Quaderns Agraris

Quaderns Agraris

Número 46 · Juny 2019

Les varietats catalanes d’olivera Antònia Ninot, Werner Howad, Agustí Romero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya: una eina per a la mitigació del canvi climàtic

Quaderns Agraris

Inma Funes, Robert Savé, Pere Rovira, Roberto Molowny-Horas, Josep M. Alcañiz, Emili Ascaso, J. Ignasi Herms, Carmen Herrero, Jaume Boixadera, Jordi Vayreda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

La revista semestral de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya mitjançant teledetecció en el període 1987-2012 Òscar González-Guerrero, Xavier Pons-Fernández, Roger Bassols-Morey, Francisco Javier Camps-Fernández . . . . . . . . . . . . . . . . . 59

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual Jordi Vives-Xiol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93

Sobre races i etnologia animal a Catalunya Pere-Miquel Parés-Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113

Agrofòrum

Juny 2019

Bases de dades de disponibilitat alimentària: llacunes estadístiques i propostes de millora Rellegint Keynes: implicacions per a la implementació de la bioeconomia circular Adriano Raddi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139

Revista semestral de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

JUNY 2019

Ramon Clotet, Eusebi Jarauta-Bragulat, Yvonne Colomer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129

ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 · http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Quaderns Agraris

La revista semestral de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Quaderns Agraris és la revista periòdica de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), destinada a publicar treballs i articles originals de temes relacionats amb l’agricultura, la ramaderia, la indústria agroalimentària i la silvicultura, preferentment dels Països Catalans. Es va començar a publicar el 1980 i apareix dos cops a l’any, juny i desembre, en edició electrònica i en edició impresa. És una revista de divulgació científica d’accés obert que es regeix pel sistema d’avaluació anò­ nima. Disposa d’una secció, «Agrofòrum», en què tenen cabuda articles d’opinió i notes informatives, així com ressenyes de llibres i d’activitats d’interès, i és també un mitjà d’ex­ pressió dels socis.

Quaderns Agraris pretén facilitar el coneixement i la difusió de la recerca, l’experimen­ tació científica i l’estudi descriptiu i analític que són d’aplicació en l’àmbit agroalimentari, així com establir llaços entre els diferents centres i agents involucrats i comunicar els mons científic, acadèmic, tècnic i professional. Entre els seus objectius hi ha donar visibilitat a la recerca i transferir coneixement a la societat, com també mantenir la llengua viva i adapta­ da a les necessitats dels investigadors i professionals del sector com una manera més de normalitzar-la.

Quaderns Agraris, a més, ofereix als científics i experts la possibilitat d’expressar l’opi­ nió o de fer hipòtesis sobre l’impacte que pot tenir en el context vigent l’estudi o la temà­ tica exposats en l’article, i així facilitar als especialistes la presa de decisions. També vol ser una porta oberta als graduats recentment per publicar els treballs d’investigació que, tot i tenir una gran vàlua, sovint queden amagats per manca de difusió.

DIRECTORA Anna Jacas COMITÈ EDITORIAL Maria Mercè Compte, vocal de Publicacions de la ICEA Anna Jacas, membre del Comitè de Publicacions de la ICEA Jordi Serratosa, tècnic executiu de la Unitat de Desenvolupament de Negoci del Parc de Recerca de la UAB

Quaderns Agraris

La revista semestral de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Juny 2019

ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Quaderns Agraris

Institució Catalana d’Estudis Agraris. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 581 · Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://icea.iec.cat · Adreça electrònica: icea@iec.cat Aquesta revista és accessible en línia des dels webs http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

© dels autors dels articles © Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Primera edició: juny de 2019 Edició: Enciclopèdia Catalana, SLU Disseny de la coberta: Júlia Riu Jacas Compost per Mireia Barreras Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 Dipòsit Legal: B 36785-1980 Els continguts de Quaderns Agraris estan subjectes — ‌‌‌‌llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

SUMARI

LES VARIETATS CATALANES D’OLIVERA Antònia Ninot, Werner Howad, Agustí Romero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 ELS ESTOCS DE CARBONI ORGÀNIC ALS SÒLS AGRÍCOLES DE CATALUNYA: UNA EINA PER A LA MITIGACIÓ DEL CANVI CLIMÀTIC Inma Funes, Robert Savé, Pere Rovira, Roberto Molowny-Horas, Josep M. Alcañiz, Emili Ascaso, J. Ignasi Herms, Carmen Herrero, Jaume Boixadera, Jordi Vayreda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 DINÀMICA DE LES SUPERFÍCIES DE CONREU A CATALUNYA MITJANÇANT TELEDETECCIÓ EN EL PERÍODE 1987-2012 Òscar González-Guerrero, Xavier Pons-Fernández, Roger Bassols-Morey, Francisco Javier Camps-Fernández . . . . . . . . . . . . . . . 59 EL COOPERATIVISME AGRARI A CATALUNYA: ORÍGENS I SITUACIÓ ACTUAL Jordi Vives-Xiol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 SOBRE RACES I ETNOLOGIA ANIMAL A CATALUNYA Pere-Miquel Parés-Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 AGROFÒRUM BASES DE DADES DE DISPONIBILITAT ALIMENTÀRIA: LLACUNES ESTADÍSTIQUES I PROPOSTES DE MILLORA Ramon Clotet, Eusebi Jarauta-Bragulat, Yvonne Colomer . . . . . . . . . . . . . . . 129 RELLEGINT KEYNES: IMPLICACIONS PER A LA IMPLEMENTACIÓ DE LA BIOECONOMIA CIRCULAR Adriano Raddi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019)

5

CONTENTS

CATALAN OLIVE TREE VARIETIES Antònia Ninot, Werner Howad, Agustí Romero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 SOIL ORGANIC CARBON STOCKS IN AGRICULTURAL SOILS OF CATALONIA: A TOOL FOR CLIMATE CHANGE MITIGATION Inma Funes, Robert Savé, Pere Rovira, Roberto Molowny-Horas, Josep M. Alcañiz, Emili Ascaso, J. Ignasi Herms, Carmen Herrero, Jaume Boixadera, Jordi Vayreda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 CROP SURFACE DYNAMICS THROUGH REMOTE SENSING IN CATALONIA IN THE PERIOD 1987-2012 Òscar González-Guerrero, Xavier Pons-Fernández, Roger Bassols-Morey, Francisco Javier Camps-Fernández . . . . . . . . . . . . . . . 59 AGRI-FOOD COOPERATIVISM IN CATALONIA: ORIGINS AND CURRENT SITUATION Jordi Vives-Xiol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 ON ANIMAL BREEDS AND ETHNOLOGY IN CATALONIA Pere-Miquel Parés-Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 AGROFÒRUM FOOD AVAILABILITY DATABASES: STATISTICAL GAPS AND PROPOSALS FOR IMPROVEMENT Ramon Clotet, Eusebi Jarauta-Bragulat, Yvonne Colomer . . . . . . . . . . . . . . . 129 REREADING KEYNES: IMPLICATIONS FOR THE IMPLEMENTATION OF THE CIRCULAR BIOECONOMY Adriano Raddi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

6

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019)

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 7-36 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.95

LES VARIETATS CATALANES D’OLIVERA Antònia Ninot,1 Werner Howad,2 Agustí Romero1 1. Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), Mas de Bover, Constantí 2. Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), Centre de Recerca en Agrigenòmica CSIC-IRTA-UAB-UB, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès) Rebut: 9 d’octubre de 2018 - Acceptat: 18 de desembre de 2018

RESUM A Catalunya l’olivera ocupa el primer lloc pel que fa a superfície dels cultius llenyosos, amb una superfície estabilitzada al voltant de 110.000 ha, després del descens dels darrers anys. Les comarques amb major superfície són les Garrigues i el Baix Ebre, seguides del Montsià. La producció d’oli, entre 30.000 i 40.000 tones, segons els anys, s’obté majoritàriament de cinc varietats: l’arbequina, la morruda, la sevillenca, l’empeltre i la farga. La uniformització dels olis s’ha donat en moltes comarques, cosa que ha despertat l’interès per explorar varietats minoritàries i autòctones de diverses contrades, amb la ferma intenció de diferenciar-se d’altres àrees buscant l’estratègia de tipicitat d’un producte de qualitat.

Catalunya és rica en biodiversitat, i les més de vuitanta varietats d’olivera identificades per l’IRTA fan possible que l’estratègia de qualitat diferencial tingui èxit. A més de les varietats tradicionalment conreades, hi ha altres varie­tats molt interessants des del punt de vista qualitatiu i nutricional. L’IRTA ha desenvolupat una tasca cabdal de recuperació, conservació i caracterització d’aquestes varietats. El Banc de Germoplasma de varietats catalanes d’olivera, amb seu a Constantí (Tarragonès), es dedica a la preservació i la caracterització dels recursos genètics catalans. Aquest article fa un repàs de la diversitat que hi ha a Catalunya tant en termes geogràfics com varietals, genètics Correspondència: Antònia Ninot Cort. Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Mas de Bover. Ctra. Reus-el Morell, km 3,8. 43120 Constantí (Tarragonès). Tel.: 977 328 424. A/e: Antonia.Ninot@ irta.cat.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

7

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

i agronòmics, així com de les característiques dels olis de les varietats catalanes més representatives.

Paraules clau: Olea europaea L., olivera, germoplasma, oli, conservació, variabilitat, caracterització.

LAS VARIEDADES CATALANAS DE OLIVO RESUMEN En Cataluña el olivo ocupa el primer lugar en cuanto a superficie entre los cultivos leñosos, con una superficie estabilizada alrededor de las 110.000 ha a pesar del descenso en los últimos años. Las comarcas con mayor superficie son las Garrigues y el Baix Ebre, seguidas por el Montsià. La producción de aceite, entre las 30.000 y 40.000 toneladas, según los años, se obtiene principalmente de cinco variedades: la arbequina, la morruda, la sevillenca, la empeltre y la farga. La uniformización de los aceites se da en muchas comarcas, lo que ha despertado el interés en explorar variedades minoritarias y autóctonas en diversas zonas, en un claro intento de diferenciación entre territorios para buscar la estrategia de tipicidad de un producto de calidad.

Cataluña es rica en biodiversidad, y las más de ochenta variedades de olivo identificadas por el Institut de Recerca i Tecnologia Alimentàries (IRTA) hacen posible que la estrategia de calidad diferencial tenga éxito. Además de las variedades tradicionalmente cultivadas, existen otras muy interesantes desde el punto de vista cualitativo y nutricional. El IRTA ha desarrollado una tarea capital de recuperación, conservación y caracterización de estas variedades. En el Banco de Germoplasma de variedades catalanas de olivo, ubicado en Constantí (Tarragonès) se desarrolla la labor de preservación y caracterización de los recursos genéticos catalanes. En este artículo se lleva a cabo una revisión de la diversidad existente en Cataluña tanto a nivel geográfico como varietal, genético y agronómico, así como de las características de los aceites de las variedades catalanas más representativas.

Palabras clave: Olea europaea L., olivo, germoplasma, aceite, conservación, variabilidad, caracterización.

8

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

CATALAN OLIVE TREE VARIETIES ABSTRACT In Catalonia the olive tree holds first place among woody plants in terms of cultivated area, with a stabilised total of about 110,000 hectares despite the drop in recent years. Garrigues and Baix Ebre are the regions with the most cultivated area of olive trees, followed by Montsià. The yearly Catalan olive oil production of 30-40,000 tons is mostly obtained from five varieties, namely Arbequina, Morruda, Sevillenca, Empeltre and Farga. The standardiza­ tion of olive oils in many districts has led to an interest in exploring minority and native local varieties in several areas in a clear attempt to mark differences between territories as a strategy for making these areas known for typical high-quality products.

Catalonia is rich in biodiversity and more than eighty IRTA-identified olive tree varieties make it possible for the differential quality strategy to succeed. In addition to the traditional varieties which are cultivated, there are other varieties of great interest from the standpoint of quality and nutritional value. IRTA (Institute for Agri-food Research and Technology) has carried out a mayor task of recovery, conservation and characterization of these local varieties. The Germplasm Bank of Catalan Olive Varieties located in Constantí (Tarragonès region) attends to the preservation and characterization of Catalan genetic resources. This paper makes a review of the existing variability in Catalonia in both geographic and varietal, genetic and agron­ omic terms, and of the characteristics of the olive oils produced from the most representative Catalan varieties.

Keywords: Olea europaea L., olive tree, germplasm, olive oil, preserva­ tion, variability, characterization.

1. INTRODUCCIÓ L’olivera (Olea europaea subsp. europaea var. Europaea L.) és una planta de la família de les oleàcies (Green, 2002). És un arbre perennifoli de gran longevitat, d’una espècie genuïnament mediterrània. Actualment el 98 % del cultiu de l’olivera es troba a la conca mediterrània, on té una gran importància econòmica, tant pel seu valor agronòmic com cultural (FAOSTAT, 2016).

Hi ha evidències arqueològiques del cultiu de l’olivera a la península Ibèrica des del neolític i el calcolític, i de la seva expansió durant l’edat del bronze (Buxó, 1997; Terral et al., 2004). L’origen de l’olivera conreada és l’ullastre, Olea europaea subsp. europaea var. silvestris L. (Breton et al., QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

9

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

2006), però situar l’origen de la domesticació és complex, havent-hi com a mínim dos centres de domesticació, a banda i banda de la Mediterrània.

Tanmateix, els intercanvis i la difusió de l’oleïcultura van anar, sens dubte, des del Pròxim Orient cap a Europa i el Magreb (Kaniewski et al., 2012).

Sota l’imperi Romà, l’expansió de l’olivera es desenvolupà plenament amb l’aparició d’estructures per extreure l’oli i generà un comerç de gran abast al llarg de la franja costanera catalana (Rodríguez-Ariza i Montes, 2005; Buxó, 2005). Ara bé, l’expansió més important del conreu de l’olivera a la costa catalana és molt posterior: data de la fi del segle viii, quan els cristians van reconquerir els territoris als musulmans (Riera-Mora i Esteban-Amat, 1994), just a l’inici del període càlid medieval, entre els anys 900 i 1300 aC (Moreno et al., 2012). L’olivera ha contribuït al desenvolupament de totes les cultures de la conca mediterrània, i ha esdevingut la icona de la dieta mediterrània.

S’han localitzat oliveres antigues per tota la Mediterrània (Salimonti et al., 2013; Maravelakis et al., 2013; Lazovic’ et al., 2016; Petruccelli et al., 2014; Arnan et al., 2012). Aquests arbres testifiquen l’antiguitat del cultiu a la conca mediterrània, com també la seva resiliència per a sobreviure centenars d’anys en condicions adverses (Ninot et al., 2018b).

L’olivera a Catalunya representa gairebé el 15 % de la superfície agrícola i n’és el principal cultiu llenyós. El 2017 han estat censades (Generalitat de Catalunya, 2017) 113.069 hectàrees dedicades específicament al conreu de l’olivera, de les quals més del 80 % eren en secà. El 99 % de les olives collides es destinen a la producció d’oli, la qual va ser, aquell mateix any, de 33.607 tones. Les comarques que en tenen major superfície són les Garrigues i el Baix Ebre, seguides del Montsià.

Els paisatges que modelen bona part d’aquestes explotacions tradicionals d’oliveres són un bon exemple d’agrosistemes d’alt valor natural (AAVN), sistemes seminaturals, originats o fortament influïts per determinats patrons d’usos agraris extensius, tradicionals i sostenibles, mantinguts al llarg dels segles i que caracteritzen els territoris on aquests patrons s’han assentat. Recentment, la FAO ha reconegut les terres de la Mancomunitat de la Taula del Sénia com a Sistema del Patrimoni Agrícola Mundial: els SIPAM són sistemes vius i en evolució, formats per comunitats humanes en estreta relació amb el territori. La diversitat biològica en els AAVN tendeix a disminuir, i les principals causes d’aquesta pèrdua són l’abandonament de l’activitat agrària per la manca de rendibilitat i la intensificació de les pràctiques agràries, atès que en sistemes d’alta densitat dissenyats per a obtenir una alta productivitat s’adopten poques varietats d’olivera (Tous et al., 2011).

Avui moltes varietats són reemplaçades per la varietat arbequina, la qual, a hores d’ara, ocupa més del 50 % de la superfície catalana d’olivera (Ninot et al., 2015).

10

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

2. METODOLOGIA Tot i la disminució de la diversitat, Catalunya encara és un territori ric en varietats autòctones: fins al moment, l’IRTA n’hi té identificades vuitantauna (figura 1). Des del 1987, l’IRTA ha anat introduint les varietats trobades al seu Banc de Germoplasma de varietats catalanes d’olivera al Centre de Mas Bové (Constantí, Tarragonès), en una tasca de preservació i caracterització dels recursos genètics catalans.

En aquest article presentem un resum dels trets més destacats de les varietats amb major difusió, caracteritzades anualment per l’IRTA. Per a carac­ teritzar agronòmicament i morfològicament les varietats hem seguit els criteris proposats per Barranco et al. (2005), i en descrivim el vigor, la producció, la maduració i la sensibilitat a malalties i plagues, si s’escau. A més, en reportem l’origen i la difusió i indiquem els casos d’esterilitat masculina o androesterilitat, és a dir, la manca de producció de pol·len, present en nombroses varietats catalanes.

Hem obtingut l’oli de cada varietat a la planta pilot de l’IRTA, amb un equip Abencor que consta de triturador de martells, batedora i centrífuga.

Un cop extret, l’oli es conserva a 7 º C fins a l’anàlisi. Químicament, s’han analitzat els polifenols totals (mètode Folin-Ciocalteau) i els àcids grassos (per cromato­grafia capil·lar de gasos). Sensorialment, les mostres han estat analitzades pel Panell de Tast Oficial de Catalunya, aplicant el tast descriptiu segons la norma UE2568/91 i la norma COI T20 Doc22 (2005). En resum, l’anàlisi sensorial aporta informació sobre la presència o l’absència de defectes i, en aquest segon cas, informa sobre la intensitat (escala contínua de 10 cm) dels diferents atributs principals (descrits a la norma UE) i secundaris (descrits a la norma COI).

Finalment, a partir del perfil molecular de cadascuna de les varietats localitzades, presentem les relacions genètiques que hi ha entre aquestes varietats i l’estructura genètica que s’hi ha constatat, la qual cosa permet la identificació de grups genèticament homogenis i en els quals, a cada individu, li és assignada la fracció de pertinença a cada grup.

Presentem les varietats agrupades per vegueries (llei de la Presidència 2/2017), situades o bé segons l’origen o bé segons la major extensió del seu conreu.

3. LES VARIETATS ANDROESTÈRILS L’esterilitat masculina o androesterilitat, definida com a incapacitat de produir pol·len (Rovira i Tous, 2005), va ser estudiada a fons per F. J. Riera, que especificava que és una afecció total i constant, independent de les condicions de nutrició i medi ecològic (Riera, 1950).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

11

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

Figura 1. Localització de l’origen suposat de les principals varietats d’oli­ vera autòctones de Catalunya per comarques

Nota: Els nombres encerclats indiquen el nombre de varietats identificades en cada comarca. Les lletres entre parèntesis indiquen varietats compartides amb altres comarques amb diferents noms (sinonímies). Els números del costat del nom de la varietat formen part del nom.

Font: Elaboració pròpia.

12

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

Mentre les varietats que produeixen pol·len (figura 2a) mostren unes anteres de color groc intens i turgents, les de les varietats androestèrils són marronoses i flàccides (figura 2b). L’androesterilitat està codificada a l’ADN mitocondrial i és heretada a través del parental femení. A les plantacions, la manca de pol·len en una varietat implica, òbviament, la necessitat d’afegir-hi alguna altra varietat pol·linitzadora. En moltes plantacions, això no és cap problema, però cal tenir-ho present si es vol realitzar una plantació en zones on l’olivera no és habitual, o en llocs tancats i allunyats d’altres oliveres.

Figura 2. Estams turgents amb producció de pol·len (a l’esquerra; 2a) i estams flàccids sense pol·len (a la dreta; figura 2b)

figura

Font: IRTA.

Fins fa poc, l’androesterilitat era considerada com un fenomen rar en la flor de l’olivera, amb poques varietats citades que mostressin aquesta afecció (Tous, 1990; Besnard et al., 2000). Estudis recents sobre la viabilitat de pol·len en l’olivera han evidenciat que gairebé el 40 % de les varietats cata­ lanes mostren absència de pol·len a les anteres (Rovira i Tous, 2005). Un altre estudi ha mostrat prevalença d’aquesta mutació en l’ADN mitocondrial del 26 % dels ullastres de Menorca (Besnard et al., 2011). Es tracta d’una mutació només localitzada en ullastres de la Mediterrània occidental i central (Besnard et al., 2013) i, probablement, s’ha introduït en les varietats comercials (només la presenten l’1 % de les varietats mundials) per encreuaments amb aquests ullastres. Les varietats catalanes són les que mostren una freqüència més alta d’aquest tipus d’esterilitat. Sembla, doncs, com si aquest llinatge fos autòcton d’aquesta part de la Mediterrània, i que varietats ancestrals tals com la farga hagin estat, molt probablement, domesticades a partir d’ullastres. Recordem que la domesticació es va produir per la selecció d’ullastres amb característiques que excel·lien i aquests s’han fet perdurar per propagació asexual (Barazani et al., 2016).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

13

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

També hi ha constància d’oliveres «mascles» improductives per la manca de pistil en la flor, si bé és un fet rar en l’oliverar català.

4. LES TERRES DE L’EBRE1 Les Terres de l’Ebre tenen dues denominacions d’origen protegides (DOP).

La DOP Oli del Baix Ebre-Montsià, creada el 2003, agrupa els vint-i-sis municipis d’ambdues comarques i té autoritzades les varietats morruda, sevillenca i farga. La DOP Oli de la Terra Alta, creada l’any 2002, reuneix quinze municipis de la comarca de la Terra Alta i alguns de la Ribera d’Ebre i té les varietats empeltre, arbequina, morruda i farga autoritzades. Cal remarcar que a la comarca de la Ribera d’Ebre també hi ha moltes plantacions d’olivera (8.400 ha), on es troben totes les varietats esmentades, a més de la fulla de salze, que n’és autòctona. Aquestes cinc varietats d’olivera ocupen en aquesta vegueria la major part de la superfície plantada d’olivera. La varietat morruda hi és la predominant, conreada principalment al Montsià i al Baix Ebre.

—Varietat morruda Originària dels Reguers (poble del municipi de Tortosa), el nom fa referència al prominent mucró que presenta l’oliva. L’arbre és mitjanament vigorós, de port obert, amb fulla el·líptica lanceolada i estreta. Varietat productiva però alternant i de lenta entrada en producció, els anys de càrrega la maduració és molt tardana. Poc rústica, poc resistent a la sequera i sensible al fred. Moderadament resistent a l’ull de gall (Spilocaea oleagina).

L’atac de la mosca de l’oliva (Bactrocera oleae) sol endarrerir-se, però la progressió pot ser molt ràpida. Al tast, l’oli presenta un fruitat verd d’intensitat mitjana-alta, picant mitjà-alt, amarg mitjà, dolç mitjà i astringència lleugera. Les aromes secundàries normalment descrites pel Panel corresponen a carxofa i verd.

—Varietat sevillenca És l’altra varietat àmpliament difosa en aquesta vegueria, amb prop de 15.000 ha de conreu. L’olivera és poc vigorosa, de port erecte i de maduració primerenca. Té una productivitat mitjana i un poc alternant. Varietat poc rústica, sensible a la sequera i amb resistència mitjana a les gelades. Sensible a la mosca de l’oliva, que hi fa postes de manera explosiva i li causa danys greus (Barrios et al., 2015). Al tast, l’oli presenta un fruitat mitjà de tipus verd i de gran complexitat aromàtica, amb notes madures (poma, plàtan i maduixa) i vegetals (fonoll, anís, ametlló, gespa tallada). És dolç i ametllat en boca.

1. Aquesta vegueria comprèn les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

14

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

—Varietat farga És una varietat ancestral: la de les oliveres monumentals de la Mancomunitat de la Taula del Sénia i d’alguns municipis de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, que constitueixen un element important del paisatge. També és present al nord del País Valencià. S’estima que a Catalunya ocupa unes 17.000 ha (Ninot et al., 2018a). És una olivera molt resilient que s’ha cultivat durant segles (Cavanilles, 1797). En les plantacions tradicionals n’hi ha nombrosos exemplars de dimensions extraordinàries, d’edats properes als 1.000 anys (Arnan et al., 2012; Ninot et al., 2018b). Probablement van ser plantades abans de l’anomenada petita edat del gel, període de fred intens entre 1300 i 1850, amb una accentuada variabilitat climàtica (Oliva et al., 2018), de manera que la longevitat d’aquestes oliveres té relació amb la seva tolerància a condicions climàtiques desfavorables. Moltes de les oliveres monumentals documentades es localitzen al llarg de l’antiga Via Augusta (figura 3), fet que ens suggereix la possibilitat que el cultiu en aquestes terres tingui l’origen en l’època de l’imperi Romà (Buxó, 2008).

La farga té un gran vigor, amb una producció baixa i alternant. És androestèril. La maduració és primerenca i agrupada. És sensible a la mosca de l’oliva i a l’oliva sabonosa (malaltia fúngica causada per Colletotrichum acutatum i C. gloeosporioides). L’oliva té un alt rendiment d’oli. L’oli és ric en àcid oleic i en polifenols. Al tast, presenta un fruitat mitjà-alt amb connotacions clarament verdes, amb tendència a un gran equilibri entre dolç, amarg i picant, amb una lleugera astringència final.

Figura 3. Olivera monumental de la varietat farga a tocar de la Via Augusta

Font: IRTA.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

15

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

—Varietat empeltre És la varietat principal de la DOP Oli de la Terra Alta, i també de la DOP Baix Aragó. Es conrea a tota la vall de l’Ebre, així com al nord del País Valencià i a Mallorca. D’origen molt remot, el nom deriva de la paraula empelt (Tous i Romero, 1993). A diferència de moltes altres varietats, el fruit, que és molt valorat, té una doble aptitud: per a almàssera i per a oliva de taula.

L’olivera és vigorosa i de port erecte, productiva i alternant. El fruit té una maduració primerenca i agrupada; es desprèn fàcilment, la qual cosa en facilita la recol·lecció mecanitzada. Varietat rústica que s’adapta bé a terrenys de baixa qualitat i a la sequera. Sensible a la mosca de l’oliva. Els fruits són rics en contingut oliós i en polifenols i fan un oli afruitat, intens al tast, amb notes verdes i madures que es complementen. Aromes secundàries de baixa complexitat, però que recorden clarament la fruita seca (la nou). Té un perfil molt particular, que sol ser ben acceptat a la cuina, atès que no és aromàticament dominant. El perfil sensorial de l’oli elaborat amb olives molt madures esdevé molt dolç, pla i clarament de fruitat madur.

—Varietat carrasquenya Les Terres de l’Ebre són riques en varietats autòctones: l’IRTA n’hi té identificades fins a trenta. Una d’aquestes és la carrasquenya, varietat ancestral molt estesa per tota la vegueria i fins i tot en punts del Priorat i del Baix Camp, del País Valencià (al Baix Maestrat, a la Plana Alta, a l’Alt Palància i al Camp de Túria) i de Mallorca, amb abundant sinonímia (morruda, bon­ any...). Els pocs exemplars que en queden, els trobem aïllats i generalment són oliveres de grans dimensions, algunes de fins a 8 m de perímetre de tronc. La carrasquenya (figura 4) és una olivera molt vigorosa, de port semierecte i abundant ramificació, de fulla el·líptica lanceolada, llarga i amb una curvatura helicoidal al llarg del limbe. És sensible a la sequera. Pinyol d’alt pes, allargat, asimètric, d’àpex i base punxeguts i amb mucró. L’oliva es destina a l’almàssera, tot i que el rendiment d’oli és baix. L’oli és ric en àcid oleic i té un alt contingut de polifenols, que li confereixen una llarga vida útil. Presenta un fruitat d’intensitat mitjana i en boca és molt equilibrat, amb una intensitat semblant dels atributs amarg, picant i dolç, i amb una astringència mitjana.

—Varietat fulla de salze És originària de Ginestar, però es cultiva també als municipis de Rasquera i Tivissa (Ribera d’Ebre). Varietat productiva, regular, d’entrada en producció precoç i de maduració primerenca i agrupada. Els fruits es desprenen fàcilment. És androestèril. Sensible a la mosca de l’oliva. L’oli és d’excel·lent qualitat, amb complexitat aromàtica, però de vida útil curta, a causa del relatiu baix contingut de polifenols i l’alt contingut d’àcids grassos poliinsaturats.

16

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

Figura 4. Olivera monumental de la varietat carrasquenya (Ulldecona, Montsià)

Font: IRTA.

—Varietat marfil Una altra de les varietats que identifiquen les Terres de l’Ebre (figura 5).

Tot i que en podem trobar en diversos punts de Catalunya, és al Montsià on n’hi ha més concentració. És una varietat poc productiva i de maduració tardana. Els fruits en plena maduració presenten un color de marfil, d’on li ve el nom, i tenen la pell tan sensible, que es taca amb els tractaments fitosanitaris o amb la simple manipulació. Tolera la mosca de l’oliva. L’oli presenta un contingut elevat de polifenols.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

17

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

Figura 5. Olives de la varietat marfil

Font: IRTA.

—Varietat llumeta L’olivera llumeta, conreada principalment al Montsià, és molt vigorosa i es caracteritza per tenir una maduració molt tardana. Varietat androestèril.

El fruit és petit i amb una tal força de retenció a l’arbre, que la fa adequada per a terres ventoses. L’oli és ric en àcid oleic i en àcid linolènic, aquest sovint fora de la norma (superior a l’1 %). Té un fruitat mitjà-alt de tipus verd, amarg i picant, amb un grau de dolçor suficient per a compensar-lo, i una lleugera astringència. Aromes secundàries de tipus vegetal, amb notes de fruites madures si es recol·lecta tardanament.

—Altres varietats La varietat panisello, seleccionada per un planterista a Tortosa i difosa a partir dels anys 90, probablement és descendent de la varietat sevillenca. Es destina a l’almàssera. L’oliva té un alt rendiment d’oli, el qual és ric en àcid oleic. La canetera també és força habitual a les plantacions de les Terres de l’Ebre i del País Valencià. L’olivera és poc vigorosa i sol estar empeltada damunt d’una olivera farga. Varietat androestèril. L’oliva és de maduració molt tardana, resistent a la mosca de l’oliva, però sensible a la verticil·liosi (Verticillium dahliae). S’usa principalment com a oliva de taula. Tanmateix, l’oli presenta característiques sensorials molt interessants.

Altres varietats minoritàries s’associen a certs municipis: l’arracada d’Aldover, la godallera (de Godall), la marons de la Sénia, la morrut de la Faldeta... totes elles androestèrils. La darrera es localitza al sud-est de la Ribera 18

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

d’Ebre i també en una petita franja del sud del Priorat. D’altra banda, a la Terra Alta s’han trobat moltes oliveres citades com a verdal, mançanal o mançanenca: són noms genèrics referents a la maduració tardana del fruit o a la forma del fruit. Generalment, són homònims, atès que els perfils genètics no solen coincidir. Finalment, no oblidem l’olivera monumental anomenada «lo Parot», a Horta de Sant Joan, de perfil genètic únic, ni l’olivera monumental anomenada «lo Pitó», a Ascó, amb altres exemplars de la mateixa varietat a la rodalia.

5. EL CAMP DE TARRAGONA2 El Camp de Tarragona té gairebé 13.000 ha d’oliveres, on la varietat predominant és l’arbequina. A la comarca de l’Alt Camp, normalment l’acompanya la varietat menya i en alguns municipis del nord-est del Priorat la trobem en companyia de la rojal, present també en alguns municipis de la Ribera d’Ebre.

—Varietat arbequina La més estesa a Catalunya, constitueix la base de la DOP Oli de Siurana, que engloba quasi la totalitat del Camp de Tarragona i del Baix Penedès i alguns municipis de la Ribera d’Ebre. La varietat arbequina és present arreu del món, ateses les seves característiques de vigor i productives que l’han feta adient al tipus de plantació d’alta densitat, com també la gran facilitat d’arrelament. S’estima que en tot el planeta han estan plantades vora 60.000 ha d’arbequina, que actualment és la varietat majoritària a Califòrnia (Tous, 2017). És molt productiva i poc alternant, l’entrada en producció és precoç i el rendiment d’oli és elevat. És poc sensible a la mosca de l’oliva: la petitesa i l’escàs volum del fruit no afavoreix que la femella l’esculli per fer-hi la posta (Ninot et al., 2017b). Rústica, resistent a les gelades i adaptable a diferents condicions de clima i sòl, si bé les característiques de l’oli varien significativament segons el lloc de conreu. Al Camp de Tarragona, l’oli arbequí és de fruitat mitjà, en el qual destaca l’atribut dolç, però també s’hi perceben notes molt lleugeres de picant i amarg, que delaten la presència de polifenols. Presenta aromes secundàries, que recorden l’herba acabada de tallar, l’ametlla verda i algunes notes de fruites madures (Romero et al., 2014).

—Varietat menya Es cultiva principalment a les comarques de l’Alt Camp i el Baix Penedès. És una varietat molt vigorosa, rústica, productiva i poc alternant. Té 2. Vegueria que comprèn les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

19

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

una sensibilitat mitjana a la mosca de l’oliva. L’oli verge té un fruitat verd d’intensitat mitjana, amb uns atributs en boca més intensos que els aromàtics, atesa l’alta proporció de polifenols.

—Varietat rojal La rojal es cultiva a cavall de les comarques de la Ribera d’Ebre (la Torre de l’Espanyol, Ascó i la Palma d’Ebre), el Priorat (sobretot Cabacés i esporàdicament Marçà, el Molar i Gratallops) i les Garrigues (Bovera, sota el nom de verdal de Bovera). Olivera vigorosa de port obert, amb fulla lanceo­ lada i estreta. Varietat productiva i molt alternant. És considerada rústica i és poc sensible a la sequera i al fred, però sensible a la mosca de l’oliva. L’oliva té un alt contingut d’oli, que té un fruitat verd d’intensitat mitjana. En boca sol dominar la percepció d’amargor, que es pot incrementar per una astringència final força marcada. Aromes secundàries retronasals que recorden les fulles i les flors del roser.

—Altres varietats Les altres varietats tenen menys importància per l’escassa extensió que ocupen. La negret és conreada principalment al municipi de Cabacés (Priorat) i presenta unes bones característiques tant des del punt de vista agronòmic com de la composició d’àcids grassos i del perfil sensorial de l’oli. També podem trobar la varietat morruda al sud del Baix Camp, a tocar del Baix Ebre.

6. LLEIDA3 A les comarques de la vegueria de Lleida, s’hi conreen poc més de 36.000 ha d’olivera (Generalitat de Catalunya, 2017). La DOP Oli de les Garrigues, reconeguda d’ençà dels anys 70 i integrada per quaranta-vuit municipis de les Garrigues, el Segrià i l’Urgell, basa la seva producció en les varietats arbequina i verdiell.

—Varietat arbequina Convé precisar que la varietat arbequina, de la qual ja hem parlat dins l’apartat del Camp de Tarragona, és originària del municipi d’Arbeca, a les Garrigues. És una varietat molt antiga: la cultura popular assenyala que el duc castellà de Medinaceli la va introduir, procedent del Pròxim Orient, a la baronia d’Arbeca al segle xv. Ara bé, dades recents indiquen que va ser un membre del llinatge dels Cardona (possiblement Ramon Folc de Cardona) qui, aprofitant algun viatge al Pròxim Orient, va portar-ne rabasses i va es3. La vegueria de Lleida comprèn les comarques de les Garrigues, la Noguera, la Segarra, el Segrià, el Pla d’Urgell i l’Urgell.

20

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

collir Arbeca per a provar-ne el conreu (Tous, 2007). El cert és que l’orde de l’XI duc de Medinaceli (fundat el 15 d’abril del 1763) prometia un ral de billó per cada olivera d’arbequina plantada, per tal d’estendre’n el conreu; tanmateix, no hi ha constància que mai s’arribés a pagar aquella «subvenció» (Vicedo, 1991).

—Varietat verdiell Present sobretot a les comarques de la Noguera, la Segarra i l’Urgell en poc més de 500 ha, també es conrea al Segrià i a la Llitera, a la Franja de Ponent, on es coneix com a alcampelina. Es troba en regressió, substituïda per l’arbequina. És una varietat productiva i alternant. Resistent al fred, és considerada de fàcil recuperació després de les fortes gelades que en malmeten el ramatge. Sensible a la mosca de l’oliva, que hi fa postes de progressió molt ràpida. L’oliva es destina a l’almàssera: té un rendiment gras mitjà, però d’extracció difícil. L’oli és ric en àcid oleic i té un alt contingut de polifenols. El perfil sensorial és d’un fruitat verd d’intensitat mitjana-alta i força complex. En boca domina el picant i l’amarg, però sense ser desagradables.

La dolçor de tipus mitjà equilibra el perfil de boca. Astringència lleugera però identificable. Oli ric en aromes secundàries diverses, amb predomini d’herba tallada i notes de fruites verdes combinades amb matisos de fulles.

Figura 6. Fruit de l’olivera gravell

Font: IRTA.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

21

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

—Varietat gravell A la Noguera s’hi han localitzat una quantitat extraordinària de varietats.

La més remarcable és la gravell o tiuranenca (figura 6), conreada en arbres aïllats a la part oriental de la comarca, a cavall de la Segarra i de l’Alt Urgell. És un arbre de vigor mitjà i port semierecte, amb una densitat de capçada mitjana, de fulla el·líptica lanceolada amb una curvatura helicoidal al llarg del limbe, no gaire marcada. Fruit de mida mitjana i de forma ovoidal, amb baix contingut d’oli. L’oli és pobre en àcid oleic, i sovint amb un contingut d’àcid linolènic fora de la norma. En boca predomina l’atribut dolç.

—Varietat sarrut Conreada a la vall d’Àger, sobretot a Corçà. Adaptada al clima fred i sec del Montsec. Arbre vigorós i de port obert. Fruit de maduració primerenca i de ràpida entrada en producció, la qual és mitjana. Oliva grossa amb un altíssim contingut d’oli, que és ric en àcid gras linoleic, la qual cosa fa que la seva vida útil sigui curta. Al tast, l’oli és d’un fruitat verd intens, amb aromes secundàries de tipus verd, que recorden les fulles i l’herba tallada. En boca, presenta picant, amarg i dolç, d’intensitat mitjana.

—Altres varietats Al municipi de Bovera, a les Garrigues, hi trobem l’olivera de l’Amado (figura 7), un arbre d’una grandària extraordinària i de perfil genètic únic.

En aquesta contrada s’hi han localitzat altres varietats, que semblen molt antigues i resten, de moment, sense caracteritzar, com la griseta i la grossal de Bovera; al municipi de l’Albagés, s’hi ha localitzat la mançanal de l’Albagés. Totes aquestes varietats són de gran volum.

7. EL PENEDÈS4 En aquesta vegueria la varietat més conreada és l’arbequina, amb un predomini absolut. No obstant això, també s’hi conreen les varietats arboçana, joanenca, menya i becaruda. Les dues últimes també es conreen a les comarques veïnes de l’Alt Camp i Baix Llobregat, respectivament.

—Varietat arboçana La varietat arboçana, originària del municipi de l’Arboç (Baix Penedès) i probablement descendent de l’arbequina, té un fruit amb una morfologia que s’hi assembla molt. A l’inici dels anys 90 en quedaven pocs exemplars, però actualment, gràcies a les seves característiques agronòmiques, s’ha 4. La vegueria del Penedès comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia, tret de vuit municipis situats a l’Alta Anoia.

22

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

Figura 7. L’olivera de l’Amado (Bovera, les Garrigues)

Font: IRTA.

estès arreu del món. Paradoxalment, és més coneguda fora del seu lloc d’origen. L’escàs vigor, juntament amb una entrada en producció precoç i un alt i constant potencial productiu, la fan interessant per a les plantacions d’alta densitat (figura 8). No és gaire sensible a la mosca de l’oliva, però sí que ho és a la tuberculosi de l’olivera (Pseudomonas savastanoi pv. savas­ tanoi), i resistent a l’ull de gall. La maduració és tardana, per la qual cosa no és apta per a terres amb risc de gelades. Les infructescències solen quedar unides a les brostes, cosa que en dificulta la neteja a l’entrada del molí.

Oli ric en àcid oleic, té un fruitat verd intens, amb connotacions de fulles i d’hortalisses. Normalment presenta aromes secundàries que recorden tant les fruites madures com les flors i la mel. En boca és molt complex i presenta un bon equilibri entre les sensacions de dolçor, picantor i amargor. Té una clara astringència final, que potencia la percepció de les notes retro­ nasals de tipus verd.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

23

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

Figura 8. Plantació d’alta densitat de la varietat arboçana

Font: IRTA.

­—Varietat joanenca Varietat autòctona de l’Alt Penedès, està disseminada pels municipis de la comarca. És una olivera de vigor mitjà-alt i de port erecte, molt productiva i gens alternant. Varietat androestèril. Maduració tardana. Sensible a la tuberculosi de l’olivera. Baix contingut d’oli, que té un fruitat verd d’intensitat mitjana-alta. En boca és clarament picant i amarg, amb una astringència marcada, que pot arribar a tapar-ne la dolçor.

8. BARCELONA I LA CATALUNYA CENTRAL5 En aquestes dues vegueries, tot i que la varietat més conreada és l’arbequina, hi ha força més varietats. Sota el mateix nom de vera hi trobem dues varietats diferents (Ninot et al., 2017a). En aquest article distingirem entre la vera del Vallès, conreada al Vallès Occidental i al Vallès Oriental, i la vera del Montserratí, conreada al Baix Llobregat i a l’Anoia. Aquesta també rep el nom de verdal de Manresa als voltants d’aquesta ciutat. El cultiu d’ambdues varietats s’estén fins a la comarca de la Selva, on reben el nom de salar d’Arbúcies i tinenta, respectivament.

5. La vegueria de Barcelona comprèn les comarques del Baix Llobregat, el Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental; la vegueria de la Catalunya Central comprèn el Bages, el Berguedà, Osona, el Moianès i el Solsonès, més els vuit municipis de l’Alta Anoia.

24

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

—Varietat corbella La trobem des de la meitat nord-occidental del Bages fins al Pallars Jussà, passant per la Segarra, el Solsonès i l’Alt Urgell. És un exemple clar de les bondats que presenten algunes varietats locals. Força agricultors han mostrat interès per aquesta varietat, i a hores d’ara ja hi ha plantacions inclús fora del seu lloc d’origen. L’olivera és vigorosa, productiva i poc alternant. Fruit de maduració entre primerenca i mitjana, però molt homogènia dins el mateix arbre. Tolera l’ull de gall, però és sensible a la mosca de l’oliva. Les darreres experiències en plantacions noves al Bages suggereixen que és una varietat molt sensible a la verticil·liosi. El contingut d’oli és mitjà-baix. L’oli és molt aromàtic, amb connotacions diverses de fruites madures, de pomes i d’herbes. En boca és molt dolç i suau, poc amarg, amb un picant lleuger i sense astringència. L’oli de l’oliva madura té una estabilitat baixa, cosa que cal tenir present a l’hora d’emmagatzemar-lo; però si és de collita primerenca, la vida útil és força més llarga.

—Varietat becaruda L’olivera és vigorosa i de port obert. Productiva i un poc alternant, és de maduració primerenca. Les flors són androestèrils. El fruit és de color negre en plena maduració. Varietat de doble aptitud: per a oliva de taula i per a l’almàssera. L’oli té un fruitat mitjà, més madur que verd, amb connotacions de fruita seca i d’herba tallada. En boca és marcadament dolç, sense astringència, amb un picant mitjà i un amarg lleuger, i amb connotacions aromàtiques de fruites madures i de poma. El conjunt resulta molt suau i gens dominant.

—Varietat palomar o olesana Originària d’Olesa de Montserrat, es conrea al Baix Llobregat i a l’Anoia.

L’entrada en producció és precoç, amb una productivitat mitjana i alternant.

Arbre de poc vigor, de port erecte, i amb fulla el·líptica. Té una maduració molt primerenca i els fruits es desprenen molt fàcilment, la qual cosa en facilita la recol·lecció. Varietat androestèril, poc rústica, sensible a l’ull de gall i a la mosca de l’oliva. L’oli és de fruitat mitjà, amb notes verdes i madures. Presenta aromes secundàries de percepció retronasal, principalment d’herba, de fruites madures i de fruites verdes. La intensitat de dolç en boca és mitjana, amb picant i amarg d’intensitat lleugera. El conjunt resulta equilibrat. Té baixa estabilitat, per la qual cosa cal vigilar les condicions d’emmagatzematge i d’envasament. És un oli excel·lent per als mercats de Nadal i de proximitat.

—Varietat vera del Vallès És una varietat productiva i un poc alternant. És androestèril, té una maduració tardana i és sensible a la tuberculosi de l’olivera. Els danys cauQUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

25

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

sats per la mosca de l’oliva no són greus, però un cop iniciat l’atac, les postes es fan de manera explosiva (Barrios et al., 2015). El fruit, de mida mitjana i ovoidal, és ric en oli i en polifenols. L’oli, ric en àcid oleic, té un perfil de fruitat verd intens i és ric en aromes secundàries. En boca és picant i amarg, tot i que presenta un nivell de dolçor suficient per a millorar-ne l’acceptabilitat. Astringència final força marcada, amb connotacions secundàries vegetals.

—Varietat vera del Montserratí o verdal de Manresa Conreada majoritàriament als municipis de Collbató (Baix Llobregat) i el Bruc (Anoia), tot i que en trobem exemplars al Bages i al Vallès (figura 9), té un vigor mitjà, un port semierecte i una productivitat mitjana i poc alternant. És una varietat androestèril. El fruit és ric en polifenols, que fan que l’oli sigui de fruitat verd intens. En boca és contundent, amb amarg, picant i astringent ben marcats, tot i que manté un grau de dolçor suficient per a compensar-los.

Aromes secundàries de tipus verd suau, amb predomini de notes de fonoll i fruita seca, que contrasten una mica amb la potència de boca.

Figura 9. Plantació tradicional de vera del Montserratí als peus del mas­ sís de Montserrat

Font: IRTA.

26

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

—Altres varietats A més d’aquestes varietats, se n’han localitzat d’altres, com la corberana a la Garriga (Vallès Oriental) i l’arbocet i la manubenca a Rocafort (Bages), totes de llarga tradició local, però a hores d’ara amb pocs exemplars en cultiu. També hi és present la varietat blanqueta, d’origen valencià, amb el nom de blanc roig de Llerona.

9. GIRONA6 La DOP Oli de l’Empordà, de creació prou recent (2008), concentra 115 mu­ nicipis de l’Empordà i alguns del Gironès i del Pla de l’Estany. Les varietats autoritzades són l’argudell, l’arbequina, la corivell i la llei de Cadaqués.

—Varietat argudell És sens dubte la varietat més conreada, en prop de 2.000 ha, la major part de les quals a l’Alt Empordà. En algunes contrades de la vegueria és coneguda amb el nom de budell. És una olivera de vigor mitjà, poc productiva i alternant. Els fruits madurs es desprenen fàcilment, cosa que en permet la recol·lecció mecanitzada. És considerada rústica i adaptable a diferents condicions edàfiques. Tot i ser sensible a la mosca de l’oliva, la maduració tardana fa que els danys no siguin greus. Produeix un oli verge de fruitat verd intens. En boca és picant i amarg, amb un dolç només lleuger, tapat per l’astringència. Oli ric en aromes secundàries vegetals, principalment d’herba tallada, amb sensacions de tomaquera i ametlló, amb notes de nous verdes, de fonoll o de carxofa, i amb connotacions de fulla de figuera o de menta. El conjunt resulta potent i complex.

—Varietat llei de Cadaqués Hi ha una certa confusió sobre la denominació llei de Cadaqués: mentre que per a alguns informadors correspon a la grossal de Cadaqués, d’altres creuen que es tracta de la verdal de Cadaqués. Sigui com sigui, hi ha dues varietats de Cadaqués, fet corroborat per anàlisis genètiques. L’olivera grossal de Cadaqués, la varietat més antiga segons els pagesos de la contrada, és vigorosa, de port erecte, poc productiva i alternant, de maduració molt primerenca i fa una oliva grossa. La varietat verdal de Cadaqués, d’oliva més petita i de maduració més tardana, és també una olivera vigorosa i de port erecte; probablement, és la que equival a la llei de Cadaqués, que a poc a poc ha anat substituint la grossal.

6. La vegueria de Girona comprèn els municipis de l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, la Selva i el Ripollès.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

27

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

—Varietat corivell Conreada principalment a l’Alt Empordà i coneguda també com a corbell. Actualment està en regressió, substituïda per la varietat argudell. És una olivera vigorosa, de port erecte i d’entrada en producció precoç. Productiva i poc alternant, és poc sensible a la mosca de l’oliva i és androestèril. L’oliva és petita i fa molt poc oli. L’oli és ric en polifenols i, per tant, té una bona estabilitat. D’un fruitat verd d’intensitat mitjana-alta, tot i que les sensacions de boca són sempre més intenses que les de nas. Picant intens o molt intens i amarg també intens, amb una astringència mitjana i amb una total manca de dolçor. És un perfil típic per a fer cupatges.

—Altres varietats Hi ha altres varietats autòctones, però no les esmentem, a falta de confirmació per anàlisis genètiques. Les varietats que hem trobat a la comarca de la Selva són bàsicament les de la Catalunya Central. A les comarques empordaneses, també s’hi conrea extensament la varietat forana picual, originària de Jaén (Andalusia).

10. L’ALT PIRINEU7 Les comarques més meridionals de la vegueria, l’Alt Urgell i el Pallars Jussà, tenen respectivament 128 ha i 709 ha de conreu d’olivera (Generalitat de Catalunya, 2017). A l’Alt Urgell, el cultiu se situa a la meitat sud de la comarca; i al Pallars Jussà es localitza preferentment als terrenys plans de les conques (la Conca de Tremp, la Conca de Dellà i la Conca de Dalt).

A l’Alt Urgell, s’hi cultiven, a més de l’arbequina i algunes de foranes com la picual i la caspolina, les varietats verdiell, corbella i gravell. Totes són conreades també en altres vegueries i ja descrites en apartats anteriors.

El cultiu de l’olivera al Pallars Jussà té una llarga tradició, i s’hi conreen extensament varietats autòctones i al·lòctones (figura 10). L’IRTA va dur a terme, els anys 2015-2016, una tasca de prospecció sobre el terreny per a localitzar les varietats autòctones pallareses, i en va poder identificar fins a quinze, onze de les quals mai no havien estat catalogades (Ninot et al., 2018c). Les varietats amb més tradició són la grossal, la negral, també anomenada mançanell, i la llargueta (equivalent a la corbella). S’han localitzat exemplars de la grossal i de la negral molt vells, supervivents de la gelada de l’any 1956. La resta de varietats tenen un conreu més limitat i algunes equivalen a varietats locals de comarques veïnes.

7. La vegueria de l’Alt Pirineu comprèn les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Baixa Cerdanya, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.

28

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

Figura 10. Olivera de la varietat negral o mançanell, en un paisatge del Pallars

Font: IRTA.

En general, podem dir que els olis obtinguts d’aquestes varietats pallareses tenen una proporció molt alta d’àcid oleic, en part per la influència de les condicions climàtiques, que afavoreixen els àcids grassos monoinsaturats (Hernández et al., 2011; D’Angeli i Altamura, 2016). Destaquen, a més, per tenir una gran quantitat de polifenols, que li confereixen un amarg i un picant prominents, de manera molt especialment remarcable en l’olivera cua de cirera.

Curiosament, la varietat grossal correspon a la mateixa varietat conreada a Cadaqués i que rep el mateix nom en aquella contrada. D’altra banda, aquesta varietat forma part del paisatge tradicional mallorquí. L’oli d’aquesta varietat, cultivada en les condicions rigoroses del Pallars, és de fruitat intens d’oliva verda. En boca resulta molt amarg i picant, percepcions encara més potenciades per la nota marcadament astringent que presenta. Oli amb aromes secundàries d’intensitat lleugera-mitjana, normalment descrites com a fulla, herba, carxofa i verd. El conjunt resulta intens i molt potent en boca, de tipus dominant.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

29

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

Figura 11. Anàlisi de la diversitat i de l’estructura poblacional de les varie­ tats d’olivera catalanes utilitzant nou microsatèl·lits: a) dendrograma basat a

b 1,000 0,900 0,800 0,700 0,600 0,500 0,400 0,300 0,200 0,100 0,000

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 0.17

0.33

0.49

0.64

0.80

Font: Elaboració pròpia.

30

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

en la distància genètica; b) estratificació de la població per a K = 2 (cada color representa una subpoblació diferent)

1. Arbequina 2. Arboçana 3. Vinyols 4. Casas-1 5. Miquel 6. Siurona 7. Arbequí blanc 8. Grossal de Vimbodí 9. Carrelluda 10. Verdal del Pallars 11. Olivera de Llimiana 12. Colomar 13. Fontllonga 14. Olivera d’Aransís 15. Rogeta 16. Gravell 17. Claramunt 18. Roieta 19. Sarrut 20. Cua de cirera 21. Grossal de Bovera 22. Negral 23. Verdal de la Ribagorça 24. Perafort 25. Verdal de Barcedana 26. Grossal del Pallars 27. Marfil 28. Verdal de Cadaqués 29. Verdal d’Arnes 30. Griseta 31. Rojal 32. Negret 33. Verdiell 34. Aixalà-2 35. Morcaire 36. Marons 37. Morruda 38. Vallès 39. Argudell 40. Forastera de Valentins

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

41. Verdal d’Algars 42. Vigor 43. Arracada d’Aldover 44. Farga 45. Godallera 46. Valentins 47. Farga de Móra 48. Canetera 49. Dolça 50. Figueretes 51. Plans 52. Menya 53. Llei del bessó 54. Olivera de l’Amado 55. Empeltre 56. Verdal de la Fatarella 57. Lo Parot 58. Llei Valero 59. Arbocet 60. Corbella 61. Mançanal d’Albagés 62. Mançanal d’Arnes 63. Albacarro 64. Carrasquenya 65. Lo Pitó 66. Blanc 67. Corivell 68. Manubenca 69. Mauri 70. Morrut de la Faldeta 71. Becaruda 72. Corberana 73. Vera del Vallès 74. Vera del Montserratí 75. Joanenca 76. Fulla de salze 77. Panisello 78. Sevillenca 79. Palomar 80. Llumeta

31

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

11. RELACIONS GENÈTIQUES I ESTRUCTURA GENÈTICA L’IRTA ha analitzat el perfil genètic de més de 400 entrades al Banc de Germoplasma amb seu a Constantí (Tarragonès), provinents de tot Catalunya. S’han aplicat tècniques moleculars basades en l’anàlisi de les regions de l’ADN, mitjançant l’ús de marcadors moleculars d’ADN: nou microsatèl· lits o SSR (sigla anglesa de Simple Sequence Repeats) i 96 SNP (sigla anglesa de Single Nucleotide Polymorphisms). L’estudi ha mostrat sinonímies entre diverses entrades provinents de diferents comarques, i moltes homonímies. Fins al moment, l’estudi de tot aquest material ha permès d’iden­ ti­ficar 81 varietats que tenen un perfil molecular únic (que es mostren a la figura 1).

L’anàlisi de la diversitat genètica basada en la distància genètica (figura 11a) mostra un cert patró geogràfic. Així, les varietats de les comarques pirinenques i prepirinenques estan força agrupades i revelen poques diferències genètiques entre elles: si bé n’hi ha de moltes varietats, a la vegada estan estretament emparentades. Anàlogament s’esdevé amb les varietats originàries de les Terres de l’Ebre i també amb les varietats de la Catalunya Central.

L’estudi ha permès establir l’estructura genètica de les varietats autòctones d’olivera de Catalunya (figura 11b). El nombre més probable de grups genètics és de dos (K = 2). Cada varietat és representada per una barra horitzontal que mostra la fracció de pertinença a cada grup genèticament homogeni. El primer grup de varietats (prevalença del color clar), és format per la varietat arbequina amb les seves afins i les varietats del Prepirineu, les quals probablement tenen una subestructura que les separa en dos grups (no mostrat a la figura 11b). El segon grup (prevalença del color més fosc), és majoritari i presenta nombrosos casos d’androesterilitat. D’altra banda, hi ha un petit nombre de varietats que presenta una barreja d’ambdós grups.

12. CONSIDERACIONS FINALS L’olivera té un gran patrimoni genètic, representat per més de 1.200 varietats descrites arreu del món. Aquesta extraordinària riquesa genètica es deu principalment al fet de ser una espècie autoincompatible, és a dir, incapaç de produir llavors per autofecundació, tot i tenir gàmetes viables, la qual cosa ha donat lloc a alts nivells de variabilitat genètica. A Catalunya, la identificació, fins avui, de 81 perfils únics mostra una riquesa genètica molt notable per a ser un territori relativament petit. La identificació de les varie­ tats és el punt de partida de la conservació d’aquesta biodiversitat. Hi ha un risc real d’erosió genètica, perquè nombroses varietats són representades per 32

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

molt pocs individus. A més, el manteniment o la conservació d’una part dels sistemes de producció agrícola preserva el coneixement local lligat al cultiu, facilita l’adaptació d’aquest material genètic als canvis globals i fa possible el manteniment de les comunitats microbianes i de flora associades a les oliveres (Aranda et al., 2011).

AGRAÏMENTS Agraïm la col·laboració de molts agents implicats en la conservació i la recuperació de les varietats locals catalanes, de pagesos particulars que ens han transferit els seus coneixements, de cooperatives, d’ajuntaments, de la Mancomunitat de la Taula del Sénia i, en especial, del programa del DARP d’ajut a la biodiversitat cultivada.

BIBLIOGRAFIA Aranda, S.; Montes-Borrego, M.; Jiménez-Díaz, R. M.; Landa, B. B. (2011). «Microbial communities associated with the root system of wild olives (Olea europaea L. subsp. europaea var. sylvestris) are good reservoirs of bacteria with antagonistic potential against Verticillium dahliae». Plant and Soil, núm. 343, p. 329-345.

Arnan, X.; López, B. C.; Martínez-Vilalta, J.; Estorach, M.; Poyatos, R. (2012).

«The age of monumental olive trees (Olea europaea) in northeastern Spain». Dendrochronologia, núm. 30, p. 11-14.

Barazani, O.; Keren-Keiserman, A.; Westberg, E.; Hanin, N.; Dag, A.; Ben-Ari, G.; Fragman-Sapir, O.; Tugendhaft, Y.; Kerem, Z.; Kadereit. J. W. (2016). «Genetic variation of naturally growing olive trees in Israel: from abandoned groves to feral and wild?». BMC Plant Biology, núm. 16, p. 261.

Barranco, D.; Trujillo, I.; Rallo, L. (2005). «Elaiografía hispánica». A: Rallo, P.; Barranco, D.; Caballero, J. M.; Del Río, C.; Martín, A.; Tous J.; Trujillo, I. (ed.). Variedades de olivo en España. Libro Primero: Elaiografía hispáni­ ca. Libro Segundo: Variabilidad y selección. Libro Tercero: Mejora ge­ nética y biotecnología. Sevilla: Junta de Andalucía, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Ediciones Mundi-Prensa, p. 47-229.

Barrios, G.; Mateu, J.; Ninot, A.; Romero, A.; Vichi, S. (2015). «Sensibilidad varietal del olivo a Bactrocera oleae y su incidencia en la Gestión Integrada de Plagas». Phytoma, núm. 268, p. 21-28.

Besnard, G.; Hernández, P.; Khadari, B.; Dorado, G.; Savolainen, V. (2011).

«Genomic profiling of plastid DNA variation in the Mediterranean olive tree». BMC Plant Biology, núm. 11, p. 80.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

33

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

Besnard, G.; Khadari, B.; Navascués, M.; Fernández-Mazuecos, M.; El Bakkali, A.; Arrigo, N.; Baali-Cherif, D.; Brunini-Bronzini de Caraffa, V.; Santoni, S.; Vargas, P.; Savolainen, V. (2013). «The complex history of the olive tree: from Late Quaternary diversification of Mediterranean lineages to primary domestication in the northern Levant». Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences [en línia], núm. 280. <https://doi.org/10.1098/rspb.2012.2833> [Consulta: novembre 2018].

Besnard, G.; Khadari, B.; Villemur, P.; Bervillé, A. (2000). «Cytoplasmic male sterility in the olive (Olea europaea L.)». Theoretical and Applied Gene­ tics, núm. 100, p. 1018-1024.

Breton, C.; Medail, F.; Pinatel, C.; Berville, A.(2006). «From olive tree to oleaster: Origin and domestication of Olea europaea L. in the Mediterra­ nean basin». Cahiers Agricultures, núm. 15, p. 329-336.

Buxó, R. (1997). «Presence of Olea europaea and Vitis vinifera in archaeo­l­ ogical sites from the Iberian Peninsula». Lagascalia, núm. 19, p. 271-282.

— (2005). «L’agricultura d’època romana: estudis arqueobotànics i evolució dels cultius a Catalunya». Cota Zero, núm. 20, p. 108-120.

— (2008). «The agricultural consequences of colonial contacts on the Iberian Peninsula in the first millennium B.C.». Vegetation History and Ar­ chaeobotany, núm. 17, p. 145-154.

Cavanilles, A. J. (1797). Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agri­ cultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real.

D’Angeli, S.; Altamura, M. M. (2016). «Unsaturated lipids change in olive tree drupe and seed during fruit development and in response to cold-stress and acclimation». International Journal of Molecular Sciences, núm. 17, p. 1889.

FAOSTAT Database (2016). «Crop statistics» [en línia]. <http://www.fao.org/ faostat/en/#data/QC> [Consulta: novembre 2018].

Generalitat de Catalunya (2017). «Estadístiques definitives de conreus» [en línia]. <http://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/agricultura/ estadistiques-definitives-conreus/> [Consulta: novembre 2018].

Green, P. S. (2002). «A revision of Olea L. (Oleaceae)». Kew Bulletin, núm. 57, p. 91-140.

Hernández, M. L.; Padilla, M. N.; Sicardo, M. D.; Mancha, M.; Martínez-Rivas, J. M. (2011). «Effect of different environmental stresses on the expression of oleate desaturase genes and fatty acid composition in olive fruit».

Phytochemistry, núm. 72, 178-187.

Kaniewski, D.; Van Campo, E.; Boiy, T.; Terral, J. F.; Khadari, B.; Besnard, G. (2012). «Primary domestication and early uses of the emblematic olive tree: palaeobotanical, historical and molecular evidence from the Middle East». Biological reviews of the Cambridge Philosophical Society, núm. 87, p. 885-899.

34

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Les varietats catalanes d’olivera

Lazovic’, B.; Adakalic’, M.; Pucci, C.; Perovic’, T.; Bandelj, D.; Belaj, A.; Mariotti, R.; Baldoni, L. (2016). «Characterizing ancient and local olive germplasm from Montenegro». Scientia Horticulturae, núm. 209, p. 117-123.

Maravelakis, E.; Konstantaras, A.; Kritsotaki, A.; Angelakis, D.; Xinogalos, M. (2013). «Analysing user needs for a unified 3D metadata recording and exploitation of cultural heritage monuments system». A: Bebis, G.; Boyle, R.; Parvin, B.; Koracin, D.; Li, B.; Porikli, F.; Zordan, V.; Klosowski, J.; Coquillart, S.; Luo, X.; Chen M.; Gotz, D. (ed.). Advances in Visual Com­ puting. 9th International Symposium, Part II. Berlín: Springer-Verlag.

Moreno, A.; Pérez, A.; Frigola, J.; Nieto-Moreno, V.; Rodrigo-Gámiz, M.; Martrat, B.; González-Sampériz, P.; Morellón, M.; Martín-Puertas, C.; Corella, J. P.; Belmonte, A.; Sancho, C.; Cacho, I.; Herrera, G.; Canals, M.; Grimalt, J. O.; Jiménez-Espejo, F.; Martínez-Ruiz, F.; Vegas-Vilarrubia, T.; Valero-Garcés, B. L. (2012). «The medieval climate anomaly in the Iberian Peninsula reconstructed from marine and lake records». Quaternary Science Reviews, núm. 43, p. 16-32.

Ninot, A.; Hermoso, J. F.; Martí, E.; Rovira, M.; Batlle, I.; Romero, A. (2015).

«Recuperació i conservació de varietats autòctones d’olivera». Dossier Tècnic, núm. 80, p. 6-16.

Ninot, A.; Hermoso, J. F.; Romero, A.; Batlle, I. (2018a). «“Farga” Olive». Jour­ nal of the American Pomological Society, núm. 72, p. 21-28.

Ninot, A.; Howad, W.; Aranzana, M. J.; Senar, R.; Romero, A.; Mariotti, R.; Baldoni, L.; Belaj, A. (2018b). «Survey of over 4,500 monumental olive trees preserved on-farm in the northeast Iberian Peninsula, their genotyping and characterization». Scientia Horticulturae, núm. 231, p. 253-264.

Ninot, A.; Howad, W.; Romero, A. (2017a). «Varietats locals d’olivera. Estudi a la Catalunya Central, Barcelona i el Penedès». Agrocultura, núm. 64, p. 14-17.

— (2018c). «Les varietats locals d’olivera del Pallars Jussà». Agrocultura, núm. 72, p. 26-28.

Ninot, A.; Romero, A.; Barrios, G.; Vichi, S. (2017b). «Factores que afectan a la sensibilidad varietal del olivo a Bactrocera oleae». Phytoma, núm. 290, p. 66-74.

Oliva, M.; Ruiz-Fernández, J.; Barriendos, M.; Benito, G.; Cuadrat, J. M.; Domínguez-Castro, F.; García-Ruiz, J. M.; Giralt, S.; Gómez-Ortiz, A.; Hernández, A.; López-Costas, O.; López-Moreno, J. I.; López-Sáez, J. A.; MartínezCortizas, A.; Moreno, A.; Prohom, M.; Saz, M. A.; Serrano, E.; Tejedor, E.; Trigo, R.; Valero-Garcés, B.; Vicente-Serrano, S. M. (2018). «The Little Ice Age in Iberian mountains». Earth-Science Reviews, núm. 177, p. 175-208.

Petruccelli, R.; Giordano, C.; Salvatici, M. C.; Capozzoli, L.; Ciaccheri, L.; Pazzini, M.; Lain, O.; Testolin, R.; Cimato, A. (2014). «Observation of eight ancient olive trees (Olea europaea L.) growing in the Garden of Gethsemane». Comptes Rendus Biologies, núm. 337, p. 311-317.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

35

A. Ninot, W. Howad, A. Romero

Riera, F. J. (1950). Polinización y fecundación en olivicultura. Sevilla: Actas del XIII Congreso Int. de Olivicultura, Sindicato Nacional del Olivo.

Riera-Mora, S.; Esteban-Amat, A. (1994). «Vegetation history and human activity during the last 6000 years on the central Catalan coast (northeastern Iberian Peninsula)». Vegetation History and Archaeobotany, núm. 3, p. 7-23.

Rodríguez-Ariza, M. O.; Montes, E. (2005). «On the origin and domestication of Olea europaea L. (olive) in Andalucía, Spain, based on the biogeographical distribution of its finds». Vegetation History and Archaeobo­ tany, núm. 14, p. 551-561.

Romero, A.; Claret, A.; Guerrero, L. (2014). «Olive oils from Spain». A: Monteleone, E.; Langstaff, S. (ed.). Olive oil. Sensory science. Oxford: Wiley.

Rovira, M.; Tous, J. (2005). «Producción y viabilidad del polen». A: Rallo, P.; Barranco, D.; Caballero, J. M.; Del Río, C.; Martín, A.; Tous, J.; Trujillo, I. (ed.). Variedades de olivo en España. Libro Primero: Elaiografía hispáni­ ca. Libro Segundo: Variabilidad y selección. Libro Tercero: Mejora ge­ nética y biotecnología. Sevilla: Junta de Andalucía, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Ediciones Mundi-Prensa.

Salimonti, A.; Simeone, V.; Cesari, G.; Lamaj, F.; Cattivelli, L.; Perri, E.; Desiderio, F.; Fanizzi, F. P.; Del Coco, L.; Zelasco, S. (2013). «A first molecular investigation of monumental olive trees in Apulia region». Scientia Hor­ ticulturae, núm. 162, p. 204-212.

Terral, J. F.; Alonso, N.; Buxó, R.; Chatti, N.; Fabre, L.; Fiorentino, G.; Marinval, P.; Jordà, G. P.; Pradat, B.; Rovira, N.; Alibert, P. (2004). «Historical bio­ geography of olive domestication (Olea europaea L.) as revealed by geo­ metrical morphometry applied to biological and archaeological material».

Journal of Biogeography, núm. 31, p. 63-77.

Tous, J. (1990). El Olivo. Situación y perspectivas en Tarragona. Tarragona: Diputació de Tarragona.

— (2007). «Els orígens de l’olivera arbequina». Jornades culturals d’Arbeca, 4 maig 2007.

— (2017). «The influence of growing region and cultivar on olives and olive oil characteristics and on their functional constituents». A: Kiritsakis, A.; Shahidi, F. (ed.). Olives and olive oil as functional foods: bioactivity, che­ mistry and processing. Oxford: Wiley, p. 45-80.

Tous, J.; Romero A. (1993). Variedades de olivo. Barcelona: Fundación “La Caixa”, AEDOS SA. Tous, J.; Romero, A.; Hermoso, J. F.; Ninot, A. (2011). «Mediterranean clonal selections evaluated for modern hedgerow olive oil production in Spain».

California Agriculture, núm. 65, p. 34-38.

Vicedo, E. (1991). Les terres de Lleida i el desenvolupament català del setcents. Producció, propietat i renda. Barcelona: Crítica.

36

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 7-36

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 37-57 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.96

ELS ESTOCS DE CARBONI ORGÀNIC ALS SÒLS AGRÍCOLES DE CATALUNYA: UNA EINA PER A LA MITIGACIÓ DEL CANVI CLIMÀTIC Inma Funes,1 Robert Savé,1 Pere Rovira,2 Roberto Molowny-Horas,3 Josep M. Alcañiz,3 Emili Ascaso,4 J. Ignasi Herms,4 Carmen Herrero,5 Jaume Boixadera5 i Jordi Vayreda3 1. Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), Caldes de Montbui 2. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), Solsona 3. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Cerdanyola del Vallès 4. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Barcelona 5. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP), Generalitat de Catalunya, Lleida

Rebut: 8 de novembre de 2018 - Acceptat: 10 de gener de 2019

RESUM Conèixer els estocs de carboni orgànic als sòls (E-COS) agrícoles, avaluar la importància de les variables que els expliquen i entendre’n la distribució pel territori, és crucial per a predir possibles situacions futures i dissenyar estratègies apropiades de mitigació i adaptació al canvi climàtic. En aquest estudi hem caracteritzat i modelitzat els E-COS agrícoles a Catalunya en superfície (0-30 cm) i en profunditat (30-100 cm), basant-nos en dades de 2.186 i 1.612 perfils de sòls, respectivament. A partir d’un conjunt de variables ambientals i mitjançant un enfocament estadístic, i) hem avaluat els efectes de les principals variables explicatives sobre la distribució del carboni orgànic del sòl (COS), ii) hem estimat els E-COS en funció dels tipus de cultius i iii) hem representat espacialment els estocs en superfície de COS agrícola a tot

Correspondència: Inma Funes. IRTA. Torre Marimon. 08140 Caldes de Montbui (Barcelona).

Tel.: 934 674 040. A/e: immaculada.funes@irta.cat.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

37

I. Funes et al.

el país. Mentre que en superfície els E-COS depenen principalment de la textura del sòl i de variables dinàmiques, com ara el clima i les pràctiques agrícoles, en profunditat depenen principalment de les propietats físiques i químiques del sòl. D’acord amb el mapa resultant, el valor mitjà de l’estoc de COS en superfície per a l’agricultura catalana és de 4,88 ± 0,89 kg C·m-2 (1 kg·m-2 = 10 t·ha-1), amb un total de 47,9 Tg C [1 teragram = 1012 grams = 1 milió de tones (Mt)] per a tot el territori. Aquests resultats seran útils per a definir estratègies d’emmagatzematge de C a escala regional, basades en canvis d’usos del sòl i pràctiques de gestió agrícola sota un context de canvi climàtic.

Paraules clau: canvi climàtic, agricultura mediterrània, carboni orgànic del sòl, emmagatzematge de carboni, gestió agrícola, geoestadística.

LAS RESERVAS DE CARBONO ORGÁNICO EN LOS SUELOS AGRÍCOLAS DE CATALUÑA: UNA HERRAMIENTA PARA LA MITIGACIÓN DEL CAMBIO CLIMÁTICO RESUMEN Conocer las existencias de carbono orgánico en suelos (E-COS) agrícolas, evaluar la importancia de las variables explicativas y entender su distribución espacial es crucial para predecir posibles escenarios futuros y diseñar estrategias apropiadas de mitigación y adaptación al cambio climático. En el presente estudio hemos caracterizado y modelizado las E-COS agrícolas de Cataluña en superficie (0-30 cm) y en profundidad (30-100 cm), sobre la base de datos de 2.186 y 1.612 perfiles de suelos, respectivamente. A partir de un conjunto de variables ambientales, y mediante un enfoque estadístico: i) hemos evaluado las principales variables explicativas sobre la distribución del carbono orgánico del suelo (COS), ii) hemos estimado las E-COS en función del tipo de cultivo y iii) hemos representado espacialmente las existencias en superficie de COS agrícola en todo el país. Mientras que en superficie las E-COS dependen principalmente de la textura del suelo y de variables dinámicas como el clima y las prácticas agrícolas, en profundidad dependen principalmente de las propiedades físicas y químicas del suelo. De acuerdo con el mapa resultante, el valor medio de las existencias de COS en superficie para la agricultura catalana es de 4,88 ± 0,89 kg C·m-2 (1 kg·m-2 = 10 t·ha-1) con un total de 47,9 Tg C [1 teragramo = 1012 gramos = 1 millón de toneladas (Mt)] para todo el territorio. Estos resultados serán útiles para definir estrategias de almacenamiento de C a escala regional, relacionadas con cambios en el uso del suelo y prácticas de gestión agrícola bajo un contexto de cambio climático.

38

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

Palabras clave: cambio climático, agricultura mediterránea, carbono orgánico en el suelo, almacenamiento de carbono, gestión agrícola, geoestadística.

SOIL ORGANIC CARBON STOCKS IN AGRICULTURAL SOILS OF CATALONIA: A TOOL FOR CLIMATE CHANGE MITIGATION ABSTRACT Determining the soil organic carbon stocks (SOC-S) in agricultural soils, assessing the importance of their variables and understanding their spatial distribution over the territory is crucial to predict possible future scenarios and to design appropriate strategies of climate-change mitigation and adaptation. In this study we characterized and modelled the agricultural SOC-S of Catalonia (NE Spain) in topsoil (0-30 cm) and subsoil (30-100 cm) based on data from 2,186 and 1,612 soil profiles, respectively. We used a set of environmental factors and a statistical approach in order to: i) assess the effect of the main variables on the distribution of SOC-S, ii) estimate SOC-S according to the type of agricultural land use and iii) map topsoil SOC-S in Catalonia.

While topsoil SOC-S mainly depend on climate, soil texture and agricultural practices, subsoil SOC-S are mainly dependent on the physical and chemical properties of the soil. According to the resulting map, the mean stock value for the Catalan cropland in the topsoil is 4.88 ± 0.89 kg C · m-2 (1 kg · m-2 = = 10 t · ha-1), with a total of 47.9 Tg C (1 teragram = 1012 grams = 1 million metric tons) for the whole territory. Our findings would be useful for defining C sequestration strategies on the regional scale based on agricultural land use changes and agricultural management practices in a context of climate change.

Keywords: climate change, Mediterranean agriculture, soil organic carbon, carbon sequestration, crop management, geostatistics.

1. INTRODUCCIÓ Els sòls són el principal embornal de carboni (C) terrestre, per davant de les plantes i de l’atmosfera (Batjes, 2014), malgrat que també actuen com a font de diòxid de carboni (CO2) i d’altres gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). Els canvis d’usos del sòl són la causa principal de la pèrdua de carboni orgànic al sòl (COS) a escala global, sobretot la desforestació a favor del cultiu (Canadell et al., 2007). S’estima que les terres cultivades perden més del 50 % del contingut original de COS a la capa superficial en uns QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

39

I. Funes et al.

25-50 anys després de la rompuda dels respectius ecosistemes naturals (Lal et al., 2011). Aquestes pèrdues són degudes a l’acceleració de l’activitat bio­ lògica que provoca el treball del sòl, als canvis en la temperatura i en la humitat edàfica, a l’alteració de l’estructura —el trencament dels agregats allibera matèria orgànica abans protegida— o a l’augment de l’erosió. Malgrat això, els sòls agrícoles poden incrementar el contingut de COS amb la implantació de certes pràctiques de gestió agrícola recomanades (PGAR).

De fet, l’estratègia de mitigació del canvi climàtic anomenada «4 per 1000 Soils for Food Security and Climate»,1 llançada a la Conferència de les Parts sobre el Canvi Climàtic celebrada a París el 2015 (COP21), aspira a incrementar a escala global la matèria orgànica als sòls en el 0,4 % anual per compensar les emissions de GEH, a fi de i) mantenir l’escalfament global per sota dels 2 ºC, ii) millorar la qualitat del sòl, iii) fer la terra més productiva i iv) garantir la seguretat alimentària.

Exigim molt als sòls, volem que ens forneixin de béns i serveis productius i ecosistèmics, i un d’aquests és l’emmagatzematge de carboni. Ara bé, en primer lloc no coneixem prou bé el contingut real de COS dels sòls agrícoles, ni com es distribueix pel país. En segon lloc, el potencial d’emmagatzematge no és el mateix per a tots els tipus de sòls, perquè és en funció del mateix contingut de C orgànic, i depèn de propietats edàfiques com la textura, el pH, el tipus i la concentració de cations bàsics de canvi, entre d’altres, que determinen la capacitat de protecció física de la matèria orgànica, principal via d’estabilització del carboni al sòl (Rovira i Vallejo, 2003). En tercer lloc, les possibilitats d’aplicar mesures per a recuperar els estocs de COS (E-COS), com ara pràctiques d’agricultura de conservació, reg, gestió dels residus de collita, aplicació d’adobs i esmenes orgàniques, o altres, estan condicionades pels mateixos factors edàfics i, a la pràctica, tenen limitacions.

En aquest context, millorar el coneixement de les reserves de carboni orgànic als sòls agrícoles d’un país és vital per a definir possibles estratègies d’emmagatzematge de carboni a escala nacional, relacionades amb la gestió agrícola i paisatgística en situacions de canvi climàtic. Conèixer la distribució geogràfica dels E-COS i l’efecte de les variables explicatives ens ajudarà a predir els possibles canvis de COS futurs. És per això que la mesura dels E-COS i la predicció dels seus canvis han esdevingut un factor clau en les últimes dècades. Ara bé, elaborar prediccions exactes en sistemes tan complexos com ara els sòls agrícoles és un gran repte, atès que les dades disponibles són sovint obsoletes, insuficients, disperses o inaccessibles, sense oblidar que tampoc no tenim prou coneixement de totes les variables que permeten explicar els E-COS actuals als sòls agrícoles. No obstant això, hi ha un ampli ventall de tècniques geoestadístiques a l’abast per a predir i repre1. Per a més informació, consulteu: https://www.4p1000.org.

40

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

sentar espacialment els E-COS tant a escala de paisatge com regional o continental (Minasny et al., 2013). Els enfocaments estadístics basats en dades experimentals ens permeten quantificar la influència de les variables del medi i la repercussió de les activitats humanes sobre els E-COS. El coneixement de la situació de partida és essencial per a futurs inventaris de COS i, particularment en sistemes agrícoles, permetrà avaluar els efectes dels canvis d’ús del sòl o de l’aplicació de certes PGAR sobre els estocs de COS. A més, la representació espacial dels E-COS basada en factors dinàmics (com el tipus de cultiu, la gestió agrícola o el clima), i també en factors estàtics (les propietats del sòl o del relleu), poden ajudar a entendre millor la potencialitat dels sistemes agraris mediterranis per a emmagatzemar carboni.

Aquest estudi és el primer inventari dels E-COS agrícoles en superfície i en profunditat a escala de tot Catalunya que considera els principals factors que els afecten. Pretén ser un punt de partida per contribuir a generar estratègies, polítiques i accions de mitigació del canvi climàtic en la línia suggerida per la COP21 i la COP22 celebrada el 2016 a Marràqueix, en consonància amb les marcades per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic en l’Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic 2013-2020 (OCCC, 2012).

Els objectius principals d’aquest treball han estat: i) avaluar la distribució dels estocs de COS agrícoles a dues fondàries; 0-30 cm (en superfície) i 30100 cm (en profunditat): ii) identificar les principals variables explicatives dels estocs de COS i iii) representar espacialment els estocs de COS agrícoles segons un conjunt de variables ambientals.

2. MATERIAL I MÈTODES 2.1. La superfície agrícola, el clima i els sòls L’àrea d’estudi comprèn tota la superfície agrícola de Catalunya, que xifrem en 9.822 km2. Segons el Sistema d’informació geogràfica de parcel· les agrícoles2 (SIGPAC), de l’any 2016, la superfície cultivada catalana és de 8.882 km2 (no inclou els pastius ni els camps abandonats, que també hem considerat en aquest estudi). Gairebé el 67 % de la superfície cultivada és de secà. Els conreus herbacis extensius (cereals, lleguminoses gra, farratges i altres, excepte l’arròs) són el tipus més estès, amb el 61 %, seguit dels conreus llenyosos: fruiters (17 %), olivera (15 %) i vinya (6 %). En aquest treball hem observat de manera simplificada els següents tipus d’ús del sòl agrícola i afins: conreus herbacis extensius, fruiters, olivera, camps abandonats, 2. Per a més informació, consulteu: http://agricultura.gencat.cat/ca/serveis/cartografia-sig/ aplicatius-tematics-geoinformacio/sigpac/.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

41

I. Funes et al.

vinya, prats de pastura, arròs i prats de dall, tot distingint si són de secà o de regadiu.

Pel que fa al clima (Martín-Vide, 1992), les àrees agrícoles de Catalunya es caracteritzen per un tipus general marcadament mediterrani, amb hiverns suaus i estius secs i càlids. A més, Catalunya presenta un fort gradient climàtic altitudinal definit per la temperatura mitjana anual (0-17,3 ºC) i la precipitació mitjana anual (335-1.464 mm). També presenta una tendència a la continentalitat des de la costa vers l’interior per la barrera que constitueixen les serralades Litoral i Prelitoral (Martín-Vide, 1992).

Quant als sòls, de manera resumida, l’agricultura catalana es desenvolupa majoritàriament sobre inceptisols i entisols (sobretot fluvents i ortents) i molt menys sobre alfisols, aridisols i mol·lisols (Porta et al., 1987). Els inceptisols (sòls amb desenvolupament moderat) de composició calcària i els entisols (sòls recents o molt poc desenvolupats) representen la major part de les terres cultivades (tant secans com regadius). Així, els fluvents (sòls al·luvials) són majoritaris en molts dels regadius històrics. Els aridisols són típics d’àrees on l’evapotranspiració és molt superior a la precipitació; solen ser poc profunds, la qual cosa limita la producció agrícola. Els alfisols (sòls amb un horitzó d’acumulació d’argiles i d’elevada saturació de bases) es localitzen sobretot al nord-est i els mol·lisols (sòls amb un horitzó superficial fosc) es limiten a certes zones sobre materials calcaris. Els sòls agrícoles són, majoritàriament, de textura mitjana (franca) i de reacció bàsica. Predominen els sòls amb carbonat càlcic, sovint amb un horitzó petrocàlcic com a capa limitant per a les arrels (Porta et al., 1987). En materials parentals no calcaris apareixen sòls entre neutres i lleugerament àcids. D’altra banda, hi ha problemes de salinitat en àrees significatives de la Depressió Central i en deltes i maresmes. Tot això configura un mosaic de sòls ben divers, sobre el qual es desenvolupen les activitats agrícoles.

2.2.

Les dades de sòls agrícoles de Catalunya

Hem partit de la informació descriptiva i analítica de 7.245 perfils de sòls agrícoles d’arreu de Catalunya que conté la Base de Dades i Sistema d’Informació dels Sòls de Catalunya (BDSISCat) recopilada per l’ICGC (2018).

La majoria d’aquestes dades pertanyen als estudis per a l’elaboració del Mapa de Sòls 1:25.000 (MSC25M) de Catalunya (ICGC, 2017) realitzats durant els darrers 35 anys, inicialment pel DARP i des del 2006 conjuntament amb l’ICGC. A partir de la descripció de camp, seguint la metodologia CBDSA (1983), d’aquests més de 7.000 perfils, hem destriat, depurat i harmonitzat les dades. Els criteris aplicats han estat: la correcta georeferenciació dels perfils, és a dir, que les dades associades a cada perfil fossin completes; la precisió de la dada de contingut de matèria orgànica als horitzons; les esti42

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

macions acceptables de la densitat aparent i de la proporció d’elements grossos, i l’especificació del tipus de cultiu o d’ús del sòl. Segons aquests criteris, hem seleccionat 2.186 perfils de sòls per calcular els E-COS en superfície, dels quals 1.612 han servit per a calcular els estocs en profunditat (vegeu a la figura 1 la distribució espacial del conjunt de perfils escollits).

A partir d’aquesta selecció de perfils, aplicant els resultats de contingut de matèria orgànica dels diferents horitzons analitzats segons el mètode de Walkley-Black i els resultats de granulometria obtinguts mitjançant el mètode de sedimentació discontínua (Comisión de Métodos Oficiales de Análisis de Suelos y Aguas, 1975; MAPA, 1994), hem estimat els E-COS (en kg · m-2) dels diferents horitzons del sòl, seguint aquesta equació:

E-COS = Bd · (COc/100) · 10000 · Th · (1 - S) · (1/1000)

[1]

Bd és la densitat aparent (g · cm-3), COc és la concentració de carboni orgànic en la terra fina (en % del pes), Th és el gruix de l’horitzó en cm, i S és la fracció del volum de l’horitzó (entre 0 i 1) ocupada per elements grossos (> 2 mm de diàmetre). S s’ha estimat visualment al camp durant els mostrejos i la densitat aparent ha estat estimada mitjançant una funció d’edafotransferència (Honetsett i Ratkowski, 1989).

Figura 1. Distribució de la selecció final de perfils dels sòls agrícoles estu­ diats (punts negres): a) per l’estoc en superfície (2.816 perfils de 0-30 cm) i b) per l’estoc en profunditat (1.612 perfils de 30-100 cm); en gris, la super­ fície agrícola segons el SIGPAC (2016); en blanc, les àrees no agrícoles

Font: Elaboració pròpia a partir de la informació provinent de la BDSISCat (ICGC, 2018) i del SIGPAC (2016).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

43

I. Funes et al.

L’estoc de COS en superfície es calcula sumant els estocs obtinguts dels diferents horitzons que es troben entre 0 i 30 cm. L’estoc en profunditat s’obté de la mateixa manera, sumant els estocs dels horitzons situats entre 30 i 100 cm. Per a cada tipus d’ús del sòl, es calculen els E-COS a l’àrea d’estudi en funció de la superfície ocupada.

2.3. Les variables explicatives dels estocs de COS Com a variables explicatives hem escollit un conjunt de variables ambien­ tals (taula i).

1. Climàtiques: Precipitació mitjana anual (PMA), temperatura mitjana anual (TMA), ràtio PMA/TMA, evapotranspiració potencial mitjana anual (ET0) i índex d’aridesa (IA, ràtio PMA/ET0).

2. Topogràfiques: Altitud.

3. Agrícoles: Tipus de cultiu i règim de gestió de l’aigua (secà, regadiu).

4. Edàfiques: Tipus de sòl, classe textural del perfil, drenatge del perfil, contingut d’argila (kg · m-2) i fondària del sòl (cm).

2.4.

L’anàlisi estadística

Per tal d’avaluar la importància relativa de les variables explicatives dels E-COS i de tenir en compte una possible correlació entre punts espacialment propers, hem emprat el mètode de mínims quadrats generalitzats (GLS, per l’anglès generalized least squares) mitjançant la funció gls del paquet nlme de R (R Development Core Team, 2014). GLS és una tècnica de regressió on la component espacial del terme residual es modelitza explícitament en la matriu variància-covariància, fent servir funcions paramètriques (decaïment exponencial, en el nostre cas). GLS, en aquest estudi, inclou les coordenades (X, Y) dels perfils de sòl mostrejats en la part aleatòria del model. Per a la selecció del millor model hem partit del model complet (amb totes les variables explicatives incloses) i hi hem aplicat un procediment d’eliminació de variables cap enrere (backward stepwise). El criteri per a la selecció del millor model ha estat l’error quadràtic mitjà (MSE): com més petit és el MSE, millor és el model. Finalment, hem ajustat dos models: en el primer, la variable resposta correspon als E-COS en superfície i en l’altre, als E-COS en profunditat.

44

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

Taula I. Variables explicatives dels estocs de COS en superfície (0-30 cm; n = 2.816) als sòls agrícoles Variables PMA TMA Climàtiques

PMA / TMA ET0 IA (PMA/ET0)

Topogràfiques Altitud (snm)

Unitats

Rangs / Categories

mm

362-1.180

—

ºC

5 -18

—

mm / ºC

26 -141

—

mm

600 -1.226

—

adimensional

0,30 -2,03

—

m

0 -2.152 Herbacis extensius

Tipus de cultiu Agrícoles

488

Olivera

298

Camps abandonats

281

Vinya

233

Prats de pastura

141

Arròs

49

Secà

Règim de gestió de l’aigua

Tipus de sòl

413

Alfisol

95

Aridisol

39

Entisol

1.009

Inceptisol

1.473

Mol·lisol

200

Fina

23

Mitjana

Contingut d’argila Fondària del sòl

kg ·

m-2

cm

462 1.891

Mitjana-grossa

413

Grossa

27

Bo Drenatge

38 2.403

Regadiu

Mitjana-fina Classe textural

— 1.288

Fruiters

Prats de dall

Edàfiques

Nombre de casos

2.396

Dolent

123

Excessiu

117

Mediocre

180

27-157

—

8 -200

—

Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

45

I. Funes et al.

2.5.

Elaboració del mapa dels estocs de COS

Per a representar espacialment els E-COS dels sòls agrícoles a Catalunya hem aplicat l’equació de regressió del GLS mitjançant l’àlgebra de mapes del programari ArcGIS 10.3.1 (ESRI, 2011), juntament amb les capes de les variables predictores, en format ràster. La predicció d’E-COS a cada píxel en la representació de tota l’àrea agrícola catalana ha estat corregida fent-hi una interpolació espacial dels residus del model (diferències entre els estocs de COS predits i mesurats en les diferents localitzacions), per tal de corregir la correlació espacial dels residus (Ninyerola et al., 2000). El mapa resultant té una resolució espacial de 180 m (mida del píxel).

La figura 2 mostra un diagrama resum del mètode aplicat en aquest estudi.

Figura 2. Diagrama resum del mètode aplicat per a l’elaboració del mapa dels estocs de COS: obtenció de les dades dels perfils dels sòls, processos de depuració, tractament geoestadístic, algoritmes del mapa resultant

Depuració i harmonització de dades Geoestadística

Àlgebra de mapes

Font: Elaboració pròpia.

46

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

3. RESULTATS A fi de garantir la qualitat del treball, més de la meitat dels perfils de sòls agrícoles disponibles a la BDSISCat han estat descartats per dades incompletes o poc precises. La selecció definitiva conté, però, un nombre elevat de perfils, 2.186, per a calcular els E-COS en superfície, dels quals 1.612 han servit també per a calcular els estocs en profunditat.

Taula II. Mitjana i desviació estàndard (DE) de l’estoc de C orgànic dels sòls (E-COS) dels perfils que arriben a 1 m de fondària (1.612) per a cada interval de profunditat i cada tipus d’ús del sòl, juntament amb el nombre de perfils seleccionats de cada ús i el valor relatiu de l’E-COS que representa cada interval de fondària sobre el total estudiat E-COS en superfície (0-30 cm)

E-COS en profunditat (30-100 cm)

E-COS total (0-100 cm)

Tipus d’ús del sòl

Nombre de perfils

Mitjana ± DE (kg · m-2)

Relatiu a 100 cm (%)

Mitjana ± DE (kg · m-2)

Relatiu a 100 cm (%)

Mitjana ± DE (kg · m-2)

Herbacis extensius

808

4,60 ± 1,37

43,3

6,02 ± 2,76

56,7

10,62 ± 3,50

Fruiters

248

4,59 ± 1,47

44,8

5,65 ± 3,01

55,2

10,24 ± 3,71

Olivera

152

4,39 ± 1,62

46,1

5,13 ± 3,30

53,9

9,53 ± 4,32

Camps abandonats

140

5,02 ± 1,71

44,3

6,32 ± 4,23

55,7

11,34 ± 5,20

Vinya

114

3,90 ± 1,66

42,3

5,30 ± 2,61

57,7

9,20 ± 3,43

Prats de pastura

79

6,36 ± 2,23

58,4

4,52 ± 2,81

41,6

10,88 ± 4,06

Arròs

46

6,49 ± 1,56

44,3

8,17 ± 5,15

55,7

14,65 ± 6,33

Prats de dall

25

4,90 ± 1,85

51,0

4,70 ± 2,80

49,0

9,60 ± 4,03

1.612

4,71 ± 1,62

44,7

5,82 ± 3,13

55,3

10,53 ± 4,01

Total Font: Elaboració pròpia.

3.1. Caracterització dels estocs de COS agrícoles Els resultats indiquen que el conreu d’arròs mostra el valor màxim d’estoc de COS agrícola a Catalunya, tant en superfície com en profunditat (taula ii), probablement a causa de les pràctiques d’enterrament de la palla i de fangueig. Els sòls de prats de pastura també tenen unes reserves de COS elevades en superfície, però, en canvi, presenten els valors més baixos QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

47

I. Funes et al.

en profunditat, perquè solen ser sòls molt soms. Els sòls de vinya mostren el valor més baix en la capa superficial. En conjunt, els valors mitjans d’E-COS dels sòls agrícoles de Catalunya fins a 1 metre de profunditat són aproximadament de 10 kg · m-2 (1 kg · m-2 = 10 t · ha-1) i oscil·len entre 9,2 i 14,7 kg · m-2, corresponents a sòls de vinya i d’arrossar, respectivament.

En general, en els sòls agrícoles més de la meitat de l’estoc de carboni que es troba en 1 metre de gruix es localitza en la capa més profunda (30-100 cm), excepte en els sòls de prats (especialment els de pastura).

Cal tenir present que els valors de la taula ii corresponen a un conjunt de dades diferent del que s’ha emprat per a elaborar el mapa dels E-COS de sòls agrícoles (0-30 cm), que correspon exclusivament a aquells perfils on s’han pogut estimar els E-COS més enllà dels 30 cm (1.612 perfils), d’acord amb la informació analítica i descriptiva disponible dels perfils registrats a la base de dades original.

Figura 3. Importància relativa, calculada com la proporció de R2, de les variables explicatives dels estocs de COS en superfície: a) i en profunditat: b) a) 0-30 cm

b) 30-100 cm

Importància relativa de les variables % R2 0

5

10

15

20

Classe textural

***

PMA / TMA

***

Contingut d’argila

Drenatge Tipus de sòl Profunditat del perfil

30

35

0

5

10

***

Tipus d’ús del sòl

Gestió de l’aigua

25

Importància relativa de les variables % R2

***

15

20

25

30

35

*** ***

***

* *** *** ***

Nota: Nivell se significació: *: p < 0,05; ***: p < 0,001. La variabilitat total explicada per a tots aquests paràmetres és de 0,20 i 0,27, corresponents als models dels estocs de COS en profunditat i en superfície, respectivament.

Font: Elaboració pròpia.

48

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

3.2. Importància relativa de les variables explicatives La importància de les principals variables explicatives dels E-COS és diferent segons la part del sòl considerada (superfície versus profunditat) (figura 3). En els 30 cm superficials, aquestes variables són la classe textural, el tipus de cultiu i la ràtio PMA/TMA. Els atributs dels sòls esdevenen més rellevants a mesura que augmenta la profunditat. La variable tipus de cultiu o d’ús del sòl continua essent important en profunditat, però no pas l’indicador climàtic PMA/TMA ni la gestió de l’aigua (secà-regadiu).

El contingut d’argila i, implícitament, la classe textural del sòl són factors importants a considerar si volem avaluar el potencial d’emmagatzematge de COS. L’argila, com a component mineral amb propietats col· loidals, té capacitat per a formar complexos estables amb components orgànics del sòl que esdevenen menys vulnerables a la biodegradació microbiana o enzimàtica. Les argiles faciliten, també, la formació d’agregats, que inclouen partícules i substàncies orgàniques que queden protegides de l’atac microbià.

3.3. Mapa dels estocs de COS agrícoles en superfície Tal com mostra el mapa de la figura 4 de les estimacions dels E-COS segons el tipus d’ús, es pot observar que en els sòls agrícoles del Pirineu i del Prepirineu és on són més elevats (> 6,0 kg . m-2) en superfície. Els camps d’arròs, que es localitzen en dos paratges: el delta de l’Ebre i, en menys extensió, els Aiguamolls de l’Empordà, destaquen també pels elevats E-COS. Els valors d’E-COS moderats (4,0-5,5 kg · m-2) es troben distribuïts per la Depressió Central, pel sud i pel nord-est de Catalunya, i ocupen gairebé el 84 % de tota l’àrea d’estudi. A la meitat sud del prelitoral català es distribueixen els sòls agrícoles amb menor estoc de COS (< 4,0 kg · m-2), en zones on l’explotació de la vinya o de l’olivera són importants.

3.4. Estimació dels estocs de COS en superfície a partir del model base del mapa Els valors d’E-COS en superfície dels sòls agrícoles obtinguts del mapa (figura 4) varien entre 0,99 i 13,98 kg · m-2, amb un valor mitjà de 4,88 ± 0,89 kg · m-2. A partir d’aquestes dades, l’estimació del valor total d’estoc de COS en superfície és de 47,89 Tg (o Mt) per al conjunt dels sòls agrícoles de Catalunya (taula iii).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

49

I. Funes et al.

Figura 4. Distribució espacial dels estocs de COS en superfície (0-30 cm) dels sòls agrícoles de Catalunya, segons el model de regressió. Resolució del mapa: 180 m per píxel

Font: Elaboració pròpia.

3.5. Variabilitat dels estocs de COS dins de cada tipus d’ús del sòl Tal com s’observa en la figura 5, la majoria d’usos de sòl agrícola (conreus herbacis extensius, fruiters, olivera i camps abandonats) presenten una 50

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

Taula III. Estocs de COS en superfície, mitjans i totals, calculats per al conjunt de la superfície que ocupa cada tipus d’ús del sòl considerat Àrea

E-COS (0-30 cm)

ha

%

Mitjana ± DEa (Kg C · m-2)

Total (Tg)

Herbacis extensius

533.651

54,33

4,83 ± 0,74

25,80

53,87

Fruitersb

147.750

15,04

4,77 ± 0,94

7,04

14,71

Olivera

123.719

12,60

4,70 ± 0,94

5,82

12,14

Camps abandonats

61.693

6,28

5,22 ± 1,24

3,22

6,72

Vinya

56.097

5,71

3,47 ± 0,86

1,95

4,07

Prats de pastura

33.933

3,45

6,90 ± 1,32

2,34

4,98

20.269

2,06

7,01 ± 0,62

1,42

2,97

5.122

0,52

5,87 ± 1,56

0,30

0,63

982.235

100,00

4,88 ± 0,89

47,89

100,00

Usos de sòl

Arròs Prats de dall Total

%

a Mitjana i desviació estàndard de l’estoc de COS predit a escala de píxels per al conjunt de la superfície ocupada per cada tipus d’ús del sòl agrícola. b Inclouen els fruiters de llavor i de pinyol i els de fruita seca.

Font: Elaboració pròpia.

distribució normal de les classes d’E-COS (histogrames simètrics amb la major part de la superfície concentrada en les classes d’E-COS mitjanes, que oscil·len entre 4 i 5,5 kg · m-2). Contràriament, els arrossars, els prats de dall i els de pastura presenten una distribució asimètrica amb cua als valors baixos, i la vinya amb cua als valors alts.

La distribució dels estocs de C orgànic totals per tipus de conreu es mostra en la taula iii, on es pot observar que respon bàsicament a la distribució de la superfície ocupada per cadascun dels usos del sòl agrícola.

Les variables explicatives que hem aplicat en l’equació de regressió per tal d’elaborar el mapa d’E-COS dels sòls agrícoles en superfície han estat el tipus d’ús del sòl agrícola, la gestió de l’aigua, l’índex d’aridesa i l’altitud. El coeficient de correlació (R2) de l’equació de regressió usada per a elaborar aquest mapa ha estat de 0,18.

Finalment, no hem pogut elaborar un mapa dels estocs de COS en profunditat (30-100 cm), perquè les dades de les variables explicatives més importants, que en aquest cas són les propietats del sòls, no estaven disponibles amb prou resolució espacial a tota l’àrea d’estudi.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

51

I. Funes et al.

Figura 5. Histogrames de la distribució dels estocs de COS en superfície (kg C · m-2) derivada del mapa d’estocs de COS per a cada tipus d’ús de sòl estudiat 160

140

Superfície ocupada (x 103 ha)

120

100

80

60

40

20

0

Herbacis extensius

Fruiters

Olivera

Camps abandonats

Vinya

Prats de pastura

Arròs

Prats de dall

Font: Elaboració pròpia.

4. DISCUSSIÓ El valor mitjà d’estoc de COS als sòls agrícoles de Catalunya estimat en aquest treball ha estat semblant a d’altres publicats en països de latitud semblant (Minasny et al., 2017). És ben sabut que els E-COS depenen del clima (Minasny et al., 2017): són més elevats en latituds altes i en els tròpics humits, i inferiors en latituds mitjanes.

Els nostres resultats posen de manifest que la qualitat de les dades disponibles, procedents d’una base de dades dissenyada per a elaborar el MSC25M (ICGC, 2017) —és a dir, amb una altra finalitat—, és insuficient per a millorar la modelització i les prediccions i, consegüentment, reduir la incertesa del mapa de COS agrícola resultant. Com es pot observar, malgrat que el nombre de perfils de sòls disponibles a Catalunya és elevat, hem hagut de descartar-ne molts que no ofereixen la informació completa o bé contenen dades ambigües o poc precises. Caldria millorar la informació per 52

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

tal d’entendre el paper dels factors abiòtics, biòtics i humans que afecten la distribució espacial dels E-COS i que no hem pogut considerar en aquest treball. Per tant, com a recomanació a partir d’aquest treball, cal fer esforços per obtenir dades més precises d’aquells paràmetres necessaris per a l’estimació dels E-COS (com ara la densitat aparent o el contingut d’elements grossos), i també dels paràmetres relacionats amb les seves variables explicatives (analítiques de sòl més completes, posició geogràfica exacta, detalls de l’ús del sòl, pràctiques de gestió actuals i anteriors, etc.). Aquestes recomanacions van adreçades tant a l’elaboració i la revisió dels mapes de sòls (especialment el MSC25M) com als mostrejos sistemàtics de sòls destinats a seguir l’evolució dels E-COS. És important esmerçar els esforços a elaborar mapes de sòls a una escala útil per a la gestió i la presa de decisions que representin espacialment els factors principals que determinen la distribució del C orgànic, en particular els factors edàfics, que en aquest treball ens han mancat per a explicar els continguts de COS entre 30 i 100 cm. Per tant, és de vital importància avançar cap a la finalització del MSC25M (ICGC, 2017) per a poder disposar plenament de la base de dades que té associada.

En aquest estudi hem modelat i predit els E-COS, donant per fet que el contingut de matèria orgànica dels sòls es troba en un estadi estacionari durant els anys que comprèn la mostra de perfils seleccionats, amb la finalitat de prendre el mapa resultant com un punt de partida per a predir possibles canvis futurs i assajar diferents situacions espaciotemporals. L’estudi d’aquestes situacions condicionades pel canvi climàtic podrà ajudar a formular polítiques i estratègies per a mitigar-ne els efectes i adaptar l’agricultura mitjançant l’exploració de canvis en l’ús del sòl i pràctiques de gestió agrícola, com proposen altres autors (Lugato et al., 2014; Zhang et al., 2016; Yigini i Panagos, 2016).

La figura 5 permet identificar els usos o tipus de cultius més deficitaris quant a embornals de COS en l’agricultura catalana a fi de poder esmerçar els esforços a implementar mesures que ajudin a augmentar l’emmagatzematge de COS als sòls agrícoles.

Aquestes estratègies de mitigació podrien consistir en canvis en l’ús del sòl, a favor d’usos generadors de sòls més rics en carboni. Ara bé, a Catalunya, els canvis d’usos que comporten la pèrdua de sòl agrari solen ser negatius per al balanç d’E-COS. De manera limitada, la reconversió d’una part de l’extensa superfície de conreus herbacis extensius o de camps abandonats en sòls destinats a usos com ara pastures al nord o cultius llenyosos al centre i al sud de Catalunya podria afavorir la recuperació dels E-COS. Caldrà recordar, però, que les estratègies basades en l’aforestació de terres cultivades poden causar pèrdues del potencial productiu agroalimentari, cosa que podria tenir conseqüències també negatives en relació amb el canvi climàtic, per la necessitat d’incrementar la importació d’aliments i de matèries primeres.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

53

I. Funes et al.

Quant a la gestió agrícola per a mitigar el canvi climàtic, caldria afavorir una implementació més intensa d’algunes pràctiques recomanades (PGAR), típiques de l’agricultura de conservació, com ara la llaurada mínima, la sembra directa, la rotació de cultius o l’intercropping, així com totes aquelles de conservació de l’aigua que s’han demostrat eficients per a mantenir o incrementar els E-COS (Plaza-Bonilla et al., 2015). També, la incorporació al sòl d’esmenes orgàniques (compost, fems, biocarbó) o de restes del cultiu són pràctiques útils i que, a més, contribueixen a «tancar el cercle» en una concepció d’economia circular. Hi ha altres solucions indirectes també molt interessants, com implantar cobertes vegetals en conreus llenyosos per evitar els sòls nus i, per tant, reduir l’erosió, o mantenir els marges dels camps amb arbres, mates o herbes, que també actuen com a refugi de biodiversitat en els sistemes agraris. Vegeu la revisió bibliogràfica sobre algunes PGAR i les seves taxes d’emmagatzematge feta per Minasny et al. (2017). D’altra banda, la gestió agrícola per a millorar l’emmagatzematge de C no es pot deslligar de les pràctiques per a incrementar l’eficiència en l’ús de l’aigua, especialment en l’agricultura mediterrània.

Pel que fa al paisatge, és molt important evitar els monocultius en favor d’un mosaic de paisatges que integri diferents usos agraris i forestals del sòl: això farà un sistema més resilient i aportarà una varietat de serveis ecosistèmics (FAO, 2017).

En general, l’augment de carboni als sòls agrícoles té un paper important en quatre serveis ecosistèmics que forneixen els sòls: la reducció de l’erosió, l’increment de la retenció d’aigua, l’augment de la fertilitat i la conservació de la biodiversitat. Tots quatre tenen conseqüències directes i indirectes en la productivitat agrícola i en la reducció dels GEH. Aquest augment de carboni al sòls agrícoles, per tant, passa de ser desitjable a ser imprescindible si volem afrontar els desafiaments de la seguretat alimentària, l’adaptació dels sistemes agrícoles al canvi climàtic i la mitigació dels GEH, que són els fonaments del concepte climate-smart agriculture (FAO, 2013).

5. CONCLUSIONS Aquest estudi ha demostrat que els factors més importants que afecten els E-COS en la part superficial del sòl (0-30 cm) són la textura, el clima i el tipus d’ús del sòl. En canvi, a més fondària (30-100 cm), les variables més determinants són les propietats intrínseques del sòl. D’aquesta manera, la capa superficial del sòl, més afectada per les operacions de conreu, ofereix més oportunitats de gestió a l’hora d’emmagatzemar carboni, atès que els seus E-COS es veuen més afectats per variables dinàmiques, lligades a l’acció humana i al canvi climàtic.

Basant-nos en una selecció acurada de les dades disponibles (partint de 7.245 perfils de sòls de la BDSISCat, triant-ne 2.186 per a la capa superficial i 54

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

1.612 per a la part més profunda), hem elaborat i proporcionat un primer mapa dels E-COS de l’agricultura catalana entre 0 i 30 cm, millorant espacial­ment les estimacions fetes fins ara, que no consideraven la distribució espacial d’aquest element en l’àrea agrícola de Catalunya. Aquests resultats ofereixen un marc de referència a partir del qual podem dissenyar estratègies de mitigació i adaptació al canvi climàtic basades en la identificació de punts forts i punts febles. Aquest marc també ens permet explorar amb més detall el potencial d’emmagatze­matge de C que tenen els sòls agrícoles de Catalunya, dissenyant pràctiques més efi­ cients en la línia proposada pels acords de la COP21 i la COP22.

AGRAÏMENTS Els autors agraïm a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) i al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya (DARP) la cessió de les dades de perfils de sòls, mostrejades al llarg de 35 anys, que serveixen per a l’elaboració del MSC25M. I especialment, regraciem tot el personal tècnic que va realitzar el dur treball de camp i les corresponents anàlisis durant el període 1980-2015.

BIBLIOGRAFIA Batjes, N. H. (2014). «Total carbon and nitrogen in the soils of the world».

European Journal of Soil Science, núm. 65, p. 10-21.

Canadell, J. G.; Pataki, D. E.; Gifford, R.; Houghton, R. A.; Luo, Y.; Raupach, M. R.; Smith, P.; Steffen, W. (2007). «Saturation of the terrestrial carbon sink». A: Canadell J. G., Pataki D. E., Pitelka L. F. (ed.). Terrestrial ecosystems in a changing world. Berlín, Heidelberg: Springer, p. 59-78.

CBDSA (1983). SINEDARES. Manual para la descripción codificada de sue­ los en el campo. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación (MAPA), Madrid, p. 137.

Comisión de Métodos Oficiales de Análisis de Suelos y Aguas (1975). Métodos oficiales de análisis., tom III. Madrid: Ministerio de Agricultura.

Environmental Systems Research Institute (ESRI) (2011). ArcGIS Desktop: Rele­ ase 10. Redlands, Califòrnia, EUA: Environmental Systems Research Institute.

FAO (2013). Climate-smart agriculture. Sourcebook [en línia]. Roma: FAO. <http://www.fao.org/docrep/018/i3325e/i3325e.pdf> [Consulta: 22 octubre 2018].

— (2017). Landscapes for life. Approaches to landscape management for sustainable food and agriculture [en línia]. Roma: FAO. <http://www. fao.org/3/i8324en/i8324en.pdf> [Consulta: 22 octubre 2018].

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

55

I. Funes et al.

Honeysett, J. L.; Ratkowsky, D. A. (1989). «The use of ignition to estimate bulk density of forest soils». Journal of Soil Science, núm. 40, p. 299-308.

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) (2017). Mapa Geològic de Catalunya: Geotreball IV. Mapa de sòls [en línia]. <http://www.icgc.cat/ Ciutada/Informa-t/Recursos-geologics/Sols> [Consulta: 14 octubre 2018].

— (2018). Base de dades i Sistema d’Informació de Sòls de Catalunya (BDSISCat) Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) [en línia]. <www.icgc.cat> [Consulta: 14 octubre 2016].

Lal, R.; Delgado, J. A.; Groffman, P. M.; Millar, N.; Dell, C.; Rotz, A. (2011).

«Management to mitigate and adapt to climate change». Journal of Soil and Water Conservation, núm. 66, p. 276-285.

Lugato, E.; Bampa, F.; Panagos, P.; Montanarella, L.; Jones, A. (2014). «Potential carbon sequestration of European arable soils estimated by mod­ elling a comprehensive set of management practices». Global Change Biology, núm. 20, p. 3557-3567.

MAPA (1994). Métodos Oficiales de Análisis, tom III. Madrid: Dirección General de Política Alimentaria, p. 662.

Martín-Vide, J. (1992). «El clima». A: Geografia General dels Països Catalans.

Barcelona: Enciclopèdia Catalana, cap. 1, p. 1-110.

Minasny, B.; McBratney, A. B.; Malone, B. P.; Wheeler, I. (2013). «Digital mapping of soil carbon». A: Sparks, D. L. (ed.). Advances in Agronomy, vol.

118. San Diego: Elsevier Academic Press Inc., p. 1-47.

Minasny, B. [et al.]. (2017). «Soil carbon 4 per mille». Geoderma, núm. 292, p. 59-86.

Ninyerola, M.; Pons, X.; Roure, J. M. (2000). «A methodological approach of climatological modelling of air temperature and precipitation through GIS techniques». International Journal of Climatology, núm. 20, p. 1823-1841.

Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC) (2012). Resum executiu de l’Es­ tratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic (ESCACC) 2013-2020.

Barcelona: Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya.

Plaza-Bonilla, D.; Arrúe, J. L.; Cantero-Martínez, C.; Fanlo, R.; Iglesias, A.; Álvaro-Fuentes, J. (2015). «Carbon management in dryland agricultural systems». A review. Agron. Sustain. Dev. [en línia], núm. 35, p. 1319. <https://doi.org/10.1007/s13593-015-0326-x> [Consulta: 22 octubre 2018].

Porta, J.; Alcañiz, J. M.; Castells, E.; Cruañas, R.; Danes, R.; Felipó, M. T.; Sánchez, J.; Teixidor, N. (1987). Introducció al coneixement del sòl: Sòls dels Països Catalans. Barcelona: Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana, R Development Core Team (2014). R: A language and environment for statis­ tical computing [en línia]. <https://www.rdocumentation.org/packages/ nlme/versions/3.1-137/topics/gls> [Consulta: 3 gener 2017].

56

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya

Rovira, P.; Vallejo, V. R. (2003). «Physical protection and biochemical quality of organic matter in Mediterranean calcareous forest soils: a density fractionation approach». Soil Biology and Biochemistry, núm. 35, p. 245-261.

SIGPAC (2016). Sistema d’informació geogràfica de parcel·les agrícoles [en línia]. Generalitat de Catalunya. <http://governobert.gencat.cat/ca/ dades_obertes/> [Consulta: 5 juliol 2017].

Yigini, Y.; Panagos, P. (2016). «Assessment of soil organic carbon stocks under future climate and land cover changes in Europe». Science of the Total Environment, núm. 557, p. 838-850.

Zhang, L. M.; Zhuang, Q. L.; He, Y. J.; Liu, Y. L.; Yu, D. S.; Zhao, Q. Y.; Shi, X. Z.; Xing, S. H.; Wang, G. X. (2016). «Toward optimal soil organic carbon sequestration with effects of agricultural management practices and climate change in Tai-Lake paddy soils of China». Geoderma, núm. 275, p. 28-39.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 37-57

57

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 59-91 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.97

DINÀMICA DE LES SUPERFÍCIES DE CONREU A CATALUNYA MITJANÇANT TELEDETECCIÓ EN EL PERÍODE 1987-2012 Òscar González-Guerrero,1 Xavier Pons-Fernández,1 Roger Bassols-Morey2 i Francisco Javier Camps-Fernández2 1. Grup de Recerca Mètodes i Aplicacions en Teledetecció i Sistemes d’Informació Geogràfica (GRUMETS), Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2. Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya, Barcelona Rebut: 5 de novembre de 2018 - Acceptat: 7 de gener de 2019

RESUM L’objectiu d’aquest treball és l’estudi dels canvis succeïts a Catalunya durant els 25 anys transcorreguts entre 1987 i 2012 amb relació a les superfícies dedicades a l’agricultura. Es basa en les dades de les sis edicions del Mapa d’usos i cobertes del sòl de Catalunya (MUCSC), obtinguts mitjançant la classificació automàtica d’imatges de satèl·lit del programa Landsat, que posa de relleu els avantatges d’aquest tipus d’informació per a l’estudi de grans extensions de terreny en llargues sèries temporals. Els resultats mostren que la superfície mitjana ocupada per conreus a Catalunya al llarg d’aquests anys se situa en el 32 %, amb predomini dels conreus de secà per sobre dels de regadiu (24 % i 8 %, respectivament) i dels herbacis per sobre dels llenyosos (20 % i 12 %, respectivament). La superfície ocupada per aquesta coberta ha anat disminuint durant el període d’estudi a una velocitat mitjana de gairebé 8.000 ha/any, tot i que l’acceleració mitjana (-47 ha/any2) sembla indicar que el procés de regressió s’està frenant, particularment els darrers anys. Aquesta pèrdua afecta principalment els conreus de secà, mentre que el regadiu es manté força estable, i es deu sobretot a l’abandonament de terres i la posterior renaturalització dels camps,

Correspondència: Òscar González Guerrero. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. 08193 Bellaterra (Vallès Occidental). Tel.: 935 813 273. A/e: oscar.gonzalez.guerrero@uab.cat.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

59

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

així com a l’augment de les superfícies urbanitzades (en aquest cas, en especial a les comarques de la costa central). Malgrat les pèrdues, apareixen noves terres de conreu en comarques de les terres de Lleida, a Osona i a l’Empordà.

Paraules clau: teledetecció, Landsat, MUCSC, conreus, canvis en les cobertes del sòl.

DINÁMICA DE LAS SUPERFICIES DE CULTIVOS EN CATALUÑA MEDIANTE TELEDETECCIÓN EN EL PERIODO 1987-2012 RESUMEN El objetivo de este trabajo es el estudio de los cambios sucedidos en Cataluña durante los 25 años comprendidos entre 1987 y 2012 en relación con las superficies dedicadas a la agricultura. Este estudio se basa en los datos de las seis ediciones del Mapa de usos y cubiertas del suelo de Ca­ talunya (MUCSC), obtenidos mediante clasificación automática de imágenes de satélite del programa Landsat, y pone de relieve las ventajas del uso de este tipo de información para el estudio de grandes extensiones de terreno en largas series temporales. Los resultados muestran que la superficie media ocupada por cultivos en Cataluña a lo largo de estos años se sitúa en el 32 %: predominan los cultivos de secano sobre los de regadío (24 % y 8 %, respectivamente) y los herbáceos sobre los leñosos (20 % y 12 %, respectivamente). La superficie ocupada por esta cubierta ha ido disminuyendo durante el periodo de estudio a una velocidad media de casi 8.000 ha/año, aunque la aceleración media (-47 ha/año2) parece indicar que el proceso de regresión se está ralentizando, particularmente en los últimos años. Este descenso afecta principalmente a los cultivos de secano, mientras que el regadío se mantiene bastante estable, y se debe sobre todo al abandono de tierras y la posterior renaturalización de los campos, así como al aumento de las superficies urbanizadas (en este caso, sobre todo en las comarcas de la costa central). A pesar de las pérdidas, aparecen nuevas tierras de cultivo en comarcas de las tierras de Lleida, en Osona o en el Empordà.

Palabras clave: teledetección, Landsat, MUCSC, cultivos, cambios en las cubiertas del suelo.

60

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

CROP SURFACE DYNAMICS THROUGH REMOTE SENSING IN CATALONIA IN THE PERIOD 1987-2012 ABSTRACT This paper presents a study of the changes that occurred in Catalonia during the 25 years between 1987 and 2012 in the areas devoted to agriculture. This study is based on data from the six editions of Land use and land cover map of Catalonia (MUCSC, from Catalan) obtained through automatic classification of Landsat satellite imagery, highlighting the advantages of this type of information for the study of large land extensions in long time series. The results show that the average area occupied by crops in Catalonia over these years is 32 %, with rainfed crops predominating over irrigated crops (24 % and 8 %, respectively) and herbaceous crops over woody crops (20 % and 12 %, respectively). The area occupied by this cover has been decreasing during the study period at an average rate of almost 8,000 ha/year, although the average acceleration (-47 ha/year2) seems to indicate that the regression process has been slowing down, particularly in recent years. This loss mainly affects rainfed crops, while irrigated crops remain fairly stable, and it is mainly due to the abandonment of croplands and the subsequent renaturation of fields, as well as to the increase in urbanized areas (in this case particularly in the central coast regions). Despite the losses, new cropland is appearing in the areas of Lleida and of the Osona and Empordà regions.

Keywords: remote sensing, Landsat, MUCSC, crops, land cover changes.

1. INTRODUCCIÓ Des dels seus inicis, la teledetecció mitjançant imatges de satèl·lit ha estat font d’informació per a tot tipus d’estudis a escala local, regional i global. Els principals avantatges de l’ús de dades d’observació de la Terra són el baix cost i la disponibilitat creixent (fins i tot per a usuaris no experts), la recurrència de les captacions (diàries, setmanals, etc., segons la plataforma i el sensor) i la capacitat de caracteritzar grans extensions de territori en un moment precís (Elvidge et al., 2004).

Així, doncs, les dades que ofereix la teledetecció a la comunitat científica tenen aplicacions molt diverses, com la gestió forestal (White et al., 2016; Hudak et al., 2002), la planificació i la gestió urbanes (Zambon et al., 2017; Chang et al., 2010), el canvi climàtic (Cristóbal et al., 2011), el monitoratge d’ecosistemes (Richter et al., 2008; García Martín et al., 2006), la detecció i QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

61

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

la prevenció de riscos (Roberts i Wooster, 2014) o els estudis de canvis de cobertes del sòl (Hansen i Loveland, 2012).

En el cas concret dels estudis temporals sobre la dinàmica de les cobertes del sòl, hi ha diversos factors condicionants, entre els quals destaquen, per una banda, la disponibilitat d’imatges de satèl·lit i d’altres bases de referència en el període d’estudi i, per altra banda, les característiques pròpies de la plataforma i del sensor que percep les dades.

En efecte, tot i que actualment es troben a l’abast de tothom i gratuïtament grans volums d’imatges captades per diferents satèl·lits d’observació de la Terra, aquestes imatges es remunten, en el millor dels casos, als anys 70 del segle xx, amb menor disponibilitat com més ens remuntem en el temps.

Malgrat que aquesta baixa disponibilitat de les dades de dècades enrere es deu principalment a un menor nombre de satèl·lits d’observació de la Terra en aquell temps, també guarda relació amb la periodicitat amb què un satèl·lit visita un mateix punt de la superfície terrestre (resolució temporal).

Aquesta característica, juntament amb la resolució espacial (dimensió de l’objecte més petit que pot ser distingit en la imatge, relacionat amb la mida del píxel sobre el terreny), la resolució espectral (les zones de l’espectre electromagnètic que es capten, així com la seva amplada) i la resolució radiomètrica (el grau de sensibilitat amb què es discrimina el senyal rebut), determinaran, en gran mesura, els fenòmens que podem estudiar amb les dades d’un satèl·lit concret (Pons i Arcalís, 2012; Chuvieco, 2008).

Probablement el cas més emblemàtic, tant per la continuïtat en el temps com per la gratuïtat de les dades, és el programa Landsat dels Estats Units d’Amèrica (Loveland i Dwyer, 2012; Wulder et al., 2012; Woodcock et al., 2008), que ha estat gestionat per diferents organismes de l’administració federal, com la National Aeronautics and Space Administration (NASA) i el United States Geological Survey (USGS).

El programa Landsat ha dut a terme, fins a l’actualitat, vuit llançaments de satèl·lits d’observació de la Terra. El primer va ser posat en òrbita l’any 1972, i el més recent capta imatges des de l’any 2013. Així doncs, disposem d’un arxiu de dades de més de 45 anys pràcticament ininterromputs, recollides periòdicament en un mateix àmbit geogràfic.

La configuració d’aquests vuit satèl·lits no ha estat exactament idèntica (Loveland i Dwyer, 2012), però sí que s’ha seguit sempre una política continuista que permet una comparació raonablement coherent de les imatges dels satèl·lits més nous amb les dels seus predecessors. Generalitzant, podem resumir les característiques de les imatges de tota la sèrie de la manera següent: tenen una resolució espacial d’entre 30 i 60 m de costat de píxel (excepte en l’infraroig tèrmic, on les resolucions espacials varien entre els 30 i 120 m), una resolució temporal d’entre 16 i 18 dies, abasten una superfície aproximada d’uns 32.400 km2 en cada escena distribuïda i capten da62

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

des en les regions espectrals del visible, l’infraroig proper, l’infraroig d’ona curta i el tèrmic.

Les dades dels diferents Landsat han estat àmpliament usades al llarg de la seva història en l’elaboració de cartografia temàtica, així com en estudis de canvis de cobertes del sòl (Chen et al., 2015; Vogelmann et al., 2001) i en la gestió agrícola (Vidal-Macua et al., 2018; Pons et al., 2012).

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), gràcies a l’impuls del Departament de Medi Ambient de la Generalitat, va generar quatre edicions del Mapa d’usos i cobertes del sòl de Catalunya (MUCSC, inicialment conegut com a MUSC, Mapa d’usos del sòl de Catalunya), corresponents als anys 1987, 1992, 1997 i 2002, mitjançant la classificació digital d’imatges de teledetecció del sensor Thematic Mapper (TM), instal·lat al satèl·lit Land­ sat-5, però també incorporant-hi algunes imatges del sensor Enhanced Thematic Mapper Plus (ETM+) del Landsat-7 (ICC, 1992; Viñas i Baulies, 1995).

Aquests mapes consten d’una llegenda coherent de 21 categories i abasten tot Catalunya amb una grandària de cel·la de 30 m × 30 m.

D’altra banda, l’any 2017 el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya va encarregar al Grup de Recerca Mètodes i Aplicacions en Teledetecció i Sistemes d’Informació Geogràfica (GRUMETS) de la Universitat Autònoma de Barcelona un estudi quinquennal dels canvis de cobertes del sòl produïts a Catalunya entre els anys 2002 i 2012, cosa que va fer necessària la generació de dos nous mapes corresponents als anys 2007 i 2012. Aquests mapes van ser dissenyats amb una llegenda continuista respecte a la dels mapes generats per l’ICGC (tot i que s’amplia a 23 cate­ gories) i es generen mitjançant la classificació d’imatges dels sensors TM del Landsat-5 i Operational Land Imager (OLI) del Landsat-8.

El conjunt d’aquests sis mapes permet una visió de 25 anys d’història del territori català i l’estudi de la seva dinàmica. Entre les categories de la llegenda de tota la sèrie de mapes, en destaquen cinc, dedicades a les cobertes agrícoles: conreus herbacis de secà, conreus herbacis de regadiu, fruiters de secà, fruiters de regadiu i vinyes.

Cal tenir en compte que des del punt de vista de la teledetecció, la resolució de les imatges dels satèl·lits Landsat no permet fer certes distincions entre tipus de conreus. Així, doncs, quan parlem de conreus herbacis de regadiu, considerem tots aquells conreus no llenyosos que requereixen reg per a mantenir el vigor de la planta al llarg del seu cicle biològic, com el blat de moro i el gira-sol, però també inclouen l’horta. De la mateixa manera, les categories de fruiters inclouen espècies llenyoses com l’olivera, el garrofer, etc., però no la vinya, que en la llegenda es representa en una categoria a part, sense distingir entre vinya de secà i vinya de regadiu, i que en aquest estudi és considerada essencialment com una categoria de secà.

Atesa la superfície que abasten les vinyes de regadiu dins el conjunt dels conreus a Catalunya, aquesta consideració no afecta substancialment els QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

63

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

resultats presentats en aquest treball.

L’estudi de la dinàmica d’aquestes cobertes és interessant per diverses raons. Per una banda, per la superfície que ocupen a Catalunya, que representa pràcticament un terç del territori. Per altra banda, per la seva vinculació amb la societat i l’economia del país. I, finalment, per la seva relació amb el creixement urbanístic, perquè són donadores de superfície construïble per raó del cost del sòl i de la poca complexitat orogràfica.

El present article té, doncs, per objectiu l’estudi de la dinàmica de les cobertes agrícoles al llarg dels anys 1987-2012, utilitzant els MUCSC, així com l’estudi de les velocitats i acceleracions dels canvis produïts durant aquest període.

2. ÀREA D’ESTUDI Catalunya (figura 1), situada al litoral mediterrani del nord-est de la península Ibèrica, té una superfície aproximada de 32.000 km2. Hi alternen terrenys de muntanya i grans planes, amb una altitud mitjana sobre el nivell del mar propera als 600 m, però amb un rang altitudinal entre 0 m a la costa i més de 3.000 m en alguns cims del Pirineu.

Figura 1. Mapa de situació. Catalunya, al nord-est de la península Ibèrica, amb un rang altitudinal entre 0 m i més de 3.000 m i una altitud mitjana sobre el nivell del mar propera als 600 m

Altitud (m) 3.000 2.500 2.000 1.500 1.000 500 0

Font: Elaboració pròpia.

Hi ha un gradient climàtic entre les zones pirinenques, de clima boreal temperat, i les zones mediterrànies, caracteritzades per hiverns suaus i estius secs. També hi ha un gradient continental d’est a oest, on trobem climes semi­ 64

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

àrids amb hiverns més freds i estius molt càlids. Tot això configura un paisatge la major part del qual és ocupada per boscos, matollars i prats (60 %), mentre que els diferents tipus de conreus en representen, aproximadament, un terç i ocupen, en general, les zones més planes del territori català.

La taula de l’annex 1 (p. 90) presenta una caracterització de les superfícies de conreus de Catalunya per comarques, amb dades d’altitud, pendent, radiació real i pluviometria anual (mínima, màxima i mitjana, segons dades del període 1950-2015).

3. MATERIAL I MÈTODES 3.1. MUCSC 1987, 1992, 1997 i 2002 Com s’explica en la introducció d’aquest article, els MUCSC dels anys 1987, 1992, 1997 i 2002 van ser generats per l’actual ICGC a partir d’imatges Landsat i originalment van ser publicats a escala 1:250.000, en un model de dades ràster1 amb una mida de cel·la de 30 m × 30 m (figura 2) i una llegenda de 21 categories.

Per tal de poder dur a terme l’anàlisi de dinàmica temporal entre aquests mapes, i també respecte als mapes posteriors, ha calgut aplicar alguns procediments tant geomètrics com temàtics (tal com s’explica en l’informe tècnic2 corresponent, elaborat per GRUMETS i lliurat al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya l’any 2015), com ara la unificació de les diferències en els límits administratius de Catalunya amb l’Aragó i amb França entre els mapes dels diferents anys, o els canvis en l’ordre de les categories de la llegenda. També ha calgut adaptar els sistemes de referència a l’actual European Terrestrial Reference System 1989 (ETRS89).

Quant a la qualitat temàtica dels mapes originals, només van ser publicades les dades dels MUCSC 1987 i 1992, amb encerts globals del 85,6 % i 88,6 %, respectivament, calculats mitjançant àrees de tests independents, és a dir, que són el percentatge de l’àrea on la coberta del sòl és coneguda a priori (àrees conegudes i que no han estat utilitzades en el procés d’entrenament del sistema de classificació automàtica), que coincideix amb els resultats finals del procés de classificació.

1. Xarxa contínua, regular i densa de cel·les organitzades en files i columnes amb què s’estructura i es representa una informació (Rabella et al., 2011).

2. González, O.; Pons, X. (2015). Assistència tècnica per al càlcul de canvis en els usos del sòl a Catalunya en les transicions entre diversos quinquennis. GRUMETS. QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

65

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Figura 2. Quatre edicions del Mapa d’usos i cobertes del sòl de Catalunya corresponents als anys 1987, 1992, 1997 i 2002, generats per l’Institut Car­ togràfic i Geològic de Catalunya

Aigües continentals

Conreus herbacis de secà

Boscos d’esclerofil·les

Aigües marines

Conreus herbacis de regadiu

Boscos de caducifolis

Congestes

Fruiters de secà

Boscos d’aciculifolis

Infraestructures viàries

Fruiters de regadiu

Vegetació de zones humides

Urbanitzacions

Vinyes

Sòls amb vegetació escassa o nul·la

Nuclis urbans

Prats supraforestals

Zones cremades

Zones industrials i comercials

Bosquines i prats

Sorrals i platges

Font: Elaboració pròpia.

66

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

3.2. MUCSC 2007 i 2012 Els mapes d’usos i cobertes del sòl del 2007 i del 2012 han estat generats pel grup de recerca GRUMETS mitjançant processos de classificació automàtica d’imatges de satèl·lit. Concretament, s’ha seguit una variant del protocol explicat a Vidal-Macua et al. (2017).

Idealment, en la generació de cada mapa calen entre cinc i sis imatges lliures de núvols, repartides al llarg dels mesos de primavera i estiu, per a optimitzar els resultats de la classificació (Moré i Pons, 2007). La presència de núvols, entre altres raons, ha obligat a fer una aproximació quinquennal.

Així, el mapa del 2007 es realitza utilitzant dades captades entre els anys 2005 i 2009, donant prioritat a les imatges del 2007. Anàlogament, en el mapa del 2012 les imatges utilitzades corresponen al quinquenni 2010-2014, prioritzant les del 2012.

Així, doncs, es treballa amb un total de 48 imatges Landsat (25 per al mapa del 2007 i 23 per al mapa del 2012), de les quatre escenes necessàries per a cobrir Catalunya identificades segons el World Reference System 2 (WRS2) com a 197-031, 198-030, 198-031 i 198-032 (figura 3). L’error quadràtic mitjà (RMS o root-mean-square error) de les imatges, estimador de la seva qualitat geomètrica, és, de mitjana, de 10,6 m i 6,3 m per als conjunts d’imatges seleccionades per als mapes del 2007 i del 2012, respectivament.

El procés de classificació automàtica a partir de les imatges seleccionades es realitza aplicant l’algorisme no paramètric d’intel·ligència artificial anomenat kNN (k nearest neighbors o k veïns més propers), en què cada píxel es classifica examinant, en l’espai estadístic, els píxels d’entrenament disponibles i escollint la classe (categoria de la llegenda) més representada en un conjunt de k veïns més propers (la distància euclidiana és el criteri de distància comunament usat). k és definit per l’usuari (en aquest cas, després de diverses proves, es va determinar que les millors solucions s’obtenien utilitzant una k de quinze veïns).

Les àrees d’entrenament i test s’extreuen de les edicions 3 (versió 2) i 4 dels Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC-3v2 i MCSC-4), realitzades pel CREAF (Ibàñez i Burriel, 2010). El MCSC-3v2 va ser realitzat mitjançant fotointerpretació sobre imatges aèries a escala 1:5.000 del període 2005-2007, mentre que el MCSC-4 està fotointerpretat exclusivament sobre imatges del 2009. El MCSC-3v2 presenta, a més a més, dades de recobriment de les cobertes boscoses. Tots dos mapes tenen una llegenda de 241 categories.

Finalment, es duu a terme un procés d’edició de les classificacions resultants aprofitant informació de diferents bases cartogràfiques oficials, com els grafs de carreteres o els perímetres d’incendis oficials de la Generalitat de Catalunya.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

67

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Figura 3. Distribució de les quatre escenes Landsat necessàries per a cobrir tot el territori català

198-030

198-031

197-031

198-32

Font: Elaboració pròpia.

La qualitat dels mapes finals s’avalua mitjançant àrees de tests independents, i s’obtenen encerts globals del 96,3 % i del 97,8 % per als MUCSC del 2007 i del 2012, respectivament.

Els mapes es publiquen per a ser usats, idealment, fins a escala 1:70.000, en un model de dades ràster amb una mida de cel·la de 30 m × 30 m i una llegenda de 23 categories (figura 4).

Tots els detalls del procés d’obtenció dels mapes del 2007 i del 2012 s’expliquen en l’informe tècnic3 corresponent elaborat per GRUMETS i lliurat al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya l’any 2018.

Tant els MUCSC editats corresponents als anys 1987, 1992, 1997 i 2002 com els dos nous MUCSC corresponents als anys 2007 i 2012 es troben disponibles per a descarregar al web del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (http://territori.gencat.cat).

3. González, O.; Pons, X.; Serral, I. (2018). Anàlisi dels canvis en els usos i cobertes del sòl a Catalunya en els períodes 2002-2007 i 2007-2012 i estudi de les velocitats i acceleracions de canvi en el període 1987-2012. GRUMETS. 68

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Figura 4. Edicions del Mapa d’usos i cobertes del sòl de Catalunya cor­ responents als anys 2007 i 2012, generats per GRUMETS

Aigües continentals Aigües marines Congestes Infraestructures viàries Urbanitzacions Nuclis urbans Zones industrials i comercials Conreus herbacis de secà Conreus herbacis de regadiu Fruiters de secà Fruiters de regadiu Vinyes Prats supraforestals Matollars Prats de terra mitjana Prats de terra baixa Boscos d’esclerofil·les Boscos de caducifolis Boscos d’aciculifolis Vegetació de zones humides Sòls amb vegetació escassa o nul·la Zones cremades Sorrals i platges

Font: Elaboració pròpia.

3.3. Metodologia aplicada en l’anàlisi de canvis al llarg de la sèrie temporal Les diferències en la generació dels diferents MUCSC que conformen la sèrie 1987-2012, i les situacions de canvis poc fiables (essencialment deguts QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

69

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

a petites incerteses geomètriques, intrínseques a la informació geogràfica), obliguen a sotmetre els mapes a comparar a un tractament previ —tal com s’explica en els treballs de Pons et al. (2003) i de Serra et al. (2003)—, el qual permet determinar la influència de l’error geomètric de cadascun dels mapes en la comparació i prescindir de les zones on aquesta resultaria poc fiable.

Així, doncs, es determina que cal eliminar una franja d’un píxel d’amplada (30 m) al voltant de les diferents taques de cadascun dels mapes, de manera que les zones de frontera entre dues categories no són considerades en l’anàlisi. Per tant, l’anàlisi de canvis no es fa sobre el 100 % de la superfície dels mapes originals, però en contrapartida es redueix notablement el soroll estadístic, i així s’informa amb major certesa dels canvis realment esdevinguts al territori en un període determinat (figura 5). Anomenem aquesta aproximació a l’anàlisi de canvis «estudi de canvis consolidats».

L’exemple de la figura 5 mostra dues solucions al problema de comparar dos mapes entre els quals hi ha diferències geomètriques. La solució A (canvis aparents) compara els dos mapes sense cap tractament previ. El resultat és l’aparició de canvis aparents deguts al desplaçament o a la inexactitud geomètrica que hi ha entre les dues capes. La solució B (canvis consolidats) aplica un tractament en el qual s’elimina una franja de dades al voltant de les categories a comparar. D’aquesta manera, en l’exemple, tot i que es redueix la superfície dels mapes, es posa de manifest que no hi ha cap canvi real entre les dues capes comparades.

Una altra consideració general a tenir en compte pel que fa a les comparacions entre mapes temàtics com els emprats en aquest estudi és que l’encert global associat a la capa derivada de la comparació de dues capes Figura 5. Canvis aparents (A) i canvis consolidats (B), dues solucions per a la comparació de dos mapes amb diferències geomètriques

Font: Elaboració pròpia.

70

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

prèvies és determinat pel seu grau d’encert (la qualitat temàtica), i que es calcula multiplicant l’encert de les dues capes a comparar; és a dir, que si comparem un mapa temàtic A, del qual sabem que té un encert global del 80 %, amb un mapa temàtic B, amb un encert global del 75 %, de la capa resultant d’aquesta comparativa en podem esperar un encert global del 60 % (80 % × 75 % = 60 %).

Finalment, les matrius de canvi entre les diferents dates es presenten sobre una llegenda simplificada de deu categories (vegeu l’apartat 4.3 i les taules vi i vii). La simplificació de la llegenda no solament fa més fàcils d’interpretar els resultats, sinó que millora els encerts globals dels mapes comparats, de manera que els resultats presentats esdevenen més fiables.

3.4. Visualització de l’evolució del percentatge d’ocupació entre dues dates A fi de visualitzar quines han estat les zones més afectades pels diferents processos de canvi, es treballa amb el percentatge d’ocupació d’algunes de les deu categories de la llegenda simplificada sobre una malla regular de 300 m × 300 m; és a dir, que, per a una data i una categoria determinades, es calcula quin percentatge de la superfície de cada cel·la de 90.000 m2 és ocupat per aquesta categoria.

La diferència entre dues capes de percentatge d’ocupació és un nou ràster amb valors entre -100 % i 100 %, que ens permet identificar les zones on hi ha hagut guanys o pèrdues de la categoria d’estudi.

4. RESULTATS I DISCUSSIÓ 4.1. Perspectiva general de les cobertes agrícoles a Catalunya en el període 1987-2012 La superfície ocupada per conreus a Catalunya ha anat variant al llarg dels 25 anys estudiats i se situa en una mitjana del 32 % (més d’un milió d’hectàrees dedicades a l’agricultura).

Per tipus de conreu, els herbacis de secà han estat durant tot el període 1987-2012 els més abundants, representant, de mitjana, el 14,3 % de la superfície de Catalunya i el 44,7 % del total de conreus (taula i). De fet, es pot considerar Catalunya una terra de secà, atès que el 74,1 % dels conreus ho són.

D’altra banda, els cultius de regadiu representen, de mitjana, el 8,2 % de la superfície total de l’àrea estudiada i el 25,8 % del total de conreus. El regadiu a Catalunya correspon principalment a conreus herbacis, el 17,6 % del total dels cultius, de mitjana (taula i).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

71

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Taula I. Superfície mitjana (en %) ocupada pels diferents conreus respec­ te al total de la superfície cultivada en el període 1987-2012 Superfície mitjana cultivada (%) 1987-2012

Secà

Herbacis de secà

44,7

Fruiters1 de secà

22,3

Vinya2 Regadiu

7,2

Herbacis de regadiu

17,6

de regadiu

8,2

Fruiters1

74,2

Total

100,0

25,8 100,0

1 Llenyosos, 2 De

excepte vinya. secà i de regadiu.

Font: Elaboració pròpia.

Taula II. Superfície (en %) ocupada pels diferents tipus de conreus respec­ te a la superfície total de Catalunya en cadascun dels períodes analitzats % sobre la superfície de Catalunya 1987

1992

1997

2002

2007

2012

15,4

15,8

15,0

14,9

12,2

12,6

Herbacis de regadiu

5,6

5,7

5,9

5,8

5,4

5,4

Fruiters1 de secà

8,4

7,8

7,1

7,1

6,2

6,3

Fruiters1 de regadiu

2,5

2,7

2,3

2,4

3,0

2,9

Vinya

2,3

2,4

2,5

2,4

2,1

2,1

Total conreus de secà2

26,1

26,0

24,6

24,4

20,4

21,0

Total conreus de regadiu

8,1

8,5

8,2

8,1

8,3

8,3

Total conreus herbacis

21,0

21,5

20,9

20,7

17,6

18,0

Total conreus llenyosos

13,2

12,9

11,9

11,9

11,3

11,3

Total conreus

34,2

34,5

32,7

32,5

28,8

29,3

3.211.948

3.209.029

3.209.486

3.210.832

3.211.207

3.211.208

Herbacis de secà

Superfície Catalunya (ha) 1 Llenyosos 2

excepte vinya.

Inclou vinya de regadiu, atès que no es distingeix de la de secà.

Font: Elaboració pròpia.

72

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Si ens fixem en l’evolució per anys, observem una disminució del percentatge de superfície ocupada per cobertes agrícoles pràcticament continuada al llarg dels 25 anys del període estudiat (taula ii i figura 6). Aquesta pèrdua de superfície afecta, principalment, els conreus de secà. Totes dues regressions, la del total de conreus i la dels conreus de secà, són significatives amb un nivell de significació del 95,5 %. El regadiu, tot i presentar variacions, s’ha mantingut força estable en el conjunt del territori. De fet, l’únic tipus de conreu que presenta un petit creixement durant aquests anys són els fruiters de regadiu. Cal tenir en compte, però, que la bondat de l’ajust no és bona (R2 = 0,01) i, a més, la regressió no és significativa a un nivell de significació del 95,5 %.

El mínim de superfície dedicada al conreu el trobem l’any 2007, amb només el 28,8 % de la superfície total de Catalunya.

% sobre superfície de Catalunya

Figura 6. Evolució de la superfície (en %) ocupada pel conjunt de conreus, tant de secà com de regadiu, durant el període 1987-2012, sobre el total de Catalunya

Total

Secà

Regadiu

Nota: Les regressions de la superfície total i de la superfície de secà són significatives amb p < 0,05, mentre que la regressió de la superfície de regadiu no ho és.

Font: Elaboració pròpia.

L’agrupació de les dades en conreus herbacis i conreus llenyosos ens mostra que la pèrdua de superfície és generalitzada, però que afecta principalment els conreus herbacis (figura 7). Tot i que una possible explicació d’aquest fenomen és, simplement, que el rendiment dels cultius llenyosos QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

73

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

% sobre superfície de Catalunya

Figura 7. Evolució de la superfície (en %) de conreus herbacis i llenyosos durant el període 1987-2012 sobre el total de Catalunya

Conreus herbacis

Conreus llenyosos

Nota: Les dues regressions són significatives amb p < 0,05.

Font: Elaboració pròpia.

és més alt i, per tant, no han patit tant d’abandonament; una altra explicació possible és que des del punt de vista de l’anàlisi feta amb teledetecció, l’evolució d’un camp abandonat de tipus herbaci és molt més ràpida que la dels cultius llenyosos abandonats. Mentre els arbres s’hi mantinguin, encara que hi creixin herbes i mates entremig, el senyal rebut pel sensor pot ser interpretat com a cultiu llenyós durant més temps.

Com es pot observar a la taula ii i a les figures 6 i 7, la pèrdua més gran de superfície cultivada es produeix entre els anys 2002 i 2007 (-3,8 % de la superfície de Catalunya). Aquest fenomen pot tenir dues explicacions: per una banda, entre els mapes del 2002 i del 2007 hi ha un canvi en les metodologies utilitzades per a obtenir les dades, i això pot fer que la comparació entre els dos mapes exageri, en part, aquesta pèrdua de superfície; per altra banda, el període 2002-2007 coincideix amb el boom del sector immobiliari, que comporta no sols el creixement de les zones urbanes sinó també l’abandonament de molts camps (vegeu també l’apartat 4.3).

4.2. Anàlisi de les velocitats i acceleracions dels canvis En l’apartat anterior es fa palesa una certa tendència a la pèrdua de superfície destinada a conreu a Catalunya durant el període 1987-2012. En 74

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Taula III. Superfície (en %) dels diferents tipus de conreus respecte a la superfície total de Catalunya, calculada mitjançant la metodo­logia dels canvis consolidats, en cadascun dels períodes analitzats % sobre la superfície de Catalunya 1987

1992

1997

2002

2007

2012

Herbacis de secà

15,9

16,4

15,4

15,2

13,3

13,7

Herbacis de regadiu

5,9

6,1

6,3

6,1

5,9

6,0

Fruiters1 de secà

8,3

7,7

6,9

6,9

6,4

6,5

Fruiters1 de regadiu

2,4

2,8

2,2

2,3

3,0

3,0

Vinya2

2,2

2,3

2,4

2,3

2,2

2,3

Total conreus

34,7

35,2

33,1

32,9

30,8

31,5

2.574.387

2.599.691

2.557.806

2.576.395

2.204.096

2.207.120

Superfície Catalunya (ha) 1 Llenyosos, 2

excepte vinya.

Vinya de secà i de regadiu.

Font: Elaboració pròpia.

aquest apartat, a partir de les dades de superfície calculades segons la metodologia dels canvis consolidats (taula iii), s’analitzen les velocitats i les acceleracions d’aquests canvis.

La taula iv mostra que la superfície conreada de Catalunya disminueix a una velocitat mitjana de 7.927 ha/any, i que en els períodes 1992-1997 i 2002-2007 es registren les velocitats més altes (13.673 ha/any i 33.812 ha/ any, respectivament).

Pel que fa a categories de conreus, la pèrdua de conreus de secà (7.303 ha/any) es produeix a una velocitat mitjana gairebé dotze vegades superior a la dels conreus de regadiu (624 ha/any). Els cultius herbacis, per la seva banda, disminueixen a una velocitat mitjana de 5.110 ha/any, que gairebé dobla la dels cultius llenyosos (2.818 ha/any).

Observem dos períodes (1987-1992 i 2007-2012) amb velocitats de canvi positives (4.280 ha/any i 3.341 ha/any, respectivament, en el conjunt de conreus) per a les diferents agrupacions de conreus, cosa que indica que s’ha produït una certa recuperació de la superfície de cultiu de Catalunya, després de la tendència a la pèrdua entre ambdós períodes.

La figura 6 i la taula iv mostren que la pèrdua de superfície de conreus és notable. La taula v, però, ens indica que la velocitat d’aquesta pèrdua al llarg dels diferents períodes estudiats es va frenant, atès que presenta una acceleració mitjana de – 47 ha/any2. A més a més, tant en el conjunt dels QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

75

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Taula IV. Velocitats de canvi (en ha/any) de les agregacions de conreus entre 1987 i 2012, en intervals de 5 anys Velocitat de canvi (ha/any) 1987-1992

1992-1997

1997-2002

2002-2007

2007-2012

Mitjana

Secà

1.026

– 10.769

– 143

– 29.126

2.495

– 7.303

Regadiu

3.254

– 2.904

372

– 4.687

846

– 624

Herbacis

4.064

– 6.099

– 516

– 25.555

2.560

– 5.109

216

– 7.574

745

– 8.257

780

– 2.818

4.280

– 13.673

229

– 33.812

3.341

– 7.927

Llenyosos Total

Nota: Les velocitats es calculen segons la fórmula (S2-S1)/t, on Sn és la superfície (en ha) en un moment determinat i t és el temps (en anys) transcorregut entre S2 i S1.

Font: Elaboració pròpia.

Taula V. Acceleracions dels canvis (en ha/any2) de les agregacions de conreus entre 1987 i 2012 Acceleracions dels canvis (ha/any2) 1987-1997

1992-2002

1997-2007

2002-2012

Mitjana

Secà

– 2.359

2.125

– 5.797

6.324

73,4

Regadiu

– 1.232

655

– 1.012

1.107

– 120,4

Herbacis

– 2.033

1.117

– 5.008

5.623

– 75,2

Llenyosos

– 1.558

1.664

– 1.800

1.807

28,2

Total

– 3.591

2.780

– 6.808

7.431

– 47,0

Nota: Les acceleracions es calculen segons la fórmula (v2-v1)/t, on vn és la velocitat de canvi calculada entre dues dates (en ha/ any) i t és el temps (en anys) transcorregut entre el centre de cadascun dels dos períodes sobre els quals hem calculat les velocitats, en aquest cas 5 anys.

Font: Elaboració pròpia.

conreus com en les agregacions secà/regadiu i herbacis/llenyosos hi trobem acceleracions mitjanes (tant positives com negatives) molt febles, la qual cosa ens indica que les pèrdues mitjanes calculades a la taula iv es mantenen a un ritme pràcticament estable.

Les acceleracions màximes en el conjunt de les superfícies agrícoles són positives i es produeixen en el període 2002-2012, coincidint amb el període en què les pèrdues de superfície de conreus han estat més fortes.

76

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

4.3. Anàlisi dels canvis de cobertes que afecten les superfícies de conreu L’anàlisi de canvis s’efectua seguint la tècnica dels canvis consolidats.

Per tal de fer-ne més entenedors els resultats, es treballa amb una llegenda de deu entrades que agrupa les diferents categories dels MUCSC. Les taules vi.a i vi.b mostren en què s’han anat convertint les superfícies de conreu entre l’inici i el final de cada interval. Aquests canvis, que s’expressen en percentatges, indiquen que bosquines i prats, boscos, zones urbanes i vies de comunicació, i sòls amb vegetació escassa o nul·la són els principals receptors de les superfícies de conreu que s’han anat perdent al llarg del període 1987-2012.

En el cas de les zones urbanes i les vies de comunicació, la interpretació és clara: les noves construccions han afectat directament superfícies que abans es dedicaven a l’agricultura. D’altra banda, l’aparició de bosquines i prats (amb una mitjana entre el 1987 i el 2012 del 2,8 %, que representa el

Taula VI.a. Resum de la matriu de canvis consolidats (en %) entre els conreus del mapa d’inici de quinquenni i les categories de destí del mapa de final de quinquenni Destins dels conreus (%) en cada període 1987-1992

1992-1997

1997-2002

2002-2007

2007-2012

Aigües continentals

0,03

0,05

0,03

0,06

0,01

Aigües marines

0,01

0,00

0,00

0,00

0,00

Congestes

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

Zones urbanes i vies de comunicació

0,91

1,00

0,32

1,85

0,02

97,32

94,26

97,52

88,19

98,34

Conreus Bosquines i

prats1

1,11

2,69

1,22

8,02

1,02

Boscos

0,40

1,41

0,47

1,50

0,21

Sòls amb vegetació escassa o nul·la

0,22

0,49

0,43

0,35

0,20

Zones cremades

0,01

0,11

0,02

0,02

0,19

Sorrals i platges

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

100,00

100,00

100,00

100,00

100,00

Total

Nota: La taula indica les categories en què s’han convertit els conreus del mapa inicial en el mapa final i la proporció que representen respecte a la superfície de conreus inicial. Per exemple, el 97,3 % dels conreus de l’any 1987 es mantenen com a conreus l’any 1992.

1. Prats supraforestals, matollars, prats de terra mitjana i de terra baixa, i vegetació de zones humides.

Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

77

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Taula VI.b. Resum de la matriu de canvis consolidats (en % sobre la su­ perfície total de conreus perduts) entre els conreus perduts del mapa d’inici de quinquenni i les categories de destí del mapa de final de quinquenni Destins dels conreus perduts (%) en cada període 1987-1992

1992-1997

1997-2002

2002-2007

2007-2012

Aigües continentals

0,94

0,81

1,12

0,54

0,58

Aigües marines

0,30

0,01

0,00

0,00

0,00

Congestes

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

Zones urbanes i vies de comunicació

33,88

17,34

12,85

15,70

1,42

Bosquines i prats1

41,51

46,83

49,01

67,93

61,84

Boscos

14,75

24,48

19,02

12,73

12,48

Sòls amb vegetació escassa o nul·la

8,13

8,61

17,31

2,95

12,33

Zones cremades

0,39

1,91

0,68

0,14

11,31

Sorrals i platges

0,11

0,02

0,00

0,00

0,04

100,00

100,00

100,00

100,00

100,00

Total

Nota: La taula indica les categories en què s’han convertit els conreus perduts del mapa inicial en el mapa final, però en aquest cas no té en compte els valors de la diagonal de la matriu, és a dir, les superfícies (de conreu) que no han canviat. Per tant, les proporcions es refereixen a la superfície de conreu perduda en cada període. Per exemple, el 33,9 % dels conreus perduts entre el 1987 i el 1992 s’han convertit en zones urbanes o vies de comunicació l’any 1992.

1. Prats supraforestals, matollars, prats de terra mitjana i de terra baixa, i vegetació de zones humides.

Font: Elaboració pròpia.

53,4 % dels conreus perduts) i de boscos (amb una mitjana del 0,8 %, que representa el 16,7 % dels conreus perduts) allà on hi havia conreus s’explica pels processos d’abandonament i posterior successió natural de les cobertes.

El valor màxim de canvi cap a bosquines i prats és en el període 20022007 (8,0 % i 67,9 % dels conreus perduts). Cal tenir en compte que en aquest cas es comparen directament dos mapes obtinguts mitjançant metodologies diferents i que, per això, alguns d’aquests canvis poden aparèixer accentuats.

Les taules vii.a i vii.b ens expliquen de quines categories es nodreixen les superfícies de conreu del final de cada període. En aquest cas, es produeix l’efecte invers de l’observat a les taules vi.a i vi.b: principalment són les bosquines i els prats (1,8 % de mitjana del conjunt de períodes, que representa el 59,2 % dels conreus nous) i els boscos (0,6 % de mitjana, el 19,1 % 78

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Taula VII.a. Resum de la matriu de canvis consolidats (en %) entre les categories d’origen del mapa d’inici de quinquenni i els conreus del mapa de final de quinquenni Origen dels conreus (%) en cada període 1987-1992

1992-1997

1997-2002

2002-2007

2007-2012

Aigües continentals

0,01

0,02

0,01

0,05

0,00

Aigües marines

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

Congestes

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

Zones urbanes i vies de comunicació

0,15

0,11

0,04

0,97

0,00

97,19

96,95

97,90

94,01

97,98

Bosquines i prats1

1,65

2,00

1,17

3,10

1,31

Boscos

0,48

0,61

0,39

1,23

0,38

Sòls amb vegetació escassa o nul·la

0,45

0,31

0,21

0,63

0,31

Zones cremades

0,06

0,01

0,29

0,00

0,01

Sorrals i platges

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

100,00

100,00

100,00

100,00

100,00

Conreus

Total

Nota: La taula indica de quines cobertes del mapa inicial provenen els conreus del mapa final i la proporció que representen respecte a la superfície de conreu final. Per exemple, el 97,2 % dels conreus de l’any 1992 prové de zones que ja eren conreus l’any 1987.

1. Prats supraforestals, matollars, prats de terra mitjana i de terra baixa, i vegetació de zones humides.

Font: Elaboració pròpia.

dels conreus nous) els grans afectats quan es recuperen superfícies de conreu. En el període 1997-2002 s’observa, també, el 0,3 % de superfície agrícola recuperada a partir de zones cremades (13,7 % dels conreus nous).

De la mateixa manera, també cal remarcar els canvis de cobertes urbanes per conreus que apareixen en tots els períodes excepte el 2007-2012 i que no semblen tenir explicació. Tot i que en els mapes del 1987 al 2002 aquests valors són molt propers a 0, semblaria esperable que sempre fossin iguals a 0. Trobem un altre exemple de canvi sorprenent a la taula vi.b, de conreus per aigües marines (0,3 % dels canvis) en el període 1987-1992.

Aquests casos s’expliquen per les diferències geomètriques entre els diferents MUCSC de l’ICGC (figura 8), ja esmentades en l’apartat 3.1 d’aquest article. L’ús de la metodologia de canvis consolidats no ha estat suficient per a eliminar completament aquests artefactes, si bé s’han minimitzat.

El pas de zones urbanes a conreus en el període 2002-2007 (0,1 %, que representa el 16,2 % dels conreus nous) no es deu solament a la geometria QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

79

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Taula VII.b. Resum de la matriu de canvis consolidats (en % sobre la su­ perfície total de conreus nous) entre les categories d’origen del mapa d’inici de quinquenni i els conreus nous del mapa de final de quinquenni Origen dels nous conreus (%) en cada període 1987-1992

1992-1997

1997-2002

2002-2007

2007-2012

Aigües continentals

0,47

0,52

0,44

0,77

0,23

Aigües marines

0,00

0,00

0,05

0,05

0,00

Congestes

0,00

0,00

0,00

0,00

0,00

Zones urbanes i vies de comunicació

5,42

3,51

1,77

16,23

0,03

Bosquines i prats1

58,71

65,33

55,50

51,79

64,75

Boscos

17,26

20,01

18,66

20,51

19,01

Sòls amb vegetació escassa o nul·la

16,10

10,24

9,87

10,52

15,22

Zones cremades

2,01

0,33

13,70

0,06

0,74

Sorrals i platges

0,03

0,06

0,00

0,06

0,02

100,00

100,00

100,00

100,00

100,00

Total

Nota: La taula indica de quines cobertes del mapa inicial provenen els conreus nous del mapa final, però en aquest cas no té en compte els valors de la diagonal de la matriu, és a dir, les superfícies (de conreu) que no han canviat. Per tant, les proporcions es refereixen a la superfície de conreu guanyada en cada període. Per exemple, els nous conreus apareguts entre el 1987 i el 1992 provenen en un 58,7 % de zones ocupades per bosquines i prats l’any 1987.

1. Prats supraforestals, matollars, prats de terra mitjana i de terra baixa i vegetació de zones humides.

Font: Elaboració pròpia.

dels mapes sinó també a l’escala a què es presenten els dos MUCSC. En els MUCSC del 2007 i del 2012 les dades de les zones urbanes i les vies de comunicació han estat extretes de fonts auxiliars molt detallades, mentre que els MUCSC anteriors en fan una representació més generalitzada i més enfocada a la fàcil interpretació en un mapa imprès a escala 1:250.000; aquest fet explica aquest artefacte (figura 9).

4.4. Distribució dels canvis en les superfícies de conreu entre el 1987 i el 2012 Els mapes de distribució de les diferències en el percentatge d’ocupació de les superfícies de conreu (figura 10) ens mostren diversos fenòmens.

80

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Figura 8. Exemple de desplaçament geomètric dels MUCSC que afecta zo­ nes urbanes. Superposició del MUCSC 2002 sobre el mapa topogràfic 1:5.000 on s’aprecia el desplaçament cap al sud-oest del nucli urbà de Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà) Aigües continentals Aigües marines Congestes Infraestructures viàries Urbanitzacions Nuclis urbans Zones industrials i comercials Conreus herbacis de secà Conreus herbacis de regadiu Fruiters de secà Fruiters de regadiu Vinyes Prats supraforestals Bosquines i prats Boscos d’esclerofil·les Boscos de caducifolis Boscos d’aciculifolis Vegetació de zones humides Sòls amb vegetació escassa o nul·la Zones cremades Sorrals i platges

Font: Elaboració pròpia.

En primer lloc s’hi pot observar, com ja hem comentat, la relació entre el creixement urbanístic i la pèrdua de superfície agrícola. Constatem com les comarques barcelonines en general, però particularment el Maresme, el Vallès Oriental i l’Occidental, el Baix Llobregat i alguns punts de la costa del Garraf i del Baix Penedès, han estat especialment afectats pel creixement urbanístic en aquests 25 anys.

En segon lloc, aquests mapes ens mostren un creixement de l’activitat agrícola sobretot en les comarques de la Catalunya central i de la plana de Lleida, però també a Osona i a l’Empordà. Aquests creixements, com indiquen les matrius de canvis consolidats de l’apartat 4.3 (taules vii) es produeixen sobretot per la recuperació de zones ocupades per bosquines i prats. Gràcies a aquest procés, moltes de les pèrdues en zones que han estat urbanitzades es veuen compensades per una espècie de desplaçament agrícola.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

81

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Figura 9. Exemple de les diferències en la representació de zones urbanit­ zades entre els MUCSC 1987-2002 i els MUCSC 2007-2012. Tram de l’AP-7 entre Martorell i Vilafranca del Penedès. A dalt: MUCSC 2002, a baix: MUCSC 2007 Aigües continentals Aigües marines Congestes Infraestructures viàries Urbanitzacions Nuclis urbans Zones industrials i comercials Conreus herbacis de secà Conreus herbacis de regadiu Fruiters de secà Fruiters de regadiu Vinyes Prats supraforestals Bosquines i prats Boscos d’esclerofil·les Boscos de caducifolis Boscos d’aciculifolis Vegetació de zones humides Sòls amb vegetació escassa o nul·la Zones cremades Sorrals i platges

Nota: L’amplària de la infraestructura viària apareix notablement augmentada en el MUCSC 2002, amb la intenció de fer-la clarament visible a escala 1:250.000.

Font: Elaboració pròpia.

En tercer lloc, constatem algunes zones amb alts percentatges de pèrdues de conreus que no estan associades (o no directament) a l’augment de les zo­ nes urbanes. Aquestes pèrdues tenen orígens diversos. Les pèrdues de més del 60 % d’ocupació que apareixen a l’Anoia i a l’Alt Empordà s’expliquen pels incendis esdevinguts l’any 2012. La pèrdua localitzada entre l’Alt Urgell i la Noguera s’explica per la construcció del pantà de Rialb, a partir de l’any 1992. També observem zones on l’abandonament de conreus ha ocasionat una proliferació natural de matollars o de boscos. L’exemple 82

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Figura 10. Mapes de les diferències en el percentatge d’ocupació de les superfícies de conreu (a dalt) i de les zones urbanes i les vies de comunicació (a baix) entre els anys 1987 i 2012

Canvis en el % d’ocupació de conreus entre 1987 i 2012

[61 %, 100 %] [31 %, 60 %] [6 %, 30 %] [–5 %, 5 %] [–6 %, –30 %] [–31 %, –60 %] [–61 %, –100 %]

Canvis en el % d’ocupació de zones i vies de comunicació entre 1987 i 2012

[61 %, 100 %] [31 %, 60 %] [6 %, 30 %] [–5 %, 5 %] [–6 %, –30 %] [–31 %, –60 %] [–61 %, –100 %]

0

100 km

Nota: Els tons verds indiquen guanys en l’ocupació i els tons grocs i vermells indiquen pèrdues.

Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

83

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Figura 11. Dos exemples d’abandonament agrícola a la comarca del Baix Camp que es poden observar en les ortofotografies aèries de l’ICGC dels anys 1994 i 2012 A: UTM 31-N ETRS89 326920, 4564490 B: UTM 31-N ETRS89 339790, 4562015 A

B

1994

2012

A

B

0

200 m

0

200 m

Font: Elaboració pròpia.

84

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

més clar d’aquest procés és al Baix Camp (figura 11), on trobem una gran taca amb pèrdues d’ocupació de conreus entre el 60 % i el 100 %.

5. CONCLUSIONS L’ús de la teledetecció facilita l’estudi de les cobertes del sòl en grans àrees i permet l’anàlisi de llargues sèries temporals. Les imatges dels satèl·lits Land­ sat han estat clau per a generar una cartografia quinquennal de prou qualitat per a fer un seguiment de la dinàmica dels conreus a Catalunya.

Tot i les diferències entre les versions dels MUCSC de l’ICGC i les de GRUMETS, la metodologia d’estudi de canvis consolidats emprada per a comparar les dades de tot el període ha resultat eficaç per a eliminar gran part de les possibles fonts d’error. Cal remarcar, però, que hem observat casos en què l’eliminació d’una franja d’un píxel d’amplada (30 m) en les zones de frontera entre categories del mapa no ha estat suficient, no tan sols a causa de la geometria dels mapes, sinó de les diferències en la metodo­ logia d’elaboració.

Quant a l’evolució dels conreus, es fa palesa la pèrdua de superfície agrícola a Catalunya entre els anys 1987 i 2012. Aquesta pèrdua es produeix a una velocitat mitjana de gairebé 8.000 ha/any i afecta principalment els conreus de secà, mentre que el regadiu sembla mantenir-se prou estable al llarg de la sèrie temporal analitzada.

L’acceleració dels canvis ha tingut el seu màxim en el període 20022012, en què ha superat les 7.000 ha/any2. Tot i així, la mitjana d’acceleració és baixa i, en la majoria de períodes, negativa, amb una mínima desacceleració que indica que el ritme de pèrdues es manté pràcticament estable.

Malgrat tot, l’últim tram del període analitzat, el quinquenni 2007-2012, presenta un lleuger creixement de les zones dedicades a l’agricultura a Catalunya.

Les pèrdues de conreus es produeixen principalment per l’abandonament dels camps i per l’augment de les superfícies urbanitzades i les vies de comunicació.

Les matrius de canvi entre els diferents períodes indiquen l’augment de les superfícies ocupades per bosquines i prats i de les ocupades per boscos, a causa dels processos d’abandonament. En sentit contrari, però, també es produeix una recuperació de superfícies de bosquines i prats i de boscos per als conreus. Per la seva banda, l’augment de zones urbanitzades ha afectat principalment les comarques del Maresme, el Vallès Oriental i l’Occidental, el Baix Llobregat i alguns punts de la costa del Garraf i del Baix Penedès. Aquests moviments, que no estan compensats, generen una espècie de desplaçament de les zones de conreus, sobretot cap a la plana de Lleida, Osona i l’Empordà. En treballs futurs podria ser interesQUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

85

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

sant determinar si alguns d’aquests moviments guarden relació amb la idoneïtat de les zones dedicades a l’agricultura i de les espècies que s’hi cultiven. Un treball realitzat per Simón et al. (2013) establia per a tot Catalunya, a través dels Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG), quines són les millors zones per al cultiu de cadascuna de les varietats de fruita que actualment s’hi produeixen.

També deixem per a treballs futurs l’ús de dades de l’Anuari Estadístic Agrícola de Catalunya per a acabar de validar les dades aportades per la teledetecció i afinar millor l’anàlisi dels canvis.

Finalment, en els últims anys s’han posat en òrbita nous satèl·lits com el Landsat-8, el Sentinel-2A i el Sentinel-2B, que asseguren la continuïtat de les dades d’observació de la Terra des de l’espai. La combinació de les seves aportacions comporta períodes de revisita molt freqüents sobre un mateix punt de la superfície terrestre, cosa que permetrà un seguiment més detallat de les cobertes: les noves aportacions augmenten la probabilitat de fer captacions lliures de núvols i, per tant, les possibilitats de treballar amb més imatges d’un mateix cicle fenològic, evitant l’aproximació quinquennal amb el rang de tolerància que ha calgut admetre en els MUCSC del 2007 i del 2012. D’altra banda, la millor resolució espacial de les imatges Sentinel-2 en combinació amb les seves especificacions radiomètriques podrien permetre ampliar la llegenda dels nous MUCSC que es generin en el futur.

AGRAÏMENTS Aquest estudi ha estat finançat per la Generalitat de Catalunya (GRUMETS SGR2014-1491) i per la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA Academia Excellence in Research, del Dr. Pons). Així mateix, la recerca s’emmarca en el projecte ACAPI (CGL2015-69888-P, MINECO/FEDER). Agraïm especialment els treballs inicials de l’ICGC, que han facilitat aquest estudi de dinàmica dels conreus, així com la política, durant tants anys, de distribució gratuïta de material cartogràfic en format MMZ (19982017) i MMZX (ISO 19165) (2017-2018) de la Generalitat de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA Chang, N. B.; Han, M.; Yao, W.; Chen, L. C.; Xu, S. (2010). «Change detection of land use and land cover in an urban region with SPOT-5 images and partial Lanczos extreme learning Machine». Journal of Applied Remote Sensing [en línia], vol. 4, núm. 1. <https://doi.org/10.1117/1.3518096> [Consulta: desembre 2018].

86

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Chen, J.; Chen, J.; Liao, A.; Cao, X.; Chen, L.; Chen, X.; He, Ch.; Han, G.; Peng, S.; Lu, M.; Zhang, W.; Tong, X.; Mills, J. (2015). «Global Land Cover Mapping at 30 m Resolution: A POK-based Operational Approach». ISPRS Journal of Photogrammetry and Remote Sensing, vol. 103, p. 7-27.

Chuvieco, E. (2008). Teledetección ambiental. Barcelona: Ariel.

Cristóbal, J.; Poyatos, R.; Ninyerola, M.; Llorens, P.; Pons, X. (2011). «Combin­ ing remote sensing and GIS climate modelling to estimate daily forest evapotranspiration in a Mediterranean mountain area». Hydrology and Earth System Sciences, vol. 15, núm. 5, p. 1563-1575.

Elvidge, C. D.; Sutton, P. C.; Wagner, T. W.; Ryznar, R.; Goetz, S. J.; Smith, A. J.; Jantz, C.; Seto, K.; Imhoff, M. L.; Vogelmann, J.; Wang, Y. Q.; Milesi, C.; Nemani, R. (2004). «Urbanization». A: Gutman, G. [et al.]. (ed.). Land change science: Observing, monitoring, and understanding trajectories of change on the earth’s surface. Dordrecht, Països Baixos: Kluwer Academic Publishers, p. 315-328.

García Martín, A.; Pérez Cabello, F.; De la Riva Fernández, J. (2006). «Evaluación de los recursos de biomasa residual forestal mediante imágenes del satélite Landsat y SIG». GeoFocus, núm. 6, p. 205-230.

Hansen, M. C.; Loveland, T. R. (2012). «A review of large area monitoring of land cover change using Landsat data». Remote Sensing of Environment, vol. 122, p. 66-74.

Hudak, A. T.; Lefsky, M. A.; Cohen, W. B.; Berterretche, M. (2002). «Integration of lidar and Landsat ETM+ data for estimating and mapping forest canopy height». Remote Sensing of Environment, vol. 82, núm. 2-3, p. 397-416.

Ibàñez, J. J.; Burriel, J. A. (2010). «Mapa de cubiertas del suelo de Cataluña: características de la tercera edición y relación con SIOSE». A: Ojeda, J.; Pita, M. F.; Vallejo, I. (ed.). Tecnologías de la Información Geográfica: La Información Geográfica al servicio de los ciudadanos. Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla, p. 179-198.

ICC (1992). Mapa d’usos del sòl de Catalunya. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Loveland, T. R.; Dwyer, J. L. (2012). «Landsat: Building a strong future». Remote Sensing of Environment, vol. 122, p. 22-29.

Moré, G.; Pons, X. (2007). «Influencia del número de imágenes en la calidad de la cartografía detallada de vegetación forestal». Revista de la Asocia­ ción Española de Teledetección, núm. 28, p. 61-68.

Pons, X.; Arcalís, A. (2012). Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, Enciclopèdia Catalana.

Pons, X.; Cristóbal, J.; González, O.; Riverola, A.; Serra, P.; Cea, C.; Domingo, C.; Díaz, P.; Monterde, M.; Velasco, E. (2012). «Ten years of local water resource management: integrating satellite remote sensing and geographical information systems». European Journal of Remote Sensing, vol. 45, p. 317-332.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

87

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

Pons, X.; Ninyerola, M. (2008). «Mapping a topographic global solar radiation model implemented in a GIS and refined with ground data». Interna­ tional Journal of Climatology, vol. 28, núm. 13, p. 1821-1834. També disponible en línia a: <http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1002/ joc.1676/epdf> [Consulta: desembre 2018].

Pons, X.; Serra, P.; Saurí, D. (2003). «A rigorous protocol for post-classifica­ tion land cover and land use change detection». A: Benes, T. (ed.). Geoin­ formation for Europeanwide Integration. 22nd Symposium of EARSeL (European Association of Remote Sensing Laboratories), Praga. Rotterdam: Millpress.

Rabella, J. M.; Panareda, J. M.; Ramazzini i Gobbo, G. (2011). Diccionari ter­ minològic de cartografia. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, Enciclopèdia Catalana.

Richter, K.; Rischbeck, P.; Eitzinger, J.; Schneider, W.; Suppan, F.; Weihs, P. (2008). «Plant growth monitoring and potential drought risk assessment by means of Earth observation data». International Journal of Remote Sensing, vol. 29, núm. 17, p. 4943-4960.

Roberts, G.; Wooster, M. J. (2014). «Development of a multi-temporal Kalman filter approach to geostationary active fire detection & fire radiative power (FRP) estimation». Remote Sensing of Environment, vol. 152, p. 392-412.

Serra, P.; Pons, X.; Saurí, D. (2003). «Post-classification change detection with data from different sensors: some accuracy considerations». Internatio­ nal Journal of Remote Sensing, vol. 24, núm. 16, p. 3311-3340.

Simón, M.; Casals, E. R.; Bonany, J.; Iglesias, I.; Carbó, J.; Boixadera, J.; Chico, C.; Herrero, C.; Carrillo, M.; Grañana, S.; Ninyerola, M.; Riverola, A.; Batalla, M.; Joana, X. (2013). «FruitMap. Mapa de aptitud para la producción de fruta dulce de Catalunya: una herramienta para el sector productor catalán». Revista de Fruticultura, núm. 27, p. 24-37.

Vidal-Macua, J. J.; Ninyerola, M.; Zabala, A.; Domingo-Marimon, C.; GonzálezGuerrero, O.; Pons, X. (2018). «Environmental and socioeconomic factors of abandonment of rainfed and irrigated crops in northeast Spain». Ap­ plied Geography, vol. 90, p. 155-174. També disponible en línia a: <https://doi.org/10.1016/j.apgeog.2017.12.005> [Consulta: desembre 2018].

Vidal-Macua, J. J.; Zabala, A.; Ninyerola, M.; Pons, X. (2017). «Developing spatially and thematically detailed backdated maps for land cover stu­ dies». International Journal of Digital Earth, vol. 10, núm. 2, p. 175-206.

També disponible en línia a: <http://dx.doi.org/10.1080/17538947.2016.

1213320> [Consulta: desembre 2018].

Viñas, O.; Baulies, X. (1995). «1:250000 Land-use map of Catalonia (32,000 km2) using multi-temporal Landsat-TM data». International Journal of Remote Sensing, vol. 16, núm. 1, p. 129-146.

88

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya

Vogelmann, J. E.; Howard, S. M.; Yang, L.; Larson, C. R.; Wylie, B. K.; Van Driel, N. (2001). «Completion of the 1990s national land cover data set for the conterminous United States from Landsat thematic mapper data and ancillary data sources». Photogrammetric Engineering and Remote Sensing, vol.67, núm. 6, p. 650-662.

White, J. C.; Coops, N. C.; Wulder, M. A.; Vastaranta, M.; Hilker, T.; Tompalski, P. (2016). «Remote sensing technologies for enhancing forest inventories: A Review». Canadian Journal of Remote Sensing, vol. 42, núm. 5, p. 619-641.

Woodcock, C. E.; Allen, R.; Anderson, M.; Belward, A.; Bindschadler, R.; Cohen, W.; Gao, F.; Goward, S. N.; Helder, D.; Helmer, E.; Nemani, R.; Oreopoulos, L.; Schott, J.; Thenkabail, P. S.; Vermote, E. F.; Vogelmann, J.; Wulder, M. A.; Wynne, R. (2008). «Free access to Landsat imagery». Science, vol. 320, núm. 5879, p. 1011.

Wulder, M. A.; Masek, J. G.; Cohen, W. B.; Loveland, T. R.; Woodcock, C. E. (2012). «Opening the archive: How free data has enabled the science and monitoring promise of Landsat». Remote Sensing of Environment, vol. 122, p. 2-10.

Zambon, I.; Serra. P.; Bencardino, M.; Carlucci, M.; Salvati, L. (2017). «Prefiguring a future city: urban growth, spatial planning and the economic local context in Catalonia». European Planning Studies, vol. 25, núm. 10, p. 1797-1817.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

89

Ò. González-Guerrero, X. Pons-Fernández, R. Bassols-Morey, F. J. Camps-Fernández

ANNEX 1. Caracterització per comarques de les superfícies destinades a conreu a Catalunya Superfície de conreu (ha)

Altitud (m)

Alt Camp

22.802,7

295,6

Alt Empordà

41.555,8

Alt Penedès

Pluviometria anual (mm)

Radiació solar real [kJ/(m2·dia)]

mínima

màxima

mitjana

3,5

146,9

317,1

857,8

498,2

54,5

2,0

134,6

325,2

998,8

633,2

26.380,0

256,1

4,6

141,8

341,3

900,7

556,0

6.002,5

677,8

6,4

140,8

399,2

993,2

649,6

115,0

1.116,3

5,0

143,2

481,0

1.478,2

912,4

Anoia

31.580,2

540,3

6,7

145,0

312,2

887,2

534,5

Bages

25.072,5

412,3

5,9

143,4

334,2

871,8

561,5

Baix Camp

17.903,3

145,8

2,7

148,6

306,6

861,3

506,2

Baix Ebre

41.639,5

74,4

2,8

146,6

278,1

860,4

489,5

Baix Empordà

26.039,1

36,2

2,0

131,5

305,7

1.016,0

612,2

Baix Llobregat

6.730,8

69,8

3,2

140,0

310,1

994,6

549,3

Baix Penedès

8.336,0

161,7

3,3

146,1

338,7

819,9

522,4

446,0

47,1

4,3

143,3

301,2

949,7

524,6

Berguedà

12.185,9

626,0

6,1

143,7

380,6

995,8

662,1

Cerdanya

6.423,0

1.139,3

4,3

144,5

458,1

1.256,9

780,5

29.072,2

583,4

6,0

145,2

309,5

784,9

489,5

2.526,5

72,1

4,1

144,2

327,2

810,0

508,5

Garrigues

49.581,0

405,4

5,4

145,1

227,9

622,0

400,3

Garrotxa

9.213,1

370,9

4,0

138,2

549,2

1.272,5

872,7

Gironès

16.253,7

118,1

3,0

136,6

423,9

1.142,9

694,5

Maresme

4.575,1

51,3

3,7

142,1

360,9

986,0

603,9

Moianès

5.626,3

674,1

7,0

140,4

389,7

1.001,0

643,3

Montsià

41.895,4

115,8

1,9

143,2

276,1

917,8

510,6

Noguera

78.073,7

373,3

4,2

147,5

271,2

716,1

454,3

Osona

31.510,1

604,2

5,7

140,6

454,9

1.059,8

708,4

Alt Urgell Alta Ribagorça

Barcelonès

Conca de Barberà Garraf

90

Pendent (°)

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya Superfície de conreu (ha)

Altitud (m)

Pendent (°)

Radiació solar real [kJ/(m2·dia)]

mínima

màxima

mitjana

Pallars Jussà

17.414,6

636,8

6,8

144,5

403,6

946,4

622,4

Pallars Sobirà

929,1

908,1

6,1

139,2

448,6

1.211,6

767,8

Pla de l’Estany

10.634,9

150,1

4,6

135,9

448,9

1.135,2

731,2

Pla d’Urgell

28.088,0

237,9

1,2

143,3

206,1

565,4

373,4

6.887,6

326,3

8,4

147,9

258,4

817,6

484,3

23.637,9

140,9

5,6

146,7

232,7

710,9

420,6

Ripollès

1.020,3

881,2

6,1

142,5

586,6

1.384,7

934,3

Segarra

52.751,9

546,9

5,8

142,0

271,7

743,6

468,9

Segrià

111.437,6

232,7

3,1

145,9

193,8

610,6

371,0

Selva

12.259,4

132,3

3,2

138,4

436,5

1.111,9

696,7

Solsonès

20.094,5

714,4

6,6

144,0

358,0

933,6

591,8

Tarragonès

13.633,4

87,2

3,1

147,8

310,0

849,0

491,9

Terra Alta

30.082,2

374,5

6,4

145,4

236,3

712,6

430,2

Urgell

49.659,5

384,6

3,5

140,7

229,1

642,7

409,5

84,0

841,9

5,4

135,6

604,3

1.482,2

969,8

7.708,6

182,6

5,4

136,2

322,9

1.014,9

580,3

12.261,9

200,5

4,9

137,6

387,9

997,7

632,5

940.124,3

322,7

4,2

142,3

350,4

950,6

591,8

Priorat Ribera d’Ebre

Vall d’Aran Vallès Occidental Vallès Oriental Catalunya

Pluviometria anual (mm)

Nota: Les dades d’altitud, pendent, radiació real i pluviometria corresponen a mitjanes calculades sobre la superfície de conreus de cadascuna de les comarques segons el MUCSC 2012. La pluviometria anual es calcula sobre la sèrie de dades de pluviometria acumulada dels anys 1950-2015. Les dades de radiació real s’han extret de l’Atles climàtic digital de Catalunya (Pons i Ninyerola, 2008).

Font: Elaboració pròpia a partir de les fonts citades en la nota.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 59-91

91

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 93-112 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.98

EL COOPERATIVISME AGRARI A CATALUNYA: ORÍGENS I SITUACIÓ ACTUAL Jordi Vives-Xiol Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, Barcelona Rebut: 18 d’octubre de 2018 - Acceptat: 9 de desembre de 2018

RESUM En molts casos, les cooperatives agràries a Catalunya són un model empresarial més que centenari. L’article repassa els orígens i els antecedents de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), l’entitat que les agrupa i representa. Així mateix, es fa referència a la gènesi i desenvolupament del Pla marc del cooperativisme agrari de Catalunya i als principals indicadors del que representen les cooperatives agràries del país a partir de les dades obtingudes per la FCAC en l’anuari socioeconòmic que publica cada any.

Paraules clau: cooperativa agrària, Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, Pla marc del cooperativisme agrari, anuari socioeconòmic, activitats agroalimentàries, facturació.

EL COOPERATIVISMO AGRARIO EN CATALUÑA: ORÍGENES Y SITUACIÓN ACTUAL RESUMEN Las cooperativas agrarias de Cataluña son un modelo empresarial que en muchos casos supera ya el siglo. El artículo repasa sus orígenes, así como los antecedentes de la Federación de Cooperativas Agrarias de Cataluña Correspondència: Jordi Vives Xiol. Director. Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. Casa de l’Agricultura. C. Ulldecona, 33, 3r. 08038 Barcelona. www.cooperativesagraries.cat. Tel.: 932 292 022.

A/e: jordi.vives@fcac.coop.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

93

J. Vives-Xiol

(FCAC), entidad que las agrupa y representa. Hace referencia, asimismo, a la génesis y al desarrollo del Plan marco del cooperativismo agrario de Cataluña y a los principales indicadores de lo que representan las cooperativas agrarias del país a partir de los datos obtenidos por la FCAC en el anuario socioeconómico que publica cada año.

Palabras clave: cooperativa agraria, Federación de Cooperativas Agrarias de Cataluña, Plan marco del cooperativismo agrario, anuario socioeconómico, actividades agroalimentarias, facturación.

AGRI-FOOD COOPERATIVISM IN CATALONIA: ORIGINS AND CURRENT SITUATION ABSTRACT The agri-food cooperatives of Catalonia are a business model dating back over one hundred years in many cases. This paper reviews their origins and the background of the Catalan Federation of Agri-food Coopera­ tives (FCAC), an organisation that groups and represents them. It also looks at the genesis and development of the Framework Plan for agricultural cooperativ­ ism in Catalonia and the main indicators of what agricultural cooperatives in the country represent, based on the data given by FCAC in its socio-econom­ ic yearbook.

Keywords: agri-food cooperative, Catalan Federation of Agri-food Coop­ eratives, Framework Plan for agricultural cooperativism, socio-economic yearbook, turnover.

1. ELS ORÍGENS DEL COOPERATIVISME AGRARI A CATALUNYA Les cooperatives agràries de Catalunya són empreses amb una molt llarga tradició al país. Segons l’Anuari socioeconòmic de les cooperatives agrà­ ries de Catalunya que elabora la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) amb les dades de les cooperatives que hi estan associades —la gran majoria de les cooperatives que treballen en la transformació i comercialització dels productes agrícoles o ramaders dels seus socis—, continuen mantenint la seva activitat gairebé una cinquantena d’empreses cooperatives centenàries.

La figura 1 classifica les més de 200 cooperatives associades a la FCAC segons la dècada de fundació.

94

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

Dècada de fundació

Figura 1. Classificació de les cooperatives associades a la FCAC segons la dècada de fundació 2010

2 %

2000

4 %

9

1990

4 %

9

1980

10 %

1970

4 %

1960

16 %

1950

17 %

1940

9 %

1930

3 %

1920

8 %

1910

14 %

1900

5 %

1890

1 %

1880

1 % 2 0

4

21 9 32 35 18 6 16 29 10 3 5

10

15

20

25

30

35

40

Nombre de cooperatives Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

A partir de la segona meitat dels segle xix i al principi del xx, arreu d’Europa i com a conseqüència de la crisi agrària, va néixer amb força un moviment associatiu de gran importància al món rural. El sindicalisme i el cooperativisme agrari es convertiren en un dels eixos vertebradors de la societat agrària i, com a tals, en un nou subjecte històric per a entendre’n la dinàmica.

Fins al segle xix, el grup social constituït pels grans propietaris rurals havia ocupat una posició dominant en el conjunt de la societat, però, al llarg d’aquest segle, el procés d’industrialització els va fer perdre la centralitat i la crisi agrària del final del segle xix va afeblir considerablement la seva posició econòmica i va posar en qüestió el seu predomini social (Planas, 2013).

L’esclat de la revolució industrial, amb les millores en el transport marítim, la implantació del sistema capitalista i, posteriorment, l’aparició de la fil·loxera van ser els detonants d’una crisi sistèmica del sector agrari a tot Europa. Les arribades massives de cereals provinents d’Amèrica i les pèrdues de conreu per la fil·loxera van trastocar definitivament l’ordre social de la vella Europa i Catalunya no en seria una excepció.

A Catalunya, els grans propietaris rurals van haver d’organitzar-se per defensar els seus interessos, modernitzar les estructures productives i milloQUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

95

J. Vives-Xiol

rar-ne l’eficiència econòmica. Aquest associacionisme tenia unes clares connotacions polítiques: a casa nostra el condicionaven el conflicte rabassaire i el desenvolupament de l’associacionisme pagès. Els objectius d’aquest moviment passaven per encapçalar la modernització tècnica del sector agrari, trencar les solidaritats de classe i ser representatius davant dels poders públics. A Catalunya, els propietaris rurals van tenir un paper fonamental en la vertebració del regionalisme polític català de finals del segle xix.

Tres normes van incidir destacadament en el naixement del cooperativisme agrari: D’una banda, la Llei d’associacions, de 30 de juny de 1887, que reconeixia, per primer cop, el dret d’associació a l’Estat espanyol. Aquesta llei va ser aprofitada per a constituir associacions agràries i també cooperatives. És llavors quan apareixen, per exemple, a les comarques de Tarragona la cooperativa de Valls, el 1888, o la Societat de Treballadors Agrícoles de Vilarodona, el 1893. Altres entitats, com la creada al Pont d’Armentera el 1885, es convertirien posteriorment en cooperativa pròpiament dita.

D’altra banda, va tenir un paper molt important en la creació de cooperatives agràries el Reial decret per a la creació de cambres agrícoles, de 14 de novembre de 1890, com a resposta del govern conservador de l’època a la crisi agrària. Aquesta normativa facultava les entitats a establir serveis de crèdit, assegurances, compravenda d’adobs i llavors, bestiar i maquinària. El model va tenir èxit i aparegueren cambres agràries arreu del territori, on convergiren els interessos dels grans propietaris rurals amb la petita pagesia en el desenvolupament d’aquestes entitats i es posaren els fonaments de moltes cooperatives agràries que han arribat fins als nostres dies. Molt probablement, aquest és el cas de les cooperatives més antigues que pertanyen a la FCAC fora de la demarcació de Tarragona, com l’Agrícola de Banyoles (1904), a la demarcació de Girona; l’Agrícola i Ramadera de Santpedor (1905), a la de Barcelona, i la Cooperativa de Sant Isidre de les Borges Blanques (1912), a Lleida.

La tercera norma rellevant en el naixement del cooperativisme agrari va ser la Llei de sindicats agrícoles, de 28 de gener de 1906, que la historiografia ha considerat el punt d’arrencada de l’expansió del cooperativisme agrari i de la qual es fa esment en un apartat posterior de l’article.

2. LA FEDERACIÓ DE COOPERATIVES AGRÀRIES DE CATALUNYA. LES BASES 2.1. 1931: la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, el primer pas El 12 de juliol de 1931, va tenir lloc al Palau de Projeccions de Montjuïc, sota la presidència del president Macià, l’assemblea constitutiva de la Unió de 96

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

Sindicats Agrícoles de Catalunya (USA), que aplegà entre cinc i sis mil pagesos. L’adhesió dels sindicats agrícoles a la USA fou gairebé unànime. A la primera assemblea general celebrada al Teatre Bosc de Barcelona l’abril de 1932, segons consta als arxius de la FCAC, hi eren presents delegats de 520 sindicats, que representaven uns 60.000 pagesos.1 Amb la USA es creava una gran federació catalana de cooperatives agràries, màxima expressió del moviment cooperatiu agrari a Catalunya, i es donava el pas més transcendental envers la unitat d’acció. Per fi, el somni de vertebració de Josep Maria Rendé2 del món agrari en l’àmbit nacional es feia realitat: associació dels pagesos en cooperatives locals i federació en els àmbits comarcal i nacional.

Aquest 12 de juliol, amb la convergència de les dues organitzacions federatives de cooperatives agràries més importants de Catalunya, la Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya (USP) i la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral (FSAL), i el suport de l’organització professional Unió de Vinyaters de Catalunya (UVC), es creava el primer grup de pressió de la pagesia de Catalunya, capaç de fer-se sentir i respectar pels governs i de plantar cara als trusts i als monopolis.

La USA, estructurada en branques o sectors productius, es fixà com a objectiu la millora econòmica de l’agricultura, l’alliberament de l’esclavatge dels intermediaris i dels fabricants d’adobs constituïts en trust, la sindicació de la producció i adquisició d’inputs (llavors i adobs, bàsicament), i l’actuació com a grup de pressió per a obtenir dels governs les mesures legals, tant fiscals com proteccionistes, favorables als seus interessos com a productors (lliure exportació de productes agraris, lliure importació d’adobs i mesures aranzelàries per als productes agraris forans). L’organització tenia una obsessió tant per la modernització de les explotacions agràries i de les indústries de transformació cooperatives, com per la formació intel·lectual i professional de tots els pagesos. Tal com es defensava ja al Congrés de la Federació Agrícola Catalanobalear, celebrada a Valls el 1919, l’objectiu era: Produir bé i vendre car, estudiant els mercats i la manera de vendre sense intermediaris, beneficiant els productors i consumidors. Per això cal formar associacions poderoses de productors, per reunir importants capitals, per a la transformació dels productes, estudiar els mercats i bastir fàbriques [...]. Sols així es pot salvar l’agricultura catalana de la crisi que l’amenaça.3 1. Segons A. Mayayo (1995), el nombre de sindicats no passaria dels 400, la qual cosa no disminueix gens la seva importància representativa.

2. Josep Maria Rendé fou fundador del Sindicat Agrícola de l’Espluga de Francolí, de la Caixa Rural d’Estalvis i Préstec, i de la potent Federació de Sindicats Agrícoles de la Conca de Barberà; i, posteriorment, cap del Servei de Política Social Agrària de la Mancomunitat de Catalunya.

3. XXII Congrés de la Federació Agrícola Catalanobalear celebrat a Valls, p. 175 i 180-181, citat per Plana (1998, p. 217).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

97

J. Vives-Xiol

2.2. 1936: la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, la unió de totes les cooperatives agràries catalanes L’organització sindical Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (UR), integrada per viticultors petits, propietaris i no propietaris, amb una forta implantació al Maresme i al Penedès, la màxima aspiració dels quals era convertir-se en amos de la terra que conreaven, sorgí «el 1922 com un instrument electoral al servei del republicanisme esquerrà de la circumscripció de Barcelona» (Mayayo, 1990, p. 17).

La UR, després dels Fets d’Octubre de 1934, va fer un gir espectacular, en què s’apropià el discurs i els postulats de la USA. Josep Calvet,4 president de la UR i, des dels anys vint president del sindicat La Redemptora d’Argentona, associat a la FSAL i, posteriorment, a la UR, explicava aquesta mutació de la UR dient que, amb la millora del règim contractual de la terra, no es milloraria gaire la situació del camperol i que «calia un complement en l’ordre econòmic [...]. És en aquest sentit que hem procedit a convertir les nostres seccions locals en veritables cooperatives de compra i venda, donant així a la classe camperola catalana un instrument formidable de millorament econòmic i social». Ja el 1933, el mateix Calvet se sentia plenament identificat amb l’actuació de la USA, i afirmava que aquesta organització defensava els productors, fossin propietaris, parcers o rabassaires, i que, per aquest motiu, calia fer-li costat, «perquè per damunt de tot ens interessa la defensa dels preus dels productes, que és l’únic camp on actua la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya».5 La valoració dels seus productes els havia de permetre millorar la capacitat d’estalvi i, a la llarga, l’accés a la propietat de la terra; això només es podia assolir mitjançant una eina que els permetés independitzar-se dels comerciants i obtenir el màxim benefici de la terra. D’altra banda, aquest plantejament coincidia plenament amb els postulats de la USA i els comerciants passaven a ser els seus principals adversaris.

Era, doncs, una qüestió de temps la confluència dels sindicats (cooperatives) de la federació de la UR amb la USA, i en un termini més o menys curt, caldria parlar de la unitat d’acció de totes les cooperatives catalanes o, si més no, de la seva acció cada cop més estructurada. De fet, la UR no era una organització de tipus revolucionari, sinó tot el contrari, ja que propietaris, parcers, arrendataris o rabassaires no deixaven de ser empresaris amb necessitat de contractar jornalers. La consigna de «la terra, per a qui la treballa» expressava en el fons, tal com sosté Emili Giralt (1964, p. 50-72), una reivindicació típicament petitburgesa: «[...] el desig de permanència i possessió 4. Josep Calvet fou un dels consellers d’Agricultura de la Generalitat republicana durant la Guerra Civil.

5. La Terra, 15-6-1935; citat per Pomés (1991, p. 201-205).

98

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

sobre la terra que conreaven; desig més fort que qualsevol esquema ideològic, i ja manifestat el 1806 quan els antics rabassers defensaven la perpetuïtat de la rabassa». D’altra banda, tal com sosté J. Pomés (1991), la composició social de les cooperatives de la UR i de la USA era gairebé idèntica i més que res els separaven les opcions polítiques, la qual cosa feia previsible i natural la seva fusió futura.

Malauradament, entre 1936 i 1939, el procés obvi i natural d’unió final d’ambdues organitzacions es veié precipitat per les necessitats d’una economia de guerra. El 2 de desembre de 1936, per decret de la Generalitat, foren aprovats els estatuts de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC), cosa que va suposar la fusió de la USA i la Federació de Sindicats de la UR, i la sindicació de tots els pagesos. A partir d’aquest moment, a cada poble només hi hauria una cooperativa, federada a escala comarcal i nacional.

Orgànicament, la FESAC s’estructurà de manera idèntica a la USA: territorialment, d’acord amb la divisió comarcal i regional, i sectorialment, en seccions (compres, vendes, crèdit, assegurances, treball col·lectiu, transformació, etc.). És evident que l’obra i el desenvolupament de la FESAC, condicionats per les necessitats d’una guerra —subministrament a la població dels productes de primera necessitat, consecució de divises per a la compra de material militar, etc—, no tingueren un desenvolupament normal i, dissortadament, foren efímers a causa del desenllaç de la Guerra Civil. Malgrat tot, la FESAC fou la primera organització que agrupà la totalitat de les cooperatives agràries de Catalunya, com a única i màxima representant d’un cooperativisme nacional articulat.

2.3. 1983: la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, la represa de la unitat d’acció A partir del 1939, el cooperativisme entrà en l’etapa més negra de la seva història. Sota les botes del franquisme, hagué de patir una travessia de 40 anys, però l’empremta deixada per una o més generacions de pagesos cooperativistes fou tan profunda que el moviment cooperatiu agrari esdevingué una expressió més de la identitat col·lectiva de Catalunya. Això explica tant la seva supervivència com la voluntat de voler recuperar la seva institució democràtica més representativa.

Com diu l’historiador Josep Fontana (1931-2018), segons consta en els ar­ xius de la FCAC: La història d’un grup humà és la seva memòria col·lectiva i compleix respecte d’ell mateix la mateixa funció que la memòria personal en un individu: la de donar-li un sentit d’identitat que el fa ser ell mateix i no un QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

99

J. Vives-Xiol

altre [...] i la funció de preservar les esperances col·lectives dels que eren oprimits per l’ordre establert.

La nostra història és la d’aquells pagesos pioners, organitzats sota l’aixopluc de la Llei d’associacions de 1887, la dels protagonistes de la gran irrupció del cooperativisme en els anys posteriors a la promulgació de la Llei de sindicats de 1906, de la qual les cooperatives prengueren el nom (sindicats), i de la seva consolidació, com a conseqüència, en part, de la política de promoció i foment de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). Som hereus dels que bastiren les catedrals del vi, dels que suportaren els anys tenebrosos de la dictadura de Primo de Rivera i dels que en l’època de llibertat deixaren testimoni del seu cooperativisme en tots els pobles de Catalunya i van saber superar les diferències polítiques i treure profit de la unitat d’acció. És la història, també, d’aquells

que, durant més de quatre dècades, mantingueren viva la flama del cooperativisme agrari al nostre país i que no van oblidar la memòria col·lectiva del que vàrem ser.

El 1983, la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) recollí oficialment l’herència de la USA i de la FESAC, així com els seus compromisos envers el col·lectiu d’homes i dones pagesos que representen i que volen continuar vivint dignament de la terra.

Des d’aleshores, la FCAC ha esdevingut l’òrgan de representació i defensa del cooperativisme agrari, amb la finalitat de reforçar l’activitat econòmica i social d’aquest sector, i ha fet extensiu el seu compromís al conjunt de la població agrària i al món rural. Així mateix, contribueix al desenvolupament de les empreses cooperatives amb recursos per a potenciar el creixement, la millora constant i la competitivitat de les empreses associades.

N’han estat presidents: Antoni Casanovas i Brugal, des de la fundació fins al 1990; Xavier Tubert i Alsina, entre el 1990 i el 2008, una etapa caracteritzada pel creixement i la consolidació de l’estructura inicial. El 2008, Josep Pere Colat i Clua va ser elegit president i va defensar el diàleg, la proximitat i la funció representativa del sector. Des del juliol del 2014, Ramon Sarroca i Capell presideix la Federació amb una aposta estratègica per augmentar la proximitat a les cooperatives associades, potenciar el reconeixement i la visibilitat del col·lectiu, i oferir eines per a la millora de la professionalització del sector i per a la comercialització dels productes cooperatius.

3. EL PLA MARC DEL COOPERATIVISME AGRARI CATALÀ El 2009, la FCAC va impulsar, d’una banda, l’elaboració d’un estudi per a analitzar la situació de les cooperatives agràries tant des del punt de vista de l’estructura empresarial, industrial i de comercialització, com des del 100

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

punt de vista social i territorial. I, d’altra banda, va elaborar un document de propostes de futur per a consolidar el cooperativisme agrari com un element imprescindible del sector agrari i agroindustrial del país.

La Resolució 671/VIII del Parlament de Catalunya, sobre el món agrari, aprovada el 14 d’abril de 2010 va preveure finalment: El Parlament de Catalunya insta el Govern a: [...] e) Elaborar un pla marc del cooperativisme agrari, i amb aquest objectiu cal que la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, amb el suport de l’Administració, elabori un estudi que mostri la realitat de les cooperatives agràries amb caràcter global, analitzi els factors de viabilitat, l’adequació de les capacitats de transformació, l’estructura comercial i les possibilitats de millora de la competitivitat, entre altres, per a avançar en la definició de les possibles línies d’actuació de futur i preveure sinergies i possibilitats d’intercooperació.

A partir de la discussió, rica i plural, en la qual van participar més de 150 cooperativistes d’arreu del territori, es va elaborar el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona - Visió 2020, un full de ruta que estableix les prioritats de les cooperatives agràries dels pròxims anys, amb la finalitat de reforçar les nostres organitzacions i els seus socis.

El document proposa 91 actuacions estructurades en tretze grans objectius i quatre eixos estratègics: — — — —

Enfortir l’estructura social de les cooperatives.

Incentivar la col·laboració i la vertebració empresarial.

Potenciar la comercialització en les cooperatives agràries.

Promocionar el producte cooperatiu agrari.

Una de les principals conclusions és la necessitat d’articular un nou pla per al foment de la competitivitat, que reforci el lideratge de les cooperatives i propiciï un salt significatiu en la dimensió mitjana d’aquestes empreses, a fi de donar suport a noves formes de col·laboració, potenciar la intercooperació i la integració comercial a través de convenis, fomentar les fusions empresarials, promoure la incorporació de joves i la implicació del soci a la cooperativa, millorar la professionalització d’aquestes empreses, promoure la innovació, crear bancs de terres i fomentar el model de cooperativa agrària amb secció de crèdit.

En l’àmbit de comercialització, es proposa el repte de fomentar la creació d’una xarxa d’agrobotigues i la internacionalització a partir d’estratègies de promoció conjunta i la possible creació d’una marca cooperativa.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

101

J. Vives-Xiol

4.

ANUARI SOCIOECONÒMIC DE LES COOPERATIVES AGRÀRIES DE CATALUNYA La FCAC elabora cada any l’Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya, que posa de manifest les principals magnituds del sector, basat en el treball de camp a partir de les enquestes a les 204 quatre cooperatives agràries associades —la immensa majoria de les cooperatives agroindustrials de Catalunya. Les xifres que es mostren són a 31 de desembre de 2017, excepte les de facturació que són de 2016, i es refereixen exclusivament a les cooperatives sòcies. La taula i mostra les magnituds bàsiques del cooperativisme agrari a Catalunya.

Taula I. Magnituds bàsiques de les cooperatives associades a la FCAC 2017 20161

Variació s/exercici anterior (%)

Nombre de cooperatives agràries

204

– 4,7

Nombre de cooperatives agràries de primer grau

191

– 5,0

Nombre de cooperatives agràries de segon grau

13

0,0

1.599.787.917

– 1,1

7.475.644

– 1,1

4.436

0,0

31.483

– 3,5

Facturació global (€) Facturació mitjana (€) Nombre d’ocupats (fixos + eventuals) Nombre de socis productors 1. Dades a 31/12/2017, excepte les de facturació que són del 2016.

Font: Anuari socieconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Una de les principals característiques de les cooperatives agràries del país és la seva gran heterogeneïtat. Parlem d’una facturació mitjana per cooperativa de gairebé 7,5 milions d’euros i que, de manera agregada, representa una facturació d’uns 1.600 milions d’euros anuals. Com sempre, les mitjanes amaguen els extrems. Hi ha des de petites cooperatives de poble que amb prou feines facturen 200.000 euros anuals fins a grans cooperatives, tant de primer grau —cooperatives en què els seus socis són directament agricultors i ramaders—, com de segon grau —cooperatives amb socis de primer grau que uneixen esforços per a dotar-se de capacitat industrial i de comercialització, i facturen prop de 215 milions d’euros.

102

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

Figura 2. Distribució de les cooperatives sòcies de la FCAC a Catalunya identificades per l’orientació productiva principal. Any 2017

Altres activitats Arròs Cultius herbacis i farratges Hortofructícola i planta viva Llet i derivats Oli d’oliva / Fruita seca Ramaderia i pinsos Vins i caves

Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Darrera del cooperativisme agrari hi ha més de 31.000 socis productors i genera gairebé 4.500 llocs de treballs directes.

La distribució territorial de les cooperatives, tal com mostra el mapa de la figura 2, reflecteix molt clarament la forta implantació del cooperativisme agrari a la Catalunya Nova (comarques del sud de Lleida, Terres de l’Ebre i Tarragona) i un menor desenvolupament a les comarques de la Catalunya Vella, amb l’excepció de l’Empordà i el Maresme.

Aquesta distribució territorial obeeix a raons històriques i està estretament lligada a l’estructura de la propietat de la terra i al tipus de produccions QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

103

J. Vives-Xiol

dels socis fundadors. Les primeres cooperatives de producció foren cooperatives d’oli o de vi, en què els pagesos havien d’unir esforços per a disposar d’una almàssera o un celler.

La figura 3 mostra la distribució de les cooperatives de primer i de segon grau per demarcacions territorials. Les de segon grau són cooperatives, els socis de les quals són productors que s’agrupen amb l’objectiu de millorar la capacitat de transformació i comercialització.

Figura 3. Nombre de cooperatives sòcies de la FCAC per demarcacions territorials. Any 2017 70

7

4

Segon grau Primer grau

60

Nombre de cooperatives

50

1 40 30

0

0

59

1

20 10

55

38

24 15 Barcelona

Girona

Lleida

Tarragona (excepte Terres de l’Ebre) Demarcacions territorials

Terres de l’Ebre

Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Una altra característica important de les cooperatives del país és que molt sovint són multisectorials, és a dir, amb activitat en més d’un sector productiu. Un cas molt freqüent, per exemple, és el de les cooperatives que operen en el sector de l’oli, que sovint tenen secció de fruita seca (degut al tipus d’explotacions dels socis). Com constata la figura 4, el nombre total de cooperatives que treballen en els diferents sectors agraris excedeix en molt el total de les 204 cooperatives sòcies a causa d’aquest fet.

La figura 5 mostra la importància del cooperativisme dins dels diversos sectors de producció. A tall d’exemple, el 77 % de l’oli d’oliva, el 76 % de l’arròs o el 76 % de l’ametlla que es produeixen a Catalunya estan en mans de les cooperatives. En conjunt, es calcula que, prop del 40 % de la producció 104

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

Figura 4. Nombre de cooperatives per a cada sector d’activitat. Any 2017 Arròs

2

Cítrics

6

C. herbacis i farratges

39

Fruita dolça

42

Fruita seca i garrofa

81

Horta

11

Llet

6 103

Oli d’oliva / Oliva de taula Pinsos

18

Planta viva

1

Ramaderia

10 63

Vi / Raïm 0

20

40

60

80

100

120

Nombre de cooperatives Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Figura 5. Percentatge de participació del cooperativisme en cada sector d’activitat a Catalunya. Any 2017 76

Arròs C. herbacis (no farratges)

54

Farratges

27 68

Fruita dolça pinyol 39

Fruita dolça llavor Cítrics

51 8

Horta

77

Oli d’oliva Ametlla

76 65

Avellana Garrofa

64

Vi

57 18

Pinsos Porcí

8 7 8

Boví de carn Mel

32

Llet 0

20

40

60

80

100

Participació de les cooperatives (%) Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

105

J. Vives-Xiol

final agrària del país, el controlen les cooperatives; en el càlcul hi té una forta incidència el fet que a les produccions ramaderes el pes del cooperativisme és força modest.

Les dades de l’Anuari també posen de manifest la gran heterogeneïtat del cooperativisme del país a què fèiem referència. La figura 6 mostra la facturació agregada per sector de producció i la facturació mitjana de les cooperatives que operen en els diferents sectors. D’altra banda, trobem, per exemple, que la facturació mitjana de les cooperatives de l’oli és de 3 milions d’euros, mentre que la de les cooperatives ramaderes i de producció de pinsos és de 31 milions d’euros.

Figura 6. Facturació agregada i mitjana per sectors de les cooperatives de la FCAC. Any 2016

31 490

500

532

Facturació total Facturació mitjana

35 30

Facturació total (milions €)

25 400 20 300

13

14

15

206

200

10

147 100

0

68 0 Arròs

4 43

84 3 3

Herbacis Hortofruc.

Llet i Oli d’oliva Ramaderia i farratges i planta derivats i fruita i pinso viva seca

Vins i caves

Facturació mitjana (milions €/cooperativa)

600

5

30 1 Altres activitats

0

Orientació productiva principal Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Si traslladem aquesta heterogeneïtat dels volums de facturació al territori, queda un mapa de Catalunya com el de la figura 7, en què la grandària del cercle és proporcional al volum de facturació.

Si agrupem les cooperatives per trams de facturació, també tenim informació rellevant sobre les grans diferències entre cooperatives: només el 3 % de les cooperatives catalanes facturen més de 50 milions d’euros, però representen el 43 % de la facturació total de les cooperatives catalanes. D’altra banda, el 35 % de les cooperatives facturen menys d’un milió d’euros 106

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

anuals i la seva facturació agregada només representa el 2 % de la facturació total (figura 8).

La taula ii mostra el rànquing de les deu cooperatives amb més facturació del país; cal tenir en compte que moltes també tenen activitat de producció i socis fora de Catalunya.

Figura 7. Distribució de les cooperatives de la FCAC a Catalunya identifi­ cades pel volum de facturació. Any 2016

Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

107

J. Vives-Xiol

Figura 8. Percentatges de cooperatives i de facturació sobre el total per trams de facturació. Any 2016 50

% Facturació % Cooperatives

% sobre el total de Catalunya

40

43

35

30

20

20

18

10

8

10 2

17

16 12 8

3

4

3

25 - 50

> 50

0 <1

1-2

2-5

5 - 10

10 - 25

Facturació (milions €/cooperativa)

Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Taula II. Rànquing de les deu cooperatives de la FCAC amb major factu­ ració. Any 2016 Cooperativa

Municipi

Sector productiu

Actel, SCCL

Lleida

Conreus herbacis i farratges, fruita i horta, fruita seca, pinsos i subministraments

Cooperativa d’Ivars i Secció de Crèdit, SCCL

Ivars d’Urgell

Conreus herbacis i farratges, pinsos, ramaderia i subministraments

Agropecuària Catalana, SCCL

Sant Fruitós de Bages

Conreus herbacis i farratges, i pinsos

Unió Corporació Alimentària, SCCL

Reus

Vi, fruita seca, oli i subministraments

Camp i Secció de Crèdit Sant Isidre de Bellcaire d’Urgell, SCCL

Bellcaire d’Urgell

Conreus herbacis i farratges, fruita dolça, pinsos, ramaderia i subministraments

Cotécnica, SCCL

Bellpuig

Pinsos i subministraments

Agrària Plana de Vic i Secció de Crèdit, SCCL

Gurb

Pinsos, ramaderia i llet, i subministraments

Cadí, SCCL

La Seu d’Urgell

Ramaderia i llet

Agropecuària d’Artesa de Segre, SCCL

Artesa de Segre

Conreus herbacis, pinsos, vi, subministraments

Arrossaires del Delta de l’Ebre i Secció de Crèdit, SCCL

Deltebre

Arròs i subministraments

Font: Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya.

108

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

Si observem algunes dades referents a la competitivitat de les empreses cooperatives (taula iii), és destacable que la facturació anual per treballador (360.475 euros) està per damunt de la mitjana de la indústria agroalimentària catalana i, a més, s’ha incrementat el 2,4 % respecte a l’exercici anterior.

Una dada que cal tenir en compte és que la facturació per soci productor depassa una mica els 49.000 euros/any.

Taula III. Factors de competitivitat associats al volum de negoci de les coope­ ratives de la FCAC. Any 2016 2016 (€)

Variació s/exercici anterior (%)

Facturació anual per treballador (fixos + eventuals)

360.475

2,4

Facturació anual per treballador fix

602.330

– 0,9

7.475.644

– 1,1

49.036

1,7

Facturació anual per cooperativa Facturació anual per soci productor Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Figura 9. Composició social de les cooperatives de la FCAC 50

40

39

36 33

30

Percentatge (%)

30

22 20

18 10

10

0

< 45 anys

Dones

Jubilats

Coop. vot ponderat

Productors Col·laboradors Socis 75 % producció

Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

109

J. Vives-Xiol

Pel que fa a la composició social de les cooperatives, la figura 9 posa de manifest el greu problema del relleu generacional: només el 15 % dels socis productors tenen menys de 45 anys. Podria ser que aquesta dada ocultés el fet que, en una explotació en què comparteixen activitat pares i fills, el soci de la cooperativa sigui el pare i no el jove, però no hi ha dades per a comprovar-ho. Una altra dada significativa és que el 75 % de la producció total de les cooperatives de la FCAC està en mans del 10 % dels socis. En general, les cooperatives no han reduït la producció o, com a mínim, el percentatge respecte a les produccions agràries del país i, per tant, això indica que la producció es va concentrant en menys mans i en explotacions més dimensionades.

La tercera gran característica de les cooperatives agràries catalanes és la multifuncionalitat. No tan sols transformen i comercialitzen la producció dels seus socis, sinó que, per exemple, tenen punts de venda minorista o agrobotigues, proveeixen subministraments als socis o ofereixen serveis al soci i a la comunitat que els envolta (taula iv i figures 10 i 11).6 Taula IV. Activitats de venda minorista Variació s/exercici anterior (%)

2017

Nombre d’agrobotigues de delicadeses (producte cooperatiu, del territori, artesanal...)

91

– 3,2

Nombre de botigues/supermercats

46

– 2,1

18.343 m2

0,8

49,1 %

– 2,0

Comercialitzen productes d’altres cooperatives

91,9 % de les cooperatives

3,6

Comercialitzen productes alimentaris

85,9 % de les cooperatives

– 1,6

33.293.483 €

– 10,6

Superfície total de venda Producte comercialitzat propi

Facturació 2016 Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

6. Per a més informació sobre les cooperatives agràries, així com dels documents del Pla marc del cooperativisme agrari català i l’Anuari socioeconòmic, vegeu: www.cooperativesagraries.cat.

També us podeu subscriure a la revista AGROactivitat i la rebreu en format digital.

110

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual

Figura 10. Activitats no alimentàries: subministraments als socis Fitosanitaris Adobs (comercialització) Adobs (elaboració blending) Llavors (comercialització) Neteja de gra de sembra Llavors (multiplicació) Llavors (obtentor) Planters Alimentació animal Correctors de pinsos Medicaments per al bestiar Farratges i palla Plàstics per a l’agricultura Utillatge / Eines del camp Lubricants Combustibles (a sortidor) Combustibles (a instal·lació soci)

134 / 66 % 136 / 67 % 5 / 10 % 74 / 36 % 5 / 10 % 7 / 3 % 4 / 2 % 52 / 25 % 73 / 36 % 11 / 5 % 14 / 7 % 25 / 12 % 50 / 25 % 87 / 43 % 81 / 40 % 50 / 25 % 24 / 12 % 0

50

100

150

Nombre cooperatives Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

Figura 11. Activitats no alimentàries: serveis al soci i a la comunitat rural Assegurances agràries (contractació) Gestió d’ajuts per als socis Assessorament explotacions agràries Veterinari per al soci Formació de socis i/o treballadors Explotació de terres de la cooperativa Maquinària d’utilització conjunta Serveis a explotació (conreu, esporga...)

Elaboració de plans de dejeccions ramaderes Gestió conjunta de dejeccions ramaderes Serveis socials o de proximitat Venda i/o forn de pa Rentadors de cotxes Punt d’informació turística Museu Visites guiades a la cooperativa Espai de degustació de productes Casa de turisme rural Local social / Casal Bar Restaurant

101 / 50 % 131 / 64 % 102 / 50 % 19 / 9 % 127 / 62 % 18 / 9 % 67 / 33 % 28 / 14 % 15 / 7 % 11 / 5 % 6 / 3 % 22 / 11 % 11 / 5 % 8 / 4 % 8 / 4 % 60 / 29 % 44 / 22 % 2 / 1 % 23 / 23 % 10 / 10 % 4 / 4 % 0

50

100

150

Nombre cooperatives Font: Anuari socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2018. FCAC.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

111

J. Vives-Xiol

5. CONCLUSIONS A partir del coneixement que tenim del cooperativisme agrari, podem afirmar que es tracta d’un model empresarial consolidat, i que, a més, planteja importants reptes, com ara la formació dels consells rectors de les cooperatives i dels seus gestors, l’eficiència empresarial, la gestió de les seccions de crèdit, el relleu generacional o l’envelliment de la massa social. Tot i això, la cooperativa agrària és l’únic model que garanteix l’alineació dels interessos dels productors, dels socis i, per tant, dels propietaris de la cooperativa amb l’estratègia empresarial de l’entitat. El cooperativisme agrari és, doncs, una eina imprescindible de futur per al sector agroalimentari del país.

BIBLIOGRAFIA Giralt, E. (1964). «El conflicto “rabassaire” y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936». Revista de trabajo, núm. 7. Madrid: Ministerio de Trabajo, p. 50-72.

Mayayo, A. (1990). «Geografia del sindicalisme agrari». L’Avenç, núm. 134 (febrer).

— (1995). De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativis­ me agraris a Catalunya (1893-1994). Catarroja: Editorial Afers.

Plana, G. (1998). El cooperativisme català o l’economia de la fraternitat.

Barcelona: Universitat de Barcelona, Fundació Ferrer i Guàrdia i Fundació Roca i Galès.

Planas, J. (2003). «Cooperativisme i associacionisme agrari a Catalunya: els propietaris rurals i l’organització dels interessos agraris al primer terç del segle xx». Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] Pomés, J. (1991). Les «Mataro’s Potatoes» i el cooperativisme agrari al Mares­ me (1903-1939): La Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral (Premi Iluro 1990). Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana.

112

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 93-112

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 113-126 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.99

SOBRE RACES I ETNOLOGIA ANIMAL A CATALUNYA Pere-Miquel Parés-Casanova Departament de Ciència Animal, Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA), Universitat de Lleida Rebut: 20 d’octubre de 2018 - Acceptat: 20 de novembre de 2018

RESUM En aquest article, l’autor fa un repàs del que considera que són els grans moments en l’estudi de les races autòctones catalanes, i hi destaca que la majoria han estat estudis més de caire etnogràfic que etnològic, si entenem l’etnografia com una «etnologia descriptiva», i sovint no s’ha superat el primer pas per a l’anàlisi etnològica, que ultrapassa la simple observació externa. A més, s’hi exposen alguns tòpics que planen sobre el concepte de raça, i l’autor destaca la importància d’anar més enllà de considerar-les com a mers dipositaris d’un patrimoni gènic.

Paraules clau: animals domèstics, etnografia animal, zootècnia.

SOBRE RAZAS Y ETNOLOGÍA ANIMAL EN CATALUÑA RESUMEN En este artículo, el autor repasa lo que, según su parecer, son los grandes momentos en el estudio de las razas autóctonas de Cataluña. A la vez, des­ taca el sesgo del que han adolecido la mayoría de esos estudios, en el sentido de constituirse más como meramente etnográficos que etnológicos —bajo el prisma de que la etnografía constituiría una «etnología descriptiva»—; o, dicho de otro modo, que frecuentemente estos estudios no han superado la

Correspondència: Pere-Miquel Parés i Casanova. Departament de Ciència Animal. ETSEA. Universitat de Lleida. Av. Rovira Roure, 191, 25198 Lleida (Catalunya). Tel.: 973 706 460. A/e: peremiquelp@ca.udl.cat.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

113

P.-M. Parés-Casanova

simple observación externa, sin tener en cuenta los valores y elementos antrópicos que las envuelven. El autor expone, además, algunos tópicos que pesan sobre el concepto de raza, destacando lo importante que es ir más allá de su consideración como un mero depositario de un acervo génico y tener en cuenta todo el acervo cultural que lleva asociado.

Palabras clave: animales domésticos, etnografía animal, zootecnia.

ON ANIMAL BREEDS AND ETHNOLOGY IN CATALONIA ABSTRACT This paper makes a review of the key moments in the study of Catalan local breeds, shedding light on the bias that most previous studies have shown by being more ethnographic than ethnological in character, if “ethnography” is understood to be “descriptive ethnology”. In other words, they have often failed to reach the level of ethnological analyses, being merely external observations. We also expose some clichés that pivot around the concept of breed, highlighting the importance of going beyond the consideration of breeds as mere repositories of a genetic pool.

Keywords: domestic animals, animal ethnography, zootechnics.

1. INTRODUCCIÓ En els darrers 100 anys, però sobretot a partir dels anys 40 del segle passat, a Catalunya es van substituir força races animals domèstiques per altres de més productives,1 a causa de la pèrdua de territori ramader o pel desús de les seves aptituds (Álvarez, 2015). Algunes d’aquestes races són el moltó tarragoní (Álvarez, 2015), emparentat amb la maellana, la cabra rascla del Garraf o el porc de Vic (Parés i Vilaró, 1990),2 i la vaca catalana o el cavall català (Parés, 2002). Són races poc competitives en producció intensiva, que, sens dubte, constitueixen una reserva important de variabilitat genètica, 1. «It should be remembered that the importation of foreign breeds into any country may be extremely valuable, and from an economic standpoint very much better than trying to change an existing breed of animals to fit the changed conditions» (Hagedoorn, 1939).

2. Possiblement amb interès per a la producció de carn en forma de cansalada per a condimentar més que per a un consum directe, molt apte per al pasturatge.

114

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

Sobre races i etnologia animal a Catalunya

com, per exemple, en l’adaptació a condicions ambientals adverses o en l’ús dels recursos naturals (Laurent, 1999). Al mateix temps, aquestes races representaven el suport d’uns valors culturals associats que, en perdre’s la població animal, també s’han extingit, atès que la raça va més enllà d’un conjunt d’animals més o menys uniforme o tipificat, i sol estar associada a unes pràctiques ramaderes i culturals gens menyspreables.

En aquest article repassarem la història de l’estudi de les races domèstiques catalanes, des d’un punt de vista personal fruit dels anys que fa que ens hi dediquem. N’exclourem les races avícoles i de conills, estudiades ja per l’eminent Amadeu Francesch i Vidal, que ens va deixar el 2016.

2. APUNTS HISTÒRICS SOBRE EL DESENVOLUPAMENT DE L’ETNOLOGIA ANIMAL A CATALUNYA El segle xix és una època convulsa a Espanya, marcada per les guerres de la Independència (1809) i la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898), però alhora amb una gran efervescència científica amb l’evolucionisme darwinià i la medicina experimental de Bernard.

Significa l’aparició del naturalisme, propiciat pels estudis de Charles Robert Darwin (1809-1882), Henry Walter Bates (1825-1892) i Alfred Russell Wallace (1823-1913), que beuen de la tasca de les societats il·lustrades i els col·leccionistes amateurs, i el subsegüent impacte en l’antropologia científica, amb l’estudi de les poblacions de les colònies i la derivada de les races amb la recerca en eugenèsia. A escala local, la Renaixença accentua el moviment escolta que desenvoluparà accions per tot el territori i promourà estudis folklòrics i de revelació del patrimoni natural català.

Tanmateix, l’inici dels estudis en etnologia animal a Catalunya és posterior i es remunta als estudis de Pere Màrtir Rossell i Vilar (Corominas, 1990) durant el primer terç del segle passat (Rossell, 1930 i 1931). Possiblement el moviment de renaixement nacional va propiciar un clima d’estudi i un intent de recuperació anomenat «les mares de l’ànima catalana» (Calvo, 1990).

Rossell atribuïa al concepte raça una importància antropològica decisiva; amb una certa «cientificitat», tot sigui dit, i cal reconèixer-li algunes «imaginacions racials», basades en un empirisme i un gran simplisme històric: «las razas existentes en Cataluña se remontan a los tiempos prehistóricos» (Rossell, 1930), i Quan pot dir-se que una raça és autòctona? Considerarem per tal la raça l’existència de la qual sigui innegable en el quaternari, és a dir, que la seva presència en el nostre territori no pugui imputar-se a cap moviment de pobles, i per eliminació, que en cap altre país no existeixi una raça igual (Rossell, 1931).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

115

P.-M. Parés-Casanova

Tot i això, cal entendre-ho dins de la posició d’una Catalunya d’uns anys després de la Renaixença, alimentada per mites i llegendes del folklore del moment. Malauradament, algunes de les seves imaginacions sovint han passat a ser realitats històriques, com és el cas de la «vaca marinera». La incapacitat de cristal·lització, en forma de resultats tangibles, dels projectes de recuperació iniciats, en part és conseqüència d’una manca gairebé absoluta de mitjans —no de suport institucional—, que hauria pogut recuperar-se aleshores i que no arribaria a fer-se pel context polític del moment. La monografia de Turiera i Puigbò, veterinari a Puigcerdà, sobre el cavall cerdà (Turiera, 1913), s’emmarcaria igualment dins d’aquest context.

En un segon moment, a mitjans del segle passat, destaquen les monografies sobre la vaca de l’Albera (Mascort, 1957), l’ase català (Salvans, 1947) (Romagosa, 1958) i el cavall de tir per part de Pere Solà (les seves Memo­ rias, del 1943 al 1954, deixen constància dels concursos de bestiar cavallí a la Cerdanya i l’Alt Empordà)3 (Soldevila, 2005) i de Gelabert, que també parla de l’ase (Gelabert, 1951). El gos d’atura té, amb Agustí Franco, un gran impulsor. Igualment, el professor Sotillo Ramos dirigeix la tesi doctoral «El perro de pastor catalán» a Josefina Ávila Cantariño (Roca, 1998). Però de cap manera, aquests estudis, de valor científic molt diferent entre ells, representen una voluntat col·lectiva ni connecten amb els treballs de Rossell i Vilà, els quals foren arrabassats per les circumstàncies de la desfeta cultural i política de la postguerra.

El tercer moment en el desenvolupament de l’etnologia animal a Catalunya, ja en època democràtica, estarà reduït, en l’àmbit científic, gairebé exclusivament a la tasca feta a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona sobre l’ovella ripollesa (Ferret, 1983) i al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya sobre el cavall, aleshores encara anomenat hispanobretó4 (Torres et al., 1983) i sobre la vaca de l’Albera, a càrrec de Xavier Carré (Jordana et al., 1999). En l’àmbit divulgatiu, es començaran a catalogar les races catalanes com a conjunt: a la Història Natural dels Països Catalans (Folch, 1987), a la Revista de l’Ins­ titut Agrícola Català de Sant Isidre (Cabús, 1988) i a la malaguanyada revista Ciència (Parés i Vilaró, 1990).

L’etnologia animal agafa embranzida a Catalunya com a corpus propi de recerca, quan la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) s’hi vincula com a motiu de recerca, creada el 1982 (Roca, 1998), i es caracteritza per una gran consolidació com a disciplina pròpia, majoritàriament a la Universitat. En paral·lel a aquest important volum de 3. D’aquí es dedueix que la població equina hipermètrica s’estenia aleshores molt més enllà de les comarques pirinenques, que és on es restringeix actualment, i tenia una vocació de tir, no sarcopoètica, com en l’actualitat.

4. L’actual cavall pirinenc català, que durant uns anys, per a diferenciar-lo de les poblacions equines veïnes, es va anomenar no oficialment agrupació hipermètrica pirinenca.

116

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

Sobre races i etnologia animal a Catalunya

recerca que s’anirà generant, avançarà la institucionalització de les races, amb el reconeixement oficial de moltes d’elles. En són reflex l’ampliació dels estudis sobre el gos d’atura català (Jordana, 1989), la vaca de l’Albera ( Jordana et al., 1991 i 1999; Casellas et al., 2004) i l’ase català ( Jordana i Folch, 1996) (figura 1), i els primers sobre la bruna dels Pirineus (Jordana et al., 1991; Jordana i Piedrafita, 1996). I així, fins als darrers anys, en què s’ha pogut elaborar un bon corpus propi d’estudis sobre les diferents poblacions domèstiques d’animals catalanes, molts d’ells des de l’equip de la UAB liderat pel professor Jordana, els quals en molts casos han acabat desembocant en el reconeixement d’aquestes poblacions com a races pròpies. És interessant destacar que la recerca en els extrems meridionals i septentrionals de Catalunya no comença fins a principis del segle actual: sobre la cabra blanca de Rasquera amb Carné (2005), i sobre l’ovella Aranesa (figura 2) amb Parés (2008). Possiblement sigui una mera dificultat d’accés a aquestes contrades que ho expliqui (el túnel de Vielha fou inaugurat el 1948, per exemple, i fins aleshores des d’Espanya només s’hi podia accedir pel dur coll de la Bonaigua).

Al mateix temps, mentre aquesta recerca anava augmentant, es produïa a escala popular un fenomen d’eclosió de l’interès per algunes d’aquestes races. Aquest fet ha influït en la tasca d’afeccionats, respecte als quals hi ha una gran distància pel que fa a mètodes i rigor, fruit d’una formació acadèmica insuficient i dispersa, i de la manca d’entroncament amb els investigadors consolidats. Tanmateix, amb aquests afeccionats es comparteix la vocació apassionada de conservar una realitat animal del país. Podem trobar, però, en alguns casos, unes poques recerques exhaustives, fetes per investigadors no vinculats directament a la UAB i que van més enllà del que és purament etnogràfic —en un sentit pur del terme— (Hovelacque, 1876), com les de Santiago Álvarez (2005 i 2015) i Ignasi Sinfreu Blasi (2011). Però en general, no és així, atès que no s’han enfocat els estudis de les races animals, no s’han centrat «dins la ramaderia» (orígens, tradicions de maneig, mitologia i llegendes, medicina popular, identitat local, interacció amb el medi...), ja que l’objectiu habitual ha estat més l’estudi com a mera població animal que dins d’un conjunt de pràctiques ramaderes, una visió més general en l’espai i en el temps.

3. LA RICA TRADICIÓ ETNOLÒGICA ANIMAL A ESPANYA El corpus d’articles més «científics» abasta des de finals dels anys 80 fins a l’actualitat, quan en el Departament de Ciència Animal de la Universitat de Lleida (UdL) també s’estan duent a terme recerques. Tal com ha quedat expressat en la secció anterior, aquesta producció inclou bàsicament el treball QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

117

P.-M. Parés-Casanova

Figura 1. Somera catalana

Figura 2. Ovella aranesa

Font: Fotografia de l’autor.

Font: Fotografia de l’autor.

realitzat a la Facultat de Veterinària de la UAB i, més recentment, al Departament de Ciència Animal de la UdL. Però, si repassem el que s’ha publicat sobre etnologia animal, veiem clarament algunes llacunes d’enfocament (no insuficiències metodològiques), en part per estar massa dissociades del marc metodològic més tradicional en etnologia animal. D’altra banda, és un marc molt ric i abundós en obres d’etnologia animal (Berbiela i Arán, 1907; Moyano, 1908; Aparicio, 1944), fornides de termes precisos, que haurien de ser clàssics de consulta no només per la riquesa de termes descriptius que usen —els caràcters prosopis, els plàstics, l’al·loidisme, etc.—, sinó també perquè pel moment en què es van escriure inclouen moltíssimes dades d’interès històric. Entre els termes als quals fem referència, podríem destacar el de topotip: el grup animal, dins d’una raça, diferenciat nominalment pel seu lloc d’origen. De l’ovella ripollesa, se n’havien descrit els tipus berguedà, segarrenc, ripollès, etc. per Rossell i Vilà (1930). És una llàstima que quan es va redactar l’estàndard de l’ovella no es tinguessin en compte. No ens estem referint al concepte racial en si, sinó al que està denotat, a la necessitat d’haver 118

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

Sobre races i etnologia animal a Catalunya

posat un segon cognom a la raça: «ovella ripollesa tipus segarrenc»5 o «gos d’atura català tipus aranès». Un altre exemple de terme no considerat és el d’ecotip: la morfologia d’uns animals de raça sensiblement diferenciada per l’entorn físic (climatològic, orogràfic, etc.). Seria el cas de la cabra del Montsià (Romagosa, 1975) un ecotip de la blanca de Rasquera? Un altre cas molt clar és el del gos d’atura català, que presentava uns formats molt diferents entre algunes comarques, no només deguts a l’entorn, sinó també a l’ús que se’n feia. I així, el «cerdà» (equivocadament associat a la varietat de pèl curt) (Parés, 2006), amb un format major, adequat per a vacades i eugassades, respecte de l’«aranès», més petit, més adequat per a oví.

Els ecotips tampoc no es van tenir en compte per a races que vindrien després, com l’ase català (per exemple, té diferències documentades i marcades entre els tipus de comarques forestals, com el Berguedà, i les de secà, com l’Urgell) i el cavall pirinenc català (amb diferències clares, i encara paleses, entre comarques, sobretot fruit de les condicions orogràfiques i alimentàries). Advoquem, doncs, per un mixtum compositum d’escoles, en què trobi cabuda tant la terminologia més tradicional com les metodologies més modernes. I és que, en certa mesura, hi ha hagut una mena de reduccionisme cap a les categoritzacions racials de l’«estàndard racial» (una mena de l’ideal type weberià).

L’«escola espanyola», quant a etnologia animal, hem de reconèixer que ha sigut molt sòlida, potser la més sòlida de tot Europa, i s’ha dotat d’unes eines i una terminologia potent (Aparicio, 1944), a la qual no hem sabut recórrer sempre. Aquesta terminologia també és part del patrimoni cultural —patrimoni lingüístic d’alt nivell, però patrimonial, al capdavall. En tenim bons exemples en els volums clàssics de Sánchez Belda, que ultrapassen el que és estrictament descriptiu i toca de ple molts aspectes culturals associats a cada raça (Sánchez i Sánchez, 1979).

4. LA COARTADA POLÍTICA COM A ELEMENT PATRIMONIALITZADOR El món de les races ha estat normalment tractat com a una constitució d’unitats animals aïllades culturalment entre elles i molt sovint amb un únic enfocament, sense considerar tot l’univers associat: l’entorn, la interacció pròpia amb l’entorn, els elements folklòrics, les persones, etc., lluny de l’element patrimonial humà: «la race non pas comme une simple variation de l’espèce, mais comme une entité plus complexe qui révèle l’histoire des sociétés» (Pellegrini, 2004). La relació amb altres races sí que ha estat moltes 5. Possiblement amb influència de la rasa aragonesa, pels ramats transhumants de Terol i Saragossa (Tortosa, 1961).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

119

P.-M. Parés-Casanova

vegades estudiada (Jordana, 1989; Jordana et al., 1991; Azor et al., 2005; Carrión, 2012), però tampoc no se n’han derivat gaires conclusions de relacions culturals; l’etnogràfic ha prevalgut sobre l’etnològic.6 A més, la consideració de les races com a model mental (Herrera, 2016) té unes consideracions socials (Jordana i Delgado, 2015) i no coneix de fronteres administratives (sinó de geogràfiques); però la coartada política no pot ser un atribut d’aïllament! Així mateix, a usos similars, seleccions similars; amb la qual cosa els elements culturals associats seran els que diferenciaran dues races, més que allò purament extern, eidonòmic.7 I si això és ja palès entre races ibèriques (seria absurd considerar com a races diferents d’oví ullerat la xisqueta i la xisqueta aragonesa, com a races diferents de boví bru, la bruna dels Pirineus i la parda de mon­ taña), molt més evident és amb races no hispàniques, sobretot de la Catalunya del Nord (Babo, 2000) —com la chèvre pyrénéenne, present en diferents ecotips en ambdós vessants del Pirineu, l’Albera8 o l’âne des Pyrénées, type catalan, com a raça pròpia, que no és més que un ecotip de l’ase català: «Cette pratique ancestrale correspond à un cadre géographique et cultural indépendant du zonage politique» (Wantz, 2013).

Ens ha faltat també la consideració unitària dels Pirineus, per ambdós vessants, l’«efecte mirall» de què parlen Parés i Sinfreu (2011), amb alguna notable excepció, com la de Carrión (2012). Les relacions de transhumància, realment ancestrals, no es van veure trencades pels tractats de partió, com el de Cerdanya del 1659,9 ni pel comerç francès (des de l’Arièja a Poitou) de bestiar viu cap a Catalunya (Bourret, 1995). Les relacions amb Aragó per l’aprofitament de pastures tampoc no han estat mai estranyes (Sanllehy, 1996).

En els estudis de les races catalanes detectem, doncs, uns interessos molt marcats i, de vegades, massa institucionalitzats en la recerca, com ha estat dit, més en el pla purament etnogràfic —de registre morfològic— que etnològic10 —eclèctic i interpretatiu en l’humà. Aquest element s’ha recollit sovint, però com a treball separat de la raça, desvinculat del sub6. Tot entenent «etnografia» com la disciplina pràctica que forneix dades a l’etnologia; el que en podríem dir «etnologia descriptiva», el primer pas per a l’anàlisi etnològica, que ultrapassa la simple observació externa (Pellegrini, 1999; Hamilton i Taylor, 2012).

7. No està recollit en català, però ens agrada el terme precís eidonomia, usat en altres llengües, del grec eidolon —imatge, aspecte— i nomos —regla, llei.

8. Coneguda com a massanaise al vessant francès (Wantz, 2013).

9. «En las cumbres de algunas de estas montañas se hallan muy extendidas llanuras, y en ellas y en los márgenes del Garona espaciosas y verdes praderías, que con el heno que producen, despues de haberle cortado, y secado en el verano, sustentan en el invierno todo el ganado mayor y menor del valle, en cuyos puertos y montes se hallan tan abundantes pastos, que no solo sustentan el que acá se cría, pero en los veranos apacientan en ellos mas de treinta mil cabezas de ganado extrangero de los Reynos de España y Francia» (de Gracia, 1793, p. 18-19).

10. Del grec logia, que expressa «estudi o tractat».

120

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

Sobre races i etnologia animal a Catalunya

jecte viu que l’havia originat i que el justificava (Vilarrasa, 1981; Costa, 1987).

5. DE L’ETNICITZACIÓ ALS RECURSOS ZOOGENÈTICS En cap cas no posem en qüestió el terme raça, hagi estat quin hagi estat l’enfocament del seu estudi —etnològic o etnogràfic, en tradició poc espanyola o molt—, perquè anem més enllà de les variétés de Buffon (17071788) (Farber, 1972; Doron, 2012), més enllà de la seva definició biològica (Sierra, 1998) i hi hem d’encaixar elements socials i culturals, tal com hem anat dient al llarg d’aquest text. I, a més, en defensem el benefici científic, atès que l’enfocament etnològic permet entreveure les diferències entre races similars.

Ara bé, referir-se a les races com a «recursos zoogenètics» (Hidalgo et al., 1996; Fernández i Gómez, 2007), com es tendeix a fer darrerament en l’etnologia animal iberoamericana, és una visió absolutament genetista. Hi ha, fins i tot, la Sociedad Española de Recursos Genéticos Animales (SERGA).

No volem, de cap manera, menystenir la importància en recerca i divulgació que fa aquesta entitat, sinó simplement il·lustrar aquesta manca de consideració de l’element patrimonial.

Els darrers decennis hi ha hagut un esforç important per a estudiar i divulgar les races catalanes, sobretot des de la Facultat de Veterinària de la UAB, que manté un notable lloc a http://www.rac.uab.es/ (taula i), i la Generalitat de Catalunya, que hi ha abocat importants recursos de recerca, terminològics (TERMCAT, 1999) i de divulgació (la sèrie «Catalunya Rural i Agrària», del Servei de Producció Ramadera). Remetem el lector a l’enllaç de la UAB esmentat anteriorment per a disposar de quasi tota la bibliografia sobre el tema. Seguim avançant, però, acoblant-hi tots aquells elements patrimonials que també s’estan perdent, i catalogant noves poblacions que es creien extingides, com la gallina pairal i la cabra catalana (figura 3). L’estudi de les races ja extingides també és interessant i necessari des d’un punt de vista històric, cultural i etnogràfic (Sierra, 2001; Álvarez, 2015); com és el cas de l’ovella fardasca, del sud de Catalunya, que tal volta és la mateixa que la trepada, la qual descriuen Parés i Vilaró (1990) a partir de referències escrites.

Això no representaria un anacronisme en els enfocaments, sinó més aviat una heterogeneïtat de les disciplines des de les quals caldria treballar el tema de les races. El concepte estrictament biològic amb què s’ha enfocat l’estudi de les races es deu, molt segurament, al biaix dels investigadors que s’hi han dedicat —majoritàriament veterinaris—, desconeixedors en molts casos de temes folklòrics o més antropocèntrics, per dir-ho d’alguna manera; de fet, no en són ells, els especialistes —ni ho han de ser.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

121

P.-M. Parés-Casanova

Taula I. Relació de races catalanes Èquids

Ase català Cavall pirinenc català

Bòvids

Alberesa Bruna dels Pirineus Pallaresa

Ovins

Xisqueta Ripollesa Aranesa Berberina (*) Fardasca (*)

Cabrum

Blanca de Rasquera Cabra catalana (*) Alberesa (*)

Cànids

Gos d’atura català Muntanya dels Pirineus

(*) Raça no reconeguda oficialment.

Font: Elaboració pròpia a partir del web http://www.rac.uab.es/.

Figura 3. Exemplar adult femella de cabra catalana

Font: Fotografia de l’autor.

122

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

Sobre races i etnologia animal a Catalunya

6. A TALL DE RESUM La dispersió, tant temporal com sobretot disciplinària, i de vegades l’aïlla­ ment dels estudis sobre les races autòctones fan difícil la integració en el procés general d’avaluació etnològica i, per això, caldria avançar en la multidisciplinarietat de la seva recerca. La varietat i complexitat de la disciplina etnològica s’incrementarà a mesura que entri en conflicte amb d’altres ja establertes, però que ara van per separat: etnografia, antropologia, ecologia...

Per acabar, volem expressar el nostre convenciment que els estudis etnològics del futur immediat hauran de fer-se ressò d’alguns dels nous problemes més directes que afecten les races, però també de les comunitats que les mantenen: la despoblació rural, la marginació, les formes de relacions socials i simbòliques que impliquen, la problemàtica dins d’un marc de forta immigració rural, etc.; aspectes tots ells que plantegen tant problemes com reptes constants d’ordre teòric i, sobretot, metodològic, a una etnologia animal que té davant seu un camí encara llarg per a recórrer.

AGRAÏMENTS A Vicenç Alluè, de la Facultat de Veterinària de la UAB, i a Teresa Vilaró, filòloga, pels suggeriments aportats. L’autor agraeix igualment els suggeriments de l’editora i el revisor, si bé continua essent responsabilitat meva tot el que he manifestat en aquest article.

BIBLIOGRAFIA Álvarez, S. (2005). «La cabra blanca de Rasquera». Entre Camps i Animals, núm. 53, p. 30-31.

— (2015). «El Moltó Tarragoní, una raza antigua extinguida». Archivos de zootecnia, núm. 64, p. 25-29.

Aparicio, G. (1944). Zootecnia especial. Etnología compendiada, 3a ed. Còrdova: Imprenta Moderna.

Azor, P. J. [et al.]. (2005). «Phylogenetic relationships among spanish goats breeds». Animal genetics, núm. 36, vol. 5, p. 423-425.

Babo, D. (2000). Races ovines et caprines françaises. París: Éditions France Agricole.

Berbiela, R.; Arán, S. (1907). Zootecnia general y especial. Saragossa: Abadía y Capapé.

Bourret, C. (1995). Les Pyrénées Centrales: du ixe au xixe siècle. Aspet: PyréGraph Éditions.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

123

P.-M. Parés-Casanova

Cabús, C. (1988). «La cria del cavall hispa-bretó de la Cerdanya». Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, hivern, 87, p. 9-16.

Calvo, L. (1990). «La antropología biológica en Cataluña». LLULL, núm. 13, p.

321-348.

Carné, S. (2005). La cabra blanca de Rasquera: Caracterització estructural de les explotacions i estudi morfològic de la raça. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesina d’investigació] Carrión, C. A. (2012). Estudio de la diversidad y relaciones genéticas de seis razas ovinas pirenaicas orientales. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Memòria de màster] Casellas, J. [et al.]. (2004). «Genetic diversity measures of the bovine alberes breed using microsatellites: Variability among herds and types of coat colour». Journal of Animal Breeding and Genetics, núm. 121, vol. 2, p.

101-110.

Corominas, E. (1990). «Resum biogràfic del professor Rossell». Quaderns Agraris, núm. 12, p. 53-54.

Costa, E. (1987). Viatges amb els pastors transhumants. Barcelona: Montblanc-Martín.

Doron, C.-O. (2012). «Race and genealogy. Buffon and the formation of the concept of “race”». Humana.Mente: Journal of Philosophical Studies, núm. 22, p. 75-109.

Farber, P. L. (1972). «Buffon and the concept of species». Journal of the His­ tory of Biology, núm. 5, vol. 2, p. 259-284.

Fernández, G.; Gómez, A. G. (2007). «Caracterización, utilización y conservación de los recursos zoogenéticos locales». Archivos de zootecnia, núm.

56, p. 377-378.

Ferret, A. (1983). «La raça ripollesa. Una raça ovina autòctona». Ciència, 2a època, núm. 30, vol. 3, p. 488-493.

Folch, R. (1987). «Races autòctones de mamífers domèstics». A: Història na­ tural dels Països Catalans, vol. 13. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 476-480.

Gelabert, J. (1951). «La producción equina en la provincia de Gerona». A: II Congreso Internacional Veterinario de Zootecnia. Madrid, p. 337-372.

Gracia de Tolba, J. F. (1793). Relación al Rey Don Felipe III. Nuestro Señor.

Madrid: Antonio Espinosa.

Hagedoorn, A. L. (1939). Animal Breeding. 2a ed. Londres: Crosby Lockwood & Son Ltd. Hamilton, L.; Taylor, N. (2012). «Ethnography in evolution: Adapting to the animal ‘other’ in organizations». Journal of Organizational Ethnography, núm. 1, vol. 1, p. 43-51.

Herrera, M. (2016). «Metodología de caracterización zooetnológica». A: La ganadería andaluza en el siglo xxi, Junta de Andalucía, p. 435-448.

124

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

Sobre races i etnologia animal a Catalunya

Hidalgo, C. O.; Tamargo, C.; Fernández, Á.; Merino, M. J. (1996). «Recursos zoogenéticos. Banco de razas domésticas autóctonas en peligro de desaparición». Tecnología Agroalimentaria, núm. 15, p. 45-52.

Hovelacque, A. (1876). «Ethnologie et ethnographie». Bulletins de la Société d’anthropologie de Paris, núm. 11, vol. 1, p. 298-306.

Jordana, J. (1989). Relaciones genéticas en cánidos españoles. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] Jordana, J.; Delgado, J. V. (2015). «Una visión socio-económica de la conservación de las razas y sistemas locales basada en sus productos diferenciados». Actas iberoamericanas en conservación animal, núm. 6, p. 1-15.

Jordana, J.; Folch, P. (1996). «The endangered Catalonia donkey breed: The main ancestor of the American ass or mammoth». Journal of equine veteri­ nary science, núm. 16, vol. 10, p. 436-441.

Jordana, J.; Pelegrín, M.; Piedrafita, J. (1991). «Relaciones genéticas en bovinos españoles obtenidas a partir del estudio de caracteres morfológicos».

Información técnica económica agraria, núm. 87A, vol. 1, p. 50-64.

Jordana, J.; Piedrafita, J. (1996). «The “bruna dels Pirineus” (Pyrenean brown breed): A genetic study of a rare cattle breed in Catalonia (Spain)». Bio­ chemical Systematics and Ecology, núm. 24, vol. 6, p. 485-498.

Jordana, J.; Piedrafita, J.; Carre, X.; Martell, A. (1999). «Conservation genetics of an endangered catalonian cattle breed (“alberes”)». Genetics and Mo­ lecular Biology, núm. 22, vol. 3, p. 387-394.

Laurent, A. (1999). «La conservación de las razas de rumiantes domésticas en Francia». Naturzale, núm. 14, p. 37-56.

Mascort, L. (1957). La raza vacuna de las Alberes. Còrdova: Universidad de Córdoba. [Tesi doctoral] Moyano, P. (1908). Tratado de cría caballar, mular y asnal. Madrid: Hijos de Cuesta.

Parés, P. M. (2002). «Un breu recull documentat de les races extingides de bestiar a Catalunya». IBIX, núm. 3, p. 125-138.

— (2006). El gos d’atura català i el gos de muntanya dels Pirineus. Sant Vicenç de Castellet, Barcelona: Farell Editors.

— (2008). Caracterització estructural i racial de la raça ovina aranesa.

Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] Parés, P. M.; Sinfreu, I. (2011). «L’étude comparative de quelques races bovines pyrénéennes montre une unité ethnologique “en miroir”» Etnozoo­ technie, núm. 90, p. 93-100.

Parés, P. M.; Vilaró, T. (1990). «Races de bestiar catalanes». Ciència, vol. VII, p. 53-58.

Pellegrini, P. (1999). «De l’idée de race animale et de son évolution dans le milieu de l’élevage». Ruralia [en línia], núm. 5. <https://journals.openedition. org/ruralia/112>.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

125

P.-M. Parés-Casanova

— (2004). «Les races bovines rustiques et leur domestication». Ethnologie française, núm. 34, vol. 1, p. 129.

Roca i Torras, J. (1998). «Història de la veterinària catalana. El veterinari avui.» Dovella, tardor, p. 29-35.

Romagosa, J. A. (1958). «El garañón catalán». Madrid: Universidad de Madrid.

— (1975). Manejo de cabras y cabritos en cebo precoz. Madrid: Editorial Pons.

Rossell i Vilà, P. M. (1930). «Las razas animales en relación con la etnología de Cataluña». Memorias de la Real Academia de Ciencias y Arte de Bar­ celona, núm. XXII, vol. 1, p. 1-39.

— (1931). «Les races animals relacionades amb l’etnologia de Catalunya».

Agricultura i Ramaderia, núm. 14, p. 114-116.

Salvans, L. (1947). «El garañón catalán». A: Primer Congreso Veterinario de Zootecnia. Madrid: Sociedad Veterinaria de Zootecnia, p. 11-56.

Sánchez, A.; Sánchez, M. C. (1979). Razas ovinas españolas. Madrid: Publicaciones de extensión agraria.

Sanllehy, M. A. (1996). Comunitats, veïns i arrendataris a la Val d’Aran (S. xvii-xviii): Dels usos comunals a la dependència econòmica. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral] Sierra, I. (1998). «Interés del estudio de algunas razas en peligro con peculiares características». Archivos de zootecnia, núm. 47, p. 411-416.

— (2001). «El concepto de raza: Evolución y realidad». Archivos de zootec­ nia, núm. 50, p. 547-564.

Sinfreu, I. (2011). «Estudi històric, comparatiu i morfològic de la raça bovina pallaresa». Lleida: Universitat de Lleida [en línia]. <http://repositori.udl. cat/handle/10459.1/46478>.

Soldevila, A. (2005). «Els últims concursos de cavalls de tir a l’Empordà: 1943-1953». Història Agrària, núm. 38, p. 203-216.

TERMCAT (1999). Criteris per a la denominació de races d’animals domès­ tics [en línia]. <http://www.termcat.cat/docs/docs/DenominacioRaces Animals.pdf>.

Torres, E.; Querol, J.; Bosch, E. (1983). «La raza hispano-bretona en La Cerdanya». A: 34a Reunión Anual de la Federación Europea de Zootecnia.

Madrid: Federación Europea de Zootecnia.

Tortosa, J. (1961). Lérida. El medio y la vida en la provincia. Estudio geo­ gráfico. Lleida: Escuela Provincial.

Turiera, J. (1913). L’Agriculture en Cerdagne.

Vilarrasa, S. (1981). La Vida dels pastors, 2a ed. Ripoll: Tipografia Ripollesa, Imp. Maideu.

Wantz, D. (2013). «La Massanaise». Le Journal de Ferme, núm. 74, p. 5-7.

126

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 113-126

AGROFÃ&#x2019;RUM

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 129-138 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.100

BASES DE DADES DE DISPONIBILITAT ALIMENTÀRIA: LLACUNES ESTADÍSTIQUES I PROPOSTES DE MILLORA Ramon Clotet,1 Eusebi Jarauta-Bragulat,2 Yvonne Colomer1 1. Fundació Triptolemos, El Masnou, Barcelona 2. Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental, Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya (UPC BarcelonaTech), Barcelona Rebut: 4 de maig de 2018 - Acceptat: 28 de novembre de 2018

RESUM La disponibilitat d’aliments per a la població humana («fam zero») és un dels disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) aprovats el 2015 per l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La complexitat de la solució del problema de la manca d’aliments per a la població humana mundial exigeix dades fiables a fi de desenvolupar polítiques i estratègies adequades. Tradicionalment s’ha relacionat la producció fotosintètica (agricultura, ramaderia de pastura, pesca, etc.) amb la disponibilitat alimentària, però, atès que una part d’aquesta producció es destina al mercat global d’energia (biocombustibles i altres), resulta que només una part del total de la producció fotosintètica arriba a l’alimentació humana.

Si s’analitzen les bases de dades més importants del món agroalimentari, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, es comprova que la informació que aporten no està adequadament estructurada per tal de dur a terme un balanç acurat dels diferents destins de la producció/energia fotosintètica i poder, així, determinar quina és la proporció destinada realment al consum alimentari de la població humana. Per aquest motiu, en aquest treball es defineix un «coeficient d’aprofitament fotosintètic del sistema alimentari», amb l’objectiu de caracteritzar la proporció esmentada. Així mateix, es fa una proposta per tal d’adequar les bases de dades estadístiques Correspondència: Eusebi Jarauta-Bragulat. Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental – Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Barcelona. C. Jordi Girona, 1-3, edifici C2. 08034 Barcelona.

A/e: eusebi.jarauta@upc.edu.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

129

R. Clotet, E. Jarauta-Bragulat, Y. Colomer

als criteris globals de destí de la producció, amb la finalitat que els estudis prospectius sobre el sistema alimentari global puguin ser més rigorosos i acurats.

Paraules clau: sistema alimentari global, disponibilitat alimentària, fotosíntesi, producció alimentària, estadística, prospectiva.

BASES DE DATOS DE DISPONIBILIDAD ALIMENTARIA: LAGUNAS ESTADÍSTICAS Y PROPUESTAS DE MEJORA RESUMEN La disponibilidad de alimentos para la población humana («hambre cero») es uno de los diecisiete Objetivos de Desarrollo Sostenible (ODS) aprobados en 2015 por la Organización de las Naciones Unidas (ONU). La complejidad de la solución del problema de la falta de alimentos para la población humana mundial exige datos fiables a fin de desarrollar políticas y estrategias adecuadas. Tradicionalmente se ha relacionado la producción fotosintética (agricultura, ganadería de pastoreo, pesca, etc.) con la disponibilidad alimentaria, pero, dado que una parte de esta producción se destina al mercado global de energía (biocombustibles y otros), resulta que la producción fotosintética solo llega a destinarse parcialmente a la alimentación humana.

Si se analizan las bases de datos más importantes del mundo agroalimentario, tanto a nivel nacional como internacional, se comprueba que la información que aportan no está adecuadamente estructurada para llevar a cabo un balance preciso de los diferentes destinos de la producción/energía fotosintética y poder así fijar cuál es la proporción destinada realmente al consumo alimentario de la población humana. Por este motivo, en este trabajo se define un «coeficiente de aprovechamiento fotosintético del sistema alimentario», con el objetivo de caracterizar la proporción señalada.

Asimismo, se hace una propuesta para adecuar los datos estadísticos a los criterios globales de destino de la producción, con el fin de que los estudios prospectivos sobre el sistema alimentario global puedan ser más rigurosos y precisos.

Palabras clave: sistema alimentario global, disponibilidad alimentaria, foto­síntesis, producción alimentaria, estadística, prospectiva.

130

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

Bases de dades de disponibilitat alimentària

FOOD AVAILABILITY DATABASES: STATISTICAL GAPS AND PROPOSALS FOR IMPROVEMENT ABSTRACT The availability of food for the human population (“zero hunger”) is one of the seventeen Sustainable Development Goals (SDGs) approved in 2015 by the United Nations (UN). The complexity of solving the problem of lack of food for the global human population requires reliable data in order to develop appropriate policies and strategies. Traditionally, photosynthetic production (agriculture, grazing livestock, fishing, etc.) has been linked to food availability but, given that part of this production goes to the global energy market (biofuels and other uses), it turns out that only a part of the total photosynthetic production reaches human food.

If the most important databases of the agri-food world are analysed, both nationally and internationally, it is verified that the information they provide is not properly structured to draw up a precise balance of the differ­ ent photosynthetic production/energy destinations and consequently to be able to determine the proportion really devoted to food consumption of the human population. For this reason, this paper defines a “coefficient of photosynthetic use of the food system”. Likewise, a proposal is made to adapt the statistical data to the global criteria for destination of production so that prospective studies on the global food system can be more rigorous and precise.

Keywords: global food system, availability, photosynthesis, production, statistics, prospective.

1. INTRODUCCIÓ Fins a les darreries del segle xx la pràctica totalitat de la superfície dedicada a producció agrària es destinava a conreus per al consum alimentari humà, llevat de poques excepcions (tabac, cotó, cafè i altres). Actualment, la demanda de matèries primeres i d’energia ha fet que una part significativa de la superfície de conreu es dediqui a producció agrària no destinada al consum alimentari humà (biocombustibles, perfumeria i cosmètica, farmàcia i opiacis, jardineria i altres). Per tant, més que saber les superfícies destinades a cada un dels conreus vàlids per a alimentació humana, cal caracteritzar la part de l’energia total de la producció agrària que arriba efectivament a aquesta alimentació.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

131

R. Clotet, E. Jarauta-Bragulat, Y. Colomer

D’altra banda, els estudis sobre el sistema alimentari (producció, disponibilitat, seguretat alimentària, etc.) tenen una gran rellevància en la caracterització del desenvolupament de la societat actual. Pel que fa a la disponibilitat, cal dir que l’ONU ha establert «erradicar la pobresa» i la «fam zero» en els dos primers dels disset ODS com a part d’una nova agenda de desenvolupament sostenible (ONU, 2015) dins l’acord assolit el setembre de 2015.

L’establiment d’aquest objectiu, conseqüència natural de la sensibilitat i la preocupació per a garantir una adequada disponibilitat alimentària a tota la humanitat, ha motivat diversos estudis sobre la demanda global alimentària (Gouel i Guimbard, 2017); però, des de la nostra perspectiva, és imprescindible complementar la caracterització de la demanda amb dades sobre l’oferta real. Per tal d’estudiar l’oferta del sistema alimentari des d’una perspectiva global que transcendeix la visió primària de «cadena alimentària», cal disposar d’una aproximació quantitativa com la de Clotet et al. (2013), avalada per aplicacions del model com la de Jarauta-Bragulat et al. (2018). En aquest sentit, la fiabilitat i adequació de les dades és la condició essencial a fi de dur a terme un estudi i una anàlisi estadística amb garanties, a partir dels quals es pugui derivar una formulació sòlida de planificació estratègica d’actuacions en el sector alimentari.

Amb l’objectiu de treballar amb les garanties de fiabilitat adequades en els estudis del sistema alimentari, proposem que les bases de dades emprades siguin públiques i referenciables, i que corresponguin a institucions o organismes reconeguts. Tanmateix, s’ha observat que aquestes bases de dades tenen certes mancances o deficiències que creiem que cal corregir. En aquest treball es descriuen breument i analitzen les bases de dades que faciliten actualment determinades institucions, amb especial atenció al contingut i l’estructura de la informació que posen a l’abast dels usuaris, i es presenta sintèticament una proposta de com haurien d’estar estructurades aquestes bases de dades per a poder dur a terme estudis estadístics amb la fiabilitat requerida.

Tots els productes per a l’alimentació humana provenen originalment de la funció fotosintètica, tant directament en l’àmbit agrari com indirectament en sentit ampli (procedents d’heteròtrofs no competitius: pesca, ramaderia de pastura, bolets, mel i altres). Tradicionalment, en estudis globals de tipus econòmic, social o polític, s’han relacionat sempre els conceptes: producció fotosintètica agrària versus alimentació humana. Ara com ara, la relació directa entre la producció fotosintètica agrària i l’alimentació humana és molt menor que fa uns anys, degut a la introducció intensiva de conreus per a altres finalitats. Per tant, el fet de continuar mantenint com a hipòtesi aquesta relació directa fa que les conclusions basades en les dades de producció agrícola siguin errònies, si no es té en compte aquesta nova situació.

La figura 1 il·lustra esquemàticament, i des d’aquesta perspectiva més actualitzada, el circuit que segueix l’energia associada als productes que 132

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

Bases de dades de disponibilitat alimentària

Figura 1. Flux energètic associat als productes procedents de la fotosíntesi amb destí possible a l’alimentació humana EFTa Producció fotosintètica EA

DIRECTA - Cultius herbacis

e1

- Horticultura

ALIMENTACIÓ HUMANA

- Fructicultura

e4

Malbaratament

- Algues INDIRECTA - Pesca

e3

- Ramaderia de pastura - Mel - Bolets

e2

Retorn a través de la producció animal Altres usos

e2a

- Ramaderia intensiva - Aqüicultura - Helicultura - Cria d’insectes

e2b

- Proteïna obtinguda en bioreactors - Altres

- Biocombustibles - Aliments per a animals de companyia - Cafè i te - Begudes alcohòliques - Tèxtils - Tabac - Opiacis - Plantes ornamentals - Fàrmacs i perfumeria - Altres

Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

133

R. Clotet, E. Jarauta-Bragulat, Y. Colomer

procedeixen de la fotosíntesi (ja sigui per via directa o per via indirecta), i que tenen com a possible destí la cadena alimentària humana. En aquesta figura es posa de manifest que no tota l’energia fotosintètica produïda, vàlida per a ús alimentari (EFTa), va destinada directament a l’alimentació humana, sinó només una fracció (e1). Hi ha una part (e2) que va a altres usos, una part (e2a) dels que no tenen cap relació amb l’alimentació i una altra part (e2b) retorna per a l’alimentació humana, ja que va dedicada a la producció de proteïnes animals, i, d’altra banda, es produeix una pèrdua de rendiment energètic. A més, cal tenir en compte la pèrdua que suposa el malbaratament alimentari (e4), un fet prou conegut sobre la quantificació del qual no es tenen dades fiables, sinó només estimacions molt diferents segons les fonts. Si s’apliquen els factors de conversió adequats, el flux o balanç de matèria expressat a la figura 1 es pot interpretar com a balanç energètic. Precisament, el balanç d’energia fotosintètica és un element important a tenir en compte en el disseny de polítiques alimentàries.

A partir d’aquestes consideracions, es posa de manifest clarament que, en els estudis estadístics que pretenguin relacionar de manera fiable la producció fotosintètica vàlida per a l’alimentació humana, les bases de dades que sustentin aquests estudis han de tenir en compte el balanç de matèria/ energia expressat a la figura 1. Aquest balanç de matèria/energia es pot expressar mitjançant l’equació:

EA = e1 + e3 − e4

(1)

(e1 = EFTa − e2; e2 = e2a + e2b) A l’equació (1), EFTa és l’energia total de producció primària derivada de la fotosíntesi i vàlida per a l’alimentació heteròtrofa i EA és l’energia disponible realment per a l’alimentació humana. D’altra banda, de la diferència (e3 − e2b) es pot deduir la pèrdua en energia alimentària i el rendiment global de la transformació en proteïna animal.

Només una informació correcta sobre els elements que intervenen en aquest balanç de matèria/energia permet aplicar l’equació anterior de manera adequada i desenvolupar estratègies amb una base realista, a fi d’abastar tots els aspectes del procés. Si considerem la temàtica i la seva dimensió global, sembla evident que només es pot donar una possibilitat realista d’aplicar els balanços, i d’aquí fer-ne les corresponents prospectives, si les dades tenen àmbit mundial. I ara per ara l’entitat més adient per a estructurar aquestes bases de dades és l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), mitjançant el servei FAOSTAT.

134

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

Bases de dades de disponibilitat alimentària

2. BASES DE DADES ALIMENTÀRIES: BREU DESCRIPCIÓ I ANÀLISI Hi ha diversos organismes i institucions que ofereixen bases de dades d’accés públic relacionades amb el sistema agroalimentari. En aquest apartat es mostren els resultats d’un estudi en el qual s’han explorat diferents fonts de dades estadístiques públiques relacionades amb el sistema agroalimentari. Aquestes fonts de dades corresponen a organismes nacionals o regionals, amb dades referides al seu territori, o internacionals, amb dades referides a un conjunt de països. Els organismes estudiats són els següents: 1) O rganismes d’àmbit nacional o regional (dades només referides al seu territori): — Institut Nacional d’Estadística (INE, 2016-2017) (http://www.ine.es/ ) — Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT, 2016) (https://www.idescat.cat/ ) — Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya (GENCAT, 2016-2017) (http://agricultura.gencat.cat/ca/inici/ ) 2) Organismes d’àmbit internacional: — Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA, 2017) (https://www.nass.usda.gov/index.php) — Oficina Estadística de les Comunitats Europees (EUROSTAT, 2016-2017) (http://ec.europa.eu/eurostat/web/main/home) 3) Organisme d’àmbit mundial: — Organisme de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, 2014-2015) (http://www.fao.org/faostat/es/#home) Per a cada un d’aquests organismes s’han estudiat les bases de dades públiques que ofereixen, en relació amb els conceptes indicats a la figura 1.

Aquest estudi s’ha fet mitjançant un conjunt d’indicadors per a caracteritzar aquestes bases de dades. A la taula i es reflecteix el resultat d’aquest estudi.

3. REFLEXIONS I CONCLUSIONS 1) D’acord amb l’objectiu central d’aquest treball, s’ha posat de manifest que actualment la producció fotosintètica per al consum alimentari humà no es dedica totalment a aquest destí (figura 1). Així, a part d’altres destins tradicionals (com la producció intensiva de proteïna animal), l’entrada en escena d’aplicacions per a producció d’energia a partir de matèries primeres QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

135

R. Clotet, E. Jarauta-Bragulat, Y. Colomer

Taula I. Disponibilitat de dades segons tipologia i organisme (a: no distin­ geix tipus de pesca i ramaderia; b: no distingeix tipus de ramaderia) FAOSTAT

USDA

EUROSTAT

INE

IDESCAT

GENCAT

Parcial (b)

Parcial (a)

Parcial (b)

Parcial (b)

Parcial (a)

Parcial (b)

e1 - Destí directe: alimentació humana

No

No

No

Sí

Sí

Sí

e2 - Altres usos

No

No

No

Parcial

Parcial

Parcial

e2a - Biocombustible, tèxtils, tabac...

No

No

No

No

No

Parcial

e2b - Ramaderia intensiva, aqüicultura...

No

No

No

Parcial

No

No

e3 - Destí final: alimentació humana

Sí

Sí

Sí

Sí

Sí

Sí

e4 - Malbaratament

No

No

No

No

No

No

Producció Amb dades de producció fotosintètica (vegetals, pesca, ramaderia de pastura, mel, bolets) Dades de destí

Font: Elaboració pròpia.

no fòssils ha possibilitat l’ús d’una part dels conreus agrícoles per a altres produccions i, en conseqüència, les dades estadístiques de producció fotosintètica de possible ús alimentari ho han de tenir en compte.

2) Si no s’estableix un balanç precís i fiable de la matèria/energia que intervenen en el procés, la solució al problema de la manca d’aliments per a tota la població mundial no es pot abordar satisfactòriament. Les dades de la taula i relatives a les bases de dades alimentàries de diversos organismes indiquen clarament que, amb l’organització i l’estructura de la informació tal com es presenta actualment, aquesta tasca ara per ara no és possible. Les dades procedents d’organitzacions d’àmbit mundial (FAOSTAT) o d’àrees econòmiques fortes (EUROSTAT, USDA) són les més generalistes, mentre que les d’àmbit local (INE, INDESCAT, GENCAT) són les que s’acosten més a la possibilitat de dur a terme un balanç adequat.

3) Cal desenvolupar un nou sistema de classificació i organització de dades del sistema alimentari per a conèixer exactament el destí i la producció especificats a la figura 1, per tal de fer possible un balanç adequat ener136

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

Bases de dades de disponibilitat alimentària

gètic i de matèria. Aquesta perspectiva de classificació i ordenació proposada és l’única via que pot permetre establir i quantificar amb rigor la disponibilitat alimentària a escala mundial.

4) La incorporació en el balanç del concepte «malbaratament alimentari» és imprescindible per a completar la informació estadística necessària per a una bona planificació. Actualment no consta que hi hagi dades d’aquest concepte, però l’estudi patrocinat per la FAO sobre estimació de pèrdues i malbaratament d’aliments al món (Gustavsson et al., 2012) indica clarament que cal considerar aquesta qüestió. S’estima que el malbaratament alimentari està al voltant del 30 % dels aliments produïts, i això fa urgent una definició i quantificació més precises, així com l’adopció de mesures per a reduir-lo (Díaz-Ruiz i López-Gelats, 2017). En aquest sentit, el terme e4 de la figura 1 es converteix en un valor decisiu per a conèixer realment les disponibilitats alimentàries i, per tant, per a definir possibles estratègies.

5) Amb la informació estructurada d’acord amb la consideració anterior, la disponibilitat real de matèria/energia per a alimentació humana s’expressa mitjançant l’equació (1). Això permet definir el coeficient d’aprofitament en el sistema de la fotosíntesi vàlida per a alimentació humana (CAP), mitjançant el quocient:

CAP = EA/EFTa

(2)

6) Actualment es pot disposar de la informació sobre la composició dels productes involucrats en el sistema alimentari. Aquest fet, lligat amb la classificació proposada, permet fer balanços globals més acurats, més enllà de l’energia, considerant components bàsics com la proteïna, els hidrats de carboni, els greixos i altres més específics com els àcids greixosos, el tipus de proteïna i altres elements característics. Això també permetria elaborar recomanacions dietètiques més acurades per a la població.

BIBLIOGRAFIA Clotet, R.; Colomer, Y.; Jarauta-Bragulat, E.; Mayor, F. (2013). «El sistema alimentario global: I-Definición de un espacio». Revista Española de Es­ tudios Agrosociales y Pesqueros, núm. 235, p. 13-22.

Díaz-Ruiz, R.; López-Gelats, F. (2017). «Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari. Estudi a l’àrea metropolitana de Barcelona». Quaderns Agraris, núm. 43, p. 7-37.

Gouel, C. i Guimbard, H. (2017). «Nutrition transition and the structure of global food demand», CEPII. Working Paper, núm. 5. També disponible en línia a: <http://www.cepii.fr/PDF_PUB/wp/2017/wp2017-05.pdf> [Consulta: febrer 2018].

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

137

R. Clotet, E. Jarauta-Bragulat, Y. Colomer

Gustavsson, J. [et al.] (2012). Pérdidas y desperdicio de alimentos en el mun­ do. Roma: FAO. Jarauta-Bragulat, E.; Colomer, Y.; Clotet, R. (2018). «El sistema alimentario global: II aproximación cuantitativa al espacio agroalimentario de la Europa mediterránea». Revista Española de Estudios Agrosociales y Pesque­ ros, núm. 249, p. 15-38.

Organització de les Nacions Unides (ONU) (2015). «Objetivos de Desarrollo Sostenible» [en línia]. EUA: ONU. <https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/objetivos-de-desarrollo-sostenible/> [Consulta: febrer 2018].

138

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 129-138

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 46 (juny 2019), p. 139-146 ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA · DOI: 10.2436/20.1503.01.101

RELLEGINT KEYNES: IMPLICACIONS PER A LA IMPLEMENTACIÓ DE LA BIOECONOMIA CIRCULAR Adriano Raddi Programa de bioeconomia i governança, Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), Solsona Rebut: 14 de setembre de 2018 - Acceptat: 16 de novembre de 2018

RESUM La bioeconomia circular podria representar part de l’alternativa al capitalisme lineal i a l’atzucac del creixement sostenible en la mesura que serà capaç de prioritzar un enfocament local, un canvi de paradigma dirigit pel decreixement i la prevalença dels criteris polítics per damunt dels exclusivament econòmics. Davant de les reticències dels partidaris del mercat lliure, resulta interessant rellegir un assaig de Keynes en què s’argumenta que un altre camí és possible: «No es tracta d’arrancar les arrels, sinó d’ajudar la planta a créixer en una altra direcció». (Keynes, 1933, p. 758).

Paraules clau: bioeconomia circular, decreixement, economia local, macroregions, proteccionisme, subsidiarietat.

RELEYENDO KEYNES: IMPLICACIONES PARA LA IMPLEMENTACIÓN DE LA BIOECONOMÍA CIRCULAR RESUMEN La bioeconomía circular podría representar parte de la alternativa al capitalismo lineal y a la paradoja irresoluble del crecimiento sostenible en la medida en que será capaz de priorizar un enfoque local, un cambio de paradig-

Correspondència: Adriano Raddi. Responsable del programa de Bioeconomia i Governança. CTFC. Ctra. de Sant Llorenç de Morunys, km 2. 25280 Solsona. Tel.: 973 481 752. A/e: adriano.raddi@ctfc.cat.

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

139

A. Raddi

ma dirigido por el decrecimiento y la prevalencia de los criterios políticos por encima de los exclusivamente económicos. Frente a las reticencias de los partidarios del libre mercado, resulta interesante releer un ensayo de Keynes donde se argumenta que otro camino es posible: «No se trata de arrancar las raíces, sino de ayudar la planta a crecer en otra dirección». (Keynes, 1933, p. 758).

Palabras clave: bioeconomía circular, decrecimiento, economía local, macrorregiones, proteccionismo, subsidiariedad.

REREADING KEYNES: IMPLICATIONS FOR THE IMPLEMENTATION OF THE CIRCULAR BIOECONOMY ABSTRACT The circular bioeconomy could represent part of the alternative to linear capitalism and to the blind alley of sustainable growth insofar as it will be able to prioritize a local approach, a paradigm shift led by degrowth and the prevalence of political criteria over exclusively economic considerations. In response to the reticence of free market supporters, it is interesting to reread one of Keynes’s essays in which it is argued that another way is possible: “It should not be a matter of tearing up roots but of slowly training a plant to grow in a different direction” (Keynes, 1933, p. 758).

Keywords: circular bioeconomy, degrowth, local economy, macroregions, protectionism, subsidiarity.

El capitalisme no és intel·ligent, no és bonic, no és just, no és virtuós i no manté les seves promeses. En fi, no ens agrada i estem començant a menysprear-lo. Tanmateix, quan ens preguntem amb què substituir-lo, quedem molt perplexos. (John Maynard Keynes, 1933, p. 761).

En la segona sessió del ple d’investidura del 14 de maig de 2018, el president de la Generalitat de Catalunya va esmentar que impulsaria «el pacte nacional per la bioeconomia que promogui un ús eficient de tots els recursos naturals, tot aplicant la innovació i la tecnologia per fomentar una gestió integral i la millora del desenvolupament territorial».1 Durant els últims temps, la bioeconomia, és a dir, l’economia basada en la valorització dels recursos naturals, ha posat al centre del debat el conjunt 1. Vegeu: https://www.ara.cat/2018/05/14/Discurs_de_la_segona_sessio_debat_investidura_Torra.pdf 140

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

Rellegint Keynes: implicacions per a la implementació de la bioeconomia circular

del sector agroramader, forestal i pesquer. Aquest concepte clau, juntament amb el d’economia circular, té molt èxit en termes de comunicació i representa un dels pilars per al futur de la Unió Europea i les seves polítiques de desenvolupament (EC, 2012 i 2018a).

Hi ha moltes definicions de bioeconomia, oficials i tècniques, concordants i discordants, depenent de l’àrea geogràfica i de l’enfocament. D’una banda, hi ha qui la fonamenta en la innovació tecnològica centrada sobre les biorefineries i els bioproductes,2 les inversions financeres ingents, els grans fluxos de matèria primera (sovint procedents de l’estranger) i el model d’integració vertical. D’altra banda, hi ha qui prefereix fer valer el ventall de funcions facilitades per l’entorn agroramader, forestal i pesquer, i centrar-se en el desenvolupament rural de les comunitats locals, la innovació social i la integració horitzontal, de manera que el territori sigui gestionat activament i conjuntament amb l’agricultura, els boscos, els recursos aquàtics, el turisme i l’oferta de serveis mediambientals. Aquest segon model3 requereix un ús intensiu del treball, la creació de formes d’integració entre operadors i la producció d’una oferta diversificada, però coherent, de productes relacionats amb el territori.

Sense voler aprofundir en el debat, ens limitarem a considerar la bioeconomia com una oportunitat, gràcies als avenços tecnològics, de reemplaçar amb la biomassa el petroli i els productes derivats, responsables de causar un impacte mediambiental insostenible. A més de la producció de biocombustibles, bioplàstics i altres productes químics innovadors per a la indústria tèxtil, alimentària i farmacèutica, òbviament els productes procedents del sector primari i de les indústries relacionades també formen part de la bioeconomia, ja que empren matèries orgàniques, naturals i renovables.4 Encara més, juntament amb la creació d’activitats econòmiques, hi troba cabuda la millora del benefici públic, atès que la bioeconomia prevé la pèrdua de biodiversitat, promou el creixement econòmic i la creació de llocs de treballs en línia amb el principi del desenvolupament sostenible.5 2. «Bioeconomy refers to the set of economic activities relating to the invention, development, production and use of biological products and processes. [...] A bioeconomy can be thought of as a world where biotechnology contributes to a significant share of economic output» (OECD, 2009).

3. [Bio-based or green economy] «will also involve achieving smooth and just adjustment in labour markets by ensuring that workers have the means to find opportunity in change. More generally, the success of a green strategy will rest on addressing political obstacles and distributional concerns about the cost of change.» (OECD, 2011).

«The key aim for a transition to a green economic growth and investment and gain in environmental quality and social inclusiveness.» (UNEP, 2011a).

4. «The bioeconomy comprises those parts of the economy that use renewable biological resources from land and sea —such as crops, forests, fish, animals and micro-organisms— to produce food, materials and energy.» (EC, 2018b) 5. «An inclusive green economy is one that improves human well-being and builds social equity while reducing environmental risks and scarcities.» (UNEP, 2011b) QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

141

A. Raddi

L’Institut Forestal Europeu ha publicat recentment un informe (Hetemäki et al., 2017), elaborat per investigadors i polítics, en què es recomana de manera molt encertada integrar el terme bioeconomia amb el d’economia circular. Els dos conceptes, tot i que sovint estan relacionats, són conceptualment diferents. La bioeconomia, encara que enfoqui sobretot els criteris de renovació dels recursos, no qüestiona un model basat en l’elevat consum de primeres matèries i la concepció lineal que caracteritza l’economia fòssil: explotar, produir, llençar. En canvi, l’economia circular —que en principi no prioritza els recursos renovables o la biomassa— es fonamenta en la necessitat de passar d’un model d’economia lineal a un model d’economia en què tots els recursos consumits són posteriorment reciclats i reutilitzats repetidament per a poder tancar el cercle i així reduir (fins i tot eliminar?) la producció de residus.6 Malgrat que el concepte de circularitat contribueixi a l’abandonament del marc mental del creixement lineal, la bioeconomia circular no pot representar per si mateixa la solució a l’atzucac d’un creixement econòmic infinit en un planeta finit. Dissociar la creació de valor econòmic de l’ús de recursos naturals i dels impactes ambientals és un repte urgent per a afrontar (UNEP, 2011b). Gràcies a la promoció de la inversió en els serveis ecosistèmics i en la descarbonització,7 la bioeconomia circular permet assolir una desvinculació significativa dels impactes ambientals, amb la consegüent disminució en la petjada ecològica global. N’hi ha prou amb això? Aquesta és la qüestió plantejada pels teòrics del decreixement, sobretot per Serge Latouche, molt crítics amb el concepte de desenvolupament, encara que sostenible, atès que els principals problemes mediambientals i socials del nostre temps són causats justament per la lògica del creixement i els seus efectes colaterals.

Un cop s’ha remarcat que els recursos naturals i la biomassa no són infinits, caldrà deixar clar, també, que la seva valorització s’ha d’assolir gràcies a la gestió sostenible i la procedència local, per a poder així revertir en clau interna els beneficis materials i immaterials, i les externalitats positives associades a l’espai agroramader, forestal i pesquer, per a evitar que la producció de bioproductes competeixi amb la producció d’aliments i tingui efectes negatius en altres serveis ecosistèmics.

Dins de la Unió Europea, les polítiques dirigides a promoure i privilegiar el consum de recursos locals d’un país sempre han acabat xocant amb el mantra de la liberalització del mercat i del tràfic de mercaderies entre països membres. L’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP) va ser un intent d’anar encara més allà dels confins continentals.

6. L’economia circular va precedida conceptualment pels principis de les 3R: reduir el consum, reutilitzar els productes, reciclar-ne els residus.

7. La bioeconomia afavoreix la transició cap a una economia baixa en carboni, ja que contribueix a la reducció de la dependència dels combustibles fòssils.

142

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

Rellegint Keynes: implicacions per a la implementació de la bioeconomia circular

Avui dia, fins i tot la Xina s’ha convertit en un gran defensor de la política de mercat obert. Tanmateix val la pena recordar que tots els països (començant per la Gran Bretanya i els Estats Units)8 van ser proteccionistes en la fase de desenvolupament i consolidació de les seves indústries i xarxes comer­ cials, i després s’han convertit en defensors del comerç lliure un cop aconseguida una posició dominant en un determinat àmbit. Ara hauria de ser el torn d’Europa de protegir les activitats relacionades amb la bioeconomia circular, si de debò es creu en el seu futur i els beneficis que comporta.

Els mitjans de comunicació amb més difusió i les declaracions de la majoria de líders polítics convencionals solen donar suport incondicional a l’obertura de mercats. Davant de les dificultats de justificar el presumpte èxit de la globalització, s’argumenta que són només els populistes els que pretenen fer tornar enrere la història. Però en el passat hi va haver grans economistes liberals com Adam Smith (1723-1790), David Ricardo (1772-1823) i John Maynard Keynes (1883-1946), contraris a la circulació lliure de capital i treballadors. Per tant, sembla oportú reprendre el que Keynes va escriure sobre el tema a l’assaig National self-sufficiency (Keynes, 1933), en què posa al capdamunt de les seves preocupacions el problema del manteniment de la pau. Gairebé s’ha transformat en un tòpic argumentar que el comerç lliure acosta els pobles, mentre que el proteccionisme, afí al nacionalisme, representa una amenaça per a la pau. Keynes rebutja aquest argument. No és obvi, escriu l’economista britànic, que, en centrar els esforços d’una nació en el domini del comerç exterior s’assoleixi la pau internacional, sinó més aviat, segons l’experiència, és fàcil arribar a la conclusió contrària. I és igualment cert, afegeix Keynes, que ni la penetració de l’economia d’un país per part de recursos i capitals estrangers, ni l’estreta dependència de la vida econòmica d’una nació de les polítiques econòmiques fluctuants d’altres països constitueixen cap garantia. Un patró que apunti a maximitzar l’especialització dirigida a les exportacions i la difusió més àmplia possible del capital, independentment d’on resideixin els titulars, condueix gairebé inevitablement a una lògica de conquesta de nous mercats, a la protecció dels interessos del país exportador de capitals i, per tant, a l’imperialisme econòmic. Les idees, el coneixement i la ciència són les coses que haurien de ser internacionals, tanmateix convé que les mercaderies siguin produïdes internament sempre que això sigui raonable i pràcticament possible. Les finances també haurien de ser un tema eminentment restringit a l’àmbit nacional.

Segons Keynes, el mercat internacional sense limitacions ha estat avantatjós en el passat, però troba menys justificació en el capitalisme modern. És necessari un grau considerable d’especialització internacional en tots els 8. Recordem la clàusula proteccionista del buy american (1933), aplicada sovint pel govern dels Estats Units d’Amèrica, paladí del mercat lliure, o bé el lema America first, usat tant pels demòcrates com pels republicans, des de Woodrow Wilson (1914) fins a Donald Trump (2016).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

143

A. Raddi

casos en què es donin marcades diferències en el clima, els recursos naturals, les aptituds innates, la civilització i la densitat de població. Aquesta necessitat, però, és cada vegada menys evident, perquè el progrés de la tecnologia i la substitució de matèries primeres permeten als països deslliurar-se de les importacions. Per a un nombre creixent de productes industrials i, potser, agrícoles, hi ha raons de pes per a dubtar que les pèrdues econòmiques derivades de l’autarquia nacional superin els beneficis de mantenir la producció i el consum en l’àmbit de l’organització nacional pròpia. Cal, doncs, continuar buscant sempre aquest equilibri entre l’avantatge econòmic i l’avantatge no econòmic: el primer és un bé real que s’ha de salvaguardar, sempre que sigui palesament superior a la resta de béns reals amenaçats pel primer. Keynes afirma que és important poder ser el més independent possible de les interferències que provoquen els canvis econòmics produïts en altres països i poder ser lliures d’assolir els objectius socials que es volen aconseguir. L’aïllament econòmic progressiu i modulable, en el cas que resultés viable i amb un cost econòmic no gaire excessiu, faria més fàcil l’assoliment d’aquests objectius. Fonamentalment, amb aquesta argumentació Keynes no es nega com a prejudici al comerç internacional, però demana un equilibri entre el nivell de liberalització del comerç internacional i el grau d’autonomia en l’àmbit econòmic nacional, amb l’objectiu prioritari d’assolir la plena ocupació.

Així, doncs, sota aquesta perspectiva, sembla possible fer un pas enrere pel que fa a la internacionalització dels mercats; tanmateix, afegeix Keynes, els que intenten alliberar un país dels vincles internacionals haurien de ser molt prudents abans d’emprendre aquest camí: «No es tracta d’arrancar les arrels, sinó d’ajudar la planta a créixer en una altra direcció» (Keynes, 1933, p. 758).

Després de les consideracions que hem exposat, no resultaria desencertat preguntar-se el que diria avui Keynes —que ja el 1933 va denunciar el protagonisme de la lògica financera per les conseqüències perjudicials que produïa en l’economia del seu país— davant d’una globalització que ha permès al capital financer imposar-se sobre qualsevol altre criteri a tot arreu.

Estranya que molts personatges influents, sempre disposats a citar els noms i les opinions de Keynes en suport de les polítiques de despesa pública, no tinguin en compte el que va escriure a l’assaig esmentat, que constitueix un element gens marginal dins del marc global del seu pensament econòmic i social. El que afirma sobre el proteccionisme i l’autarquia, pot ser sumàriament apartat o posat en dubte? Se’n pot redimensionar l’abast si s’argumenta que són consideracions que haurien d’emmarcar-se en la situació de crisi que atenyia els països desenvolupats en la dècada de 1930 i, per tant, ja no mantindrien la seva validesa en el món actual?

Keynes, fa 86 anys, ja donava una resposta amb horitzons de futur: preveia que el desenvolupament tecnològic emanciparia cada vegada més els països de la necessitat de dependre de recursos exteriors. Avui dia, efectiva144

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

Rellegint Keynes: implicacions per a la implementació de la bioeconomia circular

ment, les energies renovables permeten que els països que no disposen de combustibles fòssils, no n’hagin de dependre; en una bioeconomia circular, els materials són de procedència orgànica i reciclables i, si estan produïts internament, no s’han d’importar; a més, la desmaterialització de molts processos productius (mitjançant el teletreball, el nomadisme digital, les impressores 3D, etc.) també contribueix encara més a la reducció de la dependència de l’exterior. En la revolució industrial descrita per Jeremy Rifkin (2011) —basada en les energies renovables— la bioeconomia circular gestionada localment pels prosumidors (productors i consumidors) donarà nova vida i centralitat a la dimensió local.

Certament, també cal tenir en compte que hi ha molts països europeus que —tot i la desnatalitat que els afecta— es caracteritzen per una alta densitat de població i, per tant, necessiten importar matèries primeres i recursos que, ara per ara, no poden ser proporcionats només en clau domèstica. El discurs de Keynes ens dirigeix cap a la recerca d’un compromís virtuós entre l’obertura indiscriminada i el tancament total dels mercats.

En la mateixa línia, l’aplicació del principi de subsidiarietat9 representa un complement per a recuperar el control de les activitats econòmiques i polítiques, potser no en el cas d’estats petits, però sí en macroregions formades per la integració de nacions geogràficament properes i amb un patrimoni històric i cultural compartit.10 Juntament amb les macroregions del Bàltic, del Danubi, l’alpina, l’adriaticojònica (Cavestri, 2018), si també la macroregió dels Països Catalans fos conscient de tenir una identitat pròpia i la capacitat de competir amb la resta de països, es reforçaria el camí cap a una nova Europa capaç d’oferir finalment una alternativa al capitalisme del segle xx.

BIBLIOGRAFIA Barnils, A. (2018). «No és pas l’economia. Ets tu. Deu anys de Lehman Brothers».

Vilaweb [en línia]. <www.vilaweb.cat/noticies/no-es-leconomia-ets-tu/> [Consulta: 16 setembre 2018].

Cavestri, L. (2018). «Macroregioni, le opportunità UE da cogliere». Il Sole 24 ore [en línia]. <www.ilsole24ore.com/art/commenti-e-idee/2018-01-11/ macroregioni-opportunita-ue-cogliere-160732.shtml?uuid=AE6RVCfD> [Consulta: 6 novembre 2018].

9. Principi regulador segons el qual l’autoritat territorialment més pròxima és la responsable de dur a terme una funció determinada. L’autoritat superior hauria d’intervenir amb una actitud de suport (subsidium) només en aquells àmbits en què l’autoritat local no tingui la capacitat de desenvolupar la seva tasca (vegeu, per exemple: De Benoist, 2005).

10. Durant la preparació de l’Estratègia de la UE per a la macroregió del mar Bàltic, es va des­ envolupar aquesta definició de macroregió: «an area including territory from a number of different countries or regions associated with one or more common features or challenges.» (EC, 2009:1).

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

145

A. Raddi

De Benoist, A. (2005). Identità e comunità. Nàpols: Guida.

European Commission (EC) (2009). Macro-regional strategies in the European Union. Brusel·les: Comssió Europea, p. 1.

— (2012). «Innovating for Sustainable Growth: A Bioeconomy for Europe».

A: Communication from the Commission to the European Parliament, the Council, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions. Brussel·les: Comissió Europea, p. 9.

— (2018a). A sustainable bioeconomy for Europe; strengthening the connec­ tion between economy, society and the environment. Update bioeconomy strategy. Brussel·les: Comissió Europea.

— (2018b). «What is bioeconomy?» [en línia]. <ec.europa.eu/research/ bioeconomy/index.cfm> [Consulta: 6 novembre 2018].

Hetemäki, L. [et al.]. (2017). «Leading the way to a European circular bioeconomy strategy». From science to policy, núm. 5, European Forest Institute.

Latouche, S. (2007). Sobrevivir al desarrollo: De la descolonización del ima­ ginario económico a la construcción de una sociedad alternativa. Barcelona: Icaria.

— (2008). La apuesta por el decrecimiento: ¿Cómo salir del imaginario do­ minante?. Barcelona: Icaria.

Keynes, J. M. (1933). «National self-sufficiency». The Yale Review, vol. 22, núm. 4, p. 755-769.

Organisation for Economic Cooperation and Development (OECD) (2009).

«The Bioeconomy to 2030: designing a policy agenda» [en línia]. <www. oecd.org/futures/long-termtechnologicalsocietalchallenges/thebioeco nomyto2030designingapolicyagenda.htm> [Consulta: 6 novembre 2018].

— (2011). «Towards Green Growth». OECD Publishing, [en línia], p. 20. <www.dx.doi.org/10.1787/9789264111318-en> [Consulta: 6 novembre 2018].

Pettenella, D. (2018). «Bio-based economy: un approccio tecnologico o sociale?». Sherwood, núm. 232, p. 43.

Rifkin, J. (2011). La Tercera revolución industrial: cómo el poder lateral está transformando la energía, la economía y el mundo. Barcelona: Paidós.

Ruffolo, G. (2006). Lo specchio del diavolo. Torí: Einaudi.

United Nations Environment Programme (UNEP) (2011a). Towards a green economy: pathways to sustainable development and poverty eradication.

Nairobi: UNEP. — (2011b) Decoupling natural resource use and environmental impacts from economic growth. A Report of the Working Group on Decoupling to the International Resource Panel. Nairobi: UNEP. — (2018). «Why does green economy matter?» [en línia]. <www.unenviron ment.org/explore-topics/green-economy/why-does-green-economymatter> [Consulta: 6 novembre 2018].

146

QUADERNS AGRARIS 46 (juny 2019), p. 139-146

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

a) Lliurament i acceptació L’original s’ha de lliurar en suport electrònic i, opcionalment, en paper al Comitè Editorial, Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, icea@iec.cat. Quan el material s’enviï per correu electrònic, cal sol·licitar la confirmació de recepció i detallar clarament el nombre d’arxius enviats. Quan el pes dels arxius sigui elevat, cal emprar un sistema de transferència electrònica segur.

Els treballs resten sotmesos a l’acceptació del Comitè Editorial, el qual pot basar la seva decisió en l’avaluació i en els informes d’especialistes. b) Idioma Els articles han d’estar escrits en català. c) Requisits del document original Característiques generals — En format de Word.

— Pàgines numerades correlativament a l’angle inferior dret.

— Marge superior i inferior de la pàgina: 2,5 cm.

— Marge esquerre i dret de la pàgina: 3 cm.

— Text normal: Times New Roman o Arial, de cos 12 i amb un interli­ neat d’1,5.

— Text de les notes a peu de pàgina i de les citacions en paràgraf a part: Times New Roman o Arial, de cos 10, amb un interlineat d’1,5.

— Les notes a peu de pàgina s’han d’identificar dins del text amb super­ índexs numerats correlativament (1, 2, 3...).

— Els apartats han d’anar numerats correlativament.

— Els articles poden incloure figures (imatges i gràfics) i taules, que cal que vagin numerades i que duguin un títol o un text explicatiu i la indicació de la font de procedència. També, dins del text, s’hi ha de fer referència.

147

— El primer cop que s’utilitzi una sigla o l’abreviatura en el text cal des­ envolupar-ne l’expressió completa i escriure la sigla o l’abreviatura a conti­ nuació entre parèntesis.

Primer full En el primer full hi ha d’haver el títol de l’article, el nom i el primer cog­ nom —o els dos cognoms units amb un guionet— de l’autor o autors i la seva filiació: l’adreça institucional de tots els autors (universitat o centre on s’ha realitzat l’estudi, departament o unitat, ciutat i país) o, si no existeix aquesta informació, la professió. En cas que els autors tinguin filiacions diferents, s’han de numerar correlativament les diferents adreces institucio­ nals i escriure al costat de cada autor el superíndex amb el nombre corres­ ponent.

També cal indicar el nom, l’adreça postal completa, el telèfon i l’adreça electrònica del responsable del treball que ha de mantenir la correspon­ dència amb la revista.

L’autor ha de destacar les dades de correspondència que han de ser publicades.

Títols, resums i paraules clau Els títols, els resums i les paraules clau han d’estar escrits, com a mínim, en català, anglès i castellà. En el resum s’hi han d’exposar de manera clara i concisa: els objectius, la metodologia, els principals resultats i les conclusions del treball. L’extensió recomanada és d’entre 100 i 220 paraules, excepte l’anglès, que és convenient que sigui més extens. Les paraules clau, entre tres i sis, han de ser les mateixes en totes les llengües.

Característiques dels gràfics i taules — En format obert, que es puguin manipular (no en format d’imatge).

— En arxius separats del text, però també cal incloure’ls dins del text, en el lloc on han d’aparèixer.

— Han d’anar numerats i han de dur un text explicatiu.

Característiques de les imatges — En format JPG, TIFF o similars.

— En arxius separats del text, però també cal incloure-les dins del text, en el lloc on han d’aparèixer.

— Han d’anar numerades i han de dur un text explicatiu. És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en l’article. La font de procedència s’hi ha de referenciar. Quan l’autor del material gràfic sigui també l’autor de l’article, igualment caldrà que s’hi indiqui.

148

d ) Bibliografia La bibliografia ha de recollir només les obres que se citin en el text, que han de seguir un dels esquemes següents: — Referències d’articles: Masies, L.; Cases, A.; Viladomat, C. (2009). «Anàlisi perfecta de paràsits molests». Quaderns d’Agricultura, núm. 29, p. 12-140.

Si són més de tres autors, es pot escurçar i posar el primer autor seguit de l’expressió en cursiva et al.: Masies, L. [et al.].

En el cas d’articles de revistes en línia: Carreres, J.; Miret, M. (2011). «Innovacions en l’àmbit vinícola». Vi i Vinya [en línia], núm. 20, p. 35-45. <http://www.viivinya.com/3/001234> [Consulta: 23 gener 2012].

En el cas d’articles de revistes en doble suport: Canyes, V.; Soler, C. (2010). «Vida en el camp durant l’estiu». Revista del Camp, núm. 5, p. 5-23. També disponible en línia a: <http://www.revcamp. com/201.pdf> [Consulta: 5 maig 2011].

— Referències de llibres o capítols de llibres: Santpere, J. (2010). Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada.

Loyola, I. de (2010). «El llop en relació amb les ovelles». A: Santpere, J. Trac­ tat dels animals del pagès. Girona: Onada, p. 235-245.

En el cas de llibres o capítols de llibres en línia: Rodà, S. M. (2011). «Microorganismes en les fulles». A: Vinyet, M. Els microor­ ganismes [en línia]. Barcelona: Alacar. <http://www.balacar.cat/microorg/ 230014.pdf> [Consulta: 8 març 2012].

En el cas de llibres o capítols de llibres en doble suport: Borriol, L. (2010). «Centre de Desenvolupament del Sòl». A: Solé, J.; Maragall, N. (ed.). Recerca i tecnologia. Lleida: Edicions de la Terra. També disponible en línia a: <http://www.terra.edicions.com/55609kklom0112> [Consulta: 3 maig 2011].

149

La llista bibliogràfica s’ha d’ordenar alfabèticament per autors i cronològicament dins del mateix autor. En cas que hi hagi més d’una obra del mateix autor i del mateix any, cal distingir-les amb una lletra minúscula en cursiva adjuntada a l’any: 2010a. e) Exemplars per a l’autor Un cop publicat l’article, cada autor rebrà un exemplar de la publicació sense càrrec. f ) Drets d’autor i responsabilitats La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

Els autors en el moment de lliurar els articles a la revista Quaderns Agraris per a sol·licitar-ne la publicació accepten els termes següents: — Els autors cedeixen a la ICEA (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a Quaderns Agraris.

— Els autors responen davant la ICEA de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La ICEA està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http:// creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats. g) Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, de 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el volum corresponent de la revista quaderns Agraris.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’uti150

litzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

151

Quaderns Agraris

Número 46 · Juny 2019

Les varietats catalanes d’olivera Antònia Ninot, Werner Howad, Agustí Romero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Els estocs de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya: una eina per a la mitigació del canvi climàtic

Quaderns Agraris

Inma Funes, Robert Savé, Pere Rovira, Roberto Molowny-Horas, Josep M. Alcañiz, Emili Ascaso, J. Ignasi Herms, Carmen Herrero, Jaume Boixadera, Jordi Vayreda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

La revista semestral de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Dinàmica de les superfícies de conreu a Catalunya mitjançant teledetecció en el període 1987-2012 Òscar González-Guerrero, Xavier Pons-Fernández, Roger Bassols-Morey, Francisco Javier Camps-Fernández . . . . . . . . . . . . . . . . . 59

El cooperativisme agrari a Catalunya: orígens i situació actual Jordi Vives-Xiol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93

Sobre races i etnologia animal a Catalunya Pere-Miquel Parés-Casanova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113

Agrofòrum

Juny 2019

Bases de dades de disponibilitat alimentària: llacunes estadístiques i propostes de millora Rellegint Keynes: implicacions per a la implementació de la bioeconomia circular Adriano Raddi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139

Revista semestral de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

JUNY 2019

Ramon Clotet, Eusebi Jarauta-Bragulat, Yvonne Colomer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129

ISSN: 0213-0319 · e-ISSN: 2013-9780 · http://revistes.iec.cat/index.php/QA