovinus Fr. en el sentit ample de la interpretació friesiana, ja que hi ha tota una gamma de descripcions, molt properes totes elles. Una especie propera és C. brunneus (Pers.: Fr.) Fr, amb un estípit poc claviforme i amb una zona anular blanquinosa molt evident.

Cortinarius cinnabarinus Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(12) Una dotzena d'exemplars sota Fagus sylvatica i Quercus humilis, el 4-10-94. JB-3050/98.

Cortinarius cinnamomeoluteus (Orton) M. Moser

MATERIAL ESTUDIAT.-(8) Guils, uns quants exemplars entre les molses d'un indret humit, sota Abies alba i Pinus sylvestris, el 26-09-98. JB-3063/98.

OBSERVACIONS.- Espècie micorrícica de diverses coníferes, en especial Pinus, caracteritzada per les tonalitats groguenques de les làmines, més oliväcies en anar madurant, i una evident olor rafanoide o iodada. Citada per LLIMONA (1983).

Cortinarius cinnamostriatulus Rob. Henry

Pfleu de fins a 37 mm de diàmetre, cònico-convex, amb un umbó més o menys agut, a la fi aplanat, conservant un umbó evident, obtús; marge involut, aviat estés; cutícula higròfana, estriada per transparència, d'un color bru lleonat, amb el marge més pàllid, blanquinós i el centre sovint més fosc, de bru xocolata a bru negrós, sobretot en els exemplars més hidratats; tonalitats més pàl lides en els exemplars secs. Làmines primes, mig denses, amples, de color ocre groguenc, ocre-crema pàl.lid, a la fi rovell amb l'aresta lleugerament serrada, però del mateix color. Estípit llarg, de 40-65 x 3-5 mm, buit, de cilíndric a Ileugerament engruixit a la base, sense formar bulb, fibriliós, blanquinós, amb traces beix pàl.iid en estat hidratat. Carn escassa, de color beix en estat hidratat, sense olor ni sabor apreciables. Espores de (8,5)-9-10,5-(11) x 5-5,5-(6) J.tm, d'ovalades a ellipsoidals de front, amigdaliformes de perfil, amb berrugues mitjanes, poc denses. Cèllules marginals poc abundants. Epicutis format per hifes de 4-7 pm d'amplada, fibulíferes, amb pigment parietal evident; hipocutis diferenciada, amb hifes de fins a 25 pm de diàmetre.

MATERIAL ESTUDIAT.-(6) Tornafort, diversos grups d'uns quants exemplars, entre les molses, sota Pinas sylvestris, el 1610-93. JB-0684/93.

OBSERVACIONS.- Rob. Henry va agrupar una sèrie de petites espècies, molt higròfanes i estriades per transparència, en el grup striatull, a cavall entre els acutí i els obtusi. Tot i que els límits d'aquests grups s'aguanten amb pinces, per no dir que s'imbriquen netament, trobem en la descripció de C. cinnamostriatulus Rob. Henry el millor motlle per les nostres recol•eccions. Apart la higrofaneitat, Iumbonació i la forta estriad() per transparència del Out, la colorad() de les làmines, d'un ocre groguenc pàl lid, evident, poc normal, recorda facilment C. depressus Fr. i C.flos-paludis Melot. Compartim la certa semblança amb C. cinnamomeus (L.: Fr.) S.F. Gray que ens assenyala Rob. Henry en els exemplars vells i secs, i que va inspirar al cortinariaeg francés a l'hora de posar-li nom; solament l'absència de fibules epicuticulars, del qual Rob. Henry no estava pas prou convençut, és el caràcter que figura a la seva definició, que no trobem en el nostre material.

Cortinarius claricolor (Fr.) Fr. var. turmalis M. Moser

MATERIAL ESTUDIAT.-(7) Bordes d'Alòs, força exemplars entre les acícules d'Abies alba, el 6-9-98. JB-2940/98.

OBSERVACIONS.- C claricolor (Fr.) Fr. és una espècie molt variable, de la qual se n'han descrit diferents varietats. La que ens ocupa es diferencia del tipus per la mida del carpòfor una mica més recluida, de fins a 804100) mm de diàmetre, unes coloracions pileals més intenses, un marge Ilargament involut i poblat d'abundants restes de vel, i un estípit clarament atenuat a la base. Fructifica preferentment sota coníferes de muntanya, silicícoles, tot i que també ha estat recol•ectat en boscos calcaris. Presenta unes espores pràcticament llises al microscopi òptic, la qual cosa és molt poc freqüent en el gènere Cortinarius. Molt proper a C. turmalis Fr, i d'aquí deriva el nom de la varietat, tant per les coloracions com per les espores estretes i llises. La varietat subturmalis Bon et Gaugué, que hem recol•ectat diverses vegades sota avets pirinencs calcícoles (BALLARA, 1997), comparteix mides, coloracions i abundància de vel, però se'n diferencia per un estípit claviforme i unes espores més amples, de quocient més petit, i ornamentades, amb berrugues petites i força denses. També hem pogut apreciar en aquesta darrera varietat, d'acord amb el que assenyalen els autors, unes bifes fibulíferes d'una mida anormalment gran.

Cortinarius cupreorufus Brandrud = Cortinarius orichalceus (Batsch) Fr. ss. Fr, M. Moser, non Batsch

Pfleu de fins a 80 mm, inicialment convex, després aplanat, amb el marge Ilargament involut; cutícula molt viscosa, inicialment groc verdosa, poc a poc més lilacina-rogenca des del centre, a la fi, tot el disc és vermell granatós intens. Làmines mitjanament amples, denses, amb lamél•lules, dun verd olivaci pàl iid. Estípit de 35-65 x 8-15 (a la base, 12-20) mm, blanc verdós pàllid, acabat en un bulb

marginat, amb restes viscoses de color de coure; abundants restes de vel de color verd groguenc päl•id, a la fi bru-rovell fosc, per la incorporació de l'esporada madura, en contrast amb el color de l'estípit. Carn pàllida, blanquinosa, una mica gris verdosa cap al bulb i el marge de l'estípit; olor inapreciable i sabor lleugerament desagradable. El KOH reacciona amb la carn donant un color verd oliva intens i immediat, que poc a poc esdevé bru fosc; reacció, a la cutícula, de color granat negrós; cap reacció amb NO3Ag, TL4 i guaiac. Espores de (9,5)-10-11-(11,5) x (6)-6,5-7 gm, amples i lleugerament papillades de front, amigdaloides i subcitriformes de perfil, amb ornamentació mitjana, alta i molt densa. Epicutis formada per un entramat d'hifes de fins a 8 iam d'amplada, amb pigment més o menys incrustant de color verdös, a la fi fortament rogenc.

MATERIAL EsTuDIAT.-(7)Bordes d'Alòs, tres exemplars entre les molses, properes a una torbera, sota Abies alba, el 11-1098. JB-3082/98.

OBSERVACIONS.- Cortinari de belles i vistoses coloracions i contrastos, que permeten la seva identificació. Després de força anys de recolleccions subalpines, aquesta és la primera vegada que el trobem. El seu creador el relaciona preferentment amb l'avet roig (Picea), i amb terrenys calcaris; les nostres recolleccions provenen d'una avetosa més o menys silicícola. Seguint els criteris de BRANDRUD eta! (1994), C. orichalceus (Batsch) Fr. ss. Batsch és una espècie molt propera, per no dir igual a C. odorifer var. luteolus M. Moser, una espècie que desprèn una forta olor anisada o complexa i mostra coloracions predominants groc verdoses, sobretot al marge del píleu. Tota vegada que C. orichalceus (Batsch) Fr. sha interpretat des de temps de Fries com una espècie semblant a C. odorifer Britz, però totalment inodora i de coloracions predominants gris verdoses al marge del píleu, resulta que C. orichalceus (Batsch) Fr. és una espècie diferent del seu tipus, i per tant, un nom a substituir, segon les vigents regles de nomenclatura botànica. Al presentar un neötipus provinent de Suècia, BRANDRUD eta!, (1994) validen el nou nom de C. cupreorufus.

Cortinarius depressus Fr.

Pfleu de fins a 45-(55) mm de diàmetre, inicialment cònic, umbonat i de marge involut, a la fi convexaplanat, amb un umbó obtús poc prominent, i marge estés; cutícula llisa, higröfana, bru fosc en estat hidratat; els exemplars secs són lluents i una mica més pällids, amb traces evidents de vel blanc, sobretot penjades al marge. Làmines amples, escotades, força denses, de color ocre-crema groguenc pàl.lid, amb l'aresta blanquinosa. Estípit cilíndric, irregular, sovint una mica claviforme, de 30-70 x 27 (a la base, 6-11) mm, inicialment blanquinós per labuncancia de vel, poc a poc formant franges paralleles i deixant entreveure el color beix brunenc de la carn, més evident cap a la base. Carn brubeix, una mica més fosca a l'estípit per hidratació, amb un sabor suau i una olor lleugera, mescla de fruitat i de fusta de llapis. Reaccions químiques negatives als reactius usuals. Espores de 6,5-7,5-(8) x (3)-3,5-4-(4,5) tim, el lipsoidals de front, amigdaliformes de perfil, amb berrugues petites, baixes i denses. Céllules marginals abundants, cilíndrico-claviformes, de fins a 10 ttm d'amplada. Epicutis prima, amb hifes de fins a 6-(8) tm d'amplada; hipodenna amb bifes de fins a 25-(35) ptm d'amplada, de color brunenc.

MATERIAL ESTUDIAT.-(2) Super Espot, diversos i nombrosos grups sota Pinus mugo ssp. uncinata i Rhododendron ferrugineum, el 31-08-97. JB-2624/97 i 2625/97.

OBSERVACIONS.- Espècie subalpina o boreal, que creix en substrat àcid, caracteritzada pel contrast existent entre el pfieu bru xocolata fosc, i les làmines pàl lides, de color crema groguenc; l'estípit presenta un vel blanc dissociat en franges, i les espores són petites i sobretot, estretes. Les nostres recolleccions encaixen amb les descripcions de BRANDRUD et al (1991), que creiem que interpreten i coneixen bé l'espécie friesiana, amb Púnica excepció de l'olor de peix, assenyalada per Fries, tot i que de manera feble. Per contra, Rob. Henry (1985) es fixa sobretot en l'olor de peix, pero, d'acord amb la resta de la descripció, sembla referir-se a una espècie diferent o treballar amb uns exemplars totalment atípics: no parla de cap traça de vel a l'estípit, esmenta unes lamines més fosques, i, en fi, unes espores més grans i més fortament ornamentades. La nostra és una espècie abundant a la tardor, en les pinedes pirinenques subalpines, preferentment silicícoles.

Cortinarius detonsus (Fr.: Fr.) Fr. = C. luci Rob. Henry

Píleu de fins a 40 mm de diàmetre, acampanats en els exemplars joves, convexos i aplanats, amb un Ileuger umbó prominent en els exemplars adults; cutícula higròfana, floccosa-fibrillosa, més evident cap el marge, que és lobulat i lleugerament estriat; coloracions bru-ocres en estat hidratat, més bru fosc a l'umbó i ocre pállid a la vora, més bru-ocre groguenc en estat sec; en els indrets manipulats, tendeix a ennegrir. Làmines no molt denses, amples, d'escotades a lleugerament atenuades per una dent, inicialment beix-canyella pàl lid, poc a poc més brunenques, conservant un temps el color més pallid de l'aresta. Estípit de 30-90 x 2-4 mm, llarg, cilíndric, buit, blanc-ocre pàl.lid, amb restes fugaces de vel ocre groguenc, i base amb abundants restes miceliars blanques, que incorporen substrat i li donen una aparença lleugerament bulbosa. Carn ocräcia, més pällida en estat sec, amb sabor suau i una Ileugera olor, rafanoide. Espores de 9-11 x 6-6,5 um, ellipsoidals de front, amigdaliformes de perfil, amb ornamentació petita, poc densa. Aresta fértil, poblada d'abundants cél-lules marginals, claviformes, de fins a 35 1.1m d'amplada. Epicutis formada per bifes de fins a 10 um d'amplada i hipocutis amb hifes molt septades de fins a 30 um d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(8) Guils, diversos exemplars entre les molses d'una torbera, sota Betula pendula, el 25-08-94. JB0977/94.

OBSERVACIONS.- Espècie propera a C. obtusus (Fr.: Fr.) Fr., tant per l'häbitat, les mides i les coloracions, però les espècies del grup obtusi tenen el vel blanc i C. detonsus té un vel ocre groguenc, similar al de C. saniosus Fr. i al d'altres espècies del grup limonei. C. detonsus sembla ser una espècie que pot aparèixer associada a coníferes de muntanya, humides, i també a les molses del sotabosc, entre les quals fructifica; aquest darrer caràcter, explica el llarg estípit que presenta aquesta especie.

Cortinarius diosmus Kühner var. araneosovolvatus Bon et Gaugué

Píleu de fins a 80-(100) mm, de jove, cònico-convex, amb el marge involut, de vell aplanat, amb el marge lobulat i lleugerament lacerat; cutícula glabra, lleugerament higròfana, blanquinosa, argentada per les abundants restes de vel, poc a poc deixant entreveure les coloracions beix ocräcies de sota. Làmines mig denses, amples, escotades, d'un gris-beix pällid, amb l'aresta Ileugerament serrada. Estípit de 50-90 x 10-15 (a la base, 20) mm, ple, fort, cilíndric, acabat en un bulb, més o menys arrodonit, beix pàl.lid, amb abundants restes de vel blanc, formant com una armilla o volva floccosa, evident i persistent. Carn beix pàl lida, amb sabor suau i olor rafanoide al tall, acidulada al cap d'una estona. Reaccions banals amb NaOH, TIA i guaiac. Espores de 7,5-9,5-(10,5) x 5-6-(6,7) um, ovoides de front, subamigdaliformes de perfil, amb ornamentació més aviat petita, baixa, poc densa.

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, diversos exemplars formant un grup, sota Quercus ilex, el 29-10-94. JB1184/94. ¡bid, el 1-11-94. JB-1192/94 i 1193/94. (6) Tomafort, diferents grups d'exemplars sota Quercus ilex, el 31-1098. JB-3124/98.

OBSERVACIONS.- Espècie pàl lida, d'aparença argentada, tant al pfleu com, sobretot, a l'estípit, que es presenta envoltat per una pseudovolva cortiniforme blanca, aparent. Fructifica preferentment associat amb Q. ilex. El tipus fructifica preferentment sota coníferes de muntanya, també presenta les dues olors diferenciades, a les quals al ludeix el seu nom, però les seves restes cortiniformes, que són abundants, en cap cas formen una pseudoarmil la a l'estípit.

Cortinarius discoideus Rob. Henry

Especie de mida petita, amb pilen de fins a 28 mm, inicialment cònic, amb umbó obtús, aviat aplanat, conservant l'umbó, obtús i poc prominent; marge estes, molt lobulat, lleugerament estriat per transparencia i lacerat; cutícula llisa, glabra, higròfana, brunenca en estat hidratat, d'un blanquinós al marge i ocre-crema molt päl•id cap a mig disc, en estat sec; conserva molt de temps l'umbó hidratat, bru, que ressalta sobre les coloracions pàl lides predominants. Làmines amples, primes, mig denses, escotades, de color beix, amb l'aresta del mateix color. Estípit molt llarg, cilíndric o lleuger atenuat a la base, prim, de 35-70 x 2-3 mm, fibrillós, lluent, bru pàl.lid, inicialment foro blanquinós degut a les restes de vel blanc, que poc a poc queden relegades a la meitat inferior. Carn escassa, ocre brunenca arreu, amb una olor evident, mescla de fruitada i iodada. Espores de 7,5-8,5-(9) x 5-5,5-(6)

ovalades de front, subamigdaliformes de perfil, amb ornamentació baixa, petita, foro densa. Presencia de cé•ules marginals poc prominents. Epicutis prima, formada per hifes fibulíferes de fins a 61..tm d'amplada, i una hipocutis amb elements de fins a 25 gm d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(1) Àreu, uns quinze exemplars entre les molses, properes a una sorgència, sota Betula pendula i Abies alba, el 20-09-98. JB-3003/98.

OBSERVACIONS.- Els cortinaris que formen o s'apropen a les característiques de la secció Obtusi Melot, són prou difícils de separar els uns dels altres, tant per la semblança dels caràcters, com per les diferències entre els estats sec i hidratat. De moltes espècies creades per Rob. Henry en aquesta secció, sempre queda el dubte que, possiblement en bona part, no deuen ésser prou valides. Enmig d'aquest pensament ens trobem quan estudiem aquesta espècie, i ens adonem que és precisament la descripció d'una espècie de Robert Henry, la que millor s'ajusta als nostres exemplars.

Cortinarius electrinus Britz.

Pfleu de fins a 50 mm de diàmetre, inicialment semiesfèric, llargament convex, en algun cas Ileugerament aplanat del centre, amb el marge llargament involut i amb abundants restes de vel blanc; cutícula poc viscosa, llisa i lluent en estat sec, de color groc a groc ocraci al marge, més bru 'leonada vers el centre; alguns exemplars amb petites taques negroses al centre del pfleu. Lamines amples, mig denses, d'adnates a atenuades-decurrents, d'una bella coloració groc a groc ocraci pàl.lid, sense cap traça blavosa ni lilacina, i amb l'aresta més pàl lida, quasi blanquinosa. Estípit de 40-75 x 6-9 mm, llarg, foro prim, sovint tort, de cilíndric a lleugerament atenuat a la base, una mica buit, fibrillós, blanquinós, amb vestigis de color ocre brunenc pàl.lid vers la base, en emergir el color de la caro per entre les restes de vel, que és blanquinós, poc viscós, més abundant cap a la base. Carn de color blanquinós a groc molt pàl.lid, sobretot al pfleu i a la base de l'estípit, que s'enfosqueixen una mica al tacte; sabor i olor banals. El NaOH dóna una reacció bru rogenca fosca a la cutícula, i banal a la carn, enfoquint-la Ileugerament. Espores llargament el•íptiques de front, subamigdaliformes de perfil, de 13-15-(16,5) x 6,7-7,5-(8) im. Q = 1,85-2,20. Berrugues molt grosses, altes, poc denses.

MATERIAL ESTUDIAT.-( I ) Àreu, un grupet de cinc exemplars entre Sphagnum sp, sota Betula pendula, el 20-09-98. JB3002/98.

OBSERVACIONS.- Aquesta espècie ha estat poc estudiada des de la seva creació. HENRY (1958) la va tractar considerant-la una varietat més de C. delibutus Fr. Posteriorment HENRY (1976) i TARTARAT (1988), en vista dels caràcters diferencials, tant macroscópics com microscòpics, són del parer de considerar que C. electrinus Britz. és una especie totalment diferent i perfectament valida. Presenta una cutícula i un estípit menys viscosos que C. delibutus, un abundant vel blanc; cap traça o franja de vel viscós ocre groguenc a l'estípit; cap coloració ni esfumació blavosa o lilacina ni a les lamines ni a la can] de l'estípit. Les lamines són d'un bell color groguenc a groc ocraci poc comú en el gènere Cortinarius; 1, sobretot, té unes espores ellipsoidals, de mida molt gran i ornamentació alta i grossa, contrastant amb les típiques espores subglobuloses i molt més petites de C. delibutus i de les seves varietats i formes.

Cortinarius elotus Fr.

Pfleu de fins a 80 mm de diàmetre, coilvex de jove, amb el marge involut, aplanat de vell, i marge estès o Ileugerament excedent; viscós, llis, Iluent, amb fibres innates més visibles cap el marge; coloracions variables, des del groc ocraci o brunenc ocraci, fins al brunenc olivaci; aquestes tonalitats olivacies o verdoses són més visibles cap al marge. Lamines força denses, amples, primes, d'escotades a lleugerament decun-ents per una dent, amb l'aresta serrada, beix-canyella pàl lid. Estípit llarg i fibril.lös, de 75-110 x 12-20 (a la base, 18-35) mm, acabat en un bulb variable, ample, poc marginat, de color filiad intens a l'apex, la resta blanquinós o groguenc pàl lida. Carn blanquinosa, de color groguenc pàl lid cap la base de l'estípit, amb una olor banal i sabor suau, com lleugerament rafanoide. El NaOH reacciona amb la cutícula, donant una coloració taronja; reacció banal sobre la carn. Reaccions també banals amb guaiac, i TL4. Espores de 10,5-12,5 x 6-7-(7,5) el-lipsoidals de front, Ileugerament apiculades, d'amigdaliformes a subcitriformes de perfil, amb berrugues irregulars, mitjanes, foro denses i altes.

1999.

MATERIAL ESTUDIAT.-( 13) Can Ballesta, quatre exemplars vom Thymus sp, sota Pinus sylvestris i P. halepensis, el 31-1098. JB-3125/98. Ibid, dos exemplars sota Pinus halepensis, el 07-11-98. JB-3142/98.

OBSERVACIONS.- Vistós cortinari del grup Glaucopodes, de caràcters i coloracions poc extremades, suaus, i fructificació sota coníferes. Les nostres recolleccions han estat efectuades sota Pinos, a la part més baixa i assolellada de hoscos calcaris subalpins. La interpretad() que va fer MOSER (1960: 193) de l'espècie friesiana, sembla ser l'exacta i la més compartida en la literatura, i també la que més s'ajusta a totes les nostres recol-leccions. Segons HENRY (1951: 260), en canvi, es tracta dun täxon de làmines olivàcies, carn picant i fructificació en prats i bardisses, i ens fa dubtar entre si ens parla duna espècie diferent o d'una variant ecológica d'aquest täxon.

Cortinarius emunctus Fr.

Pfleu de fins a 60 mm de diàmetre, de jove, de subhemisfèric a acampanat, amb el marge involut, de vell, convex-aplanat, amb un lleuger umbó obtús, poc prominent; cutícula fortament glutinosa, dun gris lilací més o menys pàl.lid, poc a poc més ocre-crema a partir del centre. Làmines foro denses, amples, d'escotades a atenuades-decurrents, inicialment d'un lilací força 1)M-1id, i amb l'aresta blanquinosa; aviat prenen una coloració canyella a brunenca, contrastant fortament amb la resta del bolet; estípit llarg, de 50-90 x 5-8 mm, claviforme, fortament viscós, d'esfumacions lilacines pállides i fons blanc. Carn de blanquinosa a beix-crema pàllid, amb olor banal i sabor suau. Espores de (6)6,5-7,5 x 5,5-6,5 gm; Q = (1)-1,1-1,22, de quasi esfèriques a ovalades, amb ornamentació força petita, densa.

MATERIAL ESTUDIAT.-(7) Bordes d'Alòs, uns quants exemplars enmig les molses, vom una sorgCncia, sota Abies alba, el 20-09-98. JB-3011/98.

OBSERVACIONS.- Es tracta d'un Myxacium d'indrets boreals i humits, de coloracions fugaces, i aspecte variable; si la recol-lecció és abundant, hi podem veure barrejats exemplars joves, de píleu i àpex estipital totalment lilacins, amb altres exemplars madurs, que presenten unes coloracions ocrecrema; aquest deu ser la raó per la qual ha estat diversament interpretat. En el seu treball, HENRY (1976: 122-124), resumeix les interpretacions de A.H. Smith, Killermann, Quélet. La majoria d'elles són variacions cromàtiques, amb excepció de la de Killermann, que posseeix unes espores força més grans i el•ipsoidals, de fins a 12 sm de llargada.

Cortinarius erubescens M. Moser

Pfleu de fins a 45 mm de diàmetre, convex de jove; els exemplars vells són aplanats, lobulats, lleugerament umbonats; cutícula llisa, higrófana, de color bru negrós en estat hidratat, i una mica més sobretot a la vora, en estat sec, lluent. Làmines força denses, d'escotades a atenuadesdecurrents, mitjanament amples, amb lamèl.lules, les joves molt pällides, quasi blanques, blanc grisós, poc a poc més bru tabac, conservant l'aresta més pàllida. Estípit de 30-45 x 6-8 mm, cilíndric, de lleugerament claviforme o fusiforme, fibril-lós, blanc, esdevé rogenc vers la base, amb l'edat, i sobretot amb la manipulació. Carn de color bru-beix pàllid, amb olor banal i sabor suau. El guaiac dóna positiu a la carn després de 10 minuts. Espores de 8-9 x 3,7-4,5 gm. Q =- 1,9-2,15; llargament el-lipsoidals de front, subamigdaliformes de perfil, amb ornamentació petita, foro densa, baixa. Epicutis formada per hifes de 3-8 gin d'amplada, amb forta pigmentació incrustant, brunenca; hipocutis amb hifes de fins a 30 gm d'amplada, també amb pigmentació externa bruna.

MATERIAL ESTUDIAT.-(2) Super Espot, un grupet d'uns quants exemplars, quasi cespitosos, sota Pinus sylvestris i Betula pendula, el 31-08-97. JB-2623/97. Ibid, el 21-09-97. JB-2694/97. (7) Bordes d'Alòs, diversos exemplars en una raconada humida, sota Betula pendula i Abies alba, el 11-10-98. JB-3087/98.

OBSERVACIONS.- Una bona descripció i iconografia es troba a BRANDRUD et al. (1998). Altres espècies properes són C. vemus Lindstr. et Melot, una mica més petit, primerenc, associat sobretot a Betula i sense la coloració blanc grisosa de les làmines; les seves espores són més amples i més ornamentades. C. depressus Fr, descrit en aquest mateix treball, també presenta l'enrogiment de la base de l'estípit, però fructifica sota coníferes subalpines, a finals d'estiu-tardor, és de làmines groguenques, i les espores són poc ornamentades i molt estretes.

Cortinarius eucaerulescens Rob. Henry var. eucaerulescens

Pfleu de fins a 85 min de diàmetre, inicialment hemisfèric, amb el marge involut, aviat convexaplanat, a la fi lleugerament deprimit, amb el marge estés i molt lobulat; cutícula viscosa, glabra, mat, amb fibril1es radials innates, d'un blau lilací pastel, pallid, amb reflexos gris verdosos, blau verdosos; presenta una decoloració progressiva a partir del centre, cap a tonalitats ocres, ocre groguenques, 1)M-lides. Lamines mig denses, primes, arquejades, amb lamél-lules, escotades, de color blau pastel 1)M•lid, blau hilad pal lid, poc a poc més beix-canyella. Estípit de 40-70 x 10-15 (a la base, 18-24) mm, foro llarg, fibril.lós, acabat en un bulb marginat, blau lilací pastel pal.lid a l'apex, amb tonalitats gris-verdoses en uns, ocracies en altres; bulb i miceli en tots els casos blanquinós-ocraci pal-lid. Carn blanquinosa al pfleu, blau pàl.lid als marges de festípit, ocre pàl•lid a la resta d'estípit i al bulb; sabor suau i olor lleugera, com herbàcia, poc agradable. Reaccions negatives amb NaOH, TLA, guaiac. Espores de (8)-9-10 x 5,5-6-(6,5) ¡.tm, el.lipsoidals de front, subamigdaliformes de perfil, algunes lleugerament subcitriformes, amb ornamentació de petita a mitjana, alta, densa. Aresta més o menys fértil, poblada d'abundants &Hules marginals claviformes o fusiformes, de 25-30 x 6-8,5 gm, sovint agrupades. Epicutis amb hifes de fins a 81.trn d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(12) Figuerassa, dos grups d'uns quants exemplars, vom Crataegus monogyna i Rubus ulmifolius, entre les fulles de Fagus sylvatica i de Pinus sylvestris, el 27-09-98. 1B-3027/98 i 3028/98.

OBSERVACIONS.- HENRY (1966: 138) va separar C. eucaerulescens de C. eucaeruleus. El primer, de coloracions més pallides a totes les parts del carpófor, és sinònim de C. coerulescens SS. Schaeffer, Gillet, Ricken. De tot aquest entramat de täxons o varietats pertanyents a la secció o subsecció Caerulescentes, molt difícils d'identificar, degut a les variacions de tonalitats i descoloriments que es produeixen, aquest que ens ocupa és l'únic al qual hem vist, en les seves coloracions inicials, tonalitats verdoses, verd grisenques, evidents però fugaces.

Cortinarius fulmineus (Fr.) Fr. var. purpuraceus Chev. et Rob. Henry

Píleu de fins a 70 mm, convex, aviat d'aplanat a lleugerament deprimit, lobulat, amb el marge llargament involut; cutícula poc viscosa, glabra, dun bru o bru-ocre, amb esfumacions lilacines i marge més olivaci, brunenc-olivaci. Lamines denses, primes, d'escotades a atenuades-decurrents per una dent, dun groc intens, poc a poc groc mostassa, algunes groc olivacies, amb l'aresta Ileugerament serrada. Estípit de 45-65 x 18-20 (a la base, 25-28) mm, gruixut, fort, força curt, acabat en un bulb marginat poc prominent, molt fibril.lös i Iluent, de color groc a groc olivaci pal-lid, blanquinós a la base del bulb; restes de cortina força abundants, de color bru fosc per deposició d'espores, que contrasta sobre els colors pal-lids de l'estípit. Can) compacta, de color groc, més intens a l'estípit; pren coloracions brunenques cap a la base de l'estípit en els llocs tallats; olor banal i sabor suau, lleugerament fruitat. La cutícula reacciona amb NaOH, donant una coloració granatosa, fosca, més bru pallida sobre les clapes verd olivacies; tonalitat brunenca, pàl lida sobre la carn; la fenol-anilina engrogueix més intensament la carn del píleu; reaccions negatives amb TLA- i tintura de guaiac. Espores de (10)-11-12-(13) x (6)-6,5-7-(7,5) pm, el-lipsoidals, Ileugerament papillades de front, d'amigdaloides a subcitriformes de perfil, amb ornamentació prominent, alta, de mida mitjana, mig densa. & • ules marginals banals.

MATERIAL ESTUDIAT.-( 14) Diversos exemplars provinents de Sant Maurici (Berguedà) recollectats per l'Exposició Micológica de Cal Rosal, el 25-10-98. Leg. LL. Escänez. Det. LB. JB-3112/98. (13) Can Ballesta, vuit exemplars sota Quercus ilex, el 7-11-98. 1B-3144/98. lbid, un grup d'uns quinze exemplars en una clariana enmig de Quercus ilex, el 1411-98. JB-3148/98.

OBSERVACIONS.- A partir de la descripció de Ricken de C. lidmineus (Fr.) Fr., Chevassut i Henry defineixen la forma brunneopurpurea, més tard varietat, a partir de recolleccions efectuades sota Quercus ilex i pins, a la regió mediterrània francesa. Es diferencia d'altres varietats o formes, per les esfumacions inicials lilacines, la carn, lamines i estípit grocs, i les espores subcitriformes, a la forquilla de les 11-12-(13) iim. No hem pogut comprovar la reacció típica assenyalada pels autors: la coloració vermell intens de la carn amb Gamma-61.

Cortinarius fulvoisabellinus Rob. Henry ssp. oreina Rob. Henry

Pfleu de fins a 65 mm, aviat convex-aplanat, fins i tot lleugerament deprimit, conservant un petit umbe) obtús; marge estés, lleugerament lacerat, lobulat; cutícula higräfana, de color bru fosc, bru rogenc fosc en estat hidratat. Làmines mig denses, amples, gruixudes, d'escotades a atenuadesdecurrents per una dent, brunes, amb l'aresta més pàllida i serrada. Estípit de 50-75 x 6-10 (a la base, 10-17) mm, acabat en un bulb arrodonit, més o menys evident, ferm, fibril•lós, blanquinós a l'àpex, lleugerament brunenc cap a la base, que esdevé més o menys ennegrida en els exemplars madurs, presentant una zona anular fugaç a mig estípit. Carn brunenca, més pàl.lida al pfleu, amb sabor suau i olor fruitada, acídula. Reacció banal amb NaOH; reacciona amb la cutícula i la carn, que prenen un color bru més fosc; sense reacció amb guaiac, NH3 i TL4. Espores de (7,5)-8-9 x 5-5,7 pm, Q = 1,45-1,65, ovalades de front i amigdaloides de perfil, amb berrugues denses, mitjanes i força altes.

MATERIAL ESTUDIAT.-(11) Diversos exemplars sota Pinus muga ssp. uneinata, el 05-06-92. Sense mostra d'herbari. (4) Dos exemplars sota Abies alba, el 23-05-93. JB-0533/93.

OBSERVACIONS.- Considerem C. fulvoisabellinus Rob. Henry una espècie molt propera a C. irregularis (Bolton: Fr.) Fr, amb la qual comparteix la fructificad(' primaveral i els hàbitats subalpins. És en estat deshidratat quan el primer es veu força més pàl.lid que el segon, més predisposat a l'enfosquiment o ennegriment per envelliment o manipulació. La ssp. oreina Rob. Henry (HENRY, 1981: 262) és de mida més gran que el tipus, amb restes de vel a mig estípit, formant una zona anular fugaç, una base lleugerament bulbosa, una olor acídula, fruitada, i unes espores amb ornamentad(' mitjana, alta.

Cortinarius henryi Ramain

= C. turgidus Fr. ss. Quél. non Fr., Lge.

Pfleu de fins a 70-(90) mm, inicialment hemisfèric, llargament convex, a la fi aplanat, amb un lleuger umbó obtús, poc prominent; marge inicialment involut, a la fi estés; cutícula glabra, fibrillosa radial, amb aparença floccosa cap al centre degut a l'abundant vel blanquinós, que en anar desapareixent, va deixant entreveure les coloracions subjacents, beix-crema pàllid. Làmines mig denses, amples, amb lamèl.lules, d'escotades a atenuades-decurrents per una dent, d'un color crema pàl.lid, amb l'aresta finament serrada i blanquinosa, fugaç. Estípit de 60-90 x 12-20 (a la base, 20-28) mm, llarg, ferm, de cilíndric a més o menys claviforme, ple, fibril-lós, blanc sobretot a l'äpex, per abundants restes de vel, poc a poc més beix-crema des de la base; alguns exemplars presenten algunes franges anulars, blanques, fugaces. Carn beix pàl.lid arreu, compacta, amb sabor suau i olor complexa, agradable, de sabe, (com Tricholoma saponaceum), amb una compoment camforada (com Cortinarius traganus). Reacció lleugerament olivkia a la carn i a la cutícula, en contacte amb NaOH. Negativa amb TL4 i guaiac. Espores de (8,5)-9-10 x 5-5,5-(6) J.tm, d'ovalades a el-lipsoidals de front, amigdaloides de perfil, amb ornamentad() feble, petita, poc densa. Epicutis formada per un entramat d'hifes hialines de fins a 8 tm d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(8) Guils, tres exemplars en un indret humit, entre les molses, sota Abies alba, el 26-09-98. JB3047/98.

OBSERVACIONS.- C. turgidus Fr. és una espècie una mica més petita, amb un estípit blanc i molt fusiforme-claviforme, que fructifica preferentment a les fagedes (Fagus sylvatica) calcaries. Desprèn una olor complexa, entre fruitada i camforada. La definició que va fer Quélet de C. turgidus Fr., diferent de la definició friesiana, va ser redefinida i elevada a espècie per Ramain, el qual ii posà l'epítet específic en honor del gran cortinariöleg francés. C. henryi és més rar que el primer, i fructifica sota coníferes silicícoles. Pot compartir hàbitat amb altres dues espècies properes, igualment no higrófanes, glabres, però amb tonalitats més lilacines: C. alboviolaceus (Pers.: Fr.) Fr. i sobretot C. malachius (Fr.: Fr.) Fr.

Cortinarius humolens Brandrud

= C. sulfitrinus Quélet ss. auct.; C. claroflavus Rob. Henry, ss. M. Moser

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, uns quants exemplars sota Quercus ilex, el 26-10-91. JB-0261/91. 'bid, el 2710-91. JB-0262/91.

OBSERVACIONS.- Seguim els criteris de T.E. Brandrud en crear aquesta espècie mediterrània, per separar-la d'altres identificacions errònies de C. sulfiuinus Quélet diferents que fructifiquen en aquesta regió, en hàbitats totalment diferents de l'espècie tipus, que és espècie estrictament nòrdica i subalpina. La primera citació realitzada a Catalunya és deguda a MAIRE (1933), que la trobà al Montseny, sota Fagus sylvatica.

Cortinarius hydrotelamonioides Rob. Henry

Pfleu de fins a 55-(75) mm, inicialment convex-acampanat, a la fi aplanat, sovint amb un umbó obtús, ample; cutícula glabra, higrófana, de bru a bru rogenc en estat hidratat, sobretot al centre, més ocrebeix en els exemplars secs; traces de fibres radials i marge sovint lacerat. Làmines mig denses, amb lamel.lules, amples, d'escotades a atenuades-decurrents per una dent, beix päl lid de joves, ben aviat beix rogenc; aresta finament serrada. Estípit de 60-100 x 8-12 mm, cilíndric, tort, de lleugerament atenuat a la base a Ileugerament claviforme, molt fibrillós, de base tova, blanca, poc a poc de color més beix, conservant una floccositat basal blanca; lleugera traça anular blanquinosa, poc o gens visible en els exemplars vells, en altres, que incorporen espores madures, de color rovell. Carn beix amb sabor suau i olor lleugera, entre acídula i camforada, com C. traganus. Reacció banal amb NaOH, que enfosqueix la carn i la cutícula; reaccions negatives al TL4, fenol i guaiac. Espores de (8,5)-9-11-(12) x 5-6-(6,5) um, de formes variables, d'ovoides a reniformes de front, subamigdaloides o amigdaloides de perfil, amb un apicle prominent, i unes berrugues petites, baixes, poc denses. Epicutis formada per un entramat d'hifes de fins a 10 im d'amplada, amb alguns elements ascendents, fusiformes. Hipocutis amb elements de 30-90 x 15-20 um.

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, una quinzena d'exemplars, que creixien, cespitosos, sota Pinus halepensis i Quercus ilex, el 24-10-98. JB-3119/98.

OBSERVACIONS.- Les dues principals característiques assenyalades pel seu autor, com a típiques de l'especie (HENRY, 1978: 67-68), i que trobem en els nostres exemplars, són el creixement cespitós i la presencia d'una zona anular blanquinosa; podem afegir la típica olor entre camforada i de gas acetilè, pràcticament absent en les especies mediterrànies.

Cortinarius largodelibutus

Rob. Henry

Pfleu de fins a 80 mm, inicialment convex, amb el marge involut, aviat d'aplanat a Ileugerament deprimit, amb el marge estès; cutícula viscosa, blanquinosa, sobre fons inicialment lilací, finament fibrillás radial cap el marge, amb clapes poc a poc beix brunenques, i amb el centre ben aviat groguenc, groc viu, groc-crema, que es va estenent, excepte en el marge; a la fi, amb tonalitats beixocräcies, pàliides. Làmines mig denses, amples, primes, inicialment d'un lilací, blau lilací fugaç, aviat color cafè amb llet pàl lid, ocre brunenc pällid, a la fi rogenc rovell; aresta del mateix color. Estípit de 60-100 x 9-12 (a la base, 18) mm, llargament cilíndric, en alguns exemplars, lleugerament claviformes, de color blanquinós lluent, lleugerament lilací a l'apex, i tonalitats més crema cap a la base; amb lleugeres franges glutinoses blanques, a mig estípit. Carn crema pàl.lid, sense traces lilacines, amb sabor suau i olor lleugera, aromàtica, mescla de fruitat i de coco. Reacció negativa amb NaOH, guaiac, TL4. Espores de 7,5-8,5-(9,2) x (5,5)-6-6,5-(7) um, subglobuloses de front, curtament subamigdaloides de perfil, amb ornamentació mitjana, alta, densa.

MATERIAL ESTUDIAT.-(9) Riu, uns quants exemplars enmig les molses d'una raconada humida, sota Vaccinium myrtillus i Abies alba, el 12-10-95. JB-1873/95.

OBSERVACIONS.- És tracta d'una recollecció d'uns anys enrera, que ara ens atrevim a presentar, sense la certesa absoluta que es tracti d'un täxon diferent de C. emunctus Fr, una forma o varietat d'aquest Myxacium, menys glutinós i de glutina més blanquinosa. Ara bé, després d'haver recollectat alguns exemplars d'aquesta darrera especie, també presentats en aquest treball, i, d'haver vist que són

prou diferents macroscópicament, fern pública la nostra recol-lecció, per si pot ajudar una mica en discriminació entre ambdues especies. Així com C. emunctus Fr. sembla fructificar en torbere„ silicícoles, tot i que no ho assenyala Fautor (HENRY, 1963: 300-302), hem recol•lectat C. largodelibutus en terreny calcad. El primer és de forma més hemisférica, acampanada, convexaumbonada, mentre que C. largodelibutus és convex-aplanat-deprimit; el primer presenta un abundant vel glutinós lilací, tant al pfleu com a l'estípit, que li dóna aquestes tonalitats, mentre que el segon presenta un estípit sols lleugerament lilací a l'apex, i tota la resta amb una viscositat blanquinosa i, al pfleu, unes coloracions lilacines molt fugaces, no tant degudes a la glutina com a la cutícula, que és fibril•losa radial, i presenta clapes brunenques. La lleugera olor que hem trobat en C. largodelibutus no és esmentada en la descripció original. Microscòpicament, totes dues presenten unes espores típicament subglobuloses, potser més fortament omamentades en les d'aquesta darrera, però fa de mal assegurar. C. griseoviolaceus A.H. Smith i C. griseoldacinus Britz. han estat sinonimitzats amb C. emunctus Fr. per BRANDRUD et al (1990). Tot i no ser cap Myxacium, l'espècie que ens ha ocupat ens recorda C. serarius Fr.

Cortinarius luteolilacinus Chev. et Rob. Henry

Pfleu de fins a 704100) mm, cänico-convex en els exemplars joves, amb un lleuger umbó obtús prominent i el marge més o menys involut; els exemplars vells són de convexos a convexos-aplanats, amb el marge estes; cutícula Risa, viscosa, amb fines fibres innates radials, sobretot cap al marge, que li donen unes coloracions lilacines a lilací pastel, força pal-lid i delicat, que s'esvaeixen ràpidament, deixant entreveure el color subjacent, que és de color ocre pàl lid, ocre-crema, des del centre; les tonalitats lilacines són més persistents al marge i, a la fi, són totalment inexistents; gairebé cap exemplar, per jove que sigui, es veu del tot lilací. Lamines denses, primes, d'escotades a atenuades decurrents per una dent, inicialment d'un lilací pastel, lilací pàl lid, que ben aviat s'esvaeix, donant una tonalitat gris-canyella, beix-canyella, de forma que poc a poc esdevenen brunenques, amb l'aresta d'aparença rugosa, que conserva les darreres traces de coloració lilacina, quan la resta de lamines ja són beix-canyella. Estípit de 45-80 x 8-13 (al bulb, 12-20) mm, força llarg i prim, acabat en un bulb, mescla d'arrodonit i marginat, poc prominent; fibrillós, inicialment lilací en la part superior, es va esvaint, quedant un estípit del tot blanquinós-ocraci pàl.lid, més ocre groguenc al bulb. Carn del pfleu de color groc ocraci pàllid, més groguenc a l'estípit i al bulb; sabor lleugerament astringent i amargantós a l'inici, sobretot la cutícula, en alguns exemplars, suau, en altres, variable segons les recolleccions; lleugera olor d'humitat. Reaccions negatives a NaOH, TU- i guaiac. Espores de (9,5)10,5-12-(13) x (5,5)-6-6,5-(7) p.m, el.lipsoidals de front, subamigdaloides de perfil, amb ornamentació mitjana, densa, alta. Aresta de les lamines poc fèrtil, poblada per abundants &Hules marginals claviformes, de 20-30460) x 8-11-(16) Epicutis formada per un entramat d'hifes de fins a 7 pm d'amplada; de fins a 25 pm d'amplada a l'hipocutis.

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, dos grups d'uns quants exemplars sota Pinus halepensis i Quema ilex, en un serrat molt assolellat, vessant meridional, el 31-10-98. JB-3130/98. Ihid. un grup de dotze exemplars vora Lavandula angustifolia, sota pins, el 7-11-98. JB-3134/98. Ibid, diversos exemplars vora Thymus sp, sota Pinus sylvestris i P. halepensis, el 7-11-98. JB-3138/98.

OBSERVACIONS.- Curiosa espècie, típicament mediterrània, que sembla anar associada sobretot amb Quercus ilex, tot i que en dues de les nostres recolleccions, fructificava en clarianes assolellades, sota pi blanc (Pinas halepensis) i pi roig (Pinus sylvestris), formant grups atapeïts vora Thymus sp. en un cas i amb Lavandula angustifolia en l'altre. En un primer moment, varen) creure que es tractava d'una espècie propera a C. caerulescens, però amb tres caràcters diferencials: per un costat, les delicades i fugaces coloracions pileals, també de l'apex de l'estípit i de les lamines, dun lilací pastel, que ràpidament s'esvaeix des del centre, donant pas a unes coloracions ocracies pallides, ocre-crema, que conviuen fugaçment amb el lilací pàl.lid al marge. El segon caràcter, que recorda C. viridicaeruleus Chev. et Rob. Henry, una especie propera, tant per l'häbitat com pels caràcters, és l'aresta de les lamines, d'aparença estéril, que conserva les tonalitats lilacines quan les lamines ja són color canyella. Alguns exemplars presentaven &Hules marginals molt prominents, de fins a 60 x 16 Finalment, destaquen l'estípit blanc groguenc pàl lid, que contrasta amb la resta del carpeifor.

Cortinarius nzelanotus Kalchbrenner

MATERIAL ESTUDIAT.-(1) Aren, uns quants exemplars entre les molses, sota Betula pendula i Abies alba, el 20-09-98. JB2996/98.

OBSERVACIONS.- Especie semblant a C. venetus (Fr.: Fr.) Fr., de coloracions més groguenques a les lamines i l'estípit i, sobretot, abundants restes de vel bru-negnis al pfleu, en forma de petites esquames negroses, i d'una franja anuliforme a l'estípit, fugaç. L'olor, rafanoide en C. venetus, és més complexa en C. melanotus, barreja de rayes i julivert (Petroselinum sp.).

Cortinarius olivascentium Rob. Henry

Pfleu de fins a 704110) mm, inicialment de subhemisferic a convex, a la fi mes convex-aplanat, molsut, amb el marge llargament involut; cutícula viscosa, glabra, lluent en estat sec, d'un color verdgroc olivaci intens; poc a poc va prenent tonalitats mes fosques, amb algunes clapes mes brunenques; poblada d'abundants fibrilles innates radials, més visibles cap al marge, bnmenques. Lamines denses, amples, amb iamèlIules, escotades, d'un groc olivaci pàl.lid, amb l'aresta del mateix color, lleugerament serrada; esdevenen groc fosc, i, poc a poc, mes brunenques. Estípit de 40-75 x 15-20 (a la base, 20-30) mm, gruixut i ferm, acabat en un bulb marginat evident, fibrillós, de color groc amb esfumacions verdoses o olivacies, poc a poc més brunenc des de la base; abundants restes de cortina, penjants. Carn de blanca a blanquinosa, tant al pilen com a la part baixa de festípit i bulb, groguenca a l'estípit; sabor suau i olor agradable, fruitada, de poma segons Henry. La cutícula pren un color bru rogenc fosc amb l'acció de la NaOH; reaccions banals amb TL4 i fenol-anilina; semi-positiu amb guaiac, després de 15-20 minuts. Espores de 12-14 x 6,5-7,5 1.1m, ellipsoidals de front, amigdaloides de perfil, algunes subcitriformes, amb ornamentació variable, de mitjana a grossa, alta, poc densa.

MATERIAL ESTUDIAT.-(10) L'Hospitalet-Rebost, diversos grups d'exemplars sota Quema pubescens, el 12-10-98. JB3095/98.

OBSERVACIONS.- Com bé assenyala el seu autor, aquesta bella especie, de coloracions verdoses olivacies, vives i fosques, recorda les coloracions pileals de C. atrovirens Kalchbr. o C. ionochlorus Maire. Amb tot, C. olivascentium sempre sol ser mes pàl lid, i tant la microscäpia com altres caràcters macrosceics són força diferents.

Cortinarius pholideus (Fr.: Fr.) Fr.

Pfleu de fins a 45 mm, 80 mm segons la bibliografia, inicialment hemisfèric o cònic, a la fi convexaplanat, amb el marge lobulat; cutícula glabra, ocracia, bru ocräcia, plena de fines esquames bru negroses, concèntriques, mes denses al centre. Lamines foro denses, amples, una mica arquejades, d'escotades a atenuades-decurrents per una dent, inicialment d'un lilací viu, fugaç, després mes griscanyella. Estípit de 50-100 x 5-12 (base 10-15) mm, de cilíndric a lleugerament claviforme, blanquinós-lilacf a l'apex, bru-beix a la resta de l'estípit, amb una franja anuliforme evident i alta, i abundants franges o zebracions i esquames de color bru fosc fins a la base de l'estípit. Carn blanquinosa al pfleu, lilacina a l'apex de festípit, mes bru ocraci pal-lid a la resta; sabor suau i olor acídul. Espores de 7-8 x 5-5,7-(6) 1.1m, subglobuloses de front, subamigdaloides de perfil, amb ornamentació mitjana, alta, mig densa. Epicutis formada per un entramat d'hifes de fins a 8 p.m d'amplada, amb un pigment mes o menys incrustant groc ocraci.

MATERIAL ESTUDIAT.-(5) Ribera de Cardós, mitja dotzena d'exemplars agrupats, en una clariana molsosa, sota diversos Abies alba, el 19-09-98. JB-3001/98.

OBSERVACIONS.- És un cortinari més facil de confondre, macroscópicament, amb Inocybe hystrix (Fr.) Karsten, que no pas amb cap altre cortinari. Tan sols recorda llunyanament C. melanotus Kalchbr, esmentat mes amunt, per les múltiples esquames del pfleu, fruit d'un vel fosc, però C. tnelanotus té unes lamines i un estípit de color groc foro viu i, en canvi, C. pholideus té les lamines lilacines i l'estípit ple de franges i esquames del mateix bru fosc del pfleu.

Cortinarius psammocephalus (Bull.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(7) Bordes d'Alòs, vora un curs d'aigua; diversos exemplars entre les molses, vom Abies alba i Betula penclula, el 11-10-98. JB-3097/98.

OBSERVACIONS.- Segons BRANDRUD et al. (1998) aquesta petita espècie se separa de C. angelesianus A.H. Smith (= C. strobilaceus M. Moser) per ser de mida més petita, de coloracions generals més fosques, amb l'estípit que presenta un anell i flocs de vel ocre brunenc microscòpicament, unes espores més fortament ornamentades. És una bella i petita espècie, que destaca sobretot per l'abundant vel beix brunenc, tant al píleu, en forma de petites esquames, com sobretot a l'estípit, on forma un anell i diverses franges floccoses. A Catalunya, va ser citat per MAIRE (1933), sota Quercus; presuposem, tan sols pel detall de l'häbitat, que es pot tractar de la mateixa especie, ja que C. angelesianus (= C. psammocephalus (Bull.) Fr. ss. auct.) fructifica en coníferes subalpines, mentre que C. psammocephalus (Bull.) Fr. ho fa sota planifolis, en boscos situats a més baixa altitud.

Cortinarius quereilicis (Chev. et Rob. Henry) Rob. Henry

MATERIAL ESTUDIAT.-(14) Alguns exemplars provinents de Sant Maurici, Sagàs (Berguedà), en un bosc mixt de Pinus halepensis i Quercus ilex, el 25-10-95. Leg. U. Escänez. Det. J.B. JB-3112/98. (13) Can Ballesta, vuit exemplars enmig de l'herba, sota Quercus ilex, el 07-11-98. JB-3144/98. Ibid, una quinzena d'exemplars, en una clariana propera a Quercus ilex, el 11-11-98. JB-3148/98.

Cortinarius reumauxi Rob. Henry

Pfleu de fins a 70 mm, convex en els exemplars joves, amb el marge lleugerament involut, aviat convex-aplanat o aplanat, amb el marge estés, fins i tot redreçat; alguns exemplars conserven un petit umbó, baix, obtús; cutícula finament fibrillosa, higrófana a clapes, sobretot vers el marge, de color brunenc, blanquinós argentat en les zones seques, degut a les fines restes de vel, Iluent, argentat; marge que es lacera amb l'edat. Làmines mig denses, amb lamél.lules, amples, escotades, de color beix pàl lid, amb l'aresta lleugerament serrada, del mateix color. Estípit de 100-140 x 10-13 (a la base, 15-20) mm, molt llarg i fibrillós, ferm, amb la base lleugerament bulbosa, fruit d'una corbatura basal i un petit engruiximent; blanc, lluent, de mica en mica va enbrunint des de la base, sobretot al tacte. Carn blanquinosa amb un reflex beix, més pàl.lida al píleu, una mica més fosca a l'estípit, amb un sabor suau i una olor lleugera, rafanoide. Cap reacció remarcable amb guaiac, NaOH ni TL4. Espores de mida variable, de 8-10,5-(11,5) x (4,7)-5-6,2 pm; el.lipsoidals de front, Ileugerament apiculades, de subamigdaloides a subcitriformes de perfil, amb ornamentad() mitjana, foro densa, alta. Cèl.lules marginals força abundants, de 25-30 x 7-9 gm. Epicutis formada per hifes hialines de fins a 7 tim d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(12) Figuerassa, una desena d'exemplars semienterrats en una gruixuda capa de fulles de Fagus sylvatica, el 27-09-98. JB-3030/98, JB-3031/98.

OBSERVACIONS.- És una espècie molt poc citada i iconografiada a la bibliografia. Segons el seu creador (HENRY, 1981: 243), és propera a C. trifomis Fr. en el sentit de Lange i Henry, i que quasi equivaldria a una varietat, a la qual dónael nom de clon gata. Ara bé, les dues característiques diferencials giren entom de la gran longitud de l'estípit, i la seva forma quasi cilíndrica, i les espores de mida variable, i força ornamentades. Aquestes dues variants esmentades, les hem observat perfectament en les nostres recolleccions, la primera és molt evident, amb un estípit de fins a 130 x 15 mm, mig enfonsat o enfonsat del tot en el coixí de fulles seques de faig (Fagus sylvatica), que no permet apreciar la seva longitud fins després de collir-lo. També ens ha sorprès la gran variabilitat de la longitud esporal, la qual cosa ja reflectia Henry, que esmentava una anormal variació de mes de 4 Itm, en concret de 7,2 a 11,6 ptm. La primera recollecció esmentada ens va donar unes espores de 8,5-11,5 x 5-6,2 m, i la segona de 7,7-9,7 x 4,7-5,7 Tot i poder semblar aquestes darreres provinents d'exemplars poc madurs i per tant de mida mes petita, curiosament eren força mes ornamentades que les més grans; d'aquí la nostra apreciad() d'espores foro variables.

Cortinarius rigens (Pers.: Fr.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(1 0) LHospitalet-Rebost, abundants grups de diversos exemplars, sovint units per la base, enmig les fulles de Quereus pubescens, el 12-10-98. JB-3096/98.

OBSERVACIONS.- Especie molt variable i diversament interpretada. Les recolleccions d'aquesta especie sota Quercus preferentment calcícoles, ens mostren uns pfleus totalment pàl lids, ocre-beix molt pállid en estat sec, uns estípits rígids, totalment atenuats a la base, blancs, i amb tendencia a fructificar de forma cespitosa. A més a més, mostren un caràcter que no concorda amb certes interpretacions d'aquesta espècie, inclosa la descripció de Fries; es tracta d'una forta olor aromàtica, com iodada o fruitada. Espores de (7)-8-9 x 5-5,5-(6) ptm, ovalades de front, amb l'äpex prominent, amigdaloides de perfil, amb ornamentació baixa, densa, petita. Cortinarius duracinus Fr., que trobem de forma molt abundant a la tardor, en pinedes calcaries subalpines, té unes coloracions pileals més brunenques, és molt higröfan, no desprèn cap olor remarcable, i les seves espores, de mida semblant, tenen unes berrugues més grosses i altes.

Cortinarius rigidus (Scop.) Fr.

Pfieu de fins a 30 mm de diàmetre, en els joves és cònic o acampanat, en els exemplars vells és mes convex, amb un umbó prominent, agut; marge lobulat, lleugerament fibril-lös; cutícula glabra, lluent en estat sec, ocre-beix, higröfana, bru, bru castany en estat hidratat, més fosc al centre; restes de vel blanquinós vers el marge. Làmines mig denses, d'escotades a atenuades-decurrents per una dent, inicialment beix pàl.lid, molt aviat rovell Ileonat. Estípit de 25-50 x 3-5 mm, cilíndric, llarg, fort, en alguns exemplars, amb la base lleugerament engruixida, semi-buit a la fi, molt fibril-lös; en els exemplars joves, amb abundants restes de vel blanc, formant un anell fibrillOs evident a la part superior, i diversos flocs més a sota; de mica en mica, sobresurt el color del pfieu, més beix brunenc, des de la base. Carn escassa, beix brunenca, lluent a l'estípit, amb sabor suau i olor persistent, de gerani de jardí (Pelargonium). Espores de (7,5)-8-9,5-(10) x 4,5-5,5 hm, el-lipsoidals de front, subamigdaloides de perfil, amb ornamentació foro densa, petita, baixa. Aresta fértil, poblada d'algunes &Hules marginals claviformes. Epicutis formada per hifes de fins a 6 ptm d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(7) Bordes d'Aläs, abundant grup vota un fiero], entre les molses i les herbes, sota Betula pendula i Abies alba, el 20-09-98. JB-3009/98.

OBSERVACIONS.- Els nostres exemplars s'ajusten a la descripció de KÜHNER et ROMAGNESI (1953: 307). La interpretació de C. rigidus (Scop.) Fr. en el sentit de Lange i Moser, sembla correspondre a C. umbrinolens P.D. Orton, una espècie molt propera, de mida semblant, amb coloracions més fosques, bru negroses a la fi, tant al pfleu com a la base de l'estípit, i una evident i forta olor terrosa, semblant a la de C. hinntdeus Fr.; el vel sembla ser més grisenc i menys abundant, amb l'estípit floccós, sense zona anular. La interpretació que Bresadola fa de C. rigidus assenyala l'anell evident de l'estípit i una cm inodora. Henry parla d'una especie amb olor de gerani i presencia de franges de vel a l'estípit, sense anell evident. Els caràcters diferencials semblen creuats, i això ens fa tractar C. rigidus en un sentit ampli.

Cortinarius splendificus Chev. et Rob. Henry

Pileu de fins a 65480) mm, inicialment convex, a la fi d'aplanat a una mica deprimit, amb el marge lleugerament involut; cutícula Risa, viscosa, amb fines fibres innates disposades radialment, de color bru ocraci, bru rogenc, amb traces lilacines, lleugerament més pàl.lid al marge, amb algunes taques més fosques cap al centre, com de restes de vel. Làmines força denses, primes, mitjanament amples, escotades, de color groguenc a groc olivaci, ben aviat groc lleonat, amb l'aresta lleugerament serrada. Estípit de 50-70 x 10-17 (en el bulb, 22-30) mm, acabat en un bulb marginat; és més aviat curt, ple, amb traces lilacines més o menys fugaces a l'eex, i amb un color groc verdös o groc grisenc pàl lid dominant; restes de cortina abundants, sense formar cap zona anuliforme. Carn de color groc viu arreu, amb sabor suau i lleugera olor fruitada. El KOH enfosqueix una mica la cam i la cutícula; semipositiva i lenta reacció amb el guaiac; reacció negativa amb el TL4, NO3Ag, i amb la fenol-anil.lina. Espores de 9-10-(11) x (5)-5,5-6 tim, ellipsoidals de front, lleugerament apiculades,

amigdaloides de perfil, algunes lleugerament subcitriformes, amb ornamentació de mida mitjana, foro densa i alta. Aresta fèrtil, amb cèl•lules marginals de 24-30 x 7-8 gm.

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, dos grups d'uns quants exemplars sota Quercus ilex, el 24-10-98. JB-3101/98. Ibid, Quatre exemplars sota Quercus ilex i Pinus halepensis, el 31-10-98. JB-3123/98. Ibid, el 07-11-98. JB-3143/98.

OBSERVACIONS.- Per la carn íntegrament de color groc intens, recorda C. atrovirens Kalchbr. i se separa clarament de C. xanthophyllus Cooke i C. cedretorum Maire, mentre que l'olor Ileugera, fruitada, en cap cas fortament anisada, el diferencien d'exemplars pal .lids de C. odorifer Britz. Les espores de C. splendificus també semi una mica més curtes i estretes que les d'aquests altres täxons. Una altra especie mediterrània molt propera és C. lamprocreas Chevassut et Rob. Henry, de mida una mica més petita, sense cap traça lilacina, unes lamines més lleonades i un estípit més llarg, prim i poc bulbós. La carn és igualment de color groc intens. No recordem aquesta espècie d'anys anteriors, i això ens fa pensar que es deu tractar d'una espècie de fructificació poc freqüent, al menys en els vessants termäfils subalpins, orientats a migjorn. Prefereix sòls de naturalesa calcaria.

Cortinarius subbulliardioides Rob. Henry

Pfleu de fins a 40 mm, inicialment cänico-convex, a la fi quasi aplanat, en part conservant un lleuger umbó obtús, amb el marge molt lobulat, que es lacera amb l'edat; cutícula finament fibrillosa, glabra, brunenca, més bru xocolata en estat hidratat, bru pàl.lid o bru-beix en estat sec, amb restes de vel blanquinós, argentat al marge, sobretot en els exemplars més joves; en els exemplars vells apareixen necropigments cuticulars negres per clapes. Làmines força separades, molt amples i ventrudes, amb lamèl•lules, atenuades decurrents per una dent blanquinosa, inicialment beix pàl.lid, aviat bru fosc, bru xocolata. Estípit de 35-70 x 4-7 mm, de cilíndric a atenuat a la base, molt fibrillós, blanc; poc a poc es va embrunint amb la manipulad() i l'adherencia de les espores; presenta restes de vel que no formen cap traça anuliforme; abundants restes de miceli blanc a la base. Carn blanquinosa, fibril-losa a l'estípit, beix blanquinosa molt pällida al píleu i a la base de l'estípit; sabor suau i olor lleugera, com fruitada. El NaOH reacciona amb la cutícula i la carn, donant una coloració d'un bni fosc; el guaiac ama una reacció lenta, positiva al cap d'uns 15 minuts, sobre la carn. Espores de 9-10,5 x 5-6 gm, d'ovalades a ellipsoidals de front, subamigdaloides de perfil, amb ornamentació petita, baixa, forca densa. Aresta fertil, poblada de cellules marginals claviformes. Epicutis formada per un entramat d'hifes de 4-7 grn d'amplada, amb un pigment parietal zebrat, brunenc; hipocutis amb elements de fins a 22 im d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, diversos exemplars entre la molsa, alguns cespitosos, sota Quercus ilex, el 1411-98. JB-3153/98.

OBSERVACIONS.- Espècie creada a partir de recolleccions efectuades sota alzines (Quercus ilex) a Occitänia, en una ecologia mediterrània. Destaca el marge del pfleu lobulat, lacerat amb l'edat, la presència de necropigments negres a la cutícula, en els exemplars vells, l'estípit més o menys radicant, fruit dun creixement més o menys cespitós, l'absencia de cap vestigi anuliforme a l'estípit, i una doble olor, inicialment rafanoide al tall, que personalment no recordem, i fruitada després, una olor de pruna, segons l'autor de la descripció (HENRY, 1969: 389).

Cortinarius subpurpurascens Fr. var. subsordidus Rob. Henry

Neta de fins a 95 mm de diàmetre, inicialment convex, amb el marge involut, a la fi quasi aplanat, amb el marge estés; cutícula viscosa, finament fibrillosa, amb fibrilles innates, de tonalitats bru ocräcies, ocre olivkies, amb el marge més pàllid, ocraci. Làmines força denses, amples, gruixudes, d'escotades a atenuades i decurrents per una dent, d'un beix canyella pàl.lid, amb traces lilacines poc dominants, a la fi color rovell intens. Estípit de 45-75 x 10-15 (al bulb, 15-25) mm, acabat en un bulb d'arrodonit a submarginat, en cap exemplar típicament marginat; fihril.lós, lluent, blanquinós amb traces lilacines, poc a poc més brunenc amb l'edat; a la base es conserven traces lilacines mes abundants, provinents del vel. Carn fibril-losa, d'un blau Wad pastel, més intens a l'estípit, sobretot a les franges hidratades, de sabor Ileugerament astringent i olor acídula, fruitada La carn reacciona amb TL4 donant una reacció intensa i ràpida, lila vinós; reaccions banals amb el NaOH i guaiac. Espores de 8-9,5 x 4,5-5,5 im, el lipsoidals de front, subamigdaloides de perfil, amb ornamentació poc densa, mitjana, foro alta. Aresta poblada per algunes cèllules marginals claviformes.

Figura 1, espores: a) Cortinaritts albovariegatus (Velen.) Melot, b) C. claricolor (Fr.) Fr. var. turmalis M. Moser, c) C. cinnamostriatulus Rob. Henry, d) C. depressus Fr., e) C. electrinus Britz., f) C. elotus Fr., g) C. emunctus Fr., h) C. erubescens M. Moser, i) C. fulmineus (Fr.) Fr. var. putpuraceus Chevassut et Rob. Henry, j) C. hentyi Ramain, k) C. hydrotelamonioides Rob. Henry, 1) C. largodelibutus Rob. Henry, m) C. olivascentium Rob. Henry, n) C. pholideus (Fr.: Fr.) Fr., o) C. reumauxii Rob. Henry, p) C. subbullardioides Rob. Henry, q) C. vibratilis (Fr.: Fr.) Fr. i r) C. venustus Karst. (Escala = 10 pm).

MATERIAL ESTUDIAT.-(2) Super Espot, un grup sota Pinus mugo ssp. uncinata i Rhododendron fertugineum, el 21-09-97. JB-2693/97.

OBSERVACIONS.- Dins del complex de C. putpurascens Fr. i especies properes, amb reacció del TL4 a la carn d'un Wad vinös evident i ràpida, la majoria se separen solament per diferencies de tonalitats o coloracions, com si els pigments d'aquest complex fossin facilment alterables; és en aquest context que enquadrem els nostres exemplars en aquest täxon, ja que presenta unes tonalitats bru olivacies al pfleu, tonalitats generals poc lilacines i espores de mida mitjana; l'estípit presenta un bulb entre arrodonit i submarginat i la cutícula és molt viscosa, amb abundant substrat, fortament enganxat. Aquesta varietat va ser descrita per HENRY (1976: 31). MOSER (1960) dóna una descripció força semblant de C. subputpurascens Fr., però sense esmentar cap tonalitat olivacia, amb una carn més blanquinosa i amb olor de terra mullada, i un hàbitat preferentment sota bedolls.

Cortinarius torvas (Fr.: Fr.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(5) Ribera de Cardós, foro exemplars, entre fusta descomposta i acfcules d'Abies alba i Pinus .sylvestris, el 12-09-98. JB-2969/98. !bid, el 19-09-98. JB-2999/98.

Cortinarius

turgidus Fr.

MATERIAL ESTUDLNT.-( 10) L'Hospitalet-Rebost, diversos exemplars entre les fulles de Fagus sylvatica, el 28-09-97. JB2702/97.

Cortinarius ven ustus Karsten = C. calopus Karst.; C. traganulus P.D. Orton

Pfleu de fins a 60-(75) mm, en els exemplars joves és convex, aviat aplanat, en alguns amb un lleuger umbe• obtús i poc prominent, altres deprimits, amb un lleuger umbó; marge involut; cutícula glabra, fibrillosa-feltrada, poc higrófana, amb restes de vel Wad pàl.lid cap al marge, formant alguns petits flocs; coloracions variables, del crema blanquinós, més o menys beix, fins alguns exemplars que presenten tonalitats fortament brunes o bru rogenques. Lamines mig denses, gruixudes, amb lamel lules, de color beix o beix grisenc pal-lid, amb l'aresta del mateix color. Estípit de 50-115 x 410 mm, llarg, fibrillós, cilíndric, en algun cas lleugerament engruixit a la base, inicialment d'un Wad intens els 2/3 superiors, poc a poc solament a l'apex, fins que finalment quasi s'esvaeix; base més pal lida, amb restes de vel lilací pàl.lid, sota el qual va aflorant el color beix brunenc subjacent. Carn de color beix pal-lid al píleu, lilacina als marges de l'estípit, i beix cap a la base; sabor suau i olor forta, persistent, força agradable, mescla d'olor fruitada i d'acetile. El TL4 descoloreix la cutícula, que pren un color groguenc; el NaOH sembla reaccionar lleugerament a la carn, que agafa un color bru verdós. Espores de 9-10,5 x 5,5-6-(6,5) J.tm, ellipsoidals de front, amigdaloides de perfil, amb oniamentació petita, baixa i força densa. Cel.lules marginals molt poc abundants. Epicutis formada per un entramat d'hifes de fins a 10 ptm d'amplada, amb pigment incrustant ocraci; presencia d'alguns elements terminals redreçats, claviformes; hipocutis hialina, amb elements de fins a 27 1,tm d'amplada.

MATERIAL ESTUDIAT.-(5) Ribera de Cardós, una vintena d'exemplars, entre molses, sota Vaccinium myrtillus i Pinus sylvestris, en un terreny calcari, amb afloraments silicies, el 12-09-98. JB-2968/98. Ibid, el 12-09-98. JB-2985/98. Ibid, sota Vaccinium myrtillus, vora una sorgència, el 19-09-98. JB-3006/98.

OBSERVACIONS.- Interessant especie, típicament subalpina i nòrdica, segons la bibliografia, i que suposem que és rara a les nostres latituds; crida ràpidament l'atenció per la forta i persistent olor que desprèn, mescla d'olor fruitada i d'acetilè, no pas desagradable. Aquesta olor característica recorda ràpidament C. traganus Fr, una especie diferent, més gran i molsuda, amb un estípit típicament claviforme, una carn de color bru ataronjat i que fructifica preferentment en boscos subalpins, sobre sòl àcid. També s'assembla a C. camphoratus Fr., una especie que desprèn una olor semblant, tot i que amb un component força mes desagradable que les dues anteriors; de mida una mica mes gran, presenta un estípit més o menys cilíndric, i una coloració de les lamines lilacina, una tonalitat totalment absent en les de C. venttstus, però persistent tant en el vel com sobretot en l'apex de l'estípit, la qual cosa contrasta amb les lamines. Segons BRANDRUD et al. (1984), les dues especies de

Karsten, C. venustus i C. calopus, són el mateix täxon, ja que representen petites variacions, tant de les mides com de les tonalitats, d'una mateixa espècie; el primer dels dos noms és el més antic i, per tant, té preferència. Els exemplars de C. venustus presenten abundants restes de vel a l'estípit, que forma flocs més o menys anuliformes. Els nostres exemplars tenien l'estípit força !lis, sobretot a l'àpex, amb ornamentació poc abundant, i limitada a la part més propera a la base; suposem que això pot ser degut a haver fructificat tots ells molt enfonsats entre les molses, molt poc visibles, tot i el seu llarg estípit.

Cortinarius vibratilis (Fr.: Fr.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT.-(7) Bordes d'Alös; dos exemplars sota Abies alba, el 10-10-98. JB-3084/98.

OBSERVACIONS.- Hi ha tres Myxacium amargants, de color més o menys bru groguenc-ataronjat, i subalpins, que s'assemblen: C. pluvius (Fr.: Fr.) Fr. és el de talla i espores més petites, coloracions més pàl.lides i amargantor menys evident. Els altres dos, tenen un color més bru-ataronjat, són més amargants i la muda i ornamentació de les espores és semblant; per mida, C. vibratilis (Fr.: Fr.) Fr, és més menut, i de descoloriment o tonalitats més groguenques, i molt amargant en tot el carpòfor, mentre que C. causticus Fr., és de colors més intensos, mida més gran i amargantor parcial limitada al píleu, segons certs autors. Si no es parteix de bones i abundants recol leccions, creiem que és facil confondre aquestes darreres dues espècies o trobar exemplars que presenten caràcters intermitjos.

Cortinarius xanthophyllus (Cooke) Maire

MATERIAL ESTUDIAT.-(13) Can Ballesta, uns quants exemplars entre les fulles de Quercus ilex, el 24-09-95. JB-1777/95. ¡bid, diversos grups sota Pinus halepensis i Quercus ilex, el 24-10-98. JB-3I05/98. ¡bid, el 31-10-98. JB-3121/98.

OBSERVACIONS.- Cortinari proper a C. cupreorufus Brandr, C. odorifer Britz. i C. rufoolivaceus Fr, caracteritzat pel contrast entre el groc verdós 01-lid de les lamines i l'estípit, i el bru rogenc-lilací del píleu; la carn és groguenca a l'estípit i blanquinosa al pfieu; a diferència de C. odorifer, aquest és totalment inodor; en fi, les espores són més citriformes de perfil, amb un apicle més prominent que en les altres espècies més amunt esmentades. Fructifica preferentment en boscos de planifolis, en sòl calcari. Citada de Catalunya per MAIRE (1935), a la fageda silicícola del Montseny, pea) no és segur que es tractés d'aquesta mateixa espècie, ja que la literatura l'assenyala com estrictament calcícola.

AGRAÏMENTS

El nostre sincer agraïment al senyor P. Reumaux (París), per la revisió de C. reumauxii Rob. Henry. Al senyor M. Bon (Saint Valéry-sur-Somme), per les informacions sobre C. electrinus. Al senyor T.E. Brandal(' (Oslo), per les informacions sobre C. sulfitrinus Quél. i C. humolens Brandr. Agraïm igualment als Srs. P. Barniol, L. Escänez, J. Escribä, O. Mercadal i P. Valiente, la seva desinteressada col.laboració, recol•lectant i posant a la nostra disposició, una sèrie d'interessants cortinaris.

BIB LIOGRAFIA

BALLARÀ, J. (1997).- Nou estudi d'espécies ffingiques interessants dels estatges alpí i subalpí dels Pirineus catalans. Rev. Cat. Micol. 20: 1-24.

BALLARÀ, J. ( I998a).- Els bolets i la Cerdanya. Ceretänia 2: 28. Arxiu Històric Comarcal de la Cerdanya. Puigcerdà. BALLARÀ, J. (1998b).- Alguns Cortinarius interessants dels Pirineus catalans. Rev. Cat. Micol. 21: 137-150.

B1DAUD, A; MOÉNNE-LOCCOZ, P. & REUMAUX, P. (1992).- Atlas des Cortinaires. Pars IV. Ed. Féd. Mycol. DauphinéSavoie. Annecy.

BIDAUD, A; MOENNE-LOCCOZ, P. & REUMAUX, P. (1993), Atlas des Cortinaires. Para V. Ed. Féd. Mycol. DauphinéSavoie. Annecy.

BIDAUD, A; MOENNE-LOCCOZ, P. & REUMAUX, P. (1994).- Atlas des Cortinaires. Cié générale des sous-genres, sections, sous-sections et séries. Ed. Féd. Mycol. Dauphin/-Savoie. Annecy.

BRANDRUD, T.E. & BEN DIKSEN, E. (1985).- The Cortinarius flora of Quercus ilex forests al Mallorca (Spain). Agarica 6 (12): 90-103.

BRANDRUD, TE; UNDSTRÖM, H; MARKLUND, H; MELOT, J. & MUSKOS, S. (1990, 1991, 1994, 1998).- Cortinarius. Flora Photographica. 4 volums. Matfors.

vol. 22: 47-70; 1999.

CHEVASSUT, G. (1988).- Champignons en fiches. Cortinarius splendificus Chev. & Rob. Henry. Bull. Féder. Assoc. Myc. Médit. 13: 44.

CHEVASSUT, G. & HENRY, R. (1975).- Six cortinaires méditen-anéens nouveaux du chéne vert (Quercus ilex) dans le BasLanguedoc. Doc. Mycol., 5 (20): 23-36.

CHE VASSUT, G. 8z HENRY, R. (1982).- Cortinaites nouveaux ou rares de la tegion Languecloc-Civennes (2eme note). Doc. Mycol., XII (47): 1-86.

CHEVASSUT, G. & HENRY, R. (1986).- Cortinaires nouveaux ou rares de la region Languedoc-Cévennes (3eme note). Doc. Mycol., XVI (63-64): 75-104.

CHEVASSUT, G. & TRESCOL, F. (1986).- Un nouveau Phlegmacium Scauri, Cortinarius aurilicis. abondant dans la chénaie verte méditerraneenne française (Quercetum ilicis gallo-provinciale). Doc. Mycol. XVI (63-4): 67-74.

CONSIGLIO, G. ( 1 997).- Contributo alla conoscenza dei tnacromiceti della regione Emilia-Romagna. VII. Genere Cortinarius. Parte quarta. Rivista di Micologia, 40(2): 159-174.

GUTIERREZ, C. (1995). Reseña histórico-bibliográfica del género Cortinarius en Cataluña. Rev. Catalana Micologia, 18: 89102.

HENRY, R. (1939).- Suite et complément à l'étude des Phlegmacia. Bull. Soc. Mycol. France, 55(1): 61-94.

HENRY, R. (1940).- Suite à retude du genre Hydrocybe. Bull. Soc. Mycol. France, 56(2): 85-119.

HENRY, R. (1951).- Les Scauri. Bull. Soc. Mycol. France, 67 (3): 225-322.

HENRY, R. (1955).- Revision des Cortinaires: Étude d'especes appartenant aux divers groupes des Hydrotélamonias et des Hydrocybes firmiores. Bull. Soc. Mycol. France, 71(3): 202-263.

HENRY, R. (1958).- Suite à l'étude des Cortinaires. Bull. Soc. Mycol. France, 74(3): 249-361.

HENRY, R. (1963).- Nouvelle révision des Cortinaires. Bull. Soc. Mycol. France, 79(3): 277-347.

HENRY, R. (1966).- Étude ou revision de quelques cortinaires appartenant aux Myxacia et aux Scauri. Bull, Soc. Mycol. France, 82(1): 135-178.

HENRY, R. (1967).- Ettide provisoire du genre Hydrocybe: Hydrocybes à pied atténué à la base. Bull. Soc. Mycol. France, 83 (4): 989-1046.

HENRY, R. (1969).- Étude provisoire des Hydrocybes à pied atténue à la base. Le groupe Duracinus. Bull. Soc. Mycol. France, 85 (4): 385-449.

HENRY, R. (1976). Les Cortinaires. Doc. Mycologiques VII (25): 29-42.

HENRY, R. (1981).- Les Cortinaires. Bull. Soc. Mycol. France, 97 (3): 157-279.

HENRY, R. (1983).- Cortinaires rares ou nouveaux. Bull. Soc. Mycol. France, 99 (1): 5-92.

HENRY, R. (1984).- Cortinaires rares ou nouveaux (suite). Bull. Soc. Mycol. France, 100 (1): 1-45.

HENRY, R. (1985).- Nouvelle étude de Cortinaires. Bull. Soc. Mycol. France, 101(1): 1-54.

HENRY, R. (1992).- Les cortinaires "Scauri" à lames jaunes (= Section Fulvi Moser et Horals p.p.). Doc. Mycol. XXII (87): 174I.

KÜHNER, R. & ROMAGNESI, H. (1953). Flore analytique des champignons supérieurs. París. 554 pp.

LLIMONA, X. (1983).- Sobre fongs de primavera a Catalunya. Butlletí Soc. Catalana Mico!. 7: 33-45.

MAIRE, R. (1933).- Fungi catalaunici. Series altera. Contribution à l'étude de la Flore Mycologique de la Catalogne. Instittr Botànic de Barcelona, 3 (4): 1-128.

MAIRE, R. (1937).- Fungi catalaunici. Contributions à 1' étude de la flore mycologique de la Catalogne. Treb. Mus. Cienc. Na!. Barcelona, 15(2): 1-120.

MARCHAND, A.-(1982, 1983).- Champignons du Nord et du Midi. Volums 7 i 8 (Les Cortinaires). Soc. Mycol. des Pyrénnées Méditerrannéennes. Perpignan. 275 i 278 pp.

MELOT, J. (1979).- Elements de la flore mycologique du Haar, T (Baden-Württemberg; Allemagne Fédérale). Bull. Soc. Mycol. France, 95 (I): 217-221.

MELOT, J. (1986).- Contribution à letude du genre Cortinarius. Doc. Mycologiques XVI (63-64): 109-142.

MOSER, M. (1960).- Die gattung Phlegrnacium. Die Pilze Mitteleuropas. Band IV. Julius Klinkhardt. Bad Heilbronn.

MOSER, M. (1986).- Guida alla determinazione deLfunghi. Saturnla. Trento. 565 pp.

ORTON, P.D. (1983).- Some notes of the genus Cortinarius in Britain. Sydowia 36: 213-226.

REUMAUX, P. (1984).- Étude de quelques Hydrocybes aux couleurs vives. Bull. Soc. Mycol. France, 100(1): 83-110.

SOOP, K. (1998).- Cortinarius in Sweden. Fourth revised edition. Söderorts Svampförening. Stockholm.

TARTARAT, A. (1988).- Flore analytique des Cortinaires. Ed. Féd. Mycol. Dauphiné-Savoie. 320 pp.

TRESCOL, F. (1989).- Cortinaires des chénes verts. Annales Féd. Assoc. Mycol. Méditerrannéennes.2. Montpellier. 93 pp.

TRESCOL, F. (1992).- Cortinaires: Diagnoses-clés. 5 volums. Ed. Mycol. Alésienne.

Cortinarius alhorariegatus (Velcn.) Melot

Cortinurius depressus Fr.

Cortinarius electrinus Britz.

Cortinarius eucaerulescens Rob. Henry var. eucaerulescens

Cortinarius hydrotelamonioides Rob. [-1 en

Cortinarius pholideus (Fr.: Fr.) Fr.

Cortinurius reumauxi Roh. Henry

Cortinarius ven ustus Karsten

FONGS NOUS O POC CITATS DE CATALUNYA. III

A. ROCABRUNA i M. TABARES

Societat Catalana de Micologia, Lab. Botànica, Fac. Farmàcia, Universitat de Barcelona. Diagonal 645. E-08028. Barcelona.

ABSTRACT. New or rarely recorded fungi from Catalonia. III. This work includes a description and iconography of 5 species collected in Catalonia (Spain): 1 Discomycetes, 1 Coniophoraceae, 1 "Cyphellaceae" and 2 Agaricales, that we consider very rare or not yet recorded in our country.

Key words: Ascomycetes, Basidiomycetes, Catalonia, Spain.

RESUMEN. Hongos nuevos o poco citados en Cataluña. HL En este trabajo describimos cinco especies recogidas en Cataluña, un discomicete, una conioforacea, una " cifelácea" y dos agaricales, que consideramos raros o todavía no citados en nuestro territorio.

INTRODUCCIÓ

Dins el context dels nostres treballs dirigits a catalogar i donar a conèixer la riquesa fiingica de les diferents comarques i serralades de Catalunya, com el Maresme (vegeu ROCABRUNA & TABARES, 1984 i 1991), Serra de Collserola (TABARES & ROCABRUNA, 1987, 1991 i 1998), Massís del Montseny (ROCABRUNA & TABARES, 1988 i 1991), Pirineus i Pre-Pirineus (ROCABRUNA et al., 1994 i 1996), i El Tarragonès (TABARES & ROCABRUNA, 1997); ens ha semblat convenient separar-ne algunes especies rares al nostre país i presentar-les en aquesta serie de treballs dedicats als fongs nous o poc citats de Catalunya, que vam iniciar amb J. VILA et al. (1996), sense esperar a la confecció de noves llistes territorials de fongs, que completaran les ja publicades sobre aquestes àrees geogràfiques.

ESPECIES ESTUDIADES

Classe ASCOMICETS; Ordre Pezizals, Família Pironematkies.

Acervus epispartius (Berk.: Br.) Pfister

Ascocarps de 1, 5-3 cm de diàmetre, primer cupoliformes, després estesos, amb el marge ondulat, fasciculats. Himeni de color taronja viu, quan esta ben hidratat, superfície externa finament tomentosa, més pàl.lida. Base amb un peu rudimentari. Aseé, de 70-90 x 4-6 pm, octosporats. Espores de 6-7 x 3,5-4 pm, llises, el•íptic-cilíndriques, amb una o dos gútules lipídiques. Paráfisis cilíndrics, a vegades bifurcades i septades en la base, amb l'àpex arrodonit i no dilatat.

MATERIAL ESTUDIAT. BARCELONA: L'Ametlla del Vallès (Vallès Oriental), UTM 4394615. Alt.300m. Sota Quercus ilex. leg. M. Tabarés. SCM A742.

OBSERVACIONS. Especie citada per primera vegada a Europa a les Illes Balears, que es pot confondre facilment amb Aleuria aurantia (Fr.) Fuckel, de la qual es diferencia perquè aquesta última té les espores més grans i reticulades.

Classe BASIDIOMICETS; Grup Afilloforats, Família Conioforkies

Leucogyrophana mollusca (Fr.) Pouz.

= Merulius pseudomolluseus Parm.

Basidiocarp resupinat, efuso-reflex, amb la superfície feria d'l mm de gruix i una extensió de fins 15 cm, laxament fixada al substrat, gairebé merulloide quan está ben hidratat o en forma de crosta en

Catalana

Micologia, vol. 22: 71-76; 1999.

estat sec; de tonalitats groguenques primer, ataronjades després i finalment bru- taronja, sempre amb els marges blanquinosos. Sistema d'hifes monomític, amb hifes de 3-5 (7) um d'amplada generalment amb parets primes, ramificades des de les fíbules. Les basals presenten incrustacions cristal.lines. Basidis fibulífers, tetraspärics, de 25-35 x 5-6 pm. Espores el•lipsoidals, llises, de 5,5-7,5 pm amb parets gruixudes; cianòfiles i més o menys dextrinoides.

MATERIAL ESTUDIAT. BARCELONA: Sant hila d'Uixols (Vallès Oriental), UTM 4264619, alt.880 m, sobre una branca mig enterrada de Pinus sylvestris, 15-11-1998. Leg. R. Pascual. SCM B.

OBSERVACIONS. A Catalunya, només en coneixem una citació de la Selva (LLISTOSELLA & AGUASCA, 1986) i una de Prades (MALENÇON & LLIMONA, 1980).

Grup Cifellkies, Familia Tricolomatkies ss Singer (= LacnellIcies Boud.)

Flagelloscypha min utisima (Burt) Donk.

Fructificacions sèssils, de fins 1 mm de diàmetre, de color blanc, primer globoses, després en forma de copa, i disposades cap per avall totes elles cobertes de pèls densos. La part interna o himenial, és de color gris ocraci i llisa. Basidis fibulifers, estretament claviformes, de 20-25 x 5-5,5 pm, bispórics o tetraspórics. Espores d'el.líptiques a subcitriformes, llises, hialines, gutuladas, 7-9 x 3,5-4,3 pm, no amiloides. Pèls de l'exíple amb les parets gruixudes, coberts de grans cristalls a la meitat bassal o en els dos terços inferiors, després aprimats, Ilisos, septats i curvats en forma de fuet. Sistema hifal monomític, amb hifes de 2-5 pm.

MATERIAL ESTUDIAT. BARCELONA: Riells del Montseny (La Selva), UTM 4594625, alt. 460 m, sobre arrels arrancades, indeterminades. 08-05-1999. Leg. A. Rocabruna. SCM B.

OBSERVACIONS. En un examen molt superficial, podria ésser confosa amb exemplars joves de Lachnum virginium Karsten, un ascomicet primaveral molt cornil sobre restes vegetals diverses. Creiem que es tracta d'una citació nova al catàleg dels fongs de Catalunya. Gènere enquadrat en els afil.loforats, en l'heterogènica familia de les cifellkies, ara, segons els autors cal incloure'l en les tricolomatkies o en les lacnel.lkies. El caràcter que diferencia millor el gènere és la morfologia dels pèls de l'exíple.

Ordre Agaricals, Familia Tricolomatkies

Omphalina cyanophylla (Fr.) Quél.

= O lilacifbija Murrill

Pfleu de 2-3 cm de diàmetre, umbilicat-convex, amb l'edat més aplanat, però sempre centralment comprimit, higröfan, amb el marge estriat fins el pileic dos terços del radi. Cutícula una mica viscosa, de color variable: de jove, groc ocraci, amb la part central olivkia, després va agafant reflexes blau verdosos, verd clar o groc olivaci. Làmines decurrents, primer blanquinoses, després amb tonalitats lilacines o lila-blavoses pero) conservant el marge més clar. Estípit de 3 x 0,2 cm, viscós només quan estä ben hidratat, amb tonalitats verdoses i la part inferior lilacina, amb la base coberta pel miceli del mateix color. Carn insignificant, inodora i sabor amarg. Espores de 6,5-8 x 4-4,5 pm. Basidis de 2530 x 5-6-(7) pm. Trama laminar dextrinoide. Hifes de la cutícula amb pigments extracellulars i intra, i més o menys conglobats. Sense fíbules en tot el carpelfor.

MATERIAL ESTUDIAT 11 FIDA- Vhiela (Val d'Aran); boca sud del túnel. UTM 3174721, alt. 1400m, sobre restes molt degradats de Abies alba. 14-10-1998. Leg. A. Martínez. SCM B.

OBSERVACIONS. Segons sigui la coloració que presenten els exemplars, podria ser confós amb una de les formes d'Hygrocybe psittacina (Scheff.: Fr.) Wünsche, però el color de les làmines, en un primer examen superficial, permet diferenciar-lo. Espècie força rara, que creiem encara no havia estat citada en els catàlegs micolägics espanyols.

Familia Coprinäcies

Panaeolus cyanescens Berk. et Br. = Copelandia cyanescens (Berk. et Br.) Singer.

Pfleus campanulat, de 2,5-3 cm d'amplada i 1,5-2 d'alçària, finalment convex. Cutícula fina, uniforme, de color primer beix pallid o blanc grisenc, que es va enfosquint en la part central i s'esberla amb la sequedat; marge excedent, irregular, fissurat; tota ella es taca de blau o de blau verdós al tocar-la. Làmines adnates, amb lamèl•lules, de color negre grisenc, clapades degut a la maduració irregular de les espores, i amb l'aresta blanca. Carn escassa, de color blanc grisenc, que no canvia de color en els exemplars examinats. Estípit central, cilíndric, regular, de 8 x 0,2 cm, amb estries longitudinals més evidents en la part superior, fibrós, pruinós, de color blanc, que es taca intensament de blau verdós si se'l manipula; base blanquinosa, no bulbosa. Esporada negra mat. Espores de (10)-12-14 x (8)-9-10 pm, citriformes o de subovalades a el líptiques, de color bru negrós, amb parets gruixudes i porus germinatiu central ben evident. Pèls de l'aresta generalment lageniformes, de 11-15 x 3,5-4,5 pm. Cistidis facials nombrosos, del tipus metuloide, de (30)-40-60(65) x (10)-13-18-(20) pm, ventruts, amb doble paret gruixuda i amb l'àpex cobert de cristalls d'oxalat de calci; amb l'amoníac o la potassa, es tenyeixen de groc daurat i el blau-làctic els enfosqueix per la part superior. Trama de les làmines regular, amb el subhimeni cellular. Cutícula cel•ulosa, formada per anides vesiculosos, globosos o ovalats, amb pileocistidis subcapitats. Pèls de l'estípit abundants, claviformes, fasciculats, de fins a 51 x 7 pm.

MATERIAL ESTUDIAT. BARCELONA: Premià de Dalt (El Maresme), UTM 4454595, alt. 80m, entre l'herba, en uns jardins del complex esportiu municipal, en terreny de sauló (granític son-enc). 13-05-1999. Leg. A. Rocabruna. SCM B. OBSERVACIONS. Creiem que el treball de OLA'H (1969) és fonamental per a estudiar aquest gènere. Aquest autor considera que P. cyanescens pot presentar basidis tetraspórics o bispórics i que el gènere Copelandia, creat per BRESADOLA (1913), no te raó de ser. Tampoc sembla que aquest criteri separador sigui vàlid en el cas dels basidiomes bispórics recol•ectats al Marroc per MALENÇON & BERTAULT (1970), que crearen per a ells la nova especie Copelandia bispora. La nostra especie, quan és recol.lectada en ambient sec i altes temperatures, pot ser confosa amb P. papilionaceus, si no es fa abans un estudi microscòpic. A Catalunya, només en coneixem una citació, en un programa de presentació de les IV Jornades Micológiques d'Esplugues de Llobregat, amb el nom de Copelandia bispora (Malençon et Bertault) Singer.

AGRAÏMENTS

Volem agrair al Prof. M. Bon (St. Valéry-sur-Somme), la identificació d'Ornphalina cyanophylla, i al company J. Vila, l'ajut bibliogràfic per la determinació d'Acervos epispartius.

BIBLIOGRAFIA

BREITENBACH, J. & F. KRÄNZIAN (1995). Champignons de Suisse. Tome 2. Eclit. Mycologia. Lucerna. 371 pp. BRESADOLA, G. (1913). Hedwigia 53: 46-51. CETTO, B. (1989). I funglii da! yero. Vols. 6-7. Saturnia. Trento. CHACON, S. GUZMAN, G. MONTOYA, L. MANDELA, V.M. (1996).- Guía ilustrada de los Hongos del jardín Botánico de Xapala. Veracruz. Instituto de Ecología a.C. Xapala. Veracruz. MEXIC0.142 pp.

CONSTANT1NO, C. & J.L. SIQUIER (1996).- Els bolets de les balears. Ed. Micobalear. Sóller. 479 pp. HEIM, R. (1978).- Les champignons toxiques et hallucinogènes. Edit, Boubée. Paris.244 pp.

JULICH, W. (1989).- Guida alla detenninaziorze dei fungui. Vol. II Satumia. Trento. 597 pp.

LANCONELLI, L. (1992).- Un retrovamento eccezionale Acervits epispartius. Rivista di Micologia. XXXV-N.2. Trento. MORENO, G. et al. (1986).- La guia de los hongos de/a Península Ibérica. Torno 11. Incafo SA. Madrid.612 pp.

OLA'H, G.M. (1969).- Le genre Panaeolus. Memoire Hors-série n° 10 de la Revue de Mycologie. Université Laval. Lab. de Criptogamie. Paris.275 pp.

ROCABRUNA, A. & M. TABARES (1988).- Aportación al conocimiento de los hongos del macizo montañoso del Montseny (Catalunya). Bota. Soc. Cat. Mico!., 12: 25-54.

ROCABRUNA, A. & M. TABARES (1991).- Aportació al coneixement dels fongs del Maresme (Catalunya). 11. &ti/. Soc. Cal. Mico!., 14-15: 99-112.

Micologia, vol. 22: 71-76; 1999.

ROCABRUNA, A. & M. TABARES (1991).- Aportación al conocimiento de los hongos del macizo montañoso del Montseny (Catalunya) II. Butll. Soc. Cat. Micol., 14-15: 77-86.

ROCABRUNA, A. (1984).- Aportació al coneixement dels fongs del Maresme (Catalunya). Butll. Soc. Cat. Micol., 8:47-74.

ROCABRUNA, A.: J. VILA; M. TABARES & J. BALEARÁ (1996).- Aportación a la micoflora de los Pirineos y Pre-Pirineos de Cataluña. II. Algunas especies asociadas al abeto (A bies alba). Rev. Cat. Micol.19: 155-167.

ROCABRUNA, A.; M. TABARES; J. BALEARÁ & J. VILA (1994).- Primera aportació al coneixement de la micoflora dels Pirineus i Pre-Pirineus de Catalunya. Butll. Soc. Cat. Micol., 16-17: 47-86.

TABARES, M. & A. ROCABRUNA (1987).- Aportación al conocimiento de los hongos de la "Serra de Collserola" (Catalunya). Butll. Soc. Cat. Micol.11: 83-98.

TABARES, M. & A. ROCABRUNA (1991). Aportación al conocimiento de los hongos de la "Serra de Collserola y zonas próximas (Catalunya). II. Butll. Soc. Cat. Mico1.14-15: 87-98.

TABARES, M. & A. ROCABRUNA (1997).- Macromicets de la costa i el camp de Tarragona i comarques properes.Rev. Cat. Micol. 20: 125-136.

TABARES, M. & A. ROCABRUNA (1998).- Aportación al conocimiento de los hongos de la sierra de Collserola (Catalunya). ffl. Rev. Cat. Micol. 21: 171-184.

TELLER1A, M.T. (1980).- Contribución al estudio de los Aphylophorales españoles. Edit. J. Cramer. Vaduz 464 pp. Panaeolus cyanescens Berk. et Br.; microfotografia: espores, cistidis facials i pèls de l'aresta.

Acerrus epispartius (Berk.: Br.) Pfister

Flagelloscypha minutisima (Burt) Donk.

Ofnphallila cyanophylla (Fr.) Qua

Panaeolus cyanescens Berk. et Br.

CUATRO ESPECIES DE HONGOS INTERESANTES CITADAS POR PRIMERA VEZ EN LA PENÍNSULA IBÉRICA

J. CARBÓ (1) y M.À. PÉREZ-DE-GREGORIO (2)

1.- Rda. Pau Casals, 138. E-17257 Torroella de Montgrí (Girona). E-mail: rviloned@pie.xtec.es

2.- cl Pau Casals, 6, le', P. E-17001 Girona. E-mail: p.g@mx2.redestb.es

ABSTRACT. Four interesting species of fungi recorded for the first time in the 'herían Peninsula. Four species of fungi: Dermoloma josserandii Dennis et P.D. Orton, Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti, Microglossum fuscorubens Boud. and Psathyrella halophila Esteve-Rav. et Enderle, are described, commented and illustrated. After our available information, these species are recorded for the first time in the Iberian Peninsula.

Key words: Ascomycetes, Basidiomycetes, Catalonia, Dermoloma, Lyophyllum, Microglossum, Psathyrella.

RESUMEN. Cuatro especies de hongos interesantes citadas por primera vez en la Península Ibérica. Se describen, comentan e iconografian, cuatro especies de macromicetos: Dermoloma josserandii Dennis et P.D. Orton, Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti, Mieroglossum fitscorubens Boud. y Psathyrella halophila Esteve-Rav. et Enderle. De acuerdo con la información que disponemos, ninguna de las cuatro especies ha sido citada, hasta ahora, en la Península Ibérica.

Palabras clave: Ascomicetes, Basidiomicetes, Cataluña, De rmoloma, Lyophyllum, Microglossum, Psathyrella.

RESUM. Quatre espécies de fongs interessants referenciades per primera vegada a la Península Ibérica. Es descriuen, comenten i iconograffen, quatre espècies de macromicets: Dennoloma josserandii Dennis et P.D. Orton, Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti, Mieroglossum fuscorubens Boud. i Psathyrella halophila Esteve-Rav. et Enderle. D'acord amb la informació que disposem, cap de les quatre espècies ha estat citada, fins ara, a la Península Ibérica.

Paraules clan: Ascomicets, Basidiomicets, Catalunya, Dermoloma, Lyophyllum, Microglossum, Psathyrella.

INTRODUCCIÓN

En las comarcas de Girona, en pocos kilómetros, podemos pasar de los bosques secos del litoral, de influencia claramente mediterránea, con encinares y alcornocales, hasta los prados alpinos de los Pirineos, pasando por los bosques húmedos del interior, de influencia euro-siberiana, con hayedos y bosques subalpinos de coníferas. Esta diversidad de pisos de vegetación, cada uno con sus comunidades vegetales características y con unas condiciones climáticas diferentes, hace que la biodiversidad ftingica de estas comarcas sea excepcional, con especies de distribución típicamente mediterránea, que crecen muy cerca de otras de distribución más septentrional. Dentro de este marco, presentamos en este trabajo cuatro especies interesantes, poco citadas y a penas iconografiadas en la literatura micológica. Sólo tienen en común su rareza, ya que no existe ningún otro lazo de unión entre ellas. Fueron halladas entre 1995 y 1998, en zonas muy reducidas de cinco comarcas gerundenses, que además se caracterizan por sus hábitats claramente distintos. Las preparaciones microscópicas se han obtenido tanto a partir de material fresco como rehidratado, utilizando agua destilada, KOH al 5%, rojo congo amoniacal al 1%, reactivo de Melzer, azul de metileno al 1% y NH4OH al 5%. Las medidas esporales se han obtenido a partir de 30 observaciones por cada recolección, y se indican como sigue: (1)-[xl-a114xl+-a,1-(L) x (a)-[xa-csa]-[xa+ cal-(A), siendo 1, la longitud mínima absoluta; x1, la media de las longitudes; a, la desviación típica de las longitudes; L, la longitud máxima absoluta; a, la anchura mínima absoluta; xa, la media de las anchuras; aa, la desviación típica de las anchuras; y A, la anchura máxima absoluta de los valores observados. También, se indican los valores extremos de la relación longitud/anchura (Q), el valor medio de la

vol. 22: 77-90; 1999.

relación longitud/anchura (Qm), y el volumen esporal medio (Vm), calculado tal como indican BREITENBACH & KRÄNZLIN (1991). Los dibujos se han efectuado con un ocular de dibujo PZO. Se tomaron diapositivas en color de cada una de las cuatro especies en su propio hábitat. El material estudiado se halla depositado en los herbarios personales de los autores (PG y JC).

ESPECIES ESTUDIADAS

Dermoloma josserandii Dennis et P.D. Orton, Trans. Br. mycol. Soc. 43: 226. 1960.

DESCRIPCIÓN. Píleo de 2-3 cm de diámetro, primero convexo, después convexo-aplanado, con el centro obtusamente umbonado y algo rugoso. Cutícula ligeramente higrófana, de color pardo grisáceo, gris pálido o gris ocráceo, gris oscuro en el centro y en los ejemplares muy hidratados; en estado seco, palidece a partir del exterior. El margen es liso, opaco, no estriado, y presenta un color gris mucho más claro, casi blanquecino. Láminas ventrudas, de subdistantes a adnato-decurrentes por un filo, bastante espaciadas, con laminillas, especialmente hacia el margen pileico, de blanquecinas a grisáceas. Esporograma blanco. Estípite de 2-4 x 0,3-0,4 cm, subcilíndrico, atenuado hacia la base, curvo, del mismo color que las láminas, finamente estriado longitudinalmente por fibrillas grisáceas. Carne de blanquecina a grisácea, fibrosa, de olor no específico, pero farináceo al corte y sabor marcadamente farináceo. Esporas de (6)-6,4-7,8-(8,5) x (4)-4,3-545,5) pm, con valores medios de 7,1 x 4,7 gm, Q = 1,4-1,7, Qm = 1,54, Vm = 82,1 grn3; de anchamente elipsoides a ovoides, amiloides, algunas gutuladas (Fig. la). Basidios de 25-30 x 6-7 pm, mayoritariamente tetraspóricos, algunos bispóricos, claviformes y fibulíferos (Fig. 1 b). Cistidios ausentes. Trama de las láminas formada por hifas cilíndricas de 50-100 x 7-15 pm, fibulíferas. Pileipelis himenodérmica, con células esferopedunculadas, piriformes o claviformes, de 20-30 x 10-20 pm, con pigmento parietal (Fig. 1c). Caulocistidios presentes y numerosos, sobre todo en el ápice del pie, con terminaciones hinchadas y recurvadas; en algunos casos, acaban por tener forma de báculo, de 30-50 x 5-10 pm (Fig. 1d). Hifas fibulíferas presentes en todo el esporóforo.

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: Baga de les 011etes, Sant Privat d'en Bas, la Vall d'en Bas (la Garrotxa), UTM 31TDG5066, alt. 700 m, 7 ejemplares en el humus formado entre la hojarasca de Buxus sempervirens, en un bosque umbrío de planifolios, con Fagus sylvatica, Fraxinus excelsior y Salix sp., 12-1X-1998, leg. J. Carbó y M.A. Pérez-DeGregorio, det. J. Carbó. Herbario: JC-980912.10.

OBSERVACIONES. Esta especie, que parece ser muy rara, se caracteriza dentro de su género por su hábitat nemoral o silvícola, sus esporas amiloides y su color pardo-grisáceo, con tonalidades claras, sobre todo en estado seco. Fue descrita originariamente por Dennis et Orton (in ORTON, 1960), que la dedicaron al eminente micólogo galo M. Josserand, el cual con anterioridad había publicado un taxón muy próximo o posiblemente idéntico, Tricholoma hygrophorus Joss. (JOSSERAND, 1958), aunque de forma inválida, por carecer de descripción latina. Posteriormente, Josserand publicó la descripción latina, 10 años después, como Dennoloma hygrophorus Joss. (JOSSERAND, 1970). Para algunos autores como JAHN (1970), MOSER (1986) y BALLERO & CONTU (1987), Dennoloma josserandii Dennis et P.D. Orton es una especie distinta de D. hygrophorus Joss. Con alguna duda, esta misma opinión es compartida por ORTON (1980). Los caracteres diferenciales de D. hygrophorus serían su coloración más pálida, casi blanquecina, su porte más robusto con un estípite de 0,5-1 cm de grosor, sus esporas más pequeñas, de 5,9-6,547) x 4,5-5,2 pm y el hábitat pratícola. Otra especie muy próxima, también con esporas amiloides, y dimensiones algo más pequeñas, de 5-6 x 3,5-4,5 pm, es D. pragen.sis Kubicka (KUBICKA, 1975). ARNOLDS (1993), que ha estudiado colecciones de Holanda y Alemania, encuentra una gran variabilidad en este grupo, y en recolecciones de distintos años efectuadas en un mismo lugar. Para este último autor, la variabilidad se manifiesta tanto en la coloración pileica, como en el color y la inserción de las láminas, y sobre todo en las medidas esporales. Por eso, llega a concluir, que D. josserandii sería un taxón muy variable, que presentaría dos variedades: D. josserandii var. josserandii y D. josserandii var. phaeopodium (P.D. Orton) Arnolds. En la var. josserandii engloba tanto a D. hygropho rus como a D. pragensis, mientras que convierte D. phaeopodium P.D. Orton, taxón que estaba considerado como una especie a parte (ORTON, 1980), a la var. phaeopodium. Tanto el hábitat como las medidas esporales de nuestro material se ajustan bastante bien a la descripción original de Dennis et Orton, que la citan de bosques de caducifolios y dan unas dimensiones esporales de 6-8 x 4,5-5,5 pm; en

10 gm

Fig. 1. Dennoloma josserandii Dennis et P.D. Orton (JC-980912.10): a) esporas, b) basidios, c) pilcipelis, d) caulocistidios.

Catalana de Micología, vol. 22: 77-90; 1999.

cambio, difieren de las colecciones examinadas por Arnolds, tanto en las medias de las medidas esporales, que son mucho más pequeñas, de 5-6,1 x 3,6-4,7 pm, como en el hábitat, ya que cita recolecciones en prados secos de gramíneas (Arrhenatheretum elatioris, Mesobromion) y en bosques de ribera inundables, especialmente a lo largo de grandes ríos. Es por este motivo que nosotros enmarcamos nuestra recolección como D. josserandii Dennis et P.D. Orton sensu Jahn, 1970; Moser, 1986; Ballero et Contu, 1987; y consecuentemente tenemos dudas sobre la sinonimia propuesta por Arnolds. D. phaeopodium, sería muy parecido, pero presenta píleos con tonalidades mucho más oscuras y láminas y estípites grisáceos o pardo-grisáceos. Otra especie próxima es D. murinellum E. Horak, que presenta pfleos mucho más pequeños, descrita de Suiza, en prados alpinos (HORAK, 1987). No tenemos conocimiento de que D. josserandii haya sido citado con anterioridad en la Península Ibérica.

ICONOGRAFIA. En la iconografía micológica que hemos revisado no hemos encontrado ninguna fotografía de esta especie.

Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti, Boll. Circolo Mic. G. Carini 16-17: 54-56. 1989. = Agaricus borealis Fr. Epicr. 148: 44. 1838. (Basionymum).= Tricholoma boreale (Fr.) P. Karst. Acta Soc. Fauna et Flora Fennica 2-3. 1881. = Calocybe borealis A. Riva, RdM AMB, XXX, 1-2: 90-94. 1987. = L. incamatobrunneum Ew. Gerhardt, Z. Mykol. 48 (2): 241. 1982. = Gerhardtia incamatobrunnea (Ew. Gerhardt) Bon, Doc. Myc. 93: 65-68. 1994.

DESCRIPCIÓN. Píleo de 4-7 cm diámetro, primero convexo, después más o menos aplanado, algo giboso y un poco umbonado en algunos ejemplares. Cutícula glabra, gelificada, no higrófana, de color cuero, pardo-anaranjado, con el centro más oscuro, el margen ondulado, de color más claro, casi blanquecino en el borde exterior, involuto en los ejemplares jóvenes, después recto y excedente. Láminas bastante densas, sinuosas, adnatas o casi libres, con numerosas laminillas, de color blanquecino o crema, con la arista irregular. Esporograma blanco. Estípite de 5-8 x 0,8-1 cm, cilíndrico, ligeramente curvo, algo hueco en los ejemplares viejos, fibriloso, pruinoso en la parte alta, de color blanquecino o crema-marfil, similar al de las láminas; adquiere tonalidades ocráceas hacia la base o al manipularlo. Carne blanquecina, inmutable, de olor a pepino, con componente farinácea y sabor farináceo, no amargo, suave. Esporas de (4)-4,5-5,346) x (2,5)-2,6-3 ptm, con valores medios de 4,9 x 2,8 ttm, Q = 1,6-1.9, Qm = 1,73, Vm = 20,7 gm'; elípticas. siderófilas, no amiloides, algunas gutuladas y débilmente ornamentadas (Fig. 2a). Basidios de 22-30 x 5-7 um, tetraspóricos, siderófilos y no fibulíferos (Fig. 2b). Cistidios ausentes. Trama regular, formada por hifas paralelas de 7-10 um, sin fíbulas (Fig. 2c). Epicutis subtricodérmica, con hifas terminales libres, erectas de 20-30 x 3-5 um, con los extremos redondeados, sin fíbulas y con débiles incrustaciones pigmentarias (Fig. 2d).

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: Casota de Matamala, Sant Hilari Sacalm (la Selva), UTM 31TDG5636, alt. 980 m, 10 ejemplares en el margen herboso de un pinar (Pinus sylvestris), en compañía de Entoloma formosum (Fr.: Fr.) Noordel., Cantharellus cibatius (Fr.: Fr.) Fr., C. lutescens Pers.: Fr., Russula sanguinaria (Schumach.) Rauschert, Hydnuin repandum L.: Fr. y Suillus bovinus (L.: Fr.) Kuntze, 3-X-1998, leg. M.À. Pérez-De-Gregorio y J. Carbó, det. M.A. PérezDe-Gregorio. Herbario: JC-981003.9 y PG31098. Parte de este último se conserva en el herbario de A. Riva.

OBSERVACIONES. Según comunicación personal de A. Riva, se trata de una especie muy rara y de historia nomenclatural ciertamente tortuosa. La especie fue descrita originariamente por FRIES (1838) como Agaricus borealis Fr., y posteriormente han aparecido nuevas combinaciones que probablemente designan al mismo taxón. Recientemente, RIVA (1999) cita hasta 12 sinónimos de esta especie, que cronológicamente son: Agaricus civilis Fr. 1867, Tricholoma civile (Fr.) Gillet 1878, T. boreale (Fr.) P. Karst. 1881, Gyrophila civilis (Fr.) Quél. 1888, Lyophyllum incarnatobrunneum Ew. Gerhardt 1982, Rhodocybe calocyboides Cetto et Clémençon 1983 (nom. nudum), Lyophyllum serius Romagn. 1987, Calocybe borealis A. Riva 1988, Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti 1989, L. civile (Fr.) Schwöbel 1989 (nom. inval.), Calocybe civilis (Fr.) M.M. Moser 1991 (nom. prov.) y C. civilis (Fr.) Gulden 1993. A todos estos cabría añadir Gerhardtia incarnatobrunnea (Ew. Gerhard) Bon 1994, nueva combinación propuesta por el micólogo francés (BON, 1994), que traslada el taxón de Gerhardt a un nuevo género, intermedio entre Lyophyllum y Rhodocybe, basándose en la carminofilia de las esporas y de los basidios, la ausencia de fíbulas y las esporas finamente ornamentadas. Nosotros hemos preferido encuadrarla en el género Lyophyllum, por considerar el sentido actual del género Lyophyllum P. Karst. mucho menos restrictivo que el de

Fig. 2. Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti (JC-981003.9): a) esporas, b) basidios, c) trama de las láminas, d) epicutis.

Calocybe Kühner ex Donk y por creer insuficientes los caracteres que resalta M. Bon para proponer el nuevo género Gerhardtia. Además, macroscópicamente nuestros ejemplares son muy similares a un Lyophyllum de láminas y carne que no ennegrecen, y microscópicamente, las esporas elípticas y finamente ornamentadas presentan una gran similitud con las del L. leucophaeatum (P. Karst.) P. Karst. En cuanto a la nomenclatura correcta, aunque fue Gerhardt, el primero en describir esta especie en el género Lyophyllum, posteriormente Papetti propuso la nueva combinación L. boreale, utilizando como basiónimo la especie de Fries. Nosotros seguimos esta opinión, que además coincide con la de G. Redeuilh (comunicación personal), y adoptamos el nombre de L. boreale (Fr.) Papetti, por considerarlo prioritario sobre L. incamatobrunneum Ew. Gerhardt, ya que es del mismo rango y se basa en la especie sancionada por Fries. El epíteto "boreale" y el hábitat señalado originalmente, podría hacer pensar que se trata de una especie pratícola o graminícola de distribución más bien septentrional. Sin embargo, diversos autores (CETTO, 1983; BON, 1994; RIVA, 1999), indican recolecciones en tramos herbosos de bosques de coníferas, lo cual concuerda perfectamente con la nuestra. Por su forma y color, pudiera confundirse con Leucopaxillus amarus (Alb. et Schwabe: Fr.) Kühner, pero éste presenta un margen bastante canaliculado y el sabor de su carne es muy amargo. No tenemos conocimiento de que L. boreale haya sido citado con anterioridad en la Península Ibérica.

ICONOGRAFIA. Aún tratándose de una especie rara, se pueden encontrar unas buenas ilustraciones en color en: BON (1994: 81, n° 2 D, sub Gerhardtia incamatobrunnea (Ew. Gerhard) Bon, fotografía de J. Bouteville); BRESADOLA (1928: tab. 105, sub Tricholoma boreale Fr.); CETTO (1983: 313, sub T. boreale (Fr.) P. Karst.); MOSER & JÜLICH (1991: hv. 4, sub Calocybe civilis (Fr.) M.M. Moser, fotografía de M.M. Moser); NONIS (1984: 41, sub Tricholoma boreale (Fr.) P. Karst.); RIVA (1987: 91, sub Calocybe borealis A. Riva, fotografía de U. Nonis; 1997: 412, sub Lyophyllum incamatobrunneum Ew. Gerhardt; 1999: 17, sub L. incamatobrunneum Ew. Gerhardt).

Microglossum fuscorubens Boud., Hist. dass ¿tic. discomyc. Europe: 87. 1907.

DESCRIPCIÓN. Esporóforo de 3-6 cm de altura, compuesto por un parte estipitada de 2-4 x 0,3-0,4 cm, cilíndrico, más bien esbelto y liso. La parte fértil o clávula, es inicialmente cilíndrica, lingüiforme, más o menos alargada y con una zona central surcada longitudinalmente. Todo el esporóforo tiene un bello color pardo carnicino, rosa-rojo, rosa-salmón, y su superficie es untuosa, pero no viscosa. La clávula suele presentar una tonalidad algo más pálida que la parte estipitada. La carne es del mismo color que la superficie externa, rosada carnicina, quizás algo blanquecina en la base del pie. Ascósporas fusiformes, algunas un poco flexuosas, en forma de plátano, de (14)-15,117,7-(19) x (4)-4,3-4,845) 1.1m, con valores medios de 16,4 x 4,6 jim, Q = 3,3-4,0, Qm = 3,61, Vm = 178,6 1.1m3; lisas, hialinas, amiloides, gutuladas, con 4-6 gútulas, y no septadas (Fig. 3a). Ascos octospóricos, de 80-110 x 7,2-8,8 con la base larga y estrecha, con poro apical completamente amiloide y con las ascósporas biseriadas hacia el ápice (Fig. 3b). Parálisis numerosas, tlexuosas, filiformes, de 1-1,5 i.tm de diámetro, algo claviformes en el ápice de hasta 2-2,5 de ancho, amiloides, muy ramificadas en la base, con ligeros nódulos y apenas septadas (Fig. 3c).

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: Bosc de Ribes, Ribes de Freser (el Ripollès), UTM 31TDG3287, alt. 1300 m, varias decenas de ejemplares, creciendo en forma gregaria, sobre el suelo húmedo y umbrío, entre musgos, bajo Buxus sempervirens, en un pinar de Pinus sylvestris, 7-IX-1996, leg. M.Ä. Pérez-De-Gregorio y J. Carbó, der MA. Pérez-DeGregorio. Herbario: JC-960907.3.

OBSERVACIONES. Algunos autores, como BENKERT (1983), NITARE & RYMAN (1984) o SPOONER (1987), han sinonimizado esta especie con M. olivaceum (Pers.: Fr.) Gillet; sin embargo, trabajos recientes como los de CONTU (1989), OHENOJA (1995), JAMONI & BOLOGNINI (1997) o KRIEGLSTEINER (1999), reconocen la especie descrita por Boudier en 1907. Nosotros, siguiendo a estos últimos autores, creemos que esta especie tiene características propias y distintivas, que permiten separarla de la citada y de la otra especie europea de este género, M. viride (Pers.: Fr.) Gillet, las cuales tienen siempre tonos verdes u oliváceos, totalmente ausentes en M. fuscorubens Boud. Nuestros ejemplares tenían un bello color carneo o rosa-salmón rojizo, aunque algunos presentaban tonalidades rojizas menos vivas, con una coloración más pardusca. En nuestra abundante recolección, no hemos observado las tonalidades amarillo-miel con matices rosados, que refieren JAMONI & BOLOGNINI (1997), en algunas de sus recolecciones, ni tampoco ningún matiz

Fig. 3. Microglossum fuscorubens Boud. (JC-960907.3): a) ascósporas, b) ascos, c) paráfisis.

oliváceo. Además, hemos examinado el poro apical de los ascos maduros, y hemos observado que es completamente amiloide, llegando a azulear en toda su longitud, tal como recientemente manifiesta KRIEGLSTEINER (1999). Según este autor, la amiloidía del poro apical de los ascos es un carácter importante para diferenciar esta especie del muy próximo M. rufescens (Grélet) Bon, que sólo azulea parcialmente. M. rufescens fue descrito inicialmente por L.J. Grélet como una variedad de M. olivaceum (GRELET, 1946), y posteriormente M. Bon lo elevó al nivel de especie (BON, 1970). Además, la especie de Grélet también se diferencia de M. fuscorubens, por el porte clavarioide de los esporóforos, con la parte estipitada menos delimitada, las medidas esporales más pequeñas y las paráfisis con ramificaciones mucho más cortas. M. fuscorubens parece ser una especie bastante rara; el propio Boudier, en la descripción original (BOUDIER, 1907), resalta que la encontró una sola vez en la Forét de Montmorency (Francia), aunque en un gran número de ejemplares. También una sola localidad de recolección es citada por OHENOJA (1995) en Finlandia o por JAMONI & BOLOGN INI (1997) en Italia, aunque también mencionan su crecimiento gregario, aspecto que coincide con los ejemplares de nuestra recolección. No hemos encontrado ninguna referencia de esta especie en la Península Ibérica.

ICONOGRAFÍA. A parte de la iconografía original de BOUDIER (1905-1910: tom. III, n° 426) sólo conocemos la fotografía en color que cita CONTU (1989) en FERRARI (1988: 36) y la de KRIEGLSTEINER (1999: 252-255). También, DUBUS (1997: 193) ilustra esta especie pero creemos que sus ejemplares corresponden a M. rufescens (Grélet) Bon.

Psathyrella halophila Esteve-Rav. et Enderle, Z. Mykol. 58 (2): 205-209. 1992.

DESCRIPCIÓN. Píleo de 0,7-2 cm de diámetro, primero hemisférico o parabólico, después convexo, más o menos aplanado, conservando la zona central ligeramente umbonada. Cutícula seca, higrófana, de color beige, beige-grisáceo, uniforme, cubierta de fibrillas irregulares grisáceas. El margen es liso, aunque en algunos ejemplares es un poco acanalado. Láminas más bien espaciadas, ventrudas, adnato-decurrentes por un filo, primero beige-grisáceas, con algún matiz rosado en los ejemplares muy jóvenes, después pardas, coloreadas por la maduración de las esporas, con la arista de blanquecina a concolor, con laminillas. Esporograma de color tabaco. Estípite cilíndrico, de 1,5-3,5(4) x 0,15-0,3 cm, brillante, algo fibriloso a la lupa, blanquecino, furfuráceo en la parte alta y recubierto de restos fibrilosos del velo, hacia la base. Carne escasa, de color beige-grisáceo en el píleo, de blanquecina a color paja en el estípite, sin olor ni sabor destacables. Esporas de elipsoidales a fabiformes, con medidas esporales medias de las dos recolecciones de (7)-8,3-9,4-(10) x (35)-5,25,946,5) 1.1m, con valores medios de 8,8 x 5,5 Q= 1,5-1,7, Qm= 1,60, Vm = 143,0 I.tm-; lisas, algunas algo constrictas, con poro germinativo y con varias gútulas (Fig. 4a y 4a'). Basidios tetraspóricos, claviformes, de 20-30 x 7,5-10 y células estériles numerosas, vesiculiformes, de (10)-15-18-(20) x 8-10 Itm, (Fig. 4b y 4b'). Queilocistidios de (30)-35-40445) x (10)-12-15-(18) pun, utriformes, claviformes y sublageniformes (Fig. 4c y 4c'). Pleurocistidios no observados. Pileipelis himenodérmica de una sola capa, con células esferopedunculadas o subesféricas, de 25-40 gm de diámetro (Fig. 5a y 5a'). Hifas fibulíferas en todo el esporóforo.

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA. El Cortalet, Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, Castelló d'Empúries (Alt Empore. UTM 31TEG0774, alt. 1 m, 9 ejemplares, creciendo entre restos de vegetación halófila indeterminada, 28-X95, leg. I.A.E.D.E.N., det. J. Carbó y M.A. Pérez-De-Gregorio. Herbario: JC-951028.1. GIRONA. La Platera, Torroella de Montgrí (Baix Empordà), UTM 31TEG I 553, alt. 2 m, 6 ejemplares en el suelo fangoso y húmedo, en una zona de marisma, semiencharcada, con un alto nivel de salinidad, entre restos de vegetación halófila (Arthrocnemetum fi-Laicos°, bajo Arthrocnemum fruticosum, Halimione portulacoides, ¡nula crithmoides y Plantago crassifolia, 9-11-97, leg. J. Carbó y M.A. Pérez-De-Gregorio, det. J. Carbó. Herbario: JC-970209.2. OBSERVACIONES. Especie bien caracterizada por su hábitat, la ausencia de pleurocistidios, las esporas fabiformes, ligeramente constrictas en visión frontal y con poro germinativo evidente. La muy variable P. typhae (Kalchbr.) A. Pearson et Dennis aparece en hábitats similares, sobre restos de vegetación dulciacuícola (Typ ha, Epilobium, Scitpus, Phragmites, Rumex, Iris, Carex y Sparganium), pero presenta esporas más pálidas y sin poro germinativo. Uno de nosotros (PÉREZDE-GREGORIO, 1997), identificó como P. typhae, los ejemplares procedentes del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, de material no recolectado personalmente y sin indicación demasiado concreta del hábitat. Sin embargo, un nuevo examen de este material y su comparación con la nueva

ici)ZO o

p.m

gm

Fig. 4. Psathyrella halophita Esteve-Rav. et Enderle (JC-951028.1): a) esporas, b) basidios y células marginales, c) queilocistidios; ( (JC-970209.2): a') esporas, b') basidios y células marginales, c') queilocistidios.

1999.

recolección de febrero de 1997, llevó a la clara conclusión de que se trataba en realidad de P. halophila Esteve-Rav. et Enderle. Las medidas esporales de ambas recolecciones (mediciones sobre 30 esporas), fueron las siguientes: (8)-8,4-9,3-(9,5) x (5)-5,2-5,8-(6,5) gm, con valores medios de 8,8 x 5,5 J.tm, Q = 1,5-1,7, Qm = 1,61, Vm = 140,1 i_tm3; para el material procedente del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà (JC-951028.1) y (7)-8,2-9,4-(10) x (5)-5,1-6-(6,5) pinn, con valores medios de 8,8 x 5,6 pm, Q = 1,5-1,7, Qm = 1,59, Vm = 146,0 itm3; para el material recolectado en la Platera (JC-970209.2). El examen microscópico detallado, sobre todo la observación del poro germinativo en las esporas, es imprescindible para una correcta identificación de esta especie. En la descripción original, ESTEVE-RAVENTOS & ENDERLE (1992) representan unos queilocistidios más bien fusiformes o sublageniformes; en cambio, en nuestras dos recolecciones, hemos observado queilocistidios claramente utriformes (Fig. 4c y 4c'). El holótipo, de s'Albufera (Mallorca), se cita sobre restos de Cladium mariscus (Cyperáceas), en terrenos arenosos e inundables, y cinco arios después, SIQUIER et al. (1998 a, b), vuelven a encontrar esta especie, por segunda vez, en una localidad diferente de la isla de Mallorca, también sobre restos de Cladium mariscus, y citan su estrecha relación con este macrófito. Nuestras dos colecciones fueron encontradas en hábitats similares, pero al menos, en la recolección de Torroella de Montgrí, en que hemos determinado las especies vegetales dónde crecía, no figura Cladium mariscus, pero sí predominaban otros halófitos, entre los que destacaban Plantago crassifolia, Arthrocnemum fruticosum y Halimione portulacoides. Una especie muy próxima es P. lacuum Huijsman, que también presenta esporas con poro germinativo, pero más pequeñas, de 6,3-8 x 4-545,5) gm, y queilocistidios escasos, más pequeños y muy parecidos a las células marginales (KITS VAN WAVEREN, 1985). También tiene cierta similitud con la recientemente descrita P. paecilospema Pacioni. Sin embargo, ésta es de mayor tamaño, con sombreros de hasta 4 cm de diámetro, y crece sobre restos de palmeras, presentando una pileipelis diferente (PACIONI, 1998). P. halophila era hasta hace poco tan sólo conocida de una zona de la isla de Mallorca, el Parque Natural de s'Albufera (SIQUIER et al., 1995), de donde fue descrita como nueva especie de la sección Spintrigerae (Fr.) Konrad et Maubl., posteriormente se ha encontrado en otra zona de la misma isla y ésta, creemos que es la primera cita para la Península Ibérica. A falta de más recolecciones, la especie se muestra, por el momento, de clara distribución mediterránea.

ICONOGRAFÍA. De esta especie, sólo conocemos la fotografía en color representada por CONSTANTINO & SIQUIER (1996: 386).

AGRADECIMIENTOS

Queremos agradecer la colaboración de: R. Courtecuisse, F. Esteve-Raventós, G. García, A. Gminder, T.R. Lohmeyer, G. Lucchini, P.A. Moreau, C. Papetti, G. Redeuilh, A. Riva, G. Simonini, J.LL. Siquier y J.Ma Vidal, que nos han facilitado información bibliográfica o algunas apreciaciones sobre las especies aquí tratadas. A J.Ma Vidal por la cesión del ocular de dibujo y a los miembros de la "Associació Micológica Joaquim Codina" de Girona por su apoyo constante. Este trabajo forma parte del proyecto "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya" del Institut d'Estudis Catalans.

B IBLIOGRAFTA.

ARNOLDS, E. (1993). Notulae ad Floram agaricinam neerlandicam - XX. A revision of Dermoloma (J. Lange) Sing. - 2. Pe rsoonia, 15(2): 187-196.

BALLERO, M. & M. CONTU (1987). Inquadramento delle specie del genere Detmoloma (Lange) Singer ex Herink presenti in Europa. Bol. Soc. Brot., Sér. 2,60: 107-116.

BENKERT, D. (1983). Bemerkenswerte Ascomyceten der DDR VI. Die weißsporigen Geoglossaceen. Gleditschia, 10: 141171.

BON, M. (1970). Flore héliophile des Macromycetes de la zone maritime picarde. Bull. trimest. Soc. mycol. Fr., 86(1): 79-213.

BON, M. (1994). Deux Lyophylloideae interessantes et le genre Gerhardtia st. et nom. nov. Doc. Myc., 24(93): 65-68.

BOUDIER, E. (1905-1910). leones Mycologicae ou Iconographie des champignons de France. Tome DE -IV. (réédité 1981). Edit. Piantanida. Lausanne.

BREITENBACH, J. & F. KRÄNZLIN (1991). Champignons de Suisse, Tomo 3. Edit. Mykologia. Luceme.

BRESADOLA, G. (1927-1928). Iconographia Mycologica, vol. I-Ill. Mediolani. (Repr. M. Candusso, Saronno, 1981-1982).

CETTO, B. (1983). I funghi dat yero, vol. 4. Eclit. Saturnia. Trento. 690 pp.

Fig. 5. Psathyrella halophila Esteve-Rav. et Enderle (JC-951028.1): a) pileipelis; (JC-970209.2): a') pileipelis.

Micologia, vol. 22: 77-90; 1999.

CONSTANTINO, C. & J.LL. SIQUIER (1996). El Bolets de les Balears. Edit. Micobalear. Söllen 479 pp.

CONTU, M. (1989). Microglossum fuscontbens Boud., ascomicete nuovo per la Sardegna. Bol. Soc. Mico!, de Madrid, 13: 205-206.

DUBUS, J.P. (1997). Microglossum fuscorubens. Bollettino del Gruppo Micologico G. Bresadola - Nuova Serie, 40 (2-3): 191-194.

ESTEVE-RAVENTÓS, F. & M. ENDERLE (1992). Psathyrella halophila spec. nov., eine neue Art aus der Sektion Spintrigerae (Fr.) Konrad & Maublanc vom Meeresstrand der Insel Mallorca (Spanien). Zeitschrift für Mykologie, 58 (2): 205-209.

FERRARI, E. (1988). Funghi Piemontesi. Funghi e Ambiente, 45: 36.

FRIES, E. (1836-1838). Epicrisis Systematis Mycologici seu Synopsis Hymenomycetum. Upsaliae et Lundae.

GERHARDT, E. (1982). Über zwei neue Tricholomataceen: Collybia hebelomoides und Lyophyllum incarnatobrunneum, gefunden in Berlin. Z. Mykol., 48 (2): 239-242.

GRELET, L.J. (1946). Les Discomycètes de France d'après la classification de Boudier. (Quatorzième fascicule). Rev. de Mycol., 11(2-3): 97.

HORAK, E. (1987). Ueber neue und systematisch interessante Agaricales aus der alpinen Zone der Alpen. Sydowia, 39: 104123.

JAHN, H. (1970). Dennoloma hygrophorus Josserand in Westfalen gefunden. Wesll: Pilzbriefe, 8: 23-28.

JAMONI, P.G. & D. BOLOGNINI (1997). Note sulle Leotiales I. La famiglia delle Geoglossaceae Corda. Funghi e Ambiente, 74-75: 41-66.

JOSSERAND, M. (1958). Une espèce nouvelle de Tricholomée: Tricholoma (Dermoloma) hygrophorus. Bull. trimest. Soc. mycol. Fr., 74:482-491.

JOSSERAND, M. (1970). Detmoloma hygropho rus Joss. sp. nov. Bull. nens. Soc. Linn. Lyon, 39: 6.

KARSTEN, PA. (1881). Symbolae ad Mycologiam fennicam. VII. Acta Soc. Fauna et Flora Fennica, 6: 1-6. Helsinki.

KITS VAN WAVEREN, E. (1985). The Dutch, French and British species of Psathyrella. Persoonia, suppl. vol. 2. Leiden. 300 pp.

KR1EGLSTEINER, L. (1999). Pilze im Naturraum Mainfränkische Platten und ihre Einbindung in die Vegetation. Regensburger Mykologische Schriften, 9(1): 252-255.

KUBICKA, J. (1975). Houby státní prírodní reservace 'Vysenské kopce' u Ceského Krumlova. Ceskd Mykol., 29: 25-34.

MOSER, M. (1986). Guido alla detenninazione dei fiinghi. Vol. 1. Polyporales, Boletales, Agaricales, Russulales. 2 ed., E,dit. Saturnia. Trento. 565 pp.

MOSER, M. & W. JÜLICH (1991). Farbatlas der Basidiomyceten, III. Agaricales, Calocybe, hv. 4.

NITARE, J. & S. RYMAN (1984). Jordtungor ay släktet Microglossum i Sverige, Svensk Bot. Tidskr., 78: 63-69.

NONIS, U. (1984). Setas comestibles. Edit. Daimon. Barcelona. 191 pp.

OHENOJA, E. (1995). Occurrence of Geoglossum, Trichoglossum and Microglossum (Ascomycota, Leotiales) in Finland. Doc. Mycol., 98-100: 285-294.

ORTON, P.D. (1960). New checklist of British agarics and boleti. Part EL Notes on genera and species in the list. Trans. Br. mycol. Soc., 43 (2): 159-439.

ORTON, P.D. (1980). Notes on British agarics: 7. Notes R. bot. Gdn Edinb., 38: 315-330.

PACIONI, G. (1998). Psathyrella paecilospenna, una nuova specie palmicola della sezione Spintrigerae. Micologia e Vegetazione Mediterranea, vol. X111, 2: 149-152.

PAPETFI, C. (1989). Lyophyllum ha reale (Fr.) comb. nov. Boll. Circolo Mic. G. Carini, 16-17: 54-56.

PÉREZ-DE-GREGORIO, M.À. (1997). Aportació a la micotlora del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Revista Catalana de Micologia, 20: 163-167.

RIVA, A. (1987). Contributi alla conoscenza del Genere Tricholoma - 2. Calocybe borealis spec. nov. Rivista di Micologia AMB, XXX 1-2: 90-94.

RIVA, A. (1997). I Tricholoma di don Giacomo Bresadola. Bollettino del Gruppo Micologico G. Bresadola - Nuova Serie, 40 (2-3): 405-416.

RIVA, A. (1999). Agaricus borealis Fries, 1838. 160 anni di vita travagliata di una specie rara. 1 Funghi. Dove.. Quando, (6) 56: 12-18.

SIQUIER, J.LL., X. LILLO, C. CONSTANTINO & M.À. PÉREZ-DE-GREGORIO (1995). Estudi de la micoflora de s'Albufera de Mallorca. S'Albufera de Mallorca. (Monografies de la Soc. Hist. Nat. Balears, 4): 67. Edit. Moll, Palma de Mallorca.

SIQUIER, J.LL., F. LILLO 8z F. ESTEVE-RAVENTÓS (1998 a). Nuevas observaciones sobre Psathyrella halophila. Bol. Soc. Mico/Madrid, 23: 147-150.

SIQUIER, J.LL., F. LILLO & J.C. SALOM (1998 b). Fongs notables de s'Albufera de Mallorca. Noves localitzacions. Butlletí científic dels Parcs Naturals de les Balears. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral del Govem Balear. 2 Epoca, n° 1: 87-88.

SPOONER, B.M. (1987). Helotiales of Australasia: Geoglossaceae, Orbiliaceae, Sclerotiniaceae, Hyaloscyphaceae. Bibl. Mycol. Band 116. Edit. J. Cramer. Berlin-Stuttgart. 711 pp.

Dennis et P.D. 00011 0C-980912.10); totografía J. Carb(í. Revista Catalana de Micologia, vol. 22: 77-90; 1999.

Dermoloma josserandii

Lyophyllum boreale (Fr.) Papetti (JC-981003.9); fotografía J Carbó.

Mieroglossum fuseoruhens Bond. (.1C-96()907.3 ): 1k)tognifia M. À. Pérez-De-Gregorio.

Psathyrella halophila Esteve-Rav. et Enderle (JC-970209.2); fotografía J. Carbó.

A CHAMBER FOR FRUITING VOL VARIELLA VOLVACEA IN LABORATORY

E. GRÀCIA, J.M. LANAU and Y. RIERA

Dept. Biologia Vegetal, Unitat de Botánica, Fac. Biologia, Univ. Barcelona, Av. Diagonal, 645, E-08028 Barcelona. E-mail: egracia@porthos.bio.ub.es

ABSTRACT: A chamber for fruiting Volvariella volvacea in laboratory. A chamber for fruiting thennophilic mushrooms in laboratory is described. This design allows an easy control of temperature, relative humidity (between 100% and 85%), CO2 levels, air exchange and illumination. Moreover, a diagram with further modifications is described. These improvements enable greater control of temperature, relative humidity and aur exchanges. They are focused on the use of a Peltier cell and allows mesophilic mushrooms growth.

Key Words: chamber, fi-uiting, Peltier, temperature, humidity, CO2, mushroom, cultivation.

RESUMEN: Una cámara para la fructificación de Volvariella volvacea en el laboratorio. Se presenta el diseño de una cámara dirigida al cultivo de hongos termófilos en el laboratorio. Los sistemas de control permiten regular de manera sencilla la temperatura, la humedad relativa, entre el 100% y el 85%, y la concentración de CO2 del aire, así como los intercambios de aire fresco y la iluminación de la cámara de cultivo. Respecto al cultivo de hongos mesófilos, incluimos un esquema de las modificaciones que permiten un mayor control de la temperatura, la humedad relativa y la ventilación. Las modificaciones se centran en el uso de una unidad de refrigeración, que en este caso es una célula de Peltier.

Palabras clave: cámara, fructificación, Peltier, temperatura, humedad, CO2, setas, cultivo.

RESUM: Una cambra per a la fructificació de Volvariella volvacea en el laboratori. Es presenta el disseny d'una cambra dirigida al cultiu de bolets termófils en el laboratori. Els sistemes de control permeten regular de manera senzilla la temperatura, la humitat relativa, entre el 100% i el 85%, i la concentració de CO2 de faire, així com els intercanvis d'aire fresc i la illuminació de la cambra de cultiu. Pel que fa al cultiu de bolets mesófils, incloem un esquema de les modificacions que permeten un millor control de la temperatura, la humitat relativa i la ventilació. Les modificacions es centren en l'ús d'una unitat de refrigeració, que en aquest cas és una &Nula de Peltier. Paraules clau: cambra, fructificació, Peltier, temperatura, humitat, CO2, bolets, cultiu.

INTRODUCTION

Chambers for fruiting mushrooms are a useful tool for taxonomic and development studies, since they allow researchers to grow and fruit saprotrophic fungi under controlled climatic conditions. These chambers usually are costly, especially for laboratories located in developing countries. Moreover, in such countries, a growing need for isolation and selection of strains, exists. Recently, several designs of fruiting chambers have been reported. They allow some control of climatic parameters. Some papers conceming Volvariella volvacea (L1, 1981; THIELKE, 1981; LI, 1984; SALMONES & GUZMÁN, 1994) describe simple chambers in order to grow this mushroom. All these designs are functional. However, their ability to control climatic parameters, especially relative humidity and CO2 levels, is low. Recently, our group has focused its research towards thermophilic and mesophilic edible mushroom strains characterisation. To afford such studies in special areas, we have designed two simple fruiting chamber models. These fmiting chambers look useful to improve mushroom culture technologies, since it makes possible to study what parameters are the optimum ones for growing edible and medicinal mushrooms.

We present the chamber model to grow thermophilic mushrooms we have used to study Volvariella volvacea. We also include a scheme of a fruiting chamber for mesophilic mushrooms. Finally, we add

some modifications that are needed to control air exchanges, useful to grow some mushrooms that like a low airflow (e.g. Pleurotus sp.).

MATERIALS AND METHODS

The fruiting chamber (Fig. 1) consists on a glass box, an aquarium, of 100 x 30 x 40 cm. The structure is coated with a 2 mm expanded high-density foam sheet, and the frontal side's insulation is removable in order to look inside. The cover has a hydrostatic joint. The climatic unit consists of a 40W insulated heater (Fig. 1, R1), two 12V DC computer fans (Fig. 1, FI -F2) and a humidifier. They are disposed inside a PVC tube, (90 mm 0) hanging from the cover. The "U" shape of the distal part of this tube, which can be filled with water from outside through a silicon pipe, has a removable paper pad attached to the internal surface. Paper pad and water acts as a humidifier unit. A sensor that is wired to a thermostat (Fig. 1, Ti) controls the heater. When needed, fresh air is introduced by a peristaltic air pump (Fig. 1, P). Incoming air is filtered through a sterilised 0,2 i_tm PTI-E filter. The chamber is provided with an air exhaust (Fig. 1, AE). Substrate temperature can be increased by a 4m plastic-coated heating wire, 40W, that is extended into the substrate. It is controlled trough a thermostat (Fig. 1, T2). Temperature and humidity are monitored by a couple of thermometers, that act as a psychrometer.

RESULTS

Mass or container (autoclavable polypropylene bags or HDPE rigid boxes) cultivation can be afforded in this fruiting chamber. Substrate heater allows a quick temperature increase and to maintain substrate at a different temperature than chamber air's one. When spawn running is started inside the chamber, fan Fi and heater R1 are switched on and air pump P is switched off. In less than 20 minutes, a 100% HR is reached. To start primordia formation, Fi and R1 are stopped, and fan F2 and pump P are switched on. That reduces HR to approxirnately 85%, meanwhile air temperature and CO2 levels drop. Once cold shock has been accomplished, heater R1 is switched on again to reach the desired temperature. Varying air pump P, we will control CO 2 levels in air (measurable through AE). In our studies, a 0,5-2 L/min air pump has been found to be suitable. By experience, to avoid temperature peaks that can damage spawn run, it is necessary to place the sensor T2 as near as possible to the heater. R2 should have low power; we suggest no more than 40 W. To avoid disturbances in the temperature control, it is better that fans (F1 -F2) have a low imemal resistance. Despite our chamber allows climatic control, it is important to place the fungarium away from heat and light sources.

DISCUSSION

The climatic chamber presented here has proved to be quite useful to grow tropical mushrooms, especially for Volvariella volvacea. Temperature and HR conditions are achieved quickly after the fungarium is switched on. Moreover, this system allows temperature and HR control between the growth parameters of this mushroom. Mushrooms other than tropical may require higher humidity control and/or to be grown at a temperature lower than ambient. In such cases, we suggest to use a variant of the design presented aboye (Fig. 2). This design incorporates a cooler, which can be either a chiller or a Peltier celi. The second option is more suitable for low volume fungaria as the one presented here.

The use of a Peltier cell allows to reduce air temperature, and therefore, to increase its relative humidity. To avoid problems with condensed water, the piece of tube where Peltier has been located should be slightly tilt in order to bring it back to the humidifier. CO2 present in the incubation room comes from metabolic activity of the mycelia. In case it was necessary to get higher CO, levels since the beginning, it can be incorporated either from a gas cylinder, either produced in situ (STRAATSMA et al, 1986). In this case, to achieve a 0,5% CO2 concentration in our fungarium filled with 40 litres of substrate, it is necessary to introduce 17,8 mmols Na2CO3 and 5% (w/v) HC1 Culture in containers placed inside the fungarium has proved to be more usef-ul to avoid

1: Fruiting chamber für thermophilic mushrooms. P: Pump. F: Fan. T: Thermostat. R: Resistance (heater). AE: Air exhaust. Big arrows: Airflow direction. Heatsinks

Peltier cell

2: Fruiting chamber for mesophilic mushrooms. P: Pump. F: Fan. T: Thermostat. R: Resistance (heater). AE: Air exhaust. Big arrows: Airflow direction.

Fig.

Fig

1999.

contamination, since handling is easier than in mass culture. In no case paper pad has been contaminated with fungi. Anyway, in order to prevent it became a source of problems; we have added H202 into the humidifier just before introducing the substrate.

Some mushrooms, like Pleurotus ostreatus, need a reduced airflow in the growing room. Therefore, a perforated `ceiling' below the climatic unit should be added. A secondary duct also should be added, connecting the growing room and the climatic unit. Controlling returning airflow, we will manage incoming air in the growing room. Further modifications could allow substrate pasteurisation and inoculation in situ.

ACKNOWLEDGEMENTS

We thanks Dr. Tricita H. Quimio (Los Barios, The Philippines) and Thomas Zieglet (Marktheidenfeld, Germany) for their isolates of Volvariella volvacea. This paper was presented an oral communication at the III Latin American Mycological Congress, Caracas, Venezuela. Augusl 31 - September 3, 1999. The first author thanks the Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI) and, especially, the Oficina Técnica de Cooperación en Panamá for the travel expenses to th€ Congress.

BIBLIOGRAPHY

LI, G.S. F. (1981). Simple techniques for fruiting of the straw mushroom Volvariella volvacea (Bull. ex Fr.) Sing. ir laboratories. Mush. Newsletter for the Tropics, 2: 2-8.

L1, G.S. F. (1984). A chamber for fruiting of Volvariella volvacea in laboratories. Mush. Newsletter for the Tropics, 4: 11-14. SALMONES, D. & GUZMÁN, G. (1994). Cámara para la obtención de fructificaciones del hongo comestible Volvarielle volvacea en el laboratorio. Revista Mexicana de Micología, 10: 193-198.

STRAATSMA, G., L.J.L.D. VAN GRIENS VEN & J. BRU1NSMA. (1986). Root influence on in vitro growth of hyphae of tht mycon-hizal mushroom Cantharellus cibarius replaced by carbon dioxide. Physiol. Plant, 67: 521-528.

MELKE, C. (1981). Die Fmktifikation der Kulturform von Volvariella volvacea (Bull. ex Fries) Sing. unte Laboratoriumsbedingungen. Der Champignon (Bonn-Bad Godesberg), 238: 25-26.

ELS FONGS DEL PARC NATURAL DEL CAP DE CREUS I SERRA DE VERDERA (GIRONA). II. APROXIMACIÓ AL COMPONENT FÜNGIC DEL CISTION

J. VILA' i X. LLIMONA2

1.- Rector Ubach, 53, àtic 2a. E-08021 Barcelona.

2.- Dept. Biologia Vegetal (Botànica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

ABSTRACT. The fungi of the Parc Natural del Cap de Creus i Serra de Verdera (NE of Catalonia). H. An approach to the fungal component of the acidophilous bushes dominated by Cistus monspeliensis. The bush community of Cistus monspeliensis is widespread in the Cap de Creus Natural Park (Catalonia, NE Spain) is of high mycological interest. The results of 28 mycological releves taken in plots located one in each of 13 different localities are given here. They include a commented list of 39 of the more of 97 species found. The tables of releves give us a glance on the phenology of the fungal community. A synthetic table, with the maximum presence indexes of each species in each plot, gives us a complete catalogue of the species identified, and enables us to draw a first approximation to the fungal association (cenomycia) present in the Cistion bushes in the area of this study. Some species are considered characteristic: Rectipilus cistophdus, Russula monspeliensis, R. cistoadelpha, Lactarius tesquorum, L. cistophilus, Hebeloma cistophilum, H. album, H. hiemale, Cortinarius scobinaceus, Leccinum corsicum, Hygrophorus pseudodiscoideus var. cistophilus, Clitocybe cistophila and Entoloma cistophilum. The name Russulo monspeliensi-Rectipilecium cistophili is proposed to refer to the fungal community defined by the over mentioned table.

Key words: fungal community. mycocenology, cenomycia, phenology, Cistion, Cistus, rockrose bushes, Catalonia, Spain.

RESUM. Els fongs del Parc Natural del Cap de Creus i Serra de Verdera (Girona). II. Aproximació al component fúngic del Cistion. En aquest treball hi ha inclosos els resultats florfstics, taxonòmics i fitocenológics de 28 inventaris micológics realitzats als esteperars de Cistus monspeliensis, en àrees permanents situades en el Parc Natural del Cap de Creus (NE de Catalunya), una en cadascuna de las 13 localitats prospectades. El treball compren una llista comentada de 39 de les mes de 97 especies trobades. La taula dels inventaris fets en una mateixa localitat ens dona una idea de la fenologia de la comunitat ftingica. Una taula sintètica, amb els índexs màxims de presencia de cada especie, ens permet tenir el catàleg complet de les especies identificades i fer una caracterització aproximada de la comunitat ffingica associada a les bosquines del Cistion, en l'àrea d'estudi. Algunes especies, miconiziques o saprotrófiques apareixen com a característiques: Rectipilus cistophilus, Russula monspehensis, R. cistoadelpha, Lactarius tesquorum, L. cistophilus, Hebeloma cistophilum, H. album, H. hiemale, Cortinarius scobinaceus, Leccinum corsicum, Hygropho rus pseudodiscoideus var. cistophdus, Clitocybe cistophda i Entoloma cistophilum. Proposem el nom Russulo monspeliensi-Rectipdecium cistophdi per a designar la cenomfcia reflectida en la taula sintètica mencionada.

INTRODUCCIÓ

Dins del programa Biodiversitat dels Fongs de Catalunya (IEC) hem reactivat, els darrers tres anys, l'estudi dels fongs del recentment creat Parc Natural del Cap de Creus i Sena de Verdera. Els primers resultats obtinguts, i diverses referències dels pocs treballs micolägics anteriors, figuren a VILA & LLIMONA (1998), on també es fa esment a algunes fonts d'informació sobre geologia, vegetaci ó, ecologia, etc. del pare. Especialment útil és el llibre de FRANQUESA (1995), en el qual, entre moltes altres dades de situació, geografia, influencies antrepiques, de gran interès, hi ha un extens apartat dedicat a la vegetació, on s'explica com la vegetació clímax de la major pan del territori, la sureda (Viburrzo-Quercetutn ilicis (Br.-B1. 1936) Rivas M. 1974 suberetosum (Br.-B1. 1936) Rivas M. 1974), dels sòls àcids derivats dels esquistos, granodiorites i altres roques silícies, que predominen a la regió, ha estat amplament erradicada, per a fer-hi plantacions de vinyes i oliveres que, en ésser

abandonades o cremades pels incendis, han donat pas a extensos esteperars de l'aliança Cistion (ladaniferi) Br.-B1. 1940 em. 1952, dominats de forma majoritària per l'estepa negra (Cistus monspeliensis), i descrits per FRANQUESA (op. cit. p. 87-92). Els que nosaltres hem prospectat fins ara corresponen a l'associació Cisto-Sarothamnetum catalaunici (A. et O. de Bolós) O. de Bolós 1956, subassociació cistetosum monspeliensis Lapraz 1976. Els inventaris del 7 al 24 (op. cit. p. 274) ens donen una bona idea de la flora i vegetació vascular dels esteperars als quals hem dedicat les nostres prospeccions del component ftingic.

L'objectiu del treball és conèixer el millor possible la flora micológica (la füngia) present en aquests esteperars. Per tal d'evitar que es perdin les observacions de presència i d'abundància de cada un dels fongs detectats, sempre que prospectem una localitat anotem la llista completa d'espècies observades, juntament amb dos índexs (vegeu apartat de Material i Mètode). En el cas dels esteperars, vam decidir visitar repetidament les mateixes àrees, cada una de les quals es converteix així en una mena de quadrat permanent o plot, però en aquest cas, de contorns irregulars. La comparació dels inventaris successius d'una mateixa àrea és molt suggestiva per a copsar la fenologia de l'aparició de carpófors al llarg de l'any o per a comparar-la amb la d'altres anys. La suma dels inventaris d'una mateixa àrea (prenent sempre els índexs màxims) permet una aproximació a la flora füngica potencial de i' àrea. La taula d'aquests inventaris sintètics dona una bona idea de la comunitat füngica associada amb l'esteperar (la cenomícia o sociornícia).

La metodologia parteix de l'exposada en l'obra bàsica de DARIMONT ("1973" 1975). També hem repassat els treballs de GARCIA BONA (1976 i 1977), de PERINI & BARLUZZI (1983, amb moltes referències a treballs anteriors), ONOFRI (1998), i la recent contribució d'ALBERT & FRAITURE (1998), que esmenten un altre clàssic (THOEN, 1977). Malgrat que les obres esmentades tracten sobretot de comunitats extramediterränies, la metodologia que empren, degudament adaptada per nosaltres, ens és d'utilitat per a expressar millor el component ftingic del Cistion de l'àrea estudiada. Tomem dones, humilment, a les idees sigmatistes, per a expressar de forma senzilla com és, segons les nostres observacions, fetes en l'àrea del Parc, el component ftingic d'una comunitat de plantes vasculars ben definida. No perdem mai de vista que l'objectiu bàsic d'aquest treball és florístic i autoecológic, i en part també taxonòmic. Però la tipificació de la comunitat es fa, amb tota la consciència de les limitacions del mètode, per ajudar al lector a fer-se Arree de l'interès i de la importància dels fongs en els esteperars, un grup de brolles més aviat menyspreat pels naturalistes, malgrat tenir un gran valor biològic, o al menys, micológic. Recordem alguns aspectes bàsics per a entendre els esteperars. Molts dels arbusts que en formen part típicament, l'estepa negra, són malacofil.les, és a dir, responen a la falta d'aigua en el sòl (estrès hídric) deixant caure una part proporcional de les seves fulles. Es forma així una capa de virosta. sovint gruixuda (3-10 cm) i poc mòbil, que afavoreix la vida d'un component füngic saprotrófic important. A més, la facilitat dels Cistus per establir ectomicorrizes ha estimulat l'evolució d'un bon grup de fongs ectomicorrízics especialitzats en Cistus, a vegades amb clara preferència vers alguna espècie, com C. monspeliensis, als quals cal afegir altres fongs micorrízics poc especialitzats.

LOCALITATS ESTUDIADES

La toponímia, l'altitud i la localització UTM (31T), han estat tretes del mapa 1: 25.000 de l'Institui Cartogràfic de Catalunya (1997).

1.- Castell de Quermancó, Vilajuïga (Alt Empordà). Alt. 95 m; UTM 5074687. Cistus albidus C. monspeliensis. 25-1-1999.

2.-Sota el Puig Margall, Vilajuïga (Alt Empordà). Alt. 170 m; UTM 5114686. Cistus monspeliensis i C. albidus 18-11-1997, 6-10-1998, 8-1-1999.

3.-Vora Can Pep Satller, Vilajuïga (Alt Empordà). Alt. 55 m; UTM 5094687. Cistus monspeliensis i C. albidus 18-11-1997.

4.- S'Arenella, el Port de la Selva (Alt Empordà). Alt. 10 m; UTM 5154689. Cistus salviifolius C. monspeliensis. 18-11-1997, 25-1-1999, 1-5-1999.

5.- Serrat de la Guerra, vora Sant Pere de Rodes, el Port de la Selva (Alt Empordà). Alt. 470 m; UTM 5144686 Cistus monspeliensis i C. albidus. 18-11-1997, 7-12-1997, 2-1-1998, 6-10-1998, 8-1-1999, 1-5-1999

Fig. 1. Mapa de localitats prospectades (1-13).

6.-Cala Portale), Cadaqués (Alt Empordà). Alt. 35 m; UTM 5234686. Cistus monspeliensis. 8-1-1999.

7.- Vora el Mas dels Rabassers de Baix, Cadaqués (Alt Empordà). Alt. 105 m; UTM 5234685. Cistus monspeliensis, C. salviifolius i C. albidus. 25-1-1999, 18-3-1999, 14-5-1999.

8.-Cala Jonquet, Cadaqués (Alt Empordà). Alt. 40 m; UTM 5234683. Cistus monspeliensis. 25-1-1999, 18-31999.

9.-Coll de la Perafita, Roses (Alt Empordà). Alt. 250 m; U'TM 5194682. Cistus monspeliensis. 6-10-1998, 8-11999, 25-1-1999, 2-5-1999.

10.-Carretera al Coll del Pení, sobre Mas dels Arbres, Roses (Alt Empordà). Alt. 330 m; UTM 5184680. Cistus monspeliensis. 25-1-1999.

11.- Plans entre Can Marés i Canyelles Petites, Roses (Alt Empordà). Alt. 130 m; UTM 5174677. Cistus monspeliensis i C. albidus. 25-1-1999.

12.-Punta Falconera, Roses (Alt Empordà). Alt. 35 m; UTM 5184676. Cistus monspeliensis. 18-3-1999.

13.-Sein de la Carbonera, el Port de la Selva (Alt Empordà). Alt. 100 m; UTM 5174688. Cistus salviifolius i C. monspeliensis. 2-5-1999.

MATERIAL I MÈTODE

En cada una de les 13 localitats estudiades (figura 1) hi hem establert una àrea permanent d'estudi (plot) d'esteperar d'estepa negra, homogeni, situat en terreny poc inclinat, lliure de cap espècie arbòria. La superficie, de forma variable, ha estat de 200-400-1000 m2, i l'altitud ha estat de 10-40470 m s.m. El nombre d'inventaris fets en una àrea ha variat entre 1 i 6. La prospecció detallada, en ziga-zaga, ha exigit sovint passar sota el fullatge de les estepes, que dificulta l'examen del sed. S'ha procurat localitzar també els fongs lignícoles, si bé una part són encara en estudi. Exceptuant les espècies que no ofereixen cap dubte, hem recollectat i conservat mostres de la majoria dels fongs detectats. Com a mínim una recol•ecció de cada una de les espècies esmentades en el catàleg d'aquest treball i en el de VILA & LLIMONA (1998) es conserven a l'herbari BCC Micoteca. Bona part del material crític o que ha estat objecte d'un estudi aprofundit es troba dipositat a l'herbari personal del primer autor (JVG). Part del material és en estudi, i encara no ha estat definitivameni ordenat. S'han fet diapositives en color de les espècies més interessants o característiques. L'estimació de l'abundància de cada täxon en un inventari es fa sobre la base dels esporocarps visibles, amb un índex de sis graus, seguint l'escala que utilitza DARIIVIONT (1975), una mica adaptada a la regló mediterrània, on és més difícil trobar grans florides de carpófors. Escak d'abundància estimada, basada en la dels carpófors: + = 1 carpófor o un sol grup dens de carpófors, en l'àrea inventariada; 1 = de 2 a 3; 2 = de 4 a 10; 4 = de 11 a 50; 5 = més de 50. El segon índex ens informa sobre la sociabilitat o grau d'agrupament dels carpófors: 1 = carpófor isolat; 2 = grups de 2 a 4 carpófors; 3 = grups de 5 a 10; 4 = grups de 11 a 50; 5 = grups de més de 50.

Les taules d'inventaris s'han disposat per ordre del número de localització, en dos grups, per tal quE càpiguen en el format de la revista. Les espècies s'han agrupat en 4 grups ecològics: micorriziques saprotrófiques, lignícoles i muscícoles. D'aquesta manera, es pot veure com varia en el temps dominäncia dels diferents grups. La comparació entre diferents inventaris presos en una mateixa ärei permanent dóna una certa informació sobre la fenologia (canvis entre dates i entre anys). A la taula síntesi hi consta el nombre d'inventaris fets en un mateix plot dels quals disposem. Els índexs que h figuren són els màxims observats. A la darrera columna hi ha el que considerem la potencialita màxima observada i el nombre d'inventaris en els quals l'espècie ha estat observada. Aquest darrei paràmetre s'ha fet servir per ordenar les espècies dins de cada grup ecològic, aquest cop basat er l'especialització de cada täxon, apreciada segons la nostra experiència o d'acord amb la bibliografia Un cert nombre d'espècies d'aquesta taula no surten incloses al catàleg. Es tracta, o bé d'espècie5 molt corrents i ben conegudes, identificades en el camp, d'algunes encara pendents de confirmació, d'altres que seran tractades de forma independent, en un treball ulterior. L'única llista exhaustiva eh les espècies identificades és doncs la que figura en aquesta taula. La taula de síntesi expressa variabilitat geogràfica observada i, en conjunt, defineix la comunitat micológica o cenomícia L'inventari que triem com a tipus és el de la localitat 5. Per a denominar la cenomícia, hem escolli dos taxons especialitzats i fidels al Cistion, i que, a la vegada, presenten una freqüència prou elevada.

LLISTA COMENTADA D'ESPÈCIES INTERESSANTS

Oferim a continuació una selecció comentada d'espècies que no havien estat tractades en el treball esmentat (VILA & LLIMONA, 1998), o que han estat retrobades en altres localitats. Recordem continuació les espècies incloses en el treball mencionat i que no figuren en aquesta llista: Amanik muscaria (L.: Fr.) Hooker, A. pantherina (DC.: Fr.) Krombh., Astraeus hygrometricus (Pers.: Pers. Morgan, Cantharellus cibarius (Fr.: Fr.) Fr., Clathrus ruber P. Micheli: Pers., Hemimycena candi& (Bres.) Singer, Lactarius cistophilus Bon et Trimbach, L. ilicis Sarnari, Leccinum corsicum (Rolland Singer, Limacella grisea Singer, Lyophyllum transforme (Britzelm.) Singer, Macrolepion subsquarrosa (Locq.) Bon, Psilocybe inquilina (Fr.: Fr.) Bres., Thelephora calyophyllea Schaeff. Fr. Tampoc hl figuren alguns täxons indicats a la taula sintètica com sp., que estan en estudi. A niki; que es vagin resolent els problemes taxonòmics, anirem publicant quines són aquestes espècies, qu( no rarament representen una part considerable de la cenorrúcia. En particular, recordem que són ei elaboració totes les dades referents al gènere Inocybe, que compta al menys amb 5 espècies que n( hem registrat en els inventaris que presentem.

Classe ASCOMICETS

Arachnopeziza aurelia (Pers.) Fuckel

MATERIAL ESTUDIAT. (1) Castell de Quermançó, 95 m; sobre fulles mortes i petits branquillons en descomposició de C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona.-(4) S'Arenella, 10 m; sobre fulles mortes de C. monspeliensis, 1-51999, leg. X. Llimona.-(13) Sena de la Carbonera, 100 m; sobre fulles mortes, caigudes, de C. monspeliensis, 2-5-1999, leg. X. Llimona, rev. R. Galán. Tot el material a BCC Myc.

OBSERVACIONS. A pan de la mida molt recluida, encaixa amb les descripcions consultades d'aquesta especie. És, juntament amb Rectipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila i Collybia dryophila (Bull.: Fr.) P. Kumm., un dels pocs fongs que hem recol lectat abundantment en el Cistion, a la primavera.

Classe BASIDIOMICETS

Agarieus porphyrhizon P.D. Orton

NOVES DADES. (6) Cala Portale, 35 m; sota C. mon.speliensis, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990108-35.

Amanita vaginata (Bull.: Fr.) Vittad. var. eistetorum (Contu et Pacioni) Vila et Llimona, stat. nov.

Basiónim: Amanita cistetorum Contu et Pacioni, Mycotaxon LXIX: 438 (1998).

OBSERVACIONS. Poc després de la publicació de la nostra primera aportació sobre els fongs del Cap de Creus i Sena de Verdera (VILA & LLIMONA, 1998), on la mateixa recollecció era mencionada amb el nom d'A. mairei Foley, CONTU & PACIONI (1998) descriuen una nova Amanita (subgen. Amanitopsis) relacionada amb els Cistus: A. cistetorum. Hem reexaminat el nostre material i creiem que correspon a l'espècie recentment descrita. Tot i això, A. cistetorum és una especie molt propera a A. mairei i, sobretot, a A. vaginata (Bull.: Fr.) Vittad. De la primera se'n separaria exclusivament per la forma mes arrodonida de les espores, ja que l'aspecte macroscópic és molt semblant. Tot i que l'hàbitat, entre cistacies, sembla exclusiu (A. mairei prefereix fructificar sota pins, especialment en llocs son-encs), el fet de que ambdues especies creixin en ambients mediterranis, on sovint es barrejen Pinus i Cistus tampoc ajuda a la seva separació. Les diferencies amb A. vaginata són poc clares. Sorprèn molt l'absència de comentaris sobre les confusions entre A. vaginata i A. cistetorum en el treball original sobre aquesta última especie. En consultar descripcions d'A. vaginata (FRAITURE, 1993; BREITENBACH & KRANZLIN, 1995), ens hem adonat que rúnica diferencia constant entre tots dos taxons, deixant apart habitat (A. vaginata fructifica en boscos de muntanya, sota pins, avets, etc.), és l'absència d'un umbó en el pfleu d'A. cistetorum, ja que la resta de caràcters macro i microscòpics (forma i mida de les espores, estructura de la volva, etc.) són bastant coincidents. Per tot això, creiem que A. cistetorum es una varietat no umbonada, cistícola, d'A. vaginata.

Chakiporus cf. piperatus (Bull.: Fr.) Bataille

MATERIAL ESTUDIAT. (7) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; sota C. monspeliensis i C. salviifolius, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990125-7.-01) Can Mares, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 99012543.

OBSERVACIONS. Ens ha sorprès la presencia del genere Chalciporus en localitats on no existeix cap mena de conífera ni de planifoli, arbres sota els quals acostumen a fructificar les especies d'aquest genere; per aquest fet, creiem que el nostre material estava relacionat micon-ízicament amb Cistus. El material recol lectat sembla coincidir millor amb C. piperatus que no amb C. amarellus (Quél.) Bataille, sobretot per la seva carn, de sabor fortament picant, pel color vermellós dels porus i per la mida de les espores (9-11 x 3-4 pm). En les descripcions consultades, s'indica que les espores de C. piperatus són una mica més petites (8,5-11,5 x 3-5 pm) que les de C. amarellus (10-13,5 x 4,5-5,5 pm). En un exämen microscòpic de la cutícula, hem observat algunes hifes terminals amb pigment incrustant (a confirmar amb nou material), un caràcter típic de C. piperatus, absent en C. amarellus. Tot i això, l'hàbitat de la nostra recollecció és molt diferent de l'habitual de C. piperatus, una especie dels estatges monta i subalpf, on fructifica sota Betula, Abies, etc. Com que el material és escàs (i no

Catalana de Micologia, vol. 22: 95-114; 1999.

disposem d'exemplars joves, on es pugui observar el color original dels porus) preferim publicar el material provisionalment com a confirmar (cf.), tot esperant tornar a recollectar l'espècie.

Clitocybe

cistophila Bon et Contu

NOVES DADES. (6) Cala Portaló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990108-20.

Clitopilus scyphoides (Fr.) Singer f. omphalifornzis (Joss.) Noordel.

NOVES DADES. (9) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. monspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-2.

Collybia

dryophila (Bull.: Fr.) P. Kumm.

NOVES DADES. (2) Sota el Puig Margall, 170 m; sota C. mon.speliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona.-(5) Vom Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 6-10-1998, leg. X. Llimona i J. Vila.-(6) Cala Portal& 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona.-(9) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. monspeliensis, 6-101998, leg. J. Vila i X. Llimona.- Ibid., 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona.- !bid., 2-5-1999, leg. J. Vila i X. Llimona. Totes les recoleccions a BCC Myc (sense número).

Collybia impudica (Fr.) Singer

MATERIAL ESTUDIAT. (6) Cala Portaló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 99010818.-(7) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; sota C. monspeliensis i C. salviifolius, 14-5-1999, leg. X. Llimona, J. Vila i J. Llistosella, JVG 990514-1.

Cortinarius scobinaceus Malençon et Bertault

NOVES DADES. (6) Cala Portaló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-12.47) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; sota C. monspeliensis i C. salviifblius, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-35.49) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-3.410) Carr. a el Pení, 330 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-15.411) Can Mates, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-19.

Cortinarius subcaninus

Maire

= C. xerophilus Rob. Henry et Contu

MATERIAL ESTUDIAT. (2) Sota el Puig Margall, 170 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-37.46) Cala Portaló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990108-14.

OBSERVACIONS. Espècie típica d'ambients i zones mediterrànies, relativament freqüent a les comunitats de Cistus monspeliensis estudiades. Pertany al difícil grup de C. anomalus (Fr.: Fr.) Fr., que engloba tot un conjunt de täxons poc diferenciables entre ells (BON & TRESCOL, 1991). La principal diferència entre C. subcaninus i C. anomalus radica en la forma de les espores, el.lipsoidals en la primera espècie i subesfèriques en la segona. HENRY & CONTU (1986), descriuen C. xerophilus, de les comunitats de Cistus monspeliensis de Sardenya (Itàlia). Més endavant, aquesta espècie ha estat considerada coespecífica de C. subcaninus (CONTU, 1991).

Cortinarius venetus (Fr.:

Fr.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT. (5) Vora Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 7-12-1997, leg. X. Llimona, det. R. Mahiques, JVG 971207-1.- Ibid., 2-1-1998, leg. X. Llimona i O. Llimona, JVG 980102-75.

OBSERVACIONS. C. venetus és una espècie típica dels boscos de coníferes de muntanya, però també pot fructificar en llocs més baixos, de clima mediterrani. Les recolleccions sota Cistus no difereixen pràcticament de les de terres més altes, ja que tan sols presenten una lleugera diferència en la mida de les espores, no prou significativa com per a pensar en una forma o varietat diferent (R. Mahiques, comunicació personal).

Cystoderma terrei (Berk. et Broome) Harmaja

NOVES DADES. (5) Vora Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-27.

Entoloma cistophilum Trimbach

MATERIAL ESTUDIAT. (7) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; sota C. monspeliensis i C. salviifolius, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-6.-(11) Can Males, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, rey J. Carbó, JVG 990125-46a.

OBSERVACIONS. E. cistophilum i E. sordidulum (Kühner et Romagn.) P.D. Orton són dues especies relativament freqüents a les comunitats de Cistus monspeliensis del Cap de Creus que, a més a més, sovint surten barrejades. Macroscópicament, rúnica diferencia clara entre ambdues especies es, segons les nostres observacions, basades en nombrosos exemplars recollectats, la olor de farina que presenta la carn d'E. sordidulum, absent en E. cistophilum. La resta de caràcters macroscOpics (forma, mida i color del basidioma) són molt semblants, fins al punt que, en alguns casos, només es pot distingir una especie de l'altra per l'olor. Microscòpicament, la principal diferencia radica en el pigment de la cutícula, intracellular en E. cistophilum, i incrustant i intracellular en E. sordidulum. Les espores també són una mica diferents, ja que E. cistophilum les té típicament cúbiques o pentagonals i en E. sordidultun, les hem observat multiformes, des de cúbiques a multianguloses, molt variables. La primera citació d'E. cistophilum a la Península Ibérica és de la zona de Cáceres, sota Cistus ladaniferus (MORENO et al., 1990). A Catalunya, es coneix del Maresme, sota C. salvhfolius i C. monspeliensis (VILA et al., 1996). Podem trobar bones descripcions a TRIMBACH (1981), NOORDELOOS (1992) i MORENO et al. (1990). Una bona descripció d'E. sordidulum és inclosa a COURTECUISSE (1984).

Entoloma sordidulum (Kühner et Romagn.) P.D. Orton

MATERIAL ESTUDIAT. (1) Casta de Quennançó, 95 m; sota C. numspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-11.-(2) Sota el Puig Margall, 170 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, det J. Carbó, JVG 990108-31.48) Cala Jonquet, 40 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990125-28.411) Can Mares, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990125-46b.

OBSERVACIONS. Vegeu comentaris a propòsit d'Entoloma eistophilum Trimbach. La citació d'ORTEGA (1992) d' E. sordidulum, recol lectat sota Cistus launfolius a Granada, encaixa perfectament amb el nostre material.

Flammulaster carpophilus (Fr.) Earle

MATERIAL ESTUDIAT. (5) Vora Sant Pere de Rodes, 470 m; sobre restes de C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990108-33.

Hebeloma album Peck ss. Bruchet

MATERIAL ESTUDIAT. (5) Vora Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 8-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990108-30.-(11) Can Mares, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990125-40, 990125-48.

OBSERVACIONS. Especie molt propera microscòpicament a H. hiemale Bres., de la qual se'n separa gairebé exclusivament pel color uniformement blanc del basidioma (excepte en les làmines). Segons Esteve-Raventós (comunicació personal), H. album podria ser una forma blanca d' H. hiemale. Bones descripcions d'H. album es troben a BRUCHET (1970) i LONATI (1991).

Hebeloma cistophilum Maire

MATERIAL ESTUDIAT. (2) Sota el Puig Margall, 170 m; sota C. monspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-13.45) Vom Sant Pere de Rodes. 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona,

Catalana de Micologia, vol. 22: 95-114; 1999.

JVG 981006-15.46) Cala Portaló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-13, 990108-16, 990108-24, 990108-25.47) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; sota C. monspeliensis i C. salviifolius, 25-11999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-34.48) Cala Jonquet, 40 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-24.49) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. monspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-32.- lbid., 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-1.-01) Can Marés, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 99012542.

OBSERVACIONS. En les nombroses recolleccions efectuades, hem observat una gran variabilitat en la forma i en el color del basidioma. Algunes de les mostres tenien el píleu umbonat o de color uniforme, i altres no presentaven cap mena d'umbó o eren bicolors. També la presència de més o menys cortina resulta ser molt variable segons la recol•ecció. H. cistophilum té una gran semblança, tant macro com microscòpicament, amb H. mesophaeum (Pers.) Quél., del qual és possible que sigui una simple varietat cistícola.

Hebeloma hiemale Bres.

MATERIAL ESTUDIAT. (11) Can Marés, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. X. Llimona i J. Vila, JVG 990125-17.

OBSERVACIONS. H. hiemale es una especie poc freqüent a l'àrea estudiada, tot i que les citacions sota Cistus, o en altres ambients mediterranis, són nombroses a tota la Península Ibérica. Es separa d'H. cistophilum Maire per l'absència de cortina, per les espores amigdaliformes, amb verrugues ben visibles, i per la forma dels queilocistidis, amb l'àpex intlat (subcapitat). H. cistophilum té una cortina fugaç, però visible en els exemplars més joves, espores el lipsoidals i molt poc ornamentades, gairebé subllises, i queilocistidis amb l'àpex generalment atenuat, no inflat. CONTU (1989) descriu H. erumpens, una altra espècie cistícola, molt propera a H. hiemale, de la qual se'n separaria per la menor viscositat del pilen, per la presencia de partícules de terra a la cutícula (?) i per tenir l'estípit menys ornamentat, caràcters tots ells poc constants o força variables, al nostre entendre.

Hygrocybe virginea (Wulfen: Fr.) P.D. Orton et Watling

MATERIAL ESTUDIAT. (6) Cala Portaló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 99010815.-(9) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. nwnspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-9.

Hygrophorus chrysodon (Batsch: Fr.) Fr.

MATERIAL ESTUDIAT. (5) Vora Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-28.-(10) Carr. a el Pení, 330 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-14.

Hygrophorus pseudodiscoideus (Maire) Malencon et Bertault var. cistophilus Bon et G. Riousset

NOVES DADES. (1) Castell de Quermançó, 95 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-10.45) Vom Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. nwnspeliensis i C. albidus, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-36.-(10) Carr. a el Pení, 330 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-13.

Laccaria affinis (Singer) Bon = L. laccata (Scop.: Fr.) Berk. et Broome var. affinis Singer; L. laccata (Scop.: Fr.) Berk. et Broome var. montana F.H. Móller

MATERIAL ESTUDIAT. (8) Cala Jonquet, 40 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 99012520.

OBSERVACIONS. Especie molt propera a L. laccata (Scop.: Fr.) Berk. et Broome, de la qual se'n separa exclusivament per la forma esférica de les espores (amplament el lipsoidals en L. laccata).

Laccaria laccata (Scop.: Fr.) Berk. et Broome

MATERIAL ESTUDIAT. (11) Can Mares, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-44.

Lactarius tesquorum Malençon

NOVES DADES. (6) Cala Potraló, 35 m; sota C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-17.

Lepiota castanea Qué!.

MATERIAL ESTUDIAT. (8) Cala Jonquet, 40 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X Llimona, JVG 99012526.

Lepiota clypeolaria (Bull.: Fr.) P. Kumm.

NOVES DADES. (5) Vom Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-10.

Lepiota clypeolarioides Rea

MATERIAL ESTUDIAT. (8) Cala Jonquet, 40 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 99012525.

OBSERVACIONS. Tot i la semblança en el nom, l'espècie que ens ocupa és foro diferent microscòpicament de L. clypeolaria (Bull.: Fr.) P. Kumm. La principal diferencia la trobem en la forma de les espores, fusiformes en L. clypeolaria (que pertany a la secció Lepiota, subsecció Fusisporinae) i ellipsoidals en L. clypeolarioides (secció Felinae, subsecció Felininae). Macroscópicament, les dues especies tenen una certa semblança, deguda sobretot a l'ornamentació en bandes anulars de l'estípit i a la forma i color del pilen de L. clypeolarioides. El nostre material coincideix força be amb el descrit per BON (1993).

Lepiota kuehneriana Locq. = L. latispora (Kühner ex Wasser) Bon

MATERIAL ESTUDIAT. (9) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. rnonspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-11.

OBSERVACIONS. Especie que sembla preferir els ambients mediterranis, ja que l'hem observat també en alzinars o rouredes relativament properes a la costa. Té unes espores curtament fusiformes, fet que provoca la creació d'una secció (Latisporinae) per ha incloure-hi l'espècie, juntament amb L. ignivolvata Bousset et Joss. ex Joss. Bones descripcions, amb iconografia, de L. kuehneriana es troben a CANDUSSO & LANZONI (1990) i a BON (1993).

Leucoagaricus melanotrichus (Malençon et Bertault) Trimbach

NOVES DADES. (9) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. monspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-3.

Lyophyllum ovisporum D.A. Reid

MATERIAL ESTUDIAT. (11) Can Mares, 130 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 25-1-1999, leg. X. Llimona J.Vila, JVG 990125-49.

OBSERVACIONS. De bon principi, l'espècie pot ser confosa amb L. transforme (Britzelm.) Singer, ja que tots dos täxons són molt semblants macroscópicament (tot i que L. ovisporum no sofreix cap ennegriment). Un estudi microscòpic ens revela, però, que el täxon que ens ocupa no té les típiques espores triangulars de L. transforme, sino que les presenta d'ovalades a amplament el lipsoidals. L. ovisporum és una especie molt propera a L. decastes (Fr.) Singer, però aquesta

última especie té les espores esfèriques i fructifica en grups densos, fasciculats. En el nostre cas, el material recollectat creixia en petits grups, rarament fasciculats.

Macrolepiota excoriata (Schaeff.: Fr.) Wasser

MATERIAL ESTUDIAT. (5) Vom Sant Pere de Rodes, 470 m; vora C. monspeliensis, entre l'herba, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-31.

Marasmiellus omphahformis (Kühner) Noordel.

MATERIAL ESTUDIAT. (9) Coll de la Perafita, 250 m; sobre restes de C. monspeliensis i de gramínies, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-8.

OBSERVACIONS. Especie freqüent, típica de Parea mediterrània, que, generalment, fructifica sobre fusta morta de Pinus pinea o de P. halepensis, però que també hem recol•ectat sobre fusta d'altres arbres (Quercus ilex) o arbusts (Cistus monspeliensis). Una bona descripció es troba a ANTONÍN & NOORDELOOS (1993).

Omphalina farinolens G. Moreno et Esteve-Rav.

MATERIAL ESTUDIAT. (4) S'Arenella, 10 m; sobre sed nu, vom C. salviifolius, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, det. F. Esteve-Raventós, JVG 981006-14.-(7) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; entre Tuberaria guttata, sota C. monspeliensis, 14-5-1999, leg. X. Llimona, J. Vila i J. Llistosella, JVG 990514-3.

OBSERVACIONS. Basidiomicet petit i molt interessant, que hem observat tres cops en llocs oberts, un d'ells vora Segovia, entre molses i sobre sòl bàsic, i dos al Cap de Creus, entre cistacies (Tuberaria guttata, Cistus monspeliensis, C. salviifolius) i sobre 951 àcid. L'espècie recorda, de bon principi, a un petit Clitocybe del grup del C. font-queri R. Heim, ja que té el basidioma més robust que el d'una Omphalina, i, a més, la carn, en secció, desprèn una forta olor de farina. El fet de no presentar hifes fíbulíferes i de tenir la trama himenial irregular ens fan descartar aquest grup de Clitocybe, que presenta bifes fibulíferes i una trama regular. Creiem que O. farinolens és una especie molt fàcil d'identificar macroscópicament, degut a l'olor de farina, al color blanc (!) de les lamines i al fet de tenir el pfleu de color gris i finament tomentós, tan sols dèbilment estriat en exemplars molt hidratats. És molt probable que l'espècie sigui relativament abundant en llocs oberts. Les dues recolleccious efectuades s'ajusten perfectament a la descripció original de MORENO & ESTEVE-RAVENTOS (en premsa).

Rectipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila

Abundant arreu, sobre fulles mortes i branquillons de C. monspeliensis (VILA et al., en premsa).

Ripartites metrodii Huijsman

MATERIAL ESTUDIAT. (5) Vota Sant Pere de Rodes, 470 m; sota C. monspeliensis i C. albidus, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990108-39.49) Coll de la Perafita, 250 m; sota C. monspeliensis, 6-10-1998, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 981006-1.

OBSERVACIONS. R. metrodii ens apareix com una especie relativament freqüent sota C. monspeliensis, un habitat del qual no s'havien publicat citacions prèvies, en el nostre coneixement, i més rara en altres ambients (VILA et al., 1996). Té una gran semblança, tant en els caràcters macro com microscòpics, amb altres täxons del genere, com per exemple R. helomorpha (Fr.) P. Karst., que se'n separaria gairebé exclusivament pel pfleu umbonat. R. tricholoma (Alb. et Schwein.: Fr.) P. Karst. se'n diferenciaria per tenir el píleu molt pilós, especialment vers el marge, que es barbut. Tot i això, hem observat que la quantitat de pilositat pot variar d'un exemplar a un altre, fet pel qual creiem que R. metrodii podria ser una forma menys pilosa, termófila, de R. tricholoma. Segons els autors de l'escola holandesa, les tres especies aquí esmentades s'han de considerar coespecífiques. En canvi, BON (1997) manté les Ves especies, mostrant el seu desacord amb els autors holandesos, però

reconeixent que és molt probable que tant R. metrodii com R. helomorpha hagin de ser subordinades, a un nivell infraespecífic, a R. tricholoma.

Russula eistoadelpha M.M. Moser et Trimbach

MATERIAL ESTUDIAT. (8) Cala Jonquet, 40 m; sota C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 99012527.

Russula monspeliensis Sarnari

NOVES DADES. (8) Cala Jonquet, 40 m; sota C. mon.speliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona, JVG 990125-21.

Vuilleminia maerospora (Bres.) Hjortstam

MATERIAL ESTUDIAT. (4) S'Arenella, 10 m; sobre fusta de Cistus sp., 1-5-1999, leg. X. Llimona.-(6) Cala Portal& 35 m; sobre fusta en descomposició de C. monspeliensis, 8-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona.-(7) Mas dels Rabassers de Baix, 105 m; sobre fusta en descomposició de C. monspeliensis, 25-1-1999, leg. J. Vila i X. Llimona.-(9) Coll de la Perafita, 250 m; sobre fusta mona de C. monspeliensis, 2-5-1999, leg. X. Llimona. Totes les recol leccions, det M.N. Blanco. Material a l'herbari AH (Alcalá de Henares) i a BCC Myc (sense número).

OBSERVACIONS. Forma característiques plagues blanques, en relleu, petites, confluents, sobre branques mortes de C. monspeliensis.

Xerocomus cf. leonis (D.A. Reid) Bon

MATERIAL ESTUDIAT. (11) Can Mares, 130 m; sota C. monspel ensis i C. albis/us, 25-1-1999, leg. X. Llimona ii. Vila, JVG 990125-41.

OBSERVACIONS. El poc material recol-lectat (un exemplar) no permet afirmar amb seguretat que ens trobem davant de X. leonis. Tot i això, el color uniformement groc del basidioma ens fa pensar que podria tractar-se realment d'aquest täxon. Més recolleccions ens permetran de resoldre els nostres dubtes.

CONCLUSIONS

Les dades que hem presentat han d'esser ampliades i millorades en el futur, pero) ja són suficients per a precisar la composició d'una comunitat miedica (sociomícia o, millor, cenomícia) tipificable. Proposem anomenar-la Russulo monspeliensi-Rectipilecium cistophili Llimona et Vila. La seva definició, basada en la taula de síntesi (Inventari tipus, n° 5), pot millorar considerablement quan hi puguem afegir inventaris d'altres esteperars semblants de Cistus monspellensis, de fora de Parea d'estudi, i també d'altres comunitats de Cistion de la regió Mediterrània occidental. Per() això exigirà un treball llarg i, de moment, volem treure de la informació ja disponible el màxim del seu valor descriptiu i predictiu.

Una ampliad() de l'ama estudiada permetrà obtenir un millor coneixement de l'ecologia de les espècies ifingiques dels esteperars. El resultat previsible serà una matisació a la baixa de les espècies que semblen exclusivament lligades a Cistus monspeliensis. És més prudent dones considerar, de moment, que el conjunt format per Rectipilus cistophilus, Russula monspeliensis, R. cistoadelpha, Lactarius tesquorum, L. cistophilus, Hebeloma cistophilum, H. album, H. hiemale, Cortinarius scobinaceus, Leccinum corsicum, Hygropho rus pseudodiscoideus van. cistophilus, Clitocybe cistophila i Entoloma cistophilum configuren el nucli de les espècies característiques de la micocenosi del Cistion observada al P.N. del Cap de Creus i Serra de Verdera, que, comparada amb la d'altres indrets del Principat, és més aviat termófila. Per això és verosímil la hipòtesi que en altres esteperars més continentals s'hi podrà observar un empobriment en especies termOfiles i altres canvis florístics, que poden ser molt interessants.

No hem d'oblidar doncs que les dades que aportem aquí són valides per a Parea d'estudi, i es basen en un nombre no gaire alt d'inventaris, fets en una mateixa àrea inventariada (plots) (de 1 a 5 per

TAULA DELS INVENTARIS DE LES LOCALITATS 1 A 5

EspÉcrEs MICORRÍZIOUES

Cortinarius so. (2)

Cortinarius so. (4)

Hv2rophorus chrvsodon

2risea

monspeliensis

Tricholoma psammonus

ESPECIES SAPROTRÓFIOUES

excipulifonnis

Clathrus ruber

Clitocvbe cistophila

herbarum

Colu.s hirudinosus

drvonhila

scabella

C. subtomentosa

Cvstoderma terrei

Flatrunulaster carpophilus

Hetnimvcena candida

Hwrocvbe pratensis

H. vireinea

perlatum

L. cf. lividum

L arao molle

Macrocvstidia cucumis

Macrolepiota excoriata

Paxillus panuoides

Psathvrella candolleana

Rectipilus cistophilus

Rioartites metrodii

Tvohula si/

ESPÉCIES LIGNÍCOLES

Arachnopeziza aurelia

Vuilleminia macrosoora

Dacrvmvces so.

Orbilia so.

Resuoinatus trichotis

ESPÈCIES NIUSCÍCOLES

Arrhenia soathulata

Galerina so.

plat, i entre els anys 1997 i 1999). Malgrat les limitacions, creiem que permeten percebre bastant bé la influencia de l'altitud, de la proximitat del mar i, sobretot, que fan possible agafar una idea dels canvis al llarg d'un mateix any i entre un any i l'altre, que demostren ésser considerables. També cal tenir present que les prospeccions s'han fet sobretot en epoca favorable. Una prospecció a l'atzar té una alta probabilitat de donar una llista d'espècies flingiques buida o molt pobra, ja que es basa només en els fongs fructificats, que sofreixen un llarg eclipsi (de juny a octubre, en general, o en períodes de tramuntana). En aquests casos, el component fángic de l'ecosistema no és pas absent, sino que sobreviu en forma d'espores, de miceli subterrani deshidratat 1, especialment, en forma d'ectomicorrizes, dins del sed. La reactivad() reproductora de molts fongs saprotrófics, quan plou després d'un període sec, és molt mes ràpida que la dels fongs ectomicorrízics. La máxima activitat es pot trobar de finals de tardor a l'hivern, però varia molt d'un any per altre. Hi poden haver èpoques de gran producció de fructificacions, però solen ésser curtes, limitades com estan per l'acció dels freqüents vents assecadors (tramuntana).

Si, amb l'ajut d'altres collegues de la regió mediterrània occidental, podem ampliar l'àrea de procedència dels inventaris i la diversitat de les comunitats dominades per Cistus, la consideració del conjunt de la informad() obtinguda és possible que aconselli distingir més d'una associació ftingica (sociomícia), i convertir la que ara hem proposat en una aliança ftingica, que es podria anomenar Lactariecion tesquori.

AGRAiMENTS

Volem agrak a J. Carbó (Torroella de Montgrí, Girona) la revisió o identificació d'algunes de les mostres d'Entoloma. Al Dr. F. Esteve-Raventós (Alcalá de Henares) l'identificad() d'Omphalina farinolens i els seus comentaris sobre aquesta interessant especie. A R. Mahiques (Quatretonda, Valencia) l'identificació de Cortinarius venetus. A la Dr. M.N. Blanco (Alcalá de Henares) l'identificad() de Vuilletninia macrospora i Hymenochaete tahacina, i al Dr. R. Galán (Alcalá de Henares), la revisió d'Arachnopeziza aurelia. Han collaborat en la recol-lecció: P. Marsal, B. 011er i O. Llimona. Aquest treball s'inclou en el projecte "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", de l'Institut d'Estudis Catalans.

B IBLIOGRAFIA

ALBERT, T. & A. FRAITURE (1998).- Re,cherches mycologiques au bois de Lauzelle (Ohiguies-Louvain-la-Neuve, Belgique). Belg. Journ. Bot., 131(2): 225-236.

ANTONÍN, V. & ME. NOORDELOOS (1993).- A Monograph of Marasmius, Collybia and relatecl genera in Europe. Part 1: Marasmius, Setulipes, and Marasmiellus. Libri Botanici, vol. 8. IHW-Verlag, Eching. 229 pp.

ANTONÍN, V. & M.E. NOORDELOOS (1997).- A Monograph of Marasmius, Collybia asid related genera in Europe. Part 2: Collybia, Gymnopus, Rhodocollybia, Crinipellis, Chaetocalathus, and additions of Marasmiellus. Libri Botanici, vol. 17. 1 11W-Verlag. 256 pp.

BON, M. & F. TRESCOL (1991).- Essai de cié des cortinaires +1- cyanés de la section Anornali (Fr.) K.-M. et des espèces ressemblantes. Documents Mycologiques, 83: 27-36.

BON, M. (1992).- Agaricomycetes mediterranéens ou méridionaux. Documents Mycologiques, 85: 51-62.

BON, M. (1993).- Flore Mycologique d'Europe, 3- Les Lépiotes. Documents Mycologiques. Mémoire Hors Série n"3. CRDP de Picardie, Amiens. 141pp. + 6 planches.

TAULA DELS INVENTARIS DE LES LOCALITATS 6 A 13

MICORRÍZIQUES

sp. aff. contui

sp. (1)

Cortinarius sp. (2)

Cortinarius sp. (3)

Chalciporus cf. piperatus

hiemale

Hygrophorus chrysodon

affinis laccata

Lactarius tesquorum

rnonspeliensis

caryophyllea

Xerocomus cf. leonis

ESPECIES SAPROTRÓFIQUES

aestivalis

cistophila

Clitopilus scyphokles f. otnphalifonnis

Collybia chyophila

impudica

Collybia sp. (1)

Collybia sp. (2)

Crinipellis scabella

Hygrocybe virginea

castanea

melanotrichus

Lycoperdon perlatum

L. cf. lividum

Macrolepiota mastoidea

Melanoleuca leucophylloides

M. gr. graminicola

Melanoleuca sp.

Mycena sp.

Omphalina farinolens

Rectipilus cistophilus

Ripartites metrodii

ESPÈCIES LIGNÍCOLES

Vuilleminia macrospora

Dactymyces sp.

Hymenochaete tabacina

Hysterium angustatum

Marasmiellus omphaliformis

Peniophora lycii

Polyporus meridional is

Propolis versicolor

Sebacina sp.

Stereum hirsutum

BON, M. (1997).- Flore Mycologique d'Europe. 4- Les clitocybes, omphales et ressemblants. Documents Mycologiques. Mémoire Hors Série n° 4. CRDP de l'Academie d'Amiens, Amiens. 174 pp. + 4 planches.

BREITENBACH, J. & F. KRÄNZEIN (1995).- Champignons de Suisse. Tome IV. Edit. Mycologia. Lucema. 371 pp.

BRUCHET, G. (1970).- Contribution a l'étude du genre Hebeloma (Fr.) Kummer; partie spéciale. Bull. Soc. Linnéenne Lyon, 39, 6 Suppl. 132 pp.

CANDUSSO, M & G. LANZONI (1990).- Lepiota s.l. Fungi Europaei 4, Libreria editrice G. Biela, Saronno. 743 pp.

CONTU, M. & G. PACIONI (1998).- Amanita cistetorum and Psathyrella liciosae, two new meditenanean species. Mycotaxon, 69:437-446.

CONTU, M. (1989).- Notes sur la flore mycologique des buissons de Cistus de la Sardaigne. VII. Hebeloma erumpens spec. nov., sect. Denudata. Bull. Soc. Mycol. France, 105 (2): 109-112.

CONTU, M. (1991).- Appunti sulla flora micologica delle macchie di cisto della Sardegna - IX. Alcune specie poco note del genere Cortinarius. Micologia e Vegetazione Mediterranea, 6 (1): 26-32.

COURTECUISSE, R. (1984).- Macromycètes intéressants, rares ou nouveaux. Documents Mycologiques, 54-55: 65-71.

DARIMONT, F. ("1973" 1975).- Recherches mycosociologiques dans les foréts de Haute Belgique. Essai sur les fondements de la sociologie des chapignons supérieurs (2 tomes). Mém. Inst. Roy. Sei. Nat. Belg., 170: 14 + 220, 26 phot., 34 pl. coml., 30 tabl. hors texte.

FRAITURE, A. (1993).- Les Amanitopsis d'Europe. Opera Botanica Belgica n° 5. Jardin Botanique National de Belgique. Meise. 128 pp.

FRANQUESA, T. (1995).- El paisatge vegetal de la península del Cap de Creus. Inst. d'Est. Catalans. Arxius Secc. Ciències. 109. 628 pp. Barcelona.

GARCÍA BONA, L.M. (1976).- Introducción a la micosociología. An. Aula Dei, 13 (3-4): 369-392.

GARCÍA BONA, L.M. (1977).- Estudio micoecológico de las principales comunidades de bosque de la Navarra media y alta. Tesis doctoral. Pamplona. 544 p + 33 tablas fuera de texto.

HENRY, R. & M. CONTU (1986).- Description d'une nouvelle espece xéro-thermophile: Cortinarius xerophilus sp. nov. Docutnents Mycologiques, 63-64: 63-65.

INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA (1997).- Mapa topogràfic de Catalunya 1: 25.000. Parc Natural del Cap de Creus. Barcelona.

LONATI, G. (199 I ).- Fungi mediterranei rariores 5. Hebeloma album Peck. Micologia e Vegetazione Mediterranea, 6 (1): fitxa 5 (sense paginar).

MORENO, G. & F. ESTEVE-RAVENTÓS (en premsa). Omphalina farinolens sp. nov., a new spe,cies fam the iberian xerophytic grasslands. Micologia 2000, Pag. Micol., vol. esp., en premsa.

MORENO, G., ESTEVE-RAVENTÓS, F. & C. ILLANA (1990).- Estudios micológicos en el Parque Natural de Monfragüe y otras zonas de Extremadura (España), IV. Agari cales. Bol. Soc. Micol. Madrid, 14: 115-142.

NOORDELOOS, M.E. (1992).- Entoloma s.l. Fungi Europaei 5, Libreria editrice G. Biella, Saronno. 760 pp.

ONOFR1, S. (ed.) (1987).- Lo sWdio delle comunita fungine. Metodi, problemi e prospettive. Dipl. Biol. Veg. Univ. d. Studi di Roma "La Sapienza". 44p.

Russulo monspeliensi-Rectipilecium cistophili Llimona et Vila

Taula de síntesi de les localitats 1 a 13 (a cada columna, màxim registre observat en el conjunt d'inventaris. Els tnitons assenyalats amb un asterisc (*), no figuren a la llista comentada d'espècies).

var. cistetorum

APARENTMENT AMB ÒPTIM SOTA CISTUS

cistophila

impudica

subcaninus

metrodii

chrysodon

(2) Marasmiellus omphaliformis

(1) * Inocybe tenuicystidiata

Lactarius ilicis

leucophylloides

farinolens

(1)

Clathrus ruber + (1) * Crinipellis subtomentosa + + (1)

Lepiota castanea + (1)

Limacella grisea + (1)

* Macrocystidia cucumis + (1)

* Melanoleuca cf. graminicola + (1)

* Paxillus panuoides + (1)

* Polyporus meridionalis + (1)

* Tricholoma psammopus + (1)

Xerocomus cf. leonis + (1)

ESPECIES EURIOIQUES

sordidulum

dryophila

(9) * Crinipellis scabella

Cortinarius sp. aff. contui

Cortinarius

Cortinarius sp. (3)

* Cortinarius sp. (4)

* Calvatia exclpulifbrmis

Clitopilus scyphoides f. omphaliformis

candida

Hymenochaete tabacina

clypeolarioides

ovisporutn

Melanoleuca sp.

Mycena sp.

Orbilia sp.

Russula sp.

* Sebacina sp.

Revista Catalana de Micologia, vol. 22:95-114; 1999.

ORTEGA, A. & R. MAITIQUES (1995).- Contribución al estudio del género Cortinarius en España peninsular. I parte. Cryptogamie, Mycol., 16(4): 243-275.

ORTEGA, A. (1992).- Aportación al estudio de los hongos de Andalucía. X. Agaricales. Revista Iberoamericana de Micología, 9:65-71.

PERINI, C., BARLUM, C. & V. DE DOMINICIS (1989).- Mycocoenological research on evergreen oak woods in the hills adjacent to Maremma coastline. Phytocoenologia, 17 (3): 289-306.

THOEN, D. (1977).- Contribution à l'étude des mycocénoses des pessières artificielles d'Ardenne Méridionale. 257 p. Diss. doct. Fond. Univ. Luxemb.

TRIMBACH, J. (1981).- Matériel pour une "check-list" des Alpes Maritimes (suite). Documents Mycologiques, 44: 1-9.

VILA, J. & X. LLIMONA (1998).- Els fongs del Parc Natural del Cap de Creus i Sena de Verdera (Girona). I. Espècies xerófiles de llocs oberts, amb Cistus i gramínies. Revista Catalana Mico!., 21: 125-136.

VILA, J., ESTEVE-RAVENTÓS, F. & X. LLIMONA (en premsa).- Rectipilus cistophilus Esteve-Rav. et Vila sp. nov., un nuevo hongo cifeloide mediterráneo. Revista Catalana Mico!., 22.

VILA, J., ROCABRUNA, A., LLIMONA, X., TABARES, M., LLISTOSELLA, J. & D. SIERRA (1996).- Fongs nous o poc citats de Catalunya i Andorra, I. Revista Catalana Mico!., 19: 25-46.

Omphalina farinolens G. Moreno et Esteve-Rav.

Marasmiellus omphahformis (Kühner) Noordcl.

Ripartites metrodii Huijsman

Russula monspeliensis Samari

PRIMERA CONTRIBUCIÓ AL CONEIXEMENT DE LA FAMÍLIA LEPIOTACEAE ROZE A LES ILLES BALEARS

Joan Carles SALOM

Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (CSIC-UIB), Universitat de les Illes Balears, Can-. Valldemossa Km.7,5; 07071 Palma de Mallorca.

SUMMARY. First contribution to the knowledge of the fam. Lepiotaceae Roze of the Balearic Islands (Spain). Fourteen species of fam. Lepiotaceae Roze are reponed in the Balearic Islands (Spain), in wich there is a new taxa for the Spanish State: Lepiota forquignonii Quél. var. coniferarum Bon, an other one for the micological catalogue for the Balearic Islands: Leucoagaricus cinerascens (Quélet) Bon et Boiffard. Two of them are new for the Island of Majorca: Lepiota rhodorrhiza Romagnesi & Locquin ex Horton. asid Lepiota griseovirens Maire. While the others contribute in completing this monography. There are also four complete descriptions, from wich three of them contain information about the found varieties. Notes about ecology, corology, taxonomy, and distribution are also included. Key words: Lepiotaceae, Lepioteae, Leucoeoprineae, Majorca, Balearic Islands, Spain.

RESUM. Primera contribució al coneixement de la familia Lepiotaceae Roze a les Illes Balears. Es citen 14 täxons de la fam. Lepiotaceae Roze a les Balears, dels quals es confirma una citació nova per l'estat espanyol, un altre és citat com a nou pel catàleg d'espècies de les Illes Balears, dues són noves citacions per 1. fila de Mallorca, i els altres contribueixen a completar aquesta monografía. També hi ha quatre descripcions completes de les quals tres d'elles corresponen a varietats trobades. A més s'aporten notes d'ecologia, corologia, taxonomia, i distribució.

RESUMEN: Primera contribución al conocimiento de la familia Lepiotaceae Roze en las Islas Baleares. Se citan 14 táxones de la fam. Lepiotaceae Roze en las Baleares, de ellos se confirma una nueva cita para el estado español, otra para el catálogo micológico de las Islas Baleares, dos son nuevas para la Isla de Mallorca y las demás contribuyen a completar esta monografía. También hay cuatro descripciones completas, de las cuales tres de ellas corresponden a variedades encontradas. Además se aportan notas de ecología, corología, taxonomía, y distribución.

INTRODUCCIÓ

Amb aquest treball es comença la primera monografia que es dedica a la família de les lepiotkies a les illes. Les especies d'aquesta familia, citades fins ara de les Balears, es troben disperses a treballs florístics generals: ROLLAND (1904), MALENÇON & BERTAULT (1972), AGUASCA et al. (1982, on es citen els treballs anteriors referits a Menorca), FINSCHOW (1984), CONSTANTINO & SIQUIER (1987), LLISTOSELLA & AGUASCA (1990), CALONGE, et al. (1993), PÉREZ DE GREGORIO & VIDAL (1994), PÉREZ DE GREGORIO (1995), SIQUIER. & LILLO (1994 i 1996), SIQUIER & CONSTANTINO (1995) i SIQUIER et al. (1998). Per tant aquest treball confirma algunes de les citacions bibliogràfiques, amb noves recolleccions, i aporta noves especies al catàleg dels fongs d'aquesta família que fructifiquen a les nostres illes.

MATERIALS I METODOLOGIA

Les espècies han estat classificades, segons la tribu a la qual pertanyen, i en elles, per orde alfabètic. A més, porten la indicació de la quadrícula UTM, altitud i hàbitat on es trobaren. Tots els exemplars descrits es conserven a l'herbari de l'autor (JCS-L). Les descripcions microscòpiques s'han realitzat amb un microscopi marca Olympus amb tul) de dibuix i òptica Nomarsky, i s'han emprats els colorants i reactius habituals.

ESPÈCIES ESTUDIADES

TRIBU LEPIOTEAE Fayod

Chamaemyces fracidus (Fr.) Donk

MATERIAL ESTUDIAT. Ses Mosqueres (Esporles, Mallorca). DD6192; 400-450 m, terrícola sota Ampelodesma mauritanica a un bosc mixt (Quercus ilex i Pinus halepensis). 14-XI-1998; leg. E. Descals, det. J.C. Salom. JCS 36-L.

OBSERVACIONS: Aquesta especie, poc freqüent, fructifica als alzinars i boscs mixtos de les illes. Ha estat citada a Mallorca per CALONGE et al. (1993).

Lepiota brunneoincarnata Chodat et Martin

MATERIAL ESTUDIAT. Pla de S'Amarador (S'Albufera de Muro, Mallorca). EE0802; 0-10 m, terrícola sobre sòl arenós amb pastures. 12-X-1998; leg. J. L1 Siquier, det. J.C. Salom. JCS 33-L.- Pont D'Inca Nou (Marratxí, Mallorca). DD7383; 25-35 m, a un jardí particular sota Cupressus: 5-VBI-1999; leg. J. Fajardo, det. J.C. Salom. JCS 61-L.

OBSERVACIONS. Espècie no molt freqüent. S'ha citat abans a Menorca (LLISTOSELLA & AGUASCA, 1990), Mallorca (PÉREZ DE GREGORIO & VIDAL, 1994, i SIQUIER et al, 1998). Les darreres troballes ens indiquen que es caracteritza per créixer en terrenys rics amb arena i matèria orgànica. És molt tòxic.

Lepiota castanea Quél.

MATERIAL ESTUDIAT. Comuna de Bunyola (Bunyola, Mallorca). DD7595; 600-650 m, terrícola en un bosc mixt (Quercus ilex i Pinus halepensis). 4-XI-1998; leg. i det J.C. Salom. JCS 32 L.

OBSERVACIONS. Espècie molt freqüent als alzinars de les illes. Citada a Mallorca per AGUASCA et al. (1992).

Lepiota clypeolaria (Bulliard: Fr.) Kummer

MA-FERIAL ESTUDIAT. Menut-Binifaldö (Escorca, Mallorca). DE9109; 550-600 m, terrícola en alzinar de Quercus ilex. 24-X-1998.- Comuna de Bunyola (Bunyola, Mallorca). DD7595; 600-650 m, terrícola en bosc mixt (Quercus ilex, Pinus halepensis iArbutus unedo). 4-XI-1998; leg. i det. J.C. Salom. JCS 29-L, JCS 3I-L.

OBSERVACIONS. Espècie molt freqüent als alzinars i boscs mixts.

Lepiota cristata (Bolton: Fr.) Kummer

MATERIAL ESTUDIAT. Son Callar de Dalt (Sa Rápita—Campos, Mallorca). DD9558; 0-20 m, terrícola en garriga baixa (Pistacia lentiscus i herbes nitridiles). 29-XI-1998.- Camí de Cala Portals Vells (Calvià, Mallorca). DD5869; 50-75 m, entre fullaraca de pi en una pineda amb garriga baixa. 4-X1I-1998.- Camí de Llobets (Llucmajor). DD 9263; 25-50 m, terrícola en una pineda de Pinus halepensis amb garriga baixa. 27-Xll-I998; leg. i det. J.C. Salom. JCS 37-L, JCS 48-L, JCS 54-L.

OBSERVACIONS. Espècie molt freqüent a les Balears, que apareix tant a les pinedes com als alzinars i també a llocs antropitzats (jardins, solars, etc.).

Lepiota forquignonii Quél. var. coniferarum Bon

MATERIAL ESTUDIAT. Ca l'Herevet (Cami Vell de Lluc—Pollensa, Mallorca). DE9512; 150-20 m, terrícola, sobre molses sota Pistacia lentiscus, a una pineda amb alzines (Pinus halepensis i Quercus ilex). 11-XI-1998; leg. i det. J.C. Sa1om. JCS 34 L.

Hui de 16mm de diàmetre, plano-convex, deixant un ample umbó central, amb els marges lleugerament estriats amb restes de vel. Presència d'esquames petites, fibroses, lleugerament hirsutes, de color bru ocraci. La distribució d'aquestes és més densa a la part central, formant un disc ben delimitat, de coloració més fosca. Als marges es van dissociant adquirint una consistencia més

Fig. 1: Lepiota forquignonii Quél. var. coniferarum Bon; A- espores, B- basidis, C- queilocistidis, D- epicutis.

flocosa i aquí el pfleu mostra tonalitats de gris brunenc a ocraci-olivaci més evidents, que més tard es difuminen per tot el barret. Les làmines, 2-3mm, són lliures, separades del peu per un petit solc, espaiades, un xic ventrudes, amb lamel-lules; aresta crenulada i flocosa (lupa); de color blanc-crema, es taquen de bru ocraci amb l'edat. Estfpit de 30 x 3 mm, cilíndric, fistulós, blanc, i més ample a la base, on es taca de crema rosat al fregar-lo. L'anell, no persistent, es desfà dispersant-se vers la base de l'estfpit en forma de petits flocs de color bru ocraci que es mesclen en les esquames cotonoses de color de les del pfleu. Per sobre l'anell hi apareix una prifina blanquinosa. Carn minsa, blanca, de color més crema cap a la base de l'estípit on adopta coloracions rosades als marges. Sabor no rellevant i olor que recorda el de Lepiota cristata.

Espores d'el líptiques a lleugerament ovoides de (5,5)-6,5-8,6-(9,8) x (3)-4-5-(6,2) im, sense porus germinatiu, dextrinoides (Q = 1,75). Basidis claviformes, tetraspórics de (15)-22,5-27,5-(29,5) x 68,8 gm (Q = 3,39). amb esterigmes llargs de 4,5-5,5 gm. Queilocistidis de claviformes a cilíndricosubfusiformes, alguns d'ells septats ¡lo ramificats, tots ffbulats a la base, de (18)-24-30 x (3,8)-6-7,5 pm (Q = 3,48). Epicutis himeno-tricodermica. Hifes llargues, de 105-155-224 x 6-9 pm amb àpex arrodonit. A sota apareix una capa himenoderma, amb elements ventricosos- subfusiformes, de 25,538-60 x 8-10,5-(15) gm. El pigment, es llis membranar de color grisós. Ffbules, presents a tot el carpófor.

OBSERVACIONS. És la primera cita a les Balears d'aquesta especie. Aquesta varietat es va citar per primera vegada sota coníferes (BON, 1981). Apareix com a possible novetat per a l'Estat Espanyol al treball monogràfic sobre Lepiotaceae de La Rioja (CABALLERO, 1997). Es diferencia de la varietat tipus per l'absència de coloracions rosades al pfleu i espores de més de 8,5x5 gm. A les nostres mostres la dimensió esporal és fins i tot més gran. Això ens porta a concloure que es tracta de la varietat esmentada. Es tracta d'una primera citació a Espanya.

Lepiota griseovirens Maire

MATERIAL ESTUDIAT. Es Marjanó (Lluc —Escorca, Mallorca). DE9308; 475-500 m, terrícola sobre molsa vom Cistus monspeliensis en una pineda de reforestació (Pinus halepensis i P. pinea) d'un antic conreu. 24-X-1998.- Camí de Llobets (Llucmajor, Mallorca). DD9263; 25-50 m, terrícola vora Cistus monspeliensis en una pineda de Pinus halepensis amb garriga baixa. 6-XII-1998.- Comuna de Bunyola (Penyal D'Honor —Bunyola, Mallorca). DD7697; 750-800 m, sobre socal de pi calcinat (Pinus halepensis). 7-XII-1998; leg. i del. J.C. Salom. JCS 26-L, JCS 41-L, JCS 46-L.

OBSERVACIONS. Especie que es pareix macroscópicarnent a Lepiota grangei (Eyre) Kühner i se'n diferencia per tenir la mida esporal mes petita i pigment membranar a les hifes epicuticulars. Citada a Cabrera per SIQUIER & LILLO (1994), aquesta és la primera citació a Mallorca.

Lepiota josserandii Bon et Boiffard

MATERIAL ESTUDIAT. Ses Rotes Velles (Calvià, Mallorca). DD5576; 100-125 m, terrícola en una pineda (Pinus halepensis). 5-XII-1998.- Camí de Llobets (Llucmajor). DD9263; 25-30 m, terrícola, vora Cistus monspeliensis en una pineda de Pinus halepensis amb garriga baixa. 6-XII-1998.- Can. Eivissa a Portinatx (Sant Joan, Eivissa). CD7230; 5075 m, terrícola (Pinus halepensis i Junniperus phoenicea). 20-XII-1998; leg. i det. J.C. Salom. JCS 39-L, JCS 40-L, JCS 53-L.

OBSERVACIONS. Especie abundant a les pinedes de les illes. Ha estat citada a Mallorca per PÉREZ DE GREGORIO & VIDAL (1994).

Lepiota lilacea Bres. var. pallida Bon, Migliozzi et Cherubin

MATERIAL ESTUDIAT. Ca l'Herevet (Camí Vell de Lluc-Pollensa, Mallorca). DE9512; 150-200 m, terrícola, sobre molsa, vora Cislus albidus, en una pineda amb alzines (Pinus halepensis i Quercus ilex). 11-X1-1998; leg. i der J.C. Salom. JCS 35-L.

Pfleu de 10-20 mm de diàmetre. Al principi campanulat, desprès plano-convex, amb un umbó poc evident i marge sencer. Presencia d'esquames petites, de color ocre-beix i rosat, disposades sobre la superfície del pfleu blanquinosa i d'aspecte fibrillós. Aquestes disminueixen en densitat a mida que ens acostem al marge. La pan central està formada per un disc no definit, de color bru rosat, amb

Fig. 2: Lepiota Idacea Bres. var. pal/ida Bon. Migliozzi et Chenibin; A- Espores, B- Basidis, C- Queilocistidis, D- Epicutis.

coloracions rogenques, d'aspecte llis-tomentós. Les làmines de 7 x 4mm són lliures, no massa distants del peu, denses, plano-ventrudes, amb lamél-lules intercalades. De color blanc passen a crema amb l'edat. Estípit de 25 x 4-5 mm, és cilíndric, un poc sinuós, fistulós, blanc grisenc, i un poc més gruixut a la base, on forma un semibulb; es taca de vinós al fregament, augmentat d'intensitat a la pan basal. L'anell, que persisteix en l'adult, és descendent, petit, blanc, i vorejat per una franja fosca de color no ben definit (lilosa-negrosa, cacau). Carn blanca i prima que vira al peu, prenent coloracions rosades-vinoses clares que augmenten d'intensitat vers l'estípit. De sabor no remarcable. L'olor recorda lleument la Lepiota cristata.

Espores petites, d'ovoides a subellíptiques de (3,5)-4,5-5,25 x 2,5-3-(3,5) jm (Q = 1,42) sense porus germinatiu i ortocromätiques amb blau de cresil (completament lilacines a violàcies), no dextrinoides. Basidis claviformes, tetraspeorics de (11,6)-16-20 x 5,5-7,5 gm. (Q = 2,77) amb esterigmes de 2,2-3

Queilocistidis: de claviformes a subglobosos 16-20,2-23 x 8-9,2-12 gm. (Q = 1,97). Epicutis de tipus himenoderma, densa, en palissada, formada per elements claviformes amb fíbules a la base de 27,7-50 x 11-16,5 wn. Pigment llis, membranar bru. Fibules presents en tot el carpòfor.

OBSERVACIONS. Aquesta varietat es diferencia de l'espècie tipus per les coloracions més pä•lides, mai arribant a lilacines, que pren el disc central i per la presència de petites esquames poc aparents. Citada a Cabrera (SIQUIER & LILLO, 1996) i Mallorca (CANDUSSO & LANZONI, 1990). Es una varietat poc freqüent.

Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora var. sabulosa Bon

MATERIAL ESTUDIAT. Marjanó (Lluc-Escorca, Mallorca). DE9308; 475-500 m, sobre molses, entre Cistus mon.speliensis en una pineda de reforestad() (Pinus halepensis i P. pinea) d'un antic conreu. 24-X-1998; leg. i det J.C. Salom. JCS 27L.

Pfleu de 20-25mm de diàmetre, plano-convex, un poc umbonat, amb el marge concolor amb el disc; torna lleument roig al fregament. Esquames concèntriques, petites, brunes, i més denses i fosques cap al disc. Aquest está ben definit, i té un color més fosc. Làmines de 11 x 3-43 mm lliures, poc distants, plano—ventrudes, bastant denses amb lamél•lules, i amb l'aresta serrada (lupa); de color blanc, canvien a un poc crema amb l'edat. Esporada de color blanc pur. Estípit de 30 x 3mm, recte, fistulós, blanquinós, de base un poc engruixida però no bulbosa que es torna un poc vinosa quan es frega. Esquames color del pilen, presents i disperses per la base del estípit fins l'anell; Més amunt, hi resten flocs de vel. Anel l oblic, persistent, blanc, ribetejat i puntejat per una franja brunenca que es desfà en petits punts. Carn minsa i blanca, que no es toma rogenca al tall, de sabor no rellevant i olor aromática que després pot canviar a desagradable, recordant la de Lepiota cristata.

Espores d'el.líptiques a subovoides (5,4)-6,5-8,3-(9,4) x (3) 4 4,5 sm (Q = 1,85), sense porus germinatiu, dextrinoides. Basidis claviformes, tetraspòrics, (17,7)-19,4-22,7 x (5,5)-6,6-7,2 pm (Q = 3,23), amb esterigmes llargs, de 2,2-3,5 pm. Queilocistidis claviformes, ventricosos fusiformes, juntament amb d'altres d'àpex cònic o agut, (16,6)-25,5-31,6 x (5,5)-7,2-10 pm, (Q = 3,36). No es tenyeixen amb reactius iodats. Epicutis himeno-tricodèrmica, amb hifes Ilargues, atenuades vers l'àpex, (80)-182,6-300 x 11-16 jim, a sota hi ha una capa himeniforme, amb elements claviformes, de 30-46,7 x 13-16 gm. Pigment membranar llis bru, predominant a la base de les hifes i a la capa himeniforme esmentada. Fíbules presents a tot el carpòfor.

OBSERVACIONS. Tant la Lepiota pseudohelveola com la seva var. sabulosa són táxons molt tòxics. Aquesta varietat, difícil de diferenciar de la varietat tipus, es caracteritza per l'absència de coloracions rosades, anell oblic, tacat de puntets de color bru fosc, i queilocistidis amb l'àpex agut o cònic (v. CANDUSSO, 1990). De totes maneres, hi ha exemplars que adquireixen Ileus coloracions rosades. Per tant, la manera més fiable d'identificar aquesta varietat és fer un acurat estudi dels seus queilocistidis. Segons sembla, no va lligada exclusivament als sòls arenosos (CANDUSSO & LANZONI, 1990). Es va descriure per primera vegada en dunes fixes, però després s'ha trobat tant en pinars com en alzinars (MIGLIOZZI, 1991). A Balears ha estat citada tant la varietat tipus (CALONGE et al., 1993) com la varietat aquí descrita (PÉREZ DE GREGORIO, 1995). Aquest darrer autor la va citar d'un hàbitat diferent del que s'ha esmentat en la present descripció. Aquesta és la segona citació per a les Balears, i això confirma que la seva distribució és més àmplia.

Jown

Sog*,

Fig. 3: Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora var. sabulosa Bon: A- Espores, B- Basidis, C- Queilocistidis, D- Epicutis.

Catalana de Micologia, vol. 22: 115-126; 1999.

Lepiota rhodorrhiza Romagn. et Locquin ex Horton

MATERIAL ESTUDIAT. Camí de Llobets (Llucmajor, Mallorca). DD9263; 25-50 m, terrícola vora Cistus monspeliensis a una pineda de Pinus halepensis amb garriga baixa. 9-XI-1997; leg. i det. J.C. Salom, conf. J. LI. Siquier. JCS 30-L. OBSERVACIONS. Espècie poc freqüent, que es caracteritza perquè a la base del seu estípit hi presenta un miceli de color rogenc. Creix en pinedes i garrigues. La seva distribució acostuma a concordar amb la de les comunitats termófiles. Citada a Eivissa (SIQUIER, & CONSTANTINO, 1995). Aquesta és primera citació per a Mallorca.

TRIBU LEUCOCOPRINEAE Singer

Leucoagaricus cinerascens (Qué!.) Bon et Boiffard

MATERIAL ESTUDIAT. Son Catlar de Dalt (Sa Ràpita-Campos, Mallorca). DD9258; 0-20 m, terrícola en garriga baixa, vom un ullastre (Olea europea var. silvestris). 6-X11-1998.- Camí de Cala Portals Vells (Calvià, Mallorca). DD58-69; 5075 m, entre fullaraca de pi (Pinus halepensis) en una pineda amb garriga baixa. 4-XII-1998.- Es Tancat D'en Xorquet (Sa Ràpita- Campos, Mallorca). DD9457; 0-20 m, terrícola en un solar amb pins (Pinus halepensis) i garriga baixa. leg. i det. J.C. Salom. JCS 43-L, JCS 47-L, JCS 51-L.

Pilen de 25-30-50 mm de diàmetre, convex, amb umbó no ben definit, en la maduresa plano-còncau, deprimit, per l'aixecament dels marges. Marge no estriat, incurvat i amb restes de vel blanc. Presència d'esquames diminutes cap el marge, de color grisenc-argentat a causa de la dissociació de la cutícula. El disc central no està ben definit i presenta un color més beix grisenc ressaltant sobre la resta, que és de color gris-ocraci-groguenc. Es taca de groguenc al fregament, amb més intensitat vers al marge i més homogèniament, en envellir. Lamines de 5 mm, lliures, separades en la maduresa per un collaret, planes, denses, d'aresta un poc serrada (lupa), i amb lamél•lules; de color blanc, amb reflexes un xic rosats; a mesura que es van tornat velles adquireixen tonalitats més rosades. Estípit de 35-45 x 6-7 mm., subcilíndric, atenuat a l'àpex i engruixit a la base, un poc fistulós, blanc grisós, amb reflexos groguencs, que es taca amb la manipulació, prenent coloracions crema ocraci groguenc. Anell persistent, descendent, blanc, estriat (lupa), fimbriat i ribetejat a la part inferior per una petita franja gris negrosa. Bolet carnós, carn blanca que no vira en les superfícies tallades, d'olor fiingica de xampinyó i sabor no definit.

Espores d'ovoides a subogivals, algunes el líptiques, de 7,2-10,5-(12) x 5,4-6-(6,5) i.tm (Q = 1,56); presenten en medi de muntatge aquós una gtitula verdosa, amb porus germinatiu evident, dextrinoides; metacromásia molt acusada, sobretot al tractos poral. Basidis claviformes, tetraspórics, estrets a la base, de 26,5-29-36,6 x 7,5-8,6-10 j.tm (Q = 3,42), amb esterigmes de 2-4,6 jim. Queilocistidis claviformes, ventricosos, subfusiformes, i amb base estreta, de (26,5)-35,8-40,4-(58,3) x 7,2-12,1-(14,5) om. Epicutis articulada en forma de cadena, amb elements amb forma de salsitxa de consistència molt fragil de 15-33,7-50,6 x 4,7-7-8,7 jim. Hi ha, intercalats, esferócits de 10,8-16 gin de diàmetre. Pigment membranar ocraci, i vacuolar incrustant. Fibules absents.

OBSERVACIONS: Espècie de Leucoagaricus de la Secció Annulati (Fries) Singer, es caracteritza per la colorad() del barret, que és d'un color gris argentat, per tenir les espores amb poros germinatiu i tractus poral. Aquesta darrera característica el diferencia del L. macrorhizus Locq ex Horak var. pseudocinerascens Bon, ja que macroscópicament són molt similars. S'han trobat exemplars aïllats a distintes localitats de l'Illa de Mallorca sempre associat a garrigues amb pins. És la primera citació d'aquest fong a les Balears.

Leucoagaricus melanotrichus (Malençon et Bertault) Trimb.

MATERIAL ESTUDIAT. Camí de Llobets (Llucmajor, Mallorca). DD9263; 25-50 m, terrícola entre fullaraca de pi a una pineda de Pinus halepensis amb garriga baixa. 30-X1-1997; leg. i det. J.C. Salom. JCS 57-L.

OBSERVACIONS. Espècie poc freqüent. Creix de forma äillada a les pinedes sobretot a la part del Migjorn de Mallorca. Citada a Balears en descripció fotogràfica per CONSTANTINO & SIQUIER (1996).

Fig. 4: Leucoagaricus cinerascens (Quélet) Bon et Boiffard; A- Espores, B- Basidis, C- Queilocistidis, D- Epicutis.

Leucocoprinus birnbaumü (Corda) Singer

L. flos-sulphuris Schnizlen.

MATERIAL ESTUDIAT. Casa particular-Palma (Mallorca). DD7079; 0-10 m, creixent en un test amb plantes ornamentals 7V-1999; leg. i det. J.C. Salom. JCS 56-L.

OBSERVACIONS. Citat a Mallorca (SIQUIER et al., 1998). Aquesta nova citació ens confirma que la presencia d'aquest fong va lligada amb la introducció antrópica de plantes exòtiques a les Illes Balears.

Macrolepiota procera (Scopoli:

Fr.) Singer

MATERIAL ESTUDIAT. Menut-Binifaldó (Escorca, Mallorca). DE9109; 550-600 m, terrícola en alzinar de Quercus ilex. 10-XI-1998; leg. i deL J.C. Salom. JCS 62-L.

OBSERVACIONS. Especie que a Mallorca fructifica als alzinars. Freqüent a la localitat esmentada. Citada a Mallorca (CONSTANTINO & SIQUIER, 1987).

AGRAÏMENTS

Vull agrair a totes les persones que, en major o menor mesura, han contribuit desinteressadament a la realització del present treball; J.L1. Siquier, E. Descals, J. Llistosella i C. Constantino per les suggerències, aportació de material i bibliografia, J. Fajardo per l'ajuda aportada als dibuixos, G. Tomàs per fer possible la deshidratació de les mostres construint el millor assecador de bolets que mai em vist, C. Salom per la revisió del anglès, i a I. Vidal i J. Fajardo, per la paciencia demostrada a les nombroses sortides de camp. A tots ells la meya gratitud.

BIBLIOGRAFIA

AGUASCA, M., GRACIA, E. & LLISTOSELLA, J. (1982). Aportación al catálogo micológico de Menorca. Collectanea Botanica 13 (2): 385-389.

APARICI, R. & MAHIQUES, R. (1996)-Leucocoprincle de la zona litoral El Saler (València). I. Butll. Soc. Micol. Valenciana 2:67-88.

BON, M. (1981). Cié monographique des Lépiotes d'Europe. Documents mycologiques, JU, n°43: 1-77.

BON, M. (1993). Flore Mycologique d'Europe 3. Les Lepiotes. Doc. Mycol. Mém. Hors Série n° 3. Eds. Association d'Ecologie et Mycologie (Faculté de Pharmacie- Lille).

CABALLERO MORENO, A. (1997)-Flora Micológica de la Rioja 1- Lepiotaceae (Cd) Ed particular del autor. Calahorra-La Rioja.

CALONGE, F.D., J.L. SIQUIER & C. CONSTANTINO (1993). Contribución al conocimiento micológico de las Islas Baleares. V. Registro de trece citas nuevas. Bol. Soc. Micol. Madrid, 18: 105-116.

CANDUSSO, M. (1990)-Alcune Lepiote del litorale toscano U contributo. AMB XXXIII, 1: 3-30.

CANDUSSO, M. 8z G. LANZONI (1990). Lepiota s.l. Fungi Europaei, Vol. 4. Ed. Giovanna Biela. Saronno.

CONSTANTINO, C. & SIQUIER, J. LL. (1987). Aportación de nuevas especies a la flora micológica de la Isla de Mallorca, I, Boll Soc. Hist. Na!. Balears. 31: 93-103.

CONSTANTINO, C. & SIQUIER, J. LL. (1996). Els Bolets de les Balears. Micobalear. Palma de Mallorca. 479 pp. FINSCHOW, G. (1984). Contributions to the higher fungal flora of Eivissa In: khubier, H. et al. (eds.). Biogeography of the Pytiusuc Islands: 137-154. The Haage.

LUSTOSELLA, J. 8z M. AGUASCA (1990). Macromicets de 1111a de Menorca II. Buril. Soc. Catalana de Micol, 13: 17- 32. MALENÇON, G. & R. BERTAULT (1972).- Champignons de la Péninsule lberique IV. Les Mes Baléares. Acta Phytotax Barcinon, 11: 1-64.

MIGLI0771, V. (1991)-Liste provisoire des Lépiotes observées par l'auteur dans la région italienne du I azio. Coordination Mycologique du Midi Toulousain et Pyrenéen. Bulletin n°10: 37-44.

MIGLIOZZI, V. & CLERIUZCO M. (1989)-Alcune Lepiota n'ell area mediterranea: Leucoagaricus macrorhizus var. pinguipes, Lepiota lilacea f. pallida, Lepiota ignicolor. Micologia e Vegetazione Mediterranea. IV (1): 29-40.

MIGLIOZZI, V. 8z M. COCCIA (1990)-Funghi del I azio II • 6-10 Micologia italiana, 1: 11-25.

MIGLIOZZI, V. & M. COCCIA (1993)-Descrizione di Leucoagaricus cinerascens (Quélet) Bon et Boiffard 1978. Boll. Amer 28(1): 7-14.

PÉREZ DE GREGORIO, M.A. & J.M. VIDAL (1994). Apotació al coneixement dels macromicets de l'illa de Mallorca I. Butll. Soc. Catalana Micol, 16-17: 145-164.

PÉREZ DE GREGORIO, M.A. (1995). Aportació al coneixement dels macromicets de l'illa de Mallorca 11. Butll. Soc. Catalana Micol., 18: 9-18.

REID, DA. (1995)-Observations on Leucoagaricus melanotrichus and similar species. Mycotaxon, 53: 325-336.

ROLLAND, L. (1904)-Champignons des iles Baléares récoltés principalement dans la région de Seden Bull. Soc. Mycol. France, XX: 191-210.

SIQUIER, J.E. & F. LILLO (1994). Contribución al conocimiento micológico del Parque Nacional del Archipiélago de Cabrera (Islas Baleares, España). Bol. Soc. Micol. Madrid, 19: 193-205.

SIQUIER, J.L., & C. CONSTANTINO (1995). Contribución al conocimiento micológico de las Islas Baleares. VI. Ibiza. Bol. Soc. Mico!. Madrid, 20: 199-224.

SIQUIER, J.L., & F. LILLO (1996). Contribución al conocimiento micológico del Parque Nacional del Archipiélago de Cabrera. II (Islas Baleares, España). Bol. Soc. Micol. Madrid, 21: 99-112.

SIQUIER, J. LL., SALOM, J.C., & LILLO, F. (1998). Contribució al coneixement micológic de les Illes Balears. VIII. Revista Catalana de Micologia, 21: 33-43.

Revista Catalana de Micologia, vol. 22: 115-126; 1999.

Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora. var. sabulosa Bon

Lepiota lilacea 13res. var. pallida Bon. Mighozzi et Chcruhin

HYGROCYBE MONSCAIENSIS SP NOV,

DE LA SUBSECCIÓN SQUAMULOSAE (BATAILLE) SINGER

F. PALAZÓN 1, M. TABARÉS 2y A. ROCABRUNA 2

1- Benabarre, 2, 5°C. E-22002 Huesca

2- Societat Catalana de Micologia, Lab. Botànica, Fac. Farmacia, Universitat de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

ABSTRACT. Hygrocybe monscaiensis sp nov of the subsection squamulosae (Bataille) Singer. We describe, comment and illustrate a new species, in the subsection squamulosae (Bataille) Singer, with evident differences macroscopic, microscopic, arid ecological, with the neighbour taxa: H. caleiphda Amolds„ H. corsica Candusso, H. miniata (Fr.: Fr:) Kummer, H. helobia (Amolds) Bon and H. rhodophylla Kuhner.

Key words: Hygrocybe, taxonomy, chorology, Aragón Iberian Peninsule.

RESUMEN. Hygrocybe monscaiensis sp nov de la subsección squamulosae (Bataille) Singer. Describimos, comentamos e iconografiamos una nueva especie de la subsección Squamulosae, que presenta diferencias macroscópicas y microscópicas evidentes con respecto a las especies más afines: H. caleiphda Arnolds; H. corsica Candusso, H. miniata (Fr.: F.) Kummer, H. helobia (Arnolds) Bon y H. rhodophylla Kuhner.

1NTRODUCCION.

En ocasión del II Encuentro Internacional de Micología del Moncayo, celebrado del 28 al 31 de Octubre de 1997, donde acudimos invitados por el Grupo Micológico Caesaraugusta, organizador de las mismas y por su presidente, F. Sen-ano, tuvimos ocasión de visitar el Parque Natural del Moncayo. Entre las recolecciones efectuadas, nos llamó la atención un grupo de unos 20 ejemplares de este bello Hygrocybe que, por sus caracteres, pronto pudimos encuadrar en la subsección indicada. Posteriormente, después de comparar la ecología, morfología y microscopía, creemos conveniente proponerlo como especie nueva. En este trabajo, aportamos la diagnosis, y citamos las diferencias observadas con respecto a las especies más afines.

Hygrocybe monscaiensis Palazón, Tabarés et Rocabruna sp nov.

ETIMOLOGÍA. Del Moncayo, cumbre y macizo en el que se encuentra el Parque Natural del mismo nombre. Situado en la parte septrentional del Sistema Ibérico, al Noroeste de la región aragonesa, dentro de la provincia de Zaragoza (España).

Pileus 10-30 mm in diametro, priman convexus, deinde infundibuliformis. Cuticula sicca, squamuloso-pruinosa, vivide coccinea; squamae apicaliter flavo-aureae per dehydratione. Laminae ceaceae, 2-4 mm latae, primo coccineae, deinde aurantiaco-lutescentes. Stipes 30-50 x 3-6 mm, fistulosus, laevis, a pileo concolor, saepe in superiore parte furcatus, incrassatus, per decurrentiam laminam, striatus-canaliculatus. Caro tenuis, hygrophana, albescens, coccinea in subcuticula. Odor et sapor nulli. Sporae 8-9-( 1 1 ) x 6-7-(8) pm, late elipsoideae aut ovoideae, interdum equatoriale constrictae aut ad basim dilatatae; apiculo evidente; ratio 111 = (1,2)-1,3-1,54 1,7). Basidia 46-56 x 8-10 pm, bisporicae, interdum monosporicae; sterigmata 8-12 pm; fibulae non visae. Trama lamellarum a parallelis hyphis, 45-106 x 5-24 pm, composita. Cutica la trichodenna, fibularum destituta; elementa hyphales breves et crassi, ad septa constricti, concatenati, 10-50 x 8-20 pm. Caulocutis cum hyphis parallelis, septatis (44)-70-125-U50) x (2)-3-4-( 5) pm. Caulotrama cum hyphis parallelis, 70-105 x 11-16 pm.

Catalana de Micologia, vol. 22: 127-130; 1999.

Holotypus: prope loco dicto Barranco de Morca, in Moncayo montibus, Aragonia, Hispania; 952 m s.m.; inter muscos, praecipue Dicranum scoparium Hedw. Leg. A. Martínez, 31.10.1997. In SCM servatus.

Píleo de 10 a 30 mm de diámetro, al principio convexo y un poco deprimido, luego irregular, finalmente infundibiliforme, a menudo con los bordes un poco crenados. Cutícula seca, adherente, aterciopelada, finamente escamosa-pruinosa, de color rojo escarlata vivo, que se decolora ligeramente al secarse y, en este estado, las escamas toman tonalidades de color amarillo dorado en las puntas. Láminas de aspecto céreo, anchas de 3-4 mm, ventrudas, adherentes, espaciadas, decurrentes por un diente bastante prolongado, con numerosas laminillas y lamélulas, de color rojo escarlata primero y anaranjado amarillento al final, especialmente en la arista. Estípite de 30-50 x 3-6 mm, hueco, con un córtex de 1 mm, liso, seco, del mismo color del sombrero, ligeramente anaranjado en la base y, a menudo, bifurcado hacia la mitad o el tercio superior, formando dos pileos que se unen por los bordes, y ensanchado progresivamente hacia la base de las láminas, donde se aprecia pruinoso y acanalado. Carne escasa, fibrilosa, higrófana, de color rojo escarlata bajo la cutícula y amarillo claro o blanquecino en la parte interna. Olor y sabor nulos o muy poco significativos.

Esporas de (8)-9-(11) x 6-7-(8) pm, de anchamente elípticas a ovoides, algunas algo estranguladas en el centro, otras ensanchadas hacia la base, con apículo conspicuo. Ratio 1,2-1,7 promedio 1,3-1,5. Basidios de 46-56 x 8-10 pm, alargados, bispóricos, algunos monospóricos, con esterigmas de 8-12 pm, que, en los monospóricos, pueden llegar hasta 20 pm. No observamos fíbulas. Trama himenial paralela, formada por hifas constrictas al nivel de los septos, de 43-106 x 5-24 pm, generalmente más ensanchadas las cortas, y estrechas las de mayor longitud. Las medidas extremas corresponden a 106 x 9 pm y a 60 x 24 pm. Cutícula formada por elementos hifales cortos y anchos, estranguladas y moniliformes, de 10-50 x 8-20 pm, formando una tricodermis. No se observan fibulas. Caulocutis de hifas paralelas, septadas, de (44)-70-125-(150) x (2)-3-4-(6) pm, generalmente con terminaciones ensanchadas y redondeadas, aunque se observan algunas un poco apuntadas y otras diverticuladas. Caulotrama formada por hifas paralelas de 70-105 x 11-16 pm. Generalmente, las de la parte interna de la trama son algo más gruesas.

MATERIAL ESTUDIADO. ZARAGOZA; Parque Natural del Moncayo, en los alrededores de la Central Eléctrica de Morca (Barranco de Morca), UTM 30 TXM 4626602, alt, 952 m, entre Dicranum scoparium Hedw., sobre substrato calcáreo, en las cercanías de un pinar de repoblación de Pinus sylvestris y un bosquecillo de ribera de chopos (Populus) y avellanos (Cmylus avellana), 31-10-1997, leg A. Martínez, SCM 3514B (Holotypus), FP 19771031001 y SMAA. 19771031001 (Isotypus).

OBSERVACIONES. Hemos comparado la ecología, morfología y caracteres microscópicos de nuestro material con los correspondientes a las especies de la subsección Squamulosae (Bataille) Singer, en especial a las más próximas a la descrita. H. calciphila Arnolds, se diferencia por el margen del sombrero amarillo y estriado, escamas grises por desecación, hifas cuticulares más largas, hifas laminares no constrictas en los septos, basidios tetraspóricos y fíbulas presentes. H. corsica Candusso se diferencia por sus basidiomas más pequeños y frágiles, con el pie regular, las escamas negruzcas al envejecer, la presencia de queilocistidios, la cutícula con hifas más largas y estrechas, la presencia de fíbulas, si bien son raras, las esporas con un coeficiente de 1,8 y la ecología, bajo Quercus ilex y Cistus sp. H. miniata (Fr.: Fr.) Kummer se diferencia por sus esporas más estrechas, con coeficiente 1,5-1,75 , los basidios tetraspóricos y su ecología pratícola. H. helobia (Arnols) Bon se diferencias por sus esporas con coeficiente 1,5-1,8 , la trama himenial con hifas muy largas (hasta 500 pm), la cutícula con elementos alargados y su ecología, entre Sphagnum. H. rhodophylla Kühner se diferencia por sus escamas de color bistre al secarse, las esporas subcilíndricas, más estrechas, los basidios tetraspóricos, las fíbulas presentes y la ecología, en el piso alpino, bajo Salix .

AGRADECIMIENTOS

Queremos agradecer al Prof. M. Bon (St. Valéry-sur-Somme) y al Dr. M. Candusso (Alassio), el examen del material y sus sugerencias y consejos. A los Dres. X. Llimona y J. Vaqué la confección de la diagnosis latina.

Fig. 1. Hygrocybe monscaiensis Palazón, 'Cabarés et Rocabruna: 1) cutícula (barra = 60 um); 2) hifas subcuticulares (barra = 20 um); 3) esporas (barra = 15 um); 4) trama de las láminas (barra = 20 um); 5) basidios (barra = 15 hm); 6) caulocistidios (barra = 40 pm).

BIBLIOGRAFTA

ARNOLDS, E.J. M. (1990).- Flora agarica Neerlandica. Volume 2. A.A. Balkema. Rotterdam. 135pp.

BREITENBACH, J.; KRÄN'ZLIN, F. (1991).- Champignons de Suisse. Tome 3. Edition Mykologia. Lucerna 364pp. BON, M. (1990).- Flore Mycologique d'Europe. Les Hygrophores. Documents Mycologiques. Mémorie hors série n°1. Association d'Écologie et de Mycologie. U.E.R. Phannacie-Lille. 99pp.

CANDUSSO. M. (1997).- Fungi Europaei,. Hygrophorus s.l. Libreria Basso. Alassio. 782 pp.

Hygrocybe monscaiensis Palazón, Tabares et Rocabruna

VOL VARIELLA NIGROVOLVACEA KOSINA VAR. DUNENSIS VILA, ANGEL ET LLIMONA VAR. NOV.

J. VILA', F. ÁNGEL2 and X LLIIVIONA3

1.- Rector Ubach, 53, àtic 2a. E-08021 Barcelona. 2.- Capità Arenas, 48, 2n la. E-08034 Barcelona.

3.- Dept. Biologia Vegetal (Botànica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

ABSTRACT. Volvariella nigrovolvacea Kosina var. dunensis Vila, Àngel et Llimona var. nov. A new variety of V olvariella, collected on littoral dunes S of Barcelona (Reserva Natural del RemolarFilipines) is described, illustrated and compared with other psammophilous taxa.

Key words: V olvariella, chorology, Catalonia, Spain.

RESUM. Volvariella nigrovolvacea Kosina var. dunensis Vila, Angel et Llimona var. nov. Descripció, iconografia i comparació amb altres especies psammäfiles, d'una nova varietat de V. nigrovolvacea, recollectada a les dunes del S de Barcelona (Reserva Natural del Remolar-Filipines).

INTRODUCTION

This account is a part of a series of studies devoted to the fungi integrated in the plant communities of the Garraf region and neighbouring arcas (see MAYORAL & ANGEL, 1995; VILA et al., 1998). In the area prospected, located S of Barcelona, there are some coastal localities scattered along an interesting system of low dunes. In one of the many prospection visits to these localities, we had the opportunity of collecting some basidiomata, half buried in the sand, of a robust basidiomycete that intrigued us from the beginning. The collecting place is located near the beach, and shows a very poor, almost absent, vascular vegetation. The only macrofungi also recorded in the same area were Agaricus devoniensis P.D. Orton and Peziza ammophila Durieu et Mont., that were frequent. After the consultation of some works devoted to the genus Volvariella (BOEKHOUT, 1990; COURTECUISSE, 1984; HEINEMANN, 1975; ORTON, 1986; SHAFFER, 1957 and WATLING, 1994), we have reached the conclusion that our collections, that we had formerly considered as belonging to an undescribed species, are in fact related with V. nigrovolvacea Kosina, a species in the close neighbourhood of V. volvacea (Bull.: Fr.) Singer. Its main differences with this last species is the presence of a not pubescent stipe and a non-umbonate pileus. In addition, our collections show enough distinguishing features to be considered as a different variety of the typic V. nigrovolvacea. The collections studied here are preserved in the herbarium of the Societat Catalana de Micologia (BCC-SCM) arid in the personal herbarium of the second author (F.A.).

Volvariella nigrovolvacea Kosina, Mykol. Sbom. 51: 129 (1974) var. dunensis Vila, Ángel et Llimona var. nov. (Fig. 1, A-E).

Pileus subglobosus, demum convexus, 35-100 mm in diametro. Cuticula primo grisea aut griseo-caerulescente, deinde brunnea aut brunneo-grisea; superficies non viscida, in juvenili statu CU111 fibrillae subjacente strato similariter coloratae instructae. Laminae libe rae, densae, primo pallide roseae, deinde roseo-brunnescentes. Stipes cylindricus, base leviter bulbosus, 25-50 x 9-14420 ad basem) mm, albus, glaber aut leviter pubescens. Volva albescens, fragilis, fibrillo idea, irregulariter dissociata. Caro alba, cum fungicum odorem. Sporae ellipsoidales aut ovoideae, interdum subglobosae, laeves, 7-8,5 x 4,5-6 pm, Q = 1,35-1,6. Basidia tetrasporici, 26-34 x 8-12 pm. Pleurocystidia claviformes aut fere cylindrici, 34-108 x 16-50 pm. Cheilocystidia minores. Cuticula a elementiis filamentosis, moniliformibus, 50-250 x 1050 pm, instructa. Hyphae cum intracellulare pigmento; e fibulis destitutae. Volva a hyalinis hyphis, 35-125 x 15-30 ,um, multifarmibus, composita.

Holotypus ad loco dicto " platja de l'Estany del Remolar", prope Viladecans, in Catalonia (Hispania), a J. Vila et F. Ángel lectus, 5-2-1998, prope oram maris, at 0-5 ni sm., supra thinia a vegetatione fere destituta. In herb. Societat Catalana de Micologia, SCM 3512 B, in BCC conservatus.

Pileus subglobose to convex, without umbo, 35-100 mm in diameter. Cuticle grey to grey-bluish in young specimens, paler along the margin; getting a brownish or brownish-grey tinge when ageing. Surface dry (in young specimens, slightly viscid), provided with radial fibrils on a concolor ground, more abundant near the margin, which is hairy and not striate; as it becomes older, radial cracks appear. Gills free, closely disposed, pale pink when young, later saturate pink or sometimes slightly brown. Gill-edge pruinose, paler. Stipe cylindrical, at the base slightly bulbose, 25-50 x 9-14 mm (20 at the base), white, glabrous or slightly pubescent, especially in young specimens. Volva fragile, whitish, fibrillose-looking, irregularly dissociated, sometimes leaving on the pileus one or more remnants, usually darker, pale brownish-grey. Flesh very thin in the pileus, usually white, but in some specimens (mainly mature), with a dark grey colour under the pileipellis, and in a thin layer just on the gill bases (fig. le). Smell fungic.

Basidiospores ellipsoidal to ovoid, sometimes subglobose, smooth-walled, 7-8,5 x 4,5-6 pm, Q = 1,35-1,6 (fig. 1c). Basidia 4-spored, slightly claviform, 26-34 x 8-12 pm. Pleurocystidia claviform to slightly cylindrical, massive, 34-108 x 16-50 pm, with the wall thin and smooth (fig. la). Cheilocystidia smaller, claviform to fusiform, 30-73 x 15-37 pm (fig. 1b). Pileipellis made of filamentose, moniliform elements, 50-250 x 10-50 pm (fig. Id). Hyphae without clamp connections, with intracellular pigment. Volva formed of hyaline hyphae, with multiform, usually cylindrical or fusiform elements, sometimes globose or triangular, 35-125 x 15-30 pm.

COI I FCTIONS STUDIED. BARCELONA: Beach adjacent to the Remolar pond, Natural Reserve of the Remolar-Filipines, Viladecans (Baix Llobregat), UTM 4224570, alt. 0-5 m, behind the first fine of dunes (10 m from the sea) in the Crucianelletum maritimae, half or completely buried in the sand (young specimens are only detectable through bulges they form in the sand), 5-2-1998, leg. J. Vila and F. Ángel, SCM 3512 B (Holotypus) and FA 526 (Isotypus).- 'bid., 23-11999, leg. F. Ángel and J. Vila, JVG 990123-1.- La Pineda, el Prat de Llobregat (Baix Llobregat), UTM 4244571, alt. 0-5 m, just behind the litoral dunes neighbouring the beach, in the sand, 8-2-1997, leg. F. Ángel, SCM 3513 B i FA 434.

DISCUSSION. The new variety proposed here is different from the type by the volva, that is whitish arid fragile, the pleurocystidia prevailingly claviform and voluminous and the habitat, centered in coast dunes, in the close vicinity of the seashore. The var. nigrovolvacea has the volva dark brown grey to almost blackish, and a firm consistence, a majority of pleurocystidia fusiform, and a typical habitat in incult fields, amongst grasses. CONTU & LA ROCCA (1999) report a collection of V. nigrovolvacea var. nigrovolvacea "presso Juniperus sp., in terreno sabbioso di retroduna" (near Juniperus sp., on sandy soil of back dunes). The material described by the mentioned authors has a volva dark and "membranosa, persistente e marcatamente inguainante la base del gambo" (membranose, persistent and clearly sheathing the base of the stipe), quite as in the type, but it presents a basidioma of very small size, with a pileus reaching just 50 mm, and a stipe to 40 x 6 mm. In the original description of the type species, the pileus is said to be 100-150 mm in diameter, and the stipe is stated to attain 15 mm in diameter. PATOUILLARD (1891) described Pluteus arenarius Pat. (V. arenaria (Pat.) Singer), and SINGER (1989), V. psammophila Singer. These are two species that, as our taxon, live in sandy soils (as indicated by their specific epithets), but they show very different characters in comparation with these of our species. V. arenaria, a species described from the Arabian desert, has a small pileus (maximum 30 mm in diameter), white, and spores 12-15 x 8-10 pm. V. psammophila has also different dimensions (pileus: 8-45 mm in diameter, stipe: 17-41 x 2-4 mm), the grey colour of the volva, the smaller spores (6,2-7,3 x 4,5-5,5 pm) and the narrow cystidia (x 16,5-17,3 pm). In the dunes of Catalonia, we have found sometimes V. speciosa (Fr.: Fr.) Singer, a species very different, with glutinous or viscid pileus and very big spores (12-16 x 7-9,5 pm). This taxon also occurs in the sand dunes of Northern France (COURTECUISSE, 1988).

AKNOWLEDGEMENTS

We are indebted to F. Esteve-Raventós (Univ. de Alcalá de Henares) for sending us a list of bibliographical references of the genus Volvariella in the world, and a copy of some of them. We are

Fig. 1.- Volvariella nigrovolvacea Kosina var. dunensis Vila, Àngel et Llimona (Holotypus, SCM 3512 B): A) pleurocystidia; B) cheilocystidia; C) spores; D) microscopic structure of the pileipellis; E) section of a hasidioma. (Strip: = 20 pm in A, B and D; = 10 pm in the spores).

Catalana de Micologia, vol. 22: 131-134; 1999.

also grateful to R. Courtecuisse (Lille) for his critical revision of the manuscript. This contribution is included in the project "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", of the Institut d'Estudis Catalans

BIBLIOGRAFIA

BOEKHOUT, T. (1990).- Volvariella. In: Flora Agaricina Neerlandica. Volume 2. A.A. Ballcema, Rotterdam. pp. 56-64.

CONTU, M. & S. LA ROCCA (1999).- Fungi non delineati. Paris IX. Funghi della zona mediterranea insulare italiana. Ed. Mykoflora, Alassio. 48 pp.

COURTECUISSE, R. (1984).- Notes de reconnaissance macroscopique des principales espèces de champignons du Nord de la France. IV: Le genre Volvariella Spegazzini. Bull. Soc. Myc. Nord. 34: 14-25.

COURTECUISSE, R. (1988).- Les peuplements fongiques arénicoles des zones littorales occidentales françaises. Chorologie et Mycocoenologie. 391 pp. et 2 tables (2 volumes). These de Doctorat en Sciences (Université de Paris XI).

HEINEMANN, P. (1975).- Flore Illustrée des Champignons d'Afrique Centrale. Fascicule 4: Volvariella. Jardin Botanique National de Belgique, Meise. pp 73-84, pl. 13-14.

MAYORAL, A. & F. ANGEL (1995).- Primera aportació al coneixement dels macromicets de la zona de Garraf. Revista Catalana Micol. 18: 51-88.

ORTON, P.D. (1986).- British fungus flora. 4-Pluteaceae: Pluteus & Volvariella. Royal Botanic Garden, Edinburgh. 99 pp.

PATOUILLARD, N. (1891).- Quelques espèces nouvelles de champignons extraeuropéens. Revue de Mycologie 13: 135-138.

SHAFFER, R.L. (1957).- Volvariella in North America. Mycologia. 49: 545-579.

SINGER, R. (1989).- New taxa and new combinations of Agaricales. Fieldiana. Botany. New Series. 21: 1-133.

VILA, J., ANGEL, F., MAYORAL, A. & P. HOYO (1998).- Segona aportació al coneixement dels macromicets de la zona de Garraf. Revista Catalana Micol. 21: 45-61.

WATLING, R. (1994).- Lessons to be learnt: An enquiry into the padi-straw mushroom. In: Advances in mushroom biotechnology. M.C. Nair (ed.). pp. 139-146. Scientific Publishers, Jodhpur, India.

ALGUNOS ENTOLOMA INTERESANTES O POCO CONOCIDOS DE LOS PIRINEOS DE CATALUNYA

F. ESTEVE-RAVENTÓS 1, J. VILA2 y J. LLISTOSELLA3.

1.- Dept. Biología Vegetal (Botánica), Universidad de Alcalá. E-28871 Alcalá de Henares (Madrid).

2.- Rector Ubach, 53, àtic 2a. E-08021 Barcelona.

3.- Dept. Biologia Vegetal (Botánica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

ABSTRACT. Some Entoloma interesting or incompletely known from the Pyrenees of Catalonia. A description and discussion is given of five taxa of genus Entoloma collected in Catalonia (NE Spain), seemingly, in author's opinion, very rare or previously unrecorded from the lberian Peninsule, namely: Entoloma conferendutn (Britzelm.) Noordel. var. pusillum (Velen.) Noordel., E. inusitatum Noordel., Enderle et Lammers, E. politum (Pers.: Fr.) Donk, E. sericatum (Britzelm.) Sacc. and E. turbidum (Fr.: Fr.) Quél.

Key words: Basidiomycetes, Entoloma, Catalonia, Spain.

RESUMEN. Algunos Entoloma interesantes o poco conocidos de los Pirineos de Cataluña. Se describen y comentan cinco taxones del género Entoloma recolectados en Cataluña, que consideramos muy raros o desconocidos hasta ahora en la Península Ibérica. Son: Entoloma conferendum (Britzelm.) Noordel. var. pusillum (Velen.) Noordel., E. inusitatum Noordel., Enderle et Lammers, E. polinun (Pers.: Fr.) Donk, E. sericatum (Britzelm.) Sacc. y E. turbidum (Fr.: Fr.) Quél. Palabras clave: Basidiomicetes, Entoloma, Cataluña, España.

INTRODUCCION

Siguiendo con nuestros estudios sobre el género Entoloma en los Pirineos y Pre-Pirineos de Cataluña, centrados sobre todo en las especies que fructifican en bosques de ribera o lugares semiinundados, entre musgos, bajo Alnus, Salix, etc. (ver VILA & CARBO, 1998) o en las que crecen en la zona alpina, especialmente entre Dryas octopetala (VILA et al., 1997, 1998 y VILA & ESTEVERAVENTOS, 1998), publicamos cinco taxones, poco frecuentes o raros en Cataluña: Entoloma conferendum (Britzelm.) Noordel. var. pusillum (Velen.) Noordel., E. inusitatum Noordel., Enderle et Lammers, E. politum (Pers.: Fr.) Donk, E. sericatum (Britzelm.) Sacc. y E. turbidum (Fr.: Fr.) Quél. Los cuatro primeros se encontraron en lugares muy húmedos, en márgenes de riachuelos, bajo Alnus, Betula o Quercus. El último (E. turbidum) fue hallado en un bosque subalpino de Abies alba, entre musgos.

El material estudiado se encuentra depositado en el herbario AH (Universidad de Alcalá de Henares) y duplicado en JVG (Herbario particular de J. Vila). Disponemos de diapositiva en color de todas las especies.

ESPECIES ESTUDIADAS

Entoloma conferendum (Britzelm.) Noordel. var. pusillum (Velen.) Noordel., Persoonia 10: 450 (1980).

= Nolanea pusilla Velen., Ceske Houby: 626 (1921).

MATERIAL ESTUDIADO. LLEIDA: Font Roja-El Puntanou, Aren (Pallars Sobirà), UTM 3624719, alt. 1440 m, bajo Betula pendula, en un ambiente semiinundado, entre restos vegetales y musgos (Sphagnum y otros), 1-9-1998, leg. J. Vila, JVG 980901-5.

1999.

OBSERVACIONES. La variedad pusillum, no citada todavía en Cataluña, se caracteriza por el porte menos robusto y más grácil, con el píleo muy estriado, y por crecer en lugares muy húmedos, generalmente entre Sphagnum o sobre madera en descomposición. En cambio, E. conferendum var. conferendum, tiene un basidioma más robusto, con el píleo a menudo poco estriado, y suele fructificar en prados alpinos y subalpinos (de suelo ácido), a menudo entre Salix herbacea (VILA et al., 1998). Los caracteres microscópicos son muy parecidos en las dos variedades. Completas descripciones de esta variedad se encuentran en NOORDELOOS (1992: 376) y en BREITENBACH & KRÄNZLIN (1995: 64).

Entoloma inusitatum Noordel., Enderle et Lammers, in Noordeloos et al., Z. Mykol. 61 (2): 192 (1995). Fig. 1, A-C.

Píleo de convexo a plano-convexo, raramente un poco umbonado, con tendencia a deprimirse ligeramente en la vejez, de hasta 35 mm de diámetro. Cutícula lisa, de color pardo-gris, en algún ejemplar más claramente parda o un poco pardo-rojiza, higrófana; margen netamente estriado; en condiciones de poca humedad, el píleo adquiere un color gris ceniza y es liso y brillante. Láminas de adnatas a ligeramente decurrentes, estrechas, densas, de color de blanco sucio a marfil cuando son jóvenes, después más rosadas; arista no diferenciada; lamélulas abundantes. Estípite cilíndrico, a menudo un poco curvado o sinuoso, de hasta 60 x 3-7 mm, blanquecino, sericeo, argénteo, fistuloso. Carne con un olor levemente rancio. Esporas de (8,5)-9-10 pm, isodiamétricas, con 5-7 ángulos muy marcados. Basidios tetraspóricos, de 35-45 x 12-14 pm, fibulíferos. Arista heterogénea. Queilocistidios poco aparentes, mezclados con los basidios, de forma muy variable: esferopedunculados, utriformes, cilíndricos o sublageniformes, de 30-50 x 9-15 pm, incoloros, fibulíferos. Pileipelis formada por una ixocutis; en la epicutis, con células cilíndricas, de 4-8 pm de diámetro, y una hipocutis diferenciada, formada por elementos muy anchos, de hasta 30 pm de diámetro Pigmento incrustante en las hifas de menor diámetro, parietal e intracelular en la hipocutis. Hifas fibulíferas abundantes. Trama laminal con elementos de < 100-150 pm de longitud, fibulíferos.

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: La Torrentera, Nevà (Ripollès), UTM 4244685, alt. 1150 m, margen de camino, bajo Quercus humilis, 30-8- 1998, leg. P. Hoyo, AH 25065 (JVG 980830-19).

OBSERVACIONES. La presencia de una arista laminal heterogénea, donde aparecen mezclados queilocistidios muy polimórficos con los basidios, es el carácter que permite diferenciar este taxón de E. sordidulum (Kühner et Romagn.) P.D. Orton, que muestra una arista lamina' fértil; no obstante, con excepción de este carácter, ambos täxones son tan cercanos que no sería arriesgado considerarlos como coespecíficos en el futuro, siempre tras la revisión del material tipo de ambos.

Por el momento, las únicas citas de E. inusitatum provienen de Alemania (NOORDELOOS et al., 1995), Austria e Italia (HAUSKNECHT & ZUCCHERELLI, 1996; NOORDELOOS & HAUSKNECHT, 1998), todas ellas de bosques donde la presencia de Quercus spp. es constante, un dato ecológico que podría ser muy significativo si se confirma en futuras recolecciones. En el material de Cataluña, la presencia de Quercus concuerda con los datos aportados por los autores. Descripciones completas, así como iconografía, pueden encontrarse en las referencias citadas.

Entoloma politum (Pers.: Fr.) Donk, Bull. bot. Gdn. Buitenzorg, sér. DI 18. 158 (1949).

Fig. 1, D-F.

= Leptonia pernitrosa P.D. Orton, Trans. Br. mycol. Soc., 43: 297 (1960).

Píleo de 30-55 mm de diámetro, aplanado, con el centro deprimido y obtusamente umbonado, más convexo en los ejemplares jóvenes, higrófano, liso, de color muy variable según las recolecciones, de sepia oscuro a blanquecino, más raramente pardo-negruzco; estriado hasta casi la mitad. Láminas blancas, emarginadas o con un leve diente decurrente, poco anchas, rectilíneas; arista no diferenciada. Estípite cilíndrico, a veces un poco sinuoso, generalmente más largo que el diámetro del píleo, de hasta 65 x 6-7 mm, blanquecino o de color gris pálido, fistuloso, con fibrillas blanquecinas. Carne delgada, con un olor variable, en algunas recolecciones, débil y agradable, en otras de cloro, aunque hemos observado que este último olor desaparece a los pocos minutos de recolectar los ejemplares. Esporas de 7-9-(9,5) x (6,5)-7-8 pm, isodiamétricas, con 5-6 ángulos bien marcados. Basidios

//// 7////, /// /// // , // //

1. Entoloma inusitutum Noordel., Enderle et Lammers (AH 25065 / JVG 980830-19). A) Pileipelis; B) Esporas; C) Queilocistidios. Entoloma politum (Pers.: Fr.) Donk (AH 25064 / JVG 980901-1). D) Pileipelis; E) Basidio; F) Esporas. (Barra = 10 pm).

Fig.

Catalana de Micologia, vol. 22: 135-143; 1999.

tetraspóricos, de 30-35 x 10-12 pm, fibulíferos. Arista fértil. Cistidios no observados. Pileipelis con una ixocutis con hifas de 4-12 pm de diámetro en la epicutis, sobre una hipocutis diferenciada, con artículos anchos de hasta 25 p m de diámetro Pigmento intracelular difuso. Hitas fibulíferas presentes. Trama laminal con artículos de < 100 pm de longitud y hifas fibulíferas.

MATERIAL ESTUDIADO JI FIDA Font Roja-El Puntanou, Àreu (Pallars Sobirà), UTM 3624719, alt. 1440 m, bajo Betula pendula, en un ambiente semiinundado, entre musgos (Sphagnum y otros), 1-9-1998, leg. F. Esteve-Raventós y J. Girbal, AH 25064 (JVG 980901-1 ).- GIRONA: Camí del Bosc, entre Pardalís i Cal Romeu, Guils de Cerdanya (Cerdanya), UTM 4084701, alt. 1470 m, en un ambiente semiinundado, bajo Alnus glutinosa, 12-9-1998, leg. J. Vila, JVG 980912-4.- Ibid., 20-10-1998, leg. J. Vila, JVG 981020-5.- Vall de SaltCguet, yora estació del tren, La Molina (Cerdanya), UTM 4144689, alt. 1460 m, bajo Alnus glutinosa y Salix purpurea, entre la hierba, 20-10-1998, leg. F. Ángel, JVG 981020-6.

OBSERVACIONES. Se trata de una especie muy frecuente en los bosques húmedos de ribera, con Salix, Betula, Populus, Alnus, etc., que se reconoce por su píleo deprimido (recuerda por su forma a una Eccilia) y con tonos pálidos, por sus láminas blanquecinas, adnatas y con un diente decurrente, por sus esporas isodiamétricas con ángulos marcados, y por su ocasional olor a cloro. Este olor fue detectado en las muestras de Areu (JVG 980901-1) y de la Molina (JVG 981020-6), pero no estaba presente en las otras recolecciones, que tenían un olor poco intenso, pero agradable. Leptonia pernitrosa P.D. Orton fue descrita como una especie diferente de E. politum, debido a este olor a cloro y al color más oscuro del píleo, aunque, posteriormente, se comprobó que eran coespecíficas, pues el olor desaparecía a los pocos minutos de recolectar el material, y el color del píleo es muy variable en E. politum.

A pesar de su amplia distribución en Europa y de su frecuencia en los ecosistemas donde habita, en la Península Ibérica sólo ha sido citada por ORTEGA (1991) en Jaén, pero la cita debería ser revisada, pues proviene de un bosque de encinas, hábitat que no se ajusta al de esta especie. Algunas descripciones e iconografías selectas de E. politum pueden ser consultadas en BON (1979: 86), NOORDELOOS (1981a: 210-213 y 1992: 189-191, tav. 20a, fig. 81), HAUSKNECHT & ZUCCHERELLI (1996: 44 -forma blanca-) y MOSER & JÜLICH (1997: Entoloma/37). Para evitar posibles confusiones con especies próximas ver VILA & CARBÓ (1998).

Entoloma sericatum (Britzelm.) Sacc., Syll. Fung. 11: 45 (1895). Fig. 2, A-C. = Rhodophyllus svrcekii Pilát, Ceska Mylcol., 23: 10 (1969).

Píleo convexo, después, al madurar, más aplanado y ocasionalmente umbonado, de 10-30 mm de diámetro, liso, brillante, de color de pardo a pardo-gris, con leves reflejos verdosos, higrófano; margen débilmente estriado. Láminas escotadas, sinuosas, poco densas, estrechas, de color blanco sucio; arista no diferenciada. Estípite cilíndrico, de hasta 35 x 6 mm, de color de blanquecino a gris tenue, estriado verticalmente, densamente fibriloso en la mitad superior. Carne delgada, con olor a cloro. Esporas de 8-9 x (6,5)-7-8 pm, isodiamétricas, con 5-6 ángulos marcados. Basidios tetraspóricos, de 35-40 x 12-13 pm, fibulíferos. Arista fértil. Cistidios no observados. Pileipelis formada por una ixocutis con epicutis de hifas cilíndricas, de 3-10 pm de diámetro; hipocutis diferenciada en artículos más anchos, de hasta 35 .im de diámetro Pigmento incrustante en las hifas de la epicutis, intracelular y abundante en la hipocutis. Hifas fibulíferas abundantes. Caulocutis con numerosas terminaciones cistidioides en la parte superior del estípite, con elementos cilíndricos e incoloros, de 5-10 pm de diámetro, de pared delgada. Trama laminal ligeramente gelificada, con artículos cortos, en general de < 100 pm de longitud.

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: Plans de Nevà, Nevà (Ripollès), UTM 4234684, alt. 1325 m, bajo Alnus glutinosa y Corylus avellana, 30-8-1998, leg. P. Hoyo y S. Santamaria, AH 25066 (JVG 980830-12).

OBSERVACIONES. E. sericatum se separa de E. rhodopolium (Fr.: Fr.) P. Kumm. sensu lato por la presencia de un pigmento incrustante en la pileipelis, observable en las hifas de menor diámetro. Por otra parte, el olor a cloro es un carácter organoléptico distintivo, pero compartido con la forma nidorosum (Fr.) Noordel. (= E. nidorosum (Fr.) Quél.) de E. rhodopolium. Hemos observado un revestimiento fibriloso muy abundante en el tercio superior del estípite, carácter señalado para esta

ODQD0, UDDöa()

Fig. 2. Entoloma sericatum (Britzelm.) Sacc. (AH 25066 / JVG 980830-12). A) Pileipelis; B) Esporas; C) Caulocistidios (pelos "caulinares"). Entoloma turbidum (Fr.: Fr.) Quél. (AH 25063 / JVG 980829-1). D)Pileipelis; E) Basidio; F) Esporas. (Barra = 10 pm).

Catalana de Micologia, vol. 22: 135-143; 1999.

especie en muchas descripciones modernas. La ecología, ligada a ecosistemas húmedos de ribera, con Alnus, Salix, Betula, etc., parece ser también un carácter particular. La única cita que conocemos hasta la fecha en la Península Ibérica procede de la Tesis Doctoral inédita de FREIRE (1982), aunque esta especie ha debido ser confundida en ocasiones con E. rhodopolium. Bibliografía e iconografía selectas de esta especie se encuentran en NOORDELOOS (1981b: 35, fig. 5; 1989: 45-46 y 1992: 174-176, tav. 18, fig. 71), WEHOLT (1986: 189-191, fig. 6) y MOSER & JÜLICH (1997: Entoloma/36).

Entoloma turbidum (Fr.: Fr.) Qua., Mém. Soc. Emul. Montbéliard, sér. II, 5: 119 (1872).

Fig. 2, D-F. = E. cordae (P. Karst.) P. Karst., Meddn. Soc. Fl. Fauna Fenn., 5: 9(1879).

Píleo cónico-convexo, más aplanado y ocasionalmente umbonado al envejecer, de hasta 35 mm de diámetro, liso, higrófano, estriado hasta la mitad, de color de pardo a pardo-gris oscuro cuando esta hidratado, gris cinereo al secarse. Láminas sublibres, ventrudas, dispuestas de forma densa, con tonalidades de color gris pálido; arista no diferenciada; lamélulas abundantes. Estípite cilíndrico, un poco sinuoso, de hasta 60 x 5 mm, fistuloso, frágil, de color de blanco a ligeramente gris, con fibras longitudinales seríceas; la base amarillea, aunque a veces de una forma poco evidente. Carne delgada, inodora. Esporas de 7-8-(8,5) x 6-7-(7,5) pm, isodiamétricas, con numerosos ángulos, pero poco marcados. Basidios tetraspóricos, fibulíferos. Arista fértil. Cistidios no observados. Pileipelis formada por una ixocutis con epicutis de hifas cilíndricas, de hasta 5 pm de diámetro; hipocutis con hifas más anchas, de hasta 25 pm de diámetro Pigmento intracelular difuso. Hifas fibulíferas presentes. Trama laminal con artículos más o menos paralelos, de una longitud de < 100 pm.

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: Baga de Carboner, Setcases (Ripollès), UTM 4434694, alt. 1825 m, entre musgos, bajo Abies alba, 29-8-1998, leg. X. Llimona y F. Esteve-Raventós, AH 25063 (JVG 980829-1).

OBSERVACIONES. Se trata de una especie rara, aunque ampliamente distribuida en nuestro continente. Su basidioma robusto, aunque frágil, con tonos amarillentos en la base del estípite, las esporas pequeñas, con ángulos muy poco marcados, y el hábitat en zonas húmedas, musgosas, de bosques ácidos de coníferas de montaña, de abedulares ó de brezales, son sus caracteres principales. El material estudiado corresponde a la variedad tipo, ya que la var. pachylamellatum Noordel. presenta unas láminas gruesas y espaciadas, y sólo se conoce, hasta el presente, de Holanda.

Las citas previas de esta especie en la Península Ibérica provienen en su mayoría de Cataluña (CODINA, 1932; MAIRE, 1933; SINGER, 1947). La única cita adicional ibérica proviene de Navarra. Descripciones e iconografía selecta pueden consultarse en LANGE (1937: pl. 76E), NOORDELOOS (1981a: 223-225 y 1992: 206-208, tav. 22, fig. 92), COURTECUISSE & DUHEM (1994: n° 915), BREITENBACH & KRÄNZLIN (1995: n° 89) y MOSER & JÜLICH (1998: Entoloma/46).

AGRADECIMIENTOS

Nuestro agradecimiento a F. Àngel, J. Girbal, P. Hoyo, X. Llimona y S. Santamafia por su colaboración en el trabajo de campo. Este trabajo se incluye en el proyecto "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", del Institut d'Estudis Catalans.

BIBLIOGRAFÍA

BON, M. (1979).- Macromycetes des saulaies fangeuses du basin inferieur de la Somme. Doc. Phytosociol., 4: 75-86.

BREITENBACH, J. & F. KRÄNZLIN (1995).- Champignons de Suisse. Tome IV. Edit. Mycologia. Lucerna. 371 pp. CODINA, J. (1932).- Contribució a l'estudi dels macromicets de Catalunya. Cavanillesia, 5:31-35.

COURTECUISSE, R. & B. DUHEM (1994).- Les champignons de France. Guide encyclopéclique. Eclectis. Paris. FREIRE, L. (1982).- Macromicetes de la Selva Negra. Tesis Doctoral (inéd.). Universidad de Santiago.

HAUSKNECHT, A. & A. ZUCCHERELLI (1996).- Ritrovamenti interessanti dal Ravennate. 4a parte. Agaricales con polvere sporale rosa. Boll. Gruppo Micol. G. Bresadola, Trent o, 39(1): 19-70.

LANGE, J.E. ( I 937).- Flora agaricina danica. Part 2. Köbenhavn.

MAIRE, R. (1933).- Fungi Catalaunici. Contributions à Pétude de la Flore Mycologique de la Catalogne. Treb. Mus. Ci. Nat. Barcelona, Ser. Bot., 15 (2): 1-120. [cols. Codina, J. & Font Quer, P.]

NOORDELOOS, M.E. (1981 a).- Introduction to the taxonomy of the genus Entoloma sensu lato (Agaricales). Entoloma subgenera Entoloma and Allocybe in the Netherlands and adjacent regions with a reconnaissance of their remaining taxa in Europe. Entoloma subgenus Nolanea additions. Persoonia, 11(2): 121-263.

NOORDELOOS, M.E. (198 lb).- Notes on Entoloma (Basidiomycetes, Agaricales) in Inari Lapland, northemmost Finland. Rep. Kevo Suba rctic Res. Stat., 17: 32-40.

NOORDELOOS, M.E. (1989).- Bemerkungen über die Sektion Rhodopolia in Mitteleuropa. Beitr. Kenntn. Pilze Mitteleur., 5: 41-50.

NOORDELOOS, ME. (1992).- Fungi Europaei. Vol. 5. Entoloma s.l. Giovanna Biela. Saronno.

NOORDELOOS, ME. & A. HAUSKNECHT (1998).- Rezente Rötlingsfunde aus Österreich und Italien. Öst. Z. Pilzk., 7: 227261.

NOORDELOOS, ME., WÖL,FEL, G. & M. ENDERLE (1995).- Neue Entoloma-Arten aus Süddeutschland und dem Alpenraum. Z. Mykol., 61(2): 183-196.

ORTEGA, A. (1991).- Contribución al estudio del género Entoloma (Fr.) Kummer en Andalucía, I. Bol. Soc. Micol. Madrid, 15: 35-42.

MOSER, M. & W. JÜLICH ( I 997).- Farbatlas der Basidiomyceten. Lief. 15. Gustav Fischer Verlag. Stuttgart.

MOSER, M. & W. JÜLICH (1998).- Farbatlas der Basidiomyceten. Lief. 16. Gustav Fischer Verlag. Stuttgart.

SINGER, R. (1947).- Champignons de la Catalogne. Espéces observées en 1934. Collect. Bot. (Barcelona), 1(3): 199-246.

VILA, J. & F. ESTEVE-RAVENTÓS (1998).- Dermoloma pseudocuneifolium, Entoloma lanicum y E. scabropellis (Basidiomycetes) en el piso alpino del Valle de Núria (Pirineos, Catalunya). Bol. Soc. Micol. Madrid., 23: 151-158.

VILA, J. & J. CARBÓ (1998).- Tres Entoloma poc coneguts de boscos de caducifolis inundables de Catalunya. Revista Catalana Micol., 21: 117-124.

VILA, J., LLISTOSELLA, J & X. LLIMONA (1997).- Contribució al coneixement dels fongs de l'estatge alpí dels Pirineus de Catalunya. L Revista Catalana Micol., 20: 221-232.

VILA, J., LLISTOSELLA, J. & X. LLIIVIONA (1998).- Contribució al coneixement dels fongs de l'estatge alpí dels Pirineus de Catalunya. II. Revista Catalana Micol., 21:93-113.

WEHOLT, 0. (1986).- Notater om Entoloma. Agarica, 7(14): 175-198.

Entoloma politum (Pers.: Fr.)

Entoloma Musnatur?, Noordel., Enderle et Lantuners

Donk

Entoloma sericatum ( Britzelrn.) Sacc.

Entoloma turbidum (Fr.: Fr.) Quél.

VALIDACIÓ D'ENTOLOMA ALPICOLA F. NANUM.

J. VILA ' , J LLISTOSELLA 2 1 X. LLIMONA 2

1.- Rector Ubach, 53, àfic 2a. E-08021 Barcelona

2.- Dept. Biologia Vegetal (Botànica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

A causa d'un error al qual els autors són aliens, en el volum 21 (1998) de la Revista Catalana de Micologia es varen publicar dues noves combinacions de manera incompleta en l'article: VILA, J., LLISTOSELLA, J. & X. LLIMONA (1998). Contribució al coneixement dels fongs de l'estatge alpí dels Pirineus de Catalunya, II, pagines 93-113.

Per complir el que estableix el Codi de Nomenclatura Botánica, validem-publiquem a continuació la nova combinació d'un dels dos täxons (l'altre, Collybia alpicola, ha estat recenment recombinat per Bon), que figura a la pagina 101.

Entoloma alpicola (J. Favre) Noordel. f. nanum (J. Favre) Vila comb. nov.

Basiónim: Rhodophyllus sericeus (Quél.) Quél. f. nanus J. Favre, Les Champignons supérieurs de la zone alpine du Parc National Suisse, p. 200 (1955).

ESTUDIOS SOBRE EL GÉNERO INOCYBE (AGARICALES)

EN LA PENÍNSULA IBÉRICA E ISLAS BALEARES, V.

INOCYBE SQUARROSA VAR. MACROSPERMA VAR. NOV., DESCUBIERTO EN CATALUÑA

F. ESTEVE-RAVENTÓS (1)y M. TABARÉS (2)

Departamento de Biología Vegetal (Botánica). Universidad de Alcalá. E-28871

Alcalá de Henares (Madrid). España. E-mail: femando.esteve@alcala.es

Avda. Coll del Porten, 44 baixos E-08024 Barcelona.

ABSTRACT. Studies on the genus lnocybe (Agaricales) in the Iberian Peninsula and Balearic Islands, V. Inocybe squarrosa var. macrosperma var. nov., discovered in Catalonia. I. squarrosa var. macrospenna var. nov. is described; a historical survey of this rare species is made. Line drawings of its microcharacters are given.

Key words: Basidiomycotina, Agaricales, lnocybe squarrosa var. macrosperma, taxonomy, Catalonia, Spain.

RESUMEN. Estudios sobre el género Inocybe (Agaricales) en la Península Ibérica e Islas Baleares, V. Inocybe squcurosa var. macrosperma var. nov., descubierto en Cataluña. Se describe la nueva variedad I. squarrosa var. macrospenna, y se realiza un breve recorrido histórico desde la descripción original de esta rara especie. Se aportan dibujos de los caracteres microscópicos.

Palabras clave: Basidiomycotina, Agaricales, Inocybe squarrosa var. macrosperma, taxonomía, Cataluña, España.

INTRODUCCIÓN

Este nuevo taxón se describe a partir de una única recolección, pero sus caracteres tanto macro como microscópicos son tan particulares, que nos permiten su validación en esta breve nota taxonómica. Para la medición esporal, hemos seguido el criterio recomendado por HEINEMANN & RAMMELOO (1985).

Inocybe squarrosa var. macrosperma Esteve-Rav. et Tabarés, var. nov.

A varietate squarrosa differt sporibus maioribus ( 11 )-12-14-( 15 ) x (6,5)-7-8,5-(9) pm. Holotypus: Hispania, Lleida, Castilló de Tort, I 5.X.1995, A.M. Tarín, AH 24557 (isotypus in herb. M. TabarésSocietat Catalana de Micologia, in BCC locatus).

Píleo 25-30 mm de diámetro, de cónico a campanulado, finalmente aplanado con umbön central obtuso, con el margen incurvado cuando joven, luego de recto a ligeramente decurvado en la madurez, de color uniforme pardo amarillento a gris leonado, con la superficie completamente erizada por escamas hirsutas de color pardo más oscuro, más prominentes hacia el centro; hacia el margen fibriloso grisáceo; velipellis ausente; restos de cortina en el margen fugaces. Láminas por carpóforo L = 35-40, laminillas 1= 0-1, delgadas, moderadamente espaciadas, de 3 mm de anchura, ligeramente ventrudas, de anexas a escotadas, de color crema a pardo ocráceo muy claro, al madurar semejante al del píleo, la arista del mismo color, con el borde algo irregular. Estípite de 30-35 x 4-6 mm, cilíndrico, no bulboso pero en ocasiones progresivamente ensanchado hacia la base, del mismo color que el píleo; ápice finamente pruinoso, hacia la base netamente fibriloso, con fibrillas blanquecinas, a veces formando escuzimulas. Contexto de blanquecino a pardo ocráceo en el estípite. Olor subespermático.

Esporas 10,8-13415,3) x (6) 6,5-8-(9,3) pm, Q = ,4-1,65-1,9-(2,1) n = 301, desde anchamente elipsoidales hasta amigdaliformes, con el ápice obtuso, en ocasiones citriformes debido a la presencia de una amplia papila apical, lisas, de color amarillo-citrino en NH4OH (2%). Pleurocistidios ausentes o muy raros, en este caso de tamaño y forma semejante a los basidiolos, o bien anchamente claviformes, de 15-20 pm de anchura, pero muy escasos y pasando fácilmente desapercibidos, de paredes delgadas, hialinos o bien con su parte apical cubierta de un exudado cristalino amarillento. Queilocistidios raros o abundantes por zonas, mezclados con los basidios, constituyendo una arista heterogénea, claviformes y de aspecto y tamaño semejante a los basidiolos. Basidios de 40-60 x 1015 pm, claviformes, con un largo pedicelo, en ocasiones con aspecto sinuoso, a menudo provistos de un contenido amarillento, mayoritariamente tetraspóricos, muy raramente tri- o bispóricos. Trama laminal regular, con hifas de 5-25 pm de diámetro, con pigmento parietal amarillento. Extremo apical del estípite (apr. 1/6) provisto de numerosos pelos caulocistidioides semejantes a los queilocistidios, y como éstos provistos a menudo de exudados amarillentos. Pileipelis constituida por una tricodermis en las escamas hirsutas, con elementos paralelos, de 5-20 pm de diámetro, con fuerte pigmento incrustante e intercelular, que agrega en paquetes a las hifas, de color pardo a pardo amarillento.

MATERIAL ESTUDIADO. España: Cataluña, Lleida, Castilló de Tort, a 920 m de altitud. 15-X-1995, en un bosque de Pinus sylvestris, mezclado con algún Salix caprea y Crataegus monogyna en tapices de musgos, en terreno ligeramente básico. Leg. AM. Tarín, AH 24557 (Holotypus), lsotypus en herb. SCM 3460B.

DISCUSIÓN

Inocybe. squarrosa Rea es una especie con caracteres macro y microscópicos muy particulares dentro del género Inocybe (Fr.) Fr., debido al aspecto de su píleo y a sus cistidios atípicos. Nuestra material se ajusta bastante bien a las descripciones modernas de esta especie, pero difiere especialmente en el mayor tamaño de sus esporas y basidios, nunca solapable con las medidas reseñadas por los diversos autores que la han descrito desde su publicación original. Si bien es cierto que en nuestros ejemplares puede observarse la existencia de algunos basidios bi- o trispóricos, éstos son muy escasos er comparación con los tetraspóricos, por lo que no debemos considerar a esta nueva variedad como ur taxón bispórico. En la sección Lilacinae R. Heim, en la que tradicionalmente se incluye I. squarrosa, hay otras dos especies que muestran el píleo provisto de escamas hirsutas, comc 1. hystrix (Fr.) P. Karst. e I. griseoscabrosa (Peck) Earle; el primero muestra un estípite cubierto dc escamas semejantes a las del píleo (aspecto uniformemente erizado) y los cistidios típicos del género mientras que el segundo se trata de una especie con un estípite fibriloso y cistidios muy largos descrita originalmente de Norteamérica, ha sido hallada recientemente en Suecia (KUYPER, 1990) A pesar de que esta última especie es semejante en sus caracteres macroscópicos, a los de la nuevr variedad propuesta, las esporas y cistidios son substancialmente diferentes. Debido a su extrema rareza, y probablemente a la ausencia de material tipo hasta que KUYPEP (1986) designara un topotipo, 1. squarrosa ha sido mal conocido o interpretado a lo largo de st historia. La descripción original de REA (1916), así como una posterior (REA, 1922), aportan pocc sobre los caracteres microscópicos (especialmente los cistidios) de esta especie. HUIJSMAN (1955 y posteriormente, STANGL & VESELSKY (1982), STANGL (1983 y 1989), así como KUYPEB (1986) realizan unas completas descripciones, especialmente la de Huijsman, quien aporta ur completo estudio de la ontogenia y desarrollo de los basidiomas y señala los cistidios comx "primitivos", debido a su escasa diferenciación en el himenio. La morfología esporal de lo; ejemplares estudiados e iconografiados por Huijsman, así como en las obras de Stangl, e; completamente solapable a la de la var. macrosperma, excepto, en lo referente a su tamaño. Curiosamente, algunos autores han mal interpretado I. squarrosa considerándolo sinónimo di 1. cincinnata (Fr.: Fr.) Quél.; tal ha sido el caso de los micólogos británicos PEARSON & DENN15. (1948) y PEARSON (1954), aunque posteriormente DENNIS et al. (1960) reconocen su autonomía Ambas especies difieren notablemente en sus macro y microcaracteres, y hoy en día están claramenti separadas. El hábitat de preferencia en el que aparece I. squarrosa son los bosques muy húmedos generalmente de caducifolios con Alnus y Salix, tal como indicó Rea y posteriormente, HUIJSM» (1955.), BON (1979) y KUYPER (1986). En el caso de la variedad macrosperma, ésta fui recolectada bajo Crataegus, en mantillo con musgos en zonas muy húmedas, dentro del dominio di Pinus silvestris, pero desconocemos asociaciones micorrícicas con esta rosácea en el género Inocybe

1: Inocybe squarrosa var. ui icrospenna Esteve-Rav. et Tabarés (Holotypus): A) pelos caulocistidioides, B) basidios, C) esporas, D) queilocistidios, E) pleurocistidios; (escala = 10 pm).

Fig.

Revista Catalana de Micologia, vol. 22: 145-149; 1999.

Hasta el presente, I. squarrosa no había sido registrado en la Península Ibérica (ESTEVERAVENTOS, 1999); en nuestro continente, los registros son escasos, la mayor parte de ellos de Europa central occidental y de los países escandinavos: Alemania, Checoslovaquia, Finlandia, Francia, Gran Bretaña, Holanda, Noruega, Suecia y Suiza.

AGRADECIMIENTOS

Uno de los autores (F.E.-R.) desea agradecer a la Dirección General de Investigación Científica y Técnica (DGICYT) del Ministerio de Educación y Cultura, la concesión del Proyecto "Flora Micológica Ibérica UI", PB 95-0129, en el que se incluye el resultado de este trabajo. El otro autor (M.T.) realiza este trabajo bajo el proyecto "Biodiversitat dels Fongs de Catalunya", del Institut d'Estudis Catalans.

BIBLIOGRAFÍA

BON, M. (1979).- Macromycetes des saulaies fangeuses du bassin inferieur de la Somme. Doc. Phytosociol., 4:75-86.

DENNIS, R.W.G., P.D. ORTON & F.B. HORA (1960).- New check list of British Agarics and Boleti. Biblioth. Mycol., 42: 1224.

ESTEVE-RAVENTÓS, F. (1999).- Bases corológicas de Flora Micológica Ibérica. Números 1412-1571. Cuadernos de Trabajo de Flora Micológica Ibérica. Vol. 13. 135 pp.

1-IE1NEMANN, P. & J. RAMMELOO (1985).- De la mesure des spores et de son expression. Agurica, 6: 366-380.

HUUSMAN, H.S.C. (1955).- Observations on Agarics. Fungus, 25: 18-43.

KUYPER, T.W. (1986).- A revision of the genus Inocybe in Europe I. Subgenus Inosperma and the smooth-spored species of subgenus Inocybe. Persoonia, suppl. 3: 1-247.

KUYPER, T.W. (1990).- Studies in Inocybe - V. Some interesting species from Medelpad and Jämtland, Sweden. Windahlia, 18: 47-56.

PEARSON, AA. (1954).- The genus lnocybe. The Naturalist:, 117-140.

PEARSON, AA. & R.W.G. DENNIS (1948).- Revised list of British Agarics and Boleti. Trans. Br. Mycol. Soc., 31: 145-190.

REA, C. (1916).- New or rare British Fungi. Trans. Br. Mycol. Soc., 5: 248-257.

REA, C. (1922).- British Basidiomycetaceae. Cambridge University Press., Cambridge 204 pp.

STANGL, J. (1983).- Inocybe squarrosa Rea und I. maritima (Fr.) Karsten - zwei bemerkenswerte Erstfunde für Deutschland. Sydowia, 36: 288-292.

STANGL, J. (1989).- Die Gattung Inocybe in Bayern. Hoppea, 46: 5-388.

STANGL, J. & J. VESELSKY (1982).- Risspilze der Sektion Lilacinae Heim (Beiträge zur Kenntnis seltener Inocyben. Nr. 19). Cesktí Mylcol., 36(2): 85-99.

lnocybe squarrosa var. macrosperma Esteve-Rav. et Tabares

APORTACIÓN AL CONOCIMIENTO DEL GENERO COPRINUS PERS. EN CATALUNYA, III. NOTAS SOBRE COPRINUS TUBEROSUS QUÉL.

J. VILA1 y J. LLISTOSELLA2

I.- Rector Ubach, 53, ätic 2a. E-08021 Barcelona.

2.- Dept. Biologia Vegetal (Botánica), Fac. Biologia, Univ. de Barcelona. Diagonal 645. E-08028 Barcelona.

SUMMARY. Contribution to the study of the genus Coprinus Pers. in Catalonia, III. Remarks about Coprinus tuberosas Qué!. After the study of 3 collections of Coprinus tuberosus Quél., a description is given, where the presence and features of a perisporium has been given a special attention. In support of this characters, scanning microscopy micrographies are afforded.

Key words: Coprinus, Basidiomycetes, chorology, Catalonia, Spain.

RESUMEN. Aportación al conocimiento del género Coprinus Pers. en Catalunya, !It. Notas sobre Coprinus tuberosus Quél. Se describen y comentan tres muestras de Coprinus tuberosus Qué!., prestando especial atención a la presencia de perisporio en la espora. Se aportan micrograffas al microscopio electrónico de barrido.

INTRODUCCIÓN

La presencia de un perisporio bien desarrollado en la espora es un carácter poco frecuente entre los agaricales ya que, generalmente, carecen de éste. El género Coprinus es una excepción, pues dentro de la sección Velifonnes encontramos diversas especies que lo presentan. Entre ellas se encuentra C. tuberosus Quél., aunque, en la bibliografía consultada, generalmente se omite indicar la presencia de perisporio en esta especie. Así, en ORTON & WATLING (1979) o en CITERIN (1992) se comenta la ausencia de perisporio en C. tuberosus y se considera este carácter, junto con la presencia de un esclerocio y la ausencia de olor en el basidioma, como típicos de la especie. También en BREITENBACH & KRANZLIN (1995) se describe e ilustra la especie con las esporas desnudas. En nuestra segunda aportación al género Coprinus en Catalunya (VILA & ROCABRUNA, 1996), también considerábamos que la espora no tenía perisporio. Únicamente LANCONELLI (1990) describe un "perisporio ialino poco sviluppato, difficilmente visibile (al MO.) ". Esta última descripción es la más correcta, pues, aunque de forma poco visible, la especie presenta un perisporio completo, que envuelve totalmente la espora, y que, a menudo, se desprende. Es posible observarlo con el microscopio óptico, sobre todo en ejemplares poco maduros, no delicuescentes, y preparando las esporas en agua. Aunque si se quiere ver bien el perisporio, lo mejor es observar las esporas al microscopio electrónico de barrido. En este último caso, el perisporio aparece arrugado, lo cual da a la espora un aspecto falsamente reticulado o crestado. Creemos que este arrugamiento se produce durante el proceso de preparación de las muestras para su observación al microscopio electrónico de barrido, ya que también hemos observado un fenómeno análogo en C. radicans Romagn. (ver VILA, 1995). Como no hemos podido estudiar el holotipo de C. tuberosus (no sabemos si se ha conservado), no podemos afirmar con seguridad que el material tipo tuviera perisporio. Pero el artículo antes citado de LANCONELLI (1990), así como nuestras recolecciones, que coinciden perfectamente con las descripciones clásicas de C. tuberosus (excepto en el perisporio), y una muestra que hemos estudiado del herbario de Leiden, identificada por el Dr. Úljé, especialista europeo del género, que presenta también un perisporio bien marcado (Fig. 1, E-F), nos inclina a admitir la validez y la constancia del carácter. El material estudiado se encuentra depositado en el herbario personal del primer autor (indicado JVG). Disponemos de diapositiva en color de la especie.

DESCRIPCION

Coprinus tuberosus Quél., Bull. Soc. Botanique France 25: 289 (1879). Fig. 1 (A-F).

Descripción original: "Patvos, pulverulentos, niveus, lamellis sporisque nigroviolaceis; stipiti .filiformi; sclerotio fitsco-nigro".

Descripción de nuestro material: píleo de ovoide a acampanado, de hasta 15 x 10 mm, más tarde extendido, hasta alcanzar los 25 mm de diámetro, con el margen no, o muy ligeramente, estriado. Velo abundante, que recubre todo el pfieo, a veces formando una capa muy gruesa, sobre todo en el ápice, de aspecto granuloso-algodonoso y de color pardo oscuro, pardo gris o gris. Láminas primero blancas, luego oscurecen y se tornan negras y delicuescentes. Estípite cilíndrico, de hasta 40 x 3-4 mm, de color pardo pálido, más blanquecino en el ápice, enteramente fibriloso-pniinoso; parte radicante de hasta 50 mm de longitud, con un grosor de 3 mm en la zona que se encuentra más cerca de la superficie, que disminuye progresivamente hacia la base, donde mide hasta 1 mm de diámetro; de color pardo oscuro a negro. Esclerocio subgloboso, con la superficie de color negro, aunque blanquecino en el interior. La zona donde se unen el estípite y la parte radicante se observa estrigosa. Carne delgada, blanquecina, inodora. Esporas de ovaladas a elipsoidales, de (7,5)-8,5-10-(11) x (4,5)-5-6-(6,5) pm (incluido el perisporio), lisas, con un perisporio que las recubre totalmente, muy evidente en las esporas de ejemplares con láminas no totalmente delicuescentes, con el objetivo de inmersión y montadas en agua. De color pardo oscuro al microscopio; con poro germinal central, truncado. Basidios tetraspóricos, esferopedunculados, de 20-30 x 10 pm. Queilocistidios de elipsoidales a vesiculosos, de hasta 55 x 15 pm. Pleurocistidios vesiculosos, a veces piriformes o elipsoidales, de hasta 40 x 18 p m. Velo pileico formado por esferócitos, de 60-120 pm de diámetro, con la pared ornamentada y de color pardo a pardo oscuro, con abundantes divertículos de hasta 3 pm de altura por 2,5 pm de diámetro. Estos esferócitos están unidos, generalmente, por una serie de hifas alargadas, muy delgadas, a veces con la pared diverticulada. Velo del estípite sin esferócitos, constituido por hifas alargadas, raramente septadas, de hasta 10 pm de grosor, ornamentadas con divertículos dispersos pero bien observables, con la pared gruesa e incolora.

MATERIAL ESTUDIADO. GIRONA: Torrent de Nevà, Toses (Ripollès), UTM 31T DG2787, alt. 1100 m, sobre estiércol de caballo con abundante paja, 7-9-1996, leg. J. Vila, JVG 960907-10.- Pla de Prats, Campelles (Ripollès), UTM 31T D02783, alt. 1575 m, sobre estiércol de caballo, 6-9-1996, leg. J. Vila, JVG 960906-1.- Hazezswoude, Galgweg, 1-101989. C.B. Uljé, n. 1054 (L0245123), Rijksherbarium, Leiden.

OBSERVACIONES. C. tuberosus es una especie poco frecuente, citada anteriormente en Cataluña por VILA & ROCABRUNA (1996), de la comarca de Osona, en estiércol de vaca. Hay información más amplia sobre esta especie en el trabajo citado.

AGRADECIMIENTOS

Nuestro agradecimiento al Servei de Microscópia Electrónica de la Universidad de Barcelona, por poner a nuestra disposición el microscopio electrónico de barrido HITACHI 2300. Este trabajo forma parte del proyecto "Biodiyersitat dels Fongs de Catalunya" del Institut d'Estudis Catalans.

BIBLIOGRAFTA

BREITENBACH, J. & F. KRÄNZLIN (1995).- Champignons de Suisse. Tome IV. Eclit. Mycologia. Lucerna. 371 pp. CITERIN, M. ( I 992).- Cié analytique du genre Coprinus Pers. Documents Mycologiques. 22(86): 1-28.

KM van WAVEREN, E. (1968).- The 'Stercorarius Group' of the genus Coprinus. Persoonia, 5(2): 131 - 176.

LANCONELLI, L. (1990).- Una specie rara a Lugo di Romagna, Coprinus tuberosus Quélet. Rivista de Micologia. A.M.B. XXXIII, 1: 67-69.

ORTON, P.D. & R. WATLING (1979).- British fungus flora -2 (Coprinaceae - I). Roy. Bot. Gard. Edinburgh; 149 pp. VILA, J. (1995).- Aportación al conocimiento del género Coprinus Pers. en Catalunya, I. Seis especies raras o interesantes. Revista Catalana Micol., 18: 19-30.

VILA, J. & A. ROCABRUNA (1996).- Aportación al conocimiento del género Coprinus Pers. en Catalunya, II. Revista Catalana Mico!., 19: 73-90.

Fig. 1.- Coprinus tuberosus Quél. (JVG 960907-10): A-C, esporas; D, detalle del perisporio. Rijksherbarium, Leiden (L0245123): E, esporas; F, detalle del perisporio.

FIRST RECORD OF RIESSIA SEMIOPHORA FRESEN. FROM SPAIN

M. MUNTAÑOLA-CVETKOVIü and A. GÓMEZ-BOLEA

Dept. Biologia Vegetal, Unitat de Botànica, Fac. Biologia, Univ. Barcelona, Av. Diagonal, 645, E-08028 Barcelona

ABSTRACT. First record of Riessia semiophora Fresen. from Spain. Riessia semiophora Fresen., a basidiomycetous anamorph previously uru-ecorded in Spain, is described and illustrated with light microscopy (LM), differential interference contrast (DIC) and scanning electron (SEM) micrographs.

Key Words: Basidiomycetes, anamomhs, Riessia.

RESUM. Primera cita de Riessia semiophora Fresen. a Espanya. Riessia semiophora Fresen., un anamorf de basidiomicet no citat fins ara a Espanya, és descrit i il-lustrat amb microfotografies per sistemes detica clàssica, contrast d'interferència diferencial (DIC) i microscópia electrònica de rastreig (SEM).

Paraules clau: Basidiomicets, anamorfs, Riessia.

INTRODUCTION

During mycological prospecting carried out under the programme on Mycological Biodiversity of Catalonia, Riessia semiophora Fresen, was found on two different substrates and in two distinct sites of the country. Riessia Fresen., created in 1852, is a very small genus of microscopic dikaryotic anamorphs whose clamp connections in the hyphae point out its basidiomycetous nature. Conidial ontogeny is holoblastic, conidia are solitary, and secession schizolytic (HAWKSWORTH et al., 1995). R. semiophora, the species for which the genus was erected, has been rarely found in the world. Considering the synnematous habit of the fnictifications and the shape of the conidia, SACCARDO (1886) placed this fungus among the deuteromycetous Staurosporae of the family Phaeostilbeae Sacc. However, its uncommon tetraradiate conidia have been considered either as staurospores or dictyospores (KENDRICK & CARMICHAEL, 1973).

The morphological characteristics of the fungus collected in Catalonia agree with those observed by GOOS (1967) for R. semiophora. This species is here recorded for the first time for Spain, and its features are described and illustrated.

DESCRIPTION

Riessia semiophora Fresen. Figs. 1, A-D.

Colonies projecting from the substrate as white, conical shaped synnemata, and showing a powdery, floury aspect at maturity. Each synnema consists of a stalk up to 800-850 pm tall, 130 pm wide at the base and 60-70 pm toward the apex, composed of erect, smooth-walled, septate hyphae, 2-2,5 pm in diam. hyaline when young and pale brownish later on, that diverge moderately at their upper half and there produce conidiogenous cells and conidia. Conidiogenous cells filiform and hyaline, with four (rarely five) radiately arranged loci that give risc to the four (rarely five) subtriangular, appressed lobes of the conidia. Conidia hyaline, with rough surfaces, 9-12 pm in outline diam., distinctly flattened and complanate, 4-6 pm in thickness when viewed from the side. They show a peculiar flower-like aspect because of the cniciate manner in which the lobes are borne from a central disk.

SPECIMENS EXAMINE D. SPAIN, CATALONIA: Sena de Roques Blanques, Castellolí, Torrent de les Coves, alt. 600 m, on a carpophore of the basidiomycete Fomitopsis pinicola (Fr.) Karst. living on a log of Pinus sp., 11 Mar. 1996, leg. X. Llimona (BCC Myc. MC234). - Berguedà, Castell de l'Areny, alt. 1115 m, on a dead stump of Pinus sylvestris L., 15 Aug. 1996, leg. P. Hoyo (BCC Myc. MC243).

Fig. 1. Riessia semiophora. A) Clamp-connections observed by differential interference contrast microscopy (DIC) in the hyphae. B) DIC micrograph of a 5-lobed conidium. C and D) SEM views of conidia showing the insertion points to the conidiophores and their comigated wall surfaces. (Bars = 5 gm).

ACKNOWLEDGEMENTS

This study has been carried out as part of the Programme on Mycological Biodiversity of Catalonia of the Institut d'Estudis Catalans. The valuable assistance of Pilar Hoyo is gratefully recognised.

REFERENCES

GOOS, R.D. (1967). Observations on Riessia semiophora. Mycologia, 59: 718-722.

HAWKSWORTH, OL., KIRK, PM., SUTTON, B.C., & PEGLER, D.N. (1995). Ainsworth & Bisby's Dictionary of the Fungi. 8th ed. CAB International, Egham, Surrey, U.K.

KENDRICK, W.B. & CARMICHAEL, J.W. (1973). Hyphomycetes. In The Fungi (G.C. Ainsworth, F.K. Sparrow and AS. Sussman Eds.), IVA: 323-509 (p. 405).

SACCARDO, PA. (1886). Sylloge fungorum. Omnium hucusque cognito rum. Hyphomycetum. Vol. 4: 627. Pavia.

Riessia semiophora in nature, groups of synnemata, (BCC Myc. MC234).

NOTA SOBRE PHAEOCOLLYBIA (AGARICALES) DE ESPAÑA

Víctor M. BANDAL,A 1, August ROCABRUNA 2 y Leticia MONTOYA 3 1, 3.- Instituto de Ecología, AP. 63, Xalapa, Veracruz, México.

2.- Societat Catalana de Micologia, Dep. Botànica, Fac. Farmàcia, Univ. de Barcelona, Diagonal 643. E-08028, Barcelona.

ABST1RACT: Note on Pliaeocollybia (Agaricales) from Spain. Phaeocollybia lugubris (Fr.) Heim is reported from northem Spain. It occurs in forests of Fagus sylvatica L. from Catalonia and Quema robur L. from País Vasco. These reports are the most southem known for this species in Europe. A complete description of the species is presented.

Key words: Phaeocollybia, taxonomy, Spain.

RESUMEN: Nota sobre Phaecocollybia (Agaricales) de España. Se estudian colecciones de Phaeocollybia lugubris (Fr.) Heim del norte de España, procedentes de bosques de Fagus svlvatica L. en Cataluña y de Quercus robur L. del País Vasco. La presencia de la especie en España amplia el conocimiento de su distribución en Europa. Se ilustra, y se presenta una descripción completa.

1NTRODUCCION

Son pocos los registros de Phaeocollybia HEIM (1931) conocidos hasta ahora en España. Los bosques de Fagus sylvatica L. y de Quercus robur L. establecidos en el norte del país, albergan al menos un par de especies comunes en el centro y norte de Europa, marcando probablemente el límite sur de su área de distribución en el continente. Phaeocollybia christinae (Fr.) Heim y P. lugubris (Fr.) Heim son las dos únicas especies del género mencionadas en el catálogo micológico español; se tienen registros de la primera en los bosques de Fagus sylvatica y Quercus robur de Galicia y Biskaia (FREIRE, 1981; CASTRO et al., 1987; MUÑOZ & ARANDA, 1989; ARANDA & MUNOZ, 1990), mientras que la segunda ha sido citada de bosques de Q. robur en Navarra (GARCÍA, 1979, 1987), Fagus sylvatica en Cataluña (ROCABRUNA & TABARES, 1988), así como de bosques de caducifolios y de coníferas en el País Vasco (anónimo, 1980). En áreas adyacentes también en Europa occidental, se conocen registros de Phaeocollybia christinae y de P. arduennensis Bon, desarrollándose en bosques de coníferas (BON, 1975, 1979; COURTECUISSE & DUHEM, 1994). La revisión mundial del género realizada por HORAK (1977), permitió una mejor comprensión de algunos de los conceptos sobre los taxones europeos; actualmente se conocen alrededor de 6 especies de Phaeocollybia en los bosques de Europa (BRESINSKY, 1960; LABER, 1982, 1991; JACOBSSON & STRIDVALL, 1982; GULDEN, 1983; KÜHNER & ROMAGNESI, 1957a; MOSER, 1978; BON, 1992). En el bosque de Fagus sylvatica de la sierra del Montseny (Cataluña), uno de los autores (A. Rocabruna) ha recogido en diferentes ocasiones especímenes de Phaecollybia lugubris. Teniendo en cuenta los pocos registros del género en España, se creyó conveniente contar con una descripción macro y microscópica de dicha especie, lo cual es objeto de este trabajo. En el estudio también se incluyó el material citado por ROCABRUNA & TABARES (1988) de la misma localidad, así como una colección depositada en el Herbario de la Sociedad de Ciencias Naturales Aranzadi, en la que se basó la cita del País Vasco (anónimo, 1980). Además, se reexaminaron dos colecciones procedentes de Alemania estudiadas por LABER (1982) y HORAK (1977), y una de Noruega, citada por GULDEN (1983). El análisis microscópico se realizó en preparaciones con KOH al 5%, solución de Melzer o rojo Congo al 1%. El color y las medidas de las microestructuras se efectuaron en KOH. Las medidas de las basidiósporas indicadas entre paréntesis ( X), corresponden a los límites de las medias aritméticas obtenidas por colección. Las siglas de los herbarios son las mencionadas por HOLMGREN et al. (1990), excepto donde se indique el nombre del herbario.

Phaeocollybia lugubris (Fr.) Heim, Encycl. Mycol. 1: 71, 1931. (Fig. 1-14). = Agaricus lugubris Fr., Syst. Mycol. 1: 254, 1821. Simocybe lugubris (Fr.) Karst., Bidr. Fin!. Nat. Folk. p. 416, 1879.

Píleo de 50-100 mm de diámetro, de cónico a convexo-umbonado o, en los ejemplares muy adultos, casi plano-umbonado, con el umbön algo ancho, superficie lisa, viscosa o poco viscosa, margen de poco incurvado a recto; con la edad, algunos ejemplares lo presentan ligeramente ondulado; superficie de color ocre-amarillento, con el margen rojizo; pasa gradualmente a pardo-rojizo en toda la superficie. Láminas libres a subadheridas, densas, moderadamente gruesas, amarillo ocráceas, gradualmente pardo-amarillentas, de pardo-rojizas a ferruginosas con la madurez. Estípite de 80-120 x 15-30 mm, de subcilíndrico-fusifome a fusifome, con la porción apical más ancha y la base radicante; superficie de lisa a ligeramente fibrosa; subcartilaginoso, compacto, blanquecino arriba, hacia abajo gradualmente de color crema, rojizo y pardo-rojizo obscuro en la base; la porción subterránea es negruzca. Contexto ocráceo, con algunas zonas obscuras, con olor rafanoide, incluso notable en seco.

Basidiósporas de (7)-7,5-9,5-(10) x 4,5-5,5-(6) pm (i =7,9-9,2 x 4,9-5,3; Q= 1,6-1,8), de subelipsoides a subamigdaliformes, ligeramente atenuadas hacia el ápice (no mucronadas), fuertemente verruculosas a verrucosas, con la ornamentación irregular, densamente gregaria y moderadamente contrastante, frecuentemente con perisporio, sobre todo en esporas inmaduras; pared ligeramente gruesa (de hasta 0,5 (m), amarillenta, con la ornamentación más obscura algo rojiza o pardo-rojiza; al microscopio electrónico de barrido, se observa la siguiente variación de la ornamentación: el perisporio es común en las esporas jóvenes y la pared se observa rugulosa, pero con la madurez, el perisporio gradualmente desaparece, quedando residuos en o hacia el ápice o a veces hacia el apéndice hilar, pero ambos aparecen lisos, en contraste con el resto de la superficie, que exhibe una ornamentación desde verruculosa a verrucosa, formada por verrugas irregulares, anchas y planas, las cuales están irregularmente interconectadas formando parches o a veces están aisladas; en ocasiones, la zona suprahilar tiene una cubierta finamente verrucosa. Basidios de 25-35(40) x 6-7 pm, subcilíndrico-claviformes, tetraspóricos, hialinos, con pared delgada. Sin pleurocistidios; en ocasiones en algunas áreas de la cara lateral de las láminas hay elementos dispersos, de forma similar a la de los queilocistidios. Queilocistidios (15)-25-40450) x 4-6 pm, de sublageniformes a subcilíndrico-lageniformes, con el cuello fusoide terminado en un ápice capitado de 1-2-(3) pm de ancho, abundantes, hialinos, con pared delgada, formando una banda densa sobe el borde de la lámina, a veces ligeramente gelatinizados o con una gota apical gelatinosa. La epicutis es una ixocutis, con hifas filamentosas de 2-5 pm de diámetro, hialinas, con pared delgada, irregularmente entrelazadas, pero más o menos paralelas a la superficie, lisas, formando una capa refringente, variable en grosor; subcutis con hifas de color pardo-amarillento a pardo-anaranjado, frecuentemente con incrustaciones, no gelatinizadas. Contexto con hifas de 4-20 pm de diámetro, de hialinas a amarillentas, con pared delgada y lisa. Trama himenial subregular, con hifas de 4-151am de diámetro, hialinas, con pared delgada y lisa. Sin fíbulas.

HÁBITAT. Subgregario, en el suelo, entre la hojarasca o cerca de tocones de haya, en bosque de Fagus sylvatica (Cataluña) y Quercus robur (País Vasco).

MATERIAL EXAMINADO. ESPAÑA. Cataluña: Santa Fe del Montseny, 11-1X-1987, BCC-SCM 356-B; 8-V11-1989, BCCSCM 1197-B; 10-IX-1995, BCC-SCM 2567-B. País Vasco: sin datos (Herbario Aranzadi). ALEMANIA. Bayern: Wellenburg im Lb-. Augsburg, in Fichtenjungholz, Bresinsky s.n. (M). Hinterzaten-Silberberg, 13-1X-1990, Laber s.n. (Herbario D. Laber). NORUEGA. Oslo: Höybraten, 25-VIII-1964, Gulden y Ecbland s.n. (0).

OBSERVACIONES. Phaeocollybia es especialmente frecuente en el noroeste de los Estados Unidos (SMITH, 1957; SMITH & TRAPPE, 1972; HORAK, 1977; GOETZ, 1979; REDHEAD & NORVELL, 1993). En cambio, son pocos y esporádicos los registros de especies de éste género que figuran en la bibliografía mundial. La información sobre la variación microscópica de los basidiomas de algunas especies es limitada y, en muchos casos, su caracterización en un contexto monográfico pone especial énfasis en las estructuras microscópicas. A juzgar por el número de especies conocidas, así como el de referencias, aparentemente Phaeocollybia es en Europa un género poco común. Por ello, el estudio de nuevas colecciones resulta de interés para conocer mejor la variación morfológica y la distribución de las especies. La interpretación de Phaeocollybia lugubris seguida en este trabajo se

Figs. 1-8. Basidiosporas y queilocistidios de Phaeocollybia higubris. 1-2: BCC-SCM 1197-B; 3: BCC-SCM 2567-B; 4-5: Bresinsky s.n.; 6-7: material del herb. Aranzadi; 8: Gulden y E,ckbland s.n. (escala = 10 (m).

basa en el concepto original de Agaricus lugubris de FRIES (1821, 1836-1838, 1874) y en el seguido por RICKEN (1915), REA (1922), HEIM (1930), KÜHNER & ROMAGNESI (1957a), HORAK (1968), SMITH (1957), LABER (1982), BON (1992) y COURTECUISSE & DUHEM (1994). Dicha especie se distingue por el siguiente conjunto de caracteres: color y tamaño de los basidiomas, forma y tamaño, tanto de esporas como de queilocistidios, y presencia de hifas con septos simples (sin fíbulas). Es interesante observar que en las descripciones de Agaricus lugubris, FRIES (1821, 1836-1838, 1874) no indicó la presencia de tonos oliváceos sobre el basidioma, y la especie así fue interpretada por los autores antes mencionados. Sin embargo, como lo han observado KüHNER & ROMAGNESI (1957, b), BRESINSKY (1960), HORAK (1977), MOSER (1978), JACOBSSON & STRIDVALL (1982-83), GULDEN (1983) y BON (1988), las fructificaciones de Phaeocollybia lugubris, en alguna de sus fases de desarrollo (sobre todo en las jóvenes), pueden presentar tonos de color oliváceo, particularmente en el himenio y en el píleo, aunque dicho color gradualmente desaparece con la madurez o sólo en contadas ocasiones se conserva en la superficie del píleo; por ejemplo, la lámina 324 de las Setas del País Vasco (anónimo, 1980), en donde se ilustran los basidiomas de una de las colecciones aquí estudiadas, se observan los tonos oliváceos. El cambio de color durante el desarrollo de las fructificaciones de Phaeocollybia se conoce en varias especies y son los tonos de color lila, oliváceo o violáceo los que pueden estar presentes, en especial, en los ejemplares jóvenes (SMITH, 1957; HORAK, 1977; REES & WOOD, 1996).

En el material de herbario o en las colecciones de Phaeocollybia lugubris en cuyo estado de desarrollo no se registren los tonos oliváceos, las basidiósporas y la forma del basidioma son caracteres útiles para diferenciar la especie. En estos casos, la especie podría confundirse con P. cidaris (Fr.) Heim, P. califomica A.H. Smith o con P. spadicea A.H. Smith Las dos últimas, conocidas de los Estados Unidos, se separan por sus basidiosporas citriformes (mucronadas en ambos extremos) y más o menos fuertemente ornamentadas (SMITH, 1957; HORAK, 1977; BANDALA et al., 1998), mientras que la primera, conocida de bosques de coníferas del centro y norte de Europa, tiene basidiomas más pequeños y gráciles (son rojizos) y sus basidiosporas son elipsoidales (LABER, 1982, 1991; BON, 1992).

AGRADECIMIENTOS

Los autores agradecen el apoyo a sus respectivas instituciones. V.M. Bandala y L. Montoya reconocen el apoyo del CONACYT, ICI y de la Universidad de Alcalá A. Rocabnina ha trabajado dentro del proyecto Biodiversitat Micológica de Catalunya, del Institut d'Estudis Catalans. También agradecen la asistencia curatorial del Dr. J.F. Rejos del Herbario AH, de la Universidad de Alcalá A los Drs. G. Gulden (0), D. Triebel (M) y D. Laber, que amablemente pusieron a nuestra disposición material de herbario para estudio.

BIBLIOGRAFIA

Anonimous (1980). Setas del Pas Vasco. Euskal-Herriko zizak. 10a serie. Lám. 307-342. Soc. Cien. Nat. Aranzadi, San Sebastián.

ARANDA, A.C. & J.A. MUÑOZ (1990). Estudio micológico del bosque de La Calera del Prado de Karrantza (Bizkaia), 1. Belarra, 7: 101-120.

BANDALA, V.M., L. MONTOYA & E. HORÁK (1998). New data on the genus Phaeocollybia based on type studies. Mycologia, 90: 118-124.

BON, M. (1975). Agaricales rares ou nouvelles pour la Region du Valey et ses environs. Bull. Soc. Linn. Lyon, 44: 105-181.

BON, M. (1979). Taxons nouveaux. Doc. Mycol., 35: 39-44.

BON, M. (1992). Clè monographique des espè,ces galero-naucorioides. Doc. Mycol., 84: 1-89.

BRES1NSKY, A. (1960). Die europäischen Arten der Gattung Phaeocollybia. Zeit. Pilzk., 26: 112-115.

CASTRO, ML., L. FREIRE, M. FERNÁNDEZ, M.V. GONZÁLEZ O GONZÁLEZ, M J LOUZANO, E.M. PEREIRO & M. PÉREZ (1987). Historia da macromicoloxia de Galicia. Sociedad Galega de Historia Natural. Santiago. FREIRE, L. (1981). Macromycetes de la Selva Negra (Santiago). Doc. Tesis, Fac. Bioloxia, Universidad de Santiago. FRIES, E. (1821). Systema mycologicum. Sistens fungorum ordines, genera et species usque cognitas, 1. Lund. 520 pp.

FRIES, E. (1836-1838). Epicrisis systematis mycologici. Upsaliae. 610 pp.

FRIES, E. (1874). Hymenomycetes europaei. Asher & Co., Amsterdam.

Catalana de Micologia, vol. 22: 159-165; 1999. 163

Figs. 9-14. Phueocollybiu lugubris 9-12. Basidiosporas de al microscopio electrónico de barrido: 9-10: material del herb. Aranzadi; 11-12: BCC-SCM 2567-B (escala = 3 pm, excepto 9 = 1,6 jim). 13-14. Sección gelatinizada de la cutícula piléica. 13: (BCC-SCM 2567-B); 14: (Bresinsky s.n.).

COURTECUISSE, R. & B. DUHEM (1994). Les Champignons de France. Eclectis, Paris. 447 pp.

GARCÍA, L.M. (1979). Contribución al conocimiento de la flora micológica de Navarra, II. Anales Estac. Exp. Aula Dei, 14: 319-370.

GARCÍA, L.M. (1987). Catálogo micológico de Navarra. Soc. Estud. Vascos, Cuatl. Secc. Cien. Nat., 3:9-284.

GOETZ, C. (1979). The rare genus Phaeocollybia. Mcllvainia, 4: 9-11.

GULDEN, G. (1983). Slekten topphatt Phaeocollybia i. Blekksoppen, 10(30): 3-17.

HEIM, R. (1930). Naucoria (Phaeocollybia) lugubris Fries. Bull. Soc. Mycol. Fr., 46, suppl., Atl. 39.

HEIM, R. (1931). Le gen re Inocybe. Encycl. Mycol. 1. Lechevalier, Paris.

HOLMGREN, N.H. HOLMGREN & L.C. BARNETT, eds. (1990). Index herbariorum. Part I. The herbaria of the world. 8a ed. New York Botanical Garden, New York. 693 pp.

HORAK, E. (1968). Synopsis generuin Agaricalium. Kommissionverlag Druckerei Büchler, Wabem-Bern. 741 pp.

HORAK, E. (1977). Further additions towards a monograph of Phaeocollybia. Sydowia, 29:28-70.

JACOBSSON, S. & L. STRIDVALL (1982). Släktet Phaeocollybia i Sverige. Windahlia, 12-13: 57-79.

KÜHNER, R. & H. ROMAGNESI (1957a). Flore analytique des champignons supérieurs. Reimp. 1978, Masson, Pars.

KÜHNER, R. & H. ROMAGNESI (19576). Espèces nouvelles critiques ou rares de Naucoriacees, Coprinace,es et Lepiotacees. Bull. Soc. Na!. Oyonnax Suppl., 10-11: 3-94.

LABER, D. (1982). Die europäischen Arten der Gattung Phaeocollybia (Wurzelschnitzlinge) und ihr Vorkommen im südlichen Schwarzwald. Zeit. Mykol., 48: 89-98.

LABER, D. (1991). Ergänzung zu Die europäischen Arten der Gattung Phaeocollybia und ihr Vorkommen im südlichen Schwarzwald. Zeit. Mykol., 57: 109-116.

MOSER, M. (1978). Die Rährlinge und Blätterpilze (Polyporales, Boletales, Agaricales, Russulales). Band Ilb. In: Kleine Kryptogamenflora. Ed. H. Garns. Fischer, Sttutgart.

MUÑOZ, JA. & A.C. ARANDA (1989). Aproximación al catálogo micológico de Bizkaia: parte IV. Agaricales ifi. Belarra, 6: 47-58.

REDHEAD, S.A. & L.L. NORVELL 1993. Phaeocollybia in Eastem Canada. Mycotaxon, 46: 343-358.

RICKEN, A. (1915). Die Blätterpilze (Agaricaceae). Weigel, Leipzig (Reimp. Candusso, 1980).

REA, C. (1922). British Basidiomycetes. Bibl. Mycol. 15, Cramer, Vaduz

REES, B.J. & A.E. WOOD (1998). The genus Phaecollybia in south east Australia. Mycotaxon, 57: 97-116.

ROCABRUNA, A. & M. TABARES (1988). Aportación al conocimiento de los hongos del macizo montañoso del Montseny (Cataluña). Bull. Soc. Catalana Micol., 12: 25-53.

SMITH, AH. (1957). A contribution toward a monograph of Phaeocollybia. Brittonia, 9: 195-217.

SMITH, AH. & J. TRAPPE (1972). The higher fungi of Oregon's Cascade Head Experimental Forest and vicinity, I. Mycologia, 64: 1138-1153.

Phaeocollybia lugubris (1-3( (-SC1 2567-13).

Phaeocollybia lugubris (BCC-SCM 356-B).