Page 1

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 129 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Llengua & Literatura

Anna Fernàndez Clot: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (20142015)251 Ramon Panyella i Farreres: Història, política, literatura. A 150 anys de la Historia de cataluña y de la corona de aragón de Víctor Balaguer. Jornades Internacionals 257 Isabel de Riquer i Lola Badia: In memoriam Prof. M. de Riquer. Recull de manifestacions d’homenatge dels anys 2013-2015 261 Damià Pons: La commemoració del 150è aniversari del naixement de Miquel dels Sants Oliver 269 Pol Sarrabassa i Puntí i M. Àngels Verdaguer Pajerols: «1714. Del conflicte a la història i el mite, la literatura i l’art»: Una mirada interdisciplinària des de 2014 275 Aitor Carrera: El Congrés Internacional d’Estudis Occitans de Lleida 279 M. Àngels Verdaguer i Pajerols: III Jornada sobre Edició de Textos Catalans 283 Amanda Ulldemolins Subirats: Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació 284 Laura Villalba Arasa: X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics288 Joaquim Rafel i Fontanals: Antoni Maria Badia i Margarit 291 Jordi Cornudella: Carles Miralles (1944-2015): Una nota necrològica295 Enric Sullà: Joaquim Molas (1930-2015) 301 Montserrat Terradas Batlle: Adéu a Modest Prats 307 Francesc Parcerisas: Josep Miquel Sobrer (1944-2015) 309

26 2016

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

26 2016

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB) †, Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Jo­ seph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB) †, Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB) †, Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Montserrat Forcadell: Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge 7 Ares Llop-Naya: La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica cap 31 Denise Boyer: Les digressions reflexives dels contes caldersians: de la personalitat del narrador impersonal com a recurs humorístic61 Inga Baumann: Nation-building per a joves catalans. La història nacional en la narrativa juvenil en català (Teixidor, Vallverdú, Cabré i altres autors) 77

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_26.indd 1

19/01/16 08:13


llengua_literatura_26.indd 6

18/01/16 09:38


Llengua & Literatura

llengua_literatura_26.indd 1

18/01/16 09:38


Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB) †, Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB) †, Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB) †, Giuseppe Tavani (Università di Roma-La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

llengua_literatura_26.indd 2

18/01/16 09:38


Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

26 2016

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

llengua_literatura_26.indd 3

18/01/16 09:38


Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2016, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tf.: +34 93 552 91 04 Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat Compost i imprès a Fotoletra, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B. 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/bync/3.0/es/legalcode.ca.

llengua_literatura_26.indd 4

18/01/16 09:38


ESTUDIS I EDICIONS

llengua_literatura_26.indd 5

18/01/16 09:38


llengua_literatura_26.indd 6

18/01/16 09:38


DESACCENTUACIÓ NO ESTÀNDARD EN CATALÀ: ESTRATÈGIES PER AL DOBLATGE Montserrat Forcadell

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Anglesa i Alemanya Correspondència: Gran Via de les Corts Catalanes 585, 08007 Barcelona Tf.: 934 035 678 / 696 463 994 forcadell@ub.edu ORCID ID: 0000-0003-1364-8781

Resum El català presenta un patró estricte quant a la ubicació de l’accent oracional: la prominència entonativa s’associa amb la posició final de la clàusula (Vallduví 1992, 1994, 2008). A diferència de l’anglès (i de l’espanyol, fins a cert punt), el català no compta amb l’estratègia anomenada «accent-shift in situ» (desplaçament de l’accent dins de l’oració) per tal de marcar el focus. Per exemple, l’oració «I don’t HAVE the tickets» presenta desplaçament de l’accent primari sobre el verb have. En català, això no és possible ja que la seqüència «les entrades», la qual segueix l’element accentuat («tinc») queda dislocada i consegüentment desaccentuada: «No les TINC, les entrades». Per tant, en català, el material desaccentuat que segueixi l’accent primari apareixerà forçosament en una posició de dislocació fora de l’oració. Aquest isomorfisme entre prosòdia i estructura restringeix el tipus de seqüències que poden quedar desaccentuades després de l’accent principal. Malgrat que els complements i els adjunts poden quedar desaccentuats (i.e., dislocats, i per tant, amb el corresponent clític de represa dins l’oració, si es requereix), a nivell sintagmàtic, la desaccentuació està molt restringida. Aquest article identifica patrons prosòdics no estàndard en textos catalans producte del doblatge majoritàriament de l’anglès, i alhora ofereix diverses estratègies per tal de transferir adequadament estructures informativament marcades, que són les que poden provocar aquests patrons no estàndard. Tenir present tant els contrastos entre llengües com els recursos per codificar els missatges que cada llengua ofereix en els respectius inventaris afavoreix la millora de la qualitat del producte final. Les dades analitzades provenen, en la major part, de textos anglesos doblats al català emesos per TV3. Paraules clau desaccentuació, doblatge, accent oracional, dislocació, prosòdia, contrast anglès-català

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30 DOI: 10.2436/20.2502.01.75 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 21 d’agost del 2013. Acceptat el 8 de setembre del 2015.

llengua_literatura_26.indd 7

18/01/16 09:38


8

Montserrat Forcadell

Abstract: Non-standard deaccenting in Catalan: dubbing strategies Catalan presents a strict pattern in terms of primary accent assignment: pitch prominence is associated with core clause final position (Vallduví 1992, 1994, 2008). Hence, unlike English (and Spanish, to a certain extent), Catalan cannot resort to accent-shift in situ to mark the focus. For instance, the sentence “I don’t HAVE the tickets” shows an accent-shift onto the verb have. In Catalan, this is not possible since the sequence “les entrades”, which follows the accented element (“tinc”), is forced to a dislocated (deaccented) position: “No les TINC, les entrades”. Therefore, deaccented material following primary accent will appear in a dislocated position. This strict isomorphism between prosody and sentence structure restricts the type of strings that may be deaccented after the primary accent. Although verbal complements and adjuncts may be deaccented (i.e., dislocated, binding the corresponding clitic in the clause when required), linguistic material inside phrases is usually non-deaccentable. This paper identifies faulty prosodic patterns in texts dubbed into Catalan mainly from English, and at the same time provides a variety of syntactic strategies to properly transfer informationally-marked structures, which might trigger such non-standard patterns, onto the Catalan target text. Awareness of both the contrasts between languages and also the resources available in the inventory of the target language will improve the quality of the final product. The data are mainly from English texts dubbed into Catalan broadcast by TV3, the Catalan National Television Corporation. Key Words deaccenting, dubbing, primary accent, dislocation, prosody, English-Catalan contrast

1. INTRODUCCIÓ En català, el focus de l’oració s’associa amb l’accent oracional. Contràriament a allò que succeeix en anglès, el català no pot desplaçar l’accent in situ, és a dir, dins de l’àmbit de l’oració, sense alterar-ne l’estructura sintàctica, ja que la prominència entonativa s’associa necessàriament amb la frontera dreta de la clàusula (Vallduví 1992, 1994). Per tant, un ítem focal (i.e., accentuat) marcarà posició final d’oració, deixant tot el material que el pugui seguir en una posició de dislocació. Per exemple, en l’oració «No les TINC, les entrades», la seqüència «les entrades» es troba en posició de dislocació i, per tant, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 8

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

9

està desaccentuada, ja que segueix la forma verbal tinc, la qual recull l’accent primari d’aquesta oració. Aquest isomorfisme estricte entre prosòdia i estructura restringeix el tipus de seqüències que poden aparèixer desaccentuades després de l’ítem que rep l’accent. Per tant, quan es tracta amb oracions que presenten una posició marcada (desplaçada) de l’accent dins l’oració, com pot succeir en anglès (una estructura pragmàticament equivalent a l’exemple en català del paràgraf anterior podria ser «I don’t HAVE the tickets», amb la posició de l’accent primari desplaçat), els traductors han d’evitar el calc de patrons prosòdics que poden vulnerar el patró prosòdicoestructural propi del català, ja que el català ha de recórrer a estratègies sintàctiques. L’objectiu d’aquest article és doble: a) descriure els contextos que poden esdevenir paranys a l’hora de transferir al català les oracions que presenten una posició marcada de l’accent (accent-shift in situ) en el text original, i així evitar que seqüències no desaccentuables ho esdevinguin; i b) oferir alternatives estàndard a aquestes seqüències no desaccentuables en català per tal de no minvar la qualitat del text d’arribada. Els exemples que il·lustren els diferents fenòmens no estàndard s’han extret d’emissions de TV3. Les dades són producte del doblatge al català. Els exemples tractats són majoritàriament de sèries angleses per dues raons: a) bona part de les sèries doblades al català ho són de l’anglès, i b) l’anglès fa molt sovint ús de l’estratègia prosòdica de desplaçament d’accent (accent-shift in situ) per marcar el focus, la qual pot ser que sigui (inconscientment) calcada en el procés de doblatge. Alguns exemples són producte també del doblatge de l’espanyol, que, fins a cert punt, també compta amb el desplaçament d’accent dins l’oració en el seu inventari d’estratègies marcades. 2. LA RELACIÓ ENTRE LA PROSÒDIA I L’ESTRUCTURA EN CATALÀ El català presenta un patró estricte quant a la posició de l’accent oracional (accent primari). El patró prosòdic del català va íntimament Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 9

18/01/16 09:38


10

Montserrat Forcadell

lligat a l’estructura sintàctica ja que el català recorre a la sintaxi per tal d’expressar la partició entre la informació nova (temàtica) i la informació vella (remàtica). Per tant, en català, el nivell informatiu de la llengua es plasma directament sobre l’estructura de l’oració (Vallduví 1992, 1994, 2008), mentre que altres llengües, com ara l’anglès, poden reflectir aquesta distinció mitjançant la prosòdia (Selkirk, 1984; Rochemont 1998). Així doncs, l’anglès fa un ús predominant de l’es­tratègia prosòdica de desplaçament d’accent (accent-shift in situ), situant l’accent primari (anomenat A accent a Jackendoff (1972) i associat amb el to [H*]) sobre aquell element que es vol marcar específicament com a focus.1 Seguint Vallduví, és generalment acceptat que, en català, l’ítem que rep la prominència entonativa és l’últim element accentuable del rema i marca límit oracional, de manera que el material lingüístic que pugui seguir aquest element accentuat quedarà desaccentuat, i per tant, en una posició de dislocació. Això vol dir que el material que segueixi l’element que porta l’accent es considerarà, en termes pragmàtics, com a part del tema i, en termes sintàctics, situat fora del nucli oracional, la qual cosa pot requerir la presència d’un clític de represa dins de la clàusula per tal de satisfer les necessitats de subcategorització del verb.2 Si considerem, per exemple, la resposta de B en el diàleg d’(1), veurem que l’objecte temàtic les entrades, que es troba en una posició desaccentuada (ja que segueix l’ítem accentuat TINC) i, per tant, dislocada, és coreferencial al clític les dins l’oració, tal com indiquen els subíndexos.3 1.  Per una aproximació a l’embalatge informatiu, vegeu, entre d’altres, ErteschikShir (2007) i Zimmermann & Féry (2010). Pel català, vegeu també Vallduví & Zacharski (1994), Vallduví & Engdahl (1996), Vallduví & Vilkuna (1998) i Villalba (1996, 2009). 2.  En català, els subjectes no tenen clític associat; només els subjectes de verbs inacusatius en tenen (en/ne/n’): «Ni’arriben pocs, de turistesi». En posició dislocada, les seqüencies que requereixen clític de represa dins l’oració són: els complements del verb (o parts dels complements), alguns adjunts oracionals, i alguns postmodificadors del nom i de l’adjectiu majoritàriament (Forcadell 2007). 3.  Les comes marquen límit d’oració, i les majúscules, l’ítem sobre el qual recau l’accent oracional. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 10

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

11

(1) (A: Ensenya’m les entrades) B: [No lesi TINC,] les entradesi La dislocació també pot anar cap a l’esquerra («Les entradesi, no lesi TINC»), però nosaltres ens centrarem en la dislocació a la dreta (que anomenarem «dextralocació»), ja que aquest article s’encarrega de la descripció de les seqüències que no poden quedar desaccentuades després de l’accent primari; és a dir, al marge dret de l’oració. En l’exemple d’(1), la seqüència «les entrades» pot quedar desaccentuada, i ocupar una posició dislocada, perquè és un complement verbal. Si comparem l’exemple no gramatical de (2) (sense clític de represa) amb el seu equivalent gramatical anglès de (3) veurem que, com que en anglès l’ítem que porta l’accent primari no marca necessàriament límit d’oració, el material que segueix aquest element accentuat no es troba en posició dislocada, amb la qual cosa pot continuar satisfent les necessitats del verb, ja que l’accent s’ha desplaçat in situ (i.e., dins de l’oració). Per tant, en català, l’alternativa estàndard de l’estratègia anglesa de desplaçament d’accent, que veiem a (3), és la dislocació a la dreta, o dextralocació, com es mostra a (1B). (2) B: *No TINC les entrades (3) B: [I don’t HAVE the tickets] Sigui quin sigui el valor pragmàtic específic del material dislocat, hi ha acord entre els lingüistes en considerar que té valor temàtic.4 Per tant, el consens general quant al valor informatiu del material dextralocat és que representa informació que ha estat evocada (implícitament o explícita) en el pre-text. És a dir, informació vella o que es pot inferir, i, per tant, que el parlant creu que forma part de l’estadi epistèmic de l’interlocutor (Prince 1981). 4.  Per la funció d’«afegitó» (afterthought) de la dextralocació, vegeu, per exemple, Geluykens (1987); com a codificadora de tòpics, Gundel (1985) i Ziv & Grosz (1994); i com a estratègia sintàctica per codificar una instrucció del nivell informatiu de la llengua que marqui el material com a temàtic, Vallduví (1992). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 11

18/01/16 09:38


12

Montserrat Forcadell

En català només un accent es percep amb la màxima prominència entonativa en cada oració (Prieto 2002). En anglès, a diferència del català, coexisteixen diferents tipus d’accents (Bolinger 1989, Zacharski 1993), i l’accent primari pot anar associat a altres funcions diferents de la de marcar la partició tema-rema (estructura informativa) com ara la de marcar la partició «restrictor-nucli» (estructura quantificacional; vegeu Vallduví & Zacharski (1994)). Tot això fa que la prosòdia sigui substancialment complexa, en anglès.5 En català, però, l’isomorfisme entre estructura i prosòdia fa que la posició de l’accent oracional sigui especialment rellevant perquè té un correlat sintàctic directe. Si considerem l’espanyol, l’equivalent de B en l’exemple de (2), que trobem a (4), té dues alternatives tal com indiquen els claudàtors: a) amb presència de clític, amb l’objecte las entradas en posició de dextralocació (4a), i b) amb absència de clític, amb l’objecte desaccent­ ual en posició canònica (in situ) (4b). Això vol dir que l’espanyol compta amb dues estratègies diferents per codificar el mateix missatge: la dextralocació (estratègia sintàctica) de (4a), i el desplaçament d’accent in situ (estratègia prosòdica) de (4b), com en anglès.6 (4) a.B: [No lasi TENGO,] las entradasi b.B: [No TENGO las entradas] Així doncs, l’espanyol, com l’anglès, sembla ser més flexible quant a la possibilitat de desplaçar l’accent dins l’oració. El català, però, ­presenta un mapatge directe del valor informatiu del material lingüístic sobre l’estructura de l’oració, de manera que les posicions de dislocació codificaran el material temàtic, ja que aquest material no podrà romandre en el si de l’oració precisament per la seva condició informativa. Així és com es comporta el català estàndard. Malgrat això, l’accent primari de les oracions originals angleses de vegades es 5.  Per exemples i discussió sobre la dificultat de classificació de certes dades amb patrons que no responen netament als models bàsics de posició de l’accent en anglès (com ara el «default accent»), vegeu, per exemple, Ladd (1980), Fuchs (1984), i Hirschberg (2004). 6.  Vegeu Zubizarreta (1998) per detalls sobre la dislocació en espanyol i funcions associades. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 12

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

13

calca i apareix situat en l’element equivalent de l’oració traduïda al català. Considerem, per exemple, les oracions de (5) i (6), que presenten material desaccentuat in situ en anglès i espanyol, respectivament, i comparem-les amb les ocurrències no estàndard en les versions doblades al català de (7a-b). (5) [F23/Fawlty Towers] (Bas.: ‘All fixed. Two salads’ Tot a punt. Dues amanides / Sib.: Basil? / Bas.: ‘Dear?’ Sí, amor?) Sib.: Mr Hamilton HAS his Waldorf salad, dear’ (6) [F39/anunci Neutrex Blanco Puro/maig, 06] (Con los lavados la ropa pierde su blanco.) Neutrex Blanco Puro RECUPERA el blanco de tu ropa (7) a. *El senyor Hamilton ja TÉ l’amanida Waldorf. b. *Neutrex Blanco Puro RECUPERA el blanc de la roba. (8) a. El senyor Hamilton ja la TÉ, l’amanida Waldorf. b. Neutrex Blanco Puro el RECUPERA, el blanc de la roba. Veiem que les versions estàndard equivalents de cadascuna d’elles demanen una dextralocació com les de (8a-b). L’ocurrència de (7a) és resultat del doblatge de l’oració de (5), extreta de la sèrie de televisió anglesa Fawlty Towers. La de (7b) és la versió catalana d’un anunci emès per TV3, el qual va ser emès també en espanyol (6).7 A més dels casos de (2) i de (7a-b), on es calca l’estratègia prosòdica anglesa de desplaçament d’accent, també es poden produir patrons no estàndard quan la desaccentuació es produeix no a nivell de l’oració, sinó dins d’un sintagma. És a dir, com que l’ítem que porta l’accent marca el límit dret de l’oració, la desaccentuació no podrà ocórrer (generalment) dins d’un sintagma. En conseqüència, si aquesta premissa no s’observa, la desaccentuació pot provocar fenòmens 7.  Si bé és cert que una dislocació en el context de 8 (b) pot semblar excessivament marcada, l’equivalent estructural de l’oració en castellà requereix una estructura dislocada en català. Vegeu la secció 4.4 per opcions alternatives. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 13

18/01/16 09:38


14

Montserrat Forcadell

prosòdics no estàndard. En l’oració de (9), per exemple, l’accent primari s’ha «anticipat» situant-se en un element que es troba ubicat abans de l’últim element del rema. Això fa que el material que segueix aquest element accentuat sigui forçat a ocupar una posició dislocada ja que queda desaccentuat. És a dir, a l’exemple de (9), el nucli nominal experts, que està accentuat, força la desaccentuació del seu postmodificador anticaspa, la qual cosa dóna com a resultat un patró no estàndard. El postmodificador no pot quedar desaccentuat per dues raons: a) pragmàtica: no codifica informació temàtica, i, b) lingüística: els postmodificadors adjectivals simples no es poden desaccentuar, ja que la desaccentuació es produiria dins del sintagma, i en aquest àmbit està molt restringida (tal com diem i descriurem breument en la secció següent). Per tant, malgrat que la seqüència desaccentuada fos temàtica, no es podria desaccentuar ja que altrament violaria el requisit lingüístic apuntat a (b). (9) [F28/anunci H&S/TV3/maig 06] a. *Recomanat pels EXPERTS anticaspa. b. Recomanat pels experts ANTICASPA. Aquest article no tracta els fenòmens que violen la prosòdia catalana pel fet de presentar una seqüència que és desaccentuable però falla a l’hora de presentar un clític de represa dins de l’oració i, per tant, calca l’estratègia prosòdica de desplaçament d’accent in situ, com podria succeir a les oracions de (2) i (7a-b). Aquest article identifica patrons prosòdics que presenten seqüències desaccentuades que no ho poden ser, perquè la desaccentuació es fa dins del sintagma mateix. Alhora, aquest article també ofereix les corresponents alternatives estàndard. Vegem abans les restriccions de la desaccentuació dins del sintagma en una mica més de detall. 3. SEQÜÈNCIES NO DESACCENTUABLES A diferència de l’anglès, en les oracions catalanes, només es percep un accent amb màxima prominència (Prieto 2002). En anglès, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 14

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

15

però, les oracions poden tenir accents secundaris tal com mostren Vallduví i Zacharski (1994: 19) en l’exemple reproduït i adaptat a (10) i (11). En l’exemple de (10B), la paraula doctorate està desaccentuada per haver estat esmentada prèviament per l’interlocutor de B (10A) i, principalment, per seguir l’ítem que rep l’accent secundari, el qual estableix un contrast entre dos elements temàtics («Mary» i «Anna»). Això no és possible en català. Tal com veiem a (11), Maria i Anna no reben cap accent secundari i l’accent oracional s’ubica en els elements remàtics a final de cadascuna de les oracions (química i dret, respectivament). La partició tema-rema és la mateixa en ambdues llengües, però la realització estructural és diferent. (10) A: I didn’t know both of them have a doctorate... (‘No ho sabia, que totes dues tenen un doctorat’)8 B: Yes, but MARY’s doctorate is in CHEMISTRY and ANNA’s doctorate is in LAW. (11) B: Sí, però el doctorat de la Maria és de QUÍMICA i el (doctorat) de l’Anna és de DRET. Els constituents desaccentuables en català són els adjunts, els complements verbals, i els postmodificadors (sintagmàtics o oracionals) de nuclis nominals i adjectivals (Forcadell 2007). En aquests casos, els constituents desaccentuats quedaran en posició de dislocació, la posició que aixopluga material desaccentuat i temàtic, com hem vist a la secció 2. Per tant, llevat que es tracti d’expressar una funció de contrast metalingüístic (per la qual es corregeix de manera directa una pressuposició errònia de l’interlocutor),9 l’accent no pot recaure en un ítem que no pugui marcar final d’oració. Així doncs, els premodificadors i ítems gramaticals com ara els determinants i les preposicions 8.  La traducció al català és meva. 9.  Un exemple de correcció metalingüística el trobem a l’oració de B en el diàleg següent, amb l’accent en el nom te, per contrastar i corregir la pressuposició incorrecta d’A, segons la qual B volia un cafè (amb llet): A: El cafè amb llet ja està llest. B: Vull un TE amb llet. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 15

18/01/16 09:38


16

Montserrat Forcadell

simples, per exemple, no poden portar l’accent oracional, ja que això suposaria deixar en posició desaccentuada un nucli nominal, tal com succeeix a l’oració de (12). L’accentuació del demostratiu aquest no és estàndard. Les alternatives són o bé la ubicació de l’accent oracional en el nucli nominal edifici (12b) o bé la dislocació d’aquest nucli (12c).10 (12) [F24/Sí, Ministre (Yes, Minister)] a. Fra.: (Necessito un despatx aquí) *En AQUEST edifici! b. En aquest EDIFICI. c. En AQUEST, d’edifici. Vegeu també el cas del adjectius especificatius, els quals en català apareixen en posició predicativa. Si comparem els exemples de (13b) i (14b), adaptats de Vallduví & Zacharski (1994), veurem que a (13b) la posició de l’accent sobre els adjectius (blava i vermella) és gramatical en totes dues oracions coordinades, ja que els adjectius apareixen en posició final. Ara bé, a l’exemple de (14b), la posició de l’accent en la paraula vestit (que equival a l’ítem que el porta en la versió anglesa, dress) no és estàndard, ja que provoca la desaccentuació de l’adjectiu negre en la segona oració coordinada. Cal, doncs, que l’accent oracional s’ubiqui en l’adjectiu mateix (14c), encara que estigui repetit. (13) a. I got him a blue SHIRT and I got her a RED shirt. b. A ell li vaig comprar una camisa BLAVA i a ella (li vaig comprar) una camisa VERMELLA. (14) a. ANN is wearing a black SKIRT and CLARA is wearing a black DRESS. b. L’Anna es posarà una faldilla NEGRE i... #la Clara es posarà un VESTIT negre. c. (...) i la Clara es posarà un vestit NEGRE. 10.  Els quantificadors (elements que es troben previs al nucli nominal i dins d’un sintagma) poden hostatjar l’accent però només si pertanyen a un sintagma el nucli del qual sigui o bé un objecte dislocat (i) o bé el subjecte d’un verb inacusatiu (ii): (i) En tinc TRES, de gats. (ii) En van venir TRES, de gats. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 16

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

17

Així mateix, els adjectius en posició de premodificació no poden rebre l’accent, perquè la desaccentuació del nucli nominal que premodifiquen no és possible, ni tal sols quan hi ha repetició d’aquest nucli, tal com mostra l’exemple de (15a) extret i adaptat de Vallduví & Engdahl (1996: 507). L’accent ha de recaure en el nom secció, com ho fa a (15b). En anglès, contràriament a allò que succeeix en català, l’accentuació dels premodificadors adjectivals no és només possible sinó que en alguns contextos és obligatòria per raons semàntiques. Considereu els exemples de (16), que pertanyen a Bolinger (1972). En les oracions de (16a-c), els premodificadors han de rebre l’accent perquè els seus respectius nuclis nominals són semànticament febles (aporten poca càrrega lèxica i són altament predictibles en els contextos en què es troben) si els comparem amb els nuclis nominals semànticament forts de les oracions entre parèntesis (plant ‘infiltrat’, insects ‘insectes’ i barn ‘graner’), els quals sí que han de rebre l’accent ja que tenen una càrrega lèxica substancial precisament per no ser previsibles. (15) a. Això ho tractaré a la primera SECCIÓ i #allò ho tractaré a la SEGONA secció. b. Això ho tractaré a la primera SECCIÓ i allò ho tractaré a la segona SECCIÓ.11 (16) a. It’s a GERANIUM plant (vs He’s an FBI PLANT) b. Those are CRAWLING things (vs Those are crawling INSECTS) c. I’m going over to the DOCTOR’S place (vs I’m going over to the doctor’s BARN) Per acabar, les formes complexes del verb també es poden trobar en contextos de desaccentuació no estàndard.12 La seqüència auxiliar 11.  A la secció 3, veurem que hi ha dues alternatives més: a) omissió del nucli nominal (i), i b) dextralocació d’aquest nucli (ii): (i) (...) i això ho tractaré a la SEGONA. (ii) (...) i això ho tractaré a la SEGONA, de secció. 12.  Per una descripció sobre concatenants i clítics de represa vegeu Forcadell (2007: 152-159; 2015). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 17

18/01/16 09:38


18

Montserrat Forcadell

modal+infinitiu pot presentar dos patrons prosòdics: a) accent en l’auxiliar modal; i b) accent en la forma lèxica del verb (infinitiu). La partícula modal d’aquesta estructura concatenant només hostatjarà l’accent si expressa focus contrastiu. Compareu, per exemple l’oració de (17a), que presenta focus contrastiu en el modal (POTS), i (17b), amb focus contrastiu en l’infinitiu (DIR-LES). L’oració de (17b) és ambigua, tal com proven les dues oracions coordinades que trobem entre parèntesis: totes dues són vàlides com a text que la pot seguir. L’oració de (17a), però, no ho és, d’ambigua: només pot expressar focus contrastiu en el modal. (17) a. No POTS dir aquestes coses (però vols dir-les) b. No pots DIR-LES, aquestes coses (però pots pensar-les/ però vols dir-les.) Val a dir que, malgrat que els complements dislocats requereixen un pronom de represa dins l’oració (com, per exemple, el clític les a l’oració d’(1): No lesi TINC, les entradesi), els sintagmes verbals desaccentuats com dir aquestes coses a (17a) no van associats a cap clític i, per tant, no estan coreferenciats amb cap clític (vegeu nota 12). A la secció següent revisarem aquests i altres contextos lingüístics i en donarem les alternatives gramaticals, agrupant-les en quatre opcions diferents. Ser conscients dels contrastos entre llengües i evitar l’empobriment de la qualitat del producte traduït ajudarà a no afavorir la proliferació de patrons prosòdics que s’estan obrint pas en el català actual (Forcadell 2007, 2013, 2015). Si aquests patrons fan fortuna, hi pot haver un canvi lingüístic substancial ja que, en català, la prosòdia va lligada a l’estructura de l’oració, a la sintaxi.13

13.  Vegeu Forcadell (2013, 2014) per resultats concrets i estadístics sobre el grau d’incidència del calc estudiat en el corpus analitzat. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 18

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

19

4. DESACCENTUACIÓ NO ESTÀNDARD I ALTERNATIVES Les dades d’aquesta secció s’han organitzat d’acord amb les quatre estratègies, en català estàndard, alternatives a les ocurrències que presenten desaccentuació no estàndard. Els exemples que es donen de cadascuna d’elles mostren que cada fenomen té la seva alternativa cor­ responent. Tanmateix, en alguns casos hi ha més d’una alternativa possible per un mateix context. Presentem les quatre opcions alternatives al patrons no estàndard de desaccentuació dins del sintagma en català en ordre de productivitat: a) ubicació de l’accent en posició final, b) canvi d’ordre de paraules, c) dextralocació, i d) omissió de la seqüència desaccentuada. A l’exemple (18), on el parlant dóna instruccions al seu interlocutor sobre cap a quina direcció s’ha de moure, hi veiem un patró no estàndard (18a), el qual il·lustra cadascuna d’aquestes quatre opcions (18b-e), que tractarem en aquesta secció. Malgrat que la ubicació de l’accent en el possessiu de l’exemple (18a) ha estat motivada possiblement pel desig d’expressar emfàticament un contrast entre «possessors», el possessiu no pot hostatjar l’accent oracional (com hem vist a la secció 3), ja que provocaria desaccentuació dins del sintagma. (18) [F39/anunci Frenadol/TV3]. a. (A: Més a la dreta!) *No a la TEVA dreta. *A la MEVA dreta. b. B: No a la teva DRETA. c. B: No a la dreta TEVA. d. B: No a la TEVA, de dreta. e. B: No a la TEVA. Fixem-nos que, per totes quatre alternatives (18b-e), la traducció del segon sintagma nominal (*«A la MEVA dreta») seria «A la MEVA», amb l’omissió del nucli, ja que és clarament temàtic i se’n pot prescindir completament. La repetició d’aquesta traducció en cadascuna de les alternatives restants s’evita per tal de simplificar l’exemple i centrar-nos en la seqüència que il·lustra les quatre estratègies. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 19

18/01/16 09:38


20

Montserrat Forcadell

Val a dir que, contràriament a allò que es podria pensar, l’accent sobre el possessiu en l’exemple de (18a) no és motivat per l’expressió d’una funció de correcció metalingüística.14 De fet, la versió espanyola d’aquest anunci televisiu presenta l’accent en el nucli nominal: «No a tu DERECHA. A mi DERECHA!» (és a dir, en posició final), no pas sobre el possessiu, que és on s’ubicaria si s’hagués volgut expressar aquesta correcció en la versió en espanyol, ja que l’espanyol és més flexible quant a la possibilitat de desplaçar l’accent in situ. 4.1. Accent oracional en posició final Les parts de l’oració que més freqüentment es troben involucrades en ocurrències que presenten calc de desplaçament d’accent in situ dins el sintagma són els noms (en noms compostos), els adjectius i predeterminants (sovint amb valor quantificador), les partícules interrogatives, i els auxiliars de les estructures concatenants i les formes complexes del verb. Els noms compostos són de naturalesa diversa segons els ítems lingüístics que en formin part (un prefix, un altre nom, un adjectiu). En cap cas, però, l’accent oracional no pot anar en posició «anticipada» i deixar, conseqüentment, la segona part del compost en posició desaccentuada. D’acord amb les regles morfològiques de formació de paraules, en català, l’accent s’ha d’ubicar en l’últim element del compost. Per tant, la posició de l’accent en l’adjectiu llarg a l’oració de (19b), per exemple, extreta d’un episodi de la sèrie anglesa Els Roper, ha estat probablement calcada de la posició que té en la versió original (George and Mildred): «Well, this is a LONG circuit», amb l’accent a la paraula equivalent long. L’accent, però, hauria de recaure en el segon element del compost (circuit), tal com es mostra a (19c). (19) [F23/Els Roper] (En George mira d’arreglar un tall de corrent elèctric) a. (Geo.: En saps gaire, tu, d’electricitat? / Mil.: No gaire / Geo.: Però saps que és un curtcircuit, no?) 14.  Vegeu un exemple de correcció metalingüística a la nota 9. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 20

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

21

b. *Doncs, aquest és un LLARGcircuit. c. D  oncs aquest és un llargCIRCUIT. Malgrat que es podria argumentar que l’accent recau en la primera part del compost per tal d’expressar un contrast que busca produir un efecte humorístic, aquest efecte també s’aconseguiria amb la ubicació de l’accent en posició final, ja que el nom de (19c), llargcircuit, és prou xocant en si mateix. A més, l’efecte humorístic també es podria trobar per mitjà d’un canvi d’ordre de paraules per tal que l’ítem que es vol fer ressaltar es trobi en posició final d’oració, estratègia que observaria, de retruc, les regles prosòdiques del català: Doncs aquest és un circuit LLARG. Els adjectius i els predeterminants amb un valor quantificador i/o intensificador també es troben involucrats en ocurrències de nuclis nominals desaccentuats. Per a alguns parlants, l’accent a ítems com tot a l’exemple (20), extret de la sèrie americana doblada al català Ironside, és prou acceptable. Això probablement s’explica per les implicacions semàntiques del quantificadors, els quals sovint es troben en contextos amb alta càrrega emfàtica i, consegüentment, tendeixen a atraure l’accent oracional (Forcadell 2007: 149-151). No obstant això, com que són elements que precedeixen el nucli, no poden hostat­ jar l’accent, ja que es provocaria una desaccentuació dins del sintagma del nucli nominal, tal com succeeix a (20). (20) [F37/Ironside («The Return of Eleanor Rogers»)] Jut.: (Per culpa d’aquest coi de bomba,) *se m’ha endarrerit TOT l’horari. De la mateixa manera, altres tipus de determinants tampoc poden rebre l’accent. El sintagma nominal «un altre plat» a (21a), de la sèrie Fawlty Towers, també presenta desaccentuació no estàndard: l’accent oracional hauria de recaure en el nucli nominal plat, tal com es mostra a (21b), no pas en el predeterminant altre. (21) [F10/Fawlty Towers] a. Bas.: ([I doncs, què? Què vol?) *Un ALTRE plat? b. Un altre PLAT? Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 21

18/01/16 09:38


22

Montserrat Forcadell

Finalment, la majoria de postmodificadors de sintagmes nominals i adjectivals poden quedar desaccentuats si són temàtics. Per això, a l’exemple (22a) de la sèrie Els Roper, el postmodificador del nucli nominal accentuat (d’avisos) no pot. Malgrat que els quantificadors partitius com ara un munt, que expressen grau, tendeixen a atraure l’accent (vegeu la secció 4.4), en aquest exemple, el sintagma preposicional d’avisos és remàtic. Si fos temàtic, necessitaríem una dextralocació (Te ni’hem enviat un MUNT, d’avisosi). De fet, l’accent a l’auxiliar did en el text original («And you DID get a lot of warnings!») reflecteix un contrast en la polaritat del verb. Per tant, el rema és la negació del pressupòsit que l’interlocutor no ha estat informat de la situació. A més, rebre avisos quan no es paguen les factures es pot considerar part de la informació que és pressuposada en un context on el subministrament elèctric és a punt de ser tallat. El contrast de polaritat, doncs, requereix una estructura que negui aquest pressupòsit: una oració negativa amb l’accent ubicat en l’últim ítem del rema, tal com es mostra a (22b), ja que el contrast no és en la quantitat d’avisos rebuts, sinó en el pressupòsit (erroni) de no haver-ne rebut cap.15 (22) [F23/Els Roper] (Un treballador de l’empresa elèctrica és a punt de tallar el subministrament elèctric d’en George i la Mildred) a. (Geo.: Escolta, com aniria, si et fes un taló ara mateix? Treballador: Home, l’última vegada ens vas donar un taló i, tal com diu aquí, el banc ens el va retornar! (...))16 *T’hem enviat un MUNT d’avisos! b. (...) T’hem enviat un munt d’AVISOS!17 La posició de l’accent sobre l’auxiliar DID en el text anglès pot haver influït en la ubicació de l’accent en la versió doblada en un in15.  Una altra solució de traducció més propera a la presència de l’auxiliar did, que denota aquesta expressió de polaritat negativa seria: «I no és què no t’hàgim enviat un munt d’AVISOS!» 16.  La traducció al català d’aquest context és meva. 17.  També pot anar precedit de la frase emfàticament contrastiva «Però si...»: «Però si t’hem enviat un munt d’AVISOS». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 22

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

23

tent de sincronització de la força expressiva de l’actor original i la veu de l’actor de doblatge. Malgrat que la posició marcada de l’accent en el text original pugui passar desapercebuda pels traductors, ja que no sempre s’assenyala tipogràficament en el text escrit, la presència de l’auxiliar DID en l’exemple de (22) marca la posició de l’accent de manera inequívoca.18 Per això, cal que els traductors coneguin el valor pragmàtic de la posició de l’accent en el text original i quines són les seves equivalències en la llengua meta en un context concret. 4.2. Canvi d’ordre de paraules Tal com hem vist a la secció anterior, l’accentuació de premodificadors, que resulta en patrons prosòdics no estàndard, pot tenir com a alternativa estàndard la ubicació de l’accent en el nucli nominal. Tanmateix, les oracions que presenten patrons aliens d’aquesta mena també poden tenir com a alternativa estàndard la reordenació dels elements dins de l’oració; és a dir, el patró pot ser estàndard si el premodificador accentuat canvia de posició. Si el premodificador esdevé un postmodificador, pot ocupar una posició final dins l’oració i rebre l’accent de forma natural. L’oració de (23a), la qual pertany a una sèrie doblada de l’espanyol al català, il·lustra un cas d’accent ubicat en dos premodificadors: el del sintagma preposicional «dels MEUS ostatges», que postmodifica un nucli nominal que fa de subjecte (problemes), i el del sintagma nominal «els MEUS problemes», que funciona com a predicatiu. La primera ocurrència requereix la reubicació de l’accent en el nucli nominal ostatges, com a (23b). En la segona ocurrència, però, el possessiu s’hauria de convertir en un postmodificador, amb la consegüent caiguda de l’article definit els, com a (23c). (23) [F06/De moda] (Dav.: Vostè no n’ha de fer res. a. Per.: S’equivoca.) *Els problemes dels MEUS ostatges són els MEUS problemes.

18.  La posició de l’accent s’assenyala, de vegades, amb l’ús de la cursiva en anglès. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 23

18/01/16 09:38


24

Montserrat Forcadell

b. els problemes dels meus OSTATGES (...) c. (...) són problemes MEUS. De fet, l’oració encara seria agramatical si es mantingués el mateix ordre de paraules i només es canviés la posició de l’accent, ubicant-lo en l’últim element de la frase (i.e., *«són els meus PROBLEMES»), ja que idiosincràticament els possessius catalans no poden aparèixer en posició de la predeterminació si pertanyen a un constituent que té la funció de predicatiu, com succeeix en aquest cas. Tanmateix, els possessius poden ser predeterminants en constituents que tenen la funció de subjecte o objecte («El meu problema ets tu», «Ella sap el meu problema»). Altres alternatives al patró prosòdic no estàndard que presenta la segona ocurrència són la dextralocació («són els MEUS, de problemes»), com veurem en la secció següent, i l’omissió de la seqüència desaccentuada amb o sense article definit («són (els) MEUS»), que considerarem a la secció 4.4. 4.3. Dextralocació L’accentuació d’auxiliars en les formes complexes del verb o en les estructures concatenants pot causar la desaccentuació de seqüències verbals que poden, de fet, ser desaccentuades, però que poden donar com a resultat oracions agramaticals si a l’oració no hi apareix un clític de represa quan hi sigui requerit. A l’exemple de (24), el sintagma verbal pagar-te això pot ocupar una posició desaccentuada, i per tant, dislocada, però, com que és un complement del verb, cal que un clític de represa coreferencial (ho) aparegui en el nucli oracional (24b). (24) [F10/Fawlty Towers] a. Bas.: *Jo ja VOLDRIA pagar-te això, (però és que no puc) b. Jo ja ho VOLDRIA, pagar-te això (...) Així doncs, malgrat que la dextralocació és l’equivalent estàndard dels patrons no estàndard que resulten de la desaccentuació dels deLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 24

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

25

pendents verbals (incloent-hi els oracionals) i de la d’alguns postmodificadors de sintagmes nominals i adjectivals, també s’hi pot recórrer quan es vol evitar la desaccentuació no estàndard dins del sintagma. L’exemple de (25), també de la sèrie Fawlty Towers, presenta un altre cas clar d’accentuació de premodificador, el qual ja hem identificat com a context productiu de patrons de desaccentuació no estàndard. L’alternativa és la dextralocació, tal com veiem a (26b). A més, la dextralocació s’adequa millor al joc de paraules que s’estableix amb el fet que el comensal ja se n’ha menjat mig, de plat. En la versió anglesa, aquest joc de paraules es reflecteix mitjançant un adjunt («by the look of it» ‘pel que es veu’) a l’inici de l’oració, que el parlant verbalitza tot mirant-se el plat: «By the look of it, I would say that it is only half uneatable.» (25) [F10/Fawlty Towers] (Com.: És immenjable!) a. Bas.: Bé, *jo diria que MIG immenjable. b. Jo diria que ho és MIG, d’immenjable. Cal observar que, per tal que la dextralocació sigui possible, la còpula és (no present a (25a)) s’ha d’inserir en l’oració. Així mateix, l’estratègia de canvi d’ordre de paraules també es pot aplicar en aquest cas. Aquesta alternativa implicaria un canvi addicional: l’ús del sintagma preposicional a mitges enlloc de l’adjectiu mig, com a requisit idiosincràtic d’aquest qualificador («Jo diria que immenjable a MITGES»). 4.4. Omissió de la seqüència (temàtica) desaccentuada Finalment, en alguns casos, l’alternativa més adequada a la ubicació no estàndard de l’accent oracional és l’omissió del material temàtic. Això sovint comporta l’omissió de nuclis de premodificadors accentuats. Aquests premodificadors són sovint intensificadors, comparatius o ordinals, com ara la paraula segon a l’exemple (26), que pertany a una sèrie de televisió doblada de l’anglès americà, Married with children. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 25

18/01/16 09:38


26

Montserrat Forcadell

(26) [F20/Casats i amb fills] (Bud.: És l’estudiant més famós que ha passat per l’institut.) a. Alb.: *El SEGON estudiant més famós que hi ha passat! b. Alb.: El SEGON! La seqüència «estudiant més famós que hi ha passat» a (26a) es pot suprimir completament ja que repeteix el mateix material lingüístic expressat prèviament per l’interlocutor. Val a dir que aquesta seqüència conté el pronom hi (que pot substituir locatius) per tal d’evitar la repetició d’un dels complements de l’oració (el complement adverbial per l’institut), la qual cosa indica que aquest complement és temàtic i que, per tant, es pot eliminar completament, com la resta de material desaccentuat. Malgrat això, mantenir la seqüència en posició de dextralocació («El SEGON, d’estudiant més famós que hi ha passat!») també pot ser una opció vàlida que, a més, evitaria eliminar massa material lingüístic i els problemes que això podria causar a l’hora d’adaptar el so a la imatge; és a dir, l’elocució catalana al moviment labial de l’actor en pantalla. Si bé és cert que en el procés de doblatge hi participen diversos factors que poden incidir en el resultat final, com ara la llargada del material que s’ha d’articular, o la sincronització de la imatge i la veu, això no ha de condicionar la qualitat de la llengua emprada i, per tant, no pot eximir de no observar les regles gramaticals bàsiques de la llengua d’arribada. 5. CONCLUSIONS El català recorre a la sintaxi per expressar la partició tema-rema; consegüentment, el seu patró prosòdic va íntimament lligat a la seva estructura sintàctica, a diferència de l’anglès. No considerar la posició de l’accent com a marcador de la frontera dreta de l’oració pot produir patrons de desaccentuació no estàndard. El calc de desplaçament d’accent in situ (en detriment de la dislocació) a nivell oracional en català (Forcadell 2007, 2013, 2015) es produeix també a nivell sintagmàtic quan les seqüències desaccentuades no són constituents oraLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 26

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

27

cionals com els adjunts o complements verbals (o parts dels complements, com ara certs postmodificadors de nuclis nominals i adjectivals que també es poden dislocar). En aquest cas, l’estructura resultant no és que sigui invàlida per no presentar una dislocació sinó per produirse dins del sintagma, produint fenòmens aliens a l’estructura prosodicoestructural del català, i empobrint el producte final del procés de doblatge, com hem intentat il·lustrar. Els patrons no estàndard que ocorren en el doblatge de sèries de televisió poden estar influïts per la posició de l’accent en el text original. Els actors de doblatge també hi poden tenir part si miren de sincronitzar la seva elocució amb la de l’actor del text original (Forcadell 2012). Sigui com sigui, hem volgut mostrar que les alternatives als patrons prosòdics no estàndard en català impliquen recórrer a estratègies que afecten l’estructura de l’oració. Per tant, els traductors i professionals involucrats en qualsevol procés i estadi de doblatge, correcció o assessorament sobre la llengua oral han de ser conscients no només de les funcions que la posició de l’accent oracional pot expressar en el text original, sinó també de les restriccions en la ubicació d’aquest accent que hi pot haver en la llengua d’arribada, i de les alternatives equivalents. Cal tenir en compte que aquest isomorfisme entre prosòdia i estructura en català pot requerir l’accentuació d’un cert material temàtic ubicat dins del sintagma que pel seu valor informatiu s’esperaria que fos codificat en una posició desaccentuada, de dislocació. No considerar les regles que regeixen el patró prosòdic del català, així com ignorar els contrastos entre llengües, afavorirà l’empobriment de la qualitat de la traducció. D’altra banda, la (des)accentuació no estàndard a nivell sintagmàtic, com hem vist en els exemples considerats, pot afavorir la difusió del calc, actualment en progrés, de l’estratègia de desplaçament d’accent in situ, un recurs disponible en anglès (i fins a cert punt també en espanyol), però aliè a l’inventari estàndard de recursos per marcar el focus en català. Això podria provocar un canvi lingüístic substancial en la sintaxi del català, si la dislocació acaba essent substituïda per l’estratègia prosòdica de calc d’accent. La desaccentuació no estàndard dins del sintagma no és, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 27

18/01/16 09:38


28

Montserrat Forcadell

doncs, un fenomen aïllat i inofensiu, sinó que és part i reflex de l’adopció de prosòdia aliena en el català actual. BIBLIOGRAFIA Bolinger (1972): Dwight Bolinger, «Accent is predictable (if you are a mind-reader)», Language 48, 3, ps. 633-644. — (1989): Intonation and its uses, Stanford: Stanford University Press. Erteschik-Shir (2007): Nomi Erteschik-Shir, Information Structure. The Syntax-Discourse Interface. Oxford Surveys in Syntax and Morphology, Oxford – Nova York: Oxford University Press. Forcadell (2007): Montserrat Forcadell, Information packaging, language contact and linguistic change: structural calque in Catalan, Tesi doctoral, Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. — (2012): «The (mis)rendering of informationally marked structures in fictive orality: English in situ accent-shift into Catalan», dins Jenny Brumme i Anna Espunya: The Translation of Fictive Dialogue, Amsterdam – Nova York: Rodopi, ps. 185-198. — (2013): «La sintaxi catalana en procés de canvi: la desaparició de la dextralocació en el català de TV3», Estudis Romànics 35, ps. 401-414. — (2014): «Structural change in Catalan Discourse», Studies in Language 38:2, ps. 237-274. — (2015): «Seqüències no desascentuables en català: prosòdia aliena en el català de TV3», Estudis Romànics 37, ps. 67-84. Fuchs (1984): Anna Fuchs, «‘Deaccenting’ and ‘Default Accent’», dins Dafydd Gibbon i Helmut Richter: Intonation, accent and rhythm: studies in discourse phonology, Berlín – Nova York: De Gruyter, ps. 134-164. Geluykens (1987): Ronald Geluykens, «Tails (right-dislocations) as a repair mechanism in English conversation», dins Jan Nuyts i Georges De Schutter: Getting One’s Word into Line: On Word Order and Functional Grammar, Dordrecht: Foris, ps. 119-129. Gundel (1985): Jeanette K. Gundel, «Shared knowledge and topicality», Journal of Pragmatics 9, ps. 83-107. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 28

18/01/16 09:38


Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge

29

Hirschberg (2004): Julia Hirschberg, «Pragmatics and intonation», dins Laurence R. Horn i Gregory Ward: The Handbook of Pragmatics, Oxford: Blackwell, ps. 515-537. Jackendoff (1972): Ray S. Jackendoff, Semantic Interpretation in Generative Grammar, Cambridge, Mass.: MIT Press. Ladd (1980): D. Robert Ladd, The Structure of Intonational Meaning: Evidence from English, Bloomington: Indiana University Press. Prieto (2002): Pilar Prieto, Entonació: models, teoria, mètodes, Barcelona: Ariel. Prince (1981): Ellen F. Prince, «Toward a taxonomy of given/new information», dins Peter Cole: Radical Pragmatics, Nova York: Academic Press, ps. 223-255. Rochemont (1998): Michael Rochemont, «Phonological focus and structural focus», dins Peter Culicover i Louise McNally: Syntax and semantics 29: The limits of syntax, San Diego: Academic Press, ps. 337-364. Rooth (1992): Mats Rooth, «A theory of focus interpretation», Natural Language Semantics 1, ps. 75-116. Selkirk (1984): Elisabeth O. Selkirk, Phonology and Syntax: The Relation between Sound and Structure, Cambridge, Mass.: MIT Press. Vallduví (1992): Enric Vallduví, The Informational Component, Nova York: Garland. — (1994): «Detachment in Catalan and information packaging», Journal of Pragmatics 22, ps. 573-601. — (2008): «L’oració com a unitat informativa», dins Joan Solà et al., Gramàtica del Català Contemporani, vol. 2, Barcelona: Empúries, ps. 1221-1279. Vallduví & Engdahl, (1996): Enric Vallduví i Elisabet Engdahl, «The linguistic realization of information packaging», Linguistics 34, ps. 459-519. Vallduví & Vilkuna (1998): Enric Vallduví i Maria Vilkuna, «On rheme and kontrast», dins Peter Culicover i Louise McNally: The limits of syntax. Syntax and Semantics 29, Nova York: Academic Press, ps. 79-108. Vallduví & Zacharski (1994): Enric Vallduví i Ron Zacharski, «Accenting phenomena, association with focus and the recursiveness Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 29

18/01/16 09:38


30

Montserrat Forcadell

of focus-ground», dins Paul Dekker i Martin Stokhof: Proceedings of the 9th Amsterdam Colloquium, Institute for Logic, Language and Computation, University of Amsterdam, ps. 683-702. Villalba (1996): Xavier Villalba, «Sobre la dislocació a la dreta», Llengua i Literatura 7, ps. 209-234. — (2009): The Syntax and Semantics of Dislocations in Catalan, Colònia: Lambert Academic Publishing. Zacharski (1993): Ron Zacharski, Discourse Pragmatics Model of English Accent, Tesi doctoral, University of Minnesota. Zimmermann & Féry (2010): Malte Zimmermann i Caroline Féry, Information structure. Theoretical, Typological and Experimental Perspectives, Oxford: Oxford University Press. Ziv & Grosz (1994): Yael Ziv i Barbara Grosz, «Right dislocation and attentional state», dins Ronna Buchalla and Anita Mittwoch: Proceedings of the Ninth Annual Conference of the Workshop on Discourse. Israeli Association for Theoretical Linguistics, Jerusalem: Akademon Press, ps. 184-199. Zubizarreta (1998): M. Luisa Zubizarreta, Prosody, Focus and Word Order, Cambridge, Mass.: MIT

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 7-30

llengua_literatura_26.indd 30

18/01/16 09:38


LA NEGACIÓ EN ELS PARLARS PIRINENCS CENTRALS. SINTAXI DE LA PARTÍCULA EMFÀTICA CAP1 Ares Llop-Naya

Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Lingüística Teòrica Correspondència: Departament de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, Edifici B, UAB - 08193 Bellaterra Tf.: 93 586 80 67 ares.llop@uab.cat ORCID ID: 0000-0003-4365-4947

Resum L’objectiu d’aquest article és donar compte de l’expressió de la negació emfàtica en els parlars catalans del Pirineu Central (i específicament en pallarès) a través de la partícula cap. Duem a terme la nostra anàlisi a través de dues aproximacions. D’una banda, aprofitant els materials de la dialectologia tradicional, analitzem l’etimologia de cap i presentem una delimitació geolingüística de l’ús de la partícula dins l’àrea transpirinenca. De l’altra, més enllà de l’òptica tradicional, analitzem la partícula cap des del punt de vista de la microvariació sintàctica i dels processos de canvi sintàctic; i fem atenció als aspectes diacrònics i sincrònics en les llengües i dialectes romànics transpirinencs. Des de l’òptica de la diacronia hi descrivim el procés de reanàlisi gramatical de la marca nominal cap com a marca de polaritat emfàtica baixa —Cicle de Jespersen (incipient)— i com a marca de polaritat oracional (com a resultat d’un procés de canvi sintàctic incert i en procés). Des de l’aproximació sincrònica i teòrica, caracteritzem morfosintàcticament la marca, en comentem les principals característiques distribucionals i sintàctiques, els trets formals, i afegim algunes consideracions breus sobre la semàntica i els usos pragmàtics de l’element estudiat. Paraules clau variació dialectal sintàctica, dialectes pirinencs, pallarès, negació emfàtica, minimitzadors.

1.  Agraeixo el suport del Centre de Lingüística Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona, del projecte de «Lingüística Teòrica» 2014SGR 1013 de la Generalitat de Catalunya i del projecte FFI2011-29440-C03-03 del Ministeri d’Economia i Competitivitat, així com del Programa FPU2013 del Ministeri d’Educació. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60 DOI: 10.2436/20.2502.01.76 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 25 de maig del 2015. Acceptat el 15 de setembre del 2015.

llengua_literatura_26.indd 31

18/01/16 09:38


32

Ares Llop-Naya

Abstract: Negation in Central Pyrenean dialects. Syntax of the emphatic marker cap

This paper explores the expression of emphatic negation in Catalan dialects, specifically in Central Pyrenean dialects (mainly in Pallarese) by means of the particle cap. The analysis is performed using two approaches. In the first approach, we take advantage of the traditional dialectology data to analyse the etymology of cap and present a geo-linguistic delimitation of the use of the particle in the dialects of the Trans-Pyrenean area. Deviating from the traditional approach, we also analyse the particle from the perspectives of micro-syntactic variation and syntactic change, with particular attention to diachronic and synchronic patterns within Pyrenean Romance languages and dialects. From the diachronic perspective, we describe the process of reanalysis of the particle from a nominal minimizer to a low emphatic polarity particle —Jespersen’s (incipient) Cycle— and as a marker of sentential negation (as a result of an uncertain syntactic change underway). From a synchronic and theoretical standpoint, we present a morphosyntactic description of the element; comment on the main distributional patterns, syntactic properties and formal features; and add brief remarks on the semantic and pragmatic use of the element studied. Key Words Dialect syntax variation, Pyrenean dialects, Pallarese, emphatic negation, minimizers.

1. INTRODUCCIÓ Te ho ensenyo i tu no ho veus: Jo ho fai amb lo cap i tu amb les peus.2 En aquest treball ens aproximem des del punt de vista de la variació microsintàctica a un fenomen que ha estat observat per la dialectologia tradicional del català únicament des de l’òptica de la variació lèxica. Concretament, analitzem l’ús de l’element cap com a partícula

2.  Endevinalla tradicional plantejada als visitants de fora del Pallars, a propòsit de la forma particular de negació del pallarès per contrast amb la forma pas d’altres parlars catalans (Coll 1991). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 32

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 33

o marca de polaritat emfàtica negativa postverbal, tret distintiu dels dialectes del Pirineu central i, específicament dels parlars pallaresos.3 Les partícules de polaritat emfàtica negativa postverbal formen part del conjunt de marques de polaritat emfàtica negativa; és a dir, de les marques usades per reforçar l’expressió de la polaritat oracional i dotar-la d’informació discursiva addicional.4 Segons Batllori i Hernanz (2013: 9, traducció nostra) «la polaritat emfàtica [oracional] es pot representar a través d’un conjunt de mots que adquireixen aquest valor després d’un procés de gramaticalització pel qual un adverbi modal, temporal o quantitatiu pot esdevenir un terme de polaritat amb un significat diferent del que tenia inicialment». Els exemples de (1) i (2) mostren, a grans trets, les dues estratègies principals del català pel que fa a l’expressió del reforç de la polaritat negativa: (1) a. Poc que/ Poca vindré. b. Jo pla que vindré. (2) a. No vindré pas. a’. Vindré pas. b. No vindré cap. b’. Vindré cap. En les construccions de (1) —(1a) i (1b)— el reforç de la polaritat negativa oracional s’obté a través de l’ús de marques preverbals úniques, situades a la perifèria esquerra oracional.5 Es tracta de marques amb valor negatiu intrínsec, que no necessiten ni admeten la legitimació del marcador negatiu no i que són usades pels parlants per contrastar, refutar o mostrar oposició a una afirmació de l’oient que creu 3.  Vegeu l’apartat 4.1 per a una distribució geogràfica de l’ús de cap. 4.  Advertim el lector que, d’ara en endavant, per referir-nos a la marca de negació estudiada emprarem de manera genèrica el terme negació emfàtica (i, per extensió, èmfasi, emfasitzar, etc.). A l’apartat 3.5, però, precisarem la denominació, en pro d’una aproximació més acurada a la construcció des del punt de vista de l’estructura informativa. 5.  No forma part de l’abast d’aquest article l’anàlisi d’aquest tipus de marques; per a un estudi més aprofundit i complet d’aquestes marques i de les propietats de les estructures en què apareixen, vegeu Rigau (2004) i Batllori & Hernanz (2013). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 33

18/01/16 09:38


34

Ares Llop-Naya

errònia.6 L’exemple de (1a) és propi principalment, però no pas exclusivament, dels parlars de la diòcesi de Girona (Alt Empordà, Ripollès, Gironès, Pla de l’Estany, Garrotxa, etc.). La construcció de (1b) s’usa al Pallars i també en moltes zones del català nord-oriental (Batllori, 2015). En el conjunt de les oracions de (2), l’èmfasi és introduït per marques postverbals, al marge esquerre del sintagma verbal (vegeu 2.2). L’expressió de la polaritat negativa s’aconsegueix amb marques com cap i pas: minimitzadors que inicialment denotaven una quantitat petita o insignificant i que han anat evolucionant fins a tenir un valor adverbial i, posteriorment, fins a poder actuar com a elements que emfasitzen la polaritat negativa oracional. Superficialment, la diferència entre les variants de (2a) i (2b) és la necessitat o no de legitimació de la marca postverbal per part d’un operador negatiu (no). La construcció (2a) és la més general als parlars catalans i la que ha estat més estudiada tant des del punt de vista lèxic com sintàctic. També, en tant que variant de (2a), ha estat força analitzat el cas de (2a’) —que, com veurem, no és un tipus de negació emfàtica, sinó no marcada o neutral— propi del parlar rossellonès (i de l’occità llenguadocià), així com d’alguns parlars gironins (en menor grau). En català, les construccions de (2b) i (2b’), amb la marca cap, són pròpies dels dialectes del Pirineu central i, específicament, del parlar pallarès. No disposem de cap estudi exhaustiu i monogràfic sobre aquest element. Només ha estat tractat de manera genèrica i en treballs amb altres objectius principals, assumint que és una variant lèxica de la marca d’èmfasi catalana pas. Des del punt de vista de la recerca sintàctica dialectal, l’interès de la marca de negació pallaresa cap és evident. D’una banda, perquè amplia les dades i proves empíriques sobre la variació en l’expressió de la polaritat en català. De l’altra, perquè aquestes dades permeten de fer noves aportacions a l’estudi intralingüístic i interlingüístic —tant en relació amb llengües romàniques més properes (aragonès, benas6.  Per a més informació sobre l’anomenat focus contrastiu, vegeu Sánchez Candela (2013). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 34

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 35

quès, occità, francès), com pel que fa al conjunt de les llengües naturals— sobre l’origen, la diacronia i els diversos estadis de gramaticalització d’unes marques funcionals de negació que, originàriament, eren substantius positius. L’objectiu general d’aquest article és fer una caracterització de la partícula de negació cap des del punt de vista de l’origen i l’evolució de la marca, i de la distribució i les condicions de legitimació dins l’estructura oracional tenint en compte el valor semàntic i els usos pragmàtics de l’element. Si bé l’estudi es basa en les dades del parlar pallarès,7 ens proposem, també, fer una aproximació general a l’àmbit d’estudi i resseguir el comportament d’altres minimitzadors amb valor negatiu que no han esdevingut marques de negació emfàtica, per establir una comparació amb cap. A més, completem el conjunt de les dades presentades amb exemples d’altres dialectes i llengües romàniques fins ara poc explorats i propers als dialectes pirinencs. 2. LES MARQUES DE NEGACIÓ PROCEDENTS DE MINIMITZADORS 2.1. Els minimitzadors i la negació Els minimitzadors són substantius que originalment podien ser usats amb un valor positiu, de manera lliure, en qualsevol context. La particularitat que els caracteritza és el fet que tenen un contingut semàntic que denota una quantitat o part negligible, insignificant, d’un 7.  En la recerca que sintetitzem aquí es va acotar la recollida de dades a l’àmbit pallarès. Per a la realització de la recerca es va desenvolupar una metodologia pròpia i específica per copsar el conjunt de variables extralingüístiques i recollir dades de tots els contextos lingüístics que consideràvem que calia tenir en compte per a un estudi rigorós d’aquest fenomen de variació sintàctica dialectal. Es van recollir exemples de la bibliografia lingüística existent (monografies, obres de referència, etc.), de la literatura popular del territori i d’obres escrites per autors pallaresos en el seu dialecte, d’entrevistes semidirigides i de qüestionaris breus. Es va completar el conjunt de dades a través de judicis gramaticals. Per a més informació sobre aquest aspecte, vegeu Llop (2013). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 35

18/01/16 09:38


36

Ares Llop-Naya

tot. En aquest sentit, diem que els minimitzadors són elements escalars sensibles a la polaritat negativa. Així, en contextos negatius activen les seves propietats escalars i indueixen el que s’anomena una ampliació de domini de l’escala. En aquest cas, però, «l’ampliació del domini no va cap a l’amplitud màxima de l’escala sinó cap a l’amplitud mínima» (Tubau & Espinal 2012: 151), de manera que la presència dels minimitzadors en oracions negatives desencadena una «implicatura escalar universal»8 que contribueix al reforç de la polaritat negativa: si una situació no es produeix per a l’element ínfim i específic d’una escala d’alternatives, no es produeix per a cap altre element. Vegeu, a continuació, una mostra d’alguns dels minimitzadors més productius com a marques de reforç de la polaritat negativa en els dialectes del català9 i altres llengües romàniques properes:10 (3) bric(o/a), brigo/a (occità) bri (occità), brin (occità) brenca (aragonès, benasquès,   ribagorçà) cap (benasquès, gascó, pallarès,   ribagorçà) got (pallarès),   gota (aragonès, català) mica (aragonès, català) molla (català nord-occidental) pas (català, aragonès, occità) punt (català antic), pon(t)   (aragonès, occità, ribagorçà)

< brikan (gòt.) ‘trencar’ < *brinos (gal·l.) ‘bri, fibra’ < *brīnicā (celt.), de *brinos < CAPU(M) ‘cap, extrem’ < GUTTA(M) ‘gota’ < MICA(M) ‘molla’ < MEDULLA(M) ‘molla’ < PASSU(M) ‘pas’ < PUNCTU(M) ‘punt’

  8.  Vegeu Haspelmath (1997: 226) i Breitbarth (2014: 19).   9.  Tot i que tradicionalment s’ha considerat un minimitzador, no incloem a la llista el cas de gens < GENUS ‘raça, nissaga’. Considerem que es tracta d’un generalitzador; és a dir: un «nom que denota una classe general màxima», segons Kiparsky & Condoravdi (2005: §17). 10.  El llatí vulgar tardà ja feia ús d’aquest tipus d’elements en oracions negatives (vegeu Schwegler 1983: 304; 1988: 22). Vegeu un inventari més exhaustiu dels minimitzadors de les llengües romàniques a Schwegler (1988: 27); Detges & Waltereit (2002: 713) i Garzonio & Poletto (2008). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 36

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 37

2.2. Reanàlisi dels minimitzadors Tenint en compte la naturalesa escalar comentada anteriorment, els minimitzadors nominals poden seguir diferents processos d’evo­ lució diacrònica, de reanàlisi estructural i de canvi dels trets formals, fins a arribar a poder funcionar com a reforços postverbals de la negació oracional. Addicionalment, si aquesta marca postverbal deixa de necessitar la legitimació del marcador preverbal no, es considera que l’element minimitzador passa a ser la marca de polaritat oracional. El procés de reanàlisi d’un element de reforç de la polaritat com a marca oracional de negació és el que s’anomena tradicionalment Cicle de Jespersen. (4) Estadi 1. NEG + VERB Je ne sais. ‘No ho sé’ Estadi 2. NEG + VERB + NEG EMFÀTICA Je ne sais (pas). Estadi 3. NEG + VERB + NEG OBLIGATÒRIA Je ne sais pas. Estadi 4. VERB + NEG Je sais pas. (Schwenter 2006: 328; adaptació de Jespersen 1917) Aquest procés no és sempre sistemàtic ni s’acompleix de principi a fi; moltes vegades és només incipient11 o parcial (vegeu Breitbarth 2013; Willis et al. 2013; Hoeksema 2009). L’heteorgeneïtat dels processos d’evolució dels minimitzadors es reflecteix clarament en l’anà­ lisi d’alguns dels minimitzadors típics del dialecte pallarès: got/a,

11.  Prenem el terme Cicle de Jespersen incipient (‘incipient Jespersen’s Cycle’) de Breitbarth et al. (2013), per referir-nos als casos en què la reanàlisi o gramaticalització dels elements no ha superat l’estadi inicial de minimitzador, tot i que les marques tinguin el potencial per anar més enllà en els processos per esdevenir marques de negació (vegeu Breitbarth et al., 2013: 6). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 37

18/01/16 09:38


38

Ares Llop-Naya

molla i cap.12 Tot i que tots tres eren substantius amb un valor mínim inicial (3), la partícula cap ha tingut una evolució diferent a la de molla i got/a i no pot aparèixer en determinats contextos on trobem les dues primeres.13 (5) a. Un/a got/a de vi. b. Una molla de pa. c. Un cap de corda/ de bestiar.14 Partint d’exemples d’elements nominals com els de (5), sabem que, en alguns casos, els minimitzadors poden arribar a ser desposseïts dels seus trets nominals inicials i ser usats com a termes de polaritat sensibles al context en què ocorren (vegeu Labelle & Espinal 2014: 197).15 En contextos antiverídics (és a dir, els pròpiament negatius) molla i gota poden ser usats com a quantificadors de grau de substantius, d’adjectius, d’adverbis (6 i 7) i, fins i tot, de verbs (8); cap, no (6c, 7c, 8c). Això constitueix una prova clara que ens trobem davant d’un element d’una naturalesa diferent de la dels termes de polaritat got/a i molla.

12.  En aquest estudi no resseguim els processos de reanàlisi sintàctica dels minimitzadors que expliquen l’evolució cap a un valor funcional. Vegeu Llop (2015) per a una anàlisi detallada d’aquest procés. 13.  La importància d’aquesta diferenciació distribucional és reportada per Batllori (2015), per a les marques catalanes: d’una banda, mica, gota; i de l’altra, pas. 14.  El sintagma en què s’integra cap originalment pot ser diferent segons si seguim la hipòtesi de Coromines o de Schwegler (vegeu apartat 4.2). 15.  Actualment, no disposem de dades clares per determinar si, en contextos «no verídics» o de suspensió de la polaritat (condicionals, comparatius, interrogatius, etc.), aquestes marques tenen un valor de quantificació mínima positiu —de fet, Vallduví (1994) comenta que el caràcter idiosincràtic del comportament dels minimitzadors com a elements polars en dificulta l’estudi pel que fa aquest aspecte. Si poguessin usarse en els contextos citats per fer referència a una quantitat mínima positiva, s’haurien de considerar termes de polaritat negativa febles. Ara bé, si —com en el cas de cap—, l’ús amb un valor positiu de quantitat mínima resulta agramatical en aquests contextos, els hauríem de considerar termes de polaritat negativa forts. Per a una caracterització més detallada d’aquesta distinció, vegeu Labelle & Espinal (2014: 197). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 38

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 39

(6) a. No tinc gota de son. (Vall Ferrera) (Febrer & Bringué 2011: 283) b. No tens molla de memòria. (Andorra, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Urgellet, Pla d’Urgell, Balaguer, Ll., Segarra) (DCVB) c. *No tinc cap de son / de memòria. (7) a. N  o és gota simpàtic. (Fabra 1918: 103) b. Sa mare no ho veia molla clar. (Giranto 2002) c. N  o és cap simpàtic. / Sa mare no ho veia cap clar. (*quantificador, ✓negació emfàtica) (8) a. N  o m’agrada got. (Sistac, 1998: 69-60). b. No ha plogut molla. (DCVB) c. N  o m’agrada cap / No ha plogut cap. (*quantificador, ✓negació emfàtica) Com hem comentat anteriorment, algunes vegades, usats com a adverbis de grau que modifiquen el verb en construccions negatives (8), els minimitzadors negatius poden donar lloc a implicatures escalars universals del tipus «si alguna cosa no pot succeir per a l’element més petit o insignificant, és que no es pot produir de cap manera» (Breitbarth 2014: 19). Si això succeeix, en termes sintàctics, es considera que el minimitzador no ocupa una posició interna al SV, sinó que s’ha desplaçat al marge del predicat, de manera que la seva presència afecta la polaritat oracional i no només un constituent oracional. Dels minimitzadors pallaresos comentats, la marca cap és la que ha anat més enllà en el procés de reanàlisi estructural:16 pot ser usada com a marca de polaritat que afecta el conjunt de l’oració i que aporta una càrrega emfàtica; fins i tot, com veurem (a l’apartat 3.3.2), en alguns casos es pot usar com a marca de la polaritat oracional negativa. 16.  Segons Kiparsky i Condoravdi (2006) «to emphasize everything is to emphasize nothing»; per això és coherent que el repertori de marques d’èmfasi de la polaritat sigui reduït en les llengües; així se’n preserva la singularitat i el caràcter excepcional o marcat. En el cas que ens ocupa, trobem que exemples com ara No ho faré molla —amb valor de reforç de la polaritat— (DECAT: vol. 5: 588) són poc recurrents i força aïllats; el més segur és que els casos que (comptadament) trobem siguin possibles per analogia amb els predicats amb cap. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 39

18/01/16 09:38


40

Ares Llop-Naya

3. CARACTERITZACIÓ DE LA NEGACIÓ A TRAVÉS DE LA MARCA CAP Un cop contextualitzat el fenomen estudiat i tenint en compte la singularitat de la marca cap, en els apartats següents, en fem una caracterització geolingüística, etimològica, categorial, distribucional i semanticopragmàtica. 3.1. Caracterització geolingüística Des de l’òptica de la dialectologia catalana tradicional, s’havia coincidit a remarcar de manera preeminent l’ús de cap a la zona del Pallars (Jussà i, especialment, Sobirà) i a les regions pròximes (vegeu Coll 1991; Sistac 1998). El DCVB i Riera (1992) en reporten també l’ús a Andorra, Alt Urgell, Ribagorça, Conca de Tremp. Segons Casanova (2012) i Febrer i Bringué (2007: 141), en general se’n detecta l’ús a tot el Pirineu Occidental.17 Coromines (1991), Riera (1992) i Carrera (2007) remarquen l’ús de cap també en aranès: «Garona avall de l’Aran i a l’Alt Coserans» (Coromines, 1991: §121a). La continuïtat transpirinenca de l’ús d’aquesta marca de negació es confirma, pel que fa als dialectes catalans, a l’Atles Lingüístic del Domini Català;18 i, pel que fa als dialectes occitans, a l’Atlas Linguistique de la Gascogne (ALG) i a l’Atlas Linguistique de l’Ariège (ALA).

17.  El cert, però, és que en molts dels parlars en què tradicionalment s’ha usat la marca cap també es constata l’ús de la partícula pas, que s’hauria anat introduint al parlar per efecte del contacte amb la resta dels parlars catalans que l’empren (turisme, llengua estàndard de l’escola, mitjans de comunicació, etc.). De fet, segons alguns informants, cap és un tret dialectal en recessió, usat majoritàriament per les persones grans o per aquells que volen mantenir els trets característics del parlar. Tot i que això depassaria els objectius del nostre article, considerem que seria molt interessant dur a terme una descripció i anàlisi de la variació funcional i social del fenomen estudiat. 18.  Agraïm al Dr. Joan Veny i Clar l’interès per aquesta recerca i les apreciacions i informació sobre aquesta qüestió. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 40

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 41

3.2. Caracterització etimològica Segons el DCVB l’adverbi cap prové, com el substantiu, del llatí vulgar capum, variant de caput (‘part superior del cos de l’home, i anterior de la majoria d’animals, en la qual està [localitzat] el cervell i els principals òrgans de la sensació’). Coromines (1971: 264; Decat) constata que l’aparició de cap amb funció de quantificador indefinit es troba a partir del segle xvi (abans s’emprava l’expressió negun). L’ús de cap amb «valor substantiu» (equivalent a ningú) no apareixia, encara, al segle xvi. Segons Coromines (1971: 264) «això ja indica que no es deu tractar d’una espècie de personificació del cap, part del cos, com a representatiu de tota la persona (no he vist cap = no he vist ni un sol cap, ni una sola persona), car aleshores calia esperar que hagués pres el sentit del castellà nadie». Atesa la tendència conservadora pel que fa als fenòmens lingüístics de la zona on s’estén l’ús de cap amb valor emfàtic de negació, Coromines (1971: 264) proposa que l’ús que es fa de cap sigui el veritable ús primitiu, de manera que el sentit del mot fos ‘bocí, extrem’.19 Aquesta proposta és força coherent amb l’evolució adés comentada per a la gran majoria de minimitzadors nominals de les llengües naturals i desmentiria la proposta de Schwegler (1986: 291 i ss.) que presenta la hipòtesi segons la qual el valor adjectival és previ al valor adverbial o de reforç negatiu.20

19.  En aquest sentit és interessant observar que, en pallarès, és molt vigent l’ús d’expressions com ara el cap del port, el cap de casa (golfa), el cap del carrer, etc. per referir-se al punt més alt o a l’extrem de l’element que apareix dins el sintagma preposicional. Cal tenir en compte, de totes maneres, que no disposem d’exemples addicionals per confirmar la proposta evolutiva de cap proposada per Coromines. Caldria estudiar aquest cas amb més deteniment i precisió. 20.  Vegeu Schwegler (1986: 291) per a un desglossament detallat de l’evolució proposada per aquest autor, que assumeix, també, que el sintagma nominal a partir del qual va evolucionar cap, primer a indefinit i després a marca emfàtica de reforç de la negació, era, hipotèticament, a head of cattle (‘un cap de bestiar’). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 41

18/01/16 09:38


42

Ares Llop-Naya

3.3. Caracterització sintàctica 3.3.1. Marca de polaritat emfàtica negativa baixa Partint del comportament diferenciat de cap respecte dels termes de polaritat negativa comentats anteriorment (apartat 2.2), si seguim els criteris de caracterització de les marques de polaritat emfàtica de la proposta de Batllori & Hernanz (2013), cap s’integra en el grup de les anomenades marques de polaritat negativa emfàtica baixa. En efecte, es tracta de partícules que introdueixen assercions el valor de les quals és més dèbil; no es tracta de focalitzacions estàndard, i per tant parlem d’un focus no contrastiu ni correctiu —com el de les construccions amb pla, prou, poc que / poca— sinó més aviat, informatiu i atenuat. Sintàcticament, això equival a dir que ocupen una posició funcional de focus baix,21 per sobre del sintagma verbal. (9) [SC [SFocus pla, poc quei [PolP ti [FinP.. [SFocusBaix cap, pas [Sv . . .]]]]]] 

Adaptat de Batllori & Hernanz (2013)

Per contrast amb les marques de polaritat emfàtica negativa altes —aquelles que, com ara pla i prou, apareixen a l’esquerra de l’oració i no necessiten legitimació d’un operador negatiu perquè són inherent­ ment negatives (10)—, les marques de polaritat emfàtica baixes necessiten anar lligades a un element oracional amb un sentit negatiu inherent. (10) a. Poc que/ Poca vindré. b. Pla que vindré. Per tant, cap pot aparèixer en oracions amb altres marques de polaritat emfàtica negativa altes pròpies dels dialectes pirinencs centrals 21.  Assumim una posició de focus baix per a les marques de polaritat seguint Batllori & Hernanz (2013). Per a altres propostes teòriques que defensen l’existència de posicions semblants al focus baix proposat per a les marques estudiades, vegeu Zanuttini (1997), Poletto (2008), DeClerq (2013). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 42

19/01/16 08:10


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 43

(com ara pla, poc que / poca, etc.) (11) pel fet que les segones són inherentment negatives i que ocupen una posició estructural diferent. (11) Així pla que no farem cap res amb jo. (Lluís 1959-1979: 166) Ara bé, pel fet que ocupen la mateixa posició sintàctica, cap no pot aparèixer amb altres marques de polaritat emfàtica baixes de tipus afirmatiu (12); (12) No m’importari (*ben) cap. A més, a diferència de les marques emfàtiques positives baixes (13), cap no pot ser modificat per adverbis intensius.22 (13) Pot molt ben ser. 3.3.2. Legitimació de l’operador negatiu no Atès el valor inicial de termes de polaritat negativa (vist a l’apartat 3.2), en els estadis de l’evolució en què els minimitzadors actuen com a marques de polaritat emfàtica baixes, necessiten sempre la legitimació de l’operador negatiu no. En el cas de la marca cap, com s’ha pogut veure en alguns dels exemples anteriors, l’operador negatiu no no sempre té realització fonològica quan l’acompanya en oracions negatives emfàtiques. En el nostre estudi assumim que en els casos en què, superficialment, l’operador negatiu no té una realització fonològica, sí que té un contingut sintàctic i una funció associada: legitimar la presència de la marca emfàtica cap.23 Segons Coll (1991: 29), les zones on es pot prescindir del marcador negatiu no són les valls més septentrionals del Pallars: Vall Ferrera, Vall de Cardós i Valls d’Àneu. 22.  En alguns casos, en alguns parlars gascons cap pot aparèixer per duplicat: «No i cresem cap cap» (Biesche-Commenge 1977: 1). Deixem per a més endavant l’estudi de les conseqüències d’aquesta possibilitat des del punt de vista de l’anàlisi teòrica. 23.  Per a un estudi dels trets formals implicats en aquest procés, vegeu Batllori (2015), Llop (2015 i en curs). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 43

18/01/16 09:38


44

Ares Llop-Naya

(14) (No) vinré cap. (Lluís, 1980: 24) En determinats contextos verbals —bàsicament amb el verb saber— es detecta que l’ús de cap sense realització fonològica podria haver donat pas a la reanàlisi de cap com a marca de polaritat oracional tant en els dialectes catalans,24 com en els parlars gascons en contacte. En aquests casos, des d’un punt de vista teòric diríem que cap ha adquirit un tret formal que el fa inherentment negatiu i que, per tant, no necessita la legitimació de l’adverbi oracional no. Tanmateix, aquesta constatació no ens duu a afirmar que cap sigui la marca de negació no marcada dels parlars pirinencs centrals: l’agramaticalitat de l’aparició de cap en les construccions concessives, condicionals i altres construccions —en les quals no hi ha un espai per a la manifestació de l’èmfasi— confirma que cap no és una marca de negació oracional per se. (15) *Si (no) véns cap d’hora, marxarem sense tu. (Llop 2013: 26) (16) *Encara que (no) arribis cap d’hora, els trobaràs desperts esperant-te. (Llop 2013: 26) En síntesi: la reanàlisi de cap com a marca de polaritat oracional és un procés de canvi —restringit només a alguns contextos verbals— que, segurament, s’ha vist aturat o força atenuat pels processos de desdialectalització i abandó dels parlars dialectals transpirinencs (vegeu Sistac 1998). 3.3.3. Relació amb altres marques de polaritat negativa Pel que fa a altres contextos d’aparició simultània amb marques negatives observem que: cap pot aparèixer en oracions amb altres mots negatius (res, mai, ningú) (17), amb minimitzadors amb ni (18) i

24.  L’arribada al darrer estadi de l’anomenat Cicle de Jespersen s’ha produït en català rossellonès (i en alguns parlars occitans llenguadocians), en els quals pas és la marca de negació oracional per defecte. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 44

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 45

amb altres termes de polaritat negativa (19) —sempre que tinguin un operador negatiu que en legitimi la presència. (17) a. N  o farem cap res, si no us poseu més a la raó (Lluís 1980: 78) b. Ho hai cap fet mai. (Llop 2013: 48) c. No ha cap trucat ningú. (Llop 2013: 48) (18) a. N’hai cap vist ni una. (Llop 2013: 52) (19) a. De bona casa podeu ser, però de modos no en teniu cap gaires. (Lluís 1959-1979: 167) b. A mi no em fan cap molla de por, les bruixes. (Coll 2002 [1993]: 130) 3.4. Distribució sintàctica Una de les característiques fonamentals d’aquest tipus de marques és l’obligatorietat de l’aparició postverbal: la marca cap no pot aparèixer mai en posició preverbal en cap de les llengües i dialectes en què és usat (20-22). (20) No mos vinrí cap malament (Pallarès) (Lluís 1959-1979: 132) (21) Non son cap nauti. ‘No són pas alts’ (Occità gascó d’Aran) (Carrera 2007: 20.4.2.2.4) (22) Que nou ès cap arriche. ‘No és pas ric’ (Occità gascó de l’Alta Garona i vall de Les) (Rohlfs 1970: 199) Malgrat la rigidesa de la posició postverbal de les marques del tipus de cap, si observem la distribució de l’element en diferents complexos verbals, trobem certs patrons de variació. A continuació, comentem alguns dels casos més interessants pel que fa a l’aparició de cap en complexos verbals diferents, extrets de Llop (2013).25

25.  Per a una caracterització exhaustiva de cap i una comparació amb altres dialectes del català i altres llengües romàniques, vegeu també Llop (2013). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 45

18/01/16 09:38


46

Ares Llop-Naya

En les formes compostes, generalment cap se situa entre el verb auxiliar conjugat i el verb en forma no personal (23-25).26 També en els parlars gascons: aranès (26) i ariegès (27). (23) Vei que no se us han cap anganxat tampoc les llençols a l’esquena. (Lluís 1959-1979: 120) (24) Mare, jo no ho hai cap fet. (Febrer i Bringué 2007: 141) (25) E cap vingut. (Llop 2013: 38) (26) Non m’an cap vist. (Carrera 2007: 237) (27) N’ei cap passat cap. (Biesche-Commenge 1977: text 9; 37) De totes maneres, en els parlars pirinencs, es detecten, de manera més esporàdica, alguns casos en què la partícula emfàtica cap se situa després del participi (28). De nou, el contínuum lingüístic transpirinenc pel que fa a l’ús de cap es manifesta en el fet que els parlars occitans gascons —i, en concret, l’aranès—27 permeten la mobilitat del marcador (29).28 (28) Ha vingut cap. (Llop 2013: 38) (29) Non m’an cap vist. Non m’an vist cap. (Carrera 2007: 237)

26.  Aquest comportament és coincident amb el de la marca pas en català rossellonès (Gómez, 2011), en català central de l’Empordà i de la Plana de Vic, de la Garrot­ xa, del Pla de l’Estany i del Gironès (Rigau, c.p.), en francès (Zanuttini 1997) i en occità (Floricic 2006), que situen pas entre l’auxiliar i el verb en forma no personal. 27.  Carrera (2007: 237, n. 71) justifica la possibilitat doble de situació del marcador negatiu en els parlars occitans per la influència de les «llengües estatals»: en aranès, després del complex verbal per influència dels parlars catalans de contacte; i en la resta de parlars occitans, entre l’auxiliar i la forma no personal pel contacte amb el francès. 28.  Des d’un punt de vista teòric, l’aparició en posicions diferents de marques del tipus cap és un fenomen recurrent i transversal a les llengües romàniques. Pollock (1989), Cinque (1999) i Zanuttini (1997), assumeixen que els sintagmes adverbials que apareixen a la part baixa del sintagma de flexió ocupen una posició fixa, rígida i jerarquitzada, i que no es produeix un moviment dels adverbis, sinó que són els verbs els que es mouen. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 46

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 47

Altres casos interessants d’observar pel que fa a la posició força rígida i fixa de cap en complexos verbals són les perífrasis, «a mig camí entre les formes gramaticals compostes d’un auxiliar i un verb principal [...] i les seqüències formades per dos verbs principals pertanyents a oracions diferents».29 En pallarès i en gascó, tot i la dificultat d’obtenir dades específiques espontànies d’aquest tipus de construccions, es pot constatar que, en general i com en el cas de les formes compostes, cap se situa darrere del verb principal (30-32) i (33) —com en rossellonès, on la posició de pas entre els dos verbs és molt rígida (Gómez 2011: 301)— en les perífrasis modals i aspectuals. (30) Açò no pot cap ser així. (Febrer i Bringué 2007: 141) (31) N’has cap de fer cas. (Lluís 1964: 35) (32) No estava cap somiant! (Llop 2013: 41) (33) Pos cap créser non poder hèr mes! (Biesche-Commenge 1977: 2) En general, cap manté la posició darrere el verb conjugat també en els casos de perífrasis amb anteposició de clític i altres combinacions verbals de reestructuració30 que permeten el trasllat del clític (34 i 35). (34) Això no ho puc cap evitar. (Lluís, 1964: 48) (35) No t’ho sabria cap dir ben exacte. (Lluís, 1980: 91) Tot i que, segons Espinal (2002: 2750), la correlació entre l’anteposició de clític i la reordenació a la dreta de les marques de polaritat emfàtica baixes és força clara, en els parlars analitzats la po29.  Per a una descripció del comportament híbrid entre formes verbals compostes i verbs principals diferents, vegeu Gavarró i Laca (2002: 2677). 30.  Segons Hernanz i Rigau (1984: 45), «per analogia, alguns verbs principals de contingut semàntic pròxim al dels modals i aspectuals permeten també el trasllat del clític complement de la completiva d’infinitiu. Alguns d’aquests verbs són intentar, procurar, aconseguir, etc., així com alguns verbs de moviment encara que no siguin emprats perifràsticament». Els verbs saber, voler i pensar tenen un comportament semblant. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 47

18/01/16 09:38


48

Ares Llop-Naya

sició de cap és molt més rígida que la dels clítics, que es poden moure amb més llibertat.31 (36) ✓

✓/? ?/*

*

No ho No No ho No

puc cap puc cap puc puc

fer. fer -ho. fer fer -ho

cap. cap.

Pel que fa a les construccions amb oracions subordinades finites, generalment, cap se situa darrere el verb principal i no dins l’oració subordinada (37a, 38a). Espinal (1993) determina les condicions que, en alguns dialectes catalans, permeten que hi pugui haver mobilitat de l’element pas a l’oració subordinada. Els efectes bloquejadors del límit de l’oració subordinada respecte de la principal poden ser neutralitzats gràcies a un constituent amb especificacions modals, una partícula afirmativa, un verb modal, o amb verbs en mode subjuntiu. En pallarès, els parlants coincideixen a considerar agramaticals les construccions que no presenten cap element que superi els efectes bloquejadors del límit de la subordinada (37b). Pel que fa a les formes amb elements neutralitzadors d’aquest bloqueig, es tendeix al rebuig de les construccions (38b, tornés; 38b’ haví de), tot i que amb matisos. Hi ha casos en què les construccions es consideren dubtoses (38b, haurí/ hagués de).32 (37) a. No sabeva / sabiva cap que {tornava / tornari}. b. No sabeva / sabiva que {*tornava / *tornarí} cap. 31.  Segons Gavarró i Laca (2002: 2673), en general, en les varietats del català en què s’usa una partícula emfàtica de polaritat negativa, en les perífrasis, la partícula negativa pot trobar-se després del verb no finit (part del català central i zones nordoccidentals que usen la marca pas) o entre els dos verbs d’una perífrasi («La Marta no pot pas casar-se» vs. «La Marta no pot casar-se pas»). En els casos en què hi ha una anteposició de clític, la partícula també pot trobar-se abans o després del verb no finit («La Marta no es pot pas casar» vs. «La Marta no es pot casar pas»). 32.  En certa manera, aquesta situació es pot deure a la vacil·lació entre la familiaritat de la posició rígida que el pallarès presenta per a aquestes partícules i la familiaritat amb construccions amb reordenació de pas, per efecte del contacte amb la resta del català que accepta aquestes construccions. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 48

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 49

(38) a. No sabeva / sabiva cap que tornés. a’. No sabeva / sabiva cap que {haví / haurí / hagués} de tornar. b. *No sabeva / sabiva que tornés cap. b’. No sabeva / sabiva que {*havi / ?haurí / ?hagués} cap de tornar. Un altre aspecte interessant a estudiar de la distribució de cap són els contextos d’elisió verbal. Com en la resta de llengües romàniques amb partícules similars (vegeu Llop 2013), les marques de polaritat emfàtica com cap no poden aparèixer aïlladament com a resposta a una oració interrogativa (39a vs. 39b). De totes maneres, cap sí que pot aparèixer en respostes a oracions interrogatives, legitimat per la marca de negació externa no.33 Considerem que, en casos com el de (39b i 39c), hi ha hagut una elisió del sintagma verbal i dels seus complements, i que la marca cap que apareix en l’oració ja aporta una informació discursiva nova: indica l’èmfasi en la polaritat negativa intro­ duïda per no. (39) Que teniu gana? a. No. b. *Cap. c. No cap.34 d. No cap gaire. (Llop 2013: 46) Un altre cas d’elisió verbal és el de la negació de constituent a través de l’operador no i la marca cap. Es tracta, però, d’un cas diferent a la negació interna, vista fins ara.35 Per a Tubau i Espinal (2012: 33.  Seguint Holmberg (2013), assumim que el marcador negatiu no de (39a i 39c) és un marcador extern, situat en una posició de focus, externa a l’oració que assigna la polaritat al fragment el·liptic (tenir gana). 34.  Carrera (2007: 20.4.2.2.6) i Coromines (1990: §110) exemplifiquen aquest mateix comportament en el cas de l’occità d’Aran. 35.  Pel que fa a l’anàlisi d’aquest tipus d’estructures, Tubau i Espinal (2012: 156) recullen com Zanuttini (1996) distingeix la negació de frase de la negació de constituent argumentant que la primera implica la categoria funcional del Sintagma de NeLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 49

18/01/16 09:38


50

Ares Llop-Naya

156) —seguint Klima (1964)—, «quan la negació no agafa abast per sobre del predicat de la frase, sinó que la seva influència es redueix només al constituent que domina, ens trobem davant d’un cas de negació de constituent». Trobem amb normalitat casos en què cap nega constituents oracionals únics (40 i 41). Ara bé, en estructures coordinades i juxtaposades, hem detectat que l’ús de no cap no resulta natural per als parlars pallaresos (42a’), que prefereixen recórrer a la marca pas o bé a dislocacions a l’esquerra per focalitzar constituents (42b, b’). (40) Prò allò èren unes faldilles, no cap una faldilla que diém ara, unes faldilles arrugades fins as pèus (Mencui) (Aixalda 44:01) (41) Patívom mólt, i no cap natres sòls èh, tuthòm (Montardit de Baix) (Aixalda 23:23) (42) a. Vull arròs i no sopa. a’. *Vull arròs i no cap sopa. b. Vull arròs i, de sopa, no cap, (no en vull). b’. Vull arròs i, de sopa, no en vull cap. (Llop 2013: 55) Un cas de negació de constituent especial és el dels usos expletius de cap en les codes comparatives (43),36 observem que els parlants consideren que l’aparició única de cap (no legitimat per no) és agramatical. De manera coherent amb el que hem vist per als casos de negació de constituent els parlants accepten l’aparició de no pas i de no sol. Pel que fa a la construcció amb no cap l’acceptabilitat varia segons els parlars —a l’occità de l’Aran s’accepta i als dialectes pirinencs catalans, genera dubtes: gació, mentre que la segona s’obté a partir d’un adverbi que pot adjuntar-se a qualsevol projecció màxima. 36.  Parlem de negació expletiva en aquells contextos sintàctics específics en què no o pas no aporten valor negatiu a l’oració (Espinal 2002: 24.3.5: comparatius de desigualtat més, menys, millor, pitjor, preferir, estimar-se més, abans), certes preposicions d’ordre temporal i negatives (abans, fins, sense) i certs verbs de dubte, temor, prevenció i verbs negatius (dubtar, témer, tenir por). El cas que aquí estudiem és el d’oracions en què la clàusula principal és positiva i s’expressa el sentit de desigualtat a través de l’èmfasi d’una expressió expletiva del tipus no, no pas, no cap —segons el parlar— després de la conjunció que (vegeu Wheeler et al. 1999: 5.2.2). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 50

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 51

(43) Tinc més son que {*cap / ?no cap / no pas / ø} gana. (Llop 2013: 56) (44) Parlèc mès de tu que {*cap / non cap / non pas / ø} deth libe. ‘Va parlar més de tu que (no (pas)) del llibre’(Carrera 2007: 20.4.2.2.6.) 3.5. Caracterització semàntico-pragmàtica Tradicionalment, s’ha considerat que partícules com la que estudiem aquí aportaven un valor emfàtic a les oracions en què apareixien. De totes maneres, segons Schwenter (2006) la noció d’èmfasi no captura completament el valor que aporten, ja que la seva contribució es pot explicar millor des del punt de vista de l’anàlisi de les propietats informatives-estructurals de la proposició negada.37 Assumim que la marca cap es comporta en termes molt semblants a la marca pas de reforç de la polaritat de la resta del català, la qual segons Espinal (1991: 36), a més d’introduir un efecte de polaritat negativa, contribueix a la interpretació conceptual o als efectes contextuals de les implicatures que la seva aparició genera gràcies al seu contingut lògic addicional: fa d’eco d’una opinió o pensament del parlant —proposicions activades (Dryer 1996)— no formulats explícitament en el context anterior.38 En aquest sentit, requereix l’accés a les expectatives d’algú sobre la veracitat o no de la proposició expressada i això implica uns efectes cognitius concrets —que requereixen un esforç superior al dels casos de la negació oracional no marcada—, com són: «el reforç d’una proposició negativa, la cancel·lació d’una proposició positiva, certes inferències derivades del que el parlant/ oient considera un ús interpretatiu; i implica algun tipus de lectura marcada» (Espinal, 1993: 368, traducció nostra) segons el tipus d’enunciat: declaratiu, interrogatiu o imperatiu. 37.  En aquesta mateixa línia d’anàlisi (tot i que amb enfocaments diferents) vegeu Dryer (1996) i Wallage (2013). 38.  Cal destacar, en aquest sentit, que Zanuttini (1997) anomena aquestes marques com a «pressuposicionals», situades al que anomena NegP2 de la jerarquia de posicions estructurals per a la negació en l’oració. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 51

18/01/16 09:38


52

Ares Llop-Naya

En el cas dels enunciats declaratius, per a Fabra (1956: §92) «el parlant reforça una proposició negativa amb pas [cap en el nostre cas] per cancel·lar la proposició que forma part del context més accessible o que és una inferència deduïble del context de l’enunciat». (45) S’han comprat un bon cotxe. No es moquen cap amb mitja màniga, en aguella casa! (Coll 1991: 87) En les oracions interrogatives, segons Fabra (1956: §92), «hom posa així mateix pas [cap en el nostre cas] darrera del verb d’una proposició interrogativa negativa per a preguntar alguna cosa de la qual es podria inferir tal o tal conseqüència». (46) Puiareu cap? (Llop 2013: 75) (47) No heu cap parlat de res amb lo Bernat? (Lluís 1980: 250) Pel que fa als enunciats exhortatius, segons Fabra (1956: §92), «pas [cap en el nostre cas] s’usa en les prohibicions comminatòries. (48) No ploreu cap, pr’això. (Llop 2013: 76) Seguint Larrivée (2010), des del punt de vista pragmàtic, el cas en què la marca cap actua com a operador negatiu sense necessitar la legitimació de no (vist a l’apartat 3.3.2) pot ser considerat com un procés —incipient i no assolit completament— de reanàlisi de la funció pragmàtica marcada de cap com a funció d’expressió de la polaritat oracional pragmàticament no marcada. Com hem comentat, però, es tracta d’una dinàmica de canvi en curs, la trajectòria del qual resulta incerta. Caldrà fer prospeccions futures per analitzar l’abast i continuïtat del procés. 4. CONCLUSIONS En aquest treball hem dut a terme una aproximació des del punt de vista de la variació sintàctica a les marques emfàtiques de negació en els dialectes pirinencs catalans. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 52

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 53

Ens hem concentrat en la tasca de donar compte, tant des d’un punt de vista descriptiu com a través d’apreciacions sintètiques des del punt de vista teòric, de les característiques formals i distribucionals, sincròniques i diacròniques, de l’expressió de la negació a través de la marca cap. Hem introduït també algunes consideracions de tipus semàntic i pragmàtic que completen la caracterització feta. Ho hem fet, però, buscant una certa sistematicitat interlingüística, tot considerant els paral·lelismes i singularitats de l’evolució i dels usos de les marques procedents de minimitzadors respecte de diferents llengües i dialectes romànics. Concretament, ens hem concentrat a palesar l’interès de l’estudi de la variació lingüística de les marques de polaritat negativa en les llengües i dialectes dels Pirineus centrals catalans i occitans: en aquest sentit, les dades presentades donen compte d’un procés de canvi sintàctic incert, a mig camí entre el procés aturat en la fase de reforç de la negació en els parlars catalans més propers a la zona, i l’ús del minimitzador de reforç inicial com a marca de polaritat no marcada en occità. Hem evidenciat, doncs, l’interès del caràcter local i transpirinenc de determinats fenòmens lingüístics des del punt de vista de l’anomenada «perspectiva pirinenca»; una visió globalitzadora i unitària que explica «una continuïtat lingüística no necessàriament atribuïble a influències en una direcció o altra, sinó a un punt de partida comú [...] o a dinàmiques compartides» en un àmbit particular de relacions interlingüístiques (Suïls et al., 2010). En síntesi, considerem que la recerca presentada és una mostra clara de la riquesa de les aportacions que des de l’estudi dels dialectes catalans es pot fer als estudis de microvariació sintàctica; com afirmava Rigau (1998: 80): «les tessel·les d’aquest gran mosaic només se’ns faran visibles i interpretables després de molts estudis monogràfics que recullin, comprovin i ofereixin una explicació de les dades. [...] L’estudi del grau de diversitat que poden presentar les diferents llengües i els seus parlars és el camí per avançar en el coneixement de la facultat humana del llenguatge».

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 53

18/01/16 09:38


54

Ares Llop-Naya

5. BIBLIOGRAFIA Fonts Aixalda: Corpus del Projecte Aixalda. Estudi integrat del dialecte pallarès. Oficina de Llengua i Literatura de Ponent i el Pirineu de la Universitat de Lleida. Besche-Commenge (1977): Bruno Besche-Commenge, Le savoir des bergers de Casabède, Biesche-Commenge, Tolosa de Llenguadoc: Université Toulouse-Le Mirail. Carrera (2007): Aitor Carrera, Gramatica aranesa, Lleida: Pagès Editors. Coll (1991): Pep Coll, El parlar del Pallars, Barcelona: Editorial Empúries. — (2002 [1993]): Muntanyes maleïdes, Barcelona: Editorial Empúries. DCVB (1926-1968): Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, Moll: Palma. Fabra (1918): Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. — (1956): Gramàtica catalana, Barcelona: Teide. Febrer & Bringué (2007): Víctor Febrer i Laura Bringué, Vallferrera, lo parlar i molt més, Esplugues de Llobregat: Impremta Jordi, S.L., Col·lecció lo tamarro. Barbal & al. (2002): Giranto. Relats pirinencs sobre la memòria històrica, Barcelona: Proa. Rohlfs (1970): Gerhard Rohlfs, Le gascon. Études de philologie pyrénéene, Tübingen: Max Niemeyer. Llop (2013): Ares Llop-Naya, La negació en pallarès: sintaxi de l’adverbi cap, Tesina de màster, Universitat Autònoma de Barcelona. Lluís (1959-1979): Joan Lluís, El meu Pallars, Barcelona: Barcino. — (1964): Joan Lluís, Records de la meva vida de pastor, Barcelona: Editorial Barcino. — (1980): Joan Lluís, L’home de la bossa: novel·la d’antics costums nupcials del Pallars Sobirà, Granollers: Montblanc-Martin. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 54

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 55

Sistac (1998): Ramon Sistac, El català d’Àneu: reflexions a l’entorn dels dialectes contemporanis, Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Referències ALA (2003): Jordi Ensergueix, Atlas linguistique de l’Ariège selon l’enquête «Sacaze» (1887), Pamiers: Institut d’Estudis Occitans d’Arièja. ALG (1971): Jean Séguy, Atlas linguistique de la Gascogne, París: Editions du Centre National de la Recherche Scientifique. Batllori (2015): Montserrat Batllori, «The Significance of Formal Features in Language Change Theory and the Evolution of Minimizers», dins Larrivée, Pierre i Lee, Chungming, Negation and Polarity: Experimental Perspectives, Nova York: Springer, ps. 347-377. Batllori & Hernanz (2013): Montserrat Batllori i Maria Lluïsa Hernanz, «Emphatic Polarity Particles in Spanish and Catalan», Lingua 128, ps. 9-30. Belletti (2004): Adriana Belletti, «Aspects of the low IP area», dins Rizzi, Luigi, The structure of CP and IP. The Cartography of Syntactic Structures, 2, Oxoford: Oxford University Press, ps. 16-51. Bretibarth (2014): Anne Breitbarth The History of Low German Negation, Oxford: Oxford University Press. Breitbarth et al. (2013): Anne Breitbarth; Christopher Lucas i David Willis, «Incipient Jespersen’s Cycle: the (non-)grammaticalization of New Negative markers», dins Fleischer, Jürg i Simon, Horst, Comparing diachronies / Sprachwandelvergleich, Tübingen: Niemeyer, ps. 143-164. Carrera (2007): Aitor Carrera, Gramatica aranesa, Lleida: Pagès Editors. Casanova (2012): Eugeni Casanova, Els parlars del Pirineu: un viatge lingüístic per totes les valls de la serralada, Lleida: Pagès. Cinque (1999): Gugliemo Cinque, Adverbs and Functional Heads: A Cross-linguistic Perspective, Oxford: Oxford University Press. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 55

18/01/16 09:38


56

Ares Llop-Naya

Coll (1991): Pep Coll, El parlar del Pallars, Barcelona: Editorial Empúries. Coromines (1971): Joan Coromines, «Cap indefinit», dins: Coromines, Joan, Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona: Club Editor. Coromines (1991): Joan Coromines, El parlar de la Vall d’Aran: gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó, Barcelona: Curial. DCVB (1926-1968): Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, Moll: Palma. DECAT (1980-1991): Joan Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Barcelona: Curial i «La Caixa». DeClercq (2013): Karen DeClercq, A Unified Syntax of Negation, tesi doctoral, Universiteit Gent. Detges & Waltereit (2002): Ulrich Detges i Richard Waltereit, «Grammaticalization vs. Reanalysis: a Semantic-pragmatic Account of Functional Change in Grammar», Zeitschrift für Sprachwissenschaft 21, ps. 151-195. Dryer (1996), Matthew S. Dryer, «Focus, Pragmatic Presupposition, and Activated Propositions», Journal of Pragmatics 26, ps. 475523. Duarte & Alsina (1984-1986): Carles Duarte i Àlex Alsina, Gramàtica històrica del català, Barcelona: Curial. Espinal (1991): Maria Teresa Espinal, «Negation in Catalan: Some Remarks with regard to no pas», Catalan Working Papers in Linguistics, vol. 1, ps. 33-63. — (1993): «Two Squibs on Modality and Negation», Catalan Working Papers in Linguistics 3, ps. 113-138. — (2002): «La negació», dins: Solà, Joan; Lloret, Maria-Rosa; Mascaró, Joan i Pérez-Saldanya, Manuel, Gramàtica del català contemporani, 3, Barcelona: Empúries, ps. 2729-2793. Fabra (1918): Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Febrer & Bringué (2007): Víctor Febrer i Laura Bringué, Vallferrera, lo parlar i molt més, Esplugues de Llobregat: Impremta Jordi, S.L., «Lo tamarro». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 56

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 57

Floricic (2006): Franck Floricic, «Remarques sur la négation connexionnelle en occitan languedocien», Studia Romanica, vol. XXXIII, ps. 113-132. Garzonio & Poletto (2008): Jacopo Garzonio i Cecilia Poletto, «Minimizers and Quantifiers: a Window on the Development of Negative Markers», Studies in Linguistics, Working Papers, vol. 2, ps. 59-80. Gavarró & Laca (2002): Anna Gavarró i Brenca Laca, «Les perífrasis temporals, aspectuals i modals», dins Solà, Joan; Lloret, MariaRosa; Mascaró, Joan; Pérez-Saldanya, Manuel. (dir.), Gramàtica del català contemporani, 3, ps. 2663-2726. Giannakidou (1998): Anastasia Giannakidou, Polarity Sensitivity as (Non)veridical Dependency, Amsterdam-Philadelphia: John Benjamins. — (2013): «(Non)veridicality, Evaluation, and Event Actualization: Evidence from the Subjunctive in Relative Clauses», dins Taboada, Maite i Trnavac, Rada, Nonveridicality and Evaluation: Theoretical, Computational and Corpus Approaches, Leiden: Brill, ps. 17-49. Gómez (2011): Gemma Gómez, Gramàtica del català rossellonès, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. Haspelmath (1997): Martin Haspelmath, Indefinite Pronouns, Oxford: Oxford University Press. Hernanz & Rigau (1984): Maria Lluïsa Hernanz i Gemma Rigau, «Auxiliaritat i reestructuració», Els Marges 31, ps. 29-51. Hoeksema (2009): Jack Hoeksema, «Jespersen revisited», dins Elly van Gelderen, Cyclical Change, Amsterdam: John Benjamins, Linguistik Aktuell-Linguistics Today 146, ps. 15-34. Holmberg (2013): Anders Holmberg, «The syntax of answers to polar questions in English and Swedish», Lingua 128, ps. 31-50. Jespersen (1917): Otto Jespersen, Negation in English and Other Languages, Copenhage: Enjar Munksgaard. Kiparsky & Condoravdi (2005): Paul Kiparsky i Cleo Condoravdi, «Jespersen’s Cycle: the Argument Phase», exemplari de la conferència presentada al Stanford Semfest (Març del 2005). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 57

18/01/16 09:38


58

Ares Llop-Naya

Kiparsky & Condoravdi (2006), Paul Kiparsky i Cleo Condoravdi, «Tracking Jespersen’s Cycle», dins: Ralli, Angela; Joseph, Brian D. i Janse, Mark, Proceedings of the 2nd International Conference of Modern Greek Dialects and Linguistic Theory, Mitilene: Doukas. Klima (1964): Edward S. Klima, «Negation in English», dins: Fodor, Jerry A. i Katz, Jerrold J. (ed.), The Structure of Language. Readings in the Philosophy of Language, Englewood Cliffs: Prentice Hall, ps. 264-323. Labelle & Espinal (2014): Marie Labelle i Maria Teresa Espinal, «Diachronic Changes in Negative Expressions: The Case of French», Lingua 145, ps. 194-225. Larrivée (2010): Pierre Larrivée, «The Pragmatic Motifs of the Jespersen Cycle: Default, Activation, and the History of Negation in French», Lingua, vol. 120 9, ps. 2240-2258 Llop (2013): Ares Llop-Naya, La negació en pallarès: sintaxi de l’ad­ verbi cap, tesina de màster, Universitat Autònoma de Barcelona. — (2015): «Las 
marcas 
de 
polaridad
 negativas
 procedentes 
de minimizadores.
 Evidencias 
desde 
una
 perspectiva
 pirenaica», comunicació presentada al XLIV Simposio Internacional de la Sociedad Española de Lingüística, Madrid, del 27 al 30 de gener del 2015. — (en curs): Quantificació i negació: qüestions de microvariació sintàctica, Tesi doctoral en preparació, Universitat Autònoma de Barcelona. Martins (2000): Ana M. Martins, «Polarity Items in Romance: Underspecification and Lexical Change», dins: Pintzuk, Susan; Tsoulas, George; Warner, Anthony, Diachronic Syntax: Models and Mechanisms, Oxford-Nova York: Oxford University Press, ps. 191-219. Poletto (2008): Cecilia Poletto, On negative doubling, Quaderni di lavoro dell’ASIt 8, ps. 57-84. Pollock (1989): Jean Yves Pollock, «Verb Movement, Universal Grammar, and the Structure of IP», Linguistic Inquiry 20, ps. 365-424. Riera (1992): Manel Riera, La llengua catalana a Andorra: estudi dialectològic dels seus parlars rurals, Andorra la Vella: Institut d’Estudis Andorrans, Centre de Barcelona. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 58

18/01/16 09:38


La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica CAP 59

Rigau (1998): Gemma Rigau. «La variació sintàctica: Uniformitat en la diversitat», Caplletra 25, ps. 63-82. Rigau (2004): Gemma Rigau. «El quantificador focal pla: un estudi de sintaxi dialectal», Caplletra 36, ps. 25-54. Schwegler (1983): Armin Schwegler. «Predicate Negation and Word-Order Change. A Problem of Multiple Negation», Lingua 1, ps. 297-334. — (1986): «The Chanson de Sainte Foy: Etimology of Capdorn», Romance Philology 39, ps. 285-304. — (1988): «Word-Order Changes in Predicate Negation Strategies in Romance Languages», Diachronica 5, ps. 21-58. Schwenter (2006): Scott Schwenter, «Fine-tuning Jespersen’s Cycle», dins Horn, Laurence; Birner, Betty J. i Ward, Gregory L. (eds.), Drawing the Boundaries of Meaning: Neo-Gricean Studies in Pragmatics and Semantics in Honor of Laurence R. Horn, Amsterdam: John Benjamins, ps. 327-344. Sistac (1998): Ramon Sistac, El català d’Àneu: reflexions a l’entorn dels dialectes contemporanis, Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Suïls et al. (2010): Jordi Suïls, Ramon Sistac i Gemma Rigau, «Generalització i particularització en ribagorçà: alguns trets en relació amb el benasquès i l’occità», dins Actes del XIVè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. III, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 325-340. Tubau & Espinal (2012): Susagna Tubau i Maria Teresa Espinal, «Doble negació dins l’oració simple en català», Estudis Romànics 34, ps. 145-164. Vallduví (1994): Enric Vallduví, «Polarity Items, n-Words and Minimizers in Catalan and Spanish», Probus 6, ps. 263-294. Wallage (2013): Philip William Wallage, «Functional Differentiation and Grammatical Competition in the English Jespersen Cycle», Journal of Historical Syntax 2, ps. 1-25. Wheeler et al. (1999): Max Wheeler, Alan Yates, Nicolau Dols, Catalan: A Comprehensive Grammar, Londres: Routledge. Willis et al. (2013): David Willis, Christopher Lucas i Anne Breitbarth, The History of Negation in the Languages of Europe and the Mediterranean, Oxford: Oxford University Press. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 59

18/01/16 09:38


60

Ares Llop-Naya

Zanuttini (1996): Raffaella Zanuttini, «On the Relevance of Tense for Sentential Negation», dins Belletti, Adriana i Luigi Rizzi (ed.), Parameters and functional heads. Essays in comparative syntax, Oxford: Oxford University Press, ps. 181-208. — (1997): Raffaella Zanuttini, Negation and Clausal Structure, Oxford: Oxford University Press.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 31-60

llengua_literatura_26.indd 60

18/01/16 09:38


LES DIGRESSIONS REFLEXIVES DELS CONTES CALDERSIANS: DE LA PERSONALITAT DEL NARRADOR IMPERSONAL COM A RECURS HUMORÍSTIC* Denise Boyer

Université Paris-Sorbonne Correspondència: Centre d’études catalanes de l’Université Paris-Sorbonne 9 rue Sainte Croix de la Bretonnerie. 75004 París (França) denise.boyer@paris-sorbonne.fr ORCID ID: 0000-0002-4964-4742 Voyez combien, déjà, devenaient ennuyeux Balzac, Hugo ou Zola, quelle rupture du «pacte romanesque» produisaient, dans la littérature réaliste, les romanciers ratiocinateurs ou moralisateurs quand, intervenant directement dans le roman comme conférenciers, scholiastes, guides, tuteurs ou prophètes, ils se faisaient historiens ou sociologues du contexte de leur intrigue. Jean-Claude Passeron1

Resum L’objecte d’aquest treball és establir la tipologia i analitzar la funció de les digressions reflexives del narrador impersonal en els contes caldersians, i.e. de les consideracions generals que exposa al marge de la ficció. Si per definició presenten la mateixa forma i temàtica que a les «novel·les serioses» de filiació vuitcentista, i aparentment tenen el mateix doble objectiu de legitimar la ficció i transmetre autoritàriament una certa concepció del món, són un exemple de capgirament irònic que inverteix els efectes habituals d’un recurs literari, divertint el lector a costa d’un narrador impersonal desprestigiat. Paraules-clau Calders, digressió, narrador impersonal Abstract: Reflexive Digressions in Pere Calder’s Short Stories: On the Impersonal Narrator Personality as a Humorous Device This paper aims to establish the typology and examine the function of the reflexive digressions by the impersonal narrator in Pere Calder’s short stories, i.e., of the general considerations he offers outside the story. While by defini* Per a Carles Miralles, in memoriam.    1. Passeron 1993: 83. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75 DOI: 10.2436/20.2502.01.77 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 18 de desembre del 2014. Acceptat el 24 d’abril del 2015.

llengua_literatura_26.indd 61

18/01/16 09:38


62

Denise Boyer

tion they show the same form and topics as those of the nineteenth century «serious novels» style, and they apparently have the same twofold purpose of legitimizing fiction and authoritatively conveying a certain worldview, they are an example of ironic reversal by inverting the usual effects of a literary device and thus amusing the reader at the expense of a discredited impersonal narrator. Key Words Calders, digression, impersonal narrator

L’objecte d’aquest treball és establir la tipologia i analitzar les funcions de les digressions reflexives2 del narrador impersonal en els contes caldersians:3 o sigui de les consideracions doxològiques, ideològiques, científiques4 exposades al marge de la ficció,5 i per tant for2.  Noció introduïda per Gérard Genette: «certaines pauses sont plutôt digressives, extradiégétiques, et de l’ordre du commentaire et de la réflexion plutôt que de la narration: pour viser gros, citons [...] les dissertations historico-philosophiques de Guerre et Paix. [...] le récit s’interrompt [...] pour laisser la place à un autre type de discours. [...] il vaudrait peut-être mieux faire une place, dans son étude, à ce cinquième type de mouvement que serait la digression réflexive: le moins qu’on puisse dire est qu’elle ne manque pas dans la Recherche.» (Genette 1983: 25) Altres denominacions són: «digression généralisante» (Déruelle 2004: 91), «généralisation sentencieuse» (Karabétian 2004), «digressió discursiva o assagística» (Besa 2010: 17), etc. 3.  Citem l’edició de Tots els contes, Barcelona: Edicions 62, 2008. A les citacions indiquem els fragments digressius en cursiva. 4.  Segons la tipologia establerta per Déruelle (2004: 106-107 & 129): «le discours savant fait référence à des disciplines constituées. [...] par delà leur distinction, le discours doxologique partage avec le discours scientifique le fait qu’il prétend expliquer la réalité. Dans le récit balzacien, la doxa délivrée per le narrateur se présente comme une explication du monde et livre les causes de phénomènes sociaux ou psychologiques. [...] Le discours idéologique, en érigeant des préceptes, peut justifier la réalité ou critiquer le monde, voire proposer des solutions. Le destinateur proclame le bienfondé de ses propos et en revendique pleinement l’origine. C’est ce qui le distingue du discours savant, objectif, mais également du discours doxologique, simple voix d’un “on” indéterminé. [...] Qu’elle soit polémique, prescriptive, ou encore simplement critique, la digression idéologique va clairement à l’encontre des préjugés de la doxa.» 5.  «[S]e habla de digresión siempre que la dinámica de la narrativa es interrumpida para que el narrador formule asertos, comentarios o reflexiones normalmente de carácter genérico y que transcienden lo concreto de los eventos relatados; por eso la digresión corresponde, en principio, a una suspensión momentánea de la velocidad [...] narrativa adoptada.» (Reis & Lopes 1995: 64 b-65 a) Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 62

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

63

malment separables del relat6 —si bé s’han d’estudiar, òbviament, com a part integrant del text novel·lesc. Dit d’una altra manera, són les «enunciacions serioses»7 de tipus balzaquià, que pretenen a la vegada transmetre didàcticament algun saber o opinió8 i «legitimar» la ficció9 presentant-la com a il·lustració d’alguna «coneguda llei».10 Excloem, per tant, els comentaris sense abast general sobre algun element ficcional,11 les consideracions generals que apareixen als diàlegs o als pensaments d’un personatge, sigui o no narrador,12 les digres-

  6.  Sigui directament, si formen una oració amb un sentit complet, sigui mitjançant una transposició que no n’afecta el contingut semàntic: «J’appellerai “énoncé idéologique séparable” un énoncé du discours romanesque qui obéit aux trois conditions suivantes: I) Il produit à lui seul un effet de signification complet et sans enclave. II) Il a la structure logique d’une proposition universelle. III) Il n’est pas contextuellement rapporté à une subjectivité. [...] Les ancrages marginaux de S n’en affectent pas la séparabilité quant au contenu. Mais, l’ouvrant à des énoncés inséparables, ils produisent un effacement formel de la séparabilité.» (Badiou 1966: 83 & 87)   7.  «Parfois, l’auteur d’un récit de fiction introduit dans le récit des énonciations qui ne relèvent pas de la fiction, et qui ne font pas partie du récit. Pour prendre un exemple connu, Tolstoï commence Anna Karénine avec la phrase: “Les familles heureuses sont toutes heureuses de la même manière, mais les familles malheureuses sont malheureuses d’une manière distincte, originale.” Ceci, à mon avis, n’est pas une énonciation de fiction, mais une énonciation sérieuse. C’est une véritable assertion. Elle fait partie du roman, mais non du récit de fiction.» (Searle 1979: 117-18)   8.  «La motivation didactique du récit balzacien n’est pas niable.» (Bordas 1997: 196)   9.  «Le discours du savoir universel est d’abord un outil tactique pour authentifier la fiction et en légitimer l’énonciation. La doxa balzacienne est un bluff.» (Bordas 1997: 229) 10.  430: «Ara va bé de repetir una coneguda llei: l’home adopta més sovint del que es tem decisions fressades.» 11.  P. ex. 730: «els vuit integrants de l’escamot d’execució foren condemnats a mort. Que ja són ganes de contradir!»; 895: «l’aniversari de la neboda Ròmula, que també és un nom que Déu n’hi do.» 12.  P. ex. 108: «Al marge de l’alegria, em rosegava una certa recança [...]. Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites, i jo havia alimentat les meves»; 688: «—No s’avergonyeixi, no —em va dir [...]. L’audàcia i la inconsciència adornen la joventut.»; 795: «“Les dones són boges”, va dir-se a ell mateix.» Tampoc no hem considerat com a digressions els pensaments que es poden atribuir lògicament a un personatge, p. ex. 502: «Era cert que l’Elena sempre parlava d’una jornada molt atapeïda, però vuit hores són vuit hores i l’enganyar no vol pas massa temps.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 63

18/01/16 09:38


64

Denise Boyer

sions descriptives,13 que formen part del relat, i les metadiscursives,14 que són consideracions del narrador sobre el mateix relat.15 De les digressions reflexives, se n’estudiarà successivament la forma, el contingut i la funció. Des del punt de vista formal, les digressions reflexives es caracteritzen pel present gnòmic dels verbs conjugats16 i la presència d’un(s) element(s) dotat(s) en si mateix(os) o contextualment d’un valor generalitzador: demostratiu «de connivència»17 (862: «Era un instant solemne, de punt i a part, d’aquests que ocasionen silencis angoixosos»); article definit o indefinit pres en un sentit genèric18 (168: «Quan algú s’interessava per la figura, ell tenia la vanitat de l’amo que parla de singularitats de raça canina»); més rarament, pronom o adjectiu indefinit (435: «Però qui es lliura a un ideal deixa que les qüestions personals quedin a banda i banda de la ratlla traçada i conreà l’oratòria amb més fervor que mai»), persona verbal (670: «quan t’espien, et sents obligat a dissimular els impulsos, es perd molta espontaneïtat»), adverbis o locucions adverbials (764: «Com que en aquests casos sem13.  P. ex. 700: «va dipositar el contingut de l’embolcall en un bressol de plàstic i níquel, d’aquests que no es bressen.» 14.  Com era d’esperar en una forma tan breu com el conte, no hem trobat cap exemple de digressió narrativa corresponent a una ficció secundària. 15.  P. ex. 158-159: «Com que tothom es deu haver trobat en casos com el que descric, m’estalviaré d’explicar els ressorts d’aquestes desesperances»; 524: «Llàstima de les presses i del temps que fuig, perquè, en realitat, la història hauria de començar aquí.» 16. «Leur point commun [de ces différents traitements de la doxa] demeure l’usage du présent gnomique qui fait la force de ces assertions.» (Bordas 1997: 200201) 17. «adjectifs démonstratifs de connivence qui présupposent une connaissance commune au narrateur et au lecteur» (Bordas 1997: 207). Recurs balzaquià molt freqüent i molt comentat: «C’est un phénomène évident avec la tournure dite “exophore mémorielle”, fait de style si spécifiquement balzacien, qui pose dans une relative au présent de démonstration un nouvel espace d’énonciation, à l’intérieur d’une phrase matrice au passé fictionnel. “Lucien [...] était sur le point de prendre un de ces partis extrêmes auxquels on se décide à vingt ans”» (Bordas 2003: 86); «Il conviendrait d’analyser précisément l’effet de l’interpellation qui s’opère au travers [...] du fameux déictique d’ostentation “un de ces...qui”.» (Dällenbach 1980: 158) Etc. 18.  «il y a la généralité sur le mode du défini (la): “Est-ce le chagrin, est-ce le bonheur, qui prête à la femme de trente ans”, mais aussi la généralité sur le mode de la particularisation: “Une femme de trente ans a d’irrésistibles attraits pour un jeune homme”.» (Martine Léonard citada per Bordas 1997: 210) Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 64

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

65

pre hi ha algú que s’esparpilla primer que els altres, va tocar-li a Miramirans de trencar el recolliment col·lectiu»), i/o verb soler (902: «D’altra banda, les consciències se sentien reposades, perquè ja se sap que les guerres [...] solen tenir unes conseqüències que eliminen la voluntat particular»). Sintàcticament, els elements digressius poden constituir, per ordre de dependència creixent amb el relat de ficció:19 1) una oració simple o composta (o una sèrie d’oracions): 1.1) juxtaposada20 pròpia (501: «L’Albert, que es mirava distretament un escandall, sentí de sobte la fascinació de les partides. En la feina diària, diguin el que diguin, no tot és rutina: hi ha passió en cada ofici; d’altra manera, la gent estaria ben llesta»); 1.2) juxtaposada impròpia21 (799: «es batia en retirada desordenadament, abandonant l’equip i les posicions. En moments així, l’home tendeix a tenir llàstima de si mateix i, sobretot, a inspirar-ne als altres»); 2) una oració adversativa coordinada amb una altra d’anterior de contingut ficcional (482: «L’argument era de molt de pes, però quan s’està de desgràcia no hi valen les raons»); 3) un incís: 3.1) semànticament autònom (453: «Però encara li quedava el deix —les primeres impressions són tossudes— d’atribuir a l’avi el cognom d’Alcelsigui»); 3.2) anafòric (900: «eren dos generals que s’assemblaven molt de caràcter (tots s’assemblen) i tenien reaccions calcades»); 19.  Cf. (en el cas de Barbey d’Aurevilly) aquest «inventari» dels «models de proposicions generalitzants»:«soit un bloc discursif détachable, à la suite duquel le personnage est réinscrit au moyen d’un terme de liaison [...]. soit une proposition consécutive ou causale incluse dans une phrase (hypotaxe) [...]. soit une proposition insérée entre parenthèses ou entre tirets dans le continuum narratif (parataxe) [...]. soit le développement d’un terme de la phrase narrative, sujet, objet ou complément (expansion).» (Dodille 1987: 154) 20.  És excepcional que un conte comenci amb una digressió. Ex. 863: «Arriba un moment, en la vida de tota parella que s’hagi fet gran amb poca o molta harmonia, que parlen amb aprensió de la mica de futur que els espera. Com, per exemple, el cas del qual ens ocuparem ara.» 21. Quan la seqüència digressiva remet anafòricament a la seqüència narrativa precedent, vegeu Badia 1994: 332. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 65

18/01/16 09:38


66

Denise Boyer

4) una oració subordinada: 4.1) completiva dependent d’una oració principal de contingut narratiu (332: «Lalo ignorava que, de vegades, Déu posa la profecia en llavis dels humils») o metadiscursiu (434: «I aquí —valgui l’incís— és oportú fer notar com és d’estrany que aquesta preocupació constant dels aristòcrates per tirar bé no hagi desvetllat més suspicàcies des del principi del temps»); 4.2) relativa explicativa (740: «En el moment de ficar-se al llit (que tothora és de gran compromís) ell volgué saber —era un somiador— si ella l’estimaria sempre») o especificativa (325: «L’home [...] temia llavors la proximitat de la topada, potser per l’abisme que hi ha sempre entre la prèdica i l’acció»); 4.3) circumstancial causal22 (589: «Les lamentacions ocupaven el primer lloc, perquè queixar-se no vol un gran esforç»); 5) un sintagma nominal inclòs en una oració de contingut ficcional (397: «o bé si ens quedaríem sempre en dimarts, aquest dia de la setmana tan ensopit»). El retorn al relat de ficció, després d’una o més oracions de contingut digressiu,23 pot fer-se en forma d’una oració juxtaposada pròpia (494: «En els moments crítics, sempre hi ha qui té més serenitat que els altres. Un del jurat va enfilar-se en una cadira») o impròpia (599: «Mantingueren el silenci, que és una manera consagrada —diuen— d’afirmar. En Solanell s’ho va prendre així»); o bé d’una oració coordinada copulativa (517: «El metge es va donar un cop al front, d’aquells que serveixen per a expressar oblits. I en Comtal i Masferrer, correcte, discret, declarà que ell ja se n’anava») o adversativa (425: «Per als pre-

22.  Un altre recurs balzaquià característic: «[dans l’ensemble de la Comédie humaine, la conjonction parce que apparaît à juste titre comme l’emblème [...] d’un auteur qui à tout propos recourt à l’explication causale. [...] ce qui nous intéresse au premier chef, dans notre perspective, c’est que les conjonctions causales, à des degrés divers, ont pour caractérisque de postuler une connaissance partagée par le destinateur et le destinataire ou, à tout le moins, un ensemble de croyances fonctionnant comme référence commune.» (Dällenbach 1980: 160) 23.  És excepcional que un conte acabi amb una digressió. Ex. 398: «Enmig del desconcert i de l’escepticisme que va afectant la vida moderna, cal no perdre de vista les coses que, aparentment, ja no serveixen.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 66

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

67

soners reals, passar gana constitueix una distracció que no té preu; però el militar estava sol·lícitament nodrit»).24 En l’aspecte temàtic, les digressions caldersianes acostumen a presentar-se com a observacions a l’abast de tothom, judicis de sentit comú, veritats fundades en una experiència que se suposa compartida pel lector: o sigui que s’inscriuen o pretenen inscriure’s, sovint explícitament («ja se sap», «com tothom sap», etc.), dins una forma de doxa. El saber que transmeten sol ser de tipus sociològic (860: «La família protagonista d’aquest relat (els pares, volem dir) no celebraven mai cap festivitat religiosa. Però vet aquí que el dia de Nadal és diferent. És una efemèride que es presta a les evocacions nostàlgiques [...]. El cas que és que la majoria es deixen endur per la màgia del Nadal») i/o psicològic (321: «Tots abaixaren els ulls, una mica torbats, perquè un retret justificat deprimeix l’ànim»). S’observa una forta tendència a considerar alguns comportaments com a propis d’un sexe (861: «La mare fou la primera a reaccionar, i cal dir que, en general, aquesta és una virtut de les dones»),25 una edat (145: «Sofia, en virtut de l’esforç propi de la seva edat, aconseguia enamorar-se»),26 un temperament (522: «Va tenir [el jove] una d’aquestes arrencades que fan que els tímids, de tant en tant, envesteixin a cegues»),27 una identitat nacional o racial (871: «Com que el va veure nerviós, amb una d’aquestes obstinacions que pateixen de vegades els homes del nord»),28 una categoria professional (971: «Va empènyer el tallapapers amb aquest impuls sobtat que fan servir els metges quan menys t’ho

24.  Només hem trobat un cas de subordinada consecutiva (491: «Això li donava un complex de culpabilitat, que és una cosa terrible per a un fiscal; així que, tot abaixant els ulls [...]»). 25.  Id. 755: «La senyora [...] té aquell desconcert tan femení que consisteix a obrir el moneder i fer veure que hi busca alguna cosa.». 26.  Id. 786: «La Glòria es trobava en una d’aquelles edats de tant compromís. Tenia cinc anys.» 27.  Id. 518: «—Si podries ser fill meu! Aquesta frase banal, tantes vegades dita, té una força notable en alguns moments de la convivència humana, sobretot si a qui toca el paper de fill en estat de projecte és tímid i propens als sentiments purs.» 28.  Id. 259: «Amb l’entossodiment comú a indis i mestissos, encetaren una tediosa batalla verbal.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 67

18/01/16 09:38


68

Denise Boyer

esperes»).29 Són excepcionals la reflexió filosòfica (975: «Però l’atzar vetlla a la seva manera, a vegades per arrodonir vides, i d’altres per introduir-hi seriosos elements de pertorbació»), la presa de posició sobre un tema de societat (688: «Federico ja parlava el català com nosaltres. Perquè després ens vinguin amb els romanços de la diglòssia! Quan hi ha bona voluntat rai!»)30 o la referència a alguna teoria científica (144: «Com les malalties mentals modernes, sabeu? Feta per part del metge la descoberta de l’origen d’una obsessió i explicada al malalt, aquest s’afanya a guarir-se’n, diuen»). Res de comparable, per tant, a l’«esveradora multiplicitat [del] saber balzaquià»,31 ni a les seves ambicions pròpiament ideològiques i científiques. Dins aquestes temàtiques poc variades, a més a més, la majoria de les digressions són d’una extrema banalitat, a tal punt que algunes recorden o fins i tot reprenen alguna dita coneguda o una frase feta32 (807: «És famosa la gota simbòlica que fa vessar els gots»). Quan no són pures banalitats (964: «Les coses són com són»)33 o trivialitats de la vida quotidiana (856: «Els bancs, com els autobusos, tenen uns dies i unes hores punta»),34 són tòpics molt repetits i amarats d’una concepció del món ja clarament antiquada a la segona meitat del segle xx, que tradueixen una visió essencialista de l’ésser humà (431: «aquesta ten29.  Id. 809: «L’inspector feia un esforç visible per dominar-se [...]. Ara: és una gent acostumada a sobreposar-se, l’exercici de l’autoritat els avicia i se senten obligats en tot moment a introduir les puntuacions de les converses.» 30.  En una altra ocasió, sobre la mateixa qüestió de la immigració, el narrador manifesta molta pusil·lanimitat (687: «i tampoc no seria just atiar-lo contra els immigrants, una qüestió delicada amb la qual hem d’anar molt de compte»). 31. «Malgré cette affolante multiplicité, le savoir balzacien peut être classé en deux catégories distinctes, selon qu’il appartient aux sciences exactes et expérimentales d’une part, ou aux sciences humaines (histoire, géographie, sociologie, économie, droit) d’autre part.» (Déruelle 2004: 109) 32.  Cf. p.ex. 325: «L’home [...] temia llavors la proximitat de la topada, potser per l’abisme que hi ha sempre entre la prèdica i l’acció», i «Una cosa és dir, i l’altra és fer»; 282: «De tant en tant, s’acostava un client, [...] i deixava una petita moneda a terra, confirmant que el bon gènere es ven sense esforç i propaganda, pel simple pes del seu prestigi» i «El bon vi no necessita ram». 33.  Id. 116: «Però el temps passava, d’aquella manera inexorable que ja és sabuda, i arribà el moment en la qual la cambra de jocs s’havia d’inaugurar.» 34.  Id. 494: «A la sala, la gent es va impacientar de sobte i tothom volia anar-se’n, com en els darrers minuts de l’hora de plegar.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 68

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

69

dència tan humana de malfiar-se de les coses que, de massa bones, semblen antipàtiques»)35 i una imatge fatalista de «la vida», concebuda com un «destí» (864: «Tanmateix (i això ho sap tothom) el destí de les persones és insondable»).36 O bé són consideracions que en coherència amb aquesta filosofia tronada, respiren conservadorisme (607: «Per desgràcia, són costums que tendeixen a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement»),37 conformisme social (742: «Cal que sigui així, no podem pas criticar aquests professionals [els metges], perquè quan es mostren severs ho fan pel nostre bé»),38 i un puritanisme que porta a al·ludir a la sexualitat amb tot de circumlocucions (901-902: «Això sense comptar que les persones, en general, no som de fusta, la naturalesa té les seves exigències, sempre fa el seu curs, i quan es tracta de braços és just de reconèixer que les dones també hi tenen dret, i que els homes són molt proclius a abraçar»).39 A aquestes característiques que no parlen gaire a favor de la independència d’esperit del narrador, ni de la seva altura de mires, ni de l’amplitud dels seus interessos i coneixements, cal afegir que les seves consideracions sobre les relacions humanes reflecteixen una certa ansietat social, ja que aquestes semblen dominades, molt més que per la benvolença,40 per les dificultats de comunicació (668: «aprofitant una pausa en la conversa d’aquestes tan penoses»),41 la vanitat (821: «Va tocar-li un entrevistador d’aquells que es volen lluir amb preguntes 35.  Id. 975: «Va ésser [...] un amor radiant a primera vista. És tan estranya la naturalesa!» 36.  Id. 524: «No podia saber —i sort hi ha del secret d’aquestes coses!— que si hagués escollit el doctor Mirapeix, un prodigiós encadenament d’atzars i de circumstàncies l’haurien dut a la República de Costa Rica». 37.  Id. 905: «La senyora [...] va felicitar l’arquitecte, una delicadesa que ja gairebé no s’estila entre clients i proveïdors.» 38.  Id. 902: «Tot seguit es persignaven, perquè no costa res de guardar les formes.» 39.  Id. 398: «s’assenyalava la conveniència que la generació que seguirà immediatament la nostra no s’assabenti de res, per no accentuar la temeritat que l’eficàcia creixent dels antibiòtics dóna avui a les joventuts de tota la terra.» 40.  Són excepcionals les digressions que es refereixen a una bona relació, p. ex. 450: «És curiós de constatar com pares i fills s’arriben al cor sense que calguin grans discursos»; 507: «Es tractava d’un d’aquests bells acords tàcits que neixen d’una llarga convivència.» 41.  Id. 966: «El col·loqui va entrar en un d’aquests túnels que semblen sense sortida.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 69

18/01/16 09:38


70

Denise Boyer

impertinents»),42 i tota mena de mals sentiments (per exemple 286: «i sorgia l’hostilitat, rarament confessada, de l’home llis per l’artista»; 424: «com passa sovint en coses que se senten d’una manera superficial, s’entestà a expressar-ho calorosament i a adoptar una posició agressiva»; 425: «no podia tenir l’ajut del ressentiment i els propòsits de venjança que aparenten escurçar les llargues condemnes»; 500: «Sortiren tots dos al balcó, donant-se empentes per no perdre’s els primers moments d’una topada, que són els millors»). De manera que globalment, els temes recurrents de les digressions configuren el retrat implícit d’una personalitat43 conformista, timorata, immersa en la quotidianitat més grisa, curta de mires i mancada de sentit crític. És poc menys que impossible, per tant, prendre’s seriosament les «enunciacions serioses» d’un narrador tan poc fiable, tant més que el seu llenguatge traeix a la vegada un nivell cultural poc elevat i una certa presumpció, pel freqüent decalatge entre el lèxic molt col·loquial i el to sentenciós, pesadament didàctic (899: «La guerra del noranta-sis és poc coneguda, potser perquè entre les guerres petites, les mitjanes i les grans ens hem fet un embolic. Però cal ser objectius i convenir que, de cada guerra, se’n poden extreure ensenyaments, amb independència de les dades estadístiques»44), i/o les metàfores rebuscades (509: «Canviar d’habitud es diu de pressa, però costa. La conversa és molt senyora, i a vegades s’ajup esquerpament 42.  Id. 451: «i si es tracta d’un secret honrat, d’aquells que no volen mal a ningú, fan molta companyia i donen al seu propietari una importància innegable.» 43.  Només és una contradicció aparent parlar de la personalitat d’un narrador impersonal: «Certes, la subjectivité du narrateur hétérodiégétique est une notion paradoxale. [...] Mais il convient de mesurer que si la subjectivité est d’autant plus repérable qu’elle s’incarne dans les traits d’une personne, en l’occurrence d’un personnage, la subjectivité n’en reste pas moins, avant d’être une donnée psycho-sociologique, un fait de langue. Et de ce point de vue, le narrateur anonyme est bien un être de discours, susceptible, de ce fait même, d’exprimer plus ou moins sa subjectivité.» (Rabatel 1998: 103-104) 44.  Id. 438-439: «Deduccions precipitades conduirien a una moral mesquina, que no es pot admetre. Sembla que el progrés camina millor damunt la blanesa de la carn morta, i el cas és que no s’aturi. Per altra banda, s’ha de tenir en compte que entre la dolenteria extrema i l’afecte desmesurat abunda un terme mitjà encoratjador, la comparsa altruista representada en aquesta narració per les dotzenes i dotzenes de persones que brindaren l’esquelet pel benestar rústic.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 70

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

71

sota un tema i només bota si es toquen les tecles que vénen de gust»).45 I encara afebleixen l’autoritat d’aquestes «enunciacions autoritàries»46 la minoria de digressions que pretenen, en fort contrast amb les banalitats i els tòpics que són majoria, «legitimar» una ficció completament inversemblant per una llei psicològica o sociològica del tot estrafolària (592: «Tanmateix, tal com passa quan les institucions s’han de refiar dels miracles, la gent s’avorria»).47 Una primera conseqüència és que aquí, a diferència del que passa amb les novel·les balzaquianes o de filiació balzaquiana, no es planteja la qüestió de si cal —ni tan sols de si es pot— atribuir a l’autor les idees generals expressades pel narrador:48 el que fa Calders és, òbviament, «simular voluntàriament una personalitat distinta», que recorda més aviat la del narrador «ingenu i benpensant de Tom Jones, “just-medi” de Leuwen, o devot de Josep [i els seus germans]»,49 i forjar expressament «un discurs ideològic imperfecte, que s’ha de llegir de manera crítica, irònica, a contracorrent».50 La seva intenció, per tant, ni és explicativa ni didàc45.  Id. 599: «Ja se sap que quan algú cedeix en qüestions de principis és com si s’enfilés en un tobogan, que un cop a dalt ja només es pot lliscar per avall.» 46.  «Au delà du contenu même de la doxa, ce qui sans doute irrite Auerbach, c’est la liberté que s’arroge le narrateur balzacien de disposer d’une énonciation autoritaire comme l’énonciation sentencieuse pour justifier et légitimer le discours de sa fiction.» (Bordas 1997: 225) 47.  Id. 963-964: «Per molt estrany que ens sembli, les erugues tenen escoles. [...] Però que s’entenen entre elles, sobretot per a organitzar-se, no n’hi ha cap dubte raonable. [...] «I com que a les erugues no els agrada de discutir van destinar-la a serveis auxiliars.» 48.  «Reste à savoir si les idées, ou prétendues telles, du narrateur d’un roman de Balzac, sont les idées de Balzac, ce qui est possible, et même vraisemblable.» (Bordas 1997: 220) 49.  «La deuxième hypothèse est celle de la simulation volontaire, par l’auteur réel et dans son œuvre, d’une personnalité différente de sa personnalité réelle, ou de l’idée (supposons-la, par hypothèse et pour éviter des détours inutiles, correcte) qu’il s’en fait. [...] Le cas des narrateurs hétérodiégétiques est plus subtil et plus intéressant, puisqu’on a là un narrateur-auteur anonyme, et par là (plus) implicite, dont la personnalité peut effectivement être (volontairement) distincte, voire (généralement) ironique: ainsi du narrateur naïf et bien pensant de Tom Jones, “juste-milieu” de Leuwen, ou dévot de Joseph.» (Genette 1983: 99-100) 50.  Es la hipòtesi que formula Cohn 1997: 118-119, a propòsit de Proust: «Certains auteurs envisagent brièvement [...] la possibilité que Proust ait délibérément créé pour son narrateur un discours idéologique imparfait, discours qui doit être lu de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 71

18/01/16 09:38


72

Denise Boyer

tica, sinó clarament lúdica, i la funció de les digressions no és pas la de legitimar la ficció ni de transmetre cap saber, sinó de contribuir al caràcter humorístic del text. Dues formes d’humor van lligades al mateix contingut de les digressions, en ridiculitzar a la vegada la societat que els genera —estreta, resclosida, plena de prejudicis— i el narrador que les assumeix. A la sàtira social, per tant, s’afegeix una comicitat de caràcter, encara accentuada pel fet que és la mateixa de molts personatges caldersians, siguin o no narradors, que en la seva ingenuïtat i presumpció també solen enunciar com si fossin grans pensaments tòpics dels més tronats51 sobre «la vida» (95: «Però, què som en aquest món? [...] Però Déu tanca una porta i n’obre una altra»), la naturalesa humana (474: «Vaig trobar que s’arriscava massa, per la tendència que tots tenim de sobreestimar-nos»), les dones (91: «vaig veure de seguida que venia consirosa, amb aquesta mena de melangia histèrica de les dones»), els temperaments nacionals o racials (461: «Els homes blancs som així, i fins i tots en els moments que és millor estar-se quiet, tenim el desfici de prendre decisions»), etc.52 A més a més, també ho fan amb el mateix llenguatge entre col·loquial i ampul·lós (951: «Això em costà el conegut trasbals de la topada entre les possibilitats i els desigs, un conflicte que mai no es resol amb satisfacció completa. Ara: quan hi ha voluntat rai!»), i no deixa de ser risible que el narrador impersonal, en més d’una ocasió, acusi un personatge de ser «sentenciós», «efectista», «imbuït de la seva importància» i «amic de fer sentències», o de «t[enir] vel·leïtats literàries i [...] adornar la conversa amb frases de gran espectacle»,53 quan ell mateix cau sovint en els mateixos defectes manière critique, ironique, à contre-courant. [...] L’interprétation de De Man suggère clairement [...] que la Recherche est [...] un roman pourvu d’un narrateur fictionnel expressément créé avec l’intention d’en faire un locuteur peu crédible.» 51.  I també alguna extravagància, p. ex. 183: «Totes les persones, quan arriben a una certa edat, han tingut contactes amb el sobrenatural, i, quan ve a tomb i en tenen ganes, ho expliquen.» 52.  Algunes digressions tenen fins i tot un contingut molt semblant. Compari’s, p. ex., 149: «La vida dóna capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre» (narrador personatge) i 600: «Al capdavall, la vida fa després el que li sembla» (narrador impersonal). 53.  595: «—És la vida —va replicar sentenciosament en Joan.» 691: «El senyor Mitjavila era efectista i tenia fe en els discursos.» 579: «Imbuït de la seva importància, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 72

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

73

que censura. Per fi, tenint en compte la seva poca serietat, les digressions constitueixen de per si mateixes una paròdia de la novel·la seriosa54 vuitcentista, basada en la idea que la ficció pot —i ha de— donar una fidel imatge de la realitat tot il·lustrant les lleis psicològiques, sociològiques, etc. enunciades per un narrador omniscient en tots els sentits de la paraula.55 Si a «l’era del recel»,56 en què queden «desqualificades» tant l’ambició realista com la didàctica,57 les digressions «serioses» tendeixen a avorrir i/o irritar el lector que les veu com una insuportable mostra de pedanteria58 i/o un groller intent de manipulació,59 les intromissions més o menys poca-soltes d’aquest l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències.» 676: «Tenia vel·leïtats literàries i li agradava d’adornar la conversa amb frases de gran espectacle.» Cf. 34: «Al principal, el consell té una especial importància, per la presència d’un prestigi: un mestre nacional amic de les cites i les frases profundes, comentador internacional enciclopèdic [...]. Concentrat i responsable, seriós [...], l’home fa una llarga estona que es passeja d’un cap a l’altre del replà». 54.  «l’écriture balzacienne de la digression est radicalement nouvelle par rapport à la pratique antérieure de ce procédé. [...] En effet, bien loin de vouloir faire un antiroman, Balzac cherche à fonder un nouveau roman, c’est-à-dire un roman sérieux, afin de donner ses lettres de noblesse à ce genre littéraire. Un roman sérieux, cela signifie peut-être avant tout un roman structuré et vraisemblable [...]. C’est aussi un roman qui ne se contente pas de distraire son lecteur [...], mais qui vise également à l’instruire.» (Déruelle 2004: 16) 55.  «La digression généralisante a pour fonction de soutenir le récit, mais la réciproque est vraie: le récit, tel un exemplum, la légitime implicitement.» (Déruelle 2004: 91) 56.  Sarraute 1956. 57.  «Autant dire qu’ici [chez Claude Simon], l’utilisation du modèle analogique et causal à des fins de totalisation s’est disqualifiée. [...]. Contrairement à ce que nos références à Musil et au Nouveau Roman des années 50 ont pu induire à penser, cette disqualification, en effet, ne date pas d’hier. On admet communément qu’elle s’inaugure avec Madame Bovary [...] ou, au plus tard, avec Bouvard et Pécuchet.» (Dällenbach 1980: 162) 58.  «[La digression] est généralement considérée non comme un procédé, mais comme un défaut: tic, bavardage, ficelle grossière, manifestation de pédantisme, remplissage pour roman-feuilleton —au choix.» (Déruelle 2004: 15) 59.  «cette conception autocratique de la narration [...] passe par une énonciation ouvertement autonymique. Semblable assurance choque, déplaît, ce qui est encore une façon de reconnaître son eficacité illocutoire. [...] D’une certaine manière, il n’est pas interdit de lire son arbitraire comme un test d’irritabilité qui, en provoquant le lecteur, tend à l’annexer à son tour dans ce dispositif énonciatif qu’est le roman.» (Bordas 1997: 227) Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 73

18/01/16 09:38


74

Denise Boyer

narrador impersonal «racionalitzador i moralitzador»,60 al contrari, participen de la tonalitat humorística dels contes.61 En conclusió, les digressions dels contes caldersians, si per definició presenten la mateixa forma i temàtica que a les «novel·les serioses» de filiació vuitcentista, i aparentment tenen el mateix doble objectiu de legitimar la ficció i transmetre autoritàriament una certa concepció del món, són un exemple de capgirament irònic que inverteix els efectes habituals d’un recurs literari, divertint el lector a costa d’un narrador impersonal desprestigiat. BIBLIOGRAFIA Badia (1994): Antoni Maria Badia Margarit, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Badiou (1985): Alain Badiou, «L’autonomie du processus esthétique», Cahiers marxistes-léninistes, 12-13 (octubre 1966), ps. 77-89. Besa (2010): Carles Besa, «Notes sobre la digressió», Forma: Revista d’estudis comparatius. Art, literatura, pensament, 2 (tardor 2010), ps. 13-24. Bordas (1997): Éric Bordas, Balzac, discours et détours, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail. — (2003): «Présent et futur narratifs et métadiscursifs dans la prose balzacienne», dins Diaz & Guyaux, (ed.), Illusions perdues: Actes du colloque des 1er et 2 décembre 2003, París: Presses de l’Université Paris-Sorbonne, ps. 73-89. 60.  Vegeu nota 1. 61.  Si les comparem amb les digressions de L’ombra de l’atzavara (Barcelona: Selecta, 1964), novel·la que sense ser mancada d’humor aspira a una certa versemblança, observem que si no hi falten les consideracions psicològiques o filosòfiques més o menys tenyides d’ironia (p. ex. 76: «De vegades, sentir-se dolent en mig de la desgràcia, atribuir-se a si mateix la capacitat de males accions, fa una gran companyia a l’esperit»; 220: «Tanmateix, la vida vetlla per establir sàvies compensacions i procura sempre que una cosa vagi per l’altra»), moltes digressions són informacions «serioses», clarament explicatives, sobre Mèxic i la societat mexicana. P. ex. 55: «Procurava defensar-se de l’aplatanament, —la rara malaltia espiritual que els europeus pateixen en climes càlids—»; 170: «els ferits fugiren [...], perquè els mexicans temen l’assistència oficial, com si fos una prolongació de la desgràcia.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 74

18/01/16 09:38


Les digressions reflexives dels contes caldersians

75

Cohn (1997): Doris Cohn, «L’ambiguïté générique de Proust», Poétique, 109 (febrer 1997), ps. 105-123. Dällenbach (1980): Lucien Dällenbach, «Le tout en morceaux (La comédie humaine et l’opération de lecture II)», Poétique, 42 (abril 1980), ps. 156-169. Déruelle (2004): Aude Déruelle, Balzac et la digression: Une nouvelle prose romanesque, Saint-Cyr sur Loire: Christian Pirot. Dodille (1987): Norbert Dodille, «L’air ambiant: poétique de l’épiphrase dans L’Amour impossible de Barbey d’Aurevilly», Revue des Lettres Modernes, 824-828 (1987), ps. 137-172. Genette (1983): Gérard Genette, Nouveau discours du récit, París: Seuil. Karabétian (2004): Étienne Karabétian, «La généralisation sentencieuse dans Illusions perdues de Balzac», L’information grammaticale, 100 (gener 2004), ps. 31-38. Passeron (1993): Jean-Claude Passeron, «Portrait de Richard Hoggart en sociologue», Enquête, 8 (juny 1993), ps. 79-111. Rabatel (1998): Alain Rabatel, La construction textuelle du point de vue, Lausanne: Delachaux et Niestlé. Reis & Lopes (1995): Carlos Reis & Ana Cristina M. Lopes, Diccionario de narratología (1988), Madrid: Ediciones Colegio de España. Sarraute (1956): Nathalie Sarraute, L’ère du soupçon – Essais sur le roman, París: Gallimard. Searle (1982): John R. Searle, Sens et expression (1979), París: Éditions de Minuit.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 61-75

llengua_literatura_26.indd 75

18/01/16 09:38


llengua_literatura_26.indd 76

18/01/16 09:38


NATION-BUILDING PER A JOVES CATALANS. LA HISTÒRIA NACIONAL EN LA NARRATIVA JUVENIL EN CATALÀ (TEIXIDOR, VALLVERDÚ, CABRÉ I ALTRES AUTORS) Inga Baumann

Universitat de Tübingen inga.baumann@uni-tuebingen.de ORCID ID: 0000-0001-9396-9918

Resum Aquest article analitza algunes novel·les juvenils catalanes, d’una banda, des d’un punt de vista literari i, de l’altra, a partir de teories dels estudis culturals sobre la memòria col·lectiva i la nació: estudia diferents formes de nationbuilding (construcció nacional) en novel·les juvenils catalanes publicades entre el segon franquisme i avui dia. A causa de la gran importància atribuïda a la memòria col·lectiva en el procés d’identificació amb un grup, em centraré en la representació de la història de la comunitat imaginada «dels catalans», és a dir, en la construcció del passat nacional i en la invenció de les tradicions de la «nació catalana». L’objectiu principal de l’estudi consisteix a mostrar el desenvolupament de la representació de la història al servei d’una nationbuilding catalana des del franquisme tardà passant per la Transició espanyola fins arribar a la recuperació de la memòria històrica actual. Paraules clau Narrativa juvenil en català, memòria històrica i identitat col·lectiva, nació i construcció nacional Abstract: Nation-Building for Young Catalans. The National History in the Youth Narrative in Catalan (Teixidor, Vallverdú, Cabré and other Authors) This contribution analyses several Catalan youth novels both from a literary standpoint and departing from cultural studies theories concerning collective memory and nation. It studies different forms of nation-building in Catalan youth novels published between what is called the “second Francoism” and today. Due to the great importance attached to collective memory in the process of group identification, I will focus on how the history of the imagined community of ‘the Catalans’ is represented, i.e., how the traditions of the ‘Catalan nation’ are invented in these historical narrations. This paper primarily aims to show the evolution of Catalan nation-building in historical youth Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128 DOI: 10.2436/20.2502.01.78 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 24 de febrer del 2014. Acceptat el 8 de setembre del 2015.

llengua_literatura_26.indd 77

18/01/16 09:38


78

Inga Baumann

novels from the late Franco era through the Spanish Transition to the current recovery of historical memory. Key Words Youth novels in Catalan, collective memory and group identity, nation and nation-building

1. INTRODUCCIÓ Cada any es publiquen una gran quantitat de nous relats infantils i juvenils en català. Aquest fet es pot explicar en part pel rol decisiu que els promotors de la llengua i la cultura catalanes atribuïen a la literatura infantil i juvenil pel que fa la recatalanització de la societat; en efecte, fins i tot n’hi havia alguns que ells mateixos començaren a escriure relats per a nens i joves. Des del començament d’aquesta empresa, la història de Catalunya i dels Països Catalans ha estat un dels temes principals de la literatura infantil i juvenil.1 Avui dia, la importància de la història de Catalunya segueix sent la mateixa, però cal assenyalar que al llarg del temps han canviat els episodis històrics concrets que es representen, la perspectiva amb la qual es conten i la funció que l’esdeveniment narrat ha de tenir per al lector del relat segons la intenció de l’autor. En aquest article faig un estudi de tres moments decisius en l’evolució del relat juvenil en català: el franquisme tardà, la Transició i l’actualitat. Hi analitzaré relats d’Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Jaume Cabré, Oriol Vergés, Gemma Pasqual i Escrivà i Andreu Sotorra. Demostraré com la representació de la història va tenir, en primer lloc, la funció de fomentar una identitat cata1. Cf. Bassa i Martín 2002: 91, Valriu 1998: 163-164, 181-184 i 2014: 121. Vegeu sobretot Valriu 1998: 117: «Des dels seus inicis i fins al moment actual aquesta literatura [és a dir, la literatura catalana per a infants] estarà fortament vinculada a la peripècia històrica del país i de la llengua. És per això, per l’estret lligam establert entre el conreu de la literatura i la reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, que sovint els llibres per a infants han hagut d’omplir els buits que l’escola deixava i, ultra la finalitat lúdica, n’han assumit d’altres que en principi no els pertocaven, com és ara la de formació de la consciència nacional i la de divulgació del passat històric i cultural propi.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 78

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

79

lana i promoure la resistència cultural contra el nacionalisme assimilista franquista fins a arribar, finalment, a una certa normalitat lingüística i cultural que també es manifesta en la selecció i presentació dels episodis històrics. Abans de començar amb l’anàlisi dels textos faré una breu introducció historicoliterària i teòrica. En primer lloc, resumiré les línies principals del desenvolupament general de la narrativa infantil i juvenil en català. En segon lloc, exposaré una síntesi teòrica de la nació com a comunitat imaginada segons Benedict Anderson i del concepte de nation-building narrative per a fer, a continuació, algunes observacions sobre la funció que tingueren la literatura infantil i juvenil en el projecte catalanista. 2. DESENVOLUPAMENT GENERAL DE LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL EN CATALÀ La literatura infantil i juvenil es defineix com a literatura expressament escrita per a un públic jove, un públic poc experimentat en les lectures. La seva consolidació com a gènere propi és un fenomen relativament recent relacionat amb els canvis socials que s’han produït al llarg del segle xix, com ara la urbanització de la gran majoria de la població i l’escolarització general.2 Pel que fa a la producció literària per a infants i joves en català cal tenir en compte que va arribar amb un cert retard en comparació amb altres literatures europees, ja que va començar a produir-se stricto sensu a principis del segle xx.3 Si bé durant la Renaixença hi havia una voluntat creixent d’incloure el públic jove a la comunitat de lectors en català, encara s’escrivien molt pocs textos expressament per a ells; principalment es triaven d’entre els textos existents, els que es consideraven adequats per a un públic més jove.4 Finalment, és l’escolarització obligatòria la que fa néixer la necessitat de crear textos específicament destinats a nens i adolescents.5 2. Cf. Colomer 2002: 7-8, Madueño 2004: 1-2. 3. Cf. Colomer 2002: 8, Lluch 2013: 26 i 89, Rovira 1988: 428. 4. Cf. Rovira 1988: 424-426. 5. Cf. Colomer 2002: 8, Valriu 1998: 165. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 79

18/01/16 09:38


80

Inga Baumann

Avui dia, aquest tipus de textos constitueix un sector important en el mercat editorial. Malgrat tot, aquesta comercialització de la narrativa juvenil no hauria de danyar la qualitat literària. Els especialistes en literatura infantil i juvenil estan d’acord que els primers textos escrits per a nens i joves eren massa didàctics i que, per això, no tenien cap valor literari.6 A partir dels anys 20, comença a manifestar-se un primer desenvolupament positiu, però aquesta tendència és trencada per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la prohibició de l’ús públic del català durant el primer franquisme.7 No és fins als anys 60 que es produeix un canvi important: mentre que, abans, els pocs textos que s’havien publicat per a nens i joves havien sorgit d’iniciatives individuals, a partir de 1962 es pot observar una «voluntat d’intervenció socioeducativa grupal».8 Això es fa evident en la fundació de l’editorial La Galera i de la revista Cavall Fort, i en la creació dels premis Josep Maria Folch i Torres i Joaquim Ruyra.9 A més, entre alguns autors, per exemple Emili Teixidor i Josep Vallverdú, que després es consideraran «pioners»10 de la literatura juvenil catalana, neix la voluntat de fer textos literaris per a nens i joves, és a dir, textos que tinguin un cert valor literari a part del valor didàctic. Des de llavors, la literatura infantil i juvenil catalana està cada vegada més influïda per les tendències de la narrativa per a adults: «readaptats i reinterpretats en clau infantil i juvenil»,11 els temes de moda i les innovacions formals de la narrativa per a adults (com la tendència a contar d’una manera acrònica, polifònica, etc.) es troben també en els textos per a joves.12

 6. Cf. Colomer 2002: 8, Teixidor 2012: 42-43. Per a una exposició més detallada i diferenciada del començament de la literatura infantil i juvenil a Catalunya, vegeu Rovira 1988: 423-462, Valriu 1998: 79-121 i 161-218.  7. Cf. Madueño 2004: 2-3, Lluch 2013: 26-27. Vegeu també Rovira 1988: 427460 i Valriu 1998: 88-98.  8. Bassa i Martín 2002: 95; cf. també Colomer 2002: 9.   9. Cf. Bassa i Martín 2002: 94-95, Madueño 2004: 3, Rovira 1988: 463, Valriu 1998: 163-164. 10.  Madueño 2004: 3. 11.  Madueño 2004: 2. 12. Cf. Colomer 2002: 11, Madueño 2004: 2, 4. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 80

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

81

3. NATION-BUILDING PER A JOVES CATALANS. FER PAÍS NARRANT LA HISTÒRIA NACIONAL Des dels anys 80 es pot observar l’aparició d’estudis sobre els diferents conceptes de nació, sobre el sorgiment i el desenvolupament dels nacionalismes en diferents països. Al contrari dels nacionalistes mateixos, que tendeixen a una visió teleològica de la seva nació, en la qual aquesta es considera perenne,13 avui dia, els estudiosos estan d’acord que les nacions (tant els estats-nació com les nacions sense estat propi) són construccions culturals i polítiques bastant contingents i recents (ja que daten només del segle xix). No obstant això, el que es discuteix és la qüestió de quines capes socials van ser decisives en la promoció del nacionalisme.14 A partir de la tesi de Benedict Anderson, un dels representants més importants dels cultural studies anglosaxons, es va produir un canvi important de paradigma. Segons la tesi exposada en Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism (1983), les nacions modernes s’han de considerar comunitats (només) imaginades en la mesura que el col·lectiu nacional mai no és una face-to-face community en la qual tothom es coneix; els ciutadans han de recórrer a la seva imaginació per a fer-se una idea del grup nacional del qual formen part.15 A causa del paper important que Anderson atribueix a la història nacional, la seva teoria de la nació com una comunitat imaginada es pot combinar fàcilment amb les teories existents sobre la memòria col·lectiva (Halbwachs, Nora, Assmann i altres): la identitat del grup nacional es funda sobre una memòria col·lectiva; fer memòria junts, tant en referència a la memòria comunicativa com a la memòria cultural, fomenta la unitat del

13.  Majoritàriament, els nacionalistes consideren que les arrels de la seva comunitat nacional estan ubicades en un passat molt llunyà, sovint concebut com un passat mític de la nació, i que el seu destí es compleix en un futur prometedor. Vegeu Anderson 2006: 11-12: «If nation-states are widely conceded to be ‘new’ and ‘historical’, the nations to which they give political expression always loom out of an immemorial past, and still more important, glide into a limitless future. It is the magic of nationalism to turn chance into destiny.» 14.  Cf. sobretot Gellner 1994 i Hobsbawm 1997. 15.  Anderson 2006: 6. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 81

18/01/16 09:38


82

Inga Baumann

grup.16 Normalment, els membres de la nació tenen la consciència de compartir la mateixa història i un projecte comú per al futur col·lectiu. Dit d’una altra manera: els records (idealitzats i/o traumàtics) i les expectatives (moltes vegades utòpiques) envers el futur de la nació constitueixen l’imaginari que uneix els individus de la comunitat nacional. Des del punt de vista filològic, la contribució més important d’Anderson consisteix en la tesi que, junt amb els periòdics transregionals, la novel·la va tenir (i encara el pot tenir avui dia) un paper molt important en el procés de la presa de consciència nacional, és a dir, en la configuració de l’imaginari col·lectiu nacional. A través d’un inventari de personatges representatius de la societat nacional, d’una ubicació de l’acció en el terreny nacional (sobretot en llocs significatius com ara la capital o les fronteres) i en moments decisius de la història nacional (triomfs i fracassos de la nació, crisis, canvis governamentals, etc.) la novel·la pot realitzar una representació simbòlica de la nació.17 Des del segle xix —segle del naixement i floriment dels nacionalismes— foren sobretot les novel·les d’índole realista i/o històrica les que iniciaren una nation-building literària d’aquest tipus. En el cas català, la funció que tingué la literatura renaixencista per a la difusió general del catalanisme és àmpliament coneguda.18 Per això, em centraré en el rol, encara poc explorat, de la narrativa juvenil. Tenint en compte que aquest gènere en català és més recent que el catalanisme mateix, es pot dir que «intentar fer país»19 a través de la representació de la història nacional ja hi ha sigut present des de 16.  El primer a parlar de memòria col·lectiva va ser Maurice Halbwachs en els anys 20 (cf. 1994 i 1997). La diferenciació dels dos modes de memòria col·lectiva, la memòria cultural i la memòria comunicativa, va ser introduïda per Jan Assmann (cf. 2007). Mentre que la noció memòria cultural es refereix a formes institucionalitzades de la memòria col·lectiva (com la historiografia, les interpretacions oficials d’esdeve­ niments nacionals, les festes commemoratives i els monuments oficials, etc.), la memòria comunicativa comprèn l’intercanvi personal i informal d’informacions sobre el passat, és a dir, la comunicació d’experiències personals que transmeten els testimonis d’una època mentre viuen. Pierre Nora va introduir el concepte dels llocs de memòria (cf. 1984). 17. Cf. Anderson 2006: 25-36, sobretot 25, i Moretti 2009: 17. 18.  Cf. per exemple Anguera 2001 i Balcells 2004. 19.  Bassa i Martín 2002: 91. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 82

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

83

l’inici, és a dir, en els primers textos redactats expressament per a adolescents. És lògic que la necessitat de nation-building sigui més urgent en temps de repressió cultural i política que en moments de llibertat. Pel que fa al catalanisme la necessitat de fer país es va aguditzar a causa de la repressió que patien la cultura i la llengua catalanes per part del franquisme. La pressió que exercia l’espanyolisme assimilista i repressiu franquista no tan sols intentava eliminar el català com a llengua oficial de Catalunya, sinó totes les manifestacions de catalanitat. Per això, Josep Benet va parlar de «[l]’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya».20 Quant a la memòria col·lectiva nacional, cal assenyalar que la memòria cultural catalanista (els seus monuments, celebracions, les classes d’història a l’escola, etc.) va ser eliminada i substituïda per la franquista. La història nacional de Catalunya desaparegué de la vida pública i quedà restringida a la memòria comunicativa que es cultivava en grups privats i clandestins. Durant la llarga dictadura franquista la memòria col·lectiva catalan(ist)a corria el risc de perdre’s: «El desconocimiento del rico patrimonio cultural anterior a 1939 y la ignorancia de la propia historia, proscrita de la escuela, hicieron que las generaciones nacidas después de la Guerra Civil tuviesen que redescubrirlos laboriosamente, particularmente y con merma.»21 Per això, es pot dir que, durant el franquisme tardà, la narració històrica ficcionalitzada servia, una altra vegada, per fer conèixer de bell nou la memòria col·lectiva catalan(ist)a als lectors joves i despertar-los aquella consciència identitària catalana que els franquistes havien intentat eradicar per sempre.22 Les formes concretes que els autors de la narrativa infantil i juvenil empraren seran analitzades en els apartats següents. Em centraré en exemples de novel·les destinades a adolescents, que em semblen més interessants a causa de la seva major complexitat.

20.  Cf. el títol de Benet 1995. Es tracta d’una edició ampliada del llibre Catalu­ nya sota el règim franquista, editat per primera vegada el 1973 a París i sense el nom de l’autor. 21.  Balcells 2004: 203. 22.  Cf. també Colomer 2002: 13. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 83

18/01/16 09:38


84

Inga Baumann

3.1. Franquisme tardà: relats de la repressió política i cultural Tot i que el 1946 les publicacions en català deixen d’estar prohibides, tots els textos han de passar per la censura franquista. Això fa que quasi tots els temes que es tracten en les obres catalanes publicades a l’Espanya franquista siguin completament apolítics. Els autors es restringeixen a fer una literatura que pugui passar la censura sense grans problemes, i que per tant es limita a una catalanització només cultural (una literatura lliure d’ambicions polítiques nacionalistes o independentistes). Malgrat tot, el fet de voler publicar en català durant el primer franquisme —independentment del missatge expressat— ja s’hauria de considerar un petit acte de resistència cultural contra el nacionalisme assimilista dels franquistes.23 Els primers llibres per a infants i adolescents que es publiquen a partir del final de la prohibició del català són només reedicions de textos catalans que durant la Renaixença es consideraven adequats per a aquest públic. Així, doncs, es reediten, per exemple, les rondalles populars i algunes obres de Folch i Torres.24 Els pocs textos nous que es produeixen expressament per al públic jove en aquest període es refereixen, sobretot, al folklore català o al passat gloriós que es considerava suficientment llunyà per a no crear un conflicte entre la Catalunya oprimida i l’Estat franquista. La majoria d’aquestes obres noves són llibres d’aventures.25 Al llarg del canvi «estructural» anteriorment esmentat, que es va produir en el panorama de la narrativa infantil i juvenil catalana als anys 60 (organització en grups, fundació d’editorials, revistes i premis), també es va dur a terme un canvi temàtic: en els llibres de més èxit, les aventures que es narren es desplacen del passat remot al present, i comencen a representar la Catalunya actual. Aquests relats combinen l’esquema de la novel·la d’aventures amb les descripcions del realisme social que, a l’Estat espanyol, ja dominava la narrativa per a adults des de principi dels anys 50. Tenen en comú que conten situacions d’explotació i d’abús de poder en diferents ambients socials i 23. Cf. Bassa i Martín 2002: 91, Madueño 2004: 3. Pel que fa a la situació de la literatura infantil i juvenil durant el franquisme cf. també Valriu 1998: 163-164, 181. 24. Cf. Bassa i Martín 2002: 92, Madueño 2004: 3, Rovira 1988: 460-461. 25. Cf. Madueño 2004: 3. Vegeu també Valriu 1998: 178-180. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 84

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

85

professionals. A través del comportament dels seus protagonistes donen exemples concrets de resistència col·lectiva contra aquesta situació; mostren com un grup s’ha d’organitzar per a lluitar unint forces i de manera pacífica, és a dir, amb mitjans democràtics (a través d’assemblees, vagues, etc.), contra els tirans de la vida quotidiana, per exemple contra l’amo explotador de la mina, de la fàbrica, etc.26 És evident que la representació d’aquestes situacions tan particulars és una metonímia de la situació estatal d’aquell moment. Sense parlar explícitament de la dictadura franquista, se la critica entre línies atès que són narracions que prenen partit a favor del sistema democràtic i a favor d’una societat més igualitària. Però el que ens interessa aquí no és la narrativa que tracta temes contemporanis, sinó la que aborda temes històrics. Com ja he esmentat al principi d’aquest apartat, els episodis històrics que llavors es relaten en la narrativa juvenil són quasi tots apolítics, fet que crida l’atenció perquè contrasta amb la politització manifesta que es pot observar en la narrativa del realisme social. Entre els relats que ambienten les aventures en un passat llunyà destaquen dues novel·les que voldria analitzar més detalladament: L’ocell de foc d’Emili Teixidor i Un cavall contra Roma de Josep Vallverdú. A primera vista aquests textos semblen dos exemples més d’aquest tipus de novel·les d’aventures apolítiques. Això no obstant, crec que aquesta primera impressió és enganyosa. Les dues trames tenen lloc en un passat llunyà, durant la romanització de la península Ibèrica en el cas de Vallverdú, i en l’Edat Mitjana en el cas de Teixidor. A banda de la seva gran qualitat literària, la importància de les dues novel·les dins el panorama de la narrativa juvenil és atribuïble al potencial d’identificació que aquestes oferien al lector contemporani i que encara ofereixen fins i tot al lector actual. Ambdues obres narren històries de submissió, una submissió injusta i dictatorial: un invasor potent arriba i subjuga la ­població autòctona; una majoria, un poble nombrós, sotmet una minoria. 26.  Alguns exemples coneguts són La casa sota la sorra (1966) de Joaquim Carbó, El país de les cent paraules (1968) de Marta Mata i Silenci al bosc (1968) de Montserrat Mussons. Cf. Bassa i Martín 2002: 96-97. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 85

18/01/16 09:38


86

Inga Baumann

Començaré amb l’anàlisi del text d’Emili Teixidor. L’ocell de foc es va publicar el 1969, uns anys abans d’Un cavall contra Roma. Llegint la novel·la de Teixidor els joves lectors van coneixent el món medieval en general i el passat medieval de Catalunya en particular. S’hi representen els diferents sectors de la societat medieval i els seus problemes característics: es parla dels reis i dels seus vassalls, dels cavallers, dels monjos i dels croats, dels bruixots i dels bandolers, de la pesta negra, etc. En aquest ambient medieval s’ubiquen les aventures del «rei infant»27 Jaume I, la seva infància en terres occitanes, la Croada Albigesa, és a dir, la croada dels francesos del nord contra els càtars del sud, l’incendi de Besiers, la caiguda de Carcassona i la mort del pare d’En Jaume, Pere el Catòlic, rei d’Aragó i comte de Barcelona, a la batalla de Muret. Un altre tema molt important de la novel·la és la poesia medieval, el món dels trobadors i dels joglars. Així, en el llibre s’observa una clara exaltació del passat gloriós de Catalunya: el lector s’assabenta de l’heroïcitat dels reis Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor, de l’extensió immensa de l’antic regne català i de la influència que tingué la cultura catalana al mediterrani. El narrador i alhora protagonista28 de la novel·la és el noi, el nom del qual apareix al títol: l’Ocell de Foc. Es tracta d’un orfe d’onze anys que al principi de la seva aventura no sap res sobre els seus orígens familiars i viu amb una colla de joglars que viatgen per terres occitanes.29 Uns esdeveniments misteriosos forcen l’Ocell de Foc a fugir i amagar-se en un convent. La incomprensió dels perills en què de sobte es troba li desperta l’interès per la història dels seus pares. A poc a poc va descobrint la seva identitat personal: «I així també vaig aprendre la meva història. [...] Era una història plena de guerra i de sang i no gaire clara» (OF 108, 109). S’assabenta que el seu pare era Aicart de Carcassona, el gran trobador de Ramon Roger Trencavel, 27.  Teixidor 2009: 18. Les referències següents corresponen a aquesta edició, més endavant citada com OF. 28.  Es tracta d’una narració en primera persona; per això, seguint Gérard Genette, hauríem de parlar d’una narració majoritàriament auto- i a vegades homodiegètica. 29.  Però, atès que ell i els seus amics parlen constantment del seu rei (cf. OF 16, 18, 39, 54, 64, etc.) i discuteixen sobre les possibilitats que tenen per a ajudar-lo en la seva lluita pel tron heretat, disputat per nobles rebels, es pot dir que En Jaume I jove és el verdader heroi de la novel·la, malgrat que quedi «invisible». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 86

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

87

vescomte de Besiers i de Carcassona. Junt amb el seu senyor i Pere el Catòlic, l’Aicart intentava ajudar els càtars perseguits pels «francesos invasors» (OF 17), també denominats «els invasors del nord» (OF 48). Finalment, tant el rei com el vescomte i el trobador van morir en l’intent: En Pere, al camp de batalla, el pare de l’Ocell de Foc, en un setge, i el vescomte de Carcassona, en un calabós francès (cf. OF 116117). Com que el narrador és un adolescent, els joves lectors es poden identificar fàcilment amb la seva perspectiva i adoptar les seves actituds. Des de l’inici de la novel·la aquesta perspectiva és dominada per la solidaritat incondicional, en primer lloc, amb els càtars oprimits pels invasors francesos i, en segon lloc, amb el rei infant Jaume I, que ha de defensar el seu poder legítim davant de nobles aragonesos deslleials, enemics interns del seu regne (cf. OF 40-41). A més, es pot dir que tots els consells que rep l’Ocell de Foc dels seus mentors es dirigeixen alhora (implícitament) als lectors. Per això, les lliçons que l’Ocell aprèn sobre la importància de respectar i cuidar les llengües,30 també les aprenen els joves lectors catalans. És àmpliament conegut que la llengua pròpia constitueix un signe d’identitat molt important per a la nació catalana. Quant a la nation-building que intenta Teixidor en aquesta novel·la, la lliçó que dóna el mestre, en Berenguer de Foix, a l’Ocell de Foc és altament reveladora: —El francès, el provençal, el gallec i el sicilià són les llengües més conreades pels trobadors. M’han dit que a la mateixa cort de Castella canten en gallec perquè troben que sona millor que el seu castellà, massa seriós. I els trobadors catalans utilitzen el provençal o llengua d’oc... [...] el provençal és una llengua germana del català. [...] Catalans i provençals són, a més, veïns i el seu llenguatge és molt similar, si bé no cal confondre’ls en una mateixa llengua. (OF 106-108)

En aquest paràgraf el mestre subratlla la superioritat poètica de les llengües provençal, catalana i gallega en comparació amb la castellana.

30.  Vegeu OF 106: «Començà [en Berenguer de Foix] a ensenyar-me la gramàtica, com calia respectar el llenguatge.» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 87

18/01/16 09:38


88

Inga Baumann

En el moment que va sortir el llibre (1969), el català encara no es podia aprendre ni perfeccionar en institucions oficials legals i, segons la propaganda franquista, s’havia de considerar una llengua inferior al castellà o fins i tot un patuès.31 És a dir, que Teixidor s’atreveix a fer una revaloració subversiva, una inversió radical de l’estatus que tenien el castellà i el català a l’Espanya de Franco. Per tal d’il·lustrar aquesta lliçó abstracta, per donar-li pes amb exemples concrets, Teixidor va incloure a la novel·la moltes poesies trobadoresques escrites en català.32 El tema de la literatura medieval es polititza definitivament al llarg d’un diàleg entre l’Ocell i en Roc Destraler, un bandoler que té la missió de protegir el fill del gran trobador. En Roc és un altre partidari del rei Jaume i enemic dels francesos. Ambdós estan d’acord que s’ha «de defensar el [s]eu país» (OF 124), però discuteixen de quina manera s’ha de fer. En lloc d’armes, l’Ocell vol «lluitar amb cançons» (OF 124); vol cantar les lloances del rei Jaume,33 redactar sirventesos contra els seus enemics i recordar els seus morts (cf. OF 129). Poc temps després, en Roc, que abans no creia en el poder de les cançons, canvia d’opinió perquè s’adona de la gran influència que tingué un sirventès que l’Ocell havia compost sobre un enemic d’En Jaume, el vescomte de Peguera. Ara és el bandoler qui fa un discurs sobre la força de les cançons, sobre el seu poder combatiu: [...] un cop cantades i sabudes, [les cançons] viuen per sempre i ningú no pot parar. El vescomte de Peguera té proves de l’eficàcia d’aquesta arma que temen els francesos. [...] Al Castell de Peguera, i per tota la contrada, tothom canta un sirventès [...] la canten en secret tots els vassalls del vescomte bandoler! —rigué en Roc—. I com s’hi diverteixen! Els serveix d’arma i de bandera contra les vexacions que sofreixen. (OF 133-134)

31. Cf. Benet 1995: 65-67. 32.  Algunes cançons són originals, històriques, altres van ser expressament creades per l’obra (cf. «Nota de l’autor» dins OF 5-6). 33.  Ja al monestir l’Ocell va declarar: «Cantaríem [aquests són l’Ocell i el seu amic Arnau] les lloances d’En Jaume i prepararíem la gent perquè l’estimés i l’ajudés a desfer-se dels seus enemics» (OF 95). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 88

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

89

El que es propaga aquí, segons la meva interpretació, és una versió medieval del concepte de literatura compromesa. No és cap casualitat que aquest ideal poètic que persegueixen els trobadors lleials al rei infant correspongui a la programàtica de la Nova Cançó que, en el moment en què Teixidor redactava el text, triomfava a Catalunya i a tot el territori espanyol.34 Aquest paral·lelisme entre la situació narrada i la situació (extratextual) a la Catalunya de l’època es reforça per l’esment de presos polítics: els presos polítics dels francesos del nord (cf. OF 132) corresponen als nombrosos presos polítics que hi havia a les presons franquistes; la demanda «Amnistia! Llibertat!» cridada pel públic es convertia en un ingredient indispensable dels concerts dels cantautors catalans del moment. Aquesta politització successiva que es pot observar al llarg de la narració es fa evident en la crida final de la novel·la (pel que fa a la nation-building es pot considerar la lliçó principal del llibre): es repeteix la crida a defensar el seu país, pronunciada aquesta vegada per un altre mentor de l’Ocell de Foc, el Cec de Cabrera. El cap del grup dels joglars, antics vassalls del vescomte de Carcassona, diu a l’Ocell de Foc: —[...] Aquesta és la teva terra, no en coneixes d’altra, i has de lluitar per a ella. Nosaltres no sé què farem. Ara sembla que hi ha una revifalla per les terres del Llenguadoc, i si torna Roger Trencavel, el fill del teu protector, la revifalla pot ser més forta, però tinc la impressió que després de tants anys de lluita, després de tants morts, després de tanta violència, les beneïdes terres de l’altra banda dels Pirineus no aixecaran mai més el cap, i el seu destí serà el destí dels vencedors, els francesos. [les cursives són meves] (OF 171)

D’una manera subtil Teixidor aconsegueix que els càtars apareguin com una minoria amb la qual els catalans del franquisme tardà es podien identificar fàcilment: els càtars són representats com un poble superior èticament i cultural; els francesos del nord, que lluiten en 34.  Un altre paral·lelisme entre la funció de la poesia que es propaga en la novel·la i la de la Nova Cançó resideix en la revaloració del català com a llengua d’expressió poètica i política. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 89

18/01/16 09:38


90

Inga Baumann

nom d’un cristianisme (catòlic) dogmàtic, són representats com uns invasors fanàtics, intolerants i cruels. A més, encara que els francesos del nord feien veure que lluitaven per raons religioses (els càtars són considerats heretges pel Papa), el text deixa molt clar que només eren «invasors» (OF 17, 48, 116 i al.) que es volien apropiar de les terres dels càtars.35 La Croada Albigesa es representa com una guerra injusta, com una guerra d’extensió; es denuncia com una «matança» (OF 115) justificada hipòcritament amb arguments d’un catolicisme dogmàtic per tapar les verdaderes motivacions dels francesos que són la cobdícia i la voluntat de poder: «[...] van prendre part en la croada contra els albigesos per quedar-se les terres i les riqueses dels heretges i dels barons que els ajudaven perquè eren els seus vassalls» (OF 115). La perseverança inexorable amb la qual persegueixen la secta dels càtars els fa aparèixer com una prefiguració dels franquistes nacionalcatòlics; són els «vencedors» (OF 117) que intenten dur a terme un genocidi, un genocidi cultural i físic en el cas dels càtars (cf. la cèlebre frase «Mateu-los tots, Déu ja reconeixerà els bons!» (OF 115)), un genocidi cultural en el cas dels catalans del segle xx.36 L’intent de resistència fracassat dels càtars es pot entendre com una advertència als catalans que estan vivint l’agonia de la dictadura franquista: com que la mort del dictador era imminent, Teixidor encoratja entre línies els seus lectors perquè emprenguin la lluita per la cultura i pels drets polítics dels catalans. A continuació analitzaré la novel·la de Josep Vallverdú que, si bé tracta un altre episodi de la història de Catalunya, té una estructura semblant a la de L’ocell de foc. Un cavall contra Roma es publicà el 35.  És veritat que els francesos es van aprofitar de la croada perquè solament gràcies a ella podien incorporar el sud, Provença i Occitània, al seu regne i així frenar l’expansió de la corona catalanoaragonesa malgrat que els motius per a començar-la havien sigut purament religiosos (cf. Lebédel 2009: 9 i Roquebert 2002: 17). De totes maneres, s’ha d’assenyalar que els esdeveniments de la Croada Albigesa van produir diferents interpretacions extremes: algunes van idealitzar els càtars, com fa Teixidor, i altres els van condemnar com a enemics de la unitat nacional francesa. Avui dia, la majoria d’historiadors rebutja aquestes interpretacions perquè les consideren massa simplistes (cf. Lebédel 2009: 8-12). 36. Cf. Benet 1995. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 90

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

91

1975 (no he pogut verificar si abans o després de la mort de Franco, però, de totes maneres, en un moment en què el final de la dictadura ja era a prop). En la història narrada arriben els «invasors romans»37 i subjuguen els ibers de Tarragona. El protagonista de la novel·la és l’Aldín, «[u]n petit iber» (CR 14) de 16 anys. Escandalitzat pel comportament dels ocupants, el noi es rebel·la contra ells i acaba sent esclau. Els romans se l’emporten a Roma, on l’Aldín intenta guanyar-se la llibertat fent de gladiador. Es podria dir que el petit iber és una mena de Benhur (proto)català que, a pesar de les repressions del subjugador potent, finalment se surt amb la seva. El lector jove pot identificar-se fàcilment amb aquest noi excepcional i aprèn que és important ser fidel als ideals, perseguir els objectius malgrat els obstacles, etc. Quant a la nation-building que estudio en la novel·la, es pot identificar un altre heroi que s’ha de considerar tan important com l’Aldín: el protagonista col·lectiu que és el poble iber de la Tarraconense. Des del principi de la novel·la el narrador omniscient38 el defineix sobretot a través de la seva condició de poble subjugat per un exèrcit d’un altre poble més nombrós. Aquest contrast és encara més evident per al lector pel fet que, primerament, es destaca la política d’extensió, repri­ midora i assimilista dels romans, abans de passar a la caracterització del poble iber com una víctima més d’aquesta agressivitat típica dels romans: Roma, poderosa i amb empenta, s’havia anat emparant del Mediterrani. De primer s’havia imposat contra els altres pobles de la península itàlica, després s’havia enfrontat amb un poble mediterrani també, però africà, Cartago; [...] havia conquerit Hispània. També s’havia estès cap a la Mediterrània oriental, vers Grècia, debilitada després d’una brillant història, i l’havia conquerida. [...] Una de les terres que aviat havien conquerit [els romans] més a fons era el que en digueren la Tarraconense, per tal com la capital del territori era Tarragona. 37.  Vallverdú 2008: 10. Les referències següents corresponen a aquesta edició, més endavant citada com CR. 38. Seguint Gérard Genette, hauríem de parlar d’una narració heterodiegètica amb focalització zero. Tenint en compte la tipologia de situacions narratives de Stanzel, hauríem de parlar d’una situació narrativa auctorial. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 91

18/01/16 09:38


92

Inga Baumann

Hi havien anat sotmetent les tribus, adés per tractats i pactes, adés per la força. La màquina de guerra dels romans era prodigiosa: alguns herois ibers els havien plantat cara, però tots havien anat caient. Els enfilats pobles ibèrics foren buidats d’habitants, i aquests obligats a viure a la plana, abandonades les antigues agrupacions de cases sobre els puigs. (CR 17-18)

Com es veu en aquest paràgraf, els romans acabaren sotmetent quasi tots els ibers: alguns lluiten heroicament («alguns herois ibers els havien plantat cara»), però, finalment, són sotmesos «per la força»; altres ibers no planten cara, sinó que prefereixen el camí del seny i negocien i pacten amb l’enemic més poderós.39 Tant la primera com la segona tàctica de les tribus autòctones es van repetint al llarg de la història catalana i, finalment, han acabat essent-ne característiques: d’una banda, la resistència obstinada per defensar lluitant, de l’altra, la disposició assenyada a pactar per a protegir el patrimoni.40 També es narra com els que van escollir l’última opció s’adapten a les noves circumstàncies: De mica en mica alguns ibers, bons guerrers i, sobretot excel·lents en l’art de muntar a cavall, havien anat entrant a formar part de la màquina de guerra romana, i constituïen allò que els romans en deien tropes auxiliars. Eren lluitadors nats, bons i ràpids i, en general, els romans n’estaven contents. (CR 18)

El narrador no condemna els ibers que s’incorporen a l’exèrcit vencedor. De fet, això li ofereix l’oportunitat de poder caracteritzar millor les seves qualitats guerreres. Després, el narrador passa a esmentar els ibers que es neguen a sotmetre’s i a adaptar-se a les noves condicions: 39.  Quant al concepte del seny com una característica positiva de la identitat catalana, vegeu la nota 42. 40.  En la novel·la aquest patrimoni és representat pels cavalls que roben els romans als ibers: «els cavalls [...] constituïen un patrimoni a respectar» (CR 21). A més, els cavalls funcionen com a símbol de la llibertat. De manera programàtica el poble iber es caracteritza com «[g]ent indòmita, com [són] els cavalls salvatges» (CR 132). Respecte a la tradició del pactisme a Catalunya vegeu Balcells 2004: 18-21 i 2011: 19-20, 470-471. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 92

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

93

Però hi havia tribus senceres, poblets, llogarets, que encara no podien considerar-se sotmesos, on quedaven rebels, guerrillers que combatien els romans; o poblats els habitants dels quals els havien abandonat i eren a les muntanyes, fent-se la il·lusió que encara podien resistir-se a la llei romana. (CR 18)

Quant als que oposen resistència el narrador destaca la seva tossuderia (cf. CR 66), el «seu sentit de la independència» (CR 19) i el seu «orgull» (CR 129, 154). No és casual que es tracti de signes d’identitat positius que encara avui dia es consideren típics dels catalans. Pel que fa a la nation-building que Vallverdú intenta en la novel·la, es pot concloure doncs que no vol excloure ningú: fer país es dirigeix tant als catalans que opten per pactar i adaptar-se a les circumstàncies com a aquells que prefereixen la no-adaptació i la defensa combativa. Això no obstant, l’admiració del narrador (i també la simpatia de l’autor implícit) va adreçada als que es resisteixen. Per a ell els verdaders herois són els pocs que planten cara, i no els que pacten. A més, es comenta que aquells que pacten acaben perdent-ho tot, perquè els romans no respecten ni els pactes establerts (cf. CR 24) ni la cultura pròpia dels ibers (cf. CR 18, 21-24). Els sotmesos han de patir nombroses vexacions i humiliacions per part dels ocupants41 i els que no callen són esclavitzats i deportats a Roma. Per això podem dir que els romans apareixen representats com militarment superiors («Els romans, de veritat que superaven tots els altres pobles d’aquell temps» (CR 17)), però es revelen moralment inferiors (això constitueix un paral·lelisme amb la situació narrada en L’ocell de foc). Entre la minoria heroica dels que es resisteixen, l’Aldín és un heroi exemplar. És un genet excepcionalment bo i a Roma aprèn a lluitar amb armes; pel que fa al caràcter destaquen la seva estima de la llibertat («La llibertat es porta a dins» (CR 85)) i el seu rebuig de l’opor­ tunisme, d’acomodar-se dins el sistema opressor.42 L’Aldín dóna un 41.  Un centurió romà crida per exemple «—Sortiu totes, rates ibèriques!» i comenta l’Aldín «—Com sempre; ens insulten» (CR 21). 42.  També s’esmenta que té seny («L’Aldín [...] s’havia convençut que l’astúcia i la prudència, que són virtuts que van lligades, també servien per al seu combat» (CR 86)), però s’ha de subratllar que no es tracta d’un seny equivalent a la covardia. La qüestió sobre on el seny deixa de ser una qualitat positiva i comença a ser només coLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 93

19/01/16 08:10


94

Inga Baumann

exemple positiu a seguir: ell no traeix els seus orígens adaptant-se al nou règim; el fan esclau per la seva rebel·lia i a Roma té molts conflictes per negar-se a rendir-se. Quan triomfa finalment a les arenes de la capital romana i l’emperador li ofereix una carrera militar, el petit iber prefereix tornar a la seva terra per a organitzar la resistència armada contra l’Imperi romà (cf. CR 159, 162). Crec que per a un adult català i, sobretot, catalanista que llegia aquest relat a la primera meitat dels anys 70 la identificació de la situació relatada amb la de la Catalunya de llavors s’imposava quasi automàticament. Els paral·lelismes que existien entre l’antic poble iber de la Tarraconense —tal com ho descriu el narrador omniscient— i la Catalunya oprimida pel franquisme són evidents: els vencedors eliminen les institucions autòctones, exploten les riqueses del territori, no respecten el patrimoni dels vençuts i els imposen la seva cultura i la seva llengua.43 A més, el relat de la lluita emboscada dels resistents deixa entreveure paral·lelismes amb altres revoltes de la població catalana contra els invasors espanyols que ens insinuen una possible lectura al·legòrica. Com que els rebels ibers són perseguits pels «legionaris» (CR 19), s’amaguen a la muntanya i al bosc i sols apareixen per realitzar atacs puntuals contra els ocupants. Aquesta tàctica de guerrilla es repetirà amb les emboscades de la Segona Guerra Carlina i els maquis antifranquistes de la postguerra, per esmentar només els vardia i/o traïció es discuteix en Galceran, l’heroi de la guerra negra (cf. Cabré 2006: 32), que analitzaré més endavant. 43.  Quant al tema de la llengua pròpia, no és tractat de la mateixa manera explícita i inequívoca que en L’ocell de foc, però hi apareix. Al principi de la novel·la es descriu la situació lingüística que existeix a la Tarraconense des de l’arribada dels romans: «De fet, havien passat tants anys d’ençà que els romans ocuparen la Tarraconense, que els contactes amb els soldats ja eren normals, i podem dir que la gent jove parlava indistintament la seva llengua primitiva o es feia entendre en llatí quan es tractava d’establir diàleg amb funcionaris o legionaris» (CR 20). El bilingüisme pragmàtic que es tematitza en aquella part inicial del relat encara no deixa entreveure el possible risc que la gent autòctona perdi la llengua pròpia (anomenada «la seva llengua primitiva» (CR 20)). Això es pot explicar pel fet que gran part dels ibers encara fan la seva vida quotidiana entre els seus «compatriotes», els membres de la tribu. Però en un capítol més avançat es dóna un exemple negatiu d’aquest contacte de llengües: un altre jove esclau segrestat de les seves terres, amb el qual l’Aldín es creua a Roma, ja no sap parlar la seva llengua (cf. CR 62). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 94

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

95

exemples més famosos. Així, es pot dir que els ibers rebels es representen com una prefiguració dels carlins perseguits per l’exèrcit isabelí durant la Segona Guerra Carlina i dels maquis republicans perseguits pels guàrdies civils del règim franquista. La crida de Vallverdú als seus joves lectors és clara: no t’adaptis, resisteix i lluita encara que sigui perillós! L’únic que no encaixa en aquesta al·legoria implícita és el fet que el poble iber s’ha de considerar una civilització subdesenvolupada en comparació amb la civilització (invasora) romana. En canvi, a causa, sobretot, de la seva posició geogràfica i de la seva obertura cap a Europa, la cultura catalana solia considerar-se més moderna que la castellana (i no al revés). Per a compensar aquesta divergència, si més no segons la meva interpretació, el narrador esmenta el cas de Grècia, també vençuda pels romans, encara que, abans de l’ascens de l’Imperi romà, havia arribat a ser la civilització més important d’Europa: «Roma, poderosa i amb empenta, [...] [t]ambé s’havia estès cap a la Mediterrània oriental, vers Grècia, debilitada després d’una brillant història, i l’havia conquerida» (CR 17). Aquest comentari inicial em sembla programàtic (també perquè al llarg de la seva aventura a Roma l’Aldín té el suport d’un esclau grec adult que assumeix el rol de mentor) i insinua una altra lectura al·legòrica: el lector català (o si més no el lector catalanista) dels anys 70 es considerava ell mateix membre d’una cultura amb «una brillant història», una cultura que en aquell moment estava sent reprimida per una altra de «poderosa» que «s’havia imposat contra els altres pobles de la [seva] península», és a dir, Castella contra els altres regnes de la península Ibèrica (i, fora d’Europa, fins i tot contra els pobles autòctons americans). Per això, aquest lector podia identificar-se amb Grècia, ara «conquerida» per l’Imperi romà (que es pot considerar una altra prefiguració de la història de Catalunya i d’Espanya, la de l’imperi hispànic colonial). Aquesta identificació amb els grecs resulta encara més fàcil, perquè a la Tarraconense hi va haver colònies gregues com ara Empúries. Habitualment es considera que les influències gregues foren molt importants per al desenvolupament de la cultura catalana ja que, a pesar que la romanització tingué lloc en tota la península, les colònies gregues només existien a la costa de llevant. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 95

18/01/16 09:38


96

Inga Baumann

En resum, L’ocell de foc i Un cavall contra Roma tenen en comú el fet de tractar episodis d’un passat llunyà que a primera vista sembla tenir poc a veure amb la Catalunya del franquisme tardà. La rellevància d’aquests episodis per a la Catalunya de principis dels anys 70, oprimida pel franquisme, s’estableix tan sols a través de paral·lelismes que el lector ha de descobrir pel seu compte, atès que ambdós relats narren una història de submissió, de repressió de la cultura d’una minoria per una majoria que intenta imposar-se a la força. En ambdues novel·les els protagonistes joves es neguen a rendir-se als seus subjugadors; en ambdues resisteixen o, si més no, es preparen per resistir. El missatge per als joves lectors catalans queda clar: has de conèixer el teu lloc en la societat en què et toca viure, has de saber qui són els teus i has de defensar-los; en definitiva, has de defensar la teva cultura. 3.2. Transició: democratització i pacte de silenci Amb el final de la dictadura es va produir la segona onada de normalització de la narrativa juvenil en català: la incorporació obligatòria del català a l’ensenyament a partir del curs 1978-1979 fa créixer la demanda de textos escolars en català, fet que transforma la novel·la per a adolescents en un producte comercial.44 La redacció d’obres en català adequades per a joves deixa de ser només una tasca d’idealistes catalanistes i es converteix en una possibilitat lucrativa de guanyar-se la vida. Quant a les temàtiques, es pot constatar que a partir de 1978, any en el qual és abolida la censura, en teoria ja no hi ha cap tema prohibit (encara que la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista segueixen essent temes tabú en primera instància i després, com a mínim, delicats). La majoria dels autors respecten el pacte tàcit de silenci de la transició política i ometen aquests temes espinosos que podrien despertar els antics ressentiments dels dos bàndols de la Guer­ra Civil.45 No obstant això es pot observar, de nou, una creixent 44. Cf. Bassa i Martín 2002: 100-102. 45.  Com que els sublevats s’autoanomenaven los nacionales, els diré així; perquè no hi hagi confusions amb els nacionalistes catalans posaré cometes («nacional», «naLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 96

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

97

politització dels relats juvenils. N’hi ha molts que participen en «un nou realisme»;46 s’hi tracten temes polítics que tenen una certa actualitat, com el tema de la vaga, els rols de gènere i en termes generals també «la crítica als abusos de poder i d’autoritat».47 Pel que fa a les novel·les amb rerefons històric, crida l’atenció que el passat sembla haver deixat de ser interessant. Una excepció són els textos de Jaume Cabré que, en aquest període, va publicar diverses novel·les per a adolescents: Galceran, l’heroi de la guerra negra el 1978, La història que en Roc Pons no coneixia el 1980 i La teranyina el 1984. Amb els seus relats juvenils Cabré segueix el camí de Teixidor i de Vallverdú: també conta històries de la repressió i de la resistència als invasors (i als explotadors). Encara s’ocupa d’episodis d’un passat llunyà, però ja molt més propers a l’actualitat. Quant a la nation-building, el canvi més important consisteix en el fet que ja no es recorre a l’al·legoria implícita que permet una identificació per analogia, sinó que l’autor tria esdeveniments històrics en els quals els invasors i opressors dels catalans ja no presenten només mers paral·lelismes amb els espanyols/castellans, és a dir, són els espanyols/castellans mateixos els que sotmeten els catalans. Així, podem veure com Cabré aprofita la llibertat política recentment abastada per ser, quant a la literatura juvenil, el primer escriptor català que aborda la repressió de Catalunya per part de la Corona Espanyola i/o per l’Estat espanyol centralista d’una manera unívoca. A continuació em centraré en dos exemples en els quals la nation-building es perfila clarament. Començo amb la novel·la que relata l’època més remota, el segle xviii, per a passar després a la que tracta el segle xix. En La història que en Roc Pons no coneixia es narra el famós setge de la capital catalana l’any 1714. La trama principal té lloc en el mo-

cionals», etc.) quan em refereixo al bàndol oposat al bàndol republicà. Atès que s’entén pel context, no distingiré gràficament entre republicans en el sentit estricte i republicans en un sentit més ample que comprèn tots els defensors de la República, tant els republicans pròpiament dits com els comunistes, socialistes i anarquistes. 46.  Bassa i Martín 2002: 102. 47.  Bassa i Martín 2002: 103. Cf. també Bassa i Martín 2002: 100-103. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 97

18/01/16 09:38


98

Inga Baumann

ment més crític d’aquell «setge furiós de Barcelona»,48 just abans de la caiguda de la ciutat en mans borbòniques. Amb la seva novel·la Cabré intenta crear interès pels esdeveniments que culminen en la caiguda de Barcelona l’onze de setembre, dia que, el 1980, és a dir, el mateix any de la publicació del relat, es declarà Diada Nacional de Catalu­ nya. El protagonista, en Roc Pons, és un noi barceloní que viu en el moment en què s’escriu el llibre, a l’any 1980. Sense voler-ho viatja a través del temps i, de cop, es troba més de 200 anys enrere, a la Barcelona assetjada. El 1980, el protagonista anava a l’escola. En principi hauria de conèixer el final del setge —«aquest setge diabòlic» (RP 123) segons el narrador—, però en Roc no havia prestat atenció a classe d’història49 i per això viu la mateixa inseguretat pel desenllaç del setge que els altres personatges amb els quals es creua al llarg de la seva aventura. Probablement, el nen o adolescent mitjà que llegeix el llibre sap tan poc sobre el final de la Guerra de Successió Espanyola com el protagonista del relat; i atès que, de sobte, i una altra vegada sense voler-ho, en Roc torna a la Barcelona de 1980 abans que hagi acabat el setge, tant ell com els lectors es queden sense resposta. Per a descobrir el final de «la història que en Roc Pons no coneixia», el lector que tampoc no sap més que el protagonista ha de buscar informació en altres fonts. A causa del moment crític que es narra, un moment decisiu pel futur de Catalunya, el narrador omniscient fa molt èmfasi en l’amenaça que constitueixen els enemics que assetgen la ciutat de Barcelona; es relata el preludi del final de la sobirania catalana. En primer lloc, el narrador fa parlar un personatge, un pregoner barceloní. Aquest declara que Barcelona encara és una «ciutat on avui resideix la llibertat de tot el Principat» (RP 56) i que està amenaçada —una altra vegada—

48.  Cabré 2009: 93. Les referències següents corresponen a aquesta edició, més endavant citada com RP. 49. Vegeu RP 56-57: «[...] va fer esforços intensos per recordar les lliçons d’història, però no hi havia manera. No recordava res. No li sonava això d’un setge de Barcelona. No sabia qui era el rei Carles ni qui era en Felip. Quina ràbia que no en recordés res! La veritat era que mai no s’ho havia pres amb gaire interès. I ara li sabia greu no saber com acabaria la cosa.» Cf. també RP 123. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 98

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

99

per «l’entrada dels invasors» i «l’esclavitud» (RP 56).50 En segon lloc, és el narrador omniscient mateix qui deixa clar que el setge és una amenaça per a la sobirania dels catalans: S’estava gestant un dels drames col·lectius més importants de la història de la ciutat de Barcelona. Les tropes del rei Borbó, Felip d’Anjou, compostes de soldats francesos i castellans, encerclaven l’últim reducte, Barcelona, que es resistia a caure en mans de la dinastia borbònica. Uns anys abans, així que el rei Felip desoí les reclamacions de les Corts catalanes, aquestes havien decidit retirar-li l’obediència i es decantaven per un altre candidat al tron, l’arxiduc Carles d’Àustria. Carles fou proclamat rei i començava així una guerra en què els catalans sabien que els anava no pas una corona, sinó tota la seva llibertat. Sabien que sota el regnat de Felip les llibertats, els furs i els costums dels catalans serien aniquilats. (RP 68-69)

La condemna del centralisme espanyol (borbònic), enemic de la sobirania catalana, és inequívoca: es parla d’aniquilació. Aquesta resulta encara més pèrfida perquè el narrador defineix la identitat dels barcelonins —que representen els catalans en general— a través del seu desig d’autodeterminació —representat per la Generalitat, les Corts catalanes i altres institucions «protodemocràtiques» del Principat (cf. RP 67-68, 94)— i l’estima dels seus privilegis, els furs (cf. RP 56, 62, 69). En canvi, la lluita contra els invasors sembla encara més heroica i el seu desenllaç més tràgic, perquè tot és en va: «Malgrat la voluntat de resistència dels catalans, un dia, més tard o més d’hora, Barcelona seria presa. [...] Però els Tres Comuns, el Consell de la ciutat i de la Generalitat s’havien pronunciat per la defensa a ultrança...» (RP 94) Com en els relats analitzats anteriorment, en La història que en Roc Pons no coneixia apareixen també dos herois amb els quals els 50.  Vegeu també les següents declaracions de diferents personatges: «Esperem de l’honradesa i valentia dels ciutadans que tothom continuï en el seu lloc de combat ajudant, fins on li sigui possible, a la defensa dels nostres privilegis i de la corona del nostre rei Carles, discutit pels exèrcits castellans i francesos que ens envolten» (RP 56); «Per les nostres llibertats i privilegis, aguantem fins a la victòria final!» (RP 56), «Privilegis o mort, privilegis o mort!» (RP 56), «Mori Felip el traïdor! Visca la llibertat!» (RP 62) Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 99

18/01/16 09:38


100

Inga Baumann

lectors catalans es poden identificar fàcilment: d’una banda, el col·lectiu barceloní (amenaçat per les tropes borbòniques) i, de l’altra, l’individu jove, en Roc Pons. L’heroisme del poble català consisteix en la seva predisposició a la resistència incondicional i en Roc es revela un heroi nacional perquè, malgrat la seva por i la seva ignorància política, s’encarrega d’una missió per salvar la Barcelona assetjada pels enemics borbònics. El valor del noi resulta encara més admirable pel fet que en Roc sigui «un heroi a contracor» (RP 93) que supera els seus temors en benefici de la defensa de la seva pàtria. És més que probable que la intenció de Cabré —com la de Teixidor i la de Vallverdú— consistís a donar exemples a seguir. Igual que l’Ocell de Foc, en Roc Pons pren consciència dels seus orígens i de la seva pertinència a un col·lectiu que des de fa segles ha de defensar l’autonomia i el patrimoni. No és arriscat dir que Jaume Cabré pretenia sensibilitzar els adolescents catalans en el fet que no eren «españoles todos» com els mestres i capellans franquistes els volien fer pensar durant la dictadura, sinó que eren catalans que tenien una identitat col·lectiva pròpia i una interpretació pròpia de la Guerra de Successió. En primer lloc, tant en Roc com el lector jove prenen consciència de la seva ignorància i reconeixen la utilitat que poden tenir els continguts que es tracten a l’escola. En segon lloc, es destaca que els esdeveniments passats, encara que ens semblin molt allunyats de nosaltres mateixos, són (o han de ser) una part important de la nostra identitat, tant personalment com col·lectivament. En trobar-se amb els seus avantpassats familiars (que s’assemblen físicament a la seva família dels anys 80), en Roc s’adona que ell mateix és només l’última baula d’una llarga cadena de generacions (cf. RP 88-91). D’aquesta primera identificació familiar, en Roc passa a una identificació nacional. Per tant, es pot concloure que l’objectiu principal de Cabré sembla consistir a despertar una consciència nacional i fins i tot una actitud nacionalista en els seus lectors perquè puguin comprendre la situació particular de Catalunya dins l’Estat espanyol, recentment convertit en una monarquia constitucional, i perquè, quan tinguin l’edat suficient, puguin participar en la defensa de la cultura pròpia i els seus drets envers el centralisme espanyol i la seva política assimilista. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 100

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

101

La mateixa crida a la resistència contra el centralisme espanyol es troba en Galceran, l’heroi de la guerra negra, si bé en aquesta novel·la, publicada ja l’any 1978, es narra un episodi diferent de la història de Catalunya: la Segona Guerra Carlina (1846-1849), també coneguda com la Guerra dels Matiners.51 A pesar del canvi de segle, es repeteix el mateix argument que ja hem destacat en les altres tres novel·les: els catalans han de defensar els seus drets i privilegis enfront dels invasors. Igual que en La història d’en Roc Pons els invasors són els soldats de l’exercit borbònic (però aquesta vegada l’exèrcit només està format per soldats espanyols, mentre que en la Guerra de Successió els catalans havien d’enfrontar-se amb els espanyols i amb els francesos). Després d’haver guanyat la primera carlinada, el govern central i la reina Isabel II manaren reclutar els joves i van exigir el pagament de nous impostos als pagesos catalans. Comenta el narrador: «A hores d’ara eren molts els homes que es rebel·laven contra Barcelona i contra la reina, contra les quintes i contra els abusos que patia la pagesia [...]».52 Com es pot deduir ja d’aquesta constatació, la constel·lació dels bàndols oposats és una mica més complicada en Galceran que en Roc Pons: no tots els catalans lluiten contra la reina i el govern central espanyol; hi ha gent a la capital catalana que és del bàndol dels isabelins (cf. G 19). És a dir que, aquesta vegada, els lluitadors heroics no són el poble català sencer, sinó només una part molt petita: els guerrillers carlins (també anomenats matiners perquè atacaven sempre a trenc d’alba) que defensen els seus drets contra els intents d’explotació de la pagesia catalana per part del govern central i la Corona espanyola (identificada una altra vegada, com és típic del discurs catalanista, amb la Corona de Castella, ja que el narrador parla de la «corona seca» (G 43).53 51.  Quant a la Guerra dels Matiners, vegeu Balcells 2011: 871-873. 52.  Cabré 2006: 19. Les referències següents corresponen a aquesta edició, més endavant citada com G. 53.  La guerrilla constitueix una constant en la història de Catalunya (però també en altres regions de la península). Per això, ja havia aparegut en la novel·la Un cavall contra Roma, en Roc Pons i fins i tot en L’ocell de foc. En la primera hi havia ibers que atacaven els romans des dels seus amagatalls muntanyencs (cf. CR 18), en la segona, guerrillers antiborbònics amagats fora de Barcelona (cf. RP 114) i en la tercera, el bandoler Roc Destraler també es pot considerar un guerriller que lluita a favor d’En Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 101

18/01/16 09:38


102

Inga Baumann

El relat dels esdeveniments històrics que Cabré ens presenta en Galceran constitueix un repte considerable per al lector:54 el narrador relata d’una manera acrònica i, a més, la seva narració (heterodiegètica) és interrompuda regularment pels monòlegs i «diàlegs» interiors d’en Galceran (oscil·la constantment entre el jo i el tu). S’explica per què i de quina manera les guerrilles es van formar al Berguedà i a Solsona. Igual que en Roc, en Galceran és un heroi a contracor. Després de l’assassinat del seu germà per part d’un oficial isabelí (cf. G 14, 17, 25, etc.) va optar per quedar-se tranquil i continuar treballant a la masia familiar per poder protegir la família que li quedava. Però, posteriorment, com que se sentia un «covard» (G 21-22), decidí participar en la insurrecció contra el govern central i venjar la mort del seu germà: «[...] els deslleials, ells són els assassins [del meu germà], no n’han tingut prou de guanyar la guerra, no en tindran mai prou d’haver guanyat la guerra [això és la Primera Guerra Carlina], perquè són d’una manera que no s’afartaran mai de guanyar...» (G 19-20), es justifica en Galceran.55 Encara que l’orgull i el desig de venjança vencen el seny d’en Galceran, aquest mai no apareix com un vil assassí. Aprèn a lluitar al costat del mossèn Benet Tristany, gran cabdill carlí català que va morir com un màrtir, afusellat per soldats isabelins. Amb el temps, en Galceran es guanya el respecte dels matiners fins a esdevenir, després de la mort d’en Tristany, el seu capitost. Ràpidament, la seva persona es transforma en un mite, el mite del Galceran invulnerable (cf. G 32-35), passa a ser «el més valent dels pagesos dels Rasos, el terrible empaitasoldats, l’incansable matxucatraïdors, [...] l’implacable perseguidor de deslleials» (G 96-96). Aquest heroisme sembla encara més admirable perquè el psicologisme pronunciat de la Jaume I (cf. OF 32, 38-39). En Galceran, Cabré posa el tema de la guerrilla, de la lluita armada en la clandestinitat, al centre d’interès. 54.  Per això, es podria discutir sobre l’estatus genèric de la novel·la. Crec que per la seva complexitat narrativa Galceran i La teranyina també es podrien considerar novel·les per a adults. Aquesta última va aparèixer tant en una edició per a joves (Columna-Proa Jove) com en una edició per a adults (Proa). 55.  No serà cap casualitat que aquestes paraules del protagonista sonin com els pensaments dels republicans vençuts pels «nacionals» al final de la guerra del 1936. El lector que coneix la història del país sap que la inexorabilitat dels vencedors és una constant en la història d’Espanya. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 102

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

103

novel·la ens fa saber que Galceran no vol lluitar, sobretot, que no vol matar ningú. Però després d’haver venjat la mort del seu germà ja no hi ha marxa enrere; ha de continuar lluitant. De cara enfora sembla ser «l’implacable perseguidor de deslleials», però el narrador omniscient ens explica que, en realitat, és un «cabdill cagadubtes» (G 10) que sofreix per haver de prendre decisions difícils i de viure amb els dubtes i remordiments que el persegueixen. Es revela com un heroi tràgic que ho ha perdut tot (la masia, la vida tranquil·la de pagès, la família, etc.) i que pateix terriblement la solitud. Encara que en la novel·la també se cita a vegades el discurs de la propaganda isabelina que condemna els rebels per «bandolers»,56 l’objectiu evident del relat consisteix a mostrar els guerrillers com els verdaders herois d’aquella guerra sagnant.57 El narrador ho aconsegueix donant més importància als matiners que al bàndol contrari. Mentre que dedica molt de temps a contar amb detall tot el que fan els matiners i reprodueix els seus diàlegs en estil directe —i en el cas d’en Galceran, també els seus pensaments—, quant als isabelins es restringeix a uns resums molt bàsics. Dintre del grup dels rebels carlins veiem diferents individus, que tenen opinions i objectius diferents, mentre que els isabelins formen part d’un grup homogeni que sembla obeir cegament les ordres del govern central i actua bàsicament com a repressor. A més, la imatge que ens podem fer dels isabelins es crea sobretot a partir del que diuen els matiners sobre ells; per això apareixen exclusivament en la seva funció d’enemics. Els matiners només reaccionen al comportament dels agressors: defensen el seu patrimoni, els furs i intenten alliberar els pagesos de l’explotació per part de la 56.  Els guerrillers són anomenats «bandoler[s]» (G 38, 84, 96, 98, 103 i al.) i per això són condemnats com a criminals que mereixen un càstig. Cf. també el final de la novel·la on es parla d’un «edicte contra Jaume Galceran dit lo Queraltó y també lo Jaume de Berga, home d’ànim negra, bandit facinerós, cap de quadrilla, y catorze hòmens seus, lladres públichs, malfactors de camí ral i enemichs de la pau y de S.M. Graciosa [...]» [sic] (G 108). 57.  També es juga amb aquesta ambigüitat de la noció de la lleialtat quan es parla «[d’]en Jaume Galceran, bandoler fidel de Sa Majestat» (G 31), «[d’en] Benet Tristany, sacerdot del Senyor, mariscal de camp del rei, traïdor a la reina, cabdill dels matiners» (G 41), etc. La (presumpta) traïció d’autòctons envers Catalunya també es fa evident en la qualificació de botifler (G 31) al llarg d’una descripció del general isabelí Galván. Respecte als anomenats botiflers vegeu Balcells 2004: 27-28. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 103

18/01/16 09:38


104

Inga Baumann

Corona Espanyola. Els verdaders lladres sembla que són els isabelins (cf. G. 93) i no els presumptes «bandolers». L’oposició entre lleials i deslleials o traïdors que apareix regularment als diàlegs i pensaments dels personatges es pot considerar típica del discurs catalanista (però també de qualsevol altre discurs nacionalista; la identitat pròpia necessita l’alteritat, l’enemic (extern o intern) de la nació, per a poder perfilar-se). Un altre aspecte important d’aquesta nation-building és l’escenificació del contrast entre, d’una banda, el català de la veu narrativa i dels personatges insurrectes i, de l’altra, el castellà dels isabelins; així el català s’identifica amb els lleials a la causa regional, que és la causa dels carlins insurrectes, mentre que el castellà apareix com la llengua dels invasors cruels, és a dir, com la llengua dels deslleials des de la perspectiva carlina.58 Un exemple que il·lustra això és el moment en què un pregoner que llegeix «unes ordres de Barcelona» (G 22) a la plaça de Berga es dóna a conèixer com un traïdor del col·lectiu català a través del seu accent català i les interferències que té amb la seva llengua materna en parlar castellà. Diu: «dooones i hoomes de Bergaaa! [...] se hasse saber ca, se hasse saber, segun ordren del capità general destos reinos en Catalunya, caa, bé! que als qui portin armes o fotin el trabucaire se’ls tallarà el cap! Firmado, Manuel Bretón» (G 22). Ha de llegir el pregó en castellà malgrat ser un catalanoparlant de la zona, perquè és un portaveu del govern central. En reproduir el castellà maldestre del pregoner català el narrador insinua que el castellà és una llengua invasora i potencialment repressiva. Això es fa encara més manifest quan els carlins són detinguts per l’exèrcit isabelí (G 49-50): Els altres ja tenien tres soldats al damunt de cadascú i ara el tinent, un jove foraster amb posat d’invencible preguntava quién es Jaime Galceran i arrossegava la essa fent-la estranya a les oïdes de tots i tots feien el murri i continuava pausat, passejant amunt i avall de la renglera de presoners i s’aturà davant d’en Segimon, és clar, el més vell i li clavava una puntada al genoll i en Galceran va veure com el vell no es movia i continuava fitant enlloc i el Queraltó [és a dir, Galceran] no se’n pogué 58.  Quant a la dimensió «regionalista» de les Guerres Carlines a Catalunya vegeu Balcells 2011: 838-839. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 104

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

105

estar i escopí a la cara de l’oficial i per poc l’encertà, vamos, el gallito, se li dirigia el tinent, eres tú?, i el Queraltó deia no t’entenc, porc, si no parles com Déu mana no farem re i el tinent cridava un soldat i li deia qué dice i el soldat es posà a fer d’intèrpret oficial de Sa Majestat Graciosa [...]. [les cursives són meves] (G 49-50)

A la pregunta en castellà «quién es Jaime Galceran» tots els detinguts responen cridant en català «jo sóc en Jaume Galceran!» (G 70, 96). Evidentment, la resposta és una declaració de lleialtat envers el cabdill i la seva causa.59 Però alhora es pot interpretar com l’expressió de la identitat catalana, la reivindicació de voler parlar la llengua pròpia (cf. també les paraules d’en Galceran: «no t’entenc, porc, si no parles com Déu mana no farem re» (G 50)). Aquest recurs literari —l’escenificació dramàtica del conflicte lingüístic entre català i castellà— també es troba en La teranyina, que narra la repressió dels obrers catalans per part del govern central durant l’anomenada Setmana Tràgica (1909). Com veurem en l’apartat següent, aquest recurs es converteix en típic de totes les novel·les que, encara que tractin esdeveniments que van afectar tot l’Estat espanyol, es conten des d’una perspectiva catalanista. És una manera de destacar la dimensió regional d’un conflicte que concernia tot el territori espanyol, dimensió específica tapada per la dimensió més general del conflicte principal, que la majoria de les vegades és de naturalesa social. El conflicte estatal més impactant va ser la Guerra Civil Espanyola. 3.3. La participació de la narrativa juvenil catalana en la recuperació de la memòria històrica Mentre que, durant la Transició, tant la guerra del 36 com la dictadura franquista eren encara temes tabú, aquest pacte de silenci es començà a trencar en els anys 90, en els quals cada any sortien més 59.  Aquest acte de lleialtat es repeteix més d’una vegada i culmina en la cridòria final a la forca (cf. G 109-110). El narrador representa la mort col·lectiva dels últims matiners, ara anomenats «els galcerans» (G 57, 105, 110, etc.), com a una apoteosi d’aquesta lleialtat heroica. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 105

18/01/16 09:38


106

Inga Baumann

llibres sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista. Pels volts del canvi de mil·lenni es pot observar un verdader boom de la literatura de l’anomenada recuperació de la memòria històrica arreu d’Espanya.60 La majoria de les novel·les pretenen contribuir a la revisió de la memòria cultural instaurada per la propaganda franquista (segons la qual la Guerra Civil havia sigut una cruzada contra els enemics de la nació espanyola). Per això s’hi enfoca sobretot la perspectiva dels republicans, dels vençuts de la guerra que van ésser les víctimes de la repressió (però sense demonitzar el bàndol oposat de manera apodíctica). El mateix boom que es produeix en la literatura per a adults també es pot observar en la literatura juvenil en català.61 La Guerra Civil (i les seves conseqüències històriques) és el tema més tractat en les novel·les juvenils amb rerefons històric publicades des de mitjan anys 90.62 En són exemples L’última primavera (1993), Doble joc (1994) i Temps regirats (2002), d’Antoni Dalmases; L’ombra del Stuka (1998), de Pau Joan Hernàndez; 1938: Viure i morir sota les bombes (1998), d’Oriol Vergés; El camí del far (2000), de Miquel Rayó; L’últim vaixell (2003), de Gemma Pasqual i Escrivà; Silenci al cor (1999), El centaure (2004) i El temps que ens toca viure (2007), de Jaume Cela; Els focs de la memòria (2007), de Jordi Sierra i Fabra, i Els silencis de la Boca de la Mina (2007), d’Andreu Sotorra.63 Com que està adreçada a un públic clarament delimitat, la narrativa juvenil se centra principalment a explicar com va ser l’experiència 60.  A Espanya no es parla de memòria col·lectiva —terme introduït per Halb­ wachs—, sinó de memòria històrica. 61.  Pel que fa a la relació de les novel·les juvenils amb les novel·les per a adults que tracten el mateix tema cf. per exemple els agraïments de Gemma Pasqual i Escrivà al principi de L’últim vaixell, on l’autora se situa explícitament en la tradició de la novel·la memorialística per a adults. Com es veu sobretot en la seva tendència a fer una crítica al masclisme hispànic considerat des de la perspectiva femenina i en el seu ús de documents històrics, L’últim vaixell adapta La voz dormida (2002), de Dulce Chacón, en clau juvenil i catalanista. 62.  Vegeu també Prats 2002 i Valriu 2014: 121-122. 63.  Una llista més exhaustiva de les novel·les juvenils que tracten la Guerra Civil i les seves conseqüències aparegudes des del 1978 fins al 2011 es troba en Valriu 2013: 323 i 2014: 141-43. Sobre la Guerra Civil Espanyola en la narrativa infantil i juvenil en les diferents literatures de la península ibèrica ja es van publicar dues compilacions d’estudis (vegeu Roig & al. 2008 i 2014). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 106

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

107

de la guerra i de la dictadura pels nens i adolescents. Per això, el tema dominant és el segrest de la infància i de l’adolescència. Els nens i els adolescents que van créixer durant la guerra i la postguerra hagueren de suportar situacions molt extremes, moltes vegades traumàtiques, com els bombardeigs diaris (cf. Viure i morir sota les bombes, El temps que ens toca viure, Els silencis de la Boca de la Mina, L’últim vaixell, L’ombra del Stuka), la separació dels pares que lluitaven al front o en la resistència antifranquista (cf. El centaure, Temps regirats, L’últim vaixell), la mort d’éssers estimats (cf. El temps que ens toca viure, L’últim vaixell, Els focs de la memòria, Els silencis...), les difícils condicions de vida en les ciutats destrossades, en presons i camps de concentració (cf. L’últim vaixell, El camí del far, Els silencis...), etc. Després del meu recorregut per l’evolució de la novel·la històrica juvenil en català es podria suposar que els autors catalanistes fan una representació tendenciosa de la Guerra Civil en termes de «una guerra entre castellanos y catalanes, [...] entre buenos y malos»64. Ara analitzaré un text que es podria considerar realment un exemple d’aquesta tendència nacionalista, per a passar després a la lectura d’una novel·la en la qual es pot observar l’esforç de relatar la repressió franquista a Catalunya i al País Valencià d’una manera més «objectiva» a partir de documents històrics. Nascut el 1939, l’autor barceloní Oriol Vergés va viure tota la dictadura. Les seves experiències directes de la repressió franquista a la capital catalana expliquen, segurament, per què es va dedicar tota la vida a escriure nation-building narratives catalanistes per a nens i adolescents.65 Pel que fa a la història més recent, en la seva col·lecció juvenil «Les Arrels: l’aventura i la història» es troben relats sobre la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, sobre les iniciatives catalanistes de la Mancomunitat i d’Estat Català (vegeu Una avioneta per a en Macià (1923-1930)), sobre la Segona República (vegeu Per 64.  Cercas 2007: 28. 65.  Vegeu la seva Història de Catalunya per a nens i la sèrie juvenil «Les Arrels», que es dedica exclusivament a la ficcionalització d’episodis importants de la història de Catalunya (vegeu per exemple La falç al puny, Dels telers als canons (1690-1714), Les dues banderes (1843-1874), Cremen les pistoles (1910-1923), etc.). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 107

18/01/16 09:38


108

Inga Baumann

camins de llum i foscor (1931-1936)) i sobre la Guerra Civil Espanyola a Catalunya i a les Illes Balears (Els cementeris sagnants de Mallorca (1936-1939), Amb el carnet i la pistola (1936-1939) i 1938: Viure i morir sota les bombes). Per a la meva anàlisi he triat l’última novel·la de la col·lecció «Les Arrels», apareguda el 1998. En altres novel·les anteriors s’havien relatat diferents passos cap a la realització del projecte catalanista (i àdhuc independentista). En aquesta es conta el tràgic final de les «legítimes aspiracions»66 dels catalans. Ja el títol Viure i morir sota les bombes indica que la novel·la narra els bombardeigs de les ciutats catalanes de l’any 1938, sobretot els bombardeigs de Barcelona, on es desenvolupa l’acció principal. Com en tots els textos de la col·lecció «Les Arrels» dedicats a la història del segle xx, el protagonista principal és el periodista barceloní Pau Moliner, que escriu per Presses de France. És republicà (en el sentit estricte) i independentista, partidari d’Estat català (comparteix els ideals de Francesc Macià, explicats extensament en Una avioneta per a en Macià).67 Al principi de Viure i morir, en Pau té una trobada amb el comissari de propaganda de la Generalitat (cf. VMB 7), que li encarrega una missió especial: introduir-se a la quinta columna barcelonina i filtrar-hi informacions falses sobre una possible intervenció dels aliats. Al llarg de la novel·la es conten els seus viatges en moto per Barcelona i el Principat. Movent-se pel territori català s’adona dels efectes fatals dels bombardeigs, la destrucció material i el sofriment de la població civil, el «pànic col·lectiu» (VMB 15), «l’angoixa acumulada» (VMB 14) dels catalans. A més, es creua amb diversos defensors de la República (gent de la Generalitat, milicians republicans, comunistes i socialistes, anarquistes de la CNT i de la FAI, brigadistes internacionals), amb els diferents serveis secrets (el de la República, és a dir, el SIM, el francès i el nord-americà) i fins i tot amb enemics interns de la nació catalana com ara els membres de la quinta columna (sobretot falangistes). Des del principi està clar qui són els «dolents» de la novel·la: són els insurrectes que volen perpetuar la unitat 66.  Vergés 1994: 90. 67. Cf. Vergés 2011: 56, 80. Les referències següents corresponen a aquesta edició, més endavant citada com VMB. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 108

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

109

d’Espanya a tot cost i realitzar-la mitjançant l’ideal feixista de la «nova Espanya» (VMB 38, 68). En canvi, no tots els que defensen la República es representen com els «bons» de l’aventura. Ja el diàleg inicial, que té lloc a la Generalitat, ens fa saber que hi ha conflictes greus entre el govern català i el govern central de Madrid. El comissari de propaganda de la Generalitat diu a en Pau: «[...] el govern central d’en Negrín sembla que vulgui asfixiar la nostra autonomia i el president Companys» (VMB 13; vegeu també VMB 17).68 Queda clar que hi ha republicans que estan a favor de defensar la República espanyola, a qui, tanmateix, no agrada que al llarg de la guerra la Generalitat s’hagi fet cada vegada més autònoma. Encara que el Madrid republicà és un aliat contra els sublevats, alhora s’ha de considerar com un enemic potencial en relació amb l’autonomia política. Un segon risc per a Catalunya són les divisions socials dins la població catalana. Això es fa evident quan en Pau, essent burgès, es veu afrontat amb atacs verbals i amenaces massives per part d’anarquistes i comunistes (cf. VMB 16-17). Finalment, el periodista, que té la funció de portaveu de l’autor, escriu quasi profèticament: «Aquesta guerra la perdrem per les divisions entre el govern central i la Generalitat, i és que ningú no ha sabut o no ha pogut posar ordre a la rereguarda...» (VMB 19). En aquestes paraules ja es pot intuir la crida indirecta de la nation-building que pretén l’autor: els catalans demòcrates han d’unir-se per a poder aconseguir els seus objectius polítics. En Viure i morir, la nation-building catalanista opera sobretot mitjançant allò que expressen els personatges catalanistes quant a la situació actual (narrada) i al futur esperat de Catalunya. Hi apareixen representants de les diverses variants del catalanisme polític i partidaris de les diferents ideologies (transregionals): del republicanisme, de l’anarquisme, del comunisme, del feixisme falangista, etc. Cadascú pel seu compte persegueix els seus propis projectes polítics per a Cata-

68.  En el context de la Guerra Civil, Madrid apareix sobretot com un símbol de la resistència republicana (cf. VMB 7-8, 10) i per això s’ha de considerar l’aliat de Barcelona. La «ciutat enemiga» de Barcelona és Burgos, la capital de la zona nacional (cf. VMB 9-11, 38-40). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 109

18/01/16 09:38


110

Inga Baumann

lunya (i/o Espanya).69 Aparentment, l’autor utilitza tant els comentaris del narrador omniscient com els pensaments i les intervencions d’en Pau per transmetre les seves conviccions polítiques al lector jove. Mentre que la majoria de burgesos són membres de la Lliga catalana, és a dir que representen el catalanisme conservador, en Pau és partidari del catalanisme republicà i —pel que ha vist a la Rússia estalinista— és molt escèptic envers el comunisme (cf. VMB 26-27, 35, 59, 98). Com que és un demòcrata convençut, està disposat a fer qualsevol cosa per defensar «el govern legítim de la República [espanyola]» (VMB 46), encara que el seu projecte per a Catalunya és l’Estat català independent. La seva disposició a cooperar amb els comunistes malgrat les reserves ideològiques serveix de bon exemple als joves lectors (demostra la necessitat de diàleg, de buscar compromisos acceptables per a tothom a fi d’unir-se a favor d’un projecte comú, en aquest cas, de la defensa de la República). Per a la nation-building catalanista de la novel·la és crucial que —com en Roc Pons de Cabré— els catalans es declarin demòcrates nats (cf. VMB 80, 99-100), cosa que explicaria per què Catalunya —segons l’opinió del narrador, òbviament, parcial— és majoritàriament republicana. Els pocs catalans que perta­ nyen al bàndol dels insurrectes són —un altre motiu recorrent dels nation-building narratives catalanistes— titllats de «traïdors» (VMB 17, 51, 58, etc.). Significativament, aquesta equivalència simplista també es troba en enunciats dels falangistes, que volen una Nueva España feixista. Un d’ells diu: «I què importa que [Carrasco i Formiguera] sigui catòlic? És un maleït català demòcrata!... Aquí la seva execució causarà un fort impacte. I els podrits catalans s’ho mereixen!» (VMB 38-39) Mentre que els falangistes identifiquen els «catalans» globalment com a «maleït[s][...] demòcrat[es]» (VMB 38), els catalanistes s’autoadjudiquen una funció quasi messiànica:70 «nosaltres, els catalans, tenim un paper essencial en l’aturada del feixisme» (VMB 79), declara el comissari de Propaganda al protagonista. En Pau mateix, 69.  Les parts on les discussions polítiques entre els personatges són especialment elaborades són els capítols XII i XV (cf. VMB 62-65, VMB 77-82). 70.  Significativament, quan en Pau és al front de l’Ebre per a informar sobre els combats, ell i els seus companys escolten «una col·lecció de discos d’El Messies de Händel» (VMB 88). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 110

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

111

que al llarg de la novel·la es converteix en el portaveu del poble català (cap al final és anomenat molt freqüentment «el periodista català» (VMB 84, 85, 86, 88, etc.), dedica totes les seves cròniques a informar Europa sobre la resistència heroica d’aquest col·lectiu perseguit. Amb motiu de l’abolició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya escriu sobre «l’odi que senten [els “nacionals”] cap al nostre país», és a dir, cap a Catalunya, i pronostica: «Si guanyen [...] la nostra sort serà terrible» (VMB 54).71 Cap al final de la novel·la les conclusions pessimistes s’acumulen:72 —Si n’han passat, de coses, des d’aquella primera dictadura d’en Primo de Rivera fins avui!... Déu vulgui que no hi hagi una segona dictadura! —i en Pau [...] reflexionava en veu alta—: Hem intentat construir una Catalunya nova i europea, però ha estat impossible... En part pels odis socials que han fomentat les injustícies dels burgesos i també per la mesquinesa d’Espanya envers les nostres aspiracions. (VMB 80)

La novel·la acaba amb l’entrada de les tropes «nacionals» a Barcelona, diverses escenes que mostren el principi de la repressió lingüística («—¡Viva Franco, arriba España! ¡Y usted hable en cristiano!» (VMB 103)) i la fugida d’en Pau cap a l’exili. Després de passar la frontera el «periodista català» comparteix el destí de la majoria dels refugiats republicans: en lloc de viure en llibertat, acaba en un camp de concentració francès. La seva tendència general a identificar els catalans amb els republicans arriba a la seva màxima expressió en el seu últim article escrit des d’Argelès-sur-Mer: «Tots els catalans, però, som orfes... Orfes d’unes il·lusions i unes esperances que han mort sota les bombes» (VMB 110). Malgrat aquest final pessimista de 71.  Aquest pronòstic es repeteix més d’una vegada al llarg de la novel·la. Vegeu els exemples següents: «[...] Si la guerra no s’atura, les conseqüències d’aquesta carnisseria per a Catalunya duraran anys; temo que molts anys, tant per la manca d’homes i de joves com per l’odi que tenen els feixistes a la nostra llengua i a la nostra cultura...» (VMB 16); «—Jo temo que, si triomfen els insurrectes, la venjança dels feixistes i dels militars afectarà no solament les persones, sinó tot el poble de Catalunya» (VMB 82). Cf. també VMB 86, 92, 93. 72.  Una altra és expressada per l’Hèlios, el cosí anarquista d’en Pau: «—Hem tingut ocasió de fer una Catalunya amb llibertat per a tothom i no n’hem sabut» (VMB 104). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 111

18/01/16 09:38


112

Inga Baumann

l’última pàgina, també hi ha comentaris més optimistes, per exemple, quan l’avi Moliner diu al seu nét Francesc (el fill d’en Pau) al llit mortuori: «Als nois com tu us costarà molt refer Catalunya... Però ho tornareu a aconseguir, n’estic segur» (VMB 99). La contribució a la nation-building que fan els personatges mitjançant la transmissió de les seves opinions es perfila més clarament gràcies a les llengües específiques en les quals s’expressen. La narració és en català i tots els catalanistes parlen en català, però apareixen molts personatges que ho fan en castellà. Igual que en Galceran i La terany­ ina de Cabré, el contrast entre el català i el castellà es posa en escena d’una manera significativa. D’una banda, hi ha molts defensors de la República que no dominen el català —o perquè són originaris d’una altra regió del territori espanyol o perquè són brigadistes internacionals— i per això utilitzen el castellà com a lingua franca de la República espanyola. D’altra banda, hi ha els quintacolumnistes originaris de Catalunya que adopten el castellà —la lengua del Imperio, segons el discurs franquista— no tan sols per raons pràctiques, sinó també ideològiques.73 Sembla que s’assimilen voluntàriament al col·lectiu «feixista» castellanoparlant. Això es fa evident en les situacions en les quals parlen la llengua catalana plena d’expressions i frases fetes en castellà que són característiques del discurs franquista.74 Perquè el castellà s’identifiqui amb el «feixisme» (que el narrador, simplificant la realitat històrica, considera la ideologia pròpia de tots els partidaris del bàndol «nacional») i el català amb la llibertat i amb la democràcia, el narrador recorre a trucs narratius per a manipular els processos d’identificació, és a dir, la distribució de simpaties i antipaties per part 73.  En expressions com hablar en cristiano i la lengua del Imperio el rerefons ideològic és evident; però cal tenir en compte que també nocions com la llengua pròpia o llengua minoritzada que utilitzen els nacionalistes regionals per referir-se a la llengua regional impliquen un contingut polític, impliquen que el castellà es considera impropi i per això una llengua invasora (cf. Kabatek 2007: 807-808). 74.  Vegeu els exemples següents [totes les cursives són originals]: «—Periodista de merda! —li va dir un d’ells amb un català ple de castellanismes—. Ningú no gosa enganyar un ministre del Caudillo ni riure-se’n. Traïdor, espia fastigós!» (VMB 81) Altres exemples representatius són les frases fetes que apareixen en VMB 37-40: «—¡A sus órdenes, jefe!» (VMB 38); «—¡Viva Franco, Arriba España!» (VMB 39); «Su Excelència [sic!] el jefe de Estado» (VMB 40). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 112

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

113

del lector. Pràcticament tots els diàlegs en castellà que el narrador cita en discurs directe són enunciacions de falangistes. Encara que tradueixi molts fragments al català (per a promoure la lectura en català), hi subratlla els castellanismes i les expressions «feixistes» posant-los en cursiva. En canvi, quan els personatges republicans utilitzen l’espanyol es limita a constatar-ho75 i traduir-ho tot íntegrament al català (perquè semblin «del bàndol català» encara que no saben expressar-se en la llengua pròpia de Catalunya). L’escena on aquest truc es fa més evident és quan en Pau s’ha introduït en la quinta columna fingint que és un espia al servei del bàndol «nacional»: —Vinga, doni’m els microfilms. Paraula que et pagarem —va dir don Julio mentre es col·locava els auriculars. I, tot seguit, pel micròfon—: ¿Es usted mismo, conde de Jordana, excelencia? Que s’hi posi l’espia? Ara mateix... —El periodista va notar de seguida que a don Julio li tremolaven les mans—. És el mateix ministre. Vol parlar amb vostè... Tracti’l d’excel·lència. [...] El periodista sabia que en aquella conversa s’hi jugava molt, potser el bon èxit de la seva missió. Es va sobreposar al neguit i va dir en castellà i en to dur: —Aquest tracte no arribarà a bon port si no em paguen el que em deuen... Que ja han cursat les ordres? [...] I ara prou, que em deuen cent cinquanta mil francs. Paguin si volen saber els noms dels enllaços i les dates dels contactes entre el govern nord-americà i els senyors Azaña i Negrín. I en Pau dissimulava el tremolor que sentia a les cames mentre don Julio es posava a la ràdio emissora [sic! es refereix a un radiotransmissor] i es desfeia amb molts “Sí, jefe...”, “Siempre a sus órdenes, excelencia...”, “¡Arriba...!” i “¡Viva...!”, fins a quedar ben afònic. [les cursives són originals](VMB 44-45)

Per comunicar-se amb el franquista madrileny Gómez-Jordana Sousa en Pau ha de passar al castellà. És altament significatiu que en el 75.  Constata per exemple que els brigadistes parlen un mal castellà (cf. VMB 27, 86) o amb una accent estranger (cf. VMB 60). De tota manera, és obvi que la llengua i la manera d’utilitzar-la i de dominar-la és crucial pel narrador (i així també per l’autor implícit). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 113

18/01/16 09:38


114

Inga Baumann

seu cas el narrador no reprodueix les paraules exactes, el que el protagonista republicà catalanista ha dit en castellà, sinó que les tradueix al català i es limita a informar que en Pau «va dir en castellà» sense citar cap intervenció original en castellà (com fa en altres casos). La intenció de Vergés consistia òbviament a identificar el castellà amb el bàndol «nacional», és a dir, amb els enemics interns i externs de la nació catalana. Per això no volia que en Pau —que és l’heroi de la novel·la i un catalanista convençut que només fingeix ser un espia de Franco (per a servir la seva pàtria que és Catalunya)— parlés en castellà «davant dels joves lectors». Passa el contrari quan el narrador (portaveu de l’autor) pretén condemnar les «ovelles negres» dins el bàndol republicà. No és cap casualitat que els agents del SIM, que torturen en Pau perquè el prenen per un espia de debò, també parlin en castellà (cf. VMB 58-65). Com que àdhuc pronuncien noms catalans amb fonètica castellana s’insinua que es tracta de republicans que no són catalans (vegeu «deien en castellà: —Baixeu aquest de la finestra. L’hem de dur a rentar i a curar... En Companis s’hi interessa» (VMB 65)). Es veu que, de manera sistemàtica, els «dolents» parlen sobretot en castellà i els «bons» en català.76 Quant al moment històric tractat en el relat L’últim vaixell (2003), de la valenciana Gemma Pasqual i Escrivà (*1967), comença allí on acaba Viure i morir sota les bombes: la novel·la realitza una nationbuilding enfocada en la postguerra i la repressió catalanòfoba dels vencedors. L’acció té lloc principalment a València i als seus entorns. Com passa en moltes novel·les de la recuperació de la memòria històrica, no es narren només els esdeveniments del període passat que s’han de rescatar, sinó també una trama marginal ubicada en l’actualitat des de la qual s’intenta recuperar la memòria històrica. En 76.  També el tinent republicà Gálvez és un andalús violent que només parla castellà (cf. VMB 20). Una excepció d’aquesta tendència d’igualar el castellà amb persones contràries són els brigadistes. El dia del seu comiat els brigadistes coregen versos en castellà que el narrador reprodueix sense traduir (cf. VMB 95). Però, com destaca el narrador, encara que cantin en espanyol, tots estan units en el seu amor per Catalunya (no per Espanya): «Aquells voluntaris nord-americans i canadencs [...][i] els europeus [...] havien arribat a estimar a Catalunya com una part del seu propi país» (VMB 95). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 114

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

115

el cas de L’últim vaixell el moment recent des del qual es fa memòria és el 20 de novembre de 1975, és a dir, dos dies després de la mort de Franco. La protagonista principal, la Llibertat, que va viure la Guerra Civil d’adolescent i que ara és una senyora gran, està esperant algú. El lector ha de tenir paciència fins a l’últim capítol per a saber que, en separar-se ella i el seu primer amor a l’hivern de 1939, tots dos van acordar trobar-se a València dos dies després de l’alliberament del «feixisme». Cap dels dos imaginava que la dictadura trigaria tant a acabar. Ara ja són dues persones grans que han passat la vida sencera l’un sense l’altre. El primer capítol gira entorn de la inseguretat de la Llibertat pel que fa al seu antic amant, i dels seus pensaments sobre les nombroses víctimes republicanes «desaparegudes, soterrades en les cunetes dels camins, en fosses comunes o en llocs recòndits dels quals les famílies no han tingut mai notícia»77 i també entorn de les seves esperances pel futur de l’Espanya democràtica: «Tot estava pactat. Era el principi del final. El silenci tenia els dies comptats» (UV 14). En l’últim capítol, tancant el cercle, es narra la trobada dels amants que s’havien separat 36 anys enrere. Aquests dos capítols constitueixen un marc per a la narració principal, que s’ubica entre el 27 de març i el 10 de desembre de 1939. En la primavera de 1939, la Llibertat, que és filla d’un coronel republicà i té disset anys, i la seva àvia intentaren fugir de les tropes «nacionals» des del port d’Alacant; la mare i l’avi havien mort durant la guerra, el pare s’hi va quedar per a organitzar la resistència a les muntanyes. Com que els vaixells que havien de salvar els fugitius republicans no hi van arribar, la noia i la seva àvia foren detingudes pels vencedors i passaren un temps en presons i camps de concentració. Després de ser alliberades, retornaren a la València destrossada pels bombardeigs. Allí conegueren en Marcel, un jove comunista d’uns vint anys, que volia fer-se guerriller. Amb l’esperança de retrobar-se amb el pare de la Llibertat, que mentrestant s’ha convertit en un «gran lluitador antifranquista» (UV 179), s’ajunten amb un grup de maquis de la comarca dels Ports. Esclatada la segona guerra mundial, el pare encarrega a en Marcel que acompanyi la Llibertat cap 77.  Pasqual 2008: 14. Les referències següents corresponen a aquesta edició, més endavant citada com UV. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 115

18/01/16 09:38


116

Inga Baumann

a Bordeus, d’on ha de sortir «l’últim vaixell» cap a l’exili mexicà (el pare es queda a Espanya, l’àvia i un nen orfe que han adoptat al llarg de les seves aventures prendran una altra ruta cap a Bordeus). Durant el viatge llarg i perillós els dos joves acaben sent amants. Però, finalment, la Llibertat puja sola al vaixell mentre en Marcel torna a creuar els Pirineus per a continuar lluitant contra la dictadura franquista. La nation-building catalanista —o millor dit valencianista (tornaré més endavant a aquesta qüestió)— de L’últim vaixell recorre als mateixos motius que ja hem observat en les altres novel·les analitzades fins aquí: els valencians són identificats amb el sistema democràtic, es neguen a rendir-se i els més heroics volen resistir a ultrança («Defensarem la ciutat! [...] Resistirem!» (UV 17); vegeu sobretot la repetició del lema «derrotats però no vençuts» en la dedicació del llibre i en les pàgines 17, 21, 175). Enfront dels resistents hi ha, una altra vegada, els que pacten amb els enemics (cf. UV 17) i els afectes al règim, que són condemnats explícitament com a traïdors («era adepta al règim i traïdora a la llibertat» (UV 77); «hi havia molts traïdors i ve­ nuts» (UV 93)). Resulta significatiu que aquesta traïció al col·lectiu valencià es concreti mitjançant el canvi d’idioma d’alguns valencians després de l’arribada dels «nacionals» (cf. 77-78), que parlen exclusivament en castellà (cf. UV 36, 49, 54-59, 99-101). La repressió lingüística es demostra en un diàleg entre l’àvia i un falangista que l’està interrogant: —¿Nombre? [...] —El meu nom és Mercè i aquesta és la meua filla Anna. —Mercedes. [...] ¿Mercedes qué más? —Mercè Ventura i Rius i aquesta és la meua filla, Anna Martí i Ventura. —¡Habla en cristiano, coño! [...] ¿Qué hacíais en el puerto de Alicante? —Esperàvem un vaixell —va respondre l’àvia. —¡En español, la lengua de España! ¿O es que no lo sabes hablar? ¿O puede que me quieras hacer enfadar? Aquell home semblava molt emprenyat, no era normal aquest mal geni, ell era un vencedor, com repetien a tota hora, i elles unes perdedores. [...] Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 116

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

117

—Esperábamos un barco. —Mejor, ya nos vamos entendiendo —va abaixar el to de veu el militar. [les cursives són originals] (UV 54-55)

En comparar aquest diàleg amb escenes semblants de Viure i morir, ja es pot intuir la diferència més important entre les dues novel·les: el narrador de Viure i morir intervé més sovint que el de L’últim vaixell; el primer és un narrador omniscient que jutja moralment, mentre que el segon es limita a mostrar «objectivament» què passa als personatges. Pel que fa a la reproducció dels diàlegs, és evident que el nar­ rador de L’últim vaixell no intervé per a traduir el que s’ha dit en castellà. Cita les paraules exactes tal com s’han dit en aquest idioma i només les posa en cursiva. Segons el meu parer, l’efecte dramàtic —l’escàndol que produeix el comportament del falangista en el lector catalanoparlant— provoca un impacte major que les escenes semblants del llibre de Vergés (ja que llegint-lo, el lector no pot evitar sentir un lleuger malestar cada vegada que el narrador, òbviament parcial, fa un comentari catalanista exagerat que idealitza els catalans o demonitza els anomenats enemics i traïdors). La tendència a renunciar a comentaris auctorials,78 és a dir, a valoracions pròpies, és característica de moltes novel·les del boom de la memòria històrica (per a adults): s’intenta superar la visió maniquea de les novel·les testimonials redactades pels supervivents de la Guerra Civil. Mentre que els relats testimonials sovint resulten tendenciosos, perquè l’autor hi està molt involucrat personalment i ideològica,79 les novel·les més recents són escrites per autors nascuts després de la contesa. No la van viure, només en tenen informació gràcies a lectures, documentals, testimo78.  El terme auctorial (que no s’ha d’identificar amb autorial, adjectiu derivat d’autor) es refereix a la situació narrativa que Stanzel anomena la situació narrativa auctorial: un narrador heterodiegètic no es limita a narrar l’acció des de la perspectiva dels personatges i a reproduir les seves actituds, sinó que expressa la seva opinió personal (cf. Stanzel 1993 i 2001). 79.  Exemples coneguts d’aquesta tendència que encara avui dia es llegeixen a causa del seu valor literari són la trilogia autobiogràfica La forja de un rebelde (19411944), del republicà Arturo Barea, i les novel·les Los cipreses creen en Dios (1953), Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966), de l’autor franquista José María Gironella. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 117

18/01/16 09:38


118

Inga Baumann

niatges d’altres persones més grans que ells. La distància real que tenen en relació amb el passat col·lectiu els permet una certa objec­ tivitat, que demostren mitjançant reflexions metahistoriogràfiques (vegeu per exemple Soldados de Salamina de Cercas) o metamnemòniques (és a dir, reflexions sobre la naturalesa i els mecanismes específics de la memòria; vegeu per exemple El jinete polaco, de Muñoz Molina; Maquis, de Cervera o Os libros arden mal, de Rivas), la inserció de documents històrics oficials (vegeu per exemple La voz dormida, de Chacón) o privats (diaris, cartes; vegeu per exemple Les veus del Pamano, de Cabré) i/o la narració del procés de recerca i d’investigació que emprèn un protagonista contemporani a la manera d’un historiògraf per a reconstruir un episodi oblidat o obscur de la guerra o de la postguerra (vegeu per exemple Las esquinas del aire de Juan Manuel de Prada o també Soldados de Salamina i Les veus del Pamano). Pel que fa a la novel·la memorialística juvenil s’hi troba sobretot la tendència a combinar una trama ubicada en el passat amb una altra del present, on un jove s’adona d’un misteri de la família i comença a investigar sobre el que va passar (cf. per exemple Els Focs de la memòria, de Jordi Sierra i Fabra; Temps regirats, d’Antoni Dalmases i L’ombra del Stuka, de Pau Joan Hernàndez). L’últim vaixell subratlla «l’objectivitat» d’allò relatat mitjançant una documentació abundant. Amb l’objectiu de demostrar que el que es narra no és només una «pamema»80 de nacionalistes catalans, per a provar que les represàlies «addicionals» contra els republicans catalanoparlants existien de debò, l’autora insereix nombrosos documents històrics i declaracions originals de l’època, en les quals el nou règim establert expressa la seva política repressiva. Al principi de cada capítol se citen exemples tant de la ideologia espanyolista franquista en general,81 80.  Cercas 2007: 28. L’objecció més difosa la trobem formulada en Soldados de Salamina, de Javier Cercas, on un jove català i independentista diu: «Lo que me jode son esos nacionalistas que todavía andan por ahí intentando vender la pamema de que esto fue una guerra entre castellanos y catalanes, una película entre buenos y malos» (Cercas 2007: 28). 81.  Vegeu per exemple, UV 29: «“En el nombre de Dios y de España / Una, Grande, Libre / Y el de sus muertos. / Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia. / ¡¡Franco, Franco, Franco!! / ¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!” / Diari Avance, 30 març de 1939». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 118

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

119

com de la política lingüística del règim en particular.82 Després de cada citació del discurs franquista hi ha la indicació de la data i del lloc de l’acció que es narra en el capítol. Respecte a la nation-building catalanista, d’una banda, la indicació del lloc subratlla el recorregut dels protagonistes a través del territori valencià i català al llarg de la seva aventura (València - Alacant - València - comarca dels Ports - Barcelona - Figueres - Pirineus - França). De l’altra, documenta i destaca les imposicions dels vencedors a través de canvis de nomenclatura en la toponímia i en el calendari.83 Cap al final de la novel·la comenta el narrador (heterodiegètic): Tot havia canviat, fins al calendari: els dies dels Mártires por la Tradición o La Fiesta de la Unificación, entre altres barbaritats semblants, havien substituït les festes tradicionals. [...] Però, a més d’aquest nou calendari «festiu», també calia familiaritzar-se amb un nou vocabulari, en espanyol evidentment. Només tenien el privilegi de ser caídos els morts d’aquell exèrcit opressor, que a més havien mort por Dios y por España. (UV 147)

Mentre que els republicans en àrees castellanoparlants «només» havien de sofrir les repressions ideològiques, en els terrenys que ­tenien una llengua regional —la llengua pròpia, en el discurs dels nacionalistes regionals— s’hi suma la repressió cultural i lingüística. Quan, de camí cap a la frontera, la Llibertat i en Marcel arriben a Barcelona, la capital catalana «castigada pels bombardejos» [sic!], el narrador parla explícitament dels «intents de genocidi cultural i polític exercit pel nou ordre» (UV 147). Les pintades i els cartells dels vencedors repartits per tota la ciutat («Prohibido escupir i hablar Catalán. Si eres español, habla español» (UV 148) inciten el narrador a explicar la denigració sistemàtica de la llengua pròpia de Catalunya (cf. UV 148)). Aquest episodi serveix naturalment per a demostrar als 82.  Vegeu per exemple «“La lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro [...]”/ Catecismo Patriótico Español» (UV 161) [les cursives són originals]. 83.  Vegeu per exemple, «Plaza del Caudillo (Ciutat de València), 20 de novembre de 1975» (UV 13, 179), «Ciutat de València, 27 març de 1939» (UV 16), «Valencia del Cid, 27 de maig de 1939 “Año de la Victoria”» (UV 70), «Comarca dels Ports, 18 de juliol de 1939 “Día del Glorioso Alzamiento”» (UV 113). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 119

18/01/16 09:38


120

Inga Baumann

joves lectors que els valencians i principatins estan units no tan sols per una llengua comuna, el català, sinó també pel destí compartit de la repressió espanyolista franquista.84 Acabo d’analitzar dues novel·les memorialístiques que intenten una nation-building catalanista massiva i que continuen la tradició ja observable en els textos de Teixidor, Vallverdú i Cabré. Però cal assenyalar que, entre les novel·les del recent boom de la memòria històrica, aquesta perspectiva catalanista, que enfoca les repressions «addicionals» que els republicans catalans hagueren de patir, no és gaire difosa. Entre les novel·les llegides per aquest estudi n’hi ha només una més, Els silencis de la Boca de la Mina (2007), que deixa veure la intenció de l’autor de denunciar la repressió lingüística i cultural dels catalans. En la novel·la d’Andreu Sotorra (*Reus 1950) es conta la difícil infància i adolescència d’en Pere Gabriel, el fill d’un anarquista català. De nen, passà un temps a un asil d’infants perquè els seus pares no podien alimentar-lo. D’adolescent, havia de treballar per a sobreviure sol, mentre el pare era al front i la mare en un manicomi perquè no podia superar la mort de la filla petita. En acabar la guerra, en Pere, que mentrestant s’havia quedat orfe, fou internat en un camp de concentració. Allí un metge franquista l’esterilitzà perquè l’adolescent «roig», fill d’un anarquista pistoler i d’una «enferma mental»,85 no pogués reproduir-se.86 La trama contemporània que emmarca la narració històrica és el moment previ a la compareixença del protagonista al tribunal on s’han de decidir les indemnitzacions a les víctimes de la repressió franquista. L’any 2007, en Pere ja té 85 anys i viu a la re84.  Això ja s’insinua més endavant quan se cita una declaració del president de la Generalitat Francesc Macià. El dia de la proclama de la República a la ciutat de València aquest va escriure en un telegrama dirigit al govern valencià: «[...] em plau d’enviar al poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua, la meva salutació cordialíssima.» (UV 63) 85.  Sotorra 2007: 136 [les cursives són originals]. Les referències següents cor­ responen a aquesta edició, més endavant citada com SBM. 86.  Vegeu també les següents declaracions d’oficials franquistes: «Nosotros, sabemos escoger lo que mejor conviene a España» (SBM 134); «Li van dir que després de la guerra s’havia de netejar el país dels fills que tenien els pares “malalts mentals i rojos” perquè no poguessin deixar cap mala llavor. Que se’ls havia de “purificar”» (SBM 140). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 120

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

121

sidència geriàtrica de La Boca de la Mina. Ha hagut d’esperar «gairebé setanta anys en silenci» (SBM 153) perquè li reconeguessin la injustícia comesa (vegeu el primer i els dos últims capítols). Com que les experiències viscudes durant la República, la guerra i la postguerra es narren sempre des de la perspectiva del nen que està creixent i que no sap res de política, no hi ha cap intent adoctrinador explícit. El narrador heterodiegètic s’absté de fer qualsevol comentari omniscient i es limita a relatar les percepcions del protagonista jove.87 Així, s’esmenten, només d’esquitllada, els conflictes entre els obrers i els patrons, i el pistolerisme anarquista típic de la Catalunya d’aquella època. El nen sent com el pare es queixa dels patrons, alguns «monàrquics», altres «liberals» o «regionalistes, que només s’interess[e]n per la marxa del país» (SBM 56). D’adolescent veu passar «l’avi», és a dir, el polític catalanista Francesc Macià, que és de visita al poble (cf. SBM 71-72). Més endavant s’esmenta que aquest tenia l’ideal d’un «Estat català» i que, el 1934, en Lluís Companys ha proclamat «una altra mena de República, independent de la que hi havia a Espanya» (SBM 89). Això no obstant, el verdader significat dels esdeveniments polítics escapa completament al noi. En cap moment s’expressa la consciència d’una identitat catalana. Només al final, amb l’arribada dels «nacionals», el protagonista s’adona que, a partir d’ara, ha de prescindir de la seva llengua materna i la seva identitat cultural atès que els franquistes l’obliguen a parlar en castellà i adaptar-se als rituals dels vencedors (vegeu els diàlegs en castellà en les pàgines 131, 134, 136). Just després de l’esterilització, s’esmenta l’execució del president de la Generalitat, Lluís Companys (vegeu SBM 142). Al mateix temps que es condemna el jove català a tenir una vida sense descendència biològica, el projecte catalanista és aniquilat. La nation-building que emprèn el text mitjançant aquest paral·lelisme insinuat és tan subtil que només el lector ja informat del rerefons històric la pot percebre.88 87.  Es tracta d’una narració en tercera persona que es combina amb una focalizació interna (Genette). Seguint Stanzel hauríem de parlar d’una situació narrativa figural. 88. Una nation-building encara més minimalista es troba al principi d’El temps que ens toca viure on s’esmenta l’odi dels vencedors envers els «rojos i separatistes» (Cela 2007: 7); després, ja no es fa cap al·lusió més al catalanisme i a la catalanofòbia dels «nacionals». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 121

18/01/16 09:38


122

Inga Baumann

Malgrat els tres exemples analitzats, cal tenir en compte que la majoria de novel·les memorialístiques juvenils en català no conten experiències específiques o exclusives de la Guerra Civil i de la dictadura a Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears. Encara que tots els autors ubiquin els episodis narrats en un territori catalanoparlant i encara que els protagonistes principals sempre siguin originaris d’aquests territoris, en la majoria de textos no s’observa una perspectiva particularment catalanista. Seguint la tendència general de la memorialística per a adults (publicada sobretot en espanyol), els autors de la narrativa juvenil en català sobre la guerra del 36 procuren deconstruir el mite de les dues Espanyes. Sense negar que la població estava dividida en dos bàndols, volen demostrar que hi havia molt d’odi en cadascun d’ells,89 però també que la majoria de la població moltes vegades no s’hi va adherir per cap convicció política, sinó més aviat per condicions externes contingents (com el fet de viure en una zona on havien triomfat els sublevats o bé els defensors de la República) o per mer oportunisme. L’objectiu principal d’aquestes novel·les no consisteix a denunciar els crims comesos i les traïcions fetes, sinó a fer una crida a la reconciliació dels dos bàndols. Respecte a aquest objectiu és significatiu que l’oposició (tan característica del discurs nacionalista) entre lleials i deslleials, entre resistents fidels a la pàtria i traïdors de la causa nacional, entre amics i enemics, entre catalans i espanyols/castellans ja no aparegui en aquestes novel·les reconciliadores. Sembla, llavors, que el maniqueisme tan característic de la majoria dels relats de la Guerra Civil Espanyola publicats sobretot durant el mateix conflicte bèl·lic o la postguerra s’ha tornat definitivament obsolet. Com hem vist al llarg de l’anàlisi dels textos, només la novel·la d’Oriol Vergés segueix narrant la contesa com «una guerra entre castellanos y catalanes, [...] entre buenos y malos»90. El canvi de perspectiva —l’adopció d’una perspectiva més realista, més conciliadora— es podria explicar a través del canvi de generacions: Vergés pertany a 89.  Per exemple en El temps que ens toca viure s’esmenta que durant la guerra «arrib[av]en notícies d’assassinats d’una banda i de l’altra» (Cela 2007: 103). 90.  Cercas 2007: 28. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 122

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

123

una generació diferent de la d’Andreu Sotorra i de Gemma Pasqual i Escrivà. És evident que la generació anterior té una perspectiva més involucrada, una perspectiva clarament parcial, mentre que la distància temporal i la falta d’experiències directes i personals ofereixen als autors més joves una perspectiva més neutral.91 A més, cal tenir en compte les diferents formes del catalanisme: mentre que Vergés és partidari d’un catalanisme independentista, molts altres autors participen d’un nacionalisme més moderat, en alguns casos només cultural. Per a la majoria de defensors d’un nacionalisme merament cultural el projecte nacional ja es realitzà (parcialment o totalment) amb l’Es­ tatut d’Autonomia de 1979 i les mesures de normalització lingüística dels anys 80. Segons aquests la nation-building ja ha perdut la seva urgència, atès que la cultura catalana ha deixat d’estar en perill. Un altre factor que cal considerar per explicar el canvi de perspectiva, l’aparent marginació de la visió nacionalista en la narrativa juvenil més recent, consisteix en el fet que escriure narrativa juvenil en català ha deixat de ser una professió de catalanistes (idealistes) militants. Escriure i/o llegir en català ja no es correspon exclusivament a una actitud política. Amb les polítiques de normalització lingüística tant el públic lector com els autors que escriuen en català han augmentat en nombre, no només al Principat, sinó també al País Valencià i a les Illes Balears. Per això, no ens ha de sorprendre que els autors que es dediquen a narrar la Guerra Civil en català ja no siguin exclusivament de Catalunya. Considerant que les formes de nacionalisme valencià i/o illenc són diferents del catalanisme, els autors procedents d’aquestes regions tenen una altra visió dels esdeveniments. Per exemple, molts valencians se senten espanyols sense sentir-se valencians alhora; hi ha valencians catalanistes (a aquesta actitud sembla correspondre el missatge subjacent de L’últim vaixell), però també hi ha valencians anticatalanistes, etc. Fins i tot a Catalunya les identitats col·lectives s’han fet cada vegada més híbrides. Com a conseqüència del procés d’integració europea, l’Estat ha perdut part de la seva im91.  Cf. també Portell 2008: 61, que comenta El camí del far, de Miquel Rayó; L’ombra del Stuka, de Pau Joan Hernàndez, i Guerra incivil, de Manuel Tort i Martí; i vegeu la classificació de Valriu 2013: 318 i 2014: 129-130. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 123

18/01/16 09:38


124

Inga Baumann

portància; molts catalans ja no se senten tan amenaçats per les decisions de l’Estat espanyol com abans i alguns d’ells no tenen problemes per identificar-se amb la nacionalitat espanyola que documenten els seus passaports. Molts catalans ja tenen una «multi-levelidentity»:92 se senten alhora catalans, espanyols i europeus. Per això, per a molts, les identificacions de català i espanyol ja no són excloents.93 De totes formes seguirem pendents dels canvis més recents per a poder analitzar la realitat actual amb prou distància temporal. Per exemple, la decepció que han experimentat molts catalans al llarg de les peripècies de l’Estatut d’Autonomia de 2006, l’actual crisi econòmica i les mobilitzacions polítiques i socials més recents han provocat una nova puixança del nacionalisme polític, sobiranista i fins i tot independentista. Influiran aquests esdeveniments en els relats juvenils que s’escriguin a partir d’ara? Torna la nation-building catalanista a la narrativa juvenil en català? BIBLIOGRAFIA Cabré (2006): Jaume Cabré, Galceran, l’heroi de la guerra negra, Barcelona: Proa. [= G] — (142009): La història que en Roc Pons no coneixia, Barcelona: La Galera. [= RP] Cela (2007): Jaume Cela, El temps que ens toca viure, Barcelona: Cruïlla. Cercas (402007): Javier Cercas, Soldados de Salamina, Barcelona: Tusquets. Pasqual (2008/12003): Gemma Pasqual i Escrivà, L’últim vaixell, València: Alfaguara / Voramar. [= UV] 92.  Mose 2007: 113. 93. Vegeu també la conclusió de Valriu quant a les novel·les juvenils sobre la Guerra Civil Espanyola: «és innegable que les novel·les que comentem pretenen crear uns referents històrics que tipifiquin unes aspiracions comunes encaminades a fer país, a construir el sentiment de pertinença i d’identitat nacional del lector. Però també ho fan sense sectarismes i amb un tarannà obert, integrador i respectuós, defugint generalment el tractament maniqueu dels temes.» (Valriu 2013: 316; vegeu també Valriu 2014: 128). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 124

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

125

Sierra (32010): Jordi Sierra i Fabra, Els focs de la memòria, Alzina: Bromera. Sotorra (2007): Andreu Sotorra, Els silencis de la Boca de la Mina, Barcelona: Cruïlla. [= SBM] Teixidor (422009): Emili Teixidor, L’ocell de Foc, Barcelona: Cruïlla / El Vaixell de Vapor. [= OF] Vallverdú (212008): Josep Vallverdú, Un cavall contra Roma, Barcelona: La Galera. [= CR] Vergés (1994): Oriol Vergés, Una avioneta per a en Macià, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (42011): 1938: Viure i morir sota les bombes, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [= VMB] Anderson (2006/11983): Benedict Anderson, Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism, Londres / Nova York: Verso. Anguera (2001): Pere Anguera, «El nacionalismo catalán desde sus orígenes a 1930», dins Jean-Louis Guereña (ed.), Les Nationalismes dans l’Espagne contemporaine. Idéologies, mouvements, symboles, París: Éditions du Temps, ps. 117-146. Assmann (62007/11992): Jan Assmann, Das kulturelle Gedächtnis. Schrift, Erinnerung und politische Identität in frühen Hochkul­ turen, Munic: C. H. Beck. Balcells (2004): Albert Balcells, Breve historia del nacionalismo catalán, Madrid: Alianza Editorial. — (2011/12004): Albert Balcells (ed.), Història de Catalunya, Barcelona: L’esfera dels llibres. Bassa i Martín (2002): Ramon Bassa i Martín, «Els valors pedagògics: de la resistència als transversals», dins Teresa Colomer (ed.), La literatura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona / Institut de Ciències de l’Educació, ps. 89-104. Benet (1995): Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Abat Oliva» 150. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 125

18/01/16 09:38


126

Inga Baumann

Colomer (2002): Teresa Colomer, «El segle xx i la literatura infantil i juvenil catalana», dins Teresa Colomer (ed.), La literatura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona / Institut de Ciències de l’Educació, ps. 7-18. Gellner (1994/11983): Ernest Gellner, Nations and Nationalism, Oxford: Basil Blackwell. Genette (2007/11972): Gérard Genette, Discours du récit, París: Éditions du Seuil. Halbwachs (1994/11925): Maurice Halbwachs, Les Cadres sociaux de la mémoire, ed. de Gérard Namer, París: Librairie Félix Alcan. — (1997/11950): La Mémoire collective, ed. de Gérard Namer, París. Hobsbawm (1997): Eric Hobsbawm, Nations and Nationalism since 1780. Programme, Myth, Reality, Cambridge: Cambridge University Press. Kabatek (2007): Johannes Kabatek, «Dos Españas, dos normalidades: visiones bipolares sobre la situación lingüística en la España actual», dins Gero Arnscheidt et al. (eds.), “Una de las dos Españas...”: representaciones de un conflicto identitario en la historia y en las literaturas hispánicas, Madrid / Frankfurt am Main: Iberoamericana / Vervuert, ps. 803-829. Lebédel (2009): Claude Lebédel, La Tragédie des cathares, Rennes: La Procure. Lluch (2013): Gemma Lluch, La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques, València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Madueño (2004): David Madueño, «Literatura infantil i juvenil», LletrA. La literatura catalana a internet, Universitat oberta de Catalunya / Institut Ramon Llull, ps. 1-5 [versió pdf], disponible en línia: <http://lletra.uoc.edu/ca/tema/literatura-infantil-i-juvenil> [Consulta: 14-2-2013]. Moretti (2009/11997): Franco Moretti, Atlas of the European Novel (1800-1900), Londres / Nova York: Verso. Mose (2007): Jörg Mose, «Zur Dynamik raumbezogener Identität in Spanien – von der Nation zur multi-level-identity?», dins Christian Bernd i Robert Pütz (eds.), Kulturelle Geographien. Zur Be­ Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 126

18/01/16 09:38


Nation-building per a joves catalans

127

schäftigung mit Raum und Ort nach dem Cultural Turn, Bielefeld: Transcript, ps. 113-141. Nora (1984): Pierre Nora, «Entre Mémoire et Histoire. La problématique des lieux», dins Pierre Nora (ed.), Les Lieux de mémoire t. 1, París: Gallimard, ps. XV-XLII. Portell (2008): Joan Portell, «Històries de la guerra incivil», dins Blanca-Ana Roig Rechou, Pedro Lucas Domínguez i Isabel Soto López (eds.): A guerra civil española na narrativa infantil e xuvenil, Vigo: Xerais, ps. 57-66. Prats (2002): Margarida Prats Ripoll, «La representació literària de la guerra civil en la literatura infantil i juvenil de la dècada dels noranta», dins Literatura de la guerra civil: memòria i ficció: actes del cicle de conferències (Lleida, 27-28.3.2001), Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs; «Quaderns de l’Institut» 20, ps. 235-246. Rocquebert (2002): Michel Roquebert, Histoire des Cathares. Hérésie, croisade, inquisition du XIe au XIVe siècle, París: Perrin. Roig & al. (2008): Blanca-Ana Roig Rechou, Pedro Lucas Domínguez i Isabel Soto López (eds.): A guerra civil española na narrativa infantil e xuvenil, Vigo. — (2014): Blanca-Ana Roig Rechou i Veljka Ruzicka Kenfel (eds.), The Representation of the Spanish Civil War in European Children’s Literature (1975-2008), Frankfurt am Main: Peter Lang. Rovira (1988): Teresa Rovira, «La literatura infantil i juvenil», dins Joaquim Molas i Martí de Riquer (eds.), Història de la literatura catalana v. XI: Part moderna, Barcelona: Ariel, ps. 421-471. Stanzel (121993/11964): Franz K. Stanzel, Typische Formen des Erzählens, Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht. — (72001/11979): Theorie des Erzählens, Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht. Teixidor (2012/12007): Emili Teixidor, La lectura i la vida. Com incitar els nens i els adolescents a la lectura: un guia per pares i mestres, Barcelona: Columna. Valriu (1998): Caterina Valriu Llinàs, Història de la literatura infantil i juvenil catalana, Barcelona: La Galera. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 127

18/01/16 09:38


128

Inga Baumann

— (2013): Caterina Valriu Llinàs, «Guerra Civil i narrativa juvenil catalana: testimoni i literatura», dins Revista de Filología Románica 30, 2, ps. 309-323. — (2014): Caterina Valriu Llinàs, «War and Post-War in Catalan Young Adults Narrative: Chronicles from the Silence», dins Blanca Ana Roig Rechou i Veljka Ruzicka Kenfel (eds.), The Representation of the Spanish Civil War in European Children’s Literature (1975-2008), Frankfurt am Main: Peter Lang, ps. 121-143.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 77-128

llengua_literatura_26.indd 128

18/01/16 09:38


RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

llengua_literatura_26.indd 129

18/01/16 09:38


llengua_literatura_26.indd 130

18/01/16 09:38


RESSENYES COL·LECTIVES

Selecció d’edicions i d’estudis lul·lians (2011-2014) Maribel Ripoll Perelló

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana ripollmaribel@gmail.com

 1. Llull (2011): Ramon Llull, Disputa entre la fe i l’enteniment, ed. Josep Batalla i Alexander Fidora, Turnhout – Santa Coloma de Queralt: Brepols – Obrador Edèndum – Publicacions URV; «Traducció de l’Obra Llatina de Ramon Llull» 3.  2. Llull (2011): Ramon Llull, Blaquerna, trad. Jana Balacciu Matei; pr. Joan Santanach i Suñol, Bucarest: Editura Meronia; «Biblioteca de Cultură Catalană», 379 p.  3. Llull (2011): Ramon Llull, Arte de Derecho, trad. Pedro Ramis Serra i Rafael Ramis Barceló; intr. Rafael Ramis Barceló, Universidad Carlos III de Madrid, 178 p.  4. Llull (2011): Ramon Llull, Ramon Llull: From the Ars Magna to Artficial Intelligence, ed. Alexander Fidora i Carles Sierra, Barcelona: IIIA-CSIC.  5. Hames (2011): Harvey Hames, «Com i per què l’Ars brevis de Ramon Llull es va traduir a l’hebreu», Studia Lulliana 51, p. 3-23.  6. Friedlein (2011): Roger Friedlein, El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica, trad. Raül Garrigasait, Barcelona – Palma: Universitat de Barcelona – Universitat de les Illes Balears; «Col·lecció Blaquerna» 8, 412 p.  7. Cabré (2011): Miriam Cabré, Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran, Barcelona – Palma: Universitat de Barcelona – Universitat de les Illes Balears; «Col·lecció Blaquerna» 7, p. 422.  8. Llull (2011 i 2014): Ramon Llull, Llibre de meravelles. Volum I: llibres IVII. Volum II: llibres VIII-X., ed. Lola Badia, Xavier Bonillo, Eugènia Gisbert, Anna Fernàndez Clot i Montserrat Lluch, Palma: Patronat Ramon Llull; «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull» X i XIII, 275 p. i 341 p.  9. Llull (2012): Ramon Llull, Ha-Melacha Ha-Ketzara: A Hebrew Translation of Ramon Llull’s Ars brevis, ed. Harvey Hames, Brepols: Turnholt; «Corpus Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_26.indd 131

18/01/16 09:38


132

Llengua & Literatura, 26, 2016

Christianorum, Continuatio Mediaevalis, 247. Raimundi Lulli Opera Latina. Supplementum Lullianum» III, liii + 195 p. 10. Llull (2012): Ramon Llull, Hores de nostra dona santa Maria. Desconhort de Nostra Dona, ed. Simone Sari, Palma: Patronat Ramon Llull; «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull» XI, 213 p. 11. Bonner (2012): Antoni Bonner, L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús, trad. Helena Lamuela, Barcelona – Palma: Universitat de Barcelona – Universitat de les Illes Balears; «Col·lecció Blaquerna» 9, p. xxvi + 373. 12. D. A. (2012): Diversos autors, Ramon Llull i el lul·lisme: pensament i llenguatge. Actes de les jornades en homenatge a J.N. Hillgarth i A. Bonner, ed. Maria Isabel Ripoll i Margalida Tortella, Palma – Barcelona: Universitat de les Illes Balears – Universitat de Barcelona; «Col·leccio Blaquerna» 10, 406 p. 13. Llull (2013): Ramon Llull, La Dispute des cinq sages, trad. Patrick Gifreu, Perpinyà: Éditions de la Merci, 208 p. 14. Llull (2013): Ramon Llull, Llibre d’intenció, ed. Maria Isabel Ripoll Perelló, Palma: Patronat Ramon Llull; «Nova edició de les obres de Ramon Llull» XII, 334 p. 15. Llull (2013): Ramon Llull, Vida de mestre Ramon, ed. Anthony Bonner, Barcelona: Editorial Barcino; «Biblioteca Barcino» 8, 109 p. 16. Barceló & Ensenyat (2014): Maria Barceló i Crespí i Gabriel Ensenyat Pujol, Clergues il·lustrats. Un cercle humanista a l’entorn de la Seu de Mallorca (1450-1550), Palma: Publicacions de la Catedral de Mallorca; «Col·lecció Seu de Mallorca» 6, 204 p. Ressenyar quatre anys de producció lul·liana (2011-2014) significa haver de fer front a una bibliografia que abraça, en conjunt, prop de quatre-cents títols, entre edicions crítiques i traduccions, monogràfics i estudis específics. Intentarem fer, per tant, una síntesi orientativa a manera de notícia d’aquelles aportacions que poden resultar atractives per a un públic no expert, a priori, en l’obra de Ramon Llull. Un capítol important en la producció d’aquests anys ha estat la traducció de diverses obres al català. Algunes, perquè foren escrites en llatí i Llull no en va preveure la corresponent traducció al català, com és el cas de la Disputa entre la fe i l’enteniment (1). D’altres, perquè la versió catalana és molt posterior a la llatina, per tant no controlada per l’autor, com és el cas de la Vida de mestre Ramon. En relació amb la primera obra, l’edició bilingüe llatí-català de la Disputa entre la fe i l’enteniment continua la línia establerta per l’Obrador Edèndum de fer arribar en català aquelles obres de les quals només existeix la versió llatina. El text s’ha establert, amb algunes modificacions, a partir del ja publicat a les ROL.1 Amb la introducció i les notes es pretén explicar i resoldre la concepció lul·liana 1.  Raimundi Lulli Opera Latina Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 132

18/01/16 09:38


Ressenyes

133

en el debat entre fe i enteniment, és a dir, la possibilitat de demostrar les veritats de la fe mitjançant raons necessàries, a partir de la demostració per aequiparantiam. Si a la revisió bibliogràfica anterior (Llengua & Literatura 2011-2012, 75-78) ens referírem a la versió anglesa de la Vida coetània que Anthony Bonner havia bellament preparat en una edició bilingüe llatí/anglès (A Contemporary Life, Barcino-Tamesis 2012), cal celebrar l’aparició de la corresponent versió catalana (15), a partir de la versió llatina més antiga d’aquesta obra. La traducció catalana, precisa i desimbolta, acarada amb el text original llatí, permet seguir puntualment el relat biogràfic de mestre Ramon, imprescindible per copsar la magnitud de l’empresa literària que va dur a terme al llarg d’una quarantena d’anys, però sobretot per contextualitzar-la correctament. No ha de resultar estrany, emperò, que la traducció catalana s’hagi fet a partir de l’original llatí: Ramon Llull va dictar aquesta autobiografia als monjos de la cartoixa de Vauvert (París) l’any 1311. La versió catalana més antiga que es conserva actualment és una còpia manuscrita de finals del segle xv, de possible procedència mallorquina, distorsionada en alguns passatges per la intervenció de qui la va elaborar. Acompanyat d’una introducció i d’unes notes clarificadores sobre el context històric, i il·lustrat amb les dotze làmines del Breviculum de Karlsruhe, amb el volum que inclou aquesta Vida de mestre Ramon s’aconsegueix l’objectiu de la Biblioteca Barcino de fer assequible els textos lul·lians al públic general. Mestre Ramon sempre va maldar per fer avinent la seva Art a tots els públics possibles, per la qual cosa també va contemplar la traducció de les seves obres a altres variants romàniques, com ocorre amb el Romanç d’Evast e Blaquerna, obra de la qual ja en va preveure una versió occitana i que el 2011 va ser traduïda al romanès per Jana Balacciu Matei, prologada per Joan Santanach (2). Des d’aquesta perspectiva, tampoc es pot menystenir la traducció que Rafael Ramis Barceló i Pedro Ramis Serra van fer de l’Ars juris a l’Arte del Derecho en castellà (3). Així mateix, cal posar en relleu la troballa que va fer Harvey Hames, professor de la Universitat Ben Gurion d’Israel, que va localitzar, estudiar i editar la traducció hebrea de l’Ars brevis de 1474, procedent de Senigallia (9). A banda de l’excel·lent edició —que inclou l’edició de la versió hebrea però també la versió llatina a peu de pàgina amb la versió anglesa acarada—, cal tenir present l’anàlisi que en va fer a Studia Lulliana (5), en la qual es resumeix de manera concisa i minuciosa el funcionament de l’Art lul·liana, les causes i l’evolució de la traducció de l’Ars brevis a l’hebreu i com aquesta obra s’incorporà al misticisme jueu. Encara en el capítol dedicat a les traduccions, cal fer esment de la nova entrega de Patrick Gifreu, la Dispute des cinq sages, aparegut a Perpinyà el 2013, que incrementa així les aportacions de l’autor a la difusió en llengua francesa de l’obra lul·liana (13). Un altre dels camps fressats durant aquests quatre anys ha estat el de l’edició crítica del corpus lul·lià. En aquest sentit, la col·lecció «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull» s’ha vist incrementada amb l’aparició de quatre volums: el LliLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 133

18/01/16 09:38


134

Llengua & Literatura, 26, 2016

bre de meravelles (dividit en dos volums), a cura de Lola Badia, Xavier Bonillo, Eugènia Gisbert, Anna Fernàndez Clot i Montserrat Lluch (8); el volum poètic que inclou les Hores de nostra dona santa Maria i el Desconhort de Nostra Dona, a cura de Simone Sari (10); i el Llibre d’intenció, a cura de la sotasignant (14). Com és marca de la casa, es fa la contextualització corresponent de l’obra en qüestió, se n’estudia la tradició transmissora, s’analitzen aquells trets necessaris per entendre cada títol en el conjunt de la producció lul·liana i s’apliquen els criteris filològics fixats per establir-ne l’edició crítica. És obligada la referència als volums publicats en la Col·lecció Blaquerna, que compta, des de l’any 2001, amb un total de deu volums editats conjuntament per les Universitats de Barcelona i de les Illes Balears. Des de 2011 ençà han aparegut els estudis respectius de Roger Friedlein (6), de Miriam Cabré (7) i d’Anthony Bonner (11), ressenyats a Llengua i Literatura 24 (2014) respectivament per J.E. Rubio (p. 227-230), Gabriel Ensenyat (p. 223-226) i Roger Friedlein (p. 231-232). El darrer volum publicat en la col·lecció «Blaquerna» (12) correspon al recull de les ponències i comunicacions presentades en les jornades d’homenatge als lul·listes J.N. Hillgarth i Anthony Bonner, celebrades a Palma el febrer de 2010. És un volum miscel·lani, amb aportacions sobre diferents aspectes del lul·lisme i sobre l’Edat Mitjana. Així, Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler hi perfilaren la producció lul·liana en el context de creixent vernacularització que es produí al llarg del segle xiii, provocat especialment per l’accés dels laics als camps científics, teològics i filosòfics que els eren vedats fins aleshores. El panorama lingüístic fou completat per Elena Pistolesi, que analitzà especialment l’estratègia de Ramon Llull de traduir les obres segons les necessitats específiques de difusió geogràfica. Simone Sari desenvolupà un estudi acurat sobre les estratègies literàries de la rima que mestre Ramon feia servir com a recurs mnemotècnic per tal que l’Art fos apresa. Així mateix, Harvey Hames va tractar-hi sobre el concepte de missió dominicana durant el s. xiii i les relacions amb Llull. Antoni Ignasi Aloma va relacionar els glotònims de la llengua catalana amb el moment de consolidació de la literatura lul·liana i del desenvolupament dels termes per anomenar la llengua. Maria Barceló eixamplà els horitzons quant al lul·lisme mallorquí amb un estudi sobre el canonge i humanista Gregori Genovard i Espanyol. Per la seva banda, Gabriel Ensenyat proposà la hipòtesi que és possible observar indicis subtils de la persistència lul·lística en la Mallorca immediatament posterior a la mort de Llull. Antoni Riera Melis lligà l’argument del Romanç d’Evast e Blaquerna amb la carestia frumentària històrica que patí la Mediterrània entre 1276 i 1282, dates, altrament, que es postulen per a la redacció de la novel·la lul·liana. Rosa Planas versà sobre el certamen poètic de 1502 i Àlvar Maduell tractà sobre la traducció errònia d’un vers, atribuït llegendàriament a Duns Scott, que féu el poeta de Folgueroles i la consegüent relació amb el dogma de la Immaculada Concepció en Llull i en Verdaguer mateix. Les qüestions jurídiques i antropològiques en matèria lul·liana foren tractades pels especialistes en el tema, amb sengles articles de Guillem Alexandre Amengual per una banda i, per l’altra, de Pedro Ramis i RaLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 134

18/01/16 09:38


Ressenyes

135

fael Ramis Barceló. La part estrictament filosòfica fou tractada amb les aportacions de Robert Hughes, Antoni Bordoy i José M. Sevilla. En l’apartat sobre estudis monogràfics, cal destacar especialment Ramon Llull: From the Ars Magna to Artficial Intelligence (4), un conjunt també d’aportacions diferents que fan avançar i clarifiquen tots aquells temes indispensables per entendre els mecanismes de l’Art lul·liana, la difusió posterior i la recepció en la història moderna i contemporània, que ha permès la creació del mite que Llull fos considerat com un dels «inventors» de la moderna informàtica. Per acabar aquest esbós global sobre els avenços en matèria lul·lista, farem esment a la proposta sobre l’humanisme illenc: amb les dades arreplegades al llarg de tres dècades d’investigació sobre l’humanisme a les Illes Balears, Maria Barceló i Gabriel Ensenyat (Universitat de les Illes Balears) bastiren un complex cercle humanista i lul·lista que tenia com a centre neuràlgic la Catedral de Mallorca (16). Sens dubte, l’aportació rellevant al camp del lul·lisme va ser la nòmina de canonges i de clergues que es relacionaven bé per la possessió de manuscrits lul·lians o bé per l’estudi de l’obra lul·liana. Ramon Llull és un dels autors clàssics catalans que generen un major nombre d’estudis i edicions, cosa que en garanteix la pervivència, com ho demostren la munió de títols acumulats en quatre anys i dels quals només n’hem fet un breu tast.

Això era i no era Joan Borja i Sanz

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana joan.borja@ua.es

1. Oriol, Carme i Samper, Emili (ed.): Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol, Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2013. 2. Pujol, Josep Maria: Three Selected papers on Catalan Folklore, Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2013. En un cèlebre aforisme, entre existencialista i irònic, Joan Fuster advertia: «La meva posteritat serà de paper». I no li faltava raó: en ple segle xxi les idees, les erudicions i les reflexions de Joan Fuster continuen vives i vigents en els llibres, els articles, les cartes i els textos inèdits que va lligar i llegar. Això és el que s’esdevé amb els pensadors brillants i lúcids, rigorosos, clarividents i racionals: que tendeixen a perdurar en una posteritat feta de papers i paraules. Aquest és, precisament, el cas que ens ocupa: el del professor Josep Maria Pujol, pare de l’etnopoètica catalana contemporània. Conjuntament amb Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 135

18/01/16 09:38


136

Llengua & Literatura, 26, 2016

l’admirable (i admirada) Carme Oriol, Josep Maria Pujol ha estat —permeten que ho formule així, sense embuts— el promotor responsable de l’actual efervescència dels estudis sobre etnopoesia en l’àmbit cultural català; el catalitzador d’un veritable canvi de paradigma en la investigació del folklore. Fet i fet, la família acadèmica que Carme Oriol i Josep Maria Pujol han pujat dins i fora de la Universitat Rovira i Virgili ha estat tan fèrtil i productiva com ric i profitós és el patrimoni dels resultats acadèmics acumulats. Hi hauria prou a sospesar, en aquest sentit, el paper nuclear de la bibliografia que tots dos han generat. Però fóra imperdonable no afegir-hi de seguida, a les respectives publicacions, el ciclopi projecte de catalogació de les rondalles catalanes que va donar lloc a l’espectacular base de dades en línia Rondcat (una plataforma que ofereix informació bibliogràfica i catalogràfica sobre 5.979 rondalles catalanes recopilades des de l’any 1853); el no menys monumental repertori biobibliogràfic Bibliofolk (una base de dades en línia, amb informació sobre 4.233 publicacions impreses referides a la literatura oral popular i al folklore, des del 1788 fins a l’actualitat); la constant activitat ordinària i extraordinària generada al si de l’Arxiu de Folklore; o l’impuls decisiu que van donar a la creació i la consolidació del Grup d’Estudis Etnopoètics. I tot això sense comptar, encara, amb el luxe de treballs d’investigació, deixebles i projectes de recerca que han pogut proliferat a l’empara de la seua activitat acadèmica rigorosa, brillant i infatigable. Servisquen per a il·lustrar-ho noms de primeríssim ordre en l’etnopoètica catalana actual, com el del doctor Emili Samper, la doctora Mònica Sales o la doctora Laura Villalba, tots ells de cap de peça en les respectives parcel·les d’especialització. No cal insistir-hi: el protagonisme de Josep Maria Pujol i Carme Oriol ha estat decisiu en un dels fenòmens més dignes de remarcar en les últimes dècades pel que fa a la tradició i les tendències de la filologia catalana: la reivindicació, la dignificació, la modernització, la sistematització, la planificació, la institucionalització, la coordinació, la producció, la difusió, la internacionalització i —en definitiva— la vivificació d’estudis que paren l’atenció en el folklore verbal o, com diria Josep Maria, «la comunicació artística interactiva». Per això, quan el 26 d’agost de 2012 va faltar Josep Maria Pujol, de seguida va planar sobre els membres del Grup d’Estudis Etnopoètics, i sobre tot el gremi de la filologia catalana en general (com se sap, Josep Maria també era un erudit de referència en ortotipografia, en la vida i l’obra del rei Jaume I o, en general, en literatura catalana medieval), una estranyíssima i sentida sensació d’orfandat intel·lectual. Tanmateix, en el cas de les grans intel·ligències, quan s’hi conjuga de més a més una extraordinària generositat personal i una inusual capacitat de treball, la vida sol anar una mica més enllà de la vida. I l’ànima de la persona es perllonga amb el prodigi de les paraules. Clarament formulat: de Josep Maria Pujol —amb la seua agudesa mental, l’admirable precisió verbal i la prodigiosa facilitat per a simplificar i racionalitzar els problemes teòrics més complexos— sempre en quedarà l’obra. I això, els qui vam tenir la sort de conèixer-lo, escoltar-lo, admirar-lo i tractar-lo en una major o menor freqüència, no ens ho acabem. Vull dir: no ens Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 136

18/01/16 09:38


Ressenyes

137

acabem de fer a la inefable sensació de continuar festejant la seua privilegiada sagacitat, sense ell. Llegim els seus textos, i no podem evitar escoltar-ne la veu inconfusible: segura, clara, vellutada, de magnífic tenor de la raó, el seny i el coneixement. En aquest precís instant em sembla estar escoltar-lo: fent classe, pronunciant una ponència, dirigint una reunió, debatent un punt polèmic en una taula redona, aportant llum en el punt encallat d’una assemblea. I igualment n’evoque la veu neta, ferma i reposada, resseguint la seua prosa acadèmica, per exemple, en la citació que Carme Oriol i Emili Samper han elegit per a encapçalar el llibre en què compendien les seues principals aportacions a l’etnopoètica: Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol. La naturalesa humana és fràgil i imperfecta: el coneixement de les coses —d’aquí, d’enllà i del més enllà—, insegur; les relacions entre les persones de vegades són limitades o difícils; la vida pot ser dura, i el futur pot presentar perspectives incertes o descoratjadores. Per a tots aquests casos, la mateixa naturalesa humana —la naturalesa d’aquests entranyables primats desproveïts de pèl, gregaris i dotats de la meravellosa facultat de parlar— ha previst un remei econòmic, eficaç i, sobretot, immediatament disponible amb una mica d’aptitud, capacitat d’improvisació i bona voluntat: l’art, i dintre de l’art, l’art de la paraula; i, dintre de l’art de la paraula, el de la paraula directa, sigui en simple conversa o en els ateneus de cafè, pedrís o cantonada.

Ja en aquest paratext es demostra un dels elements que més ens semblen dignes de remarcar amb motiu de la reedició dels treballs de Josep Maria Pujol que ací ressenyem: el fet que més enllà de l’anàlisi, la perspicàcia i l’erudició, el grandíssim seductor que el doctor Pujol era mai no perdia l’oportunitat de cultivar —també ell— «l’art de la paraula»: ja fóra «la paraula directa [...] en simple conversa o en els ateneus de café» o la de les convencions acadèmiques, per més subordinada que aquesta fóra a la recerca metòdica, l’anàlisi contrastiva o la reificació d’un paradigma teòric. Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol és el volum que aplega, amb voluntat exhaustiva, la pràctica totalitat de les publicacions sobre folklore que Josep Maria Pujol va arribar a signar. I els editors, Carme Oriol i Emili Samper —ningú com ells per a responsabilitzar-se’n!—, han estimat oportú, amb bon criteri, estructurar les aportacions en quatre grans apartats: «Teoria de la comunicació artística interactiva», «Història dels estudis sobre el folklore i la literatura oral popular», «Estudis introductoris als índexs tipològics» i «Narrativa folklòrica». Excepte el tercer, afegit pels mateixos curadors per donar cabuda a la «“Presentació” a la “Contribució a l’índex de tipus de la rondalla catalana”» (treball introductori a la seua tesi de llicenciatura de 1982 que, en paraules de Carme Oriol va ser «mítica», «una obra fonamental», «tot un treball de referència per als estudiosos de la rondallística catalana») i la «“Introducció” a l’Índex of Catalan Folktales» (el treball icònic de projecció internacional de la rondallística catalana, elaborat conjuntament amb Carme Oriol i publicat en anglès en la prestigiosa Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 137

18/01/16 09:38


138

Llengua & Literatura, 26, 2016

Suomalaine Tiedeakademia, d’Hèlsinki), els altres tres es corresponen amb la proposta de divisió temàtica que el mateix Josep Maria establia per a la pròpia producció: la teoria del folklore, la història dels folklores (del folklore en el sentit estricte, referit a la literatura popular; i del folklore en el sentit ampli, que inclou també costums, creences, arts populars, etc.) i la narrativa folklòrica (particularment, les rondalles i les llegendes). Dins de cadascun dels quatre blocs definits, és el criteri cronològic el que justifica l’ordre de les aportacions reunides. Així, en el primer gran bloc, el lector troba els treballs «Literatura tradicional i etnopoètica: balanç d’un folklorista» (1985), «La crisi del folklore» (1989), «L’estudi del folklore: del text al context» (1990); «Actes etnopoètics, actes de paraula» (2003) i «Del(s) folklore(s) al folklore de la comunicació interactiva» (2007). En el segon, el d’història dels estudis sobre folklore i literatura oral popular, els treballs compilats són «Pau Bertran i Bros (1853-1891), una cruïlla del folklore català» (introducció per a la reedició, el 1989, del Rondallari català de Bertran i Bros), «Josep Romeu i Figueras, folklorista» (pròleg al llibre de Romeu i Figueras Materials i estudis de folklore, 1993), «Introducció a una història dels folklores» (originàriament publicat en La Cultura, el 1999), «Un episodi preliminar de la història de la rondallística catalana: Milà i Fontanals, 1853» (recuperat del llibre literatura i identitats, del 2004), Francesc de S. Maspons en la rondallística del seu temps» (treball introductori de l’edició de Lo rondallaire de Maspons i Labrós, 2010) i «“L’arca santa de nostres riques tradicions”: Poesia popular i rondallística a Catalunya (1841-1866)» (l’últim article publicat per Pujol, l’any 2012). Finalment, després del tercer (constituït pels dos estudis introductoris als índex tipològics, ja referits), el quart dels blocs, el de «Narrativa folklòrica», ens permet recuperar, tots ara per fi junts i accessibles, els treballs de Pujol sobre «Històries extraordinàries, llegendes urbanes» (1986), «Folklore narratiu: la rondalla i la llegenda» (1991-1992), «Variacions sobre el diable» (1994), «Ogres: quan el folklore ens dóna la mà» (1994), «Variacions sobre un tema narratiu: El llop cerca esmorzar (AaTh 122A) a les terres catalanes» (1999), «Reflexions sobre el folklore a propòsit dels rumors» (signat conjuntament amb Ignasi Roviró com a introducció al llibre «Benvingut/da al club de la sida» i altres rumors d’actualitat, 2002), «El mite de l’heroi a la casa de Barcelona: Guifred I i Jaume I» (2002), «L’ocellet es va fer un vestit nou» (ATU 235C*) en la tradició oral i en la literatura» (2006) i «La rondalla (o com voldríem que fos la vida» (2009). Ja s’entén, doncs: es tracta d’un extensíssim llibre (416 pàgines, d’una lletra tan menuda que posa a prova l’òptima graduació de les ulleres) que recupera i permet consultar, en un únic volum, tota una vida de preclara intel·ligència projectada a l’anàlisi, l’estudi i la reflexió de l’art oral de la paraula compartida. Els treballs reunits tenen, a més de les presentacions institucionals del rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau Vidal, i del director del Departament de Filologia Catalana, Jordi Ginebra, una «Introducció» de Carme Oriol, amb una sintètica i aclaridora aproximació —marca de la casa— a la mateixa obra Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 138

18/01/16 09:38


Ressenyes

139

folklòrica de Josep Maria Pujol; i una no menys clara justificació i explicació dels criteris d’edició que s’hi fan servir, a càrrec de l’altre coeditor: l’omnipresent, inlassable i imprescindible doctor Emili Samper. El volum, per fi, ofereix també, al final, la bibliografia completa de les aportacions fetes per Josep M. Pujol a l’àmbit del folklore, un índex de tipus i motius, i un índex onomàstic. Comptat i debatut, es tracta d’una iniciativa «justa i necessària» que permet evidenciar la importància decisiva de l’irrepetible Josep Maria Pujol per a la construcció d’un nou paradigma en l’etnopoètica catalana i, de retruc, en els estudis filològics catalans, en general: una iniciativa oportunament complementada amb l’edició, també per part de Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, de l’opuscle Three Selected Papers on Catalan Folklore, amb la traducció a l’anglès —pensant, com cal, en la projecció internacional de la figura i l’obra de Josep Maria Pujol— dels articles «Literatura tradicional i etnopoètica: balanç d’un folk­lorista», «Introducció a una història dels folklores» i «Històries extraordinàries, llegendes urbanes». Acaben d’adobar el llibre la traducció de la mateixa «Introducció» de Carme Oriol, i una «Note about the Edition» d’Emili Samper que no pot ser més explícita sobre la finalitat del producte: «The three articles give a taste of the important contributions made by Josep M. Pujol to the study of folklore». Tenia efectivament raó l’enyorat Josep Maria Pujol quan sentenciava que la naturalesa humana és fràgil i imperfecta. I també en tenia quan s’admirava de «la meravellosa facultat de parlar» i de «l’art de la paraula». Amb els seus dos nou llibres encara oberts damunt l’escriptori, no podem evitar pensar que és precisament pel prodigi de la paraula que en una certa mesura conservem i assaborim la seua privilegiada intel·ligència; i també —si se’m permet d’expressar-ho així— l’ànima del seu verb inefable. Com la de Joan Fuster, la posteritat de Josep Maria és i serà —efectivament— de paper. Cal felicitar i agrair, doncs, una universitat com la Rovira i Virgili i uns investigadors tan admirables com Carme Oriol i Emili Samper per la contribució a la difusió i la preservació de la posteritat de Josep Maria. No solament proveeixen així l’etnopoètica catalana d’un instrument utilíssim per a la consulta i la projecció d’una de les obres més determinants en la concepció del folklore i dels estudis etnopoètics contemporanis: també apunten —alhora— al cor sensible del reconeixement, l’afecte i la memòria. I sospitem que d’aquesta manera és com es construeixen i se soliden les escoles acadèmiques, els prestigis institucionals i les tradicions culturals.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 139

18/01/16 09:38


140

Llengua & Literatura, 26, 2016

Simposi del Centenari de la Mancomunitat de Catalunya Joan Martí i Castell

Universitat Rovira i Virgili / Institut d’Estudis Catalans jmarti@iec.cat

Balcells, Albert (ed.) (2015): La mancomunitat de Catalunya (1914), Simposi del Centenari Barcelona: IEC, Diputació de Barcelona; «Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica» 14. Si l’any 1714 ens dugué al desastre de la desaparició del nostre govern i a la repressió contra tot el que era representatiu de la identitat catalana, el 1914, exactament dos segles després, amb la creació de la Mancomunitat, ens situà en el camí de la recuperació i de la construcció de la Catalunya contemporània. S’inicià un desenvolupament extraordinari en tots els àmbits del quefer humà: infraestructures, convivència social, món laboral, formació escolar, cultura, llengua... El país es dotà d’instruments d’estat i féu un salt qualitatiu excel·lent, malgrat que no comptava amb grans recursos. La Mancomunitat esdevingué un punt de referència bàsic i en el context actual especialment singular. Que la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i la Diputació de Barcelona hagin volgut celebrar un simposi en què es commemorés la seva instauració ha estat un homenatge obligat a qui en fou el fundador i primer president, Enric Prat de la Riba. L’organització i l’edició de les actes han estat liderades per Albert Balcells, un historiador que ha excel·lit en l’anàlisi d’aquest període des de les diverses perspectives que el fan principal en la història recent. Ell mateix en fa la «Introducció» i hi publica una ponència. L’obra que ressenyem té l’interès de dibuixar un panorama general del que suposà la tasca de la Mancomunitat en tots els fronts, un govern especialment avançat i innovador. S’hi tracten els aspectes polítics, administratius, econòmics, del món de la sanitat, de l’agricultura, de la formació dels ciutadans, de la cultura, de la llengua, de les relacions exteriors i de les vinculacions amb el moviment noucentista. Tot i que farem un repàs inevitablement molt sintètic de cadascuna de les aportacions, tenint en compte els interessos principals dels lectors habituals de Llengua & Literatura, centrarem l’atenció particularment en la ponència de Josep Massot i Muntaner, president de la Secció Històrico-Arqueològica, perquè tracta específicament del procés de normalització lingüística. La «Introducció» d’Albert Balcells explica la constitució de la Mancomunitat com a federació de les quatre diputacions catalanes. Remarca la vinculació que hi té la història de l’Institut d’Estudis Catalans i la diversitat de tendències polítiLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 140

18/01/16 09:38


Ressenyes

141

ques que s’apleguen fent pinya per a tirar endavant l’ambiciós projecte, que sabé guanyar-se la confiança de Catalunya. Balcells subratlla la importància de la funció de capitalitat de Barcelona; les dificultats pressupostàries i d’autonomia d’acció per què hagué de passar la Mancomunitat; la voluntat i l’assumpció real d’un nivell de planificació i d’execució europeu: féu el que mai no havia fet l’Estat espanyol. Destaca com oportunament alliçonadora la voluntat del progrés, per damunt de les ideologies polítiques. I ens recorda que aquest govern inèdit emergeix enmig d’una Europa tremendament convulsa. Balcells conclou que la Mancomunitat és el preàmbul de la Generalitat, que no hauria estat possible sense l’herència que li llegà en tots els terrenys; avui, diu Balcells, amb anhels renovats la Mancomunitat és un exemple en què fonamentar les nostres accions com a poble, és el substrat que reneix en les aspiracions actuals. Les actes recullen les paraules que obriren el simposi del president de l’Institut d’Estudis Catalans, Joandomènec Ros, que incideixen en el deute de la corporació a Enric Prat de la Riba. Les del president de la Secció Històrico-Arqueològica, qui es congratula d’haver organitzat el simposi com a tasca de didàctica social. Del president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, qui exalta la tasca de la Mancomunitat i la relaciona amb les circumstàncies polítiques d’avui, sobretot pel que fa a la necessitat d’estructures d’estat i a la preeminència d’una gestió general en què els poders locals són essencials. I del conseller de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Francesc Homs, qui es refereix a les similituds i diferències entre els inicis del segle xx i els del xxi, a partir del concepte de continuïtat de la idiosincràsia de Catalunya. La primera ponència és la d’Albert Balcells: «Els dos presidents: Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch», dos homes de la mateixa generació, militants ambdós de la Lliga Regionalista. Destaca Prat de la Riba com el qui formulà els principis del nacionalisme amb l’obra La nacionalitat catalana (1906), president fundador de la Mancomunitat i president de la Diputació de Barcelona. La seva mort prematura l’any 1917 donà pas a la presidència de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch, col·laborar directe de Prat sobretot en allò que afecta la tasca cultural. Fou president fins al 1923. Aconseguí agrupar els màxims recursos de les quatre diputacions catalanes. Balcells, amb voluntat de no obviar aspectes considerats discutibles o negatius, es refereix a la convicció que tingué Puig que havia de ser positiu per a Catalunya el regionalisme que proposava el dictador Primo de Rivera; li facilità, doncs, l’accés al poder, que aprofità per liquidar la Mancomunitat l’any 1925. Santiago Izquierdo Ballester escriu sobre «La campanya proMancomunitat (1911-1913) i els seus antecedents». Hi explica les fatigues àrdues del procés que dugué a la constitució de la Mancomunitat; fa especial esment al projecte de llei d’Administració local de 1907 d’Antoni Maura. Fa esment de l’impuls de la Diputació de Barcelona en favor del nou govern, que l’any 1911 assolí l’acord de les quatre diputacions. Assenyala els obstacles interminables que miraren de frenar que prosperés la iniciativa, respecte als quals la societat catalana reaccionà en Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 141

18/01/16 09:38


142

Llengua & Literatura, 26, 2016

bloc. Vencé la tenacitat del poble. L’acció de les diputacions catalanes no serví d’exemple a la resta de l’estat, que no sabé aprofitar una solució política modèlica. Enric Pujol presenta la ponència «La relació amb l’Administració local i el projecte d’estatut de Catalunya de 1919». Recorda el paper capital que jugaren els poders locals catalans mitjançant els municipis i els ajuntaments, cabdals per al funcionament de la Mancomunitat, tant des del punt de vista de la cooperació política, com del de les aportacions de recursos de tota mena per al finançament necessari. Pujol ens parla de l’associació de l’autonomia catalana a l’autonomia municipal, amb vista a una autonomia política general, que fou capaç de mobilitzar la societat i de formar un front unitari entre partits, que, tanmateix, no reeixí en els seus propòsits. Però, com diu Pujol, serví perquè s’elaborés un projecte d’estatut l’any 1919, que analitza amb profunditat per tal d’evidenciar les aspiracions prioritàries que bategaven en la societat catalana. L’intent que incloïa de negociar amb el Govern espanyol es revelà impossible pel context complex i tens que es visqué en el moment de pactar. Josep Muntaner i Pasqual ens parla de la «Reflexió sobre les finances de la Mancomunitat de Catalunya». Reconeix que l’obra ingent de la Mancomunitat implicava un endeutament públic, però remarca que era una oportunitat que Catalunya sabé entendre que no es podia deixar passar; a la resta d’Espanya el reial decret que permetia la via política de les mancomunitats no s’aprofità enlloc. Muntaner apunta que solament la Diputació de Barcelona estava en condicions d’afrontar el repte financer. A cap país d’Europa no s’havia assajat un sistema polític com el de la Mancomunitat: integral, modern, racional i suficient, per la qual cosa Muntaner destaca Prat de la Riba com un polític capdavanter respecte la realitat espanyola i europea en general: valent, decidit, coherent, amb visió global del país. No s’aconseguiren les aportacions suficients, sobretot per la negativa de la banca; malgrat tot, la Mancomunitat, amb una obra prevista incompleta, continua essent un referent com a projecte de desenvolupament de Catalunya. Francesc Sabaté i Casellas és l’autor de la ponència «La política sanitària de la Mancomunitat de Catalunya». Ens hi explica que la Mancomunitat, sense capacitat legislativa ni, com hem vist, sense els mitjans imprescindibles, sabé transformar radicalment les estructures i la consciència social en un àmbit tan essencial com és el sanitari. Modernitzà tota una sèrie d’organitzacions benèfiques obsoletes; es preocupà especialment per l’assistència a la maternitat i als malalts mentals. Desplegà una política educativa mitjançant la informació i la formació sanitàries de la societat, i s’ocupà del reciclatge permanent del personal responsable en aquest terreny. Es crearen també obres magnes d’enginyeria sanitària. La lluita contra el paludisme, la tuberculosi, la febre tifoide, la mortalitat infantil foren objectius prioritaris que canviaren radicalment el funcionament de la sanitat. Sabaté afirma que la Mancomunitat fa el primer esforç modern que conduirà a la implantació de la seguretat social. Andreu Mayayo planteja un aspecte també principal en el govern de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch a la ponència «La política agrària de la Mancomunitat». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 142

18/01/16 09:38


Ressenyes

143

Ens hi recorda que Catalunya al segle xix havia viscut una revolució industrial que la convertí en la «fàbrica d’Espanya», però el món agrari era de molt el més ampli i, doncs, el qui ocupava més població, per la qual cosa amb la industrialització es fa patent una crisi en el món rural entre els segles xix i xx. Mayayo exposa com es desfermaren conflictes entorn de la discussió de les solucions del món agrari. La Mancomunitat, davant un panorama tan inquietant, plantejà una modernització de l’agricultura i la ramaderia, i un cooperativisme societari que implicava una reforma social notable. En el terreny de l’educació, es consolidà i s’ampliaren les tasques de l’Escola Superior d’Agricultura; es crearen els Serveis Tècnics Agraris, que preparaven els agricultors per a estar al dia de les innovacions més destacables. La nova política agrària de la Mancomunitat comptà amb el suport i les iniciatives de diverses personalitats polítiques expertes en la qüestió. Santiago Riera i Tuébols és l’autor de la ponència «Serveis i ensenyaments tècnics, carreteres i telèfons», el títol de la qual ja ens desperta la imatge d’un disseny de Catalunya amb infraestructures de primer ordre en camps absolutament essencials per al creixement d’un país. Riera parla del catalanisme actiu com a impuls que afavorí la modernització que protagonitzà la Mancomunitat. En referir-se a l’enorme quantitat de creació de centres i organitzacions per al funcionament en la vida quotidiana, posa especial èmfasi en la creació d’una xarxa telefònica completament nova, en la construcció de carreteres i en la implantació d’una xarxa ferroviària com a complement de l’espanyola. Riera ens explica que la decisió de crear l’Institut d’Estudis Catalans respongué a la consciència que la universitat centralista de Catalunya era deplorable i calia trobar una alternativa en la formació superior. Ens reporta les paraules de Prat, tan expressives i eloqüents: «Tots els pobles de Catalunya amb una escola, una biblioteca, un telèfon i una carretera per arribar-hi». Tal com he anticipat, d’acord amb el caràcter i els continguts habituals de Llengua & Literatura, m’aturaré una mica més en la ponència de Josep Massot i Muntaner «La Mancomunitat i la normalització lingüística». L’autor ens recorda la tasca duta a terme per Prat de la Riba des de la Diputació i indica que la creació de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1907 no és sinó una plasmació de les principals inquietuds que el movien. Primer establí la Secció Històrico-Arqueològica i quatre anys després hi afegí la Secció Filològica i la Secció de Ciències. Massot remarca que, encara que Prat fos jurista, sempre estigué interessat i preocupat per la compacitat, la solidesa, la unitat, la fortalesa de la llengua catalana, per tal que arribés a ser una llengua comparable amb les més importants d’Europa i amb capacitat per a poder produir textos en tots els registres, en tots els graus de formalitat i, sobretot, que s’hi pogués tractar sense traves o dèficits sobre qualsevol qüestió científica, de creació, tècnica: una llengua veritablement internacional. Tenia les idees clares entorn de com s’havia d’assolir aquesta fita, el primer objectiu de la qual era la codificació lingüística, que, com diu Massot, havia d’acabar amb l’anarquia regnant entre els escriptors. Prat, conscient de la seva autoritat i de la transcendència d’allò que perseguia, defensà personalment a La Veu de CaLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 143

18/01/16 09:38


144

Llengua & Literatura, 26, 2016

talunya les polèmiques Normes ortogràfiques. Ens parla del lideratge de Pompeu Fabra en la tasca de normativització i de les animadversions que sorgiren en les relacions amb Antoni M. Alcover, qui acabà trencant amb l’Institut d’Estudis Catalans. També es refereix a les dificultats d’entesa amb un grup important de membres de l’Acadèmia de Bones Lletres, els quals proposaven una ortografia alternativa. Massot destaca la labor en l’extensió de l’ús social del català com a llengua de cultura, l’entrada en el món escolar i administratiu, gràcies a la Mancomunitat, a Prat de la Riba i a Puig i Cadafalch. Ens fa notar la peculiaritat que ni Prat ni Pompeu Fabra no eren lingüistes ni gramàtics, sinó jurista el primer i enginyer el segon, però que llur sentit de la realitat política del moment portà ambdós a dedicar esforços ingents per a la normalització de la llengua. I emfasitza que la finalitat que perseguia Prat era tant empènyer la investigació entorn del català, com fer-lo esdevenir llengua de la ciència i de la cultura, de la tècnica i de la creació: una llengua literària; cercava «la incorporació de la cultura universal al català». Massot ens fa veure com la confecció d’una codificació lingüística duu implícites discussions i polèmiques de vegades extremament dures i ens recorda alguns punts que foren especialment objecte d’enfrontaments importants. Enmig de les hostilitats, sobretot entre Fabra i Alcover, i de les dificultats que socialment la normativa establerta s’acceptés disciplinadament, Prat de la Riba actuà de mitjancer hàbil i tenaç, i acabà amb la intransigència que caracteritzava l’actitud d’alguns intel·lectuals. Assumpció Estivill Rius exposa una ponència intitulada «Biblioteques i bibliotecàries: dels orígens a la consolidació del projecte de la Mancomunitat». S’ocupa, doncs, d’una voluntat que es traduí en fets molt lloables pel que fa a la difusió de la cultura, concretament mitjançant la creació de biblioteques i la formació de professionals que les poguessin atendre amb competència suficient. Analitza el sistema de biblioteques populars, que arribà a madurar, però que fou esclafat per la Guerra Civil. El projecte fou concebut per Eugeni d’Ors i té la culminació exemplar en la Biblioteca de Catalunya, que és la que es converteix en el centre nuclear d’una gran xarxa. Per a assolir professionals preparats adequadament es creà l’Escola de Bibliotecàries, amb uns resultats excel·lents. Josep González-Agàpito és l’autor de «L’obra pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya». L’àmbit de la pedagogia escolar fou un eix principal en les transformacions que la Mancomunitat es proposà dur a terme. Cercava, com ens diu González-Agàpito, la construcció d’una educació nova, en tots els nivells de formació: de la primària a la superior, sobre la qual havia de recolzar el creixement en la resta de camps d’una societat culta, oberta al món. Com que la Mancomunitat no tenia competències en aquest terreny, que depenia completament de l’Estat espanyol, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch crearen les Escoles d’estiu, que es convertiren en un fòrum de discussió, on intercanviar d’experiències, formar i reciclar els mestres de Catalunya; els cursos Montessori i la programació dels Estudis Normals, que completava i millorava els coneixements adquirits en les escoles estatals. L’autor fa també referència a publicacions que servien per a l’extensió de la formació dels educadors. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 144

18/01/16 09:38


Ressenyes

145

Josep M. Roig Rosich presenta la ponència «La irradiació de la Mancomunitat fora de la província de Barcelona». És a dir, estudia els processos de descentralització de la Mancomunitat, amb la finalitat d’acostar la gestió als ciutadans de cada indret de Catalunya. Es veié la necessitat de pensar en clau municipal i de no fer excessiu el pes de Barcelona. Roig ens explica que planteja l’article en tres àmbits: el polític o de representació de províncies en els òrgans de govern; l’ideològic, el de la concepció de la planificació de la gestió del món rural; i, finalment, l’extensió de la cultura i de les infraestructures fora de la capital. Roig afirma que la Mancomunitat, en aquest sentit, no fou centralista, sinó, si de cas, dirigista, però molt curosa en la consideració de les classes més desafavorides i de les mitjanes, de manera que els recursos de tota mena es distribuïen igualitàriament entre Tarragona, Girona, Lleida i Barcelona. Es lamenta que, per la durada que tingué el govern de la Mancomunitat, moltes intencions hagueren de restar en projectes sense realitzar. Clou el volum l’aportació de Jordi Casassas «La Mancomunitat, la in­ tel·lectualitat i el Noucentisme. Assaig d’interpretació», en què s’ocupa de l’anàlisi del sector intel·lectual i el paper que va tenir en la política general de la Mancomunitat. Relaciona directament l’hegemonia del pensament amb el corrent del Noucentisme, el qual, al seu torn, afavorí el naixement i la consolidació del catalanisme polític. Casassas s’endinsa en la comparació de Catalunya amb altres territoris de la Mediterrània nord-occidental. Tanca el seu estudi amb la valoració del declinar en el context de la Gran Guerra i de les seves conseqüències, i amb la consideració de les raons del denominat cas Ors, de l’any 1920. En suma, l’obra és una excel·lent panoràmica de la diversitat d’actuacions que suposà el Govern de la Mancomunitat de Catalunya. Ens il·lumina amb anàlisis que toquen els aspectes més importants de la vida social, política, econòmica, cultural, lingüística. Les aportacions són crítiques i clares. El conjunt de les ponències que es presentaren en el simposi organitzat per la Secció HistòricoArqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona és un peça utilíssima per a entendre amb prou profunditat un moment de la història de Catalunya dissortadament breu, massa breu, certament, però curull d’idees i de projectes que, si s’haguessin pogut desenvolupar sense les desgràcies de les guerres i les maltempsades en general, haurien conduït al renaixement d’un país d’una modernitat sorprenent, capaç de competir en tot amb els més avançats del món.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 145

18/01/16 09:38


146

Llengua & Literatura, 26, 2016

Epistolari Gaziel – Miquel Forteza Manuel Llanas Universitat de Vic mllanas@uvic.cat

Maria Antònia Segura Bonnín i Albert Bonnín Fiol (eds.): Agustí Calvet «Gaziel» i Miquel Forteza i Pinya. Epistolari (1909-1963), Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, 2014. Cal saludar amb goig la publicació de la correspondència entre aquestes dues grans personalitats, amics íntims de tota la vida d’ençà que, pel desembre de 1908, van coincidir com a estudiants en una dispesa madrilenya. (Forteza és «l’estudiant mallorquí» esmentat al capítol XIV, «Aquell Madrid tibetà», de Tots els camins duen a Roma.) Tot i aquesta coneixença tan primerenca, dels inicis d’aquesta amistat només se n’ha conservat una carta, de 1909, la que obre el volum. Totes les altres (123 de Gaziel i 64 de Forteza, numerades independentment)1 daten del període 1940-1963 i la gran majoria procedeixen de l’arxiu familiar de l’escriptor mallorquí.2 Aquesta acusada desproporció de cartes impossibilita sovint de conèixer les opinions de Forteza sobre temes que el seu amic comenta o sobre els quals replica. De les cartes de Gaziel (amb diferència, les més interessants), l’Obra 1. La carta 35 de Forteza (p. 177-178) està mal situada cronològicament i ha d’anar després de la 81 de Gaziel (a la p. 180). 2.  Per completar la recopilació, puc afegir-hi una carta de Gaziel, datada a Barcelona el 25 de maig de 1962. Es tracta d’una còpia que he trobat, per atzar, dins les enviades per l’escriptor guixolenc a Francesc de B. Moll que es conserven a l’Arxiu del Regne de Mallorca (signatura 221/865), on probablement va anar a parar perquè Moll n’és el tema principal. Diu així: Estimat Miquel: Ara mateix (3 tarda) acabo de rebre la teva carta d’abans-d’ahir. És la primera nova que rebo de l’homenatge a Francesc de B. Moll. Ningú no me n’havia dit res fins ara. Dies passats, que es celebrà a Barcelona, segons em digueren, un acte semblant, tampoc no vaig saber-ne res fins que ja fou passat. Ja comprendràs que em sigui materialment impossible, en aquestes condicions, de comparèixer demà mateix a Palma per participar dels actes preparats. Ho hauria fet amb molt de goig, però la meva absència no serà pas per culpa meva. Moll és un dels homes nostres que jo estimo més, bé ho saps prou. La seva obra admirable és de les que honoren i ensems enforteixen una cultura. I ell és l’obrer eminent que ens ha dotat del més gran arsenal d’armes lluminoses i pures amb què defensar el nostre esperit: inesgotable correntia de paraules vivificadores, tant com ho pugui ser la sang que portem a les venes. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 146

18/01/16 09:38


Ressenyes

147

catalana completa (1970) en reproduïa 11 a Miquel Forteza (datades entre 1951 i 1963); però a partir d’ara caldrà remetre sempre al llibre que ressenyem, perquè el curador d’aquell volum de l’editorial Selecta (Tomàs Tebé) sovint les transcrivia mutilades, gairebé sempre per por de la censura. Les explicacions mútues de les circumstàncies viscudes durant la Guerra Civil acaparen, lògicament, el contingut de les cartes de 1940, escrites en castellà per motius evidents de seguretat personal. Si Gaziel no entra gaire en detalls, Forteza, en canvi, amb llenguatge el·líptic, al·ludeix als problemes que va tenir pel fet d’haver format part dels 153 signants de la Resposta al catalans amb què, el 10 de juny de 1936, intel·lectuals de les Illes contestaven als catalans —entre els quals Gaziel— que, al seu torn, havien escrit poc abans un Missatge als mallorquins; a les represàlies desencadenades a Mallorca durant la guerra per aquella resposta —atiades pels germans Miquel i Llorenç Villalonga—, Forteza s’hi refereix amb una gràcia innegable: «Mientras tanto, mi ensaimada y la de Ferrá [Miquel Ferrà] habían estado a punto de ser metidas en el horno, a causa de la famosa invitación, que tú habías firmado junto con otros, para venir a comer un arroz, como tú decías, y a cuya invitación nosotros habíamos contestado, para corresponder a vuestra atención» (F3).3 Descobrim també (F5), que Forteza intercedeix davant Serrano Suñer, a mitjan 1941, per la resolució favorable del procés de responsabilitats polítiques instruït contra Gaziel. Les cartes de 1946 les protagonitza la consulta recíproca de variants i propostes de la traducció conjunta de El cementiri marí, que tots dos havien començat pel seu compte sense saber-ho i que acaben publicant, en edició semiprivada, l’any següent.4 El 1948, per contrast, tant l’un com l’altre veuen com la censura els tomba dues traduccions, ara empreses per separat: Gaziel, la d’Esbós d’un serpent, del mateix Valéry, encara inèdita,5 alguns versos de la qual sotmet a la consideració de l’amic (G8; F25); i Forteza, per dos cops, la de la Balada de la presó Et prego que facis constar la causa atzarosa de la meva involuntària absència, i donis a l’amic Moll, de part meva, una forta abraçada, penyora de l’estimació i admiració profundes del seu devot Gaziel P.S. Per a tu i els teus, els nuvis sobretot, el nostre vell afecte. Aquestes ratlles van precedides d’un telegrama, per si arribessin tard. 3.  Amb aquesta abreviació (G en el cas de Gaziel) identifico el corresponsal i el número de la carta. 4.  L’epistolari reprèn noves esmenes a aquesta traducció arran de la publicació el 1960, per part de Forteza, del recull de traduccions titulat Rosa dels vents, que incloïa la de El cementiri marí fent-hi constar la participació de Gaziel (cf. G103, G104 i G105 i F50, F51 i F52). 5.  De fet, la vaig donar a conèixer en els apèndixs de la meva tesi doctoral, on continua enterrada. A banda d’aquestes dues, Gaziel enllesteix una tercera traducció de Valéry, la de Palme, que titula El Plàtan i que cal considerar perduda (l’epistolari s’hi refereix a G25, G26, G27 i G109). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 147

18/01/16 09:38


148

Llengua & Literatura, 26, 2016

de Reading, d’Oscar Wilde. Davant d’aquesta doble prohibició, Gaziel esclata amb acotacions tan desolades com les de les Meditacions en el desert: «[...] tu ja no pots fer res més que esperar. Esperar temps millors, que no es veuen venir per cap banda. Qui ens ho havia de dir, estimat Miquel, que cauríem més avall que els gossos!...» (G14). Amb la mateixa acritud, el Nadal de 1948 li escriu aquesta singular felicitació: «Que l’any nou ens porti tota mena de ventures!!! (Si vols que et sigui franc, jo no hi crec gens. Jo crec fermament que l’Occident, Europa o com vulguis anomenar-ho, és cosa que se’n va a rodar i que els vells o covards que no podem abandonar-la estem condemnats a no veure lluir mai més el sol de la bonança i a no sentir mai més bufar el vent de la prosperitat.)» (G15). El Gaziel aleshores amargat per les experiències viscudes des de 1936 s’hi fa present de forma descarnada. I la ronya del franquisme s’hi palesa en diferents moments, com ara en la negativa de l’escriptor català a participar en unes conferències a Mallorca per la imposició de fer-les en l’idioma oficial. L’explicació que dóna il·lustra a la perfecció la seva actitud lingüística abans i després de la guerra: Quan érem gairebé amos de casa nostra, ja saps que jo era l’home més transigent del món. Fins creia que era un deure nostre escriure en castellà per influir, per enfortir-nos, però ara, després d’haver caigut tan avall i d’ésser com aquell que diu terra vençuda i ocupada, no podria pas jo donar cap conferència a Catalunya o a Mallorca com no fos en català. (G41) Però, aixís com en temps de dignitat, vull dir de llibertat, mai no he tingut el més petit escrúpol (ja ho saps) en parlar i escriure en una llengua que no és la nostra, ara no vull passar per l’abjecció de veure’m privat de la meva. (G42)

Més endavant, Gaziel li escriu ara i adés sobre els llibres en curs d’elaboració o de publicació: el viatge a Portugal que dóna lloc al segon títol de la Trilogia ibèrica a G41 i G43; el volum de les memòries a G72 i G74; Castella endins a G76 (descobrim, per cert, que l’itinerari narrat en els capítols IX i XII d’aquell volum, Gaziel el va fer amb la seva filla i amb Forteza i la filla Feliça). La confiança existent entre tots dos fa que les cartes abundin en qüestions anecdòtiques o familiars, que naturalment eludeixo, i alhora permet que s’expressin amb tota franquesa, es facin confidències o es demanin favors, de vegades enutjosos (com ara la publicació del llibre de Forteza sobre les carreteres de les Balears, duta a terme a Madrid sota la supervisió directa de Gaziel per encàrrec de l’autor; cf. les cartes de febrer i març de 1959). Gràcies a aquesta fluïdesa en el tracte, coneixem els motius reals de l’enuig públic de la filla de Miquel dels Sants Oliver contra el tracte dispensat al seu pare a les memòries de Gaziel (F41 i F44 i G93). Igualment, quan esclata a La Vanguardia el cas Galinsoga, retret per Forteza (F52), Gaziel el valora com la “primera vegada que el Madrid de la postguer­ ra claudica i s’ajup davant dels catalans” i, a més a més, l’aprofita per envestir agrament contra el comte de Godó d’aleshores, responsable únic, segons l’escriptor, del buit que li feia una part molt significativa de la premsa barcelonina (G105). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 148

18/01/16 09:38


Ressenyes

149

La franquesa recíproca fa aflorar també algunes discrepàncies. La més notòria la desencadena la diferent valoració de les figures de Nicolau d’Olwer i de Joan Estelrich, suscitada per la mort del segon i per la recepció, per part de Forteza, d’un exemplar de Caliu. No sabem què en va dir en un primer moment, del llibre i dels dos personatges, perquè la carta seva no es conserva, però en la següent de Gaziel (G80, del juliol de 1958), hi llegim una valoració comparativa ben contrastada: És curiós el que dius del llibre d’en Nic, que no conec. Però trobo que tens dugues mesures: una per judicar-lo a ell, i altra per judicar aquell sàtrapa de l’Estelrich; rígida la primera i massa acomodatícia la segona. Cert que el Nic actua com un pobre home il·lús i enlluernat, però amb una puresa immaculada sempre; tant, que del major disbarat que va fer o li imputen, o sia l’entrega de l’or d’Espanya a l’estranger, no n’hi quedà ni un xavo. Jo l’he vist, a París, malalt, tronadet i pobre. I un home que remena un riu d’or amb les mans i no n’hi queda enganxat ni el polsim, pot ser un ruc monumental, però és també la decència en persona. L’Estelrich, mort i enterrat en honor i olor de santedat pels enemics més aferrissats del que havia semblat defensar tota la vida anterior a 1936, és tota una altra figura, que de puresa i de bona fe no en té res. Jo no sé pas si tenen raó els que l’acusen de traïció o els que el defensen. Jo només sé que era i fou sempre un aventurer [...]. Però em sap greu que tu, home pur si n’hi ha, et decantis més per la impuresa triomfant que per la puresa abatuda.

Forteza, però, no es dóna, i en la carta de resposta (F34) inverteix radicalment el judici moral sobre les dues figures: Per molt sàtrapa que el mort hagués estat i «agent de viatges de la cultura», d’amos de tot color, ningú li podrà treure el mèrit d’haver-se jugat la vida a les Corts abans de la guerra i d’haver estat el promotor i el gestor de la Fundació Bernat Metge [...]. En canvi, a l’altre ningú no li podrà treure de sobre el crim d’haver-se emportat, perseguit per les baionetes, l’or d’una nació, com si hagués estat el del calaix de casa seva. I si ara està a la misèria, bé devia cobrar de l’or emportat, quan era ministre o ambaixador, després de la fugida.

I si en una tercera carta encara sobre la qüestió, Gaziel la liquida sense cedir gens en el seu punt de vista (G81),6 en una altra de posterior, comentant el llibre de Gaziel sobre Suïssa, Forteza dóna a conèixer el contingut d’una conversa seva amb Estelrich en què, «obrint-li el cor», li va explicar els motius reals de la seva trajectòria, especialment en la postguerra (F59).

6.  El 1962, arran de la mort de Nicolau d’Olwer, els dos amics parlen de la seva figura i del ressò que se n’ha fet la premsa (G114 i G115 i F60). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 149

18/01/16 09:38


150

Llengua & Literatura, 26, 2016

Un altre desacord gira al voltant de les creences religioses. Al catolicisme practicant de Forteza, Gaziel hi replica amb comentaris sobre les bruixeries d’ultratomba del cristianisme (G88) o sobre el consol que els creients reben amb l’esperança d’una vida eterna: «per això mai no he entès l’odi i la persecució que tants dels vostres, durant tants de segles, han demostrat implacablement contra els dissortats que no fruïm d’un bé tan gran» (G99; observació comentada a F47); en un altre moment, Forteza discrepa de la visió cristiana de la mort que Gaziel ha descrit en un seu llibre (F65). D’interès resulten els judicis creuats sobre lectures i escriptors: Rimbaud (F28 i F29 i G28 i G30), Joan Alcover (G29), Proust (G40), Sartre (G46) o Long­ fellow (G84 i 85, arran de la publicació de la traducció d’Evangelina per part de Forteza i de Guillem Colom); cal destacar sobretot, en aquesta línia, la valoració literària i biogràfica, no gens falaguera, que Forteza ofereix de Llorenç Villalonga (F54). Igualment, sobresurten les opinions sobre compositors i intèrprets, des del moment que tots dos eren melòmans consumats (cf., per exemple, G58, G69 i G74). Forteza comenta amb elogis superlatius les obres successivament publicades per Gaziel, amb especial menció de les memòries; quan encara no les ha acabat de llegir, enlluernat, es vanta d’haver estat dels primers amics de Gaziel que, ja el 1926 (data de Hores viatgeres), l’empenyeren a publicar l’obra literària en català i, alhora, li reconeix una vocació frustrada de novel·lista (F36), cosa que Gaziel admet (G86). De vegades és un volum publicat per Forteza, com ara el recull de traduccions Rosa dels vents, el que suscita valoracions favorables de l’amic (G106). L’epistolari reflecteix algunes incomprensions de Gaziel davant la realitat catalana de postguerra: el setembre de 1953, per exemple, denuncia amb injusta acritud, arran del congrés de poesia celebrat a Salamanca, un pretès col·laboracionisme de Riba amb intel·lectuals franquistes (G47); o el maig de 1960, quan, explicant a Forteza els Fets del Palau, només se li acut valorar-los afirmant que «tot torna a ser com abans, és a dir, una bogeria inguarible projectant-se damunt un fons de futura tragèdia» (G107). A això s’hi afegeixen diagnòstics derrotistes de la realitat catalana, esclafada per la dictadura (G62); la constatació que catalans i castellans no es poden entendre mai perquè són als antípodes (G83); la convicció, d’una roent actualitat, que Catalunya, per fer-se independent, ja ha fet tard: «ara només podem esperar i treballar perquè aquesta ànima desvalguda nostra sigui respectada, deixin de perseguir-la i acor­ralar-la amb la maligna, estúpida i, a més, impossible intenció de destruirla» (G110). Els dos curadors/editors de l’epistolari han maldat per flanquejar-lo d’útils paratextos. Així, al costat del preceptiu índex de noms, s’hi troba una breu introducció externa a l’epistolari, una cronologia i un arbre genealògic de Miquel Forteza, un llistat de cartes, abundants notes a peu de pàgina —val a dir que no Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 150

18/01/16 09:38


Ressenyes

151

sempre eficaces o aprofitables—7 per aclarir al·lusions i referències de les cartes i, finalment, una nota informativa sobre la procedència de les cartes i el criteri de transcripció, que trobo totalment desencertat. Segura i Bonnín, en efecte, han optat per «respectar estrictament» el «text de les missives», que, així, apareixen sembrades de faltes ortogràfiques (n’hi ha a dojo), d’errors de tecleig i, en menor mesura, de defectuoses reproduccions de noms propis. Arribats aquí, resulta forçós desaprovar l’absurda sacralització de l’ortografia dels escriptors, que, encara massa estesa, obliga a llegir textos (en aquest cas, a més a més, del segle xx!) sense la deguda regularització normativa, cosa que només aconsegueix entrebancar-ne la lectura. Si tots dos autors, en vida, quan van publicar les obres respectives es van sotmetre, com és natural, a les convencions ortogràfiques vigents, en virtut de què o en nom de qui nosaltres, ara, no hi sotmetem els textos pòstums? En altres paraules: què se’n treu de saber que Gaziel escrivia sistemàticament, per exemple, sabs per comptes de saps, sinó un mal d’ulls i una incomoditat permanent del lector? En fi: en la reproducció de les cartes s’hi troba a faltar igualment una correcció ortotipogràfica rigorosa i una revisió final, que sens dubte hauria detectat algunes males lectures8 i, en les cartes de Gaziel, abundants mallorquinismes morfològics que de cap manera no són seus. Més desconcertant visualment és la fotografia de la coberta, on Forteza apareix acompanyat, no pas de Gaziel (com caldria esperar i fins i tot exigir), sinó d’un altre amic seu. Com afirmen els curadors a la introducció, aquest és el primer epistolari de Forteza que veu la llum. Per la transcendència, interès i varietat del contingut del present, cal encoratjar-los a perseverar en l’edició de més cartes creuades entre l’escriptor mallorquí i altres corresponsals. Tots plegats els ho agrairíem.

7.  Una de les que caldria esmenar és la 134 (p. 194), en la qual les referències al Quixot estan totalment desplaçades. L’anècdota de l’armilla, atribuïda a un viatjant d’Arévalo però en realitat protagonitzada per Joan Anguera, Gaziel l’explica al capítol XV de Tots els camins duen a Roma. 8.  Quatre casos detectats: a G49 (p. 131) es transcriu «Ell [...] saber donar una mirada», però la carta diu «sabé donar una mirada», que és el que fa sentit; a G113 (p. 275), el final no té dues signatures, sinó que la primera («Agustí») tanca l’escrit a Miquel Forteza i la segona («A.C.»), l’última ratlla, destinada al seu fill Carles; a G114 (p. 276), el text de la carta diu «fent-li aixís un enterrament de gos» (es refereix al que la cultura oficial barcelonina havia tributat a Nicolau d’Olwer) i no pas «fent-hi aixís un enterrament de gos», que no se sap gaire què vol dir; a F59 (p. 274), finalment, llegim «Què en som de burro!», quan l’original diu «Que en són de burros!», que és el que fa sentit (Forteza qualifica així els censors de llibres). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 151

18/01/16 09:38


152

Llengua & Literatura, 26, 2016

La literatura d’Olga Xirinacs Mònica Sales

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana monica.sales@urv.cat

Sunyer, Magí (ed.): La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris, Diputació de Tarragona - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014; «Biblioteca Serra d’Or». Olga Xirinacs és una de les grans escriptores de les lletres catalanes, tal com ho certifica la seua obra i tots els premis que ha rebut al llarg de la seua trajectòria. El dia 5 de maig de 2014, el palau de la Diputació de Tarragona va acollir un acte de reconeixement a Xirinacs i aquest volum que s’ha publicat vol completar l’homenatge des d’un punt de vista científic i d’anàlisi literària. 30 anys després de rebre el premi Sant Jordi per la novel·la Al meu cap una llosa (1985), es publica aquesta obra que pretén ser una mostra d’estudis sobre diversos aspectes de l’obra literària d’Olga Xirinacs, elaborats per especialistes en cadascun dels temes i editats pel professor Magí Sunyer. Així, es desgranen matisos de la literatura de Xirinacs relacionats amb l’obra poètica; el paisatge; el viatge literari; els dietaris com a modalitat literària; la literatura infantil i juvenil; la temor, els personatges i els fets extraordinaris, i dues aportacions sobre Al meu cap una llosa que volen apropar-nos a la novel·la des d’altres perspectives i altres disciplines. Tots aquests estudis, elaborats des del rigor i el coneixement de la matèria, esdevenen unes orientacions que tant poden interessar des d’un punt de vista científic com des d’un punt de vista divulgatiu. El llibre s’enceta amb els parlaments de les autoritats que van presidir l’acte d’homenatge a l’escriptora: Josep Maria Poblet (President de la Diputació de Tar­ ragona), Francesc Xavier Grau (Rector de la Universitat Rovira i Virgili) i Magí Sunyer (editor de l’obra i professor de Departament de Filologia Catalana de la URV). En totes tres aportacions es destaca la importància de Xirinacs com a autora i el prestigi que dóna a les lletres catalanes. Poblet, a més, destaca Xirinacs com a referent en el panorama literari tarragoní per l’amor que l’escriptora té al territori, en particular, i al món cultural, en general. «Pols d’una glòria adormida. Sobre l’obra poètica d’Olga Xirinacs», de Pere Ballart (Universitat Autònoma de Barcelona) traça unes línies generals sobre l’extensa obra poètica de l’escriptora «des d’aquells primers textos que l’autora no va recollir dins la seva compilació de 2009 fins al que avui és el seu últim títol, Tu, des del mar, de 2011» (p. 17). Ballart descriu aquesta lírica com una constel·lació per saber «de quins astres es compon, quina distància separa els uns dels altres, i quin és el fulgor autèntic dels seus cossos més brillants» (p. 18) i apunta les possibles influències que ha rebut Xirinacs per construir-la. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 152

18/01/16 09:38


Ressenyes

153

Amb una àmplia nòmina d’obres poètiques (fent sempre esment als premis guanyats), Ballart ens presenta diferents aspectes sobre aquesta Xirinacs lírica, que parla del mar, del paisatge, de Tarragona (eterna i del moment), de la música (per la seua condició de professora de piano), del món, de l’art, del cinema, de les creences religioses, etc. L’historiador i escriptor Eugeni Perea Simon és l’encarregat de parlar sobre «Els paisatges en l’obra poètica d’Olga Xirinacs» que donen autenticitat al discurs poètic de l’autora. Tal com el mateix Perea argumenta «els escenaris triats mai no són banals o circumstancials, sinó que responen a l’existència d’un guió literari, al marc històric dels conceptes i a una antropologia social que fa que les idees i la geografia encaixin, es complementin i permetin llenguatges madurs, idees ben travades, arguments entenedors» (p. 53). Amb aquesta lectura descobrirem com en la poesia de Xirinacs hi és present la natura (per participar-ne) i la relació entre la humanitat i el paisatge, de vegades descrit com un retrat pictòric de colors i pinzellades; veurem com s’integren els personatges que conformen la humanitat (monges, canonges, putes, mariners, pagesos, industrials, àrabs, gitanos, etc.) i que donen diversitat al món mediterrani que ens envolta; comprovarem com d’important és la inclusió del patrimoni lingüístic, que ens permet apropar-nos a la vida i que, impregnat de noms diversos dóna versemblança al text. El tercer article de l’obra, de Llorenç Soldevila (Universitat de Vic), correspon a «El viatge real i imaginat en l’obra d’Olga Xirinacs: una lectura», a partir, bàsicament, dels dietaris Música de cambra (1982) i El viatge. Dietari 1986-1990 (2004). Tal com el mateix Soldevila comenta «Xirinacs és de les poques dones escriptores que han donat a conèixer obra dietarística» (p. 71) i fa una anàlisi de les característiques d’aquests dietaris i dels tipus de viatge que s’hi escriuen (reals, imaginats, de la vida...) ja siguin més propers (amb Tarragona, Rubí o Mont-ral) o més llunyans (amb Nova York). A més, exposa els temes (música, metaliteratura, natura i botànica, mort, mar, pintura, cinema, etc.) que s’hi poden localitzar i altres aspectes que, de vegades, passen per les pinzellades autobiogràfiques de la mateixa autora. Anna Esteve (Universitat d’Alacant) és l’encarregada del quart article: «La litúrgia dels dies: els dietaris d’Olga Xirinacs». Amb una presentació rigorosa sobre els orígens del dietarisme català, Esteve dóna fe de la proliferació de dietaris i exposa que «al llarg de la dècada dels vuitanta i molt especialment dels noranta fins a l’actualitat es multiplica el nombre de publicacions de manera notable, fins al punt que el dietarisme s’imposa com un dels fenòmens més singulars i atractius de la literatura catalana recent» (p. 89). Xirinacs, no aliena al fenomen, escriu Música de cambra i «es presenta, doncs, com a escriptora —una pràctica habitual en el dietarisme català— i projecta una quotidianitat determinada pel seu ofici: converses i sopars amb poetes, premis literaris en què participa, lectures i citacions que ameren tota l’obra i on destaquen clarament els poetes, reflexions sobre la literatura i el procés de creació» (p. 97). Més de vint anys després arriba el segon dietari: El viatge. Esteve ens parla d’una Xirinacs més propera i vivencial (per Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 153

18/01/16 09:38


154

Llengua & Literatura, 26, 2016

exemple quan explica «l’angoixa i la por que acompanyen Xirinacs quan li diagnostiquen un nòdul, primer, i seguidament l’operen» (p. 103)) que coneix l’exterior a través de viatges i que segueix fent «crònica de la seua activitat literària: la més íntima [...] i també la més pública» (p. 103). La literatura infantil i juvenil també té un lloc en aquesta obra i M. Carme Bernal Creus (Universitat de Vic) presenta «Olga Xirinacs, una escriptora també dels lectors joves». Malgrat el canvi d’edat a qui l’autora s’adreça, amb la lectura de Bernal ens adonem que els temes que Xirinacs imprimeix en aquestes obres també són temes presents en les obres que escriu per a adults. Amb una tradició lectora des de la infantesa, Xirinacs s’apropa a través de les seues obres a infants i joves i «bastirà la seva literatura juvenil, que es caracteritzarà per l’ús d’un bon llenguatge i sempre a la recerca de bones històries, senzilles però interessants; històries que, en conjunt, a la llarga forjaran tot un univers literari i un registre personal en la seva faceta d’escriptora per a joves» (p. 116). Tal com l’editor del llibre exposa, a petició de la mateixa Xirinacs el psiquiatre Xavier Allué presenta «Viure i desviure. Un assaig a l’entorn de l’obra Al meu cap una llosa, Virgínia Woolf i el final de la vida» per oferir «una anàlisi d’aquest relat des de paràmetres absolutament diferents dels que s’usen en els estudis literaris» (p. 15). Des d’una visió mèdica, Allué fa al·lusió al suïcidi i explica el treball que va haver de fer per presentar El balcón de los suicidas (2007). Comparant Xirinacs amb Woolf, Allué es pregunta qui té por d’Olga Xirinacs (a mode del Who’s afraid of Virginia Woolf, d’Edward Albee) i ens explica que «el text d’Olga Xirinacs ens acompanya en una vintena d’experiències dramàtiques, de vint viatges finals, de salts cap a l’eternitat. Vint drames, però, si no em fallen els comptes, fins vint vides i morts» (p. 133). Amb Al meu cap, una llosa, arribem al penúltim article d’aquest llibre, que reprodueix el parlament que va fer el filòleg i exconseller Joan Maria Pujals el dia de l’acte d’homenatge: «Olga Xirinacs, una obra de combat». Encara amb la idea del suïcidi i amb la presència de Virginia Woolf, protagonista de la novel·la, Pujals argumenta detalladament per què l’obra de l’escriptora pot ser considerada de combat, «implicada i compromesa en les grans qüestions del segle» (p. 143), «que vol participar d’una manera plena i desacomplexada en el contrast de les idees sobre les grans qüestions universals que ens planteja la modernitat, aquella que vol tenir una veu pròpia en allò que el món discuteix i fer-ho des del rigor i l’honestedat literària» (p. 139). I ja per posar punt i final, Margarida Aritzeta (Universitat Rovira i Virgili) és l’encarregada de parlar del terror i dels personatges i fets extraordinaris amb l’article «Relats gòtics d’Olga Xirinacs: un terror exquisit». Com argumenta Aritzeta, «en els relats de por d’Olga Xirinacs hi trobem molt sovint la interferència de l’element sobrenatural en la vida quotidiana dels personatges, de manera que el seu espai vital es veu de sobte vulnerat per fenòmens i criatures inquietants, aparicions i objectes amb propietats inexplicables» (p. 156) i això és el que descobrim amb la lectura d’aquest article, que fa una anàlisi de la mort (perLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 154

18/01/16 09:38


Ressenyes

155

sonatges, espectres, espais de mort, tipus de mort, etc.) com a «element més re­ cur­rent en l’obra narrativa d’Olga Xirinacs» (p. 158) i d’altres motius com ara els objectes. Després de la lectura d’aquesta obra, el lector o l’especialista pot copsar la importància de l’escriptora en el panorama literari català, però també en el panorama literari internacional. Molts són els atributs que se li dediquen al llarg d’aquesta lectura i que donen una visió general sobre Olga Xirinacs: consolidada (Bernal), dona referent (Poblet), escriptora consagrada (Allué), filla del seu segle (Pujals), mestra en la creació d’atmosferes (Aritzeta) i prolífica (Sunyer). Amb La literatura d’Olga Xirinacs, doncs, el lector podrà iniciar o refermar l’apropament al corpus literari de Xirinacs i podrà conèixer la contribució d’aquesta escriptora, que segons Sunyer, l’editor del llibre, és «una escriptora d’avui que reclama lectors d’avui» (p. 16).

Noves aportacions a l’epistolari de Jordi Arbonès Josep Camps i Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

1. Caball (2013): Josefina Caball (ed.), Epistolari Jordi Arbonès & Matthew Tree, Lleida: Puctum & Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, 2013; «Visions» 3. 2. Bacardí (2014): Montserrat Bacardí (ed.), Epistolari Jordi Arbonès & Joaquim Carbó, Lleida: Puctum & Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, 2014; «Visions» 5. El 2011 van publicar-se, dins la col·lecció «Visions» de l’editorial Punctum, els dos primers volums de l’epistolari de Jordi Arbonès, traductor, escriptor i activista cultural barceloní, que va residir a Buenos Aires des de 1956 i hi va morir el 2001, amb Manuel de Pedrolo i amb Albert Manent, i que van ser objecte del nostre comentari en el volum 23 (2013) de Llengua & Literatura. Ara ressenyem les dues darreres mostres que n’han vist la llum: la correspondència amb Matthew Tree i amb Joaquim Carbó. L’epistolari d’Arbonès amb l’escriptor català d’origen anglès Matthew Tree constitueix el tercer volum, a cura de Josefina Caball. Consta de 51 cartes (22 d’Arbonès i 29 de Tree) que cobreixen la darrera dècada del segle passat i, més en concret, des del 22 de desembre de 1990 fins al 27 de març de 2000. Sobre la seva Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 155

18/01/16 09:38


156

Llengua & Literatura, 26, 2016

dèria epistolar, Arbonès exposava a Tree amb resignació: «De fet, això de rebre cartes i d’escriure’n per a mi és una cosa vital. En ser lluny del terrer, és l’única cosa, juntament amb els llibres i les publicacions de casa nostra que rebo, que m’ajuden a suportar aquesta mena d’exili. L’arribada del carter l’espero amb delit» (p. 52). La coneixença neix arran de la presentació del breu assaig d’Arbonès Henry Miller, un autor que els dos interlocutors admiraven, en un acte de l’editorial independent Cafè Central, creada el 1989 per Antoni Clapés i Isabel Casals (amb la col·laboració immediata de Víctor Sunyol). Les cartes contenen reflexions sobre les opcions lingüístiques a l’hora de traduir el narrador nord-americà —cal tenir present que Arbonès ja li havia traduït diverses novel·les com els cèlebres Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorn— de qui s’intercanviaran estudis i biografies. Per tot plegat, no ens estem de reproduir l’afirmació que fa Tree quan explica que va descobrir Miller a través de George Orwell, fins al punt d’afirmar que «Miller era l’escriptor que l’Orwell secretament hauria volgut ser» (p. 142). Un segon narrador que desperta l’interès dels corresponsals és Manuel de Pedrolo, de qui Arbonés va escriure l’assaig Pedrolo contra els límits (1980); ambdós es planyen de l’escàs tracte rebut per part de la crítica coetània: «Pedrolo és un altre autor que està patint a les mans dels crítics, o com a mínim, a les mans dels que escriuen amb regularitat als diaris i que tenen una opinió sobre tot i tothom» (p. 60). Altres temes d’actualitat que reflecteix l’epistolari tenen molt a veure amb Catalunya i amb l’idioma: la descripció del panorama cultural (amb uns aguts comentaris sobre llibres publicats), la situació política derivada dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona, o la implantació de quin ha de ser el model de llengua literària arran de la polèmica entre el català heavy (que reclamava ser respectuosos amb la llengua literària de la tradició) i el català ligth (que propugnava l’acostament de la llengua literària al català que es parla); una qüestió, com ja veurem, que també serà una constant a les lletres amb Carbó. Vegem un exemple de l’opció presa per Arbonès en el debat i que denota, alhora, un cert ressentiment: va estrafer el títol de l’assaig de dos dels promotors del català ligth, Xavier Pericay i Ferran Toutain, El malentès del Noucentisme pel d’«els malentranyats del rebentisme» (p. 155). Ara bé, les cartes creuades entre Arbonès i Tree no només parlen d’aspectes culturals i polítics sinó que també hi abunden les referències a qüestions personals. Així ens assabentem dels problemes laborals d’Arbonès que des de 1988 vivia —o, millor dit, sobrevivia— exclusivament de les traduccions de llengua anglesa i, per tant, temia el descens de la feina a causa del tancament de les editorials o de les irregularitats de les editorials per oferir-li’n, i també per les constants devaluacions de la pesseta respecte al dòlar. Una activitat insegura i, sovint, mal retribuïda, que l’empenyia a traduir un títol rere l’altre. O bé els problemes de Tree per publicar en el seu país nadiu i les seves múltiples ocupacions a la recerca d’un sou digne: a més d’escriptor, es va veure obligat a treballar de traductor, guia, intèrpret i, fins i tot, de doblador. Com ja és habitual en l’edició de la correspondència d’Arbonès, hi trobem un annex que en aquest volum reprodueix els textos, d’un interès desigual, que Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 156

18/01/16 09:38


Ressenyes

157

s’adjunten a les cartes: les respostes d’Arbonès a una entrevista efectuada per Tree, una carta de Henry Miller a J. Rives Childs, i un informe de Tree per a l’editorial Destino de la novel·la By The Wayside de Jeff Putnam. La correspondència entre Arbonès i el prolífic escriptor de literatura juvenil i per adults, Joaquim Carbó conforma el quart volum de l’epistolari. Si el comparem amb el de Tree hi ha una diferència notable: l’extensió i el lapse temporal perquè comprèn 197 cartes datades entre 1967 i 2001, amb el ritme aproximat d’una carta mensual d’un dels dos corresponsals. Val a dir que la seva distribució és desigual ja que hi ha un primer període entre 1967 —la lletra que inicia l’epistolari és de Carbó, llavors jurat del premi Joan Santamaria, que es va trobar amb el deure d’informar Arbonès que la seva narració «Tant se val tot... o no?» havia estat finalista— i 1970, només amb onze cartes, quan els interlocutors no es coneixien personalment i l’amistat encara no havia arrelat; i un segon que s’inicia el 1979 quan Arbonès comunica a Carbó que viatjarà a Barcelona i que el vol conèixer i que finalitzarà amb el traspàs del primer. Montserrat Bacardí, curadora del volum, indica, a propòsit de l’elevat nombre de cartes conservades, que aquestes sovint «significaven hores robades a la son, a feines imperioses o a lleures escassos» (p. 18). Cal dir que l’epistolari no és rigorosament inèdit ja que se n’havien publicat algunes mostres, per part del mateix Carbó, al llibre Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (1986) i a les revistes Assaig de teatre (núm. 29-31, 2002) i Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (núm. 120, 2003). De fet, la publicació íntegra de la correspondència és una qüestió que apareix al llarg de diverses cartes; n’és una mostra la lletra que redacta Arbonès el 25 de setembre de 1989 on afirma que «la nostra correspondència aviat s’assemblarà a la premsa groga, amb totes aquestes sedasseries que es converteixen en tema epistolar, no trobes? Espero que, si em moro, i et toca de revisar les cartes, en facis una bona esporgada» (p. 488). Entrant ja pròpiament en el contingut, el volum ve falcat per una introducció de Carbó que porta per títol «Viatge al passat» en què rememora la seva amistat amb Arbonès i n’indica els eixos temàtics de les cartes: «Si algú s’atreveix a endinsar-s’hi, comprovarà que són l’abocador descontrolat i repetitiu d’una pila de greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il·lusions, fins i tot, alguna alegria en qualsevol terreny: cívic, polític i, naturalment, econòmic, sempre al voltant dels llibres i la llengua» (p. 10). Les afinitats entre Carbó i Arbonès són un factor cabdal que permet entendre millor la durada gens usual —gairebé trenta-cinc anys— d’aquest epistolari. És evident que hi ha unes afinitats lingüístiques, literàries i polítiques que tenen un punt de partida nacionalista (els podríem qualificar, sense equivocar-nos, de «croats de la causa»), això sí, força divergent: Arbonès, independentista fins al moll de l’os, i Carbó amb unes idees properes al socialisme (cosa que explica les crítiques sovintejades a Jordi Pujol i a Convergència Democràtica de Catalunya). Des de Catalunya estant, Carbó informa Arbonès dels principals esdeveniments Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 157

18/01/16 09:38


158

Llengua & Literatura, 26, 2016

culturals (cinema, lletres, teatre, la creació de TV3...) i s’encarrega, talment com si fos el seu secretari, de les gestions (li presenta les traduccions teatrals al premi Josep M. de Sagarra) i, fins i tot, de les despeses (la quota de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) que Arbonès, des de l’Argentina, no pot assumir. Grafòmans empedreïts, com els defineix encertadament Bacardí, no podem obviar que Carbó, després de la jornada laboral en una entitat bancària, escriu novel·les (algunes en una setmana) i guions per a la revista juvenil Cavall Fort, i participa en nombrosos fòrums en escoles i instituts, al mateix temps que s’obsessiona, de manera gairebé malaltissa, a participar en els premis literaris, sobretot d’adults, per tal d’evitar que l’encasellin només com un autor de literatura juvenil; altrament, Arbonès, com ja hem indicat a propòsit de l’epistolari amb Tree, tradueix incansablement per a guanyar-se la vida, fins i tot al castellà: des d’obres clàssiques com La fira de les vanitats de William M. Thackeray a productes (en el sentit negatiu del terme) de la més estricta actualitat. Com es pot deduir del que comentem, l’epistolari ens proporciona informació sobre el món editorial, literari i cultural del darrer terç del segle xx però també del procés de gestació de les traduccions d’Arbonès i dels nombrosos textos de Carbó (i la seva participació en el col·lectiu Ofèlia Dracs). Del conjunt d’aquesta dilatada correspondència, voldríem remarcar altres temes recurrents. Un és el paper de l’escola com a instrument d’aprenentatge de la llengua: sovint les novel·les i llibres de contes de Carbó tenen una remarcable finalitat didàctica. O l’interès envers l’obra de Pedrolo: els corresponsals es planyen de la manca de recepció crítica de les sèries dels Anònims i dels Apòcrifs alhora que s’ofereixen a col·laborar en la reconstrucció de l’epistolari pedrolià —que donarà a conèixer Xavier Garcia el 1997 a la Biblioteca Literària de Ponent— i en la publicació d’inèdits. O les valoracions d’autors que creuen que, com Pedrolo, no tenen el reconeixement que es mereixen: C. A. Jordana: «Quin escriptor més excel·lent! [...] He llegit i he assaborit El món de Joan Ferrer, un llibre que em va emocionar» (p. 89) o Joan Puig i Ferreter i el cicle novel·lístic El pelegrí apassionat: «Potser allò que més ha perjudicat aquest llibre [La traïció de Llavaneres, una de les novel·les que en forma part], a criteri meu, és la manca de sentit de la mesura. Una bona esporgada penso que li hauria anat molt bé» (p. 149). També hi ha espai per a les necrològiques d’amics i coneguts: Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Pere Calders, Xavier Romeu, Jaume Fuster i Montserrat Roig, entre d’altres. Com ja hem vist, Arbonès es va posicionar contra el model de llengua conegut com a català ligth i els seus partidaris van acusar les traduccions que feia de ser pròpies d’una altra època. Serveixi, a tall de mostra, l’acusació que li feia Vicenç Pagès Jordà d’haver realitzat una traducció encarcarada del llibre Els primers quaranta-nou contes d’Ernest Hemingway i la rèplica d’Arbonès, que es defensava en aquests termes: «cada dia has de retre examen davant d’uns personatges que es veuen amb cor de desacreditar olímpicament una feina, sense donar cap fonamentació. Els quaranta-nou contes del llibre foren escrits en èpoques molt diverses de la vida de l’autor, des dels primers tempteigs Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 158

18/01/16 09:38


Ressenyes

159

fins a les obres més sòlides, o sigui que hi ha contes que tenen un estil rígid o encarcarat en l’original. [...] Per força la meva traducció ho ha de reflectir això» (p. 614). Pel que fa a l’anotació de les cartes hi ha diferències remarcables entre els dos volums que ressenyem. L’epistolari Arbonès-Tree presenta les notes adients, que permeten contextualitzar degudament el que s’explica. En canvi, a la correspondència Arbonès-Carbó, l’absència de notes és total, fet que la curadora, Montser­ rat Bacardí, justifica per la considerable extensió del volum tot i que creiem que no hauria estat sobrer incorporar-ne alguna per a una major comprensió del text. Una solució a aquest problema podria haver estat distribuir el material en dos lliuraments però, amb tota seguretat, el projecte hauria topat amb el consegüent increment econòmic i, en conseqüència, la seva inviabilitat. Aquest diguem-ne dèficit es veu compensat amb un annex que inclou una llista completa de les publicacions d’Arbonès i Carbó, imprescindible per a saber de quina obra estan parlant, i que permet adonar-nos de la vastitud de la seva producció literària. El llibre incorpora, a més, un utilíssim índex onomàstic, absent, de manera incomprensible, a la correspondència amb Tree. Sobre el sentit patriòtic de la tasca desenvolupada pels interlocutors —Arbonès, Tree i Carbó però també per Pedrolo i Manent, els corresponsals dels dos primers volums de l’epistolari—, creiem que paga la pena reproduir aquest passatge d’una carta de Carbó datada el 31 de juliol de 1968: «Un dia que estava tip de tot i comentava si no val la pena plegar, llavors, amb un amic, vam adonar-nos que entre tots fèiem d’obrers d’una gran piràmide, una piràmide que potser no s’acabarà mai. Què hi fa que d’un llibre se’n venguin només tres-cents exemplars! Si només n’hi hagués un... Però aquest, i un altre, i centenars d’altres, formen una pila i es fan sentir, oi?» (p. 41-42). Aquesta interpretació —divulgar la cultura catalana i les persones que han ajudat a conformar-la— és la que cal aplicar a la tasca d’editar l’epistolari de Jordi Arbonès. Nogensmenys, es tracta d’un conjunt de volums d’una gran vàlua cultural que s’ha convertit, des del moment de la seva publicació, en una aportació de primer ordre per al coneixement de tota una època, la de la Catalunya del darrer terç del segle xx. Per tot plegat, fem vots perquè en un futur no gaire llunyà l’edició de la totalitat de la correspondència d’Arbonès sigui una realitat.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 159

18/01/16 09:38


160

Llengua & Literatura, 26, 2016

Linguistic Variation in the Minimalist Framework Anna Paradís

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana anna.paradis@uab.cat

Picallo, Carme (ed): Linguistic Variation in the Minimalist Framework, Oxford: Oxford University Press, 2014 Sembla paradoxal que els humans compartim la facultat del llenguatge però alhora hi hagi tanta diversitat entre llengües. La variació no és un conjunt d’arbitrarietats sinó que és consubstancial a la capacitat lingüística humana. Com es pot donar compte del fet que hi hagi tantes diferències entre llengües si totes són materialitzacions d’una Gramàtica Universal (GU)? Per què un sistema òptim hauria d’expressar tanta diversitat? Per què existeix la variació lingüística, i quins en són els eixos? En aquest volum1 s’exploren aquestes qüestions des del marc del Programa Minimista (Chomsky 1995) i s’examina la funció dels paràmetres en la variació sintàctica. Els autors adopten diferents perspectives sobre la possible naturalesa de les diverses restriccions i la incidència que aquestes poden tenir en el sistema lingüístic. Tal com indica Picallo en el capítol introductori, el llibre es divideix en dues parts separades segons la posició adoptada pels diversos autors envers el supòsit de si la variació està determinada fortament o no per factors sintàctics, que equivaldria a considerar si la noció teorètica de paràmetre pot ser mantinguda tal com tradicionalment ha estat entesa en el marc de Principis i Paràmetres (P&P). A la introducció, Picallo examina aquest marc teòric i indica l’avenç conceptual que implicà el bandejament de les regles específiques postulades per la Gramàtica Generativa Transformacional, fet que permeté analitzar més eficaçment la variació lingüística i alhora contribuí a aprofundir en el coneixement sobre la uniformitat entre les diferents llengües, atenent als principis comuns i generals de computació. Picallo ofereix un resum de les diverses propostes que conformen el volum i assenyala els aspectes que s’hi analitzen. Un dels temes tractats és què és i on caldria situar la variació. Els paràmetres s’han de correlacionar amb els principis de la GU? Tal com constata Picallo, es fa difícil discernir entre allò que pertany a la dotació genètica i el que correspon a les restriccions generals i independents del llenguatge. Molts dels autors assumeixen un dispositiu innat per a la facultat del llenguatge, associat a l’opció microparamètrica, que permet concebre una GU infraespecificada, que només contindria les operacions sintàctiques bàsi1.  Aquest llibre es basa en el workshop Linguistic Variation in the Minimalist Framework celebrat a la Casa de la Convalescència (Barcelona) els 14 i 15 de gener del 2010. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 160

18/01/16 09:38


Ressenyes

161

ques i els primitius lingüístics, i sostenen que el locus de la variació s’inclouria en la morfofonologia de les llengües naturals, a les interfícies, és a dir, als components encarregats de l’externalització del llenguatge, entre la sintaxi restringida —i.e. el sistema computacional recursiu— i la sintaxi àmplia —que inclou els sistemes articulatori/perceptual i conceptual (Hauser et al 2002). El primer bloc, en què es defensa la noció teorètica de paràmetre, s’inicia amb un article de Rizzi, que ofereix una solució al conflicte de P&P de no separar el format del paràmetre —restrictiu i d’opcions binàries— del locus que ocupa, que ofereix més espai per a la variació. El canvi que proposa és expressar els paràmetres no en els principis —invariants i restrictius— sinó en el lexicó funcional. La variació sintàctica seria deguda als trets morfosintàctics expressats en els ítems del lexicó funcional, que actuarien com a instructors de les operacions sintàctiques bàsiques: fusió, moviment i Spell-Out. Baker se centra en un dels aspectes de la variació sintàctica: la teoria del cas morfològic —especialment, el cas estructural explícit. Baker estudia els patrons de l’assignació de Cas i la variació de la llicència de Cas. Proposa dues alternatives paramètriques possibles pel que fa al marcatge de Cas, depenent si s’aplica o no l’operació de concordança i si està relacionada amb l’assignació de Cas. Holmberg i Roberts analitzen els rols dels tres factors del llenguatge —la Gramàtica Universal; l’experiència i els principis de computació i cognició— en la variació lingüística. Postulen que la variació paramètrica és una propietat emergent dels tres factors anteriors. Tant l’adquisició com l’evolució del llenguatge són fruit de la confluència d’aquests factors, que permeten assumir una GU infraespecificada. La variació no és part de l’especificació genètica, sinó que és el resultat de la interacció entre els mecanismes computacionals i certs principis inespecificats de la facultat del llenguatge. Sostenen que la variació s’explicaria per externalització i qüestionen que en la sintaxi estreta no hi pugui haver variació, atès que un mateix pensament pot ser expressat de dues maneres sintàctiques diferents... Cardinaletti planteja, com Rizzi i en la línia de Borer (1984), que els paràmetres estan limitats a les propietats del lexicó funcional i que tenen, per tant, un impacte important en les operacions computacionals nuclears, hipòtesi que sosté amb els dos casos de variació microparamètrica que mostra sobre la sintaxi dels subjectes en italià estàndard i en algunes varietats nord-itàliques. Primerament, exposa la interacció resultant entre la posició del verb i la posició del subjecte, que cal analitzar des de la sintaxi i no només atribuir-la a qüestions semàntiques o fonològiques. En el segon cas, assenyala que les llengües difereixen en els subjectes nuls del seu lexicó i que, el fet que utilitzin un pronom nul o explícit, quan tots dos són possibles, no correspon únicament a la sintaxi sinó que cal considerar també aspectes discursius. Etxepare exposa un canvi diacrònic pel que fa a la distribució del cas datiu i les seves propietats de concordança en les varietats del nord-est del Basc. Aquest canvi no és atribuïble únicament a un microparàmetre sinó que cal afegir la comLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 161

18/01/16 09:38


162

Llengua & Literatura, 26, 2016

binació dels efectes dels tres factors bàsics: els factors externs —contacte amb el francès, la qual cosa desencadena una reanàlisi d’algunes preposicions del francès; les propietats estructurals internes de la GU —presents en el lexicó funcional— i les condicions generals d’eficiència de les computacions i representacions no específiques del llenguatge. Starke presenta una nova aproximació a la teoria dels paràmetres, des de la nanosintaxi, fent derivar la variació des dels ítems lexicals i bandejant els marcadors notacionals «once lexical items are seen to spell out entire syntactic phrases, some lexemes will be bigger phrases, some will be smaller phrases.» (p. 140). La conjectura resultant és que aquestes diferències d’espai estructural són suficients per explicar la variació sintàctica, de manera que la sintaxi de dues llengües diferirà només depenent de l’espai estructural de les frases sintàctiques pronunciades pels seus elements lèxics. El segon bloc comença amb un article de Boeckx en què, seguint Newmeyer (2005), bandeja rotundament la noció de paràmetre, «le paràmetre est mort; vive le paràmetre» (Henk van Riemsdijk citat per Boeckx, p. 165), ja que no és un objecte teorètic real sinó un epifenomen, i advoca per analitzar la variació des de la biolingüística i el minimalisme. Un dels punts que rebat de P&P és que, malgrat que representava una solució al problema de Plató, no resol, en realitat, el problema de l’adquisició del llenguatge. En la línia de Holmberg i Roberts, Boeckx assumeix una GU infraespecificada i sosté que la variació es deu, sovint, a factors extralingüístics, fet que converteix el paràmetre en una noció gairebé buida. Adger imbrica la teoria sintàctica minimista amb la sociolingüística i focalitza l’anàlisi en els factors interns individuals, que tenen un impacte en la tria d’una variant concreta en un context determinat, fet que il·lustra amb un cas variació pel que fa a la concordança entre subjecte i verb, a la població escocesa de Buckie. Adger assenyala que la variació emergeix d’una infraespecificació de la relació entre conjunts de trets sintàctics i els seus exponents morfològics. Barbiers analitza el fenomen del doblament en tant que font important de variació interlingüística i intralingüística, i propietat nuclear de la sintaxi de les llengües naturals. L’opcionalitat emergiria, no en el mòdul sintàctic, sinó en el mapatge (mapping) del mòdul sintàctic a la Forma Fonètica (FF). Les opcions de Spell Out a la forma fonètica constituirien exemples gramaticals interns de variació lingüística. Ara bé, tal com remarca, cal tenir en compte que hi ha altres factors, externs a la gramàtica, que poden incidir també en la variació (e.g sociolingüístics). Un dels aspectes destacats d’aquest volum és el diàleg que s’estableix entre els dos blocs i entre les diferents contribucions, fet que permet copsar que les dues perspectives, per bé que oposades, de vegades poden arribar a ser complementàries. Cal destacar també l’esforç de l’editora, en el capítol que clou l’obra, per palesar el fil conductor del llibre, tenint en compte la diversitat i l’heterogeneïtat de les propostes presentades. Aquest volum és una eina de gran utilitat per a lingüistes interessats en la variació lingüística que vulguin conèixer les diverses persLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 162

18/01/16 09:38


Ressenyes

163

pectives minimistes i busquin, alhora, aprofundir en l’estudi dels universals lingüístics. BIBLIOGRAFIA Borer (1984): H. Borer, Parametric Syntax. Case Studies in Semitic and Romance Languages, Dordrecht: Foris. Chomsky (1995): N. Chomsky, The Minimalist Program, Cambridge: The MIT Press. Hauser et al. (2002): M. Hauser, N. Chomsky i T. Fitch, «The Faculty of Language: What Is It, Who Has It, and How Did It Evolve», Science 198, 1569-1579. Newmeyer (2005): F. Newmeyer, Possible and Probable Languages: A Generative Perspective on Linguistic Typology, Oxford-Nova York: Oxford University Press.

Mots nous en català. Una panoràmica geolectal Jaume Martí i Llobet

Universitat Pompeu Fabra, Barcelona jaume.marti@upf.edu

Cabré, M. Teresa; Ona Domènech, Rosa Estopà: Mots nous en català / New words in Catalan. Una panoràmica geolectal / A diatopic view. Amsterdam Filadèlfia: John Benjamins Publishing Company, 2014; «IVITRA Research in Linguistics and Literature» 7. Mots nous en català presenta el resultat del treball continuat, al llarg de tres anys, de recerca dels neologismes apareguts a la premsa en català de gran difusió, treball que té la particularitat d’establir i presentar resultats comparatius entre diferents dialectes. Aquesta recerca l’ha dut a terme la xarxa NEOXOC, constituïda per observatoris de neologia vinculats a diverses universitats de l’espai lingüístic català: Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, Universitat d’Alacant, Universitat d’Andorra, Universitat de Girona, Universitat de les Illes Balears, Universitat de Lleida, Universitat de Perpinyà Via Domícia i Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. La xarxa NEOXOC va ser creada sota l’impuls de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (OBNEO), un grup de recerca que funciona des Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 163

18/01/16 09:38


164

Llengua & Literatura, 26, 2016

del 1989 i que actualment té una base de dades amb uns 60.000 neologismes. OBNEO té aquesta base de dades, que és d’accés lliure, i ha fet publicacions diverses en què ha presentat de forma actualitzada tant els aspectes teòrics de la creació lèxica com els teoricopràctics directament relacionats amb el concepte de neologia, acompanyats de reculls més o menys selectius de neologismes. L’obra que ens ocupa, Mots nous en català / New words in Catalan. Una panoràmica geolectal / A diatopic view, és el volum 7 de la col·lecció IVITRA Research in Linguistics and Literature. Tal com el títol ens fa suposar, conté text en llengua catalana però també parts en anglès. Aquestes són el Prefaci i la Presentació amb el contingut complet i, per a cada capítol de descripció i anàlisi, una síntesi que coincideix de forma aproximada amb els respectius apartats de conclusions de la versió catalana. Aquesta obra mostra, des d’una fidelitat explícita —i lògica— als postulats teòrics i als mètodes de treball consolidats a OBNEO, els mots nous en català recollits per NEOXOC durant els anys 2008, 2009 i 2010 en diferents territoris o nodes representats per les universitats esmentades, i els presenta en un estudi contrastiu molt complet que posa de manifest que l’evolució del català, pel que fa al lèxic, no segueix arreu les mateixes pautes. Les coincidències i les diferències entre territoris o nodes s’hi exposen amb detall en l’aspecte quantitatiu, tant en xifres absolutes com en xifres relatives, i sovint hi ha assaigs de trobar-hi explicacions o causes. Tot això fa que ens trobem davant d’una contribució molt important al coneixement de la situació del lèxic català i de les tendències que en condicionen l’evolució. Podem dir que es tracta d’una obra de consulta per a especialistes interessats precisament en la situació i l’evolució dels dialectes del català; i els no especialistes però amb sensibilitat per la llengua, que tant abunden en els territoris catalans, també poden treure profit del contingut d’algunes taules o de les llistes de neologismes o de formants. És un llibre de contingut molt tècnic, en què l’estructura dels apartats, la presència de les esmentades taules i llistes i el llenguatge emprat s’adiuen amb aquesta característica. Pel que fa a l’estructura, a banda de la Presentació i el Prefaci inicials, on s’exposa la gènesi de la xarxa NEOXOC i s’expliquen els criteris de partida, els mètodes de treball i els objectius i alguns resultats de l’estudi, trobem el nucli del contingut organitzat en vuit capítols, corresponents a cadascun dels tipus de recursos neològics considerats: prefixació, sufixació, composició culta, composició patrimonial i sintagmació, manlleus del castellà, manlleus de l’anglès, truncació i neologismes semàntics. L’autoria dels capítols és a càrrec de diferents especialistes, en alguns casos d’equips de dos o tres i en altres d’un de sol. Aquests vuit capítols, per la diversitat d’autors i per les diferències en els tipus de neologismes que tracten, no tenen l’estructura idèntica, però tots ofereixen la valoració de la importància relativa, basada en xifres, del recurs corresponent, així com les dades quantitatives sobre la presència de les unitats lingüístiques (generalment morfològiques) amb què juga cada recurs neològic. I també en tots Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 164

18/01/16 09:38


Ressenyes

165

els capítols, d’acord amb l’objectiu específic de l’obra, hi trobem l’estudi contrastiu de les nombrosíssimes dades obtingudes en els diferents nodes geogràfics. Els resultats es refereixen a trets molt diversos que s’han analitzat, selectivament segons els casos. Així, és remarcable la informació, sempre quantitativa, sobre les categories gramaticals dels compostos i dels seus formants, així com les dels manlleus del castellà; i en els capítols que expliquen els manlleus s’introdueix, amb bon criteri, l’anàlisi dels camps temàtics. Pel que fa a les qüestions teòriques que emparen les anàlisis, ja s’ha dit que la recerca de la xarxa NEOXOC es basa en els criteris elaborats i publicats per l’Observatori de Neologia, que en el llibre no apareixen detallats llevat d’alguns capítols on, de forma sintètica, s’aclareixen conceptes que no solen ser tractats a fons en les gramàtiques bàsiques. Així ho veiem en el capítol de la composició culta, el de la truncació i el de la neologia semàntica. En aquest últim cas, a més, els autors han incrementat l’aportació teòrica amb un reeixit «assaig de classificació» d’aquest recurs. Completa el contingut del llibre, amb encert, un apartat de bibliografia molt completa, que conté en un subapartat les obres de referència per a la matèria que s’hi tracta, i dos annexos; l’Annex I permet consultar i, si escau, comparar entre elles directament les llistes dels neologismes referenciats en cada capítol; l’Anex II presenta, d’una banda, la llista dels neologismes més freqüents presents en la majoria de zones geogràfiques i la llista dels 100 neologismes més freqüents de la base de dades de NEOXOC i, d’altra banda, dues mostres, la dels neologismes més freqüents de cada una de les zones geogràfiques i la dels neologismes detectats únicament en una de les zones geogràfiques. Pel que fa l’aspecte formal del llenguatge, aquesta obra està escrita en un registre especialitzat de la lingüística, adequat al context. Per això sorprèn trobar en el títol del primer punt del sumari la fórmula redundant «Autors i autores», un tribut al que sol anomenar-se correcció política, que tanmateix ja no retrobem en els vuit capítols del llibre. L’esmentat registre especialitzat vehicula un discurs de contingut molt complex, ple de xifres de valors absoluts i relatius —d’ocurrències o de lemes— que s’enumeren, s’expliquen i es comparen. El text resultant, en els diferents apartats del llibre, és des d’aquesta perspectiva globalment satisfactori, tenint en compte les dificultats que presenta. Hi ajuda la terminologia, que en la matèria que es tracta és ben consolidada, tot i que en les descripcions valoratives, tan abundants en el text, s’hi pot trobar algun ús terminològic discutible, com ara l’alternança en contextos equivalents de representativitat, productivitat i valoració quantitativa, termes de significats una mica diferents. En definitiva, Mots nous en català ha de ser una obra de referència per als estudiosos de l’evolució del lèxic del català i dels seus dialectes, principalment els que vulguin aprofundir en els factors o les causes que l’empenyen.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 165

18/01/16 09:38


166

Llengua & Literatura, 26, 2016

Criteris lingüístics per a textos corporatius de difusió general Daniel Casals i Martorell

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana daniel.casals@uab.cat

Xarxa Vives d’Universitats (2013): Criteris lingüístics per a textos corporatius de difusió general, Alacant: Xarxa Vives d’Universitats. Un llibre d’estil és un compendi de criteris fixats per una corporació, institució o empresa amb l’objectiu de regir l’actuació comunicativa dels seus professionals. Aquests reculls tenen la virtut d’acostar als usuaris, d’una manera més amena, les normes lingüístiques i les convencions estilístiques d’ús freqüent en un determinat sector social. S’alimenten de l’experiència i també de la preceptiva continguda a les gramàtiques i als diccionaris, dels quals solen prendre una selecció dels aspectes que són rellevants en l’àmbit al qual estan destinats. L’estudi d’aquest tipus d’obres en distingeix, tradicionalment, dos grans grups: d’una banda, aquelles que recullen exclusivament un conjunt de criteris de llengua i, de l’altra, les que hi afegeixen altres tipus de recomanacions diverses, per exemple, sobre tipologies textuals o gèneres, deontologia i tractament de la imatge corporativa. Centrats en el periodisme, el primer grup —l’exclusivament lingüístic— aplega manuals centrats en llengües immerses en processos de recuperació, com el català. En el segon tipus, al costat d’aquestes normes, hi afegeixen pautes sobre els formats periodístics, l’ètica en l’exercici de la professió, el tractament de les fotografies i dels gràfics, les qüestions de gènere, el respecte per la diversitat i altres aspectes que s’han de tenir en compte en l’activitat comunicativa d’empreses i institucions periodístiques, en relació tant amb idiomes minoritzats com amb idiomes que es troben en condicions de normalitat. Els avatars sociopolítics que ha viscut la llengua catalana, sobretot durant el segle xx, han condicionat que els primers llibres d’estil en català de Catalunya, apareguts durant la dècada dels anys vuitanta i noranta del segle passat, fossin obres prescriptives dedicades en exclusiva a la llengua. En són exemples els aplecs de pautes dels mitjans de comunicació com ara Un model de llengua pels mitjans de comunicació del Diari de Barcelona (1987), les Orientacions lingüístiques de Catalunya Ràdio (1992), El català a TV3. Llibre d’estil (1995), i els llibres d’estil de l’Avui (1997) i d’El Periódico de Catalunya (2002). No obstant això, ja entrat el segle xxi, en el si de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), els criteris de llengua, que des del 2006 s’apleguen al portal lingüístic ésAdir (http://esadir.cat), constitueixen una de les tres potes del Llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2010), al costat d’altres parts que ja atenen els aspectes que atribuïm a la segona generació d’aquest tipus d’obres: la «Guia d’ús» i el «Manual d’estil». I coetàniament el Llibre d’estil de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) s’adscriu plenament al segon tipus de promptuari Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 166

18/01/16 09:38


Ressenyes

167

d’actuació corporativa, com ja ho van fer El 9 Nou. Manual de redacció i d’estil (1991), de manera pionera, i també El 9 Nou / El 9 TV. Manual de redacció i estil (2008), ambdós d’Eusebi Coromina. D’obres d’aquest tipus, se n’han vist proliferar en diversos sectors, sobretot aquells que han viscut avenços significatius en l’ús del català, i en aquelles institucions i empreses en què la comunicació, escrita i oral, té una projecció social significativa i s’ha de mostrar com a exemplar. De fet, en molts casos l’èxit esmentat és atribuïble en part a l’existència d’uns criteris lingüístics planificats que serveixen de guia als professionals. En aquest sentit, l’administració pública també ha volgut fixar uns consells d’ús, per exemple, al Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona (1995), dirigit per Joan Solà. Així mateix, les universitats dels territoris de parla catalana han adoptat, d’ençà de l’adveniment de la democràcia, pautes corporatives de caràcter lingüístic i estilístic, com es reflecteix, per exemple, al Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra (1996), a més dels que també han establert altres institucions acadèmiques. A aquests, s’hi afegeixen ara els Criteris lingüístics per a textos corporatius de difusió general, elaborats per la Xarxa Vives, que integra vint-i-una universitats del domini lingüístic català. Aquests Criteris lingüístics han estat possibles per la feina del professor Brauli Montoya, catedràtic de la Universitat d’Alacant i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que en va redactar l’esborrany inicial, revisat i completat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Joan Costa, i amb una lectura final portada a terme pel professor de la Universitat de les Illes Balears Joan Melià, amb la col·laboració del Servei de Política Lingüística de la Universitat d’Alacant. Segons el rector d’aquesta institució, l’obra que ressenyem vol atendre la petició de «diverses empreses i institucions» que van sol·licitar a la Xarxa Vives que els proporcionés «unes orientacions per a poder utilitzar-les a l’hora d’elaborar alguns dels seus textos a fi de ser ben acollits pels parlants de qualsevol de les diferents varietats del català o valencià» (pàg. 7). Aquest compendi, que es declara complementari dels manuals d’estil de les diferents universitats, pretén «oferir els mínims comuns al domini lingüístic per aconseguir un model de llengua facilitador, en determinats casos, d’una única versió lingüística [...] acceptable per a tots els usuaris [...] a partir de les varietats i solucions lingüístiques més generals» (pàg. 7). A més, està pensat per fornir uns rudiments lingüístics a les persones que arriben a les zones catalanòfones amb un «nivell elemental de llengua» (pàg. 7). Ultra la presentació, signada pel rector de la Universitat d’Alacant, aquesta obra s’estructura en dos grans blocs. El primer és «Orientacions i reflexions generals», en el qual es detallen els objectius, els destinataris, unes pautes de denominació i presentació, recomanacions de traducció i una reflexió sobre la possibilitat d’«un model neutre per als usos orals». El segon bloc està integrat pels criteris i per les solucions concretes, i s’estructura en tres apartats, orientats, resLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 167

18/01/16 09:38


168

Llengua & Literatura, 26, 2016

pectivament, a l’ortografia, a la morfologia i al lèxic. Arrodoneixen aquest volum quatre annexos: (I) una llista de verbs incoatius, (II) lèxic amb diferències menors i amb diferències majors, (III) un text d’exemple en un català comú i (IV) un apartat sobre l’autoria i unes referències bibliogràfiques. En relació amb l’ortografia, aquest manual, com és propi dels llibres d’estil, va de dret a una selecció d’aspectes que poden presentar inconvenients en els àmbits a què s’adreça: (1.1) els noms d’algunes lletres (f, l, m, n, r, s), (1.2) l’accentuació gràfica de les e d’acord amb els diferents parlars catalans i (1.3) les grafies tl i tll. Emparant-se en els textos a què va adreçat, els Criteris elaborats per la Xarxa Vives diuen que els mots amb aquestes grafies són poc freqüents i, sempre que sigui possible i no resulti forçat, recomana substituir-los per sinònims, en el marc de la proposta d’un model unificat. Per exemple, propugna que, en lloc de la parella motle i motlle, s’escrigui matriu, encuny o plantilla. I si aquest criteri no és aplicable, creu que s’ha d’optar per la solució més estesa en el domini lingüístic, motlle (pàg. 20). Quant a la morfologia, el lector hi trobarà pautes sobre cinc aspectes de (2.1) morfologia nominal (gènere del sufix -ista, nombre, possessius, díctics i anàfores, i pronoms febles) i set de (2.2) morfologia verbal (primera persona del present d’indicatiu, vocal temàtica de la primera conjugació, mode subjuntiu, verbs incoatius de la tercera conjugació, verbs amb dues formes de participi, verbs amb altres variants formals i desinències verbals d’acord amb el tractament). Per a cadascun d’aquests aspectes, els Criteris lingüístics condensen les principals solucions, orals i escrites, del domini lingüístic, i tendeixen a acceptar les més esteses o amb més tradició escrita (per exemple, el sufix -ista). Aprofundint en alguns dels aspectes tractats, s’hi recomana, de manera general, usar els possessius quan és estrictament necessari i se’n presenta la variació geolectal corresponent. En aquest punt, el compendi ressenyat dóna com a solucions vàlides tant les formades amb u com amb v, per bé que assenyala que les segones són més freqüents en la llengua escrita. En els demostratius, al seu torn, aquest manual opta per la utilització d’un sistema binari i l’eliminació de formes que no coincideixen en els principals parlars. I, sobre els pronoms febles, aconsella la forma us, que és més general, i en el cas de la combinació d’objecte directe i indirecte, indica com a preferibles l’hi, la hi, els hi i les hi. En morfologia verbal aquests Criteris lingüístics també s’inclinen, com en apartats precedents, per les formes més esteses. Pel que fa a la primera persona del present d’indicatiu, mena a no usar les solucions que no coincideixen a tot el domini i en recomana la substitució per verbs que presenten desinència consonàntica a tots els parlars: per exemple, em correspon sancionar o tinc a bé sancionar per sancione i sanciono. Si aquests canvis són massa forçats, aconsella usar les formes acabades en -o perquè són les més generals. Sobre el subjuntiu, són rellevants els criteris en què demana evitar les formes d’aquest mode verbal per la variació geolectal que presenten. Per fer-ho, s’hi aporten diferents recursos de redacció per bandejar aquestes formes verbals («quan serà el moment, caldrà pitLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 168

18/01/16 09:38


Ressenyes

169

jar el botó» en lloc de «quan sigui/siga el moment, caldrà pitjar el botó») i, en cas que no siguin viables comunicativament, es decanta per les formes més generals. Així mateix, demana evitar els verbs incoatius, per bé que, si no és possible, s’inclina per l’indicatiu en -eix i els subjuntius en -isca o -eixi. Els Criteris lingüístics donen com a vàlides totes dues formes del participi (establit, establert), i prefereixen les formes tenir i venir davant de tindre i vindre. L’apartat de lèxic recull pautes sobre els numerals, i els geosinònims i variants formals. Pel que fa als primers, recomana, com ja és habitual en aquest manual, l’ús de les formes generals com ara dues i disset davant de dos i dèsset. En el segon apartat, declara vàlides parelles com sortir i eixir, mesclar i barrejar, rodó i redó, i cementiri i cementeri, però manifesta preferències per solucions com veure, mentre, meitat, endemà i xarxa, davant de vore, mentres, mitat, sendemà i xàrcia. Parlem ara dels quatre annexos. El primer és una exhaustiva llista de verbs incoatius estructurada en tres columnes (pàg. 50-69), que és una ampliació del quadre de la pàgina 38 del llibre d’estil objecte de ressenya. A la primera columna hi consta la forma ortogràfica dels verbs incoatius (abaratir, teledirigir); a la segona hi ha una alternativa no incoativa (rebaixar, guiar a distància) i a la tercera, la corresponent nominalització (rebaixa, teledirecció). L’annex segon (pàg. 70-74) està dedicat al lèxic amb diferències menors i amb diferències majors. Pel que fa al primer (fonoll, fenoll), entre les variants que hi ha en els diferents parlars del domini, en uns casos es dóna preferència a la forma que el redactor té com a pròpia. En d’altres, com avui i hui, es proposa buscar una altra variant més neutra, per exemple, el dia present, o en lloc de servici i servei, el manual opta per subministrament, dotació i unitat administrativa. Quant a les diferències majors, en quatre quadres ofereix les variants lèxiques del català central, balear i valencià, en alguns casos compartides, i recomana, sempre que es pugui, una variant neutra. N’és un exemple nen (central), nin (balear) i xiquet (valencià), per a les quals proposa els substituts neutres infant i criatura. El tercer annex és una aplicació concreta dels criteris exposats al manual: un text en el català comú proposat (p. 74-75), que prové d’un original en castellà publicat al BOE (Boletín Oficial del Estado) i que s’exposa en dues columnes: en castellà (a l’esquerra) i en català (a la dreta). Com ja hem avançat, l’annex quart fa un aclariment sobre l’autoria d’aquesta obra i recull una llista de referències bibliogràfiques. Els Criteris lingüístics de la Xarxa Vives d’Universitats s’adscriuen a l’opció lingüística de llibres d’estil, perquè el seu contingut se cenyeix a recomanacions de caràcter lingüístic. No obstant això, a diferència dels llibres d’estil publicats a Catalunya durant les darreres dècades del segle xx, que van partir exclusivament del dialecte central, bandejant les altres grans varietats territorials, els Criteris lingüístics parteixen de la rica diversitat geolectal del català i formulen amb encert un patró lingüístic comú, amb solucions compartides i àmpliament esteses. Amb aquesta base, l’esmentat manual aconsegueix plantejar un model en què els diferents parlants del domini se sentin representats. Per la projecció que es proposa i Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 169

18/01/16 09:38


170

Llengua & Literatura, 26, 2016

per les raons que hem exposat, els Criteris lingüístics seran una eina molt útil en la vertebració de l’espai escrit de comunicació en català. És, doncs, indispensable que siguin aplicats i difosos per les corporacions, institucions i empreses que els han promogut i que d’aquí a un temps se n’avaluï la implantació.

Complèxica. Cervell, societat i llengua des de la transdisciplinarietat Sergio Balari

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana i Centre de Lingüística Teòrica sergi.balari@uab.cat

Massip, Àngels i Albert Bastardas (eds.): Complèxica. Cervell, societat i llengua des de la transdisciplinarietat, Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2014. George Henry Lewes —probablement més conegut per ser l’amant i company sentimental de la novel·lista George Eliot— va ser el primer a posar nom i caracteritzar els fenòmens emergents: The emergent is unlike its components in so far as these are incommensurable, and it cannot be reduced either to their sum or their difference. But, on the other hand, it is like its components, or, more strictly speaking, it is these: nothing can be more like the coalescence of the components than the emergent which is their coalescence. (Lewes 1875: 369; cursiva en l’original)

Per aquestes paraules s’acostuma a considerar Lewes com a precursor d’un corrent de pensament, l’emergentisme britànic, de curta vida però amb integrants tan eminents com John Stuart Mill. Desbancat pels diversos empirismes i positivismes que caracteritzen la ciència i la filosofia de la primera meitat del segle xx, el primer emergentisme va postular-se com a la veritable i única tercera via capaç d’explicar els fenòmens mentals i vitals, entre l’esfondrament del dualisme cartesià i la puixança dels diversos materialismes propugnats pels hereus intel·lectuals de La Mettrie o Joseph Priestley. Convé assenyalar en aquest punt que l’emergentisme es presenta com una hipòtesi científica sobre l’estructura de la realitat, que percep com a organitzada jeràrquicament, amb un nivell fonamental objecte d’estudi de la física i un seguit de nivells superiors, com ara el químic, el biològic, el psicològic i el social, les propietats dels quals no sempre són explicables per l’acció de les lleis del nivell fonamental. No va ser, però, fins el desenvolupament de la teoria general de sistemes —de la mà de figures com Ludwig von Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 170

18/01/16 09:38


Ressenyes

171

Bertalanffy, Heinz von Foerster, F. A. Hayek o Paul Weiss— que hom va disposar de les eines analítiques necessàries per copsar el caràcter essencialment dinàmic dels sistemes emergents a qualsevol nivell (von Bertalanffy 1968). Durant la segona meitat del segle xx, sobretot per part d’investigadors vinculats a l’Institut de Santa Fe de Nou Mèxic, s’articula de manera definitiva el que podríem considerar el marc teòric estable de les avui anomenades ciències de la complexitat. Aquest marc es caracteritza per un seguit de principis bàsics: a) Els sistemes s’organitzen de manera eminentment jeràrquica, formant sistemes de sistemes que al seu torn són part de sistemes d’ordre superior i, així, successivament (Simon 1962); b) Els sistemes es componen d’agents que interactuen seguint regles molt simples i és a través d’aquestes interaccions simples que emergeixen l’ordre i la complexitat; els agents tenen, a més a més, la capacitat d’adaptar les seves regles de conducta a les condicions canviants de l’entorn per tal de preservar l’equilibri del sistema (Holland 1995); c) L’eina analítica fonamental per entendre la dinàmica dels sistemes complexos són els models matemàtics, els quals són sovint aplicables a sistemes diferents en nivells diferents (Holland 1998). Aquests tres principis tenen un corol·lari, el qual defineix l’objectiu últim de les ciències de la complexitat: hi ha lleis naturals més enllà de les lleis fonamentals de la física, que explicarien els fenòmens de l’autoorganització, l’ordre i la complexitat (Kauffman 1993; 1995). M’he permès de fer aquesta breu exposició dels elements bàsics que caracteritzen les ciències de la complexitat fonamentalment per dos motius: i) per mostrar que aquestes configuren el que podria ja considerar-se un paradigma científic, amb els seus propis supòsits i mètodes; és a dir, hi ha unes ciències de la complexitat; ii) perquè els diferents autors que han contribuït amb els seus textos a Complèxica, el volum objecte d’aquesta ressenya, es declaren hereus o seguidors de les esmentades ciències de la complexitat. La qüestió és en quina mesura això és així. No és fàcil ressenyar un llibre tan heterogeni com aquest i, de fet, no ho faré. No perquè l’heterogeneïtat sigui un obstacle en si mateixa: sovint els textos que conformen un volum miscel·lani contenen factors i elements comuns que permeten de fer-ne un comentari global. El problema en aquest cas és que els únics elements comuns són l’ús (i l’abús) de la terminologia pròpia de les ciències de la complexitat i la proliferació de paràgrafs la retòrica «complèxica» dels quals no fa altra cosa que amagar la buidor del seu missatge. A mode d’il·lustració, i a risc de ser injust amb altres textos inclosos en la recopilació, n’he seleccionat només tres, de paràgrafs: [1] La teoria de la complexitat alerta contra la simplificació, ja que hi ha una relació sistèmica entre tots els elements, demana la necessària integració dels contraris [...] a través del pensament dialògic i l’atenció preferent als subjectes que són els que han d’harmonitzar el conjunt. (sic, p. 61)

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 171

18/01/16 09:38


172

Llengua & Literatura, 26, 2016

La teoria de la complexitat no ens «alerta contra la simplificació», tot el contrari, ens ofereix les eines adients per simplificar a través de models matemàtics (idealitzacions inevitables) i així comprendre millor la dinàmica del sistema objecte del nostre estudi, les interaccions entre els agents que el conformen i els productes d’aquestes interaccions. [2] Algunes poblacions també s’han vist en la necessitat de ser explícites sobre les funcions temàtiques amb dispositius com ara els marcadors de cas o les preposicions. L’aparició de totes aquestes estratègies en la comunicació lingüística ha augmentat les complexitats estructurals i de bit. No devia ser gaire abans que els homínids consideraren necessari modificar i delimitar els substantius i els verbs o predicats. (sic, p. 200; cursiva en l’original)

Condillac també va explicar-nos una història similar en imaginar dos infants —nen i nena— supervivents del diluvi i perduts en el desert que, per satisfer les seves necessitats més imperioses, començaren a usar un llenguatge de crits i gestos que, a mesura que es va anar transmetent a la seva descendència, va anar complexificant-se a mesura, també, que les necessitats dels parlants ho requerien (Condillac 1746); però potser va ser Rousseau qui realment va fer de la necessitat i les passions els veritables motors del canvi lingüístic: «D’où peut donc venir cette origine ? Des besoins moraux, des passions» (Rousseau 1781: 67). El problema d’aquestes just so stories ambientalistes, que no són més que vulgars variants de l’adaptacionisme clàssic, és que tenen molt poc recorregut en el moment d’oferir explicacions plausibles de l’origen i l’evolució de les llengües (Balari & Lorenzo 2013) [3] Els gens prescriuen regles o normes epigenètiques (desenvolupament d’un organisme sota la influència conjunta de l’herència i de l’ambient), que són les rutes neurals i les regularitats en el desenvolupament cognitiu, mitjançant les quals la ment individual es modela. La ment creix al llarg de tota la vida mitjançant l’absorció d’aquelles parts de la cultura existent que té a la seva disposició i amb la selecció guiada de regles epigenètiques heretades pel cervell individual. (sic, p. 280)

Aquest paràgraf, reproduït verbatim (però en català i sense cometes) de Wil(1998: 139), s’emmarca dins d’una exposició esquemàtica de la idea de coevolució entre gens i cultura, presentada alguns anys abans pel propi Wilson en col·laboració amb Charles Lumsden (Lumsden & Wilson 1981). Aquesta idea, però, s’ha vist completament ultrapassada per models que, a part de rebutjar la insostenible aproximació sociobiològica de Wilson, integren de manera més sòlida els processos evolutius, de desenvolupament i de transmissió cultural; vegeu Balari i Lorenzo (2010) per a una breu exposició d’aquests models. son

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 172

18/01/16 09:38


Ressenyes

173

Això poc, o gens, té a veure amb les ciències de la complexitat. Té més aviat aire de ciència new-age poc informada que, més que engrescar el lector, va alimentant-ne la perplexitat a mesura que avança en la lectura i el convida —si en tingués el temps i les ganes— a escriure un llibre titulat Impostures intel·lectuals. BIBLIOGRAFIA Balari & Lorenzo (2010): Sergio Balari i Guillermo Lorenzo, «Specters of Marx: A review of Adam’s Tongue by Derek Bickerton», Biolinguistics 4 (1), ps. 116-127. Balari & Lorenzo (2013): Sergio Balari i Guillermo Lorenzo, Computational Phenotypes. Towards an Evolutionary Developmental Biolinguistics, Oxford: Oxford University Press. Condillac (1746): Étienne Bonnot de Condillac, Essai sur l’origine des connaissances humaines, París: Ch. Houel. Holland (1995): John H. Holland, Hidden Order. How Adaptation Builds Complexity, Reading, MA: Perseus. Holland (1998): John H. Holland, Emergence. From Chaos to Order, Oxford: Oxford University Press. Kauffman (1993): Stuart Kauffman, The Origins of Order. Self-Organization and Selection in Evolution, Oxford: Oxford University Press. — (1995): At Home in the Universe. The Search for the Laws of Self-Organization and Complexity, Oxford: Oxford University Press. Lewes (1875): George H. Lewes, Problems of Life and Mind. First Series. The Foundations of a Creed. Vol. II, Boston, MA: James R. Osgood & Co. Lumsden & Wilson (1981): Charles J. Lumsden i Edward O. Wilson, Genes, Mind, and Culture: The Coevolutionary Process, Cambridge, MA: Harvard Univesrity Press. Rousseau (1781): Jean-Jacques Rousseau, Essai sur l’origine des langues, (Cito l’edició de Jean Starobinski, París: Gallimard, 1990). Simon (1962): Herbert A. Simon, «The Architecture of Complexity», Proceedings of the American Philosophical Society núm. 106 (6), ps. 467-482. von Bertalanffy (1968): Ludwig von Bertalanffy, General System Theory. Foundations, Development, Applications, Nova York: George Braziller. Wilson (1998): Edward O. Wilson, Consilience. The Unity of Knowledge, Londres: Little, Brown.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 173

18/01/16 09:38


174

Llengua & Literatura, 26, 2016

RESSENYES INDIVIDUALS

Temporal, Josep: Rondalla meravellosa i filosofia. Una fonamentació antropologicoètica, Manacor: Món de Llibres, 2014. Vicent Vidal

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana vicent.vidal@ua.es

L’any 2013, el treball Rondalla meravellosa i filosofia. Una fonamentació antropologicoètica de Josep Temporal va rebre el Premi Ciutat de Manacor d’Assaig Antoni M. Alcover. L’estudi, singularíssim, publicat a l’abril de 2014 per Món de Llibres, és una revisió profunda, actualitzada, ampliada i exhaustiva de la tesi doctoral de l’autor. En aquest sentit, ja havia donat a conèixer Galàxia Propp. Aspectes literaris i filosòfics de la rondalla meravellosa (1998; Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, 1997; Premio Internazionale di Studi Demoantropologici G. Pitrè – S. Salomone Marino, 1999), en què analitzava la rondalla meravellosa a partir d’aspectes antropològics, filosòfics i literaris i estudiava un corpus de 122 rondalles catalanes seguint el model de Propp. Quinze anys de treball més tard, Rondalla meravellosa i filosofia emergeix com un nou tractat, madurat, fonamentat i excepcional amb el qual es demostra un coneixement del gènere pregon i, sobretot, il·luminador. El llibre s’enceta amb el pròleg «Narrar rondalles meravelloses», del doctor Ignasi Roviró, en què no només es presenta el llibre sinó que a més es fa una aproximació al gènere rondallístic dins del folklore entès com un tipus específic d’acte comunicatiu. Tot seguit, en el capítol introductori, Temporal planteja els eixos temàtics, metodològics i de contingut a partir dels quals es desgranarà la recerca. L’objectiu de l’autor és convertir la rondalla meravellosa en un objecte d’estudi filosòfic antropologicomoral, entendre’n la fonamentació i explicar-ne la clau de l’eficàcia pedagògica. Per a això, parteix de tot el corpus de rondalles meravelloses catalanes ja recopilades (prop d’un miler de versions), buidades de contingut antropologicomoral. Aquest contingut és fonamentat filosòficament a partir de la pràctica d’Aristòtil, encara que el bagatge d’autors de referència és molt més extens i complementari. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 174

18/01/16 09:38


Ressenyes

175

Seguint l’estructuració que exposa Temporal en aquest capítol, el llibre es distribueix en tres parts ordenades: la primera és un acostament al nucli temàtic de la recerca des de la perspectiva etnopoètica (capítol 2) antropològica i psicològica (capítol 3); la segona és el nucli argumentatiu en què es desenvolupa el contingut filosòfic (capítols 4-7); i la tercera és una valoració global del gènere a partir de les possibles crítiques antropologicoètiques despullades d’apriorismes i prejudicis (capítol 8). Després de les conclusions, el llibre es completa amb un apèndix de les funcions de Propp, una extensa bibliografia i sis índexs utilíssims per a la recerca i la utilització del volum, també, com a llibre de consulta. El segon capítol, primera aproximació a la recerca, com s’ha assenyalat, titulat «Elements estètics de l’etnopoètica rondallística», mostra els elements folk­ lòrics més significatius per comprendre el missatge filosòfic de la rondalla. Com demostra Temporal, la forma de la rondalla meravellosa té un disseny adequat al missatge antropologicomoral que transmet, és a dir, existeix una vinculació intrínseca entre l’estil o la forma i el missatge o contingut. Aquest «principi o fonament d’adequació forma-contingut» és central en la rondalla meravellosa en tant que permet copsar-ne el funcionament intern i l’exigència d’aquesta forma per al desplegament concret dels aspectes morals inherents. Quant als «Substrats antropològic i moral» que es tracten en el tercer capítol, s’expliquen els bastiments que indiquen per què la rondalla meravellosa fa referència al pas de la infantesa a l’adultesa i per què és dissenyada per ser transmesa atenent al desenvolupament cognitiu del pensament preoperatori dels infants, els principals receptors d’aquest tipus de missatge. Sobre l’aspecte antropològic, Temporal recorda que, segons el que es deriva de Propp, les rondalles meravelloses són configuracions etnològiques que reflecteixen pràctiques litúrgiques i rituals, que es correspondrien amb algunes de les funcions i dels motius més comuns de la rondalla meravellosa. Pel cantó psicològic, resulta interessantíssima l’anàlisi de Temporal quan detecta que els trets cognitius propis del període preoperatori descrit per Piaget (dels 2-3 als 7-8 anys) tenen el seu trasllat a matèria verbal, poètica i estètica a través de la rondalla. L’egocentrisme, l’artificialisme, l’animisme, el realisme, la necessitat d’explicacions finalistes, la recerca de l’ordre i la constància, la linealitat de l’acció i fins i tot el desenvolupament del llenguatge són elements del substrat psicològic sobre el qual s’ha bastit aquest gènere. Tenint presents aquests «substrats», passos previs necessaris per a la comprensió del nucli analític del treball, a partir del quart capítol es desenvolupen aspectes filosòfics sobre la rondalla meravellosa que sovint compten amb un llistat exhaustiu d’exemples il·lustratius del corpus sobre el qual es treballa. En «La imatge de l’home» s’explica com aquest gènere etnopoètic transmet una imatge molt coherent de l’home, que concorda amb l’esquema conceptual que Aristòtil estableix a l’Ètica a Nicòmac. Per això, les rondalles meravelloses estan dotades de contingut antropològic: mostren l’home corrent en estat de «puresa figurativa» i «puresa moral». La «puresa figurativa» és fonamental per entendre els personatges de la rondalla: no es tracta de personatges singulars, sinó que són símbols; la Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 175

18/01/16 09:38


176

Llengua & Literatura, 26, 2016

«puresa moral» mostra l’home exclusivament a través de les seves accions. A partir de les funcions de Propp aplicades a tot el corpus de rondalles meravelloses catalanes, Temporal il·lustra en sis qüestions fonamentals la visió de l’home que contenen: l’arribada a la felicitat a través de la figuració simbòlica de l’adultesa, la fal·libilitat de l’ésser humà, la determinació a actuar, l’autarquia i la necessitat de l’altre, el premi i la pèrdua que deriven d’unes accions determinades i la transformació hilemòrfica humana que representa la unitat de la vida humana i la identificació del subjecte amb les accions. En el cinquè capítol s’analitza «El sistema de virtuts» present en la rondalla meravellosa. Temporal apunta que l’articulació moral d’aquest gènere gira entorn del sistema de virtuts que exposà Aristòtil a la nicomaquea, implícit a l’acció dels personatges. L’autor, doncs, fa una anàlisi exhaustiva de la presència de la concepció aristotèlica dels vicis i les virtuts en les rondalles meravelloses catalanes i conclou, amb dades quantificables, que les úniques figures veritablement caracteritzades moralment són l’heroi o l’heroïna (els qui excel·leixen per l’eficàcia de les virtuts, que permeten dur a terme la tasca que els és pròpia), l’agressor (caracteritzat pels seus vicis) i, en menor mesura, el donador (amb una caracterització generalment paral·lela a l’heroi) i el fals heroi (que, en aquest cas, apareix com una prolongació moral de l’agressor). Els personatges, per tant, hi són copsats com a figures morals, però no tots són iguals i les seves accions resulten del que representa cadascun: els actes els diferencien. Si l’acció de la rondalla és, com s’argumentava, el resultat de la virtut i de l’acompliment de la tasca pròpia dels personatges, és la teleologia de l’acció la que dóna sentit al conjunt. En el sisè capítol, «Teleologia i acció», Temporal analitza el sentit teleològic que s’imprimeix en l’acció dels personatges, que cristal·litza estèticament en la linealitat del disseny rondallístic. Una observació ben contundent de l’autor és que la rondalla meravellosa distingeix clarament entre l’objectiu immediat de l’acció de l’heroi (que es correspon amb la reparació de la malifeta o la mancança inicial) i el veritable «fi últim» de l’acció humana, identificat amb la felicitat (representada a través de les funcions proppianes del matrimoni i/o de l’ascens al tron, situades al final). La configuració de l’heroi no l’orienta a realitzar aquest fi, sinó a les accions que hi condueixen. Temporal observa que la forma sota la qual es representa la felicitat (el matrimoni i l’ascens al tron) coincideixen amb la idea de felicitat aristotèlica, si més no pel que fa a la comprensió de la felicitat com a consecució de l’adultesa (el sentit de l’acció «matrimoni») i la felicitat com a consecució de l’autarquia (el sentit de l’acció «ascens al tron»). Aquestes figuracions de la felicitat es presenten, segons la lògica narrativa, com a reconeixement a l’heroi o heroïna per la consecució de l’objectiu (reparació de la mancança o malifeta inicial). Si es té tot plegat en consideració, el capítol setè, «L’alliçonament moral», no n’és més que una reflexió consegüent: la rondalla meravellosa ha exercit una pedagogia moral fonamentada en el sentit finalístic de l’acció humana (orientat a la consecució de la felicitat), l’eficàcia de les virtuts i una prescriptiva moral elemenLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 176

18/01/16 09:38


Ressenyes

177

tal que concorda amb la visió antropològica d’Aristòtil. L’alliçonament moral sorgeix, sobretot, com a alliçonament moral de l’heroi, caracteritzat com a virtuós, excel·lent, just i dreturer, que realitza una successió d’accions eficaces que el porten a la felicitat i a la plenitud moral. La rondalla meravellosa, doncs, expressa de manera no abstracta la finalitat i el sentit de l’home i n’orienta l’acció. Aquesta «orientació a l’acció» és resumida per Temporal en quatre normes: impel·leix l’ésser humà a superar la injustícia a través d’accions concretes, a ajudar el més feble (si és més fort) o a deixar-se ajudar (si és més feble), a actuar bé segons l’exemple del dreturer o virtuós i a ser un mateix i fer el que calga per ser feliç. Com hem anticipat, el vuitè capítol, «Aspectes crítics», pondera globalment el gènere a través dels aspectes que el fan defensable i d’aquells més conflictius. Temporal evita caure en prejudicis i fa la valoració exclusivament a partir de la configuració intrínseca del gènere i del missatge que se’n pot extreure. En síntesi, per a ell la rondalla meravellosa és defensable perquè, en essència, «és portadora d’un contingut moral clar i contundent; perquè la forma del gènere s’adapta a la intel·ligència i a l’oralitat pròpies del pensament preoperatori al qual preferent­ ment van adreçades, i perquè té la facultat, en conseqüència, d’exercir una funció educativa moral» (p. 448). Desestima —alhora que contesta— les crítiques no fonamentades des de perspectives no estructurals, que es fixen en motius aleatoris, i des de punts de vista externalistes, determinats per circumstàncies socials, econòmiques o polítiques. Finalment, assenyala que els aspectes més conflictius d’aquest gènere deriven, sobretot, de les dificultats de l’encaix en el present de trets estètics com la ingenuïtat, la manca d’ambigüitat i la linealitat teleològica. En definitiva, amb Rondalla meravellosa i filosofia Josep Temporal fa una aportació acuradíssima i ben original als estudis filosòfics i etnopoètics. Malgrat aquesta originalitat, ell mateix no s’està de recordar que el fet de convertir en objecte d’estudi filosòfic antropologicoètic la rondalla meravellosa era, al costat d’altres formes de narrativa oral, objecte d’interrogació filosòfica ja des de Plató i Aristòtil. El seu estudi reafirma el fet que la combinació de les dues matèries —i una bona dosi d’erudició, com la que es desprèn de cada pàgina del volum— aporta molta llum i una perspectiva sòlida i fonamentada sobre l’objecte d’estudi. Temporal ha descrit i examinat la «fonamentació antropologicoètica» de la rondalla meravellosa; de la catalana en aquest cas, però, per extensió, de la universal: entenem que la majoria de les tesis podrien ser aplicables a les versions d’altres països. Per això, Rondalla meravellosa i filosofia esdevé un referent de primeríssim ordre per a la comprensió abstracta i racional del gènere i de les seves implicacions.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 177

18/01/16 09:38


178

Llengua & Literatura, 26, 2016

Soldevila, Ferran (ed.): Les quatre grans Cròniques, IV. Crònica de Pere III el Cerimoniós, revisió filològica de Jordi Buguera, revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol; Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2014; «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica» XCVI. Josep Antoni Aguilar Àvila

Universitat Catòlica de València, Departament de Llengua i Literatura josepantoni.aguilar@ucv.es

Amb l’aparició del present volum, es completa des de la Secció HistòricoArqueològica el procés de mise au point de la clàssica obra de Ferran Soldevila, procés endegat amb la publicació del Llibre dels feits de Jaume I (2007; MSHA, LXXIII) i continuat amb la de les cròniques de Bernat Desclot (2008; MSHA, LXXX) i de Ramon Muntaner (2011; MSHA, LXXXVI).1 Com s’esdevé en el cas dels volums precedents, l’aspecte més destacable del llibre que ens ocupa és el fet que tant el text editat com les anotacions de Soldevila han estat sotmesos a una revisió filològica (a cura del traspassat Jordi Bruguera) i històrica (a cura de Maria Teresa Ferrer i Mallol). Des del punt de vista filològic, la tasca del doctor Bruguera s’aprecia, sobretot, en les anotacions de tipus textual que acompanyen la crònica. Cal observar, en aquest sentit, que Soldevila va fer servir com a base de la seua edició el text establert en l’única edició crítica a l’abast de l’obra, la d’Amadeu Pagès, estampada a Tolosa del Llenguadoc en plena Segona Guerra Mundial (Pere III, 1942). Com és sabut, l’anàlisi de la tradició manuscrita del text efectuada per Pagès l’havia menat a concloure l’existència de dues redaccions de la crònica: una de primerenca, representada pel ms. 9/482 de la Real Academia de la Historia (designat tradicionalment amb la sigla A; vegeu BITECA, ManId 1794; i una altra de més tardana, representada pel ms. 212 de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València (designat amb la sigla C; BITECA, ManId 1114). Davant aquest fet, Pagès havia optat per fer servir com a base el text de la segona redacció, afegint en el mateix cos de l’edició i destacades tipogràficament —una solució, tot siga dit, no gaire agradosa als ulls del lector— les variants d’A, de vegades irrellevants, però d’altres no exemptes d’un cert interès, en respondre ben probablement a rectificacions i esmenes imputables a la voluntat expressa del monarca. Així, en preparar la seua edició, Soldevila va partir, com ha estat dit, del text de Pagès, i va donar en les seues notes una part molt significativa de les variants redaccionals apuntades pel filòleg nord-català. Doncs bé: la revisió duta a terme per Bruguera d’aquest tipus de notes ha tendit devers la simplificació, atès que, com ell mateix va indicar en un text reproduït a la nota editorial que precedeix l’obra, signada per dom Josep Massot i Muntaner, s’ha 1.  Pel que fa a l’edició del Llibre dels feits, vegeu la ressenya d’Albert Hauf a ER, XXXI (2009), ps. 493-498. Quant a les de les cròniques de Desclot i de Muntaner, remet a la meua ressenya conjunta, publicada a ER, XXXIV (2012), ps. 641-648. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 178

18/01/16 09:38


Ressenyes

179

optat per donar en nota «aquelles variants d’A més extenses i de més importància per a la comprensió històrica del text» (p. 8). En qualsevol cas, quantitativament i qualitativa, l’aportació més rellevant i innovadora del llibre s’observa sobretot, en la revisió de l’aparat de notes de caire històric duta a terme per Ferrer i Mallol. Aquesta tasca de revisió es tradueix, a grans trets, en tres tipus d’operacions: amplificacions, addicions i correccions, representades tipogràficament entre claudàtors, a fi de distingir-les del comentari soldevilià. En el primer cas, la historiadora amplia una nota ja existent a l’obra original, aportant-hi informació nova i actualitzada que fa possible una millor comprensió del text, o remetent el lector a una bateria d’estudis on podrà ampliar coneixements sobre el punt anotat, una tasca que fa ben palès un pregoníssim coneixement del context històric dels fets relatats a la crònica, ultra un sòlid domini de la més recent bibliografia sobre el tema. Així, en aparèixer al text la primera al· lusió a un episodi de gran rellevància, Ferrer completa el comentari de Soldevila fent una actualització bibliogràfica sobre els aspectes fonamentals dels fets en qüestió: vegem, per exemple, la n. 59 (p. 43), a propòsit dels preparatius de Jaume II i Alfons el Benigne per a la conquista de Sardenya («aquell dia mateix l’infant N’Anfòs, nostre pare, parà l’estendard a Barcelona per lo dit viatge de Sardenya», diu el passatge anotat): 59. Quan els reis o els infants prenien part en una empresa guerrera, paraven amb temps el seu estendard per a l’enrolament dels expedicionaris. [Sobre la conquesta de Sardenya: A. Arribas Palau, La conquista de Cerdeña por Jaime II de Aragón, Barcelona, Instituto Español de Estudios Mediterráneos, 1952. Sobre la preparació política prèvia: V. Salavert y Roca, Cerdeña y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón, 1297-1314, Madrid, CSIC, 1956. Sobre el finançament de l’expedició: M. Sánchez Martínez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV), Eumo Editorial / Universitat de Girona, 1995, p. 89-96 i Íd., Contributi finanziari di città e ville della Catalogna alla conquista del regno di Sardegna e Corsica (1321-1326), «Medioevo. Saggi e Rassegne», 20 (1996), p. 317-352. Sobre les peticions d’ajuda a l’Església per al finançament de l’empresa: À. Fàbrega Grau, La dècima per a la conquesta de Sardenya en els pontificats de Bonifaci VIII i Benet XI, a VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, p. 461-475. Íd., Ayuda económica de la Iglesia a Jaime II de Aragón para la conquista de Cerdeña, «Anthologica Annua», 11 (1963), p. 11-46. M.T.F.]

Igualment, quan Soldevila introdueix una nota per identificar un personatge que tot just ha aparegut al text, Ferrer sol ampliar-la fent les remissions bibliogràfiques que són del cas, com es pot veure en la n. 58 (p. 43), relativa a les noces de Jaume II i Elisenda de Montcada a Tarragona el dia de Nadal de 1322 («e estant lo dit rei En Jacme a Tarragona, que pres per muller Dona Elisèn de Montcada, lo dia de Nadal [...]»):

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 179

18/01/16 09:38


180

Llengua & Literatura, 26, 2016

58. Nadal de 1322. Elisenda de Montcada, la quarta muller de Jaume II, la reina de Pedralbes. [Sobre Elisenda de Montcada: J.E. Martínez Ferrando, Jaime II de Aragón. Su vida familiar, I, p. 277-280 i 283-284 i Biografía de Elisenda de Montcada, «Regina de Pedralbes». Escrita para el acto de colocar su retrato en la Galería de Catalanes Ilustres, Barcelona, 1953. J.F. Cabestany, Aportació a la biografia de la reina Elisenda de Montcada, a Martínez Ferrando, archivero. Miscelánea de Estudios dedicados a su memoria, Madrid, Asoc. Nac. de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 107-115. Elisenda de Montcada: una reina lleidatana i la fundació del reial monestir de Pedralbes, a cura d’E. Balasch i F. Español, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1997; dins d’aquest volum, cf. F. Español, Un cert perfil d’Elisenda de Montcada, p. 1137. M.T.F.].

Convé remarcar, però, que les intervencions de Ferrer no es limiten ni de bon tros a aquest tipus de remissions o a donar unes poques pinzellades sobre aspectes puntuals. Ben al contrari: tot sovint amplifica la nota de Soldevila sobre un determinat personatge amb una detallada semblança biogràfica que, a més de la pròpia erudició, beu de les dades aportades per una extensa xarxa de fonts primàries (cronístiques i documentals) i secundàries. Així, a la n. 98 (p. 53), a propòsit del primer esment fet pel Cerimoniós a la figura d’un encara jove Bernat de Cabrera («En lo dit setge [de Càller] fon acordat que En Francesc Carròs, almirall, e els nobles En Ramon de Peralta e En Bernardí de Cabrera ab vint galees anassen en les parts de Pisa...»), que en l’avenir esdevindrà conseller àulic i almirall de les armades del rei, ens trobem la següent observació feta per Soldevila, acrescuda per Ferrer amb un bell i documentat retrat del personatge: 98. Apareix per primera vegada en la crònica aquest nom que després hi apareixerà tantes vegades i que tant sonarà en el regnat de Pere el Cerimoniós, privat com serà d’aquest rei. Ara el nom està en diminutiu (una altra forma n’és Bernardó), a causa de la jovenesa seva. Assistim als seus començaments, que són sobre el mar (ell serà almirall temps a venir, entre altres moltes coses). [Bernat de Cabrera (1298-1364), fill segon de Bernat de Cabrera, senyor de Montclús, i d’Elionor Yáñez, senyora d’Aguilar de la Frontera (Còrdova), esdevingué hereu, per mort del primogènit, del vescomtat de Cabrera, pervingut al seu pare, que no pertanyia a la branca primogènita. Es casà vers 1321 amb Timor de Fenollet, filla del vescomte d’Illa, que se’n separà el 1338. El 1323 participà en l’expedició a Sardenya i el 1336 ja figurava entre els consellers més íntims de Pere el Cerimoniós; el rei l’envià, amb altres consellers, a negociar amb Pere de Xèrica, enfrontat al rei i aliat amb la seva madrastra, la reina Elionor de Castella, però foren empresonats pel dit noble. El 1341 passà a Castella per participar en la guerra amb els benimerins del Marroc, dins de l’aliança que tots dos regnes havien lligat contra ells. Realitzà ambaixades entre tots dos reis sobre la guerra. Tornà de la presa d’Algesires el 1344; pocs mesos després era novament a Castella per reclamar l’herència de la seva mare i obtingué del rei castellà un senyoriu en compensació, que donà al seu fill segon Bernardí; el 1347 cedí el Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 180

18/01/16 09:38


Ressenyes

181

vescomtat de Cabrera al seu fill Poncet, al qual ja havia concedit drets quan s’havia casat el 1341. Sembla que el pretès retir al monestir de Breda no és cert, malgrat que potser hi féu alguna estada ocasional, ja que era fundació dels Cabrera. El 1347 el rei Pere anà a cercar-lo perquè l’ajudés en l’enfrontament amb la Unió d’Aragó i des de llavors fou el seu conseller més influent i fou el curador del primogènit, l’infant Joan. Dirigí l’expedició a Sardenya el 1353 durant la guerra contra Gènova (1351-1362) i acompanyà el rei Pere en la de 1354; arran d’aquestes expedicions, redactà les «Ordinacions del fet de la mar», en què organitzà la marina catalana. Durant la guerra amb Castella dels Dos Peres, negocià la treva de 1357 i la pau de Deza-Terrer (1361); l’evolució desastrosa de la guerra i les divisions en el si de la noblesa propiciaren la formació d’un bàndol molt fort contrari a Bernat de Cabrera, al qual s’afegí la reina, i això portà al seu processament per traïció, a l’execució el 1364 i a la confiscació dels seus béns: A. Arribas, La conquista de Cerdeña, p. 167. S. Sobrequés, Els barons, p. 119-120 i 163-170. E. Cabrera, Bernat de Cabrera, Alfonso Fernández Coronel y la cuestión del Señorío de Aguilar, «Anuario de Estudios Medievales», 19 (1989), p. 345-367. A. Martínez Giralt, L’agitat retir monàstic del vescomte Bernat II de Cabrera, «Quaderns de la Selva», 20 (2008), p. 43-59. M.T.F.]

Com ja ha estat dit, aquestes semblances biogràfiques són molt nombroses i enriqueixen substancialment la nostra lectura de la crònica: hom ho pot comprovar llegint, a tall d’exemple, les nn. 66 (p. 45, sobre l’almirall Francesc Carròs), 82 (p. 49, sobre Ramon de Peralta, primer comte de Caltabellotta), 129 (p. 61, sobre Bernat de Boixadors, heroi de la batalla de Lucocisterna), 152 (p. 66, sobre l’ambaixador Guillem Oulomar) o 809 (p. 246-247, sobre Lluís de la Cerda i els seus projectes de conquista de les Illes Afortunades, és a dir, les Canàries). En d’altres ocasions, Ferrer precisa la datació aportada per Soldevila, com podem comprovar a la n. 55 (p. 43), on es fa qüestió de les corts catalanes celebrades per Jaume II a Girona l’any 1321 («Lo rei En Jacme aprés venc a Gerona e aquí tenc cort general als catalans»), en les quals es va decidir de dur a terme la conquista de Sardenya: 55. Estiu de 1321. [El rei fou a Girona entre el 19 de juny i el 19 d’agost de 1321: J.M. del Estal, Itinerario de Jaime II, p. 618-621 [...] M.T.F.]

Encara, d’altres amplificacions atenen més directament a l’hermenèutica del text editat. Podem trobar un exemple d’aquesta mena d’anotacions gairebé a l’inici de l’obra, al «Pròleg», en què Pere, per mitjà d’una sèrie de citacions i al·lusions bíbliques convenientment interpretades, se’ns presenta com un nou rei David que ha sabut superar gràcies a la misericòrdia divina tots els seus enemics. Resulta indefugible, quant a aquest passatge, assenyalar l’existència d’un error en el text editat que n’enfosqueix significativament el sentit, per tal com hom ha transformat un altre dels personatges veterotestamentaris amb els quals el rei es compara, Lot, a qui Abraham va salvar de l’aliança dels cinc reis (Gn 14, 1-17), en Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 181

18/01/16 09:38


182

Llengua & Literatura, 26, 2016

el nom comú «lloc». Sembla tractar-se d’un error mecànic, originat durant el procés de picatge o conversió mitjançant escaneig del text emprat com a base de l’edició: Perquè podem dir nós ab David aquella paraula que és escrita Iº Regum, XVIIº: Dominus eripuit me de ore leonis et de manu urci, com Déu nos ha delliurat de la mà del rei de Castella, que era lleó devorant per sa mala condició e propietat, e per son senyal, com en sa bandera fa lleó, e de la mà de l’ors, qui és animal immunde e significa persones envejoses e malicioses que per llur malícia se llevaren contra nós e nostre regne, dels quals la llarga bondat de Déu delliurà nós e a nostra casa. E així com altre lloc [sic!], contra lo qual cinc reis eren convenguts, e ell fon delliurat per Abraham e la sua substància, sicut habetur Genesi, XIVº cap.º, així nós de la mà del rei de Castella e poder del rei de Portugal, de Navarra, Anglaterra e de Granada [...] fom delliurats ab tota nostra substància del regne (p. 32).

En qualsevol cas, Ferrer (n. 10, p. 32) amplia el comentari de Soldevila a propòsit de la identitat dels reis coaliats i els altres enemics —lleons i óssos— a què Pere, com Lot, afirma haver-se enfrontat durant el seu regnat: aquests són, a més dels integrants de les Unions, els reis Pere I de Castella, Pere I de Portugal, Carles II de Navarra, Eduard III d’Anglaterra, el seu fill el Príncep Negre de Gal·les, i els reis de Granada Iússuf II, Muhammad V i Ismail II, aliats del rei castellà: 10. El rei de Portugal era també un Pere, cognomenat el Cruel, com el seu homònim castellà. El rei de Navarra era, com hem dit, Carles el Malvat. El rei d’Anglaterra era Eduard III; però fou el seu fill, Eduard, el príncep de Gal·les —el Príncep Negre— el qui va intervenir personalment en la lluita. Quant al rei de Granada era Iússuf I (1332-1354) amb el qual va estar en lluita el Cerimoniós al començament del regnat. [També es refereix a Muhammad V i a Ismail, que s’aliaren amb Pere el Cruel contra la Corona catalanoaragonesa: M.T. Ferrer i Mallol, La frontera amb l’Islam en el segle XIV. Cristians i sarraïns al País Valencià, Barcelona, Institució Milà i Fontanals. CSIC, 1988, p. 152-154 i 158-160. Abans ha fet referència als que s’havien revoltat contra ell —els unionistes aragonesos i valencians i els sards— comparats amb l’ós, «animal immunde», que havia estat demonitzat a l’Edat Mitjana: St. Péquignot, Un chemin de roi: Pierre IV d’Aragon dans son «Livre», a P. Monnet — J.-Cl. Schmitt (dir.), Les autobiographies souvraines. Actes du colloque autobiographies souveraines (2008), París, Publications de la Sorbonne, 2012, p. 179-199, concretament p. 187, que envia a M. Pastoreaux, L’ours: histoire d’un déchu, París, Seuil, 2007, p. 153-180. M.T.F.]

Les mostres oferides fins ara em permeten de fer notar que el sintagma «revisió històrica» —que és el que la coberta del llibre fa servir per referir-se a la tasca duta a terme per Ferrer— és massa humil i no acaba de fer justícia a la realitat. Al meu parer, n’és bona prova el fet que, a banda de les amplificacions de notes Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 182

18/01/16 09:38


Ressenyes

183

preexistents, hi ha al llibre una gran abundor d’anotacions de nova trinca, degudes enterament a la historiadora, a propòsit de passatges i aspectes del text no explanats per Soldevila al volum original. Un exemple d’aquestes addicions el trobem a la documentada n. 942 (p. 313), que discuteix el finançament de l’expedició a Sardenya de Pere el Cerimoniós (1354-1355) i anota exhaustivament amb quines quantitats van contribuir a sufragar la campanya els diferents territoris de la Corona d’Aragó: 942. [Per obtenir els recursos necessaris per a l’expedició, concebuda com una nova conquesta de l’illa, un Parlament de les ciutats i viles reials, reunit a Barcelona pel gener de 1354, concedí al rei una proferta de 100.000 llb. Mentre el rei era a Sardenya, calgué enviar-hi socors; es reuní, doncs, un nou Parlament a Barcelona els mesos de juliol i agost, que aprovà una proferta de 50.000 llb. i, encara, perquè el rei pogués tornar, calgué organitzar un nou estol i un nou Parlament es reuní a Lleida el mes de març de 1355 per aprovar una proferta de 60.000 llb., que fou modificada per un nou Parlament celebrat a Barcelona: M. Sánchez, Corts, Parlaments y fiscalidad en Cataluña, p. 303-308 i 312-313. Corts, Parlaments, ed. M. Sánchez — P. Ortí, p. 133-141, 143-156, 157-170 i 171-177 (textos de les profertes). A més del braç reial, també l’Església aportà recursos a l’expedició, tant l’Església catalana com la Santa Seu, a través de la dècima biennal concedida el 1354: P. Bertran, Notes sobre els subsidis de l’Església catalana per a la guerra de Sardenya (1354), «Anuario de Estudios Medievales», 29 (1999), p. 121-139. M. Sánchez, Fiscalidad pontificia y finanzas reales, p. 158-161. No hi ha constància de cap contribució de la noblesa. Mallorca hi aportà en total 1.097.647 s., que equivaldrien aproximadament a 54.482 ll., i subvencionà un cos de 400 ballesters: P. Cateura, La guerra de Cerdeña y las finanzas, p. 211. Cf. També G. Ensenyat, Notícies entorn a la participació mallorquina, p. 421-423. J.F. López Bonet, Repercusiones fiscales en Mallorca, p. 352-533. La ciutat de València prometé 10.000 ll. (ACA, C., reg. 1399, f. 191 v. - 193 v.), però no coneixem les aportacions d’altres ciutats i viles reials valencianes: A. Beauchamp, «Que ivaçosament nos trametats la hajuda que demanada us havíem». L’organisation du soutien militaire au roi Pier­re IV d’Aragon durant la campagne de Sardaigne (1354-1355), a XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI. VII Centenari de la sentència arbitral de Torrellas, 1304-2004, València, Universitat de València, 2005, I, p. 435-449, que dóna també altres moltes notícies. El braç reial d’Aragó hi aportà, segons l’acord del Parlament d’Alcanyís de 1354, el servei de 600 homes a cavall pagats per quatre mesos i 5.000 cafissos de blat, i també hi ha constància d’ajuda de l’Església; hi hagué nous subsidis per al retorn del rei el 1355: M. Sánchez, El reino de Aragón y los conflictos, p. 491-495. M. Lafuente Gómez, Guerra en Ultramar. La intervención aragonesa en el dominio de Cerdeña (1354-1355), Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2011, p. 55-85 i doc. 9-11, 15, 19, 24-25, etc., i també, especialment per als socors enviats el 1355: G. Meloni, Presenza di Saragozza nella spedizione di Pietro il Cerimonioso in Sardegna (1354-1355), Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 183

18/01/16 09:38


184

Llengua & Literatura, 26, 2016

«Medioevo. Saggi e Rassegne», 2 (1976), p. 65-76. Sobre les despeses de la flota: M. Sánchez Martínez, Le financement des flottes royales de Catalogne au milieu du XIVe siècle (1353-1356), a Les ports et la navigation en Méditerranée au Moyen Age Actes du Colloque de Lattes, dir. Ghislaine Fabre G., Le Blevec D., Denis Menjot D., Association pour la connaissance du patrimoine en Languedoc Roussillon, 2009, p. 243-252. M.T.F.]

Hom trobarà més addicions d’aquesta mena a les n. 160-162 (p. 68-70), on es parla dels nobles catalans i aragonesos que van prendre part en la conquista de Sardenya per Alfons el Benigne (Dalmau III de Rocabertí, Guerau de Rocabertí, Gilabert de Centelles, Ramon Berenguer de Cervelló, Ramon Alemany, etc.); 271 (p. 98), relativa a alguns dels nobles que van servir a la taula del rei durant el banquet de celebració de la seua coronació (Pere de Montcada, Gombau de Tramacet, Felip de Castre); o 785-787 (p. 234-236), que escateixen les identitats dels personatges citats a la crònica com a signants de l’esguard o sentència donada per Pere quant a l’estament del seu cunyat, el destronat Jaume III de Mallorca (Francesc Grony, Arnau Ombau, Bertran d’Avella, Romeu Sarovira, Ferrer de Manresa, etc.). Ja hem vist exemples d’amplificacions i d’addicions; resta, ara, parlar de les esmenes fetes al comentari crític de Soldevila. En efecte, Ferrer corregeix de manera discreta però sempre escaient les afirmacions errònies o inexactes que trobem a les anotacions de l’historiador català. Així, quan el Cerimoniós al·ludeix a una de les operacions dutes a terme durant el setge de Càller per l’almirall Francesc Carròs, l’assalt i saqueig de Lapola, barri marítim de la localitat («lo senyor infant se’n tornà en lo setge de Càller, on fon reebut molt honradament e alegre, e trobà que el noble En Francesc Carròs, ab los hòmens de mar, havia barrejada la Lapola e la pallissada e n’havia trets vaixells que hi havia»), Soldevila (n.132, p. 62) erra en interpretar el sentit del mot «pallissada», que identifica amb un altre suburbi, i Ferrer corregeix de manera oportuna l’equivocació (sobre la pallissada del port de Càller i el seu paper durant la campanya sarda, vegeu també Aguilar 2003: 305-315): 132. La Lapola i la Palissada eren suburbis marítims de Càller. Es parla de la palissada i es parla d’aquesta acció que esmenta la crònica en una lletra de l’infant Alfons a Bernabò d’Òria: l’almirall català havia atacat l’estol enemic en el mar «prope paliçadam de de Stainpaxe», i les galeres havien fugit i havien deixat dins la palissada disset barques [...] [Lapola i Stampace eren efectivament barris marítims, fora de la muralla del castell de Càller, però la palissada, situada en forma de semicercle davant la platja de Càller, consistia en troncs de fusta clavats al fons del mar, enllaçats amb travesses de fusta; servia per defensar els vaixells ancorats en aquest espai marítim i tenia uns passos ben guardats perquè els vaixells poguessin entrar-hi i sortir-ne: M.B. Urban, Cagliari aragonese, p. 25, 76 i 89-91 sobre la pallissada, 231-246 sobre Stampace i 257-274 sobre Lapola. M.T.F.] Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 184

18/01/16 09:38


Ressenyes

185

D’altres vegades, l’esmena de Ferrer aporta dades que Soldevila no podia conèixer (perquè han estat descobertes més modernament), extretes d’altres cròniques i documents o d’estudis ja publicats. Així, en comentar (n. 893, p. 290) el passatge de la crònica en què el rei Pere reconta les ambaixades que Venècia i Gènova li van trametre entre les darreries del 1350 i els inicis del 1351 («E, estant nós en lo dit lloc de Perpenyà, vengueren a nós missatgers del duc e comú de Venècia, los quals desitjaven molt haver confederació ab nós contra genoveses, ab los quals guerrejaven. E com lo duc e comú de Gènova sentí açò, trameteren a nós llurs missatgers»), i que desembocaren en l’establiment d’una aliança catalanoaragonesa amb la Serenissima contra el comú enemic lígur, Soldevila —seguint Zurita, que s’equivoca en aquest punt— identifica Giovanni Gradenigo com a autor de la primera missatgeria veneciana. En realitat, l’encarregat de dur-la a terme fou —com indica Ferrer, remetent a un important treball de Giuseppe Meloni— Giovanni Steno: 893. [...] L’ambaixador de Venècia era Giovanni Gradenigo; el de Gènova, Bonifacio de Camogli. Més tard Gènova va enviar Cristoforo Paulo. Zurita, llib. viii, cap. xlv. [L’ambaixador venecià no era Giovanni Gradenigo, com diu Xurita, sinó Giovanni Steno. Giovanni Gradenigo hi intervingué més tard: G. Meloni, Genova e Aragona, i, p. 64 [...] M.T.F.]

Per descomptat, hom podrà observar raonablement que, amb totes les seues millores, aquesta nova publicació de l’edició Soldevila no supleix la necessitat d’una nova edició crítica de la crònica de Pere III; de fet, aquest punt ja és admès per Josep Massot a l’esmentada nota editorial (p. 8). Cal tenir en compte, en aquest sentit, que no som davant un text establert ex novo a partir de l’examen directe i sistemàtic de tots els manuscrits, sinó confegit a partir de l’edició d’Amadeu Pagès i transcrit en ortografia modernitzada, i que, d’altra banda, l’edició Pagès, ja llunyana en el temps, és actualment poc accessible i presenta, a més, un text de lectura no gaire fluida a causa de la seua particular disposició tipogràfica. No tenim, és ben cert, una edició òptima del llibre del Cerimoniós, però mentre aquesta arriba, no hi ha dubte que la que ens ocupa és, amb molta diferència, el millor i més documentat instrument per endinsar-nos en la crònica reial, acompanyats per les veus sàvies i superposades en el temps de dos grans historiadors.

BIBLIOGRAFIA Aguilar (2003): Josep Antoni Aguilar «La conquesta de Sardenya i la tradició manuscrita de la Crònica de Muntaner», Cultura Neolatina, 63 (3-4), ps. 283-343. Pere III (1942): Chronique catalane de Pierre IV d’ Aragon. III de Catalogne, editée par Amedée Pagès, Toulouse – París, Privat – Didier. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 185

18/01/16 09:38


186

Llengua & Literatura, 26, 2016

Anonimo, Curial e Guelfa, introduzione di Antoni Ferrando Francès, traduzione di Cesáreo Calvo Rigual e Anna Giordano Gramegna, Roma: Aracne, 2014. Lola Badia

Universitat de Barcelona lola.badia@ub.edu

Si è fatta aspettare fin troppo a lungo la versione italiana dell’anonimo catalano quattrocentesco Curial e Guelfa, il cui protagonista monferratese agli occhi dell’Europa del tempo, come dice il re d’Inghilterra, è un «lombardo» (p. 575), che addirittura parla «in lingua lombarda», quando, travestito da giullare normanno che canta la canzone occitana Atressi con l’orifanz, si rivela alla sua protettrice, la Guelfa che lo credeva morto mentre era invece prigioniero in Tunisia (p. 558). L’anonimo autore, di cui si ignora nome e contesto —questo è il grande mistero del Curial e Guelfa— conosceva bene la prosa boccaccesca, la Commedia di Dante corredata di commenti, i versi del Petrarca volgare e perlomeno una delle sue epistole latine. Fin dalla primea edizione, del 1901, è stata valutata positivamente la concinnitas dello stile dell’anonimo, messo a confronto, per esempio, con «la ma­ gniloquenza e il parossismo declamatorio» di Roís de Corella. Nel suo saggio «Il Curial e Güelfa tra luoghi ‘critici’ e traduzione», Annamaria Annicchiarico parla della «suavitas e la moderata temperatura retorica» del Curial e avverte dei pericoli sottostanti ad una versione italiana apparentemente amichevole del testo catalano (Annicchiarico 2008). Amichevole nel senso dell’italianità costitutiva del Curial: «Lingua toscana in bocca catalana», infatti, è il titolo dello studio sull’«italianità del Curial e Guelfa» delle pagine 67-91 del nostro volume. Cesáreo Calvo vi espone le opinioni della critica sui rapporti culturali e linguistici dell’anonimo autore con l’Italia ed esamina le caratteristiche grammaticali, sintattiche e lessicali della lingua dell’originale da un punto di vista contrastivo per concludere che «l’italiano era una lingua familiare per l’autore del Curial, un catalano o valenzano a lungo dimorante in Italia, che in modo conscio o inconscio incorporò nel suo romanzo un cospicuo gruppo di elementi italiani» (p. 87). Saggiamente aggiunge in chiusura, però, che «l’elemento italiano [...] è solo uno fra i tanti». Il Curial, infatti, è costel­ lato da espressioni francesi relative all’universo dell’araldica e del cerimoniale cavalleresco, ma vi si registrano anche dei fracesismi nel lessico —per esempio logís (‘alloggio’), e pris (‘premio’)— e perfino un superlativo formato con l’avverbio francese tres, inserito nella chiosa di un passaggio dantesco: «cavalleria d’aquell il·lustre, tres excel·lent e molt alt e valerós rei d’Aragó» (‘cavalleria di quell’illustre, eccellentissimo, magnifico e valoroso re d’Aragona’, p. 401). Ne consegue che l’italianità del’autore del Curial, fortemente legata alla ricezione catalana delle Tre Corone, no è meno potente della sua dimestichezza col reame che fa capo a Parigi, che è la grande città dove si trova l’arbitro della politica matrimoniale europea, capace di premiare la lunga attesa amorosa dei protagonisti del romanzo. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 186

18/01/16 09:38


Ressenyes

187

L’Annicchiarico aveva individuato lo scoglio principale di una traduzione italiana del Curial: «il Curial pone il problema dell’‘originale’» [...] perchè «è indubbio che il testo, sottolineo la copia unica che ci è giunta, palesi una prosa sorvegliata, sostenuta, dotta, e, di conserto, un’architettura nel complesso salda e organica; eppure, nonostante ciò, è innegabile altresì che esso rechi in più luoghi i segni di una qualche ‘provvisorietà’» (loc. cit., p.1-2). Dal 2011 esiste un’edizione critica del Curial e Guelfa che, adottando le convenzioni grafiche del catalano moderno allo scopo di precisarne l’intepretazione, discute criticamente le cor­ rezioni al testo —irrelevati come numero— in note in calce e nel ricco commento delle pagine 535-703 esamina soluzioni possibili per la ‘provvisorietà’ di alcuni passaggi di cui sopra (Badia & Torró 2011). Contiene anche un glossario di voci arcaiche o sottomesse ad usi particolari e un indice di nomi completo, che chiarisce le molte confusioni presenti nei brani a sfondo mitologico e stabilisce le grafie attendibili di tutti gli antroponimi e toponimi per il catalano del Quattrocento. Curial, diventato lo schiavo tunisino Joan, ascoltando la rivelazione della passione non condivisa che Camar sente per lui, «pensò che questa donzella prendeva una brutta via» (p. 525; «un mal camí»). Si potrebbe dire altrettanto della via accademica seguita dai curatori del Curial italiano, particolarmente visibile nell’introduzione di Antoni Ferrando (p. 9-66) che, pur esponendo le informazioni pertinenti —il manoscritto anonimo acefalo, la trama, le fonti esplicite— indugia largamente sulla ‘singolarità’ dell’opera (pp. 33-46). Una siffatta falsa impressione di incertezza si risolve descrivendo il Curial come un romanzo storico ispirato al modello del Filocolo di Giovanni Boccaccio: un romanzo catalano scritto nell’ambiente culturale internazionale degli anni centrali del regno di Alfonso IV il Magnanimo, un re catalanoaragonese, ricco e potente, signore di Napoli, di Sicilia e di Sardegna, cirdondato da artisti, letterati e umanisti catalani, aragonesi, valenzani, castigliani, italiani, fiamminghi e francesi ed erede di quel Pietro il Grande, della casa di Barcellona, che alla fine del Duecento, sconfisse i francesi e abbagliò il mondo con l’eccellenza della suo valore: perfino Dante dovette ammettere la sua grandezza (p. 400-402). Ferrando non sa cogliere dati significativi nei paragrafi relativi al «ritratto dell’autore» (pp. 49-52) e inarena il discorso in un confronto inclonclusivo del Curial col Petit Jean de Saintré (p. 52-54), che si perde definitivamente quando imbocca la strada di una «simulata opzione politica» (p. 54-59). Come proclama l’anonimo autore nel prologo del primo libro, costruito su un intreccio abilissimo fra un’epistola di Petrarca e il proemio boccaccesco al Filocolo (p. 95: per capirne la portata occorre leggere la p. 535 del commento riportato nella nota 2), il Curial è una storia d’amore, coronata dal premio rarissimo concesso alla fedeltà di due amanti colpiti da molte sventure. La severissima Guelfa ha certamente una parte importante nel libro dell’anonimo, ma il suo romanzo racconta la storia della formazione di un cavaliere e cortigiano, che diventa principe per i suoi meriti militari, per la sua qualità morale e per la sua compeLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 187

18/01/16 09:38


188

Llengua & Literatura, 26, 2016

tenza nelle arti della musica, della poesia e dell’oratoria. Conosciute le fonti dell’anonimo e leggendo attentamente quanto ci fa sapere sulla poetica dell’imitatio e l’aemulatio nei prologhi dei libri secondo e terzo (p. 219-221 e 436-445), nei passaggi mitologici e nella visita di Curial al tempio di Apollo (le cosiddette «poètiques ficcions»), gli enigmi da sconfiggere si sono dileguati: c’è solo da scavare ancora nel contesto internazionale degli anni di maggiore splendore della cultura tardomedievale di espressione catalana. Nonostante la deplorevole sbandata dell’orientamento accademico il lavoro dei traduttori è ottimo. E non è da poco. La versione italiana del Curial non solo è bella e scorrevole, ma anche altamente affine alle scelte di tono e di stile dell’anonimo. In questo senso auspichiamo idealmente un futuro rilancio editoriale del testo, corredato di una introduzione non fuorviante e di note più adatte ad un pubblico di cultura italiana. Accanto al caso del prologo del primo libro già citato, si potrebbe ricordare, per esempio, lo stampo boccaccesco del passaggio che descrive la nascita della passione di Curial a pagina 107: «E nel petto gentile, nel quale non era ancora penetrato nessun sentimento d’amoroso piacere, s’accese improvvisamente una fiamma ardente che non si spense mai, finché non l’occupò la morte» (originale: «E en lo pit gentil, en lo qual alguna impressió d’amorós plaer encara no era entrat, súbitament s’encès una flama foguejant la qual fins que mort l’ocupà no es pogué apagar»). Preso dal commento cita a nella nota 2, pagina 542: «v’accese una fiamma, secondo il mio avviso inestiguibile», «mette in loro il tuo segreto foco, e infiamma sì l’un de l’altro, che mai il tuo nome da’ loro cuori per alcuno accidente non se ne spenga» o «col cuore acceso di fiamma inestinguibile» (Filoc I.1.22; II.1.5; IV.11.6). Altrettanto istruttivo sarebbe riportare in nota che la pira che consuma i due accusatori vinti della duchessa d’Austria a p. 141, è anch’essa ripresa da quella che brucia il traditore Massamutino nel Filocolo. Ed è pure il caso dei simboli araldici delle pagine 133 e 134, che si confanno a quelli boccacceschi. Frutto della disorientazione interpretativa sono sia la mancanza di suggerimenti illustrativi dell’italianità della cultura dell’anonimo in nota che la superfluità di alcuni commenti (come, per esempio, contraddire un’informazione minore, del tutto irrelevante, p. 134, n. 14) o l’irregolarità nella scelta dei passaggi che meritano una chiosa. Non favorisce la lettura del testo allungare le note in modo da intrecciare discorso critico e testo antico come succede ad esempio nelle pagine 152-153, dove i traduttori forniscono il testo di Guido delle Colonne cui l’anonimo fa riferimento, horresco referens, in castigliano, come pure in calce alle pagine 621-622. La traduzione catalana delle Storie troiane di Guido delle Colonne fu un best seller assoluto delle lettere volgari del Quattrocento, pubblicata dai tempi di Ramon Miquel i Planas agli esordi del Novecento, citassima da tutti, compreso Joanot Martorell e gli studiosi del suo Tirant lo Blanc.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 188

18/01/16 09:38


Ressenyes

189

BIBLIOGRAFIA Annicchiarico (2008): «Il Curial e Güelfa tra luoghi ‘critici’ e traduzione» in La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni, Associazione italiana di studi catalani. Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008). Edizione in rete: http://www.filmod.unina.it/aisc/attive/ Annicchiarico.pdf [consultazione, 3-6-2015]. Badia & Torró (2011): Curial e Güelfa, Lola Badia e Jaume Torró (ed.), Barcellona: Quaderns Crema, 2011.

Riera i Sans, Jaume: Sodomites catalans. Història i vida (segles XIII-XVIII), Barcelona: Base, 2014. Lola Badia i Antònia Carré

Universitat de Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya lola.badia@ub.edu / acarre@uoc.edu

El llibre de Jaume Riera i Sans ve per omplir un gran buit de la historiografia social catalana. De fet, la cultura anglosaxona o la francesa ja fa més de tres dècades que han dedicat estudis rellevants als col·lectius que han patit discriminacions al llarg dels segles per les seves orientacions o pràctiques sexuals. En són un exemple dos llibres que amb el temps han adquirit la categoria de clàssics en el tema: el de John Boswell (1980), traduït al castellà l’any 1992, i el de Jacques Rossiaud (1984), traduït al castellà el 1986. Amb un coneixement extraordinari de les fonts i una gran capacitat d’anàlisi, l’historiador nord-americà estudia com es va creant i desenvolupant, sobretot a partir del segle xii, la intolerància social cap als homosexuals, corroborada per les lleis i les reflexions filosòfiques i morals que Boswell reporta amb ordre i precisió. A partir de la recerca en arxius i de l’anàlisi documental, l’historiador francès construeix un relat apassionant sobre la prostitució, la joventut i els comportaments socials en les ciutats franceses del sud-est del país durant el segle xv. Jaume Riera i Sans ha fet una feinada ingent a partir de les dades recollides amb una recerca llarga i incansable en molts dels rics arxius de la Corona d’Aragó, que coneix com ningú, i a la secció de la Inquisició de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid. Els quatre primers capítols del llibre són la introducció al capítol cinquè, que és el bloc fonamental de l’obra. En aquests quatre capítols introductoris, doncs, enumera les seves fonts d’informació, aclareix la nomenclatura que utilitza (sodomita en lloc d’homosexual perquè és l’únic terme que figura en els documents i textos antics), resumeix els marcs doctrinals i legals que fan costat a la persecució homofòbica (amb unes pàgines que contenen un bon resum del llibre de Boswell), i explica les diverses campanyes d’extermini que van ser dutes a terme entre els segles xiii i xviii, els sis segles que estudia. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 189

18/01/16 09:38


190

Llengua & Literatura, 26, 2016

El capítol cinquè és la principal aportació del llibre: conté les 272 fitxes prosopogràfiques de persones acusades del «crim hòrrid i detestable de sodomia», la primera de les quals està datada el 1267 i l’última, el 1790. Des de la pàgina 97 fins a la 518, Jaume Riera i Sans descriu amb la precisió d’un notari tots els procediments coneguts, incloses les acusacions i les defenses, oberts contra homes catalans o residents en territori català. Tot i que hi ha alguns casos que ja havien estat estudiats per la bibliografia (com les acusacions documentades el 1311-1312 contra Ponç Hug, comte d’Empúries), la majoria són posats al descobert per la paciència recercadora de Riera i Sans. La varietat d’episodis i d’històries sòrdides o dramàtiques és extensíssima. Hi ha sodomites actius, sodomites passius, casos de sodomia heterosexual (amb dones acusades), exemples de sexe consentit, pràctiques zoofíliques, hermafrodites, violacions de noiets de deu anys, pederastes de tretze anys, etc. A banda de la morbositat que hi puguem trobar (depèn de les sensibilitats i dels gustos), els processos ens aporten informacions sobre la vida quotidiana dels encausats, com ara que era una pràctica habitual que els jornalers dormissin tots junts a l’era les nits caloroses d’estiu (entrada 24) o que les acusacions s’havien de demostrar, per la qual cosa es demanava el peritatge d’un cirurgià que havia de corroborar o desmentir l’existència de violència sexual (entrada 44). Els dos últims capítols contenen l’anàlisi de les informacions aportades pel capítol cinquè. El capítol sisè és l’anàlisi de dades. Riera i Sans hi actua amb prudència: els tres-cents cinquanta inculpats del crim o vici sodomític no constitueixen una mostra prou significativa per elaborar estadístiques que aportin dades sobre la representativitat de cap col·lectiu. Per tant, la visió de conjunt que proporcionen sobre les procedències socials, les edats, els oficis dels encausats o fins i tot les penes a què se’ls condemna, no s’han de prendre com a dades generalitzables. Tot i això, el resum elaborat per Riera i Sans ens ajuda a fer-nos una idea global de la documentació extractada abans. El capítol setè resumeix els comportaments observats en les acusacions. Aquí és on, per exemple, s’explica la importància de l’examen pericial, efectuat per dos o tres cirurgians per assegurar la imparcialitat de la sentència, es resumeixen les tortures aplicades per fer confessar els acusats i es descriuen les presons, que com ens podem imaginar eren terribles, sobretot les de la Inquisició. El mèrit de l’obra de Jaume Riera i Sans és innegable: pel rigor metodològic, per la valentia d’aprofundir en un tema que molts investigadors catalans fins ara havien defugit («per a tots, i especialment per als acadèmics, les pràctiques sodomítiques no havien existit. Més ben dit: no haurien d’haver existit», p. 13), per l’honradesa de posar al descobert els errors de perspectiva d’alguna bibliografia especialitzada, per la intel·ligència a l’hora d’analitzar en conjunt les dades aportades. L’obra es clou amb un exhaustiu índex geogràfic. Per què no s’hi ha inclòs un índex de persones, amb els noms i cognoms de tots els individus citats a les 272 fitxes? S’hauria pogut completar l’índex amb la categoria social de cadascú, de manera que la informació recollida s’hauria prestat a diferents tipus de cerques, sense desplegar els quadres estadístics dels qual Riera abomina. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 190

18/01/16 09:38


Ressenyes

191

Els precedents anglès i francès de Riera, Boswell i Rossiaud, dediquen un espai a la literatura a les obres respectives: el primer amb un capítol en què exposa mostres de la literatura gai de l’alta edat mitjana, ja que al segle xi aquestes manifestacions líriques, emotives o sexuals, no estaven tan reprimides com en segles posteriors; el segon en un apèndix en què analitza l’evolució dels costums i de les seves traduccions literàries a partir de la querella provocada pel Roman de la Rose. Ni l’un ni l’altre no aporten dades que facin trontollar la concepció que es tenia en el seu moment de les històries literàries respectives. Passa una cosa semblant amb el llibre de Riera, entre altres coses perquè tracta de la literatura molt de passada a les pàgines 592-594 quan glossa el que anomena la «ubiqüitat del fenomen homosexual». A la seva galeria d’homosexuals catalans coneguts dels historiadors de la literatura hi hauria l’infant Jaume, el primogènit de Jaume II, que va renunciar a la corona, i també l’altre infant Jaume que no va regnar, el fill de Jaume III de Mallorca, el que Pere el Cerimoniós feia tancar en una gàbia de ferro quan el tenia empresonat a Barcelona. No s’aporten proves concloents de les inclinacions sexuals dels dos infants de la categoria de les que es llegeixen al capítol cinquè, sinó solament deduccions. Deduccions són també el que permet interpretar la fuga de fra Anselm Turmeda a terres islàmiques com una manera d’eludir una acusació de sodomia: a les Cobles de la divisió de l’Illa de Mallorques Anselm-Abdallah tem ser cremat «amb son companyó» concretament «a la porta Plegadissa», que és on s’executaven els reus d’aquest crim a Mallorca. És la primera vegada que es proposa aquesta lectura (problemàtica, per ambigua) dels versos corresponents de les Cobles de Turmeda, en canvi, la inclusió d’Ausiàs March a la galeria d’homosexuals reprèn la vella qüestió de la carta de la reina Maria, del 27 de juny de 1425, en què segons Riera es dóna per coneguda «la complaença del poeta per fer-se acompanyar d’adolescents». Riera entreveu la presència ubiqua de la sodomia en el cas del Joanet, fill d’un notari de Favara, que induït per altres fadrins, ha abandonat el servei del secretari reial, ha fugit a València al costat d’Ausiàs March, i «ara és en via de perdició». No hi ha proves fefaents ni tampoc cap motiu literari que indueixi els acadèmics a desempolsar una sospita que ja ha estat del tot descartada. Caldria un estímul narratiu més clar, com quan al Jacob Xalabín s’explica que el protagonista i Alí Baixà, de 24 anys, feien la migdiada junts, «despullades totes llurs vestedures, exceptades les llurs camises». Sembla un tret d’ambientació turca, perquè l’autor anònim sent la necessitat de donar explicacions: «E per ço com és usança que un hom met sa amor en un altre, e especialment hom jove, per què aquest Jacob Xalabín sí havia sa amor mesa en Alí Baixà [...] E amaven-se, així, abdosos de coral amor» (p. 75 de l’edició d’Arseni Pacheco a «Els Nostres Clàssics»). Com és sabut, després tots dos es casen feliçment amb dues riques hereves i de les migdiades compartides no se’n torna a parlar. Aquesta amable curiositat del Jacob Xalabín té paral·lelismes amb un dels casos que documenta i estudia el magnífic llibre de Jaume Riera i Sans: l’acusació Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 191

18/01/16 09:38


192

Llengua & Literatura, 26, 2016

contra Mahoma Moferí, un sarraí acusat el 1458 de cometre actes sodomítics amb Acenet, també moro, quan tots dos tenien quinze anys (entrada 33). Amb els anys, els dos acusats van esdevenir cunyats i cristians, batejats amb els noms de Pere Cirera i de Joan de Boixadors. El final de la història, però, no és tan feliç com la del Jacob Xalabín, ja que Pere Cirera va ser sentenciat a morir cremat. BIBLIOGRAFIA Boswell (1980): John Boswell, Christianity, Social Tolerance and Homosexuality, Chicago: The University of Chicago. [Trad. castellana: Cristianismo, tolerancia social y homosexualidad. Los gays en Europa occidental desde el comienzo de la Era Cristiana hasta el siglo XIV, Barcelona: Muchnik, 1992; «Biblioteca Atajos» 1.] Rossiaud (1984): Jacques Rossiaud, La prostitution médiévale, París: Flammarion. [Trad. castellana: La prostitución en el medioevo, Barcelona: Ariel, 1986.]

Mestre Zaragozá, Marina: Ausiàs March. L’impossible orthodoxie de l’être, prefaci de Marie-Claire Zimmermann, Madrid: Casa de Velázquez, 2014; «Essais de la Casa de Velázquez» 8. Marcel Ortín

Universitat Pompeu Fabra marcel.ortin@upf.edu

Aquest llibre de 160 pàgines té l’origen en la primera part de la tesi doctoral de Marina Mestre, Les enfants de la colère. Anthropologie des passions et littérature en Espagne à la Renaissance (dirigida per M.-C. Zimmermann i J.-P. Étienvre, Université Paris IV – Sorbonne, 2003). Tal com explica l’autora, l’obra ha estat reescrita «per correspondre a les exigències de la col·lecció que l’acull»: per això l’ha despullat de referències als debats entre especialistes —només n’ha quedat una bibliografia al final del volum— i l’ha centrat en allò que n’era l’essència, «una lectura personal de l’obra poètica d’Ausiàs March, un assaig sobre la seva poesia» (p. 161). D’aquesta lectura ja n’havia avançat les idees principals en un article de l’any 2009, «El papel de la antropología augustiniana en la poesía de Ausiàs March» (Mestre 2009). L’interès de Mestre es centra tant en la comprensió de l’«escriptura poètica» de March com en la dels «materials doctrinals» a partir dels quals està construïda (p. 5). La manera de procedir consisteix a interpretar llocs triats de la seva obra a la llum de nocions generals de la tradició filosòfica; a fer la lectura detinguda d’algunes peces (les poesies IV, X, XI, XVIII, LXVIII i CV, reproduïdes al final del volum), Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 192

18/01/16 09:38


Ressenyes

193

sovint valorant-hi la contribució de la forma poètica i de l’expressivitat lèxica en la construcció del sentit; i a anar argumentant deductivament, a partir dels diversos indicis obtinguts, la validesa de la hipòtesi de partida, seguint expressament el camí obert per Marie-Claire Zimmermann: la concepció de l’obra de March com «l’escriptura poètica d’una recerca ontològica» (p. 4), una resposta —no d’abast filosòfic, sinó de gran qualitat poètica— a «l’experiència dolorosa dels límits de l’antropologia cristiana medieval en el si de la qual pensa March» (p. 7). El llibre s’estructura en tres capítols i una conclusió. En el primer («L’an­ tropologia medieval: un marc de referència no qüestionat», p. 9-37) es revisa la tesi de l’adscripció de la poesia de March al pensament aristotelicotomista, vigent des de Josep Torras i Bages i Amadeu Pagès. «Sense pretendre identificar fonts precises», l’autora hi postula el predomini d’«altres materials intel·lectuals» de procedència augustiniana, que observa en la lectura de diversos fragments. Els arguments que n’extreu són la diferència radical entre les dues natures del compost humà, cos i ànima, i el conflicte que se’n deriva, origen del pecat en les accions de l’home. L’ordre en què es fonamenta la natura humana és el de la preeminència de la raó contra allò que vol el cos. El fons aristotèlic i estoic observable en el pensament moral de March troba per tant el seu límit en «el dualisme augustinià i el conflicte permanent en què es juga, a cada instant, la salvació de l’ànima» (p. 34), hipòtesi que dóna valor de veritat absoluta a dos versos de la poesia XLV: «De la virtut és nostra vida exempta / sí que lo cos venç a l’arma batalles». L’ètica marquiana seria d’aparença aristotèlica «només pel vocabulari emprat», arriba a dir l’autora, perquè de fet està «enterament construïda sobre la confrontació entre el cos i l’esperit» (p. 36). Però acaba matisant això amb la distinció entre «raó teòrica» i «raó pràctica» en què sosté l’anàlisi de l’obra en els capítols següents: «en rigor es pot parlar d’un tomisme que sense refusar teòricament l’hilemorfisme aristotèlic i la seva força d’integració, en tot moment fa l’experiència aguda de la dualitat matricial del compost humà» (p. 36). El segon capítol («La perversió del model antropològic de referència: l’amador», p. 39-92) és el nucli de l’assaig. A parer de l’autora, l’objecte de l’obra de March no és explicar l’amor, sinó fer-ne el centre d’una recerca ontològica del jo. No s’hi troba enlloc la definició tomista de l’amor com a motor de l’ànima o com a passió que pot ser explicada en termes psicològics. La presentació tripartida que se’n fa en les poesies XLV i LXXXVII (amor del cos, de l’ànima i del compost), que la crítica ha correlacionat amb les tres menes d’amistat segons Aristòtil, s’explica millor a partir de la distinció augustiniana entre voluntat bona (o caritat, donada per la gràcia divina) i voluntat dolenta (font del pecat). La condició de possibilitat de l’amor del compost és la preeminència de l’ànima sobre el cos, un sotmetiment o una espiritualització de l’amor carnal per l’amor espiritual que es pot relacionar amb la imatge de l’ànima proposada per Plató en el Fedre: els cavalls que l’auriga ha de menar són de qualitats contràries, igual que les pulsions de la carn i de l’esperit que el jo marquià experimenta com un «home escindit», en expressió de Pere Bohigas. Què és llavors l’amor espiritual de March, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 193

18/01/16 09:38


194

Llengua & Literatura, 26, 2016

aquell del qual ell mateix es presenta com l’únic servidor? Enlloc de la seva obra no es troba la noció de la transcendència per l’amor, que és la de Plató i els seus comentaristes cristians (Marsili Ficí). Els seus únics déus són «o bé l’Amor o bé la dama que l’inspira» (p. 59). En aquest sentit, la poesia XVIII s’ha de llegir no com una declaració d’amor espiritual (cf. vv. 5-6: «tant en amor l’esperit meu contempla / que par del tot fora del cos s’aparte») sinó com la millor prova que l’amor marquià és el del cos exclusivament, atès que arrela en la «fantasia» i té el límit en el «delit», tots dos pertanyents a la part sensitiva del compost; l’autora hi correlaciona la definició negativa de l’amor que dóna Ausiàs (no és «substança raonable», v. 17) per concloure que «el saber de l’Amor» exposat en aquesta poesia «no és un saber racional sinó un saber sensitiu, nascut de l’ànima sensible, no conegut sinó experimentat», i en darrer terme «irracional» (p. 61-73). Se’n dedueix la coexistència de la idea de l’amor tal com hauria de ser i la de l’amor tal com és en la pràctica; llavors les poesies més teòriques no serien sinó «una espècie de clarividència de la raó que té sempre a la vista l’ideal» (p. 74). La poesia X també és llegida així: de «l’asserviment de l’ànima racional per l’ànima sensitiva» en l’experiència amorosa se n’ha de deduir la irracionalitat i la falsedat del coneixement obtingut (p. 75-81). Per acabar aquest capítol, l’autora examina la presentació que fa March d’ell mateix com el «pus estrem amador» (per naturalesa, per voluntat i per hàbit), i conclou que allò que ha fet el jo és incórrer en un segon pecat original en sotmetre a l’amor la seva ànima racional, i amb ella la seva humanitat i l’ordre diví que el Creador hi havia imprès (culpa que s’expressaria en els versos 81-88 de la poesia XCIX). El tercer capítol («La tragèdia ontològica del jo», p. 93-124) descriu aquest jo escindit que veu sotmesa la seva raó a l’amor, i per tant —diu l’autora— al cos que ella hauria de regir. Els fragments portats a col·lació són de les poesies CII (pel motiu del compost «partit») i XL (pel combat d’amor i odi més enllà de la raó). Se’n dedueix la consciència d’una perversió ontològica a què el jo no es pot sostreure, donada la seva condició d’«amador». L’efecte és la pèrdua de la llibertat (observada en diversos llocs i motius: l’infant perdut, el malalt, el paralític, el navegant sense rumb): la constatació que només la passió —el cos, insisteix l’autora— ha determinat fins i tot els seus actes virtuosos. El jo resta així passiu i reclòs en ell mateix. En diversos llocs de l’obra es fan ben visibles l’absència de la dama (són els fragments en què apareixen els motius del mutisme amorós, la falta de correspondència, la culpa d’ella, etc.), la solitud orgullosa de l’amador «fènix», i la seva incapacitat d’abastar el més enllà (per la falta de resposta als seus interrogants en els anomenats Cants de mort, i per la incapacitat del jo per a salvar la distància que el separa del seu Creador en el Cant espiritual). La conclusió (p. 125-134) parteix d’aquesta deshumanització del jo, enfrontat per l’afirmació del cos a «l’antropologia de referència amb relació a la qual es pensa sempre», i constata que el poeta assumeix amb orgull la seva condemna. Només per mitjà de l’escriptura poètica, donant-se a veure al lector, «el jo pot esperar una certa reintegració del seu ésser d’amador en el món dels homes». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 194

18/01/16 09:38


Ressenyes

195

La tesi de Mestre és atractiva, perquè és veritat que en la seva reflexió poètica March s’obstina a buscar un motlle explicatiu satisfactori per a la seva experiència de l’amor, però l’experiència es revela sempre més forta, no deixa de presentar nous interrogants. Es poden retreure en aquest sentit les poesies de penediment per haver divinitzat l’amor humà, emparentades amb les poesies de reflexió moral i teològica que hem de situar al final de la seva vida. En darrer terme preval la vivència d’un home incapaç d’abandonar l’amor, i que sovint es presenta «escindit» entre la contemplació i l’experiència —per a dir-ho amb l’adjectiu que va proposar Bohigas en forma interrogativa, i que Mestre recupera afirmant-lo. Ara bé: la causa d’aquesta escissió, si existeix realment, no es pot reduir a una contraposició de cos i ànima. Hi ha una certa circularitat en el procediment d’establir en aquests termes el marc antropològic de referència, llegint els versos així, i llavors interpretar l’experiència declarada pel poeta com una confirmació del seu desencaix respecte a aquest marc. La lectura que proposa Mestre de la poesia IV equipara el debat cos-enteniment amb la dualitat cos-ànima, equiparació que no es podria fer des de la concepció aristotelicotomista, en què l’ànima inclou una part sensitiva i una part racional. Anàlogament, la lectura de la poesia XVIII surt tota d’haver identificat en la fantasia una facultat del cos, fora del control de la raó, no un dels sentits interns de l’ànima humana, mediadors entre l’experiència sensible i l’enteniment. Tampoc no sembla acceptable, tenint a la vista les poesies III (vv. 1-8) i XLV (vv. 33-40), l’afirmació que enlloc de l’obra de March no es troba la psicologia de l’amor proposada pel tomisme; entès des d’aquesta perspectiva, l’amor seria una passió de l’ànima —la primera—, encara que s’origini en els sentits externs. Aquests i molts altres indicis (p. ex. la descripció de l’amor de la poesia XLV: «Los qui amor amb cos e arma senten, / amant lo cos e més la part de l’arma, / grau de amor homenívol atenyen: / sobre dos colls lo jou d’amor aporten», o la imatge del «drap de mescla» de la poesia LXXXVII) fan pensar que convé tenir en compte tota la complexitat de la concepció hilemòrfica de l’ànima i la seva relació d’unitat indestriable amb el cos que proporciona el pensament aristotelicotomista si es vol treure a la llum la riquesa de l’anàlisi de l’experiència de l’amor humà en la poesia de March. Una clau d’aquesta anàlisi està en la presentació dels dos amors, l’«honest» o de l’ànima sola i el «delitable» del compost, i de la manera com es relacionen, no gens evident, determinada per la relació d’ànima i cos en la filosofia tomista. Per March tots dos són humans, encara que el primer no arriba a ser conegut distintament en l’experiència dels amants mentre viuen. Mestre interpreta erròniament la poesia XLV quan adscriu l’amor delitable al cos, com un amor purament carnal (que afectaria l’ànima només en tant que n’experimenta el remordiment), i l’identifica amb el de «cells qui amor bestialment pratiquen»; contraposat a aquest, l’amor honest seria l’amor espiritual adreçat a Déu, reservat a uns pocs homes escollits; i entre els dos hi hauria l’amor mixt o pròpiament humà. La confusió en la lectura invalida les conclusions que en treu: l’elevació metafísica de la caritat augustiniana en l’amor honest i l’enviliment de la condició racional de l’home en l’amor delitable. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 195

18/01/16 09:38


196

Llengua & Literatura, 26, 2016

L’última consideració ha d’anar referida al partit pres que adopta Mestre tot al llarg del seu assaig: la concepció de l’obra de March com un tot coherent i simultani, exposició d’una «recerca ontològica del jo» que es pot reconstruir llegint els fragments que millor la descriuen. Aquesta manera de procedir comporta el perill d’anar sumant lectures descontextualitzades, equiparant-ne els sentits, en una obra que es va produir al llarg de més de trenta anys. Per exemple, en el context de la poesia XCIX els versos 81-88 no presenten la damnació del poeta pel fet d’haver esdevingut amador, sinó la seva desesperació pel fet d’amar carnalment i a desgrat aquella a qui havia amat honestament. I en els versos 81-88 de la poesia CXIV no hi ha complaença en la pròpia condemna, perquè el context és la tristesa per haver perdut l’amor. El caràcter introspectiu de la poesia de March és evident, però també és cert que la constitueixen composicions de contingut amorós, moltes adreçades a dames concretes emprant-hi un senyal caracteritzador (l’oferta d’amor honest a Llir entre cards, que recull la interpretació mariana del Càntic dels càntics feta per sant Bernat, és diferent de l’oferta d’amor honest a Plena de seny, centrada en l’enteniment); s’hi troben també motius i invocacions que les agrupen, al·lusions a la condició personal i a l’edat, i un context cortesà al qual fan referència molts de versos. Per a treure’n l’entrellat convé no desatendre aquestes indicacions que hi va deixar el poeta mateix, sobre la varietat de la seva experiència. BIBLIOGRAFIA Mestre (2009): Marina Mestre Zaragozá, «El papel de la antropología augustiniana en la poesía de Ausiàs March», El Criticón, 107, p. 11-27.

Binimelis, Joan: Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles, Juli Moll i Gómez de la Tía (ed.), València: Publicacions de la Universitat de València i Institut Cartogràfic de Catalunya, 2014; «Fonts Històriques Valencianes» 60. Carles Cabrera

STEI - Universitat Catalana d’Estiu carlescabreravillalonga@gmail.com

El menorquí Juli Moll i Gómez de la Tía ha estat el responsable de l’estudi introductori i de l’edició crítica de la versió catalana —que és l’original manuscrita— del Llibre v de la Història general del Regne de Mallorca de Joan Baptista Binimelis i Garcia (Manacor, 1538/9 – Palma, 1616), que només s’havia imprès per complet i en traducció castellana l’any 1927 a La Última Hora de Josep Tous. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 196

18/01/16 09:38


Ressenyes

197

En total, set llibres conformen aquesta Història general del Regne de Mallorca: els tres primers els ocupa la història de Mallorca des del Diluvi Universal fins a Felip I d’Aragó (II de Castella); el quart, les descripcions eclesiàstica i politicoadministrativa del Regne; la geogràfica i econòmica, aquest cinquè que comentem; les biografies de mallorquins il·lustres en santedat o en lletres, el penúltim, i sobre la Guerra de les Germanies a Mallorca, el darrer. Però el cinquè, Del Llibre que tracta de la descripció particular de la illa de Mallorca e viles, e d’algunes coses memorables que en ella s’han seguides, engloba la part més interessant del conjunt i és inèdita en el sentit que no reprodueix pas papers d’altri. Aquest segment, doncs, és el que ara apareix en una primera edició crítica que estampen l’Institut Cartogràfic de Catalunya en col·laboració amb les Publicacions de la Universitat de València, la mateixa universitat on, val a dir-ho, Binimelis va cursar estudis de medicina abans de partir a Roma a completar els de teologia. Juli Moll recull les variants de les nombroses còpies catalanes, fragmentàries algunes, que ens n’han pervingut, però només inclou les que reputa com les més significatives perquè no ha pretès fer-ho de cap altra manera. El manuscrit de Jordi Fortuny de Roesques (F), de mitjan segle xvii, que es conserva en bon estat a la Biblioteca Municipal de Palma, ha servit com a còpia base per ser el més antic, complet i plausiblement directe de l’original. En aquesta edició, Moll regularitza la u i la v, la i i la j, les caixes altes i les baixes, l’accentuació, les aglutinacions, els apòstrofs, els guionets i els punts volats, segons escaigui en cada cas; en canvi, la transcripció de les variants, que es reserva per a les notes al peu, és totalment literal. D’aquesta manera, l’edició en paper ve acompanyada amb un aparat de variants com pertoca en una edició crítica que arriba, no obstant això, absolutament mancada de notes al marge que ens ubiquin mínimament el context històric i geogràfic de l’autor en qüestió i que es troben totes emplaçades en un disc compacte als peus de plana i als distints apèndixs (sobre el marc geopolític i històric de l’època de Binimelis; les esglésies i convents de la Ciutat de Mallorca; la biografia dels bisbes de Mallorca Lorenzo Campeggio i Joan Vic i Manrique de Lara; del comerç de Mallorca i de la imposició de la Consignació, i un índex dels set llibres que integren el conjunt). Tal volta, aquesta funció hauria fet més sentit al preàmbul de l’edició impresa que no pas a la digital, encara que segurament aquest mecanisme permetia d’estalviar-se els costos excessius del paper sense haver de retallar gens la contribució de Moll. A més d’això, el cd permet d’incloure una edició filològica de l’obra amb ortografia modernitzada —ben acurada, i que també hauria pogut ser publicada en paper en comptes de l’altra—, una justificació de l’stemma codicum, comentaris a banda al resum ampli d’un article de Mossèn Antoni Maria Alcover sobre la llengua de Binimelis aparegut al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana l’any 1916 amb motiu del tercer centenari del decés de Binimelis, un glossari i un suplement bibliogràfic dels estudis historiogràfics del segle xvi als Països Catalans. Binimelis havia rebut del lloctinent general de Mallorca, Lluís de Vic i Manrique de Lara, germà del bisbe suara esmentat, l’encàrrec d’elaborar un mapa de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 197

18/01/16 09:38


198

Llengua & Literatura, 26, 2016

Mallorca que hagué de realitzar in situ. L’objectiu era poder dotar la costa illenca de millors estructures per repel·lir els atacs pirates successius que es patiren a l’Arxipèlag des de l’Edat Mitjana i durant tot el període modern. Malauradament, la contribució cartogràfica de Binimelis s’ha extraviat, però del plànol en trauria el suc per confeccionar amb posterioritat el llibre que ressenyem aquí, per tal com, un cop enllestida la planta geogràfica, els jurats mallorquins li encomanaren la redacció de la Història general del Regne de Mallorca per encastar-l’hi. Humanista i típic home total del Renaixement (compongué estudis de caràcter mèdic, astronòmic, matemàtic, històric, etc.), la seva personalitat constituïa la ideal per emprendre l’escriptura d’una obra de les característiques i l’envergadura que aquesta reclamava. Així, el manacorí intentà, per bé que mai no n’ostentés el títol oficial ni arribés a ser-ho realment, el primer cronista del Regne de Mallorca a l’estil del que succeïa amb Jerónimo Zurita a l’Aragó, Pere Gil a Catalunya o Pere Antoni Beuter i Martí de Viciana a València. Moll considera factible, en aquest sentit, que Binimelis prengués precisament la crònica d’aquest darrer autor com a paradigma a seguir. Quant a la llengua, efectivament, com observà Mossèn Alcover, s’hi detecten certs hispanismes lèxics —per bé que alguns dels que Alcover citava són altrament llatinismes, com s’afanya a remarcar Moll en el disc compacte. I tampoc és d’estranyar que un lingüista com l’eclesiàstic de Santa Cirga s’hi sentís atret per tal com el text binimelià és altament atraient des del punt de vista dialectològic per determinar la proximitat entre el mallorquí del sis-cents i el nostre, per exemple, en el tancament de la o àtona en u quan la segueix una u a la síl·laba següent (custum, Muntuïri) —un fenomen força residual en el mallorquí actual— o l’ús de la desinència -e que fa servir, per norma general, en la primera persona del present d’indicatiu, que es podria considerar un tret de valencianisme fruit del seu pas per València. El tom s’enceta amb la descripció de Mallorca i Palma, i com una introducció, del temperament i els mals que s’atribueixen als mallorquins, però aquesta part té poc o gens a veure amb la resta. A partir d’aquí, anirà desglossant els pobles de l’illa en el sentit de les agulles del rellotge. Es refereix a les viles principiades en temps del rei Jaume II començant per la costanera de Felanitx en direcció a Sant­ anyí i seguint per les d’interior. Al final de cadascun d’aquests capítols «municipals», per anomenar-los d’alguna manera, Binimelis inclou una reproducció del terme amb els noms de les cales que aplega, si n’hi ha, i també les viles i possessions innominades que hi pertanyen. La descripció de cada poble sol estar sempre tallada pel mateix patró: confins, nombre d’habitants, collites, bestiar, llogarets que en formen part, etc. Puntualment, s’hi afegeix algun episodi històric, de vegades a tall de subapartat, però no sempre, com ara la del primer desembarcament dels moros a Andratx, dels turcs a Valldemossa, d’algerians a Sóller o Pollença (en què també ens explica l’enfrontament entre Dragut i Joan Mas que va donar inici a la cèlebre batalla de moros i cristians que anualment commemoren els pollencins) o de l’edificació de la murada de la ciutat d’Alcúdia. D’aquesta vila, emperò, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 198

18/01/16 09:38


Ressenyes

199

bota a Artà, tot i esmentar Santa Margalida, i d’Artà a Manacor per tal com Son Cervera i Capdepera constituïen un únic i extens municipi amb Artà fins que se n’independitzaren devers mitjan segle xix. De Manacor, Binimelis salta a Inca i llavors a Montuïri, al pla, situada com Inca al mig de l’illa i que fins a l’any 1300 incloïa també Algaida, Llucmajor, Porreres, Felanitx, Campos i Santanyí. Si fa no fa tots aquests termes coincideixen amb els de la Mallorca actual, per bé que un bon grapat dels que aleshores encara eren sufraganis d’altres (com Deià de Valldemossa, Fornalutx de Sóller, Sant Joan de Sineu, Consell d’Alaró, Costitx de Sencelles...) avui dia són municipis de ple dret igual que els altres i semblantment s’han desmembrat aquests macromunicipis com ara Inca o Montuïri. En definitiva, l’aparició de l’edició crítica de la Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles per part de les Publicacions de la Universitat de València i l’Institut Cartogràfic de Catalunya esdevé una aportació significativa a la nostra història cultural. La seva impressió, en aquest sentit, servirà com a fonament per a una futura i primera edició completa en català de la Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis, un autor que, malauradament, és encara, ara com ara, massa desconegut entre nosaltres. Esperem que, com sembla, amb aquesta publicació s’hi comenci a posar remei; de moment, i en aquest sentit, el lector ja té al mercat a la seva disposició un altre llibre de Binimelis: Sobre els vicis de les dones i el seu tarannà variable / Catàleg de dones especialment sàvies, sota la direcció d’Alexandre Font Jaume (Lleonard Muntaner Editor, 2014).

Aguiló, Marià: Cartes sobre el Renaixement. Materials, Margalida Tomàs (ed.), Lleida: Punctum, 2014. Joan Mas i Vives

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General joan.mas@uib.cat

L’incansable activisme cultural de Marià Aguiló en defensa de la cultura catalana és força conegut i també ho és el paper, tan important, que va tenir en la consolidació de la Renaixença. Ningú no posà més fe que ell en la recuperació de l’ús culte de la llengua, ni esmerçà més esforços en l’arreplega dels materials que més podien dignificar-la (obres impreses en català, poesia tradicional, refranyer, rondallística, literatura antiga, mots i citacions per al diccionari, etc.). Tanmateix no arribà a tancar cap dels projectes que endegà i, per això, i pel seu caràcter més aviat indolent, va ser una figura discutida, abans i després de la seva mort. Amb tot, l’edició pòstuma progressiva de les obres que deixà pràcticament més o menys enllestides (els tres volums de les Poesies completes, el Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, el Diccionari Aguiló, i, més recentment, l’Obra en prosa, els Poemes inicials, el Rondallari Aguiló i els Focs Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 199

18/01/16 09:38


200

Llengua & Literatura, 26, 2016

Follets), així com la ponderació molt positiva de la influència que exercí sobre Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera o Miquel dels Sants Oliver, per citar només alguns autors destacats, demostren que la seva fama de patriarca indiscutible en el marc de la literatura del segle xix no és gens immerescuda. A la Biblioteca Nacional de Catalunya es conserva el seu arxiu, abans propietat de Josep Maria Casacuberta. Es tracta d’un fons molt ric, en què destaca l’extensíssima correspondència que mantingué amb corresponsals diversos, i també múltiples esbossos literaris i escrits esparsos de tota mena. En aquest volum se’n publica una de les unitats, la que el mateix autor aplegà a la carpeta de notes o Cartes sobre el Renaixement. N’ha tingut cura Margalida Tomàs, que ja tingué la responsabilitat de la catalogació de tot l’arxiu i que, abans i després d’aquesta catalogació, ha signat múltiples treballs sobre Aguiló, cosa que la converteix en la millor especialista sobre la seva vida i sobre moltes de les parcel·les de la seva obra. De fet, en els darrers temps ha intensificat la dedicació als estudis aguilonians i ha publicat algun dels treballs més aclaridors sobre la seva figura, com l’extens article «Les bases intel·lectuals de Marià Aguiló (1825-1850)» (Anuari Verdaguer, núm. 21, 2011), exemplar en molts aspectes, i encara més d’agrair perquè es presenta com «un primer capítol de la biografia intel·lectual de Marià Aguiló» que només ella pot escriure. Els textos reunits en aquest volum són una altra cosa, tot i que la seva edició també té un mèrit especial. Es tracta de notes disperses, escrites la major part durant la dècada del 1880 i primers anys de 1890, a finals de la vida de l’autor. Tenen una voluntat clarament reivindicativa, en el sentit de denunciar la falsedat de les històries que en aquell moment ja havien aparegut sobre la Renaixença. En concret, reclama, més o menys explícitament, que se li reconegui el paper, tan important, que hi va tenir, i denuncia haver-hi estat menystingut i malintencionadament subestimat. Es tracta d’un conjunt bigarrat de paperetes que contenen escrits breus, anotacions esparses, idees apuntades de manera esquemàtica, etc. Marià Aguiló era molt propens a redactar aquesta mena de notes puntuals i aquestes segurament encara podrien ser completades amb materials autògrafs seus conservats en altres arxius. En general, són indicacions molt poc elaborades, que l’editora ha transcrit amb paciència, ha ordenat i ha anotat amb molta informació paral·lela. Un treball meticulós, gens fàcil de portar a terme. En definitiva, una publicació molt útil per a altres recerques. El llibre és dividit en vuit apartats, cada un dels quals ens deixa veure la presa de posició d’Aguiló sobre alguns dels temes essencials de la història de la cultura catalana de la seva època. Teòricament són fragments de cartes dirigides a un hipotètic interlocutor (identificat, en la majoria de casos, amb el seu amic de joventut Josep Francesc Vich, traspassat però anys abans, el 1859). Estan escrits en català, amb poques excepcions, que corresponen als apunts de les èpoques més antigues, que s’han de situar a finals dels anys cinquanta i durant els seixanta. Ens mostren la seva sensibilitat, com s’havia fet fort en unes determinades dissensions i com, al final de la seva vida, se sentia decebut per determinats aspecLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 200

18/01/16 09:38


Ressenyes

201

tes que el moviment havia anat adquirint. No podem resumir el volum, més matisat del que podríem pensar, encara que també molt repetitiu, però pot ser interessant referir-nos a alguna de les seves idees més obsessives. Entre les més interessants hi ha les que parlen del model de llengua literària que ell proposa. Moltes notes fan referència a la castellanització que patí la llengua a partir del segle xvi. El rebuig sistemàtic, fins a la desqualificació absoluta, de la literatura escrita en català a partir d’aquell moment, amb el cim de degeneració que suposa la poesia de Vicent Garcia, el rector de Vallfogona. En relació a la literatura contemporània, també desqualifica el teatre de Frederic Soler, «Pitarra», o la dels entremesos tradicionals o la literatura satírica de Guillem Roca i Seguí o Bernat i Baldoví. En el rerefons hi ha el distanciament de tot el que li sembla xaró o grotesc, una tendència que suposa l’enviliment de la literatura, i, per extensió, de la llengua que s’hi usa, sigui en l’època que sigui que s’escrigui. I, al seu parer, no es tracta d’envilir encara més la llengua, sinó d’ennoblir-la. Ell fou acusat de proposar un model de llengua massa arcaic, cosa que el situà al centre de polèmiques molt dures. Se’n defensa; diu una vegada i una altra que mai no ha escrit una paraula que abans no hagi documentat en la llengua viva. Al mateix temps, però, defensa que la llengua de les obres medievals, clàssiques, encara la documenta també en la parla dels muntanyencs, en les contrades apartades, en els refranys dels pagesos illetrats. Aquests, i la poesia tradicional, guarden el tresor de la llengua, que ja no es troba, en canvi, en la parla, sempre molt castellanitzada, dels escriptors de Barcelona, de formació castellana, que parlen un català molt malmès, pobre, ple de barbarismes. Per això presenta Jacint Verdaguer com l’escriptor que millor reflecteix el geni de la llengua. Reclama, que es refaci el discurs dominant sobre la història de la Renaixença. Respon sistemàticament les tesis de Rubió i Ors, que el 1880 havia escrit la Breve reseña del actual renacimiento de la llengua y literatura catalanas, i de F. M. Tubino, autor de la Historia del renacimiento literario contemporaneo en Cataluña, Valencia y Baleares, publicada també el 1880. Rubió s’entossudeix a defensar el seu paper d’iniciador, de cappare del moviment. El llibre de Tubino, en un sentit similar, també és equivocat perquè l’autor es va fiar dels escriptors que entrevistà o consultà i tots volgueren portar l’aigua al seu molí. Aguiló, en canvi, no va voler participar en aquest joc, que considerà poc noble. La història de la Renaixença que ell voldria escriure, en el to menor o confidencial d’aquestes notes, hauria de tenir una altra orientació, més ajustada a la realitat objectiva. Evoca una vegada i una altra els primers temps del moviment, els anys quaranta. Ningú va demostrar aleshores tant d’amor i tanta fidelitat a la llengua. Rubió de seguida va abdicar respecte a les posicions que defensava al pròleg de Lo gaiter del Llobregat (1841). Les persones a qui Aguiló més admirava, Pau Piferrer en primer lloc, però també Manuel Milà i Fontanals, el «renyaven» i se’n reien quan llegien els poemes que ell escrivia. Víctor Balaguer era un escriptor castellanitzat, incapaç de llegir els manuscrits i les edicions antigues. Ell mateix li va proporcionar els poemes d’Ausiàs March quan ja tenia més de trenta anys. Això no és el que es conta a la Breve Reseña o a la Historia de Tubino. Amb la fundació dels Jocs Florals, 1859, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 201

18/01/16 09:38


202

Llengua & Literatura, 26, 2016

molts començaren a escriure poesia en català, pel prestigi de la festa. Els considera uns nouvinguts i no els té gaire afecte. Les paraules més contundents es giren contra Antoni de Bofarull, l’escriptor que més el fustigà. Segons Aguiló, la seva animadversió té l’origen en els resultats negatius que obtingué quan concursà als Jocs i ell n’era mantenidor. I en les crítiques que, en privat, li va fer quan el 1862 aparegué la seva la novel·la L’orfeneta de Menàrguens, escrita, a parer seu, en un català molt castellanitzat. També es mostra contundent contra els que tractaven de polititzar, ja al final de l’etapa, el moviment. Aguiló defensava una Renaixença basada en la recuperació de l’esplendor antiga i la tradició. També una Renaixença que tingués les arrels en la fe religiosa. Pensava que havia estat la Providència qui l’havia fet possible, no la voluntat de cap home. No responia a cap programa predeterminat, sinó a la prodigiosa aparició d’obres espontànies, la primera La pàtria (1833), d’Aribau, al marge de la intenció amb què l’havia escrita el seu autor. Els qui ara utilitzaven la llengua per introduir corrents francesos com el realisme, o la feien servir d’estendard en els debats polítics, la desnaturalitzen. El «renaixement» que ell proposa va lligat a la història pròpia i s’ha de situar al costat de la religió perquè és Déu qui ha permès que es produeixi. Podríem insistir en moltes altres idees, però difícilment les exhauriríem. En definitiva, resta clara una determinada visió sobre la cultura catalana de l’època que potser en cap altre lloc trobaríem exposada amb tanta profusió de detalls i tan en primera persona. Aquest és el valor més gran dels textos que s’editen en aquest llibre.

Sotelo Vázquez, Adolfo: De Cataluña y España. Relaciones culturales y literarias (1868-1960), Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014. Josep Murgades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

És, en termes absoluts, la d’aquest llibre, una aportació important. Considerable. L’autor hi recull, en vint-i-sis capítols, fins a trenta articles i conferències (mai no hauria estat de més indicar-ne data i lloc d’aparició o d’exposició primigènies); d’elaboració i de publicació dilatades al llarg del període comprès entre 1997 i 2013 (fet que excusa allò que, tant d’oportú com d’oportunista, pugui haver-hi en l’aplec en volum d’uns tals materials justament ara). Títol i subtítol de l’obra resultant són sobradament aclaridors de la naturalesa i fins de la intencionalitat d’aquesta. El títol, concessio a còpia d’equiparar retòricament pars amb toto (o almenys així deuen creure-ho molts), realça l’equipol·lent reciprocitat d’influències entre Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 202

18/01/16 09:38


Ressenyes

203

els significats de tots dos noms gentilicis («Cataluña y España —realidades culturales con perfiles diferentes», p. 14). El subtítol especifica mena i temporalitat d’aquestes: culturals (lato sensu) i literàries (prou més específiques), al llarg de gairebé cent anys a cavall del segles xix i xx (les polítiques, de relacions, s’hi donen per suposades). Atès el deute de gratitud que confessa tenir Sotelo amb Catalunya, amb la Universitat de Barcelona, i amb alguns dels seus mestres, Antonio Vilanova en primer lloc (p. 581), es tracta llavors de recompondre, des d’una convicció programàtica en la bondat de l’historicisme a l’hora de fer vigent el passat en el present (p. 15), el flux de permeabilitats que, en el transcurs de les dècades indicades, s’hauria produït entre una Catalunya entesa com «una realidad viva y no una creación artificiosa de los nacionalistas» i una Espanya que en cap cas no pot prescindir d’aquella si aspira a comprendre’s plenament en «su cultura, su tradición y su porvenir» (p. 14). I així, en un estudi de voluntat «polifònica» (per dir-ho amb un adjectiu grat a l’autor), i amb remarcable domini de la bibliografia pertinent (en especial de la pouada d’aquesta mina que són els epistolaris progressivament exhumats), passa Sotelo revista a recepcions, a intercanvis, a manlleus: entre erudits i estudiosos (Menéndez Pelayo i Milà i Fontanals), entre crítics i escriptors realistes-naturalistes (Clarín, Sardà, Yxart, Pérez-Galdós, Pardo Bazán, Oller), entre noventayochistas i modernistes (Ganivet, Unamuno, Valle-Inclán, Azorín, Baroja, Maragall, Brossa, Casas-Carbó), entre regeneracionistas i noucentistes (Giner de los Ríos, Miró, Ortega, Ors, Pijoan, Carner), també entre escriptors generacionalment posteriors (Juan Ramón Jiménez, Sagarra, Pla). Cal ponderar, semblantment en positiu, la substantivitat dels dos capítols íntegrament dedicats a sengles autors catalans injustament menystinguts, aquí quasi tant com allí: Joaquim Maria Bartrina (p. 17-39) i Alexandre Plana (p. 409-477). Nòmina tota ella d’allò més extensa i fonamentada que, per això mateix, fa més punyent encara el que ja ni tan sols crítica no és, sinó enèsim plany en el desert: com pot aparèixer un volum d’aquesta magnitud (626 pàgines atapeïdes d’informació i de valoració) sense un índex si més no onomàstic?; com no se n’agilita també la consulta amb una relació bibliogràfica final i, dins el cos del text, amb escarides remissions que desafeixuguin de reiteracions innecessàries les obligades notes a peu de pàgina? Altrament, en termes no ja absoluts, sinó ben relatius, la tanmateix benintencionada contribució de Sotelo no deixa per això de ser força matisable. Ja que, el reiterat èmfasi en la innegable inextricabilitat de lligams entre ambdues cultures durant aquelles dècades, converteix aquesta obra en una de tesi no gaire subliminal: la de pronunciar-se tàcitament, a l’aclaridora llum d’un passat documentadíssim, a favor d’opcions unionistes del nostre present (tan legítimes com no menys convenients). Si aquesta és, però, la lectura escaient a fer de la feinada erudita desplegada per l’autor, hauria calgut llavors que subratllés, encara més que no fa, primeraLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 203

18/01/16 09:38


204

Llengua & Literatura, 26, 2016

ment, la inabdicada vocació espanyola dels intel·lectuals catalans d’aquells temps, en cap cas no tocats de propòsits declaradament secessionistes. I també, segonament, que, en justa proporció, l’hagués contrastada majorment amb l’actitud pràcticament unànime de llurs homòlegs espanyols. Afectats tots ells, en major o menor mesura, de la que bé cabria anomenar síndrome Tubino: la consistent a mostrar (segons fa aquest autor a la seva cabdal Historia del renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, 1880) tant d’interès merament culturalista per la producció literària en la llengua del país, com alhora rebuig frontal envers qualsevol intent de sostreure aquesta de la situació diglòssica en què vegetava i de l’estat de subordinació a què es trobava sotmesa. Encuriosiment, doncs, sí, entre la intel·lectualitat espanyola d’aquell antany, per una creació cada cop més estàlvia de les limitacions pròpies del folklorisme dialectal i més amatent als grans corrents europeus coetanis. Però també hostilitat gradualment manifesta envers l’ús elevat de la llengua subalterna i, sobretot, envers la politització d’un catalanisme que, almenys llavors, sols aspirava a exportar el seu projecte reformista a la resta d’Espanya, sens per això haver de renunciar al bastiment d’una identitat pròpia. Cloure els ulls a una tal dinàmica de velada prepotència i de subtil menyspreu entre cabezas pensantes de la Nación envers el cas català, i resistir-se a fer-ne la subsegüent anàlisi (una de molt més crítica que no la simple relació expositiva a què es limita Sotelo), és ignorar a gratcient o a la insabuda la repetició ad nauseam (si no més) que a hores d’ara és produeix de la mateixa història. I certament que l’obra aquí ressenyada fa més per l’entesa en el present, a través del coneixement del passat, que molta de la fullaraca de circumstàncies que ara i adés s’esventa sots semblant pretext de diàleg entre cultures, etc. Però, tot i amb això, és l’obra de Sotelo una que es queda curta, perquè amaga l’ou de llavors i, doncs, obscureix el de l’avui. Persisteix ara només el dubte, en tot cas, de si, ponent enllà, obtindrà aquest consistent estudi de Sotelo el mateix ressò, com a mínim, que, almenys aquí, mereix que se li prodigui...

Molas, Joaquim: Emili Molas i Bergés. 1870-1918, Ripoll: Om Serveis Editorials, 2014 Josep M. Domingo

Universitat de Barcelona jmdomingo@ub.edu

Joaquim Molas, tan resistent a l’autobiografia, publicava a darrers de 2014 un breu report sobre el seu avi Emili Molas i Bergés (Barcelona, 1870-1918): un volum de només vuitanta pàgines, generoses d’imatges i de molt acurada factura, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 204

18/01/16 09:38


Ressenyes

205

que deu tenir alguna cosa d’allò que Said (i abans Adorno) van anomenar «estil tardà»: aquell en què els creadors, en la certesa del seu final vital, en un present encalçat, esmolen, substancien i diluciden. Molas, creador conspicu, s’hi aplicava tant a una exploració sobre orígens i principis seus com, alhora, a tancar amb una autoritat singular (la del document familiar) un interès continuat sobre la cultura popular contemporània explanat ja a mitjan dels seixanta (Molas 1965) i sintetitzat el 1986 al volum viii de la Història de la literatura catalana que ell mateix dirigia. Joaquim Molas, explicava ara, era nét d’«un modest artesà amb consciència d’obrer i fortes conviccions catalanistes, republicanes i cooperativistes» (p. 17). Un poema seu, «Íntima», hi al·ludia categòricament: Jo sóc l’obrer que amb mans calloses canto, com l’alosa al matí les seves penes, i meves les entenc les de la meva pàtria, que viu esclava, com jo, poguent ser lliure. (p. 49)

Aquest poeta-obrer manté respecte de la cultura lletrada la fascinada admiració de l’autodidacta: del pobre que s’hi aplica i hi fia altes capacitats formatives i emancipatòries. Al poema suara esmentat Emili Molas refereix com Robant al temps lo poc que per a mi em queda, amb mos amics la ciència compenetro: [...] m’ensenyen a ser bo, amb altres llibres. (p. 49)

Llibres, doncs: Emili Molas, com s’escau, es fa una biblioteca que, després de successives devastacions, el seu nét Joaquim assaja de reconstruir grosso modo: hi havia els quaderns de les Flores de estío, de Clavé, i de les Gatades, de Pitarra, Lo trobador de Montserrat, de Balaguer, els Cants íntims, d’Apel·les Mestres, les Doloras, de Campoamor, narracions de Feliu i Codina i Joan Pons i Massaveu, el Tartarín de Daudet i moltes novel·les de Zola. Als quals caldria afegir alguns reculls dedicats de Marinel·lo i de Busquets i Punset, uns números de «L’Avenç» dels anys 90, alguns quaderns de la «Biblioteca Popular de l’Avenç» i de la «Lectura Popular», de Francesc Matheu, i alguns volums de l’edició popular de les obres completes de Verdaguer. La Barcelona a la vista, de Gimbernau [sic]. I, sobretot, un conjunt de síntesis històriques de divulgació, publicades en forma de folletí, sobre alguns dels grans temes de la història universal, com El siglo de Luis XIV. O La revolución francesa. I curiosament un Isopet, no sé si heretat (ps. 24-25).

No és només lector: és l’obrer que canta «com l’alosa al matí» i manté la il·lusió d’un reconeixement públic: mai no deixa d’escriure i sobretot al llarg dels 90 puLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 205

18/01/16 09:38


206

Llengua & Literatura, 26, 2016

blica versos a la premsa popular i estrena peces teatrals en centres obrers. I fa colla amb Manuel Marinel·lo i Marià Escriu, amb els quals funda L’Aplech (1891), revista efímera. Els versos s’acullen als usos i als valors del catalanisme literari (uns d’aquests versos són, apunta Joaquim Molas, «com [...] un eco de Guimerà», p. 23), el teatre als de l’escena popular. Els quatre números de L’Aplech eren «presidits sempre per una patum que obria el número i marcava el terreny (F. Soler, V. Balaguer, J. M. Codolosa, F. P. Briz)» (p. 27): una estratègia semblant a la de la coberta al·legòrica de la «Biblioteca Popular Catalana» (1893-1894). Molas (Emili) i Escriu (que, segons sembla, l’apadrina) fan amb retalls encolats de les seves col·laboracions a premsa llibres facticis: el de Molas s’intitula Del meu cap. Molas (Joaquim) s’incomodava amb algunes teories sobre el catalanisme literari i sobre la cultura de la renaixença reactivades els darrers anys que insistien en el seu caire exòtic, com a constructes burgesos, respecte de la cultura popular. El 1995 Joan-Lluís Marfany havia publicat La cultura del catalanisme. El 1998 L’Avenç transcrivia una conversa entre Marfany, Joaquim Molas, Josep M. Muñoz i Joaquim Nadal sobre el «catalanisme popular»: «Jo em nego a admetre que el meu avi, que era obrer, fos un reflex del catalanisme de la burgesia, simplement», hi protestava Molas (Badia & Muñoz 1998: 47a). El cas del seu avi Emili testimoniava, en efecte, la impregnació que els usos culturals populars havien rebut dels del catalanisme renaixencista. I unes lliçons que extreia dels papers de l’avi Emili eren les de les condicions d’osmosi dels usos culturals i de la capacitat inculturadora del renaixencisme i del catalanisme consegüent i, doncs, de la seva condició transversal: l’obrer Emili Molas, que fantasiava amb una seva existència literària, percebia la cultura del catalanisme com un possible literari perfectament funcional per a la seva ubicació en l’espai públic, naturalitzava la literatura del catalanisme amb tot el seu equipatge lingüístic, estilístic, temàtic, institucional, d’agents, de matrius de sentit i de narratives possibles. Emili Molas era inscrit en una comunitat interpretativa que havia rebut i integrat gestos i continguts del catalanisme renaixencista. Com, distàncies guardades, el Josep Llunas de La Tramontana» —de la qual Molas va ser col·laborador, val a dir (ps. 27, 59). A la llum dels papers de l’avi, Joaquim Molas veia confirmada la idea de la continuïtat de les formes de la cultura popular i de la seva capacitat d’absorció— d’absorció, també, de la cultura del catalanisme. Ara que sabem que hi havia «obres de Hoggart» a la llista de llibres que Joaquim Molas havia recomanat de llegir al jove Castellanos (de llegir i «d’entendre», puntualitzava Castellanos) (Mambrillas 2015: 55) és fàcil de recordar que es tractava d’una idea medul·lar del Richard Hoggart de The Uses of Literacy (1957). Joaquim Molas lliurava discretament una peça que tenia en reserva de feia anys. En aparença, un Molas tardà emprenia una exploració personal per a la qual esmolava recursos, substanciava temes i dilucidava uns orígens —i fins a quin punt orígens (allò donat) i principis (allò triat) anaven lligats. Tardanament recomponia vida i obra en el retorn al punt liminar d’uns papers familiars que l’havien acompanyat sempre i que ara projectaven a lectures i a projectes seus Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 206

18/01/16 09:38


Ressenyes

207

(Verdaguer, el modernisme, l’avantguarda, el realisme històric, la historiografia literària, «Les Millors Obres de la Literatura Catalana») la condició de vastos excursos. Eren, per a Joaquim Molas, papers especialment investits de valor: investits d’una aura làrica, però també d’un valor històric que instava a considerar. Potser també ens eren lliurats com a lliçó darrera: com a sol·licitació a atendre a la variabilitat de les particions de l’espai i del temps, i al poder que la memòria detenta sobre mots i imatges —Mnemosyne, en efecte, presidint la clausura de l’obra de Molas com presidia l’entrada de la biblioteca de Warburg. Sí que, en qualsevol cas, la visible satisfacció amb què Molas oferia als amics l’acurat opuscle que havia dedicat a aquells papers familiars suggeria el goig del deure acomplert. BIBLIOGRAFIA Molas (1965): Joaquim Molas, «La qüestió de la cultura popular», Serra d’Or, any vii, núm. 9 (setembre), ps. 685-686, [recollit, amb esmenes, a J. Molas, Obra crítica II, Barcelona, 1999, ps. 338-343]. Badia & Muñoz (1998): J. Badia, J. M., «Joaquim Nadal conversa amb Joaquim Molas i Joan Lluís Marfany sobre el catalanisme popular», L’Avenç, 229 (octubre), ps. 46-52. Mambrillas (2015): I. Mambrillas Finestra, «Entrevista a Jordi Castellanos a propòsit de Raymond Williams», Els Marges, 105 (hivern), ps. 54-64.

Brunet, Manuel: El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. L’Empordà i els empordanesos, Francesc Montero (ed.), Girona: Diputació de Girona, 2014; «Col·lecció Josep Pla» 34. Pere Montalat

Oficines Lexicogràfiques pmontalat@iec.cat

L’atzar ha volgut que la nova edició d’El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries i de L’Empordà i els empordanesos, de Manuel Brunet, coincidís en el temps amb el centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, organisme a l’empara del qual es consolidaren les principals institucions culturals de la Catalunya contemporània i al capdavant de totes elles, l’Institut d’Estudis Catalans. A l’etapa fundacional de l’Institut l’arqueologia va tenir un paper molt rellevant. L’any 1907 la Junta de Museus de Barcelona, amb el suport acadèmic de l’Institut, va adquirir el jaciment d’Empúries, i el març de 1908 s’hi inicià una campanya d’excavacions promoguda per Josep Puig i Cadafalch. Els treballs Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 207

18/01/16 09:38


208

Llengua & Literatura, 26, 2016

de seguida van donar fruit: la troballa el 1909 de l’estàtua d’Esculapi n’és, si no la fita més important, sí la més emblemàtica. Amb l’èxit primerenc de les excavacions, Empúries es convertí en pedra angular del mite de la Catalunya grega, i els grecs, en paraules de Carles Miralles, (Miralles 2008) «se’ls va invocar com a base imprescindible de la construcció civil, de la política». Era l’esperit del noucents, l’esperit noucentista: l’aliança d’un projecte polític, burgès i nacionalista, encarnat per la Mancomunitat, amb els artistes i intel·lectuals, que s’hi posaren a la disposició. Aquest és el rerefons històric i cultural en què se situen els dos escrits de Brunet, escrits on, malgrat les afinitats amb el moviment noucentista, l’autor cuita a prendre distàncies respecte dels promotors del classicisme més estereotipat. El present volum aplega l’estudi introductori «Els ‘escrits empordanesos’ de Manuel Brunet: El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries i L’Empordà i els empordanesos» (p. 5-35), que signa Francesc Montero Aulet, i les dues obres de Brunet, la narració El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (p. 37-83) i l’assaig L’Empordà i els empordanesos (p. 85-112), en una edició a cura del mateix estudiós. El treball introductori de Montero, ampliació d’un d’anterior (Montero 2007), és excel·lent i necessari per tal com restableix la figura de l’escriptor i intel·lectual que fou Manuel Brunet en el panorama de la literatura catalana i fa justícia als mèrits literaris dels seus ‘escrits empordanesos’, encara no prou reconeguts. Va encapçalat per una atenta dedicatòria a dos fills de l’Empordà, el sacerdot, filòleg i teòleg castelloní Modest Prats i el periodista i escriptor figuerenc Joan Guillamet, morts el 2014, i consta dels cinc apartats següents: «Manuel Brunet, un intel·lectual polièdric», «El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries», «L’Empordà i els empordanesos», «Genealogia de les edicions» i «La present edició». El primer apartat dóna notícia molt ben documentada de la biografia i de l’itinerari professional i intel·lectual de Brunet. No pas sense fonament, Montero, que es va doctorar amb una tesi dedicada al nostre autor (Montero 2011), n’és a hores d’ara la màxima autoritat. En els apartats segon i tercer hi ha la presentació crítica de les dues obres de Brunet i el balanç de la seva recepció. Un tema clau en els dos escrits que ens ocupen és, sens dubte, la crítica envers alguns tòpics del Noucentisme, en especial el de les arrels gregues de l’Empordà. Tot i amb això, sorprèn que Montero hagi interpretat els dards de Brunet com una impugnació global d’aquell moviment —cf., per exemple, la pàgina 17, on escriu «l’objecte de la seva paròdia era tota l’estètica noucentista». Altrament, el qui signa considera que l’abast dels atacs de Brunet és força més circumscrit. En el quart apartat es ressegueix la història editorial de les dues obres: a part de reportar la modificació gràfica de què fou objecte el títol d’El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries —el mot desembarc que figurava a l’edició Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 208

18/01/16 09:38


Ressenyes

209

prínceps es va esmenar pel normatiu desembarcament en l’edició següent, de 1934—, es fa avinent que aquesta obra té en el seu haver set edicions en català, corresponents als anys 1925, 1934, 1951, 1956, 1985, 1993 i 2014, mentre que L’Empordà i els empordanesos compta amb l’edició de 1956 i la de 2014. Hi ha també una versió en castellà d’aquestes obres, a càrrec d’Eugeni Nadal, apareguda l’any 1943. En el cinquè i últim apartat, Montero fa saber que la nova edició recupera el text publicat per l’editorial Selecta l’any 1956, l’única fins ara que aplegava els dos ‘textos empordanesos’ de Brunet. L’arribada i l’establiment dels grecs a Empúries és el fil argumental d’El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, una narració lleugerament novel·lada a l’entorn de l’enamorament dels joves protagonistes, el grec Mariner i la indigeta Tamariu. Aquesta trama es descabdella en un pròleg i onze capítols breus titulats «L’arribada», «L’Empordà, república», «El complot, com en totes les grans empreses», «El viatge de propaganda», «Els noms de les coses i el nom d’una dona», «Galanteria», «La moda femenina a l’Empordà», «La trencadissa», «La guerra», «La fira i la mitologia», i «El casament. Els grecs abasseguen tots els negocis, fins el d’encunyar moneda». El mateix Brunet dóna les claus interpretatives d’aquesta narració en el primer capítol de L’Empordà i els empordanesos, on fa avinent que l’obra és un divertiment de to menor, «una facècia», escrita amb un doble propòsit: «fer un anunci de l’Empordà» i «combatre una idea llibresca», que es pot resumir en la frívola equació «Catalunya és Grècia». La primera comesa es resol per via de la descripció idealitzada del paisatge empordanès i la segona, per la crítica —mai acerba, sinó amable, bonhomiosa i també un xic sorneguera— d’aquell supòsit fal·laç i sobretot de les manifestacions artístiques estantisses i mancades d’autenticitat que en derivaven. Pel que fa a això darrer, destaquem un passatge hilarant, però carregat de malícia en què Brunet descriu les danses hel·lenitzants executades davant l’arc de Berà per una ballarina de qui no es diu el nom, però que molt probablement era Àurea de Sarrà. El que l’autor retreu en aquesta descripció coincideix amb la diatriba que, pocs anys abans i arran de la mateixa anècdota, Salvador Dalí, Lluís Muntanyà i Sebastià Gasch havien adreçat als intel·lectuals catalans acusant-los de «confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques» (Dalí 1928). En tots dos casos l’escomesa no va dirigida contra el classicisme, sinó contra una interpretació abusiva d’aquest concepte. A l’obra, el component crític s’aborda amb un to decididament satíric que troba l’expressió més genuïna en el maneig ben administrat de la ironia i la paròdia sense caure mai en el sarcasme. Per començar, és irònic el títol de l’obra, ja que l’adjectiu meravellós aplicat al desembarcament dels grecs que narra Brunet hi és emprat per antífrasi. I la paròdia entra en joc en diversos episodis de l’obra, com ara en el del capítol «La guerra», que tracta de l’aplec dels indigetes per a lluitar contra els forasters acusats d’endur-se les noies del país i que evoca el rapte Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 209

18/01/16 09:38


210

Llengua & Literatura, 26, 2016

d’Helena. L’eficàcia narrativa d’aquest recurs rau en la desproporció entre el prestigi dels referents literaris evocats i els grecs volgudament devaluats de Brunet. Com és natural, aquest contrast accentua la càrrega antiheroica del relat i fa esclafir de rialles el lector. Per bé que el fons de l’obra combati certes posicions ideològiques i estètiques del Noucentisme, la seva forma s’incardina en aquest moviment, com ho palesen el protagonisme que hi té el paisatge, el desplegament d’una imatgeria que recorda les marines de Joaquim Sunyer, on no manquen naus de veles blanques, dofins ni el mar omnipresent, amb totes les gammes de blau, o, fins i tot, el retrat de la jove protagonista, Tamariu, que ve a afegir-se als nombrosos models femenins que l’art noucentista va produir. Si en la narració de l’arribada dels grecs Brunet passa comptes amb l’herència grega de l’Empordà, tinguda per una pura virtualitat, a L’Empordà i els empordanesos ofereix com a contrapunt un inventari personalíssim del que ell considera que són les essències d’aquella contrada i que, com veurem, estan vinculades estretament amb la terra i la gent que l’habita. El breu assaig, que fou concebut per acompanyar i complementar la narració de l’arribada dels grecs, va ser escrit originalment en català, però es publicà primer en castellà l’any 1943, juntament amb la narració esmentada, i no fou fins l’any 1956 que la versió catalana veié la llum. L’obra consta de vuit capítols sense títol, i cadascun d’ells toca un aspecte de la terra empordanesa, d’una manera similar a com ho havia fet pocs anys abans Pere Coromines a Les gràcies de l’Empordà. El primer capítol consisteix en l’explanació de la crítica continguda en El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. Dedica els capítols subsegüents a glossar el paisatge empordanès, la tramuntana, la Santa Creu de Vilabertran i la imatge de la Mare de Déu de Castelló d’Empúries, de les quals Brunet era devot, i el caràcter de la gent empordanesa. Clou l’obra un compendi d’història de l’Empordà. Del tenor d’aquest assaig es dedueix la voluntat de reivindicar un Empordà tangible, «sense necessitat d’inventar llegendes ni d’exhibir títols nobiliaris», segons diu l’autor. Basta d’atenir-se als seus atractius, que són perceptibles a ull nu. I en aquest afany de ponderar els elements autòctons destaca particularment l’homenatge tributat per Brunet en totes dues obres al parlar de la terra, que es materialitza en una profusió de mots i expressions empordaneses d’extracció popular, com ara tocar el botet, recoquillar-se de riure, espinguet, rebequeria, rautar, embosta, franquet, carculla, etc., atractiu no pas menor d’uns textos que sens dubte plauran al lector més exigent. BIBLIOGRAFIA Dalí (1928): Salvador Dalí, Manifest groc, Barcelona: Impremta fills de F. Sabater. Miralles (2008): Carles Miralles, «Empúries i els grecs», L’Avenç 325. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 210

18/01/16 09:38


Ressenyes

211

Montero (2007): Francesc Montero Aulet, «Fugint dels tòpics. El meravellós desembarc dels grecs a Empúries», dins Actes del congrés «El paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa», Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, p. 693-704. — (2011): Manuel Brunet i Solà (1889-1956): El periodisme d’idees al servei de la “veritat personal”. [En línia]. Girona: Universitat de Girona. Departament de Filologia i Comunicació, Institut de Llengua i Cultura Catalanes. <http:// hdl.handle.net/10803/51996>

Molla, Guillem: Ramon Esquerra. Geografia crítica d’un esperit comparatista, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014. Antoni Martí Monterde

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Romànica antonimartimonterde@ub.edu

La Literatura Comparada és un terreny que, malgrat la seva institucionalització acadèmica a partir de finals del segle xix, que avui ja podem considerar plena, té encara múltiples dimensions per desplegar, per explicar, per comprendre. Ni tot el que es presenta com a Literatura Comparada, en el fons, ho és, ni tampoc en queden al marge molts estudis literaris que, sense presentar-se com a tals, sens dubte hi participen plenament, de vegades de manera fins i tot inconscient de pertànyer a aquesta tradició crítica. Això passa, especialment, en contextos on les coordenades acadèmiques d’aquesta perspectiva no han estat suficientment desenvolupades, tant temporalment com estructural, com és el nostre. D’altra banda, el debat sobre els anomenats comparatistes sense comparatisme, fins i tot en el context francès en què va donar-se la seva transformació definitiva en disciplina universitària, resulta tan recurrent com necessari. Per això, el primer que cal remarcar en ressenyar el llibre que ens ocupa, Ramon Esquerra. Geografia crítica d’un esperit comparatista, de Guillem Molla, és el seu títol, que en vincular la noció de geografia a la crítica ja insinua un dels encerts del llibre: qüestionar la internacionalitat dels estudis literaris amb el senzill però agosarat gest d’assenyalar algú com Ramon Esquerra que sí que en va fer, com una aposta individual molt ben acompanyada per d’altres contemporanis seus, però essencialment en solitari, pel que fa, precisament, a la consciència comparatista. La trajectòria d’Esquerra és descrita molt encertadament en aquest llibre, abans i després d’inscriure’s acadèmicament en les coordenades del comparatisme. És presentat com algú que, tot combinant la docència, la crítica literària, la traducció, l’assaig i el periodisme, aconsegueix dotar les seves pàgines d’un perfil clarament catalanista, europeista i comparatista, i que mostra aquests trets com a absolutament indestriables, al costat d’una intel·ligència de lectura que, entre d’altres, Joan Fuster ja va assenyalar fa molt de temps. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 211

18/01/16 09:39


212

Llengua & Literatura, 26, 2016

Malauradament, la vida de Ramon Esquerra va ser massa breu. La seva mort a la batalla de l’Ebre en 1938 interromp un camí alternatiu al que Eugeni d’Ors, el mateix any, formulava en pronunciar el seu discurs de recepció en la Real Academia Española: «Humanidades y Literatura Comparada». A partir d’aquest doble esdeveniment, amb dos protagonistes tan diferents, podria escriure’s ja una part força important de la història del comparatisme a Catalunya —i caldria recordar, com fa Molla en el seu llibre, que Esquerra va ser un dels primers a reivindicar la lectura d’Ors com a aportació insubstituïble a les lletres catalanes: una cosa no treu l’altra. Ara bé: a banda del que no va poder arribar a fer, un dels mèrits indiscutibles d’aquest llibre és posar en relleu el que sí que va fer, que no és pas poc, mostrar-ho, posar-ho en valor i, sobretot, en coneixement del nostre camp acadèmic i dels lectors. Això significa, al costat d’altres fets, una veritable recuperació de la figura d’Esquerra, en totes les seves dimensions, que cal saludar amb entusiasme. Després de molts anys en què, si hom volia acostar-se a la seva figura, necessàriament havia de fer-ho a les biblioteques, ara tenim la possibilitat de relectura de Lectures europees (1936) i «Shakeaspeare a Catalunya» (1935) —que fa poc s’han vist reeditats a cura de Teresa Iribarren—. Això ja ha estat una molt bona notícia, complementada amb el fet que la revista El Funàmbul l’hi hagi dedicat algunes pàgines en un monogràfic sobre Weltliteratur. Lectures Europees i «Shakeaspeare a Catalunya» —al costat de «Stendhal en España», publicat en la Revue de Littérature Comparée en 1936— són els textos fonamentals de l’autor, que Molla comenta amb profunditat, sense oblidar uns materials docents de gran intel·ligència no només pedagògica que va publicar, com són els tres volums de Iniciación a la literatura. Però aquestes relectures són combinades amb el comentari de nombrosos articles en revistes erudites, filològiques i, finalment, també comparatistes, i el material de l’arxiu personal d’Esquerra, que inclou un epistolari gens menyspreable, al qual Molla ens dóna accés amb sensibilitat i intel·ligència, destil·lant aquests materials de manera que il·lumini allò publicat. Els treballs principals són comentats amb el rerefons d’un autèntic devessall de textos publicats per Esquerra a la premsa, com a crític literari amb textures clarament comparatistes, i amb una gran preocupació per la introducció d’autors estrangers com a peça clau en la construcció d’un públic, que també es proposa per la crítica literària i l’assaig. Així, veiem com en Esquerra les ressenyes són combinades amb articles d’opinió intel·lectual i crítica cultural en què predominen la reflexió sobre la cultura de masses, la funció de la novel·la policíaca i el ­cinema, i el gran debat d’aquells anys: la Decadència d’Occident i les possibles alternatives dins una Europa desconcertada —per la qual, Esquerra, proposarà, com tants altres autors, un retorn a les bases cristianes de la seva antiga unitat. Amb tot aquest ventall de textos, i amb el recordatori permanent de la immensa tasca de traductor duta a terme per Esquerra, Molla contextualitza profusament tots els seus escrits integrant-los en una fascinant biografia intel·lectual, de la qual emergeix una figura potentíssima, complexa, densa: un Ramon Esquerra que va Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 212

18/01/16 09:39


Ressenyes

213

fer molt, moltíssim, en el poc temps que va viure. Fins el punt que és d’esperar que Molla emprengui, tan aviat com sigui possible, l’edició de tots els articles citats, molts dels quals força desconeguts o de difícil accés a les hemeroteques. Com assenyala l’autor, «l’europeisme d’Esquerra és present no només quan abraça el vessant més universalista del comparatisme acadèmic, sinó també en els seus inicis com a periodista. Per això ens agrada parlar d’un europeisme sincer. Sincer, també, perquè tenia en compte l’autèntica diversitat cultural d’un continent simplificat en Estats.» Aquesta caracterització dóna la mesura del camí que pren l’autor: situar Esquerra dins el context cultural català dels anys vint i trenta, i alhora resseguir com s’inscriu en la Literatura Comparada com a disciplina acadèmica. Com hem dit, Esquerra va arribar a publicar un dels seus principals treballs a la Revue de littérature comparée, i també al Bulletin Hispanique i altres revistes erudites, i aquest fet és clau per entendre la seva figura, i la necessitat de la revisió que en proposa Molla. En aquest sentit, la trajectòria d’Esquerra esdevé molt complexa, perquè en l’eix d’aquest universalisme, l’adopció del model comparatista dominant aleshores, el propugnat per la Sorbonne de Fernand Baldensperger, el fa perdre en versatilitat alhora que li permet somiar una estabilització i un establiment acadèmics. La sinceritat a què al·ludeix Molla remet a la bona fe de l’assagista Montaigne: són assaigs comparatistes, el que Esquera fa durant els primers anys de la seva vida, precisament perquè constitueixen una crítica literària amb textures europees irrenunciables, sobretot des del punt de vista de la construcció d’un públic lector, la qual cosa esdevé un gest de gran responsabilitat tant en el pla docent, com en el crític, com en el de traductor —intraductor— de literatura anglosaxona i francesa contemporània. I són també assaigs comparatistes pel tipus d’argumentació assagística, de notes de lectura posades en moviment davant del públic, que creixen fins crear, asistemàticament, una llibertat crítica molt i molt remarcable. En aquest punt, el que Molla anomena el «montaignisme d’Esquerra», a banda de ser una de les reivindicacions de l’autor estudiat, en forma gairebé el programa crític i de connexió amb el públic lector. Per això «De l’educació dels infants», especialment pel que fa al tracte amb els llibres, és el text de l’assagista de Bordeus que, pel que s’infereix del comentari de Molla, el va captivar més intensament. Però, a més a més, aquesta dedicació a Montaigne li permet endinsar-se en les pràctiques comparatístiques, que anirà assumint com a pròpies a mitjans dels anys trenta, especialment amb l’estudi sobre la fortuna d’Stendhal i de Shakespeare. Són els seus treballs comparatistes més reeixits, la qual cosa l’aboca a una contradicció insuperable: la seva eficàcia acadèmica li fa perdre versatilitat assagística, acaba assumint la disciplina comparatista com a tal disciplina, i deixa de banda el tipus d’aproximació que, al llarg de la dècada anterior, havia anat desenvolupant a les pàgines de la premsa, i que, parcialment, són recollides a Lectures europees. Guillem Molla, mobilitzant tant la documentació del mateix Ramon Esquerra com també la història de la Literatura Comparada d’aquells anys, aconsegueix perfilar aquest trajecte, sense deixar de mostrar en cadascuna de les seves fases tant les Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 213

18/01/16 09:39


214

Llengua & Literatura, 26, 2016

conseqüències sobre el propi projecte crític i sobre el camp literari català, i mostrant, en relació amb cadascun dels treballs d’Esquerra analitzat, el seu valor, la seva innegable funció en la història de la crítica literària a Catalunya, i l’aportació insubstituïble a la història del comparatisme a casa nostra. Ara bé: Esquerra, sense prescindir del seu desig d’establir-se acadèmicament, no va deixar en cap moment d’intervenir des de les pàgines dels diaris en els principals debats intel·lectuals del moment. En això s’assembla molt més a un romanista-comparatista alemany, com Ernst Robert Curtius, que als comparatistes francesos que li serveixen de guia, a excepció de Paul Hazard, a qui no per casualitat va dedicar tot un estudi, referit a la idea de crisi de la consciència europea. El model de Hazard, més obert a la història cultural que el de Baldensperger, malauradament no va resultar predominant; però l’interès que suscita en Esquerra parla d’aquest neguit intel·lectual com a comparatista. En l’apartat de possibles crítiques negatives, només cal assenyalar que no hi hagi una bibliografia final dels treballs de Ramon Esquerra; sí una, de molt completa, sobre ell. Però —encara que no sigui completa— caldria haver-la afegit. L’autor remet a la seva tesi doctoral per disposar d’aquesta bibliografia, però no deuria faltar en la cloenda d’un llibre com aquest. La figura de Ramon Esquerra —com bé es pot desprendre de la lectura del llibre de Guillem Molla que tenim entre mans, i com assenyala molt lúcidament el prologuista, Xavier Pla— serviria perfectament per il·lustrar la complexitat, densitat i absolut interès que pot oferir, si algun dia entre tots som capaços de posar-la en marxa, la història intel·lectual de la crítica literària catalana. Guillem Molla hi ha fet, sobre la figura d’Esquerra, una aportació clau.

Lluch, Carles: Novel·la catalana i novel·la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 195. Sílvia Coll Vinent

Universitat Ramon Llull, Facultat de Filosofia scollvinent@filosofia.url.edu

Aquest llibre ofereix un estudi solvent sobre la novel·la catòlica a Catalunya. És el resultat polit de la tesi doctoral, dirigida per Jordi Castellanos, que l’autor va llegir a la primavera del 2009 a la Universitat Autònoma de Barcelona, que culmina una trajectòria d’investigació que ja va donar un primer fruit l’any 2000 amb La novel·la catòlica a Catalunya. Precedents teòrics (1925-1936), assaig guanyador del Premi Joan Maragall de 1998. És doncs un llibre molt esperat, per la gestació llarga i pacient i pel pes de la contribució a la història de la novel·la catalana, en la qual la novel·la catòlica representa un corrent d’una importància Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 214

18/01/16 09:39


Ressenyes

215

inqüestionable en el panorama de postguerra, tal com afirmen Jordi Castellanos i Maria Campillo en la secció que li dediquen en l’onzè volum de la Història de la Literatura Catalana (Barcelona: Ariel, 1988, p. 71). En el primer capítol, Lluch perfila el concepte de novel·la catòlica (p. 11-46), a partir d’un repàs generós dels estudis sobre el corrent novel·lístic europeu (de Gonzague Truc, R.-M. Alberès, Michel Raimond, Pierre-Henri Simon) que va tenir a França un desenvolupament notable, i a Anglaterra, un cultivador d’èxit, com va ser Graham Greene. Lluch explica amb claredat com la categoria de novel·la catòlica s’acaba imposant sobre d’altres etiquetes («novel·la dostoievskiana», «novel·la cristiana», «novel·la tràgica cristiana») fins a consolidar-se des dels anys seixanta, fins al punt que la tradició crítica l’ha acabat adoptant com a etiqueta útil per designar el corrent novel·lístic que es manifesta entre els anys trenta i cinquanta i representat sobretot per Bernanos, Mauriac i Greene, que significa «una renovació de les maneres tradicionals de concebre la presència del catolicisme en la narrativa» (p. 21). La novel·la catòlica hi és tractada com a fenomen d’entreguerres que té els seus orígens en la crisi del naturalisme, en el clima antipositivista, en la preocupació religiosa davant la desfeta moral i la crisi de civilització i de valors, en la força que hi pren el renouveau catholique, però sobretot en l’abassagadora influència de Dostoievski. Una de les aportacions més interessants del volum és l’anàlisi de la confluència entre l’espai de la novel·la catòlica i el de la novel·la de la condició humana. Caracteritzant la primera per l’especificitat d’una perspectiva religiosa, Lluch l’aproxima a l’existencialisme, i va detallant aquesta zona de confluència al llarg del repàs del corpus català. Una conclusió que es desprèn d’aquest capítol introductori imprescindible és que la novel·la catòlica, imbuïda d’una dimensió espiritual i d’un sentit tràgic propis del cristianisme, no es pot assimilar ni a la novel·la apologètica, ni a la novel·la didàctica, ni a la novel·la de tesi, ni a la novel·la confessional. Des d’aquesta perspectiva de la novel·lística de la condició humana, Lluch inventaria els temes més característics de la novel·la catòlica: les paradoxes del cristianisme —l’ambivalència entre el bé i el mal, el mal i el pecat com a camí cap a la gràcia—, una clara predilecció pel tema del pecat (sovint identificat amb el sexe) i pel sentiment de culpa (de filiació dostoievskiana), passant per l’adulteri, el fariseisme, la tendència al crim, la gràcia i la salvació, la salvació pel camí del sacrifici —el sofriment vicari o la substitució mística—, el camí cap a la conversió, el miracle, i la figura del capellà, en la qual conflueixen alguns motius prototípics del gènere (de Bernanos, creador del «sacerdot literari» des d’una concepció problemàtica del cristianisme, fins a Greene i la novel·la més emblemàtica del seu cicle catòlic, The Power and the Glory, protagonitzada per un capellà bernanosià, conflictiu i ambigu). Amb aquesta orientació temàtica, la innovació tècnica hi té escassa importància: domina la narració lineal de caràcter psicològic, o bé el to de confessió propi de les formes testimonials (dietaris, epistolaris, diaris íntims). Aquesta serà la bastida que permetrà de fer una anàlisi exhaustiva del corpus català. Lluch resumeix els plantejaments crítics entorn de la novel·la catòlica, ja Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 215

18/01/16 09:39


216

Llengua & Literatura, 26, 2016

treballats en l’estudi citat més amunt, en un breu segon capítol (p. 47-56), i presenta el corpus objecte d’estudi, situant-lo en el panorama editorial català dels anys cinquanta i seixanta, contrastat amb el castellà per mitjà del qual es difongueren les traduccions dels autors catòlics i obres crítiques de pes, com ara Littérature du XXe siècle et christianisme, del belga Charles Moeller (traduïda entre 1955 i 1960), present per exemple en la crítica de Joan Triadú (p. 49-50). Lluch determina en els primers anys seixanta el moment de devallada de la voga de la novel·la catòlica, coincidint amb l’inici del Concili Vaticà II (p. 52). Resta clara, en tot cas, la voluntat d’implantar a Catalunya el corrent, i com aquesta voluntat donà un fruit literari a jutjar pel corpus de producció novel·lística, en particular en el període comprès entre el 1955 i el 1964 (vegeu la taula a les p. 53-54): «un corpus de novel·les i autors de prou gruix i entitat com perquè hom puga parlar d’un corrent català de novel·la catòlica o, almenys, d’una influència prou determinant de la novel·la catòlica europea dins la literatura catalana» (p. 54). Aquest és un fenomen que no té equivalent en la resta de la península i que demostra, segons l’opinió de Joan Sales, que la cultura catalana vivia de cara a Europa (p. 79). L’estudi ressegueix els elements temàtics i narratius que connecten aquest corpus amb la novel·la catòlica europea, amb l’objectiu de determinar la influència dels autors paradigmàtics sobre els novel·listes catalans (p. 55). S’inicia amb el nom més destacat del panorama de la novel·la catòlica a Catalunya: Joan Sales i la seva novel·la Incerta glòria de 1956 (p. 57-124). La preocupació metafísica travessa l’obra de Sales, lligada a l’experiència de la guerra i de l’exili. El concepte de literatura de Sales, explica Lluch, sorgeix de l’experiència, i d’aquí la importància de la moral, el deure, el sacrifici, l’heroisme, i del cristianisme, viscut com una interrogació sobre el sentit de la vida humana. Sales se situa així en plena afinitat amb el mateix Dostoievski, de qui va traduir i fer publicar el 1961 Els germans Karamàzov («obra màxima de la novel·la cristiana universal», hi afirmava al pròleg) al seu Club Editor. Es demostra així que, també com a editor, Sales va treballar per a la difusió de la novel·la cristiana, amb una voluntat programàtica (p. 79). Segons Lluch, Incerta glòria —la primera novel·la sobre la guerra civil espanyola publicada a Catalunya—, en la qual la guerra és «una experiència excepcional de màxima densitat humana», s’integra de ple en el corrent europeu, sempre des d’aquest prisma existencialista, al costat d’un Malraux (L’Espoir, 1937) o d’un Saint-Exupéry (Pilote de guerre, 1942) (p. 90), i tingué una repercussió gràcies a la traducció francesa del 1962. Pren sentit l’anàlisi temàtica de la novel·la, començant amb el tema de la glòria (l’instint d’eternitat i d’absolut, p. 101) i seguint amb el cristianisme paradoxal de Sales, qualificat d’«inquietant» (p. 112), presidit per aquesta visió dual de la condició humana (i per una atracció pel tema del mal), en què guanyen pes específic les ressonàncies de Bernanos, Mauriac, Dostoievski i Greene, o fins i tot d’Albert Camus (p. 108). En la visió de Lluch, el sentit de la guerra i del fracàs de la postguerra, vist en clau cristiana, conjuga la força del corrent de novel·la catòlica (amb el seu repertori de temes i motius simbòlics) amb la dimensió històrica dels esdeveniments. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 216

18/01/16 09:39


Ressenyes

217

En el cas de les novel·les de Xavier Benguerel (p. 125-195), inserides en el cànon del realisme psicològic, Lluch identifica com a models més pròxims Greene i Mauriac, sobretot aquest darrer, i arriba a la conclusió que Benguerel fou un Mauriac en to menor (p. 195). En el cicle novel·lístic de Blai Bonet, el tercer autor important objecte d’estudi (p. 197-256), s’identifiquen els temes característics de la novel·la catòlica, sobretot el mal i el pecat, sempre lligats a l’experiència traumàtica de la guerra i de la postguerra (especialment en El mar i Judas i la primavera). Les novel·les de Bonet mostren una clara afinitat temàtica amb el corrent, des de la mateixa «subversió dels codis religiosos tradicionals», en paraules de Margalida Pons, que Lluch identifica precisament com el tema central de la novel·la catòlica (p. 207), una «cristianització dels tòpics de l’existencialisme» (p. 243) —la nàusea, conseqüència del pecat, l’aïllament del pecador—, i una reflexió en clau cristiana de la condició humana, però s’allunyen dels referents més emblemàtics del corrent pel tractament simbòlic i poètic. El volum inclou un darrer apartat (p. 257-299) dedicat a altres autors (Josep A. Baixeras, Ramon Planes, Josep M. Espinàs i Ramon Folch i Camarasa), sense que s’hi detectin ni connexions amb la novel·la catòlica com a corrent d’investigació metafísica de la condició humana, ni influències clares de Bernanos, Mauriac o Greene. És un mèrit incontestable d’aquest llibre haver aplicat la categoria de novel·la catòlica al corpus català, prescindint de prejudicis ideològics: l’estudi desfà l’equívoc que assimilava la novel·la catòlica amb el moralisme i l’edificació, i supera el prejudici que impedia incloure-hi alguns autors notables. Lluch aconsegueix emmarcar la producció novel·lística catalana en el context de la literatura europea d’entreguerres, i en delimita amb precisió els models. Amb fina erudició i elegància acadèmica, es demostra que la novel·la catòlica, inscrita en el corrent de la novel·la psicològica i influïda sobretot per França, ajudà a la recuperació del gènere als anys cinquanta a Catalunya. És de doldre la manca d’una bibliografia final «per raons d’espai» (p. 9), ja que hauria fet un gran servei als estudiosos de la novel·la catalana contemporània, i als lectors del volum en general.

Bonet, Blai: Poesia completa, Barcelona: Edicions de 1984, 2014; «1984 Poesia» 12 Jordi Florit Robusté

Universitat Pompeu Fabra jordi.florit@upf.edu

Segons X. Lloveras als anys vuitanta hom sabia l’origen mallorquí de qualsevol poeta en sentir-lo imitar Blai Bonet; tota una paradoxa ja que poder identificar l’escarnit era excepcional. La seva desconeixença no va disminuir gaire durant el següent decenni: incatalogable i descatalogat, les dificultats per a adquirir molts Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 217

18/01/16 09:39


218

Llengua & Literatura, 26, 2016

dels seus llibres eren considerables. A més, la teòrica i immediata edició completa de la seva poesia —en realitat, perennement enquistada— returava esforços tot esperant-ne l’avinentesa. I no obstant totes aquestes dificultats, l’interès persistia gràcies al proselitisme de Xavier Lloveras, Josep Albertí o Margalida Pons. Tanmateix, encetat el segle xxi, diversos fets anunciaven l’adveniment editorial. Per exemple, l’estrena cinematogràfica d’El mar (2000) d’Agustí Villaronga va revifar exitosament la lectura de la novel·la homònima. Així mateix, el col·lectiu mallorquí Pèl Capell reivindicà l’autor per tot el Principat amb revistes, recitals i homenatges. Totes aquestes mostres, però, s’afuaren simbòlicament a Nova York i en boca de Lou Reed amb la lectura motu proprio del poema «Al Brown» dins l’acte «Made in Catalunya» del 2007. Certificat internacionalment l’interès i la demanda, no és estrany que Edicions de 1984 prengués la iniciativa i que, encarregant l’edició crítica als professors de la UIB Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol, finalment s’hagi editat la tan esperada Poesia completa (2014) de Blai Bonet. Poesia completa consta de 1.374 pàgines, que inclouen els dotze títols més dos reculls inèdits (Sonets i Albons de Virgili, Albons de Biel March) i una secció de «Poesies inèdites i esparses». Paratextualment i en primer lloc, cal destacar el pròleg de Margalida Pons amb una aproximació contextualitzadora que aposta tant pels nous paràmetres crítics com per les descripcions més tradicionals, amb una triple visió tan diacrònica com tematològica i receptiva. En segon lloc, amb una «Nota dels editors» en què s’expliciten els criteris presos, N. Dols i Gabriel S. T. Sampol realitzen un treball ecdòtic convincent i amb un aparat crític de lliçons al final del llibre que satisfarà els lectors professionals. Així, a més d’inèdits i solts, dins la secció dels esparsos també s’inclouen els poemes que, per les diferències entre les variants, es consideren versions autònomes. Qüestions filològiques a banda, editar un volum d’aquest tipus obliga a prendre decisions difícils —la no inclusió de pròlegs aliens, el gramatge de la paginació...—, les quals són certament tan poc salomòniques com inevitables. Si trenem les mirades analítiques proposades per M. Pons en un únic fil introductori, s’ha de recordar com aviat el talent de B. Bonet, infant de la postguerra rural mallorquina l’adreçà vocacionalment cap al seminari, que hagué d’abandonar en manifestar-se-li una tuberculosi que li determinaria la vida. Retornat al Santanyí oriünd i sota la tutela de Bernat Vidal i Tomàs, passant pel sanatori de Coubert, B. Bonet publica Quatre poemes de Setmana Santa (1951), una plaquette que li val ser inclòs dins l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) de M. Sanchís Guarner. Immediatament, però, amb Entre el corall i l’espiga (1952) l’autor revoluciona la poesia religiosa i paisatgística pròpia de l’Escola Mallorquina, bo i introduint-hi una nova sensibilitat amb una metàfora més impressionista i sensual. A continuació, B. Bonet guanya el premi Óssa Menor amb Cant espiritual (1952), en el pròleg del qual S. Espriu el considera «[...] la veu més important que ens arriba de la lírica catalana després de la mort de Bartomeu Rosselló». En aquesta ocasió, tanmateix, la unió entre sacralitat i sensualitat es desborda cap a un erotisme místic que ratlla l’heretgia, amb una naturalització de la religió proLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 218

18/01/16 09:39


Ressenyes

219

pera al panteisme maragallià. Aquesta deriva es corona amb Comèdia (1960), llibre publicat al Principat però escrit a l’illa i que clou aquesta primera etapa formativa que l’autor va agrupar antològicament sota el cicle d’El Color (1985). En aquest darrer llibre, B. Bonet postula una reflexió sepharadista sobre la relació política entre Catalunya i Espanya paral·lela a la del ser humà, tant individualment com col·lectiva. Mitjançant una primerenca mescla de registres, intercalanthi datacions i trets epistolars amb temàtiques tant de tipus vitalista com redemptores, Blai Bonet obre una via estètica que els col·legues illencs consideren errònia, incapaços d’albirar el futur que anticipava. El maig del 1955, sota la protecció de C. Riba i gràcies al finançament d’alguns prohoms de la burgesia barcelonina, Blai Bonet es trasllada al sanatori de Riells del Montseny i, un cop restablert, a Barcelona. Durant el que X. Lloveras ha anomenat el seu «moment d’or», conèixer Tuset Street i el Somorrostro, descobrir les novetats artístiques de l’escola informalista i Dau al set, els films de Pasolini i la noveau roman de Robbe-Grillet, experimentar una sexualitat i una fe que es revolten contra el poder dominant li congrien un univers creatiu indubtablement idiosincràtic. I si bé durant els propers anys barcelonins el gruix de la seva obra serà més narrativa que poètica, tot aquest món líric cristal·litza en L’evangeli segons un de tants (1967). Amb un accent urbà pròxim al realisme social del moment però amb un debat profund al voltant de l’Home com a figura de plaer, justícia i redempció, Blai Bonet planteja una actitud irreverent i arrauxada amb què relata uns episodis d’apostòlica al·legoria dins una metròpoli no exempta de pecat així com d’amor i salvació. Aquest cop B. Bonet narrativitza el poema en detriment de l’estructura mètrica amb recursos com el collage textual, mesclant registres diversos, noms propis i marques comercials, autocites i datacions temporals, a fi de trencar els horitzons d’expectativa en un metonímic trencament del sistema lingüístic. Ara bé, totes aquestes novetats sempre pivoten al voltant d’un nucli temàtic tan recurrent com evolutiu —el Sagrat, l’Humanisme i la Queeritat d’en Blai—, raó per la qual M. Pons ha considerat la poètica de l’autor com una «repetició expansiva» que assumeix una creixença gairebé orgànica. Coincidint amb la mort de C. Riba, Blai Bonet torna a Santanyí en una mena d’exili amidat durant el qual escriu els seus llibres més experimentals, un tercer període que J. Albertí ha designat com la seva «època fosca». A més de cloure el seu cicle novel·lístic i encetar el dietarístic, en el pla poètic Els fets (1974) representa una mena de llibre frontissa. Des del mateix pròleg epistolar, la confiança en l’home es relega a una vessant més concreta i no general, sempre amatent a un humanisme entre existencialista i teològic. Havent perfeccionat la juguesca entre la funció expressiva i apel·lativa, l’autor satura el text de referents aparentment contradictoris i de manera el·líptica. Aquesta línia tindrà especial continuïtat amb un títol com ¿Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca N’Amat a l’ombra? (1976). Concebut arran d’un triple mural esculpit per J. Bonet per al Gran Teatre del Quebec, el poeta juxtaposa múltiples veus narratives tant reals com fictícies a una llengua que imita enquadraments fílmics i combina dialectalismes, onomatopeies, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 219

18/01/16 09:39


220

Llengua & Literatura, 26, 2016

cançons castellanes i aforismes metafísics. A partir d’aquestes coordenades, el següent llibre Cant de l’arc (1979) manté la tònica experimental tot i que presenta un sincretisme transcendentalista provinent tant de teòlegs com Martin Buber o Rudolf Bultmann com de l’enaltiment d’Einstein, «el poeta alt d’aquesta època», enfront la decebedora cultura oficial del període. Malgrat tots aquests treballs previs, encara que la seva publicació sigui separada, cal considerar que El poder i la verdor (1981) i Teatre del gran verd (1983) són un díptic incardinat pel particular trobar clus de l’autor amb el qual fa el seu particular cim textualista. Aquest cop l’exacerbació intergenèrica és gairebé absoluta, ja sigui en un únic poema de puntuació avantguardista o en uns cants d’influència poundiana, a voltes descurada i excessiva però amb exemples com les juxtaposicions entre versos d’A. Daniel i discursos d’A. Himmler. En ambdós casos, l’antagonisme s’estableix entre la verdor i la joventut com a potències actives i sublimadores enfront de la mort arrapada als pulmons i de les múltiples manifestacions del poder. Arribat a aquest punt, El jove (1987) resulta ser paradoxalment la continuació lògica dels llibres anteriors. Retornant a certes formalitzacions més comunes però aprofundint en la seva particular visió humanista, la represa d’un to més líric o d’un paisatgisme ara afectat pel turisme li permet retornar a un espai iniciàtic i recapitulatori però de condensada bellesa. En aquest sentit, Nova York (1991) suposa una mena de continuïtat a partir d’un referent urbà de ressò lorquià, però esdevé malauradament una mena de cant del cigne. Mort l’any 1997, el volum Sonets (2000) s’editarà inacabat i a títol pòstum com una mostra més de l’adaptabilitat a l’única autoritat que l’autor va acceptar en vida: la pròpia. Ubèrrim, heterodox i desmesurat, conscient de la seva potent imatgeria al·lucinatòria i de les seves capacitats lingüístiques, B. Bonet planteja una mixtura postmoderna que afecta tots el registres, gèneres, referents i codis i les uneix en una única escriptura. Tota aquesta combinatòria, però, sempre apunta a unes idees recurrents magníficament representades per la verdor i per la figura del jove. En aquest cas, molt sovint sota el nom propi d’un jovencell en un imprevisible intercanvi entre autor i personatge, aquest Ecce puber esdevé una icona ganimèdica que voga per ser un home fill de l’Home, un subjecte alhora ètic per social i estètic per teològic, dins un paganisme sensual que combrega amb el diví a través de l’erotisme i la transgressió de la carn. Rere una aparent disbauxa, apareix una filosofia tant vital com poètica portada fins a les darreres conseqüències i que, a partir d’ara, qualsevol lector podrà posar a prova. De fet, paral·lelament a Poesia completa, El Gall Editor ha reeditat els dietaris de l’autor, una coincidència que permet de llegir-lo amb la profunditat i l’extensió que sens dubte exigeix. A partir d’ara, si més no, acadèmics i lletraferits podran fer la seva feina i ja no caldrà ser mallorquí abans de dir que un poeta imita Blai Bonet —i abans de dir poeta a un poeta...

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 220

18/01/16 09:39


Ressenyes

221

Martí i Castell, Joan (2014): Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i estudis de cultura catalana» 191 Daniel Casals i Martorell

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana daniel.casals@uab.cat

Els treballs científics en què s’analitza un mateix objecte d’estudi des de diferents perspectives només són possibles si l’investigador que se’ls proposa té una formació integral que permet relacionar coneixements i metodologies de les disciplines afectades. De vegades, aquesta possibilitat esdevé una exigència, com passa en el cas de la història de la llengua, en la qual és necessària la inclusió d’aspectes interns i externs, però també és ben recomanable conèixer qüestions sociolingüístiques, geolingüístiques, politicolingüístiques i culturals que hi estan connectades. Els resultats que s’obtenen en aquest tipus de recerques basteixen un coneixement que es relaciona amb el seu context i que ajuda a entendre’l més bé. Aquest és un dels valors de la novetat bibliogràfica Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes (2014), obra del doctor Joan Martí i Castell. Com es desprèn dels estudis que conté aquest volum i també de la trajectòria del seu autor, el professor Joan Martí i Castell és un especialista eminent en els camps de la història de la llengua catalana, la gramàtica històrica, la lexicografia, la dialectologia, la sociolingüística i la lingüística aplicada. Ho demostra un gavadal d’articles, de capítols i de monografies, entre les quals comptem El català medieval. La llengua de Ramon Llull (1981), Gramàtica històrica. Problemes i mètodes (1991), L’ús social de la llengua catalana (1992), Els orígens de la llengua catalana (2001) i Estudi lingüístic dels Usatges de Barcelona (2002), entre d’altres. S’hi pot afegir també el Diccionari de locucions i frases fetes (1984), juntament amb Joana Raspall. Joan Martí i Castell és, actualment, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, de la qual va ser primer rector (1992-1998), i també ha estat professor a les universitats de La Sapienza de Roma i de Barcelona, per les quals es va doctorar. Des de 1992, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’acadèmia de la llengua catalana. En aquesta institució va presidir la Secció Filològica entre els anys 2002 i 2010, i des de 2015 hi presideix la Comissió de Lexicografia. L’obra Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes està publicada al número 191 de la col·lecció «Textos i estudis de cultura catalana», de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Inclou una presentació signada per Josep Poblet i Tous, president de la Diputació de Tarragona; un pròleg del mateix professor Joan Martí i Castell, i onze articles seus escrits entre els anys 1985 i 2009 sobre qüestions que s’aixopluguen en les disciplines que ha conreat durant la seva dilatada i fructífera trajectòria acadèmica. L’aplec ressenyat té l’objectiu de facilitar la feina als investigadors que vulguin consultar-ne les difeLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 221

18/01/16 09:39


222

Llengua & Literatura, 26, 2016

rents parts. Segons l’autor, en la tria dels treballs ha tingut en compte «una cronologia que permeti una perspectiva de contrast quant als arguments i el mètode entre els més antics i els més actuals» (p. 8). El primer estudi, «De “Les excel·lències de la llengua catalana”» (p. 11-38), conté una anàlisi minuciosa de l’obra esmentada d’Antoni Comas, publicada per Rafael Dalmau Editor l’any 1967 al número 1 de la col·lecció «Episodis de la Història». Amb el contingut d’aquest llibre (que repassa les mostres de fidelitat a la llengua catalana en èpoques d’opressió), el doctor Martí i Castell demostra que el volum de Comas és un recull de documentació valuosíssima per a la història externa de la llengua catalana i alhora esdevé la caracterització d’una llengua, com el català, que es troba en una greu situació de minorització i d’amenaça. A mode d’exemple, en l’apartat de l’article dedicat a la «Crida a la fidelitat lingüística», s’exposa la posició crítica de Baldiri Reixach —en paraules de Martí— amb «els traïdors que han conreat el llatí o el castellà com a úniques llengües de cultura, sigui per a les obres originals, sigui per a la traducció d’estrangeres» (p. 18), al costat de la d’altres autors. El segon treball es titula «Dialectologia social. Estudi de les localitats de Marçà, la Torre de Fontaubella, Margalef de Montsant i Alió» (p. 39-70) i suposa una incursió del professor Martí i Castell en la disciplina de la geolingüística. És un article contrastiu entre les dades recollides en aquestes localitats amb diferents mètodes i en dos moments: les primeres, relatives a una sola franja d’edat (de 60 anys endavant), es van aplegar, durant la primera meitat de la dècada dels seixanta del segle xx, per al projecte de l’Institut d’Estudis Catalans Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), del qual Martí va formar part. Les segones van ser reunides, al cap de vint anys, considerant, en aquella ocasió, dues franges d’edat més (de 40 a 45 i de 20 a 25 anys). Aquesta recerca comparativa conclou que els canvis detectats «tendeixen decididament a l’homogeneïtzació, a l’estandardització o a la “submissió” als parlars dels dialectes orientals, més ben considerats sociolingüísticament» (p. 67). El tercer article, «Teià versus Taià i la disciplina lingüística» (p. 71-78), s’adscriu a la toponímia, una matèria oblidada, incomprensiblement, dels actuals plans d’estudi universitaris de filologia catalana. I l’esmentada absència no és menor, perquè aquesta branca ens permet conèixer, entre d’altres qüestions, l’origen etimològic d’un nom propi de lloc, i determinar la seva forma correcta així com el gentilici corresponent. I per mitjà dels topònims hem tingut accés a dades sobre la situació lingüística preromana (substrat) en els territoris catalanòfons, les relacions amb els pobles germànics i la influència àrab (superstrat). El professor Joan Martí també analitza les formes toponímiques documentades Teià i Taià, i s’inclina per la primera per raons de «disciplina» normativa, per bé que mostra que, «en rigor, sembla que té més raons la forma amb a» (p. 77). El quart article, «Producció escrita i producció oral» (p. 79-92), entra en la disciplina filològica, i s’ocupa específicament de la relació entre les modalitats oral i escrita com a element fonamental en la història d’una llengua. Explica i Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 222

18/01/16 09:39


Ressenyes

223

exemplifica abastament que els textos escrits són font de coneixement de la llengua oral, si bé més modernament ja se n’han conservat mostres gràcies a l’evolució tecnològica. Quan recorrem a l’escrit per conèixer l’oral el que fem és, en paraules de Martí i Castell, «valer-nos només d’un nivell que no és el reflex directe de la realitat més viva de la llengua» (p. 79). Aquest article també repassa l’aparició del català en els textos escrits i ens ensenya, amb casos concrets, a interpretar els fenòmens de canvi lingüístic que s’hi detecten, produïts força temps abans en el nivell oral. El cinquè treball del volum que ressenyem està dedicat a «Ramon Llull, creador de la llengua literària» (p. 93-109) i s’emmarca en una línia de recerca que ha donat com a fruits altres publicacions científiques del doctor Joan Martí. Inclou informacions sobre els precedents i l’època en què Llull va confegir la seva obra, el període de formació de la llengua catalana, la figura de creador de la prosa literària catalana, l’interès per la seva obra lingüisticoliterària, la superació de la diglòssia llatí/català i les raons d’aquest autor per a la tria del català, amb l’objectiu d’«aconseguir més fàcilment els seus propòsits proselitistes entre la gent del poble» (p. 104). En essència, és un estudi dels trets que caracteritzen el model lingüístic de què se servia Llull per compondre les seves obres: solidesa i modernitat, unitat i dialectalismes, elements populars i cultismes, precisió i creació de nous mots. El sisè article, «Significació lingüística dels Usatges de Barcelona» (p. 110136), és una investigació minuciosa de la fonètica i grafia, la morfologia nominal i verbal, la sintaxi i el lèxic del manuscrit esmentat al títol, datat la segona meitat del segle xiii i conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquest document, afirma Martí, «reprodueix una traducció feta molt abans: dins de la primera meitat del xiii» (p. 117-118). En allò que afecta el lèxic, aquest treball repassa els diferents tipus de mots apareguts als Usatges de Barcelona, formes prèvies a les primeres documentacions, termes de l’àmbit feudal, paraules d’origen germànic o àrab, mots savis, locucions i frases fetes, i també hàpaxs (o formes atestades una sola vegada). A mode d’exemple, dins d’aquest grup de mots, Martí hi aporta, entre d’altres, l’adverbi alondre (‘d’altre lloc’) i l’infinitiu coventar (‘convenir, prometre per conveni’). El setè estudi, «Connotacions i derivacions sociolingüístiques dels conceptes “llengua” i “dialecte”» (p. 137-151), és una aproximació teòrica a aquests dos tipus de varietats lingüístiques amb criteris per diferenciar-les. A més, planteja la relació entre llengua i nació, i els límits dels dialectes. Aborda, així mateix, una preocupació central en els pronunciaments de Martí i Castell: la unitat de la llengua catalana, el qüestionament de la qual, segons aquest autor, és «conseqüència d’uns processos tendents a condicionar la consciència nacional» (p. 149) i suposa una «estratègia» que té l’objectiu de «separar d’una comunitat que és gran i poderosa, i, consegüentment, temible per a la consolidació de l’Estat unitari i centralista, grups que hi han pertangut i hi pertanyen des de llur existència». Segons Martí, l’esmentada estratègia consisteix a recórrer «a la llengua com a element de força indiscutible en la definició de la identitat nacional» i a oferir «a les comuniLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 223

18/01/16 09:39


224

Llengua & Literatura, 26, 2016

tats que lingüísticament es consideren dialectals respecte del català l’alternativa basada en l’engany d’ésser autòctones amb llengua pròpia i distinta de la catalana» (p. 150). El vuitè capítol està dedicat a portar a terme una «Aproximació a Pompeu Fabra» (p. 152-165). S’hi repassen els vessants d’enginyer, gramàtic, polític i símbol aglutinador; la seva obra, els trets que li donen relleu (el català com a llengua nacional i la diferenciació de la resta de llengües romàniques, en especial de l’espanyol), la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans i la necessària observança de la normativa. En aquest sentit, el doctor Joan Martí i Castell, membre de la mateixa secció de l’IEC a què va pertànyer el Mestre, afirma que «Pompeu Fabra estava convençut que la no-acceptació de determinades solucions normatives en benefici d’altres que es pretenien [...] més raonables i justificades era un dels símptomes més evidents de la situació d’anormalitat en què havia viscut i vivia la llengua catalana» (p. 161). De fet, segons Martí, Pompeu Fabra titllava de «mals patriotes aquells escriptors que no volien assumir la preceptiva aprovada» (p. 161). En un apartat de l’article ressenyat, es fa una oportuna i vigent incursió en la relació entre la gramàtica i la política quan s’hi afirma que «l’obra i la figura de Pompeu Fabra són la demostració que un gramàtic ha d’ésser també polític, perquè la gramàtica de qualsevol llengua esdevé el conjunt de normes amb què s’han de poder identificar els parlants; és el codi per excel·lència de la intercomunicació dels qui comparteixen un país» (p. 155). I el fet és que, com reporta amb detall el professor Martí i Castell, Fabra va mostrar, amb escreix, aquesta implicació institucional, atès que va ocupar diferents càrrecs públics, uns de més tècnics i d’altres de més polítics, tant a l’interior com a l’exili. D’altra banda, entre els trets de la seva obra, destaca la comparació entre les solucions de les diferents llengües romàniques i la variació geogràfica. Però aquest article encara té un altre valor: dóna a conèixer i analitza, a l’apartat 8è, un fons epistolar inèdit fins aleshores de Pompeu Fabra custodiat per l’Arxiu de l’IEC. En la mateixa línia que el cinquè, el novè article és «Una aproximació a la llengua de Ramon Llull: l’ús de les oracions condicionals amb si» (p. 186-210). Representa una nova incursió en la sintaxi catalana considerant com a objecte d’estudi l’obra de l’home que és considerat el creador de la llengua literària catalana. El punt de partida d’aquesta important recerca el representa el pas d’una sintaxi oracional basada en la parataxi (o coordinació) a una de centrada en la hipotaxi (o subordinació), un fet que, en paraules de Martí, es deu a «la necessitat d’exterioritzar un pensament complex» (p. 189). I prenent com a base aquesta nova manera d’ordenar els constituents oracionals, aquest article analitza el tipus de subordinació adverbial indicat al títol. S’hi té en compte el mode verbal, la realitat o la irrealitat, el temps verbal, l’ordre de col·locació de la pròtasi (o clàusula subordinada) i de l’apòdosi (o oració principal), l’apòdosi introduïda per un quantitatiu, altres construccions especials, l’anacolut i també les construccions condicionals parahipotàctiques (és a dir, combinades amb nexes coordinants, com que, ja i adonchs). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 224

18/01/16 09:39


Ressenyes

225

El desè estudi és «Envers la planificació de l’estatus» (p. 211-243), que s’insereix en la línia de recerca de l’estandardització lingüística i, més concretament, en la distinció plantejada per Heinz Kloss entre el corpus i l’estatus. Centrant-se en aquesta segona i considerant les intervencions fetes en el marc del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el doctor Martí i Castell defensa que aquella trobada científica «fou un congrés en què el vessant sociolingüístic [...] tingué un paper principal, amb un capteniment per part dels organitzadors i dels assistents que palesa una clarividència sorprenent, per avançada en el temps, que la necessitat de normativitzar el català no podria deslligar-se de la de normalitzar-lo» (p. 211-212). Martí analitza la relació entre els conceptes de llengua i nació, i de llengua i pensament; l’actuació del Govern espanyol envers la llengua catalana, la seva oficialitat, l’actitud dels parlants a l’hora d’usar-la, la posició contrària a la diglòssia, el català al sistema d’ensenyament, la relació entre llengua i poder, els drets lingüístics al món judicial i la noció de Països Catalans com a «unitat nacional i unitat lingüística», atès que «el congrés es plantejà com una convocatòria que afectava tots els territoris de llengua catalana, sense excloure’n cap. No fou, doncs, exclusivament principatí. El País Valencià, les Balears, l’Alguer, Andorra i la Catalunya del Nord hi tenien representants i hi foren considerats com a part d’una mateixa realitat, en la línia en què Enric Prat de la Riba hi exposà el concepte de nació, basat particularment en la comunitat de llengua» (p. 241). Clou el volum ressenyat l’article «Normativització (I): l’Institut d’Estudis Catalans, unitat i variació, una qüestió ideològica i política» (p. 244-268), que s’emmarca en la línia del vuitè treball. Joan Martí aprofundeix en les raons que van guiar Pompeu Fabra a l’hora de codificar el català modern com una llengua de caràcter nacional. Per fer-ho, repassa els conceptes de llengua i dialecte, el prestigi de la variació lingüística en la societat, la segmentació administrativa del domini lingüístic i la incidència d’aquest fet en la variació geogràfica, la reivindicació de la variació diatòpica del català a les terres catalanòfones, la ideologia en la decisió de participació dels geolectes en la normativa, l’heterogeneïtat i l’homogeneïtat en el pas d’unes llengües a d’altres, la relació entre l’oralitat i l’escriptura, els pros i els contres de la variació diatòpica, els perills de les «normatives alternatives» i la necessària obediència a la preceptiva establerta com a mostra de «lleialtat nacional». Per Martí i Castell, és una qüestió d’ordre. Afirma que «la disciplina quant a la normativa esdevé imprescindible, perquè té un paper essencial: fer que la llengua que hom parla sigui una i no una altra» (p. 261). Els dos darrers apartats d’aquest article se centren, d’una banda, en la tasca de codificació que van dur a terme l’IEC i Pompeu Fabra. I, de l’altra, en els criteris d’inclusió de trets de les diferents varietats geogràfiques del català en la normativa lingüística. Cadascun d’aquests onze articles està culminat per una selecció de referències bibliogràfiques consultades que ofereixen al lector la possibilitat d’ampliar els seus coneixements sobre la filologia, la història de la llengua catalana, la gramàtiLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 225

18/01/16 09:39


226

Llengua & Literatura, 26, 2016

ca històrica, la sociolingüística, la planificació i l’estandardització lingüístiques, la toponímia, la lexicografia, la lingüística aplicada i altres disciplines adjacents. Una altra de les virtuts d’aquest llibre és l’aplec d’investigacions científiques en un volum que és més accessible als estudiants i als estudiosos perquè n’evita la dispersió i la dificultat de trobar-los i de consultar-los. Pels motius exposats, per l’objecte d’estudi dels treballs i pel rigor amb què s’han dut a terme, Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes ha d’esdevenir una referència bibliogràfica obligada per als investigadors d’aquestes disciplines i per a les assignatures universitàries de diacronia i d’aplicacions de la lingüística.

Mas i Vives, Joan: Estudis Teatrals, Barcelona-Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Institut d’Estudis Baleàrics-Edicions UIB, 2013; «Biblioteca Miquel dels Sants Oliver» 45. Biel Sansano

Goldsmiths College, University of London, Department of Theatre and Peformance biel@ua.es

Potser convé recordar que la manca d’estudis sobre les arts dramàtiques catalanes durant l’edat moderna i el primer segle de la contemporània (si més no, fins a Àngel Guimerà), ha estat una carència singular durant mantes dècades. I no és exagerat afirmar que avui dia, tot i reconèixer el que s’ha avançat en el coneixement d’aquest corrent estètic, o sobre aquell poeta dramàtic o peça teatral, sobre la recepció i els gustos teatrals, el cert és que les boires del desconeixement hi perseveren. Però tot seguit, cal afegir que en el context dels escassos avanços que s’han produït en la dramàtica d’aquests segles, Joan Mas i Vives ha signat algunes de les aportacions més rellevants, fetes de bones dosis de recerca i de reflexió madura. Una prova fefaent de tot això és el volum d’estudis que ara ens ocupa. Com el seu títol ens indica, ens trobem a les mans un volum factici, en el qual l’autor ha aplegat un conjunt d’onze treballs elaborats, si fa no fa, al llarg de vora vint anys de recerca (1986-2004). Això no obstant, les onze aportacions no tenen un caràcter miscel·lani i genèric, sinó que, a partir dos punts de referència (teatre i Illes Balears, o més concretament Mallorca), s’articulen a partir de dos eixos: el primer, sobre la supervivència del teatre religiós durant el segle xvi i, més parcialment, alguns punts de la seua evolució al llarg dels dos segles següents; el segon, el teatre català profà al llarg del segle xix, singularment en els escenaris mallorquins. Tal com acabem d’apuntar, el primer bloc s’articula al voltant del teatre de temàtica religiosa, i aquí aquesta part de la dramàtica cinccentista té un eix central en el manuscrit Llabrés, també conegut com a manuscrit 1139 de la Biblioteca de Catalunya (on es conserva) o, denominat més genèricament com les «consuetes Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 226

18/01/16 09:39


Ressenyes

227

mallorquines». Així, la primera part del llibre, que reuneix sis aportacions, té el seu particular pal de paller en els textos procedents d’aquest manuscrit, tan important per conèixer aquesta activitat escènica. La primera d’aquestes sis aportacions constitueix un estudi general d’aquestes manifestacions teatrals que, en conjunt, tenen l’origen en el teatre medieval, però que convivien amb els escenaris professionals que anaven naixent, i que, malgrat que a partir d’un cert moment van sobreviure fortament condicionades per les disposicions del Concili de Trento (1545-1563), no eren del tot alienes als canvis estètics i de gustos. Joan Mas estudia els testimonis catalans manuscrits que ens n’han pervingut, uns seixanta, s’aproxima als cicles teatrals representats, a les tècniques de composició o als models teatrals seguits. El segon i tercer dels apartats incideixen en l’anàlisi concreta d’alguns dels subgrups o temàtiques apuntades en el primer. Així, el segon se centra en l’elaboració d’una tipologia de les passions catalanes i dels subtemes que se’n deriven, acarant algunes de les passions més conegudes (Passió de Cervera) amb altres textos provinents del manuscrit Llabrés. Un interès singular té la tercera de les aportacions, atès que aborda un tema inèdit en els estudis catalans, com és l’anàlisi de les «moralitats» en el teatre català antic. Amb aquest objectiu l’autor ressegueix el fil dels personatges i dels temes al·legòrics i la seua intencionalitat moralitzant, especialment dels procedents del ja esmentat manuscrit Llabrés (Consueta de la Nit de Nadal, Representació per la nit de Nadal, Consueta del Fill Pròdich, Consueta de la Tentació, Representació de la mort, Consueta del Juy), per concloure que aquest gènere de les moralitat també es donà en les peces catalanes, però de forma molt escadussera (85). Si més no, a partir dels manuscrits conservats. El capítol sisè s’ocupa de forma més genèrica dels mites balears en el teatre català, però al llarg de tota l’Edat Moderna. S’hi analitzen tant els casos relacionats amb la conquesta de Menorca i Mallorca, o amb els sants, beats i altres personatges singulars de les Illes, per acabar amb un apartat dedicat a la Història de la invenció de Nostra Senyora de Toro, vocació mariana pròpia de Menorca. Es tracta d’un treball centrat tant en l’anàlisi de les peces que relaciona aquí i allà, com en la unitat i continuïtat cultural i espiritual de les illes Balears i el seu marc de referència, la corona d’Aragó. Ens hem botat els capítols 4 i 5, pel fet que, juntament amb l’onze, ja en la segona part del volum, constitueixen una altra de les aportacions investigadores de Joan Mas i Vives en la seua llarga trajectòria filològica: l’edició de textos inèdits o només coneguts parcialment. Així, en el capítol quart l’investigador estudia i edita el Misteri dels set sagraments (98-127), procedent del manuscrit Llabrés, i que Joan Mas no dubta a qualificar de «fantasia teatral»; en el cinquè (amb la col·laboració de Josep Obrador i Socies), edita la Consueta dels Pastorells del notari Ferragut (141-149), una altra mostra més del potent cicle de Nadal. Aquestes edicions enllacen, o tenen la seua continuïtat de treball, en l’edició d’un altre text, ara de caràcter profà, Un consey medicinal (305-325), una peça de teatre breu Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 227

18/01/16 09:39


228

Llengua & Literatura, 26, 2016

que, segons Mas, hauria servit de model o d’inspiració a Bertomeu Ferrà, a l’hora d’escriure Els calçons de mestre Lluc. És conegut que des que Joan Mas i Vives publicà El teatre a Mallorca a l’època romàntica (1986), resultat de la seva tesi de doctorat, el teatre i el Vuitcents en general esdevingueren una parcel·la d’atenció preferent per a l’inves­ tigador. Per això, l’edició d’Un consey medicinal va precedida de quatre estudis més que configuren conjuntament la segona part del llibre, centrada en el segle xix, com ja hem apuntat adés. De manera semblant a l’inici del primer bloc del volum, aquest segon també s’inicia amb un estudi de caràcter general del teatre català del xix, amb la qual ens proposa un esquema per a estudiar el teatre d’aquest segle. Val a dir que aquest esquema, en línies generals, continua sent vàlid tot i els estudis realitzats sobre la dramàtica catalana del segle esmentat. De fet, en el seu dia constituí una certa organització i classificació de les diferents estètiques, generacions, aportacions i assenyalament de camins per investigar, que esperonà els estudis teatrals sobre aquesta època. Entre l’esquema i l’edició teatral, s’hi inclouen dos estudis més sobre el teatre català als escenaris públics mallorquins i els gustos sobre el consum de teatre popular a Mallorca, aquest darrer centrat en la segona meitat del segle. L’un i l’altre resulten ben interessants per conèixer la recepció del teatre «en català» als escenaris comercials de l’illa (des de Robrenyo o Renart fins a Soler i Guimerà, sense oblidar els valencians Bernat i Baldoví i Rafael M. Liern, entre altres); o per introduir-nos en el gust pel teatre breu en català al si de la societat mallorquina (i balear en general). No debades, Joan Mas hi aporta un repertori força interessant de les peces de teatre «català, mallorquí i bilingüe» (237-257), que es consumien a través de plecs solts i amb els quals, particulars i aficionats, xalaven llegint-los o representant-los en funcions particulars. Una relació de títols i de poetes dramàtics molt útil per acarar-la amb el consum que se’n feia als escenaris de Catalunya o del País Valencià, i extraure’n les conclusions que siguen del cas. Sense negar les aportacions evidents d’aquests dos treballs, per a nosaltres té un interès particular el quart dels estudis, dedicat a la crítica teatral a Mallorca tot al llarg del Vuit-cents. De tema també inèdit, hi apunten les línies generals per a estudis posteriors, tant pel que fa a la identificació de les capçaleres que acolliren crítica teatral, com les signatures que s‘hi dedicaren, sense oblidar els interessos i les estètiques diversos que l’esperonaren en cada moment. És evident que no ens trobem davant d’un llibre «nou», sinó davant de la compilació, que (a parer nostre) és molt encertada i necessària, d’onze investigacions realitzades en ocasions diverses, publicades en llocs no sempre de fàcil localització (malgrat els avanços tecnològics), i que en el seu dia van contribuir decididament a fer llum sobre dues èpoques i corrents teatrals molt diferents. Cal afegir que la major part dels treballs que s’apleguen en el llibre continuen sent de lectura obligada per a qualsevol investigador que s’acoste als períodes i temes estudiats. I això sense deixar de banda que, en conjunt, constitueixen models de recerca sobre temes que aparentment «no existien» o «no tenien cap interès». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 228

18/01/16 09:39


Ressenyes

229

Finalment, cal remarcar que Joan Mas i Vives ha tingut la voluntat de revisar els textos, epigrafiar-los interiorment en alguns casos (7) i uniformitzar la bibliografia citada, fet que en facilita la lectura i la consulta puntual. És evident que cal felicitar l’autor i els editors per la feliç idea d’aplegar i editar aquest conjunt factici, que continua sent una aportació rigorosa i actual.

Borja, Joan: Papers d’Etnopoètica, Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014; «Biblioteca Sanchis Guarner». Rafael Beltran

Universitat de València, Departament de Filologia Espanyola rafael.beltran@uv.es

El mot etnopoètica va ser encunyat per la folklorista Heda Jason (1977), per tal de definir l’art verbal realitzat per executants amb talent en un procés d’improvisació i interactuació amb els receptors —procés alhora social o ètnic, i artístic—, i va fer fortuna dins els estudis sobre folklore català, en especial a partir de la publicació del manual de Carme Oriol, Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana (Oriol 2002) i dels treballs de la mateixa Oriol i de Josep Maria Pujol. L’esperit i la metodologia de l’etnopoètica —una branca que reivindica l’especificitat dels documents verbals dins la generalitat dels documents etnogràfics— tenen el seguiment d’un grup nombrós d’espe­ cialistes, vinculats per les trobades —i posteriors publicacions— del Grup d’Estudis Etnopoètics, constituït formalment a Tarragona el 2005 (sota l’empara de la SCLL-IEC), i també per la revista Estudis de literatura oral popular / Studies in Oral Folk Literature, que Oriol dirigeix. Com es diu a l’editorial programàtic de la revista, l’art verbal «és popular (folk) en tant que es troba present en la vida quotidiana de les persones que es comuniquen i interactuen, en el dia a dia, amb l’ús de missatges configurats artísticament». La peça d’art verbal (l’acte folklòric), objecte de l’estudi etnopoètic, es sintetitzaria per a Borja, un dels membres més actius del GEE, amb la imatge de la «rosa de paper». Hi fa referència, en un dels articles del volum, a partir del poema de Vicent Andrés Estellés («les mans del poble es passaven / una rosa de paper»). Estellés volia simbolitzar amb la «rosa» la veu bella (èticament) i efímera de la resistència popular contra la repressió. Per a l’autor, els versos d’uns «papers» aparentment insignificants i efímers, els trobats al poble de Benimantell, al cor de la Marina Baixa, que repleguen la tradició oral d’uns informants humils, «podrien simbolitzar la permanència de les arrels tradicionals per damunt del vent del temps; la subsistència d’un art oral, alternatiu a la cultura escrita [...]; i, sobretot, la preservació d’una forma atàvica de l’expressió [...] com una consigna [...]» Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 229

18/01/16 09:39


230

Llengua & Literatura, 26, 2016

(p. 141). I efectivament hi ha molt de sensibilitat de resistència dins l’obra de Joan Borja, autor o coautor d’una trentena de llibres, alguns de divulgació científica (Comunicar la ciència, Els discursos de la ciència) i la major part d’història i crítica literària, però també de divulgació filològica i cultural. Perquè els seus interessos fan indestriable i fins i tot absurda la diferència entre l’anàlisi freda i distant, i l’ensenyament apassionat farcit de didàctica persuasiva. Ensenyar literatura (i més literatura oral), sembla dir-nos des de cada línia dels articles i dels seus llibres, vol dir difondre rigor i mètode, però també presentar-la amb la persuasió contagiosa de la vitalitat (la del mestre, la de l’estudiant i la del mateix objecte d’estudi). Papers d’etnopoètica està compost per nou articles o «propostes», com l’autor les defineix, heterogènies o que responen a sensibilitats i circumstàncies diverses, escrits al llarg de deu anys (p. 10). La primera proposta, «Sobre la llegenda del cavaller Rotlà i el Puigcampana», amplia un capítol del seu llibre Llegendes del Sud, que va guanyar el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular (2004). El Portell, l’obertura retallada del Puigcampana, la gran muntanya que presideix la comarca de La Marina, s’associa des d’abans del segle xviii a la llegenda de Rotlà, el nebot de Carlemany —gegant, a la llegenda—, enamorat d’una donzella mora. Rotlà va assestar un tall al cim amb la seua espasa, per tal de permetre que els rajos de sol projectaren una mica més de llum i vida sobre la donzella condemnada a morir. La bibliografia i els testimonis més antics que testimonien l’existència antiga de la llegenda són aclaparadors (i ben interessants els cartogràfics), i el tema podrà ser ampliat en treballs futurs si s’aprofundeix en les altres llegendes de bretxes, salts, passos de Rotlà a la Península (i d’altres herois, a Europa) amb motius com ara el de la confusió entre Rotlà i el gegant Ferragut (recordem el capitell famós d’Estella amb la lluita entre Rotlà i Ferragut) o amb altres interpretacions etnològiques de llegendes relacionades amb herois forasters i fundadors o civilitzadors. «Jaume I en l’imaginari popular valencià» explora una de les dues figures històriques més rellevants en l’imaginari popular valencià. L’altra, sant Vicent Ferrer, l’ha estudiada Borja també. La investigació segueix les petges, com es reconeix, dels treballs de Caterina Valriu (i Tomàs Vibot) sobre la presència popular dels dos personatges a Mallorca. Com diu l’autor en un altre lloc, al País Valencià cada racó té una història i una soca d’olivera pot amagar un anell morisc. Si el Llibre dels fets construeix una imatge mítica de l’heroi ja des de l’engendrament (adversitats superades, encarnacions de la voluntat divina, predestinacions messiàniques, espases prodigioses, etc.), el llegendari popular en complementa aquesta figuració. Les fonts etnopoètiques constaten un ideal llegendari per al rei molt proper al de les fonts historiogràfiques: un ideal de rei fundacional, virtuós, superior, però pròxim (humà). Tot i que l’aproximació és panoràmica i no estrictament historiogràfica, un capítol com el corresponent a «L’engendrament del rei Jaume», dins les Llegendes històriques catalanes de Martí de Riquer (Riquer 2000: 49-103), hauria donat més cos a aquest episodi clau per a la llegenda del rei (p. 40-41), i també potser a altres, com ara el de la població amb les tres-centes donzelles lleidatanes. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 230

18/01/16 09:39


Ressenyes

231

En «Una illa de fantasia en Tirant lo Blanc», a partir de les aportacions fonamentals de Perujo (1995), Borja estudia a fons l’episodi d’Espèrcius dins la novel·la de Martorell. Coincideix amb Perujo (i Chiner) en la idea que Espèrcius, com Hipòlit, no demostra comportar-se com a bon cavaller quan cerca el seu benefici (p. 93), i actua com una mena de contrafactum de Tirant. I recull la proposta de Janer (1993), qui ja relacionava aquest relat amb el cicle folklòric de rondalles al voltant de l’espòs transformat o de l’animal nuvi. Borja amplia aquesta relació a altres rondalles de donzella encantada, en forma de drac o de serp, custodiant un tresor. Crec, tanmateix, que en cap d’aquestes versions la donzella rescatada (encara drac o serp) es llança a besar el seu alliberador, com diu Martorell. I ja Riquer (1992: 187-190) proposava una possible font culta, que bevia de motius folklòrics com els que —efectivament— trobem en aquestes rondalles que introdueix Borja: el poema narratiu de Renaud de Beaujeu, Li biaus descouneüs [‘El bell desconogut’], que narra com l’heroi Guinglain desencanta la Blondée Esmerée, filla del rei de Gal·les, convertida en serp. I quan ja havia tret l’espasa per a matar-la: «la guivre [serp] vers lui se lançà / e en la bouce le baissa». Pren la iniciativa, doncs, com la filla d’Hipòcrates al Tirant, i recupera la forma de donzella. «Unitat i diversitat de la rondallística catalana» presenta un estudi comparatiu de l’estat actual de supervivència de les rondalles en la tradició oral dels diferents territoris de llengua catalana, constatant l’homogeneïtat d’aquest rellevant patrimoni etnopoètic. L’Annex I (p. 239-252), amb la distribució de motius ATU (Aarne-Thompson-Uther) per territoris segons el RondCat (Base de dades en línia de la Rondalla catalana, a la URV, on es cataloguen gairebé 6.000 versions de rondalles), pot ser una eina utilíssima, i les aportacions dels gràfics abundosos que Borja analitza donaran igualment peu a una sèrie de recerques futures al voltant de la permanència o no de diferents «motius» (jo prefereix «tipus» o «arguments») en diverses comarques o àrees. «Recopilació, fixació i catalogació de cançons tradicionals: de l’Obra del Cançoner Popular al Projecte Canpop» serveix de presentació a un projecte de catalogació de cançoner valencià (Canpop), actiu en xarxa i utilíssim, on podrien potser allotjar-se —o almenys ordenar-se— en un futur els molts materials de cançoner encara inèdits que tenen pendents de catalogació l’Institut Valencià de la Música i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. «Una rosa de paper: documents etnopoètics de Benimantell» replega (en l’Annex II) i estudia una sèrie de senzills però valuosos documents inèdits: un quadern amb dites, cinc fulls amb composicions d’un versador, etc. Hem comentat abans que per a Borja aquests documents, com la «rosa de paper» del poema d’Estellés, simbolitzen la subsistència d’un art oral, alternatiu a la cultura escrita. L’anàlisi acurada dels temes paremiològics i poètics que se’n fa —l’amor, la pobresa, la salut, la vellesa, la mort— i del seu estil —exageracions, dobles sentits, grosseries, però també subtileses— és modèlic per a calibrar altres documents d’un tipus d’expressivitat representativa de la cultura agrària del dos segles passats. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 231

18/01/16 09:39


232

Llengua & Literatura, 26, 2016

«Rondalles de Valor» reprodueix un dels articles del catàleg de l’exposició Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010, que va organitzar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (p. 46-59). Es tracta d’un excel·lent capítol aproximatiu al mon literari de Valor, que potser s’hauria d’haver actualitzat bibliogràficament amb alguns del articles del mateix catàleg (2010), del monogràfic editat per Lluch i Baldaquí (2011), amb essencials aportacions com la d’Oriol, etc. Però ja tenim la base per aquestes actualitzacions. «Vella i nova cançó» incideix en l’obvietat de les arrels folklòriques d’una corrent musical aparentment «nova», en el sentit de rupturista: des del primer disc de Serrat, editat el 1968, Cançons tradicionals (amb versions d’«El testament d’Amèlia», «El comte Arnau», «La dama d’Aragó», etc.), fins als motius lírics del vent, la matinada, la pluja, la nit... en les composicions d’altres cantants. Finalment, en «Bernat Capó i l’etnopoètica» Borja presenta ordenat el resum dels materials etnopoètics del folklorista de Benissa: expressions idiomàtiques, endevinalles, cançons, fórmules, oracions, llegendes i rondalles. Papers d’etnopoètica proposa, en conclusió, un itinerari amb nou parades d’assaig, d’anàlisi i de reflexió: des de la literatura medieval fins al folklore del segle xx i xxi; des de la narrativa de la rondalla fins a l’expressivitat lírica de la cançó popular moderna. Els documents poden semblar inicialment una mica heterogenis (gèneres diferents, temps distants), com reconeix l’autor, però el comú denominador és un reclam d’atenció sobre la importància de la paraula oral, anònima i popularment assumida en l’imaginari col·lectiu. I en aquest sentit, hi ha una coherència ben reeixida i uns models (no un, sinó diversos) de feina inabastable per a futurs investigadors —sempre pensant en els joves— interessats a fer treball de camp folklòric, anàlisi lingüística o filològica, o estudi cultural i etnogràfic. BIBLIOGRAFIA Janer (1993): Maria de la Pau Janer, «L’espòs transformat al Tirant lo Blanc», dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991), II, Rafael Alemany, Antoni Ferrando i Lluís B. Meseguer (eds.), Barcelona – Alacant – València – Castelló: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Universitats d’Alacant, de València i Jaume I, p. 159171. Oriol (2002): Carme Oriol, Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana, Valls: Cossetània. Perujo (1995): Joan M. Perujo, La coherència estructural del «Tirant lo Blanch», Generalitat Valenciana: Conselleria d’Educació i Ciència – Institut de Cultura Juan Gil-Albert (Diputació d’Alacant). Riquer (2000): Martí de Riquer, Tirant lo Blanch, Novela de historia y de ficción, Barcelona: Sirmio, 1992. — (2000): Llegendes històriques catalanes, Barcelona: Quaderns Crema. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 232

18/01/16 09:39


Ressenyes

233

Coromines, Joan: Itineraris Joan Coromines. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva, Pròleg i edició de Josep Ferrer i Joan Pujades, Barcelona/ Sant Pol de Mar: Fundació Pere Coromines/Ajuntament de Barcelona, 2014 Albert Jané

Institut d’Estudis Catalans ajane@iec.cat

A l’obra ingent, titànica, de Joan Coromines, en primer lloc com a lingüista excepcional i després com a corresponsal (Coromines és, molt probablement, l’escriptor català de qui coneixem un epistolari més copiós), ha vingut ara a afegir-se un gruixut volum de 600 pàgines que aplega la relació de totes les seves excursions, cosa que en fa, si la nostra informació no és deficient, el primer dels nostres escriptors excursionistes. No creiem pas que en el nostre àmbit excursionista, que tanta lletra impresa ha arribat a originar, existeixi una relació impresa d’excursions realitzades per una mateixa persona que sobrepassi el volum que ara comentem. El total d’excursions de Joan Coromines al llarg de cinquanta-set anys, numerades correlativament, exactament del 15 d’octubre de 1923, a Vallfornés, fins a l’11 d’agost de 1979, a Aiguadassí (Aigüestortes) és de 1.332, una xifra impressionant de debò. Aquest conjunt es divideix en tres blocs. El primer bloc comprèn 215 itineraris, explicats amb un detallisme exhaustiu i sorprenent. L’últim itinerari d’aquest bloc (la Pobla de Granyanella) correspon al dia 4 de març de 1934. El segon bloc comprèn 245 itineraris, numerats del número 216, dels dies 18 i 19 de març de 1934 (Requesens) al número 257, del dia 4 d’abril de 1954 (el serrat de l’Ocata). En aquest bloc, s’indiquen solament els diversos llocs que determinen l’itinerari, amb l’especificació de l’altitud màxima del trajecte. I, finalment, un tercer bloc, encara més estricte, comprèn un total de 875 recorreguts, numerats del 458 (4 d’abril de 1954) al 1.332 (1 d’agost de 1979). A més de la data, s’hi indica solament el nom del lloc principal, no sempre identificable (Gubiac?), de l’itinerari. Com se sap, Joan Coromines va recórrer, en un moment o altre, tot el territori de llengua catalana, i va aplegar, d’arreu, una informació copiosíssima sobre llenguatge viu, amb vista als seus ambiciosos projectes lingüístics, centrats, especialment, en l’etimologia i la toponímia. De fet, però, en la relació dels 215 primers itineraris d’aquest recull, que són els que Coromines explica amb un gran detall, que inclou, fins i tot, el preu dels àpats als hostals i dels transports públics, la notícia sobre aquesta arreplega de material és gairebé nul·la. Curiosament, no diu res de les anades de Les a Sant Joan de Toran, un dels poblets més arraconats de la Vall d’Aran, que, segons va explicar a Josep Pla, per a la sèrie dels Homenots, va fer l’any 1924, on va obtenir del vell Furquet, un ancià de 75 anys, una informació riquíssima sobre el parlar aranès, que va ser la base de la seva famosa tesi doctoral. Però en l’itinerari 71, del mes d’agost de l’any 1926, Coromines torna a Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 233

18/01/16 09:39


234

Llengua & Literatura, 26, 2016

ser a la Vall d’Aran, i aquest cop contracta els serveis d’un guia professional, Joaquim Delseny, de qui ens diu, en un moment determinat, que vol reveure per demanar-li certs aclariments lingüístics. Després, encara, explica que passa la resta d’una tarda fent-li parlar aranès. Abans, havent sojornat amb uns pastors de la vall de Boí, gent salvatge i taciturna, segons ens diu, prova de fer-los enraonar, perquè parlen un dialecte interessant, però no aconsegueix sinó sentir-ne unes quantes paraules escadusseres. I, encara, a l’inici de l’itinerari 167 (juliol de 1932), que transcorre per la regió de Sant Maurici, Coromines diu, explícitament, que durant quatre dies ha recorregut la Vall d’Aran fent treballs lingüístics. Val a dir que aquestes excursions de la primera etapa de la vida de Joan Coromines s’havien de cenyir a uns horaris tan estrictes i ajustats que permetien un marge de temps molt reduït per a l’obtenció de material lingüístic. La por de perdre l’últim tren o l’últim cotxe de línia per a poder tornar a Barcelona el dia previst (que més d’un cop es produeix indefectiblement) és una constant al llarg d’aquestes més de dues-centes excursions. Talment com ho és la narració de les penalitats que comporta la pràctica de l’excursionisme quan ve condicionada per la limitació del temps, el mal estat dels camins i llocs de pas i, sobretot, la informació suficient. És a partir d’aquestes circumstàncies que el nostre gran lingüista se’ns revela també com un excursionista de primera, amb una gran resistència física i moral, amb un tremp excepcional, i amb l’aptitud i el sentit de la iniciativa que calen per a resoldre els problemes i els contratemps. Ben mirat, fins i tot no deixa de sorprendre’ns la narració continuada d’aquests contratemps: la pluja, molt freqüent, el vent, el fred, la calor, la gana, la set, els camins perdedors o la seva absència i, sobretot, el cansament, resultat inevitable de llarguíssimes caminades i de duríssimes ascensions. Molt sovint, els companys de camí el poden seguir amb prou feines i algun cop desisteixen de fer-ho i tot. Només el guia aranès Delseny, que devia ser un muntanyenc de debò (un muntanyenc molt ferm, com solíem dir abans), a més d’ensinistrar-lo en el coneixement del seu parlar, és qui el fa esbufegar de debò. L’itinerari núm. 7, per exemple, que descriu l’anada de Bagà a Toses passant pel cim del Puigllançada, i realitzada per Joan Coromines i els seus companys els dies 7, 8 i 9 de desembre de 1923 (això és, a principis d’hivern), és gairebé un relat èpic en què es descriuen totes les adversitats amb què la muntanya posa a prova els qui s’hi endinsen amb l’afany de conèixer-la a fons. Els mòbils de Joan Coromines són, doncs, en principi, els essencialment característics del nostre excursionisme tradicional, és a dir, la coneixença del propi país, en tots els seus aspectes, el gaudi estètic que proporciona la contemplació del paisatge i, també, la formació del caràcter, l’afany de superació de les capacitats pròpies. I així, Coromines no s’està de ponderar la bellesa i l’atractiu natural de tots aquells indrets que visita, sempre, és clar, que la climatologia, que sovint li és adversa, i les exigències horàries, li permeten d’esplaiar-se en la seva contemplació. Però, a més, i ultra l’interès pel llenguatge, les primeres excursions de Joan Coromines i els seus companys tenien també uns propòsits francament militars, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 234

18/01/16 09:39


Ressenyes

235

car eren uns joves idealistes disposats a lluitar, si calia, per la llibertat de la pàtria. En la nota breu inicial que el mateix Coromines va redactar a les darreries de l’any 1972, es refereix a la coneixença que Francesc Macià, el futur president de la Generalitat de Catalunya, tenia d’aquestes activitats. També és en aquesta nota que Coromines diu que abans de la primera excursió que va consignar per escrit, que és de l’any 1923, ja havia fet dotzenes d’excursions, de les quals no havia deixat cap constància. La major part dels itineraris anotats per Coromines corresponen a les terres del nostre domini lingüístic i a les de la veïna Occitània. Del període que s’acaba l’any 1939, quan va haver d’emprendre el forçat camí de l’exili, notem també sis excursions fetes des de Madrid, on feia el doctorat, i una a Suïssa, des de Zuric, on seguia les lliçons del seu estimat mestre Jakob Jud. Hauríem esperat que un dia s’hagués arribat fins a Rütli, a tocar del llac dels Quatre Cantons, on hi ha el prat sagrat de la independència nacional, i on precisament va morir el seu mestre, segons ens reporta el mateix Coromines en l’esplèndida semblança que li dedica a Lleures i converses d’un filòleg, però el jove estudiant devia reservar aleshores tot el temps a absorbir àvidament els coneixements que li transmetia el gran romanista suís, i el seu afany d’anar a caminar per la muntanya es va resoldre en una sola sortida. El dia 8 de desembre de l’any 1938, ja a les acaballes de la guerra, encara va fer una modesta excursió a Collserola (itinerari 321, Can Fatjó), però la següent (7 i 8 de febrer de 1939) ja té per escenari forçat les terres germanes del Rosselló, seguida de tres més pel nord de França. Ve, tot seguit, el llarg sojorn americà, primer a Amèrica del Sud, Xile i, sobretot, Argentina, i després a Amèrica del Nord, Mèxic i els Estats Units. Durant els sis anys que va sojornar a Amèrica del Sud va dur a terme 66 ascensions, de les quals cal destacar la realitzada al Cerro Blanco Olomquimini (5.200 m.), que, segons va explicar ell mateix a Josep Pla (Homenots), va ser una primera ascensió dirigida per ell, i l’última d’aquelles ter­ res, la realitzada el mes de novembre de 1945, al Cerro del Plata, de 6.310 metres, que representa, sens dubte, el seu rècord d’altitud. Durant el període següent, també de sis anys, del 1946 al 1951, inclusivament, Coromines duu a terme 36 excursions a les muntanyes dels Estats Units i tres en terres mexicanes. L’any 1952 inaugura l’activitat excursionista amb l’ascensió al Castelo dos Mouros, de Sintra (Portugal), i l’acaba amb una última excursió a les muntanyes dels Estats Units. Ja reintegrat plenament al país, Coromines prossegueix amb intensitat la seva activitat excursionista, ara ja amb decidides finalitats lingüístiques. Aquesta activitat durant l’any 1963, per exemple, és realment frenètica. Deixa constància de 103 itineraris per terres del Pirineu, Mallorca i, especialment, el País Valencià. La prosa de Coromines, en aquests textos, és eminentment funcional, amb descripcions minucioses, tant del paisatge com de les incidències de l’excursió, sense excessos retòrics ni filigranes estilístiques. Podríem dir que és la pròpia del nostre llenguatge excursionista. La narració adopta l’ús de la primera persona, que algun cop abandona i recorre a l’estil impersonal propi d’una guia itinerària, amb l’ús habitual de la passiva pronominal: «Se surt de Centelles...». Sol mesurar Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 235

18/01/16 09:39


236

Llengua & Literatura, 26, 2016

la distància amb quarts, mitges hores i hores. És bo de fer observar que diu sistemàticament «un quart» i «tres quarts» (a vegades «tres quarts llargs»), i no «un quart d’hora» i «tres quarts d’hora», i també «cinc quarts», que, però, alterna, algun cop, amb «una hora i quart». No deixa d’indicar mai qui són els seus companys, però són certament nombroses les excursions que duu a terme sense companyia, la narració de les quals inicia invariablement amb la frase «Surto sol». En el transcurs de les seves excursions Joan Coromines va practicar assíduament la fotografia. Un plec que en conté vint-i-sis, òbviament en blanc i negre, il·lustra el contingut d’aquest volum, que inclou també una relació dels seus companys d’excursió, en la qual trobem personatges tan coneguts com Pompeu Fabra, Josep Maria Batista i Roca, Josep Maria de Casacuberta, Jordi Maragall, Jaume Miravitlles, Lluís Nicolau d’Olwer, Albert Oliveras, Josep Picó i Martí, Emili Vallès, Pau Vila, el doctor Pere Gabarró, els tres germans Arnalot i, encara, els mateixos germans de l’eminent lingüista. L’autor d’aquestes ratlles no sabria acabar-les sense recordar que una vegada l’atzar el va fer coincidir a la muntanya amb Joan Coromines, i va tenir el goig de mantenir-hi una bona conversa. Va ser el dia 16 d’abril de 1961 (itinerari 706), al cim de la Mola, de Sant Llorenç del Munt. Aquell dia Coromines anava acompa­ nyat per la seva muller i per Joan Lluís, pastor i folklorista pallarès, un personatge singular, que, entre altres coses, va ser un dels informants de Coromines pel que fa al parlar de la seva contrada.

Veny, Joan: De geolingüística i etimologia romàniques, José Enrique Gargallo Gil i Maria Reina Bastardas (eds.), Barcelona: Universitat de Barcelona, 2012; «Homenatges» Albert Jané

Institut d’Estudis Catalans ajane@iec.cat

Aquest volum d’homenatge al professor Joan Veny i Clar, guardonat, amb tota la justícia, amb el darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aplega vinti-nou treballs de l’eminent dialectòleg mallorquí (Campos, 1932), relacionats amb les matèries que el títol indica clarament i que havien vist la llum anteriorment en publicacions diverses. En la seva nota preliminar, els editors, José Enrique Gargallo Gil i Maria Reina Bastardas, reconeixen el mestratge que han rebut de Joan Veny, romanista com cal, ben legitimat per obres de referència com Els parlars catalans, i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), reivindiquen també el seu perfil científic de romanista cabal, potser encara no prou ben conegut a casa nostra. Efectivament, segons les seves paraules, remarquen els editors, del català estant, cal «obrir Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 236

18/01/16 09:39


Ressenyes

237

les fronteres cap a les altres llengües germanes, les romàniques». I és per això que han aplegat aquestes contribucions de diferents etapes d’una vida fecunda presidida per l’amor pels mots —és a dir, per la filologia. La tria de les contribucions, a partir d’una producció científica ingent, no ha estat evidentment, gens fàcil, i ha estat pactada entre l’autor i els editors. N’han hagut de quedar necessàriament exclosos diversos treballs molt estimables, i estimats per l’autor, però les exigències de l’espai —equiparables a les del temps— són implacables. Tanmateix, els editors tenen la convicció que les vint-i-nou contribucions que han resultat de la tria testimonien plenament el caràcter polièdric, diuen, i la humanitat de Veny. El contingut del llibre s’estructura en tretze apartats: I La vocació, II Una eina d’intercomunicació romànica, III Lèxic romànic, IV Circulacions lingüístiques, V Geolingüística, VI Aragonès i català, VII Aragonès, VIII Francès i català, IX Sard i català, X Català i castellà en contacte, XI Italià, XII Expansió meridional, XIII Lingüística contrastiva. Un simple cop d’ull als títols d’aquests tretze capítols fa adonar tot seguit de l’interès i l’atenció de Joan Veny per la relació del català amb les altres llengües romàniques, incloent-hi les que no sempre es prenen prou en consideració, com l’aragonès i el sard, sobre els quals Joan Veny té un coneixement poc comú. Però si a més dels títols dels capítols ens fixem en els dels treballs que comprenen, aquesta panoràmica s’amplia fins a uns límits gairebé exhaustius. Efectivament, sense esmentar-los tots, en el capítol IV tenim «De l’occità a l’andalús: garneu Trigla lyra», en els sis treballs agrupats en el capítol V és qüestió no solament de l’Atlas Linguistique Roman (ALiR) (amb el qual Joan Veny està íntimament vinculat), sinó també dels atles lingüístics gallec, d’Astúries (lèxic mariner), les Açores (etnogràfic), Valònia i el Piemont occidental; el capítol IX conté un treball sobre els noms populars dels ocells a l’Alguer; el capítol XII un sobre un catalanisme del murcià, i el capítol XIII un de dedicat als paral·lelismes lingüístics entre l’asturià i el català. És ben sabut que un dels temes específics en què Joan Veny s’ha especialitzat profundament és la ictionímia, és a dir, els noms populars dels peixos. Les afirmacions categòriques són sempre arriscades, però és molt probable, si no segur, que en el coneixement d’aquest camp no hi hagi, entre nosaltres, ningú que el superi. I aquesta especialització s’estén al vocabulari nàutic en general. És certament possible que hi hagi contribuït, en una certa mesura, el seu origen insular. En tot cas, és un fet que els noms dels peixos de la Mediterrània occidental no tenen secrets per al nostre autor. Una bona mostra d’aquest coneixement especialitzat és el magnífic treball inclòs al capítol IV, «Vocabulaire ichtyonimique et nautique catalan dans la Romania», que és el text d’una conferència que va pronunciar, el novembre de 2011, a Zadar (Croàcia), en el marc del col·loqui internacional d’etimologia i geolingüística romàniques «Mare loquens», que conté una proposició nova sobre l’origen del terme català dot, Poycrion americanum, amb referències geogràfiques que van des de Llançà fins a Malta, i una sorprenent informació sobre l’origen i la transmissió, sovint complexa i multidireccional, de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 237

18/01/16 09:39


238

Llengua & Literatura, 26, 2016

diversos termes del vocabulari nàutic. Així mateix, els extensos capítols monogràfics del mateix capítol dedicats al garneu, Trigla lyra, i a l’alatxa, Sardinella aurita, són un prodigi d’erudició i d’interpretació sàvia i ponderada d’un extraordinari conjunt d’informació. El coneixement tan especialitzat i profund de Joan Veny sobre ictioniímia i vocabulari nàutic l’ha emmenat a atribuir a la influència genovesa la introducció i adaptació de diversos termes d’aquestes matèries, que fins ara no sembla haver estat prou presa en consideració. Com diu Veny, així com Venècia va fer la seva expansió lingüística vers la mediterrània oriental, Gènova, una altra gran potència naval, la va fer vers la Mediterrània occidental i va impregnar dels seus parlars (Provença, França, la Península Ibèrica, Àfrica del Nord) fins i tot els altres països italoromànics i l’italià literari. Així, molts termes del nostre vocabulari marítim als quals ja s’ha atribuït un indubtable origen grec o d’altres parlars del Mediter­ rani oriental, hauria estat a través dels genovesos que s’haurien introduït en els nostres parlars. És també de destacar l’extraordinari estudi sobre els supervivents romànics de talentum ‘desig’, inclòs al capítol III, un dels primers treballs de Joan Veny, ja que fou publicat fa prop de seixanta anys, exactament el 1957, a la revista Revue de Linguistique Romane. És un mot que al llarg dels segles s’ha escampat d’una manera desigual pel territori de la Romània i ha diversificat considerablement la seva significació i la seva forma. La seva història, doncs, és una història fascinant, apassionant, que Joan Veny ens ofereix, d’una manera clara i ordenada, meravellat, ell mateix, com el primer, però sense que en cap moment es deixi endur per aquella fantasia incontrolada que moltes troballes inesperades poden provocar, ni s’aparti del rigor extrem del científic que no afirma mai res sense tenir les proves segures que li permeten de fer-ho. El coneixement que té Joan Veny dels múltiples aspectes del llenguatge li ve alhora del seu contacte directe amb la seva realitat vivent, és a dir, els parlants, amb totes les nombrosíssimes i pacients enquestes que ha dut a terme al llarg dels anys, molt especialment amb vista a la realització de l’Atles lingüístic de domini català, que ara dirigeix juntament amb Lídia Pons, i de la copiosa bibliografia que ha manejat. D’aquesta bibliografia destaca, sobretot, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. Veny discrepa més d’un cop de les conclusions a què va arribar el nostre primer etimòleg. Ho fa sempre amb un total coneixement de causa, d’una manera raonada i lúcida, serena, sense urc ni insolència, amb un respecte extrem per l’obra del gran mestre. I sense deixar de posar mai en relleu la magnitud inigualada d’aquesta obra verament titànica, la qual, com diria el mateix Coromines, ell és el primer a «mostrar als estranys amb orgull de català o de romanista». Tres apèndixs clouen aquesta obra de Joan Veny: Semblança biobibliogràfica de Joan Veny, per José Enrique Gargallo Gil i Maria Reina Bastardas, Referències bibliogràfiques i Índex analític.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 238

18/01/16 09:39


Ressenyes

239

Gifreu, Josep (2014): El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua catalana als mèdia (1976-2013). Bellaterra, Castelló de la Plana, Barcelona i València: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Publicacions de la Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra i Publicacions de la Universitat de València, «Aldea Global» 29 Daniel Casals i Martorell

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana daniel.casals@uab.cat

L’adveniment de la democràcia a l’Estat espanyol, durant la segona meitat de la dècada dels anys setanta del segle xx, va comportar la recuperació de l’oficialitat del català per a l’espai públic, una condició que li havia estat negada pel franquisme des de l’any 1938. A partir d’aleshores, l’ús tolerat o clandestí de la llengua catalana havia de ser entès com un acte de resistència cultural i de risc. Durant els anys de l’interludi tràgic —manllevant les paraules de Josep Faulí— l’ús públic català, també als mitjans de comunicació, va passar d’una absència durant la dècada dels quaranta a una presència testimonial lligada a continguts folklòrics als anys cinquanta. El decenni següent va ser testimoni d’una certa flexibilitat. L’idioma va ser permès i usat en alguns programes de ràdio, per bé que sota una vigilància estricta. Entre els diversos exemples, hi ha l’espai «Radioscope», dirigit i presentat per Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona, en el qual, a més d’inserir algunes frases i paraules en català, es va promocionar el naixement de la Nova Cançó. L’existència d’espais com aquests i també de columnes de premsa en català es devien a una certa obertura del règim amb l’objectiu d’obtenir reconeixement internacional. Aquest canvi es va materialitzar en actituds polítiques i també en regulacions com la Ley de prensa e imprenta, de 18 de març de 1966, coneguda com a «llei Fraga» pel ministre que la va impulsar. Tot i això, i malgrat que se n’havia projectat un, de diari en català no se’n va autoritzar cap. Es va permetre una capçalera nova escrita en castellà, Tele-eXpress, gràcies a una llicència que el Ministerio de Información y Turismo va atorgar als periodistes Ignasi Agustí i Carles Sentís, tot i que no es va autoritzar el suplement en català que aquell projecte preveia. Van caldre dos anys perquè, el 22 de juliol de 1966, sortís el setmanari cultural Tele/estel (1966-1970), escrit íntegrament en català. De fet, durant la dècada dels seixanta hi va haver un degoteig de publicacions específiques, infantils i religioses, entre d’altres, redactades en aquest idioma. Aquell decenni va néixer Televisión Española, l’única de què es va disposar durant força temps, que va emetre alguns espais de caràcter cultural en català per mitjà del «circuito catalán». El punt de partida va ser l’adaptació de La ferida lluminosa, de Josep Maria de Segarra. A la primera meitat de la dècada dels setanta hi va haver un augment de la presència d’aquest idioma a la premsa, a la ràdio i a la televisió, amb fites com «Dietari» (1974-1977), de Ràdio Barcelona. L’any 1976 es concentren Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 239

18/01/16 09:39


240

Llengua & Literatura, 26, 2016

tres fites importants: (1) la sortida del diari Avui, el primer exclusivament en català després de la Guerra Civil espanyola; (2) l’inici de les emissions de «Futbol en català», a Ràdio Barcelona el 5 de setembre de 1976, i (3) la posada en marxa de Ràdio 4, la primera emissora d’abast nacional que va emetre exclusivament en català des del 13 de desembre de 1976. Després va venir la recuperació de l’oficialitat reconeguda per la Constitució espanyola (1978), per l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1979) i, posteriorment, pels marcs estatutaris valencià i balear, que van donar cobertura a la utilització de la llengua en àmbits transcendentals d’ús com l’administració pública, el sistema d’ensenyament i els mitjans de comunicació. Del període que es va iniciar justament l’any 1976 fins a l’actualitat, se n’ocupa, de manera excel·lent, la novetat bibliogràfica El català a l’espai de comunicació (2014), del doctor Josep Gifreu i Pinsach, catedràtic de Teoria de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Segons aquest autor, l’obra objecte de resse­ nya té l’objectiu de fer «una aproximació sistemàtica a l’evolució del procés general de normalització de la llengua catalana en l’ecosistema mediàtic de finals del segle xx i començaments del segle xxi» (p. 18). El català a l’espai de comunicació està publicat al número 29 de la col·lecció «Aldea Global», en què participen les universitats Autònoma de Barcelona, Jaume I de Castelló, Pompeu Fabra i de València. S’inicia amb un pròleg d’Isidor Marí i amb una presentació de l’autor, es culmina amb un extens apartat bibliogràfic i s’estructura en set capítols: (1) llengua i espai de comunicació, (2) evolució del debat i la recerca de l’espai català, (3) les polítiques de la llengua i els mitjans de comunicació, (4) la llengua catalana als mèdia tradicionals, (5) la llengua catalana a Internet i als nous mèdia, (6) l’estandardització i el(s) model(s) de llengua als mèdia i (7) un balanç del català a l’espai de comunicació. El primer capítol (p. 25-54) defensa la tesi que «l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua específica requereix disposar avui d’un espai de comunicació en la llengua pròpia, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació en l’era global digital» (p. 25). S’hi tracten els conceptes de llengua, poder i grups lingüístics, el paper central dels mitjans en l’ecologia de les llengües, la posició de les institucions internacionals sobre els drets lingüístics, el debat lingüístic al continent europeu, la relació entre els mitjans de massa i la disciplina de la sociolingüística i també s’hi fa una aportació al concepte d’espai de comunicació. El capítol segon (p. 55-74) repassa els principals avenços fets en el període estudiat en àmbits de recerca interdisciplinaris entre mitjans de comunicació i normalització lingüística, que el doctor Gifreu situa en el context dels «media studies i la sociolingüística» (p. 55). Els aspectes analitzats són les accions polítiques dutes a terme per normalitzar la llengua, la utilització de l’idioma als mitjans i el procés d’estandardització lingüística i els models de llengua. El tercer capítol (p. 57-94) s’ocupa de repassar panoràmicament les polítiques posades en pràctica, des de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 240

18/01/16 09:39


Ressenyes

241

finals dels anys setanta del segle xx fins a l’actualitat, en el procés de normalització del català als mitjans de massa. El capítol quart (p. 95-139) entra en la concreció de l’ús del català als mitjans de comunicació tradicionals: premsa, ràdio i televisió. El punt inicial se situa en l’aparició ja esmentada, el 23 d’abril de 1976, de l’Avui, una fita que tancava el parèntesi de trenta-set anys sense cap rotatiu diari en la nostra llengua. S’hi presenta, d’una manera molt clara, l’evolució que ha sofert la seva presència als mitjans des d’aleshores ençà en publicacions generals i específiques, en emissores de ràdio i en canals de televisió. Així mateix, s’hi assenyalen fites com l’esmentada aparició de Ràdio 4, la primera emissora d’abast nacional que s’expressava íntegrament en català després de la finalització de la Guerra Civil espanyola; la sortida en antena de Catalunya Ràdio, el 20 de juny de 1983; el sorgiment de Ràdio 9 al País Valencià, el 9 d’octubre de 1989, i també el d’IB3 Ràdio a les Illes Balears, l’1 de març de 2005, a més de repassar el panorama radiofònic privat. Pel que fa a la televisió, s’hi remarquen fets cabdals com l’evolució de les emissions en català de Radio Televisión Española (RTVE), l’aparició de TV3 l’any 1983 i del Canal 9 el 1989, a més dels canals privats. Gifreu hi analitza, molt documentadament, el conflicte per a la recepció de Televisió de Catalunya al País Valencià i el lamentable episodi de tancament de la Ràdio Televisió Valenciana. Aquest capítol inclou també l’avaluació de l’impacte de la televisió digital terrestre (TDT) en l’espai de comunicació i la producció audiovisual en català. El capítol cinquè (p. 141-166) se centra en l’ús de la llengua a la xarxa i als nous mitjans de l’era digital. S’hi explica la coexistència a l’espai de comunicació de dos sistemes: un de basat en els «mèdia tradicionals, analògics, de base territorial», anomenat T+T, i un altre d’integrat per «nous mèdia digitals i desterritorialitzats». S’hi ofereix una repassada de la presència del català a Internet: el domini .cat, els cercadors i les xarxes mundials, els mitjans tradicionals a la xarxa, els nous mitjans digitals i les plataformes d’actors no mediàtics (universitats, teatre i dansa, fires i salons, entre d’altres). Gifreu també hi examina la presència de la nostra llengua al «viquiespai», en diferents tipus de plataformes: de coneixement per compartir, com la Wiquipèdia; de voluntariat, com Sofcatalà i Xadica; «de creativitat, de llibertat i d’intervenció civil», com Catosfera, i de «creació de comunitat d’interessos», com Facebook i Twitter. El capítol sisè (p. 167-214) està dedicat al procés d’estandardització i als models lingüístics dels mitjans de comunicació en català. S’hi parla de les relacions entre la normalització i l’estàndard, i sobre aquest aspecte s’hi aporten les tesis de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l’IEC. A continuació, Gifreu s’endinsa en les peticions d’elaboració d’un model de llengua per als mitjans que hi va haver durant la dècada dels setanta del segle passat, i els debats associats, com l’anomenada polèmica entre els heavies i els lights, i les diferents concepcions de llengua que representaven. També s’hi recull el debat sobre el model de català per als mitjans audiovisuals, tenint en compte els principals mèdia del domini com TV3, CataLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 241

18/01/16 09:39


242

Llengua & Literatura, 26, 2016

lunya Ràdio i Canal 9. Aquest apartat inclou la posició adoptada per la Secció Filològica de l’IEC i la seva obra Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, com a marc de referència per als principals agents de l’estandardització. Aquest capítol s’introdueix també en els llibres d’estil dels mèdia en català, els compendis de criteris que fixen els seus models lingüístics planificats. S’hi fa un inventari exhaustiu i necessari que permet tenir constància del ric panorama d’aquest tipus de manuals dels mitjans que hi ha en els territoris de parla catalana i de la seva evolució. Com a conseqüència dels avatars històrics exposats, aquests promptuaris han optat, en general i en una primera etapa (anys vuitanta i noranta del segle xx), per l’establiment de criteris lingüístics, amb l’objectiu que els professionals dels mitjans puguin trobar-hi les solucions adients per fer la seva feina. Només els llibres d’estil més recents han incorporat criteris sobre qüestions periodístiques, com la deontologia, els gèneres de la informació o el grafisme. El català a l’espai de comunicació inclou també noves propostes sobre estandardització i variació, fruit de l’existència de diversos registres desenvolupats en els mitjans de comunicació i de la ubicació dels mitjans. Tanca aquest capítol una aproximació a la qualitat lingüística dels mitjans i una reflexió sobre la viabilitat d’un «estàndard oral comú per als mèdia». El setè i darrer capítol (p. 215-230) avalua la presència de la llengua catalana a l’espai de comunicació. Josep Gifreu hi presenta, de manera resumida, les etapes del procés de normalització, els alts i baixos en l’ús d’aquest idioma als mitjans de comunicació de cada zona del domini, apartat en què Gifreu recupera la distinció entre «mèdia tradicionals, de base territorial» i «nous mèdia digitals desterritorialitzats (ciberespai)». L’apartat «Reptes del català al nou espai de comunicació» exposa els principals desafiaments per al segle xxi, amb l’objectiu de «fer del català la llengua nacional normalitzada dels catalans en el nou ecosistema comunicatiu» (p. 216). El doctor Josep Gifreu creu que «el repte central per a una llengua i cultura de rang mitjà com la catalana serà la producció, edició i difusió de continguts aptes per competir en la xarxa: especialment, de continguts audiovisuals, multimèdia i interactius, que són els que més valoraran els natius digitals» (p. 229). Per intentar assolir-lo, postula que les administracions públiques han d’encaminar les accions tant a enfortir les empreses i institucions públiques que elaboren i difonen «continguts multimèdia en català en tots els gèneres i formats propis d’un servei públic de qualitat» com també a «assegurar una doble coordinació d’accions: entre el sector públic i el sector privat, i entre els nuclis mediàtics del sector públic de cada un dels diversos Països Catalans» (p. 230). Amb el contingut exposat i amb reptes i propostes com aquests, El català a l’espai de comunicació és un viatge per la història del català als mitjans de comunicació des de l’època fosca de la dictadura franquista fins a l’era digital actual. Com a reconstrucció històrica, cobreix una necessitat bàsica per al coneixement global i aprofundit dels gairebé quaranta anys de represa de la llengua als mitjans de comunicació. Aquesta obra del doctor Gifreu esdevé, des de la seva publicació, una referència obligada per als estudiosos de la historiografia dels Països Catalans Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 242

18/01/16 09:39


Ressenyes

243

del tombant dels segles xx a xxi, de la història contemporània de la llengua catalana i de la història de la comunicació dels territoris catalanòfons. Alhora, com altres contribucions científiques precedents del doctor Josep Gifreu, aquest volum és una contribució cabdal a la teoria de la comunicació per l’excel·lent aportació que s’hi fa sobre el concepte d’espai de comunicació per mitjà de l’anàlisi exhaustiva del cas de la llengua catalana. I per la importància i per l’actualitat de la matèria que tracta, el coneixement que aporta l’obra que ressenyem s’hauria d’incorporar, immediatament, a les síntesis sobre les disciplines esmentades, perquè sigui difós i conegut entre la població. El català a l’espai de comunicació, però, no s’atura en el passat i en el present, sinó que encara el futur. L’anàlisi de quatre dècades del procés de recuperació de l’idioma als mitjans de comunicació de massa i dels seus precedents en època de prohibició permet al doctor Josep Gifreu de plantejar, amb clarividència, els requisits que ha de complir la llengua per assolir la normalitat en una societat comunicativament transformada com l’actual. En aquest sentit, al pròleg, Isidor Marí afirma que aquesta obra «és imprescindible per a qualsevol que vulgui saber cap a on hem de conduir la nostra comunitat si volem que ocupi el lloc que li pertoca en el context mundial [...] Tothom, després de llegir aquesta obra, podrà tenir una visió suficient del camí recorregut i del que ens queda per recórrer en la construcció de l’espai del català en la societat-xarxa mundial» (p. 13-14). Els agents implicats en l’estandardització de la llengua, sobretot els mèdia en català actuals, han de tenir aquest llibre de Josep Gifreu com a obra de capçalera, perquè, a més d’exposar-los exhaustivament el difícil camí recorregut pel català en aquest àmbit, els obre perspectives d’actuació. Les propostes que els planteja poden contribuir, sens dubte, a enfortir-los i a desenvolupar l’espai català de comunicació, cosa que, de facto, significaria contribuir decisivament a la normalització de la llengua catalana i a posar-la al nivell dels idiomes més ben situats en l’escena internacional.

Beltran i Cavaller, Joan Salvador: Les preposicions per i per a (Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més), Lleida: Pagès editors, 2014. Jaume Casassas i Castellà

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis de Filologia Catalana jcasassas@uoc.edu

Aquesta obra, publicada l’octubre del 2014, constitueix una valuosa i destacable aportació a una qüestió gramatical actual, la controvertida distribució de les preposicions per i per a, un tema pendent de ser delimitat i definit per la Secció Filològica de l’IEC. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 243

18/01/16 09:39


244

Llengua & Literatura, 26, 2016

El professor Joan Salvador Beltran i Cavaller (Tortosa, 1933) ha estructurat el seu extens llibre (300 pàgines) en un proemi i set capítols. En el proemi exposa el contingut de l’obra i la metodologia de treball emprada. També evoca l’esperança que es deixin «ben pocs detalls que puguen ser objecte de controvèrsia». Els quatre primers capítols formen la primera part, aquella que respon al «recapitulem» del subtítol. A continuació, en resumim el contingut. En el capítol primer, que duu per títol «Per i per a en l’obra de Fabra», l’autor ens fa adonar de l’evolució del criteri fabrià sobre aquestes preposicions. És a dir, Pompeu Fabra persuadit de suggerir preferència per la preposició per per a uns casos concrets, els de confluència de causa i finalitat en un complement verbal (preposició + infinitiu), evolucionà vers una posició de completa llibertat de tria entre preposició simple o composta, depenent de si qui escriu prioritza el caràcter causal o final respectivament del dit complement. El professor Beltran destaca que, de totes les seves gramàtiques, hauríem de tenir molt en compte l’última que va poder controlar en vida: la Gramàtica catalana publicada a París l’any 1946 (podríem afegir, a més, que molt probablement ens hauríem estalviat molta controvèrsia arran d’aquestes proposicions si aquesta obra no hagués estat ignorada durant ben bé quatre o cinc dècades). El capítol segon, titulat «Per i per a en els textos gramaticals i en els treballs posteriors a Fabra», és un repàs i alhora un estudi crític de les interpretacions i opinions de més de cinquanta autors diversos que han parlat, després de Fabra, sobre el tema que ens ocupa. Alguns són escrits gramaticals, és a dir, gramàtiques i exercicis gramaticals, altres són opinions exposades i estudis realitzats sobre aquest punt normatiu. La majoria d’aquests escrits han estat editats. Uns pocs, no. L’autor mira de ser objectiu i alhora crític, tot contraposant el seu parer amb sòlids arguments quan cal. De fet, no s’està de subratllar els casos en què l’autor del text analitzat presenta dades que és demostrable que no s’ajusten a la realitat. La seva anàlisi crítica el porta a concloure que la proposta coneguda com a «Coromines-Solà» (que consisteix a emprar per únicament i exclusivament davant infinitius, adverbis i conjuncions) des d’una òptica estrictament lingüística no està prou fonamentada. El capítol tercer es titula «Les recomanacions dels centres de Normalització Lingüística i de les universitats. Ús habitual en l’administració i en els mitjans de comunicació» i ofereix una visió de l’estat en què es troba la llengua en aquests moments com a conseqüència de la coexistència de criteris normatius contraposats, de manera que evidencia en certa manera la confusió que aquesta situació comporta. Per exemple, destaca el fet que la majoria d’universitats de la part septentrional del domini lingüístic no fa el seguiment normatiu fabrià que sí que fa la resta d’universitats, referent a aquesta qüestió normativa. El capítol quart té per nom «Terminologia, semàntica i ús col·loquial» i exposa de manera descriptiva el funcionament oral de les preposicions i conjuncions que tenen relació amb les idees de causa, de finalitat i de destinació en els dialectes que han conservat l’ús de per a en la llengua oral. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 244

18/01/16 09:39


Ressenyes

245

Els tres capítols següents constitueixen la segona part de l’obra. Responen a l’expressió afegim-hi alguna cosa més del subtítol. Els comentem tot seguit. El capítol cinquè té per títol «Evolució de per a des del seu naixement». Es tracta d’un capítol d’extensió destacable, d’un centenar de pàgines, en què Beltran fa un estudi de l’evolució de l’ús de les esmentades preposicions i també de les conjuncions associades (perquè, per tal que, per ço que...) des del segle xiii fins al segle xix, a partir de l’anàlisi de més de 27.000 ocurrències preposicionals en textos pertanyents a 74 obres, contingudes en 61 volums, de 32 autors (les quatre Cròniques, El Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, 38 obres de Llull, obres de Bernat Metge, d’Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, el Curial e Güelfa, obres de Jaume Roig, de St. Vicent Ferrer, de Cristòfol Despuig, del Rector de Vallfogona, de Josep Esplugues, de Francesc Flos i Calcat, entre altres). Posa l’èmfasi en l’aparició de la preposició composta. En aquest sentit, a partir d’anàlisis realitzades en els textos més antics (dels Furs de València, dels Costums de Tortosa i d’obres de Jaume I, Desclot i Ramon Llull) estableix una hipòtesi sobre l’etimologia de la preposició per a: «fou obtinguda per mitjà de la juxtaposició de les preposicions simples per, de sentit causal, i a, de valor final» i afegeix en una nota a peu de pàgina (nota 6, p. 143), un parell de comentaris: d’una banda, remarca com Coromines mateix reconeix explícitament en la seva obra Lleures, Nou converses, § 65, que potser la seva pròpia hipòtesi, que hi exposa, sobre l’etimologia de la preposició per a, és discutible, i de l’altra, no s’està de manifestar el seu desacord més explícit amb la hipòtesi formulada per Carles Segura en un estudi del 2009, que atribueix l’origen de per a a una possible influència de l’aragonès. Joan S. Beltran ho defensa amb una argumentació raonada, fruit de les seves anàlisis. La hipòtesi que planteja Beltran ja va ser suggerida en el seu moment per Joan Bastardas (1979: «Sobre la construcció medieval “per sarrains a preïcar”», dins Estudis universitaris catalans, volum xxiii). El títol del capítol sisè és «Referència de les llengües peninsulars més pròximes». Aquest capítol, pel que fa al tema objecte d’estudi, es proposa mostrar quines similituds amb el català, presenten el castellà medieval i clàssic i també l’aragonès antic i actual, a partir, però, d’una mostra força més petita de textos en aquestes dues llengües. El capítol setè és el de les «Conclusions». En aquest capítol, més enllà del que ja hem dit sobre la gènesi de la preposició composta, destaca 1) la validesa de les expressions «per a sempre» i «per sempre més» gairebé idèntiques entre si, 2) la bondat de la preposició composta quan hom vol expressar opinió (exemple: «per a mi, convé fer-ho abans»), 3) per a distingir els casos d’expressió de voluntarietat (l’autor els anomena «impulsivofinals») dels altres casos és bàsic posar l’atenció a si el subjecte de l’oració principal és agent i si aquest subjecte és coincident amb el de l’oració subordinada, la d’infinitiu precedida de preposició, 4) argumenta i defensa, a partir del punt de vista expressat per Fabra (1946), la validesa d’expressions com ara «l’anada de Joan Madrid per a visitar l’exposició». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 245

19/01/16 08:10


246

Llengua & Literatura, 26, 2016

El recorregut descriptiu que acabem de fer d’aquest llibre torna a posar a la palestra allò que va afirmar Coromines (1971: Nou converses sobre per i per a, §42) referint-se a Pompeu Fabra i la seva normativa: «[...] abans de prendre cap decisió que el rectifiqui (ni que sigui en detalls d’escassa importància) ens hi hem de pensar madurament i moltíssimes vegades». A més a més de les conclusions prou convincents que exposa Beltran i que qüestionen la necessitat d’elevar a normativa la proposta Coromines-Solà, les paraules de Coromines mateix, d’estar ben segurs abans de rectificar Fabra, ens interpel·len pregonament. Esperem que la Comissió de Gramàtica de la Filològica de l’IEC estudiï i reflexioni novament entorn d’aquesta qüestió a la llum de les noves aportacions de J. S. Beltran. Cal actualitzar la norma amb una de major flexibilitat. És clar. L’autor està persuadit que les modificacions que calen han de ser les mínimes. Això és el que deduïm en el capítol de conclusions. D’altra banda, atès el grau de profunditat i de reflexió assolit sobre els diversos aspectes (diacrònics, semàntics, sintàctics, dialectals, etc.) que regeixen i configuren l’ús i el funcionament de les preposicions per i per a, a partir de tot el que s’ha dit i escrit fins ara, i especialment, arran del nou llibre de J. S. Beltran, hom pot tenir la percepció que ja s’ha arribat a la meta en aquesta qüestió. Si bé estem d’acord que el tema està prou madur per a prendre una determinació normativa, modestament pensem que hi ha aspectes que poden ser investigats amb més profunditat. Estem persuadits que encara no hem tocat fons, i per mostrar això que afirmem, esbossem tres detalls en què pensem que l’anàlisi, la reflexió i l’estudi no són encara prou madurs: 1) Sembla assenyat tenir en compte en la normativa el que la semàntica de les preposicions ja distingeix adequadament: els casos de preposició regida pel verb (casos aliens als significats de causa o de finalitat) dels casos que podem analitzar com a semànticament causals o finals: A. No sé si opta per tocar el dos o per quedar bé B. No sé si opta per l’alternativa A per responsabilitat o per quedar bé

En l’exemple A), per quedar bé no té sentit causal, no és pas la causa de la seva opció, mentre que en l’exemple B) la mateixa expressió per quedar bé sí que en té, de sentit causal. En A), el verb regeix les dues preposicions per, mentre que en B), només en regeix la primera. 2) La terminologia beltraniana de verbs impulsivofinals (equivalents als casos en què Fabra parlava de confluència de causa i finalitat alhora), i altres, és readaptable a una altra terminologia més precisa, a fi de millorar-ne la descripció semàntica, perquè el caràcter «impulsivofinal» d’un verb no n’és pas un tret intrínsec, sinó que depèn del context en cada cas; en aquest sentit sembla més assenyat parlar de «verbs que presenten una estructura impulsivofinal en un context determinat»; de la mateixa manera que avui sabem, d’acord amb els estudis de Mila Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 246

18/01/16 09:39


Ressenyes

247

Segarra, Joan Solà, J. S. Beltran i de qui signa aquestes ratlles, que no és lícit parlar de «verbs d’acció voluntària» sinó de «verbs que expressen una acció voluntària en un context determinat». 3) Atès que en l’any 2006 han estat publicats dubtes sobre el fet que hom consideri com a prototípic l’estil d’escriptura de Cervantes perquè en el Quixot s’han trobat expressions i estructures de llengua que s’aparten1 de les emprades pels seus coetanis (Lope de Vega, Quevedo, Góngora, etc.), sembla assenyat l’estudi d’alguna obra addicional d’algun altre autor d’aquesta època a fi de comprovar que s’arriba als mateixos resultats als quals s’ha arribat en l’estudi de J. S. Beltran.

1.  2006: Enigma Cervantes, Documental de D. Grau i J. Bilbeny on s’exposen dubtes racionals (vegeu fragments del vídeo: https://www.youtube.com/watch?v= 9Ow7iQs18P8) arran de l’origen de Cervantes i la seva obra (vegeu transcripció del vídeo: http://www.inh.cat/articles/Enigma-Cervantes.-La-transcripcio-del-documental1-3-). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 131-247

llengua_literatura_26.indd 247

18/01/16 09:39


llengua_literatura_26.indd 248

18/01/16 09:39


CRテ誰ICA

llengua_literatura_26.indd 249

18/01/16 09:39


llengua_literatura_26.indd 250

18/01/16 09:39


SEMINARI DE LITERATURA I CULTURA DE L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA (SLIMM) DEL DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (2014-2015) Anna Fernàndez Clot

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana afernandez.clot@ub.edu

Literatura i cultura de l’Edat Mitjana La primera sessió del seminari del curs 2014-2015 va tenir lloc el 8 d’octubre i va anar a càrrec d’Anton Espadaler, que va parlar de «Les partides d’Orient. Per al Jacob Xalabín». Va començar remarcant la singularitat d’aquesta novel·la en el marc de les novel·les catalanes i franceses del segle xv. Si bé es troben diverses narracions que situen l’heroi en la lluita contra els turcs, aquests són presentats com a antagonistes de la cristiandat i el món turc és retratat com un tema llunyà, poc documentat. Per contra, la Història de Jacob Xalabín combina fets i personatges turcs documentats i episodis de ficció situats en un terreny real, sense judicis de valor sobre els costums i les creences religioses. El conferenciant va fer una sinopsi argumental de la novel·la, a partir de la qual va remarcar alguns trets de referencialitat de l’obra. Espadaler va observar que la ficció que embolcalla la narració de fets històrics combina la petja oriental que escau als personatges amb determinats pressupòsits occidentals i cristians i va descriure les principals característiques de l’ambientació turca (alimentació, pràctiques conjugals, usos funeraris, ús del vel, dones que cavalquen amb mules, instruments musicals, pràctica de seure en coixí, domini de les armes, etc.). Pel que fa als personatges i fets històrics, es va centrar en el dibuix de les figures importants del món turc (el soldà Murat I i els seus fills Jacob i Bajazet, i els dos caps de l’exèrcit d’Alí Paixà, pare i fill) i va analitzar amb detall la narració de la batalla de Kossovo, que és presentada i contextualitzada des de l’òptica otomana. Després de revisar les diverses hipòtesis sobre la datació de la novel·la i de valorar algunes referències al context polític, Espadaler va afirmar que l’obra ha de ser pròxima a la narració dels fets i, per tant, cal situar-la a començament del segle xv. Va rebutjar la hipòtesi segons la qual el text és una traducció i va considerar més plausible l’autoria catalana. El dia 11 de novembre Anna Radaelli va presentar la ponència «Collane di rime fra carte d’archivio trecentesche di Castelló d’Empúries», en la qual va analitzar algunes de les peces rimades en vulgar copiades en protocols notarials de Castelló d’Empúries, que connecten amb la tradició occitana, catalana i italiana. L’any 2001 Miquel Pujol i Canelles (Poesia occitanocatalana de Castelló d’Empúries. Recull de poemes de final del segle XIII i primer terç del XIV, InstiLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_26.indd 251

18/01/16 09:39


252

Llengua & Literatura, 26, 2016

tut d’Estudis Empordanesos – Patronat Francesc Eiximenis) va publicar vint textos de caràcter fragmentari, copiats en dotze llibres protocol·laris del fons notarial públic de Castelló entre 1288 i 1339, durant el període de notariat de Pere de Serra i Pere Perrini. Aquest període correspon als anys posteriors a la producció de Cerverí de Girona i anteriors a la composició del Cançoneret de Ripoll, i coincideix amb la inauguració del Consistori de Tolosa (els Jocs Florals de 1324) i amb el canvi de senyoria a Castelló d’Empúries entre la casa comtal d’Empúries (fins a 1325) i el casal de Barcelona (amb l’infant Pere d’Empúries). El període coincideix, també, amb la cronologia del corpus de peces en vers que es troben als Memoriali Bolognesi, un corpus format per cent-vint peces copiades en registres de cinquanta notaris entre 1279 i 1333. Radaelli va assenyalar l’analogia entre el corpus de Castelló i el de Bolonya, i va remarcar la importància de la presència d’estudiants catalans als estudis de Bolonya durant el segle xiii. Dels diversos gèneres representats en aquest corpus, Radaelli va centrar l’atenció en les danses i, sobretot, en les peces d’intercanvi dialogat o correspondències en vers. La ponent va analitzar l’ús del terme tensa en relació amb l’estructura d’una de les composicions i el seu context judicial i va mostrar altres exemples de la tradició; també va relacionar l’esquema estròfic amb alguns exemples de Bertran Carbonell i va considerar la possibilitat que la composició fos improvisada. També va estudiar, entre d’altres, la tençó fictícia amb una figura femenina, com el poema VII del corpus (AHG, Castelló 32, Pere Perrini, 1311-1315): un intercanvi imaginari entre Bartomeu i la febre Quartana que presenta una dramatització còmica (i al·legòrica) del contrast amorós entre home i dona. La ponent va remarcar que la coherència estilística i de contingut dels textos i la seva organització en la pàgina fan del cançoner un recull personal, produït com a oci i per al gaudi personal, sense voluntat de divulgació. La sessió del dia 2 de desembre va anar a càrrec de Francesc Tous, que va presentar una síntesi de la seva tesi doctoral, dedicada a l’estudi de l’ús del proverbi en l’obra de Ramon Llull. Tous va presentar el corpus de col·leccions de proverbis lul·lians (reculls inserits en altres obres i reculls pròpiament de proverbis) i va observar que les tres col·leccions «pures» de proverbis (Proverbis de Ramon, Mil proverbis, Proverbis d’ensenyament) han rebut una atenció crítica menor. A continuació es va centrar en la noció de proverbi que Llull assumeix i la va comparar amb les definicions d’aforisme, proverbi i sentència que es troben en els tractats retòrics i clàssics i medievals; va remarcar que les definicions lul·lianes eliminen propietats com el caràcter universal de la lliçó d’un proverbi o la seva possible metaforicitat, i només retenen la propietat del proverbi de formular de manera breu una gran veritat. L’anàlisi dels tres reculls de proverbis lul·lians va permetre observar l’aplicació pràctica d’aquesta forma. El ponent va distingir dues línies cronològiques definides en funció de les característiques de les col·leccions lul·lianes de proverbis i va destacar la multifuncionalitat de les colleccions de Llull i l’aportació original de l’autor a la tradició proverbial romànica. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 252

18/01/16 09:39


Crònica

253

En la primera sessió del segon quadrimestre del curs, que va tenir lloc el 3 de març de 2015, Francesc J. Gómez va parlar de la «Difusió de la Commedia de Dante en la cultura catalana medieval». El ponent va presentar diverses dades sobre la difusió i la recepció de la Commedia en la cultura catalana fins a 1460, obtingudes en el procés de preparació de la seva tesi doctoral dedicada a l’estudi i l’edició del Tractat de les penes particulars d’infern de Joan Pasqual (defensada el 2013). Com a suport a la presentació, Gómez va utilitzar un quadre sinòptic amb les principals dades sobre els textos d’autors catalans que segueixen la Commedia, els lectors i/o possessors de testimonis de la Commedia relacionats amb els textos esmentats i algunes notes sobre el context cultural. En primer lloc, va fer algunes observacions generals sobre el marc cronològic i les característiques de la recepció de la Commedia en la cultura catalana. Segons Gómez, és possible distingir diverses etapes i diversos tipus de lectura, en funció dels passatges d’interès de l’obra de Dante: lectura cortesa i sentimental, valoració de la lírica culta, tradició historicopolítica, tradició escatològica i interès per la Commedia com a repertori retòric i de sentències morals. Les primeres mostres segures de la influència de la Commedia en la cultura catalana es troben en Bernat Metge, al Llibre de Fortuna i Prudència (1381) i a Lo somni (c. 1398), i en dos poemes d’Andreu Febrer (I i VIII); el primer testimoni de la influència d’un comentari es troba en una carta de 1408 de Martí I. Francesc Gómez va explicar la importància de la cort de Frederic III de Sicília en la recepció i difusió de la Commedia i va proposar la possibilitat que l’obra entrés a la Corona d’Aragó per via de la reina Elionor. Les mostres recollides per Francesc Gómez fins a 1460 són representatives de la creixent penetració de la Commedia en la cultura catalana durant el segle xv. La sessió del 14 d’abril, titulada «Els cabdills de l’expedició a Orient segons Paquimeres», va anar a càrrec d’Ernest Marcos. El ponent va mostrar els principals recursos usats per caracteritzar els cabdills de l’expedició catalana a Orient en els darrers llibres de les Relacions històriques de Jordi Paquimeres, i va acompanyar l’exposició amb una selecció de fragments, traduïts al català a partir de l’edició crítica (Georges Pachymérès, Relations historiques. IV. Livres X-XIII, Corpus Fontium Historiae Byzantinae, París, 1999). Abans del comentari dels textos, Marcos va fer una introducció general sobre Jordi Paquimeres i les Relacions històriques. L’autor segueix la tradició historiogràfica grecoromana i utilitza diversos recursos d’aquesta tradició, tal i com va mostrar Marcos a propòsit de la descripció dels personatges. Una selecció de fragments dels llibres XI i XII de les Relacions històriques va permetre presentar el tractament de determinats esdeveniments i, sobretot, de les principals figures bizantines i llatines davant d’aquests esdeveniments durant l’expedició catalana a Orient. L’explicació de Marcos va permetre als assistents de conèixer els recursos utilitzats per l’escriptor bizantí Paquimeres en la caracterització dels personatges principals de l’expedició catalana a Orient (emperadors bizantins i cabdills catalans) i en la narració de determinats esdeveniments; també va permetre comparar les descripcions i els fets remarcats per Paquimeres amb la narració de Ramon Muntaner. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 253

18/01/16 09:39


254

Llengua & Literatura, 26, 2016

Isabel Grifoll va ser la conferenciant de la sessió del 19 de maig, que portava per títol «Còdex Lleida, Arxiu de la Catedral, núm. 5: textos i contextos». La ponent va presentar els resultats de la seva participació en una recerca iniciada fa uns anys pel professor Alfred Agustí sobre el còdex del títol, copiat a mitjan segle xiv i procedent de Roda d’Isàvena. Grifoll va fer una breu descripció del manuscrit i de la seva història, va presentar les parts temàtiques de què està format i els textos que contenen, i es va centrar en les obres copiades a la segona part del volum. Cal situar-ne la producció a la segona meitat del segle xiv, probablement a Lleida. La primera part del còdex és un compendi d’història sagrada (textos del Gènesi, de l’Evangeli de Nicodem i llegendes extrabíbliques). De la segona part del volum Grifoll va destacar-ne: la traducció catalana de la Sibil·la Tiburtina, la traducció catalana del De Ortu et Tempore Antichristi d’Adso Dervensis, la traducció d’un fragment de la Navigatio Sancti Brendani i el Plant de nostra dona santa Maria. En les consideracions finals Grifoll va remarcar l’interès de la creació i difusió dels compendis bíblics a l’Edat Mitjana, un tema sobre el qual encara hi ha moltes incògnites. La darrera sessió del curs va tenir lloc el 16 de juny i va anar a càrrec d’Ilil Baum amb una ponència titulada «El català en les fonts hebrees i la llengua dels jueus en els documents hebraico-catalans (segles xiv-xv)». Després de presentar breument algunes dades metodològiques (preguntes i objectius de la recerca, tipus de documents estudiats), va definir el model sociolingüístic dels jueus de Catalunya com un cas evident de multilingüisme i en va assenyalar les principals característiques: ús de l’hebreu com a llengua vernacla, ús de l’àrab (estudiat a partir de traduccions, glossaris i documents de compra-venda), ús del llatí com a llengua erudita i ús del català com a llengua quotidiana. En la presentació de casos concrets la ponent va parlar de dos documents legislatius, d’una traducció d’un text lul·lià de finals del segle xv i d’una cançó del conjunt de cinc cants de noces de jueus catalans dels segles xiv-xv, editat per Jaume Riera i Sans (Cants de noces dels jueus catalans, 1974) i conservat en dos manuscrits. Baum va remarcar el caràcter complex del sistema lingüístic del judeo-català d’acord amb els diversos àmbits d’ús estudiats (literatura popular, documents jurídics, textos científics, traducció), va assenyalar la diglòssia entre hebreu i català i va posar en relació aquest fenomen amb el polisistema lingüístic dels jueus de Catalunya. Literatura i cultura de l’edat moderna El dia 20 de novembre Jesús Ponce Cárdenas va oferir la ponència titulada «La imitatio barroca: hipotextos desconocidos de una canción gongorina», en què va presentar l’ús de la imitatio en una cançó de Góngora, un genetlíac dedicat a un dels parts de la reina Margarita, que comença amb el vers «Abra dorada llave» i que planteja dubtes quant a la datació (1503 o 1505?). Després d’una introducció sobre la naturalesa de la imitatio, va analitzar-ne els components dins de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 254

18/01/16 09:39


Crònica

255

la cançó gentlíaca de Góngora, va mostrar diverses fonts fins ara desconegudes i va explicar com aquests elements són recreats en la cançó gongorina mitjançant un procés de minutio. Aquest tipus d’estructura connecta amb el gènere precatori (himnes i pregàries propiciatòries). Ponce Cárdenas va remarcar, concretament, la font del Carmen Saeculare d’Horaci i elements presos de Tasso. Tal i com va mostrar el ponent, la cançó de Góngora inclou diversos referents a partir d’un tipus d’imitació composta, per contaminatio: està construïda a partir dels llocs comuns de la poesia natalícia, segueix les modulacions del Carmen Saeculare d’Horaci i algunes fórmules de Tasso, però no presenta ni una imitació mecànica ni una reproducció de fórmules, sinó una imitació suggestiva de les fonts. La darrera sessió del primer quadrimestre, celebrada el 12 de gener de 2015, va anar a càrrec de Miquela Sacarès, que va presentar «El patrimoni mallorquí d’imatges lul·lianes dels segles xv-xviii», extreta de la seva tesi doctoral «Vivat Ars Lulliana»: Ramon Llull i la seva iconografia, defensada el 2014. En aquesta presentació, la ponent va oferir unes mostres de la iconografia relacionada amb la devoció de Llull a Mallorca, la qual es troba a partir del segle xvi en incunables i en algun retaule, i s’assenta entre els segles xvii-xviii. La primera imatge devocional es troba al manuscrit de 1298 del Liber contemplationis que conté una nota de donació de Llull (París, Bibliotheque Nationale, lat. 3348A, f. 1v). També va esmentar tres grans programes iconogràfics, el primer dels quals va ser reproduït en forma de gravat a l’Acta B. Raymundi Lulli de Jean Baptista du Sollier (1708). El sepulcre de Ramon Llull va ser construït al segle xv per Pere Joan Llobet i Francesc Sagrera i el retaule de la Santíssima Trinitat, que mostra Llull predicant, és de 1503. La ponent va mostrar diversos exemples de pintures que narren episodis de la vida de Llull, va assenyalar la relació que presenta aquest tipus d’iconografia amb la de determinats episodis de la vida de sants coneguts (il·luminació, conversió, lapidació) i va repassar gravats del segle xviii, molts dels quals es troben inclosos en edicions d’obres lul·lianes. A finals del segle xviii, en el marc de la polèmica entre lul·listes i antilul·listes, moltes imatges van ser destruïdes, però, van ser reemplaçades per rèpliques o models nous: hi ha constància que en moltes cases particulars es conserven pintures de Llull, cosa que demostra que la devoció lul·liana a Mallorca ha perviscut durant segles malgrat les prohibicions i els atacs. La sessió del dia 5 de maig va anar a càrrec de Neus Rotger, que va presentar «El debat sobre la novel·la a la Querelle des Anciens et des Modernes (16701700)», extreta de la seva tesi doctoral, La querella de la novela. Disputa y creación en el primer campo literario francés (1670-1700), defensada el 2014. Després d’algunes consideracions metodològiques sobre el període d’estudi, la ponent va argumentar que la conceptualització teòrica entorn de la novel·la es fonamenta en un debat que cal contextualitzar en la Querella dels Antics i dels Moderns. Es tracta d’una querella equiparable a la «Querelle du théâtre», la «des inscriptions», la «du merveilleux» o la «du sublime» (vg. el projecte AGON). El moment àlgid de la Querella dels Antics i dels Moderns entorn de la novel·la coincideix amb Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 255

18/01/16 09:39


256

Llengua & Literatura, 26, 2016

l’expansió de la novel·la francesa barroca de finals del segle xvii a França. Jean Desmarets de Saint-Sorlin, Nicolas Boileau, i Pierre-Daniel Huet són els autors que van ser discutits en la segona part de la ponència. El debat en què van participar, bé que focalitzat en termes diferents, continua obert com demostren diversos textos de la crítica dels segles xix i xx entorn de la definició de la novel·la i els seus orígens.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 256

18/01/16 09:39


Crònica

257

HISTÒRIA, POLÍTICA, LITERATURA. A 150 ANYS DE LA HISTORIA DE CATALUÑA Y DE LA CORONA DE ARAGÓN DE VÍCTOR BALAGUER. JORNADES INTERNACIONALS Ramon Panyella i Ferreres

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana ramon.panyella@uab.cat

L’any 2001 va escaure’s el centenari de la mort de Víctor Balaguer i un seguit d’iniciatives acadèmiques en feren record per, tot predicant amb l’exemple, cridar l’atenció sobre un objectiu més transcendent: la imprescindible recuperació d’una de les figures intel·lectuals més gegantines de la cultura catalana del vuit-cents, però paradoxalment més oblidades. El tret de sortida marcat per aquelles iniciatives no caigué en el buit i, des d’aleshores, l’interès per Balaguer i la seva obra no féu més que créixer. I, a cada nou guany en la comprensió del personatge, es confirmava amb més força una imatge d’excepcionalitat que feia inevitable seguir explorant la inacabable figura de Don Víctor i el seu món. A aquest imperatiu de fons obeí els dies 24 i 25 d’octubre de 2014 la celebració de les jornades internacionals «Història, política, literatura. A 150 anys de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón de Víctor Balaguer». Es tractava doncs, de tornar a Balaguer, ara també sota l’impuls d’un pretext commemoratiu: el cent cinquantè aniversari de la publicació en cinc volums (1860-1863) de la seva monumental Historia, una obra que coronava la dedicació de l’escriptor a la divulgació del passat català des d’un sentit patriotisme catalanista matisat pels seus ideals liberals. El focus de les jornades, per tant, es posava en l’estudi d’aquesta obra major de la producció balagueriana i «a recer seu», com llegíem en el text de la convocatòria, es proposava tornar també «al conjunt dels treballs i els dies de Balaguer». Sota la coordinació de l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB), el Grup d’Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents i el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i els Intel·lectuals, de les Universitats de Lleida i Barcelona respectivament, assumiren el disseny científic i l’organització de les jornades, que comptaren també amb col·laboracions institucionals i acadèmiques diverses (la BMVB, l’Ateneu Barcelonès, el Projecte Almirall, la Universitat de Barcelona, el Grup de recerca TEXLICO de la UVic i el Museu d’Història de Barcelona). Vilanova i la Geltrú el primer dia i Barcelona el segon, foren les seus de la trobada, amb presència d’un públic força nombrós que va seguir amb Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 257

18/01/16 09:39


258

Llengua & Literatura, 26, 2016

interès un total de 14 ponències presentades per investigadors provinents, majoritàriament, dels camps de la història política i de la història de la literatura. La primera jornada, en sessió de matí i tarda, es dugué a terme a la BMVB, i començà amb el prescriptiu acte de presentació a càrrec de la doctora Montserrat Comas (Aula J. Molas i directora de la BVB) i del doctor Josep Maria Domingo (UdL), en nom dels organitzadors, i de Miquel Àngel Gargallo, regidor de l’ajuntament vilanoví. Immediatament després es donà pas a la conferència inaugural de les jornades, impartida pel doctor Enric Cassany (UAB) amb el títol de «Víctor Balaguer, novel·lesc». Després de dedicar una primera part a definir el perfil del Balaguer novel·lista (escriptor professional, popular i romàntic, desinteressat pel present), el ponent centrà el seu discurs a analitzar com el passat és en Balaguer un gran «macrotext» que impregna tota la seva narrativa. I, en aquest sentit, identificava en l’escriptor dues formes bàsiques, sovint interferides l’una de l’altra, d’apropiació de la història: la crònica —la imaginació sotmesa al propòsit didàctic—; i la novel·la —la història al servei de la fabulació. Mesura de la gran projecció pública de Balaguer i, doncs, de les múltiples relacions personals i intel·lectuals que va tenir, és el seu ric i extensíssim epistolari. Dues comunicacions del matí s’hi referiren. En la primera, Montserrat Comas, que d’inici traçà sumàriament la història de la catalogació d’aquesta correspondència, volgué cridar l’atenció sobre el valor historiogràfic d’aquest fons, qualificat admirativament d’«excessiu», i en reivindicà, tot mostrant-ne les possibilitats d’ús, el potencial que ofereix a estudiosos de Balaguer i la seva època. La segona comunicació, del professor de la Universitat de València doctor Rafael Roca, fou dedicada a analitzar la relació epistolar de Balaguer amb l’autor aragonès Jerónimo Borao (1821-1878), un dels membres més destacats d’un aragonesisme cultural romàntic que pouà molts dels seus mites en la història medieval compartida amb els catalans. Més enllà de la relació amb Balaguer, també es destacaren les afinitats entre Borau i Teodor Llorente i els contactes epistolars amb Amalia de Fenollosa o Jacint Labaila, entre d’altres. El paper de Balaguer i alguns autors del seu cercle (Lluís Cutxet, Manuel Angelon, Eusebi Pascual) en el període 1857-1860 en l’elaboració i la difusió literària d’un imaginari nacional català, fou el tema tractat pel doctor Magí Sunyer (URV) en la seva comunicació. Específicament, posà l’atenció en el «mite democràtic» —que vincula Catalunya històricament amb la idea de llibertat— i plantejà com la visió idealitzada que Balaguer dóna en la seva obra del bandolerisme català del xvii, en forma part. Per la seva banda, la comunicació presentada conjuntament pels professors de la UOC els doctors Roger Canadell i Joan Fuster Sobrepere, dedicada a estudiar el periòdic «El Conceller» (1856-1857), féu emergir la imatge del publicista polític que també fou Balaguer, defensor tenaç i militant d’un catalanisme liberal i progressista. Abans de dinar, encara hi hagué temps per a la comunicació «Tot buscant Balaguer per Andalusia», de la doctora Lourdes Sánchez Rodrigo (Universitat de Granada), i per a una estona de debat. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 258

18/01/16 09:39


Crònica

259

La primera comunicació de la tarda tingué un registre ben diferent de les del matí. Des de la museologia i la història de l’art, Mireia Rosich (BMVB) ens oferí un recorregut històric i conceptual pels gravats de la història de Catalunya i la pintura històrica en les col·leccions de Víctor Balaguer. Val a dir que un bon complement d’aquesta comunicació fou l’exposició «La pintura d’història en la col·lecció de la Biblioteca Museu Balaguer», inaugurada en acabar la jornada, i on hom pogué apreciar pintures comentades per Rosich en la seva intervenció. Que la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón no és tan sols una història política sinó també una història cultural i literària de Catalunya fou l’objectiu de la dissertació de la doctora Rosa Cabré (UB). Així, les fonts utilitzades per Balaguer per bastir aquesta història literària (M. Pers i Ramona, sobretot), les similituds i diferències que s’hi observen, i la proposta de periodització de la literatura catalana del mateix segle xix (la part més rellevant, segons Cabré) foren els punts principals tractats en aquesta comunicació. Prosseguí la sessió de tarda amb la intervenció del doctor Joan Palomas (GEHCI-UB), autor d’una biografia fonamental sobre Balaguer, que analitzà el pensament polític de l’escriptor. En particular, el seu catalanisme progressista, definit com la voluntat de recuperar elements de la identitat nacional catalana casant-los amb el projecte d’organitzar Espanya confederalment, un projecte ambiciós que trobà la formulació més plena en la Historia. Per acabar la primera jornada, el professor Sunyer llegí la comunicació «Balaguer entre el Grand Tour i l’aproximació a Itàlia», del doctor Giusseppe Grilli (Università di Roma Tre) —absent a la trobada—, en què es defensa que Balaguer viatjà a Itàlia no per militància revolucionària sinó per pura vocació periodística. Com al matí, un torn de debat tancà la sessió. El segon dia, les jornades es traslladaren a l’Ateneu Barcelonès. Les paraules de benvinguda del doctor Giovanni Cattini (UB) donaren pas a la primera comunicació, del doctor Albert Ghanime (GEHCI-UB), que resseguí la influència de l’obra de Balaguer en la historiografia catalana. Entre d’altres qüestions, s’aturà a analitzar les crítiques que l’obra històrica de Balaguer ha rebut i n’assenyalà, com a retret principal, el poc rigor científic, però també ponderà, citant Josep Fontana, la necessitat d’entendre-la en relació amb el seu temps històric. Allunyant el focus del tema principal de les jornades, el doctor Jordi Roca Vernet (URV) analitzà en la seva comunicació l’impacte de la revolució liberal en la transformació de l’espai públic de Barcelona entre els anys 1820-1843. Així, entre d’altres exemples que mostren com la ciutat esdevé un espai que reflecteix el triomf de les idees liberals, el ponent es referí a la restauració de la universitat barcelonina, un símbol inequívoc de la restitució de les llibertats. Amb la comunicació del doctor Josep Maria Garcia-Fuentes (UPC) es tornà a Balaguer, i específicament a un aspecte de la seva actuació no gaire conegut: el paper clau portat a terme (molt abans que el catalanisme conservador) en la redescoberta i construcció del Montserrat modern, un espai al qual estigué lligat des de la infantesa. Així, el doctor Garcia-Fuentes explicà detalladament l’estratègia i els Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 259

18/01/16 09:39


260

Llengua & Literatura, 26, 2016

passos seguits per Balaguer, sobretot a partir de 1850, per convertir Montserrat (monestir i muntanya) en un centre d’operacions simbòliques en el marc d’un projecte peninsular de (re)construcció política, cultural i monumental de molt més abast. La conferència «Víctor Balaguer, inventor de la retòrica nacionalista» del doctor Enric Ucelay de Cal (UPF) fou el brillant tancament científic de les jornades. Així, després d’un dens recorregut històric pels noms, les obres i els fets més rellevants de la historiografia i el pensament polític europeus, el professor Ucelay centrà la seva exposició en una suggeridora aproximació (el ressò dels estudis de J. L. Marfany sobre la imatge de l’escriptor en la societat liberal s’hi fa sentir) a la trajectòria de Balaguer mostrant-lo en actitud de rivalitat i competència amb alguns dels grans noms de la Renaixença (Bofarull, Guimerà, fins i tot Verdaguer). En definitiva, cal agrair a tots els ponents que participaren en les jornades la qualitat de les seves aportacions, amb les quals, sens dubte, es fa un pas important per augmentar el coneixement i afinar la comprensió d’aquest personatge clau —tal vegada excessiu!— del segle xix. Les actes, com informà el professor Josep M. Domingo en unes breus paraules de cloenda, es podran llegir a la revista «Cercles d’història» (UB).

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 260

18/01/16 09:39


Crònica

261

IN MEMORIAM PROF. M. DE RIQUER. RECULL DE MANIFESTACIONS D’HOMENATGE DELS ANYS 2013-2015 Isabel de Riquer i Lola Badia

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana riquer@ub.edu, lola.badia@ub.edu

El 17 de setembre de 2013 Martí de Riquer va morir a Barcelona a l’edat de 99 anys. Tot i haver-se retirat de la docència universitària el 1984, fins al tombant del nou mil·lenni havia mantingut el seu admirable ritme de producció acadèmica, requerit per ex deixebles i editors, avesats des de feia mig segle a emmirallar-se en el seu discurs erudit, clar, savi i sempre amè. Els trobadors, les cançons de gesta franceses, els contes de Chrétien de Troyes, el Tirant i el Quixot, l’heràldica i l’armament medievals, per no dir tota la literatura catalana antiga, tenen un abans i un després de Martí de Riquer. L’inventari d’actes d’homenatge i el llistat de necrologies que segueixen són el testimoni d’un afecte i una estimació generals per la seva persona que depassen el simple reconeixement de la seva tasca acadèmica. Recordatoris de l’any 2013 Heus ací les primeres manifestacions de dol i d’homenatge a cop calent. L’espai virtual Narpan, www.narpan.net, de les Universitats de Barcelona, Girona i Autònoma de Barcelona, va publicar la notícia de la mort de M. de Riquer el 18 de setembre al matí. El dia 25 de setembre Sílvia Coll-Vinent va pronunciar el parlament «M. de Riquer, humanista i historiador, apassionat de la literatura» a la Facultat de Teologia de Catalunya i Facultat de Filosofia de Catalunya, dins l’acte La quarta hora del dimecres. El dia 14 d’octubre Júlia Butinyà i Josep-Antoni Ysern van dir unes paraules «In memoriam M. de Riquer» a través de l’emissió Filología en Radio 3. Uned serie. Els dies 24 i 25 d’octubre es celebrava el congrés 800 anys després de Muret: els trobadors i les relacions catalanooccitanes, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, l’Union Académique Internationale, l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya i l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans. En el curs de la cerimònia inaugural Joandomènec Ros, Josep Massot, Isidor Marí, i Vicenç Beltran van dedicar unes paraules a la figura i al llegat del M. de Riquer. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 261

18/01/16 09:39


262

Llengua & Literatura, 26, 2016

Celebracions de l’any 2014 El dia 15 de gener hom va dedicar unes paraules a M. de Riquer en l’acte de recordança dels acadèmics de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi traspassats durant l’any anterior. El dia 14 d’abril el Museu d’Història de Barcelona va acollir un acte dedicat al record de M. de Riquer en la seva faceta d’editor de textos catalans antics, organitzat per la Fundació Carulla i l’Editorial Barcino amb parlaments de Joan Roca, Carles Duarte, Lola Badia, Lluís Cabré i Borja de Riquer. El dia 17 d’abril s’inaugurà, al blog de la llibreria La Central, La biblioteca de Martín de Riquer. Visita a un escenario singular. Es tracta d’un recorregut visual acompanyat de comentaris de com estan distribuïts al domicili particular de Martí de Riquer els milers de llibres que havia anat reunint.1 El dia 23 d’abril la Biblioteca de Catalunya celebrà una Jornada de Portes Obertes. A la Sala Cervantina es podia visitar una exposició de llibres de M. de Riquer sobre les matèries: Literatura catalana i clàssics catalans; Literatura provençal; Literatura castellana: Cervantes i el Quixot; heràldica i història. També s’hi exposaren cartes de Martí de Riquer a Manuel de Montoliu, Joan Oller i Rabassa, Xavier Benguerel, Josep Mª Subirachs i cinc llibres sobre Martí de Riquer. Actes celebrats a Madrid El dia 24 d’abril la Real Academia Española va acudir a la celebració d’un «Solemne funeral en la Iglesia de las Religiosas Trinitarias por D. Miguel de Cervantes Saavedra y cuantos cultivaron las letras, en especial por los Excmos. Sres. D. Martín de Riquer, D. José Luis Pinillos y D. Eduardo García de Enterría». Els dies 24 i 25 d’abril el Departament de Filologia Romànica de la Universitat Complutense va organitzar l’homenatge «M. de Riquer: el hombre, el profesor, el investigador». Es van contemplar quatre espais temàtics: «Los libros de caballerías y el Quijote»; «La literatura románica»; «Martín de Riquer entre trovadores y caballeros andantes» i «Martín de Riquer: vivir la literatura». Hi van participar Carlos García Gual, José Manuel Lucía Megías, Rosa Navarro, Rafael Alemany, Júlia Butinyà, Montserrat Cots, Juan Paredes Núñez, Carlos Alvar, Victoria Cirlot, Isabel de Riquer, Antoni Rossell, José Manuel Blecua, Glòria Soler, Cristina Gatell i Jaume Vallcorba Plana. Al vespre del primer dia, a la Biblioteca Nacional de España, va tenir lloc l’acte «Martín de Riquer: homenaje de la Biblioteca Nacional a un humanista», amb intervencions de José Maria Lasalle, José Manuel Lucía Mejías, Carlos Alvar, Jaume Vallcorba i Isabel de Riquer. El dia 25 Antoni Rossell va protagontizar un recital de clausura al Centre Cultural Blanquerna, 1.  https://www.lacentral.com/web/blog/blogpost.groovy?post=97539 [Consulta: 24 de maig de 2014]. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 262

18/01/16 09:39


Crònica

263

que duia el títol de «Versos y canciones para un maestro de la Filología: M. de Riquer». El repertori del programa contenia romanços castellans, fragments del Cantar de mio Cid i peces de trobadors, a saber: Companho, farai un vers qu’er covinen, de Guilhem de Peitieu; Can vei la lauzeta mover, Bernart de Ventadorn; Be·m platz lo gais temps de pascor, de Bertran de Born; Aital dona cum ieu sai, de Berenguer de Palou; Lo ferm voler q’al cor m’intra, d’Arnaut Daniel; Lanqand li jorn son lonc en mai, de Jaufre Rudel i Kalenda maia, de Raimbaut de Vaqueiras. Es tracta de poemes molt estimats per l’homenetjat i els seus deixebles i amics. Del 22 d’abril al 15 de maig, a la Sala d’exposicions de la Biblioteca María Zambrano de la Ciudad Universitaria, es van exposar els llibres escrits per Riquer que s’hi conserven, entre els quals s’exhibí l’exemplar mecanografiat de la seva tesi doctoral, Traducciones castellanas de Ausias March en la literatura castellana del Siglo de Oro, llegida a Madrid el 9 de març de 1944. Sota el títol: «Martín de Riquer: los libros de un maestro», algunes llibreries de Madrid, com el Centre Cultural Blanquerna, la Librería Central de Callao, la Librería Visor Moncloa i la Librería Rafael Alberti van col·locar els llibres escrits per M. de Riquer en un lloc destacat. El dia 26 d’abril el Real Estamento Militar del Principado de Gerona y de la Cofradía de San Jorge, en el curs dels «Actos en recuerdo de los cofrades fa­ llecidos 2013», va tenir en compte Martín de Riquer y Morera. Conde de Casa Dávalos. El dia 30 d’abril es va dur a terme un concurs televisiu sobre M. de Riqeur a la cadena TV2 dins del programa Saber y ganar.2 Porta data del maig de 2014 l’edició de les obres de teatre del jove Martí de Riquer, Spinoza i els gentils i El triomf de la fonètica, per l’editorial Quaderns Crema de Barcelona. El dia 4 de maig es va celebrar el IV Centenario de la publicación del Quijote de Avellaneda, organitzat per l’ajuntament d’Argamasilla de Alba. A la Cueva de Medrano es va descobrir una placa commemorativa que diu: «El lugar de la Mancha al cervantista M. de Riquer», al·ludint a la identificació hipotètica que va fer Riquer entre «el lugar de la Mancha» i Argamasilla de Alba. Hi va haver discursos de l’alcalde d’Argamasilla de Alba, Pedro Ángel Jiménez, de José Manuel Blecua, Rosa Navarro, José Manuel Lucía i de Felipe Pedraza i Milagros Rodríguez, editors del Quijote de Avellaneda. Actes celebrats a la Universitat Autònoma de Barcelona Els dies del 5 al 7 de maig es van dur a terme les Novenes Jornades Occitanes de la Universitat Autònoma de Barcelona, organitzades per l’Arxiu Occità i 2.  http://www.rtve.es/alacarta/videos/saber-y-ganar/saber-y-ganar-30-04-14/ 2538882 [Consulta: 24 de maig de 2015]. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 263

18/01/16 09:39


264

Llengua & Literatura, 26, 2016

l’Institut d’Estudis Medievals d’aquesta institució, coordinades per Antoni Rossell. La Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona va oferir l’exposició: Martí de Riquer, una vida dedicada a la recerca, en la qual, a més dels seus llibres, hi havia fotos dels anys 70, quan M. de Riquer fou professor i vicerector de l’Autònoma, unes pipes, i una mostra de les diferents fases de l’edició d’un text feta per Riquer els anys 50. Isabel de Riquer i Montserrat Cots van pronunciar sengles conferències a la sala Goytisolo de la Biblioteca d’Humanitats: «La biblioteca de Martí de Riquer» i «La metodologia d’inves­ tigació d’un provençalista: M. de Riquer per a mi és fabulós». El dia 8 de maig la Reial Acadèmia de Bones Lletres va oferir una sessió pública de commemoració del centenari del naixement del M. de Riquer, que va ser president d’aquesta corporació entre 1963 i 1996. Hi van intervenir els acadèmics Alberto Blecua, José Enrique Ruiz Domènec, Lola Badia, Pere Gimferrer i Giuseppe Grilli, que parlaren de la figura del M. Riquer com a acadèmic de les Bones Lletres. Els dies 9, 10 i 11 de maig a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya es van realitzar tres lectures dramàtiques d’El triomf de la fonètica, una obra teatral que M. de Riquer va escriure i posar en escena el 1936. La direcció i dramatúrgia era d’Israel Solà en una producció del Teatre Nacional de Catalunya. La premsa i les xarxes socials van recollir moltes reaccions dels espectadors, sobretot relatives a les fonts literàries d’aquesta comèdia enjogassada. Durant la Setmana de la poesia, que se celebra anualment a mitjan maig, promoguda per l’Ajuntament de Barcelona, el dia 18 d’aquest mes hom va programar un «Homenatge a Martí de Riquer, poesia i música» a càrrec d’Antoni Rossell, cant i comentaris, i Clara Hernàndez, viola. La presentació va ser d’Isabel de Riquer i el programa va reprendre el recital del Centre Cultural Blanquerna de Madrid del 25 d’abril, referenciat més amunt. El dia 2 de juny va tenir lloc el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya 2014. Dins de l’acte es va dedicar un espai en homenatge als centenaris de naixement de figures destacades, entre les quals M. de Riquer. En la retransmissió televisada de la sessió hom va poder veure una foto de M. de Riquer mentre Victoria Cirlot deia unes paraules.3 El dia 3 de juny es va celebrar la cloenda del curs 2013-2014 del Màster Oficial Interuniversitari d’Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes, organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, i del Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Lola Badia va fer-hi una evocació de M. de Riquer. El dia 19 de juny, durant la celebració a Lleida de XIen Congrès de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans, es va programar un «Omenatge 3.  S’ha publicat un CD Premis Nacional de Cultura 2014, editat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de la Generalitat de Catalunya. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 264

18/01/16 09:39


Crònica

265

a M. de Riquer». Hi van prendre la paraula Isabel Grifoll, Walter Meliga, Gerard Gouiran, Luc de Goustine i Isabel de Riquer. L’Institut d’Humanitats de Barcelona va organitzar un curs titulat Les grans civilitzacions d’Europa.3. La civilització medieval, dirigit per Jordi Llovet i coordinat per Anton Espadaler, entre el 14 d’octubre del 2014 i el 26 de maig de 2015. El curs es va voler dedicar «In memoriam M. de Riquer». Acte celebrat a la Universitat de Barcelona Els dies 28 i 29 d’octubre la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona va celebrar l’homenatge «Martí de Riquer i la Universitat de Barcelona: el llegat intel·lectual i humà». Van presidir l’acte el rector, Dídac Ramírez, i el degà, Adolfo Sotelo. Els professors que hi van participar havien estat tots alumnes directes de M. de Riquer en èpoques diferents. Heus ací les ponències: Glòria Soler, «Martí de Riquer: viure la literatura»; Carlos Alvar, Victoria Cirlot i Montserrat Cots van glossar aspectes diversos de «Martí de Riquer, romanista»; Isabel de Riquer, «La biblioteca de Martí de Riquer»; Caridad Martínez i Anna Maria Mussons van evocar èpoques diferents de «Martí de Riquer, professor de la Universitat de Barcelona»; Lola Badia i Anton M. Espadaler van descriure sengles facetes de «Martí de Riquer i la filologia catalana»; Nora Vela, «‘Más de cien cuerpos de libros’ (Don Quijote, I, 6): la col·lecció de Martí de Riquer»; Rosa Navarro i Francisco Rico, van presentar aspectes relatius a «Martí de Riquer i El Quijote». L’Ardit-Ensemble va oferir una selecció de música medieval i de cançons de trobadors. El dia 4 de novembre el programa de Catalunya Ràdio El cafè de la república va retre un breu «Homenatge a la memòria de M. de Riquer» invitant Isabel de Riquer a participar-hi. El dia 25 de novembre es va celebrar un acte al Círculo del Liceo que duia el títol de «Proyección de Barcelona en las letras hispánicas: Homenajes a Martí de Riquer y Octavio Paz». Hi van prendre part Pere Gimferrer, Carme Riera i Adolfo Sotelo. La professora Carme Riera va dedicar unes paraules a M. de Riquer, Cervantes i Barcelona. Actes celebrats a Roma El dia 28 de novembre la Università degli Studi Roma Tre va celebrar un «Centenario Riquer. Omaggio in memoriam», organitzat per Giuseppe Grilli. Hi van intervenir els professors de les universitats romanes Annamaria Annichiarico, Corrado Bologna, Francisco Lobera, Fausta Antonucci, Roberto Antonelli, Stefano Asperti, Zeno Verlato, Vicent Beltran i Giuseppina Brunetti, que van glossar alguns temes dels estudiats per Riquer, com ara Martorell, Corella, Ausiàs Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 265

18/01/16 09:39


266

Llengua & Literatura, 26, 2016

March, Cervantes, La Celestina, La vida es sueño, els trobadors i els cançoners. La biblioteca universitària de Roma Tre va organitzar una «Giostra bibliografica», molt original, en la qual els llibres riquerians estaven agrupats «intorno a tre dei principali campi di indagine di Marti(n) de Riquer»: el Tirant, en català i en diverses traduccions, L’arnés del cavaller i l’Aproximació al Tirant lo Blanc; Cervantes amb el Quijote i el Quijote de Avellaneda i el Tesoro de Covarrubias envoltat «dai poemi cavallereschi e dalle opere che contribuirono ad arricchire e a fissare i vocaboli della lingua spagnola». Com a cloenda, uns alumnes del Dipartimento di Lingue, Letterture e Culture Straniere van representar una escena del Triomf de la fonètica, traduïda a l’italià per Giuseppe Grilli com L’affermazione della fonètica. El dia 4 de desembre el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya va retre un homenatge a Martí de Riquer amb motiu del seu centenari: «Martí de Riquer i Barcelona», presidit pel vicedegà Francesc Danés i amb ponències de Borja de Riquer, Victoria Cirlot, i Joan Santanach. «Es pot ser tant barceloní com jo, però més no», acostumava de dir M. de Riquer. Borja de Riquer va recordar unes cartes en què la besàvia Elisea Ynglada descriu al seu marit, Martí de Riquer i de Comelles, els esdeveniments revolucionaris barcelonins de 1868. La descripció de les armes de cavallers catalans que apareixen esculpits en diferents indrets del Barri Gòtic i les representacions de cavallers armats amb ensenyes heràldiques barcelonines van ser objecte de la intervenció de Victoria Cirlot. Va tancar l’acte Joan Santanach evocant una passejada imaginària pels carrers i llocs barcelonins on va viure Bernat Metge. Cloenda del 2015 El dia 5 de març la Biblioteca de Catalunya va acollir un «Homenatge a Martí de Riquer» entorn de la presentació del llibre Martí de Riquer i els valors clàssics de les lletres. Vocació literària i filologia, en el centenari del seu naixement, publicat per l’Editorial Barcino i la Institució de les Lletres Catalanes. El llibre conté articles de Lola Badia, «Martí de Riquer i els clàssics catalans (1933-1936)»; Lluís Cabré, «Martí de Riquer: els nostres clàssics entre els altres»; Isabel de Riquer i Joan Santanach, «Catorze cartes entre Lluís Carulla i Martí de Riquer» i Lola Badia, Lluís Cabré i Sílvia Coll-Vinent, «Publicacions de Martí de Riquer (1931-1936)», que recull l’activitat periodística primerenca de l’homenatjat, de temàtica cultural i política. El volum també conté valuoses fotografies d’època. Necrològiques de M. de Riquer en diaris i revistes La Vanguardia, 18 de setembre de 2013. Josep Massot, «Un sabio humanista. El maestro Martín de Riquer fallece a los 99 años»; Javier Godó, conde de Godó, «Un liLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 266

18/01/16 09:39


Crònica

267

beral catalán en la compleja España del siglo xx»; Albert Hauf, «Caballero de las letras»; Jordi Llovet, «El último maestro»; Carme Riera, «Un gran cervantista»; Sergio Vila San-Juán, «Narrador y positivista mágico». El Periódico, 18 de setembre de 2013. Ernest Alós, «El medievalista Martí de Riquer fallece a los 99 años»; Domingo Ródenas, «Adiós a un sabio de otros tiempos». El País, 18 de setembre de 2013. Carles Geli, «Fallece Martí de Riquer, caballero andante de las letras»; Francisco Rico, «Un maestro del talante». La Vanguardia, 19 de setembre de 2013. Pilar Rahola, «El profesor»; Jaume Vallcorba, «El mejor lector»; Xavier Albertí, «Un precedente de Ionesco». El Punt, 20 de setembre de 2013. Antònia Carré, «Martí de Riquer: l’entusiasme d’un home savi». Ara, 21 de setembre de 2013. Ignasi Aragay, «L’últim home de paper»; Jordi Nopca, «Una generació d’alumnes sense professors». La Vanguardia, 23 de setembre de 2013. Magí Camps, «¿Martí o Martín de Riquer?» La Vanguardia, 24 de setembre de 2013. Jordi Balló, «La entrevista como conversación». La Vanguardia, 24 de setembre de 2013. Màrius Serra, «Riquer: amor y constancia». La razón, 24 de setembre de 2013. José María Fuster Fabra, «Un sabio ameno». La Vanguardia. «Culturas». 25 de setembre de 2013. José Enrique Ruiz-Domènec, «Riquer en el recuerdo»; Jaume Vallcorba, «Hombre de letras sabio, buen señor y buena persona»; Sergio Vila-Sanjuán, «El último Riquer», El País. «Quadern». 26 de setembre. Jordi Llovet, «Riquer i l’Institut». Cuarto poder. 29 de setembre. Salvador Clotas, «Recordando a Martín de Riquer». El temps, 24 de setembre de 2013. Reproducció de l’entrevista que va fer Lluís Bonada a M. de Riquer, el maig del 2004; entrevista de Lluís Bonada a Lola Badia. El País, 6 d’octubre de 2013. Mario Vargas Llosa, «Entre caballeros andantes y juglares». La Vanguardia. «Culturas», 23 d’octubre de 2013. Jordi Amat, «El yugo y las letras». Cahiers de civilisation médiévale, 56, octubre-desembre 2013. Martin Aurell, «Martín de Riquer (1914-2013)». Claves de razón pràctica, 232, 21 de gener de 2014. Carlos García Gual, «Martín de Riquer: humanista jovial y gran filólogo».4 1616. Anuario de literatura comparada, 3, 2013. Montserrat Cots Vicente, «Martín de Riquer Morera». Medioevo Romanzo, 37, 2013. Alberto Varvaro, «Martín de Riquer (1914-2013)». L’Avenç, 395, novembre 2013. Jordi Galves, «Martí de Riquer: un senyor del temps»; Jordi Puntí, «Riquer i la neu calcigada». El Ciervo, novembre-desembre 2013. Joaquim Parellada, «Martín de Riquer, el positivista mágico». Acadèmie Internationale d’Hèraldique, 168, desembre 2013. «In memoriam M. de Riquer».

4.  http://www.elboomeran.com/nuevo-contenido/523/martin-de-riquer-humanista-jovial-y-gran-filologo [Consulta: 24 de maig de 2015] Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 267

18/01/16 09:39


268

Llengua & Literatura, 26, 2016

Cálamo, 62, juliol-desembre 2013, secció monogràfica: «Estudios en homenaje al profesor Martín de Riquer». Dos dels treballs tracten de la figura de l’homenatjat: José Manuel Lucía Mejías, «Martín de Riquer, caballero andante»; Aurelio Vargas Díaz-Toledo, «Martín de Riquer o una vida dedicada a la literatura». Studia Lulliana, 53, 2013. Lola Badia, «Recordatori Martí de Riquer (1914-2013)». Rivista Italiana di Studi Catalani, 3, 2013, Lola Badia, «In memoriam prof. Martí de Riquer (1914-2013)». Serra d’or, 648, febrer 2014. Lola Badia, «Martí de Riquer (1914-2013)». Bulletin bibliographique de la Société Rencesvals, 45, 2013-2014. Carlos Alvar i Anna M. Mussons, «Martín de Riquer (1914-2013)». Revue des Langues Romanes, 118, 2014. Lola Badia, «In memoriam Martin de Riquer». Mot so razo, 13, 2014. Dossier «Homenatge a Martí de Riquer». Carlos Alvar, «Martín de Riquer: profesor y estudioso. Tres calas»; Isabel de Riquer, «Compartint el mateix cendrer: Martí de Riquer i Josep Romeu». Magnificat, 1, 2014. Jaume J. Chiner Gimeno, «A don Martí de Riquer, in memoriam. Joan Roís de Corella, la seua vida i el seu entorn: noves dades per a la història de la cultura en la València del segle xv».5 Summa. «Tribuna», 4, tardor 2014. Dos dels treballs dedicats a la memòria de M. de Riquer tracten de l’homenatjat: Anna M. Mussons, «Més de setanta anys d’estudis de lírica trobadoresca»;6 José Enrique Ruiz-Domènec, «Riquer, en el camino de la caballería»;7 i quatre aportacions més de romanistes europeus tracten temes dels que es va ocupar Martí de Riquer. Revista de Lenguas y Literaturas catalana, gallega y vasca, 19, 2014. Albert Hauf, «Martí de Riquer Morera (17-XI-2013)». Llengua & Literatura, 24, 2014. Lola Badia, «In memoriam prof. Martí de Riquer (1914-2013)».

5.  http://ojs.uv.es/index.php/MCLM [Consulta: 24 de maig de 2015]. 6.  http://revistes.ub.edu/index.php/SVMMA/article/download/11225/13942 [Consulta: 24 de maig de 2015]. 7.  http://revistes.ub.edu/index.php/SVMMA/article/download/11230/13952 [Consulta: 24 de maig de 2015]. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 268

18/01/16 09:39


Crònica

269

LA COMMEMORACIÓ DEL 150è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MIQUEL DELS SANTS OLIVER Damià Pons

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General dppons50@hotmail.com

Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet, Mallorca, 1864 - Barcelona 1920) va ser un poeta i un narrador ben estimable, en sintonia amb els corrents estètics del Modernisme. També, i de manera especialment rellevant, fou un important intel·lectual, periodista i historiador. Va desenvolupar la seva activitat entre el 1884 i el 1919, primer quasi exclusivament a Mallorca; després, a partir de 1904, sobretot a Barcelona. A Palma va dirigir el diari La Almudaina, des del qual va promoure l’aplicació de tot un seguit de mesures polítiques, socials, culturals i econòmiques que es fonamentaven en el regionalisme i en la voluntat d’aconseguir la modernització de l’illa. Així, va combatre el centralisme i la subordinació política dels sectors dirigents illencs, va reivindicar un model d’Estat de caràcter confederal que fos coherent amb la inqüestionable diversitat nacional i històrica interna que el caracteritzava, propugnà que el grup etnocultural català es posàs al capdavant de la reforma de l’Estat espanyol —la pèrdua de les darreres colònies (1898) l’havia col·locat davant el mirall dels seus endarreriments i de les seves múltiples deficiències—, una reforma que ell considerava del tot imprescindible i urgent. A Mallorca, Oliver va ser el primer teòric del mallorquinisme polític —«La qüestió regional» (1899)— i el primer que va articular un programa detallat —la sèrie d’articles «Desde la terraza» (1890), inclosa al llibre Cosecha periodística (1891)— sobre la idoneïtat de l’illa com a destí turístic internacional. A més, publicà dues obres que marcaren l’inici de la contemporaneïtat insular en l’àmbit dels estudis històrics i literaris: Mallorca durante la primera Revolución (1901) i La literatura en Mallorca. Ensayos críticos (1903). Entre el 1890 i el 1904, va exercir un lideratge social i intel·lectual molt actiu i mol influent. A Barcelona, la seva projecció pública encara va incrementar-se més. Fou el director del Diario de Barcelona (1904-1906) i de La Vanguardia (1906-1920), un dels vuit primers membres de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), Oficial Major de Biblioteca i Secretaria (1904-1916) i President (1917-1918) de l’Ateneu Barcelonès, vicepresident de l’Associació de la Premsa de Barcelona (1912-1913), col·laborador d’Ilustració Catalana (19051906) —els escrits foren recollits a Mestres i amics (1920)— i de La Ilustración Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 269

18/01/16 09:39


270

Llengua & Literatura, 26, 2016

Artística (1906-1916) —el volum De Barcelona. Crónicas fugaces (2015) inclou totes les col·laboracions—, conferenciant habitual a tribunes rellevants, president o mantenidor de diversos Jocs Florals... També va publicar alguns importants estudis històrics: la sèrie de quinze articles «Escritores catalanes en castellano» (La Vanguardia, 1909-1910) i Catalunya en temps de la Revolució francesa (1917). Una part considerable dels seus treballs periodístics foren recopilats en diferents llibres: els d’Entre dos Españas (1906) procedien del Diario de Barcelona; El caso Maura (1914), Los españoles en la Revolución francesa (1914) i els sis volums de les Hojas del sábado (1918), de La Vanguardia. A Barcelona, els articles que Oliver va publicar foren sobretot d’anàlisi política o de contingut històric o literari. Des d’una posició ideològica alhora liberal, conservadora i regionalista, feu costat al moviment de la Solidaritat i va defensar la intervenció del catalanisme, en una posició de lideratge, en el projecte de regeneració i de modernització de l’Estat; igualment es manifestà com un ferm partidari de l’entesa entre el maurisme i el catalanisme, una entesa que ell va considerar que era l’única via que permetria aconseguir el doble objectiu de resoldre la qüestió catalana —amb el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític diferenciat i la implantació d’un règim d’autogovern— i també la necessària reforma i modernització de l’Estat. El trencament de la unitat del catalanisme amb la desfeta de la Solidaritat, els actes de violència social que hi va haver a Barcelona durant la Setmana Tràgica, els atemptats anarquistes freqüents que es produïen a la ciutat, la percepció de la societat de masses com una força descontrolada que tenia un potencial enorme de conflictivitat, la ruptura entre el catalanisme i el maurisme, i finalment l’esclat de la Gran Guerra, la qual sobretot va interpretar com un gran fracàs de la civilització europea, tots aquests fets varen determinar que Oliver cada vegada més anàs incrementant el seu pessimisme i el seu conservadorisme. Els actes celebrats Els actes commemoratius del 150è aniversari del naixement de Miquel S. Oliver es varen celebrar fonamentalment a tres llocs: a Campanet, el poble on va néixer el 4 de maig de 1864, a Palma i a Barcelona, les dues ciutats on va residir, en etapes diferents, quasi tota la seva vida. El mateix dia del centenari del seu naixement, l’Ajuntament de Campanet va fer un acte institucional en el qual, a més de les intervencions de la batlessa Magdalena Solivelles i de la regidora de cultura Catalina Martorell, hi va haver la conferència «Campanet al voltant de 1864», que va impartir l’historiador Damià Ferrà-Ponç, i la projecció de l’audiovisual «M. S. Oliver: de Campanet a Barcelona. Una vida d’escriptor», realitzat per Rafel Pons a partir d’un guió de Damià Pons. Aquell mateix dia, la biblioteca municipal va passar a anomenar-se Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, afegint així a la fisonomia del poble un element més que el recorda i li ret Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 270

18/01/16 09:39


Crònica

271

homenatge. Els altres elements que hi ha són el nom d’un carrer, dues làpides a la façana de la casa on va néixer i una columna amb la seva testa a la zona enjardinada d’una de les places. Al llarg de l’estiu, a Campanet també es feren quatre conferències i una representació teatral. Damià Pons va dissertar sobre «El paper de M. S. Oliver en la Mallorca d’entre els segles xix i xx», Pere Fullana sobre «El pensament polític de M. S. Oliver», Celestí Alomar sobre «M. S. Oliver i el turisme a Mallorca: del Gran Hotel a l’ecotaxa», i Pere Rosselló Bover sobre «L’obra literària de M. S. Oliver». La mitjana d’assistents va ser d’una cinquantena. La representació de L’Hostal de la Bolla va anar a càrrec de Sa Tropa, un grup teatral de la localitat. Va representar-se la versió dramatitzada de la novel·la que havien fet Guillem Frontera i Joan Arrom. Hi assistí un públic molt nombrós, unes trescentes persones. A Palma el programa commemoratiu va ser promogut i organitzat per la Universitat de les Illes Balears i per l’Institut d’Estudis Catalans. De la UIB s’hi implicaren el Vicerectorat de Cultura, Projecció Social i Seus Universitàries, el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, el Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, el Centre d’Estudis i Documentació Contemporània (CEDOC) i el Servei d’Activitats Culturals (SAC). També es va comptar amb la col·laboració de la Societat Arqueològica Lul·liana, l’ajuntament de Campanet i el Grup d’Estudi de la Literatura del Vuitcents (GELIV), dirigit pel professor Josep M. Domingo. El programa va incloure una Jornada d’estudi, dues conferències, tres taules rodones i dues sessions de presentació de comunicacions. Tots els actes varen ser dedicats a Gregori Mir Mayol, historiador i un estudiós molt notable del pensament i l’obra de M. S. Oliver, des de fa anys en una situació de salut molt precària. La Jornada d’estudi va celebrar-se el divendres 31 d’octubre, a l’Aula de Graus de l’Edifici Ramon Llull, del Campus de la UIB. Els ponents que hi intervingueren i els temes que tractaren foren els següents: Joan Mas i Vives: «M. S. Oliver i la Renaixença a Mallorca»; Jordi Casassas: «Els estudis històrics»; Pere Rosselló Bover: «L’obra narrativa: entre el costumisme i el Modernisme»; Antoni Marimon: «La teorització del mallorquinisme polític: La qüestió regional»; Pere Fullana: «Entre el regeneracionisme, el catalanisme i el maurisme»; i Damià Pons: «L’obra en vers: de les composicions costumistes a l’atracció pels diferents corrents poètics de la fi de segle». El nombre total d’inscrits formals va ser de vint-i-vuit. La majoria eren alumnes del Grau de Llengua i Literatura Catalanes. També s’hi inscriviren alguns professors de secundària. Tot i això, el nombre d’assistents als diferents actes fou superior al dels inscrits, al voltant d’unes seixanta persones de mitjana. La primera de les dues conferències fou impartida per Sebastià Serra, el dimarts 4 de novembre, a la seu de la Societat Arqueològica Lul·liana. Parlà de «L’activitat periodística de M. S. Oliver: de La Almudaina a La Vanguardia». La segona, el dimarts 11 de novembre, a l’edifici universitari de La Riera, va anar a càrrec de Josep Massot i Muntaner. Va tractar de «La relació de M. S. Oliver amb Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 271

18/01/16 09:39


272

Llengua & Literatura, 26, 2016

Josep M. Quadrado, Marian Aguiló i Antoni M. Alcover». Abans de cada una de les dues conferències hi hagué la presentació de comunicacions. En concret hi va haver sis aportacions. La funció de les tres taules rodones era relacionar alguns dels eixos temàtics més importants del pensament i de l’activitat intel·lectual d’Oliver amb el moment present. La primera va titular-se «De la indústria turística imaginada per M. S. Oliver fins als onze milions de visitants anuals». Hi intervingueren els economistes Eugeni Aguiló, Jaume Garau i Antoni Riera Font, i també Celestí Alomar, exconseller de Turisme (1999-2003) del Govern de les Illes Balears. A la segona, Joan Lladó, dirigent d’Esquerra Republicana a Mallorca, Joan March, exsecretari general del PSIB-PSOE, Josep Melià, dirigent d’El Pi, Pere Sampol, exdirigent del PSM i exvicepresident (1999-2003) del Govern balear, i Cristòfol Soler, expresident del Govern balear (1995-1996), parlaren de «Les aportacions del mallorquinisme polític: de M. S. Oliver a l’actualitat». Aquestes dues taules rodones es feren al Club Diario de Mallorca, el 18 de novembre i el 2 de desembre. La tercera es va celebrar el 9 de desembre, al CaixaForum. Andreu Manresa, corresponsal d’El País a Mallorca, Miquel Payeras, redactor-delegat d’El Temps, Joan Riera Munar, subdirector del Diario de Mallorca, Cristina Ros, directora de l’Arabalears, i Miquel Serra Magraner, director de la Última Hora, parlaren de «La pràctica del periodisme: de l’època de M. S. Oliver a la premsa digital». La mitjana d’assistència a les dues conferències i a les tres taules rodones va ser baixa: unes quaranta persones. A més, els assistents no pertanyien més que escassament a la categoria dels inscrits formals, es tractava simplement de ciutadans amb inquietuds i curiositats culturals. A Palma va fer-se un altre acte important en ocasió del 150è aniversari: l’exposició Miquel dels Sants Oliver (1864-1920: l’home, l’escriptor, el periodista). La iniciativa fou de la UIB, amb la participació dels professors Pere Rosselló Bover i Damià Pons i Pons com a redactors dels textos. L’empresa IRU en va fer el disseny i la realització material. El finançament va anar a càrrec del Departament de Cultura del Consell de Mallorca, al Centre de Cultura de la Misericòrdia del qual s’hi varen poder veure els dotze panells durant el desembre del 2014 i el gener del 2015. El mes de maig del 2015, l’exposició va estar instal·lada durant quinze dies a Campanet, a la Casa-Museu Posada de Biniatró. De l’exposició se’n va fer un catàleg que reproduïa els textos i les imatges dels panells. Ha estat ben significatiu el comportament institucional del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma, governats ambdós pel Partit Popular amb majoria absoluta. A partir d’una moció presentada pel grup MÉS, una organització política sobiranista i d’esquerres, els respectius plenaris acordaren que commemorarien l’efemèride. És evident que no varen poder negar-s’hi perquè Oliver és fill il·lustre de Palma (1920) i fill predilecte de Mallorca (2004). Tanmateix, com que per al PP de les Balears Oliver té l’estigma de ser catalanista, intentaren que la commemoració fos ínfima. Així, mentre el Consell de Mallorca únicament va finançar l’exposició que va promoure la UIB, l’ajuntament de Palma tan sols Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 272

18/01/16 09:39


Crònica

273

va organitzar una conferència, quan ja feia més de tres mesos que havia acabat l’any del 150è aniversari. La va impartir Damià Pons: «M. S. Oliver i la ciutat de Palma: vida i literatura» Els actes celebrats a Barcelona foren impulsats per l’Institut d’Estudis Catalans —amb la implicació de les Seccions Històrico-Arqueològica, Filològica i de Filosofia i Ciències Socials i la Societat Catalana de Llengua i Literatura— i se celebraren durant el mes d’octubre i la primera setmana de novembre. També hi col·laboraren la Universitat de les Illes Balears, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Ateneu Barcelonès i el diari La Vanguardia. A l’acte inaugural, celebrat a la seu de l’IEC el primer dia d’octubre, hi hagué intervencions de Joandomènec Ros, president de l’entitat, que va fer la presentació del programa commemoratiu; de Josep Massot i Muntaner, president de la Secció Històrico-Arqueològica, que va situar Oliver en el context cultural mallorquí d’entre els segles xix i xx; de Damià Pons, delegat de l’IEC a Palma, que va parlar de la publicació en curs de les Obres completes de l’escriptor, en coedició entre l’IEC i Lleonard Muntaner Editor; i del doctor Joaquim Molas, que va documentar les relacions que hi va haver entre Oliver i l’IEC, a partir de la seva pertinença a la Secció HistòricoArqueològica. A la seu de l’IEC també s’hi impartiren dues conferències: Jordi Casassas parlà de l’Oliver historiador i Pere Rossselló Bover de la seva obra com a escriptor modernista. A la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’hi programaren dues intervencions: la de Josep M. Casasús sobre la relació d’Oliver amb el Diario de Barcelona i la de Jordi Amat i Llàtzer Moix —que va substituir Enric Juliana, enunciat al programa— sobre la que va tenir amb La Vanguardia. Finalment, Damià Pons va reconstruir, en una de les sales de la mateixa entitat, els lligams de l’intel·lectual mallorquí amb l’Ateneu Barcelonès. La valoració dels actes fets a Barcelona per força ha de ser negativa perquè hi hagué una escassíssima assistència. Més enllà de les possibles deficiències en la convocatòria i en la promoció de les diferents conferències, tot sembla indicar que la causa més determinant va ser que a hores d’ara la figura, el pensament i l’obra de Miquel S. Oliver és objecte d’un nul interès per part del món periodístic, intel·lectual i acadèmic barceloní. Els mitjans de comunicació i els departaments universitaris de la ciutat comtal varen manifestar —ho afirmam sense descartar que hi hagués pogut haver alguna iniciativa que desconeixem— una indiferència quasi absoluta davant M. S. Oliver en ocasió del 150è aniversari del seu naixement. Les excepcions foren ben poques. Cal destacar la lloable tasca feta per l’historiador de la premsa Josep Maria Casasús, el qual, a la seva secció diària «Abans d’ara», que publica al diari Ara, ha anat reproduint un bon nombre de fragments d’articles que són ben representatius de l’obra periodística d’Oliver. El suplement Cultura/s (2 de juliol de 2014) de La Vanguardia va publicar articles de Jordi Amat —«Periodismo que influye»— i Carme Riera —«Ver el mundo como es y cambiarlo»—. A la revista Serra d’Or hi sortiren «M. S. Oliver, La Vanguardia i la campanya autonomista de 1918» (octubre de 2014), d’Albert Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 273

18/01/16 09:39


274

Llengua & Literatura, 26, 2016

Balcells, i «M. S. Oliver, una vida de periodista» (desembre de 2014), de Damià Pons. Al llarg del 2014, els diaris Ara Balears (23 de març i 6 de maig), a càrrec de Pere Antoni Pons, la Última Hora (15 de juny), de Carles Domènec, i el Diario de Mallorca (30 de novembre), de Josep Jaume, també varen dedicar reportatges a Oliver. A més, alguns dels col·laboradors habituals de l’Ara Balears tractaren de l’escriptor commemorat: «M. S. Oliver, un creador de la Mallorca moderna» (11 de maig), de Damià Pons, «M. S. Oliver i el turisme», de Celestí Alomar, i «Dels Sants Oliver i el pensament vertical» (7 de desembre), d’Antoni Riera Font. Miquel Payeras va fer una semblança global d’Oliver —«La mirada més perspicaç»— al setmanari El Temps. A més dels actes celebrats a Campanet, Palma i Barcelona, Damià Pons va impartir una conferència al Cercle Artístic de Ciutadella (desembre de 2014) i una altra a la Casa Joan Fuster, de Sueca (27 de març de 2015). En el primer cas va parlar de «M. S. Oliver i la cultura entre els segles xix i xx»; en el segon, sobre «M. S. Oliver i el mallorquinisme cultural i polític durant el segle xx». Les previsions són que el 2016 es publiqui un volum que inclourà tots els materials d’interès que va generar la figura i l’obra d’Oliver en ocasió dels actes commemoratius del 150è aniversari del seu naixement.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 274

18/01/16 09:39


275

Crònica

«1714. DEL CONFLICTE A LA HISTÒRIA I EL MITE, LA LITERATURA I L’ART»: UNA MIRADA INTERDISCIPLINÀRIA DES DE 2014 Pol Serrabassa i Puntí i M. Àngels Verdaguer Pajerols Universitat de Vic Central de Catalunya angels.verdaguer@uvic.cat pol.serrabassa@uvic.cat

Lo segle n’és de lluita. Lluitau, doncs, oh poetes ensems soldats i apòstols. Víctor Balaguer Los botiflers diu que arriben, mes aixís Déu nos ajut com de sencer a muntanya no n’hi entrarà pas un. Jacint Verdaguer

Entre el 6 i el 8 de novembre de 2014 se celebrà a Barcelona (Museu Nacional d’Art de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans), a Vic (Universitat de Vic), i a Folgueroles (Centre Cultural) el IX Col·loqui Internacional Verdaguer. La iniciativa, sorgida de la Societat Verdaguer i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la UVic – UCC i la Societat Catalana de Llengua i Literatura, comptà amb el suport del Grup de Recerca «Textos literaris contemporanis: estudi, edició i traducció» (projecte FFI2011-26367 MICINN), el Centre d’Innovació i Formació en Educació (CIFE), el «Grup d’Estudi sobre la Literatura dels Vuit-Cents» (projecte FFI2012-31489 MINECO), i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural). També hi col·laboraren el MNAC, la Fundació Jacint Verdaguer, l’Ajuntament de Folgueroles i la Fundació Antiga Caixa Manlleu. Sota el títol «1714. Del conflicte a la història i el mite, la literatura i l’art» es llançà la convocatòria següent: A 300 anys del final de la Guerra de Successió (1702-1714), en el context commemoratiu de l’episodi bèl·lic que polaritza el mite nacional de la derrota en el setge i la caiguda de Barcelona (segons que n’ha parlat Magí Sunyer a Els mites nacionals catalans [Vic: Eumo Editorial / Societat Verdaguer, 2006]), el Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 275

18/01/16 09:39


276

Llengua & Literatura, 26, 2016

IX Col·loqui Internacional Verdaguer convoca a l’exploració de la imaginació literària, dels discursos historiogràfics i de les representacions artístiques que, al llarg del vuit-cents, visibilitzen el conflicte: el tematitzen o l’adopten com a pretext. Amb records vius i amb rotunds signes a la vista dels fets de 1714, i alhora amb una realitat coetània feta d’hostilitats duradores i d’episodis d’intensa violència civil i social, el segle que coneix la renaixença dels catalans en els àmbits socioeconòmic, polític i cultural observa, respecte de la història i de la contemporaneïtat, conflictives actituds contraposades: si la utopia de l’harmonia, l’equilibri, l’ordre, el consens i la integració es manté com a «idée fixe» davant d’unes accelerades dinàmiques de canvi, la funcionalitat de les representacions i de la memòria del conflicte no deixa de veure’s reiteradament activada. Naturalment, també com a factor identitari imprescindible de la comunitat imaginada per la Renaixença. Verdaguer mateix serà el poeta de l’idil·li i dels cataclismes fundacionals, el poeta de la pau dels humils i el que, el 1883, imaginava la glòria d’una Catalunya agombolada de «les bèl·liques imatges» dels seus herois («A Barcelona», v. 97). Quant al 1714, Verdaguer era el poeta que evocava una «gran bandera» testimoni de triomfs antics, protectora i ànima, ara, del «créixer» i del «voler» futurs («La bandera de santa Eulària», III).

Com es comprova en el títol i en la presentació que acabem de llegir, igual que en anteriors edicions, el col·loqui va ser interdisciplinari —Verdaguer es converteix en una marca— i es dividí en quatre seccions obertes des del segle xix al xxi, amb l’eix centrat en la idea de conflicte. Les línies de treball es concretaren en aquests epígrafs: 1) L’any 1714. Realitat i mite; 2) Memòria i conflicte del passat; 3) Experiències i perspectives contemporànies; i 4) Jacint Verdaguer, amb especial atenció al conflicte en la seva obra. La responsabilitat tècnica i científica del Col·loqui correspongué als dos comitès següents: el comitè científic estava format per Ricard Torrents (UVic – UCC/President), Joaquim Albareda (UPF), Josep M. Domingo (UB), Roger Friedlein (Ruhr – Universität Bochum), Mònica Güell (Université Paris – Sorbonne), Manuel Jorba (UAB), Damià Pons (UIB), Patrizio Rigobon (Università Ca’ Foscari Venezia), Ignasi Roviró (URL), Anna Sawicka (Uniwersytet Jagielloński w Krakowie); i el comitè organitzador, per Ramon Pinyol (UVic – UCC/President), Roger Canadell (UOC), Pere Gabriel (UAB), Enric Gallén (UPF), Manuel Llanas (SCLL/UVic), Teresa M. Sala (UB), Magí Sunyer (URV), Carme Torrents (FJV), M. Àngels Verdaguer (UVic/Secretaria). Com a Col·loqui Internacional, va constar de dues conferències (inaugural i clausura), una ponència plenària, quatre ponències —una de cada un dels àmbits temàtics— i trenta-cinc comunicacions acceptades pels comitès científic i organitzador. Així, el dia 6, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, hi va tenir lloc la conferència inaugural a càrrec de Joaquim Albareda (UPF) amb el títol «1714: les raons de la resistència». La darrera jornada es tancà amb la conferència de clausura de Damià Pons (UIB) titulada «Miquel dels Sants Oliver: els conflictes “d’un Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 276

18/01/16 09:39


Crònica

277

home a qui no li passà mai res”». La plenària, al segon dia i de mà de Joep Leerssen (Universitat d’Amsterdam), versà sobre «The end of the Golden Age: The theme of feudal nostalgia in Romantic Nationalism». Al seu torn, les quatre ponències foren degudes a l’historiador Ramon Grau i Fernández («Els historiadors vuitcentistes de Barcelona i el 1714. Un plat difícil de pair»); al professor de la UB Llorenç Prats («1714-2014, la construcció simbòlica de la identitat»); al filòleg de la UdL Joaquim Capdevila («L’oferiment de la pròpia vida per al renaixement o alliberament de la pàtria. Revisió històrica i semiòtica del “sacrifici etnogònic” com a marc simbòlic del catalanisme contemporani») i al director del Museu d’Història de Barcelona, Joan Roca, («El projecte Vil·la Joana. Casa Verdaguer de la literatura»). Dels trenta-cinc comunicants inscrits que donaren a conèixer les seves noves recerques, cal destacar la implicació de membres de la universitat organitzadora (UVic-UCC) amb un total de tretze investigadors (Núria Camps, Francesc Codina, Eusebi Coromina, Pilar Godayol, Teresa Julio, Ramon Pinyol, Ronald Puppo, Pere Quer, Pol Serrabassa, Llorenç Soldevila, Ricard Torrents, M. Àngels Verdaguer i Laura Vilardell). Quant a la resta de participacions provenien, majoritàriament, d’universitats dels Països Catalans (UB: Juan C. Bejarano, Nina Fer­rer, Teresa-M. Sala, Joan Santanach; UAB: Juli Colom, Manuel Jorba, Gemma Peralta; URV: Jordi Ginebra, Magí Sunyer; UPF: Pere Gifra; UV: Vicent Josep Escartí, Rafael Roca; UdL: Josep M. Domingo, Gemma Fabregat, Anna Llovera; UOC: Josep Camps i Arbós, Roger Canadell). També es comptà amb la participació d’un investigador de la Universidade de Vigo (Xurxo Martínez González) i un altre de la Universitat Adam Mickiewicz de Polònia (Alfons Gregori). Finalment, també van llegir les seves respectives comunicacions dos membres de la Societat Verdaguer (Ramon Bacardit i Joan Martori) i l’estudiant de grau Irene Sureda. Els col·loquis internacionals Verdaguer han estat sempre un pol d’atracció d’intel·lectuals i professors universitaris de tot el país i també de fora. En són exemples la presència dels conferenciants ja esmentats d’aquesta edició. Igualment val la pena de dir que el Col·loqui ha mobilitzat des de filòlegs i historiadors ja consagrats fins a doctorands de diverses universitats. Així mateix, la rellevància del col·loqui per a la comunitat científica ha estat alta i es valora, en aquest sentit, el seu caràcter transversal (història, literatura, art). També cal destacar que es compta de fer una selecció revisada dels treballs presentats al Col·loqui a l’Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle XIX, que constituirà el nucli d’un dossier dedicat al tema. Aquest anuari, l’única revista catalana especialitzada en el segle xix, és propulsada per la Societat Verdaguer, la Càtedra Verdaguer i Eumogràfic/Eumo_dc, i està indexada i present en diverses bases de dades. A més, i per acabar, val la pena de remarcar que la inauguració del Col·loqui se celebrà al MNAC complementada amb la visita a l’exposició temporal «Maniobra de Perejaume» (una de les grans programades amb motiu del Tricentenari 1714-2014), a càrrec del comissari, l’artista Perejaume. Aquesta exposició tenia Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 277

18/01/16 09:39


278

Llengua & Literatura, 26, 2016

una part important dedicada a Verdaguer i l’acte va tenir molt èxit de públic. Al vespre del divendres dia 7, alguns assistents i membres de l’organització van poder gaudir del concert que René Jacobs i la Helsinki Baroque Orchestra van oferir a l’Atlàntida de Vic —prèviament presentat pel musicòleg Jaume Ayats—, i que, aprofitant l’avinentesa, va ser inclòs com a activitat complementària del Col·loqui.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 278

18/01/16 09:39


Crònica

279

EL CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESTUDIS OCCITANS DE LLEIDA Aitor Carrera

Càtedra d’Estudis Occitans, Universitat de Lleida aitor.carrera@filcat.udl.cat

D’ençà de la seua creació, l’any 1981, els membres de l’Associació Internacional d’Estudis Occitans (AIEO) es donen cita cada tres anys per exposar els resultats de les seues recerques en el marc d’un congrés internacional itinerant, en què s’alternen ciutats occitanes i viles de fora del domini de la llengua d’oc. En edicions anteriors aquesta trobada va tenir lloc en poblacions com Southampton, Torí, Montpeller, Vitòria, Tolosa, Viena, Messina, Bordeus, Aquisgrà i Besiers. L’any 2014 va ser el torn de Lleida, que va acollir l’onzè d’aquests congressos, del 16 al 21 de juny, concretament al Campus de Cappont de la seua universitat. Si una cosa feia especial aquest congrés, era el fet que per primera vegada l’AIEO —que agrupa mig miler d’investigadors escampats per tot el planeta— es donava cita en un lloc on l’occità és llengua oficial (ja que va adquirir aquesta consideració a tot el Principat de Catalunya d’ençà de la darrera reforma estatutària). No oblidem, per altra banda, que ara mateix la Universitat de Lleida és també l’únic centre d’ensenyament superior de l’Estat espanyol que ofereix una titulació de Filologia Catalana i Occitana, i també l’únic que disposa d’una Càtedra d’Estudis Occitans la missió de la qual és promoure les activitats acadèmiques relacionades amb la llengua de Mistral. Afegim-hi, per altra banda, que el Congrés de Lleida havia de permetre de commemorar diversos centenaris: els vuit segles de la batalla de Muret (1213), els set-cents anys de la unió de la Vall d’Aran al Principat de Catalunya (1313; amb l’atorgament als aranesos d’Era Querimònia al costat mateix de la Seu Vella), el mig mil·lenni del tractat de Plan d’Arrem entre valls pirinenques (1513) o el centenari de la mort de Mistral (1914). Encara hi podríem afegir els trenta anys de codificació gràfica de l’aranès o el fet que, l’any 2015, es complia un quart de segle de l’oficialització de l’occità a la Vall d’Aran, amb qui Lleida manté uns lligams evidents. L’organització del congrés va recaure en un equip de professors que estava integrat sobretot per membres adscrits a la Càtedra d’Estudis Occitans, però també per altres investigadors de la mateixa Universitat de Lleida: Aitor Carrera (coordinador del congrés), Josep Maria Domingo, Isabel Grifoll, Flocel Sabaté, Cristina Solé, Ramon Sistac (relacions institucionals), Jordi Suïls i Albert Turull (secretari). En el comitè científic hi constaven els membres del consell d’administració de l’AIEO (encapçalat pel seu president, Walter Meliga, i també Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 279

18/01/16 09:39


280

Llengua & Literatura, 26, 2016

per Patric Sauzet, secretari general, i Joèla Ginestet, tresorera), però també filòlegs de reconegut prestigi com Germà Colón, Arvèi Lieutard, Felip Martèl o encara Joan Veny i Joan-Ives Casanova, que també van encarregar-se de dues de les conferències plenàries. A més del comitè organitzador i el comitè científic, cal remarcar també l’existència d’un comitè d’honor presidit pel Molt Honorable Senyor Artur Mas i Gavarró, president de la Generalitat de Catalunya, l’Ho­ norable Senyor Ferran Mascarell, Conseller de Cultura de la mateixa Generalitat, i el Magnífic Senyor Carlos Barrera, Síndic d’Aran. El congrés es va poder beneficiar d’un important suport institucional i acadèmic gràcies al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Conselh Generau d’Aran, la Diputació de Lleida i el seu Institut d’Estudis Ilerdencs, l’Institut d’Estudis Catalans, l’IVITRA de la Universitat d’Alacant i l’Obra Social de La Caixa. A més, va comptar amb la participació activa de dos grups de recerca (el Grup d’Estudi sobre Literatura del Vuit-Cents i el grup d’estudis medievals Espai, Poder i Cultura) i amb la col·laboració d’altres col·lectius, organismes i entitats que també van fer aportacions molt valuoses. Hi van prendre part més de dos-cents participants inscrits, dels quals aproximadament cent-cinquanta (una xifra superior a la de congressos precedents) van presentar comunicacions relacionades amb tots els aspectes imaginables de la llengua occitana: des de la llengua contemporània a la medieval, des de la literatura de l’Edat Mitjana fins a la del segle xx, des de la varietat lingüística de La Gàrdia (a Calàbria) fins al gascó aranès, des de l’ensenyament i la promoció de la llengua fins als lligams entre l’occità i el català i els respectius moviments culturals que hi van associats. Hi van ser representats més de seixanta centres universitaris de tot el món i setze Estats (a més dels Estats espanyol i francès, hi havia participants que venien dels Estats Units, d’Alemanya, del Regne Unit, d’Itàlia, del Canadà, del Japó, de Rússia, del Brasil, de Bèlgica o dels Països Baixos), cosa que no va impedir que, per primera vegada en un congrés de l’AIEO, l’occità fos la llengua més utilitzada en les comunicacions (que en general van fer prova d’un alt nivell científic). També hi va haver intervencions en francès, català, italià, espa­ nyol, anglès, galaicoportuguès i aragonès. L’organització va poder tenir el privilegi de comptar, per a la conferència inaugural, amb Georg Kremnitz, prestigiós sociolingüista i catedràtic a la Universitat de Viena, a més d’antic president de l’AIEO, que va encarregar-se de fer una extraordinària aproximació en paral·lel a les normativitzacions de l’occità i el català en què el professor alemany va delectar tots els congressistes amb la seua monumental erudició, en un occità impecable. L’endemà, dimarts 17 de juny, la ponència va anar a càrrec d’un altre reconegut catalanista i occitanista, el professor Stefano Asperti, de la Universitat de Roma, una de les veus més autoritzades per parlar de la literatura medieval de tot el continent europeu, que va conduir els assistents fins a una actualització sobre la forma de la cançó dels trobadors. Dos dies més tard, el dia 19 de juny, els congressistes van poder gaudir de la presència del professor Joan Veny, un dels millors lingüistes catalans contemporanis, que Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 280

18/01/16 09:39


Crònica

281

va condensar en una hora magistral les relacions lexicals que el català manté amb l’occità i va fer un magnífic estat de la qüestió sobre el conegut afer de la posició (gal·lo)romànica del català en una ponència memorable, que va condensar diverses aportacions referides als vincles lingüístics entre el català i l’occità que Veny ha abordat en la seua vasta producció. Divendres va ser el torn de Joan-Ives Casanova, escriptor d’origen marsellès i professor a la Universitat de Pau i dels Països de l’Ador, amb una intervenció sobre la literatura occitana contemporània que assegurava una diversitat temàtica de les ponències que traduïa la diversitat d’interessos dels assistents. Paral·lelament a les comunicacions i a les ponències, van ser programades diverses taules rodones durant les tardes de dimarts, dijous i divendres. La primera, organitzada per la Direcció General de Política Lingüística, va servir per debatre sobre les accions necessàries per a la promoció de l’occità amb representants institucionals. La segona, que va tenir lloc dijous, va encarregar-se d’abordar l’ascendent occità en la literatura catalana del vuit-cents sota la coordinació del professor Josep Maria Domingo. La tercera, divendres a la tarda, guiada per Flocel Sabaté, va mirar de fer una aproximació a un tema ineludible: la batalla de Muret vuit-cents un anys després, amb aportacions de medievalistes. L’Onzè Congrés de l’AIEO també va voler retre homenatge a insignes filòlegs i occitanistes desapareguts en els darrers temps, com Robèrt Lafont, Peter T. Ricketts i Martí de Riquer (l’empitjorament de la salut de Pèire Bèc va sorprendre tohom durant el mateix congrés). En el cas de Lafont, es va fer una lectura pública de La Gacha a la cistèrna, en occità i en anglès, en el marc incomparable de la Seu Vella de Lleida, que va precedir la cerimònia de lliurament, per part de la Generalitat de Catalunya i de mans de la Directora General de Política Lingüística, Esther Franquesa, del Prèmi Robèrt Lafont al lingüista gascó Jacme Taupiac (que va agafar, doncs, el relleu de Felip Gardy i del mateix Bèc). L’homenatge a Riquer, que va comptar amb la presència de la seua filla, la professora Isabel de Riquer, va tenir lloc el quart dia de congrés, a l’Auditori del Campus de Cappont, on es va glossar l’aportació científica de l’insigne medievalista. Divendres a la nit, en el context del banquet final, hi va haver parlaments de record per la figura de Peter T. Ricketts, filòleg britànic que va ser una de les ànimes de l’AIEO, a més de president d’aquesta associació en els seus inicis. El congrés es va obrir formalment el dilluns 16 de juny, amb la presència del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, i del Rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández. Però, a banda de les activitats acadèmiques o formals, l’Onzè Congrés de l’AIEO també va comptar amb un programa cultural complementari adreçat als nombrosos congressistes i, en alguns casos, a tot el públic que hi pogués estar interessat. Aquestes activitats es van iniciar el vespre anterior a la inauguració, amb un aperitiu de rebuda en què els participants van poder degustar successivament tota mena de begudes provinents d’arreu del domini lingüístic català, sens dubte un pretext per fer conèixer millor el país —i per fer referència a la geografia, les tradicions, els productes típics o fins Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 281

18/01/16 09:39


282

Llengua & Literatura, 26, 2016

i tot les variacions dialectals— a tots els que venien de l’exterior. Aquest aperitiu va ser el preludi de la inauguració de la vuitena edició de la Mòstra de Cinèma Occitan organitzada per la Generalitat de Catalunya, en què es va projectar el film Frédéric Mistral, d’Alain Glasberg. De fet, els subtítols en català i occità de la mateixa Mòstra, que recorre cada any una trentena de poblacions, van actualment a càrrec d’estudiants d’occità de la Universitat de Lleida, en virtut d’un conveni entre la Generalitat i la mateixa universitat que va ser presentat públicament el dia de la inauguració del congrés. Entre les altres activitats complementàries, citem també la inauguració —dilluns— de l’exposició Seta, vila occitana, de l’artista i arquitecte català —tot i que originari d’aquella vila llenguadociana— Xavier Moliner i Milhau, de l’Espai Androna d’Olot, que va oferir una visió alhora avantguardista i tradicional dels canals o del cementiri marí setori, i en definitiva de la pàtria de Valéry, Brassens o Joan Larzac, a través d’imatges d’una càmera estenopeica digital. El mateix dilluns al vespre els congressistes van poder assistir a un concert de cançó occitana de la jove intèrpret Alidé Sans al pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i dimarts van tenir ocasió de visitar l’emblemàtic Museu de Lleida, que ha esdevingut un símbol després de tantes amenaces d’esmicolament. Dimecres, de bon matí, els congressistes es van desplaçar a la Vall d’Aran, on van ser rebuts pel Sindic a la seu del Conselh Generau i on van poder descobrir la vida tradicional aranesa mitjançant una visita a l’ecomuseu Çò de Joanchiquet. Les activitats complementàries van continuar dijous amb un balèti —o ball popular— als peus de la Seu Vella amb el grup Kaj Tiel Plu, amb peces en català, occità, esperanto i sefardita, que van donar lloc a la improvisació de cants populars occitans en un quadre nocturn que els congressistes difícilment oblidaran. Després del tradicional banquet final de divendres, el congrés va concloure dissabte amb l’Assemblea General de l’AIEO, que enguany tenia una especial importància en la mesura que calia renovar un cert nombre de membres del mateix Conselh d’Administracion de l’associació. Al Congrés de Lleida, doncs, es va escollir un nou secretari (Arvèi Lieutard, de la Universitat de Montpeller) i una nova presidenta (Rosa María Medina, de la Universitat d’Oviedo, que va usar parcialment l’asturià en el seu discurs inicial). De la mà del professor tolosà JoanFrancés Courouau també vam poder saber qui agafaria el relleu de Lleida l’any 2017: l’emblemàtica vila d’Albi, al bell mig d’Occitània.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 282

18/01/16 09:39


Crònica

283

III JORNADA SOBRE EDICIÓ DE TEXTOS CATALANS M. Àngels Verdaguer Pajerols

Universitat de Vic – Central de Catalunya angels.verdaguer@uvic.cat

Seguint la tradició instaurada amb la primera jornada (Barcelona, CSIC, 2007) i continuada amb la segona (Universitat de Vic, 2011), l’Institut d’Estudis Catalans va ser la seu de la tercera, celebrada el 28 de novembre de 2014. La idea que les ha vertebrat i les vertebra és l’intercanvi directe d’experiències i la reflexió sobre els problemes de la transmissió, la gestió i l’accessibilitat del nostre patrimoni literari. Mentre la primera se centrava en l’edició de textos anteriors a les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, la segona parava atenció especial en diverses iniciatives editores en curs (amb èmfasi en l’edició de textos vuitcentistes o del pas del segle xix al xx). Per part seva, aquesta tercera Jornada va abordar el tractament que ha de rebre l’edició, d’una banda, dels clàssics medievals i moderns i, de l’altra, dels textos prefabrians i postfabrians del segle xx, amb una incursió al món literari espanyol del vuit-cents per observar les operacions que en l’àmbit de l’edició es duen a terme en una literatura ben pròxima. En aquesta avinentesa, les entitats organitzadores i col·laboradores van ser la Fundació Lluís Carulla, la Universitat de Vic (Grup de recerca «Textos Literaris Contemporanis: estudi, edició i traducció» [Projecte FFI2011-26367 del MICINN] i Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris), la Societat Verdaguer, la Societat Catalana de Llengua i Literatura i la Universitat de Lleida («Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents» [Projecte FFI2012-31489 del MINECO]). La conferència inaugural va anar a càrrec d’Albert Rossich (Universitat de Girona), que va dissertar sobre els problemes ecdòtics suscitats pels textos de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. Tot seguit, Laia Miralles (Universitat de València) i Pep Valsalobre (Universitat de Girona) van intervenir conjuntament sobre l’edició de Francesc Fontanella i d’altres textos catalans moderns. La sessió matinal van cloure-la Francesc Tous (Universitat de Barcelona), que va parlar sobre l’edició dels Mil proverbis lul·lians, i Joan Santanach (Universitat de Barcelona), que, en qualitat de responsable de l’editorial Barcino, va referir-se a l’edició que s’hi du a terme de versions regularitzades d’obres medievals, en la col·lecció «Tast de clàssics». A la tarda, les aportacions de Teresa Julio (Universitat de Vic) sobre l’edició vuitcentista a Espanya, i de Maria Sevilla (Universitat de Barcelona) sobre els manuscrits de treball de La passió segons Renée Vivien, de M. Mercè Marçal, van donar pas a un debat posterior i a la clausura d’aquesta tercera Jornada, amb la voluntat decidida d’anar-les continuant. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 283

18/01/16 09:39


284

Llengua & Literatura, 26, 2016

JORNADA SOBRE LA DIVULGACIÓ DE LA NORMATIVA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ amanda ulldemolins subirats

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana amanda.ulldemolins@uab.cat

El 17 de desembre de 2014 a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) es va dur a terme la Jornada sobre la divulgació de la normativa als mitjans de comunicació, organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura i pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb la col·laboració del Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània de la UAB. L’objectiu principal era reconèixer la labor dels mitjans de comunicació en català pel que fa a l’extensió social del seu corpus normatiu i reflexionar-hi. El doctor Daniel Casals, membre del comitè científic, va inaugurar l’acte explicant que actualment comptem amb instruments potents per fer arribar la llengua a tota la població ja siga emprant-la com a vehicle per parlar d’altres coses o bé per ser-ne el centre d’interès a partir de programes com El gran dictat o Català a l’atac que ens conviden a reflexionar sobre la llengua i a crear estat d’opinió. Pel que fa al panorama de la divulgació del català als mitjans de comunicació de massa a l’inici del segle xx, un dels períodes d’estudi d’esta jornada, va recordar que la ràdio començà el 1924 i pocs anys després, durant la Segona República, el 1932, a Ràdio Barcelona hi havia unes lliçons de català. Este tipus d’espais (també els de la premsa) van substituir l’escola quan no s’hi podia ensenyar la llengua catalana. De fet, durant el Franquisme es van tallar les aparicions del català als mitjans i també la seua presència al sistema educatiu. Casals va assenyalar que fins el 1976 no va nàixer el primer diari en català després de la guerra civil, l’Avui, i que fou llavors quan va sorgir la polèmica entre els heavies i els lights, amb l’objectiu de trobar el model de llengua més apropiat per als mitjans de comunicació de massa, sobretot els audiovisuals. La conferència inaugural, titulada «Centralitat i responsabilitat dels mèdia en la fixació i difusió de la llengua», va anar a càrrec de Josep Gifreu, catedràtic de Teoria de la Comunicació i membre de l’IEC, que va lloar la ingent tasca de periodistes, comunicadors, lingüistes i sociolingüistes per recuperar la condició del català com a llengua nacional en els mitjans de comunicació. A partir de la base principal del seu discurs —els mitjans com a forjadors de la llengua estàndard—, Gifreu va repassar el darrer Baròmetre de Comunicació i Cultura (2-12-14) per fer un diagnòstic de la situació del català als mitjans que considera «contradicLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 284

18/01/16 09:39


Crònica

285

tòria», ja que tot i que la ràdio en català és líder en audiència, a la premsa diària l’estat és més complicat, i va alertar sobre el fet que no hi haja cap diari esportiu top en català. A la televisió, la proporció de programes i sèries generalistes en castellà és superior a la de TV3 tot i que els informatius seguixen sent líders en audiència, i remarca que és «l’àmbit fonamental per a l’estàndard més formal». Segons Gifreu, estes dades mostren «quina és la llengua en què s’emocionen els catalans en la ficció» i recorda que la societat catalana, a causa de les vicissituds de la història, està acostumada a anar al cinema en castellà. En el següent punt de la seua intervenció, este membre de l’IEC va explicar el debat públic i tècnic que hi hagut sobre el(s) model(s) de la llengua dels mitjans des de la Transició espanyola, que ha donat grans resultats, ja que ara tenim una prescripció molt consensuada sobre les principals varietats de l’estàndard. Pel que fa a l’existència de dèsset llibres d’estil, diu que posen de manifest la riquesa de la nostra llengua i que mostren les diferents varietats de l’estàndard segons el territori, el registre o el context en què s’ha d’usar esta varietat. Acte seguit, Joan A. Argenter, membre de l’IEC i catedràtic de Lingüística de la UAB, va parlar sobre «Les Converses filològiques de Pompeu Fabra a La Publicitat», que, des del principi, va ser conscient de la importància de la premsa per difondre la seua proposta de català normatiu, és a dir, un català net de castellanismes i faltes de gramàtica general, i amb claredat d’expressió. Argenter va definir les Converses filològiques (CF) com «el corpus fabrià no institucional» en què el codificador exercix de difusor d’una normativa establerta i del seu desplegament al poble. El ponent va comparar l’estil de Fabra en el corpus normatiu amb el de la columna a La Publicitat. En els textos institucionals —que emanen d’un poder i no admeten alteracions— l’autor és objectiu, contingut, concís i circumscrit a la descripció lingüística amb un estil dens i sobri, però, en canvi, el Fabra de les CF té una relativa llibertat de paraula i de presència personal ja que són un discurs dialògic, entre diàleg i monòleg en veu alta, que inclouen valoracions morals a l’hora de prescriure i establixen converses amb el lector anònim, a qui s’adreça, interpel·la i respon. Cal tindre en compte que la reforma lingüística era part del procés de construcció nacional i de la ideologia dels Estats nacionals en què es creia que la llengua era el nervi de la nació i en justificava l’existència com a llengua literària —que li creava una identificació simbòlica—, és a dir, era també una necessitat pràctica. La ponència «La llengua catalana des de L’Opinió: C.A. Jordana» va anar a càrrec de Georgina Jordana i Carreres, estudiant de doctorat de la UAB, que va reflexionar sobre la tasca de C.A. Jordana com a escriptor, gramàtic i periodista en els textos a la secció «Cada dia un raig» de L’Opinió (1928-1934), on va publicar un total de 343 articles dels quals 58 eren relatius a qüestions relacionades amb la llengua catalana. En els seus escrits, on interpel·lava els lectors, opinava sobre qüestions ortogràfiques com, per exemple, els plurals de les paraules acabades amb sibilants o els grups -sc, -st i -xt, amb la intenció d’ensenyar a la ciutadania que —segons diu en un article del 1933—,«tot i el que tenim» encara no havia Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 285

18/01/16 09:39


286

Llengua & Literatura, 26, 2016

assumit la gramàtica de Fabra. Amb un estil definit per la ponent com a precís, acadèmic, planer, eficaç i crític, denunciava la poca implantació de la normativa ortogràfica a la societat —especialment en documents comercials i administratius— i proposava l’organització de cursos per als mestres. A tall d’exemple, Car­ reres va explicar que Cèsar August Jordana corregia els seus propis articles perquè, tot i que defensava els correctors, «dic una cosa i en surt una altra». Després d’una pausa, la jornada va continuar amb el segon bloc d’intervencions amb la conferència de Daniel Casals i Neus Faura, professors de la UAB, sobre «Els “Aclariments lingüístics” de J. Ibàñez Senserrich a Tele/Estel» durant els anys 1966 i 1967. En primer lloc, van oferir-nos una pinzellada sobre esta publicació i en quin marc social i polític va nàixer. Tele/Estel va ser la revista d’actualitat cultural en català sorgida de l’activisme laic i nascuda durant la dictadura franquista arran del marc que va crear la Llei de Premsa i Impremta de 1966 (altrament coneguda com a Llei Fraga), que relaxava la repressió franquista de 1938 en els espais en què hi havia una censura molt estricta. Entre les seccions hi van destacar «Aclariments lingüístics», en què es tractaven aspectes relacionats amb la llengua catalana, escrita per Josep Ibáñez Senserrich (entre els números 1 i 59 i 61, 63, 65 i 72) i per Albert Jané, el següent ponent de la jornada. Casals i Faura van ressenyar l’estil de J. Ibàñez Senserrich quan va ser l’encarregat dels «Aclariments lingüístics». En primer lloc, van descriure l’estructura dels articles, on els títols eren reclams, és a dir, un exemple del fenomen que s’explicaria unes línies més avall sense formular-lo explícitament com, per exemple, «els avantatges de la calor», en què parlava dels gèneres dels noms. Com a novetat, la segona part de cada intervenció d’esta columna contestava les preguntes del lectors. Per fer-ho, Ibàñez sovint feia consultes directes a membres de l’IEC com Ramon Aramon i Francesc de Borja Moll. Pel que fa als continguts, hi tractava qüestions ortogràfiques, fonètiques i lèxiques, parlava sobre la variació geolectal i funcional de la llengua, sobre aspectes sociolingüístics com l’abast del domini lingüístic o l’ús públic del català, i també donava orientacions bibliogràfiques als lectors. El següent torn va ser per Albert Jané, distingit amb la Creu de Sant Jordi, que, com va dir, «vinc a parlar de mi mateix», és a dir, sobre la segona etapa dels «“Aclariments lingüístics” de Tele/Estel i “El llenguatge” de l’Avui» ja que va substituir Ibàñez Senserrich a la primera secció de llengua i va signar els més de 2741 articles de la columna «El llenguatge» del diari Avui des del 23 d’abril de 1976 fins al 21 d’abril de 1985. Per descriure la seua experiència com a divulgador de la normativa en plena transició democràtica, es va preguntar a qui s’adreçava i què pretenia amb els seus apunts: es preocupava d’interessar el lector potencial, d’associar el català correcte amb la divulgació de la normativa sense transgredir-la «i, si pot ser, fer una petita aportació personal». Recorda que escrivia sobre polèmiques lingüístiques com contradiccions i que rebia poques cartes dels lectors i que, fins i tot, un dia es va haver d’inventar una carta per poder parlar sobre un tema que tenia ganes de tractar. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 286

18/01/16 09:39


Crònica

287

A continuació, el membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, Emili Casanova, ens traslladà al País Valencià amb «L’espai “Qüestions de llengua” del programa radiofònic De dalt a baix» que va estar dotze anys en antena. El 1974 és considerat l’any d’inici del moment d’expansió del valencià, amb Manuel Sanchis i Guarner al capdavant, en forma de cursos, publicació de llibres de text i revistes. Pel que fa al sector radiofònic, amb la reestructuració de Radio Nacional de España impulsada per Fraga es va crear la Radio Peninsular, les emissores regionals i locals. Així va nàixer De dalt a baix, el primer programa radiofònic en valencià i símbol del moviment. «Qüestions de llengua» n’era una de les seccions, de set minuts de durada, i pretenia, entre altres coses, corregir castellanismes i ensenyava les formes cultes valencianes corresponents. Així, explicaven que no es diu adiós sinó adéu. El model de llengua era un valencià ric, culte i no apitxat i, segons Casanova, «es van inventar un estàndard introduint lèxic dels clàssics i formes col·loquials de diferents zones del país». La part més important era el vocabulari que s’afegia —de quatre a cinc paraules per dia— mitjançant exemples quotidians i al voltant d’un camp semàntic. També hi havia una secció de respostes als lectors en què els responsables sovint s’inventaven cartes amb el propòsit d’incitar els oients a valorar la llengua. Les seues fonts eren Carles Salvador, Pompeu Fabra i el Diccionari Català-Valencià-Balear. De dalt a baix va aconseguir ser el programa amb més audiència de RTVE perquè, com recorda el ponent, en aquella època «el valencià ens feia il·lusionar a tots». En darrer terme, Núria Puyuelo, correctora d’El Punt/Avui, va presentar «La difusió del català: de la premsa a l’era digital», on va posar de manifest la importància de la xarxa i dels seus recursos a l’hora d’ensenyar i debatre qüestions relacionades amb la llengua. En primer lloc, va enumerar els espais que els diaris dediquen a parlar de la llengua catalana, com la columna setmanal «Etcètera» del suplement de cultura d’El Punt/Avui, i va explicar que, per fer-la, cal trobar un tema d’actualitat i saber detectar aquelles qüestions de llengua que generen inseguretat als parlants. Va subratllar, també, el paper decisiu que tenen els blogs a la xarxa sobre aspectes relacionats amb la correcció lingüística i va citar Dubtes de llengua i Estiligrafia com a exemples. La importància i l’interès de la jornada s’entenen quan estudiem i recordem la situació social i política de la nostra llengua i cultura al llarg de la història. Com va dir Casals en la inauguració de la jornada, els mitjans de comunicació han estat «una manifestació de reafirmació identitària davant de les agressions». Avui, quan el sistema d’ensenyament en català es veu amenaçat, és important lloar i estudiar la infatigable i diària tasca de periodistes, lingüistes i filòlegs per haver difós i difondre un català correcte i genuí i ajudar a arribar a la plena normalització de la nostra llengua.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 287

18/01/16 09:39


288

Llengua & Literatura, 26, 2016

X TROBADA DEL GRUP D’ESTUDIS ETNOPOÈTICS Laura Villalba Arasa

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana laura.villalba@urv.cat

Sota el nom «Etnopoètica: arxius i materials inèdits», els dies 7 i 8 de novembre de 2014 va tindre lloc, a l’espai de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany de Banyoles, la X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. La Trobada va inaugurar-se el matí del dia 7 amb la rebuda dels participants a la X Trobada del GEE, amb la presència de Joana Vilà, regidora de l’Ajuntament de Banyoles i de Núria Batllem, directora de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Acte seguit s’inicià la jornada acadèmica de la trobada amb un programa atapeït de comunicacions. Els encarregats d’obrir la primera tanda d’intervencions acadèmiques van ser Àngel Vergés i David Masgrau (Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles); ho van fer presentant la comunicació «L’arxiu familiar de Pere Alsius, de Banyoles»; precisament entorn de la figura de l’erudit banyolí va versar la intervenció de Joan Armangué (Arxiu de Tradicions de l’Alguer) «Les “Notes folklòriques” de Pere Alsius, un manuscrit inèdit». Alexandre Bataller (Universitat de València) va donar a conèixer a l’auditori l’arxiu dels Tallers de Música Popular amb la comunicació «L’arxiu dels Tallers de Música Popular: materials inèdits fruit de la recerca escolar en folklore musical». Dolors Llopart (Institut Català d’Antropologia) i Roser Ros (Universitat Ramon Llull) van intervindre amb la comunicació «Josep M. Pujol i el Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars. Memòria d’una relació d’amistat i de creativitat». Després d’un breu descans i abans de fer una visita guiada a l’arqueta gòtica del Sant Martirià, a ­càrrec de Jeroni Moner, del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, Salvador Rebés, Josefina Roma (Universitat de Barcelona) i Emili Samper (Universitat ­Rovira i Virgili) van intervindre amb les comunicacions «Francesc Nabot, un col·lector obscur», «Josep M. Batista i Roca. El seu arxiu d’estudiant» i «El fons personal de Cels Gomis i Mestre: a propòsit d’unes rondalles inèdites». Caterina Valriu (Universitat de les Illes Balears - Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears) va encetar la tarda d’intervencions acadèmiques amb la conferència «10 anys del GEE: trajectòria i consolidació». A continuació, Margalida Coll (Universitat de les Illes Balears - Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears) va presentar la comunicació «El Recull de Folklore Menorquí de 1912: font de materials inèdits». Magdalena Gelabert (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears) i Irene Zurrón van donar a conèixer el contingut Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 288

18/01/16 09:39


Crònica

289

de la Biblioteca Monogràfica de la Institució Pública Antoni M. Alcover amb la intervenció «Arxius i materials de la Biblioteca Monogràfica de la Institució Pública Antoni M. Alcover». Carme Oriol (Universitat Rovira i Virgili) i Josep Temporal (Universitat de Barcelona) van intervindre, respectivament, amb les comunicacions «Notes sobre la recuperació del Rondallari de Pineda de Sara Llorens» i «El manuscrit Sabater Carbonell: classificació ATU dels materials rondallístics». La intervenció «El fons Antoni Pons Pastor a l’Arxiu Històric de la UIB», de Tomàs Vibot (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears) va cloure la tarda de comunicacions científiques. Alexandre Bataller i Margalida Coll van encetar la presentació de nous materials bibliogràfics donant a conèixer el volum Literatura oral i educació: simbiosi i complicitats, que ells mateixos van editar. A part d’aquest, durant la tarda es van presentar onze publicacions més: Joan Armangué va presentar La Sortija de Barcelona / La Sartiglia di Barcelona (Grafica del Parteolla); Alexandre Bataller i Héctor H. Gassó, Un amor, uns carrers; Dolors Llopart va presentar el llibre El rebost (Cossetània), i ella mateixa i Roser Ros van donar a conèixer la publicació de l’escola Tantàgora Dona i Folklore. A continuació, Carme Oriol i Emili Samper van presentar els volums Això era i no era. Obra folklòrica de Josep Maria Pujol i Three Selected Papers on Catalan Folklore, i el tercer número de la revista Estudis de Literatura Oral Popular 7 Studies in Oral Folk Literature, totes tres de Publicacions URV. La presentació de Llengendes de Tarragona (PAM) i Zoologia popular (Sidillà) va anar a càrrec d’Emili Samper. Joan Soler i Amigó i Roser Pubill van presentar Les bruixes es pentinen (Pòrtic); Josep Temporal, Rondalla meravellosa i filosofia (Món de Llibres) i, finalment, la presentació del llibre Personatges de llegenda a la tradició popular mallorquina (Lleonard Muntaner) la va fer Caterina Valriu. En la segona i darrera jornada de la Trobada —dia 8, al matí— s’hi van presentar quatre comunicacions: «A propòsit de l’“Afexitó” d’Adolf Salvà al Folklore valencià de Francesc Martínez i Martínez», de Joan Borja (Universitat d’Alacant); «Paremiologia romànica i literatura popular. Ponts de col·laboració interdisciplinària des del projecte ParemioRom», de José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona); «L’obra etnopoètica de Just Santsalvador», de Vicent Vidal (Universitat d’Alacant), i «El procés de transcripció, edició i fixació d’un corpus inèdit a partir dels materials rondallístics d’Adelaida Ferré i Gomis», de Laura Villalba (Universitat Rovira i Virgili), que cloïa la part acadèmica de la Trobada. A continuació, i encara en el marc de la Trobada, es va celebrar l’assemblea anual de Grup d’Estudis Etnopoètics, presidida pel grup gestor format per Emili Samper, Josep Temporal i Àngel Vergés. Durant l’assemblea va acordar-se, entre altres punts, que la l’XI Trobada del GEE se celebrarà els dies 6 i 7 de novembre de 2015 i el tema serà «Excursions, viatges, migracions: etnopoètica i mobilitat humana». Enguany ha fet deu anys que va formar-se el Grup d’Estudis Etnopoètics, dins la Societat de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 289

18/01/16 09:39


290

Llengua & Literatura, 26, 2016

gràcies a la iniciativa d’un grup d’estudiosos de la literatura oral, durant una reunió celebrada a la Universitat Rovira i Virgili que van promoure els doctors Josep Maria Pujol (1947-2012) i Carme Oriol. Durant aquella trobada (la tardor de l’any 2004) es va posar de manifest la necessitat de crear un grup de treball en l’àmbit de l’etnopoètica i el folklore que reunís investigadors d’aquests camps d’arreu dels Països Catalans. El GEE va constituir-se oficialment el 25 de novembre de 2005 amb l’objectiu de consolidar la recerca sobre etnopoètica i folklore a les terres de parla catalana i establir canals efectius de comunicació i cooperació entre els estudiosos d’aquesta disciplina. En aquella reunió també s’acordà reunir-se un cop a l’any i tractar un tema monogràfic, de forma rotatòria als diferents indrets dels Països Catalans. Des de llavors el Grup celebra una trobada anual amb caràcter rotatiu pels territoris de parla catalana per tractar temes relacionats amb el folklore i l’etnopoètica. Fruit d’aquestes trobades es publica, posteriorment, un volum que recull les diverses intervencions que hi tenen lloc. Des de 2005, les trobades s’han celebrat a Tarragona, Palma, Alacant, L’Alguer, Montser­ rat, Eivissa, Sitges, Bocairent i Vic i els temes que s’hi ha tractat han estat «La biografia popular. De l’hagiografia al gossip», «Folklore i Romanticisme. Els estudis etnopoètics de la Renaixença», «Illes i insularitat en el Folklore dels Països Catalans», «Etnopoètica: incidència, difusió i comunicació en el món contemporani», «Etnopoètica i territori: universitat i diversitat», «La recerca folklòrica: persones i institucions», «Erotisme i tabús en l’etnopoètica» i «Literatura oral i educació: simbiosi i complicitats». La vitalitat del Grup d’Estudis Etnopoètics pot comprovar-se, edició darrere edició, tant amb el nombre de socis (actualment en té 74) com amb la quantitat i el nivell de les comunicacions que s’hi presenten. El més important, però, i allò que els membres del GEE tenen ben present, com escrivia Caterina Valriu en l’article «El Grup d’Estudis Etnopoètics: recerca, preservació i difusió de la literatura oral catalana», publicat el 2011 a Estudis Romànics és «treballar de manera constant i decidida, des de la diversitat i el rigor, per aprofundir en la preservació, el coneixement i la difusió d’una part fonamental de la nostra cultura: la literatura oral entesa com a eina de comunicació imprescindible al llarg dels segles i dels territoris, considerada no com una romanalla del passat, sinó com una part imprescindible de la nostra història i també com una eina imprescindible per al nostre futur».

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 290

18/01/16 09:39


Crònica

291

ANTONI MARIA BADIA I MARGARIT Joaquim Rafel i Fontanals Institut d’Estudis Catalans j.rafel@iec.cat

Nascut a Barcelona l’any 1920, Antoni Maria Badia i Margarit morí a la mateixa ciutat el mes de novembre de 2014. Estudià a l’Escola Blanquerna, símbol del moviment de renovació pedagògica que es produí a Catalunya els anys 20 i 30, i cursà la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona entre els anys 1939 i 1943, en un ambient de postguerra caracteritzat pel control ideològic i l’absència de professors competents, cosa que propicià una formació paral·lela de caràcter eminentment autodidàctic. Contribuí a aquesta formació la seva assistència a les sessions clandestines dels Estudis Universitaris Catalans, que s’havien pogut reprendre a partir de 1942, on pogué rebre el mestratge de Jordi Rubió, Ramon Aramon i Pere Bohigas. Tot just acabada la carrera començà a impartir docència a la Universitat de Barcelona com a professor auxiliar. L’any 1945 obtingué el títol de doctor amb la tesi Los complementos pronominaloadverbiales derivados de IBI e INDE en la Península Ibérica, dirigida per Dámaso Alonso, dins el mètode historicista de Menéndez Pidal. Les seves estades a Madrid amb motiu de l’elaboració i defensa de la tesi li permeteren establir contactes i veure de prop l’ambient en què es desenvolupaven les oposicions i, després de valorar pros i contres, decidí aprofitar la convocatòria d’una plaça de Gramàtica històrica espanyola per a la Universitat de Barcelona; segons ell mateix escriví: «Fer oposicions significava acceptar el sistema, potser embrutar-se les mans. Però, a la meva manera de veure, així es podia servir millor la Universitat i la cultura catalana. Començaria per una càtedra d’espanyol. Després Déu diria.» Molt aviat, doncs, l’any 1948, obtingué la càtedra de Gramàtica històrica espanyola de la Universitat de Barcelona, que detingué durant 30 anys, fins que el 1977 passà a ocupar per concurs de trasllat la de Gramàtica històrica catalana, acabada de crear, fins a la seva jubilació l’any 1986. A partir d’aquesta data continuà prestant serveis a la Universitat com a professor emèrit. Treballador incansable, la seva llarga vida ha estat extraordinàriament fecunda. Exercí la docència amb gran competència, entusiasme i dedicació, i dirigí un nombre important de tesis doctorals. Fou professor convidat o visitant en diverses universitats estrangeres: Heildelberg (1956), Munic (1959-1960), Georgetown (Washington) (1961-1962), Wisconsin (Madison) (1967-1968) i la Sorbona (19741975 i 1975-1976). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 291

18/01/16 09:39


292

Llengua & Literatura, 26, 2016

La seva activitat investigadora se centrà els primers anys en la gramàtica històrica, la història de la llengua, l’onomàstica i la dialectologia, amb diversos treballs especialment sobre fonètica, morfologia i sintaxi, i sobre la llengua d’autors, com Fernández de Heredia, Andreu Febrer o Ramon Llull; en el camp de la dialectologia cal destacar la monografia El habla del valle de Bielsa (1950) i la preparació, juntament amb Joan Veny, del qüestionari per a la realització de les enquestes de l’Atles lingüístic del domini català, publicat l’any 1965. Un dels temes a què el professor Badia dedicà l’atenció en més d’un moment fou el de les polèmiques sobre la puresa de la llengua al segle xv, amb els seus estudis (1950 i 1953) sobre les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols; aquesta qüestió el continuà preocupant al llarg de la seva vida fins que al cap de molts anys (1999) en publicà un voluminós estudi exhaustiu. Una obra representativa d’aquesta primera època és la Gramática histórica catalana (1951), manual de conjunt que es convertí en un punt de referència inexcusable; al llarg de la seva vida manifestà en més d’una ocasió el desig de fer-ne una edició refosa i posada al dia, incorporanthi els resultats de diversos estudis particulars que s’havien anat publicant, però la seva dedicació a altres aspectes de la llengua i a altres activitats no ho permeteren, i al cap de trenta anys (1981), completament exhaurida l’edició, se’n publicà una traducció al català. En el terreny de l’onomàstica fou el responsable del centre coordinador de Barcelona de l’ambiciós projecte internacional Dictionnaire historique d’anthroponymie romane (Patronymica Romanica-PATROM). L’any 1962 publicà la Gramática catalana, que, com diu en la introducció, «vol ser al mateix temps una gramàtica descriptiva i normativa, i també, encara que no essencialment, pràctica». A partir d’aquest moment els seus interessos feren un gir cap a la lingüística sincrònica, la preocupació per la sociolingüística i per la defensa i la normalització de la llengua catalana. La seva activitat investigadora se centrà en estudis de caràcter sincrònic i de sociolingüística; les seves nombroses sortides a l’estranger, sigui amb motiu de l’assistència a congressos o en els períodes de docència en universitats de fora, el posaren en contacte amb els cor­ rents lingüístics imperants i li feren sentir la necessitat d’aplicar les noves teories a la llengua catalana; això era, segons ell mateix confessà, un «veritable imperatiu de consciència» i «un deure patriòtic». Així fou com publicà una llarga sèrie d’estudis fonamentalment sobre fonètica, fonologia i morfologia. Pel que fa a la sociolingüística, a part de diversos treballs i conferències que tracten sobre la situació de la llengua i el seu futur, l’obra més ambiciosa és l’enquesta sobre els usos lingüístics dels habitants de Barcelona realitzada a mitjan anys 60, que donà lloc el 1969 a la publicació del llibre La llengua dels barcelonins. La incorporació d’aquesta nova disciplina entre els interessos dels lingüistes catalans donà lloc a la creació del Grup Català de Sociolingüística, que Badia presidí, i a la publicació de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana. Al marge d’aquesta activitat en el terreny de la descripció sincrònica i en el camp de la sociolingüística, durant la dècada dels anys 70 una de les preocupacions del professor Badia fou la reflexió sobre els orígens de la llengua i la justifiLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 292

18/01/16 09:39


Crònica

293

cació històrica dels dialectes catalans. Tractà aquests temes en els cursos professats a la Universitat i en nombroses conferències i comunicacions a congressos i finalment sintetitzà els seus punts de vista sobre aquestes qüestions en el llibre La formació de la llengua catalana (1981). Encara, l’any 1994 publicà la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica, que, com indica el subtítol, d’una banda distingeix els aspectes estrictament descriptius dels fenòmens consagrats per la normativa lingüística, i de l’altra fa especial atenció a la variació geogràfica i la variació funcional. Una part important del seus nombrosos treballs, agrupats temàticament, fou recollida en diversos llibres: Llengua i cultura als Països Catalans (1964), La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), Llengua i societat (1982), Llengua i poder (1986), Sons i fonemes de la llengua catalana (1988), La llengua catalana: un procés multisecular (1988) i Apologia i vindicació de la llengua catalana (2004). Algun d’aquests llibres ha estat objecte de diverses edicions i en general han contribuït eficaçment a divulgar els coneixements sobre la llengua fora de l’àmbit estrictament especialitzat. A part de la seva tasca estricta de professor i d’investigador, la seva consciència social i les seves conviccions més íntimes el feren estar en primera línia en activitats i en institucions de diversa naturalesa, aportant-hi la seva dedicació i el seu esforç personal. Només per esmentar-ne algunes, recordarem que de molt jove (1953) fou vicepresident del comitè organitzador del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica celebrat a Barcelona, congrés que tingué una importància gran no solament pel seu contingut científic, sinó per al rellançament de la Société de Linguistique Romane, de la qual més endavant esdevingué vicepresident (1965) i president (1968). Fou també el responsable d’organitzar el col·loqui sobre lingüística catalana que se celebrà l’any 1968 al Centre de Philologie Romane d’Estrasburg, dirigit per Georges Straka; aquest col·loqui fou el germen de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que fou creada l’any 1973 i de la qual fou el primer president (entre 1973 i 1976) i conseller des de 1986. L’any 1968 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Home de pregones conviccions religioses, participà en el II Congrés Litúrgic de Montser­ rat (1965) i fou membre de la comissió interdiocesana per a la versió en català dels textos litúrgics. Fou president de la Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montser­ rat i com a tal fou detingut, acusat d’activitats contra el règim polític establert. Fou també responsable de l’àrea de llengua del Congrés de Cultura Catalana (1977) i presidí el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986). L’any 1978 començà una nova etapa de gestió acadèmica: fou elegit rector de la Universitat de Barcelona, càrrec que exercí durant tres mandats consecutius, fins al 1986, any de la seva jubilació; llavors fou nomenat rector honorari; durant el seu mandat la Universitat es dotà d’uns nous estatuts, basats en la representació democràtica, en la catalanitat i en l’autonomia acadèmica. Les vicissituds d’aquesta època agitada foren recollides en el llibre Llavor de futur. Vuit anys al rectorat de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 293

18/01/16 09:39


294

Llengua & Literatura, 26, 2016

la Universitat de Barcelona, que en paraules de l’autor narra «la història de vuit anys crucials de la Universitat de Barcelona, la història de l’aventura d’uns universitaris il·lusionats». Després d’aquesta intensa etapa a la Universitat, fou elegit president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, càrrec que ocupà entre 1989 i 1995 amb una gran dedicació; entre altres realitzacions importants del seu mandat, podem esmentar pel seu especial relleu la publicació del Diccionari de la llengua catalana (1995), amb el qual l’Institut donava per fi compliment a la seva missió institucional en el camp de la normativa lèxica. També fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i membre corresponent de la Real Academia Española. Durant la seva llarga i fecunda vida fou objecte de nombrosos homenatges, premis i distincions, entre els quals podem destacar el premi Pompeu Fabra de l’Institut d’Estudis Catalans (1967), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1986), el Premi Ciutat de Barcelona d’Investigació (1986), el Premi d’Honor de la Fundació Jaume I (1995), el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1996), la Medalla al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona (1999), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2012). D’altra banda, fou distingit amb el doctorat honoris causa per diverses universitats: Salzburg (1972), Toulouse-Le Mirail (1978), La Sorbona (1986), Perpinyà (1989), Knox College (Wisconsin) (1990), Rovira i Virgili (1994), Alacant (2002), València (2003), Illes Balears (2007) i UNED (2010).

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 294

18/01/16 09:39


Crònica

295

CARLES MIRALLES (1944-2015): UNA NOTA NECROLÒGICA Jordi Cornudella

Edicions 62 jcornudella@grup62.com

El 29 de gener del 2015 va morir, als setanta anys, Carles Miralles i Solà. Feia pocs mesos que s’havia jubilat com a catedràtic de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i en feia uns quants més que havia hagut de deixar d’assistir, cada dijous, a les reunions de la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que ell mateix presidia. La seves ocupacions acadèmiques, que últimament es repartien entre les classes a la Universitat (de la qual havia estat vicerector entre 1981 i 1986), les sessions a l’Institut (del qual havia estat secretari general entre 1998 i 2002) i l’edició crítica de les Suplicants d’Èsquil per a l’Accademia dei Lincei (que feia anys que preparava conjuntament amb el professor Vittorio Citti, de la Universitat de Trento), les hi va interrompre un ictus que va patir el 6 d’abril del 2014. Per sort, va ser a temps de refer-se una mica i, almenys, assistir a l’homenatge meritíssim que la seva universitat de tota la vida li va dedicar el 30 de setembre. En aquell acte li va ser oferta (i alhora va ser presentada públicament) una doble miscel·lània que comprèn més de trenta treballs d’autors diversos entorn dels camps en què l’interès de Carles Miralles va ser més llargament sostingut: un volum d’estudis de filologia grega i un altre d’estudis de literatura i crítica sobre coses catalanes. Entre els projectes immediats de Miralles que van deixar interromputs primer l’ictus i després la mort, a més de les feines pendents com a catedràtic emèrit, com a president de la Comissió de Lexicografia i com a editor i comentarista d’Èsquil, hi havia la publicació d’un nou llibre de poemes. Perquè Miralles, a més de filòleg hel·lenista i home de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans, a més de persona de cultura activa en fronts diversos, també era un dels poetes cabdals de la seva generació. Però em temo que això últim és encara una mica menys generalment sabut que la resta. La doble condició d’hel·lenista i poeta fa que ens vingui de seguida al cap, és clar, el paradigma de Riba. No és per atzar que els editors de la doble miscel·lània d’homenatge amb motiu de la jubilació de Miralles li posessin com a títol una frase del vint-i-dosè sonet de Salvatge cor (el que es titula «Diana als jardins»): Som per mirar. Tot i que de provar d’estrènyer comparances no crec que en traguéssim gaire partit, el cert és que el nom de Riba, parlant de Miralles, ve del tot a tomb, i això per més d’una raó. El primer dels moltíssims articles que Miralles Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 295

18/01/16 09:39


296

Llengua & Literatura, 26, 2016

va publicar, aquest quan encara cursava l’últim any de carrera, versava sobre Riba («Carles Riba: La idea de Grecia en las Elegies de Bierville», Ínsula, núm. 232, març del 1966); ell va ser l’encarregat d’editar i prologar les traduccions ribianes en vers de Sòfocles i d’Eurípides (dos i tres volums, respectivament; Barcelona: Curial, 1977); el seu primer llibre de crítica en català va ser la Lectura de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba (Barcelona: Curial, 1979); va participar a l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona d’ençà que es va fundar el 1969, aviat hi va substituir el seu mestre i mentor Josep Alsina com a codirector, i en va ser el president quan, després d’uns anys de letargia, l’Aula va reprendre l’activitat el 1998; va participar als dos primers simposis Carles Riba (1984 i 1993) i va presidir ell mateix el tercer (2012); va aplegar dotze estudis ribians, a més de la Lectura del 1979, al volum Sobre Riba (Barcelona: Proa, 2007), etcètera. I en aquest etcètera no podem deixar de comptar-hi el fet que Riba, sense cap mena de dubte, s’hauria complagut amb la incorporació de la filologia clàssica a les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans; i va ser justament Miralles qui, d’ençà de la seva fundació el 1980, va presidir la junta de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’Institut, i qui des del 1985 en dirigia l’òrgan de publicacions (la revista Ítaca). Tot plegat, ja es veu, no fa sinó reblar l’evidència que Riba (el poeta, l’humanista, el traductor) va ser un dels focus d’interès més persistents per a Miralles (el crític, el lector). Però, a l’hora de les valoracions, unes certes diferències de fons entre totes dues figures potser encara són més significatives que aquests lligams tan obvis. Miralles va defensar en unes quantes ocasions que Riba havia sigut un «home de lletres» acomplert, però no pas un hel·lenista en el sentit de «professional del grec» o d’«expert en filologia grega». Ni ho va ser ni ho havia pretès, val a dir: «la meva obra literària personal, com a versaire, com a crític i possiblement com a novel·lista», escrivia Riba a Karl Vossler el 13 de juny del 1925, seria «l’única obra a la qual, en un altre país, em consagraria»; si a la Fundació Bernat Metge va convertir el grec en la seva feina va ser, explicava Riba al seu mestre alemany, «per patriotisme»: «En països en formació, com el nostre, tothom ha de treure el màxim rendiment de totes les seves possibilitats», i a ell li tocava «formar col·laboradors per a la nostra obra d’incorporació dels clàssics grecs i llatins al català». Miralles reclamava per a si mateix la condició ribiana d’«home de lletres integral», que certament li corresponia; però ell sí que era un hel·lenista de ple dret, un professional del grec. De totes totes. No podia ser altrament, vist que, dels setanta anys que li va ser donat de viure, se’n va passar més de cinquanta a la universitat, ocupant-se centralment de la llengua, la literatura i la cultura gregues. D’Èsquil a Èsquil —des de la seva tesi doctoral, llegida el 1967, o si voleu des del volum Tragedia y política en Esquilo (Barcelona: Ariel, 1968), fins a la feina d’edició de les Suplicants que l’ictus i la mort li van interrompre—, Miralles no va parar de produir bibliografia especialitzada en camps diversos de la filologia clàssica: el món grec, el mite, l’èpica, la poesia arcaica, la tragèdia, la poesia hel·lenística, la narrativa d’època romana i fins la literatura bizantina —i, encara, la poesia llaLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 296

18/01/16 09:39


Crònica

297

tina—, tot va ser, per a ell, objecte d’estudi aprofundit. Al llarg dels anys, no costa de veure en els seus treballs una coherència intensa, cada cop més pronunciada, a l’hora d’entendre el fenomen literari, i sobretot el més específicament poètic, com el resultat d’una tensió entre tradició i innovació que es produeix en el marc de les relacions entre el poeta, el seu patró i el públic de la seva poesia; si puc dir-ho en termes de retòrica, Miralles (i en això va estar en plena sintonia amb el seu temps) es va distanciar de la crítica entesa com una valoració de la poesia exclusivament en tant que expressió personal i va veure la necessitat de considerar-la també en les seves funcions relacionals, és a dir des de la seva dimensió apel·lativa. Però el que ara m’importa de fer notar és que la bibliografia en què va deixar constància de tot això no se circumscriu a l’àmbit local, sinó que ben aviat va mostrar la intenció oberta d’interessar els fòrums internacionals especialitzats en filologia clàssica, almenys els europeus. Deixeu-me posar uns quants exemples patents d’aquesta vocació internacional: el tàndem Carles Miralles-Jaume Pòrtulas va publicar els volums Archilocus and the iambic poetry (1983) i The poetry of Hipponax (1988), tots dos a les Edizioni dell’Ateneo, a Roma; Stefano Novelli i Vittorio Citti es van encarregar de l’edició del volum Studies on elegy and iambus (Amsterdam: Adolf M. Hakkert, 2004), presentat per Bruno Gentili, que recull 25 treballs de Miralles escrits entre 1967 i 1992 i redactats originalment en anglès, castellà, català, francès i italià; el mateix Miralles va refer en català (Homer; Barcelona: Empúries, 2005) un seu llibre anterior, redactat i publicat en italià (Come leggere Omero; Milà: Rusconi, 1992); i M. Cecilia Angioni i Piero Novelli es van encarregar d’editar La luce del dolore: Aspetti della poesia di Sofocle (Nàpols: Liguori, 2009), prologat per Vittorio Citti, que aplega deu estudis sofocleus de Miralles. Naturalment, aquesta vocació d’internacionalitat no amaga la noble ambició, potser tan patriòtica com l’abnegació de Riba a la Fundació Bernat Metge, de situar la recerca universitària a un nivell de dignitat que no havia tingut mai regularment en aquest país. En l’ordre personal Miralles se’n va sortir, i tant que sí; però no ho hauria aconseguit si no hagués estat vocacionalment filòleg, si la seva condició de professional del grec no hagués respost a una inclinació viscuda íntimament com una necessitat, i no tan sols com un producte dels atzars laborals o com un deure de servei a la comunitat. És pel biaix de la competència filològica, de la professionalització en l’ofici d’hel·lenista, que em sembla que podem explicar-nos un altre tret diferencial en l’activitat de Riba i l’activitat de Miralles en relació amb la literatura grega. Riba va ser per damunt de tot un anostrador dels clàssics: el traductor de l’Odissea (dues vegades), de les tragèdies d’Èsquil (en prosa), les de Sòfocles (en prosa i en vers) i les d’Eurípides (en vers), de totes les Vides paral·leles de Plutarc i d’una llarga colla d’obres més, incloent-hi tractats de Xenofont i algun diàleg de Plató. En comparació, Miralles va traduir moltíssim menys; a la Fundació Bernat Metge, que és on Riba va donar el gros de la seva feina (al catàleg de la col·lecció hi ha una trentena de volums que són responsabilitat seva), Miralles només hi va publicar les Efesíaques de Xenofont d’Efes (1967) i els Mimiambs d’Herodes (1970). Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 297

18/01/16 09:39


298

Llengua & Literatura, 26, 2016

Les dissencions profundes i una incompatibilitat perfectament comprensible amb el propietari de l’empresa expliquen que Miralles, un dels filòlegs clàssics més eminents de la seva lleva i un més reconeguts del país, col·laborés tan poc, i deixés de fer-ho tan aviat, amb la Bernat Metge; però tenir-ho present no ens ha de privar de reconèixer que Miralles, a diferència de Riba, no era ni de bon tros un traductor vocacional (ni, no cal dir-ho, professional). La seva aproximació als textos originals responia en part a una diguem-ne estratègia ribiana: era un excel·lent lector de poesia perquè havia posat la poesia i la creació poètica al centre vital de la seva relació amb la cultura i amb el món; però en divergia perquè el seu grau de resposta als estímuls dels textos no era només el d’un traductor ben informat que coneix prou bé la llengua i el món de la Grècia antiga i ens els trasllada perquè pensa que són lectures que ens calen (o perquè vol que ens calguin), sinó també, i en certs casos sobretot, el d’un expert que és capaç d’avaluar-ne els detalls i discutir-los des d’una formació acadèmica perfectament homologable a la dels seus col·legues filòlegs d’arreu del món. Per això, en tant que poeta ell mateix, les traduccions que més hem d’agrair a Miralles no són tant les dels grecs antics, que cauen dintre l’àmbit de la seva professió filològica, com les dels grecs moderns, que en queden fora: Mithistòrima, de Giorgos Seferis (Barcelona: Quaderns Crema, 1980), i l’antologia Set poetes neogrecs (Barcelona: Edicions 62, 1988). Permeteu-me afegir-hi, però, que, si la desaparició de Carles Miralles no hagués estat tan dolorosament prematura, amb una mica de sort ell s’hauria afa­ nyat a desmentir el judici que acabo d’avançar, i ens hauria donat un Hesíode memorable i hauria enriquit amb traduccions de mèrit i valor una antologia general de la poesia grega que havíem previst, amb ell i amb Carles Garriga, unes quantes vegades. Pel que fa a l’activitat crítica de Miralles en matèria catalana, amb posterioritat a la Lectura de les «Elegies de Bierville» del 1977 i al recull Eulàlia: Estudis i notes de literatura catalana (Barcelona: Llibres del Mall, 1986), els seus tractes amb els antics i amb els moderns (Ausiàs March o Roís de Corella o el Tirant, d’una banda; Maragall, Riba, Foix o Espriu, de l’altra; i esmento només algunes peces d’un ventall bastant més ampli) han quedat parcialment recollits en una colla de volums temàtics —Sobre Foix (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), Sobre Riba (Barcelona: Proa, 2006), Aracne: Trasllats i ordits d’alguns textos del quatrecents (València-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012) i Sobre Espriu (Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat, 2013)— i en un aplec de les seves col·laboracions al Suplement de Cultura del diari Avui (2002-2007): Sota el signe del fènix: Durar i pel foc sempre renéixer (Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2008). Segurament és en aquest últim volum on els lectors menys proclius a passar-s’ho bé amb un llibre de crítica a les mans poden treure el màxim partit de les sapiències de Miralles, perquè la nota erudita hi té molt poc pes i no hi ha, naturalment, cap servitud als hàbits formals de la literatura acadèmica. Això potser hi fa més fàcil i més directe de veure que els tractes de Miralles amb els clàssics antics i moderns Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 298

18/01/16 09:39


Crònica

299

(amb la poesia i amb la novel·la, i amb el cinema quan cal) s’estableixen sempre des de la intel·ligència i la cordialitat alhora, que vol dir que no proven d’entorpir ni de suplantar la lectura sinó que hi van a favor i proven d’encoratjar-la. A més, tenen també el denominador comú de no ser mai reticents a posar en relació les construccions imaginàries de la literatura amb les realitats del món; o sigui que a Miralles no li feia cap por arriscar interpretacions, com han fet sempre els bons lectors, perquè sentia íntimament la indestriabilitat d’alguns dels lligams que hi ha entre l’ètica i l’estètica. No voldria que semblés una màxima abstrusa, això últim que he dit. Es pot traduir senzillament en la idea que, abans que res, per sobre i per sota de tot, Carles Miralles era un poeta i entenia la cultura des de la seva experiència de poeta. Com Riba, de nou. Al marge de cap valoració sobre les importàncies respectives, que seria de tot punt impertinent, voldria assenyalar una última diferència entre Riba i Miralles. Riba es va establir des de ben aviat com un poeta important i reconegut; segurament, al principi, més i tot del que ell mateix se’n sentia, perquè no perdia ocasió de donar a entendre que en unes altres circumstàncies (per exemple, si la seva llengua hagués sigut l’anglès i no el català) hauria preferit ser novel·lista. En canvi, Miralles (que també era narrador, com va demostrar amb els contes d’Escrit a la finestra; Barcelona: Columna, 1998) va despuntar com a poeta des de ben jove però fa la sensació que gairebé ningú va acabar d’adonar-se’n gaire, per més que ell no ho amagués mai. És cert que, després d’un accèssit al premi Amadeu Oller del 1965 (per La terra humida, que no es va publicar sinó parcialment i en edició no venal) i del premi Salvat-Papasseit del 1967 (per On m’he fet home, que no va arribar a sortir), Miralles va trigar prop de quinze anys a donar el seu primer llibre de poesia, que de fet van ser dos: Camí dels arbres i de tu i Per fi la tortuga, aplegats en un mateix volum d’Els llibres de l’Óssa Menor el 1981; és cert que, després, el seu llibre següent, La mà de l’arquer (Barcelona: Columna, 1991), va rebre el Premi Nacional de Poesia; és cert que La ciutat dels plàtans (Barcelona: Quaderns Crema, 1995) va ser ben rebut per la crítica, i que el 2007 va ser traduït al romanès; és cert que Miralles va aplegar tota la seva poesia, incloent-hi el llibre inèdit Mans lentes d’aigua, al volum D’aspra dolcesa: Poesia 1963-2001 (Barcelona: Proa, 2002); és cert que a l’antologia No me n’he anat (Barcelona: Edicions 62, 2007) nou lectors van triar 87 poemes de Miralles i que cadascun hi va raonar els motius de la seva tria; és cert que l’últim llibre de versos que va tenir temps de veure publicat, L’ombra dels dies roja (Barcelona: Edicions 62, 2009), va obtenir el Premi de la Crítica Catalana; i és cert, en fi, que Miralles va guanyar el Premi Extraordinari Salvador Espriu dels Jocs Florals de Barcelona del 2013 amb el poema «Hi ha feres d’altre temps, a hores d’ara increïbles». Però aquests reconeixements denoten, si de cas, el que podríem dir-ne una predisposició al succès d’estime, perquè és tan cert com tot plegat que, en l’imaginari dels lectors de poesia catalana, Carles Miralles amb prou feines existeix, i encara menys figura entre els capdavanters de la seva generació, al costat, posem-hi, per no complaure un sol gust, de Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Salvador Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 299

18/01/16 09:39


300

Llengua & Literatura, 26, 2016

Oliva, Francesc Parcerisas o Pere Gimferrer. Diria que a Carles Miralles li pesa l’estigma, immerescut, de filòleg i erudit, ell que abans que res, per sobre i per sota de tot, era un poeta. És una llàstima, i tant que ho és, però no tant per al Carles mateix, l’amic enyorat que ja no podria fer-ne res, de l’estima dels seus compatriotes lectors de poesia, sinó per a aquests mateixos lectors, que potser no han tingut el goig de veure com la tensió del vers, paradoxalment, atenua la pressió a què el poeta sotmet sempre la sintaxi per aconseguir (sobretot, per mi, a La mà de l’arquer, Mans lentes d’aigua i L’ombra dels dies roja) que la llengua dels poemes, que és la llengua compartida per Carles Miralles i pels seus lectors, s’ompli de càrrega emotiva a l’hora de dir-nos el món tal com és: a l’hora de dirnos-el tal com el viu, ara ja per sempre, el poeta que va ser Carles Miralles.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 300

18/01/16 09:39


Crònica

301

JOAQUIM MOLAS (1930-2015) Enric Sullà

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana enric.sulla@uab.cat

Se sol descriure Joaquim Molas com un arquitecte (arquitecte cultural de la postguerra, del cànon de la literatura catalana). La descripció és correcta però fa curt: Joaquim Molas ha estat més, molt més que un arquitecte, perquè no solament ha fet d’arquitecte sinó que exercit tots els oficis de la construcció, i a més ha actuat com a cartògraf, agrimensor i urbanista. Tot plegat no són sinó metàfores per descriure la tasca de Joaquim Molas en l’exercici de la docència, de la crítica literària, la història de la literatura, la crítica de la cultura, en les nombroses tasques editorials que va emprendre, en els equips humans que va ajudar a constituir. En efecte, Molas ha planificat i construït, primer sol i després amb un equip cada vegada més nombrós i divers, la història de la literatura catalana dels segles xix i xx, projecte per al qual preveia el 1968 Inventariar, classificar i estudiar les edicions, els manuscrits fins ara oblidats en els arxius i les biblioteques del país; fer un despull sistemàtic de diaris i revistes; després o paral·lelament, fer edicions crítiques segons les exigències de la moderna filologia i, acompanyant-les o no, d’estudis biogràfics dels autors i d’altres de fonts, temes i llengua. Aquesta feina [...] caldria planificar-la tot senyalant zones d’interès que, un cop estudiades, n’obrissin de noves i permetessin d’extreure unes conclusions parcials definitives. Això enllestit, disposaríem dels elements necessaris per a convertir les hipòtesis de treball inicials en grans síntesis interpretatives i podríem entrar amb certes garanties d’èxit en el camp de la competència crítica i metodològica internacional. (Molas 1971: 2526)

De les dades biogràfiques estrictes cal destacar que Joaquim Molas assenyalava que era de barri, en concret nascut al barri de la Sagrada Família, amb un avi vitraller que havia fet literatura i un pare músic amb inquietuds culturals, per la qual cosa reivindicava una cultura popular catalana que incloïa el senyor Gaudí i el Modernisme, una literatura i unes cançons que esborrarien la repressió franquista. Una altra circumstància és que, potser empès per l’ambient familiar, Joaquim Molas va prendre la decisió de dedicar-se a l’estudi de la literatura catalana, un objectiu ben ingrat en el panorama desolat dels anys cinquanta i en el qual no va defallir mai.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 301

18/01/16 09:39


302

Llengua & Literatura, 26, 2016

La història acadèmica de Joaquim Molas és la següent. Va cursar la llicenciatura de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona (1948-1953), i quan la va acabar el doctor Martí de Riquer el va nomenar ajudant de classes pràctiques (1953-1955) i encarregat de curs (1955-1959); en paral·lel, seguia els cursos de Jordi Rubió i Balaguer i Ferran Soldevila als clandestins Estudis Universitaris Catalans (1948-1955). El 1958 es va doctorar amb una tesi de literatura medieval, La poesia de Lluís Icart, que no va arribar a publicar sencera. Va ser lector a la Universitat de Liverpool entre 1959 i 1961, dos cursos durant els quals va poder completar la seva formació amb lectures que no eren accessibles a l’Espanya de Franco. En tornar no li va ser fàcil reprendre la carrera universitària, sobretot perquè el 1965 no va aconseguir la càtedra de Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona. Durant aquests anys va fer classes als Estudis Universitaris Catalans (1961-1972), on va començar a formar un bon nombre de deixebles, però el tomb decisiu va arribar el 1969 quan va ser contractat per la Universitat Autònoma Barcelona, perquè es va poder dedicar finalment a la seva vocació com a investigador. De seguida va guanyar la càtedra de Literatura Catalana de la mateixa universitat (1971) i hi va romandre fins el 1982, en què es es va traslladar a la Universitat de Barcelona, on va ensenyar fins la jubilació el 2000, i després va serne catedràtic emèrit. Un aspecte fonamental a destacar de l’activitat de Molas és la seva feina editorial. A les edicions acadèmiques empreses amb M. de Riquer (J. Boscà, M. Milà i Fontanals) i les tasques de confecció de la versió espanyola del Diccionari González Porto-Bompiani per a l’editorial Montaner y Simón (Barcelona) i en l’Índice Histórico Español, fundat i dirigit per Jaume Vicens Vives, cal afegir-hi l’aprenentatge amb J. M. de Casacuberta per a la redacció de dos volums (el segle xiii i la prosa del segle xv) del manual Literatura catalana antiga (Barcino, 1961 i 1963). Molas va trobar en Edicions 62 i J. M. Castellet una plataforma adequada per engegar projectes de normalització cultural: el primer va ser la col·lecció «Antologia Catalana» (1965-1984, 100 títols), que volia oferir textos de literatura catalana en un sentit ampli del terme, però que va ensopegar amb la falta d’un públic escolar que no existiria fins més endavant, i amb tot va fer feina de suplència publicant textos de referència; la crisi d’Edicions 62 entre 1969 i 1970 va endarrerir un Diccionari de la literatura catalana fins al 1979 i, publicada per Edicions 62 amb la col·laboració de «la Caixa», una col·lecció que esdevindria una fita en el procés de normalització cultural, les «Millors Obres de la Literatura Catalana» (MOLC), de la qual en van sortir dues sèries, una de 100 volums (1978-1983) i una segona de 25 (1994-1996), que han estat vistes com el cànon de la literatura catalana; col·leccions que va voler complementar amb una de més acadèmica, «L’alzina» (1984-1992, 28 títols), sempre a Edicions 62; van tenir molta difusió les dues sèries de les «Millors Obres de la Literatura Universal», la primera fins al 1900 (1981-1986, 50 volums) i la segons dedicada al segle xx (1986-1995, 50 volums). Ara, una de les empreses més importants del programa de Molas va ser la fundació de la revista de llengua i literatura Els Marges el 1974, de la qual va ser director fins al 1990. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 302

18/01/16 09:39


Crònica

303

Els reconeixements no li van arribar a Joaquim Molas per una carrera universitària brillant, però convencional, sinó per la seva contribució a la recuperació, transmissió i estudi de la literatura dels segles xix i xx, a la constitució de plataformes de producció cultural. Va ser elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans el 1978 i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres el 1993; ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998), la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Fundació Catalana per a la Recerca (2001) i les Medalles d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (2002) i de la Generalitat de Catalunya (2003). La Universitat de Lleida li va concedir un doctorat honoris causa el 2007. La seva obra va aconseguir els Premis de Crítica de Serra d’Or els anys 1996 i 2000, i el reconeixement de col·legues, deixebles i amics primer amb el volum A Joaquim Molas (D. A. 1996), després amb els dos volums Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història (D. A. 2003) i, finalment, amb els sis volums de la Miscel·lània Joaquim Molas (D. A. 2008-2010). Deixant de banda unes quantes entrevistes (algunes ben apreciables) que Molas ha fet servir per exposar opinions i justificar decisions, cal destacar els notables estudis que se li van dedicar dins dels volums col·lectius Creació i crítica en la literatura catalana (D. A. 1993) i Lectures al quadrat (D. A. 1995), a més del magnífic pròleg de D. Pons i Pons a Sobre la construcció de la literatura catalana (2010a). Cal dir, sobretot, que Joaquim Molas ha estat un gran professor. Hi va ajudar que descobria a molts estudiants (dels EUC, la UAB i la UB) per primera vegada la literatura de la pròpia llengua, una literatura mal coneguda quan no era ignorada. Les seves exposicions eren rigoroses, ordenades, basades en una àmplia i sòlida documentació, en què es combinaven reveladores lectures personals d’obres i autors, i panorames ambiciosos, sintètics, precisos, relacionant les unes i els altres amb els equivalents europeus sempre que calia, destacant les relacions amb la història política i social i de les idees. Tenia mèrit perquè no ho posava fàcil als estudiants ja que no tenia dots d’orador, parlava més aviat fluixet i de pressa, sense gaires variacions de to, gairebé sempre amb una cigarreta als llavis de la que a vegades es desprenia cendra que li empolsava (o cremava) la roba. A l’època de la UAB feia la classe amb uns apunts que consistien en quartilles, plegades pel mig i escrites a mà, a tinta, que guardava en sobres que duia a la butxaca de l’americana (anava sempre amb americana, camisa i corbata). No es movia de la taula i, doncs, no escrivia cap nom a la pissarra ni els lletrejava, no repartia guions ni esquemes. Les classes fascinaven, van fascinar als estudiants dels Estudis Universitaris Catalans (J. M. Benet i Jornet, J. Castellanos, J. L. Marfany, M. Jorba, M. Roig), als de la UAB (J. Aulet, J. M. Balaguer, M. Comas, J. Murgades, R. Pinyol, etc.) i als de la UB (P. Rahola), però segurament va ser la relació personal allò que va consolidar l’efecte. Les classes continuaven al passadís, al carrer, al despatx, a casa seva, en dinars i sopars... Molas va oferir durant anys una disponibilitat sense límits, escoltava i aconsellava amb amabilitat i cordialitat, amb afecte i tot, donava explicacions, resolia dubtes, comentava l’actualitat: era un veritable mestre. Si en un article dedicat a «L’escola històrica de Milà i Fontanals» (1981; Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 303

18/01/16 09:39


304

Llengua & Literatura, 26, 2016

Molas 2010) Molas oferia una genealogia dels historiadors de la literatura catalana en la qual no hi figurava per òbvia discreció, també és evident que s’hi ha un guanyat un lloc no solament per la seva obra sinó també per l’escola que ha format, amb tots els matisos que convingui. S’ha dit sovint que Joaquim Molas no ha publicat tot el que podia haver publicat, o hauria d’haver publicat. Però si es té en compte que la major part de la seva obra són estudis acadèmics, no pot sorprendre que no s’hagi prodigat, entre altres raons a causa de l’elevada exigència que s’imposava ell mateix; per un altre costat, ha publicat un bon nombre de ressenyes, pròlegs i antologies, i ha col·laborat sovint en revistes i diaris. Una bona part de la seva obra va ser aplegada als dos densos volums d’Obra crítica (1995a i 1999), entre els quals repartia les Lectures crítiques que havia publicat el 1975; al primer hi recollia textos dels anys 60, entre els quals el volumet La literatura de postguerra (1966), i en una segona part articles sobre autors com C. Riba, J. Pla, L. Villalonga, i, dins de les seves línies de recerca característiques, B. C. Aribau, J. Verdaguer, J. Salvat-Papasseit, J. V. Foix o S. Dalí; el segon contenia a la primera part un conjunt d’articles amb el títol L’ofici de llegir, i a la segona part, Subjectes i complements, hi recuperava amb canvis i esmenes un dels seus llibres més interessants, Una cultura en crisi (1971), que ofereix un bon diagnòstic dels problemes de la cultura catalana durant els anys seixanta. Una dècada en què Molas, deixant de banda la literatura medieval per la dels segles xix i xx, va intervenir en la vida literària com a crític defensant la poètica del «realisme històric» en l’estudi i antologia, en col·laboració amb J. M. Castellet, Poesia catalana del segle xx (Castellet & Molas 1963), que suscitaria polèmica per la rigidesa amb què aplicava el marxisme, del qual es va distanciar després de la crisi de 1968. El que hauria estat el tercer volum s’ha repartit en diversos llibres que posen a l’abast dels estudiosos uns textos que són una referència ineludible: Sobre la construcció de la literatura catalana (2010a), Aproximació a la literatura catalana del segle xx (2010b), Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad (2010c) i Llegir Verdaguer (2014). Títols que es completen amb els suggestius textos recollits a Fragments de memòria (1997), en què Molas demostra que és un notable memorialista i fa lamentar que no n’hagi donat més a la premsa. Potser ajuda a entendre que Molas no hagi escrit més la lectura de l’article «Reflexions sobre la Renaixença per a la clausura d’una jornada de reflexió» (2005), perquè permet adonar-se del grau d’exigència i d’ambició del programa que hi exposa, que exigeix tots els oficis de la construcció, i uns quants més; és, doncs, palès que a Molas li calia tenir ajuda, i per això són els deixebles. Quan l’editorial Ariel li va encarregar la continuació de la Història de la literatura catalana, que havien encetat Martí de Riquer i Antoni Comas (1964-1972), va preferir ser el director d’un nombrós equip de col·laboradors, en bona part deixebles directes, que van dur a la pràctica una gran part del programa que havia dissenyat. Tot i que als cursos de llicenciatura i de doctorat havia tocat tots els temes, els capítols que es va reservar posen en relleu les seves línies de recerca preferents de Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 304

18/01/16 09:39


Crònica

305

les últimes dècades: Verdaguer (i la poesia romàntica), la literatura popular i les avantguardes. Va cedir temes de supòsit com la Renaixença, el Modernisme o el Noucentisme a deixebles de sòlida preparació com M. Jorba, J. L. Marfany, J. Castellanos o J. Murgades, i monografies com la de J. Pla, M. Rodoreda o S. Espriu, autors que havia seguit i estudiat, a M. Gustà, C. Arnau i C. Miralles. Quant a Verdaguer, va recollir a l’esmentat Llegir Verdaguer els seus estudis sobre l’escriptor revisats i actualitzats. Com a membre de la Societat Verdaguer, Molas ha contribuït decisivament a l’edició de l’obra completa de Verdaguer, tant en la sèrie adreçada a un públic general, Totes les obres (Verdaguer 2003-2004), com en els volums d’edicions anotades i comentades a càrrec bàsicament d’especialistes de la seva escola. Pel que fa a l’avantguarda, el tema sobre el qual ha escrit més, cal dir que l’estudi i antologia La literatura d’avantguarda a Catalunya, 1916-1938 (1983), una referència obligada, el completava amb la traducció de Manifestos d’avantguarda. Antologia (1995b), l’ampliava (amb la col·laboració d’Enric Bou) amb La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual (Molas & Bou 2003), posava al dia els seus estudis a l’utilíssim Les avantguardes literàries a Catalunya. Bibliografia i antologia crítica (2005) i en recollia uns altres al ja mencionat Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad. La recerca sobre la literatura popular no s’ha concretat en un volum equivalent, potser perquè el material no donava prou de sí o potser perquè la integrava en els successius i precisos diagnòstics que va fer sobre la cultura catalana. Cartògraf, agrimensor, urbanista, paleta, mestre d’obres, arquitecte, és a dir, investigador, historiador, crític, editor, professor a la fi, Molas, es preguntava el 1977 pel sentit de la que ha estat la part segurament més important de la seva tasca: Els qui ensenyem literatura, ¿què ensenyem quan diem que ensenyem literatura? ¿Quin sentit té ensenyar literatura? ¿Vol dir ensenyar un ofici, el d’escriure? [...] Ensenyar literatura, ¿vol dir ensenyar a inventariar, classificar i interpretar el passat? A reconstruir-lo? ¿vol dir ensenyar a prendre consciència de la pròpia identitat [...]? Vol dir ensenyar a llegir? En tot cas, què? Un poema,? Un assaig? [...] Ensenyar literatura ¿vol dir ensenyar un ofici concret, el d’ensenyar literatura? (1997: 122)

BIBLIOGRAFIA Castellet & Molas (1963): Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Poesia catalana del segle xx, Barcelona: Edicions 62. D. A. (1993): Enric Bou i Ramon Pla (eds.), Creació i crítica en la literatura catalana, Barcelona: Universitat de Barcelona - Fundació Caixa de Catalunya. D. A. (1995): Núria Perpinyà (ed.), Lectures al quadrat, Lleida: Pagès. D. A. (1996): E. Bou, J. Castellanos, E. Gallén, M. Gustà (eds.), A Joaquim Molas. Barcelona: Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, UniLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 305

18/01/16 09:39


306

Llengua & Literatura, 26, 2016

versitat Pompeu Fabra, Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Serra d’Or» 165. D. A. (2003): Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història, Barcelona: Universitat de Barcelona. D. A. (2008-2010): Miscel·lània Joaquim Molas, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Estudis de Llengua i Literatura» LVI-LXI. Molas (1966): Joaquim Molas, La literatura de postguerra, Barcelona: Dalmau. — (1971): Joaquim Molas, Una cultura en crisi, Barcelona: Edicions 62. — (1975): Joaquim Molas, Lectures crítiques, Barcelona: Edicions 62. — (1983): Joaquim Molas, La literatura d’avantguarda a Catalunya, 1916-1938, Sabadell: Fundació Bosch. — (1995a): Joaquim Molas, Obra crítica I, Barcelona: Edicions 62. — (1995b): Joaquim Molas (ed.), Manifestos d’avantguarda. Antologia, Barcelona: Edicions 62. — (1997): Joaquim Molas, Fragments de memòria, Lleida: Pagès. — (1999): Joaquim Molas, Obra crítica II, Barcelona: Edicions 62. Molas & Bou (2003): Enric Bou i Joaquim Molas (ed.), La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual, Barcelona: Edicions 62. Molas (2005): Joaquim Molas, Les avantguardes literàries a Catalunya. Bibliografia i antologia crítica, Madrid: Iberoamericana. — (2010a): Joaquim Molas, Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs, Mallorca: Lleonard Muntaner. — (2010b): Joaquim Molas, Aproximació a la literatura catalana del segle xx, Barcelona: Base. — (2010c): Joaquim Molas, Las vanguardias literarias en Cataluña. Imitación y originalidad, Lleida: Milenio. — (2014): Joaquim Molas, Llegir Verdaguer, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Verdaguer (2003-2004): Jacint Verdaguer, Joaquim Molas (ed.), Totes les obres, Barcelona: Edicions 62.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 306

18/01/16 09:39


Crònica

307

ADÉU A MODEST PRATS1 Montserrat Terradas Batlle mterradas99@gmail.com

Estem acomiadant mossèn Modest Prats. Hem escoltat les paraules del bisbe i dels feligresos de Medinyà, la parròquia i el poble on va viure tants anys. De totes maneres la personalitat humana i intel·lectual de Modest Prats depassa amb escreix la seva faceta de capellà. Ha estat un referent religiós, cultural i cívic per a moltes persones. Per això, en aquest comiat, volem recordar la seva faceta més civil. Amb el convenciment que el que diré és compartit per molts dels aquí presents, voldria recordar tres aspectes de la intensa trajectòria humana de Modest Prats. En primer lloc, destacar la dimensió de català demòcrata fins al moll de l’os. Ha estimat apassionament el país des de sempre: la seva gent, la seva llengua, la seva cultura i no ha escatimat esforços a favor d’un país lliure, obert a tothom i socialment avançat. Els articles a la premsa, les conferències, les classes, les homilies (especialment les de l’època de la dictadura quan estava a la parròquia de Vista Alegre), els programes a la ràdio, etc. en són un testimoni evident. Català i demòcrata. A favor dels Drets Humans i dels Drets dels Pobles en un país que havia de superar la divisió entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil. En aquest sentit, voldria recordar que, en un acte que Justícia i Pau celebrava contra la pena de mort a finals del franquisme, va explicar per primera vegada públicament que el seu pare havia estat assassinat per revolucionaris l’any 1936. Ell feia una crida a favor de la reconciliació i en contra de la pena de mort que Franco encara apli­ cava. Una altra dimensió a destacar és la d’intel·lectual universitari, tot i que estic segura que aquesta expressió no li agradaria. Si Girona té Universitat també és gràcies a en Modest que sempre va fer costat a en Pep Nadal, i al seu equip, en el seu afany de crear estudis universitaris dignes i de qualitat a les nostres comarques. Li va fer costat i, quan calgué, va ocupar càrrecs de responsabilitat i de govern. La seva dimensió universitària es manifestà en la docència i en la recerca. Quants dels aquí presents hem estat alumnes seus? Quants podríem parlar de la seva exigència docent! I dels seus coneixements! I no oblidem la seva fonamental aportació a la història de la llengua catalana fruit d’anys d’estudi i recerca. Els seus articles i llibres sobre història de la llengua són un referent indispensable en 1.  Aquest text fou llegit per Montserrat Terradas al funeral de Modest Prats el 31 de març del 2014 a la parròquia del Mercadal, l’última on Modest Prats va ser rector. Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 307

18/01/16 09:39


308

Llengua & Literatura, 26, 2016

la nostra història col·lectiva. Algun dia caldrà reconèixer les aportacions d’aquells professors, entre ells en Modest, que sense fer carrera universitària, sense ser doctors, han consolidat estudis de nivell i de prestigi dins i fora del país. Com ha dit el conseller Ferran Mascarell: «ha estat un dels intel·lectuals més apassionats, rigorosos, precisos i compromesos que han tingut la llengua i la cultura catalanes». O com va escriure un seu deixeble estimat, Francesc Feliu, el seu «és un treball d’un gruix intel·lectual i moral inqüestionable». La tercera faceta a destacar, entre moltes altres, és la d’amic. Amic entranyable i generós. A casa seva, a la parròquia, a la universitat, al seminari..., al voltant de la taula, passejant pel país, sortint a fora, especialment a Roma, amb amics, amb persones de la parròquia, amb qui fos... Estaves bé al seu costat, sempre tenia una paraula que il·lustrava. Home culte, irònic, crític, agut... que parlava amb la paraula i la mirada, sempre estaves bé al seu costat. Ara, allà dalt, estic segura que amb en Joan Alsina ja esteu arreglant el món i l’Enriqueta us mira de lluny, satisfeta de veure dos amics empordanesos junts de nou. Adéu Modest. Marxes físicament. Aquests últims anys han estat durs i estic segura que parlo en nom teu si agraeixo públicament a l’equip del Sivilla, encap­ çalat per la Rosa, la dedicació, la tendresa, l’estimació i la delicadesa amb què t’han tractat tots aquests anys. Te’n vas però et quedes entre nosaltres per sempre. Estigues segur que el teu record ens empeny a treballar per un país independent, socialment avançat i obert a tothom, tal com tu volies.

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 308

18/01/16 09:39


Crònica

309

JOSEP MIQUEL SOBRER (1944-2015) Francesc Parcerisas

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Traducció i Interpretació francesc.parcerisas@gmail.com

L’escriptor, professor, traductor i crític Josep Miquel Sobrer, nat al Poblenou de Barcelona el 1944, va morir la matinada de l’1 de gener de 2015 a Bloomington (Indiana, Estats Units), on residia de feia anys i encara era professor emèrit de la Universitat. Sobrer va aprofitar i patir, com sol ser el cas, l’allunyament i el reclam de Catalunya i, en tant que creador —de ben jove havia conreat la poesia i, a més dels assaigs acadèmics, va escriure moltes col·laboracions en publicacions diverses i per a la ràdio, i en especial alguns llibres de caràcter memorialístic—, va tenir dubtes en el moment d’emprar alguna de les llengües que dominava i estimava: bàsicament el català i l’anglès. Confessava que el seu text «anglès» més reeixit era la versió que ell mateix havia fet del seu Llibre dels oracles. Per contra, Desfer les Amèriques li semblava el més arrodonit en català, tot i que això ho deia perquè no va arribar a veure publicades les seves memòries La llum d’aquells dies, aparegudes pòstumament i que, sens dubte, són el seu millor llibre i un dels textos literaris més ben escrits d’aquests darrers anys —una panoràmica punyent, divertida i entranyable de la vida d’un jove format a la postguerra barcelonina. Sobrer, fill petit d’una família menestral del Poblenou que regentava una pastisseria, va viure en un ambient inquiet cruelment colgat per la grisor de la postguerra. El cert és que les arts i la literatura no li van ser mai indiferents, sobretot gràcies al model del seu germà gran, el pintor Gonçal Sobrer, home de gran talent artístic, emprenedor, divertit, amb do de gents, que per a Josep Miquel Sobrer sempre va ser un model a imitar i a defugir. Durant els nostres primers anys a la Universitat de Barcelona, Carles Miralles i jo mateix havíem anat a unes tertúlies que els germans Sobrer organitzaven al seu pis del carrer Llull, les Ratlles del Poblenou, a les quals assitien jovenets amb dèries pictòriques i literàries que, no gaire anys més tard, es reproduirien, amb un altre format, en les exposicions i presentacions que a l’estiu muntaven a les sales de l’Hotel Romàntic, de Sitges —amb els anys esdevingut l’activitat empresarial principal de la família. Josep Miquel Sobrer va entrar a la Universitat de Barcelona el 1961, on va cursar l’especialitat de Romàniques i, de la mà del malaguanyat Antoni Comas, va arribar a fer algunes classes amb altres llicenciats de nova trinca com Amadeu J. Soberanas, Joan Solà o Elvira Silvestre. Els anys seixanta van ser per a Josep Miquel Sobrer d’aprenentatge i de tempteigs; ell, que segurament era un dels més naturalLlengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 309

18/01/16 09:39


310

Llengua & Literatura, 26, 2016

ment dotats de la nostra generació per a la literatura, va escriure algun llibre de poemes (d’una lírica molt pròxima a Salvat-Papasseit) que no va trobar editor i això possiblement el va empènyer a concentrar-se més a buscar sortides al món acadèmic. Un futur que passava també per la possibilitat d’eixamplar horitzons vitals, sobretot per a algú que tenia facilitat de llengües i que havia après l’anglès amb rapidesa —ell era qui ens traduïa les lletres de les cançons dels Beatles! El 1967 se’n va anar a fer de lector d’espanyol als Estats Units (Eugene, Oregon) i allà va començar el doctorat i s’hi va casar per primera vegada; després va passar a ensenyar a Puget Sound, a Ann Arbor i a Bloomington. Més de mitja vida al continent americà i tota una brillant carrera acadèmica, més els matrimonis i el fill, mai no el van allunyar de Catalunya: tornava sempre per les vacances, hi va passar temporades força llargues, sabàtics, va venir a fer col·laboracions, participar en congressos i simposis i, absolutament sempre, a reprendre les xerrades amb els amics. (Abans de l’era de l’internet era un corresponsal dedicat i habitual, i les seves cartes contenien a parts iguals referències a la vida intel·lectual i a la vida privada.) Va dedicar alguns primers estudis a les seves passions literàries: va editar els articles de Salvat-Papasseit, va convertir la seva tesi doctoral en el llibre L’èpica de la realitat (un estudi sobre les cròniques de Desclot i Muntaner), va treballar la poesia d’Ausiàs March i, després d’una quantitat notable d’articles sobre literatura catalana, ja a punt de jubilar-se, va engrescar-se a fer una lectura de tota l’obra teatral de Josep M. de Sagarra, que li semblava infravalorada per la crítica. Mentrestant no va abandonar mai la traducció, que havia començat encara d’estudiant amb la versió d’una novel·la de Ian Fleming per a la col·lecció Enjòlit d’Aymà, dirigida per Joan Oliver, i que, en els anys més recents, va poder centrar a traduir a l’anglès Mercè Rodoreda, Alfred Bosch, Antoni Tàpies, Carme Riera o Edgar Illas —els envitricolls del llenguatge, la riquesa del lèxic, les expressions col·loquials el fascinaven i li servien de motiu de constant comentari. Els darrers anys havia col·laborat a la ràdio de Bloomington i havia encetat un blog, en català, anglès i castellà, on anotava algunes de les seves impressions i lectures (per exemple, una atractiva reflexió sobre una estada a Cuernavaca). Després de ser intervingut per primera vegada del càncer que se li havia declarat, va redactar una sèrie de textos en anglès per mantenir al dia tots els amics: hi relatava les seves impressions i cabòries en relació amb la malaltia i amb els tractaments de quimioteràpia (Mrs Chimio, en deia) —uns textos que, per cert, algun dia caldria reunir i publicar. Durant els últims mesos, David Castillo el va engrescar a col·laborar en les pàgines de cultura d’El Punt/Avui amb unes receptes culinàries «a la manera» d’alguns dels seus autors predilectes, en les quals mostrava la barreja d’erudició, humor i elegància que el caracteritzava. Crec que, al costat de la seva tasca docent i de la difusió del català als Estats Units, l’herència més perdurable de Josep Miquel Sobrer serà el seu llibre de memòries La llum d’aquells dies. Hi havia treballat amb intensitat des de feia anys i, de tant en tant, es despenjava amb alguna consulta, o amb algun fragment de capítol que volia posar a prova. El recordo rabejant-se amb Carles Miralles en els Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 310

18/01/16 09:39


Crònica

311

records dels nostres anys universitaris, dels companys de les aules, i del lema de la Universitat de Barcelona: perfundet omnia luce. Crec que Josep Miquel Sobrer era conscient que el color i el clima dels anys de la postguerra eren, en el fons, més importants que les aventures i desventures personals, i La llum d’aquells dies evoca, justament, molt més enllà de l’autobiografia personal, un món que ha canviat enormement o que ja ha desaparegut del tot: el món dels silencis, de les coses mig dites, de la innocència, de la ignorància... Davant de textos que sovint volen ser espectaculars, aquesta memòria representa, per paradoxal que pugui semblar, l’atracció del desencís: les vides i les coses tal com eren (tan poqueta cosa!) i com s’endreçaven totes soles per permetre que el món —el món de la menestralia, del camp, dels barris, del nens, dels joves...— continués girant i, si podia ser, avançant. Potser fins i tot el fet que l’autor no hagi arribat a veure el llibre publicat —ni pogués tenir la certesa que es publicaria— afegeixi valor a un text bellíssim, d’ambició clarament literària, però que, com tantes iniciatives valuoses, podia haver quedat amagat per sempre en un calaix. Els amics, els col·legues, els deixebles, tindran un record entranyable de la figura cordialíssima de Josep Miquel Sobrer, el record que en tindran els seus lectors no serà menys colpidor. BIBLIOGRAFIA Estudis i creació

Salvat-Papasseit (1975): Joan Salvat-Papasseit, Mots-propis i altres proses, J. M. Sobré (de.), Barcelona: Edicions 62; «Antologia Catalana» 81. Sobrer (1978): Josep Miquel Sobrer, L’èpica de la realitat. L’escriptura de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, Barcelona: Curial. — (1987): Josep Miquel Sobrer, La doble soledat d’Ausiàs March, Barcelona: Quaderns Crema, «Assaig Minor». — (1988): Josep Miquel Sobrer, El llibre dels oracles, Barcelona: La Magrana. — (1992): Josep Miquel Sobrer, Catalonia. A self-portrait, Editat i traduït per Josep Miquel Sobrer, Bloomington: Indiana University Press. — (1994): Josep Miquel Sobrer, Hotel Romàntic, Sitges: Edicions de l’Hotel Romàntic. — (2006): Josep Miquel Sobrer, Desfer les Amèriques. Contradiccionari, Cabrera de Mar: Galerada. — (2012): Josep Miquel Sobrer, La poesia dramàtica de Josep M. de Sagarra. Les veus de la terra, Cabrera de Mar: Galerada. — (2015): Josep Miquel Sobrer, La llum d’aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (19441967), Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Traduccions al català

Fleming (1968): Ian Fleming, L’home de la pistola d’or (The Man with the Golden Gun), Barcelona: Aymà; «Enjòlit». Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 311

18/01/16 09:39


312

Llengua & Literatura, 26, 2016

Hillgarth (1984): J. N. Hillgarth, El problema d’un imperi mediterrani català, 12291327, Palma: Moll; «Raixa». Peake (1988): Mervyn Peake, L’hereu de Gormenghast (Titus Groan) i El castell de Gormenghast (Gormenghast), Barcelona: Edhasa; «Clàssics Moderns». Plath (1988): Sylvia Plath, La campana de vidre (The Bell Jar), Barcelona: Edhasa; «Clàssics Moderns». Wells (1989): H. G. Wells, L’illa del Dr. Moreau, Barcelona: La Magrana.

Traduccions a l’anglès

Rodoreda (2006): Mercè Rodoreda, Broken Mirror, Lincoln: University of Nebraska Press. Bosch: Alfred Bosch, The Seven Aromas of the World (inèdita). Tàpies (2009): Antoni Tàpies, A Personal Memoir, Barcelona – Bloomington: Fundació Antoni Tàpies – Indiana University Press. — (2011): Collected Essays, Barcelona – Bloomington & Indianapolis: Fundació Antoni Tàpies – Indiana University Press.

Peces curtes traduïdes a l’anglès

Poemes de M. Arnold, Chaucer, Keats, Shakespeare, Spencer, Tennyson, Wordsworth i altres a La joia de viure la natura, Barcelona: Blume, 1980. Peces breus de Dalí, Ors, Gasch i altres a Marilyn McCully (ed.), A Picasso Anthology: Documents, Criticism, Reminiscences, Londres: The Arts Council of Great Britain, 1981. Roig (1988): Montserrat Roig, «The Everyday Opera» (Seleccions) dins Kathleen McNerney (ed.), On Our Own Behalf; Women’s Tales from Catalonia, Lincoln - Londres: University of Nebraska Press, 207-234 (reproduïdes a The Graywolf Annual 9: Stories from the New Europe, Scott Walker, ed. Saint Paul, MN: Graywolf, 1992, 169-195). Ferrater (1989): Gabriel Ferrater, «Six Poems», Catalan Review, 3, 1, 172-183. Foix (1991): J. V. Foix, «Black», de «Four Colors Couple the World», Quarry West, 28, 1617. Calders (1996): Pere Calders, «Catalans About the World», «Subtle Invasion», «Last Will and Testament of the Hyena», «For a Better Tomorrow», «The Two of Us» i «Due for a Visit», Catalan Review, 10, [1997], 95-114. Monzó (2007): Quim Monzó, «I have nothing to wear», Words without Borders, en línia (octubre).

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 251-312

llengua_literatura_26.indd 312

18/01/16 09:39


SUMARI

llengua_literatura_26.indd 313

18/01/16 09:39


llengua_literatura_26.indd 314

18/01/16 09:39


ESTUDIS I EDICIONS Montserrat Forcadell: Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge 7 Ares Llop-Naya: La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica cap 31 Denise Boyer: Les digressions reflexives dels contes caldersians: de la personalitat del narrador impersonal com a recurs humorístic 61 Inga Baumann: Nation-Building per a joves catalans. La història nacional en la narrativa juvenil en català (Teixidor, Vallverdú, Cabré i altres autors)77

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Selecció d’edicions i d’estudis lul·lians (2011-2014) (Maribel Ripoll Perelló) Això era i no era (Joan Borja i Sanz) Simposi del Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (Joan Martí i Castell) Epistolari Gaziel - Miquel Forteza (Manuel Llanas) La literatura d’Olga Xirinacs (Mònica Sales) Noves aportacions a l’epistolari de Jordi Arbonès (Josep Camps i Arbós) Linguistic Variation in the Minimalist Framework (Anna Paradís) Mots nous en català. Una panoràmica geolectal (Jaume Martí i Llobet) Criteris lingüístics per a textos corporatius de difusió general (Daniel Casals i Martorell) Complèxica. Cervell, societat i llengua des de la transdisciplinarietat (Sergi Balari)

131 135 140 146 152 155 160 163 166 170

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 315-320

llengua_literatura_26.indd 315

18/01/16 09:39


316

Llengua & Literatura, 26, 2016

RESSENYES INDIVIDUALS Josep Temporal: La rondalla meravellosa i la filosofia (Vicent Vidal) 174 Ferran Soldevila: Les quatre grans cròniques, IV (Josep Antoni Aguilar Àvila)178 Anònim: Curial e Guelfa (Lola Badia) 186 Jaume Riera i Sans: Sodomites catalans. Història i vida (segles XIIIXVIII) (Lola Badia i Antònia Carré) 189 Marina Mestre Zaragozá: Ausiàs March. L’impossible orthodoxie de l’être (Marcel Ortín) 192 Joan Binimelis: Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles (Carles Cabrera Villalonga) 196 Marià Aguiló: Cartes sobre el Renaixement. Materials (Joan Mas i Vives) 199 Adolfo Sotelo Vázquez: De Cataluña y España. Relaciones culturales y literarias (1868-1960) (Josep Murgades) 202 Joaquim Molas: Emili Molas i Bergés. 1870-1918 (Josep M. Domingo) 204 Manuel Brunet: El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. L’Empordà i els empordanesos (Pere Montalat) 207 Guillem Molla: Ramon Esquerra. Geografia crítica d’un esperit comparatista (Antoni Martí Monterde) 211 Carles Lluch: Novel·la catalana i novel·la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet (Sílvia Coll Vinent) 214 Blai Bonet: Poesia completa (Jordi Florit Robusté) 217 Joan Martí i Castell: Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes (Daniel Casals i Martorell) 221 Joan Mas i Vives: Estudis teatrals (Biel Sansano) 226 Joan Borja: Papers d’etnopoètica (Rafael Beltran) 229 Joan Coromines: Itineraris. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva (Albert Jané) 233 Joan Veny: De geolingüística i etimologia romàniques (Albert Jané) 236 Josep Gifreu: El català a l’espai de comunicació (Daniel Casals i Martorell) 239 Joan Salvador Beltran i Cavaller: Les preposicions per i per a (Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més) (Jaume Casassas i Castellà) 243

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 315-320

llengua_literatura_26.indd 316

18/01/16 09:39


Sumari

317

CRÒNICA Anna Fernàndez Clot: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2014-2015) 251 Ramon Panyella i Farreres: Història, política, literatura. A 150 anys de la Historia de cataluña y de la corona de aragón de Víctor Balaguer. Jornades Internacionals 257 Isabel de Riquer i Lola Badia: In memoriam Prof. M. de Riquer. Recull de manifestacions d’homenatge dels anys 2013-2015 261 Damià Pons: La commemoració del 150è aniversari del naixement de Miquel dels Sants Oliver 269 Pol Serrabassa i Puntí i M. Àngels Verdaguer Pajerols: «1714. Del conflicte a la història i el mite, la literatura i l’art»: Una mirada interdisciplinària des de 2014 275 Aitor Carrera: El Congrés Internacional d’Estudis Occitans de Lleida 279 M. Àngels Verdaguer Pajerols: III Jornada sobre Edició de Textos Catalans283 Amanda Ulldemolins Subirats: Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació 284 Laura Villalba Arasa: X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics 288 Joaquim Rafel i Fontanals: Antoni Maria Badia i Margarit 291 Jordi Cornudella: Carles Miralles (1944-2015): Una nota necrològica 295 Enric Sullà: Joaquim Molas (1930-2015) 301 Montserrat Terradas Batlle: Adéu a Modest Prats 307 Francesc Parcerisas: Josep Miquel Sobrer (1944-2015) 309

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 315-320

llengua_literatura_26.indd 317

19/01/16 08:10


318

Llengua & Literatura, 26, 2016

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Montserrat Forcadell: Non-standard Deaccenting in Catalan: Dubbing Strategies 7 Ares Llop: Negation in Central Pyrenean Dialects. Syntax of the Emphatic Marker cap31 Denise Boyer: Reflexive Digressions in Pere Calder’s Short Stories: On the Impersonal Narrator Personality as a Humorous Device 61 Inga Baumann: Nation-building for Young Catalans. The National History in the Youth Narrative in Catalan (Teixidor, Vallverdú, Cabré and other Authors) 77

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS Selection of Lullian Editions and Studies (2011-2014) (Maribel Ripoll Perelló) Josep M. Pujol’s Work on Folklore (Joan Borja i Sanz) 131 Conference on the Centenary of the Mancomunitat of Catalonia (Joan Martí i Castell) 135 Collected Letters Gaziel – Miquel Forteza (Manuel Llanas) 140 Olga Xirinacs’s Literature (Mònica Sales) 146 New Jordi Arbonès’ Collected Letters (Josep Camps i Arbós) 152 Linguistic Variation in the Minimalist Framework (Anna Paradís) 155 New words in Catalan. A diatopic view (Jaume Martí i Llobet) 160 Linguistic Criteria for widely distributed Corporative Texts (Daniel Casals i Martorell) 163 Complèxica. Brain, Society and Language from a Transdisciplinary Perspective (Sergi Balari) 166

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 315-320

llengua_literatura_26.indd 318

18/01/16 09:39


Contents

319

INDIVIDUAL REVIEWS Josep Temporal: La rondalla meravellosa i la filosofia (Vicent Vidal) Ferran Soldevila: Les quatre grans cròniques, IV (Josep Antoni Aguilar) Anònim: Curial e Guelfa (Lola Badia) Jaume Riera i Sans: Sodomites catalans. Història i vida (segles XIIIXVIII) (Lola Badia i Antònia Carré) Marina Mestre Zaragozá: Ausiàs March. L’impossible orthodoxie de l’être (Marcel Ortín) Joan Binimelis: Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles (Carles Cabrera Villalonga) Marià Aguiló: Cartes sobre el Renaixement. Materials (Joan Mas i Vives) Adolfo Sotelo Vázquez: De Cataluña y España. Relaciones culturales y literarias (1868-1960) (Josep Murgades)  Joaquim Molas: Emili Molas i Bergés. 1870-1918 (Josep M. Domingo) Manuel Brunet: El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. L’Empordà i els empordanesos (Pere Montalat) Guillem Molla: Ramon Esquerra. Geografia crítica d’un esperit comparatista (Antoni Martí Monterde) Carles Lluch: Novel·la catalana i novel·la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet (Sílvia Coll Vinent) Blai Bonet: Poesia completa (Jordi Florit Robusté) Joan Martí i Castell: Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes (Daniel Casals i Martorell) Joan Mas i Vives: Estudis teatrals (Biel Sansano) Joan Borja: Papers d’etnopoètica (Rafael Beltran) Joan Coromines: Itineraris. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva (Albert Jané) Joan Veny: De geolingüística i etimologia romàniques (Albert Jané) Josep Gifreu: El català a l’espai de comunicació (Daniel Casals i Martorell) Joan Salvador Beltran i Cavaller: Les preposicions per i per a (Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més) (Jaume Casassas i Castellà)

174 178 186 189 192 196 199 202 204 207

211 214 217 221 226 229 233 236 239 243

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 315-320

llengua_literatura_26.indd 319

18/01/16 09:39


320

Llengua & Literatura, 26, 2016

REPORTS Anna Fernàndez Clot: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) of the Catalan Philology Department of the University of Barcelona (2014-2015) 251 Ramon Panyella i Farreres: History, Politics, Literature. 150 years from Víctor Balaguer’s Historia de cataluña y de la corona de aragón. International Conference 257 Isabel de Riquer i Lola Badia: In memoriam Prof. M. de Riquer. Collection of Homages 2013-2014 261 Damià Pons: 150 Aniversary Commemoration of Miquel dels Sants Oliver’s Birthday 269 Pol Sarrabassa i Puntí i M. Àngels Verdaguer Pajerols: «1714. From Conflict to History and Mith, Literature and Art»: An Interdisciplinar view from 2014 275 Aitor Carrera: Occitan Studies’ International Conference in Lleida 279 M. Àngels Verdaguer Pajerols: III Conference on Edition of Catalan Texts283 Amanda Ulldemolins Subirats: Conference on the Difusion of Linguistic Norm by the media 284 Laura Villalba Arasa: X Encounter of the Ethnopoetics Group  288 Joaquim Rafel i Fontanals: Antoni Maria Badia i Margarit 291 Jordi Cornudella: Carles Miralles (1944-2015): an Obituary Notice 295 Enric Sullà: Joaquim Molas (1930-2015) 301 Montserrat Terradas Batlle: Farewell to Modest Prats 307 Francesc Parcerisas: Josep Miquel Sobrer (1944-2015) 309

Llengua & Literatura. Núm. 26 (2016), ps. 315-320

llengua_literatura_26.indd 320

18/01/16 09:39


INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (helale.munala@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391 llengua_literatura_26.indd 321

07/02/13 10:57 18/01/16 09:39


392 322

Llengua & Literatura, 23, 26, 2013 2016

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. • El cognom de l’autor en versaleta. • L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. • El nom i el cognom de l’autor, en rodona. • El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. • Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392 llengua_literatura_26.indd 322

07/02/13 10:57 18/01/16 09:39

021-107


Instruccions per als autors autors

393 323

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. • Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. • El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. • El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. • En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. • El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu­ nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. • En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393 llengua_literatura_26.indd 323

07/02/13 10:57 18/01/16 09:39


394 324

23, 2016 2013 Llengua & Literatura, 26,

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. • Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. • Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. • Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. • El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. • A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394 llengua_literatura_26.indd 324

07/02/13 10:57 18/01/16 09:39


13 10:57

Instruccions Instruccions per per als als autors autors

325 395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. • Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). • La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial (separats per dos punts). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395 llengua_literatura_26.indd 325

07/02/13 10:57 18/01/16 09:39


396 326

Llengua & Literatura, 23, 26, 2013 2016

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. • L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396 llengua_literatura_26.indd 326

07/02/13 10:57 18/01/16 09:39


llengua_literatura_26.indd 6

18/01/16 09:38


Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 129 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Llengua & Literatura

Anna Fernàndez Clot: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (20142015)251 Ramon Panyella i Farreres: Història, política, literatura. A 150 anys de la Historia de cataluña y de la corona de aragón de Víctor Balaguer. Jornades Internacionals 257 Isabel de Riquer i Lola Badia: In memoriam Prof. M. de Riquer. Recull de manifestacions d’homenatge dels anys 2013-2015 261 Damià Pons: La commemoració del 150è aniversari del naixement de Miquel dels Sants Oliver 269 Pol Sarrabassa i Puntí i M. Àngels Verdaguer Pajerols: «1714. Del conflicte a la història i el mite, la literatura i l’art»: Una mirada interdisciplinària des de 2014 275 Aitor Carrera: El Congrés Internacional d’Estudis Occitans de Lleida 279 M. Àngels Verdaguer i Pajerols: III Jornada sobre Edició de Textos Catalans 283 Amanda Ulldemolins Subirats: Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació 284 Laura Villalba Arasa: X Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics288 Joaquim Rafel i Fontanals: Antoni Maria Badia i Margarit 291 Jordi Cornudella: Carles Miralles (1944-2015): Una nota necrològica295 Enric Sullà: Joaquim Molas (1930-2015) 301 Montserrat Terradas Batlle: Adéu a Modest Prats 307 Francesc Parcerisas: Josep Miquel Sobrer (1944-2015) 309

26 2016

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

26 2016

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB) †, Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Jo­ seph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB) †, Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB) †, Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Montserrat Forcadell: Desaccentuació no estàndard en català: estratègies per al doblatge 7 Ares Llop-Naya: La negació en els parlars pirinencs centrals. Sintaxi de la partícula emfàtica cap 31 Denise Boyer: Les digressions reflexives dels contes caldersians: de la personalitat del narrador impersonal com a recurs humorístic61 Inga Baumann: Nation-building per a joves catalans. La història nacional en la narrativa juvenil en català (Teixidor, Vallverdú, Cabré i altres autors) 77

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_26.indd 1

19/01/16 08:13

Llengua & Literatura  

Número 26 - 2016