Page 1

42

SUMARI

SEGREST DE CARBONI EN PEDRERES REHABILITADES AMB SÒLS ADOBATS AMB FANGS DE DEPURADORA Robert Gonzalez-Campistany, Vicenç Carabassa-Closa i Josep M. Alcañiz-Baldellou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 ESTUDI SOBRE L’EFECTE DE LA PASTURA AMB BOVINS EN EL PAISATGE MEDITERRANI DEL PARC NATURAL DELS PORTS Marta Escolà, Juan Antonio Calleja, Emmanuel Serrano, João Carvalho, Josep Maria Forcadell, Xavier Olivé i Jordi Bartolomé. . . . . . . . . . . . . . . . 25 LA MILLORA GENÈTICA VEGETAL A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, L’ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA I LA FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: UNA HISTÒRIA DE CENT ANYS Francesc Casañas-Artigas, Joan Casals-Missio i Joan Simó-Cruanyes . . . . . . . . 51 DESENVOLUPAMENT RURAL A L’ALT PIRINEU I ARAN. EMPRENEDORIA I PARTICIPACIÓ DE LES DONES Antoni F. Tulla, Marta Pallarès-Blanch i Ana Vera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 AGROFÒRUM ELS BOSCOS MUNICIPALS D’UTILITAT PÚBLICA: ORIGEN HISTÒRIC I MODEL DE GESTIÓ ACTUAL Joan Ignasi Castelló-Vidal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 LA CONSERVACIÓ DELS ALIMENTS: QUATRE PINZELLADES HISTÒRIQUES A UNA CIRCUMSTÀNCIA UNIVERSAL Pablo José Alcover. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 139

http://icea.iec.cat

QUADERNS AGRARIS 42 Número 42

QUADERNS AGRARIS

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Juny 2017

ISSN(ed. (ed.impresa): impresa):0213-0319 0213-0319••ISSN ISSN(ed. (ed.electrònica): electrònica):2013-9780 2013-9780••http://revistes.iec.cat/index.php/QA http://revistes.iec.cat/index.php/QA ISSN

Institut Institut d’Estudis d’Estudis Catalans Catalans


001-144 Quaderns agraris 42.indd 50

07/06/2017 13:03:34


QUADERNS AGRARIS Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris

001-144 Quaderns agraris 42.indd 1

07/06/2017 13:03:26


Quaderns agraris és la revista periòdica de la ICEA destinada a publicar treballs i articles originals de temes relacionats amb l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la indústria agroalimentària, preferentment dels Països Catalans. Quaderns agraris pretén facilitar el coneixement i la divulgació de la recerca i l’experimentació que es realitza en els àmbits indicats, així com la comunicació entre els diferents centres de recerca i docència i, sobretot, entre el món científic i tècnic i el sector agrari. Com a mitjà d’expressió dels socis de la ICEA, disposa, a més, de la secció «Agrofòrum», on tenen cabuda articles d’opinió i informatius, així com ressenyes de llibres i activitats d’interès.

DIRECTORA Anna Jacas COMITÈ EDITORIAL Anna Jacas, membre del Comitè de Publicacions de la ICEA Joan Saus, responsable del Comitè de Publicacions de la ICEA Jordi Serratosa, professor associat en legislació alimentària i veterinària a la UAB

001-144 Quaderns agraris 42.indd 2

07/06/2017 13:03:26


INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS Número 42

Juny 2017

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA

001-144 Quaderns agraris 42.indd 3

07/06/2017 13:03:27


Quaderns agraris

Institució Catalana d’Estudis Agraris. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 581 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://icea.iec.cat • Adreça electrònica: icea@iec.cat Aquesta revista és accessible en línia des dels webs http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

© dels autors dels articles © Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Primera edició: juny de 2017 Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per fotocomposició gama, s. l. Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 Dipòsit Legal: B 36785-1980   Els continguts de quaderns agraris estan subjectes — ‌‌‌llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

001-144 Quaderns agraris 42.indd 4

07/06/2017 13:03:27


SUMARI

SEGREST DE CARBONI EN PEDRERES REHABILITADES AMB SÒLS ADOBATS AMB FANGS DE DEPURADORA Robert Gonzalez-Campistany, Vicenç Carabassa-Closa i Josep M. Alcañiz-Baldellou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 ESTUDI SOBRE L’EFECTE DE LA PASTURA AMB BOVINS EN EL PAISATGE MEDITERRANI DEL PARC NATURAL DELS PORTS Marta Escolà, Juan Antonio Calleja, Emmanuel Serrano, João Carvalho, Josep Maria Forcadell, Xavier Olivé i Jordi Bartolomé . . . . . . . . . . . . . . . 25 LA MILLORA GENÈTICA VEGETAL A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, L’ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA I LA FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: UNA HISTÒRIA DE CENT ANYS Francesc Casañas-Artigas, Joan Casals-Missio i Joan Simó-Cruanyes . . . . . . . . 51 DESENVOLUPAMENT RURAL A L’ALT PIRINEU I ARAN. EMPRENEDORIA I PARTICIPACIÓ DE LES DONES Antoni F. Tulla, Marta Pallarès-Blanch i Ana Vera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 AGROFÒRUM ELS BOSCOS MUNICIPALS D’UTILITAT PÚBLICA: ORIGEN HISTÒRIC I MODEL DE GESTIÓ ACTUAL Joan Ignasi Castelló-Vidal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 LA CONSERVACIÓ DELS ALIMENTS: QUATRE PINZELLADES HISTÒRIQUES A UNA CIRCUMSTÀNCIA UNIVERSAL Pablo José Alcover . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 139

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017)

001-144 Quaderns agraris 42.indd 5

5

07/06/2017 13:03:27


CONTENTS

CARBON SEQUESTRATION IN REHABILITATED QUARRIES WITH SEWAGE SLUDGE-AMENDED SOIL Robert Gonzalez-Campistany, Vicenç Carabassa-Closa i Josep M. Alcañiz-Baldellou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 STUDY ON THE EFFECT OF CATTLE GRAZING ON THE MEDITERRANEAN LANDSCAPE OF ELS PORTS NATURAL PARK Marta Escolà, Juan Antonio Calleja, Emmanuel Serrano, João Carvalho, Josep Maria Forcadell, Xavier Olivé i Jordi Bartolomé . . . . . . . . . . . . . . . 25 GENETIC IMPROVEMENT OF PLANTS AT THE DIPUTACIÓ DE BARCELONA, THE ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA, AND THE FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: ONE HUNDRED YEARS OF HISTORY Francesc Casañas-Artigas, Joan Casals-Missio i Joan Simó-Cruanyes . . . . . . . . 51 RURAL DEVELOPMENT IN THE HIGH PYRENEES AND THE ARAN VALLEY. ENTREPRENEURSHIP AND THE PARTICIPATION OF WOMEN Antoni F. Tulla, Marta Pallarès-Blanch i Ana Vera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 AGROFÒRUM MUNICIPAL FORESTS OF PUBLIC UTILITY: HISTORICAL ORIGINS AND PRESENT MANAGEMENT MODEL Joan Ignasi Castelló-Vidal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 PRESERVATION OF FOODSTUFFS: A HISTORICAL OUTLINE OF A UNIVERSAL ISSUE Pablo José Alcover . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 139

6

001-144 Quaderns agraris 42.indd 6

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017)

07/06/2017 13:03:27


Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 42 (juny 2017), p. 7-24 ISSN (ed. impresa): 0213-0319  /  ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA  /  DOI: 10.2436/20.1503.01.72

SEGREST DE CARBONI EN PEDRERES REHABILITADES  AMB SÒLS ADOBATS AMB FANGS DE DEPURADORA Robert Gonzalez-Campistany,2 Vicenç Carabassa-Closa1 i Josep M. Alcañiz-Baldellou1, 2 1. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Cerdanyola del Vallès, Espanya 2. Universitat Autònoma de Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Espanya Rebut: 13 d’octubre de 2016 - Acceptat: 5 de desembre de 2016

RESUM La problemàtica actual del canvi climàtic fa necessària la recerca d’alternatives viables per a intentar pal·liar-lo. Una de les múltiples opcions és contribuir a la reducció del CO2 atmosfèric segrestant carboni (C) en el sòl. La recuperació d’àrees degradades, com les afectades per activitats extractives, pot permetre incrementar el C orgànic segrestat en el sòl al mateix temps que es restaura la zona. En aquest treball s’han estudiat els canvis quantitatius i qualitatius, en divuit anys, del C orgànic del sòl en una pedrera de calcàries dolomítiques rehabilitat mitjançant terres adobades amb fangs de depuradora. Concretament, s’han comparat parcel·les adobades amb una mescla de terra i fangs de depuradora urbana amb d’altres de restaurades només amb terra de la zona (control). Es disposa de mostres agafades el novembre de l’any 1996, un mes després de l’estesa de les terres, i d’altres de la primavera del 2014. S’ha analitzat el C oxidable amb dicromat de potassi (C orgànic total) i també altres formes més estables del carboni, com el C no hidrolitzable amb àcid clorhídric i el C insoluble en medi alcalí (humines). Els resultats mostren que el contingut de C orgànic ha augmentat significativament passats divuit anys tant en parcel·les tractades amb fangs de depuradora com en les parcel·les de control. També s’ha observat que els sòls tractats amb fangs presenten valors més elevats de C no hidrolitzable i de C insoluble en medi alcalí que les parcel·les de control. Així doncs, considerant el període 1996-2014, la restauració usant fangs de depuradora com a esmena del sòl ha suposat un segrest net de 26 Mg C · ha–1 Correspondència: Robert Gonzalez Campistany. Av. Lleida, 52. 25126 Almenar (Lleida). Tel.: 618 608 371. A/e: robertgoca@gmail.com.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 7

7

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

en comparació dels 19 Mg C · ha–1 en el sòl de control. Per tant, es pot afirmar que l’aplicació de fangs pot contribuir a accelerar i augmentar el segrest de C en sòls restaurats que han sofert activitats extractives. Paraules clau: segrest de carboni, restauració d’activitats extractives, rehabilitació de sòls, fangs de depuradora. SECUESTRO DE CARBONO EN CANTERAS REHABILITADAS CON TIERRAS ENMENDADAS CON LODOS DE DEPURADORA RESUMEN La actual problemática del cambio climático hace necesaria la búsqueda de alternativas viables para intentar paliarlo. Una de las múltiples opciones es contribuir a la reducción del CO2 atmosférico secuestrando carbono (C) en el suelo. La recuperación de espacios degradados, como los afectados por actividades extractivas, permiten incrementar el C orgánico secuestrado en el suelo al mismo tiempo que se restaura la zona. Así pues, en el presente trabajo se estudian los cambios cuantitativos y cualitativos en el C orgánico del suelo de una cantera de calizas dolomíticas rehabilitado mediante tierras enmendadas con lodos de depuradora. Concretamente, se han comparado parcelas restauradas con una mezcla de tierra y lodos de depuradora urbana con otras restauradas solo con tierra de la zona (control). Se dispone de muestras recogidas en noviembre de 1996 y otras recogidas en primavera de 2014. De estas, se ha analizado el C oxidable con dicromato de potasio (C orgánico total) y también otras formas de carbono más estables como el C no hidrolizable con ácido clorhídrico y el C insoluble en medio alcalino (huminas). Los resultados muestran que el contenido de C orgánico en las parcelas tratadas con lodos y en las parcelas de control ha aumentado significativamente pasados los dieciocho años. También se ha observado que los suelos tratados con lodos de depuradora presentan valores más altos de C no hidrolizable y de C insoluble en medio alcalino que las parcelas control. Así pues, considerando el periodo de 1996-2014, la restauración usando lodos de depuradora como enmienda del suelo ha supuesto un secuestro neto de 26 Mg C · ha–1 en comparación con los 19 Mg C · ha–1 en el suelo de control. Por lo tanto, se puede afirmar que la aplicación de lodos puede contribuir a acelerar y aumentar el secuestro de C en suelos restaurados en los que se han llevado a cabo actividades extractivas. Palabras clave: secuestro de carbono, restauración de actividades extractivas, rehabilitación de suelos, lodos de depuradora.

8

001-144 Quaderns agraris 42.indd 8

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:27


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

CARBON SEQUESTRATION IN REHABILITATED QUARRIES WITH SEWAGE SLUDGE-AMENDED SOIL ABSTRACT The current issue of climate change requires a search for viable alternatives to try to alleviate it. One of the many options is to contribute to the reduction of atmospheric CO2 sequestering carbon (C) in the soil. Rehabilitation of degraded areas, such as those affected by mining activities, increases the amount of organic C sequestered in the soil when these areas are recovered. In this paper, quantitative and qualitative changes over a period of 18 years in soil organic C of a dolomitic limestone quarry are presented. This site was partially rehabilitated by using a mixture of the local (control) soil amended with sewage sludge or soil alone. The study compares samples collected in November 1996 and others in the spring of 2014. Of these, the C oxidizable with potassium dichromate (total organic C) and other more stable C fractions, such as C non-hydrolysable with hydrochloric acid and C insoluble in alkaline media (humin), were analyzed. The results show that the content of organic C in sludge-treated plots and control plots has increased significantly after 18 years. It has also been observed that the sewage sludge-treated soils have higher values of insoluble C and recalcitrant C than the control plots. Thus, considering the period 1996-2014, soil rehabilitation using sewage sludge represents a net sequestration of 26 MgC·ha-1 compared to 19 MgC·ha-1 in the control plots. Therefore, the application of sewage sludge can help to accelerate and to increase carbon sequestration in soils of rehabilitated mining sites. Keywords: carbon sequestration, rehabilitation of mined sites, soil remediation, sewage sludge. 1. INTRODUCCIÓ 1.1.  Mecanismes d’estabilització de la matèria orgànica del sòl La quantitat de C orgànic emmagatzemat al sòl ve donada principalment per dos factors que en determinen el balanç (Six et al., 2002): els inputs, que fan referència a l’entrada de C orgànic al sòl a través de la producció primària neta o de determinades pràctiques de maneig, i els outputs o sortides per mineralització principalment microbiana. Cal també considerar que hi ha altres processos abiòtics de pèrdua de C orgànic del sòl com són l’erosió, l’escolament superficial i la lixiviació. El C orgànic pot romandre en el sòl gràcies a mecanismes diversos que fan que no sigui mineralitzat. En aquest sentit, Six et al. (2002) van proposar QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 9

9

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

tres mecanismes d’estabilització de la matèria orgànica del sòl (MOS): l’estabilització fisicoquímica, la bioquímica (recalcitrància) i la física, entenent el terme d’estabilitat de la matèria orgànica del sòl com la protecció davant la mineralització, mitjançant processos o mecanismes que contribueixin a prolongar el temps de residència al sòl. L’estabilització fisicoquímica fa referència a la interacció entre la matèria orgànica del sòl i els minerals, com podrien ser argiles i determinats metalls. La MOS protegida físicament fa referència a la que s’acumula dins els microagregats del sòl i que, per tant, està protegida de la descomposició per part dels microorganismes i els enzims degut a les barreres físiques entre substrat i biomassa microbiana. Finalment, l’estabilització bioquímica de la matèria orgànica ve donada per la seva complexa composició química. Aquesta composició complexa pot ser una propietat heretada dels compostos més recalcitrants del material vegetal, com són les lignines o els polifenols, entre d’altres, o bé pot ser adquirida durant la descomposició a través de la condensació i complexació dels metabòlits, que els donen més resistència a la descomposició subseqüent. Durant els últims anys s’han desenvolupat un gran nombre de models sobre la dinàmica de la matèria orgànica del sòl. La majoria d’aquests models assumeixen una cinètica de primer ordre per a la descomposició de la MOS en cadascun dels diferents reservoris o fraccions, cosa que vol dir que l’equilibri de la reserva de C és proporcional als inputs de C i que, per tant, el reservori de C del sòl pot ser incrementat sense límit, sempre que les entrades s’incrementin (Six et al., 2002). No obstant això, alguns autors com Campbell et al. (1991) i Solberg et al. (1997) van demostrar que existia un límit en el contingut de C dels sòls, l’anomenat nivell de saturació de C, que està relacionat amb els processos fisicoquímics i biològics d’estabilització o de protecció de la MOS. 1.2. Fangs de depuradora urbana utilitzats com a esmenes en la restauració d’activitats extractives Hi ha bastants sòls degradats, és a dir, que han perdut la potencialitat d’ús de manera total o parcial. L’erosió, la davallada de la matèria orgànica, la compactació, la salinitat i la contaminació són les causes més comunes de la degradació del sòl; tot i així, hi ha altres activitats humanes que han afectat i afecten la qualitat del sòl i que n’han comportat una pèrdua total o parcial. Alguns exemples poden ser la construcció d’infraestructures o l’explotació de mines a cel obert, que seran l’objecte d’aquest estudi. Tenint en compte aquest augment constant de sòls degradats, en els últims anys han entrat en joc els conceptes de restauració ecològica i rehabilitació de sòls, que engloben totes les pràctiques que pretenen recuperar les funcions i les potencialitats d’ús perdudes durant el procés de degradació (Ortiz, 1998). 10

001-144 Quaderns agraris 42.indd 10

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:27


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

En el cas de la restauració dels espais degradats com les mines a cel obert, s’han dut a terme diferents estudis que busquen alternatives viables i econòmicament assumibles per a recuperar aquests espais. Entre d’altres, s’ha assajat la viabilitat dels fangs de depuradora d’aigües residuals urbanes en la restauració de pedra calcària (Comellas et al., 1994; Alcañiz et al., 2008; Anaya et al., 1996). En aquesta línia, ha estat editat un manual sobre la utilització dels fangs de depuradora i la seva aplicació en activitats extractives i terrenys marginals, que es basa en el reciclatge d’aquests residus orgànics a través del sòl (Alcañiz et al., 2008). El manual proposa que aquest residu orgànic s’ha d’aplicar mitjançant una barreja de sòl i material residual de l’explotació, amb una dosi de fangs que s’estableix d’acord amb la granulometria del residu d’extracció, el grau d’estabilitat del fang, les limitacions legals considerades en aplicacions agrícoles de fangs d’acord amb els nivells de metalls pesants i altres característiques de la zona que cal restaurar. Així, si aquests fangs són aplicats de manera adequada, poden aportar al sòl rehabilitat una quantitat notable de matèria orgànica fàcilment mineralitzable que afavoreix un increment important de biomassa microbiana edàfica a curt termini. A part, poden intervenir activament en els cicles biogeoquímics que tenen lloc al medi edàfic (Hayes, 1979) i que fan del sòl un magatzem de nutrients, majoritàriament N i P (Van-Camp et al., 2004), que permeten augmentar la fertilitat del sòl (Sopper, 1993) per al possible desenvolupament de vegetació que al mateix temps reduirà la vulnerabilitat a l’erosió (Ojeda et al., 2003). A més, hi ha referències que aquesta esmena orgànica millora les propietats físiques del sòl augmentant l’estabilitat dels agregats (Sort i Alcañiz, 1999) i la capacitat de retenció d’aigua (Ojeda et al., 2010 i 2011). Tot i aquests beneficis per al sòl, és important tenir en compte que també poden comportar-ne una forta modificació de les característiques. En primer lloc, cal considerar que la matèria orgànica fàcilment mineralitzable pot comportar l’alliberament al sòl de sals minerals en quantitats importants (Pierzynski, 1994), que poden produir efectes negatius temporals de salinització. Cal tenir molt en compte, també, que l’aplicació de fangs pot aportar metalls pesants i contaminants orgànics persistents en el sòl (Moreno-Peñaranda et al., 2004) que serien negatius per al sistema edàfic. A part, també pot provocar l’entrada de compostos orgànics xenobiòtics i de microorganismes patògens. 2. OBJECTIU L’objectiu principal d’aquest treball és avaluar si l’ús de fangs de depuradora com a esmena orgànica de sòls degradats contribueix a un segrest QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 11

11

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

efectiu de carboni en una perspectiva a mitjà termini, divuit anys després de la seva aplicació, analitzant canvis quantitatius i qualitatius de la matèria orgànica del sòl. 3.  MATERIALS I MÈTODES 3.1.  Àrea d’estudi i descripció del medi L’àrea d’estudi es troba al municipi de Mont-ral, a la comarca de l’Alt Camp. Situada al vessant sud de les muntanyes de Prades, l’activitat extractiva on es faran els treballs experimentals és la pedrera denominada Dos Maries, propietat de l’empresa Pedres d’Alcover i Canteras de Lucas. El clima de la zona és de tipus mediterrani subhumit però amb algunes característiques de climes subàrids més habituals al sud. La pluviometria anual és de 690 mm i la temperatura mitjana anual de 12,6 °C, segons l’Atles climàtic digital de Catalunya. Els materials geològics de la zona són d’edat triàsica i hi predominen dolomies taulejades de gra molt fi. L’anàlisi mineralògica indica, a més de dolomita, la presència de calcita juntament amb fil·losilicats detrítics i quars. Quant a la geomorfologia, cal remarcar que l’àrea d’estudi es troba en un sistema muntanyós de morfologia tabular degut a la naturalesa litològica del substrat i també a la disposició horitzontal dels estrats. Els sòls que es troben a la zona, als vessants on hi ha més erosió, es poden classificar com Xerorthents lítics (Soil Survey Staff, 2014), i els presents a les zones més planes i més desenvolupats com Calcixerolls típics (Soil Survey Staff, 2014). L’ús dels sòls de la zona antigament era forestal i de conreus de secà. Actualment, l’ús del sòl dels voltants de la pedrera continua sent el mateix. No ocorre el mateix, però, amb el terreny concret on s’ubica la pedrera que ha canviat dràsticament. La vegetació és més escassa, la morfologia del terreny diferent i l’ús del territori també, ja que passa a ser una activitat extractiva. Tot i així, els treballs de restauració de la pedrera fan que l’espai afectat torni a poc a poc a esdevenir una zona forestal. 3.2.  Disseny experimental L’estudi es duu a terme als terrenys restaurats de la pedrera. Feia aproximadament deu anys que l’empresa havia finalitzat l’explotació en aquesta zona concreta, i el terreny estava recobert de pedres del rebuig de l’explotació (regolita) constituïdes principalment per gresos dolomítics de gra molt fi i altres roques calcàries del triàsic, cosa que feia molt complicat recolonitzar 12

001-144 Quaderns agraris 42.indd 12

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:27


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

espontàniament la vegetació. Així doncs, dins el projecte de restauració de la zona explotada, es van preparar l’octubre del 1996 les parcel·les experimentals que tenien l’objectiu d’avaluar si els fangs de depuradora podien funcionar com una esmena orgànica per a accelerar o millorar la restauració de zones de difícil recuperació per processos naturals. La primera fase de l’estudi va consistir en la modificació morfològica del terreny, que permet, en la mesura que sigui possible, que la zona quedi integrada al relleu de l’entorn i alhora permet crear una nova xarxa de drenatge. El pas següent va ser l’aplicació del substrat o terra vegetal (una capa de terra d’uns 20 cm de gruix) sobre la superfície, molt pedregosa, modificada morfològicament. Una part es va rehabilitar només amb aquesta capa de terra, sense adobs, mentre que en una altra, la terra va ser adobada amb fangs de depuradora procedents de l’estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) de Lleida i incorporats a la terra abans d’estendre-la sobre la superfície que calia rehabilitar. Dins d’aquesta zona rehabilitada amb terra sola o terra adobada amb fangs es van delimitar sis parcel·les d’uns 600 m2 cadascuna, que són objecte d’aquest estudi. Totes es troben en una zona més o menys plana, per tant l’orientació i els possibles processos d’erosió no en són un tret distintiu. Tres d’aquestes parcel·les es van considerar controls (T) i, com s’ha esmentat anteriorment, no van estar sotmeses a cap tractament, únicament s’hi va aplicar una capa d’aproximadament 20 cm de terra extreta d’una altra finca propietat de la pedrera. Les tres parcel·les restants van ser restaurades amb una barreja de la mateixa terra amb fangs de depuradora (F) en una proporció 4:1 en volum que va ser preparada segons el procés de barreja descrit al primer manual de restauració amb fangs (Alcañiz et al., 1996). Un cop aplicat el nou substrat o tecnosol, es van plantar Pinus halepensis, Quercus ilex i Quercus coccifera (50 peus de cada espècie en cada parcel·la), separats uns 2 m entre ells i amb una disposició alternada, en cadascuna de les parcel·les. Un mes després de la reposició del sòl i just després de la plantació esmentada, el novembre del 1996, es va fer el mostreig inicial del sòl de les sis parcel·les restaurades. Es van mostrejar els primers 20 cm de sòl amb una barrina Edelman, agafant 15 punts o sondes a cada parcel·la que van ser combinades a l’atzar per obtenir tres mostres compostes dins de cada parcel· la (rèpliques 1, 2, 3). De la mateixa manera, i entrant ja en aquest estudi, al final de la primavera del 2014 es van tornar a mostrejar les parcel·les seguint el mateix procediment. Per tant, es disposa d’un total de divuit mostres: nou on s’ha aplicat el tractament amb fangs (F) i nou de les parcel·les de control (T) en cadascun dels dos temps mostrejats, cosa que permet fer una comparativa interessant de l’evolució del carboni i d’altres característiques del sòl en una perspectiva a mitjà termini (divuit anys). QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 13

13

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

3.3.  Mètodes d’anàlisi Dels mètodes d’anàlisi utilitzats en aquest treball, se n’exposen els més rellevants: la determinació de carboni oxidable amb dicromat de potassi, la determinació del carboni no hidrolitzable amb àcid clorhídric i, finalment, la determinació del carboni orgànic insoluble en medi alcalí. A més, s’han analitzat altres paràmetres com són el pH, la salinitat i els carbonats pels mètodes habituals, i també s’ha mesurat la biomassa vegetal. 3.3.1.  Determinació del carboni oxidable amb dicromat de potassi (oxidació per via humida) L’anàlisi del carboni oxidable s’ha mesurat segons la metodologia descrita per Hesse (1971), que consisteix en l’oxidació per dicromat de potassi 0,4 N en medi àcid (mescla d’àcid sulfúric i àcid fosfòric, 1:1 en volum). La determinació s’ha fet amb uns 300 mg de sòl assecat a l’aire i prèviament triturat. Atès l’alt contingut de C inorgànic d’aquest sòl, la determinació del C oxidable per aquest mètode es considera una de les millors maneres d’estimar el contingut total de matèria orgànica. 3.3.2.  Determinació del carboni no hidrolitzable amb àcid clorhídric El carboni recalcitrant s’ha mesurat seguint Rovira i Vallejo (2003) amb algunes modificacions, ja que el sòl presenta un alt contingut de carbonats i és força argilós. L’anàlisi es duu a terme partint d’1 g de sòl triturat que es diposita dins d’un tub Pyrex, on seguidament s’afegeixen 2,5 mL de HCl 6 M per tal d’eliminar els carbonats (quantitat mínima necessària per a destruir-los que s’ha mesurat prèviament). Quan la mostra ja no produeix efervescència s’ataca amb 20 mL de HCl 6 M i es deixa aproximadament 1 hora amb els tubs destapats perquè s’eliminin els eventuals carbonats residuals. Seguidament, per a accelerar el procés d’hidròlisi, s’augmenta la temperatura a 105 °C durant 18 hores. Durant la primera hora els tubs romanen oberts per a assegurar que tot el CO2 desprès dels carbonats sigui eliminat. Durant les 17 hores restants els tubs continuen a una temperatura de 105 °C però tancats. Quan la hidròlisi ha finalitzat, es procedeix a descartar l’hidrolitzat i a eliminar els clorurs. Per a eliminar els clorurs, la mostra es renta amb 120 mL d’aigua destil·lada. Per a assegurar que la mostra queda lliure de clorurs, es realitzen 4 rentats amb 30 mL d’aigua, cadascun seguit d’una centrifugació de 15 minuts a 10.000 rpm. Posteriorment, es comprova amb una solució de AgNO3 que no hi hagi restes de clorurs. Un cop es té la mostra neta, es deixa 14

001-144 Quaderns agraris 42.indd 14

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:27


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

assecar a 60 °C durant 15 hores i s’analitza la totalitat del residu de la hidròlisi àcida per oxidació amb K2Cr2O7 seguint la mateixa metodologia del carboni oxidable descrita anteriorment. 3.3.3.  Determinació del carboni orgànic insoluble en medi alcalí (humines) La determinació del carboni orgànic insoluble a l’extracció alcalina tracta d’estimar quina part de la matèria orgànica resta fortament estabilitzada en el sòl mitjançant unions amb components minerals (principalment argiles i òxids). Aquesta anàlisi s’ha fet partint d’1 g de sòl sec a l’aire. De la mateixa manera que en el cas de la hidròlisi àcida, s’han eliminat prèviament els carbonats (afegint 2,5 mL de HCl 6 M) i després s’han afegit 20 mL d’àcid HCl 0,1 N, en una relació 1:20 (p/v) per a eliminar tota la matèria orgànica (similar als àcids fúlvics) i els elements minerals solubles en medi àcid. Passada una hora al remenador mecànic, la mostra es centrifuga durant 10 minuts a 10.000 rpm. El sobrenedant conté els àcids fúlvics i sals minerals que se separen per decantació. A continuació es neutralitza el residu amb 1,6 mL d’una solució de NaOH 1 N (comprovant el pH amb paper de tornassol) i s’hi afegeixen 20 mL de NaOH 0,1 N. Aquesta suspensió se la sotmet a una atmosfera inerta de nitrogen (N2) i es deixa al remenador mecànic durant unes 17 hores aproximadament. Passat aquest temps, es centrifuga 10 minuts a 10.000 rpm del qual s’obté el sobrenedant que conté les anomenades substàncies húmiques, i el residu que conté la fracció mineral del sòl amb aquella matèria orgànica que ha resultat insoluble en NaOH, és a dir, les humines. Aquest residu sòlid es renta amb 75 mL d’aigua destil·lada per tal d’eliminar els clorurs i altres elements minerals de la mostra que influirien en l’anàlisi posterior. Per a aconseguir-ho, es fan tres rentades de 25 mL cadascuna, eliminant el sobrenedant desprès de cada centrifugació i preservant al màxim la mostra que posteriorment s’haurà d’analitzar. Un cop acabat el procés de centrifugació, es comprova l’absència de clorurs amb nitrat de plata. El residu rentat s’asseca a 60 °C i se’n determina el C oxidable amb K2Cr2O7 seguint la metodologia descrita anteriorment. 3.4.  Anàlisi estadística Amb les dades obtingudes es procedeix al tractament estadístic mitjançant el programa StatView. Per això, s’han dut a terme anàlisis de la variància (ANOVA) que permeten detectar les diferències entre les mitjanes de grups i els tractaments assajats. Es consideren diferències significatives quan el P > 0,05. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 15

15

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

Si l’anàlisi de variància resulta significativa, per a la separació de mitjanes dels diferents paràmetres avaluats, s’utilitza un test de separació de mitjanes, en aquest cas el test Fisher’s LSD (least significant difference). 4. RESULTATS 4.1.  Carboni orgànic total Els resultats de l’anàlisi del carboni orgànic total representats a la figura 1 mostren canvis significatius (P < 0,0001) amb els anys, ja sigui a les zones restaurades amb fangs o a les de control. Tot i l’augment de carboni orgànic en ambdós tractaments, s’observa que per a les mostres recollides la primavera del 2014, les parcel·les tractades amb fangs han incorporat més carboni (25,01 ± 5,27 g · kg–1) que les parcel·les de control (13,70 ± 3,52 g · kg–1). Tot i així, de manera relativa, les que han incrementat més en proporció respecte als valors de partida són les parcel·les de control, que contenen 3,9 Figura 1.  Carboni orgànic oxidable del sòl amb relació al temps i tractament aplicat 35 a

Carboni oxidable (g/kg)

30 25 20

b 15

Terra + fangs Terra sola

b

10 c

5 0 1997

2014

Nota:  Lletres diferents indiquen diferències significatives. Unitats g/kg ± desviació estàndard. Font:  Elaboració pròpia.

16

001-144 Quaderns agraris 42.indd 16

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:27


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

vegades més de carboni que les mostres inicials. Les diferències entre tractaments també resulten significatives (P < 0,0001) i troben valors més elevats de C total a les parcel·les tractades amb fangs. 4.2.  Carboni recalcitrant En els resultats del carboni resistent a la hidròlisi àcida, s’observa que la tendència del C recalcitrant és a augmentar amb els anys, amb un augment més marcat a les parcel·les de control (2,7 vegades més gran). Si bé la quantitat de carboni recalcitrant a les parcel·les amb fangs és força més gran (9,92 g · kg–1). Com indica la figura 2, hi ha diferències significatives també entre tractaments (P < 0,0006): tenen una quantitat més gran de carboni resistent a la hidròlisi àcida en les parcel·les tractades amb l’esmena orgànica tant en els estadis inicials com en les mostres del 2014. Figura 2.  Carboni resistent a la hidròlisi àcida amb relació al temps i tractament aplicat 14 a

Carboni resistent a la hidròlisi àcida (g/kg)

12 10 8 6

Terra + fangs b

b

Terra sola

4 c

2 0 1997

2014

Nota:  Lletres diferents indiquen diferències significatives. Unitats g/kg ± desviació estàndard. Font:  Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 17

17

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

4.3.  Carboni insoluble a l’extracció alcalina (humines) A la figura 3 es presenten els resultats del carboni orgànic insoluble en medi alcalí (humines), és a dir, el carboni associat als minerals. El patró és el mateix que en el C recalcitrant i, per tant, es pot apreciar que, amb el temps, tant en les parcel·les amb tractament de fangs com en les de control, hi ha un augment significatiu del C insoluble (P < 0,0001). Respecte a la quantitat de carboni segrestat en forma d’humina, s’observa que és més elevada en el tractament de fangs (11,06 g · kg–1), però l’augment respecte a les mostres inicials és més marcat en les parcel·les de control (4,7 vegades més gran). Hi ha també diferències significatives si es compara el carboni insoluble entre tractaments (P < 0,0001). Figura 3.  Carboni insoluble en medi alcalí amb relació al temps i tractament aplicat 14 a Carboni resistent (humines) (g/kg)

12 10

b

8 6

Terra + fangs c

Terra sola

4 d

2 0 1997

2014

Nota:  Lletres diferents indiquen diferències significatives. Unitats g/kg ± desviació estàndard. Font:  Elaboració pròpia.

5. DISCUSSIÓ 5.1.  Canvis en la quantitat de carboni orgànic El C orgànic del sòl es troba en forma de restes vegetals, animals i microbianes encara poc alterades, però majoritàriament en forma d’humus i una 18

001-144 Quaderns agraris 42.indd 18

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:27


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

petita part en formes molt condensades de composició pròxima al carboni elemental (Jackson, 1964). El carboni reactiu amb K2Cr2O7 en les condicions utilitzades en aquest treball es considera molt proper al carboni orgànic total del sòl. Així, els resultats mostren un augment significatiu del carboni orgànic total, tant a les parcel·les de control com a les que han estat tractades amb fangs en el període de divuit anys. És clar que els fangs de depuradora han contribuït als canvis en el contingut de matèria orgànica del sòl, però la major part de la seva matèria orgànica és làbil, cosa que fa pensar que els efectes dels fangs han estat només transitoris (Tarrasón et al., 2010). És per això que es pot esperar que l’increment de carboni orgànic observat es basi més en l’evolució i aportacions de la vegetació de la zona que en la matèria orgànica aportada pels mateixos fangs. El contingut de carboni orgànic augmenta 2,2 vegades el seu valor en les parcel·les tractades amb fangs i 3,9 en les parcel·les de control. Aquest augment més gran en les parcel·les de control és degut al fet que, en els estadis inicials, les parcel·les amb fangs ja van rebre una quantitat considerable de matèria orgànica làbil, cosa que fa que en aquestes últimes l’increment sigui proporcionalment inferior. Quantitativament, però, el segrest més elevat de carboni es produeix en les parcel·les tractades amb fangs, degut a la biomassa més gran produïda per la vegetació que s’ha establert a la zona fertilitzada. Aquest augment del contingut de carboni orgànic ha fet que s’arribi a una concentració d’aproximadament un 2,5 %, un valor bastant inferior encara si es fa referència al carboni orgànic de l’horitzó superficial d’un perfil de sòl natural proper a la pedrera descrit l’any 2001, que és del 5,5 %. Així, aquesta diferència marca que aquest sòl restaurat previsiblement encara podria incorporar una quantitat important de matèria orgànica i que, per tant, pot contribuir encara més al segrest de carboni. 5.2.  Canvis qualitatius de la matèria orgànica del sòl El carboni resistent a la hidròlisi àcida és una mesura orientativa d’aquell carboni químicament més estable i, per tant, però no totalment, més resistent a la descomposició i per la qual cosa podrà romandre al sòl durant un llarg període de temps i formar part del reservori de carboni estable del sòl. En l’estudi elaborat, es poden observar diferències significatives depenent del tractament aplicat. Les parcel·les tractades amb fangs ja contenen més quantitat d’aquest carboni en els estadis inicials, cosa que evidencia que l’aplicació de fangs va aportar quantitats importants de C recalcitrant. A les parcel·les de control, la quantitat de C recalcitrant és més baixa i ve donada per les característiques de la terra control. Respecte al canvi de continQUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 19

19

07/06/2017 13:03:27


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

gut de carboni recalcitrant en divuit anys, s’observa que tendeix a augmentar en ambdós tractaments gràcies a la contribució de la vegetació (sobretot per l’aportació de lignines, polifenols, suberines, ceres, etc.). Tot i així, cal contrastar aquestes dades, ja que com s’ha comentat anteriorment la quantitat de carboni orgànic total també ha augmentat. En aquest sentit, l’índex de recalcitrància (IR) (taula i) mostra la proporció de carboni resistent a la hidròlisi àcida respecte al carboni orgànic total, cosa que permet veure si hi ha canvis qualitatius en la matèria orgànica del sòl. Taula I.  Índex de recalcitrància (relació carboni recalcitrant / carboni oxidable) 1997

2014

Terra + fangs

40,5 ± 3,6 b

39,6 ± 4,8 b

Terra sola

49,2 ± 12,5 a

34,3 ± 4,1 b

Nota:  Lletres diferents indiquen diferències significatives (P < 0,0001). Unitats % ± desviació estàndard. Font:  Elaboració pròpia.

S’observa que l’IR, en el cas de les parcel·les tractades amb fangs, no ha experimentat canvis en aquests divuit anys. Per contra, a les parcel·les de control es pot apreciar una disminució significativa d’aquest índex, cosa que indica que hi ha una proporció més elevada de carboni fàcilment mineralitzable en les mostres finals. Aquesta davallada de l’IR és deguda a les noves aportacions de matèria orgànica fàcilment mineralitzable per part de la vegetació (carbohidrats per exemple), que fan baixar la relació C recalcitrant / C orgànic, que era més elevada en la terra sola, ja que contenia poca matèria orgànica vella i recalcitrant. 5.3.  Carboni orgànic associat a la matèria mineral (humines) Les humines es consideren components de la fracció d’humus del sòl. Són la porció orgànica insoluble en medi alcalí, constituïda per polímers d’alt pes molecular i/o molècules fortament lligades a la matèria mineral del sòl. És per això que la predominança o no d’aquesta part de l’humus depèn fortament de les característiques físiques del sòl. Així, sòls de textures fines poden donar lloc a un nombre més alt de complexos organominerals que contribuiran al segrest de carboni. Es tracta majoritàriament de complexos argilohúmics. Els resultats mostren que hi ha hagut un increment molt important del C insoluble, és a dir, d’humines, en divuit anys respecte a l’inicial en ambdós tractaments (figura 3). Fent referència als experiments de Walter et al. 20

001-144 Quaderns agraris 42.indd 20

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:28


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

(2006), es demostra que aquest augment pot ser degut a la vegetació desenvolupada a la zona anys després de la restauració. En les parcel·les tractades amb fangs s’observa que el valor inicial de C insoluble ha augmentat 2,4 vegades i en les parcel·les de control 4,6 vegades. És important remarcar que hi ha diferències significatives en les mostres inicials entre els dos tractaments, cosa que indica que els fangs també aporten una part d’aquestes humines, quan són aplicats al sòl. També poden influir en aquesta insolubilitat més gran els agents floculants afegits durant el procés de depuració de les aigües residuals en l’EDAR, que afavoririen la formació de complexos insolubles quan són incorporats al sòl. Els 1,4 ± 0,5 g · kg–1 de C de les mostres inicials a les parcel·les de control correspondrien a una matèria orgànica molt vella i fortament lligada a les argiles que ja contenia la terra procedent d’una finca de l’empresa. Com passa en el cas del carboni resistent a la hidròlisi àcida, és interessant estudiar la proporció relativa del C insoluble per tal de poder veure si s’han produït canvis qualitatius de la matèria orgànica. Com s’aprecia a la taula ii, no hi ha diferències significatives en l’índex d’insolubilització (IIn). Tot i així, cal raonar aquests petits canvis que segurament venen donats per la formació de nous complexos organominerals que són possibles gràcies a l’aportació de matèria orgànica nova per part de la vegetació, i també gràcies a l’elevada proporció d’argiles que ja existeix al sòl. Aquest augment també és degut, molt probablement, al fet que la millora de l’estructura del sòl de la zona ha facilitat el segrest de carboni orgànic en els microagregats del sòl (Six et al., 2002). Taula II.  Índex d’insolubilització (relació carboni insoluble / carboni oxidable) Terra + fangs Terra sola

1997

2014

39,5 ± 4,3 b

45,0 ± 5,9 ab

42,7 ± 10,6 ab

47,7 ± 5,1 a

Nota:  Lletres diferents indiquen diferències significatives (P < 0,0001). Unitats g/kg ± desviació estàndard. Font:  Elaboració pròpia.

5.4.  Avaluació del segrest de carboni A partir de les dades de concentració de C orgànic al sòl, considerant una densitat aparent d’1,6 Mg · m–3, i tenint en compte la proporció d’elements grossos d’aquest sòl (extreta de les dades de camp) i el gruix mitjà (20 cm), s’ha calculat el C emmagatzemat en les parcel·les experimentals. Les zones que han estat tractades amb l’esmena orgànica n’han segrestat QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 21

21

07/06/2017 13:03:28


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

aproximadament uns 26 Mg · ha–1, mentre que a les parcel·les de control n’han segrestat 19 Mg · ha–1, una diferència notable que posa de manifest que els fangs acceleren i afavoreixen els mecanismes de segrest de carboni al sòl. La quantitat de carboni orgànic total que hi ha actualment emmagatzemada en aquest sòl (25 g · kg–1 a les zones rehabilitades amb fangs) no representa una situació d’equilibri o estacionària, i per tant no indica necessàriament el límit de la seva capacitat de segrest, altrament dit nivell de saturació de C. Si aquesta dada es compara amb el contingut de C de l’horitzó Ah del sòl natural proper a la pedrera (Calcixeroll típic, 5,51 % de C orgànic) descrit el 2001, es pot veure que el sòl rehabilitat no ha arribat encara al nivell de saturació de C i, per tant, podrà continuar segrestant carboni. 6. CONCLUSIONS Els resultats d’aquest treball permeten constatar que, en el període de temps estudiat, el contingut de C en aquest sòl ha augmentat significativament i que les zones rehabilitades amb fangs són les que han segrestat més carboni. Es pot afirmar també que el sòl rehabilitat encara té potencial com a captador de carboni, és a dir, que encara pot actuar com embornal de C, en comparació del sòl natural de la zona. S’ha produït un augment proporcional del contingut de matèria orgànica recalcitrant i insoluble en ambdós tractaments respecte a la matèria orgànica total, cosa que indica que el principal factor que controla l’acumulació de matèria orgànica són les aportacions de la vegetació, com és propi d’un sòl recent. Finalment, es pot concloure que la utilització de fangs de depuradora per a millorar la fertilitat dels sòls usats en la restauració de pedreres, aplicats de manera correcta, pot considerar-se una bona opció per a accelerar i millorar el segrest de carboni al sòl. 7. BIBLIOGRAFIA Alcañiz, J. M.; Comellas, L.; Pujolà, M. (1996). Manual de restauració d’activitats extractives amb fangs de depuradora: Recuperació de terrenys marginals. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. Junta de Sanejament. Alcañiz, J. M.; Ortiz, O.; Carabassa, V. (2008). Utilització de fangs de depuradora en restauració: Manual d’aplicació en activitats extractives i terrenys marginals. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua. 22

001-144 Quaderns agraris 42.indd 22

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:28


Segrest de carboni en pedreres rehabilitades

Anaya, C.; Ortiz, O.; Forgas, J.; Berrocal, B.; Agut, M. I.; Calvo, M. A. (1996). «Análisis de la microbiota presente en muestras de suelos de cantera tratados con lodos de depuradora». A: Actas del IV Congreso de la Sociedad Española de la Ciencia del Suelo (Lleida, 16-19 setembre). Campbell, C. A.; Bowren, K. E.; Schnitzer, M.; Zentner, R. P.; Townley-Smith, L. (1991). «Effect of crop rotations and fertilization on soil biochemical properties in a thick Black Chernozem». Canadian Journal of Soil Science, núm. 71, p. 377-387. Comellas, L. [et al.] (1994). Aprofitament de fangs de depuradora en la restauració de pedreres de calcària. Barcelona: CETS Institut Químic de Sarrià: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals: Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Hayes, A. J. (1979). «The microbiology of plant litter descomposition». Sci. Prog. Oxf., núm. 66, p. 25-42. Hesse, P. R. (1971). A text book of soil chemical analysis. Londres: John Murray Publishers. Jackson, M. L. (1964). Análisis químico de suelos. Traduït per J. Bertrán. Barcelona: Omega. Moreno-Peñaranda, R.; Lloret, F.; Alcañiz, J. M. (2004). «Effects of sewage sludge on plant community composition in restored limestone quarries». Restoration Ecology, núm. 12, p. 290-296. Ojeda, G. [et al.] (2010). «Wetting process and soil water retention of a minesoil amended with composted and thermally dried sludges». Geoderma, núm. 156, p. 399-409. Ojeda, G.; Alcañiz, J. M.; Ortiz, O. (2003). «Runoff and losses by erosion in soils amended with sewage sludge». Land Degradation and Development, núm. 14, p. 563-573. Ojeda, G.; Mattana, S.; Bonmatí, M.; Woche, S. K.; Bachmann, J. (2011). «Soil wetting-drying and water-retention properties in a mine-soil treated with composted and thermally-dried sludges». European Journal of Soil Science, núm. 62, p. 696-708. Ortiz, O. (1998). Activitat biològica i revegetació en sòls de pedreres de calcària restaurats amb fangs de depuradora. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Biologia Animal, Vegetació i Ecologia. Pierzynski, G. M. (1994). «Plant nutrient aspects of sewage sludge». A: Clapp, C. E.; Larson, W. E.; Dowdy, R. H. (ed.). Sewage sludge: land utilization and the environment. Madison: SSSA Miscellaneous Publication. Rovira, P.; Vallejo, V. P. (2003). «Physical protection and biochemical quality of organic matter in Mediterranean calcareous forest soils: a density fractionation approach». Soil Biol. Biochem., núm. 35, p. 245-261. Six, J. [et al.] (2002). «Stabilization mechanisms of soil organic matter: implications for C-saturation of soils». Plant and Soil, núm. 241, p. 155-176. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 23

23

07/06/2017 13:03:28


R. Gonzalez-Campistany, V. Carabassa-Closa, J. M. Alcañiz-Baldellou

Soil Survey Staff (2014). Keys to soil taxonomy. 12a ed. Washington, DC: USDA-Natural Resources Conservation Service. Solberg, E. D. [et al.] (1997). «Carbon storage in soils under continuous cereal grain cropping: N fertilizer and straw». A: Lal, R.; Kimble, J. M.; Follett, R. F.; Stewart, B. A. (ed.). Management of Carbon sequestration in soil. Estats Units: CRC Press, p. 235-254. Sopper, W. E. (1993). Municipal sludge use in land reclamation. Estats Units: Lewis Publishers. Sort, X.; Alcañiz, J. M. (1999). «Effects of sewage sludge amendment on soil aggregation». Land Degradation and Development, núm. 10, p. 3-12. Tarrasón, D.; Ojeda, G.; Ortiz, O.; Alcañiz, J. M. (2010). «Effects of different types of sludge on soil microbial properties: a field experiment on degraded Mediterranean soils». Pedosphere, núm. 20, p. 681-691. Van-Camp, L. [et al.] (2004). Reports of the technical working groups established under the thematic strategy for soil protection. Vol. III: Organic matter. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities. 872 p. Walter, I.; Martínez, F.; Cuevas, G. (2006). «Biosolid amendment of a calcareous, degraded soil in a semi-arid environament». Spanish Journal of Agricultural Research, núm. 4, p. 47-54.

24

001-144 Quaderns agraris 42.indd 24

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 7-24

07/06/2017 13:03:28


Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 42 (juny 2017), p. 25-49 ISSN (ed. impresa): 0213-0319  /  ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA  /  DOI: 10.2436/20.1503.01.73

ESTUDI SOBRE L’EFECTE DE LA PASTURA AMB BOVINS EN EL PAISATGE MEDITERRANI DEL PARC NATURAL DELS PORTS Marta Escolà,1 Juan Antonio Calleja,2, 3 Emmanuel Serrano,1 João Carvalho,1 Josep Maria Forcadell,4 Xavier Olivé5 i Jordi Bartolomé6 1. Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS), Wildlife Health Service - Departament de Medicina i Cirurgia Animal, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, Espanya 2. Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, Espanya 3. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Cerdanyola del Vallès, Espanya 4. Parc Natural dels Ports, Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya 5. Reserva Nacional de Caça dels Ports de Tortosa-Beseit, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Generalitat de Catalunya 6. Grup de Recerca en Remugants, Departament de Ciència Animal i dels Aliments, Facultat de Veterinària, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, Espanya Rebut: 8 de setembre de 2016 - Acceptat: 15 de desembre de 2016

RESUM En les últimes dècades, la Unió Europea, a través de la política agrària comunitària (PAC), està fomentant pràctiques agroramaderes orientades no només a la productivitat sinó també a la gestió mediambiental. A Espanya, l’aplicació de la PAC ha afavorit les explotacions ramaderes d’espècies molt productives, fonamentalment vaques no autòctones en detriment de cabres i ovelles. Paral·lelament, creix l’interès en el paper controlador que té el ramat per a reduir els matollars i, per tant, el risc d’incendi. Tot i així, avui en dia no hi ha evidències de la seva eficàcia. Correspondència: Marta Escolà. Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS), Wildlife Health Service - Departament de Medicina i Cirurgia Animal. Edifici V, Campus UAB. E-08193. Cerdanyola del Vallès (Barcelona). Tel.: 618 414 239. A/e: marta.escolam@e-campus.uab.cat. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 25

25

07/06/2017 13:03:28

M.


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

L’objectiu d’aquest estudi és avaluar l’efecte de dos tipus de bestiar boví (vaques de carn i vaques braves) en l’evolució de l’estructura del paisatge i el possible control sobre l’emmatollament en cinc explotacions situades dins del Parc Natural dels Ports (Tarragona). Per això, s’ha analitzat l’efecte dels ramats mitjançant dues aproximacions aplicades a escales diferents. Per una banda, s’ha analitzat quantitativament i qualitativa la dieta estival de les vaques. Per l’altra, s’han analitzat els canvis de les diferents cobertes vegetals (bosc, matollar, prat i altres) abans i després de la introducció de les vaques. Els resultats de l’anàlisi de la dieta mostren un clar domini de les espècies herbàcies (especialment Brachypodium sp.). També s’observa una diferència significativa entre aptituds; les vaques braves són les que consumeixen més plantes llenyoses (especialment Erica multiflora). L’anàlisi de cobertes vegetals després de la introducció dels ramats revela canvis notables. Destaca la reducció de la coberta de matollar que, tanmateix, no és deguda al bestiar introduït (tenint en compte la seva dieta i sense considerar l’efecte del trepig), sinó al notable augment de la superfície forestal. Per tant, sembla ser que el descens dels matolls està relacionat amb la successió natural de la vegetació i no amb l’acció dels bovins. Aquests no estan exercint un control real sobre el matollar. Només el risc d’incendi pot ser parcialment reduït pel consum d’herbàcies fàcilment inflamables. En vista dels resultats, seria convenient redissenyar les pràctiques agroramaderes perquè siguin eines eficaces en el control dels matollars i el risc d’incendi. Paraules clau: pasturatge de vaques, selecció de la dieta, gestió ramadera, risc d’incendi, emmatollament, anàlisi microhistològica, remugants. ESTUDIO SOBRE EL EFECTO DEL PASTOREO CON BOVINOS EN EL PAISAJE MEDITERRÁNEO DEL PARC NATURAL DELS PORTS RESUMEN En las últimas décadas, la política agraria comunitaria (PAC) de la Unión Europea está fomentando prácticas agroganaderas orientadas no solo a la productividad sino también a la gestión medioambiental. Así, en España se han promovido explotaciones ganaderas de especies muy productivas, fundamentalmente vacas no autóctonas en detrimento de cabras y ovejas. Paralelamente a este cambio en las cabañas ganaderas, se ha planteado el papel controlador del ganado sobre la matorralización que empobrece la diversidad de los pastos y aumenta el riesgo de incendios. Sin embargo, hasta la fecha no hay evidencias de la eficacia de la ganadería vacuna productiva en el control de la matorralización en España. 26

001-144 Quaderns agraris 42.indd 26

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:28


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

El objetivo de este estudio es evaluar el efecto de distintas razas de vacuno (vacas de carne y vacas bravas) en la evolución de la estructura del paisaje y su posible control sobre la matorralización en cinco fincas situadas en el Parc Natural dels Ports (Tarragona), un ambiente mediterráneo del NE de la Península Ibérica. Para ello, analizamos el efecto del ganado mediante dos aproximaciones aplicadas a escalas distintas. Por un lado, se analizó cualitativa y cuantitativamente la dieta estival de las vacas. Por otro, se analizaron los cambios en las superficies de distintas cubiertas (bosque, matorral, pastizal y otros) antes y después de la introducción de las vacas. Los resultados del análisis de dieta muestran una clara dominancia por las especies herbáceas (especialmente Brachypodium sp.). También se aprecia una diferencia significativa entre razas, siendo las vacas bravas las que consumen más plantas leñosas (especialmente Erica multiflora). El análisis de cubiertas vegetales tras la introducción del ganado revela cambios notables. Destaca la reducción de la cobertura de matorral que, sin embargo, no es debida al ganado introducido (habida cuenta de su dieta y sin considerar el efecto de pisoteo), sino al notable aumento de la superficie forestal. Por tanto, parece que el descenso de los arbustos está relacionado con la sucesión natural de la vegetación y no con la acción del ganado vacuno. Este no está ejerciendo un control real sobre la matorralización y por tanto tampoco reduce el riesgo de incendio salvo por el consumo de herbáceas fácilmente inflamables. A la luz de los resultados sería conveniente rediseñar las prácticas agroganaderas para que realmente sean herramientas eficaces en el control de la matorralización y el riesgo de incendios. Palabras clave: pastoreo de vacas, selección de la dieta, gestión de ganado, riesgo de incendio, matorralización, análisis microhistológico, rumiantes. STUDY ON THE EFFECT OF CATTLE GRAZING ON THE MEDITERRANEAN LANDSCAPE OF ELS PORTS NATURAL PARK ABSTRACT In recent decades, the European Union has been favouring, by various agricultural and environmental policies, farming practices focused not only on productivity but also on environmental management. These policies have led to an increase in the number of herds of bovine cattle to the detriment of small ruminant flocks. At the same time, there is an increasing interest in the potential role of livestock in reducing the bush encroachment process and wildfire risk. However, there is little empirical evidence to support its effectiveness. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 27

27

07/06/2017 13:03:28


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

The aim of this study was to evaluate the effect of different cattle types (beef and bullfighting stock) on the evolution of landscape structure and the possible control of bush encroachment in Els Ports Natural Park (northeastern Iberian Peninsula). We evaluated the potential effect by two different approaches applied on the herd scale and the spatio-temporal scale. Specifically, we studied the consumption of woody species by the two cattle types during the summer and evaluated changes over time in forest, shrub and grassland cover before and after the introduction of the cows. The diet analyses show a clear preference for grass species (especially Brachypodium sp.) but with significant differences between cattle breeds. Bullfighting cattle consume more woody plants (e.g., Erica multiflora) than beef cattle. Likewise, landscape structure analyses reveal significant changes over the time with cattle. Shrub cover has decreased whereas forested areas show the opposite tendency. The decline in bush cover, however, seems to be more closely related to natural vegetation succession than to cattle browsing. Therefore, cattle exert a negligible effect on bush encroachment. The fire risk alone may be partially reduced by the preferential consumption of easily inflammable grass species. In the light of these results, we suggest a re-design of management practices with the aim to reduce bush encroachment and fire risk. Keywords: cattle grazing, diet selection, livestock management, fire hazard, bush encroachment, forest, microhistological analysis, ruminants. 1. INTRODUCCIÓ L’abandonament de les terres i la reducció de les activitats agrícoles i ramaderes que van començar al sud d’Europa durant la segona meitat del segle xx han comportat canvis en l’estructura del paisatge (FAO, 2011). Aquests canvis han donat lloc a paisatges més homogenis (Lloret et al., 2002; Lasanta et al., 2006), dominats per espècies llenyoses (Baeza et al., 2006), principalment matolls (Nunes et al., 2005; Moreira et al., 2009). Aquest procés és anomenat emmatollament i recentment s’ha considerat una nova amenaça per a la biodiversitat al Mediterrani (Acacio et al., 2008). Així doncs, aquest augment de paisatges boscosos ha donat com a resultat l’acumulació de matèria orgànica altament combustible i l’increment del risc d’incendi (MacDonald et al., 2000; Pausas et al., 2008; Viedma et al., 2009). S’ha suggerit que la combinació del pasturatge de la ramaderia i la gestió del bosc seria efectiva per a la prevenció dels incendis i també frenaria la pèrdua de biodiversitat (González-Rebollar i Ruiz-Mirazo, 2013). La gestió silvopastoral integrada pot ser la mesura més acurada per a fer front a l’emmatollament (Riedel et al., 2004). 28

001-144 Quaderns agraris 42.indd 28

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:28


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

A principi dels anys noranta, la política agrària comuna (PAC) va establir mesures que tenien per objectiu limitar l’agricultura intensiva a la Unió Europea i promoure’n el desenvolupament sostenible (Plaza-Gutiérrez i Llorente-Pinto, 2000). Una d’aquestes mesures va ser els incentius a la reducció de la densitat ramadera de vacum de cara a afavorir el canvi a sistemes més extensius, però no va tenir gaire èxit perquè reduir la densitat comportava elevades pèrdues econòmiques (European Commission, 1992). Revisions posteriors i reformes de la PAC estableixen incentius (el «pagament verd») per a aquells agricultors que apliquin pràctiques beneficioses per al medi ambient com ara la ramaderia extensiva (Hernández, 2012). Lamentablement, aquesta mesura s’aplica ben poc en la major part de la zona mediterrània, ja que, generalment, els sistemes menys rendibles reben els pagaments més baixos (Beaufoy i Poux, 2014). A la Unió Europea no hi ha cohesió en qüestions com els sistemes extensius, la biodiversitat, les pastures permanents o la prevenció dels incendis (Beaufoy i Poux, 2014). D’altra banda, els treballs que demostren l’eficàcia del bestiar boví en la reducció del risc d’incendi mitjançant el control de l’emmatollament són escassos. Alguns treballs (Bartolomé et al., 2011) han demostrat el consum d’espècies llenyoses per races específiques (vaca de l’Albera). D’altres (Evlagon et al., 2012) han proposat que s’incrementi el nombre de ramats de vaques, ovelles i cabres que pasturen per reduir el risc d’incendi. Tot i així, avui en dia cap treball no ha estudiat ni els efectes de la pastura amb bestiar vaquí a llarg termini ni l’eficàcia de les diferents races bovines per a prevenir la colonització dels matollars i reduir el risc d’incendi. L’objectiu d’aquest estudi és avaluar l’efecte de dos tipus de bestiar boví (vaques de carn i vaques braves) en l’evolució de l’estructura del paisatge i el seu possible control sobre l’emmatollament en cinc explotacions situades en un matollar mediterrani. En aquest treball, se n’ha avaluat l’efecte potencial mitjançant dues aproximacions aplicades a escala de ramat i a escala espaciotemporal. Concretament, s’ha estudiat el consum d’espècies llenyoses pels diferents tipus de bovins durant l’estiu i s’han avaluat els canvis temporals en les cobertures de bosc, matollar i prat en parcel·les pasturades i no pasturades durant tretze anys. 2.  MATERIALS I MÈTODES 2.1.  Àrea d’estudi Aquest estudi s’ha dut a terme en cinc explotacions disperses situades dins del Parc Natural dels Ports (Tarragona) (figura 1). Aquesta àrea protegida inclou un massís de 35.050 ha format per roques calcàries i dolomites del mesozoic proper al mar Mediterrani i amb una topografia rugosa amb un QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 29

29

07/06/2017 13:03:28


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

rang altitudinal de 12 a 1.447 metres (cim Mont Caro, 40°48’N, 0°20’W) sobre el nivell del mar (Gutiérrez, 1994; Muñoz i Sanz, 1995). Figura 1.  Explotacions de la zona d’estudi: 1. Els Reguers. 2. Refalgarí. 3. Valldebous. 4. La Vall. 5. Lloret. En totes s’estudia la dieta i composició de la vegetació. A Refalgarí i Valldebous es realitza l’estudi de l’evolució de les capes de vegetació

Font:  Elaboració pròpia.

El clima és mediterrani amb una sequera prolongada a l’estiu (2-4 mesos) parcialment esmorteïda per la influència del Mediterrani i les tempestes d’estiu. Les mitjanes anuals de pluviositat i temperatures mitjanes varien àmpliament (516,9-900 mm i 10-16,65 °C, respectivament) segons l’Atles climàtic digital de la Península Ibèrica (2006). Els pendents marítims, orientats al sud-est, són relativament secs i temperats, mentre que els interiors i els més alts són freds. De fet, les àrees sobre els 800-1.000 m tenen un clima prevalent considerat submediterrani (Bolòs, 1985). En les zones on pasturen els ramats dins del Parc Natural dels Ports (taula i) hi ha tres tipus de vegetació: 1) matollars rics en llenyoses que s’in30

001-144 Quaderns agraris 42.indd 30

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:30


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

clouen en els hàbitats europeus 5110 i 5330 (European Commission DG Environment, 2007). Les espècies més comunes són Buxus sempervirens L., Dorycnium hirsutum L., Dorycnium pentaphyllum L., Erica multiflora L., Pistacia lentiscus L., Quercus coccifera L., Rosmarinus officinalis L., Rubus ulmifolius Schott i Ulex parviflorus Pourr. 2) Boscos d’alzines (Quercus ilex L.) i, sobretot, boscos dominats per pins (Pinus sp.). Les pinedes estan integrades per Pinus halepensis Mill. en les zones més baixes i càlides, mentre que en les zones més altes i fredes prenen rellevància Pinus nigra subsp. salzmannii Dunal i Pinus sylvestris L. (plantat extensivament en algunes zones), juntament amb altres espècies llenyoses submediterrànies com Crataegus monogyna Jacq., Ilex aquifolium L., Juniperus communis L., Lonicera xylosteum L. i Prunus mahaleb L. Aquestes pinedes estan incloses dins dels hàbitats europeus 9530 i 9540 (European Commission DG Environment, 2007). 3) De manera molt reduïda, també hi ha herbassars que pertanyen a l’hàbitat europeu 6220 dominats per gramínies com Brachypodium sp. pl. Aquests herbassars també prosperen en els espais oberts dels matollars i boscos descrits. Taula I.  Descripció de les zones d’estudi utilitzades pels ramats vaquins del Parc Natural dels Ports. Any 2014 Explotació

Situació

Superfície Altitud (ha) (m)

Matollar (%)

Pineda (%)

Prat (%)

Nre. caps de vacum

Els Reguers

40°56’N, 0°21’W

  228,8

  478

47

19

34

 99

Refalgarí

40°44’N, 0°10’W

1.350,2

1.235

58

 8

34

 30

Valldebous

40°42’N, 0°17’W

  809,0

  674

67

 7

26

 30

La Vall

40°46’N, 0°19’W

  764,3

  720

55

 1

44

 70

Lloret

40°46’N, 0°22’W

  377,0

  354

71

 1

28

150

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades facilitades pel Parc Natural dels Ports.

2.2.  Gestió dels ramats vaquins al Parc Natural dels Ports Hi ha dos tipus de bovins (Bos taurus L.) pasturant en el parc. Un tipus és d’aptitud càrnia basat en les races avilesa - negra ibèrica i pirinenca (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, 2010), i es localitza a quatre explotacions: els Reguers, Refalgarí, Valldebous i la Vall. L’altre tipus és un boví brau tradicionalment utilitzat en festes populars de les Terres de l’Ebre, i es troba a una explotació, Lloret. Els ramats, d’entre 30 i 150 caps (taula i), es van introduir a mitjan i final dels anys noranta. Tres explotacions QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 31

31

07/06/2017 13:03:30


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

—‌Refalgarí, Valldebous i la Vall—, apliquen sistemes de pastura extensiva i són de titularitat pública. Les altres dues, els Reguers i Lloret, apliquen sistemes de pastura semiextensiva i són de titularitat privada. Els animals no reben cap suplement addicional en la dieta. 2.3.  Avaluació de la vegetació i composició florística El càlcul de la cobertura mitjana de les principals espècies vegetals s’ha dut a terme durant la primavera tardana (juny de 2015). S’han identificat totes les plantes llenyoses i herbàcies perennes presents dins de divuit transsectes de 50 m × 0,5 m i se n’ha mesurat la cobertura. El nombre de transsectes definits en cada explotació és: els Reguers, 3; Refalgarí, 7; Valldebous, 3; la Vall, 3, i Lloret, 2. L’esforç mostral està d’acord amb la superfície potencialment pasturable pel ramat, ja que hi ha finques amb ambients inadequats per al bestiar, com àrees amb pendents inaccessibles, litosols despullats, etc. 2.4.  Anàlisi de les mostres fecals i estimació de la dieta Des del juny fins a l’agost de 2014, s’han recollit cinquanta-quatre mostres fecals: quinze als Reguers (juny, juliol i agost de 2014), deu a la Vall i Valldebous (juliol i agost de 2014) i nou a Lloret i a Refalgarí (juliol i agost de 2014). El seu pes mitjà va ser de 79,61 g. S’ha assumit que cada mostra pertany a un sol individu. La composició de la dieta s’ha estimat mitjançant la identificació dels fragments epidèrmics presents a les femtes, seguint la tècnica de l’anàlisi microhistològica (Bartolomé et al., 1998). Aquesta tècnica és una eina útil per a estimar la composició de la dieta dels remugants (Alipayo et al., 1992). Tot i així, presenta la dificultat d’identificar diferents espècies de gramínies i d’altres herbàcies. En aquesta tècnica, els fragments de cada mostra es trituren amb un morter per a separar els fragments epidèrmics i posteriorment se sotmeten a una digestió àcida amb HNO3 concentrat al 65 %. Després de la digestió, les mostres es dilueixen en 200 ml d’aigua i es filtren amb filtres d’1,00 i 0,25 mm. Finalment, s’estenen en un portaobjectes amb una gota de glicerina al 50 %. S’han elaborat tres preparacions per cada mostra i cadascuna s’ha examinat sota el microscopi a ×100 i a ×400 augments per a comptar i identificar tots els fragments epidèrmics de cada preparació. Per a identificar-los s’ha utilitzat una col·lecció de referència.

32

001-144 Quaderns agraris 42.indd 32

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:30


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

2.5.  Estructura del paisatge Els canvis en l’estructura del paisatge al llarg del temps s’han avaluat a partir de la descripció dels usos del sòl en tres períodes de temps diferents, corresponents a abans de la introducció dels ramats (1993) i a uns anys després d’establir-se (2005 i 2009) en dues de les cinc explotacions de la zona d’estudi, Refalgarí i Valldebous (figura 1). La informació espacial relacionada amb els usos del sòl s’ha obtingut del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF, 2016). La composició de l’hàbitat ha abraçat quatre àmplies classes d’usos del sòl: bosc, matollar, prats i altres usos. Per tal de garantir una descripció detallada de l’estructura del paisatge, les dues explotacions s’han dividit en seccions quadrades de 6,25 ha. Així, a cada secció se li ha assignat un valor per període tenint en compte el percentatge de cada classe d’usos del sòl. Tota la informació ha estat emmagatzemada, processada i gestionada utilitzant el programari ArcGis 10.0 (ESRI, 2011). 2.6.  Anàlisi estadística Per a comparar la composició de la dieta dels dos tipus de vaca, les espècies vegetals s’han agrupat en herbàcies i llenyoses. Per a comparar les espècies preferides pels dos tipus de vaca, s’han format els grups de plantes següents: Brachypodium sp., altres herbàcies, Olea europaea, Erica multiflora, Rosmarinus officinalis i Quercus ilex. S’ha dut a terme una anàlisi multivariant de la variància (MANOVA) per tal de determinar diferències significatives en el consum de les espècies vegetals per part de cada tipus de vaca. D’altra banda, per a valorar la similitud entre dietes i les preferències per les plantes s’han utilitzat: l’índex de similitud de Kulczynski (Gauch Hugh, 1973) per a comparar les dietes dels dos tipus de vaca (de carn i braves), i l’índex de Savage (Manly et al., 2002) per a calcular les preferències de cada planta en cada àrea en la dieta de cada tipus de vaca. Aquest índex determina la selectivitat d’un recurs relacionant-ne l’ús amb la disponibilitat. L’índex de Savage varia de zero (màxim rebuig) a infinit (màxima preferència), en què 1 és el valor que defineix la selecció esperada per atzar. La significació estadística d’aquest índex s’ha testat comparant l’estadístic de Savage amb el valor crític de llibertat corresponent (Manly et al., 2002). Per a controlar l’error produït per les múltiples comparacions en l’índex de Savage, s’ha utilitzat la correcció de Bonferroni per a ajustar la significació de la prova estadística. Per a determinar efectes significatius en l’estructura del paisatge abans (1993) i després (2005 i 2009) de la introducció de les vaques en les dues explotacions, s’ha elaborat un model lineal mixt (LMM). Les variables de resposta són els percentatges de cobertura per als quatre usos del sòl: bosc, QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 33

33

07/06/2017 13:03:30


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

matollar, prat i altres. L’efecte fix és la presència de les vaques. Els efectes aleatoris són la mida dels ramats i les seccions. El model lineal mixt s’ha calculat utilitzant la llibreria «lme4» (Bates et al., 2015) del programari R Statistical Software (R Development Core Team, 2016). 3. RESULTATS 3.1.  Composició botànica de les zones d’estudi Segons els transsectes duts a terme a les cinc explotacions de l’àrea d’estudi, Brachypodium sp. és el tàxon dominant en quatre de les finques (els Reguers, Valldebous, la Vall i Lloret), amb una cobertura relativa que va del 20 % al 35 %. Les espècies llenyoses dominants als Reguers són les agrupades en la categoria lleguminoses, que inclou espècies com Dorycnium hirsutum, Dorycnium pentaphyllum i Ononis spinosa L., amb un 19,46 % de cobertura relativa, seguides per Rosmarinus officinalis, amb un 11,63 %. A Refalgarí, l’espècie dominant és Buxus sempervirens amb una cobertura relativa del 46,75 %. Aquesta explotació és la que té una cobertura més elevada d’herbàcies, 34 %; la resta d’espècies no arriba al 10 %. Quercus coccifera és la llenyosa dominant a Valldebous amb un 26,02 % de cobertura relativa. A la Vall, Erica multiflora és la llenyosa dominant amb un 16,12 %. La segona espècie dominant és Rubus ulmifolius amb un 12,23 %. Les lleguminoses dominen a Lloret amb un 14,46 %, seguides per Erica multiflora i Rubus ulmifolius amb un 11,82 % i un 11,63 %, respectivament (taula ii). Taula II.  Inventari botànic dut a terme a les àrees pasturades. Els valors representen el percentatge de cobertura de la vegetació en els transsectes estudiats. Juny de 2015 Espècies

Explotacions Els Reguers

Refalgarí

Valldebous

La Vall

Lloret

Abies alba

 0,00

 0,56

 0,00

 0,00

 0,00

Altres herbàcies

 3,59

34,02

 5,38

10,06

 4,33

Altres llenyoses

11,29

 1,50

 0,00

 0,13

 1,03

Asparagus acutifolius

 1,05

 0,00

 0,00

 0,00

 0,87

Brachypodium sp.

30,22

 0,40

20,55

34,35

23,72

Bupleurum fruticescens

 0,00

 0,00

 2,54

 0,02

 0,25

Buxus sempervirens

 0,00

46,75

 9,79

 0,00

 0,00

Chamaerops humilis

 0,00

 0,00

 0,81

 0,00

 0,00

34

001-144 Quaderns agraris 42.indd 34

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:30


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins Espècies

Explotacions Els Reguers

Refalgarí

Valldebous

La Vall

Lloret

Clematis flammula

 0,04

 0,00

 0,00

 0,00

 1,54

Clematis vitalba

 0,00

 0,00

 0,00

 0,70

 0,00

Daphne gnidium

 1,83

 0,00

 0,00

 2,76

 0,63

Erica multiflora

 1,02

 0,00

 6,14

16,12

11,82

Genista scorpius

 0,28

 1,92

 0,01

 0,88

 0,00

Juniperus communis

 0,00

 3,10

 0,00

 0,00

 0,00

Juniperus oxycedrus

 4,06

 0,09

 3,76

 0,01

 0,00

Juniperus phoenicea

 0,00

 0,00

 0,74

 0,00

 0,00

Lavandula latifolia

 0,02

 0,00

 6,94

 0,00

 0,90

Lleguminoses

19,46

 0,00

 1,11

10,68

14,46

Linum narbonense

 0,00

 0,00

 0,00

 0,00

 0,08

Lonicera implexa

 0,88

 0,00

 0,00

0,00

 0,00

Lonicera xylosteum

 0,00

 0,15

 0,00

  0,00

 0,00

Olea europaea

 0,00

 0,00

 0,00

 0,00

 0,15

Phillyrea angustifolia

 0,16

 0,00

 0,00

 0,00

 0,00

Pinus sp.

 3,03

 1,00

 2,79

 0,69

 0,39

Pistacia lentiscus

 1,60

 0,00

 0,00

 0,00

 6,14

Pteridium aquilinum

 0,00

 0,00

 0,00

 1,60

 0,00

Quercus coccifera

 3,36

 0,00

26,02

 1,04

 6,81

Quercus ilex

 0,00

 5,11

 0,68

 0,18

 0,00

Rhamnus alaternus

 0,59

 0,00

 0,04

 0,00

 0,00

Rhamnus lycioides

 0,00

 0,00

 0,00

 0,00

 5,01

Rosa sp.

 0,76

 1,62

 0,00

 0,00

 0,00

Rosmarinus officinalis

11,63

 0,00

 8,94

 8,55

 3,79

Rubus ulmifolius

 3,74

 0,00

 1,84

12,23

11,63

Ruscus aculeatus

 0,00

 0,00

 0,00

 0,01

 0,00

Satureja calamintha

 0,00

 0,00

 0,00

 0,10

 0,39

Satureja montana

 0,00

 0,00

 0,07

 0,00

 0,00

Scirpoides holoschoenus

 0,13

 0,00

 0,00

 0,00

 0,00

Smilax aspera

 0,96

 0,00

 0,28

 0,00

 5,97

Thymelaea tinctoria

 0,03

 0,00

 1,57

 0,00

 0,00

Thymus vulgaris

 0,22

 2,71

 0,00

 0,00

 0,10

Font:  Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 35

35

07/06/2017 13:03:30


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

3.2.  Composició de la dieta de les vaques S’han identificat un total de deu espècies i tres gèneres en les femtes dels bovins. L’anàlisi MANOVA mostra que la composició de la dieta varia significativament entre els dos tipus de vaca (Pillai’s Trace = 0,67; F1,9 = 8,01; p < 0,05). Més específicament, la prova ANOVA mostra que aquestes diferències en la dieta es troben en el consum d’herbàcies (F1,9 = 7,53; p < 0,05) i llenyoses (F1,9 = 13,47; p < 0,05) (taula iii) (figura 2). Les espècies amb més dificultat de ser identificades s’han agrupat en les categories següents: altres herbàcies, altres llenyoses i lleguminoses, segons les seves característiques. La majoria són llenyoses dicotiledònies, a excepció del gènere Brachypodium sp. i la categoria d’altres herbàcies, que són monocotiledònies. Taula III.  Taula de resultats d’ANOVA per a la comparació del consum dels grups de vegetals entre els dos tipus de vaca (de carn i braves). Nivell de significació a p < 0,05. R2 ajustat: 0,52. Els asteriscos (*) indiquen diferències significatives per a p < 0,05 Variable dependent

gl

Mitjana

SD

Mín.

Màx.

F(1,9)

p

Herbàcies

1

30,25

22,27

23,9

89,9

 7,53

0,02*

Llenyoses

1

 3,03

 8,71

10,1

75,8

13,47

0,005*

Font:  Elaboració pròpia.

Figura 2.  Representació gràfica de les diferències en el consum d’herbàcies i llenyoses entre els dos tipus de vaca. Nivell de significació a p < 0,05

Font:  Elaboració pròpia.

36

001-144 Quaderns agraris 42.indd 36

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:30


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

S’ha dut a terme una anàlisi MANOVA per a comparar la utilització de les sis plantes més consumides entre els dos tipus de vaca. El resultat de l’anàlisi multivariant no és significatiu (Pillai’s Trace = 0,92; F1,9 = 8,38; p = 0,05), mentre que l’ANOVA mostra diferències significatives en el consum d’Erica multiflora (F1,9 = 20,16; p < 0,05) (taula iv). D’altra banda, els tipus de vaca no difereixen significativament en el consum de Brachypodium sp. (F1,9 = 1,84; n. s.), altres herbàcies (F1,9 = 1,42; n. s.), Olea europaea (F1,9 = 1,65; n. s.), Rosmarinus officinalis (F1,9 = 0,32; n. s.) i Quercus ilex (F1,9 = 0,36; n. s.) (figura 3). Taula IV.  Taula de resultats d’ANOVA per a la comparació de la composició del consum de les espècies preferides entre els dos tipus de vaca (de carn i braves). Nivell de significació a p < 0,05. R2 ajustat: 0,52. Els asteriscos (*) indiquen diferències significatives per a p < 0,05 Variable dependent

gl

Mitjana

SD

Mín.

Màx.

F(1,9)

p

Brachypodium sp.

1

29,41

18,62

0,12

68,84

 1,84

0,21

Altres herbàcies

1

31,09

24,48

8,06

72,09

 1,42

0,26

Olea europaea

1

 1,41

 1,97

0,00

 4,74

 1,65

0,23

Erica multiflora

1

23,10

20,55

1,73

67,69

20,16

0,002*

Rosmarinus officinalis

1

 4,54

 6,73

0,00

20,69

 0,32

0,59

Quercus ilex

1

 6,25 

 4,66

0,58

16,30

 0,36

0,56

Font:  Elaboració pròpia.

Referent a la selecció de la dieta, els resultats del ramat de vaca brava s’han comparat amb els quatre ramats de vaca de carn de cada finca (taula v). L’índex de similitud de Kulczynski (SIK) indica que la dieta del bestiar brau és força diferent de la del d’aptitud càrnia, amb un SIK entre el 27 % i el 65 %. Entre la dieta dels ramats de vaca de carn també hi ha diferències amb un SIK entre el 26 % i el 69 %. La comparació entre les explotacions indica que les dues més semblants són els Reguers i Refalgarí amb un SIK del 69,11 %. Les dues finques més diferents són Refalgarí i la Vall amb un SIK del 26,73 %. L’índex de preferència de Savage (W) mostra la preferència o el rebuig per a totes les plantes considerades (taula vi), que són les espècies comunes a totes les àrees d’estudi i a la dieta. Als Reguers, les vaques de carn seleccionen significativament les altres herbàcies, que, tot i tenir una disponibilitat del 3,58 %, es troben en la dieta amb un percentatge del 59,93 % i són les que tenen un índex de selecció més alt (371.218,64). El gènere Brachypodium sp. és el més abundant als Reguers, a Valldebous i a la Vall, on també QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 37

37

07/06/2017 13:03:30


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

Figura 3.  Representació gràfica de les diferències en el consum de les espècies preferides entre els dos tipus de vaca. Nivell de significació a p < 0,05

Font:  Elaboració pròpia.

Taula V.  Índex de similitud de Kulczynski (SIK) entre les dietes dels ramats de cada explotació (Lloret: ramat brau; la resta: ramat de carn); i els coeficients de correlació de Spearman (rs). Les relacions significatives estan marcades amb un asterisc (*) per a p < 0,05 Lloret

Els Reguers

SIK

rs

SIK

rs

Els Reguers

33,98

0,91

Refalgarí

27,31

0,97

69,11

0,93

Valldebous

65,47

1*

59,86

La Vall

49,82

0,98

50,35

Refalgarí SIK

rs

0,92

34,75

0,98

0,91

26,73

0,97

Valldebous SIK

rs

63,94

0,97

Font:  Elaboració pròpia.

és seleccionat significativament, i és rebutjat a Refalgarí, on és el menys abundant En aquesta finca, seleccionen significativament les altres herbàcies (836,33), que tenen una disponibilitat del 34,02 %. A Valldebous, les vaques 38

001-144 Quaderns agraris 42.indd 38

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:31


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

de carn seleccionen significativament Quercus ilex, ja que té una disponibilitat molt baixa (0,14 %) però abunda a la dieta (14,23 %) i és la que té el valor més alt de selecció (23.014,40). A la Vall, les lleguminoses són rebutjades, ja que, tot i tenir una disponibilitat moderada (10,68 %), tenen un percentatge molt baix a la dieta (0,15 %). A Lloret, les vaques braves també rebutgen les lleguminoses amb una disponibilitat del 14,46 % i una presència a la dieta del 0,88 %, així com Rubus ulmifolius, que té una disponibilitat de l’11,62 % i una representació escassa a la dieta amb tan sols un 0,32 %. D’altra banda, a la mateixa finca, seleccionen significativament Erica multiflora, ja que té una disponibilitat moderada (11,82 %) però és força abundant a la dieta i és l’espècie que té el valor més elevat de selecció (102.225,82). Taula VI.  Índex de preferència de Savage (W) del valor mitjà per a cada espècie de planta a la dieta dels ramats de cada explotació. Els asteriscos (*) indiquen diferències significatives per a p < 0,05 W

Selecció

Altres herbàcies

371.218,64*

+

Brachypodium sp.

    418,38*

+

Erica multiflora

     0,08

Genista scorpius

     0,05

Pinus sp.

     0,10

Altres herbàcies

    836,33*

+

Altres llenyoses

     0,01

Brachypodium sp.

     0,06

Genista scorpius

     0,46

Pinus sp.

     0,41

Quercus ilex

     2,64

+

Thymus vulgaris

     0,60

Els Reguers

Refalgarí

Valldebous Altres herbàcies

     44,40*

+

Altres llenyoses

     0,85

Brachypodium sp.

     62,24*

+

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 39

39

07/06/2017 13:03:31


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé W

Selecció

Erica multiflora

  5.193,33*

+

Genista scorpius

     42,18*

+

Juniperus oxycedrus

     0,44

Lleguminoses

     0,28

Pinus sp.

     0,28

 23.014,40*

+

Rosmarinus officinalis

     4,56

+

Rubus ulmifolius

     0,02

Altres herbàcies

     5,75

+

Brachypodium sp.

  2.366,29*

+

Erica multiflora

     0,03

Juniperus oxycedrus

     2,37

+

Lleguminoses

     0,02

Pinus sp.

     0,04

Quercus coccifera

     0,03

Quercus ilex

     1,07

+

Rosmarinus officinalis

     2,96

+

Altres herbàcies

    145,68*

+

Altres llenyoses

     4,85

+

Asparagus acutifolius

     0,04

Brachypodium sp.

     67,98*

+

Erica multiflora

102.225,82*

+

Lleguminoses

     0,73

Olea europaea

  1.101,35*

+

Pinus sp.

     0,03

Rosmarinus officinalis

     0,83

Rubus ulmifolius

     0,10

Quercus ilex

La Vall

Lloret (ramat brau)

Font:  Elaboració pròpia.

40

001-144 Quaderns agraris 42.indd 40

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:31


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

3.3.  Usos del sòl El resultat del model lineal mixt (LMM) és significatiu per a bosc (F1,784 = 24,39; p < 0,01), matollar (F1,784 = 22,77; p < 0,01) i d’altres (F1,784 = 9,39; p < 0,01). No hi ha efectes significatius per a prat (F1,784 = 2,24; n. s.) (taula vii). Tal com es mostra a la figura 4, les vaques no han impedit l’increment de la cobertura de bosc en les últimes dècades. Taula VII.  Model lineal mixt (LMM) per a explorar els canvis en l’estructura del paisatge abans (1993) i després (2005 i 2009) de la introducció del bestiar boví al Parc Natural dels Ports. Els asteriscos (*) indiquen diferències significatives per a p < 0,05 Variable de resposta

gl

Mitjana

SD

Mín.

Màx.

F(1,784)

p

Bosc

1

66,39

36,45

0

100

24,39

9,64e-07*

Matollar

1

29,81

36,13

0

100

22,77

2,18e-06*

Prat

1

 1,91

 6,44

0

 44,2

 2,24

0,135

Altres

1

 1,76

 4,98

0

 57,9

 9,39

0,00226*

Font:  Elaboració pròpia.

Figura 4.  Evolució de l’estructura del paisatge abans (1993) i després (2005 i 2009) de la introducció dels ramats bovins en dues de les finques (Refalgarí i Valldebous)

Font:  Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 41

41

07/06/2017 13:03:33


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

Figura 5.  Correlació entre l’àrea de cobertura de bosc i l’àrea de cobertura de matollar a Refalgarí i Valldebous

Font:  Elaboració pròpia.

4. DISCUSSIÓ En els últims vint anys, s’ha incrementat la cobertura de bosc al Parc Natural dels Ports, mentre que la cobertura de matollar ha disminuït seguint una tendència general a la península Ibèrica (Marull et al., 2015; Martínez del Castillo et al., 2015; Otero et al., 2015). Els canvis en la cobertura de la 42

001-144 Quaderns agraris 42.indd 42

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:34


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

vegetació observats des de 1993 poden ser deguts a la successió natural de la vegetació de la zona i després d’una reducció de la densitat de petits herbívors. Aquesta reducció ha estat potenciada per la reforma de la PAC de 1992, que, en promoure les pastures extensives, va fomentar el canvi dels ramats d’ovelles i cabres pels de vaques (Plaza-Gutiérrez i Llorente-Pinto, 2000; Swinbank et al., 2004; Donázar et al., 1997). Aquest canvi no es pot atribuir a la presència de bestiar boví a la zona perquè les gramínies són el component principal de la seva dieta. Això concorda amb altres estudis que conclouen que les vaques són principalment consumidores de gramínies (Hoffman, 1989; Mphinyane et al., 2015). En aquest estudi, l’índex de preferència de Savage indica que les altres herbàcies són seleccionades en totes les finques, i que generalment són més consumides pels ramats de carn. Brachypodium sp. és seleccionat significativament en tres de les quatre finques amb ramats de carn i a la finca amb ramat brau. Això indica que, a més de ser el recurs més abundant en aquestes àrees, també és buscat activament pel bestiar boví. Aquest resultat concorda amb altres estudis (Morantes et al., 2010; Quinteros et al., 2013) que conclouen que les vaques tenen una alta preferència per les herbàcies gramínies i graminoides. Aquest mateix índex mostra que Erica multiflora és un recurs buscat per les vaques braves, ja que, tot i tenir una disponibilitat moderada, és altament consumit per aquests animals. L’índex de similitud de Kulczynski indica que la dieta del ramat brau és força diferent de la dels ramats de carn. Així, les llenyoses dominen la dieta de les vaques braves. Aquestes diferències suggereixen que el bestiar brau està més ben adaptat al territori que el d’aptitud càrnia (Eusebi Casanova, observació personal).1 Aquests resultats segueixen la línia de l’estudi de Gutman et al. (2000), fet en una roureda i en un matollar mediterrani, que mostra que el control dels matolls per part del bestiar boví és limitat. Els mateixos autors suggereixen la utilització de races més adaptades. Una possible solució seria introduir més ramats d’animals braus però això, en una zona declarada Parc Natural, en dificultaria l’ús públic. Una altra solució seria la recuperació dels ramats tradicionals d’ovelles i cabres. Estudis previs (Bartolomé et al., 1998; Celaya et al., 2007; Fraser et al., 2009) indiquen que les ovelles tenen una estratègia d’alimentació mixta amb preferència per les gramínies sobre els brots, però els matolls són força comuns en la seva dieta. El consum de matolls per part de les ovelles no és estrany als matollars mediterranis (Papachristou, 1997). D’altra banda, les cabres tenen una clara preferència per les llenyoses i normalment mostren una estratègia d’alimentació oportunista (Houérou, 1980). Generalment, les cabres consumeixen més matolls, com el bruc i la gatosa, i menys herbàcies que les ovelles, però ambdues adapten les seves preferències a l’estacionalitat i a la disponibilitat de la vegetació (Osoro et al., 2013; Bartolomé et al., 2016). 1.  Enginyer de forests. Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 43

43

07/06/2017 13:03:34


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

Els resultats d’aquest estudi reforcen que la pastura per part de vaques no és capaç de controlar la colonització dels matollars al Parc Natural dels Ports. De fet, les pinedes acumulen més matèria orgànica combustible que altres tipus de bosc però les vaques no s’alimenten d’aquest recurs. Per tant, la pastura tal com s’està duent a terme actualment no serveix per a prevenir els incendis. Els animals haurien de romandre en zones acotades on prèviament s’hagin dut a terme treballs forestals com aclarides i tallades (Baeza i Vallejo, 2008). La combinació de treballs previs amb animals pasturant permetria que es reduïssin les intervencions humanes per a mantenir el bosc. Amb tot, la pastura amb vaques pot reduir la càrrega de combustible fi com són les diferents espècies de Brachypodium, però sota pastures moderades o intensives (Blackhall et al., 2015). En l’àrea d’estudi, la càrrega ramadera és de 0,20 UBM · ha–1 durant tot l’any, densitat que està probablement per sota de la capacitat màxima. Alguns models prediuen que la cobertura de vegetació serà una pineda en els propers deu anys (Schippers et al., 2014). Aquesta tendència s’observa en l’estructura analitzada en dues explotacions de la zona per als anys 1993, 2005 i 2009. D’acord amb Baeza et al. (2011), els canvis en els patrons temporal i espacial de la composició de la comunitat vegetal poden estar implicats en la inflamabilitat de l’ecosistema, encara que l’increment continuat del risc d’incendi amb l’increment de l’edat dels peus dels arbres no és necessàriament la norma general en els matollars mediterranis. 4.1.  Implicacions en la gestió La combinació de ramats de vaques i cabres podria ser una bona solució per a dur a terme una adequada gestió silvopastoral integrada. Les vaques reduirien el combustible fi mitjançant l’efecte mecànic i la ingesta d’herbàcies. Les cabres menjarien matolls, ja que s’ha demostrat que en poden reduir la cobertura un 30 % (Mancilla-Leytón, 2014). Benavides et al. (2009) han mostrat que les cabres pasturant en combinació amb les ovelles redueixen l’acumulació de les llenyoses rebutjades per les vaques. Així, la presència de cabres comporta un control més gran de l’acumulació de fitomassa llenyosa, cosa que disminueix el risc d’incendi i els seus efectes deleteris en l’erosió del sòl i en la pèrdua de biodiversitat (Jáuregui et al., 2007; Benavides et al., 2009). Les vaques i les ovelles pasturant juntes beneficien la producció (Fraser et al., 2007; Critchley et al., 2008) però ambdós animals es consideren consumidors de gramínies (Fraser et al., 2009), així que no serien efectius en la reducció dels matollars. Curiosament, Bernués et al. (2005) suggereixen que una opció per a incrementar la pressió del bestiar en els recursos pot ser la utilització de ramats no productius, gestionats per l’admi44

001-144 Quaderns agraris 42.indd 44

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:34


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

nistració del Parc, que se centrin a mantenir una càrrega animal suficient en àrees amb una colonització per arbustos més forta. La introducció de ramats mixtos combinada amb treballs mecànics facilitaria la reducció de la matèria orgànica combustible i reduiria el risc d’incendi de la zona. Això requereix que es produeixi un acord entre l’Administració i els ramaders per a dur a terme una gestió efectiva del Parc Natural dels Ports. 5. AGRAÏMENTS A Joan Mestre, Josep Sabaté i Eusebi Casanova per la seva predisposició a l’hora de proporcionar informació sobre el bestiar del Parc Natural dels Ports i la prevenció d’incendis. A David Bartolomé i a Anna Català per la seva col·laboració en el treball de camp. 6. BIBLIOGRAFIA Acacio, V. [et al.] (2008). «Are drought and wildfires turning Mediterranean cork oak forest into persistent shrubland?» Agroforestry Systems, núm. 76, p. 389-400. Alipayo, D. [et al.] (1992). «Evaluation of microhistological analysis for determining ruminant diet botanical composition». Journal of Range Management, núm. 45 (2), p. 148-152. Baeza, M. J. [et al.] (2006). «Fire risk and vegetation structural dynamics in Mediterranean shrubland». Plant Ecology, núm. 187, p. 189-201. Baeza, M. J. [et al.] (2011). «Successional trends in standing dead biomass in Mediterranean basin species». Journal of Vegetation Science, núm. 22, p. 467-474. Baeza, M. J.; Vallejo, V. R. (2008). «Vegetation recovery after fuel management in Mediterranean shrublands». Applied Vegetation Science, núm. 11, p. 151-158. Bartolomé, J. [et al.] (1998). «Diet selection by sheep and goats on Mediterranean heath-woodland». Journal of Range Management, núm. 51, p. 383-391. Bartolomé, J. [et al.] (2011). «Foraging behavior of Alberes cattle in a Mediterranean forest ecosystem». Rangeland Ecology & Management, núm. 64 (3), p. 319-324. Bartolomé, J. [et al.] (2016). «Efecte de la pastura amb equí i cabrum sobre la reducció del fitovolum en un matollar mediterrani». Quaderns Agraris, núm. 40, p. 55-72. Bates, D. [et al.] (2015). «Fitting linear mixed-effects models using lme4». Journal of Statistical Software, núm. 67 (1), p. 1-48. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 45

45

07/06/2017 13:03:34


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

Beaufoy, G.; Poux, X. (2014). «Supporting HNV extensive livestock systems in Mountain and Mediterranean areas - The need for an adapted European Policy». Options Méditerranéennes, núm. 109, p. 19-30. Benavides, R. [et al.] (2009). «Grazing behaviour of beef ruminants according to flock type and subsequent vegetation changes on partially improved heathlands». Spanish Journal of Agricultural Research, núm. 7 (2), p. 417-430. Bernués, A. [et al.] (2005). «An integrated approach to studying the role of grazing livestock systems in the conservation of rangelands in a protec­ ted natural park (Sierra de Guara, Spain)». Livestock Production Science, núm. 96, p. 75-85. Blackhall, M.; Veblen, T. T.; Raffaele, E. (2015). «Recent fire and cattle herbivory enhance plant-level fuel flammability in shrublands». Journal of Vegetation Science, núm. 26, p. 123-133. Bolòs, O. (1985). «Le territoire subméditerranéen et le territoire carpetanoatlantique dans la Péninsule Ibérique». Botanica Helvetica, núm. 95, p. 13-17. Celaya, R. [et al.] (2007). «Comparison of grazing behaviour, dietary overlap and performance in non-lactating beef ruminants grazing on marginal heathland areas». Livestock Science, núm. 106, p. 271-281. Critchley, C. N. R. [et al.] (2008). «Vegetation dynamics and livestock performance in system-scale studies of sheep and cattle grazing on degraded upland wet heath». Agriculture, Ecosystems & Environment, núm. 128, p. 59-67. Donázar, J. A. [et al.] (1997). «Extensive grazing and raptors in Spain». A: Pain, D. J.; Pienkowski, M. W. (ed.). Farming and birds in Europe. San Diego: Academic Press Ltd, cap. 5, p. 117-149. Environmental Systems Research Institute (ESRI) (2011). ArcGIS Desktop: Release 10. Redlands, CA: Environmental Systems Research Institute. European Commission (1992). State of application of regulation (EEC) N o 2078/92: Evaluation of Agri-environment Programmes. DGVI Comission Working Document. VI/7655/98. European Commission DG Environment (2007). Interpretation manual of European Union Habitats - EUR 27. Brussel·les: DG Environment - Nature and Biodiversity. Commission of the European Community. Evlagon, D. [et al.] (2012). «Estimating normative grazing capacity of planted Mediterranean forests in a fire-prone environment». Agriculture, Ecosystems & Environment, núm. 155, p. 133-141. Food and Agriculture Organization (FAO) (2011). State of the World’s forest. Roma: FAO. 179 p. Fraser, M. D. [et al.] (2007). «Effects on animal performance and sward composition of mixed and sequential grazing of permanent pasture by cattle and sheep». Livestock Science, núm. 110, p. 251-266. 46

001-144 Quaderns agraris 42.indd 46

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:34


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

Fraser, M. D. [et al.] (2009). «Comparative diet selection by cattle and sheep grazing two contrasting heathland communities». Agriculture, Ecosystems & Environment, núm. 129, p. 182-192. Gauch Hugh, G. J. (1973). «The relationship between sample similarity and ecological distance». Ecology, núm. 5, p. 618-622. González-Rebollar, J. L.; Ruiz-Mirazo, J. (2013). «El papel del ganado doméstico en la naturalización del monte mediterráneo». Pastos, núm. 43 (1), p. 7-12. Gutiérrez, M. (ed.) (1994). Geomorfología de España. Madrid: Rueda. 526 p. Gutman, M. [et al.] (2000). «A case study of beef cattle grazing in a Mediterranean-type woodland». Agroforestry Systems, núm. 48, p. 119-140. Hernández, C. G. (2012). «La ganadería extensiva ante la nueva PAC». Asoprovac, núm. 48, p. 8-12. Hoffman, R. R. (1989). «Evolutionary steps of ecophysiological adaptation and diversification of ruminant: a comparative view of their digestive system». Oecologia, núm. 78, p. 443-457. Houérou, H. N. le (1980). «The role of browse in the management of natural grazing lands». A: Houérou, H. N. le (ed.). Browse in Africa, the current state of knowledge. Addis Abeba, Etiòpia: International Livestock Centre for Africa, p. 329-338. Jáuregui, B. M. [et al.] (2007). «Vegetation dynamics in burnt heather-gorse shrublands under different grazing management with sheep and goats». Agroforestry Systems, núm. 70, p. 103-111. Lasanta, T. [et al.] (2006). «Using landscape ecology to evaluate an alternative management scenario in abandoned Mediterranean mountain areas». Landscape and Urban Planning, núm. 78 (1-2), p. 101-114. Lloret, F. [et al.] (2002). «Wildfires and landscape patterns in the Eastern Iberian Peninsula». Landscape Ecology, núm. 17, p. 745-759. MacDonald, D. [et al.] (2000). «Agricultural abandonment in mountain areas of Europe: environmental consequences and policy response». Journal of Environmental Management, núm. 59, p. 47-69. Mancilla-Leytón, J. M. (2014). «El papel de la cabra doméstica (Capra hircus L.) en la estructura y conservación del Monte Mediterráneo». Revista Ecosistemas, núm. 23, p. 153-157. Manly, B. F. J. [et al.] (2002). Resource selection by animals. Dordretch: Kluwer Academic Publishers. Martínez del Castillo, E.; García-Martín, A.; Longares-Aladrén, L. A. (2015). «Evaluation of forest cover change using remote sensing techniques and landscape metrics in Moncayo Natural Park (Spain)». Applied Geography, núm. 62, p. 247-255. Marull, J. [et al.] (2015). «Exploring the links between forest transition and landscape changes in the Mediterranean. Does forestry recovery really lead to better landscape quality?». Agroforestry Systems, núm. 89, p. 705-719. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 47

47

07/06/2017 13:03:34


M. Escolà, J. A. Calleja, E. Serrano, J. Carvalho, J. M. Forcadell, X. Olivé, J. Bartolomé

Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino (2010). Razas de ganado del catálogo oficial de España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. Secretaría General Técnica. Centro de Publicaciones. Morantes, M. [et al.] (2010). «Selección en el estrato herbáceo por vacunos en pastoreo de sabanas bien drenadas de Venezuela durante la época de transición lluvia-sequía». Revista de la Facultad de Agronomía, núm. 36 (1), p. 28-33. Moreira, F. [et al.] (2009). «Regional variations in wildfire susceptibility of land-cover types in Portugal: implications for landscape management to minimize fire hazard». International Journal of Wildland Fire, núm. 18, p. 563-574. Mphinyane, W. N.; Tacheba, G.; Makore, J. (2015). «Seasonal diet preference of cattle, sheep and goats grazing on the communal grazing rangeland in the Central District of Botswana». African Journal of Agricultural Research, núm. 10 (29), p. 2791-2803. Muñoz, J.; Sanz, C. (1995). Guía física de España. 5: Las Montañas. Madrid: Alianza. 476 p. Nunes, M. C. [et al.] (2005). «Land cover types and fire in Portugal: do fires burn land cover selectively?». Landscape Ecology, núm. 20, p. 661-673. Osoro, K. [et al.] (2013). «Diet selection and performance of sheep and goats grazing on different heathland vegetation types». Small Ruminant Research, núm. 109, p. 119-127. Otero, I. [et al.] (2015). «Land abandonment, landscape, and biodiversity: questioning the restorative character of the forest transition in the Mediterranean». Ecology and Society, núm. 20 (2), p. 7. Papachristou, T. G. (1997). «Foraging behaviour of goats and sheep on Mediterranean kermes oak shrublands». Small Ruminant Research, núm. 24, p. 85-93. Pausas, J. G. [et al.] (2008). «Are wildfires a disaster in the Mediterranean basin - a review». International Journal of Wildland Fire, núm. 17, p. 713-23. Plaza-Gutiérrez, J. I.; Llorente-Pinto, J. M. (2000). «Los contrastes en la ga­ nadería extensiva comunitaria y las repercusiones de la P.A.C.». A: Comunicació no publicada presentada al II Anglo Spanish Symposium on Rural Geography. [Simposi celebrat a la Universitat de Valladolid, Es­ panya] Quinteros, C. P. [et al.] (2013). «Dieta de verano de bovinos pastoreando en bosques de lenga (Nothofagus pumilio) y mallines de Chubut, Argentina». Revista de la Facultad de Ciencias Agrarias de la Universidad Nacional de Cuyo, núm. 45 (1), p. 285-292. Riedel, J. L. [et al.] (2004). «Extensive livestock systems as tools for environmental management: impact of grazing on the vegetation of a protected mountain area». A: Mosquera-Losada, M. R.; Rigueiro-Rodríguez, A.; McAdam, J. (ed.). Silvopastoralism and sustainable management. [Llibre d’ac48

001-144 Quaderns agraris 42.indd 48

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

07/06/2017 13:03:34


Estudi sobre l’efecte de la pastura amb bovins

tes de l’International Congress on Silvopastoralism and Sustainable Management celebrat a Lugo, Espanya, l’abril de 2004] Schippers, P. [et al.] (2014). «The impact of large herbivores on woodlandgrassland dynamics in fragmented landscapes: The role of spatial configuration and disturbance». Ecological Complexity, núm. 17, p. 20-31. Swinbank, A. [et al.] (2004). «Direct payments in the EU and their treatment in the WTO». A: Swinbank, A.; Tranter, R. (ed.). A bond scheme for common agricultural policy reform. Wallingford, UK: CABI Publishing, cap. 2, p. 5-38. Viedma, O.; Angeler, D. G.; Moreno. J. M. (2009). «Landscape structural features control fire size in a Mediterranean forested area in central Spain». International Journal of Wildland Fire, núm. 18, p. 575-583. 7.  REFERÈNCIES EN LÍNIA Centre de Recerca en Ecologia i Aplicacions Forestals (CREAF) (2016). Mapa de cobertes del sòl de Catalunya [en línia]. <http://www.creaf.uab.es/mcsc/> [Consulta: juny 2015]. Departament de Geografia; Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia (2006). Atles climàtic digital de la Península Ibèrica [en línia]. <http://opengis.uab.es/wms/iberia/> [Consulta: juny 2015]. R Development Core Team (2016). The R project for statistical computing [en línia]. <https://www.R-project.org/> [Consulta: juny 2015].

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 25-49

001-144 Quaderns agraris 42.indd 49

49

07/06/2017 13:03:34


001-144 Quaderns agraris 42.indd 50

07/06/2017 13:03:34


Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 42 (juny 2017), p. 51-71 ISSN (ed. impresa): 0213-0319  /  ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA  /  DOI: 10.2436/20.1503.01.74

LA MILLORA GENÈTICA VEGETAL A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA‌, L’ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA I LA FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: UNA HISTÒRIA DE CENT ANYS Francesc Casañas-Artigas, Joan Casals-Missio i Joan Simó-Cruanyes Fundació Miquel Agustí, Universitat Politècnica de Catalunya, Castelldefels Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, Castelldefels Rebut: 29 de novembre de 2016 - Acceptat: 18 de desembre de 2016

RESUM La millora genètica dels organismes vius és un procediment lent i que necessita una inversió permanent de recursos. Organitzar l’estructura que requereix un programa de millora és complex i per tant s’ha de tenir prou tenacitat per a mantenir-la al llarg del temps, ja que si el procés es reinicia repetidament la rendibilitat és encara més baixa. A l’entorn de la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB) s’han desenvolupat durant els darrers cent anys programes de millora genètica de plantes cultivades. Primer fonamentalment de blat, amb la voluntat decidida dels governants de la Mancomunitat i de la Generalitat de posar a disposició dels pagesos catalans els millors genotips per a incrementar els rendiments (anys 1912-1936). Malauradament, els avatars polítics van truncar la continuïtat d’aquesta voluntat modernitzadora. Recentment, la Fundació Miquel Agustí ha continuat la tradició de millora genètica vegetal vinculada a l’ESAB, amb la voluntat d’augmentar la disponibilitat de varietats d’hortalisses amb un valor sensorial elevat per als nostres pagesos. L’exploració de materials millorats en altres països com a candidats a cultivar-se a Catalunya, l’inventari, la caracterització i la selecció del material autòcton, i l’encreuament de material autòcton amb foraster de cara a geneCorrespondència: Francesc Casañas Artigas. Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Edifici ESAB, Campus del Baix Llobregat. C/ Esteve Terradas, 7. 08860 Castelldefels. A/e: francesc.casanas @upc.edu. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 51

51

07/06/2017 13:03:34


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

rar variabilitat per a iniciar programes de selecció, són estratègies que s’han seguit repetidament en diferents espècies al nostre país. Ara toca evitar que de nou es trunquin els esforços esmerçats i, com ja s’està fent, cal incorporar tota la potència de les noves biotecnologies per a consolidar la nostra agricultura. La visió atrevida dels responsables polítics de començament del segle passat ens hauria d’inspirar per no tenir por de les innovacions que la tecnologia actual ja ens permet en el camp de la millora vegetal. Paraules clau: millora genètica, blat, blat de moro farratger, hortalisses, alfals, història. LA MEJORA GENÉTICA VEGETAL EN LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, LA ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA Y LA FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: UNA HISTORIA DE CIEN AÑOS RESUMEN La mejora genética de los organismos vivos es un procedimiento lento y que necesita inversiones permanentes de recursos. Organizar la estructura que requiere un programa de mejora es complejo y precisa de la tenacidad suficiente para mantenerla a lo largo del tiempo, puesto que si el proceso se reinicia repetidamente la rentabilidad es todavía más baja. En el marco de la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Catalunya, la Generalitat de Catalunya y la Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB), se han desarrollado en los últimos cien años programas de mejora genética de plantas cultivadas. Primero fundamentalmente de trigo, con la voluntad decidida de los gobernantes de la Mancomunitat y la Generalitat de poner a disposición de los agricultores catalanes los mejores genotipos para incrementar los rendimientos (años 1912-1936). Lamentablemente, los avatares políticos truncaron la continuidad de esa voluntad modernizadora. Recientemente, la Fundació Miquel Agustí ha continuado la tradición de mejora genética vinculada a la ESAB, con la voluntad de aumentar la disponibilidad de variedades de hortalizas con elevado valor sensorial para nuestros productores. La exploración de materiales mejorados en otros países como candidatos a cultivarse en Cataluña, el inventario, la caracterización y la selección de material autóctono y el cruzamiento de material autóctono con material extranjero para generar variabilidad a partir de la cual realizar selección, son estrategias que se han seguido repetidamente en diversas especies en nuestro país. Ha llegado el momento de evitar que de nuevo se trunquen los esfuerzos realizados y que, tal como ya sucede, se incorpore toda la potencia de las nuevas biotecnologías para consolidar nuestra agricultura. La visión 52

001-144 Quaderns agraris 42.indd 52

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:34


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

atrevida de los responsables políticos de principios del siglo pasado tendría que inspirarnos para no temer las innovaciones que la tecnología ya nos permite en el campo de la mejora vegetal. Palabras historia.

clave:

mejora genética, trigo, maíz forrajero, hortalizas, alfalfa,

GENETIC IMPROVEMENT OF PLANTS AT THE DIPUTACIÓ DE BARCELONA, THE ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA, AND THE FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: ONE HUNDRED YEARS OF HISTORY ABSTRACT The genetic improvement of living organisms is a slow procedure that needs a permanent investment of resources. The organization of the structure required by a breeding programme is complex. Accordingly, tenacity is needed to maintain this structure over time since repeated resets lead to decreased efficiency. In connection with the Diputació de Barcelona (Barcelona Provincial Council), the Mancomunitat de Catalunya (Commonwealth of Catalonia) and the Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB, Barcelona School of Agricultural Engineering), breeding programmes of cultivated plants have been carried out over the last hundred years. Wheat was mainly involved at first, with the firm will of the leaders of the Mancomunitat de Catalunya and the Generalitat de Catalunya (Catalan Government) to supply farmers with the best genotypes in order to increase yields (19121936). Unfortunately, political changes put an end to the continuity of this modernizing process. Recently, the Fundació Miquel Agustí (Miquel Agustí Foundation) has continued the tradition of the genetic improvement of plants at ESAB, with the aim of increasing the availability of varieties of vegetables with high sensory value for our farmers. The exploration of improved materials in other countries as candidates for cultivation in Catalonia; the inventory, characterization and selection of autochthonous material; and the crossing of autochthonous material with foreign material to generate variability for the start-up of selection programs are strategies that have been followed repeatedly with different species in Catalonia. Now we must strive to avoid losing the work carried out and, as is already being done, it is necessary to incorporate the full capacity of the new biotechnologies to consolidate our agriculture. The bold vision of the policy-makers at the beginning of the past century should inspire us to be courageous in accepting the innovations that today’s technology offers in the field of plant breeding.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 53

53

07/06/2017 13:03:34


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

Keywords: genetic improvement, wheat, forage maize, vegetables, alfalfa, history. 1.  LES LLEIS DE MENDEL A CASA NOSTRA Si haguéssim de determinar quan va començar la millora genètica de les plantes cultivades, segurament ens hauríem de remuntar a l’origen de l’agricultura, ja que pràcticament des dels primers passos en la domesticació de les plantes s’ha efectuat millora genètica. No obstant això, la genètica, tal com l’entenem avui en dia, comença amb els treballs publicats l’any 1866 del monjo txec Gregor Johann Mendel, que, gràcies a les seves teories sobre l’herència, està considerat el pare de la genètica. Malgrat això, no es pot obviar la feina dels botànics Hugo de Vries, Carl Correns i Erich Von Tschermark Seysenegg, que l’any 1900, de manera independent, redescobreixen i comproven les teories de Mendel, que fins aquell moment havien quedat pràcticament arraconades. A Catalunya i Espanya, les lleis de Mendel es van explicar per primera vegada a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB), fundada el 1911. Va ser l’any 1919, l’any en què l’ESAB passa a mans de la Mancomunitat de Catalunya, que Paul Dechambre, un millorador genètic francès que treballava bàsicament amb gossos, va impartir quatre conferències a l’Escola entorn de les propostes de Mendel per a explicar l’herència dels caràcters (Artís, 1998). Arran d’aquestes conferències, Pere Rosell i Vilà (figura 1), que aleshores era professor de l’ESAB, va incorporar el mendelisme dins l’assignatura de zootècnia, però no va ser fins l’any 1932 que finalment es creà l’assignatura de genètica com a tal (a França no apareix fins el 1946 i a la Universitat de Barcelona fins el 1955, gràcies al doctor Antoni Prevosti i Pelegrin) (Artís, 1998). Figura 1.  Pere Rossell i Vilà

Font:  Fons antic de la Biblioteca de l’ESAB.

54

001-144 Quaderns agraris 42.indd 54

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:34


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

2. ELS AVATARS HISTÒRICS DE L’ENTORN ON ES CONSOLIDA LA MILLORA GENÈTICA VEGETAL A CATALUNYA El 1911, Prat de la Riba funda l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB) (figura 2), que substitueix l’antiga Escuela Provincial de Agricultura creada el 1898, i la vincula a la Diputació de Barcelona. Molt poc després, el 1915, la Mancomunitat de Catalunya va crear els Serveis Tècnics d’Agricultura, i ambdues institucions van rebre l’encàrrec de modernitzar el món agrari català. L’abril del 1919 l’ESAB és traspassada a la Mancomunitat (Erill i Casanovas, 2012). El 1921 l’ESAB es vincula amb la finca Torre Marimon, a Caldes de Montbui, tot i que la possibilitat d’accedir-hi no s’assoleix fins el 1923. Els nous plans d’estudi que es van preparar incloïen l’estada d’un any sencer dels estudiants de l’ESAB a la Torre en règim d’internat, però no es van posar mai en pràctica degut a la instauració de la dictadura del general Primo de Rivera. També el 1921 apareix el primer número de la revista Arxius de l’ESAB, revista científica i de transferència tecnològica que havia de ser el pont entre l’ESAB i els gestors més il·lustrats del sector agrari català (Erill i Casanovas, 2012). Figura 2.  Edifici de l’ESAB a Barcelona poc després de la seva fundació

Font:  Fons antic de la Biblioteca de l’ESAB.

El treball conjunt entre l’ESAB i els Serveis Tècnics d’Agricultura s’interromp durant la dictadura de Primo de Rivera, des del 1925 fins al 1931; aquesta col·laboració es reprèn des del 1931 fins al 1939, sota el govern de la Generalitat de Catalunya. El 1939, en acabar la Guerra Civil, l’ESAB passa a dependre de nou de la Diputació de Barcelona i canvia de nom (Escuela de Peritos Agrícolas y Especialidades Agropecuarias) i també de pla d’estudis. El 1976 passa a ser la QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 55

55

07/06/2017 13:03:34


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

Escuela Universitaria de Ingeniería Técnica Agrícola adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) però depèn encara econòmicament i administrativa de la Diputació de Barcelona. El 2008 s’incorpora definitivament a la UPC, i recupera el nom històric d’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. 3. DELS ANYS VINT ALS ANYS VUITANTA. LA MILLORA GENÈTICA VEGETAL A LA MANCOMUNITAT, LA GENERALITAT I LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA El Servei de Terra Campa de la Mancomunitat es trobà amb una gran quantitat de «varietats població» (constituïdes per una mescla de línies pures) repartides per tot Catalunya. A més, la caracterització d’aquesta variabilitat tant dins de la població com entre poblacions era pràcticament nul·la. L’any 1923, Josep M. Soler i Coll (figura 3) va rebre l’encàrrec de posar ordre en el coneixement que es tenia sobre els materials autòctons i d’endegar programes de millora genètica per a augmentar-ne fonamentalment el rendiment. El mateix Soler i Coll (1935) reconeix que el seu encàrrec «no només és teòric i predicador amb conferències i campanyes divulgadores», ja que les seves activitats «el que aconseguien era fer saber a l’agricultor que el cultiu de la terra no era simplement una rutina, sinó un programa més assequible, tangible i amb solucions immediates». Amb una visió clarament moderna i de país, Soler i Coll veu que la funció del Servei de Terra Campa, el 1923, ha de ser «aplicar les vastes possibilitats de la genètica vegetal a la recerca i creació d’unes llavors selectes que, amb el mateix treball actualment emprat, permetessin obtenir als nostres agricultors rendiments superiors i, per tant, un major guany contribuint així a l’enfortiment de l’economia catalana» (Soler i Coll, 1935). En espècies autògames com ara el blat, les poblacions que recollí i estudià van resultar conformades per una mescla de línies pures, algunes de les quals procedien d’autofecundacions a partir d’hibridacions espontànies enFigura 3.  Josep Maria Soler i Coll encreuant blat de moro

Font:  Soler i Coll (1935), p. 416.

56

001-144 Quaderns agraris 42.indd 56

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:35


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

tre varietats tradicionals i varietats forasteres o varietats «exòtiques», segons la seva terminologia, que procedien d’altres països —principalment de França—, introduïdes per agricultors emprenedors o simplement viatgers. Ja en aquell moment Soler i Coll s’adonà també que hi havia una gran confusió amb els noms de les varietats, ja que, segons el lloc, varietats aparentment iguals rebien noms diferents o a l’inrevés (forment, espelta, blat blanc, blat roig, blat de primavera, etc.). En resum, la falta d’homogeneïtat tant en el material genètic com en la terminologia feia impossible recomanar i subministrar als productors llavors genèticament superiors. Per aquest motiu, Soler i Coll va iniciar, per una banda, la caracterització de les poblacions autòctones i, per l’altra, la recerca de material millorat i homogeni en altres països (fonamentalment França i Itàlia). Aquesta activitat quedà interrompuda durant la dictadura de Primo de Rivera (1925-1930), i Soler i Coll fou destituït del seu càrrec en la direcció del Servei de Terra Campa juntament amb el seu equip. El 1927 hi hagué una iniciativa de millorament genètic dels blats lleidatans portada a terme pel genetista, cap de la Secció Agronòmica de Lleida, Ramón Blanco, que començà un estudi de la variabilitat (Blanco, 1927), però que no va anar més enllà. En tot cas, durant l’interregne de la dictadura de Primo de Rivera sembla que l’enfocament genètic té poca consideració com a mètode de millora de la producció vegetal entre els qui han assumit les responsabilitats de govern. Un any després del final de la dictadura, el 22 de desembre del 1931, es restauren els antics Serveis Tècnics d’Agricultura i, juntament amb aquests serveis, el Servei de Terra Campa. Soler i Coll, novament com a director, reprèn la tasca abandonada el 1923, i fa en primer lloc un viatge a Itàlia on visita nombroses estacions experimentals vinculades a la millora genètica del blat. La similitud del clima i l’interès dels italians per disminuir les importacions de blat el varen fer inclinar per aquest país com a font d’informació, tot i que també va visitar centres de França i d’Espanya (Moncloa, Alcalá de Henares i Navarra). Dels seus repetits viatges a Itàlia en destaca la coneixença que Soler i Coll va fer del millorador Nazareno Strampelli, que havia aconseguit nombroses varietats noves de blat, ja cultivades en aquells moments tant a Itàlia com a França. Soler i Coll va fer reiterades visites a Itàlia on Strampelli li mostrà els mètodes d’hibridació en blat, i va visitar centres a Roma, Rieti, Bolonya i Brescia. Tant d’Itàlia com de França, a més de les tècniques d’encreuament i selecció, Soler i Coll porta una vintena de noves varietats millorades de blat. Per les seves característiques pensa que funcionaran bé en les condicions ambientals de Catalunya i les assaja a diferents localitats en el període 19331935, agrupant-les per la seva adaptació a zones climàtiques (muntanya, tossals amb pluja bastant abundant, terrenys irrigats, hivern fred i clima subàrid) (Soler i Coll, 1935). QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 57

57

07/06/2017 13:03:35


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

També aconsegueix blats australians (que assaja el 1934 i el 1935), blats francesos de l’empresa Vilmorin, blats americans i fins i tot blats grecs. Els resultats de tots aquests assajos multilocalitat li permeten determinar quines són les varietats que s’adapten millor a les diverses zones cerealícoles de Catalunya i, en quina mesura, els nous materials que ha recollit superen les varietats autòctones. Els blats que funcionen millor en els diferents centres d’experimentació són multiplicats i la llavor distribuïda com a certificada pel Servei de Terra Campa de la Generalitat. Un exemple dels que tingueren més èxit són les varietats mentana i australià 1, juntament amb manitoba i hard winter. Fins llavors, Soler i Coll havia treballat sobretot amb espècies millorades a fora, però a partir de l’any 1933 començà a introduir la millora genètica en blats autòctons; el seu objectiu era convertir-los en varietats constituïdes per una sola línia pura. Aquests experiments de «selecció individual» es van dur a terme principalment a Cervera, amb varietats com la xeixa motxa de Santa Coloma de Queralt, blat blanc de Cervera, pisana blanca, etc. Més tard, hi afegeix el blat de Montjuïc i el catalán de monte o blat roig d’Aragó. A part del blat, Soler i Coll va intentar dur a terme programes de millora en altres espècies com ara l’ordi, però la gran majoria resultaren fallits, ja que no es van assolir els resultats esperats. L’excepció en va ser el blat de moro, espècie en què va fer autofecundacions per aconseguir línies pures per posteriorment hibridar-les. En blat va ser capaç d’identificar diverses línies pures clarament superiors a la mitjana de la població heterogènia i, gràcies a l’aprenentatge obtingut amb Strampelli, començà a fer les primeres hibridacions l’abril del 1933. De fet, per a fer els encreuaments, en lloc d’utilitzar pol·len garbellat del pare, va utilitzar la tècnica proposada per Maylin i Lathouwers que consistia a col·locar una antera a punt d’obrir-se dins de la flor que es volia fecundar, prèviament castrada (Soler i Coll, 1935). En les hibridacions seguia sempre el mateix esquema: encreuar un parental català (normalment blat de Montjuïc) i un blat foraster, i intentava que tinguessin característiques complementàries. Les F1 obtingudes els anys 1933 i 1934 es van assajar als camps annexos a l’Escola Superior d’Agricultura, al carrer d’Urgell de Barcelona, protegides per gàbies de tela metàl·lica (figura 4). Cal fer esment que la germinació de les llavors la va fer emprant tècniques que havia vist a Rieti (Itàlia), utilitzant petits testos de fons movible ubicats en una habitació escalfada. L’estudi posterior de les F2 (primera generació d’autofecundació dels híbrids o S1) el va efectuar a diferents localitats d’arreu del territori, com Cervera, Olot, Barcelona, l’Urgell o Almacelles. La seva idea era desenvolupar a partir de les F2 processos de selecció genealògica fins a arribar a tenir línies pures de blat amb característiques combinades de les varietats autòctones i les varietats forasteres. 58

001-144 Quaderns agraris 42.indd 58

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:35


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

Figura 4.  Espai protegit (gàbies) a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona per al creixement controlat de les llavors híbrides de blat l’any 1934

Font:  Soler i Coll (1935).

L’any 1939, un cop finalitzada la Guerra Civil, juntament amb el seu ajudant Manel M. Aragó, Soler i Coll continuà amb la tasca de millora, i va completar les generacions de selecció genealògica, ara sota l’empara de la Diputació de Barcelona. Fruit d’aquests treballs va obtenir varietats com el blat de Montcada (que avui en dia encara utilitzen alguns productors) i altres blats com Montserrat, Montnegre o Montsec. Soler i Coll es va encarregar també de la multiplicació de les noves varietats obtingudes i de la seva distribució fins que es jubilà a la dècada dels anys seixanta. A partir d’aquest moment, Manel M. Aragó el succeeix en el càrrec i, posteriorment, amb la seva jubilació, Jordi Bellapart i Josep Alboquers prossegueixen la tasca de multiplicació i selecció conservadora de les varietats obtingudes per Soler i Coll (Trullols, 1997). De l’època de Soler i Coll en restaven en aquell moment més de 400 noves línies pures mal documentades, ja que la informació sobre la seva genealogia i característiques quedà enregistrada en llibretes personals de Soler i Coll difícils d’interpretar. L’any 1987, aquesta col·lecció, constituïda exclusivament per blats fariners (blats tous), és transferida a la doctora Conxita Royo de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA). Definitivament, la millora genètica del blat es desvincula a casa nostra de la Diputació de Barcelona i del seu entorn. A Lleida l’IRTA havia iniciat feia dos anys un programa de millora de cereals diversos (blat fariner, blat dur, triticale, ordi...). L’encarregat de la millora de blats tous era el doctor Juan Antonio Martín, que s’encarregà de valorar la col·lecció rebuda (Trullols, 1997). Es varen fer diferents proves, durant el període 1988-1992, que incloïen la capacitat de germinació, l’aptiQUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 59

59

07/06/2017 13:03:35


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

tud agronòmica i la qualitat farinera. Cap dels blats assajats no va ser superior a les varietats que havien sortit al mercat en els darrers anys; si de cas, les seves virtuts principals eren l’adaptació a les condicions edafoclimàtiques catalanes. Tenien una qualitat farinera deficient, eren menys productius que les varietats recents i eren molt sensibles a les noves patologies que havien aparegut a Catalunya en els darrers anys (Trullols, 1997). Per tot això l’IRTA va decidir trametre el material al banc de germoplasma del Centro de Recursos Fitogenéticos (Instituto Nacional de Investigación Agraria) a Madrid. 4.  DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA A L’ESAB Pràcticament mentre la Diputació de Barcelona transferia la conservació i multiplicació dels blats a l’IRTA, la millora genètica dedicada a l’obtenció de varietats adaptades a les nostres condicions rebrotava de nou a una institució de la qual, en aquell moment, era titular la Diputació de Barcelona. Es tracta de l’ESAB, on als anys vuitanta hi trobem la figura del professor Lluís Bosch i Roura (figura 5), creador de l’Equip de millora vegetal (EMV). Figura 5.  El doctor Lluís Bosch i Roura, primer director de l’EMV de l’ESAB

Font:  Francesc Casañas.

Bosch i el seu equip endeguen una primera etapa de prospecció de varietats estrangeres d’alfals, d’inventari i estudi de la variabilitat en els materials autòctons, i de recomanacions als productors sobre els millors materials ja existents. Els treballs estaven finançats fonamentalment per la Caixa de Pensions de Catalunya i Balears i per la Caixa Rural de Barcelona. No és, doncs, estrany que les tasques de transferència al sector productiu es facin a través de xerrades i butlletins editats principalment per la primera d’aquestes dues entitats d’estalvi (Casañas et al., 1984; Alboquers et al., 1985; Clavero et al., 1985), que disposa d’una potent Obra Agrícola. Després vindrien els estudis i recomanacions sobre les varietats de blat de moro 60

001-144 Quaderns agraris 42.indd 60

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:35


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

farratger (Bastida et al., 1984; Brossa et al., 1987) i sobre la combinació de varietats de blat de moro amb margall per a optimitzar la producció de farratge al llarg de l’any (Espinosa et al., 1984). De fet, sense ser-ne gaire conscients, Lluís Bosch i els seus col·laboradors segueixen la mateixa estratègia que Josep M. Soler i Coll havia dissenyat per a la Generalitat cinquanta anys abans. El pas següent consistí a iniciar estudis de genètica sobre l’alfals per a facilitar-ne el procés de millora i iniciar programes de selecció tant a partir de les varietats històriques del país com a partir de la variabilitat generada per encreuament entre varietats locals i varietats forasteres. La varietat autòctona amb més possibilitats va ser l’anomenada aragón (Portabella et al., 1982; Casañas et al., 1989) i entre les forasteres varen destacar algunes varietats millorades a Califòrnia (Sánchez et al., 1992). A partir d’aquesta varietat aragón es varen obtenir algunes noves varietats sintètiques que no passaren de l’àmbit experimental (Ulanowsky et al., 1987). El 1987, però, el 90 % de la recerca del grup es dedicava ja al blat de moro (especialment el farratger). La facilitat tant per a fer encreuaments massius com per a mesurar caràcters importants econòmicament feia la recerca més assequible als investigadors, que havien de dedicar bona part del seu temps a la docència (Bosch et al., 1987). La primera idea fou reiniciar els processos de selecció amb nous objectius dins de les varietats històriques nord-americanes de blat de moro (Iowa Stiff Stalk Synthetics i Lancaster Surecrop), de les quals s’havien obtingut les principals línies elit de gra, que en aquells moments eren els parentals dels híbrids comercials més prestigiosos (Ferret et al., 1991; Almirall et al., 1996). Fins i tot es van iniciar programes per a depurar aquestes varietats abans d’iniciar-ne processos d’autofecundació per a obtenir línies pures (Casañas et al., 1998), després d’esbrinar que tant la proporció de gra com la digestibilitat de la paret cel·lular de la part vegetativa eren els dos punts clau per a incrementar la producció de matèria seca digestible total per hectàrea (Almirall et al., 1996). També es va determinar que tant l’alçària de la planta com el diàmetre de la tija a la base de la planta estaven correlacionades genèticament amb la producció de la part vegetativa (Almirall et al., 1996) i, per tant, que es podia fer selecció indirecta per producció emprant la mesura fenotípica d’aquests caràcters. Les previsions d’avenços mitjançant aquesta estratègia era sòlida però de ritme molt lent i les opcions d’incrementar la digestibilitat de la part vegetativa encara semblaven més difícils que incrementar la producció d’aquesta fracció (Ferret et al., 1991; Almirall et al., 1996). Semblava clar que qualsevol via que portés a un increment de la part vegetativa sense descompensar gaire la producció de panotxa seria més eficient, almenys al principi, que encarar-se amb un caràcter tan complex de mesurar com la digestibilitat de la paret cel·lular (Casañas et al., 2000). QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 61

61

07/06/2017 13:03:35


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

Una estratègia que permeté avançar ràpidament cap a aquests objectius fou encreuar germoplasma «exòtic» de blat de moro (germoplasma d’origen sud-americà, no adaptat al nostre fotoperíode) amb material «adaptat». La combinació d’aquests germoplasmes donava materials semiexòtics (poblacions i híbrids) amb un gran desenvolupament de la part vegetativa de la planta, ja que el cicle s’allargava considerablement, tot i que encara encaixava amb la nostra disponibilitat tèrmica (figura 6). A la vegada es mantenia una excel·lent producció de gra. Amb la intenció de crear poblacions semiexòtiques d’elit es van encreuar nombroses línies adaptades (línies públiques obtingudes per universitats nord-americanes) amb poblacions exòtiques (Bosch et al., 1992). En una de les poblacions creades, la Mo17 × Across 1887 La Posta, es van fer estudis d’heretabilitat per a preveure els avenços que s’aconseguirien fent selecció per a incrementar la producció de panotxa i de part vegetativa (Mas et al., 1998). En vista dels resultats, l’esquema d’actuació que es proposava consistia a crear poblacions semiexòtiques complementàries, amb percentatges diversos de material exòtic en l’híbrid final obtingut (figura 7). Figura 6.  El doctor Lluís Bosch enmig d’un assaig de varietats de blat de moro semiexòtiques en què es pot apreciar la gran envergadura de les plantes

Font:  Francesc Casañas.

62

001-144 Quaderns agraris 42.indd 62

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:35


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

Figura 7.  Dues estratègies per a un programa de millora de blat de moro amb diverses proporcions de material exòtic implicat en l’híbrid final. L1 i L2 són línies adaptades complementàries; exòtic A i exòtic B, poblacions exòtiques complementàries; semiexòtic A1 i B1, poblacions semiexòtiques complementàries; Li i Lj semiexòtiques, línies pures semiexòtiques complementàries

L2

L1 x exòtic A

semiexòtic A1

Selecció recurrent utilitzant L2 com a provador

L2

autofecundació

Li semiexòtica

L2

Híbrid semiexòtic L1 x exòtic A

semiexòtic A1

L2 x exòtic B

Selecció recíproca recurrent

semiexòtic B1

autofecundació

autofecundació

Li semiexòtica

Lj semiexòtica

Híbrid semiexòtic Font:  Adaptat a partir de Casañas et al. (2000).

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 63

63

07/06/2017 13:03:35


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

5.  ENVERS L’EQUILIBRI ACADÈMIA-TRANSFERÈNCIA Malauradament, els programes no finalitzaren amb la transferència de noves varietats als productors; es van aturar en l’obtenció de poblacions semiexòtiques depurades per aptitud combinatòria amb línies adaptades. Un cop arribat el moment de derivar línies semiexòtiques comercials destinades ja a l’obtenció d’híbrids, es va considerar que aquesta tasca corresponia a les empreses productores de llavor. Es varen fer diversos intents de transferir el germoplasma generat, però les empreses multinacionals no estaven interessades en unes varietats que en la seva opinió només eren adequades per al clima mediterrani temperat on la poca disponibilitat d’aigua fa que el blat de moro ocupi poques extensions i per tant el retorn de la inversió en millora genètica sigui baix. En l’àmbit del blat de moro, en aquell moment, les empreses de llavors locals es dedicaven a comercialitzar obtencions americanes i franceses, i tampoc no mostraren interès per fer-se càrrec de la fase final del procés de millora. Al final dels anys vuitanta la millora genètica del blat de moro passa definitivament de manera quasi exclusiva a les empreses privades. Aquest procés s’inicia als Estats Units i després s’expandeix a la resta del món. El paper, doncs, de les institucions públiques en la millora del blat de moro decau i continuar treballant a petita escala amb aquest cultiu deixa de tenir sentit. L’experiència amb el blat de moro farratger havia deixat bons rendiments acadèmics (se’n pot trobar un resum a Bosch et al., 1999), però també frustració en el desig de proporcionar noves varietats millorades als agricultors catalans en no reeixir cap camí de transferència de la feina feta. Això obligà a repensar el paper del grup que seguia amb la necessitat de fer recerca (la integració completa a la UPC semblava cada vegada més propera), però que de cap manera volia renunciar a la vocació de milloradors de varietats que siguin útils als productors del país. Així doncs, el grup canvia progressivament cap a la millora genètica de característiques sensorials en hortalisses. Aprofitant l’experiència en el fenotipat de característiques químiques i de digestibilitat en els farratges, es trasllada la metodologia química a les mongetes seques i s’incorpora el fenotipat sensorial mesurat mitjançant panel de tast entrenat (Romero del Castillo et al., 2008b). Això fa que l’equip creixi amb investigadors especialistes en anàlisi química i sensorial. Els objectius de millora es focalitzen cada vegada més sobre varietats tradicionals de prestigi que puguin assolir marques geogràfiques protegides. Començar amb varietats reconegudes té l’avantatge d’iniciar el procés de selecció en un nivell elevat de valor sensorial, per intentar, a partir d’aquí, millorar els defectes agronòmics i productius. Els caràcters sensorials solen ser complexos i millorar-ne les característiques en materials d’elit per producció sol ser extremament complicat. El grup assumeix també que els processos de 64

001-144 Quaderns agraris 42.indd 64

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:35


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

millora han d’anar des del principi vinculats a un nombre important d’agricultors que seran al final els usuaris de les noves varietats obtingudes. Es vol evitar l’error comès amb el blat de moro de no implicar els productors en el procés d’obtenció de noves varietats. La mongeta del ganxet esdevé un model dels passos que cal seguir: estudi de la variabilitat i selecció per a afinar posteriorment mitjançant encreuaments i nova selecció. Així neix la varietat montcau (Bosch et al., 1998; Casañas et al., 1999) dins del tipus ganxet i es comença el procés d’obtenció d’altres varietats millorades dins del tipus tavella brisa, que finalitza amb l’obtenció de les varietats croscat, puigdemar, colltort i rocanegra (Almirall et al., 2010). El grup recull la tradició de Soler i Coll, i bateja les noves varietats amb noms de muntanyes (figura 8). Figura 8.  Varietats montcau del tipus ganxet (esquerra) i croscat del tipus tavella brisa (dreta)

  Font:  Francesc Casañas.

6.  LA FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ El 2007, i amb la finalitat de poder compatibilitzar de manera àgil la recerca (més que mai imprescindible després que l’ESAB recuperi el nom i esdevingui escola de la UPC) amb la millora genètica útil per al país, es crea la Fundació Miquel Agustí (FMA)1 a partir dels investigadors de l’EMV ara dirigit per Francesc Casañas Artigas. En són patrons principals la UPC i l’Ajuntament de Sabadell, que vol potenciar el seu Parc Agrari amb un component de transferència tecnològica i recerca. La Fundació ha de ser l’eina 1.  Per a més informació, vegeu http://www.fundaciomiquelagusti.cat/. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 65

65

07/06/2017 13:03:37


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

per a lligar la millora genètica al territori, obtenir varietats millorades genèticament i documentar els efectes ambientals que donen característiques superiors a algunes combinacions varietat-territori. L’objectiu final: conservar l’agrobiodiversitat i transferir als agricultors genotips superiors agronòmicament i organolèpticament, així com distingir els binomis varietat tradicional - territori d’origen mitjançant les marques de qualitat europees (denominació d’origen protegida, DOP, indicació geogràfica protegida, IGP). La DOP mongeta del ganxet fou el primer èxit, continuat amb la DOP fesols de Santa Pau (Romero del Castillo et al., 2008a). Des de l’FMA el model que s’ha aplicat a les mongetes s’amplia a dues espècies més de gran importància econòmica: els calçots i els tomàquets. També aquí se segueix la mateixa estratègia, ja que els objectius no han canviat. Exploració de les poblacions autòctones per a identificar les que tenen més potencial, millora dins les poblacions autòctones (sovint introgressades amb components indesitjables de varietats millorades) i encreuaments per a generar nova variabilitat on poder seleccionar. En l’àmbit dels calçots, això condueix a l’obtenció de les varietats roquerola i montferri (Simó et al., 2012), mentre que en l’àmbit dels tomàquets s’obtenen les varietats montgrí, sant geroni i punxa (Casals et al., 2010). Aquesta darrera varietat és l’única obtinguda en l’entorn de l’ESAB que no porta el nom d’una muntanya (figura 9). L’existència de l’FMA i la seva consolidació en uns moments econòmicament difícils fan pensar que potser amb aquesta entitat s’ha trobat l’equilibri entre la recerca i la transferència. Soler i Coll va obtenir moltes més varietats que no pas publicacions científiques. El grup que d’alguna manera va reprendre la seva tasca a l’entorn d’una ESAB de nom i titularitats canviants va començar amb una producció científica superior a l’obtenció de varietats que servissin per a augmentar les rendes dels agricultors catalans, però la tendència s’està corregint. Hi ha noves varietats a punt de ser utilitzades a les DOP mongeta del ganxet i fesols de Santa Pau; n’hi ha també a punt per a la IGP calçots de Valls. Mentrestant, es treballa en l’obtenció de varietats i d’una marca geogràfica per a la mongeta de Castellfollit del Boix i per als espigalls del Garraf, i s’enceten programes d’estudi de la variabilitat en pèsol negre, carxofa, card i enciams. Catalunya té una climatologia temperada i molts microclimes. A més a més, ha estat de sempre una zona de pas. Això ens ha deixat una gran diversitat de varietats tradicionals, algunes de les quals tenen un considerable potencial gastronòmic (Rivera et al., 2013; Simó et al., 2013; Casals et al., 2011). Identificar aquestes varietats i millorar-les fins a fer-les competitives en els mercats actuals pot ser una manera de donar sentit a la millora genètica en institucions públiques, ja que permetria formar professionals capaços d’explicar a partir d’experiments propis l’art de la millora i a la vegada generaria transferència tecnològica per a crear riquesa en un àmbit, en el qual, 66

001-144 Quaderns agraris 42.indd 66

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:37


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

Figura 9.  Tomàquet d’amanir montgrí (a), calçot roquerola (b) i tomàquet de penjar punxa (c) a

b

c

Font:  Joan Casals, Francesc Casañas i Joan Simó.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 67

67

07/06/2017 13:03:40


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

per la seva petita dimensió (varietats locals), difícilment invertiran les empreses privades de millora genètica. La impressió és que, llevat del període 1932-1938, tot ha evolucionat massa per assaig i error (taula i). Això fa que fins que tothom troba el seu lloc es perdi molta energia. Tant de bo conèixer la història d’aquesta feina modesta però continuada de millora serveixi al país per a prendre consciència que la millora genètica no és una tasca que es pugui emprendre a rampells. Es tracta d’una feina de llarg recorregut que requereix tenir un model de país a llarg termini. És cert que en molts moments són convulsions dramàtiques les que han escapçat els programes de millora, però també massa sovint ens ha faltat a tots una visió global i integradora per a construir un entramat estable i eficient que ens projecti amb eficàcia cap al futur. Taula I.  Diferents entitats relacionades que han desenvolupat de manera continuada una millora genètica vegetal durant els darrers cent anys. Període de temps i espècies en què s’ha fet millora genètica Període

Institució

Espècies millorades

2008-2016 Fundació Miquel Agustí

Mongeta, tomàquet, calçot, ceba, pèsol, col, enciam, carxofa

1992-2008 Escola Superior d’Agricultura

Mongeta, tomàquet, calçot

1980-1995 Escola Superior d’Agricultura

Farratgeres: alfals, margall i blat de moro

1939-1980 Diputació de Barcelona

Finalització d’obtencions de blats i distribució de llavor

1932-1936 Generalitat de Catalunya

Encreuaments i selecció genealògica de blats

1926-1932 Dictadura Primo de Rivera 1919-1925 Mancomunitat i Generalitat

Selecció individual de blats autòctons

Font:  Elaboració pròpia.

BIBLIOGRAFIA Alboquers, J.; Clavero, A.; Bosch, L.; Casañas, F. (1983). «Comparació de les característiques agronòmiques de l’alfals. VI. Producció dels 3 primers anys de cultiu de 45 varietats sembra des l’any 1981». Experimentació Agrària de l’Obra Agrícola de la Caixa de Pensions. Circular, núm. 46. Almirall, A.; Bosch, L.; Romero del Castillo, R.; Rivera, A.; Casañas, F. (2010). «“Croscat” common bean (Phaseolus vulgaris L.), a prototypical cultivar whithin the “Tavella Brisa”». HortScience, núm. 45, p. 432-433. 68

001-144 Quaderns agraris 42.indd 68

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:40


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

Almirall, A.; Casañas, F.; Bosch, L.; Sánchez, E.; Pérez, A.; Nuez, F. (1996). «Genetic study of the forage nutritive value in the Lancaster variety of maize». Maydica, núm. 41, p. 227-234. Artis, M. (1998). «L’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona des de la seva fundació fins al 1936». A: Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, sèrie v, núm. 1, p. 5-20. Bastida, F.; Dueñas, J. C.; Espinosa, J. M.; Bosch, L.; Casañas, F. (1984). «Anàlisi de la producció de blat de moro farratger considerant cicle, època de sembra i densitat». Experimentació Agrària de l’Obra Agrícola de la Caixa de Pensions. Circular, núm. 49, p. 17-35. Blanco, R. (1927). Estudio biométrico de trigos catalanes en vista a su selección. Lleida: Imp. Mariana. 63 p. Bosch, L.; Casañas, F.; Sánchez, E.; Almirall, A.; Nuez, F. (1999). «Forage maize in mild-temperate zones: breeding strategies for the next future». Trends in Agronomy, vol. 2, p. 1-12. Bosch, L.; Casañas, F.; Sánchez, E.; Pujola, M.; Nuez, F. (1998). «Selection L67, a pure line with true seed type of the Ganxet common bean (Phaseolus vulgaris L.)». HortsScience, núm. 33, p. 905-906. Bosch, L.; Casañas, F.; Verdú, A. M. C.; Aloy, M.; Sánchez, E. (1987). «Millora genètica vegetal». A: Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, núm. 10, p. 9-16. Bosch, L.; Muñoz, F.; Casañas, F.; Mas, M.; Sánchez, E.; Verdú, A. M. C.; Nuez, F. (1992). «Valoración forrajera de 24 híbridos comerciales de maíz de ciclo largo: parámetros de producción de biomasa y de calidad nutritiva». Investigación Agraria, Producción y Protección Vegetal, núm. 7, p. 129142. Brossa, J.; Espinosa, M. M.; Romera, C.; Clavero, A.; Aloy, M.; Bosch, L.; Casañas, F. (1987). «Producció de farratge de 32 híbrids comercials de blat de moro». Full de Divulgació del Servei d’Extensió Agrària del DARP. Casals, J.; Bosch, L.; Casañas, F.; Cebolla, J.; Nuez, F. (2010). «Montgrí, a cultivar within the Montserrat tomato type». HortScience, núm. 45, p. 18851886. Casals, J.; Pascual, L.; Cañizares, J.; Cebolla, J.; Casañas, F.; Nuez, F. (2011). «The risks of success in quality vegetable markets: possible genetic erosion in Marmande tomatoes (Solanum lycopersicum L.) and consumer dissatisfaction». Scientia Horticulturae, núm. 130, p. 78-84. Casañas, F.; Bosch, L.; Alboquers, J.; Clavero, A. (1984). «Les varietats d’alfals a Catalunya, noves perspectives». Fulls de Divulgació Agropecuària de l’Obra Agrícola de la Caixa de Pensions, núm. 7, p. 1-14. Casañas, F.; Bosch, L.; Pujola, M.; Sánchez, E.; Sorribas, F.; Baldi, M.; Nuez, F. (1999). «Characteristics of a common bean landrace (Phasoleus vulgaris L.) of great culinary value and selection of a commercial inbred line». Journal of the Science of Food and Agriculture, núm. 79, p. 693-698. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 69

69

07/06/2017 13:03:40


F. Casañas-Artigas, J. Casals-Missio, J. Simó-Cruanyes

Casañas, F.; Bosch, L.; Sánchez, E.; Almirall, A.; Nuez, F. (1998). «Correlated response in forage yield and quality of the Lancaster variety of maize, through selection in the stem diameter». Maydica, núm. 43, p. 243-249. Casañas, F.; Bosch, L.; Sánchez, E.; Almirall, A.; Valero, J.; Nuez, F. (2000). «Blat de moro farratger en zones temperades-suaus: estratègies de millora genètica per al futur pròxim». A: Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, sèrie v, núm. 4, p. 31-44. Casañas, F.; Bosch, L.; Verdú, A. M. C. (1989). «La lucerne Aragón, un ecotype non dépassé en Espagne par les variétés améliorées». A: Proceedings of the XVI International Grassland Congress (Niça, França, 4-11 octubre 1989). Clavero, A.; Casañas, F.; Alboquers, J.; Bosch, L. (1985). «Comparació de les característiques agronòmiques de l’alfals. V. Producció dels primers anys de cultiu de 6 varietats sembrades l’any 1980». Experimentació Agrària de l’Obra Agrícola de la Caixa de Pensions. Circular, núm. 46. Erill, G.; Casanovas, J. (2012). Escola Superior d’Agricultura de Barcelona: Cent anys d’ensenyament universitari. Barcelona: Diputació de Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Espinosa, J. M.; Bastida, F.; Dueñas, J. C.; Mobbashere, A.; Rodríguez, A.; Casañas, F.; Bosch, L. (1984). «Optimització de la producció farratgera en el sistema blat de moro - margall». Experimentació Agrària de l’Obra Agrícola de la Caixa de Pensions. Circular, núm. 49, p. 1-16. Ferret, A.; Casañas, F.; Verdú, A. M. C.; Bosch, L.; Nuez, F. (1991). «Breeding for yield and nutritive value in forage maize: an easy criterion for stover quality, and genetic analysis of Lancaster variety». Euphytica, núm. 53, p. 61-66. Mas, M. T.; Bosch, L.; Casañas, F.; Valero, J.; Nuez, F. (1998). «Semiexotic population of corn Mo17 x Across 8443 La Posta as a base for forage breeding». Maydica, núm. 43, p. 291-300. Portabella, C.; Casañas, F.; Alboquers, J.; Bosch, L. (1982). «Variabilidad fenotípica, correlaciones entre caracteres agronómicos y morfológicos en la alfalfa Aragón (Medicago sativa)». A: Anales de la Estación Experimental de Aula Dei, núm. 12, p. 159-171. Rivera, A.; Fenero, D.; Almirall, A.; Ferreira, J. J.; Simó, J.; Romero del Castillo, R.; Casañas, F. (2013). «Variability of sensory attributes of common bean (Phaseolus vulgaris L.): a first survey in the Iberian secondary diversity center». Genetic Resources and Crop Evolution, núm. 60, p. 1885-1898. Romero del Castillo, R.; Almirall, A.; Casañas, F. (2008a). «Protected Designation of Origin in beans (Phaseolus vulgaris L.): towards an objective approach based on sensory and agromorphological properties». Journal of the Science of Food and Agriculture, núm. 88, p. 1954-1962. Romero del Castillo, R.; Valero, J.; Casañas, F.; Costell, E. (2008b). «Training, validation and maintenance of a panel to evaluate the texture of dry beans (Phaseolus vulgaris L.)». Journal of Sensory Studies, núm. 23, p. 303-319. 70

001-144 Quaderns agraris 42.indd 70

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

07/06/2017 13:03:40


La millora genètica vegetal a la Diputació de Barcelona

Sánchez, E.; Verdú, A. M. C.; Casañas, F.; Bosch, L. (1992). «Prospecció de noves varietats d’alfals per a Catalunya». Quaderns Agraris de l’Obra Agrícola de la Caixa de Pensions, núm. 15, p. 39-45. Simó, J.; Pascual, L.; Cañizares, J.; Casañas, F. (2013). «Spanish onion landraces (Allium cepa L.) as sources of germplasm for breeding “calçots”: a morphologic and molecular survey». Genetic Resources and Crop Evolution, núm. 195, p. 287-300. Simó, J.; Romero del Castillo, R.; Almirall, A.; Casañas, F. (2012). «“Roquerola” and “Montferri” first improved onion (Allium cepa L.) cultivars for “calçots” production». HortScience, núm. 47, p. 801-802. Soler i Coll, J. M. (1935). «El Servei de Terra Campa i la cerealicultura catalana: tasca cerealica del Servei de Terra Campa de la Generalitat de Catalunya». A: Arxius Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, vol. 1, p. 311-473. Trullols, E. (1997). Història de la millora genètica del blat a la Diputació de Barcelona. Treball de final de carrera. Barcelona: Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Ulanowsky, J.; Alboquers, J.; Bosch, L.; Casañas, F.; González, R.; Ulanowsky, S. (1987). «Mejora de la alfalfa Aragón». Pastos, núm. 17, p. 105-117.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 51-71

001-144 Quaderns agraris 42.indd 71

71

07/06/2017 13:03:40


001-144 Quaderns agraris 42.indd 72

07/06/2017 13:03:40


Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 42 (juny 2017), p. 73-101 ISSN (ed. impresa): 0213-0319  /  ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA  /  DOI: 10.2436/20.1503.01.75

DESENVOLUPAMENT RURAL A L’ALT PIRINEU I ARAN. EMPRENEDORIA I PARTICIPACIÓ DE LES DONES Antoni F. Tulla,1 Marta Pallarès-Blanch2 i Ana Vera1 1. Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2. Ajuntament de la Seu d’Urgell, la Seu d’Urgell Rebut: 14 de novembre de 2016 - Acceptat: 13 de gener de 2017

RESUM Als Pirineus catalans es duen a terme activitats innovadores al costat d’activitats tradicionals, que s’han adaptat al marc econòmic i social actual. Les noves activitats generen interaccions entre les àrees rurals dels Pirineus i les àrees urbanes de Catalunya. I es generen avantatges com, per exemple, les activitats turístiques o la venda de productes elaborats, però també hi ha inconvenients com la reducció de sòl útil per a les activitats agràries. En aquesta situació és important trobar formes de desenvolupament sostenible que combinin els projectes socials i econòmics amb les oportunitats locals i del medi natural. La crisi agrària a les àrees de muntanya ha generat noves estratègies de desenvolupament rural, fonamentades en la diversificació de productes, la innovació i les activitats de valor afegit, amb l’objectiu d’aconseguir un avantatge comparatiu en aquests territoris perifèrics. L’objectiu d’aquest treball és explorar la relació de l’extensió de l’emprenedoria i les activitats de valor afegit amb la participació de les dones en el govern local o les iniciatives empresarials. La metodologia que es planteja combina mètodes quantitatius amb mètodes qualitatius. S’ha generat una base de dades amb fonts estadístiques i s’han fet trenta entrevistes en profunditat a responsables polítics, tècnics i emprenedors, d’ambdós gèneres. Del resultat obtingut s’ha pogut comprovar que hi ha activitats, unes més que d’altres, i xarCorrespondència: Antoni F. Tulla, Ana Vera. Departament de Geografia. Edifici B, UAB. 08193 Bellaterra (Barcelona). Tel.: 935 814 133. A/e: antoni.tulla@uab.cat; ana.vera@uab.cat. Marta Pallarès Blanch. Ajuntament de la Seu d’Urgell. C/ Major, 1. 25700 La Seu d’Urgell. A/e: marta.pallares @gmail.com. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 73

73

07/06/2017 13:03:40


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

xes socials amb participació explícita de les dones, que faciliten aquest desenvolupament sostenible. Paraules clau: avantatge comparatiu, desenvolupament rural, emprenedoria, gènere, governança, Pirineus catalans. DESARROLLO RURAL EN EL ALTO PIRINEO Y ARAN. EMPRENDIMIENTO Y PARTICIPACIÓN DE LAS MUJERES RESUMEN En el Pirineo catalán se llevan a cabo actividades innovadoras junto a las tradicionales, cada vez más adaptadas al marco económico y social actual. Estas nuevas actividades ponen en relación las áreas rurales del Pirineo con las áreas urbanas de Cataluña. Se generan ventajas como las actividades turísticas o la venta de productos elaborados, pero también desventajas como la reducción de suelo útil para las actividades agrarias. En esta situación, es importante encontrar formas de desarrollo sostenible que combinen los proyectos sociales y económicos con las oportunidades locales y del medio natural. La crisis agraria en las áreas de montaña ha promovido nuevas estrategias de desarrollo rural, basadas en la diversificación de productos, la innovación y las actividades de valor añadido, con el objeto de conseguir una ventaja comparativa en estos territorios periféricos. El objetivo de este trabajo es explorar la relación entre la extensión del emprendimiento y las actividades de valor añadido, con la participación de las mujeres en los gobiernos locales o las iniciativas empresariales. Se combinan metodologías cuantitativas con metodologías cualitativas. Se ha generado una base de datos con fuentes estadísticas y se han realizado treinta entrevistas en profundidad a políticos, técnicos y emprendedores, de ambos géneros. Con estos datos hemos podido comprobar que hay actividades, unas más que otras, y redes sociales con participación explícita de las mujeres, que facilitan este desarrollo sostenible. Palabras clave: ventaja comparativa, desarrollo rural, emprendimiento, género, gobernanza, Pirineo catalán.

74

001-144 Quaderns agraris 42.indd 74

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:40


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

RURAL DEVELOPMENT IN THE HIGH PYRENEES AND THE ARAN VALLEY. ENTREPRENEURSHIP AND THE PARTICIPATION OF WOMEN ABSTRACT Innovative activities are to be found together with traditional activities in the Catalan Pyrenees. These new activities generate interactions between rural areas in the Pyrenees and the urban areas of Catalonia. Advantages are generated, such as tourist activities or processed products, but negative aspects also arise, like the decrease in land available for agriculture. In this situation, it is important to find a sustainable pattern of development which combines economic and social projects with local and natural opportunities. The agrarian crisis in mountain areas has generated new rural development strategies based on product diversification, innovation and added-value activities, with the goal of achieving a comparative advantage in the various peripheral territories. The purpose of this study was to explore the relationship between the extent of entrepreneurial and added-value activities and the participation of women in local government or business initiatives. The methodology combines qualitative and quantitative analyses. A database has been developed from diverse statistical sources and 30 in-depth interviews have been held with politicians, technical experts and entrepreneurs of both genders. With this information we have established that there are some activities and social networks with the direct participation of women which to different extents facilitate a sustainable development. Keywords: comparative advantage, rural development, entrepreneurship, gender, governance, Catalan Pyrenees. 1. INTRODUCCIÓ Un dels principals motius de regeneració de les àrees de muntanya s’ha relacionat amb projectes promoguts per dones. Els seus efectes són diversos i actuen tant en l’àmbit individual de les dones, com en l’àmbit de les famílies, fins i tot en l’àmbit de la comunitat local (Verheul et al., 2005; Bock, 2006; Shucksmith et al., 2006; Ventura et al., 2010). Malgrat que hi ha grans diferències en el món rural dels països europeus, hi ha un element comú: el nivell d’ocupació de les dones rurals és inferior al de les dones urbanes. Aquest fet s’observa als països del sud d’Europa, de l’Est i d’àrees perifèriques de França, Bèlgica, Alemanya i Irlanda (Copus et al., 2006). Tot i que les condicions de vida de les dones a les àrees rurals han millorat substancialment, encara continuen sent dolentes comparades amb les àrees urbaQUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 75

75

07/06/2017 13:03:40


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

nes (Copus et al., 2006; European Parliament, 2008; European Commission, 2009; Bock, 2010; MARM, 2011). La implicació de les dones rurals en l’emprenedoria és una tendència en augment des de mitjan segle xx que respon a la necessitat de voler superar els problemes de marginació a les àrees rurals (Copus et al., 2006; Bosworth, 2010) i que ha estat promoguda per les institucions públiques (MARM, 2011; PDMRC, 2013). També s’observa un augment de dones que encapçalen explotacions agràries, i una diversificació de les activitats complementàries que promouen, com l’elaboració artesana de productes agropecuaris (Bock, 2010; Morris i Little, 2005). Hi ha més atenció cap a l’emprenedoria de les dones com a resultat del fet que hi ha una atenció més gran en les directives de la Unió Europea (UE) cap als aspectes de gènere, a les condicions específiques d’ocupació, i en especial de les dones, així com cap a la manera d’estudiar què representa l’emprenedoria (Ahl, 2006; Brush et al., 2009). En aquest sentit, es planteja la necessitat de desenvolupar un marc d’anàlisi específica sobre l’emprenedoria de les dones que es fonamenti en el valor de ser amatents i sensibles vers els altres, en un tractament a macro- i mesoescala i no únicament en les típiques variables de mercat, de diners i de gestió (Brush et al., 2009). La participació de les dones en la política és una variable clau en els índexs de gènere i apoderament de les dones (Pallarès-Blanch et al., 2014a; Casellas et al., 2009). Tanmateix, encara que s’ha demostrat que la participació de les dones en xarxes de cooperació i negoci d’empresa són factors favorables a la seva representació en els governs locals, hi ha una gran dificultat per trobar-hi candidates (Pallarès-Blanch et al., 2014a; Casellas et al., 2009). En aquest sentit, la potenciació de l’autoocupació i l’emprenedoria de les dones en aquestes àrees perifèriques com l’Alt Pirineu i Aran comporten una actuació integral que incideix no únicament en els aspectes econòmics, sinó també en la participació política de les dones en la governança1 del desenvolupament local. 2.  MARC CONCEPTUAL I OBJECTIU DE LA RECERCA Aquest estudi pretén analitzar la magnitud i les característiques de l’emprenedoria de les dones en les àrees rurals, i molt especialment en les de la regió de l’Alt Pirineu i Aran (APiA).2 Per a una comprensió millor d’aquesta 1.  Manera de governar que es fonamenta en la interrelació dels organismes encarregats de la direcció política d’un territori i la societat civil, per donar poder, autoritat i influència a la societat sobre les decisions que afecten la vida pública (Termcat, http://www.terminologia.cat/ ). 2.  A la Llei 23/1983 de política territorial (art. 12) i a la Llei 1/1995 del Pla territorial general de Catalunya (art. 2) es delimiten les regions de planificació que han donat lloc als plans territorials parcials. En el text d’aquest article s’anomenen àmbits territorials. 76

001-144 Quaderns agraris 42.indd 76

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:40


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

realitat és convenient apuntar tres conceptes: el desenvolupament rural sostenible, la naturbanització i l’emprenedoria de les dones. El desenvolupament rural (DR) té un caràcter integrador i transversal, ja que pretén incidir en les diverses dimensions del món rural, com poden ser l’especialització econòmica, el patrimoni, el capital social i humà i també el medi ambient (Ploeg et al., 2000). Al mateix temps, s’orienta cap a la millora del benestar social i econòmic de la seva població, ja que cada cop més es mesura la qualitat de vida dels habitants de les àrees rurals. Segons Atchoarena i Gasperini (2004, p. 18), el DR «persegueix la millora de les condicions de vida de la població rural, de manera equitativa i sostenible, tant des del punt de vista social com del medi ambient, degut a un millor accés als béns (naturals, físics, humans, tecnològics i de capital social) i serveis; i al control del capital productiu (en les seves formes financera o econòmica) que fan possible millorar la seva subsistència de manera sostenible i equitativa». Les polítiques de DR han de ser harmonitzades amb altres mesures i amb la participació de la societat civil per a generar dinamisme i mobilització de recursos (Shucksmith, 2010). El concepte de desenvolupament sostenible es fonamenta en la formulació de la Comissió Bruntland de 1987 (United Nations General Assembly, 1987, p. 43), en què es diu que «el desenvolupament per a satisfer les necessitats actuals de la població no ha de comprometre els recursos que precisin les futures generacions per a satisfer les seves necessitats». El Consell Europeu (2006) va adoptar el desenvolupament sostenible com una estratègia sectorial. Aquesta estratègia comporta aprofitar el potencial de desenvolupament del capital social endogen i la participació democràtica de la comunitat local, entre altres innovacions del «nou desenvolupament endogen» (Tolón-Becerra i Lastra-Bravo, 2010). L’ordenació territorial i la planificació de les àrees de muntanya busquen identificar els problemes d’un territori i quines activitats poden promoure o ajudar el DR sostenible. A l’APiA la transformació de la llet de vaca en productes de valor afegit a través de cooperatives, que es comercialitzen a les àrees urbanes, en podria ser un exemple (Tulla et al., 2009; Vera et al., 2011). La naturbanització és una categoria de l’ampli concepte de rururbanització (Berry, 1976; Champion, 1989) com també ho és la categoria de periurbà, molt més utilitzada (Sempere i Tulla, 2008). Pot definir-se com l’atracció de població urbana vers àrees rurals on hi ha espais naturals protegits (ENP), que per la seva valoració ecològica i paisatgística afavoreixen la localització de noves activitats econòmiques i socials (Prados, 2005). Per a comprendre el concepte de naturbanització s’han de considerar com a mínim els cinc elements clau següents: a) la valoració cada cop més generalitzada dels indrets de qualitat paisatgística que es troben a prop o en els ENP; b) el retorn de població autòctona que va marxar a les ciutats, bàsicament professionals, o la immigració des de les ciutats de població estrangera, que substitueixen els QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 77

77

07/06/2017 13:03:40


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

emigrants cap a les ciutats de la segona meitat del segle xx (Solé et al., 2012); c) el desenvolupament tecnològic (TIC) i, en menys mesura, les nombroses activitats que ara poden localitzar-se lluny de les àrees urbanes que no necessiten economies d’escala (Pallarès-Barberà et al., 2004); d) la possibilitat de desenvolupar activitats de valor afegit que puguin beneficiar-se de la «segona millor opció»3 d’aquests territoris (Vera et al., 2011), i e) el fet que professionals que poden triar on viure, o persones que busquen noves oportunitats i que sovint consideren la qualitat de vida un valor bàsic, cada cop considerin més el lloc de residència a l’entorn dels paisatges de qualitat (Prados, 2009; Pallarès-Blanch et al., 2014b; Pallarès-Blanch et al., 2015). Les dones, individualment i com a grup, han aportat una comprensió millor del terme ruralitat (Goverde et al., 2004; Lee et al., 2005; Baylina i Salamaña, 2006; Bock, 2006 i 2015). La dimensió socioeconòmica de les àrees rurals, sense cap dubte, no es pot entendre sense tenir en compte les divisions de gènere i l’esfera oculta de la reproducció social, estudiada a bastament des del final de la dècada de 1980 (Momsen, 1989; García Ramon, 1990; Tulla, 1991; Whatmore, 1991; André, 2013). Aquest període coincideix amb la necessitat creixent d’una diversificació agrària a cada territori i el plantejament d’actuacions per a aconseguir un DR integrat (Etxezarreta, 1988). Aquest fet comporta una perspectiva multifuncional del canvi rural, recollit en els estudis de gènere en introduir nous eixos en el desenvolupament com el poder social, la classe social o l’etnicitat que mostren la desigualtat de les dones rurals a Europa (Marsden et al., 1990; Whatmore, 1994). No hi ha cap dubte, però, que la gran innovació en els estudis de DR ha estat la incorporació del concepte de capital social i les xarxes de relació social (Falk i Kilpatrick, 2000; Murdoch, 2000; Shucksmith, 2000; Lee et al., 2005), i també la inclusió social en la valoració de l’impacte de les polítiques públiques sobre el DR (Esparcia, 2000; Shortall, 2008; Thuesen, 2009). En els estudis de gènere es considera central el paper de les dones en la diversificació d’activitats a l’explotació agrària, ja que apliquen les estratègies de vida i generen noves activitats emergents a la reestructuració rural (Gorman, 2006). La participació de les dones en el desenvolupament comunitari és sovint invisible en els estudis convencionals sobre el capital social per no tenir en consideració l’estructura de gènere (Lowndes, 2004; Midgley, 2006), enfocament que no permet valorar prou que el treball o l’emprenedoria de les dones es troba en l’origen del nou capital social (Franklin i Thompson, 2005). Els canvis en els rols de gènere de la família rural s’han fet més evidents amb la diversificació de la producció de béns i serveis amb valor afegit (Stenbacka 3.  Activitats o usos del sòl que poden realitzar-se en un territori, encara que en altres territoris puguin ser més eficients, ja que així es dona contingut a la vida econòmica, social i ambiental de l’esmentat territori i es permet un desenvolupament local (Tulla et al., 2009, p. 86-88). El mètode de la «segona millor opció» planteja que totes les regions tenen un avantatge relatiu, que es pot mesurar a partir del cost d’oportunitat per no dur a terme una determinada activitat (Vera et al., 2011, p. 19-21). 78

001-144 Quaderns agraris 42.indd 78

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:40


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

et al., 2009). El treball de la dona s’ha identificat més amb els factors de canvi en què es pot mostrar aquesta capacitat més gran d’adaptació i innovació social que facilita la seva participació en les xarxes de confiança i de cooperació social (Gorman, 2006; Stenbacka et al., 2009). Aquesta implicació més gran i més visible de la dona en la reestructuració rural ha donat lloc a una transferència dels rols de gènere privats de les dones, que no es tenien en compte a l’àmbit públic i al mercat de treball rural, que passen de subjectes passius a actius (Midgley, 2006). Com a resultat d’aquests canvis de rol, les dones rurals, i més si són joves, han passat a ser part del grup d’objectius estratègics d’inclusió de la política agrària comuna (PAC) (Shucksmith et al., 2006). La implicació de les dones rurals en l’emprenedoria és una tendència creixent recollida en diversos estudis empírics (Copus et al., 2006; Bosworth, 2010) i es promou des de les institucions públiques (MARM, 2011; PDMRC, 2013). L’augment de la participació de les dones, com a caps d’explotació o en activitats complementàries, és una tendència contrastada a Europa (Bock, 2010), encara que en alguns estudis s’apunti que és més resultat de l’atenció de les polítiques públiques vers els aspectes de gènere que no pas de les condicions específiques de l’ocupació de les dones, o que també pot ser degut a un canvi en la manera d’estudiar l’emprenedoria (Ahl, 2006). Cal destacar que la participació de les dones en la política local és una variable clau per al seu apoderament, ja que facilita la creació de xarxes econòmiques, polítiques i socials (Casellas et al., 2009). Finalment, podem destacar també que la potenciació de l’autoocupació i l’emprenedoria de les dones en les zones perifèriques de l’APiA suposen una actuació integral que incideix no únicament en els aspectes econòmics, sinó també en la participació política de les dones (Pallarès-Blanch et al., 2014a). 3.  L’ALT PIRINEU I ARAN: L’ÀREA D’ESTUDI En la regió pirinenca de l’APiA, de 5.775,5 km2, la població ha evolucionat des dels 38.066 h. (any 1717) fins a un màxim de 107.627 h. (any 1860) amb l’expansió dels conreus de muntanya en feixes tancades per marges de pedra seca. Cal tenir en compte que fins al primer terç del segle xx, aquest territori no s’integra a l’economia de mercat d’àmbit català (Tulla, 1997). Entre 1900 (74.186 h.) i 1950 (75.582 h.) la població és estable però disminueix el nombre de membres de les explotacions agràries pel procés migratori a les ciutats, on s’expandeixen la indústria i els serveis. A partir de 1970 (65.917 h.) comença l’èxode agrari de les àrees rurals marginals com l’APiA, i el 1996 la població arriba al mínim del segle xx amb 61.067 h. Tanmateix, des de 1915, les cooperatives de transformació dels productes de llet de vaca, com la Cooperativa Cadí, han permès l’existència d’una activitat ramadera i el manteniment d’un nombre substancial d’explotacions agràries; QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 79

79

07/06/2017 13:03:40


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

això, i l’expansió del turisme d’hivern i les segones residències, ha generat valor afegit i un avantatge comparatiu a algunes àrees de l’APiA (Tulla, 1994; Tulla et al., 2009). En els darrers vint anys s’ha invertit el procés migratori amb l’arribada de població estrangera, fins al 15 % del total de l’àrea i el retorn de població autòctona (Solé et al., 2012). La població es va recuperar l’any 2001 (64.067 h.), va arribar a un màxim el 2011 (77.189 h.) i s’ha mantingut fins al 2015 (73.044 h.) encara que ha patit els efectes de la crisi econòmica. Els projectes emprenedors han ajudat a aquesta recuperació demogràfica, ja que en àrees de baixa densitat demogràfica qualsevol iniciativa, per petita que sigui, és important (Pallarès-Blanch et al., 2015). L’evolució demogràfica a l’APiA també ha generat una transformació territorial, en la qual es pot comprovar que la població dels assentaments l’any 1857 estava distribuïda de manera molt més homogènia que el 2007. Actualment, s’han despoblat la major part dels petits nuclis de muntanya mentre que s’han enfortit els nuclis més grans al fons de les valls principals i als encreuaments de camins, tal com podem veure a la figura 1 (a i b). Actualment, els onze nuclis de més de 1.000 h. representen aproximadament dues terceres parts del total de la població. En canvi, aquests onze nuclis únicament suposaven el 20 % fa 150 anys. Figura 1a.  Nuclis de població a l’APiA, identificats pel nombre d’habitants. Any 1857

Nombre d’habitants (1897) menys de 50 de 50 a 100 de 100 a 250 de 250 a 500 de 500 a 1.000 de 1.000 a 2.500 de 2.500 a 5.000 de 5.000 a 10.000 més de 10.000

Font:  Elaboració pròpia a partir del Nomenclàtor municipal d’habitants de 1857.

80

001-144 Quaderns agraris 42.indd 80

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:40


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

Figura 1b.  Nuclis de població a l’APiA, identificats pel nombre d’habitants. Any 2007

Nombre d’habitants (1897) menys de 50 de 50 a 100 de 100 a 250 de 250 a 500 de 500 a 1.000 de 1.000 a 2.500 de 2.500 a 5.000 de 5.000 a 10.000 més de 10.000

Font:  Elaboració pròpia a partir del Padró municipal de 2007 (http://www.ine.es).

4. METODOLOGIA Analitzar la posició de les dones rurals és difícil per la manca de dades desagregades, en especial a escala regional, i també per l’escassa correspondència amb les fonts i els mètodes de càlcul. Per explicar les variacions territorials hem agrupat les dades quantitatives per territoris, els quals s’han tipificat pel grau de ruralitat, definit per la densitat demogràfica: comarques rurals (amb densitat ≤ 100 h./km2), comarques intermèdies (entre 101 i 300 h./km2) i comarques urbanes (densitat ≥ 301 h./km2). S’han tractat individualment les comarques de l’àmbit territorial de l’APiA encara que estiguin incloses dins del tipus comarques rurals. En aquesta investigació s’han utilitzat dades quantitatives procedents de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de l’any 2013 per als temes demogràfics, socials i econòmics, i de l’Observatori d’Empresa i Ocupació (OEO) de la Generalitat de Catalunya de l’any 2011, com ara les del Règim general de la Seguretat Social (RGSS), el Règim general de treballadors autònoms (RETA) i el Règim especial agrari (REA) separades per gènere. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 81

81

07/06/2017 13:03:41


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

De l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) s’ha obtingut la informació sobre la situació professional i la distribució de la població ocupada segons tipus de professió (categories professionals) i la informació sobre les dades dels caps d’explotació agrària per gènere procedents del Cens Agrari de 2009. Amb relació a l’emprenedoria pròpiament, hi ha una font procedent del programa «Inicia»4 de la Generalitat de Catalunya de l’any 2011, però no inclou dades desagregades per gènere encara que sí per comarques. Per aquest motiu, utilitzem les dades dels beneficiaris de subvencions per a la promoció de l’ocupació d’autònoms, agrupades segons l’import de la subvenció, el gènere i la comarca, que són d’accés públic al web de l’OEO. Completarem aquesta informació amb les dades del Catàleg d’artesans i artesanes del Parc Natural Cadí-Moixeró elaborat el 2013 per la Fundació Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya (CEDRICAT) i les relatives al Programa SOM-Pirineu de promoció de l’emprenedoria de l’any 2013. Aquestes darreres han estat facilitades per la institució promotora del programa, l’Institut de Promoció i Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). Aquest recull s’ha complementat amb els resultats obtinguts del projecte «Desenvolupament econòmic i participació de les dones al govern local de muntanya» finançat per l’Institut Català de les Dones (ICD), en el qual es van fer trenta entrevistes, la meitat a cada gènere, a polítics, tècnics i emprenedors de l’APiA (Casellas et al., 2009; Casellas et al., 2011; PallarèsBlanch et al., 2014a). L’objectiu de les entrevistes va ser identificar l’emprenedoria de les dones, comparada amb la dels homes, en l’àmbit econòmic i de la política local. 5. RESULTATS El treball remunerat cada cop adquireix més rellevància a la vida i la identitat de les dones rurals (Bock, 2006 i 2010). Segons l’INE, l’any 2013 la taxa d’activitat de les dones a Catalunya va ser del 57,6 % i a Espanya del 53,9 %, aproximadament deu punts per sobre que l’any 2000 (47,9 % i 42,7 %, respectivament). Encara que l’ocupació de les dones ha disminuït en els darrers anys com a resultat de la crisi econòmica —del 50,4 % el 2007 al 44,2 % el 2013 a Catalunya i del 44,6 % al 39,6 % a Espanya entre els mateixos anys—, per primer cop a la història l’atur de les dones és inferior al dels homes en algunes regions. Aquest és el cas de Catalunya, amb un 22,4 % d’atur en les dones i un 23,7 % en els homes el 2013, i aquesta és la pauta de 4.  Aquest programa promovia accions de sensibilització, informació i orientació, assessorament, subvencions concedides per a assessorar i el seu import, accions de formació i accions d’assistència tècnica per a la consolidació d’iniciatives. 82

001-144 Quaderns agraris 42.indd 82

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:41


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

totes les províncies catalanes excepte Lleida, que presenta un dels índexs d’atur més baixos d’Espanya (16,7 % en dones i 16,3 % en homes), darrere del País Basc i Navarra. Tanmateix, l’índex d’atur a les àrees rurals s’ha d’analitzar juntament amb l’índex d’envelliment, que en aquestes regions (País Basc, Navarra i Lleida, any 2013) és superior a la mitjana espanyola (109), juntament amb l’índex de masculinitat, que a moltes províncies de predomini rural (103 a Lleida) es troba per sobre de la mitjana estatal (101), i l’emigració femenina del camp a la ciutat com en altres països europeus (Bock, 2006). Els resultats que presentem s’organitzen en tres apartats. El primer tracta de les dades relatives a la segregació horitzontal per raó de gènere en el mercat de treball, el segon considera la segregació vertical per raó de gènere i el tercer analitza l’emprenedoria de les dones. 5.1.  Anàlisi horitzontal de la segregació de les dones a)  Al Règim general de la Seguretat Social (RGSS) La participació de les dones en l’RGSS a Catalunya és del 48 %, quatre punts menys que la dels homes, 52 %, com es pot comprovar a la taula i. Taula I.  Percentatges per gènere dels afiliats al Règim general de la Seguretat Social a Catalunya (RGSS), segons sectors econòmics i ruralitat d’àmbits territorials. Març de 2011 Àmbit territorial segons ruralitat

Agricultura

Indústria

Construcció

Serveis

Total

D

H

T

D

H

T

D

H

T

D

H

T

D

H

T

C. rurals

22

78

100

32

68

100

10

90

100

58

42

100

47

53

100

C. intermèdies

18

82

100

30

70

100

13

87

100

56

44

100

47

53

100

C. urbanes

25

75

100

30

70

100

15

85

100

55

45

100

48

52

100

Comarques APiA

23

77

100

26

74

100

10

90

100

58

42

100

49

51

100

Catalunya

21

79

100

30

70

100

14

86

100

55

45

100

48

52

100

Abreviacions:  C: comarques. APiA: Alt Pirineu i Aran. D: dones. H: homes. T: total. Font:  Elaboració pròpia a partir de dades de l’OEO, Generalitat de Catalunya.

La distribució de la població afiliada a l’RGSS per sectors econòmics i gènere presenta un alt grau de segregació. El percentatge d’afiliats homes és superior a tots els sectors excepte a serveis, en què la participació de les QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 83

83

07/06/2017 13:03:41


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

dones és del 55 %, tot i que les diferències entre els dos sexes són les menys acusades. El pes més important que tenen les dones en aquest sector es reprodueix en tots els àmbits territorials. Cal relacionar aquest fet amb l’especialització productiva territorial, cosa que explicaria que el percentatge de dones afiliades al sector de serveis a les comarques rurals (58 %), a les intermèdies (56 %) i a l’APiA (58 %) sigui superior a la mitjana catalana (55 %). A les comarques rurals i a l’APiA s’entén que els homes treballen menys en els serveis per participar més a l’agricultura i la construcció, els sectors més masculinitzats. A les comarques intermèdies aquests sectors són menys determinants, però la diferència entre homes i dones a l’agricultura és la més acusada i la indústria hi és més present. b)  Al Règim especial de treballadors autònoms (RETA) La participació de les dones en el RETA a escala de Catalunya (taula ii) mostra uns percentatges entre el 34 % i el 36 % en tots els àmbits, enfront dels homes, que és d’entre el 64 % i el 66 %, és a dir, a prop del doble que les dones. Taula II.  Percentatges per gènere dels afiliats al Règim especial de treballadors autònoms a Catalunya (RETA), segons sectors econòmics i ruralitat d’àmbits territorials. Març de 2011 Àmbit territorial segons ruralitat

Agricultura

Indústria

Construcció

Serveis

Total

D

H

T

D

H

T

D

H

T

D

H

T

D

H

T

C. rurals

28

71

100

26

74

100

 9

91

100

46

54

100

35

65

100

C. intermèdies

26

74

100

24

76

100

10

90

100

43

57

100

34

66

100

C. urbanes

26

74

100

25

75

100

11

89

100

39

61

100

34

66

100

Comarques APiA

32

68

100

21

79

100

11

89

100

47

53

100

36

64

100

Catalunya

27

73

100

25

75

100

11

89

100

40

60

100

34

66

100

Abreviacions:  C: comarques. APiA: Alt Pirineu i Aran. D: dones. H: homes. T: total. Font:  Elaboració pròpia a partir de dades de l’OEO, Generalitat de Catalunya.

A escala territorial destaca la participació més gran de les dones en les comarques rurals (35 %) i especialment a l’APiA (36 %) per sobre del conjunt de Catalunya (34 %). Les diferències, en general, són petites però cal tenir en compte que moltes dones no estan donades d’alta al règim d’autònoms. Les diferències més significatives entre els sectors econòmics són: 84

001-144 Quaderns agraris 42.indd 84

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:41


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

— Agricultura: destaca la participació superior de les dones a les comarques rurals (28 %) i molt especialment a l’APiA (32 %) amb relació a Catalunya (27 %), per l’evident motiu de l’especialització agrària d’aquestes àrees. — Indústria: hi ha una participació més gran de les dones a les comarques rurals (26 %), però més baixa a l’APiA (21 %) amb relació a la mitjana catalana (25 %). Aquestes dades semblen indicar que on hi ha més indústria, com a les àrees urbanes, les dones treballen relativament més que els homes, ja que aquests es dedicarien més a altres sectors. — Construcció: la participació de les dones és inferior a les comarques rurals (9 %) i a les comarques intermèdies (10 %) amb relació a Catalunya (11 %). A les àrees urbanes (11 %) és on les dones participen més, perquè són menys vigents els rols tradicionals de gènere i hi ha més disponibilitat de treballs d’administració de l’empresa. — Serveis: presenta una alta participació de les dones a les comarques rurals (46 %), a les comarques intermèdies (43 %) i a l’APiA (47 %) amb relació a Catalunya (40 %). En aquestes àrees el petit comerç hi té molta presència. c)  Al Règim especial agrari (REA) La participació de les dones en el REA va disminuint progressivament a mesura que l’àmbit és menys rural. A la taula iii s’observa que és significativament inferior, en conjunt, a la participació de les dones en l’RGSS i el RETA. Cal destacar la participació més baixa de les dones a l’APiA (14 %), i la més important (22 %) a les comarques rurals. Aquest fet s’explicaria per una participació més gran de les dones en l’agricultura de les àrees rurals, més comercials, mentre que als Pirineus hi ha moltes explotacions amb un hereu masculí i envellit.5 Fixem-nos que la major part de persones afiliades al REA es troben en les comarques intermèdies on predominen els homes, ja que hi ha més activitats agràries de transformació i industrialització. A l’APiA el nombre d’afiliats al REA no supera l’1,5 % de tot Catalunya. 5.2.  Anàlisi vertical de la segregació de les dones La figura 2 mostra la situació professional de cada gènere en els diferents àmbits territorials de planificació. A cadascun dels gràfics de la figura 5.  Denominat conco, un home solter que envelleix sol, o amb els pares, i que és l’hereu de l’explotació agrària. Molt comú a les àrees de muntanya on hi ha hagut una emigració important de les dones cap a les ciutats i les viles mercat amb més serveis i feines menys dures que a l’agricultura. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 85

85

07/06/2017 13:03:41


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

Taula III.  Nombre i percentatges per gènere dels afiliats al Règim especial agrari per compte d’altri a Catalunya (REA) segons ruralitat d’àmbits territorials. Març de 2011 Àmbit territorial segons ruralitat

Valors absoluts

% per gènere

% per àmbit territorial

D

H

T

D

H

T

D

H

T

C. rurals

1.445

 4.984

6.429

22

78

100

 38

 29

 30

C. intermèdies

1.431

 7.438

8.869

16

84

100

 38

 43

 42

C. urbanes

  919

 5.023

5.942

15

85

100

 24

 29

 28

Comarques APiA

   41

   252

  293

14

86

100

  1

  1

  1

Catalunya

3.795

17.445

21.240

18

82

100

100

100

100

Abreviacions:  C: comarques. APiA: Alt Pirineu i Aran. D: dones. H: homes. T: total. Font:  Elaboració pròpia a partir de dades de l’OEO, Generalitat de Catalunya.

es comparen els percentatges de dones i d’homes, sobre el total d’ocupades i ocupats, respectivament, que es troben en una determinada situació professional per als diferents àmbits territorials. S’observa que a Catalunya el percentatge de dones assalariades fixes, o permanents, és superior al dels homes; passa el mateix a tots els àmbits territorials excepte a les Terres de l’Ebre i les comarques centrals. On es concentra la proporció més alta d’assalariades fixes és en els àmbits metropolitans (Àmbit Metropolità de Barcelona 66,6 % i Camp de Tarragona 65,9 %), en el cas dels homes és semblant (Àmbit Metropolità de Barcelona 66,8 % i comarques centrals 65,9 %), això s’esdevé perquè són les zones on es concentra l’activitat industrial i les grans empreses de serveis. La proporció d’assalariades eventuals respecte als homes assalariats eventuals és superior en tots els àmbits territorials, excepte al Camp de Tarragona, on els valors són molt similars. Pel que fa a les empresàries sense personal assalariat, s’observa que en tots els àmbits se supera el 50 % del percentatge dels homes, excepte al Camp de Tarragona, que es queda a prop; això és degut a la forta presència d’autònomes en el comerç. Quant a les empresàries amb personal assalariat, en alguns àmbits (Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i comarques centrals) el percentatge de dones sobrepassa amb escreix el 50 % del percentatge d’homes, a les comarques de Ponent està força per sota d’aquest 50 % i al conjunt de Catalunya, l’APiA i l’àmbit metropolità només se supera lleugerament. Aquests resultats depenen segurament de la dimensió de les empreses.

86

001-144 Quaderns agraris 42.indd 86

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:41


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

Figura 2.  Percentatge de les diferents situacions professionals a cada gènere i àmbit territorial de planificació. Any 2013

APiA

Catalunya Catalunya

Homes

APiA

Dones

C. centrals

Homes

C. centrals

Dones

Ponent

0,00 T. de l’Ebre

0,00

C. de Tarragona

10,00

C. gironines

20,00

10,00

Catalunya

30,00

20,00

APiA

30,00

C. centrals

40,00

Ponent

40,00

T. de l’Ebre

50,00

C. de Tarragona

60,00

50,00

C. gironines

60,00

Metropolità

% 70,00

Metropolità

Assalariats/ades eventuals

Assalariats/ades permanents % 70,00

  Empresaris/àries amb personal

Empresaris/àries sense personal

% 70,00

% 70,00

60,00

60,00

50,00

50,00

40,00

40,00

30,00

30,00

20,00

20,00

10,00

10,00

Homes

Ponent

T. de l’Ebre

C. gironines

Dones

Metropolità

Catalunya

APiA

C. centrals

Ponent

T. de l’Ebre

0,00 C. de Tarragona

Homes

C. de Tarragona

C. gironines

Dones

Metropolità

0,00

  Nota 1:  L’eix vertical indica el percentatge de la situació professional, una per gràfic, sobre el total d’ocupades, les dones, i d’ocupats, els homes, per cada àmbit territorial. Sumen 100 % les dones, o homes, dels quatre gràfics del mateix àmbit territorial. Nota 2:  Les comarques dels àmbits territorials de planificació, abans de crear-se el Penedès i el Moianès, són: Metropolità (Alt Penedès, Baix Llobregat, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental), comarques gironines (Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l’Estany, Ripollès i Selva), comarques de Tarragona (Alt Camp, Baix Camp, Baix Penedès, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès), Terres de l’Ebre (Baix Ebre, Montsià, Ribera d’Ebre i Terra Alta), comarques de Ponent (Garrigues, Noguera, Pla d’Urgell, Segarra, Segrià i Urgell), comarques centrals (Anoia, Bages, Berguedà, Osona i Solsonès), APiA (Alta Ribagorça, Alt Urgell, Cerdanya, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Val d’Aran). Font:  Elaboració pròpia a partir de dades de l’OEO, Generalitat de Catalunya.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 87

87

07/06/2017 13:03:41


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

Pel que fa a la distribució de la població ocupada de cada sexe per categories de professió (taula iv), en les dones s’observa una gran concentració en la categoria «Tècnics de suport i empleats administratius» (B), els percentatges més alts es presenten a l’Àmbit Metropolità de Barcelona (32,1 %) i al Camp de Tarragona (32,8 %), dos dels àmbits més urbans. En el cas dels homes, aquesta categoria ocupa la tercera posició a escala de Catalunya i es concentra més en els mateixos àmbits territorials que en les dones. Taula IV.  Percentatge de les diferents categories professionals (CCO-94)* a cada gènere segons els àmbits territorials de planificació. Any 2007 Àmbit territorial

Dones

Homes

Categoria professional

* 

Total

A

B

C

D

Metropolità

24,9

32,1

29,1

13,9

C. gironines

25,8

30,6

28,9

C. de Tarragona

21,8

32,8

Terres de l’Ebre

20,7

Ponent

Categoria professional

Total

A

B

C

D

100

22,4

20,5

48,1

 9,0

100

14,7

100

21,3

15,4

50,4

13,0

100

33,2

12,1

100

14,6

16,3

56,0

13,1

100

22,3

36,6

20,4

100

14,5

11,0

49,9

24,5

100

21,5

30,3

30,7

17,5

100

13,1

15,7

49,5

21,7

100

C. centrals

23,6

29,9

35,4

11,1

100

12,6

13,5

61,3

12,7

100

APiA

23,5

26,3

35,3

14,9

100

15,1

11,2

51,8

22,0

100

Catalunya

24,4

31,5

30,2

13,9

100

20,2

18,5

50,1

11,2

100

Classificació catalana d’ocupacions, aprovada pel Decret 98/1995, de 21 de febrer de 1995.

Abreviacions:  A: directius, tècnics i professionals científics i intel·lectuals; B: tècnics de suport i empleats administratius; C: treballadors en la indústria, construcció i serveis; D: treballadors agraris qualificats i treballadors no qualificats. Font:  Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta demogràfica (Idescat).

Per ordre de percentatge, la segona categoria professional de les dones, molt propera a l’anterior, és la de «Treballadors en la indústria, construcció i serveis» (C). Els percentatges més alts es localitzen a les Terres de l’Ebre (36,6 %), comarques centrals (35,4 %) i l’APiA (35,3 %), tots bastant per sobre de la mitjana de Catalunya (30,2 %), amb diferències importants entre àmbits territorials. Aquesta categoria ocupa, de manera destacada, la primera posició entre els homes i té una concentració més gran a les comarques centrals (61,3 %), on es localitzen activitats molt masculinitzades, com la mineria, i moltes plantes industrials. La tercera categoria professional en les dones és la de «Directius, tècnics i professionals científics i intel·lectuals» (A), els percentatges més alts es pre88

001-144 Quaderns agraris 42.indd 88

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:41


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

senten a les zones més urbanes, com les comarques de Girona (25,8 %) i l’Àmbit Metropolità de Barcelona (24,9 %), però també a l’APiA, amb un 23,5 %, que, encara que estigui per sota la mitjana catalana (24,4 %), supera el percentatge d’altres territoris (Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i comarques de Ponent). Aquesta categoria representa la segona per als homes a escala de Catalunya i també es concentra en les zones més urbanes (Àmbit Metropolità de Barcelona i comarques gironines), encara que tots els àmbits territorials presenten concentracions inferiors a les de les dones. Cal destacar que aquest grup professional requereix molta formació i capacitat, i és justament en els territoris rurals i intermedis on destaca més la posició de les dones respecte dels homes. Finalment, la categoria professional amb percentatges més baixos en dones és la de «Treballadors agraris qualificats i treballadors no qualificats» (D), tot i que presenten valors significatius les Terres de l’Ebre (20,4 %) i les comarques de Ponent (17,5 %), sense cap dubte àmbits rurals. L’APiA mostra un percentatge (14,9 %) lleugerament superior a la mitjana de Catalunya (13,9 %). En aquesta categoria els homes mostren també alguns percentatges força baixos. Una altra dada indicativa de la participació de les dones a l’economia rural, i que té relació amb el seu grau d’apoderament, és el percentatge de dones que són al capdavant d’explotacions agràries respecte del total dels dos sexes (taula v). A Catalunya l’any 2009 era del 17,1 %. L’àmbit en què aquest percentatge és més alt és les Terres de l’Ebre (23,0 %), a continuació les segueixen el Camp de Tarragona (18,6 %) i l’APiA (18,3 %). Encara que en una primera lectura es podria relacionar aquesta preponderància de dones caps d’explotació amb la ruralitat de l’àmbit territorial, podem observar que en altres àmbits també rurals, com les comarques de Ponent (12,2 %) o les comarques centrals (15,1 %), estan per sota de la mitjana catalana. Una possible explicació pot ser que en aquests dos àmbits la dimensió mitjana de les explotacions és més gran i que els productors tenen una orientació més comercial. Cal remarcar com a molt significatiu que a l’APiA el 20,1 % dels caps d’explotació entre 35 i 44 anys són dones, valor molt superior a la mitjana catalana (13,4 %), cosa que corroboraria l’emprenedoria de dones en explotacions agràries ecològiques i de transformació de productes agrícoles i ramaders. Cal afegir que els percentatges de caps d’explotació dones de 55 a 64 anys (19,6 %) i de més de 65 anys (21,5 %) a l’APiA són lleugerament superiors a la mitjana de Catalunya (19,3 % i 19,3 %, respectivament), probablement per una mortalitat més alta dels homes. També és important destacar que el percentatge de dones caps d’explotació sobre el total d’ambdós sexes ha disminuït a l’Estat espanyol entre el 2000 (21,1 %) i el 2007 (18,8 %), mentre que a la UE-25 ha augmentat, de 22,2 % a 25,6 %, en els mateixos anys.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 89

89

07/06/2017 13:03:41


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

Taula V.  Percentatges de dones al capdavant de l’explotació agrària per franges d’edat sobre el total dels dos gèneres. Any 2009 Àmbit territorial

* 

Franges d’edat (en anys)

Conjunt dones

< 25

25-34

35-44

45-54

55-64

65 i més

Metropolità

20,0

 8,8

11,3

10,2

15,3

16,9

13,6

C. gironines

13,6

 9,8

10,6

14,1

20,6

24,1

17,8

Camp de Tarragona

 4,5

13,7

15,1

18,5

20,3

20,0

18,9

Terres de l’Ebre

22,4

15,9

20,5

25,1

24,8

21,8

23,0

Ponent

10,1

 5,1

10,0

10,9

14,5

14,0

12,2

C. centrals

 9,1

11,5

 9,7

13,6

17,0

21,1

15,1

APiA

 0,0

 9,9

20,1

16,0

19,6

21,5

18,3

Penedès*

11,1

 9,4

 8,8

12,4

20,2

21,0

16,4

Catalunya

12,9

10,0

13,4

16,0

19,3

19,3

17,1

Espanya (2000)

21,1

UE-25 (2000)

22,2

Espanya (2007)

18,8

UE-25 (2007)

25,6

Nou àmbit territorial de planificació que es va crear l’any 2008.

Font:  Cens Agrari 2009 (Idescat) per a les dades dels àmbits de Catalunya; Instituto de la Mujer «Mujeres en cifras» per a les dades d’Espanya i UE-25.

5.3. Emprenedoria, naturbanització i desenvolupament local sostenible en les àrees rurals i a l’APiA Per a poder valorar la participació de les dones en l’emprenedoria de l’APiA, s’han utilitzat les dades relatives al nombre de beneficiaris de subvencions per a l’autoocupació. La participació (%) de cada gènere (figura 3) s’ha calculat per a diferents rangs de l’import de la subvenció i els diferents graus de ruralitat dels àmbits territorials. Per a valorar les tendències, s’han comparat dos períodes: de 2002 a 2006 i de 2007 a 2011. A Catalunya, considerant el total de les subvencions, la participació de les dones ha baixat entre el primer i segon període com a resultat d’una participació masculina superior en les àrees urbanes. En qualsevol cas, hi ha un augment clar de la participació de les dones a l’APiA, i més moderat a les comarques rurals i 90

001-144 Quaderns agraris 42.indd 90

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:41


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

intermèdies. Aquests fets ens permeten afirmar que hi ha una participació creixent de la dona emprenedora en les activitats de DR. Figura 3.  Percentatges de cada gènere entre els beneficiaris de subvencions per a autoocupació a Catalunya, segons la magnitud de la subvenció i la ruralitat de l’àmbit territorial. Períodes 2002-2006 i 2007-2011 % 80,00 70,00 60,00 50,00 40,00 30,00 20,00

< 1.502,53 €

Dones 2002-2006 Dones 2007-2011

Catalunya

C. urbanes

C. intermèdies

APiA

1.502,54 - 3.005,06 € 3.005,07 - 6.010,12 €

C. rurals

Catalunya

C. urbanes

C. rurals

C. intermèdies

APiA

Catalunya

C. urbanes

C. rurals

C. intermèdies

APiA

Catalunya

C. urbanes

APiA

C. rurals

0,00

C. intermèdies

10,00

Total

Homes 2002-2006 Homes 2007-2011

Font:  Elaboració pròpia a partir de dades de l’OEO, Generalitat de Catalunya (2011).

Per trams de l’import, entre el primer i segon període, s’observa que en el primer tram la participació de les dones ha augmentat a l’APiA, a les comarques rurals i a les intermèdies. En el segon tram, la participació de les dones ha disminuït en tots els àmbits excepte a les comarques rurals, on ha augmentat. En el tercer, la participació de les dones ha augmentat lleugerament a les comarques urbanes i força a l’APiA, i ha disminuït a les comarques rurals i intermèdies. Cal tenir en compte que s’està treballant en percentatges i que la dotació global es va reduir en el segon període. Aquestes subvencions ja no s’ofereixen des de l’any 2011. Més específicament, disposem de les dades del Catàleg d’activitats artesanals de 51 negocis en l’àmbit territorial proper al Parc Natural del Cadí-Moixeró (2013), del programa de promoció i assessorament SOM-Pirineu 2013 i QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 91

91

07/06/2017 13:03:42


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

de l’explotació de les entrevistes en profunditat del projecte de l’Institut Català de les Dones (Pallarès-Blanch et al., 2015). La participació de les dones com a líders úniques de projectes de negoci és lleugerament superior al 40 % (taula vi). Si ens fixem en el conjunt de projectes del programa SOM-Pirineu 2013, observem que hi van participar 842 persones líders, de les quals el 42,9 % eren dones que actuaven com a líders úniques i el 45,2 % dones líders en total (que podien o no compartir lideratge amb homes). Tanmateix, l’opció «Turisme rural» (371) és la que va tenir més participació i en la qual la dona va participar amb un 46,4 % com a líder única i amb un 47,2 % en total. Les dones tan sols són presents amb un 31,7 % com a líders úniques (33,0 % en total) a «Ecoturisme i senderisme» i amb un 35,6 % (40,6 % en total) a «Productes locals agroalimentaris». En canvi, la dona arriba a un 74,7 % com a líder única (78,7 % en total) en «Artesania no agroalimentària». Els subsectors, no tots reflectits a la taula vi, mostren una diversitat de participació més gran de dones líder. «Producció d’agricultura ecològica» amb un 27,3 % de líders úniques (30 % en total) i «Productes làctics i formatge» amb un 30,3 % (33,3 % en total) són subsectors amb baixa participació de la dona. «Confecció, filats, tèxtils» amb un 95,5 % de participació de la dona com a líder única presenta el mateix percentatge, 95,5 % de dones líders totals, ja que sempre el lideren les dones soles. «Pa, pastisseria i gelats» es troba en un terme mitjà, amb un 50 % de líders úniques (57,7 % en total). Amb relació a l’organització dels negocis, el catàleg d’activitats artesanes de SOM-Pirineu 2013 mostra que les dones en règim jurídic d’autònomes són un 33,7 % del total d’emprenedores, mentre que els homes autònoms tan sols són el 14,7 %; la vinculació jurídica amb empreses és d’un 12,8 % entre les dones i d’un 45,2 % entre els homes; les dones en cooperatives o associacions representen un 9 % i els homes un 7 %, i a l’atur hi ha el 10,5 % de dones i el 5 % d’homes. D’aquestes dades obtenim dos factors il·lustratius: l’elevada segregació per raó de gènere en les activitats, i les diferents situacions laborals en cada gènere. Però mentre que les dones emprenedores o en curs de ser-ho són majoritàriament autònomes, els homes estan més vinculats a una empresa. La situació d’atur així com la vinculació a associacions és més alta entre les dones que entre els homes. Els resultats de les entrevistes mostren que la percepció de les persones entrevistades és que les dones han estat més representades en els projectes nous i menys en els tradicionals, en què la participació de les dones és més de treball i gestió i poc de representació pública o lideratge. Aquesta situació pot reduir visibilitat a una part de les dones que, tot i estar implicades en negocis d’emprenedoria, no apareixen comptabilitzades en els estudis elaborats. Segurament, una anàlisi més aprofundida augmentaria la participació de la dona en les activitats més col·lectives com l’elaboració agroalimentària i es mantindria igual en les més individuals com el sector «Natura». Si es 92

001-144 Quaderns agraris 42.indd 92

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:42


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

Taula VI.  Participació de la dona com a líder en projectes d’emprenedoria del programa SOM-Pirineu 2013 a l’APiA. El lideratge pot ser compartit amb homes. Entre parèntesis % de dones amb lideratge únic Nombre d’emprenedors líders d’ambdós sexes (T) i de dones (D)

Projectes

Alt Urgell T

D

Alta Cerdanya Ribagorça T

D

T

D

Pallars Jussà

Pallars Sobirà

Val d’Aran

Total APiA

T

T

D

T

D

T

D

D

% dones líders (% dones líders úniques)

Ecoturisme i senderisme

 32 15  35

11

 45

12

 21  6  30 11

16

 4 179  59

33,0 (31,7)

Turisme rural

 75 34  71

35

 52

18

 59 25  97 50

17

13 371 175

47,2 (46,4)

Productes locals  31 12  28 agroalimentaris

 8

 64

25

 59 31  24  7

11

 5 217  88

40,6 (35,6)

Artesania no agroalimentària

 11  9  19

15

  3

 1

 13  8  17 15

12

11  75  59

78,7 (74,7)

Total

149 70 153

69

164

56

152 70 168 83

56

33 842 381

45,2 (42,9)

% dones líders (% dones líders úniques)

47,0 (43,2)

45,1 (43,9)

34,0 (33,5)

46,1 (42,2)

49,4 (46,9)

58,9 (55,0)

45,2 (42,9)

Subsectors de productes locals agroalimentaris Carn i embotits

12

5

12

4

25

5

28

15

12

2

3

1

92

32

34,8 (30,2)

Pa, pastisseria, gelats, etc.

 5

3

 4

1

23

15

14

 7

 5

3

1

1

52

30

57,7 (50,0)

Productes làctics  8 i formatge

1

 4

1

 8

 3

 3

 2

 5

2

2

1

30

10

33,3 (30,3)

Mel, cervesa, conserves, etc.

 5

3

 6

2

 5

 2

10

 4

 2

0

5

2

33

13

39,4 (35,1)

Productes d’agricultura ecològica

 1

0

 2

0

 3

 0

 4

 3

 0

0

0

0

10

 3

30,0 (27,3)

Subsectors d’artesania Confecció, filats, tèxtils

2

2

8

8

2

1

0

0

5

5

5

5

22

21

95,5 (95,5)

Escultura, ceràmica, ferro forjat

5

3

4

2

0

0

7

6

5

3

2

2

23

16

69,6 (66,7)

Pintura, joieria i altres

4

3

7

5

1

1

6

2

8

7

5

4

31

21

67,7 (65,6)

Nota:  El nombre de líders pot ser un o dos per projecte, no són excloents. Font:  Programa SOM-Pirineu 2013, impulsat per IDAPA.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 93

93

07/06/2017 13:03:42


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

relaciona aquesta participació de la dona amb projectes d’emprenedoria amb la seva representació en la política local, observem un desequilibri encara més important. Això mostra la importància d’analitzar treballs i condicions de vida de les dones que abandonen el patró dominant més orientat al rol masculí (Pallarès-Blanch et al., 2014a). 6. CONCLUSIONS Les dades de les subvencions per a autoocupació, com a bon indicador de l’emprenedoria, permeten afirmar que han augmentat les dones beneficiàries a les comarques rurals i a l’APiA. Aquest augment, però, només es pot generalitzar en el tram de l’import més baix, encara que a l’APiA també es dona en el tram més alt. Una altra informació més acotada, com les dades d’artesans del Parc Natural del Cadí-Moixeró, indica una participació d’un 37,3 % de dones en el lideratge de projectes, que a les dades del Programa SOM-Pirineu arriba al 42,9 %. Aquestes dades de participació són a l’entorn del que diu la Llei d’igualtat de 2007,6 d’un mínim del 40 % i un màxim del 60 % del mateix sexe, però són superiors a la participació de les dones en les regidories locals (21,8 % de regidores a l’APiA el 2011) i molt més superiors a la de les alcaldies: 7,8 % d’alcaldesses a l’APiA, 14,1 % a Catalunya, i 16,8 % a l’Estat espanyol (Pallarès-Blanch et al., 2014b). Hi ha una diferència clara entre homes i dones en la qualitat de l’ocupació laboral. No tan sols en el tipus d’activitat de cada gènere, que indica una segregació, sinó en les condicions laborals, en què es mostra una cobertura social inferior de les dones, més autònomes i més a l’atur. Es pot arribar a entendre que l’augment de l’emprenedoria de les dones en àrees rurals és un indicatiu de les noves estratègies de supervivència professional de les dones rurals, semblant a l’emergència d’activitats turístiques complementàries de l’activitat agrària que varen assumir les dones fa unes dècades. La flexibilitat més gran d’aquestes tasques complementàries afavoreix la compatibilitat amb la tasca de reproducció. El que és important és reconèixer la capacitat de les dones rurals per a desenvolupar solucions econòmiques i polítiques (Pallarès-Blanch et al., 2014a; Pallarès-Blanch et al., 2015), encara que es trobin amb restriccions ambientals superiors a les de les dones a la ciutat (Morris i Little, 2005). Sembla evident que les dones rurals, malgrat les seves limitacions estructurals, estan aprofitant els recursos i potencialitats que els ofereix l’entorn. Això sembla possible no tan sols per les capacitats d’emprenedoria de les dones, sinó també pel potencial de desenvolupament de les àrees rurals, així com 6.  Llei orgànica 2/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, aprovada per les Corts Generals Espanyoles. 94

001-144 Quaderns agraris 42.indd 94

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:42


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

amb models més relacionats amb la producció local, amb ritmes d’inversió i de creixement més sostenibles i ajustats a les necessitats personals. En molts dels estudis analitzats s’afirma que, generalment, les dones emprenen negocis més petits i amb menys beneficis que els homes, però amb més avantatges per a elles en poder conciliar millor entre feina i llar (Baines i Wheelock, 2000; Verheul et al., 2005; Copus et al., 2006; Bock, 2006). En qualsevol cas, per a facilitar l’èxit d’aquest model calen polítiques actives d’igualtat que facin visible el treball de les dones i descentralitzin la vida productiva, i que incorporin l’aspecte de tenir cura en la vida de les persones i el treball reproductiu. Si no es fes així, es reproduirien les desigualtats estructurals que acaben comportant una explotació de les dones amb llargues jornades laborals, encara que sigui amb una certa flexibilitat, com és el cas del turisme rural (Bock, 2015). Alguns estudis destaquen la necessitat que l’emprenedoria de les dones no tingui per objectiu principal el creixement econòmic sinó que tingui en compte els factors estructurals, històrics i culturals (Ahl, 2006), i nosaltres hi afegim els geogràfics. En aquest sentit, sembla clar que l’emprenedoria de les dones en les àrees perifèriques rurals no està considerada en els estudis més economicistes, ja que les condicions que porten les dones a emprendre un negoci són, essencialment, la necessitat de trobar ingressos ja que tenen dificultats per a accedir a un lloc de treball, encara que això no significa que no tinguin capacitat per a generar sinergies econòmiques (Anthopoulou, 2010). Les dones tenen un paper important en les noves activitats econòmiques tal com hem presentat en la nostra anàlisi, encara que sigui buscant per crear-se un lloc de treball, havent de lluitar contra les idees tradicionals de l’emprenedoria masculina més economicista i trobant dificultats per ser valorades com a empresàries (Bock, 2004). La divisió sexual del treball es reprodueix generalment, però hi ha indicis que pot haver-hi canvis cap a una professionalització més gran dels negocis i un augment de la realització professional de les dones (Brush et al., 2009; Bock, 2015). És important, també, destacar un significatiu moviment urbà-rural, fins i tot de retorn de dones professionals (Pallarès-Blanch et al., 2014b; Copus et al., 2006) així com d’immigració internacional que ofereix elements de renovació per a aquestes àrees. Així mateix, s’estan identificant canvis de definició en les identitats masculines i femenines, i es dona cada cop més importància a les habilitats per a tenir cura de les persones i a l’obertura emocional pròpia de les dones (Stenbacka et al., 2009).

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 95

95

07/06/2017 13:03:42


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

AGRAÏMENTS Article elaborat en el marc dels projectes CSO 2012-31979 (IP: Antoni F. Tulla) i CSO 2015-65257-R (IP: Anna Badia) del Ministeri d’Economia i Competitivitat; del 2014SGR-1090 (IP: Montserrat Pallarès-Barberà) de la Generalitat de Catalunya, i de l’U-9/10 (IP: Antònia Casellas) de l’ICD. BIBLIOGRAFIA Ahl, H. (2006). «Why research on women entrepreneurs needs new directions». Entrepreneurship Theory and Practice, núm. 30 (5), p. 595-621. André, I. (2013). «Gender and social innovation: the role of EU policies». A: Moulaert, F.; MacCallum, D.; Mehmood, A.; Hamdouch, A. (ed.). The international handbook on social innovation, collective action, social learning and transdisciplinary research. Cheltenham: Edward Elgar Publishing, p. 412-423. A nthopoulou , T. (2010). «Rural women in local agrofood production: Between entrepreneurial initiatives and family strategies. A case study in Greece». Journal of Rural Studies, núm. 26 (4), p. 394-403. Atchoarena, D.; Gasperini, L. (2004). Educación para el desarrollo rural: hacia nuevas respuestas de política. Roma: Food and Agriculture Organization of the United Nations. [Edició original en anglès, 2003] Baines, S.; Wheelock, J. (2000). «Work and employment in small businesses: perpetuating and challenging gender traditions». Gender, Work & Organization, vol. 7, núm. 1, p. 45-56. Barrère, P. (1988). «Urbanización del campo en los países industrializados». A: Administración de la Comunidad Autónoma de Euskadi (ed.). Espacios rurales y urbanos en áreas industrializadas. Vilassar de Mar: Oikos-tau, p. 59-78. Baylina, M.; Salamaña, I. (2006). «El lugar del género en la geografía rural». Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 41, p. 99-112. Berry, B. B. (1976). Urbanization and counter-urbanization. Londres: Sage. Bock, B. B. (2004). «It still matters where you live: Rural women’s employment through Europe». A: Buller, H.; Hoggart, K. (ed.). Women in the European countryside. Ashgate: Aldershot, p. 14-41. — (2006). «Rurality and gender identity: an overview». A: Bock, B. B.; Shortall, S. (coord.). Rural gender relations: issues and case-studies. Oxfordshire: CABI, p. 279-287. — (2010). Personal and social development of women in rural areas of Europe. Brussel·les: Directorate General for Internal Policies. Policy Department B: Structural and Cohesion Policies. European Parliament. Agriculture and Rural Development. 96

001-144 Quaderns agraris 42.indd 96

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:42


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

Bock, B. B. (2015). «Gender mainstreaming and rural development policy: the trivialisation of rural gender issues». Gender, Place & Culture: A Journal of Feminist Geography, vol. 22, núm. 5, p. 731-745. Bosworth, G. (2010). «Commercial counterurbanisation: an emerging forcé in rural economic development». Environmental and Plannig A, núm. 42 (4), p. 966-981. Brush, C. G.; Bruin, A. de; Welter, F. (2009). «A gender-aware framework for women’s entrepreneurship». International Journal of Gender and Entrepreneurship, núm. 1 (1), p. 8-24. Casellas, A.; Tulla, A. F.; Vera, A.; Pallarès-Blanch, M. (2009). «Gobernanza local y espacio rural: un análisis territorial desde la perspectiva de género». Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 62, p. 379402. Casellas, A. (IP); Tulla, A. F.; Vera, A.; Pallarès-Blanch, M.; Pallarès-Barberà, M. (2011). Desenvolupament econòmic i participació de les dones al govern local de muntanya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Català de les Dones. 145 p. Champion, A. G. (1989). Counterurbanization: The changing pace and nature of population deconcentration. Londres: Edward Arnold. Copus, A.; Hall, C.; Barnes, A.; Dalton, G.; Cook, P.; Weingarten, P.; Baum, S.; Stange, H.; Lindner, Ch.; Hill, A.; Eiden, G.; McQuaid, R.; Grieg, M.; Johansson, M. (2006). Study on employment in rural areas. Brussel·les: European Commission. 233 p. Elbersen, B. (2005). «Combining nature conservation and residential development in The Netherlands, England and Spain». Journal of Environmental Planning and Management, núm. 48 (1), p. 37-63. Esparcia, J. (2000). «The LEADER Programme and the rise of rural development in Spain». Sociologia Ruralis, núm. 40 (2), p. 200-207. Etxezarreta, M. (1988). Desarrollo rural integrado. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Secretaría General Técnica. European Commission (2009). Equality between women and men 2010. Brussel·les: Directorate General for Employment, Social Affairs and Equal Opportunities. Unit G.1. European Council (2006). DOC 10917/06: Current Sustainable Development Strategy. European Parliament (2008). Report on the situation of women in rural areas of the EU 2007/2117 INI. Christa Klaß: Committee on Women’s Rights and Gender Equality, rapporteur. Falk, I.; Kilpatrick, S. (2000). «What is social capital? A study of interaction in a rural community». Sociologia Ruralis, núm. 40 (1), p. 87-110. Franklin, J.; Thomson, R. (2005). «Reclaiming the social: a conversation between feminist, late modern and social capital theories». Feminist Theory, núm. 6 (2), p. 161-172. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 97

97

07/06/2017 13:03:42


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

García Ramón, M. D. (1990). «La división sexual del trabajo y el enfoque de género en el estudio de la agricultura de los países desarrollados». Agricultura y Sociedad, núm. 55, p. 251-277. García Ramón, M. D.; Tulla, A. F.; Valdovinos, N. (1995). Geografía rural. Madrid: Síntesis. Gorman, M. (2006). «Gender relations and livelihood strategies». A: Bock, B. B.; Shortall, S. (ed.). Rural gender relations: issues and case studies. Oxfordshire: CABI Publishing, p. 27-46. Gosnell, H.; Abrams, J. (2011). «Amenity migration: diverse conceptualization of drivers, socioeconomic dimensions, and emerging challenges». GeoJournal, núm. 76 (4), p. 303-322. Goverde, H.; Haan, H. de; Baylina, M. (ed.) (2004). Power and gender in European rural development. Aldershot: Burlington: Ashgate Publishing Company. Guirado, C.; Badia, A.; Tulla, A. F.; Vera, A.; Valldeperas, N. (2014). «La agricultura social en Catalunya: innovación social y dinamización agroecológica para la ocupación de personas en riesgo de exclusión». Ager: Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo Rural, núm. 17, p. 65-97. Halfacree, K. (2007). «Still surprises in store. Revisiting the ordinary in rural geography». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 50, p. 87-103. Horlings, L. G.; Marsden, T. K. (2014). «Exploring the “new rural paradigm” in Europe: Eco-economic strategies as a counterforce to the global competitiveness agenda». European Urban and Regional Studies, núm. 21 (1), p. 4-20. Knickel, K.; Renting, H. (2000). «Methodological and conceptual issues in the study of multifunctionality and rural development». Sociologia Ruralis, núm. 40 (4), p. 512-518. Lee, J.; Arnason, A.; Nightingale, A.; Shucksmith, M. (2005). «Networking: social capital and identities in European rural development». Sociologia Ruralis, núm. 45 (4), p. 269-283. Lowndes, V. (2004). «Getting on or getting by? Women, social capital and political participation». The British Journal of Politics & International Relations, núm. 6 (1), p. 45-64. Marsden, T. (1990). «Towards the political economy of pluriactivity». Journal of Rural Studies, núm. 6 (4), p. 375-382. Marsden, T.; Lowe, Ph.; Whatmore, S. (1990). Rural restructuring: global processes and their responses. Londres: David Fulton Publishers Ltd. Midgley, J. (2006). «Gendered economies: transferring private gender roles into the public realm through rural community development». Journal of Rural Studies, núm. 22 (2), p. 217-231. Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino (MARM) (2011). Diagnóstico de la igualdad de género en el medio rural. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino. 98

001-144 Quaderns agraris 42.indd 98

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:42


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

Momsen, J. H. (1989). «Género y agricultura en Inglaterra». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 14, p. 115-130. Monllor, N. (2013). «La nova pagesia: vers un model agrosocial». Quaderns Agraris, núm. 35, p. 7-24. Morris, C.; Kirwan, J. (2011). «Ecological embeddedness: an interrogation and refinement of the concept within the context of alternative food networks in the UK». Journal of Rural Studies, núm. 27 (3), p. 322-330. Morris, C.; Little, J. (2005). «Rural work: An overview of women’s experiences». A: Little, J.; Morris, C. (coord.). Critical studies in rural gender issues. Aldershot: Burlington: Ashgate, p. 9-26. Moss, L. A. G. (2006). «The amenity migrants: ecological challenge to contemporary Shangri-La». A: Moss, L. A. G. (ed.). The amenity migrants seeking and sustaining mountains and their cultures. Wallingford: CAB International, p. 3-26. Murdoch, J. (2000). «Networks. A new paradigm of rural development?». Journal of Rural Studies, núm. 16 (4), p. 407-419. Pallarès-Barberà, M.; Tulla, A. F.; Vera, A. (2004). «Spatial loyalty and territorial embeddedness in the multi-sector clustering of the Berguedà in Catalonia (Spain)». Geoforum, núm. 35 (5), p. 635-649. Pallarès-Blanch, M.; Prados Velasco, M. J.; Tulla, A. F. (2014b). «Naturbanization and urban-rural dynamics in Spain: case study of new rural landscapes in Andalusia and Catalonia». European Countryside, vol. 6, núm. 2, p. 118-160. Pallarès-Blanch, M.; Tulla, A. F.; Casellas, A.; Vera, A. (2014a). «Entre premios y recortes: el zigzagueante proceso de empoderamiento de las mujeres rurales». Biblio 3W: Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xix, núm. 1057 (5-01-2014). 18 p. Pallarès-Blanch, M.; Tulla, A. F.; Vera, A. (2015). «Environmental capital and women’s entrepreneurship: A sustainable local development approach». Carpathian Journal of Earth and Environmental Sciences, vol. 10, núm. 3, p. 133-146. Paniagua, A. (2002). «Urban-rural migration, tourism entrepreneurs and rural restructuring in Spain». Tourism Geographies, núm. 4 (2), p. 349-371. PDMRC (2013). Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2013-2015. Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya. Ploeg, J. D. van der; Renting, H.; Brunori, G.; Knickel, K.; Mannion, J.; Marsden, T.; Roest, K. de; Sevilla-Guzmán, E.; Ventura, F. (2000). «Rural development: from practices and policies towards theory». Sociologia Ruralis, núm. 40 (4), p. 391-408. Prados, M. J. (2005). «Territorial recognition and control of changes in dynamic rural areas». Journal of Environmental Planning and Management, núm. 48 (1), p. 65-83. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 99

99

07/06/2017 13:03:42


A. F. Tulla, M. Pallarès-Blanch, A. Vera

Prados, M. J. (2009). «Conceptual and methodological framework of naturbanization». A: Prados, M. J. (ed.). Naturbanization: new identities and processes for rural-natural areas. Londres: Taylor & Francis Group, p. 11-28. Sempere, J.; Tulla, A. F. (2008). «El debat teòric sobre el periurbà i la concreció d’un planejament urbanístic en un entorn complex: el cas de Barcelona i Toulouse». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 52, p. 125-144. Shortall, S. (2008). «Are rural development programmes socially inclusive? Social inclusion, civic engagement, participation, and social capital: Exploring the differences». Journal of Rural Studies, núm. 24 (4), p. 450-457. Shucksmith, M. (2000). «Endogenous development, social capital and social inclusion: perspectives from LEADER in the UK». Sociologia Ruralis, núm. 40 (2), p. 208-219. — (2010). «Disintegrated rural development? Neo-endogenous rural development, planning and place-shaping in diffused power contexts». Sociologia Ruralis, núm. 50 (1), p. 1-14. Shucksmith, M.; Cameron, S.; Merridew, T.; Pichler, F. (2006). First European quality of life survey: urban-rural differences. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities. Solana, A. M. (2008). «El encanto de lo rural, los términos del debate sobre la emigración hacia áreas rurales desde la geografía británica y las contribuciones españolas. Un estado de la cuestión». Biblio 3W: Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xiii, núm. 776 (25-02-2008). Solé, A.; Guirado, C.; Solana, A. M. (2012). «Cambios en la dinámica demográfica y migratoria del Pirineo catalán. Análisis sociolaboral de la población extranjera». AGER: Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo Rural, núm. 12, p. 51-90. Stenbacka, S.; Tillberg Mattsson, K. (2009). «Gendered social capital: exploring the relations between civil society and labour market». A: Árnason, A.; Shucksmith, M.; Vergunst, J. (ed.). Comparing rural development: Continuity and change in the countryside of Western Europe. Surrey: Ashgate, p. 73-100. Tello, E. (2006). «La transformación del territorio antes y después de 1950: un lugar de encuentro interdisciplinar para el estudio del paisaje». Áreas: Revista Internacional de Ciencias Sociales, núm. 25, p. 5-11. Thuesen, A. A. (2009). «Is LEADER elitist or inclusive? Composition of Danish LAG boards in the 2007-2013 rural development and fisheries programmes». Sociologia Ruralis, núm. 50 (1), p. 31-45. Tolón-Becerra, A.; Lastra-Bravo, J. (2010). «Planning and neo-endogenous model for sustainable development in Spanish rural areas». International Journal of Sustainable Society, vol. 2, núm. 2. Tulla, A. F. (1991). «Women and family farms in Catalonia». Iberian Studies, núm. 20 (1 & 2), p. 62-80. — (1994). Procés de transformació agrària en àrees rurals de muntanya: Les 100

001-144 Quaderns agraris 42.indd 100

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

07/06/2017 13:03:42


Desenvolupament rural a l’Alt Pirineu i Aran

explotacions de producció lletera com a motor de canvi a les comarques de la Cerdanya, el Capcir, l’Alt Urgell i el Principat d’Andorra. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. Tulla, A. F. (1997). «La Cerdanya: Dues realitats en un únic espai. A: Domingo, J.; Mallart, L. (ed.). A l’entorn de la frontera. Vilassar de Mar: OikosTau, p. 83-104. Tulla, A. F.; Pallarès-Barberà, M.; Vera, A. (2009). «Naturbanization and local development in the mountain areas of the Catalan Pyrenees». A: Prados, M. J. (ed.). Naturbanization: new identities and processes for rural-natural areas. Londres: Taylor & Francis Group, p. 75-92. United Nations General Assembly (1987). Report of the World Commission on Environment and Development: our common future. Oslo, Noruega: UNGA, Development and International Co-operation: Environment. Ventura, F.; Milone, P.; Ploeg, J. D. van der (2010). «Understanding rural development dynamics». A: Milone, P.; Ventura, F. (ed.). Networking the rural: The future of green regions in Europe. Assen: Van Gorcum, p. 1-29. Vera, A.; Badia, A.; Tulla, A. F. (2011). «Desarrollo local en el Pirineo Catalán: impulso económico y uso sostenible del territorio». Finisterra: Revista Portuguesa de Geografia, vol. xlvi, núm. 92, p. 9-27. Verheul, I.; Uhlaner, L.; Thurik, R. (2005). «Business accomplishments, gender and entrepreneurial self-image». Journal of Business Venturing, vol. 20, p. 483-518. Whatmore, S. (1991). Farming women: gender, work and family enterprise. Londres: Palgrave Macmillan. — (1994). «Theoretical achievements and challenges in European rural gender studies». Rural Gender Issues: European Perspectives on Rural Development, sèrie 2.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 73-101

001-144 Quaderns agraris 42.indd 101

101

07/06/2017 13:03:42


001-144 Quaderns agraris 42.indd 102

07/06/2017 13:03:42


AGROFÃ&#x2019;RUM

001-144 Quaderns agraris 42.indd 103

07/06/2017 13:03:42


001-144 Quaderns agraris 42.indd 104

07/06/2017 13:03:42


Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 42 (juny 2017), p. 105-126 ISSN (ed. impresa): 0213-0319  /  ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA  /  DOI: 10.2436/20.1503.01.76

ELS BOSCOS MUNICIPALS D’UTILITAT PÚBLICA: ORIGEN HISTÒRIC I MODEL DE GESTIÓ ACTUAL1 Joan Ignasi Castelló-Vidal Enginyer de monts Rebut: 4 de novembre de 2016 - Acceptat: 20 de gener de 2017

RESUM Aquest article fa un repàs històric de la formació del patrimoni forestal municipal i comunal a partir dels llibres d’ordinacions i altres fórmules medievals. A continuació, descriu el pas de la propietat comunal a la municipal durant la segona meitat del segle xix, la desamortització de molts d’aquests béns i la creació del catàleg de boscos d’utilitat pública no desamortitzables. Explica que la gestió d’aquests boscos catalogats passa dels municipis a l’Estat central i aquest els administra de manera centralitzada, vertical i jerarquitzada. També fa referència a les reivindicacions dels comunals per part de les organitzacions pageses i als intents durant la Segona República de portar-les a la pràctica. Després de constatar el centralisme més dur durant la dictadura franquista, explica el pas de l’administració forestal de l’Estat a la Generalitat autonòmica i com aquesta manté, en gran part, la visió monopolista i central de la vella organització. Finalment, planteja si s’ha de continuar el sistema actual de gestió dels boscos municipals catalogats o si s’han de cercar formes més participatives i democràtiques. Paraules clau: boscos municipals, boscos comunals, desamortització, participació. Correspondència: Joan Ignasi Castelló. C/ Pintor Fortuny, 22, 3r. 08001 Barcelona. Tel.: 629 360 084. A/e: castellovj@hotmail.com. 1.  Part d’aquest escrit va ser presentat al 4t Fòrum Forestal de Barcelona, el 19 d’octubre de 2016, organitzat per l’Aula de Silvicultura Mediterrània de Barcelona de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), Barcelona. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 105

105

07/06/2017 13:03:42


J. I. Castelló-Vidal

LOS BOSQUES MUNICIPALES DE UTILIDAD PÚBLICA: ORIGEN HISTÓRICO Y MODELO DE GESTIÓN ACTUAL RESUMEN Este artículo hace una revisión histórica de la formación del patrimonio forestal municipal y comunal a partir de diferentes fórmulas medievales. A continuación, describe el paso de la propiedad comunal a la municipal durante la segunda mitad del siglo xix, la desamortización de muchos de estos bienes y la creación del catálogo de bosques de utilidad pública con los no desamortizados. También explica que la gestión de estos bosques catalogados pasa de los municipios al Estado central y este los administra de forma centralizada, vertical y jerarquizada. Hace referencia a las reivindicaciones de los comunales por parte de las organizaciones campesinas y a los intentos durante la Segunda República de llevarlas a la práctica. Después de constatar el centralismo más duro durante la dictadura franquista, explica el paso de la administración forestal del Estado a la Generalitat de Catalunya y como esta mantiene, en buena parte, la visión monopolista y central de la vieja organización. Finalmente, plantea si se ha de continuar con el actual sistema de gestión de los bosques municipales catalogados o si se han de buscar formas más participativas y democráticas. Palabras clave: montes municipales, montes comunales, desamortización, participación. MUNICIPAL FORESTS OF PUBLIC UTILITY: HISTORICAL ORIGINS AND PRESENT MANAGEMENT MODEL ABSTRACT This paper reviews the formation of the municipal and communal forest heritage on the basis of different medieval systems. It then describes the transition from communal to municipal ownership in the last half of the 19th century, the disentailment of many of the Church’s properties, and the creation of the catalogue of forests of public utility which were not subject to disentailment. An explanation is given of how the management of these catalogued forests went from the municipalities to the central State and how the State continued to manage them in a centralized, vertical and hierarchical way. Reference is also made to the claims for communal forests by farmers’ organizations and to the attempts to make these claims effective during the Second Spanish Republic. 106

001-144 Quaderns agraris 42.indd 106

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:42


Els boscos municipals d’utilitat pública

After stating that the most adamant centralism was exercised during the Franco dictatorship, the paper goes on to describe the transition from the State forestry administration to that of the Generalitat of Catalonia, noting that the Catalan Government largely maintains the centralized monopolistic vision of the old system. Lastly, the question is posed as to whether the present system of management of the catalogued municipal forests should be maintained or whether more participatory and democratic systems should be implemented. Keywords: municipal forest, communal forest, disentailment, participation. 1. INTRODUCCIÓ L’objectiu d’aquest article és explicar i analitzar quina ha estat la política forestal que han aplicat l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya als boscos municipals, declarats d’utilitat pública. Els boscos públics, que pertanyen a l’Administració de les Espanyes, no arriben al 30 % de la superfície forestal total. La majoria de boscos (70 %) són, doncs, de propietat privada. Cal fer notar que la propietat municipal suma el 74 % de tota la propietat forestal pública. A Catalunya la propietat privada predomina de manera aclaparadora. La pública és inferior al 5 %, a les comarques de Barcelona, Tarragona i Girona. Només a Lleida arriba al 35 % de la superfície forestal total. Com a la resta de l’Estat, el 74 % de la superfície forestal pública catalana és de propietat municipal. Malgrat que ocupa l’extensió limitada que hem indicat, el bosc públic ha concentrat el gruix de les polítiques forestals, en general autoritàries i centralitzades, que s’han fet a les Espanyes. En aquest article s’intentarà explicar el perquè, a partir d’explorar: com es va formar la propietat municipal; com en implantar-se les noves polítiques lliberals a la segona meitat del segle xix es va imposar un centralisme vertical i jerarquitzat; com aquest centralisme va arribar al paroxisme durant la dictadura franquista, i com el nou estat sorgit després de la mort del dictador va transferir la majoria de les competències forestals a les comunitats autònomes. Finalment, examinarem com la Generalitat ha mantingut en bona part el model tradicional de les Espanyes i discutirem la conveniència o no de fer-hi una bona sacsejada. 2.  FORMACIÓ DE LA PROPIETAT MUNICIPAL A tota la península Ibèrica, durant el procés de feudalització, el terreny conquerit als sarraïns es repartia entre els participants en la conquesta: el rei, la noblesa i l’Església secular i regular. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 107

107

07/06/2017 13:03:42


J. I. Castelló-Vidal

Després de l’ocupació de Mallorca (1229), per exemple, el rei Jaume I es va quedar la meitat de l’illa i la resta la va repartir entre els caps nobiliaris que aportaren la seva milícia a la conquesta (Nuno Sanç, comte del Rosselló; el vescomte de Bearn; el comte d’Empúries, i el bisbe de Barcelona). Aquestes grans superfícies es varen distribuir a continuació, totalment o parcialment, entre cavallers i peons dels senyors participants, i, finalment, moltes d’aquestes terres van ser fraccionades en parcel·les, per ser conreades per agricultors/repobladors, o bé en règim d’emfiteusi, o bé en arrendament. Per afavorir l’arribada dels nous pobladors, el rei o els senyors atorgaren sovint cartes de poblament o llibres d’ordinacions, de franqueses o de privilegis. Aquestes cartes i aquests llibres establien relacions contractuals entre els propietaris directes de la terra i la població que havia d’ocupar-la, i expressaven, en general, els deures i drets mutus, juntament amb normes de caràcter polític, religiós, econòmic, militar i administratiu. Creaven, doncs, el marc de relacions que calia seguir en la comunitat que s’estava formant. Aquests documents de caràcter jurídic tenien una gran diversitat de contingut. Moltes d’aquestes instruccions determinaven els terrenys que gestionaria el que ara entenem com a municipi (propietat municipal), per poder pagar les despeses dels serveis públics que prestava. D’altres determinaven els terrenys comunals que pertanyerien a la col·lectivitat dels veïns (propietat col·lectiva), fossin terres, prats o boscos, i que serien destinats a un ús general conjunt o a un ús repartit periòdicament per sort o torn. De vegades, regulaven l’ús comú que podia fer la població d’alguns boscos, aigües o pastures del senyor, de manera gratuïta o amb el pagament d’algun cànon, per a la satisfacció de les necessitats pròpies dels veïns, de la seva llar i dels seus ramats, però no com a explotació lucrativa o comercial, ni amb el caràcter de propietat comunal. Aquests darrers terrenys es coneixen a Catalunya amb el nom d’emprius. De vegades, aquests drets d’ús o drets d’empriu eren de caràcter individual. Un percentatge important de l’articulat d’aquestes eines legislava sobre l’obtenció de diferents productes forestals, com la fusta, les llenyes, el carbó vegetal, la calç, la pega o les resines. Com que la dependència de les comunitats amb aquestes primeres matèries forestals era absoluta, les reglamentacions eren molt precises i es poden considerar les bases d’una política forestal adreçada a conservar la productivitat dels boscos i la seva qualitat. La necessitat de llicència per tallar, l’obligació de declarar la fusta extreta, la fixació d’un diàmetre mínim per a tallar els arbres de llavor i els de rebrot, la recomanació de les tallades selectives, les multes i les seves quantitats i la figura del vigilant o vedaler configuraven clarament una política de defensa i conservació d’un bé d’interès col·lectiu que la població necessitava per a la seva supervivència. 108

001-144 Quaderns agraris 42.indd 108

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:42


Els boscos municipals d’utilitat pública

Moltes d’aquestes normes varen evolucionar al llarg dels anys fins a arribar ben vives al segle xix, quan es va començar a parlar d’una política forestal moderna a les Espanyes i, com veurem, es van centralitzar les decisions. Així, doncs, la quasi totalitat de boscos catalans propietat dels municipis tenen l’origen en els processos expansius dels primers comtats carolingis i en el sistema feudal que imperava. 3.  LA TERRA AMORTITZADA DE LES MANS MORTES L’ordre feudal va patir una crisi greu durant el segle xiv, a causa del descens demogràfic provocat per les males collites, les guerres i la pesta negra. Moltes terres quedaren sense conrear i el poder dels senyors s’afeblí a causa de les dificultats per a cobrar les seves rendes als pagesos i poder mantenir armats els estols que garantien la retenció dels serfs a les seves terres. Al llarg dels segles xvi, xvii i xviii el poder polític dels reis es va enfortir, afavorit, també, per la idea de l’origen diví de la seva autoritat, que avalava l’Església contrareformista. En moltes regions europees es van constituir noves monarquies, es va iniciar la construcció d’un mercat de dimensions estatals, es va organitzar una recaptació d’impostos centralitzada, es va crear una administració pública i es va formar un exèrcit, també centralitzat. Les monarquies absolutes, que van reduir el poder dels senyors feudals, hi van pactar el manteniment de molts dels seus privilegis, com, per exemple, el de l’exempció d’impostos. Va continuar, per tant, la divisió entre propietat real i propietat útil, i els pagesos varen seguir pagant censos, arrendaments, delmes i el que va caler. El règim absolutista es caracteritzava per una organització estamental de la societat, en què cada un dels estaments (clero, noblesa i estat pla o tercer estat) formava agrupacions socials hermètiques, amb funcions polítiques específicament reservades dins de la col·lectivitat i que eren regides per un ordenament jurídic particular. Era norma que determinades entitats disposessin d’una massa de béns que no podien alienar, és a dir, vendre, donar, permutar o repartir, sinó que els havien de trametre en la mateixa forma en què els havien rebut, amb l’objecte que servissin de base econòmica permanent per al desenvolupament de les seves funcions. Part de la noblesa tenia vinculats els seus béns econòmics i no podia repartir la terra entre els fills, sinó que l’havia de lliurar íntegra al primogènit. L’Església tenia vinculats, igualment, un gran nombre de béns que servien per a mantenir el clero i els edificis religiosos, i passava el mateix amb alguns béns de molts municipis, com les pastures d’aprofitament comú i els boscos, que com s’ha dit provenien de l’època feudal. Tots aquests béns vinculats i legalment inalienables se solen denominar béns de mà morta o béns amortitzats, que no vol dir res més que aquests béns estan fora del mercat lliure. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 109

109

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

4. DE L’ORGANITZACIÓ ESTAMENTAL A L’ORGANITZACIÓ EN CLASSES A mesura que es desenvolupava un sistema econòmic capitalista i naixia una classe burgesa cada vegada més preparada per a substituir els dirigents de les velles monarquies absolutistes, es qüestionava l’abundància de béns amortitzats, que com s’ha dit estaven fora del mercat i no pagaven tributs, pels perjudicis que ocasionaven a les finances públiques i a l’economia en general. Aquest estat d’opinió revolucionari va desembocar en un conjunt de mesures pràctiques de caràcter liberal. D’una banda, les que intentaven desposseir les mans mortes del domini de béns acumulats, procés que acostumem a denominar desamortització, i que no és més que la nacionalització i venda d’aquests béns eclesiàstics o civils en subhasta pública al millor postor. D’altra banda, les que redimien o reduïen els censos i delmes o aixecaven les prohibicions de venda, és a dir, les vinculacions. La desamortització, que va afectar béns dels ordes religiosos, dels pobles i d’algunes corporacions civils, no va ser un camí fàcil, perquè costava i costa trobar algú que sigui indiferent a la pèrdua de béns, drets i privilegis. I té una gran transcendència, va privar els antics estaments de les Espanyes, clero i pobles —la noblesa en queda al marge—, de la força econòmica que els donaven bona part de les seves terres i, en última instància, va preparar el terreny per a la substitució de la vella societat estamental per la nova societat classista. En aquesta societat, en teoria, les agrupacions socials són obertes, no tenen cap estatut jurídic privilegiat i estan definides per la possessió o no d’uns béns econòmics que són lliurement alienables. A les Espanyes la transformació va afectar poc l’aristocràcia latifundista, allà on n’hi havia. Aquesta situació va afavorir, en part, la persistència de la vella cultura de la societat estamental en determinats ambients, i això ha influït decisivament en la manca de democràcia que caracteritza la majoria de règims polítics que s’han anat succeint. Una manera de pensar que sempre sura en un moment o altre, i que de fet no acaba de desaparèixer del tot. 5.  INICI DE LA DESAMORTITZACIÓ A LES ESPANYES Durant el segle xviii, dins d’aquesta visió lliberal, va agafar força en alguns cercles de les Espanyes el corrent d’opinió contrari a les mans mortes. Durant el regnat de Carles III, s’arbitraren les primeres mesures desamortitzadores proposades per alguns ministres il·lustrats. Aquestes disposicions foren modestes i poc eficaces, no van aturar l’acumulació de terres per part dels estaments que constituïen les mans mortes i varen afectar principalment béns dels pobles. L’Església no va ser tocada, excepte en el cas de 110

001-144 Quaderns agraris 42.indd 110

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767), la meitat dels béns de la qual va ser posada en venda amb autorització papal. Durant el regnat de Carles IV, amb la finalitat de solucionar els desequilibris pressupostaris, es va engendrar la primera desamortització veritable (1798-1807), realitzada per Godoy i el secretari de finances del Govern, el mallorquí Miquel Gaietà Soler i Rabassa. Tingué el permís del Vaticà i afectà fonamentalment els béns d’hospitals, hospicis, cases de misericòrdia i col· legis majors universitaris. La desamortització va agafar una gran embranzida durant el regnat de Josep I, quan es van suprimir els ordes militars i religiosos, la Inquisició, els drets feudals i les justícies particulars i se’n van nacionalitzar tots els béns. Les Corts de Cadis, paral·lelament, varen proposar mesures similars, com la incorporació de senyorius i privilegis a la Corona, la conversió en particulars de tots els terrenys propis dels ajuntaments i comunals (amb l’excepció dels indispensables per als pobles), la nacionalització de tots els terrenys de la Inquisició i la supressió de les vinculacions. Tanmateix, el procés de desamortització va tenir alts i baixos durant el segle xix, ja que a les Espanyes no hi va haver una revolució a l’estil de la francesa. Quan es va restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII es van abolir totes les disposicions de Josep I. Durant el Trienni Liberal (1820-1823), la Inquisició va ser suprimida de nou, els delmes foren reduïts a la meitat i es tornaren a eliminar les vinculacions. Aquest estat de coses durà poc, perquè l’any 1823 els Cent Mil Fills de San Lluís, enviats per Lluís XVIII de França, imposaren de nou l’antic règim i retornaren a l’Església les propietats desamortitzades. Va arribar la «dècada ominosa» i per als liberals va ser més peremptori salvar el cap que exigir la desamortització. 6. LES DESAMORTITZACIONS DE MENDIZÁBAL I DE PASCUAL MADOZ S’hauria d’esperar al regnat d’Isabel II (1833-1868) perquè es produís la desamortització de Mendizábal del 1836, que posà directament a la venda els béns eclesiàstics i dels pobles, amb l’objectiu de constituir una propietat agrària coherent amb el sistema liberal, que havia de permetre maximitzar els rendiments i desenvolupar el capitalisme en el sector agrari. No tothom, però, pensava que la subhasta de la propietat nacionalitzada fos el millor sistema per a aconseguir aquests objectius. Alguns polítics liberals van considerar, sense èxit, que era més eficaç i pràctic que l’estat mantingués la propietat directa de la terra, dividís les grans propietats en parcel·les i cedís el seu domini útil a petits propietaris mitjançant el pagament anual d’un cànon, com en el cens emfitèutic tradicional. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 111

111

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

Durant el Bienni Progressista (1854-1856), Pascual Madoz, un navarrès lligat a interessos industrials catalans, que havia exercit d’advocat a Barcelona i havia desenvolupat una àmplia carrera política, va propulsar des del Ministeri una llei de desamortització general que va ser aprovada l’any 1855, l’anomenada llei Madoz. A través d’aquesta llei es varen posar a la venda els béns eclesiàstics del clero secular i del regular, no afectats en l’etapa Mendizábal, i els béns dels municipis, tant els de caràcter col·lectiu —que en algunes zones eren aprofitats pels veïns i constituïen una part important de l’economia domèstica pagesa— com els propis del municipi que servien per a pagar les despeses d’aquestes institucions. A l’article 2 d’aquesta Llei, el «Cuerpo de Ingenieros de Montes», creat per l’Estat el març del 1854 per fer l’inventari dels boscos que s’havien de desamortitzar, aconseguí, amb els ulls posats en els axiomes de Cotta (solament l’Estat pot fer-se càrrec dels boscos alts i per a fusta ja que la iniciativa privada manté poc temps la fusta al boc) i, també, en els efectes negatius sobre el bosc d’algunes desamortitzacions anteriors, que hi figurés una frase que deia, més o menys, que s’exceptuaven de la desamortització tots els boscos «que convingués conservar». 7.  EL CATÀLEG DE BOSCOS D’UTILITAT PÚBLICA Exceptuar de la venda alguns boscos desamortitzats no va ser un postulat unànime entre els enginyers de monts. Mentre que per als liberals més convençuts calia posar a la venda tots els boscos i deixar que el mercat dibuixés la línia divisòria entre el que havia de passar a mans dels particulars i el que havia de quedar sota l’Administració o intervenció de l’Estat, d’altres pensaven que el que havia de decidir era la «física terrestre», la que determinava quins boscos tenien un paper important en la regulació dels climes locals, la distribució de les aigües o la prevenció dels fenòmens erosius. Aquest grup argumentava que el benefici ràpid duia a tallar els arbres als vint o trenta anys, cosa que abocava el bosc a la degradació. Calia arribar als cent anys o superar-los, deien, per a garantir la conservació bosquina. Argumentaven, també, que si bé és veritat que tot el que afavoreix l’interès col·lectiu beneficia els individus, la proposició recíproca no és certa. Per a aquest col·lectiu, la conclusió era clara: calia optar entre la desaparició dels boscos alts i fusters, amb la pèrdua de les utilitats que proporcionaven, o la possessió d’aquests boscos per part de l’Estat. Els partidaris més estrictes del liberalisme econòmic explicaren i repetiren que sols l’interès de l’individu era apte per a multiplicar els béns econòmics d’un país i que, per tant, calia que tota la superfície forestal productiva passés a mans privades. Evitar la desamortització d’alguns boscos era treure’ls del mercat i continuar amb les velles pràctiques de la societat estamental. 112

001-144 Quaderns agraris 42.indd 112

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

A la fi, l’opció contrària a l’individualisme lliberal i favorable a la intervenció de l’Estat, que van defensar la majoria d’enginyers de monts, va imposar-se. A partir de la llei Madoz, es va elaborar una llista amb els boscos que es podien vendre, els que no s’havien de vendre i els dubtosos. A poc a poc, la llista de les florestes no desamortitzables es va convertir en un catàleg que avui coneixem amb el nom de Catàleg de boscos d’utilitat pública. Tots els boscos que hi figuren són inembargables i inalienables, i configuren l’àmbit en el qual s’ha desenvolupat la major part de la política forestal de les Espanyes. S’ha de dir que l’Administració liberal de les Espanyes no va reconèixer mai la personalitat jurídica del veïns, que, des de l’edat mitjana, eren propietaris col·lectius de moltes zones forestals, i va fer mans i mànigues perquè el municipi fos l’única entitat capacitada per a representar-los. En un sistema d’economia de mercat no quedava lloc per als boscos gestionats de manera comunal perquè això els mantenia al marge de la lògica del mercat. A partir d’aquí, l’eliminació del règim col·lectiu i, amb això, la dels equilibris socials basats en la disponibilitat d’espais comuns i dels recursos complementaris que aportaven, va fer desaparèixer un bon grapat de rendes tradicionals de molts pobles. Per això, bona part dels boscos actuals propietat dels ajuntaments i que sovint s’anomenen boscos comunals tenien antigament una consideració veïnal. Així, per decisió de l’Estat, solució que el professor Alejandro Nieto va denominar castellana, els boscos dels veïns van ser absorbits pel patrimoni municipal des del moment que els ajuntaments van substituir l’antic titular, que era el comú dels residents. Tanmateix, aquesta solució no es va poder aplicar a tot arreu. En algunes àrees del nord peninsular i fonamentalment a Galícia, on les organitzacions veïnals no s’agrupaven entorn del poble perquè l’organització era més complexa i amb diferents nivells (llogaret, parròquia o jurisdicció), va ser molt difícil l’adscripció d’aquests béns col·lectius al municipi. Com era previsible, la llei Madoz fou derogada quan els progressistes van caure, però fou instaurada de nou el 1859 i es mantingué fins al 1876, tot i que la compravenda de terres continuà fins al 1924. En aplicar-se a Catalunya la llei Madoz de desamortització, el bosc públic de les comarques centrals i properes a la costa gairebé havia desaparegut, mentre que a les comarques del Pirineu i del Prepirineu s’havia mantingut en part. A les comarques en què predominaven les grans superfícies de conreu, els emprius o terres dels veïns que formaven part de molts dels masos que havien comprat els antics remences o nous homes de negocis urbans anirien desapareixent a poc a poc. Aquest avançament del procés de privatització de comunals i emprius a Catalunya va fer que, en elaborar el catàleg, la participació de bosc públic amb relació a la superfície forestal total provincial fos a Barcelona, Girona i Tarragona, juntament amb les illes Balears, la més baixa de les Espanyes QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 113

113

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

(Barcelona: 1,66 %; Girona: 3,77 %; Tarragona: 4,81 %). Per contra, Lleida, amb un 36,60 % d’àrea boscosa de caràcter públic, es va situar a la part alta, igual que les províncies muntanyoses de la serra Cantàbrica, dels Pirineus, del sistema Ibèric, de les serres Subbètiques o de la Manxa. Per tant, exceptuant les comarques del Pirineu i Prepirineu de Lleida, la política forestal centralitzada del nou model liberal, enfocada als boscos públics, va tenir una incidència petita en la major part de Catalunya, on predominà sempre el bosc privat sobre el públic. 8. L’ESTAT DESPLAÇA ELS AJUNTAMENTS I VEÏNS DE LA GESTIÓ DELS BOSCOS D’UTILITAT PÚBLICA La primera llei forestal espanyola és del 1863 i tenia com a objectiu principal consolidar els boscos públics que no es desamortitzaren, i, com a objectiu secundari, introduir en la seva gestió la silvicultura moderna de l’escola de Cotta (Turíngia, 1763-1844). Per aconseguir-ho, consagrà la intervenció de l’Estat, i determinà que la gestió de tots els boscos catalogats, la majoria propietat dels ajuntaments, és competència del cos estatal d’enginyers de monts, en aquells moments, el col·lectiu tècnic més preparat i millor organitzat i promotor dels boscos de qualitat. El regne es va dividir en districtes forestals, els quals van ser dirigits per aquests especialistes. Ara bé, no és el mateix desprestigiar la propietat particular que la d’uns municipis i veïns que en molts casos feia més de cinc-cents anys que gestionaven els seus boscos. Per això, els enginyers i el Govern van haver de bastir un discurs que justifiqués la seva decisió. Es va argumentar que els municipis eren uns ignorants i que els veïns encara ho eren més. Es va argüir que el que és del comú no és de ningú, i que la gestió local només comportava la degradació del bosc i la seva desaparició. Segur que alguns d’aquests supòsits existien, però no era adient generalitzar-los. Val a dir que, a bona part d’Europa, sota la influència de les idees de la nova silvicultura, passaven coses semblants, i que els boscos que han arribat fins avui gestionats amb aquests criteris, amb l’avantatge del pressupost públic, són, en general, de força qualitat. Amb tot, a Catalunya les florestes dels particulars no han desaparegut, en contra del que preveien alguns defensors de la gestió centralitzada de l’Estat. Els enginyers de monts actuaven com uns conservacionistes avant la lettre, en crear un instrument jurídic que durant 150 anys ha evitat l’especulació en bona part de la superfície forestal pública. Els boscos eren un patrimoni que calia defensar de les escomeses del mercat. En contrapartida, això comportà l’abandonament polític dels boscos particulars i dels boscos de baixa qualitat. Suposà, també, una certa indiferència mercantil, paral·lela al caràcter rendista de la noblesa latifundista, que estava sortint ben parada de 114

001-144 Quaderns agraris 42.indd 114

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

la revolució liberal, perquè, encara que havia perdut els seus drets jurisdiccionals, havia conservat la majoria de terres i fins i tot les havia incrementat amb d’altres que procedien de la desamortització. En la nova situació, les mans mortes del bosc públic eren l’Estat, que no cerca mai l’autofinançament de les despeses de gestió; els diners que manquin ja els posarà l’Estat. 9. DEFENSA I INTENTS DE RECUPERACIÓ DELS BÉNS COMUNALS DESAMORTITZATS El procés de centralització no era senzill, perquè, d’una banda, la nova organització apartava de la gestió moltes corporacions locals i molts veïns que l’havien portada des de l’edat mitjana, i, de l’altra, era difícil de coordinar la nova silvicultura amb moltes pràctiques forestals i drets tradicionals, com la pastura, fer llenya o tallar un arbre aquí i un altre allà quan tenia el gruix suficient, les pràctiques que s’havien fet sempre. Les primeres passes de la nova organització centralitzada varen tenir moltes dificultats en aquells indrets en què els terrenys municipals i comunals tenien un paper important en l’economia local. La desobediència a determinades normes imposades varen prendre formes diferents. Algunes institucions, com, per exemple, la Diputació de Lleida, varen retardar la tramitació d’alguns expedients i varen evitar la venda de béns municipals. Molts pobles permeteren deixar que els veïns continuessin amb les seves pràctiques tradicionals, d’altres varen boicotejar les subhastes d’aprofitaments. L’Estat va reaccionar encomanant a la Guàrdia Civil el compliment de les noves directrius. Imposar el nou règim va costar a l’Administració un grapat d’anys, però de mica en mica, amb molta, molta guarderia i gens de negociació, ho va aconseguir. La nova gestió estatal dels béns municipals va deixar, com hem comentat, molta gent sense uns recursos necessaris per a la supervivència, sobre tot en àrees on predominaven les grans propietats, i on els pagesos sense terra treballaven de jornalers temporers. Això va afavorir que, a bona part de les Espanyes, les primeres lluites camperoles de la segona meitat del segle xix defensessin la recuperació dels comunals desamortitzats; per a molts aquella expropiació i venda dirigida pels governs monàrquics era la causa de molta misèria. D’altres, més radicalitzats, varen entendre que l’eliminació de la propietat col·lectiva i la gestió estatal dels boscos no desamortitzats suposava una usurpació pura i dura. En les zones més afectades per la desamortització això va donar lloc a un imaginari centrat en la defensa del comunal. La Segona República va arribar en una conjuntura econòmica de crisi, generada pel crac del 1929. Al camp, aquesta situació va produir una forta caiguda dels preus dels productes agraris i un increment important de l’atur. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 115

115

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

Els primers governs republicans van afrontar la situació amb una reforma agrària que pretenia resoldre el problema històric de la desigualtat social, sobretot a la meitat sud de la Península, entre els latifundis propietat d’uns milers de famílies i els quasi dos milions de jornalers sense terres. El rescat dels béns comunals va convergir amb la política reformista, que tenia entre les prioritats solucionar el problema de l’atur agrícola. La Llei de bases de la reforma agrària, de setembre del 1932, va emparar la devolució dels béns col·lectius, encara que la Llei solament es podia aplicar als terrenys de boscos propietat dels ajuntaments que van ser romputs sense autorització. Ara bé, tots dos projectes, la transformació dels latifundis i el rescat dels comunals, varen tenir problemes per a consolidar-se. El projecte havia estat refusat pels grans propietaris terratinents, però també pels petits propietaris, perquè aquests van creure, o els van fer creure, que podien perdre les explotacions provinents d’antigues terres comunals, encara que les haguessin comprat legalment. A les eleccions legislatives del 1936, guanya el Front Popular amb uns resultats molt escassos. El nou govern va presentar al Congrés un projecte de llei de rescat dels béns comunals, que proposava la potestat de reclamar el patrimoni comunal per via judicial a les entitats municipals i que el procés no es prorrogués més de cinc anys. La tramitació va acabar bruscament en iniciar-se la Guerra Civil. El retorn dels béns comunals havia generat molta esperança en zones desafavorides, però la lentitud en posar en marxa la reforma agrària va decebre molts, que varen decidir passar a l’acció ocupant terres o realitzant aprofitaments en boscos dels municipis, gestionats per l’Administració central. El fet més luctuós i dramàtic es va produir a Yeste, província d’Albacete. Un mes abans de començar la Guerra Civil, un miler de jornalers, que s’havien quedat sense feina, es van posar a tallar els boscos propietat del municipi i un bosc que semblava que havia estat del comú dels veïns. Els propietaris d’aquest bosc denunciaren la invasió de la seva propietat i les autoritats hi enviaren la Guàrdia Civil. Desallotjaren els jornalers, que hi varen tornar, els expulsaren de nou i, finalment, els guàrdies detingueren sis persones. Es decidí traslladar els empresonats a Yeste i l’endemà, una corda d’arrestats, vigilada pels guàrdies, va partir a peu voltada per centenars de jornalers. En un punt del camí, es varen trobar amb les autoritats de la vila i un comandament de la Guàrdia Civil, ja que havien arribat a l’acord de deixar-los lliures amb el compromís de l’Ajuntament de fer-los anar a declarar. Els guàrdies civils així ho feren, però un bosquerol corcat per la tensió va deixar anar un ganxo forestal i va ferir de mort un dels guàrdies. Els seus companys començaren a disparar i varen matar disset persones. El govern del Front Popular no va voler o no va poder analitzar el cas per decidir que calia fer. La Generalitat del 1936, influïda per les idees de retorn dels béns municipals que corrien per les Espanyes, va preparar un decret per a la socialització de la riquesa forestal catalana, que ni es va aprovar ni va tenir efectes 116

001-144 Quaderns agraris 42.indd 116

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

pràctics, però va dibuixar dos objectius polítics novells a casa nostra en aquells temps convulsos. D’una banda, la proposta de reintegrar els béns desamortitzats amb la Llei del 1855 a les entitats desposseïdes dels seus béns comunals que, com s’ha dit, a Catalunya eren poques i de donar als ajuntaments el ple domini dels que eren de la seva propietat i figuraven al catàleg. D’una altra banda, socialitzar els boscos catalans particulars d’avet, roure, faig, castanyer i alzina surera que tinguessin una extensió contínua igual o superior a les 100 ha. Els propietaris havien de ser compensats amb una quota d’amortització del 4 % del capital equivalent al valor dels seus boscos. 10.  EL FRANQUISME, ENARDIMENT DEL CENTRALISME Amb la derrota definitiva dels republicans l’any 1939, s’inicià la dictadura militar que va durar trenta-sis anys. Es concentraren en un partit únic els poders executiu, legislatiu i judicial, se suprimiren les llibertats, el dictador Franco passà a ser el cap de l’Estat, del Govern, de l’Exèrcit i del partit únic. Els règims autònoms quedaren abolits, les Espanyes eren una, homogènia i indivisible. L’Administració franquista tornà al centralisme de sempre, amb una passió renovada i intensa; la seva estructura vertical i la ideologia bel·licista donaren, i donen encara avui, un caràcter antidemocràtic a bona part de l’Administració central. Les diferents col·lectivitats de les Espanyes passaven a ser meres divisions territorials sense voluntat pròpia. El principi del temor va influir en el fet que l’Administració entengués la legalitat no solament com el sotmetiment a la llei, sinó també com l’exigència que tota decisió anés precedida d’una norma. La conseqüència va ser l’accentuació de la mania normativa i de la proliferació legislativa: allò que no estava previst no podia fer-se i allò que estava previst havia de fer-se d’acord amb unes condicions abstractes predeterminades. La norma es convertia en l’objectiu polític i, com a conseqüència, molts agents de l’Administració varen esdevenir simples executors de normes. La burocràcia reglamentista va aconseguir, en determinats àmbits, el seu punt més ineficaç. L’Administració forestal era una peça més d’aquest engranatge. Les autoritats decidien des de Madrid i els altres òrgans subordinats executaven o, com a màxim, proposaven. El nucli central del cos superior d’enginyers de monts que, com la resta de cossos administratius d’elit acumulava privilegis, es trobava bé amb el nou règim i reunia força suficient per a determinar les polítiques de la dictadura. Tenia el monopoli de l’establiment de normes, de la vigilància del seu compliment i de les sancions que calia imposar. Els alcaldes, elegits pel governador civil, estaven pràcticament sotmesos als funQUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 117

117

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

cionaris. Les reivindicacions dels comunals varen desaparèixer. La manca de democràcia d’aquesta organització impedia el debat. Redactin vostès el projecte i nosaltres ja decidirem si és o no possible i deixava l’administrat i els ajuntaments en un desavantatge clar. Els dos eixos principals de la política forestal d’aquella època varen ser la gestió del bosc públic i la repoblació. La Ley de Montes del 1957 no dedicava ni un capítol al bosc privat, tot i que representava el 70 % del total. 11.  LA GENERALITAT ES FA CÀRREC DELS BOSCOS El pas de la dictadura franquista a un sistema democràtic s’inicià amb la mort del dictador Franco l’any 1975 i va acabar al cap de tres anys amb l’aprovació per referèndum d’una nova constitució. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (aprovat el 1979) donava competències exclusives a Catalunya en matèria d’agricultura i ramaderia, però, en el cas de la reglamentació, la intervenció i l’ús del bosc i dels seus aprofitaments, la competència era compartida: l’Estat es reservava la base legislativa i la Generalitat podia desenvolupar-la o dictar normes addicionals. Sembla contradictori que uns sectors econòmicament rellevants com l’agricultura i la ramaderia gaudissin de gran autonomia, mentre que un àmbit de poc pes econòmic com el bosc, en què la propietat de l’Estat només representava el 3,63 % de la superfície forestal catalana, estigués molt més regulat i controlat pel centralisme estatal. La raó cal cercar-la en la història intervencionista i extremament unificadora de l’Administració forestal de les Espanyes, i en la consideració patrimonial especial del bosc. Per als funcionaris de l’Administració forestal d’aquells moments, la descentralització empesa per la nova democràcia devia ser inconcebible. La seva lluita per salvar el model en el qual havien nascut i viscut va aconseguir la competència compartida, probablement un bàlsam per a les seves ferides. El decret de traspassos de les funcions de l’Institut per a la Conservació de la Natura (ICONA) obligava a subscriure diferents convenis entre aquesta institució i la Generalitat, per a regular aspectes com la defensa contra els incendis forestals, els equilibris biològics, la caça i la pesca, el catàleg de boscos d’utilitat pública, el funcionament dels guardes forestals, els espais protegits i la restauració hidrologicoforestal. Els vuit convenis que es van signar l’any 1981 pretenien, en bona part, tutelar les activitats de l’Administració forestal catalana, i l’obligaven a passar nombroses decisions per l’adreçador central. Després, la pressió centralista va anar minvant, tot i que l’any 1994, després d’haver-se transferit la major part de competències a les comunitats autònomes, l’Administració forestal de l’Estat encara tenia quatre-cents empleats a Madrid.

118

001-144 Quaderns agraris 42.indd 118

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

12. ES MANTÉ EL MODEL CENTRALITZAT DE GESTIÓ DELS BOSCOS DE PROPIETAT MUNICIPAL DECLARATS D’UTILITAT PÚBLICA A Catalunya, motor principal de l’evolució de l’Estat cap a un model més dialogant i de poders repartits o compartits, el traspàs de la gestió dels boscos públics va posar sobre la taula la decisió d’escollir entre la continuïtat del model autoritari tradicional o el canvi cap a modalitats d’acció pública més modernes i democràtiques, relacionades amb els principis de concertació, participació i deliberació. Malauradament, aquest debat tan interessant no va suscitar gran entusiasme. Els ajuntaments propietaris varen mantenir un silenci profund, que podia entendre’s com una confirmació del vell model centralista o com una pèrdua de memòria després de més d’un segle de submissió. L’Administració forestal traspassada tampoc va parlar, perquè es trobava prou bé amb el sistema. Els partits polítics i altres associacions, pressionats per coses més urgents, no van dir res. Solament en redactar-se la Llei forestal de Catalunya, l’any 1988, es va fer un pas significatiu en reconèixer en l’articulat que els municipis propietaris de boscos públics catalogats tenien dret a gestionar directament el seu patrimoni si així ho decidien. Des d’aquest moment, se li obria a la Generalitat de Catalunya la possibilitat de cercar una manera diferent de gestionar el bosc públic, sobretot d’intentar que la regulació i el control estricte deixessin d’estar focalitzats en una administració centralitzada i s’obrissin a la negociació amb els ajuntaments i altres actors del sector, i cercar una nova legitimitat compartida. Un procés que es pot descriure com el pas d’una visió del bosc com un castell assetjat a una visió del bosc com un bé comú compartit. Desafortunadament per als que desitjaven una modernització, el Govern català va optar per continuar el patró centralista vertical i normalitzador i no hi va haver renovació en la gestió del bosc públic. Els ajuntaments, en general, han mantingut silenci, alguns perquè ja els anaven bé les aportacions financeres i tècniques del Govern, d’altres perquè temien les accions repressives de l’organització vertical o per pura ignorància. Els intents renovadors que s’han produït en els darrers anys han topat sempre amb el tarannà centralista i monopolista de l’Administració forestal catalana. Alguns observadors (Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà, 2016) troben paradoxal la persistència d’un model concentrat de gestió del bosc públic a Catalunya, després de l’esvaniment del sistema centralista estatal.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 119

119

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

13. EXEMPLES D’ALTRES OPCIONS DE GESTIÓ. EL CAS DE LA POBLA DE LILLET Quan s’han plantejat altres opcions de gestió, la maquinària administrativa ha fet mans i mànigues per mantenir les coses tal com eren a l’inici, a la segona meitat del segle xix, i l’immobilisme ha estat total. Un bon exemple d’això va ser la nul·la resposta a la proposta de gestió conjunta dels boscos públics i privats de l’Alt Berguedà a començament de la dècada del 2000. La iniciativa la va dur l’Ajuntament de la Pobla de Lillet que havia vist que vuit de les darreres dotze subhastes convocades per a tallar fusta del seu bosc havien quedat desertes, per la qual cosa va decidir aplicar la Llei forestal de Catalunya i gestionar directament el bosc del Catllaràs, i per a això va cercar un soci tecnofinancer, la Diputació de Barcelona. D’inici es va intentar negociar amb l’Administració forestal un sistema de planejament i gestió compartits, però la Generalitat es va negar a col·laborar-hi: «Vosaltres redacteu plans i proposeu accions i nosaltres ja decidirem si són possibles o no». Es va fer un estudi de gestió conjunta de boscos públics i privats, però, coneixent el funcionament de l’Administració forestal, els interessats varen preferir esperar abans de comprometre’s en un projecte d’aquesta dimensió. L’Ajuntament i la Diputació, com a primer pas, van ordenar el bosc municipal, incloent una alternativa a la subhasta i un nou Pla d’ordenació del bosc municipal, que havia caducat. El Pla es va presentar a la Generalitat perquè l’aprovés, però aquesta no va respondre i, transcorregut el període que marca la Llei, va quedar aprovat per silenci administratiu. Era previsible que l’execució d’una ordenació aprovada d’aquesta manera tindria problemes, i així fou. Durant el primer semestre de l’any 2005 l’Ajuntament de la Pobla de Lillet va iniciar la construcció d’un dels camins planificats a través de l’empresa Forestal Catalana, SA, adscrita a l’Administració forestal. Quan la feina estava molt avançada, una associació ecologista de Berga va presentar una denúncia a la Generalitat de Catalunya amb l’argument que el nou camí tenia més de cinc metres d’amplada i, per tant, l’Ajuntament havia d’haver presentat un estudi d’impacte ambiental. El Govern va imposar una multa de milers d’euros al municipi i l’obligació de retornar els terrenys a l’estat anterior. De res li varen servir al consistori els plecs de descàrrec i els informes que va presentar. La sanció va quedar aprovada i l’Ajuntament va presentar un recurs contenciós administratiu contra la resolució. Més tard, la Generalitat va haver de desemboscar una finca propietat seva que feia partió amb el bosc municipal. El més raonable hauria estat usar el camí obert objecte del càstig desorbitat, però l’Administració forestal va decidir fer una via alternativa i creuar el riu Llobregat per una mena de gual pont artificial que va fer construir. Ho va fer sense informes de l’Administració hidràulica, ni llicència municipal, ni estudis d’impacte ambiental, ni 120

001-144 Quaderns agraris 42.indd 120

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

res. L’alcaldia va denunciar la Generalitat, la qual va proposar un intercanvi: «Retireu la denúncia i el contenciós i la Generalitat retirarà la multa». I així es va fer, i avui pau i demà glòria. Però, a resultes d’això, la resta de municipis de l’Alt Berguedà, que havien sol·licitat participar poc abans en el projecte de venda associada, es feren enrere, segurament per por de les possibles represàlies de l’Administració forestal. Vint-i-tres anys després del traspàs de les competències forestals de l’Estat, la Generalitat va fer una primera temptativa d’organització comarcal de gestió dels boscos municipals amb la creació, l’any 2004, del Consorci dels Espais Naturals del Ripollès, format per dinou municipis, el Consell Comarcal, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya, amb el propòsit de fer més eficient la gestió dels boscos dels seus socis. El planejament, els aprofitaments i els ajuts públics se segueixen tramitant finca per finca, i presentant-se a l’Administració forestal perquè siguin aprovats. La gerència del consorci l’exerceix un funcionari de l’Administració forestal. No és comprensible que la Generalitat participés en el projecte forestal del Ripollès i, en canvi, posés dificultats al de l’Alt Berguedà. Possiblement al caràcter centralista de l’Administració forestal s’hi va sumar el sectarisme ideològic, i això va impedir tota possibilitat de col·laboració. L’any 2012 es va crear la Mancomunitat de Municipis Berguedans per la Biomassa que, en conveni amb la Generalitat, té previst aprofitar els productes forestals que no poden anar a les serradores per a subministrar calderes municipals i particulars, i per a donar calor a un polígon industrial. Recentment s’ha construït una planta al polígon industrial de la Valldan a Berga. Tot just es varen començar a fer proves el mes de juliol del 2016 i encara no es poden valorar els resultats d’aquesta iniciativa, a la qual, ara sí, dona suport l’Administració forestal catalana. 14.  BREU BALANÇ DE LA GESTIÓ AUTONÒMICA ACTUAL La superfície forestal pública s’aproxima a les 500.000 hectàrees. D’aquestes, un 50 %, és a dir, 250.000, corresponen a pastures i la resta a boscos. La Generalitat, atenent les raons de conservació que caracteritzen la seva política, redueix la superfície de bosc aprofitable a 54.500 hectàrees, perquè considera inviable la producció en superfícies amb un pendent superior al 35 %, i valora la producció anual dels boscos públics catalans en 154.500 m3/any. Altres especialistes considerem que, d’acord amb els pendents usats als països alpins, la superfície aprofitable és de 100.000 hectàrees. És indubtable que, en general, els boscos dels ajuntaments gestionats per l’Administració forestal compleixen les seves funcions ambientals i que si els vells impulsors de les teories de Cotta poguessin veure-ho n’estarien satisfets. Tot i així, la felicitat no és completa, perquè la manca de diàleg QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 121

121

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

amb la societat i l’enfocament unilateral de la gestió no eviten que de vegades alguns grups i els mitjans de comunicació considerin que la gestió pública atempta contra la natura. Un cas recent és el de l’avetosa de Riu a la Cerdanya (2014) quan es va intentar fer una aclarida que era al Pla d’ordenació d’aquell bosc. Si analitzem els diners que han generat les nostres boscúries públiques, deduïm que la situació no és esplèndida. Efectivament, l’any 2009, per exemple, l’oferta d’aprofitaments dels boscos públics feta per la Generalitat, gestora única de les quasi 500.000 hectàrees municipals, va sortir amb un preu de taxació de 765.593 euros, comptada la inflació respecte del 2014, que representaven un guany mitjà d’1,42 €/ha (taula i), suposant que s’adjudiqués tota la proposta, cosa que no es pot saber perquè no hi ha informació disponible sobre això. Considerant les dues produccions principals, pastures i fusta, el negoci que es va proposar el 2009 fou de 0,58 €/ha per a les pastures, i de 4,04 €/ha o 7,41 €/ha per a les fustes, segons si considerem una superfície aprofitable o l’altra. Si tenim en compte que un bosc de primera qualitat de pi rajolet a Catalunya, ordenat com a bosc regular, pot donar una renda d’uns 47 €/ha/any, sorprèn observar que el conjunt de boscos públics aprofitables no arriben a produir, en el millor dels casos, ni el 15 % del que podria aportar un bosc més preuat. Aquesta situació no afavoreix els ajuntaments propietaris, que teòricament l’any 2009 varen fer un calaix per a fusta de 398.520 € quan, considerant una renda mitjana de 35 €/ha, haurien ingressat en el pitjor dels casos 1.907.500 € (suposant 54.500 ha aprofitables) i en el millor 3.500.000 € (suposant 100.000 ha aprofitables). En cap cas són xifres extraordinàries, però per a la majoria dels quasi 200 municipis propietaris, que tenen menys de 500 habitants, les petites rendes del seu patrimoni ajuden a millorar un pressupost municipal que es basa fonamentalment en la fiscalitat i les aportacions de l’Estat. A més, l’increment de l’activitat forestal ajuda a moure l’economia local. Quant a les pastures, què s’ha de dir si amb 250.000 hectàrees només s’han guanyat poc més de 145.000 euros. Aquests números són similars any rere any. Així, per exemple, el 1990 el Pla d’aprofitaments treia a subhasta 56.628 m3 de fusta, amb un preu de taxació de 214.976.940 pta.; el 2007, 50.413 m3 taxats en 796.065 € i el 2012, 67.585 m3 per 435.366 €. L’any 2014 varen sortir a subhasta 138.325 m3, una xifra que doblava la mitjana dels darrers trenta anys, a causa probablement de la pressió dels ajuntaments propietaris, afectats per la crisi econòmica iniciada uns anys enrere, i de les queixes de la indústria, que havia d’anar a cercar la fusta fora de Catalunya a un cost més alt. Per a alguns experts del sector (observacions recollides per l’autor), la baixa rendibilitat dels boscos públics té diverses raons, que van des del limitat rendiment d’algunes zones fins a la manca d’imaginació per a cercar 122

001-144 Quaderns agraris 42.indd 122

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

Taula I.  Pla d’aprofitament dels boscos públics de l’any 2009 (no es considera la inflació) Producte

Quantitat

Preu de taxació en €

Fusta

32.752,27 m3

398.520,52

Llenyes

4.240,60 t

  5.733,20

Pastura de boví

5.816 caps

  9.264,39

Pastura de cabrum

6.851 caps

  1.852,73

320 caps

  1.023,14

Pastura d’oví

54.367 caps

 30.055,82

Pastura d’altres superfícies

97.874,58 ha

 60.634,06

Pastures d’altres caps

29.202 caps

 42.559,62

148.156,70 ha

138.624,05

Pinyes

582,95 hL

  4.405,00

Bolets

615 ha

    150,00

 15.327,71

Pastura d’equí

Caça

Tòfones Apicultura Boixerola

3.103 arnes 20 t

  1.997,01     450,00

Canyes

2 ha

    138,00

TOTAL

710.735,85

Font:  Generalitat de Catalunya.

noves opcions de negoci compatibles amb el manteniment del bosc. També en culpen la naturalesa conservadora de l’Administració forestal, la manca de modernització de les tècniques d’aprofitament, el desinterès dels ajuntaments propietaris, la manca de renovació dels mètodes de gestió, el centralisme de la política forestal, els plans d’ordenació redactats des del pànic a la crítica dels naturalistes i dels ecologistes i moltes altres coses. En qualsevol cas, doncs, guanyar diners no ha estat un objectiu prioritari en la política forestal dels boscos públics dels darrers trenta-tres anys. De fet, Manel Raventós (1920) ja va fer notar, en el seu treball per a la Mancomunitat de Catalunya, que l’Administració forestal tenia moltes dificultats per a fer rendible la superfície que gestionava, és a dir, que era un pèssim empresari.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 123

123

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

15. SERIA CONVENIENT MODIFICAR EL SISTEMA ACTUAL DE GESTIÓ DELS BOSCOS PÚBLICS MUNICIPALS? Al llarg d’aquest article s’han desgranat un bon nombre de raons per a justificar una democratització més gran de la gestió dels boscos municipals que dirigeix l’Administració forestal. Ara bé, s’ha de dir amb claredat que, en general, els dos protagonistes principals d’aquest sistema, els ajuntaments i la Generalitat, estan ben convençuts que les coses marxen amb satisfacció i creuen que no fa falta cap evolució. La majoria de grups polítics parlamentaris no sembla que tinguin cap posició presa sobre aquesta qüestió. La societat civil no té aquest tema a l’agenda, amb l’excepció de la ICEA, a través del Fòrum Forestal de Barcelona que organitza cada any, i d’algunes institucions de la Cerdanya. Petits cercles municipalistes i tècnics consideren (Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà, 2016) que la continuïtat de la vella política franquista amb el bosc municipal hauria de donar pas a un sistema més participatiu i menys autoritari. En general, pensen que el sistema de gestió de bosc municipal per se és econòmicament dolent i afavoreix el desinterès. També creuen que el plantejament actual resta possibilitats de negoci als municipis i a les comarques, sobretot quan els boscos són considerats, exclusivament, un decorat per al desenvolupament del turisme. Aquests especialistes estimen també que el bosc públic no ha de tractar-se com un patrimoni aïllat dels mercats i separat del bosc particular, sinó que ambdós han de planificar-se conjuntament, almenys en l’àmbit comarcal, perquè continuar amb les polítiques forestals d’aquests boscos municipals, que requereix grans aportacions públiques, perjudica tot el sector i polaritza més de la meitat de l’acció política de la Generalitat en la quarta part de la superfície forestal catalana. Malauradament, sembla que no hi haurà transformacions ni a curt ni a mitjà termini. Perquè es produeixin fa falta un canvi de mentalitat a la Generalitat i als ajuntaments. La Generalitat hauria de trencar amb el sistema vertical, jerarquitzat, monopolista i centralista de la vella administració forestal de les Espanyes. I els municipis haurien de perdre la por, deixar de pensar en els ajuts públics que els atorga l’Administració forestal com la millor via per a la gestió dels boscos, organitzar-se per poder tenir un pensament propi i oferir els seus recursos al mercat. Tampoc seria menyspreable que els partits polítics debatessin sobre la situació actual i prenguessin una posició sobre aquesta qüestió. Però no desconfiem del país, de ben segur en els propers anys s’incrementarà la reivindicació d’una millor qualitat democràtica en la gestió dels boscos públics, i els ajuntaments i particulars s’organitzaran per aprofitar de la millor manera possible els seus recursos forestals.

124

001-144 Quaderns agraris 42.indd 124

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Els boscos municipals d’utilitat pública

BIBLIOGRAFIA Artiaga Rego, A. (1990). «Montes públicos y desamortización en Galicia». Agricultura y Sociedad, núm. 57, p. 157-168. Balboa López, X. (1999). «La historia de los montes públicos españoles (18121936): Un balance y algunas propuestas». Historia Agraria, núm. 18, p. 95-128. Blanco Higuera, A. L. (2014). «La imprescriptibilidad de los bienes comunales: su trascendencia para la conservación de la propiedad forestal pública». Revista Jurídica de Castilla y León, núm. 32, p. 123-154. Bringué Portella, J. M. (1995). «Comunitats i béns comunals al Pallars Sobirà, segles xv-xviii» [en línia]. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra. <https:// www.publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000061%C00000089.pdf> [Consulta: 15 octubre 2016]. Cruz Artacho, S. [et al.] (2002). «Los bienes comunales y el socialismo español 1888-1936». A: Bienes comunales: propiedad, arraigo y apropiación. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Secretaría General Técnica, p. 251-297. García Álvarez, A. (2010). Historia del cuerpo de ingenieros de montes (18532010). Madrid: Colegio y Asociación de Ingenieros de Montes. Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà (2016). Béns comunals: Un sistema d’organització del passat per gestionar el present. Lleida: Fundació del Món Rural: Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). Iriarte Goñi, I. (2002). «Derechos de propiedad y crisis de las economías pirenaicas. Una visión a largo plazo». Ager: Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo Rural. Serie Estudios, núm. 2. — (2009). «La obra de Octavio Elorrieta (1881-1962). El monte al servicio de la economía». Historia Agraria, núm. 48, p. 133-159. Montiel Molina, C. (2003). «Origen y evolución de la propiedad colectiva en España». Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, núm. 16, p. 285-290. També disponible en línia a: <https://dialnet.unirioja. es/servinet/revista?codigo12878> [Consulta: 15 octubre 2016]. Moreno Fernández, J. R. (1993). «El cuerpo de ingenieros de montes durante el proceso de definición y consolidación de la administración forestal decimonónica: una historia de luces y sombras». A: Ponències i comunicacions del I Congreso Forestal Español (Lourizán, 14-18 juny 1993). — (2000). «El régimen comunal y la reproducción de la comunidad campesina en las sierras de La Rioja (siglos xviii-xix)». Revista de Agricultura e Historia Rural, núm. 22, p. 131-158. Raventós, M. (1920). Sobre repoblació de boscos. Barcelona: Mancomunitat de Catalunya. Sabio Alcutén, A. (2002). «Imágenes del monte público, patriotismo forestal QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 125

125

07/06/2017 13:03:43


J. I. Castelló-Vidal

español, y resistencias campesinas, 1855-1930». Ayer, núm. 46, p. 123-154. Sala, P. (1996). «Tragèdia dels comunals i Tragèdia dels tancaments, dilema del presoner i cooperació no altruista. Un estat de la qüestió sobre la propietat comunal». Recerques: Història, Economia, Cultura, núm. 33, p. 137-147. — (1997). «Conflictividad rural en el monte comunal gerundense: pueblos y mansos ante el Estado interventor en la segunda mitad del siglo xix». Noticiario de Historia Agraria, núm. 13, p. 105-124. Vázquez Humasqué, A. (2007). «El problema agrario español». Revista Internacional de Ciencias Sociales, núm. 26, p. 115-129.

126

001-144 Quaderns agraris 42.indd 126

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 105-126

07/06/2017 13:03:43


Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 42 (juny 2017), p. 127-137 ISSN (ed. impresa): 0213-0319  /  ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA  /  DOI: 10.2436/20.1503.01.77

LA CONSERVACIÓ DELS ALIMENTS: QUATRE PINZELLADES HISTÒRIQUES A UNA CIRCUMSTÀNCIA UNIVERSAL1 Pablo José Alcover Historiador Rebut: 1 de setembre de 2016 - Acceptat: 10 de desembre de 2016

RESUM L’objectiu de l’article és dur a terme una aproximació històrica sobre la conservació dels aliments, centrant-se en les tècniques del salaó i l’assecament, especialment en la carn i el peix. Aquest article s’emmarca dins del programa de doctorat Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona. Mitjançant l’estudi de les fonts, primàries i/o secundàries, de les cultures i dels pobles, es pretén veure com han donat resposta a una mateixa circumstància històrica: la conservació dels aliments. Paraules clau: conservació d’aliments, salaó, assecament. LA CONSERVACIÓN DE LOS ALIMENTOS: UNA APROXIMACIÓN HISTÓRICA A UNA CIRCUNSTANCIA UNIVERSAL RESUMEN El objetivo del artículo es elaborar una aproximación histórica a la conservación de los alimentos, centrándose en la salazón y en el secado, especialmente de carne y pescado. Este artículo se enmarca dentro del programa de doctorado Culturas Medievales de la Universidad de Barcelona. Mediante Correspondència: Pablo José Alcover. C/ Roger de Flor, 332, 2n 2a. 08025 Barcelona. Tel.: 630 339 875. A/e: palcovca@gmail.com. 1.  Una versió inicial d’aquest article fou la conferència inaugural de la III Jornada Mengem Sa, celebrada al Museu de Ciències Naturals de Barcelona el 12 de maig de 2016, organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) i l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA). QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

001-144 Quaderns agraris 42.indd 127

127

07/06/2017 13:03:43


P. J. Alcover

el estudio de las fuentes, primarias y/o secundarias, de los pueblos y civilizaciones, se pretende observar cómo estos respondieron a una misma circunstancia histórica: la conservación de alimentos. Palabras clave: conservación de alimentos, salazón, secado. PRESERVATION OF FOODSTUFFS: A HISTORICAL OUTLINE OF A UNIVERSAL ISSUE ABSTRACT The aim of this paper is to give a brief account of the two basic methods of food preservation: salting and drying (particularly of fish and meat). The paper forms part of the author’s PhD project within the framework of the medieval cultures programme at the University of Barcelona. In it an analysis is made of how different cultures have coped with food preservation. Keywords: food preservation, salting, drying. 1. INTRODUCCIÓ: LA NECESSITAT DE CONSERVAR ELS ALIMENTS En aquest article s’analitza la conservació d’aliments al llarg del temps, sense oblidar, però, el present. Sobre el futur, es comparteixen les idees de Ciceró a la seva obra De Divinatione (llibre ii, capítol ix, secció 23): «Certament la ignorància dels futurs mals ens és més útil que el seu coneixement». La conservació dels aliments és vital. És una preocupació gairebé tan antiga com la pròpia humanitat. De fet, a les primeres fonts escrites conservades ja s’esmenta. La temàtica s’analitza a diversos territoris i civilitzacions. El primer text de mitologia grega, Els treballs i els dies d’Hesíode, diu que els déus tenen ocult al llarg de l’any el sosteniment per als homes (Hesíode, 2003), i per això se’ls ha de resar, degut al fet que ells permetran tenir els graners plens d’aliments estacionals (Hesíode, 2003). A la que es considera la primera obra literària del món (traduïda al català per Feliu i Millet el 2007), l’anomenada epopeia de Gilgamesh, el déu Anu demana a l’heroi: «Hauràs per això primer/ que amuntonar el gra / i aconseguir que cresquen abundants les plantes» (Bottero, 2007). A un mite tibetà documentat a Sichuan (a la Xina actual) es comenta que els gossos són sagrats perquè varen ajudar els homes retornant els grans a la humanitat. Com que els homes no emmagatzemaven els grans, el Déu del Cel es va enfadar molt. Un gos, però, va implorar clemència als peus de la divinitat i aquesta va oferir al gos la seva 128

001-144 Quaderns agraris 42.indd 128

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

07/06/2017 13:03:43


La conservació dels aliments

misericòrdia. Per això, tots els homes tenen l’obligació d’alimentar els gossos amb part del que obtenen dels seus camps (Yang et al., 2008). Els antics maies pensaven que els déus guardaven dins uns graners celestials l’essencial blat de moro, a un espai conegut popularment com la muntanya del sosteniment (Taube, 2004). Posteriorment, els déus varen posar els grans del blat a les boques dels homes i dones i per això tenen aquesta forma dentada. Per acabar, ens referirem a una de les primeres parelles de la humanitat. Segons els mites aborígens australians, que no tenen textos però sí històries, aquesta parella va trobar unes llavors que varen primerament assecar al sol i posteriorment les varen dipositar dins un sac. Arribats a una bona terra, en llevaren les males herbes i les varen plantar. Així és com, gràcies a una correcta conservació dels aliments, es donà a tota la humanitat un important sosteniment perquè no morís de gana (Laudine, 2009). Hi ha un moment clau en la història de la conservació dels aliments: el neolític. En aquesta època fascinant, l’home per primera vegada intervé i canvia la natura per afavorir-se’n. De diversos tipus d’espigues i de grans, per exemple, tria els millors. Durant el neolític, les societats humanes s’aniran tornant més sedentàries i aniran formant petits nuclis urbans. Aquí neix la nostra idea de civilització, que prové del mot civis, ‘ciutat’. El caçador recol·lector normalment viu al dia i en principi no té necessitat de conservar els aliments. Però si una comunitat viu en un poblat tot l’any, ha de conservar els aliments perquè aquests són estacionals. I és en les cultures neolítiques que es documenta per primer cop que hi ha diferències econòmiques i socials entre diversos grups humans que habiten a un mateix lloc i espai. No s’alimenta igual un ric que un pobre. Tant un patrici romà, com un rei assiri, com un cardenal com Richelieu, compateixen una circumstància: han pogut elegir allò que mengen i allò que no. Són els rics i formen part del que a l’edat mitjana i a l’edat moderna s’ha anomenat tradicionalment com classes privilegiades. Aquesta gent s’ha caracteritzat per posseir uns documents vitals, els privilegis, que els situen per damunt del dret comú. Gràcies als privilegis, entre altres coses, no pagaven impostos però sí en cobraven. Habitualment, eren grans propietaris de terres cultivables, i podien tenir com a propietat privada altres persones del seu entorn. Les formes de conservació dels aliments en aquestes classes socials no solen ser per necessitat, sinó pel mer plaer de poder gaudir d’aliments molt més temps. A tall d’exemple, l’any 1189 una noble catalana, Guillema de Montcada, i el seu seguici tenien una dieta set cops superior en valor monetari que els seus servents, els quals menjaven a part (Riera, 1997). D’altra banda, hi ha la immensa majoria de la població, els no privilegiats, els coneguts com laboratores (els que treballen). Aquí hi ha pagesos, jornalers, tot tipus d’artesans i menestrals (d’aquí sorgirà la classe mitjana actual). En les taules i les despenses d’aquesta gent no se solia escollir què QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

001-144 Quaderns agraris 42.indd 129

129

07/06/2017 13:03:43


P. J. Alcover

menjar: es menjava el que es tenia a l’abast. La cuina dels no privilegiats solia ser oberta perquè al pagès o jornaler tant del segle ix com d’inici del segle xx no li era estrany passar gana. Per tant, si la majoria de la població no fou privilegiada al llarg de la història, la conservació d’aliments es torna, com s’ha esmentat abans, indispensable. Són moltes les formes de conservació usades per les diverses civilitzacions, tant actuals com passades. Per aquesta raó, l’article se centra en les dues que s’han considerat les més comunes de la humanitat: l’assecament i el salaó. Cap d’aquestes dues formes de conservació té un únic creador; es consideren invencions col·lectives ( Johnson, 2012). 2. L’ASSECAMENT L’assecament és el mètode més antic de conservació d’aliments del qual es té constància. Entre els primers pobles que el varen utilitzar hi ha l’Egipte faraònic, on el peix assecat era el menjar més barat i assequible per a les classes populars (Marzano, 2013). És més, era l’aliment principal dels constructors de les piràmides. Tan important era el peix sec (i en general també tots els peixos que es podien menjar i conservar) per als egipcis que tenien la seva pròpia deessa que habitava al delta del Nil, Hatmehyt (Riggs, 2012). D’aquesta manera, els habitants del Nil mostraven respecte pels habitants de les aigües del riu, ja que tant els donava la vida, amb el peix sec o fresc, com la mort, amb atacs d’hipopòtams i cocodrils. Durant els segles vii i vi aC, s’han documentat a diverses terres de l’Imperi neobabilònic cerimònies nocturnes conegudes com essesu. Entre les ofrenes fetes als déus en aquestes cerimònies, pareix que hi havia figues seques i panses (Linssen, 2004). Finalment i en relació amb les figues, s’ha d’esmentar que a un vaixell enfonsat datat cap al segle xv aC, es va descobrir que encara hi havia restes de llavors de figues seques a les restes ceràmiques (Aruz et al., 2008). Els primers pobles japonesos preparaven un plat encara utilitzat: el dashi, una sopa elaborada sobretot amb peix sec. Aquesta sopa va esdevenir la base de molts plats. La raó sembla que era perquè en els orígens el peix sec fou un dels regals més habituals per les seves nombroses possibilitats culinàries (Tsuji, 2007). D’aquesta manera, el poble es mantenia tot l’any alimentat fent ús d’un sol aliment. De fet, viure a base de sopa elaborada amb salaons o verdures era molt habitual entre els antics pobles. Els catalans medievals solien bullir l’últim menjar, i per això sopar ve de sopa. A l’Àfrica, primer continent habitat, molts pobles costaners adoraven déus peixos, i el peix sec també és un dels aliments més habituals. Sembla, doncs, que el fet de poder conservar aliments i menjar-los durant tot l’any va fer que com a agraïment molts pobles hi tinguessin déus propis. Un cas in130

001-144 Quaderns agraris 42.indd 130

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

07/06/2017 13:03:43


La conservació dels aliments

teressant és el poble Fon, a Nigèria, que fa molts segles que utilitza els mateixos rituals per a dirigir-se al déu peix i així obtenir una bona pesca que després se sol assecar (Kouega, 2007). Tan importants són aquests déus que els varen usar per a protegir els seus reis. A l’Àfrica de l’est durant el segle xix bona part dels colons francesos coneixien el king-shark, Behanzin, rei de Dahomey, avui Benín (Boahen, 1990). Aquest fou un dels últims monarques africans a declarar la guerra als francesos. Per aquest motiu, el poble l’intentava protegir amb l’adopció de símbols, i per això un n’és el tauró. D’altra banda, dins el culte candomblé, creença pròpia de la població africobrasilenya, el bou sec és part d’un plat ( feijoada) vinculat al culte d’un orisha (déu africà). Aquesta vinculació del bou sec amb una divinitat s’ha considerat que és perquè a diverses cultures de l’Àfrica era considerat menjar dels déus (Spivey, 2000). A Grècia i Roma el peix assecat era un menjar molt habitual. Ambdues cultures, sobretot la primera, basaven el seu poder en la talassocràcia. Per això bona part de les seves urbs se situaven a prop de la costa i menjaven i conservaven tot tipus de peix. A la Grècia tant d’Hesíode, com de Pèricles i Alexandre el Gran, es menjava poca carn, per l’alt cost que tenia. Solament es menjava carn als rituals quan formava part dels sacrificis als déus. A Roma la carn seca té el seu propi espai, el carnarium, on la gent emmagatzemava els seus productes per poder-ne menjar tot l’any (Hoek i Herrmann, 2013). També a les cases hi podia haver una pars frumanentaria, on es guardaven els grans per a elaborar pa i/o diversos productes, l’equivalent dels nostres rebosts (Aguilera, 2015). A més, el porc era molt habitual que es curés dins les cases, degut molt probablement a la seva gran quantitat de carn comestible enfront de la d’altres animals (Thurmond, 2006). També a Roma el fonoll, menjat en forma de llavors seques o fresc, era recomanat pels metges romans com a medicina per als ulls (Adamson, 2004). Finalment, Plini el Vell menciona que les figues seques de l’illa d’Ebusus (avui Eivissa) eren molt apreciades a l’antiga Roma (Blázquez, 1975). L’edat mitjana, període fascinant, és, alimentàriament parlant, l’època daurada del bullit. D’això n’han deixat molta constància les paraules. Un exemple: un altre mot que prové del llatí medieval és el castellà cocina que, com la veu cuina, deriva de coure fent honor al bullit. La carn, les olives, ja consumides en època grega, i el peix sec foren molt habituals a les taules de les classes populars urbanes i rurals. El peix, sec i en salaó, era menjar de la gent comuna, encara que s’ha de mencionar que els metges recomanaven no menjar-ne, i afavorien el consum de peix fresc (Vilanova, 1975). El poble, però, preferia el peix o la carn secs i en salaó perquè podia distribuir-ne el consum al llarg de tot l’any. Les figues seques, de gran estima a la zona mediterrània, eren segons els erudits musulmans adients per a netejar l’estómac i per a donar fortalesa al cos (Adamson, 2004). A municipis com Salamanca, València o Burgos, és habitual al segle xv trobar ordenances relatives a la QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

001-144 Quaderns agraris 42.indd 131

131

07/06/2017 13:03:44


P. J. Alcover

comercialització de fruita assecada, sobretot panses i figues. On hi havia un mercat municipal important, se solien elaborar ordenances més precises que a un petit mercat d’una vila rural, com és obvi. Així, gràcies a aquestes fonts jurídiques locals, es pot documentar la presència estacional de la venda de panses i de figues (González, 1982) o com els mercaders castellans cercaven especialment l’adquisició de les panses valencianes (Palenzuela, 2003). Als tres segles posteriors a l’edat mitjana és molt preuada la carn seca. A Holanda, a les tavernes del segle xvii, la carn penjava de les parets i se servia amb pa i mantega. Al comte de Sandwich li agradava menjar-se aquest plat amb dos trossos de pa per no embrutar-se les mans mentre jugava a naips (Willson, 2010). Per això el poble va començar a utilitzar l’expressió: «Vull el mateix que Sandwich!». I així sembla que va néixer el conegut entrepà. A final del segle xvii, els corsaris, degut a la quantitat de proteïnes i al poc pes de la carn seca i de la fumada, la utilitzaven sovint per a embarcar-se i menjar-se-la a la mar. Tant és així que hi va haver pirates especialitzats a assolar els magatzems de fer la carn seca o fumada coneguts popularment com buccans; per això es diuen bucaners (Kuhn, 2008). Al Brasil durant el segle xviii, la carn seca fou el menjar que formava la base alimentària de la gent, tant rica com pobra, circumstància que també va succeir a Mèxic al mateix període (Pavón, 2003). Als esclaus sembla que se’ls donava la part més greixosa per tenir-los més grassos. Eren especialment coneguts els esclaus dels jesuïtes per la seva alimentació a base de iuca i carn seca (Negro i Marzal, 2005). D’altra banda, al segle xviii, a terres castellanes es va fer molt popular la carn siccina, en altres paraules, seca, coneguda actualment com la cecina (Pedrero, 2005). Aquest producte, que ja es consumia probablement durant l’època medieval, l’apreciaven i elaboraven les dones del segle xviii (Ramiro, 2012). Al segle xix, sembla que poc va canviar el mètode de producció del peix i de la carn seca, de manera que així ha arribat fins als nostres dies. 3.  EL SALAÓ El salaó va ser un salt qualitatiu, ja que es podien conservar els aliments que no eren necessaris per a l’alimentació immediata. Les primeres documentacions del salaó provenen de Sumèria. Allà, el peix en salaó era per al poble gairebé l’únic aliment que els connectava amb les classes altes (Sanmartín i Serrano, 2003). Sembla bastant raonable pensar que al començament el producte fos considerat de luxe. S’ha de tenir en compte que el peix era important per a les antigues cultures mesopotàmiques. Ea, deessa que posteriorment es masculinitzarà en Enki, era la divinitat creadora. El seu cos podia aparèixer mig cabra mig peix possiblement per a representar la vida a la mar i a la terra (Nadine, 2003). 132

001-144 Quaderns agraris 42.indd 132

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

07/06/2017 13:03:44


La conservació dels aliments

A l’època dels Regnes Combatents, cap al segle iii aC, la major part de la carn consumida a la Xina sembla que era en salaó (Flad, 2011). L’aliment era tan valorat que la gent s’hi enterrava per endur-se’l al més enllà (Flad, 2011). D’altra banda, fenicis, grecs i romans fonamentaren part de la dieta en el consum de peix salat. Per als grecs va arribar a ser tan important que a diverses ciutats del segle iii aC utilitzaren un peix en salaó com a símbol de la seva economia. S’ha de dir que un dels plats més valorats a la cuina romana era el peix en salaó amb vi de panses o amb hidromel, i preferien aquest sobre el peix fresc (Villegas, 2011). Pareix lògic: els patricis sabien que el peix salat era més segur per a menjar que no el fresc. A Roma, els soldats romans del final de l’Imperi solien menjar porc salat, amb vi i pa (Dixon i Southern, 2014). De fet, a Roma la carn salada o seca era un menjar molt habitual, al contrari que a Grècia, on es va relegar a un lloc secundari a la dieta (Forbes, 1965). Tot aquest coneixement va ser transmès curosament a l’edat mitjana. En aquest període vital de la història d’Europa, hi va haver una autèntica revolució de la sardina en salaó, l’arengada. La tècnica de l’arengada, pròpia dels països bàltics, va permetre des del segle xiv poder embarrilar l’arengada al propi vaixell gràcies a la invenció d’un nou mètode de conservació (Riera, 2005). El peix, un cop era tret de l’aigua, es rentava i es buidava, i se separaven els òrgans i budells de l’animal. Posteriorment, se salava tant per dins com per fora (Montanari i Brombert, 2015). Aquest peix va poder ser ràpidament exportat a altres llocs, al mateix temps que en va augmentar molt la producció. Degut als constants dies d’abstinència de la societat cristiana, el peix tenia un paper fonamental en la dieta de la gent, circumstància que a Espanya durà fins al segle xx. A l’edat mitjana i moderna el peix en salaó era un dels aliments més consumits a les zones interiors d’Europa. A partir del segle xiii, els nuclis urbans de tot el món cristià començaren a regular-ne la comercialització i també la producció. A un llibre del mostassà, el governador del mercat municipal d’Alacant en el segle xiv, s’explica que es va fer cridar per les places: «Que aquell peix pugem vendre en la Ciutat sens pes, ha ull o a ben vista, ço és, en les taules de la pescaderia» (Cabanes, 1989). La raó per la qual s’aplicava aquesta mesura era «squivar malaties e dapnatges a les gens [...] per que algun pescador no puga vendre peix mal fresch o pudent» (Cabanes, 1989). La tècnica i la indústria de conservació del salaó, en carn o en peix, van continuar evolucionant. Al segle xv, degut a la gran millora en la construcció naval al vell món, s’exportaren salaons pel món, i se’n va expandir el consum a tots els continents excepte a Austràlia, on arribà al segle xviii. En aquest segle el salaó és símbol de civilització avançada. Els colons nordamericans, que haurien pogut triar com a indicadors l’escriptura, l’art o la tecnologia, consideraven poc avançades algunes tribus d’amerindis específicament perquè no sabien fer salaons (Nichols, 2014). QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

001-144 Quaderns agraris 42.indd 133

133

07/06/2017 13:03:44


P. J. Alcover

Durant el segle xvi, el consum de carn salada va començar a ser força habitual entre la gent i el salaó fou tan popular que fins i tot va ser utilitzat com a cognom, pràctica que arribà fins al segle xix. És habitual a Mèxic, a Austràlia i a Anglaterra trobar-se a aquestes centúries cognoms com el del mercedari Juan de Salazón o el col·leccionista d’art australià George Salting (Pérez i Socías, 2011). Particularment preuat sembla que fou el salaó per a les tripulacions dels galions de l’època dels Àustria. Allà la ració mitjana d’un mariner és de dues lliures de pa, dues pintes de vi i salaons (sobretot bacallà) i/o carn de porc (Martín, 2001). Més endavant, durant el segle xvii hi va haver una fortíssima competència amb l’escabetx, que era la novetat, sobretot a les poblacions de la zona cantàbrica (Ortega, 1996). La tècnica del salaó va canviar radicalment a partir del segle xix amb el procés constant i imparable de la industrialització. Allà, la sardina en salaó fou una de les fonts de greixos i d’aliment dels obrers tèxtils catalans (Llopis, 2004). Finalment, la conserva a poc a poc anirà guanyant terreny al salaó i així fins avui dia. 4.  A TALL DE CONCLUSIÓ La conservació d’aliments fou per a les civilitzacions del passat una preocupació molt important. L’assecament i el salaó són dues formes de conservació, com s’ha pogut veure de gran importància, que encara es mantenen, i de gran expansió per tot el món. En aquest breu estudi de caràcter divulgatiu, s’ha pogut comprovar que a bona part de les cultures on hi ha assecament també hi ha salaó, i aquestes pràctiques són habituals als pobles amb costa. El salaó domina especialment al llarg del temps en llocs com el Brasil o la Xina, on hi ha àmplies zones de terra sense rius ni llacs ni costes. D’altra banda, la majoria de les cultures que utilitzen tècniques per a assecar els aliments solen ser a llocs i a civilitzacions amb una gran tradició marinera, i per tant, amb importants espais de costa. Al llarg de la història, com actualment, la majoria de les civilitzacions es varen establir a zones costaneres. És probable que una de les raons sigui per la major facilitat i la més àmplia varietat de mètodes i aliments per conservar al llarg de l’any. 5. BIBLOGRAFIA A damson , M. W. (2004). Food in Medieval times. Connecticut: Londres: Greenwood Publishing Group, p. 13 i 24. Aguilera, A. R. (2015). «La villa romana de Los Mondragones (Granada): Un nuevo yacimiento arqueológico en el entorno de Iliberis». Revista del Seminario de Arqueología de la Universidad Pablo de Olavide, núm. 12-13, p. 479. 134

001-144 Quaderns agraris 42.indd 134

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

07/06/2017 13:03:44


La conservació dels aliments

A lbala , K. (2011). Food cultures of the World encyclopedia. Califòrnia: Greenwood, vol. 1, p. 197. Aruz, J. [et al.] (2008). Beyond Babylon: art, trade, and diplomacy in the Second Millennium B.C. Nova York: Metropolitan Museum of Art, p. 295296. Blázquez, J. M. (1975). La romanización. Madrid: Istmo, p. 141. Boahen, A. A. (1990). Africa under colonial domination, 1880-1935. Califòrnia: California University Press, vol. 7, p. 63. Bottero, J. (2007). La epopeya de Gilgamesh: El gran hombre que no quería morir. Madrid: Akal, p. 124. Cabanes, M. L. (1989). El «Llibre del “mustaçaf” de la ciutat d’Alacant». Alacant: Ayuntamiento de Alicante. Departamento de Publicaciones e Imagen, p. 116-117. Carey, J. (1830). Latin prosody made easy: The 4th ed. With the poetic treatise of Terentianus Maurus, De metics. Londres: Longman, p. 225. Coromines, J. (1980-2001). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial, 10 v. [Per a qualsevol consulta de l’etimologia es recomana l’obra de Joan Coromines] Dixon, K. R.; Southern, P. (2014). The late Roman army. Londres: Nova York: Routledge, p. 80. Estanyol i Fuentes, M. J. (2009). Els jueus catalans: Les seves vivències i influència en la cultura, l’economia i la política dels reialmes catalans. Barcelona: Publicaciones Promociones Universitarias, p. 103. Flad, R. K. (2011). Salt production and social hierarchy in Ancient China: an archaeological investigation of specialization in China’s Three Gorges. Cambridge: Cambridge University Press, p. 194. Forbes, R. J. (1965). Studies ancient technology. 2a ed. Leiden: Brill, vol. iii, p. 165. González, M. (1982). Salamanca en la Baja Edad Media. Salamanca: Universidad de Salamanca, p. 86. Grimble, R. (2013). Migrations, myth and magic from the Gilbert Islands: early writings of Sir Arthur Grimble. Oxon: Routeldge, p. 50. Hesíode (2003). Los trabajos y los días. Madrid: Omega, p. 2 i 10. Hoek, A. van den; Herrmann, J. J. (2013). Pottery, pavements, and paradise: iconographic and textual studies on Late Antiquity. Londres: Brill, p. 429. Johnson, S. (2012). Las buenas ideas: Una historia natural de la innovación. Madrid: Turner, p. 246-247. Kouega, J. P. (2007). A dictionary of Cameroon English usage. Londres: Peter Lang, p. 118. Kuhn, G. (2008) Life under the Jolly Roger: reflections on Golden Age piracy. Nova York: PM Press, p. 48. Laudine, C. (2009). Aboriginal environmental knowledge: rational reverence. Londres: Ashgate Publishing, p. 57. QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

001-144 Quaderns agraris 42.indd 135

135

07/06/2017 13:03:44


P. J. Alcover

Linssen, M. J. H. (2004). The cults of Uruk and Babylon: the temple ritual texts as evidence for Hellenistic cult practises. Leiden: Boston: Brill, p. 48-49. Llopis, E. (2004). El legado económico del antiguo régimen en España. Barcelona: Crítica, p. 284. Manderson, L. (1986). Shared wealth and symbol: food, culture, and society in Oceania and Southeast Asia. Cambridge: Cambridge University Press, p. 14. Martín, M. E. (2001). Metodología y nuevas líneas de investigación de la historia de América. Burgos: Universidad de Burgos, p. 107. Marzano, A. (2013). Harvesting the sea: the exploitation of marine resources in the Roman Mediterranean. Oxford: Oxford University Press, p. 93. McIver, K. A. (2014). Cooking and eating in Renaissance Italy: from kitchen to table. Londres: Rowman & Littlefield, p. 126. Montanari, M.; Brombert, M. A. (2015). Medieval tastes: food, cooking, and the table. Nova York: Columbia University Press, p. 77. Nadine, J. (2003). Enciclopedia de los mitos. Barcelona: Robinbook, p. 169. Negro, S.; Marzal, M. M. (2005). Esclavitud, economía y evangelización: las haciendas jesuitas en la América virreinal. Perú: Pontificia Universidad Católica del Perú, p. 203. Nichols, R. L. (2014). The American Indian: past and present. Oklahoma: Oklahoma University Press, p. 44. Obeyesekere, G. (2005). Cannibal talk: the man-eating myth and Human sacrifice in the South Seas. Califòrnia: University of California Press, p. 282. Ortega, J. (1996). Gentes de mar en Cantabria. Cantàbria: Universidad de Cantabria, p. 133. Palenzuela, N. (2003). Los mercaderes burgaleses en Sevilla a fines de la Edad Media. Sevilla: Universidad de Sevilla, p. 74. Pavón, G. del (2003). Mercaderes, comercio y consulados de Nueva España en el siglo xviii. Mèxic: Instituto Mora, p. 11. Pedrero, A. (2005). Léxico español en el sudoeste de Estados Unidos: basado en las encuestas del Atlas lingüístico de Estados Unidos. Madrid: CSIC, p. 87. Pérez, F.; Socías, I. (2011). La dispersión de objetos de arte fuera de España en los siglos xix y xx. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 71. Pla, J. (1979). Obra completa / Josep Pla. Barcelona: Destino, p. 53. El Poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil· lennis ii i i aC (2007). Edició i traducció a cura de Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 8. [Les còpies més antigues es poden datar del segle xviii abans de Crist] Ramiro, F. (2012). Mujeres y trabajo en la Zaragoza del siglo xviii. Saragossa: Universidad de Zaragoza, p. 136. Real Academia Española (RAE) (1739). Diccionario de autoridades [en línia]. <http://web.frl.es/DA.html> [Consulta: 7 juny 2016]. [Digitalitzat per la RAE] 136

001-144 Quaderns agraris 42.indd 136

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

07/06/2017 13:03:44


La conservació dels aliments

Riera, A. (1997). Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles xii i xiii. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, p. 16-17. — (2005). «Las alimentaciones europeas en la Edad Media». A: Salas Salvadó, J.; García Lorda, P.; Sànchez i Ripollès, J. M. (coord.). La alimentación y la nutrición a través de la historia. Barcelona: Glosa, p. 17. Riggs, C. (2012). The Oxford handbook of Roman Egypt. Oxford: Oxford University Press, p. 33. Sand, J. (2005). House and home in modern Japan: architecture, domestic space, and Bourgeois culture, 1880-1930. Harvard: Harvard University Press, p. 327. Sanmartín, J.; Serrano, J. M. (2003). Historia antigua del Próximo Oriente: Mesopotamia y Egipto. Madrid: Akal, p. 115. Spivey, D. M. (2000). The peppers, cracklings, and knots of wool cookbook: the global migration of African cuisine. Nova York: State University of New York Press, p. 194. Taube, K. (2004). Mitos aztecas y mayas. Madrid: Akal, p. 43. Thurmond, D. L. (2006). A handbook of food processing in Classical Rome: for her bounty no winter. Leiden: Brill, p. 210. Tsuji, S. (2007). Japanese cooking: a simple art. Tòquio: Kondasha International, p. 146. Vilanova, A. (1975). Arnaldi de Villanova Opera medica omnia. Edició a cura de Michael R. McVaugh i Juan Antonio Paniagua. Barcelona: Universitat de Barcelona, vol. 10, p. 65 i 232. Villegas, A. (2011). Gastronomía romana y la dieta mediterránea: el recetario de Apicio. Madrid: Palibro, p. 86. Virgili, P. (1952). P. Vergili Maronis Aeneis. Leiden: Brill, p. 239. Willson, B. (2010). Sandwich: a global history. Londres: ReaktionBooks, p. 18. Yang, L. [et al.] (2008). Handbook of Chinese mythology. Oxford: Oxford University Press, p. 53-54.

QUADERNS AGRARIS 42   (juny 2017), p. 127-137

001-144 Quaderns agraris 42.indd 137

137

07/06/2017 13:03:44


001-144 Quaderns agraris 42.indd 138

07/06/2017 13:03:44


NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS

a) Lliurament i acceptació L’original s’ha de lliurar en suport electrònic i, opcionalment, en paper al Comitè de Publicacions, ICEA, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, icea @iec.cat. Quan el material s’enviï per correu electrònic, cal sol·licitar la confirmació de recepció i detallar clarament el nombre de missatges enviats. Quan el pes dels arxius sigui elevat, cal emprar un sistema de transferència electrònica segur. Els treballs resten sotmesos a l’acceptació del Comitè Editorial, el qual pot basar la seva decisió en l’avaluació i els informes d’especialistes. b) Idioma Els articles han d’estar escrits preferentment en català, però també s’admeten en altres llengües. c) Requisits del document original Característiques generals — En format de Word. — Pàgines numerades correlativament a l’angle inferior dret. — Marge superior i inferior de la pàgina: 2,5 cm. — Marge esquerre i dret de la pàgina: 3 cm. — Text normal: Times New Roman o Arial, de cos 12 i amb un interli­ neat d’1,5. — Text de les notes a peu de pàgina i de les citacions en paràgraf a part: Times New Roman o Arial, de cos 10, amb un interlineat d’1,5. — Les notes a peu de pàgina s’han d’identificar dins del text amb super­ índexs numerats correlativament (1, 2, 3...). — Els apartats han d’anar numerats correlativament. — Els articles poden incloure figures (imatges, gràfics...) i taules, que cal que vagin numerades i que duguin un títol o un text explicatiu i la indica

001-144 Quaderns agraris 42.indd 139

139

07/06/2017 13:03:44


ció de la font o procedència. També, dins del text, s’hi ha de fer referència. — El primer cop que s’utilitzi una sigla o abreviatura en el text cal desenvolupar-ne l’expressió completa i escriure la sigla o abreviatura a continua­ ció entre parèntesis. Primer full En el primer full hi ha d’haver el títol de l’article, el nom i el primer cog­ nom —o els dos cognoms units amb un guionet— de l’autor o autors i la seva filiació: l’adreça institucional de tots els autors (universitat o centre on s’ha realitzat l’estudi, departament o unitat, ciutat i país) o, si no existeix aquesta informació, la professió. En cas que els autors tinguin filiacions diferents, s’han de numerar correlativament les diferents adreces institucio­nals i escriure al costat de cada autor el superíndex amb el nombre corres­ponent. Cal indicar també el nom, l’adreça postal completa, el telèfon i l’adreça electrònica del responsable del treball que ha de mantenir la correspon­ dència amb la revista, així com destacar les dades que han de ser publica­ des. Títols, resums i paraules clau Els títols i els resums han d’estar escrits en català, en anglès i en una altra llengua, preferentment en castellà. El resum en anglès és convenient que sigui més extens. Els resums han d’anar seguits d’entre tres i sis paraules clau, les mateixes en totes les llengües. Característiques dels gràfics — En format obert, que es puguin manipular, no en format d’imatge. — Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure’ls dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article. — Han d’anar numerats i han de dur un text explicatiu. Característiques de les imatges — En format JPG, TIFF o similars. — Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure-les dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article. — Han d’anar numerades i han de dur un text explicatiu. d ) Original en suport paper L’original imprès ha de ser el mateix text original que es lliura en suport electrònic. La impressió ha de ser a una sola cara.

140

001-144 Quaderns agraris 42.indd 140

07/06/2017 13:03:44


e) Bibliografia La bibliografia ha de recollir només les obres que se citin en el text, que han de seguir un dels esquemes següents: — Referències d’articles: Masies, L.; Cases, A.; Viladomat, C. (2009). «Anàlisi perfecta de paràsits molests». Quaderns d’Agricultura, núm. 29, p. 12-140. Si són més de tres autors, es pot escurçar i posar el primer autor seguit de l’expressió en cursiva i entre claudàtors et al.: Masies, L. [et al.]. En el cas d’articles de revistes en línia: Carreres, J.; Miret, M. (2011). «Innovacions en l’àmbit vinícola». Vi i Vinya [en línia], núm. 20, p. 35-45. <http://www.viivinya.com/3/001234> [Consulta: 23 gener 2012]. En el cas d’articles de revistes en doble suport: Canyes, V.; Soler, C. (2010). «Vida en el camp durant l’estiu». Revista del Camp, núm. 5, p. 5-23. També disponible en línia a: <http://www. revcamp.com/201.pdf> [Consulta: 5 maig 2011]. — Referències de llibres o capítols de llibres: Santpere, J. (2010). Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada. Loyola, I. de (2010). «El llop en relació amb les ovelles». A: Santpere, J. Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada, p. 235-245. En el cas de llibres o capítols de llibres en línia: Rodà, S. M. (2011). «Microorganismes en les fulles». A: Vinyet, M. Els microorganismes [en línia]. Barcelona: Alacar. <http://www.balacar.cat/microorg/ 230014.pdf> [Consulta: 8 març 2012]. En el cas de llibres o capítols de llibres en doble suport: Borriol, L. (2010). «Centre de Desenvolupament del Sòl». A: Solé, J.; Maragall, N. (ed.). Recerca i tecnologia. Lleida: Edicions de la Terra. També disponible en línia a: <http://www.terra.edicions.com/55609kklom0112> [Consulta: 3 maig 2011].



001-144 Quaderns agraris 42.indd 141

141

07/06/2017 13:03:44


La llista bibliogràfica s’ha d’ordenar alfabèticament per autors i cronològicament dins del mateix autor. En cas que hi hagi més d’una obra del mateix autor i del mateix any, cal distingir-les amb una lletra minúscula en cursiva adjuntada a l’any: 2010a. f  ) Exemplars per a l’autor Un cop publicat l’article, cada autor rebrà un exemplar de la publicació sense càrrec.

142

001-144 Quaderns agraris 42.indd 142

07/06/2017 13:03:44


001-144 Quaderns agraris 42.indd 143

07/06/2017 13:03:44


42

SUMARI

SEGREST DE CARBONI EN PEDRERES REHABILITADES AMB SÒLS ADOBATS AMB FANGS DE DEPURADORA Robert Gonzalez-Campistany, Vicenç Carabassa-Closa i Josep M. Alcañiz-Baldellou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 ESTUDI SOBRE L’EFECTE DE LA PASTURA AMB BOVINS EN EL PAISATGE MEDITERRANI DEL PARC NATURAL DELS PORTS Marta Escolà, Juan Antonio Calleja, Emmanuel Serrano, João Carvalho, Josep Maria Forcadell, Xavier Olivé i Jordi Bartolomé. . . . . . . . . . . . . . . . 25 LA MILLORA GENÈTICA VEGETAL A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, L’ESCOLA SUPERIOR D’AGRICULTURA DE BARCELONA I LA FUNDACIÓ MIQUEL AGUSTÍ: UNA HISTÒRIA DE CENT ANYS Francesc Casañas-Artigas, Joan Casals-Missio i Joan Simó-Cruanyes . . . . . . . . 51 DESENVOLUPAMENT RURAL A L’ALT PIRINEU I ARAN. EMPRENEDORIA I PARTICIPACIÓ DE LES DONES Antoni F. Tulla, Marta Pallarès-Blanch i Ana Vera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 AGROFÒRUM ELS BOSCOS MUNICIPALS D’UTILITAT PÚBLICA: ORIGEN HISTÒRIC I MODEL DE GESTIÓ ACTUAL Joan Ignasi Castelló-Vidal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 LA CONSERVACIÓ DELS ALIMENTS: QUATRE PINZELLADES HISTÒRIQUES A UNA CIRCUMSTÀNCIA UNIVERSAL Pablo José Alcover. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 139

http://icea.iec.cat

QUADERNS AGRARIS 42 Número 42

QUADERNS AGRARIS

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Juny 2017

ISSN(ed. (ed.impresa): impresa):0213-0319 0213-0319••ISSN ISSN(ed. (ed.electrònica): electrònica):2013-9780 2013-9780••http://revistes.iec.cat/index.php/QA http://revistes.iec.cat/index.php/QA ISSN

Institut Institut d’Estudis d’Estudis Catalans Catalans

Quaderns Agraris  

Número 42 - Juny 2017

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you