TAMID

VOLUM 14 / 2019 Homenatge a Victòria Mora i Pous (1948-2017) / Tribute to Victòria Mora i Pous (1948-2017). . . . 7 Jordi Casanovas Miró: Victòria Mora, divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona. . 8 Eulàlia Vernet i Pons: Un passeig pel call de Barcelona amb la Victòria Mora . . . . . . . . . . . . . . . 10 Isaac Lampurlanés: Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida / New documentary contributions to the study of Lleida’s Jewish quarter . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 Josep M. Llobet i Portella: La ubicació dels calls jueus de Cervera / The location of Cervera’s Jewish quarters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot: Crises and community: Catalan Jewish women and conversas in Girona, 1391–1420 / Crisi i comunitat: dones jueves i converses catalanes a Girona, 1391-1420. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 Martine Berthelot: Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu, província de Girona, 1939-1945. Primeres aproximacions / A thousand Jews fleeing the Nazi regime arrested in the Pyrenees, Girona province, 1939–1945. Initial findings. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Joan Ferrer: Safíaḥ de Hayyim Nahman Bialik. Introducció i traducció de l’hebreu / Hayyim Nahman Bialik’s ‘Safíaḥ’. Introduction and translation into Catalan from Hebrew . . . . . . . . . . . 163 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221

14 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

14

2019

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 237

Institut d’Estudis Catalans Tamid 14_COBERTA.indd 1

26/11/2019 11:59:55

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

14 2019 HOMENATGE A VICTÒRIA MORA I POUS

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics.

Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert.

Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011).

Comitè Editorial Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum), Jordi Casanovas Miró (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Eulàlia Vernet i Pons (Universitat Autònoma de Barcelona) Director Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum) Editora de recensions Eulàlia Vernet i Pons (Universitat Autònoma de Barcelona) Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (Nouvelle Gallia Judaica, CNRS), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Societat Catalana d’Estudis Hebraics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620 Fax: 932 701 180 scehb@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Accés, indexació, avaluació Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/tamid Articles indexats en: RAMBI. Avaluació: CARHUS Plus +, CIRC, Latindex, MIAR. Indexació: BDDOC-CCSIC, Dialnet, DICE, Dulcinea, e-Revistas, ExLibris, MLA, RAMBI, Ri-OPAC, SHERPA-ROMEO, Uhlrich’s, Union List of Serials.

Coberta Fotografia: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid ). Disseny: Natàlia Arranz © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol – Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 – ISSN (ed. impresa): 1138-5561 Dipòsit Legal: B 416-1998

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre i que s’hi facin constar els autors.

Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Índex

Homenatge a Victòria Mora i Pous (1948-2017) / Tribute to Victòria Mora i Pous (1948-2017) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

Jordi Casanovas Miró: Victòria Mora, divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

8

Eulàlia Vernet i Pons: Un passeig pel call de Barcelona amb la Victòria Mora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

10

Isaac Lampurlanés: Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida / New documentary contributions to the study of Lleida’s Jewish quarter . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

15

Josep M. Llobet i Portella: La ubicació dels calls jueus de Cervera / The location of Cervera’s Jewish quarters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

65

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot: Crises and community: Catalan Jewish women and conversas in Girona, 1391–1420 / Crisi i comunitat: dones jueves i converses catalanes a Girona, 13911420 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

91

Martine Berthelot: Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu, província de Girona, 1939-1945. Primeres aproximacions / A thousand Jews fleeing the Nazi regime arrested in the Pyrenees, Girona province, 1939–1945. Initial findings . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131

Joan Ferrer: Safíaḥ de Hayyim Nahman Bialik. Introducció i traducció de l’hebreu / Hayyim Nahman Bialik’s ‘Safíaḥ’. Introduction and translation into Catalan from Hebrew . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221 Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 237

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 7-13 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Homenatge a Victòria Mora i Pous (1948-2017) Victòria Mora i Pous, estudiosa i divulgadora del món medieval jueu, va ser sòcia de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català (ADEJUC) des de poc després de la seva constitució l’any 1985 i membre de la Junta Directiva d’aquesta associació des del 21 de maig de 1988 fins al 30 d’abril de 1998, data de la seva dissolució.

També va ser sòcia de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, continuadora de l’ADEJUC, des que es va fundar (16 de juny de 1995) i membre de la seva Junta de Govern des del 1995 fins al 30 d’abril de 1998.

Va treballar la major part de la seva vida laboral com a conservadora del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Fou presidenta i secretària general del l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.

Morí, als seixanta-nou anys, el 13 de febrer de 2017.

Tenint en compte la seva especial dedicació al món medieval jueu, especialment en l’àmbit de l’arqueologia, la revista tamid dedica aquest volum a la seva memòria.

Tribute to Victòria Mora i Pous (1948-2017) Victòria Mora i Pous, a scholar and disseminator of the medieval Jewish world, joined the Association of Scholars of Catalan Judaism (ADEJUC) shortly after it was founded in 1985, and sat on its Management Board from 21 May 1988 until its dissolution on 30 April 1998.

She was also a member of the Catalan Society for Hebraic Studies (a continuation of the ADEJUC) from its foundation on 16 June 1995, and sat on its Governing Board from 1995 to 30 April 1998.

For most of her working life she was curator of the Museum of History of Barcelona (MUHBA). She was president and secretary-general of the Santes Creus Bibliographical Archive.

She died, at the age of 69, on 13 February 2017.

Given her devotion to the medieval Jewish world, especially the field of archaeology, Tamid is dedicating this volume of the journal to her memory.

8 Tamid, 14 (2019), p. 7-13

Homenatge a Victòria Mora i Pous (-)

Victòria Mora, divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona Jordi CASANOVAS MIRÓ Membre del Comitè Editorial de tamid

Vaig conèixer la Victòria l’any 1974 a la seu del que en aquells moments es coneixia com a Museu d’Història de la Ciutat i des d’un primer moment es va mostrar col·laboradora i afable. Vaig anar a parar al museu per l’encàrrec que m’havien fet de redactar una primera crònica d’una visita que havíem fet, patrocinada per l’Amistat Judeocristiana, seguint el rastre de les restes judaiques encara visibles en diferents punts de la ciutat, i posteriorment la seva collaboració va ser constant en la preparació del capítol de la meva tesi dedicada a les inscripcions hebrees de Barcelona.

Eren els darrers anys de Frederic Udina com a director del museu i els primers de Josep M. Garrut. La Victòria actuava en aquell moment com a conservadora de medieval sota un cert guiatge de Margarida Tintó. L’interès per la presència jueva a Barcelona era relatiu i només afectava, de fet, els qui d’una manera o altra hi estaven implicats. Els materials al nostre abast eren escassos i en els darrers temps s’havien produït poques novetats. La darrera intervenció arqueològica d’un conjunt específicament jueu havia estat l’excavació de la necròpolis jueva de Montjuïc els anys 1945-1946, i d’això feia més de vint-ivuit anys.

La Victòria em va posar a les mans un exemplar de Las inscripciones hebraicas en España de Francisco Cantera i Josep M. Millàs i em va mostrar part del seu regne, constituït per les sales vi-vii, anomenades «Testimonios Judeoárabes». Eren dues sales de dimensions reduïdes, ubicades en el primer replà de l’escala principal del pati del museu, i se centraven en dos punts bàsics: els anomenats «banys àrabs» i la necròpolis de Montjuïc. Sense exagerar, podem considerar-les una forma embrionària del futur Centre d’Interpretació del Call i, tot i les limitacions de l’època, es tractava de dos espais d’una museografia força avançada, presidits per una maqueta preciosa dels banys i per unes maquetes de les diferents tipologies de sepultures localitzades a Montjuïc. Completaven les sales diferents fragments d’inscripcions hebrees que la Victòria em va anar comentant amb l’ajut inestimable del catàleg de Cantera i

Homenatge a Victòria Mora i Pous (-)

Tamid, 14 (2019), p. 7-13 9

Millàs. El que ja em va cridar molt l’atenció en aquell moment és que la Victòria tenia molt clar que, juntament amb els grans protagonistes citats per tothom, hi havia uns quants personatges, molt pocs, que ella coneixia molt bé i que gràcies a les seves explicacions cobraven nova vida. És així com vaig conèixer, primer de paraula i després en persona, Joaquim Morales, autor de la maqueta dels banys i supervisor sobre el terreny de les excavacions a Montjuïc, que molt generosament em va convidar a casa seva i em va ensenyar diversos escrits i dibuixos que havia fet a peu d’excavació. Aquest coneixement de la infrahistòria de fets molt diversos feia que les aportacions de la Victòria fossin especialment valuoses i, tot i que no feia gaires anys que estava al museu, coneixia molt bé tots els mecanismes del seu funcionament.

Vaig poder tractar la Victòria des del 1974 en endavant al llarg de trenta anys molt intensos en els quals sovint les nostres tasques s’imbricaven. Ja des dels primers moments ella es manifestava com era, i ningú no podia allegar engany. Sabia moltes coses i anava acumulant experiència i coneixements com una formigueta. El seu tarannà senzill va fer que no es plantegés mai d’una manera seriosa convertir-se en una dona erudita o fer carrera acadèmica, i això es fa manifest especialment en el fet que va publicar poques coses i totes amb un caràcter essencialment divulgatiu. Es va convertir en un pont que facilitava el contacte entre el món exterior i el museu, especialment en aquells aspectes que suposaven un coneixement pràctic en relació amb qualsevol tema. Per aquesta raó, crec que el millor que podem dir sense exagerar és que era la persona amb qui qualsevol hagués volgut tractar en relació amb qualsevol cerca feta en qualsevol museu. Aquesta manca d’especialització acadèmica assumida de manera voluntària la va portar a convertir-se en una gran divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona, i en aquest paper és com la recordarem tots.

10 Tamid, 14 (2019), p. 7-13

Homenatge a Victòria Mora i Pous (-)

Un passeig pel call de Barcelona amb la Victòria Mora Eulàlia VERNET I PONS Membre del Comitè Editorial de tamid

Un matí de primavera de l’any 2012 vaig conèixer la Victòria Mora al Centre d’Interpretació del Call del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Li quedaven pocs dies per a jubilar-se, després d’haver treballat tota una vida al MUHBA com a historiadora especialista en el call de Barcelona. Per part meva, jo hi entrava com a col·laboradora del museu, especialista en judaisme.

El llavors director del MUHBA, Joan Roca, me la va presentar. Aquest breu escrit vol ser un petit homenatge a la seva persona.

Aquell matí vam fer totes dues un tomb pels carrerons del call Major i del call Menor, una passejada històrica memorable que no he oblidat mai més: en guardo, com si fos ara, les seves opinions vives, pròpies i molt crítiques, unes observacions i deduccions ben orientades i precises, i també tots els racons i carrerons del call que aquell dia em feu conèixer: a cada pas em descobria una anècdota; a cada cantonada, un detall antic, una reflexió arqueològica, un comentari històric, una llegenda antiga…

Recordo bé aquell matí: després de visitar l’exposició dedicada a Salomó ben Adret situada a la seu del call del MUHBA —la casa medieval que va pertànyer a Jucef Bonhiac, teixidor de vels, segons consta en un document del segle xiv—, vam sortir a descobrir el call Major. Del carrer de Sant Ramon del Call, l’antic carrer dels Banys Freds, paral·lel a l’antiga muralla romana, recordo la Victòria parlant-me de l’arc apuntat, un antic carreró, avui cec, que sortia des del núm. 8 d’aquest mateix carrer, un dels tres carrerons que haurien donat accés a la Sinagoga Major de Barcelona, l’antic traçat del qual encara és apreciable des de la terrassa superior de l’actual Espai MUHBA del call.

En acabat vam girar a mà esquerra, carrer de Marlet amunt, la casa núm. 1 del qual conté la famosa inscripció hebrea. Uns metres més enllà, a mà esquerra, em mostrà també les restes a la façana i el queixal que sobresurt de la vorera, indicis també de la presència d’un carreró antic, avui tapat, que hauria menat a la Sinagoga Major: aquest en fora el segon accés (potser el d’entrada de la sinagoga de les dones, segons em remarcà), del qual encara,

Homenatge a Victòria Mora i Pous (-)

Tamid, 14 (2019), p. 7-13 11

com a indici, se’n conserva una pilona monolítica cònica que facilitava el gir als carros.

En arribar al carrer de Sant Domènec, llavors conegut com a carrer de les Escoles Majors o de les Carnisseries, em mostrà les cases més antigues del primer tram del carrer, amb els seus característics finestrals gòtics i les façanes un xic bombades, a causa segurament del terratrèmol del 1428, com em feu notar; em mostrà també l’indret de l’accés principal de la Sinagoga Major, pel número 9 del carrer de Sant Domènec, i també la ubicació de la sinagoga d’en Maçot, un oratori privat situat a la darrera casa de mà esquerra que afronta amb el carrer de Sant Sever, l’antic carrer de la Volta. Vam caminar també per Sant Honorat i em contava que, perpendicular a aquest carrer, en sortia un carreró, el carrer de la Sinagoga Xica, avui desaparegut. Al capdavall d’aquest carrer, s’hi trobava la Scola Xica o Sinagoga Poca, ubicada sota l’actual capella de Sant Jordi, al Palau de la Generalitat. I em va parlar també d’una de les principals obres fetes tardanament al call, la magnífica font gòtica de Sant Honorat, construïda ja en temps de Pere el Cerimoniós (1336-1387) per a evitar picabaralles amb els cristians a la font pública de Sant Jaume. D’allí vam saltar cap al Palau del Lloctinent, per observar-hi in situ les làpides hebrees, provinents del cementiri de Montjuïc, que foren reutilitzades, a partir de l’avalot del 1391 i com a conseqüència de la desaparició definitiva de l’aljama de la ciutat, com a material de construcció en les façanes de diversos edificis.

En acabat vam baixar pel carrer del Call, conegut llavors com a carrer dels Torners, al final del qual hi havia l’antic Castell Nou o Vescomtal, testimoni dels avalots del 1391, l’episodi més cruent del call, arran del qual la comunitat jueva restà completament destruïda: l’atac contra el call de la ciutat va suposar la mort d’uns tres-cents jueus i la fugida de la majoria dels membres de la comunitat que no havien optat per la conversió.

D’allà vam encaminar-nos cap al call Menor, un nou barri fundat a instàncies del rei Jaume I per donar resposta a l’augment demogràfic i a l’arribada de noves famílies jueves al call provinents de la Provença. També conegut com a call d’en Sanahuja o de n’Àngela, aquest nou barri es bastí en unes terres cedides en emfiteusi pel canonge Pere Albert, situades extramurs de la muralla romana i a redós de la nova muralla de la Rambla, feta erigir pel rei Jaume. D’ençà del 1263, el call Menor tingué la seva pròpia sinagoga, erigida pel jueu Bennenasc Salamó, amb el privilegi del rei Jaume; era situada a l’indret on avui es troba la parròquia de Sant Jaume, l’antic convent dels trinitaris. La sinagoga va ser convertida, poc després de l’avalot de 1391, en l’església de la Trinitat per un grup de conversos; després fou ampliada i passà a catego-

12 Tamid, 14 (2019), p. 7-13

Homenatge a Victòria Mora i Pous (-)

ria de convent. Actualment és l’església de Sant Jaume, la qual, com em feu notar la Victòria, té el privilegi de custodiar, al presbiteri, el retaule major, l’original (gòtic, s. xiv), de la catedral de Barcelona.

Del call Menor també en recordo molt el carrer de la Volta del Remei, conegut antigament amb el nom de carrer de l’Arc d’en Sanahuja, el qual conserva encara, damunt de la volta, una torre medieval del segle xiii. Si es mira des del carrer de Ferran, es pot veure la part posterior d’aquesta casa fortificada, la façana de la qual, des d’aquesta perspectiva, és molt menys reformada que no pas la que mira al carrer de la Boqueria. La Victòria em feu notar també el traç esbiaixat de la volta (com en el cas també del carrer paral·lel a aquest, el de l’Arc de Santa Eulàlia), fet que podria conservar l’antic traçat d’un edifici romà de l’antiga Barcino; em feu observar també la pedra monolítica enigmàtica, semicircular i foradada pel centre, de talla perfecta, que hi ha encastada a la façana de la torre medieval d’aquest mateix carrer, ben amunt, al tercer pis de la torre; em comentà que aquesta peça tan ben tallada podria tractar-se de la base de l’spina de l’antic circ romà de Barcino. Aquesta observació, però, no l’he tornada a sentir de ningú, ni l’he llegida enlloc més…

Vam passejar-nos també pel carrer de la Lleona, el llindar que separava aquest nou call de la resta de la ciutat. Situades en aquest carrer, si s’observa l’edifici de l’antic convent dels trinitaris, hi ha una part de la façana que sobresurt una mica de la resta de l’edifici i que es caracteritza per l’antiguitat de la construcció i pels seus carreus: tal com em feu observar la Victòria, aquest pany de paret de la façana, que és la més antiga del convent, podria haver format part, en època medieval, de les dependències de l’antiga sinagoga del call Menor. Quant al perquè del nom d’aquest carrer, «de la lleona», recordo també l’anècdota graciosa que m’explicà: ben a la vora hi havia el Palau Reial Menor —enderrocat el 1866 per fer-hi pisos de lloguer—, famós pels seus jardins i perquè s’hi allotjava un petit zoo de feres i animals exòtics que eren oferts com a present en les visites reials que rebia la reina: el carrer hauria tingut aquest nom, doncs, perquè per aquells encontorns els jueus, encarregats dels animals, haurien tret a passejar les feres del Palau. El lector interessat en la història medieval del call de Barcelona pot consultar en línia la guia històrica del call Major i del call Menor que va escriure la Victòria Mora quan el MUHBA era encara el Museu d’Història de la Ciutat (http://ajuntament. barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/RutaElCallCatala_1.pdf ), així com també el capítol que va publicar dedicat a les comunitats jueves medievals de Barcelona i de Tarragona en el monogràfic sobre La Catalunya

Homenatge a Victòria Mora i Pous (-)

Tamid, 14 (2019), p. 7-13 13

jueva del Museu d’Història de Catalunya (http://ajuntament.barcelona.cat/ museuhistoria/sites/default/files/catjueva_comjueva.pdf ).

La Victòria era coneguda al barri per tots i estimada també pels treballadors del Museu. Recordo, per exemple, tot passejant pel carrer de Sant Honorat, com els comerciants li sortiren a l’encontre per saludar-la. D’aquella passejada pels carrers del call amb ella, en guardo la seva generosa conversa, la passió pel passat jueu de Barcelona i, en definitiva, la gran estima per la nostra història; en recordo la mirada franca i expressiva, el caminar decidit, unes explicacions generoses i una visió dels carrers antics molt particular i pròpia: amb ella al costat, tot caminant pels carrerons del call, els carreus, les cases, els portals, els finestrals, els carrerons, les placetes, tot anava cobrant vida, com si les pedres volguessin parlar-nos per fer-nos conèixer la seva llarga història…

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 15-64 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.57 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida∗ Isaac LAMPURLANÉS∗ Universitat de Lleida

Rebut: 06.06.2017 — Acceptat: 03.09.2018 Resum. En el present treball es mostren part dels resultats extrets d’una recerca historiogràfica que pretén recuperar la memòria de la jueria de Lleida. Per a la seua realització, s’ha iniciat un buidatge documental centrat especialment en l’Arxiu Capitular de Lleida i en l’Arxiu Municipal de Lleida. A la vegada, també s’ha consultat de bell nou la bibliografia prèvia, a fi de tenir una guia per on adreçar les primeres passes de la recerca, poder contextualitzar el que es trobava i contrastar-ho. Amb tot això i emprant el sistema d’informació geogràfica (GIS), s’ha configurat una xarxa de veïnatge aprofitant la informació oferta pels capbreus medievals, que ens han atorgat una nova visió de les vies d’accés, confrontants i internes de la Cuirassa i els seus elements. Endemés, la informació extreta dels llibres de crims i dels consells generals de l’Arxiu Municipal de Lleida ens han donat informació socioeconòmica dels jueus de Lleida. Es presenten, així doncs, les conclusions referents a l’urbanisme de l’interior de la Cuirassa, tot i que per a fer-ho també s’esmenten i es contextualitzen

Correspondència: Isaac Lampurlanés Farré. Universitat de Lleida. Facultat de Lletres.

Plaça Víctor Siurana, 1. ES-25003 Lleida. UE. Tel.: 00 34 973 703 152. A/e: lampur.isaac@ gmail.com. ∗ Aquest article ha estat elaborat en el marc del projecte d’investigació Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals Espai, Poder i Cultura (SGR-700); també, al seu torn, és el resultat escrit de la conferència «Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida», presentada al V Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana el dia 25 de novembre del 2015 a l’Institut d’Estudis Catalans.

16 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

els espais confrontants i s’exposen elements de la quotidianitat de la societat que hi residia o la freqüentava, tant la jueva com la cristiana.

Paraules clau: Lleida, jueria, Cuirassa, història medieval

New documentary contributions to the study of Lleida’s Jewish quarter Abstract. This paper presents some of the results of historiographical research aimed at recovering the memory of Lleida’s Jewish quarter. To carry out our study we collected documentary data from, in particular, the Capitular Archive of Lleida and the Municipal Archive of Lleida. We also consulted previous works on Lleida’s Jewish quarter to determine where to begin our research, as well as to contextualize and verify our findings. We subsequently established a network of relationships between residents, using a geographic information system and drawing on information from medieval cartularies, which shed new light on the roads into, adjacent to and within the Cuirassa district and their elements. Furthermore, we obtained socioeconomic information on Lleida’s Jews from the Municipal Archive of Lleida’s Books of Criminal Proceedings and records of General Council meetings. We present the conclusions we have reached regarding Cuirassa’s internal layout, referring to and contextualizing adjacent spaces in the process, and highlight aspects of the day-to-day life of the people who lived in or frequented the district, Jews and Christians alike.

Keywords: Lleida, Jewish quarter, Cuirassa, medieval history

1. Introducció L’estiu de l’any 2014, quan l’Ajuntament de Lleida va proposar al Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals Espai, Poder i Cultura, dirigit pel catedràtic Flocel Sabaté, un estudi del call lleidatà, es va iniciar un buidat d’arxius.1 Al mateix temps, aquesta recerca comportà la consulta bibliogràfica dels treballs previs sobre la jueria de Lleida, a fi de contextualitzar les nostres pro-

1. Abreviatures utilitzades: ACL = Arxiu Capitular de Lleida; AML = Arxiu Municipal de Lleida; BNE = Biblioteca Nacional d’Espanya.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 17

gressives troballes i donar-nos una visió de l’element jueu en el teixit social de Lleida. En primer lloc, es revisà l’obra de Josep Lladonosa, que ens guià per on havíem d’endegar la nostra cerca arxivística.2 Tanmateix, no ometérem la consulta d’altres obres referents a la historiografia local, com els estudis de Roderic Pita3 o Pere Sanahuja,4 a més dels estudis acadèmics més recents i revisats sobre la situació sociocultural jueva, com poden ser els de Jaume Riera,5 Prim Bertran6 o Flocel Sabaté.7 Si bé l’objectiu de la recerca era el mateix call de Lleida, era difícil trobar en els capbreus informació concernent específicament els jueus i l’interior de la jueria, car es tracta sobretot de documentació eclesiàstica i pocs jueus pagaven a l’Església. És per això que iniciàrem un estudi dels espais paral·lels i confrontants de la Cuirassa a fi de definir-ne millor el marc i els límits. Gràcies al buidatge dels capbreus que al·ludissin a propietats jueves i a les vies que delimitaven la jueria, es conformà una base de dades que serví d’eina principal per a elaborar un mapa GIS sobre la situació de carrers i albergs relacionats amb el call. D’aquesta tasca georeferenciadora se n’ocupà Guillem Roca, professor de la Universitat de Lleida. Conjuntament, conjecturàrem damunt d’un mapa actual de Lleida la situació dels albergs i carrers de la jueria que confluïen amb els carrers de la part cristiana de la ciutat. Aquestes conclusions es plasmaren en la redacció d’un informe, dirigit i supervisat pel catedràtic Flocel Sabaté, per a l’Ajuntament de Lleida, en el qual es definien els límits de la Cuirassa referents a les vies i espais que la tanquen. En són exemples la plaça de la Cadena, l’església de Sant Andreu, el Romeu i el carrer Major, entre d’altres. Endemés, hi constava una descripció de carrers i elements interns de la jueria que poguérem identificar, com per exemple el carrer que anomenem «d’en Soquet», el carrer Pergaminers, la Cuirassola, etc.

2. Especialment a partir de Lladonosa, Els carrers i places de Lleida.

3. Pita, Lérida judía; ídem, Lérida árabe; ídem, La societat jueva; ídem, «Cognoms de jueus»; ídem, «L’aconteixement de la mort».

4. Sanahuja, Lérida en sus luchas por la fe.

5. Riera, «La conflictivitat de l’alimentació»; ídem, «Antroponímia masculina».

6. Bertran, «Notes de demografia i onomàstica»; ídem, «Documento sobre un nuevo cementerio»; ídem, «Les comunitats jueves de Catalunya»; ídem, «Els jueus de la ciutat de Lleida».

7. Sabaté, L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII); ídem, Atles de la «reconquesta»; ídem, Història de Lleida; ídem, «Història de Catalunya»; ídem, «L’ordenament municipal»; ídem, «L’espace des minorités ethniques»; ídem, «La Sefarad cautiva».

18 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Amb tot, no podíem oblidar factors i característiques socioeconòmiques de la jueria i els seus habitants. Gran part d’aquesta informació s’extragué dels llibres de crims del segle xv i dels consells generals. En aquestes fonts documentals se’ns mostra la quotidianitat del call i la seua problemàtica: què s’hi duia a terme, què feien els jueus, com era la relació amb els cristians del barri…

Tanmateix, aporto ací noves troballes documentals, extretes d’una ulterior recerca, que donen més exemples de la vida dels jueus de Lleida a l’edat mitjana: a què es dedicaven, la seua evolució social dins l’entramat urbà i la relació amb l’alteritat… A més a més, s’inclouen noves dades referents a la situació d’elements de la jueria lleidatana, com poden ser la localització de la carnisseria i de vies que quedaren sense una definició clara en l’esmentat informe.

2. Espai dels jueus: la Cuirassa La presència jueva a Lleida existí prèviament a la conquesta musulmana d’inici del segle viii, ja sota el domini visigòtic. La població jueva visqué persecucions i ordenances molt restrictives envers ells.9 És lògic pensar, doncs, que aquesta comunitat menyspreada i castigada acceptaria de bon grat l’arribada islàmica, tot esperant una millora en la seva condició de vida. Sota domini musulmà, Lleida adoptà un nou rol de ciutat de frontera.10 En aquest nou context, durant els segles viii i ix, tingué lloc un creixement urbanístic suscitat per la necessitat de protegir-se,11 cosa que contrastava amb la Lleida visigòtica despoblada i ruralitzada.12 És en aquesta creixent ciutat on hem de situar l’aixecament de la Cuirassa, fortificació que servirà d’ubicació principal del barri jueu fins a l’expulsió dels jueus.

La Cuirassa lleidatana, única en el territori català, l’hem de relacionar amb els recintes emmurallats hispanomusulmans que en castellà reben el nom tradicional de coracha. En el cas de Lleida, la Cuirassa era una fortificació que s’estenia a la perifèria, sobreeixint de la ciutat antiga on s’assentava el poder, és

08. Lladonosa, Història de Lleida, vol. 1, p. 257-259; ídem, Lérida medieval, vol. 1, p. 31.

09. Baer, Historia de los judíos, p. 15.

10. Sabaté, L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII), p. 65-76.

11. Sabaté, Història de Lleida, p. 39.

12. Magallón, «El mundo tardoromano», p. 9-32; Pérez, «Lleida romana», p. 370379.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 19

a dir, la Suda. Tradicionalment s’havia dit que aquestes fortificacions s’establien per prendre un punt d’aigua, per tenir-ne abastiment, si tal volta la ciutat era atacada.13 Això no obstant, en el cas de Lleida no tenim aquest contacte directe amb el riu. D’acord amb la classificació de Basilio Pavón,14 es tractaria d’una qawraŷa-espai: una fortificació interna de la ciutat sense presa d’aigua. Així doncs, la Cuirassa de Lleida serví per a la ubicació del barri jueu, com trobem també, per exemple, en el cas de la Coracha de Calataiud.

Ja la documentació cristiana dels segles xii i xiii ens confirma una relació ben estreta entre la Cuirassa i els jueus, atès que, en referir-se a aquesta, s’empra sovint la denominació «Coiraça Iudeorum». Heus ací tres exemples de donacions i vendes de propietats dels anys 1180 i 1192 que en donen testimoni: Predictum vero casallum est situm prope portam que dicitur de Gardenio et habet affrontationes ex duabus partibus in carrera que tendit versus Coiraçam Iudeorum et ex iii parte in muro civitatis Ylerde.15 …unum operatorium in civitate Ylerda in parrochia videlicet Sancti Iohannis de platea quod est situm extra portam que vocatur de Garden, subtus Coiraça Iudeorum.16 Et item dono tibi de vita tua domos meas et cellarium cum vasis que sunt in parrochia sancti Andree, iuxta Coruiçam Iudeorum.17

Per tant, és dins de la Cuirassa on se situaven la majoria d’habitatges dels jueus, tant en època islàmica com després de la conquesta cristiana, l’any 1149. Tot i això, el temps, el desgast, el possible reaprofitament dels murs per a parets de cases i els assalts degueren desdibuixar aquesta singularitat de fortalesa i es camuflà al llarg dels segles xiv i xv en l’entramat urbà. Devia romandre, doncs, el terme cuirassa com a fòssil del que fou i com a sinònim, de vegades, del també testimoniat terme jueria.18 13. Souto, «Las ciudades andalusíes», p. 161-162.

14. Pavón, Corachas y agua, p. 3; ídem, «Corachas hispanomusulmanas», p. 334-335.

15. ACL, Llibre Verd (3), f. 340v i 341r.

16. ACL, Llibre Verd (2), f. 241v i 242r.

17. ACL, Llibre Verd (3), f. 354.

18. En els documents consultats, tant de l’AML com de l’ACL, els termes que es refereixen a aquest espai són cuirassa (en les seues variants llatina i catalana) i jueria. Aquest últim ens denota més específicament que es tracta de l’apartat jueu de la Cuirassa. Només en un sol cas trobem que s’usa el terme call com a sinònim de Cohiraça Iudeorum (ACL, Pergamins, LP_03750).

20 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

La Cuirassa medieval es trobava a la parròquia de Sant Andreu i encerclada pel carrer del Romeu, l’actual carrer de Cavallers i la plaça de la Cadena, a l’oest; els carrers de la Cingleria i de Guillem d’Osca, tots dos trams del carrer Major, a l’est, i l’església de Sant Andreu, al nord. Tenia una forma triangular, amb un dels seus vèrtexs mirant cap al riu, on es devia trobar la capella del Peu del Romeu.

3. Urbanisme Els capbreus i els pergamins escrutats ens donen informació referent a alguns carrers interns de la jueria o a diferents vies, la majoria de les quals hi entren des del Romeu. Tanmateix, s’ha de recalcar que la morfologia urbana lleidatana quedà dramàticament desfigurada a través de les diverses guerres patides en el transcurs del segle xvii i amb les renovacions efectuades al turó de la Seu entre el segle xvii i el segle xviii.20 Així doncs, hem de desconfiar de poder identificar les vies que apareixen en la documentació medieval, car l’entramat urbà vigent fou ideat per Josep Fontserè i Mestre l’any 1866.21 Tot i això, prenem com a referència algunes vies fòssils que ens han pervingut de l’època medieval per la seua importància. Aquestes són: el carrer que en la documentació apareix com «el Romeu», avui en dia el carrer de Cavallers; la plaça de la Cadena, un tram de l’actual carrer de Cavallers que connecta amb l’actual carrer de la Companyia, i el carrer Major i els seus trams, Cingleria i Guillem d’Osca. Partint d’aquestes vies, podem proposar la situació de carrers que connectaven amb la jueria. Altrament, esperem que accions arqueològiques futures puguin donar suport a aquestes hipòtesis o corregir-les.

3.1. Carrer d’en Soquet Començant el nostre recorregut viari cap a la jueria de Lleida, partirem des de la part baixa del Romeu, la qual era coneguda com a «peu del Romeu».

19. Passola, Historia de Lleida, p. 287-313.

20. Bolòs, Dins les muralles de la ciutat, p. 249-250.

21. Barrufet, Enjuanes i Sesma, «De l’enderroc de les muralles», p. 72.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 21

En aquest tram trobem una via que devia entrar a la Cuirassa, propera a la capella d’en Berenguer Marquès i davant de la casa de Francesc Soquet, la qual es devia trobar a la parròquia de Sant Llorenç.

Figura 1. Carrer del Romeu, s. xv. (Imatge cedida per Guillem Roca Cabau. Base del Servei d’Arqueologia Municipal de Lleida.)

Pel que fa al nom del carrer, la documentació ens dona diverses solucions: «lo carrer que munte de davant de casa d’en Soquet a la juheria», «lo carrer que munte a la juheria davant casa d’en Çoquet», «carreró que munta a la Cuyraça», «carrer que munte a la juheria» o «carreró que puge a la juheria».

Nosaltres hem triat anomenar-lo «carrer d’en Soquet» per la importància que tingué Francesc Soquet al segle xv pel seu exercici de cort i veguer de la ciutat de Lleida. D’altra banda, que hi hagi tants noms diferents per a un carrer n’obstaculitza la identificació, puix que, a partir de la documentació, és difícil saber si es tracta d’un sol carrer o de més d’un. Al nostre parer, però, el fet que tots es trobin al Romeu i les connexions entre les confrontacions apunten que es fa referència al mateix carrer.

22 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

En els capbreus del segle xv se’ns mostra que Galceran de Sant Jordi (veg. «Apèndix documental», doc. 1) i Constança («Apèndix documental», doc. 2) tingueren llurs albergs en aquest carrer. Tenim, a més a més, els capbreus de Ramon Cubells («Apèndix documental», doc. 3), de Bernat Aguiló («Apèndix documental», doc. 4) o de Bernat Gassèn («Apèndix documental», doc. 5), documents que ens informen que tenen albergs ubicats al Romeu, dins de la jueria o confrontant amb una via que hi condueix. La diferent manera d’anomenar-la provoca la incertesa de si es tracta del mateix carrer d’en Soquet, però sabem que tenien una certa relació amb la Cuirassa. Per exemple, Ramon Cubells és veí de Galceran de Sant Jordi, del qual ja hem dit que tenia un alberg al carrer d’en Soquet («Apèndix documental», doc. 1). Pel que fa a Bernat Aguiló, sabem pels capbreus de la Pia Almoina que des del 1426 tenia l’alberg de Bertomeu Domènech 22 que es trobava a la jueria: «Ffa en Bernat Aguiló per i alberch que era d’en Barthomeu Domènech, setiat en la juharia, ii sous, vi diners.»23 Referent a l’alberg de Bernat Gassèn, no se’ns diu que el carrer que puja a la Cuirassa parteixi o es trobi al Romeu. Això no obstant, trobem que és veí de Ramon Domènech, sastre, del qual tenim un capbreu («Apèndix documental», doc. 6) per un alberg al Romeu que també confronta amb Bernat Gassèn.

Aquest carrer d’en Soquet, ja dins de la jueria, devia connectar amb el carrer dels Pergaminers,24 tal com ho demostra una relació de confrontacions d’ambdós carrers que s’intersequen. Per exemple, Bernat Gassèn té com a veí Joan Garcia, albarder, del qual sabem que tenia un alberg al carrer dels Pergaminers («Apèndix documental», doc. 7). Aquest carrer també devia quedar davant del forn: «…et portale quod vocatur del forn juxta Pergamineriam».25 El forn de la Cuirassa es devia situar a la fi del carrer d’en Soquet. Ho deduïm gràcies a la informació dels capbreus de la Pia Almoina que ens diuen que l’alberg de la Cuirassa de Galceran de Sant Jordi, ja esmentat, i el d’en Domingo

22. Jurista que s’esmenta en el capbreu de la parròquia de Sant Joan de Bernat Aguiló l’any 1429 per un alberg al Romeu.

23. ACL, P1_M7_P2_C08, Capbreus 1419-1429, f. 121v.

24. Carrer paral·lel al Romeu que es comentarà més endavant.

25. ACL, LP_00902, Pergamins.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 23

Seganta, que apareix sovint com a veí d’albergs del Romeu,26 es trobaven propers al forn: Ffa en Galceran de Sent Jordi per i alberch setiat a la Cuyraça prop lo forn. xx sous.27 Ffa en Domingo Seganta per lo loguer de i alberch, lo qual l’Almoyna ha en la Cuyraça, setiat prop lo forn pagadós en iii terminis; ço és, lo primer dia de ffebrer xiii sous, iiii; lo primer dia de juny xiii sous, iiii; e lo primer dia d’octubre xiii sous, iiii.28

3.2. Carrer dels Pergaminers El carrer dels Pergaminers, com ja hem comentat, naixia allà on moria el carrer d’en Soquet, endins de la jueria i davant de la Cuirassola, la plaça de la Jueria. La seua relació amb el carrer d’en Soquet ha quedat explicada en l’apartat precedent, i la relació amb la Cuirassola l’extraiem de la confrontació amb la plaça que tenia un alberg de Francesc Basset, ubicat al dit carrer («Apèndix documental», doc. 8). El carrer dels Pergaminers devia anar parallel al carrer del Romeu, però dins dels «murs» de la Cuirassa, i devia confluir amb aquest carrer en el tram anomenat en la documentació com a «carrer de la Jueria que ix davant la porta de l’alberg de l’honorable mossèn Joan de Sant Climent».

26. Capbreu de dos albergs de Nicolau Gralla al Romeu (ACL, P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Llorenç 1429, f. 137 i 138); Capbreu d’un alberg de Maria, muller de Domingo Seganta, al peu del Romeu (ACL, P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Llorenç 1429, f. 131v).

27. ACL, P1_M7_P2_C05, Capbreus 1403-1424, f. 313v.

28. ACL, P1_M7_P2_C05, Capbreus 1403-1424, f. 20v.

24 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Figura 2. Carrer del Romeu, s. xv. (Imatge cedida per Guillem Roca Cabau. Base del Servei d’Arqueologia Municipal de Lleida.)

En aquest carrer hi trobem els albergs del ja esmentat Joan Garcia, albarder, i de Francesc Basset, sabater, però també tenim altres capbreus, com el de Joan Barria, pergaminer («Apèndix documental», doc. 9); Mossé Vidal, jueu del qual no se’ns diu en el seu capbreu que tingui l’alberg al dit carrer, però sí que confronta amb l’alberg de Joan Barria o de Mossé Cofèn, del qual tam-

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 25

poc se’ns diu que tingués casa a Pergaminers, però és veí de Francesc Basset i confronta amb el carrer que ix davant de Joan de Sant Climent («Apèndix documental», doc. 10). Es veu clar, a través dels exemples d’en Joan Garcia, Francesc Basset o Joan Barria, que el topònim deriva de l’especialització de la zona en el sector tèxtil; en aquest cas, en la confecció de pergamins i llibres.29 No és l’única via dins de la jueria que portava el nom d’un ofici relacionat amb la pell, puix que tenim notícies d’un carrer de la Sabateria dins de la Cuirassa, com ho testimonia el capbreu de Joan Romeu («Apèndix documental», doc. 11) o alguns exemples extrets del Capbreu Autèntic de 1382: Ítem fan Fay Aramà e Amen, juheus, per alberchs hon stan en la Çabateria de la Cuyraça. 18 sous.30

Desafortunadament, en els casos en què apareix esmentat el carrer de la Sabateria no s’hi donen prou referències per a localitzar-lo.

3.3. Cuirassola o plaça de la Cuirassa Un altre punt important dins de la Cuirassa dels jueus és la plaça de la Jueria o Cuirassola, que es devia trobar davant d’on s’intersequen els ja esmentats carrers d’en Soquet i dels Pergaminers. Una altra referència geogràfica documentada és que aquest espai limita al sud amb el tram del carrer Major anomenat «de la Cingleria». Així ho testimonien els censos de Guillem Ramon Jordà l’any 1490 o de Joan d’Oronós l’any 1493.31 Altres capbreus no especifiquen tant el tram de la Cingleria, però ens mostren que la Cuirassola limita amb el carrer Major: …a parte ante cum dicto vico maiori et a parte retro cum platea, vulgo dicta de la Cuyrasola…32 In vico maior Ilerde que confrontatur a parte antea cum dicto vico, a parte retro ab la Cuyrasola, de uno latere ab Soler et de altre ad domo Mathei Belloc sutoris… 33

29. Gort, L’Estudi General, p. 69.

30. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 111v.

31. ACL, P7_M1_P4_C02, Fatice et consessiones censuum, p. 62.

32. ACL, P7_M1_P4_C02, Capibrevium 1553, s/n.

33. ACL, P7_M1_P4_C02, Capbreus dels censos rebuts per Berenguer notari 1593 a 1596, p. 19.

26 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Figura 3. Carrer Major, s. xv. (Imatge cedida per Guillem Roca Cabau. Base del Servei d’Arqueologia Municipal de Lleida.)

Aquesta plaça, al mateix temps, devia connectar amb el que a la documentació apareix com a «costa de la Jueria». Es devia trobar al darrere del carrer Major, al qual aniria paral·lela, i devia enllaçar amb el primer pla de les escalinates de l’actual costa del Jan. És per tot això que la Cuirassola correspon a l’actual carrer de la Jueria o a algun indret pròxim a aquest, com pot ser la plaça del Seminari.

En aquesta plaça trobem documentada una sinagoga que devia ésser funcional després del pogrom de 1391. Així ens ho confirma el cens de Jaume de Roda, que l’any 1492 tenia un alberg que limitava amb la Cuirassola i «cum domo de la scola» («Apèndix documental», doc. 12). Aquesta sinagoga, després de l’expulsió dels jueus, passà a ésser la casa d’un particular, com se’ns diu en un cens del segle xvi, segons el qual Joan Sopeira, el 1537, tenia una casa al carrer de la Jueria que confrontava amb «casa de mossèn Juseph Onorós que solie esser sinagoga» («Apèndix documental», doc. 13). Ambdós censos de ben cert fan referència al mateix alberg, car se’ns informa que l’alberg d’en Sopeira, prèviament, pertanyia a en Roda, nom que entenem que remet al dessús dit en Jaume Roda.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 27

3.4. Carrer Reial Un altre carrer dins les muralles de la Cuirassa i paral·lel al Romeu, com el mateix dels Pergaminers, seria el conegut per la documentació de l’època com a «Reial». Aquest carrer ja apareix testimoniat al Capbreu Autèntic de 1382 en ubicar-nos alguns albergs de jueus dins de la dita via, com els albergs d’Içach Rimoch,34 Içach Baruch35 o Lleó Paperri.36 En aquests censos, poca informació extraiem de la seua ubicació, però en un pergamí del 1395, on apareix una concessió d’un alberg al dit carrer, s’hi veu que confronta amb el carrer del Romeu («Apèndix documental», doc. 20). En aquesta via, o connectada a aquesta, trobem també la carnisseria de la jueria: …pro quodam hospicium ipsius Astruch Azday, sito in calle seu Cohiracia Iudeorum dicte civitatis Ilerde, confrontato ex parte una in via publica, per quam est ascensus a portali dicte Cohiracie, quod portale est a parte vici vocati del Romeu ad plateam Carnicerie dicte Cohiracie, et de alia parte in dicta platea et de alia parte in vico, per quem venitur de porta Regali dicte Cohiracie ad plateam prenominatam…37

3.5. Elements de la jueria Hem explicat fins ara les vies de dins de la jueria que apareixen a la documentació estudiada, a més d’alguns dels seus elements particulars, com el forn del carrer del Soquet, la carnisseria del carrer Reial o la sinagoga de la Cuirassola. No obstant això, en tant que el call de Lleida dins del territori català devia ser important i ben poblat, ens apareixen també altres elements jueus, com poden ser un micvé, una altra sinagoga i un cementiri fora de la Cuirassa. Malauradament, llur situació no queda clara i, per tant, esmentarem alguns apunts bibliogràfics i documentació que s’hi refereixen.

Pel que fa al micvé, ni capbreus, ni pergamins, ni consells generals, ni els llibres de crims consultats al·ludeixen als banys rituals que tota comunitat jueva ha de tenir. Tanmateix, l’any 1975, David Romano va traure a la llum

34. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 87v.

35. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 88r.

36. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 80v.

37. ACL, LP_03750, Pergamí.

28 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

un document en el qual el batlle Bonanat Sapera, el 1339, donava llicència al jueu Abrafim Abnaçaya perquè es fessin banys d’aigua freda per a les jueves.38 Prèviament hem esmentat la presència d’una sinagoga a la plaça de la Jueria, però tenim constància d’una sinagoga anterior i diferent, car després de l’avalot se’ns diu que es convertí en església: A diumenge, a xiii del mes d’agost any m ccc noranta hu, ffonch fet en la ciutat de Leyda lo insult dels juheus e foren morts lxx viii juheus e mesos en una ciga al pla dels Fra Menós. Tots los altres juheus se bategaren e feren sglésia de la sinagoga y meteren-li nom Santa Maria del Miracle, en la qual los conversos tenen vuy lo sementiri.39

Aquesta sinagoga devia ser la principal de la comunitat jueva i la més gran si després es convertí en una església.40 D’altra banda, l’altra sinagoga, que hem comentat que es trobava a la Cuirassola, devia ser en origen la reutilització de la casa d’un particular com a temple després de la conversió de la sinagoga antiga, ja que, com hem dit, aquesta sinagoga, el 1537, era la casa de Josep Onorós («Apèndix documental», doc. 13). Podem situar la sinagoga prèvia al pogrom de 1391 al nord de la jueria, davant de la Cuirassa i de l’església i rectoria41 de Sant Andreu, gràcies al fet que se’ns diu que al costat de l’església de Santa Maria del Miracle hi havia un cementiri de conversos. Trobem en un cas del Llibre de Crims que el lloctinent i cort Francesc Soquet trobà una dona acompanyada de dos homes i se’ns en relata el recorregut: E, com foren en la Cuyraça, devant lo fossar dels convesos de Sent Andreu, alà, confessant, pregà lo hu dels dits dos homes que li prestàs una gramaya e un caperó que portave, per ço que, si encontrasen alguns studiants o altra gent, no la coneguesen e no li fesen qualque minva.42

38. Romano, «Baño o miqwé», p. 158.

39. BNE, mss/18496, Libre de notes antigues per memòria, f. 29r; Lladonosa, Els carrers i places de Lleida, p. 334.

40. Baer i Lacave ens donen a conéixer, a través d’un document datat el 1408, que els jueus de la ciutat demanaren al rei el retorn del que havia estat una sinagoga (potser l’esmentada església de Santa Maria del Miracle) o que se’n sufragués la construcció d’una de nova.

Baer (Historia de los judíos, p. 406; Lacave, Juderías y sinagogas, p. 50).

41. En el text apareix la paraula badia (reducció de abadia), que en català medieval (i modern en algunes contrades) té el significat de «rectoria» (A. M. Alcover i F. de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, 1964-1969, s. v. badia, art. 4).

42. AML, reg. 810, Llibre de Crims, f. 64v.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 29

Més endavant se’ns diu que es trobaven davant la porta de l’església de Sant Andreu: E com foren davant la porta de la sglésia de Sent Andreu, la qual és devant la badia de Sent Andreu, vench lo dit honorable en Ffrancesch Çoquet e dix tenir a la cort e de fet desarmà los dits dos hòmens e volch saber ela qui ere e alça-li lo caperó e conech-la e dix: «He, e vos sou.» E pres ela confessant per lo braç e tra-la per lo carrer de la Cuyraça aval e mès-la entre unes taules de casa d’en Maçanet, situades en lo Romeu, e aquí stigueren ben tres hores…43

Pel que fa al cementiri dels jueus, la documentació medieval ens parla d’un «ciminterium Iudeorum» pròxim a les eres de Sant Tomàs, corresponent actualment a l’esquerra del carrer de Balmes:44 Sit notum cunctis presentibus et futuris. Quod ego, magister Arnaldus Ylerdensis, canonicus ac prepositus sancti Iohannis de platea, unum, cum consilio assensu et voluntate domini Berengarii, episcopi, et tocius conventus Ylerdensis, dono et concedo tibi, Raimundo, repositario, et uxori tue, Arnalde, et quibus vos volueritis, quendam ortum extra muros civitatis Ylerde, ad areas sancti Thome, iuxta ciminterium Iudeorum, ad censum.45

Nogensmenys, tenim constància que els jueus podien haver tingut més d’un cementiri, arran de la quantitat de morts ocasionats per la pesta negra.

Així ho manifesta una carta de Pere el Cerimoniós el 12 de març de 1353 en la qual es mana al batlle de Lleida que prepari un nou cementiri per als jueus de la ciutat.46 Fins i tot, uns anys més tard trobem un document que atesta una donació d’un terreny propietat de l’orde de l’Hospital a l’aljama, perquè s’utilitzés com a cementiri. Prim Bertran localitzà aquesta porció de terra a la Corda de Gardeny, corresponent a l’actual complex d’edificis de l’institut Màrius Torres i la calçada de la carretera N-2.47

43. AML, reg. 810, Llibre de Crims, f. 65r.

44. Romano, «Restos judíos en Lérida», p. 61 i 65.

45. ACL, Llibre Verd (3), f. 307r.

46. Romano, «Restos judíos en Lérida», p. 365; Pita, «L’aconteixement de la mort», p. 203.

47. Bertran, «Documento sobre un nuevo cementerio», p. 114.

30 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

4. Vida dins de la Cuirassa Com bé acabem de veure, els capbreus són una font útil per a fer una hipotètica reconstrucció de la morfologia i l’entramat viari de la jueria lleidatana medieval. Tanmateix, la mateixa documentació ens és imprescindible per a fer un quadre de la pluralitat dels habitants del call: qui eren, quina relació tenien entre ells, a què es dedicaven, etc. Si a tot això hi afegim l’inestimable testimoni que aporten els llibres de crims de la Paeria de Lleida sobre successos dins o al voltant de la jueria, se’ns revelen moltes característiques de la vida i l’activitat de la Cuirassa.

4.1. Convivència Tot i que de bon principi, després de la conquesta cristiana, aquest espai ja estava dedicat als jueus, la idea d’un espai hermètic per a jueus s’anà radicalitzant i asseverant a mesura que el pensament antijueu que ja es respirava en els textos del segle xi s’estenia per la població seglar a través dels predicadors.48 La temença envers un Déu irat per la condescendència dels cristians respecte als seus enemics musulmans, però sobretot jueus, provocava bàsicament als segles xiv i xv un odi de la població que podia esclatar en moments puntuals com per Setmana Santa («Apèndix documental», doc. 14) o per part dels estudiants de l’Estudi,49 que en repetides ocasions llançaven pedres al call («Apèndix documental», doc. 15).50 Nogensmenys, es podien trobar al llarg del segle xv cristians que tenien llurs albergs i obradors dins de la Cuirassa.

Hem de tenir en compte, però, que la jueria es buidà dràsticament durant l’avalot de 1391 i que es repoblà, en un principi, amb nous cristians o amb els nous conversos. Àdhuc, després del pogrom, trobem un cementiri per a conversos annex a l’església Santa Maria del Miracle, antiga sinagoga convertida ja esmentada.

48. Sabaté, «L’ordenament municipal», p. 760-761.

49. Pel que fa a la presència d’estudiants dins de la Cuirassa, Roser Gort també presenta testimonis documentals del segle xiv en què es mostren casos d’escolars de l’Estudi involucrats en bregues dins del call: Gort, L’Estudi General, p. 173-180.

50. Aquest text ja es troba en Lladonosa, L’Estudi General, p. 172-173, però ací n’oferim una nova transcripció revisada i ampliada.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 31

De la mateixa manera, la documentació de finals del segle xii i principi del xiii ens mostra una Lleida molt heterogènia, on els jueus tenien horts i vinyes en partides fora del call i confrontant amb cristians, com succeïa en altres punts de Catalunya.51 Aquest és el cas d’Arnau de Lleida (Arnaldus Ylerndensis), prior, que l’any 1187 adquireix una vinya al Sas que confronta amb una vinya de Jafia, jueu;52 o bé una donació a Habrama, ajudant, l’any 1202, d’una vinya situada a Rovals, que confrontava amb Abraham de la Cavalleria i Muça, jueus,53 entre d’altres.

Nogensmenys, com succeí a Barcelona i Girona,54 els camps lleidatans s’aniran buidant de la presència jueva a partir dels segles xiii i xiv. Així doncs, trobem en la documentació escrutada del Capbreu Autèntic de 1382 només tres jueus amb possessions rurals a Lleida: Caravida Naçayt, que tenia una vinya prop de la torre d’en Macià55 i una altra a Rovals;56 Içac Creix, que en tenia una a Vallcalent,57 i Lleó Paperri, que la tenia a Boixadors.58 D’altra banda, ja al segle següent, trobem la referència de retruc en el capbreu de Llorenç Guiu, notari, del 12 de novembre de 1429, en què se’ns mostra que té una terra al Sas que manifesta haver obtingut per heretat del seu pare, Domingo Guiu, el qual la comprà a Fahim Abduc, jueu conegut com Xiquatela, el dia 7 de gener de 1401 («Apèndix documental», doc. 16).

A més a més, trobem obradors i feiners jueus que tenen llurs activitats fora del call. Aquests són els casos de Fahim Acaç, jueu giponer que el 1442 tenia l’obrador al peu del Romeu («Apèndix documental», doc. 17); Mossé Acaz, que el 1455 mercadejava roba a la plaça de la Cadena i a la plaça de Sant Joan («Apèndix documental», doc. 18), o els casos de Baró Abnaxicon i Abraham Jufay, naturals de Seròs, però que el 5 d’agost de 1443 feia tres setmanes que vivien i treballaven a les Torres de Sanui com a sastres ambulants («Apèndix documental», doc. 19). Aquests exemples contrasten amb les ordenances que es promulgaren en contra d’aquesta llibertat d’acció dels jueus

51. Bramon, «Els jueus de Banyoles», p. 109; Riera, «La conflictivitat de l’alimentació», p. 299; Baer, Historia de los judíos, p. 34.

52. ACL, Llibre Verd (1), f. 145r.

53. ACL, Llibre Verd (2), f. 152v.

54. Riera, «La conflictivitat de l’alimentació», p. 300.

55. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 24r.

56. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 43r.

57. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 88r.

58. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 102v.

32 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

fora del call a partir del segle xiv, com el decret del rei Pere el Cerimoniós de 1337 en què es prohibia als jueus de Lleida vendre fora de la Cuirassa en dies festius.59 Decrets com aquests s’aniran repetint al llarg dels segles xiv i xv. A fi de mantenir la puresa moral dels cristians, allunyant-los dels jueus, i, d’altra banda, garantir la pròpia integritat dels jueus, el 1436 el cort i veguer, Pere de Bolas, ordenà que els jueus estiguessin únicament dins de la Cuirassa.60 Semblava ja definitiu que els jueus, ensems amb els musulmans, quedarien closos amb més duresa i rigor als seus respectius barris amb la intervenció del bisbe Garcia Aznares el 1445.61 Tanmateix, pareix que això no es degué complir sempre, ja que més tard, el 1473, trobem una altra ordinació respecte a la clausura: Ordinació que los jueus hagen star dins la juyria. Més lo dit consell general, per repòs e bon orde de la ciutat e per reposar scàndols que seguir-se porie, acorda, dellibera e ordena que, exceptats mestre Cresques e mestre Cavallés, juheus qui són metges e strangers e no de la contribució de la ciutat, ço és que tots los altres jueus que fora dels límits de la juheria habitaran e domicili tenran e habitacions hauran de present, vist que axí, per decret divinal e humanal comú e municipal, tals coses són prohibides. Que los dits juheus, exceptats los dos desús dits, hagen acomodar e tenir aquelles e residir personalment ab tota llur família dins los límits de la jueria, ratificant l ’altra ordinació feta sobre dit fet, e hagen a mengar, dormir e beure dins aquella. E que la present ordinació sie autoritzada.62

Contràriament a això, el 1483 trobem el testimoni d’Abraham Ascarell, que, jugant a cartes amb dos cristians a Cappont (Lleida), presencià com els seus dos companys de joc, Jaume Florença i Joan el Cinter, es barallaven («Apèndix documental», doc. 20). Per la qual cosa, la insistència i els exemples de jueus fora del call, fins i tot en anys ja pròxims a l’expulsió, indiquen que, tot i l’esforç per anul·lar la presència jueva, vivien moments de pacífica convivència amb el grup cristià.

59. Sanahuja, Lérida en sus luchas por la fe, p. 38-39.

60. Sanahuja, Lérida en sus luchas por la fe, p. 26.

61. Motis, «Claves e identidades de los judeoconversos», p. 86; Sanahuja, Lérida en sus luchas por la fe, p. 28.

62. AML, reg. 423, llibre d’Actes del Consell General 1473, f. 11r.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 33

4.2. Activitat Una de les activitats econòmiques més destacades que es practicaven dins de la Cuirassa era tot allò referent al món tèxtil. Trobem, al llarg de la documentació, jueus sastres, com Mossé Xifon l’any 1331,63 o Abraham Jufay i Baró Abnaxicon l’any 1443;64 pergaminers, com Llop Rimoch i Bonafós l’any 131265 o Jacob de Castel el 1331;66 o molts sabaters, com Abraham de Gatenyó, Abraham Pastor, Acach Camitz, Acach Rafaya, Açach de Palència, Açach Gatenyó, Benvenist Avincanes, Gentó Cofèn, Jafudà Figueroll, Jucef Dornado, Salomó Forten, Salomó Galaf, Sentó Cresp el 133167 o Jafudà Vivaig el 1382,68 entre d’altres. Donada aquesta especialització de la zona, els noms dels carrers de la Cuirassa se’n feren ressò, com en els carrers dels Pergaminers o de la Sabateria. Aquest grau de professionalització també hauria atret cristians dedicats al món tèxtil, com Joan Romeu, giponer, que tenia un alberg a la jueria, al costat del carrer de la Sabateria, o, en els casos ja vistos en l’apartat del carrer dels Pergaminers, el de Francesc Basset, sabater, Joan Barria, pergaminer, i Joan Garcia, albarder.

No obstant això, trobem una altra pràctica habitual en els delictes que involucraven els jueus i llur faceta de prestadors. En la documentació dels llibres de crims apareixen molts casos de robatoris en què, a la fi, la mercaderia furtada es trobava a la Cuirassa, puix que els lladres volien obtenir diner ràpid del seu botí i desfer-se de les proves incriminatòries. A més a més, la condició de la jueria dins l’urbs la feia idònia per a això, car era un òrgan amb una certa autonomia, semiindependent del consell de Lleida, a més a més d’aïllat i rebutjat per la població cristiana. El 1390 tenim el cas de Miquel Alegret, que va acudir a la Cuirassa per empenyorar dues tasses d’argent que presumptament havia robat. El testimoni del jueu a qui va acudir, Astruch Acreix, ens ho confirma: Astruch Acreix, juheu de Leyda, testimoni qui jura dir veritat sobre los x manaments. Interrogat si el testimoni té penyores d ’en Miquel Alegret, respòs e dix que hoc. Interrogat quinyes penyores ne té, e dix que el té dues taçes d ’argent

63. ACL, LP_00902, Pergamí.

64. AML, reg. 815, Llibre de Crims, f. 97.

65. ACL, LP_05893, Pergamí.

66. ACL, LP_00902, Pergamí.

67. ACL, LP_00902, Pergamí.

68. ACL, P3B_M2_P2_C03, Capbreu Autèntic, f. 75v i 77v.

34 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

daurades: la i smaltada e l ’altra plana. Interrogat per quant jahen penyora, respòs e dix que per xc sous jaquesos de cabal jahen penyor.69

Al llarg del segle xv trobem més casos documentats en què aquest tipus de mercat negre es produeix dins la Cuirassa. El 1446, Mossé Vidal pagà dotze diners a Muça, musulmà de València, per una camisa d’una dona de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida. Així ens ho confirma el testimoni d’Alí Amille, musulmà de Lleida, que ajudà Beçó, marit de l’afectada, a trobar la camisa («Apèndix documental», doc. 21).

5. Conclusions L’estudi de l’urbanisme viari de la jueria de Lleida a partir de la documentació medieval se’ns plantejà com una tasca complicada. A més a més, quasi tota la informació trobada i utilitzada fa referència a possessions cristianes i alludeix a propietats, edificis i afers jueus d’una manera indirecta. Per tant, les nostres suposicions sobre els elements urbanístics del call hauran de ser confirmades o corregides per la tasca arqueològica de la zona. D’altra banda, respecte al que creia la prèvia historiografia local, hem pogut situar millor vies internes de la jueria, com el carrer dels Pergaminers, el carrer d’en Soquet, el carrer Reial o la Cuirassola, gràcies a la xarxa de veïnatge, les relacions de confrontació ofertes en els capbreus i la proximitat amb les vies que han romàs fins ara, com el carrer de Cavallers i el carrer Major. I definir millor aquestes vies, de retruc, ens ha permès identificar millor alguns elements de la jueria, com és el forn, al carrer d’en Soquet, en la intersecció amb el carrer dels Pergaminers; la carnisseria pròxima, o en el mateix carrer Reial i a prop del Romeu; o la mateixa sinagoga, a la Cuirassola.

Pel que fa a la informació pertinent a la vida dins de la jueria i a la relació amb l’alteritat, la documentació ens mostra un call especialitzat en el món tèxtil, on conviuen jueus i cristians amb un cert respecte i amb tolerància, tot i que a voltes succeeixen atacs per part de la comunitat d’estudiants de l’Estudi General o altres atacs en els moments en què la fe cristiana s’exhibeix més, com durant la Pasqua. Si bé és cert que aquestes confrontacions violentes entre cristians i jueus promogueren un seguit d’ordenances que afavorien el tan-

69. AML, reg. 794, Llibre de Crims, f. 110r.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 35

cament i la reclusió dels jueus dins de la Cuirassa, no són pocs els casos en què alguns jueus abandonen el seu barri i treballen fora o fins i tot mantenen relacions d’amistat amb els cristians de la ciutat.

Per acabar, no ens volem oblidar de la imatge de mercat negre de la jueria.

Gràcies a la documentació dels llibres de crims, declaracions i testimonis de delictes, se’ns diu que, a la Cuirassa, aprofitant la seua singularitat com a espai alienat dins de l’urbs, amb un autogovern propi que és l’aljama i la protecció reial de què gaudien els jueus, hi acudien molts lladres, un cop comès el robatori, per aconseguir diners ràpids i desfer-se ràpidament de les proves incriminatòries.

Bibliografia Baer, Yitzhak. Historia de los judíos en la España cristiana. Madrid: Altalena, 1981.

Barrufet, Albert; Enjuanes, Iolanda; Sesma, Mònica. «De l’enderroc de les muralles de la ciutat de Lleida a l’obra d’en Josep Fontseré: Plànol Geomètric de Lleida (1865)». Shikar: Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià [Artesa de Lleida], 4 (2017), p. 70-76.

Bertran, Prim. «Les comunitats jueves de Catalunya: l’àrea de Lleida». En: Companys, Mariona (coord.). La Catalunya jueva. Barcelona: Àmbit: Museu d’Història de Catalunya, 2002, p. 87-107.

— «Documento sobre un nuevo cementerio judío en Lérida (1383)». Sefarad [Madrid; Barcelona], 41/1 (1981), p. 114-120.

— «Els jueus de la ciutat de Lleida: alguns aspectes». Anuari de Filologia [Barcelona], 24-25 (2002-2003). Secció E: Estudis Hebreus i Arameus, 11: Olmo Lete, Gregorio; Millet Albà, Carolina (coord.). Homenatge al Dr. Jaime Vándor, p. 49-67.

— «Notes de demografia i onomàstica lleidatanes de finals de l’edat mitjana.

El fogatge del 1491». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona], 1 (1980), p. 143-171.

Bolòs, Jordi. Dins les muralles de la ciutat: Carrers i oficis a la Lleida dels segles XIV i XV. Lleida: Pagès: Ajuntament de Lleida, 2008.

Bramon, Dolors. «Els jueus de Banyoles». Quaderns [Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles], 1980-1984 [1985], p. 105-136.

Gort, Roser. L’Estudi General de Lleida al segle XIV. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida: Patronat Josep Lladonosa, 2016.

36 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Lacave, José Luis. Juderías y sinagogas españolas. Madrid: Mapfre, 1992.

Lladonosa i Pujol, Josep. Els carrers i places de Lleida a través de la història.

Ed. a cura de Joan Ganau i Casas. Lleida: Universitat de Lleida: Ajuntament de Lleida, 2007.

— L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1970.

— Història de Lleida. Tàrrega: F. Camps Calmet, 1971. 2 v.

— Lérida medieval. Lleida: Dilagro, 1974-1975. 2 v.

Magallón Botaya, María de los Ángeles. «El mundo tardoromano en el valle medio del Ebro: las ciudades». En: Sénac, Philippe (ed.). De la Tarraconaise à la Marche Supérieure d’al-Andalus (IV e-XI e siècle): Les habitants ruraux = Desde la Tarraconense hasta la Marca Superior de al-Andalus (siglos IV-XI): Los asentamientos rurales. Tolosa: Université Toulouse II - Le Mirail, 2006, p. 9-32.

Motis, Miguel Ángel. «Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida según los procesos inquisitoriales a finales del siglo xv». Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics [Barcelona], 10 (2014), p. 81-124.

Passola i Tejedor, Antoni. Història de Lleida: El segle XVII. Lleida: Pagès, 2004. (Història de Lleida; 5) Pavón Maldonado, Basilio. «Corachas hispanomusulmanas. Ensayo semántico-arqueológico». Al-Qantara: Revista de Estudios Árabes, 7/1 (1986), p. 331-382.

— Corachas y agua en las Edades Media y Moderna: España, Portugal y norte de África [en línia]. Novembre 2011. <http://www.basiliopavonmaldonado.es/ Documentos/coracha.pdf> [Consulta: 10 març 2015] Pérez Almoguera, Arturo. «Lleida romana i antiga tardana». En: Junyent Sánchez, Emili; Pérez Almoguera, Arturo. Història de Lleida: L’antiguitat, d’Iltirta a Ilerda. Lleida: Pagès, 2003. (Història de Lleida; 1), p. 180-397.

Pita, Roderic. «L’aconteixement de la mort entre els jueus medievals lleidatans». Gimbernat: Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència [Barcelona], 2 (1984), p. 189-208.

— «Cognoms de jueus del call de Lleida en llur fase final 1491-1492». Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica [Barcelona], 15 (març 1984), p. 5-11.

— Lérida árabe. Lleida: Dilagro, 1974.

— Lérida judía. Lleida: Dilagro, 1973.

— La societat jueva en els calls lleidatans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1978.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 37

Riera, Jaume. «Antroponímia masculina dels jueus de Lleida, l’any 1315».

Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica [Barcelona], 85 (2001), p. 3-10.

— «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals (segles xii-xv)». En: Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals, 1988 (Anuario de Estudios Medievales; annex 20), p. 296-311.

Romano, David. «Baño o miqwé de Lérida (1339)». Sefarad [Madrid; Barcelona], 35 (1975), p. 158.

— «Restos judíos en Lérida». Sefarad [Madrid; Barcelona], 20 (1960), p. 50-65.

Sabaté, Flocel. Atles de la «reconquesta»: La frontera peninsular entre els segles VIII i XV. Direcció de Jesús Mestre Campi. Barcelona: Edicions 62, 1998.

— «L’espace des minorités ethniques et religieuses: les juifs dans les villes catalanes au Bas Moyen Âge». En: Sabaté, Flocel; Guilleré, Christian (dir.). Morphologie et identité sociale dans la ville médiévale hispanique = Morfología e identidad social en la ciudad hispánica medieval = Morfologia i identitat social al món urbà hispànic medieval. Chambéry: Université de Savoie, 2012. (Sociétés, Religions, Politiques; 20), p. 231-286.

— L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII): Conquesta o repoblació?

Lleida: Universitat de Lleida. Servei de Publicacions, 1996.

— «Història de Catalunya. Segona part. Catalunya medieval». En: Balcells, Albert (dir.). Història de Catalunya. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2004, p. 99-334.

— Història de Lleida: Alta edat mitjana. Lleida: Pagès, 2003. (Història de Lleida; 2) — «L’ordenament municipal de la relació amb els jueus a la Catalunya baixmedieval». En: Sabaté, Flocel; Denjean, Claude (ed.). Cristianos y judíos en contacto en la Edad Media: Polémica, conversión, dinero y convivencia.

Lleida: Milenio, 2009. (De Christianis et Iudeis ad Invicem; 2), p. 733804.

— «La Sefarad cautiva y reinventada, o los retos de la arqueología y la divulgación del patrimonio cultural». En: Castaño, Javier (ed.). ¿Una Sefarad inventada?: Los problemas de interpretación de los restos materiales de los judíos en España. Còrdova: El Almendro, 2014, p. 29-67.

Sanahuja, Pedro. Lérida en sus luchas por la fe: Judíos, moros, conversos, inquisición y moriscos. Lleida: Consejo Superior de Investigaciones Científicas: Publicaciones del Instituto de Estudios Ilerdenses, 1946.

38 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Souto Lasala, Juan Antonio. «Las ciudades andalusíes: morfologías físicas».

En: Iglesia, José Ignacio de la (coord.). V Semana de Estudios Medievales (Nájera, 1 al 15 de agosto de 1994). Nájera: Instituto de Estudios Riojanos, 1995, p. 143-166.

Apèndix documental70 1 1429, octubre, 31. Lleida Galceran de Sant Jordi, sastre, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer d’en Soquet, carrer que munta des del peu del Romeu / des del Romeu a la Cuirassa.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 90.

En Galceran de Sent Jordi, sartre.

Los dia e any damunt dits en Galceran de Sent Jordi, sartre, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits.

70. Els annexos següents són transcripcions pròpies de documents provinents de l’Arxiu Capitular de Lleida (ACL) i l’Arxiu Municipal de Lleida (AML), la majoria dels quals eren encara inèdits. S’han emprat els criteris següents: S’ha distingit entre u i v i entre i i j segons el seu valor com a vocal o com a consonant en les transcripcions en català. En les transcripcions llatines s’ha emprat el criteri de la distinció de u i v, mentre que pel que fa a la vacil·lació entre i i j s’ha estandarditzat emprant-hi i. S’ha puntuat el text. S’han desenvolupat les abreviatures.

S’han regularitzat les majúscules i minúscules (entre els mots que van amb majúscula inicial s’hi han inclòs els gentilicis en els documents en llatí). S’han inclòs accents quan es requeria segons les normes ortogràfiques actuals. S’ha regularitzat la separació de paraules i s’han fet servir l’apòstrof i el guionet en els textos en català segons la normativa ortogràfica actual. Les paraules o lletres que no són al text, però que per context i pel sentit se sobreentenen, s’escriuen entre claudàtors. Així mateix, quan el text presenta omissions, ja siguin observables pel context i sentit de l’oració o perquè el text presenta buits (llacunes), s’indica mitjançant «[…]» i un comentari a l’aparat crític. Les lectures incertes també s’indiquen posant entre claudàtors un nombre de punts igual al de lletres que s’observen al document i amb un comentari explicatiu a l’aparat crític.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 39

En virtut del qual manifesta, capbreva e confessa, dient que ell ha e possehex un alberch de çel en abís, situat en la dita parròquia, en lo carrer que munte de davant casa d’en Soquet a la juheria. Affronte de dues parts ab l’alberch de l’honorable en Nicholau Gralla, draper, de la altra, ab alberch d’en Ffrancesch Badia, çabater, e de la altra, ab lo dit carrer. Lo qual alberch dix que fa de çens vint sous jaquesos, pagadós cascuna any en la festa d’Aninou a la Almoyna de la Seu de Leyda o als procuradós de aquella. En virtut del qual jurament dix no haver carta ni scrit del dit alberch ni sab si lo dit çens és emphiteòtich, o no he és ver, que, com sa mare lo comprà, se’n presentà e se’n fermà fadiga e se’n pagà cinquantè.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Bernat Miravet, notaris de Leyda. a. Hi ha escrit al marge Almoyna de la seu.

2 1429, juliol, 13. Lleida Constança, vídua de Pere Badia, sabater, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer d’en Soquet, carrer que munta des del peu del Romeu / des del Romeu a la Cuirassa.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 34.

Na Costança, muller d’en Pere Badia, quòndam, çabater en Leyda.

Divendres a xiii dies del dit mes de juliol any mil cccc xx ix, na Costança, muller d’en Pere Badia, quòndam, çabater de Leyda, vehina e habitadora en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual manifesta, capbreva e confessa dient que ella ha e possehex un alberch de cel en abís, situat dessús lo peu del Romeu, en un carreró que munta a la Cuyraça, en la dita parròquia de Sent Andreu. Affronte de una part ab l’alberch d’en Gabriel de Tàrrega, sartre, de la altra, ab l’alberch d’en Galceran de Sent Jordi, sartre, de la altra, ab la carrera pública e de la altra, ab l’alberch de l’honorable en Nicolau Gralla, draper. Lo qual alberch dix que fa de cens emphiteòtich ab dret de fadiga e cinquantè xx v sous jaquesos, pagadós

40 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

quiscun any en la festa de Nadal a la capella instituhida en la glésia parroquial de Sent Lorenç pera lo honorable en Miquel Navarra, quòndam, sots invocació de Sen Vicent, o al beneficiat de aquella, segons les dites coses se mostren en una carta pública per ell exhibida, la qual conté vendició feta del dit alberch per en Pere Gisper de Camporrells e na Dolça, sa muller, al dit en Pere Badia, quòndam, marit d’ella confessant, feta en Leyda a xviii dies de janer any m ccc, closa per lo discret n’Arnau Gaschó notari de Leyda. En la qual carta fermà la fadiga lo discret en Coll Dabram, beneficiat de la dita capella.

Testimonis foren a les dites coses presents lo discret en Gabriel de les Eres, scrivent, e Gabriel Forner, sartre de Leyda. a. Hi ha escrit al marge Sent Vicent en Sent Lorenç xxv sous.

3 1429, setembre, 22. Lleida Ramon Cubells, sabater, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, en un carreró que puja a la jueria i que parteix del Romeu.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 60v i 61r.

En Ramon Cubells, çabater.

Digous a xxii del mes de setembre any m cccc xx viiii. En Ramon Cubells, çabater, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual manifesta, capbreva e confessa que ell ha e possehex un alberch de çel en abís en part e en altra part de la cuberta que calçigue sobre lo carreró que puge a la juheria fins al çel, situat en la dita parròquia, en lo carrer appellat lo Romeu. Affronte de una part, ab alberch d’en Galceran de Sent Jordi, sartre, de la altra, a dues parts, ab alberch d’en Francesch Moya, vanover, e de la altra, ab la via pública. Lo qual alberch dix que fa de çens vint e quatre sous jaquesos, pagadós cascun any la mitat en la festa de Nadal e l’altra mitat en la festa de Sent Johan del mes de juny a la capella de Sent Miquel,a instituhida en la sglésia de Sent Andreu, de la qual és benefficiat lo discret en Jacme Ferrer, prevere. En virtut del qual jurament dix

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 41

no haver carta ni scrit del dit alberch, car perduda la ha, ni sab si lo dit çens és emphiteòtich o no, ni li recorde, com ell lo comprà lo dit alberch, si se’n presentà, ni se’n firmà fadiga ni se’n pagà cinquantè. Emperò, dix ell, confessant, que lo dit benefficiat li ha dit diverses vegades a ell capbrevant que lo dit çens se pot bé quitar, si quitar lo vol.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Bernat Miravet, notaris de Leyda. a. Hi ha escrit al marge Sent Miqel en Sent Andreu.

4 1429, juliol, 20. Lleida Bernat Aguiló, il·lustre ciutadà de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al Romeu, i que confronta amb dues vies que entren a la jueria.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C04, Censos de Sant Joan 1429, f. 60v i 61v.

Lo honorable en Bernat Aguiló ciutadà […]. Ítem més, en virtut del dit jurament, maniffesta, capbreva e confessa dient que ell ha un alberch de cel en abís, situat en lo Romeu, en la parròquia de Sent Andreu. E affronte, de una part, ab l’alberch d’en Johan des Camps, mercader, de la altra, ab la carrera pública, de la altra, ab lo carrer que munte a la juheria e de la altra, ab un altre carrer que va a la dita juheria. Lo qual alberch dix que fa de cens emphiteòtichs miga lliura de pebre, pagadora cascun any en la festa de Pascha de Resurecció a la a caritat del capítol de la Seu de Leyda o als procuradors de aquella ab dret de fadiga e cinquantè. Lo qual alberch dix ell, confessant, que fonch stablit a l’honorable en Borthomeu Domènech, quòndam, juriste, de la dita ciutat per lo dit honorable Capítol de la dita seu. E dix ell confessant que té la dita carta en forma pública en sa casa, mas que per occupació de altres affers no l’a poguda cerquar.

Testimonis foren a les dites coses presents en Gabriel Fageda, specier, e Lois de Bardaxí, notaris de Leyda. a. Hi ha escrit al marge al capítol de la seu.

42 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

5 1429, juliol, 6. Lleida Bernat Gassèn, sastre, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer que puja a la Cuirassa, el qual podria tractar-se del mateix carrer d’en Soquet.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 27.

Bernat Gassèn, sartre.

Divendres a vi dies del mes de juliol any dessús dit m cccc xx ix, en Bernat Gassèn, sartre, vehí e fabrador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual manifesta, confessa e capbreva dient que ell ha e possehex un alberch de cel en abís, situat en lo carrer qui puge a la Cuyraça. Affronte, de una part, ab l’alberch d’en Johan Garcia, albardaner, de la altra part, darrere, ab l’alberch del discret en Pere Saurí, notari, de la altra, ab l’alberch de na Clara, muller d’en Pere Comalada, e de la altra part, ab la carrera pública. Lo qual alberch dix que fa de cens emphiteòtich ab dret de fadiga e cinquantè vint sous jaquesos, pagadós quiscun any en la festa de les onze milia vèrgens a la capella de Sent Miquel, instituhida en la glésia de Sent Lorenç,a de la qual és ara beneficiat lo discret en Domingo de Pere Guillem, prevere.b E no res menys dix ell capbrevant que·l dit alberch e lo alberch del dit Johan Garcia, albardaner, la hu e l’altres, són obligats pagar al dit benefici en la dita festa de les onze milia vèrgens, setze sous jaquesos, segons los dits cens aparen en la carta de la compra del dit alberch per ell capbrevant feta d’en Bonanat de Riusech per preu de xvi florins, e mis e closa en Leyda a xx ix del mes de deembre any m cccc xx iiii per lo discret en Bernat Riba, notari, en la qual carta fermà la fadiga lo dit en Domingo de Pere Guillem.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Lois Bardaxí, notari de Leyda. a. Hi ha escrit al marge a Sent Miquel en Sent Lorenç viii. b. Segueix ratllat Segons e no res menys l’alberch del dit Johan Garcia.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 43

6 1429, setembre, 5. Lleida Ramon Domènech, sastre, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer del Romeu, i que confronta amb Bernat Gassèn, que tenia l’alberg en un carrer que puja a la Cuirassa.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 52v i 53r.

En Ramon Domènech, sartre.

Dilluns a v dies del mes de setembre any m cccc vint e nou. En Ramon Domènech, sartre, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual, manifesta, capbreva e confessa dient que ell ha e possehex un alberch de cel en abís, situat en la dita parròquia, en lo carrer appellat lo Romeu. Affronte, de una part, ab alberch del discret en Pere Saurí, notari, de la altra, ab alberch d’en Johan Ortiç, scuder, de la altra, ab l’alberch d’en Bernat Gassèn, sartre, e de la altra, ab la carrera pública. Lo qual alberch dix que fa de çens vint e tres sous jaquesos, pagadors cascun any en la festa de Sent Miquel del mes de setembre a la capella de Sent Jacme, instituhida en la sglésia parroquial de Sent Lorenç, de la qual és benefficiat lo discreta en Johan Cristella, prevere. En virtut del qual jurament, dix no haver en son poder carta ni scrit, car com ell lo comprà, pres la carta lo discret en Bernat Gomar, notari, la qual may ha haguda, ni sab si lo dit cens és emphiteòtich o no. He és ver que, com ell lo comprà, firmà la fadiga en la dita compra lo discret en Johan Gralla, quòndam, prevere, lavors benefficiat de la dita capella, al qual paga ell confessant lo cinquantè.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Bernat Miravet, notaris de Leyda. a. Hi ha escrit al marge Sent Jacme en Sent Lorenç xx ii.

44 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

7 1429, octubre, 31. Lleida Joan Garcia, albarder, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer dels Pergaminers, dins de la jueria.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 89r.

En Johan Garcia, albardaner.

Dilluns a xxx i e darrer dia d’octubre any m cccc xx iiii. En Johan Garcia, albardaner, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual, manifesta, capbreva e confessa, dient que ell ha e possehex un alberch de çel en abís e un sòcol fins a la primera cuberta, la qual calçigue l’alberch d’en Bernat Gassèn, sartre, situat en la dita parròquia, en lo carrer appellat dels Pergaminers. Affronte, de una part, ab l’alberch d’en Johan Garcia, quòndam, mercader, de la altra, ab alberch d’en Ramon Domènech, sartre, de la altra, ab alberch d’en Bernat Gassèn, sartre, e de la altra, ab lo dit carrer. Lo qual alberch dix que fa de çens emphiteòtich ab dret de fadiga de cinquantè huyt sous jaquesos, pagadós cascun any en la festa de les onze milia vèrgens a la capella de Sent Miquel, instituhida en la sglésia parroquial de Sent Lorenç, de la qual és benefficiat lo discret en Domingo de Pere Guillem, prevere. Segons les dites coses, se mostren ena una carta pública per ell exhibida de venda, feta del dit alberch per na Maria, muller d’en Galceran Aguiló, quòndam sartre, a·n Sentou Namen, juheu pelliçer, feta en Leyda a xx v de maig any m cccc xiii. e closa per lo discret en Pere Saurí, notari de Leyda, en la qual firmà la fadiga lo damunt dit beneficiat.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Bernat Miravet, notari de Leyda. a. Hi ha escrit al marge capella de Sent Miquel en Sent Lorenç.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 45

8 1429, octubre, 25. Lleida Francesc Basset, sabater, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer dels Pergaminers, dins de la jueria.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Llorenç 1429, f. 149v150r.

En Ffrancesch Basset, çabater.

Los damunt dits dies e any. En Ffrancesch Basset, çabater, vehí e habitador en la parròquia de Sent Lorenç de la ciutat de Leyda, jura a nostre senyor Déus e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual, confessa, capbreva e manifesta dient que ell ha e possehex un alberch de çel en abís, situat en la parròquia de Sant Andreu, en lo carrer appellat dels Pergamins. Affronte, de una part, ab alberch d’en Pere Comalada o de sos hereus, de la altra, ab la Cuyraçola, de la altra, ab alberch d’ell confessat e de la altra, ab lo dit carrer. Lo qual alberch dix que fa de çens, ab dret de fadiga e cinquantè e ab senyoria directa, dotze sous jaquesos, pagadós quiscun any en la festa de Senta Maria Magdalena, a la capella de la spectació de Senta Maria, instituhida en la Seu de Leydaa o al benefficiat de aquella. Segons que les dites coses se mostren en una carta pública de venda a ell confessat feta per madona Elionor, muller d’en Johan Gilabert, quòndam, mercader de Leyda, feta en Leyda lo primer dia de jener any m cccc xviiii e closa per lo discret en Pere Saurí, notari de Leyda, en la qual firmaren la fadiga los mayorals dels drapers. a. Hi ha escrit al marge a la capella de la Spectació de la Verge Maria en la seu.

9 1429, octubre, 15. Lleida Joan Barria, pergaminer, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, al carrer dels Pergaminers, dins de la jueria.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 77r.

46 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

En Johan Barria, pergaminer.

Disapte a xv del mes de octubre any m cccc vint-e-nou. En Johan Barria, pergaminer, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris e davall scrits. En virtut del qual manifesta, capbreva e confessa, dient que ell ha e possehex un alberch de çel en abís, situat en la dita parròquia, en la juheria, en lo carrer apellat dels Pergaminés. Affronte, de una part, ab l’albercha hon stà Mossé Vidal, juheu, de la altra, ab l’alberch d’en Bernat Company, sartre, de la altra, ab l’alberch d’en Nicholau Gralla, draper, e de la altra, ab lo carrer de la Juheria que hix davant la porta de l’alberch de l’honorable mossèn Johan de Sent Climent, cavaller. Lo qual alberch dix que fa de çens emphiteòtich ab dret de fadiga cinquantè cinch sous jaquesos, pagadós cascun any en la festa de Sent Johan Baptiste del mes de juny a la capella de Sentab Mariac de la Sperança, instituhida en la sglésia parroquial de Sent Lorenç, de la qual és benefficiat lo discret en Martí Mallol, prevere. E dix que deu tenir carta del dit alberch, però no la ha trobada ni ha fet per què no la hagués amostrar.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Luhís de Bardaxí, notaris de Leyda. a. Segueix ratllat d’en Bernat Companys sartre de la altra ab l’alberch. b. Segueix ratllat Johan Babtiste. c. Hi ha escrit al marge Senta Maria de la Esperança en Sen Lorenç.

10 1429, octubre, 21. Lleida Mossé Cofèn, jueu, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, dins de la jueria.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 78r.

En Mossé Coffèn juheu.

Dimecres a xx i de octubre any m cccc xx viiii. En Mossé Coffèn, juheu, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament als deu manaments de la Ley que Déus donà a Moysés en lo mont

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 47

de Sinay en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual, manifesta, capbreva e confessa, dient que ell ha e possehex un alberch en part de çel en abís e en part de la primera cuberta fins al çel, situat en la dita parròquia, en la juheria. Affronte, de una part, ab l’alberch d’en Francesch Basset, çabater, de la altra, ab l’alberch dels hereus d’en Johan Maçanet, quòndam, corredor, de la altra, ab la Cuyraça e de la altra, ab lo carrer de la Juheria que hix davant lo portal de l’alberch de mossèn Johan de Sent Climent. Lo qual alberch dix que fa de çens emphiteòtics, ab dret de fadiga e cinquantè quatre sous jaquesos, pagadós cascun any en la festa de Sentes Creus als aniversarisa de la sglésia parroquial de Sent Lorenç. Segons les dites coses se mostren en una carta pública, per ell exhibida, de venda a ell feta del dit alberch per en Dalmau Coll, çabater, e na Caterina, sa muller, per prendre deu lliures jaqueses, feta en Leyda a dos dies de juliol any m cccc xx v e closa per lo discret n’Arnau de la Perdina, notari de Leyda, en la qual firmà la fadiga lo discret en Ffrancesch Martí, prevere, axí com procurador de los dits aniversaris.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Bernat Miravet, notaris de Leyda. a. Hi ha escrit al marge anniversaris de Sent Lorenç.

11 1429, novembre, 8. Lleida Joan Romeu, giponer, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat a la parròquia de Sant Andreu, dins de la jueria.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Joan 1429, f. 51.

En Johan Romeu, giponer.

Los dits dia e any, en Johan Romeu, giponer, vehí e habitador en la parròquia de Sent Johan de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits. En virtut del qual confessa, capbreva e manifesta, dient que ell ha e possehex un alberch de çel en abís, situat en la juheria de la dita ciutat. Affronte, de una part, ab alberch de l’honorable en Ferrando Bardaxí, de la altra, ab la plaça de la Juheria, de la altra, a lo carrer de la Çabateria e de la altra, ab un altre corral. Lo qual al-

48 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

berch dix que fa de cens emphiteòtich ab dret de fadiga e cinquantè quaranta sous jaquesos, pagadós cascun any en la festa de Sent Miquel del mes de setembre a la capella dea Santa Maria de la Sperança, instituhida en la sglésia de Sent Lorenç, de la qual és benefficiat lo discret n’Arnau Berenguer, prevere.

Segons les dites coses se mostren en una carta pública de venda feta del dit alberch a·n Salamó Capanto e Juceff Atzaries, lavons juheus, per en Benet Bites e Jomella, sa muller, juheus, feta en Leyda a huyt del mes de janer any m cccc onze e closa per lo discret en Pere Losa, notari. En la qual firmaren la fadiga los obrés de la sglésia de Sent Lorenç, patrons de la dita capella.

Testimonis foren a les dites coses presents los discrets en Pere Martí e Bernat Miravet, notaris. a. Hi ha escrit al marge a la capella de Senta Maria de la Sperança en Sent Lorenç.

12 1492, juliol, 23. Lleida Jaume Roda, sastre, de Lleida, declara la possessió d ’un alberg situat a la jueria i limítrof amb la plaça de la Cuirassola i la sinagoga.

ACL (Lleida), P7_M1_P4_C02, Fatice et consessiones censuum, p. 120.

Die xx iii mensis iulii anno a nativitate Domini mº ccccº lxxxxº iiº concesserunt faticam Iacobo de Roda, cerdoni, ratione domus, site a la jueria, que confrontatur, ab una parte, cum domo de la scola, ab alia, cum domo de Bellsom Devosal, aliter a parte ante, cum via publica, a parte retro, cum platea de la Cuyraçola, que tenetur ad censum duorum solidorum anniversariis sedis constat de venditione per instrumentum testum per discretum Michaellem Tarroç, notarium, die xvii iulii anno a nativitate Domini mº ccccº lxxxxº iiº.a a. Hi ha escrit al marge Jaume Roda ii sous anniversariis.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 49

13 1537, febrer, 3. Lleida Joan Sopeira, prevere, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat al carrer de la Jueria.

ACL (Lleida), P7_M1_P4_C02, Capbreu de Francisco Calaf, notari de 1537 a 1538, f. 19v.

Parròquia de Sent Andreu.

Mossèn Joan Sopeyra.

Sia a a tots manifest que dit dia de disapte, a tres del dit mes de febrer, any de la nativitat de nostre Sennor mil sinch-cents trenta-y-set. En la dita sglésia parroquial de Sent Joan de la plaça de la dita ciutat de Leyda, lo venerable mossèn Joan Sopeyra, prevere de la present ciutat de Leyda, jura a nostre Sennor Déu y als seus sants quatre Evangelis, ab les mans corporalment tocats. E, mijensant dit jurament, capbreva, denuncia e confessa al reverent sennor Capítol de la Seu de Leyda que té y posseheix una casa, situada en lo carrer de la juyria de la parròquia de Sent Andreu de la present ciutat de Leyda, la qual affronte, de part davant, ab lo dit carrer de la juyria, de part darere ab la Cuyrasola, de la un costat, ab casa de mossèn Juseph Onorós, que solie ésser sinagoga, y de altre costat, ab casa sua pròpia, la qual comprà de micer Steve Planthés y de son nebot Roda, notari, y ja abans de ells solie ésser dita casa de na Sobirana, muller d’en Jafudà Gatenyó i de Jusepho Gatenyó, juheus, y ja abans solie ésser d’en Berga. Dix per la qual fa y prestar té al capbreu menor dels aniversaris de dita Seu de Leyda y al procurador de aquell de cens emphiteòtich ab fadiga sinquantè y tota senyoria directa dos sous moneda barcelonesa, pagadors quiscun any en la festa de Sent Miquel de setembre al dit capbreu menor dels aniversaris d’esta Seu de Leyda y al procurador de aquell, segons conste y as té rebut y testificat y lo discret mossèn Jaume Benet, notari de la present ciutat de Leyda, a fet de nohembre any de la nativitat de nostre Senyor mil cinch-cents trenta-set, lo qual exhibí. De les quals coses, totes y sengles sobresdites, demanà y requirí a ell y als qui és interès per mi, dit notari, ésser-li fetes y liurades una e moltes cartes públiques, les quals coses són estades fetes dia, mes, loch y any sobredits. Presents són estats a les dites coses per testimonis cridats y specialment presos los venerables mossèn Pere Morello y mossèn Anthoni Castelló, preveres de la dita ciutat de Leyda.

50 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Sigillum mei Ffrancisci Calaff, Ilerde civis publici, apostolica et regia auctoritatibus notarii. Qui predictis interfui eaque per alium scribi feci et cum supraposito unico in linea tercia, ubi legitur lo venerable mossèn Joan Sopeyra, prevere de la present ciutat de Leyda. Clausi rogatus et requisitus. a. Hi ha escrit al marge Capbreu menor dels aniversaris.

14 1461, març, 24. Lleida L’aljama jueva de Lleida comunica al Consell de la ciutat que, sobretot durant la quaresma, hi ha ciutadans que llancen pedres a les cases dels jueus, cosa que els provoca danys, però també als terrats dels cristians confrontants i a les vies públiques.

AML (Lleida), reg. 419, llibre d’Actes del Consell General 1460, f. 47v-48r.71 Molt magníffichs e molt savis senyós. No ignòran vostras honorables saviesas com la aljama dels juheus de aquesta vostra ciutat és costituïda sots protecció, custòdia e salvaguarda del molt excel·lent senyor rey e vostra, perquè las personas habitans en la dita aljama no deven ésser encorregudas, apedregadas ni maltractadas. Et està en veritat que mols, per tot l’ayn e, specialment, en aquest temps de la quaresma, ab fonas o barcejas se esforçan de apedregar e maltractar los dits juheus, en tant que no·ls cal estar en lus terrats. Hoc era moltas vegadas. Las ditas pedras passan a la plaça de la Paeria, al carrer major y ha las teuladas dels xristians, de què se seguexen moltas qüestions e dans en la dita ciutat. Perquè, molt magníffichs senyós, la dita aljama suplica a vostras magnifficèncias, vulla ordenar e proveyr que nigú, dins la muralla de la ciutat, no gos tirar ab barceja o fona e, si ho ffa, incórrega certa pena, per tal que las personas dels dits juheus e dels altres habitans en aquella pugan segurament estar en lus terrats e las teuladas no las ajan axí a trencar. E jatsesia las

71. Es tracta d’un full separat del manuscrit entre els folis 47v i 48r sense numeració pròpia més enllà del número de registre 419.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 51

cosas damunt ditas procehescan de justícia, encara la dita aljama e tots los habitans en aquella ho tindran a singular gràcia e merçè.

15 1483, març, 28. Lleida Pere Sunyer i Benet Gonsalbis, donzell, ciutadans de Lleida, declaren com a testimonis davant de Francí Companys, veguer de Lleida, sobre un atac a pedrades a la jueria de Lleida per part dels estudiants de l’Estudi en Dissabte Sant.

AML (Lleida), reg. 823, Llibre de Crims 1482-1483, f. 217-218.

Disapte Sant, xx viiiº de març any mil cccc lxxx tres. Prevench a notícia dels molt honorables mossèn Ffranci Companys, regent de cort e veguer de la present ciutat de Leyda per lo molt alt senyor rey, micer Gispert de Remolins e micer Ffranci Pastor, pahers de dita ciutat, com se deye que certs moçosa de studiants e altres gentsb ne metien les portes de les cases de certs juheus de la juheria ab pedrades e altres coses molt malament e nosint c aquells molt malament, per les quals causes alguns dels juheus havien request a dit mossèn regent per dues vegades anar a penre los ditsd moçose e fer-los la cara deguda, com d’ells se pertanyie e dit regent ere anat a la dita juheria protestant quan ell.

Dit dia Lo honorable en Pere Sunyer, ciutadà de Leyda, testes, lo qual jura.

E interrogat sobre les coses en dita prevenció contengudes, qui respòs e dix saber, que dit diaf entre dues e tres hores aprés dinat, ell testes se pasejave ab dit mossèn lo regent per plaça e vengueren Maymó lo menor ab un altre juheu,g dient a dit mossèn lo regent com los moços dels stodiants gransh los maltractaven de pedrades de la era del portal de Sant Andreu. E dit mossèn lo regent metie-se en burles de no anar-hi. E poch stat, aconseguirien altres juheus, cridanti e dient lo que los altres havien dit, requirint-lo-hi anar protestant contra ell, com ells fosen en salvaguarda del senyor rey. E axí, dit mossèn lo regent dix a mossèn Martí Quintana, qui·s trobà aquí, què li consellave. E conselà-li que hi devie muntar. E axí, de fet, hi muntà e ell testes ab dit mossèn lo regent. E com foren al portal de Sant Andreu, passat lo portal, dit mos-

52 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

sèn lo regent anà darrere un jove e pres-lo. E poch stat, vengueren alguns stodiants e volien-li levar ditj jove per força. E dit mossèn regent cridà: «Res[is] tència!». E alguns d’ells dits stodiants se aferraven al dit mossèn lo regent, prenent-lo al colar del sayo, fent totes ses forces en levar-li dit jove. E dit mossèn regent tenint tostemps fort, cridant «res[is]tència!» e de continent aribaren tants stodiants ab armes. Ellk testes stant enmig, vench lo rector del Studi, micer Alcoleia, e ab la rebolta vehé com lo dit rector se’n menave lo dit jove pres. Si lo y levaren, per força o no, ell testes no’n pogué veure ni’n porie dir.

Interrogat si sab li fonch levat lo dit jove violentment hi per qui; qui dix que per força, que alguns dels stodiants en tenien les lances als pits, però que no porie dir qui lo y levà, cridant tostemps «res[is]tència!».

Dit dia Lo magnífich mossèn Benito Gonsalbis, donzell ciutadà de Leyda, testes.

Qui respòs e dix saber que lo dia present, aprés dinar, stant ell testes al peu del Romeu ab mossèn Cirera, regent de offici de sosveguer, e veu venir certs juheus cuytadament e digueren a dit mossèn sosveguer anar a la juheria, que alguns stodiants los ne meteren molt bravament de pedrades. E de fet,l dit mossèn sosveguer e ell testes anaren-hi e muntaren per casa de mossèn Ycart e corrent e veren quem los moçosn dels stodiants eren [a] la via de la porta de la juheria ves lo cimentiri. E cuytant devés dits moços,o corrent tiraren la via de la plaça de la Cadena. E de continent veheren com lo veguer ere alt al portal de Sent Andreu.

Ep hu dels dits moços, corrent, caygué e dit mossèn lo veguer pres-lo. E pres, molts dels altres stodiants e moçosq deyen: «Stodiant és!». E axí cridaren grans crits: «Studi, studi!». E axí se plegaren molts allí donant empentes alr dit mossèn lo veguer, volent-li levar lo dit jove. E dit mossèn lo veguer cridave: «Res[is]tència!». E stant axí en aquesta porfida, carregaren molts stodiants ab armes. E durant la remor, arribà mossèn lo rector de dit Studi, e colà’s en la plaça s hon dit mossèn lo veguer ere ab lo presoner. E vehé com ell dit mossèn veguer cridave «res[is]tència!» grans crits. E poc stat vehé com dit mossènt lo rector tragué l’ome del rotlo, cridant dit mossèn veguer «res[is]tència!». Quant les noves al dit mossèn rector, dient com ell lo y levave per força e li feye res[is]tència.

Interrogat si conegué neguns dels dits stodiants, niu ab quines armes vingueren, ni se feren armes contra dit mossèn lo veguer; qui dix que no·n conegué negú; tanta ere la rebolta e remor. E que vengueren ab lances, spases e altres armes,v posant-li les lances al pit e a les spatles a dit mossèn lo veguer e ell testes rebé tant tostemps los colps.

Ffuit sibi lectum.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 53

a. Al manuscrit llegeixo mocos. b. Segueix ratllat havien. c. Al manuscrit llegeixo mosint, però el primer traç de la m està ratllat. Podria tractar-se d’un gerundi del verb noure. d. Segueix ratllat juheus. e. Al manuscrit llegeixo mocos o moros. f. Segueix ratllat entorn les. g. Segueix ratllat per. h. Segueix ratllat eren venguts a la. i. Segueix ratllat, segons el que llegeixo, roy los. j. Segueix ratllat home. k. Segueix ratllat de. l. Segueix ratllat ell. m. Segueix ratllat en lo. n. Al manuscrit llegeixo mocos. o. Al manuscrit llegeixo mocos. p. Segueix ratllat un. q. Al manuscrit llegeixo mocos. r. Segueix ratllat s. s. Segueixo la lectura de Lladonosa (LLADONOSA, L’Estudi General, p. 173). Al manuscrit llegeixo flos o flota. t. Segueix ratllat sosveguer. u. Segueix ratllat si. v. Segueix ratllat te po.

16 1429, novembre, 12. Lleida Llorenç Guiu, notari, de Lleida, declara la possessió d’un alberg situat prop del portal de la Cuirassa que prèviament havia pertangut a Fahim Abduc, jueu, de Lleida.

ACL (Lleida), P3B_M4_P1_C05, Censos de Sant Andreu 1429, f. 118119r.

Lo discret en Lorenç Guiu, notari.

Los propis dits dia e any, lo discret en Lorenç Guiu, notari, vehí e habitador en la parròquia de Sent Andreu de la ciutat de Leyda, presta sagrament a Déu e als sants quatre Evangelis en poder de nosaltres, notaris davall scrits.

En virtut del qual manifesta, capbreva e confessa, dient que ell ha e possehex un alberch de çel en abís, situat en la dita parròquia, prop lo portal de la Cuyraça. Affronte, de una part, ab alberch d’en Luys Lòpiç, barber, de la altra, ab un corral d’ell confessant e, de dues parts, ab vies públiques. Lo qual alberch dix que fa de çens emphiteòtich ab fadiga e cinquantè sis sous jaquesos, pagadós cascun any en la festa de Sent Miquel del mes de setembre a la capella de senta Jolià, instituhida en la sglésia parroquial de Sent Andreu, de la qual és benefficiat lo discret en Monsserrat d’Alcaniç, clergue simple coronat. Segons les dites coses se mostren enb una carta pública per ell exhibida de venda feta del dit alberch per en Pèriç Losa, en lo nom en la dita carta contengut, a·n Domingo Guiu, quòndam, pare d’ell capbrevant, per preu de tretze lliures e miga barchinonins a rahó de dehuytens per aquelles nou lliures ja-

54 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

queses feta en Leyda a x viiii de setembre any m ccc huytanta-cinch e closa per lo discret en Martí Navarra, quòndam, notari públich de Leyda, en la qual carta fermà la fadiga lo discret en Ramon Capellà, prevere, quòndam, lavons benefficiat de la dita capella. Ítem, més en virtut del dit jurament, manifesta e capbreva, dient que ell ha e possehex un troç de terra campa detenguda de dotze fanequades, poch més ho menys, situat en lo terme de Leyda, en la partida appellada lo Sas. Affronte, de una part, ab vinya de l’honorable micer Johan Serra, en leys doctor, de la altra, ab lo camí que va a Montagut, de la altra, ab terra campa de l’honorable n’Ambert Çatallada, ciutadà, e de la altra, ab terra campa del discret en […]c prevere. Lo qual troç de terra dix que fa de cens emphiteòtich ab dret de fadiga e cinquantè vint e mich sous jaquesos, pagadós cascun any en la festa de Sent Miquel del d mes de setembre a la capella de Sent Borthomeu, instituhida en lo loch de Térmens, de la qual és benefficiat lo honorable mossèn Johan de Serrastella, canonge de la Seu de Leyda.

Segons les dites coses se mostren en una carta pública, per ell exhibida, de venda, feta per Ffahim Abduç, altrament Xiquatella, juheu de Leyda, a·n Domingo Guiu, quòndam, pare d’ell capbrevant, per preu de dotze florins d’or d’Aragó, feta en Leyda a set dies de jener any m cccc e hu e closa per lo discret n’Anthoni Ferrer, per reyal auctoritat notari, en la qual fermà la fadiga en Miquel de Noya, quòndam peller, axí com a procurador del discret en Francesch de Rocha †paca†e prevere, lavors benefficiat de la dita capella. a. Segueix ratllat Johan babtiste. b. Hi ha escrit al marge a la capela de sent Jolià. c. Hi ha una llacuna que deixa un espai en blanc. d. Hi ha escrit al marge sent Borthomeu en lo loch de Térmens. e. Lectura difícil en què llegeixo paca o pata.

17 1442, agost, 20. Lleida Ramon Berenguer, barber, de Lleida, havia organitzat un aldarull a l’obrador de Fahim Acaç, jueu giponer, de Lleida, situat al peu del Romeu, a causa de la penyora d’una corretja d’argent.

AML (Lleida), reg. 814, Llibre de Crims 1442-1443, f. 93r.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 55

Die xx mensis augusti dicti anni.

Pervench audiència de l’honorable en Luys de Torremorell, lochtinent de Cort e veguer de la ciutat de Leyda, per lo molt alt senyor rey, e dels honorables en Gabriel Peyró, pahers l’anya prestat. Qui vuy, al després dinar, en Ramon Berenguer, barber, acordadament serie vengut a l’obrador de Ffahimb Acaç, juheu juponer, lo qual té obrador o taula en lo carrer del peu del Romeu. E rahonant-se ab lo dit Fahim sobre una correga d’argent que li havie mesa penyora, a lo que li havie donada una buffetada e tres o quatrec splaniçadesd ab la spasa, una en tant que l’a cuydat matar. Present en Johan de Calatant, texidor, hi son moço, Pedro, e molts d’altres, els dits honorable lochtinent de Cort e Pahers proceyren a rebre enquesta en la forma següent. a. Al manuscrit llegeixo ani. b. Segueix ratllat matae o matas. c. Segueix ratllat splaen o splacu. d. Al manuscrit llegeixo splavicades.

18 1455, novembre, 10. Lleida Mossé Acaz, jueu, de Lleida, declara com a testimoni que hauria comprat una peça de roba a Agostí, que havia estat robada.

AML (Lleida), reg. 818, Llibre de Crims 1455, f. 49r.

Diluns deu del mes de noembre, any m cccc l v. Prevench a audiència dels molt honorable en Johan de Foxà, donzell, cort e veguer, d’en Bernat Antist e d’en Ffrancesch Salvador, paers de la present ciutat de Leyda.

Mossé Acaz, fill de Samuel, mercader de roba, vehí e habitador de Leyda, testes,a interrogat e jurat dir veritat sobre·l contengut en la dita prevenció. E respòs que vuy, ha viii jorns, ell testes, stant en la plaça de la Cadena de la present ciutat, li vench un hom, lo qual, segons aprés havia sabut, ha nom Agostí, qui és estat cothb de frare menors, dient-li si li volia comprar un perdomàs. E respost que hoc e anaren a un revenedor qui sta al cantó del carreró clamat d’en Ginimera,c al qual dien Johan de Sant Miquel, qui·s partit e solie ésserd scuder de maestre Ponç; e vist lo dit perdomàs, ell testes lo comprà del dit Agostí per vii sous, viiii [diners],e lo qual perdomàs jahie penyora en poder del Johan. Per certa quantitat no poria dir per quant era. E aprés, en l’altre

56 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

dia sigüent que ere dimarts, ell testes trahie venal lo dit perdomàs en la plaça de Sant Johan a un flequer qui stà en la Çuda. En açò, sobrevench un scuder de mossèn veguer, qui anave ab lo sotsveguer, apellat Guillem, e mirant conegué que dix-li: «De qui has agut aquest perdomàs?» E ell testes dix que d’un hom lo havia comprat e de continent fonch aquí mossèn loctinent e pres lo dit perdomàs e portà’l-se’n. E aprés ell testes donà emptorf de qui havia agut lo dit perdomàs, ço és del dit Agostí. E dix, interrogat, que ell no sabie si lo dit perdomàs fos stat furtat per lo dit Agostí. És veritat que, quant ell testesg compràh lo dit perdomàs, dix al dit Agostí que d’on havia agut ell lo dit perdomàs, que no tenia muller. E ell respòs que de una, que no ere en la terra, lo tenia penyora e que no tiràs, que ell li staria al devant. a. Segueix ratllat ma. b. Lectura difícil, en què llegeixo coth, però potser també coih o toih o roih. c. Segons el que llegeixo, Ginimera, però podria ésser Guimerà. d. Segueix ratllat carrer. e. Omès en el manuscrit. f. Segons el que llegeixo, emptor, però és de lectura difícil. Podria llegir-se també catiptor, empior o canptor. g. Segueix ratllat li. h. Segueix ratllat li dix.

19 1443, agost, 5. Lleida Baró Abnaxicon, jueu sastre, de Seròs, declara com a testimoni que havia visitat la casa de Berenguer Morell quan la seua muller amagava un home sota el llit.

AML (Lleida), reg. 815, Llibre de Crims 1443-1444, f. 97-98r.

Die v augusti anno xl iii.

Baró Abnaxicon, juheu sartre, ffill de Mahir Abnaxicon, sartre del loch de Seròs, lo qual jura sobre los deu manaments de la Ley dir veritata en e sobre çob de què serà interroguat.

Primo interrogat quant ha que ell testes habite en lo loch de les Torres de Çanuy; qui dix que qualsque xvi dies o tres setmanes pot haver, poch més o menys ençà.c Interrogat que fahie ell testes en lo dit loch; qui dix que, per cosir robes a uns hi altres del dit loch, hi ere.

Interrogat hon posave ell testes; qui dix que a casa d’en Bonet e altres cases e despuxs que un gentil hom és arribat a casa d’en Claret, ell testes post a casa

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 57

d’en Johan Claret, per a com ell testes hi un altre juheu, companyó d’ell testes, han tallada certa roba al dit gentilom.

Interrogat si ell conex un jovenet appellat Ffrancoy Ferrer, nebot d’en Monsserrat Sunyer del dit loch; qui dix que, despuxs que ell testes arribà al dit loch, l’a vist aquí e conegut.

Interrogat divenres proppassat ell testes si ere en lo dit loch de les Torres; qui dix que hoc.

Interrogat si lo dit dia veu, en lo dit loch, lo dit Ffrancoy Fferrer; qui dix que hoc, car en la plaça lo veu.

Interrogat quin rahonament hagueren ell testes hi·l dit Ffrancoy Ferrer ab lo companyó d’ell testes; qui dix que no, negú.

Interrogat hon hagueren lo dit rahonament; qui dix que no, en negun loch.

Interrogatd si lo dit Ffrancoy Fferrer dix a ell testes hi al dit son companyó que diguessen certes paraules de part sua a la muller d’en Berenguer Morell del dit loch; qui dix que no li dix res.

Interrogat, donchs, per quina rahó ell confés hi·l dit juheu, son companyó, quant fonch lo sol post, se n’entraren en casa de la muller del dit Berenguer Morell, sabents que·l dit Berenguer Morell ere fora del loch. E sabents que·l dit Ffrancoy Ferrer s’ere ja amaguat en la casa de la dita dona, muller del dit Morell; qui respòs e dix que veritat és que·l dit divenres a vespre, ja les llums enceses, ell testes hi·l dit son companyó se n’entraren en la casa de la dita dona;e hi és ver que sabien que·l dit Morell no ere en la vila, f mas la dita dona los dix que aquella nit hi devie ésser lo dit son marit, emperò, ells no sabien que·l dit Ffrancoy Fferrer se fos amaguat en la dita casa.

Interrogat per quina rahó, donchs, ell testes hi·l dit son companyó la dita hora se n’entraren en la dita casa e què y feren, quant foren en la dita casa; qui respòs e dix que ell testes hi·l dit son companyó hi entraren, axí com d’aquí atràs havien acustumat. E que, quant foren dins, mengaren meló, car la dita dona los hi convidà.

Interrogat quin fonch lo rahonament que ells hagueren ab la dita dona, quant foren dins la dita casa; qui respòs e dix que no di res.

Interrogat si la dita dona demanà a ell testes hi al dit juheu son companyó quing hom ere aquell gentilhom que posave en la casa del dit en Johan Claret; qui respòs e dix que ver e cert és que la dita dona dix les dites paraules al companyó d’ellh testes, appellat Abraham Jufay, present ell testes. E lo dit Abraham e ell testes respongueren-li que no sabien quii ere, tro sus lo digous passat, que·l dit gentilom trobaren a Seròs, e llavors sabien que ere de Barchelona e que havie nom mossèn Luys des Torrent.

58 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Interrogat, donchs, per a dit ell desús que no havien hagut rahonament de res; qui respòs e dix que ja u ha dit desús.

Interrogat per quina causa o rahó la dita dona dix j e demanà a ell testes hi al dit Abraham qui ere lo dit gentilom, dix-los la dita dona si l’havie mester a res o per què u demanave; qui respòs e dix que no u sab, car non sab son cor.

Interrogat si la dita dona los dix ells si sabien que·l dit gentilom fos aquí, tramès per lo ffill d’en Johan Claret lo mercader; qui dix que no·n sab altre.

Interrogat si sab ell testes per quina raó lo dit Ffrancoy Ferrer s’ere amaguat en la casa de la dita muller d’en Morell; qui dix que no.

Interrogat si ell testes sab que·l dit Ffrancoy Ferrer se amaguàs lo dit divenres a nit, en la casa del dit en Morell; qui dix que divenres de matí ell testes hi·l dit un companyó ho sabien, car a uns hi altres del dit loch ho hoyren dir que·l dit Ffrancoy Fferrer hi la muller del dit Morell havien presos la nit passada e que·l batlle los tenie presos en sa casa.

Interrogat si ell testes sab o ha hoÿt dir lo dit Ffrancoy Fferrerk si s’ere amaguat en la dita casa, per degollar la dita dona o per desonestar-la o per quina raó; qui respòs e dix que no·n sab res.

Interrogat si elll testes sab o ha hoÿt dir que·l dit Ffrancoy Ferrer se fermàsm o amaguat en la dita casa ab consentiment o voluntat de la dita dona o contra la sua voluntat; qui dix que no·n sab res.

Interrogat si, quant ell testes hi·l dit son companyó mengaven lo meló en la dita casa, si·l sentiren tosir o parlar o si·l veheren;n qui dix que no.

Interrogat si sab ho hoÿt dir que·l dit Francoy Fferrer hage robat o ajudad a robar alcunes coses de la casa d’en Johan Claret en dies passats. a. Segueix ratllat e en. b. Al manuscrit llegeixo co. c. Al manuscrit llegeixo enca. d. Segueix ratllat quines. e. Segueix ratllat M. f. Segueix ratllat mas. g. Segueix ratllat juheu. h. Segueix de. i. Al manuscrit llegeixo quis. j. Segueix ratllat a. k. Segueix ratllat per qui. l. Segueix ratllat a. m. Segueix ratllat en. n. Al manuscrit segueix hi no.

20 1483, juny, 5. Lleida Abraham Ascarell, jueu, de Lleida, declara com a testimoni que presencià una baralla al Cappont de Lleida entre Jaume Florença i Joan el Cinter, quan aquests jugaven a cartes.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 59

AML (Lleida), reg. 823, Llibre de Crims 1482-1483, f. 270v.

Die v iunii.

Abram Ascarell, juheu, testes, a lo qual jura per los deu manaments de la Ley que Déu donà a Moysés en lo mont de Sinahí dir la veritat.

E primerament fonch interrogat què sab ell testes sobre les coses, en dita prevenció contengudes; qui respòs dixb saber loc que·s seguex. Sols ço: És que l’altre dia jugaven a naips ell testes e lo Jaume Florença e mestre Johan lo Cinter; e lo mestre Johan, tantost al principi del joch, dix que no li agradave lo partit que fahie lo Jaume Florença, dient-li que alçàs les cartes. Dix lo Florença que, si stave sospitant-se, que se’n lexàs, que anàs en bona hora, que ja no li farien […]d bé en loch que ell fos. E lo dit Cinter dix-li que·l pagàs e loe Florença dix que ere content e axí cessaren les malalcolies. Tornaren a jugar e, jugant lo dit mestre Johan, se enfelloní ab ell testes, perquè mirà una carta, e leshores lo Florença pres-ne fellonia e dix en malviatge que s’ixquex de la casa, que en seny li venie de donar-li malaventura. E lo dit Cinter li dix que no hof farie, si eren de ffora. E g lo dit Florença li dix que hoc pegar-li una galtada, per si de fora ere atacan ribald que ere; en açò lo Cinter se n’anà e restaren ell testes, e lo dit Florença e son germà, mossèn Bernat Florença, lo qual dix a son germà: «No us ho conexeu de pendre-us ab aquest, lexau’l estar». E axí lo dit mossèn Bernat se n’anà e ell dit testes, per lo semblant, aprés,h segons ha hoÿt dir lo dit Jaume Florença, portant-se d’allí se n’anà la volta del pont e que hagueren questió, però, que no·n veu res ell testes e altres, dix no saber.

Fonc li lest e persevera. a. Al manuscrit llegeixo a continuació en. b. Segueix ratllat que està. c. Al manuscrit llegeixo los. d. Al manuscrit llegeixo deu o den. e. Segueix ratllat dit. f. Segueix ratllat fah. g. Segueix ratllat los. h. Segueix ratllat fonc.

21 1446, juliol, 2. Lleida Alí Amille, musulmà, de Lleida, declara com a testimoni que ajudà en Beçó a recuperar una camisa que li havien robat.

AML (Lleida), reg. 816, Llibre de Crims 1446-1447, f. 17v-18r.

60 Tamid, 14 (2019), p. 15-64

Isaac Lampurlanés

Die ii iulii anno predicto.

N’Alí Amille, moro habitador de la present ciutat, testes qui jura per bille ille allania e per aquell alquible dir veritat de ço que sàpia, sobre les coses en la dita prevenció contengudes. Qui respòs e dix si açò saber: que dihmenge proppassat ell testes, essent en lo carreró d’en Gonçalbob lo traginer, en la parròquia de Sent Lorenç, ell testes hoí querellar a·n Beçó e a sa muller, qui stan en lo carrer qui va a Sent Lorenç, que una camisa li havien furtada, la qual dix que tenien stesa en loc terrat deld corrale del testes. E hoí dir a les donesf d’aquell veynat que un moro valencià ere entrat en lo dit carrer e que se’n portava una gran boxaquada en lo si de que presomien que devie ésser la dita camisa lo dit en Beçó, querelant-se’n a ell testes. E ell testes dix-li: «No us congoxeu, que si lo dit moro la té, jo lag hauré». E de fet ell testes per lo dit en Beçó çercaren per ciutat lo dit moro e trobaren-loh en la taverna de mossèn Pero Basc. E ell testes dix al dit moro si tenie la ditai camisa e lo dit moro dixli que enpeny[or]adaj la havia a la juheria. E ell testesk e lo dit en Beçó anaren ab lo dit moro a la dita juheria e trobaren que l’avia empenyorada a casa de Mossé Vidal per dotze diners. E de fet ell testes dix al dit moro si tenie diners per quitar la dita camisa e lo dit moro no tingué, si no set diners. Hi ell testes anàl a sa casa, per tant com no tenie menuts, e pres cinch diners e quitaren la dita camisa e donaren-la al dit en Beçó. E despuys,m ha hoït dir que en Ffrancesch Cabberet e Bernadet de micer Pardina requeriren lo mustaçaff que prengués lo dit moro, lo qual, segons ha hoït dir lo dit mustaçaff, lo pres ell mes en la presó e altres dix que no’n sab.

Fuit sibi lectum et preservavit. a. Podria ser també allavi. b. Al manuscrit llegeixo Goncalbo. c. Segueix ratllat seu. d. Segueix ratllat seu corral. e. Al manuscrit llegeixo corrall. f. Segueix de. g. Segueix ratllat us. h. Segueix ratllat a cas. i. Segueix ratllat caj. j. Al manuscrit llegeixo empenyada. k. Segueix ratllat anay. l. Segueix ratllat s. m. Segueix ratllat per hoit.

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 61

Índexs Índex d’antropònims Abraham Ascarell: 32, 35, 59 Abraham de la Cavalleria: 31 Abraham de Gatenyó: 33 Abraham Jufay: 31, 33, 57 Abraham Pastor: 33 Abrafim Abnaçaya: 28 Acach Camitz: 33 Acach Rafaya: 33 Açach de Palència: 33 Açach Gatenyó: 33 Agostí: 28 Alcoleia, micer: 52 Alí Amille: 34, 59, 60 Ambert Çatallada: 54 Amen: 25 Antoni Castelló: 49 Antoni Ferrer: 54 Arnalda: 29 Arnaldus Ylerdensis: 29, 31 Arnau Berenguer: 48 Arnau de la Perdina: 47 Arnau Gaschó: 40 Astruch Acreix: 33 Astruch Azday: 27 Baró Abnaxicon: 31, 33, 56 Beçó: 34, 59, 60 Bellsom Devosal: 48 Benet Bites: 48 Benito Gonsalbis: 52 Benvenist Avincanes: 33 Berengarius episcopus: 29 Berenguer Marquès: 521 Berenguer Morell: 56, 57, 58 Berga: 49 Bernadet de micer Pardina: 60 Bernat Aguiló: 22, 41 Bernat Antist: 55

Bernat Company: 46 Bernat Florença: 59 Bernat Gassèn: 22, 42, 43, 44 Bernat Gomar: 44 Bernat Miravet: 39, 41, 43, 44, 47, 48 Bernat Riba: 43 Bertomeu Domènech: 22, 42 Bonafós: 33 Bonanat de Riusech: 42 Bonanat Sapera: 28 Bonet: 56 Caravida Naçayt: 31 Caterina: 47 Cirera: 52 Clara: 42 Coll Dabram: 40 Constança: 22, 39 Dalmau Coll: 47 Dolça: 40 Domingo de Pere Guillem: 42, 44 Domingo Guiu: 31, 53, 54 Domingo Seganta: 22, 23 Elionor: 45 Esteve Plantés: 49 Fahim Abduc, Xiquatela: 31, 53, 54 Fahim Acaç: 31, 54, 55 Fay Aramà: 25 Ferrando Bardaxí: 47 Francesc Basset: 23, 24, 25, 33, 45, 47 Francesc Soquet: 21, 28, 29 Francesc Badia: 39 Francesch Cabberet: 60 Francesch de Rocha: 54 Francesch Martí: 47 Francesch Moya: 40 Francesch Salvador: 55 Franci Companys: 51 Franci Pastor: 51 Francoy Ferrer: 57, 58

62 Tamid, 14 (2019), p. 15-64 Gabriel de les Eres: 40 Gabriel Fageda: 42 Gabriel Forner: 40 Gabriel Peyró: 55 Gabriel Tàrrega: 39 Galceran Aguiló: 44 Galceran de Sant Jordi: 22, 23, 28, 39, 40 Garcia Aznares: 32 Gentó Cofèn: 33 Gispert de Remolins: 51 Gonçalbo: 60 Guillem: 56 Guillem Ramon Jordà: 25 Habrama: 31 Içach Baruch: 27 Içach Creix: 31 Içach Rimoch: 27 Jacme Ferrer: 40 Jacob de Castel: 33 Jafia: 31 Jafudà Figueroll: 33 Jafudà Gatenyó: 49 Jafudà Vivaig: 33 Jaume Benet: 49 Jaume de Roda: 26, 48, 49 Jaume Florença: 32, 58, 59 Joan Barria: 24, 25, 33, 45, 46 Joan d’Oronós: 25 Joan de Sant Climent: 23, 24, 46, 47 Joan el Cinter: 32, 58, 59 Joan Garcia, albardaner: 22, 24, 25, 33, 43, 44 Joan Garcia, mercader: 44 Joan Maçanet: 29, 47 Joan Romeu: 25, 33, 47 Joan Sopeira: 26, 49, 50 Johan Claret: 56, 57, 58 Johan Cristella: 43 Johan de Calatant: 55 Johan de Foxà: 55

Isaac Lampurlanés

Johan de Sant Miquel: 56 Johan de Serrastella: 54 Johan des Camps: 41 Johan Gilabert: 45 Johan Gralla: 43 Johan Ortiç: 43 Johan Serra: 54 Jomella: 48 Josep Onorós: 26, 28, 49 Jucef Atzaries: 48 Jucef Dornado: 33 Jusepho Gatenyó: 49 Lleó Paperri: 27, 31 Llop Rimoch: 33 Llorenç Guiu: 31, 53 Lois de Bardaxí: 41, 42, 46 Luys de Torremorell: 55 Luys Lòpiç: 53 Mahir Abnaxicon: 56 Maria: 23, 44 Martí Mallol: 46 Martí Navarra: 54 Martí Quintana: 51 Mateu Bell-lloc: 25 Maymó lo menor: 51 Mestre Cavallers, jueu: 32 Mestre Cresques, jueu: 32 Michaellis Tarroç: 48 Miquel Alegret: 33 Miquel de Noya: 54 Miquel Navarra: 18 Mossé Acaz: 31, 55 Mossé Cofèn: 24, 46 Mossé Vidal: 24, 34, 46, 61 Mossé Xifon: 33 Monsserrat d’Alcaniç: 53 Monsserrat Sunyer: 57 Muça, jueu: 31 Muça, musulmà: 34 Nicolau Gralla: 23, 39, 46 Pedro: 55

Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida

Pere Badia: 39, 40 Pere Comalada: 42, 45 Pere de Bolas: 32 Pere el Cerimoniós: 29, 32 Pere Gisper de Camporrells: 40 Pere Losa: 48 Pere Martí: 39, 41, 42, 43, 44, 46, 47, 48 Pere Morelló: 49 Pere Saurí: 42, 43, 44, 45 Pere Sunyer: 51 Pèriç Losa: 53 Pero Basc: 60 Raimundus, repositarius: 29 Ramon Berenguer: 54, 55 Ramon Capellà: 54 Ramon Cubells: 22, 40 Ramon Domènech: 22, 43, 44 Salamó Capanto: 48 Salomó Forten: 33 Salomó Galaf: 33 Samuel: 55 Sentó Cresp: 33 Sentou Namen: 44 Sobirana: 49 Soler: 25 Ycart: 52

Índex de topònims Barcelona: 31, 57 Boixadors: 31 Calataiud: 19 call: 16, 17, 18, 19, 27, 30, 31, 32, 34 camí de Montagut: 54 capella de l’Expectació de Santa Maria: 45 capella del Peu del Romeu: 20, 21 capella de Santa Maria de la Esperança: 46, 48

Tamid, 14 (2019), p. 15-64 63

capella de Sant Bartomeu: 54 capella de Sant Jaume: 43 capella de Sant Julià: 53, 54 capella de Sant Miquel: 40, 42, 44 capella de Sant Vicent: 40 Cappont: 32,58 carnisseria de la jueria: 18, 27, 34 carrer de Balmes: 29 carrer de Cavallers: 20, 34 carrer de la Cingleria: 20, 27 carrer de la Companyia: 20 carrer de la Sabateria: 25, 33, 47 carrer d’en Soquet: 17, 20, 21, 22, 23, 25, 27, 34, 38, 39, 42 carrer de Guillem d’Osca: 20 carrer Major: 17, 20, 25, 26, 34, 50 carrer dels Pergaminers: 17, 22, 23, 25, 27, 33, 34, 44, 45, 46 carrer Reial: 27, 34 carretera N-2: 29 cementiri dels conversos: 28, 30 cementiri dels jueus: 27, 29 Coracha: 19 Corda de Gardeny: 29 costa de la Jueria: 26 costa del Jan: 26 Cuirassa: 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 25, 27, 28, 29, 30, 32, 33, 34, 35, 39, 42, 43, 47, 53 Cuirassola o plaça de la Cuirassa: 17, 23, 25, 26, 27, 28, 34, 47, 48 Eres de Sant Tomàs: 29 escola: 26, 48 església de Santa Maria del Miracle: 28, 30 església de Sant Andreu: 17, 20, 28, 29, 40, 53 església de Sant Llorenç: 40, 42, 43, 44, 46, 47, 48 Estudi General: 31, 35, 51, 52 forn (de la Cuirassa): 22, 23, 27, 34

64 Tamid, 14 (2019), p. 15-64 Girona: 31 Institut Màrius Torres: 29 jueria: 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 25, 26, 27, 28, 30, 32, 33, 34, 35, 40, 41, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 51, 52, 60 Lleida: 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 27, 29, 30, 31, 32, 34, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53, 54, 55, 56, 58, 59 micvé: 27 parròquia de Sant Andreu: 20, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 46, 47, 49, 53 parròquia de Sant Joan: 22, 47, 49 parròquia de Sant Llorenç: 21, 34, 45, 60 peu del Romeu: 20, 23, 31, 38, 39, 52, 54, 55 plaça de la Cadena: 17, 20, 31, 52, 55 plaça de la Paeria: 50

Isaac Lampurlanés

plaça del Seminari: 26 plaça de Sant Joan: 19, 31, 56 porta de Gardeny: 19 porta de la jueria: 52 portal de Sant Andreu: 51, 52 Romeu: 17, 20, 21, 22, 23, 24, 27, 29, 34, 38, 39, 40, 41, 43 Rovals: 31 Sas: 31, 54 Seròs: 31, 56, 57 Seu de Lleida: 20, 39, 41, 45, 49, 54 Sinaí: 47, 59 sinagoga: 26, 27, 28, 30, 34, 48, 49 Suda: 19, 56 Térmens: 54 Torres de Sanui: 31, 56 València: 34 Vallcalent: 31

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 65-89 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.58 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

La ubicació dels calls jueus de Cervera Josep M. LLOBET I PORTELLA Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera

Rebut: 17.10.2018 — Acceptat: 23.04.2019 Resum. En aquest article comentem i transcrivim aquelles parts de setze documents —datats entre els anys 1494 i 1876— que permeten saber la ubicació exacta dels dos calls jueus existents a Cervera durant l’edat mitjana. D’aquests documents, deu corresponen al call Inferior o Jussà i sis fan referència al call Superior o Sobirà.

Paraules clau: jueus, calls, documentació notarial, Cervera, Catalunya, edat mitjana

The location of Cervera’s Jewish quarters Abstract. In this paper we discuss and transcribe parts of 16 documents, dating from between 1494 and 1876, which cast light on the exact location of the two Jewish quarters that existed in Cervera in the Middle Ages. Ten of the documents refer to the call Inferior (or call Jussà), and the other six to the call Superior (or call Sobirà).

Keywords: Jews, Jewish quarters, notarial records, Cervera, Catalonia, Middle Ages

Correspondència: Josep M. Llobet i Portella. Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera. Carrer del Canceller Dou, 1. ES-25200 Cervera. UE. Tel.: 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@cervera.uned.es.

66 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

Agustí Duran i Sanpere —el principal historiador de la comunitat jueva cerverina medieval—, en els seus diversos estudis sobre els jueus de Cervera, situa aquesta comunitat en dos calls, el call Inferior o Jussà, dit també carrer de n’Agramuntell, i el call Superior o Sobirà, anomenat, algunes vegades, carrer del Vent, els quals, segons l’esmentat historiador, estaven ubicats en dos carrers paral·lels i immediats de l’antic barri de Capcorral que actualment són anomenats carrer del Call i carrer de Sant Francesc, respectivament.1 Atès que cada call tenia la seva sinagoga, resultava sorprenent que fossin tan a prop l’un de l’altre. D’altra banda, la nombrosa documentació notarial existent sobre compravendes de cases en la qual s’indicava la situació i les afrontacions dels immobles feia dubtar que realment els dos calls cerverins es trobessin als llocs indicats per Agustí Duran.

Les investigacions portades a terme per Pere Verdés i Max Turull2 i per Jaume Riera3 han aportat noves dades sobre aquest tema, però no ha estat fins a la publicació dels rellevants treballs de Xavier Rivera que la situació dels dos calls dels jueus cerverins ha estat definitivament establerta. Rivera basa els seus detallats estudis en els treballs que feren els susdits Pere Verdés i Max Turull sobre les antigues muralles de Cervera, en la documentació sobre llicències reials i eclesiàstiques per a poder edificar una segona sinagoga i, especialment, en documents de l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), ubicat a Cervera, i de la família de cal Jan, també de Cervera. Amb tot, ens ha semblat oportú donar a conèixer alguns fragments de documents notarials, si més no per reforçar, amb el seu contingut, les conclusions exposades per Xavier Rivera.4 Per fer més entenedora l’explicació, hem transcrit les parts adients d’aquells documents notarials que considerem adequats per al nostre propòsit, tots ells procedents de l’Arxiu Comarcal de la Segarra, i hem elaborat dos quadres que resumeixen les dades d’aquests documents transcrits.

El primer quadre fa referència al call Inferior o Jussà, el més antic. El document número 10, datat l’any 1871, ens fa saber que l’immoble que descriu afrontava al costat nord amb el carrer de la Santa Creu o carreró del Teco.

1. Aquests articles es troben reunits en Duran, «El call dels jueus», en Llibre de Cervera, p. 332 i 343-390.

2. Verdés i Turull, «La vila de Cervera».

3. Riera, «La infanta Iolant de Bar, senyora dels jueus de Cervera (1382-1387)».

4. Rivera, «Noves aportacions sobre la localització dels calls jueus de Cervera», «Nous avenços en la localització dels calls de Cervera».

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 67

Aquest immoble, actualment, segons el cadastre, és la casa número 82 del carrer Major. Sabem, doncs, que l’actual carreró del Teco era dit, també, carreró de la Santa Creu.

En el document número 9, de l’any 1753, consta que el carreró de la Santa Creu, antigament, era el carreró del Call. L’immoble descrit en aquest document és el mateix referenciat en el document 8, on el carreró és anomenat de Nicolau Pont, antigament del Call d’en Jussà [sic]; en el 7 és anomenat carrer del Call Jussà, i en el 5, carrer o call Jussà. En els documents 6, de l’any 1631; 4, del 1606, i 3, del 1592, els immobles descrits afronten al nord amb el carrer del Call.

Que el carrer del Call és el mateix que el carrer de n’Agramuntell ho sabem perquè la casa dels hereus de Gaspar de Saportella, esmentada en el document número 3, era veïna de la casa venuda mitjançant el document número 2. En el document número 1, de l’any 1494, datat, doncs, dos anys després de l’expulsió dels jueus, el carrer de n’Agramuntell és anomenat call de n’Agramuntell.

Segons les dades anteriors, resta evident que l’actual carreró del Teco, situat entre el carrer Major i la barbacana de la muralla del costat de sol ixent de la població, era el call Inferior o Jussà.

El segon quadre es refereix al call Superior o Sobirà, posterior al call Inferior o Jussà. En el document número 6, datat l’any 1876, i en el document número 3, del 1815, que descriuen un immoble situat actualment, segons el cadastre, al número 6 del carrer del Call, la finca afronta al nord amb el carrer de Sant Francesc, abans del Call, mentre que a migdia afronta amb la rambla. El carrer de Sant Francesc portava aquest nom perquè un dels seus extrems es trobava davant l’església de Sant Francesc de Paula, tal com informa el document número 5, de l’any 1856.

També el document número 4, de l’any 1848, i el número 2, del 1814, que fan referència a un immoble ubicat actualment, segons el cadastre, al número 12 del carrer de Santa Anna, situen la finca amb una afrontació al carrer de Sant Francesc de Paula i una altra a la rambla.

A més, el document número 1, de l’any 1638, ens situa dues cases entre el carrer de Sant Francesc o del Call Sobirà i el pati de la muralla del Portalet, o sigui, posteriorment, la rambla.

Tenint en compte les dades aportades, no hi ha dubte que aquest carrer de Sant Francesc de Paula, el qual actualment és anomenat carrer del Call, ocupa el lloc de l’antic call Superior o Sobirà i que la rambla anteriorment esmentada és la que, avui, porta el nom de rambla Lluís Sanpere.

68 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

Finalment, a partir de totes les dades anteriors, podem concloure que el call Inferior o Jussà, anomenat també carrer de n’Agramuntell, era a l’actual carreró del Teco, entre el carrer Major i la barbacana de la muralla del costat de sol ixent, i que el call Superior o Sobirà, conegut també amb el nom de carrer del Vent, es trobava a l’actual carrer del Call, que anava des de la plaça de l’Om, avui dita de Sant Miquel, fins al davant de l’antiga església de Sant Francesc de Paula, edifici en el qual abans de la susdita església hi hagué un dels emplaçaments de l’Hospital de Castelltort i avui hi ha el Casal Parroquial.

Call Inferior5 Núm.

Data d’escriptura

Límits de l’immoble5

1

1494, gener, 23

E: — S: — O: — N?: call de n’Agramuntell

2

1592, gener, 16

E: casa S: casa O: casa N: carrer de n’Agramuntell

3

1592, juliol, 12

E: hort S: hort i casa O: casa i carrer Major N: cases i carrer del Call

4

1606, juliol, 5

E: casa i horts S: cases O: carrer Major N: cases i carrer del Call

5

1625, febrer, 16

E: casa S: casa O: casa N: carrer o call Jussà

6

1631, desembre, 24

E: casa i horts S: cases i hort O: carrer Major N: cases i carrer del Call

5. Abreviatures dels punts cardinals: E = est, S = sud, O = oest, N = nord.

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 69

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Núm.

Data d’escriptura

Límits de l’immoble

7

1634, maig, 12

E: casa S: casa O: casa N: carrer del Call Jussà

8

1655, desembre, 29

E: casa S: casa O: casa N: carrer o carreró de Nicolau Pont, antigament del Call d’en Jussà

9

1753, juliol, 15

E: hort i corral S: casa O: carrer Major N: cases i carreró de la Santa Creu, antigament del Call

10

1871, juliol, 9

E: casa S: cases O: casa N: carrer de la Santa Creu o carreró del Teco

Call Superior Núm.

Data d’escriptura

1

1638, novembre, 19

E: casa S: pati de la muralla del Portalet O: casa N: carrer de Sant Francesc o del Call Sobirà

Límits de l’immoble

2

1814, novembre, 24

E: casa S: casa i rambla O: cases, carrer de Sant Miquel i plaça de Sant Miquel N: casa i travessia o carrer de Sant Francesc de Paula

3

1815, març, 9

E: casa S: rambla O: casa N: carrer del Call o de Sant Francesc

4

1848, febrer, 10

E: casa S: casa i rambla O: cases i plaça de Sant Miquel N: casa i carreró o carrer de Sant Francesc de Paula

5

1856, maig, 21

E: patis i església de Sant Francesc S: carreró de Sant Francesc de Paula, antigament del Call O: cases N: cases

6

1876, novembre, 11

E: casa S: rambla O: casa N: carrer de Sant Francesc, abans del Call

70 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

Bibliografia Duran i Sanpere, Agustí. Llibre de Cervera. Tàrrega: Camps Calmet, 1972.

Riera Sans, Jaume. «La infanta Iolant de Bar, senyora dels jueus de Cervera (1382-1387)». Miscel·lània Cerverina, 21 (2011), p. 7-30.

Rivera Sentís, F. Xavier. «Noves aportacions sobre la localització dels calls jueus de Cervera». Capcorral: La Revista del Museu Comarcal de Cervera, 11 (2015), p. 23-32.

— «Nous avenços en la localització dels calls de Cervera». Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 13 (2018), p. 113-141.

Verdés i Pijuan, Pere; Turull i Rubinat, Max. «La vila de Cervera». En: Pladevall i Font, Antoni (dir.). L’art gòtic a Catalunya. I. Arquitectura.

Vol. 3: Riu-Barrera, Eduard (coord.). Dels palaus a les masies. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 96-99.

Apèndix documental6 Call Inferior 1 1494, gener, 23. Cervera Joan d’Altarriba, cavaller, domiciliat a Cervera, ven a Pere Salvador, teixidor, d’aquesta població, dos albergs situats al call de n’Agramuntell de Cervera pel preu de 35 lliures.

Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), Fons Notarial, Cervera, 48, Berenguer Gassó, Manual, 1493-1495, f. 45r.

6. En l’edició dels documents s’han seguit els criteris següents: s’han desenvolupat les abreviatures; s’ha puntuat el text; s’han regularitzat les majúscules i minúscules (entre els mots que van amb majúscula inicial s’hi han inclòs els gentilicis en els documents en llatí); s’ha distingit entre u i v segons el seu valor com a vocal o com a consonant; s’han transcrit i i j per i (excepte en els mots catalans i castellans); s’han escrit en versaletes els nombres en xifres romanes (i, com és habitual, s’han eliminat els punts que els emmarquen).

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 71

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Die xxiiiª predicti mensis ianuarii anno predicto.

Ego Iohannesa d’Altarriba, miles, in villa Cervarie domiciliatus, gratis, etc., per me et omnes heredes et successores meos quoscunque, vendo et ex causa venditionis concedo vobis Petro Salvador, textori, dicte ville Cervarie, et vestris et quibus volueritis illa duo hospitia que ego habeo et possideo in dicta villa Cervarie in callo vocato d’en Agramuntell, confrontatum, de una parte, [espai en blanc].b Testes Damianus Nuix, carnicerius, et Anthonius Petrus Cerveró, agricola, Cervarie habitatores.

Item, firmavit apocham de predictis xxxv libris dicte monete […]. a. Sobre Iohannes, iuravit. b. Al marge esquerre, Et tenetus pro comanda Beati Anthonii Cervarie et eius venerabile comendatore […].

2 1592, gener, 16. Cervera Miquel Sala, prevere, procurador i actor de Tomàs Esteve, prevere, marmessor del difunt Joan Felip, pagès, de Cervera, ven mitjançant subhasta a Joan Pont, prevere, d’aquesta població, una casa situada al carrer de n’Agramuntell de Cervera pel preu de 117 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 71, Jeroni Armengol, Manual, 1591-1592, f. 12v-13r.

Die iovis xviª mensis ianuarii anno praedicto m d lxxxxii.

Instrumentum venditionis factum et firmatum per venerabilem Michaelem Sala, presbiterum, a villae Cervariae, procuratorem et actorem et eo nomine venerabilis domini Thomae Steve, presbiteri, dictae villae, manumissoris et executoris, una cum reverendo domino Iacobo Pont, quondam presbitero et iuris utriusque doctoris, dictae villae, testamenti seu ultimae voluntatisb honorabilis Ioannis Philip, agricolae, quondam, praefatae vilae Cervariae, […] venerabili domino Ioanni Pont, presbitero, in ecclesia maiori villae Cervariae beneficiato, ementi ut layce et privatae personae et non de bonis ecclesiae, etc., ac ut plus offerenti in encantu publico legittima subastatione, ut infra patet, praesente, et suis, etc., de tota illa domo a celo

72 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

in abissum, cum introitibus, exitibus, etc., quam dictus quondam Ioannes Philip habebat et possidebat, certis iustis titulis, c in dicta villa Cervariae in vico vocato d’en Agramuntell, francham et quitiam in alodio, et terminatur ab oriente in domo [espai en blanc] Verdera, a meridie in domo heredis domini Gasparis de Çaportella quondam, que antea erat dominae Magdalanea Grau, ab occidente in domo Thomae Bara et circio in dicto vico d’en Agramuntell. […]. Pretium est centum decem et septem librarum monetae Barchinonae […].

Testes honorabiles Martinus Cervalls, ballestarius, et Iacobus Roca, tenerius, villae Cervariae. a. A continuació, in, ratllat. b. A continuació, Io, ratllat. c. certis iustis titulis, al marge esquerre.

3 1592, juliol, 12. Cervera Els tutors i curadors dels fills del difunt Gaspar de Saportella, senyor de la Torre, venen a Jaume Montserrat, mercader, de Granyena, domiciliat a Cervera, una casa situada en aquesta última població, que limita amb el carrer Major i amb el carrer del Call, pel preu de 680 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 71, Jeroni Armengol, Manual, 1591-1592, f. 168r-170r (document parcialment il·legible).

Die dominica xiiª mensis iulii anno m d lxxxxiiº.

Instrumentum venditionis factum et firmatum per illustres dominos Bernardum de Çaportella, dominum de la Curullada et de Tordera, a etb fratrem Ioannem de Çaportella, militem ordinis Sancti Ioannis Hierosolimitanensis, tutores et suis casu et tempore curatores, una cum infra scripta domina Paula de Çaportella et Agulló et aliis qui oneri et administrationic huiusmodi tutelae et curae se immiscure noluerunt, per illustrem dominum Gasparem de Çaportella, quondam dominum de la Torre, in vicaria Cervariae domiciliatum, in et cum eius ultimo testamento, […], datos, constitutos et assignatos personis et bonis pupillorum filiorum suorum, […] magnifico Iacobo Monserrat, mercatori, de Granyena, in villa Cervariae habitatori, praesenti, et suis,

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 73

La ubicació dels calls jueus de Cervera

etc., de tota illa domo a celo videlicet in abissum, cum introitibus, etc., quam titulis infra scriptis haberit et possiderit scita in villa Cervariae in vico Maiori […]. Et terminatur ab oriente in orto honorabilis Petri Balaguer, mercatoris, a meridie partim in dicto orto et partim in domo Ioannis Anguera, ab occidente in domo Ioannis Anguera, pellium assahonatoris, ab occidente in via publica et a circio partim in herede Benedicti Monfages, manyani, partim in vico del Call et partim in domibus Ioannis Bicera et [espai en blanc] Verdera, villae Cervariae. Et spectat, etc. […]. Pretium est sexcentarum octuaginta librarum monetae Barchinonae, […].

Testes […]. a. A continuació, Ioan, ratllat. b. et, falta. c. A continuació, dicti, ratllat.

4 1606, juliol, 5. Cervera Els marmessors del difunt Joan Montserrat, mercader, de Cervera, venen perpètuament a Pere Joan, mercader, d’aquesta població, una casa situada a Cervera, amb dos portals, un al carrer Major i l’altre al carrer del Call, pel preu de 700 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 83, Jeroni Miró, Manual, 1605-1606, s. f.

Die quinta mensis iulii anno a nativitate Domini m dc vi in villa Cervarie, Celsonensis diocesis.

Nos Franciscus de Cunyat, presbyter, procurator in ordine primus, et Ioannes Ratera, etiam presbyter, prior in ordine primusa anno currenti venerabilis comunitatis et confratriae Sancti Nicholay presbyterorum villae Cervariae et dictis respective nominibus, et ego Raphael Papió, dominus de la Sisquella, in dicta villa Cervariae domiciliatus, tam nomine proprio quam etiam ut procurator et actor ad infra scripta et alia etiam cum libera et generali administratione magnifici Pauli Raphaelis Llaurador, burgensis, Villae Franchae Penitensis, […], et omnes quatuor manumissores et executores testamenti seu ultimae voluntatis honorabilis Ioannis Montserrat, mercatoris, quondam, dictae villae Cervariae, nec non piarum causarum per eum institutarum eius ultimo testamento per ipsum Montserrat facto et firmato penes

74 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

notarium infra scriptum die tertia mensis octobris anno a nativitate Domini m dc iiii, […], vendimus, etc., vobis honorabili Petro Joan, mercatori, dictae villae Cervariae, tanquam plus danti et offerenti in encantu publico et mediante curritore infra scripto, his praesenti et acceptanti, et vestris, perpetuo, totam illam domum de abiso usque in celum, cum suis cella vinaria, vassis vinariis, cup, cisterna et cum duobus portalibus, uno in vicco Maiori et alio in vicco del Call aperientibus, et cum introhitibus, exitibus, iuribus et pertinentiis suius universis, scitam in praesenti villa Cervariae et in vicco Maiori eiusdem. Et terminator ab oriente cum domo et orto Petri Homs, partim, et partim cum horto honorabilis Thomae Texidor, mercatoris, a meridie cum domo Iacobi Rocha et partim cum domo Ludovici Anguera, ab occidente cum dicto vicco Maiori et a circio cum domo Bartholomei Riunou, partim cum domo viduae Vicera et partim cum domo Thomae Baró et partim cum dicto vicco del Call. […], ad dictum autem honorabilem Iacobum Montserrat predicta domus pertinebat et spectabat titulo propriae emptionis de predicta domus factae ab illustribus dominis Gaspare de Çaportella, domicello, domino de la Curullada et de la Torre, et Paula, eius uxore, prout de ipsa venditione constat instrumento recepto penes honorabilem et discretum Hieronymum Armengol, notarium, Cervariae, die [espai en blanc], mensis [espai en blanc], anno a nativitate Domini m d lxxx [espai en blanc].b […]. Precium vero predicti que vobis dictis nominibus vendimus, etc., septingentarum librarum monetae Barchinonae, […].

Actum, etc.

Testes […]. a. A continuació, venerabilis, ratllat. b. La data ha de ser el 12 de juliol de 1592.

5 1625, febrer, 16. Cervera Joan Redondo, paraire de llana, i Joana, esposa seva en segones núpcies, de Cervera, venen perpètuament a Pere Benet Domingo, sabater, menor de dies, d’aquesta població, una casa situada al call Jussà de Cervera pel preu de 95 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 83, Jeroni Miró, Manual, 1624-1625, s. f.

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 75

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Die xvi februarii m dc xxv Cervarie.

Nos Ioannes Redondo, parator lanae, et Ioanne, eius uxor in secundis nuptiis, in primis vero Iacobi Carulla, blanquerii quondam, omnes villae Cervariae, gratis, etc., per nos, etc., vendimus, etc., vobis Petro Benedicto Domingo, sutori, minori dierum, eiusdem villae Cervariae, a et Columbae, eius uxori, hiis praesentibus, et vestris, perpetuo, totam illam domum de abbisso usque in celum scitam in praesenti villa Cervariae et in vicco sive call Jussà. Et terminatur ab oriente cum domo Thomae Baró, a meridie cum domo Petri Joan, mercatoris, ab occidente cum domo Michaelis Farran et circio cum dicto vicco sive call. […]. Precium est nonaginta quinque librarum monetae Barchinonae, […].

Actum, etc.

Testes […]. a. A continuació, hiis praesen, ratllat.

6 1631, desembre, 24. Cervera Pere Joan, mercader, de Cervera, i diversos familiars seus, venen perpètuament a Cristòfol Roca, fuster, d’aquesta població, una casa situada a Cervera, amb dos portals, un al carrer Major i l’altre al carrer del Call, pel preu de 740 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 83, Jeroni Miró, Manual, 1630-1631, s. f.

Die xxiiii decembris m dc xxxi Cervariae.

Nos Petrus Joan, mercator, Petrus Joan, clericus, et Isabel Joan, domicella, eius filii, villae Cervariae, Celsonensis diocesis, Anthonius Navés, etiam mercator, loci de les Belianes, et Victoria, eius uxor, filia et gener, respective, dicti honorabilis Petri Joan […], vendimus, etc., vobis honorabili Christoforo Rocha, ligni fabro, dictae villae Cervariae, his praesenti et acceptanti, et vestris et quibus volueritis, perpetuo, totam illam domum de abisso usque in celum, cum suis cella vinaria, cup, cisterna et cum duobus vasis vinariis sulcis, uno maiori onorum et altero minori, et cum duobus portalibus, uno in vicco Maiori et altero in vicco del Call aperientibus, et cum introhitibus, exitibus, iuri-

76 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

bus et pertinentiis suis universis, scitam in praesenti villa Cervariae et in vicco Maiori eiusdem, et terminatur ab oriente cum domo et horto viduae Vinyals, antea Petri Homs, et partim cum horto heredum Thomae Texidor quondam, a meridie cum domo heredum Anthonii Miró, corderii, antea Iacobi Rocha, et partim cum domo reverendi Petri Ballestar, presbiteri, iuris doctoris, antea Ludovici Anguera, et partem cum horto domus nostrae, antea Iacobi Joan, ab occidente cum dicto vicco Maiori et a circio cum domo Petri Bergués, antea Bartholomei Riunou, partem cum domo heredum Petri Benedicti Domingo, sutoris, antea viduae Vicera, et partim cum domo Thomae Baró et partim cum dicto vicco del Call. […]. Et expectat ad me dictum Petrum Joan titulo propriae emptionis quam de eadem domo feci a manumissoribus testamenti seu ultimae voluntatis honorabilis Ioannis Montserrat, mercatoris, dictae villae Cervariae quondam, de qua constat instrumento recepto penes notarium infra scriptum die sexta a mensis iulii anno a nativitate Domini millesimo sexcentesimo sexto […]. Precium vero predicti que vobis vendimus est septingentarum quadraginta librarum monetae Barchinonae, […].

Actum, etc.

Testes […]. a. Ha de ser quinta.

7 1634, maig, 12. Cervera Coloma, vídua de Pere Benet Domingo, sabater, menor de dies, i Sebastià Mora, negociant, tutors i curadors de Sebastià Domingo, fill impúber dels esmentats Coloma i Pere Benet, tots de Cervera, venen perpètuament a Tomàs Borràs, sabater, d’aquesta població, una casa situada al carrer del Call Jussà de Cervera pel preu de 95 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 83, Jeroni Miró, Manual, 1634-1636, s. f.

Dicto die xii maii m dc xxxiiii Cervariae.

Nos Columba Domingo, vidua, uxor relicta Petri Benedicti Domingo, sutoris, minoris dierum, villae Cervariae, […] et Sebastianus Mora, negotiator,

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 77

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Cervariae, tutores et curatores Sebastiani Domingo, impuberis filii michi dictae Columbae et dicto Petro Benedicto Domingo comunis […], vendimus vobis Thomae Borràs, sutori, dictae villae Cervariae, hiis praesenti et acceptanti, et vestris, perpetuo, totam illam domum de abisso usque in celum scitam in praesenti villa Cervariae et in vicco dicto lo Call Jussà, que terminatur ab oriente cum domo Thomae Baró, a meridie cum domo Chistofori Rocha, ligni fabri, antea Petri Joan, mercatoris, ab occidente cum domo Michaelis Farran, assahonatoris pellium, et a circio cum dicto vicco del Call […]. Precium est nonaginta quinque librarum monetae Barchinonae […].

Actum, etc.

Testes sunt Cristophorus Rocha, ligni faber, et Thomas Baró, agricola, Cervariae.a a. Al marge esquerre, 16 febrer 1625, és la venda, feta per Joan Redondo y sa muller a Pere Benet Domingo, de esta casa.

8 1655, desembre, 29. Cervera Tomàs Borràs, sabater, de Cervera, i Margarida, cònjuges, venen perpètuament a Josep Roca, doctor en medicina, domiciliat en aquesta població, una casa amb un portal, situada al carreró que va des del carrer Major de Cervera fins al mur, davant una torre, anomenat el carreró de mossèn Nicolau Pont, antigament del Call d’en Jussà, pel preu de 141 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 103, Joan Montaner, Manual, 1655-1656, f. 4v-7r.

Dictis die et anno.

Nos Thoma Borràs, sutor, villae Cervariae, Solsonensis diocesis, et Margareta, coniuges, […] vendimus et ex causa huiusmodi venditionis concedimus vobis magnifico Iosepho Roca, medicinae doctori, in eodem oppido Cervariae populato, praesenti, et vestris ac quibus volueritis, perpetuo, totam illam domum, cum uno portale extra in via publica infra scripta aperienti, ex abisso usque ad celum, cum suis sisterna, cella vinaria et cup cumque introhitibus, etc., quam nos titulis infra scriptis habemus et possidemus in praesenti villa Cerva-

78 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

riae et in vicco per quem itur a vicco Maiori praesentis villae Cervariae ad murum et coram turri dicta de [espai en blanc] vulgariter noncupato lo carreró de mossèn Nicholau Pont, olim vero del Call d’en Jussà,a cumque introhitibus, etc. […]. Et terminatur dicta domus scilisset ab oriente cum domo Petri Ioannis Domingo, blanquerii, a meridie et ab occidente cum domo vestra dicti magnifici emptoris et a cirtio cum dicto vicco sive carreró. Et spectat dicta domus ad me dictum Thomam Borràs titulo meae propriae emptionis de eadem mihi factae per tutores et curatores pupillorum, filiorum et heredum Benedicti Domingo, quondam sutoris, eiusdem villae Cervariae, prout constare assero cum instrumento publico recepto et testificato penes honorabilem et discretum Hieronymum Miró, quondam notarium publicum, dictae villae Cervariae, die desima quintab mensis maii anno a nativitate Domini millesimo sexcentesimo trigesimo quarto. […] Pretium vero huiusmodi venditionis est centum quadraginta una librae monetae Barchinonae […].

Actum, etc.

Testes sunt Christophorus Nux, mercator, et Michael Trilla, agricola, Cervariae. a. del Call d’en Jussà, escrit al marge esquerre. b. Ha de ser secunda.

9 1753, juliol, 15. Cervera Francesc Xavier Elias i Vila, doctor en dret canònic, i Josep Elias i Vila, germans, domiciliats a Lleida, venen perpètuament a Joan Garriga, doctor en medicina, habitant a Cervera, una casa situada en aquesta última població, amb dos portals, un al carrer Major i l’altre al carreró de la Santa Creu, anomenat antigament del Call, pel preu de 1 700 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 119, Ramon Teixidor i Grau, Manual, 1752-1753, f. 45r-50v.

Die xv mensis iulii anno a nativitate Domini m dcc liii in civitate Cervariae, diocesis Coelsonensis.

In Dei nomine. Amen. Nos Franciscus Xaverius Elias et Vila, iuris canonici doctor, et Iosephus Elias et Vila, fratres, in civitate Illerdae populati, […]

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 79

vendimus tituloque et ex causa huiusmodi venditionis concedimus vobis magnifico Ioanni Garriga, medecinae doctori, in dicta praesenti civitate Cervariae populato et in eius pontificia ac regia litteraria universitate nunc cathedratico, his praesenti, et vestris ac quibus volueritis, perpetuo, totam illam domum ex abisu usque in coelum, cum duobus portalibus extra aperientibus, uno videlicet in vico vocato lo carrer Major, altero vero in viciculo sive carreró nuncupato de Santa Creu, antiquitus vero del Call, cum suis cella vinaria et in ea quinque vassibus magnis, vulgo vaxells, ad ponendum vinum, cum duobus lacubus, vulgo cups, duabusque cisternes, et quodam horto parvulo et corrali retro illam, cumque introhitubus, exitibus iuribusque et pertinentiis suius universis, quam titulis infra scriptis habemus et possidemus seu verius ego dictus doctor Franciscus Xaverius Elias habeo et possideo, sitam in dicta praesenti civitate Cervariae et in vico Maiori eiusdem. Quae terminatur (exceptis dictis horto et corrali) ab oriente cum dictis suis hortu et corrali, a meridie cum domo magnifici Francisci Oliver, medecinae doctoris, in eadem praesenti civitate populati et nunc etiam in dicta eius pontificia et regia litteraria universitate cathedratici, quae fuit de pertinentiis dictae domus cum praesenti venditae, ab occidente cum dicto vico Maiori et a cirtio cum domo Petri Alsina, cerdonii, partim, partim cum domo heredum Iosephi Ruet, quondam, cero cordarii, partim cum domo heredum Francisci Baixeras, quondam basterii, omnium relatae praesentis civitatis, et partim cum dicto viciculo sive carreró de Santa Creu, antiquitus vero vocato del Call. Dicti vero hortus et corrale terminantur nimirum dictus hortus ab oriente cum hortu domus dicti doctoris Francisci Oliver, quae (ut praedicitur) fuit de pertinentiis dictae domus cum praesenti venditae, a meridie cum eadem domo cum praesenti vendita, partim, et partim cum transitu sive passadís per quem dictus doctor Franciscus Oliver transit et descendit ad dictum hortum de pertinentiis dictae suae domus, ab occidente cum eadem domo cum praesenti vendita et dicto suo corrali et a cirtio cum praefato viciculo sive carreró nuncupato de Santa Creu. Praefatum vero corrale confrontatur ab oriente cum dicto horto relatae domus cum praesenti venditae, a meridie partim cum eodem horto et partim cum cisterna in eo constructa et eius patio, ab occidente cum ipsamet domo et a cirtio cum corrali domus dictorum heredum Francisci Baixeras, quondam basterii, quod fuit de pertinentiis ipsius domus cum praesenti venditae. Et tenetur supra designata domus nimirum pars eiusdem quae antea fuit de pertinentiis domus quae fuerat Petri Joan, quondam mercatoris, memoratae praesentis civitatis […]. Alia vero pars eiusdem domus quae antea fuit quaedam domus Thomae Verdeguer, quondam pellium ma-

80 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

ceratoris, postea Iosephi Janer, quondam blanquerii, et tandem Thomae Borràs, quondam sutoris sive piloterii, in qua erat lacus sive cup, cisterna et cella vinaria, sita in dicto vico del Call, nunc vero vocato lo carreró de Santa Creu […].

Et ultra tenetur paelibata domus pars, quae fuit de pertinentiis domus quae fuerat praenominati Petri Joan, mercatoris […]. Pertinetque et spectat ad me praefata domus […]. Ad relatum vero medecinae doctorem Iosephum Roca pertinebat praedesignata domus videlicet pars eiusdem quae antea erat domus supra dicti Thomae Borràs, sutoris seu piloterii, titulo venditionis sibi et suis factae per ipsum Thomam Borràs et Margaritam, coniuges, instrumento acto (ut asseritur) apud discretum Ioannem Montaner, burgensem et notarium publicum, Cervariae populatum, die vigesima nona desembris anno a nativitate Domini millesimo sexcentesimo quinquagesimo sexto.a Alia vero pars eiusdem domus quae fuit de pertinentiis domus dicti Petri Joan, mercatoris, uti haeredem et successorem universalem Iosephi Roca, quondam ligni fabri, memoratae praesentis civitatis (ut creditor), quia filius eius erat. Ad quem quidem Iosephum Roca, ligni fabrum, spectabat ipsa pars dictae domus quae fuerat dicti Petri Joan titulo venditionis ipsi et suis perpetuo factae per eundem Petrum Joan, alium Petrum Joan, clericum, Elisabetem Joan, domicellam, omnes dictae praesentis civitatis, Antonium Navés et Victoriam, coniuges, oppidi de las Bilianas, instrumento (ut asseritur) confecto penes discretum Hyeronimum Miró, quondam notarium publicum, Cervariae, die vigesima nona desembris anno a nativitate Domini millesimo sexcentesimo trigesimo primo. […] Praetium vero huismodi venditionis est mille septingentum librae monetae Barchinonae […].

Testes sunt discretus Franciscus Pomés et Jordana, notarius publicus collegiatus, et Ioannes Farrer, cultor, ambo dictae praesentis civitatis Cervariae. a. Segons el còmput actual, quinto.

10 1871, juliol, 9. Cervera Josep Caballé i Serentill, pagès, i la seva esposa Manuela Rafegues i Constans, veïns de Cervera, venen a carta de gràcia a Francesca Aromí i Rovira, vídua de Joan Solé, veïna també d’aquesta ciutat, determinades parts d’una casa, que és l’ immoble número 2 del carrer de la Santa Creu o carreró del Teco, pel preu de 200 lliures.

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 81

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 142, Ferran Granell i Brach, Manual, 1871, f. 258r-260v.

Número cuarenta y uno.

En la ciudad de Cervera. A los nueve de julio de mil ochocientos setenta y uno.

Sépase que José Caballé y Serentill, labrador, de edad que ha dicho ser de setenta años, y su consorte Manuela Antonia Rafegues y Constans, de edad que ha dicho ser de setenta y un años, ambos vecinos de esta ciudad, según las cédulas de empadronamiento que han exhivido, espedidas en veinte de marzo de este año, han comparecido ante mí el suscrito don Fernando Granell, notario del Colegio territorial de la Audiencia de Barcelona, con residencia en esta ciudad, y de los testigos al final nombraderos y, de su libre y espontánea voluntad, dicen, asegurando y apareciendo que tienen la aptitud legal necesaria para celebrar este contrato, que venden a carta de gracia a Francisca Aromí y Rovira, viuda de Juan Solé, de edad que ha dicho ser de cuarenta y siete años, según la cédula de empadronamiento que ha exhivido, espedida en este día, vecina también de esta ciudad, presente: Primo, un cuarto llamado del cap de la escala de aquella casa que el primero tiene y posee franca en alodio situada en esta ciudad y calle llamada de Santa Cruz o callejón de Teco, señalada de número dos, cuya medida superficial no consta, y, advertidas las partes de la conveniencia de señalarla a lo menos aprocsimadamente, han dejado sin embargo de hacerlo por las dificultades y gastos que les traería el averiguarlo.

Y segundo y finalmente, todo el segundo piso y desván o esgolfa de la misma casa, con sus entradas y salidas libremente por la puerta de la calle y escalera principal, cuya casa linda por el frente, o sea, por el norte, con la calle, por la derecha, al salir, o sea, oriente, espalda o mediodía, y por la izquierda, o sea, por poniente, con don Francisco Oller y Borrás, lindante también por mediodía y poniente con herederos de Ramón Güell, hoy don José Bergadá, vecino de Tárrega.

Le pertenece por título de compra que hizo a Ramón Constans y Segués, zapatero, vecino que fue de esta misma vecindad, con escritura otorgada por ante don José Antonio Agulló, notario, de esta residencia, a los trece de noviembre de mil ochocientos cuarenta y nueve, la que fue registrada en el libro correspondiente de la Oficina de Hipotecas de esta ciudad en el mismo día. […] El precio de esta venta es doscientas libras, moneda catalana, equivalentes a quinientas treinta y tres pesetas, treinta y seis céntimos […].

82 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

Por José Caballé, Manuela Antonia Rafegas, Francisca Aromí y por mí como testigo, Joaquín Solé. Rafael Pujol, testigo.

[Signe]. Fernando Granell, notario, de Cervera.

Call Superior 1 1638, novembre, 19. Cervera Isabel, vídua de Joan Baptista Solé, Mateu Solé, Albert Roset i Isabel, esposa seva, tots de Cervera, venen als priors de la confraria de Sant Nicolau, d’aquesta població, un censal de 140 sous de pensió anual, la qual garanteixen amb una casa situada al carrer de Sant Francesc o del Call Sobirà, de la susdita vila, i una peça de terra.

ACSG, Registre d’Hipoteques, llibre 3, f. 19v.

Traslación de dominio.

Fechas en que se han otorgado los instrumentos: diez y nueve de noviembre de [de] mil seiscientos treinta y ocho.

Nombres y vecindad de los escribanos actuarios: Gerónimo Miró, de Cervera.a Oficios en que quedan protocolizados: [en blanc].

Nombres y vecindad de los otorgantes o interesados: Isabel Solé, viuda de Juan Bautista, Mateo Solé, Alberto Roset e Isabel, su consorte, todos de Cervera, a favor de los priores de la cofradía de San Nicolás de la misma villa.

Calidad y naturaleza de los contratos, con expresión de los que son públicos o privados: Venta. Atendiendo […], por esto, dando cumplimiento a lo acordado, de su espontanea boluntad, venden a don Francisco Molins y don Juan Clos, priores de San Nicolás, y a beneficio de dicha cofradía ciento y cuarenta sueldos de pención de censal, que prometen pagar cada año, con enmienda de todas las costas, en el mismo día de la otorgación, sin novación de las primitivas obligaciones, en cuanto a dichas ochenta libras, y bajo obligación especial de una casa sita en la calle de Sant Francesch o del Call Subirá, en Cervera, que linda a oriente con la casa del succesor de Jayme Llobregós, a mediodía con el patio de la muralla del Portalet, a poniente con Andrés Bo-

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 83

La ubicació dels calls jueus de Cervera

nanat y a norte con dicha calle de Sant Francesch, y de una pieza de tierra […]. a. El Manual de l’any 1638 d’aquest notari s’ ha perdut.

2 1814, novembre, 24. Cervera Francisco de Martín y de Martínez, capità retirat dels reials exèrcits, domiciliat a Barcelona, ven perpètuament a Agnès, muller de Francesc Trullols, Ramon de Requesens i Victòria Trullols, esposa d’aquest últim, domiciliats a Cervera, una casa que posseeix en la susdita ciutat de Cervera, al carrer de Sant Miquel, que limita pel nord amb la travessia o carrer de Sant Francesc de Paula, pel preu de 8 000 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 137, Francesc Bagils i Morlius, Manual, 1813-1814, f. 328r-331v.

En nom de Déu. Sie manifest y notori que lo senyor don Francisco de Martín y de Martínez, capità retirat dels reals exèrcits, domiciliat en la ciutat de Barcelona y actualment en esta de Cervera trobat, […] ven y per títol de venda concedeix als senyors Ignès Trullols, muller del senyor Francisco Trullols, al doctor don Ramon de Requesens y a donya Victòria de Requesens y Trullols, muller de est, domiciliats en esta ciutat de Cervera, presents, y als seus y a qui voldran, perpètuament, tota aquella casa, ab son hort, cups, sellers y demés oficinas, estàncias y habitacions annexas a ella, que, per los títols que baix se dirà, té y posseheix situada en la present ciutat de Cervera y carrer dit de Sant Miquel, en lo que trau la porta principal, ab totas sas entradas y exidas, servituds, drets y pertenèncias universals, la que confronta a sol ixent ab la casa de Bonaventura Pipó, a mitgdia part ab la rambla y part ab la casa dels hereus de Dionís Bellaserra, a ponent part ab la casa de dits hereus de Bellaserra y part ab la dels hereus de don Josep Anton de Moxó, baró de Juras Reals, y part ab dit carrer y a tremontana ab la travessia o carrer dit de Sant Francisco de Paula y, al entran a dit carrer per la part de la plassa de Sant Miquel, part ab casa de Ramon Quintana, corder. Especta dita casa […] y part per la adquisició per ell feta de un pati que uní a la mateixa y, en cuant a la

84 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

restant part de la mateixa casa, per haber unit a ella lo mateix don Francisco Anton de Niubó y de Montaner las que comprà als mare y fill Ana Maria y Francisco Compte ab escriptura otorgada en poder de Tomàs Balius, notari, de la present ciutat, als vint-y-cinc de febrer de mil set-cents setanta-y-cuatre y un pati o eixida que cedí lo il·lustre ajuntament de la mateixa ciutat, segons aixís se assereix. […] Lo preu de la present venda perpètua és vuyt mil lliuras, moneda catalana […]. Y aixís ho otórgan en la ciutat de Cervera, bisbat de Solsona, als vint-y-cuatre dias del mes de novembre del any mil vuyt-cents y catorse […].

Francisco de Martín y Martínez. Ramon de Requesens. Maria Victòria de Requesens y Trullols. Per dita senyora Ignès Trullols, firmo Mariano Boldú, notari.

En poder de mi Francisco Bagils y Morlius, notari públich y real, de Cervera.

3 1815, març, 9. Cervera Bonaventura Pintó, pagès, de Cervera, ven a carta de gràcia a Francesc Domingo, causídic, d’aquesta ciutat, una habitació de la casa que posseeix a Cervera, al carrer del Call o de Sant Francesc, pel preu de 300 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 135, Antoni Boldú, Manual, 1814-1815, f. 59r-59v.

Als nou dias del mes de mars, any de la nativitat del Señor de mil vuitcents quinse, en la ciutat de Cervera, bisbat de Solsona.

En nom de Déu. Amén. Sia notori que Bonaventura Pintó, pagès, de esta ciutat, per desahogo de sas obligacions, de son grat y serta ciència, per ell, sos hereus y successors, qualsevols que sían, ven y per títol de venda a carta de gràcia concedeix a Francisco Domingo, causídich, de esta ciutat, present, als seus y a qui ell voldrà, carta, emperò, de gràcia de redimir mediant o facultat de quitar al otorgant y a sos successors sempre salva, tota aquella havitació de casa que se enclou des de la porta de la casa del venedor (la que és cituada dins de esta ciutat y en lo carrer del Call o de San Francisco) a la escala de dita casa en amun y en la entrada de dita casa, y afronta la mencionada havitació, de

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 85

La ubicació dels calls jueus de Cervera

sol ixent ab la casa dels ereus de Joseph Pujaló, de mitgdia ab la rambla, de ponent ab la casa de la señora Ygnès Trullols, don Ramon y dona Victòria de Requesens y Trullols, y de tramuntana ab dit carré. […] Lo preu de la present venda a carta de gràcia és tres-centas lliuras, moneda barcelonesa […].

Per Bonaventura Pintó, Jaume Prats.

Anton Boldú, notari.

4 1848, febrer, 10. Cervera Maria Victòria Trullols, vídua de Ramon de Requesens, Marià de Requesens i Trullols, llur fill, i Maria Ignàsia Subias, muller de l’esmentat Marià de Requesens, venen perpètuament a Melcior Jordana i Josep Jordana i Danís, pare i fill, tots veïns de Cervera, una casa que posseeixen en la susdita ciutat, a la plaça de Sant Miquel, que limita pel nord amb el carreró o carrer de Sant Francesc de Paula, i una peça de terra, pel preu de 6 470 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 136, Francesc Serres i Mulet, Manual, 1848, f. 25v-30r.

Sie notori que donya Maria Victòria de Requesens y Trullols, viuda del doctor don Ramon de Requesens, advocat que fou de la present ciutat de Cervera, don Mariano de Requesens y Trullols, únich fill als dos comú, y donya Maria Ignàsia de Requesens y Subias, nora de la referida donya Maria Victòria y muller del espresat don Mariano, tots vehints de la present ciutat de Cervera, […] venen y per títol de venda concedeixen a don Melció y don Joseph Jordana y Danís, pare y fill, naturals y vehints de la pròpia esta ciutat, a estas cosas presents, als seus y a qui son dret representarà, perpètuament, tota aquella casa des de terra en amunt, ab un hort unit a ella, cups, sellers, un baxell sercolat de ferro de cabuda catorse cargas de vi, a poca diferència, y demés oficinas, estàncias y habitacions de ella que, per los títols se diran, tenen y poseexen en la pròpia esta ciutat y plaza referida de Sant Miquel, en la cual se tròban dos portals, ab sas corresponents portas per entrar y eixir, y, a la part del carreró dit de Sant Francisco de Paula, altres tres, també ab sas corresponents portas, […] y finalment venen perpètuament […] aquella pesa de terra […], afrontant la sobre dita casa per orient ab casa dels hereus de Bonaventura Pin-

86 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

tó, per mitgdia part ab la rambla y part ab casa dels hereus de Dionís Bellaserra, al present los de casa Tella, de Tarroja, per ponent part ab casa dels hereus de casa Tella, de Tarroja, y part ab la dels hereus de don Joseph Anton de Moxó, baró de Juras Reals, al present los de don Joaquim de Moxó y Sercós, y per tremuntana ab lo dit carreró o carrer dit de Sant Francisco de Paula y, al entrar a est carrer per la part de la plaza de Sant Miquel, afronta en part ab la casa dels hereus de Ramon Quintana, corder, […]. La cual casa especta als otorgants […] y a la antedita senyora Ignès Trullols, don Ramon de Requesens y donya Maria Victòria de Requesens y Trullols los espectaba en virtut de venda perpètua a son favor otorgada per lo señor don Francisco de Martín y de Martínez, capità retirat dels reals exèrcits baix lo nom y títols que en la citada venda se caléndan, autorisada per don Francisco Bagils y Morlius, notari de la present ciutat, als vint-y-cuatre [de] novembre de mil vuit-cents catorse […]. Lo preu de esta venda és sis mil cuatre-centas setanta lliuras, […] aixís se otorga en esta dita ciutat de Cervera als deu dias del mes de febré de mil vuit-cents cuaranta-vuit […].

Maria Victòria de Requesens y Trullols. Ignàsia de Requesens. Melció Jordana. Joseph Jordana. Joseph Giribet y Granell, testimoni.

En poder de mi Francisco Serres y Mulet, notari.

5 1856, maig, 21. Cervera Ramon Pont i Morros, metge, natural de Cervera i veí d’Arbeca, com a hereu de confiança de Marià Boldú i Fogueras, prevere, el qual habità a Cervera, ven perpètuament a Antoni Vall i Gomà, boter, d’aquesta última ciutat, una casa situada al carreró de Sant Francesc de Paula, anomenat antigament del Call, de Cervera, pel preu de 150 lliures.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 145, Joan Elias, Protocol, 1855-1856, f. 359r-361v.

Número doscientos treinta y seis.

En la ciudad de Cervera, a los veinte y uno [de] mayo de mil ochocientos cincuenta y seis.

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 87

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Don Ramón Pont y Morros, médico, natural de esta ciudad y vecino de la villa de Arbeca, pareció ante el suscrito notario y competente número de testigos y dijo que, por cuanto como heredero de confianza que asegura ser de don Mariano Boldú y Fogueras, presbítero que fue de esta residencia, […], se halla poseyendo, entre otras cosas, una casa cuasi dirruida en el callejón de San Francisco de esta ciudad y […], por tanto, el referido don Ramón Pont y Morros, médico, en la espresada calidad de heredero de confianza del presbítero don Mariano Boldú y Fogueras, de su espontánea voluntad, vende para siempre a Antonio Vall y Gomá, cubero, natural y vecino de esta ciudad, toda aquella casa en su mayor parte dirruida, con sus bodega y lagar, servidumbres y pertinencias, que, como heredero de confianza del nombrado Boldú, asegura tener y poseer, franca en alodio y libre de censos y censales, situada en esta ciudad y callejón llamado de San Francisco de Paula y, antiguamente, del Call y lindante por oriente con patios de otras casa dirruidas en la parte de la iglesia de San Francisco, a mediodía con el espresado callejón, a poniente con otra casa de la misma herencia de confianza de Boldú, parte, y parte con la del comprador Vall y por cierzo con la de la viuda Codina, alias Gay, y con otra de la viuda Marco. […] El precio de esta venta perpetua es ciento cincuenta libras barcelonesas, […].

Ramón Pont Morros. Antonio Vall. Francisco Camps. Ramón Vilá.

Ante mí Juan Elías, escribano.

6 1876, novembre, 11. Cervera Francesc Camí i Malet, agent de negocis, veí de Lleida, retrovèn als germans Antoni, Joan i Raimunda Pintó i Domènech, veïns de Barcelona, una porció de la casa que posseeix a Cervera, que és l’ immoble número 2 del carrer de Sant Francesc, abans del Call, pel preu de 640 pessetes.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 145, Joan Elias, Protocol, 1876, f. 501r502v.

Número ciento setenta y cuatro.

En la ciudad de Cervera, a once [de] noviembre de mil ochocientos setenta y seis.

88 Tamid, 14 (2019), p. 65-89

Josep M. Llobet i Portella

Ante mí Juan Elías, notario del Colegio territorial de la Audiencia de Barcelona, con residencia en esta ciudad, y los testigos al final nombraderos, ha comparecido don Francisco Camí y Malet, soltero, agente de negocios, vecino de la ciudad de Lérida, edad cuarenta y seis años, […] y […] ha dicho que, de su espontánea voluntad, retrovende a los hermanos Antonio Pintó y Doménech, tejedor, soltero, edad cincuenta y ocho años, Juan Pintó y Doménech, casado, sastre, edad cincuenta y dos años, y doña Raymunda Pintó y Doménech, sin profesión, soltera, edad cincuenta y cinco años, vecinos de la ciudad de Barcelona, […] aquella porción de casa que comprende desde la puerta de la misma a la escalera de dicha casa para arriba y en la entrada de dicha casa, la cual sitúa en esta ciudad y calle de San Francisco, antes del Call, está señalada de número dos, sin poder determinar ni aproximadamente su superficie, y linda por delante con dicha calle, por la derecha, entrando, con casa de don José Jordana, antes don Ramón y doña Victoria de Requesens, por la izquierda con casa de los herederos de José Pujaló y por la espalda con la rambla. Pertenece dicha porción de casa (que comprende el segundo piso de la misma y, por consiguiente, tiene iguales lindes que ésta) al otorgante don Francisco Camí […] don Francisco Domingo y, a éste, por compra a carta de gracia que hizo a Buenaventura Pintó el día nueve [de] marzo de mil ochocientos quince, con escritura en poder de don Antonio Boldú, notario que fue de esta residencia […]. El precio de esta retroventa, por convenio, es ocho onzas de oro, iguales a seiscientas cuarenta pesetas […].

Francisco Camí. Juan Pintó. Rafael Pujol. Gabriel Biosca.

Sig[signe]no. Juan Elías.

La ubicació dels calls jueus de Cervera

Tamid, 14 (2019), p. 65-89 89

Figura 1. Plànol parcial de Cervera. (Elaboració pròpia.)

Segons Duran, el call Superior estava situat a l’actual carrer de Sant Francesc i el call Inferior era al carrer del Call. En canvi, segons la documentació notarial, el call Superior estava ubicat a l’actual carrer del Call i el call Inferior era al carreró del Teco.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 91-130 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.59 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas in Girona, 1391–1420∗ Alexandra GUERSON,1 Dana WESSELL LIGHTFOOT 2 1. New College, University of Toronto 2. University of Northern British Columbia

Rebut: 14.12.2018 — Acceptat: 06.06.2019 Abstract. The article focuses on the experiences of Jewish women and conversas in the city of Girona after the cataclysmic violence of 1391 up to the economic crises the community faced during and after the Disputation of Tortosa. Through the lens of marriage, family, and economic activity in the credit market, it argues for the im-

Correspondence: Dana Wessell Lightfoot. 3333 University Way, Prince George, BC. Canada V2N 4Z9. Phone: 00-1-250-960-5706. Email: lightfoot@unbc.ca. ∗ The research for this article would not have been possible without a Social Sciences and Humanities Research Council of Canada Insight Grant. We would also like to express our deep gratitude to the staff at the Arxiu Historic de Girona, especially Joan Ferrer i Godoy, Isidre Prades, and Narcís Castells. Sílvia Planas at the Museu d’Historià dels Jueus and the Institut d’Estudis Nahmànides not only inspired much of our initial research through her foundational work on Jewish women and conversas in Girona, but was extremely generous in sharing data collected through archival work with us. Ramon Sarobe’s catalogue of documents related to the Jewish community of Girona in the period 1391–1401 saved us many months of research. At the Arxiu de la Corona d’Aragó, we are particularly grateful to Joaquin Garcia and Rosa Maria Gregori Roig. We would also like to thank Irene Llop Jordana for the encouragement to submit this article to Tamid and we take the opportunity to honour Prim Bertran Roigé, whose role both as an archival historian and a teacher of the medieval past was so crucial for the development of medieval Catalan history, and Jaume Riera i Sans, whose tireless work on the Jews of Catalonia has been so important and inspirational for us.

92 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

portance of considering these events from the perspective of women as a means of nuancing and deepening our understanding of their impact on Catalan Jewish communities more broadly. We also emphasize the need to consider the experiences of Jewish women and conversas alongside Christian women in Catalonia, highlighting their shared experiences in a patriarchal society weathering the crises of the late medieval period.

Keywords: Jewish women, conversas, Girona, 1391, Disputation of Tortosa, marriage, family, credit market

Crisi i comunitat: dones jueves i converses catalanes a Girona, 1391-1420 Resum. Aquest article tracta de les experiències de jueves i converses a la ciutat de Girona després de la tràgica violència del 1391 i fins a les crisis a què es va enfrontar la comunitat durant i després de la disputa de Tortosa. Centrant-se en el matrimoni, la família i l’activitat econòmica en el mercat del crèdit, advoca per la importància de considerar aquests esdeveniments des de la perspectiva de les dones com un mitjà per a matisar i aprofundir la nostra comprensió de llur impacte, d’una manera més àmplia, en les comunitats jueves catalanes. També emfatitzem la necessitat de considerar les experiències de les dones jueves i converses paral·lelament amb les dones cristianes de Catalunya, subratllant llurs experiències comunes en una societat patriarcal sotmesa a la crisi dels últims segles de la baixa edat mitjana.

Paraules clau: jueves, dones jueves, converses, Girona, 1391, disputa de Tortosa, matrimoni, família, mercat de crèdit

Introduction At the turn of the fifteenth century, a Jewish widow called Regina appeared in numerous notarial records in the city of Girona, with and without the help of a procurator. The business she conducted was exclusively related to the credit market: lending money to various Christians in the city and surrounding area, collecting debt payments, absolving debts owed, buying and selling credit instruments, and making payments. Regina’s role in these documents was manifold. In September 1394, she confirmed that two Christian men had satisfied the violari that had originally been concluded with her husband, Mossé Falcó, stating that she was acting by her right of inheritance of

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 93

‘both the goods and the rights that were for my husband’.1 A month later, Regina collected a debt payment from a Christian shoemaker from Girona in the amount of 100 sous, which was part of a larger debt that another Christian couple owed her. The shoemaker had acted as guarantor for that debt and was thus forced to make a payment when the original borrowers had not done so. The initial credit instrument had been concluded two years earlier between Regina and the couple.2 A few years after that, in 1398, Regina received a payment of 55 sous from Nicola, the wife of a barber, which was part of a larger debt owed to her son Falcó Mossé. In this transaction, Regina was acting as guardian for her minor grandson Asmies, universal heir of his father’s estate.3 Regina would expand her role as guardian for her grandchildren over the next decade, acting together with her daughter-in-law Bonafilla for the children of her son Belshom Mossé Falcó and on her own for the heirs of another son, David Falcó.4 In dozens of notarial records from the late fourteenth and early fifteenth centuries, Regina engaged in the credit market as heir of her husband, on behalf of her adult sons, and as guardian for numerous grandchildren. She did so against the backdrop of a Jewish community faced with repeated crises, including violent attacks in August of 1391 that resulted in the death of some Jews and the forced conversion of many more, and the financial chaos of the early fifteenth century that led to the conversion of many prominent Jews, some of whom were very likely Regina’s family members.5 The imprint that Regina left upon the notarial records from late medieval Girona is but one example of the ways that Jewish women and conversas were involved in the complex economic life of the city.

This study builds on the scholarship of historians, such as Irene Llop Jordana, Asunción Blasco Martínez, and Teresa Aleixandre, who have explored the

1. Arxiu Històric de Girona, Protocols Notarials, Girona 1 [hereafter AHG, Prot. Not.]: 144, Guillem Llobet (22/09/1394), f. 125v–127r. A violari was a form of credit in which the borrower sold the lender the right to receive an annual pension for a fixed length of time, usually one or two lifetimes.

2. AHG, Prot. Not., G1: 147, Guillem Llobet (29/10/1394), f. 13r–v.

3. AHG, Prot. Not., G6: 87, Francesc Vidal (30/07/1398), f. 128v.

4. For example, see AHG, Prot. Not., G6: 88, Francesc Vidal (12/09/1399), f. 4r and (27/10/1399), f. 107v–108r; AHG, Prot. Not., G6: 89, Francesc Vidal (22/05/1399), f. 128v.

5. The Jewish community of Girona has been studied extensively over the years. For the most recent study on the Jews of Girona see Riera i Sans, Els jueus de Girona and Els poders públics i les sinagogues. For a recent survey of the events of 1391 that includes a chapter on Girona see Gampel, Anti-Jewish riots in the Crown of Aragon and the royal response, 1391–1392.

94 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

experiences of women in the Jewish communities of the Crown of Aragon after the violence of 1391 alongside their broader examinations of Jewish society in this period.6 Specific to our research on Girona, Sílvia Planas i Marcé has published numerous works on Jewish women and conversas in Girona which have inspired our project. Her book Na Blanca: Jueva de Girona served as the basis of our initial archival research. These foundational scholars have examined various aspects of the lives of Jewish women and conversas, including marriage strategies, inheritance practices, economic activities, and communal relations. When women do appear in these studies, their specific experiences as women, the means by which they were affected by patriarchy, and the ways that gender impacted their lives (both positively and negatively) are less of a focus. Yet, such work complements a rich historiography that explores many different political, economic, and religious facets of medieval Catalan Jewish communities.7 Some scholars, however, have brought together a focus on women and gender within a broader examination of medieval Jewish communities to provide a more nuanced representation of the past. This is the case of the work of Anna Rich Abad on the Jewish community of Barcelona during the second half of the fourteenth century; Elka Klein on Barcelona in the twelfth and thirteenth centuries; Rebecca Winer on Perpignan in the thirteenth century; and Sarah Ifft Decker on Vic, Girona, and Barcelona in the thirteenth and fourteenth centuries.8 But in the period after the cataclysmic violence of 1391 6. See, for example, Llop, ‘La fi de la comunitat jueva de Vic’; Blasco, ‘Las mujeres judías aragonesas y la escritura (siglos xiv y xv)’, ‘Mujeres judías zaragozanas ante la muerte’, and ‘Testamentos de mujeres judías aragonesas, 1401-1418’; and Aleixandre, ‘Dones jueves a la Girona baixmedieval’. Outside the Crown of Aragon, see also the work of Danièle Iancu-Agou and Andrée Courtemanche on Provence. See, for example, Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence, and Courtemanche, ‘Les femmes juives et le crédit à Manosque au tournant de xive siècle’.

7. The standard survey of the history of Jews in medieval Spain is still Baer, A history of the Jews in Christian Spain. While no general survey exists for the later medieval period, Yom Tov Assis’ The Golden Age of Aragonese Jewry offers a comprehensive study of the thirteenth and early fourteenth centuries. Teresa Aleixandre, Prim Bertran, Jaume Riera i Sans, Eduard Feliu, Christian Guilleré, Irene Llop, Josep Llobet i Portella, Josep Madurell i Marimon, and Gabriel Secall i Güell, among others, have published numerous works on individual Catalan Jewish communities.

8. Rich Abad, La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial; Klein, Jews, Christian society, and royal power in medieval Barcelona; Winer, Women, wealth, and community in Perpignan, c. 1250–1300; Ifft Decker, ‘The public economic role of Catalan Jewish wives’.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 95

up to the expulsions of 1492, the experiences of women in the grander narrative of medieval Catalan Jewish history during a time of great crisis has drawn considerably less scholarship.

In this article, we argue that including the study of Jewish women and conversas in the narrative of medieval Catalan Jewish history can help to nuance and deepen our understanding of Jewish communities more broadly in this period. In some cases, looking at these communities from the perspective of women adds greater complexity to the existing historiographical arguments which tend to focus on the effects of stagnation and decline of the late fourteenth and fifteenth centuries. At the same time, however, we also want to argue for the inclusion of Jewish women and conversas as part of the broader discussion of late medieval women’s history in Catalonia and the Crown of Aragon. As Elisheva Baumgarten has argued, religious groups did not live in isolation from one another. They lived in the same place, were aware of each other, saw each other, and were influenced by each other.9 As Baumgarten states, ‘the study of minority and majority women together has the potential not only of clarifying or describing specific aspects of women’s lives but also changing the broader historical conception of processes that characterized medieval European life’.10 This kind of analysis is particularly important when looking at conversas, who often straddled the Jewish and Christian worlds and, as our research suggests, used whatever legal, economic, and social aspects of those communities worked to their advantage.

Using largely notarial records from the Arxiu Històric de Girona and royal letters from about 60 chancery registers kept at the Arxiu de la Corona d’Aragó, from 1390 to the 1420s, this article will explore how examining a Jewish community from the perspective of women can expand our understanding of Catalan Jews in a crucial period. At this point, our arguments are tentative as we are still completing our analysis of the notarial registers in Girona from 1391 to 1450. Thus, the evidence for this article comes from 181 notarial registers, and approximately 584 notarial records which feature Jewish women, conversas, and Christian women in various roles.11 This evidence

09. Baumgarten, ‘A separate people?’, p. 214. See also Baumgarten, ‘Gender and daily life in Jewish communities’.

10. Baumgarten, ‘A separate people?’, p. 226.

11. Unlike other Catalan cities, Girona does not have Libri Judeorum, where all of the notarial documents involving Jews are collected into separate registers. For a discussion of such registers elsewhere, see Aleixandre (ed.), El ‘Liber Iudeorum’ núm. 90 de l’Aleixar (1344-1348).

96 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

demonstrates the active participation of Jewish women and conversas in the economy of fourteenth- and fifteenth-century Girona and shows the crucial role that women played as economic actors during a time of increasing crisis.

At the same time, it indicates that as wives, mothers, widows, and guardians, Jewish women and conversas worked to expand and protect the interests of their families, nurturing and solidifying networks within and across their communities. In these actions, Jewish women and conversas mirrored the activities of women across the Crown of Aragon during the later Middle Ages.

1. Context: the violence of 1391 and the Disputation of Tortosa The period after 1391 was a turning point for the history of Jews in Iberia. In 1391, riots erupted against Jews throughout Castile and the Crown of Aragon, leading to mass conversions and killings of Jews as well as the destruction of many communities. The wave of violence hit Girona on August 10, 1391. Girona had a population of 700–1000 Jews by the 1380s, making it the second largest Jewish community in Catalonia, behind Barcelona. At least 40 Jews were killed in the violence of 1391 in Girona. The bulk of the community survived by taking refuge in the Gironella tower, where they spent the following weeks until unrest subsided. Scores of Jews converted both on August 10 and in the weeks that followed as living conditions in the tower became more difficult.13 Yet, despite the well-known importance of these attacks for Jewish history and Iberian history, little work has been done to date regarding their impact on family and community.

12

12. On the pogroms of 1391 in Castile see Soifer Irish, ‘Towards 1391: The antiJewish preaching of Ferrán Martínez in Seville’; Valdeón Baruque, Los judíos de Castilla y la revolución Trastámara; Monsalvo Antón, Teoría y evolución de un conflicto social, p. 207–276; Mitre Fernández, Los judíos de Castilla en tiempo de Enrique III. In relation to the Crown of Aragon see the references in the note below and Wolff, ‘The 1391 pogrom in Spain’; Meyerson, A Jewish renaissance in fifteenth-century Spain, p. 20, 22–26; Riera i Sans, ‘Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391’, p. 213–225; Baer, A history of the Jews in Christian Spain, vol. 2, p. 99–102; Hinojosa Montalvo, The Jews of the Kingdom of Valencia, p. 21–46; Llop Jordana, ‘La fi de la comunitat jueva de Vic’; Gampel, Anti-Jewish riots in the Crown of Aragon and the royal response, 1391–1392.

13. For a detailed study of the violence in Girona and the political history of the community in the fourteenth century, see the works of Riera i Sans, especially ‘Els avalots del 1391 a Girona’; Els jueus de Girona; and Els poders públics i les sinagogues.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 97

In the years after the violence of 1391, the Jewish community of Girona faced significant challenges. Although the community had survived the attacks, documentation from the following decades provides strong evidence for its decline. Almost immediately, its members had difficulty fulfilling their tax burden, with Queen Violant requesting that city officials reduce the amount of taxes they had to pay in 1392.14 Such interventions by the queen to protect the Jews of Girona from fiscal ruin continued over the last decade of the fourteenth century. In late 1394, she mandated that Jewish property in Girona could not be seized for unpaid debts.15 A few months later, she granted the aljama a delay on payment of taxes for two years, alongside the right to collect new taxes on various essential goods.16 But the financial difficulties of the aljama persisted into the fifteenth century and found the community requesting further protection from the mounting fiscal challenges they faced.

Nearly two decades after 1391, the queen set up a special commission of leading members of the Jewish community to perform the difficult task of creating a plan to help the Jews fulfill their debts.17 Given the power to impose new taxes if needed, evidence from the 1420s and 1430s demonstrates that the commission was unsuccessful in reversing the fiscal fortunes of the community, which continued to shrink due to conversion and migration.18 As late as 1432, concerns about collecting appropriate taxes from the declining community were still on the royal radar.19 The antecedents to the difficulties that the aljama faced in the 1420s lay in the Disputation of Tortosa, which sparked severe crises for the community from 1415 to 1418. While the Jews of Girona did not experience widespread

14. ‘Ita que hodie remandenentes Judei in modica quantitate modum vivendi non habent immo ad solvendum onera quibus dicta aljama subest…’ Arxiu de la Corona d’Aragó, Registres de Cancilleria [hereafter ACA, Canc., reg.], 2041, 70v–71r (16/07/1392); ACA, Canc., reg. 2041, 86v–87r (26/03/1393): Queen Violant orders that any requests or suits regarding money that the aljama owes to her court should be sent straight to her. ACA, Canc., reg. 2041, 103v–104r (14/07/1393).

15. ACA, Canc., reg. 2042, 221v–22r (07/11/1394).

16. ACA, Canc., reg. 2042, 185r–v (Barcelona, 20/08/1400); 186r–v (25/09/1400).

17. ACA, Canc., reg. 2033, 48v–49v (04/04/1409).

18. In a letter from March of 1422 dealing with the appointment of five Jews to the council of the aljama, Queen Violant made constant reference to the shrinking of the community: ‘Com los juheus de aljama de Gerona sien en tanta diminució…’ See ACA, Canc., reg. 2034, 132r (09/03/1422).

19. ACA, Canc., reg. 2583, 132v–133r (30/03/1432).

98 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

violence in this period, Jaume Riera has argued that it was as catastrophic for the community as 1391.20 The outcome was another series of conversions alongside anti-Jewish papal legislation. The disputation began in February 1413 and rabbis from across the Crown of Aragon were mandated by papal order to attend. Its immediate result was the conversion of many rabbis and members of the Jewish elite from the Crown of Aragon, although such conversions did not initially include the Jews of Girona.21 It was not until 1415 that conversion began to affect the community in Girona, a result of ‘great vexations and inconveniences’22 Jews were facing due to papal restrictions on their credit transactions with Christians, increasing open attacks on their faith and its practice, and various other troubles they were subjected to by both ecclesiastical and local officials of the city.23 The crises of 1391 and 1415–18 frame the context of our article as they had a significant impact on the lives of Jewish women and conversas in Girona. They led, in some cases, to the breakup of marriages as one spouse converted while the other remained Jewish. The death of many Jewish men in 1391 resulted in many women suddenly finding themselves the head of their household. At the same time, these late medieval crises also led to the creation of many mixed families as ties of blood proved harder to sever.

This article is divided into two parts. The first section will examine marriage and the family in this period of crisis. Here we highlight both the importance of using marital and family documents as a means of exploring the active role of Jewish and conversa women in successful familial strategies, as well as how such documentation can deepen our understanding of the social impacts the Jewish community faced as a result of these late medieval crises.

The second section will expand from family life to women’s role in the economy by looking at their participation in the credit market of Girona. We will see that Jewish and conversa widows played a particularly significant role, of-

20. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 161–162.

21. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 162. The classic studies of the Disputation of Tortosa continue to be Pacios López, La disputa de Tortosa, and Riera i Sans, La crònica en hebreu de la disputa de Tortosa.

22. Quoted in Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 163, from a royal letter dated August 21, 1414.

23. See Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 162–165. For a discussion of the physical reduction of the size of the Jewish call as Jews increasingly sold property to local Christians, see Canal et al., ‘La forma urbana del call jueu de Girona’.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 99

ten acting on their own. We will also highlight how paying close attention to the economic activities of such women can tell us much about the effects of the violence of 1391 and the Disputation of Tortosa on local Jewish families.

The end of our article will provide some suggestions for future research, particularly regarding comparing the lives of late medieval Catalan Jewish and Christian women.

2. Marriage and the family By far, the topics most studied for Jewish women and conversas in medieval Catalonia are marriage and the family. Indeed, regardless of religion, women appear most frequently in the extant documentation that deals with the family economy in various ways.24 Contracting marriages in dowry contracts, acting as guardians and collecting inherited assets, negotiating service contracts for their children, donating assets to family members – notarial records provide clear evidence of the roles that women played within their families. As with Christian women, Jewish and conversa women were identified by their relationship to male members of those families in the documents. They always appear as ‘wife of…’, ‘widow of…’ or ‘daughter of…’.

Thus far, we have found no Jewish women or conversas in the notarial records from late medieval Girona without such identifiers.25 Across the religious spectrum, in the medieval period, women were legally, economically, and very likely socially, perpetually connected to either their marital or natal families.

In looking at the Jewish community in Barcelona during the late fourteenth century, Anna Rich Abad has argued that women remained in a per-

24. See Rich Abad, ‘Família, patrimoni i individualitat’, p. 375, and La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial; Planas, Na Blanca, jueva de Girona (s. XIV) and ‘Una pretesa interculturalitat’; Vinyoles, Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana (1370-1410) and ‘Nacer y crecer en femenino’; Winer, ‘Elite ideal or popular practice?’; Klein, ‘The widow’s portion’.

25. On the whole, it is very unusual to see women of any religion named without reference to a man in notarial records from the Crown of Aragon. The few examples that Dana Lightfoot has seen in the notarial records of late medieval Valencia, for example, involve prostitutes. See Arxiu de Protocols del Patriarca de Valencia, Protocols Notarials, 11425, Bertomeu Batalla (18/10/1456), n/f.

100 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

petual state of minority because they were always tied to a male relative – whether father, brother, husband, or son.26 Challenging scholars who purport that Jewish law designated women a domestic role that was equal in importance to the public role of men, Rich Abad states that in practice, while women might have some authority within the household, overall they were in a position of subordination to their fathers, husbands, and even, eventually, sons.27 Avraham Grossman’s study of Jewish women across medieval Europe highlights the ideology upon which arguments for women’s subordination were founded. Grossman explores the negative picture of women presented by late medieval Jewish philosophers which, influenced by the Creation story, presented women’s role as secondary: ‘he is the significant one and she is a kind of vessel or tool to assist him’.28 Emphasizing the destructive role of Eve, and likely influenced by Christian ideas, medieval Spanish philosophers noted women’s negative traits, such as lightheadedness, and their tendency to fall into temptation. Indeed, Maimonides commented that ‘the man is commanded to dominate and rule over his wife, such being the will of the Creator following the sin in the Garden of Eden’.29 Such authors cautioned men about the danger of choosing a ‘bad wife’, emphasizing that many women suffered from defective characters. Grossman notes that, in contrast, ‘one searches in vain for a complementary discussion of the woman who suffers from a “bad husband” ’.30 Thus, Jewish ideology mirrors that of Christian society, denigrating wives and emphasizing the need to subjugate them to their husbands for the good of society.

As evidence to demonstrate the subordinate position of wives in medieval Judaism, some scholars point to marital practices that were distinct from those of Christianity, such as divorce, bigamy, and levirate marriage. Indeed, the use of these practices and their impact on women’s status are greatly debated in the historiography of medieval Jewish women’s history across Europe. Jewish law allowed for divorce and bigamy under specific circumstances, which Rich Abad argues were dependent on the reproductive capabilities of women. Husbands were able to get a divorce or take a second wife if their

26. Rich Abad, ‘Família, patrimoni i individualitat’, p. 378.

27. Rich Abad, ‘Família, patrimoni i individualitat’, p. 376–377.

28. Grossman, Pious and rebellious, p. 10.

29. Grossman, Pious and rebellious, p. 14.

30. Grossman, Pious and rebellious, p. 18.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 101

first wife was infertile for ten years.31 Rich Abad sees levirate marriage as reinforcing this importance of fertility; the practice mandated that widows should marry a brother of their deceased husband if they did not have children.32 Although she notes that the use of divorce, bigamy, and levirate marriage were not common in late medieval Catalonia, there is evidence that such practices were used by Jewish communities on occasion.33 To Rich Abad and others, these traditions emphasize the status of wives as instruments of exchange, rather than actors within the kin group.34 But, as Avraham Grossman reminds us, ‘one must not blindly accept the negative image of women as reflecting the actual attitude toward women in society and in the family. There is a profound gap between this image, which originates in the words of sages and poets, and reality’.35 Much like in the study of medieval Christian marriage, it is important to emphasize the distinction between ideology and practice. We must consider the experiences of individual Jewish women through the use of documents such as notarial records. This evidence allows us to see how married women engaged in the family economy through dowry contracts, donation contracts, and documents detailing the management of familial assets. At the same time, looking at those records that primarily deal with marriage and the family can aid our understanding of the Jewish community in Girona during times of crises more broadly, providing another avenue to think about the connections between Christians and Jews during this period.

As yet, we have uncovered only twenty documents from Girona that detail the exchange of property at the time of marriage. But based on this small sample, mothers were closely involved in providing assets for their children to marry, both on their own as widows and alongside their husbands. In October of 1409, Cessua Alfrangi concluded a marriage contract with Astruga, the 31. Alexandra Guerson has shown that while in the thirteenth-century Crown of Aragon Jews were able to get licenses to marry a second wife without any reference to the infertility of the first wife, by the late fourteenth century the practice was limited to cases of infertility. See Guerson de Oliveira, ‘Coping with crises’, p. 135–140; Rich Abad, ‘Família, patrimoni i individualitat’, p. 377.

32. Rich Abad, ‘Família, patrimoni i individualitat’, p. 378.

33. In 1415, for example, Caravida Vidal from Girona requested a license to marry a second wife because his wife had passed child-bearing age. See ACA, Canc., reg. 2034 (08/01/1415), 28r and (23/05/1415), 35v–36r.

34. Rich Abad, ‘Família, patrimoni i individualitat’, p. 377.

35. Grossman, Pious and rebellious, p. 31.

102 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

daughter of the deceased Jew Salamó Bonafós de Sohal of Puigcerdà. Astruga was marrying with the permission of her mother, Briona, who provided the 800-sou dowry.36 Interestingly, this document does not indicate if these assets came from property Astruga had inherited from her father or if they belonged to her mother, Briona. Five years earlier, Taroç Deuslocrega and his second wife, Regina, provided a dowry of 90 pounds to his daughter Dolça at the time of her marriage to Leon Mossé Vives of Perelada.37 Although Regina was not Dolça’s mother, the contract indicated that she donated these assets to Dolça alongside her husband. In 1395, Salamó Saporta and his wife, Regina, donated a house to their son Vidal to act as a guarantee for the dowry of his future wife, Bonafilla. The document notes that Salamó and Regina can reside in the house for as long as they live (Salamó died three years later). The format that this contract is written in emphasizes the role of Regina in making this donation to Vidal, for it begins ‘We, Regina, wife of Salamó Saporta and Salamó Saporta, her husband…’.38 Every other contract we have looked at that involves married couples begins with the husband and then names his wife. Given the vast amount of documentation we have regarding Regina’s involvement in the credit market as a widow, it is not surprising that she played an equal role in the donation of assets to her son, alongside her husband. Later evidence makes clear that she was very engaged in the economic activities of her family once widowed.

The involvement of Jewish mothers in the marriage contracts of their children in Girona, both with their husbands and as widows, is not surprising, given the scholarship of other historians who work on Jewish women in Catalonia. This is especially true for historians who also use notarial documents as their evidence, such as Elka Klein and Anna Rich Abad. In her work on the thirteenth-century Jewish community in Barcelona, Klein notes that there are distinct similarities between Christian and Jewish law in relation to the family. She highlights specific areas of comparison, including marriage and widowhood, the role of widows in the management of their deceased husbands’ property, and women and marital assets. While Klein does demonstrate there were some differences, overall she argues that a shared notion of

36. AHG, Prot. Not., G11: 34, Joan Safont (19/10/1409), n/f.

37. See the three documents concluded on 09/02/1405 involving Dolça, her father and stepmother, and her new husband. AHG, Prot. Not., G6: 107, n/f, Francesc Vidal and G6: 105, Francesc Vidal (09/02/1405), n/f.

38. AHG, Prot. Not., G1: 147, Guillem Llobet (05/02/1395), n/f.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 103

the family influenced similar practices.39 A key aspect of Klein’s argument is Jewish acculturation to Christian legal practices, where there was a ‘permeable quality of the border between Jewish and non-Jewish jurisdictions’.

Along this border, ‘Jewish legal practice functioned in symbiosis with local custom’, including in the area of family law.40 Klein uses notarial documents, rabbinic opinions, and legal texts to analyze this ‘permeable border’ between Jewish and Christian practice in the area of family law. In our analysis of notarial records from late fourteenth and early fifteenth-century Girona, we find clear evidence of this acculturation, demonstrating not only a shared understanding of family law amongst Jews and Christians, but also a strong desire by Jews to use Christian legal practices, like employing notaries, to record familial arrangements involving only Jews. In some cases, these Latin documents are concluded alongside Hebrew ones. For example, the marriage contracts noted above all indicate that a ketubah contract had already been concluded in Hebrew between the families. In other cases, Jews request that Hebrew agreements be translated into Latin or Catalan, often for legal reasons. On August 16, 1392, Astruga, the wife of Mossé Saltell, came before the iudex ordinarius of Girona to ask that her ketubah contract be translated into Catalan or Latin.41 Astruga claimed that since the original document was in Hebrew and only people who were particularly learned in Hebrew could read it, it needed to be translated.42 It was not uncommon for Jews to request that Hebrew documents be translated into Latin or Catalan for legal purposes. Nor was it unusual for Jews to use Christian notaries to write Latin contracts for matters involving Jews alone. Such practices had existed in Catalonia since the thirteenth century.43 Yet the post-1391 context must be taken into account when thinking about the use of Christian notaries for concluding Jewish marital contracts and the translation of such agreements into Latin or Catalan. Four years after the cataclysmic violence of 1391, Regina and Salamó Saporta, leading members of the Jewish community in Girona and mentioned above, went to a

39. Klein, ‘The widow’s portion’, p. 148.

40. Klein, ‘The widow’s portion’, p. 148.

41. AHG, Prot. Not., G5: 400, Joan de Fontcuberta (16/08/1392), f. 163r–165r.

42. ‘Et ex quo est scripta in ebrayco non posset legi non explicari Romanaler [?] per querumcumque jurisdictionem presidentem nec aliquam aliam personam nisi dum taxat personam in letris ebraycis sufficienter eruditam et instructam…’

43. See discussion in Burns, Jews in the notarial culture, p. 30–31.

104 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

Christian notary to have a donation contract between themselves and their son drawn up, at the time of his marriage. Almost exactly one year after the attacks on the Jewish community, Astruga, the wife of Mossé Saltell, requested the translation of her ketubah contract. While Astruga does not indicate whom she is referring to as not able to read the Hebrew of her ketubah contract, the fact that she requested a Christian legal authority have it translated, and that it was translated into Catalan rather than Latin, suggests that her intended audience included both Jews who had little or no Hebrew and nonJews. In the first decades of the fifteenth century, we have other documents involving Jewish couples and widows who used Christian notaries to conclude various arrangements relating to marital property.

At a time when other evidence demonstrates growing tension between Christians and Jews throughout Catalonia, as local Christian officials in numerous communities, including Girona, started to harass the Jewish community in a variety of ways, we see Jews using Christian legal structures to draw up contracts that involved only members of their own community, including issues such as dotal agreements and marital donations that were supposedly governed by Jewish law alone.44 Although we can only speculate at this point, we suspect that increasing numbers of Jews turned to Christian notaries to conclude Latin versions of Hebrew documents in the decades after the violence of 1391, in particular after the turn of the fifteenth century. Their choice to do so likely reflected a desire to protect their assets in the best way possible, perhaps understanding that they may eventually have to turn to Christian jurisdictions to that end, despite communal autonomy. At the same time, as Robert I. Burns has discussed in relation to Jewish wills, having a Latin version of a Hebrew document was ‘enforceable at law and thus doubly secured [the actor]’.45 Burns also argues that the use of Christian notarial practices could help to achieve ends not prescribed by Jewish law, thus allowing Jewish wives, for example, to make use of the extensive protections that Roman law offered them in relation to dotal assets.46 On April 22, 1415, Bonanasch Alfaquí concluded a contract of marriage with Bonafilla, daughter of Naçim Ferrer. As a dowry, Bonafilla brought

44. It should be noted that Jews used Christian notaries to draw up other types of agreements that involved only Jews, including documents related to the credit market.

45. Burns, Jews in the notarial culture, p. 31.

46. For an analysis of the Roman law on dowries, see Wessell Lightfoot, Women, dowries and agency, p. 24–33, 153–155; Kelleher, The measure of woman, p. 48–80.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 105

4700 sous, donated by her father. This Latin contract indicated that the couple also had a Hebrew version of it drawn up on the same day.47 Bonanasch received a donation from his parents, Jafudà and Estel·lina Alfaquí, on the occasion of his marriage to Bonafilla, including half of a house that they owned in the Jewish call.48 We have already outlined some of the reasons why Bonanasch, Bonafilla, and their families likely chose to have Latin contracts drawn up by a Christian notary with the details of their marriage settlement; however, for this couple, access to Latin versions of their marriage contracts would prove especially useful in the coming years due to conversion. Within three years of his marriage to Bonafilla, Bonanasch Alfaquí had converted to Christianity and taken the name Lluís Joan Dala.49 Thus far in our research, we do not know if Bonafilla also converted, but other members of Bonanasch/Lluís’ family did convert, including his father, Jafudà, subsequently called Dalmau Dala, and his mother, Estel·lina (Elionor).

In thinking about the impact of conversion of Jewish families, we must make distinctions between the conversions which happened as a result of the violence of 1391 and the later conversions during the crises of the first couple of decades of the fifteenth century, particularly after the Disputation of Tortosa. One cannot dispute that mass conversion led to a reordering of familial life. In some cases, such families appear to have carried on normal kin relationships and actions, regardless of the fact that some family members were now Christian. Some such normative actions were performed by married couples where one spouse was Jewish and the other was a converso. We have a number of notarial instruments from 1391 to 1407 that demonstrate such activities. In one such document from July 1407, Salamó Samuel and his wife, Ester, both Jews, alongside Orfila, a Jewish woman, and her husband, Pere de Burdills, a converso, made a contract with a Christian carpenter to complete a series of renovations on a house the two couples owned in the Jewish quar-

47. AHG, Prot. Not., G11: 40, Joan Safont (22/04/1415), n/f.

48. Ibid.

49. We do not know the exact date of Bonanasch/Lluís’ conversion, but in a series of documents from September 1418 he is named as Lluís Joan Dala, converso. See AHG, Prot.

Not., G11: 41, Joan Safont (14/09/1418), n/f and AHG, G11: 41 (29/09/1418), n/f. As our article discusses, Jewish wives did not always convert/were not always converted with their husbands, especially in the violence of 1391; however, the conversions that happened in the 1410s tended to involve multiple family members, so it seems likely that Bonafilla did convert and that we have simply not yet encountered her as a conversa in the documentation.

106 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

ter in Girona.50 While these somewhat formulaic documents, focused only on financial and contractual issues, make it difficult to determine the state of the marital relationship between Orfila and her husband, Pere, as noted above, notarial instruments were very careful to describe those involved in such contracts with as specific details as possible, making sure to always relate women to their husbands or fathers. In the contract, Orfila is referred to as a Jew and named as the wife of her convert husband; the Latin instruments do not use the word ‘olim’, once, to refer to her relationship but only ‘uxor’, wife.

We can perhaps infer, then, that this couple, despite the fact that the husband was now a converso, had continued to live together and act as husband and wife; activities which included tending to the maintenance of their family home.

While evidence from the notarial archives in Girona demonstrates that a few couples remained together after conversion in the wake of the violence of 1391, we have considerably more documentation for such mixed couples after the Disputation of Tortosa in the second decade of the fifteenth century. As noted above, conversion did not begin to impact the Jewish community in Girona until after 1415, with most conversions happening from 1417 onward.

There are a variety of reasons why these conversions were different from those which took place as a result of 1391; many happened as a result of fiscal pressures that the Jewish community was facing, for example.51 In the context of married couples, however, the central distinction with the post-Disputation of Tortosa conversions is that all of them initially involved husbands but not their wives. Indeed, our research has found that wives often did not convert until several years after their husbands, and in some cases it appears they remained Jewish, despite increasing pressure from the inquisition, the local bishop, and local secular authorities.52 One such example is Bellaire, the Jewish wife of Guillem Bernat Desmaestre, a converso from Girona. The son of the rabbi Bonastruch Desmaestre, Guillem converted in May of 1418. Yet in the months and years after his conversion, he continued to act on behalf of his Jewish wife in notarial documents, even serving as procurator alongside his father in administering debts owed to Bellaire by various Christians.53

50. AHG, Prot. Not., G6: 116, Francesc Vidal (23/07/1407), n/f.

51. See Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 161-174.

52. Guerson and Wessell Lightfoot, ‘Mixed marriages’.

53. For example, AHG Prot. Not., G7: 83, Antoní-Bernat Ferran (20/9/1418), n/f.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 107

Such mixed families were not unusual in early fifteenth-century Girona and their presence served as a source of conflict between the king and local ecclesiastical and secular officials.54 The maintenance of family homes alongside the management of economic assets provides evidence of the daily lives of mixed married couples in late medieval Girona. However, such normative behaviour is not just evident amongst spouses, but also within parent-child relationships, particularly in relation to dowry donation and inheritance. We have some examples of families where adult children were converted and parents were not. Such shifting of familial relationships raises questions of how issues like inheritance of family property would be dealt with if one or more of the heirs was now a convert. Unlike elsewhere in medieval Europe, in the Crown of Aragon secular law often protected the property rights of converts. King Jaume I issued a decree in 1243 protecting conversos’ rights to their own property and to any property ‘due to the convert by right of kinship’.55 King Jaume’s decree also protected the property rights of the converso’s Jewish kin by determining that they may be able to claim what would had been their rights if the said converso had died a Jew.56 Our notarial evidence shows many conversos carrying on property settlements as if nothing had happened. In March of 1399, Constança, a conversa and wife of Pere de Rexach, collected a debt owed by Pere Salera to her deceased mother’s estate. This debt was worth 20 sous and was part of the assets that Constança inherited from her mother.57 Five years earlier, in 1394, this same mother and daughter concluded a dowry donation contract. In that contract, Astruga (the mother), as the widow of Astruch Lo-

54. Guerson and Wessell Lightfoot, ‘Mixed marriages’ and ‘Jewish families, conversion, and the creation of stepfamilies in Girona after the anti-Jewish violence of 1391’.

55. The statute of James I, dated March 12, 1243, was issued during an ecclesiastical council in Lleida. It is published in Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, p. 217–219, this passage on 217–218; the full text is also available in a letter from Innocent IV to the Archbishop of Tarragona published in Grayzel, The Church and the Jews in the XIIIth century, p. 254–257, doc. 105: ‘He shall not, on this account, lose aught of the real or chattel property which was his before, but, on the contrary, shall have it and hold it wholly, securely, and freely, and shall, by our authority, possess himself of his patrimony and of property due to the convert by right of kinship. Moreover, the children and relatives of the said convert shall be able to claim nothing of his property while he is alive, and after his death only that which they would have been able to claim reasonably if he had died a Jew or a pagan.’

56. Ibid.

57. AHG, Prot. Not., G7: 72, Bernat Pintor (12/03/1399), n/f.

108 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

bell Gracià, donated a dowry to Constança on the occasion of her marriage to Pere de Rexach, a Christian.58 Constança’s dowry from her mother was 10000 sous, considerably higher than most women marrying in this period, on a par with the dowries of Jewish and Christian women from the wealthiest and most prominent families in Girona. Indeed, Constança’s father, Astruch Lobell Gracià, was one of the secretaries of the aljama.59 Her new husband, Pere, was also of high status as he was referred to as ‘venerable’ in the notarial instrument of donation.

In some cases, it was the parents who converted. We have found a number of contracts relating to Jewish children of converso parents. An example of such a mixed family is the Falcós, one of the most prominent Jewish families in Girona, who appear frequently in the notarial records. Some members of the Falcó family were converted in 1391, including Jucef Falcó and his wife, Astruga, who became Pere de Banyoles and Blanca.60 But not all the Falcós converted in 1391 or even in the early years of the fifteenth century. Falcó Bellshom and his wife, Regina, converted in 1417, becoming Bernat Falcó and Blanca.61 The couple had at least six surviving children: five who had converted to Christianity and one, a son called David, who remained Jewish.

While both parents included David in their wills alongside his siblings, leaving him his share of the family property, it seems that at least the father tried to encourage his son’s conversion to Christianity. When he wrote his will, in 1428, Bernat Falcó appointed his wife his universal heir, leaving cash allowances for all his children. He noted, however, that if David converted to Christianity before his death, he would become his universal heir instead of his mother.62 That David did not convert is clear from his mother’s own will in 1437, in which she makes no request for his conversion and leaves him the

58. AHG, Prot. Not., G5: 439, Bernat de Dons (10/02/1394), f. 45v–46r.

59. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 111–112.

60. Although we do not focus on her in this article, Blanca de Banyoles was the core of much of our early research into the impact of the 1391 violence on Jewish women. We have a large corpus of documents involving her actions as a widow (Pere died in 1392) and during her second marriage to the convert Ferrer de Montcada from Barcelona. In these documents, Blanca acts as guardian of her son Miquel and usufructuaria of her first husband’s assets. See also Planas, Na Blanca, jueva de Girona (s. XIV).

61. For a discussion of their conversion, and that of their children, see Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 172.

62. Planas, ‘Convivència, pervivència, supervivència’, p. 460–462. See the will in AHG, Prot. Not., G4: 61, Bernat Ferrer Sasala (05/10/1428), f. 233v–234v.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 109

same amount of money as his other siblings, with the exception of the oldest, who is named universal heir.63 Examples of mixed families who carried on as before, such as those of Orfila, a Jewish woman married to a converso; of Constança, a conversa whose mother remained Jewish; and of Blanca, a conversa whose son remained Jewish, abound in the notarial registers and are not surprising. Mark Meyerson’s recent study of the Jewish community of Morvedre in the years following the violence of 1391 has shown that many Jews felt deeply committed to supporting their former coreligionists.

While some married couples and kin groups were able to continue normative relationships and actions despite the conversion of some members, we want to make clear that there were also cases of conflict. Thus far our evidence suggests that tensions arose particularly within married couples where spouses were now of different religions. We have two such cases from the fall of 1391 in Girona involving married couples: Constança and Issac Rovén; and Tolrana, a Jewish woman, and her husband, Francesc Guillem de Vilareig, a converso. In Constança’s case, she was seeking the return of her dowry from Issac on the grounds that she was now a Christian and thus her marriage to him was no longer valid. Issac agreed that their marriage was annulled due to her conversion, but disputed her claim that this allowed the return of her dowry, stating that conversion to Christianity was not a valid reason for dowry restitution.64 The situation of Francesc and Tolrana was somewhat different, as Francesc was seeking not the dissolution of his marriage to Tolrana, but the enforcement of it. Dated September 27, 1391, just over a month after the attacks on the Jews in Girona, and only a few days after the attack on the Gironella tower, the relevant notarial document states

63. Planas, ‘Convivència, pervivència, supervivència’, p. 460–461; AHG, Prot. Not., G4: 203, Berenguer Ferrer Sasala (17/04/147), f. 91r–92r.

64. AHG, Prot. Not., Castelló d’Empúries: 480, Pere Pellicer (28/11/1391), n/f. Constança is the same conversa we discuss above, who married Pere de Rexach in 1394. Given the donation by her mother, Astruga, for her dowry, it appears she was unsuccessful in regaining her original dowry from Issac. See also Planas, ‘Béns de dones, llegats d’amor’. We do have examples from the post-Disputation of Tortosa period where Jewish women were successful in regaining their dowries from their convert husbands. In these cases, the couples remained married for several years after the conversion, only separating after the inquisition became involved. See Guerson and Wessell Lightfoot, ‘Mixed marriages’. For an example of a dowry restitution contract between a converso and his Jewish wife, see Prot. Not. G4: 79, Berenguer Ferrer Sasala, (21/11/1421), n/f. In this document, the converso Pere Joan Falcó restores a dowry of 3300 sous to his wife, Regina. The couple were married in 1409 and Pere converted in 1417.

110 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

that Francesc is requesting that Tolrana return to live with her husband, even though they were of different faiths.65 At the time the document was concluded, Tolrana was still living in the Gironella tower; in fact, part of this notarial instrument was concluded on the steps leading to the tower. Tolrana refused to return to live with Francesc as husband and wife, and also indicated she did not wish to leave Judaism for Christianity.

The Christian authorities present at this dramatic scene on the steps of the Gironella tower were hopeful that Tolrana would return to her convert husband, expecting the couple’s reunion would then lead to her conversion. This expectation underlay canon law precepts on the continuation of marriages between Jews and converts, although the status of such unions was debated by canonists due to the lack of scriptural clarity. St. Paul had discussed mixed marriages in 1 Corinthians but medieval canonists disagreed on how his words should be interpreted.66 For some, Paul’s comments argued for legal separation without the opportunity of remarriage,67 while for others they justified dissolution of the union, thereby giving the right to remarry.68 Canon law indicated that in situations such as that of Tolrana and Francesc, the convert could remarry when a Jewish spouse refused to convert or stay living with the Christian, thus nullifying their Jewish marriage. In the end, however, evidence from Girona supports David Nirenberg’s point that divorce was not necessarily a ‘foregone conclusion’ in cases of conversion. In some cases, couples chose to remain together, functioning as they always had as husband and wife.69 In others, conversion seemed to create a path from which they could not turn

65. Romano, Per a una història de la Girona jueva, vol. 2, p. 615–617.

66. Brundage, Law, sex, and Christian society in medieval Europe, p. 61; Brundage, ‘Intermarriage between Christians and Jews’, p. 28.

67. Brundage, ‘Intermarriage between Christians and Jews’, p. 28.

68. Gratian argued that mixed marriages should be dissolved, but later commentaries on this topic were gendered. Johannes Teutonicus stated that if a woman converted, ‘she should leave her husband, lest he recall her to her former error.’ However, if the husband was the convert, the couple should remain married, ‘for women are more easily influenced by a man than the other way around.’ Gratian did make a distinction between cases in which the nonChristian spouse left the Christian spouse and cases in which they continued to cohabitate.

If the non-Christian spouse left, the Christian spouse was allowed to remarry; if the nonChristian spouse stayed, the Christian spouse would be able to obtain a separation but could not remarry. See Brundage, ‘Intermarriage between Christians and Jews’, p. 244.

69. Nirenberg, Communities of violence, p. 144.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 111

back, driving an unpassable wedge between the couple. It seems likely that the circumstances and sincerity of the spouse’s conversion played a role in the outcome of such marriages, although this point is difficult to prove given the extant sources.

Conflict over conversion did not only arise between husbands and wives, but also existed across broader kin groups. In 1419, a young orphaned Jewish woman named Tolrana approached King Alfons for help in converting to Christianity, claiming that she was being prevented from doing so by Jewish family members. Her father, Dalmau Benet, had converted on March 4, 1417, after offering to become a Christian in order to secure a pardon for a Christian convicted of killing a Jewish couple in nearby Caldes de Malavella.70 By the fall of 1418, Dalmau had died, leaving Tolrana as his universal heir. Her appeal to the king for aid in 1419 was successful and she was placed under royal protection and given a new guardian, her maternal uncle Lluís de Cardona from Solsona.71 A few months later, Tolrana converted to Christianity, taking the name Francina. Soon after, she married another uncle, her father’s half-brother Asbert Benet, also a recent convert.72 As Jews, the Benet family were extremely prominent in Girona, with various members retaining important posts in the governance of the community. Their fortunes improved upon conversion, even though not all the Benets converted to Christianity and evidence suggests there were some potential divisions within their kin group.

While the notarial archives of Girona are rich in sources that allow us a glimpse into the family lives of Jews and conversos at the turn of the fifteenth century, they are even more valuable for considering the economic roles that women played in this community. Indeed, these two aspects of Jewish and converso society are linked, as women were most often active economically in relation to familial property. The next section of our article will focus on the economic role of Jewish and conversa women in relation to the credit market of late medieval Girona.

70. See Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 173.

71. ACA, Canc., reg. 2470 (15/02/1419), f. 1r and (04/03/1419), f. 6v.

72. Guerson and Wessell Lightfoot, ‘Jewish families, conversion, and the creation of stepfamilies in Girona after the anti-Jewish violence of 1391’.

112 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

3. Economic activity: Jewish and conversa women in the credit market The credit networks of Jewish and Christian women in Girona were part of a much broader system of credit that played a crucial role in the late medieval European economy. Urban and rural men and women acted as both creditors and debtors as a means of investing assets and ensuring they could conduct the business of everyday life. Scholars such as William Chester Jordan have argued that women tended to loan money to one another, particularly for emergency needs. Jordan and others state that women, in general, engaged in smaller credit transactions, both as creditors and debtors, than men.73 Evidence from across medieval Europe demonstrates the key role that Jewish women played in such credit transactions. Avraham Grossman highlights that Jewish women in northern Europe assisted their husbands and conducted business on their own as investors and borrowers, arguing that this was on a larger scale than Sephardic women.74 A growing body of research by scholars working on medieval Spain, however, including that of Sarah Ifft Decker on Girona, Vic, and Barcelona in the early fourteenth century, Anna Rich Abad on Barcelona in the late fourteenth century, and our own work on Jewish women in Girona at the turn of the fifteenth century, is nuancing that argument, demonstrating the strong presence of Jewish women, as wives and especially widows, in the credit markets of Catalonia. While many of these women did engage in smaller credit transactions, we also have examples of Jewish women who managed dozens of investments, some of them substantial, involving both their own property and that of their husbands (as usufructuraria) and children. In contrast to Jordan’s evidence for France, only a minority of the Jewish women in Girona engaged in credit transactions solely with other women. The vast majority conducted business with Christian men or Christian couples, some of whom lived in Girona, although most were from the numerous rural parishes surrounding the city. The networks that Jewish women developed with rural Christians were reflective of geographical shifts in the credit market of late medieval Girona, which saw a decreasing presence of Jews in urban transactions. While it is difficult, at present, to

73. See, for example, Angelos, ‘Investment and credit,’ p. 407–408; Angelos, ‘Urban women, investment, and the commercial revolution of the Middle Ages’, p. 257–272; Jordan, Women and credit in pre-industrial and developing societies; Jordan, ‘Jews on top’.

74. Grossman, Pious and rebellious, p. 113. See also Klein, ‘Public activities of Catalan Jewish women’.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 113

draw definite conclusions on the impact of the violence of 1391 on the role of Jews in the credit market of Girona and the surrounding area, it does seem that in the months after August 10, 1391, Jews did engage in credit transactions of varying kinds with one another and Christians (largely from the countryside), with the extant documentation thus giving the impression that it was business as usual.

Although Jewish sages argued that women should preserve their privacy and modesty at all times – an injunction that ran contrary to the public demands of engaging in business – Jewish women throughout the medieval world played an active role in the economic life of their families. Avraham Grossman points out that ‘there is no reason to be surprised at the important role played by widows in commerce, in loaning on interest, and in managing the estates left by their husbands, nor in the willingness of the sons to allow them to continue in managing the affairs of their fathers. The wives were active in these businesses during their husbands’ lifetime, knew their commercial secrets, and in effect there was no substitute for them in terms of continuity of activity and their ability to collect money from debtors, especially non-Jews.’75 Such activity, Grossman stresses, enhanced the public image of women and their role in the family. Among these women, widows were particularly active,76 and in this sense Jewish women were not different from their Christian neighbours.77 For Christian widows, the ability to continue their deceased husbands’ economic activities depended upon their socioeconomic status and the rights granted to them in testaments. In late medieval Europe, it was not unusual for the widows of Christian artisans to continue running the workshops of their husbands until they remarried or their sons came of age. For example, Teresa Vinyoles and Pierre Bonnassie have explored the essential role that wives played in artisanal workshops in fifteenth-century Barcelona, as well as the expectation that widows would run these businesses upon the death of their husbands.78 As these women worked alongside their husbands while they were alive, artisan widows were seen as the best managers of their workshops upon their deaths (although it must be noted that this position was seen

75. Grossman, Pious and rebellious, p. 112.

76. Grossman, Pious and rebellious, p. 111–112.

77. Grossman, Pious and rebellious, p. 115.

78. Bonnassie, La organización del trabajo en Barcelona a fines del siglo XV, p. 103–104; Vinyoles, Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana, p. 35.

114 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

as temporary; a stop-gap until a permanent male artisan could resume control). Testamentary practices in the late medieval Crown of Aragon also demonstrate that men felt their widows were more than capable of managing their estates. An analysis of testaments from fifteenth-century Barcelona found that more than a third of men gave their widows usufruct rights to their estates.79 In some cases these women were also named tutors of their children.

Similar evidence from Valencia indicates that such practices were widespread in the Crown of Aragon, particularly amongst those of lower and middling socioeconomic status.80 Therefore, much like Jewish women, Christian widows were seen as potentially the best managers of their deceased husbands’ property because they had worked alongside their husbands during marriage, and were more than capable of continuing their economic activities to the benefit of the family. A closer look at the economic activities of Jewish women and conversas in late fourteenth- and early fifteenth-century Girona can tell us much about credit networks in a period of crisis, but also the roles women played alongside their husbands or in place of their husbands in this crucial period.

On June 27, 1398, Regina, the widow of Salamó Saporta, paid 65 sous to Nicola, the widow of Bernat de Bell-lloc, as an annuity for a violari. Five years earlier, another Regina, the widow of Mossé Falcó mentioned in the introduction to this article, received a payment of 55 sous from another Nicola, the wife of a local barber. These examples are only two of the many cases we have found at the notarial archives in Girona of Jewish and Christian women engaged in the credit market. What these two Reginas and two Nicolas had in common, other than their names, is the fact that they were all fulfilling terms of contracts originally created by their husbands. While we have a few examples of elite Jewish and Christian women lending money through various credit mechanisms, most of the women we have found were widows left in charge of their family’s assets.

In the case of Regina Saporta,81 as a widow she had the usufruct of her husband’s estate and administered it with her son, who sometimes appeared alongside her. It seems that having grown sons did not prevent widows from

79. Equip Broida, ‘La viudez, ¿triste o feliz estado?’, p. 33; also see p. 29.

80. Wessell Lightfoot, Women, dowries and agency, p. 87.

81. In the medieval period, women would not have used surnames as identification; however, for the sake of clarity, we are using them here to distinguish between the two Reginas.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 115

managing affairs on their own. As we saw in the introduction, Regina Falcó had four grown sons when her husband died. Yet, she frequently appeared conducting transactions on her own. In March of 1399, she concluded a loan contract with Guillem Massana, Jr. from Vilablareix worth 61 sous, to be paid at the next feast of St. Peter and Felix.82 About a year later, she arranged a loan with Joan Costa, a wooldresser from Girona, and his wife, Bartolomeva, for 64 sous, due six months later.83 Regina Falcó made numerous other credit transactions without the involvement of her sons in the years leading up to their deaths.

Although most of the Jewish women active in the credit market in Girona were widows, we do have some examples of married women conducting business with both Christians and Jews without their husbands. In February 1405, Amoretes, the wife of Jucef Astruch, sold a debt of 17 pounds 10 sous owed to her by a Christian couple to Mossé Belshom.84 A year later, in March of 1406, Bonafilla, the wife of Bonet Vidal, created a loan (mutuum) agreement with Pere Franch de Serra from Ullastret and his wife. Bonafilla gave the couple 27 pounds 10 sous, setting a repayment schedule of 110 sous per year on the feast of St. Michael until the entire debt was repaid.85 Amoretes and Bonafilla acted on their own in concluding these credit transactions and the contracts do not indicate where the assets they were using originally came from. Other notarial documents, however, provide clues about property held by married Jewish women outside of their marital assets. On March 4, 1404, Astruga, the wife of Vidal de Bases, and Bonafilla, the wife of Hasday Taroç, absolved a Christian couple and their son of debts owed to their deceased father, Naçanell Cerç, as part of a loan originally established between the family and Naçanell in 1392. The sisters, Astruga and Bonafilla, had each inherited half of their father’s estate, which was considerable. Naçanell Cerç had served as clavari, or tax collector, for the aljama in the 1380s and 1390s.86 He died early in 1400. The sisters appeared in many other documents, sometimes acting on their own, in other cases with their husbands, and in still others with one of their husbands as their procurator. Inheritance from paternal as well as maternal estates is one method by which Jewish women gained

82. AHG, Prot. Not., G7: 72, Bernat Pintor (24/03/1399) n/f.

83. AHG, Prot. Not., G6: 90, Francesc Vidal (19/05/1400), f. 58v–59r.

84. AHG, Prot. Not., G6: 107, Francesc Vidal (09/02/1405), n/f.

85. AHG, Prot. Not., G6: 110, Francesc Vidal (29/03/1406), n/f.

86. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 132, 135, 139.

116 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

the assets they used to engage in credit transactions. As Elka Klein has argued, Jews tended to divide their property among a group of heirs, which included married and unmarried children, and grandchildren.87 Jews at the turn of the fifteenth century were still following that practice, as the example of Naçanell Cerç’ estate mentioned above illustrates.

Perhaps more importantly for this essay, a closer look at the economic activities of Jewish women in Girona allows us to get a glimpse of the consequences of the anti-Jewish activities that marked the early fifteenth century.

One clear example is that of Bonafilla, the wife of Bonastruch Desmaestre.

In 1408, Bonastruch was listed among the five wealthiest Jews of the community, who were together entrusted with managing the economic affairs of the aljama of Girona.88 As wealthy Jews, it is not surprising to find that both Bonafilla and her husband appear in scores of credit documents, both lending and borrowing money as well as buying and selling property, throughout the early fifteenth century. Bonafilla herself appeared in at least eleven documents between 1405 and 1423. What makes Bonafilla’s example interesting is that a closer look at her activity shows that nine out of those eleven documents were issued between March of 1413 and April of 1415 and that during this period her husband was notably absent from the notarial records. We know that in February of 1413 Bonastruch Desmaestre was one of the rabbis required to attend the Disputation of Tortosa.89 It is not, then, surprising to see Bonafilla appear as procurator for her husband in a credit transaction in March of 1413.90 Most of Bonafilla’s activities, however, are in 1415, when she acted in at least seven different contracts, lending money to local Christians or buying credit, all under her own name, without reference to her husband.91 It is unclear whose property she was managing in the operations she engaged in; what we do know is that in 1414 Bonastruch left the disputation without permission and in retaliation the pope ordered that royal officials not execute any debts Christians owed him.92 Bonafilla seems to have stepped in for her

87. See Klein, ‘Splitting heirs’, p. 49–71.

88. ACA, Canc., reg. 2033, f. 21v (09/07/1408).

89. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 162; see also Bonastruch Desmaestre’s account of the disputation in Riera i Sans, La crònica en hebreu de la disputa de Tortosa.

90. AHG, Prot. Not., G11: 38, Joan Safont (04/03/1413), n/f.

91. See, for example, the series of documents dated March and April of 1415 in AHG, Prot. Not., G11: 39, Joan Safont.

92. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 162.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 117

husband to engage in investments herself while her husband sought a reprieve from Queen Violant. By 1416, Bonastruch was back in business, selling property in the Jewish quarter of Girona while his wife disappeared from the notarial records.93 We find her again in 1423, when her husband was once again in trouble with local authorities.94 In a period marked by increasing conflict between Jews and local authorities, Jewish women often found themselves having to step in to safeguard family interests.

The business that Bonafilla and other Jewish women engaged in involved Jews and Christians, men and women. This evidence is in contrast to that found by scholars such as William Chester Jordan for France. Of approximately 200 documents in which Jewish women or conversas appear dealing with loans or the buying and selling of credit instruments, only eight are contracts between two women, with no men involved. Of those eight contracts, nearly all (seven) refer to credit operations contracted by the woman’s husband or father and inherited either by her or by her children. For example, the payment of 65 sous that Nicola, the widow of Bernat de Bell-lloc, received from Regina Saporta in June of 1398, mentioned earlier in this article, was an annuity for a violari first contracted by their respective husbands in April of 1391.95 In August of 1398 Regina, the widow of Salamó Saporta, would make a payment to another Christian widow, Guillema, for a violari contracted between Regina’s late husband and Guillema’s, Ramon de Casanova. In other words, women were not seeking to do business only with other women. Nearly all the Jewish or Christian female lenders we have encountered lend to men, often directly. Bonafilla, the widow of Belshom Mossé Falcó, lent money on seven different occasions between 1399 and 1406 and in each case the debtor was a local Christian.96 Estel·lina, wife of Jafudà Alfaquí, lent money to

93. ACA, Canc., reg. 2034, f. 52v–53r (03/07/1416).

94. In July and September of 1423 Bonastruch Desmaestre was at the royal court appealing various actions against him taken by the local bailiff. See ACA, Canc, reg. 2036, f. 3r (30/07/1423), and f. 5r–v (02/09/1423). While in Barcelona, he appointed his wife his procurator and she appeared in November contracting business in his name. AHG, Prot. Not., G10: 70, Berenguer Vidal (02/11/1423), n/f.

95. AHG, Prot. Not., G6: 87, Francesc Vidal (27/06/1398), f. 85v–86r.

96. See AHG, Prot. Not., G7: 72, Bernat Pintor (29/03/1399), n/f; from the notary Francesc Vidal: G6: 94, (29/11/1403), n/f.; G6: 105 (13/11/1404), n/f; G6: 110 (02/01/1406), n/f and (02/03/1406), n/f; G6: 112 (06/08/1406), n/f.

118 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

the Jew Caravida Vidal in the amount of 45 pounds in 1415.97 A few days later, she concluded another loan with a Christian man, Ramon de Manso, for 36 florins. A couple of months earlier, Estel·lina had bought a censal from another Christian man, Bernat Bous.98 Both Estel·lina and Bonafilla are representative of the Jewish and conversa women we found engaging in the credit market of late medieval Girona, who frequently conducted business with Jewish and Christian men as well as other women.99 Jewish women and conversas, however, did not always act alone. They also relied on the help of procurators in conducting business. On July 31, 1392, a Jewish widow called Desiyada sought a notary in the city of Girona to officially appoint her son, Astruch Vidal, her procurator to act in her name in cases of debt owed to her or to her late husband, Vidal de Claramunt.100 Desiyada gave her son broad powers to file petitions, start legal actions, swear oaths, execute debts, enforce decisions; in short, to do anything legally necessary to manage the credit owed to her and/or to her late husband. A little over a month later, at the beginning of September, another Jewish widow, Astruga, would appoint her son Naçim Ferrer as her procurator. Unlike Desiyada, Astruga wanted her son to take care of very specific business – representing her in the sale of a particular piece of land.101 Desiyada and Astruga were not unusual in their use of procurators. Both Jewish and Christian laws allowed the use of agents in business transactions.

Procuratorships had been recognized in Jewish law since ancient times due to the importance of commerce in Jewish society. The Talmud had it enshrined that ‘a man’s agent is as himself’ and in Jewish law an agent could even contract marriage or divorce as a representative for one of the parties (although an agent could not represent a principal during a betrothal). The only requirement in terms of who could be appointed was that the two sides enjoy legal capacity. This stipulation disqualified the deaf, the mute, and minors.

097. AHG, Prot. Not., G11: 39, Joan Safont (05/07/1415) and (15/07/1415), n/f.

098. AHG, Prot. Not., G11:40, Joan Safont (02/05/1415), n/f.

099. While the majority of Jewish women and conversas engaged in the credit market were from the elite families of Girona, there are some cases involving women from less wealthy families. For example, in 1406, Pandina, the widow of Astruch Bonnasim of Girona, engaged in a series of credit contracts with Christian men from the surrounding countryside. See Prot.

Not., G9: 34, Pere Pinós (26/1/1406) and (29/1/1406).

100. AHG, Prot. Not., G5: 416, Francesc de Cantallops (31/07/1392), f. 82v–83r.

101. AHG, Prot. Not., G5: 400, Joan de Fontcuberta (05/09/1392), f. 182r.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 119

Jewish law also prohibited the appointment of a procurator who was not Jewish to perform legal acts such as buying and selling.102 The contracts we deal with in this paper, however, were concluded under Roman civil law since they were drafted by Christian notaries.

As in Jewish law, procurators under Roman civil law fulfilled a variety of functions, acting on behalf of clients in legal transactions. They could represent clients in civil trials or act as general managers of their clients’ businesses and affairs.103 Procurators could be appointed for future actions, under particular conditions (such as the absence of the client), indefinitely, or for specific times.104 Only those able to act in a legal capacity could serve as procurators, thus, as in Jewish law, they must not be minors, deaf, or mute. Roman law did not bar Jews nor women from serving as procurators (although it did limit the ways in which women could act legally on behalf of others);105 however, some Romanized medieval law codes, such as the Furs de València, did state women should not act in this capacity.106 Yet notarial evidence from Valencia demonstrates that women were appointed as procurators, often by their husbands or other family members. In Girona, the laws of procuratorship followed those of the Corpus iuris civilis and thus provided Jewish widows with the ability to appoint Christian or Jewish men OR women to act on their behalf. Exploring the choices that Jewish widows made regarding their procurators and the reasons why they hired such people will take up the rest of our paper.

For most women, family members were the obvious choice to represent their legal interests. Many women employed their sons, as in the examples at the beginning of this paper, or brothers; some would employ their sons-in-law or brothers-in-law as well. Such was the role Hasday Taroç played – he appears as procurator for his wife and married sister-in-law as well as for his widowed mother-in-law.107 Naçanell Cerç, mentioned earlier and an extremely busy moneylender who was also an active member of the aljama adminis-

102. Encyclopaedia Judaica, vol. 1, p. 453.

103. Corpus iuris civilis, Digesta III-III-I (1–3).

104. Corpus iuris civilis, III-III-3; III-III-4.

105. Corpus iuris civilis, Digesta III-III-XLI. 106. Furs de València, vol. II, llibre II, rúbrica VIII, 1 (p. 181).

107. AHG, Prot. Not., G6: 90, Francesc Vidal (07/07/1400), f. 118v-119r.

120 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

tration, appears in 1394 and 1397 representing his mother and his sister.108 We have found at least one case of a widow being represented by her brother.109 While relying on one’s male relatives was the most obvious choice, our evidence shows that it was more common for Jewish women to use the services of men unrelated to them by blood or marriage as their procurators. Of the cases we found to date, these men tend to either hold prominent positions in the aljama or be particularly active businessmen – and, thus, men who were routinely seeking notarial services. Taroç Deuslocrega, for example, represented 18 Jewish women as procurator. Although he does not seem to have occupied high positions within aljama administration, Taroç appeared often in the notarial registers at the time, either collecting debts owed to him by Jews or Christians, or as procurator for any number of people. In addition to acting as procurator for Astruga, widow of Astruch Ravaya; Bonafilla, widow of Abraham Ravaya; and her unmarried daughter Astruga, he also appears in our documentation representing Jewish officials of a nearby town who needed to pay the debt they had with a local Christian.110 Not only was Taroç Deuslocrega a frequent customer of the local notaria of Girona, but the women who hired him were among the most powerful of Girona. Bonafilla was the widow of Abraham Ravaya, a Jew who was a member of the aljama council for most of his adult life and served as a communal official for many years.111 He was also an administrator for the only Jewish confraternity in Girona.112 Indeed, the Ravayas were part of the oligarchy that had a stranglehold on political power in the aljama of Girona for much of the fourteenth century. Abraham Ravaya’s ancestors had acted as royal officials in the thirteenth century, when Jews could still hold such pos-

108. AHG, Prot. Not., G6: 81, Francesc Vidal (02/04/1394), f. 86r and G1: 323, Pere Mut (03/08/1397), f. 57r. Other examples: Roven and Vidal Bonsenyor as procurators for their mother, Bonafilla, widow of Bonsenyor Samuel, collecting debt owed to her by a local Christian: AHG, Prot. Not., G6: 125, Francesc Vidal, (10/12/1411), n/f; Astruch Vidal as procurator for his mother, Desiyada, widow of Vidal de Claramunt: AHG, Prot. Not., G5: 416, Francesc de Cantallops (31/07/1392) f. 82v–83r; Nacim Ferrer as procurator for his mother, Astruga, widow of Ferrer Bonanasch: AHG, Prot. Not., G5: 400, Joan de Fontcuberta (15/09/1392), f. 182r.

109. Levi Jasquell as procurator for his sister Regina, widow of Mossé Cohen: AHG, Prot. Not., G5: 401, Joan de Fontcuberta (30/01/1393), f. 33r and f. 123r.

110. See AHG, Prot. Not., G6: 100, Francesc Vidal (1403), n/f.

111. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 108–118.

112. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 120.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 121

itions above Christians.113 There is a great deal of extant documentation detailing the actions of Abraham Ravaya and his family. As yet, we know little about Bonafilla’s natal family, beyond the fact that it must have been politically, economically and socially well-connected for her marriage to Abraham to take place.

Astruch Ravaya, Astruga’s husband, was Abraham’s brother and also appears in the records as a permanent member of the aljama council. In April of 1391 the brothers Astruch Ravaya and Abraham Ravaya were listed as part of the aljama administration, with Abraham being included in a list of fourteen permanent councillors.114 Both would disappear from the records after August of 1391. One month later, Taroç Deuslocrega was named procurator for Abraham Ravaya’s daughter Astruga, who would later marry Benet Mossé Falcó, a member of the powerful Falcó family.115 In November of that same year the brothers’ wives, Astruga and Bonafilla, appear as widows appointing Taroç as their procurator to administer the property of their late husbands, suggesting that their husbands might have died during the riots of 1391, leaving wives and daughters to administer their significant assets. Bonafilla would later appoint at least two more procurators to represent her, one of whom was a Christian (Guillem de Ravató), as we will see in a minute.116 It is worth mentioning that not all procurators were men. Women sometimes performed the role of procurators either for family members or other women. Astruga, widow of Ferrer Bonanasch, acted as procurator for her son and for Bonafilla, the widow of a Jewish man from Barcelona. Another Astruga, the widow of Belshom Falcó, acted on behalf of her sister-in-law. In common, both women had been married to men who held prestigious positions within the administration of the Jewish community. Ferrer Bonanasch had been both a councillor and a communal official in the years before 1391.117 Belshom Falcó was always listed as a member of the council that managed the aljama and yet another member of the very wealthy and powerful Falcó family. It is unclear what the relationship between Astruga and Bonafilla was and why the former was acting on behalf of the latter. Being from Barcelona,

113. Marquès, ‘Judíos de Gerona en el siglo xiii’, p. 292.

114. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 145.

115. AHG, Prot. Not., G7: 69, Bernat Pintor (28/07/1396), n/f.

116. In 1395, Bonafilla appointed Issac Abraham, Jr. as her procurator. AHG, Prot.

Not., G6: 83, Francesc Vidal (24/09/1395), f. 148r.

117. Riera i Sans, Els jueus de Girona, p. 145.

122 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

it would make sense that Bonafilla would need a local representative to collect any debt she may have had in Girona. Perhaps the late husbands of these two women had owned this particular debt together or had done business together.

Based on our evidence, procurators were used to represent such women in a variety of legal ways, mostly in terms of collecting various debts owed. Since nearly all notarial contracts deal with the management of assets, whether this was the buying or selling of property or the lending and borrowing of money, it is not at all surprising that these were the activities that procurators performed for Jewish women in Girona. For example, on behalf of the Ravaya women and others, Taroç Deuslocrega collected payments owed due to various types of credit transactions, absolved and prorogued debts of numerous kinds, confirmed final payments of loans, and even settled a debt for Astruga, the widow of Astruch Ravaya, which she had with the local notary who wrote her late husband’s inventory at the end of 1391 and beginning of 1392.

In essence, procurators such as Taroç acted in whatever legal capacity these women required, including on their behalf in the great number of credit transactions they were involved in.

As discussed earlier, many of the credit operations of Jewish and conversa women were with Christian men. Were Jewish women resorting to procurators to represent them only in their deals with Christians? A closer look tells us that this is not the case. Jewish women were just as likely to act with or without a procurator in their business transactions with Christians in Girona and its surroundings. Bonafilla, the widow of Abraham Ravaya, for example, employed Taroç Deuslocrega to collect many of the debts owed to her or to the estate of her late husband by individual Christians in Girona. Nevertheless, she also appears regularly in the notarial registers on her own, be it granting an extension to the debt owed to her by a Christian, as she did in December of 1402 when Berenguer Canet requested a prorogation of his debt; paying debt she owed, such as to the Christian widow Nicolana in 1396; or receiving money owed to her by a local Christian, as in 1392, when she received 22 sous from Francesc Vidal.118 In other words, there are no discernible differences between the types of transactions widows employed procurators for and those in which they represented themselves.

118. AHG, Prot. Not., G1: 314, Pere Mut (03/05/1392), f. 150r–v.; G7: 70, Bernat Pintor (10/11/1396), n/f.; G6: 94, Francesc Vidal (13/12/1402), n/f.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 123

The reason for the use of procurators may lie in the volume of transactions rather than in the type. Most of the evidence we have of the use of procurators comes from four women: Bonafilla, the widow of Abraham Ravaya; her daughter Astruga, who would later become the widow of Benet Mossé Falcó; her sister-in-law Astruga, widow of Astruch Ravaya; and Blanca, married first to Pere de Banyoles and later to Ferrer de Montcada. All four also appear on their own, managing their property and settling debts with both Christians and Jews. These women, therefore, seem to be making pragmatic choices about using procurators because of the volume of business they had to manage. Geography sometimes played a role as well. Of the widows who appear only once in the registers, some appointed procurators to conduct business with either a Jew or a Christian who lived in another city. This is the case of Alfaquina and her daughter, who appointed Astruch Benet to represent them in a case involving a Jew from Bisbal d’Empordà, a town 25 km southeast of Girona, where her late husband had property.119 Likewise, Preciosa, the widow of Bonjuha Alfaquim, a Jew from Perpignan, appointed Mahir Belshom as her procurator in Girona.

While the documentation allows us to come up with some preliminary conclusions about the appointment of procurators, there is very little we can say at this stage about the reasons for the dismissal of procurators. We have found three cancellations of a contract of procuratorship. Interestingly enough, they involve the same two women: Bonafilla, the widow of Abraham Ravaya, and her daughter Astruga, about whom we have talked so much already. On June 15, 1397, mother and daughter discharged Taroç Deuslocrega as their procurator after nearly six years of a professional relationship. The reasons for dismissing Taroç are not mentioned in the document.120 In May of 1398, Bonafilla dispensed with the services of the Christian scribe Guillem de Ravató, who had been hired as her procurator sometime before.121 Her daughter Astruga would dispense with the services of Bonanat Domènec, a local lawyer, in October of 1399.122 In both these cases the women went by themselves to the notarial office and the dismissed procurators were noted as being absent. Both were later required to appear in person in front of the

119. AHG, Prot. Not., G6: 83, Francesc Vidal (22/09/1395), f. 147v.

120. AHG, Prot. Not., G6: 86, Francesc Vidal (15/06/1397), f. 64v.

121. AHG, Prot. Not., G6: 87, Francesc Vidal (17/05/1398), f. 21v.

122. AHG, Prot. Not., G6: 88, Francesc Vidal (30/10/1399), f. 113v–114r.

124â&#x20AC;&#x192;Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

notary to confirm the dismissal. When the conversa Blanca, widow of Pere de Banyoles, dismissed her brother as her procurator, the document specified that the main reason was that Blancaâ&#x20AC;&#x2122;s brother had fulfilled his obligations.

The dismissals performed by Bonafilla and Astruga had no such clarification.

It is possible that the trust that Bonafilla and Astruga had in their procurators had eroded for whatever reason. Further research into the Ravaya women will help us answer such questions.

The use of procurators by Jewish widows in Girona after the cataclysmic violence of 1391 was due to pragmatic choices which allowed these women to most effectively manage their familial assets. They were not influenced by ideological concepts of female modesty which emphasized that women should stay at home and refrain from engaging directly in business, nor were they trying to shift responsibility for fiscal decisions onto others due to lack of interest. Rather, as demonstrated by the examples of the sisters-in-law Bonafilla and Astruga, widows of Abraham and Astruch Ravaya, the sheer volume of business carried out by these women, as well as the geographically dispersed nature of it, meant that they had to make practical decisions to best protect the economic interests of their families. Using procurators to carry out some of these transactions shows the strong involvement of these widows and their desire to ensure their financial success.

4.â&#x20AC;&#x192;Conclusions On the whole, notarial records provide us with a rich understanding of Jewish and converso marriage, family life, and economic activities in late medieval Girona. On the basis of this documentation, we can explore questions related to the marital strategies of Jewish families, the dispersal of familial assets through dowry and marital donations as well as inheritance, the buying and selling of credit instruments, and the key roles that women played in these actions, as wives, mothers, daughters, and widows. But these records can also provide us with a window on far more than Jewish and converso marriage and family, particularly if we look at them in the context of the violence of 1391 and the crises surrounding the Disputation of Tortosa in the 1410s. Much of the scholarship which focuses on Catalan Jewish communities in the wake of 1391 highlights the difficulties that Jews and conversos faced as a result of this violence, as they struggled to confront a new reality in the face of death and mass conversion. Less work has been done as yet on the

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 125

impact that the Disputation of Tortosa had on these communities, although they were marked by increasing numbers of conversions and economic difficulties. Marriage and family documents demonstrate another layer to such tensions, as families negotiated the loss of members in the violence, as well as complications that arose due to conversion. The experiences of married couples such as Tolrana and Francesc Vilareig provide clear examples of such complexities. But at the same time, these documents demonstrate that the Jews and conversos in Girona did attempt to continue normative relationships against the backdrop of a very changed community. Jewish mothers provided dowries for their conversa daughters, mixed married couples tended to their property together, and converso parents included their Jewish children in their testaments.

In many ways, the violence of 1391 and the efforts to convert more Jews in the first few decades of the fifteenth century led to much re-alignment of communal and familial relations. The late fourteenth and early fifteenth centuries were also difficult times for Christian communities throughout Catalonia, which still had not recovered from the economic downturn initiated by the Black Death and the bad harvests of the first half of the fourteenth century.

While Philippe Wolf long ago made the point that we need to look at violence against Jews within the context of a wider social and economic crisis, much still needs to be done to incorporate the history of minority groups into the historical narrative of the Christian majority.123 This is particularly relevant when studying women in the medieval past. Women of all religious backgrounds faced patriarchal ideologies that attempted to subjugate their position in society. Jewish and Christian women were subject to patriarchal structures that circumscribed their lives legally, politically, economically, religiously, and socially. At the same time, however, these women were clearly aware of how to manoeuvre within these systems to their own benefit and that of their families. As minorities living within a majority society, Jewish women had access to Christian and Jewish legal structures, and it is clear that they used both to their advantage. Although we have not discussed the means by which conversa women straddled both Christian and Jewish society in late medieval Catalonia here, we have elsewhere explored how these women made judicious choices regarding the legal structures they had at their disposal. Overall, we want to argue that more work needs to be done on comparing Jewish and Christian

123. Wolff, ‘The 1391 pogrom in Spain’, p. 4–18.

126 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

women in late medieval Catalonia in order to understand fully how both communities weathered the crises of the late medieval period.

Bibliography Aleixandre i Segura, Teresa. ‘Dones jueves a la Girona baixmedieval. Pràctiques matrimonials i activitats econòmiques’. Afers: fulls de recerca i pensament, 27, no. 73 (2012), p. 501–512.

— (ed.). El ‘Liber Iudeorum’, núm. 90 de l’Aleixar (1344-1348): Estudi i edició.

Barcelona: Fundació Noguera, 2004. (Acta Notariorum Cataloniae; 16) Angelos, Mark. ‘Investment and credit’. In: Schaus, Margaret (ed.). Women and gender in medieval Europe: An encyclopedia. New York, N.Y.: Routledge, 2006, p. 407–408.

— ‘Urban women, investment, and the commercial revolution of the Middle Ages’. In: Women in medieval western European culture, p. 257–272. New York: Garland Pub., 1999.

Assis, Yom Tov. The Golden Age of Aragonese Jewry: Community and society in the Crown of Aragon, 1213–1327. Portland, Oreg.: Vallentine Mitchell, 1997.

Baer, Yitzhak. A history of the Jews in Christian Spain. Philadelphia: Jewish Publication Society of America, 1992, 2 v.

Baumgarten, Elisheva. ‘ “A separate people”? Some directions for comparative research on medieval women’. Journal of Medieval History, 34/2 (n.d.), p. 212–228.

— ‘Gender and daily life in Jewish communities’. In: Bennett, Judith; Karras, Ruth (ed.). The Oxford handbook of women and gender in medieval Europe. Oxford: Oxford University Press, 2013, p. 213–228.

Blasco Martínez, Asunción. ‘Las mujeres judías aragonesas y la escritura (siglos xiv y xv)’. In: Ibeas, Nieves; Millan, Ángeles (ed.). La conjura del olvido: Escritura y feminismo. Barcelona: Icaria, 1997, p. 349–368.

— ‘Mujeres judías zaragozanas ante la muerte’. Aragón en la Edad Media, 9 (1991), p. 77–120.

‘Testamentos de mujeres judías aragonesas, 1401-1418’. In: Assaf, David (ed.). Proceedings of the Tenth World Congress of Jewish Studies. Jerusalem, 1990, division B, vol. II, p. 127–134.

Bonnassie, Pierre. La organización del trabajo en Barcelona a fines de siglo XV. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1975.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 127

Brundage, James A. ‘Intermarriage between Christians and Jews in medieval canon law’. Jewish History, 3/1 (1993), p. 25–40.

— Law, sex, and Christian society in medieval Europe. Chicago: University of Chicago Press, 1987.

Burns, Robert Ignatius. Jews in the notarial culture: Latinate wills in Mediterranean Spain, 1250–1350. Berkeley: University of California Press, 1996.

Canal, Eduard; Canal, Josep; Nolla, J.M.; Sagrera, J. ‘La forma urbana del call jueu de Girona’. In: Cristianos y judíos en contacto en la edad media: Polémica, conversión, dinero y convivencia (Reunión científica en Girona, 20-24 de enero de 2004). Lleida: Milenio, 2009, p. 415–450.

Corpus iuris civilis. In: Lassard, Y.; Koptev, A. (ed.). The Roman law library [on line]. Grenoble: Université de Grenoble Alpes. Faculté de droit. <https:// droitromain.univ-grenoble-alpes.fr/corpjurciv.htm> [Accessed: 23 April 2019].

Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña.

Madrid: Real Academia de Historia, 1896.

Courtemanche, Andrée. ‘Les femmes juives et le crédit à Manosque au tournant de xive siècle’. Provence Historique, 150 (1987), p. 545–558.

Encyclopaedia Judaica. 2nd ed. Vol. I: Aa-Alp. Detroit: Macmillan Reference, 2007.

Equip Broida [González i Betlinkski, Margarida; Marsiñach i Tirvió, Montserrat; Muñoz i Sòria, Núria; Rubió i Rodón, Anna; Rodríguez, Elisa Varela; Vinyoles i Vidal, Teresa-Maria; Bravo Ortega, Olga; and Gallego Garcés, Pilar]. ‘La viudez, ¿triste o feliz estado? (Las últimas voluntades de los barcelonenses en torno al 1400)’. In: Segura Graíño, Cristina (ed.). Las mujeres en las ciudades medievales: Actas de las III Jornadas de Investigación Interdisciplinaria. Madrid: Universidad Autonoma de Madrid. Servicio de Publicaciones, 1984, p. 27–41.

Furs de València. Vol. II. A cura de Germà Colon i Arcadi Garcia. Barcelona, 1974. (Els Nostres Clàssics; A, 105) Gampel, Benjamin R. Anti-Jewish riots in the Crown of Aragon and the royal response, 1391–1392. New York: Cambridge University Press, 2016.

Grayzel, Solomon. The Church and the Jews in the XIIIth century. Philadelphia: Dropsie College, 1933.

Grossman, Avraham. Pious and rebellious: Jewish women in medieval Europe.

Waltham, Mass.: Brandeis University Press, 2004.

Guerson de Oliveira, Alexandra E. P. ‘Coping with crises: ChristianJewish relations in Catalonia and Aragon, 1380‐1391’. PhD Diss., University of Toronto, 2012.

128 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

Guerson, Alexandra; Wessell Lightfoot, Dana. ‘Jewish families, conversion, and the creation of stepfamilies in Girona after the anti-Jewish violence of 1391’. In: Warner, Lyndan (ed.). Stepfamilies in Europe, 1400– 1800. New York, N. Y.: Routledge, 2018, p. 20–37.

— ‘Mixed marriages and community identity in fifteenth-century Girona.’

Forthcoming in: Armstrong-Partida, Michelle; Guerson, Alexandra; Wessell Lightfoot, Dana. Women and community in medieval and early modern Iberia. Lincoln, Nebr.: University of Nebraska Press.

Hinojosa Montalvo, José. The Jews of the Kingdom of Valencia: From persecution to expulsion, 1391–1492. Jerusalem: Hebrew University, 1993.

Iancu-Agou, Danièle. Juifs et néophytes en Provence: L’exemple d’Aix à travers le destin de Régine Abram de Draguignan (1469-1525). Paris: Peeters, 2001.

Ifft Decker, Sarah. ‘The public economic role of Catalan Jewish wives’.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 11 (2015), p. 45–66.

Jordan, William Chester. ‘Jews on top: Women and the availability of consumption loans in northern France in the mid-thirteenth century’. Journal of Jewish Studies, 29 (1978), p. 39–56.

— Women and credit in pre-industrial and developing societies. Philadelphia, Pa.: University of Pennsylvania Press, 1993.

Kelleher, Marie A. The measure of woman: Law and female identity in the Crown of Aragon. Philadelphia, Pa.: University of Pennsylvania Press, 2010.

Klein, Elka. Jews, Christian society, and royal power in medieval Barcelona.

Ann Arbor: The University of Michigan Press, 2006.

— ‘Public activities of Catalan Jewish women’. Medieval Encounters, 12 (2006), p. 48–61.

— ‘Splitting heirs: Patterns of inheritance among Barcelona’s Jews’. Jewish History, 16/1 (2002), p. 49–71.

— ‘The widow’s portion: Law, custom, and marital property among medieval Catalan Jews’. Viator, 31 (2000), p. 147–163.

Llop Jordana, Irene. ‘La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391)’. Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 85–106.

Marquès i Casanovas, Jaume. ‘Judíos de Gerona en el siglo xiii’. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 25/1 (1979), p. 283–298.

Meyerson, Mark D. A Jewish renaissance in fifteenth-century Spain. Princeton, N.J.: Princeton University Press, 2004.

Mitre Fernández, Emilio. Los judíos de Castilla en tiempo de Enrique III: el pogrom de 1391. Valladolid: Universidad de Valladolid, 1994.

Crises and community: Catalan Jewish women and conversas

Tamid, 14 (2019), p. 91-130 129

Monsalvo Antón, José María. Teoría y evolución de un conflicto social: El antisemitismo en la Corona de Castilla en la baja edad media. Madrid, 1985.

Nirenberg, David. Communities of violence: Persecution of minorities in the Middle Ages. Princeton: Princeton University Press, 1996.

Pacios López, Antonio. La disputa de Tortosa. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1957. 2 v.

Planas i Marcé, Sílvia. ‘Béns de dones, llegats d’amor: el segon dot de Constança, jueva conversa de Girona (1391-1394)’. Mot So Razo, 12 (2013), p. 55–66.

— ‘Convivència, pervivència, supervivència: apunts per a la història de les dones converses de Girona’. In: Sabaté, Flocel; Denjean, Claude (ed.).

Cristianos y judíos en contacto en la edad media: Polémica, conversión, dinero y convivencia (Reunión científica en Girona, 20-24 de enero de 2004). Lleida: Milenio, 2009, p. 451–466.

— Na Blanca, jueva de Girona (s. XIV). Girona: Vitella, 2010.

— ‘Una pretesa interculturalitat: la comunitat jueva de Girona i la seva relació amb la societat cristiana’. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 42 (2001): I Congrés d’Història de Girona. Girona, dos mil anys d’ història, p. 179–200.

Rich Abad, Anna. La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera; Lleida: Pagès, 1999.

— ‘Família, patrimoni i individualitat. Les dones jueves a Barcelona entre 1349 i 1391’. In: Actes del II Congrés per a l’Estudi dels Jueus en els Territoris de Llengua Catalana (Barcelona-Cervera, del 25 al 27 d’octubre del 2004).

Barcelona: Institut Europeu de la Mediterrània, 2005, p. 375–393.

Riera i Sans, Jaume. ‘Els avalots del 1391 a Girona’. In: Jornades d’Història dels Jueus a Catalunya. Actes (Girona, abril 1987). Girona: Ajuntament de Girona, 1990, p. 95–159.

— La crònica en hebreu de la disputa de Tortosa. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1974.

— Els jueus de Girona i la seva organització. Segles XII-XV. Girona: Patronat Call de Girona, 2012. (Girona Judaica; 6) — Els poders públics i les sinagogues: segles XIII-XV. Girona: Patronat Call de Girona, 2006. (Girona Judaica; 3) — ‘Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391’. Cuadernos de Historia: Anexos de la Revista ‘Hispania’, 8 (1977), p. 213–225.

Romano, David (ed.). Per a una història de la Girona jueva. Vol. 2. Girona: Ajuntament de Girona, 1988.

130 Tamid, 14 (2019), p. 91-130

Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot

Soifer Irish, Maya. ‘Towards 1391: The anti-Jewish preaching of Ferrán Martínez in Seville’. In: Adams, Jonathan; Hess, Cordelia (ed.) The medieval roots of antisemitism: Continuities and discontinuities from the Middle Ages to the present day. New York: Routledge, 2018, p. 306–319.

Valdeón Baruque, Julio. Los judíos de Castilla y la revolución Trastámara.

Valladolid: Universidad de Valladolid, 1968.

Vinyoles i Vidal, Teresa. Les barcelonines a les darreries de l’edat mitjana (1370-1410). Barcelona: Salvador Vives Casajuana, 1976.

— ‘Nacer y crecer en femenino: niñas y doncellas’. In: Morant Deusa, Isabel (ed.). Historia de las mujeres en España y América Latina. Vol. I: Lavrin, Asunción; Querol Fernández, María Ángeles (ed.). De la prehistoria a la edad media. Madrid: Cátedra, 2005, p. 479–500.

Wessell Lightfoot, Dana. Women, dowries and agency: Marriage in fifteenth-century Valencia. Manchester: Manchester University Press, 2013.

Winer, Rebecca Lynn. ‘Elite ideal or popular practice? Widowed mothers as guardians for the children of artisan families’. In: Claramunt Rodríguez, Salvador (ed.). El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta (XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Barcelona, Poblet, Lleida, 7 al 12 de desembre de 2000). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, vol. 2, p. 475–482.

— Women, wealth, and community in Perpignan, c. 1250–1300: Christians, Jews, and enslaved Muslims in a medieval Mediterranean town. Aldershot: Ashgate, 2006.

Wolff, Philippe. ‘The 1391 pogrom in Spain. Social crisis or not?’ Past & Present, 50/1/1 (February 1971), p. 4–18.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 131-161 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.60 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu, província de Girona, 1939-1945.

Primeres aproximacions∗ Martine BERTHELOT Universitat de Perpinyà

Rebut: 21.04.2018 — Acceptat: 27.09.2018 Resum. Es proposen aquí els primers resultats d’una investigació centrada en la zona geogràfica i administrativa de la província de Girona. Concerneix els jueus entrats illícitament en el territori espanyol, interceptats per la Guàrdia Civil i detinguts a Figueres i a Girona. Cada cas d’intercepció i de detenció (persones individuals, parelles, famílies o grups) va ser objecte de fitxes policíaques i documents administratius reagrupats ulteriorment en dossiers específics. Aquests, els anomenats «Expedients de frontera» del Govern Civil de la Província de Girona —que es troben a l’Arxiu Històric de Girona—, són la base de les dades i els resultats exposats en aquestes pàgines.

Ens limitarem a presentar les dades brutes o reinterpretades dels expedients que hem estudiat fins ara. La primera part serà una exposició contextual i circumstancial de la fugida i el pas pel Pirineu. La segona plantejarà el marc legal del seu arrest, el dispositiu

Correspondència: Martine Berthelot. IFCT-CRESEM. Université de Perpignan Via Domitia. 52 av. Paul Alduy. FR-66860 Perpignan. EU. Tel: 00 33 468 66 22 10. A/e: berthelo@ univ-perp.fr. ∗ La primera part d’aquest text (fins a l’apartat 4) va ser presentada en el marc del V Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana, Barcelona i Palerm, 2327 de novembre del 2015, amb el títol «Fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu de la Catalunya oriental: primeres aproximacions estadístiques». L’apartat 5 («Uns quants casos particulars») va ser presentat amb el títol «Històries amb nom: comarques de Girona, pas i refugi de jueus europeus», en el marc del cicle de conferències «Pirineus, frontera i refugi», organitzat per l’Institut d’Estudis Nahmànides i la Càtedra Ferrater Mora (11 de febrer de 2016).

132 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

espanyol d’acolliment i el procés administratiu que permetia trobar una sortida favorable. Després, presentarem unes estadístiques sobre llocs, dates, origen i perfil sociològic dels detinguts. I finalment s’evocaran diversos casos personals significatius.

Paraules clau: jueus, frontera francoespanyola, franquisme, clandestins, documentació, detenció, presó

A thousand Jews fleeing the Nazi regime arrested in the Pyrenees, Girona province, 1939–1945. Initial findings Abstract. This paper contains the first results of research that focuses on the geographical and administrative area of the province of Girona. It concerns the Jews who entered Spanish territory illegally and were subsequently intercepted by the Civil Guard and detained in Figueres and Girona. Each case of interception and arrest (be it of individuals, couples, families or groups) was recorded in police and administrative documents which were later placed together in specific dossiers referred to as the ‘border files’ of the Civil Authority of the Province of Girona. Now kept in the Historical Archive of Girona, the dossiers in question are the source of the data and results set out in this paper, which merely consist of raw or reinterpreted data from the files we have studied so far. The first part of the paper contextualizes and describes the circumstances of fugitives’ flight and passage through the Pyrenees. The second part looks at the legal framework corresponding to their arrest, Spanish reception arrangements, and the administrative process that made a positive outcome possible. We then present some statistics regarding places, dates, and the detainees’ countries of origin and sociological profile, before looking at details of certain individual cases.

Keywords: Jews, border between France and Spain, Franco regime, illegal aliens, documentation, arrest, prison

1. Introducció Com bé se sap, des del final de la Guerra Civil espanyola i durant tota la Segona Guerra Mundial, el Pirineu va ser el teatre de passos incessants dels qui havien de fugir bé del nazisme al nord de la frontera, bé del franquisme al sud.1 Així fou com creuaren la serralada milers de fugitius de tota condició i

1. A França, el pas clandestí de la frontera francoespanyola pels fugitius del nazisme durant els anys 1939-1945 ha estat objecte de diversos estudis i publicacions, a més dels

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 133

nacionalitat: vençuts i exiliats catalans i espanyols i fugitius o combatents del nazisme (jueus, però també gent d’esquerres, intel·lectuals, espies, resistents, soldats i oficials dels exèrcits aliats, desertors, etc.), a més dels habituals contrabandistes, estraperlistes i delinqüents de tota mena a l’aguait de les oportunitats que es poguessin presentar a l’esquena dels fugitius i que mai no falten en aquestes ocasions.

Per als jueus europeus, que, després de la invasió de tot França per l’exèrcit alemany l’11 de novembre de 1942, no tenien cap possibilitat de quedar-se fora de perill en aquell país ni tan sols d’escapar-se’n, l’única possibilitat era de passar clandestinament per Espanya i poder guanyar Portugal i embarcarse cap a les Amèriques o altres llocs d’acolliment d’ultramar.2 Proposem aquí els primers resultats d’una investigació centrada en la zona geogràfica i administrativa de la província de Girona. Concerneix els jueus entrats il·lícitament en el territori espanyol, interceptats per la Guàrdia Civil i detinguts a Figueres i a Girona. Cada cas d’intercepció i de detenció (persones individuals, parelles, famílies o grups) va ser objecte de fitxes policíaques i de documents administratius reagrupats ulteriorment en dossiers específics.

Aquests, els anomenats «Expedients de frontera» del Govern Civil de la província de Girona —que es troben a l’Arxiu Històric de Girona—,3 són la base de les dades i dels resultats exposats en aquestes pàgines.4

nombrosos testimoniatges personals i autobiografies: citem els importants treballs de la historiadora tolosenca Emilienne Eychenne, completats pels de Robert Belot, ambdós basats en molts testimoniatges d’experiències viscudes: Eychenne, Les Pyrénées de la liberté i Les portes de la liberté; Belot, Aux frontières de la liberté (les parts iii, iv i v se centren en la situació dels detinguts francesos a Espanya). Pel que fa a la regió transfronterera del Pirineu oriental, el tema s’ha anat enriquint amb innombrables documents d’època (oficials i de premsa) recollits i tractats per Larrieu en Vichy, l’occupation nazie, tot i que la qüestió dels jueus s’hi esmenta de manera marginal.

2. Pel costat espanyol, la qüestió ha estat examinada per l’historiador Josep Calvet, que es va centrar primer en l’Empordà: Des de l’Alt Empordà a la llibertat; després, en la província de Lleida: Les muntanyes de la llibertat; més recentment, ha tractat el cas dels jueus: Huyendo del Holocausto. Respecte als jueus establerts a Barcelona, vegeu testimoniatges de membres de la comunitat jueva en Berthelot, Memorias judías.

3. Arxiu Històric de Girona, Govern Civil de Girona, Expedients de frontera; més endavant, en les notes: AHG/GCG/EF. 4. Altres arxius locals recullen peces complementàries dels dossiers dels detinguts, com per exemple l’Arxiu Comarcal de Figueres, que aplega els documents relatius a l’empresonament dels detinguts; l’Arxiu de la Diputació de Girona o l’Arxiu de l’Hospici de Girona, on hi ha documents relatius als nens i menors d’edat, fills dels fugitius.

134 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

L’objectiu global de la nostra investigació és, no cal dir-ho, descobrir una altra part de la història alhora jueva, catalana i espanyola d’aquella trasbalsada època, tot completant els estudis de Josep Calvet i de Rosa Sala Rose.5 Però, més en particular i d’una manera original, l’objectiu que ens fixem a més llarg termini és el de poder establir una llista que sigui com més exhaustiva possible dels jueus detinguts en la província de Girona. Al nostre parer, encara no s’ha establert cap llista que recollís els noms d’aquelles persones. Les llistes de noms són una antiga tradició en la història jueva: formen part d’allò que els historiadors moderns anomenen la pratique mémorielle de la desgràcia i dels martiròlegs: noms fixats per sempre, noms repetits incansablement al llarg de les generacions, gravats en uns llibres especials (Memorbuchers) o en la pedra, recordats a data fixa cada any en llargues lletanies. La gran majoria dels jueus d’aquest estudi van conèixer un destí més sortós. Però les condicions espantoses de la seva fugida de les tenalles nazis a Europa i a França, i de llurs tribulacions a través del Pirineu, donaven aleshores un marc tràgic a les seves situacions: famílies dislocades, parelles separades, nens sovint separats també dels pares o de les mares, membres perduts de vista, persones que emmalalteixen greument, persones mortes… Per totes aquestes raons, ens ha semblat important de treure de l’anonimat els noms d’aquesta gent i salvaguardar la memòria d’una època tràgica i dura.

Per cert, en aquest article no es donarà la llista dels 1 000 noms que ja tenim localitzats, tractats i repertoriats, i que representen només una part del conjunt encara per descobrir.6 Ens limitarem a lliurar les dades brutes o reinterpretades dels expedients que hem examinat fins ara. La primera part serà una exposició contextual i circumstancial de la fugida i el pas pel Pirineu. La segona plantejarà el marc legal del seu arrest, el dispositiu espanyol d’acolliment i el procés administratiu que permetia trobar una sortida favorable.

Després presentarem unes estadístiques sobre llocs, dates i perfils dels detinguts. I finalment s’evocaran casos personals significatius.

5. Sala, La penúltima frontera.

6. El resultat d’aquesta primera feina d’aplegament de 1 000 noms ha estat objecte d’un tractament especial, i en particular se n’ha establert una llista alfabètica per a ser consultada de manera interactiva al Museu d’Història dels Jueus de Girona. La presentació oficial es va fer el 18 d’octubre de 2015 en el marc de la inauguració de l’exposició «Fugint de l’Holocaust.

Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial».

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 135

Aspectes metodològics És una autèntica mina d’informacions de primera mà el que proporcionen els Expedients de frontera del Govern Civil de Girona, informacions que hem trobat investigant sobre els detinguts jueus per a la llista que ens proposem de fer, primer localitzant els expedients que els concerneixen i després buidantlos i examinant-los. Com ja s’ha dit, altres arxius catalans contenen dades sobre els fugitius de la Segona Guerra Mundial interceptats a la frontera.7 En el marc reduït del present article no s’han pogut tractar assumptes com les detencions massives, les cartes enviades o rebudes pels internats, algunes de punyents de famílies separades, membres perduts. Ens hem limitat a donar els primers resultats de la recerca que ha permès establir una llista de més de mil noms.8 Xifra, per cert, provisional i que creixerà a mesura que avançarem en el buidatge dels arxius, ja que, tard o d’hora, el propòsit de la investigació és aconseguir establir una llista que sigui com més completa i fiable possible, per tal que sigui de màxima utilitat.

Investigar a partir de l’onomàstica comporta enfrontar-se a determinats problemes metodològics, i més encara quan es tracta d’onomàstica jueva. Els noms habitualment coneguts com a «jueus» (noms hebraics com Cohen i Levy, o amb consonància alemanya i polonesa per als asquenazites, o espanyola i fins i tot àrab per als sefardites) no ho són tot. Molts jueus tenen noms perfectament «banalitzats», adoptats de fa temps o generacions:9 a França, per exemple, no es compten els Bernard, Martin, Picard, Dupuis, Durand, Dupont, Blanc, Noir, etc. Per tant, no n’hi ha prou amb el cognom —o patrònim— per a determinar la identitat jueva, ni de bon tros.

En la nostra investigació hem establert dues categories de dades per a poder determinar si es podia tractar de noms de persones jueves.10 La primera

07. Vegeu supra, nota 4.

08. A l’hora de tancar aquest article, la llista s’ha allargat, ja que tenim 1 250 noms.

09. Els canvis de noms, per als jueus, són una constant en la història, amb l’objectiu d’una millor integració o fins i tot d’una assimilació total. Els mitjans són diversos: adopció d’un nom totalment diferent del nom d’origen; o, més sovint, variants entorn del nom d’origen: traducció, truncament, homofonia, adaptació ortogràfica, etc.

10. Ens hem basat regularment, entre d’altres, en el diccionari de genealogia de Claude Geudevert, disponible en el web de GenAmi de l’Association belge de la généalogie juive.

Aquest diccionari no és complet, ja que, segons l’autor, concerneix només els jueus que han passat per Bèlgica; tot i així, hi consten milers de referències.

136 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

categoria amb unes dades irrefutables: d’una banda, quan la mateixa persona arrestada assenyala a la policia que és «judía», «judío» o «israelita»; i, d’altra banda, quan consta en el dossier una carta de Samuel Sequerra, del Joint, demanant l’alliberament de la persona i assegurant que se’n farà càrrec. En la segona categoria, apleguem diferents criteris d’ identificació que, més o menys reunits, fan pressuposar que la persona és jueva i, doncs, que pot constar en la llista. Aquests criteris són: l’onomàstica (nom i cognom de l’interessat; nom del pare; nom i cognom i de la mare); la nacionalitat («palestiniano», «apátrida», «sin nacionalidad»); la professió (activitats del comerç, àmbit tèxtil, medicina, química, enginyer, lapidari/joier/diamantista, artista); les cartes de fiança per part d’empreses o particulars jueus a Barcelona o Madrid. Aquests casos —quasi «ideals»— no són els més nombrosos, ja que sovintegen les dades amb llacunes.

D’altra banda, hi ha els noms problemàtics, com els polonesos (i per ignorància nostra: com determinar que un nom polonès sigui d’un jueu? Hi ha noms polonesos «típicament» jueus?). També, hi ha els noms falsejats o «inventats» pels indocumentats, atès que molts fugitius destruïen els seus documents d’identitat i declaraven una nova identitat (nom, cognom, noms dels pares, edat, professió), així com una nacionalitat fictícia (canadenca, nordamericana, britànica). Aquests casos són impossibles de detectar o de verificar, excepte eventualment quan apareixen elements discordants (quan mencionen una nacionalitat nord-americana, però els noms dels pares i mares són ben francesos). Aquests casos queden apartats de la llista. Igualment s’ha de tenir en compte un problema típic dels arxius espanyols: la castellanització o, fins i tot, deformació dels noms de pila dels estrangers.11 Finalment, com molts investigadors de documents de primera mà, ens hem trobat amb els habituals antropònims i topònims estrangers mal ortografiats o ortografiats de diverses maneres; amb documents manuscrits indesxifrables; amb còpies de documents il·legibles; amb documentació incompleta; amb peces de dossiers barrejades, etc. En una paraula, tot aquest conjunt d’obstacles que impedeixen determinar d’una manera objectiva qui és jueu o qui no ho és ha limitat la quantitat de noms integrats en la llista. De la mateixa manera, no és impossible que hi hagi algunes errades nostres. Estudis ulteriors d’altres investigadors potser hi aportaran un aclariment.

11. Problema que ja vam evocar en una altra investigació. Vegeu «Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme (Barcelona, 1846-1947)».

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 137

2. Context històric i geogràfic 2.1. Context polític i fronterer La primera gran fugida dels jueus d’Europa cap als països no-bel·ligerants i la zona lliure del sud de França començà amb l’ocupació per l’exèrcit alemany del nord de França el juny de 1940. Les condicions de pas de la frontera francoespanyola per als jueus van ser frenades a partir de l’octubre del 40 per un decret que atorgava tots els poders als prefectes francesos per a assignar una residència forçada als jueus estrangers. Això ja era cosa feta en el departament dels Pirineus Orientals des del juliol, atès que foren reagrupats en el camp de concentració de Sant Cebrià. La pressió sobre els jueus de França s’accelerà encara més amb la creació, el 29 de març del 1941, del comissariat general de les qüestions jueves, que s’encarregava d’aplicar la política discriminatòria del règim de Vichy. Un any i mig més tard, arran de la invasió de la «França lliure»12 duta a terme per l’exèrcit alemany, el dia 11 de novembre de 1942, milers de jueus —que s’havien pogut establir a la zona meridional per tal d’evitar la presència i la persecució nazi al nord—13 van haver de fugir del país gal pel Pirineu. Aquella va ser la segona gran fugida dels jueus, en aquest cas cap a Espanya, lloc trampolí cap als països d’ultramar. En aquella època, per a poder sortir de França calia tenir múltiples documents en regla,14 tot i les traves imprevistes que no faltaven mai, sobretot després de l’enduriment de les lleis antijueves a partir de l’estiu del 1942, com ara la prohibició de sojornar en el departament dels Pirineus Orientals per a aquells que haguessin estat sorpresos quan intentaven passar la frontera, o pitjor, la detenció, el jutjament en el tribunal correccional de Ceret o de Perpinyà i multes o penes d’empresonament.15 A la tardor de 1940, segons Jean Larrieu, la frontera dels Pirineus Orientals era vigilada per 60 gendarmes i 180 guàrdies mòbils pel costat francès i

12. Més o menys, la meitat sud de França, excepte el litoral atlàntic.

13. Vegeu, entre d’altres: Kaspi, Les Juifs pendant l’Occupation, i Klarsfeld, Le calendrier de la persécution des Juifs en France.

14. Per a poder passar la duana francesa, calia com a mínim el passaport en regla, el visat de sortida de França estès per l’Administració de Vichy i, a més, un salconduit per als jueus no francesos (que els permetia circular per França), i, segons el cas, el visat d’entrada a Espanya.

15. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 113.

138 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

per 200 guàrdies civils i d’assalt pel costat espanyol.16 Amb l’estructuració de la Resistència, es desenvoluparen els passos clandestins cap a Espanya de francesos que volien reunir-se amb les Forces Franceses Lliures o amb l’exèrcit britànic per lluitar contra els feixistes. Els jueus de la primera fugida també intentaven passar o passaven clandestinament. Els prefectes francesos ordenaren de presentar al tribunal, empresonar i multar tots aquells qui fossin agafats intentant traspassar la frontera. També perseguien qui els ajudava a passar.

Aplicant la llei, el tribunal correccional de Ceret va condemnar joves francesos que pretenien arribar a la Gran Bretanya així com jueus procedents de la zona ocupada per «tentative de passage clandestin de la frontière» amb una pena que generalment era d’un mes de presó i 100 francs de multa.17 Amb l’ocupació de tot França, el novembre del 1942, les autoritats militars alemanyes van militaritzar tota la frontera francoespanyola i van establir una política ferotge, especialment en contra dels jueus que fossin interceptats. Enfront de l’allau de refugiats jueus que es concentraven a Banyuls de la Marenda en espera de poder passar a Espanya per mar o per la muntanya, o fins i tot de poder embarcar-se des de Portvendres cap a Mèxic, feren publicar, el 14 de desembre de 1942, un decret que els prohibia sojornar en els pobles costaners d’una zona que anava des de l’estany de Salses fins a la frontera.18 I un decret ministerial del 18 de febrer de 1943 fixà els límits d’una «zona reservada» al llarg de tota la frontera francoespanyola, amb prohibició d’accés per a tots aquells qui no hi vivien.19 Els jueus agafats mentre intentaven passar la frontera eren internats en el camp de concentració de Ribesaltes, esdevingut «Centre nacional de reagrupació dels Israelites de la zona no ocupada» a partir de l’11 d’agost de 1942, i des d’on eren enviats al camp de Drancy, etapa prèvia abans d’acabar en els camps de la mort d’Alemanya o de Polònia.20 Pel cantó espanyol, la frontera ja venia molt vigilada des de la victòria franquista.21 Com a agreujant suplementari, va ser episòdicament tancada, bé per

16. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 55.

17. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 80-84, 87, 89.

18. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 150.

19. Belot, Aux frontières de la liberté, p. 79.

20. De l’11 d’agost al 5 d’octubre de 1942, deu combois de jueus van sortir de Ribesaltes cap al camp homòleg de Drancy, situat al nord de França (Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 113). Sobre la concentració dels jueus al camp de Ribesaltes, vegeu l’estudi de Boitel, Le camp de Rivesaltes 1941-1942.

21. Calvet, Des de l’Alt Empordà, p. 155-156.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 139

les autoritats alemanyes al nord, bé per les franquistes al sud. Per tant, era una situació altament difícil i arriscada la que es presentava per a tots aquells qui volien refugiar-se a Espanya. Tot i així, milers de jueus van intentar traspassar clandestinament la frontera pirinenca.

2.2. Context geogràfic A la província de Girona hi havia quinze rutes de pas més transitades, la majoria pels colls de muntanya, i un centenar de llocs per on es podia passar.22 Tot i passar per la part més baixa de l’Albera, travessar la serralada pirinenca era una experiència atzarosa, penosa i perillosa. Ja físicament, a causa de l’orografia i de les condicions climàtiques (per exemple, la tramuntana a llevant i el fred, la boira o la neu en la part més occidental). Però també perquè no coneixien les rutes a seguir, i la muntanya és altament traïdora. Els qui no podien aprofitar-se de l’ajuda de les molt ben organitzades xarxes jueves de guies (que actuaven des de Niça, Marsella o Tolosa cap a Barcelona)23 s’havien d’espavilar sols, com i per on podien, i eventualment trobaven ajuda local. Un cop arribats a Perpinyà, a Banyuls de la Marenda o als pobles del Vallespir (Ceret, els Banys i Palaldà, Sant Llorenç de Cerdans, Costoja, Prats de Molló) o de la Cerdanya, on nombrosos guies locals —improvisats o experimentats— esperaven els candidats a l’exili, no eren poques les dificultats. Començant per lliurar la seva sort en mans d’uns desconeguts que fossin prou fiables per a conduir-los fins a la línia fronterera o ben entrats en territori espanyol.24 No es compten, ni probablement se saben, tots els casos de fugitius caiguts en mans de guies delinqüents que patiren llurs exaccions, robatoris, atracaments,

22. Calvet, Les muntanyes de la llibertat, p. 27. S’hi indiquen en els mapes 2 i 5: Portbou, Coll de Banyuls (395 m), Requesens, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Sant Aniol, Hostal de la Muga, Coll d’Ares i Rocabruna, Espinavell, Núria, Collada de Toses, Llívia, la Tor de Querol, Meranges.

23. En el cas de ser conduïts pels guies antifeixistes de la Resistència, el trajecte més llarg, però sovint més segur, els deixava, ja ben entrats a Espanya, en mans de guies locals que els portaven fins a Barcelona.

24. Hi havia desenes de xarxes locals de resistents, les principals a Oceja, Prats de Molló, Ceret i Banyuls de la Marenda.

140 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

abandons en plena muntanya i en ple hivern, fins i tot violències o assassinats.25 A més a més, per a unes persones, com els jueus, acostumades a viure en grans ciutats, recórrer durant hores i hores els incerts camins de muntanya bosc endins, sovint a hores fosques o en ple hivern, i a l’atzar, era una experiència brutal, esgotadora i, cal dir-ho, inhumana per a la gent gran, els nens, les dones embarassades o les persones malaltes o de salut fràgil. Quantes persones s’hi van perdre? Quantes hi van deixar la vida? Altres problemes també jalonaven l’odissea, com la possibilitat de ser denunciats a causa de la seva estrangeria massa visible, lliurats als alemanys i enviats al camp de Ribesaltes, aleshores porta d’entrada cap als camps d’extermini.

2.3. Xarxes d’evasió transfronterera Pel costat francès, les xarxes «polítiques» d’evasió dels fugitius i dels combatents a l’estranger s’organitzaren a partir de la tardor del 1940: a Perpinyà en diversos bars i hotels del centre de la ciutat; també des de Canet, Argelers, Elna; des de l’hotel Canals de Banyuls de la Marenda; i entre Cervera i Portbou, a Ceret, a les Illes… Pel costat del coll d’Ares també s’activaren xarxes d’evasió; per Prada i el massís del Canigó, en direcció a Prats de Molló. Més lluny, a la Cerdanya, Oceja, etc. L’any 1942, les xarxes d’evasió eren actives al llarg de tota la frontera dels Pirineus Orientals, o sigui des del litoral fins a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame).26 Al costat de les xarxes «oficials» i desinteressades, ja siguin polítiques, de la Resistència, jueves o catòliques, el recurs a guies locals de muntanya fou cada cop més habitual, amb preus que podien ser força elevats: fins a 3 000 francs27 per persona a Argelers, o 2 500 a la Guingueta d’Ix, i amb el risc de caure en mans de delinqüents perillosos.28 En ambdós vessants de la frontera es proporcionaven, o millor dit, es venien falsos passaports i falsa documentació. Al

25. N’hi ha molts testimoniatges detallats al llarg de les obres d’Eychenne i de Belot.

26. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 59-156.

27. 3 000 francs representaven dos mesos de sou.

28. Una xarxa més o menys familiar, ubicada a Argelers de la Marenda, cobrava 7 000 francs pel pas de la frontera de grups de 5 persones, i fins a 40 000 francs fins a Barcelona.

Passaven jueus i alts polítics estrangers, sobretot polonesos. Per una o dues persones cobraven de 3 000 a 4 000 francs.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 141

sud, el desembre de 1940 cobraven 500 pessetes per passaport,29 però el preu era molt més elevat dos anys més tard.

3. Intercepció i condicions administratives de l’arrest30 3.1. Problema de la documentació Un cop superada la primera dificultat, que consistia a arribar a la proximitat de la frontera, respectant els cinc quilòmetres de la «zona prohibida» a què els jueus tenien vedada l’entrada, el segon problema —no pas petit— era el de la documentació, ja que de tenir-la o de no tenir-la depenia la continuació del camí cap a la llibertat. De fet, el problema dels fugitius era doble: d’un costat, poder sortir del territori francès i, de l’altre, poder entrar a Espanya, i en ambdós casos calia tenir la documentació adequada, atès que, segons si portaven papers o no, eren considerats refugiats legals o «il·legals», a més de ser «clandestins» per haver traspassat la frontera fora dels quatre passos duaners regulars.31 Quan els jueus encara podien sortir de la França lliure, abans de l’11 de novembre de 1942, la policia francesa els demanava només el passaport en regla, el visat de sortida de l’Administració de Vichy i un salconduit per als estrangers. Però, amb la invasió nazi de tot França, se’ls va senzillament prohibir de sortir del país. D’aquí les innombrables fugides clandestines cap a Espanya. L’estat franquista els exigia molts documents: passaport en regla, visat d’entrada, visat de trànsit (o salconduit), visat de sortida d’Espanya, visat d’entrada a Portugal, bitllet de vaixell, en alguna època un salconduit per a circular per territori portuguès, i finalment visat d’entrada en el país escollit, a més de l’afidàvit que els Estats Units van arribar a exigir. Molts refugiats clandestins no tenien, és clar, tots aquests documents, raó per la qual si la Guàrdia Civil els interceptava, eren enviats a la presó de Figueres o en resi-

29. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 90-95.

30. Les condicions que descriurem aquí, basant-nos en les dades extretes dels Expedients de frontera de la província de Girona, són, si fa no fa, les mateixes que les descrites per Calvet en Les muntanyes de la llibertat, per a la província de Lleida, i en «Des de l’Alt Empordà a la llibertat», p. 151-185 31. Pel costat francès, els quatre passos habilitats per les autoritats franceses eren: Cervera de la Marenda, el Pertús, el coll d’Ares i la Guingueta d’Ix; a la província de Girona, els passos duaners eren: Portbou, el Pertús i Puigcerdà.

142 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

dència forçada (en hotels o en balnearis de la comarca), i aleshores començava el procés per sortir-ne i aconseguir abandonar Espanya.

3.2. Condicions de l’arrest No se sap el nombre, probablement alt, de jueus que van passar clandestinament la frontera sense ser inquietats per les autoritats alemanyes, franceses o espanyoles i que van poder continuar el seu viatge cap a la destinació final.

Tampoc se sap el nombre d’interceptats per la Guàrdia Civil i expulsats a l’acte o lliurats a la gendarmeria francesa; els expulsats ben sovint provaven de passar a Espanya una mica més lluny i una mica més tard. En canvi, foren uns quants milers els fugitius interceptats i empresonats, precisament aquells que són objecte d’aquest estudi.

En la majoria dels casos, els fugitius delatats per la seva presència inhabitual enmig del camp i per la seva estrangeria eren interceptats pels camins o pel bosc; també en els autocars, en els trens, en les parades i estacions arran dels nombrosos controls d’identitat i de documentació que s’hi feien. Molts d’ells, sobretot els homes que fugien sols, anaven totalment indocumentats, ja que en un moment determinat se’ls aconsellà de destruir tota la seva documentació i donar una falsa identitat i una falsa nacionalitat, estratagema que tenia els seus límits, atès que a l’hora de sol·licitar ajuda a un consolat acabaven declarant la seva autèntica identitat. En altres casos, els fugitius sortosos d’haver-se pogut escapar del perill d’arrest a França, un cop se sabien en el territori espanyol, es rendien espontàniament i amb tota confiança a les autoritats duaneres espanyoles per tal d’obtenir el visat d’entrada. Ara bé, si els faltava algun dels documents exigits a Espanya, eren considerats il·legals i anaven a compartir la sort dels altres detinguts indocumentats. Tres altres criteris determinaven la detenció: els homes en edat militar (de 18 a 40 anys), raó per la qual molts joves indocumentats afirmaven tenir 17 anys o es feien passar per «inútils»; els fitxats (ja expulsats una vegada, comunistes, aliats…); finalment, els qui portaven diners, joies o objectes de valor, que eren sotmesos al Juez de Delitos Monetarios a Madrid.

3.3. Procés administratiu. Dispositiu d’ internament. Ajudes Contràriament a altres detinguts, els jueus eren objecte d’una detenció administrativa vigilada que durava el temps d’aconseguir els documents que els

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 143

permetessin sortir del país. Tant per als interessats com per a les autoritats espanyoles, com més ràpid millor, ja que Espanya, empobrida per la seva Guerra Civil, no podia fer front materialment a l’allau de refugiats de la Segona Guerra Mundial, tot i que es mostrés molt vigilant i primmirada a l’hora de deixar-los passar pel seu territori. Des de la detenció dels fugitius il·legals fins al seu alliberament total, el procés era gairebé sempre el mateix, però la durada podia variar de poques setmanes a uns quants mesos. Un cop interceptats, generalment per una parella de la Guàrdia Civil que els duia als cossos de guàrdia o a les comandàncies locals, els il·legals eren requisats, interrogats, fitxats i enviats a Figueres, on eren empresonats32 o forçats a residir en determinats hotels. Allà, el director de la presó i/o la policia contactaven amb el governador civil de la província de Girona, que es feia càrrec de la sort dels interessats i iniciava els contactes amb els consolats. Eventualment, hi havia intercanvis de notes amb la Direcció General de Seguretat de Madrid. La cosa es complicava quan els eren requisats diners i objectes de valor, ja que els tràmits amb Madrid s’allargaven i frenaven la possibilitat d’anar-se’n d’Espanya, i sense diners no podien anar gaire lluny. Inversament, la situació es podia alleugerir i accelerar quan es tractava de persones «de categoria»: noms famosos de la política, la intel·lectualitat, els negocis, etc.

Mentrestant, en el cas de detenció de parelles o de famílies senceres, es repartien els membres: les dones amb fills menors d’edat i la gent gran anaven a residència forçosa vigilada (en hotels, pensions o en balnearis com el de Caldes de Malavella); els menors d’edat sols eren acollits a l’Hospici Provincial de Girona; els malalts, en els hospitals o recollits per la Creu Roja Internacional (CRI). Un cop autoritzats a traslladar-se a Barcelona o a Madrid per recuperar els documents necessaris, se’ls atribuïa una nova residencia forçosa33 (en general un hotel) amb l’obligació de presentar-se a la Jefatura Superior de Policía.34 Les sol·licituds de reagrupament de membres dispersats se solien atendre,35 menys en el cas dels homes «útils», que eren internats a Miranda de

32. Les dones eren internades en una presó cel·lular de Figueres acabada de construir. Els homes destinats a anar al camp de Miranda de Ebro eren prèviament reclutats a Figueres en el «camp de concentració» provisional del carrer del Progrés (o «camp d’evacuació de presoners i presentats», anomenat «la Carbonera» per tal com era un antic dipòsit de carbó).

33. Calvet dona la llista d’hotels i cases particulars de Barcelona on s’allotjaren jueus a càrrec del Joint a Huyendo del Holocausto, p. 369-375.

34. Situada a la via Laietana, en el cas de Barcelona.

35. En aquest sentit, hi ha nombroses cartes manuscrites en els arxius, algunes de punyents.

144 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

Ebro, on esperaven la seva documentació; però en aquest cas l’espera podia ser de molts mesos, i fins d’anys.

Per accelerar el procés d’alliberament, diverses institucions desenvolupaven una tasca activa d’ajuda als refugiats, com els consolats proveïdors de passaports, la Creu Roja Internacional (CRI) i la Creu Roja polonesa o l’American Jewish Joint Distribution Committee (Joint).36 L’Estat franquista havia prohibit l’entrada a Espanya dels homes en edat militar que procedissin de països bel·ligerants, i per això molts recorrien als metges, que estenien certificats d’«inutilitat» i així els salvaven d’anar a Miranda de Ebro, ja que si podien servir per a l’Èxercit se’ls aplicava la detenció militar.37 Els jueus autòctons, principalment els de Barcelona,38 també ajudaven, bé albergant o proporcionant ajuda material als refugiats en espera dels seus passaports, bé avalant els qui ho demanaven. Altres autòctons espanyols o catalans també ajudaven en la mesura del possible.

4. Resultats estadístics Les estadístiques proposades a continuació no tenen un altre objectiu sinó el de donar alguna idea de les xifres globals; disten molt de ser definitives, atès que encara queden molts expedients per buidar. Les hem establertes a partir dels 1 000 primers noms recollits i, la majoria, en els sis mesos que van seguir el dia 11 de novembre de 1942, com a fragment cronològic que hem estudiat principalment fins ara. Per tant, la llista s’allargarà en la mesura de les futures indagacions, i les estadístiques canviaran, ja que els fluxos migratoris entre 1939 i 1945 depenen de molts factors, i per tant evolucionen constantment.

D’altra banda, aquestes estadístiques resulten de les dades recollides en els expedients: ara bé, no tots els expedients són idèntics ni contenen els mateixos documents (de la Guàrdia Civil, del Govern Civil, de les presons, dels metges, etc.). Algunes dades manquen sovint: per tant, els nostres càlculs no es fan so-

36. El Joint era una entitat judeoamericana d’ajuda internacional als jueus durant la Segona Guerra Mundial, especialment a Europa. El delegat a Barcelona era el jueu portuguès Samuel Sequerra, que creà un centre de socors al Gran Hotel Bristol. El Joint aportava ajuda administrativa i diplomàtica, material i econòmica als jueus detinguts a Espanya. Per a més informacions, vegeu Calvet, Huyendo del Holocausto, cap. 12, p. 245-264.

37. Sala, La penúltima frontera, p. 29.

38. Vegeu infra, l’apartat 5.3, «Espavilar-se sols».

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 145

bre la base dels 1 000 noms, sinó sobre una base sovint molt més reduïda.

D’aquí el valor indicatiu i no pas absolut d’aquestes estadístiques.

4.1. Llocs d’ intercepció per la Guàrdia Civil (base: 451 dades sobre llocs de detenció fiables)

Figura 1. Llocs d’arrest dels fugitius clandestins i nombre d’arrestats a cada lloc.

(Mapa de Joan Pere Gensane, IFCT, Universitat de Perpinyà.)

Els llocs d’intercepció i de detenció dels fugitius se situen al llarg de tota la frontera, des de Portbou fins a Puigcerdà, amb la repartició global següent: el 22,5 % per l’Albera, el 75 % per la part més alta del Pirineu i el 2,5 % restant a la duana espanyola de la Jonquera, on es presenten espontàniament. El mapa mostra també que moltes persones van ser interceptades ja ben entrades a Catalunya, sobretot a la part occidental, on era més difícil vigilar la zona immediata de la muntanya: venint de Tolosa, els fugitius eren detinguts a Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan les Fonts o Sarrià de Ter (prop de Girona), quan intentaven guanyar Barcelona en tren o en autocar. Observem que,

146 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

a la part oriental —les Alberes—, més baixa i, doncs, de més fàcil accés, la gent era interceptada més a prop de la frontera. Passava per aquests llocs la gent que venia de Marsella, via Perpinyà i Banyuls de la Marenda: ben sovint eren famílies amb nens i persones grans. Com que era més fàcil d’accedirhi, aquesta zona era més transitada i, per tant, més vigilada.

4.2. Països de procedència39 (base: 760 unitats fiables) La majoria dels detinguts provenien de Polònia (31 %), de França, o tenien la nacionalitat francesa (26,5 %), als quals s’afegeix un 4 % del Marroc i d’Algèria (súbdits francesos).40 Un 11,2 % eren holandesos. Molts dels jueus d’origen polonès, arribats a principis de segle xx a França, ja tenien la nacionalitat francesa.

Si es consideren les zones geogràfiques o geopolítiques, observem les provinences següents: 43,7 %: França, Bèlgica, Holanda 34,6 %: Polònia, Rússia, Lituània, Letònia 09,5 %: Alemanya, Àustria, Itàlia 02,5 %: Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia, Romania 02,5 %: Turquia, Grècia 02,5 %: Gran Bretanya

El percentatge de la Gran Bretanya sembla dubtós, ja que molts pretenien ser anglesos, canadencs o nord-americans per poder obtenir passaports britànics o americans.41 Respecte als altres països, els percentatges (no reproduïts

39. Es difícil parlar aquí de «nacionalitat», raó per la qual parlem de procedència, ja que, arran de la Llei de ciutadania del Reich, del 25 de novembre de 1941, els jueus alemanys que es trobaven a l’estranger perdien la nacionalitat alemanya i eren declarats apàtrides. Més tard s’aplicà el mateix tracte als súbdits dels països envaïts per l’exèrcit nazi. Tot i això, alguns dels detinguts es declaraven alemanys o el que fos.

40. El 3 d’octubre de 1940, el govern de Vichy va suprimir la nacionalitat francesa als jueus d’Algèria (Algèria francesa) que l’havien obtinguda l’any 1870 amb el Decret Crémieux.

41. Ja el 26 de novembre de 1941, el comissari de policia de Cervera de la Marenda informà el general comandant de la XVI Regió Militar Francesa que els francesos evadits a Espanya es feien passar per canadencs, els que parlaven anglès per britànics, i que els estrangers que parlaven francès feien el mateix. Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 96. Després, aquest subterfugi es generalitzà i va permetre als refugiats d’acollir-se a aquests consolats.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 147

aquí) són insignificants, tot i que s’esmenten llocs d’origen o de nacionalitat tan diferents com ara la Palestina britànica (13 casos), Egipte (7), colònies d’Holanda (illa de Curaçao, Índies holandeses / Java) o països d’Amèrica llatina (l’Uruguai, l’Argentina, el Brasil, Xile, Mèxic, Cuba). Pel que fa a les xifres donades per al Canadà (51 casos) o per als Estats Units (37), pensem que no són fiables a l’hora de mostrar l’autèntica nacionalitat dels interessats, per tal com eren països (semblantment al cas de la Gran Bretanya) evocats pels fugitius que havien destruït la seva documentació.42

4.3. Aspectes sociològics (origen, famílies, repartició d’ homes i dones…)

Pel que fa al gènere i l’edat dels detinguts (base: llista sencera), els homes (72,2 %) dominen clarament en comparació amb les dones (18,96 %) i els nens i menors d’edat (8,8 %). El 25 % de la llista està comprès entre 18 i 30 anys (i sobretot entre 18 i 25). El nen més petit tenia 21 mesos i l’adult més gran, 72 anys.

D’altra banda, unes 451 persones (o sigui, un 45 % de la llista dels 1 000 noms) van passar la frontera en família amb la repartició següent: 58 casos de parelles soles (home i dona) 36 casos de parelles amb infants 34 casos de germans i germanes 22 casos de famílies ampliades (oncles, avis, pares, infants…)

15 casos de mares amb infants 08 casos de pares amb infants 04 casos de nens sols

Aquest quadre general familiar no ha d’amagar que més de la meitat dels fugitius detinguts eren persones individuals, homes més aviat joves. Aquestes dades (corroborades per Calvet),43 que es vinculen amb el 72 % d’homes (res-

42. Determinats fugitius que es trobaven en aquest cas acabaven donant la seva autèntica nacionalitat a l’hora de presentar-se al consolat que els havia d’estendre els passaports.

43. Una taula comparativa dels homes i dones detinguts a Sort i a Figueres entre 1940 i 1945 (sense, però, especificar si són jueus o no) dona les xifres següents: a Sort, 2 502 homes detinguts per 158 dones, i a Figueres, 3 639 homes per 241 dones. Vegeu Calvet, Les muntanyes de la llibertat, p. 109.

148 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

pecte a les dones i als menors) i amb l’edat generalment jove dels interessats, ens porten a plantejar el perquè de tanta diferència entre homes i dones i a demanar-nos quina sort van tenir les dones jueves que no pogueren escapar-se cap a Espanya.

5. Uns quants casos particulars44 Tot i el protocol general i oficial d’acolliment i de tractament dels refugiats descrit en les pàgines anteriors, els arxius desvelen una altra cara de l’actitud de les autoritats espanyoles, en particular de la policia fronterera, ja que s’hi palesa força informació sobre els aspectes humans —i inhumans— de les odissees pel Pirineu, i també sobre una multitud de fets (positius o no) lligats a aquesta situació de pas clandestí i d’urgència.

5.1. Víctimes de la muntanya, dels guies i d’altres avatars L’adversitat es degué, per començar, a les difícils i molt arriscades condicions de la muntanya, entorn desconegut per a gairebé la totalitat dels fugitius i especialment hostil durant els mesos d’hivern.45 Però, igualment, es degué a la misèria humana de certs guies que només veien en l’angoixa dels fugitius un mannà per a enriquir-se, fos quin fos el mitjà per aconseguir-ho.

Els assassinats foren molt escassos, llevat del cas de la parella formada per Georges i Ida Allerhand, probablement assassinada per guies delinqüents a la regió d’Ussat.46 Ara bé, en els nostres arxius sovintegen els casos de robatoris.

Fou el cas de la família Gertner.47 També Jean Winter i el seu fill Frederic,48 després d’haver estat conduïts el 21 de novembre de 1943 cap a la frontera per un guia francès, van ser atracats poc després per una banda de cinc homes presumptament còmplices del guia («un tal M. Pol») i que els robaren tot el

44. Il·lustrem aquí el nostre propòsit amb uns quants exemples, ben pocs, això sí, en comparació amb la multitud de casos a vegades similars que vam trobar en els expedients.

45. Larrieu esmenta el cas de dos nois jueus víctimes d’accident en el massís del Canigó, un dels quals hi va perdre la vida (Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 97).

46. Calvet, Huyendo del Holocausto, p. 121.

47. AHG/GCG/EF, 1942 266 275. Vegeu Planas, «Shaya Gertner», sobre aquest cas.

48. AHG/GCG/EF, 1943 270 350.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 149

que portaven. Hi va haver fugitius especialment dissortats, ja que, a més d’haver pagat unes quantitats exorbitants al seu guia, patiren les exaccions de delinqüents ben organitzats i en contacte amb qui els guiava: així, arrestats a Camprodon el 9 de desembre de 1942, els belgues Robert Smet49 i Arthur Ancel50 denuncien haver pagat 25 000 francs a un guia que els conduí de Perpinyà a Prats de Molló i haver estat atracats entre Prats i la frontera «por 3 individuos con pistolas que los roban todos los objetos de valor». Sense ser víctimes de tal violència, molts fugitius hagueren de pagar molt cars els guies. El gener de 1943, el turc de nacionalitat peruana Léon Yaeche, secretari particular del cònsol del Perú a Marsella, detingut per pas clandestí, fou posat en llibertat: prèviament denuncià falsificadors de passaports que cobraven sumes altíssimes.51 També es donen casos de persones, parelles o fins i tot famílies abandonades en plena muntanya pels seus guies. I d’altres de denunciades a la milícia francesa pels mateixos guies.52 La muntanya mateixa exigí el seu tribut als fugitius: hi ha diversos casos de persones que foren interceptades per la Guàrdia Civil en un estat de greu esgotament físic: el 26 de desembre de 1942, el «palestiniano» Jacques Linder Yzackson,53 de 32 anys, fou detingut amb els peus amb problemes de congelació; i no es compten els casos de malalts ingressats a l’hospital de Girona. Com a exponent extrem del caràcter implacable d’aquelles odissees en ple hivern, hi ha el cas de dos francesos, el metge de 42 anys Vital Dreyfus54 i el jove Marcel Laubert,55 de 18 anys, trobats morts de fred a Planoles el 20 de febrer de 1943, la defunció dels quals s’havia produït uns dos mesos abans.

49. AHG/GCG/EF, 1943 270 351.

50. Ídem.

51. «Entre ellas, un abogado llamado Sampedro [a Marsella], de nacionalidad española, que, en combinación con otras personas prósimas [sic] a la frontera hace pasar clandestinamente ésta a los súbditos extranjeros provistos de antemano de dichos documentos falsos. Cobrándoles cantidades superiores a los ochenta mil francos encargándose posteriormente otro abogado de Barcelona de arreglarles la documentación para permanecer en España.» AHG/ GCG/EF, 1943 324 006.

52. Eychenne, Les Pyrénées de la liberté, i Belot, Aux frontières de la liberté, dediquen capítols sencers a les actuacions delictives de certs guies de muntanya.

53. AHG/GCG/EF, 1943 271 371.

54. AHG/GCG/EF, 1943 307 050.

55. Ídem.

150 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

5.2. Víctimes de la policia i de les ordres ministerials Molts dels fugitius interceptats en territori espanyol no hi van poder transitar tal com s’esperaven. Uns quants van ser retornats manu militari a la gendarmeria francesa:56 tal fou el cas, el 16 de novembre de 1942, de Marcel Goldstein, Raymond Weill i el «palestiniano» Aftalion Benzion, que foren reconduïts a la frontera i lliurats a la comissaria de policia de la Guingueta d’Ix. Un mes després, la policia de Puigcerdà lliurà a la comissaria de policia francesa de la Guingueta un grup format pels germans Charles i Henri Korb57 (36 i 26 anys), i els tres joves germans alsacians de cognom Herez:58 Régine, de 19 anys; Bella, de 13 anys, i Marcel, de 6 anys. D’altres són senzillament obligats a tornar a passar la frontera: durant el mes de desembre del 1942 s’assenyalen molts casos de rebuig des de Puigcerdà; així s’esdevé també el 7 de novembre de 1942, amb un grup de sis persones, totes interceptades a Espolla: el rus blanc Abraham Kaplan,59 de 47 anys; el jove «judío» Edgard Kalin,60 de 20 anys; Martin Woicinski,61 de 29 anys i «de raza judía»; la parella holandesa Max i Rosa Slap,62 i el belga de 50 anys Adolphe Polak,63 el qual serà detingut novament a Puigcerdà una setmana més tard i finalment deixat en llibertat.64 Pocs dies després, la família britànica Ernest i Grethe-Irene Eppendhal65 (els pares i els tres fills de 13, 7 i 1 anys) corren la mateixa sort. A la frontera del Pertús, el 28 de desembre de 1942, la jove parella formada per Lucien i Irène Rostoker,66 així com el francès d’Algèria Emile Bensimon,67 són forçats a tor-

56. Mesura presa en el marc d’un acord francoespanyol del 1941 segons el qual «tot estranger que entri de manera irregular en algun dels dos països i sigui descobert en una zona a cinc quilòmetres de la frontera pugui ser lliurat a les autoritats del país d’on provenia», Calvet, Les muntanyes de la llibertat, p. 64.

57. AHG/GCG/EF, 1943 271 367.

58. AHG/GCG/EF, 1943 317 008.

59. AHG/GCG/EF, 1943 271 366.

60. Ídem.

61. Ídem.

62. Ídem.

63. Ídem.

64. Ídem.

65. AHG/GCG/EF, 1943 316 049.

66. AHG/GCG/EF, 1943 298 017.

67. Ídem.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 151

nar a passar la frontera. Quina fou la sort de tots aquells qui no gosaren provar novament de passar la frontera?

També es donen diversos casos d’expulsats d’Espanya amb prohibició de tornar-hi: una ordre estesa el 5 d’octubre de 1943 pel governador civil de Girona a tots els passos fronterers de la província prohibeix l’entrada a Espanya a l’hongarès de 33 anys Paul Benko.68 De fet, es donen força casos d’expulsió, amb una ordre reiterada l’any 1944 de prohibició d’entrada: així succeí el dia 3 de febrer de 1944 per al turc Joseph Palomo Sague,69 el 5 de febrer per a Jacobo Benfraïm i Frida Gelbart Bereg,70 per a l’alemany Max Gutchein71 i el seu pare Jacobo,72 polonès de 52 anys, etc.

Esmentem ara les prohibicions d’entrada d’aquells qui ja havien estat expulsats una vegada o més, i el nom dels quals quedava fitxat en els arxius: fou el cas, l’1 d’agost de 1941, de Messod Bendrao,73 o el 18 de maig de 1942, dels búlgars Poppoff i Stiynoff;74 quant a l’advocat francès de 41 anys Joseph Azancot,75 va ser objecte de diverses ordres de prohibició d’entrada «aun cuando su documentación esté en regla»: el 7 d’abril de 1943, el 25 de juliol de 1943 i, curiosament, el 10 de novembre de 1952. Prohibicions d’entrada que encara l’any 1945 trobem esteses, per exemple, al sefardita turc Albert Amram Melik,76 al comerciant francès Salomon Schwartz,77 al suís Max Acachenman78 i a Erika Grinwalds,79 etc. També es donen casos de prohibició d’entrada seguida més tard d’una autorització per a entrar a Espanya: així s’esdevé amb Harold Moyano Kermans.80 Més curioses són les ordres de cerca i detenció, algunes sense cap motiu aparent, com fou el cas, el 12 de setembre de 1941, de l’hongarès Béla

68. AHG/GCG/EF, 1943 302 033.

69. AHG/GCG/EF, 1943 321 045.

70. AHG/GCG/EF, 1943 321 044.

71. AHG/GCG/EF, 1943 322 004.

72. AHG/GCG/EF, 1943 322 005.

73. AHG/GCG/EF, 1943 310 026.

74. AHG/GCG/EF, 1943 305 030.

75. AHG/GCG/EF, 1943 311 005.

76. AHG/GCG/EF, 1945 377 008.

77. AHG/GCG/EF, 1943 294 021.

78. AHG/GCG/EF, 1945 377 034.

79. AHG/GCG/EF, 1945 377 044.

80. AHG/GCG/EF, 1943 302 039.

152 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

Hirschberger81 i de la polonesa Régine Fredmann,82 i l’11 de maig de 1942 del químic alemany de 42 anys Adolf Bauer83 i d’Anna Beerman,84 de 58 anys.

N’hi hagué d’altres amb motius assenyalats: així, per a John Wiliam Freeman,85 buscat «por investigación criminal» l’octubre del 1942, o bé per a la parella americana William i Elsy Schentron,86 evadits de la residència. Hi ha algun cas més complicat, com el d’un jueu austríac de 44 anys entrat a la presó de Figueres el 26 de febrer de 1943, que és buscat per les autoritats alemanyes sota el nom de Jean Redl87 i alhora reclamat per Samuel Sequerra del Joint sota el nom de Johan Redk. Trobem també casos de jueus deixats en residència vigilada, però reintegrats ulteriorment a la presó «por mala conducta»: fou el cas, el març del 1943, dels francesos Joseph Sarton88 i Egon Salomon89 («elementos que perturban el orden de la residencia») o bé del també jove francès Marceau Scheitelek90 «por tentativa de evasión del balneario de Caldes de Malavella»; després d’això, aquest noi sol·licità per escrit poder tornar a França. Un altre cas digne d’esment és el del jove alemany Eugen Scheinert,91 buscat el mes de setembre de 1940 pel consolat d’Alemanya a Barcelona amb ordre d’arrest: havia de ser conduït a la ciutat comtal per a ser entregat a les autoritats alemanyes, però es va escapar el 24 de setembre i no va poder ser lliurat als alemanys.

Finalment, destaquem els casos desafortunats dels jueus que, amb tota confiança i contents d’haver aconseguit passar la frontera, es declararen voluntàriament a la policia espanyola per tal d’obtenir el visat d’entrada en aquest país, però que foren detinguts:92 fou el cas, el 14 de gener de 1943, de la parella francesa Robert i Sylvie Smak,93 que es presentà a la policia de Ma-

81. AHG/GCG/EF, 1943 308 036.

82. Ídem.

83. AHG/GCG/EF, 1943 315 038.

84. Ídem.

85. AHG/GCG/EF, 1943 311 038.

86. AHG/GCG/EF, 1943 316 039.

87. AHG/GCG/EF, 1943 298 045.

88. AHG/GCG/EF, 1943 315 049.

89. Ídem.

90. Ídem.

91. AHG/GCG/EF, 1943 316 037.

92. Aquest cas també és evocat per Sala, La penúltima frontera, p. 67.

93. AHG/GCG/EF, 1943 272 394.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 153

çanet, i, l’endemà, del turc Giumtov Pardo,94 que per la mateixa raó fou empresonat a Figueres. També succeí això a la mateixa època (19 de gener de 1943) a la família francesa Louis i Hélène Lehman,95 que s’havia presentat (amb els seus tres infants) a la Guàrdia Civil de Tortellà, i, el 27 d’abril del mateix any, als joves Robert Marx Frantz,96 de 21 anys, i Etienne Grimaud Koch,97 de 17 anys, presentats voluntàriament a la duana del Pertús i detinguts a l’acte. I tanquem aquí aquest apartat, amb aquest recull d’exemples, ben pocs, per cert, ja que en realitat les víctimes del zel de la policia varen ser desenes i desenes.

5.3. Espavilar-se sols No s’ha de pensar, però, que els fugitius interceptats es deixessin arrestar o empresonar sense reaccionar. Molts recorrien a subterfugis o a ajudes exteriors per intentar sortir de la incòmoda situació en què es trobaven. Hem tingut coneixement de dues (o potser tres) tècniques principals: confondre les autoritats amb dades identitàries falses; buscar garanties fent-se avalar per coneguts a Barcelona o a Madrid, i una tercera via per sortir del mal pas, mai demostrada en els nostres arxius, però suposada, degué ser el suborn dels funcionaris i dels metges.98

5.3.1. Dades identitàries falses En els Expedients de frontera solen constar només els relats de detenció i fitxes d’interrogatoris de la Guàrdia Civil; l’estat civil i altres dades civils dels detinguts hi són bastant succintes (nom i cognom, edat, origen, ofici, nom del pare i de la mare), i rarament s’hi fa constar la religió.99 De tota manera, cada fugitiu deia el que volia. N’hi havia que ja venien amb falsos passaports pro-

94. Ídem.

95. AHG/GCG/EF, 1943 274 438.

96. AHG/GCG/EF, 1943 287 024.

97. Ídem.

98. Sala, La penúltima frontera, p. 67, evoca el suborn de la Guàrdia Civil a la muntanya.

99. Contràriament a les fitxes de la presó de Figueres, les quals no consten en els expedients de l’AHG.

154 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

veïts per xarxes d’evasió o per guies; d’altres —indocumentats— donaven unes dades identitàries fictícies, i d’altres encara n’hi havia —amb documentació o sense— que declaraven la seva autèntica identitat. A primera vista ens és difícil detectar el que era cert o fals, però, comparant els documents de cada cas, es troben uns indicis reveladors. Sembla que eren principalment els homes joves els qui donaven alhora un nom fals i una nacionalitat falsa: nordamericana, canadenca o britànica, i que es feien passar per oficials o aviadors dels exèrcits aliats, o per soldats evadits dels camps de concentració alemanys; tal fou el cas de John Harry Landa,100 disset anys resident a Bèlgica, que primer es declarà canadenc, després britànic, i finalment fou el consolat francès que li proporcionà documentació. Per cert, d’aquest perfil hi hagué molts fugitius autènticament oficials britànics o nord-americans que volien anar a l’Àfrica del nord, i d’altres d’evadits dels camps alemanys, però és més que probable que molts joves fugitius jueus que passaven sols o amb companys de fugida indocumentats s’hi colessin per a poder adreçar-se a aquests consolats i obtenir la documentació que els permetés d’anar a Amèrica.101 Davant d’alguns (escassos) refusos d’aquests consolats, els fugitius s’adreçaven al seu consolat d’origen i revelaven així la seva autèntica identitat. Fou el cas del polonès Piotr Nichols,102 que intentà fer-se passar per Peter Stanford o Sanfordi, davant de la negativa del viceconsolat britànic de Girona, obtingué l’ajuda de la Creu Roja polonesa amb el seu veritable nom. També hi hagué casos més anecdòtics de doble nom, com el ja evocat Jean Red / Johan Redk103 (austríac, 44 anys, mecànic), reclamat per la policia del consolat general d’Alemanya a Barcelona (que el volia repatriar a Alemanya) i per Sequerra del Joint (que el volia salvar i enviar als Estats Units). Hi hagué aquest cas de triple nom: John O’Lery / O’Levy / Levy, metrallador d’aviació procedent de Nova York, però de nacionalitat francesa, catòlic i de pares Auguste i Hélène/Elena.104 Globalment, però, no hem intuït gaires canvis de noms.105 Al contrari, fa l’efecte que

100. AHG/GCG/EF, 1943 274 448.

101. El cas resulta dubtós quan un detingut es declara nord-americà i els noms són ben francesos. Per exemple, un tal Marcel Wortmann, de San Francisco, i de pares Louis i Emma; o l’anglès Richard Singer, de pares Armand i Madeleine.

102. AHG/GCG/EF, 1943 310 044 i 1943 310 039. En el primer expedient apareix com a Stanford, i en el segon, com a Sanford.

103. AHG/GCG/EF, 1943 298 045.

104. AHG/GCG/EF, 1943 275 451.

105. Més en general, el problema dels noms va lligat a ortografies vàries segons els funcio-

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 155

els jueus, en general, declaraven la seva autèntica identitat, sobretot aquells que arribaven en parelles o en família.

Pel que fa a la falsificació d’edat, també hem intuït casos força probables, ja que molts nois declaraven tenir 17 anys, sens dubte per no entrar en la categoria dels útils per a l’exèrcit, ja que hi havia l’ordre de detenir els estrangers dels països bel·ligerants d’entre 18 i 40 anys i enviar-los al camp de Miranda de Ebro.

Els casos de falsificació religiosa són escassos, però hem trobat alguns detinguts declarats com a CAR («católico, apostólico y romano»), catòlics, batejats o posseïdors de la famosa fe de baptisme que s’exigia a Espanya: així, els ja esmentats Jean Winter i el seu fill Frederic,106 «de raza judía pero católicos», detinguts el 21 de novembre de 1942; la jove Nina Mitrani,107 o la parella Raoul i Marthe Chiche,108 que diuen que són de religió CAR. Hem trobat igualment casos de benedictins, agustins, etc., dubtosos,109 amb certificats estesos amb condescendència pel bisbat o pels monestirs, l’ajuda dels quals als jueus també és notòria.110

5.3.2. Certificats mèdics dubtosos Els certificats mèdics són nombrosos: els uns, irrefutables (casos de dones embarassades, persones grans esgotades o d’altres amb patologies que necessinaris autors dels documents, però no forçosament a la voluntat de falsejar la pròpia identitat.

106. AHG/GCG/EF, 1943 270 350.

107. AHG/GCG/EF, 1943 278 520. Nina Mitrani, nascuda Birnbaum (declarada com a CAR en la fitxa de la presó de Figueres), era jueva, i futura membre de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB). Ella mateixa explica la seva fugida pel Pirineu i el seu arrest, en el marc del programa d’història oral de la CIB al principi dels anys noranta; vegeu Berthelot, Memorias judías, p. 449-451.

108. AHG/GCG/EF, 1943 288 012.

109. AHG/GCG/EF, 1943 270 347 i 1943 270 375.

110. Als Pirineus Orientals (França) se sap que l’Església i molts sacerdots implicats en la Resistència ajudaren els jueus. El 14 de setembre de 1942, el rabí Mordoch de Perpinyà escriu al bisbe d’Elna i de Perpinyà, monsenyor Bernard, per agrair-li tota la seva acció en benefici dels jueus, i més personalment d’haver-lo amagat per tal que no l’internessin a Ribesaltes. Feia poc que havien començat les deportacions dels jueus de Ribesaltes cap a Alemanya, via el camp de Drancy (Larrieu, Vichy, l’occupation nazie, p. 124 i 133). L’israelià Haïm Avni també menciona l’ajuda del convent dels caputxins de Marsella, on, de diverses maneres, els frares ajudaven els jueus a fugir a Suïssa i a Espanya (Avni, España, Franco y los judíos, p. 94).

156 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

ten intervencions). Però també es troben molts i molts casos d’homes joves detinguts posseïdors de certificats mèdics dubtosos, que fan pensar en possibles suborns. Un cas especialment curiós és el del ja mencionat Piotr Nichols, àlies Peter Sanford —ja que és la mateixa persona—, que el mateix dia 18 de maig de 1943 obté del seu metge (Manuel Alegre Paraiso, metge oficial de la presó provincial de Girona) dos certificats d’inutilitat sota els dos noms diferents i al·legant dues patologies diferents: el certificat estès a nom de Peter Sanford declara una lesió del tendó cubital de la mà dreta, i el que és estès a nom de Piotr/Peter Nichols al·lega una «antigua úlcera de estómago reactivada en la actualidad».111 Un altre detingut, el canadenc Jack Cherry,112 certifica que té tuberculosi, per la qual cosa l’alliberen per temor d’un contagi. A aquests suborns possibles, però mai demostrats, dels metges, s’hi afegeix també la possibilitat de suborn de la policia, però tampoc no se’n té constància.

5.4. Cerca d’ajudes exteriors: avals i garanties Foren habituals els casos de detinguts que buscaven coneguts —o coneguts de coneguts— a Espanya que, mitjançant una carta de garantia dirigida al governador de la província de Girona, acreditessin la seva moralitat i honestedat amb vista a fer-se alliberar o a fer-se ajudar materialment (fent-se allotjar, per exemple) mentre esperaven la documentació que els permetés abandonar Espanya. Però el tràmit de la garantia presentada per una persona coneguda o de confiança no era tan senzill, ja que el mateix avalador també s’havia de fer avalar prèviament per una autoritat franquista o un simpatitzant del règim, habitualment un càrrec de FET y de las JONS. En els arxius hem detectat tres vies possibles per a trobar avaladors: en primer lloc, la via professional, ja que molts jueus exercien una activitat comercial o científica internacional amb contactes a Espanya i a Catalunya; també hi havia la via de la comunitat jueva, i finalment, la via de les xarxes socials, efectives sobretot entre la burgesia i l’alta societat.

Fer-se garantir per cases comercials o per comerciants autòctons podia ser una solució fiable i fàcil. Així és com en el dossier de l’enginyer francès, de

111. AHG/GCG/EF, 1943 310 044 i 1943 310 039. Vegeu la nota 102 sobre les formes Stanford i Sanford.

112. AHG/GCG/EF, 1943298045 i AHG/GCG/EF 1943 314 045.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 157

46 anys, Alfred Lévy113 (detingut a Ripoll el 3 de desembre de 1942 amb tres jueus més) trobem una carta de José Morillo Doremus, director de la societat espanyola Fichet de «muebles, cerraduras e instalaciones bancarias» del carrer d’Alí Bei de Barcelona, en què certificava que A. Lévy era enginyer de la casa Fichet-París a la sucursal de Lió. Aquesta garantia li va permetre a ell i també a André Fried (50 anys), així com al jove Jean Nataf (17 anys), sortir de la presó i residir a l’hotel Gran Via de Girona en espera de la documentació per a sortir d’Espanya. Sigmund Herschman,114 de 56 anys, rendista i natural de Barra (Brasil), detingut al final del desembre del 1942, aconsegueix dues cartes de fiança per a ell, la seva esposa Gilberte i els seus dos fills: l’una (22 de gener de 1943) era de José Salviche, president del consell d’administració de la societat de cinema Cinemediterráneo, de Madrid, i l’altra (de la mateixa data), d’un tal José Santa Marina, «empleado», avalat, al seu torn, per un comissari de la policia del districte on vivia. L’enginyer polonès Wladek Rublew115 (detingut amb la seva família el 28 de desembre de 1942) obtingué dues cartes de garantia: l’una, curta, amb encapçalament de Minas de Arsénico, Estaño y Plomo, d’Ávila, escrita per Pedro Colomer de Pineda, que deia que estava «en posesión del Carnet de Militante de FET y de las JONS», i l’altra, més llarga, d’un comercial italià «ex-oficial de la Real Aviación Italiana e inscrito en la organización fascista OND de Trevi-Colonna de Roma», que, a més, s’oferia per a allotjar la família Rublew a Madrid mentre esperava la documentació per a abandonar Espanya.

La Comunitat Israelita de Barcelona també prestà una ajuda activa a través de l’actuació d’alguns dels seus membres molts compromesos, fins al punt que aleshores s’evocava el grup de jueus que ajudaven els refugiats com a «Pequeño Joint».116 En els Expedients de frontera apareix en diversos dossiers el nom del polonès Natalio Grun com a avalador de refugiats detinguts. Per exemple, s’ofereix a acollir a casa seva «sus familiares primogénitos», la polonesa Nella Einheber, el seu espòs Jacques i llur filla Mireille, de 9 anys.117 Una altra família de la comunitat jueva, els Avimele, que viuen al 550 de l’«avenida del Generalísimo» (avui Diagonal), s’ofereixen a tenir cura de la nena d’11 anys, Su-

113. AHG/GCG/EF, 1943 270 355 (doc. «Fronteras» 5 377).

114. AHG/GCG/EF, 1943 272 383.

115. AHG/GCG/EF, 1943 297 025.

116. Vegeu Berthelot, Memorias judías, p. 462-472.

117. AHG/GCG/EF, 1943 271 368 i 1943 272 398.

158 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

zanne, filla de la polonesa Fuma Polakiewich,118 detinguda a Espolla cap al 20 de novembre de 1942 i retinguda a l’hotel Victoria de Figueres.

Altres avaladors jueus, sense tenir forçosament lligams amb la comunitat organitzada, ajudaven també els refugiats: així, José Lewkowitz, de Barcelona, en dues cartes del 15 i del 16 de desembre de 1942, s’ofereix per a allotjar a casa seva la parella polonesa formada per Szaja i Hudes Jastarzec, de 51 i 47 anys, interceptats a mitjan desembre;119 Francis Rouge, de 21 anys, detingut a Breda el 22 de gener de 1943, fou avalat per Mordehay Jakin Benador, comerciant a Barcelona;120 el jove francès de 22 anys Pierre Yeni (que ha presentat una partida de baptisme) es fa avalar per l’industrial barceloní Edgard Hassid,121 i a Madrid, Ana Moises Seidbon, comerciant, garanteix el comissionista de comerç francès Jacques Rubio.122 Entre les classes altes també es poden palesar casos d’ajuda externa, sense haver, però, de recórrer a intermediaris, per importants que fossin, ja que les persones posseïdores d’un nom famós o d’un alt càrrec polític en el seu país s’adreçaven directament als dirigents franquistes: ja fos al governador civil de la província de Girona, a determinats ministres o al mateix Caudillo, com ho feu el ministre francès Félix Reibel123 en una llarga carta ditiràmbica. El baró Philippe de Rothschild, detingut a Besalú el 24 de desembre de 1942, va recórrer a l’ajuda de diversos amics seus a Madrid, i en particular al baró Hauzen, aleshores president de la Real Compañía Asturiana de Minas.124

6. Conclusió En les pàgines anteriors hem procurat reunir un nombre representatiu de casos concrets de fugitius jueus del nazisme, encaminats clandestinament cap a Espanya pel Pirineu català i detinguts per les autoritats franquistes, durant un dels períodes més durs de la dictadura espanyola i de la pressió-repressió alemanya a França (tardor 1942 - hivern 1942-1943). O sigui, una fotografia

118. AHG/GCG/EF, 1943 323 006.

119. AHG/GCG/EF, 1943 271 374.

120. AHG/GCG/EF, 1943 277 482.

121. AHG/GCG/EF, 1943 281 596.

122. AHG/GCG/EF, 1943 278 510.

123. AHG/GCG/EF, 1943 274 437.

124. Ídem. Vegeu el nostre article «Opposants et réfugiés du nazisme».

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 159

local i temporal ben delimitada. Igualment, s’han indicat les nombroses dificultats a què els fugitius van haver d’enfrontar-se per, finalment, i en la majoria dels casos, aconseguir la manera de sortir d’Espanya i d’Europa. D’aquesta visió alhora general i singular dels fets en destaquen tres aspectes: — El nombre de persones en aquella situació. Tots els historiadors especialistes del tema125 subratllen la immensa dificultat de calcular el nombre de refugiats que passaren per Espanya, sobretot pel que fa als jueus evadits de França (regularment o clandestina) i els que foren detinguts a Espanya. Entre les xifres avançades, Josep Calvet, en els seus estudis de 2008 i 2014, reprèn la xifra total ja avançada per R. Belot de 80 000 evadits, entre resistents francesos, militars aliats i jueus que haurien passat pel conjunt del Pirineu.126 L’historiador israelià Haïm Avni calcula que uns 30 000 jueus es van salvar passant per Espanya durant la primera meitat de la Segona Guerra Mundial.127 Ara, pel que fa als detinguts, Calvet estima que, en el període 1942-1944, «el nombre de jueus arrestats estaria entre els 10 000 i els 12 000». I també parla de 3 253 apàtrides i 1 509 palestins,128 sense tenir en compte, però, els jueus que declararen una nacionalitat d’origen que no fos la palestina, o bé amb una nacionalitat adquirida (com els polonesos naturalitzats francesos o belgues), i sense poder comptar tampoc —és clar— els qui falsejaren la seva identitat. Per tant, encara caldrà esperar estudis aprofundits amb moltes fonts i dades creuades per a arribar a precisar xifres que s’acostin al que fou la realitat.

— La variabilitat de la situació fronterera i política (atès que l’època tractada fou especialment difícil). Tots els historiadors —Avni i Calvet amb ells— han subratllat també la inestabilitat de la política envers els refugiats que va imperar durant tota la Segona Guerra Mundial. Una inestabilitat i una versatilitat (a vegades d’un dia per l’altre) tant a França com a Espanya, i fins i tot a Portugal, degudes a la influència de la política d’Alemanya, que es van palesar en l’atorgament de visats i autoritzacions de pas o, al contrari, en restriccions, prohibicions i fins i tot reconducció a la frontera, o, més dràsticament, en el tancament de les fronteres. Tenint en compte tot això, s’entén millor per què

125. Els ja al·ludits Belot, Eychenne i Calvet, així com també l’israelià Haïm Avni, España, Franco y los judíos.

126. Calvet, Les muntanyes de la llibertat, p. 15.

127. Avni, España, Franco y los judíos, p. 89.

128. Calvet, Les muntanyes de la llibertat, p. 96 i 98.

160 Tamid, 14 (2019), p. 131-161

Martine Berthelot

l’única solució per a salvar la pròpia vida passava pel pas il·legal i clandestí dels Pirineus.

— L’actitud de les autoritats franquistes. Com acabem de dir, l’actitud de les autoritats franquistes va ser clarament ambivalent, ja que, d’una banda, van aplicar una política oficial de restricció o de prohibició d’entrar en territori espanyol per als fugitius que no tinguessin la documentació requerida, fins i tot amb rebuig o reconducció a França, i, d’altra banda, van acceptar els il·legals amb, això sí, la seva detenció provisional mentre esperaven obtenir passaports a través dels seus consolats respectius o per consolats i organismes condescendents. Aquella política s’aplicava sense discriminació als jueus i als no-jueus. Independentment d’actituds divergents segons els llocs, els moments o les diferents autoritats franquistes, Espanya no podia acollir —per determinades raons internes— l’allau de refugiats europeus que li venia a sobre, per la qual cosa es conformà a servir-los d’etapa provisional amb les limitacions administratives que patiren els interessats durant el procés —a vegades llarg— d’obtenció dels documents oficials que els permetessin abandonar la Península i Europa.

Bibliografia Avni, Haïm. España, Franco y los judíos. Madrid: Altalena, 1982.

Belot, Robert. Aux frontières de la liberté: Vichy, Madrid, Alger, Londres: S’ évader de France sous l’occupation. París: Fayard, 1998.

Berthelot, Martine. «Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme (Barcelona, 1846-1947)». Tamid, 9 (2013), p. 127-175.

— Memorias judías (Barcelona 1914-1954): Historia oral de la Comunidad Israelita de Barcelona. Barcelona: Riopiedras, 2001.

— «Opposants et réfugiés du nazisme arrêtés en Espagne (1942-1943) : trois noms célèbres». Tamid, 12 (2016-2017), p. 181-203.

Boitel, Anne. Le camp de Rivesaltes 1941-1942: Du centre d’ hébergement au «Drancy de la zone libre». Perpinyà: Presses Universitaires: Mare Nostrum, 2001.

Calvet i Bellera, Josep. «Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la Segona Guerra Mundial». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 37 (2004), p. 151-185.

— Huyendo del Holocausto: Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida. Lleida: Milenio, 2014.

Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu

Tamid, 14 (2019), p. 131-161 161

Calvet i Bellera, Josep. Les muntanyes de la llibertat: El pas d’evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Barcelona: L’Avenç, 2008.

Eychenne, Emilienne. Les portes de la liberté: Le franchissement clandestin de la frontière espagnole dans les Pyrénées-Orientales de 1939 à 1945. Tolosa de Llenguadoc: Privat, 1985.

— Les Pyrénées de la liberté: Les évasions par l’Espagne 1939-1945. Tolosa de Llenguadoc: Privat, 1998. [1a edició 1983] Kaspi, André. Les Juifs pendant l’Occupation. París: Du Seuil, 1991.

Klarsfeld, Serge. Le calendrier de la persécution des Juifs en France: 19401944. París: Fayard, 2001.

Larrieu, Jean. Vichy, l’occupation nazie et la résistance catalane. I. Chronologie des années noires. Prada: Terra Nostra, 1994. (Revista Terra Nostra; 89-90) Planas, Sílvia. «Shaya Gertner o la legitimitat dels records: Viatge de retorn a Girona d’un jueu perseguit». Revista de Girona, núm. 266 (2011), p. 3034.

Sala Rose, Rosa. La penúltima frontera: Fugitivos del nazismo en España. Barcelona: Papel de Liar: Península, 2011.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 163-219 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.61 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Safíaḥ de Hayyim Nahman Bialik.

Introducció i traducció de l’hebreu∗ Joan FERRER Universitat de Girona

Rebut: 15.08.2018 — Acceptat: 16.03.2019 A la bona memòria d’Eduard Feliu i Mabres i de Jaume Riera i Sans, savis catalans, mestres d’hebraistes

Resum. L’estudi presenta la traducció catalana de la narració intitulada Safíaḥ, obra en prosa del gran poeta en llengua hebrea Hayyim Nahman Bialik, precedida d’una introducció que assenyala els elements poètics i lingüístics essencials del relat.

Safíaḥ és una obra sorprenent, d’una qualitat literària insòlita, que pot ser considerada un veritable poema en prosa. Hom podria pensar que la narració és l’expressió en prosa de l’ars poetica de Bialik, poeta d’una força impetuosa que va saber expressar com ningú en el seu temps l’ànima i la condició jueves. La traducció catalana del relat vol expressar la prodigiosa força metafòrica del text hebreu original.

Paraules clau: literatura hebrea moderna, Hayyim Nahman Bialik, Safíaḥ, intertextualitat

Correspondència: Joan Ferrer. Facultat de Lletres. Universitat de Girona. Plaça Ferrater, 1.

ES-17004 Girona. A/e: joan.ferrer@udg.edu. ∗ Expresso el meu agraïment més sincer als experts avaluadors i revisors anònims d’aquest article i al savi professor i amic Pere Casanellas pels seus comentaris a aquests fulls.

164 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

Hayyim Nahman Bialik’s Safíaḥ.

Introduction and translation into Catalan from Hebrew Abstract. This paper presents the translation into Catalan of Safíaḥ, a piece of prose by the great poet Hayyim Nahman Bialik, who mainly wrote in Hebrew. The translation is preceded by an introduction that indicates the tale’s essential poetic and linguistic elements. Safíaḥ is a surprising work of exceptional literary quality, one that can be considered a true prose poem. It could be thought of as the expression in prose of the ars poetica of Bialik, a poet of impetuous power whose ability to convey the Jewish spirit and condition was unmatched among his contemporaries. The Catalan translation of Safíaḥ aims to reproduce the prodigious metaphorical force of the original Hebrew text.

Keywords: modern Hebrew literature, Hayyim Nahman Bialik, Safíaḥ, intertextuality

Introducció Hayyim Nahman Bialik (Radi, Volínia [Ucraïna], 1873 - Viena, 1934) va ser el poeta més famós en llengua hebrea de la generació anterior a la fundació de l’Estat d’Israel.1 La narració que oferim en versió catalana aquí és, en moltes pàgines, un veritable poema en prosa, d’una subtilesa prodigiosa.2 1. Una síntesi biogràfica d’una rara concisió i bellesa es troba en les pàgines inicials de l’estudi del nostre mestre Eduard Feliu, «Bialik o el clam profètic», Tamid, 6 (2006-2007), p. 187-233. Aquest treball recull també tota la bibliografia fonamental, que ens estalviem de repetir. La persona i l’obra de Bialik penso que, en essència, queden magníficament esbossades en el paràgraf inicial de l’article que li dedica la prestigiosa Encyclopaedia Judaica, que és una obra de referència imprescindible: «the greatest Hebrew poet of modern times, essayist, storywriter, translator, and editor, who exercised a profound influence on modern Jewish culture» (Samuel Leiter, «Bialik, Ḥayyim Naḥman (1873–1934)», en Encyclopaedia Judaica, 2a ed., vol. 3, Detroit, Macmillan Reference, 2007, p. 561).

2. És molt interessant la valoració de Samuel Leiter en l’estudi esmentat en la nota anterior a propòsit del que potser podríem anomenar el «món» de la infantesa en l’obra del poeta: «Bialik retained many happy memories of the first six years of his childhood in Radi. In some of his best poems, “Zohar” (“Radiance,” 1901) and “Ha-Berekhah” (“The Pool,” 1905), attempting to recapture the lost paradise of childhood, he idealizes the enchanted hours which he spent romping in the dazzling light of the fields and in the secret shade of the forest. Others have fewer happy references and are marked by loneliness, parental neglect, and the almost narcissistic withdrawal of a sensitive, artistic child, e.g., the prose poem “Safi’aḥ” (“After-

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 165

El títol de la narració és Safíaḥ, un mot que apareix quatre vegades en la Bíblia hebraica (‫ ָס ִפ ַיח‬I)3 i que significa «el que creix espontàniament, el que haurà crescut espontàniament» (després de l’última collita durant l’any sabàtic) o «el que produeixi el gra caigut a terra» (Lv 25,5.11; 2Re 19,29; Is 37,30).

La veu que parla en primera persona en aquest relat es considera a si mateix, doncs, com una planta espontània del poble d’Israel o de la llengua hebrea, que creix lliurement —i que pot ser recollida per qualsevol que passi— sense que ningú en tingui cura. És una obra incompleta d’estructura desigual i sorprenent. Va ser publicada en la revista literària Ha-Šiloaḥ (1896-1926, 46 volums publicats a Odessa, Varsòvia, Berlín, Cracòvia, Jerusalem) fundada per Aḥad Ha-Am. L’obra —que ha restat incompleta— va ser publicada en tres moments cronològics bastant distanciats l’un de l’altre: l’any 1908 van aparèixer els capítols 2-8; l’any 1919, els capítols 9-15, i l’any 1923, el primer capítol, d’una rara bellesa poètica.4 La narració és un teixit: la trama són records d’infantesa —personals i collectius, del món jueu de Rússia en què l’autor va néixer— i l’ordit és la tradició del poble jueu (la Bíblia, el Talmud, el midraix i la literatura rabínica).

Recordem que Bialik, juntament amb Y. H. Rawnitzki, va publicar el Sefer ha-Aggada (1908-1911), un recull impressionant de narracions de la tradició literària hebrea en què els personatges de la Bíblia i de la llegenda recobren la vida i actuen en aquest món sense fronteres de la literatura. Safíaḥ, com podreu llegir en les pàgines següents, pertany també a aquest món.

La narració pot ser llegida com una veritable recerca del temps i del paradís perduts. El temps per excel·lència és el de la infantesa i el paradís es troba en un món d’imatges i somnis que l’infant protagonista és capaç de construir amb la força prodigiosa de la seva imaginació. Hi descobrim una mena d’ars poetica de Bialik. Les preguntes clau —entre moltes altres que podríem escollir dins del relat— són:

growth,” 1908)» (Samuel Leiter, «Bialik, Ḥayyim Naḥman (1873–1934)», en Encyclopaedia Judaica, 2a ed., vol. 3, Detroit, Macmillan Reference, 2007, p. 561).

3. Cal notar que hi ha un homònim: «*‫ ָס ִפ ַיח‬II», mot de significació incerta; sembla que té el sentit de ‘desbordament (de l’aigua)’ (Jb 14,19).

4. Entre els papers de Bialik es va trobar un altre breu capítol de Safíaḥ, en què apareix Xmúliq, el protagonista, que ja és adolescent. Atès que Bialik no el va revisar ni publicar, nosaltres tampoc no l’hem inclòs en la nostra traducció catalana.

166 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

Com podia passar la nit una guspira en una pedra silenciosa? I qui feia habitar les ombres mudes en les parets de casa? Qui apilava muntanyes de foc a les vores del firmament? I qui agafava la lluna en la bosquina espessa? On fluïen les caravanes de núvols i a qui encalçava el vent en el camp? Què era el crit d’alegria de la meva carn al matí i el fragor del meu cor al capvespre? Què tenia l’aigua de la font, que plorava en secret, i per què el meu cor sortia vers el seu murmuri?

L’àrdua tasca de donar resposta a totes aquestes qüestions constitueix l’ofici de poeta, el que Bialik va exercir durant una bona part de la seva vida i en el qual va excel·lir i per això ha deixat un record perdurable.

Safiaḥ és una obra en què les referències intertextuals són incomptables. En alguns fragments l’autor ens ho indica posant entre cometes algunes frases: «Feliç l’home que no es guia pels consells dels malvats… estima de cor la Llei del Senyor, la repassa de nit i de dia. Serà com un arbre plantat vora séquies d’aigua…»

«El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. Ni que passi per la vall de les ombres de la mort, no tinc por de cap mal.»

Aquí, qualsevol persona familiaritzada amb els grans textos de la Bíblia hebrea fàcilment hi descobreix el començament del salm 1 («Feliç l’home…») i el del salm 23 («El Senyor és el meu pastor…»).

En altres casos, les al·lusions resten velades i sols són accessibles a lectors especials, amb els quals l’autor estableix una comunicació singular i secreta.

Així, quan diu: «s’ha tensat una corda amagada i gemega i gemega amb una veu de silenci subtil, subtil entre els subtils, un fil de cabell…», Bialik cita sense dir-ho el Primer llibre dels Reis 19,12, un text cabdal en què el profeta Elies, fugitiu del seu poble, reconeix la presència de Déu en una «veu de silenci subtil», i s’ha de cobrir la cara.

El darrer aspecte que cal remarcar és la llengua. L’hebreu d’aquesta narració té una riquesa esbalaïdora —i la nostra traducció ha intentat de ser-ne un fidel reflex en català. Hom té la sensació que Bialik, que coneixia com ningú en el seu temps la història i la riquesa de la llengua del seu poble, ha aplegat un tresor lingüístic al qual recorre constantment. L’adjectivació és riquíssima i les metàfores van a galop i sense brida. Els traductors anglesos i italians que s’han enfrontat abans que nosaltres amb aquest text han tendit a ribotejar-lo, amb la idea d’assuaujar l’aspecte xocant, per a un lector que no hi està familiaritzat, d’una llengua poètica prodigiosa. Nosaltres hem optat per cenyir-nos al text i per respectar absolutament les seves metàfores. Som conscients que és

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 167

una opció arriscada, però creiem que és la que fa més justícia a aquest prodigiós poema en prosa.

Safíaḥ 1. El llogaret on vaig néixer i el meu somni Quants estius i hiverns van passar sobre meu des del moment que vaig tenir consciència de mi mateix en el poble on vaig néixer fins al moment que vam sortir d’allí —jo i la casa del meu pare— per anar a viure al raval de la ciutat veïna? No me’n recordo. Era un infant posat a la brossa, que encara no havia fet, em sembla, cinc anys complets; i quin ordre del temps té un infant?

Certament, en el poble on vaig néixer no canviaven les disposicions des del principi (del temps): una estació venia i una estació se n’anava, al seu temps, i el món es conduïa segons el seu costum. Però aquell món primer, remot en el temps, que havia estat fet sortir amb mi del poble i que encara era guardat amb mi en una cambra especial en els amagatalls del meu cor, aquell món diferent, meravellós, únic, sembla que no havia conegut hivern i tardor en els seus dies. Tot el poble en aquells dies —segons el que cap en els meus ulls—, tot era fet amb una única trama completa d’estiu pur. El cel era cel d’estiu; la terra, terra d’estiu. Planta i bèstia eren tots estiu. I també Féiguele, Féiguele, que tenia la meva edat i la meva única companya en tot el poble, també ella, tota ella era estiu. Sols hi puc trobar un únic dia de ferro d’hivern, tot d’una sola peça de gel i gebre, que roman dempeus cruel i furiós com un bandoler armat amb una destral al costat. I a prop, llençat al fang com un cadàver derrotat, un únic dia de xàfecs, podrit en la seva dolenteria i destil·lant aflicció.

Però aquests no eren res més que excepcions, rebuig. El món, en la seva puresa, s’estenia des de l’herba que hi havia a la paret de casa nostra, tan menuda, fins al bosquet verd que tapava l’esguard a la fi del poble. Aquest món era tot estiu.

Sobre aquesta cortina, que era tota de blau de firmament i de verd d’herba, ara hi ha brodades davant meu totes les visions del meu món d’aquells dies primers. Visions meravelloses, visions plàcides i subtils com bromes pures, meitat enigmes i meitat somnis. Però, amb tot, no n’hi ha, de brillants i diàfanes com aquelles, ni realitat com la seva realitat. Eren visions de beguda per a la meva ànima, formes fonamentals que em foren donades gratuïtament pel Cel, do de Déu i del seu amor per causa dels meus tendres anys i

168 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

per la meva feblesa i per raó del silenci dels meus llavis i la ruïna del meu cor. Era tendre i petit i abandonat a mi mateix. No sabia fer preguntes ni anomenar les coses pel seu nom, i no hi havia ningú al meu costat per obrirme la boca i despertar el meu esperit. Ningú que m’agafés per la dreta i ningú que visités el meu racó. Com un pollet orfe anava errant solitari al voltant del meu niu. El pare i la mare m’havien abandonat i ningú no es cuidava de mi. I Déu, en la seva misericòrdia, em va recollir en l’amagatall de les seves ales i em va permetre de seure en silenci prop de l’escambell dels seus peus i de jugar en secret amb els serrells del seu vestit i amb les vores del seu mantell. De dia manava als seus àngels amagats d’entretenir-me amb somnis i de fer pujar rialles als meus llavis, i ningú no ho veia. I al vespre m’enviava els seus nans menuts, que cantaven davant meu a la llum de la lluna i empetitien la meva por, i ningú no ho sentia. Veient i sense ser vistos, els va establir al voltant meu i els va col·locar en la fosca de cada racó i en la penombra de cada forat, per omplir la meva ànima de dolç temor i d’esglai de Déu. La seva mà oculta sembrava meravelles en tots els meus caminois i havia plantat enigmes arreu on passava la nit el meu ull. Qualsevol tros de pedra o estella de fusta eren un ensenyament meravellós, i en tota fossa i clot hi havia els secrets de l’univers. Com podia passar la nit una guspira en una pedra silenciosa? I qui feia habitar les ombres mudes en les parets de casa? Qui apilava muntanyes de foc a les vores del firmament? I qui agafava la lluna en la bosquina espessa? On fluïen les caravanes de núvols i a qui encalçava el vent en el camp? Què era el crit d’alegria de la meva carn al matí i el fragor del meu cor al capvespre? Què tenia l’aigua de la font que plorava en secret i per què el meu cor sortia vers el seu murmuri? Les meravelles m’encerclaven i m’aconseguien, passaven pel meu cap menut i pobre, i no hi havia fugida i no hi havia refugi. M’eixamplaven els ulls i m’apregonaven el cor per veure el que era ocult en el que era manifest, i el que era secret en el que era explícit. A penes obria al cel les finestrelles menudes de la meva ànima i tots dos ulls que les visions de Déu fluïen i venien cap a mi dels quatre vents i jo no les havia pas invocat. N’hi havia que flotaven i pujaven a mi dels abismes del silenci i tenien la figura de les visions que es revelen en el somni i en les aigües clares d’una bassa. No hi havia ni un dir ni paraules, solament visió.

En la parla, no tenien so ni pronunciació. Era una parla meravellosa, una criatura del moment, el so de la qual s’havia esvaït, però subsistia. Jo no el sentia amb les orelles, sinó que a través d’una altra entrada, amagada, arribava a la meva ànima. De la mateixa manera que arriba a l’ànima d’un nadó adormit en el bressol el brogit del cor de la mare i l’amor entranyable dels

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 169

seus ulls, quan ella s’està al capçal angoixada i temorosa, però ell no ho sap.

N’hi havia que es configuraven i venien d’ecos de sons i de les seves combinacions. Són molts els sons de l’univers i diversos l’un de l’altre i les seves cares no tenen nombre. Qui en dirà el significat i qui vindrà per a la indagació de la seva natura? Sons del dia i sons de la nit. Arrogants i modestos. Forts i dèbils de força. Prolongats fins a no tenir fi i interromputs de sobte. El crit d’auxili d’un que es nega a l’extrem del món i el gemec d’un assassinat que s’estremeix en el bosc. Com esperits sense cos eren als meus ulls, corredors de Déu i portadors de la seva paraula, els qui vagaregen d’ací i d’allà sobre les ales del vent, volant com fletxes d’amagatall en amagatall, irrompent un instant i desapareixent de sobte. Ningú no sabia d’on sortien i a on anaven i cap ull no els esguardava. A vegades sentia el silenci i veia els sons, perquè els meus sentits no coneixien límits ni fronteres i un venia al camp del seu company. El so arrossegava amb ell la imatge i la imatge el so; i l’olor, tots dos. Tampoc encara no coneixia mesura o ritme: el tossal menut del camp em semblava com el mont Hor; la bassa d’aigua, com l’oceà, i el límit del poble, com l’extrem de la terra.

De veritat es diu que l’home veu i comprèn sols una vegada: en la seva infantesa. Les primeres visions, encara en la seva virginitat, com en el dia que van sortir de sota la mà del Creador, són cossos de coses, el principi de la seva substància, i les que venen després d’elles són sols segones edicions defectuoses. Similars a les primeres, en són tènues al·lusions, però no són realment elles. En la meva carn he vist això: totes les visions del cel i de la terra amb què he estat beneït en els dies de la meva vida, no es nodrien sinó de la força d’aquella primera visió. També el cel d’Itàlia i el seu dolç atzur vaig veure al cap d’un temps. Els meus peus han estat també al cim de les muntanyes de Suïssa. En veure-ho la meva ànima va sortir: quan m’havia estat revelat un atzur més dolç que aquest? I on havien estat conegudes per mi muntanyes més altes i tremendes que aquestes? Cada vegada que veig el sol quan es pon o en la seva magnífica sortida, resto atònit: no he vist una altra vegada una posta o una alba més magnífica i meravellosa que aquesta? I quan passo per l’herba verda del camp, no sé per què guspireja davant meu per un moment la imatge de l’herba, la imatge d’aquella herba que vaig veure la primera vegada en el poble, quan encara anava lligat a la meva vella mainadera, de beneïda memòria. Era vigorosa i verdejant, viva i nova; s’estava fins a la meitat en aigua clara i era tota sembrada de flors menudes i dolces a la vista, que feien sortir els seus caparrons grocs i humits d’entre l’herba, i una perla de llàgrima transparent tremolava en l’ull de cadascuna.

170 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

Després de la nostra sortida del poble que vam abandonar —jo tenia cap a cinc anys en aquell temps— es va enfosquir una mica sobre meu l’ull del món i la seva esplendor s’ofuscà. En el lloc de la nostra nova residència, en un raval de la ciutat, em vindrien a trobar dies ordinaris i una gran inquietud, dies d’una vila jueva amb la seva càrrega i la seva ràbia i amb el mal dels afers; i com més s’engrandia sobre meu el tumult de la gent al voltant meu, així m’amagava en la meva ànima i així s’empetitien les festes del meu cor i les seves cridòries. Els mestres idiotes a les mans dels quals vaig caure van fer fugir de mi, amb les seves cares d’ira i amb les seves corretges, les visions de la meva infantesa. Les primeres visions, visions de Déu, no van continuar revelantse’m, fora de quan em trobava aïllat, lluny del brogit del dia i del clos dels mestres. S’amagaven darrere d’alguna mampara, i de tant en tant em picaven l’ullet per fer reviure sobre meu les visions del meu esperit i renovar la seva força. Feien un cop d’ull i desapareixien, feien un cop d’ull i desapareixien.

Gota a gota, com un elixir de vida de gran valor, la resplendor d’aquells dies de les meravelles regalimava en el meu cor, i del món de la meva infantesa no es van revelar en l’eixamplament dels dies res més que minúcies. Dins de l’aire despuntaven i sortien de sobte fragments de visions i paràgrafs tallats de feia temps: algun bocí de firmament llunyà en la seva puresa primordial, una franja de terra, a principi de primavera, una franja negra, rica, que feia olor, una terra del principi, que saltava i sortia ara de sota un llençol de neu freda, i encara amb el cos tremolant. Una barraca aïllada i desolada en un cogombrar abandonat; una posta inflamada en un angle del firmament; un udol en el bosc; el rar crit d’un ocell en la nit; la lluna penjada damunt d’una xemeneia de fum damunt dels teulats; un grup de pregària d’un dia de festa a la casa del pare; un grup d’infants espaordits que irrompen a casa cridant: «Llops al poble!»; i al costat d’aquests, uns jueus embolcallats amb els tal·lits dempeus dalt del teulat de cara al bosc, davant dels llops amb les mans esteses a l’aire del món i amenaçant amb l’esbramec dels ossos: «Ahú, ahú!» De sobte, vet ací també Féiguele. Ella, ella! Darrere de l’arbre vetust, amagada, en un instant m’envia el seu caparró i crida: «Cucú!»

Però en els dolços instants d’emanació sagrada, en omplir-se el cor de suc, com un raïm madur, i obrir-s’hi sobtadament canals de compassió, en tinc prou de cloure un instant els ulls i es revelen davant meu, com a la llum d’un llamp vacil·lant, tots els corriols de la meva vida, des del principi, en la resplendor damunt seu d’una llum blanca i clara, per a il·luminar-los tots junts d’un extrem a l’altre. En un moment, d’aquest ull apareix de sobte en una visió el poble on vaig néixer i s’atura davant meu tot ell com és, en tota la seva

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 171

gràcia i el seu amor i en tota la seva resplendor primera. Com una mena de palma de la mà de foc, una mà oculta i veloç, surt d’improvís i m’estén l’essència de la meva infantesa, una ofrena de dies i anys, plegada i donada dins la beina menuda d’un senyal fent l’ullet. Clarament veig de nou els habitatges del matí de la meva vida i els paisatges de la meva primera infantesa, aquests i tot el que els omplia i tot l’univers que els envoltava, tot en un instant, les coses grans i les menudes, res no hi és sostret, i assaboreixo en tot de nou el gust de la visió primera. D’allí, d’un dels racons oblidats de Volínia, del secret de la canya i l’aiguamoll, i del lloc dels boscos sense fi, puja davant meu el llogaret on vaig néixer amb els seus dies i les seves nits, amb les seves festes i dissabtes, i tots els temps assenyalats del seu any junts. I el seu aspecte és com quan Déu el va fer: menut, tranquil i modest. Encara roman allà, com estava en el seu lloc estret des dels sis dies de la Creació, la meitat a la plana i la meitat a la costa, ocult a l’ombra dels seus arbustos i dels seus arbres, coronat pels seus vergers i pels seus cogombrars; aixeca amb tranquil·litat i tristesa el jou de la seva existència adequada, tal com pot. I calla. Res no ha canviat i ni un còdol ha caigut. Són les cases d’argila i les barraques de fusta baixes, sembrades per la vall i la muntanya com un ramat de bestiar menut atemorit. És el bosc mut, que conspira contra mi de lluny, de darrere el poble, en la seva freda obscuritat; és el tossal verd estès davant meu, realment davant la casa del meu pare, com una mena de bèstia famèlica espantosa, semblant a un brau salvatge, prop del camí, que s’empassa cada dia, quan cau la nit, com una fogassa d’or sencera, el sol que es colga, una fogassa sencera al vespre, una fogassa sencera al vespre; és la bassa que resplendeix al costat del tossal com un mirall lluminós, i les oques s’hi purifiquen i s’hi santifiquen quan, de tant en tant, fan la volta amb el cap a l’aigua i la cua al firmament; aquests són els corriols que baixen com serps a través de camps i erms i es perden enmig de nostàlgies eternes en llunyanies ocultes. En silenci, com en un somni, s’estaven davant meu tots els dies assenyalats de l’any: dissabtes i dies ferials, estiu i hivern, dies favorables i temps d’ira, alegries diürnes i terrors nocturns, ells, els seus fragments i els fragments dels seus fragments, coses i coses i els seus contraris al seu costat, com si tots fossin barrejats junts i no hi ha impediments de l’un amb l’altre. Cada estació té la seva llum especial; cada dia el seu aspecte i tots s’uneixen en tot això, de nou com en un somni, en una sola peça completa que es diu «el llogaret on vaig néixer». Joves dies de primavera, blancor de poncelles i revestiments d’herba tendra i delicada verdegen amb alegria i tremolor al costat dels dies d’estiu que cremen, cansats d’ardor i carregats d’or, i en el seu interior s’esvaeixen amb tristesa i silenci sobre els seus carbons xiu-

172 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

xiuejants, entre capvespres tristos de l’estació de la verema, i vores de firmament indignades i porpres. Per un moment guspireja per a mi des del seu interior també la neu primerenca, la neu pura i dolça, en el seu voletejar tranquil i apaivagat, com d’enmig d’un son lleuger subtil, en l’aire del món, per agafar les parpelles dels meus ulls i portar al meu cor el seu fred blanc i fresc. Una herència fugitiva es troba en el tresor de la meva memòria i una resta menuda d’un hivern sencer que ha estat robat al meu cor i jo no sé on ha arribat.

Aquell hivern es va perdre i ja no hi és, com si haguessin estat esborrats també del meu cor el principi i la fi d’una gran tempesta que em va atrapar d’improvís un dia de calor en el corriol del tossal, entre les herbes altes en el moment que baixava cap a casa. Dels confins de la terra esclatà la tempesta i va caure sobre el llogaret, i la terra es convertí en un moment en un terror sobrenatural. Els cels es van vestir de negre i es feu la tenebra. El bosc va rugir de lluny, els arbres van ser capgirats de soca-rel i les herbes del tossal es van enganxar tot tremolant a terra. Es van aixecar columnes de pols i sostres de palla van volar per l’aire. I, de sobte, abans de trobar-me la mà o el peu, vet ací que també jo volava. Per la vostra vida: jo volava! Una ala de vent poderosa va ser amb mi de sobte i em va alçar com una ploma i em va fer volar fins al peu del tossal i al cim de la bardissa que hi havia al voltant de casa nostra. Com vaig arribar o com vaig ser portat després d’això a cal pare, no me’n recordo, però el sabor d’aquell vol, qui és tan ingenu d’intentar explicar-ho als altres? Sols en els somnis nocturns un home en tastarà una seixantena part…

A vegades, quan em torno clarivident, dic a la meva ànima i ho repeteixo: això no ha passat mai! El mateix llogaret, com el veig en la meva imaginació, ni ha existit ni ha estat mai creat: ni ell, ni el bosc, ni els nans, ni Féiguele, ni res. No són sinó paraules de rondalla i somnis que han pujat com plantes salvatges entre poques coses veritables per fer-les agradables als infants. De tota manera —ara aparento ser savi—, certament hi ha aquí una barreja de temps i una confusió d’esdeveniments. El que és d’aviat, tard; i el que és de tard, aviat. La força de la imaginació és mentidera i no s’hi ha de confiar.

Que sigui així! La meva fe completa en la realitat absoluta d’aquestes paraules de ficció no s’ha pas alterat per això, ni tan sols el gruix d’un cabell.

Què em fa que hagin estat o què em fa que no hagin estat? Vet aquí que la seva existència es troba en la meva ànima i la seva realitat certament es troba en la meva carn i en els meus ossos. El dit de Déu les ha gravades damunt les taules de la meva vida, i qui vindrà a esborrar-les? Si, com aquestes, són les paraules dels somnis, no hi ha veritat com la seva veritat i no hi ha realitat com la seva realitat. Com el vi que és guardat en els raïms, així s’estaran en el cor

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 173

de l’home mentre hi hagi respiració en el seu nas. No s’esvairà la seva olor ni es malmetrà el seu gust. Al contrari, com més dies, més s’afegirà a l’esplendor i a la seva agudesa; i quan envelleixen així es reforçarà el seu poder i augmentarà la seva dolçor. Certament que no hi ha un vi fort i dolç alhora com la història de la nostra infantesa. Una gota d’aquest vi a vegades és suficient per a embriagar el cor fins a la follia, fins a la nostàlgia. Que sigui beneït el nom del nostre àngel bo, que no ens serveixi a la boca de la copa de les seves delícies tret d’alguna gota i molt de tant en tant. Una gota en excés o més grossa del compte i en un instant moriria el cor de l’home, com la mort en un bes. És ben clar per a mi que, el dia que em serà requerit el destí de tot home, amb l’obertura de les portes del món per a poder sortir, en aquella darrera hora sortiran cap a mi de nou totes les imatges de la meva infantesa de darrere del cortinatge i vindran i s’estaran davant meu en una sola comitiva. Totes a l’una vindran en tota la seva gràcia i amor i en tota la seva brillantor primera, en l’aspecte en què em van ser mostrades al matí dels meus dies. Brillants i clares s’estaran davant meu i em miraran en silenci. De sobte, brillarà damunt d’elles la llum dels Set Dies5 i s’apagaran amb la llum de la meva ànima per sempre.

Els somnis parlen de buidor, però no pas tots. Jo també, abans de començar a explicar d’ara en endavant, una micona, capítol a capítol, les mutacions de la vida interior i dels somnis fidels de l’ànima d’un dels fills de les plantes espontànies6 d’Israel, que em sigui permès d’explicar aquí —sense lligam evident, en aparença, amb el d’abans i amb el de després, sinó sols com a partió menuda entre aquests— un dels meus somnis. És un somni que va quedar gravat en el meu cor en el passat i que hi ha restat en tota la seva claredat i en tots els seus detalls fins al dia d’avui. No sé si trobaré manera per portar a l’ànima d’altri les paraules del somni segons la seva realitat i el que és fonamental per fer assaborir el gust de la seva llum i del seu aire especials: que n’és, de difícil, això en relació amb un somni! Amb tot, sigui el que sigui, l’explicaré. Aquest somni és un somni veritable. Gairebé una cosa ben real. Per aquest motiu no té ni coses estranyes, ni capgiraments ni coses sorprenents. I sembla que, en part, també una cosa es troba en el seu lloc.

5. Els Set Dies de la Creació i del descans de Déu. És una referència al capítol 1 del llibre bíblic del Gènesi.

6. Remet al títol d’aquesta narració. L’al·lusió és bíblica: la planta espontània (safiaḥ) és «el que creix espontàniament» (després de l’última collita durant l’any sabàtic) o «el que produeixi el gra caigut a terra» (Lv 25,5.11; 2Re 19,29; Is 37,30).

174 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

En el meu somni, vet aquí que hi havia un camí llarg i molta sorra davant meu. I el camí era ple de caravanes dels qui tornaven de la fira. I jo era enmig de les caravanes. Jo no sé com ni d’on havia estat portat enmig d’aquestes, però caminava empassat per una gran gentada inquieta i era arrossegat darrere d’ella, gairebé sense saber-ho. Fressa, brogit i cridòria al voltant. Carros i vagons, buits i plens de càrrega, amb els seus passatgers, carreters i acompanyants, homes a cavall i els qui anaven a peu, home i bèstia en gran barreja, hi estaven acostumats i s’arrossegaven pesadament, sense força i enmig de núvols de pols i d’una gran quantitat de sorra. Caminar era difícil, com partir el mar. Rodes i peus s’enfonsaven en l’abundància de sorra fins a la meitat. Pols. Calor. Manca de força. Tots estaven cansats i capolats, tots estaven negats de suor tèrbola, tots tenien la cara furiosa i eren tèrbols d’esperit i tots cridaven i pegaven les bèsties amb fúria cruel. La fira, segons semblava, no havia anat bé: cap home no havia obtingut ni la meitat del seu desig, per això desfogaven la seva fúria en les seves miserables bèsties. I com més pesat es feia el camí, més s’impacientaven i augmentava el brogit i es multiplicava la confusió. Ningú no escoltava la paraula del seu company. Tots s’empenyien l’un a l’altre i tots s’entrebancaven l’un amb l’altre: «Ei!, ei! Decanta’t i desapareix, fill d’home! Estigues, estigues! No et moguis del teu lloc, fill de gossos!» Però ningú no es movia o s’aturava segons el seu coneixement. Un home caminava perquè tots caminaven; s’aturava perquè tots s’aturaven. Un ramat. Jo també era un del ramat. Penava enmig d’aquells, però no sabia què hi feia, entre ells. Estava cansat. El cap, el cap. Estava a punt d’esvanir-me, però continuo caminant. Contra la meva voluntat camino. De manera confusa camino. I vet aquí que apareix una visió de canyes d’un torrent davant meu. Obro els ulls: la vostra vida! Són realment les canyes d’un torrent.

Vives i fresques, altes i espesses. S’estenien tot al llarg del camí, a la dreta, i eren com un mur verd al seu costat, que separava els qui passaven pel camí d’aquell altre món, un món meravellós, que era a l’altra banda de les canyes. Ho vaig veure i el meu esperit va reviure. Atònit perquè no me n’havia adonat abans. Vet aquí que eren aquí i havien estat aquí també des del principi. Però també ara semblava que ningú fora de mi se n’adonava. La meva ànima sortia a les canyes del torrent. I sense desviar l’atenció d’aquestes, continuava essent arrossegat darrere la caravana aquella. «Allí, darrere del mur de separació de les canyes, hi ha un altre món, un món clar i tranquil. I jo ho sabia, però ningú fora de mi no ho sabia.» Però continuava essent arrossegat per les caravanes endavant i endavant.

Però els meus ulls no cessaven de contemplar les canyes. I mira quina meravella!

Quan passava prop de llocs esclarissats i poc espessos que es troben en la separació de canyes o prop d’escletxes menudes es deixava veure per allí com la imatge

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 175

d’una criatura meravellosa, que seia a l’altra banda de la separació sola a l’herba de la riba d’un torrent transparent. L’esquena a les canyes i la cara a l’aigua clara i tranquil·la. La fressa de la multitud de les caravanes que passaven a l’altra banda no s’obria pas, segons semblava, vers ella, com si es produís en un altre món, llunyà. Plantada com un clau seia al seu lloc, la cara al mirall de l’aigua i no hi havia moviment ni activitat, però malgrat tot, com més jo continuava caminant i allunyant-me, més ella era aquí. La seva imatge negra oscil·lava cap a mi de tant en tant de lluny, d’entre les canyes a través de qualsevol malla o escletxa nova davant la qual passava, com si ella, el seu cos, i el torrent transparent amb ella i la creació al voltant m’acompanyés secretament, sense jo saber-ho, com si es traslladessin juntament amb mi per ells mateixos, a poc a poc, en fraccions imperceptibles a l’ull, de manera semblant a la forma de la lluna en un rierol.

Qui era aquella meravella? No la coneixia? Era jo? No era molt i molt propera a mi i a la meva ànima? No era jo com ella? No havia jo —i sigui el que sigui— de fugir furtivament d’aquí per un instant vers aquell món pur i tranquil que hi havia a l’altra banda del cortinatge verd? La riba del torrent transparent i pur, que no era el meu lloc i jo era el qui seia a la seva vora des d’antic? Però jo, amb tot, continuava essent arrossegat darrere les caravanes i caminava pel camí endavant i endavant. M’havien cobert núvols de pols i un gran tumult s’havia posat sobre meu i jo m’allunyava i caminava, caminava i m’allunyava. On eren les canyes del torrent? Hi eren i no hi són! Les havia abandonades totes darrere meu. A elles i al seu món pur i al rierol de les aigües transparents i a la criatura meravellosa que seu sempre a la riba del rierol. De sobte me’n vaig recordar i la meva ànima va sortir de mi: aquella criatura solitària i meravellosa que havia abandonat darrere meu a la riba del rierol era jo, jo mateix! Jo i cap altre!

Aquest és el relat del somni: les interpretacions són per a Déu. Abandonem per ara la criatura misteriosa que seu en el seu lloc aïllat on seia. No la destorbem del seu repòs. I, qui ho sap, en el temps dels temps, potser oscil·larà la seva imatge de nou per un moment breu darrere de les gelosies. Jo des d’ara caminaré amb dificultat en l’abundància de sorra per les petjades de les caravanes.

2. El meu polze i els enigmes de l’univers Mai no hi va haver pau veritable entre jo i el meu pare. Semblava que s’havia endurit contra mi des del moment de la meva naixença, com si li hagués caigut a la mà una mercaderia dolenta i no sabés què fer-ne: per a ser usada, no val; per a la venda, ningú no ho compra. La sort va fer que arribés al pare i

176 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

a la mare en una distracció, després d’haver casat la majoria dels seus fills i quan ja havien perdut l’esperança de nous naixements. Jo havia estat el vuitè del ventre i era el fill de la vellesa; i quan la llevadora va beneir per mi el meu pare amb un «Bona sort!», ell va arrufar el nas, una mica… Així ho va dir la mare a les seves veïnes, i encara va contar que trenta dies després de la meva naixença es va decretar sobre mi l’exili: vaig ser dipositat al pit d’una dida gentil d’una vila propera. La dida tenia els pits pansits —amb perdó— i quan jo cridava per llet, em posava el polze dins la boca perquè el xumés. Quan se’m van endur d’allí, tenia les cames tortes, el ventre inflat i els ulls sortits com dues bolles de vidre. A banda d’això, m’havia acostumat a menjar la calç de l’argamassa de la paret, a mastegar carbó i a xumar-me el polze.

El costum de xumar-me el dit gros s’havia fet per a mi com una segona natura i no l’abandonaria durant molt de temps. Cada vegada que estava submergit en les meves fantasies em xumava el dit gros. El pare, que, per natura, era estricte, em pegava per això i em deia «xumaire», «home de la pipa»: el polze entre les dents li semblava com una pipa a la boca d’un vell pensarós, però jo no li tenia por, ni de les seves bufetades, ni dels seus malnoms. Ell a la seva i jo a la meva. I tan aviat com sortia de casa, immediatament m’apartava a un racó, seia aïllat, pensava i xumava… Sobre què i en què pensava, no ho sé. Em doblegava com un llangardaix en el seu cau i veia visions estant despert. Tot el que veia o sentia al voltant em semblava com un somni i el meu cor s’omplia de mut estupor amb fantasies que no tenien nom ni forma. Em sorprenia de tot: del tic-tac del rellotge, d’una ombra i de les taques de la paret, del silenci d’una cambra buida, de la foscor de sota el llit, de les sandàlies posades allí, dels raigs tènues que hi havia en la llum de la finestra, de la pols que volava. Tot això eren secrets de l’univers i misteris que necessitaven meditació, i jo anava errant i perdut enmig d’ells com una formiga entre les herbes… També ells tenien una vida en secret, com jo, i sols el meu cor hi tenia contacte. Si algú parlava amb mi, el sentia, però no l’escoltava, i quan em demanaven alguna cosa, esmolava els ulls i callava. El meu cor estava sempre clavat en un altre lloc: en una taca de la paret o en una mosca que volava. La meva ànima entrava com un dibbuq7 en l’espes-

7. En el folklore jueu, és l’ànima d’una persona difunta que no ha trobat repòs en el mésenllà i que pren possessió d’una persona vivent i parla a través d’ella. Vegeu: S. An-Ski, Entre dos mons: el dibbuq: Llegenda dramàtica en quatre actes, traducció directa del text ídix original i anotació d’Anna Soler i Joan Ferrer, Barcelona, Males Herbes, 2018.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 177

sor de tota cosa i habitava entre arbres i pedres muts; ho absorbia tot i no retornava res…

Dels de casa, ningú no vetllava per mi. El pare era estricte, dèbil i ocupat.

No sé en què estava ocupat. La mare es recordava de mi, però sempre més tard: «Ai, ai, que el nen encara no ha menjat… El nen encara no s’ha rentat…

On és el nen?» El nen, és a dir, jo, Xmúliq, era assegut en aquell moment en un lloc amagat sota el llit o en l’espai que hi havia sota l’estufa o en el pati darrere d’una de les tanques, assegut jugant amb mi mateix. Les veïnes, quan venia prop d’elles, em clavaven mirades amb una mena de sospita, feien veure amb el dit a la templa el senyal que el meu cervell no anava com cal, Déu ens en guard; xiuxiuejaven i escopien. I quan entrava la meva mare, callaven de sobte…

De tots els objectes de la casa, el que atreia més el meu cor era el mirall vell, que penjava damunt del sofà. Als meus ulls era el més gran dels enigmes del meu món. Cada vegada que em poso dret sobre el sofà davant d’ell, hi veig a dins una altra cambra i mobles, a mi mateix i a l’arca que hi havia davant amb els objectes de bronze al cim. Eren realment les seves imatges amb les seves formes, però que en el mirall eren totes inclinades i estaven en un pendent, a punt de caure en qualsevol moment. La cosa, tota ella, era difícil: primer, d’on havia vingut tot allò dins del mirall? I segon, per què no queia l’arca amb els objectes de bronze que hi havia al damunt?

Posaria el meu cor a investigar l’afer quan trobés el moment sobre la terra erma, i l’hora bella per a això se’m presentà ràpidament. La gent de casa havien sortit a un lloc i jo vaig romandre sol. Era l’hora del migdia. Al bell mig del terra s’estenia la forma de la finestra com la deu d’un estany encastat amb llum, i les mosques venien i s’hi banyaven. Una gallina pigallada passejava calmadament, passet a passet, escatainant d’amagat amb un escataineig lleu, com si s’apressés a adormir-se. Cada vegada que era empassada per la columna de llum, les seves plomes esdevenien d’or i tota ella esdevenia transparent i radiant. Vaig saltar i vaig pujar al sofà i em vaig col·locar davant el mirall: hi era! Un segon Xmúliq estava dempeus realment davant meu i el seu nas em tocava el meu. Vaig retrocedir una mica i també ell va recular. Em vaig apropar i també ell es va apropar. Vet aquí que vaig fer ganyotes i llengotes, i ell també ho va fer. «Ha, ha, ha!» I ell també reia, però sense «Ha, ha, ha!» La seva veu no se sentia. La cosa era estranya i jo tenia una mica de por, però, no obstant això, mirava… El terra que hi havia dins del mirall era inclinat i l’estany de llum que hi havia al mig estava a punt de vessar-se… La resta dels objectes estaven inclinats o penjaven tots per miracle. Ai, si caigués —Déu no

178 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

ho vulgui— el morter, per exemple, de damunt l’arca —paf!—, m’esclafaria el cervell. El meu cor es va paralitzar de por indefinida, però immediatament em vaig enfortir i vaig mirar de nou. Calia que triomfés sobre el secret de la cosa, com fos! Darrere del mirall, certament, hi seia algun pallasso o un dimoniet amagat que era qui feia amb la seva màgia aquests encantaments.

«Mirar-hi o no mirar?» Qui sap si una mà amagada em ventarà una galtada… És que hi ha alguna cosa impossible per al dimoniet? M’arrisco, agafo el marc del mirall, miro què hi ha darrere, i reculo immediatament… Miro de nou, i tot seguit reculo. De sobte, el mirall va començar a gronxar-se i amb ell el terra, l’habitació, els objectes i jo mateix: paf! El cor se’m va extraviar, els ulls se’m van enfosquir i jo vaig tentinejar i vaig caure sota els fragments de l’esfondrament…

Quan l’esperit em va revenir, vaig veure que l’habitació —beneït sigui el Nom de Déu— no s’havia desplomat, sinó que el mirall s’havia deixat anar dels dos claus de baix i havia restat penjat sols del ganxo superior. Entre la vora del sofà i la paret sobresortia un tros del llibre de comptes del pare. Probablement havia caigut de darrere el mirall i havia quedat encastat entre les dues superfícies. Sols es va produir un dany menut: de l’espant, la gallina va saltar sobre la taula i va fer caure un got, i un fragment de vidre va ser llançat enmig de l’estany de llum i guspirejava molt, com si d’improvís s’hagués fet un gran miracle…

La fi d’aquest fet va ser com la fi de tots els fets a casa del meu pare: plantofades a la galta.

Aquell mateix dia vaig ser sentenciat a l’escola de primeres lletres.

En aquesta època, el meu pare va traslladar la casa del poble i va fixar la seva residència en el raval de la ciutat propera. I jo vaig caure en el terreny d’un mestre d’infants, un d’aquell raval.

3. Àlef, bet i el que hi ha entre les ratlles A l’escola no va millorar la meva sort. Estava aïllat dels meus companys i ells aïllats de mi. Em vaig concentrar dintre meu i vaig construir el meu món dintre meu. Ningú no ho sentia i ningú no ho sabia. Ni tan sols el mestre o el seu ajudant no en sabien res. Aquests no sabien res més que pegar, aquest a la seva manera i l’altre a la seva manera: el mestre assotava amb la corretja, amb el puny, amb el colze, amb el corró i amb qualsevol cosa que tingués que pogués fer mal; i l’ajudant, aquest tenia una altra manera reprovable: quan no

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 179

responia com calia, obria i corbava davant la meva cara els cinc dits rapaços i començava a deixar caure la gola. En aquell moment semblava als meus ulls com una pantera o una altra bèstia dolenta estranya, i una por mortal queia sobre meu. Temia que no em buidés els ulls amb les seves ungles repugnants i del terror el meu coneixement es confonia i oblidava tot l’estudi d’ahir. Ell em mostrava amb el dit la forma d’una lletra i em demanava: «Què és això?» I jo badava els ulls, tremolava amb tot el cos i callava. M’havia abandonat la força de la parla.

En essència, el seu ensenyament no entrava en el meu cor si no era per darrere l’orella, a través de les peot8 de l’esquerra. Per l’orella dreta, m’hi entrava un altre ensenyament, que pujava i venia del llibre de pregàries, d’entre les línies, i s’unia al que ja hi havia en el meu cor. Les mateixes línies i el cos de les lletres no eren sinó indicis dèbils d’això. Des del primer dia, quan l’ajudant em va mostrar la tauleta de l’alefat, en línies, immediatament van saltar i van venir davant meu rengleres i rengleres de soldats, dels que passaven de tant en tant per davant de casa, ells i el seu tamborer amb ells al cap: ram-pataplam.

Especialment s’hi assemblaven les rengleres d’àlefs i de guímels, amb els tres punts de la u que tenien a sota. Vet aquí que eren veritables homes de l’exèrcit, armats des de la planta dels peus fins al cap; aquestes, les àlefs, amb les saques penjant a l’esquena i ells caminant encorbats una mica sota la càrrega, com els qui s’aparten per a les maniobres; i aquelles, les guímels, estaven dretes amb la cama allargada cap endavant preparades per a la marxa. Els meus ulls van començar a examinar els costats i les vores de la tauleta.

«Qui cerques?», em va demanar l’ajudant.

«El tamborer», li vaig dir mentre els meus ulls examinaven. L’ajudant va deixar la busca, em va agafar per la barbeta, em va alçar una mica el cap cap amunt, va fixar contra meu els ulls bestials… i d’improvís es va desvetllar i va dir: «Ves!» Una síl·laba i no res més. Immediatament va pujar al banc un altre nen en el meu lloc i jo vaig baixar amb desil·lusió i em vaig apartar a un racó sense saber què volia l’ajudant. Tot el dia vaig estar pensant en tropes i soldats. L’endemà, quan vaig pujar de nou, l’ajudant em va mostrar la forma d’una àlef i va dir: «Veus un fustegal i un parell de galledes?»

8. Són els dos flocs de cabells que els nens i els homes de les comunitats jueves ortodoxes es deixen créixer al costat de les orelles.

180 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

«És veritat, per la vida del meu cap! Un fustegal i un parell de galledes…»

«Vet aquí que aquesta és l’àlef», va indicar l’ajudant.

«Vet aquí que aquesta és l’àlef», vaig repetir jo darrere d’ell.

«Què és aquella?», va demanar de nou l’ajudant.

«Un fustegal i un parell de galledes», vaig dir jo divertit amb gran delit pel fet que el Sant beneït m’hagués ofert aquests estris tan agradables.

«No! Digues: àlef!», va dir de nou l’ajudant. «Recorda: àlef, àlef.» «Àlef, àlef…»

Quan vaig haver baixat de davant seu, immediatament l’àlef va volar del meu cor i en el seu lloc va venir Marússia, la mossa cristiana que pouava l’aigua. Durant tot el dia no es va moure de davant dels meus ulls. La veia com era: amb els panxells de la cama descoberts i les trenes gruixudes, amb el fustegal i les dues galledes sobre l’espatlla. Vet aquí també el pou amb l’abeurador al costat, amb les oquetes a la bassa del costat, i el jardí de reb9 Alter Ququ.

«Què és això?», em va demanar l’ajudant l’endemà mentre em mostrava l’àlef.

«Oh, Marússia!» Em sentia feliç de la descoberta.

L’ajudant va tirar la busca i va obrir els dits, però de sobte s’hi repensà, em va agafar la barbeta i digué: «Pagà! Àlef, àlef!» «Àlef, àlef, àlef!»

Les formes de la resta de les lletres se m’apareixien en diverses cares: en forma de bèsties, feres, ocells, peixos, objectes o simplement com a criatures estranyes, de les quals encara no havia descobert un exemplar en aquest món.

La xin, vet aquí que aquesta era una mena d’escurçó amb tres caps; la làmed, aquesta era una cigonya que allargava el coll i s’estava damunt d’una sola pota, com aquella que vivia al cim de l’arbre de darrere casa nostra; la guímel, una bota com les dibuixades sobre els pots de betum, amb un diable menut amb cua que raspallava amb molta rapidesa… La dàlet, una mena de destral, i així amb totes les altres… A vegades una lletra em semblava avui amb aquesta forma i demà amb la imatge de tal altra forma. Això es feia per si mateix sense intenció ni esforç de part meva. Una forma que per a mi es feia vella desapareixia i en el seu lloc en venia una de nova…

Quan vaig arribar a la combinació de lletres, vet aquí que eren una vasta barreja de criatures diverses i variades. Petits escamots que anaven i venien,

9. «Senyor», títol tradicional que s’anteposa al nom propi d’un home.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 181

aquest al costat d’aquest i aquest darrere d’aquest, nuca davant la cara i cara davant la nuca, la nun la senzilla, la pe camusa saltant sempre amb un sol peu al primer lloc. La làmed caminava erta, amb la gola estirada i amb el cap erecte, com dient: «Mireu-me! D’espatlla cap amunt soc més alta que totes vosaltres.» Mentrestant, agafava empenta i venia la iod, aquesta criatura menuda que, als meus ulls, no tenia cap forma i que no tenia on recalcar, però, amb tot, era la meva estimada, més que totes les altres. Sempre em semblava que surés en l’aire o com si fos arrossegada sense intenció, i el meu cor, el meu cor estava per ella. Jo tenia por i temia que no es perdés en la seva petitesa entre les seves companyes i que no fos trepitjada i que no resultés esclafada —Déu nos en guard— entre totes les altres…

Aquella confusió desviava les meves orelles d’escoltar l’ensenyament de l’ajudant i la meva gola era espremuda entre els seus dits. Amb la boca murmurava darrere d’ell, segons semblava, cada síl·laba, però el cor feia la seva enmig d’això: agafava una forma i en deixava escapar una altra, feia combinacions i somiava despert… A vegades teixia també el so de les síl·labes enmig del brodat dels meus somnis i els donava una tonalitat nova o una cara nova, que venia al cas o que no hi venia. Quan durant la lectura topava amb una combinació de formes especialment ridícula, esclafia a riure de sobte, i aquesta riallada feia bullir les entranyes de l’ajudant i despertava tota la seva fúria sobre meu. Jo no sabia què li importava a ell si jo reia.

Els meus companys de l’escola no paraven cap mena d’atenció en mi i jo tampoc no em preocupava per ells. Quan jugaven dins l’escola, jo seia a part a mirar o em retirava a un racó, em xumava el polze o meditava. Em perdia en les formes del llibre de pregàries, en elles, en les seves combinacions de lletres i en les combinacions de les seves combinacions, fins al lloc on la força de la imaginació em portava. El meu cor n’agafava tot el que podia: n’assimilava l’interior i en rebutjava les pellofes. I quan els infants sortien a jugar al pati, jo cercava i trobava un amagatall, hi seia solitari i jugava amb mi mateix. Cada vegada que m’arribava el torn de llegir, m’havien de cercar molta estona fins que em trobaven assegut i xumant-me el polze darrere d’alguna tanca o llençat a l’ombra en un racó del porxo.

4. Soc desmamat!

Després d’haver passat dos anys a l’escola sense veure cap gran benedicció en l’hebreu, el mestre em va introduir al Pentateuc—que vingui sobre ell la

182 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

benedicció—: el llibre de pregària ja se m’havia fet vell i les seves lletres eren com mortes. Amb què podríem comparar la cosa? A qui mastega i mossega pellofes buides. Però el Pentateuc no era pas així; m’obrí finestres noves al món de la imaginació. Començant amb l’àlef menuda. Aquesta lletra nana, la vaig trobar immediatament, quan seia a la porta de la tenda del trobament, al principi del llibre del Levític, esperant la meva arribada. Les seves amigues, nanes com ella, jo ja feia temps que les coneixia, de la pregària «Rosada i xàfec» del llibre de pregàries, i ja podia donar-li salutacions en nom de les altres.

I en segon lloc, el bestiar menut, el bestiar gros i els ocells: el bou, l’ovella, la cabra, la tórtora i el colom. Totes aquestes coses m’eren ben conegudes i el meu cor se sentia gran amb elles. I es podria dir que jo també tenia part amb elles. La cabra i la vedella vet aquí que pasturaven en el prat darrere de casa, que era a l’extrem del raval i jo en les hores lliures em trobava entre elles; i els coloms, aquests venien del colomar del nostre veí Trukhim i tenien també dret de pas pel nostre pati… Al matí, quan jo sortia cap a l’escola, venien davant meu en una passejada d’importància, en una prominència dels seus paps i parrupant: parrup, parrup, parrup… Ja en tinc una parella d’ullades i per la festa de les Llums que vindrà per al nostre bé, quan ja seré ric, si Déu vol, compraré, sense compromís, aquesta parella, bitllo-bitllo.

I quan arribi als llocs on es parla del cap, del greix, de les entranyes, de les potes netejades amb aigua10 «i les prepararà sobre la llenya que és sobre el foc», de torçar-li el cap i de partir les ales de l’ocell, «el pap i les seves plomes», d’esprémer la sang, de l’ofrena en una cassola, una paella, i etcètera, etcètera. Immediatament em pujava a la imaginació tota la cuina de la meva mare la vigília d’un dia de festa. La meva mare i la minyona, amb els davantals als malucs, i les mànigues arromangades fins als colzes, anaven armades amb corrons i feien rodar la pasta sobre la post, a batre ous dins el bol, a vessar oli brillant enmig de clots en munts de farina… El gat també hi era: sotjava al voltant de la fusta de salar i penetrava amb la mirada «el lòbul que hi ha sobre el fetge», els menuts, els ronyons, els pedrers, les potes posades a salar que regalimaven un suc vermellenc. La minyona, de tant en tant, li tirava un tros de budell o una bufeta blanca de l’interior d’un peix o «el pap i les seves plomes» i altres coses semblants a fi de tenir-lo de moment ocupat i desviar-li l’atenció de la carn. La mà de morter i el morter hi donaven les seves veus: «Prem bé,

10. Referència al capítol 1 del llibre bíblic del Levític, en què es parla de la preparació de les ofrenes d’animals que s’han oferir en sacrifici al Senyor.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 183

prem bé!» I m’arribava al nas l’olor barrejada que revifava els esperits de pa cuit al forn i de l’ofrena de farina barrejada amb oli i amb rovells d’ou i a les orelles hi arribava la fressa de bombolleig i de paelles de bunyols que suraven en greix dins d’una paella i s’agitava al so d’una fregida d’una ofrena «pastada» i la resta de pastissets, tallats a trossos com fideus i fets com kúguels11 i boles de farina i panses i safrà i canyella… La paraula pastada m’estimulava molt la gana, fins a fer-me venir mal a les temples i a fer contorsions a les galtes: «pasta-da!» La voracitat em prenia. La boca se m’omplia de saliva i el dit gros se’m clavava sense saber-ho entre les dents.

«On llegeixes?», em va demanar d’improvís el mestre amb la corretja a la mà.

Tots els alumnes van callar i van posar els ulls en mi. El dit petit anava errant entre les línies, errava cec i atemorit… Els ulls miraven entre les llàgrimes, miraven adés al Pentateuc adés a la corretja del mestre. Les lletres ballaven davant meu borroses. La mà del mestre es va alçar i la meva espatlla dreta es va encorbar atemorida. De la por, vaig oblidar-me de treure el dit gros de la boca.

«Bérele», va dir de sobte el mestre a un nen diligent, «salta i ves a can Nahum l’ataconador i porta d’allí una mica de pega. En un instant. Digues: El meu mestre la necessita.»

Bérele va saltar i va sortir. Els nens al voltant de la taula van començar a xiuxiuejar l’un amb l’altre. Em sotjaven furtivament i reien. Em tornaven a sotjar i tornaven a riure. Què hi veien, en mi? I per què reien?

Bérele va portar una mica de pega al cap d’un bastonet i el va posar damunt la taula davant del mestre.

«Baixa!», em va ordenar el mestre.

I jo vaig baixar.

«Acosta’t cap a mi.»

I jo em vaig acostar una passa petita.

«Més…»

De nou una altra passa.

«Més…»

I jo vaig quedar atrapat entre els genolls del mestre. Senyor de l’univers, què dirà de fer-me?

11. Plat típic de la cuina jueva asquenazita fet a base de fideus o patates cuits al forn.

184 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

El mestre va arquejar el seu polze cap enrere fins que es va formar cap avall, prop de la juntura inferior, com una mena de clotet menut, i va omplir el clotet amb tabac picat, i quan en va haver aspirat fins a omplir-se’n el nas, es va alçar i va esternudar de sobte realment davant la meva cara: «Atxim!»

Després d’haver fet això, se li va aclarir el pensament i va venir al nucli de la qüestió: em va estirar el polze de la boca i el va fer moure als ulls de tots els nens. El va sacsejar i va demanar a la manera d’un mestre que usa el mètode concret: «Nens, què és això?»

«Un dit gros, un dit gros…»

«I això?», va demanar a propòsit de la pega.

«Pega, pega…»

«I això, què és?»

«Tabac, tabac…»

«I a un nen que es xuma el dit gros, què se li fa?»

Aquí es va fer difícil i els nens van callar. El mestre amb els ulls reclamava una resposta. De sobte va saltar un infant que balbucejava. Els ulls li brillaven com si hagués guspirejat damunt d’ell l’Esperit Sant i la boca li quequejava de la pregona emoció: «J-o-o ho sé…»

«Digues, digues!», l’encoratjava el mestre.

«E-e-e-s ta-a-a…»

«Es talla el dit gros!», se li va avançar el seu company.

Als nens més intel·ligents se’ls va omplir la boca de rialles i el mestre també va somriure. El qui balbucejava va quedar confós. De nou silenci.

«I doncs?», va demanar el mestre amb les parpelles…

«Se li lliga una vareta», va aconsellar un amb prudència.

«Se’l bastoneja», va decidir un altre.

«No!», va sacsejar el cap el mestre. «No ho sabeu? A un nen que es xuma el dit gros, se li fa així…»

I el mestre va començar a mostrar als nens, amb calma i sense precipitació, tot unint el fet a la paraula, com es feia l’afer aquest: «S’agafa pega…»

I el mestre va agafar pega.

«I s’escampa sobre el dit gros…»

I el mestre la va escampar.

«Després d’això s’agafa picadura…»

I el mestre en va agafar.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 185

«I s’escampa sobre la pega…»

I el mestre en va escampar.

«I ara», va acabar amb veu de cant de victòria, «que vagi a xumar…».

Aquell dia vaig ser desmamat del dit gros; i quan el desig m’assaltava, em mossegava les ungles.

5. Una bona idea i la seva recompensa «Per la teva vida, Pessi, que parla a la paret!»

Així va dir el pare una de les nits d’hivern, quan d’improvís va alçar els ulls del llibre de comptes i va veure que estava davant de la paret fent ganyotes i moviments estranys amb el cap, la llengua, les mans i els deu dits. I a continuació de la paraula, un bufet, com de costum.

La veritat és que jo no parlava a la paret, sinó que jugava i xerrava amb la meva ombra, que era sobre la paret. Però, què pot fer un nen durant les llargues nits d’hivern, quan seu sol i confinat a casa? Però el pare era sever i no em podia sofrir ni a mi ni els meus jocs, i tot el que feia era dolent per a ell i el feia bullir i el portava a bufetejar, a clavar puntades de peu i a alçar la veu: «Pessi» —cridava i clavava puntades de peu—, «treu-me’l de davant dels ulls, que el mataré!» En aquell moment semblava com si jo, de veritat, Xmúliq, li hagués fet, al pare, un dia o un altre, algun gran mal, un mal greu de sofrir, que no podia ser expiat; com si li hagués amargat la vida —Déu me’n guard— o hagués encerclat la seva ànima —Déu ens en guard. Senyor de l’univers, quan li vaig fer mal? I quin mal li havia fet?

I vaig començar a escapolir-me de davant del pare i a procurar de no trobar-me davant dels seus ulls; quan ell era al menjador, jo era al dormitori, i quan ell era al dormitori, jo era a la cuina, em trobava un lloc en un racó i seia solitari i m’ocupava en el que era el delit del meu cor…

I en aquell temps el meu cor s’adelitava en una cosa menuda. Volia munyir la paret… De la boca dels meus companys de l’escola havia sentit que hi havia en el món miraclers que feien això i la cosa reeixia a les seves mans. Immediatament em vaig fixar en una paret de cal pare. Aquella paret, de la meitat en avall, era humida i florida i regalimava una mena de suor verda i ja m’havia atret l’atenció. Els dies de pluja hi seia davant durant hores senceres i observava les formes estranyes que la humitat hi havia format. Veia en les taques verdes tot el que l’ull volia: muntanyes i tossals, camps i boscos, castells i palaus… «Aquesta paret», deia en el meu cor, «ha estat creada per a ser mu-

186 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

nyida», i no me’n movia totes les hores lliures. L’examinava des de totes les bandes i cercava el lloc apte per a això. Ho vaig cercar i ho vaig trobar: a la part baixa de la paret, prop de l’angle, vaig reconèixer un lloc inflat, com un mugró. I aquell era el lloc adequat. No havia de fer altra cosa que un foradet, clavar-hi un tub, i la llet brollaria i regalimaria com d’una font inexhaurible.

A fi de recollir l’abundància en la seva plenitud i no perdre ni una gota en va, vaig avançar-me a preparar per endavant, abans de la munyida, tota mena de recipients: un atuell sense coll, el recipient d’una ampolla trencada, una cassola esquerdada on s’amarava l’argila, la meitat d’una capsa de rabí Meïr, senyor del miracle, una capsa de llauna foradada i menjada pel rovell, un embut arrugat i tapat a la part de baix, una quipà bruta, una sandàlia endurida i viuda, que havia quedat desparellada, i estris semblants a aquests i trossos d’estris, que eren tirats a la brossa, a les golfes o sota el llit. No em vaig pas oblidar de portar fins i tot un tap! I per què un tap? Per tapar el forat del mugró —és a dir, el forat de la paret— entre munyida i munyida. Rodejat d’aquests estris i armat amb un clau i la mà de morter, em vaig asseure a terra i vaig començar a foradar. La mà de morter —paf!— es va enfonsar. El meu cor es va estremir, encara una mica, encara un moment, i de la boca del forat en brollaria i es vessaria un raig blanc i tebi: tze… I quan era enmig d’aquest punt essencial, d’improvís, em va saltar de darrere meu una bufetada: «Aquí ho tens, ximplet! No es tiren a terra les parets!»

La bufetada era una bufetada del pare. La podria reconèixer fins i tot en la fosca i amb els ulls closos. Era un bufet picant i engalanat, que arribava d’improvís com un llampec i que sortia com de darrere de la mà ovalada, aguda i llisa, ardent i ressonant. El so tu el sents després, darrere del fet… El pare era un artista meravellós en aquesta professió, un gran bufetejador. Ell coneixia el secret de la concisió d’aquest art, i es podria dir que bufetejava amb esperit divinal, per dir-ho així… I és senzill això? Quaranta anys consecutius des que havia esdevingut pare, que l’home bufetejava… Sigui com sigui, l’afer es va espatllar, per les meves culpes, i el mur no ha estat munyit fins avui! Jo m’ho vaig proposar a fi de bé, Déu n’és testimoni. Jo veia la pobresa del meu pare i em deia d’ajudar-lo en el que fos al meu abast… A fe meva que no podia veure la seva tribulació quan arribava al vespre i seia i se li enfosquien les parpelles damunt del llibre de comptes, es mossegava la barba i calculava i calculava. I calculava… en aparença, quina relació hi ha entre un llibre de comptes i la ira? No obstant això, calia anar amb compte amb el pare quan estava sol amb el llibre de comptes! Era una hora de perill i la vostra vida penjava d’un cabell… Sí, la meva idea era certament bona. De passada em deia que podria ser

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 187

que, per mitjà d’això, el cor del pare retornés cap a mi i que se li il·luminés la cara i que no em bufetegés més. Però, què hi podia fer? Satanàs va acusar i el pare va malmetre amb les seves pròpies mans el seu mitjà de subsistència.

6. Jo i la boca de l’estufa Així les coses, vaig desistir de munyir la paret i vaig emparellar amb la boca del forn.

Durant els dies d’hivern, la casa del pare era desolada i fosca; i a l’hora del llostre, en tornar de l’escola, em semblava set vegades més desolada i fosca.

Humida, bruta i pudent. De les parets i del trespol emanava una fredor humida que feia rovellar els ossos. L’aire era greixós d’olor de quitrà, de fum de tabac machorka,12 i encara d’altres olors desagradables, una resta dels pagesos durant el dia (el meu pare feia negocis amb els pagesos i tenien dret de pas a casa nostra). Els estris de la casa senzills, que es perdien sempre en la seva poquesa i orfenesa enmig del gran espai, es confonien ara en la fosca del llostre i hi eren empassats completament. Per això l’espai era més buit i afligit. La mare gemegava en silenci en un dels racons i el gat sortia a trobar-me de qualsevol lloc fosc, aixecava els ulls vers mi i miolava piadosament. Pena dels animals…

En un angle del dormitori de la casa, enmig de la paret, prop del trespol, hi havia una finestrella: la boca quadrada d’una estufa ensutjada, de dos pams per dos pams, que era closa durant tot el dia, però que amb la fosca, entre la pregària de la tarda i la del vespre, quan les finestres esdevenien cegues i la casa s’omplia de terror, el gep de la paret de davant esdevenia groguenc i vermellós i començava a tremolar i a estremir-se. Era un senyal que la boca de l’estufa cremava i que era viva… I immediatament jo era enmig del dormitori, prop de la boca de l’estufa. Amb els genolls plegats hi seia davant, sobre la resta del feix de llenya posat allà, m’agafava els genolls amb els palmells, acotava el cap i reflexionava. Els tions que hi havia dins eren durs, humits i freds. La majoria eren espinosos, recoberts de neu endurida i embolcallats de fibres velles que tremolaven com filagarsa de barba… La flama menuda de les estelles que hi havia sota dels tions era feble i encara minsa, i cada vegada que s’estremia i vacil·lava, em tremolava el cor. Temia que no s’apagués, Déu nos en

12. Nom rus d’un tabac popular de baixa qualitat.

188 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

guard, abans d’agafar als tions. Els meus ulls sotjaven darrere de qualsevol llepada i fregada de la seva llengua daurada, i jo animava en el meu cor cada llengua amb instigació. «Puja, puja, sobre aquell tió», deia jo en el meu cor.

«De costat, de costat, agafa’l; al damunt, puja-hi, al damunt, a l’esquena.

Així, així està bé per a ell, agafa’l per la barba, agafa’l…» I la petita flama m’obeïa, sobresortia, es guerxava, s’embolicava i s’embolcallava al voltant dels tions, palpava i cercava un lloc confortable per a agafar-se… Per damunt, a la xemeneia, udolava el vent i el rodolament d’una tapadora em feia esfereir l’ànima i la carn. Tot jo tremolava de fred, que em tallava i em penetrava a l’interior des de sota, del lloc on seia damunt la resta del feix; una ona de vent va ser fesa per la xemeneia i va caure cap avall fins a la boca de l’estufa i va espargir-me a la cara un grapat de sutge fred d’ahir, però jo no em movia del meu lloc. Els ulls i el cor eren en la flama. Jo seia i reflexionava, fins que el foc prenia. I en el moment que el foc prenia, vet aquí que tirava la meva ànima i tot jo a la foguera… La mirava i la sentia des de dins, més que la boca no podia dir. Sentia una mena de melodia, una melodia misteriosa, molt fina, un gemec de les profunditats, del bell mig de les brases de foc que es trencaven des de dins, com el trencament de milers de capil·lars subtils i ocults, bellament tesos… I hi veia una mena de dansa, una dansa folla i renyida de llengües d’or menudes, vives, saltadores. Una gran barreja de flames vermelloses, blavenques, purpúries, ataronjades… Un botí de llums i brillantors que pujaven i emergien en fils i fils, franges i franges, que combatien i serpentejaven, llepaven i pampalluguejaven, s’enrotllaven i s’abraçaven… Xiuxiueigs de piles de brases i parpelleigs d’ulls vius de robins i carboncles. Ts-ss… s’agitava la cua d’un tió per una gota torbada que treia el cap sobre ell en ebullició. Pac!, responia davant d’ell una brasa que es trencava d’improvís i s’escampava en esquerdills. I immediatament s’estirava un rugit silenciós, tens, una nota capillar subtil i aguda, him-m… I de sobte, prrr!, una ona de tions consumits s’esmicolava a sota i s’escampava com or triturat… La boca de l’estufa s’havia omplert de munts i munts de carbons ardents. L’aire era ferro roent. Semblava que en aquest moment emergiria d’allà la salamandra, la criatura que, segons la tradició d’alguns dels meus companys de l’escola, naixia de la flama i era abominable i vermella, com un cranc cuit… I també semblava que en el moment que emergia del foc s’alçava sobirana sobre les dues potes posteriors i et saltava als ulls amb les vuit potes… Un terror horrible em va agafar. Vaig cloure els ulls i vaig sentir una calor de foc a la cara i sobre els genolls i escoltava amb tremolor el rodolament de les tapadores de la xemeneia, drrr… Tenia por de girar el cap enrere. Un dimoni s’estava sobre la meva esquena, cor-

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 189

bat realment damunt del meu bescoll. «Mama, mama!», demanava auxili el meu cor dins meu, però la veu no sortia. Se m’ofegava dins la gola. Em venia un terror de mort. Les dents i els genolls em petaven i el cor agonitzava de por confusa. L’udol de la xemeneia em venia d’un lloc llunyà, molt llunyà… I aquí, en aquest moment de perill, guspirejava en el meu cervell el «remei» que em va lliurar el meu mestre per a guardar-me del dimoni que m’encalçava sempre quan retornava de l’escola. M’apressava a ficar els dos polzes en el cinturó dels pantalons i a cridar amb una devoció enorme: «Escolta, Israel!»13 El remei era útil. La por em desapareixia i jo seia de nou a mirar la boca de l’estufa. Els tions queien a trossos. Les brases s’apagaven. El caliu augmentava.

Un tió, tot de setí, resplendia en la seva negror i ple de clivelles i escletxes fetes de malla, romania al costat i aixecava i feia sortir de les clivelles un bombolleig blavenc, com una mena de columnes menudes i subtils de fum. L’udol de la xemeneia augmentava. Era feble i fatigat, però repetitiu i vertiginós, sense força i sense descans… Yavdoha, la nostra vella minyona, venia a atiar l’estufa. Les parpelles se m’agafaven entre elles… U-u-i, i-i-i, drrr… Encara sentia l’udol llunyà i el rodolament proper enmig del son…

I tota la nit veia en el meu somni tota mena de criatures negres, cares ennegrides, una mena d’escura-xemeneies que s’estava durant la nit en la fosca del món escampada sobre una plana desolada i trista, cada home corbat sobre un munt de carbó ardent, i furgaven i furgaven allà, cada home per a si mateix, amb els seus rascles. Els munts de carbó sols il·luminaven el lloc on eren i les cares furioses dels qui furgaven, i l’espai del món al seu voltant, amunt i avall, davant i darrere, restava fosc, fosc com era. I allà, damunt del cap dels munts, s’estaven dretes i ballaven, amb el cap alt, tota mena de salamandres, de moltes potes, mentre estenien les seves boques i cares fastigoses cap amunt i movien les potes humides abominables, immundes, vers l’aire del món.

7. Fideu A l’escola vaig passar mentrestant a la classe de «composició». A partir d’ara érem obligats, jo i la resta de nens de la meva classe, a refilar junts en grup amb melodia i en veu alta tota mena de paraules que, oralment, s’ajunta-

13. És la fórmula de la confessió de fe d’Israel: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’ÚNIC» (Dt 6,4).

190 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

ven per decisió del mestre a la fi de cada verset a les paraules escrites del Pentateuc. D’on treia aquelles paraules el rabí i quina relació tenien amb el cos dels escrits del Pentateuc, jo no ho sabia i tampoc no hi posava el cor per a saber-ho, perquè la veritat de la cosa és que no era pas una cosa difícil als meus ulls en absolut: no era altra cosa que dir bet amb u, bu; o com raq ‘solament’, nayert ‘sols’; o com ahu ‘joncs’, gemoyzekhts ‘aiguamoll’. Al capdavall, tot plegat era una ordre i les ordres no es qüestionen pas. I així acceptava jo l’ordre i em gronxava amb tota la meva força, unint la meva veu a la del grup i cridant… El que era essencial era no quedar sol. Perquè mentre cantés i cridés amb el grup, no es produiria cap destret. I al contrari, si la colla s’aturava un moment i la meva veu despuntava i sortia sola ni que fos com el gruix d’un cabell, vet aquí que jo realment podia ser considerat com a mort… i sospito que la resta dels meus companys també es trobaven com ara jo en aquest afer.

A què ens assemblàvem jo i els meus companys en aquell moment? A una colla de cecs que caminen junts agafant-se i sostenint-se l’un a l’altre, que anaven saltant damunt de trossos de gel que es gronxen en un riu. Cadascun confia i no confia de cor en els seus companys, i tots es decanten i són decantats alhora a la vora de l’abisme… Sembla que la natura de la classe de composició era així des dels sis dies de la creació i que no era per canviar. I si el dijous, el dia del judici a l’escola, amb tot això es trobaven entre els nens de l’escola alguns que deien la «composició» ells sols com cal, això no era altra cosa que un fet miraculós. Jo, Xmúliq, gairebé no entenia res de tota aquesta oysreydenish ‘explicació d’un verset bíblic’ de la «composició». En el meu cervell s’hi havien clavat precisament els gemoyzekhts ‘fangar’, els nayert ‘sols’, els bayshtidl ‘muntant de porta’ i altres entre les paraules estranyes, de setciències, paraules que la meva orella no havia sentit mai, que no sabia què eren i que el mestre no es va esforçar mai a explicar-me. Aquestes són el cor de l’ensenyament, em deia per a mi, en elles hi ha l’essència poderosa de l’oysreydenish, i la resta no en tenia cap. Aquestes paraules confuses van restar amagades en el meu cor, i en el temps lliure, quan seia sol en el passadís darrere el barril d’aigua, es van descloure per a mi del seu interior com papallones d’estiu de les crisàlides, belles criatures de la imaginació que entretenien el meu esperit en la seva solitud. Hi conversava, me’n reia i em consolava en elles… Algunes eren filles sols d’un instant: venien, guspirejaven i, quan les observava, desapareixien. Volaven i ja no hi eren. N’hi havia que eren hostes permanents o també companys freqüents. No havia de fer sinó cloure els ulls i ja eren amb mi. Amb algunes hi tenia nombrosos afers, i entre elles i jo succeïen alguns tràfecs extraordinaris que no podia revelar a cap criatura del món, a cap, ni tan sols als meus com-

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 191

panys de l’escola. No podia, ni que ho hagués volgut. Primer perquè ells, els nens, no n’eren dignes. Es reien de mi i em ridiculitzaven i em deien «xumaire» i altres noms i motius. I segon, qui sap si m’haurien cregut? Certament que no m’haurien cregut. I encara m’hi haurien afegit un altre malnom per a la meva vergonya.

De noms i motius, beneït sigui el nom de Déu, en tenia més que suficients.

Cada motiu estava basat en un esdeveniment i cada nom tenia una causa. A més de «xumaire» i «home de la pipa», explicats més amunt, m’havia guanyat, per ara, també noms com ara aquest: gólem, somiatruites, malastruc, no-persona, salvatge, i etcètera, etcètera; i el darrer, que és l’estimat «fideu» en una altra versió, «fideuet», un diminutiu afectuós.

I per què «fideu»? Per raó d’un fet que va passar. Va passar que jo seia a l’escola un divendres al migdia i repassava sol davant el mestre amb un Pentateuc espellifat i gastat la secció de la setmana. I el mestre en aquell moment seia, segons el seu costum, les vigílies dels dissabtes, amb un bol de terrissa gros i esquerdat, i amb un gran culler de fusta maldava per xarrupar-ne una mena de brou tèrbol amb l’aspecte de pòsits escalfats de fideus de farro (el mestre estimava aquell brou més que l’amor de les dones i estava preparat per occir i ser occit per allò). Ell xarrupava i jo repetia, jo repetia i ell xarrupava.

D’improvís —trrr!— un vayitmahmah ‘i s’entretenia’ (era la secció «I s’aparegué») es va posar davant meu com un enemic enmig del camí i em vaig retardar. Aquesta caixa llarga i estranya, què era? De sobte, no sols se m’havia oblidat la traducció, sinó també la mateixa paraula, com si s’aparegués ara als meus ulls com una criatura nova i estranya. Però ara havia sorgit d’enmig del Pentateuc i jo no sabia pas què hi feia, aquí. D’alguna manera havia estat causat per la marca de cantil·lació, la «cadena», que li penjava del cap. Però a això, no hi havia parat atenció fins llavors. Us asseguro com que soc jueu que aquesta cadena no era altra cosa que una serp de paper, com la que ahir Mitqa, el fill de Trokhim el nostre veí, havia enviat volant des del terrat de casa. I mentrestant va guspirejar davant dels meus ulls com una mena de fil blanc enmig de la barba esclarissada del mestre, guspirejava i desapareixia. Els meus ulls eren conquerits, per dir-ho així, pel Pentateuc i es meravellaven, però el meu pensament estava dividit. De sobte, sense adonar-me’n, vaig aixecar un dit prim cap a la barba del mestre i amb una espècie d’alegria estranya vaig proclamar el descobriment: «Oi, vet aquí un fideu!» Us juro que la paraula se’m va escapar de la boca, per la meva innocència i sense cap mena de mala intenció, Déu me’n guard. Mentre xarrupava, va caure de la cullera i es va clavar a la barba del mestre un fideu de veritat, un fideu blanc i caragolat com

192 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

una cadena. Aquest era el fil que guspirejava davant meu mentre repassava i no sabia què era. I quan innocentment el vaig veure agafat en l’embull, se’m van il·luminar els ulls i vaig sentir una alegria fidel… Però al mestre i als nens no els va semblar pas així. Aquells, els alumnes, van esclafir a riure de sobte: «Ha-ha-ha, fideu!», però el mestre va saltar del seu lloc, com mossegat per un escorpí, i va caure sobre meu amb el culler que tenia a la mà com un lladre.

Em clavava cops mortals, pegava i deia: «Aquí tens un fideu, aquí tens un fideu!» Tanmateix, haig de recordar per a bé la dona del mestre, que si no fos perquè va saltar del fogó amb la forqueta a la mà per ajudar-me, m’haurien hagut de traslladar i fer-me sortir de cal mestre amb un llençol d’amortallar.

Després d’aquest afer vaig estar malalt un parell de setmanes i atordit en la malaltia deia: «Fideu, tabac, vayitmahmah, salamandra…» Quan em vaig alçar després de la malaltia, em veia a mi mateix una mica «distingit» i no hauria volgut de cap manera retornar a l’escola de reb Guerxom (aquest era el nom del meu mestre d’aquell temps). I a on volia anar? A l’escola de reb Meïr, a la petita vall de fora el raval. I per què precisament allí? No ho sé. Una vegada havia passat per aquella vall i havia quedat clavada en el meu cor. Hi havia vist muntanyes de sorra, una séquia d’aigua guspirejant i moltes i moltes plantes, una mar de plantes. Enmig de les plantes despuntaven unes velles ruïnes, damunt les quals creixien esbarzers i herbes. Els meus companys parlaven molt d’aquesta vall i n’explicaven, d’ella i de les ruïnes que hi havia enmig, meravelles. Al vespre, deien, hi havia un gran perill de baixar a la vall per causa dels morts i dels esperits malignes. S’esdevingué que Yehiel, el drapaire, va entrar una vegada amb la seva saca a les ruïnes a cercar-hi parracs i s’hi va trobar reb Qehat, el vell, que havia matat la seva dona i que havia mort feia un any, assegut en un racó sobre una bota capgirada i espuçant-se el xal de pregària petit… Tot aquest afer, amb el perill que hi havia en l’afer, va atreure el meu cor molt vers la vall, i ara que se’m presentava una oportunitat favorable, estava decidit a no deixar-la perdre: com sigui! Sols aniré a l’escola de reb Meïr.

La mare hi assentí i el pare, tampoc ell no es va oposar aquesta vegada a la seva opinió. Davant meu, en veritat, justificava la decisió i els patacs de reb Guerxom. «Ja li està bé», deia, com dient que ja estava bé que jo, Xmúliq, fos assassinat… Però quan jo no hi era reconeixia d’alguna manera que reb Guerxom «havia atapeït la mesura una mica massa, i que el diable s’emporti el pare del seu pare!». Així ho vaig sentir explícitament de darrere de la porta. En resum, gràcies als mèrits dels Patriarques vet aquí que jo soc un dels alumnes de reb Meïr.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 193

La concessió que em va fer el pare aquesta vegada va ser com un senyal favorable als meus ulls que s’enlairaria la meva sort en endavant. Al raval on vivíem, el raval dels pegaters, l’escola de reb Meïr —perquè ho sapigueu— vet aquí que era la culminació de l’ensenyança. Per damunt d’ella no hi havia res!

I també el mateix reb Meïr no s’assemblava a la resta de mestres, perquè tots els mestres, que el diable s’emporti el pare del seu pare!, segons la dita del meu pare, però reb Meïr era diferent. Era un home agradable i elegant, amb una bella barba i un bell front; el seu parlar era tranquil i el seu caminar honorable; fins i tot el seu capot negre que portava damunt deia: «Honor.» Les dones usaven el seu nom com a benedicció i els nens corrien amb amor a la seva escola. Tenia pocs alumnes, i aquests es veien a si mateixos com a distingits i superiors. També hi havia una classe dels «grans», que estudiaven, a més del Pentateuc amb Raixí,14 també la resta de la Bíblia i la Guemarà.15 Així també jo seré quan sigui un noi gran…

Al llostre d’aquell dia feliç en què m’havia escomès l’alegria i no em podia contenir, vaig córrer i vaig sortir a fora a proclamar a molts la meva grandesa.

Em vaig trobar una trepa de vailets, que abans havien estat companys meus, asseguts enfonsats a la sorra, que jugaven amb còdols i tiraven terra cap amunt: feien caure «pluja». Em vaig quedar dret darrere d’ells, a poca distància, i els braços plegats a l’esquena, com els grans, els vaig fer un llengot i els vaig dir: «Ei, jo estudio amb reb Meïr, jo estudio…»

«Fideu!», va aclamar contra mi tota la trepa i un núvol de pols es va alçar entre nosaltres. «Fideu, fideuet!»

8. A la vall El primer dia al matí la mare em va humitejar les peot de les temples amb els seus dits humits de saliva, em va netejar el nas, em va ficar la vora de la camisa en la clivella dels pantalons, em va donar menjar i me’n vaig anar a l’escola de reb Meïr…

14. Rabí Xelomó Yishaqí (RaiXÍ o Raixí) (Troyes, 1040-1105), gran comentarista de la Bíblia i del Talmud. Els seus comentaris solen acompanyar el text de la Bíblia i del Talmud en les edicions jueves tradicionals.

15. Part del Talmud que conté els comentaris dels rabins de les acadèmies de Babilònia a la Mixnà, recull de la llei jueva de tradició originàriament oral.

194 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

El meu cor no s’havia errat. Una escola nova, un món nou. Cada dia després de la neteja del nas matinal, jo agafava el menjar i me n’anava a l’escola de reb Meïr i el meu cor no se saciava. Fora del raval, just a la baixada del coster de la vall, prop del marge, hi havia, decantada una mica cap al costat, la casa petita i solitària de reb Meïr. Al costat hi tenia una cabana, al costat, un arbre, i davant un hort. El cos de l’habitatge era amagat a la vall sota la cúpula de l’arbre, però el cim del teulat i la xemeneia que brillava blanca enmig de la verdor de l’arbre feien saber als vianants que era cap amunt. Semblava que la xemeneia havia pujat al principi al cim del teulat a fi de fer una ullada des d’allí, a través del brancam, al que passava en aquella banda, a la cruïlla de més amunt… L’habitatge des de fora era lluminós i alegre: tot blanc com la neu, i a sota de les finestres era cenyit al voltant, com un cinturó, per una franja blava amb filagarses de vermell. Les finestres estaven decorades amb un marc de dibuixos de poncelles i flors blaves, com orenetes que volaven… La vora de baix, al fonament de la casa, era tota verda i semblava com si fos nova.

A l’espatlla dreta de la casa, hi recolzava una escala, per on es pujava al teulat a través d’un forat negre que feia una mica de por. I damunt del forat, al cim mateix del teulat, rodava sobre el seu eix sense parar una roda menuda, com un molí de vent, rodava i brunzia i feia passar una mica la por del forat… La roda, l’havia feta i l’havia establerta reb Meïr amb les seves pròpies mans. Era un gran artesà i ho feia tot amb les pròpies mans. Copes menudes d’os, netejadors per a les orelles, escuradents, i altres objectes semblants diminuts per a ornament i per a l’ús. Tenia dues petaques per al tabac, una d’escorça d’arbre per als dies ferials i una de banya de marrà per al dissabte, i totes dues eren obra dels seus dits. La placa que indicava l’orient i l’escena de Mardoqueu i Aman que hi havia enmig de casa, sobre la paret, també eren obra de la seva mà. Quan arribava a l’obra del tabernacle, mostrava als seus alumnes «exactament» un model reduït del tabernacle i dels seus utensilis, dels vestits sacerdotals, del canelobre i la taula, les tasses i els gerrets, i la resta d’estris. Reb Meïr s’hi havia esforçat i els havia tallat amb un enformador durant diversos períodes de temps, i eren guardats d’any en any en un armari triangular fixat en un angle. Deien d’ell que era «gravador», però jo no sabia què era això. És a dir, jo sabia que «gravador» traduït a l’ídix era kritsler, però no sabia quina era la tasca del kritsler, i la resta dels meus companys tampoc no ho sabien, i preguntar-ho al mateix reb Meïr em feia vergonya ja que ell mateix hi estava implicat. La cabana de reb Meïr, la que hi havia al costat de la casa, era la més bona i la més bonica de totes les cabanes del món. Continuava existint d’any en any, i reb Meïr satisfeia amb ella diverses necessitats. Servia alternativa-

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 195

ment, cada ús segons l’estació, per a moltes coses: magatzem per a la llenya, pleta per a la cabra, galliner per a engreixar les oques, rebost per a les patates i per als carbassons, i en els dies de calor, també d’escola per als alumnes. Hi havia sempre una fresca lleugera i una penombra subtil i la llum degotava sobre els pentateucs a través de l’enramada en gotes d’or. Quan el cor de reb Meïr estava de bon humor i volia acontentar-nos, treia, quan declinava el dia, la taula, la cadira, els dos bancs llargs fora, a la cabana, i nosaltres ens establíem per seure i ocupar-nos de la Torà sota la capçada de l’arbre, entre la casa i l’hort. Us juro per la vostra vida que no hi havia hora més bella que aquella.

Per damunt ens ocultava l’arbre amb el seu tàlem verd, ple de les refilades dels ocells i de l’agitació d’ales desaparegudes. A la dreta, s’inclinava i baixava la vall, ella i el mar de plantes. Avall, en el llit de la vall, davallava i brillava la franja d’argent de la séquia d’aigua. Remorejava i borbollava, i corria i corria fins que desapareixia sota una coberta d’herbes. Davant, el tossal alt i groc de sorra i un bosquet verd al cim. Un sol gran i vermell estava clavat allà entre els arbres i ha encès un foc al seu bell mig. «Una bardissa que cremava amb foc»16 va guspirejar en el meu cervell. Fils de foc i varetes d’or s’estenien de la xarxa de branques, encenien el foc en els nostres ulls i feien radiant el pàl·lid front i la barba negra de reb Meïr. Cadascun dels seus cabells resplendia per si mateix. Vet aquí que ell era ara als meus ulls com un dels tannaïtes antics, rabí Ximon bar Yohay, per exemple, que seia com a cap dels seus deixebles en un dels deserts sota un garrofer, i apartats de tot l’univers s’ocupaven dels «secrets de la Torà». L’hora era un moment de benvolença, de nostàlgia i de plenitud santa. El sol s’acostava a la posta, l’aire era fragant. I nosaltres llegíem i fèiem sonar melodiosament davant el mestre salms de lloances: «Feliç l’home que no es guia pels consells dels malvats… estima de cor la Llei del Senyor, la repassa de nit i de dia. Serà com un arbre plantat vora séquies d’aigua…»17 o «El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. Ni que passi per la vall de les ombres de la mort, no tinc por de cap mal.»18 La traducció de les paraules era com de més a més, gairebé una tara. Les paraules fluïen i fluïen des del cor i el seu significat era relligat al seu interior. La porta de la comprensió s’obria de per si: «com un arbre plantat», el seu sentit simple era com el seu

16. Citació literal d’Èxode 3,2.

17. Citació literal de fragments del Salm 1.

18. Citació literal de fragments del Salm 23.

196 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

significat: aquest arbre a l’ombra del qual nosaltres sèiem. «Vora séquies d’aigua», les paraules tal com són escrites: «aquesta séquia d’aigua que hi ha a la vall». «La vall de les ombres de la mort»: aquesta eren les ruïnes on es trobaven els esperits malignes i el mestre ens havia prohibit de posar-hi el peu. «Davant meu pares taula tu mateix»: ah!, no era sinó la taula on nosaltres sèiem ara a casa d’ell i ocupats en «la Llei del Senyor». «Enfront dels enemics»: qui eren els enemics, sinó aquelles «abominacions», els pastors joves —que sigui esborrat el seu nom— que es mostraven sobre nosaltres de tant en tant amb els seus gaiatos i els seus sarrons al cim del tossal; ens feien de lluny «orelles de porc» i ens injuriaven: «Gr, gr, gr.» Vet aquí que eren ells els mateixos «malvats» del salm «Feliç», que en l’esdevenidor, si Déu vol, seran «com la palla escampada pel vent». Una bufada i ja no hi són…

A vegades venia a reposar al capdamunt de la petita vall un estol de núvols lleugers, àngels blancs. La caravana s’entretenia una mica i, d’improvís, flotaven i se n’anaven com havien vingut. Sols un d’aquests, el més pur i el més bell de tots, era lligat al cim de la muntanya de davant i s’entretenia allà sol.

Esguardava des de la seva altura sobre nosaltres, sobre la petita colla que seia aquí a la vall i s’ocupava de la Torà. «Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se en el seu temple sant?»19 Amb la posta del sol, quan pujava del mig de la vall, jo m’entretenia encara a la seva vora al capdamunt. El meu cor gemegava i els meus ulls eren a la fi del món. Una muntanya, un bosquet, les vores del firmament, torxes, un riu de llum, la gehenna…

9. L’escola de reb Meïr L’escola de reb Meïr m’havia, de veritat, il·luminat els ulls. A través d’ell jo mirava des de la fi del món fins a l’altre confí, i el meu ull no se’n saciava. Jo, el petit Xmúliq, un pollet d’un dia, zero fill de zero, seia corbat i encongit damunt d’un banc dur, en una cambra estreta i baixa d’una casa d’argila menuda, feble i trontolladissa, enfonsada en una vall de la fi d’aquest món, i el meu esperit errava a la ventura i esguardava més enllà de milers d’anys i de desenes de desenes de milers de llegües, a la fi d’altres mons remots. D’enmig de les lletres borroses dels llibres gastats —el Pentateuc, Raixí, la Bíblia—, aquells

19. Citació literal de fragments del Salm 24,3.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 197

que jo havia rumiat fragmentàriament, de manera intermitent, amb moltes omissions i no segons el seu ordre, despuntaven i pujaven davant meu en una barrija-barreja i de manera deformada, generacions i jubileus, pobles i terres, fets i aventures que ja havien estat esborrats del Llibre de la Vida i dels quals ja no hi havia record per a ells en el món. Jo venia amb paraules amb tots els antics i participava en la seva vida i en les seves gestes. I per a això no calia ni tan sols conèixer les seccions completament. Jo construïa per a mi el seu món destruït a partir de fragments de versets i d’al·lusions de paraules fragmentades: un nom estrany, una paraula escrita de manera inusual, una caf menuda, una ain que penjava sobre la línia, una nun capgirada, l’accent masorètic «banyes de vaca» o la «cadena», els ornaments i les decoracions en l’escriptura de les lletres, també eren una bella argila per a l’edifici. En temps de fretura venia Raixí i hi afegia una pedra preciosa i les paraules s’il·luminaven i s’alegraven, quina meravella! Estudiava el que era poc clar a partir del que era explícit, i, a més, el que hi havia escrit ho completava amb la força de la imaginació.

Les coses que se’m van revelar a l’escola de reb Meïr eren de veritat grans i meravelloses. Imagineu-vos-ho vosaltres mateixos: de l’Índia a Etiòpia sols hi havia cent vint-i-set països, exactament com els anys de la vida de Sara, ni més ni menys. I Nínive era una ciutat gran davant de Déu, amb un recorregut de tres dies per empedrat, exactament. I els gabaonites hitstayyaru ‘van preparar provisions o van disfressar-se’ i hitstayyadu ‘van prendre provisions’, amb aquestes dues paraules estranyes, sospitoses per l’aspecte de tenir un cert aire de no hebrees, van esforçar-se a venir d’un país molt llunyà amb vestits fets malbé i sabates apedaçades, és a dir, amb svites ‘abrics llargs de pagès’ i posteles ‘sandàlies rústiques’ per dir-ho en llengua estrangera (ídix), amb fogasses de pa engrunat en els seus sarrons i odres rebentats a les seves espatlles. I els espies van arribar a grans ciutats amb fortificacions fins al cel. I quan els fills dels gegants, un poble gran i alt, van veure pels carrers els tres germans, que eren pinxos famosos de mala fama, Ahiman, Xeixai i Talmai (aquests tres germans eren nois com cedres, de grans tupès i capell de biaix, i el mitjà dels quals tocava l’harmònica, caminaven, segons sembla, sempre junts i causaven terror al seu voltant), els espies immediatament es van veure a si mateixos com a llagostes, com aquestes llagostes que salten i canten en els terrenys del raval, i es van apressar a fugir, cadascun d’ells per la seva pròpia vida al seu amagatall: Nahbi, fill de Vafsi, darrere la porta; Gadi, fill de Sussi, a la caseta del cogombrar; Gamliel, fill de Pedhatsur, entre els ceps de les vinyes o entre els tronxos de col… Allí van seure amagats tots, espiant amb por a fora… I a Am, és a dir, en la famosa gran ciutat d’Am, hi habitaven, com és sabut, els

198 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

zuzites. Què, que no sabeu qui són? No són sinó aquells que els ammonites anomenaven zamzummites, però que no són pas els emites: aquests, sapigueuho, vivien a Xavé-Quiriataim. I al país d’Elam hi regnava un home molt terrible, el seu nom és gran i tremend: Quedorlaómer! Un home salvatge. Furgueu i no trobareu un nom bell com Quedorlaómer! Diferents de tots eren els caftorites, que havien sortit de Caftor amb els patrossites i els naftuahites i els casluahites, que eren al seu costat. En veritat, d’aquests no sabia clarament quin era el seu afer, però el cor em deia que no eren sinó nacions menudes i els seus homes criatures minúscules i rodones, com uns nans, que habitaven junts com formigues en el seu cau i tots els seus fets eren en comú. I això, com ho sabia? Potser perquè els seus noms sempre venien en plural.

A banda d’això, tenia unes quantes coneixences entre els caps d’Edom, reis petits com els terratinents: el cap de Quenaz, el cap de Gatam, el cap de Xobal, el cap de Jeuix. En les seves famílies hi havia un jove meravellós, un home d’èxit, que es deia Anà. Ell és l’Anà que va trobar els iemim en el desert. Quin afortunat! Jo que a vegades anava errant durant hores senceres pels terrenys del raval posant els ulls i les mans en tots els arbustos i escletxes i les escombraries i en treia una terrissa trencada o una banya arrencada d’una carronya de vaca, i aquell, l’afortunat, va sortir a pasturar els ases del seu pare Sibon i tot seguit va trobar els iemim. Quina era la natura d’aquells iemim? Us juro que no ho sé. El meu mestre m’ho va explicar: «muls», és a dir, una mena de criatura estranya que no és ni un cavall ni un ase, sinó una barreja de tots dos junts. I d’aquí jo imagino que el iem es componia de dues parts: del cap fins al melic era un cavall i del melic fins a la cua era un ase.

També era possible una altra combinació: tot el costat dret de la seva llargada era un cavall, i el costat esquerre, un ase. El fet era equivalent i es feia difícil decidir-ho. I el iem no era sinó un germà parent de la família dels corsers reials fills dels cavalls de raça, que tenien, com és sabut, vuit cames: amb quatre corrien i amb quatre reposaven… De tota manera, va ser una troballa convenient la que va trobar Anà, ja que l’anuncia la Sagrada Escriptura, i no tothom ho aconsegueix.

Og, rei de Basan, també ell era dels fills dels rafaïtes, de la resta, el supervivent. En temps del diluvi, Noè, l’home just, se’n va apiadar i li va fer lloc a la part exterior de l’arca sobre el relleix, i a través de la claraboia li passava l’aliment cada dia. Og seia damunt del relleix i amb el front topava cada moment amb els núvols i amb els peus agitava les aigües a unes quantes milles de profunditat; assegut es tirava per la gola fogasses de pa senceres i s’empassava d’una marmita enorme i ennegrida les sobres que restaven del farro de la taula

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 199

de Noè i dels seus fills. I com va recompensar Israel aquell malvat? A la fi, quan va sortir Israel d’Egipte, va desarrelar una muntanya i els la volia tirar al damunt. Els hauria aniquilat totalment si no hagués estat per Moisès, que va romandre a la bretxa i va saltar amb la seva destral cap amunt més de deu colzades i el va colpir al turmell i el va matar. Així es perdin tots. Ara darrere d’ell no n’ha restat res més que el seu bressol, un bressol de ferro de nou colzades de llargada i quatre colzades d’amplada, segons la colzada d’un home.

Una precisió meravellosa que no deixa darrere d’ella cap dubte en absolut. Per un home que feia la volta al sol des del seu lloc i el turmell del qual era per damunt de trenta colzades, una mida del seu bressol minúscula com ara aquesta és realment una mica frustrant i, de veritat, disminuïa als meus ulls la figura aterridora del gegant, una disminució considerable. Però el sant Raixí, de beneïda memòria, s’apressà a afegir una menuda pedra preciosa, i l’honor d’Og se salva i no cau el seu feix a terra. «Segons la colzada d’un home», és a dir, segons la colzada del mateix Og, i la colzada d’Og, com se sap, abastava unes quantes milles. Si és així, el bressol era segons la glòria d’Og, i en endavant ja no hi ha cap causa per a afligir-se. Vet aquí que el bressol, amb els seus coixins i amb els seus cobertors, és a Rabat dels fills d’Ammon fins avui mateix i qui no sigui mandrós anirà fins allà i el veurà. Un llit espaiós per a un regiment de soldats…

10. Pel camí de casa i els meus viatges pel desert i pel mar Ple i atapeït de coneixements clars i exactes com ara aquests, sortia cada dia abans de la posta per anar a casa. Els meus companys s’escampaven amb goig i xiscles d’alegria cap a casa o a jugar, mentre jo restava sol pel camí. La casa del pare era fora del nucli i allunyada del raval, prop d’un bosc. Abans d’arribar-hi havia d’anar sol per un camí feixuc de sorra que continuava entre rengleres d’arbres a través d’un bon tros de terra desolada sense ni una casa i travessar encara un lloc perillós al mig del camí: un pont petit estès sobre una séquia d’aigua on, segons es deia, hi havia fixat la residència, a sota, un dimoni menut de la secta dels bromistes. El dimoniet, en realitat, segons la tradició, era agradable amb els infants i en trobar-se’ls no els feia cap mal. Tanmateix, quan jo veia al cimall dels arbres la corona daurada de llum de la posta que minvava i se n’anava, el cor se’m fonia. A l’altra banda del riu, des del bosc, m’arribava un «cucut» ocult que m’espantava una mica, mentre jo avançava lentament, abandonat i aïllat, entre rengleres d’arbres al costat del camí,

200 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

taques de llum vermelloses parpellejaven sobre meu, els peus se m’enfonsaven a la sorra i el meu esperit moix em portava lluny…

Jo no caminava cap a casa, sinó que era un vianant, un rodamon, que passava amb el seu bastó i el seu sarró mars i terres. I això per dies sense nombre —ja he oblidat quan— que vaig sortir a errar per la terra i a recórrer-la, fins ara, ai, ai!, no he arribat al repòs. Havia pujat muntanyes, baixat valls, havia anat errant de ciutat en ciutat i de poble en poble, i ningú no sabia pas qui era, d’on venia i cap a on anava.

Pel camí m’havia afegit a una caravana d’ismaelites o a una expedició de dodanites i la meva mà no es movia de la seva. Quan caminaven, jo caminava; i quan pernoctaven, jo pernoctava.

De dia travessàvem deserts, terres ermes i eixutes, el lloc de la serp, l’escurçó i l’escorpí. Els nois caminaven al costat dels seus camells carregats amb bales i bales de seda, de lli, brodats, porpra, teixit de carmesí, farcells i farcells de goma adragant, làdanum i estorac, i tota mena de substàncies aromàtiques; els vells, amb les barbes blanques i cofats amb turbants, cavalcaven al davant, engalanats i gloriosos, damunt someres blanques, amb els peus dins mitges i sandàlies, gairebé com si fossin arrossegats per terra i tracessin solcs a la sorra.

Al vespre ens desviàvem per pernoctar als boscos d’Aràbia i allí enceníem fogueres i hi dormíem al voltant, sobre la terra, rodejats per tots costats per pedres disposades com una mena de canal, una mampara superba davant les bèsties feroces, com solia fer, segons Raixí, Jacob el nostre pare…

En un dels llocs es van afegir a nosaltres els gabaonites, aquests pagesos astuts amb els seus vestits atrotinats, amb les sabates apedaçades i els odres rebentats i lligats. Tot el camí van caminar al costat, com un grup que anava a la seva, amb les cares tristes i els ulls espantats, com si hi hagués una cosa amagada en ells. Ningú de la caravana no sabia qui eren ni què hi havia en el seu cor, fora de mi, Xmúliq, perquè a mi ja m’havien estat revelats tots els seus secrets per endavant en el llibre de Josuè…

Si Déu m’ho hagués posat a l’abast, m’hauria desviat per passar una nit a la casa d’estudi de Xem i Éber, el lloc on es va amagar el nostre pare Jacob durant catorze anys seguits en la seva fugida d’Esaú el seu germà. Estic segur que hi hauria trobat el faristol sobre el qual estudiava i el banc on dormia, posats allà darrere de l’estufa fins a aquest dia…

I així passaven dies, setmanes, mesos… Vam tallar el desert de Sin, vam traspassar el desert de Paran, però no hi havia fi. Els peus se’ns van inflar, els vestits i les sabates van quedar malmesos, el pa de les provisions va quedat eixut i cobert de puntets. Els odres havien quedat tots rebentats i no hi quedava

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 201

a dins ni una gota d’humitat. Estàvem gairebé mal en tot, i, de sobte, oidà!, els nostres ulls van veure Hassasson-Tamar! Els homes de la caravana van fer reviure el seu esperit! Els ases i els camells van igualar les seves potes a les dels corsers, i abans de pondre’s el sol, abans de l’inici del dissabte, vam arribar tots nosaltres al lloc de repòs. Allà, a Hassasson-Tamar, la caravana va trobar dotze deus d’aigua dolça i fresca i setanta palmeres i van passar el dissabte allà, prop de l’aigua.

De Hassasson-Tamar en endavant, el camí va ser més agradable i senzill, un viatge de plaer; de Rimmon-Peres a Mitcà, de Mitcà a Horaguidgad, de Horaguidgad a Jotbata. Ciutats i pobles passaven com un ramat d’ovelles.

Tota la secció del Sinaí de la Sagrada Escriptura, un camí de quaranta anys pel desert en un moment.

I d’improvís, soc dins d’una barca. Va per arribar a Ofir. El mar és el mar de Tarsis. Cel i mar. A la popa de la barca, un vell dorm sobre el seu farcell.

Que no és Jonàs el profeta? Si arribem sans i estalvis al port dels nostres desigs, no ens mancarà el botí! L’or és donat com les pedres. Tots els forats seran omplerts d’or. Si no som mandrosos ens desviarem del camí també fins al país d’Havilà, que és rodejada pel riu Fison. L’or d’aquell país és el millor, de la qualitat més alta, un noranta-sis per cent pur. I allà hi ha també la resina olorosa de bdel·li i la pedra d’ònix. I segons la meva suposició, el riu Sambation, en aparença no és gaire lluny d’allà, d’aquells llocs.

Quan em desperto de les meves fantasies, el sol ja ha baixat darrere el bosc de l’altra banda del riu. Entre les branques dels arbres s’han embullat encara fils daurats, esparracats de la llum que s’enfonsa, relliscant i caient d’una fulla a la seva companya, sense emplaçament… En un moment, el sol serà engolit en la seva beina. Entre els arbustos del bosc llunyà, sobresortia com antany en aquesta hora, en la plenitud de la seva estatura per damunt de tots els arbres, un d’alt i dret, senyor de cap i espatlles, que mirava amb ira per damunt de tota la comarca. Qui era aquest? Un arbre? Un gegant? Un bandoler armat?

«Intriga el malvat contra el just i cerca de matar-lo…»

I vet aquí també que el pont menut i la séquia d’aigua es trobava per sota d’ell. L’aigua havia enfosquit els seus ulls i fluïa i plorava secretament en l’aflicció i les nostàlgies ocultes del llostre… Ohrim el cec, que seu aquí damunt d’una pedra tot el dia amb el seu sarró i la seva lira, demanant almoina amb veu ronca i trencada, també ell havia desaparegut. Desolació i aflicció.

El dimoniet…

I jo cloïa els ulls en un frenesí de por que m’escanyava la gola i corria, corria cap a casa.

202 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

11. El raval i els pegaters que hi havia al voltant A Am, la gran ciutat d’Am, hi vivien els zuzites. Nínive era una ciutat gran davant Déu i hi havia molts homes i bèsties. Beitar, que va ser destruïda pels enemics, tenia quatre-cents mercats i en cada mercat quatre-cents mercadets.

Hi havia matança i assassinat d’una banda i festes i danses de l’altra, i aquests no en sabien res d’aquells. I a l’altra banda del riu Sambation hi havia els jueus vermellosos de gran alçada, i quan un de nosaltres va a parar allà el posen per causa de la seva alçada en una butxaca del vestit com una nou o com un mocador de nas, per exemple, i mai més no s’adonen que hi és.

En el raval dels pegaters no hi ha cap d’aquestes coses grans. Ni elles ni una mica d’elles. El raval dels pegaters no era sinó un lloc poblat menut, un poblat pobre i molt tranquil. Un home hi esternudava, en un extrem; el seu company li responia «Salut!» des de l’altre extrem. Un gall cantava al migdia en un dels patis del centre, el seu cant esclata i surt fins a l’altra banda del riu… N’hi havia prou de pujar i d’estar-me al cim de l’enramada de la nostra cabana o al cim del sumac balmat que hi ha davant de la porta de la casa del pare i el raval i la seva rodalia s’estenien davant meu com un vestit. Veia davant meu unes trenta cases d’argila i barraques de fusta baixes, la majoria de les quals, o totes, de parets tortes, finestres menudes i sostres malmesos. Les inferiors estaven aplegades avall, enmig de la vall, treien el cap allí humilment de la terra juntament amb l’herba i es refugiaven a l’ombra dels arbres aïllats, castanyers i ametllers, plantats als costats. Les de més amunt s’estaven espaiosament a tots dos costats del camí i semblava que havien fugit i havien pujat allà d’enmig de la vall expressament, per deixar una mica la seva curvatura i relaxar els seus membres desmuntats. Dues o tres cases de les ressagades, i entre aquestes la casa del meu mestre, s’havien endarrerit en pujar i havien restat trontollants i s’estaven com confuses enmig del pendent. Baixar, no ho desitjaven pas, i pujar, no gosaven.

En dies de calor, la vall s’omplia de plantes silvestres altes: arços i matolls; i en dies d’hivern, una capa de neu pregona, i l’alçada de les cases era reduïda per causa d’això fins a la meitat. I a vegades l’ull no en veia res, sols la xemeneia…

Tots els dies de l’any el raval semblava com endormiscat. Un aire de migdiada pujava i s’hi establia al damunt de totes bandes: de l’ample camí, abundant de sorra, que continuava des del bosc i el tallava pel mig; del carro de bous solitari que s’arrossegava a vegades pel camí i s’enfonsava a la sorra fins a la meitat de les rodes; del pagès de pantalons balders de roba, calçat de goma i cofat amb capell, que els arriava des de darrere el carro amb la pipa entre les dents amb un descurat «Arri, arri», que s’escapava cap a ells de la boca del pa-

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 203

gès vers els bous banyuts que caminaven lentament; dels boscos i dels terrenys silenciosos; de les espigues daurades i altes que es gronxaven allí en els camps propers amb l’aire silenciós del dia, i del cant del grill i la bonior que xerricava allí sense pausa entre les herbes fins a enfastidir tots els sentits i prendre les parpelles dels ulls; d’entre les creus de fusta baixes i atrotinades que s’estaven inclinades sobre túmuls del cementiri «d’ells» i llambregaven amb aflicció silenciosa des de l’altra banda de la tanca exterior caiguda; de l’estepa de sorra que s’estenia com un desert sense fi darrere del cementiri…

I la gent del raval tampoc no eren dels zuzites ni dels zamzummites. Eren gent insignificant de la terra, gent pobra i silenciosa, pobres d’esperit i abatuts de mans. No cercaven grandeses ni caminaven vers coses meravelloses. Les seves càrregues i afanys eren xavalla i les seves mercaderies eren tares i restes. En els dies d’estiu tenien un suplement considerable d’ingressos: pega i quitrà, un líquid mut que fluïa silenciosament d’un recipient a un altre recipient i no se sentia cap fressa ni es queixava. Un home s’estava en el pati que hi ha davant la porta de casa seva o davant la porta de la seva botiga insignificant, amb un gibrell i una mesura i venien garrafes i garrafes de pega i quitrà als pagesos que menaven carros al llarg del camí. Entre un client i el següent, el sol s’estava ociós en el firmament, i la pega s’estava quieta hores senceres sense cap moviment dins els gibrells i les mesures, brillava en completa tranquil·litat, en la seva negror oliosa, i servia en la seva ociositat de mirall gratuït, un mirall negre i rodó per al cel, per al firmament, per als núvols lleugers, per a la noia que passava i per a l’ocell que volava.

I el riu que rodejava el raval dels pegaters es deia Titirov, no era el Fison; i no el «rodejava» precisament, sinó que anava a la seva la major part dels dies de l’any, ingènuament recte, sense curvatures excessives i sense marrades. Rebia secretament, sense voler, tota mena de dons, en secret o obertament, entrades des del costat: aigües fecals, aigües de pluja, aigües de l’abisme, que eren portades de nou els matins per canals i torrents, deus i clavegueres, i la seva cara sempre cap amunt, una cara innocent, com la del qui diu: «Fes de mi el que vulguis; Pare meu del cel, vet aquí que soc a la teva mà.» En els dies calents i secs es contreia per humilitat i modèstia excessives, contracció darrere contracció, fins que gairebé s’eixugava. Llavors es revelaven entre bancs de sorra i dunes, com illes menudes, on creixien canyes i joncs, i a la calor del dia hi venien els fills d’Israel que vivien al raval i hi acampaven amb les seves famílies, nus i despullats com el dia que van néixer, s’estiraven a la sorra, en un amagatall de canyes i arbustos, i feien rodar llenties junts o petaven ametlles en colla. A vegades hi encenien un foc i posaven a bullir una tetera. En aquella hora em sem-

204 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

blaven com els membres de la caravana de Rabbà bar Bar Hanà, que van pujar inconscientment al llom d’un peix i es van posar a cuinar i a coure pa sobre d’ell i gairebé que són capgirats i que baixen a la profunditat del mar.

Hi havia també alguns valents entre els joves, audaços i coratjosos, que es posaven en perill i traspassaven a la riba del riu oposada, i allà es rebolcaven a la sorra i dansaven nus com bocs salvatges, sense vergonya i sense por entre l’espessorall del bosc i dels arbres que s’omplien de bullici i aclamacions. Em sorprendria si retornaven d’allà sans i estalvis. No hi havia més que un pas entre ells i una ossa que hagués perdut els fills o un llop de les estepes, que irrompria sobre d’ells de sobte i se n’emportaria un al seu cau…

Sols una vegada a l’any, en l’època de la fosa de la neu, també el riu Titirov sortia de mare i s’esvalotava una mica. Llavors portava de lluny sobre les espatlles de les seves onades i gels, al raval, trossos de posts, una barca capgirada, una biga de fusta, una porta desarrelada, una cabana de guarda, i a vegades també oques i pollastres vius que suraven amb les seves gàbies damunt d’un tros de gel i clacaven amargament, o un munt de fenc o un ca atorrollat que lladrava al seu cap. Tanmateix, també en la seva entremaliadura, tenia un esperit bo i benvolent. Les ones picaven de mans, reien i picaven l’ullet, com si fessin senyals i cridessin a tothom: «Estireu i preneu! Qui arriba abans, guanya!» I els fills d’Israel es revestien de coratge de sobte, exposaven les seves vides, corrien amb els seus rascles fins al riu per pillar botí i fer pillatge. Pares i fills s’arromangaven els extrems dels seus vestits i les vores dels pantalons i traspassaven per l’aigua fins als lloms, i pillaven amb els seus rascles, cadascú per ell. Hi havia la contalla que Mordekhay-Aaron havia fet pujar amb el seu rascle una vedella sencera d’un any amb la pleta sobre la menjadora. La va fer entrar a la cort i la va fer créixer i esdevingué una vaca, i ara manté els fills de casa seva profitosament i respectablement.

12. El bosc que hi ha a l’altra banda del riu Titirov En el bosc que hi ha als dos costats del riu, no hi havia els alts cedres del Líban ni els exaltats roures de Basan. Doncs, què hi havia? Arbustos d’ermots, bosquina baixa de canyes, gran abundància de salzes per a les hoixanot 20 de la

20. Branques de salze que s’usen en les celebracions de la festa de les Cabanyelles o dels Tabernacles, que commemora el temps en què els israelites habitaven en el desert.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 205

festa de les Cabanyelles, una espessor d’avets per a l’enramada de les cabanes i branquetes primes i fines per a fer-ne poms per al bany. Els ancians del raval mostraven amb el dit troncs tallats, trencats per la podridura, que sorprenien pel seu gruix, que sortien fins avui de la terra i que testimoniaven sense llengua una generació de gegants robustos que havia estat desarrelada del món per fer lloc a una generació sense cap interès i pèrfida. Entre els troncs tallats n’hi havia alguns que restaven humits i frescos molts de dies, d’any en any.

Cada primavera, les seves artèries tallades degotaven un suc vermellós com unes llàgrimes diluïdes amb sang. Ploraven i es lamentaven amb el suc de la seva essència i no podien consolar-se de l’esplendor de la seva força que havia estat tallada del món en la plenitud del seu vigor, abans de la plenitud dels seus dies. La veu de la seva sang cridava des de la terra: «Per què va ser enviada contra nosaltres la mà?» Segons les paraules dels experts, aquell suc estava prohibit per a l’ús perquè d’acord amb la llei eren com llàgrimes de morts.

D’aquella generació de pares no van restar sinó alguns arbres sols, plens de tares, desventurats, colpits per Déu i fets a la malaltia, torts d’esquena, geperuts, lacerats de ventre, fesos de crani, troncs de tres besses i ressecs de membres i simplement arbres inhàbils, malmesos de forma i deformats de figura, que s’assemblen més a criatures estranyes dels animals, com ara el mico, el macaco, el camell, el guepard, la sirena, o dimonis, espectres nocturns i centaures de la secta dels pallassos, que estaven maleïts a reencarnar-se en arbres i a ser plantats com claus en el seu lloc tots els dies del món per sorprendre la gent i fer por als qui passaven pel bosc de nit.

Aquests desventurats que havia passat per alt l’exterminador per a posarlos a una vida de menyspreu i ignomínia després del seu temps eren estimats per mi i pels meus companys amb un amor especial, i molts d’ells eren coneguts per nosaltres amb renoms, segons la seva forma estranya, i ens servien els dissabtes com a llocs de celebració per a jocs i disbauxa.

En coneixia un, un salze vell i encorbat que en el seu tronc fes amb dos forats oberts l’un davant l’altre en la part superior, uns clots essencialment de branques del passat, que havien caigut de l’arbre a causa de la vellesa i la sequedat com dents trontolladisses, semblava un peix gran i sec, amb el dors fes i amb els dos ulls perforats, que s’estava amb el cap dret sobre la seva cua, la panxa com una tomba oberta i la boca badada preparada per a empassar-se viu qualsevol que s’hi apropés… També n’hi havia un, un pi obstinat i retort, que semblava una serp voladora amb un genet a l’esquena que el deixondia amb un fuet. I encara un altre que tenia l’exacta forma d’un canelobre de cinc braços, i aquest era el seu nom en boca de tots: la menorà.

206 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

Un om geperut no s’abstenia d’avergonyir la seva vellesa i s’havia capgirat com un plaga insensat i s’estava sobre el seu cap amb les cames eixancarrades ignominiosament vers el cel. I un àlber vell i feixuc, amb l’alçada corbada com un arc fins a terra i de la seva esquena creixia i pujava com si mamés cap amunt un àlber jove i tendre, blanc com l’argent pur, recte d’alçada i verdosos els seus rulls, que trepitjava els lloms del seu pare i aspirava cap a l’altura…

Es pot suposar que molts d’aquells arbres estranys no eren de veritat, sinó restes de cultes idolàtrics, arbres sagrats i monuments als ídols, abominacions dels pobles antics que el Sant beneït havia distorsionat en la forma i havia posat com a reserva per a la darrera generació com a objecte de burla per a ells…

Entre els arbustos sobresortien i creixien cap amunt troncs nus i secs que enviaven els seus braços de branques cap a l’aire. Aquests eren els esquelets d’arbres morts, com mòmies que no havien tingut sepultura i que s’estaven lligats als munts de les seves arrels, posades en el món del caos, els seus cossos encongits i erts, els seus ossos cremats i ennegrits per la secada i la pluja, eren tots plens de forats per fora i balmats per dins.

Els vailets no jueus del raval, quan pasturaven pel bosc els porcs i els vedells del seu pare Ivan, o els minyons de les escoles, en venir per la festa de lag ba-ómer 21 per disparar amb l’arc i les fletxes, fins i tot si els haguessin cercat amb espelmes, no hi haurien trobat —me’n faig garant amb la meva paraula— ni els iemim, ni les marsopes, ni el búfal ni la daina. Què hi haurien trobat, doncs? La inflor de l’os, el bolet assassí, una mandíbula d’una carronya de cavall, peülles de porc, i com per miracle, també una «cascada de núvols» que s’assembla a la clara d’ou del llibre de Job o a farinetes de salsa de peix de l’àpat tercer, coagulades i tremoloses… Les dones anomenaven aquesta mena de porqueria «llàgrimes de nostra mare Raquel», i eren, segons les seves paraules, un remei per a les qui tenien dificultat per a parir. Si un noi aconseguia una troballa d’aquestes en un any sabàtic, immediatament se n’anava corrent amb alegria a ca la mare, i aquesta n’oferia a bocins a les veïnes embarassades perquè se la pengessin del coll en un saquet petit com un amulet.

21. Dia 33 del compte de l’ómer (‘garba’, feix d’espigues tallades), festa que se celebra el dia 18 del mes hebreu de iar (segon mes de l’any religiós jueu), entre la festa de Pasqua i la de les Setmanes o Pentecosta. L’ómer és un període de set setmanes que comença el 16 de nissan (primer mes de l’any religiós jueu) i que dura fins a la festa de les Setmanes.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 207

Havia sentit a dir que en el bosc hi creixien també ametlles i peres de kolnidré.22 Hi havia qui testimoniava que hi havia trobat també pomes de la terra d’Israel. Qui ho cregui ho creurà. Jo fins ara no he aconseguit veure-les amb els meus propis ulls. En l’hora oportuna seria convenient que salpés cap al bosc per penetrar en l’espessor. Qui sap què hi ha preparat per a mi allà? Hi ha molts pensaments sobre el bosc en el meu cor.

13. El raval dels pegaters i els contes de l’avior El raval dels pegaters era realment menut, tranquil i pobre, però als meus ulls era la major i la millor part del món. La part essencial dels contes de la Creació eren dits sobre ell. Aquí, damunt dels teulats, van ser penjats en els sis dies de la Creació els llumeners del firmament. En els jardins, els patis i en el bosc, la terra havia fet brotar herba i gespa, hi havia fet sortir arbres fruiters i arbres estèrils; aquí, en el riu Titirov i en els estanys del raval, l’aigua abundava de tota mena de criatura viva: peixos i monstres marins, granotes i crancs i sangoneres i ocells que volen segons la seva espècie.

El Sant, beneït sigui, certament, la plenitud de tota la terra és la seva glòria; però que com a residència fixa havia triat per a ell a dalt en el firmament un lloc orientat realment enfront mateix del raval i havia concentrat la seva Presència poderosa en l’arca santa de la nostra casa de pregària, entre les ales dels querubins que planaven damunt de les cortines.

Tots els grans esdeveniments descrits en el Pentateuc i en Raixí i en la resta de llibres sants —aquells que jo recitava a l’escola de reb Meïr—, a tots havia de cercar-los un suport i un punt de fonament en el raval i a la seva rodalia. Per a moltes coses m’era difícil decidir on m’havien estat revelades al començament i d’on van venir per primera vegada al meu cor, si d’un llibre o d’algun dels llocs de fora.

Jo podia mostrar amb el dit el lloc del camp on es va fer la venda de Josep al treballador. La cisterna dins la qual va ser llençat Josep encara es trobava allà, amb el seu orifici i la seva forma, com havia estat en els temps antics fins

22. «Tots els vots», pregària que forma part de la litúrgia del dia de l’Expiació (Yom Kippur) en què es demana la revocació de tots els vots, les promeses o els juraments formulats sense tenir-ne plena consciència o bé sense haver-hi reflexionat d’una manera suficient. Se celebra el dia 10 del mes jueu de tixrí (setembre-octubre). La varietat de peres que rebia aquest nom devien madurar per aquesta època.

208 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

a aquest dia d’avui. Aquella era la cisterna que hi ha al Pentateuc amb tots els seus senyals i característiques, sense que se n’hagués tret cap. La cisterna del Pentateuc era buida i no hi havia aigua; la meva també era així. I no sols això, sinó que hi havia, segons la meva suposició, també serps i escorpins, exactament com en aquella de Josep.

Si hagués volgut posar-me en perill i allunyar-me sol en aquell camp, estic segur que m’hauria trobat immediatament amb una caravana d’ismaelites.

Les vaques que el faraó havia vist en el somni, elles o les descendents de les seves descendents, encara pasturaven en el prat de la riba del riu Titirov, i aquest pobre riu s’arrossegava a poc a poc i silenciosament, com de consuetud, pel costat del nostre raval i no imaginava en absolut què eren aquelles vaques que caminaven ingènuament per la seva riba i esbrostaven l’herba i quina era la seva natura.

Tampoc no va desaparèixer de mi el corriol per on baixava Bitià, la filla del faraó, i les jovenetes que anaven amb ella per banyar-se al riu. Continuava i corria tots els dies de sol des del raval fins al riu com una llengua que penjava enfora enviada a l’aigua. El dia cremava com un forn i el corriol a vegades davallava i blanquejava entre costes i baixades menudes i herbades i a vegades desapareixia engolit entre els arbustos i les messes. La princesa caminava i saltironava al davant i les jovenetes darrere d’ella. Ella, amb un vel de seda blau amb vores de plata sobre el cap, un vestit lleuger i blanc sobre la carn i als peus unes sabates de marsopa delicada amb brocats d’or, i elles caminaven darrere d’ella descalces i les plantes dels seus peus s’abrusaven amb cremades agradables amb la pols escalfada del corriol. Tot fent camí allargaven la mà a les messes i als arbustos per collir espigues i ribes i els seus vestits s’embullaven amb les tiges i les espigues i deixaven sentir una fressa suau i agradable. Les papallones brodaven tot ballant davant d’elles a l’aire i abelles d’or amb mosques blaves bugonaven a les seves orelles. I entre les canyes i els joncs que hi ha a la riba del riu Titirov, enmig de la cortina d’ombres delicades i dolces d’allí, hi jeia el petit Moisès tancat en la seva petita cistella i gemegava i plorava: «A, u, a, u», i el petitó sabia que la seva germana Maria, és a dir, Zlata, la filla de Dèbora, la viuda, era dempeus també aquí, lluny, amagada darrere d’una perera de kol-nidré embolicada amb el seu mocador i cobrint-se amb el palmell sobre els ulls, mirava amb preocupació i ànsia vers el riu i el seu cor picava i bategava…

Els nostres avantpassats, Tèrah el pare d’Abraham i el pare de Nahor vivien des d’antic a l’altra banda del riu, a l’altra banda del Titirov. Allí, enmig del bosc, hi vivien i també tallaven fusta i en feien ídols. El dia de la fira, quan

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 209

el vell Tèrah havia de treure l’obra dels seus dits per a vendre-la, posava els ídols en sacs i en coves, els feia passar amb barca el riu, els feia pujar al mercat i fixava per a ell allà, entre la resta de mercaders, una parada i s’estava prop del cementiri d’ells, prop de Baal Peor, que és el gran ídol penjat allà sobre l’alta creu de fusta, plantada al mig de la plaça en el lloc que era el mateix lloc de la fira per als pagesos dels pobles veïns i els seus carros. Els fills d’Israel sortits d’Egipte vivien per tribus, segons la meva suposició, en la gran plana de sorra que s’estenia per darrere el cementiri i més enllà, lluny, lluny del raval. Allí, en aquell desert gran i terrible, «esteses les seves tendes com torrents» i cada home acampava en el seu campament i cada home al costat del seu estendard, segons els seus exèrcits i les seves ensenyes. Exactament com en els campaments del nostre exèrcit que plantaven les seves tendes en aquella plana cada estiu.

I també l’afer de Balaam, n’estic segur, va arribar i s’esdevingué en el camí ample, aquest que travessava per davant de casa nostra per a continuar entre les messes i camps llaurats fins que era engolit al final pel bosc. Aquí va passar Balaam muntat sobre la seva somera i dos nois anaven amb ell, anava a maleir Israel, i aquí, sobre el camí principal amb el camp d’ordi d’en Trokhim, s’estava com a Satanàs, l’àngel del Senyor, amb la seva espasa que fulgurava davant del sol, desembeinada a la mà. L’afer s’esdevingué de sobte i per sorpresa, com si hagués sorgit l’àngel del mig del sòl o hagués saltat d’enmig d’una de les rases que hi ha entre els ordis. Balaam, naturalment, no se n’havia adonat i continuava cavalcant i anant pel seu camí, però la somera es va desviar d’improvís del camí i caminava pel camp entre les espigues d’ordi. Després es va desviar de nou i va venir al pas estret en el corriol angost que hi ha entre l’hort de Yanqa i el cogombrar de Matya el sord: una tanca de canyes i pals llisos d’aquesta banda i una tanca de vímets trenats d’aquella banda. No hi ha alternativa, senyor Balaam. Heu caigut en una trampa. Baixeu, amb perdó de vostra excel·lència, de la somera, agafeu-la per la cua i estireu-la cap enrere. No hi ha camí per a inclinar-te a la dreta o a l’esquerra…

El final de la història és conegut de tothom. Després que aquell malvat s’hagués esforçat i que la seva conxorxa iniqua no reeixís, es va posar dempeus i va anunciar una fira! Una gran fira, com la que hi va haver l’any passat en un dels dies de festa dels gentils a la plaça del seu cementiri al voltant de la creu. Tots els madianites i els katsaps (russos barbuts) de les viles i poblats propers i llunyans es van trobar per venir a aquesta fira i van portar amb ells en els seus carros també les filles de Madian: les mosses cristianes pèl-roges i de galtes plenes, amb vels i botons, amb tota mena de mocadors en forma d’ametlla i amb serrells, vestits de colors i brodats i carregats de granadures i

210 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

coralls i perles de vidre, collarets per al coll i arracades de bronze i anells per al nas de vidre, diademes gracioses per a les orelles. Adornades amb aquests joiells, un delit per als ulls, rondaven pel mercat per les parades i coberts dels venedors ambulants i els comerciants jueus, fills de la generació del desert, bevent kvass23 i esclofollant fruita seca, i es comportaven en general amb molt de desvergonyiment. Al començament, els fills d’Israel no els van fer cas. Què els importava, a ells? Que se la passin bé, les filles dels incircumcisos! Elles eren impures, però els seus cèntims eren vàlids. Però en tombar el capvespre, quan els joves katsaps dels veïnats propers van segrestar les seves mosses i les danses van encendre’s al voltant de la creu al so d’una flauta i un orguenet, i amb el brogit d’un tamborí i els címbals —en aquell moment—, ai, ai, l’obra de Satanàs va reeixir i els fills d’Israel, ai quina vergonya!, van cometre adulteri amb les filles de Madian i es van unir a Baal Peor… La imatge de l’abominació vet aquí que és penjada al mig de la plaça fins al dia d’avui i tots els qui passen escupen tres vegades i murmuren un verset conegut.

En el món hi ha moltes muntanyes altes: la muntanya d’Ararat, la muntanya del Sinaí, el mont Or, el mont Nebó; però la més alta de totes no era altra que aquesta muntanya, que s’alçava a l’altra banda de la vall i el seu cim fes tocava al cel. Aquest era el cim del mont Pisgà des d’on es domina el desert. Núvols lleugers en el seu caminar hi ensopegaven i hi deixaven esquinçalls agafats entre les roques i les seves arestes. Si un home hi pogués pujar i viure, hi trobaria els esquinçalls abandonats deixats damunt tota la muntanya i que ningú no recollia. Des del costat descobert, que havia estat arrencat d’ella per alguna esllavissada i l’excavació de sorra que havien deixat visibles alguns llocs, semblava en la seva vermellor com la carn viva de la muntanya, com esplugues i balmes, on certament s’havien amagat els moabites quan sotjaven Israel en el desert, a les cascades del torrent Arnon. Els moabites, en la plenitud del seu significat, verament van prendre el que els pertocava! Mentre s’estaven en els seus amagatalls i esguardaven Israel, que passava per la vall, per caure’ls al damunt per l’esquena, vet aquí que d’improvís es van enganxar l’una amb l’altra dues muntanyes dels dos costats de la vall i les arestes d’aquest costat van entrar com si fossin pits a la seva beina, enmig de les esplugues que hi havia davant i tots els moabites van quedar esmicolats com si fossin xinxes! I no es va refredar el pensament del Sant, beneït sigui, fins que va fer sorgir el pou de Maria —pou esti-

23. Beguda tradicional fermentada, de molt baixa graduació, obtinguda a partir de la fermentació del pa de sègol.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 211

mat!— que fa voltes i murmureja al fons de la vall, cap avall, i va netejar els cranis i els braços esmicolats de les esplugues i els va mostrar als ulls de tot Israel cap al riu Titirov, és a dir, el torrent Arnon…

Realment el raval és un lloc preciós, un lloc menut que abastava molt, com un tresor del món. Totes les obres de la creació i els esdeveniments de les generacions del principi es troben plegades en ell, com aquell vestit llegendari plegat dins una closca de nou. I no hi ha res a la Torà que no tingués en el raval una de semblant, un exemple explícit o una al·lusió gran. Qui havia pres de qui? No es pot decidir. Potser el Sant, beneït sigui, havia fet un cop d’ull al Pentateuc i a Raixí i havia creat d’acord amb aquests el raval, però també és possible el contrari: havia esguardat el raval i la seva rodalia i havia escrit d’acord amb aquests el Pentateuc i Raixí. O potser han estat connectats així, l’un amb l’altre, des dels dies de l’eternitat i no n’hi ha cap que sigui anterior al seu company.

14. Història natural i art La vall de reb Meïr ens posava a disposició, fora d’això, també material agradable per a exercitar-nos en la història natural, en les diverses espècies d’éssers vivents i plantes i en tota mena d’arts.

En els dies de tammuz, a l’hora de la migdiada de reb Meïr, jo i els meus companys sortíem a seure darrere la casa, en el rost de la vall, un lloc disposat per a nosaltres per a poder-hi jugar i conversar ociosament. Aquí érem lliures per a fer tot el que el nostre cor desitgés, cadascú a la manera com la bona mà de Déu li donava de fer.

Els àgils, Mikha i Gadi, s’avançaven corrent entre l’espessorall i les bardisses que creixien a la part alta del tossal, grimpaven amb devoció de riber en riber i cercaven groselles. Segons una tradició llegendària que els escolars es passaven l’un a l’altre, aquells arbustos havien de produir groselles cada any, però mai ni tan sols un dels més àgils va tornar portant-ne. Sembla que n’hi havia hagut d’altres, més àgils que ells, que se’ls havien avançat. Deien que les cabres eren les culpables.

Vélvele, que era la pesta, grimpava immediatament al cim de l’arbre, seia amagat i tirava pedres a cada pagès que passava amb el seu carro pel camí cap amunt de la vall. En memòria de Goliat i David.

Nahum i Todi, dos xerrapetes, caçadors valents, experts en mosques, llagostes i saltamartins, i en tota mena de vespes, mosquits i papallones, feien

212 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

sortir les eines del seu art —agulles, tubs, punxes, estilets, pinces i tota mena d’instruments de destrucció fins, de diverses espècies— i es posaven immediatament a la feina per fer els seus «experiments» a les diverses criatures menudes i dissortades que queien a les seves mans. Sols havien passat uns moments i un carruatge d’honor petit era una carrossa magnífica, feta de paper plegat, que sortia enganxada a una parella de saltamartins radiants, i una colla alegre de mosques i vespes i papallones d’aparença i forma diverses: daurades, blaves, vermelles, clapades, seien en parelles honorables a l’interior o ballaven en petits grups que l’envoltaven des de fora. Aquestes i aquelles estaven retingudes als seus seients o l’una amb l’altra per mitjà de punxes fines i agusades clavades en els seus intestins o a les parts posteriors, i totes feien tremolar els cossos i les potes primíssimes i feien retrocedir de fàstic quan s’estremien entre la vida i la mort i el seu brunzit esberlava el firmament; però els nostres dos naturalistes, Nahum i Todi, no s’inquietaven en absolut i feien amb la tranquillitat dels filòsofs i amb diligència enèrgica el que feien.

Héixele, un vailet panxut i rodonet com un barril, seia entre les altes herbes i feia que es posés en secret una papallona —«calavera de mort» es deia— sobre una moneda de bronze ben menuda, amb esperança i fe completes que l’endemà matinejaria i hi trobaria a sota dues monedes… Aquest secret li l’havia revelat, amb un xiuxiueig i al preu de dos botons i un tall de poma, Natke el lladre, que immediatament després d’haver rebut la paga havia aixecat els peus i se n’havia anat darrere les ruïnes a caçar mosques.

Un grup d’alumnes recollia i enfilava «perles» entre les herbes, una mena de grans prims, rodons i aplanats, com una mena de figues seques molt petites; i una altra colla s’ocupava de plantar i eixarcolar o de construir ponts i de fer navegar vaixells damunt del «pou de Maria», que era la séquia d’aigua que hi havia a baix de la vall.

Al principi jo també era arrossegat darrere d’una de les colles i de les seves ocupacions, però al cap de poca estona i abans que sabés com havia anat la cosa, vet aquí que jo ja era fora… de forma fortuïta, com una baula afluixada d’una cadena, fugia i queia de la colla que jugaven, i ningú no s’adonava de la meva absència. Era llençat com un objecte perdut i oblidat entre les herbes; les tiges i els limbes m’amagaven i ningú no em veia ni sabia on era. I m’agradava, sense ells i sense la seva multitud. Hi veia, però no era vist, jeia sol al costat, amagat al si de l’univers, abandonat a mi mateix i als meus somnis, esguardava, escoltava i restava en silenci.

Vet aquí una formiga que va a rossegons, grimpava i pujava a una tija d’herba, i queia, i de nou tornava a pujar. S’esgarriava aquesta criatura subtil i

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 213

minúscula en un espessorall ombrós i sense sortida. I vet aquí el cavall de Moisès el nostre mestre, la marieta. S’ha enganxat al dors de la meva mà, com una mitja llentia: rodona, vermellosa amb punts negres, rígida, llisa i resplendent, com coberta d’una cuirassa brunyida. Pel seu aspecte era mereixedora de ser encastada com una pedra preciosa en un anell sigil·lar. De sobte, es va esberlar pel mig. Van guspirejar unes extremitats subtils i la menuda ja no hi era. La vermellosa havia volat! Que el seu Déu sigui amb ella i que voli en pau. Les meves mans no seran pas contra ella. Era una criatura, un afaiçonament de les mans del Sant, beneït sigui, com jo mateix. I —qui ho sap— potser ara anava al lloc on anava per encàrrec del Lloc Sant. A tota cosa fa el Sant beneït el seu encàrrec, fins i tot a una granota o a un mosquit, llevat de l’aranya, perquè ha estat reprovada pel Cel i per les criatures, ja que va portar el foc al Temple.

I les herbes, cadascuna d’elles té un encarregat en el firmament que la colpeja i li diu: «Creix!» I aquesta és la causa que fa que de tant en tant es desperten del seu son amb gran ànsia i són preses per la por i el tremolor i s’acuiten l’una a l’altra amb un murmuri: «Creix, creix!» L’àngel et pega i diu: «Creix!»

Cal saber amb què pega: amb el dit del mig o amb una corretja petita.

Xit! En la meva orella, verament —o potser a l’interior d’aquesta—, s’ha tensat una corda amagada i gemega i gemega amb una veu de silenci subtil, subtil entre els subtils, un fil de cabell… Un mosquit toca! Les veus properes i exultants dels meus companys es fan per a mi, de sobte, llunyanes i m’arriben com de darrere d’un mur tancat o a través de coixins i edredons, engolides i anul·lades per la veu del bullici de la roda del sol que penetra en el firmament i governa el món en el seu poder. I la corda subtil encara gemega i gemega a la meva orella, a l’interior de la meva ànima. Per què gemegues per mi, corda, per què estàs abatuda per mi? Estira la teva corda, mosquit, tesa-la bé, fes més pregona la melodia. Així és com m’agrada, tan agradable i tan dolça… Ara suro i em fonc amb el núvol menut i límpid en l’esplendor del firmament. Pau a vosaltres, companys! Pau a vosaltres, mare i germanes! Pau i més pau als propers i als llunyans! Ara me’n vaig de vosaltres lluny, lluny… Me’n vaig a Féiguele…

15. Jo en el poble on vaig néixer La corda gemega, els ulls se’m clouen per si mateixos, i jo soc en el poble on vaig néixer.

214 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

Un matí clar. Sol i esplendor en el firmament. Cases d’argila i sostres de palla brillen entre la verdor de l’herba i dels arbres coberts de rosada. Una casa i el seu hort, una casa amb el seu pati i el seu clos. Olles i gerros de terrissa capgirats, com capells, al cim d’estaques menudes i canyes de les tanques i en les branques dels arbres. Cirerers i gira-sols llambreguen de darrere les tanques i bardisses. Cada tanca, cada bardissa i la seva ombra fresca al costat. Els alçaprems dels pous pugen i baixen amb un xiulet i amb «mà alçada» els poals regalimen gotes vives i límpides d’argent i cristalls. La veu de la mestressa i la veu de la minyona. Renills de cavalls, grunys de porcs i mugits del bestiar gros i bels del bestiar menut: l’agradable aldarull de l’agitació del matí. La fortor de fems i l’olor de la llet calenta s’escampen. Els teulats encensen el cel des de les seves xemeneies i fan pujar columnes de fum. De lluny, damunt d’un camp alt, un molí de vent estén les ales. I allà, a l’altra banda del molí, als confins de la terra, extensions de camps, costes i rostos, camins i corriols, boscos, boires pures…

A la fi del poble, a l’extrem, s’inclina i puja un tossal menut i verdejant. Al cim hi ha una casa amb un pati i a baix hi ha una casa amb un pati: porta davant de porta. Una sendera groguenca parteix l’herba del tossal i s’estén d’una porta a la seva companya. Les gallines de la casa i els seus tendres pollets surten a la recollida matinal per famílies. Les orenetes surten disparades per l’aire com fletxes. Piulades i escataineigs, cloqueigs i refilets: l’aldarull de goig del matí. D’improvís, per la finestra oberta de la casa de baix apareix un infant magre i pàl·lid, per l’aspecte té uns cinc anys i porta una camisa blanca. Soc jo. Estic dempeus, sols porto una camisa damunt la carn, estic sobre l’ampit de la finestra, els ulls closos per la inundació de llum i la joia del matí a la cara i als ulls. El cap alçat cap amunt vers el cim del tossal i els ulls assedegats penjats d’una finestra oberta allà. A ella cerco amb els meus ulls la meva única companya, la meva «núvia» Féiguele.

En un moment, a la finestra d’allà baix apareix ella, Féiguele. Calenta, dolça i inundada de llum, està dempeus allà amb la seva camisa blanca i amb els seus rulls d’or, la cara somrient i radiant i tota ella frescor del matí, tot esplendor i gràcia.

«Féiguele!», crido davant d’ella tot estenent les mans com preparant-me per volar, i una ona de dolçor alçada inunda el meu cor.

«Xmúliq!», refila ella des d’amunt i envia les seves mans menudes cap a mi…

La imatge ha desaparegut. La corda encara gemega. Jo hi torno a veure: El poble després de la pluja. Els núvols s’han escampat i el sol lluu. Una gran benedicció ha davallat al món i una llum nova i brunyida brilla damunt

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 215

seu. El món és pur, pur. Tot ha renovat la cara: del blau del firmament al verd de l’hort i del camp. El roure robust, de capçada ampla i brancatge feixuc, estava dempeus sobre la muntanyeta del mig del poble i fresc i més magnífic del que havia estat. La terra ha begut fins a sadollar-se i encara n’ha deixat, i ara proclama l’abundància de la seva joia a propers i a llunyans amb el crit d’alegria dels rierols d’aigua que es belluguen i amb el tremolor dels estanys resplendents. Teulats i arbres regalimen or i les poncelles i les flors enfilen perles i ploren de felicitat. En el corriol del tossal, allí, en la sorra humida, hi ha llençat un tros de vidre que brilla i brilla, com si d’improvís hagués pujat fins a la grandesa. Senyor Déu! Quants de sols! Quants de firmaments! Cada estany té un sol en el seu interior, cada bassal un firmament en el seu interior. Fragments de mons capgirats i bocins de firmaments nous sota l’aigua, fins a l’infinit: tres-cents deu mons! Ocells entre el brancam i pollets tendres entre el fenc enfolleixen de goig i allarguen la gola, estenen les extremitats, baden els becs i refilen i refilen… Cant i lloança a l’altura, i crit d’alegria i joia a baix.

D’improvís, dos infants, jo i Féiguele, amb els peus descalços i la camisa inflada, surten donant-se les mans de darrere la casa. Caminen amb el cap alt junts, amb el pas anivellat, orgullosos, cap alçat, boca oberta i també ells refilen i refilen… Sense paraula ni cançó, sols un refilet d’aclamació i sons de cants, com el cant de la grua al cimall d’un arbre en el bosc, amb tota la boca i la gola: la-la, la-la-la i, de nou, la-la i la-la-la! Una joia única i gran, una joia divina, ara els posseeix a tots: els rierols d’aigua i els ocells, els arbres i les herbes, els fragments de vidre i els dos infants, i els arrossega en la multitud de les seves ones. Una alegria, l’alegria de tot el món sobre els seus caps i un refilet en la gola de tots, un cant i una lloança al Qui viu eternament…

I la corda encara gemega, i jo, de nou, veig una visió: Al vespre. Jo i ella sols a la devesa del poble. El sol s’inclina per a pondre’s darrere d’un dels tossals i tota la devesa amb les seves poncelles i les seves flors està amarada d’una esplendor vermellosa, l’or de la posta. Les fulles i les herbes són transparents i translúcides, i les oques blanques que pasturen per allà mostren un daurat subtil —argent daurat! Els flancs dels arbres aïllats regalimen sang i les seves ombres s’allarguen i s’acosten, s’allarguen i s’acosten. Un pregon silenci al voltant. Un terror dolç i una aflicció de meravelles. Defalleixen les ales de les papallones i aletegen lentament sobre els arbustos. Se senten les dents que trituren dels vedells i dels poltres escampats per la devesa i remuguen en silenci, tot pensant… Féiguele amb el seu vestit blanc voleteja com un ocell d’arbust a arbust tot recollint flors mentre jo espigolo darrere d’ella.

Quantes que n’ha recollides avui: en té una garba sencera a la mà! D’improvís

216 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

recula: ha vist la carronya d’una serp a l’herba. «No tinguis por!», la tranquillitzo, com si tingués experiència: «És morta, mira!» I aixeco la serp amb les mans. El meu cor és fort amb les serps. N’hi ha en el nostre hort i jo no els tinc por. «Deixa-la, deixa-la!», crida ella amb pànic i fent-se enrere: «Llençala!» Un instint d’heroisme es precipita sobre meu i sacsejo la serp davant d’ella, com si deixondís unes xurriaques. Ella fuig de por i crida, i jo, cruel, l’encalço. En la correguda, les flors li cauen de la mà, d’una en una i s’escampen darrere d’ella: blaves, grogues, blanques. L’intens esplendor de la posta es filtra a través de la blancor del seu vestit fi i dels lòbuls de les seves orelles, mentre jo l’encalço amb la serp a la mà. De sobte, no sé pas com s’esdevingué la cosa, Féiguele ha desaparegut dels meus ulls. S’ha escapolit i ja no hi és.

Però l’esperit d’heroisme no ha afluixat en mi i em submergeixo en la meva cursa, però no darrere Féiguele, sinó vers el sol ponent. Vet aquí que és proper, darrere d’aquell tossal. L’encalçaré i l’aconseguiré. M’hi encaminaré i el veuré.

Una mà m’ha agafat i em porta endavant i ja soc al cim del tossal. Alço els ulls i em torno de pedra: foc, foc! Tots els extrems de la terra i del cel són consumits pel foc. Torrents de foc i muntanyes de foc. Palaus de foc i boscos de foc. Foc que crema enmig del foc i foc que devora foc. Foc vermell, foc blanc i foc verd. Un carro de foc i cavalls de foc fugiran i cadells de lleó ardents l’encalcen. Vet aquí que aquest és el Déu tremend i la seva glòria davalla en el foc…

El meu cor mor de temor de Déu i jo oculto la cara i fujo…

I la corda gemega prodigiosament, i jo, de nou, veig una visió: Migdia, xafogor d’estiu. La llum és massa forta per a suportar-la i el dia no pot contenir la seva esplendor. Sec sol en una cruïlla submergida en la sorra abrusada amb els ulls vers el bosc. Sols veig una de les seves espatlles, la punta d’un angle que recolza en el poble, i no el puc veure tot. Sec davant seu i em meravello. Com antany, la fosca em proposarà des de lluny la seva endevinalla, i jo, petit i toix, no l’entendré. Al voltant no hi ha ningú. Temps calent i sec i silenci. Una olor de pols seca s’escampa. Les pedres del camp són torrades pel foc i les tanques, escalfades com un forn. Arbres i arbustos estan cansats de teixir sota d’ells els fils de les seves ombres. Tota mà és feble i tot alè és massa curt. Camps i deveses ressecs de panteixar amb l’extret de la seva humitat sembla que fumin i tremolin. Gossos abandonats amb l’ull perplex i la cua abaixada caminen com ombres, els ventres són com una manxa ràpida i la llengua degota. Ombra, ombra! Qui donarà una mica d’ombra? Arriben fins a un dels corriols, s’hi estan un moment, alcen l’ull tèrbol vers les muntanyes, vers el bosc, i retornen amb desil·lusió. Temps calent i sec i silenci.

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 217

D’improvís, vet aquí un tremolor lleu; el bosc que hi ha davant meu tremola i es trasbalsa. De la densa obscuritat han saltat de sobte cap a fora tres caps de bestiar joves i bells: una vedella bellíssima i vermellosa tota ella i dos vedells negres com un corb. Un d’ells té una estrella que brilla en el front i la vedella, en sortir del bosc, està dempeus, mentre que els vedells sense cessar la rapidesa de la seva cursa han començat a envoltar-la en un cercle: córrer i voltar.

Lleugera i bella és la seva correguda. Al principi no es veia d’ells altra cosa que un tros de pell negra brillant i pampalluguejant, potes veloces que trotaven amb ritme, tocaven i no tocaven el sòl, la contorsió de gràcia del coll abaixat en inclinació, com un gest de reverència; borbolls de pols fina pujaven de sota les seves peülles, rossejaven un moment i desapareixien. La vedella s’estava dempeus tota l’estona en descans, com examinant: per a qui serà l’avantatge?

Però de moment en moment s’impacienten els competidors i la seva excitació creix. Els seus músculs s’inflen. Els narius se’ls eixamplen i tremolen, i la seva respiració s’entresegueix. Una dèria els pren. Els ulls són plens de sang i la follia els espia des del seu interior. La pols de sota les peülles augmenta i els colls s’arronsen profundament cap a terra. «Hi haurà una desgràcia», tem el meu cor. En aquell moment, el de l’estrella es gira d’improvís i des de la seva posició inclina el front i els corns davant l’altre que encara es troba lliurat a la cursa i l’escomet amb fúria assassina i el colpeix! Un gemec salvatge, un mugit terrible i amarg va pujar d’enmig d’un núvol de pols i la terra del voltant esdevingué un terror de Déu. El meu cor s’ha extraviat i els meus ulls s’han enfosquit de mirar. En esvair-se el núvol, vet aquí que he vist un dels vedells que corria per la plana, la sang li rajava cap a terra i resplendia i el seu mugit partia el firmament, mentre el segon, el de l’estrella, i la vedella amb ell havien estat engolits de nou enmig de la seva correguda bella i lleugera en l’espessorall del bosc i havien desaparegut. L’espectacle ha acabat. Darrere no ha deixat altra cosa que petjades de peülles confuses sobre la pols de l’arena que és a l’extrem del bosc i un esbalaïment diví en el cor d’un infant petit que seu solitari davant la sorra i es meravellava…

I la corda és tibada fins al límit i gemega silenciosament… I jo somio i veig de nou: Una nit d’estiu de lluna plena, absolutament blava, i estrelles. Tot el poble dorm, un vessament de llum misteriós, i a fora no hi ha cap home tret de mi.

Estic dempeus, sol, al pati al costat de la porta i la cosa no és, als meus ulls, sorprenent en absolut, com és que jo, un nen petit, m’estic dempeus aquí sol en aquesta hora. Els meus ulls miren al tossal verd, que és el tossal de Féiguele, que s’inclina davant meu. La lluna ha quedat fixa damunt del teulat de la

218 Tamid, 14 (2019), p. 163-219

Joan Ferrer

casa de Féiguele i el pendent del tossal és tot clapat de llum argentada clara i de gotes de rou. L’única casa del cim és la casa de Féiguele i ara en la seva blancor sembla també com fosa de plata. La resta de cases del poble tenen somnis a baix, cadascuna en el seu lloc, a l’ombra dels arbres, guspiregen a vegades des d’allí davant la lluna en el vidre d’una finestrella o un full de dalla penjada a fora en una paret o en una branca. A l’extrem del poble, a la meva dreta, s’està enfosquint en tota la seva amplada i alçada, l’alta muralla del vessant del bosc, fosc per fora i teixit d’argent a l’interior. Al voltant no se sent fressa ni murmuri. Cap gall no canta ni cap gos no borda, cap granota no rauca, el món calla i somia i jo en el seu interior com un somni enmig d’un somni. D’improvís veig —no sé si amb els ulls de la carn o amb els ulls de l’esperit—: vet aquí dues rengleres curtes, com dos collarets negres, de nans molt menuts, de l’alçada del dit petit, que passen davant meu agafats per les mans pel pendent del tossal, tots vestits de negre i cofats de negre, i tots caminant amb tranquil·litat i magnificència, com els qui van a una festa, tot espolsant en la seva caminada gotes de rou resplendents de damunt l’herba i cridant d’alegria silenciosament. No canten pas amb la boca, sinó des de dins, amb el seu interior i la seva ànima i sense veu, com el cant alegre de les estrelles, i jo no sento pas amb les orelles el seu cant d’alegria, sinó amb el cor, la carn i amb tots els meus ossos. I amb tot això el seu cant ha vingut a mi amb tota la seva simplicitat, clar i inequívoc, no n’ha caigut ni mitja síl·laba a terra.

El meu cor agonitza de dolçor i el meu esperit ha bategat de por secreta.

«Mama!», volia cridar amb la veu, però la gola s’havia tapat i la veu s’havia ofegat. No recordo la fi de la visió, però molts dies després d’això vaig restar silenciós i atordit i amb l’esperit esbalaït. Una melodia prodigiosa, brodada de llum de lluna i tan dolça com per a fer defallir l’ànima, es capbussava en les profunditats del meu interior i ningú no ho sabia…

I el gemec s’allunyava, s’allunyava, agonitzava, i el seu so, fi i més fi fins que no pot ser copsat. I dolç com la mort en un bes… S’ha acabat! S’ha trencat la corda i el so ha cessat. Els meus ulls de la carn han retornat a mi i encara, estirat tot sol a l’herba de darrere la casa de reb Meïr, jec amb els ulls oberts. Del fons de la vall m’arriben de nou les veus dels meus companys que juguen…

I em giro d’ací d’allà, d’amagat i amb por, com un lladre, i en veure que no hi ha cap noi a prop, faig sortir de la butxaca, en secret, tots els estris de màgia que tinc, les joguines de vidre pintat, que són quatre: la verda, la groga, la blava i la vermella. Les ajusto d’una en una davant dels ulls i esguardo el món.

Aquests vidres tenen la força i la virtut de donar de la seva llum a totes les fi-

S AFÍA Ḥ de Hayyim Nahman Bialik

Tamid, 14 (2019), p. 163-219 219

gures dels meus ulls i de donar-me en possessió, segons la meva voluntat, quatre mons meravellosos, que cap home no ha imaginat ni cap ull ha mirat fora dels meus. Cadascun d’aquests mons té la seva llum especial, una llum meravellosa, estranya, que emana d’una deu oculta i que ho penetra tot. Que n’és, de gran, la teva bondat, oh Déu, que has reservat per als qui et temen… Però que la màgia no sigui coneguda per ningú. Déu no ho vulgui! Déu nos en guard! Aquests mons són sols per a mi, per a mi sol.

Bibliografia Edició utilitzada per a la traducció: Bialik, Hayyim Nahman. «Safíaḥ». En: Sipurim. Edició de Y. Fiqsler. TelAviv: Dvir, 1953, p. 169-229.

Traduccions consultades: Patterson, David; Spicehandler, Ezra. Randomharvest: Thenovellas of Bialik. Boulder, Col.: WestviewPress, 1999.

Bialik, Hayyim Nahman. Aftergrowth, and other stories. Traducció de l’hebreu d’I. M. Lask. Filadèlfia: The Jewish Publicaciton Society of America, 1939.

Bialik, Chayyim N. La tromba e altri racconti. Traducció, introducció i notes d’Antonio Di Gesù. Florència: La Giuntina, 2003.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 221-235 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

Miguel Pérez Fernández. Traducciones arameas de la Biblia: Los Targumim del Pentateuco. IV. Números. Estella: Verbo Divino, 2016. 380 p.; 24 cm. ISBN 978-84-9073-229-8. (Biblioteca Midrásica; 38) L’any 2004 va començar, dins la «Biblioteca Midrásica», la publicació de Traducciones arameas de la Biblia: Los Targumim del Pentateuco amb la publicació del volum dedicat al Gènesi a cura de Teresa Martínez Sáiz, amb una introducció de Josep Ribera-Florit i un apèndix de Miguel Pérez Fernández. El 2011 es va publicar el volum relatiu a l’Èxode, a cura de Teresa Martínez Sáiz i Miguel Pérez Fernández, i el 2016 s’ha publicat el volum relatiu als Nombres, que ara recensionem, el tercer per l’ordre cronològic de publicació, però el quart seguint l’ordre dels llibres bíblics (ja que el volum iii, relatiu al Levític encara no s’ha publicat; falta també el volum v, relatiu al Deuteronomi).

El volum I. Génesis anava precedit per una introducció de quaranta-una pàgines sobre el Targum en general, que, com hem vist, tenia per autor Josep Ribera-Florit, i el volum II. Éxodo, per una introducció més breu, de setze pàgines, de Miguel Pérez Fernández, centrada en el llibre de l’Èxode. El volum que ara presentem no té introducció, segurament perquè es considera que ja són suficients les dues introduccions anteriors. Per als qui són poc coneixedors de la matèria, ens permetem de recordar que el Targum és el conjunt de traduccions de tendència clarament interpretativa, més o menys parafràstiques, de la Bíblia hebrea a l’arameu, elaborades entre els segles i aC i vii dC; d’una manera més estricta, s’anomenen targums només les traduccions d’aquest tipus elaborades en època rabínica. Són textos traduïts primàriament amb finalitat litúrgica en uns moments i ambients en què la llengua hebrea ja no és en-

222 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

tesa pel poble i en què cal proclamar la Bíblia a la sinagoga en una llengua comprensible per als fidels; segons les normes rabíniques que ens han arribat (que no sabem des de quan es van aplicar), llegint primer cada un dels versets (en el cas del Pentateuc) o cada grup de tres versets (en el cas dels Profetes) en hebreu, i fent una altra persona a continuació la traducció oral, sense suport escrit, de cada un d’aquests versets o grups de versets a l’arameu. Aquestes traduccions es prepararen a l’acadèmia (Bet-midraš) i algunes ja foren elaborades al marge de l’ús sinagogal amb finalitat purament pedagògica i sembla que esdevingueren molt populars.

Els targums més antics, Onqelós pel que fa al Pentateuc (amb orígens segurament en la segona meitat del segle ii) i Yonatan pel que fa als Profetes, quedaren amb el text fixat, adquiriren la consideració de textos oficials i eren proclamats a les sinagogues després del text hebreu, com hem vist. Són els targums menys parafràstics, especialment Onqelós. Del targum Yonatan als Profetes n’ha estat publicada una part important en traducció castellana per Josep Ribera-Florit: els llibres d’Isaïes, Jeremies i Ezequiel en aquesta mateixa col·lecció «Biblioteca Midrásica», i alguns profetes menors en articles. Els targums als Escrits són d’època tardana i no unitaris.

Pel que fa al Pentateuc, a més del targum Onqelós coneixem dos targums que comprenen la totalitat del text bíblic i contenen més afegits respecte a l’original hebreu que Onqelós: el targum Neòfiti i el targum Pseudo-Yonatan.

El targum Neòfiti és el més antic dels dos (potser fou redactat a finals del segle ii o dins el segle iii, tot i que conté elements més tardans i potser alguns també de més antics); el Pseudo-Yonatan, de datació posterior (segles iii-iv?, amb algun element fins del segle vii), és més parafràstic, de caràcter popular, i no sembla destinat a l’ús litúrgic. En els volums Traducciones arameas de la Biblia: Los Targumim del Pentateuco es va escollir d’editar en columnes paralleles els textos Neòfiti i Pseudo-Yonatan, prescindint d’Onqelós, segurament perquè Onqelós, tot i ser més antic i un dels dos targums oficials, és més literal, i això sembla que li treu interès amb vista al coneixement de la ideologia de l’època i de l’estudi del Nou Testament. Tanmateix, el volum IV. Números millora en aquest sentit els dos publicats anteriorment perquè incorpora en un annex («Terminología compartida entre Onqelos y Pseudo-Jonatán», p. 353357) una llista de paral·lels literals entre Onqelós i Pseudo-Yonatan, tenint especialment en compte que Pseudo-Yonatan sembla sovint compartir molta terminologia i fraseologia amb Onqelós i ser-ne una versió expandida. També en les notes s’indiquen coincidències i divergències dels dos textos editats respecte a Onqelós.

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 223

Com és habitual en les edicions del Targum, en cada una de les dues columnes s’escriuen en cursiva les paraules i frases que en la traducció aramea s’aparten de l’original hebreu, o bé perquè no el tradueixen segons el seu sentit literal o bé perquè l’expandeixen, afegint-hi de vegades explicacions de considerable llargada. Hauria estat bé que, en atenció als qui s’introdueixen en la matèria, això s’expliqués en la introducció.

Al final de cada capítol bíblic s’inclou l’aparat de variants de manuscrits, precedit, quan convé, per l’edició de la traducció de glosses extenses dels targums fragmentaris al Pentateuc. Les variants s’indiquen amb crides alfabètiques en lletra volada inserides en els llocs corresponents del text. Això té l’avantatge que el lector de seguida veu on hi ha variants (cosa important quan es reuneixen al final del capítol i no a peu de pàgina), però té l’inconvenient que no sempre es veu clarament quina part del text substitueix la variant, cosa que, en canvi, queda ben clara quan cada variant s’indica fent-la precedir del lema afectat, sistema que trobem en general preferible.

A peu de pàgina hi ha abundància de notes que comenten el text. Aquestes notes no es limiten a explicar les expansions i altres peculiaritats de la versió aramea, sinó que la comenten globalment, incloent-hi les parts del text en què el sentit no varia respecte a l’original hebreu. L’autor, expert en literatura rabínica i amb diverses obres publicades sobre aquesta temàtica (algunes d’esmentades més amunt), explica magistralment el text arameu fent totes les referències necessàries a la literatura rabínica, a la versió grega dels lxx, etc.

El sistema de referències bibliogràfiques en algun cas no sembla prou explícit.

Molt sovint s’indiquen només amb el cognom de l’autor (de vegades precedit de la inicial del nom), i això no sempre és suficient. Almenys així passa a les pàgines 181, nota 20, i 185, nota 45, on es fa referència a la traducció del Pseudo-Yonatan de «T. Martínez»: la llista bibliogràfica final no permet descobrir de quina publicació es tracta, perquè la fitxa bibliogràfica del volum Numeri de la «Biblia Polyglotta Matritensia», sèrie iv, on caldria adreçar el lector, està encapçalada pel nom del director del volum, Díez Macho, i el nom de T. Martínez ni tan sols hi apareix. Potser el problema s’hauria pogut solucionar mantenint el sistema de referències normalment només pel cognom de l’autor (ja que, certament, té l’avantatge que evita recarregar les notes), però incloent en la llista bibliogràfica final, en un cas com el que comentem, una entrada encapçalada per «Martínez, T.» que remetés a l’entrada del volum de la «Biblia Polyglotta Matritensia» de la mateixa llista (on caldria fer constar també el nom de T. Martínez).

Ens agrada l’estil de la traducció, ni massa literal ni massa lliure; sovint, si s’ha d’apartar de la literalitat, l’autor indica la traducció literal en nota.

224 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

Ens ha sobtat trobar ja en el primer verset un defecte o errata en la traducció: en la versió de Nm 1,1 de Neòfiti s’ha traduït «en el desierto» en lloc de «en el desierto de Sinaí»; però això no ha d’espantar el lector: es tracta d’una petita errata ben justificable en un volum d’aquesta complexitat. En la resta de la traducció no hem sabut trobar-hi altres errors, excepte en un cas que trobem estrany i en què no coincidim amb l’autor: en 20,6 (vegeu la nota 5, p. 198), aquest proposa com a traducció literal de ‫מן קדם קהלה‬: «[vinieron] al frente de la comunidad», descartant la traducció de Le Déaut «Dejando la comunidad». A nosaltres ens sembla més encertada la traducció de Le Déaut, o la més literal de Díez Macho: «de delante de la congregación».

Altres errates ens sembla que són escassíssimes. Només hi hem trobat «Ṭsin» per «Ṣin» (Nm 13,21 Neòfiti, p. 132), «ha/bía» per «había» (Nm 13,22 Pseudo-Yonatan, p. 133), falta del verb en «pero probable» (p. 139, nota 14). És a dir, que considerem que es tracta d’una edició ben acurada.

En la traducció del Targum, no hem sabut veure en quins casos els fragments suplerts per l’editor (que el manuscrit ha omès, per exemple per homeotelèuton) són enclosos entre parèntesis i en quins entre claudàtors; hauria estat bé explicar-ho en la introducció.

El volum, que com hem dit no té introducció, comença amb una pàgina dedicada a la professora Teresa Martínez (autora del primer volum de la sèrie i, juntament amb Pérez Fernández, coautora del segon, que morí mentre s’imprimia el llibre, després d’una llarga malaltia), l’índex de continguts, la llista de sigles i abreviatures i una pàgina de presentació. El volum es clou amb l’annex ja esmentat, un segon annex titulat «Interrelación Targum-Midrás» (p. 358-360) que mostra com el text targúmic és font del desenvolupament midràixic i, al revés, com el text midràixic es pot veure reflectit sintèticament en la versió targúmica, una «Selección de personajes y temas midrásicos», ordenada alfabèticament (p. 361-368), la bibliografia (p. 369-373) i un índex de citacions bíbliques i talmúdiques, imprescindible en una obra d’aquest tipus i que fa molt de servei (p. 375-380).

En resum, igual que els dos anteriors volums de Traducciones arameas de la Biblia: Los Targumim del Pentateuco, es tracta d’una obra molt útil i recomanable per a introduir-se o progressar en el coneixement del Targum.

Pere Casanellas i Bassols Corpus Biblicum Catalanicum pcasanel@xtec.cat

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 225

Manuel Forcano (ed. and transl.). Els antievangelis jueus: Traducció de l’ hebreu i l’arameu de Manuel Forcano. Martorell: Adesiara, 2017. 128 p.; 21 cm. ISBN 978-84-16948-02-4. (Vagueries; 18) Manuel Forcano, a Catalan poet and scholar of Jewish Studies, and currently director of the Ramon Llull Institute in Barcelona, has recently published a Catalan translation of several anti-Christian Jewish texts. Each text is translated into very readable Catalan that nonetheless resonates with the rhythm of the Hebrew or Aramaic original. Useful footnotes provide an essential understanding of many textual, historical, and hermeneutical details, without pedantry.

Suggestively titled Els antievangelis jueus (‘The Jewish antigospels’), this volume includes a series of historically different texts: Toledot Yeshu (p. 37-70), some fragments from the Cairo Geniza on Jesus (p. 71-78), and three minor, short polemical texts against the apostle Peter (p. 81-92). The Jewish prayer Nishmat kol hai (‘The soul of every living being’), which is commonly recited at Shabbat and morning festivals, is published in an appendix (p. 93-98). The texts’ common ground is clearly Jewish animosity towards Christianity, which was mostly expressed in the form of parodic, irreverent, and, not uncommonly, blasphemous narratives against Jesus, his family, and his disciples.

Published as Els antievangelis jueus. Les caricatures jueves de Jesús de Natzaret (‘The Jewish antigospels. The Jewish parody of Jesus of Nazareth’), the first and most historically relevant text is the notorious Toledot Yeshu (‘Genealogy of Jesus’), a quite elaborate Jewish answer to the Gospels, written first in Aramaic somewhere between the 6th and 7th centuries, and later translated into Hebrew for a broader audience. This text predates some of the antiChristian narratives reported in the Babylonian Talmud and represented the quintessential expression of Jewish rejection of Christianity. Disseminated in a number of manuscripts, it was never really embraced by the Rabbinic elite and mostly interested the lower strata of Jewish society. The second text, published as El Llibre doblegat. Els manuscrits arameus del Caire sobre Jesús (‘The Folded Book. The Aramaic Cairo manuscripts on Jesus’), comprises a series of Aramaic fragments from the aforementioned primitive version of Toledot Yeshu. The early Aramaic version is clearly less elaborate than the later Hebrew version and offers an important insight into the evolution of this Jewish polemical text. The third text, published as El Gran Ardit. La història de Rabi Simó Kefa, l’apostòl Pere (‘The Big Ardit. The history of Rabbi Simon Kefa, the apostle Peter’), actually consists of three versions of the same short

226 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

Hebrew narrative on the apostle Peter, who is described as a difficult, stubborn, religious fanatic. The volume concludes with an appendix titled Apèndix: “Nixmat kol hai” (‘Appendix: “The soul of every living being” ’).

This remarkable collection is introduced by a helpful essay that clarifies the historical and religious context of each text (p. 9-35). It is written in a clear style that presents the matter in a decently instructive way. The introduction sometimes implicitly addresses some issues of recent scholarship – Forcano seems to resonate with Peter Schäfer’s famous monograph Jesus in the Talmud (Princeton: Princeton University Press, 2007) and other studies – but occasionally spares the reader from overly specific scholarship. It is evident that the volume is primarily aimed at a non-scholarly audience interested in religious polemical literature. This is particularly clear in Forcano’s decision to translate Toledot Yeshu from the 1928 Hebrew edition by the celebrated Polish-Jewish-American anthologist, encyclopaedist, and Hebraist Julius (Judah David) David Eisenstein (in his Otzar Vikkuhim, p. 227-235) rather than from the larger critical edition recently edited by Peter Schäfer and Michael Meerson (Toledot Yeshu. The Life Story of Jesus, 2 vol., Tübingen: Mohr Siebeck, 2014). The reason given in the introduction may not be philologically exemplary but is persuasive from a hermeneutical point of view: ‘however, thanks to this “patchwork” version, we guarantee the reader the maximum of anecdotes and extravagant and curious details among the various versions of these texts’ (p. 24). Given the intended audience of this volume, Forcano is justified in prioritising textual richness over philological accuracy. In the end, one might say, these texts were written as pieces of popular literature rather than theological tractates, and this very interesting collection is quite successful in evoking their spirit.

Federico dal Bo Marie Curie Postdoctoral Fellow Universitat Autònoma de Barcelona fdalbo@gmail.com

Montse Leyra Curiá. In Hebreo: The Victorine exegesis of the Bible in the light of its Northern-French Jewish sources. Turnhout: Brepols, 2017. 408 p.; 26 cm. ISBN 978-2-503-57542-1. (Bibliotheca Victorina; 26) Aquest estudi innovador, sorgit arran de la tesi doctoral de Montse Leyra, es proposa de respondre a la qüestió sobre si els victorins van tenir una comprensió directa del text hebreu en els seus comentaris al Pentateuc, Jutges i

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 227

Samuel, amb el consegüent accés als manuscrits hebreus d’aquest text, o bé, per contra, si en van tenir coneixement de manera indirecta, és a dir, a través de les seves fonts cristianes, normalment patrístiques i medievals. A més a més, l’autora busca d’identificar paral·lels entre aquelles referències al text hebreu (in Hebraeo o secundum Hebraeos) dels comentaris citats i aquelles interpretacions jueves semblants o idèntiques a les dels mestres jueus de l’escola del nord de França del segle xii (Hebraei o secundum Hebraeos) que no havien estat identificades anteriorment; també, quant a aquelles referències analitzades per altres estudiosos, vol identificar-hi altres elements exegètics (de contingut) o metodològics (recursos retòrics o lingüístics). Els exegetes jueus que s’hi analitzen són Raixí (1040-1105), Yossef Qarà (c. 1055-1130), RaIXBaM (1080-1160) i Bekhor Xor (mitjan-final del segle xii), Abraham Ibn Ezra i David Qimhí. A més a més, altres fonts jueves anteriors als victorins i als exegetes jueus del nord de França, que contenen paral·lels amb les glosses d’Andreu de Sant Víctor, són la Mekhilta de rabí Yixmael (segle iii dC) i el Targum Onqelós.

El llibre presenta una estructura clara i concisa: és encapçalat per una introducció general (p. 17-43), tres capítols (p. 45-360), unes conclusions (p. 362-370), una bibliografia (p. 371-394) i índexs de manuscrits (p. 397), de citacions bíbliques (p. 400-403) i d’autors (p. 404-408). La introducció ve precedida per uns agraïments (p. 9), un reguitzell d’abreviatures (p. 11-14) i una nota referent a les edicions, la transcripció i la terminologia emprada (p. 15-16). El capítol primer («The Latin Sources», p. 45-183) i el tercer («The Northern-French Jewish Sources», p. 235-360) són de llargària més extensa, mentre que el segon («The Biblical Text», p. 185-233) és ja més reduït.

Quant al contingut de l’obra, la introducció general té sis seccions diferenciades, en què l’autora desenvolupa l’objectiu del llibre (p. 17), la història de la recerca (p. 18-30), la vida i l’obra d’Hug i Andreu de Sant Víctor (p. 30-35), la metodologia emprada (p. 35-38) i el tipus d’exegesi victorina que hi serà analitzada (p. 38-39), és a dir, aquelles glosses encapçalades per les expressions llatines in Hebraeo (les quals introdueixen una traducció distinta, considerada, pels victorins, segons el text hebreu) o bé secundum Hebraeos / Hebraei (les quals introdueixen interpretacions jueves). Finalment, Montse Leyra ens ofereix, en aquesta introducció, una nota sobre els manuscrits consultats que contenen els comentaris d’aquests autors al Pentateuc, Josuè, Jutges, i els llibres de Samuel (p. 39-43).

En estudis previs, diferents investigadors, com ara Beryl Smalley, Rainer Berndt, Frans van Liere, Michael Signer, Gilbert Dahan, Marianne Awer-

228 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

buch, Eleazar Touitou i Sara Kamin, ja havien assenyalat paral·lels semblants o idèntics quant a l’exegesi d’Hug i Andreu de Sant Víctor sobre el Pentateuc, Jutges i els llibres de Samuel i les interpretacions dels exegetes jueus de l’escola de Raixí. La novetat d’aquest estudi, però, és que Montse Leyra hi determina quines, entre les fonts llatines i jueves dels victorins, en foren fonts directes i quines altres foren transmeses indirectament, a través d’altres fonts. Per exemple, Berndt havia assenyalat que les Quaestiones Hebraicae in Genesim (QHG) de sant Jeroni i el Talmud de Babilònia podrien haver estat, ambdues, la font d’Andreu per a Gn 4,26. L’autora, però, en el seu article, fila més prim, en argumentar que el Talmud de Babilònia no hauria pogut ser pas la font directa per a Andreu quant a aquesta interpretació, sinó que podria haver-se fonamentat en QHG directament, obra a la qual accedí, emperò, a través d’una altra font llatina, com és ara Hrabanus Maurus o la Glossa Ordinaria. En tot cas, ens explica l’autora, a més a més, Andreu es va inspirar, quant a aquesta interpretació, en el comentari corresponent d’Hug de Sant Víctor a aquest versicle.

En aquest sentit, Montse Leyra assenyala que la Glossa Ordinaria en els llibres del Gènesi, Èxode i Levític fou una de les fonts llatines directes emprades per Andreu de Sant Víctor, quant a les interpretacions jueves o segons el text hebreu, per a moltes de les seves interpretacions en els seus comentaris a aquests llibres. Per a això, realitza una anàlisi comparativa de passatges in Hebraeo o secundum Hebraeos a partir de l’edició de Rusch de 1480/1481 amb diferents manuscrits de la Glossa Ordinaria: hi analitza un manuscrit anterior al 1140 (ms. París, BnF, lat. 14398), dos manuscrits per al llibre de l’Èxode (ms. París, Bibl. Ars., 47 i Soissons, B. M., 71) i un per al Levític (MS. Rouen, B. M., 326A/41), datats entre 1140 i 1150; un altre manuscrit per al Gènesi, del tercer quart del segle xii (París, BnF, ms. lat. 14399); també fa ús d’altres manuscrits, per a Èxode i Levític, de mitjan segle xii (París, BnF, ms. lat.

14400 i París, BnF, ms. lat. 14771, respectivament); l’autora hi revisa també d’altres manuscrits que daten del primer o segon quart del segle xiii: per al Gènesi i Èxode (París, Bibliothèque Mazarine, ms. 131), així com també per al primer i segon llibre de Samuel (ms. 132). L’autora conclou que hi ha una relació directa entre Andreu de Sant Víctor i la Glossa Ordinaria pel que fa als llibres del Gènesi, Èxode, Levític i 1-2 Samuel. Segons Montse Leyra, Andreu hauria pres material d’una versió de la Glossa similar a la que contenen els manuscrits del Gènesi (París, BnF, ms. lat. 14399), Èxode (ms. París, Bibl. Ars., 47 i Soissons, B. M., 71; ms. lat. 14400) i Levític (ms. Rouen, B. M., 326A/41).

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 229

Així mateix, l’autora confirma la hipòtesi de Frans van Liere, segons la qual Andreu de Sant Víctor hauria fet ús de la Glossa Ordinaria per al seu comentari al primer i segon llibres de Samuel. Van Liere havia assenyalat la Glossa Ordinaria com a font de catorze quaestiones in Hebraeo atribuïdes al Pseudo-Jeroni. Montse Leyra considera la Glossa com a font de set quaestiones del Pseudo-Jeroni, de les quals no s’havia esbrinat la font (1Sa 17,54; 2Sa 13,39 i 20,18a) o encara per a aquelles que tenien el Pseudo-Jeroni com a única font (1Sa 21,7; 2Sa 2,8, 7,23 i 15,7). Tot i que Hug no va poder emprar la versió oficial de la Glossa Ordinaria abans de redactar les seves Notae d’entorn del 1125, això no obstant, per a la seva interpretació d’Èxode 28,36, sí que hauria pogut utilitzar una de les compilacions primitives de la Glossa que més tard serien incorporades a la Glossa oficial.

Segons conclou l’autora, el comentari al Gènesi de Remigi d’Auxerre i els comentaris de sant Beda el Venerable a seccions de l’Èxode i als llibres de Samuel foren dues altres fonts d’Hug i Andreu. Altres fonts llatines per als comentaris de Gènesi, Èxode i Levític dels victorins foren les Quaestiones Hebraicae in Genesim, Liber interpretationis Hebraicarum nominum, així com algunes cartes de sant Jeroni. Andreu hauria pogut prendre la interpretació in Hebraeo de 1Sa 1,5 o bé de les Quaestiones in libros Samuelis et Regum del Pseudo-Jeroni, o bé de les anotacions marginals en el manuscrit de la Vulgata basat en la tradició de Teodulf d’Orleans (París, ms. lat. 11937). Un punt interessant que destaca l’autora són les anotacions marginals in Hebraeo (segons el text hebreu) que apareixen en el manuscrit París, ms. lat. 11937, que haurien pogut ser la font per a referències a l’hebreu d’Andreu de Sant Víctor.

Montse Leyra conclou que Hug i Andreu devien haver obtingut, de les fonts llatines, per als seus comentaris al Pentateuc, Jutges i els dos llibres de Samuel, entre un terç i un quart de les interpretacions in Hebraeo o secundum Hebraeos.

Una altra part menor d’aquestes interpretacions dels victorins s’hauria degut a la seva manca de coneixement del text de la Septuaginta i l’errònia atribució al text hebreu d’allò que en realitat eren variants provinents de la Vetus Latina, o paraules i expressions originades en la transmissió del text de la Vulgata. En un bon nombre d’interpretacions en els seus comentaris citats, Hug i Andreu revelen un coneixement insuficient del text hebreu quan transcriuen erròniament paraules i frases d’aquest text. Segons l’autora, ambdós teòlegs devien tenir un coneixement rudimentari del text hebreu, que inclouria nocions bàsiques de gramàtica i sintaxi: això n’explicaria l’habilitat per a comprendre el desacord entre la sintaxi d’un determinat passatge hebreu i la del seu

230 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

paral·lel a la Vulgata, així com per a proveir una traducció llatina que s’ajustés a la sintaxi hebrea (per exemple, la interpretació d’Andreu en Gènesi 2,4-5, o la interpretació d’Hug i Andreu en 1Sa 13,1). No obstant això, Leyra és del parer que Hug i Andreu no haurien pogut emprar el text hebreu independentment. D’altra banda, una de les raons que hauria empès Andreu de Sant Víctor a consultar els mestres jueus hauria estat la necessitat d’identificar quines lectures llatines d’un determinat text bíblic podien transmetre millor el significat del text hebreu original.

Els victorins devien prendre entre un quart i un terç de les seves interpretacions in Hebraeo o secundum Hebraeos de les consultes fetes directament als exegetes jueus de l’escola de Raixí, entre els quals es troben RaIXBaM, Yossef Qarà i Bekhor Xor i, probablement, Abraham Ibn Ezra. Unes vint-i-tres interpretacions in Hebraeo o secundum Hebraeos d’aquests comentaris d’Hug i Andreu són iguals o semblants a les interpretacions de Raixí per als passatges bíblics corresponents. Atès que Raixí va morir el 1105, aquestes interpretacions devien arribar als victorins a través d’exegetes jueus que van conèixer els comentaris de Raixí. Segons l’autora, Hug i Andreu van basar vuit de les seves interpretacions in Hebraeo o secundum Hebraeos en l’exegesi de rabí Yossef Qarà o de deixebles que en transmeteren les seves interpretacions. Hug i Andreu van seguir RaIXBaM en unes catorze interpretacions: entre aquestes glosses, Montse Leyra n’assenyala algunes que no havien estat identificades anteriorment com a originades en l’exegesi de RaIXBaM. Segons Leyra, Andreu va fonamentar dues interpretacions in Hebraeo o secundum Hebraeos en les glosses de Bekhor Xor, i dues més, en les d’Ibn Ezra. Probablement, els victorins van accedir a conèixer determinades interpretacions presents a la Mekhilta de rabí Yixmael i el Targum Onkelós a través dels exegetes esmentats de l’escola de Raixí.

Una qüestió interessant tractada per l’autora és la distinció entre les interpretacions in Hebraeo o secundum Hebraeos que Andreu va prendre d’Hug i que es troben tant en els manuscrits i l’edició d’Andreu com en algun dels manuscrits d’Hug o en l’edició de les seves Notae en la Patrologia Llatina i aquelles que apareixen només en els manuscrits i en l’edició dels comentaris d’Andreu. D’aquest fet, Montse Leyra en conclou que hi va haver dos períodes en què Hug i Andreu devien consultar els savis jueus. El primer, abans de la mort d’Hug (1141), en el qual tots dos o únicament Hug haurien consultat els rabins. A aquest primer període pertanyen totes les interpretacions in Hebraeo que apareixen tant en els comentaris d’Hug com en els d’Andreu als llibres del Gènesi, Èxode, Levític (el comentari d’Hug que Andreu adopta), Jut-

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 231

ges i 1-2 Samuel. El segon, després de la mort d’Hug, en el qual només Andreu degué consultar els savis jueus. Les interpretacions pertanyents a aquest segon període serien aquelles que apareixen exclusivament en els comentaris d’Andreu als llibres del Gènesi, Èxode, 1-2 Samuel, i el seu segon comentari al Levític, en què Andreu incorpora nou material in Hebraeo que no es troba en les Notae d’Hug (per exemple, la interpretació d’Andreu a Ex 27,5, que afegeix material in Hebraeo a les interpretacions d’Hug a Ex 27,4, i la tercera interpretació d’Andreu a Ex 3,12).

El contingut de l’obra és en general acurat i ben treballat, llevat d’alguna excepció aïllada, com en el cas de la pàgina 59, en què la discussió de la data exacta del naixement de sant Jeroni que apareix en la nota 83 no sembla estar directament relacionada amb el contingut del cos principal del text. Això no obstant, en l’àmbit formal, tipogràfic, d’edició i de transcripció hi ha un seguit de mancances que fan pensar en una revisió editorial precipitada. En el terreny formal, doncs, hi ha un seguit d’inconsistències que s’haurien hagut d’esmenar, com ara en la pàgina 93, on se’ns dona la traducció del verb hebreu ‫‘ ידור‬to dwell’, i en canvi, no pas la del verb paral·lel hebreu ‫ילון‬, ni tampoc la del grec καταμείνῃ. L’edició del text no és sempre acurada, com per exemple en la pàgina 256, en què les comes del text hebreu apareixen, malauradament, capgirades.

Quant a l’edició, s’hauria agraït una unificació formal de les majúscules en el nom de Déu en llatí: a la pàgina 55, per exemple, hi sobta la inconstància de les majúscules i minúscules entre Domini i dei. L’edició també sorprèn, per exemple, en la pàgina 94, en què hi ha una irregularitat quant a l’edició dels dos punts marcadors d’estil directe: a vegades hi són («et dixit dominus deus: Non permanebit spiritus», així com també en la traducció «and the Lord God said: My Spirit shall not remain»), i d’altres vegades, en la mateixa pàgina, no hi són («dixitque Deus non permaneit spiritus»). També sobta, en algun cas (p. 96 i 97), l’amplitud de l’interespaiat del text llatí editat.

L’edició del text hebreu i la transcripció que s’hi fa presenten, també, incongruències i irregularitats. Quant a aquesta qüestió, si s’hagués fet al principi una petita taula i uns breus criteris de transcripció de l’hebreu, s’hauria pogut regularitzar de manera senzilla. A grans trets, una crítica general que es pot fer a l’edició del text hebreu és l’absència de la vocalització masorètica del text bíblic, que és editat únicament amb caràcters consonàntics, una absència motivada potser per criteris editorials. El lector, atesa la bona rigorositat filològica amb què es comenten els versicles bíblics, hi trobarà a faltar, doncs, des del primer versicle, les vocals i els diacrítics masorètics. A més a més, si bé normalment el

232 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

text masorètic s’ofereix en caràcters consonàntics hebreus, hi ha casos, com en la pàgina 65, per exemple, en què se’ns dona únicament una transcripció que no respecta la qualitat ni la quantitat vocàlica ni les matres lectionis; tampoc les consonants emfàtiques, que hi són representades amb dígrafs i no pas amb la sola consonant diacrítica del sistema internacional. En la pàgina 69, per exemple, el mot hebreu ‫ גדוד‬apareix sense vocalització i transcrit poc rigorosament.

Més endavant, en la pàgina 93, l’hebreu hi apareix traduït de forma irregular: a vegades amb traducció, a vegades sense. Igualment, a la pàgina 111, l’hebreu a voltes hi és citat en transcripció, a voltes amb consonants, sense vocalitzar, de manera imprecisa. La transcripció de l’hebreu és, en general, poc acurada (per exemple, pàgina 253, en què ‫ ערל‬és transcrit com a arel, tot i que més amunt és citat com a ˁarel, o bé en la pàgina 260, en què el substantiu ‫ עבות‬és transcrit com a abot i no pas com a ˁabot); les matres lectionis tampoc no hi són considerades, com en la pàgina 269, en què es transcriu ‫ ערי‬per arei i no pas arê, etc. Esperem, doncs, que en una futura edició aquestes petites qüestions formals hi siguin resoltes, per tal que no restin valor al contingut d’aquesta obra, innovadora i filològicament acurada, perquè pugui resplendir tal com li pertoca.

Eulàlia Vernet i Pons Universitat de Barcelona eulaliavernet@ub.edu

Nahman de Bratslav. Contes cabalístics. Edició de Joan Ferrer i Jordi Sidera. Barcelona: Fragmenta, 2016. 647 p.; 21 cm. ISBN 978-84-9241659-4. (Sagrats i Clàssics; 9) L’obra que aquí revisem és l’edició i la traducció de Contes cabalístics de Nahman de Bratslav portada a terme per Joan Ferrer i Jordi Sidera. L’any 2010, en la mateixa editorial Fragmenta, els autors ja ens van brindar l’obra La saviesa dels pares d’Israel: El tractat Abot de la Misnà, en què Joan Ferrer oferia la traducció del text hebreu i arameu, i la introducció i les notes anaven a càrrec de Jordi Sidera.

Joan Ferrer, professor de la Universitat de Girona i de Sagrada Escriptura de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, ha escrit diversos llibres de filologia semítica i destaca per les seves traduccions al català de diverses obres de summa importància de la religió jueva.

Jordi Sidera, professor d’història de la filosofia i de les religions a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, i expert en la metafísica de Ramon

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 233

Llull, treballa la interculturalitat, la didàctica, la filosofia i la història comparada de les religions, centrant-se en el simbolisme i la mitologia.

La col·laboració interdisciplinària del tàndem compost per Joan Ferrer i Jordi Sidera en una obra d’aquesta importància es justifica per la voluntat de superació de les divisions entre les diferents matèries científiques que conflueixen en aquest llibre. La traducció de l’hebreu és de per si complexa, especialment la d’una obra de caire cabalístic, i és necessària la col·laboració constant d’entesos en la matèria tractada, en aquest cas els fonaments del hassidisme i de la mística jueva del segle xviii.

L’obra original de Contes cabalístics va ser escrita en forma de literatura popular i amb un clar caràcter oral pel rabí Nahman de Bratslav, i anava destinada als seus deixebles. Hi destaca per damunt de tot un estil contemplatiu i profundament cabalístic caracteritzat per l’ús de proverbis i contes, lluny de l’estil literari que era usual en la literatura mística.

Nahman de Bratslav (1772-1810) fou un preservador i un dels pilars fonamentals del moviment hassídic, que fou fundat pel seu besavi Israel ben Eliézer, Baal Xem Tob. Entre les contribucions principals d’aquest místic cal destacar la combinació de l’estudi de la Torà amb la càbala, la mística i l’esoterisme, i un aprenentatge mitjançant l’alegria i l’oració com a eina fonamental del mètode espiritual. La felicitat es transforma en un precepte. Nahman de Bratslav innovà en el sistema de pensament jueu i mitjançant les seves creacions literàries va facilitar i simplificar els codis espirituals del judaisme i de la càbala a fi que fossin accessibles i així apropar tothom a la presència divina. Com es diu a la contraportada del llibre aquí recensionat, «[Nahman] emprà amb profusió la simbologia cabalística i la cosmovisió que li és inherent per tal de mostrar, mitjançant narracions paradigmàtiques, les veritats d’ordre espiritual i diví que conformen la seva perspectiva cosmològica.» Ja en vida va tenir centenars de seguidors i el seu moviment continua viu en el dia d’avui amb centenars de milers de fidels arreu.

Així, el llibre Contes cabalístics que ens ofereixen els dos estudiosos parteix dels tretze contes de rabí Nahman. Primer de tot hi apareix l’índex, seguit per una introducció (p. 9-124) que deixarà pas al text hebreu confrontat amb la traducció catalana i comentaris (p. 125-642).

La no gens breu introducció de més de cent pàgines es pot considerar l’obra de síntesi sobre el hassidisme més valuosa escrita en català. Els escassos estudis sobre aquest tema, tot i que cal posar en relleu que no són inexistents, contribueix a mantenir-nos en la ignorància sobre tot el riquíssim llegat del hassidisme europeu, que d’altra banda és molt estudiat en altres centres arreu del món. Aquesta ignorància a la qual estem sotmesos involuntàriament no-

234 Tamid, 14 (2019), p. 221-235

Recensions

més pot venir del fet de considerar la cultura, la forma de vida i sobretot el pensament del moviment hassídic com a aliens a les nostres formes del pensament europeu occidental. Així, aquestes pàgines aporten llum sobre la història d’aquest moviment al públic general i a l’acadèmic.

Al principi de la introducció, els autors situen el lector en el context de la matèria tractada, el moviment hassídic com a fenomen del judaisme europeu oriental i dels personatges que l’han configurat, Baal Xem Tob i Nahman de Bratslav. Tot seguit, s’entra a l’apartat sobre la història dels orígens del hassidime, en què s’explica que el terme hassid va més enllà de la pietat i que conforma un complex entramat organitzatiu que traspassa el marc socioteològic, dels seus rebbes, dels seus opositors, ja fossin maskilim o mitnaguedim, així com altres circumstàncies i condicions. Segueix aquest apartat una exposició del pensament místic, teosòfic i esotèric del judaisme, la càbala, en el qual els autors fan un repàs d’aquest corrent des del Séfer Yetsirà, passant per Isaac Lúria, per oferir-nos en el punt següent la relació entre el hassidisme i la càbala o, millor dit, el corrent de la càbala hassídica. Aquest punt és un dels més importants del llibre pel fet que és on recau la rellevància i l’essència del hassidisme i que alhora és la característica més desconeguda del públic en general. Quan hom vol aproximar-se a la càbala, generalment els estudis se centren en la càbala de Safed, en l’escola cabalística d’Isaac Lúria, del segle xvi, mentre que el moviment cabalístic europeu oriental aparentment queda restringit als estudiosos més entesos en el tema. Els autors fan un repàs dels seus punts crucials, esmentant-ne tant les personalitats més importants, Aryé Leib Epstein i el Gaon de Vilna, com altres autors, amb els principis de les seves doctrines, el naixement del Habad i les diferències entre la càbala de Nahman de Bratslav i la de Lúria. Nahman de Bratslav serà el protagonista del punt següent, en el qual es presenta la seva vida, la seva obra i l’essència dels seus ensenyaments i el seu pensament, així com les dificultats que tingué amb el moviment del rabinisme oficial i també amb els mitnaguedim. Tot seguit, els autors parlen dels contes de Nahman, que és el punt central d’aquest llibre, tot fent referència a les diferents edicions, al seu contingut místic i a l’estil narratiu, centrant-se en el paper espiritual de l’obra. Per a acabar la introducció es fa referència a l’edició del text hebreu, que prenen de l’edició bilingüe hebreu i ídix, i a la traducció al català, posant èmfasi en la seva dificultat i en el respecte per conservar el caràcter oral del text i la seva literalitat. Així mateix, s’afegeix una bibliografia que, si bé podria ser molt més voluminosa, és a la vegada essencial per a comprendre els principis del hassidisme i la figura de Nahman de Bratslav.

La segona part de l’obra és la més extensa i la més original. S’estructura en tretze capítols, cada un dels quals correspon a un dels contes cabalístics de

Recensions

Tamid, 14 (2019), p. 221-235 235

Nahman: «La princesa perduda», «El rei i l’emperador», «Un conte amb un coix», «El rei que decretà la conversió», «El fill del rei de les pedres precioses», «Del rei modest», «La mosca i l’aranya», «El rabí i el fill únic», «El savi i el simple», «El mercader i el pobre», «El fill del rei i el fill de la serventa que van ser canviats», «El mestre de pregària» i «Els set captaires». Cada conte és introduït per una explicació sobre el seu contingut i els personatges que hi intervenen, tot descrivint-nos quin paper tenen dins les al·legories cabalístiques. Després de cada introducció s’ofereixen l’edició en hebreu i la versió catalana en paral·lel. Cada un dels capítols finalitza amb els comentaris sobre les intrigues narratives a què fa referència cada conte. Tant les explicacions al·legòriques cabalístiques com les intrigues narratives que s’exposen abans i després de cada conte ofereixen un context d’alta qualitat per a entendre el marc en què va ser escrit el conte així com el seu propòsit. Aquests dos elements, juntament amb la introducció del llibre, són les claus essencials que ajudaran el lector a comprendre els contes cabalístics del llibre, tant si vol llegir-los directament de l’hebreu com si ho vol fer de la versió catalana. Cal remarcar, sobretot, que la importància del llibre rau en la traducció que se’ns ofereix. Una traducció difícil, sens dubte, atesa la dificultat d’estil de l’obra original. El lector quedarà perplex en notar un estil marcadament literari, que podria fer-ne feixuga la lectura si no fos perquè els autors l’han avisat prèviament. I és que expressament s’ha volgut evitar reescriure el text i oferir un producte literari, per tal de mostrar «la singularitat d’aquelles belles narracions portadores de secrets i misteris».

Com a valoracions finals de l’obra, cal remarcar, d’una banda, la rellevància d’aquest llibre pel fet d’aproximar al públic català les doctrines del hassidisme i concretament de Nahman de Bratslav, d’una gran complexitat atesa la magnitud espiritual que en deriva, mitjançant no tan sols la presentació del marc teòric dels estudis que s’han fet sobre aquest moviment, sinó també l’aportació de la mateixa font original i la seva traducció al català. Sovint només es parla dels marcs teòrics, però més rellevants són les fonts. I, d’altra banda, també volem subratllar la importància que l’obra hagi estat estructurada en dues parts, la introducció i l’edició, i que aquesta última contingui els comentaris, les explicacions, el text hebreu i el text català, que, conjuntament, fan més accessible el contingut d’aquestes doctrines.

Jordi Casals i Parés Universitat de Barcelona jordicasals@ub.edu

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 14 (2019), p. 237-243 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors1

1. Idiomes La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en castellà, francès, italià, occità o anglès.

2. Tramesa dels manuscrits Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/.

Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta. En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor».

El treball no pot haver estat publicat anteriorment i ha d’haver estat enviat únicament a la revista tamid per a la seva avaluació i publicació. En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verifica-

1. Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/ authors.

238 Tamid, 14 (2019), p. 237-243

Instruccions resumides per als autors

ció del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confirma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc.

Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3. Estructura dels articles Els articles han de constar dels elements següents: a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors i població. b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau, que ajudin a la indexació de l’article. c) Una nota, que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de més d’un si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica. d ) Introducció. e) Cos del treball, convenientment subdividit en apartats i, si convé, subapartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). f ) Agraïments i conclusions. g) Llista d’abreviatures, si escau. h) Bibliografia, amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: 1) Número correlatiu de document, en negreta. 2) Datació i població, separades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 14 (2019), p. 237-243 239

exemple: «1338, març, 3. Girona»). 3) Regest, en cursiva. 4) Dades de l’arxiu, coŀlecció documental, manuscrit, foli, etc. 5) Eventualment, transcripció del document i aparat crític. La transcripció s’ha de fer segons els criteris indicats en les «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf. j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no; però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPG per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les iŀlustracions.

4. Recensions Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent: André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i, preferentment, en facin també una avaluació.

Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5. Procés editorial El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin.

Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista.

Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, externs a l’entitat editora o del Consell Assessor, de manera confidencial i anònima (procediment doblement cec). En

240 Tamid, 14 (2019), p. 237-243

Instruccions resumides per als autors

cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador.

La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics i científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com internacional. Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor.

El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original.

Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista.

Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums; aquesta llista també es penjarà al web principal de la revista: http:// revistes.iec.cat/index.php/tamid/, apartat «Quant a», subapartat «Polítiques».

6. Difusió Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid.

7. Sistemes d’indexació La revista està indexada en les bases de dades següents: a) Amb el text complet dels articles: — Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid — Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/ — RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/ — Dialnet (sumaris i enllaços al text complet): http://dialnet.unirioja.es/ revistas — MLA International Bibliography with full text: https://www.ebsco.com/ products/research-databases/mla-international-bibliography-full-text.

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 14 (2019), p. 237-243 241

b) Amb cada un dels articles indexats: — ATLA Religion Database: https://www.atla.com/products/catalog/Pages/ rdb-db.aspx — MLA – Modern Language Association Database: http://assets.cengage. com/gale/tlist/mla_bib.xls — RAMBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://web.nli.org.il/ sites/NLI/English/infochannels/Catalogs/bibliographic-databases/rambi/Pages/ rambi.aspx — Ri-Opac: Literature Database for the Middle Ages: http://opac.regesta -imperii.de/lang_en/anzeige.php?zeitschrift=Tamid&pk=318118. c) Amb l’avaluació (amb la fitxa bibliogràfica completa o sense): — CARHUS Plus+ 2018: http://agaur.gencat.cat/ca/avaluacio/carhus/carhus -plus-2018/. Grup D — CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas: https://www. clasificacioncirc.es/. 2018. Grups C i D — MIAR, Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.edu/. ICDS 2018: 6,3 — Latindex: http://www.latindex.unam.mx. 2017. Versió electrònica: 36 característiques complertes de 36; versió impresa: 33 característiques complertes de 33. d) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: — BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080 — Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea — ERIH PLUS: https://dbh.nsd.uib.no/publiseringskanaler/erihplus/index — ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx — SHERPA/ROMEO: http://www.sherpa.ac.uk/romeo/issn/1138-5561 — Uhlrich’s. Global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions.com/ login — Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm.

8. Normes d’estil Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis

242 Tamid, 14 (2019), p. 237-243

Instruccions resumides per als autors

Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid», enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revista -tamid/plantilles/).

El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm.

Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors. Concretament, aquestes normes són: 1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf 2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf 3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics. pdf 4. «Noms dels ordres i tractats de la Mixnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMixnaTalmud.pdf 5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

9. Drets d’autor i responsabilitats La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

Els autors, en el moment de lliurar els articles a la revista tamid per a sol·licitar-ne la publicació, accepten els termes següents:

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 14 (2019), p. 237-243 243

— Els autors cedeixen a la SCEH (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a tamid.

— Els autors responen davant la SCEH de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La SCEH està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/ licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

10. Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista tamid.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals @iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

VOLUM 14 / 2019 Homenatge a Victòria Mora i Pous (1948-2017) / Tribute to Victòria Mora i Pous (1948-2017). . . . 7 Jordi Casanovas Miró: Victòria Mora, divulgadora del patrimoni jueu de la ciutat de Barcelona. . 8 Eulàlia Vernet i Pons: Un passeig pel call de Barcelona amb la Victòria Mora . . . . . . . . . . . . . . . 10 Isaac Lampurlanés: Noves aportacions documentals per a l’estudi de la jueria de Lleida / New documentary contributions to the study of Lleida’s Jewish quarter . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 Josep M. Llobet i Portella: La ubicació dels calls jueus de Cervera / The location of Cervera’s Jewish quarters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 Alexandra Guerson, Dana Wessell Lightfoot: Crises and community: Catalan Jewish women and conversas in Girona, 1391–1420 / Crisi i comunitat: dones jueves i converses catalanes a Girona, 1391-1420. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 Martine Berthelot: Mil fugitius jueus del nazisme detinguts en el Pirineu, província de Girona, 1939-1945. Primeres aproximacions / A thousand Jews fleeing the Nazi regime arrested in the Pyrenees, Girona province, 1939–1945. Initial findings. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131 Joan Ferrer: Safíaḥ de Hayyim Nahman Bialik. Introducció i traducció de l’hebreu / Hayyim Nahman Bialik’s ‘Safíaḥ’. Introduction and translation into Catalan from Hebrew . . . . . . . . . . . 163 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221

14 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

14

2019

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 237

Institut d’Estudis Catalans Tamid 14_COBERTA.indd 1

26/11/2019 11:59:55