QA, 56-57

ISSN: 2013-9780 https://revistes.iec.cat/index.php/QA

Quaderns Agraris

La revista anual de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Q uaderns agraris és la revista periòdica de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), destinada a publicar treballs i articles originals de temes relacionats amb l’agricultura, la ramaderia, la indústria agroalimentària, la silvicultura, la jardineria i el paisatgisme preferentment dels Països Catalans. Es va començar a publicar el 1980 i apareix un cop a l’any en edició electrònica. És una revista de divulgació científica d’accés obert que es regeix pel sistema d’avaluació anònima. A més de la secció «Articles», disposa de la secció «Agrofòrum», en què tenen cabuda articles d’opinió i notes informatives, així com ressenyes de llibres i d’activitats d’interès, i també és un mitjà d’expressió dels socis.

Quaderns agraris pretén facilitar el coneixement i la difusió de la recerca, l’experimentació científica i l’estudi descriptiu i analític que són d’aplicació en l’àmbit agroalimentari, així com establir llaços entre els diferents centres i agents involucrats i comunicar els mons científic, acadèmic, tècnic i professional. Entre els seus objectius hi ha donar visibilitat a la recerca i transferir coneixement a la societat, com també mantenir la llengua viva i adaptada a les necessitats dels investigadors i professionals del sector com una manera més de normalitzar-la.

Quaderns agraris, a més, ofereix als científics i experts la possibilitat d’expressar l’opinió o de fer hipòtesis sobre l’impacte que pot tenir en el context vigent l’estudi o la temàtica exposats en l’article, i així facilitar als especialistes la presa de decisions. També vol ser una porta oberta als graduats recentment per publicar els treballs d’investigació que, tot i tenir una gran vàlua, sovint queden amagats per manca de difusió.

COMITÈ EDITORIAL

Jordi Rosell Foxà, Universitat Autònoma de Barcelona (editor en cap)

Jaume Boixadera Llobet, retirat, Servei de Sòls i Gestió Mediambiental de la Producció Agrària, Generalitat de Catalunya i professor associat de la Universitat de Lleida

Xavier Martínez Farré, professor jubilat, Universitat Politècnica de Catalunya

Lluís Pons Pujol, Universitat de Barcelona

Quaderns Agraris

La revista anual de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

56-57

2024-2025

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA

QUADERNS AGRARIS

Institució Catalana d’Estudis Agraris. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tel.: 933 248 581 · Fax: 932 701 180

Adreça d’Internet: https://icea.iec.cat · Adreça electrònica: icea@iec.cat

Aquesta revista és accessible en línia des dels webs: https://revistes.iec.cat i https://publicacions.iec.cat

© dels autors dels articles

© Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició

Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC

Disseny de la coberta: Júlia Riu

Disseny de l’interior: Mireia Barreras. Estudi Disseny Gràfic

Composició: Fotocomposició gama, sl

ISSN: 2013-9780

Els continguts de quaderns agraris estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

SUMARI

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

Robert Savé Monserrat

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes i la gestió sostenible dels recursos naturals

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

Jutjament i qualificació: ens cal una formació tècnica específica per a la valoració de les races domèstiques catalanes

Pere-Miquel Parés i Casanova

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya: consideracions pràctiques i resultats disponibles

Adriano Raddi

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

Lluc Serrat Alemany

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

Josep Maria Montserrat

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Luis Amela Valverde ............................................................................

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

Chiara Romano 199

AGROFÒRUM

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

Jaume Boixadera Llobet 219

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024)

Montse Rivero-Matas 233

En record de Josep Maria Vives de Quadras (1937-2025)

Jordi Giné

Ressenya del llibre Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, d’Andreu Peix

Lourdes Viladomiu 245

Ressenya del llibre Pas a pas, d’Assumpta Serra i Clota

Lourdes Viladomiu 247

«La revolta dels pagesos europeus, què hi ha al darrere?». Reflexions sobre la tertúlia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris del 8 de febrer de 2024

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès .

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

CONTENTS

ARTICLES

The climatic and agricultural reality of the 21st century in the Iberian Peninsula’s Mediterranean

Robert Savé Monserrat 11

Recent advances in the monitoring of environmental variables for analysis of agroecosystems’ resilience and the sustainable management of natural resources

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta 31

Impact of local product certifications on sensory perception of tomatoes in Catalonia

Omar

Study of the carbon sequestration potential of fresh fruit cultivation in the Segrià region

Judgement and qualification: The need for specific technical training for Catalan domestic breeds assessment

Pere-Miquel Parés i Casanova

Forest products price time series analysis in Catalonia: Practical considerations and available outputs

Adriano Raddi

Effect of the pine processionary caterpillar on the growth of black pine: Short- and long-term implications

Lluc Serrat Alemany

Reflections on urban flora and climate change

Josep Maria Montserrat

The gardens of Pompey: The first public gardens in the city of Rome. An introduction

Luis Amela Valverde

The gardens of the Roman city of Herculaneum. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), a case study

Chiara Romano

AGROFÒRUM

In memoriam Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

Jaume Boixadera Llobet

In memory of Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024)

Montse Rivero-Matas 233

In memory of Josep Maria Vives de Quadras (1937-2025)

Jordi Giné

Review of the book Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, by Andreu Peix

Lourdes Viladomiu

Review of the book Pas a pas, by Assumpta Serra i Clota

Lourdes Viladomiu

“The revolt of the European farmers: What lies behind it?”. Reflections on the panel discussion held at the Institució Catalana d’Estudis Agraris on February 8, 2024

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 9

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA

Presentació

Aquest volum 56-57 (2024-2025) de la revista quaderns agraris ofereix continuïtat a un projecte engrescador que va començar l’any 1980, ara ja llunyà, amb l’objectiu declarat de donar a conèixer en profunditat, i en la nostra llengua, la problemàtica agrària. Quaranta-cinc anys després, aquest número és el primer d’una etapa que s’enceta amb un comitè editorial renovat i amb la voluntat d’assegurar una periodicitat fixa, anual, per a la revista. El Comitè Editorial i el president de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) volen agrair la intensa dedicació a la revista d’Anna Jacas durant el període 2012-2024.

El contingut d’aquest número doble, els articles que en formen part, és el reflex del compromís inicial de la revista amb la problemàtica agrícola, ramadera i forestal. També hi trobareu qüestions relacionades amb el medi ambient i el canvi climàtic, que els darrers anys han anat adquirint una especial rellevància en la societat, i també en les activitats de la ICEA. Finalment, incloem en aquest volum tres articles de l’àmbit de la jardineria i el paisatgisme: un de temàtica actual i dos sobre els jardins de l’antiguitat.

El Comitè Editorial vol reiterar la crida a acadèmics, professionals i experts a difondre i debatre els seus coneixements i punts de vista en el marc d’aquesta publicació. També volem refermar la nostra voluntat de mantenir una revista periòdica en català sobre la temàtica agrària.

El Comitè Editorial

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 11-30

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.160

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

Robert Savé Monserrat

Investigador emèrit de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

REBUT: 8 DE GENER DE 2025 - ACCEPTAT: 20 DE FEBRER DE 2025

RESUM

El canvi climàtic, que ja és una realitat climàtica, constitueix un gran desafiament per a la producció agroalimentària a Espanya i Catalunya, especialment a l’àrea mediterrània. Tot i notables avenços en els darrers anys, el sector s’enfronta a importants reptes, com la reducció en l’ús de plaguicides químics, fertilitzants, etc., a l’agricultura, l’augment de l’eficiència energètica i hídrica, la millora del benestar dels animals, el foment del consum d’aliments més saludables i de producció més estalviadora en recursos, etc. És i serà molt important valorar la plasticitat adaptativa de les espècies, tant de conreus com de ramaderia. Així, a grans trets, el sector agrícola veurà reduïda la producció, es modificaran els atributs organolèptics dels seus productes i canviarà la distribució territorial d’alguns cultius. Tot i així, és un dels sectors que més potencial té per adaptar-se al canvi climàtic al nostre país, sempre integrat a la salut humana, animal i vegetal, junt

Correspondència: Robert Savé Monserrat. Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Torre Marimon. 08140 Caldes de Montbui (Barcelona). Tel.: 675 781 897. A/e: robert.save@irta.cat.

Robert Savé Monserrat

amb altres àmbits com l’educació del ciutadà i les polítiques actives, positives i decidides per evitar el despoblament rural.

PARAULES CLAU: canvi climàtic, agricultura, Mediterrani, adaptació, mitigació.

The climatic and agricultural reality of the 21st century in the Iberian Peninsula’s Mediterranean

ABSTRACT

Climate change, which is already a climate reality, constitutes a great challenge for agrifood production in Spain and Catalonia, especially in the Mediterranean area. Despite notable advances in recent years, the sector faces important challenges, such as reducing the use of chemical pesticides, fertilizers, etc. in agriculture, increasing energy and water efficiency, improving animal welfare or promoting the consumption of healthier foods and a production system that uses less resources. It is and will continue to be very important to value the adaptive plasticity of species, including both crops and livestock. Thus, broadly speaking, the agricultural sector will see production reduced. Moreover, the organoleptic attributes of its products will be modified and the territorial distribution of some crops will change. Even so, it is one of the sectors that has the greatest potential to adapt to climate change in Catalonia and Spain, in integration with human, animal and plant health, along with other areas such as citizen education and active, positive and determined policies to prevent rural depopulation.

KEYWORDS: climate change, agriculture, Mediterranean, adaptation, mitigation.

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

La realidad climática y agrícola en el siglo xxi en el Mediterráneo de la península ibérica

RESUMEN

El cambio climático, que ya es una realidad climática, constituye un gran desafío para la producción agroalimentaria en España y Cataluña, especialmente en el área mediterránea. A pesar de notables avances en los últimos años, el sector se enfrenta a importantes retos, como la reducción del empleo de plaguicidas químicos, fertilizantes, etc., en la agricultura, el aumento de la eficiencia energética e hídrica, la mejora del bienestar de los animales, el fomento del consumo de alimentos más saludables y de producción más ahorradora en recursos, etc.

Es y será muy importante valorar la plasticidad adaptativa de las especies, tanto de cultivos como de ganadería. Así, a grandes rasgos, el sector agrícola verá reducida la producción, se modificarán los atributos organolépticos de sus productos y cambiará la distribución territorial de algunos cultivos. Sin embargo, es uno de los sectores que más potencial tiene para adaptarse al cambio climático en nuestro país, siempre integrado en la salud humana, animal y vegetal, junto con otros ámbitos como la educación del ciudadano y las políticas activas, positivas y decididas para evitar el despoblamiento rural.

PALABRAS CLAVE: cambio climático, agricultura, Mediterráneo, adaptación, mitigación.

1. Agricultura, alimentació i salut

El canvi climàtic, que ja és una realitat climàtica, constitueix un gran desafiament per a la producció agroalimentària a Espanya i Catalunya, especialment a l’àrea mediterrània. Tot i notables avenços en els darrers anys, el sector s’enfronta a importants reptes, com la reducció en l’ús de plaguicides químics, fertilitzants, etc., a l’agricultura, l’augment de l’eficiència energètica i hídrica, la millora del benestar dels animals, el foment del consum d’aliments més saludables i de producció més sostenible, etc.

La nova política agrària comuna (PAC) (2023-2027), amb els ecoesquemes, un tipus d’ajuts en forma de pagaments directes als pagesos que apliquen algunes de les pràctiques beneficioses per al clima i el medi ambient, i els fons Next Generation EU han d’afavorir, sens dubte, la necessària transició verda i digital del sector, encara que aquests s’han d’ajustar més i millor a la zona mediterrània, tant en aspectes edafoclimàtics com socioeconòmics (Beltrán et al., 2021).

Robert Savé Monserrat

És conegut, però no per això sempre tingut en compte, que les societats humanes són una part de la biosfera. També es coneix que les parts de la biosfera es comuniquen, regulen, potencien i destrueixen mitjançant intercanvis de matèria i energia, en una successió contínua a l’espai i el temps, matisades per les moltes possibilitats de canvi, anomenades transicions (Odum, 1980; Terradas, 2010). Les societats humanes, excepte algunes petites i remotes, que són recol·lectores i nòmades, han generat i generen l’agricultura, que inclou el cultiu del sòl, la producció ramadera i la silvicultura, així com la indústria de transformació associada a aquestes activitats, per conservació, transformació i/o per generar valor afegit (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació, FAO).1 L’agricultura és, doncs, la font d’aliments propis, directament o indirectament, i de bescanvi comercial.

Actualment, el model alimentari i agrícola global està en debat, sobretot per les implicacions ambientals, que haurien d’estar al mateix nivell que les implicacions socials, econòmiques i de salut, com es planteja, per exemple, a Catalunya mitjançant l’estratègia de bioeconomia. 2

Aquest debat, a més de les limitacions ambientals, està promogut pels límits que mostra el sistema socioeconòmic actual, centrat en el plantejament clàssic del creixement del producte interior brut (PIB). Això és especialment cert davant les condicions globals i climàtiques en què ens trobem, com són la realitat climàtica, el creixement i l’aglomeració de la població a les àrees urbanes, juntament amb les més que previsibles limitacions d’aigua neta, aliments, recursos naturals i energia, que ja es detecten i que malauradament es convertiran en normals i/o s’incrementaran en el futur.

En aquesta situació apareix com a via de solució del sistema, no del planeta, la sostenibilitat, que és un concepte econòmic, social i ecològic complex al voltant de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una estratègia per organitzar l’activitat humana, de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu màxim potencial en el present, alhora que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, com també desenvolupar un plantejament i unes actuacions per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta tots els nivells organitzatius, des de la família, el barri, etc., fins al planeta sencer, tractant de superar la frase «pa per a avui, i fam per a demà», però encara posant al centre l’espècie humana, la qual cosa qüestiona la seva validesa holística. El 1987 la Comissió Brundtland de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) la va definir com «el que permet satisfer

1. <https://www.fao.org/> (consulta: 22 gener 2025).

2. Vegeu Estratègia de la bioeconomia de Catalunya 2030 (en línia), <https://govern.cat/govern/docs/2021/ 09/14/13/55/aaec0897-7a0a-42cf-ae89-454b16ca1d70.pdf> (consulta: 22 gener 2025).

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

les necessitats del present, sense comprometre la possibilitat que les generacions del futur puguin satisfer les seves».

No cal dir que és interessant, però no del tot cert, ja que no hi ha res a la Terra que sigui sostenible per si mateix, cosa que és visible a les cadenes tròfiques, en què l’energia passa d’uns organismes/ecosistemes a altres per mantenir la seva funcionalitat i aquests, perden energia en cada pas. Aquesta situació pot estar en un equilibri més o menys estable, però sempre transitori a l’espai i temps, ja que depèn de molts factors que interactuen en el mateix temps i lloc de maneres ponderades entre ells.

Res és sostenible, perquè què sosté allò que sustenta? La paraula sostenibilitat és una paraula buida en fons i forma. En veu del doctor Martí Boada, es pot concretar que «la sostenibilitat és no estirar més el braç que la màniga». Aquestes simples però sàvies paraules descriuen clarament la nostra societat, en tot el seu metabolisme consumidor sense fre ni mesura, i, per tant, en les crisis de recursos. Així, a tall d’exemple, fixem-nos en la sequera del 2023, en els moviments de components manufacturats o no d’un lloc a un altre sense considerar-ne el valor, aplicant-los tan sols un preu, anomenat competitiu , que precisament és l’antítesi de la sostenibilitat, ja que es basa que una part guanya perquè l’altra perd. El concepte és un far orientador, no una via per assolir un desenvolupament holístic del sistema agroalimentari al nostre món (ONU, 2015).

Segons la FAO, l’agricultura és un conjunt de tècniques i coneixements que la humanitat utilitza per cultivar la terra, que comprèn els diferents treballs de tractament del sòl i els cultius, per la qual cosa inclou tot un conjunt d’accions que transforma el medi ambient natural (García, 2006). Un aliment és una substància elaborada, semielaborada o crua destinada al consum humà. Inclou begudes, goma de mastegar i qualsevol substància que s’utilitzi en la producció, preparació o tractament. No inclou cosmètics, tabac ni substàncies utilitzades només com a medicines. El canvi climàtic podria posar en dubte la seguretat alimentària a països desenvolupats, mentre que ja l’està minvant a països pobres amb gana i desnutrició. Al final, això té repercussions negatives en la salut humana i, en general, en la dels éssers vius, considerant la salut humana un estat de benestar físic, mental i social complet, i no només l’absència d’afeccions o malalties (Savé, 2023).

2. Efectes del canvi climàtic en el sistema agroalimentari

La humanitat ha desenvolupat un creixement sense precedents, motivat per la ciència i la tecnologia, l’economia i la qualitat de vida, associades a millores en seguretat, salut, educació, etc. Aquests evidents progressos han anat acompanyats d’un increment extraordinari de la població mundial amb una tendència clarament exponencial. Segons estimacions de les Nacions Unides, la humanitat hauria passat de 1.000 milions de perso-

Robert Savé Monserrat

nes l’any 1800 a 3.000 milions el 1950, a 8.000 milions el 2023 i es preveuen, d’acord amb diferents projeccions demogràfiques, 9.725 milions el 2050 i 11.213 milions el 2100. Els progressos que hi ha hagut, especialment des de mitjan segle xx, han transformat els potencials de producció alimentària. L’anomenada revolució verda, vinculada a la millora tecnològica tant en agronomia i en genètica com en sanitat vegetal i animal, va permetre multiplicar rendiments i produccions. Segons la FAO, el 1964 un 57 % de la població que vivia en països en desenvolupament tenia una ingesta mitjana d’aliments per sota de 2.200 calories diàries. El 1999 aquesta proporció representava un 10 %. D’altra banda, al món desenvolupat, les polítiques que havien nascut per garantir el proveïment alimentari i l’estabilitat dels mercats agrícoles — entre elles la política agrària comuna de la Unió Europea— morien d’èxit sobre cars excedents alimentaris (Reguant, 2009). Els progressos evidents en la producció d’aliments van anar acompanyats de millores extraordinàries en la productivitat laboral. Principalment, la mecanització agrària va reduir en gran mesura els requisits de mà d’obra, de manera que els agricultors van passar a ser una minoria en un món cada cop més urbà que s’expandia acceleradament a partir del desenvolupament de la indústria i els serveis. Un proveïment alimentari aparentment garantit (encara que era capaç de mantenir mil milions de persones en la subnutrició) i un sector agrícola reduït van allunyar la societat del fet alimentari i el desenvolupisme es va imposar com a veritat universal.

Però, com passa sempre i en qualsevol lloc, després de la cara del desenvolupament sense condicionants i amb el creixement com a objectiu per si mateix, existia la creu dels seus efectes a llarg termini. D’una banda, s’estaven dilapidant els recursos naturals més assequibles i consumint els estalvis geològics de la Terra en forma de combustibles fòssils, sense considerar el caràcter finit d’aquests recursos, ni els efectes sobre el clima.

D’altra banda, la revolució química que havia permès evitar plagues i malalties, juntament amb determinades pràctiques agràries intensives, derivava en conseqüències preocupants en termes ambientals. El Club de Roma va llançar a principis dels anys setanta del segle passat un advertiment clar respecte dels límits del creixement en un segle, si es mantenien els nivells de consum. Sens dubte, és una aproximació que la tecnologia pot endarrerir en incrementar l’eficiència de l’ús dels recursos, o el canvi climàtic pot avançar, en sobrepassar-se límits biofísics, evidents, intuïts, i fins i tot alguns de desconeguts (Reguant, 2009; Reguant i Savé, 2016).

Compartir adequadament els recursos bàsics de sòl, aigua i biodiversitat i evitar-ne el deteriorament és un objectiu essencial. Però les amenaces sobre aquests actius són molt importants. A més de les tensions que pugui generar el canvi climàtic, hi ha un procés clar de deteriorament tant de les aigües com del sòl agrícola, per contaminació o sobreexplotació. Abordar aquestes limitacions necessita un coneixement detallat de l’estat d’aquests recursos i el seu seguiment i, alhora, l’aplicació de les pràctiques productives

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

precises que contribueixin al sosteniment i la recuperació, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu, tasca en què la recerca + desenvolupament + transferència (R+D+T) ha d’estar compromesa a poder oferir noves i millors eines.

El canvi climàtic, que ja és una realitat climàtica, pot tenir impactes molt importants en l’agricultura. Segons la FAO, les conseqüències es poden concretar en pèrdua de collites per fenòmens meteorològics extrems, com l’increment de sequeres prolongades a les regions càlides i l’augment de la pluviometria a les zones fredes, i l’increment de danys per vent; la proliferació de plagues; la modificació de les respostes fenològiques de les plantes amb efectes incerts; l’increment dels incendis forestals, i la pujada del nivell del mar, amb inundació de terres fèrtils i salinització d’aigües (Reguant i Savé, 2016).

3. Agricultura i canvi climàtic en el món mediterrani.

Estratègies d’adaptació

El canvi climàtic d’origen antròpic és un fet contrastat científicament. Inicialment no existia un consens científic i especialment social a atribuir a la humanitat la causa d’aquest canvi i se’n buscava la causa en els cicles naturals o en la variabilitat temporal inherent al clima. I més, en un clima com el mediterrani, que es caracteritza per una gran variabilitat termopluviomètrica espacial i temporal, i per l’existència d’un doble estrès: d’una banda, la sequera, l’elevada temperatura i l’alt nivell de radiació a l’estiu, i, de l’altra, la baixa temperatura a l’hivern. Alhora, el canvi climàtic no era totalment assumit, perquè sovint la percepció del risc no és sempre ben acceptada.

Amb els informes generals de l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) que s’inicien el 1990 i culminen amb el sisè, del 2021-2023 (IPCC, 2023), les projeccions desenvolupades a Espanya per l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET)3 i altres serveis meteorològics regionals, així com altres informes del canvi climàtic per a les comunitats autònomes, com els realitzats a Catalunya o al País Basc, s’ha assolit un nivell de regionalització, de detall, que mostra objectivament l’evolució del clima des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat, així com la seva projecció fins a finals del segle xxi. En els darrers anys, per apropar les solucions a la realitat, i a més tractar de fer-ho en xarxa amb països i institucions properes geogràficament, ambientalment i socialment parlant, es constitueix el Grup d’Experts en Canvi Climàtic i Ambiental al Mediterrani (MedECC, de l’anglès Mediterranean Experts on Climate and Environmental Change), 4

3. <https://www.aemet.es/es/serviciosclimaticos/cambio_climat> (consulta: 22 gener 2025).

4. <https://www.medecc.org/first-mediterranean-assessment-report-mar1/> (consulta: 22 gener 2025).

Robert Savé Monserrat

en resposta al fet que la regió mediterrània es veu especialment afectada per l’escalfament global i altres canvis ambientals, així com per la sobreexplotació de recursos i per la contaminació de l’aire i l’aigua (figura 1).

FIGURA 1

Esquema explicatiu de l’evolució del binomi aigua-aliments a conseqüència de la realitat climàtica derivada del canvi global a la conca mediterrània en el segle xxi

FONT: Infografia en castellà autoritzada per MedECC (Cramer, Guiot i Marini, ed., 2020). Vegeu també la versió en català del Primer informe d’avaluació de la Mediterrània (MAR1) (<https://www.medecc.org/wp-content/uploads/2021/05/MedECC_MAR1_SPM_CAT.pdf> [consulta: 23 gener 2025]).

L’agricultura a la regió mediterrània, i al conjunt d’Espanya, s’ha consolidat a escala mundial per la seva qualitat en el maneig i en el producte final, fet que s’ha aconseguit per mètodes agronòmics basats en el coneixement ecofisiològic i genètic de les varietats i els patrons cultivats. Tot i així, el creixement, el rendiment i la qualitat del producte final cultivable i vendible depenen en gran mesura del clima, el qual és diferent des que a finals del segle passat va començar a canviar.

Les projeccions de canvi climàtic en l’àmbit mediterrani reporten variabilitat i reduccions en la quantitat d’aigua total disponible per a aquest segle, amb diferències regionals, i, si a més es té en compte el canvi global, que inclou, entre d’altres, els usos del sòl, el cost de l’energia, l’increment de població fixa i mòbil, les necessitats de la indústria o el manteniment de la biodiversitat, cal considerar una previsible major competència real

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

per l’aigua, que caldrà ponderar segons necessitats, com mostren els resultats de diversos projectes de recerca d’àmbit nacional (Girona, Ibañez i Savé, 2017; IPCC, 2023; Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2013).

El canvi climàtic continuarà incrementant la temperatura globalment, però el repte per a l’agricultura serà determinar quines característiques i impactes tindrà aquest augment a escala local (ritme, estacionalitat, dicotomia entre increment de la temperatura diürna i nocturna o la freqüència i intensitat de fenòmens tèrmics extrems). Petits canvis de temperatura i d’evaporació poden tenir una gran influència pel que fa a l’equilibri de carboni com a font i embornal del creixement vegetal (morfològics i metabòlics) de les variacions en la fenologia de les espècies i, per tant, en les seves relacions, de depredació, competència, simbiosi o patogenicitat. A escales locals, com les de la denominació d’origen protegida, la del terrer, la de la finca, és on el canvi climàtic tindrà graus d’incidència contrastats. En aquest àmbit, l’establiment d’indicadors holístics a escala de cada parcella, de cada explotació, en el context de la seva realitat geogràfica, és fonamental per adaptar la nostra agricultura de baix impacte ambiental al canvi climàtic.

Al fenomen del canvi climàtic cal afegir que, per a l’agricultura i la ramaderia, hi ha un grau d’incertesa elevat en les seves perspectives futures derivades, entre d’altres, dels factors següents:

— L’avenç imparable de la globalització. Així, la millora de les comunicacions convencionals, però sobretot el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació, porten a una societat global. Això genera reducció de les fronteres comercials i intensifica els processos de normalització i adaptació de les estratègies de les empreses amb una perspectiva més àmplia de l’entorn competitiu i de la localització de molts serveis.

— La interconnexió del vector energètic amb el vector d’alimentació. Com que l’agricultura exerceix un paper rellevant en la producció d’energia, la integració de les tendències de preus és gairebé absoluta. Com a conseqüència, la pressió de la demanda sobre l’oferta agrícola augmenta i els mercats volàtils d’aliments esdevenen especialment atractius per a l’especulació. Alhora, cada cop és més clar i acceptat el binomi aiguaenergia, tant pel que fa al reg com a la majoria dels processos agroindustrials de transformació i elaboració d’aliments.

— Per al mercat espanyol, el desenvolupament dels països emergents, a banda d’una satisfacció moral, possibilita l’increment de les vendes, fet que genera noves demandes en quantitat i qualitat alimentària, però apareix, com a conseqüència, una pressió més gran cap als recursos naturals.

— La situació de creixent demanda de productes agrícoles promou la necessitat d’un augment més intens de la producció amb l’objectiu d’obtenir més productivitat per unitat de superfície i d’aportació externa, juntament amb una clara i decidida política de conservació mediambiental. Tot això genera un gran repte per a l’agricultura del se -

Robert Savé Monserrat

gle xxi, ja que les pràctiques utilitzades fins ara tenen límits clars, tant en els seus ingressos (utilització de recursos no renovables) com en els resultats (saturació de la producció i increments de producte emmagatzemat i de residus).

Cal fer recerca bàsica, desenvolupament regional i assessorament i formació local en els aspectes següents, que poden englobar-se en les estratègies d’adaptació:

— El sòl ha estat i és un gran actiu, massa oblidat, que ara es vol reivindicar amb l’ agricultura regenerativa . És un concepte modern, encara que amb antecedents molt antics. És un tipus d’agricultura basat en pràctiques agrícoles que preserven les propietats organominerals del sòl i n’augmenten la fertilitat. Això el fa més resilient al canvi climàtic, augmentant la fixació de carboni a terra, regulant en certa manera la part superficial del cicle de l’aigua, millorant la biodiversitat, etc. L’agricultura regenerativa és l’antítesi de l’agricultura que malmet el sòl. Es disposa de bons exemples d’agricultura regenerativa en el cas d’Espanya i ha de tenir en el futur una gran importància, especialment a l’àrea mediterrània. La iniciativa 4 per 1000 pretén, precisament, incrementar el contingut de carboni als sòls forestals i agrícoles (vegeu La iniciativa internacional 4 per 1000),5 que potencia aspectes relacionats amb la incorporació de matèria orgànica i, per tant, la fixació de carboni, la retenció d’aigua i l’increment i l’optimització funcional de la microbiota i els efectes que tenen en el control de malalties i emissions de gasos d’efecte hivernacle. En l’aplicació de tècniques i sistemes per aportar matèria orgànica al sòl s’han de tenir en compte conceptes clau com petjada de carboni i petjada hídrica.

— Tecnificar l’agricultura i la ramaderia i disposar sempre d’un suport científic i tècnic a l’hora de prendre decisions. Hi ha força feina feta en regadiu, com el reg per degoteig o les tècniques hidropòniques, però molt poc en secà, que suposa el 65 % de la superfície agrícola.

— Oferir informació objectiva del material vegetal existent és clau per a un sector en què la tradició, la finca, la finalitat productiva sobre la base del producte final són clau per al model de negoci; cal incidir en nous problemes com les onades de calor, la respiració nocturna, la permeabilitat cuticular…

— Les projeccions agroclimàtiques i de disponibilitat de recursos són la base per al disseny compartit del paisatge de tots davant dels reptes del segle xxi a l’àmbit mediterrani: sequera, incendis forestals, gelades tardanes, despoblament, noves necessitats hídriques, etc. En aquest sentit, també cal aprofundir en el coneixement i la investigació que permetin establir sistemes d’alerta meteorològica i climàtica eficients per a l’agricultura, a escales temporals que poden anar des de poques hores i dies fins a la predicció estacional i decennal.

5. <https://4p1000.org/?lang=es#> (consulta: 23 gener 2025).

4. La relació entre aigua, energia i aliments

Als regadius es planteja una major tecnificació del reg sobre la base del coneixement profund i detallat del cultiu per donar la menor aigua possible, amb la major afectació fisiològica, per promoure i incrementar la viabilitat i la producció.

Això és obligat, perquè l’aigua embassada es reduirà i, a més, la quantitat serà fins a cert punt erràtica, amb alts i baixos temporals de periodicitat i durada incerts, que també incidiran en la qualitat. Això no és desconegut a bona part d’Espanya, tot i que ara és més visible i estressant, com es va apuntar fa temps al projecte Life MEDACC,6 en el qual, utilitzant la part final pirinenca de la conca de l’Ebre, es van estudiar i valorar els règims hidrològics d’aquesta conca, es va ponderar l’aportació de l’agricultura, els boscos i el consum de boca al balanç final, que ja indicava la sequera actual. És primordial reconèixer l’escassetat hídrica al nostre país, que afecta tant el secà com l’agricultura amb més rendiment productiu del país, la de regadiu, que ocupa el 35 % de la superfície agrícola del país, i el 65% restant és de secà. És important aquest 35 %, perquè suposa en termes econòmics un percentatge destacat del sector agroalimentari.

Als secans, l’aigua resulta limitant, en primer lloc, per la producció, però també perquè es manté i es genera una derivada no desitjada sobre aquests espais, com són el tancament d’explotacions i el despoblament del territori. Això, finalment, afecta negativament la salut econòmica, ecosistèmica i humana del país, ja ara i en el futur. Tot i així, en la necessitat sempre apareix l’impuls per trobar solucions, àmpliament debatudes per totes les parts implicades, per buscar aigua, juntament amb l’energia necessària per obtenir-la, tractar-la, emmagatzemar-la, pressuritzar-la, distribuir-la i aplicar-la, com la recentment constituïda Comunitat de Regants del Penedès i el Garraf, un autèntic hidropònic, mantingut amb una combinació d’aigües (regenerada, freàtica, d’escorrentia superficial, de potencials noves fonts, de dessaladora…) de 25.000 hectàrees.7 El binomi aigua-energia, que sempre ha estat present al nostre país, exemplificat als molins de vent, les sínies mobilitzades amb animals o per corrents d’aigua, etc., ara, a

6. Vegeu MEDACC: Adaptant la Mediterrània al canvi climàtic (en línia), <http://medacc-life.eu/ca> (consulta: 23 gener 2025); «Alertan que Rialb podría vaciarse si no replantean las dotaciones de riego», La Mañana (en línia) (25 abril 2018), <https://la_manana_250418.pdf> (consulta: 23 gener 2025); CREAF, «Cataluña necesita repensar la gestión del agua, de los bosques y de la agricultura» (en línia), <https://www.creaf. cat/es/articulos/cataluna-necesita-repensar-la-gestion-del-agua-de-los-bosques-y-de-laagricultura#> (consulta: 23 gener 2025).

7. Vegeu «La Comunitat de Regants del Penedès fa els primers passos», La Fura (en línia) (23 setembre 2024), <https://lafurapenedes.cat/la-comunitat-de-regants-del-penedes-fa-elsprimers-passos/> (consulta: 24 gener 2025), i «Regar o morir», La Fura (en línia) (22 novembre 2024), <https://lafurapenedes.cat/regar-o-morir/> (consulta: 2 juliol 2025).

Robert Savé Monserrat

més, es convertirà en un factor limitant doble, si no es fa un gir de gairebé 180° i hi ha una gestió de l’aigua sostenible i unes fonts d’energia renovables.

Aquest binomi, al qual cal afegir l’alimentació en tota la seva cadena, ha de ser un punt clau, com ho ha manifestat l’informe del MedECC Interlinking climate change with the Water-Energy-Food-Ecosystems (WEFE) nexus in the Mediterranean Basin (Drobinski et al., 2024).

En aquest sentit, caldrà un canvi de sensibilitat per vèncer les resistències a la instal·lació de plaques solars o molins de vent en camps de cultiu, dins uns límits i unes compensacions raonables. Això segur que implica uns canvis de paisatge, però els contaminants atmosfèrics també canvien l’entorn i, a més, perjudiquen la salut. Per tant, cal molt esforç per part de tots, inclòs el món agrari, per fer bé la transició energètica i assolir la sobrietat hídrica, quasi a contrarellotge. Per a això, sobra ciència i tècnica, només cal aplicar la sobrietat, el sentit comú i les polítiques públiques adequades, urgentment.

D’igual manera, la necessitat d’aigua, i la dependència actual de la seva disponibilitat associada a la pluja, fa que s’intenti canviar i reduir aquesta dependència mitjançant l’aprofitament de l’aigua més d’una sola vegada, és a dir, reutilitzant-la. Així, a Europa hi ha una aposta decidida per fer servir aquest tipus de recurs (aigües depurades) en agricultura, tal com preveu la reforma de la Directiva d’aigües depurades, tot i que, per ser aplicades a la producció d’aliments, cal regenerar-les. Tanmateix, s’ha de tenir sempre ben present que l’aigua regenerada en quantitat suficient (la qualitat ha de ser la legalment acceptable tant sí com no) per al reg es produeix generalment a les zones urbanes i/o metropolitanes allunyades de les zones agrícoles; per tant, el seu ús és important per reduir el consum urbà i, per tant, mantenir la disponibilitat hídrica per al sector agropecuari. Aquesta és la línia d’actuació en aquest tema de la Unió Europea, que ha fet una aposta decidida per l’ús directe d’aquest tipus de recurs (aigües depurades/regenerades) o indirecte, disminuint pressió sobre l’ús de boca i/o ecològic, per afavorir la disponibilitat d’aigua a l’agricultura, mitjançant la reforma de la Directiva d’aigües depurades, que es troba en tràmit i que substituirà la Directiva 91/271 (Agència Catalana de Seguretat Alimentària, 2024; Agència de Salut Pública de Catalunya et al., 2014; Ministerio de la Presidència, 2024).

L’agricultura espanyola o bé aposta per l’economia circular de l’aigua (reutilització) o bé té el futur compromès en matèria hídrica si continua depenent exclusivament de la pluja, que cada vegada es mostra més irregular.

5. El sector agroalimentari i la recuperació dels sòls

És ben sabut que a les zones de cultiu en secà, per compensar la disminució en disponibilitat hídrica (menor precipitació juntament amb més evaporació), i a les de regadiu, es veu amb molta preocupació com els embassaments subministradors d’aigua estan molt per sota de la xifra de disponibilitat garantida. En paral·lel, les temperatures en augment, juntament amb episodis extrems cada cop més habituals, produeixen el desacoblament entre les maduracions, els canvis de dates de la brotada, la floració i la collita, en la relació amb les malalties i els vectors i hostes, entre d’altres fets. Per això, es planteja com una gran opció la recuperació dels sòls per millorar-ne la capacitat de captació i reserva d’aigua, així com per incrementar el potencial emmagatzematge de carboni.

La recuperació dels sòls s’ha de fer tant en els aspectes físics (relació aire-aigua, capacitat d’infiltració, textura, etc.) i químics (pH, salinitat, capacitat d’intercanvi catiònic, etc.) com en l’important, encara que algunes vegades sobrevalorat, contingut en matèria orgànica, responsable de la microbiota (fongs, bacteris, anèl·lids, artròpodes, etc.), i altres atributs edàfics. Els elements físics i químics són difícils de millorar, no així els associats a la matèria orgànica, que són més fàcils de canviar, i fins i tot de veure’n els efectes a mitjà termini (Esteban et al., 2020; Funes et al., 2019). De totes maneres, i fent un balanç orientatiu, que inclogui la massa llenyosa perenne dels cultius (Funes et al., 2022), es pot veure que la millor estratègia per incrementar, mantenir o no perdre carboni edàfic, la qual cosa és una important actuació a favor de la mitigació del canvi climàtic a curt termini, és evitar o, si més no, reduir l’erosió per després aplicar matèria orgànica de la mateixa finca o de llocs molt propers, de forma discreta, no general, i així evitar les emissions lligades al transport (Kamilaris et al., 2021). El transport genera moltes emissions i, a més, les aportacions orgàniques són font de nitrogen, que és un element no del tot desitjat en moments de restricció hídrica, i que a més a més es lixivia a les aigües freàtiques, font per al reg i l’ús de boca.

6. Estratègies

de mitigació del canvi climàtic

L’agricultura, com la resta de les activitats econòmiques, genera emissions de gasos amb efecte hivernacle. A Espanya, aquest sector ocupa —com s’ha dit— el quart lloc, després dels sectors del transport, industrial i energètic, en volum d’emissions. Alhora, és una víctima del canvi climàtic, perquè pateix les conseqüències de fenòmens meteorològics extrems, com sequeres, inundacions, onades de calor o gelades, alguns dels quals seran cada cop més freqüents i intensos. Ara bé, l’agricultura, juntament amb els boscos, pot

Robert Savé Monserrat

tenir un paper molt important per mitigar l’escalfament planetari gràcies a la capacitat del sòl i de les estructures perennes dels cultius per absorbir i fixar carboni.

Les plantes absorbeixen contínuament el diòxid de carboni generat per l’activitat humana a través de la fotosíntesi i, com a resultat, es produeix biomassa; quan moren i es descomponen, els organismes vius del sòl, com els bacteris, els fongs o els cucs de terra, entre d’altres, les transformen en matèria orgànica, un material ric en carboni que reté l’aigua i els nutrients, com el fòsfor i el nitrogen, en el sòl. Els sòls agrícoles contenen una quantitat molt significativa de carboni, que encara podria ser més gran si s’implantessin estratègies de fixació de carboni i mitigació de gasos d’efecte hivernacle a les pràctiques agrícoles.

A escala estatal, el poder d’absorció i segrest de carboni dels sòls i cultius es veu amplificat en funció del maneig i la gestió d’aquests. Per això, la guia de bones pràctiques agràries CARBOCERT recopila les millors pràctiques disponibles per quantificar i millorar el segrest de carboni a sòls agrícoles i estructures llenyoses dels sis cultius més representatius d’Espanya: olivera, ametller, blat, cítrics, vinya i arròs. Entre les pràctiques que es recullen i que afavoreixen el segrest del carboni es troben, per exemple, incorporar les restes de poda o del cultiu al sòl, llaurar el mínim o, fins i tot, no llaurar. Així, tal com recull la guia, s’estima que incorporar restes de poda pot incrementar un 60 % el contingut de carboni orgànic a les capes superficials del sòl.

L’increment de la capacitat de fixació de carboni per part dels sòls fa que aquests siguin més fèrtils i resilients i, per tant, més productius, cosa que contribueix a proveir d’aliments un món en creixement exponencial: s’espera que per al 2050 hi hagi al planeta 10.000 milions de persones i que la demanda d’aliments augmenti fins a un 60 %. Això, en unes condicions ambientals que, segons el Primer informe del canvi climàtic a la Mediterrània (MAR1) del MedECC, reduirà la productivitat agrícola en un 17 % de mitjana a tota la zona mediterrània. L’abastiment d’aliments de qualitat, segurs i assequibles és, juntament amb la mitigació de l’escalfament global, l’altre gran repte de l’agricultura.

Els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides inclouen aquests reptes als ODS 2 («Fam zero») i 13 («Acció pel clima»), que remarquen que els sòls agrícoles són uns aliats per a la seguretat alimentària i per fer front al canvi climàtic. Cal destacar els treballs focalitzats a valorar els continguts i l’evolució del contingut de carboni als sòls i les estructures llenyoses dels cultius, per així poder avaluar les pràctiques agronòmiques que afegeixen, a la productivitat pròpia del cultiu, la de la fixació de carboni (International Olive Council, 2016; ONU, 2015).

7. A manera de conclusions personals

D’ara a finals de segle, la temperatura s’incrementarà sota qualsevol dels escenaris que es consideren i, en conseqüència, augmentarà l’evaporació, mentre que la precipitació al nostre país es mantindrà estable o es reduirà lleugerament. Probablement augmenti la seva concentració diària i subdiària (horària), cosa que pot donar lloc a un increment de la torrencialitat i a l’erosió que se’n deriva. Tot això augmentarà el dèficit d’aigua en el sòl, l’estrès hídric a les plantes cultivades en secà i les necessitats d’aigua al regadiu.

A més, les sequeres, cada cop més presents, condicionaran el creixement i el desenvolupament dels individus i la productivitat dels cultius. La seva coincidència en el temps amb onades de calor, ja més freqüents, intenses i duradores que en dècades enrere, i que constitueixen els anomenats episodis compostos secs i càlids, suposarà unes pèrdues importants per a tota la cadena agroalimentària, especialment la vinculada directament al camp, com ja ha passat els darrers anys.

Tot això ocasionarà avenços o reculades de les espècies i varietats cultivades, segons quin sigui el seu grau de tolerància a les elevades temperatures i a l’estrès hídric. No són de descartar tampoc episodis puntuals freds i gelades tardanes, pels desajustos que l’escalfament global produeix en la circulació atmosfèrica, amb efectes negatius en els cultius.

Aquests fenòmens donaran lloc a una redistribució espacial d’alguns cultius, fet que forma part de les mesures d’adaptació a l’agricultura. En altres casos, amb els embassaments exhausts i els nivells freàtics en descens, el recurs a les aigües depurades/regenerades, i les obtingudes per dessalinització, pot compensar localment l’escassetat hídrica al sector agropecuari.

Podríem dir que el quadre del paisatge el dibuixa la temperatura i li dona color la sequera o l’aigua disponible.

Amb una visió àmplia, és important tenir en compte que, tot i que el regadiu consumeix un percentatge molt elevat de l’oferta d’aigua arreu, la gestió integral de l’element exigeix dur a terme una bona gestió forestal. Se sap que els boscos intercepten la pluja i, sobretot, augmenten l’aigua «verda», és a dir, la de l’evapotranspiració, per la qual cosa disminueix l’aigua «blava», la dels rius.

Encara que el ciutadà pensi el contrari per l’impacte dels incendis forestals i la urbanització de nous espais, Espanya ha recuperat superfície forestal l’últim segle, a causa de l’abandonament rural i la pèrdua de bestiar no estabulat, especialment als municipis de muntanya. La superfície forestal actual supera els 26 milions d’hectàrees, fet que suposa el 55 % de la superfície del país i el 14,3 % de la superfície forestal d’Europa. Més de 14,5 milions d’hectàrees són de superfície arbrada. Comunitats autònomes de clima predominantment mediterrani, amb conques fluvials curtes i limitades a fronts majoritàriament de procedència de l’est, com Catalunya, tenen un 65 % de la superfície de tipus forestal.

Robert Savé Monserrat

Una bona planificació i gestió forestal ha de permetre compatibilitzar l’efecte beneficiós dels boscos, com a embornals de carboni, amb el paper regulador del cicle hidrològic.

També la gestió integral de l’aigua n’ha de regular el consum en excés degut al turisme o activitats lúdiques, com els esports d’hivern que fan servir canons de neu artificial, així com activitats industrials altament consumidores d’aigua, inclosa l’agroindústria dependent dels grans regadius. No es pot oblidar tampoc la factura per al país de l’aigua virtual exportada, és a dir, la quantitat d’aigua que s’ha utilitzat per fabricar un producte determinat o generar un servei i que se’n va a l’estranger. Entre els productes agraris exportats, un exemple simple però il·lustratiu el proveeixen els cítrics: amb cada taronja espanyola venuda a l’exterior se’n van 50 litres d’aigua. En aquesta línia argumental també s’ha de considerar la importació d’aigua virtual als farratges per a la nostra indústria càrnia, els peixos i mariscs, els fertilitzants (Mrabet et al., 2020).

És i serà molt important valorar la plasticitat adaptativa de les espècies, tant de conreus com de ramaderia. Així, a grans trets, el sector agrícola veurà reduïda la producció, es modificaran els atributs organolèptics dels seus productes i canviarà la distribució territorial d’alguns cultius. Tot i així, és un dels sectors que més potencial té per adaptar-se al canvi climàtic al nostre país, sempre integrat a la salut humana, animal i vegetal, junt amb altres àmbits com l’educació del ciutadà i les polítiques actives, positives i decidides per evitar el despoblament rural (Fader et al., 2020; Serrano-Notivoli, Olcina i MartinVide, 2024).

A Catalunya no partim de zero, hi ha molta gent capacitada per tirar endavant, i ni tan sols calen tants diners com voluntat. Calen dades obertes, procedents de totes les fonts públiques i privades, per saber exactament què està passant i treballar. Potser hi ha llocs on s’haurà de canviar de conreu perquè els que hi ha ja no seran productius. Cal assegurar la viabilitat del sector agrícola en general, sí, però també mantenir la població, i cal saber-ho tot per prendre bones decisions i no anar a cegues en el moment d’aplicar la ciència i la tècnica amb compromís, sobrietat i sentit comú.

Agraïments

Gràcies a moltes i molts que, amb el seu treball plural i coral, han aportat informació per poder desenvolupar aquest article. També al doctor F. Xavier Martínez Farré per la millora en el text i la presentació.

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

Bibliografia

a gència c atalana de s eguretat a limentària (ACSA) (2024). «Documents de bones pràctiques» [en línia]. <https://acsa.gencat.cat/ca/Publicacions/guies-i-documents-de -bones-practiques/documents-de-bones-practiques/index.html> [Consulta: 15 gener 2025].

agència de salut Pública de catalunya (ASPCAT); dePartament d’agricultura, ramaderia, Pesca, alimentació i medi natural (DARPAMN); institut de recerca i tecnologia agroalimentàries (IRTA); consell suPerior d’investigacions científiques (CSIC) (2014). «El reg amb aigües regenerades» [en línia]. <https://scientiasalut. gencat.cat/bitstream/handle/11351/2727/reg_amb_aigues_regenerades_recomana cions_bon_us_aigua_2014.pdf> [Consulta: 14 gener 2025].

beltrán, J. P.; berbel, J.; berdaJi, i.; bernabéu, r.; boix fayos, c.; clotet ballús, r.; colomer xena, y.; castillo bilbao, del m. d.; flotats riPoll, x.; gil, J. c.; gómez guillén, m. c.; gonzález-vaqué, l.; intrigliolo, d. s.; iriondo de Hond, a.; Jarauta-bragulat, e.; mariné, a.; martin aranda, r. m.; morales navas, f. J.; moreno, o.; navarro, l.; o rtíz , d .; o rzáez c alatayud , d .; P alli , a .; r eca , J .; r eguant , f .; r omagosa , i .; sanz-cobeña, a.; savé montserrat, r.; sumPsi, J. m.; vidal, m. c. (2021). Informe sobre el impacto del pacto verde europeo desde un enfoque de sistema alimentario global sostenible [en línia]. Barcelona: Fundación Triptolemos. <https://www.triptolemos. org/wp-content/uploads/2022/04/INFORME-TRIPTOLEMOS-IMPACTO-GREEN -DEAL.pdf> [Consulta: 12 gener 2025].

cramer, W.; guiot, J.; marini, K. (ed.) (2020). Climate and environmental change in the Mediterranean Basin: Current situation and risks for the future: First Mediterranean assessment report . Marsella: Union for the Mediterranean. Plan Bleu. UNEP/MAP. També disponible en línia a: <https://www.medecc.org/wp-content/uploads/2021/05/ MedECC_MAR1_complete.pdf>.

d robinski , P.; r ivera - f erre , m . g .; a bdel m onem , m .; d riouec H , f .; c ramer , W.; g uiot , J.; g attacceca , J. c .; m arini , K. (ed.) (2024). Interlinking climate change with the Water-Energy-Food-Ecosystems (WEFE) nexus in the Mediterranean Basin [en línia]. Marsella: MedECC Secretariat. <https://www.medecc.org/wp-content/ uploads/2024/11/MedECC_Climate-WEFE-nexus_full-report-web.pdf> [Consulta: 24 gener 2025].

e steban , A.; b ellón g arcía , x .; g ómez m artín , J . c .; f uentes P érez , J . l .; l lorente Pérez, e.; olmos sandoval, a.; ordóñez-fernández, r.; carbonell-boJollo, r. m.; moreno-garcía, m.; rePullo-ruibérriz de torres, m. a.; veroz-gonzález, o.; martínez eixarcH , m .; català forner , m .; belenguer-manzanedo , m .; savé monserrat , r .; f unes m esa , i .; a randa f rattarola , x .; H erralde t raveria , f . de; s erra

Robert Savé Monserrat

graells, e.; sancHez costa, e.; vidal balart, m.; Hermoso león, J. f.; fibla queralt, J. m.; miarnau Prim, x.; gener cogul, J. m.; rincón garcía, P.; caballero rubiato, J.; garcía garcía, y. (2020). Guía de buenas prácticas agrarias Carbocert: Secuestro de carbono y mejora de los suelos en cultivos agrícolas mediterráneos [en línia]. Madrid: Asociación Española de Normalización (AENOR). <https://www.une.org/ Cooperacin_documentos/GUIA_CARBOCERT.pdf> [Consulta: 15 gener 2025]. fader, M.; giuPPoni, C.; burak, S.; dakHlaoui, H.; koutroulis, A.; lange, M. A.; llasat, M. C.; P ulido - v elazquez , D.; s anz - c obeña , A. (2020). «Water». A: c ramer , W.; guiot , J.; marini , K. (ed.). Climate and environmental change in the Mediterranean Basin: Current situation and risks for the future: First Mediterranean assessment report. Marsella: Union for the Mediterranean. Plan Bleu. UNEP/MAP, p. 181-236. També disponible en línia a: <https://www.medecc.org/wp-content/uploads/2021/05/ MedECC_MAR1_complete.pdf>. DOI 10.5281/zenodo.7101074.

funes, I.; moloWny-Horas, R; Savé, R.; Herralde, F. de; aranda, X.; vayreda, J. (2022). «Carbon stocks and change in biomass of Mediterranean woody crops over a six-year period in NE Spain». Agronomy for Sustainable Development, vol. 42, núm. 98, p. 97112. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1007/s13593-022-00827-y>.

funes, I.; savé, R.; rovira, P.; moloWny-Horas, R.; alcañiz, J. M.; ascaso, E.; Herms, J. I.; Herrero, C.; boixadera, J.; vayreda, J. (2019). «Agricultural soil organic carbon stocks in the north-eastern Iberian Peninsula: Drivers and spatial variability». Science of the Total Environment, vol. 668, p. 283-294.

garcía, Z. (2006). Agricultura, expansión del comercio y equidad de genero. Roma: Publicaciones FAO. També disponible en línia a: <https://openknowledge.fao.org/server/ api/core/bitstreams/3da2de5f-7755-4949-9a89-497edcd5e54d/content> [Consulta: 12 gener 2025].

girona, J.; ibañez, C.; savé, R. (2017). Visió IRTA [en línia], núm. 1 (juny): Gestió de l’aigua a Catalunya. Apunts per a una gestió eficient. <https://www.irta.cat/wp-content/ uploads/2018/03/Aigua_v3.pdf> [Consulta: 12 gener 2025].

i ntergovernmental P anel on c limate c H ange ( i P cc ) (2023). Climate change 2023 : Synthesis report [en línia]. Ginebra (Suïssa): IPCC. <https://www.ipcc.ch/report/ar6/ syr/downloads/report/IPCC_AR6_SYR_FullVolume.pdf> [Consulta: 12 gener 2025].

international olive council (IOC) (2016). «The IOC at COP 22» [en línia]. United Nations Climate Change Conference, Marrakech, Morocco. <https://www.international oliveoil.org/780-the-ioc-at-cop22/> [Consulta: 15 gener 2025].

kamilaris, A.; funes, I.; savé, R.; Herralde, F. de; Prenafeta-boldú, F. X. (2021). «Can animal manure be used to increase soil organic carbon stocks in the Mediterranean as a mitigation climate change strategy?». A: kamilaris, A.; WoHlgemutH, v.; karatzas, k.; atHanasiadis, I. N. (ed.). Advances and new trends in environmental informatics.

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

Suïssa: Springer, p. 227-241. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1007/978 -3-030-61969-5_16>.

mediterranean exPerts on climate and environmental cHange (medecc) (2020 a ). Canvi climàtic i ambiental a la conca mediterrània: Situació actual i riscos per al futur: Primer informe d’avaluació de la Mediterrània (MAR1): Resum per als responsables de la formulació de polítiques [en línia]. <https://www.medecc.org/wp-content/ uploads/2021/05/MedECC_MAR1_SPM_CAT.pdf> [Consulta: 22 gener 2025].

(2020b). «MedECC Infographic “Water and Food in the Mediterranean” available in Spanish» [en línia]. <https://www.medecc.org/infographic-water-and-food-in-the -mediterranean-available-in-spanish/> [Consulta: 24 gener 2025].

ministerio de la Presidencia, Justicia y relaciones con las cortes (MPR) (2024). «Real Decreto 1085/2024, de 22 de octubre, por el que se aprueba el Reglamento de reutilización del agua y se modifican diversos reales decretos que regulan la gestión del agua». Boletín Oficial del Estado [en línia], núm. 256. <https://www.boe.es/buscar/ pdf/2024/BOE-A-2024-21701-consolidado.pdf> [Consulta: 14 gener 2025]. [Referència: BOE-A-2024-21701]

mrabet, R.; savé, R.; toreti, A.; caiola, N.; cHentouf, M.; llasat, M. C.; moHamed, A. A. A.; santeramo, F. G.; sanz-cobena, A.; tsikliras, A. (2020). «Food». A: cramer, W.; guiot, J.; marini, K. (ed.). Climate and environmental change in the Mediterranean Basin: Current situation and risks for the future: First mediterranean assessment report. Marsella: Union for the Mediterranean. Plan Bleu. UNEP/MAP, p. 237-264. DOI 10.5281/zenodo.7101080.

odum, H. T. (1980). Ambiente, energía y sociedad. Barcelona: Blume. oficina catalana del canvi climàtic (OCCC) (2013). «Adaptant la Mediterrània al canvi climàtic» [en línia]. <http://medacc-life.eu/sites/medacc-life.eu/files/project_files/ medacc_ca.pdf> [Consulta: 16 gener 2025]. [Dins del projecte MEDACC (LIFE12 ENV/ES/000536: Demonstration and validation of innovative methodology for regional climate change adaptation in the Mediterranean area] organización de las naciones unidas (ONU) (2015). «Objetivos de desarrollo sostenible. 17 objetivos para transformar nuestro mundo» [en línia]. Nova York: ONU. <https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/> [Consulta: 12 gener 2025].

reguant, F. (2009). «El mundo ante la escasez de los alimentos». Humanitas: Humanidades Médicas, núm. 36 (febrer), p. 9-32. També disponible en línia a <https://fundacion letamendi.com/revista_humanitas_pdf/TM36.pdf> [Consulta: 12 gener 2025].

reguant , F.; savé , R. (2016). «Disponibilidad alimentaria y desarrollo global sostenible». A: colomer, Y.; clotet, R.; gonzález, L. (coord.). El sistema alimentario: globalización, sostenibilidad, seguridad y cultura alimentaria. Cizur Menor (Navarra): Thomson Reuters Aranzadi, p. 55-90.

Robert Savé Monserrat

savé, R. (2023). «En alimentació i salut, tot és massa complex per tenir explicacions senzilles». TECA: Tecnologia i Ciència dels Aliments, vol. 22, p. 13-17. També disponible en línia a: <https://issuu.com/institut-destudis-catalans/docs/teca_22/2?ff> [Consulta: 12 gener 2025].

serrano-notivoli, R.; olcina, J.; martin-vide, J. (coord.) (2024). Cambio climático en España. València: Tirant Humanidades. terradas, J. (2010). Ecologia viscuda. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 31-57

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.161

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes i la gestió sostenible dels recursos naturals

Nunzio Romano,1 Rita Deiana,2 Chiara Romano,3 Paolo Nasta1

1. Departament d’Agricultura, Universitat de Nàpols Federico II, Portici (Nàpols), Itàlia

2. Departament de Béns Culturals, Universitat de Pàdua, Pàdua, Itàlia

3. Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Barcelona, Espanya

REBUT: 8 DE GENER DE 2025 - ACCEPTAT: 17 DE FEBRER DE 2025

RESUM

Tot i que la producció agrícola és un factor econòmic important per a les regions que són a la vora del mar Mediterrani, el canvi climàtic i la demanda creixent d’aigua per a usos múltiples (potable, reg, industrial) plantegen reptes importants que els organismes governamentals han d’abordar, especialment relacionats amb la disponibilitat d’aigua i la seguretat alimentària. A més, els canvis de vegades massa ràpids en l’ús del sòl també estan donant lloc a alguns problemes de sostenibilitat en el desenvolupament dels paisatges rurals, encara que només es pensi en un augment dels fenòmens d’erosió del sòl o en la degradació de les aigües subterrànies utilitzades per a regadiu i aigües

Correspondència: Nunzio Romano. Dipartimento di Agraria, Sez. di Ingegneria Agraria, Forestale e dei Biosistemi, Università degli Studi di Napoli Federico II. Piazza Carlo di Borbone. 80055 Portici (Nàpols), Itàlia. A/e: nunzio.romano@unina.it.

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

potables. Per tant, és important desenvolupar estratègies eficients de gestió dels recursos hídrics i terrestres per garantir una producció agrícola adequada tant a mitjà com a llarg termini.

Aquest article revisa els aspectes més moderns i avançats del seguiment ambiental aplicat als sistemes agrícoles i forestals i subratlla la importància d’implementar aquestes tècniques de manera integrada per aconseguir una gestió eficient i sostenible dels recursos hídrics i terrestres. Com a exemple, hi ha el cas de l’observatori agroambiental Alento, situat al sud d’Itàlia i representatiu de moltes situacions pedoclimàtiques que es troben a les conques fluvials mediterrànies. Aquesta ressenya es tanca discutint les aplicacions geofísiques en presència de jaciments arqueològics en zones rurals i proporcionant al lector algunes perspectives de futur per al desenvolupament d’aquests temes.

PARAULES CLAU: canvi global, serveis ecosistèmics, gestió de l’aigua, sostenibilitat, observatoris ambientals, monitoratge.

Recent advances in the monitoring of environmental variables for analysis of agroecosystems’ resilience and the sustainable management of natural resources

ABSTRACT

Agricultural production is a critical economic factor for regions bordering the Mediterranean Sea. However, climate change and the increasing demand for water for multiple uses (drinking, irrigation, industry) pose major challenges to public authorities, particularly in terms of water availability and food security. In addition, the sometimes overly rapid changes in land use are also raising some sustainability issues in the development of rural landscapes, if only one considers increased soil erosion or degradation of groundwater used for irrigation and drinking purposes. Consequently, the development of effective water and land resource management strategies is imperative to ensure sufficient agricultural production in the medium and long term.

This article reviews the most modern and advanced aspects of environmental monitoring applied to agricultural and forestry systems, emphasizing the importance of implementing these techniques in an integrated manner to achieve efficient and sustainable

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

management of land and water resources. To illustrate this point, we present and discuss the case of the agro-environmental observatory Alento, which is located in southern Italy and is representative of many pedoclimatic situations found in Mediterranean catchments. This review concludes with a discussion of geophysical applications when archaeological sites are found in rural areas and provides the reader with some future perspectives for the development of these issues.

KEYWORDS: global change, ecosystem services, water resources management, sustainability, environmental observatories, monitoring.

Avances recientes en el seguimiento de variables ambientales para el análisis de la resiliencia de los agroecosistemas y la gestión sostenible de los recursos naturales

RESUMEN

A pesar de que la producción agrícola es un factor económico importante para las regiones ribereñas del mar Mediterráneo, el cambio climático y la creciente demanda de agua para múltiples usos (potable, riego, industrial) plantean importantes retos a los que deben hacer frente los organismos gubernamentales, especialmente en lo que respecta a la disponibilidad de agua y la seguridad alimentaria. Además, los cambios, a veces demasiado rápidos, en el uso de la tierra también están dando lugar a algunos problemas de sostenibilidad en el desarrollo de los paisajes rurales, aunque solo sea si pensamos en un aumento de la erosión del suelo o en la degradación de las aguas subterráneas utilizadas para el riego y el agua potable. Por lo tanto, es importante desarrollar estrategias eficientes para la gestión de los recursos hídricos y de tierras a fin de garantizar una producción agrícola adecuada tanto a mediano como a largo plazo.

En este artículo se revisan los aspectos más modernos y avanzados del monitoreo ambiental aplicado a los sistemas agrícolas y forestales y se subraya la importancia de implementar estas técnicas de manera integrada para lograr una gestión eficiente y sostenible de los recursos hídricos y terrestres. Como ejemplo, está el caso del observatorio agroambiental Alento, ubicado en el sur de Italia y representativo de muchas situaciones edafoclimáticas encontradas en las cuencas fluviales mediterráneas. Esta revisión se cierra discutiendo las aplicaciones geofísicas en presencia de sitios arqueológicos en

áreas rurales y brindando al lector algunas perspectivas futuras para el desarrollo de estos temas.

PALABRAS CLAVE: cambio global, servicios ecosistémicos, gestión del agua, sostenibilidad, observatorios ambientales, monitoreo.

1. Introducció

Des dels anys setanta, diverses zones de la Terra han patit una important pèrdua de biodiversitat i hàbitats naturals (IPBES, 2019), mentre que alguns països del sud d’Europa o pertanyents a l’àrea mediterrània estan classificats com a zones sotmeses a condicions d’«estrès hídric». Durant el Dia Mundial de l’Aigua 2024, celebrat a Barcelona el 22 de març, la Unió pel Mediterrani (UpM) va destacar la importància de la cooperació per a la gestió sostenible dels recursos hídrics a la regió euromediterrània afectada per la sequera. Les projeccions de les condicions climàtiques futures, incloent-hi l’augment dels extrems hidrològics i la reorganització de les estructures d’ús del sòl, amb una major difusió de pràctiques agronòmiques intensives, estan generant preocupacions sobre els seus efectes probables sobre els ecosistemes agroforestals, especialment pel que fa a la disponibilitat i la qualitat dels recursos hídrics per a diferents usos (Seneviratne i Zhang, coord., 2021). Les pertorbacions naturals i antròpiques, la urbanització i l’expansió de les zones industrials exerceixen fortes pressions que també poden alterar significativament l’equilibri dels ecosistemes agrícoles (OECD, 2017). En general, aquestes situacions indueixen una disminució potencial dels serveis ecosistèmics (SE) proporcionats pel sector agroforestal (Brauman, 2015; Guswa et al., 2014). En particular, els recursos hídrics subterranis, especialment els aqüífers més superficials situats en relació amb zones agrícoles, podrien veure’s més afectats per pressions antròpiques, com els canvis ràpids en l’ús del sòl, i per les tensions climàtiques, com l’augment de la temperatura mitjana de l’aire.

Per tant, la correcta gestió del territori i una acurada explotació dels recursos hídrics representen les principals eines per a la protecció del medi ambient i la promoció del desenvolupament sostenible d’una determinada zona (Le Maitre et al., 2007). A les zones planes, l’expansió de les zones urbanitzades i l’augment de l’agricultura intensiva han provocat pressions importants sobre els recursos hídrics que s’estan esgotant progressivament tant en termes quantitatius com qualitatius. L’aigua s’ha convertit, avui més que mai, en un bé de gran valor i la seva gestió és ara un dels problemes més urgents a abordar. La disponibilitat d’aigua en un lloc determinat i en un moment determinat i la seva demanda per part dels usuaris estan cada vegada menys en estat d’equilibri; això provo-

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

ca una explotació incontrolada d’aquest recurs amb el consegüent deteriorament i augment dels conflictes entre els diferents usuaris (OECD, 2017).

D’altra banda, el sòl es considera un reactor biogeoquímic, per tant un recurs natural vital però no renovable, que proporciona al voltant del 90 % de les necessitats d’aliments, farratge, fibra i combustible del planeta, i té un paper crucial en el cicle hidrològic pel seu contacte amb l’atmosfera, la presència de vegetació i la seva peculiar posició entre aigües superficials i subterrànies.

Aquests desequilibris en els recursos naturals de què disposa l’home poden amplificar certs aspectes negatius, especialment en el cas de les zones mediterrànies, caracteritzades per sòls sovint molt vulnerables i per condicions climàtiques estacionals particulars tant pel que fa a temperatures com a precipitacions. En les últimes dècades, la producció agrícola ha continuat creixent i expandint-se per tota la regió mediterrània, amb una demanda cada cop més gran d’aigua per al regadiu i la ramaderia. En algunes zones del Mediterrani, l’impacte d’aquesta situació ha estat important, sobretot amb un descens dels nivells freàtics, també per l’efecte de períodes de sequera cada cop més freqüents, així com una menor qualitat de l’aigua per l’ús, de vegades indiscriminat, de productes químics en l’agricultura i la intrusió d’aigua de mar en sòls i aigües subterrànies en el cas de les zones costaneres. Òbviament, les conseqüències del canvi climàtic contribueixen a empitjorar la situació. En els darrers anys, s’han produït amb més freqüència sequeres prolongades i episodis de fortes pluges, que han provocat un augment del risc d’inundacions i esllavissades de terra a bona part de la regió mediterrània.

Tenint en compte tot el que s’ha exposat anteriorment, la implementació d’accions per limitar la degradació del sòl i els recursos hídrics (per exemple, per sequera, inundacions, erosió excessiva del sòl, rebaixa dels nivells d’aigua subterrània, etc.), així com la planificació per a la gestió sostenible d’aquests recursos, s’haurien de fer almenys a partir de dues fases principals (Grizzetti et al. , 2016). En primer lloc, cal elaborar mapes d’indicadors de resiliència dels ecosistemes agrícoles. El terme resiliència s’utilitza cada cop més avui en els estudis ambientals, en què es conceptualitza com la capacitat d’un ecosistema no només per fer front a esdeveniments naturals extrems o activitats induïdes per l’home (és a dir, estressants), sinó també per recuperar-se de les seves funcions amb més o menys facilitat. El pas següent, en canvi, és la implementació de mesures d’adaptació als canvis globals i de mitigació d’aquests canvis per gestionar eficaçment els riscos derivats de les pertorbacions naturals i antròpiques. Recentment, les solucions basades en la natura ( Nature-based Solution , NbS), com l’ús del biocarbó, la bioenginyeria i la gestió forestal, estan sorgint cada cop més com a enfocaments rendibles no només per preservar la biodiversitat, sinó també, de manera més general, per crear contextos urbans o rurals més resilients, alhora que garanteixen una multiplicitat de beneficis ambientals, socials i econòmics (WWAP, 2018). Gràcies al seu

potencial per operar els conceptes capital natural i serveis ecosistèmics, les NbS es troben constantment al centre de les accions ambientals formulades per la Comissió Europea (Faivre et al., 2017).

Per tant, cal fer un pas important cap a la sostenibilitat ambiental i la resiliència dels ecosistemes agroforestals. Els objectius de desenvolupament sostenible (ODS; sustainable development goals, SDGs; vegeu la figura 1) identificats per les Nacions Unides aborden aspectes amplis del desenvolupament sostenible, i la majoria dels disset ODS inclouen elements relacionats amb el medi ambient, l’ús dels recursos naturals i el canvi climàtic. Tanmateix, aquests objectius s’haurien d’assolir l’any 2030, però ja és clar que serà difícil complir aquest termini.

FIGURA 1

Il·lustració gràfica dels disset objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU

FONT: universitat de Barcelona, Objectius de desenvolupament sostenible: Agenda 2030 de la UB (en línia), <https://www.ub.edu/ods/ca>.

En aquest context, els observatoris agroambientals ofereixen un valuós suport no només per a la consecució efectiva dels ODS, sinó també per intentar complir el termini del 2030 de la millor manera possible (Reijneveld et al., 2024). La contribució que els observatoris agroambientals poden fer efectivament als ODS és essencialment doble: a) en primer lloc, proporcionar una gran quantitat de dades sobre les funcions i serveis que ofereix un determinat ecosistema agroforestal;

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

b) ajudar els organismes de gestió del territori i les parts interessades a identificar indicadors de rendiment adequats d’un ecosistema agrícola i forestal, especialment per definir la vulnerabilitat i la resiliència d’un determinat entorn respecte als canvis globals (Romano, Mazzitelli i Nasta, 2025).

Aquest article de revisió (review article) té com a objectiu principal proporcionar informació actualitzada sobre el seguiment de les variables agroambientals i mostrar com aquestes activitats s’integren en els anomenats observatoris terrestres. Aquests conceptes es fan més explícits en un paràgraf posterior que presenta les activitats de recerca en curs a l’observatori agroambiental Alento situat a la Campània, una regió del sud d’Itàlia. A continuació, es presenten als lectors algunes aplicacions innovadores del monitoratge geofísic en dos camps relacionats, l’arqueològic i el mediambiental. Finalment, concloem aquest article identificant algunes àrees de desenvolupament futur i possibles perspectives de recerca.

2. Monitoratge i observatoris agroambientals

Els esdeveniments naturals extrems i les pertorbacions antropogèniques també poden produir impactes significatius en els sistemes naturals i l’organització social d’una determinada àrea, pel fet d’estar relacionats amb els «béns» i «serveis» que un ecosistema és capaç de produir (serveis ecosistèmics; ecosystem services, ESs).

Per donar solucions adequades a aquests problemes, una contribució efectiva està representada pels avenços i els desenvolupaments tecnològics ràpids en la producció d’equips i de sensors que realitzen mesures amb cada vegada menys incertesa i a costos cada vegada més sostenibles. Les xarxes de sensors sense fils (wireless sensor network , WSN), és a dir, el conjunt de dispositius electrònics autònoms, distribuïts en una zona determinada, capaços d’adquirir dades ambientals i comunicar-se entre ells, s’han convertit en una realitat. Una novetat també és la integració entre xarxes de sensors sense fils amb altres sistemes d’adquisició de dades per tal de fer més eficient tota la fase de monitoratge ambiental. Un exemple d’aquesta integració és l’ús de xarxes sense fils de sensors capacitatius (capacitance sensor, CS) que mesuren la humitat del sòl a escala de punts, amb un altre sensor que mesura la humitat del sòl a escala d’àrea i amb l’addició d’altres sensors muntats en drons (sistema d’aire no tripulat; unmanned aerial system, UAS) per mesurar l’estrès hídric en la vegetació. Precisament en aquest sector, la indústria dels sensors i les empreses que creen maquinari i programari de telecomunicacions estan desenvolupant xarxes de monitoratge, fins i tot complexes, però, sens dubte, a costos acceptables en comparació amb la gran quantitat d’informació que són capaces d’adquirir.

FIGURA 2

Exemple de monitoratge integrat en una conca hidrogràfica

FONT: Elaboració pròpia.

Com es mostra a la figura 2, els sensors capacitatius (CS) es col·loquen a diferents profunditats del sòl per mesurar contínuament algunes variables importants del sòl, com el contingut d’aigua, la temperatura i la conductivitat elèctrica del sòl, i tenen el gran avantatge de permetre un conreu agronòmic normal a la superfície del sòl. Aquest sistema monitora l’anomenada escala puntual i està convenientment acoblat a un sensor de neutrons passiu (cosmic-ray neutron sensor, CRNS) capaç de detectar neutrons que es veuen alentits per la presència d’aigua a la capa superior del sòl en comparació amb els neutrons ràpids transportats pels raigs còsmics incidents a la superfície. La novetat d’aquest sensor és que és capaç de detectar la humitat mitjana del sòl en una zona del sòl amb un diàmetre d’uns 600 m, és a dir, una superfície d’unes 20-25 ha. A més, les mesures realitzades a escala local amb sensors terrestres i les mesures remotes amb drons ara s’integren útilment amb les mesures obtingudes de sensors muntats en estacions en òrbita, com avions i satèl·lits.

Aquest desenvolupament tecnològic recent en el camp del monitoratge ambiental està trobant una aplicació efectiva en els anomenats observatoris agroambientals. El concepte observatori dels processos que evolucionen en un determinat ecosistema no és certament nou i, almenys en els sectors hidrològic i ambiental, es remunta a principis del segle xx, quan es va reconèixer la importància de recollir dades a llarg termini per a una millor comprensió dels processos hidrològics (McDonnell et al., 2007). El 1903, l’escorrentia en cursos d’aigua i altres variables hidrològiques es van recollir per primera vega-

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

da als embassaments experimentals de Sperbelgraben i Rappengraben, a la regió de l’Emmental de Suïssa, que encara estan en funcionament i tenen una de les sèries temporals d’escorrentia fluvial més llargues del món (Stähli et al., 2011). Als Estats Units, en canvi, les primeres conques experimentals van ser l’experiment Wagon Wheel Gap a Colorado (Bates i Henry, 1928), el Laboratori Hidrològic de Coweeta a Carolina del Nord (Neary et al., 2012) i una xarxa de conques hidrogràfiques creada pel Servei d’Investigació Agrícola del Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA) (Goodrich et al., 2021). Aquests llocs experimentals van ser dissenyats principalment per estudiar la influència de les activitats humanes en els sistemes hidrològics, amb un enfocament en la desforestació i la reforestació, el canvi d’ús de la terra i les pràctiques agrícoles (Whitehead i Robinson, 1993).

Des de la dècada de 1950, no només ha augmentat el nombre d’observatoris repartits per tot el món, sinó que, d’una banda, ha augmentat el nombre de variables monitorades i, de l’altra, s’han millorat molt les tècniques de monitoratge per seguir el progrés tecnològic dels sensors. De fet, avui dia gairebé no parlem d’observatoris només per monitorar els processos ambientals que tenen lloc en les aigües subterrànies o només en el sistema sòl-vegetació, sinó que cada vegada parlem més d’observatoris de la zona crítica terrestre (critical zone, CZ). La zona crítica de la Terra es representa esquemàticament a la figura 3 i inclou la part de la zona més superficial de la Terra des dels aqüífers subterranis fins a la baixa atmosfera, passant pel sistema sòl-vegetació, i es considera «crítica» perquè té un paper fonamental en les funcions i els serveis que ofereix un ecosistema determinat. Un sistema integrat de monitoratge ambiental (vegeu la figura 2) aplicat a la «zona crítica» (vegeu la figura 3) ja està operatiu, encara únic per ara a Itàlia, a la conca del riu Alento a la Campània, una regió administrativa al sud d’Itàlia.

Amb especial referència als sistemes agroforestals, és útil assenyalar que recentment s’ha organitzat als Estats Units una xarxa anomenada LTAR (Long-Term Agroecosystem Research ; https://ltar.ars.usda.gov/), que inclou divuit llocs de recerca consolidats i, a llarg termini, centrats en el desenvolupament d’estratègies nacionals per a una producció agrícola més eficient, alhora que millora la qualitat del medi ambient i el benestar de les comunitats agrícoles nord-americanes. La xarxa LTAR treballa en col·laboració amb organismes governamentals, altres xarxes de recerca, organitzacions no governamentals i també amb el sector privat per promoure enfocaments col·laboratius per a la recerca d’agroecosistemes, explotar interessos i necessitats comunes de recerca i aprofitar les capacitats i l’experiència de diferents socis.

Amb referència específica als països que voregen el mar Mediterrani, per tant, sotmesos a condicions climàtiques particulars, un exemple d’observatori agroambiental és el que s’implementa a la conca hidrogràfica del riu Alento a la Campània. Les característiques principals d’aquest observatori es descriuran en l’apartat següent.

FIGURA 3

Diagrama de l’anomenada zona crítica, és a dir, l’entorn proper a la superfície terrestre on interactuen la roca, l’aigua, el sòl, la vegetació, l’aire i la vida

FONT: L. A. naylor et al. (2023), «Achieving sustainable Earth futures in the Anthropocene by including local communities in critical zone science», Earth’s Future, vol. 11, núm. 9, e2022EF003448, extret d’Eos (https://eos.org/editors-vox/earths-critical-zone-remains-a-mystery-without-its-people).

3. Principals problemes de l’àrea mediterrània i l’observatori agroambiental Alento

Tal com van comentar Banwart et al. (2013), un dels reptes socials més urgents del segle xxi és la previsió i gestió fiables de l’ús de l’aigua i l’avaluació adequada dels serveis ecosistèmics relacionats, mitigant els efectes del ràpid canvi climàtic i adaptant-se a la pèrdua progressiva de biodiversitat.

Aquestes qüestions són d’especial importància per als països que voregen el mar Mediterrani, ja que les activitats agrícoles d’aquesta regió no només depenen en gran mesura de l’estacionalitat climàtica local, sinó que també estan fortament influenciades per factors que no són directament climàtics, com les pràctiques de gestió del territori, el progrés tecnològic, els preus de mercat i les polítiques agrícoles europees, nacionals i locals (Bates et al., 2008; Brisson et al., 2010). Els factors esmentats anteriorment solen tenir impactes més immediats en el cicle de l’aigua que els induïts pel canvi climàtic. El fet és que, òbviament, durant els mesos secs d’estiu, augmenten els conflictes entre els diferents usuaris (agricultura, turisme, producció hidroelèctrica i sector de l’aigua potable) a

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

causa de la creixent demanda d’aigua. Segons l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, de l’anglès Intergovernmental Panel on Climate Change) (Ali et al., 2022), la franja mediterrània estarà sotmesa a sequeres prolongades induïdes pel canvi climàtic, que, sens dubte, agreujaran l’escassetat d’aigua i provocaran possibles futures crisis hídriques. La gestió de l’aigua a l’àrea mediterrània depèn en gran mesura de la variabilitat intraanual i interanual de les precipitacions, que limita la regeneració natural anual de l’aigua dolça. A més, els canvis en l’ús del sòl i la cobertura del sòl també són forces impulsores importants. De fet, durant la segona meitat del segle xx, els sistemes agrícoles i ramaders de les zones de muntanya i de turons de l’Europa mediterrània es van abandonar progressivament i la coberta forestal es va expandir posteriorment, la qual cosa va provocar una disminució potencial de la disponibilitat d’aigua a causa de l’augment de la transpiració per la vegetació (Nasta et al., 2017). No només la quantitat, sinó també la qualitat de l’aigua és especialment important perquè la contaminació de l’aigua també limita l’ús d’aquest recurs. Hi ha molts riscos a causa de la manca de consciència dels danys causats pels diferents tipus de contaminants en aigües superficials i subterrànies. Particularment nocius són els anomenats disruptors endocrins, vinculats a l’ús d’insecticides, fungicides i herbicides en cultius vegetals i estrògens en granges d’animals. Pel que fa a aquesta última categoria de contaminants, els riscos derivats de l’ús incontrolat d’antibiòtics semblen estar molt subestimats.

Per afrontar aquests reptes en el context específic de l’àrea mediterrània, s’ha creat un observatori agroambiental a la conca hidrogràfica del riu Alento que, per les seves condicions ambientals i socioeconòmiques particulars, és sens dubte molt representatiu d’aquesta zona (Romano et al., 2018). Tota la conca del riu Alento cobreix una superfície d’uns 400 km2, es troba a la regió de la Campània (sud d’Itàlia; província de Salern; latitud 40N18, longitud 15E6) i està inclosa com a lloc representatiu dins del programa UNESCO-HELP. «HELP: Hidrology for environment, life and policy» (‘hidrologia per al medi ambient, la vida i la política’) és un programa transversal del Programa Hidrològic Internacional (PHI) de la UNESCO. En aquesta conca hi ha diverses preses (la més gran és la presa de terra de Piano della Rocca), que emmagatzemen aigua per a usos hidroelèctrics, de regadiu i potable, i, per tant, la fan molt important per als organismes públics i els usuaris privats (com, per exemple, el Parc Nacional del Cilento i Vallo di Diano, l’Oficina de Recuperació Velia, la Comunitat de Muntanya Alento - Monte Stella, etc.). La conca de l’Alento és un sistema agrícola i forestal ben organitzat, en el qual la presa principal Piano della Rocca es pot considerar adequadament com una frontissa que no només connecta físicament la part més muntanyosa i la més plana, sinó que manté unides les diverses investigacions de seguiment i modelització dels processos hidrològics. El diagrama de la figura 4 mostra els principals blocs que conformen l’arquitectura general de les activitats que s’estan duent a terme a l’observatori Alento. En particular, aquest esquema posa de manifest

com la presa de Piano della Rocca i el seu embassament representen un punt d’unió entre les diverses qüestions que es desenvolupen aigües amunt i aigües avall d’aquest punt.

La conca del riu Alento té característiques pedològiques, geològiques, vegetals i hidrogeològiques que permeten realitzar investigacions científiques detallades sobre la temàtica general de l’avaluació dels serveis ecosistèmics i, en particular, sobre els efectes que exerceixen sobre el medi agroforestal el canvi climàtic i l’ús del sòl (land use and land cover, LULC, change) i incendis forestals (Romano, 2014; Vereecken et al., 2016). L’observatori Alento no només és adequat per aprofundir en les dinàmiques dels processos hidrològics i agronòmics que evolucionen en zones mediterrànies típiques, sinó que també contribueix a desenvolupar escenaris sostenibles i plausibles per a la gestió del sòl i els recursos hídrics, que requereixen un compromís entre les necessitats ambientals i l’impacte socioeconòmic dels diferents usos del sòl.

Les activitats de recerca tenen objectius lleugerament diferents segons la zona muntanyosa alta (Alt Alento) o la zona més plana (Baix Alento) de la conca en què es duen a terme. Per exemple, a l’Alt Alento (una àrea d’uns 100 km2) són més importants les qüestions relacionades amb la disponibilitat d’aigua per a usos múltiples i l’erosió del sòl, mentre que al Baix Alento són més importants les qüestions relacionades amb l’ús sostenible de l’aigua de reg i la qualitat de les aigües subterrànies.

Representació esquemàtica de les principals qüestions agroambientals que caracteritzen la conca del riu Alento a la Campània (sud d’Itàlia). Aigües avall de la presa de Piano della Rocca, es representen esquemàticament els principals serveis públics: reg, aigua potable/industrial i hidroelèctrica

FONT: Elaboració pròpia.

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

FIGURA 4

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

A l’Alt Alento s’han identificat dues petites conques experimentals per al seguiment espaciotemporal dels cabals hidrològics (figura 5a ). La conca MFC2 (figura 5b ), d’unes 8 ha, es troba a prop del poble de Monteforte Cilento i representa una àrea subjecta a usos típics agrícoles. La conca GOR1 (figura 5c), en canvi, d’unes 23 ha, es troba a prop del poble de Gorga i és una zona boscosa típica dominada per castanyers i roures.

FIGURA 5a, b i c

5a) Conca de l’Alt Alento amb la posició geogràfica de les subconques MFC2 i GOR1

5b) Sensors instal·lats a MFC2

5c) Sensors instal·lats a GOR1

FONT: Elaboració pròpia.

Es van instal·lar dispositius de monitoratge similars en les dues petites conques fluvials, descrits de la manera següent:

— una xarxa de sensors sense fils instal·lats en vint posicions on cada sensor detecta el contingut d’aigua, la temperatura, la succió de la matriu i la conductivitat elèctrica a dues profunditats del sòl (15 cm i 30 cm);

— un instrument que mesura el contingut mitjà d’aigua del sòl a partir de la reflexió dels neutrons presents en els raigs còsmics en una àrea aproximadament circular d’unes 12 ha;

— un sensor de nivell d’aigua per controlar el cabal d’aigua a la secció de tancament;

— una estació meteorològica per al seguiment de les precipitacions i l’evapotranspiració potencial de referència (ET0) estimada amb la velocitat i la direcció del vent, la temperatura i la humitat de l’aire, així com la radiació solar;

— piezòmetres en deu posicions MFC2 per monitorar l’aqüífer superficial.

A més, es realitzen campanyes periòdiques per mesurar el contingut d’aigua superficial del sòl mitjançant la tècnica de reflectometria en el domini del temps (time domain reflectometry, TDR).

FIGURA 6a, b i c

Variables monitorades a MFC2 del 2016 al 2022

a) Precipitació (línia blava) i evapotranspiració potencial de referència, ET0 (línia vermella)

b) Contingut d’aigua del sòl, θ, monitorat a una profunditat del sòl de 15 cm pels 20 sensors capacitius (línies grises), amb la línia blava que indica la seva mitjana espacial, pel sensor de neutrons de raigs còsmics, CRNS (línia verda), i per la reflectometria en el domini del temps, TDR (barres negres verticals amb quadrats blancs que indiquen mitjanes espacials)

c) Contingut d’aigua del sòl, θ, monitorat a una profunditat del sòl de 30 cm pels 20 sensors capacitius (línies grises), amb la línia blava que indica la seva mitjana espacial, pel sensor de neutrons de raigs còsmics, CRNS (línia verda)

FONT: Elaboració pròpia.

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

A la figura 6 es mostra un exemple de monitoratge integrat entre sensors puntuals (és a dir, sensors capacitius inserits a dues profunditats diferents en el sòl) i el sensor d’àrea (és a dir, CRNS). En aquesta figura, el gràfic superior (figura 6a) mostra la tendència de les variables climàtiques de precipitació P (les barres blaves) i l’evapotranspiració potencial ET0 (la línia vermella).

Els gràfics del mig i l’inferior, d’altra banda, mostren les sèries temporals del contingut d’aigua del sòl monitorades per sondes capacitives (representades per línies grises contínues), inserides a les dues profunditats del sòl de 15 cm (figura 6b ) i 30 cm (figura 6c), durant un període d’uns 1.400 dies.

Com es pot veure, les línies grises estan una mica disperses entre elles i indiquen la presència d’una evident variabilitat espacial del terreny en les vint posicions de mesura diferents. En aquests dos gràfics, els cercles vermells representen les mitjanes espacials del contingut d’aigua del sòl mesurat i es comparen amb les línies negres que indiquen els valors de contingut d’aigua estimats pel model ecohidrològic HYDRUS-1D (Šimůnek et al., 2024).

Altres investigacions es van centrar a quantificar les connexions entre l’absorció d’aigua del sòl pel sistema radicular de la vegetació i els fluxos d’aigua als cursos d’aigua i les aigües subterrànies. Per a això, les tècniques d’investigació són principalment les següents: a ) traçadors ambientals (principalment isòtops d’hidrogen i oxigen); b) ús de tècniques geofísiques innovadores, no invasives i espacialment extenses.

Un dels objectius principals de la investigació experimental amb traçadors ambientals va ser comprovar, i especialment per a situacions mediterrànies, la hipòtesi dels anomenats dos mons d’aigua ( two water world, 2WW), desenvolupada pel grup de J. J. McDonnell (2014). Els isòtops estables d’hidrogen i oxigen ( δ 2 H i δ 18 O) són traçadors ambientals útils per estudiar la generació d’escorrentia a escala de talús i conca petita i l’origen dels fluxos d’aigua en el sistema sòl-planta-atmosfera. La composició isotòpica de la precipitació, l’escorrentia d’aigua, l’aqüífer, l’aigua extreta criogènicament de mostres de sòl a diferents profunditats i les mostres de vegetació (castanyer) es van monitorar dues vegades per setmana en el període 2020-2022 a la conca experimental GOR1 (figura 7). L’aigua del sòl (a profunditats de 15 cm, 30 cm i 100 cm) i la continguda en el teixit xilema dels teixits vegetals del castanyer va ser extreta mitjançant el mètode de destil·lació criogènica (Koeniger et al., 2011) al laboratori de la Universitat de Campània Luigi Vanvitelli.

A l’àrea d’estudi, es va determinar la línia d’aigua meteòrica local (local meteoric water line, LMWL), que representa la relació lineal entre els dos traçadors δ2H i δ18O en l’aigua de precipitació. L’LMWL proporciona informació útil per a l’estudi de l’origen de les masses de vapor d’aigua que generen precipitacions. Les dades isotòpiques d’escorrentia d’aigua, sòl i aigua del xilema es van comparar en el diagrama de dispersió entre δ 2 H

FIGURA 7

Gràfic de dispersió δ2H i δ18O per a l’escorrentia d’aigua (diamants blancs), sòl a profunditats de 15 cm (cercles vermells), 30 cm (cercles magenta) i 100 cm (cercles grocs) i xilema (triangles verds) mostrejat a Gorga. La línia negra indica la línia meteòrica local (LMWL) obtinguda per anàlisi de regressió lineal aplicada a dades d’isòtops de precipitació (quadrats celestes)

FONT: Elaboració pròpia.

i δ18O en relació amb els LMWL per identificar la presència de qualsevol fraccionament isotòpic (interpretat com una desviació de les mostres a la dreta dels LMWL) de les mostres de sòl i vegetació.

Les investigacions geofísiques realitzades fins ara en els dos jaciments experimentals MFC2 i GOR1 han estat les següents (Nasta et al., 2019):

— estudi electromagnètic en MFC2 amb l’instrument GEM-2 i caracterització del lloc amb la tècnica de tomografia de resistivitat elèctrica bidimensional (electrical resistivity tomography 2D,T-2D);

— estudi electromagnètic en GOR1 amb l’instrument GEM-2 i caracterització del lloc amb la tècnica de tomografia de resistivitat elèctrica bidimensional (ERT-2D).

La tècnica de prospecció electromagnètica permet mesurar les propietats elèctriques del sòl mitjançant l’anàlisi del senyal electromagnètic generat pels cossos conductors presents al subsol. Aquesta resposta és induïda per un senyal primari enviat a través d’una antena font. La resposta electromagnètica registrada per una antena receptora estarà condicionada per les propietats elèctriques del medi investigat, mentre que l’anàlisi dels components del senyal gravat permet obtenir informació relativa a la variació de la conductivitat elèctrica en el subsol.

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

L’instrument utilitzat per a l’adquisició de dades geoelèctriques és el Geophex GEM-2, un sensor multifreqüència, el funcionament del qual es basa en el principi segons el qual la profunditat d’exploració és una funció de la freqüència del senyal utilitzat. Analitzar un senyal compost per múltiples freqüències equival a mesurar la resposta d’un senyal a diferents profunditats. Per tant, és possible utilitzar aquest tipus d’instrumentació per obtenir una distribució 3D de la conductivitat elèctrica del subsol a la zona investigada. La tècnica de tomografia de resistivitat elèctrica bidimensional (ERT-2D) consisteix a determinar la resistència elèctrica específica (resistivitat) del sòl mitjançant dispositius especials d’adquisició. En aquest cas concret, es van realitzar mesures de resistivitat amb la tècnica de perfils dipol-dipolar multielèctrode amb processament tomogràfic bidimensional (2D) dels resultats, que permeten obtenir una imatge de la distribució de les propietats elèctriques del subsol al llarg d’una secció. Per realitzar mesures de resistivitat, es poden utilitzar diferents dispositius, tots amb 4 elèctrodes fixats a terra: a través de 2 d’aquests, fixats en posicions conegudes, s’envia un corrent elèctric sota terra, mentre que els altres 2 mesuren el gradient de potencial, que s’estableix entre 2 punts, en tantes posicions conegudes durant la circulació del corrent a terra. A partir de la posició dels elèctrodes és possible derivar un factor geomètric que, utilitzat en el càlcul de la resistència, permet arribar a la resistència específica per unitat de longitud, més coneguda com a resistivitat.

La figura 8 mostra dos mapes de conductivitat elèctrica del sòl detectats a la conca MFC2 el 4 d’agost de 2020, a les dues profunditats del sòl de 0,50 m i 4,0 m. Les mesures es van dur a terme a l’agost i, per tant, en un període amb temperatures de l’aire bastant altes i gairebé sense precipitacions: el mapa de la figura 8a (a l’esquerra) mostra valors bastant modestos de conductivitat elèctrica a l’àrea d’estudi (d’1 mS/m a uns 2 mS/m), per tant, indicatius d’un sòl més superficial (a una profunditat de 0,5 m) bastant sec especialment per a fenòmens d’evapotranspiració intensa; la figura 8b (a la dreta), en canvi, presenta majors valors de conductivitat elèctrica a una profunditat de 4 m, la qual cosa indica un major nivell d’humitat del sòl a aquesta profunditat malgrat les condicions climàtiques decididament estiuenques.

Atès que l’àrea mediterrània es caracteritza per una estacionalitat evident en temperatura i precipitació, es van realitzar estudis geoelèctrics a la conca MFC2 amb l’instrument Geophex GEM-2 fins i tot en el període hivernal. La figura 9 mostra els mapes de conductivitat elèctrica en MFC2 mesurats, de nou a les dues profunditats de 0,5 m i 4,0 m, el 15 de desembre de 2020. Els mapes de la figura 9 mostren clarament el règim d’humitat del sòl al desembre en comparació amb el trobat a l’agost.

8

Mapa de la conductivitat elèctrica del sòl (a escala logarítmica) mesurada el 4 d’agost de 2020 a la conca experimental MFC2: profunditat z = 0,50 m (a dalt), profunditat z = 3,0 m (a baix)

FONT: Elaboració pròpia.

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

FIGURA

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

FIGURA 9

Mapa de la conductivitat elèctrica del sòl (a escala logarítmica) mesurada el 15 de desembre de 2020 a la conca experimental MFC2: profunditat z = 0,50 m (a dalt), profunditat z = 3,0 m (a baix)

FONT: Elaboració pròpia.

4. Altres usos de les tècniques de seguiment integrat: investigacions arqueològiques en jaciments rurals

L’anàlisi i l’avaluació de les qüestions ambientals requereixen enfocaments típicament multidisciplinaris i fomenten les connexions entre diferents aspectes, incloent-hi en particular els fluxos d’informació i les xarxes. La informació sobre dades ambientals representa una poderosa eina per governar el territori; per tant, es construeixen xarxes per recollir-les, processar-les i difondre-les. Pel que fa a les xarxes, una referència pot ser la dels anomenats laboratoris vius (living-labs), que es poden definir com a «entorns d’innovació oberta, en situacions reals, en els quals la implicació activa dels usuaris finals permet crear camins de cocreació de nous serveis, productes i infraestructures socials» (ENoLL).

En aquest context, una característica de la conca hidrogràfica del riu Alento, que fa especialment significativa l’elecció d’haver creat un observatori agroambiental en aquesta zona, és la sinergia entre les dades ambientals i les dades historicoculturals. La xarxa d’infraestructures de carrils bici-vianants permet fomentar i desenvolupar el turisme lent (slow tourism), capaç de potenciar i promoure la relació entre el medi ambient, el paisatge rural i els itineraris naturals, i representa un important model de desenvolupament i un motor eficaç per a una economia local.

Per tant, l’anàlisi tecnicocientífica de les dades ambientals s’acompanya d’estudis històrics dels recursos naturals que troben en el jaciment arqueològic de Velia un lloc de considerable interès. Aquesta sinergia, sempre que és possible, és certament fructífera per a noves interpretacions de les troballes arqueològiques vinculant-les als sistemes agroambientals muntanyosos que les envolten. En el desenvolupament d’anàlisis arqueològiques rurals, els estudis geofísics no invasius ofereixen un enorme potencial.

En les últimes dècades s’han desenvolupat molts camps d’aplicació de la prospecció geofísica per a investigacions no invasives del subsol superficial, gràcies en part al desenvolupament de nova instrumentació capaç d’assegurar una resolució espacial cada vegada més gran. Aplicacions en arqueologia (Cuenca-Garcia, Asãndulesei i Lowe, 2024; Deiana, Leucci i Martorana, 2018; Martorana et al., 2023) i l’agricultura (Allred et al., 2010; Garré et al., 2021) han trobat un espai cada vegada més ampli. Encara que de maneres diferents, de fet, aquestes dues àrees de recerca sovint requereixen informació preliminar, no invasiva i detallada sobre la presència d’heterogeneïtats en els primers metres del subsol. En el cas de l’arqueologia representen la distribució de restes enterrades, mentre que en el cas de l’agricultura l’objectiu és la identificació de diferents tipus de sòl o l’anàlisi de la dinàmica de l’aigua del sòl relacionada també amb l’activitat radicular, ja sigui en cultius sencers o en plantes individuals (Cassiani et al., 2015; Mary et al., 2018). L’elecció dels mètodes geofísics es basa generalment en les característiques i propietats

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

del sistema considerat, particularment en relació amb els contrastos d’un o més paràmetres físics mesurables en el context específic.

En arqueologia, els mètodes geofísics més utilitzats són el mètode magnètic, el radar de penetració de terra (ground-penetrating radar, GPR), la tomografia de resistivitat elèctrica (electrical resistivity tomography, ERT) i, més recentment, els mètodes d’inducció electromagnètica de baixa freqüència ( frequency domain electromagnetic, FDEM, o electromagnetic induction, EMI). L’ús de mètodes sísmics per a la prospecció arqueològica és molt més esporàdic, però és possible si s’adopten mètodes adequats i una cobertura espacial suficient (Barone et al., 2022). En agricultura, la prospecció i el seguiment requereixen sens dubte mètodes influïts per la presència i variació de l’aigua, inclosa la salinitat, que afecten el comportament elèctric del sòl, com ara ERT, GPR, FDEM o EMI.

Les tècniques aplicades en els dos contextos diferents varien segons el tipus de dianes, la seva mida i el contrast esperat amb el sistema hoste. Un problema típic està relacionat amb la resolució espacial: una resolució decimètrica mitjana és suficient per a l’arqueologia, mentre que per als estudis agrícoles l’escala espacial pot ser més gran (de metres a desenes de metres) per a la caracterització espacial del sòl a gran escala. Per descomptat, aquestes diferències depenen dels diferents objectius de les disciplines. D’una banda, en arqueologia, cal obtenir informació ràpida i oportuna que permeti a l’arqueòleg planificar prèviament i ràpidament la campanya d’excavació. La resolució espacial és essencial, mentre que la resolució de profunditat és molt menys crítica. En canvi, en l’agricultura, els estudis geofísics s’utilitzen sovint per cartografiar grans àrees per als canvis del sòl, o per observar la dinàmica dels sòls al llarg del temps, amb mesures repetides en diferents èpoques de l’any, també durant diversos anys, o per monitorar processos ràpids com experiments d’infiltració o d’absorció d’aigua de les arrels.

La geofísica ofereix un punt de convergència en els interessos de l’arqueologia i l’agricultura investigant de manera no invasiva les traces d’estructures enterrades, naturals o artificials, relacionades amb la relació entre l’home i la terra en un moment històric determinat. Aquesta informació es pot associar, per exemple, a l’ús i l’explotació del sistema natural hidrogràfic i geomorfològic pel que fa a assentaments i a la possibilitat d’identificar rastres d’infraestructures vinculades a operacions de millora del sòl. Un primer exemple interessant és la prospecció geofísica en els assentaments «Terramare» de l’època protohistòrica (Deiana et al., 2020) on, a més de les dades arqueològiques sobre l’extensió de l’assentament, s’ha aportat informació interessant sobre l’antiga xarxa hidrogràfica i la successió estratigràfica dels sistemes hidrogràfics, amb valuosos coneixements i nous elements per a l’estudi de la dinàmica de l’assentament i el seu abandonament. El segon exemple està representat per la possibilitat d’utilitzar la prospecció geofísica de manera integrada amb dades de teledetecció com a comprovació no invasiva per verificar la presència i profunditat real de possibles estructures vinculades a la recuperació de

territoris en l’antiguitat, amb la possibilitat de recollir controls directes i específics mitjançant excavacions o nuclis (Deiana et al., 2020; Vacilotto, Deiana i Mozzi, 2020). El futur d’aquestes aplicacions cada vegada més interdisciplinàries rau en la seva capacitat de vincular la informació de les dades de satèl·lit i la fotografia aèria amb controls terrestres mitjançant tècniques geofísiques. En aquest context concret, s’esperen molts desenvolupaments en els propers anys també per als estudis arqueològics i agrícoles, obtinguts gràcies a l’ús de drons i al desenvolupament de programari per interpretar dades multisensor obtingudes a diferents escales, sobre les quals serà útil començar a pensar ja a partir d’ara.

5. Conclusions i perspectives de desenvolupament futur

Si bé és evidentment més efectiu comprometre recursos per centrar-se en el compliment d’un nombre limitat d’ODS més estretament lligats a la funcionalitat dels agroecosistemes, encara no és tan clar si els recursos humans i econòmics disponibles s’han d’invertir en un nombre limitat d’observatoris altament instrumentats o en un major nombre d’observatoris molt ben distribuïts en un continent o en tot el planeta, però menys instrumentats. Aquesta qüestió espinosa es va abordar durant els treballs de la VIII Galileo Conference, celebrada a Nàpols el juny de 2023, i és el tema de l’article de Nasta et al. (2025). Aquest article, més que inclinar-se cap a una solució alternativa a l’altra, reprèn la famosa dita llatina dels antics romans «in medio stat virtus» (que, però, deriva de l’Ètica a Nicòmac, d’Aristòtil) i proposa al lector una solució intermèdia que destaca els avantatges i les limitacions d’aquestes dues solucions, només parcialment oposades.

A part del fet que, per resoldre problemes ambientals complexos, sempre és necessari identificar les eines més efectives i eficients en relació amb la disponibilitat econòmica, en aquest article hem intentat cridar l’atenció dels lectors sobre el fet que, quan és possible, s’obté una comprensió adequada dels processos que evolucionen en un ecosistema agrícola mitjançant la implementació d’un sistema integrat de monitoratge. Aquest sistema es pot aconseguir gràcies al progrés tecnològic que proporciona sensors cada vegada més precisos a costos cada vegada més assequibles, amb disposicions capaces de satisfer les necessitats específiques, fins i tot, de diferents usuaris.

Agraïments

Pel que fa a la recerca experimental a l’observatori Alento, els autors agraeixen a Benedetto Sica el suport proporcionat en les mesures de laboratori i de camp per determinar

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

les propietats físiques i hidràuliques dels sòls, i a Matteo Censini, la col·laboració en les mesures geofísiques.

Bibliografia

ali, e.; cramer, W.; carnicer, J.; georgoPoulou, e.; Hilmi, n. J. m.; le cozannet, g.; lionello , P. (2022). «Cross-chapter paper 4: Mediterranean region». A: P örtner , H.- o .; roberts, d. c.; tignor, m.; Poloczanska, e. s.; mintenbeck, k.; alegría, a.; craig, m.; langsdorf, s.; löscHle, s.; möller, v.; okem, a.; rama, b. (ed.). Climate change 2022: Impacts, adaptation and vulnerability: Contribution of Working Group II to the Sixth Assessment Report of the IPCC. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press, p. 2233-2272. DOI 10.1017/9781009325844.021.

a llred , b .; f reeland , r . s .; f ara H ani , H. J.; c ollins , M. E. (2010). «Agricultural geophysics: Past, present, and future». A: 23rd Symposium on the application of geophysics to engineering and environmental problems 2010 (SAGEEP 2010). Keystone, Colorado: Environmental and Engineering Geophysical Society, p. 190-202. DOI 10.4133/1.3445432.

b an W art , s .; c H orover , J.; g aillardet , J.; s P arks , d .; W H ite , t .; a nderson , s .; a ufdenkamPe, a.; bernasconi, s.; brantley, s. l.; cHadWick, o.; dietricH, W. e.; duffy, c.; goldHaber, m.; leHnert, k.; nikolaidis, n. P.; ragnarsdottir, K. V. (2013). Sustaining Earth’s critical zone: Basic science and interdisciplinary solutions for global challenges. Sheffield: University of Sheffield. ISBN 978-0-9576890-0-8.

barone, i.; cassiani, g.; ourabaH, a.; boaga, J.; Pavoni, m.; deiana, R. (2022). «Surface wave tomography using dense 3D data around the Scrovegni Chapel in Padua, Italy». Scientific Reports, núm. 12 (1), 11806. DOI 10.1038/s41598-022-16061-1.

bates, c. g.; H enry , A. J. (1928). «Second phase of streamflow experiment at Wagon Wheel Gap, Colo». Monthly Weather Review , núm. 56, p. 79-97. DOI 10.1175/ 1520-0493(1928)56<79:SPOSEA>2.0.CO;2.

bates, b. c.; kundzeWicz, z. W.; Wu, s.; Palutikof, J. P. (ed.) (2008). Climate change and water : Technical paper of the IPCC . Ginebra: IPCC Secretariat, 210 p. ISBN 978-929169-123-4.

brauman, K. A. (2015). «Hydrologic ecosystem services: Linking ecohydrologic processes to human well-being in water research and watershed management». WIREs Water, vol. 2, p. 345-358. DOI 10.1002/wat2.1081.

brisson, n.; gate, P.; gouacHe, d.; cHarmet, g.; oury, f. x.; Huard, F. (2010). «Why are wheat yields stagnating in Europe? A comprehensive data analysis for France». Field Crops Research, vol. 119, p. 201-212. DOI 10.1016/j.fcr.2010.07.012.

brondízio, e. s.; settele, J.; díaz, s.; ngo, H. T. (ed.) (2019). Global assessment report of the Intergovernmental Science-Policy Platform on Biodiversity and Ecosystem Services. Bonn: IPBES secretariat. ISBN 978-3-947851-20-1.

cassiani, g.; boaga, J.; vanella, d.; Perri, m. t.; consoli, S. (2015). «Monitoring and modelling of soil-plant interactions: The joint use of ERT, sap flow and eddy covariance data to characterize the volume of an orange tree root zone». Hydrology and Earth System Sciences, vol. 19, p. 2213-2225. DOI 10.5194/hess-19-2213-2015.

cuenca-garcia, c.; asăndulesei, a.; loWe, K. M. (ed.) (2024). World archaeo-geophysics: Integrated minimally invasive approaches using country-based examples. Cham: Springer Nature. També disponible en línia a: <link.springer.com/book/10.1007/978-3-031 -57900-4> [Consulta: 11 juliol 2025].

deiana, r.; leucci, g.; martorana, R. (2018). «New perspectives on geophysics for archaeology: A special issue». Surveys in Geophysics, vol. 39, p. 1035-1038. DOI 10.1007/ s10712-018-9500-4.

deiana, r.; vicenzutto, d.; deidda, g. P.; boaga, J.; cuPitò, M. (2020). «Remote sensing, archaeological, and geophysical data to study the terramare settlements: The case study of Fondo Paviani (Northern Italy)». Remote Sensing , vol. 12 (16), 2617. DOI 10.3390/rs12162617.

ENoLL = e uro P ean n et W ork of l iving l abs . Living labs [en línia]. <https://enoll.org/ living-labs/#living-labs>.

f aivre , N.; f ritz , M.; t iago f reitas , T.; d e b oissezon , B.; v ande W oesti J ne , S. (2017). «Nature-based solutions in the EU: Innovating with nature to address social, economic and environmental challenges». Environmental Research, vol. 159, p. 509-518. DOI 10.1016/j.envres.2017.08.032.

garré, S.; Hyndman, D.; mary, B.; Werban, U. (2021). «Geophysics conquering new territories: The rise of agrogeophysics». Vadose Zone Journal, vol. 20, núm. 4, e20115. DOI 10.1002/vzj2.20115.

goodricH, d. c.; Heilman, P.; anderson, m.; baffaut, c.; bonta, J.; boscH, d.; bryant, r .; c os H , m .; e ndale , d .; v eit H , t . l .; H avens , s . c .; H edrick , a .; k leinman , P. J.; langendoen, e. J.; mccarty, g.; moorman, t.; marks, d.; Pierson, f.; rigby, J. r.; scHomberg, H.; starks, P.; steiner, J.; strickland, t.; tsegaye, T. (2021). «The USDA-ARS Experimental Watershed Network: Evolution, lessons learned, societal benefits, and moving forward». Water Resources Research, vol. 57, 26473. DOI 10.1029/2019WR026473. grizzetti, b.; lanzanova, d.; liquete, c.; reynaud, a.; cardoso, A. C. (2016). «Assessing water ecosystem services for water resource management». Environmental Science & Policy, vol. 61, p. 194-203. DOI 10.1016/j.envsci.2016.04.008.

gusWa, a. J.; brauman, k. a.; broWn, c.; Hamel, P.; keeler, b. l.; sayre , S. S. (2014). «Ecosystem services: Challenges and opportunities for hydrologic modeling to sup-

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

port decision making». Water Resources Research, vol. 50, p. 4535-4544. DOI 10.1002/ 2014WR015497.

koeniger, P.; marsHall, J. d.; link, t.; mulcH, A. (2011). «An inexpensive, fast, and reliable method for vacuum extraction of soil and plant water for stable isotope analyses by mass spectrometry». Rapid Communication in Mass Spectrometry , vol. 25, p. 3041-3048. DOI 10.1002/rcm.5198.

l e m aitre , d . c .; m ilton , s . J.; J armain , c .; c olvin , c . a .; s aayman , i .; v lok , J. H. J. (2007). «Linking ecosystem services and water resources: Landscape-scale hydrology of the Little Karoo». Frontiers in Ecology and the Environment , vol. 5, p. 261-270. DOI 10.1890/1540-9295(2007)5[261:LESAWR]2.0.CO;2.

martorana, r.; caPizzi, P.; Pisciotta, a.; scudero, s.; bottari, C. (2023). «An overview of geophysical techniques and their potential suitability for archaeological studies». Heritage, vol. 6, núm. 3, p. 2886-2927. DOI 10.3390/heritage6030154.

m ary , b .; P eruzzo , l .; b oaga , J.; s c H mutz , m .; W u , y .; H ubbard , s . s .; c assiani , G. (2018). «Small scale characterization of vine plant root water uptake via 3D electrical resistivity tomography and mise-à-la-masse method». Hydrology and Earth System Sciences, vol. 22, p. 5427-5444. DOI 10.5194/hess-22-5427-2018.

mcdonnell, J. J. (2014). «The two water worlds hypothesis: Ecohydrological separation of water between streams and trees?». WIREs Water [en línia], vol. 1, p. 323-329. <https://doi.org/10.1002/wat2.1027>.

mcdonnell, J. J.; sivaPalan, m.; vacHé, k.; dunn, s.; grant, g.; Haggerty, r.; Hinz, c.; H oo P er , r .; k irc H ner , J.; r oderick , m . l .; s elker , J.; W eiler , M. (2007). «Moving beyond heterogeneity and process complexity: A new vision for watershed hydrology». Water Resources Research, vol. 43, 7301. DOI 10.1029/2006WR005467.

nasta, P.; blöscHl, g.; bogena, H. r.; zacHarias, s.; baatz, r.; de lannoy, g.; Jensen, k. H.; manfreda, s.; Pfister, l.; tarquis, a. m.; van meerveld, i.; voltz, m.; zeng, y.; kustas, W.; li, x.; vereecken, H.; romano, N. (2025). «HESS opinion: Towards a common vision for the future of hydrological observatories». Hydrology and Earth System Sciences, vol. 29, p. 465-483. DOI 10.5194/hess-29-465-2025.

nasta, P.; boaga, J.; deiana, r.; cassiani, g.; romano, N. (2019). «Comparing ERT- and scaling-based approaches to parameterize soil hydraulic properties for spatially distributed model applications». Advances in Water Resources , vol. 126, p. 155-167. DOI 10.1016/j.advwatres.2019.02.014

nasta, P.; Palladino, m.; ursino, n.; saracino, a.; sommella, a.; romano, N. (2017). «Assessing long-term impact of land-use change on hydrological ecosystem functions in a Mediterranean upland agro-forestry catchment». Science of the Total Environment, vol. 605-606, p. 1070-1082. DOI 10.1016/j.scitotenv.2017.06.008.

n eary , d .; H ayes , d .; r ustad , l .; v ose , J.; g ottfried , g .; s ebesteyn , s .; J o H nson , s .;

sWanson, f.; adams, M. (2012). «US Forest Service Experimental Forests and Ranges Network: A continental research platform for catchment-scale research». A: Webb, a. [et al.]. Revisiting experimental catchment studies in forest hydrology. Wallingford: IAHS Press, p. 49-57. (IAHS publication; 353) ISBN 978-1-907199-48-7. [Actes de la XXV General Assembly of the International Union of Geodesy and Geophysics a Melbourne, juny-juliol de 2011]

OECD = organisation for economic cooPeration and develoPment (2017). Water risk hotspots for agriculture . París: OECD Publishing. (OECD Studies on Water). DOI 10.1787/9789264279551-en.

reiJneveld, J. a.; geling, m.; geling, e.; bouma, J. (2024). «Transforming agricultural living labs into lighthouses contributing to sustainable development as defined by the UN-SDGs». Soil Systems, vol. 8, núm. 3, 79. DOI 10.3390/soilsystems8030079.

romano, N. (2014). «Soil moisture at local scale: Measurements and simulations». Journal of Hydrology, vol. 516, p. 6-20. DOI 10.1016/j.jhydrol.2014.01.026.

romano, n.; mazzitelli, c.; nasta , P. (2025). «Root-zone water-storage capacity and uncertainty: An intrinsic factor affecting agroecosystem resilience to drought». Water Resources Research, vol. 61, e2024WR037719.

romano, n.; nasta, P.; bogena, H. r.; de vita, P.; stellato, l.; vereecken, H. (2018). «Monitoring hydrological processes for land and water resources management in a Mediterranean ecosystem: The Alento River catchment observatory». Vadose Zone Journal, vol. 17, 0042. DOI 10.2136/vzj2018.03.0042.

seneviratne, s. i.; zHang, X. (coord.) (2021). «Weather and climate extreme events in a changing climate». Capítol 11. A: masson-delmotte, V. [et al.]. Climate change 2021: The physical science basis: Contribution of Working Group I to the Sixth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press, p. 1513-1766. DOI 10.1017/9781009157896.013.

Šimůnek, J.; brunetti, g.; Jacques, d.; van genucHten, m. t.; ŠeJna, M. (2024). «Developments and applications of the HYDRUS computer software packages since 2016». Vadose Zone Journal, vol. 23, 20310. DOI 10.1002/vzj2.20310.

stäHli, m.; badoux, a.; ludWig, a.; steiner, k.; zaPPa, m.; Hegg, C. (2011). «One century of hydrological monitoring in two small catchments with different forest coverage». Environmental Monitoring and Assessment , vol. 174, p. 91-106. DOI 10.1007/ s10661-010-1757-0.

vacilotto, a.; deiana, r.; mozzi, P. (2020). «Understanding ancient landscapes in the venetian plain through an integrated geoarchaeological and geophysical approach». Remote Sensing, vol. 12, núm. 18, 2973. DOI 10.3390/rs12182973.

vereecken, H.; scHnePf, A.; HoPmans, J. W.; Javaux, M.; or, D.; roose, T.; vanderborgHt, J.; young, M. H.; amelung, W.; aitkenHead, m.; allison, s. d.; assouline, s.; baveye,

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes

P.; berli, m.; brüggemann, n.; finke, P.; flury, m.; gaiser, t.; govers, g.; gHezzeHei, t.; Hallett, P.; Hendricks franssen, H. J.; HePPell, J.; Horn, r.; Huisman, J. a.; Jacques, d.; Jonard, f.; kollet, s.; lafolie, f.; lamorski, k.; leitner, d.; mcbratney, a.; minasny, b.; montzka, c.; noWak, W.; PacHePsky, y.; Padarian, J.; romano, n.; rotH, k.; rotHfuss, y.; roWe, e. c.; scHWen, a.; Šimůnek, J.; tiktak, a.; van dam, J.; van der zee, s. e. a. t. m.; vogel, H. J.; vrugt, J. a.; WöHling, t.; young, i. m. (2016). «Modeling soil processes: Review, key challenges, and new perspectives». Vadose Zone Journal, vol. 15. DOI 10.2136/vzj2015.09.0131.

WHiteHead, P. g.; robinson, M. (1993). «Experimental basin studies: An international and historical perspective of forest impacts». Journal of Hydrology, vol. 145, núm. 3-4, p. 217-230. DOI 10.1016/0022-1694(93)90055-E.

WWAP = u nited n ations W orld W ater a ssessment P rogramme ; UN- W ater (2018). The United Nations world water development report 2018: Nature-based solutions for water. París: UNESCO.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 59-78

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.162

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari, Universitat Politècnica de Catalunya, Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (CREDA-UPC-IRTA)

REBUT: 21 DE MARÇ DE 2024 - ACCEPTAT: 20 DE FEBRER DE 2025

RESUM

L’estudi investiga l’impacte de les etiquetes informatives i de proximitat en la percepció del tomàquet per part del consumidor a partir de l’anàlisi sensorial hedònica i proves estadístiques. S’explora la influència del text descriptiu, els logotips i les certificacions de venda directa i circuit curt, així com la producció local i la proximitat al supermercat. Els resultats mostren que les etiquetes de proximitat influeixen positivament en la percepció del tomàquet per part del consumidor, amb preferència pels productes locals. Aquests resultats subratllen la importància de les connexions directes entre productors i consumidors, que promouen els productes locals. La presència d’etiquetes de proximitat i una informació clara i transparent poden influir significativament en la percepció del consumidor i fomentar la preferència pels productes locals i frescos. Si bé l’estudi presenta limitacions, ofereix implicacions pràctiques per a la indústria agrícola i la comercialització de productes frescos.

PARAULES CLAU: tomàquet, venda directa, circuit curt, certificació.

Correspondència: Omar Vicente Guadarrama-Fuentes. CREDA. Edifici EEABB. Carrer d’Esteve Terradas, 8. 08860 Castelldefels. Tel.: 935 521 124. A/e: omar.vicente.guadarrama@upc.edu.

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

Impact of local product certifications on sensory perception of tomatoes in Catalonia

ABSTRACT

This study examines the influence of informative and locally produced labels on consumer perception of tomatoes using hedonic sensory analysis and statistical tests. It looks into the impact of descriptive text, logos, direct sales and short-circuit certifications, local production, and proximity to the supermarket. The findings indicate that locally produced labels exert a favourable impact on consumers’ perception of tomatoes, with a preference for products that are sourced locally. These findings emphasise the significance of establishing direct links between producers and consumers to encourage the consumption of local products. Local product labels and transparent information have a substantial impact on consumer perception and can effectively promote a preference for local and fresh products. Despite its limitations, this study has practical implications for the agricultural industry and the marketing of fresh produce.

KEYWORDS: tomato, direct sales, short circuit, certification.

Impacto de las certificaciones de proximidad sobre la percepción sensorial del tomate en Cataluña

RESUMEN

El estudio investiga el impacto de las etiquetas informativas y de proximidad en la percepción del tomate por parte del consumidor a partir del análisis sensorial hedónico y pruebas estadísticas. Se explora la influencia del texto descriptivo, los logotipos y las certificaciones de venta directa y circuito corto, así como la producción local y la proximidad al supermercado. Los resultados muestran que las etiquetas de proximidad influyen positivamente en la percepción del tomate por parte del consumidor, con preferencia por los productos locales. Estos resultados subrayan la importancia de las conexiones directas entre productores y consumidores, que promueven los productos locales. La presencia de etiquetas de proximidad y una información clara y transparente pueden

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

influir significativamente en la percepción del consumidor y fomentar la preferencia por los productos locales y frescos. Si bien el estudio presenta limitaciones, ofrece implicaciones prácticas para la industria agrícola y la comercialización de productos frescos.

PALABRAS CLAVE: tomate, venta directa, circuito corto, certificación.

1. Introducció

1.1. El tomàquet a l’agricultura catalana

Dins la varietat de productes que conformen el cistell de la compra, el tomàquet destaca com una de les hortalisses més emblemàtiques. Segons dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACC, 2022), el tomàquet representa un percentatge significatiu tant de la superfície agrícola catalana com de la producció total d’hortalisses. Tanmateix, malgrat la seva rellevància, la producció d’aquest fruit s’ha reduït a la meitat en les dues darreres dècades: d’acord amb les dades de l’any 2022, la superfície de cultiu s’ha reduït en un 49 % respecte de l’any 2005, i la producció ha caigut un 47 %. La província de Barcelona encapçala la producció de tomàquet (38,8 %), seguida de Tarragona (25,2 %), ambdues amb una forta orientació cap a l’activitat hortícola. En contrast, Girona i Lleida mostren una menor presència en aquest aspecte, amb el 19 % i el 17 % de producció respectivament (DACC, 2022). El tomàquet català es destina principalment al mercat de frescos, amb només un petit percentatge dirigit a la transformació (2 %) i a l’autoconsum (5 %) (DACC, 2022). Catalunya té una arrelada tradició en el consum de tomàquet, i és líder en consum per capita, amb 13,68 kg per persona, respecte a la mitjana estatal, situada en 11,54 kg per persona (MAPA, 2023). Aquesta preferència es reflecteix en la diversitat de plats regionals que celebren aquest versàtil ingredient (Vargas i Chantry, 2014).

1.2. El repte de la distribució: potenciant la venda directa

Malgrat la importància del tomàquet a la dieta i cultura catalanes, la distribució majorista, principalment a través de supermercats, predomina al mercat (PRODECA i DACC, 2022). La venda directa, que permet una connexió més propera entre productors i consumidors, ha estat recentment infrautilitzada (Mundubat, 2012). Així mateix, malgrat els esforços per oferir productes frescos i locals a preus accessibles, la seva participació en el mercat és mínima, gairebé el 50 % dels consumidors catalans adquireix els productes

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

frescos al supermercat, mentre que només el 12,5 % es decanta per mercats municipals o botigues de barri (Vargas i Chantry, 2014). Aquí és on emergeix la necessitat d’una col·laboració entre productors, consumidors i autoritats per desenvolupar un sistema que promogui les cadenes curtes de distribució, que garanteixi un nivell òptim de frescor i qualitat i contribueixi a millorar la sostenibilitat del sistema productiu. La Generalitat de Catalunya ha implementat des del 2013 una certificació que fomenta la venda de proximitat i promou la connexió directa entre productors i consumidors a través de botigues locals, cosa que impulsa l’economia i el consum de productes regionals, una iniciativa que ha permès que prop de tres-cents establiments (productors, transformadors i botigues) estiguin adherits al programa; el nombre s’ha duplicat en els deu anys que fa que existeix el segell, una xifra que va arribar al seu millor moment l’any 2020, quan es va triplicar, però que va disminuir dràsticament el 2021 (DACC, 2023).

La pandèmia de la COVID-19 ha catalitzat un canvi en les preferències de consum dels catalans, que ara prioritzen cada vegada més els productes locals a la cistella de la compra (PRODECA i DACC, 2022). Aquest canvi, motivat per la preocupació pel canvi climàtic i l’impacte econòmic a les llars catalanes, ressalta la importància de promoure una consciència més gran sobre la producció i el consum locals (Masson i Bubendorff, 2022; Tricarico i De Vidovich, 2021), canvis que han estat constatats segons els resultats d’una enquesta feta durant l’any 2022 en el marc del projecte LAB4SUPPLY (figura 1).

Preferències dels consumidors catalans

Ofereix productes econòmics o amb descomptes i promocions

És a prop de casa o del meu treball

Ofereix diversitat de varietats de fruites i verdures

Garanteix preus justos als agricultors

Garanteix la creació d'ocupació a la meva regió

Ofereix un tracte pròxim i un bon servei al consumidor

El local ofereix fruites i verdures a granel (no envasades)

Les fruites i verdures es produeixen de manera ecològica

FONT: Elaboració pròpia.

FIGURA 1

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Tot i que hi ha una certa indefinició entorn del concepte de proximitat, la majoria dels consumidors catalans l’associen amb productes d’origen geogràfic proper, fet que consolida la importància de valorar i donar suport a la producció local (PRODECA i DACC, 2022; Vargas i Chantry, 2014). La venda de proximitat, entesa com la comercialització directa de productes agroalimentaris d’origen local, ha rebut un impuls addicional a través d’iniciatives de certificació pública (Prades, 2020; Yacamán Ochoa et al., 2020). Aquestes iniciatives busquen garantir una informació clara i suficient per als consumidors, alhora que redueixen la intermediació i els costos associats, la qual cosa beneficia tant productors com consumidors (Generalitat de Catalunya, 2020).

Aquest context ens porta a explorar l’impacte que pot tenir la informació i els segells de proximitat sobre les preferències sensorials dels consumidors, utilitzant el tomàquet com a cas d’estudi. L’anàlisi sensorial hedònica emergeix com una eina crucial per comprendre com la informació sobre l’origen i el mètode de producció influeix en la percepció i preferència del consumidor (Feldmann i Hamm, 2015; Sharif et al., 2017; Testa et al., 2020). En aquest sentit, el tomàquet català no només és una hortalissa de gran importància econòmica, sinó també un símbol de la identitat i la tradició culinària de Catalunya (Vargas i Chantry, 2014).

1.3. La

regulació dels canals curts de comercialització

La venda directa a Espanya està regulada tant a escala estatal com autonòmica i presenta disparitats entre les diferents regions del país. A escala estatal, la normativa mercantil i civil és competència exclusiva de l’Estat, mentre que les comunitats autònomes tenen la capacitat de desenvolupar les seves pròpies regulacions en aquest àmbit. Tot i això, l’adaptació de la normativa comunitària sobre venda directa de productes agroalimentaris a Espanya és limitada i requereix una major consolidació (Prades, 2020; Yacamán Ochoa et al., 2020; Vidal Rodríguez, 2019).

Quant als registres administratius, el Reial decret 191/2011 estableix exclusions per a la inscripció en el Registre general sanitari d’empreses alimentàries i aliments, cosa que permet a les comunitats autònomes establir registres específics per a la venda directa de productes artesans d’explotacions agrícoles i ramaderes. D’altra banda, en matèria d’etiquetatge i informació d’aliments s’apliquen normatives estatals i comunitàries que regulen els requisits d’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris destinats al consumidor final, incloent-hi aliments no envasats (Prades, 2020; Vidal Rodríguez, 2019).

Pel que fa a la seguretat alimentària, les competències estan descentralitzades i les comunitats autònomes assumeixen responsabilitats en el desenvolupament normatiu i

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

l’execució de mesures. A escala estatal, la Llei 17/2011 estableix un marc legal bàsic per a la seguretat alimentària i la nutrició, mentre que el Reial decret 9/2015 regula les condicions d’aplicació de la normativa comunitària en higiene a la producció primària agrícola (Vidal Rodríguez, 2019).

En relació amb la venda a distància, hi ha normatives nacionals que regulen la contractació telefònica o electrònica, els serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, així com la protecció dels consumidors i usuaris en aquest àmbit. Pel que fa a la venda ambulant, regulada per la Llei 7/1996, es diferencia de la venda directa, encara que és una modalitat comuna per al seu exercici, i els ajuntaments són els responsables d’atorgar les autoritzacions corresponents (Prades, 2020; Vidal Rodríguez, 2019).

Cada comunitat autònoma presenta les pròpies regulacions en matèria de venda directa. Per exemple, l’Aragó està pendent de publicar un avantprojecte de llei de venda directa de productes agroalimentaris; Catalunya ha promulgat el Decret 24/2013, que regula la venda de proximitat de productes agroalimentaris; el País Basc i Navarra compten amb lleis i decrets que aborden la venda directa indirectament, promouen la producció artesanal alimentària i estableixen requisits per als operadors de venda directa, i Castella i Lleó ha emès l’Ordre SAN/1175/2014, que regula la comercialització directa de petites quantitats de certs aliments per part del productor a establiments de venda al detall, n’especifica les quantitats permeses i exclou aliments d’origen animal (Mundubat, 2012; Prades, 2020; Vidal Rodríguez, 2019).

A l’Aragó, la Llei de venda directa de productes agroalimentaris busca regular aquesta modalitat, especialment al medi rural, garantint la seguretat i qualitat dels productes sense imposar costos excessius als productors. S’estableix un sistema de registre i es promou la venda directa a escala local (Prades, 2020; Vidal Rodríguez, 2019).

A Catalunya, es va promulgar el Decret 24/2013, que regula l’acreditació voluntària de la venda de proximitat de productes agroalimentaris. Aquesta mesura busca potenciar alternatives econòmiques, diversificar activitats i promoure la venda directa com a mitjà per crear ocupació i generar ingressos addicionals. El decret estableix requisits per obtenir l’acreditació, garanteix la qualitat i procedència dels productes i estableix controls i inspeccions per part de les autoritats competents (Generalitat de Catalunya, 2020; Prades, 2020; PRODECA i DACC, 2022; Vidal Rodríguez, 2019).

Catalunya destaca pel seu enfocament actiu en la promoció de la venda directa i els canals curts de comercialització, i altres comunitats autònomes també han desenvolupat regulacions per fomentar aquesta pràctica i garantir la qualitat i la seguretat dels productes alimentaris (Generalitat de Catalunya, 2020; Mundubat, 2012; Prades, 2020; PRODECA i DACC, 2022; Vidal Rodríguez, 2019).

A altres comunitats autònomes, com el País Basc, Navarra i Castella i Lleó, també s’han desenvolupat normatives i decrets per regular la venda directa que promouen la

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

participació del sector productor en la comercialització agroalimentària i estableixen requisits i controls sanitaris per garantir la qualitat dels productes (Generalitat de Catalunya, 2020; Mundubat, 2012; Prades, 2020; PRODECA i DACC, 2022; Vidal Rodríguez, 2019).

1.4. Objectiu de l’estudi

Aquest estudi se centra a examinar l’impacte de la certificació institucional de proximitat i la informació sobre els canals de distribució sobre les preferències sensorials dels consumidors, utilitzant el tomàquet com a cas d’estudi. La pregunta de recerca central és: com influeix la informació proporcionada tant en format escrit com en format de certificació sobre els canals de distribució en la percepció sensorial del tomàquet per part del consumidor? En aquest context, es vol analitzar de manera específica l’efecte que té la informació transmesa a través dels dos segells de proximitat a Catalunya sobre les preferències sensorials dels consumidors. Aquest enfocament permet comprendre com la presentació visual i la informació associada als canals de distribució poden influir en la percepció i l’elecció del producte per part dels consumidors, i suggereix la importància de la interacció entre el disseny i les preferències sensorials dels consumidors en el context de compra del tomàquet a Catalunya. Per poder-hi donar resposta, s’ha plantejat l’enfocament metodològic descrit a la secció següent.

2. Metodologia

S’ha realitzat un estudi de percepció sensorial amb l’objectiu d’analitzar la influència de la informació, el contingut i el format sobre la percepció sensorial del tomàquet per part del consumidor (Bettman i Kakkar, 1977; Kivetz i Simonson, 2000). L’anàlisi sensorial hedònica és una eina fonamental en la indústria alimentària, utilitzada per avaluar el nivell de gust o disgust dels consumidors davant de diferents atributs d’un producte (Sharif et al., 2017; Testa et al., 2020). En aquest estudi s’investiga com la presència d’informació proporcionada per logotips, certificacions i textos que indiquen la proximitat d’un aliment, com ara el tomàquet, afecta la percepció del consumidor.

Les dades han estat recollides a través d’un qüestionari cara a cara i una prova sensorial en un entorn experimental dut a terme a una mostra aleatòria de 150 consumidors majors d’edat i consumidors habituals de tomàquet. A la meitat de la mostra (75 participants) se’ls ha presentat una combinació de 3 rodanxes de tomàquet sota diferents contextos d’informació procedents d’un mateix fruit. El primer tros de tomàquet no conte-

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

nia cap tipus d’informació sobre el seu canal de distribució (tomàquet control), el segon tros de tomàquet estava identificat amb una procedència de circuit curt utilitzant el logotip de la Generalitat i el tercer tomàquet estava identificat amb una procedència de canal de venda directa amb el logotip de la Generalitat. Als consumidors d’aquest experiment se’ls ha demanat tastar els 3 trossos de tomàquet segons un ordre aleatori i avaluar-los en una escala hedònica d’1 a 9, tal com es pot comprovar a la figura 2.

2

Experiment que analitza l’impacte de les certificacions sobre la percepció sensorial

FONT: Elaboració pròpia.

A l’altra meitat de la mostra (75 participants), i d’una manera anàloga a l’enfocament metodològic anterior, s’han presentat 3 trossos de tomàquet, del mateix fruit, utilitzant la informació textual com a variant entre un tomàquet i un altre, tal com es pot comprovar a la figura 3.

FIGURA

FIGURA 3

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Experiment que analitza l’impacte de la informació textual sobre la percepció

FONT: Elaboració pròpia.

En aquest sentit, es van plantejar sis hipòtesis per avaluar la influència dels diferents contextos d’informació sobre la percepció i l’acceptació sensorial del tomàquet:

— Hipòtesi 1. La inclusió del logotip de la venda directa genera una percepció i acceptació positives en els consumidors comparat amb el tomàquet control (A). Codi: logotip venda directa (F).

— Hipòtesi 2. La inclusió del logotip de la venda en circuit curt genera una percepció i acceptació positives en els consumidors comparat amb el tomàquet control (A). Codi: logotip circuit curt (E).

— Hipòtesi 3. La inclusió d’un text descriptiu sobre la venda directa genera una percepció i acceptació positives en els consumidors comparat amb el tomàquet control (A). Codi: text venda directa (G).

— Hipòtesi 4. La inclusió d’un text descriptiu sobre la venda en circuit curt genera una percepció i acceptació positives en els consumidors comparat amb el tomàquet control (A). Codi: text circuit curt (H).

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

— Hipòtesi 5. La inclusió d’un logotip de venda directa (F) en el producte genera una percepció i acceptació superiors a les generades pel text descriptiu venda directa (G).

— Hipòtesi 6. La inclusió d’un logotip de venda en circuit curt (E) en el producte genera una percepció i acceptació superiors a les generades pel text descriptiu del circuit curt (H). Les porcions de tomàquet utilitzades pertanyien al tomàquet varietat Barbastre i s’ha assegurat que els talls presentats fossin homogenis de mida, textura i color i provinguessin sempre d’un mateix fruit (figura 4).

FIGURA 4

Mostra de degustació del tomàquet

FONT: Elaboració pròpia.

Per al present estudi, els resultats obtinguts van ser analitzats utilitzant les proves estadístiques ANOVA i t de Student, amb un interval de confiança del 95 %. Aquestes anàlisis es van aplicar amb l’objectiu principal d’identificar si existien diferències significatives entre les mitjanes dels diferents tractaments avaluats en un experiment realitzat amb consumidors de tomàquet. Per a l’anàlisi de dades, es va utilitzar el programari SPSS (de l’anglès Statistical Package fot the Social Sciences), que va permetre una gestió i processament eficaços dels resultats, va assegurar la validació de les hipòtesis plantejades i va proporcionar una base sòlida per interpretar les dades i extreure conclusions rellevants sobre les preferències i percepcions dels consumidors respecte als diferents tractaments.

3. Resultats

Els resultats s’ofereixen per a les dues combinacions anteriorment presentades. Cada grup de resultats ens permet validar o refusar les hipòtesis formulades. En tots els casos s’ha cercat una significança de p < 0,05 utilitzat la prova t per a mostres relacionades amb l’objectiu de verificar les hipòtesis 1, 2, 3 i 4. Per a les hipòtesis 5 i 6, s’ha utilitzat la prova ANOVA.

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Els participants del primer experiment (75 consumidors de tomàquet) tenien una edat mitjana de 51,52 anys i el 61 % eren dones. Els resultats del primer experiment (figura 2) es presenten a la taula 1.

TAULA 1

Resultats del tractament de la certificació amb logotips versus control

n = 75 Tomàquet (control) A Logotip venda directa F Logotip circuit curt E Mitjana

estàndard

NOTA: Els valors amb diferents superíndexs a les files (a, b) són estadísticament diferents (P < 0,05).

FONT: Elaboració pròpia.

— Hipòtesi 1. Logotip venda directa (F). Els resultats suggereixen que la presència del logotip de venda directa va generar un impacte positiu sobre la percepció sensorial dels consumidors. En aquest cas, es confirma la hipòtesi 1 i es mostra com la certificació de venda directa genera en els consumidors una percepció sensorial superior del tomàquet comparat amb el tomàquet control.

— Hipòtesi 2. Logotip circuit curt (E). En aquesta mateixa línia, la presència del logotip de circuit curt va generar una major valoració i un impacte positiu sobre la percepció sensorial, cosa que confirma en aquest cas la hipòtesi 2 sobre el paper positiu de la certificació sobre l’acceptació sensorial del tomàquet.

Els participants en el segon experiment (75 consumidors de tomàquet) tenien una edat mitjana de 54,29 anys i el 53 % eren dones. Els resultats del segon experiment (figura 3) es presenten a la taula 2.

TAULA 2

Resultats del tractament del text descriptiu versus control

n = 75

Tomàquet (control) A Text venda directa G Text circuit curt H

NOTA: Els valors amb diferents superíndexs a les files (a b) són estadísticament diferents (P < 0,05).

FONT: Elaboració pròpia.

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

— Hipòtesi 3. Text venda directa (G). Els resultats mostren que no es van trobar diferències significatives entre el tomàquet descrit amb el text descriptiu de venda directa (6,22) i el tomàquet control (5,95). Així, el text «Venda directa» per si sol no ha generat un impacte significatiu sobre les preferències sensorials, fet que demostra que és una informació insuficient per poder diferenciar les dues mostres de tomàquet. Per tant, la hipòtesi 3 queda rebutjada.

— Hipòtesi 4. Text circuit curt (H). En aquest cas, l’avaluació mitjana del tomàquet amb el text de circuit curt va ser superior (6,51). Aquesta diferència va ser estadísticament significativa en comparació amb el tomàquet control (5,95). Aquest resultat suggereix que, de mitjana, els participants van percebre de manera més favorable el tomàquet amb el text de circuit curt, cosa que indica que informar els consumidors sobre un procés de distribució més directe pot millorar la percepció sensorial del producte. Així, la hipòtesi 4 queda acceptada.

A continuació, s’ha analitzat la diferència de l’impacte entre la informació textual i el logotip de la certificació de venda directa. Per a aquesta anàlisi, s’ha realitzat la prova t per a mostres independents. Els resultats es mostren a la taula 3.

TAULA 3

Comparació dels resultats de la certificació versus text descriptiu

Logotip venda directa F Text venda directa G Mitjana 6,48a

NOTA: Els valors amb diferents superíndexs a les files (a) són estadísticament diferents (P < 0,05).

FONT: Elaboració pròpia.

— Hipòtesi 5. Major impacte de la certificació amb logotip de venda directa comparat amb el text. Tal com es pot comprovar, no es mostren diferències significatives, malgrat una tendència que la certificació i el logotip tenen un impacte positiu i superior. Així, la hipòtesi 5 queda rebutjada. En tot cas, s’observa que, en valors absoluts, el logotip té un impacte més gran sobre les percepcions sensorials (6,48) comparat amb el fet d’utilitzar només el text (6,22).

Finalment, s’ha analitzat la diferència de l’impacte entre la informació textual i el logotip de la certificació de circuit curt. Per a aquesta anàlisi, s’ha utilitzat la prova t per a mostres independents. Els resultats es mostren a la taula 4.

TAULA 4

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Comparació dels resultats de la certificació versus text descriptiu Logotip

NOTA: Els valors amb diferents superíndexs a les files (a) són estadísticament diferents (P < 0,05).

FONT: Elaboració pròpia.

— Hipòtesi 6. Major impacte de la certificació amb logotip de circuit curt comparat amb el text . Tal com es pot comprovar, no es mostren diferències significatives, malgrat presentar, com el cas anterior, una tendència que la certificació i el logotip tenen un impacte positiu i superior, però no significatiu. Així, la hipòtesi 6 queda també rebutjada, tot i que els valors absoluts suggereixen que l’ús del logotip té un impacte més gran sobre les percepcions sensorials (6,57) comparat amb el fet d’utilitzar només el text (6,51).

4. Discussió

Arran d’aquest estudi es poden inferir dos resultats principals. El primer suggereix que els consumidors són susceptibles als estímuls externs, en aquest cas la informació presentada que fa referència al canal de distribució dels tomàquets; el segon s’associa a la feina que s’ha realitzat des de la Generalitat de Catalunya per fomentar el consum de productes locals, amb la promoció de dos segells: la venda directa i el circuit curt.

4.1. Efecte positiu als consumidors. L’efecte de la proximitat

Els productes de proximitat han sorgit com una resposta conscient i ètica dins del context contemporani de la globalització alimentària. És important destacar el valor afegit associat a aquests productes, que va més enllà de la mera utilitat culinària, ja que tenen impacte en la preservació cultural, la sostenibilitat ambiental, l’economia local i la transparència a la cadena alimentària.

En primer lloc, cal destacar el paper dels productes de proximitat en la preservació de la identitat cultural i les tradicions locals. En rebutjar l’homogeneïtzació alimentària promoguda per la globalització, aquests productes mantenen vives les pràctiques culinà-

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

ries i agrícoles arrelades a cada regió i fomenten la diversitat cultural i el patrimoni gastronòmic.

A més, els productes de proximitat són una opció més sostenible des del punt de vista ambiental. En reduir la distància de transport entre el productor i el consumidor, disminueix significativament la petjada de carboni associada al procés de distribució d’aliments. Això es tradueix en una contribució tangible a la mitigació del canvi climàtic i la conservació dels recursos naturals.

En termes econòmics, els productes de proximitat són un motor crucial per al desenvolupament de les economies locals. En optar per productes cultivats o produïts en proximitat, els consumidors donen suport directament als agricultors i productors locals i contribueixen al manteniment d’un teixit econòmic diversificat i a l’enfortiment de les comunitats rurals.

A més, la transparència a la cadena de producció i distribució és un aspecte clau que distingeix els productes de proximitat. Conèixer l’origen i el procés d’elaboració dels aliments promou una relació més directa i significativa entre el productor i el consumidor, alhora que facilita als consumidors prendre decisions informades i ètiques sobre la dieta. Els productes de proximitat representen una alternativa viable i sostenible dins del panorama alimentari actual. El seu valor va més enllà del que és purament gastronòmic, i abasta aspectes culturals, ambientals, econòmics i socials. Cal ressaltar la importància de promoure la producció i el consum de productes de proximitat i donar-hi suport com una part d’un enfocament holístic cap a l’alimentació sostenible i la preservació de la diversitat alimentària a escala global.

4.2. Del camp a la taula. Impacte dels canals de comercialització

Els circuits curts de comercialització (CCC), entre els quals destaca la venda directa i el circuit curt, han emergit com una resposta innovadora i vital a l’àmbit agroalimentari i ofereixen una alternativa que promou la sostenibilitat, l’equitat i la proximitat entre productors i consumidors.

En un món cada cop més preocupat per la procedència i la qualitat dels aliments, els CCC representen una resposta concreta a aquestes inquietuds. La demanda de productes locals i de baix impacte ambiental està en augment, i aquests circuits ofereixen una via directa per satisfer aquesta demanda alhora que promouen una connexió més profunda entre els que produeixen els aliments i els que els consumeixen.

Un dels principals avantatges dels CCC és la seva capacitat per fomentar una relació de confiança i transparència entre productors i consumidors. En eliminar intermediaris innecessaris, aquests circuits permeten que els consumidors coneguin l’origen i el procés

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

de producció dels aliments que consumeixen, cosa que augmenta la confiança i la satisfacció del consumidor.

A més, els CCC tenen un impacte significatiu en l’economia local i la revitalització de les zones rurals. En promoure la venda directa entre productors i consumidors, aquests circuits donen suport als agricultors locals, milloren la seva rendibilitat i contribueixen a la creació d’ocupació en àrees rurals, cosa que contraresta la despoblació i l’abandonament de la terra agrària.

Des d’una perspectiva mediambiental, els CCC també ofereixen beneficis tangibles. En reduir la distància entre la producció i el consumidor, aquests circuits minimitzen les emissions de gasos d’efecte hivernacle associades al transport d’aliments; es promouen així pràctiques agrícoles més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient.

Tot i això, encara que els CCC ofereixen nombrosos beneficis, també enfronten desafiaments significatius. La manca d’una definició clara i consensuada de termes com venda directa o proximitat pot generar confusió i dificultar la implementació efectiva de polítiques que promoguin aquests circuits. A més, la proliferació d’etiquetes enganyoses per part de grans marques pot confondre els consumidors i deteriorar la integritat dels CCC, i ressalta la necessitat d’una regulació i transparència més gran en la indústria alimentària.

Els CCC representen una eina poderosa per promoure pràctiques alimentàries més sostenibles, equitatives i conscients. En fomentar la connexió directa entre productors i consumidors, aquests circuits no sols ofereixen beneficis econòmics, socials i mediambientals tangibles, sinó que també promouen una relació més profunda i significativa entre les persones i els aliments que consumeixen. No obstant això, per maximitzar el seu potencial, cal abordar els desafiaments i les limitacions associats i promoure polítiques i pràctiques que donin suport al seu desenvolupament i expansió en el futur.

4.3. Certificació

de venda directa i circuit curt de la Generalitat de Catalunya

En el context d’una crisi econòmica i social profunda, s’ha observat un augment significatiu en la consciència de consum de productes locals. L’informe PRODECA de l’any 2022 destaca que aquesta tendència ha guanyat força en els darrers temps, impulsada per diversos factors.

Durant el període de confinament més estricte, l’obligació de comprar als comerços més propers ha portat a un augment notable en les vendes a supermercats i botigues regionals. Aquesta mesura s’ha percebut com una oportunitat per donar suport als productors locals i enfortir l’economia de la regió. A més, la proximitat i la disponibilitat d’aquests establiments han contribuït a satisfer les necessitats de consum de manera més ràpida i eficient.

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

No obstant això, més enllà de les circumstàncies excepcionals del confinament, es percep que el consum de productes locals no és simplement una moda passatgera, sinó una tendència que ha arribat per quedar-s’hi. Es preveu que aquesta tendència continuï en augment en els propers anys, fins i tot al sector de la gran distribució.

Per a la gran distribució, el consum de productes locals representa una oportunitat de diferenciació i posicionament al mercat. La demanda creixent de productes frescos i de qualitat, així com la preocupació per l’impacte ambiental i social dels productes importats, estan impulsant les grans cadenes a incorporar més productes locals a les prestatgeries. Aquesta estratègia no només respon a les demandes dels consumidors, sinó que també contribueix al desenvolupament econòmic i social de les comunitats locals.

L’impuls del consum de productes locals durant la crisi econòmica i social ha estat notable. Aquesta tendència s’ha vist reforçada per mesures com l’obligació de comprar a comerços propers durant el confinament, així com per la creixent consciència dels consumidors sobre la importància de donar suport als productors locals. S’espera que aquesta tendència perduri en el temps i que continuï sent una part integral del panorama de consum els propers anys.

La rellevància dels segells establerts per la Generalitat per fomentar la venda directa i el circuit curt cobra encara més importància en aquest context. Aquests segells, concebuts amb el propòsit de donar suport als petits agricultors des de la seva creació el 2013, han esdevingut un element fonamental per complir el seu objectiu inicial: facilitar als productors locals la comercialització dels seus productes de manera més efectiva. A més d’impulsar les vendes, aquests segells busquen generar un impacte positiu tant en el medi ambient com en la societat, promovent pràctiques sostenibles i enfortint el teixit social i econòmic de les comunitats locals.

5. Limitacions de l’estudi

L’anàlisi sensorial del tomàquet s’ha dut a terme sota certes limitacions que han de ser considerades amb cautela per a una interpretació precisa dels resultats. Primer, és important destacar que la mostra utilitzada a l’estudi va ser relativament petita, cosa que pot afectar la generalització de les troballes a una població més àmplia. Aquesta limitació implica que els resultats han de ser interpretats amb prudència i considerar la possibilitat de variabilitat inherent a mostres més grans.

A més, es va observar una disparitat en la distribució de les característiques sociodemogràfiques entre els grups analitzats. Aquesta discrepància suggereix que els participants poden haver variat en termes d’edat, gènere, nivell educatiu, entre altres factors, cosa que podria influir en les seves percepcions sensorials del tomàquet. Per tant, és fona-

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

mental reconèixer aquesta variabilitat en interpretar els resultats i considerar com aquestes diferències sociodemogràfiques podrien haver influït en les respostes sensorials. És important destacar que, encara que aquest estudi s’ha centrat en l’anàlisi sensorial del tomàquet, hi ha oportunitats per expandir la investigació a altres productes. En particular, se suggereix explorar l’impacte dels logotips i la informació relacionada amb la venda directa i el circuit curt en la percepció del consumidor sobre una varietat de productes. Aquest enfocament ampliat permetria comprendre millor com els factors externs, com ara la marca i el canal de distribució, afecten les preferències i les eleccions del consumidor en un context més ampli, que va més enllà del tomàquet.

6. Conclusions

Aquest estudi ofereix una anàlisi de l’impacte que la informació i els segells de proximitat tenen en la percepció del consumidor respecte al tomàquet a Catalunya. Mitjançant l’aplicació de tècniques com l’anàlisi sensorial, s’ha ressaltat la rellevància de la informació i els segells de proximitat i el seu impacte sobre l’acceptabilitat sensorial, així com la validació parcial de les hipòtesis plantejades.

En primer lloc, s’ha constatat que la presència d’informació específica, tant en forma de text descriptiu com de logotip, influeix positivament en la percepció del consumidor sobre el tomàquet. Aquesta troballa confirma la preferència dels consumidors pels productes de proximitat, els quals són percebuts com a posseïdors d’atributs sensorials superiors.

En segon lloc, s’ha observat una acceptació especial per part dels consumidors catalans cap als segells de proximitat. Aquesta tendència suggereix que aquests segells podrien ser utilitzats com a eines efectives de màrqueting per part dels petits productors per promocionar els seus productes alimentaris. Tot i això, s’identifica la necessitat de millorar els canals de distribució per aconseguir més presència al mercat i aprofitar plenament el potencial d’aquests segells.

En tercer lloc, en l’àmbit de l’Administració pública, és crucial promoure una comprensió més àmplia i precisa dels logotips de venda directa i circuit curt entre la població, malgrat el creixement continu. Això implica el posicionament estratègic dels seus logotips i el desenvolupament de campanyes de comunicació efectives, que en destaquin els beneficis de manera accessible i atractiva. A més, cal establir mecanismes de seguiment i avaluació per ajustar aquestes iniciatives, promoure els beneficis de la certificació a ambdós extrems de la cadena, la confiança en el segell i el portador, la traçabilitat i sobretot una difusió efectiva d’aquests models de comercialització sostenible i socialment responsables.

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

Per acabar, es destaca l’impacte social i ambiental de la certificació de productes de proximitat. Aquestes certificacions fomenten sistemes de comercialització transparents que generen més confiança entre els consumidors. A més, contribueixen positivament al medi ambient en reduir l’empremta de carboni associada al transport d’aliments.

En conclusió, la venda directa i el circuit curt es perfilen com a opcions prometedores en resposta a les demandes socials i de consum actuals. Aquests mecanismes s’adapten perfectament a les tendències emergents de consum i ofereixen una alternativa viable a les llargues cadenes de distribució. Així mateix, garanteixen la procedència i qualitat dels productes, assegurant que aquests provinguin de petits productors locals i hagin estat cultivats o transformats en municipis propers als punts de venda.

Agraïments

Aquest estudi pertany al projecte LAB4SUPPLY, «Multi-agent agri-food living labs for new supply chain Mediterranean systems. Towards habiti sustainable and competitive farming addressing consumers’ preferences and market changes», finançat pel programa PRIMA, Associació per a la Recerca i la Innovació en l’Àrea Mediterrània, convocatòria 2020, secció 2, àrea temàtica Cadena de valor agroalimentària.

PRIMA LAB4SUPPLY ha rebut finançament de les agències nacionals de recerca participants: a Espanya, del Ministeri de Ciència i Innovació (MCIN) - Agència Estatal de Recerca (AEI) (DOI 10. 13039/501100011033), sota l’acord de subvenció PCI2021-121923; al Marroc, del Ministère de l’Enseignement Supérieur, de la Recherche Scientifique et de l’Innovation (MESRSFC), i a França, de l’Agence Nationale de la Recherche (ANR). El programa PRIMA compta amb el suport d’Horitzó 2020, el programa marc de recerca i innovació de la Unió Europea.

El contingut d’aquest document reflecteix únicament l’opinió dels autors i els organismes finançadors no són responsables de l’ús que pugui fer-se de la informació que conté.

Bibliografia

bettman, J. R.; kakkar, P. (1977). «Effects of information presentation format on consumer information acquisition strategies». Journal of Consumer Research, 3 (4), p. 233. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1086/208672>. dacc = dePartament d’acció climàtica, alimentació i agenda rural (2022). Superfícies i produccions dels conreus agrícoles: Any 2022 [en línia]. Barcelona: Servei d’Estadística i Preus Agroalimentaris. 130 p. <https://agricultura.gencat.cat/web/.content/

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

de_departament/de02_estadistiques_observatoris/02_estructura_i_produccio/02 _estadistiques_agricoles/01_llencols_definitius/fitxers_estatics/produccions _comarcals/Produccions_comarcals_2022.pdf> [Consulta: 21 febrer 2024].

dacc = dePartament d’acció climàtica, alimentació i agenda rural (2023). Evolució adhesió al sistema de venda de proximitat [en línia]. <https://agricultura.gencat.cat/ web/.content/04-alimentacio/venda-proximitat/enllacos-documents/fitxers-binaris/ infografia-evolucio-adhesions-vdp.pdf> [Consulta: 3 març 2024].

f eldmann , c .; H amm , U. (2015). «Consumers’ perceptions and preferences for local food: A review». Food Quality and Preference, 40, p. 152-164. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1016/j.foodqual.2014.09.014>.

generalitat de catalunya (2020). Guia per a la venda de proximitat dels productes agroalimentaris i agraris [en línia]. Barcelona: Agència Catalana de Seguretat Alimentària. <https://ruralcat.gencat.cat/documents/20181/161349/DLFE-27888.pdf/c38ef726 -0797-40f8-b626-8a1533e4c9c1> [Consulta: 13 març 2024].

kivetz, r .; s imonson , I. (2000). «The effects of incomplete information on consumer choice». Journal of Marketing Research, 37 (4), p. 427-448. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1509/jmkr.37.4.427.18796>.

MAPA = m inisterio de a gricultura , P esca y a limentación (2023). Datos anuales del panel de consumo alimentario en hogares : 2022 [en línia]. <https://www.mapa.gob. es/eu/alimentacion/temas/consumo-tendencias/panel-de-consumo-alimentario/ series-anuales/default.aspx> [Consulta: 7 març 2024]. [Sèries anuals de dades de consum]

masson, e.; bubendorff, S. (2022). «‘Local foods’ as trustworthy food: Geographical proximity, social areas and interpersonal relationships». Review of Agricultural, Food and Environmental Studies , 103 (1), p. 29-49. També disponible en línia a: <https://doi. org/10.1007/s41130-021-00159-7>.

mundubat (2012). Circuitos cortos de comercialización en Euskal Herria [en línia]. <https:// agricultura.gencat.cat/web/.content/03-agricultura/pae/publicacions-material -referencia/comerc/circuitoscortos_euskalherria.pdf> [Consulta: 21 març 2024].

Prades, G. A. (2020). La venta directa de productos agroalimentarios en España y Francia [en línia]. <https://keep.eu/api/project-attachment/11945/get_file/> [Consulta: 19 març 2024].

PRODECA = Promotora dels aliments catalans; dePartament d’acció climàtica, alimentació i agenda rural (2022). Mapeig sobre el consum i comercialització dels productes agroalimentaris locals i de proximitat [en línia]. <https://www.prodeca.cat/sites/ default/files/2022-03/Mapeig-consum-comercialitzaci%C3%B3-productes-proximitat -locals.pdf> [Consulta: 8 març 2024].

sHarif, m. k.; butt, m. s.; sHarif, H. r.; nasir, M. (2017). «Sensory evaluation and con-

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist

sumer acceptability». A: zaHoor, t.; sadiq butt, M. Handbook of food science and technology. Faisalabad (Pakistan): University of Agriculture Faisalabad, 10, p. 362-386. testa, r.; migliore, g.; scHifani, g.; tinebra, i.; farina, V. (2020). «Chemical-physical, sensory analyses and consumers’ quality perception of local vs . imported loquat fruits: A sustainable development perspective». Agronomy, 10 (6), 870. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.3390/agronomy10060870>.

t ricarico , l .; d e v idovic H , L. (2021). «Proximity and post-COVID-19 urban development: Reflections from Milan, Italy». Journal of Urban Management, 10 (3), p. 302310. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1016/j.jum.2021.03.005>. vargas, m.; cHantry, O. (2014). La ruta del tomate: Herramientas de reflexión hacia una nueva cultura del consumo urbano [en línia]. <https://grain.org/fr/article/4928-la-ruta -del-tomate-herramientas-de-reflexion-hacia-una-nueva-cultura-del-consumo -urbano> [Consulta: 27 març 2024].

vidal rodríguez, A. (2019). Análisis de los canales cortos de comercialización en la comunidad autónoma de Madrid: caso práctico sobre la comarca de Las Vegas [en línia]. Treball de fi de grau. Madrid: Universidad Politécnica de Madrid. <https://oa.upm. es/56825/> [Consulta: 20 març 2024].

yacamán ocHoa, C.; matarán ruiz, a.; mata olmo, r., macías figueroa, á.; torres rodríguez, A. (2020). «Peri-urban organic agriculture and short food supply chains as drivers for strengthening city/region food Systems: Two case studies in Andalucía, Spain». Land , 9 (6), p. 177. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.3390/ land9060177>.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 79-108

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.163

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

Mireia Gòdia-Martí

Departament de Química, Física i Ciències Ambientals i del Sòl (DQFAS), Universitat de Lleida (UdL)

REBUT: 14 D’OCTUBRE DE 2024 - ACCEPTAT: 8 DE FEBRER DE 2025

RESUM

Els petits productors de fruita fresca de la comarca del Segrià afronten dificultats econòmiques degudes als baixos preus de venda, l’augment dels costos de producció i les inclemències climàtiques. Quan les plantacions s’arrenquen, a manca d’alternatives viables, la crema de les restes és una pràctica habitual, la qual comporta impactes ambientals significatius. Aquest estudi proposa una metodologia per valoritzar aquests residus orgànics mitjançant la seva transformació en biocombustible per generar energia tèrmica, reduir la dependència de combustibles fòssils i contribuir a la descarbonització del sector agrícola. A més, aquesta alternativa pot esdevenir un complement econòmic per als productors. S’ha estimat la quantitat de biomassa per a transformació, disponible anualment a la comarca, i el resultat és un potencial productiu de 814 TJ/any, que equival a més de 27 milions de litres de gasoil. També s’ha calculat la demanda energètica de les explotacions ramaderes de porcí i aviram d’engreix, i s’ha demostrat que les restes de poda poden cobrir-la totalment. A més, el calendari de disponibilitat de restes de poda

Correspondència: Mireia Gòdia-Martí. Departament de Química, Física i Ciències Ambientals i del Sòl (DQFAS). Universitat de Lleida. A/e: mireiagodiamarti@gmail.com.

Mireia Gòdia-Martí

coincideix amb els mesos de demanda energètica de les explotacions i no es presenten problemes de dispersió territorial. Pel que fa al carboni orgànic del sòl, s’ha utilitzat el model Roth C per inferir les existències en quatre escenaris l’any 2040, amb pràctiques de maneig que podrien generar fins a 2.264 €/ha i 1.864 €/ha després de vint anys per a fruiters de pinyol i de llavor, respectivament, en crèdits de carboni. S’ha fet una avaluació econòmica dels costos de diferents pràctiques de maneig possibles, els resultats de la qual confirmen la viabilitat econòmica de pràctiques de maneig beneficioses per al medi ambient, en diferents casuístiques d’explotacions. Aquestes pràctiques poden impulsar l’economia circular al territori, revalorar subproductes dins d’un cicle curt i contribuir al segrest de carboni.

PARAULES CLAU: segrest de carboni, crèdits de carboni, descarbonització, economia circular, fruiters, biocombustibles.

Study of the carbon sequestration potential of fresh fruit cultivation in the Segrià region

ABSTRACT

Small fresh fruit producers in the Segrià region (Lleida Province) are facing economic difficulties due to low selling prices, increased production costs, and adverse climatic conditions. When plantations are removed, in the absence of viable alternatives, burning the residues is a common practice, which results in significant environmental impacts. This study proposes a methodology to valorize these organic residues by transforming them into biofuel to generate thermal energy, reduce dependence on fossil fuels, and contribute to the decarbonization of the agricultural sector. Furthermore, this alternative could become an economic supplement for producers. The amount of biomass for transformation available annually in the region has been estimated to have a productive potential of 814 TJ/year, equivalent to more than 27 million liters of diesel oil. The thermal energy demand of pig and poultry fattening farms has also been calculated, demonstrating that pruning residues can fully meet this demand. Additionally, the availability calendar of pruning residues coincides with the months of energy demand from the farms, and no territorial dispersion issues arise. Regarding soil organic carbon, the Roth C model has been used to infer stocks in four scenarios for the

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

year 2040, with management practices that could generate up to 2,264 €/ha and 1,864 €/ha after twenty years for stone-fruit and seed-fruit crops, respectively, in carbon credits. An economic evaluation of the costs of different potential management practices has been carried out, with results confirming the economic viability of environmentally beneficial management practices across different types of farms. These practices can drive the circular economy in the region, revalorize by-products in a short cycle, and contribute to carbon sequestration.

KEYWORDS: carbon sequestration, carbon credits, decarbonization, circular economy, fruit crops, biofuels.

Estudio del potencial de secuestro de carbono del cultivo de fruta fresca en la comarca del Segrià

RESUMEN

Los pequeños productores de fruta fresca de la comarca del Segrià enfrentan dificultades económicas debido a los bajos precios de venta, el aumento de los costos de producción y las inclemencias climáticas. Cuando las plantaciones se arrancan, a falta de alternativas viables, la quema de los restos es una práctica habitual, la cual conlleva impactos ambientales significativos. Este estudio propone una metodología para valorizar estos residuos orgánicos mediante su transformación en biocombustible para generar energía térmica, reducir la dependencia de los combustibles fósiles y contribuir a la descarbonización del sector agrícola. Además, esta alternativa puede convertirse en un complemento económico para los productores. Se ha estimado la cantidad de biomasa para transformación, disponible anualmente en la comarca, resultando en un potencial productivo de 814 TJ/año, equivalente a más de 27 millones de litros de gasoil. También se ha calculado la demanda energética de las explotaciones ganaderas de porcino y avicultura de engorde, demostrando que los restos de poda pueden cubrirla completamente. Además, el calendario de disponibilidad de restos de poda coincide con los meses de demanda energética de las explotaciones y no se presentan problemas de dispersión territorial. En cuanto al carbono orgánico del suelo, se ha utilizado el modelo Roth C para inferir las existencias en cuatro escenarios en el año 2040, con prácticas de manejo que podrían generar hasta 2.264 €/ha y 1.864 €/ha después de veinte años para frutales de hueso y de

Mireia Gòdia-Martí

semilla, respectivamente, en créditos de carbono. Se ha realizado una evaluación económica de los costos de diferentes prácticas de manejo posibles, cuyos resultados confirman la viabilidad económica de prácticas de manejo beneficiosas para el medioambiente, en distintas casuísticas de explotaciones. Estas prácticas pueden impulsar la economía circular en el territorio, revalorizar subproductos dentro de un ciclo corto y contribuir al secuestro de carbono.

PALABRAS CLAVE: secuestro de carbono, créditos de carbono, descarbonización, economía circular, frutales, biocombustibles.

1. Introducció

El carboni (C) és el component fonamental de tots els compostos orgànics i l’element primari de la vida. La quantitat de carboni a la Terra és limitada, per tant, aquest es recicla constantment. De fet, l’existència de vida a la Terra depèn de la circulació del carboni entre els diferents reservoris o dipòsits dins del cicle global del carboni (Montero, Ruiz-Peinado i Muñoz, 2006).

S’entén per dipòsit un o més components del sistema climàtic en què està emmagatzemat un gas d’efecte hivernacle (Nacions Unides, 1992). Hi ha cinc dipòsits globals de C: l’oceànic; el geològic, que comprèn tres subdipòsits (carbó, petroli i gas); l’edàfic, que comprèn el carboni orgànic del sòl (COS) i el carboni inorgànic del sòl (CIS); el biològic, i l’atmosfèric (Peña Salamanca, Torres González i Zúñiga Escobar, 2013). S’estima que en els primers 30 cm de sòl hi ha emmagatzemats 716 Pg de COS i en el primer metre de profunditat uns 1.417 Pg de COS (FAO i ITPS, 2021). Aquest emmagatzematge de COS representa més C que el contingut en l’atmosfera (aproximadament 800 Pg de C) i la vegetació terrestre (500 Pg de C) junts (FAO, 2017).

El canvi climàtic comprèn les alteracions en el clima per causes antròpiques que alteren la composició de l’atmosfera i se sumen a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables. S’entén per gasos d’efecte hivernacle (GEH) aquells components gasosos de l’atmosfera, tant naturals com antropogènics, que absorbeixen i emeten radiació infraroja. Les activitats humanes han provocat l’increment substancial de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Aquest augment intensifica l’efecte hivernacle natural, fet que dona com a resultat un escalfament addicional de la superfície i l’atmosfera de la Terra, que afecta negativament els ecosistemes naturals i la humanitat (Nacions Unides, 1992).

El CO2 és un gas d’efecte hivernacle generat per l’extracció de combustibles fòssils i per la seva combustió, pels incendis forestals i per processos naturals. Des de l’inici de

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

l’època industrial, la concentració atmosfèrica de CO 2 ha anat en augment. Aquest increment actualment s’atribueix principalment a l’ús de combustibles fòssils (FAO, 2002). En temps preindustrials el flux de C predominant va ser el derivat del canvi d’ús en la terra, principalment degut a la desforestació per a la conversió a ús agrícola (FAO, 2017).

El segrest de C en ecosistemes naturals i agrícoles és el procés mitjançant el qual el C es fixa des de l’atmosfera a través de plantes o residus orgànics i s’emmagatzema al sòl. Consta de tres fases principals: en primer lloc, el CO2 de l’atmosfera és capturat a través de la fotosíntesi de les plantes; tot seguit, aquest C queda fixat en la biomassa vegetal, i, finalment, aquest C es transfereix al sòl, on s’emmagatzema en forma de COS, principalment en la reserva més làbil, és a dir, la que presenta un temps de permanència més curt en el sòl (FAO, 2017).

El segrest de C té un paper important en el canvi climàtic global tant en la seva causa com en la seva mitigació. El sòl i la vegetació actuen de forma natural com a embornals de C; el repte és saber si aquest embornal es pot incrementar mitjançant intervenció antròpica (Robert, 2006). S’entén per embornal qualsevol procés, activitat o mecanisme que absorbeix un gas d’efecte hivernacle de l’atmosfera. De la mateixa manera s’entén com a font qualsevol procés o activitat que l’allibera (Nacions Unides, 1992).

En un sistema agrícola hi ha diversos fluxos de gasos d’efecte hivernacle, principalment diòxid de carboni (CO2), metà (CH4) i òxid nitrós (N2O). En el cicle de C d’un sistema agrícola, el CO2 atmosfèric actua com a entrada de C, però no tot el C que ingressa al sistema hi roman. El CO2 atmosfèric es fixa a la biomassa de les plantes mitjançant la fotosíntesi i s’allibera novament a l’atmosfera a través de la seva respiració (Montero, Ruiz-Peinado i Muñoz, 2006). A més, el CO2 retorna a l’atmosfera quan la matèria orgànica del sòl es descompon o es mineralitza per l’acció dels microorganismes. També es poden donar pèrdues de C dins del sistema agrícola, ja sigui a causa de l’erosió del sòl o per l’exportació de carboni orgànic dissolt, procedent d’exsudats radiculars, cap a rius i oceans (FAO, 2017).

El COS en un moment donat resulta d’un balanç dinàmic entre l’aportació i la humificació de material vegetal mort i la pèrdua per mineralització (FAO, 2002). El COS es pot dividir en tres grups segons la seva estabilitat i, per tant, el seu temps de permanència en el sòl: la reserva ràpida (làbil) amb un temps de rotació d’1 o 2 anys, la reserva intermèdia amb un temps de rotació entre 10 i 100 anys i la reserva lenta (refractària) amb un temps de rotació des de 100 anys fins a més de 1.000 anys (FAO, 2017).

El C recentment agregat al sòl pot estabilitzar-se mitjançant mecanismes físics, químics o bioquímics, influïts per factors biòtics, abiòtics i de maneig. S’estabilitza físicament quan s’aïlla dins de microagregats i macroagregats del sòl i, per tant, resulta inaccessible pels organismes del sòl, quan s’estabilitza químicament ho fa absorbint-se

Mireia Gòdia-Martí

fortament a argiles a través d’enllaços químics que limiten el consum de C pels microorganismes i quan ho fa bioquímicament es resintetitza en estructures complexes de molècules que poden impedir la seva descomposició (FAO, 2017).

El potencial de mitigació està limitat perquè els sòls assoleixen nivells de saturació de COS (McDonald et al., 2021). Aquest concepte proposa que hi ha un nivell màxim de C en equilibri que s’aconseguirà quan es maximitzi la seva entrada. La saturació d’un sòl depèn de la quantitat de llim i d’argila, de la seva estructura, de la protecció del C dins dels agregats i de la complexitat dels compostos orgànics, entre d’altres factors (Stewart et al., 2007).

Les terres cultivables han perdut aproximadament un 40 % del seu contingut en C en menys de cinquanta anys (Robert, 2006). A causa del llaurat i de les baixes precipitacions anuals en els agroecosistemes mediterranis semiàrids, s’ha produït una disminució molt significativa de la matèria orgànica del sòl i un augment de les emissions de CO2 del sòl cap a l’atmosfera (Álvaro-Fuentes et al., 2007).

L’agricultura del C persegueix gestionar els reservoris de C i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle per tal de mitigar el canvi climàtic (McDonald et al., 2021). Està definida per tres principis que han de coincidir en espai i temps i ser aplicats de forma permanent per tal de desenvolupar sinergies: procurar la mínima pertorbació mecànica del sòl, mantenir una coberta orgànica permanent en el sòl i diversificar els cultius en rotacions i/o associacions on s’incloguin lleguminoses (Kassam et al., 2012).

La coberta orgànica del sòl entre les fileres dels arbres implica la mínima pertorbació mecànica mentre la plantació està establerta. Es pot optar per mantenir una coberta vegetal viva (sembrada o espontània) o bé per establir una coberta orgànica inerta basada en l’ús d’encoixinat amb restes de poda o altres materials inerts.

Els cultius de coberta són una de les pràctiques amb major potencial per mantenir i millorar els nivells de COS (McDonald et al., 2021). Protegeixen el COS físicament, químicament i biològicament de l’activitat microbiana i contribueixen al segrest de COS a llarg termini (Vicente-Vicente et al., 2017). A diferència de les cobertes inertes, l’establiment i conservació de les cobertes vegetals vives comporta una major despesa d’aigua, que, en èpoques de sequera o en entorns amb menor disponibilitat hídrica, pot suposar una limitació.

Cal tenir en compte que aquest segrest de C no es dona en forma contínua ni en els sistemes forestals ni en els agrícoles. Això es deu al fet que, en determinats moments, el flux de C emès a l’atmosfera és superior al que se segresta, per exemple, a causa de la descomposició de matèria orgànica. En el cas de cultius permanents, després de segar la coberta vegetal viva, a finals de primavera, les restes de males herbes en descomposició poden incrementar el flux de CO2 del sòl cap a l’atmosfera (Chamizo et al., 2017).

L’encoixinat consisteix a cobrir el sòl amb material vegetal, com restes de poda, que a mesura que es descompon augmenta el contingut de matèria orgànica del sòl i alhora

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

redueix l’evapotranspiració. No obstant això, en condicions d’humitat poden contribuir a la proliferació d’alguns organismes perjudicials, fet que augmenta el risc de plagues i malalties (IFOAM - Organics International, 2020). La descomposició de la llenya d’algunes espècies també pot tenir un efecte al·lelopàtic degut al seu efecte supressiu de les males herbes, inhibint la germinació de les llavors (Duryea, English i Hermansen, 1999). A més, com es tracta de materials amb una elevada relació carboni/nitrogen (C/N), poden limitar la disponibilitat de nitrogen (N) per a les plantes durant la seva descomposició (El-Beltagi, 2022).

Quan una plantació arriba al final de la seva vida útil i s’arrenca, la pràctica habitual és cremar els residus en el mateix camp. De la mateixa manera, les restes de poda generades anualment pels cultius llenyosos també se solen cremar en algunes zones. No obstant això, hi ha diverses alternatives per gestionar i reutilitzar aquesta biomassa. Si les restes de poda s’exporten fora del camp, es poden utilitzar per fabricar biocombustible, com a element estructurant en el compostatge o bé com a material per disminuir l’erosió per escorrentia superficial, entre d’altres opcions. Si es queden en el camp, poden actuar com a coberta vegetal en forma d’encoixinat o ser incorporades al sòl. En aquest darrer cas, cal destacar que, tot i que la matèria orgànica és assimilada i transformada pels organismes del sòl (part del C s’allibera a l’atmosfera i una altra part s’estabilitza), les restes de poda tenen una relació C/N desequilibrada que pot ocasionar un bloqueig temporal del N disponible en el sòl (Den Boer et al., 2020).

Actualment, hi ha dos mètodes principals per determinar el segrest de C: els mètodes de mesurament a través del mostreig (mesura, informe i verificació, MRV, de l’anglès measurement, reporting, and verification) i els mètodes d’estimació que combinen el mostreig i la modelització, com, per exemple, el rothamsted soil organic carbon model (model Roth C). Els elevats costos de mostreig són un obstacle per als mètodes MRV, així que la modelització resulta una alternativa a valorar, ja que ens permet inferir les existències i distribucions de COS en condicions que no s’han mesurat, com en condicions climàtiques futures o en zones sense dades.

El model Roth C requereix menys dades d’entrada que altres models i s’ha aplicat amb èxit a diverses escales. S’ha emprat per estimar emissions i absorcions de CO2 en diferents inventaris nacionals de gasos d’efecte hivernacle i per elaborar el mapa mundial de potencial de segrest de COS de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO, 2022).

L’objectiu principal d’aquest treball és realitzar una estimació del potencial de segrest de C dels principals cultius de fruita fresca a la comarca del Segrià, tant pel que fa al sòl com a la biomassa quan s’adopten pràctiques millorades de maneig, i quantificar el potencial econòmic que tindrien aquestes pràctiques si les superfícies de fruiters s’incloguessin en el mercat de crèdits de C.

Gòdia-Martí

A més, es realitza un estudi sobre la transformació de les restes de poda i de la llenya quan s’arrenca i renova el cultiu en biocombustible per generar energia tèrmica, com a alternativa a la pràctica habitual de la seva crema, i contribuir a la descarbonització de l’atmosfera.

2. Descripció de l’àrea d’estudi

La comarca del Segrià, situada a l’oest de Catalunya destaca per la seva activitat agrícola i producció fructícola. El clima és mediterrani continental sec amb pluges irregulars i amb un total anual escàs. Hi ha una amplitud tèrmica alta, ja que els estius són calorosos i els hiverns freds. El període lliure de glaçades és entre maig i octubre. Els sòls del Segrià tenen una textura mitjana, amb un bon equilibri entre la capacitat de retenció de l’aigua i el drenatge. La majoria són ben drenats i van des de molt superficials (< 20 cm) a molt profunds (> 120 cm). Contenen pocs elements grossos i alguns poden presentar graus variables de salinitat o guix (ICGC, 2019).

En les darreres campanyes s’han patit diverses inclemències climàtiques com ara calamarsades, episodis de calor extrema i sequera. En algunes zones s’han donat en campanyes consecutives, fet que ha compromès la productivitat tant en quantitat com en qualitat. A més, en tractar-se de cultius permanents, els danys condicionen les successives campanyes.

3. Metodologia

3.1. Estimació de la biomassa i del segrest de carboni

La biomassa aèria i subterrània es pot estimar amb mètodes destructius i no destructius. En aquest estudi s’ha fet mitjançant un mètode no destructiu basat en equacions modelitzades per a cada cultiu.

Les equacions utilitzades han estat les proposades per Funes et al. (2022) en un estudi fet a Catalunya. En el cas de l’albercoquer no es disposa d’una equació específica, per tant, s’ha optat per utilitzar la mateixa que per al préssec i la nectarina.

Per al càlcul, s’ha suposat que els marcs de plantació més estesos al territori són 3 x 2 m, que en el cas de fruiters de llavor corresponen a una densitat de 1.660 arbres/ha, i de 5 x 3 m per als fruiters de pinyol, és a dir, 660 arbres/ha. La biomassa de les arrels es considera un 30 % de la part aèria de la planta per a fruiters de llavor i un 30 % del total de la planta per als fruiters de pinyol, tal com indica el tercer informe del canvi climàtic (Ge-

Mireia

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

neralitat de Catalunya, 2016). A més, el contingut de C es considera un 46,90 % sobre el contingut de biomassa (Funes et al., 2022). Les equacions emprades són les següents, en què els coeficients per als fruiters de llavor són a: 34,794; b: 1,482; c: –0,111, i en el cas de fruiters de pinyol: a: 54,382; b: 2,572; c: –0,503.

Biomassaaèriafruitersdellavorkgarbre

1 · 1 (1 b bcedat

Biomassaaèriafruitersdepinyolkgarbre

3.2. Estudi de la transformació de restes de poda en biomassa

S’ha estudiat la transformació de les restes de poda en biomassa per a la seva utilització com a biocombustible. L’estudi inclou una estimació del potencial d’energia tèrmica de les restes de poda dels cultius fruiters del Segrià, així com la seva equivalència en litres de gasoil. També s’ha identificat una veta de mercat per aquest biocombustible en el sector primari, cosa que contribueix a l’economia circular i revalora els residus com a subproductes. En aquest sentit, s’han analitzat les explotacions ramaderes presents a la comarca que tenen unes necessitats tèrmiques més elevades. S’ha estudiat la dispersió territorial de les explotacions fructícoles, l’accessibilitat entre les finques i els consumidors potencials i també el calendari de disponibilitat de les restes de poda per a cada cultiu.

S’ha suposat que una plantació de fruiters genera anualment unes 3,5 t/ha amb una base humida al 28 % d’humitat, que el poder calorífic inferior (PCI) d’aquestes restes de poda sobre base humida és de 10,60 MJ/kg i que el poder calorífic del gasoil és de 35,86 MJ/l.

Al Segrià, les granges amb major demanda d’energia tèrmica són les més industrialitzades, especialment les de porcí d’engreix i les d’aviram d’engreix per a carn. Aquestes representen la principal veta de mercat potencial per comercialitzar restes de poda com a biocombustible dins del sector primari. Al Segrià hi ha 621 explotacions ramaderes actives de porcí d’engreix, amb capacitat total per a 986.596 porcs, i 80 explotacions d’engreix de gallines i pollastres, amb capacitat total de 3.931.251 caps (DACAA, 2023c).

Determinar un consum mitjà de combustible és complicat, ja que depèn de diversos factors, com la situació geogràfica de les explotacions i la climatologia de cada zona, la qualitat de l’aïllament de les naus ramaderes, els mesos de l’any en què es produeix cada grup de cria, la fase productiva de cada explotació, la duració de cada cria i el nombre de baixes. S’ha emprat els consums específics de 35,40 Kwh per any i cap per al cas del porcí

Mireia Gòdia-Martí

(IAVOLA i ICAEN, 2007) i d’1,50 Kwh per any i cap per al cas de les gallines i pollastres d’engreix (ICAEN, 2007).

Primerament, s’han identificat les zones amb la major concentració de finques i s’ha calculat la distància mitjana entre les parcel·les de fruiters i les explotacions ramaderes de porcí d’engreix i de gallines i pollastres d’engreix. Aquest estudi s’ha realitzat amb el programari d’accés lliure Qgis, a partir de les coordenades UTM de les explotacions ramaderes (DACAA, 2023c) i de la ubicació de les parcel·les fructícoles del mapa de cultius DUN 2022 (Dades Obertes de Catalunya, 2022).

A la comarca, les tasques de poda es duen a terme entre setembre i febrer. El moment en què es fa la poda depèn del tipus de cultiu i del seu maneig.

3.3. Modelització i elaboració de mapes de potencial de segrest de C del Segrià mitjançant el model Roth C

Mitjançant el Technical manual global soil organic carbon sequestration potential map (GSOCseq) de la FAO (2020) i el programari de codi obert Rstudio, Qgis i Google Earth Engine, s’han elaborat mapes del potencial de segrest de COS en quatre escenaris. S’infereix el contingut de COS en vint anys, és a dir, en el 2040, ja que aquest període permet comparar regions per l’estabilització de les existències de COS. Dels quatre escenaris, un és amb pràctiques de maneig convencionals (BAU, de l’anglès business as usual ) i tres amb pràctiques de maneig sostenibles (SSM, de l’anglès sustaniable soil management). L’escenari BAU fa referència a les pràctiques de maneig típiques i predominants en la zona. En el cas dels cultius fruiters a la comarca del Segrià, la pràctica més estesa actualment és la fertilització mitjançant adobs minerals i no a partir d’esmenes orgàniques, fems o altres residus rics en C. En el cas de les SSM es fa referència a pràctiques de gestió que s’espera que eliminin el CO2 de l’atmosfera i el conservin com a COS per tal de millorar l’acumulació o per mitigar o revertir les pèrdues. Hi ha tres pràctiques de maneig SSM que aconsegueixen un augment baix, mitjà i alt, en les aportacions de C orgànic respecte a les pràctiques de maneig habituals, que correspon a un increment del 5 %, 10 % i 20 %, respectivament.

Les dades necessàries per executar el model són dades climàtiques, dades de sòl i dades de l’ús del sòl.

Les dades climàtiques per al model són la precipitació mensual (mm), la temperatura mitjana mensual (°C) i l’evapotranspiració potencial mensual (mm), extretes de Terraclimate, un conjunt de dades climàtiques accessible a través de Google Earth Engine, desenvolupat per la Universitat de Califòrnia Merced. Els períodes analitzats són les mitjanes de les sèries 1981-1990 i 1991-2000 i les dades any a any dels períodes 2001-2010 i 2011-2018.

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

Les dades de sòl inclouen els estocs inicials de COS a una profunditat de 0 a 30 cm (t C/ha), extrets del mapa de l’estoc de COS en sòls agrícoles de Catalunya (COS-30) a escala 1:500.000 (ICGC, 2018) i el contingut d’argila (%) a la mateixa profunditat extret de la plataforma SoilGrids (International Soil Reference and Information Centre, ISRIC). Les dades d’ús de sòl s’han obtingut d’una capa de coberta vegetal mensual, extreta mitjançant Google Earth Engine, en què es classifica el sòl en nu o vegetat. També s’ha utilitzat la capa de cobertes de sòl de de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) de l’any 2018.

3.4. Procediment per a l’elaboració dels mapes

Un cop preparades les capes necessàries per executar el model, s’executen els scripts (un total de 17) facilitats pel Technical manual global soil organic carbon sequestration potential map (GSOCseq) de la FAO (2020). Es poden dividir en tres passos: preparació de les dades (scripts del 0 al 12), execució del model (scripts del 13 al 15) i elaboració de mapes (script 16). En el cas de la capa d’ús de sòl, s’ha fet la transformació de les 41 classes d’ús de sòl que determina la capa de l’ICGC a les 12 classes que proposa la FAO.

4. Avaluació econòmica

4.1. Costos derivats de les diferents pràctiques

de maneig

S’han estimat els costos associats a diverses pràctiques de maneig per al manteniment de la coberta en plantacions de fruiters, incloent-hi els costos de mà d’obra, maquinària i combustible per a cada tasca. Només s’avaluen els costos, ja que els ingressos varien segons altres factors de maneig i de cada explotació. Es descriuen tres tipus de pràctiques de maneig possibles: manteniment de la coberta vegetal viva espontània (pràctica 1), manteniment de la coberta vegetal amb dipositat de restes de poda triturades sobre el carrer de la plantació (pràctica 2) i encoixinat amb restes de poda (pràctica 3). No s’ha considerat la possibilitat de realitzar sembres per establir una coberta vegetal viva sembrada, tampoc no s’ha tingut en compte, per al càlcul dels costos, el maneig de la vegetació espontània que creix entre els arbres.

La maquinària necessària per a la pràctica 1 és una segadora; per a la pràctica 2, un raspall i una trituradora, i per a la pràctica 3, un raspall i una trituradora amb cargol sense fi per incorporar les restes de poda triturades sota el tronc dels arbres. Per calcular el cost d’adquisició de la maquinària, s’ha agafat el cost orientatiu que tindria el 2023 la compra d’una màquina bàsica.

Gòdia-Martí

El càlcul del cost d’ús de la maquinària i dels costos de consum de combustible s’han fet adaptant la metodologia per al càlcul de costos d’operació de tractors i maquinària agrícola (MARM, 2008); les fórmules emprades es mostren a la taula 1.

El temps necessari per a cada tasca s’ha estimat a partir de consultes realitzades a agricultors i tècnics experimentats de la zona. El cost de la mà d’obra s’ha determinat a partir del cost per hores extret de la mitjana dels salaris pagats per l’empresari agrari a Catalunya el 2023 (DACAA, 2023b), en què el cost mitjà a pagar per un operador de maquinària agrícola mòbil és de 48,60 €/h.

Per als costos totals de consum de combustible, s’ha suposat un preu per litre del gasoil B d’1,108 €/litre, extret de les dades dels preus pagats pel pagès a Catalunya en el període 2015-2023, publicades pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACAA, 2023a). S’ha considerat, per a tots els càlculs, un tractor de 80 CV amb un consum de gasoil de 6 l/h.

Fórmules emprades per al càlcul del cost unitari i horari de la maquinària

Amortització per desgast (€/h)

Preud’adquisiciódelamaquinària

Preu d’adquisició de la maquinària

Amortització per obsolescència (€/h) (€) ()

Anys de vida útil màxims (any)hores d’ús en l’explotació hany

Horesmàximesdevidaútilh  (€) (/)

Cost de resguard (€/h)

0,1% (€) (/) anual del preu d’adquisició de la maquinària

Hores d’ús en l’explotacióhany

Vida útil de la maquinària (h)

Preu d’adquisició

Amortització per obsolescènciahany

Cost dels interessos (€/h)

7% 60% (€) (/) anual del del preu d’adquisició de la maquinària

Hores d’ús en l’explotacióhany

Cost de l’assegurança (responsabilitat civil i incendis) (€/h) (€) (/)

0,2% (€) / anual del preu d’adquisició de la maquinària

Hores d’ús en l’explotació (hany)

Cost de manteniment i reparacions (€/h) (€/) (/)

Cost de manteniment i reparacions ha Capacitat de treball hha

Cost horari total (€/h)

Amortització per desgast (€/h) + amortització per obsolescència (€/h) + cost dels interessos (€/h) + cost de l’assegurança de responsabilitat civil i incendis (€/h) + cost de resguard (€/h) + cost de manteniment i reparacions (€/h)

Cost unitari total (€/ha) € h

Cost horari total capacitat de treball h ha

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades extretes de MARM, 2008.

Mireia

TAULA 1

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

També s’ha tingut en compte que a la comarca del Segrià hi ha finques que es reguen amb sistema de degoteig i d’altres que encara es reguen mitjançant reg per superfície; aquest fet comporta diferències quant al maneig de la coberta vegetal viva, ja que en el cas de reg per gravetat el nombre de vegades que es realitza la tasca per campanya és major.

4.2. Ingressos potencials en crèdits de C

S’ha fet el càlcul dels ingressos potencials que podria percebre un agricultor un cop transcorreguts vint anys des de l’inici de la plantació, si el segrest de C, tant pel que fa al sòl com a la biomassa, es convertís en crèdits de C.

Per al càlcul dels crèdits de C referents al segrest de COS en el sòl, s’ha pres l’escenari més favorable modelitzat amb el Roth C, tenint en compte l’increment de COS entre l’any 2020 i el 2040 i compensant-lo econòmicament tant pel manteniment dels nivells de COS com pel seu increment al llarg d’aquests vint anys.

Per al cas del segrest de C en la biomassa dels arbres, es fa el càlcul del C present en la biomassa al final de la plantació i es proposa que, si es fa un bon ús de la biomassa quan aquesta s’arrenca, es podria compensar l’agricultor amb crèdits de C.

S’ha estimat un preu mitjà de 80 €/t de CO2, ja que és el preu mitjà de venda dels crèdits de C en les subhastes durant l’any 2023 en el sistema de comerç de drets d’emissió de la Unió Europea, en què cada tona de CO 2 equival a un crèdit de C (Comissió Europea. Energia, Canvi Climàtic i Medi Ambient, 2024).

4.3. Viabilitat econòmica de la transformació de les restes de poda en biomassa per a combustible

Es fa el càlcul de costos per a la transformació de restes de poda en biomassa per a combustible mitjançant la recollida i trituració d’aquestes en la mateixa finca. En aquesta pràctica les restes de poda han estat prèviament dipositades sobre el carrer entre les fileres d’arbres i després una trituradora que disposa d’un sistema de recollida diposita la biomassa ja triturada en un remolc.

S’estima que es generen 3,5 tones de restes de poda per hectàrea i que el triturat resultant té un preu mitjà de venda d’entre 40 i 70 €/t.

Els càlculs dels costos de producció del triturat per a biomassa s’han fet per a una explotació de 20 ha de fruiters amb un tractor de 80 CV, una trituradora frontal i un remolc amb capacitat per a 4.000 kg. Per al càlcul del cost unitari i horari total, s’ha estimat un consum de combustible de 10 l/h. No s’ha inclòs en el càlcul el cost del transport fins al

consumidor. La metodologia de càlcul ha estat la mateixa que per al càlcul de costos de les pràctiques de maneig.

5. Resultats

5.1. Estimació de la biomassa i del segrest de C

Els resultats de determinar el C total (tronc, branques i arrels) de cada cultiu per a les diferents edats de la plantació es mostren en la taula 2. El contingut total de C en la biomassa de les plantacions és més elevat en els fruiters de pinyol, en què a partir de vint anys el contingut és de 22,30 MgC/ha.

TAULA 2

Contingut de C en la biomassa dels fruiters de pinyol i llavor al Segrià, segons l’edat de les plantacions

Edat (anys)Contingut de C part aèria (MgC/ha)

Contingut de C en el sistema radicular (MgC/ha) Contingut de C total (MgC/ha)

FONT: Elaboració pròpia.

5.2. Estudi de la transformació de restes de poda en biomassa

La necessitat tèrmica de totes les explotacions porcines d’engreix de la comarca del Segrià és de 125,70 MJ i per a les explotacions de pollastres i gallines d’engreix és de 21,22 MJ; per tant, la necessitat tèrmica total és de 146 MJ. El potencial productiu d’energia tèrmica que tindrien les restes de poda provinents de la poda anual dels fruiters de la comarca del Segrià si es transformessin en biocombustible, així com la seva equivalència en litres de gasoil, es mostren en la taula 3, amb un potencial productiu total de 814 TJ/any. Per tant, aquest fet demostra que teòricament es podria abastir totes aquestes explotacions ramaderes amb energia provinent de biomassa a partir de restes de poda de les plantacions fruiteres del Segrià.

Mireia Gòdia-Martí

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

TAULA 3

Potencial productiu d’energia tèrmica mitjançant restes de poda i la seva equivalència en litres de gasoil a la comarca del Segrià

FONT: Elaboració pròpia.

5.2.1. Dispersió territorial de les explotacions fructícoles de la comarca del Segrià

En la figura 1 veiem que entre les finques de cultius fruiters i les explotacions ramaderes estudiades no hi ha un problema de dispersió territorial i tampoc no es presenta un problema d’accessibilitat a finques ni de transport a potencials punts de consum, ja que aquestes finques no es troben en punts aïllats del territori, sinó pròximes tant a explotacions ramaderes com a nuclis de població i carreteres.

La distància mitjana entre els centroides de cada polígon, que corresponen a una finca de fruiters, i l’explotació ramadera de porcí o de pollastres d’engreix més propera és de 834 m, i la més llunyana es troba a 3.540 m de distància.

El calendari de tasques de poda per a cultius fruiters coincideix amb els mesos d’hivern i, per tant, en els mesos de necessitat d’energia tèrmica per a les calefaccions de naus ramaderes, edificis i habitatges, tal com es mostra en la figura 2.

5.3. Modelització i elaboració de mapes de potencial de segrest de C del Segrià mitjançant el model Roth C

De la modelització del potencial de segrest de C del Segrià s’obtenen vuit mapes. D’aquests, un representa el contingut de COS en la situació inicial l’any 2020, quatre representen el contingut de COS en cadascun dels quatre escenaris, i els altres tres representen la dife-

FIGURA 1

Mapa de calor en què es mostren les zones amb major densitat de parcel·les fructícoles (en vermell), i la distribució de les explotacions de porcí d’engreix (punts grocs) i de pollastres i gallines d’engreix (punts verds) a la comarca del Segrià

FONT: Elaboració pròpia.

Mireia Gòdia-Martí

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

FIGURA 2

Calendari de poda en fruiters a la comarca del Segrià

FONT: Elaboració pròpia.

rència relativa entre els tres escenaris que empren pràctiques de maneig respectuoses amb el sòl (SSM) i l’escenari en què se segueixen emprant les pràctiques de maneig convencionals (BAU).

Els resultats es mostren en la figura 3, en què l’escenari 1 es refereix a pràctiques de maneig convencionals; l’escenari 2, al contingut final el 2040 amb un increment d’un 5 % respecte de les aportacions de COS en pràctiques de maneig convencionals; l’escenari 3, al contingut final el 2040 amb un increment d’un 10 %, i l’escenari 4, al contingut final el 2040 amb un increment del 20 % de les aportacions de C orgànic.

Si comparem els mapes amb el contingut de COS inicial, veiem que si se segueixen les pràctiques de maneig habituals, és a dir, sense fer un maneig mitjançant pràctiques respectuoses amb el medi ambient, el contingut de COS el 2040 haurà disminuït en pràcticament tots els sòls. En l’escenari 2, algunes parcel·les perdran contingut de COS i d’altres n’augmentaran fins a 0,15 t C/ha. Veiem que l’augment de COS es dona en sòls en què el contingut de COS ja era el més elevat de la comarca. En el cas de l’escenari 3, veiem que la distribució del contingut de COS respecte a la situació inicial és molt similar, i el 2040 s’incrementa fins a 0,30 t C/ha. L’escenari 4, en el qual augmenten les aportacions de C orgànic en un 20 %, és el que més COS incrementa el 2040, i podria arribar a assolir les 0,60 t C/ha.

5.4. Avaluació econòmica

5.4.1. Costos derivats de les diferents pràctiques de maneig

Els resultats del càlcul dels costos unitaris i horaris de cada arreu es mostren en la taula 4. Tenint en compte que per a la pràctica 1 es necessita una segadora; per a la pràctica 2, un raspall alineador i una trituradora estàndard, i per a la pràctica 3, un raspall alineador i una trituradora amb un cargol sense fi, podem calcular el cost de cada pràctica de ma-

3

Mapes obtinguts mitjançant el model Roth C del contingut final de COS en cada escenari l’any 2040 i de la diferència relativa del contingut de COS l’any 2040 respecte a l’escenari en què es duen a terme pràctiques de maneig habituals

Mireia Gòdia-Martí

FIGURA

1. COS situació inicial

2. COS final (escenari 1)

3. COS final (escenari 2)

4. COS final (escenari 3)

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

FIGURA 3

Mapes obtinguts mitjançant el model Roth C del contingut final de COS en cada escenari l’any 2040 i de la diferència relativa del contingut de COS l’any 2040 respecte a l’escenari en què es duen a terme pràctiques de maneig habituals (Continuació)

FONT: Elaboració pròpia.

5. COS final (escenari 4)

6. Diferència relativa (escenari 2)

7. Diferència relativa (escenari 3)

8. Diferència relativa (escenari 4)

Mireia Gòdia-Martí

neig, tal com es mostra en la taula 5. En la taula 6 es mostren els resultats del càlcul del cost del combustible; en la taula 7, el cost de la mà d’obra, i en la taula 8, els costos totals per a cada pràctica de maneig, que són el resultat de la suma dels costos de l’ús dels arreus, de la mà d’obra i de la despesa en combustible. Els càlculs s’han fet per a una explotació de 20 ha; es considera que el cost de reparacions és de 6,8 €/ha i que les hores de vida útil són 1.200 amb vint anys de vida útil màxims (MARM, 2008).

TAULA

4

Càlcul de cost horari i unitari per a cada arreu necessari en les diferents pràctiques de maneig de la coberta en fruiters

Arreu

SegadoraRaspall alineadorTrituradora

estàndard Trituradora amb un cargol sense fi

Tipus de reg DegoteigGravetatDegoteigGravetatDegoteigGravetatDegoteigGravetat

Nombre de vegades que es realitza la tasca per hectàrees i campanya

Capacitat de treball (h/ha) 111,251,251,251,251,251,25

Hores d’ús per hectàrees i campanya (h/ha i any) 242,552,552,55

Preu d’adquisició de la maquinària (€) 5.0005.0005.0005.0005.0005.0008.0008.000

Hores de vida útil màximes (h) 1.2001.2001.2001.2001.2001.2001.2001.200

Anys de vida útil màxims (anys) 2020202020202020

Hores d’ús anual per explotació (h) 4080501005010050100

Taxa d’interès (%) 77777777

Manteniment i reparacions (€/ha) 6,86,86,86,86,86,86,86,8

Amortització per desgast (€/h) 4,174,174,174,174,174,176,676,67

Amortització per obsolescència (€/h) 6,253,12552,552,584

Interessos (€/h) 5,252,6254,22,14,22,16,723,36

Assegurança de responsabilitat civil i d’incendi (€/h) 0,250,1250,20,10,20,10,320,16

Resguard (€/h) 0,130,060,100,050,100,050,160,08

Manteniment i reparacions (€/h) 6,86,85,445,445,445,445,445,44

Vida útil (h) 8001600100020001000200010002000

Període d’amortització (anys) 2020202020202020

Cost horari total (€/h) 22,8416,9019,1114,3619,1114,3627,3119,71

Cost unitari total (€/ha) 22,816,923,917,923,917,934,124,6

FONT: Elaboració pròpia.

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

TAULA 5

Costos totals de la maquinària per a cada pràctica de maneig

Cost Pràctica 1

Pràctica 2 Pràctica 3

DegoteigGravetatDegoteigGravetatDegoteigGravetat

Cost horari total maquinària (€/h) 22,8416,9038,2128,7146,4134,06

Cost unitari total maquinària (€/ha) 22,816,947,835,958,042,6

FONT: Elaboració pròpia.

TAULA 6

Cost del combustible per a cada pràctica de maneig

Unitat Pràctica 1

Cost del combustible

Pràctica 2 Pràctica 3

DegoteigGravetatDegoteigGravetatDegoteigGravetat

Consum de combustible l/h 666666 l/ha i any 122415301530

Hores de treball h/ha242,552,55

Cost combustible€/ha i any 13,326,616,633,216,633,2

Preu mitjà gasoil B €/l 1,108

FONT: Elaboració pròpia.

TAULA 7

Cost de la mà d’obra per a cada pràctica de maneig

Cost de la mà d’obra

Unitat Pràctica 1 Pràctica 2 Pràctica 3

DegoteigGravetatDegoteigGravetatDegoteigGravetat

Cost mà d’obra €/h48,648,648,648,648,648,6 €/ha97,2194,4121,5243,0121,5243,0

Hores de treball h/ha242,552,55

FONT: Elaboració pròpia.

Gòdia-Martí

TAULA 8

Costos totals per a cada pràctica de maneig, que resulten de la suma dels costos de l’ús dels arreus, de la mà d’obra i de la despesa en combustible

Costos anuals totals

Tipus de costUnitat

Arreu/s

Mà d’obra

Pràctica 1

Pràctica 2

Pràctica 3

DegoteigGravetatDegoteigGravetatDegoteigGravetat

€/h22,8416,9038,2128,7134,0646,41

€/ha22,8416,9047,7735,8942,5858,02

€/h48,6048,6048,6048,6048,6048,60

€/ha97,20194,40121,50243,00243,00121,50

Combustible€/h6,656,656,656,656,656,65

€/ha13,3026,5916,6233,2433,2416,62

Cost total €/h78,0972,1593,4683,9689,31101,66

€/ha133,34237,90185,89312,13318,82196,14

FONT: Elaboració pròpia.

Veiem que la pràctica amb un cost més elevat és la pràctica 3, en el cas del reg per degoteig, amb un total de 318,82 €/ha, i la que té un cost menor és la pràctica 1, en el cas de finques amb reg per degoteig, amb un cost total de 133,34 €/ha. Entre la pràctica amb un cost menor i la pràctica amb un cost més elevat hi ha una diferència de 185,48 €. D’aquest increment, la mà d’obra representa un 78,61 %; el combustible, un 10,75 %, i el cost de la maquinària, un 10,64 %.

5.4.2. Ingressos potencials en crèdits de C

En el cas de la biomassa, una plantació de fruiters de pinyol amb una edat de vint anys ha acumulat un total de 22,30 tC/ha, que equival a 1.784 €/ha; en el cas dels fruiters de llavor, s’haurà segrestat un total de 17,30 tC/ha o, el que és el mateix, 1.384 €/ha en valor de crèdits de CO2 no emesos a l’atmosfera durant aquests vint anys. En el cas del segrest de C en el sòl, prenem el valor de l’escenari més favorable que s’ha modelitzat amb Roth C, concretament el cas en què, mitjançant pràctiques de maneig sostenibles, s’aplica un 20 % més de C orgànic al sòl, l’escenari 4. En el millor dels casos tenim sòls que podran presentar un augment de 0,30 tC/ha l’any 2040. Si es fa el càlcul un cop hagin transcorregut vint anys, el valor en crèdits de C serà de 48 €/ha. Si tenim en compte el C que no es perd perquè s’hi fan pràctiques de maneig adients, podem estimar que en vint anys el valor serà de 480 €/ha. Un cop transcorreguts vint anys d’una plantació fruitera i mitjan-

Mireia

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

çant pràctiques de maneig adients, podem determinar que s’han segrestat de mitjana per al cas de plantacions de fruiters de pinyol un total de 28,3 tC/ha, que equivalen a 2.264 €/ha i de 23,3 tC/ha i 1.864 €/ha en el cas de plantacions de fruiters de llavor.

5.4.3. Viabilitat econòmica de la transformació de les restes de poda en biomassa per a combustible

El cost total de triturar les restes de poda en camp mitjançant una trituradora frontal i un remolc en la part posterior, on es dipositen les restes de poda triturades, és de 183,01 €/h, que es tradueix en 274,52 €/ha. Les dades per al càlcul es mostren en la taula 9, de la qual s’extreu que el cost total unitari de la pràctica és de 185 €/ha per a la maquinària, 72,90 €/ha per a la mà d’obra i 16,62 €/ha en combustible, i, per tant, el cost total és de 274,52 €/ha, tal com es reflecteix en la taula 10. En la taula 11 es mostra la comparativa entre les tres alternatives i els seus ingressos i costos associats, i en la taula 12 es fa el balanç d’ingressos i despeses, en què el cas més favorable és el del manteniment de la coberta vegetal espontània amb exportació de les restes de poda fora de la finca en fruiters de pinyol amb sistema de degoteig i en un terreny elevat, amb un balanç de 2.119,60 € en vint anys.

6. Conclusions

En aquest estudi es presenta una metodologia per valoritzar residus orgànics derivats del conreu de fruiters en zones de regadiu. En concret, les plantacions de fruiters del Segrià poden ser un embornal de C si s’hi realitzen pràctiques de maneig sostenibles que contribueixen a la descarbonització de l’atmosfera i a la mitigació del canvi climàtic. Aquesta millora es pot donar al llarg del procés productiu i al final de les plantacions amb un bon maneig dels residus que se’n generen. Amb un increment de les aportacions de C orgànic en un 20 %, respecte de les pràctiques de maneig habitual en què la fertilització s’acostuma a basar en l’aplicació de fertilitzants minerals, una plantació de fruiters de pinyol pot arribar a segrestar fins a 28 tC/ha i 23,3 tC/ha en el cas de fruiters de llavor en un període de vint anys.

Aquest segrest de C es pot transformar en crèdits de C que resultaran un complement econòmic per a l’agricultor si duu a terme pràctiques de maneig sostenibles, és a dir, si incrementa l’aportació d’esmenes orgàniques en la fertilització, substituint els adobs minerals per fertilitzants orgànics rics en C, i, a més, si es fa una bona gestió dels residus de l’arrencada de les plantacions. Tot això es pot traduir en crèdits de C per un valor

TAULA 9

Dades per al càlcul del cost unitari i horari de la trituradora i del remolc per convertir les restes de poda en biomassa

TrituradoraRemolc

Nombre de vegades que es realitza la tasca en cada campanya

Hores d’ús per hectàrea i campanya (h/ha i campanya)

Preu d’adquisició de la maquinària (€)

1,001,00

1,501,50

14000,0016000,00

Hores de vida útil màximes (h) 1200,003000,00

Vida útil (anys) 20,0020,00

Hores d’ús anual per explotació (h)

30,0030,00

Taxa d’interès (%) 7,007,00

Capacitat de treball (h/ha) 1,501,50

Manteniment i reparacions (€/ha) 6,806,80

Amortització desgast (€/ha) 11,675,33

Amortització obsolescència (€/h) 23,3326,67

Interessos (€/h) 19,6022,40

Assegurança de responsabilitat civil i d’incendi (€/ha) 0,931,07

Resguard (€/h) 0,470,53

Manteniment i reparacions (€/h) 7,783,56

Vida útil (h) 600,00600,00

Període d’amortització (anys) 20,0020,00

Consum combustible (l/h) 10,0010,00

Cost horari total (€/h) 63,7859,56

Cost unitari total (€/ha) 95,6789,33

FONT: Elaboració pròpia.

TAULA 10

Cost horari i unitari total de la transformació de les restes de poda en biocombustible

Tipus de costUnitatTrituradoraRemolc Maquinària€/h 63,7859,56

€/ha 95,6789,33

Mà d’obra €/h  48,60

€/ha  72,90

Combustible€/h  11,08

€/ha  16,62

Cost total €/h

FONT: Elaboració pròpia.

Mireia Gòdia-Martí

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

TAULA 11

Ingressos i despeses de cada tipus de maneig de la coberta vegetal i de les restes de poda anuals

AlternativaTipus de reg

Manteniment de la coberta vegetal espontània amb exportació de les restes de poda fora de la finca

Maquinària necessària i cost d’adquisició

Cost unitari del manteniment de la coberta (€/ha i any)

Costos de la transformació de les restes de poda en triturat per a biocombustible (€/ha i any)

Ingressos anuals complementaris a la producció Crèdits de carboni (€/ha i any)

Ajuts ecorègims PAC (€/ha i any)

Venda de restes de poda com a biocombustible (€/ha i any) PinyolLlavorPlaMitjàElevat

Manteniment de la coberta vegetal espontània amb dipositat de les restes de poda sobre el carrer de la plantació

Manteniment de la coberta vegetal inerta (encoixinat [mulch]) mitjançant restes de poda de la mateixa plantació

DegoteigTrituradora (5.000 €) + trituradora i remolc per transformar les restes de poda en biocombustibles (14.000 € + 16.000 €)

Total: 35.000 €

DegoteigTrituradora (5.000 €) + raspall alineador de restes de poda (4.000 €)

DegoteigTrituradora amb un cargol sense fi (8.000 €) + raspall alineador de restes de poda (4.000 €)

FONT: Elaboració pròpia.

Gòdia-Martí

TAULA 12

Balanç final (ingressos – despeses) de les diferents pràctiques de maneig de la coberta vegetal en fruiters, un cop transcorreguts vint anys

Alternativa maneig Tipus de cultiu fruiter

Manteniment de la coberta vegetal espontània amb exportació de les restes de poda fora de la finca

Manteniment de la coberta vegetal espontània amb dipositat de les restes de poda sobre el carrer de la plantació

Tipus de reg Tipus de pendent segons la classificació dels ecorègims de la PAC

PinyolDegoteigPla

Total ingressos (€)

Total despeses (€)

Balanç final (€) (ingressos –despeses)

8.307,68.157,2150,4

Mitjà 9.308,08.157,21.150,8

Elevat 10.276,88.157,22.119,6

GravetatPla 8.307,610.248,3–1.940,7

Mitjà 9.308,010.248,3–940,3

Elevat 10.276,810.248,328,5

LlavorDegoteigPla

7.907,68.157,2–249,6

Mitjà 8.908,08.157,2750,8

Elevat 9.876,88.157,21.719,6

GravetatPla 7.907,610.248,3–2.340,7

Mitjà 8.908,010.248,3–1.340,3 Elevat 9.876,810.248,3–371,5

PinyolDegoteigPla

3.407,63.717,7–310,1

Mitjà 4.408,03.717,7690,3

Elevat 5.376,83.717,71.659,1

GravetatPla

3.407,66.242,6–2.835,0

Mitjà 4.408,06.242,6–1.834,6

Elevat 5.376,86.242,6–865,8

LlavorDegoteigPla

3.007,63.717,7–710,1

Mitjà 4.008,03.717,7290,3

Elevat 4.976,83.717,71.259,1

GravetatPla

Manteniment de la coberta vegetal inerta (encoixinat) mitjançant restes de poda de la mateixa plantació

3.007,66.242,6–3.235,0

Mitjà 4.008,06.242,6–2.234,6

Elevat 4.976,86.242,6–1.265,8

PinyolDegoteigPla

3.407,63.922,7–515,1

Mitjà 4.408,03.922,7485,3

Elevat 5.376,83.922,71.454,1

GravetatPla

3.407,66.376,4–2.968,8

Mitjà 4.408,06.376,4–1.968,4

Elevat 5.376,86.376,4–999,6

LlavorDegoteigPla

3.007,63.922,7–915,1

Mitjà 4.008,03.922,785,3

Elevat 4.976,83.922,71.054,1

GravetatPla

3.007,66.376,4–3.368,8

Mitjà 4.008,06.376,4–2.368,4

Elevat 4.976,86.376,4–1.399,6

FONT: Elaboració pròpia.

Mireia

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

de 2.264 €/ha per a fruiters de pinyol i de 1.864 €/ha per als fruiters de llavor, un cop han transcorregut vint anys.

L’elaboració i comercialització de les restes de poda com a biocombustible és viable a la comarca del Segrià a causa de l’elevada concentració territorial de les finques, del baix pendent de les parcel·les on es cultiva fruita fresca i de la veta de mercat disponible. És una alternativa que podria donar solució a la crema descontrolada de la fusta provinent de les arrencades. Aquesta transformació impulsa l’economia circular revalorant en un cicle curt un residu i convertint-lo en un subproducte que minimitza l’impacte ambiental a conseqüència dels transports de llarga distància. En el cas del tractament de les restes provinents de les arrencades, la transformació de la part radicular presenta problemes. Es proposa com a solució utilitzar la part aèria com a biocombustible triturat i les arrels com a material estructurant per a compost en plantes de compostatge pròximes a les plantacions.

Resulta d’especial importància que s’impulsi l’adquisició, la fabricació i la millora de calderes que puguin funcionar de forma eficient amb aquest tipus de biocombustible. A més, els elevats costos de producció de biomassa dels residus provinents d’arrencades comprometen la seva viabilitat econòmica. Per tant, és necessari que les administracions s’hi impliquin fomentant-ne la investigació i facilitant que es puguin dur a terme.

Agraïments

Vull donar les gràcies a la meva tutora, Rosa Maria Poch Claret, per la seva orientació al llarg de l’elaboració del meu treball final de màster i per haver-me animat a escriure aquest article.

Bibliografia

álvaro-fuentes, J. [et al.] (2007). «Soil carbon dioxide fluxes following tillage in semiarid Mediterranean agroecosystems». Soil and Tillage Research [en línia], vol. 96, núm. 1-2, p. 331-341. <https://doi.org/10.1016/j.still.2007.08.003>. cHamizo, S. [et al.] (2017). «Net ecosystem CO2 exchange in an irrigated olive orchard of SE Spain: Influence of weed cover». Agriculture, Ecosystems & Environment [en línia], vol. 239, p. 51-64. <https://doi.org/10.1016/j.agee.2017.01.016>. comissió euroPea. energia, canvi climàtic i medi ambient (2024). «Règim de comerç de drets d’emissió de la UE» [en línia]. UE. <https://climate.ec.europa.eu/eu-action/ eu-emissions-trading-system-eu-ets_es?prefLang=es> [Consulta: 6 febrer 2024].

DACAA = d e P artament d ’ a cció c limàtica , a limentació i a genda r ural (2023 a ). «Preus pagats pel pagès. Catalunya 2015-2023» [en línia]. Barcelona: Gabinet Tècnic. Servei d’Estadística i Preus Agroalimentaris. <https://agricultura.gencat.cat/web/. content/de_departament/de02_estadistiques_observatoris/20_observatori _agroalimentari_de_preus/03_preus/07_preus_i_salaris_pagats/fitxers_estatics/ Plantilla_Preus_pagats2015_2023_15.pdf> [Consulta: 2 febrer 2024].

(2023b). «Salaris pagats per l’empresari agrari. Catalunya 2023» [en línia]. Barcelona: Gabinet Tècnic. Servei d’Estadística i Preus Agroalimentaris. <https://agricultura. gencat.cat/web/.content/de_departament/de02_estadistiques_observatoris/20 _observatori_agroalimentari_de_preus/03_preus/07_preus_i_salaris_pagats/fitxers _estatics/Plantilla_Salaris_pagats2022_2023_22.pdf> [Consulta: 2 febrer 2024].

(2023c). «Registre d’explotacions ramaderes» [en línia]. <https://agricultura.gencat. cat/ca/serveis/registres-oficials/ramaderia-sanitat-animal/registre-explotacions -ramaderes/index.html> [Consulta: 20 juny 2023].

dades obertes de catalunya. «Mapa de cultius de Catalunya amb origen DUN» [en línia]. Barcelona. <https://analisi.transparenciacatalunya.cat/Medi-Rural-Pesca/Mapa -de-cultius-de-Catalunya-amb-origen-DUN/yh94-j2n9> [Consulta: 21 juliol 2023].

den boer, J. [et al.] (2020). «Life-cycle assessment of the use of peach pruning residues for electricity generation». Energies [en línia], vol. 13, núm. 11, 2734. <https://doi. org/10.3390/en13112734>.

duryea, m.; englisH, r.; Hermansen, L. (1999). «A comparison of landscape mulches: Chemical, allelopathic, and decomposition properties». Journal of Arboriculture [en línia], vol. 25, núm. 2, p. 88-97. <https://doi.org/10.48044/jauf.1999.014>.

el-beltagi, H. [et al.] (2022). «Mulching as a sustainable water and soil saving practice in agriculture: A review». Agronomy [en línia], vol. 12, núm. 8, 1881. <https://doi.org/ 10.3390/agronomy12081881>.

FAO = food and agriculture organization of tHe united nations (2002). Captura de carbono en los suelos para un mejor manejo de la tierra [en línia]. Roma: Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación. <https://openknowledge. fao.org/server/api/core/bitstreams/d8b7252e-03c2-4116-8b6c-ebd5ca3c9662/content> [Consulta: 12 juliol 2023].

(2017). Carbono orgánico del suelo: el potencial oculto [en línia]. Roma: Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación. <https://openknowledge. fao.org/server/api/core/bitstreams/6e5e1fa9-ef55-4198-9160-fa580483f991/content> [Consulta: 18 juliol 2023].

(2020). Technical manual global soil organic carbon sequestration potencial map GSOCseq [en línia]. Roma: Food and Agriculture Organization of the United Nations . <https://fao-sid.github.io/GSOCseq/index.html#authors>.

Mireia Gòdia-Martí

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

FAO = food and agriculture organization of tHe united nations (2022). Global soil organic carbon sequestration potential Map: GSOCseq v.1.1: Technical report [en línia]. Roma: Food and Agriculture Organization of the United Nations. <https://doi. org/10.4060/cb9002en>.

FAO - ITPS = intergovernmental tecHnical Panel on soils (2021). «Soil organic carbon and nitrogen: Reviewing the challenges for climate change mitigation and adaptation in agri-food systems» . Intergovernmental Technical Panel on Soils [en línia], núm 2, p. 1-3. <https://openknowledge.fao.org/server/api/core/bitstreams/6c09c455 -577c-43df-ae4e-95668da78124/content> [Consulta: 20 juliol 2023].

funes, I. [et al.] (2022). «Carbon stocks and changes in biomass of Mediterranean Woody crops over six-year period in NE Spain». Agronomy for Sustainable Development [en línia], vol. 42, p. 98. <https://doi.org/10.1007/s13593-022-00827-y>.

generalitat de catalunya; institut d’estudis catalans (2016). Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya [en línia]. <https://cads.gencat.cat/web/.content/ Documents/Publicacions/tercer-informe-sobre-canvi-climatic-catalunya/TERCER _INFORME_CANVI_CLIMATIC_web.pdf> [Consulta: 20 juliol 2023].

gorelick, N. [et al.] (2017). «Google Earth Engine: Planetary-scale geospatial analysis for everyone». Remote Sensing of Environment [en línia], vol. 202, p. 18-27. <https://doi. org/10.1016/j,rse.2017.06.031>.

ICAEN = institut català de l’energia (2007). Programa d’assessorament energètic: Informe sectorial derivat de les avaluacions energètiques [en línia]. <https://icaen.gencat.cat/ web/.content/10_ICAEN/17_publicacions_informes/08_guies_informes_estudis/ informes_i_estudis/arxius/2009_informe_sector_avicola.pdf> [Consulta: 15 juliol 2023].

ICGC = institut cartogràfic i geològic de catalunya (2018). «Mapa de cobertes del sòl de Catalunya - any 2018» [en línia]. <https://www.icgc.cat/ca/Geoinformacio-i -mapes/Mapes/Mapa-de-cobertes-del-sol-de-Catalunya> [Consulta: 16 juliol 2023].

— (2019). «Mapa de sòls de Catalunya 1:250.000» [en línia]. <https://www.icgc.cat/es/ Datos-y-productos/Geoinformacion-tematica/Cartografia-de-suelos/Mapa-de-sols -1250000> [Consulta: 16 juliol 2023].

I FOAM - o rganics i nternational = i nternational f ederation of o rganic a gri culture movements (2020). Mulching in organic agriculture [en línia]. <https://teca.apps. fao.org/en/technologies/8365/> [Consulta: 16 juliol 2023].

kassam, A. [et al.] (2012). «Conservation agriculture in the dry Mediterranean climate». Field Crops Research [en línia], vol. 132, núm. 1, p. 7-17. <https://doi.org/10.1016/ j.fcr.2012.02.023>.

lavola; ICAEN (2007). Estudis d’avaluació energètica a explotacions agràries de ramaderia intensiva de porcí [en línia]. <https://icaen.gencat.cat/web/.content/20_Energia/24

_usos_energia/06_sector_primari/documents/arxius/651123_informe_conclusions _ramader2007.pdf> [Consulta: 15 juliol 2023].

MARM = ministerio de medio ambiente y medio rural y marino (2008). «Previsión de costes de utilización de la maquinaria agrícola» [en línia]. <https://www.mapa.gob. es/es/ministerio/servicios/informacion/MetodologiaCalculoCostes_tcm30-58577.pdf> [Consulta: 10 juliol 2023].

mcdonald, H. [et al.] (2021). Carbon farming: Making agricultura fit for 2030 [en línia]. Luxemburg: European Parliament. <https://www.europarl.europa.eu/RegData/ etudes/STUD/2021/695482/IPOL_STU(2021)695482_EN.pdf> [Consulta: 2 agost 2023]. montero, g.; ruiz-Peinado, r.; muñoz, M. (2006). Producción de biomasa y fijación de CO2 por los bosques españoles [en línia]. Madrid: Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria. <https://gregoriomontero.wordpress.com/wp -content/uploads/2016/09/2005-01-monografc3ada-forestal-13-m-produccic3b3n-de -biomasa-y-fijacic3b3n-de-co2-por-los-bosques-espac3b1oles.pdf> [Consulta: 18 abril 2023].

nacions unides (1992). Convención marco de las Naciones Unidas sobre el cambio climático [en línia]. <https://unfccc.int/resource/docs/convkp/convsp.pdf> [Consulta: 2 març 2023].

Peña salamanca, e. J.; torres gonzález, a. m.; zúñiga escobar, O. (2013). Monitoreo del ciclo del carbono en ecosistemas de alta montaña del neotrópico: Métodos y estudios de caso. Cali: Universidad del Valle.

Poggio, L. [et al.] (2021). «SoilGrids 2.0: Producing soil information for the globe with quantified spatial uncertainty». Soil [en línia], vol. 7, núm. 1, p. 217-240. <https://doi. org/10.5194/soil-7-217-2021> [Consulta: 16 juliol 2023].

robert, M. (2006) «Global change and carbon cycle: The position of soils and agriculture». A: roose, J.; lal, r.; feller, c.; bartHès, b.; steWart, B. A. (ed.). Soil erosion and carbon dynamics. Boca Raton: CRC Press.

s te W art , C. E. [ et al .] (2007). «Soil carbon saturation: Concept, evidence and evaluation». Biogeochemistry [en línia], vol. 86, p. 19-31. <https://doi.org/10.1007/s10533-007 -9140-0>.

vicente-vicente, J. L. [et al.] (2017). «Carbon saturation and assessment of soil organic carbon fractions in Mediterranean rainfed olive orchards under plant cover management». Agriculture, Ecosystems & Environment [en línia], vol. 245, p. 135-146. <https:// doi.org/10.1016/j.agee.2017.05.020>.

Mireia Gòdia-Martí

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 109-120

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.164

Jutjament i qualificació: ens cal una formació tècnica específica per a la valoració de les races domèstiques catalanes

Pere-Miquel Parés i Casanova

Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

REBUT: 4 DE DESEMBRE DE 2023 - ACCEPTAT: 12 DE DESEMBRE DE 2024

RESUM

En aquest article, l’autor reflexiona sobre la necessitat de fer valoracions individuals morfològiques correctes de les races autòctones catalanes, tot diferenciant el jutjament de la qualificació. El primer terme, el del jutjament, es basa en un rànquing comparat d’animals de la mateixa raça presentats conjuntament. L’animal que queda en primer lloc no necessàriament és el que té la millor conformació de la raça, sinó aquell que, en sumar les seves notes, dona la puntuació més alta en relació amb els altres. El segon terme, el de la qualificació, es refereix a la puntuació que es dona individualment a un animal de raça, d’acord amb els criteris establerts al seu patró racial, en el qual les diferents parts estan baremades. En l’article es parla igualment de la importància dels concursos de bestiar i de la valoració dels híbrids equins (mules). S’exposa, finalment, la necessitat de crear una escola de qualificadors i jutges ramaders de Catalunya.

PARAULES CLAU: animals domèstics, concursos, etnologia animal, fires de bestiar.

Correspondència: Pere-Miquel Parés i Casanova. Rambla del Poblenou, 156. 08018 Barcelona. A/e: ppares@uoc.edu.

Judgement and qualification: The need for specific technical training for Catalan domestic breeds assessment

ABSTRACT

In this article, the author reflects on the need for correct morphological evaluations of the Catalan autochthonous breeds, thus differentiating morphological judgement and qualification. The first term, judgement, is based on a comparative ranking of animals of the same breed presented together. The animal which receives the highest scores wins, but this does not mean that it presents the best racial conformation. The second term, qualification, refers to the score given individually to a purebred animal, based on the criteria established in its breed pattern, which states different qualifications for the different body parts. Some thoughts are also presented on the importance of livestock competitions, as well as on the evaluation of equine hybrids (mules and hinnies). Lastly, the need to create a Catalan school of livestock evaluators and judges is highlighted.

KEYWORDS: domestic animals, contests, animal ethnology, livestock fairs.

Juicio y calificación: es necesaria una formación técnica específica para la valoración de las razas domésticas catalanas

RESUMEN

En este artículo el autor expone una serie de reflexiones sobre la necesidad de realizar valoraciones individuales morfológicas correctas en las razas autóctonas catalanas, diferenciando lo que es juicio de lo que es calificación. El primer término, el de juicio, se basa en un ranking comparado de animales de una misma raza, presentados conjuntamente. El animal que queda en primer lugar no tiene que ser, necesariamente, el de mejor conformación de la raza, sino aquel que, al sumar sus puntuaciones, da el resultado más alto en relación con el resto. El segundo término, el de calificación, se refiere a la puntuación que se da individualmente a un animal de raza, sobre la base de los criterios establecidos en su patrón racial, en el cual cada parte está baremada. En este artículo se comenta igualmente la importancia de los concursos de ganado y de la valoración de los híbridos

Jutjament i qualificació

equinos (mulos y burdéganos). Se expone, finalmente, la necesidad de crear una escuela de calificadores y jueces ganaderos de Cataluña.

PALABRAS CLAVE: animales domésticos, concursos, etnología animal, ferias de ganado.

1. Introducció

Amb la domesticació, l’home va anar fent, generalment d’una manera empírica, una selecció dels animals, tendint a lligar, a voltes fins i tot inconscientment, morfologia i funcionalitat (Borgi i Cirulli, 2016; Sánchez-Villagra et al., 2017). Posteriorment, amb la definició del concepte raça, ja al segle xix, començà en alguns casos a prevaldre relacionar la morfologia amb altres trets, com la bellesa, i fins i tot es destacava la uniformitat dels caràcters morfològics, deixant de vegades de banda la funcionalitat (Doron, 2012; Herrera, 2016).

El concepte raça s’ha definit de mantes maneres. Una de senzilla és la proposada l’any 2000 per Cavalli-Sforza (citat a González et al., 2011): «A group of individuals sharing certain distinctive and transmissible traits, thus suggesting that each breed possesses certain traits distinguishing them from other breeds». Sigui com sigui, els trets que mostri una raça determinada han d’estar prou ben definits i ser prou homogenis dins d’un grup per permetre distingir-los. Aquests trets són sobretot morfològics externs (perfils, faneròptica, mides…).

La morfologia externa és el conjunt de característiques anatòmiques apreciables, i que en zootècnia són útils per a la informació de les aptituds genètiques i zootècniques. Al concepte morfologia externa correspondria el mot eidonomia, 1 no recollit en català.

Quan hom observa un animal, i sobretot si es té una formació en avaluació de la morfologia animal, estem rebent aquesta gran quantitat d’informació. Una morfologia o una altra no és només un distintiu de possible puresa racial, quan pertanyen a una raça determinada, sinó que està molt relacionada amb l’adaptació de l’animal al medi i amb la vida productiva útil (el desenvolupament muscular o mamari, el ritme de creixement, el percentatge de l’os, la capacitat de càrrega, etc.), així com amb la detecció dels defectes anatòmics d’un animal: «La perfection d’un animal réside sans doute dans l’organisation la mieux adaptée à sa destination spéciale» (Lavergne, 1855).

Aquest estudi morfològic és (o hauria de ser) un dels aspectes més importants dins de l’etnologia veterinària. Englobada clàssicament dins de la formació «d’exterior» (inclosa

1. Del grec antic εἶδος, ‘aparença’, ‘forma’, ‘imatge’, i νομή, ‘distribució’. És, junt amb l’anatomia —l’estudi de la forma interna— una branca de la morfologia. Reivindiquem que el terme s’incorpori al català. N’havíem parlat al número 46 ( juny 2019) d’aquesta mateixa revista.

Pere-Miquel Parés i Casanova

dins de l’assignatura de zootècnia o similar), la morfologia externa és avui dia una àrea ben poc atractiva per a l’alumnat de veterinària. Ha deixat de tenir la importància cabdal en els estudis de veterinària, però se n’hauria de recuperar la importància, i donar-hi més atenció que la que actualment rep. La formació en morfologia externa no és només observacional, perquè exigeix igualment saber recórrer a un corpus terminològic, sovint molt específic. Per a aquest arsenal lingüístic ja hi ha, en gran part, els mots escaients en català, cosa que permet evitar haver de recórrer a altres llengües —la contaminació lingüística del català sol venir del castellà i de l’anglès— o, al nostre parer cosa més greu, fer servir mots genèrics i no específics del camp.2

2. Qualificació i jutjament són conceptes diferents

En morfologia animal, sovint, els termes qualificació i jutjament es confonen, i són ben diferents. El primer terme, qualificació, es refereix a la puntuació que es dona individualment a un animal de raça, d’acord amb els criteris establerts al seu patró racial —les diferents parts estan baremades en l’estàndard racial—3 (Sánchez et al., 2014). Habitualment, aquesta qualificació (puntuació) es fa per regions corporals, ponderades per coeficients (per exemple, cap i coll: 2; tronc: 1,5, etc.) (Sánchez et al., 2014), i, en sumar les seves notes, cal superar un mínim total de punts per inscriure l’animal com a de «pura raça».

El segon terme, jutjament, es basa en un rànquing comparat d’animals de la mateixa raça presentats conjuntament. El primer animal classificat en un jutjament morfològic no implica que aquest animal hagi rebut o pugui rebre la màxima puntuació en una qualificació. És a dir, l’animal que queda en primer lloc no necessàriament és el que té la millor conformació, dels millors en la raça, sinó aquell que dona la puntuació més alta en comparació amb els altres, i té més valor en relació amb aquests. Els jutjaments solen fer-se en fires de bestiar4 (figura 1 i figura 2).

Els avaluadors —qualificadors i jutges— no emeten cap diagnòstic de valor sobre l’animal, només determinen en quina classe es troba un animal dins l’escala de l’estàn-

2. Un exemple és el de les definicions dels perfils: s’usen massa sovint els termes convex, recte i còncau pels específics cirtoide, ortoide i celoide, respectivament. Les conformacions cornuals caprines, tan ben tipificades en la cabra blanca de Rasquera (sabaté et al., 2011), tampoc no són d’ús comú. I és que als estudis de veterinària a Catalunya no se sol donar gaire èmfasi en l’ús de tot aquest important bagatge tan nostrat, dissortadament.

3. Els animals que s’hi incloguin s’inscriuran al herd book, en el cas dels bovins, flock book en el cas dels ovins, stud book en el cas dels equins, etc.

4. D’acord amb el Decret 83/2012, de 17 de juliol, es consideren certàmens les concentracions temporals, periòdiques o no, d’animals vius de diferents orígens i amb instal·lacions, que se celebrin en un lloc determinat. Es poden classificar en: mercats, exhibicions, exposicions, mostres, concursos i subhastes.

Jutjament

FIGURA 1

Entrada de bestiar (oví aranès) a la Fira de Salardú (Aran), 2006

FONT: Fotografia de Pere-Miquel Parés i Casanova.

FIGURA 2

Fira de Sant Andreu d’Organyà (Alt Urgell), 2012

FONT: Fotografia de Pere-Miquel Parés i Casanova.

Pere-Miquel Parés i Casanova

dard racial (el qualificador) o en un grup (el jutge). Qualificadors i jutges representen, doncs, figures diferents en l’avaluació dels animals, però, al capdavall, si fan bé la seva feina, estan indicant als ramaders/criadors quins defectes té cada animal avaluat. I, tot i que amb objectius diferents, haurien de ser els responsables únics i reconeguts en tota valoració morfològica.

Qualificadors i jutges haurien de treballar, doncs, d’una manera similar, tot recollint la informació objectivament (taules 1 i 2), si bé molt menys subjectes a la reglamentació racial en el cas dels jutges. Per facilitar aquesta tasca, el procés òptim és recollir tota la informació en fitxes, incloent-hi mesures zoomètriques simples. La valoració, en ambdós

TAULA 1

Fases ideals per a un bon jutjament morfològic

Fase Objectiu

Informació Tenir una imatge mental del tipus ideal segons raça i sexe.

Observació Tenir una percepció acurada i completa de la morfologia de cada animal.

↓

Comparació Avaluar el bo i el dolent de cada animal i puntuar-los.

↓

Decisió Ubicar els animals segons el rànquing.

FONT: Elaboració pròpia.

TAULA 2

Fases ideals per a una bona qualificació morfològica

Fase Objectiu

Informació Tenir una imatge mental de l’estàndard per prototip (sexe en el qual es basa l’estàndard racial) i per paratip (sexe oposat).

↓

Observació Tenir una percepció acurada i completa de la morfologia de l’animal que s’està qualificant, tot donant especial importància als trets motiu de penalització i desqualificació.

↓

Puntuació Puntuar cada regió corporal d’acord amb l’estàndard racial.

↓

Baremació Obtenir una puntuació final segons el barem establert en l’estàndard racial.

FONT: Elaboració pròpia.

Jutjament i qualificació

casos, és especialment important quan es tracta de reproductors o futurs reproductors (Corominas Cortés, 1990; Lavergne, 1855).

El tema de la subjectivitat en la valoració queda naturalment anul·lat, perquè l’avaluador no aplica un criteri morfològic segons els seus gustos personals, sinó que s’ajusta a un manual de comparació (jutges) o a l’estàndard racial (qualificadors).

També cal destacar que la valoració és un concepte dinàmic, i que pot anar canviant de fet, hauria d’anar canviant—, perquè la raça és una entitat viva i dinàmica: «Cette n otion de morphologie fonctionnelle est évolutive car l’animal doit s’adapter aux besoins du moment, ce qui entraîne l’apparition d’une nouvelle étape dans le processus de sélection, celle de la qualification» (Pellegrini i Ribereau-Gayon, 2014). Aquest és un altre punt a tenir en compte: els estàndards racials sovint no estan actualitzats, són fòssils administratius.

3. Objectius

específics d’una bona avaluació en morfologia animal

Sigui com a qualificador, sigui com a jutge, un bon professional en avaluació animal hauria de ser capaç, específicament, de complir les condicions següents:

— Tenir una bona base en anatomia animal.

— Tenir clars els elements morfològics segons heretabilitat.

— Adscriure racialment un animal o detectar que és creuat.

— Propiciar una valoració zootècnica que permeti aproximar-se o col·laborar en la predicció de les seves possibilitats productives.

— Tenir un bon coneixement en l’ús pràctic de la cronologia dentària.

— Saber obtenir i treure informació zoomètrica de les diverses mesures lineals, ponderals i índexs.

— Saber il·lustrar i expressar totes les conclusions a les quals s’arriba, usant els termes adequats en morfologia externa animal.5

— Reconèixer els diferents tipus de velló i llana, i conèixer-ne la terminologia (en el cas de l’oví).

— Reconèixer les diferents tipologies cornuals segons races, en el cas dels remugants.

— Conèixer tot el corpus legal associat a les races.

— Saber detectar situacions de maltractament o de mal maneig, així com excessos o defectes de preparació en els animals valorats.

5. Vull fer esment de la necessitat de conèixer, usar i divulgar igualment els termes etnològics aranesos. La riquesa del vocabulari per definir la faneròptica de l’ovella aranesa és enorme, com vaig posar de manifest en la meva tesi (Parés-casanova, 2008).

4. Una consideració sobre els híbrids mulars

«Els muls són empelts de dues castes i no treuen origen de gènere propi» (Varró, 1928). Hi ha dues menes d’híbrids mulars:6 els creuats de guarà amb euga (mules eguines, mules estorcines…) i els creuats d’estaló7 amb somera (mules somerines, mules romes, mules bordes, mules gitanes…). Les primeres, les eguines, normalment de gran format (sobretot si s’han gestat en eugues hipermètriques) i major capacitat de treball, són les que tradicionalment s’han produït a Catalunya. Les segones, molt menys abundants al país, són més pròpies del migjorn ibèric, i tenen menor plantositat que les somerines: més petites de cos, i d’orelles com de cavall, amb crinera i cua, en canvi, semblants a les de l’ase. Les mules són estèrils, i són anecdòtics els casos de mules que han arribat a gestar: «Aunque en general el ganado mular es infecundo, sin embargo, es necesario hacer constar que desde la más remota antigüedad se conocen ejemplares de mulas que se han reproducido, considerándose esto como obra de brujas o como un presagio funesto, por lo que se tenía buen cuidado de que estos casos no se hicieran públicos» (Uranga, 1933). Els muls no poden procrear mai. Les mules (figura 3) es tornen a usar, de manera tímida però decidida, al nostre país: per les festes dels tres tombs, per cavalcar (mules de pas), per al treball de bast i tragines (l’atzembla) per al treball agrícola sostenible (l’arec), per al desbrossament forestal… Estem veient, els darrers anys, una discreta recuperació de llur ús, lúdic i de treball.

Tindria sentit fer-ne també una avaluació? Creiem que sí. Els aploms, la constitució corporal, les amplituds… condicionen llur aptitud per a un treball o un altre (els que citàvem suara: tir, sella…). Incorporar als animals una nota els seria un valor afegit, i una garantia tant per al client com per al mateix animal. A més, encara que no estiguem en cap cas parlant de reproductors, la inscripció dels progenitors permetria saber si és fruit de l’encreuament de raça asinina catalana (RAC) amb cavall pirinenc català (CPC) o no, o sigui, la seva ascendència. Igualment, permetria detectar els guarans amb bon costum eguí: «[…] el cambio de un semental, si se ha de realizar racionalmente, exige pruebas siempre costosas y que a menudo dan lugar a productos de escaso valor» (Uranga, 1933), així com les bones eugues per a criar mules: «La yegua destinada a la producción muletera deberá pertenecer a lo que pudiéramos llamar estirpes muleteras, es decir, pertenecer a familias que presenten una aptitud especialísima a dejarse fecundar por el garañón y a no sufrir accidentes durante la gestación» (Uranga, 1933).

6. Mula per a la femella; matxo, per al mascle, és un castellanisme evident que ha substituït el terme tradicional de mul, ara, malauradament, ja molt en desús. No conec cap mot específic pel mul castrat; la castració de muls per al treball era pràctica habitual fa anys.

7. «Cavall no castrat especialment destinat a la reproducció», a Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís de Faraudo de Saint-Germain (en línia), <https://www.iec.cat/faraudo/>.

Jutjament i qualificació

FONT: Fotografia de Pere-Miquel Parés i Casanova.

Altrament dit, assegurar l’origen netament català de les nostres mules ens podria fer avançar cap a una futura «mula catalana», i, fins i tot, tal volta associar-la a un segell de denominació d’origen o similar. En aquest sentit, també caldria registrar, almenys com a morfotips propis (perquè no sempre el registre ha de ser racial), els petits ases que sovint es veuen pel camp, normalment sense cap ús especial (els ases de la creu, com solen denominar-se popularment), i els ases clapats, cada cop tots dos més nombrosos.

FIGURA 3

Una mula eguina, Alàs (Alt Urgell)

5. La importància dels concursos de bestiar

Actualment, a Catalunya, hi ha concursos de bestiar més o menys consolidats: del cavall pirinenc català, a Puigcerdà; del gos d’atura, a Llavorsí; la vaca bruna dels Pirineus, etc. Els jutges que hi van són de procedència molt diversa, i no sempre amb la formació adequada; de vegades, ni en tenen, i és un ramader o un tècnic que pot estar lligat per interessos laborals als criadors.

En el cas de la qualificació dins de cada raça, tampoc no hi ha ni una formació específica ni un mètode comú. Ara per ara, en la puntuació individual per a la inscripció al registre genealògic, normalment només s’exigeix que sigui un titulat universitari amb coneixements i formació en matèria zootècnica. Cal, doncs, que es reconegui no només l’important paper dels avaluadors per a la millora de les races, ans també exigir que siguin tècnics formats específicament i únics especialistes en aquesta matèria.

6. Per una escola catalana de qualificadors i jutges

En aquest article ens estem referint al núvol de races autòctones catalanes, no pas a races foranes, com la frisona, per a la qual ja existeix una formació específica de jutges. No s’està fent res de formació específica i reconeguda a Catalunya. I això que a França ja en trobem un referent al segle xix (Lavergne, 1855). Altres nacions ibèriques també estan formant els seus propis jutges en les races pròpies. Seria el cas de la Casina i de l’Asturiana de la Montaña, a Astúries.

Encara que, per gestionar els llibres genealògics, s’hagi reconegut oficialment les associacions i federacions corresponents per a cada raça, en relació amb races autòctones catalanes (Resolució AAM/1018/2013, de 2 de maig, per la qual es dona publicitat a resolucions de reconeixement oficial per gestionar llibres genealògics), això no exclou la necessitat que els tècnics que ho gestionin tinguin formació específica en les races pròpies. Sigui com sigui, aquests tècnics haurien d’estar reconeguts i llur treball imprescindible, oficial, i l’únic reconegut, en qualsevol certamen de bestiar on calgués una valoració o un jutjament morfològic. Cal recordar que, a Catalunya, la Direcció General d’Agricultura i Ramaderia és l’ens competent competent en matèria de foment de les races autòctones catalanes. Una escola de qualificadors i jutges ramaders de Catalunya seria una opció interessantíssima, que caldria considerar (taula 3). A part de formar veterinaris avaluadors, en molts casos, a més, els assistents serien ramaders interessats a saber interpretar el patró racial de la seva raça a la perfecció i aplicar així coneixements apresos en la millora del seu propi bestiar.

TAULA 3

Proposta per a un codi ètic dels avaluadors (qualificadors i jutges)

— Integritat absoluta, honesta i imparcial: els animals es puntuen únicament pels mèrits de l’animal, no del criador.

— Temperament adequat i bona resistència per enfrontar-se al que pot ser una tasca llarga i de vegades exigent físicament i mentalment. Poder d’observació ràpid i precís.

— Mentre estiguin avaluant, no s’ha de fumar, consumir o tenir disponibles begudes alcohòliques, ni utilitzar o activar el telèfon mòbil.

— Cal arribar amb prou temps per a la cita; és enormement descortès fer esperar.

— Evitar les ulleres de sol o les ulleres reflectants/reactives, no només per educació, sinó també per no inhibir la capacitat de determinar tons i colors del pelatge, pell, mucoses, etc.

— La delicadesa en el maneig dels animals és essencial. Als animals joves, en particular, se’ls ha d’evitar tractaments bruscos.

— Rebutjar qualsevol oportunitat d’aprofitar-se personalment de càrrecs o prebendes que se’ls puguin oferir en exercici de l’avaluació. Això no inclou, naturalment, possibles honoraris o dietes de desplaçament, que han d’estar pactades prèviament i ser públiques.

— Assegurar-se que la conformació dels animals és la que correspon a la de l’estàndard racial, tant si aquesta funció original encara existeix com si no.*

— No s’ha d’esperar que els avaluadors facin un diagnòstic veterinari, però sí que puguin, d’acord amb llur formació, detectar possibles problemes de salut, etològics o de maneig.

En els jutjaments, a més:

— No iniciar o participar en converses.

— Vestir-se d’una manera convencional, pulcra i acceptable.

— Adoptar un sistema que examini i mogui tots els animals de la mateixa manera (en alguns casos això pot estar ja establert per a la raça en qüestió).

— Desqualificar animals o propietaris que mostrin un comportament agressiu o perillós.

— Valorar zones grises: sempre hi haurà «zones grises» que poden confondre els jutges. Davant d’aquest dilema, cal preguntar-se si la situació, per innocent que sigui, projecta una aparença exterior d’inadequada. Una bona regla, general, és: «si teniu dubtes sobre si alguna cosa és inapropiada, probablement el millor és evitar-la».

— Ser conscient que, sobretot en el cas dels jutges, les avaluacions poden ser sovint assenyalades per l’observació crítica dels participants i del públic. Cal tenir, doncs, sempre present que accions o declaracions perfectament innocents poden ser mal interpretades. Això inclou, entre d’altres, la participació en fòrums i xarxes socials.

— Donar el màxim valor al certamen i al propietari i, en última instància, a la raça/esport/producció de la raça en qüestió.

— No fomentar el desenvolupament d’exageracions que facin que els animals no siguin aptes per a la seva funció original o que puguin afectar el seu benestar, i sancionar, si escau, les característiques o exageracions que es consideri que poden perjudicar la solidesa, la salut o el benestar.**

— No atorgar premis als animals que pateixin visiblement qualsevol condició que afecti negativament la seva salut o benestar (coixesa, temperament inadequat, secrecions patològiques, dispnees, trastorns evidents de la pell o mucoses, pes significativament per sobre o per sota del pes adequat…). Els animals amb aquests problemes no estan sans i no han de ser premiats ni qualificats.

— Tenir l’autoritat per poder excloure qualsevol animal si consideren que no està en condicions d’exhibir-se a causa d’una disposició patològica o perquè pateix alguna condició visible que afecta negativament la seva salut o benestar.

— Han d’informar immediatament de l’exclusió d’un animal als organitzadors i/o al propietari.

— Les decisions dels avaluadors són inapel·lables. El jutge ha de fer un informe escrit, per breu que sigui, de la seva feina. Aquests informes haurien d’arribar a l’associació de criadors corresponent.

Amb sentit comú, jutges i qualificadors poden evitar fàcilment situacions que els posin en dilemes ètics.

* És el cas dels gossos d’atura: busquem una aptitud de treball en ramat o una «bellesa» de conformació, no necessàriament signe d’una bona aptitud de pastor?

** Un cas típic, i pel qual a Catalunya no s’ha fet cap esforç per frenar-ho amb una legislació contundent, és el de les races de braquicefàlia extrema. En alguns coloms carunculats catalans també es dona. En races, foranes de gos, gat i cavall, trobem igualment aquests processos de morfologia extrema, que sovint ratllen la patologia.

FONT: Elaboració pròpia.

Bibliografia

b orgi , m .; c irulli , F. (2016). «Pet face: Mechanisms underlying human-animal relationships». Frontiers in Psychology, núm. 7, p. 1-11.

corominas cortés, E. (1990). «Resum biogràfic del professor Rossell». Quaderns Agraris, núm. 12, p. 53-54.

doron, C. -O. (2012). «Race and genealogy. Buffon and the formation of the concept of ‘race’». Humana.Mente Journal of Philosophical Studies, núm. 22, p. 75-109.

gonzález, A.; Luke, M.; Rodero, E.; González, C.; Aguilera, R.; Jiménez, J.; SePúlveda, N.; Bravo, S.; Herrera, M. U. (2011). «Use of morphometric variables for differentiating Spanish hound breeds». International Journal of Morphology, vol. 29, núm. 4, p. 1248-1255.

Herrera, M. (2016). «Metodología de caracterización zooetnológica». A: rodero serrano, e.; valera córdoba, M. M. (coord.). La ganadería andaluza en el siglo xxi. Sevilla: Junta de Andalucía, p. 435-448.

lavergne, L. de (1855). «Les animaux reproducteurs. Concours de 1855 à Paris». Revue des Deux Mondes, vol. 11, núm. 1, p. 179-212.

Parés-casanova, P. M. (2008). Caracterització estructural i racial de la raça ovina aranesa. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Pellegrini, P.; ribereau-gayon, M. -D. (2014). «Qu’est-ce qu’une “race animale pure” ?». Revue d’Ethnoécologie, núm. 5, p. 1-5.

sabaté, J. [et al.] (2011). «Extensa tipología cornual en la raza caprina “Blanca de Rasquera”». Pequeños Rumiantes, vol. 12 (2), p. 12-16.

sáncHez, m. J.; gómez, m. d.; molina, J.; valera, M. (2014). «Assessment scores in morphological competitions of Pura raza español horse». International Journal of Agriculture and Biology, vol. 16, núm. 3, p. 557-563.

sáncHez-villagra, M. R.; segura, V.; Geiger, M.; Heck, L.; VeitscHegger, K.; Flores, D. (2017). «On the lack of a universal pattern associated with mammalian domestication: Differences in skull growth trajectories across phylogeny». Royal Society Open Science [en línia], núm. 4, 170876. <http://rsos.royalsocietypublishing.org/lookup/ doi/10.1098/rsos.170876> [Consulta: 23 febrer 2025].

uranga, F. (1933). Ganado mular y asnal. Madrid: Manuel Marín y G. Campo. varró, M. T. (1928). Del Camp. Barcelona: Bernat Metge.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 121-133

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.165

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya: consideracions pràctiques i resultats disponibles

Adriano Raddi

Programa de Bioeconomia, Salut i Governança, Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC)

REBUT: 4 DE MARÇ DE 2024 - ACCEPTAT: 6 DE NOVEMBRE DE 2024

RESUM

En aquest número us presentem un segon article sobre l’anàlisi de les sèries de preus que se centra en aspectes pràctics que complementen la metodologia explicada precedentment (Raddi, 2023).

L’elaboració d’una sèrie històrica planteja un dubte operatiu cabdal: cal considerar la sèrie completa, és a dir, des de la primera dada disponible, o bé limitar-la a un període recent?

Encara que les sèries més llargues semblarien més significatives, incloure preus de fa seixanta o més anys augmenta el risc d’introduir elements de biaix. Les línies de tendència calculades mitjançant la taxa de variació anual del preu real recullen la interacció entre oferta i demanda ocorreguda en el passat i que pot canviar al llarg dels anys. Per tant, caldria excloure aquells preus ja massa llunyans per no afectar els resultats de l’elaboració.

Correspondència: Adriano Raddi. Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya. Ctra. de Sant Llorenç de Morunys, km 2. 25280 Solsona. Tel.: 973 48 17 52, ext. 232. A/e: adriano.raddi@ctfc.cat.

Adriano Raddi

El criteri suggerit per definir el període a considerar fa servir la definició econòmica de curt, mitjà i llarg termini, complementada amb la de torn forestal.

L’Observatori Forestal de Catalunya facilita la taxa de variació anual del preu real dels productes forestals calculada a llarg i mitjà termini, així com la perspectiva de mercat a curt termini. Aquesta informació permet conèixer-ne les tendències i ajudar en la fase de disseny d’un projecte, o durant la seva gestió.

PARAULES CLAU: anàlisi econòmica forestal, tendència dels preus, taxa de variació anual del preu real, mercat forestal català.

Forest products price time series analysis in Catalonia: Practical considerations and available outputs

ABSTRACT

In this issue we present a second article on price time series analysis focuses on practical aspects that complement the methodology previously explained (Raddi, 2023).

The development of a historical series raises a crucial operational question: should we consider the complete series, that is, starting from the first available data, or limit ourselves to a recent period?

Although longer series tend to be more significant, including prices from sixty or more years ago increases the risk of introducing elements of bias. The trend lines calculated using the real price change rate reflect the interaction between supply and demand that has occurred in the past and which may change over the years. Therefore, prices from too far back should be excluded in order not to affect the outputs results.

The suggested criterion for defining the period to be considered uses the economic definition of the short, medium and long term, complemented with that of forest rotation.

The Observatori Forestal de Catalunya (Forest Observatory of Catalonia) provides the real price change rate of forest products calculated in the long and medium term, as well as the short-term outlook. This information allows us to determine trends, helping in the design phase of projects as well as during their management.

KEYWORDS: forest economics analysis, price trend, real price change rate, Catalan forestproducts market.

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya

Análisis de las series de precios de los productos forestales en Cataluña: consideraciones prácticas y resultados disponibles

RESUMEN

En este número presentamos un segundo artículo sobre el análisis de las series de precios que se centra en aspectos prácticos que complementan la metodología explicada precedentemente (Raddi, 2023).

La elaboración de una serie histórica plantea una duda operativa crucial: ¿hay que considerar la serie completa, es decir, desde el primer dato disponible, o bien limitarla a un periodo reciente?

Aunque las series más largas suelen ser más significativas, incluir precios de hace sesenta o más años aumenta el riesgo de introducir elementos de sesgo. Las líneas de tendencia calculadas mediante la tasa de variación anual del precio real recogen la interacción entre oferta y demanda ocurrida en el pasado y que puede cambiar a lo largo de los años. Por lo tanto, se deberían excluir aquellos precios ya demasiado lejanos para no afectar a los resultados de la elaboración.

El criterio sugerido para definir el periodo a considerar utiliza la definición económica de corto, medio y largo plazo, complementada con la de turno forestal.

El Observatori Forestal de Catalunya facilita la tasa de variación anual del precio real de los productos forestales calculada a largo y medio plazo, así como la perspectiva de mercado a breve plazo. Esta información permite conocer sus tendencias y ayudar en la fase de diseño de un proyecto, o a lo largo de su gestión.

PALABRAS CLAVE: análisis económico forestal, tendencia de los precios, tasa de variación anual del precio real, mercado forestal catalán.

1. Introducció

En un article precedent (Raddi, 2023) s’ha explicat una simple metodologia, dirigida a qui només tingui coneixements bàsics d’informàtica i estadística, per tractar les sèries de dades de preus i calcular-ne la línia de tendència a través de la taxa de variació anual del preu real, estimada mitjançant un model economètric basat en la linealització de la capitalització composta.

Com a exemple explicatiu, s’ha fet referència a la tendència de la sèrie històrica del preu lliurat a lloc de la fusta d’obra de pi roig, sense afegir-hi altres consideracions més enllà de les concernents a la metodologia exposada.

Adriano Raddi

Aquest segon article, en canvi, se centra sobre aspectes pràctics, com ara els dubtes operatius que puguin sorgir, les respostes suggerides i, finalment, presenta els resultats obtinguts de l’elaboració duta a terme.

2. Estat de l’art

La taxa de variació anual del preu real facilita una informació que ajuda a comparar els rendiments d’una inversió forestal (Wagner i Sendak, 2005). La seva estimació a través d’un model linealitzat permet també traçar una línia de tendència del preu basada en una sèrie de dades històrica.1 Una informació significativa que, fins i tot, podríem emprar per fer hipòtesis sobre el preu futur. Tanmateix, variacions relativament petites de la taxa poden tenir impactes força significatius i, per tant, hem de ser curosos en el moment de formular hipòtesis de treball que poden comportar resultats prou diversos.

L’elaboració d’una sèrie de dades planteja d’entrada un dubte operatiu cabdal. Hem de considerar la sèrie de dades en la seva totalitat, és a dir, des de la primera data disponible, o bé limitar-nos a un període més recent? En cas afirmatiu, quin criteri hauríem d’aplicar per definir aquest període?

D’una banda, semblaria que, com més llarga fos la sèrie, més significativa hauria de ser la tendència calculada, ja que inclouria moltes més observacions. D’altra banda, ens podem interrogar sobre la conveniència d’incloure preus de fa seixanta o més anys o, al contrari, si seria millor excloure aquells preus que reflecteixen condicions passades d’oferta i demanda, resultat d’una negociació que es va donar en circumstàncies ja massa llunyanes, i que no hauríem de tenir en compte per no córrer el risc d’introduir elements de biaix (Lucchetti, 2015).

Imaginem, per exemple, el daltabaix que es va produir amb la fi de l’autarquia a Espanya i la variació de preus consegüent a l’obertura dels mercats. Caldria mantenir la influència d’aquest fet específic o, en un cert moment, s’hauria de considerar com a irrellevant o, fins i tot, com a contraproduent?

Malauradament, no hi ha una resposta certa, ni un criteri unívoc que ens ajudi a defugir d’una decisió arbitrària.

1. La línia de tendència és el resultat de la funció exponencial Pn = P0 (1 + r)n (Raddi, 2023), en què:

P n = preu estimat de l’any n;

P0 = preu inicial de l’any 0;

r = taxa de variació anual del preu real; n = nombre d’anys a partir de l’any 0.

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya

El problema de l’elecció del període a utilitzar també es dona, per exemple, en l’ús de la mitjana mòbil, una eina utilitzada per a l’anàlisi de sèries temporals i l’anàlisi tècnica en finança. De fet, el període utilitzat afecta molt les indicacions generades per aquesta eina: un període més curt donarà resultats molt més propers als preus considerats i una major reactivitat dels senyals, tanmateix un major nombre de falsos. Per contra, un període més llarg produirà una línia més suau, però més lenta per reaccionar als canvis de tendència (Briganti, 2017).

En l’anàlisi econòmica forestal, no és pas aquest l’únic aspecte que presenta un cert grau d’arbitrarietat.

Els preus de la fusta, llenya o suro percebuts pels productors forestals tècnicament es calculen com la diferència entre el preu del producte transformat i els costos associats a la transformació (Brun, Giau i Magnani, 2003). Així, el valor de la fusta dreta depèn del que es pagui a la indústria i dels costos d’aprofitament i de transport associats. Per tant, podem diferenciar entre:

— Preu lliurat a lloc (DAP):2 és el preu pagat al pati de la indústria compradora i el que sol ser objecte de contractacions a les llotges.

— Preu al carregador: és el preu pagat per la fusta/llenya tallada i desemboscada, o el suro llevat i apilat a carregador, és a dir, allà on pot arribar el camió que la carregarà i portarà cap a la indústria compradora.

— Preu dret: és el preu pagat al propietari forestal per l’arbre en peu, o el suro in situ. Es calcula restant els costos d’aprofitament i desembosc del preu al carregador.

El primer és un preu cert i conegut; tanmateix, no dona indicacions del que finalment cobrarà el propietari. De fet, el preu dret de la fusta pot ser sovint negatiu, és a dir que no surt a compte dur a terme l’aprofitament a causa de les dificultats del bosc (pendent i accidentalitat del terreny, manca de pistes, distància de la indústria compradora…). Per això, el propietari resulta més interessat a saber concretament què podrà obtenir del seu bosc que a conèixer el preu lliurat a lloc. Tanmateix, cal anar molt amb compte a l’hora de generalitzar el preu dret, atès que pot variar considerablement de finca a finca. Finalment, hi ha rematants o propietaris que ens fan càrrec de l’aprofitament, però no pas del transport, i solen tancar el tracte i fixar el preu al carregador.

Quin tipus de preu hauríem de considerar en l’anàlisi econòmica? No hi ha una resposta unívoca, atès que depèn de les circumstàncies i de l’objecte de l’anàlisi. Com a economistes, el que podem fer és facilitar el màxim de la informació disponible perquè els interessats puguin escollir el que més els convingui en el procés de presa de decisions.

2. De l’anglès, delivered at place.

Adriano Raddi

El mateix passa quan hem de definir la profunditat de la sèrie de preus per calcularne la tendència. Les línies de tendència calculades a través de la taxa de variació anual del preu real recullen la interacció entre les forces de l’oferta i la demanda que van donar-se en el passat i que poden canviar al llarg dels anys. Així que considerar un període o un altre afecta de ple els resultats de l’elaboració.

Quin criteri hauríem de tenir en compte a l’hora d’analitzar les sèries històriques dels preus?

3. Mètode per definir el criteri

En principi, semblaria de sentit comú anar enrere en el temps per un període equivalent a la durada expectada de la inversió futura. Així que, per exemple, si estiguéssim interessats a realitzar una plantació de pollancres, que solen tenir un torn 3 al voltant dels 15 anys, voldríem saber què ha passat durant els últims 15 anys. Si, en canvi, volguéssim contrastar la tendència de fons i detectar-ne possibles canvis, hauríem de mirar aquella registrada durant els últims anys, més propera als preus recents i, per tant, més reactiva.

Els torns dels diferents productes forestals no són rígidament definits, més aviat són intervals indicatius que difereixen segons l’espècie, el producte, les condicions climàtiques o l’experiència del silvicultor. A Catalunya, grosso modo (Alemany i Parer, 1994; Consorci Forestal de Catalunya i Centre de la Propietat Forestal, 1994), la gran majoria de les coníferes i alguns planifolis tenen torns inclosos entre els 50 anys i més de 100 anys; el castanyer de rebrot, l’eucaliptus i el pollancre, entre 15 i 20 anys, el plàtan una mica més. La llenya aprofitada en les rouredes i alzinars es talla cada 15-25 anys. Una surera no es pelarà abans de 25-30 anys i, després, la pela s’anirà repetint cada 12-14 anys fins als 100 anys o més. Una tofonera necessita gairebé 10 anys per entrar en producció, que després s’allargarà fins als 35-40 anys. La producció de pinyes comença als 25-30 anys. Encara més anys poden fer falta per a una bona collida de castanyes.

Comptat i debatut, massa variables i massa variabilitat per poder fer un seguiment sistemàtic de les tendències i elaborar-ne resultats sintètics i entenedors.

Així com en el cas de la mitjana mòbil (Avatrade, 2024), pensem que la definició econòmica de curt, mitjà i llarg termini,4 complementada amb la del torn per adaptar-la al

3. En silvicultura, el torn indica el temps transcorregut des del naixement d’un arbre o d’una massa fins al seu aprofitament; en el cas de la surera, el temps entre pela i pela.

4. Per curt termini, s’entén un període de fins a 2 anys; per mitjà termini, entre 2 i 10 anys (Hayes, 2022); per llarg termini, un període superior als 10 anys (Banca d’Italia, 2022).

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya

temps del sector forestal, pugui ser útil per ajudar-nos a definir un criteri per decidir el període a tenir en compte.

Amb l’afany de voler cenyir-nos a uns pocs intervals temporals, per tal de no oferir un excés d’informació que, al cap i a la fi, confondria, més que resultar d’utilitat operativa, hem fet les hipòtesis següents sobre la profunditat de les sèries dels preus dels productes forestals:5 — llarg termini: 50 anys per a la majoria de la fusta i 20 anys per a la resta de productes; — mitjà termini: 10 anys per a la majoria de la fusta i 5 anys per a la resta de productes;

— perspectiva de mercat a curt termini: es refereix sempre a 2 anys vista, basada en la sèrie de dades a llarg termini.

Pel que fa a la perspectiva de mercat, estimar un preu futur és sempre una operació complicada i arriscada. El mètode més senzill a curt termini, en què les variacions no solen ser abruptes, és el d’equiparar el futur amb el present: el preu de demà serà el mateix que el d’avui. Si tenim una mica de sort, és probable que les previsions fetes a 2 anys vista siguin prou aproximades, sobretot quan s’utilitzi el preu real (Gregory, 1971).

D’altra banda, la taxa de variació anual del preu real ens indica la tendència a llarg o mitjà termini i podríem, fins i tot, emprar-la per fer hipòtesis sobre el preu futur en clau continuista, atès que la tendència no és reactiva als senyals de les variacions a curt termini. Per això, paga la pena testar la funció pronòstic.ETS d’Excel, que dona un valor futur sobre la base d’una sèrie de dades a través de la versió AAA de l’algoritme d’allisatge exponencial triple (ETS, exponential triple smoothing). Tot i que els valors calculats a curt termini solen ser prou significatius, un cop més, considerar un període o un altre pot comportar resultats prou diversos. L’experiència empírica madurada fins ara indica que les millors indicacions generades per aquesta eina s’obtenen basant-se en les sèries de dades a llarg termini (50 anys per a fusta i llenya; 20 anys per a altres productes).

4. Resultats disponibles

Les taules següents recullen, per a cada producte, els anys considerats en cada sèrie i la taxa de variació anual del preu real calculada a llarg i mitjà termini d’acord amb la metodologia explicada en Raddi (2023). Quant a la perspectiva de mercat a 2 anys vista, fem servir un criteri qualitatiu definit de la manera següent:

5. La limitació del període de les observacions comporta el que els economistes defineixen com a exclusió de les anomenades discontinuïtats estructurals (structural breaks), és a dir, de l’existència de dos subgrups de dades heterogenis per als quals valgui una funció de regressió diversa. Encara que existeixin mètodes per treballar amb discontinuïtats estructurals, això va força més enllà de l’objectiu d’aquest article.

Adriano Raddi

— Si l’estimació del preu real dona valors sempre positius per als propers 2 anys, amb almenys un valor més alt de l’1 % o 2 %, qualifiquem la perspectiva com a positiva.

— Si l’estimació del preu real dona valors sempre negatius per als propers 2 anys, amb almenys un valor més baix de –1 % o –2 %, qualifiquem la perspectiva com a negativa.

— Si les variacions absolutes d’un any per a l’altre resulten inferiors a l’1 % o 2 %, qualifiquem la perspectiva com a estable.

— Si l’estimació del preu real presenta signes contradictoris entre els 2 anys successius amb variacions superiors a l’1 % o 2 %, qualifiquem la perspectiva com a incerta.

TAULA 1

Taxa de variació anual dels preus reals de la fusta

Tendència del preu real a llarg terminiTendència del preu real a mitjà termini AnysLliurat a lloc Al carregadorDretAnysLliurat a llocAl carregadorDret

PI NEGRE

PI ROIG

50 –0,88 %–1,82 %–3,37 % 10  0,68 % 0,52 % –1,43 %

50 –1,81 %–1,90 %–2,71 % 10  1,02 % 0,87 % 0,35 % PINASSA

FONT: Elaboració pròpia.

50 –2,03 %–1,84 %–2,71 % 10  0,71 % 0,45 % 0,74 %

50 –1,42 %–1,93 %–3,39 % 10  1,29 % 1,67 %

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya

TAULA 2

Perspectiva de mercat

dels preus reals de la fusta (a 2 anys vista)

Lliurat a lloc Al carregador Dret

PI NEGRE estable negativa negativa

PI ROIG negativa negativa negativa

PINASSA negativa negativa negativa

PINASTRE estable negativa negativa

PI PINYER negativa negativa negativa

PI BLANC estable negativa negativa

PI INSIGNE estable negativa negativa

AVET DE DOUGLAS estable

CONÍFERES TRITURACIÓ negativa

FAIG negativa

ROURE FULLA GRAN negativa

ROURE FULLA PETITA estable

CASTANYER negativa estable negativa

- aspres estable

EUCALIPTUS negativa estable estable

POLLANCRES 1a negativa estable negativa

POLLANCRES 2a negativa

PLÀTAN estable negativa negativa

FREIXE negativa negativa incerta

ROBÍNIA prima negativa incerta negativa

ROBÍNIA gruixuda estable

PLANIFOLIS TRITURACIÓ estable

ALZINA llenya estable estable negativa

FONT: Elaboració pròpia.

Adriano Raddi

TAULA 3

Taxa de variació anual i perspectiva de mercat dels preus reals d’altres productes forestals

Tipus de SURO

Llarg termini (20 anys)Mitjà termini (5 anys) Perspectiva

Taps  1,58 %  2,92 % positiva

Trituració  8,43 % –2,61 % positiva

Reproducció apilat en rassa –1,94 % –0,57 % negativa

Reproducció in situ –2,75 % –3,67 % incerta

TÒFONA NEGRA

Llarg termini (20 anys)Mitjà termini (5 anys) Perspectiva

Catalunya –4,39 % 17,26 % incerta

ROVELLONS

Llarg termini (20 anys)Mitjà termini (5 anys) Perspectiva

Catalunya  0,09 %  5,23 % incerta

Mercat

Llarg termini (20 anys)Mitjà termini (5 anys) Perspectiva

PINYACatalunya  0,11 % –4,72 % positiva Alentejo  2,06 % –31,13 % positiva

PINYÓ BLANC

positiva

FONT: Elaboració pròpia.

5. Conclusions

Estimar la taxa de variació anual del preu real gràcies a un model linealitzat permet també traçar una línia de tendència del preu basada en una sèrie de dades històrica. Aquesta variació del preu real d’un producte representa un indicador de la seva escassesa relativa. L’augment dels preus s’associa a una manca creixent, mentre que la disminució dels preus n’indica una disponibilitat excessiva.

A Catalunya, a llarg termini, la gran majoria dels preus de la fusta no ha mantingut el mateix ritme que la inflació i mostra una tendència a la baixa; només uns quants planifolis han registrat un increment superior al de la inflació, sobretot en el preu lliurat a lloc. Això vol dir que, malgrat un creixement moderat en termes nominals, els preus reals de gairebé totes les fustes presenten una tendència negativa a llarg termini. En canvi, a mit-

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya

jà termini, els números passen majoritàriament de negatius a positius, gràcies a la revifada de preus dels últims anys. Els valors registrats pel preu real dret de la fusta, bé a llarg, bé a mitjà termini, són sempre els pitjors, cosa que deixa entendre que les variacions del preu pagat per les indústries no acabin de repartir-se en totes les diferents baules de la cadena i arribin amb força dificultat fins a la propietat.

Quant a la resta de productes forestals, la tòfona presenta una situació semblant a la de la fusta, amb tendència negativa a llarg termini, però positiva a mitjà termini. En ambdós casos, la perspectiva de mercat no sembla confirmar un canvi de tendència. El contrari, és a dir, tendències que passen de positives a llarg termini a negatives a mitjà termini amb perspectiva de mercat positiva, ocorre en el cas de la pinya i pinyons. Els rovellons i el suro per a taps són els únics productes que marquen una tendència positiva coherent en els tres horitzons temporals considerats.

L’anàlisi d’una inversió amb un període de retorn de 60 anys o més, com sol ser el cas de molts projectes forestals en què els ingressos es donen al final del torn, és òbviament arriscada. La tendència a llarg termini del preu dels productes és la que s’hauria de mirar abans de començar un projecte des de zero. Tot i així, les projeccions fetes a llarg termini 6 poden donar resultats irracionalment alts o baixos, ja que el preu dels productes forestals és cíclic i llur preu real no pot augmentar o disminuir exponencialment durant llargs períodes de temps sense patir una correcció del mercat (Hoover i Preston, 2008).

D’altra banda, la tendència a mitjà termini permet detectar possibles canvis de la tendència de fons per ajustar o adaptar les nostres projeccions als canvis de mercat sobrevinguts en un horitzó temporal més proper. Finalment, la perspectiva de mercat intenta anticipar el que podria passar a curt termini i oferir així una informació per decidir si anticipar o retardar d’un any o dos la comercialització dels productes obtinguts d’acord amb les previsions basades en les últimes cotitzacions de mercat.

En la pàgina web de l’Observatori Forestal Català (OFC),7 el Centre de Ciències i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) elabora i actualitza cada any la taxa de variació anual del preu real dels productes forestals calculada a llarg i mitjà termini, així com llur perspectiva de mercat a curt termini.

Tota aquesta informació permet conèixer les tendències dels productes forestals i ajudar tant en la fase de disseny del projecte com en el procés de presa de decisions durant la gestió.

6. Vegeu la nota 2.

7. observatori forestal català (OFC), «Productes forestals i economia» (en línia), <www.observatorifores tal.cat/#prod> (consulta: 31 octubre 2024).

FIGURA 1

Tòfona negra: evolució i tendència del preu real a la llotja de Vic

FONT: Elaboració pròpia.

Bibliografia

alemany i Parer, S. (1994). Guia pràctica de silvicultura. Santa Perpètua de Mogoda: Centre de la Propietat Forestal.

avatrade (2024). «Quali sono le migliori moving average da utilizzare per il forex?». Moving Average [en línia]. <www.avatrade.it/education/technical-analysis-indicators -strategies/moving-average-forex-strategy> [Consulta: 31 octubre 2024].

b anca d ’ i talia (2022). «Breve, medio e lungo termine negli investimenti finanziari» [en línia]. <https://economiapertutti.bancaditalia.it/notizie/breve-medio-e-lungo -termine-negli-investimenti-finanziari/?dotcache=refresh> [Consulta: 31 octubre 2024].

briganti, G. (2017). «Guida completa alle Medie Mobili per il Forex Trading: tecniche e strategie» [en línia]. <www.okforex.it/forex/medie-mobili-forex-trading-guida-defini tiva/2361/> [Consulta: 31 octubre 2024].

brun, f.; giau, b.; magnani, C. (2003). Appunti per la stesura della stima del prezzo di macchiatico [en línia]. Grugliasco: Universitat de Torí. Departament d’Economia i Enginyeria Agrària, Forestal i Ambiental. <core.ac.uk/reader/301884697> [Consulta: 31 octubre 2024].

consorci forestal de catalunya; centre de la ProPietat forestal (1994). Apunts de silvicultura. Vol. 4. Santa Perpètua de Mogoda: Centre de la Propietat Forestal.

Adriano Raddi

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya

gregory, R. G. (1971). «Forecasting consumption and price». Folia Forestalia [Hèlsinki: Institutum Forestalia Fenniae], núm. 101: Forecasting in forestry and timber economy, p. 34-40.

Hayes, A. (2022). «What is medium term?» [en línia]. <https://www.investopedia.com/ terms/m/mediumterm.asp> [Consulta: 31 octubre 2024].

Hoover, W. l.; Preston, G. (2008). «2008 Indiana forest products price report and trend analysis » . Timber Reports [Indiana: Purdue University. Forestry and Natural Resources], article 5. També disponible en línia a <https://docs.lib.purdue.edu/timber/5/> [Consulta: 31 octubre 2024].

luccHetti, R. (2015). Appunti di analisi delle serie storiche [en línia]. Ancona: Universitat Politècnica de Marche. Facultat d’Economia «Giorgio Fuà». <www.econ.univpm.it/ lucchetti/didattica/matvario/procstoc.pdf> [Consulta: 31 octubre 2024].

raddi, A. (2023). «Una aproximació a l’anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya: l’exemple de la tendència del pi roig». Quaderns Agraris [Barcelona: Institució Catalana d’Estudis Agraris], núm. 54-55, p. 29-46. També disponible en línia a <https://doi.org/10.2436/20.1503.01.148>.

Wagner, J. e.; sendak, P. E. (2005). «The annual increase of Northeastern regional timber stumpage prices: 1961 to 2002». Forest Products Journal, vol. 55, núm. 2, p. 36-45.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 135-150

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.166

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

Lluc Serrat Alemany1, 2

Estudiant

REBUT: 13 DE DESEMBRE DE 2023 - ACCEPTAT: 24 DE FEBRER DE 2025

RESUM

L’objectiu d’aquest estudi és quantificar l’efecte de la defoliació produïda per l’eruga processionària (Thaumetopoea pityocampa) en el creixement radial de la pinassa (Pinus nigra). Aquest treball parteix de la hipòtesi que la processionària del pi afecta negativament el creixement de la pinassa a causa de la defoliació que pateix l’arbre, i que la processionària podria tenir una tendència a parasitar arbres amb menor vigor. L’estudi s’inicia amb una part experimental enfocada a la recol·lecció de dades en el bosc de Can Feliu, a Navès, Lleida. El treball de camp s’ha basat principalment en l’extracció de testimonis de fusta durant la tardor del 2021 de cinc arbres que van ser atacats per la processionària el 2019 i d’altres cinc que no van patir l’atac. Mitjançant la mesura de l’am-

1. Guanyador del Premi de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) a un treball de recerca de batxillerat, 7a convocatòria, 2023.

2. Seleccionat al programa Joves i Ciència de la Fundació Catalunya La Pedrera, convocatòria 2021. Article tutoritzat l’any 2021 per Teresa Valor Ivars.

Correspondència: Lluc Serrat Alemany. A/e: llucserratalemany@gmail.com.

Lluc Serrat Alemany

plada dels anells de creixement, es va calcular l’increment anual de l’àrea basal. Posteriorment, mitjançant gràfics, s’ha fet una comparació entre individus afectats i no afectats per la plaga, i s’ha estudiat la relació entre el clima i el creixement de la pinassa. A partir de l’anàlisi dels resultats, es pot concloure que hi ha una tendència decreixent en els valors d’increment de l’àrea basal anual en els individus afectats. De fet, hi ha hagut arbres que no han crescut després de l’atac. Tot i les limitacions d’aquest estudi pel que fa a la mida de la mostra analitzada, els resultats obtinguts suggereixen que cal prendre mesures per controlar la processionària, especialment en l’actual context de canvi climàtic.

PARAULES CLAU: Pinus nigra, pinassa, Thaumetopoea pityocampa, plaga, dendrocronologia.

Effect of the pine processionary caterpillar on the growth of black pine: Short- and long-term implications

ABSTRACT

The purpose of this study is to quantify the effect of defoliation produced by the pine processionary caterpillar (Thaumetopoea pityocampa) on the radial growth of the black pine ( Pinus nigra ). The research considers the hypothesis that the pine processionary caterpillar has a negative effect on the growth of the black pine, given the defoliation suffered by the tree, and that this caterpillar has a tendency to parasitize trees with less growth than those which are not affected. The study begins with an experimental section focused on data collection in the forest of Can Feliu, in Navès (Lleida Province). The fieldwork was primarily based on the extraction of timber cores in the autumn of 2021 from five trees that were attacked by pine processionary caterpillars in 2019 and from five other trees that had not been attacked. By measuring the width of growth rings, the basal area increment per year (BAI) was calculated. Subsequently, by means of graphs, a comparison was made between the trees affected by the pest and the non-affected individuals. The relationship between the climate and the growth of the tree species was also studied. From the analysis of the results, it may be concluded that there exists a decreasing tendency in the annual basal area increment values of the affected individuals, causing the majority of the affected trees not to grow after the attack occurred. Despite the limitations of this study in terms of the sample size analyzed, the results suggest that

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

measures should be taken to control the processionary caterpillar, especially in the current context of climate change.

KEYWORDS: Pinus nigra, black pine, Thaumetopoea pityocampa, pests, dendrochronology.

Efecto de la procesionaria en el crecimiento del pino laricio: implicaciones a corto y largo plazo

RESUMEN

El objetivo de este estudio es cuantificar el efecto de la defoliación producida por la oruga procesionaria ( Thaumetopoea pityocampa ) en el crecimiento radial del pino laricio (Pinus nigra). Este trabajo parte de la hipótesis de que la procesionaria del pino afecta negativamente al crecimiento del pino laricio debido a la defoliación sufrida por el árbol y que, además, la procesionaria podría mostrar una tendencia a parasitar árboles con menor vigor. El estudio comienza con una parte experimental centrada en la recolección de datos en el bosque de Can Feliu, en Navès, Lleida. El trabajo de campo se basó principalmente en la extracción de testigos de madera durante el otoño de 2021 de cinco árboles que fueron atacados por la procesionaria en 2019 y otros cinco que no sufrieron el ataque. Mediante la medición del ancho de los anillos de crecimiento, se calculó el incremento anual del área basal. Posteriormente, a través de gráficos, se realizó una comparación entre individuos afectados y no afectados por la plaga, y se analizó la relación entre el clima y el crecimiento del pino laricio. A partir del análisis de los resultados, se puede concluir que existe una tendencia decreciente en los valores de incremento anual del área basal en los individuos afectados. De hecho, hubo árboles que no crecieron tras el ataque. Aunque este estudio presenta limitaciones relacionadas con el tamaño de la muestra analizada, los resultados obtenidos sugieren que es necesario implementar medidas para controlar la procesionaria, especialmente en el actual contexto de cambio climático.

PALABRAS CLAVE: Pinus nigra, pino laricio, Thaumetopoea pityocampa, plaga, dendrocronología.

1. Introducció

La processionària (Thaumetopoea pityocampa, Denis i Schiffermüller) és una de les plagues més devastadores de coníferes, particularment en la zona mediterrània, tant des del punt de vista econòmic com ambiental (Devkota i Schmidt, 1990). La processionària és una defoliadora univoltina i polífaga que s’alimenta de coníferes (Pimentel et al., 2006), i les zones supramediterrànies, amb estius i hiverns suaus, són el nínxol ecològic òptim per al seu desenvolupament (Rousselet et al., 2010).

El cicle vital de la processionària comença amb la posta dels ous a les acícules del pi, durant els mesos de juliol i agost. Al setembre, es produeix l’eclosió dels ous, moment en què les larves comencen a desenvolupar-se gràcies a l’aliment que obtenen de les acícules dels arbres (Devkota i Schmidt, 1990). Els pins ofereixen aliment a les erugues en qualsevol època de l’any, ja que són perennes, fet que proporciona estabilitat al seu cicle vital (Berardi et al., 2015). Per contra, en la fase larvària, la processionària pot arribar a defoliar l’arbre completament. Entre l’octubre i el novembre, amb el descens de la temperatura, les erugues creen un niu de seda que els permet suportar temperatures hivernals mínimes d’entre 0-8 °C dintre del niu (EPPO, 2020). És, també, en aquesta època de l’any quan les larves desenvolupen les seves defenses repel·lents urticants (Pimentel et al., 2006). Durant els mesos de febrer i març les erugues baixen de l’arbre fent una processó i s’enterren. Finalment, es transformen en una crisàlide durant el mes d’abril. Més tard, cap al juny, la crisàlide es desclou, moment en què les arnes adultes, amb capacitat reproductiva, surten i el cicle comença de nou (Berardi et al., 2015; Hódar, 2015).

Durant els últims anys, s’ha observat que tant l’extensió com la intensitat de l’erupció poblacional de la processionària ha augmentat, fins i tot en zones on fins ara era inexistent. Aquest increment respon principalment a l’augment de la temperatura que s’ha produït en els darrers anys (Battisti et al., 2005; Hódar, 2015). Un futur amb un augment de temperatures i una reducció de precipitacions podria afavorir l’estabilitat de les larves durant l’hivern, ja que aquestes segurament naixerien abans de l’establert i, per tant, podrien arribar més desenvolupades de cara a l’hivern. D’altra banda, un estiu més càlid i més sec podria permetre el creixement més aviat de les acícules, això suposaria que la processionària tindria disponibles fulles madures abans, cosa que també ajudaria a la supervivència de les erugues (Hódar, Zamora i Cayuela, 2012).

Diversos estudis han analitzat l’impacte de la defoliació produïda per la processionària en el creixement de diferents espècies de pi (Sangüesa et al ., 2013). En general, la majoria d’estudis reporten una reducció del creixement dels hostes després de la defoliació (Sangüesa et al., 2013) i que aquesta reducció varia segons la intensitat de defoliació (Palacio et al., 2012). Aquests estudis indiquen que la mort de l’arbre només pot tenir lloc

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

si l’arbre després de l’atac es veu afectat per altres factors d’estrès, tant biòtics (p. ex., altres plagues) com abiòtics (p. ex., sequeres). Un aspecte que roman poc investigat és si els individus que són afectats per l’eruga són individus amb menys vigor.

La pinassa (Pinus nigra Arn. subsp. salzmannii (Dunal) Franco) es distribueix entre els 600 i els 1.700 m d’altitud i forma part tant de masses pures com mixtes. Normalment, els boscos de pinassa se situen en sòls calcaris i de poca profunditat (Candel-Pérez, Lucas-Borja i Linares, 2012). És una espècie molt resistent a les baixes temperatures i pot suportar nevades d’alta intensitat. A part, s’ha observat que, sobretot en els primers anys de creixement, és una espècie que requereix llum solar per créixer, tot i així té un grau moderat de tolerància a l’ombra, i per això es pot trobar en boscos amb estructura irregular (Trasobares, Pukkala i Miina, 2004). Un estudi realitzat per Candel-Pérez, LucasBorja i Linares (2012) indica que l’augment de les temperatures i de la intensitat de les sequeres pot reduir el creixement de l’espècie, per la falta de disponibilitat hídrica. Per contra, l’augment de temperatures durant l’hivern podria ampliar el període de creixement disponible per a la pinassa.

L’objectiu principal d’aquest estudi és analitzar l’efecte de la processionària del pi en el creixement radial de la pinassa a la comarca del Solsonès, concretament en un bosc de pinassa on, l’any 2019, es van produir múltiples atacs d’aquesta eruga. A més a més, s’analitza la relació entre el clima i el creixement secundari de la pinassa. Les hipòtesis a contrastar en aquest treball són: a) la processionària del pi afecta negativament el creixement de la pinassa a causa de la defoliació que pateix l’arbre, i b) els pins amb menys creixement (IAB) abans de l’atac de processionària són els seleccionats per la processionària.

2. Material i mètodes

2.1. Àrea d’estudi

L’àrea d’estudi es troba a la comarca del Solsonès, concretament a Can Feliu (42° 00ʹ N, 1° 64ʹ E), una zona on podem trobar boscos de Pinus nigra en un rang altitudinal d’entre 600 m i 1.000 m (figura 1). En aquest bosc, també trobem altres espècies arbòries com el roure (Quercus robur). Pel que fa als arbustos, hi ha principalment boix (Buxus sempervirens L.) i ginebró (Juniperus oxycedrus L.). A part, en aquest bosc es poden observar les diferents afeccions produïdes per la processionària.

FIGURA 1

Àrea d’estudi: Can Feliu (42° 00ʹ N, 1° 64ʹ E). Els punts verds són arbres control i els vermells són arbres afectats

FONT: Fotografia aèria cedida per Teresa Valor Ivars, 2019.

2.2. Disseny experimental

L’octubre del 2021, per tal d’analitzar l’efecte de la processionària en el creixement de la pinassa, es van seleccionar cinc individus afectats per la processionària l’any 2019 i cinc individus que no van ser afectats ni el 2019 ni els anys posteriors. Aquest disseny es va poder realitzar gràcies al fet que el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) té instal·lades una sèrie de parcel·les experimentals a Can Feliu per entendre la relació entre la processionària i les defenses dels arbres. Fruit d’aquest experiment, els individus que van ser atacats l’any 2019 estan identificats. A més, es va realitzar una parcel·la d’inventari forestal per conèixer l’estructura forestal de l’àrea d’estudi.

2.3. Recol·lecció de dades

L’octubre del 2021, es va mesurar el diàmetre a l’alçada del pit (DAP) dels arbres afectats i no afectats. De cada arbre objectiu es va extreure un testimoni de fusta, amb una barrina de Pressler, perpendicular al pendent i a l’alçada del pit. En la parcel·la d’inventari

Lluc Serrat Alemany

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

(radi = 10 m), es va mesurar el DAP de tots els arbres, es va identificar l’espècie i la vitalitat de cada individu (és a dir, si estava viu o mort).

Per analitzar les relacions entre el clima i el creixement, es va obtenir la temperatura mitjana i la precipitació mensual de la zona d’estudi per al període 1975-2021, mitjançant registres climàtics i projeccions elaborades per l’Agència Espanyola de Meteorologia (AEMET).

A més, es van obtenir prediccions de temperatura per a diferents escenaris de canvi climàtic amb l’aplicació web KNMI Climate Change Atlas.

2.4. Datació i mesura dels anells de creixement

Per poder estudiar i mesurar els creixements dels testimonis de fusta, primer, es van deixar assecar durant una setmana; a continuació, es van fixar a un suport de fusta amb cola, amb les fibres orientades perpendicularment a l’eix d’abscisses (verticalment), per poder veure millor els anells de creixement, i finalment, es van polir i datar. La datació va consistir a escollir un anell característic cada deu anys per poder-lo comparar amb els altres testimonis i evitar errors de datació. A continuació, es va mesurar l’amplada de l’anell de creixement de cada any de cada testimoni, amb el programa CooRecorder©. En aquest punt es va observar que alguns arbres seleccionats no van créixer durant els anys 2019 i/o 2020 i justament coincidien amb arbres afectats per la processionària.

2.5. Increment anual de l’àrea basal i càlcul d’altres variables forestals

L’amplada de l’anell anual de creixement de tots els arbres es va transformar en increment de l’àrea basal (IAB, cm2/any), perquè aquesta variable té en compte l’increment de perímetre del tronc a mesura que creix. L’IAB es va calcular segons la fórmula següent:

en què R és el radi dels anys t i t−1. Per conèixer l’estructura forestal de l’àrea d’estudi, es va estimar la densitat (peus/ha) i l’àrea basal (m2/ha), dos variables que mesuren la competència entre arbres en l’àmbit de parcel·la. La densitat per classes diamètriques s’ha calculat tenint en compte només els peus vius totals.

2.6. Anàlisi de dades

En primer lloc, i amb la finalitat de conèixer si la massa forestal de l’àrea d’estudi és regular o irregular, es va representar en un gràfic de barres la densitat per classes diamètriques. En segon lloc, es van construir tres cronologies: una per als arbres afectats, una altra per als no afectats i una tercera formada per tots els arbres. Per construir aquestes cronologies, es va calcular l’IAB mitjà per a cada classe (afectats, no afectats i tots els arbres) i es va representar al llarg del temps.

Finalment, per tal d’analitzar les relacions entre el clima i el creixement, es van calcular correlacions de Pearson per al període 1975-2021 entre el creixement, utilitzant la cronologia formada per tots els arbres, i les dades mensuals de temperatura i precipitació. Els valors que es poden obtenir en el coeficient de Pearson són entre –1 i 1; si és positiu vol dir que hi ha una correlació positiva entre les dues variables (si una puja de valor, l’altra també) i si és negatiu vol dir que quan una variable puja l’altra baixa. Aquesta correlació és significativa quan p < 0,05.

3. Resultats

3.1. Característiques de la massa forestal i dels individus seleccionats

L’àrea basal i la densitat són les variables que reflecteixen millor com és l’estructura forestal del bosc de pinassa de l’àrea d’estudi. La densitat és de 1.210 peus/ha amb una àrea basal de 39,1 m2/ha. Observem que la major part dels individus de pinassa es distribueix en diverses classes diamètriques (figura 2), per tant, es pot considerar que la massa forestal és irregular.

A la taula 1 es mostren els valors de diferents variables que caracteritzen els individus seleccionats per l’estudi. El DAP i l’edat dels arbres afectats i no afectats per la processionària és similar (taula 1). Per contra, l’IAB dels individus afectats per la processionària és major que el dels arbres no afectats.

3.2. Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa

L’IAB dels arbres afectats i no afectats segueix un patró similar, i destaca la gran davallada que es produeix l’any 2005, a causa d’una pronunciada sequera (figura 3).

En canvi, no s’observa una tendència clara que indiqui un canvi produït per l’atac del 2019, tot i així, dels cinc arbres afectats per la processionària tres no van créixer des de l’atac (taula 2).

2

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

Densitat (peus/ha) de la pinassa per classe diamètrica al bosc de Can Feliu

FONT: Elaboració pròpia.

TAULA 1

Característiques dels cinc individus seleccionats per classe d’afectació. Es mostra la mitjana per l’edat, el diàmetre a l’alçada del pit (DAP) i l’increment d’àrea basal (IAB) per a tot el període

FONT: Elaboració pròpia.

FIGURA

Lluc Serrat Alemany

FIGURA 3

Increment anual d’àrea basal (IAB), a partir de l’any 1975 fins a l’any 2020, dels arbres afectats i no afectats. L’any 2021 s’ha exclòs, ja que la recol·lecció de dades es va fer el mes d’octubre i el creixement d’aquell any no estava complet

FONT: Elaboració pròpia.

TAULA 2

Creixement radial en mm dels últims tres anys dels arbres afectats per la processionària (l’any 2021 no està complet, ja que es van recol·lectar les dades el mes d’octubre)

FONT: Elaboració pròpia.

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

En els cinc exemplars s’observa una tendència negativa del creixement radial, que en tres casos arriba a un creixement nul el 2021 i a valors pròxims a zero en els altres dos casos (taula 2).

3.3. Relacions entre el clima i el creixement de la pinassa

L’anàlisi dendroclimàtica mostra que les temperatures del gener, de l’abril i del setembre són significatives per al creixement de la pinassa (figura 4). Això indica que el creixement de la pinassa es veu afectat positivament per la temperatura mitjana de gener i abril i negativament per la temperatura mitjana del mes de setembre.

FIGURA 4

Correlació entre les temperatures mitjanes mensuals obtingudes de l’AEMET i les mitjanes de l’IAB dels arbres afectats i no afectats des del 1975. Les barres de color vermell indiquen que hi ha una correlació significativa (p < 0,05) entre les dues variables

FONT: Elaboració pròpia.

En la relació entre el creixement de la pinassa i la precipitació de cada mes, s’observa que la precipitació del mes de novembre afecta negativament el creixement de la pinassa (figura 5).

Lluc Serrat Alemany

FIGURA 5

Correlació entre les precipitacions obtingudes de l’AEMET i les mitjanes de l’IAB dels arbres afectats i no afectats des del 1975. Les barres de color vermell indiquen que hi ha una correlació significativa (p < 0,05) entre les dues variables

FONT: Elaboració pròpia.

4. Discussió

Els nostres resultats donen suport a la primera hipòtesi formulada: la defoliació de la processionària del pi té un efecte negatiu en el creixement radial de la pinassa. Això ho confirmen sobretot els valors de creixement que es mostren a la taula 2, en la qual, tal com s’ha explicat anteriorment, es pot observar que, l’any 2021, tres dels cinc arbres afectats seleccionats van tenir un creixement nul, mentre que els arbres no afectats van continuar creixent.

Un dels motius que pot haver causat el no creixement dels arbres afectats és la defoliació produïda per l’atac. La defoliació implica que l’arbre té menys superfície de fulles per fer la fotosíntesi i, com a conseqüència, que no pugui fer suficients reaccions metabòliques per obtenir recursos per al seu creixement; per tant, els recursos que té segurament els inverteix en mecanismes de defensa per combatre la processionària. No obstant això, sembla que els atacs de la processionària no produeixen la mort de l’organisme afectat, sinó que és el conjunt d’uns factors ambientals acumulats, com ara una alta competència, sequera i temperatures desorbitades, que pot arribar a produir la mort de l’individu (Hódar, 2015).

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

En referència a la segona hipòtesi formulada, s’ha observat que no hi ha cap relació entre l’IAB abans d’un atac de processionària i la selecció que en fa la processionària. Tal com s’observa en la figura 3, el creixement és més o menys el mateix i és a partir de l’atac que hi ha una afectació en el creixement (taula 2). Per tant, el vigor de l’arbre abans de l’atac no sembla un factor important. Tot i això, la mida de la mostra d’aquest estudi és una limitació que no ens permet extreure conclusions fermes. Així doncs, a partir d’aquí sorgeixen una sèrie de preguntes que ens permeten obrir una àmplia porta per a futurs estudis sobre les causes que fan que les erugues processionàries seleccionin un arbre o un altre.

En relació amb la temperatura i el cicle vital de les erugues, s’han realitzat diversos estudis que demostren que un augment de temperatura afavoreix la supervivència de l’eruga (Hódar, Zamora i Cayuela, 2012). Això és degut al fet que el cicle de l’eruga s’avança a l’habitual i arriba més preparada per a la baixada de temperatures de l’hivern, ja que ha tingut més temps per desenvolupar-se. A part de l’efecte negatiu de la plaga, l’augment de la temperatura també podria tenir una repercussió negativa en el creixement del Pinus nigra, fet que reduiria el seu creixement, sobretot pel rang altitudinal on es troba (Candel-Pérez, Lucas-Borja i Linares, 2012).

És per això que s’ha cregut convenient fer prediccions futures de les temperatures del clima de la zona amb l’ajuda de l’aplicació web KNMI Climate Change Atlas. Aquestes prediccions s’han obtingut contrastant la diferència de la temperatura mitjana anual a la superfície entre dos períodes, del 1975 al 2021 i del 2022 al 2068, i per a diferents mesos. S’han tingut en compte dos models oposats per veure l’evolució futura de temperatures. El primer ha estat l’RCP 2.6, el qual es basa en un escenari amb poques emissions de gasos d’efecte hivernacle que considera que, a partir del 2020, comencen a baixar les emissions fins a arribar a zero emissions l’any 2100. El segon és l’RCP 8.5, el qual es basa en un escenari en què la societat no canvia els seus hàbits d’emissions i s’arriba al punt màxim d’emissions a l’atmosfera l’any 2100.

Tenint en compte el model RCP 2.6 (poques emissions), obtenim com a resultat que la temperatura mitjana anual de tot l’any augmentarà entre 1 °C i 1,5 °C durant els anys 2022-2068 respecte al període del 1975-2021. Pel que fa als mesos en què les temperatures són significatives per al creixement de la pinassa, les prediccions preveuen un augment d’entre 0,5 °C i 1 °C els mesos de gener i d’abril i entre 1 °C i 1,5 °C el mes de setembre.

En canvi, en el model RCP 8.5 (emissions màximes), s’obté que la temperatura mitjana anual de tot l’any augmentarà entre 1,5 °C i 2 °C durant els anys 2022-2068 respecte al període del 1975-2021. En considerar els mesos en què les temperatures són significatives per al creixement de la pinassa, es produeix un augment d’entre 1 °C i 1,5 °C els mesos de gener i d’abril i entre 2 °C i 3 °C el mes de setembre.

Lluc Serrat Alemany

D’acord amb les prediccions realitzades, tant en l’escenari RCP 2.6 com en l’escenari RCP 8.5, l’augment de les temperatures durant els mesos d’hivern possiblement afavorirà el creixement de la pinassa, ja que hi ha una correlació positiva entre aquests mesos i el creixement que permet que la pinassa pugui començar a créixer abans i de forma prolongada durant més mesos. Malgrat això, l’augment de la temperatura en el mes de setembre afectarà negativament el seu creixement. A més, s’ha de tenir en compte que també patirà sequera per la falta de disponibilitat hídrica, cosa que podria fer que la correlació entre creixement i precipitacions dels mesos d’estiu sigui més destacable (inversament proporcional).

Una de les conseqüències que potser tindrà aquest augment de la temperatura per a la processionària és que desestabilitzarà el cicle de l’eruga fent que la desclosa dels ous sigui abans i accelerant tot el cicle. Les temperatures favorables facilitaran el descens de les erugues dels arbres, fet que farà que l’eclosió de les crisàlides per convertir-se en arnes adultes sigui abans i, com a conseqüència, la posta i l’eclosió dels ous de les següents generacions siguin abans (Hódar, 2015).

Aquestes condicions faran que les erugues tinguin un espai temporal més llarg per al seu desenvolupament i, per tant, arribaran a l’hivern amb un metabolisme més preparat i sent més resistents a les baixes temperatures. A més, si es té en compte que les prediccions indiquen que els propers hiverns seran cada cop menys freds i hi haurà més bonança, les erugues ho tindran molt més fàcil per a la seva supervivència i es minimitzarà la mort per baixes temperatures de les erugues (Hódar, Zamora i Cayuela, 2012).

Tot indica que en aquestes condicions les erugues processionàries es trobaran en un escenari òptim per a la seva població que provocarà un augment de la població d’aquesta plaga i de la seva extensió tant altitudinalment com latitudinalment. Tot i així, s’ha vist que un augment de temperatures pot provocar també un augment de paràsits en la fase d’enterrament, més habitual en altituds baixes (Hódar, 2015).

L’augment de les temperatures de setembre junt amb el fet que cada cop els atacs de processionària seran més recurrents podran causar un debilitament del vigor de la pinassa en la zona estudiada. Aquest fenomen podria afavorir el desplaçament de la distribució altitudinal de la pinassa cap a cotes més elevades per trobar escenaris on es puguin assolir les seves condicions òptimes i assegurar la seva supervivència com a espècie.

Tot i les limitacions d’aquest estudi pel que fa a la mida de la mostra analitzada, els resultats obtinguts suggereixen que cal prendre mesures dràstiques per intentar reduir els efectes de l’emergència climàtica que estem vivint. Es fa necessari crear un pla per controlar la processionària, que en els futurs anys es veurà possiblement afavorida. Controlar aquesta plaga és clau per intentar evitar el debilitament del vigor d’algunes coníferes, com ara el Pinus nigra.

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

Agraïments

Aquest estudi forma part del programa Joves i Ciència de la Fundació Catalunya La Pedrera. Volem mostrar el nostre agraïment a la Fundació Catalunya La Pedrera per haver finançat i haver fet possible la recerca presentada en aquest article i per haver confiat en nosaltres. També al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, concretament a Pere Casals i Lena Vila, per facilitar l’accés a les dades de la zona d’estudi. Personalment, també voldria donar les gràcies a Teresa Valor Ivars per la implicació que ha tingut en aquest article i per haver-lo fet possible, ja que sense el seu seguiment el resultat no hauria estat el mateix.

Bibliografia

battisti, a.; stastny, m.; netHerer, s.; robinet, c.; scHoPf, a.; roques, a.; larsson, S. (2005). «Expansion of geographic range in the pine processionary moth caused by increased winter temperatures». Ecological Applications, núm. 15 (6), p. 2084-2096. berardi, l.; branco, m.; Paiva, m. r.; s antos, H.; battisti , A. (2015). «Development time plasticity of the pine processionary moth (Thaumetopoea pityocampa) populations under laboratory conditions». Entomologia, núm. 3 (273), p. 19-24. candel-Pérez, d.; lucas-borJa, m. e.; linares, J. C. (2012). «Predicciones del crecimiento en poblaciones de pino laricio (Pinus nigra Arn. ssp. salzmannii) bajo diferentes escenarios futuros de cambio climático». Ecosistemas, núm. 21 (3), p. 41-49. devkota, b.; scHmidt, G. H. (1990). «Larval development of Thaumetopoea pityocampa (Den. & Schiff.) (Lep., Thaumetopoeidae) from Greece as influenced by different host plants under laboratory conditions». Journal of Applied Entomology, núm. 109 (1-5), p. 321-330.

EPPO = euroPean and mediterranean Plant Protection organization (2020). «EPPO Datasheet: Thaumetopoea pityocampa». A: EPPO Global Database [en línia]. <https:// gd.eppo.int/taxon/THAUPI/datasheet> [Consulta: 17 gener 2025].

H ódar , J. A. (2015). «Incidencia de la procesionaria del pino como consecuencia del cambio climático: previsiones y posibles soluciones». A: Herrero, A.; zabala, M. A. (ed.). Los bosques y la biodiversidad frente al cambio climático: impactos, vulnerabilidad y adaptación en España. Madrid: Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Secretaría General Técnica. Centro de Publicaciones, p. 295-302.

Hódar, J. a.; zamora, r.; cayuela, L. (2012). «Cambio climático y plagas: algo más que el clima». Ecosistemas, núm. 21 (3), p. 73-78.

P alacio , s .; H ernández , r .; m aestro - m artínez , m .; c amarero , J. J. (2012). «Fast re -

Lluc Serrat Alemany

plen ish ment of initial carbon stores after defoliation by the pine processionary moth and its relationship to the re-growth ability of trees». Trees , núm. 26 (5), p. 1627-1640.

P imentel , c . s . m . g .; c alvão , t .; s antos , m .; f erreira , c .; n eves , m .; n ilsson , J. Å. (2006). «Establishment and expansion of a Thaumetopoea pityocampa (Den. & Schiff.) (Lep. Notodontidae) population with a shifted life cycle in a production pine forest, Central-Coastal Portugal». Forest Ecology and Management , núm. 233 (1), p. 108-115.

rousselet, J.; zHao, r.; argal, d.; simonato, m.; battisti, a.; roques, a.; kerdelHué, C. (2010). «The role of topography in structuring the demographic history of the pine processionary moth, Thaumetopoea pityocampa (Lepidoptera: Notodontidae)». Journal of Biogeography, núm. 37 (8), p. 1478-1490.

sangüesa, g.; camarero, J.; Hernádez, r.; ros, M. (2013). «Evaluaciones basadas en teledetección y dendrocronología de los efectos de la procesionaria del pino sobre el vigor y el crecimiento de pinares mediterráneos a distintas escalas espaciales y temporales». A: sociedad esPañola de ciencias forestales (ed.). VI Congreso Forestal Español. Vitòria: Publicaciones de la Sociedad Española de Ciencias Forestales. 12 p. trasobares, a.; Pukkala, t.; miina, J. (2004). «Growth and yield model for uneven-aged mixtures of Pinus sylvestris L. and Pinus nigra Arn. in Catalonia, north-east Spain». Annals of Forest Science, núm. 61 (1), p. 9-24.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 151-166

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.167

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic1

Josep Maria Montserrat

Doctor en biologia, exdirector del Jardí Botànic de Barcelona i de l’Institut Botànic de Barcelona, Barcelona

REBUT: 19 DE FEBRER DE 2025 - ACCEPTAT: 27 DE FEBRER DE 2025

RESUM

A partir de l’experiència obtinguda al Jardí Botànic de Barcelona els darrers vint-i-cinc anys, es destaquen alguns aspectes que podrien ser útils en la selecció de plantes en entorns urbans mediterranis davant de les incerteses que suposa el canvi climàtic. Les plantes a la ciutat aporten nombrosos serveis ecosistèmics i, en climes amb estius calorosos, són especialment útils per apaivagar els pics de calor. La majoria de les espècies a les alineacions viàries són al·lòctones o espècies d’origen híbrid. A Barcelona només el 3 % són arbres del bosc mediterrani. Estudis anteriors van mostrar que els arbres que millor s’adapten són caducifolis o semicaducifolis, distribuïts naturalment per regions temperades o subtropicals amb pluges d’estiu, fulles compostes, gemmes nues o gemmes hipsofil·les,

1. Aquest article es basa en la conferència inaugural pronunciada pel mateix autor a la jornada Jardineria en temps de canvi, celebrada els dies 7 i 8 de novembre de 2024 a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Correspondència: Josep Maria Montserrat Martí. Institut Botànic de Barcelona. Dr. Font i Quer, 2. 08038 Barcelona. A/e: josepmmontserrat@gmail.com.

Josep Maria Montserrat

dispersió de les llavors anemocora i pol·linització entomòfila. Tanmateix, cal vigilar en la introducció de noves espècies poc conegudes pel risc d’introduir noves espècies invasores. Pel que fa a les altres plantes dels jardins, l’agregació de plantes que a la natura formin comunitats naturals pot ser una bona pauta per dissenyar jardins resilients i harmònics.

PARAULES CLAU: flora urbana, Barcelona, canvi climàtic, Jardí Botànic de Barcelona, parc de Montjuïc.

Reflections on urban flora and climate change

ABSTRACT

Based on the experience obtained at the Botanical Garden of Barcelona over the last twenty-five years, some aspects are highlighted that could be useful in the selection of plants in Mediterranean urban environments in the light of the uncertainties posed by climate change. Plants in the city provide numerous ecosystem services and, in climates with hot summers, they are especially useful for moderating heat peaks. Most species on street-tree alignments are allochthonous or of hybrid origin. In Barcelona, only 3% are Mediterranean forest trees. Previous studies showed that the best adapted species are deciduous or semi-deciduous trees that are naturally distributed in temperate or subtropical regions marked by summer rainfall, with compound leaves, naked or hyps ophyl lary leaf buds, anemochore seed dispersal and entomophilous pollination. However, vig i lance should be exercised in the introduction of new, little-known plants because of the risk of introducing invasive species. As regards other plants, the aggregation of those that in nature form natural communities can be a good guideline for designing resilient and harmonious gardens.

KEYWORDS: urban flora, Barcelona, climate change, Botanical Garden of Barcelona, Montjuïc Park.

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

Reflexiones sobre la flora urbana y el cambio climático

RESUMEN

A partir de la experiencia obtenida en el Jardín Botánico de Barcelona en los últimos veinticinco años, se destacan algunos aspectos que podrían ser útiles en la selección de plantas en entornos urbanos mediterráneos frente a las incertidumbres que supone el cambio climático. Las plantas en la ciudad aportan numerosos servicios ecosistémicos y, en climas con veranos calurosos, son especialmente útiles para apaciguar los picos de calor. La mayoría de las especies en las alineaciones viarias son alóctonas o especies de origen híbrido. En Barcelona, solo el 3 % son árboles del bosque mediterráneo. Estudios anteriores mostraron que los árboles que mejor se adaptan son caducifolios o semicaducifolios, distribuidos naturalmente por regiones templadas o subtropicales con lluvias de verano, hojas compuestas, yemas foliares desnudas o hipsofilarias, dispersión de las semillas anemócora y polinización entomófila. Sin embargo, hay que vigilar en la introducción de nuevas especies poco conocidas por el riesgo de introducir nuevas especies invasoras. En cuanto a las otras plantas de los jardines, la agregación de plantas que en la naturaleza formen comunidades naturales puede ser una buena pauta para diseñar jardines resilientes y armónicos.

PALABRAS CLAVE: flora urbana, Barcelona, cambio climático, Jardín Botánico de Barcelona, parque de Montjuïc.

1. Presentació

Les recents jornades sobre jardineria en temps de canvi 2 ens convidaven a reflexionar sobre les conseqüències del canvi climàtic sobre la jardineria i la flora urbana i ens interpel·laven per aportar possibles solucions que augmentessin la resiliència dels nostres jardins i plantacions davant dels canvis que previsiblement s’han de produir. El primer problema que em plantejo és que tot canvi provoca incertesa i que normalment intentem fer-hi front a partir de la nostra experiència, que es basa en el passat. Però el canvi climàtic és un fenomen nou, al qual no ens hem enfrontat mai, de manera que recórrer al

2. La jornada fou organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), l’Associació de Professionals dels Espais Verds de Catalunya (APEVC), el Gremi de Jardineria de Catalunya i la Federació de Viveristes de Catalunya.

Josep Maria Montserrat

passat no és suficient. Calen actituds que afavoreixin la innovació, cal acceptar riscs i cal acceptar que ens podem equivocar.

La principal contribució que crec que puc fer és a partir de l’experiència de la planificació i el desenvolupament del nou Jardí Botànic de Barcelona, que en el seu moment va representar afrontar reptes que tenen alguns paral·lelismes amb la situació que ens plantegen els organitzadors d’aquestes jornades.

Sabem que el canvi climàtic provocarà un augment progressiu de les temperatures mitjanes anuals, conseqüència d’un increment continuat de l’energia a l’atmosfera. Això té conseqüències sobre la freqüència, la intensitat i la regularitat de les precipitacions, l’augment dels períodes de sequera i de les onades de calor intensa, la disminució de les gelades a l’hivern (encara que no es poden descartar completament), l’augment del nivell del mar, etc.

El canvi climàtic no tindrà les mateixes conseqüències sobre les plantes cultivades i els ecosistemes naturals que sobre la vegetació urbana. Per què? Perquè les condicions urbanes i especialment les alineacions viàries són molt particulars.

2. Les plantes són el fonament de la jardineria

Per a la jardineria urbana del nostre país voldríem espècies resilients, adaptables al clima mediterrani, caducifòlies per tal de tenir sol a l’hivern i ombra a l’estiu, amb arrels no invasives i tolerants de les condicions extremes dels subsols de ciutat, amb fulles que no embussessin els embornals, que poguessin sobreviure en escocells minúsculs, que creixessin ràpidament i fessin molta ombra fresca a l’estiu, que si estem en un llarg període de sequera no fos necessari regar-les, que no es trenquessin ni caiguessin sobre la gent o els vehicles aparcats al carrer…

Les plantes a ciutat són éssers vius sensibles, però que cultivem en un entorn absolutament hostil. No hi ha pitjors condicions ambientals per a les plantes que les ciutats. Res no és tan àrid, tan pobre en recursos minerals i en matèria orgànica, tan irregular en la distribució de la llum solar o de l’aigua disponible per a les arrels, la circulació del vent… Hem d’entendre que les plantes a ciutat són, en la seva immensa majoria, plantes cultivades que depenen de nosaltres per a la seva supervivència. Si deixem de cuidar-les, simplement es moren i perdem tots els serveis ambientals que ens presten. A la fi una ciutat és un jardí molt gran on el més important és l’espai i l’ús que en fem per viure. Els arbres no han de competir amb nosaltres: no poden envair les nostres cases, ni els vials, ni les voreres, ni poden créixer lliurement als nostres terrats, ni poden tapar els semàfors o embussar canonades i embornals. Avui ens costa treure exemplars que representen perills imminents per a la vida dels mateixos vianants (és el cas d’algunes palmeres l’es-

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

tiu del 2024). Cal fer un enorme esforç per informar la ciutadania per tal de fer-la més tolerant als canvis adaptatius de la flora urbana, que és antropogènica per definició, especialment si volem adaptar la vegetació actualment existent als canvis que se’ns acosten inexorablement.

Sovint sento i llegeixo als mitjans opinions no sempre prou documentades que defensen la utilització de plantes autòctones, com si només pel fet de ser de casa estiguessin millor preparades per resistir les condicions adverses de la ciutat. Això pot ser cert de manera global, però no ho és en tots els casos i particularment en el cas dels arbres. Cal recordar dos aspectes crítics:

— El clima mediterrani té dos períodes d’estrès anuals que condicionen el desenvolupament dels arbres: a l’hivern fa fred i no hi ha dèficit d’evapotranspiració i a l’estiu no plou durant dos mesos o més i el dèficit hídric és molt marcat. Això obliga els arbres a desenvolupar potents sistemes radicals per assegurar-se l’aigua els mesos més secs. Aquestes arrels són poc compatibles amb les condicions físiques per a l’arbrat viari.

— Europa és el continent amb una flora forestal més pobre. Això s’explica per la situació (d’est a oest) de les serralades muntanyoses, perpendicular a la progressió del fred durant les darreres glaciacions i la posició de la Mediterrània, que va actuar com una barrera, a diferència de la posició del sistema de les Rocoses-Andes, que està situat de nord a sud al llarg de la costa i va actuar com un corredor, facilitant el desplaçament dels arbres a la progressió i regressió posterior del gel.

En conseqüència, hem de buscar espècies útils per a la jardineria i per a l’arbrat viari a altres indrets. Això ho estem fent des del segle xix. I ho fem nosaltres com ja ho van fer nombroses altres ciutats europees. Un dels arbres més emblemàtics i que donen caràcter a la ciutat de Londres és un fals castanyer híbrid (Aesculus x carnea), de la mateixa manera que a Barcelona és un altre híbrid, el plàtan, qui defineix els carrers de l’Eixample. Til·lers, roures i carpinus són molt freqüents a l’arbrat viari de les ciutats alemanyes.

3. El canvi climàtic i l’adaptació a la ciutat

generen molts dubtes respecte a la selecció vegetal

Sembla que el clima evolucionarà cap a un mediterrani semiàrid o subtropical. Previsiblement tindrem més precipitacions a l’estiu (fortes precipitacions els mesos més càlids, però molt irregulars) i menys pluges als mesos freds. Típicament a Barcelona tenim poc menys de 600 mm l’any, distribuïts especialment entre la tardor i la primavera, amb hiverns en general secs i estius sense pluges durant dos mesos. La majoria dels arbres que cultivem s’adapten molt bé a aquestes circumstàncies si disposen de la possibilitat de regs compensatoris o poden accedir al nivell freàtic.

Josep Maria Montserrat

Busquem plantes que s’adaptin a unes noves situacions ambientals que sabem que provocarà el canvi climàtic. Per seleccionar-les, necessitem saber per què volem aquestes plantes i com serà l’indret on les farem viure. És molt diferent cultivar-les en grans espais no impermeabilitzats, com parcs, grans jardins, espais de lleure, que plantar-les a la vora d’una carretera o a l’escocell d’un carrer.

Tampoc no podem traslladar a les condicions urbanes els canvis que l’escalfament global provocarà sobre la vegetació natural o l’agricultura. En condicions naturals es produirà un desplaçament cap a altituds i latituds superiors, de manera que les comunitats vegetals de la plana seran substituïdes per formacions més meridionals, boscos per matollars arbrats, matollars per brolles, brolles per pastures seques i pastures seques per deserts. En el cas de l’agricultura, ja ho estem veient amb el conreu de la vinya i de molts fruiters que es desplacen de la terra baixa cap a les muntanyes. En el cas de les ciutats serà diferent perquè actualment l’entorn urbà ja és molt hostil per als arbres. Els que ja hi viuen depenen en gran mesura de nosaltres. No es reguen, encara, perquè afortunadament Barcelona té un bon nivell freàtic, però si explotem el nivell freàtic per al consum humà, les condicions ambientals s’agreujaran encara més per als arbres.

Els arbres per la seva pròpia naturalesa són molt resilients. Cap espècie sap on germinaran les seves llavors i moltes tampoc no saben quan. Algunes llenyoses mediterrànies han desenvolupat sistemes sofisticats per controlar alguns aspectes de la germinació de les seves llavors: mecanismes de dormància que asseguren que mai totes les llavors germinin el primer any (és una manera eficient de dispersar els èxits reproductius en el temps) o bé que només germinin després dels incendis o que mai germinin prop de la planta mare ni de cap altra planta de la mateixa espècie ja establerta. Hi ha nombrosos exemples, però finalment cap decideix on cauen les llavors ni quines germinaran o quines no, perquè és un procés essencialment estocàstic. En la majoria de les situacions, l’única defensa és produir molts més fruits dels necessaris. Gràcies a això existeix l’agricultura.

Però el cas de la germinació de les llavors és d’alguna manera representatiu de tot el desenvolupament vital de les plantes. Cap pot predir què passarà a l’indret on ha germinat. Tindrà prou aigua? I llum? La trobaran els pol·linitzadors? Li arribarà el pol·len d’altres exemplars? Li cauran rocs o esllavissades damunt? Els herbívors se li menjaran les fulles? Morirà per infeccions de fongs? O d’insectes? Hi haurà inundacions? Podríem dir que les plantes són especialistes en la supervivència davant de les incerteses. I aquesta és tal vegada la seva principal virtut. Davant de les incerteses del canvi climàtic, hauríem de fixar-nos més en les plantes i tractar d’aprendre d’elles. Els que teniu experiència en el cultiu de plantes de ciutat segur que us venen al cap innombrables situacions d’exemplars de moltes espècies distintes que sobreviuen en llocs inversemblants, sobre llast de velles carreteres i ferrocarrils, abocadors, regades amb el lleixiu de netejar les escales…

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

Si les condicions de cultiu són estables, els arbres poden viure moltíssims anys encara que l’ambient general sigui molt diferent del seu hàbitat original. És el cas de dos cèlebres jardins de l’Iran amb arbres centenaris, xiprers i plàtans orientals, cultivats en zones completament àrides, que fan frontera amb els deserts més secs i rigorosos del món. Ambdós es van construir en indrets en pendent, per on circulava un gran qanat (anomenats també en català pous de mina, que són aqüeductes soterrats que transporten aigua dolça a grans distàncies). Es fa aflorar part del qanat i, per gravetat, es rega el jardí. Baghe-Fin, prop de Kâshân, és un jardí de xiprers (una espècie de muntanya), alguns d’ells tricentenaris, del segle xviii, a l’època safàvida (figura 1). Kâshân està situada a la ruta persa de la seda, que resseguia el marge del desert al nord de les muntanyes del Zagros. Bagh-e-Shazdeh, a un indret encara més sec i àrid, a la ciutat de Mâhân, al sud de Kermân, està format sobretot per grans plàtans (figura 2).

Jardins de Bagh-e-Fin, Kâshân, Iran

FIGURA 1

FONT: Fotografia de J. M. Montserrat.

Maria Montserrat

Jardins de Bagh-e-Shazdeh, Mâhân, Iran

FONT: Fotografia de J. M. Montserrat.

Si hi ha subministrament regular d’aigua, és possible disposar de grans jardins en indrets molt allunyats de l’àrea de distribució o de les condicions ambientals originals de les plantes. Cal tenir en compte, però, que no totes les plantes s’adapten de la mateixa manera. Al Jardí Botànic per més que ens esforcem ens és molt difícil cultivar a Barcelona la Sequoia sempervirens, malgrat que, abans de les glaciacions, era una espècie espontània a Montgat.

4. Els serveis ecosistèmics de la flora urbana

Cada cop som més conscients que les plantes són molt necessàries a la ciutat, atès els nombrosos serveis ecosistèmics que presten. Els arbres ajuden a regular la temperatura i a disminuir l’illa de calor que es forma a les ciutats per causa de la contaminació.

Josep

FIGURA 2

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

L’evaporació d’un gram d’aigua a 30 °C absorbeix de l’ambient 550 calories. El vapor d’aigua dissolt a l’aire retorna bona part d’aquesta energia quan es condensa. De manera que l’aigua, localment, transporta calor dels solells de les muntanyes a les bagues, que sempre són a l’ombra. Un gran arbre pot evaporar 400 litres d’aigua cada dia. Això és equivalent a 220.000 kcal o 873.000 BTU (British thermal unit, unitat tèrmica britànica) per arbre. A Barcelona els arbres són més aviat petits, però si considerem que hi ha uns trenta-dos arbres per cada tram de carrer de l’Eixample entre dos xamfrans i suposem que només consumeixen una quarta part de l’aigua que evapora un arbre gran, la quantitat resultant del conjunt és d’uns 7 milions de BTU. A tot això, s’hi hauria d’afegir l’energia solar reflectida per les fulles, per tant, energia que no s’afegeix a incrementar la temperatura dels carrers i dels habitatges (Rana i Ferrara, 2019).

Aquest servei regulador del microclima depèn de la disponibilitat d’aigua. Si l’arbre està estressat hídricament, les seves funcions refrigerants canvien. Actualment, la majoria dels arbres obtenen l’aigua que necessiten del subsol, ja que l’arbrat viari a Barcelona es rega només excepcionalment. Si els plans de lluita contra la sequera preveuen aprofitar a fons l’aigua del nivell freàtic, el nivell baixarà i els arbres se’n ressentiran.

L’arbrat ens presta, a més, molts altres serveis ecosistèmics:

— Filtració de partícules contaminants.

— Emocionals, recreatius, lúdics, paisatgístics i visuals (flors).

— Millora de la salut.

— Aliment i refugi per a altres organismes (ocells, insectes, petits mamífers…).

— Però també emissió de pol·len, fruits, fulles seques, restes d’escorça, caiguda de branques.

En entorns urbans, la prevalença de les al·lèrgies a causa del pol·len de les plantes és molt superior que en ambients rurals. Això segurament és degut a la concurrència de nombrosos factors, alguns lligats a la contaminació urbana (micropartícules del dièsel), que provoquen un augment dels casos d’al·lèrgia entre la població. D’altra banda, només unes quantes plantes provoquen al·lèrgies. Les plantes amb flors vistoses solen ser pol·linitzades per animals. El pol·len d’aquestes plantes es produeix en quantitats molt menors que a les anemòfiles, que són les que depenen del vent per a la pol·linització. Les entomòfiles tenen pol·len més gran i molt més ornamentat exteriorment, els grans s’aglomeren i s’enganxen els uns als altres de manera que es faciliti el seu transport per part dels animals. En canvi, els grans de pol·len de les espècies de dispersió anemòfila són petits, llisos, secs, de manera que no s’enganxen entre ells, i lleugers per sostenir-se més temps suspesos a l’aire. Per assegurar-se el reconeixement per part de l’estigma de les plantes de la mateixa espècie, alliberen proteïnes molt específiques que faciliten el seu reconeixement per part de l’estigma femení. Són precisament aquestes proteïnes les que ens provoquen les al·lèrgies quan el gra de pol·len germina a les nostres mucoses respira-

Josep Maria Montserrat

tòries. Una espècie anemòfila com l’avellaner pot produir 2,5 milions de grans de pol·len per cada antera. El tipus i la concentració de pol·len a l’aire és determinant per a l’aparició d’al·lèrgies.

5. Com seleccionar plantes de cara al canvi climàtic?

Convé, abans d’introduir noves espècies, millorar el nostre coneixement sobre les espècies actualment disponibles i reduir la presència de les espècies que avui sabem que són menys tolerants, com ara les poques mediterrànies que ens queden, altres autòctones d’indrets més humits com els freixes de fulla gran, roures, faigs, pins, oms, alguns plàtans… De tota manera, a l’hora d’escollir exemplars concrets, no és fàcil de fer-ne una selecció, precisament per la resiliència de les plantes. Les que ja hi són, malgrat que puguin estar poc adaptades, ja han trobat el seu lloc, s’hi han adaptat i acompanyar-les amb regs puntuals en períodes de sequera extrema podria ser suficient.

A més de millorar el nostre coneixement de les plantes que ja tenim a la ciutat (que són moltes espècies) i centrar-nos a seleccionar els atributs que més ens convinguin entre les espècies que ja tenim, es podrien estudiar les espècies que ja estan domesticades en altres indrets semblants als nostres. Si malgrat tot volem incrementar la diversitat d’espècies disponibles per a l’arbrat viari, una bona estratègia de selecció seria analitzar la flora utilitzada per altres ciutats mediterrànies o subtropicals situades a latituds inferiors, entre els 30 i els 40 graus, preferentment del vessant oriental dels continents. Abans d’introduir noves espècies al·lòctones a la diversitat d’espècies disponibles, és necessari conèixer bé els cicles biològics de les espècies. Tal vegada introduir les plantes cultivades a jardins botànics situats a les latituds esmentades abans podria ser més aconsellable que no tractar d’introduir directament al·lòctones d’origen silvestre.

6. La muntanya de Montjuïc com a font d’aprenentatge

Una preocupació constant en el desenvolupament del Jardí Botànic de Barcelona ha estat vetllar per tal que les plantes cultivades al jardí no poguessin escapar del nostre control. El cas dels ficus australians i els seus pol·linitzadors és un bon exemple de com petits canvis gairebé imperceptibles per a la majoria de la gent poden tenir conseqüències importants. El comerç globalitzat, el canvi climàtic i la dificultat de control fitosanitari als ports al conjunt d’Europa han afavorit l’expansió de paràsits i pol·linitzadors de les plantes al·lòctones cultivades als nostres jardins. Alguns són molt evidents i durant un temps els mitjans se n’han fet ressò: mosquits diversos, mosca negra, morruts de les palmeres,

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

de les atzavares, el foc bacterià i, posteriorment, Xylella fastidiosa, etc. També ens estan arribant pol·linitzadors molt específics de grans arbres, com els ficus australians, cada cop més freqüents als nostres parcs i carrers. Fins ara, les llavors eren estèrils i, malgrat que ocells i petits mamífers es mengen les figues, no s’havien dispersat les plantes. Amb l’arribada del pol·linitzador aquesta situació podria canviar. Un altre exemple ens el proporcionen les Searsia (Rhus subgen. Thezera (DC.) K. Koch) (Moffett, 2007), especialment Searsia pyroides. És una espècie de la família de les anacardiàcies, originària d’Àfrica del Sud, que al seu país d’origen es recomana molt com a espècie viària. Al Jardí Botànic de Barcelona les merles van aprendre ràpidament que les baies eren comestibles. En pocs anys, prop d’altres arbres del jardí creixien desenes de plançons de Searsia pyroides. Ens vam veure obligats a establir un programa de seguiment de la flora al·lòctona als voltants del jardí i establir protocols de control dins del mateix jardí. Un problema afegit és que els plançons tenen una aparença molt diferent de la planta adulta, de manera que costa de reconèixer-los. D’alguna manera, es mimetitzen amb la flora contigua i quan els identifiquem són ja arbusts desenvolupats. Es van haver d’eliminar tots els peus femenins.

La recent Conferència de les Nacions Unides sobre Biodiversitat, COB16 de Cali, entre les seves conclusions fa èmfasi en les invasions biològiques com a risc important de pèrdua de biodiversitat. Cal ser conscients dels riscs d’introduir plantes potencialment invasores. A començaments del segle xx, Montjuïc era un conjunt anàrquic de pedreres, el castell i el cementiri. La voracitat de les pedreres de Montjuïc va estar a punt d’aïllar el castell, com es pot comprovar al túnel de la Foixarda. L’Ajuntament es veié en l’obligació de rescatar tots els drets d’explotació i cancel·lar l’activitat extractiva. La urbanització d’una muntanya foradada com un formatge no havia de ser una tasca ni fàcil ni barata. Com tots sabem, es va urbanitzar a estrebades seguint les necessitats de diversos esdeveniments: l’Exposició Internacional del 1929, l’Olimpíada Popular del 1936, la Fira de Barcelona, algunes instal·lacions esportives, estudis de cinema… Però restaven amplíssims sectors abandonats. Durant la dictadura va optar-se per la solució més barata: construir jardins, parcs d’atraccions i destinar una bona part a l’abocador de residus de la ciutat, que no es va clausurar fins el 1972.

El repte que plantejava Montjuïc el 1980 era enorme i els Jocs Olímpics permeteren realitzar l’impuls definitiu. El nombre de jardins encara va augmentar més: Jardí Botànic, jardins de Petra Kelly, parc del Mirador del Migdia, jardins de Joan Brossa, etc. Cada nou jardí comportava la incorporació de noves espècies cultivades a Montjuïc. Així, des del Jardí d’Aclimatació construït el 1929 o els jardins de Laribal, de la mateixa època, fins al nou Jardí Botànic, a més dels vessants no urbanitzats i els espais intersticials entre diferents equipaments, a Montjuïc, hi hem catalogat prop de 3.500 espècies, entre espècies cultivades i espontànies, quasi tantes com al conjunt de la flora catalana.

Josep Maria Montserrat

Montjuïc té catalogades 247 espècies invasores en 3,4 km 2. El conjunt de Catalunya, 1.068 espècies en 32.000 km2 (Aymerich i Sáez, 2019). Quan ho comparem amb el litoral català, en 14.000 km2 n’hi ha 885. És a dir, el 30 % de les invasores al litoral català es troba a Montjuïc i és un dels indrets amb més espècies invasores per superfície (Ibáñez et al., 2023). Les causes són una combinació de distints factors: un indret quasi completament nu de vegetació fa un segle; la construcció de nombrosos jardins i una única empresa ocupada del manteniment del conjunt (amb l’excepció dels jardins botànics) durant un segle. La gestió de residus és una de les primeres causes d’expansió de propàguls vegetals. Per altra banda, el port comercial, situat just al costat, és un dels principals focus d’introducció d’organismes al·lòctons. És interessant comprovar com entre aquestes espècies invasores a Montjuïc n’hi ha molt poques que es puguin atribuir a algun dels dos jardins botànics, malgrat que són els jardins que més espècies distintes acumulen. Tal vegada, una de les més notables sigui la Succowia balearica, una petita crucífera protegida que, localment al Sot de la Foixarda, s’ha expandit notablement. Afortunadament, Montjuïc està molt isolat, de manera que és complicada l’expansió de plantes invasores si es realitza la gestió de residus adequada i els visitants no s’emporten esqueixos ni llavors.

7. Estudis anteriors

Si estudiem d’on provenen geogràficament les espècies actualment utilitzades a Barcelona i al seu entorn (referit als inventaris del 2004), observem que només el 3 % dels exemplars situats als vials urbans viuen en comunitats naturals d’esclerofil·les mediterranis (alzines, pins, arboços). La resta, el 97 %, és de procedència exòtica (mèlies, falses acàcies, etc.) o si arriben a les regions mediterrànies ho fa seguint els cursos d’aigua (plàtans, oms, alguns freixes, baladres, pollancres, etc.), o bé tenen àrees de distribució més septentrional i a Barcelona viuen molt malament (til·lers, oms de fulla gran, faigs, roures, etc.)

A partir de l’inventari de vegetació del conjunt de parcs de l’àrea metropolitana, exclosos els jardins botànics, es van realitzar una sèrie d’estudis per determinar quines espècies calia utilitzar a l’espai públic a partir de l’anàlisi del que ja hi havia i de comprovar quins atributs biològics o fenomorfològics compartien.

Es va estudiar l’àrea de distribució natural de quasi 400 espècies (una vegada exclosos híbrids artificials), els diagrames ombrotèrmics de Walter (Walter i Lieth, 1967), el tipus de gemmes vegetatives, el tipus de pol·linització i la dispersió de les llavors, tipus de fulles i dimensions, etc.

Les conclusions aleshores foren que per a una ciutat com Barcelona, amb clima molt temperat, caldria seleccionar arbres caducifolis o semicaducifolis, amb flors vistoses (entomòfils), provinents de regions temperades o subtropicals, amb precipitacions d’estiu,

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

colonitzadors amb llavors de dispersió anemocora i de creixement ràpid, amb fulles compostes i gemmes hipsofil·les o nues. Tipuana tipu, Jacaranda mimosifolia o Koelreuteria paniculata serien bons exemples de plantes amb gemmes hipsofil·les.

En canvi, les gemmes catafil·les, les fulles simples, el creixement lent són característics de plantes com ara oms, lledoners, faigs, roures, alzines, etc. Moltes d’aquestes espècies actualment viuen malament a Barcelona, pateixen nombroses malalties i contínues situacions d’estrès. Un augment en la irregularitat de les precipitacions encara les farà menys aconsellables per a les alineacions viàries.

8. Aspectes relacionats amb la realitat dels espais verds urbans

Els entorns urbans no són uniformes. Si els carrers requereixen seleccions de plantes estrictes, els parcs són els indrets més conservadors on es troben els exemplars més vells, les espècies «passades de moda», com el Cocculus laurifolius, del qual es poden trobar exemplars centenaris als parcs més antics, en general grans jardins modernistes integrats a diversos parcs de Barcelona i el seu entorn, com el parc de la Ciutadella, ca l’Arnus, la Fontsanta o can Vidalet.

Igualment, els parcs presenten característiques que fan que s’assemblin als entorns naturals. Les condicions en general són molt més propícies per al desenvolupament de la vegetació, malgrat la intensitat en el seu ús per part dels ciutadans. És en aquests espais on sembla més aconsellable l’assaig d’agrupacions de plantes adaptades al nostre clima i que evolucionin juntes, de manera que no competeixin entre elles, sinó que hi col·laborin, cobrint el sòl i diversificant el seu aspecte al llarg de l’any.

La disponibilitat d’espècies i exemplars adequats, així com la manca d’experiència d’alguns productors en el maneig de plantes poc conegudes, representa una limitació major a l’hora d’impulsar innovacions en la modificació de l’arbrat urbà. Una part són de caràcter administratiu, que afavoreixen la inèrcia del que ja hi ha, d’altres de tipus més tècnic com ara disponibilitat de germoplasma o de coneixements sobre les condicions de cultiu. A més, cal tenir en compte que la majoria de grans vivers europeus no estan centrats en les demandes de països mediterranis, que representen una part petita del mercat. El desenvolupament del Jardí Botànic ha proporcionat nombroses experiències útils. No és tan freqüent establir de bell nou una col·lecció molt diversa de plantes. La immensa majoria no estava disponible a Europa, de manera que van ser necessàries importacions d’esqueixos, plançons i llavors d’arreu del món per convertir el Jardí Botànic Històric en un viver de producció i haver-nos de conformar d’obrir el nou Jardí Botànic al públic amb plantes molt joves. Moltes són avui grans exemplars, però han sobreviscut bàsicament perquè van ser plantades molt joves. No ho podem traslladar a la ciutat directament, però

Josep Maria Montserrat

la conclusió és que hi ha un camp immens de millora en aspectes administratius, amb el desenvolupament de contractes de producció específics per a intervencions de grans dimensions que garanteixin l’accés a moltes més espècies (amb exemplars sans i mides adients), la selecció d’espècies o la localització de proveïdors del germoplasma inicial.

9. Com utilitzar la informació científica disponible per millorar l’ús de la flora autòctona en jardineria?

Al Jardí Botànic les plantes estan presentades segons les agrupacions naturals de la vegetació. Es pretén així cultivar-les segons les seves afinitats ecològiques i geogràfiques. Aquest criteri d’agregació va ser molt útil en el desenvolupament de les formacions vegetals més típiques de la conca mediterrània. En canvi, no ha funcionat tan bé per a les agrupacions de plantes de les altres regions del món amb clima mediterrani. Això és degut a dos factors. El primer, la naturalesa dels sòls i de l’aigua molt rics en carbonats, quan els sòls de les regions mediterrànies de l’hemisferi sud i de Califòrnia són essencialment àcids. L’altre factor és l’accessibilitat a les plantes. Les de la conca mediterrània són fàcilment accessibles i es poden fer agrupacions semblants a les naturals amb facilitat. En canvi, l’accés a propàguls de les plantes de les regions més allunyades és més difícil i el nostre coneixement de la seva vegetació, massa bibliogràfic i fragmentari. El mètode, però, és molt eficaç quan es pot aplicar correctament.

Què és una comunitat vegetal? Segons Braun-Blanquet és una comunitat reconeguda i caracteritzada per la seva constitució específica i sobretot per les seves espècies característiques.

L’estudi de les comunitats vegetals s’ha centrat molt a establir la composició estadística de les espècies que en formen part, les seves relacions amb factors abiòtics i la competència de les plantes per la llum. Però no ha integrat ni aspectes d’ecologia funcional, ni les relacions químiques entre les espècies vegetals que les componen, ni amb el sòl.

La descripció de les comunitats vegetals, de molta importància a Espanya, ha reunit moltíssima informació utilitzable en jardineria sostenible.

Valgui com a exemple d’informació accessible, però que requereix certa formació en jardineria per manejar-la, la que es troba al Sistema de Información de la Vegetación Ibérica y Macaronésica (SIVIM).3 És una base de dades en què, l’octubre de 2024, hi havia registrats un total de 190.279 inventaris corresponents a 3.147.495 citacions de 7.138 espècies vegetals. Coordinada per Xavier Font (2024), de la Universitat de Barcelona, la 3. <http://www.sivim.info/sivi/> (Consulta: 25 febrer 2025).

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

base de dades SIVIM permet accedir a una important quantitat d’informació sobre la sociologia de les plantes, molt útil per estudiar agrupacions de plantes per a jardins amb espècies autòctones. Del mateix autor (Font et al., 2025), és molt útil el Banc de dades de biodiversitat de Catalunya (BDBC), 4 tant per les àrees de distribució actualitzades com per les informacions biològiques disponibles per a cada espècie amb referències a les comunitats que formen.

Pablo Ferrer (2007), en el marc del projecte Genmeda, va editar un manual tècnic amb el propòsit d’optimitzar els treballs de recol·lecció de germoplasma per a futures restitucions ecològiques. El model és aplicable per a combinacions de plantes en jardineria autòctona.

10. Es comuniquen les plantes entre si?

Els vegetals emeten nombroses substàncies volàtils que els permeten, entre d’altres, les funcions següents:

— Protecció contra herbívors.

— Mecanismes de defensa indirecta, mitjançant l’emissió de substàncies volàtils que actuen de reclam de depredadors o parasitoides que ataquen, al seu torn, els insectes que les parasiten (pugó, etc.).

— Mecanismes de defensa directa mitjançant l’emissió de substàncies de propietats repel·lents, bactericides, fungicides, insecticides o antioxidants.

— Facilitació de la pol·linització: atracció química, física, visual, etc.

— Comunicació amb altres plantes distintes.

— Comunicació amb altres parts de la mateixa planta.

— Emissió de substàncies químiques al·lelopàtiques.

— Emissió de substàncies autotòxiques ( Pinus , Echium candicans, Rosmarinus , Eucalyptus, Myrtus).

— Interaccions amb la flora bacteriana i fúngica del sòl.

11. Conclusions

Estudiar com s’agrupen les plantes a la natura pot ajudar a descartar espècies que es repel·leixen quan viuen juntes i seleccionar aquelles que es toleren. Idealment, hauríem de

4. <http://biodiver.bio.ub.es/biocat/> (Consulta: 25 febrer 2025).

Josep Maria Montserrat

poder sistematitzar quines espècies són «amigues» i utilitzar-les sempre juntes per tal d’establir agrupacions estables i harmòniques. Les comunitats naturals són una bona font d’inspiració, així com el coneixement pràctic que tenen alguns jardiners experimentats, coneixement no sempre traslladat ni accessible en els sistemes d’informació acadèmica habituals.

La jardineria del futur serà aquella en la qual les espècies cooperin entre si per evolucionar en la direcció que més ens pugui interessar.

Per a això, caldrà descobrir combinacions òptimes d’espècies per a cada lloc concret que aprofitin els recursos, cobreixin l’espai, s’estabilitzin durant períodes llargs de temps i tinguin una forta resiliència davant dels canvis.

Bibliografia

aymericH, P. l.; sáez, L. (2019). «Checklist of the vascular alien flora of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula, Spain)». Mediterranean Botany, 40 (2), p. 215-242. També disponible en línia a: <https://dx.doi.org/10.5209/mbot.63608>.

ferrer, P. P. (ed.) (2007). Base estructural de un hábitat: Principios para su definición y diagnosis . Versió 5.b. Genmedoc - CIEF. València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Medio Ambiente, Agua, Urbanismo y Vivienda. 29 p. També disponible en línia a: <http://www.uv.es/elalum/documents/BaseEstructuralHabitat.pdf> [Consulta: 25 gener 2025].

font, X. (2024). SIVIM: Sistema de Información de la Vegetación Ibérica y Macaronésica [en línia]. <http://www.sivim.info/sivi> [Consulta: 15 setembre 2024].

font, x.; cáceres, m. de; quadrada, r. v.; navarro, A. (2025). Banc de dades de biodiversitat de Catalunya [en línia]. Generalitat de Catalunya; Universitat de Barcelona. <http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html> [Consulta: 25 febrer 2024].

ibáñez, N.; Gómez-Bellver, C.; Farelo, P.; Montserrat, J. M.; Pyke, S.; Nualaert, N.; LóPez-PuJol, J. (2023). «Montjuïc hill (Barcelona): A hotspot for plant invasions in a Mediterranean city». Plants, 12 (14), 2713, p. 1-17.

moffett, R. O. (2007). «Name changes in the Old World Rhus and recognition of Searsia (Anacardiaceae)». Bothalia [en línia], 37 (2), p. 165-175. <https://doi.org/10.4102/abc. v37i2.311>.

rana, g.; ferrara, R. M. (2019). «Air cooling by tree transpiration: A case study of Olea europaea, Citrus sinensis and Pinus pinea in Mediterranean town». Urban Climate, 29 (3-4), 100507. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1016/j.uclim.2019.100507>.

Walter , H.; lietH , H. (1967). Klimadiagramm-Weltatlas. Jena (Alemanya): Gustav Fischer. 3 v.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 167-198

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.168

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Luis Amela Valverde

ORCID 0000-0002-2485-4815

Grup Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC), Universitat de Barcelona (UB), i membre de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), filial de l’Institut d’Estudis Catalans

REBUT: 2 DE GENER DE 2025 - ACCEPTAT: 24 DE FEBRER DE 2025

RESUM

Els jardins de Pompeu van ser els primers jardins públics de la ciutat de Roma, dins de l’anomenat complex pompeià , que comprenia el Teatre de Pompeu, la Cúria de Pompeu i un criptopòrtic, on aquests jardins estaven situats. Aquest complex, inaugurat l’any 55 aC, fou construït per Gneu Pompeu Magne (cos. i 70 aC), dins de la seva campanya propagandística enmig de la lluita per controlar el poder durant la República romana, que finalment acabarà amb tres sagnants guerres civils. Aquest treball presenta les dades que coneixem sobre aquests jardins, que van servir de model per als jardins públics que es van obrir posteriorment a la ciutat de Roma.

PARAULES CLAU: jardins de Pompeu, complex pompeià, ciutat de Roma, Gneu Pompeu Magne, segle i aC, plàtans.

Correspondència: Luis Amela Valverde. Carrer de Joan Maragall, núm. 11, 1r 1a. 08940 Cornellà de Llobregat. A/e: amelavalverde@gmail.com.

Luis Amela Valverde

The gardens of Pompey: The first public gardens in the city of Rome. An introduction

ABSTRACT

The gardens of Pompey were the first public gardens in the city of Rome, situated within the so-called Pompeian complex that included the Theatre of Pompey, the Curia of Pompey and a (crypto)portico where these were located. This complex, inaugurated in 55 BC, was built by Pompey the Great (cos. i 70 BC), within his propaganda campaign during the struggle to gain control of the Roman Republic, which finally led to three bloody civil wars. This study presents the data now available on these gardens, which were to serve as a model for the public gardens that were subsequently opened in Rome.

KEYWORDS: gardens of Pompey, Pompeian complex, city of Rome, Pompey the Great, 1st century BC, plane trees.

Los jardines de Pompeyo: los primeros jardines públicos de la ciudad de Roma. Una introducción

RESUMEN

Los jardines de Pompeyo fueron los primeros jardines públicos de la ciudad de Roma, dentro del llamado complejo pompeyano, que comprendía el Teatro de Pompeyo, la Curia de Pompeyo y un (cripto) pórtico, en donde estaban situados estos jardines. Este complejo, inaugurado en el año 55 aC, fue construido por Cneo Pompeyo Magno (cos. i 70 aC), dentro de su campaña propagandística en medio de la lucha por controlar el poder durante la República romana, que finalmente acabará en medio de tres sangrientas guerras civiles. Este trabajo presenta los datos que conocemos acerca de estos jardines, que sirvieron de modelo para los jardines públicos que se abrieron posteriormente en la ciudad de Roma.

PALABRAS CLAVE: jardines de Pompeyo, complejo pompeyano, ciudad de Roma, Cneo Pompeyo Magno, siglo i aC, plátanos.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

1. Introducció

El pòrtic o, més ben dit, l’espai existent al seu interior, pertanyent al complex del Teatre de Pompeu (figures 1 i 2), va ser el primer jardí públic de la ciutat de Roma (Bowe, 2004, p. 107; Carroll, 2015, p. 546; Cilliers i Retief, 2009, p. 8; Denard, 2005, p. 69; Gleason, 1994, p. 26; Golvin, 2010, p. 71; Grimal, 1984, p. 173; Kuttner, 1999, p. 10; Longfellow, 2011, p. 16) i marcarà el futur de l’urbanisme evergètic de l’urbs. Es trobava ubicat dins del complex pompeià (opera pompeiana), que incloïa així mateix el Teatre de Pompeu i la Cúria de Pompeu, i el jardí es trobava enmig d’ambdues construccions, cadascuna situada a un costat del complex, amb el pòrtic al llarg dels quatre costats, és a dir, un quadripòrtic. Tot aquest conjunt es trobava al Camp de Mart, a l’actual districte de Rione, en aquell moment fora del pomoerium (Cass. Dio 40, 5, 2), la frontera religiosa de la ciutat de Roma.

Reconstrucció per ordinador del Teatre de Pompeu

FONT: Obra derivada de la imatge 3D per Lasha Tskhondia - L.VII.C, a Wikimedia Commons (en línia), <https://fr.wikipedia.org/wiki/Th%C3%A9%C3% A2tre_de_Pomp%C3%A9e#/media/File:Theatre_of_Pompey_Sketch_up_model.png>, sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 3.0 No adaptada, <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/> (consulta: 17 desembre 2024).

FIGURA 1

Luis Amela Valverde

FONT: Imatge de Pascal Radigue a Wikimedia Commons (en línia), <https://fr.wikipedia.org/wiki/Th%C3%A9%C3%A2tre_de_Pomp%C3%A9e#/media/ File:Th%C3%A9%C3%A2tre_de_Pomp%C3%A9e,_Plan_de_Rome_de_Paul_Bigot,_universit%C3%A9_de_Caen_MRSH.JPG>, sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 3.0 No adaptada, <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/> (consulta: 17 desembre 2024).

Aquesta obra va ser efectuada per la glòria de Gneu Pompeu Magne (cos. i 70 aC) (figura 3), un dels personatges més importants de la història de la Roma tardorepublicana. Pompeu (106 aC - 48 aC), un princeps ante litteram, va ser tres vegades cònsol (anys 70 aC, 55 aC i 52 aC) i va participar en les dues primeres guerres civils al bàndol senatorial (8881 aC i 49-45 aC) i en la darrera, com a comandant en cap en el conflicte amb Gai Juli Cèsar (cos. i 59 aC). Amb aquest i amb Marc Licini Cras (cos. i 70 aC) va formar el denominat primer triumvirat, i en la seva dilatada trajectòria va ser governador de diverses províncies, així com curator annonae. La seva figura va marcar un període de l’etapa final de la República romana que s’ha anomenat el Principat de Pompeu.

FIGURA 2

Vista aèria de la maqueta del Teatre de Pompeu del pla de Roma de Paul Bigot

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Retrat de Pompeu actualment al Louvre (Ma 6196)

FONT: Fotografia d’Alphanidon a Wikimedia Commons (en línia), <https://es.wikipedia.org/wiki/Pompeyo#/media/File:Pompey_the_Great.jpg>, sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 4.0 Internacional, <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/> (consulta: 26 febrer 2018).

2. Els jardins públics a Roma en el període republicà

La ciutat de Roma era una urbs superpoblada en què al segle ii aC no existien espais públics verds per al descans i assossec de les classes pobres. La lluita política entre els diversos nobles pel poder a finals de la República, entre d’altres vicissituds, portarà a la creació de jardins públics per a la plebs. En aquest treball tractarem només dels jardins públics de l’època republicana, i no pas dels imperials.

Si bé els jardins eren part principal de la vida quotidiana dels romans, és a partir del segle ii aC quan apareix una categoria especial de jardins privats urbans (figura 4) que s’anomena horti, en plural; són residències amb jardins luxosos, espais propietat de l’elit, utilitzats per a l’oci (otium) entre familiars i amics propers, a diferència de la vida de l’activitat pública ( negotium ) i l’hospitalitat formal que es desenvolupava a l’atri, la part principal de la domus (Claridge, 2018, p. 128). Aquests jardins privats es van anar monu-

FIGURA 3

FIGURA 4

Reconstrucció del jardí de la casa dels Vettii, a Pompeia, exemple de jardí privat romà

FONT: Fotografia de Sailko a Wikimedia Commons (en línia), <https://en.wikipedia.org/wiki/Roman_gardens#/media/File:Ricostruzione_del_giardino _della_casa_dei_vetii_di_pompei_(mostra_al_giardino_di_boboli,_2007)_01.JPG>, sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 3.0 No adaptada, <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/> (consulta: 17 desembre 2024).

mentalitzant i fent cada vegada més luxosos, similars als jardins orientals que els generals romans van conèixer durant les seves campanyes militars. Els primers i els més coneguts de tots van ser els Horti Lucullani de Luci Licini Lucul·le (cos. 74 aC) (Amela i Pons, 2024), construïts a la dècada dels anys 60 aC, i posteriorment els Horti Sallustiani del conegut escriptor Gai Sal·lusti Crisp ( pr. 46 aC).

Pompeu, contemporani de Lucul·le, aparentment tenia dues residències luxoses amb jardins, anomenats superior i inferior (superiori i inferiori); el superior potser al Quirinal, anteriorment propietat de P. Corneli Escipió l’Africà (cos. i 205 aC), mentre que l’inferior estava situat a la planura del Campus Martius. Pompeu va utilitzar aquests últims per a les seves intrigues polítiques, ja que coneixem que en aquest lloc l’any 61 aC va subornar

Luis Amela Valverde

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

els votants en l’elecció de Luci Afrani (cos. 60 aC) al consolat (Plut. Pomp. 44, 3). Es tracta del primer cas conegut en què la plebs urbana fou convidada en massa a uns horti privats: mostrava el potencial dels jardins en la vida política romana (D’Arms, 1998, p. 34; Marzano, 2022, p. 28).

Potser l’èxit d’aquesta iniciativa va portar Pompeu a voler innovar sobre aquesta qüestió. Per celebrar les seves victòries a Orient, i a més glòria de si mateix, amb el botí obtingut, Pompeu va efectuar una sèrie d’obres públiques en terrenys de la seva propietat (l’ opera pompeiana ), entre aquestes el primer teatre de pedra de la ciutat, el Pompeium Theatrum i, més important, els primers jardins públics de Roma (Plin. NH 37, 3; Prop. 2, 32, 1; Vitr. De Arch. 5, 9, 1). La Porticus Pompeiana es va convertir en un element important de la vida quotidiana de Roma i va servir de model per a posteriors jardins públics, que serien a partir d’ara un element imprescindible del paisatge urbà de Roma (Macaulay-Lewis, 2013, p. 109).

Val la pena indicar que, si bé Roma va trigar a dotar-se d’un teatre permanent respecte d’altres ciutats d’Itàlia, també ho podria haver estat en el cas dels espais públics enjardinats. D’aquesta manera, una inscripció fragmentària procedent de Càpua, de finals del segle ii aC o inicis del segle i aC (CIL I2 687 = ILLRP 723), commemora els magistrats locals que, a més d’organitzar ludi (jocs), van construir horti (jardins públics) i un pòrtic amb els seus propis diners (Marzano, 2022, p. 39).

Com a curiositat, assenyalem que els horti de Cèsar a la zona de Trans Tiberim (Trastevere) es van convertir en el segon parc públic de Roma. Són diferents als horti Caesaris ad Portam Collinam (Cass. Dio 42, 26, 3. Obsq. 71), que van ser probablement adquirits per Sal·lusti poc després de l’any 44 aC i que es convertirien en el nucli dels Horti Sallustiani (Richardson, 1992, p. 197). Es trobaven a una distància considerable de la ciutat (Hor. Sat. 1, 9, 18), i el temple de la Fors Fortuna es trobava dins dels seus límits (Platner i Ashby, 1929, p. 265; Tac. Ann. 2, 41). Aquí hi havia una vila on el dictador va rebre la reina egípcia Cleòpatra VII (51-30 aC) a partir del 46 aC (Cic. Att. 15, 15, 2). Si bé en aquest moment era una propietat privada, com a governant indiscutible de Roma, Cèsar va utilitzar la seva residència en comptes d’altres llocs públics tradicionals (Macaulay-Lewis, 2013, p. 103). Tot això va ser deixat per Cèsar al seu testament al poble romà, juntament amb totes les seves estàtues i pintures (App. BCiv. 2, 143; Cass. Dio 44, 35, 3; Cic. Phil. 2, 109; Richardson, 1992, p. 197; Suet. Iul. 83, 2).

Marc Vipsani Agripa (cos. i 37 aC), estret col·laborador i gran amic d’August, va fer el mateix amb els seus horti al Camp de Mart, amb el vistiplau d’aquest darrer, l’any 12 aC (Cass. Dio 54, 29, 4). No gaire després, August va fer construir el Porticus Liviae, dedicat l’any 7 aC (Cass. Dio 54, 23, 6; 55, 8, 2; Ov. Fast. 6, 637-648; Suet. Aug. 29). Possiblement, com en el cas de Pompeu, la conversió de la propietat de Cèsar en jardí públic va poder provenir de l’èxit de la celebració l’any 45 aC d’una festa pública, l’epulum publicum, per-

Luis Amela Valverde

què la plebs urbana celebrés el seu triomf hispànic als seus horti en comptes de fer-ho en un espai públic (Val. Max. 9, 15, 1). D’aquesta manera, es va convertir en un espai públic (Macaulay-Lewis, 2013, p. 103).

Així doncs, la competència política entre els nobles va donar com a resultat inesperat la creació dels primers jardins públics a la ciutat de Roma. Uns jardins que són el resultat de polítiques urbanes i socials de la classe dirigent romana, així com de l’evolució dels gustos romans cap al lleure i la inclusió de jardins privats a les seves residències. La plebs romana, sense accés a jardins privats, va poder gaudir d’aquests jardins públics. Tots aquests exemples mostren que a la Roma republicana tardana els jardins també van entrar amb força en el discurs polític (Marzano, 2022, p. 18).

3. El complex pompeià

El complex pompeià és un monument de transició entre la tradició republicana de la construcció de temples, per una banda, i el gran mecenatge del període imperial, per l’altra (Tuck, 2015, p. 93), i pot ser definit com el primer gran exemple d’arquitectura romana «imperial» (Denard, 2005, p. 70). La seva construcció, una autèntica obra «faraònica», va poder finançar-se amb el producte (manubiae) de les victòries militars de Pompeu a Orient (Bowditch, 2009, p. 426; Davies, 2017, p. 227; Fuchs, 1987, p. 158; Gleason, 1990, p. 13; 1994, p. 14; Longfellow, 2011, p. 17; Manodori, 1999, p. 16; Miles, 2008, p. 233; Patterson, 1992, p. 197; Russell, 2016, p. 163; Sear, 2006, p. 57; Shelton, 1999, p. 232; Stackelberg, 2009, p. 76; Sturgeon, 2004, p. 415). Alhora, és l’exemple paradigmàtic de com la conquesta de l’est mediterrani va inspirar i va facilitar desenvolupaments revolucionaris en l’art i l’arquitectura romana (Kousser, 2014, p. 378; Tuck, 2015, p. 92).

El tercer triomf de Pompeu (28 i 29 de setembre de l’any 61 aC), el més gran celebrat fins aquell moment a la ciutat de Roma, el punt més àlgid de la carrera política de Pompeu, va ser coronat amb la construcció d’un complex monumental (inaugurat segurament l’any 55 aC), potser coincidint amb el seu aniversari, sense precedents per la seva mida i per l’impacte visual al paisatge urbà de Roma.

Aquest conjunt va ser aixecat en terrenys propietat particular de Pompeu, segurament en una de les seves residències (horti Pompeiani).1 A causa de la crisi derivada de la Guerra dels Aliats (91-89/87 aC), l’Estat va haver de posar a la venda propietats situades al Camp de Mart, situació que es va veure agreujada per la subsegüent Primera Guerra

1. Marucci (2011, p. 161) considera que Pompeu va adquirir els terrenys abans de la seva arribada procedent d’Orient, però la font que utilitza (Plut. Pomp. 40, 8) es refereix al seu llibert Demetri, no al mateix Pompeu, encara que és ben cert que aquest podria haver actuat de testaferro del seu antic amo.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Civil (88-81 aC). Sens dubte, Pompeu va aprofitar favorablement la situació, en trobar-se al camp vencedor. Aquesta circumstància li va permetre construir un complex monumental lliure de qualsevol apriorisme, en contra de les tradicions republicanes, i exemplifica el potencial que tenia un teatre a transformar part d’una ciutat (Madeleine, 2014, p. 29-30).

Pompeu va triar aquesta ubicació al Camp de Mart tant per motius pràctics com polítics. Des del punt de vista històric, les inundacions del Tíber havien descoratjat el desenvolupament urbà en aquesta zona. La zona era utilitzada abans que res com a lloc de reunió per a grans multituds. Les dues activitats públiques més grans empreses al Camp de Mart van ser l’assemblea de processons triomfals i les votacions per a les eleccions consulars i per a altres magistratures. En un moment o altre gran part de la població ciutadana de Roma podia haver tingut una raó per anar al Camp de Mart. Pompeu va promoure la participació amb la construcció del primer teatre permanent de Roma, amb l’entrada per un pòrtic que contenia el jardí (Stackelberg, 2009, p. 81).

Al Camp de Mart van ser planificats un quadripòrtic (180 x 130 m) amb avingudes, jardins, fonts, obres d’art, exedres, la Cúria de Pompeu i un teatre (de més de 130 metres de diàmetre), el primer construït de pedra a Roma, on la càvea actuava com a enorme escala al temple de Venus Victrix (situat a gairebé 45 metres d’alçada). Es tracta de la primera construcció pública que començarà la transformació de l’àrea del Camp de Mart.

El complex pompeià és un exemple privilegiat de la càrrega simbòlica i filosòfica de la qual un edifici podia, en el context polític i intel·lectual de l’època, ser portador, per la seva arquitectura, en què les formes corbes recorden simbòlicament l’esfera celeste, i per la seva decoració i estatuària. Constitueix, davant del Capitoli, al qual iguala pràcticament en alçada, una mena de ciutat dins de la ciutat, un microcosmos (Gros, 1987, p. 325), amb la seva jerarquia urbana a la grega: el temple ubicat al pòrtic de la summa cavea i que culmina a 45 metres d’alçada, el teatre que forma un turó artificial i l’àgora o gimnàs en un nivell inferior, seguint el cèlebre model de l’acròpolis de Pèrgam o la d’Halicarnàs. La justificació de Pompeu sobre l’erecció del teatre com a escala del temple de Venus (Tert. De spect. 10, 5) revela la intenció de crear artificialment el «paisatge ascendent» que constituïa en aquesta època el model de ciutat ideal (Chaisemartin, 2003, p. 75). Si bé aquest conjunt monumental tenia una important càrrega política i simbòlica, que les reformes urbanístiques de l’emperador August (27 aC - 14 dC) van eliminar, aquest és ben conegut gràcies a l’arqueologia i als textos literaris.

En general, el complex pompeià podria considerar-se una contribució substancial a la redefinició del paisatge de Roma sota el signe del poder autocràtic del seu creador: el teatre per al poble, la cúria per al Senat, la residència del vencedor, l’arx per a la seva deïtat tutelar, Venus (Palombi, 2010, p. 79). Dit altrament, el teatre actuava com a comi-

Luis Amela Valverde

tium; els pòrtics, com la plaça d’un fòrum;2 la cúria (Curia Pompeia), com a tal (Lafon, Marc i Sartre, 2011, p. 217). Com indica A. Monterroso Checa, el disseny d’aquest complex s’acostava a la situació monumental del sector nord-est del fòrum romà, on comicis, plaça i cúria convivien ja feia segles. Lògicament, podem assenyalar que el complex va fer múltiples papers: sagrat (temple i capelles), recreatiu (teatre i jardí amb pòrtic) i polític (la cúria) (Kopij, 2010, p. 169).

El complex pompeià va servir, doncs, per a una varietat de propòsits. El teatre albergava exposicions, concerts i altres presentacions musicals, obres de teatre i cerimònies d’estat. Les columnates del peristil donaven refugi en cas de pluja i es van utilitzar com a galeria per a pintures i escultures. El jardí també era un parc ciutadà, un lloc de trobada per a actes públics i privats. La cúria era un espai del govern: va ser el lloc on van assassinar Cèsar els idus de març de l’any 44 aC.

Com ja hem discutit sobre tot aquest complex en un article anterior (Amela, 2020, p. 117-153), ens dedicarem aquí a tractar sobre el criptopòrtic i els jardins. Cal advertir que les fonts disponibles per al coneixement del complex pompeià, on s’ubicaven aquests jardins, són extraordinàriament fragmentàries (Letellier-Tallefer, 2016, p. 573), cosa que origina no tan sols que tinguem llacunes sobre la naturalesa d’aquest monument, sinó que s’hagi generat un debat sobre els elements que en formaven part. Per tant, tot allò que exposarem a continuació és una reconstrucció. Així mateix, cal entendre que el complex pompeià del Camp de Mart va tenir durant la seva història diverses restauracions, per la qual cosa alguns dels seus elements es van veure alterats.

4. El pòrtic

Abans de res, dir que, a diferència dels pòrtics que s’havien erigit anteriorment, el pòrtic de Pompeu no es troba aïllat, sinó que és un element que forma part d’un conjunt jeràrquic amb un propòsit ideològic (Gros, 2002, p. 99). La Porticus Pompeiana, com a tipus monumental de l’arquitectura pública, no constitueix una novetat absoluta: els primers pòrtics apareixen al segle ii aC com a testimoni, igual que les basíliques, de l’esforç constructiu estimulat per la conquesta de la Mediterrània (Duret i Néraudau, 2010, p. 241).

La Porticus Pompeiana, amb columnes de granit vermell (Golvin, 2010, p. 71), s’estenia des de la paret de l’escenari fins a una àrea sagrada (diversos temples) a l’actual Largo di Torre Argentina, és a dir, des de la Via dei Chiavari al Largo Argentina (d’est a oest)

2. Kopij (2010, p. 170) considera que és el precursor dels fòrums imperials.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

i de la Via del Sudari a la Via di Sant’Anna (de nord a sud). No en queden pràcticament restes, a causa dels diversos desastres que van tenir lloc en aquest espai al llarg de la seva història i perquè, durant l’edat mitjana, el Camp de Mart va seguir estant habitat, a diferència d’altres zones de la ciutat, de manera que els materials del pòrtic es van reutilitzar. L’espai tancat era de 180 × 130 metres (Chaisemartin, 2003, p. 73; Claridge, 1999, p. 214; Coarelli, 2007, p. 284; Davies, 2017, p. 230; Fleury, 2005, p. 215; Grimal, 1984, p. 173; Gros, 2002, p. 99; Guerber et al., 2002, p. 602; Nocita, 2012; Palombi, 2010, p. 82; Perrin, 2001, p. 92; Pescarin, 2005, p. 63; Sear, 2006, p. 61; Senseney, 2011, p. 79) i la seva àrea era tres vegades més gran que l’àrea del fòrum romà de l’època republicana (Chaisemartin, 2003, p. 73; Gros, 1987, p. 324; 2002, p. 282; Perrin, 2001, p. 92). No cal dir que va ser el pòrtic més important de la Roma del període preimperial, capaç de rivalitzar pel seu luxe amb els magnífics pòrtics d’Orient (Homo, 1971, p. 406).

Quatre entrades permetien l’accés a aquest pòrtic, dues a l’est i dues a l’oest, totes simètriques però no centrades (Madeleine, 2014, p. 171), a causa de les construccions ja existents. Totes quatre entrades permetrien l’accés al pòrtic cobert i dues, a les botigues.3 L’accés al complex de la Porticus Pompeiana estava fortament controlat. A través de la seva entrada, la línia de visió del visitant estava guiada des de la nova Cúria de Pompeu, a l’altre extrem del pòrtic, fins al seu eix central, i a través d’una avinguda de plàtans en una línia contínua que portava directament a la porta central de la scaena del teatre.

Les perspectives del jardí van ser dissenyades de manera deliberada per guiar l’ull del visitant directament a la part del teatre coronada pel temple a Venus Victrix, una al·lusió a la fortuna de Pompeu. Per tant, la Porticus Pompeiana estava dissenyada no només per despertar l’admiració durant la seva vida, sinó també per assegurar-se una posteritat duradora mitjançant el desenvolupament d’un lloc de reunió popular, que recordés els seus triomfs polítics i militars (Gleason, 1994, p. 19; Stackelberg, 2009, p. 81-82). Però aquesta concepció visual seria truncada per la reforma d’August de l’any 32 aC.

Sigui com sigui, Pompeu, amb la juxtaposició d’un jardí amb el seu teatre, no només va fer de la Porticus Pompeiana un espai públic per a l’oci i l’entreteniment, sinó que la presència del temple de Venus Victrix suggereix que el jardí va ser un kēpos sagrat, un recinte amb plantes dedicat al servei d’un déu i un temple (Stackelberg, 2009, p. 89).

Al sud del pòrtic sembla haver-hi existit tabernæ, les mercaderies de les quals, segons Apià, van ser saquejades durant l’assassinat de Cèsar (App. BCiv 2, 118; Davies, 2017, p. 230; Gleason, 1990, p. 9; Madeleine, 2014, p. 186-188), tesi no compartida per A. Monterroso Checa. El text d’Apià diu així: «Els gladiadors, que havien estat armats al matí

3. Tuck (2015, p. 94) nega l’existència de botigues al complex pompeià.

Luis Amela Valverde

molt aviat per a una exhibició en un espectacle, van córrer des del teatre fins a les barreres del senat, i el teatre es va quedar buit de sobte, esglaiat pel terror; les mercaderies van ser saquejades…».4

Certament, el teatre al·ludit per Apià només pot ser el Teatre de Pompeu, l’únic que hi havia en aquell moment, però és molt més difícil considerar que les mercaderies saquejades fossin les que es trobaven al pòrtic. Sigui com sigui, sembla lògic que existissin botigues al pòrtic que permetessin als espectadors (i als vianants) fer diverses compres (Denard, 2002, p. 27).

L’alçada del pòrtic és desconeguda, però un text extens de Vitruvi sobre els pòrtics vinculats als teatres (que de vegades es creu que és una descripció de la Porticus Pompeiana ) permet proposar-ne una restitució (Madeleine, 2014, p. 172; Vitr. 5, 9, 1-9).

L’amplada de l’edifici devia ser igual a l’alçada de la columnata, és a dir, 9,50 metres. Les columnes devien ser d’ordre jònic o corinti, i, sens dubte, corínties al segle iv dC (Madeleine, 2014, p. 176). Els tambors de granit vermell pertanyents al pòrtic van ser descoberts al segle xix; les bases i capitells eren de marbre blanc (Madeleine, 2014, p. 177). Per altres autors, hi hauria una alternança de columnes d’ordres diferents (Vitruvi, 2002, p. 308).

D’aquesta manera, hi havia passejos, fonts i jardins (Russell, 2016, p. 152), en què es van utilitzar diversos tipus de plantes i un programa d’obres d’art que adornaven el jardí (Cf. Cic. Att. 4, 9, 1). Les escultures i pintures exhibides eren un clar testimoni dels èxits militars així com del poder de Roma. Entre aquestes obres es trobaven representacions femenines de les catorze nacions orientals que Pompeu havia derrotat, de l’escultor romà Coponi (Plin. NH 36, 41), així com escultures de dones gregues famoses (Plin. NH 7, 34), els tapissos del palau d’Àtal III de Pèrgam (Prop. 2, 20, 11-12) i un magnífic quadre d’Alexandre el Gran de Nícies (Plin. NH 35, 132).

No és l’única reconstrucció que es pot fer. Alguns investigadors suposen que només hi havia dos pòrtics, als costats més llargs, nord i sud (en línia amb la Via del Sudari i el Vicolo del Chiodaroli - Via de Sant’Anna, respectivament) (Claridge, 1999, p. 214), una zona central coberta i dues àrees de jardins (Gros, 2002, p. 282).

Sigui com sigui, el pòrtic de Pompeu va servir per elevar el seu patrocinador, presentant-lo com a home d’èxit militar i culte, que va adaptar les convencions de l’art de la cort hel·lenística per servir a la seva pròpia autorepresentació i lloar la seva deessa patrona, Venus (Marzano, 2022, p. 39; Newby, 2016, p. 48).

Per a K. T. von Stackelberg (2009, p. 66), la Porticus Pompeiana tenia com a intenció el recordatori de les victòries de Pompeu a Orient. D’aquesta manera, és un dels primers

4. Les citacions directes en altres idiomes han estat traduïdes per l’autor.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

monuments a Roma que utilitza un espai enjardinat per a la memòria social directa (Stackelberg, 2009, p. 81). En aquest aspecte, va tenir èxit, atès que la seva intenció va ser molt evident. Tant Catul (Cat. 55, 6-8), Properci (Prop. 2, 32, 11-16), com Ovidi (Ov. Ars Amat. 1, 67; Pont. 1, 8, 36), tots ells després d’identificar els elements triomfalistes dels jardins de Pompeu, van reencaminar el seu significat per adaptar-se al tema poètic de la militia amoris. Els poetes van subvertir la commemoració de la victòria militar invocada per la Porticus Pompeiana per evocar un espai de jocs amorosos en el qual les úniques guerres eren les guerres entre amants (Stackelberg, 2009, p. 66).

En definitiva, com assenyala A. Suspène (2012, p. 25), el complex pompeià parla de la glòria de Pompeu i de l’eternitat del poder de Roma, d’una ciutat capital del món conegut que no tenia les infraestructures inherents a la seva importància ni una arquitectura pública a mida del seu estatus imperial (Packer, 2010, p. 11).

5. Els HortiPompeiani

L. Richardson (1992, p. 201), en el seu llibre A new topographical dictionary, assenyala l’existència de dos Horti Pompeiani a Roma:

1) Uns jardins que, de manera aparent, estaven connectats amb la Domus Rostrata de Pompeu, ubicada tradicionalment a les Carinae, pel fet que, a la mort d’aquest, Cèsar els va concedir a Marc Antoni (cos. i 44 aC) (App. BCiv. 3, 14; Cic. Phil. 2, 109). Aquests horti de vegades van ser anomenats superiors per distingir-los de la seva residència adjacent al teatre, que també sembla haver estat proveïda de bells jardins (Asc. ad Cic. Milon. 32; cf. 29 i 45; Stangl 32, 34, 43).5 El vestibulum d’aquesta casa estava embellit amb esperons de vaixells pirates, en record de la seva gran victòria de l’any 67 aC, d’on prové la seva denominació (Cic. Phil. 2, 6-8; Davies, 2017, p. 227; Jolivet, 1983, p. 119-120; Mann, 1926, p. 130; Marucci, 2011, p. 161 i 209; Richardson, 1992, p. 133; Russell, 2016, p. 161; SHA Gordian. 3; Wiseman, 1987, p. 394; Witherstine, 1926, p. 573).6

5. Jolivet (2016, p. 220) considera que la Domus Rostrata seria la vil·la suburbana de Pompeu al Camp de Mart, a causa de la impossibilitat material de col·locar els rostres al seu jardí. En desconèixer-se la mida de la casa de Pompeu a les Carinae, és difícil opinar sobre el particular, sobretot si realment els rostres al·ludits eren de mida real o podia tractar-se d’una decoració pictòrica, escultòrica o una altra cosa. Russell (2016, p. 217) reprèn aquesta temàtica. Sigui com sigui, la casa familiar dels Pompeii era la que estava situada a les Carinae, com mostren les reivindicacions de Sext Pompeu sobre això, com es pot observar a l’estudi de Guilhembert (1992, p. 787-816). Un estudi sobre aquesta qüestió de Marucci (2015, p. 133-166) restitueix la Domus Rostrata a les Carinae

6. Jolivet (1983, p. 120) considera que SHA Gordian pateix una confusió, ja que molt possiblement la mansió de Pompeu a les Carinae desaparegués al calamitós incendi de l’any 64 dC.

Luis Amela Valverde

2) Uns jardins ubicats al Campus Martius , evidentment connectats amb la casa de Pompeu (en realitat una vil·la suburbana)7 adjacent al Teatre de Pompeu (Grimal, 1984, p. 125; Perrin, 2001, p. 179; Plut. Pomp. 40, 9; Richardson, 1992, p. 201), encara que només es coneix de manera implícita, pel fet que els jardins de la Domus Rostrata a les Carinae es descriuen com a superiors. Fou en aquests jardins on, l’any 61 aC, Pompeu repartia diners per aconseguir que el seu amic Afrani guanyés les eleccions consulars (Plut. Pomp. 44, 4), en una demostració que els jardins podien dotar-se d’un significat polític (Stackelberg, 2009, p. 76). Una casa podia oferir una sensació de seguretat en els moments convulsos de la vida política, però també era una mostra d’expressió de la crisi de la República (Mihut, 2009, p. 21). F. Coarelli (1997, p. 106-107) considera errònia la teoria de V. Jolivet (1983, p. 124) de situar aquesta vil·la al barri de Monte Giordano, ja que es troba, com a mínim, a 350 metres de distància del teatre i que, probablement, es va formar posteriorment, en època imperial o fins i tot més tard (Clark, 2007, p. 232, n. 91); també P. Grimal (1984, p. 128) ataca la teoria de V. Jolivet pel fet que la «muntanya» és de dimensions mediocres i que es formaria després de l’època de Pompeu. Molt més plausible, la vil·la de Pompeu estaria situada a unes dotzenes de metres del teatre, probablement en la ubicació on es construirà més tard l’odèon de Domicià (Coarelli, 1997, p. 107; Guerber et al., 2002, p. 601); en aquest sentit, s’ha especulat que entre la vil·la i el teatre podia haver existit un pòrtic, arbreda o similar, del qual no queden restes materials. Com que Plutarc assenyala de manera explícita (Plut. Pomp. 40, 8) que Pompeu va viure modestament a Roma, on tenia una sola casa fins al moment del seu tercer triomf (61 aC), entengui’s la Domus Rostrata, queda clar que els termes domus i horti eren sovint intercanviables, com domus i vil·la (Cic. Phil. 2, 67; Jolivet, 1983, p. 119; 1997, p. 194; 2016, p. 209; Richardson, 1992, p. 20). Per desgràcia, les fonts són confuses a l’hora de distingir a quina residència de Pompeu es refereixen, encara que hem de suposar que després de la tornada de Pompeu d’Orient la seva estada s’ubicaria a la seva vil·la del Camp de Mart, per la qual cosa les citacions d’Apià i Ciceró sobre els Horti Pompeiani en realitat es referirien a la seva mansió al costat del Teatre de Pompeu i no al seu habitatge a les Carinae.

6. Els jardins

Els jardins del Teatre de Pompeu són el parc públic més antic de Roma, que no presenta autèntics antecedents. La innovació a Itàlia que va constituir el jardí públic del pòrtic de Pompeu va ser assumida primer per Cèsar, que va oferir els seus jardins al poble

7. Grimal (1984, p. 125) indica que és la segona gran vil·la del Camp de Mart en època republicana.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

l’any 45 aC (App. BCiv . 2, 143; Cic. Phil . 2, 109; Suet. Caes . 83, 2), després per August, que va oferir la possibilitat als romans de caminar pel seu mausoleu l’any 28 aC (Suet. Aug. 100, 4), pels jardins d’Agripa l’any 12 aC (Cass. Dio 54, 29, 4) i pel pòrtic de Lívia l’any 7 aC (Madeleine, 2014, p. 190).

S’ha considerat des de fa temps que estava inspirat en les avingudes i passejos hel·lenístics, però actualment s’insisteix més sobre altres antecedents (Sauron, 1987, p. 459) com els gimnasos grecs i els pòrtics (els del rei atàlida Èumenes II, 197-159 aC, a Atenes) (figura 5) (Grimal, 1984, p. 174; Perrin, 2001, p. 62). Res no té a veure amb la tradició italiana del jardí (Grimal, 1984, p. 177). Aquest pòrtic, per la seva grandària i la seva funció museística, va tenir una influència duradora a la primera arquitectura imperial (Gros, 2002, p. 99).

Certament, un quadripòrtic emmarcant un parc adornat amb fonts i estàtues, en què les exedres acullen pintures i en què una exedra alberga una estàtua heroica, evoca sens dubte el gimnàs grec. Fins i tot la presència de la Curia Pompeia, lloc de reunió reservat per al Senat i que es confon amb l’exedra més gran d’aquests pòrtics, troba un paral·lel a l’arquitectura dels gimnasos grecs: el gimnàs d’Elis contenia un bouleuterion designat pel nom de Lalichmion pel nom del fundador Lachichmos (Sauron, 1987, p. 458).

L’elecció del plàtan (figura 6) per donar ombra a les avingudes del parc de Pompeu (Prop. 2, 32, 13) era també la regla als gimnasos grecs, on aquest arbre va estar considerat com el més susceptible d’aportar frescor. És també l’arbre de l’herôon, i molt sovint els conceptes herôon i gimnàs es confonen. El mateix terme de ambulatio, tal com Catul anomena aquests passejos poc després de la seva inauguració (Cat. 55, 6), evoca el περίπατος, que designava «els parcs afegits als establiments educatius» al món grec (Chaisemartin, 2003, p. 73-74; Grimal, 1984, p. 174; Sauron, 1987, p. 458-459). La difusió dels plàtans als jardins públics i privats romans moltes vegades no va estar motivada simplement per consideracions utilitàries i ornamentals, sinó amb l’objectiu d’al·ludir intencionalment al marc de referència cultural grec (Marzano, 2022, p. 20).

Certament, eliminant qualsevol referència als propòsits pedagògics i esportius del gimnàs, Pompeu s’allunyava dels seus models, però, per ser justos, cal assenyalar que la palestra grega ja s’havia emancipat en gran mesura de les seves funcions estrictament de caràcter educatiu, ja que durant molt de temps havia estat utilitzada pels ciutadans per poder-hi passejar de manera agradable, com també va servir d’asil des del segle iv aC als cercles filosòfics (Sauron, 1987, p. 459).

L’element més nou de la iniciativa pompeiana no va ser aquest, sinó la decoració absolutament extraordinària que havia imaginat per al parc. Certament, era habitual albergar pintures a les exedres dels pòrtics i poblar d’estàtues els espais a l’aire lliure de les palestres. Però no existeix un precedent hel·lènic a les tres fileres d’estàtues que segons F. Coarelli van ser exposades en aquest lloc (Sauron, 1987, p. 459).

Luis Amela Valverde

FIGURA 5

Restes del mur de contenció nord de l’estoa d’Èumenes

II a Atenes

FONT: Fotografia de Marcok a Wikimedia Commons (en línia), <https://es.wikipedia.org/wiki/Estoa_de_Eumenes#/media/Archivo:Teatro_di_Erode_Attico _mar05_03.jpg>, sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 2.5 Genèrica, <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.5/> (consulta:16 desembre 2024).

FIGURA 6

Camp de Mart de París. Presenta dos alineaments de plàtans com el pòrtic de Pompeu

FONT: Fotografia de Connie Ma a Wikimedia Commons (en línia), <https://fr.wikipedia.org/wiki/Th%C3%A9%C3%A2tre_de_Pomp%C3%A9e#/media/ File:Champ_de_Mars,_Paris_14_June_2014.jpg>, sota llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 2.0 Genèrica, <https://creativecom mons.org/licenses/by-sa/2.0/> (consulta: 26 febrer 2018).

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

A través de la Forma Urbis (figures 7 i 8) es pot deduir que al centre del pòrtic hi havia dos rectangles de 100 × 23 metres i al mig, en un espai de 12 metres d’amplada (Coarelli, 1997, p. 118-119; Senseney, 2011, p. 210, n. 54), un jardí, que es troba flanquejat per una sèrie de petits quadrats amb un punt al centre, distants els uns dels altres 4 metres. Semblaria que, més que columnes, es devia tractar de fonts d’uns 2 metres de costat (encara que no tots els investigadors accepten aquesta solució) (Coarelli, 1997, p. 119), les restes de les quals s’han trobat sota el Teatre Argentina (Coarelli, 1994, p. 201; 2007, p. 285; Davies, 2017, p. 230; Fleury, 2005, p. 217; Manodori, 1999, p. 18; Nocita, 2012, s/p).

Aquestes fonts potser són les descrites per Properci: «Sens dubte el Pòrtic de Pompeu, famós pels tapissos del / palau d’Àtal, sembla avorrit amb les seves ombrívoles columnes, / i la fila poblada de plàtans que s’aixequen igual, i els corrents d’aigua que cauen de l’adormit Maró, / i Tritó que de sobte amaga a la boca l’aigua / mentre els seus Nimfes murmuren suaument sobretot l’estany» (Prop. 2, 32, 11-16). Prova, doncs, l’existència d’una font monumental (Longfellow, 2011, p. 16), del tipus que sovint s’associa amb els

Reconstrucció del fragment de la Forma Urbis on es reflecteix la càvea del Teatre de Pompeu

FONT: Wikimedia Commons (en línia), <https://fr.wikipedia.org/wiki/Th%C3%A9%C3%A2tre_de_Pomp%C3%A9e#/media/File:Mapancientformaurbis romae.jpg> (consulta: 17 desembre 2024).

FIGURA 7

Luis Amela Valverde

FONT: Wikimedia Commons (en línia), <https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d5/Rodolfo_Lanciani_-_Forma_Urbis_Romae_-_Theater _des_Pompeius.jpg> (consulta: 2 febrer 2025).

jardins residencials de l’elit, amb estàtues de nimfes i sàtirs (Longfellow, 2011, p. 19); de fet, se sospita que algunes estàtues de marbre de sàtirs conservades a Roma puguin procedir del complex pompeià. El jardí ornamental i les fonts d’aigua, juntament amb la col·lecció d’obres d’art destacada, van fer d’aquest complex un lloc ideal per passejar i esplaiar-se, com testimonien els poetes del segle i dC (Macaulay-Lewis, 2013, p. 111).

Les fonts estarien, doncs, decorades amb estàtues (Madeleine, 2014, p. 183) i alimentades per les aigües de l’aqüeducte de l’Aqua Virgo i una derivació del Tíber (Gleason, 1994, p. 19; Madeleine, 2014, p. 220). Hi hauria dos sòls diferents, un de terra al costat de l’arbreda de plàtans i un altre enllosat als passadissos, separats per un pas de 0,25 metres (Madeleine, 2014, p. 184-185). Als seus inicis, una sola font alimentava els canals del pòrtic i l’aigua era evacuada cap a l’oest per un desguàs (Madeleine, 2014, p. 220-221).

FIGURA 8

El Teatre de Pompeu a la Forma Urbis segons R. Lanciani

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

L’espai central del pòrtic era, disposat de manera geomètrica, un nemus duplex (Mart. 2, 14, 10),8 una doble línia de llorer,9 dedicat a Venus Victrix, protectora de Pompeu i deessa dels jardins, així com la deïtat a la qual estava dedicat el temple del complex; símbol de victòria, era presumiblement un recordatori constant de les gestes militars de Pompeu. Aquest espai devia estar envoltat tot per fonts decorades amb estàtues. La disposició de l’arbreda al centre dels pòrtics determina, per tant, una avinguda central, també destinada a emfatitzar l’eix est-oest del complex pompeià, com l’element que tanca el teatre (Beacham, 1991, p. 161; Coarelli, 1994, p. 201; 1997, p. 119; Davies, 2017, p. 230; Evans, 2009, p. 126; Gleason, 1990, p. 10-11; Grimal, 1984, p. 173; Kleiner, 2010, p. 57; Nocita, 2012; Perrin, 2001, p. 92; Pescarin, 2005, p. 63; Post, 1908, p. 59, n. 10; Stackelberg, 2009, p. 81; Woods, 2010, p. 78).10

Així mateix, les fileres d’imponents plàtans orientals 11 (Prop. 2, 32, 13) plantats al llarg de l’eix central que culminava al teatre-temple dedicat a Venus Victrix recordaven una desfilada militar. Els plàtans no donaven fruits comestibles ni productes de fusta útils, per això els filòsofs conservadors els consideraven luxosos, però la seva funció real era proporcionar una ombra excepcional per als usuaris del jardí (Plin. HN 12, 4).

Per descomptat, degué existir una varietat notable de vegetació, de la composició de la qual només es pot especular, encara que és molt possible que estigués present el llorer (Grimal, 1984, p. 173). S’ha dit que en aquest jardí hi hauria plantats arbres exòtics d’Àfrica i Àsia (Denard, 2005, p. 69), però això és una mala interpretació de les paraules de Plini sobre el tercer triomf de Pompeu. Per exemple, es va atribuir a Lucul·le la introducció del

8. Ramírez de Veger (2001, p. 97, n. 33) considera, creiem de manera errònia, que Marcial parlava d’arbres que envoltaven el pòrtic de Pompeu, no que en formaven part.

9. Laurus nobilis L. El llorer o llor és un petit arbre originari de la regió mediterrània, de fulla perenne i molt aromàtica. Se’l menciona en nombrosos escrits com a l’Odissea. Als jardins s’utilitzava en grups en forma d’arbre o d’arbust, fent tanques o elements singulars d’ars topiaria per crear escenes. I també en les cerimònies i homenatges per a corones i garlandes. Així com en representacions artístiques i pel seu oli essencial. Vegeu segura i torres (2009), p. 90-95.

10. Middleton (1892, p. 67) pensa que es tractarien de sicòmors, és a dir, del plàtan occidental, cosa que no és possible per ser nadiu d’Amèrica.

11. Platanus orientalis L. El plàtan d’orient és originari del sud-est d’Europa, Àsia Menor, Síria, Líban i Xipre. És un arbre de fulla caduca que pot arribar a unes dimensions considerables. Va ser introduït a Grècia i a Itàlia, on es plantava com a espècie ornamental per crear àmplies zones d’ombra tant en jardins com en arbredes o avingudes. En l’actualitat, els plàtans dels nostres carrers i places pertanyen al plàtan d’ombra (Platanus orientalis L. var. acerifolia Aiton; sin. comp. Platanus hispanica Miller ex Münchh.), que és un híbrid entre aquesta espècie oriental i el plàtan d’occident (Platanus occidentalis L.), originari de Nord-amèrica; vegeu segura i torres (2009), p. 148-151, i vigoroux (2007). Stackelberg (2009, p. 81) considera que el plàtan era un arbre nadiu d’Anatòlia que va ser introduït per primera vegada a Itàlia als jardins del pòrtic de Pompeu, però la font que utilitza (Plin. NH 12, 111) únicament assenyala «que, a partir de Pompeu Magne, en la celebració dels triomfs hem inclòs també els arbres», dels quals en un altre lloc cita el banús (Plin. NH 12, 20).

FIGURA 9

Llorer (Laurus nobilis)

FONT: Fotografia cedida per Carme Farré.

cirerer12 (figura 10) a Itàlia (Amm. 28, 8, 16; Plin. NH 15, 102; Tert. Apol. 11, 8), en un temps en què es van introduir noves varietats de plantes i arbres (Rawson, 1985, p. 180), com Pompeu l’arbre del bàlsam13 i el banús14 durant el seu tercer triomf (Plin. NH 12, 29-30),

12. El cirerer dolç (Prunus avium L.), originari d’Europa fins a l’Àsia Menor, Caucas, oest de Sibèria i nord-oest d’Àfrica, i el guinder (Prunus cerasus L.) són dos arbres fruiters de fulla caduca i floració primaveral. Aquestes espècies i les seves varietats produeixen fruites molt apreciades i citades per Plini, Teofrast i Dioscòrides, que en descriuen l’ús com a aliment i com a medecina. Vegeu segura i torres (2009), p. 182-183.

13. Commiphora gileadensis (L.) C. Chr. sin. Commiphora opobalsamum L. El nom d’arbre del bàlsam correspon a diverses espècies d’arbusts o petits arbres originaris de climes càlids de l’Aràbia Saudita, Iemen, Oman, sud del Sudan i sud-est d’Egipte. D’aquestes espècies, de forma natural o per incisió, flueixen oleoresines anomenades bàlsam. El bàlsam de la Meca (Commiphora gileadensis (L.)) posseeix una fragància excepcional, se cita el seu conreu a Judea i que era exhibit a Roma, encara que és poc probable el seu cultiu a Itàlia pel clima poc adequat. Vegeu segura i torres (2009), p. 328-329.

14. Ja en temps antics es distingia l’arbre del banús d’Etiòpia (Dalbergia melanoxylon Guill. & Perr.) i l’arbre del banús de l’Àsia sud-oriental (Diospyros ebenum J. Koenig.; D. quaesita Thw.; D. melanoxylon Roxb.). Aquests

Luis Amela Valverde

Cirerer dolç (Prunus avium)

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

FONT: Fotografia cedida per Carme Farré.

allò que s’ha anomenat l’imperialisme botànic; sembla que tots dos van estar en competència en aquest camp (Davies, 2017, p. 226).

Els jardins de Pompeu al Camp de Mart no semblen ser més que una resposta als de Lucul·le (per no dir tot el complex pompeià) i, si bé tots dos eren diferents, tots dos convertien, en paraules d’Annalisa Marzano (2022, p. 42), «els seus mecenes en herois de prestigi tant militar com polític». Curiosament, Tertul·lià atribueix la introducció del cirerer al mateix Pompeu (Tert. Gent. 2, 16, 5). La rivalitat entre tots dos personatges sembla que va arribar a cotes inimaginables. Potser hi va haver cireres als horti de Pompeu com a element exòtic. Sigui com sigui, és possible que l’interès pels arbres fruiters de

arbres són originaris de les regions tropicals i no creixen en climes més freds. Produeixen una fusta, el banús, fosca, molt dura, aromàtica i que també s’utilitzava a l’antiguitat per les seves propietats farmacològiques. Vegeu segura i torres (2009), p. 328-329.

FIGURA 10

Luis Amela Valverde

Lucul·le donés a Pompeu la idea de fer «desfilar» arbres vius, representant simbòlicament algunes de les moltes regions sobre les quals va celebrar el seu triomf (Marzano, 2014, p. 209-210). Cal entendre que el jardí (privat) era un reflex indiscutible del poder i la riquesa del seu amo, com també ho era del poder de Roma, atès que es plantaven espècies procedents de tots els racons de l’Imperi. El més desitjable des de la moral republicana seria que s’utilitzés el jardí per a la introducció de noves plantes i arbres procedents dels territoris conquerits, especialment si la seva producció tenia un alt valor econòmic. S’ha defensat que Lucul·le havia portat d’Orient el cirerer (Prunus cerasus) i el presseguer (Prunus persica).15 Però, de les anàlisis pol·líniques efectuades als Horti Lucullani només s’ha constatat la introducció d’una planta decorativa, el gessamí (figura 11).16

Els dos elements rectangulars que figuren a la Forma Urbis no són una construcció, com ho han posat de manifest les excavacions a l’àrea del Teatre Argentina, 17 sinó més aviat estanys d’aigua (Packer, 2010, p. 156). Així mateix, hi hauria bancs, alternativament de forma rectangular i semicircular, per al descans dels visitants (Bowe, 2004, p. 108).

Finalment, Suetoni esmenta l’existència d’un arc de marbre (Arcus Tiberii), decretat pel Senat a Tiberi iuxta del Teatre de Pompeu que seria completat per Claudi (Suet. Claud. 11, 3). Potser va ser decretat pel Senat quan Tiberi va restaurar el Teatre de Pompeu (Burn, 1871, p. 341). La Forma Urbis Romae indica la presència d’un arc monumental que adornava l’extremitat oest del pòrtic, que s’ha volgut identificar amb l’arc dedicat a Tiberi; i Petrarca (1329-1356) exclama, al seu Familiarium rerum liber: «aquí està l’arc de Pompeu, aquí està el seu pòrtic», que podria ser l’esmentat per Suetoni (Fleury, 2010, p. 220). S. Madeleine (2014, p. 185-186) proposa per a aquest arc, del qual no tenim cap resta arqueològica, una grandària d’aproximadament 24 × 10 metres. Sigui com sigui, és força incert on va estar ubicat aquest arc (Richardson, 1992, p. 30).

15. El presseguer (Prunus persica (L.) Batsch) és un arbre fruiter, també caducifoli i de floració ornamental, originari de la Xina. Igual que els cirerers, els presseguers estan ben adaptats al clima europeu i els seus fruits són molt valorats. Segons Plini, el nom de l’espècie el rep del rei Perseu. Vegeu segura i torres (2009), p. 189-191.

16. Chrysojasminum fruticans L. Hi ha més de dues-centes espècies del gènere Jasminum procedents de diferents regions d’Àsia i d’Àfrica. Plini anomena el gessamí groc, Chrysojasminum fruticans (L.) sin. Jasminum fruticans, és un petit arbust d’origen europeu amb flors grogues i sense perfum, al contrari de les espècies de gessamins exòtics que es fan servir en els jardins i en perfumeria pel seu preuat aroma.

17. Richardson (1987, p. 126) assenyalava que els dos elements rectangulars de la Forma Urbis podien ser files de plàtans o suports de pèrgoles de fusta lleugers, encara que estan massa espaiats per haver estat edificis amb columnes.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Gessamí groc (Chrysojasminum fruticans L.)

7. Usos

La Porticus Pompeiana es va convertir ràpidament en un dels llocs més populars i famosos de Roma per efectuar passejades i reunions socials (Cat. 55, 6; Cic. De Fat. 8; Denard, 2002, p. 27; Gagliardo i Packer, 2006, p. 95, n. 16; Gleason, 1990, p. 9; Jones, 2014, p. 782; Mart. 11, 1, 11; 11, 47, 3; Ov. Ars Amat. 1, 67-68; 3, 387-388; Packer, 2010, p. 157; Prop. 2, 32, 7-16; 4, 8, 75; Woods, 2010, p. 78), ja que la majoria dels seus habitants estaven privats d’espais verds (Madeleine, 2014, p. 181) pel fet que aquests constituïen per a ells un luxe inaccessible. Senzillament, es va convertir en un distintiu de la Roma urbana (Stackelberg, 2009, p. 23).

FIGURA 11

FONT: Fotografia cedida per Carme Farré.

Luis Amela Valverde

Vitruvi (Vitr. 5, 9, 5) indica:

Els espais intermedis entre els pòrtics quedaran a l’aire lliure i, al meu entendre, s’han d’adornar amb plantes verdes, ja que els passejos descoberts ofereixen més salubritat. En primer lloc, són molt saludables per a la vista, ja que les plantes fan que l’aire sigui subtil i tènue i, a causa de l’exercici corporal, va penetrant de mica en mica en el cos i aclarint la vista; d’aquesta manera, s’elimina l’humor dens dels ulls i queda una suau agudesa visual; a més, com que el cos adquireix més calor en desplaçar-se pels passejos, l’aire va absorbint els seus humors, en redueix la quantitat i els debilita destruint els que són lesius per al cos humà.

Aquest parc va ser utilitzat els dies de representació al teatre com un lloc perquè el públic pogués passejar en els descansos sense sortir del complex teatral i d’altres vegades proporcionava un esplèndid lloc amè per als romans. La ciutadania podia escapar-se aquí de la calor de l’estiu, intentar seduccions amoroses (Mart. 11, 47, 3; Ov. Ars Amat. 3, 387) o senzillament badar (Denard, 2002, p. 27; Duret i Néraudau, 2010, p. 246; Packer, 2010, p. 157). Igualment, ja s’ha al·ludit a la possible existència de botigues sota els pòrtics (Madeleine, 2014, p. 188).

També es va utilitzar per dipositar els accessoris i decorats que exigien per als espectacles (Guerber et al., 2002, p. 602), per protegir els espectadors del teatre en cas de pluja (Bowe, 2004, p. 108; Burn, 1871, p. 219; Canter, 1932, p. 277; Madeleine, 2014, p. 181) o per proporcionar ombra (Bowe, 2004, p. 108) durant l’interval de les actuacions. Un altre cop Vitruvi (Vitr. 5, 9, 1): «Darrere de l’escenari s’han de disposar uns pòrtics perquè el públic pugui recollir-se des del teatre si una pluja sobtada interromp les representacions; i, a més, uns vestidors o porxos espaiosos per ubicar els decorats i les màquines. Com són els pòrtics de Pompeu, a Roma.»

També va servir per acollir gladiadors i molt possiblement altres tipus d’artistes. Com indica P. Sabbatini (1999, p. 149), el testimoni de Dió Cassi (Cass. Dio 44, 16, 2) relatiu als preparatius per a l’assassinat de Cèsar i, en particular, sobre els nombrosos gladiadors que es trobaven al Teatre de Pompeu, llestos per intervenir en ajuda dels conspiradors (App. BCiv. 2, 118; vegeu App. BCiv. 2, 115), no es pot entendre altrament que com una referència a un allotjament temporal de gladiadors cridats a Roma amb motiu d’un munus que hauria d’haver estat ofert en aquests dies pel cònsol designat Dècim Juni Brut (pr. 44 aC) (Plut. Brut 12, 5; Vell 2, 58, 1-2). En la nostra opinió, la hipòtesi que tants gladiadors estaven presents al teatre només perquè estaven destinats a desfilar en una pompa no és convincent.

Igualment, el pòrtic es va usar per a l’activitat judicial (Coarelli, 1997, p. 121). Apià indica que a la famosa sessió del Senat durant la qual Cèsar va ser assassinat, Marc Juni

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Brut (pr. 44 aC) i Gai Cassi Longí (pr. 44 aC), com a pretors, presidien judicis al pòrtic de Pompeu (App. BCiv. 2, 113). Cal assenyalar també que va ser aquí on Brutus i els altres conspiradors de l’assassinat de Cèsar van esperar l’arribada d’aquest abans d’entrar a la cúria (Plut. Brut. 14, 5).

Així mateix, és possible que durant les celebracions que van acompanyar la inauguració del Teatre de Pompeu (55 aC), entre elles unes venationes excepcionals (Plut. Pomp. 52, 5) (Guerber et al., 2002, p. 601), se celebressin diversos actes com, per exemple, processons d’animals exòtics (Gros, 1999, p. 56). No seria la darrera vegada, atès que a finals de la República no existia un espai com el del conjunt pompeià per a aquest tipus d’activitats. En definitiva, els horti de Pompeu van ser una àrea per a l’oci, oferint entreteniments, passejades relaxants i obres d’art decoratives. La seva ubicació al Campus Martius va ser fonamental, ja que va permetre una sensació de fugida d’una atapeïda Roma. De manera inqüestionable, aquests jardins són un considerable avenç pel que fa als horti Lucullani, els primers jardins sumptuosos de Roma, de caràcter privat, en subratllar el potencial sense explotar de l’espai públic (Sear, 2006, p. 12; Woods, 2010, p. 78), alhora que el poder i la riquesa del seu propietari (Jones, 2014, p. 794; Woods, 2010, p. 86) i, en aquest cas, les seves victòries militars (Beacham, 1991, p. 158; Gleason, 1994, p. 13; Jones, 2014, p. 794; Longfellow, 2011, p. 17; Stackelberg, 2009, p. 78; Tuck, 2015, p. 92; Villani, 2012, p. 336). Així mateix, l’obra de Pompeu va establir un valuós precedent per a August, revelant la influència potencial del relatiu poc explotat Camp de Mart en la difusió de la ideologia augustea (Woods, 2010, p. 78).

Agraïments

L’autor vol agrair els amables suggeriments de Carme Farré (ICEA, Jardins i Jardiners), així com la seva autorització a reproduir les figures 9, 10 i 11.

Bibliografia

a mela v alverde , l . (2020). « Horti Pompeiani . Los jardines del Pórtico del Teatro de Pompeyo». A: Pons PuJol, ll. (ed.). ‘Paradeisos. Horti’: Los jardines de la Antigüedad. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 117-153. amela valverde, l.; Pons PuJol, ll. (2024). «Gli horti Lucullani. Un errore politico?». Helmántica, núm. 209, p. 201-228. beacHam, r. c. (1991). The Roman Theatre and its audience. Cambridge: Harvard University Press.

Luis Amela Valverde

boWditcH, l. (2009). «Palatine Apollo and the Imperial Gaze: Propertius 2.31 and 2.32». American Journal of Philology, núm. 130, p. 401-438.

boWe, P. (2004). Gardens of the Roman World. Los Angeles: Frances Lincoln. burn, r. (1871). Rome and the Campagna: An historical and topographical description of the site, buildings and neighbourhood of ancient Rome. Cambridge; Londres: Deighton, Bell and Co.

c anter , H. v . (1932). «Conflagrations in ancient Rome». Classical Journal , núm. 27, p. 270-288.

c arroll , m . (2015). «Contextualizing Roman art and nature». A: b org , B. E. (ed.). A companion to Roman art. Malden; Oxford; Chichester: Wiley-Blackwell, p. 533-551.

cHaisemartin, n. de (2003). Rome: Paysage urbain et idéologie: Des Scipions à Hadrien (iie s. av. J.-C.-iie s. ap. J.-C.). París: Armand Colin.

cilliers, l.; retief, f. P. (2009). «Horticulture in Antiquity, with emphasis on the GreeceRoman Era». Akroterion, núm. 54, p. 1-10.

claridge, a. (1999). Roma: Guía arqueológica. Madrid: Acento. (2018). «From 100 BCE to 600 CE». A: claridge, a.; Holleran, cl. (ed.). A companion to the city of Rome. Malden: Wiley-Blackwell, p. 115-136.

clark, A. J. (2007). Divine qualities: Cult and community in Republican Rome. Oxford: Oxford University Press. coarelli, f. (1994). Guide archéologique de Rome. París: Hachette. (1997). «Le théâtre de Pompée». Dialogues d’Histoire Ancienne , núm. 23/2, p. 105124.

(2007). Rome and environs: An archaeological guide. Berkeley; Los Angeles; Londres: University of California Press. d’arms, J. (1998). «Between public and private: The epulum publicum and Caesar’s horti trans Tiberim». A: cima, m.; la rocca, e. (ed.). Horti romani: Atti del Convegno Internazionale, Roma, 4-6 Maggio 1995. Roma: L’Erma di Bretschneider, p. 33-44. davies, P. J. e. (2017). Architecture and politics in Republican Rome. Cambridge: Cambridge University Press. denard, H. (2002). «Virtuality and performativity. Recreating Rome’s Theatre of Pompey». A Journal of Performance and Art, núm. 70, p. 25-43. (2005). «At the foot of Pompey’s statue: Reconceiving Rome’s Theatrum Lapideum». A: boWman, a. k.; brady, m. (ed.). Images and artefacts of the Ancient World. Oxford: Oxford University Press, p. 69-76. duret, l.; néraudau, J.-P. (2010). Urbanisme et métamorphoses de la Rome Antique. París: Belles Lettres. evans, J. d. (2009). «Prostitutes in the Portico of Pompey? A reconsideration». Transactions and Proceedings of the American Philological Association, núm. 139, p. 123-145.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

fleury, Ph. (2005). La Rome Antique: Plan relief et reconstitution virtuelle. Caen: Presses Universitaires de Caen. (2010). «La restitution virtuelle du théâtre de Pompée à Rome». Bulletin de la Société Nationale des Antiquaires de France, p. 212-222. fucHs, m. (1987). Untersuchungen zur Ausstattung römischer Theater in Italien und den Westprovinzen des Imperium Romanum. Mainz: P. von Zabern. gagliardo, m. c.; Packer, J. e. (2006). «A new look at Pompey’s Theater: History, documentation, and recent xxcavation». American Journal of Archaeology , núm. 110, p. 93-122. g leason , K. (1990). «The Garden Portico of Pompey the Great: An ancient park preserved in the layers of Rome». Expedition, núm. 32/2, p. 3-13. (1994). «Porticus Pompeiana: A new perspective on the first public park of ancient Rome». Journal of Garden History, núm. 14/1, p. 13-27. golvin, J.-cl. (2010). «Théâtre de Pompée». L’Archéologue, núm. 107, p. 70-71. grimal, P. (1984). Les jardins romains. París: Fayard. gros, P. (1987). «La fonction symbolique des édifices théâtraux dans le paysage urbain de la Rome augustéenne». A: L’Urbs: Espace urbain et histoire (ier siècle av. J.-C.-iiie siècle ap. J.-C.). Actes du colloque international. Roma: École Française de Rome, p. 319-346. (1999). «Theatrum Pompeii». A: LTUR V, p. 35-38. (2002). L’architecture romaine, du début du iie siècle av. J.-C. à la fin du Haut-Empire. Vol. 1: Les monuments publics. París: Editions A&J Picard. g uerber , e . [ et al .] ( 2002). Rome, ville et capital : i er siècle av. J.-C. - ii e siècle ap. J.-C. Neuilly: Atlande.

guilHembert, J.-P. (1992). «Sur un jeu de mots de Sextus Pompée: “domus” et propaganda politique lors d’un épisode des guerres civiles». Mélanges de l’École Française de Rome, núm. 104, p. 787-816. Homo, L. (1971). Rome imperial et l’urbanisme dans l’antiquité. París: Albin Michel. Jolivet, V. (1983). «Les jardins de Pompée. Nouvelles hypothèses». Mélanges de l’École Française de Rome, núm. 95, p. 115-138. (1997). «Croissance urbaine et espaces verts à Rome». A: La Rome impériale: Démographie et logistique. Roma: École Française de Rome, p. 193-208. (2016). «Tempêtes sur les jardins du Pouvoir, de Pompée à Proba». A: cHillet, cl.; ferriés, m.-cl.; rivière, y. (ed.). Les confiscations, le pouvoir et Rome de la fin de la République à la mort de Néron. Bordeus: Ausonius, p. 203-227.

Jones , F. M. A. (2014). «Roman gardens, imagination, and cognitive structure». Mnemosyne, núm. 67, p. 781-812.

kleiner, F. S. (2010). A history of Roman art: Enhanced edition. Boston: Wadsworth Publishing Co Inc.

Luis Amela Valverde

koPiJ, K. (2010). «Opera Pompei and the theology of victory». Studies in Ancient Art and Civilization, núm. 14, p. 167-178.

kousser, K. (2014). «The Roman reception of Greek art and architecture». A: marconi, cl. (ed.). The Oxford handbook of Greek and Roman art and architecture. Oxford: Oxford University Press, p. 374-394.

kuttner, A. (1999). «Looking outside inside: Ancient Roman garden rooms». Studies in the History of Gardens & Designed Landscapes, núm. 19, p. 7-35.

lafon, x.; marc, J.-y.; sartre, m. (2011). La ville antique: Histoire de l’Europe urbaine 1. París: Points.

letellier-taillefer, é. (2016). «Le complexe pompéien du Champ de Mars: enquêtes récentes et questions ouvertes». Revue des Études Anciennes, núm. 118, p. 573-599.

l ongfello W , B. (2011). Roman imperialism and civic patronage : Form, meaning, and ideology in monumental fountain complexes . Cambridge: Cambridge University Press.

macaulay-leWis, E. (2013). «Use and reception». A: gleason, k. (ed.). A cultural history of gardens in Antiquity. Londres: Bloomsbury Publishing, p. 99-118 i 224-228. madeleine, s. (2014). Le théâtre de Pompée à Rome: Restitution de l’architecture et des systèmes mécanique. Caen: Presses Universitaires de Caen. m ann , E. M. (1926). «Some private houses in ancient Rome». The Classical World , núm. 19, p. 127-132.

manodori, A. (ed.) (1999). Roma archeologica: Guida alle antichià della città eterna: Quarto itinerario: Campo Marzio. Roma: Elio de Rosa.

marucci, F. (2011). I luoghi della politica - la politica del luoghi: La topografía della comunicazione negli anni della ‘Rivoluzione Romana’. Tesi de doctorat. Venècia: Università Ca’Foscari. (2015). «La domus rostrata di Gneo Pompeo Magno: percorsi di un retaggio memoriale». Erga-Logoi, núm. 3/1, p. 133-166.

marzano, A. (2014). «Roman gardens, military conquests, and elite self-representation». A: coleman, k.; derron, P. (ed.). Le jardín dans l’Antiquité: Introduction et huit exposés suivis de discussions. Vandoeuvres: Fondation Hardt pour l’étude de l’Antiquité classique, p. 195-244. (2022). Plants, politics and empire in ancient Rome. Cambridge: Cambridge University Press.

m iddleton , J. H. (1892). The remains of ancient Rome : Volume II. Londres; Edimburg: Adam and Charles Black.

miHut boHiltea, f. (2009). Istoria familiei romane. Bucarest: Tritonic. (2021). «Aristocrats’ residences in the strategies of identity during the late Roman Republic». Revista CICSA, núm. 7, p. 65-81.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

miles, M. M. (2008). Art as plunder: The ancient origins of debate about cultural property. Cambridge: Cambridge University Press.

neWby, Z. (2016). Greek myths in ancient Roman art and culture: Imagery, values and identity in Italy, 50 BC-AD 250. Cambridge: Cambridge University Press.

nocita, M. (2012). «Sul luogo del delitto: la Curia di Pompeo (vademecum romanum)». Spolia, s/p.

Packer, J. E. (2010). «Pompey’s Theater and Tiberius’ Temple of Concord: A late Republican primer for an early imperial patron». A: eWald, b. c.; noreña, c. f. (ed.). The Emperor and Rome: Space, representation, and ritual. Nova York; Cambridge: Cambridge University Press, p. 135-167.

Palombi, D. (2010). «Roma tardo-repubblicana: verso la città ellenistica». A: la rocca, e.; Parisi Precisse, cl. (ed.). I giorni di Roma: L’età della conquista. Milà: Skira, p. 6582.

Patterson, J. r. (1992). «The city of Rome: From Republic to Empire». Journal Roman Studies, núm. 82, p. 186-216.

Perrin , Y. (2001). Rome, ville et capitale : Paysage urbain et histoire ii e siècle av. J.-C.- ii e siècle apr. J.-C. París: Hachette.

Pescarin, s. (2005). Roma: Guía de arqueología. Alcobendas: Libsa.

P latner , s . b .; as H by , t h . (1929). A topographical dictionary of ancient Rome . Oxford; Londres: Oxford University Press.

P ost , E. (1908). Selected epigrams of Martial : Edited, with introduction and Notes, by Edward Post. Boston: Ginn & Company.

ramírez de verger, a. (2001). Marcial: Epigramas, I: Introducción general de Juan Fernández Valverde. Traducción y notas de Antonio Ramírez de Verger. Madrid: Gredos.

raWson, e. (1985). Life in the late Roman Republic. Londres: Duckworth. ricHardson, l. Jr. (1987). «A note on the architecture of the Theatrum Pompei in Rome». American Journal of Archaeology, 91, p. 123-126. (1992). A new topographical dictionary of ancient Rome . Baltimore; Londres: Johns Hopkins University Press.

russell, a. (2016). The politics of public space in Republican Rome. Cambridge: Cambridge University Press.

sabbatini tumolesi, P. (1999). «Porticus Pompei». A: LTUR IV, p. 149-150.

sauron, G. (1987). «Le complexe pompéien du Champ de Mars: nouveauté urbanistique à finalité idéologique». A: L’Urbs: Espace urbain et histoire (ier siècle av. J.-C. -iiie siècle ap. J.-C.): Actes du colloque international. Roma: École Française de Rome, p. 457-473. sear, F. B. (2006). Roman Theater: An Architectural Study. Oxford: Oxford University Press. segura munguía, s.; torres riPa, J. (2009). Historia de las plantas en el mundo antiguo. Madrid: Universidad de Deusto; CSIC.

Luis Amela Valverde

senseney, J. R. (2011). The art of building in the classical world: Vision, craftsmanship, and linear perspectives in Greek and Roman architecture. Cambridge: Cambridge University Press.

sHelton, J.-A. (1999). «Elephants, Pompey, and the reports of popular despleasure in 55 BC». A: byrne, sh. n.; vueva, e. P. (ed.). Veritatis Amicitiaeque Causa: Essays in honor of Anna Lydia Motto and John R. Clark . Wauconda: Bolchazy-Carducci Publishers, p. 231-272.

s tackelberg , k . t . von (2009). The Roman garden : Space, sense, and society . Londres; Nova York: Routledge.

sturgeon, M. C. (2004). «Dedications of Roman theaters». A: cHaPin, a. P. (ed.). ΧΑΡΙΣ: Essays in honor of Sara A. Immerwahr. Atenes: American School of Classical Studies, p. 411-429

susPène, A. (2012). «Théâtre et politique dans l’Occident romain (iie siècle avant notre ère-iie siècle de notre ère): la ‘civilization du spectacle’». A: Scènes politiques. París: Editions L’Harmattan, p. 15-26.

tuck, st. L. (2015). A history of Roman art. Malden; Oxford; Chichester: Wiley-Blackwell. vigoroux, a. (2007). Le platane. Ais de Provença: Édisud.

villani, D. (2012). «Entre imitatio Alexandri et imitatio Herculis: Pompée et l’universalisme romain». Pallas, núm. 90, p. 335-350.

Wiseman, T. P. (1987). «Conspicui postes tectaque digna deo: The public image of aristocratic and imperial houses in the late Republic and early Empire». A: L’Urbs: Espace urbain et histoire (ier siècle av. J.-C. - iiie siècle ap. J.-C.): Actes du colloque international. Roma: École Française de Rome, p. 393-413.

WitHerstine, R. (1926). «Where the romans lived in the first century B.C.». The Classical Journal, núm. 21, p. 566-579.

Woods, S. (2010). «Horti in the city of Rome: Emulation and transcendence in the late Republic and early Empire». A: driessen, m. [et al.] (ed.). TRAC 2009: Proceedings of the Nineteenth Annual Theoretical Roman Archaeology Conference . Oxford: Oxbow Books, p. 75-90.

Fonts clàssiques

ammià marcel·lí (2002). Historia. Edició a cura de M. Luisa Harto Trujillo. Madrid: Akal. aPià (1985). Historia romana ii : Guerras civiles (libros i-ii). Traducció i notes d’Antonio Sancho Royo. Madrid: Gredos. asconius (2010). Commentaries on speeches by Cicero. Traducció amb introducció i comentaris de R. G. Lewis. Oxford: Oxford University Press. catul (2006). Poesías. Edició bilingüe a cura de José Carlos Fernández Corte i Juan Antonio González Iglesias. Madrid: Cátedra.

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

ciceró (1996a). Cartas i: Cartas a Ático (Cartas 1-161D). Introducció, traducció i notes de Miguel Rodríguez-Pantoja Márquez. Madrid: Gredos. (1996b). Cartas ii: Cartas a Ático (Cartas 162-426). Introducció, traducció i notes de Miguel Rodríguez-Pantoja Márquez. Madrid: Gredos. (1999). Cicerón: Sobre la adivinación: Sobre el destino: Timeo. Introducció, traducció i notes d’Ángel Escobar. Madrid: Gredos. (2006). Discursos vi : Filípicas . Introducció, traducció i notes de María José Muñoz Jiménez. Madrid: Gredos.

corneli tàcit (1979). Anales: Libros i-vi. Introducció, traducció i notes de José L. Moralejo. Madrid: Gredos.

dió cassi (2004). Historia romana: Libros xxxvi-xlv. Traducció i notes de José M. Candau Morón i M. Luisa Puertas Castaños. Madrid: Gredos. (2011). Historia romana: Libros l-lx. Traducció i notes de Juan Manuel Cortés Copete. Madrid: Gredos.

Història augusta (2022). Historia Augusta. Edició i traducció de Javier Velaza. Madrid: Cátedra.

Horaci (2003). Sátiras: Epístolas: Arte poética. Edició bilingüe a cura d’Horacio Silvestre. Madrid: Cátedra.

m arcial (1996). Epigramas completos . Edició a cura de Dulce Estefanía. Madrid: Cátedra.

ovidi (1992). Tristes: Pónticas. Introducció, traducció i notes de José González Vázquez. Madrid: Gredos. (2001). Fastos. Introducció, traducció i notes de Bartolomé Segura Ramos. Madrid: Gredos. (2006). Amores: Arte de amar. Edició a cura de Juan Antonio González Iglesias. Madrid: Cátedra.

P lini el v ell (1993). Lapidario . Traducció i notes d’Avelino Domínguez i Hipólito B. Riesco. Madrid: Alianza Editorial. (2003). Historia natural: Libros vii-xi. Traducció i notes d’E. de Barrio Sanz, I. García Arribas, A. M. Moure Casas, L. A. Hernández Miguel i M. L. Arribas Hernáez. Madrid: Gredos. (2010). Historia natural: Libros xii-xvi. Traducció i notes de F. Manzanero Cano, I. García Arribas, A. M. Moure Casas i J. L. Sancho Bermejo. Madrid: Gredos.

Plutarc (2004). Vidas de Sertorio y Pompeyo. Edició a cura de Rosa M. Aguilar i Luciano Pérez Vilatela. Madrid: Akal. (2009). Plutarco: Vidas Paralelas VII: Demetrio - Antonio - Dión - Bruto - Arato - ArtajerjesGalba - Otón. Introducció, traducció i notes de Juan Pablo Sánchez Hernández i Marta González González. Madrid: Gredos.

Luis Amela Valverde

ProPerci (1993). Elegías. Introducció, traducció i notes d’Antonio Ramírez de Verger. Madrid: Gredos.

suetoni (2006). Vidas de los césares. Edició a cura de Vicente Picón. Madrid: Akal.

tertul·lià (1986). Les spectacles (De spectaculis). Introducció, text crític, traducció i comentaris de Marie Turcan. París: Éditions du Cerf. (2001). Apologético: A los gentiles. Introducció, traducció i notes de Carmen Castillo García. Madrid: Gredos.

tit livi; Juli obseqüent (1995). Períocas: Períocas de Oxirrinco: Fragmentos: Libro de los prodigios. Introducció, traducció i notes de José Antonio Villar Vidal. Madrid: Gredos. v aleri m àxim (1988). Hechos y dichos memorables . Edició a cura de Fernando Martín Acera. Madrid: Akal.

vel·lei Patercle (2001). Historia romana. Introducció, traducció i notes de M. Asunción Sánchez Manzano. Madrid: Gredos.

vitruvi (2002). Architettura (Dai libri i-vii). Introducció de Stefano Maggi. Text crític, traducció i comentaris de Silvio Ferri. Milà: Rizzoli.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 199-216

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.169

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

Chiara Romano

Col·laboradora en el grup de recerca Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC) (PID2021-123951NB-I00) i investigadora en el projecte de recerca «Mobiliario, menaje y vajilla marmórea en la Hispania romana (siglos i aC a v dC)» (PID2023-150060NB-I00)

REBUT: 8 DE GENER DE 2024 - ACCEPTAT: 10 DE FEBRER DE 2025

RESUM

Els jardins antics sempre han fascinat la imaginació dels estudiosos. Els textos literaris clàssics i les pintures de jardí han estimulat durant molt de temps la imaginació d’historiadors i arqueòlegs que van intentar reconstruir-los. No sempre, però, és correcte. Des dels anys seixanta del segle passat, l’estudi dels jardins antics ha tingut un fort impuls també gràcies a l’interès cada vegada més estès per l’arqueobotànica. Aquesta nova disciplina es va obrir camí en l’arqueologia clàssica, tractant de respondre amb més precisió a les preguntes que les restes vegetals plantejaven als arqueòlegs. Malauradament, el descobriment d’aquestes troballes no sempre és evident, perquè, per a la seva conservació, es requereixen condicions especials, com, per exemple, les creades per l’erupció del Vesuvi l’any 79 dC. L’aplicació de l’arqueobotànica a Campània (Itàlia) ha contribuït al coneixement no només dels jardins, sinó també de l’antic món agrari. Aquí es presenta un

Correspondència: Chiara Romano. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Carrer de Montalegre, 6. 08001 Barcelona. A/e: romanochiara4@gmail.com.

Chiara Romano

estudi de cas de la ciutat romana d’Herculà, la Casa dell’Albergo. En el transcurs d’aquest treball intentarem subratllar, a través d’una anàlisi multidisciplinària que parteix de la meva tesi doctoral,1 com el diàleg entre les diferents disciplines és essencial per a la reconstrucció del paisatge antic.

PARAULES CLAU: jardins romans, arqueobotànica, arqueologia, multidisciplinarietat.

The gardens of the Roman city of Herculaneum. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), a case study

ABSTRACT

Ancient gardens have always captured the imagination of scholars. Classical literary texts and garden paintings have long stimulated the imagination of historians and archaeologists who have tried to reconstruct them, although this has not always been done accurately. Since the 1960s, the study of ancient gardens has also been favoured by a growing interest in archaeobotany. This new discipline blazed a path for classical archaeology by seeking to answer more precisely the questions that plant remains posed to archaeologists. Unfortunately, the discovery of such remains is not always a simple matter as their preservation requires special conditions, such as those created by the eruption of Mount Vesuvius in 79 AD. The use of archaeobotany in Campania (Italy) has contributed to our knowledge not only of gardens but also of ancient agriculture. A case study of the Casa dell’Albergo in the Roman city of Herculaneum is presented here. By means of a multidisciplinary analysis based on my doctoral thesis, 2 I will attempt to show how the dialogue between the various disciplines is essential for the reconstruction of the ancient landscape.

KEYWORDS: Roman gardens, archaeobotany, archaeology, multidisciplinarity.

1. Tesi doctoral «Los espacios verdes de las domus con peristilos en Herculano» (Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història), tutors: professor Lluís Pons Pujol (UB) i Irene Teresa Mañas Romero (UNED). Defensada el 9 de novembre de 2024.

2. Doctoral thesis “Los espacios verdes de las domus con peristilos en Herculano” (Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història), tutors: Prof. Lluís Pons Pujol (UB) and Irene Teresa Mañas Romero (UNED). Defended on 9 November 2024.

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

Los jardines de la ciudad romana de Herculano. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un caso de estudio

RESUMEN

Los jardines antiguos siempre han fascinado la imaginación de los estudiosos. Los textos literarios clásicos y las pinturas de jardín han estimulado durante mucho tiempo a los historiadores y arqueólogos que intentaron reconstruirlos. Sin embargo, no siempre ha sido correcto. Desde los años sesenta del siglo pasado, el estudio de los jardines antiguos ha tenido un fuerte impulso también gracias al interés cada vez más fuerte por la arqueobotánica. Esta nueva disciplina se abrió camino en la arqueología clásica, tratando de responder con más precisión a las preguntas que los restos vegetales planteaban a los arqueólogos. Desgraciadamente, el descubrimiento de estos hallazgos no siempre es algo obvio porque, para su conservación, se requieren condiciones especiales, como, por ejemplo, las creadas por la erupción del Vesubio en el año 79 dC. La aplicación de la arqueobotánica en Campania (Italia) ha contribuido al conocimiento no solo de los jardines, sino también del mundo agrario antiguo. Aquí se presenta un estudio de caso de la ciudad romana de Herculano, la Casa dell’Albergo. En el transcurso del mismo intentaremos subrayar, a través de un análisis multidisciplinar que parte de mi tesis doctoral,3 como el diálogo entre las diferentes disciplinas es esencial para la reconstrucción del paisaje antiguo.

PALABRAS CLAVE: jardines romanos, arqueobotánica, arqueología, multidisciplinariedad.

1. Introducció

L’estudi dels jardins romans ha experimentat un gran desenvolupament començat, sobretot, a partir dels anys seixanta del segle passat. La línia d’estudi iniciada per Wilhelmina Jashemski ha portat a la teorització de l’anomenada arqueologia del jardí, que pretén analitzar els diversos aspectes que entren en joc a l’hora d’apropar-se a un jardí antic (Malek, 2013), entre els quals, certament, la reconstrucció de la flora antiga ocupa un lloc important.

3. Tesis doctoral «Los espacios verdes de las domus con peristilos en Herculano» (Universidad de Barcelona. Facultad de Geografía e Historia), tutores: profesor Lluís Pons Pujol (UB) e Irene Teresa Mañas Romero (UNED). Defendida el 9 de noviembre de 2024.

Chiara Romano

La reconstrucció del paisatge agrícola de l’antiguitat és ara de gran importància per al coneixement del territori en què vivim. L’aplicació de les ciències botàniques a l’arqueologia és, però, relativament recent; es remunta, de fet, als anys seixanta del segle passat. Wilhelmina Jashemski, esmentada fa unes línies, en un moment en què la multidisciplinarietat encara no estava tan «de moda» com avui, es va envoltar de diferents professionals (palinòlegs, botànics…) per tal d’obtenir una visió la més propera possible a la realitat històrica dels jardins que estudiava a la zona del Vesuvi.

És precisament des dels vessants sud-orientals del Vesuvi que comença la nostra anàlisi.

2. L’àrea vesuviana i l’erupció del 79 dC

L’àrea geogràfica en què se centra el meu estudi és la del vessant sud del Vesuvi (figura 1) i, en el moment històric al qual ens referim, el territori es trobava sota l’òrbita dels romans. Campania Felix (Plin. nat. iii, 6, 40) és el lloc on els aristòcrates romans van cons-

FIGURA 1

Vessant sud del Vesuvi amb els centres d’interès

FONT: SINAnet ISPRA -Dem75 (QGIS 3.22 ‘Biatowieza’) (https://www.qgis.org/it/site).

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

truir, especialment al llarg de la franja costanera, les vil·les on podien passar l’estiu, com ara Villa dei Misteri (Maiuri, 1989), Villa dei Papiri (Zarmakoupi, 2010), Villa di Oplontis (Clarke i Muntasser, 2014) i les vil·les de Stabia (Villa Arianna i Villa San Marco) (Guidobaldi 2006b, p. 439-444 i 447-454). Aquestes magnífiques vil·les estaven situades a la zona suburbana dels diversos centres més importants, Herculà, Pompeia i Stabiae, per alliberar-se de les limitacions del teixit urbà i donar espai a qualsevol luxe desitjat pels propietaris (sobre vil·les de luxe, vegeu D’Arms, 1970).

Les elits locals van imitar aquestes luxoses vil·les per a la construcció de les seves pròpies, però dins de la ciutat. I és des d’un d’aquests centres, Herculà, que parteix aquest estudi.

Se sap que l’erupció del Vesuvi el 24 d’octubre del 79 dC (Stefani, 2006) va «congelar» la vida dels habitants de les ciutats que es trobaven als seus voltants. Les dues fases (Lirer et al., 1973; Mastrolorenzo et al., 2010; Petrone, 2019; Sigurdsson et al., 1985) que van caracteritzar l’erupció van cobrir les ciutats de diferents maneres. Per entendre millor aquesta diferència, examinem els dos principals centres del Vesuvi: Pompeia i Herculà. A Pompeia va caure una pluja de pedra tosca de la columna d’erupció, d’uns 27 km d’alçada, que es va formar després d’una primera explosió. Herculà, en canvi, va ser colpejat per un núvol de gas i pols d’una temperatura tan alta que va evaporar tota la matèria orgànica d’homes i animals i va transformar la fusta en carbó. Aquestes diferències han portat a una conservació diferent del material disponible avui dia. A Pompeia, de fet, el gra fi de la pedra tosca feia que s’adherís als teixits i parts orgàniques d’homes, animals i plantes. El 1861, Giuseppe Fiorelli va aconseguir, abocant guix líquid a les cavitats deixades pels elements orgànics, obtenir motlles extremament detallats. Això no va ser possible a Herculà perquè, com s’ha esmentat, l’alta temperatura del núvol en flames va evaporar tota la matèria orgànica.

Aquesta premissa és important perquè ens permet entendre la situació excepcional d’aquesta zona. L’erupció va ser, per descomptat, un esdeveniment catastròfic, però va permetre que una secció representativa del món romà arribés als nostres dies. De fet, és possible no només estudiar la vida humana, sinó, entre d’altres, també la vida vegetal. La reconstrucció del paisatge antic, per a la comprensió de l’actual, és avui una línia d’estudi important, no només a la zona del Vesuvi, sinó també en altres parts d’Itàlia i del món.

3. El jardí del plaer

Es considera oportú fer una breu explicació del que era el jardí romà aquí per permetre als lectors comprendre millor els aspectes tractats en els paràgrafs següents. Sense detenir-nos en el procés de canvi d’un simple hort en un jardí de plaer (per a un resum, Pons

Chiara Romano

Pujol, 2020, p. 88-96; Romano, 2023, p. 247-250), passem immediatament a aquest últim, que és el tipus de zona verda que és d’interès per als propòsits del nostre estudi.

Amb les conquestes de Grècia i Orient, els romans van entrar en contacte amb una sèrie de modes i estils de vida que van portar a la seva terra natal al seu retorn. Entre les novetats importades hi havia el peristil, un pòrtic amb columnes, típic de l’arquitectura grega.

El jardí, que al principi estava situat al final de la casa romana i que s’utilitzava senzillament com a hort, s’insereix al centre del peristil i s’habilita amb plantes ornamentals, que el converteixen així en un jardí de plaer. Totes les sales representatives, on es feien banquets i reunions entre l’amo de la casa i els seus convidats, que abans miraven a l’atri, foren orientades vers aquest nou espai.

El peristil i el jardí es van convertir en un sistema únic que havia de servir a l’autorepresentació del dominus (l’amo de la casa) i el seu poder econòmic. Precisament per a aquest propòsit, el jardí estava ricament decorat, no només amb estàtues i mobles de luxe, sinó també amb plantes molt especials. Quan la família tenia fortes possibilitats econòmiques, també era possible conèixer espècies vegetals de diverses parts de l’Imperi romà: canyella, mirra i/o encens importats d’Aràbia i Judea (Colvm. iii , 8, 3-4; x, 93-109). De la gran majoria d’espècies vegetals presents als jardins ens parla sobretot Plini el Vell a la primera part del llibre xxi de la seva obra Naturalis Historia . Hi havia molt poques flors (Grimal, 1969, p. 275-280; Jashemski, 2018, p. 141), com ara violes (Viola L.), roses (Rosa L.), gladiols (Gladiolus Tourn. ex L.), lliris (Lilium candidum Tourn. ex L.), narcisos (Narcissus L.). En canvi, s’utilitzaven les plantes de fulla perenne, resistents a totes les estacions com l’acant (Acanhus mollis L.), el baladre (Nerium oleander L.), l’heura ( Hedera helix L.) i el boix ( Buxus sempervirens L.). Eren plantes que es podien trobar fàcilment, i encara s’hi poden trobar, a l’actual península italiana, les quals, juntament amb d’altres, van ser anomenades plantes topiàries (Plin. nat. xxi, 49), és a dir, aptes per al treball del topiarius. Aquesta expressió fa referència a la facultat (ars topiaria) d’alguns jardiners (topiarii) especialitzats en la cura dels jardins de plaer, de donar formes particulars a les plantes mateixes i construir així un jardí raonat. El topiarius projectava aquests jardins seguint el concepte romà de metonymia (metàfora), que impregnava qualsevol objecte (representació de branques en un mosaic, plantes col·locades d’una determinada manera), escultures, fonts o un lloc sencer, com el jardí, amb significat narratiu (Gleason et al., 2018, p. 485; Landgren, 2004, p. 154-177). Viridarium i silva viridicata (Cic. ad Q. fr. iii , 1, 3): seran els termes que a partir de mitjans del segle i aC indicaran un jardí dissenyat, construït, normalment tancat i pavimentat, llar de jocs entre plantes, aigua i arquitectura, a la part més interior de la casa, on es podia gaudir de pau, visites d’amics i/o banquets (Ciarallo, 2009, p. 167; Gleason et al., 2018, p. 484; Purcell, 1996, p. 141).

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

En comparació amb aquesta situació, la realitat arqueològica és molt diferent i complicada. Com s’ha esmentat en el paràgraf anterior, les restes arqueobotàniques es conserven en condicions molt particulars que no sempre permeten trobar-les. Durant molts anys, els estudis sobre jardins es van basar en les representacions de les anomenades pintures de jardí, un corrent pictòric nascut cap a finals del segle i aC i principis del segle i dC per un tal Ludius (Grimal, 1969, p. 94-97; Plin. nat. xxxv, p. 116-117). La crítica no és unànime a l’hora d’afirmar la veracitat del que es representa, però una lectura podria ser veure-hi un significat polisèmic que connectaria la multiplicitat de funcions ja inherents al jardí real, especialment en aquelles estances de la casa on no podia existir un jardí real (Salvadori, 2017, p. 94).

L’estudi dels jardins és, per tant, molt complex, però fascinant per la quantitat d’informació que ens pot aportar.

4. Herculaneum: la Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2)

4.1. Breu descripció de la casa

Amb els seus 2.919,55 m2, aquesta casa és la més gran de tot Herculà (figura 2). Amb vistes al mar, sens dubte va ser construïda pensant en les vil·les marítimes esmentades més amunt.

Malauradament, però, el seu mal estat de conservació, en part a causa de l’erupció i en part a les obres de renovació que s’estaven duent a terme (Maiuri, Diario di Scavo, 2-3 d’agost de 1927), no fa justícia a la grandesa d’aquest complex, que es pot considerar una vil·la urbana. Dissortadament, aquesta situació no sempre ha permès identificar les estances que s’han agrupat en tres districtes: el del nord, centrat en el peristil i el jardí; el de l’atri i els banys, a l’est; i el barri del pòrtic amb terrassa amb vistes al mar (per a la història dels estudis, vegeu: De Kind, 1998, p. 90-97; Ganschow, 1989, p. 105-106, 125-127 i 326-327; Maiuri, 1958, p. 323-335; Pesando i Guidobaldi, 2006, p. 331-334).

Si s’omet el llindar de marbre, l’entrada no té caràcter distintiu i condueix, sense fauces (passadissos), a un vestíbul creat a l’interior de l’atri mateix, ara reduït a una simple sala de classificació. En aquest sentit, la casa ofereix un bon exemple del canvi que es va produir cap al segle ii aC dins de l’arquitectura privada romana a causa de la introducció del peristil, un element d’origen grec, i un jardí a l’interior (sobre això, vegeu Romano, 2023).

Al costat nord, a més, hi ha l’entrada a l’únic exemple de banys privats de la ciutat, els quals inclouen l’apodyterium (12), el tepidarium (13) i el calidarium (14) decorats amb paviments i frescos, emmarcats a les acaballes de l’Estil II (Esposito, 2014, p. 98-99; Guidobaldi et al., 2014, p. 134-135; Helg, Malgieri i Pascucci, 2017, p. 277 i 281-282).

Chiara Romano

FIGURA 2

Plànol de la casa. La fletxa blava indica l’entrada principal a la casa; la vermella, la que donava directament al peristil

FONT: Imatge cedida pel Ministeri de Cultura Parc Arqueològic d’Herculà. (Es prohibeix la reproducció o duplicació posterior per qualsevol mitjà o de qualsevol manera)

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

Amb el propòsit de desenvolupar el focus d’aquesta contribució, em centraré una mica més en el sector del jardí. Tan bon punt s’entra a la casa, atreu immediatament la presència propera del gran peristil (figura 3), de 9 x 11 columnes, visible més enllà de l’atri. El peristil és servit també per una entrada posterior al n. 1, 3r cardo , perquè els convidats més importants poguessin entrar directament a la zona de recepció de la casa. A la part interior de l’intercolumni, hi ha un petit canal que, a través de dues boques obertes al centre dels costats llargs, conduïa l’aigua de pluja a pous connectats a la cisterna sota el peristil. La zona verda, a diferència del que passava normalment, està encastada i s’hi podia accedir a través d’una escala de maçoneria al centre de l’intercolumni sud. Poc queda de les estructures de paret de la columnata i el sostre, així com de la decoració. La de paret està completament perduda, mentre que la de terra (Estil IV) es conserva al braç sud i té un fons blanc amb un marc negre i creus negres disposades en files regulars.

3

Peristil de la casa

FIGURA

FONT: Fotografia de l’autora.

Chiara Romano

Al deambulatori sud es troben les sales de recepció i d’estar principals. Totes, a excepció de l’habitació (26), donen al peristil per un costat i a la terrassa del darrere per l’altre. La primera sala a l’est és l’oecus (23), una gran sala rectangular que s’eixampla a la part davantera. S’emfatitza amb un llindar de mosaic, entre dues frontisses de marbre, amb rectangles verticals que contenen una pell blanca sobre fons negre, alternada amb quadrats decorats amb octògons blancs que, alternativament, competeixen amb flors de quatre pètals lanceolats o en forma de cor. La decoració de la paret s’ha perdut, però queda el terra en mosaic senzill amb fons blanc amb una banda de connexió a les parets i un marc negre (Guidobaldi et al., 2014, p. 136-137).

A continuació hi ha la sala (24), emmarcada per un llindar de mosaic, entre dues lloses de marbre, amb un fons negre amb dos ocells, potser una gallina a la dreta (indici d’una cresta vermella) i un colom a l’esquerra (Guidobaldi, 2006a, p. 211; Guidobaldi et al., 2014, p. 137). Aquí, també, l’únic element que es conserva és el paviment, que s’assembla al de l’oecus (23).

Passem a la sala central (25), un autèntic tablinum de pas i comunicació directa entre el peristil i la terrassa. L’espai també es va obrir a través de finestres a les parets laterals. Malauradament, no queda res de la decoració.

S’arriba a la gran terrassa, amb un pòrtic de 4 x 8 pilars, no conservats en tota la seva alçada, dels quals un terç s’ha perdut a causa de l’esfondrament de les subestructures voltades de sota. És probable que aquest espai tingués la forma d’un mirador amb vistes al mar, igual que en les vil·les marítimes extra urbanes (Maiuri, 1958, p. 332).

La casa també tenia un nivell inferior amb habitacions de servei, per un costat, i habitacions amb vistes al mar, per l’altre. En correspondència amb una d’aquestes habitacions a la cantonada sud-oest, hi ha una rampa privada, que connectava la casa amb la platja i el port.

4.2. Els descobriments arqueobotànics

Les excavacions realitzades per l’arqueòleg Amedeo Maiuri a finals dels anys vint del segle passat van donar lloc a una sèrie d’importants troballes arqueobotàniques per a l’estudi d’aquest espai. L’11 d’octubre de 1928, als diaris d’excavació, s’escriu sobre el descobriment de diverses parts de troncs:4

4. Altres havien estat trobats el 8 d’octubre: «tre rami di albero intrecciati tra loro. […] A quanto pare appartiene alla famiglia dei rampicanti» (traducció de l’autora: «tres branques d’arbres entrellaçades entre si. […] Pel que sembla, pertany a la família de les enfiladisses»).

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

Tronco d’albero carbonizzato del diametro di m. 0.32 e della lunghezza di m. 2.40. […] un ramo di altra pianta è apparso, […] e poiché è attorcigliato può darsi che sia una vite o una rosa. […] è uscito un terzo tronco di pianta […] data la qualità del legname può essere una quercia o anche sorbo.

D’aquestes tres troballes arqueobotàniques, només la primera va ser confiada al professor Alessandro Trotter (Istituto Agrario di Portici) per dur-ne a terme la identificació. Trotter va descriure el tronc com si estigués recolzat a la superfície del jardí, conservat per a una alçada de 30-35 cm i uns 2 m de longitud. Finalment, mitjançant anàlisis microscòpiques en seccions primes (Borgongino, 2006, p. 127-128, núm. 394; Trotter, 1931), es va identificar la troballa com una perera (figura 4).

Els altres fragments carbonitzats, malauradament, no estan presents a l’interior dels dipòsits i, per tant, tret que es trobin en algun moment, mai no sabrem si les deduccions fetes per Maiuri en el moment del descobriment sobre les espècies vegetals contingudes als diaris d’excavació eren correctes o no.

FIGURA 4

Tronc de perera trobat al jardí

FONT: Identificació d’un tronc d’arbre carbonitzat

T rotter , Annali dell’Istituto Agrario di Portici , 5 (1931), p. 1-6, taula 1. Imatge cortesia de la Biblioteca de l’Àrea Agrària de la Universitat de Nàpols Federico II.

Sobre la base de la identificació de la perera i, certament també, sobre el que creia que eren els altres fragments trobats, Maiuri (1958, p. 330) va plantejar la hipòtesi que el jardí havia estat utilitzat com a pomarium, un hort, en l’últim període de la vida de la casa. En absència d’altres rastres específics d’un hort, com ara forats en troncs d’arbres, i segons estudis més recents, aquesta hipòtesi encara podria ser correcta? Tenint en comp-

trobat en excavacions a Herculà. A.

Chiara Romano

te la posició d’aquest gran peristil, es podria plantejar la hipòtesi que el jardí havia canviat d’ús previst després del probable abandonament de la casa o la seva rehabilitació. Noves anàlisis a la zona sud del peristil podrien aclarir els punts encara foscos de la història de la construcció d’aquest sector.

4.3. La reconstrucció del jardí i els seus problemes

És probable que una incertesa inicial sobre la identificació del tronc com a perera o pomera (Trotter, 1931, p. 1-6) portés Maiuri a plantar codonyers en lloc de pereres, per restaurar la imatge d’un hort. Els arbres estaven col·locats en parterres vorejats per tanques baixes, a les quatre cantonades del jardí, dividits per una creu de terra (figura 5). Els codonyers encara estan presents a la zona verda.

FIGURA 5

Reconstrucció del jardí de la casa el 1930

FONT: Imatge cedida pel Ministeri de Cultura Parc Arqueològic d’Herculà. (Es prohibeix la reproducció o duplicació posterior per qualsevol mitjà o de qualsevol manera)

Aquest modus operandi ens permet fer algunes consideracions. A la zona del Vesuvi, és precisament amb Amedeo Maiuri que es comença a donar una certa importància no només a les troballes arqueobotàniques, sinó també a la re-

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

construcció dels espais verds de les antigues residències. En aquella època, les ciències botàniques encara no estaven gaire desenvolupades i, per aquest motiu, encara es confiava molt en el que es veia a la pintura de jardins; actualment, no sempre es considera fiable (sobre el problema de la pintura de jardí, vegeu sobretot Salvadori, 2017; Settis, 2002), però, durant les excavacions de Maiuri, va ser sens dubte un suport vàlid. Hi ha diverses troballes tant de pomes com de peres a les excavacions del Vesuvi (respectivament Borgongino, 2006, p. 109 i 127-128), així com diversos exemples de les seves representacions en pintura (com a exemple per a ambdues fruites, Ricciardi, 2015), que donen fe del fet que eren un producte conegut pels romans; fins i tot les fonts literàries clàssiques ens ajuden a conèixer-ne el cultiu a la Campània (per als codonys, Plin. nat. xv, 10, 38-39; per a les peres, Plin. nat. xv, 16, 56-57). Ens trobem, per tant, davant d’una reconstrucció fidel del que devia ser la realitat romana (figura 6).

6

Arbres de codony

FONT: Fotografia de l’autora.

FIGURA

Chiara Romano

A l’inici de les excavacions, iniciades per la casa reial espanyola dels Borbons, no es van considerar les troballes arqueobotàniques, tret que es tractés de macrorestes de fruites, llegums, cereals, etc., perquè probablement es desconeixia la seva existència. Aquesta situació, però, ha provocat la pèrdua irreparable de la major part del material botànic.

Un primer intent de reconstrucció d’un jardí va tenir lloc entre 1895 i 1927 a la Casa dei Vettii (VI, 15,1) a Pompeia (Altieri, Flamini i Prisco, 2006; Prisco et al., 2004). L’aparell decoratiu molt ben conservat va impulsar els arqueòlegs a buscar solucions per a la seva conservació (Prisco et al., 2004) i, per permetre una millor comprensió dels espais, es van reordenar els camins del jardí del peristil i es van plantar alguns parterres al seu voltant. Les representacions de pintures de jardí es van utilitzar com a inspiració, amb la idea que reflectís la realitat (Altieri, Flamini i Prisco, 2006, p. 274 i 277-278; Ciarallo, 1992, p. 34-36). Exemples d’això ho van ser certament els frescos de la Casa di Orfeo (VI, 14, 18-20), també a Pompeia, que representen una vegetació exuberant, que es va utilitzar per a moltes reordenacions, inclosa la de la Casa degli Amorini Dorati (VI, 16, 7.38) (Camardo, 2023, p. 139; Jashemski, 1979, p. 38-39).

Després de Maiuri, va ser amb Wilhelmina Jashemski, als anys seixanta del segle xx, que es van consolidar els estudis interdisciplinaris sobre els jardins. L’atenció creixent prestada a la identificació de les troballes arqueobotàniques, durant les excavacions arqueològiques, va posar de moda l’estudi dels jardins, els elements que els componien i, per descomptat, la seva reconstrucció, fins al punt que va néixer una línia d’estudis especialitzats, l’arqueologia dels jardins. Certament, l’evolució de les ciències botàniques va afavorir tot aquest procés.

Gràcies també a aquestes dues experiències, avui dia l’estudi dels jardins i la flora mil·lenària són una de les línies de recerca més esteses. La multidisciplinarietat és la base d’una bona recerca: només a través de l’enfocament de diferents disciplines és possible apropar-se al que devia ser la realitat de l’antiguitat. En aquest sentit, les fonts literàries clàssiques també són essencials perquè, encara que emmarcades en el moment històric de la seva escriptura, són una fotografia del que hi havia present a l’antiguitat.

5. Conclusions

Amb aquesta contribució, s’ha intentat emfatitzar no només el problema de la reconstrucció del jardí, sinó també la importància de l’estudi d’aquest espai.

L’estudi dels jardins del món antic, aquí amb especial referència al món romà, és extremament important des de diversos punts de vista: dret romà, comerç, arts figuratives i mobles, societat i botànica, que hem intentat destacar més aquí.

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

El coneixement de la flora mil·lenària, ja sigui al microcosmos d’un jardí privat o a gran escala, així com del paisatge d’una regió determinada, és summament important per conèixer més sobre les nostres espècies vegetals actuals. Conèixer els canvis que s’han produït al llarg del temps, no només en els tàxons sinó també en la distribució de la variada vegetació que pobla els nostres territoris, ajuda a entendre millor els canvis que els han afectat (vegeu el treball de D’Auria et al., 2020, sobre el xiprer a Campània, Itàlia). Assolir aquest objectiu només és possible gràcies a la consciència que tancar-se en el propi camp de recerca no permetrà obtenir una visió global del problema, ja que només pot fer-ho la multidisciplinarietat.

Avui dia disposem de tècniques avançades tant en el camp arqueològic com en el botànic, les quals ens permetrien arribar a certes identificacions de la flora antiga. En absència de l’element arqueobotànic, que com s’ha dit només es conserva en condicions particulars, les arts figuratives i les fonts escrites són de gran ajuda. Pel que fa a les primeres, per a la zona del Vesuvi, l’objectiu de reconstruir el paisatge vegetal només a través de la identificació de les pintures sembla inversemblant. Les fonts escrites sempre s’han d’utilitzar amb precaució, especialment quan es parla de plantes silvestres de les quals només s’esmenta el nom i/o els usos, sense proporcionar-ne una descripció (André, 1985, vi-vii). A més, intentar fer una comparació amb els esdeveniments actuals no serviria de gaire, ja que s’han identificat 184 espècies botàniques a través de les restes vegetals de tota la zona del Vesuvi i no només hi ha una manca de vegetació minúscula, sinó que d’aquest nombre se n’han de restar 21 perquè són plantes cultivades. La comparació, per tant, és realment inconsistent (sobre aquestes consideracions vegeu Ciarallo, 1990, p. 53; Ricciardi, 2015, p. 71-72). És fonamental, per això, atresorar experiències passades per evitar la pèrdua d’informació tan important com la de la flora antiga.

És urgent un diàleg cada vegada més constant entre arqueòlegs, palinòlegs, botànics i les institucions responsables de la gestió i la protecció dels jaciments arqueològics per obtenir reconstruccions històricament correctes del verd arqueològic. D’aquesta manera, aconseguirem un dels objectius últims de la recerca: retornar a la comunitat d’usuaris una imatge veraç i raonada del passat.

Bibliografia

altieri, A.; flamini, M. G.; Prisco, G. (2009). «Cronologia di un giardino attraverso le immagini, cronologia delle immagini attraverso un giardino: la domus dei Vettii, un case-study». A: morel, J.-P.; tresseras Juan, J.; matamala, J. C. (ed.). The archaeology of crop fields and gardens. Bari: Edipuglia, p. 271-281.

Chiara Romano

andré, J. (1985). Les noms de plantes dans la Rome antique. París: Les Belles Lettres. baronio, P.; Helg, R.; malgieri, A. (2020). «Ante porticum xystus… (Plin., Epist., 5, 6, 16). Soluzioni architettoniche e decorative per la fruizione del paesaggio nelle case sulle mura ad Ercolano». A: anguissola, A.; iadanza, M.; olivito, R. (ed.). Paesaggi domestici : L’esperienza della natura nelle case e nelle ville romane : Pompei, Ercolano e l’area vesuviana : Atti del convegno (Pompei, 27-28 aprile 2017) . Roma: L’Erma di Bretschneider, p. 67-78. borgongino, M. (2006). Archeobotanica: reperti vegetali da Pompei e dal territorio vesuviano. Roma: L’Erma di Bretschneider. camardo, D. (2023). «Il verde ritrovato. Amedeo Maiuri e la ricostruzione dei giardini delle domus romane». A: di franco, L.; Perrella, R. (ed.). Amedeo Maiuri: l’archeologia e il paesaggio storico del golfo di Napoli: Atti della Giornata di Studi a 90 anni dallo scavo di Villa Jovis (Capri, 28 ottobre 2022). Roma: Quasar, p. 137-147.

ciarallo, A. (1990). «Le problematiche botaniche nell’area archeologica vesuviana». A: mastroroberto, M. (ed.). Archeologia e botanica: Atti del Convegno sul contributo della botanica alla conoscenza ed alla conservazione delle aree archeologiche vesuviane (Pompei 7-9 aprile 1989). Roma: L’Erma di Bretschneider, p. 17-32. (1992). Orti e giardini della antica Pompei. Nàpols: Fausto Fiorentino. (2009). «Espressioni del lusso dal mondo naturale». A: fontanella, E. (ed.). Luxus: Il piacere della vita nella Roma imperiale. Roma: Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato, p. 160-167.

clarke, J. R.; muntasser, N. K. (ed.) (2014). Oplontis Villa A (“of Poppaea”) at Torre Annunziata, Italy . Vol. 1: The ancient setting and modern rediscovery [en línia]. Nova York: American Council of Learned Societies (ACLS Humanities E-Book). <https:// hdl.handle.net/2027/heb90048.0001.001> [Consulta: 9 gener 2025].

d’arms, J. H. (1970). Romans on the bay of Naples: A social and cultural study of the villas and their owners from 150 B.C. to A.D 400. Cambridge: Harvard University Press. d’auria [ et al.] (2020). «Recent history, use and forgetfulness of the cypress forest of Fontegreca (southern Italy)». Diversity [en línia], núm. 120, p. 1-17 <https://www. mdpi.com/1424-2818/12/12/461> [Consulta: 19 desembre 2024].

de kind, R. (1998). Houses in Herculaneum: A new view on the town planning and the building of Insulae iii and iv. Amsterdam: J. C. Gieben.

esPosito, D. (2014). La pittura di Ercolano. Roma: L’Erma di Bretschneider. ganscHoW, T. (1989). Untersuchungen zur Baugeschichte in Herculaneum. Bonn: Habelt. gleason, K. L. [et al.] (2018). «Conclusions: New perspectives on the Roman garden». A: JasHemski, W. F. [et al.] (ed.). Gardens of the Roman Empire. Cambridge: Cambridge University Press, p. 481-494. grimal, P. (1969). Les jardins romains. París: Presses Universitaires de France.

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

g uidobaldi , F. [ et al. ] (2014). Mosaici antichi in Italia : Regione prima, Ercolano . Pisa; Roma: F. Serra.

g uidobaldi , M. P. (2006 a ). «Abitare a Ercolano». A: P esando , F.; g uidobaldi , M. P. (ed.). Gli ozi di Ercole: residenze di lusso a Pompei ed Ercolano. Roma: L’Erma di Bretschneider, p. 179-270.

(2006b). «Stabiae». A: Pesando, F.; guidobaldi, M. P. (ed.). Pompei, Oplontis, Ercolano, Stabiae. Bari: Gius. Laterza & Figli, p. 433-459.

Helg, R.; malgieri, A.; Pascucci, C. (2017). «Le pitture del settore termale della Casa dell’Albergo a Ercolano: osservazioni preliminari». A: mols, S. T. A. M.; moormann, E. M. (ed.). Context and meaning: Proceedings of the Twelfth International Conference of the Association Internationale Pour La Peinture Murale Antique, Athens, September 1620, 2013. Leuven; París; Bristol: Peeters Publishers, p. 277-282.

JasHemski, W. F. (1979). The gardens of Pompeii, Herculaneum and the villas destroyed by Vesuvius. Vol. 1. New Rochelle: Caratzas. (2018). «Produce gardens». A: JasHemski, W. F. [et al.] (ed.). Gardens of the Roman Empire. Cambridge: Cambridge University Press, p. 121-151.

l andgren , l . (2004). Lauro myrto et buxo frequentata: A study of the Roman garden through its plants. Lund: Lund University. Department of Archaeology and Ancient History.

lirer, L. [et al.] (1973). «Two Plinian pumice-fall deposits from Somma-Vesuvius, Italy». Geological Society of America, núm. 84, p. 759-772.

maiuri , A. (1958). Ercolano: i nuovi scavi (1927-1958) . Roma: Istituto Poligrafico dello Stato. (1989). La Villa dei Misteri. Roma: Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. malek, A.-A. (2013). Sourcebook for Garden Archaeology. Bern; Berlín; Brussel·les; Frankfurt am Main; Nova York; Oxford; Viena: Peter Lang.

mastrolorenzo, G. [et al.] (2010). «Lethal thermal impact at periphery of pyroclastic surges: Evidences at Pompeii». PLoS ONE, núm. 5 (6), p. 1-12.

notomista, M. (2017). «Schedatura degli allestimenti». A: camardo, D.; notomista, M. (ed.). Ercolano: 1927-1961: L’impresa archeologica di Amedeo Maiuri e l’esperimento della città museo. Roma: L’Erma di Bretschneider, p. 239-288. Pesando, f.; guidobaldi, m. P. (2006). Pompei, Oplontis, Ercolano, Stabiae. Bari: Laterza. Petrone, P. (2019). «The Herculaneum victims of the 79 AD Vesuvius eruption: A review». Journal of Anthropological Sciences, núm. 97, p. 69-89. Pons PuJol, L. (2020). «Enfoques metodológicos en el estudio de los jardines romanos: historia antigua, arqueología, pintura, musivaria». A: P ons P u J ol , L. (ed.). ‘Parad eisos. Horti’ : Los jardines de la Antigüedad . Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 83-116.

Chiara Romano

Prisco, G. [et al.] (2004). «Per la storia del restauro della casa dei Vettii in Pompei: una nuova applicazione del diagramma di flusso stratigrafico». Bollettino ICR, núm. 8-9, p. 46-75.

Purcell, N. (1996). «The Roman garden as a domestic building». A: barton, i. m. (ed.). Roman domestic buildings. Exeter: University of Exeter Press, p. 121-151.

r icciardi , M. (2015). «Frutti, fiori e piante nei dipinti murali della Villa A (Villa di Poppea) ad Oplonti». Rivista di Studi Pompeiani, núm. xxv - 2014, p. 63-74.

r omano , C. (2023). «El jardín romano y el estatus social, una simbiosis indisoluble». A: Pons PuJol, L.; Pérez gonzález, J. (ed.). ‘De luxuria propagata romana aetate’. Roman luxury in its many forms. Oxford: Archeopress, p. 247-262. També disponible en línia a: <https://www.archaeopress.com/Archaeopress/download/9781803274201> [Consulta: 16 gener 2025].

salvadori, M. (2017). ‘Horti Picti’: Forma e significato del giardino dipinto nella pittura romana. Pàdua: Padova UP.

settis, S. (2002). Le pareti ingannevoli: La villa di Livia e la pittura di giardino. Milà: Electa. sigurdsson, H. [et al.] (1985). «The eruption of Vesuvius in AD 79». National Geographic Research, núm. 1, p. 332-387.

stefani, G. (2006). «La vera data dell’eruzione». Archeo, núm. 260, p. 10-13. trotter, A. (1931). «Identificazione di un tronco d’albero carbonizzato rinvenuto nei recenti scavi di Ercolano». Annali dell’Istituto Agrario di Portici, núm. 5, p. 1-6. zarmakouPi, M. (ed.) (2010). The Villa of the Papyri at Herculaneum: Archaeology, reception, and digital reconstruction . Vol. 1: Sozomena: Studies in the recovery of ancient texts. Berlín; Nova York: De Gruyter.

Fonts clàssiques

Les abreviacions dels autors clàssics segueixen les del Thesaurus Linguae Latinae. cic. Epistulae ad Quintum fratem. A cura de Carlo di Spigno, 2002. Torí: Unione Tipografico-Editrice Torinese. colvm. Res rustica. carena, C. (ed.); calzeccHi onesti, R. (trad.), 1977. Torí: Giulio Einaudi.

Plin. Naturalis Historia, I-VI. barcHesi, a. [et al.] (trad. i notes), 1982. Torí: Giulio Einaudi. Plin. Naturalis Historia, XX-XXVII. aragosti, a. [et al.] (trad. i notes), 1985. Torí: Giulio Einaudi.

AGROFÒRUM

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 219-231

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.170

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

Jaume Boixadera Llobet

Secció de Sòls de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA)

REBUT: 26 DE FEBRER DE 2025 - ACCEPTAT: 28 DE FEBRER DE 2025

1. A manera d’introducció

En aquest escrit es pretén oferir una visió panoràmica de l’obra de Jaume Porta i Casanellas d’acord amb el coneixement i els records de l’autor, posant especial atenció a la seva vessant com a edafòleg i sense oblidar altres aspectes més que rellevants de la seva vida, particularment com a primer rector electe de la Universitat de Lleida (UdL) en època

Correspondència: Jaume Boixadera Llobet. A/e: jaumeboixadera@gmail.com.

Jaume Boixadera Llobet

moderna. No s’ofereix una cronologia dels fets i accions descrits per a no fer-ho feixuc, però sí que es dona un marc general. També es dona una visió general a una determinada línia o projecte, al qual va esmerçar molts esforços al llarg de tota la seva vida professional. En aquest escrit tampoc no s’ha pretès fer una relació exhaustiva de la seva bibliografia, ans al contrari, s’ha optat per citar únicament aquells treballs que el signant d’aquest article ha considerat que il·lustren millor el relat presentat.

Molts dels seus estudiants esdevinguérem amb el temps els seus col·laboradors, sovint molt propers; davant del risc de deixar algun col·laborador per esmentar, s’ha optat per no fer-ne referència explícita a cap. Sí que s’ha citat en alguns casos persones que van ser decisives en els projectes que va impulsar. Les persones interessades en una visió més àmplia de l’obra i la trajectòria personal de Jaume Porta i Casanellas poden consultar Alcañiz et al. (2024).

2. La seva tasca com a edafòleg a Catalunya:

més enllà de l’ensenyament o la ciència

Per a en Jaume Porta i Casanellas la seva tornada a Catalunya als anys setanta del segle passat va ser decisiva, tant en l’àmbit personal com en el professional. La seva incorporació com a professor de la recentment nascuda Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Lleida (ETSEA) es produeix en un moment en què al país tot semblava per fer, on tot es creia possible després del llarg període d’atonia econòmica i grisor. Els canvis econòmics, culturals, polítics i socials que s’havien produït i que tindrien lloc així ho deixaven veure, i crearen un context que per a les generacions actuals resulta difícil d’entendre; és en aquest context en què cal comprendre la mentalitat i les actuacions que va dur a terme en la seva vida.

El seu retorn a Catalunya es produeix després d’anys de formació i d’aprenentatge. Estudia la carrera d’enginyer agrònom, especialitat de zootècnia, a l’Escuela Técnica Superior de Ingenieros Agrónomos de Madrid (ETSIAM). Atret pels brillants ensenyaments del professor Carlos Roquero de Laburu, catedràtic d’edafologia de l’ETSIAM i enginyer agrònom, com no podia ser d’altra manera en aquells temps, es va inclinar per formar-se en l’estudi dels sòls. Això va comportar que cursés els estudis del Diplôme d’Études Approfondies (DEA) a Nancy amb un dels grans edafòlegs del moment, el professor Phillipe Duchafour. Posteriorment, es va doctorar a l’ETSIAM amb una tesi sobre els sòls salins i guixencs que es troben als encontorns d’Alcázar de San Juan (Toledo), on també tracta temes de relacions sòl-vegetació que el portaren a col·laborar amb eminents botànics com Santiago Castroviejo. En aquests anys de formació va entrar en contacte amb els dos grans grups d’edafologia que hi havia en aquell moment a Madrid: el dels agrò-

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

noms i el de l’Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria (INIA), sota el mestratge del professor Roquero i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on va fer profundes relacions professionals i humanes, com és el cas de la professora Covadonga Rodríguez Pascual. En aquesta etapa inicial passà també per diferents laboratoris agraris regionals (LAR), com els de Santiago de Compostel·la i Saragossa, i d’altres d’estrangers (Arràs, Oosterbeek), amb un projecte de modernització promocionat per Rafael García Faure. Malauradament, ambdues coses —projecte i després laboratoris— es perderen en el decurs del temps. Aquest primer període li va donar la visió de les característiques dels projectes de ciència del sòl o de les accions que calia impulsar, ja fos per necessitat del país o de la disciplina, quins eren i com es podien tirar endavant. Segurament d’aquesta època és la idea que alguna vegada exposava tot dient: «si tens un bon projecte, el finançament ja sortirà».

Nascut l’any 1943 a Barcelona en els durs anys de la postguerra, va estudiar al Liceu Francès, on va coincidir amb companys que després retrobaria en la seva vida professional. Ben segur que d’aquest centre procedia la solidesa en la seva formació. La inesgotable capacitat de treball i la constància que a vegades podia semblar que ratllava la tossuderia són altres característiques de la seva manera de ser que el van acompanyar al llarg de la seva vida. De caràcter tímid i posat una mica hieràtic, estava convençut de la seva vàlua i de l’interès dels seus projectes, que defensava fins a l’extenuació. No sempre era de tracte fàcil, especialment al principi, tot i que servava una fidelitat absoluta als amics i col·laboradors en qui feia confiança. La incomprensió d’alguns dels seus projectes va generar discrepàncies que es van allargar indegudament, per més que en molts casos el temps ha acabat donant la raó als seus plantejaments i accions. Aquest és el preu que de vegades cal pagar quan s’impulsen amb energia els projectes.

La seva aproximació a la pràctica i a l’ensenyament de l’edafologia s’alineà molt més amb l’enfocament naturalista d’Huguet del Villar (1871-1951) que no pas amb el fisicoquímic d’Albareda (1902-1966) i els seus continuadors. Sempre va mantenir, però, una visió pràctica i aplicada de la disciplina. El seu enfocament es basava en l’estudi de sòls al camp, sense menystenir els altres aspectes. En una primera etapa, es va centrar especialment en els aspectes agronòmics, una orientació lògica en un context —els anys vuitanta— en què els aspectes productius de l’agricultura tenien un pes preeminent. Posteriorment, el seu enfocament va anar donant entrada a una visió més holística del sòl i de la seva gestió, posant èmfasi en les funcions del sòl, la sostenibilitat i els aspectes mediambientals. Les línies de treball i de projectes que va impulsar eren i són encara estratègiques, ja sigui per a ajudar a disposar d’estructures de país, per la importància de la recerca en aquell àmbit, per a posicionar-se dins de la ciència del sòl, tenint en compte la dificultat en competir científicament amb grups molt més poderosos, o perquè un equipament oferia uns rendiments tècnics i científics singulars.

Jaume Boixadera Llobet

Sempre va ser molt conscient que la ciència del sòl era la germana petita respecte d’altres disciplines, tant dins del món agrari com de les ciències en general. Això va fer que en l’àmbit acadèmic intentés ampliar els aspectes edàfics de certes assignatures, i mirés d’incloure orientacions de ciència del sòl en els plans d’estudis. En un àmbit més general, sempre va mirar de teixir complicitats amb altres acadèmics de la seva àrea per tal d’evitar que aquesta disciplina no quedés empetitida.

Les seves explicacions com a docent eren rigoroses, amb un ampli temari, i captaven i mantenien l’atenció de l’alumnat. De fet, la documentació de les classes, que ja havia treballat a fons i estava disponible en la seva primera oposició, va ser el punt de partida, convenientment reelaborada, ampliada i actualitzada, per a poder escriure el seu llibre de referència d’edafologia (Porta, López-Acevedo i Roquero, 2003). Molts estudiants, sobretot de la seva primera època com a professor, però també de més tard, inclús quan les seves hores de docència havien disminuït considerablement, i de llocs tan diversos com Tarragona, les illes Canàries o Lugo, recorden com els va conscienciar de la necessitat de l’estudi del sòl, que calia fer-ho al camp, de quines eines hi havia per fer-ho i de quines disposaven. També al llarg de la seva carrera docent i investigadora va atreure persones amb habilitats molt diverses que es van formar en aquesta disciplina.

Els primers temps no van ser fàcils; la resta, tampoc, però els inicis encara ho van ser menys. De fet, la seva arribada a Catalunya amb l’objectiu d’impulsar un projecte potent d’ensenyament i recerca —científic, però amb clara vocació aplicada— va ser un fet impensable en el context científic del país. En realitat, ningú no ho esperava, i aquest fet només es pot entendre en paral·lel amb la creació de l’ETSEA, una altra iniciativa, en certa manera, també inesperada.

La seva carrera acadèmica i científica no és quantificable amb els paràmetres actuals del nombre d’articles publicats i de les citacions. La seva tasca es va centrar en la captació de talent molt divers per a formar-lo i engrescar-lo a participar en projectes diversos lligats amb l’edafologia que ell impulsava. Moltes altres persones es van incorporar a la carrera acadèmica i científica que ell impulsava.

Un dels projectes a què va dedicar més esforços va ser l’inventari del recurs sòl, que després esdevingué el Mapa de sòls de Catalunya, però en els inicis tot estava per fer, i probablement més del que en Jaume Porta suposava. Tot just després de la seva arribada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Lleida, es va posar a buscar finançament per al seu projecte de cartografia de sòls. Un dels primers llocs on va tenir una resposta positiva va ser la Cambra Agrària Provincial de Lleida, que li va permetre una primera prospecció dels sòls de l’àrea meridional de Lleida (Porta i Julià, 1983). Aquest inventari de sòls, que enllaçava també amb clima, vegetació i geologia, va ser executat amb un gran rigor i va permetre posar unes bases que després serien molt útils, com la descripció detallada i codificada de sòls. Tanmateix, va fer palesa la magnitud de la tasca

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

per a poder arribar a una cartografia sistemàtica de sòls que fos útil, i que ell sempre va defensar que havia de ser a escala 1:25.000. Això requeria la tria i l’elaboració del sistema taxonòmic de sòls adequat a aquesta escala, el desenvolupament d’una metodologia d’adquisició i emmagatzematge de dades, la disponibilitat d’equips humans adequadament formats per a l’execució de la cartografia, una recerca bàsica per a conèixer les relacions sòl-paisatge, en què es fonamenta la cartografia de sòls, la disponibilitat de laboratoris de suficient capacitat i el suport institucional per a un projecte d’aquestes característiques. Tot això era força complex i requeria uns recursos i un finançament que forçosament havia de ser elevat i un marc administratiu adequat que permetés l’elaboració dels mapes de sòls i la seva explotació. La necessitat d’abordar tots aquests aspectes es va anar fent més evident quan es van endegar projectes ja més estructurats i millor dotats, com va ser el «Catàleg de sòls de la circumscripció de Barcelona» (Danès et al., 1984).

Amb el pas del temps, alguns d’aquests aspectes es van anar resolent, almenys en part, i, gràcies a un seguit de fets afortunats, es va poder arribar a publicar per part del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP) el primer full del mapa 1:25.000 de sòls (Herrero et al., 1993), i més endavant a ubicar la seva execució, manteniment i explotació en una institució més adequada (primer el Servei Geològic de Catalunya i després l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ICGC). Això va convertir aquests mapes 1:25.000 en la cartografia oficial de sòls de Catalunya (ICGC, 2025), que cobreix una part significativa de l’àrea agrícola del país i va permetre elaborar, el 2019, amb un equip liderat per Emilio Ascaso, el Mapa de sòls 1:250.000 de Catalunya.

És interessant repassar com es van anar assolint les diferents parts i accions d’aquest projecte, que Jaume Porta va impulsar sempre, amb actuacions decisives que, sovint, anaven molt més enllà del mateix projecte.

Una de les primeres tasques va consistir en la selecció del sistema taxonòmic adient a una cartografia 1:25.000. En aquesta fase va optar immediatament per un sistema morfomètric, com és la soil taxonomy americana (Porta, 1985), després d’haver participat en certs debats en l’entorn de la comunitat de ciència del sòl catalana tot just després del seu retorn a Catalunya (Lasala, com. pers.). Aquest sistema va esdevenir un tema central dels seus ensenyaments.

La necessitat d’aconseguir una acurada descripció i mesura de les propietats dels sòls al camp va ser una constant en la seva trajectòria. Primer, va publicar amb el seu mestre una agenda de camp (Roquero i Porta, 1979). Posteriorment, al llarg dels treballs d’inventari i recerca que va portar a terme a principis dels anys vuitanta, es va desenvolupar un sistema detallat i codificat de descripció de sòls anomenat Sistemas de información edafológica y agronómica de España, SINEDARES (CBDSA, 1983), que també comportava una previsió d’emmagatzematge digital de la informació en una sèrie de bancs territorials. La seva visió política del desenvolupament i de l’aplicació de la ciència el va portar

Jaume Boixadera Llobet

a implicar en l’elaboració d’aquest document la majoria dels edafòlegs espanyols més destacats de l’àmbit de la cartografia. Tot i així, el projecte no va acabar de reeixir; sí que va produir un sistema ampli i rigorós per a la descripció dels sòls, i se’n va elaborar fins i tot un manual, mai no publicat, en què es desenvolupava completament el sistema codificat, però malauradament només es va aplicar a Catalunya, l’Aragó i minoritàriament potser en alguna altra comunitat autònoma. Senzillament, el sistema era molt complex i la cartografia de sòls no va ser mai (ni ho és encara) un mèrit acadèmic per als proponents i els seus col·legues. Pel que fa a l’emmagatzematge en bancs de dades, només ha estat possible recentment, amb l’adveniment de les tecnologies digitals. Senzillament, era un projecte al qual l’entorn tecnològic, humà i administratiu no va acompanyar, com en molts altres casos. Posteriorment, el sistema SINEDARES, en el qual va abocar tot el seu coneixement fruit d’anys de pràctica i de pacient recollida d’informació, ha estat adaptat pel Sistema d’Informació de Sòls de Catalunya.

L’anàlisi dels sòls i els laboratoris de sòls foren una altra de les seves dèries que l’acompanyaren sempre. El seu treball Técnicas y experimentos en edafología (Porta et al., 1986), revisat més tard (Porta, Rodríguez-Ochoa i López-Acevedo, 1993), cal considerar-lo una fita en aquest camp, tal com assenyalava el professor Enric Casassas en el pròleg de la segona edició. Cal destacar la seva participació en les tècniques analítiques del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA, 1986), però el més important són els seus múltiples esforços per a aconseguir que a Catalunya hi hagués un laboratori de sòls que fos capaç de gestionar grans sèries d’anàlisis. Amb la complicitat de la Diputació de Lleida i l’ajut de múltiples col·laboradors, va aconseguir que s’instal·lés un embrió a Sidamon (Lleida), que amb el pas del temps ha esdevingut un laboratori reconegut de primer nivell. A les acaballes de la seva carrera, davant del fet que els sòls estaven prenent una importància creixent, com ho fan palès l’impuls d’una nova directiva de sòls en l’àmbit de la Unió Europea i l’establiment d’una xarxa mundial de laboratoris de sòls (projecte GLOSOLAN, FAO), va utilitzar totes les seves habilitats administratives i tot el seu prestigi per a aconseguir un laboratori de sòls de referència: el Laboratori Agroambiental d’Aragó, una infraestructura de país, per més que de manera pòstuma.

La formació de personal per a executar la cartografia de sòls es va anar aconseguint a mesura que hi va haver oportunitats més clares de treball en aquest àmbit. Els diversos cursos d’especialització que va dirigir i organitzar, anomenats Classificació, cartografia i avaluació de sòls, amb un ampli ventall de professorat, van ser l’instrument per a oferir aquesta formació. Alhora, els treballs de cartografia van servir per a tirar endavant línies de recerca que la mateixa cartografia plantejava.

Aconseguir finançament i una institució on hostatjar el projecte, i que permetés donar-li continuïtat, va ser un camí llarg i atzarós. Els primers intents en la incipient Generalitat no van ser gaire productius, llevat de la creació del Banc Territorial de Sòls

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

(SINEDARES), però que a la pràctica no va servir per a res. Va ser la decisió de Jordi Peix de dedicar una petita unitat administrativa que hi havia a la Direcció General d’Agricultura a la cartografia de sòls el que va possibilitar un cert finançament i continuïtat al projecte. Van haver de passar molts anys perquè el projecte es transferís a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), dirigit per Jaume Miranda, una relació que Jaume Porta havia cultivat durant dècades.

A escala universitària, va aconseguir aplegar un considerable nombre de docents, després d’una successió d’intents, al Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl (DMACS), que va desenvolupar una àmplia i eficaç tasca de docència i investigació. Aquest grup mai no s’integrà a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), com tampoc no ho feu la línia de cartografia de sòls; raons del projecte mateix i també d’entesa personal ho explicarien.

La seva recerca s’orientà, des de bon principi, a línies de treball útils, lligades a l’entorn territorial i que permetessin posicionar el grup de recerca en un context internacional. De la seva recerca inicial cal destacar la dels sòls afectats per salinitat i la de la problemàtica per recuperar-los mitjançant el drenatge (Herrero, Rodríguez i Porta, 1989). També dedicà esforços a l’erosió, la gènesi, la classificació i l’avaluació de sòls, així com a la recuperació d’àrees afectades per activitats extractives. La línia de treball sobre gènesi i comportament de sòls amb guix que enllaça amb la seva tesi li va permetre donar projecció internacional a la seva recerca (Porta i Herrero, 1990; Herrero, Porta i Federoff, 1992) i organitzar un simposi internacional de sòls amb guix (Herrero, Rodríguez i Porta, 1998), posant en relleu l’interès de l’ús de tècniques micromorfològiques en línia amb la seva visió estratègica.

3. Amb la comunitat científica catalana i la societat civil

En tornar a Catalunya, una de les primeres tasques va ser trobar el seu lloc dins de la comunitat científica catalana. Un dels productes dels treballs dels inicis dels anys 1980 és l’Estudi dels sòls i vegetació dels aiguamolls de l’Empordà (Porta et al., 1994). Molt més important va ser el llibre Introducció al coneixement dels sòls dels Països Catalans, del qual va ser coautor amb diversos edafòlegs dels Països Catalans i que es publicà dins de la Història natural dels Països Catalans editada per Ramon Folch.

Aquest paper d’aglutinador del col·lectiu de persones interessades per l’edafologia de Catalunya (Alcañiz et al., 2024), d’ençà que es va elaborar la Introducció al coneixement dels sòls dels Països Catalans i al llarg del temps, es va materialitzar, entre altres, mitjançant la Secció de Sòls de la ICEA i per l’impuls sostingut a les reunions que es van organitzar sobre els sòls, especialment, l’excursió anual anomenada Transcatalònia.

Jaume Boixadera Llobet

En efecte, va tenir un paper important en els temps inicials de la ICEA, on va ser coordinador del que ara és la Secció de Sòls. Allí va instaurar —i encara s’empra— un funcionament conjunt amb els membres de la Societat Espanyola de la Ciència del Sòl (SECS) que resideixen a Catalunya i no són membres de la ICEA; idea manllevada del funcionament de societats a les Illes Britàniques i que mostra molt clarament el seu tarannà. Va ser membre numerari de l’IEC a la Secció de Ciències i Tecnologia, on va desenvolupar una gran tasca de què s’ha fet esment en altres parts d’aquest escrit. Amb el Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, que li donà suport en moltes de les seves actuacions, mantingué una estreta relació al llarg de tota la seva vida.

3.1. Un home

de

llibres.

L’obsessió per fixar terminologia i per

comunicar

Jaume Porta va ser un home de llibres. En la seva carrera n’arreplegà i n’estudià nombrosíssims, cosa que li permeté reunir una extraordinària biblioteca sobre la disciplina de la ciència del sòl. En publicà també fora de l’àmbit de la ciència del sòl, després de deixar el rectorat, sobre temes que li interessaven (Alcañiz et al., 2024), però aquí em centraré en els que es poden considerar més centrals a la seva activitat d’edafòleg.

El primer que va publicar, amb altres edafòlegs, va ser Introducció al coneixement dels sòls dels Països Catalans, com a part de la Història natural dels Països Catalans. Va ser una obra important perquè recollia l’estat del coneixement de la ciència del sòl en aquell moment, però també perquè presentava aquesta ciència d’una manera entenedora i atractiva.

La publicació Edafología para la agricultura y el medio ambiente va ser reeditada fins a tres vegades en versions revisades i ampliades amb el seu mestre i mentor Carlos Roquero i amb Marta López-Acevedo. L’obra destaca per l’amplitud del seu índex i per l’enfocament i el tractament dels temes, que l’han feta una eina cabdal per a l’ensenyament de la ciència del sòl a tot el món hispànic. Aquesta publicació és encara més significativa, ja que des de 1961 no s’havia publicat a Espanya una obra sobre ciència del sòl amb un índex tan complet. D’aquesta publicació es van derivar dos volums més, ambdós amb una voluntat didàctica encara més clara. El primer amb un enfocament més teòric (Porta, López-Acevedo i Poch, 2009) i l’altre, ja esmentat, sobre la descripció de sòls al camp (Porta i López-Acevedo, 2005).

De bon principi va ser molt conscient de la necessitat de normalitzar al català els termes emprats en la ciència del sòl, i d’aquí nasqué el Lèxic de la ciència del sòl: Català, castellà, francès, anglès, publicat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) (Porta et al., 1989). Més endavant va endegar una tasca de molt més abast: la fixació de la terminologia de la ciència del sòl en català i castellà, treball que va començar des de la Secció

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

de Ciències i Tecnologia de l’IEC, de la qual era membre, i que va cristal·litzar en un diccionari digital: el Diccionari multilingüe de la ciència del sòl (català, castellà, gallec i portuguès) (SECS-IEC-SLCS, 2014), amb més de set mil termes, que va deixar inacabat en relació amb les dues darreres llengües. Per a aquesta tasca va engrescar l’acció d’un nombre molt gran d’edafòlegs i edafòlogues d’arreu del món, als quals va coordinar de forma sistemàtica.

Preocupat per les bases de la ciència que practicà tota la vida, va propiciar, des de la SECS, la reedició d’El suelo, d’Emili Huguet del Villar (1931), un llibre que en el moment en què es va publicar no tingué l’impacte que mereixia en la comunitat científica. Aquesta acció no es pot deslligar dels seus intents de mostrar com, amb els projectes de cartografia descrits i altres iniciatives, es donava continuïtat als treballs que abans del 1936 s’havien endegat a Catalunya en relació amb el sòl.

En el seu esforç per divulgar i conservar material bibliogràfic i cartogràfic en l’àmbit de l’edafologia, impulsa amb diversos col·laboradors el web Protecció de sòls de Catalunya, les Illes Balears i el Principat d’Andorra (IEC, 2008), també des de l’IEC, en el qual, entre altres coses, es pot trobar un recull de mapes històrics de sòls, un primer intent de catalogació de sèries de sòls de Catalunya i diversa documentació escanejada, com guies d’excursió o manuals d’anàlisis de sòls.

Molt conscient del valor de la documentació científica i de la necessitat de la seva conservació, va impulsar igualment la creació del Centre de Documentació de Sòls de la SECS, avui hostatjat a la biblioteca de la Universitat de Santiago de Compostel·la, que conté col·leccions bibliogràfiques cedides per científics de sòls (inclòs ell mateix) amb l’objectiu d’evitar la seva dispersió i que estiguin a disposició de tothom.

Amb tot el que estem referint, hom entén que la biblioteca del campus de Cappont de la Universitat de Lleida es passés a anomenar Biblioteca Jaume Porta com a homenatge al seu gran capteniment per la importància dels llibres, tant en la seva disciplina com en general.

4. El gestor, l’administrador

Quan es va incorporar a l’ETSEA, no només va haver d’organitzar el departament, sinó que va haver de participar en tasques de construcció perquè tot estava per fer, també des del punt de vista d’espais i d’equipaments (edificis, laboratoris, selecció de professorat…). Juntament amb molta altra gent, amb idees i interessos diferents, va emprendre aquesta tasca, aviat com a subdirector, més tard com a director i, finalment, com a rector, i va deixar una empremta molt forta en el que va ser l’ETSEA —ara Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agroalimentària i Forestal i de Veterinària de Lleida (ETSEAFIV).

Jaume Boixadera Llobet

En relació amb els plans d’estudis, sempre li va preocupar la formació d’enginyers, amb tot el que aquest perfil comporta. En aquest sentit, va mostrar sempre un gran interès en la creació d’una càtedra de projectes i va esmerçar-hi molts esforços, tasca en què mai no va acabar de reeixir. Això fou una de les ombres que ell atribuïa a la seva gestió, cosa que reconeixia, en petit comitè, com també que potser les vessants d’enginyeria i agronòmiques no s’havien tingut mai prou en compte. Enmig de tota aquesta «construcció», va tirar endavant el DMACS, on es van incorporar alumnes des de bon principi, a més de moltes altres persones amb diferents orígens i formacions.

La seva tasca com a rector va ser decisiva en el que després ha esdevingut la moderna Universitat de Lleida: edificis, equipaments, polítiques de professorat… Va treballar fins a l’extenuació en aquest projecte, en el qual es va projectar i es va esforçar a tenir els millors col·laboradors. Es va submergir en els múltiples projectes que va tirar endavant, els quals enfocava i supervisava des del seu inici fins al final. Malgrat que les tasques de rector l’absorbien completament, mai no va arribar a desconnectar-se de l’edafologia i del DMACS. Sens dubte, la Universitat de Lleida i Lleida, com a ciutat, tenen avui la seva empremta.

Molt conscient del paper de Lleida dins de Catalunya, i, per tant, també de la seva universitat, es va esforçar perquè tingués la màxima qualitat en totes les seves facultats, tant en docència com en investigació, buscant sempre atreure talent i inclinant-se per temes que permetessin la màxima eficiència de recursos i visibilitat. Val la pena, també per a reflectir el seu tarannà i manera de fer, referenciar l’impuls que va donar a la celebració dels set-cents anys de la Udl, projecte que va idear partint virtualment del no-res, i que li serví per atreure recursos que, al seu torn, serviren per a projectar la Udl al món i organitzar multitud d’actuacions que ajudaren a augmentar l’auto estima i el prestigi de la comunitat universitària i també de la societat civil de Lleida.

5. El seu pas per la Societat Espanyola de la Ciència del Sòl

i les Amèriques

En els seus dos mandats com a president de la SECS, feu una gran tasca de modernització i d’actualització, emprenent projectes engrescadors que incrementessin la visibilitat de l’edafologia en la societat i l’interès dels seus membres per pertànyer i participar en les seves activitats. De nou, la llista de les activitats que va impulsar és molt llarga, però en cal esmentar algunes de les més importants, com la continuïtat de la revista científica de la societat, avui l’Spanish Journal of Soil Science, que va transformar en una revista digital i indexada, a més de la consolidació i continuïtat dels congressos i de les reunions de la SECS. En aquest sentit, cal destacar els seus esforços per arribar a totes les autonomies

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

amb les reunions nacionals de sòls (RENS), que permeteren un coneixement més gran dels sòls al territori, i la col·laboració amb altres societats, com la portuguesa, en l’organització de congressos conjunts. A l’Estat espanyol, allà on hi havia una massa crítica de prou membres actius, va crear les delegacions territorials de la Societat, i hi va exportar un model que ell mateix havia creat a Catalunya, amb tot el que això comporta pel que fa a la rellevància de les diferents llengües oficials i a la dinamització dels col·lectius edafològics, que es reflecteixen en el butlletí periòdic de la Societat, també creat per ell, la NewSECS. Altres assoliments que cal destacar del seu pas per la SECS són el Diccionari multilingüe i el Centre de Documentació, de què ja s’ha parlat.

En la segona part de la seva vida acadèmica, que ja hem dit que va durar fins al final dels seus dies, va ser molt actiu en els cursos de postgrau de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), però també amb altres societats de la ciència del sòl llatinoamericanes (Argentina, Brasil, Costa Rica…). Això li va permetre exercir el seu mestratge, també a través de les seves obres escrites, i enriquir els seus amplíssims coneixements de la ciència del sòl.

6. Uns mots per acabar

Jaume Porta i Casanellas ha deixat una forta i positiva empremta en el seu pas com a professor, investigador i gestor. Emprengué tot tipus de projectes, molts d’ells no explicitats, que provocaren canvis, millores substancials o noves realitats sense por a les fortes reaccions contràries que, de vegades, generaren. Igualment, alguns dels seus projectes o idees no van reeixir completament per ser precisament obres ciclòpies, o per ser massa avançats en el temps o perquè l’estructura administrativa i les prioritats més altes de país ho feien impossible.

La seva obra no es pot entendre si no es té en compte la contribució de la doctora Marta López-Acevedo de Reguerín, a qui conegué quan ambdós eren estudiants a Madrid, en un temps en què les enginyeres agrònomes eren gairebé una raresa. La Marta va ser la seva col·laboradora i companya des d’aleshores fins al final dels seus dies.

Narcís Teixidor i Albert, empordanès i edafòleg apassionat, un dels seus col·laboradors més primerencs, fidels i entusiastes, ben segur que hauria parafrasejat el seu admirat Josep Pla i hauria qualificat Jaume Porta com un veritable homenot. L’empremta de la seva obra perdurarà per molt temps.

Bibliografia

a lcañiz , J. m .; a ran , m .; b oixadera , J.; g arcía - c alderón , n . e .; g arcía - r ode J a , e .; m artínez - c asasnovas , J. a .; o rtiz - b ernad , i .; P oc H , r . m .; v illar , J. M. (2024). «A tribute to Jaume Porta Casanellas and his influence on soil science». Spanish Journal of Soil Science, núm. 14, 13563.

CBDSA = comisión del banco de datos de suelos y aguas (1983). SINEDARES: Manual para la descripción codificada de suelos en el campo. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación de España.

danès, R. (coord.) (1984). Catàleg de sòls de la circumscripció de Barcelona: Terme municipal de Fogars de Tordera. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Herrero, c .; boixadera , J.; d anès, r .; villar , J. M. (1993). Mapa de sòls de Catalunya 1:25.000: Bellvís 360-1-2 (65-28). Barcelona: Direcció General de Producció i Indústries Agroalimentàries; Institut Cartogràfic de Catalunya.

Herrero, J.; PocH, R. M. (1998). «Soils with gypsum. A selection of papers from the International Symposium on Soils with Gypsum held in September 1996, Lleida, Spain». Geoderma, núm. 87.

H errero , J.; P orta , J.; f edoroff , N. (1992). «Hypergypsic soil micromorphology and landscape relationships in northeastern Spain». Soil Science Society of America Journal, núm. 56, p. 1188-1194.

Herrero, J.; rodríguez, r.; Porta, J. (1989). Colmatación de drenes en suelos afectados por salinidad: Finca experimental de San Juan de Flumen (Huesca) [en línia]. Saragossa: Instituto Fernando el Católico. <https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/15/82/ _ebook.pdf> [Consulta: 30 setembre 2024].

Huguet del villar, E. (1931). El suelo. Barcelona: Salvat. (Biblioteca Agrícola Salvat)

ICGC = institut cartogràfic i geològic de catalunya (2019). Mapa de sòls de Catalunya 1:250.000. Barcelona: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. — (2024). Mapa de sòls de Catalunya 1:25.000 [en línia]. <http://www.icgc.cat/ca/Territori -sostenible/Sols/Mapa-de-sols-125000-continu> [Consulta: 1 març 2025].

MAPA = ministerio de agricultura, Pesca y alimentación (1986). Métodos oficiales de anàlisis. Tom III. Madrid: MAPA.

Porta casanellas, J. (1985). «Taxonomia comparada de sòls: perspectives per a Catalunya». Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, núm. 50, p. 229-239.

Porta, J.; alcañiz, J. m.; castells, e.; cruañas, r.; danès, r.; feliPó, m. t.; sáncHez, J.; teixidor, N. (1987). Introducció al coneixement del sòl: Sòls del Països Catalans. Vol. 3: Història natural dels Països Catalans. Barcelona: Col·legi Enginyers Agrònoms de Catalunya; Fundació Enciclopèdia Catalana.

Porta, J.; aran, m.; boixadera, J.; llusà, n.; lóPez-acevedo, m.; PocH, r. m.; teira, m. r.;

Jaume Boixadera Llobet

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

villar, J. m.; esPinal, S. (2008). Protecció de sòls: Catalunya, Illes Balears, Principat d’Andorra [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. <http://www.iec-cat/ mapasols> [Consulta: 1 març 2025].

Porta, J.; castells, e.; farràs, a.; velasco, E. (1994). «Els sòls dels aiguamolls de l’Empordà: estudi de les relacions entre sòl i vegetació». A: gosálbez, J.; serra, J.; velasco, E. (ed.). Els sistemes naturals dels aiguamolls de l’Empordà. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural; 13)

Porta, J.; ferret, m.; teixidor, n.; PocH, R. M. (1989). Lèxic de la ciència del sòl: Català, castellà, francès, anglès. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya.

Porta, J.; Herrero, J. (1990). «Micromorphology and genesis of soils enriched with gypsum». Developments in Soil Science [en línia], núm. 19, p. 321-339. <https://doi.org/ 10.1016/S0166-2481(08)70344-1>.

Porta, J.; Julià, R. i col·laboradors (1983). Els sòls de Catalunya: Àrea meridional de Lleida. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca.

Porta, J.; lóPez-acevedo, M. (2005). Agenda de campo de suelos: Información de suelos para la agricultura y el medio ambiente. Madrid: Mundi-Prensa.

Porta, J.; lóPez-acevedo, m.; PocH, R. M. (2009). Introducció a l’edafologia: Ús i protecció de sòls. Madrid: Mundi-Prensa.

Porta, J.; lóPez-acevedo, m.; rodríguez-ocHoa, R. (1986). Técnicas y experimentos en edafología. Barcelona: Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya.

Porta, J.; lóPez-acevedo, m.; roquero, C. (2003). Edafología para la agricultura y el medio ambiente. 3a ed. Madrid: Mundi-prensa.

Porta, J.; rodríguez-ocHoa, r.; lóPez-acevedo, M. (1993). Laboratori d’edafologia. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya.

roquero, c.; Porta, J. (1979). Agenda de campo para estudio del suelo. Madrid: Universidad Politécnica de Madrid.

SECS-IEC-SLCS (2014). Diccionari multilingüe de la ciència del sòl [en línia]. Direcció científica: J. Porta. <https://cit.iec.cat/DMCSC/> [Consulta: 1 març 2025].

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 233-240

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.171

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén

(1954-2024)

Montse Rivero-Matas

Historiadora de jardins

REBUT: 9 DE FEBRER DE 2025 - ACCEPTAT: 20 DE FEBRER DE 2025

Un jardiner és un home complet: un bon científic, un bon tècnic i també una persona amb una visió artística i històrica de la jardineria. Ha de ser de ciències i de lletres alhora. La jardineria és una tècnica interdisciplinària. Jordi cartañà, Fent jardins. 75 anys de l’Escola de Jardineria de Barcelona (1933-2008)

Correspondència: Montse Rivero Matas. A/e: montserivero@hotmail.com.

Introducció

Jordi Cartañà i Pinén va néixer a Barcelona el 14 de juny de 1954 i va morir el 9 d’octubre de 2024, amb setanta anys, d’una sobtada i ràpida malaltia. Ens deixava massa d’hora una bona persona i excel·lent company, que enyorarem sempre més.

Vaig conèixer Jordi Cartañà en unes circumstàncies complexes. Corria l’any 2000, quan l’Ajuntament de Barcelona va prendre la decisió de canviar l’adscripció de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí, que pertanyia a l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, i passar-la a gestió de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), responsable de les escoles municipals de Barcelona. La vinculació de l’Escola de Jardineria a Parcs i Jardins venia de molt lluny, des de la seva creació l’any 1933 per l’il·lustre arquitecte de jardins Nicolau Rubió i Tudurí, que des de 1917 havia reivindicat la necessitat que aquesta escola existís per a formar jardiners que treballessin en el manteniment dels espais verds públics. El professorat aleshores, i també en el moment del seu traspàs a l’IMEB, estava format principalment per tècnics del mateix servei de Parcs i Jardins, que s’hi dedicaven en exclusivitat o parcialment.

Aquest era el meu cas. Jo compatibilitzava el meu treball de cap de comunicació de l’Institut amb les classes d’història de l’art dels jardins, que impartia des de 1990, quan vaig començar a treballar en aquesta institució. El canvi d’adscripció de l’escola va ser un procés dolorós per a mi, atès que allà m’havia format i m’apassionava donar classes d’història dels jardins. Em preocupava saber què passaria amb la meva assignatura, que no formava part dels crèdits oficials de la formació professional d’aquell temps i que corria el risc de ser eliminada.

No va ser així perquè, sortosament, el testimoni el va prendre Jordi Cartañà, un enamorat de la història de l’agronomia i dels parcs de la ciutat, cosa que assegurava la continuïtat de l’assignatura. Cartañà procedia de l’Escola Viver Castell de Sant Foix, una escola d’educació especial, com es deia aleshores, gestionada ja per l’IMEB, amb seu a Santa Maria de Martorelles. Avui, l’Institut de Medi Ambient i Sostenibilitat de Barcelona és, en part, hereu d’aquestes dues escoles precedents. Durant els primers anys de coneixença, el contacte amb en Jordi va ser més aviat escàs fins al 2008, quan es va celebrar el 75è aniversari de l’Escola de Jardineria, una celebració d’altura que va ser exitosa gràcies a l’esforç compartit de moltes persones i a l’entusiasme de Jordi Cartañà, qui, a més a més, hi va implicar tots els que havíem estimat l’escola. En parlarem més endavant. El que ara vull destacar és que cap de nosaltres imaginàvem que, d’aquest esdeveniment, sorgís el grup de treball de recerca Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans i que avui, gairebé quinze anys després, el coneixement del nostre patrimoni jardiner sigui més profund, rigorós i ampli. Tot, en bona part, gràcies a Jordi Cartañà.

Montse Rivero-Matas

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024)

Jardins i Jardiners ens va permetre conèixer més i millor en Jordi, copsar la seva bonhomia, paciència, esperit conciliador i treball incansable, especialment d’ençà de la seva jubilació el 2017.

Jordi Cartañà es va llicenciar en ciències biològiques a la Universitat de Barcelona l’any 1985, va continuar després la seva formació acadèmica en el Departament de Geografia, on va treballar en la tesi doctoral «L’ensenyament de l’agricultura a Espanya en el vuit-cents: el procés d’institucionalització i l’anàlisi dels continguts científics», tesi que va dirigir el professor Horacio Capel (Cartañà, 2002).

L’interès de Jordi Cartañà per la història del segle xix en el camp de l’agronomia i dels professionals que l’exercien va quedar recollit en la que segurament és la seva obra més destacada Agronomía e ingenieros agrónomos en la España del siglo xix (Cartañà, 2005), a la qual va dedicar tot el temps lliure que li deixava la seva tasca docent a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, primer a les escoles bressol (1979-1989), després a l’Escola Viver Castell de Sant Foix (1989-2000), a continuació, com a professor de la història de l’art dels jardins a l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí (2000-2009) i, finalment, com a director de l’esmentada escola, des de 2009 i fins a la seva jubilació.

Més enllà de biòleg i doctor en geografia humana, en Jordi era, sobretot, un investigador i col·leccionista voraç que cercava i comprava tots aquells gravats, llibres i, especialment, catàlegs de productors de plantes que trobava per completar la seva recerca. Li encantava visitar llibreries de vell i mercats on trobar llibres, que comprava de vegades per partida doble o triple i que després ens regalava a col·legues — que ara els guardem amb molta estima—, o bé adquirir gravats antics de jardins de Barcelona. També col·leccionava monedes, que intercanviava amb altres afeccionats com ell. Era tal la seva passió a trobar petits tresors que s’oferia a cercar allò que convingués a amics i coneguts, només per plaer de remenar entre objectes del passat.

La seva recerca en el món de l’agronomia es va centrar especialment en la institucionalització d’aquesta professió al nostre país, i va publicar nombrosos articles, a banda de l’obra esmentada Agronomía e ingenieros agrónomos en la España del siglo xix. Cartañà va ser també el responsable de redactar la part agronòmica de La ciència en la història dels Països Catalans, publicada per l’IEC el 2009; de la Història de la ciència a les Illes Balears, editada pel Govern de les Illes Balears el 2011, i de Técnica e Ingeniería en España (2005, 2007 i 2013), publicades per la Real Academia de Ingeniería.

De l’immens món de la història de l’agronomia, Cartañà va passar a l’estudi de la jardineria i, més concretament, de la producció de plantes ornamentals en el segle xix. Va estudiar la procedència de moltes de les espècies vegetals que avui tenim plantades en parcs i jardins d’arreu del país, i també els horticultors que les van començar a cultivar. El resultat de la seva recerca el va titular «Hortus florilegium: l’arribada de les plantes exòtiques a casa nostra i el naixement d’una nova professió» (Cartañà, 2019), que va pu-

blicar a quaderns agraris i també va ser objecte d’una conferència d’hivern organitzada per Jardins i Jardiners i la ICEA-IEC.1

Cartañà era expert en la realització de biografies —en va publicar més de qua tre mil—, cosa que el va portar a col·laborar en la redacció del Diccionario biográfico de la Academia de la Historia (2018). A ell li devem també l’inici del projecte de diccionari de jardiners, que vam començar l’any 2021, amb la publicació digital de 18 biografies de jardiners dels segles xix i xx, quatre de les quals van ser escrites per Jordi Cartañà: Joaquim i Miquel Aldrufeu, membres d’una de les nissagues més destacades de l’horticultura de Catalunya, encara activa avui en dia; la nissaga Nonell, comerciants de llavors de Mataró, o la biografia del tècnic botànic Joan Pañella, un dels primers alumnes de l’Escola de Jardineria quan la va fundar Nicolau Rubió, i a la qual va estar sempre vinculat, fins a la seva mort el 1992. Cartañà era el coordinador d’aquest diccionari i, malauradament, no va poder acabar les biografies de Domènech Aldrufeu, Ramon Oliva i Mario Graffi, que tenia embastades, entre moltes altres.

La gestació i creació de Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans

Com apuntàvem abans, si avui existeix el grup de recerca Jardins i Jardiners es deu, en gran part, a la perseverança de Jordi Cartañà i del claustre de professors de l’Escola de Jardineria, que van saber veure l’oportunitat de créixer en coneixement de la jardineria en la proposta que Maria Alba Fransi, directora del Centre de Formació del Laberint, va fer-los de celebrar conjuntament dues efemèrides: el 75è aniversari de l’Escola de Jardineria i els quinze anys del Centre de Formació del Laberint. La proposta consistia a fer una exposició que fes valer i donés visibilitat al patrimoni jardiner de la ciutat de Barcelona.

El programa commemoratiu desenvolupat a cavall del 2008 i el 2009 va consistir en un cicle de conferències, la plantada d’un arbre, l’elaboració d’un llibre sobre l’Escola de Jardineria (Martí i Cartañà, 2009), que tot i que no es va editar mai, la seva versió digital es pot trobar a les xarxes,2 i una exposició, en la qual es van implicar les dues institucions i els organismes públics dels quals depenien l’escola i el centre de formació.3

1. La conferència va tenir lloc l’1 de març de 2018 a la Sala Joan i Pere Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans.

2. L. martí i J. cartañà (2009), Fent jardins. 75 anys de l’Escola de Jardineria de Barcelona (1933-2008) (en línia), Barcelona, <https://www.ismab.cat/sites/default/files/fent-jardins.pdf> (consulta: 28 gener 2025).

3. L’Institut Municipal d’Educació de Barcelona i l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, respectivament.

Montse Rivero-Matas

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024)

L’organització de l’exposició «Jardins i jardiners: art, ciència i ofici a Barcelona» va posar de manifest la necessitat d’omplir buits de coneixement i concentrar la informació dispersa del patrimoni jardiner: dels jardins públics i privats, dels professionals que els van fer, tant si eren jardiners com horticultors, viveristes, arquitectes o paisatgistes, i de les entitats que es van dedicar a la promoció i ensenyament d’aquesta professió.

Finalitzada l’exposició, els seus comissaris 4 vam creure necessari continuar amb la tasca i, sobretot, evitar que es perdés tota la documentació recollida i organitzada. Va ser així com va néixer el grup de recerca Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, que la Secció de Jardineria i Paisatgisme i la ICEA, amb Joaquim Camps i Josep Maria Vives, al capdavant respectivament, van acollir amb entusiasme. Quan Joaquim Camps va deixar la coordinació de la secció, aquesta va ser ocupada per Jordi Cartañà, des de l’any 2017 fins a la seva mort.

Jardins i Jardiners és un projecte plural, en què els diferents membres aporten coneixement a la història dels jardins i de la jardineria del nostre país, acostant-s’hi des de diferents disciplines: la història i la història de l’art, l’agricultura, la biologia, el paisatgisme, etc. I, en aquest sentit, l’aportació de Jordi Cartañà va anar més enllà de les disciplines en les quals era expert. El món digital va obrir-li infinites finestres que li van estalviar visites a arxius i li van permetre treballar des de casa, intensificant, ben segur, hores i esforços. De tant navegar per les xarxes, es va convertir gairebé en un expert, i a ell li devem que, en l’actualitat, els jardiners i la jardineria dels Països Catalans estiguin a la disposició de tothom a través del nostre lloc web.

Sempre positiu i conciliador, sentirem profundament l’absència d’en Jordi cada cop que ens trobem en reunions, sopars o actes que organitzem des de Jardins i Jardiners. Ara bé, la tristor no ens aturarà i seguirem treballant per recuperar la memòria històrica del nostre patrimoni jardiner.

Jordi Cartañà va ser un jardiner complet: un bon científic, un bon tècnic i també una persona amb una visió artística i històrica de la jardineria, de ciències i de lletres alhora, com ell mateix va definir aquesta professió a Fent jardins. 75 anys de l’Escola de Jardineria de Barcelona (1933-2008). I per sobre de tot, una bona persona.

4. Es tractava d’un comissariat compartit entre l’IMEB i l’Institut de Parcs i Jardins. Per part del primer hi havia Jordi Cartañà i Alicia Pueyo, i per part de Parcs i Jardins, Lluís Abad, Maria Alba Fransi i Montse Rivero.

Publicacions rellevants de Jordi Cartañà

a) Llibres, articles i comunicacions

argimon, x.; barnadas, m.; cartañà, J.; comPte, m. m.; fransi, m. a.; lacambra, c.; lóPez, f.; martínez, f. x.; rius, l.; rivero, M. (2023). Jardins històrics a Catalunya: conceptes, criteris i pautes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Institució Catalana d’Estudis Agraris. Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans. També disponible en línia a: <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000371/00000047. pdf> [Consulta: 7 febrer 2025].

cartañà, J. (1991a). «Respiración vegetal y fotosíntesis en la enseñanza de la agronomía española durante el siglo xix». A: valera, m.; lóPez fernández, c. (ed.). Actas del V Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y las Técnicas. Vol. II. Murcia; Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, p. 860-874. (1991b). «La enseñanza agrícola en la ciudad. La agricultura en los institutos españoles del siglo xix». A: caPel, H.; lóPez Piñero, J. m.; Pardo, J. (coord.). Ciencia e ideología en la ciudad: I coloquio interdepartamental, Valencia, 1991. Vol. I. València: Generalitat Valenciana, p. 211-220. (1993). «Ingenieros agrónomos y desarrollo agrícola: La difusión de la “nueva” agricultura en la España decimonónica». A: H ormigón , m .; a use J o , e .; d ’H ombres , J. (ed.). XIXth International Congress of History of Science: 22-29 August 1993, Zaragoza (Spain). Saragossa: International Union of History and Philosophy of Science. (1995). «Jaume Nonell i Comes i la introducció de la lluita biològica». A: Puig, c.; camós, a.; arrizabalaga, J.; bernat, P. (coord.). Actes de les III Trobades d’Historia de la Ciència i de la Tècnica (Tarragona, 7-9 desembre 1994). Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, p. 121-126. (1996). «Ingenieros agrónomos y fomento agrícola: la difusión de la “nueva” agricultura en la España decimonónica». A: IV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica (13-14-15 desembre 1996, Alcoi). Pre-prints. Simpòsium: Ciència, tècnica i societat en l’Agricultura del segle XIX. Xixona, 14 de desembre de 1996, [Alcoi], 1996, 12 p. (1997). «Las granjas experimentales: un nuevo enfoque de la enseñanza, la divulgación y la investigación agronómicas». A: blanes, g.; garrigós, L. (coord.). Actes de les IV Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Alcoi, 13-15 desembre 1996). Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, p. 213-222. (1998). «Procés d’institucionalització de l’agronomia espanyola. Proposta de cronologia». A: V Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica: Simpòsiums (Observatori de l’Ebre, 11, 12 i 13 de desembre de 1998). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de la Ciència i de la Tècnica, p. 11-13.

Montse Rivero-Matas

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024)

cartañà, J. (2000). «Las estaciones agronómicas y las granjas experimentales como factor de innovación en la agricultura española contemporánea». Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona: Universitat de Barcelona], núm. 69 (16).

(2002). La enseñanza de la agricultura en la España del ochocientos: el proceso de institucionalización y el análisis de los contenidos científicos y técnicos. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Director de la tesi: H. Capel Sáez] (2003). «Granges model i escoles d’agricultura. El foment agrícola a l’Espanya liberal (1848-1875)». Estudis d’Història Agrària [Barcelona: Universitat de Barcelona], núm. 16, p. 147-168.

(2005 a). Agronomía e ingenieros agrónomos en la España del siglo xix . Barcelona: El Serbal. 330 p. + 1 CD-ROM.

(2005b). «La agronomía en la España del setecientos». A: silva suárez, M. (coord.). Técnica e ingeniería en España. Vol. III: El siglo de las luces: De la industria al ámbito agroforestal. Saragossa: Real Academia de Ingeniería; Institución Fernando el Católico; Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 409-452. (2007). «Ingeniería agronómica y modernización agrícola». A: s ilva s uárez , M. (coord.). Técnica e ingeniería en España. Vol. V: El ochocientos: profesiones e instituciones civiles. Saragossa: Real Academia de Ingeniería; Institución Fernando el Católico; Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 449-505. (2013). «Entre la tradición y la modernidad: el largo camino hacia la modernización del campo». A: silva suárez, M. (coord.) Técnica e ingeniería en España. Vol. VII. Tom 1: El ochocientos: profesiones e instituciones civiles. Saragossa: Real Academia de Ingeniería; Institución Fernando el Católico; Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 443-478. (2019). «Hortus florilegium: l’arribada de les plantes exòtiques a casa nostra i el naixement d’una nova professió». Quaderns Agraris, núm. 47, p. 61-82. També disponible en línia a: <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000282/00000001.pdf> [Consulta: 28 gener 2025].

(En edició). «Els passeigs arbrats de Barcelona en els segles xviii i xix: creixement i espècies botàniques». A: XVIII Congrés d’Història de Barcelona: Cap a una història ambiental de la ciutat. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. cartañà, J.; mateu, e.; calatayud, S. (2009). «Una agronomia en mutació». A: vernet, J.; Parés, R. (dir.). La ciència en la història dels Països Catalans. Vol. 3: De l’inici de la industrialització a l’època actual. València: Institut d’Estudis Catalans; Publicacions Generals de la Universitat de València, p. 463-492. cartañà, J.; romo, A. (1995a). Els jardins i els parcs. Material didàctic. Educació Primària Cicle superior. Educació Secundaria Obligatòria. Primer Cicle. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Universitat de Barcelona.

cartañà, J.; romo, A. (1995b). Els jardins i els parcs. Barcelona: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. (Conèixer el Districte de Sants Montjuïc; 5)

martí, l.; cartañà, J. (2009). Fent jardins: 75 anys de l’Escola de Jardineria de Barcelona (1933-2008) [en línia]. <https://www.ismab.cat/sites/default/files/fent-jardins.pdf> [Consulta: 28 gener 2025].

rivero, m.; cartañà, J. (2017). L’últim jardiner: Josep Batlle i Gras. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Institució Catalana d’Estudis Agraris. També disponible en línia a: <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000247/00000043.pdf> [Consulta: 28 gener 2025].

b) Coautoria en obres institucionals d’història de la ciència i biogràfiques

real academia de la Historia (2018). Diccionario biográfico electrónico (DB-e) [en línia]. <https://dbe.rah.es> [Consulta: 10 gener 2025].

vidal Hernández, J. m.; moll blanes, i. (dir.) (2011). Història de la ciència a les Illes Balears. Vol. IV: El segle xix. Palma de Mallorca: Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia.

Montse Rivero-Matas

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 241-243

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.172

En record de Josep Maria Vives de Quadras (1937-2025)

Jordi Giné

Membre de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA)

REBUT: 26 DE FEBRER DE 2025 - ACCEPTAT: 28 DE FEBRER DE 2025

En data 6 de gener de 2025 ens va deixar, als vuitanta-set anys, en Josep Maria Vives de Quadras.

Josep Maria Vives va estudiar enginyeria tècnica agrícola a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i, posteriorment, enginyeria agrònoma a l’Escola d’Enginyers Agrò-

Correspondència: Jordi Giné. A/e: jordi_gine@hotmail.com

Jordi Giné

noms de Madrid. Va dedicar la seva vida professional a la sanitat vegetal, amb una llarga carrera al servei de l’Administració pública. Va ingressar primerament al Ministeri d’Agricultura, però amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya hi va sol·licitar l’ingrés l’any 1980.

En Vives, com era conegut, va ocupar la plaça de cap del Servei de Protecció dels Vegetals (posteriorment Servei de Sanitat Vegetal) del Departament d’Agricultura de la Generalitat des de l’any 1980 fins a la seva jubilació el 2007, als setanta anys.

Com a responsable de la sanitat vegetal a Catalunya, és de destacar la important tasca realitzada en l’impuls de la protecció vegetal en els àmbits agrícola, ornamental i forestal, amb la creació a principis dels anys vuitanta del Laboratori de Diagnòstic de Plagues i Malalties, la Unitat de Malherbologia, les Agrupacions de Defensa Vegetal (1983) i el foment, per primer cop a Espanya (1993), de la producció integrada. Des del Servei també es van potenciar les estacions d’avisos fitosanitaris arreu del territori català i els cursos per a la formació d’aplicadors i manipuladors de productes fitosanitaris. Per tal d’informar puntualment els agricultors, el Servei editava periòdicament guies de productes fitosanitaris, guies de control de males herbes, fitxes de plagues, fulls informatius, butlletins d’avisos, entre altres publicacions.

Durant els vint-i-set anys que el senyor Vives va ser cap de Servei, va haver-hi canvis profunds en la sanitat vegetal a Catalunya a causa de l’entrada en vigor d’una innovadora normativa fitosanitària a la Unió Europea (UE), de la retirada progressiva per part de la Comissió Europea de gran nombre de productes fitosanitaris molt usats pels nostres agricultors per lluitar contra la gran diversitat de plagues i malalties que pateixen els cultius mediterranis i de la conscienciació de la societat d’evitar residus de plaguicides en els vegetals i el medi ambient. Aquests fets van comportar la necessitat d’implementar tècniques alternatives a la lluita química (confusió sexual amb feromones, captura massiva, lluita biològica…), millorar i optimitzar els tractaments aeris i fomentar el control integrat de plagues, àmbit en el qual Catalunya fou pionera a Europa.

La globalització dels mercats va començar a provocar l’entrada a Catalunya de plagues molt agressives provinents de l’exterior, a les quals el Servei, capitanejat pel senyor Vives, va haver de fer front, com van ser els casos del foc bacterià (Erwinia amylovora) en fruiters; de la flavescència daurada en la vinya; dels trips (Frankliniella occidentalis) i la mosca blanca (Bemisia tabaci) en hortalisses, ambdues plagues vectores de greus malalties víriques; en cítrics, de la minadora (Phyllocnistis citrella), i en planta ornamental, la papallona del gerani (Cacyreus marshalli), i dues plagues molt virulentes de les palmeres: la Paysandisia archon i el morrut (Rhynchophorus ferrugineus), entre moltes altres. La UE va començar a prendre mesures per evitar la introducció i la propagació de plagues, entre les quals la creació del passaport fitosanitari, obligatori per a la producció i comercialització de llavors i plantes, al qual el sector català es va haver d’adaptar, com també el Servei

En record de Josep Maria Vives de Quadras (1937-2025)

de Sanitat Vegetal amb la creació d’un registre i les inspeccions corresponents. Els controls en frontera de l’entrada de vegetals de països tercers van continuar sent de l’Estat. En l’àmbit internacional, en Vives va liderar diversos projectes europeus. Concretament, dos programes Interreg per promoure la cooperació transnacional en matèria d’ordenació territorial i desenvolupament regional amb entitats del sud de França per a millorar la lluita contra la flavescència daurada de la vinya i la mosca blanca (Bemisia tabaci) i actuar-hi coordinadament en col·laboració amb l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), i dos projectes Twinning de suport al desenvolupament de capacitats institucionals i als processos de reforma, amb la República Txeca i Eslovènia, per a adaptar aquests dos països en temes relacionats amb la sanitat vegetal en la seva pròxima entrada a la UE. També es van signar acords de col·laboració amb Xile per a transferir mètodes de control del corc del raïm (Lobesia botrana) de recent introducció en aquell país, i amb la República de Cuba.

En Josep Maria era una persona propera i gran professional de la sanitat vegetal i forestal, molt reconegut en el sector agrícola, forestal i ornamental català. Un cop jubilat, als setanta anys, va continuar donant suport a diferents activitats que l’apassionaven i va ser un dels impulsors del Llibre blanc de control de plagues en espais verds; era un gran expert de la sanitat dels boscos (comptava amb una gran col·lecció de pinyes) i de l’agricultura en general.

En Vives va ser membre de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) des de la seva creació i en va assumir la presidència del 2009 al 2017. Va impulsar la Secció de Jardineria i Paisatgisme, una de les seves grans aficions, i es va mantenir en el càrrec de president fins que les seves facultats van començar a minvar.

L’any 2019, va ser nomenat col·legiat d’honor pel Col·legi d’Enginyers Agrònoms per la seva tasca i dedicació, la constant vinculació al món agrícola, la forta vocació per la natura, la passió pels arbres i els boscos i la seva qualitat humana.

Va ser un gran servidor públic, una persona apassionada per la natura i l’arboricultura, que destacava especialment per fer del contacte humà un art.

Ens deixa un llegat important i sempre el recordarem pel seu treball i la seva dedicació en benefici de la sanitat vegetal i forestal a Catalunya.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 245-246

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.173

Ressenya del llibre Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, d’Andreu Peix1

Lourdes Viladomiu

Professora honorària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

REBUT: 17 DE DESEMBRE DE 2024 - ACCEPTAT: 28 DE FEBRER DE 2025

El llibre Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, escrit per Andreu Peix, commemora mig segle del sindicat Unió de Pagesos (UP). L’autor s’apropa al tema amb una triple aproximació: com a militant fundador, com a sociòleg estudiós i com a moderador d’assemblees i reunions, càrrec que ha anat ocupant durant aquests anys. Andreu Peix, a més a més, va treballar a Pagesos Solidaris, una empresa de la UP que s’encarrega de reclutar mà d’obra en origen i facilita l’arribada de treballadors estrangers en condicions de legalitat.

El llibre, en paraules de l’autor, està fet pels mateixos socis de l’organització. És una obra que recull el material públic i oficial disponible, resultat de congressos i d’acords. És una crònica del dia a dia de l’organització i de les lluites dels pagesos per defensar la seva terra i les condicions econòmiques i laborals en què realitzen la seva feina.

La UP va néixer en els últims anys del franquisme com a punt de trobada de pagesos i tècnics i, per organitzar-se, va aprofitar, d’una banda, les trobades per preparar el Con-

1. Andreu Peix massiP (2024), Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, Barcelona, Abacus Cooperativa, 384 p., ISBN 978-84-1173-080-8.

Correspondència: Lourdes Viladomiu. A/e: lourdes.viladomiu@uab.es.

Lourdes Viladomiu

grés de Cultura Catalana i la creació de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i, de l’altra, la infraestructura del Col·legi Oficial de Pèrits Agraris.

La UP neix com una organització nova, no és la continuació de cap sindicat existent i és independent dels partits polítics. No s’identifica amb cap organització política i manté un projecte de defensa dels interessos dels diferents sectors que configuren la pagesia.

Com es pot apreciar en el llibre, la UP es va plantejar com una eina de les llibertats democràtiques, i sota aquest plantejament cerca la representació de la pagesia catalana i obliga el Govern a convocar eleccions per damunt d’actuacions per decret que eren habituals. Les eleccions van conferir gran protagonisme a la UP. Encara avui no totes les comunitats autònomes han establert un sistema d’eleccions al món agrari. La UP ho va aconseguir amb força reticència dels partits polítics i altres sindicats estatals que no veien la necessitat de superar el model de les cambres agràries.

La UP ha estat un petit sindicat que ha dut a terme moltes actuacions per defensar un model de pagesia de professionals en el marc d’empreses familiars i garantir l’accés a la terra, l’aigua i les infraestructures necessàries per facilitar la modernització del sector. La UP ha anat creant empreses per subministrar serveis al sector agrari. Destaca Agroxarxa, una empresa de serveis que actualment té 300 treballadors i que ha estat un element fonamental per facilitar les tasques administratives i burocràtiques tant als agricultors com a l’Administració pública.

Andreu Peix destaca en el llibre que l’actuació de la UP s’ha basat en una política de concertació i de diàleg permanent amb les administracions públiques, pressionant perquè les reformes de la política agrària comuna (PAC) atorguessin més recursos a l’agricultura i la ramaderia i ha aconseguit que les decisions polítiques donessin resposta a les necessitats del món agrari i rural. L’Andreu és home de consensos i acords, i el llibre reflecteix l’actuació de la UP a la cerca permanent de la negociació i d’evitar populismes.

L’aproximació agrària va estar acompanyada d’una aproximació al territori i al país en general en les reivindicacions de la UP.

El llibre és una bona aproximació a les coses que el sindicat ha anat fent al llarg d’aquests cinquanta anys, de les moltes hores que els seus participants van dedicar a aconseguir unes reivindicacions que van anar adaptant-se als canvis que comportà l’adhesió a la Unió Europea, les reformes de la PAC, la modernització tecnològica i els canvis a l’estructura de la distribució. Però en el llibre no trobareu una anàlisi crítica dels diferents conflictes que l’organització ha anat vivint al llarg dels anys, ni de les diferents etapes que ha experimentat el sindicat, ni dels reptes que avui afronta. Però sí que és una crònica completa dels esdeveniments principals que configuren la història de la UP i de com s’aconseguí un canvi en la imatge dels professionals de l’agricultura i de la seva importància com a estructuradors de la societat catalana. Un llibre de 384 pàgines, ple d’imatges d’aquest darrer mig segle.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 247-248

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.174

Ressenya del llibre Pas a pas, d’Assumpta

Serra i Clota1

Lourdes Viladomiu

Professora honorària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

REBUT: 17 DE DESEMBRE DE 2024 - ACCEPTAT: 28 DE FEBRER DE 2025

L’obra Pas a pas és una novel·la, però també és un llibre d’història i és el diari d’una família catalana entre 1940 i 1956. Són anys de postguerra, difícils i en els quals sobreviure amb molta por és la constant en els pobles de Catalunya.

És la història d’una família que no té ni espies, ni artistes, ni polítics, però sí pastors, masovers, llenyataires, teixidores, cosidores, noies que van a «servir» a cases benestants i moltes altres opcions que van configurar el teixit laboral dels pobles d’aquests anys.

El treball és al centre de la vida d’un període de lluita per menjar cada dia i sortir de la misèria.

Un llibre que no oblida cap dels personatges fonamentals del moment: els capellans, els falangistes, els quintos, els maquis, els «amagats», els delators, els propietaris de bones finques, els empresaris industrials, els militants comunistes i un llarg etcètera.

Com diu l’autora, «tot el que hi ha al llibre és real». Per escriure’l s’ha informat, revisant publicacions de l’època, escoltant avis i àvies, veïns i veïnes durant set anys. Una feina que proporciona un document de gran interès històric. Per als joves és una forma

1. Assumpta serra i clota (2024), Pas a pas, Barcelona, L’Art de la Memòria, 656 p., ISBN 978-84-127612-9-0.

Correspondència: Lourdes Viladomiu. A/e: lourdes.viladomiu@uab.es.

Lourdes Viladomiu

de descobrir com es vivia a l’època i poder apreciar i valorar el que tenim avui, un cop enterrades moltes de les misèries socials i polítiques de l’època. Per a la resta és un document ple de referències del que vam viure o ens van explicar.

Aquesta forma d’escriure la història fa que la dona sigui un element clau per anar endavant; les dones són les gestores de la misèria i tenen capacitat de fer tot el que és fonamental per viure decentment: cuinar, cosir, comprar i vendre al mercat, portar l’hort i els animals i organitzar les celebracions. Unes celebracions que trenquen la monotonia i permeten fer emergir l’amor i l’amistat. Celebracions que són els punts de trencament de la vida quotidiana del treball que comença molt d’hora i acaba tard.

Com que Pas a Pas situa la seva acció en la Catalunya rural, té l’oportunitat de fer paleses les dificultats i els avantatges del món dels pobles, on tots es coneixen, però les diferències socials i els ressentiments per fets passats s’aprecien en tot moment. També és un bon relat de la duresa de la feina del camp, de les llargues absències que són obligades, de les llargues distàncies que cal recórrer sovint a peu per arribar als camps, al ramat o als mercats, i per la duresa física de les tasques.

L’autora no oblida cap dels relats d’una trista postguerra i ho fa amb el llenguatge d’una pel·lícula o més aviat d’un guió per a una pel·lícula o per a una sèrie que no perd cap detall, el color i la forma del vestit, el soroll de les màquines, l’esforç de pujar les escales i el gust de la carn d’olla.

Són 656 pàgines amb un nivell de detall que mostra gran capacitat d’observació i que finalitza amb un glossari d’algunes expressions que són avui desconegudes i amb un arbre genealògic per no perdre el fil dels personatges de la família protagonista, amb els seus set fills i amics.

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 56-57 (2024-2025), p. 249-256

ISSN: 2013-9780

https://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.175

«La revolta dels pagesos europeus, què hi ha al darrere?».

Reflexions sobre la tertúlia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris del 8 de febrer

de 2024

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

Departament d’Economia Aplicada, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

REBUT: 14 DE MARÇ DE 2024 - ACCEPTAT: 8 DE GENER DE 2025

RESUM

El 8 de febrer de 2024, la tertúlia de la Secció d’Estudis Rurals de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) es va dedicar a debatre els factors que hi ha darrere les protestes dels pagesos a Catalunya i a altres indrets de la Unió Europea. A la tertúlia es van anar comentant els aspectes que es detallen a la taula que hi ha en aquest document. En aquest escrit, però, ens limitarem a destacar les reflexions principals d’ordre més general que van anar sorgint i que fan referència més concretament a l’agricultura de Catalunya.

PARAULES CLAU: protestes dels agricultors, explotacions agràries, cadena alimentària, canvi tecnològic.

Correspondència: Jordi Rosell. A/e: jordi.rosell@uab.cat.

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

“The revolt of the European farmers: What lies behind it?”. Reflections on the panel discussion held at the Institució Catalana d’Estudis Agraris on February 8, 2024

ABSTRACT

On February 8, 2024 the Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) Rural Studies Section’s Meeting was devoted to debating the factors behind the farmers’ protests in Catalonia and other countries of the European Union. At the meeting, all the aspects detailed in the table in this document were discussed. At the time of writing, we have confined ourselves to highlighting the more general reflections that emerged, referring specifically to agriculture in Catalonia.

KEYWORDS: farmers’ protests, farms, food chain, technological change.

«Las protestas de los agricultores europeos, ¿qué hay detrás?».

Reflexiones sobre la tertulia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris del 8 de febrero de 2024

RESUMEN

El 8 de febrero de 2024, la tertulia de la Sección de Estudios Rurales de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) se dedicó a debatir los factores que han motivado las protestas de los agricultores en Cataluña y en otros lugares de la Unión Europea. En la tertulia se comentaron los aspectos que se detallan en la tabla que hay en este documento. En este escrito nos limitaremos a destacar las principales reflexiones de orden más general que fueron surgiendo y que hacen referencia más concretamente a la agricultura de Cataluña.

PALABRAS CLAVE: protestas de los agricultores, explotaciones agrarias, cadena alimentaria, cambio tecnológico.

1. Introducció

Des de novembre de 2023 fins a febrer de l’any següent vam assistir a una onada de protestes dels agricultors europeus. A Catalunya les manifestacions dels pagesos foren especialment rellevats els mesos de gener i febrer del 2024. Diversos van ser els factors desencadenants d’aquest moviment i a cada territori determinants factors adquireixen major rellevància. Hem sintetitzat a la taula 1 els temes més destacats a les manifestacions a Catalunya.

TAULA 1

Factors desencadenants de les protestes dels agricultors catalans de gener i febrer de 2024

Reducció dels ajuts

• Eliminació de la bonificació fiscal al dièsel (Alemanya, França)

• Ecoesquemes de la PAC

Controls ambientals: excés regulatori?

• Reducció de caps de bestiar (Holanda, Flandes…)

• Ecoesquemes de la PAC (Alemanya…)

• Condicionalitat reforçada (Valònia…)

• Terres fora de la producció (guaret obligatori)

• Reducció de l’ús de fitosanitaris

i fertilitzants (Pacte Verd…)

• 25 % terres per a cultius bio (Pacte Verd)

• Reglament sobre restauració de la natura de la Unió Europea

Burocratització

• Quaderns de camp

• Gestió d’ajuts de la PAC

• Altres gestions

Viabilitat econòmica

• Augment dels preus dels inputs

• Dificultat de traslladar l’augment de costos als preus

EL DESCONTENTAMENT DELS PAGESOS: LA «TEMPESTA PERFECTA»?

Política agrària comuna (PAC)

• Condicionalitat

• 4 % superfície sense conrear

• Ecoesquemes

• Repartició dels ajuts

Acords de lliure comerç

• Competència «deslleial»?

• Erosió de la preferència comunitària?

• Ratificació de l’acord UE-Mercosur

• Entrada de productes del Marroc

• Requisits ambientals i sanitaris no aplicats a les importacions: dúmping ambiental i social

Estigmatització de la pagesia

• Bases d’aigua per regar (França)

• Malbaratament d’aigua

• Contaminació d’aigües i sòls…

• Macrogranges

FONT: Elaboració pròpia sobre la base dels manifestos de les organitzacions agràries (JARC, 2024; Unió de Pagesos, 2024; Via Campesina, 2024) i notícies de la premsa.

2. Explotacions

agràries

familiars molt pressionades

Un dels principals elements que expliquen les mobilitzacions dels agricultors és la forta pressió a què estan sotmeses avui les explotacions agràries familiars. Els factors que generen aquesta pressió són diversos. Un d’ells és el canvi tecnològic en curs amb el repte de la transformació digital, que exigeix inversions i qualificació per gestionar-la i assumir-ne les implicacions. El canvi tecnològic està sent, a més a més, obligat per la gestió eficient de l’aigua, les certificacions i les normatives ambientals, de benestar animal i laborals, que pressionen. La petita dimensió de moltes explotacions fa que els costos que han d’assumir per fer front a aquests canvis es vegin com difícilment assumibles, a més a més de les qualificacions que es requereixen per posar-los en pràctica. Això es dona sovint en explotacions familiars que no tenen garantit el relleu generacional dins la família. A més, en temes com la gestió de l’aigua, les necessitats d’adaptació per promoure una utilització més eficient requereixen inversions que sobrepassen l’esfera de la mateixa explotació/empresa agrària.

Un segon factor del malestar, en què hi va haver un gran consens entre els tertulians, ha estat l’augment dels preus dels inputs utilitzats al sector agrari en els darrers anys, fet que, junt amb les restriccions en l’ús de l’aigua, ha contribuït a empitjorar la situació de les explotacions familiars.

D’altra banda, la concentració (quota de mercat) i el poder de mercat (pricing power) de la gran distribució minorista i de la indústria alimentària fa que l’explotació agrària de petita i mitjana dimensió es vegi en una situació de limitada capacitat de negociació. És cert que la Llei de mesures per millorar el funcionament de la cadena alimentària (Llei 16/2021) es veu com la gran esperança per obtenir «preus justos» per part dels productors, atès el que disposa l’article 9: «El preu del contracte alimentari que hagi de percebre un productor primari o una agrupació d’aquests haurà de ser, en tot cas, superior al total de costos assumits pel productor o cost efectiu de producció.»

En molts casos, però, aquesta disposició és paper mullat, atesa la dispersió dels costos de producció a cada territori i a cada explotació agrària, la impossibilitat d’obligar a comprar als productors a un determinat preu i l’entrada de productes de tercers països a preus baixos.1 En el cas del vi i el cava s’indica, però, que el fet de poder disposar d’uns costos de referència ha contribuït a la millora dels preus rebuts pels agricultors en els últims temps. Recordem que moltes de les explotacions treballen actualment sota contracte tancat amb la indústria i, segons els assistents, són molts els exemples de contractes en què s’inclou una clàusula obligatòria mitjançant la qual el productor accepta que el preu

1. Per a més detall, vegeu A. de la fuente (2024).

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

«La revolta dels pagesos europeus, què hi ha al darrere?»

de venda que s’acorda cobreix els costos. La clàusula garanteix als compradors que no seran denunciats pels venedors ni sancionats per les administracions. Es remarca pels assistents que els costos difereixen molt entre productors. En aquest tema, es va comentar que disposar d’observatoris de preus amb un perfil independent i de caràcter tècnic podria ser un instrument útil per fomentar la transparència i equilibrar el poder de negociació.

3. La liberalització comercial i la pèrdua d’importància

de la preferència comunitària

Els acords comercials bilaterals que ha anat firmant la Unió Europea (UE) amb diferents països (Marroc, Xile, Nova Zelanda…), més l’acord amb Ucraïna, han afavorit l’entrada de molt producte de països tercers. A més a més, està sobre la taula la ratificació de l’acord amb el Mercosur, que comportaria un avenç important al lliurecanvisme agrari de la UE.

A la tertúlia es va discutir fins a quin punt es dona una situació de «competència deslleial», com denuncien agricultors i l’opinió pública pel fet que les importacions no estarien complint amb les exigències (ambientals, sanitàries i laborals) que tenen els productes europeus. S’indica la rellevància tant de les importacions com de les exportacions agroalimentàries europees i el fet que la UE té un saldo comercial agroalimentari excedentari. En conseqüència, el sector agroalimentari europeu està molt obert actualment al comerç internacional i per molts subsectors els mercats exteriors són crucials. S’assenyala que les diferències pel que fa a tractaments i residus, en opinió de molts dels assistents, no són gaire significatives degut als controls (traçabilitat, certificats…) tant dels governs com els realitzats per la indústria i la gran distribució. Alhora, alguns dubten de la capacitat de control als punts d’entrada a Europa de les importacions agràries.

Els països tercers tenen en molts casos avantatges importants en costos laborals, clima, terra, aigua i altres inputs. Els costos de transport s’han anat reduint amb un sistema molt eficient. No és clar que es pugui parlar de dúmping ambiental i social com a explicació de la competitivitat de les importacions alimentàries. Les limitacions en la utilització de molts dels inputs que imposa la UE en termes de sostenibilitat només resulten justificades si s’apliquen a escala mundial.

Però, com protegir les produccions locals catalanes i les explotacions agràries que els assistents coneixen i valoren? Aquesta qüestió es va plantejar sense resposta. Si bé hi ha experiències i instruments a escala regional que es podrien analitzar com a casos exitosos.

4. La política agrària comuna (PAC) no dona resposta a la problemàtica del model agrari d’explotacions familiars petites i mitjanes, ni a la problemàtica actual

La política agrària comuna (PAC) ha anat reduint els recursos financers disponibles i la seva participació percentual en el conjunt de la despesa de la UE. Els agricultors tenen la impressió que els arriben menys diners i que és més complex aconseguir-los. Però encara avui continua sent una de les polítiques que disposa de més pressupost, al voltant dels 55.000 milions d’euros anuals, una quantitat molt important. El sistema d’ajuts de la PAC és avui difícil d’entendre i, de fet, requereix una expertesa i actualització que no teníem molts dels assistents a la tertúlia. El que sí que s’assenyala és que la burocràcia és molt complexa, la gestió dels ajuts canviant i que els quaderns integrats d’explotació (quaderns de camp digitals) són difícils de portar a terme. Dels quaderns s’assenyala que sovint el rebuig és conseqüència dels problemes en els programes informàtics i de la qualitat de la connexió, que dificulten l’emplenament. Es veu com una eina més de control i desconfiança envers la seva activitat com a agricultors. Alguna intervenció es va mostrar completament a favor de la digitalització com a mecanisme de transmissió de la informació entre l’agricultor i l’Administració en un entorn cada cop més digitalitzat, seguint l’exemple de les gestions relacionades amb la salut o la fiscalitat, que ja estan molt digitalitzades. En aquest sentit, a més de solucionar els problemes de cobertura i d’agilitat dels programes informàtics, cal que aquest procés que s’inicia tingui un acompanyament per part de l’Administració. Aquí la política pública autonòmica té molt a dir i fer.

D’altra banda, la major part dels ajuts de la PAC, els ajuts directes, són pagaments per hectàrea, de forma que les petites explotacions, malgrat la modulació dels imports, reben quantitats molt poc importants per garantir el seu futur. Són a més quantitats fixes per període de programació (ara 2023-2027), sense relació amb les quantitats produïdes i els preus rebuts en el mercat, és a dir, es reben igual si és un any bo o dolent. D’aquesta manera, per afrontar les conseqüències de situacions excepcionals, com ara la guerra d’Ucraïna o la sequera, cal recórrer a ajuts excepcionals lents d’implementar i amb pressupostos limitats. Han estat majorment els governs nacionals i regionals els que han hagut de destinar recursos extraordinaris per fer front a la sequera o als augments dels preus dels inputs.

Finalment, tancant el tema dels ajuts, alguns dels assistents recorden que les produccions principals del sector agrari català, com ara fruita, hortalisses, vi i carn de porc, són de manera creixent poc dependents dels ajuts directes de la PAC.

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

«La revolta dels pagesos europeus, què hi ha al darrere?»

5. La conservació del medi ambient per davant de la producció agrària

La PAC actual, amb la seva «arquitectura verda», té més en consideració la conservació del medi que la funció productiva del sector agrari com a subministrador d’aliments. I això es manifesta, en primer lloc, perquè la PAC vincula rebre els ajuts directes a determinats requisits ambientals (la «condicionalitat reforçada» i l’adopció de les pràctiques agràries dels «ecoesquemes»). Aquesta arquitectura verda no és gaire ben valorada pels participants. Als ecoesquemes, la gran novetat de l’última reforma, s’han acollit a Espanya la major part de les superfícies amb dret a l’ajut, fet que dona la raó als que argumenten que els requisits dels ecoesquemes foren triats per ser fàcilment assumibles/justificables, si bé es converteixen a la pràctica en un obstacle burocràtic. Això mateix succeeix amb la condicionalitat reforçada, que es veu més com un enfortiment dels controls i la burocràcia que com un incentiu per millorar les pràctiques agràries.

La gran preocupació és, però, el Pacte Verd Europeu, i específicament la seva concreció en les estratègies «Del camp a la taula» (From farm to fork) i «Biodiversitat 2030» (Comissió Europea, 2019). Els objectius quantificats de reducció dels inputs per aconseguir la pretesa neutralitat en emissions de CO 2 es van rebre, en el seu moment, amb preocupació i es consideren com una imposició agosarada i poc realista, atesa la manca clara d’alternatives. La retirada de la proposta de Reglament sobre l’ús sostenible dels productes fitosanitaris per part de la Comissió Europea, així com un conjunt de derogacions de normes sobre la condicionalitat, van ser objecte de molts comentaris a la tertúlia. El canvi es va valorar com a vergonyós i a alguns dels assistents els ha desenganyat la poca solidesa de les propostes comunitàries. Altres van considerar aquest canvi més positivament adduint que el ritme de reducció que es volia imposar reflectia, d’una banda, un desconeixement de les realitats agràries (per exemple, falta d’alternatives davant algunes plagues que s’estan accentuant o estan apareixent amb més virulència en un entorn de mobilitat internacional) i, d’altra banda, per la manca d’empatia que l’Administració europea té envers el sector agrari, marcat com a gran contaminador.

6. Estigmatització de la pagesia?

D’altra banda, la imatge del pagès creuen que no s’ha estigmatitzat de forma general. La ciutadania percep de manera positiva el pagès, els aplaudiments durant la manifestació en són un exemple, però, en canvi, es percep una falta d’empatia per part d’altres actors de l’Administració influïts per certs lobbys potents o els discursos de la desfeta ambiental.

Bibliografia

comissió euroPea (2019). Comunicación de la Comisión al Parlamento Europeo, al Consejo Europeo, al Consejo, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones: El Pacto Verde Europeo. COM(2019) 640 final. També disponible en línia a: <https:// eur-lex.europa.eu/resource.html?uri=cellar:b828d165-1c22-11ea-8c1f -01aa75ed71a1.0004.02/DOC_1&format=PDF> [Consulta: 12 desembre 2024].

fuente, A. de la (2024). Poniéndole puertas al campo: notas sobre la reforma de la ley de la cadena alimentaria. Madrid: FEDEA. (Apuntes; 2024-08). També disponible en línia a: <https://fedea.net/poniendole-puertas-al-campo-notas-sobre-la-reforma-de-la-ley -de-la-cadena-alimentaria> [Consulta: 12 desembre 2024].

JARC = Joves agricultors i ramaders de catalunya (2024). «Manifest en defensa del sector agrari i del món rural» (25 gener). També disponible en línia a: <https://jarc. cat/manifest-en-defensa-del-sector-agrari-i-del-mon-rural/> [Consulta: 12 desembre 2024].

la vía camPesina (2024). «Llamamiento a la acción: ¡Ingresos justos para todos los agricultores! ¡Detengamos inmediatamente los acuerdos de libre comercio!» [en línia] (30 gener). <https://viacampesina.org/es/llamamiento-a-la-accion-ingresos-justos -para-todos-los-agricultores-detengamos-inmediatamente-los-acuerdos-de-libre -comercio/> [Consulta: 12 desembre 2024].

«Llei 16/2021, de 14 de desembre, per la qual es modifica la Llei 12/2013, de 2 d’agost, de mesures per millorar el funcionament de la cadena alimentària» (2021). Boletín Oficial del Estado, núm. 299 (15 desembre).

unió de Pagesos de catalunya; confederació Pagesa occitana i catalana; revolta Pagesa de les comarques de girona (2024). «Declaració de Pontós» [en línia] (28 febrer). <https://uniopagesos.cat/wp-content/uploads/2024/02/DECLARACI%C3%93 -DE-PONT%C3%93S.pdf> [Consulta: 12 desembre 2024].

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Normes de presentació d’originals

a) Lliurament i acceptació

L’original s’ha de lliurar necessàriament en suport electrònic al Comitè Editorial al correu electrònic icea@iec.cat . Cal sol·licitar la confirmació de recepció i detallar clarament el nombre d’arxius enviats. Quan el pes dels arxius sigui elevat, cal emprar un sistema de transferència electrònica segur.

Els treballs resten sotmesos a l’acceptació del Comitè Editorial, el qual basarà la seva decisió en l’avaluació i en els informes d’especialistes.

b) Idioma

Els articles han d’estar escrits en català.

c) Requisits del document original

Característiques generals

L’extensió recomanada dels articles de la secció general és d’unes vint pàgines. Per als articles de la secció «Agrofòrum», es recomana no excedir les deu pàgines.

I per a la secció de ressenyes bibliogràfiques, l’extensió màxima recomanada és de quatre pàgines.

En format de Word.

Pàgines numerades correlativament a l’angle inferior dret.

Marge superior i inferior de la pàgina: 2,5 cm.

Marge esquerre i dret de la pàgina: 3 cm.

Text normal: Times New Roman o Arial, de cos 12 i amb un interlineat d’1,5.

Text de les notes a peu de pàgina i de les citacions en paràgraf a part: Times New Roman o Arial, de cos 10, amb un interlineat d’1,5.

Les notes a peu de pàgina s’han d’identificar dins del text amb superíndexs numerats correlativament (1, 2 , 3…).

Els apartats han d’anar numerats correlativament.

Els articles poden incloure figures (imatges i gràfics) i taules, que cal que vagin numerades i que duguin un títol o un text explicatiu i la indicació de la font de procedència. També, dins del text, s’hi ha de fer referència.

El primer cop que s’utilitzi una sigla o abreviatura en el text cal desenvolupar-ne l’expressió completa i escriure la sigla o l’abreviatura a continuació entre parèntesis.

Les referències bibliogràfiques dins del text han de seguir el sistema: cognom de l’autor/a, any, entre parèntesis; quan siguin dos autors ha de ser: cognom del primer autor/a i cognom del segon autor/a, any, entre parèntesis, i quan siguin tres autors: cognom del primer autor/a, cognom del segon autor/a i cognom del tercer autor/a, any, entre parèntesis. És a dir, s’ha d’emprar la i entre el primer i el segon (dos autors) o coma entre el primer i el segon i i entre el segon i el tercer (tres autors). Si tenen més de tres autors, s’ha de posar el primer seguit de l’expressió en cursiva et al. Aquestes referències han d’estar desenvolupades en la llista de bibliografia final, d’acord amb els criteris explicats més endavant. Les referències múltiples en un mateix parèntesi han d’estar separades per punt i coma (;): (referència 1; referència 2; referència 3; etc.). L’ordre que han de seguir les referències múltiples és l’alfabètic pel cognom del primer autor/a.

Dades preliminars

A l’inici del document hi ha d’haver el títol de l’article, el nom i el primer cognom o els dos cognoms units amb un guionet— de l’autor/a o autors i la seva filiació: l’adreça institucional de tots els autors (universitat o centre on s’ha realitzat l’estudi, departament o unitat, ciutat i país) o, si no existeix aquesta informació, la professió.

En cas que els autors tinguin filiacions diferents, s’han de numerar correlativament les diferents adreces institucionals i escriure al costat de cada autor/a el superíndex amb el número corresponent.

També cal indicar el nom, l’adreça postal completa, el telèfon i l’adreça electrònica del responsable del treball que ha de mantenir la correspondència amb la revista. Cal destacar-ne les dades que han de ser publicades.

Títol, resum i paraules clau

El títol, el resum i les paraules clau han d’estar escrits, com a mínim, en català, anglès i castellà. Al resum, s’hi han d’exposar de manera clara i concisa els objectius, la metodologia, els principals resultats i les conclusions del treball. L’extensió recomanada és d’entre 100 i 220 paraules.

Les paraules clau, entre tres i sis, han de ser les mateixes en totes les llengües.

Característiques dels gràfics i taules

En format obert, que es puguin manipular (no en format d’imatge).

En arxius separats del text, però també cal incloure’ls dins del text, en el lloc on han d’aparèixer.

Han d’anar numerats i han de dur un text explicatiu breu.

Característiques de les imatges

En format JPG, TIFF o similars.

En arxius separats del text, però també cal incloure-les dins del text, en el lloc on han d’aparèixer.

Han d’anar numerades i han de dur un text explicatiu breu. És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en l’article. La font de procedència s’hi ha de referenciar. Quan l’autor/a del material gràfic sigui també l’autor/a de l’article, igualment caldrà que s’indiqui.

d) Bibliografia

La bibliografia ha de recollir només les obres que se citin en el text, que han de seguir un dels esquemes següents:

Referències d’articles: masies, l.; cases, a.; viladomat, C. (2009). «Anàlisi perfecta de paràsits molests». Quaderns d’Agricultura, núm. 29, p. 12-140.

En el cas d’articles de revistes en línia: carreres, J.; miret, M. (2011). «Innovacions en l’àmbit vinícola». Vi i Vinya [en línia], núm. 20, p. 35-45. <http://www.viivinya.com/3/001234> [Consulta: 23 gener 2012].

En el cas d’articles de revistes en doble suport: c anyes , v .; s oler , C. (2010). «Vida en el camp durant l’estiu». Revista del Camp , núm. 5, p. 5-23. També disponible en línia a: <http://www.revcamp.com/201. pdf> [Consulta: 5 maig 2011].

Referències de llibres o capítols de llibres: santPere, J. (2010). Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada. loyola, I. de (2010). «El llop en relació amb les ovelles». A: santPere, J. Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada, p. 235-245.

En el cas de llibres o capítols de llibres en línia: roda, S. M. (2011). «Microorganismes en les fulles». A: vinyet, M. Els microorganismes [en línia]. Barcelona: Alacar. <http://www.balacar.cat/microorg/230014. pdf> [Consulta: 8 març 2012].

En el cas de llibres o capítols de llibres en doble suport: borriol, L. (2010). «Centre de Desenvolupament del Sòl». A: sole, J.; maragall, n. (ed.). Recerca i tecnologia. Lleida: Edicions de la Terra. També disponible en línia a: <http://www.terra.edicions.com/55609kklom0112> [Consulta: 3 maig 2011].

La llista bibliogràfica s’ha d’ordenar alfabèticament pel cognom del primer autor/a i cronològicament dins una mateixa autoria. En cas que hi hagi més d’una obra del mateix primer autor/a i del mateix any, cal distingir-les amb una lletra minúscula en cursiva adjuntada a l’any: 2010a. Les referències de més de tres autors s’han d’escurçar i posar el primer autor/a seguit de l’expressió en cursiva et al. entre claudàtors: Masies, L. [et al.].

e) Drets d’autor i responsabilitats

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. En el moment de lliurar els articles a quaderns agraris per sol·licitar-ne la publicació, els autors accepten els termes següents:

Els autors cedeixen a la ICEA (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats a quaderns agraris, en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. En cas de ser acceptada pels autors, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits.

Els autors responen davant la ICEA de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres d’altres autors, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels articles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la ICEA de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.

És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, els autors han d’entregar els consentiments i les autoritzacions corresponents a la ICEA en lliurar els articles.

La ICEA està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors. En tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau. Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by -nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

f ) Protecció de dades personals

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, de 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el volum corresponent de la revista quaderns agraris.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

Quaderns Agraris

Número 56-57 · 2024-2025

Presentació 9

ARTICLES

La realitat climàtica i agrícola en el segle xxi en el Mediterrani de la península Ibèrica

Robert Savé Monserrat 11

Avenços recents en el seguiment de variables ambientals per a l’anàlisi de la resiliència dels agroecosistemes i la gestió sostenible dels recursos naturals

Nunzio Romano, Rita Deiana, Chiara Romano, Paolo Nasta 31

Impacte de les certificacions de proximitat sobre la percepció sensorial del tomàquet a Catalunya

Omar Vicente Guadarrama-Fuentes, Zein Kallas, Adrià Menéndez-i-Molist 59

Estudi del potencial de segrest de carboni del cultiu de fruita fresca a la comarca del Segrià

Mireia Gòdia-Martí 79

Jutjament i qualificació: ens cal una formació tècnica específica per a la valoració de les races domèstiques catalanes

Pere-Miquel Parés i Casanova 109

Anàlisi de les sèries de preus dels productes forestals a Catalunya: consideracions pràctiques i resultats disponibles

Adriano Raddi 121

Efecte de la processionària en el creixement de la pinassa: implicacions a curt i llarg termini

Lluc Serrat Alemany

Reflexions sobre la flora urbana i el canvi climàtic

Josep Maria Montserrat

Els jardins de Pompeu: els primers jardins públics de la ciutat de Roma. Una introducció

Luis Amela Valverde

Els jardins de la ciutat romana d’Herculà. La Casa dell’Albergo (III, 19, 18; 1-2), un cas d’estudi

Chiara Romano

AGROFÒRUM

In memoriam de Jaume Porta i Casanellas (Barcelona, 1943 - Lleida, 2023)

Jaume Boixadera Llobet

En memòria de Jordi Cartañà i Pinén (1954-2024)

Montse Rivero-Matas

En record de Josep Maria Vives de Quadras (1937-2025)

Jordi Giné

Ressenya del llibre Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos, d’Andreu Peix

Lourdes Viladomiu

Ressenya del llibre Pas a pas, d’Assumpta Serra i Clota

Lourdes Viladomiu 247

«La revolta dels pagesos europeus, què hi ha al darrere?». Reflexions sobre la tertúlia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris del 8 de febrer de 2024

Lourdes Viladomiu, Jordi Rosell, Gemma Francès

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS