Issuu on Google+

ISSN 1696-8107

27 desembre 2011 revista semestral ¡ 3 ₏


27

4

Editorial

5

Apunt

A fons

Lluís Tort

10

Carles Pedrós-Alió, ICM

16

Itziar Lekunberri, Universitat de Viena

22

Vlad Dincă i Roger Vila, IBE

2012, l’any del centenari de la Societat Catalana de Biologia

Un cop d’ull

6

Isabel Peset, Universitat de Cambridge

7

Marta Pintó, Universitat Nova de Lisboa

8

Manuel Vaquero, IPHES

9

L’expulsió del paradís: els pinsans de Hawaii i la biologia de la conservació

Quin patró segueix la diversitat microbiana oceànica?

La divisió cel·lular i la construcció de les idees El foc a l’àrea mediterrània i la capacitat de rebrotada després d’una pertorbació L’artefacte de fusta amb mànec de l’Abric Romaní David Díaz, Centre Oceanogràfic de les Balears Àlex Lorente, Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter Miquel Sacanell, Confraria de Pescadors Artesanals de l’Estartit

La situació crítica de la llagosta vermella al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter

Biodiversitat críptica i espècies falses: papallones que enganyen els científics

32

Directori obert

34

Jove científic

Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Roger Negrete, INC-UAB

Noves estratègies en el tractament del dolor Premi Gemma Rosell i Romero 2011 ,

acio

,

28

Entrevista

Paul R. Ehrlich

38

Ara fa... 90 anys

39

Qui era...

40 El Premi Margalef 2009 ens parla del binomi ecologia-economia, de cultura humana i de sostenibilitat

43 46

cio elec

s

,

De Toronto a Barcelona: Mutacio la insulina comença a salvar vides

Ciència en societat Jaume Terradas, CREAF i UAB

Amb motiu de l’Any Internacional dels Boscos Raül Méndez i Eduard Suñén, FICSR Lluís Rovira, ICERCA

Detecció de les àrees científiques JCR amb fortaleses i debilitats a Catalunya

Racó del Microbi Mercè Berlanga i Ricard Guerrero, UB

Lectura

Pensament i ciència als Països Catalans de Mercè Piqueras i Cristina Ribas (coord.)

51

,

cio

selec

Suzanne Davit (París, 1987 - Barcelona, 1973)

Cogombres, raves, ferums... i microbis

50

,

cio

Muta

r mig

Agenda SCB


Editorial

La portada

Benvolguts lectors i benvolgudes lectores, Al principi del segle xx, uns metges catalans, seguidors de la tradició fisiològica de Claude Bernard i de la medicina de laboratori de Pasteur i Koch, van fundar la primera societat filial de l’IEC, només un any després de la creació de la Secció de Ciències. Els movia la idea que el coneixement de la patologia era incomplet si no es basava en la comprensió del funcionament normal, el comportament fisiològic. Per tant, investigar la fisiologia funcional permetia aprofundir en el coneixement de la patologia, i viceversa. Brots de rosàcia fotografiats durant la primavera de 2009.

Aquest objectiu es va veure reflectit en el nom, Societat de Biologia de Barcelona (SBB); no van emprar un mot mèdic, sinó un mot de condicions normals: biologia. Aquest mot havia començat a circular al començament del segle xix per designar una nova àrea del coneixement científic: l’estudi dels éssers vius i allò que tenien en comú. I el nom deu fer la cosa, perquè aquesta disciplina, emergent aleshores, en un segle havia ampliat el coneixement de manera espectacular; els fundadors de la nova institució acadèmica catalana no hi podien ser indiferents, i no hi van ser. Els objectius proposats, afavorir la recerca i contribuir al progrés de la ciència i les seves aplicacions, es van complir amb escreix en una dècada; no debades, Barcelona va ser el primer lloc de l’Europa continental on es va aplicar insulina a un malalt per pal·liar-ne la diabetis. Però el fruit de tot aquest esforç es va veure esmorteït en els anys foscos de la primera dictadura, i aturat en els negres de la segona, més dura i llarga. Ara fa cinquanta anys, els nous avenços de la biologia posteriors a la Segona Guerra Mundial van empènyer uns altres metges a reprendre les activitats científiques clandestines i promoure l’afiliació de socis. Quaranta anys més tard, ara en fa deu, i ja consolidada, la Societat Catalana de Biologia, hereva de la SBB, va fer la mateixa reflexió que altres entitats acadèmiques generalistes ja s’havien plantejat abans: si els científics exposen les seves troballes en fòrums internacionals especialitzats, quin camí s’ha de seguir, doncs? Doncs, els camins són dos. D’una banda, impulsar la relació entre científics del mateix indret i que comparteixen la llengua, i afavorir les relacions sinèrgiques que puguin establir; per això les seccions especialitzades organitzen les jornades anuals. De l’altra, aprofitar l’actiu més important que tenim, els científics, i amb ells facilitar el diàleg amb el públic i afavorir la transmissió del coneixement biològic. Omnis Cellula n’és una mostra. Dos camins que tenen per objectiu fer créixer la cultura científica de la societat civil.

Direcció Director: Héctor Ruiz Martín

Equip editorial d’omnis cellula: Editora en cap: Cristina Junyent Consell assessor: Begoña Vendrell Simón, Gabriel Santpere i Patricia Homs Ramírez de la Piscina Comitè editorial: Arcadi Navarro i Ricard Roca Redacció editorial: Bru Papell Dissenyador gràfic i maquetador: Gerard Sardà Ferrer Supervisió lingüística: Josep M. Mestres Correcció d’originals: Linguacom SL Fotografies: quan no s’indica l’autor en el peu o en l’article, les fotografies són de domini públic extretes de Wikimedia Commons Dipòsit Legal: B. 45392-2007. ISSN: 1696-8107. Impressió: Gràfiques Cuscó Els editors no es responsabilitzen de l’opinió ni dels continguts dels articles signats.

© 2011 Omnis cellula - Associació cientificocultural © 2011 Societat Catalana de Biologia, Institut d’Estudis Catalans Tots els articles són propietat dels editors i dels autors respectius. Queda prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà gràfic o electrònic del contingut d’omnis cellula sense permís exprés.

OMNIS CELLULA omnis@cienciaensocietat.org Facultat de Biologia · Universitat de Barcelona Av. Diagonal, 645 08028 Barcelona

Cristina Junyent Fundació Ciència en Societat

www.omniscellula.net

Revista oficial de la Societat Catalana de Biologia coeditada per:

Amb la col·laboració de:

Associació científicocultural

Omnis Cellula 27

4

Desembre 2011


2012, l’any del centenari de la Societat Catalana de Biologia El 14 de desembre de 1912, un grup de biòlegs i metges experimentals van fer la primera reunió per fundar la Societat de Biologia de Barcelona, una organització orientada a l’estudi i la divulgació d’aquesta disciplina a Catalunya en la línia d’altres societats —sobretot la Societat de Biologia de París—, amb les quals els nostres científics estaven en contacte. El desenvolupament de les activitats d’aquesta Societat va permetre l’intercanvi d’experiències i coneixement entre els biòlegs (aleshores, metges majoritàriament, però no únicament). No obstant això, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i, sobretot, la de Franco (1939-1975) van forçar els membres a l’exili o a l’autocensura per supervivència.

molts àmbits més, com ara la física, la química, la lingüística, les matemàtiques, l’economia, l’enginyeria, les humanitats i la tecnologia. De ben segur ha estat —i serà— una sinergia inevitable i necessària per garantir els avenços en el coneixement dels fenòmens biològics i les seves aplicacions.

El 14 de març de 1962, però, un grup de biòlegs i metges catalans van agafar el relleu de la torxa encesa cinquanta anys abans. Amb una decisió i una empenta admirables davant del risc que comportava, els membres de l’ara anomenada Societat Catalana de Biologia (SCB) es tornaven a reunir per primera vegada després dels anys foscos de la postguerra per revifar-ne l’esperit adquirit mig segle abans. Així, doncs, el 2012 tenim un doble motiu de celebració: el centenari de la posada en marxa de la SCB i el cinquantenari de la represa de les activitats aturades a causa de la dictadura. Homenatjarem, doncs, tant els pioners com els continuadors de la tasca que ens ha portat a la realitat actual.

Continuadors de la tasCa que

Aquesta commemoració ens arriba en un moment en què la biologia com a àmbit científic global està experimentant un creixement espectacular, des de l’estudi dels ecosistemes i la interrelació dels organismes amb el medi i el clima fins a la investigació del funcionament del cervell i dels genomes. La disciplina també ha establert interrelacions amb

El creixement i l’auge de la biologia com a disciplina científica ha estat rellevant en diferents indrets del món, però ha tingut una importància especial a Catalunya, on la creació i l’expansió de centres de recerca i departaments universitaris que treballen en l’àmbits de les

«Volem homenatjar tant els pioners que Van posar en marxa la

sCB Com els

ens ha portat a la realitat aCtual.»

ciències de la vida ha estat, amb diferència, la més notòria de l’Estat en quantitat i qualitat. Des de la SCB us convidem, doncs, a participar en el seguit de commemoracions i actes entorn de la recerca, l’ensenyament i la difusió de la biologia que se succeiran al llarg del proper any. En aquest sentit, el tret de sortida a les celebracions tindrà lloc a la seu de l'IEC el 18 de gener. A més de la inauguració protocol·lària i la presentació del centenari, s'impartirà una conferència de temàtica històrica a càrrec de Josep Maria Camarasa, de la Societat Catalana d’Història de la Ciència; una visió de les societats científiques, que ens farà Ellis Rubinstein, de l'Acadèmia de Ciències de Nova York, i un repàs al present i futur de la recerca en biologia a Catalunya de la mà de Jordi Camí, director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.

Omnis Cellula 27

5

Desembre 2011

En una altra línia, el 17 de març la Pedrera acollirà una matinal sobre l’ensenyament de la biologia, amb l’objectiu de reflexionar sobre com hem d’ensenyar-la per formar estudiants i ciutadans competents. Alhora, del 9 al 12 de juliol se celebrarà el primer Congrés General i Internacional de la SCB, amb el lema «Preguntes globals en biologia avançada». L’objectiu de l’esdeveniment és reflexionar sobre àrees frontereres de la biologia i, al mateix temps, aplegar per primera vegada les contribucions de totes les seccions de la SCB en un únic congrés. D’altra banda, el 25 d’octubre, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona serà la seu d’un acte sobre recerca en biologia que aplegarà diversos centres en la coordinació d’activitats i la promoció de la recerca en ciències de la vida i el seu reconeixement social. Finament, l’acte de cloenda se celebrarà el 4 de desembre al Palau de la Música. El programa de l’esdeveniment inclou l’estrena d’una obra commemorativa, un reconeixement als socis significatius de la SCB i el resum dels actes del centenari. Gaudirà, a més, de les actuacions musicals de la Camerata XXI, dirigida per Xavier Pagès. Amb la il·lusió de completar un any del centenari que contribueixi a presentar la realitat de la biologia a Catalunya, reconèixer la trajectòria d’una organització centenària i, alhora, rellançar la SCB amb vista als desafiaments del segle actual, esperem comptar amb el vostre suport i la vostra presència. I

President de la Societat Catalana de Biologia (en representació del Consell Directiu)


Isabel Peset Martín

Departament de Zoologia, Universitat de Cambridge

La divisió cel.lular i la construcció de les idees La divisió cel·lular és un procés fonamental per a la vida, l’estudi del qual ha captat l’atenció dels biòlegs cel· lulars des del final del segle xix. Al llarg de molts anys de recerca, hem aconseguit tenir un dibuix de la divisió cel·lular més ampli, tot i que no complet, que el que van esbossar els primers observadors. L’objectiu de la mitosi és generar dues cèl·lules filles amb el mateix contingut genètic que la cèl·lula mare. Així, s’aconsegueix la propagació cel·lular que donarà origen tant al desenvolupament dels individus com al de l’espècie. Durant aquest procés, la cèl·lula estructura el material genètic duplicat prèviament en dues còpies idèntiques de cromosomes i les distribueix amb una exactitud extrema entre les dues cèl·lules filles. L’estructura essencial que permet aquesta distribució precisa és el fus mitòtic. La cèl·lula l’utilitza com a suport físic per estirar literalment els cromosomes i aconseguir repartir-los entre les cèl·lules filles.

Flemming va aconseguir visualitzar els cromosomes de cèl·lules de la salamandra i en va seguir la distribució en les cèl·lules filles. També va ser qui va batejar el procés com a mitosi, que en grec significa 'fil’, tot fent al·lusió a la forma dels cromosomes durant la divisió cel·lular. Va arribar a la conclusió que el nucli d’una cèl·lula ve d’un altre nucli. Dues dècades més tard, Boveri va determinar que la presència de tots els cromosomes és necessària per al desenvolupament embrionari, de manera que va donar suport a la idea de Flemming que els nuclis de les cèl·lules filles són idèntics als de la cèl·lula mare. Boveri també va descobrir el centrosoma, tot i que ja havia estat observat per altres biòlegs cel·lulars. No obstant això, va ser ell qui el va definir com un orgànul especialitzat en la divisió cel·lular. Com funciona el centrosoma i el paper que té en la mitosi és un dels camps de recerca més actuals per la implicació que té en el desenvolupament de cèl·lules cancerígenes.

Investigadors com Walther Flemming i Theodor Boveri van començar a descriure i descobrir la divisió cel·lular. Utilitzaven microscopis de resolució molt baixa i havien de dibuixar tot el que observaven, però les preguntes que es van plantejar encara són les que avui intentem respondre.

El fus mitòtic és format principalment per microtúbuls (filaments cellulars) i per centenars de proteïnes que col·laboren per autoorganitzar-se al voltant dels cromosomes, que donen lloc a aquesta estructura tan espectacular. Formats per mòduls d’una proteïna anomenada tubulina, la característica principal dels microtúbuls és que estan en creixement i decreixement permanents. Les unitats de la tubulina s’acoblen i es desacoblen segons les necessitats de la cèl·lula. Aquesta inestabilitat fa que els microtúbuls necessitin tenir un lloc on originar-se, que és el centrosoma. Durant la mitosi, el centrosoma es duplica i forma els pols del fus mitò-

Omnis Cellula 27

6

Desembre 2011

tic. Aquí és on neixen els microtúbuls que captaran i estiraran els cromosomes per distribuir-los entre les cèl·lules filles. Com va dir Boveri, el centrosoma és un orgànul essencial per a la mitosi. No obstant això, als anys vuitanta es va començar a observar que en alguns organismes la divisió cel·lular s'esdevé en absència dels centrosomes. Com poden, doncs, aquestes cèl·lules formar un fus mitòtic? La resposta ha estat el treball de diversos grups de recerca des de la dècada dels noranta. En aquestes cèl·lules, els microtúbuls s'originen en un altre lloc. Tot succeeix al voltant dels cromosomes, que permet que es formi el fus mitòtic en absència de centrosomes. Aleshores es va crear un dilema per a tots els qui pensaven que el centrosoma era essencial per a la mitosi. Boveri estava equivocat? Després d’anys de debat científic i de proves experimentals que demostren l’existència d’aquest altre lloc d’origen dels microtúbuls en diferents tipus cel·lulars, s’ha arribat a la conclusió que ambdós són necessaris per a la formació del fus mitòtic i que un pot ser més predominant que l’altre segons el tipus cel·lular. El centrosoma, per tant, no és imprescindible, però quan és present té un paper essencial en la divisió correcta de la cèl·lula. Ara ja no dibuixem a mà el que observem. Podem veure una mitosi a temps real, seguir el comportament d’una proteïna, observar la dinàmica dels microtúbuls, extreure el centrosoma d’una cèl·lula, etc. Estem dibuixant els detalls de la divisió cel·lular. I Figura: Il·lustracions de cèl·lules i els seus cromosomes durant la mitosi extretes del llibre Zellsubstanz, Kern und Zelltheilung, de Walther Flemming (1882).


Marta Pintó i Marijuan

, Laboratori d’Ecofisiologia Molecular Institut de Tecnologia Química i a Biològica, Universitat Nova de Lisbo

El foc a l’àrea mediterrània i la capacitat de rebrotada després d’una pertorbació Els efectes del foc sobre la vegetació mediterrània és un camp amb apor· tacions d’informació constants, tant en publicacions més dirigides a la fisiologia vegetal com a les de tipus ecològic. L’estudi dels rebrots ge· nerats després d’incendis forestals permet un gran ventall de dissenys experimentals per poder·ne fer un seguiment.

rebrotada després d’incendis i també de tales, però aquesta regeneració necessita una remobilització important dels nutrients emmagatzemats per la planta en òrgans subterranis abans de la pertorbació.

gència estructural i funcional de les diferents comunitats vegetals mediterrànies.

A escala fisiològica, els rebrots disposen d’algunes particularitats respecte de la vegetació original. S’han estudiat molts motius pels quals la vegetació rebrotada experimenta unes taxes de bescanvi gasós superiors a la vegetació adulta. Aquest fet pot ser conseqüència de múltiples variables, com ara la disponibilitat d’aigua i de nutrients, que és superior en els rebrots perquè, abans de la pertorbació, el sistema radicular estava associat a una biomassa aèria molt més gran; mentre que, després de l’incendi, la pèrdua de cobertura vegetal i la reducció de l’índex d’àrea foliar (LAI) és evident. Aquest fet implica, en els rebrots, una relació entre la part aèria i la part subterrània molt inferior, la qual cosa afavoreix la disponibilitat dels recursos emmagatzemats a l’arrel, així com de l’aigua del sòl. Igualment, la disponibilitat lumínica per a les fulles dels individus que estan creixent a les zones pertorbades és molt superior a causa de la reducció del LAI, fet que permet també una taxa fotosintètica més elevada, malgrat que un excés de radiació solar pot provocar fotoinhibició.

Les cinc regions de clima mediterrani (conca mediterrània i zones litorals de Xile, Califòrnia —EUA—, Austràlia i Sud-àfrica) ocupen menys del 5 % de la superfície total de la Terra, però és on trobem, aproximadament, el 20 % de les espècies de plantes vasculars descrites. Aquest fet provoca que siguin regions d’un interès elevat, no tan sols florístic, sinó també ecològic. El foc és un dels factors de pertorbació de la vegetació més freqüent tant a la conca mediterrània com a les altres regions mediterrànies de la Terra, ja que hi devasta importants extensions de terreny. Des del punt de vista ecològic, els incendis es consideren un factor de destrucció amb grans pèrdues econòmiques que contribueixen a la degradació i l’eliminació de la vegetació natural. No obstant això, s’ha de destacar la força selectiva dels incendis forestals per a la promoció evolutiva de diferents formes de regeneració i com a procés clau en la conver-

La major part dels incendis forestals a les regions de clima mediterrani s'esdevenen durant l’estiu. Les temperatures elevades i les precipitacions escasses al llarg d’aquesta estació fan baixar el contingut hídric relatiu de les plantes i, per tant, n’augmenta la inflamabilitat. Les espècies mediterrànies disposen d’una sèrie de mecanismes per minimitzar l’impacte del foc, com ara, entre d’altres, la protecció de les llavors o altres òrgans de la planta, la disminució de l’activitat fisiològica durant els períodes crítics en els quals el foc pot tenir més incidència i l’estimulació, després de l’incendi, de la germinació de les llavors o de la capacitat de rebrotar. La regeneració per rebrotada després d’una pertorbació és característica d’algunes espècies com l’alzina (Quercus ilex), l’alzina surera (Quercus suber) i el roure americà (Quercus rubra). Rebrotar els permet un desenvolupament ràpid —gràcies a les reserves del sistema radicular— respecte a les plantes que es regeneren únicament per llavors. El procés de rebrotada de les plantes llenyoses és probablement una característica primitiva d’adaptació que permet la supervivència després de la pertorbació causada pel foc, mentre que el recobriment que afavoreix el foc es considera una adaptació derivada. En els ecosistemes mediterranis arbustius s’ha observat un creixement ràpid de la vegetació de

Omnis Cellula 27

7

Desembre 2011

Així doncs, els incendis promouen un bon nombre de canvis, tant en l’ecosistema com en la fisiologia dels individus vegetals que poblen els nostres boscos. Els rebrots permeten la recuperació ràpida de les poblacions vegetals després d’un incendi a la Mediterrània. Per això, la motivació per estudiar-ne els efectes és màxima i el món de la recerca hi té molts grups amb dedicació gairebé exclusiva. I

tFigura. Exemplar d’alzina (Quercus ilex) al terme municipal de Sant Guim de Freixenet (Segarra). © Ramon Pintó Vilella.


Un cop d’ull

Manuel Vaquero

Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Àrea de Prehistòria, Universitat Rovira i Virgili

L’artefacte de fusta amb mànec de l’Abric Romaní

Noves perspectives sobre la tecnologia dels neandertals Durant la campanya d’excavacions portada a terme l’agost del 2011 a l’Abric Romaní (Capellades, Anoia), s’han trobat restes d’un artefacte de fusta que té, com a tret més significatiu, la presència d’un mànec. Aquesta és una eina única en el context del Paleolític mitjà i ens infor· ma sobre un àmbit de la tecnologia dels neandertals molt poc conegut i amb importants implicacions des del punt de vista cultural. Trobat al nivell arqueològic P i datat al voltant dels 55 000 aC, l’artefacte representa l’evidència més antiga d’aquest tipus d’eines en el registre arqueològic mundial i presenta dos aspectes que atorguen una rellevància especial a la troballa. D’una banda, la fusta rarament es conserva en jaciments tan antics, tot i que, probablement, va tenir un paper molt important en la tecnologia dels grups prehistòrics. De l’altra, les eines amb mànec tenen implicacions significatives des del punt de vista de la complexitat tècnica de les poblacions prehistòriques, especialment en el cas dels neandertals, autors dels artefactes que trobem a l’Abric Romaní. L’ús d’artefactes emmanegats per les comunitats del Paleolític és, des de fa temps, objecte de debat entre els investigadors. Si bé no es discuteix que els humans moderns del Paleolític superior els utilitzessin, l’ús pels neandertals del Paleolític mitjà ha estat sovint qüestionat sobre la base d’arguments arqueològics i anatòmics. D’una banda, en el Paleolític mitjà són poc habituals les eines en pe-

dra que, per les característiques pròpies, necessitin ser emmanegades per poder ser utilitzades. És el cas de les puntes de projectil o els artefactes microlítics freqüents en els conjunts del Paleolític superior. De l’altra, alguns paleoantropòlegs han suggerit que els ossos de les mans dels neandertals eren anatòmicament poc apropiats per manipular eines amb mànec. Per això té un interès especial la troballa d’evidències que indiquen que els neandertals van usar eines emmanegades. Fins ara, les més sòlides eren la identificació de microtraces associades a l’emmanegament en alguns artefactes lítics i, sobretot, la troballa de restes de substàncies adhesives a la superfície d’algunes eines. En aquest sentit destaca, per exemple, el jaciment sirià d’Umm el Tlel, on s’han recuperat ascles i puntes de sílex amb restes de betum en nivells datats entre els 40.000 i els 70.000 anys abans del present. Es tractaria en tots els casos d’eines compostes: artefactes de pedra encastats en mànecs que probablement serien de fusta, si bé aquests no s’han trobat a causa del caràcter perible d’aquest material. Fins ara, però, no s’havia trobat en un jaciment del Paleolític mitjà cap artefacte en què la part activa i el mànec fossin una sola peça. Tanmateix, aquest no és el primer artefacte de fusta identificat a l’Abric Romaní. La troballa d’aquests objectes ha estat relativament habitual a la major part

Omnis Cellula 27

8

Desembre 2011

dels nivells arqueològics excavats fins ara; conseqüència de les peculiars condicions de formació del dipòsit estratigràfic, caracteritzat per la deposició del carbonat càlcic contingut per l’aigua que regularment s’escolava pel jaciment i recobria la superfície —i els objectes abandonats pels humans— d’una capa de carbonat. Normalment, a l’Abric Romaní no trobem els artefactes de fusta en si mateixos, sinó la seva empremta sobre la superfície carbonatada. Una mena de motlle carbonatat perfecte que es conserva malgrat la descomposició posterior de la fusta. Aquest procés ha permès documentar un ampli ventall d’objectes de fusta, però cap amb el grau d’elaboració i complexitat del documentat al nivell P. L’artefacte fa uns 32 cm de llargària i consta de dues parts ben diferenciades (fig. 1): la part activa, de forma triangular, apuntada, d’uns 15 cm de llargada i 8 cm d’amplària màxima; i el mànec, de morfologia rectangular molt regular, amb 17 cm de llargada i 4 cm d’amplària. L’objecte estava parcialment carbonitzat i alguns carbons s’han conservat, fet que ha permès determinar que va ser fabricat amb fusta de conífera, probablement pi. Els paral·lels més pròxims d’aquest tipus d’artefacte, els trobem en jaciments neolítics gairebé 50.000 anys més moderns que el nivell P de l’Abric Romaní. La funcionalitat d’aquest objecte és per ara una incògnita, però esperem que les anàlisis ens proporcionaran més informació sobre les característiques, el procés de fabricació i, tal vegada, l’activitat per a la qual es va fer servir. Amb aquesta troballa s’obre una nova perspectiva sobre la tecnologia i la capacitat conceptual dels neandertals que van viure a Catalunya fa 55.000 anys. I tFigura 1. Imatge de l’artefacte de fusta trobat al

nivell P de l’Abric Romaní. © Gerard Campeny/IPHES.


les David Díaz Centre Oceanogràfic deafía

nogr Balears, Instituto Español de Ocea ral Àlex Lorente Tècnic marí del ParcTerNatu Baix el i es Med Illes les tgrí, Mon del anell, Confraria de Pescadors

Miquel Sac

Artesanals de l’Estartit

La situació crítica de la llagosta vermella al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter

Les característiques calcàries del massís del Montgrí proporcionen un oasi per a l’assentament de la llagosta vermella. L’hàbitat que hi trobem dóna cobertura a una gran part del cicle biològic d’aquest decàpode, de manera que la costa del Montgrí és un indret amb condicions òptimes perquè s’hi estableixi una població estable i permanent d’exemplars adults. Tot i això, s’ha de tenir en compte que, després d’anys de prohibició de la pesca a les illes Medes, les poblacions de llagosta no n’han resultat afavorides. L’origen d’aquesta situació, a priori paradoxal, l’hem de cercar en dos efectes ecològics. En primer lloc, cal remarcar que la protecció de les illes Medes ha comportat un augment de la població de peixos. Aquest increment de la comunitat íctica implica una predació més elevada sobre individus joves de Palinurus elephas que en altres zones no protegides i amb 0,7 0,6 0,5 0,4

0,42 +- se

0,3 0,2 0,16 +- se

2005

2010

0,1 0

menys peixos, com és la costa del Montgrí. Aquest efecte incideix directament sobre la densitat de la població de llagostes dins els límits de la reserva, on no és permesa cap activitat extractiva. Com a conseqüència, la probabilitat que hi hagi llagostes joves que puguin créixer dins la zona protegida és molt baixa.

La pesca de la llagosta al massís del Montgrí es fa habitualment amb un art artesanal, el tremall, que consisteix en una xarxa passiva que captura la llagosta quan aquesta es desplaça pel fons. En aquesta zona, la pesca artesanal ha tingut un impacte negatiu en les poblacions de l’espècie a causa de l’incompliment de la normativa pesquera, ja sigui en relació amb l’ús indegut de l’art de pesca com en la captura, la comercialització o el consum d’individus immadurs.

En segon lloc, l’altre efecte que fa que la densitat d’exemplars adults dins la reserva sigui tan baixa, és l’extensió reduïda de la zona protegida. Tot i ser suficient per donar cobertura a nombroses espècies, resulta insuficient per a les llagostes madures, atès que l’àrea on campegen i fan desplaçaments diaris és molt superior a l’espai protegit i, per tant, poden ser pescades quan s’aventuren fora dels límits de la reserva.

Les dades de pesca de llagosta vermella obtingudes d’un projecte de seguiment pesquer finançat per l’antiga Àrea Protegida de les Illes Medes els anys 2005 i 2010, que també abastava part de la costa del Montgrí, revelen una forta davallada de la biomassa mitjana per individu capturat (fig. 1). Durant l’any 2005, només el 18 % de les llagostes pescades superaven la talla mínima autoritzada, mentre que el 2010 cap de les llagostes pescades la va assolir. A més, la talla mitjana per exemplar capturat està molt allunyada de la desitjable, ja que l’any 2005 aquesta era notablement inferior al pes legal estimat, i l’any 2010 va resultar ser més de tres vegades inferior.

També cal preguntar-se per què el Montgrí —un bon indret per a l’assentament d’exemplars juvenils— no pot nodrir les illes Medes de llagostes adultes. En aquest cas, la causa principal són els efectes de la pesca. A Catalunya, una de les mesures aplicades amb relació a la pesca de la llagosta vermella és la prohibició de capturar-ne des de l’1 de setembre fins al 28 de febrer. També està prohibida la captura d’individus inferiors a 90 mm de cefalotòrax, així com la captura de femelles ovades. Tot i això, la població de llagostes del Parc no mostra cap tendència de millora.

Si es pretén millorar la situació actual de la població de llagostes al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter cal, d’una banda, garantir el compliment de la legislació actual i, de l’altra, incentivar l’aplicació de mesures de gestió locals que accelerin la recuperació de l’espècie. En aquest sentit, es podria aprofitar el fet que es tracta d’una àrea on l’arribada anual de petites llagostes és molt superior a la de qualsevol altre lloc de la costa catalana. A més, la nova figura de protecció —Parc Natural— podria oferir un nou marc normatiu per implementar noves mesures de gestió i recuperació de l’espècie. I

pFigura 1. Valor mitjà de la biomassa individual (kg/individu) de les llagostes vermelles capturades durant el seguiment pesquer els anys 2005 i 2010. La línia verda discontínua indica el valor mitjà del pes d’un exemplar adult amb talla mínima autoritzada. N 2005 = 68 i N 2010 = 41. Omnis Cellula 27

9

Desembre 2011

© Imatge Àlex Lorente

Al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter viu una de les espècies més preuades de la nostra mar: la llagosta vermella (Palinurus elephas). Objecte de captura de temps ençà, avui les seves poblacions es troben en una situació crítica. La ciència ha permès revelar aspec· tes rellevants de la biologia d’aquesta espècie: relació talla·edat, mo· viments, època de reproducció, ecologia dels exemplars juvenils, etc. Aquests coneixements haurien de servir per establir mesures de gestió adients per a la pesca responsable d’aquest decàpode, que s’haurien d'aplicar en l’àmbit local de manera urgent.


L’expulsió del paradís:

Apapane (Himathione sanguinea)

els pinsans de Hawaii i la biologia de la conservació

Escrit per

Carles Pedrós-Alió

Institut de Ciències del Mar, CSIC Il·lustracions de John Gerrard Keulemans per al llibre The Avifauna of Laysan and the neighbouring islands, de Walter Rothschild (1893-1900). Imatges de domini públic (Wikimedia Commons).

muntanya avall, travessant primer pastures i després un bosc d’arbres imposants i forans: el Hosmer Grove, plantat al començament del segle xx amb les cent millors espècies forestals del món. A poc a poc, els arbres exòtics han anat desapareixent i hem entrat dins el bosc plujós hawaià. És un bosc d’ohi’a-lehuas (Metrosideros polymorpha), un arbre contort i no gaire alt, amb unes flors sense pètals d’un bonic magenta, i de koas (Acacia koa), una acàcia endèmica de branques laberíntiques. Al sotabosc hi ha ’ama’us (Sadleria sp.), hapu’us (Cibotium sp.) i uluhes (Gleichenia sp.), diferents espècies de falgueres gegants i també Clermontia i Cyanea, els parents endèmics de les nostres campanetes.

Hawaii és un dels arxipèlags més remots de la Terra. Només algunes espècies van arribar amb els corrents marins, els vents o a les potes i plomes dels ocells migradors. Aquests fundadors van donar lloc a una de les radiacions adaptatives més espectaculars de l’evolució. Els pinsans (Drepanididae) en són un bon exemple. Desgraciadament, els canvis d’hàbitat, la introducció d’espècies alienes i de malalties associades han anat extingint una espècie darrere l’altra. Les diferents tècniques de la biologia de la conservació intenten evitar-ho en una cursa contra el rellotge de l’escalfament global.

A

ra, per fi, sou al veritable Hawaii— diu en Jeff tot assenyalant el nostre voltant. En Jeff és el guarda que ens guia a un grupet de vuit persones per la Reserva de Waikamoi, a l’illa de Maui, la segona més gran de les Hawaii. Per arribar a aquest punt, hem hagut de caminar una hora i mitja

Omnis Cellula 27

10

Desembre 2011


[ L’expulsió del paradís: els pinsans de Hawaii i la biologia de la conservació]

Ocell

Nom científic

Bec

Palila de Laysan

Telespiza cantans

Tipus pinsà, gruixut

Omnívor

Aquest ocell té el bec més semblant a l’original de fringíl·lid

Cadernera

Fringillidae

’Akepa

Loxops coccineus

Cònic, maxil·la encreuada

Artròpodes

Obre capolls per menjar cucs

Trencapinyes

Fringillidae

’Akialoa*

Akialoa spp.

Molt llarg i corbat

Artròpodes

Caça invertebrats entre molses, líquens i forats als arbres

Arachnothera

Nectariniidae

’Akiapola’au

Hemignathus wilsoni

Maxil·la molt més llarga i prima que la mandíbula

Artròpodes

Excava l’escorça

Picot

Picidae

’Amakihi gran*

Viridonia sagittirostris Llarg i afilat, quasi recte

Artròpodes

Sondeig i obertura de mandíbules

Estornell

Sturnidae

Akikiki

Oreomystis bairdi

Curt, cònic, prim

Artròpodes

Busca a l’escorça

Pica-soques

Sittidae

Alahuahio de Maui

Paroreomyza montana

Curt, prim, recte

Artròpodes

Busca a l’escorça i les fulles

Pica-soques

Sittidae

’Amakihi

Chlorodrepanis spp.

Lleugerament falcat, longitud mitjana

Artròpodes, nèctar

Generalista

’Anianiau

Magumma parva

Prim, curt i lleugerament corbat

Artròpodes i nèctar

Recull insectes de fulles i nèctar de flors obertes

Tallarol

Sylviidae

Apapane

Himatione sanguinea Prim, corbat, curt

Nèctar

Flors obertes, com ara Ohia

Menjamel

Meliphagidae

Bec de lloro de Maui

Pseudonestor xanthophrys

Gruixut i comprimit lateralment

Larves d’insectes

Trenca branquetes i escorça

Picot

Picidae

I’iwi

Drepanis coccinea

Prim, llarg i corbat

Nèctar

Flors amb corol·la llarga com ara Lobelia

Colibrí

Trochilidae

Mamo*

Drepanis spp.

Prim, molt llarg i corbat

Nèctar

Flors amb corol·la molt llarga, especialment Haha

Colibrí

Trochilidae

Nukupu’u*

Hemignathus spp.

Maxil·la el doble de llarga Artròpodes i corba que la mandíbula

Busca insectes a l’escorça

Picot

Picidae

Palila

Loxioides bailleui

Tipus pinsà, gruixut

Llavors de mamane

Subjecta beines amb una pota i les obre amb el bec

Pinsà borroner

Fringillidae

Po’ouli*

Melamprosops phaeosoma

Gruixut i allargat

Caragols, artròpodes

Busca al terra i en branques baixes

Esparver caragoler

Accipitridae

Vangulifer*

Vangulifer spp.

Punta de pala

Insectes?

Vola des de branques

Mastegatatxes

Muscicapidae

Volant pel cobricel hi ha les joies de la biota hawaiana: els pinsans (Drepanididae). En Jeff ens ha ensenyat l’apapane (taula 1), un ocell de color carmesí amb un bec negre lleugerament corbat. És el pinsà més abundant, present a totes les illes i amb un tarannà bulliciós i xerraire que el fa molt visible. També hem vist i’iwis (vermells) i amakihis (verds) i fins i tot l’alahuahio de Maui (groc), que només es troba en aquesta illa. Quan arribem a la part més remota de l’excursió, en Jeff ens diu que gaudim del bosc de koas en silenci i que, amb sort, potser veurem l’akohekohe o el bec de lloro de Maui, dos endemismes que només es poden veure a Waikamoi. De l’akohekohe en queden uns tres mil exemplars i del bec de lloro, només cinc-cents. Unes poblacions ben minses que amb prou feines en garanteixen la supervivència. Aquests ocells tan rars no es veuen gairebé mai. Cal tenir molta sort o dedicar-hi moltes hores per trobar-los. Però el que no trobarem de cap manera, per més que ens hi esforcem, és el po’ouli. En Jeff ens

Aliment principal

Mecanisme

Equivalent

explica la trista i curta història d’aquest ocell, descobert el 1967 i extingit el 2004.

La prehistòria del po’ouli Fa entre 3,5 i 4 milions d’anys, un petit estol de pinsans va arribar des del continent nordamericà a les Hawaii. Segurament no era ni el primer estol ni l’últim; però, a diferència dels altres, aquest va tenir èxit: va establir una població reproductora, probablement a les illes de Kauai o Necker, i va trobar un paradís de nínxols ecològics buits. En aquests milions d’anys, aquell grupet de pinsans es va diversificar fins a tenir al voltant de seixanta espècies diferents, en una de les radiacions adaptatives més espectaculars de l’evolució. Si Darwin hagués visitat les Hawaii, avui ningú no parlaria dels pinsans de les Galápagos, un grup de tan sols quinze espècies i totes molt semblants entre si. Els pinsans hawaians, per contra, van modificar el bec típic de granívor per fer les tasques dels lloros, dels pica-soques, dels picots, dels trencapinyes i

Omnis Cellula 27

11

Desembre 2011

Família

Taula 1. Algunes de les espècies de pinsans hawaians, amb el tipus de bec, aliment principal, mecanisme d’alimentació i ocells que ocupen nínxols semblants en altres indrets. Elaborada per l’autor a partir de diverses fonts. * Espècies extintes.


A fons

uFigura 1. Fotografia de satèl·lit de l’arxipèlag de les Hawaii. De dreta a esquerra hi ha l’illa gran, Maui, i un grupet format per Molokai, Lanai i Kahoolawe, Oahu, Kauai i Niihau. Es pot apreciar que les zones verdes són cap al nordest, a sobrevent dels alisis, mentre que les zones de sotavent són molt seques. Imatge: Jacques Descloitres, MODIS Land Rapid Response Team at NASA GSFC.

d’especialistes a alimentar-se de nèctar, de cargols o d’insectes amagats entre molses i epífites (taula 1). Un dels becs més sorprenents és el de l’akiapola’au: la meitat inferior del bec —mandíbula— és curta i dura, mentre que la meitat superior —maxil·la— és molt llarga, prima i flexible. L’akiapola’au obre el bec i utilitza la mandíbula com si fos un pica-soques. Un cop fet el forat, introdueix la maxil·la per extreure’n cucs. El bec sembla un ganivet de l’exèrcit suís. Molt temps després, cap a l’any 400 de la nostra era, un altre grupet d’animals vertebrats va arribar a les Hawaii procedent de les Marqueses, a 3.400 quilòmetres de distància. Aquest grup, però, era d’éssers humans i no va arribar per casualitat. Els polinesis tenien tot d’estratègies per navegar grans distàncies pel Pacífic. Al contrari dels pinsans, els humans no van arribar amb les mans buides, sinó que portaven plantes domèstiques com el taro (Colocasia esculenta), l’arbre del pa (Artocarpus altilis), la canya de sucre (Saccharum officinarum), el coco (Coccos nucifera) i el bambú (Schizostachyum glaucifolium). I també bestiar, que incloïa porcs, pollastres, gossos i també rates. Els polinesis van cremar o talar els boscos de les zones baixes per plantar collites i la majoria de les espècies que habitaven aquests indrets es van extingir. A més, rates i porcs es van escapar i assilvestrar, i van començar a afectar greument els boscos de muntanya i a menjar-se els ous dels ocells endèmics. El resultat de tot això va ser l’extinció de la tercera part de les espècies de pinsans que hi havia, abans que s’arribés a una mena d’equilibri entre humans i ocells. El 1779, James Cook va ser el primer occidental a arribar a les Hawaii. A partir d’alesho-

e

’u (H

upu

Nuk

.)

s sp

thu

na mig

Omnis Cellula 27

12

Desembre 2011

res, les expedicions es van succeir i, és clar, els occidentals també van portar plantes i animals domèstics. Cabres, porcs, gossos, gats, rates, ratolins, vaques i cavalls es van començar a reproduir a les illes. Els boscos de mitja muntanya van ser cremats per fer lloc a les pastures. Els porcs assilvestrats, que ja havien recuperat l’aspecte de porcs senglars, van penetrar encara més profundament en els reductes de bosc de muntanya, i van destruir les arrels, van pertorbar la fauna del sòl i van afavorir l’expansió de plantes invasores, com el gingebre de Kahili (Hedychium gardnerianum). Per als pinsans, però, el pitjor invasor no va ser cap d’aquests. Es considera que cap al 1826 el balener americà Wellington va abocar l’aigua d’una bóta omplerta a Mèxic en una deu d’aigua dolça a l’illa de Maui, per reomplir-la amb aigua fresca. Aquesta aigua portava larves del mosquit Culex quinquefasciatus, que un cop adultes es van convertir en vectors de paràsits d’ocells: la malària i la verola. Igual que els polinesis morien a centenars per la lepra i la tuberculosi importades pels occidentals, els pinsans morien per la malària i la verola aviàries. En uns dos-cents anys, van desaparèixer la meitat de les espècies de pinsans que quedaven. Les pèrdues van ser particularment greus al final del segle xix: el 1892 es van veure per última vegada l’ula’ai’hawane, el pinsà petit de Kona i l’akialoa d’Oahu; el 1894, l’últim akialoa de Maui; el 1895, el pinsà gros i el durbec, ambdós de Kona; el 1898, el mamo de Hawaii; el 1899, el nukupu’u de Kauai; el 1901, l’amakihi gros i el 1907, el mamo negre. Només les espècies que podien viure als boscos més elevats van sobreviure, perquè els mosquits mexicans no toleraven les baixes temperatures. Així doncs, els boscos per sobre d’uns 1200 metres van ser l’últim refugi dels pinsans.


[ L’expulsió del paradís: els pinsans de Hawaii i la biologia de la conservació]

La curta i trista història El po’ouli era una d’aquestes espècies. El bec tenia la punta de la maxil·la lleugerament més llarga que la de la mandíbula, cosa que li permetia alimentar-se eficientment dels caragols que vivien al sòl i a les branques baixes dels boscos humits i freds a la banda de sobrevent del Haleakala, el gran volcà de Maui. Exposades als humits vents alisis, les vessants nordorientals de les muntanyes hawaianes són extraordinàriament plujoses, mentre que les de sotavent són gairebé desèrtiques (fig. 1). A més, l’erosió dels materials volcànics produeix uns

escorrancs molt costeruts. A uns 2000 metres d'altitud, el resultat de tot això és una zona de pendents molt inclinats, coberta d’un bosc plujós impenetrable, sempre emboirada i/o plujosa i amb baixes temperatures. No és estrany que cap ésser humà s’hi hagués endinsat. Però el 1973 un grup d’estudiants de la Universitat de Hawaii van empendre un estudi de la fauna i la flora del bosc plujós de l’illa de Maui. Eren conscients que aquell lloc remot era un dels pocs hàbitats on potser encara hi havia plantes endèmiques i ocells donats per desapareguts. El 26 de juliol de 1973, una de les estudiants va

veure un ocell que no encaixava amb cap dels coneguts. Tenia una cua molt curta, era marró fosc per sobre i beix per sota i tenia una màscara negra al voltant de la cara. Durant els dies següents, els zoòlegs del grup en van observar més individus. Generalment, eren molt silenciosos però també «La crisi d’extincions d’ocells molt confiats i s’apropaven sense a Hawaii és una tragèdia glopor als investigadors. Descobrir bal que generalment s’ignouna nova espècie d’ocell és un fet ra. Que la nació més rica del insòlit, però fer-ho a Hawaii, un planeta permeti que contilloc molt ben estudiat, era enca- nuïn aquestes extincions, a ra més sorprenent. Per confirmar casa seva, sense fer gairebé res, indica una manca d’esque es tractava d’una nova espècrúpols imprudent.» cie, els biòlegs van haver de maGeorge H. Fenwick, president tar tres individus; no hi havia cap de l’American Bird Conservancy alternativa. Si es tractava d’una espècie nova, segurament les autoritats farien esforços per conservar-la. Si no, ningú no faria res. Aquest punt és un dels més crítics a l’hora de prendre decisions de gestió del medi ambient. La taxonomia acurada de les espècies presents en un lloc determinat és imprescindible per saber si aquesta zona requereix un esforç de conservació prioritari o no. En pocs mesos, Tonnie Casey i Jim Jacobi, tots dos estudiants de zoologia, van descriure formalment el po’ouli (Melamprosops phaeosoma) i van estimar-ne la població total en uns dos-cents individus. En una dècada, però, la població va experimentar una davallada (fig. 2). El 1975 la densitat de població era de setanta-sis ocells per quilòmetre quadrat; el 1981, de quinze, i el 1985 només quedaven vuit ocells, una davallada del 90 %! Sembla que aquesta implosió anava paral·lela a un increment de més del 450 % en l’activitat de porcs assilvestrats a la zona. El po’ouli —i tots els altres ocells endèmics com el nukupu’u, el bec de lloro i l’akohekohe— estaven en perill d’extinció. Era evident que calia mirar d’evitar-ho. tFigura 2. Estimacions de l’abundància del po’ouli a la Reserva Hanawi (Maui) des del 1973. Les xifres indiquen els individus identificats amb seguretat. De Goombridge et al. (2004).

Omnis Cellula 27

13

Desembre 2011


A fons

Mamo negre (Drepanis funerea)

La primera opció —i la millor a llarg termini— per conservar una espècie consisteix a restaurar i conservar tot l’hàbitat. Així, no solament es concon serva l’espècie amenaçada, sinó també la font d’aliment, els depredepre dadors, els refugis i els competicompeti dors. És la millor garantia per a la sostenibilitat de tot l’ecol’eco sistema. L’any 1986, l’estat de Hawaii va establir amb aquest propòsit la Reserva de l’Àrea Natural Hanawi per protegir el terreny entre el Parc Nacional Haleakala, la Reserva de WaikaWaika moi i la Reserva Forestal Ko’olau. Però la declaració legal no feia res en contra dels porcs o de les rates, que continuaven augmentant l’activil’activi tat a la zona. I, és més, cada una d’aquestes reserves depenia d’una administració diferent —l’estat de Hawaii, el Govern federal dels EUA i l’ONG Nature Conservancy of Hawaii— i ja sabem el desgavell que resulta d’aquesta dispersió administrativa. Va començar una carrera contra rellotge per tancar amb filats com més hectàrees millor, una tasca gens senzilla en aquests boscos boirosos, plujosos, costeruts i freds. I un cop tancada una àrea calia caçar tots els porcs, rates, mangostes, gats fers i cabres, tot confiant que la població d’espècies autòctones tornaria a créixer. Aquest treball descomunal i continuat des del 1990 fins al 1997 va ser tan sols sufici-

uFigura 3. (a) Localització de la Reserva Hanawi, una zona de 700 hectàrees de bosc plujós quasi pristi tancada amb filat. (b) Localització dels tres territoris de po’ouli (HR1, HR2 i HR3) coneguts al començament del segle. Els cercles negres indiquen marcadors en un sistema de referenciació, cadascun dels quals inclou una estació de control de rosegadors. Les distàncies entre territoris varien entre 1,5 i 2,5 km de terreny molt inclinat. Els contorns negres i grisos indiquen límits de confiança del 50 % i 95 % del territori ocupat per dos dels individus. La translocació es va fer de HR1 a HR3. De Goombridge et al. (2004).

Omnis Cellula 27

14

Desembre 2011

ent per tancar i lliurar d’invasors una zona de 8 km2. Mentrestant, la població de po’oulis s’havia reduït encara més i durant la dècada dels noranta els investigadors amb prou feines en feien una o dues observacions en cada campanya, de manera que l’estimació de la població a la reserva el 1996 va ser de només sis individus. Els dos anys següents es van fer esforços per capturar, anellar i agafar dades d’aquests individus. Es va aconseguir anellar tres exemplars i es van recollir algunes plomes per determinar-ne el sexe. Va resultar que eren un mascle i dues femelles, però estaven en territoris tan allunyats que les probabilitats que es trobessin eren ínfimes. Cap al final dels noranta, els investigadors eren conscients que segurament aquells tres exemplars eren els únics supervivents de po’ouli. Fins llavors havien intentat les tècniques de conservació sense manipulació dels ocells —excepte la captura per anellar-los i determinar-ne el sexe—, però ara no hi havia cap més remei que intentar una translocació: es capturaria l’individu HR1 (suposadament femella, fig.3) i es transportaria al territori de l’HR3 (suposadament mascle) tot confiant que la parella pogués construir un niu i reproduir-se. Manipular un dels tres únics exemplars d’una espècie era extraordinàriament delicat. El malson dels investigadors era que es morissin mentre el transportaven, de manera que durant un parell d’anys es van fer experiments amb pinsans d’espècies més abundants i es va posar a punt


[ L’expulsió del paradís: els pinsans de Hawaii i la biologia de la conservació]

Bec de lloro de Maui (Pseudonestor xanthophrys)

un protocol molt estricte. Finalment, el 4 d’abril de 2002 van poder capturar l’HR1. Amb molta cura la van engabiar i la van transportar pel mig del bosc costerut, humit i fred fins al territori de l’HR3. La van equipar amb radiotransmissors i la van alliberar. Tot estava preparat per fer un seguiment exhaustiu dels seus moviments. Però l'endemà, l’ocell va tornar tranquil·lament al seu territori sense voler saber res del mascle. El pas següent era encara més manipulador. No hi havia cap més remei que capturar els tres individus i intentar la reproducció en captivitat. Aquesta estratègia havia tingut èxit amb altres espècies hawaianes, però disposar de només tres exemplars posava les coses especialment difícils. Malgrat els esforços dels investigadors, només l’HR1 va poder ser capturat després de divuit mesos de parar les xarxes japoneses. Li faltava un ull, semblava vell i, per tant, era poc probable que es pogués reproduir. Es van fer anàlisis de sang. Els resultats van portar dues

sorpreses: la primera va ser que era un mascle i no una femella. Amb raó va tornar de seguida al seu territori sense voler saber res del mascle HR3! I l’altra, la pitjor, va ser que tenia malària aviar. Això volia dir que els mosquits havien arribat a Hanawi. L’ocell va ser internat al Centre de Recuperació d’Ocells d’Olinda (Maui) i els veterinaris van fer tot el que era possible per recuperar-lo. Inevitablement, el 26 de novembre de 2004 l’ocell va morir i, amb ell, va desaparèixer una altra espècie, perquè dels altres dos exemplars no se’n va tornar a saber res més. Els investigadors encara van fer l’últim pas de tot projecte de conservació: agafar mostres de teixits i congelar-les. Aquestes mostres, juntament amb les d’altres espècies extintes, descansen al Zoo Congelat del zoològic de San Diego, tot esperant un futur Parc Juràssic que les ressusciti. Quatre dècades després de ser descobert, tot el que queda del po’ouli són dos espècimens dissecats i algunes cèl·lules, especialment fibroblasts, conservades en nitrogen líquid.

Omnis Cellula 27

15

Desembre 2011


[ L’expulsió del paradís: els pinsans de Hawaii i la biologia de la conservació]

L’expulsió del paradís

Akepa (Loxops coccineus)

Sóc al camí Pihea, a punt d’entrar a la Reserva dels Aiguamolls d’Alakai, a l’illa de Kauai. A la meva esquerra, els vessants inversemblantment verticals de la vall de Kalalau baixen fins al Pacífic. En canvi, a la meva dreta, el pla suaument inclinat d’Alakai puja fins a la muntanya Waialeale, un lloc que té fama de ser el més plujós del món, amb 15 metres/m2 de pluja a l’any (Barcelona només en té 60 cm!). L’altiplà d’Alakai està recobert del bosc plujós hawaià. Aquesta nit ha plogut, però ara mateix fa un sol esplèndid. Només el Waialeale està colgat de núvols. Puc veure quilòmetres d’ohi’as amb les seves flors magenta. Puc veure cada fulla, humida i brillant, amb una diferent tonalitat de verd. Aquest és un dels llocs més bonics del planeta. Tinc la sensació de ser en un lloc remot i pristi. De fet, tinc la certesa que, si mai va existir el paradís bíblic, es devia semblar moltíssim a aquest indret. Aquest és encara el refugi de sis espècies de pinsans.

Però això no durarà gaire. L’escalfament global fa que els mosquits puguin viure cada cop a més altitud i redueix el territori lliure de malalties al mínim. De tant en tant, un huracà travessa aquesta zona. L’últim va ser l’Iniki, que el 1992 va passar just per sobre d’aquesta illa amb vents de 225 km/h. La defensa dels pinsans era migrar muntanya avall. Sempre havia funcionat, però ara els mosquits els estaven esperant. Es creu que la desaparició de l’o’u (Psittirostra psittacea) va ser causada per la combinació de l’Iniki i els mosquits. Penso en el po’ouli i en les dotzenes d’espècies de pinsans que ja no hi són. Quan els polinesis van arribar a Hawaii van exterminar un terç de les espècies d’ocells, però no n’eren conscients. Quan els europeus van arribar a aquestes illes, van causar l’extinció de la meitat dels que quedaven. Però tampoc no n’eren conscients. Quan l’últim po’ouli va morir entre les mans del seu cuidador, el personal de les installacions i les diferents administracions no eren els responsables directes de l’extinció. Però eren conscients que la desaparició d’aquest ocell era conseqüència exclusivament de les activitats dels humans. Aquesta ha estat la veritable expulsió del paradís. Ho sabem. Estem despullats. El que passi en aquest planeta depèn de nosaltres. Miro l’extensió brillant de l’Alakai i no puc evitar unes quantes llàgrimes. l

Carles Pedrós-Alió (Barcelona, 1953)

Referències bibliogràfiques GroombridGe, J. J. [et al.] (2004). «An attempt to recover the Po’ouli by translocation and an appraisal of recovery strategy for bird species of extreme rarity». Biological Conservation, vol. 118, p. 365-375. GroombridGe, J. J. [et al.] (2006). «Patterns of spatial use and movement of the Poo’uli, a critically endangered Hawaiian honeycreeper». Biodiversity and Conservation, vol. 15, p. 3357-3368. Powell, A. (2008). The Race to Save the World’s Rarest Bird. The Discovery and Death of the Po’ouli. Mechanicsburg: Stackpole Books. Pratt, H. D. (2005). The Hawaiian honeycreepers. Drepanidinae. Oxford: Oxford University Press. Pratt, H. D. (2010). Family Drepanididae (Hawaiian honeycreepers). A: Hoyo, J. del; elliot, A.;

CHristie, D. A. [ed.]. Handbook of the Birds of the World. Vol. 15: Weavers to New World Warblers. Barcelona: Lynx Edicions, p. 618-659. rosa, K. [et al.] (1998). «Draft environmental assessment for possible management actions to save the Po’ouli». U. S. Fish and Wildlife Service i Hawai’i Department of Land and Natural Resources. san dieGo Zoo. <http://www.sandiegozoo.org/conservation/science/at_the_zoo/the_frozen_zoo> ZieGler, A. C. (2002). Hawaiian natural history, ecology and evolution. Honolulu: University of Hawai’i Press.

Omnis Cellula 27

16

Desembre 2011

Llicenciat en ciències biològiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en bacteriologia per la Universitat de Wisconsin, Madison (EUA). Des del 2000 és professor d’Investigació a l’Institut de Ciències del Mar, CSIC. És cap del grup de recerca consolidat en ecologia microbiana marina. El seu interès científic és entendre la diversitat i l’ecologia dels microorganismes aquàtics utilitzant tècniques de genòmica i de seqüenciació massiva. Altres interessos inclouen la biologia de l’espiritualitat, els ocells, la divulgació, les relacions entre l’art i la ciència i escriure llibres, com ara Desert d’aigua (La Magrana, 2007).


Quin patró segueix la diversitat microbiana oceànica? Escrit per

Itziar Lekunberri García

Departament de Biologia Marina, Universitat de Viena

L’oceà ocupa el 70 % de la superfície de la Terra, i en aquest ambient la major part de la biomassa correspon a microorganismes. Aquestes petites fàbriques són responsables del 98 % de la producció primària del planeta i actuen de mitjancers en tots els cicles biogeoquímics de l’oceà. Hi ha controvèrsia sobre la distribució d’aquests microorganismes. D’una banda, es creu que segueixen patrons biogeogràfics; però, d’una altra, es considera que la majoria dels microorganismes són cosmopolites. En aquest estudi mostrem els canvis de les comunitats microbianes al llarg de la zona de fractura Romanche (oceà Atlàntic) en les diferents masses d’aigua.

L’

és probablement l’ecosistema més gran i antic del planeta. Els microorganismes que hi viuen són els descendents vius més propers de les formes originals de la vida a la Terra. Mitjançant la concentració d’oxigen a l’atmosfera, formen un nou ambient aeròbic on evolucionen plantes, animals i totes les altres formes de vida. Els procariotes representen un component important del plàncton marí. Comprenen fins al 70 % de la biomassa total del plàncton en superfície i fins al 75 % en aigües profundes. Els bacteris són el grup més abundant i ric en espècies de microorganismes. Imprescindibles per a la vida a la Terra, els bacteris s’encarreguen de molts processos crítics dels ecosistemes, així com d’una gran varietat de cicles biogeoquímics. Alguns exemples d’activitats que duen a terme exclusivament són els processos clau que marquen el ritme del cicle del nitrogen: la nitrificació, la desnitrificació i la meitat de la fixació de nitrogen mundial tenen lloc als oceans gràcies als microbis. També tenen un paper en el cicle del sofre i en els fluxos oCeà

de metà, dues característiques fisiològiques conegudes fins avui; però l’enorme diversitat microbiana indica que hi pot haver moltes més capacitats metabòliques encara per descobrir.

Hi ha un debat extens sobre el fet que els microorganismes presentin patrons biogeogràfics com ara el gradient latitudinal de riquesa d’espècies cada vegada més gran des de zones polars fins a les regions equatorials, quelcom característic de molts animals i plantes macroscòpiques. En aquest sentit hi ha la teoria del «tot és a tot arreu, però l’ambient selecciona». En canvi, els models estocàstics de la biodiversitat i la biogeografia postulen que la immigració, les taxes de dispersió, la mida de l’hàbitat —la relació àrea-tàxon, per exemple— i la invariància ecològica entre filotipus microbians determinen l’estructura de la comunitat microbiana. No obstant això, aquesta famosa declaració significa que, a causa del gran nombre d'organismes i el creixement accelerat de la població, és poc probable que els tàxons microbians s’extingeixin. D’altra banda, els microbis es dispersen fàcilment i exclouen la possibilitat de la biogeografia històrica, de manera que la composició de la comunitat no ha de ser determinada per esdeveniments de dispersió o dificultat, una visió que ha estat cada vegada més qüestionada els últims anys.

Omnis Cellula 27

17

Desembre 2011


A fons Bacteris

uFigura 1. Arbre filogenètic del DNA 16S de bacteris i arqueus. Superfície O2 min. 1750 m Profunditat

Arqueus

Omnis Cellula 27

18

Desembre 2011


[Quin patró segueix la diversitat microbiana oceànica? ]

El 2007, Pommier i col·laboradors van posar a prova la distribució omnipresent del bacterioplàncton marí. Per desafiar aquesta visió integral, es van emprar biblioteques de clons en nou indrets costaners distribuïts per tot el món. Es va trobar una distribució similar dels principals grups taxonòmics representats a les comunitats. Totes les comunitats locals es van estructurar de manera similar, amb dominància d’unes quantes unitats taxonòmiques operacionals (OTU), fet que mostra afiliacions taxonòmiques variables. Però això ha estat desmentit per la composició diferent dels tàxons microbians marins de vida lliure a diferents llocs segons els factors ambientals. La composició del bacterioplàncton varia al llarg de gradients de salinitat amb la profunditat i l’especificitat de la massa d’aigua.

es van introduir a l’ecologia microbiana, fet que ha permès d’obtenir les dades de seqüència genètica dels organismes dominants, encara que no puguem cultivar-los. D’alguna manera és sorprenent que els resultats generats per aquestes noves tècniques no coincideixin amb els resultats obtinguts mitjançant el cultiu. Es va posar de manifest que alguns bacteris dominants no són cultivables utilitzant metodologies estàndards, mentre que d’altres que sí que ho són tenen una abundància tan baixa en el medi natural que les tècniques moleculars no poden detectar-los. Així, les eines moleculars han fet créixer el nostre coneixement sobre l’estructura de la comunitat microbiana marina i han demostrat que una gran part dels microbis del medi representen tàxons nous que encara no s’han cultivat.

Es pot trobar una sortida a la distinció entre diversitat i biodiversitat proposta per Margalef el 1994. La biodiversitat seria el total de la informació genètica a la Terra o a qualsevol part del globus. La diversitat es refereix als components que estan actius i són abundants en un moment i lloc determinats. En el treball esmentat, algunes espècies de microorganismes van ser presents cada any amb una gran abundància. La resta d’espècies tenia poca abundància i no es van trobar cada any: eren espècies ocasionals. Les taxes més abundants es mantenen mitjançant un creixement actiu, ja que s’adapten bé a aquest ecosistema en particular. Aquests tàxons constitueixen la diversitat de l’ecosistema. La llarga cua de tàxons rars (o banc de llavors) completa la biodiversitat. És important tenir en compte que el nombre de representants d’un grup determinat no està lligat necessàriament a la importància d’aquest grup per al funcionament de la comunitat. El 2006, Sogin i col·laboradors van detectar una alta diversitat bacteriana a les masses d’aigües profundes de l’Atlàntic nord i als respiradors hidrotermals de flux difús.

Els organismes fàcilment cultivables poden formar part de la biosfera rara: la gran col·lecció de microorganismes presents als ecosistemes d’abundància molt baixa. Aquesta baixa abundància els protegeix de la lisi viral i, en part, de la depredació; a més, poden persistir durant llargs períodes de temps amb poca o cap activitat. S’ha suggerit que, si canvien les condicions, els membres de la biosfera rara poden multiplicar-se ràpidament, convertir-se en part dels tàxons abundants i participar activament en els fluxos de carboni i energia. Per tant, constitueixen un banc de llavors que pot arribar a ser d’una gran utilitat per a la comunitat per donar resposta a les condicions canviants del medi, incloent-hi l’aparició de contaminants o altres pertorbacions antropogèniques. La biodiversitat d’un ecosistema no és totalment coneguda fins que es caracteritza la biosfera rara. La seqüenciació massiva permet capturar la informació sobre aquestes poblacions d’abundància baixa. Alguns exemples són l’estudi de Venter i col·laboradors del 2004 al mar dels Sargassos, on van utilitzar un enfocament de seqüenciació massiva i van estimar que la mostra analitzada contenia aproximadament mil vuit-cents tàxons bacterians. El 2006, Sogin i col·laboradors van emprar una tècnica més eficaç i barata de seqüenciació per analitzar mostres d’aigües profundes de l’Atlàntic nord i van estimar que la riquesa era de milers de diferents tàxons. Estudis moleculars recents demostren que la composició taxonòmica de les comunitats bacterianes naturals comprenen una gran diversitat, tot i que relativament poques espècies sembla que formen la major part de la biomassa.

Els primers microbiòlegs marins estaven convençuts que un alt percentatge d’espècies pelàgiques abundants es podrien cultivar en plaques d’agar. Darrerament, la microscòpia epifluorescent ha revelat que els bacteris fàcilment cultivables representen només el 0,1 % dels bacteris observables. Prèviament detectat per altres investigadors, aquest problema es va anomenar anomalia del gran plat. A mitjan dècada dels vuitanta, els mètodes moleculars

Omnis Cellula 27

19

Desembre 2011


Bacteris

A fons

uFigura 2. Presència i absència dels OTU de bacteris i arqueus. Superfície (100 m) O2 min (250 m - 1750 m) 1750 m 1750 m - 4000 m > 4000m

En aquest estudi es mostra la distribució dels grups principals de bacteris i arqueus determinat a les aigües epiabissopelàgiques al llarg del transsecte de la zona de fractura Romanche (RFZ, de 2° 7’ S 31° 79’ W a 0° 56’ N 14° 36’ W) a l’Atlàntic tropical. Mitjançant la RFZ, l’aigua antàrtica de fons (AABW) entra a la conca oriental de l’Atlàntic i part de l’aigua profunda de l’Atlàntic nord (NADW) de la conca occidental torna a entrar a la conca oriental de l’Atlàntic una altra vegada. Per tant, les principals masses d’aigua es canalitzen mitjançant la RFZ. L’objectiu d’aquest estudi és determinar les comunitats de bacteris i arqueus en termes d’estructura de la diversitat i la comunitat. Al llarg del transsecte, es van seleccionar vuit estacions entre 8-10 m de profunditat per quantificar la diversitat amb tècniques single-cell. Per fer el marcatge fluorescent, es van utilitzar sondes d’oligonucleòtids per bacteris i crenarqueots marins del grup I, i per a grups específics de bacteris: SAR11, SAR406, SAR202, Alteromonas i Planctomycetes. Es van trobar patrons diferents per a grups específics dins la columna d’aigua. SAR202 i Alteromonas van augmentar amb la profunditat, SAR11 va disminuir, i Plactomycetes i SAR406 es van mantenir força estables al llarg de la columna d’aigua. La contribució relativa de crenarqueots al picoplàncton total va ser significativament més gran a les zones més profundes. No es van detectar diferències a l’eix horitzontal (i no hi va haver canvis significatius entre les estacions). Per aprofundir en la diversitat de les bibliote-

Omnis Cellula 27

20

Desembre 2011

ques de DNA 16S es van analitzar clons en quatre capes de profunditat a l’estació central per determinar la diversitat de bacteris i arqueus. Aquesta tècnica també mostra les estratificacions d’aquests microbis amb la profunditat. SAR11 i Alphaproteobacteria disminueixen en abundància amb la profunditat; Bacteroidetes presenta un nombre més alt a la superfície; el domini màxim de Gammaproteobacteria se situa a 1750 m; Firmicutes (SAR406) i Chloroflexi (SAR202) semblen dominants a la capa més profunda. De la diversitat d’arqueus es va trobar que el Marine Group II domina la capa de 1750 m, mentre que el Marine Group I domina les capes més profundes. Nitrosopumilus (l’única soca cultivable d’arqueobacteri) es va trobar només a 1750 m. La composició de les comunitats de bacteris i arqueus es va revelar per TRFLP (Terminal Restriction Fragment Length Polymorphism). En gràfics d’anàlisi de proximitats (multidimensional scaling) es va estudiar la correlació de la composició de les comunitats de bacteris i arqueus amb factors ambientals, que va resultar ser significativa en ambdós casos. Les matrius de similitud de les anàlisis TRFLP mostren l’estratificació amb la profunditat i també es van trobar alguns OTU que es limiten a profunditats específiques. Es van analitzar els canvis en la composició de la comunitat bacteriana de tres masses d’aigua (NADW, AAIW [aigua antàrtica intermèdia] i AABW) al llarg de la fractura. Només la NADW mostrava diferències a l’eix horitzontal, que entenem com els canvis en el temps. Com que la


[Quin patró segueix la diversitat microbiana oceànica? ]

zona de fractura és una àrea on les masses d’aigua estan aïllades d’altres corrents, resulta ideal per estudiar canvis en el temps d’una comunitat determinada dins d’una massa d’aigua. Suggerim que no es van detectar canvis en altres masses d’aigua a causa de la profunditat. Com que el corrent d’AABW és molt profund, hi pot haver una resuspensió dels sediments a la fractura que podria afectar la comunitat bacteriana. Tampoc es van detectar canvis a l’AAIW perquè aquesta àrea és molt poc profunda pel fet d’estar dins de la zona de fractura.

En resum, sembla que la composició de les comunitats bacterianes avaluades mitjançant el protocol CARD-FISH i la clonació indiquen una estratificació segons la profunditat. La composició de la comunitat d’arqueus determinada per clonació també indica una estratificació segons la profunditat. Es van trobar correlacions significatives entre la composició de les comunitats de bacteris i arqueus i les característiques fisicoquímiques i biològiques de les masses d’aigua. La composició de la comunitat bacteriana canvia gradualment a mesura que els fluxos de NADW travessen la zona de fractura Romanche. Com que els grans grups detectats en aquest estudi s’han trobat a totes les profunditats, però en diferents proporcions, estem d’acord amb la teoria que «tot està a tot arreu, però l’ambient selecciona». I

Itziar Lekunberri García

Referències bibliogràfiques

a Zam, F. [et al.] (1983). «The Ecological Role of WaterColumn Microbes in the Sea». Marine Ecology Progress Series, vol. 10, p. 257-263. baas-beCkinG, L. G. M. (1934). Geobiologie of Inleiding Tot de Milieukunde. A: stoCkum, W. P. van; Zoon, N. V. (ed.). Diligentia Wetensch, sèrie 18/19. La Haia: Van Stockum’s Gravenhange. FerGuson, R. L. [et al.] (1984). «Response of marine bacterioplankton to differential filtration and confinement». Applied and Environmental Microbiology, vol. 47, p. 49-55. FuHrman, J. A. [et al.]. «Dominance of bacterial biomass in the Sargasso Sea and its ecological implications». Marine Ecology Progress Series, vol. 57, p. 207-217. Horner-devine, M. C. [et al.] (2003). «An ecological perspective on bacterial biodiversity». Proceedings of The Royal Society, vol. 271, p. 113-122. Hubbel, S. P. (2001). The unified neutral theory of biodiversity and biogeography. New Jersey: Princeton University Press. JannasH, H. W.; Jones, G. E. (1959). «Bacterial populations in sea water as determined by different methods of enumeration». Limnology and Oceanography, vol. 4, p. 521-527.

marGaleF, R. (1994). «Diversity and biodiveristy –their posible meaning in relation with the wish for sustainable develpment». An Acad. Bras. Ciênc., vol. 66, p. 3-14. P edrós-a lió, C. (1993). «Diversity of bacterioplankton». Trends in Microbiology, vol. 8, núm. 3, p. 86-90. P edrós-a lió, C. (2006). «Marine microbial diversity: can it be determined?». Trends in Microbiology, vol. 14, p. 257-263. Pommier, T. [et al.] (2007). «Global patterns of diversity and community structure in marine bacterioplankton». Molecular Ecology, vol. 16, núm. 4, p. 867-880. soGin, M. L. [et al.] (2006). «Microbial diversity in the deep sea and the underexplored rare biosphere». PNAS, vol. 103, p. 12115-12120. teira, E. [et al.] (2004). «Combining catalyzed reporter deposition-fluorescence in situ hybridization and microautoradiography to detect substrate utilization by bacteria and archaea in the deep ocean». Appl. Environ. Microbiol., vol. 70, p. 4411-4414. venter, J. C. [et al.] (2004). «Environmental genome shotgun sequencing of the Sargasso Sea». Science, vol. 304, p. 66-74. Zobell, C. E. (1943). «The effect of solid surfaces upon bacterial activity». J Bacteriol., vol. 46, p. 39-56. Omnis Cellula 27

21

Desembre 2011

(Iruña, 1980) bioloLlicenciada en biolo gia per la Universitat de Navarra (2002). Va dur a terme el doctorat en el programa de Ciències del Mar de la UPC a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), sota la supervisió del doctor Josep M. Gasol (2008). Actualment, fa una estada postdoctoral a la Universitat de Viena gràcies a una beca Marie Curie. Concretament, treballa al Departament de Biologia Marina, dins el grup del doctor Gerhard Herndl.


Biodiversitat críptica i espècies falses: papallones que enganyen els científics

Escrit per

Vlad Dincă i Roger Vila Laboratori de la Diversitat i l’Evolució de les Papallones, Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF)

D

es que Linné va començar la monumental tasca de posar nom als éssers vius, ara fa uns dos-cents cinquanta anys, milers d’investigadors hem aconseguit descriure un milió i mig d’espècies, aproximadament. Les estimacions sobre la diversitat real són encara molt poc precises, però sis milions d’espècies seria un nombre bastant conservador. Una simple regla de tres ens diu que trigarem mil anys

Omnis Cellula 27

22

Desembre 2011

a conèixer la biodiversitat del planeta. Això no són bones notícies, i menys encara si tenim en compte que el ritme actual de descripció d’espècies no és el més alt de la història. La taxonomia passa per un moment difícil i sovint queda relegada a material suplementari dels articles o a revistes amb un índex d’impacte baix o nul. És evident que moltes espècies s’extingiran sense que les haguem arribat a conèixer.

La revolució molecular de les ciències biològiques sembla una de les poques sortides a aquesta situació. Necessitem tècniques ràpides,

Imatges: © Vlad Dincă

L’anomenada biodiversitat críptica, espècies que passen desapercebudes als científics perquè són pràcticament idèntiques a d’altres, s’està descobrint gràcies a les noves tècniques genètiques i morfomètriques. Sembla que representa una porció no gens negligible de la biodiversitat total, i estudiar-la té una gran importància, tant per conèixer el nombre real d’espècies que existeix com per potenciar-ne la conservació. Els insectes representen el 60 % de les espècies conegudes i les papallones són un dels quatre ordres megadiversos del planeta. Expliquem diversos estudis recents que mostren que algunes espècies de papallones no són el que semblaven.


[ Biodiversitat críptica i espècies falses: papallones que enganyen els científics ]

1

5

6 2 7 3

4

potents i aplicables a gran escala que ajudin a accelerar la documentació de la vida. Una de les iniciatives que caminen més decididament en aquesta direcció és el codi de barres genètic o DNA barcoding. El principi d’aquesta tècnica és simple: escollir un fragment de DNA estàndard que serveixi com a sistema d’identificació d’espècies i que en faciliti el descobriment de noves. L’Institut de Biodiversitat d’Ontario (Canadà) i, en concret, el seu director Paul Hebert, han liderat la implementació del codi de barres genètic a gran escala. En animals, el marcador usat és un fragment de la subunitat I del gen citocrom c-oxidasa, mentre que en plantes s’han proposat diversos marcadors, tot i que continua la cursa per trobar-ne un de realment útil. Més enllà de les discussions sobre el marcador més adequat i sobre les virtuts i limitacions de la tècnica, la feina acomplerta és un èxit indiscutible. Des que la campanya va començar a escala internacional fa sis anys s’han reunit més d’1,3 milions de codis de barres genètics, xifra que representa més de 113.000 espècies. Aquesta dada és més impressionant si tenim en compte que més de la meitat dels codis s’han obtingut els últims dos anys. En un treball recent s’ha testat l’efectivitat del codi de barres genètic tot utilitzant com a model les papallones de Romania. Amb 180.000 espècies descrites de lepidòpters, aquest ordre megadivers constitueix el grup d’invertebrats més ben estudiat. A Romania existeixen 182 espècies de papallones diürnes, que representen aproximadament un terç de les europees. Es tracta, per tant, d’un sistema representatiu de l’Europa temperada. Per a aquest estudi es van seqüenciar els codis de barres genètics de 1.387

exemplars de papallones, que representaven el 99% de les espècies i principals subespècies en un mostreig com més uniforme millor. El resultat mostra que el codi de barres genètic permet identificar sense ambigüitat el 90 % de les espècies, però no pot discernir entre parells d’espècies molt properes en els casos restants (fig. 1). Aquest percentatge és prou encoratjador i és millor que el que obtindríem, per exemple, utilitzant els patrons de les ales. Com a resultat, Romania és el primer país del món amb una base de dades pràcticament completa que permet identificar genèticament mostres de papallones. Ara és possible classificar mostres que, tot i tenir valor faunístic o aportar informació sobre l’ecologia de les espècies, no poden ser identificades per altres mètodes, com ara estadis immadurs, continguts estomacals de predadors, restes de mostres atacades per parasitoides, etcètera. Un dels avantatges de tenir un mapa de la variabilitat genètica mitocondrial de les papallones és que permet estudiar l’anomenada biodiversitat genètica. El terme biodiversitat normalment s’entén com el nombre d’espècies, però conèixer els diferents llinatges genètics existents té un gran interès des del punt de vista evolutiu, biogeogràfic i de la conservació. És molt destacable que a Romania s’hagin detectat vuit espècies de papallones amb un percentatge de divergència genètica intraespecífica de més del 2 % i, en un cas, de més del 5 % (fig. 2). A més, aquestes divergències són en alguns casos més grans que la mínima interespecífica, fet que suggereix l’existència de fenòmens evolutius susceptibles de ser estudiats en profunditat (introgressió, llinatges aïllats durant

Omnis Cellula 27

23

Desembre 2011

8

pFigura 1. Gràfic que mostra la mínima distància genètica interespecífica en relació amb la màxima distància genètica intraespecífica del codi de barres genètic per a cent vuitanta espècies de papallones presents a Romania. Es mostren vuit espècies per a les quals s’ha detectat una distància intraespecífica superior al 2 %.


A fons

del test d’eficàcia del codi de barres genètic per identificar les espècies de papallones de Romania. Els resultats es basen en 1.387 codis de barres corresponents a cent vuitanta espècies.

qFigura 3. Thymelicus sylvestris és una espècie que conté tres llinatges mitocondrials ben diferenciats i que podria incloure espècies críptiques. A la dreta, es mostra un arbre filogenètic basat en els codis de barres genètics de disset mostres; a l’esquerra s’indiquen en un mapa de Romania les localitats on s’han recol·lectat els diferents llinatges.

llargs períodes, etc.). També és possible que ens trobem davant d’alguns casos d’espècies críptiques: les que morfològicament s’assemblen molt a d’altres, fet que pot provocar que passin desapercebudes als científics. Un dels estudis més famosos, titulat «Deu espècies en una», suggeria l’existència de nou espècies críptiques dins d’una espècie de papallona, tot i que el nombre real d’espècies en aquest cas encara s’està debatent. Caldrà, per tant, estudiar meticulosament cada cas descobert d’una gran divergència intraespecífica, com per exemple el de l’espècie Thymelicus sylvestris, que conté tres llinatges mitocondrials ben diferenciats (fig. 3). La biodiversitat críptica s’està detectant actualment gràcies a tècniques modernes que ens permeten discernir espècies més enllà de les aparences. Una de les primeres espècies de papallona críptica descobertes va ser Leptidea reali, un cas que va suscitar un gran interès perquè evidenciava la necessitat d’estudis molt més detallats. Als anys noranta es va demostrar que el que es considerava una sola espècie comuna a Europa i l’Àsia eren en realitat dues espècies bessones, L. sinapis i L. reali, que sovint volaven juntes i que només es podien diferenciar mitjançant mesures de la genitàlia, un caràcter

Omnis Cellula 27

24

Desembre 2011

Un altre exemple il·lustratiu fa referència a una de les papallones més comunes d’Europa, Polyommatus icarus, també coneguda per blaveta comuna. Recentment, s’ha descobert una espècie críptica, P. celina o blaveta comuna africana, que la substitueix al nord d’Àfrica. Un estudi ha reconstruït la història evolutiva d’aquesta parella d’espècies mitjançant tècniques moleculars (DNA mitocondrial i genòmic) i tècniques de morfometria geomètrica. Mentre que la morfometria lineal tradicional mesura distàncies, la morfometria geomètrica permet comparar formes estadísticament. Els resultats han estat sorprenents. En primer lloc, s’ha demostrat que les dues espècies de blaveta comuna no són espècies germanes, tot i que s’assemblen molt. De fet, P. icarus és evolutivament més propera a altres espècies. Això ens indica que la biodiversitat críptica pot ser fruit de caràcters que es mantenen invariables durant milions d’anys en alguns llinatges (plesiomòrfics) i de caràcters d’origen

Imatges:© Vlad Dincă

pFigura 2. Resultats

de la morfologia interna molt usat en entomologia. Aquestes espècies s’han convertit en un model emergent per a l’estudi de l’especiació i s’han publicat més de cent trenta articles científics sobre la qüestió els darrers vint anys. Sorprenentment, s’acaba de descobrir l’existència d’una altra espècie críptica dins del que s’anomenava L. reali. Aquesta nova espècie, L. juvernica, no es pot diferenciar per morfologia externa ni interna, només mitjançant el DNA i el nombre cromosòmic (fig. 4). Es tracta , probablement, del primer cas conegut de múltiples capes de biodiversitat críptica, fet que ens porta a reflexionar sobre quin percentatge de la biodiversitat conté biodiversitat críptica amagada. Aquesta pregunta és particularment pertinent, atès que s’ha trobat diversitat críptica fins i tot en un grup tan ben estudiat com són les papallones europees. Quantes espècies insospitades poden amagar els tàxons investigats pobrament? No hi ha estimacions fiables en aquest sentit, i primer cal estudiar a fons un grup ampli per poder fer extrapolacions més o menys acurades.


[ Biodiversitat críptica i espècies falses: papallones que enganyen els científics ]

independent que convergeixen (homoplàsics), que conjuntament fan que dues espècies força allunyades evolutivament siguin indistingibles als nostres ulls. Les genitàlies també són extremament semblants, fins al punt que tan sols s’han detectat diferències minúscules en la forma, i en general la identificació només és segura mitjançant la seqüenciació del DNA. Curiosament, aquestes dues espècies tenen una distribució parapàtrida, de manera que s’exclouen mútuament en l’espai. Una hipòtesi que explicaria aquest fet és que les dues espècies no disposen de mecanismes per distingir-se entre si, però els híbrids tenen problemes de fertilitat. D’aquesta manera, qualsevol exemplar que ar-

ribi a una zona on habita l’altra espècie tindria molt probablement descendència no fèrtil. D’altra banda, aquest estudi també demostra que P. celina té una distribució molt més àmplia del que es creia (fig. 5). La blaveta comuna africana substitueix P. icarus en moltes zones del sud de la península Ibèrica, les illes Balears, Sardenya i Sicília, a més de les Canàries. L’expansió cap al nord de P. celina va començar fa uns vuit-cents cinquanta mil anys, quan aquesta espècie va colonitzar les Balears i Sicília des del nord d’Àfrica. Fa relativament poc, ja al final del Plistocè, el llinatge de les Balears va colonitzar Sardenya, i l’africà, el sud de

Omnis Cellula 27

25

Desembre 2011

pFigura 4. Triplet d’espècies críptiques dins del gènere Leptidea. Cap no es pot identificar per morfologia externa i només una (L. sinapis) difereix en la morfologia interna (genitàlia). L. reali i L. juvernica només es poden distingir mitjançant l’estudi del DNA o del nombre cromosòmic. En el mapa s’indiquen les localitats de les mostres estudiades que han portat a descobrir el triplet d’espècies.


A fons

uFigura 5. Polyommatus celina és una espècie críptica recentment descoberta dins de la blaveta comuna P. icarus. Són extremament similars tot i no ser espècies germanes. En el mapa s’indiquen les àrees de distribució de totes dues espècies, així com la historia de l’expansió de P. celina cap al nord.

la península Ibèrica. Per tant, veiem que a les illes Balears no hi viu una espècie comuna com és P. icarus, sinó un llinatge de P. celina d’un gran interès només compartit amb Sardenya; un exemple més de la importància de conèixer la biodiversitat genètica per gestionar i conservar la natura adequadament. Les noves tècniques moleculars no solament ens permeten detectar espècies críptiques, sinó que també ens poden servir per desemmascarar espècies falses. L’única espècie de papallona

endèmica de Catalunya era Polyommatus fulgens, una bonica papallona blau cel amb ales anteriors vellutades (fig. 6). Aquesta espècie va ser descrita l’any 1925 per l’entomòleg Ignasi de Sagarra, germà del famós escriptor Josep Maria de Sagarra. Una altra espècie de color més pàl·lid i amb una ratlla blanca al revers de les ales ben marcada, P. ainsae, es va descriure poc després en altres zones del nord de la península Ibèrica. Estudis genètics i del nombre de cromosomes han demostrat que totes dues són en realitat la mateixa espècie. Per tant, P. ful-

Imatges: © Vlad Dincă

uFigura 6. Polyommatus fulgens era l’única espècie de papallona endèmica de Catalunya, fins que el 2006 es va demostrar que una altra espècie del nord peninsular (P. ainsae) era una espècie falsa. El resultat és que actualment P. fulgens té una distribució molt més àmplia. En el mapa es mostren les hipòtesis taxonòmiques antiga i moderna.

Omnis Cellula 27

26

Desembre 2011


[ Biodiversitat críptica i espècies falses: papallones que enganyen els científics ]

gens, que és el nom més antic, passa ara a anomenar ambdues entitats i P. ainsae passa a ser considerada una espècie falsa. Podríem dir que Catalunya ha exportat la seva única papallona endèmica. Aquest tipus de reorganitzacions de la sistemàtica comporten un treball minuciós que s’ha d’afegir a la tasca descriptiva, però que és necessari per entendre la diversitat i saber què hem de protegir. Si la feina pendent per arribar a conèixer en profunditat les papallones d’Europa encara és enorme, la que requereixen altres regions del planeta o altres grups taxonòmics és ingent. Si bé les tècniques moleculars ens ajuden, també tenen un efecte multiplicador del repte, ja que ens mostren noves capes de biodiversitat i ens plantegen preguntes més subtils. Aquest és el camí de la ciència. I

Vlad Dincă (Ploieşti, Romania, 1982)

Referències bibliogràfiques brower, A.V. Z. (2006). «Problems with DNA barcodes for species delimitation: “ten species” of Astraptes fulgerator reassessed (Lepidoptera: Hesperiidae)». Systematics and Biodiversity, vol. 4, núm. 2, p. 127-132. dinCa, V. [et al.] (2011a). «Complete DNA barcode reference library for a country’s butterfly fauna reveals high performance for temperate Europe». Proceedings of the Royal Society Series B, vol. 278, p. 347355. dinCa, V. [et al.] (2011b). «Unexpected layers of cryptic diversity in wood white Leptidea butterflies». Nature Communications, vol. 2, p. 324. dinCa, V. [et al.] (2011c). «A combined genetic-morphometric analysis unravels the complex biogeographical history of Polyommatus icarus and Polyommatus celina Common Blue butterflies». Molecular Ecology, vol. 20, p. 3921-3935.

Hebert, P. D. N. [et al.] (2004). «Ten species in one: DNA barcoding reveals cryptic species in the neotropical skipper butterfly Astraptes fulgerator». PNAS, vol. 101, núm. 41, p. 14812-14817. vila, R. [et al.] (2010). «How common are dot-like distribution ranges? Taxonomical oversplitting in Western European Agrodiaetus (Lepidoptera, Lycaenidae) revealed by chromosomal and molecular markers». Biological Journal of the Linnean Society, vol. 101, p. 130-154. lukHtanov, V. A. [et al.] (2006). «Rearrangement of the Agrodiaetus dolus species group (Lepidoptera, Lycaenidae) using a new cytological approach and molecular data». Insect Systematics and Evolution, vol. 37, p. 325-334.

Omnis Cellula 27

27

Desembre 2011

Llicenciat en biologia per la Universitat BabeşBolyai (Cluj, Romania) i ha obtingut recentment el grau de doctor en genètica per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment forma part del Laboratori de la Diversitat i l’Evolució de les Papallones a l’Institut de Biologia Evolutiva (CSICUPF). Les papallones paleàrtiques són el seu principal àmbit d’actuació. N’estudia aspectes tan variats com les relacions evolutives, la biogeografia, l’ecologia, la taxonomia i la conservació.

Roger Vila (la Garriga, 1973) Llicenciat en bioquímica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1996), també hi va obtenir el grau de doctor en bioquímica i biologia molecular l’any 2001. Va fer el postdoctorat en filogènia de papallones i formigues a la Universitat de Harvard, sota la direcció de N. E. Pierce i E. O. Wilson. Va tornar a Catalunya com a investigador ICREA júnior i actualment és científic titular del CSIC a l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), on dirigeix el Laboratori de la Diversitat i l’Evolució de les Papallones. En aquest laboratori s’usen tècniques modernes per entendre la història biogeogràfica i evolutiva que ha portat a la diversitat actual de les papallones.


Paul R. Ehrlich Catedràtic d’estudis de població de la Universitat de Stanford (EUA) i Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2009

»Un bon economista hauria d’entendre

l’ecologia en profunditat » Escrit per Begoña Vendrell Simón i Patrícia Homs Ramírez de la Piscina Especialista en papallones i biologia de poblacions, i ferm defensor de la necessitat de moderar l’explotació que fem de l’entorn natural, Ehrlich va ser el guardonat de la cinquena edició del Premi Ramon Margalef d’Ecologia. L’especialista nord-americà és també l’autor d’un dels llibres de referència sobre els problemes de la superpoblació humana, The Population Bomb, i recentment ha impulsat el programa de conscienciació ambiental Millennium Alliance for Humanity & the Biosphere (MAHB).

Sí, els estudis h humans s’estan introduint en les ciències naturals. Crec que les ciències socials haurien de ser subciències, com subdepartaments de l’ecologia. Les interaccions dels Homo sapiens entre ells i amb el medi hautambé són part de la natura, i per això crec que les ciències socials hau rien de formar part dels departaments d’ecologia. Alhora, l’economia ecohumana és subsidiària de l’economia de la natura i, per tant, un bon eco nomista hauria d’entendre l’ecologia en profunditat. I aquí ens trobem amb un dels problemes principals, perquè la majoria d’economistes no han sentit a parlar mai d’ecologia. I potser per això l’economia és una disciplina fallida. Els economistes poden predir qualsevol cosa, però no entenen com funciona el món; ens diuen coses sense sentit, com ara que podem tenir creixement econòmic continuat i sense problemes.

Potser l’ecologia també s’hauria d’apropar a altres disciplines? Els ecòlegs també haurien d’entendre els sistemes humans, que són els responsables de malmetre altres sistemes del planeta. Per això, tots els

Omnis Cellula 27

28

Desembre 2011

© Jordi Bedmar. Imatges cedides per la Generalitat de Catalunya.

Al llarg de la història, les ciències naturals i les socials han estat bastant separades, però ara sembla que en alguns àmbits, com ara l’ecologia, cal introduir els humans com un factor més en els estu estudis.


[ Paul R. Ehrlich ]

«ELS ECONOMISTES PODEN PREDIR QUALSEVOL COSA, PERÒ NO ENTENEN COM FUNCIONA EL MÓN»

La iniciativa MAHB que vostè ha contribuït a crear mira de tractar aquest tipus de qüestions?

graduats en ecologia a Stanford saben bastant d’economia. Malgrat que els economistes no entenguin res, has de ser capaç de parlar la seva llengua per comunicar-t’hi i mirar d’educar-los. És molt important que els ecòlegs sàpiguen economia.

El MAHB no tracta de respondre-les, sinó d’incentivar-ne el debat. La idea és que la gent es quedi amb alguna cosa, amb diferències culturals que són enriquidores. Però, és clar, algunes diferències culturals… Crec que gairebé tothom estarà d’acord que la cultura de les SS no era bona… I entre aquest i altres exemples hi ha tota mena de gradacions, així que un dels grans problemes és com podem mantenir un món divers sense destruir-lo.

Com es pot abordar la cultura des d’un punt de vista ecològic? D’una banda, el primer que cal fer és adonar-se que hi ha algunes coses que no es podran permetre, independentment de si són actituds culturals o no. En altres paraules, es pot tenir una cultura com la dels economistes que fomenti un creixement de la població i de l’economia sense límits. Però al final caldrà donar-nos per vençuts, perquè la natura ens hi obligarà. Perquè, en el fons, no hi ha tantes opcions per escollir: es pot dir que la població creixerà per sempre; però això no pot ser, i no serà. D’altra banda, hi ha diferències culturals meravelloses. Diferències en el tipus d’aliments que mengem, en les llengües que parlem, en moltes actituds, etc. I una qüestió èticament important és fins a quin punt tenim el dret de dir què és correcte des d’una perspectiva cultural. Els musulmans, per exemple, no accepten la Declaració Universal dels Drets Humans, perquè creuen que atorga massa drets a les dones. Tinc el dret de dirlos que estan equivocats?

Omnis Cellula 27

Com definiria la naturalesa humana? Podria escriure un llibre sencer anomenat Naturaleses humanes. No hi ha una naturalesa humana, és una de les conseqüències de la cultura. Si bé hi ha diferències genètiques entre nosaltres, és molt clar que moltes de les que observem i s’acostumaven a incloure dins les anomenades genètiques en realitat no ho són; són diferències de desenvolupament.

Vol dir «culturals»? Bé, alguns en dirien culturals. Però dos bessons siamesos, per exemple, són diferents des de l’inici de la seva existència, malgrat tenir el mateix genoma. Heu sentit a parlar de les quintigèmines Dionne?

29

Desembre 2011


A fons Entrevista «NO HI HA UNA ÚNICA NATURALESA HUMANA» Les… qui? Van ser cinc nenes idèntiques que el Govern canadenc va arrabassar als seus pares i van ser criades i estudiades per psicòlegs en condicions de laboratori. Els psicòlegs van escriure un llibre sobre les impressionants diferències que hi havia entre elles. Tot i ser criades en les condicions més uniformes possibles, tenien caràcters molt diferents. Així que, aquestes diferències, potser cal buscar-les en aspectes com ara la posició de cada embrió a l’úter, la distribució de l’espai que ocupa cada fetus… Aquestes diferències no serien una qüestió de cultura.

S’imagina dient-li a algú que té una mala adaptació cultural? Hi ha gent que ho ha fet. Suposo que depèn. Hi ha un llibre anomenat Sick societies [escrit per Robert Edgerton] en què s’analitzen societats que van tenir un comportament que els va portar a l’extinció. Però quin? Aquest és el tipus de pregunta difícil de respondre. Novament, i en casos extrems, molta gent probablement estaria d’acord que la cultura de les SS era dolenta. En canvi, obtindríem opinions molt més diverses si parléssim de mutilacions que, d’alguna manera, la gent d’una determinada cultura accepta per a si mateixa. I una de les coses que volem abordar amb el MAHB fa referència a aquesta escletxa cultural. És difícil saber quins són els aspectes clau per a la supervivència, i és molt difícil tenir aquesta mena de debats amb algú que creu que l’economia pot créixer per sempre. Les respostes ètiques que n’obtindrem seran diferents de les d’algú amb un pensament oposat.

Com es pot encarar aquesta escletxa cultural? Crec que el punt més crític és que l’ecologia i els coneixements afins s’haurien d’ensenyar a l’escola bressol. En comptes de repetir les típiques frases d’al·literació que es diuen als més petits, com ara «la meva mare em mima», podríem dir-los «mireu la planta creixent al sol» o alguna cosa semblant. Potser així la connexió entre plantes i fotosíntesi es faria abans. En realitat, no hem analitzat els programes de les universitats per saber quins són els aspectes més importants per a l’escletxa cultural. Però sí que podríem saber quins són els aspectes crítics que els ciutadans políticament actius han de saber; així podríem redis-

Omnis Cellula 27

30

senyar els programes universitaris per fer-los més adequats. Però, d’alguna manera, les universitats són més conservadores que l’Església. Tenen departaments absurds. Com pot ser que no sàpigues quelcom d’economia si ets antropòleg? O no saber una mica de psicologia si ets economista? La mateixa divisió és una bogeria; però persisteix perquè el finançament flueix en direcció a les línies de departament, i la universitat hi queda encadenada. Per això les universitats no lideren. Coneixeu alguna universitat del món que tingui un paper preponderant per mirar de resoldre problemes humans? La major part de les dels EUA serveixen a les grans corporacions econòmiques.

Vostè també ha treballat en l’equació IPAT. Podria explicar-nos una mica en què consisteix? L’impacte que tenim en els sistemes de suport vital es pot mesurar segons tres paràmetres: 1) quanta gent hi ha?, això és la P; 2) quant consumeix cadascú?, això és la A, el nivell d’afluència, i 3) quines tecnologies es fan servir per proporcionar el consum, això és la T. Per exemple, si ens hem de desplaçar des del lloc on he fet la conferència fins aquí on m’esteu entrevistant, fer-ho a peu és una opció més bona que fer-ho en cotxe. Com podeu veure, no és una equació gaire complicada i, de fet, inicialment no la vam desenvolupar com una eina d’anàlisi, sinó per fer que la gent s'adonés del problema. Als anys seixanta i setanta les idees se centraven en el problema de la població. L’arrel era la pobresa: massa migració africana cap a Europa i massa migració llatinoamericana cap als EUA. Volíem assenyalar que l’impacte humà té aquests grans factors de consum i tecnologia que multipliquen el factor de la població. Però, per mitjà de la fórmula, també vam ser capaços de dir que els EUA és el país més superpoblat del món: tenim una immensa població, un enorme nivell de consum i fem usos estúpids de la tecnologia.

Desembre 2011


[ Paul R. Ehrlich ]

«L’ECOLOGIA S’HAURIA D’ENSENYAR A L’ESCOLA BRESSOL»

Potser caldria emfasitzar el factor de consum en comptes del de població... Què n’opina? Això és com dir que si estem interessats a saber l’àrea del rectangle ens hauríem de centrar en l’amplària i no en la llargària. O a l’inrevés. Podem saber quin és el que canvia més ràpid, però no quin està contribuint més a fer un rectangle d’una milla de llarg per una polzada d’ample. No podem dir que l’amplària hi estigui contribuint més o menys que la llargària. El mateix passa amb la població i el consum. Si el consum es dobla i la població es redueix a la meitat, continues estant al mateix lloc.

Ens referíem a la cultura occidental, on sembla que el consum hauria de ser més important. En la cultura occidental, és més probable que hi hagi una reducció de la població per un canvi ràpid de tecnologia. Per exemple, entre 1941 i 1945 els EUA van passar de produir sis milions de cotxes l’any a produir l’equivalent en avions i tancs. I també vam desenvolupar la bomba atòmica. Estàvem en guerra. Però, al final del període, tornar a produir tots els béns que la població d’un país ric necessitava va costar bastant temps. Això va canviar els factors població i consum en qüestió de setmanes. Vam tenir racionaments de menjar, no podíem aconseguir gasolina sense una targeta de racionament… Amb això us vull dir que el consum no és el més important per a mi. Però si es volgués manipular algun factor caldria començar pel que costaria més d’aconseguir; perquè, novament, quan la gent es desperti, creieu-me, els factors consum i tecnologia canviaran a la velocitat de la llum. Això va passar amb l’escassetat de petroli dels anys setanta. Abans d’això, la gent tractava la gasolina com si fos pràcticament un bé gratuït: els dipòsits s’omplien amb alegria, però després tot va canviar ràpidament.

Finalment, creu que els científics s’haurien d’implicar més políticament? També morirem si el món s’enfonsa, oi? No abandones els teus drets com a ciutadà només pel fet de ser científic. Cal tenir cura a intentar exposar les teves opinions i fer-ho d'una manera clara; això hauria de ser part d’una de les habilitats acadèmiques dels científics. A mi el, que em costa més és el que està relacionat amb el consens científic. És necessari i cal mirar d’assolir-lo, però com a persona puc tenir una opinió menys ortodoxa. Des d’un punt de vista científic, per exemple, hi ha consens sobre el canvi climàtic; però també penso que el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) és massa conservador. Personalment, crec, per exemple, que seria una bona idea desfer-nos dels cotxes. Els EUA es van convertir a una cultura del cotxe per les companyies petrolieres, de l’automoció i del cautxú. Crec que haurem de canviar la societat, i un bon punt de partida és canviar la dependència que tenim dels cotxes. Podem pensar en una societat on es pot treballar des de casa, o anar a la feina caminant o en bicicleta, i així també aconseguir un guany en salut. El problema principal és que prop d’una de cada sis persones depèn directament o indirectament del cotxe. Així que cal ser molt intel·ligent per canviar aquest sistema, i no es pot fer de la nit al dia. Però podem anar fent canvis petitíssims dia a dia. I

PERFIL UN LLIBRE El més recent és una novel·la titulada A Thread of Grace, però no recordo el nom de l’autor [Mary Doria Russell].

© Jordi Bedmar. Imatges cedides per la Generalitat de Catalunya.

Es tractaria d’un canvi d’actitud de cadascun de nosaltres vers les coses, com si de sobte prenguéssim consciència del nostre impacte planetari?

UNA PEÇA DE MÚSICA Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan UN LLOC PER ANAR DE VACANCES Durant molt temps un dels meus indrets favorits ha estat Bora Bora, però ara està fet malbé. M’agradaria poder-la comprar i fer-hi una bona universitat ben diferent.

Ara sabem que canviar el nostre comportament reproductiu és molt més fàcil que canviar el comportament de consum. Aquí, a Espanya la taxa de fertilitat està 1,5 punts per sota amb relació a fa... quaranta, cinquanta anys? I què ha passat amb el consum en aquest temps? Doncs, que esteu consumint més i més i més. Es poden imposar canvis de consum; però, de manera voluntària, hem observat que són els canvis de comportament reproductor, no de consum, els més fàcils de canviar. És clar que gairebé pertot arreu els economistes han persuadit la gent que consumir més és millor. Així que el comportament reproductiu ha canviat cap a una direcció positiva, però el consum ha anat en direcció contrària de manera molt ràpida.

Omnis Cellula 27

UN MENJAR: Ànec a la pequinesa o ostres crues, o una barreja de tots dos… UN CONSELL PER ALS ESTUDIANTS Et deus a tu mateix passar-ho bé i fer quelcom que realment t’apassiona; però li deus a la teva societat passar almenys un 10 % del teu temps mirant de convertir-la en un lloc millor per a tu mateix, els teus fills i la resta de la gent. QUÈ PODEM APRENDRE DE LES PAPALLONES Són una eina meravellosa per fer-se tota classes de preguntes sobre ecologia i, a més, són boniques!

31

Desembre 2011


Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

Inaugurat el 1996 a Solsona, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) celebra enguany el quinzè aniversari, un fet que casualment coincideix amb la designació del 2011 com a Any Internacional dels Boscos per part de l’ONU. En aquests anys, el CTFC s’ha convertit en un element clau per a la recerca agroforestal a Catalunya i la dinamització de la comarca on se situa.

Si bé la inauguració del Centre es va dur a terme el 1996, el cert és que el començament es remunta a dos anys abans. Segons l’actual directora del Centre, Glòria Domínguez, el CTFC va néixer el 1994 per mirar de donar resposta a una necessitat creixent de generar i transferir coneixement en matèria forestal. En aquests primers dos anys, l’objectiu del Centre era proporcionar una formació pràctica als estudiants d’enginyeria forestal de la Universitat de Lleida. Aquesta funció s’ampliaria posteriorment, i de manera progressiva, a la recerca i la transferència de coneixement en l’àmbit agroforestal.

Pel que fa a la recerca, l’activitat del CTFC s’estructura al voltant de tres grans programes de treball: el funcionament d’ecosistemes agroforestals, la governança i la socioeconomia del medi rural i la gestió multifuncional de l'entorn natural. En el primer cas, es persegueix millorar el coneixement sobre el funcionament dels ecosistemes agroforestals, i de retruc poder fer prediccions sobre els efectes que el canvi global els pot comportar. El segon programa vol analitzar el context socioeconòmic en què té lloc la planificació i la gestió sostenibles del medi rural. La intenció, en aquest cas, és contribuir a la riquesa i al benestar social en ambients no urbans. Finalment, el tercer gran eix té per objectiu generar coneixements i desenvolupar tecnologia que permetin una gestió optimitzada dels espais naturals catalans.

Actualment, el CTFC és un consorci integrat pel Consell Comarcal del Solsonès, la Universitat de Lleida, la Diputació de Lleida, la Fundació Institució Catalana de Suport a la Recerca, el Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya i la Generalitat. A més, forma part de la xarxa de centres de recerca (CERCA) del Govern català.

«Lluny de ser excloents, aquests tres àmbits estan fortament connectats entre si i s’estructuren en les diferents línies de recerca que donen funcionalitat als equips de treball», puntualitza Domínguez. A més, les línies de recerca s’han

Omnis Cellula 27

32

Desembre 2011

anat adaptant segons les necessitats. En aquest sentit, la directora assegura que l’augment de la consciència sobre el canvi global ha representat una oportunitat per investigar i divulgar millor matèries relacionades amb els boscos. «De sobte, una qüestió que estava mig oblidada per les convocatòries oficials de recerca ha anat guanyant interès», afegeix la directora. Pel que fa a la transferència, el CTFC manté diversos convenis de col·laboració amb el teixit privat i les administracions públiques catalanes. Concretament, empreses com Acciona i Boehringer Ingelheim i administracions com la Generalitat, diverses diputacions i ajuntaments van col·laborar amb el Centre al llarg del 2010. Les activitats de transferència es complementen amb l’organització de seminaris adreçats tant al gran públic com a agents del sector. Segons Domínguez, «la transferència de coneixement i tecnologia i la formació representen un important volum de la nostra activitat, i contribueixen a revalorar els resultats del nostre treball».

© Imatges cedides pel CTFC.

A grans trets, l’objectiu primordial del Centre és contribuir a la modernització del sector forestal i potenciar-ne la competitivitat, així com fomentar el desenvolupament rural i la gestió sostenible del medi natural. Les eines per portar a terme aquest objectiu són la recerca i la transferència dels coneixements a la societat.


A En relació amb el foment del desenvolupament rural, la directora del Centre assegura que «per a nosaltres, és molt important contribuir al reequilibri territorial i donar suport als empresaris i emprenedors, ja que ens trobem en un entorn directe molt afectat per la situació econòmica actual». En aquesta línia, el setembre passat es van inaugurar les instal·lacions del Centre d’Empreses Innovadores del Solsonès, al desenvolupament del qual ha contri-

buït el CTFC. El seu objectiu és impulsar idees emprenedores i donar suport a empreses de nova creació en el camí cap a la consolidació. Pel que fa al futur del Centre a curt termini, Domínguez reconeix que hi ha alguns reptes que cal superar, com ara avançar en la capacitat de generar i transferir coneixement al sector forestal de manera eficaç. També és important que el CTFC investigui en àmbits

clau per al desenvolupament del sector i, alhora, sigui capaç de transmetre aquest coneixement perquè els destinataris finals en puguin fer ús, de manera que contribueixi a millorar la qualitat de vida. Com a desig personal, Domínguez assegura que li agradaria que el Centre «continuï sent una referència en boscos a la Mediterrània i que el nostre impacte positiu sobre la gent i els boscos sigui exemplar». I

B C D E F G H I J K L M N O P Q

El CTFC en xifres1

R

S

• •

El Centre disposa de més d’un centenar de professionals en plantilla, entre científics, tècnics, becaris i personal d’administració. Al llarg del 2010 es van publicar seixanta articles en revistes indexades a l'SCI, trenta-sis dels quals consten en el primer quartil de l’especialitat. En el mateix període, el CTFC va treballar en l’execució de trenta projectes de recerca i transferència d’àmbit nacional i nou d’àmbit autonòmic. Pel que fa a l’àmbit internacional, va participar en trenta-sis projectes, dotze dels quals eren de cooperació interregional i deu més, de cooperació internacional. Durant el 2010 es va donar resposta a cent quaranta-dos encàrrecs d’administracions, empreses i entitats diverses.

Localització La seu central del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya es troba a la crta. de Sant Llorenç de Morunys, km 2 en direcció al Port del Comte, 25280 Solsona, tel. 973 481 644; el web (www.ctfc.cat) disposa d’un formulari de contacte. El CTFC també té delegacions a les poblacions de Lleida, l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Tarragona) i Barcelona.

T U V W X Y Z

1. Segons dades de la Memòria d’activitats 2010 del CTFC.

Omnis Cellula 27

33

Desembre 2011


Premi Gemma Rosell i Romero 2011

Noves estratègies en el tractament del dolor

Mecanisme d’acció d’un agonista cannabinoide durant el dolor inflamatori crònic

Escrit per

Roger Negrete,1 Arnau Hervera,1 Sergi Leánez,1 Jesús M. Martín-Campos2 i Olga Pol1 1 Grup de Neurofarmacologia Molecular, Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i Institut de Neurociències, Universitat Autònoma de Barcelona 2 Grup de Bioquímica, Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

L’activació dels receptors cannabinoides, tant de tipus 1 (CB1) com de tipus 2 (CB2), exerceix potents efectes analgèsics en diferents models animals de dolor. L’analgèsia derivada d’agonistes dels receptors CB1 s’associa a diversos efectes secundaris, mentre que els agonistes selectius dels receptors CB2 alleugen el dolor sense causar tants efectes adversos. D’altra banda, sabem que els efectes analgèsics locals dels opioides durant la inflamació perifèrica es produeixen quan s’activa la via de senyalització de l’òxid nítric. En aquest estudi, mostrem que l’activació d’aquesta via per opioides també participa en els efectes analgèsics produïts per un agonista CB2 durant un procés de dolor inflamatori crònic.

L’

òxid nítric és una molècula endògena generada a partir de l’oxidació de l’aminoàcid l-arginina que porta a terme l’enzim òxid nítric-sintasa (NOS), del qual s’han identificat tres isoformes: neuronal, induïble i endotelial. L’òxid nítric actua com a neurotransmissor del sistema nerviós central i perifèric, i participa en la regulació de la inflamació i la nocicepció en mamífers. La seva acció es produeix per activació de l’enzim guanilat-

Omnis Cellula 27

34

Desembre 2011

ciclasa soluble (GC), que desencadena un augment en la síntesi de GMP cíclic (GMPc), el qual, per l’activació d’una proteïna-cinasa dependent de GMPc (PKG), produeix l’obertura dels canals de potassi dependents d’ATP (KATP). Aquests darrers són els responsables principals del potencial analgèsic de l’òxid nítric durant la inflamació perifèrica. Al principi dels anys noranta es va descriure la primera evidència que l’acció antinociceptiva local produïda pels opioides durant la inflamació perifèrica es produïa per estimulació de la via de senyalització de l’òxid nítric/GC/PKG


Imatges: © Grup de Neurofarmacologia Molecular, Institut de Recerca de l'Hospital de Sant Pau i Institut de Neurociències, UAB.

[ Noves estratègies en el tractament del dolor ]

amb l’obertura posterior dels canals KATP. En conseqüència, els efectes analgèsics dels opioides eren significativament reduïts en animals tractats amb diferents inhibidors específics de l’enzim NOS o de la GC. Per contra, augmentaven en animals tractats amb substàncies capaces d’inhibir la degradació del GMPc o amb donadors d’òxid nítric. El paper de l’òxid nítric sobre l’acció antinociceptiva dels agonistes dels receptors CB2 durant el dolor inflamatori encara és desconegut. El nostre objectiu va ser avaluar si l’acció analgèsica del JWH-015, agonista selectiu dels receptors CB2, es produïa per activació mitjançada per opioides de la via de senyalització de l’òxid nítric. Per analitzar-ho, es van utilitzar dues soques diferents de ratolins. D’una banda, els animals de tipus salvatge (wild type [WT]) per avaluar el mecanisme habitual d’acció d’aquest agonista i, de l’altra, una soca de ratolins deficients per al gen que sintetitza l’enzim NOS1. En aquest darrer cas, l’objectiu era valorar el paper de l’òxid nítric sintetitzat per aquest enzim sobre l’acció del JWH-015. En ambdós genotips es va induir una inflamació perifèrica mitjançant l’administració subplantar, a la pota dreta posterior dels animals, d’un agent inflamatori anomenat complete Freund’s adjuvant (CFA). El CFA és una

solució que s’utilitza com a adjuvant, de manera que estimula els macròfags i altres cèl·lules mediadores de la immunitat al lloc de la injecció, fet que provoca l’increment de la resposta inflamatòria. Totes les dades analitzades en aquest estudi es van obtenir al cap de deu dies de l’administració de l’agent inflamatori. En una primera tanda d’experiments vam avaluar els efectes de l’administració subplantar de JWH-015, agonista dels receptors CB2, sobre l’alodínia mecànica i la hiperalgèsia tèrmica induïdes per la inflamació perifèrica. L’alodínia mecànica és el dolor produït per un estímul que normalment no causaria dolor, i es va avaluar mitjançant el test dels filaments de Von Frey. Aquesta anàlisi permet valorar el llindar de pressió suportat per l’animal en aplicar una sèrie de filaments de diferents forces sobre la zona afectada. D’altra banda, la hiperalgèsia tèrmica és el dolor provocat per un estímul tèrmic nociu i percebut de manera exagerada. Aquest fenomen es va mesurar amb el plantar test, que avalua el temps que triga l’animal a retirar la pota inflamada en resposta a un estímul tèrmic. En aquests experiments es va observar una clara acció antinociceptiva local del JWH-015, atès que inhibia l’alodínia mecànica i la hiperalgèsia tèrmica induïdes pel dolor inflamatori dependent de dosi.

Omnis Cellula 27

35

Desembre 2011

q Figura. Esquema del mecanisme per mitjà del qual els efectes antinociceptius del JWH015 durant el dolor inflamatori crònic són produïts per activació de la via de l’òxid nítric/GC/PKG/ KATP i mediats per opioides. Llegenda: CB2R: Receptors cannabinoides de tipus 2. POE: Pèptids opioides endògens. OR: Receptor opioide. nNOS: Sintetasa neuronal d’òxid nítric. NO: Òxid nítric. GMP: Monofosfat de guanosina. sGC: Guanilat-ciclasa soluble. PKG: Proteïna-cinasa dependent de GMPc. K+: Ió potassi.


Jove A fons científic

Així mateix, i per assegurar que aquest efecte analgèsic del JWH-015 es produïa per l’activació específica dels receptors CB2 i no pas dels CB1, es van valorar els efectes produïts per aquest agonista combinat amb un antagonista específic dels receptors CB2 (AM630) i un dels receptors CB1 (AM251). D’altra banda, i a fi de comprovar el possible paper del sistema opioide endogen sobre l’acció analgèsica del JWH-015 durant el dolor inflamatori, es van valorar els efectes produïts per aquest agonista combinat amb un antagonista dels receptors opioides perifèrics (naloxona metiodada). La reversió completa dels efectes de l’agonista dels receptors CB2 amb AM630, però no amb AM251, va confirmar que el potencial analgèsic del JWH-015 durant la inflamació es produeix per activació dels receptors CB2 i no dels CB1. Van ser més interessants els resultats obtinguts amb naloxona metiodada, que també va bloquejar l’acció

Omnis Cellula 27

36

Desembre 2011

analgèsica del JWH-015, fet que indica la participació del sistema opioide endogen en els seus efectes. Posteriorment, vam avaluar si hi havia alguna relació entre els efectes produïts pel JWH015 durant la inflamació perifèrica i possibles canvis en l’expressió dels receptors CB2 localitzats al sistema nerviós perifèric (ganglis de l’arrel dorsal). La valoració de l’expressió d’aquests receptors es va efectuar mitjançant tècniques de biologia molecular. Es van determinar els nivells de RNA missatger (mRNA) per PCR a temps real i els nivells de proteïna per transferència de proteïnes (western blot). Les dades obtingudes van demostrar que la inflamació perifèrica no va alterar ni la transcripció (mRNA) ni l’expressió (proteïna) dels receptors CB2 en els ganglis de l’arrel dorsal. Un cop arribats a aquest punt, ens vam plantejar si hi podria haver algun altre


[

[ Noves estratègies en el tractament del dolor ]

Imatges: © Grup de Neurofarmacologia Molecular, Institut de Recerca de l'Hospital de Sant Pau i Institut de Neurociències, UAB.

mecanisme capaç d’explicar l’acció analgèsica augmentada de l’agonista dels receptors CB2 durant la inflamació. Estudis recents publicats pel nostre grup mostren que els nivells d’òxid nítric sintetitzat per l’enzim NOS1 augmenten durant la inflamació perifèrica, així com el paper rellevant que té aquest neurotransmissor sobre l’acció antinociceptiva produïda pels opioides durant el dolor crònic. Aquests resultats ens van fer valorar la possibilitat que l’òxid nítric pogués tenir un paper important sobre els efectes antinociceptius del JWH-015 durant la inflamació. Així, en avaluar els efectes d’aquest agonista sobre l’alodínia mecànica i la hiperalgèsia tèrmica en animals genèticament deficients per a l’enzim NOS1, no es va observar cap efecte analgèsic per part de l’agonista. Aquest fet confirmava la nostra hipòtesi, segons la qual l’òxid nítric sintetitzat per la isoforma NOS neuronal participava en els efectes antinociceptius del JWH-015 durant el dolor inflamatori crònic. Amb l’objectiu de valorar la possible implicació de la via de l’òxid nítric/GC/PKG/KATP — activada per NOS1— sobre els efectes del JWH-015, es van avaluar els efectes antialodínics i antihiperalgèsics d’aquest agonista CB2 en animals cotractats amb dosis creixents de diferents inhibidors selectius de la via de senyalització de l’òxid nítric. Vam fer servir, d’una banda, ODQ com a inhibidor de la guanilat-ciclasa (un dels punts inicials de la via) i, de l’altra, Rp-8pCPT-cGMPs com a inhibidor de la PKG. Finalment, es van bloquejar els canals de potassi de-

pendents d’ATP (punt final de la via de senyalització) mitjançant l’administració de glibenclamida. Els resultats van mostrar que la coadministració subplantar de JWH-015 amb diferents dosis d’ODQ, Rp-8-pCPT-cGMPs o glibenclamida, va disminuir significativament els efectes analgèsics de l’agonista dels receptors CB2. Aquests resultats indicarien que l’acció analgèsica perifèrica induïda pel JWH-015 durant la inflamació perifèrica es produeix per activació de la via de senyalització perifèrica de l’òxid nítric/GC/PKG/KATP. Si fem un recull de tots els resultats obtinguts en l’estudi, podem concloure, en primer lloc, que l’administració local d’un agonista selectiu dels receptors CB2, com és el JWH-015, inhibeix l’alodínia mecànica i la hiperalgèsia tèrmica induïdes per CFA de manera dependent de la dosi. En segon lloc, tot sembla indicar que aquest efecte es produeix per l’activació de la via perifèrica de l’òxid nítric iniciada per l’enzim NOS1 i mediada per opioides. L’estudi mostra, per tant, un nou mecanisme d’acció analgèsica d’un agonista dels receptors CB2 durant un procés de dolor inflamatori crònic i suggereix que l’activació de la via de l’òxid nítric/GC/PKG/ KATP podria ser una diana terapèutica interessant per al tractament del dolor inflamatori crònic amb cannabinoides. I

Roger Negrete Buela (Barcelona, 1984)

Referències bibliogràfiques CunHa, T. M. [et al.] (2010). «Morphine peripheral analgesia depends on activation of the PI3Kgamma/AKT/ nNOS/NO/KATP signaling pathway». PNAS, vol. 107, núm. 9, p. 4442-4447. Hervera, A. [et al.] (2011). «Peripheral effects of morphine and expression of µ-opioid receptors in the dorsal root ganglia during neuropathic pain: nitric oxide signaling». Mol. Pain., vol. 7, p. 25. Hervera, A. (2009). «The peripheral administration of a nitric oxide donor potentiates the local antinociceptive effects of a DOR agonist during chronic inflammatory pain in mice». Naunyn Schmiedebergs Arch. Pharmacol., núm. 380, p. 345-352. — (2010). «The spinal cord expression of neuronal and inducible nitric oxide synthases and their contribution in the maintenance of neuropathic pain in mice». PLoS One, vol. 5, núm. 12, p. e14321. — (2010). «The role of nitric oxide in the local antia-

llodynic and antihyperalgesic effects and expression of δ-opioid and cannabinoid-2 receptors during neuropathic pain in mice». J. Pharmacol. Exp. Ther., núm. 334, p. 887-896. leáneZ, S. [et al.] (2009). «Peripheral antinociceptive effects of µ- and δ-opioid receptor agonists in NOS2 and NOS1 knockout mice during chronic inflammatory pain». Eur. J. Pharmacol., núm. 602, p. 41-49. neGrete, R. [et al.] (2011). «The antinociceptive effects of JWH-015 in chronic inflammatory pain are produced by nitric oxide-cGMP-PKG-KATP pathway activation mediated by opioids». PLoS One, vol. 6, núm. 10, Pol, O. (2007). «The involvement of the nítric oxide in the effects and expression of opioid receptors during peripheral inflammation». Curr. Med. Chem., vol. 14, p. 1945-1955.

Omnis Cellula 27

37

Desembre 2011

bioLlicenciat en bio tecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment cursa el màster en neurociències per la mateixa universitat. Aquests darrers anys ha estat treballant en el Grup de Neurofarmacologia Molecular de l’Institut de Neurociències de la UAB i de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en diferents projectes de recerca sobre noves dianes per al tractament del dolor crònic de tipus inflamatori i/o neuropàtic.


90 anys Escrit per Josep M. Camarasa, Fundació Privada Carl Faust

De Toronto a Barcelona: la insulina comença a salvar vides El 1926, el bioquímic nord-americà John Jacob Abel (1857–1938), del Departament de Farmacologia de la Universitat Johns Hopkins, de Baltimore, va aconseguir aïllar en forma pura la insulina i va desenvolupar un mètode per sintetitzar-la. Es cloïa així l’època heroica de la teràpia insulínica de la diabetis (1921-1925). Científics catalans com Rossend Carrasco i Formiguera i Pere González i Juan van seguir de prop les passes dels pioners.

l’equip de Toronto des del començament del 1922 i, quan Collip va visitar el departament de Cannon al final de maig d’aquell any, va rebre explicacions directes del mètode de purificació de l’extracte pancreàtic que havia desenvolupat.

Thompson es va recuperar i va sobreviure deu anys abans de morir en un accident de moto. Però els extractes de Banting i Best encara tenien efectes secundaris. Calia obtenir extractes més purificats. Aquesta va ser l’aportació del bioquímic James B. Collip (1892-1965), cap del Departament de Bioquímica de la Universitat d’Alberta, que MacLeod va incorporar a l’equip de Banting i Best.

Des del retorn a Barcelona, l’estiu del 1922, i juntament amb Pere Gonzàlez, del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, Carrasco va provar d’obtenir extractes pancreàtics eficaços contra la diabetis. Tot seguint un mètode diferent del dels canadencs —que ja havia emprat Manuel Dalmau—, els primers assaigs els van permetre obtenir extractes pancreàtics que reduïen considerablement la glucèmia en gossos als quals s’havia practicat una pancreatotomia i van ser objecte d’una comunicació a la sessió d’octubre del 1922 de la Societat de Biologia de Barcelona —precursora de l’actual Societat Catalana de Biologia. Però ja abans d’aquesta presentació, i havent rebut de MacLeod els detalls del mètode desenvolupat per Collip, Carrasco i Gonzàlez van obtenir extractes de pàncrees boví aptes per ser aplicats en humans, que van administrar a l’esmentat Pons i a uns quants malalts més. Malauradament, tant Pons com altres pacients tractats només van sobreviure uns quants mesos a causa de malalties intercurrents que els van dur a comes diabètics en moments en què les disponibilitats d’insulina s’havien exhaurit. En qualsevol cas, molts altres pacients es van salvar —i s’han salvat després— gràcies a les descobertes de Banting, Best, Macleod i Collip, i també a l’atenció desperta i l’esforç de Carrasco i Gonzàlez. I

T

oronto. L’11 de gener de 1922, el

doctor Walter R. Campbell, de l’Hospital General de Toronto, posava una injecció a un noi de catorze anys, Leonard Thompson, greument malalt de diabetis. La injecció contenia un extracte pancreàtic que dos joves investigadors, Frederick G. Banting (1891-1941) i Charles H. Best (1899-1978), havien obtingut al Departament de Fisiologia de la Universitat de Toronto, que dirigia el professor James J. R. Macleod (1876-1935). Havia nascut la teràpia insulínica de la diabetis. Ja des del final del segle xix se sabia que el control de la glucèmia a la sang era una funció del pàncrees i, més concretament, dels illots de Langerhans. Banting era un metge que donava classes d’ortopèdia a la Universitat de Western Ontario, a London (Ontario). Va tenir la intuïció que, si es podien degenerar les cèl·lules exocrines del pàncrees i conservar intactes els illots de Langerhans, s’obriria la via per obtenir extractes pancreàtics eficaços per al tractament de la diabetis. En no disposar de mitjans de recerca, va anar a exposar la seva hipòtesi al professor Macleod, que, bé que escèptic, li va cedir un espai al seu laboratori l’estiu del 1921 i alguns gossos per als experiments, i li va assignar Best, tot just llicenciat en bioquímica, com a ajudant. Ben aviat van començar a obtenir resultats positius amb els seus extractes i els mesos següents van quedar convençuts de la viabilitat de l’ús en humans.

B

arCelona. El 4 d’octubre d’aquell

mateix 1922, hom aplicava a un jove diabètic de vint anys, Francesc Pons, una injecció d’extracte de pàncrees de bou, purificat segons el mètode desenvolupat per Collip. Era la primera injecció d’insulina feta a un humà a l’Europa continental (a la Gran Bretanya, metròpolis del Canadà en aquells anys, ja se n’havien posat unes quantes abans). Com s’explica aquesta primícia europea dels fisiòlegs catalans? Rossend Carrasco i Formiguera (18921990), un deixeble d’August Pi i Sunyer que havia arribat mig any abans a Boston per treballar al Departament de Fisiologia de la Harvard Medical School amb Walter B. Cannon, havia assistit, el 30 de desembre de 1921, a la conferència de la Societat Fisiològica Americana, a la Universitat de Yale, en la qual Banting, Best i MacLeod havien presentat les seves troballes experimentals. Interessat pels problemes relacionats amb les secrecions internes, Carrasco va poder seguir pas a pas els progressos de

Omnis Cellula 27

38

Desembre 2011

Figura. Article de Carrasco i Formiguera i Pere Gonzàlez, Treballs de la Societat de Biologia, volum 9


© Estudi Puche S.L.; arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.

Suzanne Davit ) Barcelona, 1973 (Paris, 1897 -

Metòdica, rigorosa, apassionada per la natura, amable i discreta són alguns dels adjectius que li atribueixen aquells que la van conèixer. La il·lustradora francesa Suzanne Davit es va guanyar el respecte i el reconeixement dels naturalistes barcelonins pels seus extraordinaris dibuixos de peixos, plantes vasculars i fongs.

© Imatge cedida pel Centre Excursionista de Catalunya.

De ben jove, l’artista ja mostrava una forta inclinació pel món natural. Segons recull el llibre Suzanne Davit. Una illustradora a l’Institut Botànic, sempre que podia s’escapava al Museu d’Història Natural de París, on passava hores fent dibuixos de peixos exòtics. En aquells moments, la Suzanne Ludonneau adolescent assistia durant les tardes a l’Acadèmia Colarossi de la capital francesa, una escola artística per on també va passar l’escultora Camille Claudel. Sembla que aquesta va ser la seva única formació artística; el perfeccionament i refinament posteriors van ser autodidactes. Casada amb l’enginyer turc Dicran Davit, la parella va decidir fugir de França durant la Primera Guerra Mundial i es va instal·lar a la Ciutat Comtal. El matrimoni no va fer desistir Suzanne Davit de la seva inquietud artística, i de seguida va participar en exposicions collectives, especialment les de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, una organització encara ben activa avui dia. Els contactes amb el món artístic i naturalista de la ciutat, així com el perfeccionament de la seva tècnica, li van proporcionar un mitjà per guanyar-se la vida quan va enviduar el 1945. Potser per recuperar-se de la pèrdua, va decidir passar temporades a la muntanya, especialment a la Vall d’Aran, on aprofitava per esbos-

sar i dibuixar moltes espècies de plantes i bolets pirinencs. Possiblement, els primers contactes amb científics naturalistes barcelonins van tenir lloc als anys quaranta. Davit es va introduir als cercles de la Institució Catalana d’Història Natural, als jardins botànics de Barcelona i de Blanes i a la secció de Biologia Marina de l’Institut de Biologia Aplicada (llavor de l’actual Institut de Ciències del Mar). Així, va entrar en contacte amb personalitats de la talla de Pius Font i Quer, Antoni de Bolós, Karl Faust i Francisco García del Cid. Va ser aquest darrer qui la va introduir a l’Institut de Biologia Aplicada per pintar-hi peixos. Segons l’ictiòleg Pere Arté, que li preparava les mostres, els exemplars que pintava Davit eren tan fidedignes que es podien classificar científicament. Potser la passió i les moltes hores de pràctica de la jove Suzanne al Museu de París van acabar donant fruit. Segons Oriol de Bolós,1 va ser el primer director de l’Institut Botànic de Barcelona, Pius Font i Quer, qui es va adonar de la vàlua de Davit i li va encarregar illustracions en diverses ocasions. Segurament, l’artista francesa ja va començar a fer dibuixos per a l’Institut mentre Dicran Davit encara vivia, però la mort del seu home va contribuir al fet que inten-

Omnis Cellula 27

39

Desembre 2011

sifiqués l’activitat. Es va iniciar així una fructífera col·laboració que va culminar el 1956, quan Davit va ser nomenada per al càrrec de conservadora a l’Institut, on va romandre fins que es va jubilar el 1968. Tot i la vinculació professional amb el centre, la il·lustradora va mantenir els vincles amb altres entitats artístiques i científiques de la ciutat, entre les quals hi ha —a més de les ja esmentades— la Societat Catalana de Micologia. I és que els bolets eren, juntament amb els peixos i les plantes, la seva gran passió.

El desembre de 1973, Davit va morir a conseqüència d’una trombosi cerebral. Les seves restes van ser enterrades al costat de les del seu home al cementiri de Montjuïc. Per a la posteritat ha quedat una important col·lecció de pintures de peixos, plantes vasculars i fongs que permeten situar-la en un lloc preferent de la il·lustració científica catalana. I

Per saber-ne més Puche, c. [et al.] (2007). Suzanne Davit. Una il·lustradora a l’Institut Botànic. Barcelona: Omnis Cellula; Institut Botànic de Barcelona. 1 Bolós, o o. de (1976). «Suzanne Davit». Collectanea Botanica, Botanica vol. x, p. 365.


Ciència en Societat

Amb motiu de l’Any

Internacional dels Boscos Escrit per

Jaume Terradas

Catedràtic emèrit d’ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

«La manca d'interès per la natura, com la manca d'interès per la realitat social, s'agreuja perquè l'economia actual té poc a veure amb l'intercanvi de béns i serveis»

H

pot ser raonablement escèptic davant la celebració d’anys internacionals per qualsevol tema que no tingui gaire atractiu ni per als mitjans de comunicació, ni per als polítics, ni per a la majoria de la població. Es tracta d’una fórmula ben intencionada —és clar— per donar peu a algunes iniciatives que justament atreguin alguna atenció. I, en general, sí que donen lloc a activitats que, sense aquesta excusa, difícilment s’haurien dut a terme. Això és ben cert i, per tant, benvinguts siguin els anys internacionals. Mirem d’aprofitar-los. om

Però no ens enganyem, les administracions saben ser esmunyedisses. Potser és el que millor saben fer. I en casos com aquests ho tenen fàcil. Sempre poden programar o donar suport a uns quants actes simbòlics que quedin bé i no comprometin a res. Més encara quan la consigna en temps difícils, en què, en lloc de recursos, el que administren són deutes, és no comprometre’s a gairebé res. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, i amb les honorables excepcions que es puguin trobar —que hi són—, conreen la immediatesa i complementen les notícies significatives sobre política i economia amb un ampli ventall de banalitats, i deixen poc espai —un espai ridícul, de fet— a una feina de pedagogia i foment cultural que seria més lloable. L’escàs espai dedicat a qüestions científiques, sempre a remolc de quatre notícies sovint mal explicades de novetats aparegudes a Nature o Science, o lligades

Omnis Cellula 27

40

Desembre 2011

a algun resultat mèdic, sobretot si és aconseguit a casa; i la dubtosa tria de temes d’àmbit cultural, dominada per comentaris sobre espectacles i amb una migrada aportació d’intel·lectuals rellevants, ho demostren plenament. Sovint, el millor de la informació cultural apareix, tristament, a les necrològiques. I no cal dir que les contribucions intel·lectuals no demanades (en forma de cartes al director) tenen alts nivells de rebuig. La manca d’interès per la natura, com la manca d’interès per la realitat social, s’agreuja perquè l’economia actual té poc a veure amb l’intercanvi de béns i serveis, ja que més del 90 % dels diners que circulen al món participen en la gran ruleta global; és a dir, estan immersos en un joc especulatiu deslligat dels interessos de la gent i dels territoris concrets. I no oblidem que aquests diners especulatius de les finances internacionals paguen els partits polítics i controlen els mitjans de comunicació. No puc sinó desitjar que tinguin èxit els moviments que s’han insinuat darrerament, arran de les protestes «indignades», d’alguns polítics que demanen que el poder torni a ells (com a representants populars) i s’acabi la immoral especulació sobre els recursos, els aliments, la feina i el benestar de les persones. És difícil, però necessari. En aquest panorama general, no podem esperar gran cosa de l’Any Internacional dels Boscos que se celebra enguany. No, almenys, en proporció a allò que ens caldria fer sobre els boscos. Aquests ecosistemes ocupen prop del


[ Amb motiu de l’Any Internacional dels Boscos ]

40 % del territori del Principat. I si hi afegiu matollars, prats, aiguamolls i altres sistemes

«Si haguéssim de valorar econòmicament tots els serveis que la natura ens proporciona no podríem pagar-los» naturals (encara que, intervinguts pels humans, el grau d’artificialització és baix en comparació amb els sistemes agrícoles o urbans), llavors ens trobem amb més del 60 % del territori. Si ens mirem aquesta immensa part del nostre país des del punt de vista dels serveis que ens proporcionen, veurem que són molt importants: produeixen fusta, fongs, caça, pinyons i altres fruits comestibles, llenya i considerables oportunitats de lleure; emmagatzemen biodiversitat; contenen riqueses inexplorades (fonts de coneixement); capturen diòxid de carboni; contribueixen al balanç de gasos de l’atmosfera emetent oxigen; protegeixen els vessants inclinats de l’erosió; regulen el cabal dels rius; en el cas dels aiguamolls esmorteixen les inundacions associades a tempestes, etc. Pel que fa a rius, llacs i aigües litorals, ens abasteixen tant d’aigua potable com la destinada a usos industrials, dispersen contaminants, etc. Si haguéssim de valorar econòmicament tots aquests serveis que ens dóna la natura, no podríem pagar-los. Això encara és més evident a escala de la biosfera. Mentre que els grans boscos minven cada dia i el petroli i el plàstic i molts productes més contaminen les aigües, l’explotació no para de créixer per l’augment de la demanda (ara, sobretot, a països com la Xina, l’Índia i el Brasil), pel manteniment amb una petita disminució dels països fins ara més rics i per l’augment de la demografia mundial, que en només un segle s’ha quintuplicat. Però els serveis de la natura són de franc, si més no perquè ningú no sembla disposat a pagar per aquests. És una situació que pot resultar paradoxal en una economia com la nostra, en què tot està mercantilitzat, però és que justa-

ment aquesta economia es basa en l’espoli dels recursos naturals arreu del món, i per això mateix diem que és insostenible. Ho diem, però se segueix fent el mateix. Què necessitem fer amb els nostres boscos i altres sistemes naturals? Què s’hauria desitjat que es fes en aquest Any Internacional dels Boscos? Certament, quelcom més que alguns actes ben intencionats, jornades, congressos, activitats per al gran públic, etc. Hauria desitjat que el sector forestal, les administracions, les grans empreses, elements significatius de la societat civil, tècnics, científics, periodistes i mestres s’haguessin vist cridats a un procés que conduís a un pacte nacional o compromís català sobre els boscos o els sistemes naturals en conjunt. No parlo de la fracassada llei de biodiversitat que Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) va desar al calaix set anys mentre governava els destins de Medi Ambient i va treure —per mala consciència?, per oportunisme?— dos mesos després de deixar el Departament. Parlo de quelcom de molt més abast: d’un compromís per salvar les infraestructures naturals de Catalunya. Parlo de fer que aquest país entengui que existeixen aquestes infraestructures naturals, que les necessitem i que no ens podem permetre de fer-les malbé fins a l’extrem que deixin de ser funcionals. Parlo del fet que els propietaris particulars i les administracions no tenen prou recursos per gestionar correctament unes infraestructures de les quals tots ens beneficiem, però que ningú, o quasi ningú, no en paga els costos de manteniment i d’adaptació a circumstàncies canviants.

«Més enllà d'alguns actes ben intencionats, per aquest Any Internacional hauria desitjat un pacte nacional o compromís català sobre els boscos o els sistemes naturals en conjunt» Parlo de les grans empreses que ens subministren aigua o electricitat, que fan carreteres i autopistes, que fan desenvolupaments turístics, però que no inclouen en la seva comptabilitat el

Omnis Cellula 27

41

Desembre 2011


[ Amb motiu de l’Any Internacional dels Boscos ]

que els proporcionen les infraestructures naturals. Els surt de franc, quina sort! I, és clar, allò que surt de franc no es valora.

«Cal que aquest país entengui que necessitem les infraestructures naturals i que no ens podem permetre de fer-les malbé fins a l'extrem que deixin de ser funcionals» Així s’explica que les carreteres (cas del Quart Cinturó i molts plans més), vies de tren, xarxa elèctrica, extracció d’aigües minerals, aprofitament turístic o de lleure dels paisatges i un llarg etcètera d’infraestructures socials esclafin sense miraments les infraestructures naturals, en lloc de cercar una superposició compatible dels dos grans sistemes d’infraestructures del territori. Superposició que és perfectament factible si aprenem a donar a la natura el valor que té i ens adonem que aquest valor s’ha de traduir en termes econòmics. Si volem natura, hem de pagar entre tots els costos de protegir-la i conservar-la en bon estat. Si no establim un pacte com el que defenso, continuarà la degradació de la natura i, en concret, dels boscos, vulnerables no solament a la nostra manera de fer sinó també a les conseqüències del canvi climàtic, cosa que reclama encara més una gestió imaginativa i decidida. En aquest sentit, l’anàlisi de les vulnerabilitats en tres conques catalanes —Fluvià, Tordera i Siurana— que hem fet des del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) per mitjà del projecte ACCUA (finançat per CatalunyaCaixa) ho ha mostrat clarament.1 Simplement, no podrem pagar els costos futurs de la pèrdua de les nostres infraestructures naturals. Un bon exemple són països amb natures molt adverses. Com es manté un país com Dubai, amb els seus estranys i caríssims capricis urbanístics al desert? A base d’immen-

Omnis Cellula 27

42

ses quantitats d’energia procedents del petroli. Nosaltres no tenim petroli (i a ells se’ls acabarà). No podem perdre les infraestructures naturals; simplement ens costaria massa car. Mentrestant, i tornant a l’escala global, veiem que es contiuen programant actuacions com la divisió del Pantanal —una plana al·luvial a la frontera entre el Brasil, Bolívia i el Paraguai— amb una carretera que generarà fragmentació i penetració humana en aquesta gran reserva de vida; que les poblacions pobres dels tròpics o, sense anar tan lluny, del Magrib, continuen arrabassant terres al bosc; i que els estats vetllen pels possibles tresors amagats sota els glaços àrtics o, fins i tot, antàrtics, per més que cada minva de la superfície del glaç comporti un empitjorament del canvi en el clima a la major part del món habitat.

«La crisi de debò ve de l'excés de demanda sobre uns recursos naturals que consumim amb avidesa i que es degraden entre la pobresa dels uns i l'avarícia dels altres» Em temo, però, que l’Any Internacional dels Boscos passarà i no hi haurà cap pacte nacional, sinó uns quants focs d’artifici que l’any vinent s’aplicaran a alguna altra qüestió important, però poc valorada socialment. I mentre tots contiuem esperant, angoixats, que la crisi econòmica afluixi, no ens adonem que la crisi de debò ve de l’excés de demanda sobre els recursos naturals que consumim amb avidesa i que es degraden entre la pobresa dels uns i l’avarícia dels altres, dos pecats dels quals algú ha dit, amb raó, que al llarg de la història humana sempre han pogut amb tot. Aquest algú és la novellista canadenca Margaret Atwood en el llibre L’assassí cec (Proa, 2001). Un títol que sembla que la humanitat es vulgui guanyar a pols. I

1 D. Pascual i E. Pla (2011), «Vulnerabilitats del litoral mediterrani al canvi global», Omnis Cellula, núm. 26, p. 16-21.

Desembre 2011


Ciència en Societat

Detecció de les àrees científiques JCR amb fortaleses i debilitats a Catalunya Escrit per

Raül I. Méndez-Vásquez,1 Eduard Suñén Pinyol,1 Lluís Rovira2 1 Grup de Bibliometria, Fundació Institució Catalana de Suport a la Recerca 2 Institució Centres de Recerca de Catalunya (ICERCA)

El present estudi bibliomètric és una actualització d’una sèrie de set estudis iniciada l’any 2001. A diferència de les aproximacions emprades en el passat, s’ha optat per simplificar l’anàlisi combinant únicament dos indicadors que prenen com a referència la mitjana mundial o el corrent principal (mainstream) de la comunitat científica internacional. Així mateix, s’ha adoptat una aproximació semblant a la de l’anàlisi de debilitats i fortaleses (DAFO) per identificar les àrees científiques que, des d’un punt de vista bibliomètric, presenten fortaleses i debilitats, així com les que tenen potencial de millora. Els resultats aporten evidències sobre l’alternança d’àrees amb fortaleses els últims quinze anys.

L’

de la bibliometria és obtenir indicadors d’activitat, de visibilitat i de collaboració dels diferents actors del sistema de ciència i tecnologia. Aquests indicadors es calculen a partir de la informació bibliogràfica de les publicacions en revistes científiques. L’indicador d’activitat més simple és el nombre de documents publicats en un període determinat, però té limitacions. L’indicador de visibilitat més simple és el nombre de citacions rebudes. Actualment, s’utilitza en el càlcul d’indicadors més complexos que intenten controlar tres factors: el temps, la disciplina i el tipus de document. Actualment, l’indicador basat en el nombre de citacions més acceptat internacionalment ajusta aquests tres factors i rep el nom d’impacte normalitzat o índex de citació relativa. oBjeCtiu

Segons les tècniques bibliomètriques, la producció bibliogràfica de Catalunya ha augmentat d’una manera remarcable les últimes dècades. Alhora, la visibilitat ha estat superior a la del conjunt de l’Estat i a la de Madrid, l’autonomia més comparable en dimensió. En aquest context, i a diferència de les aproximacions aplicades fins ara, es pren com a referència de comparació l’activitat i la visibilitat del corrent principal de la

ciència en l’àmbit internacional.

El nostre repte és simplificar l’anàlisi amb l’objectiu de millorar la comprensió dels resultats obtinguts. D’una banda, s’analitzen únicament dos fenòmens: 1) la producció de coneixement en un grau detectable a escala internacional, i 2) la mostra d’un impacte superior al de la mitjana mundial. De l’altra, s’adopta una aproximació semblant a la de l’anàlisi DAFO, identificant les àrees científiques amb fortaleses i debilitats, així com les que tenen un potencial de millora elevat. En aquest sentit, l’objectiu de l’estudi és detectar les àrees científiques que a Catalunya presenten fortaleses i els centres amb més visibilitat, així com detectar les àrees amb debilitats i les que tenen un potencial de millora mitjançant l’anàlisi de la seva productivitat i visibilitat.

Metodologia bàsica Les dades bibliogràfiques provenen de la base de dades National Citation Report for Spain (NCR).1 Per a l’estudi s’han seleccionat els articles, revisions i proceeding papers publicats entre 1995 i 2009 signats per, almenys, un centre de recerca amb adreça postal a Catalunya (98.243 documents). Les dades d’activitat i visibilitat del corrent principal internacional (tot el món) s’han extret de la base de dades National Science Indicators (NSI).2 Pel que fa a la classificació temàtica, s’aplica la del Journal Citation Report (JCR, edició 2009) subministrada amb l’NCR i l’NSI.

Omnis Cellula 27

43

Desembre 2011


Ciència en Societat S’empren dos indicadors. El primer és l’índex d’activitat relativa (IAR), i valors superiors a 1 indiquen que Catalunya va concentrar proporcionalment més producció (activitat) que el conjunt del món en el període analitzat. El segon indicador és l’índex de citació relativa (ICR), i valors superiors a 1 indiquen que es va rebre més citacions, i per tant més visibilitat, que la mitjana del món en el període analitzat.

q Taula 3. *Només es presenten les dotze primeres posicions segons IRC per millorar la presentació de les dades. La relació sencera està disponible a: http:// bb2.fundaciorecerca.cat/ fortalesescatalunya. Les disciplines ressaltades en blau corresponen a les que baixen (drops), i les marcades en groc són les emergents. Llegenda: 1, identificador i ordinal de les disciplines ordenades de més gran a més petit per ICR; 2, índex d’activitat relativa (IAR); 3, índex de citació relativa (ICR). C, ciències; BCS, biomedicina i ciències de la Salut; ECT, enginyeria de computació i tecnologia; CSCC, ciències socials i ciències de la conducta.

Resultats En el període analitzat es van publicar 98.243 documents citables que van rebre 1.485.044 citacions; un 41,38 % dels documents es van publicar en cooperació amb centres a l’estranger. La meitat dels documents catalans (49,24 %) es van publicar en revistes situades en el primer quartil segons el factor d’impacte; és a dir, en revistes amb factor d’impacte igual o superior al percentil 75 de les seves disciplines. L’índex de citació relativa (ICR) del conjunt de publicacions catalanes va ser d’1,396, el valor més elevat de totes les autonomies. L’anàlisi dels quinquennis ha permès observar que el percentatge de disciplines amb fortaleses a Catalunya s’ha mantingut constant al voltant del 20 % en el període analitzat. En contrast, el nombre de disciplines que surten (drops) i entren (emergents) en aquesta categoria mostra una gran variabilitat, en especial entre 1995 i 2004. En el quinquenni 1995-1999, l’àmbit de ciències va aportar dues terceres parts de les disciplines amb fortaleses. En els quinquennis successius,

s’observa un retrocés en favor dels àmbits de biomedicina i enginyeria, que pràcticament dobla el nombre de disciplines amb fortaleses. L’àmbit d’humanitats i arts aporta una disciplina en el quinquenni 2004-2009. Amb independència del quinquenni, s’observa que les disciplines que baixen de categoria, així com les emergents, es presenten en la mateixa proporció que el total de les disciplines per àmbit; és a dir, dos terços es classifiquen en ciències, i el terç restant, entre biomedicina i enginyeria i ciències socials. Així mateix, s’observa que dos terços de les disciplines que baixen de categoria se situen en la segona meitat del llistat si s’ordenen de major a menor per ICR. Proporcions similars de disciplines emergents s’incorporen a la categoria en la segona meitat del llistat quan s’ordena per ICR. La taula 3, així com l’explotació sencera disponible a l’informe del web,3 permeten observar que les disciplines que es mantenen en la categoria A varien la seva posició segons ICR d’un quinquenni a l’altre. Pel que fa a la comparació del segon i tercer quinquenni, s’observa que quatre disciplines dels subàmbits de ciències de l’espai i química: física, instruments i instrumentació, electroquímica i química orgànica, es reincorporen a la categoria A després d’haver-ne sortit en el quinquenni 1995-1999 (taula 4). Tenint en compte tot el període, s’observa que el 52,4 % de les disciplines emergents del període 2000-2004 van baixar de categoria en el període

Taula 3. Comparació de les disciplines amb fortaleses dels quinquennis 1995-1999 i 2000-2004. Catalunya 1995-2009* Quinquenni 1995-1999

ID1 Àmbit 1C 2C 3 CSCC 4C 5 BCS 6C 7 BCS 8 BCS 9 CSCC 10 ECT 11 C 12 C

Quinquenni 2000-2004

Subàmbit Disciplina Agricultura, biologia i medi Biologia, miscel·lània ambient Matemàtiques, Matemàtiques miscel·lània Altres ciències socials Antropologia Agricultura, biologia i medi Limnologia ambient Gastroenterologia i Medicina clínica hepatologia Instruments i Física i ciències de l’espai instrumentació Medicina clínica Sistema respiratori Cromatografia Ciències de la vida Bioanàlisi Ciències econòmiques

Economia

Altres enginyeries i Enginyeria tecnologies mediambiental Agricultura, biologia i medi Oceanografia ambient Química inorgànica i Química nuclear

IAR2

ICR3 ID Àmbit

17,842 9,420 41 C 1,267 2,061

5 BCS

1,434 1,782 21 BCS 1,324 1,734 42 C 2,447 1,676 43 C 1,088 1,521 10 ECT 2,186 1,443 31 C 1,387 1,434 44 C 1,105 1,429

2C

1,026 1,422 25 C 2,621 1,421

4C

2,001 1,416 45 ECT

Omnis Cellula 27

44

Desembre 2011

Subàmbit

Disciplina Física, partícules i Física i ciències de l’espai camps Gastroenterologia i Medicina clínica hepatologia Medicina clínica Oncologia Agricultura, biologia i Detecció remota medi ambient

IAR2 ICR3

Física i ciències de l’espai Física matemàtica

1,195 1,616

Resta d’enginyeria i Enginyeria tecnologia mediambiental Física i ciències de l’espai Física de l’estat sòlid Física, fluids i Física i ciències de l’espai plasmes Matemàtiques, Matemàtiques miscel·lània Astronomia i Física i ciències de l’espai astrofísica Agricultura, biologia i Limnologia medi ambient Informàtica, Informàtica intel·ligència artificial

1,412 1,890 2,079 1,817 1,075 1,645 1,203 1,621

1,268 1,567 1,062 1,523 1,189 1,523 1,519 1,522 1,176 1,504 1,238 1,479 1,503 1,378


[

Detecció de les àrees científiques amb fortaleses i debilitats del sistema de R+D català

]

Taula 4. Comparació de les disciplines amb fortaleses dels quinquennis 2000-2004 i 2005-2009. Catalunya 1995-2009* Quinquenni 2000-2004

ID1 Àmbit 41 C

Subàmbit

Quinquenni 2005-2009

Disciplina

IAR2

RCI3

ID Àmbit

Disciplina

IAR2 RCI3

Física

1,05 2,68

Medicina clínica

Gastroenterologia i hepatologia

1,73 1,83

Física i ciències de l’espai

Física, partícules i camps

1,412

1,890

Medicina clínica

Gastroenterologia i hepatologia

2,079

1,817

5 BCS

21 BCS

Medicina clínica

Oncologia

1,075

1,645

21 BCS

Medicina clínica

Oncologia

1,28 1,74

42 C

Agricultura, biologia i medi ambient

Detecció remota

1,203

1,621

41 C

Física i ciències de l’espai

Física, partícules i camps

1,92 1,69

43 C

Física i ciències de l’espai

Física matemàtica

1,195

1,616

25 C

Física i ciències de l’espai

Astronomia i astrofísica

1,68 1,68

10 ECT

Altres enginyeries i tecnologies

Enginyeria mediambiental

1,268

1,567

63 HA

Humanitats i arts

Història i filosofia de la ciència

1,05 1,67

44 C

Física i ciències de l’espai

Física, fluids i plasmes

1,189

1,523

55 ECT

Informàtica

Informàtica, teoria i mètodes

1,27 1,49

31 C

Física i ciències de l’espai

Física de l’estat sòlid

1,062

1,523

20 C

Agricultura, biologia i medi ambient

Horticultura

1,15 1,48

Matemàtiques

Matemàtiques, miscel·lània

1,519

1,522

27 BCS

Medicina clínica

Hematologia

1,40 1,47

Física i ciències de l’espai

Astronomia i astrofísica

1,176

1,504

10 ECT

Altres enginyeries i tecnologies

Enginyeria mediambiental

1,43 1,39

Agricultura, biologia i medi ambient

Limnologia

1,238

1,479

6 C

Física i ciències de l’espai

Instruments i instrumentació

1,28 1,38

Informàtica

Informàtica, intel·ligència artificial

1,503

1,378

45 ECT

Informàtica

Informàtica, intel·ligència artificial

1,36 1,36

5 BCS

2C 25 C 4C 45 ECT

2005-2009. Vint disciplines es van mantenir en la categoria A durant tot el període analitzat, la meitat de les quals s’inclou en l’àmbit de ciències, el 40%, en biomedicina, i el 10% restant, a parts iguals en enginyeria i ciències socials. Discussió Les eines bibliomètriques han permès identificar les àrees d’excel·lència bibliomètrica, així com les de potencial de millora, a Catalunya en relació amb el nivell d’activitat i visibilitat de la comunitat científica internacional. L’ús combinat d’IAR i d’ICR ha permès, d’una banda, identificar les que s’han mantingut com a fortaleses al llarg de tot el període, i, de l’altra, observar els canvis que s’han produït en aquest subconjunt d’àrees en el decurs dels últims quinze anys, un període extens que inclou gaire bé quatre plans de recerca. La identificació d’àrees amb potencial de millora és clau en la planificació i l’avaluació d’actuacions en l’àmbit de la política científica. Aquestes àrees s’han definit segons la deficiència en termes bibliomètrics. Deficiències que tenen un lligam directe amb factors com el capital humà o la visibilitat de les publicacions, dos aspectes sovint destinataris d’actuacions en política científica amb efectes difícils d’avaluar. Els resultats del present estudi, per tant, aporten evidència per informar en la presa de decisions

16 C

Subàmbit Física i ciències de l’espai

pel que fa al disseny i l’avaluació d’intervencions dirigides a millorar la qualitat del sistema de R+D català. La cobertura dels treballs en l'àmbit d'humanitats és parcial a les bases de dades font, motiu pel qual els resultats sobre aquestes arees s'han d'interpretar amb cautela. El fet que la bibliometria analitza una faceta concreta de la recerca pot comportar possibles limitacions de l’estudi. Certament, l’objecte d’estudi d’aquesta disciplina són les publicacions en revistes científiques, producte primari de l’activitat científica i, per tant, resultat de la interacció complexa d’un gran nombre de variables que, en últim terme, estan dibuixant una regió que concentra una producció científica i tecnològica de visibilitat elevada. L’estudi de les variables, així com de les interaccions que porten a la construcció d’un sistema de R+D capaç de contribuir a la millora del benestar de la població, és un tema de recerca intens en la comunitat científica. Seria desitjable que estudis futurs abordessin, a més, variables d’entrada com la despesa i els recursos humans en R+D, així com una descripció dels canvis que s’han produït en les polítiques científiques. Es tractaria d’esbrinar i quantificar una plausible relació entre aquestes variables i els mecanismes que obren en els canvis observats en el present estudi. I

Per saber-ne més:

L’estudi complet és accessible a: http://bb2.fundaciorecerca.cat/fortalesescatalunya.

Omnis Cellula 27

45

Desembre 2011

p Taula 4.*Només es presenten les dotze primeres posicions segons IRC per millorar la presentació de les dades. La relació sencera està disponible a: http://bb2.fundaciorecerca. cat/fortalesescatalunya. Les disciplines ressaltades en blau corresponen a les que baixen (drop); les marcades en groc són les emergents. Llegenda: 1, identificador i ordinal de les disciplines ordenades de major a menor per IRC; 2, índex d’activitat relativa (IAR); 3, índex de citació relativa (ICR). C, ciències; BCS, biomedicina i ciències de la salut; ECT, enginyeria de computació i tecnologia; HA, humanitats i arts.

1 http://thomsonreuters.com/ products_services/science/ science_products/a-z/national_ citation_report. 2 http://thomsonreuters.com/ products_services/science/ science_products/a-z/national_ science_indicators. 3 http://bb2.fundaciorecerca.cat/ fortalesescatalunya.


Racó A fonsdel microbi

Dibuix M. Berlanga

Cogombres, raves, ferums... i microbis

Escrit per

Mercè Berlanga,1 Ricard Guerrero2 1 Departament de Microbiologia i Parasitologia Sanitàries, Universitat de Barcelona 2 Departament de Microbiologia, Universitat de Barcelona

«Ja podem menjar amanida, cogombres i tomàquets.» Ja s’ha identificat el bacteri responsable del brot de malaltia intestinal que va esclatar al nord d’Alemanya el passat mes de juny, i ja el tenim controlat. Es tracta del bacteri intestinal Escherichia coli, amb el serotip O104:H4. Aquest brot ha estat el més important dels últims anys a Europa i ha ocasionat 3.469 afectats, dels quals 852 van desenvolupar síndrome urèmica hemolítica i 32 van morir. En un primer moment, les autoritats alemanyes van dir que l’origen de la contaminació eren els cogombres espanyols, però després es va demostrar que les anàlisis inicials eren errònies. Aquesta acusació equivocada va ser el desencadenant de la «crisi del cogombre», i va tenir com a conseqüència unes importantíssimes pèrdues econòmiques per al sector agrícola espanyol. Finalment, sembla que la causa del brot epidèmic han estat els brots germinats de fenigrec (Trigonalla foenum-graecum), una lleguminosa, distribuïts per una empresa de la Baixa Saxònia que havia importat les llavors d’Egipte. Aquesta soca d’E. coli és molt rara: en humans s’ha detectat molt poques vegades, i mai en animals ni aliments. La seqüenciació del genoma complet, feta per laboratoris xinesos en molt pocs dies, ha permès determinar la semblança d’aquesta soca nova amb d’altres de la mateixa espècie aïllades al continent africà i ha permès precisar la presència de diferents factors de virulència i gens de resistència a una àmplia gamma d’antibiòtics. Aquestes dues característiques combinades fan que la soca sigui realment perillosa, com ha demostrat el fet d’haver causat un nombre significatiu de casos mortals.

D

dels orígens, l’espècie humana ha estat «atacada» per diversos patògens. Les malalties infeccioses ens han acompanyat i influït en el curs de la nostra història. Sobretot les desconegudes prèviament, com ara la verola a Amèrica o la sífilis a Europa durant la primera meitat del segle xVi. I, per descomptat, també les conegudes, com ara les pandèmies de pesta bubònica (la més «famosa» és la pesta negra, iniciada el 1347 i que es va estendre ràpidament per tot Europa), o la grip es

Omnis Cellula 27

46

Desembre 2011

espanyola de 1918-1919. Del nombre estimat de trenta milions d’espècies de microorganismes procariotes (bacteris i arqueus), només s’han registrat sis-cents trenta-dos bacteris causants de malalties en els éssers humans (no s’ha trobat, encara, cap arqueu patogen; no se sap per què). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera patògens humans uns dos mil organismes (entre prions, virus, bacteris, protists i fongs, més alguns cucs i artròpodes), que són una petita part del conjunt de milions d’espècies


[ Cogombres, raves, ferums... i microbis ]

de microorganismes, conegudes i per descobrir. Segons paraules del microbiòleg nord-americà John L. Ingraham, «el nombre de bacteris patògens, comparat amb el total de bacteris, és molt inferior a la freqüència d’assassins en sèrie a la població humana». Escherichia coli: un vell company L’aparició d’un nou o sobtat patogen «professional» (un organisme adaptat a la vida dins d’un hoste com a agent infecciós) a partir d’un microorganisme no patogen és un fenomen relativament rar, ja que requereix diversos canvis adaptatius i genètics. Un organisme originalment innocu es pot tornar patogen per diversos mecanismes. El principal és la transferència de gens entre organismes relacionats, però també entre els allunyats taxonòmicament. És el que denominem transferència horitzontal, per distingir-la de la transferència vertical, que és el pas de gens d’una generació a la següent (de pares a fills). La transferència horitzontal de gens és una manera ràpida d’adquirir informació (DNA) per a la innovació bioquímica i per a l’adaptació i tolerància a ambients canviants. En tenim un exemple clar en el cas del bacteri més estudiat, E. coli. En el cas dels procariotes, la genòmica ha revelat les diferències entre espècies estretament relacionades i la variabilitat en el contingut genètic. De mitjana, el 40 % del genoma dels procariotes conté elements mòbils, com ara pròfags, plasmidis, seqüències d’inserció i transposons. La seqüència total del genoma ens ajuda a comprendre quin és el repertori complet de gens d’una espècie bacteriana determinada. Aquest conjunt de gens de l’espècie s’ha denominat pangenoma, i inclou els gens centrals (core), presents en totes les soques, i els gens variables (disposable), que poden canviar d’una soca a una altra (molts en plasmidis, bacteriòfags, transposons, etc.). Si examinem els genomes de tres soques seqüenciades d’E. coli, amb aproximadament 6.000 gens cadascuna, les tres comparteixen 2.996 gens (genoma central), però el 58 % restant es troben només en una o dues soques (genoma variable). S’ha vist que hi ha un flux continu de gens, i que aquesta plasticitat genètica accelera l’adaptació d’E. coli a diferents entorns i estils de vida. Les múltiples combinacions de gens donen lloc a una diversificació fenotípica i a l’aparició de noves soques hipervirulentes, com ara E. coli O104:H4. El bacteri E. coli és un habitant habitual de la

microbiota intestinal dels humans i altres animals. La major part de les soques són innòcues, però algunes són agents causants de zoonosi, en què el vector de transmissió de la malaltia infecciosa cap als humans són els animals, silvestres o de granja; o poden contaminar l’aigua i els aliments i causar malalties greus, com ha estat en la «crisi del cogombre». Es coneixen cinc tipus d’E. coli patògens intestinals: E. coli enteropatogen (ECEP), E. coli enteroinvasiu (ECEI), E. coli enterotoxigen (ECET), E. coli verotoxigen (ECVT), o productora de toxina de Shiga (ECTS), i E. coli enteroagregatiu (ECEA). Les soques ECVT/ECTS es caracteritzen per la producció de potents citotoxines similars a la toxina Shiga o verocitotoxines: són la stx1, la stx2 i variants de stx2. L’E. coli ECVT més coneguda és E. coli O157:H7. Normalment es designen amb un número després d’una O, que indica l’antigen del lipopolisacàrid (membrana externa de la paret cel·lular d’un bacteri gramnegatiu), i una H, que indica la flagel·lina dels flagels. La soca del brot alemany (O104:H4) era originàriament enteroagregativa, però contenia un pròfag (material genètic d’un virus bacterià que s’insereix en el cromosoma del bacteri) que codifica la toxina de Shiga 2 i provoca la síndrome urèmica hemolítica. A més del pròfag, té altres gens de virulència i de resistència a diferents antibiòtics (fig. 1). El bestiar boví constitueix el principal reservori d’aquest tipus de microorganismes, de manera que la carn picada i les hamburgueses són els principals vehicles de transmissió. En el cas dels productes hortofructícoles, la contaminació pot estar causada per l’aigua utilitzada per al reg que hagi estat en contacte amb les femtes d’animals portadors, com ara els ruminants. També es pot donar la contaminació de persona a persona si no s’apliquen unes mesures higièniques correctes, com ara rentar-se les mans abans de manipular qualsevol aliment (taula 1, a la p. 49). La infecció pel serotip O157:H7 (ECVT) va ser reconeguda per primera vegada el 1982 als EUA en dos brots de colitis hemorràgica que van afectar quaranta-set per-

Omnis Cellula 27

47

Desembre 2011

qFigura 1. Nen amb placa d’E. coli Dibuix i foto: M. Berlanga


Racó A fonsdel microbi afectats), però acostumen a causar baixa mortalitat (individus afectats que moren), si més no als països industrialitzats. En aquests països, només es registren entre l’1 % i el 10 % dels casos de toxiinfeccions alimentàries, ja que la major part dels de casos només produeixen molèsties i no requereixen hospitalització. Dels casos registrats, el 94,4 % corresponen a microorganismes patògens (90 % d’infeccions bacterianes i 10 % de víriques, aproximadament), l’1,1 % a protists i nematodes, i el 4,5 % a intoxicació química. De les infeccions bacterianes, pràcticament el 90 % dels casos registrats corresponen a Salmonella i Campylobacter, i la resta a Shigella, E. coli, Staphylococcus aureus i Listeria monocytogenes. La majoria d’aquests microorganismes es troben de manera habitual colonitzant el tracte intestinal dels animals. Per exemple, un estudi de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, per les sigles en anglès) del 2009 descriu que Campylobacter jejuni es troba en el 30 % dels pollastres analitzats, el 64 % dels bovins i el 5 % dels porcs. Alhora, Salmonella enterica ser. Typhimurium es troba en el 3,9 % dels pollastres, el 29,5% dels porcs i el 39,5 % dels bovins.

pFigura 2. Tipus d’aliments i lloc dels brots a la Unió Europea (2009). Informe EFSA.

sones que van menjar hamburgueses en diversos restaurants de la mateixa cadena de menjars ràpids. El brot més espectacular provocat per la soca O157:H7 va ser el de juliol del 1996 al Japó. Va afectar unes cinc mil persones a les ciutats d’Hiroshima i Oakayama, mil de les quals van ser hospitalitzades i almenys dotze van morir. La majoria dels afectats van ser nens d’escoles primàries i parvularis, i l’origen van ser els menjars amb brots de rave contaminats.

Microbis entèrics fora de l’intestí Les malalties transmeses per mitjà dels aliments i de l’aigua es caracteritzen per una morbiditat elevada (nombre d’individus que són

Omnis Cellula 27

48

Desembre 2011

L’OMS estima que el 30% de la població dels països industrialitzats pateix anualment malalties transmeses pels aliments, i no s’observa una tendència a la disminució. La causa podria ser la globalització del comerç d’aliments, la modificació de les formes de vida que implica una tendència a la preparació anticipada dels aliments (ja sigui als restaurants o a casa), i el consum d’aliments fora de casa. A la figura 2 es mostra l’estudi realitzat per l’EFSA dels tipus d’aliments on s’han registrat els brots i els llocs de consum. Molts dels brots infecciosos tenen lloc a casa, però els mitjans de comunicació només es fan ressò dels que afecten moltes persones juntes en algun tipus de celebració. A aquests problemes hem d’afegir nous microorganismes patògens o vells patògens amb sistemes de virulència renovats, soques resistents als antibiòtics, com ara la nova d’E. coli O104:H4, responsable del recent brot alemany. Les malalties de transmissió alimentària són de distribució universal, encara que alguns agents causals es distribueixen de manera geogràfica, a causa de la seva ecologia, tipus d’aliment implicat o els hàbits de preparació i consum. Els aliments que són transportats i consumits crus són una important font d’infecció alimentària. Són especialment preocupants els que han pogut estar en contacte amb aigües


[ Cogombres, raves, ferums... i microbis ]

Bacteri

Malaltia

Tipus d’aliment

Bacteris que causen malaltia principalment per toxines excretades en l’aliment (intoxicació alimentària) Clostridium botulinum (grampositiu)

Botulisme

Aliments envasats (conserves habitualment casolanes que s’ingereixen escalfades)

Staphylococcus aureus (grampositiu)

Gastroenteritis

Pastissos, cremes, postres en general, carn

Bacillus cereus (grampositiu)

Gastroenteritis

Arròs, aliments amb midó, aliments precuinats

Bacteris que causen malaltia principalment per la producció de toxines a l’intestí (toxiinfecció alimentària) Vibrio cholerae (gramnegatiu)

Còlera

Aigua contaminada, marisc, especialment ostres

Clostridium perfringens (grampositiu)

Gastroenteritis

Carns precuinades i/o reescalfades

E. coli enterotoxigen; E. coli verotoxigen (gramnegatiu)

Gastroenteritis

Carn, especialment carn picada

Bacteris que causen malaltia principalment per invasió de l’epiteli intestinal (infecció alimentària) Salmonella spp. (gramnegatiu)

Salmonel·losi (S. Enteritidis); febre tifoide (S. Typhimurium)

Ocells, carn, productes lactis, ous

Campylobacter spp. (gramnegatiu)

Campilobacteriosi

Ocells, carn, productes lactis

Listeria monocytogenes (grampositiu)

Listeriosi

Carn, productes lactis, foie gras

contaminades en algun punt entre la producció i el consum (verdures, marisc i peix). Les malalties de transmissió alimentària molt freqüentment estan relacionades amb pràctiques higièniques deficients, sobretot les relacionades amb una neteja incorrecta de les mans després de fer determinades activitats. A banda dels danys ocasionats als humans (els símptomes més corrents són diarrea, nàusees i vòmits, amb febre o sense), les diarrees són la principal causa de contaminació ambiental de microorganismes entèrics. Aquest tipus de microorganismes poden sobreviure (almenys durant un quan temps) fora de l’hoste humà i tornar-hi mitjançant l’aigua o els aliments contaminats i causar una malaltia.

Coda La lluita entre patògens i hostes continua, i exigeix més recerca científica per afrontar-los. Principalment, disposem de tres tipus d’armes externes per controlar les malalties infeccioses: la higiene personal, de l’aigua i dels aliments, la vacunació i els fàrmacs antimicrobians. A més, tenim una arma pròpia: el nostre sistema immunitari, que té unes cèl·lules que fagociten els bacteris i unes proteïnes (anticossos) que els immobilitzen i destrueixen. Encara que els bacteris patògens ataquen en qualsevol edat, els grups de més risc són els infants i la gent gran. Per tant, cal recordar que ens hem de rentar bé les mans abans de menjar i de manipular aliments. El conegut eslògan «Som el que mengem» podria convertir-se en «Patim el que mengem». I

Per saber-ne més hendriCkson, h. (2009). «Order and disorder during Escherichia coli divergence». PLoS gen., vol. 5, p. e1000335. mora, a. [et al.] (2011). «Characteristics of the Shiga-toxin-producing enteroaggregative Escherichia coli O104:H4 German outbreak strain and of STEC strains isolated in Spain». Int. Microbiol., vol. 14, p. 121-141.

payment, p.; r iley, m. s. (2002). «Resolving the global burden of gastrointestinal illness: A call to action». American Academy of Microbiology. Wieler, l. h. (2011) «The HUSEC041 epidemic in Europe-Time for a paradigm shift». Vet. Microbiol., vol. 152, p. 217218.

Omnis Cellula 27

49

Desembre 2011

pTaula 1. Bacteris patògens transmesos pels aliments i l’aigua


PENSAMENT I CIÈNCIA ALS PAÏSOS CATALANS Escrit per Octavi Planells Com una d’aquelles històries de superació personal, el pensament científic i tecnològic als Països Catalans ha sobreviscut al llarg del segle passat fins a la situació en què ens trobem avui. L’avenç cientificotecnològic, que es trobava a l’altura del d’altres països europeus a les primeres dècades del segle xx, fou estroncat amb la Guerra Civil i entrà en un període de latència que s’allargà les quatre dècades del franquisme.

De tota manera, malgrat el ressorgiment de la ciència catalana durant les darreres dècades, encara queda molt per millorar. Per començar, queda pendent d’aconseguir l’equitat de gènere en el sistema català de ciència i tecnologia. Tot i que, indiscutiblement, les dones estan més ben representades en les professions científiques, segueixen sent una minoria les que ocupen càrrecs elevats en l’esfera de la direcció de centres de recerca o de la política científica.

Malgrat tot, noms com Ramon Margalef, Joan Oró, Lluís Antoni Santaló, Miquel Crusafont o el recentment desaparegut Antoni Prevosti feien, tant des de Catalunya com des de l’exili, importants contribucions en diverses disciplines. Noms, aquests i d’altres, que van ressonar en l’escena internacional en un moment en què el nostre país se sotmetia a l’aïllament i la repressió de les llibertats. Noms que, a més, van crear escola, van obrir les portes a nous camps de la recerca i van assentar els fonaments de nous centres i instituts catalans de recerca. Després de la mort del dictador, succeí un període de recuperació accelerat que anà paral·lel a la restauració del sistema democràtic i l’obertura del país a l’exterior. Fou tal aquest procés de renaixement que, actualment, Catalunya ha aconseguit posicionar-se de nou en l’escenari científic internacional gràcies a la proliferació de centres de recerca, universitats i infraestructures —com el sincrotró ALBA— que abasten gairebé tots els camps de la ciència, i també gràcies a l’emergència de noms prestigiosos, deixebles d’aquell grup de pioners. L’experiència ha demostrat, a més, la importància de crear nous centres, els quals, a més d’ampliar el nostre coneixement, actuen com a pols d’atracció de cervells estrangers i afavoreixen les collaboracions i la consolidació dels grups de recerca dins l’excel·lència.

traves al camí cap a la societat del coneixement i que, a més, que s'esdevenen en un context de canvi social i de valors, de desencís democràtic i d’auge de la cultura brossa, accelerat en conjunt per la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació. Per acabar-ho d’adobar, els cervells que avui destaquen al nostre país acaben fugint a l’estranger, en cerca de millors condicions de vida i facilitats per poder tirar endavant les seves carreres. Atesa la incursió creixent de la ciència i la tecnologia en el nostre dia a dia, ara més que mai les decisions amb rerefons científic figuren en les agendes polítiques i, per tant, socials, de manera que el posicionament davant molts aspectes controvertits són també en mans dels ciutadans. Per aquests i altres motius, és imprescindible construir ponts entre la ciència, la tecnologia i la societat. En aquest sentit, la comunicació i la divulgació de la recerca constitueixen els pilars fonamentals d’aquests ponts; nexes estratègics, perquè la cultura científica arreli en la societat i es fomenti el pensament crític i raonat entre els ciutadans. Només així es podrà aplanar el camí cap a l’esmentada societat del coneixement.

Fitxa tècnica Pensament i ciència als Països Catalans Mercè Piqueras i Cristina Ribas (coord.) El Cep i la Nansa (Vilanova i la Geltrú, 2011) 214 pàgines

D’altra banda, cada cop es fa més palesa la necessitat d’un canvi de model econòmic que aposti pel coneixement i la innovació en lloc del maó, el consum irracional, l’especulació i el malbaratament dels recursos naturals. L’Administració no troba cap altra mesura que les retallades per resoldre una depressió econòmica causada, precisament, per l’obsolescència d’aquest model. Cops de tisora que posen

Omnis Cellula 27

50

Desembre 2011

Aquesta és la història que trobareu a Pensament i ciència als Països Catalans, una obra que repassa alguns —per bé que no tots— fets i protagonistes clau de la història recent de la recerca a les terres de parla catalana i que analitza i debat la situació en l’actual context sociopolític. Una història que ens arriba de la mà de tretze investigadors i comunicadors de renom, sota la coordinació de les biòlogues i comunicadores científiques Mercè Piqueras i Cristina Ribas. Un llibre molt recomanable per conèixer de prop el paper de la nostra ciència a la societat i la seva contribució al pensament comú. Una història de superació d’un desenllaç encara incert. I


Societat Catalana de Biologia Filial de l’Institut d’Estudis Catalans Secció de Ciències Biològiques

Programa d’activitats del mes de desembre 2011 Seminari Organitza: Secció de les Illes Balears. Aula Multiusos dels Serveis Científicotècnics de la UIB; carretera de Valldemossa, km 7,5, Palma. Caracterització dels llevats autòctons que participen en l’elaboració dels vins de la DO Pla i Llevant (Mallorca), a càrrec de Claudia Prince, Grup de Microbiologia de la UIB.

Divendres 9.30 h

2

Dilluns Tot el dia

12

XI Jornada de Virologia Organitza: Secció de Virologia. Sala Prat de la Riba, IEC; carrer del Carme, 47, Barcelona. Més informació: http://scb.iec.cat

Dimecres 17.00h

14

Jornada de Santa Llúcia 2011: L'any que ve, de què parlarem? De neurociències. Organitza: Secció Biologia i Societat Sala Pi i Sunyer, IEC; carrer del Carme, 47, Barcelona

13,19, 20 i 21

Tertúlies de literatura científica (5a edició) Organitza: Secció de Vic, en col·laboració amb la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC. Aula Magna de l’Escola Politècnica Superior de la UVic; Campus Torre dels Frares, carrer Laura, 13, Vic. • Dia 13 a les 10.00 h: La química de cada dia. Els secrets de les etiquetes, a càrrec de Claudi Mans (UB). • Dia 19 a les 10.15 h: L’efecte CSI. La genètica forense del s. XXI, a càrrec de Gemma Marfany (UB). • Dia 20 a les 10.00 h: Ciencia para Nicolás, a càrrec de Carlos Chordá. a les 12.00 h: Esport i ciència, a càrrec de Víctor Grau. • Dia 21 a les 08.30 h i a les 11.00 h: L’efecte CSI. La genètica forense del s. XXI, a càrrec de Gemma Marfany (UB).

Diversos Dies i horaris

Dijous 18.00h

15

Acte de cloenda del centenari de la Secció de Ciències Biològiques i presentació del centenari de la SCB Sala Prat de la Riba, IEC; carrer del Carme, 47, Barcelona. Més informació: http://blocs.iec.cat/scb/centenari/

Dilluns 12.15h

19

Seminaris: L’espermatogènesi en els mol·luscs gasteròpodes Organitza: Secció de Biologia de la Reproducció Aula 32, Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, av. Diagonal, 645, Barcelona. • 12.15 h: Les diferents línies espermàtiques que tenen els mol·luscs gasteròpodes, a càrrec de M. José Amor (UB). • 12.45 h: L’espermatogènesi en els cenogastròpodes: eusperm i parasperm, a càrrec d’Enric Ribes (UB).

Dimarts 19.00h

20

Presentació del volum 62 dels Treballs de la SCB: Organismes model en biologia Sala Pi i Sunyer, IEC; carrer del Carme, 47, Barcelona Conferència: El llevat com a organisme model per al segle XXI, a càrrec de Joaquín Ariño (UAB)

Dimarts i Dimecres 9.00 - 20.00h

21

1r Simposi Anual de l'IBMB: Frontiers of Molecular Biology Coorganitza: Secció de Biologia Molecular Sala Prat de la Riba, IEC; carrer del Carme, 47, Barcelona.

AVANÇAMENT D'ACTIVITATS DEL GENER Divendres 9.00 - 13.30 h

13

Seminari Organitza: Secció de Microbiologia, en col·laboració amb la Secció d’Ecologia i l’ICM-CSIC. ICM; passeig Marítim de la Barceloneta, 37-39, Barcelona. Noves fronteres en ecologia microbiana.

Dimecres 18.00 h

18

Sessió inaugural del centenari de la SCB (1912-2012) Sala Prat de la Riba, IEC; carrer del Carme, 47. Barcelona. Més informació: http://blocs.iec.cat/scb/centenari/

Societat Catalana de Biologia Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Per a qualsevol informació complementària, adreceu-vos a la Secretaria de la SCB C/ Carme, 47. 08001 Barcelona Tel. 933 248 584 Fax 932 701 180 A/e scb@iec.cat Adreça d’internet: http://scb.iec.cat Horari d’atenció De dilluns a divendres, de 10 a 14 h

Llegenda de sigles: IBMB: Institut de Biologia Molecular de Barcelona, ICM-CSIC: Institut de Ciències del Mar - Consell Superior d’Investigacions Científiques, IEC: Institut d'Estudis Catalans, SCB: Societat Catalana de Biologia, UB: Universitat de Barcelona, UIB: Universitat de les Illes Balears, UVic: Universitat de Vic

PATROCINADORS



Omnis Cellula