ESTUDIS ROMÀNICS
XLV
ESTUDIS ROMÀNICS Revista fundada per R. Aramon i Serra
A cura de JOAN VENY i JOSÉ ENRIQUE GARGALLO
Volum XLV
BARCELONA 2023
BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2023
ESTUDIS ROMÀNICS
Estudis romanics 45_int.indd 1
20/12/22 8:28
Volum XLV 2023 Barcelona ISSN 0211-8572 ESTUDIS ROMÀNICS (ER) [Revista publicada per l’Institut d’Estudis Catalans] Fundada i dirigida per Ramon Aramon i Serra (1947-1986) i represa per Antoni M. Badia i Margarit (2000-2015) i amb la codirecció de Joan Veny (des de 2003), Estudis Romànics és una revista científica, oberta a la recerca internacional, que acull treballs de dimensió lingüística, filològica i literària sobre les llengües i literatures romàniques, sense limitació cronològica i amb particular atenció a l’àmbit català. Es publica en volums anuals i conté les següents seccions: articles, miscel·lània, recensions, llibres rebuts, crònica i necrologies. El Comitè de Redacció, d’acord amb els informes confidencials d’experts avaluadors externs, decideix sobre la publicació dels articles rebuts, que hauran de ser originals inèdits. La direcció de la revista es compromet a comunicar als autors l’acceptació o refús dels originals en un termini màxim de tres mesos. Director: Joan Veny (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) Director adjunt: José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) Serveis d’informació Les opinions i fets consignats en cada article són d’exclusiva responsabilitat dels seus autors. Els originals d’Estudis Romànics, publicats en paper i en versió electrònica, són propietat dels autors; en qualsevol reproducció total o parcial cal citar-ne la procedència. Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://www.publicacions.iec.cat Estudis Romànics està inclosa a les bases de dades: ANEP, ANVUR (Rivista Fascia A), Archives de littérature du Moyen Âge (ARLIMA), BITRA. BIBLIOGRAPHY OF INTERPRETING AND TRANSLATION, Brepolis: Medieval and Early Modern Bibliographies, CARHUS Plus+ 2018 (A), Ciencias Sociales y Humanidades-ISCO (CSIC), COPAC, CWTS Journal Indicator (Leiden Ranking), DIALNET, DICE, DULCINEA, Elektronische Zeitschriftenbibliothek-EZB- Frei zugängliche E-Journals (Universitätsbibliothek Regensburg), ERIH Plus, ERIH, Freely Accessible Arts & Humanities Journals, IMB, inDICEs-CSIC, International Biblio graphy of Art (IBA) (Getty Research Institute), International Bibliography of the Social Sciences-IBSS (ProQuest), ISOC, JSTOR, L’Anné philologique: Bibliography of the Classical World (Brepolis), Latindex (33 característiques de 33), Linguistic Bibliography Online, Linguistics Abstracts-Online (Wiley-Blackwell Publishing Ltd.), Linguistics and Language Behavior Abstracts-LLBA (ProQuest), MIAR (ICDS 10), MLAIB - MLA International Bibliography, OCLC WorldCat, PCI Español (ProQuest), Periodicals Archive Online – PAO, Periodicals Index Online, Portal del Hispanismo, ProQuest Central, Qüern, RACO (CBUC), REGESTA IMPERII, RESH, SCOPUS, Scopus Source List, Scopus CiteScore (0.3, percentil 42 %), SNIP-Scopus (0.381), SJR-Scopus Journal Rank (Q4), SHERPA-ROMEO, Social Science Premium Collection (ProQuest), SUDOC, The Finnish List, Ulrichs’s Serial Solutions, ZDB. © dels autors dels articles © 2023, Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: gener del 2023 Compost per Fotoletra, SA Imprès a Service Point FMI, SA ISSN: 0211-8572 Dipòsit Legal: B 34870-1986
Els continguts d’ESTUDIS ROMÀNICS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.
Estudis romanics 45_int.indd 2
20/12/22 8:28
ESTUDIS ROMÀNICS Revista fundada per R. Aramon i Serra
A cura de JOAN VENY i JOSÉ ENRIQUE GARGALLO
Volum XLV
BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2023
Estudis romanics 45_int.indd 3
20/12/22 8:28
CONSELL CIENTÍFIC Éva Buchi (Centre national de la recherche scientifique, 2021-2026) Francisco Fernández Rei (Universitat de Santiago de Compostel·la, 2021-2026) Albert Rossich (Universitat de Girona, 2021-2026) Giovanni Ruffino (Centro di studi filologici e linguistici siciliani, 2021-2026) Elisabetta Carpitelli (Université Grenoble-Alpes, 2022-2027) Martin Glessgen (Universität Zürich, 2022-2027) Hans Goebl (Universität Salzburg, 2022-2027) Annalisa Nesi (Università degli Studi di Siena, 2022-2027) João Saramago (Centro de Linguística da Universidade de Lisboa, 2022-2027) Vicent Martines (Universitat d’Alacant, 2023-2028) Ildikó Szijj (Universitat Eötvös Loránd, Budapest, 2023-2028) Dolores Corbella (Universidad de La Laguna, 2023-2028) Tullio Telmon (Università degli Studi di Torino, 2023-2028) Nicolae Saramandu (Universitat de Bucarest, 2023-2028) Lorenzo Massobrio (Università degli Studi di Torino, 2023-2028) COMITÈ DE REDACCIÓ Joan Veny (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) M. Reina Bastardas (Universitat de Barcelona) Eulàlia Duran i Grau (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) Pilar García Mouton (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) Albert G. Hauf i Valls (Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans) Joan Martí i Castell (Universitat Rovira i Virgili, Institut d’Estudis Catalans) Josep Massot i Muntaner (†) (Abadia de Montserrat, Institut d’Estudis Catalans) Xavier Luna-Batlle (Universitat Autònoma de Barcelona) Enric Cassany (Universitat Autònoma de Barcelona) Jordi Malé (Universitat de Lleida) Pere Rosselló Bover (Universitat de les Illes Balears) Coloma Lleal Galceran (Universitat de Barcelona) Coordinació i gestió: Gemma Boada i Pérez Redacció, llibres per a ressenya i intercanvis Estudis Romànics Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona
Estudis romanics 45_int.indd 4
Subscripcions i comandes Publicacions Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona
20/12/22 8:28
ARTICLES
Estudis romanics 45_int.indd 5
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 6
20/12/22 8:28
Rebut: 1/V/2021 Acceptat: 15/VI/2021
APROXIMACIÓ AL TEATRE INFANTIL I JUVENIL DE JOSEP M. BENET I JORNET* Josep Camps Arbós Universitat Oberta de Catalunya
1 El teatre infantil i juvenil de Josep M. Benet i Jornet consta de set obres, que relacionem cronològicament a partir de la data d’escriptura: Taller de fantasia (1970-1972), Supertot (1973), Helena a l’illa del baró Zodiac (1975), El somni de Bagdad (1975), El tresor del pirata Negre (1982), Carlota i la dona de neu (1990-1991) i La Ventafocs. Potser sí, potser no (2004).1 Tanmateix, cap d’aquests textos ha estat incorporat a la recent edició del Teatre reunit (2019) del dramaturg barceloní conformat per vint-i-set peces, datades entre 1963 i 2010, de les més de cinquanta que en va arribar a escriure. Tampoc ha despertat aquest vessant de la seva producció un excessiu interès entre l’extensa bibliografia que se li dedica: a banda de les referències escadusseres que podem espigolar en els estudis que tracten sobre les obres destinades a un públic adult com els de Xavier Fàbregas (1975: 54-55), Rodolf Sirera (1981: 124-127), Miquel Maria Gibert (2001: 71-72), Carles Batlle (2001: 102-103) o Enric Gallén (2006: 25-26) i les crítiques * Agraeixo públicament la lectura feta d’aquest treball als professors Francesc Foguet i Moisés Selfa, que m’han ajudat a matisar i a completar algunes de les idees que hi exposo. Un agraïment que faig extensiu a l’amic Joaquim Carbó, que m’ha proporcionat valuosa informació sobre les estrenes de Benet als cicles de teatre infantil i juvenil que promovia la revista Cavall Fort. Dedico aquest treball a la memòria del meu pare, Josep Camps Carandell, que compartia amb Benet el seu amor pel món del còmic. 1. Tot i ser conscients que la majoria de les obres de Benet estan més pensades per a un públic infantil que no pas juvenil, ens servirem d’aquesta etiqueta per a qualificar-lo. Som conscients, tanmateix, de les seves mancances que exposa, lúcidament, Manuel Molins: «Per a mi, aquesta “i” copulativa que intenta relligar en un tot “teatre infantil i juvenil”, és una còpula més que dubtosa perquè, primerament, els joves reals, preadolescents i adolescents, no volen ni sentir a parlar de res que soni a infantil. Després, perquè estableix un equívoc conceptual discutible. I, per fi, perquè la problemàtica i el món emocional dels uns i dels altres estan ben allunyats, encara que només es porten dos o tres anys de diferència» (2008: 47). Altrament, Ramon Rosselló distingeix entre teatre per a infants i adolescents i teatre infantil i juvenil, «tot entenent aquest segon com el teatre fet (sobretot interpretat) per nens o per adolescents» (2009: 184).
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 7
20/12/22 8:28
8
Josep Camps Arbós
a les estrenes del mateix Fàbregas i de Joaquim Vilà i Folch, només podem comptar amb els treballs de Cèlia Riba (2009: 7-28) i, sobretot, d’Antoni Carbonell (1992: 7-64), que precedeixen, respectivament, les edicions escolars de Taller de fantasia i Supertot (publicades sempre de manera conjunta) i d’El somni de Bagdad.2 A primer cop d’ull podria semblar que les peces adreçades a un públic infantil i juvenil i les que ho fan a un d’adult tenen escassa relació. Res més lluny de la realitat, com fa evident el mateix Benet en el pròleg redactat per a la primera edició de Taller de fantasia i Supertot: Per la meva banda, he cregut que l’univers de l’adult i del nen no són insolidaris, que entre ells hi havia, més que una comunicació, un terreny comú. No he renunciat, doncs, a les meves constants; he buscat aquell punt on el meu món i el món dels nois coincidien, allí on ells i jo podíem jugar plegats, d’igual a igual. Em penso que ho he aconseguit, i fàcilment, a més a més, qui sap si perquè, com deia abans, les meves obsessions es remeten de forma molt directa precisament a la meva infantesa, època de la qual tinc molts comptes pendents i no resolts del tot. Sigui com sigui, el fet d’haver anat a buscar aquesta zona on els nois i jo, al capdavall un adult, coincidíem, haurà propiciat que, en algun cas, i a això anàvem, hagi escrit obres que poden interessar igualment al públic infantil i al públic adult (1976: 8-9).
No és difícil si resseguim l’obra dramàtica de Benet adonar-nos com les peces per a infants i joves mantenen un estret vincle amb les destinades al públic adult. Vegem-ne només alguns exemples: el protagonista de La desaparició de Wendy (1973) —«reescriptura paròdica de la Ventafocs i Peter Pan [que] homenatja els herois de l’imaginari infantil i les possibilitats infinites del teatre» (Foguet 2020: 42)— no vol créixer i integrar-se al món dels adults i viu envoltat de personatges de contes i de peŀlícules que caracteritzen el seu passat (Patufet, la Madrastra i la Germanastra de la Ventafocs, Winnetou...); l’estructura narrativa de Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (19661968) s’acosta al món de l’aventura ja que la història fulletonesca que presenta incorpora «l’esperit dels tebeos, el cinema d’aventures i les noveŀles de capa i espasa, és a dir, l’esperit d’una part de la cultura de masses de les dècades centrals del nostre segle» (Gibert 2001: 56), tal com s’esdevé a Supertot, Helena a l’illa del baró Zodiac i El tresor del pirata Negre; finalment, El somni de Bagdad manifesta, per primera vegada, la fascinació de l’autor pel món àrab que serà present a Descripció d’un paisatge (1977-1978) i a El manuscrit d’Ali Bei (1979-1984). Són només les mostres d’un fil que caldria continuar descabdellant. Pel que fa a la classificació del seu teatre per a infants i joves, Benet el divideix en dos grups marcats per una certa ambivalència: d’una banda, Taller de fantasia, Helena a l’illa del baró Zodiac, El tresor del pirata Negre, i nosaltres hi afegiríem Carlota i la dona de neu i La Ventafocs. Potser sí, potser no, que «han estat pensades preferentment per a un públic infantil» (1976: 7); de l’altra, Supertot i El somni de Bagdad, que «són peces destinades a un públic ampli, no necessàriament infantil encara que també inclou els nens. La possibilitat de complaure aquest doble destinatari no és cap paradoxa ni tampoc cap utopia» (1976: 7). El tret en comú d’ambdós grups és que pre2. La producció literària de Benet adreçada al públic infantil es completa amb el conte Fideuet i la maldat amb potes publicat el 1983 i acompanyat per unes iŀlustracions de Lluïsa Jover. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 8
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
9
senten, en grau divers, jocs intertextuals que van de la ironia a la paròdia i que compten, a diferència de l’adult, amb la dificultat afegida de l’escassa experiència de l’espectador infantil i juvenil ja que «necessiten de determinades competències lingüístiques, discursives o vivencials que no sempre és capaç d’interpretar-les» (Lluch 2008: 93). L’encàrrec, com anirem desgranant al llarg de les següents pàgines, serà el motiu que donarà lloc a la majoria de les peces d’aquest vessant teatral de Benet que també són fidels als records dels seus anys d’infantesa i joventut. Antoni Carbonell constata que la recreació d’aquestes dues etapes vitals respon a un «homenatge a una literatura que, molt sovint, és menyspreada i titllada de banal o de menor» (1992: 39). Les noveŀles de consum, però també el cinema o els tebeos, es troben en els fonaments del teatre adreçat al públic més jove (i, de vegades, no tan jove). Però també els contes de Hans Christian Andersen o les rondalles de Joan Amades. De fet, les obres tenen com a destinataris uns nens educats en una escola fortament castellanitzada, que han perdut els referents familiars, i no tenen ningú que els doni a conèixer aquest món meravellós. Xavier Fàbregas apuntava, a propòsit de Taller de fantasia i Supertot, aquesta dualitat —modernitat i tradició— en els models del teatre de Benet així com el tema que el travessa, la pèrdua de la innocència: Un grup d’obres que tracten del que podríem denominar la dissolució dels mites infantils. En realitat es tracta d’una altra vessant de la mateixa problemàtica; l’infant s’ha defensat del món exterior tot recloent-se en un país on transiten personatges imaginaris i en el qual triomfen aparentment els valors que són escarnits en la vida quotidiana: aquest món és habitat per criatures extretes de la rondallística popular i pels personatges que acudeixen a les cases, puntualment, cada setmana, a través dels còmics (1975: 54).
2 L’origen de Taller de fantasia es troba en l’encàrrec a Benet que es va fer, a inicis de 1970 des de la revista Cavall Fort, d’escriure una sèrie de peces curtes «destinades a ser representades a l’escola o en reunions de jovent» (Carbó 1975: 17). Per a l’autor, els personatges principals havien de tenir uns trets recurrents: Vaig inventar uns tipus fixos, que reapareixien més o menys camuflats cada vegada: un home de certa edat, sovint inteŀligent però malcarat, un jove fort i benplantat, però estúpid, una noia bonica, però generalment fleuma, i Roc, personatge central, que no tenia res de valent, però que acostumava a ser qui resolia les situacions, i a qui a vegades acompanyava Roqueta, la seva rèplica femenina (1976: 5).
Benet va publicar vuit peces a Cavall Fort, amb iŀlustracions de Fina Rifà entre 1970 i 1972: «L’os polar» (núm. 174, maig de 1970), «El lluç i el peix espasa» (núm. 176, juny de 1970), «El planeta dels homes de marbre» (núm. 182, agost de 1970), «Tampoc els pells-roges no són de refiar» (núm. 186, octubre de 1970), «El robí del temple indi» (núm. 202, maig de 1971), «La festa de l’olla» (núm. 211, octubre de 1971), «El salvatge Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 9
20/12/22 8:28
10
Josep Camps Arbós
Mustafà» (núm. 220, febrer de 1972) i «Pirates a la mar salada» (núm. 223, maig de 1972). A finals de 1970 Martí Olaya, organitzador dels cicles de teatre infantil «Cavall Fort», va plantejar a Benet la possibilitat de dur a l’escena algunes de les peces, tant les publicades com les que encara romanien inèdites, cosa que el dramaturg va acceptar. Després de fer-ne la selecció amb Olaya —l’obra incloïa cinc peces: «El planeta dels homes de marbre», «El salvatge Mustafà», «El robí del temple indi», «Tampoc els pells-roges no són de refiar» i «La festa de l’olla»— l’autor va completar-ne l’escriptura amb els textos que lligaven les diferents peces i la lletra de les cançons. Amb el títol de Taller de fantasia, «que no m’agrada gens i que no vaig inventar jo, i que vaig acompanyar per aquest motiu amb el subtítol La nit de les joguines, tampoc gaire gloriós, però que és més clar i vol dir alguna cosa» (1976: 6), l’obra va ser estrenada el 7 de març de 1971 al teatre Romea per part dels alumnes de primer curs de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual sota la direcció de Joan Maria Gual —que havia substituït Raoul Sicalona— en el marc del IX Cicle de Teatre per a nois i noies organitzat per Cavall Fort.3 La publicació de l’obra el 1976 per Edicions 62 a la mítica coŀlecció «El Galliner» incorporava un apèndix en què Benet teatralitzava dues noves peces, Pirates a la mar salada i Una caverna molt prehistòrica, aquesta darrera inèdita, amb la finalitat que les companyies que representessin l’obra poguessin substituir algunes de les històries que contenia o, senzillament, allargar-la. Taller de fantasia pren com a referència el cinema de Hollywood de 1940, 1950 i 1960, de manera especial el d’aventures i de ciència-ficció; és fàcil, per tant, relacionar-hi els episodis i algunes peŀlícules com, per exemple, El robí del temple indi amb Les mines del rei Salomó (1950) o El planeta dels homes de marbre amb Ultimàtum a la terra (1951). Però també s’hi detecta la visió del món procedent de les noveŀles de consum; al volum autobiogràfic Material d’enderroc, Benet hi exposava les lectures d’adolescència, de base eminentment popular: Les meves lectures personals es limitaven, al principi, quan vaig entrar al Centre [Centro Católico Parroquial de Nuestra Señora del Carmen], a poca cosa més que a les noveŀles que aleshores anomenades, pel preu que costaven, «de duro», textos generalment de cent vint-ivuit pàgines i de complexitat nuŀla. Un conglomerat d’històries d’amor, de l’oest, de ciència-ficció, de misteri i policíaques; tot plegat no arribava mai a tercera divisió. No m’agradaven, en general, les històries «d’amor». [...] Les noveŀles ambientades a l’oest americà tampoc no em deien res en general. [...] Però aquí hi havia una excepció: m’encantava José Mallorquí i els seus herois californians, sobretot, és clar, El Coyote. I em rendia del tot, incapacitat per a la crítica, davant qualsevol història de ciència-ficció. [...] Les noveŀles de misteri o policíaques també m’enganxaven, i un dels escriptors preferits del gènere era Alf Manz (2010: 215-216).
Pel que fa a la caracterització dels personatges, Benet no s’allunya de la manera de fer dels productes per a infants i joves ja que no acostumen a «presentar una gran comple3. Xavier Fàbregas explicava a Serra d’Or que, tot i la inexperiència dels intèrprets, «el conjunt va resultar un espectacle ple de vitalitat que el públic, el menut i el gran, va agrair sense reserves; en més d’una ocasió, el Taller de fantasia esdevingué un autèntic musical» (1987: 123). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 10
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
11
xitat i la separació entre bons i dolents sol ser d’allò més clar, així com també ho és el desenllaç que espera a cadascun segons estiga en un o altre dels grups» (Rosselló 2009: 198). Ara bé, a diferència dels models cinematogràfics i literaris, dels binomis de personatges creats pel dramaturg, reduïts a un estereotip en tant que repeteixen el nom o en tenen un de semblant a cada episodi (científic-mecànic, cristià-mahometà, aventurer-hindú, nord-americà-pell roja, explorador-africà), els que surten més ben parats no són els primers, aparentment els herois, sinó els segons, els secundaris, que prenen un relleu moral invers al que el públic estava acostumat i esdevenen els més forts i imposen la justícia amb mitjans tan dispars com la força, la inteŀligència o la ironia. Un procediment que explica Fàbregas: «l’autor proposa als espectadors que aquelles situacions que l’habitud ens pot fer observar amb inèrcia, la inèrcia pròpia del que ens és presentat com un tòpic, siguin judicades amb sentit crític; i ens trobem, llavors, amb una realitat nova, la de l’antitòpic» (1987: 122). És obvi, per tant, que la recreació dels mites i dels motius aŀludits és posada per Benet al servei de la denúncia d’una sèrie de conflictes socials i morals (colonialisme, sexisme, avarícia, racisme...) amb una rotunda i explícita lliçó que implica el valor de saber reconèixer i acceptar l’altre: «El planeta dels homes de marbre» evidencia que el sentit comú passa per davant de l’heroisme o la força bruta; «El salvatge Mustafà» demostra com el moro enemic, «net i polit» (1976: 26), es mostra més civilitzat que els cavallers cristians, «llantiosos i [que] tenen un aspecte molt ferotge» (1976: 23); «El robí del temple indi», ambientat a l’Índia llegendària, fa evident el càstig cap als que menyspreen les altres cultures; «Tampoc els pells-roges no són de refiar», una hibridació entre El fantasma de Canterville (1887), d’Oscar Wilde, i El castell dels Carpats (1892), de Jules Verne, reprèn el contrast entre civilitzacions ja que els protagonistes són castigats per un indi (com resa el tòpic, amb plomes i destral i servint-se dels infinitius a l’hora de parlar); i «La festa de l’olla» exposa com el comportament mesquí dels occidentals és condemnat perquè en nom de l’educació i la modernitat han convertit els indígenes en esclaus. Les peces afegides a l’annex també destiŀlen una lliçó moral: a «Pirates a la mar salada» la parella protagonista (el nom del noi, Caïd, recorda el Saïd de Mar i cel d’Àngel Guimerà) i el pirata que la persegueix moren per un excés d’avarícia; mentre que a «Una caverna molt prehistòrica», hi traspua una sibiŀlina denúncia a les supersticions fonamentades en la religió, fet que es podria interpretar com una crítica a l’Església catòlica (potser aquest deuria ser el motiu pel qual la peça fou rebutjada per Cavall Fort ja que la revista havia nascut el 1961 amb el suport dels bisbats de Vic, Solsona i Girona). Unes històries, aparentment desconnectades, que Benet enllaça a través del tòpic de les joguines que cobren vida a la nit, procedent del conte «El trencanous» d’E. T. A. Hoff mann: la Nina i la Baldufa, a manera de narradors, les introdueixen i les tanquen i ajuden a canviar els decorats; com també s’esdevindrà a La Ventafocs. Potser sí, potser no, aquesta proposta «és relativament usual en el teatre per a infants, atès que permet acostar l’obra teatral a allò que se suposa la forma per exceŀlència de la ficció adreçada a nens: el conte» (Lluch / Valriu 2013: 66). Els números musicals que s’intercalen, deutors dels musicals de Hollywood, ajuden a avançar la trama. L’obra finalitza amb una moral adreçada als espectadors, «un recurs ben clar de ruptura de la separació entre el món ficcional i el món del públic» (Rosselló 2009: 188): «Els dolents han perdut / però era una funció. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 11
20/12/22 8:28
12
Josep Camps Arbós
/ Els dolents de debò / al carrer són. / Serà un gran dia, / serà un gran dia, / el dia que els dolents perdran / no en el teatre / i sí de debò» (1976: 49).
3 Supertot neix d’un nou encàrrec. L’estiu de 1973, poc després de la mala rebuda crítica i del fracàs comercial de Berenàveu a les fosques (1970-1971), Francesc Alborch va proposar a Benet d’escriure una peça teatral per al grup U de Cuc; «buscant la base de l’espectacle, com que soc un impenitent lector de patufets, tebeos o còmics (diguem-ne com vulgueu), vaig pensar que el personatge del superhome oferia moltes possibilitats i molt suggerents» (1976: 6).4 El protagonista que donava nom a l’obra era, com afirmava Benet en el pròleg, una barreja entre Superman i el Capità Marvel, i situava «doncs, el meu heroi, Supertot, al seu medi natural, la gran ciutat, procurant evidenciar, encara que d’una forma molt esquemàtica, la seva debilitat real, la seva ineficàcia i la seva dependència d’aquells a qui creia combatre» (1976: 6). Escrit entre el 30 d’agost i el 28 de novembre de 1973, Supertot va ser estrenat al Teatre Romea, sota la direcció d’Alborch i amb música de Pere Puértolas, en el XVI Cicle de Teatre per a nois i noies organitzat per Cavall Fort el 10 de novembre de 1974.5 L’èxit va sobrepassar el de Taller de fantasia i l’any següent va ser traduït al castellà per participar en el V Congreso Nacional de Teatro para la Infancia y Juventud a Torremolinos.6 4. Aquest interès pel còmic Benet l’explica a les memòries d’infantesa La catàstrofe de ser nen: «A mi m’agradaven els [tebeos] d’aventures, els que no tenien final sinó que acabaven amb un “continuarà”. Els d’aventures no atreien tant, en general, les nenes. A mi m’agradava que a part del protagonista, l’heroi, hi hagués un dolent, una noia que era o es feia nòvia del protagonista i l’amic d’aquest protagonista. I que les aventures i desventures del prota passessin d’un quadern a l’altre, i que no s’eternitzessin, que fossin una mena de noveŀla gràfica» (2014: 117-118). De fet, aquest serà, a grans trets, l’esquema argumental de Supertot. 5. En una carta a Feliu Formosa, datada l’1 de novembre de 1974, Benet exposa la impressió del muntatge de Supertot els dies previs a l’estrena: «Jo crec que el text que he escrit és ben eficaç i, d’altra banda, la partitura musical —d’un xicot que es diu Puértolas i de qui abans no havia sentit a parlar— és en general molt bonica. El vestuari d’en Massagué sembla molt divertit i l’escenografia encara no puc dir ben bé com és. La direcció i la interpretació poden funcionar o poden no funcionar, no ho sé. Són gent molt prima, amb esperit d’oficinistes, que crispen una mica, una mica suficients, segurs de si mateixos i de la seva superficialitat devastadora. A penes he anat a cap assaig (i em penso que això els ha molestat i amb raó) perquè els veig i els fotria un jec d’hòsties. El director, en Francesc Alborch, és un cas a part. T’asseguro que la qualitat humana del darrer component d’El Globus està deu vegades per damunt d’aquesta gent» (Benet / Formosa 2020: 90). 6. Xavier Fàbregas assenyalava a la ressenya de l’estrena a Destino que, si bé els actors «mostraren llurs limitacions molt patents, sobretot, a l’hora de cantar i ballar», i «algunes faltes de precisió en la prolixa maquinària escenogràfica, o en la manera massa pueril de resoldre algun dels trucatges», Supertot «es convertirà en un espectacle que haurà de ser recomanat sense reserva» (1990: 142). Àlex Broch a Canigó mantenia una opinió similar: «El públic infantil, a part de passar-ho força bé, riu quan identifica els típics clixés del personatge que a poc a poc va apareixent, no sé si els petits d’això també Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 12
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
13
Tal com assenyala Benet, Supertot està inspirat en el còmic, un món que havia prestigiat Umberto Eco a l’assaig Apocalíptics i integrats (1964), en què analitzava, des d’una perspectiva estructuralista, el mite de Superman. La construcció de la peça és deutora, per tant, del món del còmic (però també dels serials radiofònics o de les peŀlícules de jornades), ja que no està dividida en actes sinó en episodis, talment fascicles setmanals, amb una multiplicitat d’espais que donen ritme i dinamisme a la representació. En són un exemple les acotacions que incorporen elements visuals, verbals i sonors: «Entrada musical que descriu la ciutat. La gent camina amunt i avall, atrafegada, repetida i sense anar enlloc. Són tots els personatges de l’obra, excepte el capità. Un cop el públic s’ha fet càrrec, la gent desapareix. Transició musical» (1976: 66). O la descripció dels moviments dels actors amb l’ús d’unes onomatopeies pròpies de les bafarades dels còmics per explicar situacions de violència o reflectir estats d’ànim i que no es reprodueixen sinó que els personatges les pronuncien: els sons de les baralles, els trets o, fins i tot, el soroll de la màquina d’escriure. Pel que fa als números musicals i a la posada en escena, Benet poua en la cultura i l’estètica pop, de moda a inicis dels setanta, servint-se d’uns colors cridaners: «Sis únics tons —el roig, el blau i el groc i els tres que s’obtenen combinant-los entre si—, que seran distribuïts amb arbitrarietat atenent no a la lògica realista de l’objecte o persona que recobreixen, sinó al contrast estrident amb els altres elements escènics», alhora que cal evitar «els matisos; el mínim de negre possible, i prohibit el gris» (1976: 65). El protagonista, com s’ha assenyalat, és una barreja de Superman i del Capità Marvel, dos mites dels còmics de superherois americans que basen els seus poders en la supremacia de la força física. Fixem-nos en el que escrivia Terenci Moix, bon amic de Benet, sobre aquests personatges a l’assaig Los cómics. Arte para el consumo y formas pop (1968). Del primer afirmava que «el atractivo personal de Supermán reside en su culto al desdoblamiento de la personalidad. [...] Sabemos que Supermán es Clark Kent, un periodista tímido que, de no ser por el conocimiento que ya tenemos trabado con sus cambios, no anunciaría en ningún momento su filiación con la titánica criatura» (1968: 243). El segon, el definia com un «seudo-Supermán, con uniforme rojo y el pecho traspasado por un rayo amarillo, [y que] no es otro que la transmutación de Billy Watson, un muchachito que vende periódicos y a quien por su bondad otorga el sabio egipcio Shazam (representación del genio benéfico) unos superpoderes que Billy debe utilitzar en una permanente lucha contra el mal» (1968: 246). De les descripcions de Moix, se’n desprèn que, de Superman, Benet n’extreu la doble personalitat i la feina com a periodista; del Capità Marvel, el nom real i la manera d’obtese n’adonen, com a caricatura d’una condició i l’heroi es va convertint cada cop més en un «supermenys». [...] La majoria dels musicals per a infants no passen de ser un pur intent que si bé té l’aprovació del públic infantil pel seu moviment i color no poden tenir una aprovació tan majoritària quan ho intentem analitzar com a espectacle teatral» (1974: 17). Josep M. Baget Herms, amb motiu de l’estrena televisiva de la peça, assenyalava la novetat que representava: «Supertot s’adreça a un públic inteŀligent capaç de comprendre les aŀlusions i les ironies d’un text. I cal remarcar que el públic infantil és inteŀligent i pot acceptar i copsar tota o una bona part dels matisos de l’esmentat guió; això és el que fa la diferència entre aquest espai i d’altres adreçats als infants on aquests són tractats com a retardats mentals, que requereixen un llenguatge diferenciat (ple de diminutius) i una gesticulació desgavellada» (1975: 16). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 13
20/12/22 8:28
14
Josep Camps Arbós
nir-ne els poders (gràcies a un anell prodigiós Bill passa de ser un noi escanyolit a un superheroi). Ara bé, l’autor sotmet el seu superheroi a un procés de desmitificació paròdica, carregat de seriositat malgrat la pàtina humorística, a partir dels mateixos procediments del còmic. I si bé ens en mostra la cara pública, «el mal no descansa i d’altres innocents reclamen la meva presència» (1976: 68), afirma Supertot a l’inici de l’obra, després de salvar Gladys, la seva estimada, fa el mateix amb la seva identitat secreta, ja que només obtindrà l’amor de la noia quan, perdent els poders, esdevingui definitivament Bill i, per tant, una persona normal. En un final positiu, l’autor ens descobreix que la veritable fortalesa de l’home es troba en el seu enginy i en la generositat del seu cor. Els personatges secundaris, que en els còmics nord-americans ajuden l’heroi, no són el que aparenten: Jimmy (inspirat en Jimmy Olsen, un jove amic periodista de Superman) no actua de bona fe i intenta aconseguir l’amor de Gladys a qualsevol preu; altrament, Jones, que sembla una figura paternal, no és un filantrop sinó el cap de l’organització criminal que persegueix el protagonista i que, al final, com tots els malvats dels còmics o dels serials, aconsegueix escapar-se i, gràcies a una veu en off, tècnica clarament fulletonesca, s’anuncia a l’espectador una possible segona part. Supertot, en definitiva, treballa a favor dels bons o, millor dit, d’aquells que creu que són bons, però el que fan és manipular-lo i dominar-lo (no és casualitat que perdi els poders quan es pren seriosament el seu paper de defensor dels febles i desvalguts). Punt i a part mereix la presència de la Secta del Gran Drac, inspirada en les noveŀles i peŀlícules de Fu-Manxú, personatge creat pel Sax Rommer i que va esdevenir als anys vint i trenta l’arquetip de l’oriental sinistre; els seus membres són uns xinesos que, segons resa el tòpic, no saben pronunciar la consonant r i «són grocs com la icterícia, tenen la mirada cruel i enigmàtica, duen bigotis que els pengen i ungles llarguíssimes, i vesteixen quimonos lluents de color vermell» (1976: 72). Benet, amb mestria, dosifica la informació i juga «amb estratègies informatives com ara l’engany, la confusió, l’ocultació i la revelació, relacionades amb el fet de no explicitar determinada informació o de donar pistes o indicis de qüestions no de tot clares (o no evidents) fins arribar a cert moment» (Rosselló 2009: 196). Ben explícita, sota l’aparença d’una faula divertida i innòcua, és la denúncia de l’obra, adreçada sobretot al públic adult, als paranys d’una societat capitalista que deshumanitza l’individu; representada per Jones, té, com a puntes de llança, l’especulació immobiliària: «La ciutat està controlada per mi. Soc l’amo de la ciutat i faig el que vull amb ella! Jo necessitava l’espai que ocupava el barri dotze i no volia donar indemnitzacions. Per això el vaig dinamitar» (1976: 100) i una publicitat capaç d’enfollir els receptors: «Vaig crear-te a fi que em fessis la propaganda. Ets la millor de les meves idees publicitàries. Els productes que duen el teu nom són meus i la gent els compra perquè es recorden del seu gran heroi» (1976: 100). Per tot plegat, com evidencia Xavier Fàbregas, «la constatació última de Supertot és que el món infantil està subordinat a uns herois que subministra una indústria de consum encarregada de “conformar” el nen i el món que els grans poden oferir-li» (1975: 54). Fàbregas, a més, relaciona la peça amb la resta de l’obra de l’autor: «Allò que Josep M. Benet i Jornet ha intentat a Supertot és una aproximació a les imatges mítiques de la seva infantesa, a aquelles imatges que servien d’evasió davant la sòrdida realitat quotidiana de la nostra postguerra. Per això Supertot resulta una peça del tot coherent dins la producció de l’autor i és, fins a cert punt, l’altra cara dels Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 14
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
15
seus drames realistes: Berenàveu a les fosques, Una vella coneguda olor, entre els més coneguts» (1990: 141).7
4 Helena a l’illa del baró Zodiac fou escrita per Benet l’estiu de 1975, de manera gairebé simultània amb El somni de Bagdad. Es tractava d’un encàrrec de l’actriu Pepa Palau, que n’havia de ser la protagonista, i que va demanar a l’autor «que, de poder ser, no hi sortissin més enllà de deu actors per no encarir excessivament la companyia» (1988: 5). L’obra va ser estrenada el 13 de desembre de 1975 a l’Aliança del Poble Nou per la Companyia Teatral Infantil Popular de Pepa Palau sota la direcció de Sergi Schaff i, novament, amb la música de Pere Puértolas.8 Va ser publicada el 1977 per Edicions Robrenyo i, revisada per l’autor, que en va eliminar algunes frases redundants, de nou el 1988 per l’Editorial Millà. En el programa de mà, que després reproduirà en el pròleg, Benet explicava l’objectiu d’Helena a l’illa del baró Zodiac: La història que voldríem explicar és la d’una noia tímida i indefensa, excessivament lligada a l’autoritat paterna que, a través de les aventures perilloses que corre a l’illa del terrible baró Zodiac, aprendrà a ser lliure, deixarà de ser una nena i es convertirà en una dona que només necessita d’aquells a qui ella tria. També és, al costat d’això, la història d’un pare egoista, d’un mariner valent i enamorat, d’un baró perillós, i dels servidors d’aquest darrer, xicots que ens reserven alguna sorpresa (1988: 6).
Es tracta, com es desprèn de les afirmacions, d’una peça amb una innegable finalitat didàctica i estructurada a partir d’uns esquemes universals: el viatge com a símbol de creixement i el trànsit de la infantesa a l’edat adulta a través de diverses aventures, «aquest viatge seria, d’alguna manera, el curs de la vida, i l’illa del baró Zodiac vindria a ser una representació del món. Helena, en començar l’obra, està lligada completament al seu pare, es troba per tant en l’estadi que anomenem infantil. Enfrontada als perills de l’illa, aprendrà a dominar-los, es convertirà en persona adulta que no necessita d’abusi7. L’última obra teatral que va començar a escriure Benet fou El retorn de Supertot. Malalt d’Alzheimer, la volia dedicar al seu net, Mateu. Només en va arribar a redactar un esborrany molt caòtic. Agraïm a Carlota Benet aquesta informació. 8. L’estrena d’Helena a l’illa del baró Zodiac, segons Joaquim Vilà i Folch, va ser «un desastre» a causa «d’una direcció equivocada, una interpretació ridícula de Pepa Palau, una desgavellada utilització de la part tècnica». Tampoc no s’escapava de la crítica l’obra de Benet: «Queden caps sense lligar i solucions sobtades que, si bé entren de ple al món de la fantasia, semblen desequilibrar el desenvolupament de l’obra» (1976: 58). La versió de Marceŀlí Borrell, estrenada al Teatre Regina de Barcelona el març de 1991, tampoc va satisfer Vilà i Folch: si bé reconeix la feina que suposa haver intentat adaptar la peça a les noves generacions (el Professor Prats es convertia en la Professora Prats mentre que el text va patir una bona esporgada), «el nou plantejament no afecta per res la relació obrainfant i la peça de Benet es podia haver muntat així mateix fa quinze anys» (1991: 34). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 15
20/12/22 8:28
16
Josep Camps Arbós
ves proteccions» (1988: 6). L’aprenentatge de la vida esdevé, en conseqüència, un camí d’obstacles a superar (recurs ja utilitzat a Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna) que portarà Helena, dels braços del seu pare, el professor Prats, a descobrir el món vertader. La protagonista és presentada, d’antuvi, pel seu progenitor, com «una porcellana de la Xina»: «Les criatures no teniu enteniment. Et fiques al camarot i t’hi estàs ben quietona fins que jo et vingui a buscar. No et moguis per res del món, entesos» (1988: 12); uns consells que ella mateixa accepta de bon grat ja que creu que «les criatures no servim per a res. Soc una noia. Les noies no servim per a res» (1988: 15). A l’illa artificial del baró Zodiac, on ha arribat amb el seu pare i el capità John, els únics supervivents del naufragi del vaixell en què viatjaven, gradualment Helena deixarà de ser una noia dòcil i sotmesa a l’autoritat paterna: «No m’aconformo a callar / a ser una flor delicada. No m’aconformo a obeir, / a ser tan bona minyona. / Sovint els grans s’equivoquen. / Sovint no tenen raó» (1988: 22). L’accés al món dels adults es donarà a través de la resolució d’unes proves que implicaran la inteŀligència, l’amor i el treball en equip. Helena, finalment, aprendrà a pensar per ella mateixa, a constatar la maduració que ha sofert alhora que canta la vida i la llibertat: «Soc feliç. Soc molt feliç! / He anat a un lloc exòtic. / He sabut com és el món. / He viscut grans aventures. / He envellit. Ara soc gran» (1988: 42).9 El didactisme que vertebra Helena a l’illa del baró Zodiac —la coneixença de la realitat i la crítica a l’obediència cega a l’autoritat paterna— és, per Antoni Carbonell, el defecte més remarcable de la peça, «ja que esdevé massa “ideològica” pel fet que hi ha com una necessitat d’impostar la veu de la consciència, de fer notar el missatge» (1992: 40). Entre els encerts caldria destacar-ne l’opció de passar pel sedàs de la paròdia humorística els tòpics extrets de la narrativa d’aventures (per exemple, la inevitable història d’amor). N’és una mostra el personatge del baró Zodiac: si bé l’autor el presenta com un megalòman de manual, «només els superhomes com jo tindrem dret a governar. La púrria, a obeir i prou» (1988: 26-27), les desventures que li succeeixen, entre les quals destaca el ridícul que pateix quan proposa Helena en matrimoni, el redueixen a una caricatura que, únicament, pot provocar la hilaritat del públic. Benet qualificava Helena a l’illa del baró Zodiac de «tebeo d’aventures escenificat» (1988: 6). La influència del món del còmic, com a Supertot, hi és ben present: la idea d’una illa artificial que es desplaça per l’oceà, amb una meitat superior amb animals, plantes i roques i que es pot transformar (passa d’un clima tropical a un d’àrtic ràpidament), i una d’inferior, amagada sota l’aigua, que esdevé una màquina de guerra gràcies a una sèrie d’enginys amenaçadors, «em va ser inspirada pel record d’una de les aventures de Flash Gordon, dibuixada per Dan Barry cap a 1957, i cito l’any per aproximació segons el meu record» (1988: 6).10 Quant al malvat, «es tracta d’un petit homenatge a un 9. Benet assenyalava en el pròleg una possible lectura de l’obra en clau d’emancipació femenina; «en tot cas, aquest seria un element molt secundari, que no vaig estructurar i que, per tant, podria oferir esquerdes» (1988: 7). 10. Des de la infantesa, l’autor ja havia manifestat interès pel còmic nord-americà: «En Josep Maria [el seu cosí], essent jo ben petit però ja força bon llegidor, recordo que em va deixar un tebeo creat pel dibuixant i guionista americà Alex Raymond i que es va convertir en el meu personatge preferit, Flash Gordon. Però és que un Nadal que érem a Girona, ja de nit i passejant per la Rambla, l’oncle em va fer triar a una llibreria-quiosc i així vaig aconseguir un almanac potser d’El hombre enmascarado» (2014: 111). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 16
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
17
altre gran dibuixant, Hogarth. En efecte, un baró Zodiac decididament nazi és el dolent de certa obra abans mal coneguda d’aquest artista, exhumada fa pocs anys i editada en diverses llengües, en francès i en castellà, per exemple» (1988: 6).11
5 El somni de Bagdad prové d’un nou encàrrec del grup teatral U de Cuc, que va proposar a Benet la redacció d’una obra ambientada a l’Orient. Escrita entre el maig i el setembre de 1975, la peça va ser estrenada, sota la direcció de Francesc Alborch, al teatre Romea de Barcelona dins el XIX Cicle de Teatre per a nois i noies organitzat per la revista Cavall Fort el 22 de febrer de 1976 i va gaudir d’una bona recepció.12 Va ser publicada el 1977 per Edicions Don Bosco i reeditada, amb alguns canvis, el 1992 per l’Editorial Bruño. L’obra va permetre a Benet, d’una banda, treballar per primera vegada un tema recurrent a la seva producció, l’Orient somiat com a espai d’aventures (present a El manuscrit d’Ali Bei o Descripció d’un paisatge) i, de l’altra, plantejar, des d’una perspectiva crítica, un tema de candent actualitat: l’esclat de la crisi del petroli el 1973 quan l’Organització de Països Exportadors de Petroli en va duplicar els preus dels barrils; un esdeveniment aŀludit a l’inici: «Sembla que Aràbia amaga una riquesa incalculable en petroli. Només se n’ha trobat un pou, però tots els que es descobreixin els explotarem amb els anglesos, gràcies al tractat que van firmar amb el califa de Bagdad» (1992a: 71). La peça retrata el món àrab a través del prisma del cinema nord-americà, en especial el que es mostra a la peŀlícula El lladre de Bagdad, estrenada el 1940: La història d’aventures que en aquest cas vaig voler desenrotllar té lloc en un Orient fabulós, impossible, força semblant, em penso, al que ens van donar a conèixer certa mena de peŀlícules americanes, fa uns anys. És, per descomptat, un Orient fals, però els seus colors estridents, els seus decorats de cartró-pedra, posseïen un encant inoblidable. Es tractaria, doncs, de treballar al teatre la fascinació, a la meva manera de veure perfectament vàlida, que produïa aquell univers fantàstic, però vaig procurar eliminar i fins i tot girar al revés elements que havien de ser inadmissibles per a nosaltres —el racisme, per exemple— i que Hollywood incloïa en els films. Em va semblar que el públic jove ens agrairia aquesta recuperació (1992a: 62).
11. Benet fa referència al còmic Drago y el barón Zodiac. Publicat originàriament per Burne Hogarth a diversos periòdics nord-americans entre 4 de novembre de 1945 i el 10 de novembre de 1946, va ser reeditat el 1973, en castellà, per Pala S. A. 12. Josep A. Vidal considerava que «és un espectacle divertit i molt àgil que no dona descans a l’espectador» i que «podria funcionar perfectament per circuits molt més amplis que els del teatre per a infants» (1976: 31). Una opinió favorable que compartia Xavier Fàbregas des del Diario de Barcelona: «podem qualificar ja com un dels èxits més importants dels cicles de Cavall Fort» (1990: 269). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 17
20/12/22 8:28
18
Josep Camps Arbós
Seguint el treball de Carbonell (1992: 44-48), la lectura d’algunes de les acotacions revela aquesta notòria filiació cinematogràfica: «Música no sé si de la Metro, de la Warner o de la Fox. Trobem vells coneguts: el captaire cec de roba i barba blanquíssima, l’home que s’empassa foc i espases, l’encantador de serpents... Tenderols i parades on es venen terrissa, tapissos perses, fruites de color esmaltat... Estrada per a exhibir-hi esclaus» (1992a: 73). La rapidesa en els canvis d’escena i la multiplicitat d’espais on transcorre l’acció —el despatx del General, la casa d’Omin, el palau del Califa (amb els inevitables balls orientals dels esclaus), l’habitació de la princesa Zulema, la sala de tortura, el desert (cavalcades incloses), l’oasi i la cripta— també són deutors del món del cinema, com els diàlegs, farcits de tòpics sobre l’amor: afirma Stuart que «els vostres ulls en tenen la culpa. Quan m’han mirat, aquesta tarda, he comprès que vós jugaríeu un paper important en la meva vida» (1992a: 94). Fàbregas assenyalava, encertadament, que «enmig d’una història plena d’episodis i baralles, d’amors i odis, Benet i Jornet ha sabut captar i subratllar, subtilment, els trets essencials de la falsificació hollywoodesca» (1990: 269). L’objectiu principal de l’obra no és, com s’esdevenia a Helena a l’illa del baró Zodíac, el didactisme sinó atreure l’espectador a través d’un argument carregat d’una acció vertiginosa, «per damunt de qualsevol altra consideració, el que jo buscava era, simplement, el plaer dels espectadors» (1992a: 67). És ben cert que els elements crítics i de denúncia són presents a la trama, però resten difuminats davant les peripècies dels personatges a la recerca d’una diadema sagrada. Defugint l’esquematisme, el protagonista d’El somni de Bagdad, el capità anglès Stuart, anirà duent a terme una sèrie de descobriments que el duran a superar l’idealisme ingenu amb què és presentat: és un mestís, fill de pare anglès i mare àrab (una altra picada d’ull al Saïd guimeranià), que, després de ser utilitzat pels poders fàctics, s’adonarà que la seva nació veritable és Aràbia i no aquella Anglaterra que el manipula. Hi ajudarà el desengany amorós amb la princesa Zulema, alhora que descobrirà el veritable amor en Aixa, una esclava a punt de ser venuda en una subhasta. Un heroi que a l’inici sembla un estereotip i que s’humanitza a mesura que perd la seva innocència. Una complexitat que no tenen els altres personatges masculins: alguns, perquè són creats des de patrons maniqueistes com el Califa, un home sense escrúpols, capaç de fer el que sigui per a obtenir poder i riqueses, o el Coronel, el representant del colonialisme imperialista, que fa servir com a arma la diplomàcia i menysprea Stuart pel seu mestissatge; d’altres, com Omin i l’Intendent, perquè el seu paper es limita a ajudar, respectivament, els bons i els dolents. Un últim component a destacar de l’obra és la ironia, que es reflecteix en algunes de les acotacions: «Però, ves per on, Omin no havia mort encara, i ha recobrat el coneixement. També, ves per on, prop seu hi ha la pistola del General, i ell, amb esforç, l’agafa» (1992a: 127). I que esclata a l’escena final, en què, a la manera dels melodrames romàntics més tronats, es van acumulant els morts al mateix temps que es fa evident l’ambició desmesurada d’alguns personatges. Tot plegat, com bé indica Carbonell, l’autor pretén «fer-nos passar una bona estona amb una escenografia i uns herois de cartró-pedra, sense deixar d’insinuar alguns elements inquietants que pertanyen al món de les seves obsessions i de la seva visió de la realitat» (1992a: 61). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 18
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
19
6 El tresor del pirata Negre, escrita entre el febrer i l’abril de 1982, és fruit de l’encàrrec de Teresa Mañà d’incloure una peça teatral a Al peu de la lletra, un llibre de text de l’editorial Onda dedicat a l’ensenyament de la llengua catalana per a alumnes de setè d’Educació General Bàsica. Va ser reeditada el 1992 per l’Editorial Millà amb algunes esmenes. L’encàrrec tenia unes premisses que exposa Benet a la nota introductòria: El material escrit havia de distribuir-se en sis blocs. Per la resta, llibertat absoluta. Ara, estava previst que aquest fora una comèdia destinada més a ser llegida que no a ser mirada ni escoltada. Potser per això em vaig trobar rumiant-la en termes vagament noveŀlístics. Si puc considerar Supertot, per entendre’ns com un tebeo, i El somni de Bagdad com una peŀlícula, El tresor del pirata Negre conté, almenys m’ho sembla, l’estructura d’una noveŀla. (1992b: 6).
A l’esmentada nota Benet també justifica els set anys transcorreguts entre la redacció de la peça i la d’Helena a l’illa del baró Zodiac i El somni de Bagdad: les propostes rebudes demanaven que insistís «pel mateix camí. Però no acabava de decidir-me. Repetir una fórmula que, et sembla, has arribat més o menys a controlar no té tant d’interès com arriscar-te i potser ensopegar per camins nous que encara no has fressat o que se’t resisteixen» (1992b: 5). El tresor del pirata Negre no va trepitjar els escenaris fins al juny del 2004, quan es va representar als Lluïsos de Gràcia dirigida per Laia Ferragut i Sergi Fernández. Amb el precedent de l’episodi «Pirates a la mar salada», de Taller de fantasia, l’obra es divideix en sis escenes que apleguen bona part dels clixés de les ficcions relacionades amb el món dels pirates seguint els models noveŀlescos i cinematogràfics. En primer lloc, les descripcions estereotipades com la del grup de pirates encapçalats per Borni: «Tenen un aspecte temible, van tatuats, porten arracades i criden com a ximples. Enmig d’ells apareix el seu cap, amb una cicatriu que li parteix la cara i un ull tapat» (1992b: 17). La presència d’una illa tropical, l’Illa Roja, que oculta el tresor del pirata Negre a que aŀludeix el títol, és un altre dels motius recurrents en aquesta temàtica, com també ho és la descoberta de la identitat secreta d’un personatge important de la trama: en efecte, al final de l’obra ens assabentem que el paternal oncle Bernat havia estat en la seva joventut el pirata Negre. O el maniqueisme entre el protagonista i el seu antagonista: Martí, acusat injustament d’un crim, és el compendi de les virtuts positives (jove, ben plantat, treballador, generós...), mentre que el comte Onofre, el culpable de l’assassinat, és el malvat que la funció necessita. Per últim, la importància que s’atorga, enmig del constant transcórrer dels fets, a l’amor entès com una passió: Martí s’enamora de Beatriu, la promesa d’Onofre; l’atracció entre els dos joves s’evidencia des del primer moment i culmina amb el previsible happy end. Enmig de l’ús que fa Benet d’aquests tòpics, que són els que coneix el públic infantil, hi introdueix elements que ens remeten, novament, a Taller de fantasia: l’escena quarta, «L’altar dels sacrificis», presenta reminiscències dels episodis «Una caverna molt prehistòrica» i «El robí del temple indi», ja alguns dels personatges que hi apareixen són víctimes de la seva cobdícia en intentar apropiar-se d’un ídol revestit de pedres precioses; altrament, la peça es tanca amb una lliçó moral ben explícita: «La Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 19
20/12/22 8:28
20
Josep Camps Arbós
rondalla ja s’acaba, / no és pas gaire original: / sembla que els bons van a perdre / i guanyen sempre al final» (1992b: 53). La voluntat per part de l’autor de no endinsar-se a fons en el terreny de la paròdia fa que l’humor, tan present en altres peces seves per a infants i joves, aparegui a l’obra en comptagotes: només a les rèpliques del personatge de Sebastiana, la dida de Beatriu, i a algunes acotacions: «Guàrdies, mariners, forçats, indígenes i, Déu meu, Senyor!, encara més gent» (1992b: 7). Un darrer apunt. En el pròleg Benet qualificava El tresor del pirata Negre de «noveŀla sintetitzada i reelaborada, òbviament, en termes plenament teatrals» (1992b: 6). És ben cert. Si cerquem possibles fonts per a la peça podríem esmentar títols representatius de les noveŀles de pirates des de la pionera L’illa del tresor (1883), de Robert Louis Stevenson, tot passant per El corsari Negre (1898), d’Emilio Salgari o El capità Blood (1922), de Rafael Sabatini —duta a la pantalla, amb gran èxit, el 1935, i protagonitzada per Errol Flynn.
7 Carlota i la dona de neu respon al propòsit de Benet d’explicar una història a la seva filla Carlota en què ella en fos la protagonista: «Per això m’ha semblat que havia de fer-te el regal que tens a les mans: el treball que més estimo dedicat directament a la persona que més estimo, una peça de teatre per a la meva filla» (1992c: 101). Va ser escrita entre 1990 i 1991 i no ha estat encara, sorprenentment, representada. Va ser publicada el 1992 per Edelvives i reeditada el 1998 per la mateixa editorial. A la carta adreçada a la seva filla amb què tanca la peça, l’autor exposa els tres motius d’haver-la redactat: «la passió per escriure teatre», «l’afecte per una llengua negada i menyspreada, l’única que podem anomenar teva i meva, la catalana» i «l’obsessió pel temps que passa, que espanta primer una mica, però que no m’ha de fer por, no t’ha de fer por, no us ha de fer por, perquè si el seu pas ho gasta tot, i en especial les vides, també acaba explicant-ho tot, asserenant-ho tot, justificant-hi tot» (1992c: 102). I també els referents literaris de què s’ha servit: Una peça que s’inspira, a vegades força allunyadament, en algunes de les històries contingudes dins un llibre de contes d’Andersen, aquella edició famosa, després ho he sabut, que va iŀlustrar Arthur Rackhan. Va ser a Gironella, la vila que m’esperava quasi cada estiu, de petit i d’adolescent, a casa dels tiets Ramon i Rosa, on vaig trobar el volum meravellós, un dels primers que vaig llegir en català —com vaig poder, perquè els admirats traductors, Josep Carner i Marià Manent, no tenien ni punyetera idea del registre de llenguatge que convé a un llibre per a infants. Recordo la melangia que em va deixar la lectura de La reina de la neu, la sensació que el temps s’escolaria, que s’estava escolant, i que en un buf ho transformaria tot (1992c: 101-102).13
13. Sobre les lectures efectuades durant aquestes estades estiuenques, Benet afirmava que «tan sols a Gironella, a la biblioteca d’uns tiets, entrellucava horitzons literaris diferents» (2010: 216). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 20
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
21
L’obra ens explica el recorregut iniciàtic de Carlota, una nena que busca el seu amic Joan que ha estat segrestat per la dona de neu. Per a retrobar-lo, haurà de superar una sèrie de proves en què regalarà tot el que porta i la faran madurar: els diners, el menjar, el vestit i la pròpia pell, que simbolitzen, respectivament, els valors de la fidelitat, la generositat, l’amistat i el sacrifici. Al final de la peça Carlota s’acaba preguntant: «M’estic fent gran. Quan seré gran també podré viure aventures meravelloses? El papa diu que sí. Segur que sí. El papa no és gaire mentider» (1992c: 98). Com bé apunta Carles Batlle, «sembla que Benet no enganya la seva filla. Ell s’ha fet gran i encara pot viure aventures meravelloses. Les pot viure en la pròpia bombolla de ficció, el seu teatre» (2001: 103). La història finalitza en el mateix indret en què havia començat: uns «patis interiors als darreres d’una illa de cases, als barris populars de la ciutat, amb terrats mediterranis que fan d’horitzó. Galeries, finestres, canonades, antenes, ferros i fils d’estendre roba» (1992c: 9). Un escenari que ens remet al de la primera peça que Benet estrenà, Una vella, coneguda olor, amb què va obtenir el premi Josep Maria de Sagarra el 1963, i que després retrobarem a Berenàveu a les fosques i a Olors (1998-2000). No és sobrer recordar que l’autor va néixer al número 12, 3r, 2a, de la barcelonina Ronda de Sant Antoni. Després de llegir l’obra, no queda clar si la història de Carlota és viscuda o imaginada. Hi ha detalls que ens fan sospitar que no ha succeït realment: a l’inici explica al seu amic que «viurem una història com la que m’explicava el papa quan era petita (1992c: 11); més endavant la mare —que apareix transformada en un personatge del relat— pregunta a la seva filla si encara està jugant i li aconsella que «és hora d’anar plegant les joguines» (1992c: 77); al final és Joan qui proposa a Carlota que «la pròxima aventura serà meva i jo et salvaré a tu. Figurarà que t’agafen els dolents altra vegada i que jo era un soldat» (1992c: 93). L’escenografia proposada reforça aquesta ambigüitat: Demano, per a la primera i darrera escenes, una escenografia de cert realisme potser estilitzat. A la resta de l’obra hi haurà mes simplificació i, alhora, més fantasia en els ambients suggerits. [...] Potser algú entendrà en llegir la peça que m’estic atrevint a pretendre certa diferenciació entre la possible vigília i el possible somni, entre el món immediat i el món imaginat (1992c: 99).
Com exposava Benet, l’argument de Carlota i la dona de neu és deutor de les rondalles d’Andersen traduïdes per Carner i Manent el 1933. Els nens que protagonitzen «La Reina de la Neu», Key i Gerda, s’assemblen a Joan i Carlota, ja que viuen en una gran ciutat i són veïns: No eren pas germà i germana, però tots dos s’estimaven igual que si ho fossin. Llurs pares vivien costat per costat, en unes golfes, allà on la teulada d’una casa s’ajuntava amb la del veí, i només una ampla canal els separava. A cada casa hi havia una finestreta. Només s’havia de travessar la canal per anar d’una finestra a l’altra (Andersen 2015: 45).
La història que narra Andersen és, però, ben distinta de la que presenta Benet: des del motiu pel qual queda encisat Key (un bocí de gel a l’ull i al cor), les aventures que passa Gerda (una vella l’encanta perquè es quedi com a criada i oblidi Key, es fa amiga d’una Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 21
20/12/22 8:28
22
Josep Camps Arbós
petita lladregota...) o la solució del conflicte (les llàgrimes que vessa l’heroïna sobre el pit de Key li penetren el cor i fonen el tros de gel). Hi ha, tanmateix, altres rondalles d’Andersen presents en el llibre de 1933 i que incorpora Benet a la trama de Carlota i la dona de neu, seguint la tècnica de l’«amanida de rondalles», on «els personatges de rondalles diferents conviuen de manera fantàstica», que va exposar Gianni Rodari el 1973 a la cèlebre Gramàtica de la fantasia (1987: 64-65): «La muntanyola dels elfs», «El vestit nou de l’emperador», «La donzelleta del mar» i «La noieta dels llumins».
8 El lapse de temps transcorregut entre l’escriptura (juliol i l’agost de 2004), la publicació (novembre de 2004) i l’estrena (el 21 de desembre del mateix any a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya) de La Ventafocs. Potser sí, potser no, és breu. L’obra era un encàrrec de la companyia Teatre Nu; adreçada al públic infantil, havia de ser muntada com a teatre de titelles, que interactuarien amb els actors. Benet hi va adaptar el conte popular de Charles Perrault que dona nom al títol i, creant una nova «amanida de rondalles», el fusionà amb un altre del mateix autor, «Pell d’ase». Amb tota seguretat La Ventafocs. Potser sí, potser no és la peça més paròdica de la producció de Benet per a infants. Si bé no creiem que hi hagi una intenció destructiva cap al mite de la Ventafocs, és ben cert que l’autor en parodia la versió més coneguda: la de Perrault i divulgada a través del cinema per Walt Disney, l’única «exenta de los elementos crueles y la única que establece la retirada obligatoria del baile a les 12 de la noche, el hada madrina y el zapato de cristal» (Lluch 2003: 108). No en va és aquesta versió la que ha calat en l’imaginari popular fins al punt que ha substituït les altres existents. Encara que l’autor manté a l’obra alguns dels episodis habituals de la rondalla (el ball que dona el Príncep per triar muller, la pèrdua de la sabatilla de vidre), que permeten que el públic, sobretot l’infantil, la reconegui, i que incardina hàbilment amb episodis extrets de «Pell d’ase» (el desig del pare de casar-se amb la seva filla perquè li recorda la difunta esposa, la pell de l’animal que amaga la identitat de la protagonista), la paròdia es percep des de l’inici: des del títol (que posa en dubte la mateixa història), tot passant per la construcció de l’argument amb escenes com el trencament de la sabatilla de vidre per culpa de la baralla entre les germanes (no germanastres) de la protagonista o la definició d’alguns personatges (el Comte o el Príncep, ben lluny de la noblesa idealitzada que els pressuposa la tradició), fins a l’ús constant de la ironia: «Poncellina se n’ha anat fastiguejada només de pensar que haurà d’aguantar les seves germanes. Troba que són unes bledes. Té raó: són unes bledes» (2004: 31) que, en alguns passatges, deriva cap a un humor escatològic: «Tens la panxa molt plena, ase del meu cor? Si te’n venen ganes, no te n’estiguis, caga! Caga de gust i tant com vulguis, amor del teu amo! Caga, no facis cas del distingit públic! Caga i que es morin d’enveja!» (2004: 23). La desmitificació culmina amb el personatge de la Ventafocs: lluny de la versió edulcorada i innocent difosa per Disney, Benet crea una protagonista rebel, valenta, enginyosa i, sobretot, gens submisa a acceptar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 22
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
23
els abusos paternals de què és objecte. Ja ho anuncia el Titellaire, que és qui explica la història, quan s’adreça per primera vegada al públic: «Vosaltres us penseu que coneixeu la història de la Ventafocs, però jo no n’estic tan segur. La història de la Ventafocs va passar fa tant, tant de temps, que n’hi ha que l’expliquen d’una manera i n’hi ha que l’expliquen d’una altra. Aquesta és la nostra Ventafocs. Potser sí, potser no» (2004: 21). Esteve Miralles, en el pròleg a La Ventafocs. Potser sí, potser no, indica les dues fonts de què s’ha servit l’autor per a escriure-la: «la pròpia memòria familiar i les versions de noves aventures recollides en la Rondallística de Joan Amades» (2004: 10). De la versió del folklorista barceloní, que també és deutora de «Pell d’ase», n’aprofita l’episodi en què el Príncep la identifica perquè, a dins del brou que li serveix, hi ha l’anell que li havia regalat (Amades 1950: 16-17); aliment que Benet converteix en una coca de recapte. Pel que fa al nom de la protagonista, a manera d’homenatge i, tal vegada, com a reconeixement d’una tradició en què l’autor, tot i la paròdia, vol inserir-hi la peça, procedeix de l’obra teatral La Ventafocs, de Josep M. Folch i Torres, estrenada el 1920, i que va difondre la rondalla entre el públic català al llarg del segle passat. Ara bé, si el propòsit de la peça de Folch i Torres era el de cristianitzar el món del fantàstic i, per aquest motiu, substitueix la Fada per la velleta Maria que, pel nom i certes aŀlusions, suggereix a l’espectador la imatge de la Mare de Déu (Pérez Vallverdú 2010: 102-105), el de Benet no és el didactisme i la moralitat, sinó el de portar el mite «al territori de la comèdia clàssica» (Miralles 2004: 11).
9 Escrit de manera intermitent entre 1970 i 2004, el teatre infantil i juvenil de Josep M. Benet i Jornet presenta encara una notable vigència. Ho és pels temes que hi planteja: la denúncia a una societat que presenta entre els seus «valors» l’autoritarisme, el menyspreu cap als altres, la injustícia o el consumisme desaforat; però també per la presència d’uns personatges que, com els espectadors a qui s’adreça, experimenten el trànsit —inevitable— cap a la maduresa. És ben cert que no totes les peces de l’autor han suportat amb igual fortuna el pas del temps: alguns dels tòpics de què se serveix —degudament capgirats, això sí— per a expressar aquesta crítica del món real des d’una òptica progressista han esdevingut anacrònics, com, per exemple, la visió del colonialisme a Taller de fantasia amb els exploradors a dins d’una olla, a punt de ser menjats, envoltats per un grup indígenes que ballen; tampoc hi ajuden aspectes constitutius tan diversos com el didactisme excessivament subratllat a Helena a l’illa del baró Zodiac, la visió d’un món àrab passada pel sedàs d’un cinema que diu ben poca cosa al públic del segle xxi a El somni de Bagdad, o l’excessiva narrativització i fidelitat a uns tòpics que llastren la història a El tresor del pirata Negre. En canvi, creiem que han resistit millor l’embat dels anys Carlota i la dona de neu, gràcies a la inserció de diverses rondalles d’Andersen en una trama que juga amb l’ambigua frontera entre la realitat i la fantasia; i, especialment, les dues peces en què es parodien, de manera explícita, dos dels mites de la iconografia Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 23
20/12/22 8:28
24
Josep Camps Arbós
infantil i juvenil: a La Ventafocs. Potser sí, potser no, l’autor capgira la imatge tradicional del conegut personatge per a vehicular-hi una crítica gens amable a l’autoritarisme paternal i una defensa de la llibertat de l’individu; altrament, a Supertot, la versió caricaturesca dels coneguts superherois que la protagonitza ens acosta a un discurs d’estricta actualitat, com ja ho era el 1972, que acusa una societat envilida que ha normalitzat tant l’especulació urbanística com la publicitat alienadora. Comptat i debatut, un teatre que no es limita al pur moralisme alliçonador i a la pretensió de fer passar una estona entretinguda, trets habituals en bona part de les produccions adreçades a infants i joves, i que té en la capacitat d’interpeŀlar els espectadors —de totes les edats— sobre qüestions encara candents i, malauradament, no resoltes, un dels seus innegables mèrits.
BIBLIOGRAFIA Amades, Joan (1950): Rondallística. Barcelona: Selecta. Andersen, Hans Christian (2015): Rondalles, versió catalana de Josep Carner i Marià Manent. Barcelona: Joventut. Baget Herms, Josep M. (1975): «Una aventura de Supertot», Canigó, 420, p. 16. Batlle, Carles (2001): «El darrer teatre de Benet i Jornet: un cicle», dins D. A.: Josep M. Benet i Jornet i la fidelitat al teatre de text. Barcelona: Departament de Filologia Catalana. Secció de Literatura de la Universitat de Barcelona / Eumo Editorial, p. 93119. Benet i Jornet, Josep M. (1976): Taller de fantasia. Supertot. Barcelona: Edicions 62. Benet i Jornet, Josep M. (1988): Helena a l’illa del baró Zodiac. Barcelona: Millà. Benet i Jornet, Josep M. (1992a): El somni de Bagdad. Barcelona: Bruño. Benet i Jornet, Josep M. (1992b): El tresor del pirata negre. Barcelona: Millà. Benet i Jornet, Josep M. (1992c): Carlota i la dona de neu. Barcelona: Edelvives. Benet i Jornet, Josep M. (2004): La Ventafocs. Potser sí, potser no. Barcelona: Proa. Benet i Jornet, Josep M. (2010): Material d’enderroc. Barcelona: Edicions 62. Benet i Jornet, Josep M. (2014): La catàstrofe de ser un nen. Barcelona: Ara Llibres. Benet i Jornet, Josep M. / Formosa, Feliu (2020): Tots aquests anys. Epistolari (19721980). Valls: Cossetània / Quaderns de la Font del Cargol. Broch, Alex (1974): «Supetot, una actuació fallida», Canigó, 373, p. 17. Carbó, Joaquim (1975): El teatre de “Cavall Fort”. Barcelona: Institut del Teatre. Carbonell, Antoni (1992): «Introducció», dins Benet i Jornet, Josep M.: El somni de Bagdad. Barcelona: Bruño, p. 7-64. Fàbregas, Xavier (1975): «Individu i societat dins el teatre de Josep M. Benet i Jornet», Serra d’Or, 193, p. 53-57. Fàbregas, Xavier (1987): Teatre en viu (1969-1972). Barcelona: Institut del Teatre. Fàbregas, Xavier (1990): Teatre en viu (1973-1976). Barcelona: Institut del Teatre. Foguet i Boreu, Francesc (2020): «Josep M. Benet i Jornet, una dramatúrgia en recerca constant», Serra d’Or, 730, p. 41-44. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 24
20/12/22 8:28
Aproximació al teatre infantIL i Juvenil de Josep M. Benet i Jornet
25
Gallén, Enric (2006): «Notícia del teatre de Josep M. Benet i Jornet», dins Camps, Christian (coord.): El teatre de Josep M. Benet i Jornet. Péronnas: Éditions de la Tour Gile, p. 21-37. Gibert, Miquel M. (2001): «Aproximació al primer teatre de Josep M. Benet i Jornet», dins D. A.: Josep M. Benet i Jornet i la fidelitat al teatre de text. Barcelona: Departament de Filologia Catalana, Secció de Literatura de la Universitat de Barcelona / Eumo Editorial, p. 35-73. Lluch, Gemma (2003): Análisis de narrativas infantiles i juveniles. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha. Lluch, Gemma (2008): «De la ironia impossible a la imprescindible paròdia», dins Carbó, Ferran i et al.: El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 93-122. Lluch, Gemma / Valriu, Caterina (2013): La literatura per a infants i joves en català. Alzira: Bromera. Miralles, Esteve (2004): «Pròleg», dins Benet i Jornet, Josep M.: La Ventafocs (Potser sí, potser no). Barcelona: Proa, p. 9-12. Moix, Terenci (1968): Los “cómics”. Arte para el consumo y formas pop. Barcelona: Llibres de Sinera. Molins, Manuel (2008): «El bosc fragmentat i líquid», dins D. A.: Dramatúrgia al País de les Meravelles?. Lleida: PUNCTUM & GELCC, p. 43-65. Pérez Vallverdú, Eulàlia (2010): La literatura infantil i juvenil de Josep M. Folch i Torres. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Riba, Cèlia (2009): «Estudi preliminar», dins Benet i Jornet, Josep M.: Taller de fantasia. Supertot. Barcelona: Edicions 62, p. 9-28. Rodari, Gianni (1987): Gramàtica de la fantasia, traducció de Teresa Duran. Barcelona: Aliorna. Rosselló, Ramon X. (2009): «L’anàlisi de textos teatrals per a infants i adolescents», Caplletra, 46, p. 183-206. Sirera, Rodolf (1981): «La revolta de les bruixes imprudents: notes per a una primera lectura del teatre de Josep M. Benet i Jornet», Els Marges, 22/23, p. 122-129. Vidal, Josep A. (1976): «La revisió d’un somni», Canigó, 442, p. 31. Vilà i Folch, Joaquim (1976): «Helena a l’illa del baró Zodiac», Serra d’Or, 196, p. 58. Vilà i Folch, Joaquim (1991): «El teatre didàctic de Benet i Jornet», Avui, 4794, p. 34.
RESUM L’obra infantil i juvenil de Josep M. Benet i Jornet és, probablement, l’aspecte més desatès de l’estudi del seu corpus teatral. Consta de set peces escrites entre 1970 i 2004, simultàniament a les destinades al públic adult, i amb les quals mantenen nombrosos paraŀlelismes, tant temàtics com formals. L’objectiu de l’article és doble: 1) analitzar caEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 25
20/12/22 8:28
26
Josep Camps Arbós
dascuna d’aquestes set peces (contingut, fonts, recepció crítica...) i 2) resseguir-ne els trets comuns (la crítica a la injustícia, el menyspreu cap als altres, la pèrdua de la innocència...) que evidencien la coherència de la proposta de l’autor. Paraules clau: teatre català, teatre infantil, teatre juvenil, Josep M. Benet i Jornet.
ABSTRACT An approach to children’s and junior drama by Josep M. Benet i Jornet Josep M. Benet i Jornet’s work for children and teenagers is probably the most neglected aspect of his theatrical production. It consists of seven pieces written between 1970 and 1974, along with the ones intended for adults, to which they are similar, both thematically and formally. This article has the twofold purpose of (1) analysing each of these seven pieces (content, sources, critical reception, etc.) and (2) establishing what they have in common (criticism of injustice, contempt of others, the loss of innocence, etc.) that provides evidence of the coherence of the author’s aims. Key words: Catalan drama, children’s drama, junior drama, Josep M. Benet i Jornet.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 7-26 DOI: 10.2436/20.2500.01.354
Estudis romanics 45_int.indd 26
20/12/22 8:28
Rebut: 26/VII/2021 Acceptat: 17/IX/2021
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES Francesc Foguet i Boreu Universitat Autònoma de Barcelona
La dramatúrgia catalana contemporània ha tendit a deixar-se vampiritzar pels encisos enlluernadors del món audiovisual i del magma virtual, que en el millor dels supòsits n’han dinamitzat les formes i els llenguatges, però sovint ho han fet a costa d’estandarditzar les obres i buidar-ne l’estètica i els continguts. No és el cas, afortunadament, d’Albert Mestres (Barcelona, 1960), que en la seva obra dramàtica ha optat per essencialitzar la teatralitat, integrar el text en l’espectacle com un element més i convertir el teatre en una experiència escènica, tot eixamplant-ne els límits, amb una permanent indagació estètica i artística d’una gran radicalitat i exigència. De 1993 ençà, amb un total d’una vintena de peces llargues i una desena de curtes, Mestres ha esdevingut un dels dramaturgs més sòlids i originals de l’escena catalana contemporània, tot i situar-se’n ben mirat a les perifèries. Lector voraç i escriptor polièdric, Mestres combina deliberadament en les seves peces teatrals —híbrides des del punt de vista del gènere— referents cultes i populars molt diversos. I també dialoga de manera eclèctica i desinhibida amb les tradicions literàries, artístiques i filosòfiques —d’aquí i d’arreu— d’allò més d’heterogènies. La seva dramatúrgia està minada de referències literàries de tots els temps que teixeixen un ordit —ric, dens, a voltes subliminal i, en tot cas, insòlit en l’escriptura teatral catalana actual— de reescriptures i intertextualitats. Sense fer-ne escarafalls, els seus textos dramàtics fusionen en un tot cançons, música, poesia i narrativitat des d’una voluntat manifesta d’explorar els marges de la teatralitat, bo i rebentant-ne les costures, com també de relativitzar o qüestionar els estrets límits de les disciplines artístiques i dels gèneres literaris per airejar-los o ampliar-los. En publicar la seva primera peça el 1998, La bufa, Mestres (1998: 7) advertia de bon començament que no es tractava d’una obra de teatre ad usum, sinó d’un «material textual per a un espectacle escènic» que, a les mans del coŀlectiu artístic, acabava de prendre forma i sentit. Era tota una declaració de principis. El seu teatre no té la intenció d’explicar una història convencional, sinó que cerca sobretot «compartir una experiència poè tica capaç de provocar l’emoció i alterar el flux vital quotidià» (Mestres 2018: 44). Defensor amb armes i bagatges de la primigènia funció poètica del teatre, Mestres reivindica la importància de la metàfora com a impulsora de significats (en una línia que recorda la «màquina cibernètica» de Roland Barthes) i, d’acord amb els plantejaments del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 27
20/12/22 8:28
28
Francesc Foguet i Boreu
dramaturg belga Paul Willems, es mostra partidari d’un teatre poètic que creï «estats d’emoció» i s’adreci a l’espectador «per mitjans poètics no racionals» (Mestres 2016). Entre els trets distintius de la dramatúrgia de Mestres destaca el deute reconegut envers els clàssics grecollatins —en el marc d’un frondós eclecticisme de lectures de pertot arreu: William Shakespeare, Franz Kafka, Pier Paolo Pasolini, Sylvia Plath i un llarg etcètera— que li serveixen com a esperó i punt de partida per abordar temàtiques contemporànies: les guerres, les violències, les identitats, la condició humana o les patologies del món actual. Amb això no fa res més, en principi, que valer-se de l’«univers poètic» i la «plasticitat» dels mites que, des dels orígens, han estat objecte d’una «reelaboració incessant» (Grimal 2000: 25, 115 i 123). Teatralment, Mestres aprofundeix encara més en el sintetisme de l’escena grega amb una capacitat poètica de quintaessenciar els mites i, doblat de director, amb una acurada disposició musical i plàstica de les escenes. Des de la concepció espectacular del teatre que practica, juga a regna solta amb els elements de la convenció teatral (el personatge, l’espai, la narrativitat), no únicament per indagar sobre els límits de la teatralitat, sinó també per crear d’aquesta manera metàfores i significats nous. Grosso modo, els textos de Mestres que s’inspiren en la rica tradició de la mitologia grecoromana per fer-ne una recreació lliure en clau actual de temàtiques, personatges i motius poden agrupar-se —sense desmerèixer per això les seves confluències— en tres cicles mítics: a) l’homèric, centrat sobretot en La Ilíada i L’Odissea d’Homer, que inclou La bufa (escrita el 1993 [publicada el 1998]), 1714. Homenatge a Sarajevo (2000 [2004]) i Aquiŀles o l’estupor (2010 [2012]); b) el tràgic, que parteix dels tres grans tragediògrafs grecs, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, i que reuneix vuit textos: Dramàtic (1999 [2002]), Temps real (2005 [2007]), Farsa (2005 [2009]), Odola (2006 [2007]), Dos de dos (2007 [2008]), Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust (2008 [2009]), Una història de Catalunya (2010 [2012]) i Confinament (2020, inèdit), i c) l’òrfic, amb Teogonia d’Hesíode i Les metamorfosis d’Ovidi com a referents principals, constituït per dues peces: Contes estigis o el cabaret dels morts —obra mòbil— (1994 [2002]) i Orfeu i Eurídice (2010 [2012]).
CICLE HOMÈRIC Els dos grans monuments de la literatura grega, La Ilíada i L’Odissea, han estat una font d’inspiració fonamental per a la dramatúrgia d’Albert Mestres. D’una manera directa o indirecta, la seva influència es deixa sentir en tot el teatre que beu de la mitologia grega, encara que les tres peces aplegades en aquest cicle en siguin especialment deutores. La bufa és protagonitzada per un Ulisses que, lluny de l’heroisme èpic, és rebaixat a un titella ridícul a mercè d’unes divinitats patètiques i cruels que el fan anar com una baldufa. A despit que no hi faci referència explícita, 1714. Homenatge a Sarajevo té la Guerra de Troia —prototip dels conflictes bèŀlics— com un estimulant substrat mític que inevitablement es projecta en les guerres contemporànies. Aquiŀles o l’estupor paroEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 28
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
29
dia les vicissituds d’aquest colèric heroi aqueu de la Guerra de Troia, víctima coŀlateral de la ira de Zeus. Concebuda com una òpera, La bufa se centra en diversos episodis de l’Ulisses odisseic en el seu entrebancós viatge de retorn a Ítaca: el comiat de Calipso, el malefici de Circe, la davallada a l’infern i la tornada a casa. Fatigat pels anys, Ulisses s’acomiada de Calipso després de tres dècades de córrer món com un «saltamarges». Amb nostàlgia, es plany de les àrdues i duradores aventures bèŀliques (Troia) i sexuals (Circe, Calipso) en què ha esmerçat la vida, i sospira per retrobar Penèlope i el casal d’Ítaca. Abans d’alliberar-se de la dea-maga Circe, passa comptes amb la consciència sobre els desastres i les disbauxes de la guerra, les tribulacions sexuals o la dissort vital. Quan Circe li obre les portes de l’infern, enraona amb els fantasmes de Sòcrates, Anticlea (la seva pròpia mare), Hitler/Reagan i Maria Antonieta, que no semblen amatents —capficats com estan amb les seves cabòries mortals— a respondre els interrogants existencials de l’heroi troià. Entre altres «ombres» —rics o pobres, bons o malvats en vida— també pot albirar Tàntal i Sísif (el seu possible pare), víctimes de la fúria dels déus. Finalment, retornat a Ítaca, Ulisses es troba amb un casal espoliat pels «pretendents» i una Penèlope envellida, grassa i xerraire, i es veu obligat a guardar una cort de porcs als quals bateja amb noms mitològics. Mentre recorda amb melangia Circe i lamenta els anys malaguanyats en el setge sanguinari de Troia, arriba Telègon —fill de Circe i seu— per reclamar-li a vida o mort l’herència amb el propòsit absurd de tornar a fer la guerra. A La bufa, el text és escrit a la manera sincopada i insistent —feta de represes i fugides endavant— de Thomas Bernhard. Està amarat d’intertextos clàssics, sobretot de L’Odissea d’Homer —en la traducció de Carles Riba, sovint citada literalment a manera d’homenatge—, però també d’Ovidi (Les metamorfosis) i Plató (La República, Defensa de Sòcrates, Fedó). I barreja registres més populars (parèmies) o coŀloquials amb passatges lírics d’alenada mítica, cançons de caire brechtià i composicions musicals (cantates) o litúrgiques (salmòdies, lletanies). En una picada d’ullet a les tradicions mítiques de l’orient mitjà, el poema sumeri «Lublul bel nemeqi» (‘Vull lloar el Senyor de la Saviesa’) —conegut com el «Job mesopotàmic»— amenitza el «ritual nigromàntic» que obre les portes de l’Hades. D’altra banda, si la cançó inicial dedicada a la mort de Venus aŀludeix a la fi de l’amor, que Ulisses viu en la seva pròpia pell durant el viatge de tornada, la que clou l’obra, «Cançó de Sarajevo», projecta les guerres mítiques en les barbàries i les injustícies del segle xx, una presa de posició que —amb una virada gradualment més intensa cap a l’escepticisme— singularitza la dramatúrgia mestresiana: Cor No tenim paraules per dir-ho pro es veu a tot arreu on miro. No hi ha música per cantar-ho ni prou pit per empassar-ho. Racisme, massacre, extermini, Santa Intolerància iŀlumini els campions de la justícia, la llibertat i la notícia, les grans idees, la igualtat, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 29
20/12/22 8:28
30
Francesc Foguet i Boreu
les fes i la fraternitat, la pau dels forts i els drets humans, perquè hi ha uns humans més humans i tots els altres que no tant, paladins que fan i desfan, que Santa Intolerància els guiï i ai d’aquell que no se’n refiï, perquè en nom seu mata la fam, règim prescrit, i es crema el camp, munts de cadàvers s’arrengleren, les prostitucions s’apoderen de dones i homes i de nens, i es manté el tràfic amb consens d’armes, persones i aliments, de drogues i medicaments, de diners i d’informacions, en massa es fan violacions, gravades en vídeo i venudes, no n’escapen ni les menudes, grans herois de la veritat que l’ideal han conquistat ells són els flamants inventors de tots els seus ginys destructors, la neteja ètnica i la bomba d’Hiroshima i la trista tomba de Txernòbil, per posar un cas, el napalm, la cambra de gas i de Sibèria i la tortura, i l’almoina de la gent pura als que han prèviament despullat, el dèbil, el lleig i el tarat, els emprenyadors concentrats en cents de camps de refugiats, que Santa Intolerància els guiï i ai d’aquell que no se’n refiï, que qui es defensa és terrorista i qui es sotmet, el conformista, és el bon ciutadà demòcrata, fidelíssim gos de l’autòcrata, és en potència el bon turista i és el perfecte consumista que unta la roda del Nou Ordre, que una sola veu dona l’ordre, només val la llei del petroli autoritzant a tot espoli, compta aquí l’interès compost, que és qui té la clau del rebost. No tenim paraules per dir-ho Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 30
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
31
pro es veu a tot arreu on miro. No hi ha música per cantar-ho ni prou pit per empassar-ho. (Mestres 1998: 106-107)
Els horrors de la guerra que expressa Ulisses i el seu caràcter intemporal tenen un ressò evident a 1714. Homenatge a Sarajevo, una obra també en format d’òpera que neix de l’impacte de la Guerra dels Balcans. Com avança el títol, Mestres posa en relació el Setge de Barcelona (1713-1714) durant la Guerra de Successió amb el Setge de Sarajevo (1992-1996) durant la Guerra de Bòsnia, a fi de mostrar la barbàrie, el caos i les contradiccions de totes les guerres: bombardeigs, assassinats, violacions, judicis sumaríssims, prostitució, etcètera. A més d’altres referents filosòfics —Jean-Jacques Rousseau, Cesare Beccaria— o literaris —Ruzante, Shakespeare, Plath, Mahmud Darwis— més o menys explícits, dos dels més destacats són les tragèdies Les suplicants, de la qual és deutora l’escena de la violació, i Els perses d’Èsquil, en la qual s’evoquen els desastres de la guerra, que deixa mort i desolació entre els més vulnerables. En l’escena final, el Marquès de Sade s’acara amb Les Fúries —divinitats del món infernal que adverteixen als humans de la seva condició perible— en uns termes extrets del monòleg final de Faust de Goethe: Marquès de Sade: El pensament d’aquella hora fatal, de la certesa de la mort, m’abat. De la divina essència exiliat, pogués del somni no despertar mai. Velles [les Fúries]: Les glòries humanes més grans l’espai les dilueix, i cauen sota terra al nostre atac negrevestit, desferra als ritmes malignes del nostre peu. La vida no val res, tothom és reu. Marquès de Sade: Passa el somni de pressa. Així és la vida. Velles: Els núvols llisquen per la volta ordida, s’apaguen els astres, d’un llunyà port, d’allà molt lluny, ve la germana Mort. (Mestres 2004: 93)
Estructurada en escenes independents, amb formats i tons dispars que configuren una mena de trencadís, 1714. Homenatge a Sarajevo està ideada per representar-se à grand spectacle: «en un circ romà, amb espectadors a les grades o a l’arena a pròpia voluntat, on accions de guerra i d’assetjament amb homes, cavalls, elefants, vaixells, submarins, tancs, globus, avions i naus espacials han de conduir el fil i cimentar els diferents episodis» (Mestres 2004: 13). Les escenes són protagonitzades per personatges molt diversos, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 31
20/12/22 8:28
32
Francesc Foguet i Boreu
s’ambienten també en llocs i moments de la història diferents, i aŀludeixen no tan sols a les guerres que s’insinuen en el títol, sinó també a altres, com ara l’interminable conflicte palestinoisraelí, i a genocidis comesos amb la connivència de les «forces de la pau» o les «ongs», de manera que fa l’efecte que «el món ha viscut immers en una guerra perenne i que l’instint sàdic ha governat sempre les relacions entre els homes» (Santamaria 2007: 203). En conjunt, mostren les conseqüències tràgiques de les guerres, en què es barregen el grotesc, la violència i la mort en un totum revolutum satíric i antièpic, a través d’una gran varietat de llenguatges i estètiques: de l’acció coral tràgica al duet còmic entre robrenyenc i apallassat, tot passant pels diàlegs entre adversaris, converses amb la participació de Rousseau i Beccaria, Sade i Plath; i de la cançó popular a l’intimisme líric, sense oblidar el llenguatge coŀloquial o la comicitat shakespeariana, entre d’altres. La mitologia grega torna a ser central en Aquiŀles o l’estupor, un «ballet dramàtic» —resultant d’una nova fusió de gèneres— que s’inspira en La Ilíada i L’Odissea, i El Prometeu encadenat d’Èsquil. Després que Prometeu s’adreci al pare dels mortals i dels déus per proposar-li un pacte que eviti l’acompliment de la maledicció de Cronos, es parodien amb un punt de sarcasme diversos episodis de la vida mítica d’Aquiŀles: des de la infantesa, quan la seva mare Tetis li profetitza la vida curta, fins a la mort a Troia, per intersecció d’Apoŀlo. Si en un «no lloc» es troben Aquiŀles i Helena, dos dels grans protagonistes de La Ilíada, i es declaren paradoxalment un amor impossible «en aquesta vida» (que tanmateix la ficció fa viable), al final, una vegada l’heroi ja és mort, la mateixa Helena s’endú de bracet Aquiŀles de l’escenari (Mestres 2012: 60-61), de manera que es trasbalsen del tot els fonaments del mite. Bo i posant en pràctica la integració de ballet i drama, Aquiŀles o l’estupor distingeix els personatges «dramàtics» dels «coreogràfics»; entre els primers destaca el Narrador/a, que a manera de cor comenta cada coreografia, relliga la sintaxi i la semàntica de les escenes i les emmarca en les coordenades de la mitologia clàssica. En la paròdia dels mites i els herois, Mestres es permet la llicència d’interpretar-los a son lloure amb una rebaixa de l’èpica heroica i una hiperbolització del contingut sexual, dues manipulacions que creen un efecte de ridiculització còmica. Això no obstant, tampoc no renuncia al lirisme dels episodis més tràgics, com la mort d’Hèctor a mans d’Aquiŀles o —amb ressons d’Aquiŀles o l’impossible de Llorenç Villalonga i d’Errata de George Steiner— el prec de Príam perquè li retorni la despulla del fill. Els registres formals també són variats. Així, Prometeu aboca un monòleg escatològic en un argot que s’assembla al de Mac a L’òpera dels tres rals de Bertolt Brecht, mentre que Aquiŀles parla successivament com un noi ingenu, un adolescent desenfadat i un heroi existencialista, dolgut per la mort de Pàtrocle.
CICLE TRÀGIC Els tràgics grecs han estat per a Albert Mestres una altra de les fonts inspiradores de la seva dramatúrgia, segurament una de les més fecundes. Des de Prometeu (Dramàtic) fins a Filoctetes (Confinament), tot passant per Electra (Temps real), Ifigènia (Farsa), Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 32
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
33
Antígona (Odola), Helena (Dos de dos), Àiax (Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust) i Èdip (Una història de Catalunya), els herois i les heroïnes de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tan fèrtils d’estrats simbòlics, literaris i artístics, són transferits a la contemporaneïtat —amb un procediment intencional de distorsió irònica i de vegades paròdica— per tractar sobre temàtiques actuals. No són, les vuit peces d’aquest cicle, adaptacions de les tragèdies, ni de bon tros, sinó relectures i recreacions originals que doten d’una semàntica i un simbolisme nous els mites de partida. A Dramàtic, Mestres converteix El Prometeu encadenat d’Èsquil en un personatge femení, (Prome)Tea, que encarna el dolor de les dones a causa de la tirania masclista. Condicionada pel passat, en el seu cas com a víctima d’un incest, Tea assumeix les tres edats de la dona: la joventut (TeaA), la maduresa (TeaB) i la vellesa (TeaC), talment com Les edats i la mort (1539) de Hans Baldung o Les tres edats (1905) de Gustav Klimt. En un monòleg bernhardià, revelador d’un pensament obsessiu i angoixat, TeaA, TeaB i TeaC destrenen alternadament la vida d’una mateixa dona en els moments vitals més importants, superposats «en un temps dramàtic únic» (Coca 2002: 54). Aquestes tres edats vitals s’associen de manera ineluctable al dolor: el sexe, en la joventut; la maternitat, en la maduresa; la solitud, en la vellesa. En les etapes decisives de la seva condició civil de dona (filla, esposa/mare i àvia), Tea pateix la violència física i psíquica dels homes (pare, marit i fill) en el context d’una societat «de retrògrades masclistes carpetovetònics» (Mestres 2002: 31). En el rerefons, el desengany del sexe, la depressió de la maduresa o la solitud neuròtica de la vellesa tenen l’origen en el trauma viscut i les conseqüències que se’n deriven a causa de l’abús sexual perpetrat en el nucli familiar: TeaB Jo jugava a la meva habitació Marieta Marieta de l’ull viu i entra el pare conillets conillets a amagar a amagar que la llebre és a caçar em sents Pere? es descorda la bragueta i treu la obre la boca nena menja nena obeeixo Pere empasso la llet i això anys i panys sí de tant en tant fins que vaig ser més gran i llavors un dia o sigui vivíem a ciutat i només anàvem al poble a l’estiu vull dir el pare era l’únic era un matí d’aquells enlluernadors o sigui jo estava convalescent d’una grip o sigui ve el pare i entra a la i llavors m’incorporo i obro la no nena ajeu-te nena Pere el llapis treu-te les calcetes nena i llavors treu la i me la i em fa un mal que em moro un mal horrorós Pere em va fer mal vaig a la obro amb vergonya i culpa i por i tot tot el nit una nit més un ocell gris un pardal? (Mestres 2002: 55)
Així com Prometeu pateix la violència divina per haver atorgat el coneixement i les arts als humans; és objecte d’un càstig atroç que condiciona la seva vida, i es rebeŀla obertament contra la tirania implacable de Zeus, Prometea és víctima de l’opressió dels homes; viu traumatitzada per l’abús sexual patern i les relacions frustrades amb el marit i el fill, i denuncia el sistema patriarcal que encara domina la societat coetània. Tant Prometeu com Prometea coincideixen també en la dificultat que tenen de parlar d’un passat dolorós que els ha abocat a un present fatídic —d’aquí ve el flux compulsiu en la seva manera d’expressar-se de Tea. Escènicament, Dramàtic duu al límit les possibilitats de la teatralitat amb una escriptura que unifica les intervencions de les actrius, les acotacions i els pensaments dels personatges en un tour de force interpretatiu que reclama un ritme Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 33
20/12/22 8:28
34
Francesc Foguet i Boreu
cronomètric i in crescendo. Com en altres textos de Mestres, manté també les cançons que graduen l’obra i que fan referència a un univers semàntic de dolor i desengany, i més en concret a l’original esquilià («Cançó de Prometea», «Cançó d’Io»). Recreació de L’Orestea d’Èsquil, amb la superposició d’Electra de Sòfocles i de les versions posteriors d’aquesta tragèdia (sobretot Pasolini), Temps real es focalitza en Agamèmnon i Clitemnestra, que converteix en una parella actual, Nonet i Clita, erosionada per una creixent violència domèstica. La mort de la seva filla Gènia (Ifigènia) i la relació adúltera de Clita amb Gisto (Egist) agreugen encara més l’espiral d’agressions, vexacions i insults entre el matrimoni, que afecten també els altres dos fills, Uri (Orestes) i Eli (Electra). Assassinat Nonet, Gisto usurpa el lloc del marit a la llar i instaura una situació bis, marcada de nou per la violència que exerceix sobre Clita i els seus fills. A partir d’aquest esquelet argumental, en què els hipocorístics remeten als personatges clàssics, s’hi ofereixen variacions significatives —com passa de fet en les llegendes de la mitologia d’origen, repletes d’innovacions, variants i contradiccions— que amplien les possibilitats d’interpretar la història de maneres diferents, sobretot en relació amb la pràctica indiscriminada, inhumana, de la violència entre els personatges. Amb la irrupció final de les Erínies, manllevada de la traducció de Carles Riba de Les Coèfores (Tomàs 2017: 285), i que rebla la «Cançó d’Orestes», s’apunta la idea del remordiment sense remissió que recau sobre Uri i Eli pel matricidi comès. Tanmateix, en contrast amb L’Orestea, com fa notar Alba Tomàs (2018): «aquí no hi ha cap final conciliador ni cap déu que sancioni o justifiqui d’alguna manera els crims comesos». Cantada per l’Actor, la «Cançó d’Orestes» explicita clarament el lligam amb el mite tràgic grec: Fins la mare ha de pagar. Pot un fill matar la mare? Tallar-li el coll em perdrà, la sang materna surt cara. Agamenó tot sagnava, Clitemnestra tria gram, Egist que li va al darrere i amb el tripi tripi tram. Mira-les com formiguegen dels ulls gotegen sang fosca, són elles que em persegueixen, les Erínies de veu llosca. Agamenó tot sagnava, Clitemnestra tria gram, Egist que li va al darrere i amb el tripi tripi tram. (Mestres 2007: 174)
L’acció de Temps real avança amb escenes que es reiteren en cada acte amb repeticions, ampliacions i canvis, determinants per modificar-ne el sentit, en una estructura temporal circular molt ben delimitada que, com apuntava Oriol Izquierdo (2007: 18), s’assembla a les variacions musicals o les descomposicions cubistes. A diferència del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 34
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
35
xuclador de violència en què està atrapada la resta de personatges, el de l’Actor marca el «temps real» de la representació, travessant l’escena en diagonal segons el sentit de les agulles del rellotge. Pel que fa a l’espai escènic, la distribució en quatre cuines simètriques comunicades per portes, en què tenen lloc les diverses escenes, permet definir una acció principal i altres de simultànies, que de vegades queden en l’ombra, i contribueix a amplificar les possibilitats interpretatives dels fets des d’òptiques diverses. Les cuines són una metonímia del gineceu i, talment el palau dels Atrides, es converteixen en un autèntic escorxador de vides humanes. Com en altres peces seves, Mestres dedica un seguit de cançons a les heroïnes i els herois mítics —Electra, Agamèmnon, Clitemnestra, Orestes— que n’evoquen el destí tràgic i incorpora també cançons populars i infantils que prenen, en el nou context, una gran força metafòrica al voltant del concepte de la violència (Tomàs 2017: 280-303). La combinació d’aquests recursos escènics i lingüístics atorga dinamisme a l’acció dramàtica i aprofundeix en la funció poètica —i en aquest cas, catàrtica— de l’obra teatral. Farsa pren com a base Ifigènia a Tàurida d’Eurípides per tal de proposar una Ifigènia moderna, anomenada Gènia i muda per decisió pròpia, que és víctima de l’egoisme dels pares i que es troba en un atzucac vital. D’acord amb el teatre clàssic, l’obra comença amb un proemi en què Joan Pròleg —l’home orquestra de la sala— explica les picabaralles que hi ha entre l’equip artístic, les genialitats del director o de l’escenògraf, la por de l’actriu per sortir a escena i la incapacitat de l’actor per aprendre’s el paper. Abans d’aparèixer Gènia, Joan Pròleg canta el moment en què l’heroïna mitològica està a punt de ser immolada a l’altar d’Àrtemis. Vençuda per la por i el fred, Gènia entra a escena per expressar «sense paraules» —un flux de consciència amb ecos de Plath— el desfici que la turmenta des de petita, i, com en la tragèdia grega, surt de l’escena per suïcidar-se —en aquest cas amb una pistola. L’Actor assumeix, en un discurs indirecte, diverses veus per relatar el dilema del president dels EUA davant l’amenaça d’una organització terrorista d’assassinar la seva filla Gènia, si no accedeix a les seves demandes. Com un nou Agamènom, aquest primer mandatari tria sacrificar la seva filla pels interessos del país. En una pirueta final, Gènia fa callar l’actor i, davant del desastre, Joan Pròleg també se suïcida. Amb Farsa, Mestres dissenya un dispositiu que juga subtilment amb la metateatralitat. Tots els elements que l’integren tenen un doble paper: el públic, el dels espectadors reals i els ficcionalitzats; l’actor que fa de Joan Pròleg, el de la funció del pròleg del teatre clàssic (d’ací el nom) i el del responsable del teatre de ficció a què assisteix el públic ficcional (la cançó que canta també forma part de l’obra de ficció), i l’actriu, el de Gènia i el de la intèrpret del teatre ficcionalitzat, indisposada per actuar, de manera que, quan es mata, se suïcida com a actriu i personatge (Mestres 2016). Per acabar-ho d’adobar, hi ha un altre agent invisible: el director del teatre, que fa sortir els intèrprets/personatges i, probablement atònit, assisteix al desgavell final. A més d’això, el text escruta les possibilitats semàntiques de l’espai teatral, completament buit, a partir de l’ús semiòtic de les entrades i sortides, que fan pensar també en el món de Brossa i del clown. El mateix títol de l’obra és subvertit des del moment en què l’expectativa del burlesc arrela en el tràgic. Odola té com a protagonista l’Antígona sofocliana —més les versions posteriors, entre les quals destaca la de Salvador Espriu— i contraposa la visió tràgicament irracional de la seva missió heroica amb el comportament farsesc de Panxo/a, símbol del poble. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 35
20/12/22 8:28
36
Francesc Foguet i Boreu
Antígona, filla d’Èdip, assumeix les conseqüències que comporta voler enterrar, en contra de la raó d’estat, el seu germà Polinices, «el perdedor», «terrorista odiat, / bandejat, insultat, germà» (Mestres 2007b: 12). Ara bé, en comparació amb la tragèdia de Sòfocles, no és el despòtic Creont, sinó el Senat —en teoria una de les institucions bàsiques d’una democràcia—, qui dicta les lleis; en nom seu, prohibeix que el cos de Polinices rebi sepultura i proclama que, si algú l’honora o el plany, serà exiliat o condemnat a mort. Malgrat que Èdip li prega que no ho faci, Antígona es proclama —sofoclianament— nascuda per a l’amor, no pas per a l’odi, i es disposa a retre honors funeraris a Polinices en virtut d’una llei superior a la de l’estat, passatgera i mudable: «la llei de la sang» (Mestres 2007b: 22). En lloc de ser símbol de la lluita contra la tirania, doncs, Antígona s’erigeix en defensora de l’atavisme i l’irracional, antitètics als valors democràtics. El rerefons d’Odola —‘sang’ en eusquera— és el conflicte armat d’Euskal Herria, que, en el context d’una presumpta democràcia com l’espanyola, es converteix en una coartada per a la tirania. Al començament de l’obra, Èdip —vell i cec— canta una versió del poema pacifista «La casa del meu pare», de Gabriel Aresti, i, al final, lamenta que la violència basi la seva legitimitat «sobre la sang fraterna» (Mestres 2007b: 28). Com a contrapunt comicotràgic, el personatge mut de Panxo/Panxa (recuperat de 1714. Homenatge a Sarajevo) actua d’una manera cruel i arbitrària fins al punt de matar a cops Antígona —en una escena entre espriuana i esperpèntica— i enviar el malaurat Èdip a l’exili. Des del punt de vista escènic, seguint la fusió artística de música i teatre, característica de la dramatúrgia mestresiana, Odola incorpora un quartet de violí, violoncel, percussió i piano com a personatges que, en algunes escenes, interactuen amb els intèrprets. A més, juga amb els números de circ o amb referències brossianes en les escenes còmiques que serveixen d’enllaç amb les més tràgiques. Com ja havia començat a explorar a Farsa, a partir del model del teatre clàssic antic i també de Brossa, delimita l’espai escènic d’acord amb les entrades i sortides dels personatges, que prenen d’aquesta manera un valor semiòtic. En el rerefons de Dos de dos hi ha Helena d’Eurípides, una tragèdia en què la bella heroïna —víctima dels déus— aconsegueix retrobar Menelau, el seu marit, i alliberar-se de l’estigma de ser la causant de la Guerra de Troia. En clau sarcàstica, aquesta parella heroica es transforma en Helena i Manelic, dos barcelonins de soca-rel que, mentre el seu matrimoni entra en un declivi inexorable, observen amb preocupació la presència de veïns vinguts d’altres indrets i amb altres cultures, religions i llengües. Xenòfoba i xafardera, Helena maleeix els nouvinguts, però es deixa seduir pels encants sexuals d’un jove pakistanès — Rajid— que acull a casa. Molt més comprensiu amb els migrants i bon jan de mena, Manelic, cap de colla castellera i bevedor, comercial de roba interior per a més detalls, sent –com el seu homòleg guimeranià– una atracció malaltissa per la seva dona, la qual no té cap mena de rubor a fer-li el salt. Tots dos encarnen l’estereotip del barceloní carregat de pors i de prejudicis identitaris envers els qui no són «catalans». Com els referents euripidians, en què tot l’heroisme que contenia la seva llegenda queda rebaixat a l’escala humana quan descobreixen que han estat titelles de les divinitats, la parella domèstica d’Helena i Manelic desemmascara la xenofòbia d’arrel catalana i el temor visceral a perdre la identitat —imperceptiblement l’obra és una rèplica a l’oportunista Forasters (2004) de Sergi Belbel. En la penúltima escena de Dos de dos, Helena li engalta al seu home el pitjor dels insults, referint-se a Menelau, el marit mític de la bella Helena: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 36
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
37
Manelic: Bon noi, el pobre Rajid, dimontris. Helena: Al capdavall tu ets un atrida, no? Fosc al so de la sardana Baixant de la Font del Gat del mestre Morera. (Mestres 2008: 174)
Semblantment a Dramàtic, Helena i Manelic incorporen en els gairebé monòlegs que s’adrecen l’un a l’altre els pensaments domèstics o inconfessables —barrejats en el cas de la dona d’aforismes nietzscheans. Plens d’anacoluts i discordances, els seus diàlegs recorden els mecanismes de sentit de la dramatúrgia brossiana més sainetesca i fins i tot incorporen rèpliques a un personatge absent —el de la filla, quan els fa saber la notícia del seu divorci. D’altra banda, des del mateix títol, que esmenta una estructura típica dels castells (anomenada també «torre de dos»), Mestres se serveix de la cultura castellera —i popular en general— per articular l’obra des d’un punt de vista semiòtic. Els tocs de gralla interpretats abans, durant i després d’una actuació castellera delimiten les escenes, estructuren l’obra com si en fos una jornada festiva i marquen el ritme de la representació. En el monòleg de Manelic s’hi evoca una diada castellera i en les seves rèpliques no hi falten els referents del món de les torres humanes. Amb intencionalitat satírica i amb un doble sentit sexual, per cloure els actes també s’introdueixen danses internacionals —una sardana de Morera i tot, com hem vist— en contrast amb les cançons populars catalanes, creant així una inversió dels signes identitaris en clau de teatre de cabaret. Hi sovintegen també les aŀlusions als plats típics de la gastronomia catalana fins al punt que Helena arriba a explicar una recepta d’estofat —feta de carn del pobre pakistanès!— amb bolets i patates. Com en altres obres, juga així mateix amb l’espai escènic —l’interior d’un pis barceloní— perquè en mostra diverses cares a la manera d’un quadre cubista. A Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust, una peça molt més breu, Mestres hi reprèn el tema de la bogeria que tractà a la seva noveŀla Ales de cera (1996) i —amb el subtext de l’Àiax sofoclià, embogit en no atènyer les armes d’Aquiŀles— enfronta el Ludwig Wittgenstein del Tractatus logico-philosophicus i el dels darrers anys, el de les Investigacions filosòfiques. El diàleg entre tots dos revisa alguns aspectes controvertibles de la seva vida i el seu pensament —com ja havia fet Manuel Molins a La màquina del doctor Wittgenstein (1987 [1999]). És interpretat per un sol actor i interromput per sortides fora d’escena en què s’evoca de fons la massacre que —tot emulant Àiax— Un altre Wittgenstein comet amb un fusell metrallador en el campus universitari de Cambridge —una aŀlusió hiperbòlica a la follia del filòsof que tractà també Thomas Bernhard a El nebot de Wittgenstein (1982). Com a Odola, Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust també incorpora músics en escena —un quartet de corda— en un espai pràcticament buit —l’edició de l’obra inclou la partitura del seu pare, Josep M. Mestres Quadreny. Complement de Dos de dos en la mesura en què tracta de la realitat catalana, Una història de Catalunya pren com a referent Èdip de Sòfocles. Així com Èdip és l’arquetip d’una nissaga dissortada i de la víctima «innocent» del destí marcat pels déus, la història traumàtica de la família d’Ona (hipocorístic d’Antígona) també ho és: arrenca de la lluita fratricida durant la Guerra d’Espanya i continua amb la dictadura i la soi-disant democràEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 37
20/12/22 8:28
38
Francesc Foguet i Boreu
cia, deixant seqüeles perverses que afecten tant els fills com els nets i besnets. La jove Ona es fa hereva de tota la «podridura» de la família i acusa Mossèn Gramona, capellà franquista, dels seus «crims brutals», perpetrats impunement durant la dictadura en nom del déu cristià (Mestres 2012: 93-94). Al final, Ona recull Pipa (versió femenina d’Èdip) per posar llum a una història plena d’atrocitats i foscors. En Una història de Catalunya, Mestres explora l’àmbit corrosiu de la família com a espai de regressió social, a l’estil del Porcile (1969) de Pier Paolo Pasolini, amb profundes implicacions en la dinàmica de la societat i la política catalanes actuals, de les quals és una mera metàfora. El passat de la família d’Ona es projecta com a aŀlegoria i paradigma en la història del país (guerra i revolució, dictadura, transició) i en la situació sociopolítica contemporània. Respecte a l’espai escènic, prossegueix també amb la dislocació que havia proposat a Dos de dos per mitjà, en aquest cas, de dos espais que dialoguen en moments temporals diferents i on transiten de manera indiferenciada personatges del passat i del present. Una de les darreres aportacions a aquesta recreació dels tràgics grecs és Confinament, escrita en plena pandèmia de la covid-19 i basada en Filoctetes de Sòfocles. El subtext és l’episodi en què Filoctetes, després de deu anys d’estar reclòs a l’illa de Lemnos, rep la visita de Neoptòlem per recuperar les armes d’Hèracles, sense les quals no es pot prendre Troia. A aquest nivell mític, s’hi superposa, per un costat, una relació pèrfida, feta d’evasives i mentides, que aïlla els dos personatges del món interior i que els reclou mentalment, i, per l’altre, una reflexió sobre el confinament obligat a causa de la crisi sanitària de la covid-19. Tancats en una cova solitària, Neo (Neoptòlem) intenta convèncer Filo (Filoctetes) que en surti per tal de salvar el món de la devastació originada —no pas per una guerra sinó— per un virus letal. La perversa relació entre tots dos aŀludeix a la situació de pandèmia que ha conduït a un comportament gregari i que ha entronitzat el culte a la seguretat, ha anuŀlat el pensament individual i ha coartat la llibertat. Els dos personatges de Confinament mantenen un diàleg beckettià, minimalista, reblert d’eŀlipsis i sobreentesos, circumloquis i silencis, reiteracions i fugides, interromput només per diverses cançons que amplien la significació metafòrica del lligam Neo i Filo, tot referint-se tant al mite grec com a la situació pandèmica. Un altre clàssic, De rerum natura de Lucreci, citat explícitament per Filo, permet d’aŀludir —per associació— a la pulsió sexual entre la parella protagonista, a la condició mortal dels humans i, com a símil històric, a la pesta que assolà Atenes en temps antics. A més, continuant amb l’exploració de l’espai escènic, per mitjà del joc entre «dins» i «fora» a què fan referència sovint Filo i Neo es tradueix l’estat de confinament —físic i mental— que pateixen tots dos. Estrenada a l’Escenari Joan Brossa el 2021 amb el títol de Poder voler sortir, el muntatge de petit format transmetia verbalment i plàsticament l’angoixa claustrofòbica dels pitjors períodes de la pandèmia provocada per la covid-19 i es materialitzava en forma d’una obra coral, amb desdoblament de personatges, perquè el text en cap moment permetia deduir, per la gramàtica, el gènere de la parella Filo i Neo.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 38
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
39
CICLE ÒRFIC El mite d’Orfeu —generador de múltiples adaptacions i recreacions literàries i artístiques— és la deu inspiradora principal d’aquest cicle. El descens infructuós d’Orfeu als Inferns per l’amor envers Eurídice —l’episodi mític més cèlebre, que ja cantà Virgili a les Geòrgiques— està dotat d’un simbolisme extraordinari que el fa especialment apte, d’una banda, per contraposar-lo amb la visió de la mort que tenen altres tradicions i cultures d’èpoques diverses i d’arreu del món, com a Contes estigis o el cabaret dels morts, i, de l’altra, mitjançant la versió que n’ofereix Ovidi a Les metamorfosis, per recrear la davallada al reialme d’Hades i Persèfone i la mort d’Orfeu des d’una perspectiva paròdica, antiheroica i existencial, com a Orfeu i Eurídice. A Contes estigis o el cabaret dels morts —obra mòbil—, el personatge «Albert Mestres» —emulant Xahrazad de Les mil i una nits— malda per distreure el barquer Caront amb l’objectiu que doni voltes i així no acabi d’arribar als estatges d’Hades i Persèfone. Les històries que explica «Albert Mestres» mentre la barca fa tombs pel riu Aqueront mostren les diverses formes de morir: l’afusellament en una lluita de poder, l’ofegament per un miratge, la crucifixió dels condemnats, el suïcidi dels desesperats o la fam dels pobres. Segons el referent literari de què són deutors, els contes se situen a l’Amèrica llatina, la Rússia tsarista, l’Efes de l’antiga Jònia, la ciutat de Fes en temps de l’Al-Andalus o la Xina de la Dinastia Qing. A les acaballes de cadascun, a la manera brechtiana, una cançó recull amb sarcasme la «lliçó» intemporal que se’n pot extreure. En l’escena final, subvertint la mitologia grecoromana i seguint de prop Diàlegs dels morts de Llucià de Samòsata, el barquer Caront no aconsegueix cobrar l’òbol corresponent i, sense un ral, «Albert Mestres» convida la Mort que pagui per ell i, en negar-s’hi, es lliura de culminar el darrer viatge —si més no, de moment. En un to desenfadat i cabaretesc, l’obra és una invitació als gaudis de la vida, sobretot als plaers del sexe, com a millor resposta al setge de la mort igualadora. A més del poema genealogicomític Teogonia d’Hesíode i de Diàlegs dels morts de Llucià de Samòsata, que serveixen de marc de la singladura del personatge «Albert Mestres», les diverses escenes de Contes estigis o el cabaret dels morts ofereixen una versió pròpia d’un conte d’El Satiricó de Petroni; una ampliació del final del capítol «La mort» d’El collar de la coloma d’Ibn Hazm, que tracta de les conseqüències fatals de la separació irremissible dels amants; una recontextualització mexicana de la noveŀleta Ab justícia maravellosa del canonge valencià Jordi Centelles (segle xv), exhumada per Eulàlia Duran (1986); una dramatització de la primera part del relat «Una dama arruïna amb enganys un home en nits de vent i lluna» d’Els mandarins de Wu Jingzi, i una reescriptura del poema «La Russalka» d’Aleksandr S. Puixkin, sobre un anacoreta que és seduït per una sirena. En tots aquests casos, la reelaboració és tan profunda i mediata que difícilment pot considerar-se que siguin adaptacions dels respectius textos de partida. Clou l’obra una traducció i reescriptura també lliure del poema «Coro di morti nello studio di Federico Ruysch» de Leopardi, versionat per Josep Carner el 1923:
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 39
20/12/22 8:28
40
Francesc Foguet i Boreu
Cor de morts (Leopardi) Sola en el món eterna, al qual s’adreça tota creada cosa, en tu, Na Mort, es posa nostra nua natura; feliç no, pro segura de l’antic dolor. Fonda nit de pressa a la confusa ment el pensar fa fosc dura; a l’esper, al desig, l’esperit àrid l’alè mancar-li sent: així d’afany i temença és lliure, i el llarg temps buit i lent consumeix sense tedi. Vivíem: i com de poruga larva, i de somni suat, vagareja al lactant nadó per l’ànima confusa recordança: tal memòria n’avança del viure nostre: però de por és lluny el record. Què vam ser? Què va ser el punt acerb que nom de vida té? Cosa arcana i estranya la vida és a la ment nostra avui, tal com dels vius a la ment la ignota mort apareix. Com vivint de la mort fugia, així mateix fuig de la flama vital nostra nua natura feliç no pro segura; però que ser beat nega als mortals i nega als morts el fat. (Mestres 2002: 131-132; cf. Carner 1978: 62)
Orfeu i Eurídice recupera el mite òrfic manllevat del llibre desè i onzè de Les me taformosis d’Ovidi per fer-ne una versió diferent. Orfeu assisteix desolat a la mort d’Eurídice i davalla a l’infern a cercar-la, acompanyat tanmateix de la bacant Panxa —inductora criminal de l’òbit de l’estimada. Persèfone concedeix a Orfeu que pugui endur-se Eurídice amb la condició que no es giri mai a mirar-la. Quan està a punt de sortir de l’infern, mentre Eurídice es queixa que no el veu, Orfeu es gira en el darrer moment i l’amant desapareix a l’acte. Caront nega al desconsolat Orfeu tornar a entrar a l’Hades, atès que «el riu només un cop s’ha de creuar» (Mestres 2012: 20). Enfollida perquè Orfeu no li correspon, Panxa el mata i el Cor de Tràcies —les bacants bojament enamorades d’ell— n’esquartera el cos —una versió que s’avé amb la tradició del mite que responsabilitza les dones tràcies de la mort d’Orfeu pel fet de mantenir-se fidel a la memòria d’Eurídice. L’obra es clou amb un «himne òrfic» —cantat Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 40
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
41
per un Pastoret— en què s’evoca l’imperi arbitrari de la Mort per allargar o escurçar la vida. Com algunes de les obres dels cicles homèric i tràgic, Orfeu i Eurídice és pensada en tant que «òpera per a quatre-cents músics» en què la paròdia consisteix a convertir la tràgica fi dels amants en una venjança sentimental, executada per despit per una de les bacants, la despietada Panxa —un personatge, com hem vist, present abans a 1714. Homenatge a Sarajevo i a Odola. Al voltant de la parella mítica d’Orfeu i Eurídice, diversos cors acompanyen els intèrprets i posen veu als personatges del relat d’Ovidi. La compressió del mite —un altre dels elements fonamentals de l’operació paròdica que Mestres emprèn en les seves reescriptures— redueix a vuit versos el retorn d’Orfeu a l’infern i la retrobada amb Eurídice, que transforma també en una lectura existencial, coherent amb l’«himne òrfic» de cloenda: Ja sóc ben lliure vinc a l’infern, viure no viure, no-res etern. [...] Ombreta meva, la pena lleva, tot tot s’ho endú la mort, fins tu. (Mestres 2012: 24)
COROĿLARI La revisitació dels clàssics grecollatins en la dramatúrgia d’Albert Mestres parteix d’un doble moviment que tendeix a recontextualitzar en clau actual les aventures mítiques i, de resultes d’això, a resemantitzar el paper dels herois i les heroïnes —i la càrrega de simbolisme que traginen— en relació amb les llegendes d’origen. D’aquesta manera, les desventures i les complexitats dels personatges mítics són recreades amb una gran llibertat i dosis notables d’ironia o de paròdia, i se situen a escala humana des d’una mirada subversiva i contemporània. Per a Mestres, com en les tragèdies clàssiques, els mites —i les addicions posteriors— esdevenen una matèria primera que, subjecta a una original llibertat d’invenció —per dir-ho ribianament—, permet expressar una cosmovisió de la societat coetània i de la condició humana no pas des d’una òptica moral, sinó des d’una inquietud existencial. A risc de caure, potser, en una mena de bucle interpretatiu o d’hermetisme cultista en la reiteració obsedida de referents, mecanismes i propòsits. Sigui com vulgui, a través de la recreació d’aquests mites, el teatre de Mestres revela, com en els temps antics (Grimal 2000: 142), el subconscient coŀlectiu —les pors i les temences, sobretot— de l’època contemporània.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 41
20/12/22 8:28
42
Francesc Foguet i Boreu
BIBLIOGRAFIA Carner, Josep (1978, gener): «Versions de Leopardi», ed. Jordi Castellanos, Els Marges, 12, p. 59-66. Coca, Jordi (2002, març): «Dramàtic d’Albert Mestres», Serra d’Or, 507, p. 53-54. Duran, Eulàlia (1986, gener): «Dues noveŀles desconegudes del canonge valencià Jordi Centelles (vers el 1500)», Els Marges, 36, p. 21-38. Grimal, Pierre (2000): La mitologia grega, trad. Joaquim Gestí. Barcelona: Edicions de 1984. Izquierdo, Oriol (2007): «Quedar-se en blanc, ser el blanc», dins Mestres, Albert: Temps real. Barcelona: Proa, p. 7-20. Mestres, Albert (1998): La bufa. Barcelona: Proa. Mestres, Albert (2002): Dramàtic i altres peces [Contes estigis o el cabaret dels morts]. Barcelona: Edicions 62. Mestres, Albert (2004): 1714. Homenatge a Sarajevo. Tarragona: Arola. Mestres, Albert (2007a): Temps real. Barcelona: Proa. Mestres, Albert (2007b): Odola. Barcelona: RE&MA 12. Mestres, Albert (2008): Dos de dos. Barcelona: Proa. Mestres, Albert (2009): Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust. Zwdu o El dubte / Le doute / Der Zweifel. Farsa. Barcelona: RE&MA 12. Mestres, Albert (2012): Orfeu i Eurídice. Aquiŀles o l’estupor. Una història de Catalunya. Barcelona: RE&MA 12. Mestres, Albert (2016): «Poètica». Pausa, 38. En línia: <https://www.revistapausa.cat/ poetica/>. [Consulta: 26 de juliol de 2021.] Mestres, Albert (2018): «Entre el segle xx i el segle xxi: la difícil i atzarosa relació entre text dramàtic i escenificació en l’àmbit català», dins Broch, Àlex / Cornudella, Joan / Foguet, Francesc (ed.): Teatre català avui 2000-2017. Juneda: Fonoll, p. 2948. Santamaria, Núria (2007): «Els mites clàssics en la producció dramàtica catalana dels darrers vint-i-cinc anys», dins Malé, Jordi / Miralles, Eulàlia (ed.): Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 199-219. Tomàs, Alba (2017): Electra: mite i recreació en el teatre català contemporani. Tesi doctoral dirigida per Victòria Alsina i Enric Gallén. Barcelona: Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, Universitat Pompeu Fabra. Tomàs, Alba (2018): «A l’encalç de Proteu. Una panoràmica de la dramatúrgia d’Albert Mestres», Pausa, 40. En línia: <https://www.revistapausa.cat/a-lencalc-de-proteu -una-panoramica-de-la-dramaturgia-dalbert-mestres/>. [Consulta: 26 de juliol de 2021.]
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 42
20/12/22 8:28
ELS CICLES MÍTICS DEL TEATRE D’ALBERT MESTRES
43
RESUM Albert Mestres (Barcelona, 1960) és un dels autors més sòlids i originals de la dramatúrgia catalana actual. El seu teatre dialoga eclècticament i desinhibida amb els referents cultes i populars, i les tradicions literàries, artístiques i filosòfiques d’allò més heterogènies. Bona part dels seus textos s’inspiren en la rica tradició de la mitologia grecoromana per fer-ne una recreació lliure en clau actual. Poden agrupar-se en tres cicles mítics: a) l’homèric, centrat sobretot en La Ilíada i L’Odissea d’Homer (La bufa, 1714. Homenatge a Sarajevo i Aquiŀles o l’estupor); b) el tràgic, que parteix dels tres grans tragediògrafs grecs, Èsquil, Sòfocles i Eurípides (Dramàtic, Temps real, Farsa, Odola, Dos de dos, Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust, Una història de Catalunya i Confinament), i c) l’òrfic, amb Teogonia d’Hesíode i Les metamorfosis d’Ovidi com a referents principals (Contes estigis o el cabaret dels morts i Orfeu i Eurídice). Paraules clau: teatre català contemporani, Albert Mestres, mitologia grecoromana, teatre clàssic, recreació lliure.
ABSTRACT Mythological cycles in the drama of Albert Mestres Albert Mestres (Barcelona, 1960) is one of the most solid and original contributors to modern-day Catalan drama. His work engages eclectically and uninhibitedly with both cultured and popular models, and remarkably heterogeneous literary, artistic and philosophical traditions. A large number of his texts are inspired by the rich tradition of Graeco-Roman mythology, out of which he produces free adaptations from a contemporary perspective. They can be grouped into three mythological cycles: (a) Homeric, focusing mostly on Homer’s Iliad and Odyssey (La bufa, 1714. Homenatge a Sarajevo and Aquiŀles o l’estupor); (b) tragedy, which starts from the three great Greek writers of tragedies, Aeschylus, Sophocles and Euripides (Dramàtic, Temps real, Farsa, Odola, Dos de dos, Un altre Wittgenstein, si us plau o L’holocaust, Una història de Catalunya i Confinament), and (c) orphic, with Hesiod’s Teogonia and Ovid’s The metamorphoses as the principal models (Contes estigis o el cabaret dels morts and Orfeu i Eurídice [Orpheus and Eurydice]). Key words: contemporary Catalan drama, Albert Mestres, Graeco-Roman mythology, Classical drama, free adaptation.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 27-43 DOI: 10.2436/20.2500.01.355
Estudis romanics 45_int.indd 43
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 44
20/12/22 8:28
Rebut: 16/XII/2020 Acceptat: 1/II/2021
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS DEL REAL HOSPICIU D’UVIÉU: UNA MUESTRA DE LOS SIEGLOS XVIII Y XIX1 Claudia Elena Menéndez Fernández Universidad de Oviedo
1. INTRODUCCIÓN El Real Hospiciu d’Uviéu foi la principal institución benéfica enfotada na acoyida y atención a los neños abandonaos n’Asturies de magar la so fundación, nel añu 1752, y hasta’l so pieslle en 1965 (Junceda Avello 1984: 21-29). Talo y como s’afitaba nes sos Ordenances de Réxime Internu, la inclusa asturiana había llevar cuenta de los datos de tolos neños recoyíos nunos llibros de rexistru que taben al cargu de la figura del Alministrador (Gil de Jaz 1752: 8-13 v). Estos llibros, conocíos como los Libros de los Expósitos, caltiénense güei nel Archivu Históricu d’Asturies (AHA) y presenten, siguiendo una estructura más o menos fixa, la información vital más relevante de cada neñu espuestu o «fayón»: la cadena antroponímica d’identificación, la fecha d’apaición pel tornu del hospiciu, la descripción del so estáu físicu, les circunstancies del bautismu, la identidá de los nutricios que diben crialos y, tamién, la trescripción de les cédules que, dacuando, podíen trayer los neños nel momentu del abandonu. El vehículu comunicativu en que s’espresen estos llibros ye la llingua castellana, como resulta avezao en situaciones de billingüismu desequilibráu nes que la llingua A o llingua de prestixu ocupa los espacios escritos planificaos. Sicasí, el puxu y vitalidá ambiental de la llingua asturiana (la llingua B) faise apalpable nestos documentos al traviés d’una bayura d’interferencies qu’afecten a los planos fonético-fonolóxicu, morfosintácticu y léxicu. Asina, l’oxetivu que se plantega nesti trabayu céntrase en reconocer les principales interferencies provocaes pola llingua asturiana y determinar en 1. Esti trabayu empobínase col amparu d’una ayuda doctoral del Programa «Severo Ochoa» pa la formación n’investigación y docencia (BP17-79) financiada pola Conseyería d’Educación y Cultura del Principáu d’Asturies. Ye frutu del compendiu encurtiáu y resumíu d’ún de los capítulos que fixeron parte de la mio Tesis Doctoral, titulada El sistema de denominación de los neños abandonaos n’Asturies y dirixida pola Dra. Dña. Ana María Cano González. Lleóse’l 24 de xunetu de 2020 na Universidá d’Uviéu énte un tribunal formáu pol Dr. D. Xosé Lluis García Arias, Dr. D. Xuan Carlos Busto Cortina, Dr. D. José Enrique Gargallo Gil, Dra. Dña Mercedes Brea López y Dra. Dña Rosa María Medina Granda. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 45
20/12/22 8:28
46
Claudia Elena Menéndez Fernández
qué midida estos testos, xeneraos en situaciones de conflictu llingüísticu no que cinca al distintu prestixu y función social de les dos llingües presentes n’Asturies, son un exemplu de la pervivencia de la llingua con menor prestixu, nesti casu l’asturiana y, poro, con un accesu llendáu a les situaciones comunicatives formales. Con esti envís, tómase como referencia un corpus documental integráu por 69 Libros de los Expósitos qu’abarquen dende l’añu 1752—el de la fundación del Hospiciu— y hasta l’añu 1850.
2. CONSIDERACIONES METODOLÓXIQUES Entiéndese por interferencia llingüística cualesquier elementu (fonéticu, morfosintácticu o léxicu) d’una llingua (nesti casu l’asturiana) que s’inxer n’otra (la castellana) en situaciones de contactu llingüísticu. Esisten dellos factores que puen condicionar el tipu d’interferencies posibles, como la biografía llingüística del falante/escribiente y la so conocencia de dambos sistemes, los planos llingüísticos nos que se produz la interferencia, les condiciones comunicatives (llingua oral y, poro, más espontánea o llingua escrita y, poro, más planificada), el grau d’estereotipación social de los fenómenos (p. ex., el masculín singular en [-u] n’asturianu, etc.), la distancia tipolóxica ente les llingües en contactu, etc. (vid. Kabatek 1997; 2018: 173 y ss.). A la hora d’analizar entós les estremaes interferencies que s’atopen nos Libros de los Expósitos, ye preciso tener en cuenta una serie d’aspectos: — De mano, nun ha escaecese que na conformación d’estos llibros participaron distintos Alministradores —según s’infier de los alcuerdos roblaos na Xunta de Dirección del Hospiciu y los estremaos tipos de lletra que s’amuesen—. Desconocemos l’orixe, la formación y les circunstancies vitales que definíen a estes persones, anque se-yos presupón un mínimu d’alfabetización curiosa. — Na espresión d’estos llibros reconócense dos niveles nidios d’escritura: d’un llau, la redacción propia del Alministrador al rodiu del neñu fayón (cómo describe la ropa que llevaba, ónde apaeció, con qué nutricios salió a criase, etc.); y, d’otru llau, aquelles notes sueltes o certificaciones qu’a veces apaecen encartiyaes ente los folios de los llibros y les trescripciones «a la letra» de les cédules que podíen trayer los rapacinos. Na mayor parte de los casos, nun se conserva la nota o cédula orixinal, polo que l’únicu testemuñu d’ella ye lo que l’Alministrador asegura que trescribió fielmente. De toles maneres, cuando por fortuna sí se caltién una d’estes cédules, alviértese que non siempre l’escribiente la reproduxo vierbu a vierbu, sinón que dacuando castellanizó la llingua arriendes d’una conciencia más o menos diglósica. Ye por exemplu’l casu, ente otros munchos, de la cédula del foliu 225 del llibru de los años 1784-1786 (AHA-14012); lo qu’apaez copiao nel llibru pol Alministrador diz asina: «bautizado esttoy y por nombre Juan Jose Maria»; sicasí, lo qu’espresaba daveres la cédula orixinal que llevaba’l rapacín yera: «bautizau estoi y por nombre Juan Joseph Maria». El llinguax d’estes cédules —en bona midida anónimes— suel ser simple, cenciellu y caracterizáu por una riestra d’elementos averaos a la llamada oralidá concepcional o Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 46
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
47
inmediatez comunicativa, siguiendo’l modelu propuestu por Koch y Oesterreicher (2007). Pese a ello, hai que poner munchu procuru nel so analís y tener en cuenta qu’estes cédules nun se puen concebir como unos testemuños dafechu fieles a la llingua que daquella se falaba na sociedá asturiana, pues tamién ye cierto qu’un pequeñu númberu d’elles paecen tar escrites por persones con un bon nivel formativu —a tenor del estilu pretenciosu qu’amuesen de xemes en cuando—2 y que, a menudo, el so conteníu alude a unes mesmes informaciones topicalizaes o estereotipaes que nun teníen por qué ser siempre fiables (promeses de rescate, declaraciones de bon orixe familiar, etc., vid. Álvarez Santaló 1980: 189-260). Con too, y aun asumiendo estes puntualizaciones, bona parte de los trazos asturianos que s’estudien darréu aprucen nestes cédules —o nes sos trescripciones—, y non na redacción propia del Alministrador del Libro de los Expósitos, polo que yá fueran escrites por daquién con meyor o peor grau d’alfabetización, en xeneral —y quitando los exemplos d’estilu más engoláu—, estes amuesen una mayor cercanía a los posibles vezos de fala y un contactu más averáu a la llingua asturiana que la redacción particular de los Alministradores del Hospiciu. — L’estudiu llingüísticu que s’ufre equí organízase en tres apartaos dependiendo del planu al qu’afecta la interferencia: el fonético-fonolóxicu, el morfosintácticu y el léxicu. En caún, enúnciase’l fenómenu llingüísticu reconocible, apúrrese una riestra d’exemplos esbillaos de los distintos Libros de los Expósitos (citando, cuando asina seya, si proceden d’una cédula o non) y conséñase’l comentariu pertinente sofitáu na bibliografía afayadiza. En cuantes a la presentación de los exemplos que se rellacionen, respétase y caltiénse la espresión orixinal de los mesmos no que cinca a la grafía, l’acentuación, la separtación de pallabres y l’usu de mayúscules y minúscules. Sicasí, y col envís de facer menos abegosa la llectura, tomóse’l determín de depurar los testos de les abreviatures que suelen caracterizar la escritura d’esta documentación, desarrollándoles en toos aquellos casos de calter inequívocu y que nun condicionen la so interpretación. A lo cabero de los exemplos conseñaos, referenciaos ente comines (o ensin elles si van en párrafu aparte), indícase ente paréntesis la signatura cola que que s’identifica’l Libro de los Expósitos nos fondos del Archivu Históricu d’Asturies y el nu del foliu correspondiente. En § 7. úfrese una rellación completa y detallada de toles fontes documentales manexaes: en total, esvaciáronse 69 Libros de los Expósitos que comprienden dende l’añu 1752 —el de la fundación del Hospiciu— y hasta l’añu 1850. Ha tenese en cuenta que, por razones d’espaciu, namái vamos presentar una escoyeta breve y resumida de dalgunes de les interferencies más destacables, col envís d’esponer una panorámica xeneral (qu’en nengún casu pretende ser exhaustiva, anque sí representativa) de los trazos llingüísticos asturianos que se detecten.
2. P. ex.: «por ser de superior aula y de trono distinguido se ponga al recien nacido por nombre sin que aya maula Francisco y tambien de Paula por que por ningun fracaso, subceda el funestto caso de malograr tal infantte que se vio de parir al paso» (14010, f. 254). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 47
20/12/22 8:28
48
Claudia Elena Menéndez Fernández
3. ESTUDIU DE LES INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS 3.1. Planu fonético-fonolóxicu a) La representación de los morfemes de xéneru: ha facese referencia a la pervivencia de los modelos asturianos d’espresión del xéneru, ello ye -u/-os pal masculín y -a/-es pal femenín (ALLA 2001: 92-93), no que constitúi una interferencia de tipu morfonolóxicu al empar, porque supón d’un llau la introducción de formantes distintos como’l velar [u] o’l palatal [e] y, d’otru, porque repercute nel significante atribuyíu a los morfemes con significáu indicativu del xéneru. Evidentemente, equí solo se consideren los casos de masculinos singulares en -u y de femeninos plurales en -es, pues son los morfemes non coincidentes colos castellanos y, poro, distintivos de la llingua asturiana. La presencia de masculinos singulares grafiaos en ‘-u’ nestos testos, que nun llega a la docena, ye bien probe, anque nun se pue escaecer que, en dalgún casu, la grafía ‘-o’ final pue representar el soníu [u]. Dalgunos exemplos son: «un pañuelu dos riales» (14001, f. 129), «el compañeru Balentin» (14018, f. 188, cédula), «ba remitida al espiciu por sus padres no la poder balir por aora» (14021, f. 337, cédula), «llamese isti neñu Manuel Josef Xabier...» (14027, f. 122, cédula); «non estoy bautizadu» (14075, f. 111, cédula), etc. Los casos documentaos de plurales femeninos en [-es] son más abondantes, anque siguen siendo minoritarios con respecto a los finales en [-as]: ...esta bautizada de socorro, la llamaran cuando la lleben a piles Maria de las Niebes... (14003, f. 274, cédula); ...llebaron un niño rrogo descalfado de lla3 cara iba vautizado de socorro y por señes lleba... (14017, f. 239, cédula);4 ...tiene quatro semanes de naciencia (14036, f. 306, cédula); ...afajado con un cadarzo azul y un pañuelo de quatro puntes de percala en la caveza (14037, f. 114); Envuelta (...) en una faja de caldes (14037, f. 129), etc.
Magar que la presencia d’estos morfemes de xéneru propios del asturianu nun seya abrumadora, nun podemos dexar de considerar significativos los exemplos qu’apaecen, máxime cuando los rasgos fonético-fonolóxicos son de los más caracterizadores ya individualizadores de les llingües y, por ende, los primeros sobre los que los falantes tienen más conciencia del so calter distintivu. Son tamién estos exemplos relevantes no que cinca a la comparación cola tradición gráfica del asturianu na Edá Media. En cuantes al masculín singular, ye perfrecuente l’apaición de ‘-o’, anque tamién se conseña ‘-u’, especialmente en testos asturianos del centru (García Arias 2003: 273). En cuantes a los femeninos plurales, la documentación medieval asturiana amuesa soluciones con ‘-es’, si 3. Ye esti l’únicu exemplu qu’atopamos en tol corpus del usu d’un artículu con palatalización, fenómenu rastrexable na documentación medieval asturiana y del que güei namái queden restos (Cano González 1990; García Arias 2003: 274-277). 4. Tanto esti, como l’anterior casu citáu, dan cuenta de la conciencia diglósica de los alministradores a la de reproducir les cédules, pues na trescripción que se fai d’elles nes fueyes correspondientes les espresiones qu’apaecen son «pilas» y «por señas lleba». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 48
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
49
bien ye cierto que lo xeneral nesta dómina son les espresiones con ‘-as’, inclusive en testos del centru d’Asturies, onde trunfó l’anovación en [-es], quiciabes porque la escritura inda siguía pautes propies de la tradición llatina (Viejo Fernández 2003: 292; García Arias 2003: 274); poro, la so consolidación normativa —coincidiendo col usu d’anguaño— va ser más seronda. Lo qu’amuesen estos exemplos de los Libros de los Expósitos ye que la solución diferencial en [-es] funcionaba y taba dafechu afitada na fala del asturianu mediu y, amás, había ser la prestixosa dientro del diasistema de la llingua, pues ye la que se fai xeneral na lliteratura que se conoz dende’l sieglu xvii. b) El caltenimientu de [f-] inicial llatina: una de les isogloses más relevantes del diasistema asturianu, que lu estrema del castellanu, ye’l caltenimientu de [f-] inicial llatina. La presencia nestos testos de sustantivos con [f-] ye escepcional, con solo 17 casos rexistraos, anque nun dexa de ser significativa pol so marcáu calter distintivu. Por exemplu: ...dos fachas ruinas, una de cobertor otra colorada cosida con filo blanco... (14015, f. 217, cédula); soy fema naci a los tres cuartos pª las onze de la mañana de oy 31 de agosto de 1792 (14017, f. 216, cédula); ... afajada con un orillo de paño y un gordon con fierro... (14036, f. 18); ...haber sido hallado en el forno de la parroquia de Aramil... (14076, f. 273); ...haber aparecido en la casa de la Boria sobre un poco de felecho (AHA-14081, f. 217), etc.
Amás, resulta interesante señalar qu’exemplos como los de filo o fierro apunten a la espresión de la continuidá del sustantivu —entidá «de materia»— indetermináu en cuantes al númberu de les unidaes componentes. Son estos, precisamente, dos de los sustantivos asturianos que marquen l’estremamientu ente la continuidá (lo non cuntable) y la discontinuidá (lo cuntable) al traviés de dos formantes morfolóxicos distintos -o/-u (Arias Cabal 1999: 50) y, polo sistemáticos nes fales centrales, normativos nel asturianu d’anguaño (ALLA 2001: 323). De toles maneres, nun ye posible saber si’l morfema -o d’estos exemplos ye’l reflexu de la continuidá n’asturianu o la marca del xéneru masculín en castellán, pues dambos morfemes son coincidentes. Con too, les concordancies específiques asociaes a la espresión diferenciada d’esti valor semánticu de la continuidá, categorizaes tradicionalmente baxo la etiqueta de «neutru de materia» (Alonso 1958), son bien recurrentes nesta documentación, como se refier en § 3.2. c) La palatalización de [l-] inicial llatina en [ʎ-]: nos Libros de los Expósitos puen atopase dellos exemplos d’otra de les isogloses característiques del dominiu asturianu frente al del castellanu, como ye la del resultáu [ʎ-] procedente de la palatalización de [l]. Por casu: En 13 de septiembre se vautizo un niño llamado Ynozenzio y el padrino dice ha de ser llamado Vizente y le llevanto el alcalde de esta paroquia... (14008, f. 122); ...para que syempre que se pida se pueda entregar y entonces si puede a ello, que oy no ay llugar pagar los gastos al ospicio... (14017, f. 205, cédula); embuelto en un mandil de lino y llana... (14025, f. 334); Embuelta en un pañal de mediana y en un mandil de lino y llana (14026, f. 144); con certificacion de haber aparecido en la llosa de la Nevera... (14034, f. 260), etc.
La mayor parte de los resultaos documentaos con [ʎ-] remiten a la pallabra llana, que se rastrexa sobre manera na serie de Libros de los Expósitos de finales del sieglu xviii y Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 49
20/12/22 8:28
50
Claudia Elena Menéndez Fernández
primeres décades del s. xix y que suel apaecer davezu nun sintagma en xunto al sustantivu lino —mas esti na so espresión castellana—, lo que quiciabes seya niciu d’una cierta gramaticalización del términu incluso ente’l castellán d’Asturies. Si bien ye cierto que la representación gráfica de [ʎ-] siempre alcontró estorbises na propia tradición documental medieval asturiana, onde ‘l’ abondaba con valor de [ʎ] (Lapesa 1985 [1948]: 84; ALLA 1996: 18; García Arias 2003: 205), daqué que tamién llega a conseñase en castellán, resúltanos difícil creyer na presencia d’un fenómenu asemeyáu d’usu de la grafía ‘l-’ pa [ʎ-] nel corpus de los Libros de los Expósitos, nuna dómina moderna (los sieglos xviii y xix) na que la palatal llateral ta bien afitada yá gráficamente como ‘ll’ mesmo en castellán que n'asturianu. Nesti sen, una prueba del valor diferenciador de la grafía ‘ll’ y, poro, de la conciencia del trazu asturianu de la palatalización de [l-], alcuéntrase na trescripción que se fai nel Libro de los Expósitos de la cédula del exemplu 14017, f. 205, onde l’Alministrador copió la espresión «lugar» en cuantes de «llugar», que ye la qu’amuesa la nota orixinal. d) El resultáu -iello pal sufixu llatinu -ĕllum: una interferencia fonética de la llingua asturiana nel castellán de los Libros de los Expósitos ye’l caltenimientu del resultáu -iello (< -ĕllum) en bien de sustantivos. Rexístrase con profusión enforma a lo llargo de tol corpus. Dalgunos exemplos d’esti fenómenu son: esta junto a la portiella de aqui de la entrada del Hospicio (13999, f. 407); ...su ropa se compone 4 pañales de lienzo viejos i una mantiella de barragan vieja [...] i otra mas de llana de colores de peña de aranda i un oriello de paño de color... (14023, f. 60, cédula); 14036, a.1811); Envuelta en unos trapos de estameña y unos rodiellos por pañales... (14036, f. 153); ...afajada con un ciñidero un capiello de lienzo en la caveza (14038, f. 180), etc.
Nun pue escapásenos que la llingua castellana tamién conoció la solución -iello pa la evolución de -ĕllum llatinu: «En español antiguo -ellus tiene varios resultados, sobre todo el fonéticamente regular -iello, pero también -ello e -illo. Este último aparece ya en el siglo x, pero no termina de generalizarse hasta los siglos xiv y xv» (Pharies 2002: 326). Asina, la convivencia de dambes formes en castellán foi bastante complexa, pues «a pesar de la aparición de ejemplos en -illo ya en el siglo x (castillo [921]) y de ser bastante comunes en el siglo xiii (canastilla, colmillo, anillo), la variante monoptongada no se generaliza en el habla notarial al sur de Burgos, hasta en los siglos xiv y xv» (Pharies 2002: 357). Los anicios d’esta reducción podríen atopase na fase d’acentuación del primer elementu del diptongu (-íello) onde’l segundu elementu, átonu y allugáu ente palatales, acabaría por desapaecer. El fechu de qu’esta reducción y xeneralización seya tan temprana na llingua castellana y que l’asturianu, sicasí, caltenga la forma diptongada fainos concluyir que los exemplos apurríos nun han ser en nengún casu formes castellanes “tardíes”, sinón una clara interferencia llingüística. e) La metafonía: namái s’atopen dos casos en tol corpus estudiáu del zarru d’una vocal tónica per aciu d’una vocal final alta como -i o -u. Pese a que nun ye esti entós, nin muncho menos, un rasgu cuantitativamente significativu, la so simple documentación escrita nesti contestu sí implica unes consecuencies relevantes dende’l puntu de vista sociollingüísticu: «llamese isti neñu Manuel Josef Xavier que nacio el dia 30 de Nov...» Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 50
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
51
(14027, f. 122, cédula); «... que con esas señas quieren sus padres saber adonde para o utru dia saber donde para que la acomoden...» (14036, f. 119, cédula). Los exemplos qu’apaecen, el demostrativu isti y l’indefiníu utru, nun permiten cavilgar sobre’l posible orixe de la persona que copiara eses llinies según la circunscripción actual del fenómenu de la metafonía como trazu activu en zones de la Cuenca del Nalón, del Caudal y una franxa al rodiu del Cabu Peñes. Ello débese a que’l demostrativu con inflexón metafonética rexístrase mesmo dientro que fuera del área actual de la metafonía, como por exemplu Teberga (García Arias 1974: 100) o Pravia (García Valdés 1979: 9697), lo que pue ser niciu d’una inflexón metafonética yá frecuente nel llatín vulgar (Cano González 1998: 140). De la mesma manera, l’axetivu utru apaez rexistráu mesmo en zones nes que güei nun cristalizó la metafonía como fenómenu regular, como Somiedu (Cano González 1982: 500). La escasez d’exemplos de metafonía nestos Libros, col marcáu calter distintivu y diferenciador de la metafonía incluso dientro del propiu diasistema de la llingua asturiana,5 nun pue facenos estrayer conclusiones categóriques acerca del rendimientu d’esti fenómenu nesta época, anque sí ye significativo (y probablemente niciu d’una cierta vitalidá) qu’un trazu como esti llegue a apaecer nun espaciu comunicativu escritu formal como’l de los Libros de los Expósitos. De toles maneres, otra cosa bien distinta, entrando yá nel tarrén de les suposiciones, ye que talos resultaos metafonéticos puean tar venceyaos a unos determinaos tipos de pallabres nes que se gramaticalice la metafonía, como los demostrativos (que ye ún de los exemplos qu’equí s’apurre), y nun se dea n’otres que tamién tean nun contestu fónicu susceptible de producise, lo que podría ser una señal de regresión del fenómenu que güei sí ye constatable en delles zones de les que tradicionalmente conocieron la metafonía (García Arias 2003: 153). f) La espresión de significantes verbales: reconócense bien d’interferencies fonétiques qu’afecten a una riestra variada de formes verbales que son resultáu d’evoluciones patrimoniales asturianes. Citamos, a mou d’exemplu, dalgunes d’elles: – Espresión desinencial en [-i] na conxugación de los imperativos (ALLA 2001: 177178): «...buscai buen ama que es hija de buen padre y da buena paga» (13999, f.141, cédula); «bautizada estoy, Eulalia o Olaya me llamo, meteime la teta en boca, vereis como mamo» (14006, f. 28, cédula), etc. – Usu de la desinencia [-en] (< -an) na tercer persona del plural del presente d’indicativu de los verbos de la 1er conxugación (ALLA 2001: 191): «...vezinos de la parroquia de samartin de Vega de ponga conzejo de Siero zertifiquen como tienen un niño que se llama Santiago de Azebal...» (14011, f. 366); «...se encarga este niño que se tenga cuidado con el porque los padres piensen de no tardar en sacarlo...» (14060, f. 196, cédula), etc. – Perda de [-e] desinencial na tercer persona del presente d’indicativu en verbos qu’acaben la raíz en vocal + /Ɵ, l, n, r, s/ (ALLA 2001: 199): «esta neña que aquí bien, bautiza esta, francisca ramona se llama» (13999, f. 175, cédula); «...lleba por vestidura un gorro de lienzo pintado y gorra blanca como candasin de vajo una facha de estameña negra dos pañales y una camisa tien» (14025, f. 319, cédula), etc. 5. Vixil Castañón (1996: 7-32) fixo un estudiu sociollingüísticu bien interesante sobre la percepción —mui negativa— que tienen los falantes d’asturianu del conceyu de Bimenes sobre esti fenómenu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 51
20/12/22 8:28
52
Claudia Elena Menéndez Fernández
– Presente de suxuntivu en [-a] nel verbu dar, irregular de la primer conxugación: «... se estimará se le ponga por nombre Josef Ramon y se dea dentro de la legua a gente conocida...» (14036, f. 111, cédula); «...está baptizada de socorro su apellido Garcia Galan. Espero no se dea lejos a criar» (14037, f. 120, cédula), etc. – Caltenimientu de [d-] nel verbu dir, xeneralizáu n’asturianu como frutu de l’amestanza secuencial de de + ir (< īre) (DELLA II, 1005): «...procuraran ustedes de buscarle una ama segura que luego si dios quiere diran sus padres por ella...» (14058, f. 80, cédula), «un niño llamado Estebanin de trece meses [...] y por señas unas maginas [sic] pagizas y que diba bautizado [...]» (14068, s/f), etc. En xunto a los trazos llingüísticos yá comentaos, atópense tamién otres interferencies qu’afecten al nivel fonéticu y tienen un percorríu variáu pel corpus documental, a les que nun ye posible dedica-yos, por cuestiones d’espaciu, más qu’unes poques llinies. Asina, puen señalase, ente otros fenómenos, el tratamientu vocalizador o reductor de los grupos cultos (p. ex.: «...sus insinias son lleva camisa fina escofieta vlanca...» 14038, f. 212; «dese cuenta inmediatamente de esta niña a la señora Retora» 14056, f. 33, cédula; «...y por ser berdad lo firmo en mi Casa Reutoral en Cardo» 14080, f. 155, etc.), la tendencia antihiática (p. ex.: «...lleba 3 pañales de mediana y 2 camisas y un bavadero de lienzo dos cavezeros floriados una escofieta vasta...» 14026, f. 297, cédula; «Embuelto en una facha estropiada de varios colores» 14054, f. 206, etc.), les soluciones patrimoniales del vocalismu átonu (p. ex.: «...y en que dia se entrego en el espicio...» 14046, f. 50; «...en todo tiempo se le conservara con su vistidura la seña de una pe» 14062, f. 118), etc. 3.2. Planu morfosintácticu a) Neutru de materia: ensin dulda nenguna, va ser l’apaición del llamáu «neutru de materia» la interferencia llingüística más reconocible de los Libros de los Expósitos, tanto pola gran bayura de casos que s’alcuentren como pola so constancia nel tiempu.6 La mayor parte d’ellos recuéyese nes descripciones que los Alministradores anotaben de la ropa que trayíen vistío los neños abandonaos. Sirvan d’exemplu les referencies vinientes, como: ...un pañal de lienzo una camisa y una cofia en la caveza, dicha ropa todo mui usado (13999, f. 163); ...esta bautizado en la pila del agua bendito de iglesia parrroquial y su nombre es Bentura (14007, f. 119, cédula); Traia un gorro de tafetan azul, guarnecido con gasa negro (14018, f. 47); Envuelto en dos trapos de estopa gordo, dos fachas... (14031, f. 111); Envuelto en unos trapos de mediana una facha de estameña viejo (14037, f. 266); ...afajado con una trenza blanca ruina unas mangas de vayeta blanco... (14038, f. 140); ...afajada con una tira de vaieta encarnado, una escofieta de lienzo en la caveza... (14038, f. 208), etc.
6. Remitimos a Menéndez Fernández (2020), onde tuvimos ocasión de facer un estudiu sintácticu detalláu del fenómenu, pa un analís más fondu de la presencia del «neutru de materia» na documentación del Hospiciu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 52
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
53
Dende Menéndez Pidal (1906: 307), que foi’l primeru n’observar la peculiaridá d’estes concordancies, desendolcáronse investigaciones abondes que punxeron enfotu en desplicar los oríxenes y condicionantes d’esti fenómenu. Dientro de la tradición asturiana d’estudios dialectolóxicos, debémos-y a María Josefa Canellada (1996 [1944]: 3132), pionera nel usu de la etiqueta «neutru», el primer averamientu descriptivu más o menos rigurosu d’esti trazu. Estes concordancies «neutres» del axetivu son en verdá’l reflexu de la espresión diferenciada del valor de la continuidá del sustantivu, que toma la forma del formante /-o/. El llamáu «neutru de materia», entós, nun supón la categorización d’un tipu de xéneru neutru xunto col masculín y femenín, como quixeron ver Dámaso Alonso (1958) o Martínez Álvarez (1967: 78), sinón más bien d’un tipu de númberu (el continuu) estremáu del singular y del plural que fai referencia a entidaes de materia indeterminaes en cuantes al númberu d’unidaes componentes (San Segundo Cachero 2015). Asina, esta oposición semántica de la continuidá/discontinuidá del sustantivu adquier pertinencia morfolóxica n’axetivos y pronomes al traviés d’una marca que se sobrepón al xéneru, pero nun se confunde con él (Neira 1978: 261). Los exemplos citaos procedentes de los Libros de los Expósitos cumplen siempre colos dos factores claves que rique esta mena de concordancia:7 d’un llau, los sustantivos remiten a realidaes incuntables (ropa, agua y tipos de tela o texíu, como la estameña, la gasa, etc.) y, d’otru llau, los axetivos qu’establecen tala concordancia tán pospuestos. Estos factores son los mesmos qu’anguaño siguen condicionando la manifestación d’un fenómenu bien frecuente y característicu de les variantes central y oriental de la llingua asturiana. b) Posición y usu del axacente temáticu en construcciones d’infinitivu: esta interferencia de calter sintácticu ta documentada davezu nel corpus: ... y se llama Ygnacia y por sus padres no se hallar utiles para contribuirle con el alimento... (14015, f. 346, cédula); ...ba remitida al espiciu por sus padres no la poder balir por ahora... (14021, f. 337, cédula); ...Juan Manuel se llama, sentaran el dia del mes y año que le recivieron para su padre pagar lo que fuere (14025, f. 311, cédula); encargase le pongan el nombre de Eulogia y Casimira que sera distintivo para su padre favorecerla (14029, f. 294, cédula); ...y que esa cinta que ba embuelta en esta esquela la guarde, que es la señal para sus padres buscar el niño y pagar todosu costo... (14046, f. 132, cédula); ...es un niño bautizado llamado Benancio y por los padres ser pobres de solemnidad se deposita en esa real casa (14072, f. 131, cédula), etc.
El castellán conoz les construcciones con infinitivu y suxetu o axacente temáticu espresu, pero en casos mui concretos. De mano, la posición natural d’esti axacente nel castellán d’España ye la posposición al infinitivu, anque tolera l’anteposición si va precedíu de les partícules sin, antes o después (RAE 2010: 502): Y antes de yo decir esta boca no es mía..., etc. Sicasí, lo gramatical en castellán ye l’usu mayoritariu d’estes construcciones con axacente temáticu «como complemento de ciertos adverbios» (RAE 2010: 501), esto ye, en cláusules alverbiales que faen la función de complementu incidental de tola 7. Véase D’Andrés Díaz (1993) pa una caracterización sincrónica de la espresión d’esti trazu llingüísticu n’asturianu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 53
20/12/22 8:28
54
Claudia Elena Menéndez Fernández
oración, como se ve nos exemplos qu’amuesa la gramática castellana: Después de marcharse Ana, sucedió todo, etc. (RAE 2010: 501). Los casos estudiaos por Lapesa (2000: 606-613) sobre l’usu diacrónicu del infinitivu en castellán nun recueyen construcciones como les propuestes enriba; asina, esti mesmu autor insiste na frecuencia con qu’esti infinitivu s’acompaña d’actualizadores, sobre manera l’artículu. Los exemplos que s’apurren de los Libros de los Expósitos tienen que ver con complementos alverbiales dafechu integraos na oración y axacentes del verbu principal —y non complementos incidentales— con un suxetu antepuestu al infinitivu qu’ehí nun tolera’l castellán. Estes son construcciones perfectamente válides n’asturianu (ALLA 2001: 185-186), pero agramaticales en castellán, que necesita conxugar talu infinitivu: Compré un llibru pa mio pá lleer/pa lleer mio pá — *Compré un libro para mi padre leer/para leer mi padre → Compré un libro para que mi padre lea / para que lea mi padre. c) Usu del pretéritu pluscuamperfectu d’indicativu del tipu cantara: ún de los trazos más característicos del sistema verbal asturianu, y bien representáu nestos testos, ye’l caltenimientu del valir etimolóxicu de pluscuamperfectu d’indicativu del llatín canta(ve)ram > cantara. Ye esti un usu que tamién conoció’l castellán medieval, siempre en competición con «había cantado», pero que nel sieglu xvii resulta dafechu estrañu y queda llendáu a delles cláusules subordinatives condicionales (Penny 1993: 164); poro, los exemplos qu’apurrimos de los Libros de los Expósitos nun puen ser interpretaos d’otro que como una interferencia asturiana, poniendo de manifiestu la vitalidá d’esti fenómenu: Fue remitida por la justicia de Luanco con testimonio de que apareciera en la capilla de la Soledad (14042, f. 194); ...dijo llamarse Josefa [...] que no tiene padres que dormia en una braña y que la pusiera en el torno un hombre llamado Perico (14046, f. 164); Consta haber aparecido en el portico de dicha yglesia en el dia 7 de julio, haberla bautizado [...] y que desde el mismo dia 7 de julio la pusiera al cuidado de Maria Garcia Prieto... (14044, f. 232); Consta que este niño aparecio en las andas de difuntos de aquella parroquia el 19 del corriente que le bautizo, pusiera dicho nombre (14046, f. 72); Lo entregaron en la casa dos niñas del Estanco que la maior se llama Rita Garcia diciendo que estando alendando ganado en Llamaquique se lo entregara una muger que lo traia... (14050, f. 150); consta haver sido llamado para bautizar un niño que naciera en la hijuela de Villarejo (14056, f. 66); Se presupone que lo trageran de Quiros y no lo admitieran (14083, f. 190); la conductora la entregó muerta y dijo no estar ya de vida quando se bautizara (14078, f. 3); esta niña falleciera ya cuando vinieron a cobrar y no presentaron fe de muerte (14083, f. 317) etc.
Nel exemplu de 14046, f. 72 (y quiciás el de 14083, f. 190), más qu’espresar el valor d’anterioridá con respectu al tipu canté, la forma en [-ra] paez neutralizase cola del pretéritu indefiníu, tendencia tamién constatada nel asturianu d’anguaño (Viejo Fernández 1998: 33). Per otru llau, al par d’estos casos, recuéyense tamién referencies como: «...dice haber nacido en el mes de mayo de 1814 y que ya estaba bautizada solengnemente y que se le huviera puesto por nombre Ramona Ysabel» (14039, f. 315, cédula) o «la muger que le entregó en el torno dijo que le hubiera encontrado la marquesa de Camposagrado» (14040, f. 3), onde s’alvierte la presencia d’una forma compuesta col valor de pluscuamperfectu Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 54
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
55
d’indicativu hermanu al del tipu cantara, que dellos autores —como Xulio Viejo (1998)— planteguen como un posible desendolcu autóctonu o propiu de la evolución del sistema verbal asturianu (frente a la idea d’un significante castellanu con atribución de valores morfosintácticos asturianos), pues el castellán nun conoz esi valor nel usu de la forma hubiera + participiu. d) Emplegu de la forma cantare, análoga a cantara, nel imperfectu de suxuntivu: nel paradigma del imperfectu de suxuntivu alternen como alomorfes nel asturianu actual les formes en [-re] y les formes en [-ra], desplicada la primera por una palatalización de la [-a] desinencial en [-e] (Cano González 2008: 266), probablemente inducida poles desinencies [-es] y [-en] de, por casu, el presente d’indicativu. Nel corpus de testos analizaos afáyense exemplos d’esti tipu: ...se encarga su crianza al real Hospicio, al qual se satisfaran todos los gastos que con esta ocasión se causaren y se bolbera a buscar el niño (14002, f. 152, cédula); ...Cualquier persona que bautizare este niño sepa que esta bautizado de socorro y es hijo de buenos padres y nacio el año de 1774 a diez de henero (14006, f. 159, cédula); ...Juan Manuel se llama, sentaran el dia del mes y año que le recivieron para su padre pagar lo que fuere (14025, f. 311, cédula); «...su padre está ausente y bendrá dentro de poco tiempo y pagará los gastos que se ocasionaren» (14037, f. 44, cédula); «Josefa me llamo, no me muden el nombre si muero o vivo, si llegare a salir de la cria para donde voy...» (14070, f. 143, cédula); «...tengase presente en el dia que entrare en esa santa casa...» (14074, f. 293), etc.
e) Allugamientu del pronome átonu en perífrasis d’infinitivu y n’otres construcciones con infinitivos y negación: nel corpus analizáu atópense davezu secuencies como les que siguen: esta niña no esta bautizada sino de socorro, tendran que la bautizar, pero bautizada de socorro estalo (14009, f. 5, cédula); ...ba remitida al espiciu por sus padres no la poder balir por ahora... (14021, f. 337, cédula); ...Pasqual Bentura: soy hijo de una pobre que no tiene con que se mantener por lo mismo me traen a esta real Casa... (14031, f. 229, cédula); ...entro hoy dia de la f[ech]a a buscar alimento por no los tener (14040, f. 74); ...y por declaracion del referido, por no lo espresar el certificado, le pusiera por nombre... (14042, f. 324); Es hija de padres nobles y solteros y piensan celebrar matrimonio y no se olbidar (14046, f. 99, cédula); ...este niño se tendra cuenta con el sus padres en el dia no pueden ser descubiertos y no pueden menos que tener que se baler de este arbitrio... (14060, f. 104, cédula); ...se le debe de dar bautismo solemne por que no cabe duda a causa de no lo estar ni aun de socorro... (14068, f. 53, cédula); ...no se la puso los santos oleos por no los haber nuevos (14086, f. 109, cédula), etc.
Estes construcciones con pronome proclíticu énte un infinitivu negáu (tolos exemplos son d’infinitivos negaos, quitando’l de «...con que se mantener») y énte la perífrasis tener que + infinitivu son netamente asturianes (ALLA 2001: 367-368) y coincidentes colos usos del gallegu. La llingua castellana nun tolera l’anteposición del pronome nestos casos (RAE 2010: 311 y ss.); poro, manifiéstase equí una interferencia sintáctica nidia de la llingua asturiana. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 55
20/12/22 8:28
56
Claudia Elena Menéndez Fernández
f) Allugamientu del pronome átonu na oración simple afirmativa: la posición natural del pronome personal átonu n’asturianu nesti contestu ye la enclisis (ALLA 2001: 364). Sicasí, en castellán les condiciones de colocación de los pronomes fueron camudando col pasu del tiempu hasta l’estáu actual, nel que rixe la proclisis. Yá nos entamos de la codificación escrita de la llingua castellana na Edá Media alviértense delles regles restrictives no que cinca a la enclisis de los pronomes n’oraciones afirmatives: estos apaecíen «tras el verbo (finito o no), a no ser que éste fuera precedido en la misma cláusula por otra palabra tónica (nombre, adverbio, etc.), así: e tornós pora su casa, ascóndense de mio Cid, pero non lo desafié, aquel que gela diesse» (Penny 1993: 137). Estes normes diben siguir teniendo ciertu percorríu nel Sieglu d’Oru ya incluso les primeres gramátiques de la Real Academia Española recoyíen unes regles deudores de les medievales. Nestes gramátiques reconócense aínda dellos tipos d’enclisis: 1) ...se usa de otras terminaciones de los pronombres personales antepuestas ó pospuestas á los verbos, según lo pide la claridad ó la elegancia de la expresion, ó según el gusto ó arbitrio del que habla quando el uso es indiferente. Pónense ántes del verbo diciendo: me amas: te aborrecen [...] Y pónense después de los mismos verbos diciendo: ámasme: aborrécente [...] Quando los pronombres se posponen, se llaman enclíticos [...] y así se dice: el sombrero he perdido, búsquenmele, etc. (RAE 1771: 245 y ss.).
Nesti primer testu académicu nun se concreten exactamente les regles que rixen la enclisis, pero nos exemplos escoyíos identifíquense dellos rasgos, como l’usu en posición inicial absoluta (ámasme) o con imperativos, que pervive hasta güei (búsquenmele). D’otra parte, según s’entiende de les primeres llinies, paez que na enclisis intervién un ciertu grau d’arbitriu en función de lo que quiera recalcar l’emisor. 2) Quando los pronombres personales son término de los verbos se usan en su construccion antepuestos ó pospuestos, y así se dice: me amas [...] y tambien: amasme [...]. Mas no se ha de tener el uso de esta construccion del pronombre con el verbo antepuesto ó pospuesto por tan constante, que se pueda decir indiferentemente en todas ocasiones: me aman [...] amanme. Siempre se puede usar de la primera, mas no siempre de la segunda. No se puede usar de ella en poniendo un nominativo ántes del verbo, v.g. Los buenos amanme [...] En el principio de una cláusula ó párrafo se dice bien: Añádese a esto [...] pero no empezando por el verbo no puede decirse: a esto añádese, sino a esto se añade, etc.» (RAE 1796: 340 y ss.).
Nesta edición de la gramática afáyense yá dalgunos condicionantes d’usu de los pronomes enclíticos, que desfaen la idea de la enclisis como una cuestión interpretativa del emisor: de mano, solo almiten l’anteposición y la posposición al empar los que son «término de los verbos», esto ye, cumplen la función de complementu directu. Amás, y como yá suxeríen los exemplos de la primer edición de la gramática, la posposición almítese, en constestos afirmativos, namái qu’en posición inicial absoluta o énte l’ausencia de «nominativos» delantre’l verbu. Estes mesmes regles son les que se recueyen tamién na gramática de 1821 (RAE 1821: 300 y ss.). De toles maneres, la enclisis va ser namái una opción —colos condicionantes comentaos— a escoyer, probablemente por criterios formales, pues ye la proclisis la que «siempre se puede usar». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 56
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
57
Asina entós, la posibilidá d’afayar casos d’enclisis coincidentes na llingua castellana y na llingua asturiana na dómina que ye oxetu d’estudiu fainos mui difícil determinar si los exemplos que s’atopen nel corpus documental analizáu respuenden a una interferencia sintáctica del asturianu —que ye la llingua na que la enclisis ye obligada nel contestu citáu— o son exemplos puramente castellanos, nos qu’a lo meyor puea suponese una posible influyencia de la morfosintaxis asturiana a la d’escoyer, énte les dos opciones factibles en castellán, les formes enclítiques. Nun ye esti l’espaciu afayadizu p’analizar tola casuística de la colocación de los pronomes nos Libros de los Expósitos, daqué qu’ha merecer nel futuru dalguna investigación particular más específica, mas sí podemos citar dellos exemplos con estructures hermanes y distintu allugamientu del pronome, como: «Esta bautizado y llamase Fernando» (14002, f. 168, cédula), pero «Esta bautizado y se llama Diego» (14002, f. 170, cédula); «Esta niña esta bautizada llamase Barbara» (14005, f. 103, cédula), pero «Esta niña esta bautizada se llama Francisca» (14005, f. 108, cédula)... O tamién: «esta niña esta bautizada: llamase Josefa, escrivelo el mismo Ministro sagrado del bautismo» (14009, f. 362, cédula); «esta niña esta bautizada de socorro, llamase Dorotea de san Roque, se remitira al hospicio y la cuidara bien» (14019, f. 235, cédula); «esta niña se baptizo el dia 30 de septiembre proximo se llama Nicolasa» (14026, f. 112, cédula), etc. Tolos casos apurríos con enclisis del pronome entren dientro de les restricciones señalaes poles gramátiques castellanes: posición inicial, ausencia d’un sustantivu delantre’l verbu (asina, ye este niño se llama o esta niña se baptizo y non *este niño llamase o *esta niña baptizose), etc. Con too, nestos exemplos con estructures pareyes d’enclisis y proclisis (esta bautizado y llamase Fernando / esta bautizado y se llama Diego), dambes posibles naquella dómina en llingua castellana, cuido que ye llexítimo plantegase una influyencia de la llingua asturiana pa la escoyeta de la opción con enclisis, dada la presencia ambiental de dambes llingües y el so contestu de contactu. A ello pue contribuyir, amás, la reconocencia de dalgún casu au l’allugamientu enclíticu del pronome paez responder a una estructura puramente asturiana, como en: «esta bautizada sino de socorro, tendran que la bautizar, pero bautizada de socorro estalo» (14009, f. 5, cédula).8 Otres interferencies de calter morfosintácticu son tamién recurrentes nos Libros de los Expósitos. Nesti sen, y a falta entá d’una investigación sistemática, podría apuntase la preferencia pol usu de formes verbales simples frente a les compuestes. Les distintes fórmules emplegaes nos estremaos llibros analizaos repiten davezu les espresiones col pretéritu indefiníu: nació en esta real casa..., apareció en el torno..., vino remitido de..., remitióse / se remitió, bautizóse / se bautizó, vino embuelto en..., se puso al cuidado de... etc. Incluso, l’emplegu del pretéritu indefiníu llega a documentase en xunto a alverbios temporales (como “hoy” o “aun”), qu’indiquen que’l lapsu de tiempu nel que se desendolca l’acción nun ta fináu y, poro, en llingua castellana habría rexir una forma compues8. Ye preciso empobinar n’otra ocasión un estudiu fonderu al rodiu del allugamientu pronominal nos Libros de los Expósitos, pues nuna simple llectura rápida de so constátase cómo de magar el sieglu xix va manifestándose un númberu cada vez mayor de casos de proclisis en comparanza cola documentación dieciochesco. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 57
20/12/22 8:28
58
Claudia Elena Menéndez Fernández
ta:9 «este niño nacio oy dia 14 de junio del año de 1777...» (14008, f. 38); «esta niña nacio el dia 20 de septiembre hase llamar Gala en el bautismo que aun no recivió, se encarga particularmente» (14031, f. 413, cédula), etc. 3.3. Planu léxicu a) L’usu de los sufixos diminutivos: nos Libros de los Expósitos ye mui frecuente, sobre manera no que tien que ver cola descripción de la ropa que trayíen vistío los neños abandonaos, l’usu d’una gran variedá de sufixos diminutivos, ente ellos, -ín, -ina, -inos, -inas, lo que consideramos como una interferencia llingüística de tipu léxicu:10 Trajo un pañalin mui ruin de mediana con un mandil de estameña gruesa... (14023, f. 227); ...una faja de mediana una escofietina con encage rota y un pañuelin de morles... (14023, f. 275); Embuelto en un pañal de lienzo y camisina de lo mismo... (14025, f. 239); Envuelta en una facha encarnada ruina un trapo por pañal ruin dos candasinos de percala en la caveza... (14037, f. 279); ...lleva las prendas siguientes, tres pañales, tres camisinas, y una gorrina, una escofieta un pañolin... (14056, f. 3), etc.
La productividá del sufixu diminutivu -ín, -ina ye especialmente rendible nel castellán d’Asturies por una evidente influyencia de la llingua asturiana: «Cada una de las zonas hispanohablantes peninsulares se ha especializado en el uso de algunos de estos sufijos (evidentemente por influencia de las lenguas en contacto con el castellano); así, el español de Asturias prefiere -ín/a; allí donde el influido por el aragonés utiliza -ico/a y el contagiado por el gallego, -iño/a...» (García García / Meilán García / Martínez García 2004: 286). La forma -ín tamién esiste de manera patrimonial en castellán, pero como variante apocopada de -ino (< -inus). Munches de les pallabres castellanes con -ín o -ino proceden directamente del llatín y, poro, nun hai nelles nenguna connotación diminutiva: vicinum > vecino, molinum > molino, etc. (Pharies 2002: 341) o bien d’una sufixación mui temprana nel romance castellán: palomino, golosina, serpentino, (Pharies 2002: 342) etc. o d’una adaptación de pallabres foriates, sobre manera italianismos: pasquín (it. pasquino), matachín (it. mattaccino), figurín (it. figurino), etc. (Pharies 2002: 332). En perpoques ocasiones esti sufixu llega a ser productivu na derivación del castellán actual, 9. Pela contra, nel castellán d’América ye cada vez más frecuente l’alternancia de dambes formes con, incluso, preferencia pola simple (RAE 2010: 443). 10. Magar que l’emplegu de sufixos afecta a la forma de les pallabres, y qu’hasta la nueva gramática de la Real Academia Española (RAE 2010: 163), ente otres, inclúi’l so estudiu dientro del apartáu de la morfoloxía, cuido que resulta más apropiao falar d’una interferencia de tipu léxicu pues, al fin y al cabu, l’emplegu de sufixos —que nun espresen nengún accidente gramatical como sí faen les desinencies morfolóxiques— tien que ver cola derivación, que constitúi un mecanismu básicu de creación de pallabres nueves pentemedies de la modificación del so significáu. Los exemplos que s’apurren de la documentación estudiada tán rellacionaos, amás, colos sufixos apreciativos (diminutivos fundamentalmente), polo que les bases léxiques en cuestión nun van sufrir cambeos na categoría gramatical que pudieren xustificar falar d’una interferencia de tipu morfolóxicu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 58
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
59
quitando espresiones como balancín, polvorín, botiquín o dalguna otra lexicalizada a partir d’una forma femenina primixenia que denota un tipu específicu de la pallabra a la que s’axunta: maletín (cf. maleta), botellín (cf. botella), sillín (cf. silla), etc. (Pharies 2002: 331-332). Nun va ser esti’l casu de la llingua asturiana, na que, según Zamora Vicente (1996: 162), «el sufijo -inus ha evolucionado a -ín, forma muy usada en el noroeste del dominio leonés y en Asturias» tanto pa la derivación romance de pallabres como pa la evolución de les pallabres llatines que yá conteníen -inus. D’esti últimu casu atópense tamién dalgunos exemplos nos Libros de los Expósitos, que tienen que ver con resultaos patrimoniales como’l de padrín, procedente de *patrīnus (REW 6298): «bautizada vengo de socorro, y de fuentes con Padrin, Juana Sabina me llamo» (14002, f. 15, cédula); «en el torno esta Pepin, pide pan por doce años, viene embuelto en pobres paños y se los dio su padrin...» (14007, f. 242, cédula); «esta niña está bautizada en la parroquia de secreto tiene padrín y madrina se llama Rosalia...» (14035, f. 181, cédula). D’otramiente, resulta de fondu interés llingüísticu, anque habrá que lo desendolcar n’otros trabayos, la presencia na documentación analizao d’otros sufixos diminutivos que tienen una distribución xeográfica tan variada nel ámbitu hispánicu dende’l puntu de vista dialectal, como -ito, -ita; -illo, -illa y -ico, -ica. Por exemplu: «Traia una saia verde rota un mandilito de estameña viejo, otra mantillica de jerja blanca (13999, f. 258); «Traia una camisilla vieja con un remendico de tafetan azul cosido en la delantera» (14007, f. 201), etc. b) El vocabulariu: nesti ámbitu, la llingua asturiana manifiéstase al traviés del emplegu d’una bayura de lexemes propios o de pallabres que contienen dalguna acepción específica del idioma asturianu. Úfrense, a mou de muestra, dalgunos de los términos afayaos: – Acordar (DALLA: v. 4. Atender, mirar por [un neñu], por [un animal]): «...se ha de llamar Cayetana Antonia y tengan cuidado con ella que sus padres quieren acordar con ella a su tiempo» (14050, f. 199), etc. – Antojana (DALLA: antoxana, l’(a): sust. Terrén [que ta delantre o alredor de la casa]. 2 Piedra [llana que se pon al pie de la puerta d’una casa]): «...haber aparecido [...] en el paredon de la antojana de una casa» (14077, f. 285). – Balago (DALLA: bálagu, el: sust. 2. Montón [que se fai con yerba, con paya pa protexelo del agua]): «...acredita haber aparecido debajo de un balago de paja de un feligres...» (14076, f. 63). – Barganal (DALLA: sust. Zarru [fechu con bárganos y con varielles o maderos tresversales]): «parecio al pie del barganal que cierra el Hospicio por la parte de la cocina» (14001, f. 199). – Cadril (DALLA: sust. Parte [saliente que formen los güesos de la pelvis a caún de los llaos del cuerpu]): «...se llama Maria Bentura y tiene 4 meses y tiene una lunar en el cadril derecho...» (14005, f. 218, cédula). – Calla (DALLA: sust. Cacha, pañal [pa neños]): «se llamará Eustaquia: dos calles, dos camises, y dos corros...» (14068, f. 209, cédula), etc. – Candasín (DALLA: candasu, el: sust. Pañuelu [de tres puntes que s’ata a la cabeza] + sufixu diminutivu -ín): «...lleva de ropa una gorra negra un candasin blanco unas mangas azules...» (14031, f. 343, cédula), etc. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 59
20/12/22 8:28
60
Claudia Elena Menéndez Fernández
– Cigua (Figua) (DALLA: sust. Oxetu [en forma de mano zarrada al que se-y atribuyen poderes y que se creye que defende del agüeyamientu a la persona que lu lleva puestu]): «Embuelto en un pedazo de cobertor blanco [...] con una figua y otros fabayones» (14011, f. 345); «...lleva una cigua en la mano derecha» (14034, f. 142). La confusión de les consonantes dentales [f] / [θ] ye un fenómenu reconocible n’asturianu (García Arias 2003: 29), que tien formao dobletes del tipu garciella/garfiella, afincar/ acincar, etc. – Corra (DALLA: sust. Zarru [de piedra de forma circular onde s’echen les castañes col oriciu pa qu’abran]): «...haber aparecido en la corra de castañas de Juan Estrada» (14070, f. 214). – Corte (DALLA: corte, la: sust. Construcción o parte de la casa [onde se guarda’l ganáu, les caballeríes, les oveyes]): «...en la braña de folgueras en una corte de obejas» (14060, f. 152), etc. – Costazo (DALLA: costazu, el: sust. Parte superior [del troncu humanu que va dende la parte baxera del pescuezu hasta onde naz el brazu]): «lleva por señal una medalla de un rosario en el costazo u hombro derecho» (14058, f. 173). – Esquirpia (DALLA: sust. 2 Goxa [allargada]): «Apareció en una esquirpia de Antonio Zapatero» (14046, f. 278). – Fabayones (DALLA: fabayón, el: sust. Faba [grande y de mala calidá]): «Embuelto en un pedazo de cobertor blanco [...] con una figua y otros fabayones» (14011, f. 345). – Facha (DALLA: sust. Prenda de vistir [pa neños acabante nacer que s’envuelve na cintura y cubre hasta los pies]): «trae estas señales: dos escofietas blancas [...] y dos mantillas o fachas, como se llaman en esta tierra» (14017, f. 56, cédula), etc. – Facina (DALLA: sust. dim. de faza. Montón [pequeñu de yerba que se fai en prau al segalo]): «...haber aparecido en el lugar de la Guerga en una facina de yerba» (14044, f. 318). – Libraduras (DALLA: llibradura, la: sust. 3 Muérganu [arredondiáu y achapláu que mientres dura’l preñáu val pa comunicar el fetu cola madre y que s’echa dempués de parir]): «embuelto y cosido en un rodillo de mediana arrodeado a la garganta el remo y libraduras de su madre, la caveza avollada...» (14050, f. 249). – Maniego (DALLA: maniegu, el: sust. Cestu [grande y poco fondu fechu con banielles]): «...haber aparecido en el portal de Andres Rodriguez metida en un maniego» (14040, f. 95). – Muela (DALLA: sust. Piedra [grande, plana y redonda que s’usa p’afilar, que muel nel molín, que se pon enriba o debaxo del pegollu d’un horru]): «apareció sobre la muela de un orrio» (14021, f. 78), etc. – Neñu/neña (DALLA: sust. Persona [que tien pocos años de vida]): «esta neña esta bautizada, se llama Pepa» (14007, f. 88, cédula); «llamese isti neñu Manuel Josef Xabier...» (14027, f. 122, cédula), etc. – Parbas (DALLA: parva, la: sust. 2 Montón [de yerba, de cuchu].): «Expuesta junto a la casa de Maria Villanueva […] en medio de dos parbas de yerba» (14066, f. 205). – Pegollera (DALLA: sust. Piedra [grande y redonda que se pon enriba del pegollu d’un horru]. 2 Conxuntu de los pegollos [del horru].): «...haber aparecido en la pegollera de un horrio» (14080, f. 92). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 60
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
61
– Pegollo (DALLA: pegollu, el: sust. Sofitu vertical [de piedra o de madera, más estrechu penriba que perbaxo, que xunto con otros tienen per un horru o per una panera]): «...haber aparecido sobre la muela de un pegollo del orrio de Jose Sala» (14079, f. 211), etc. – Pontiga (DALLA: 3 Tenobia, tablón [pela parte fuera de la puerta l’horru, onde se pisa pa entrar nél]): «...haber aparecido en la pontiga del orrio de Pedro Montoto» (14023, f. 184), etc. – Remo (DALLA: remu, el: sust. 2 Conductu [qu’aúne’l fetu a la llibradura]): «embuelto y cosido en un rodillo de mediana arrodeado a la garganta el remo y libraduras de su madre, la caveza avollada...» (14050, f. 249). – Rodiello (DALLA: rodiellu, el: sust. Trapu [que s’emplega pa llimpiar la cacía, la cocina]): «... afajado con un rodiello de lienzo viejo...» (14050, f. 188), etc. – Seve (DALLA: sebe, la: sust. Zarru [d’una finca fechu d’arboláu, d’artos]): «apareció al frente de la fachada del Hospicio junto a la seve de la huerta de Pinon» (14019, f. 267), etc. – Sotecha (DALLA: sustecha, la: sust. Güecu o espaciu [que queda ente una parede llateral y un planu del teyáu]): «consta haberse hallado en la mañana del 14 del mismo en una sotecha encima del orrio de la casa de Joseph Gonzalez» (14066, f. 14). – Talamera (DALLA: talamera, la: sust. Tablón [pela parte de fuera de la puerta l’horru pa pisar nél de la que se xube o se baxa]): «Apareció en la talamera de un horrio en el Fresno» (14064, f. 113), etc. – Tenada (DALLA: sust. Construcción [enriba la corte onde se guarda la paya, la yerba]): «...manifiestan haber aparecido en el lugar de Ozanes en la tenada de Manuel Barredo...» (14080, f. 170). – Tenobia (DALLA: sust. Tablón [pela parte fuera de la puerta l’horru, onde se pisa pa entrar nél]): «Expuesta en la tenobia de un horrio» (14064, f. 4), etc. – Tenobiera (DALLA: sust. Tenobia, tablón [pela parte fuera l’horru, onde se pisa pa entrar nél]): «manifiesta haber aparecido en la tenobiera que se halla ante la casa de Juan de la Puente» (14082, f. 273), etc. – Treme (DALLA: Parte [de la caxa del carru enriba de la que se pon la carga]): «... haber aparecido sobre el treme de un carro en las casas de san Lorenzo» (14036, f. 246). – Vara (DALLA: sust. Vara (de) yerba, montón [grande y cónicu de yerba que se fai alredor d’un palu llargu y afitáu en suelu p’almacenar lo que nun se mete na tenada]): «... haber aparecido al pie de una vara de paja en la huerta inmediata» (14033, f. 245), etc. L’usu d’estes pallabres nos Libros de los Expósitos respuende entós a una evidente intereferencia léxica. Ello nun quier dicir que dalguna d’elles, como acordar, muela, facha, vara o parba, nun se conozan mesmo en castellán, mas equí tán emplegaes con una acepción propia de la llingua asturiana o referente a realidaes namái asturianes. Dos de los exemplos apurríos amuesen della conciencia llingüística per parte del escribiente, que fai acompañar una pallabra particular de la so traducción o desplicación: «dos mantillas o fachas, como se llaman en esta tierra» (14017, f. 56, cédula) y «lleva por señal una medalla de un rosario en el costazo u hombro derecho» (14058, f. 173). Esta conciencia llingüística del Alministrador déxase notar tamién na ausencia de los morfemes de xéneru de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 61
20/12/22 8:28
62
Claudia Elena Menéndez Fernández
la llingua asturiana; asina, lexemes asturianos como costazu, maniegu, bálagu, pegollu o remu apaecen castellanizaos na espresión como costazo, maniego, balago, pegollo y remo, y ye que, como yá apuntábemos, los trazos fonéticos —como la grafía de ‘-u’ pal masculín singular— tienen un fondu calter distintivu y son más susceptibles de ser camudaos o tapecíos pol falante, mientres que les interferencies léxiques son enforma más abegoses de detectar conscientemente y, poro, non tan fáciles d’eliminar a la de diferenciar ente dos llingües. Lo mesmo asocede cola despalatalización de [ʎ-] en libraduras, asina como cola velarización de [ʃ] en [x] nel términu antojana.
4. OTRES INTERFERENCIES Como yera d’esperar, la variedá llingüística que se reconoz nos Libros de los Expósitos débese sobre manera a la influyencia del asturianu, en tanto que llingua tradicional d’Asturies, y el so contactu col castellán. De toles maneres, tamién ye posible documentar, de mou escepcional, rexistros n’otres llingües estremaes, por mor de la presencia n’Uviéu de families d’orixe non asturianu. Nesti sen, el testemuñu más reseñable afáyase na esistencia d’una cédula escrita en catalán que portaba un neñu fayón abandonáu nel tornu del Hospiciu y que, sicasí, l’Alministrador de la inclusa identifica como francés. La espresión qu’amuesa la trescripción d’esta cédula ye daqué confusa y enguedeyada, quiciabes frutu d’una llectura errónea per parte del Alministrador asina como de la so desconocencia del idioma catalán. Reproducimos darréu’l rexistru del Libro de los Expósitos nel que se transcribe la cédula en cuestión (14004, f. 12): Martin Pedro Parezio en el torno de esta Real Casa la noche deel dia 16 de nobiembre de 1770, trahya una cedula en frances que decia = esta bautizado de socorro amen. No es mon fil ni hu hè fet, perque son padre no es mon lloc ni sa mare tampoc, con que vechan vostens quina xac de ser mon fil, y asi mateix cregan que habra segut algu frare de allos grosos = Monsieur Stut Munsier Wellter y Wmbell.
Paez ser que la intención del autor de la cédula ye refugar cualesquier posibilidá de que se piense que’l neñu ye suyu (No es mon fil ni hu hè fet) o de que tien dalguna rellación colos pas de la criatura (perque son padre no es mon lloc ni sa mare tampoc) y, asina, acaba suxiriendo que quiciabes el pá puea ser un flaire o eclesiásticu importante (y asi mateix cregan que habra segut algu frare de allos grosos), como Monsieur Stut o Wellter y Wmbell. El catalán que s’amuesa presenta dalgún trazu dialectal reconocible, anque resulta complexo atribuyilu dafechu a una variante específica por mor de la mestura de rasgos. Per un llau, atópense espresiones que podríen responder a un catalán más oriental, probablemente de la zona catalana de Francia, ello ye, de la Catalunya Nord. Esto podría desplicar la presencia de dalgún galicismu, mal trescritu, como fil (en cuantes del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 62
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
63
fill xeneral en catalán o’l fils del francés) o xac, quiciabes interpretable como chance (‘posibilidá’), asina como los apellíos caberos Stut y Wellter, procedentes de delles rexones de Francia. Anguaño, Stut llocalízase nel departamentu de la Gironde (Ø Dauzat 1975; GEOPATR), mentanto que Welter —d’orixe alemán— ta especialmente estendíu pela Alsacia y la Lorena (Dauzat 1975: 601; GEOPATR). Sicasí, d’otru llau tamién ye posible afayar nesta cédula dalgún trazu llingüísticu que se correspuende con una variante más propia del País Valencià, como’l términu vostens (DCVB X, 885). En xunto a esti, alcontramos un segundu testemuñu escritu de la llingua catalana n’otra cédula d’un rapacín que llegara al Hospiciu d’Uviéu’l 19 de xunetu de 1846. Diz asina: «Hijo de maraboja, hijo de Maria Alcober, hijo de Pedro Cartorscha, Momjio Falcet, provincia de Tortosa» (14086, f. 205). De siguío, l’Alministrador anota tamién: «se supo ser hijo legítimo de los arriba dichos María y Pedro, catalanes y fuera bautizado en Arabaca, en abril del año último de 45». Paez ser que’l neñu yera fíu de Maria Alcober, a la que se define como maraboja, esto ye, quiciabes, “mare boja” (ma lloca, demente). La escritura de mare como mara supón una pronunciación más bien propia del catalán oriental [márǝ] (DCVB VII, 238). Otramiente, el fayón yera fíu de Pedro Cartorscha, Momjio Falcet. La espresión Cartorscha podría entendese como un sobrenome que señalare qu’esti individuu fuere un cartoixà («Frare o monja de l’Orde de Cartoixa» DCVB II, 1076). Esti argumentu refuérzase cola indicación que se fai del portador como Momjio Falcet, esto ye, un monjo (‘monxu’) de Falset. Precisamente, la llocalidá de Falset allúgase na comarca del Priorat, onde tamién s’afaya la Cartoixa de Santa Maria de Scala Dei, monesteriu de la mesma orde relixosa que l’individuu de la cédula. Tampoco nun podemos descartar dafechu la posibilidá d’interpretar Cartorscha (“Cartoixà”) como un apellíu, rastrexable peles llocalidaes de Xerta y Benifallet, tamién con una grafía incorrecta del tipu Cartuchà (DCVB II, 1076).11
5. CONCLUSIONES L’analís llingüísticu de los Libros de los Expósitos da cuenta d’una riestra d’aspectos que puen resumise nos puntos vinientes: • La llingua na que s’espresa principalmente esta documentación ye la castellana. Con too, son abondes les interferencies fonétiques, morfosintáctiques y léxiques de la llingua asturiana qu’aprucen per estos testos, pola mor del contactu y presencia de dambes llingües na sociedá d’Asturies. • El mayor o menor grau d’apaición d’estes interferencies asturianes hai que lu poner en rellación con dellos factores: l’orixe y el nivel formativu o d’alfabetización de los autores de les cédules que se trescriben y de los Alministradores de los lli11. Agradezo fonderamente a doña Maria Reina Bastardas i Rufat y a doña Anna Gudayol Torelló, ensin les que nun fuera posible echar dalgo de lluz a estos testos, les sos precises indicaciones ya reflexones sobre la so interpretación. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 63
20/12/22 8:28
64
Claudia Elena Menéndez Fernández
bros, la conciencia d’estos a la d’estremar ente dambos diasistemes llingüísticos (como consecuencia directa del primer factor) y, sobre manera, la diglosia que se manifiesta pentemedies de la gran cantidá d’exemplos de castellanización de determinaes formes y espresiones. • Resulten especialmente interesantes, poles cuestiones de calter sociollingüísticu que se desprienden no que cinca al fenómenu de la diglosia, los casos que se detecten de castellanización de les espresiones de les cédules a la de copiales nos Libros de los Expósitos, daqué que se comprueba cuando se caltienen les cédules orixinales y puen comparase cola trescripción que se fixo d’elles (p. ex.: cédula orixinal → «esta bautizada de socorro, la llamaran cuando la lleben a piles Maria de las Niebes», trescripción → «esta bautizada de socorro, la llamaran cuando la lleben a pilas Maria de las Niebes» [14003, f. 274]; cédula orixinal → «... oy no ay llugar pagar los gastos al ospicio...», trescripción → «... oy no ay lugar pagar los gastos al ospicio...» [14017, f. 205], etc.). Esto plantega una entruga que tien que ver cola verdadera fidelidá al testu qu’hubieron d’amosar los distintos Alministradores en toles trescripciones que se fixeron, teniendo en cuenta que la mayoría de les vegaes nun se caltién la cédula orixinal y namái disponemos de la so trescripción nos Libros de los Expósitos como únicu testemuñu. Con too, ye posible afayar tamién exemplos de trescripciones nes que s’amuesen trazos asturianos, anque nestos casos nun podemos saber si’l so caltenimientu se debe a la fidelidá del Alministrador al testu orixinal o a lo so poca conciencia llingüística pa estremar ente un diasistema y otru. • Hai dalgunos fenómenos asturianos más avezaos y repetíos qu’otros. Los de tipu fonético-fonolóxicu, como la palatalización de [l-], el caltenimientu de [f-] o la grafía ‘-u’ pa les formes masculines singulares son notablemente escepcionales nel léxicu común de los Libros de los Expósitos. La principal causa qu’alcontramos pa desplicar esta situación ye la del calter distintivu y diferenciador que tienen los trazos fonéticos d’una llingua con respecto a los d’otra. Por exemplu, ye más fácil identificar —y, polo tanto, desaniciar— la “asturianidá” que suponen los masculinos en [-u] o’l resultáu de [ʎ-] inicial, que non l’usu d’un léxicu específicu asturianu. Prueba d’ello ye l’adaptación morfonolóxica a les característiques formales de xéneru castellanes de bien de lexemes d’aniciu asturianu qu’aprucen per estos testos (maniego, ventrao, rodiello, costazo, pegollo, remo, libraduras, etc., y non maniegu, ventráu, rodiellu, costazu, pegollu, remu o llibradures). • Frente a estos trazos, hai otros —sobre manera morfosintácticos— qu’un individuu con una conciencia llingüística diglósica o más o menos avezada a estremar ente dambes llingües tien más dificultaes pa detectar. Asina se desplica la bayura de casos d’emplegu del neutru de materia, de formes verbales con valores específicos —como l’etimolóxicu de pluscuamperfectu d’indicativu nes formes en [-ra]—, etc. • El simple fechu de qu’un trazu típicamente asturianu puea apaecer nunos testos escritos en castellán yá alquier una importancia significativa enforma, pues ye, ente otres coses, la demostración de qu’había ser un fenómenu (tan) vivu na fala de la época qu’algama incluso a manifestase (escepcionalmente, como los dos casos de metafonía detectaos; o repetidamente, como’l neutru de materia) nun espaciu Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 64
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
65
comunicativu, como ye l’escritu, que nes situaciones de conflictu y sostitución llingüística se reserva pa la llingua de prestixu, nesti casu la castellana.
6. BIBLIOGRAFÍA ALLA = Academia de la Llingua Asturiana (1996): Ordenances municipales del conceyu d’Uviéu, ed. facsimilar de los manuscritos del sieglu xiii del Archivu Municipal de la Ciudá d’Uviéu. Uviéu: ALLA. ALLA = Academia de la Llingua Asturiana (2001): Gramática de la Llingua Asturiana, 3er ed. Uviéu: ALLA. Alonso, Dámaso (1958): «Metafonía y neutro de materia en España (sobre un fondo italiano)», Zeitschrift für romanische Philologie, 74, pp. 1-24. Álvarez Santaló, León Carlos (1980): Marginación social y mentalidad. Expósitos de Sevilla. 1613-1910. Sevilla: Grafitálita. Andrés Díaz, Ramón d’ (1993): «Emplegu del neutru n’asturianu», Lletres Asturianes, 49, pp. 49-84. Arias Cabal, Álvaro (1999): El morfema de neutro de materia en asturiano. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela. Canellada, María Josefa (1996 [1944]): El bable de Cabranes, ed. facsimilar. Uviéu: ALLA. Cano González, Ana María (1982): Vocabulario del bable de Somiedo. Oviedo: Instituto de Estudios Asturianos. Cano González, Ana María (1990): «Algunas observaciones sobre la diacronía del artículo», Filología Románica, 7, pp. 57-74. Cano González, Ana María (1998): «El demostrativo en asturiano. Estudio histórico», n’Atti del XXI Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza. II. Morfologia e sintassi delle lingue romanze (Palermo, 18-24 settembre 1995). Tübingen: Max Niemeyer Verlag, pp. 131-142. Cano González, Ana María (2008): Estudios de diacronía asturiana. Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana. DALLA = Academia de la Llingua Asturiana, 2000: Diccionariu de la Llingua Asturiana, Uviéu: ALLA. <http://www.academiadelallingua.com/diccionariu/index.php> [Consulta: 2/12/2020.]. Dauzat, Albert (1975): Dictionnaire étymologique des noms de famille et prenoms de France, edición revisada y aumentada por Marie-Thérèse Morlet. París: Larousse (1951). DCVB = Alcover, Antoni Maria y Francesc de B. Moll (1930-1962): Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll, 10 vols. DELLA = García Arias, Xosé Lluis (2017-): Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana. Uviéu: Universidá d’Uviéu / Academia de la Llingua Asturiana, tomu I (AB) (2017), tomu II (C-D) (2018) y tomu III (E-F) (2019). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 65
20/12/22 8:28
66
Claudia Elena Menéndez Fernández
García Arias, Xosé Lluis (1974): El habla de Teberga: sincronía y diacronía, separata d’Archivum XXIV. Uviéu: Universidá d’Uviéu. García Arias, Xosé Lluis (2003): Gramática Histórica de la Lengua Asturiana. Uviéu: ALLA. García García, Serafina / Martínez García, Hortensia / Meilán García, Antonio (2004): Construir bien en español. La forma de las palabras. Oviedo: Ediuno. García Valdés, Celsa Carmen (1979): El habla de Santianes de Pravia. Mieres: Institutu Bernaldo de Quirós. GEOPATR = Geopatronyme. Tout sur tous les noms de famille <http://www.geopatronyme.com/> [Consulta: 30/11/2020.]. Gil de Jaz, Isidoro (1752): Ordenanzas aprobadas por S.M. para el regimen, y govierno del Hospicio, y hospital Real de huerfanos, expositos, y desamparados, que de su orden, y baxo su patronato y proteccion se ha empezado a erigir en la ciudad de Oviedo Capital del Principado de Asturias, con una narracion historial del origen, progresos, y estado actual de dicho Hospicio, <http://www.bne.es/es/Catalogos/ BibliotecaDigitalHispanica/Inicio/index.html> [Consulta: 1/12/2020.]. Junceda Avello, Enrique (1984): Historia del Real Hospicio y Hospital Real de la ciudad de Oviedo. Oviedo: IDEA. Kabatek, Johannes (1997): «Dime cómo hablas y te diré quién eres. Mezcla de lenguas y posicionamiento social», Revista de antropología social, 6, pp. 215-236. Kabatek, Johannes (2018): Lingüística coseriana, lingüística histórica, tradiciones discursivas, edición de Cristina Bleorţu y David Paul Gerards. Madrid: Iberoamericana Vervuert. Koch, Peter / Oesterreicher, Wulf (2007): Lengua hablada en la Romania: español, francés, italiano, trad. Araceli López Serena. Madrid: Gredos. Lapesa, Rafael (1985 [1948]): «Asturiano y provenzal en el Fuero de Avilés», en Lapesa, Rafael: Estudios de historia lingüística española. Madrid: Paraninfo, pp. 53-122. Lapesa, Rafael (2000): Estudios de morfosintaxis histórica del español. Madrid: Gredos, 2 vols. Martínez Álvarez, Josefina (1967): «Bable y castellano en el concejo de Oviedo», separata d’Archivum XVII, pp. 5-292. Menéndez Fernández, Claudia Elena (2020): «El “neutro de materia” en los Libros de los Expósitos del Real Hospicio de Uviéu (s. xviii)», Verba: Anuario Galego de Filoloxía, 47, pp. 107-136. Menéndez Pidal, Ramón (1906): «El dialecto leonés», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos 14, 128, pp. 294-311. [Vid. tamién: (1962): El dialecto leonés, ed. de Carmen Bobes. Oviedo: IDEA]. Neira Martínez, Jesús (1978): «La oposición continuo/discontinuo en las hablas asturianas», Estudios ofrecidos a Emilio Alarcos Llorach, vol. 3. Uviéu: Universidá d’Uviéu, pp. 255-280. Penny, Ralph (1993): Gramática histórica del español. Barcelona: Ariel Lingüística. Pharies, David (2002): Diccionario etimológico de los sufijos españoles. Madrid: Gredos. RAE = Real Academia Española (1771): Gramática de la lengua castellana. Madrid: Impresor Joachin de Ibarra. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 66
20/12/22 8:28
INTERFERENCIES LLINGÜÍSTIQUES NOS LIBROS DE LOS EXPÓSITOS
67
RAE = Real Academia Española (1796): Gramática de la lengua castellana. Madrid: Impresor viuda de don Joaquín Ibarra, 4ª edición. RAE = Real Academia Española (1821): Gramática de la lengua castellana. Madrid: s.n., 5ª edición. RAE = Real Academia Española (2010): Nueva gramática de la lengua española. Madrid: Espasa. REW = Meyer-Lübke, Wilhelm (19353): Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Heidelberg: Carl Winter Universitätsverlag. San Segundo Cachero, Rosabel (2015): «El neutro de materia en la morfología nominal del asturiano del concejo de L.lena», Lletres Asturianes, 112, pp. 11-37. Viejo Fernández, Xulio (1998): Las formas compuestas en el sistema verbal asturiano. Oviedo: Departamento de Filología Española. Viejo Fernández, Xulio (2003): La formación histórica de la llingua asturiana. Uviéu: Trabe. Vixil Castañón, Xulio (1996): «Metafonía nuna parroquia de Bimenes. Análisis sociollingüísticu», Lletres Asturianes, 61, pp. 7-32. Zamora Vicente, Alonso (1996): Dialectología española, 2ª ed., 6ª reimp. Madrid: Gredos.
7. ANEXU Rellación de les fontes d’archivu manexaes: Archivu Históricu d’Asturies (AHA) – Fondu: Hospicio Libros de los Expósitos: signatura 13998 (años 1752-1758); 13999 (as.1758-1764); 14000 (as.1764-1766); 14001 (as.1766-1768); 14002 (as.1768-1769); 14003 (as.17691770); 14004 (as.1770-1771); 14005 (as.1771-1773); 14006 (as.1773-1775); 14007 (as.1775-1777); 14008 (as.1777-1778); 14009 (as.1778-1780); 14010 (as.1780-1782); 14011 (as.1782-1784); 14012 (as.1784-1786); 14013 (as.1786-1788); 14014 (as.17881790); 14015 (as.1790-1791); 14017 (as.1791-1793); 14018 (as.1793-1794); 14019 (as.1794-1796); 14021 (as.1796-1797); 14023 y 14024 (as.1797-1799); 14025 (as.17991800); 14026 (as.1801-1803); 14027 (as.1803-1805); 14029 (as.1805-1806); 14031 (as.1806-1808); 14033 (a.1808); 14034 (a.1809); 14035 (a.1810); 14036 (a.1811); 14037 (a.1812); 14038 (a.1813); 14039 (a.1814); 14040 y 14041 (a.1815); 14042 (a.1816); 14044 (a.1817); 14046 (a.1818); 14048 (a.1819); 14050 (a.1820); 14052 (a.1821); 14054 (a.1822); 14056 (a.1823); 14058 (a.1824); 14060 (a.1825); 14062 (a.1826); 14064 (a.1827); 14066 (a.1828); 14068 (a.1829); 14070 (a.1830); 14072 (a.1831); 14074 (a.1834); 14075 (a.1835); 14076 (a.1836); 14077 (a.1837); 14078 (a.1838); 14079 (a.1839); 14080 (a.1840); 14081 (a.1841); 14082 (a.1842); 14083 (a.1843); 14084 (a.1844); 14085 (a.1845); 14086 (a.1846); 14087 (a.1847); 14088 (a.1848); 14089 (a.1849); 14090 (a.1850). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 67
20/12/22 8:28
68
Claudia Elena Menéndez Fernández
RESUME L’Hospiciu d’Uviéu, fundáu nel añu 1752 col envís d’acoyer a los neños que s’abandonaben pel territoriu asturianu, xeneró a lo llargo de los sos 200 años d’actividá un gran volume de documentación. Ente ello, destaquen los Libros de los Expósitos, onde la inclusa llevaba cuenta de los datos vitales más importantes de cada neñu espuestu. Estos Libros... tienen un interés llingüísticu bien fondu pues, pese a tar escritos en castellán, amuesen abondes interferencies producíes pola llingua asturiana. L’oxetivu d’esti trabayu céntrase entós nel analís de les estremaes interferencies que se reconocen de la llingua tradicional d’Asturies, caracterizada por un contactu diglósicu cola llingua de mayor prestixu (la castellana), atendiendo a los planos fonéticu, morfosintácticu y léxicu. Detéctense asina fenómenos asturianos como la palatalización de [l-] llatina, la espresión de la continuidá del sustantivu pentemedies de les concordancies de «neutru de materia» o la presencia mayoritaria de formes verbales simples frente a les compuestes. Pallabres clave: Hospiciu, interferencies llingüístiques, asturianu, Libros de los Expósitos.
ABSTRACT Linguistic interference in Libros de los expósitos of the Royal Hospice of Oviedo (Uviéu): a sample from the 18th and 19th centuries The Oviedo (Uviéu) Hospice, founded in 1752 to provide refuge for children who were abandoned in Asturian territory, produced a large volume of documentation throughout its 200 years of activity. Among this, the Libros de los Expósitos (‘Foundling Records’), in which the Charity recorded the most important data concerning the life of each foundling, take pride of place. These registers are of considerable linguistic interest, because, in spite of being written in Castilian, they show considerable interference from Asturian. The aim of this paper is to analyse the various different kinds of interference from the traditional language of Asturias, characterized by diglossic contact with the more prestigious language (Castilian) at the phonetic, morphosyntactic and lexical levels. This reveals traits such as palatalization of [l-], expression of the semantic notion of continuity in nouns through «neuter» concordances and the widespread use of simple verb forms as opposed to compound verb forms. Key words: Hospice, linguistic interference, Asturian, Foundling Records.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 45-68 DOI: 10.2436/20.2500.01.356
Estudis romanics 45_int.indd 68
20/12/22 8:28
Rebut: 31/VIII/2021 Acceptat: 23/IX/2021
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA: AFECCIÓ I DIFERÈNCIA1 Margalida Pons LiCETC, Universitat de les Illes Balears
PER UNA LECTURA NO RETÒRICA DE L’ANALOGIA L’analogia és un dels elements clau de la poesia de Josep Maria Sala-Valldaura. A la introducció d’El cigne cec el poeta afirma que el coneixement analògic «lliga el món» i «abraça, tot al llarg de la història, emocions i conceptes, realitats i paraules, escriptors, personatges i lectors cocreadors» (Sala-Valldaura 2005a: 13). A les notes finals de Vidre fumat (2005b: 87) es refereix al fonament analògic, simbòlic, icònic i metonímic de llibres com Reixes d’aigua, Camp d’esvorancs, Gual de camins, En aquest dau del foc i Ets arrel d’ala i de vol. A l’assaig Entre el simi i Plató proposa que el pensament poètic de la modernitat «neix amb el romanticisme i amb la seva confiança en el coneixement analògic, que permet de saltar tota mena de forats en la nostra relació amb l’univers» (2007: 51). A la poètica «Creences, idees, desitjos» inclou aquest aforisme: «El coneixement poètic es fonamenta en l’analogia i la desproporció» (2017: 11).2 I en un text autoreflexiu publicat a la revista Reduccions sota el títol «Com una topografia...», assegura que el poema «s’enfila rost amunt d’allò més íntim i personal, que […] pot trobar analògicament reflex en algun element de l’univers» (2019: 132), es declara «convençut ara i sempre del poder de l’analogia» (p. 137) i afirma que el coneixement analògic «ha estat inscrit fisiològicament en el nostre cervell reptilià» (p. 139). El pensament analògic és un procés cognitiu d’inferència, basat en la percepció de relacions (habitualment —però no sempre— de similitud) entre elements diferenciats, 1. Aquest article s’inscriu en el projecte de recerca «La poesia catalana contemporània des de la perspectiva dels estudis afectius» (Ministerio de Ciencia e Innovación PID2019-105083GB-I00 / AEI / 10.13039/501100011033). 2. Com explica l’autor uns anys més tard (Sala-Valldaura 2019: 137), la desproporció s’ha d’entendre com a sinònim d’ironia o d’inversió, qualitats que entrebanquen l’entesa amb l’altre. Analogia i ironia serien, així, les dues forces antagòniques que regeixen la paraula poètica. És el mateix que defensa Octavio Paz —citat per Sala—, que titula la quarta secció de Los hijos del limo «Analogía e ironía». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 69
20/12/22 8:28
70
Margalida Pons
que sol formalitzar-se en la translació d’un sistema de raonament simple o conegut (la base o font) a un de més complex o desconegut (la meta). Si examinam la relació de la poesia amb aquesta mena de pensament, de seguida compareixen dues evidències. D’una banda, sembla clar que el discurs analògic és prototípic de la lírica, atesa la importància que hi cobren trops basats en la semblança o en la correspondència, com la metàfora o el paraŀlelisme. Wallace Stevens (1951: 117) arriba a afirmar que la poesia és un dels efectes de l’analogia. I a Los hijos del limo Octavio Paz apunta, seguint Roman Jakobson, que el poema es caracteritza per ser un sistema d’equivalències —rimes i aŀliteracions que són ecos, ritmes que són jocs de reflexos— i que, per tant, la poesia és un escenari privilegiat d’aparició de l’analogia: «las rimas y las aliteraciones, las metáforas y las metonimias, no son sino modos de operación del pensamiento analógico» (1974: 56). D’altra banda, l’analogia és un fenomen ubic, que té manifestacions tant en el camp semàntic (la isotopia o redundància de sentit, el símil, el correlatiu objectiu i, en general, tot l’espectre metafòric) com en el nivell foneticofonològic (la rima, el ritme) i en el morfosintàctic (l’anàfora, l’epífora i totes les figures de repetició).3 També és evident que aquesta ubiqüitat es pot abordar des d’aproximacions teoricometodològiques molt diferents —adscrites als àmbits de la retòrica, la literatura comparada, les ciències cognitives, la lingüística i la filosofia, per esmentar-ne només algunes—, com ara la teoria de les influències, la transtextualitat, l’estudi del coupling, l’anàlisi de la integració conceptual (conceptual blending) o algunes aplicacions de la teoria de l’optimitat. Aquestes dues constatacions podrien induir a pensar que prendre el fenomen analògic com a eix d’anàlisi d’un poeta és un camí trivial per massa inespecífic. D’altra banda, en el cas concret de Sala-Valldaura, la importància que hi cobra la correspondència —noció emparentada amb la d’analogia— ja ha estat destacada per autors que li atribueixen una filiació romàntica i baudelairiana (Falguera 2019: 145; 2021: 240). En general, la reflexió metapoètica sobre la idea de correspondència és freqüent en els poetes catalans dels anys setanta més pròxims a les tradicions francesa i surrealista. Recordem, per exemple, la teoria de la poesia com a sistema de miralls giratoris que proposa Pere Gimferrer a Els miralls (1970). I recordem que Vicenç Altaió publica el 1980 Correspondències com conspiracions, que estableix explícitament una connexió amb el poema «Correspondances» de Baudelaire i que inclou, al final (Altaió 1980: 54-55), una taula en què detalla els vincles conceptuals amb el sonet del poeta francès. Sala-Valldaura no és, doncs, ni de lluny, l’únic a fressar aquest camí. Tanmateix, em sembla que la importància del pensament analògic en l’escriptura de Sala-Valldaura va més enllà de la confirmació del modus operandi habitual del discurs poètic o de la detecció de paraŀlelismes entre la natura i el jo. Per això m’interessa fer una 3. Alguns diccionaris de retòrica i poètica subsumeixen la definició de l’analogia, terme que consideren massa general, a la més específica d’homologia, que designa la correspondència estructural, això és, el tipus de relació que es dona en una correlació entre les parts de dos sistemes semiòtics de diferent naturalesa (Beristaín 1995: 253). D’altres (Morier 1981 [1961]: 312) consideren l’analogia un tipus de correspondència. Encara per a d’altres (Oriol / Oriol 1995: 26) l’analogia és una mena de nocióparaigua que constitueix la base de moltes figures retòriques com els trops, la rima, l’assonància, l’aŀliteració, l’aŀlegoria, l’exemplum, etc. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 70
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
71
lectura no retòrica4 de l’analogia —això és, deixar de banda el seu poder explicatiu i prestar atenció al seu poder transformador— i explorar-la, més que com un estilema, com un recurs que serveix per definir la relació poeta-món: una relació caracteritzada pel dinamisme, per l’errar i per la coralitat. Així, d’una banda, el poeta afirma que la realitat, lluny de ser estàtica, «es va fent» gràcies a la ciència, l’art i la filosofia (Sala-Valldaura 2017: 9), i aquest dinamisme es relaciona sovint amb l’acte físic del desplaçament o el viatge. D’altra banda, aquesta mobilitat s’expressa mitjançant el doble sentit del verb «errar», usat com a sinònim de «vagar» i, alhora, d’«equivocar-se»: «errar, al camp de la poesia, vol dir ampliar el paisatge, car desviar-se del camí no és pas equivocar-se» (Sala-Valldaura 2017: 11). Aquesta errància, que es pot descriure com un moviment del subjecte cap a l’altre, és indicativa del caràcter no teleològic d’una escriptura que sembla més atenta a descriure processos que a atènyer finalitats. Finalment, la veu lírica sovint es combina amb altres veus, mitjançant l’ús de la citació, el recurs a l’apòcrif o la polifonia, amb la qual cosa s’arriba a una expressió múltiple o coral, a un nosaltres menys gramatical que semàntic. Aquestes tres maneres de situar el subjecte —mobilitat, vagareig, coralitat— es vinculen amb el pensament analògic perquè es basen en l’establiment de correspondències (amb llocs remots, amb realitats imprevistes, amb altres veus) que dilaten l’univers del poema i en transcendeixen l’abast íntim. Per donar forma a aquesta exploració, en primer lloc em referiré a algunes particularitats del pensament analògic en el discurs de la poesia i, en segon lloc, rastrejaré les manifestacions que presenta en l’escriptura de Sala-Valldaura. No m’ocuparé del cas concret de les metàfores (que són, sens dubte, l’expressió més evident, i la més estudiada, de l’analogia) sinó, més en general, de les relacions d’equivalència o paraŀlelisme, ba sades o no en la semblança, que afecten els diferents nivells del poema. Per posar-ne un exemple, el vers de Camp d’esvorancs «groguejo com un paper vell» és una metàfora amb valor explicatiu transparent. En canvi en l’expressió «Com en el desert coure un pa rodó / així l’amor», de Gual de camins, l’equiparació no pertany al saber comú, no suscita una comprensió immediata i no es basa en l’aparença dels termes que es comparen, sinó que es fonamenta en una sèrie de processos (la paciència del pastar, l’enfornada, l’espera) la percepció dels quals seria impossible sense el gest assenyalador del poeta. Des d’aquesta base, formularé alguna hipòtesi sobre la productivitat de l’analogia afectiva —terme al qual em referiré més endavant— com a element transformador en el discurs líric.
4. He de fer constar que no faig servir l’adjectiu retòric d’una manera valorativa ni, molt menys, desdenyosa. No el prenc com a sinònim d’artificiós o buit, sinó en el sentit que el relaciona amb l’eloqüència. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 71
20/12/22 8:28
72
Margalida Pons
PENSAMENT ANALÒGIC, DIFERÈNCIA, AFECCIÓ És sabut que l’analogia és un element fonamental en l’aprehensió de la realitat —facilita, per exemple, la comprensió de conceptes abstractes, d’aquí la importància del pensament analògic en el camp de l’educació—, fins al punt d’haver estat considerada per Gilles Fauconnier i Mark Turner, «a powerful engine of discovery, for the scientist, the mathematician, the artist, and the child» (2002: 14). Per a James P. i Juliette Blevins, en tant que la ment té una tendència innata a cercar models o patrons de repetició, l’analogia és el bessó de la cognició humana: The human mind is an inveterate pattern-seeker. Once found, patterns are classified, related to other patterns, and used to predict yet further patterns and correlations. Although these tasks are performed automatically, they are far from trivial. The analogical reasoning that underlies them requires the discovery of structural similarities between perceptually dissimilar elements. Similarities may be highly abstract, involving functional and causal relationships. […] There is mounting evidence from work in cognitive psychology that the talent for analogical reasoning constitutes the core of human cognition. (Blevins / Blevins 2009: 1)
Des d’una aproximació cognitivista a la literatura, Peter Stockwell relaciona l’analogia amb la integració conceptual (2002: 97) i amb la metàfora conceptual (2002: 106107), i Turner (1996: 93) en remarca la capacitat de pressionar les estructures categòriques convencionals per transformar-les.5 Al seu torn, Gerard Steen (1994: 11) parla de cartografia analògica (analogical mapping) per remarcar que la projecció de l’estructura d’un domini cognitiu (font) a un altre domini (meta) serveix per organitzar la nostra visió de les categories del domini meta en termes del domini font. D’altra banda, Chaïm Perelman (2012 [1969]: 199) afirma que només hi ha analogia quan es produeix una similitud de relacions, i no tan sols una similitud de termes, i que, en conseqüència, la fórmula que descriu l’analogia no és «A és B», sinó «A és a B com C és a D».6 En realitat, la precisió 5. Turner (1996: 93-94) posa com a exemple d’aquesta capacitat transformadora l’expressió «matrimoni entre persones del mateix sexe», que projecta analògicament l’escenari del matrimoni convencional a una altra mena d’escenari domèstic. L’important no és la informació que conté el sintagma, sinó l’estatus d’aquesta informació: per a aquells que són ideològicament contraris al matrimoni homosexual, l’expressió «persones del mateix sexe» és incidental; però si l’analogia es naturalitza, aleshores el concepte «persones del mateix sexe» pot esdevenir central i desplaçar el sentit tradicional del mot «matrimoni». D’aquesta manera, l’analogia es converteix en una eina de pressió contra les categories hegemòniques. 6. En aquest sentit, sembla que l’analogia es correspondria amb el que alguns teòrics denominen «metàfores proporcionals», basades en una equivalència de relacions: «When metaphors involve common relations, as they do in proportional metaphors, their essential structure seems to be the same as that of similarity metaphors. Typically, similarity metaphors have two terms —the first term, often called the topic; and the second term, often called the vehicle. A similarity metaphor such as “The man is a sheep,” gains its currency from the fact that there is something in common between the topic (man) and the vehicle (sheep). In a proportional metaphor the only difference is that the topic and the vehicle refer to relations rather than to objects» (Ortony 1993 [1979]: 343). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 72
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
73
de Perelman ja apareix recollida a la Poètica d’Aristòtil, per a qui l’analogia es produeix «quan el segon terme implica una similitud tocant al primer i el quart terme implica una similitud tocant al tercer: s’emprarà, efectivament, el quart en lloc del segon i el segon en lloc del quart» (1985: 355). I a La métaphore vive, Paul Ricoeur assenyala que «la raison de la méthaphore est l’analogie ou la ressemblance (la première valant entre les rapports, la deuxième entre les choses ou les idées)» (1974: 112). Les definicions populars de l’analogia com a «metàfora estesa» i de la metàfora com a «analogia comprimida» deuen anar en aquest mateix sentit. A tot això cal afegir el caràcter construït de l’analogia, que, com remarquen Fauconnier i Turner (2002: 19-20),7 sovint passa desapercebut: no es tracta només de percebre relacions ja existents entre processos o fenòmens, sinó de crear-les. Podem dir, en suma, que l’analogia és una relació construïda entre relacions. Seguint el deixant de Perelman i Ricoeur, entenc que el pensament analògic es basa en dos factors que tenen en comú l’aspecte relacional: en primer lloc, el reconeixement d’alguna mena de correspondència o relació entre dos o més processos o estructures; en segon lloc, la definició de la naturalesa d’aquestes relacions. El lema inicial d’En aquest dau del foc ho resumeix en sis versos. Es tracta d’un poema (provinent d’un recull anterior, Reixes d’aigua) que apareix titulat amb el símbol d’infinit i que desplega tot un ventall de correspondències possibles entre llenguatge i realitat. Sota l’aparença d’un debat entre nominalisme i realisme, fa una síntesi de les relacions analògiques que és possible establir entre la paraula i allò exterior a la paraula: juxtaposició (i), copresència (amb), direcció o finalitat (vers), causalitat (per), oposició (contra) o disjunció (o). ∞ I. El nom i la cosa? II. El nom amb la cosa? III. El nom vers la cosa? IV. El nom per la cosa? V. El nom contra la cosa? VI. El nom o la cosa? (Sala-Valldaura 1987: 5)8
La importància de l’analogia en el discurs poètic ha estat àmpliament subratllada, des d’Aristòtil fins a Octavio Paz, passant per Deleuze i per Foucault, que a Les mots et les choses diu que el poeta és qui «au-dessous des différences nommées et quotidiennement prévues, retrouve les parentés enfouies des choses, leurs similitudes dispersées. Sous les signes établis, et malgré eux, il entend un autre discours, plus profond, qui rappelle le temps où les mots scintillaient dans la ressemblance universelle des choses» (1966: 63). La noció de semblança universal que invoca Foucault em sembla problemàti7. «After a blend has been constructed, the correspondences —the identities, the similarities, the analogies— seem to be objectively part of what we are considering, not something we have constructed mentally. Just as we feel that we see the coffee cup for the simple reason that there is a coffee cup to be seen, so we feel that we see the analogy because there is an analogy to be seen —that is, to be perceived directly and immediately with no effort» (Fauconnier / Turner 2012: 19-20). 8. Aquest poema apareix també reproduït com a ars poetica, sense la numeració romana dels versos, al començament de l’antologia Concert d’esferes (Sala-Valldaura 2017: 10). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 73
20/12/22 8:28
74
Margalida Pons
ca, perquè veig la percepció d’allò semblant com un acte subjectiu i, per tant, parcial i no generalitzable. Tanmateix, m’interessa la imatge de les similituds dispersades, perquè aquesta idea de dispersió sembla avalar la possibilitat que l’analogia —com la denominada «metàfora pura»— es produeixi quan un dels dominis, el domini font o el domini meta, es dona in absentia. També és d’interès destacar el caràcter dialògic de l’analogia: així, per a Mauricio Beuchot (2003: 54) existeix una connexió íntima entre analogia i dialèctica, en tant que la primera ens ajuda a conjuntar dialècticament —en tensió—allò metafòric que predomina en la poesia amb allò metonímic que predomina en la filosofia. En l’àmbit català, Pere Ballart ha estudiat les invectives rebudes pel pensament analògic per part de filòsofs empiristes com David Hume, Francis Bacon i John Stuart Mill. Si aquests filòsofs veuen en l’analogia un mode d’inferència precari, basat en similituds vagues (Ballart 1999: 12),9 per a ell, en canvi, «l’aplicació del concepte d’analogia al domini de la teoria de la lírica pot ajudar decisivament a caracteritzar un dels principals mecanismes semàntics del poema modern» (p. 12). Ballart fa un recorregut pels argumentaris dels teòrics de l’analogia (Maurice Dorolle, Perelman, G. E. R. Lloyd) i pels autors que n’han fet un puntal de les seves poètiques (des de Leopardi al Zibaldone fins a Cortázar a l’assaig Para una poética) per fer-ne una defensa que fonamenta sobretot en l’adhesió a les teories sobre la impersonalitat de la poesia. Així, conclou que, per les seves capacitats objectivadores, l’analogia esdevé un recurs essencial en la poesia postromàntica: «La necessitat de substituir una visió sentimental de les coses per una altra de crítica, menys efusiva, menys autoindulgent, menys confessional, subjectiva però ja no sim plement individual, sembla la causa última que tant l’analogia com la ironia, un recurs igualment distanciador, s’hagin convertit els últims dos segles en els principals instruments expressius del poeta» (p. 19). En la mateixa línia, el pensament analògic pot donar forma «al que és inefable perquè d’alguna manera participa del misteri» i «verbalitzar idees o experiències la procedència íntima i confessional de les quals faria indecorosa la seva expressió directa» (p. 20). Fins aquí, l’aproximació de Ballart entra dins l’àmbit de la retòrica. Però també va més enllà: el seu estudi és així mateix pertinent des de l’abordatge no retòric que m’interessa emprendre. Així, el crític afirma el poder de l’analogia per «constituir la poesia lírica com a mitjà de coneixement, sobre la base de la idea que el suplement d’experiència que comporta la construcció d’una analogia representa una “extensió probable de coneixement”» (p. 23). Aquesta observació, que transcendeix l’eloqüència per entrar dins l’àmbit de la cognició, és rellevant. Acceptar que l’analogia afavoreix una extensió —un suplement— del coneixement, significa admetre que pot incorporar la noció de diferència i, per tant, d’alteritat: així, la mirada del poeta no uneix únicament les coses semblants, 9. Sortint de l’àmbit filosòfic i entrant en el cognitiu, Fauconnier i Turner atribueixen també el descrèdit de l’analogia al seu aparent caràcter imprecís i intuïtiu: «Analogy seemed to have none of the precision found in axiomatic systems, rule-based production systems, or algorithmic systems. When these new and powerful systems came to be viewed as the incarnation of scientific thinking, analogy was contemptuously reduced to the status of fuzzy thinking and mere intuition» (2002: 14). Per a aquests autors, la rehabilitació de l’analogia com a eina poderosa en el camp de la cognició es produeix als anys setanta del segle passat gràcies a la modelització formal que en feren els psicòlegs. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 74
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
75
sinó que també aparella aquelles que són diferents. En un estudi lluminós sobre la imaginació analògica en Lautréamont, Breton i Roussel, Maurici Pla destaca justament la naturalesa nova i estranya de la reunió de termes, que inaugura «una relació inèdita, una relació que no ajuda a explicar res, una mena de vincle esotèric, que apareix als ulls de l’espectador com un fet totalment arbitrari» (2003: 12). En definitiva, com apunta Octavio Paz, l’analogia és la ciència de les correspondències, però «es una ciencia que no vive sino gracias a las diferencias: precisamente porque esto no es aquello, es posible tender un puente entre esto y aquello»; «es la metáfora en la que la alteridad se sueña unidad y la diferencia se proyecta ilusoriamente como identidad», i és també «la operación por medio de la que, gracias al juego de las semejanzas, aceptamos las diferencias», per la qual cosa el pensament analògic «no suprime las diferencias: las redime, hace tolerable su existencia» (1974: 70). Tot i que l’expressió de Paz delata una certa condescendència envers el divergent (acceptar, redimir, fer tolerable...), em sembla clau tenir en compte que el discurs analògic no es pot reduir a la detecció de semblances. Maurici Pla sembla arribar a una conclusió similar: «per mitjà de l’analogia és possible establir una igualtat de relacions que deixa subsistir, malgrat tot, la pluralitat irreductible dels seus dominis d’aplicació (2003: 24; la cursiva és de l’autor). És en el gest de relacionar el que és dissemblant, on l’analogia es mostra en tota la seva complexitat i on esdevé més productiva. En la poesia de Sala-Valldaura trobam adesiara aquesta analogia del dispar. Hi ha un poema d’En aquest dau del foc titulat «Filosofia del coneixement» que exposa en clau humorística la importància de prestar atenció a aquesta disparitat. Al poema s’explica que arquitectes i filòsofs han comprovat les semblances entre caps i boles i han sintetitzat «la igualtat fonamental de les rodones», una igualtat que han confirmat els lingüistes («a nivell pregon i paradigmàticament parlant, / les estructures de crani i pilota / arriben a confondre’s») i han ratificat els crítics («consensus general referma la metàfora; A és B»). Ara bé, en la pràctica aquesta igualtat és relativa, i el menyspreu de la diferència entre un cap humà i una pilota pot causar accidents dolorosos: «Distret, / el fill de l’amo / xuta un pobre calb. / Qui el renya?» (Sala-Valldaura 1987: 53). Aquesta recerca de la diferència de vegades s’expressa de manera centrífuga, amb imatges d’un jo que se’n va de si i —com passa al vers de Gabriel Ferrater «Diré el que em fuig. No diré res de mi»— s’expressa per mitjà de l’extroversió. Així s’esdevé al poema «Exposició» (Sala-Valldaura 2012: 17), estructurat al voltant dels versos «Estranger, tu, de tu mateix» i «Emigrant, tu, de tu mateix». Així passa també al poema «Maria-Mercè Marçal» (2005a: 71), que pivota a l’entorn dels enunciats «Jo és l’altra» —una aŀlusió doble a Rimbaud i a un poema de la mateixa Marçal— i «l’altra és jo» per establir-hi una equiparació dialèctica d’alteritats.10 És el mateix moviment que trobam al poema «Mirall d’ahir», en què el subjecte no es reconeix en allò unitari sinó en l’escampadissa: «¿forassenyat / et cerques / en els bocins trencats del teu poema?» (1980: 36). Altres vegades, en canvi, aquesta equiparació analògica de diferències es manifesta de manera centrípeta, en forma de reunió d’elements allunyats. N’és un exemple Gual de 10. Sala-Valldaura també s’ha referit a la dualitat jo / l’altra en Marçal a l’assaig La poesia catalana i el silenci (2015: 220). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 75
20/12/22 8:28
76
Margalida Pons
camins, que presenta l’analogia del dissemblant tant al nivell estructural del conjunt del llibre com al nivell individual dels poemes. El poemari s’estructura en dues parts, titulades «Miratges...» «...I miralls», que aŀludeixen a dues formes de mimesi, la que es vincula a la delusió i la que es vincula al reflex. Cada una d’aquestes parts es divideix alhora en dues seccions que es relacionen mitjançant un joc de contraris: a la primera part, «Poemes del desert» i «Poemes de la pluja», i a la segona, «Poemes de l’oasi» i «Poemes de sequera». El llibre esdevé, així, un petit univers lligat analògicament per la correspondència d’elements antitètics, una correspondència que també opera al nivell dels poemes. Així, «Història» i «Llegenda», pertanyents respectivament a la primera i a la segona part, proposen la identitat entre el real i l’imaginari, però també la confluència entre les imatges divergents del pagès que mira passar un cotxe i del poeta que contempla les caravanes del desert: Història
Llegenda
El pastor beduí para tenda i ramat ben prop de la pista i esguarda, esbalaït, el cotxe que passa.
El poeta català para ulls i somnis ben prop del desert i esguarda, esbalaït, el land rover que passa.
A l’horitzó de pols, en canvi, jo encalço geps de camells, passos antics de caravana esvaïda.
A l’horitzó de carrers i pols, en canvi, el pastor beduí encalça autobusos amb passos antics de caravana esvaïda.
Tots dos, miratge d’un camí força igual. (Sala-Valldaura 1985: 13)
Tots dos, mirall d’un present força igual. (Sala-Valldaura 1985: 47)
A primera vista, hi ha una redundància semàntica entre les imatges del pastor beduí i del poeta català, equiparats per la seva condició de subjectes contemplatius en espais oberts, però aquesta redundància és negada per la locució conjuntiva «en canvi», que barra el pas a la identificació entre les dues figures i les converteix en antagòniques. Tanmateix, al final dels poemes, l’afirmació que tots dos, pastor i poeta, es troben davant un camí o un present (l’espai i el temps) «força igual» torna a sostenir l’equiparació. Mitjançant la ziga-zaga d’identificacions i desidentificacions, els poemes afirmen la igualtat del dissemblant, però l’element aparellador no són els subjectes, sinó les relacions que estableixen amb el món: les seves maneres de mirar. Els poemes textualitzen un procés d’inferència capaç d’enunciar una identitat —que podria sintetitzar-se en l’enunciat «el poeta és un nòmada»— i de preservar, alhora, la diferència que aquesta identitat conté. El mateix procés centrípet de reunió de contraris s’esdevé en poemes construïts a partir de la dualitat. «Romulus et Remus» relata la lluita dels dos llegendaris fundadors de Roma —«lluiten encara / —vessats de sang, carrers i places— / els dos cadells»— i la persistència del conflicte que els enfronta: «Puja més fort el ric, Romulus; / l’altre, però, s’hi encara i no recula, / de tant en tant, fa vaga i crida» (Sala-Valldaura 2017: 13). El Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 76
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
77
plantejament analògic serveix aquí per presentar la lluita de classes com una dinàmica de complementarietat, com un procés dialèctic en què el germà poderós té el contrapunt del pobre que periòdicament es rebeŀla. Al poema «Paraules del nostre pare Caín», tot i que l’analogia entre Caín i Abel es manifesta de manera menys evident —el germà assassinat només apareix per mitjà d’una aŀlusió—, també es fa evident aquesta complementarietat. Després de l’expulsió del paradís, en un escenari apocalíptic d’albatros assedegats i àngels caiguts, Caín cerca Abel enmig del pànic de ser, ell també, assassinat. El bé i el mal es trenen en una mútua dependència: En plena alta mar, els albatros moriren de set. Lluny dels quatre rius i l’Edèn, els àngels caiguts perderen o vengueren les ales. Atemorit que no em matin, erro errant, errat. On és mon germà? (Sala-Valldaura 2011: 51)
Sembla pertinent interpretar l’analogia —sobretot si tenim en compte el seu caràcter construït i, per tant, intrínsecament subjectiu— com una manera de representar el procés de l’afecció. Partint que l’afecció és la modificació o alteració que fa una cosa en una altra —el poeta impressiona i és impressionat per allò que l’envolta—, podem suposar que el gest d’aparellar fets o accions remotes transforma la manera com les miram i genera noves formes de coneixement de la realitat. Els conceptes de metàfora afectiva i d’isopatia poden ser d’utilitat per explicar aquest joc d’impressions. A l’Essai sur les Fondements Psychologiques et Linguistiques de la Métaphore Affective (1939) Hans Adank classifica les metàfores en afectives i explicatives, i suggereix que les primeres són aquelles que substitueixen el concepte inteŀlectual per una expressió de valor.11 Fent-se ressò d’aquesta classificació, Henri Morier (1981 [1961]: 690) denomina afectives les metàfores de valor individual que reposen en impressions i connexions sensorials que varien d’una persona a una altra,12 i, al seu torn, Jean Cohen reserva el qualificatiu per a aquelles metàfores que descansen «en una analogía de valor sugerida por nuestros sentimientos, por nuestra subjetividad» (1970: 128). D’altra banda, per a C. E. Osgood la base de la similitud o la transferència en fenòmens com la sinestèsia o la 11. «Hans Adank appelle affective une métaphore dans laquelle le comparant, de concept “intellectuel” qu’il était (par exemple “océan”) se change en “Expression de valeur” (“l’océan des âges”)» (Morier 1981 [1961]: 690). 12. Així mateix, Morier (1981 [1961]: 332-337) parla de l’existència de «correspondències sentimentals» en el pla fonètic i arriba a proposar que la llengua té els mitjans per traduir la joia mitjançant la dilatació (vocals obertes) o la por mitjançant les vocals tancades o nasals. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 77
20/12/22 8:28
78
Margalida Pons
metàfora es troba en les reaccions afectives comunes que susciten diferents fenòmens (apud Ortony (1993[1979]): 317). I al seu assaig sobre els efectes de l’analogia Wallace Stevens parla de la capacitat de transferència emocional de certes imatges: Thus, it belongs to that large class of images of emotional origin in which the nature of the image is analogous to the nature of the emotion from which it springs; and when one speaks of images, one means analogies. If, then, an emotional image or, say, an emotional analogy communicates the emotion that generates it, its effect is to arouse the same emotion in others. (Stevens 1951: 111)
Per un altre costat, Cohen (1982 [1979]: 182-193) defensa que el text poètic es regeix per un principi d’identitat basada en les isopaties. La isopatia —terme inspirat en el concepte d’isotopia de Greimas— és la repetició semàntica (sinonímia patètica) que crea una redundància de sentiment que té com a conseqüència l’emergència de la poeticitat. La isopatia es produeix per la recurrència de patemes o unitats semàntiques basades en el sensorial o en l’afectiu més que no pas en la lògica. Podríem parlar, per exemple, de les isopaties del plaer, l’ansietat o el dolor. Al poema esmentat més amunt, «Paraules del nostre pare Caín», la isopatia de la pèrdua es manifesta mitjançant la reiteració d’una sèrie d’imatges o patemes que remeten a la despossessió: exili de l’Edèn, àngels sense ales, recerca del germà perdut. Inspirant-me en les nocions de metàfora afectiva i d’isopatia, i partint de la idea que l’afecte és una forma de relació amb l’altre, propòs, doncs, considerar el caràcter afectiu de l’analogia i explorar-la com a fórmula que serveix per manifestar la capacitat del subjecte per afectar o per ser afectat. Vista així, l’analogia afectiva no s’identifica simplement amb la construcció de paraŀlelismes basats en un element emotiu o sentimental —va més enllà de la comparació d’emocions i de la lectura del poema en clau autobiogràfica— sinó que apeŀla al component transformador del verb afectar. Es distingeix, així, per l’establiment de correspondències (de semblança o d’oposició) que institueixen relacions inèdites entre subjectes, objectes o fets: relacions que, en molts casos, trenquen els principis de jerarquia i causalitat.13 Cal dir que aquest component afectiu transformador no és predominant en totes les formes d’analogia poètica. Hi ha poemes que es fonamenten en l’ús d’analogies diàfanes, comprensibles des del sentit comú, i que, per tant, a pesar de la seva efectivitat estètica, no resulten transformadores. És el que s’esdevé al famós vers «Corren les nostres ànimes com dos rius paraŀlels» de «Cançó a Mahalta» de Màrius Torres. La comparança entre les ànimes i els rius, d’arrel garcilasiana, funciona, per la seva nitidesa, com una forma d’aclariment més que d’especulació. És el que s’esdevé, també, als versos de Pere Rovira «I si una mala nit em sents el cos inert / (és un rellotge antic, de vegades 13. No tinc constància que l’expressió «analogia afectiva» s’hagi usat com a terme en els estudis literaris. En el context d’un estudi sobre art i sinèctica, Nicholas Roukes la relaciona amb l’empatia: «Affective analogies are emotional resemblances where visual images can be subjectified through empathic projection. When we empathise with someone or something, a strong personal identification is established with the subject, whether the subject be another person or living thing, or even an inanimate object such as a rock» (1982: 7). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 78
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
79
s’avança, / o s’atura i fa el mort)», on l’equiparació del cos vell amb un rellotge atrotinat és una manera d’explicar el sentit del poema més que no pas de desviar-lo cap a la imprevisibilitat. En canvi, en el títol Flors i carboni de Sala-Valldaura la vinculació entre la flor i l’element químic és inesperada perquè no es basa en la semblança i perquè obliga a una mirada diferent sobre els dos components: fa veure la resistència sorprenent de la flor i la vulnerabilitat no aparent de l’element. Una lectura d’aquest títol en clau retoricoestructuralista senzillament no hi veuria cap analogia: només en remarcaria el moviment de desviació respecte d’una prototipicitat que foragita elements com el carboni del reialme de la lírica. Contràriament, llegir-lo com a analogia afectiva mostra una unió peculiar entre l’efímer i el perdurable, entre la netedat i la poŀlució. El poeta en fa una explicació molt reveladora: ...tinc per a mi que els termes «flors» i «carboni» ajuden a seguir el fil del conjunt [del llibre] i a recórrer una part del seu viatge metafòric. Així doncs, el llibre ajunta l’encís gentil i efímer de l’orquídia amb la perfecció forta i duradora del diamant, una de les solidificacions del carboni. El breu temps de la florida i el llarg procés de la carbonització, l’humus i l’aire, el jardí i la selva contaminada de la ciutat del viure, es lliguen per vincles tan complexos i profunds com els que mig expliquen la fotosíntesi d’estimar-se i la dificultat sorprenent i dual d’unir-se en l’amor. (Sala-Valldaura 2008: 91)
Aquest procés analogicoafectiu esdevé més complex al poema de Gual de camins «Elegia i aŀlegoria nua de Petra i Palmira»: la set de pedra el doll dels dàtils mitjons cassettes o julivert nous hotels casernes noves S’ajeuen a Damasc?, o treballen a Bagdad? ¿Salven amb catifes de màgic les parets i els carrers, o dormen penjats a París? Qui els robà els camells, els camins, les armes, l’arena, Petra i Palmira? (Sala-Valldaura 1985: 59) Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 79
20/12/22 8:28
80
Margalida Pons
El vincle que estableix el poema entre les dues ciutats històriques situades a Jordània i Síria va més enllà de l’evidència lligada al passat (la riquesa associada al comerç, l’emplaçament al desert, el valor historicoarqueològic) per reflectir també l’impacte contemporani del turisme i les crisis dels pobles àrabs. Sala-Valldaura ho explica així en una nota: «Petra […] fou la capital dels nabateus i el centre de les rutes de caravanes que unien l’Aràbia i Elat amb Palestina, Fenícia i Síria. Palmira la desbancà en obrir-se la ruta de l’Èufrates. Totes dues ciutats […] poden presentar, elegíacament, el passat i, aŀlegòricament, el present del poble i les terres àrabs» (1985: 79). L’analogia transforma la diferència entre les dues ciutats en una similitud construïda no a partir de l’estereotip (el caràcter monumental de les restes), sinó des de la base d’una contemplació ètica i patètica del pas del temps: en aquests llocs, ubicats en països marcats pel conflicte —casernes, armes—, l’esplendor comercial ha cedit el pas al turisme massiu —mitjons, cassettes, hotels—, el dinamisme de les caravanes ha estat substituït per la museïtzació de la ruïna, i els símbols d’autoctonia —camells, dàtils— s’han convertit en fantasmes o reclams per a viatgers ocasionals. És així com el poema, a partir d’una isopatia elegíaca, reinsereix en la problemàtica contemporaneïtat dues ciutats que l’imaginari convencional associa únicament al passat.
EXPRESSIONS DE L’ANALOGIA AFECTIVA A la poesia de Sala-Valldaura el caràcter afectiu de l’analogia es mostra sota formes diverses. Ja en trobam indicis als títols d’aquells poemaris que es presenten com la reunió subjectiva de parts antagòniques que resulten afectades per la mirada del poeta: títols binòmics com el ja esmentat Flors i carboni o com Seqüències i mòbils, i títols duals com Daltabaix. També en l’estructura i composició dels poemaris s’aprecia el comport analògic. Tot extrem voler s’organitza a partir de dos reculls oposats, «Tot extrem voler» i «Quadern del cec», que s’aboquen respectivament a la mirada exterior i interior sobre la realitat; Camp d’esvorancs reuneix dues seccions, «Camp d’esvorancs» i «Civitas homini(s)», que reflecteixen les experiències contràries de la solitud i de la socialitat; Cardiopatia es vertebra al voltant d’un ritme sincopat, somàtic, que reprodueix els moviments contractius i dilatadors de la sístole i la diàstole —mots que també designen llicències poètiques consistents en el trasllat de l’accent o en la modificació de la longitud de les síŀlabes— i que es deté, a mitjan poemari, en una secció titulada «Aturada cardíaca»; i Vidre fumat s’obre amb un poema doble que és alhora pròleg i epíleg, i es tanca amb la repetició del mateix poema —ara amb la disposició dels semiversos invertida— que és a la vegada epíleg i pròleg:
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 80
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
Pròleg
Epíleg
Epíleg
La llarga flama del temps:
81
Pròleg
el quequeig de déu: el quequeig de déu
i l’oblit del vent: els silencis dels vius:
l’ofec de l’aigua la por del peix a la platja
i els mots dels morts:
la ceguesa del món
la llarga flama del i l’ofec de l’aigua temps la por del peix a la platja: la ceguesa del món:
l’oblit del vent
i el paper en la runa:
els silencis dels vius
el paper en la runa (Sala-Valldaura 2005b: 13)
els mots dels morts (Sala-Valldaura 2005b: 85)
En aquest prolepíleg la isopatia luctuosa i el joc d’ecos entre proposicions que, en juxtaposar-se, s’afecten mútuament —marcat sintàcticament pels dos punts— es posa al servei de l’afirmació d’una equivalència entre principi i final: una circularitat que desvincula el logos del principi de causalitat —que és successiu o vertical— per instaurar, en canvi, una igualtat horitzontal, no jeràrquica, entre les premisses que invoca el poema.14 I si aquí la forma geomètrica invocada és circular, a Coordenades els textos ocupen els quadrants formats pels eixos de l’espai (abscissa) i el temps (ordenada), que vertebren el llibre, de manera que cada poema esdevé la rèplica analògica d’una intersecció cronotòpica. Així, a «Terràrium» (Sala-Valldaura 2018: 18), l’associació de l’espai (real i present) del terrari, habitat per rèptils immòbils, amb el temps (mític i antic) dels dracs i les serps serveix per construir una analogia entre els animals tancats i les pors miŀlenàries. Però la comparació no és còsmica, sinó que es produeix a partir del reducte finit del terrari, una càpsula que recrea artificialment un hàbitat —com el toll breu del poema d’Yves Bonnefoy15 citat a Entre el simi i Plató (Sala-Valldaura 2007: 29)—, i només es fa avinent un cop filtrada per la subjectivitat del poeta, que identifica els rèptils amb la por. Si en la correspondència baudelairiana l’home és observat pel bosc d’uns símbols preexistents, aquí és el poeta qui crea aquests símbols a partir de la parceŀla de la seva experiència. Aquesta remissió a la pròpia experiència com a mesura s’observa molt explícitament al poema «Analogies», en què el domini base i el domini meta es relacionen en forma de reflex: Unes gavines passen volant. Les ones del mar, que arriben amb fúria, omplen la platja d’escuma i de fressa i es retiren després amb un silenci que sembla de calma 14. Per a una curosa interpretació d’aquests poemes, vegeu Zimmermann (2021: 36-38 i 53-54). 15. El poema, pertanyent a Dans le leurre du seuil diu: «Les mots comme le ciel / Aujourd’hui, / Quelque chose qui s’assemble, qui se disperse. // Les mots comme le ciel, / Infini / Mais tout entier soudain dans la flaque brève». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 81
20/12/22 8:28
82
Margalida Pons
—l’aigua, però, es filtra a l’arena i hi deixa pedres, varec, condons o trossos de fusta. Com l’oneig que ve amb la força de vents nats en contrades remotes, t’arriben proves i envits que t’esclaten al cap i es retiren després amb una serenor de crepuscle amansit —la ressaca, però, et drena la ment i hi deixa neguits, dubtes, enyors o bocins de records. Passen volant algunes paraules. (Sala-Valldaura 2018: 40)16
L’equiparació no només iguala la vivència personal amb els objectes/afectes que la ressaca treu a l’arena, sinó que també avisa de la càrrega semiòtica del residu, de la impressió que el clímax dramàtic deixa en retirar-se. La rellevància del fragmentari —allò silent, petit i serè— es contraposa a la magnitud furiosa, romàntica i indiferenciadora de les onades. I l’analogia gavines-paraules és transformadora perquè implica la metamorfosi d’un element contextual o de situació (les aus volant damunt la platja) a un de nuclear: parla de la capacitat que tenen alguns mots, els del poema, de preservar aquests objectes/afectes. Contra les comparacions generalitzadores, el vincle analògic serveix per explicar el caràcter relatiu del domini i el poder. Així, a «Els cucs de terra», s’estableix un paraŀlelisme entre la ceguesa ignorant dels cucs i la foscor de l’existència humana: Colgats per natura dins la natura, la història dels cucs de terra és fosca. Fan una vida negra i rutinària, obrint-se pas entre pedres, arrels, tubercles... amb un esforç pacient. Surten de tant en tant a plena nit, cecs i humits pel rellent del ros que ignoren, i es perden, per un destí cruel i ocult, quan tornen pas a pas camí de casa. (Llavors me’ls miro com em mira Déu.) (Sala-Valldaura 2014: 44)
El poema podria enllaçar-se amb una tradició habitada per «Els cucs de seda» de Joan Vinyoli, per Aloma de Rodoreda —on la protagonista compara la seva cunyada Anna amb un cuc de seda descolorit i repugnant— o fins i tot per «Posseït» de Gabriel Ferrater, i alguns (Obiols 2017: 47) l’han emparentat amb el «Sum vermis» de Verdaguer. Sense negar el pes d’aquesta tradició, em sembla tanmateix que la singularitat del text ve del joc complex de perspectives que propicia el correlatiu objectiu dels cucs. Al 16. El poema apareix compost tipogràficament en negreta per remarcar-ne «el caràcter més reflexiu» (Sala-Valldaura 2018: 90). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 82
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
83
meu entendre l’eix del poema no és la comparació del poeta amb els invertebrats, sinó la comparació de la mirada del poeta amb la mirada de Déu, és a dir, el desplegament de dos actes successius de control. Això allunya el poema de la dimensió existencial (la vida fosca dels animals subterranis vista en paraŀlel a la vida desorientada dels humans) i el trasllada a una dimensió ontològica: com el presoner que aconsegueix sortir de la caverna platònica, el poeta contempla el món des de la distància i és capaç de descriure’n la complexitat, però el seu coneixement sempre serà subordinat a un coneixement superior. El poeta se situa, així, en un replà intermedi que li permet alhora formular hipòtesis sobre el món i ser conscient del caràcter finit de la seva saviesa. A Entre el simi i Plató Sala-Valldaura afirma que «en el salt analògic hi ha una doble confiança: el poeta està segur dels dos trapezis, el del món referencial i el del subjecte poètic» (2007: 24), i apunta que la manera d’operar del simbolisme és la prova fefaent de l’analogia entre la poesia i el món, que permet «el poder màgic del mot i, alhora, la profunda funció natural i social del poeta» (p. 59). Pot semblar una visió força clàssica de la poesia com a mimesi. Però el poeta es pregunta també (p. 29) què passa amb el mirall stendhalià després dels qui, com Freud, han clivellat la possibilitat de creure en la literalitat de la representació —la concepció freudiana del jo com a confluència de pulsions explícites i submergides posa sota sospita, efectivament, la credibilitat de la imatge superficial que retorna aquest mirall. I arriba a la conclusió que «perdut el mirall, el poeta contemporani ha guanyat el reflex breu del toll» (p. 29). Si acceptam que avui, en poesia, l’única mimesi plausible és aquella que té un contorn limitat com un bassiot —això és, aquella que és governada per la subjectivitat d’un jo que se sap finit—, l’analogia ja no pot ser una simple reencarnació de la vella teoria de l’escriptura com a reflex universal: es presenta, més aviat, com un afany de comprensió del món que s’exerceix des de la parcialitat i, el que és més important, des de la plena consciència d’aquesta parcialitat. El poeta veu el cel sencer, però el veu dins un bassal breu, com diu el poema de Bonnefoy citat a Entre el simi i Plató. La imatge del vidre fumat que dona títol a un dels seus poemaris és indicativa d’aquest enterboliment de la representació. Entre els usos de l’analogia a l’obra poètica de Sala-Valldaura, n’hi ha tres que tenen, em sembla, caràcter idiosincràtic: el primer té a veure amb la reflexió metapoètica sobre escriptura i veritat; el segon, amb la conformació de nexes d’unió emotius que van més enllà del raonament lògic; el tercer, amb la constitució d’un subjecte porós que integra l’alteritat. En relació al primer d’aquests usos, existeix una tensió, al meu entendre no resolta —en el sentit que la veu poètica no acaba de prendre partit per una o altra via—, entre la confiança i la desconfiança en el llenguatge com a font de coneixement. Són habituals les imatges que associen l’escriptura amb el cos i amb una materialitat tangible, i aquesta associació és palesa en binomis com «argila/versos», «poemes/merda» (1998: 56), en equiparacions com «El cos del món: / el cos del mot» (2005a: 22) i en la composició de llibres sencers com Cardiopatia. D’una banda, aquesta analogia entre la paraula i el món es trenca en poemes d’aire desconstructiu on s’afirma que no hi ha res fora del text («Si el verb no ho funda, / res és res» [2005b: 17]), i en sentències com «No hi ha veritat» (2005b: 18). D’altra banda, es percep un enyor del procés analògic en poemes com «Confinaments», escrit des de la perspectiva dels presoners de la caverna platònica, que fa una invectiva contra els poetes que, lligats de peus i mans, «inflen la veu i el pap / Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 83
20/12/22 8:28
84
Margalida Pons
i esbomben mentides, com de costum» (Sala-Valldaura 2012: 49). Al nivell més superficial, el poema fa una crítica a la fatuïtat dels poetes pomposos, però sota aquesta crítica hi ha també la vella queixa de Plató, que considera el poeta un ésser enganyós que, en confondre aparença i realitat, s’allunya irremissiblement del món de les idees. Tal vegada la remissió platònica no sigui tan irònica com sembla a primera vista, perquè aquesta enyorança de la veritat es radicalitza a «Codi deontològic»: Si jo fos un colom embrutaria l’ampit de la teva finestra, i si mai tu agafaves el tren de la meva vida, correria a afluixar els cargols i treuria travesses. Si jo fos casa teva, m’obriria el pit, em trepanaria el cap, perquè entressin el fred i la pluja al teu despatx benestant. Si jo fos un poema, m’esquinçaria les síŀlabes per tal de fer-te miques, paraula mentidera. (Sala-Valldaura 2008: 13)
A partir d’una sèrie d’analogies, el poema fa una reivindicació de la veritat que pot resultar desconcertant en el context relativista contemporani. Com es pot reivindicar l’errar i al mateix temps la certesa? Ara bé, recordem el vers de Daltabaix que hem citat més amunt: «errar, al camp de la poesia, vol dir ampliar el paisatge, car desviar-se del camí no és pas equivocar-se». Sembla que la clau és justament la consideració d’aquest relativisme com a punt de partida més que com a meta: si acceptam d’entrada que tant el nostre coneixement com la nostra visió del món són situats —això és, determinats per circumstàncies com el lloc, el temps o la cultura— i, per tant, canviants, aleshores ja resulta possible, de nou, exigir la veritat. No una veritat absoluta o universal, sinó la veritat que es desprèn de la coherència del poema i del seguiment de les regles del joc que proposa.17 En segon lloc, l’analogia serveix per manifestar la capacitat vinculant dels afectes, una capacitat que ultrapassa el lligam racional. Hi ha un poema de Reixes d’aigua que universalitza, mitjançant l’aparent simplicitat del llenguatge infantil, la necessitat de la cura: Tu ets gran... Tu ets gran i jo vaig perduda pel carrer.
17. Per això em sembla matisable la consideració de Falguera segons la qual la poesia de SalaValldaura ens fa reflexionar «a través de la bellesa del llenguatge, de l’estètica poètica, encara que sigui una estètica de la lletjor, encara, fins i tot, que sigui mentida» (2021: 253). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 84
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
85
La llum és fosca, i sense refugi et miro: ningú i l’ombra; potser, de cop, la teva veu... si en tinc de por! *** Llevant primer i la pluja ara. L’aiguat no minva. Ni cel... ni món. La meva casa es nega, i tu m’aculls. (Sala-Valldaura 1982: 55)
Sala-Valldaura explica que «Tu ets gran...» neix de la reunió de dues frases —en cursiva al poema— sentides per atzar a uns nins jugant a l’oasi de Nefta, a Tunísia, i en una conversa entre dues nines de Blanes: «em sembla que, a pesar de no ser jo capaç de desxifrar-los del tot, llurs pensaments es conjuminen» (1982: 83), afirma. És l’orella del poeta, que crea l’analogia i converteix la necessitat de trobar refugi i protecció en l’adhesiu que reuneix dos enunciats separats per un abisme espacial. I aquest vincle afectiu que reuneix diferències també és present, ara traslladat al pla sexual, al poema a quatre mans «Senhal (Sexual performance)» (1991: 13), signat conjuntament amb Nathalie Bittoun-Debruyne, que, combinant versos en català i en francès, situa l’analogia en el pla de dues veus que s’afecten mútuament, que es trenen per formar un cos únic i divers alhora. Al títol, el mot performance no és casual: la llengua —que parla de copulacions i al mateix temps, per mor de l’heteroglòssia, copula— desplega tot el seu potencial performatiu. Finalment, l’analogia serveix també per absorbir l’alteritat i integrar-la a la veu pròpia per mitjà de la intertextualitat, la reescriptura, l’homenatge explícit o el vers robat. A En aquest dau del foc, un dels llibres més cultistes, hi ha estrofes que l’autor denomina «trufades» —perquè fan referència al menjar, però també perquè són plenes de ressons de poetes com Philip Larkin o Ausiàs March—, i altres vegades aquesta polifonia és marcada amb algun tret tipogràfic distintiu —com la cursiva, la negreta o el canvi de font— per representar la irrupció d’una altra veu en el poema.18 Sovint, de manera més subtil, l’analogia es produeix in absentia, mitjançant la vinculació amb textos que no s’esmenten explícitament. Tal vegada no és una sobreinterpretació veure en «La faula del pop» (2014: 52) un ressò del poema «Literatura» de Gabriel Ferrater: el calamar ferraterià —que ha estat interpretat com una metàfora de l’escriptor i, fins i tot, com una aŀlusió a Carles Riba— ara és un pop, però la concentració satírica és similar. El poema 18. N’he parlat breument a Pons (2020: 5-7). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 85
20/12/22 8:28
86
Margalida Pons
«Ciutat(s)» (2012: 23), una descripció del Raval, invoca els tangues i les calces de dona gran penjats en uns fils d’estendre roba, una mica a la manera de «Matinada lletosa amb filferros» de Joan Vinyoli, que comença preguntant «de qui seran aquestes / bragues descolorides, sola peça / de roba en els filferros del balcó / d’un casinyot» (1970: 43). Però el poema també conté, mimetitzats entre els versos, alguns fragments de «La vaca cega» de Joan Maragall: la roba estesa del barri vell va «topant de cap en una i altra pena, / avançant d’esma pel carrer estret» i els turistes «beuen poc, sens gaire set» (Sala-Valldaura 2012: 23). El text poètic ja no pot ser, així, una construcció aïllada, sinó que esdevé una àgora on es reuneixen les veus més diverses. És una manera de crear comunitat. Podria allargar l’argument amb més exemples, i segurament encara en compareixerien molts d’altres que no he sabut detectar. El que vull remarcar és, simplement, que l’analogia permet fer de l’obra poètica un espai d’acollida de l’alteritat.
FINAL L’analogia afectiva és un fermall que, en lligar diversitats, desafia la predictibilitat de la lògica causal i obre la porta a la visualització de relacions entre elements dispars que en connectar-se es transformen. Tanmateix, per tancar aquestes reflexions, m’agradaria apuntar dues vies de continuació que no he desenvolupat però que em semblen fèrtils: la primera és la relació que mantenen analogia i ironia, i la segona, el potencial socialitzador de l’analogia. Octavio Paz escriu a Los hijos del limo (1974: 109) que la ironia i l’analogia són irreconciliables: la primera, filla del temps lineal, successiu i irrepetible, s’insereix en la història, i la segona, manifestació d’un temps cíclic, s’insereix en el mite. L’analogia, diu el poeta mexicà, converteix la ironia en una variació més del ventall de les semblances, però la ironia esqueixa aquest ventall en mostrar que el concert de les correspondències és un galimaties babèlic: i ho és fins i tot per a Baudelaire, que al sonet «Correspondències» confessa que els boscos semàntics de la natura emeten paraules confuses. També Sala-Valldaura (2019: 137) reconeix que al seu món poètic, al costat de l’analogia, hi té un paper cabdal la ironia com a forma de posar en dubte i fer trontollar l’entesa amb l’altre. Tanmateix, crec que no existeix un dualisme equilibrat entre aquestes dues figures de discurs. Sala-Valldaura (2005a: 13) inclou el coneixement irònic (caracteritzat per la desproporció) i el coneixement metonímic (basat en la contigüitat) dins el gran sac del coneixement analògic. Així, en la seva poètica el pols entre les dues forces, analogia i ironia, es resol sempre a favor de la primera, que es converteix en un paraigua capaç de congregar el dissens i el trencament de les equivalències. És cert que hi ha moments de crisi, de conflicte i de sarcasme en què la ironia apareix com una segona persona vigilant. Així, molts dels poemes d’El cigne cec —títol fonèticament ambigu que fa referència, també, a la imperfecció de la mirada— es basen en la reescriptura de mites i històries des de perspectives inhabituals (Tristany és titllat de boig; Cloe cerca feina de cambrera i es queixa que els parts l’han fet engreixar; Narcís, ofegat, és un cos inflat i monstruós; Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 86
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
87
Agustí d’Hipona confessa la seva perplexitat...), però aquestes desfamiliaritzacions no arriben a afectar la solidesa dels relats base. D’altra banda, en la poesia de Sala-Valldaura l’analogia afectiva planteja amb originalitat el vincle social. És el procediment discursiu per exceŀlència d’un subjecte en moviment constant (de l’intimisme a l’enciclopèdia, del medievalisme al joc visual, del tradicional a l’experimental), que durant el viatge impregna allò que l’envolta i s’hi deixa impregnar, que modifica els camins que transita i s’hi deixa modificar. Sempre a la recerca d’una veu perduda, oblidada, desitjada o imaginada que li faci de contrapunt, aquest subjecte s’encara sempre seguit a una segona persona que l’acompanya, l’increpa, l’esperona, l’exalta i en té cura. És una manera extraordinàriament púdica de crear un nosaltres.
BIBLIOGRAFIA Adank, Hans (1939): Essai sur les Fondements Psychologiques et Linguistiques de la Métaphore Affective. Ginebra: Éditions Union. Altaió, Vicenç (1980): Correspondències com conspiracions. Palma: Tafal. Aristòtil (1985): Retòrica. Poètica. Traducció de Joan Leita. Barcelona: Laia. Ballart, Pere (1999): «L’analogia en el pensament líric (document de treball)», Enrahonar, 30, p. 11-24. Beristáin, Helena (1995): Diccionario de retórica y poética. Mèxic: Porrúa. Beuchot, Mauricio (2003). El ser y la poesía. El entrecruce del discurso metafísico y el discurso poético. Mèxic: Universidad Iberoamericana. Blevins, James P. / Blevins, Juliette (ed.) (2009): Analogy in Grammar. Form and Adcquisition. Oxford: Oxford University Press. Cohen, Jean (1970): Estructura del lenguaje poético. Madrid: Gredos. Cohen, Jean (1982 [1979]): El lenguaje de la poesía. Teoría de la poeticidad. Madrid: Gredos. Falguera Garcia, Enric (2019): «Aproximació a la poesia de Josep Maria Sala-Valldaura: la filosofia de la paraula», Reduccions, 114, p. 144-154. Falguera Garcia, Enric (2021): «Notes sobre la darrera poesia de Josep Maria SalaValldaura: la mística de la paraula», Estudis Romànics, 43, p. 239-253. Fauconnier, Gilles / Turner, Mark (2002): The Way We Think. Conceptual Blending and the Mind’s Hidden Complexities. Nova York: Basic Books. Morier, Henri (1981[1961]): Dictionnaire de Poétique et de Rhétorique. París: Presses Universitaires de France. Obiols, Víctor (2017, 13 de maig): «Un calidoscopi poètic imprescindible», Ara Llegim, p. 47. Oriol Dauder, Joan A. / Oriol i Giralt, Joan (1995): Diccionari de figures retòriques. Barcelona: Llibres de l’Índex. Ortony, Andrew (ed.) (1993 [1979]): Metaphor and Thought. Cambridge: Cambridge University Press. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 87
20/12/22 8:28
88
Margalida Pons
Paz, Octavio (1974): Los hijos del limo. Del romanticismo a la vanguardia. Barcelona: Seix-Barral. Perelman, Chaïm (2012, desembre [1969]): «Analogía y metáfora en ciencia, poesía y filosofía», Revista de Estudios Sociales, 44, p. 198-205. Pla, Maurici (2003): Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona: Quaderns Crema. Pons, Margalida (2020): «Forassenyat, te’n vas de tu», dins Sala-Valldaura, Josep M.: Contrabandistes. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Arts Santa Mònica, p. 1-8. Ricoeur, Paul (1974): La métaphore vive. París: Éditions du Seuil. Roukes, Nicholas (1982): Art synectics. Worcester, MA: Davis Publications Inc. Sala-Valldaura, Josep M. (1977): Tot extrem voler. Barcelona: Edicions del Mall. Sala-Valldaura, Josep M. (1980): Camp d’esvorancs. Barcelona: Edicions del Mall. Sala-Valldaura, Josep M. (1982): Reixes d’aigua. Palma: Tafal. Sala-Valldaura, Josep M. (1985): Gual de camins. Barcelona: Edicions del Mall. Sala-Valldaura, Josep M. (1987): En aquest dau del foc. Barcelona: Edicions de La Magrana. Sala-Valldaura, Josep M. (1991): Ets arrel d’ala i de vol. Barcelona: Edicions 62. Sala-Valldaura, Josep M. (1999): Cardiopatia. Barcelona: Edicions de La Magrana. Sala-Valldaura, Josep M. (2005a): El cigne cec. Catarroja: Perifèric Edicions. Sala-Valldaura, Josep M. (2005b): Vidre fumat. Barcelona: Proa. Sala-Valldaura, Josep M. (2007): Entre el simi i Plató. Pel curs poètic contemporani. Palma: Moll. Sala-Valldaura, Josep M. (2008): Flors i carboni. Vic: Cafè Central / Eumo. Sala-Valldaura, Josep M. (2012): Daltabaix. Pròleg de Marie-Claire Zimmermann. Lleida: Pagès Editors. Sala-Valldaura, Josep M. (2014): Gota a gota. Barcelona: Proa. Sala-Valldaura, Josep M. (2015): La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla. Lleida: Pagès Editors. Sala-Valldaura, Josep M. (2017): Concert d’esferes. Antologia (1975-2016). Iŀlustracions de Vall Palou. Lleida: Pagès. Sala-Valldaura, Josep M. (2018): Coordenades. Calonge: Adia Edicions. Sala-Valldaura, Josep M. (2019, tardor-hivern): «Com una topografia...», Reduccions, 114, p. 131-143. Sala-Valldaura, Josep M. (2020): Contrabandistes. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Arts Santa Mònica. Steen, Gerard (1994): Understanding Metaphor in Literature: An Empirical Approach. Londres i Nova York: Longman. Stevens, Wallace (1951): The Necessary Angel. Essays on Reality and Imagination. Nova York: Vintage Books. Stockwell, Peter (2002): Cognitive Poetics. Londres i Nova York: Routledge. Turner, Mark (1996): The Literary Mind. The Origins of Thought and Language. Nova York i Oxford: Oxford University Press. Vinyoli, Joan (1970): Tot és ara i res. Barcelona: Edicions 62. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 88
20/12/22 8:28
EL PENSAMENT ANALÒGIC EN LA POESIA DE JOSEP M. SALA-VALLDAURA
89
Zimmermann, Marie-Claire (2021): «Vidre fumat o la celebració del llenguatge», dins Hatem, Jad, / Zimmermann, Marie-Claire: Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura. Edició a Cura de Nathalie Bittoun-Debruyne. Lleida: Pagès, p. 35-54.
RESUM El pensament analògic és un element clau en la poesia de Josep M. Sala-Valldaura. Entès com a procés cognitiu d’inferència, el discurs analògic és prototípic de la lírica, atesa la importància que hi cobren trops basats en la semblança com la metàfora. Tanmateix, aquest article no proposa una lectura retòrica de l’analogia, que no s’analitza com un tret d’estil, sinó com un recurs que serveix per definir la relació poeta-món, caracteritzada pel dinamisme, per l’errar i per la veu coral. L’article descriu algunes particularitats del pensament analògic en el discurs de la poesia, rastreja les manifestacions que presenta en l’escriptura de Sala-Valldaura i, finalment, explora la productivitat de l’analogia afectiva —l’establiment de correspondències relacionals que fa emergir la diferència i genera noves maneres d’interpretar la realitat— com a element transformador en el discurs líric. Paraules clau: Sala-Valldaura, poesia catalana contemporània, analogia afectiva, afecció, diferència.
ABSTRACT Analogical thinking in the poetry of Josep M. Sala-Valldaura: affection and difference Analogical thinking is a key element in the poetry of Josep M. Sala-Valldaura. If we take it to be a cognitive process of inference, analogical discourse is prototypical of lyricism, given the importance of tropes based on similarity (e.g. metaphor) in lyrical poetry. However, this article does not propose a rhetorical reading of analogy, which is not analysed as a feature of style, but as a resource that serves to define the poet-world relationship, characterized by dynamism, digression and the chorus. The article describes some peculiarities of analogical thought in the discourse of poetry, traces its manifestations in SalaValldaura’s writing, and finally explores the productivity of affective analogy – that is, the establishment of relational correspondences that causes the difference to emerge and generates new ways of interpreting reality – as a transforming element in lyrical discourse. Key words: Sala-Valldaura, contemporary Catalan poetry, affective analogy, affection, difference. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 69-89 DOI: 10.2436/20.2500.01.357
Estudis romanics 45_int.indd 89
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 90
20/12/22 8:28
Rebut: 28/V/2021 Acceptat: 27/VII/2021
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER Caterina Riba Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya
Felícia Fuster (1921-2012) és una escriptora polifacètica i inclassificable nascuda a Barcelona durant la dècada dels anys vint. Correspon, temporalment, a la generació de Maria Beneyto, Maria Oleart, Carmelina Sánchez-Cutillas, Blai Bonet, Màrius Sampere i Jordi Sarsanedas, entre altres. L’any 1951, Felícia Fuster va marxar a París, on es va establir i on va residir fins a la seva mort. Es va casar l’any 1954 amb un francès, de qui es va divorciar uns quants anys més tard, i visqué, principalment, de la feina que feia en una agència publicitària. Quan es va jubilar l’any 1981, va decidir consagrar-se als seus projectes de creació. A París va cultivar, a més de la poesia, altres formes d’expressió artística, com la pintura, el collage o el vidre gravat. Es va donar a conèixer l’any 1983 amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, finalista del premi Carles Riba, quan Fuster tenia seixanta-tres anys. Maria-Mercè Marçal, membre del jurat, va quedar captivada per la personalíssima veu de Fuster i n’hi prologà el recull. Malgrat la diferència d’edat —Marçal tenia llavors trenta-un anys—, fou també l’inici d’una profunda amistat entre totes dues. Al llarg dels següents divuit anys, Felícia Fuster va publicar cinc poemaris més i una plaquette, recollits l’any 2010 en un sol volum que també aplega pròlegs, epílegs i les traduccions de poesia japonesa al català que dugué a terme juntament amb Naoyuki Sawada. El 2021, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebrà l’any Felícia Fuster, que, excepcionalment, tingué un doble comissariat (a càrrec de Lluïsa Julià i Pilar Parcerisas) per poder difondre tant l’obra artística com la literària, estretament lligades, mitjançant exposicions, recitals, reedicions, jornades i congressos. Tot i la innegable qualitat i l’originalitat inusitada de l’autora, fins llavors es disposava d’una escarida obra crítica sobre la seva obra. La seva veu poètica —una de les més universals de la literatura catalana— ha quedat suspesa a l’aire i desamarrada per diversos motius. En primer lloc, com deia Marçal, per «la quasi orfenesa» (2010: 492) a què s’han hagut d’enfrontar les dones escriptores a causa de l’escassetat de referents femenins i les condicions de desavantatge en què han hagut de desenvolupar l’escriptura. I en segon lloc, cal tenir en compte que la poeta va marxar de l’Espanya franquista després de viure una guerra devastadora i que escrivia en català des de França, allunyada dels circuits literaris, dels premis i de les editorials. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 91
20/12/22 8:28
92
Caterina Riba
No obstant això, la seva desvinculació del món literari era, fins a cert punt, volguda. En una entrevista, l’any 1988 assegurava: «Jo estic a París i estic molt contenta de no formar part de cap grup. Els valors, cadascú té els seus. Així quedo al marge de tothom i va bé ser al marge» (Bonada 1988). Sam Abrams en destaca la «tossuda i orgullosa independència» (2010: 508) i Lluïsa Julià la defineix com una «outsider contumaç» (2010: 11). En tot cas, el seu aïllament, motivat en part per causes conjunturals i en part com a opció vital, marca un lloc d’enunciació des de la perifèria, ingràvid, sense un ancoratge definit, que n’ha dificultat la recepció. L’obra de Felícia Fuster s’allunya del realisme social de postguerra i de la tendència a escriure una poesia narrativa o d’argument per, en paraules de Francesc Parcerisas, centrar-se en «un afany original d’investigació, de deixar-se sorprendre per les possibilitats del do poètic» (Parcerisas 2010: 499). Fuster parteix d’una curiositat incommensurable i d’un qüestionament global, existencial. L’autora ens ofereix imatges inquietants i torbadores i llança preguntes que mostren el desconcert pel lloc que ocupa en el món. Tot i que parteix d’experiències personals o de qüestions d’actualitat, un cop traspassen el llindar de l’obra queden talment sublimades i trasmudades, que és pràcticament impossible rastrejar-les. És significatiu constatar que la seva trajectòria artística, després d’una primera època de figuració expressionista, la dugués a l’abstracció (Ancarola 2008: 80), desviant-se de la representació més realista o directa, i val a dir que el fet que la gran majoria de poemes i de quadres no portin títol palesa aquesta desafecció per la funció merament referencial. Ara bé, Felícia Fuster també és, a la seva manera, una poeta engagée. Com veurem, en alguns versos inclou la seva preocupació per l’encaix de les dones en la societat, i el seu poemari Versió original, publicat el 1996, està inspirat en la guerra de Iugoslàvia, tot i que no s’explicita en el llibre ni en cap dels paratextos que l’acompanyen. En paraules de Fuster, Les coses reals m’interessen com a punt de referència, però crec que el que importa és crear un món nou per oferir-lo a les persones que t’envolten o que venen a veure’l. I aquest és el meu punt de vista tant per a la pintura com per a la poesia. [...] Si oferim el que els altres ja veuen amb els mateixos ulls, no veig que sigui cap mena d’aportació.1
En tot cas, tota la seva obra també és una reflexió sobre el llenguatge i la seva capacitat de representar o configurar la realitat. Tal com sosté Carles Hac Mor en un text entorn dels haikus de la poeta, «desconstruir el llenguatge com a eina de poesia equival a qüestionar la poesia, a demanar-se què és aquesta en la mesura que s’inscriu en un entramat social i hi incideix» (2008: 39). Un dels temes recurrents en la poesia de Fuster és el de la corporalitat (i la seva absència), que és el que em proposo analitzar en aquest article. El fet que Felícia Fuster assenyalés com a dos dels seus referents literaris Vicent Andrés Estellés i Maria-Mercè Marçal, poetes que coŀloquen el cos al centre dels seus projectes, és força eloqüent (Bo1. Ràdio Molins de Rei, en el programa Veus i poemes, amb Alexandra Morera (7 de març de 1984). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 92
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
93
nada 1988). El cos com a motiu literari ha experimentat una eclosió al llarg del segle xx i, sobretot, del segle xxi, i ja disposem de nombrosos estudis sobre la textualització del cos en la literatura catalana, com els que han dut a terme Calafell (2011), Calvo (2008), Larios i Lunati (2012), Matas (2019, 2020), Riba (2015, 2019) o Torras (2007, 2008), per esmentar-ne només alguns. Podem afirmar que Felícia Fuster n’és una de les pioneres i que, en la seva poesia, la importància del cos, en totes les seves accepcions, és cabdal. La corporalitat i la materialitat travessen la seva obra de cap a cap i prenen forma de maneres molt diverses: el cos sexuat, el cos com a porció de matèria, el cos absent, el cos del text. Així, doncs, en primer lloc, abordo la relació de la veu poètica, que s’expressa en femení, amb el cos de la dona, un espai conflictiu; a continuació, tracto del cos-cadàver, en aquest cas no sexuat, que trobem en les guerres i que li permet desplegar tota una sèrie de reflexions existencials; tot seguit, estudio la manera que té la poeta de modelar literàriament la matèria, la seva obsessió pel pes, per la densitat i per les formes, i la seva preocupació pels cossos celestes i per la formació de l’univers; i, finalment, analitzo la relació que l’autora estableix entre cos i poema i les consideracions metaliteràries que se’n deriven.
AQUESTA PELL DE DONA El cos és l’agafador on s’aferma la veu poètica, malgrat que es tracta d’un espai molt problemàtic que malda per alliberar-se dels condicionants externs i per definir-se a si mateix. Felícia Fuster s’expressa en primera persona i la veu està marcada en femení, sobretot per mitjà dels participis i els adjectius: «desperta i buida» (2010: 30), «presonera» (2010: 56), «fosca» (2010: 78), etc. Tanmateix, hi ha algun poema en què tematitza específicament el cos de la dona i la condició femenina. Al poema «Qui», Fuster escriu: Qui m’ha ferrat, qui m’ha fixat damunt dels ossos, a cops, aquesta pell, aquesta pell de dona, que tot i despullant-me m’ha vestit. (2010: 109)
La brusquedat escruixidora d’aquests versos evidencia l’opressió i les violències de què són objecte les dones. El cos que s’hi presenta es resisteix a sotmetre’s malgrat la contundència del gest correctiu i ho fa a través de la poesia, un acte de creació i de llibertat. És important recordar que, tot i que Fuster no es va vincular mai amb cap grup ni moviment estable, havia participat en alguna iniciativa literària feminista, com el volum Barceldones, publicat l’any 1989 dins la coŀlecció «Espai de Dones» d’Edicions de l’Eixample, que recollia textos entorn de la relació de catorze escriptores amb la ciutat de Barcelona, algunes d’elles militants reconegudes, com Maria Aurèlia Capmany, MaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 93
20/12/22 8:28
94
Caterina Riba
ria-Mercè Marçal o Montserrat Roig. També sabem que l’any 1995 va assistir amb la seva amiga Enrica Mata, presidenta de la Fundació Felícia Fuster, a la Conferència Mundial de la Dona que tingué lloc a Pequín.2 La idea d’imposició i la d’arbitrarietat són recurrents en l’obra de Felícia Fuster. En el text que acompanya l’antologia poètica El poder del cuerpo, en què s’inclouen dos poemes de l’autora (l’esmentat «Qui» i «Tot i»), Meri Torras explica que una de les línies que s’hi indaguen és el caràcter indissociable de cos i vestimenta: el cos ens vesteix fins i tot quan estem nus. Aquesta indumentària-cos es presenta com a lloc d’afirmació, però, alhora, en la mesura que és un codi d’inscripció en la societat i la cultura, ens homogeneïtza (2009: 273). Ras i curt, i per dir-ho com Barbara Kruger en la seva cèlebre serigrafia Your Body is a Battleground, el cos és un camp de batalla, un espai de coaccions i de resistència travessat per múltiples discursos. En l’obra de Felícia Fuster, la identitat és tan sols una disfressa desajustada, i el nom propi, una convenció capriciosa, tal com es posa de manifest en el poema «Quin nom»: Em vesteixo de noms segons el temps que fa, segons el planisferi. Avui no sé quin és el nom que m’han posat. (2010: 67)
El cos-identitat és descrit sovint com un vestit incòmode que la veu poètica es veu compeŀlida a portar, talment una cotilla o una camisa de força, dos elements destinats a disciplinar la corporalitat femenina. Les dones han estat encotillades per realçar els atributs que les fan atractives a la vista dels homes i patologitzades quan es resisteixen a ocupar el lloc que els pertoca en una societat patriarcal. En el poema, la pell, que s’estireganya i es deforma sobre un cos mortificat, marca la frontera corporal en la qual es fa sentir el constrenyiment i l’asfíxia provocats per factors exògens. Avui em sento estreta dintre el cos i la pell de les mànigues m’ofega els braços. (2010: 142)
Si bé es tracta d’un cos rebel i indòcil, s’exposa també en tota la seva fragilitat. És trencadís i vulnerable: «m’esquinço per dins» (2010: 121), «escrostonada m’aturaré» (2010: 193), «se m’han trencat / com una branca que s’asseca, els dits» (2010: 51). Fuster reprèn un motiu amb una llarguíssima tradició, el cos femení, i el reformula. La textura corporal en Fuster s’oposa a la turgència i la sensualitat de les protagonistes dels quadres de Rubens, Velázquez o Ingres. Atès que la creació artística i literària a 2. Informació facilitada per Enrica Marco en l’acte «Sobre l’obra de Felícia Fuster: Lectura bilingüe», organitzat per la Universitat de Perpinyà - Institut Franco-Català Transfronterer, la Universitat Central de Vic - Universitat Central de Catalunya i la Universitat Paul Valéry Montpellier III, que es va fer en línia el 6 de maig de 2021. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 94
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
95
Occident ha estat, fins ben entrat el segle xx, quasi exclusivament una prerrogativa masculina, les representacions del cos de les dones posen de manifest la fascinació per l’alteritat. Els nus femenins han estat fonamentalment l’objecte de contemplació i desig, tal com reflecteix un dels seus poemes, en què fa referència al quadre El naixement de Venus, de Botticelli: Per contemplar Venus naixent de l’aigua el pes dels primers passos. (2010: 252)
Donant veu a un cos femení històricament mut i passiu, Felícia Fuster capgira el punt de vista i retorna la mirada. La pell de dona, clavada a cops als ossos del seu poema, és com una tela tensada damunt el marc, preparada perquè altres hi aboquin les seves fantasies, perquè s’hi projectin anhels i frustracions aliens. La pell-vestit-identitat, tanmateix, es resisteix en els versos de Fuster a ser atrapada. Es desfà, s’esmuny o s’esquinça: «se’m fon la pell dels dits» (2010: 42), «em trec la pell» (2010: 178), «ens esqueixem la pell» (2010: 137). De fet, es presenta en «una nuesa sense límits» (2010: 121). Tot el cos apareix parceŀlat i en fuita: «les ungles m’han caigut» (2010: 114), «sempre fent via, els dits» (2010: 137), «he caminat amb els ulls, solament» (2010: 123). Fuster ens presenta una corporalitat que fuig, en desplaçament perpetu, que tendeix a una progressiva desintegració del «jo». El cos es va esmicolant i els gestos i les accions es van tornant més escassos fins a la dissolució màxima que representen els haikus del seu darrer recull. Es tracta d’una poètica de l’esvaniment.
EL COS-CADÀVER Un altre aspecte del qual tracta Fuster, en aquest cas sense marca de gènere, és el del cos difunt, també relacionat amb la desaparició. L’elaboració poètica del cos-cadàver es concreta en el recull Versió original, que l’autora va escriure «sota l’impacte de la guerra de l’ex-Iugoslàvia» (Ancarola / Julià 2001: 11). De la mateixa manera que Los desastres de la guerra, la sèrie d’aiguaforts sobre la guerra del Francès de Goya, el poemari transcendeix el conflicte que l’origina per endinsar-se en la condició humana. Potser és per aquest motiu que l’autora, que publicà el recull cinc anys després que esclatessin les hostilitats a la regió, no en fa cap referència explícita. De fet, el poema XXXI dona a entendre que el conflicte hauria pogut tenir lloc en qualsevol ciutat europea: «I penso en tantes Barcelones amb tants / i tants altres noms» (2010: 253). Sí que en fa esment en un poema escrit l’any 1998 que porta per títol «Ciutat» —recollit a l’obra completa— i que encapçala de la manera següent: «Pensant en tantes ciutats / i en Sarajevo...» (2010: 485). El desencadenant del poemari és el «desfici» que el conflicte provoca en la veu poètica i del qual el llibre explora els motius, oferint-nos un retrat cru i antiheroic de la guerEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 95
20/12/22 8:28
96
Caterina Riba
ra i una pregona reflexió sobre la representació dels conflictes armats. Fuster hi reprèn la metàfora del cos-vestit-identitat i la ressignifica. els homes —provisoris— es despullen de sentits tatuats fins al morat dels ossos Capcinejant en desvariegen dins el vestit tallat a mida de la guerra cosit tacat amb la sang de Caín. (2010: 223)
Caín encarna el fratricida per antonomàsia. És el «sastre de mort» (2010: 223) la sang del qual amara el vestit de la guerra civil, resultat, entre altres factors, del trencaclosques ètnic i religiós dels Balcans. Al llarg del llibre es contraposen constantment els horrors de la lluita armada amb les ensenyances del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, una celebració de la convivència i del diàleg mitjançant un sistema filosoficoteològic que remet tant al catolicisme com al pensament islàmic, passant per Plató. L’autora afirma que el desfici «No em ve ni d’Amic ni d’Amat» (2010: 223). Si hem observat que la guerra despulla els homes de compassió, veiem que la nova indumentària converteix els homes en soldats, definits per l’uniforme: «d’aquests — tants— homes / malvestits de soldats» (2010: 224). Es tracta d’un acte performatiu, com en el cas del vestit de dona que hem adduït en l’apartat anterior. El recull exposa els cadàvers apilats després d’una execució sumària, desproveïts de tota grandiloqüència i parafernàlia bèŀlica. Els assassins, sense rostre ni humanitat, són reduïts en aquests versos al dit índex que prem el gallet. Em ve d’aquest tothom enderiat per tatuar la terra les muntanyes dels cossos amb l’índex inflexible de les bales. (2010: 231)
La representació del cos-cadàver s’inscriu en una tradició iconogràfica que bascula entre la singularització i l’amuntegament, entre l’exposició impúdica i l’ocultació interessada. La forma de mostrar les víctimes de les guerres és altament ideològica, ja sigui en la retòrica visual dels mitjans de comunicació o de les peŀlícules. L’obra de Fuster mostra un enorme desassossec per la indiferència de les instàncies de poder davant l’acumulació impersonal de cossos, als quals l’audiència s’ha habituat. Les imatges corpòries que apareixen al poemari són com breus seqüències cinematogràfiques i, de fet, és revelador que el títol del llibre, Versió original, procedeixi del món audiovisual. El desfici que sent la veu poètica davant la guerra «Em ve de tanta ficció» (2010: 224), diu un vers de l’autora. Aŀludeix així a les versions esbiaixades que ometen, distorsionen o tergiversen i que creen relats afins al poder. En els poemes de Versió original, la descripció dels cossos és vaga, però apareixen associats a la sang, a la frigidesa de la carn i als membres indiferenciats, com observem en el fragment següent: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 96
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
97
Qui sap quant tardarà a assecar-se el tint de tanta sang que gleva als dits la funesta gelada. (2010: 249)
I en aquest altre, on recrimina la manca de pietat, «la mala sang», d’un dels bàndols: la fam dels uns la sang la mala sang del altres i no sabem si el peu té peu o no té cap ni peus ni oros. (2010: 237)
La representació dels cossos d’aquest poemari també fa una referència velada a l’Holocaust, esdevingut el cas paradigmàtic de genocidi, amb l’escenificació de cadàvers més crua i atroç possible, gravada a les pupiŀles a través de les imatges del documental sobre els camps d’extermini nazis Nuit et Brouillard d’Alain Resnais fet l’any 1956 a partir de material cinematogràfic i fotogràfic requisat als alemanys al final de la guerra. L’episodi dels camps d’extermini Felícia Fuster el tenia ben present, ja que, quan la Segona Guerra Mundial va acabar, la poeta tenia vint-i-quatre anys. En el seu poema, Fuster fa aŀlusió als forns crematoris i a les pregàries que els jueus introdueixen entre les pedres del mur de les lamentacions. La veu poètica busca també sense treva les escletxes on pot inserir les seves peticions. Em ve del fet que hi ha esquerdes als alts murs als alts forns del nostre cap on es forja la pesta El pes que ens cau darrere del front no ens deixa caminar devem ser coixos d’una orella On desencaminats endinsarem la nostra imprecació o el nostre prec a la sordesa Mur de Jerusalem. (2010: 239)
En aquest poema, Felícia Fuster transita del singular al plural per abordar la qüestió de la responsabilitat coŀlectiva, de la inacció davant la massacre. Planteja el destorb d’una culpa feixuga, paralitzant, per haver fet el sord davant la barbàrie («devem ser coixos d’una orella»), però que, tanmateix, no impedeix que la manca d’implicació es repeteixi davant una nova injustícia. I després dels crims de guerra, encara hi ha la lluita contra l’oblit i el silenci, la dificultat de tornar la dignitat a les persones que han mort, els cossos de les quals es consumeixen sense cap mena de reparació. De l’infinit enfilall d’ànimes dels cossos corroïts sense una queixa caiguts al toll del temps que esdevé estèril. (2010: 255) Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 97
20/12/22 8:28
98
Caterina Riba
De fet, tot el poemari de Fuster és una denúncia de l’absurditat de la guerra i un plany per totes les vides malaguanyades. «Per què per què per què per què per què / per sempre» (2010: 244), es lamenta la veu poètica. El llibre és un clam esqueixat, però també un embat contra la impunitat i la desmemòria, en versos que mantenen la tinta sobre el paper permanentment humida, com una ferida sempre recent. A mi potser mai més no se m’eixugarà damunt del paper en blanc de la paraula el paisatge de vides que ha vestit de parracs la negror de tempesta. (2010: 249)
L’autora immortalitza amb l’escriptura les restes de la catàstrofe, els parracs que perduren més enllà de la carn, els vestits espellifats que cobreixen els ossos quan finalment es reobren les fosses comunes.
COSSOS DESUBICATS Felícia Fuster va explorar mitjançant els seus versos les propietats dels cossos com a matèria, més enllà dels éssers vius i de la humanitat. Voldria assenyalar la menció, pràcticament obsessiva, del pes, de la gravidesa que ubica els cossos en un punt determinat de la superfície terrestre, a la qual es refereix explícitament una cinquantena de vegades al llarg dels seus set reculls de poesies. Vegem-ne alguns exemples: el propi pes ens clava a la boira. (2010: 144) quan tot és son i pes em desperten els roncs dels automòbils. (2010: 278) Em trec la pell i les mil creus i el pes del cos. (2010: 178) el pes el pes lleuger de la sorra que en resta. (2010: 267) és com un pes sacralitzat que ens cau a les parpelles. (2010: 257) Digues què he de fer perquè es recolzi tot el meu pes de sorra damunt l’aigua. (2010: 295) Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 98
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
99
Felícia Fuster tenia molt d’interès en les innovacions científiques, tal vegada perquè tant la poesia com la ciència escodrinyen el món i requereixen un cert risc si es vol fer troballes insospitades. Val la pena fer notar que totes dues tenen ambicions d’universalitat. Artistes contemporanis d’ella també s’interrogaren sobre les lleis de la naturalesa, sobretot des del surrealisme. Dalí o Magritte, per exemple, són coneguts pel seu desafiament de la gravetat a través de personatges i roques suspeses a l’aire. Tal com ella mateixa explicava, Fuster estava fascinada pels progressos espacials i les expedicions a la Lluna: M’interessa no solament l’art sinó la ciència i segueixo, dins del que jo disposo de temps, [...] totes les investigacions. [...] El fet que hi hagi totes aquestes expedicions a la Lluna m’interessa d’una manera extraordinària. Encara que ens hagi suprimit la poesia de la lluna, fins a un cert punt.3
L’enlluernament per les expedicions a l’espai va impregnar Occident durant unes quantes dècades. Evoquem, a tall d’exemple, l’estrena el 1968 del film 2001: A Space Odyssey de Stanley Kubrick i l’escena de la ploma que flota amb un vals de Strauss de fons, un punt d’inflexió en la història del cinema que va marcar l’imaginari de tota una generació. «Un llapis sense pes se’m posa a escriure» (2010: 160), ens diu l’autora, aŀludint també a l’escriptura automàtica preconitzada per Breton. El fet d’arribar a la Lluna, de trepitjar-la, de prendre’n mostres, feu que n’esvanís, en part, el misteri —«la poesia», com diu l’autora. Tanmateix, la relativitat de les lleis físiques, com la gravetat, es va convertir en material literari de Fuster: Lluny potser encara la lluna. La terra sense pes, per què? Tot. (2010: 55)
Més enllà de les mencions al pes i als sistemes d’amidar —«pesa amb balances de fum» (2010: 188)—, també es refereix a les traces que deixen els cossos pesants a la superfície, com les petjades —«canto i em curo les petjades» (2010: 57), «amb la nostra petja tot s’ha de fer tan bo» (2010: 244), «la sorra em minva els peus» (2010: 30), «el pes dels primers passos» (2010: 252)— o les roderes —«deixant roderes dins dels ossos» (2010: 134), «les rodes em fan roderes» (2010: 159), «més que les pedres, les roderes» (2010: 136). Aquest aspecte remet a la corporalitat esbocinada i nòmada, esmentada anteriorment, de la qual tan sols resten marques o senyals per allà on ha passat. Fuster insisteix també en el verb caure —«als sostres que només saben caure» (2010: 231), «el pes que ens cau darrere del front» (2010: 239)—, en tot allò que levita —«suspès com una llàntia» (2010: 50), «ens penja el temps al cap» (2010: 125), «un gran pèndol encès» (2010: 263)— o en el que es manté en equilibri, s’inclina, es balanceja o 3. Ràdio Molins de Rei, en el programa Veus i poemes, amb Alexandra Morera (7 de març de 1984). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 99
20/12/22 8:28
100
Caterina Riba
trontolla —«Avui osciŀlo» (2010: 170), «És difícil serpentejar equilibris» (2010: 170). La poeta es refereix, a més, a la sensació de vertigen —«per cinc vertígens de presó, de gàbia» (2010: 114), «amb el vertigen dels mots abandonats com ponts que cauen» (2010: 51). L’exploració de l’espai exterior i el fet que el planeta Terra passés a ser un cos celeste entre una miríada d’objectes astronòmics també va afectar la seva obra pictòrica. El projecte Plurivisions, que va desenvolupar durant la dècada de 1980, incorporava un mecanisme per fer girar els quadres i presentava cosmogonies en moviment, de manera que no tinguessin una posició fixa determinada per paràmetres terrestres. En una entrevista afirmava: «L’espace n’a pas nord ni sud ni est ni ouest, c’est une invention de l’homme, ça. Et de la terre».4 Aquesta mateixa inquietud queda reflectida en el poemari Sorra de temps absent en les aŀlusions a la rosa dels vents —«Ferro amb el vent Rosa» (2010: 264)—, una invenció atribuïda a Ramon Llull, i amb els punts cardinals d’una brúixola poètica (2010: 265): El Temps El Vent La Sorra El Verb
A part de la vastitud de l’univers i la infinitat dels cossos celestes, l’autora també esmenta els elements més petits de la matèria, desplaçant-se constantment per una mena d’embut còsmic. «Trobo extremament interessant conèixer el món com més o menys se suposa que s’ha format i el que és»,5 sosté l’autora. En els seus versos incorpora els símbols d’elements químics com el sodi (Na), el clor (Cl) i el calci (Ca), i molècules com l’aigua (H2O), el monòxid de carboni (CO2) o el sulfat de calci deshidratat (CaSO4·2H2O). La poesia, com la ciència, genera símbols i imatges abstractes en la cerca del coneixement. Cal tenir present tota la tradició de l’alquímia poètica i la noció de la poesia com a forma d’experimentació i de nous sabers en la qual s’empelta l’autora. Recordem també que L’Œuvre au noir, la noveŀla de Marguerite Yourcenar que Fuster va traduir al català amb el títol d’Obra negra, estava protagonitzada per un filòsof, metge i alquimista, sovint incomprès.
LA MASSA I EL BUIT A més del pes, Felícia Fuster també tracta de la densitat —«busco la desconeguda densitat dels reliquiaris» (2010: 280)— i la forma —«no sé què soc, ni si em deformo» (2010: 59), «i esdevenir la forma que es deforma amb el pes d’aigua» (2010: 170)—; 4. Radio Pays, amb Núria Anglada (8 de febrer de 1993). 5. Ràdio Molins de Rei, en el programa Veus i poemes, amb Alexandra Morera (7 de març de 1984). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 100
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
101
però l’altre element clau és la massa i, sobretot, l’absència de massa. Segons la mateixa poeta: «El poema “De massa”, per exemple, representa un gra de sorra, el gra de sorra que som, de massa» (Ancarola / Julià, 2001: 11). DE MASSA Sorra soc no la sorra de bassa No silici ESSA I No caolí Sorra record una mena subtil de sorra estranya d’un altre nou enllà del lluny de sorra clara Indòmita roda-sorra rondaire Un món rodó despert a l’alba callat polit secret un gra inabastable Sor Sorra Sorra de poc de sí de molt de res
El poema és com una de les seves abstraccions còsmiques de l’esmentada sèrie Plurivisions. Al centre, a l’eix de rotació, hi diu: «roda-sorra». La forma del poema fa referència al mateix temps al món i al gra de sorra, al tot i a una part. Es tracta de la «sorra estranya» de què estem fets els humans, matèria que remet a la creació divina a partir de figuretes de fang, relatada al Gènesi. També aŀludeix a l’enigmàtica composició del «jo», que en els seus versos apareix segmentat en fragments (pell, ulls, mans, peus, etc.) que disposen de certa autonomia i que també qüestionen la construcció i el funcionament de l’engranatge identitari, del «viure parceŀlat» (2010: 72). Tinguem present que, en una altra versió recollida a l’Antic Testament, la dona era creada a partir d’una costella d’Adam. L’autora juga amb la polisèmia de la paraula massa com a substantiu i com a adverbi. En un altre poema titulat «Massa» diu: «quin cos pot contenir-vos sense que un joc us trenqui» (2010: 95). Irònicament, el poema següent es titula «Poc»: Després Que poca cosa és tot. I jo voldria ser mar, donar-te, pinyó madur, la vida, en la meva clofolla. (2010: 97)
La idea de cos buit, de continent, de recipient, reapareix en diverses variants: «de tanta closca buida» (2010: 251), «dins el pou mort de les entranyes» (2010: 285), «en els cabassos buits» (2010: 79), «una embosta d’espai perdut (2010: 79). Aquesta clofolla també aŀludeix, sens dubte, al poema mateix. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 101
20/12/22 8:28
102
Caterina Riba
EL COS DEL POEMA És fonamental assenyalar que al llarg de l’obra de Felícia Fuster es produeix una assimilació entre cos i poema. En un text la poeta sostenia que la poesia «és un cos meravellós cisellat de paraules» (Julià 2010: 17) i un dels versos diu: «La pàgina és la pell» (2010: 160). Ara bé, Fuster va donant cos als poemes al mateix moment que els desintegra, negant el que s’hi afirma o bé construint-los sobre hipòtesis. La contingència de la realitat que s’hi exposa és esfereïdora. Tot allò que s’apuntala hi és immediatament després desballestat. El que resta són tan sols incerteses —«ja no ho sé» (2010: 138), «res no és segur» (2010: 138), «I no ho sabem» (2010: 148)— i preguntes obertes —«I què ho fa» (2010: 146), «I qui, què soc?» (2010: 174), «I per què res o tot?» (2010: 178). En un context còsmic, ple de referències a planetes, satèŀlits i òrbites, la immensitat aclaparadora i abismal de l’inconegut fa que la veu poètica es mostri conscient de la seva petitesa i insignificança: «I què puc fer si el sol és lleu i em sé rosegó d’ossos?» (2010: 70). D’altra banda, l’autora, que té molt present la “fisicitat” de l’escriptura —voldria fer notar la gran quantitat de caŀligrames que trobem a Sorra de temps absent, per exemple—, forada deliberadament el cos de molts dels seus poemes, deixant espais enmig del vers entre grups de paraules, probablement per influència dels ma, intervals buits que equivalen a un logofonograma i que són característics de la poesia japonesa. Mercè Altimir, que ha estudiat la relació de Fuster amb la tradició oriental i ha analitzat les seves traduccions del japonès, assenyala que, si bé els ma desapareixen en la versió catalana dels poemes que en feu, aquest recurs sí que és molt freqüent en els poemaris propis posteriors a la traducció (Altimir 2014). En la plaquette publicada després de la traducció, Fuster inventa una nova estrofa que anomena «passareŀla», en la qual incorpora aquests espais en blanc, que apareixen indistintament en qualsevol dels sis versos,6 excepte en el penúltim, més curt i sempre masculí, que és el que fa d’arc amb la conclusió final. A més de formar part de manera intrínseca d’aquesta estrofa, els intervals buits també apareixen sovint tant a Versió original com a Sorra de temps absent i Postals no escrites. Es tracta de traus visuals però també metafísics, atès que tant la corporalitat com el buit formen part del eixos vertebradors del seu projecte literari. De fet, els espais balmats, els que han estat desocupats, remeten a l’absència de corporalitat (com els parracs que resten d’un cadàver descompost o les petjades que ha deixat algú que ja no hi és). I per descomptat, també ens porten al sempitern binomi entre significat i significant i al non-dit, la presència absent, una de les marques de la seva escriptura. Sovint, en els seus poemes esgavella la gramàtica tradicional i hi trobem elisions o paraules en llibertat que deixen buits de significat. Les partícules no, ni, sense i cap hi són omnipresents, i el seu últim poemari es titula Postals no escrites. En un dels versos escriu: «Que lluny, aquell dir del no dir» (2010: 74).
6. N’hi ha un que té 7 versos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 102
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
103
CONCLUSIONS Podem afirmar que la corporalitat és un dels elements transversals en l’obra de Felícia Fuster i que cristaŀlitza de maneres diferents. Hi ha, en primer lloc, una cerca identitària en la qual es desfan els confins entre la carn i la tela i en què la veu poètica posa de manifest un cert malestar existencial. Les contorsions sota una pell massa cenyida són un acte de resistència i mostren un cos que forceja per ressingularitzar-se davant l’homogeneïtzació forçosa d’un vestit imposat per altres. Ara bé, la corporalitat permet a Felícia Fuster posar de manifest en la seva obra, d’una manera més general, l’arbitrarietat dels fonaments que governen la vida humana, de les lleis que regeixen el dia a dia i, per tant, la seva volatilitat: tot podria ser d’una altra manera. La seva poesia navega per un mar d’incerteses. Les imatges de cadàvers amuntegats fruit d’una guerra li permeten reflexionar entorn del tractament de la mort aliena, del valor que s’atorga a la vida, dels nostres deures i compromisos com a societat, del paper representatiu i performatiu de l’art. Per altra banda, el fet de situar la seva veu desvalguda i despullada enmig de l’univers i dels seus misteris accentua la fragilitat de l’existència, així com el vertigen que significa l’aventura de viure. La veu poètica bascula de la desmesura del cosmos a la concreció dels elements químics, el mateix poema es converteix en món i en gra de sorra. L’escriptura pren forma, es densifica, s’esponja, es forada. Felícia Fuster elabora la corporalitat de múltiples maneres per poder bregar amb la complexitat del món que ens envolta.
BIBLIOGRAFIA Abrams, Sam (2010): «La closca d’avellana», dins Fuster, Felícia: Obra poètica. Barcelona: Proa, p. 505-512. Altimir, Mercè (2014): «Felícia Fuster», Visat, 18. En línia: <http://www.visat.cat/espai-traductors/esp/traductor/351/felicia-fuster.html>. [Consulta: 3 de maig de 2021.] Ancarola, Nora (2008): «L’obra i les seves configuracions», dins Ancarola, Nora, et al.: Felícia Fuster. Obra plàstica. Barcelona: Fundació Felícia Fuster, p. 79-81. Ancarola, Nora / Julià, Lluïsa (2001, 15 de març): «És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva obra», Avui. Cultura, p. 10-11. Bonada, Lluís (1988): «El sol ix per a Felícia Fuster», El Temps, 188. En línia: <https:// www.eltemps.cat/article/12402/entrevistia-felicia-fuster>. [Consulta: 3 de maig de 2021.] Calafell, Mireia (2011): «Entre les paraules les coses, allà on la poesia s’aboca per donar(-te) cos», dins Acedo, Noemí / Pérez, Aina (ed.): A flor de text. Representacions de la corporeïtat als llenguatges artístics. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, p. 77-86. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 103
20/12/22 8:28
104
Caterina Riba
Calvo, Lluís (2008): «Maria-Mercè Marçal o la fusió dels pols: cos, alteritat, desig», Reduccions, 89-90, p. 90-119. Fuster, Felícia (2010): Obra poètica, a cura de Lluïsa Julià. Barcelona: Proa. Julià, Lluïsa (2010): «Pròleg», dins Fuster, Felícia: Obra poètica. Barcelona: Proa, p. 9-18. Hac Mor, Carles (2008) «Haikús que s’esberlen», dins Ancarola, Nora, et al.: Felícia Fuster. Obra plàstica. Barcelona: Fundació Felícia Fuster, p. 37-39. Larios, Jordi / Lunati, Montserrat (2012): «Narratives of illness in Catalan culture / Discursos sobre la malaltia a la cultura catalana», Journal of Iberian and Latin American Studies, 18, p. 95-99. Marçal, Maria-Mercè (2010): «Tard, però no pas a deshora», dins Fuster, Felícia: Obra poètica. Barcelona: Proa, p. 491-497. Matas, Meritxell (2019): «Versos epidèrmics d’autores: Una mirada a la poesia de la segona dècada del segle xxi», Reduccions, 114, p. 201-218. Matas, Meritxell (2020): «“Brutor de tenir pell”: sexualitat, desig i gènere en les poetes de l’última dècada», Catalan Review, 34, p. 59-81. Parcerisas, Francesc (2010): «Pròleg», dins Fuster, Felícia: Obra poètica. Barcelona: Proa, p. 499-502. Riba, Caterina (2015): Cos endins. Maternitat, desig i malaltia en l’obra de Maria-Mercè Marçal. Girona: Curbet Edicions. Riba, Caterina (2019): «Poesía encarnada. Maria Cabrera, Mireia Calafell y Dolors Miquel», Ínsula, 871-872, p. 28-33. Torras, Meri (2007): «Escriure el desig al cos del text. Escriptures i lectures lèsbiques a la literatura catalana contemporània», dins Acebrón, Julián / Mérida, Rafael (ed.): Diàlegs gais, lesbians, queer. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, p. 133-51. Torras, Meri (2008): «Els llavis del paper: el cos-text i el retraçament dels confins a la poesia catalana recent (Gemma Gorga i Mireia Calafell)», Literatures, 6, p. 117130. Torras, Meri (2009): «Lo que puede un cuerpo», dins Torras, Meri (ed.): El poder del cuerpo: antología de poesía femenina contemporánea. Madrid: Castalia.
RESUM Aquest article explora el tractament dels cossos i la matèria en l’obra de Felícia Fuster. L’estudi aborda la textualització de la corporalitat, un element transversal en la seva obra que hi cristaŀlitza de maneres diferents. La poeta duu a terme una cerca identitària en què percebem un malestar existencial, que l’autora expressa, entre altres vies, per mitjà de la metàfora d’un vestit massa cenyit. També hi trobem tota una exploració del cos-cadàver a partir de meditacions sobre els conflictes armats. Per altra banda, la matèEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 104
20/12/22 8:28
LA TORBACIÓ DE COSSOS I MATÈRIA A L’OBRA DE FELÍCIA FUSTER
105
ria (i la seva absència) i els cossos diversos li permeten posar de manifest l’arbitrarietat dels fonaments que governen la vida humana i la fragilitat de l’existència. Paraules clau: Felícia Fuster, poesia catalana, corporalitat, matèria.
ABSTRACT Disturbance of bodies and matter in the work of Felícia Fuster This article explores the treatment of bodies and matter in the work of Felícia Fuster. The study examines the textualization of corporality, an element that permeates her work and crystallizes in it in various different ways. The poet conducts a search for identity in which we perceive existential discontent, which the author expresses, among other things, via the metaphor of a tight-fitting dress. We also encounter a full exploration of the dead body from meditation on armed conflict. Furthermore, the presence or absence of matter and the various manifestations of bodies enable her to show the arbitrariness of the basis of human life and the fragility of existence. Key words: Felícia Fuster, Catalan poetry, corporality, matter.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.2500.01.358
Estudis romanics 45_int.indd 105
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 106
20/12/22 8:28
Rebut: 1/VI/2021 Acceptat: 23/IX/2021
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS AMB SUBJECTE EXPERIMENTADOR* Carles Royo Universitat Rovira i Virgili
1. INTRODUCCIÓ Els predicats psicològics se solen descriure com a verbs que participen en oracions bivalents en què un argument experimentador reacciona o presenta una actitud psíquica davant el referent expressat per un altre argument oracional (cf. Bosque / Gutiérrez-Rexach 2009: 411). D’altra banda, en l’organització del llenguatge per estructures simbòliques propi de la lingüística cognitiva es considera que en les oracions d’aquests verbs hi ha una força metafòrica abstracta d’un participant cap a un altre participant (cf. Langacker 2000). L’argument que no és l’experimentador ha rebut diferents noms; tot i que Belletti / Rizzi (1988) l’anomenen tema, altres autors distingeixen diverses natures d’aquest argument segons l’oració en què participa. Pot ser una causa o bé pot ser el que en filosofia s’anomena un objecte de l’emoció, però que convé diferenciar entre Target of Emotion i Subject Matter of Emotion segons Pesetsky (1995), o entre correlat i punt de referència segons Kailuweit (2005). Autors com Acedo-Matellán / Mateu (2015), en canvi, distingeixen entre causa estructural i causa conceptual o estímul. El caràcter de predicats bivalents queda recollit en els tres tipus de verbs psicològics de Belletti / Rizzi (1988), en què tots tres grups formen oracions biargumentals: el tipus I amb un subjecte experimentador (verbs SubjExp: L’Arnau estima la Núria), el tipus II amb un acusatiu experimentador (verbs AcExp: La tempesta espanta l’Arnau) i el tipus III en oracions intransitives amb un datiu experimentador (verbs DatExp: A l’Arnau li agrada la xocolata). En treballs posteriors diversos lingüistes han fet altres propostes de classificació dels verbs psicològics, incloent-hi els tres grups de Belletti / Rizzi (1988) i ampliant-la amb algun grup més de predicats: cf. Van Voorst (1992), Bouchard (1995), Whitley (1995, 1998), Kailuweit (2005, 2007), Viñas-de-Puig (2009), Fábregas et al. (2012), Acedo*Aquest treball s’ha beneficiat d’un ajut del projecte de recerca FFI2016-80142-P (Ministerio de Ciencia e Innovación), del Research Group on Language and Linguistics ROLLING 2017 SGR 165 (AGAUR) i del Pla de Foment de la Recerca 2022PFR-URV-10 (URV). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 107
20/12/22 8:28
108
Carles Royo
Matellán / Mateu (2015), entre d’altres. Amb alguna excepció (per exemple, vegeu Whitley 1995, 1998; Kailuweit 2005, 2007), s’hi solen fer poques distincions dins el grup de verbs no pronominals que formen oracions amb un subjecte experimentador. D’altra banda, sovint s’esmenten les construccions amb subjecte experimentador de verbs pronominals en oracions reflexives i recíproques (L’Arnau s’odia; L’Arnau i la Núria s’odien), o els alternants ergatius pronominals de l’alternança causativa (L’Arnau s’espanta (amb la tempesta)). En aquest últim cas de verbs ergatius, la causa de l’experiència psicològica (amb la tempesta) pot aparèixer de forma optativa a l’oració com un adjunt oracional, no pas com un argument regit, a diferència del que s’esdevé en l’alternant AcExp (La tempesta espanta l’Arnau). Encara que a la construcció ergativa només hi aparegui l’experimentador, la causa és present d’alguna manera en l’escena conceptual de l’oració, en la mesura que una mateixa escena conceptual es pot construir de maneres diverses (cf. Mateu 2000). És possible, per tant, la construcció monoargumental de verbs emotius amb un subjecte experimentador en oracions ergatives, com també és possible l’ús absolut dels verbs SubjExp —Aquell qui estima mai no s’abaixa (Estradé 1991: 21)—, en què el subjecte experimentador és l’únic argument oracional (cf. GIEC: §21.2.2a, Royo en premsa (21)).1 L’objectiu d’aquest article és fer una anàlisi mínima que permeti descriure i classificar diferents grups de verbs psicològics emotius no pronominals del català que formen oracions amb un subjecte experimentador; per tant, hi deixaré de banda els predicats pronominals i només hi faré alguna referència puntual. Tot i que tindré en compte els verbs SubjExp (estimar, odiar) per obtenir una visió de conjunt, no en descriuré el comportament, ja que han merescut més atenció dins els estudis lingüístics en comparació amb els que analitzaré. Em centraré en altres predicats psicològics emotius no pronominals que formen oracions intransitives (monoargumentals o no) amb un subjecte experimentador, amb la intenció d’aconseguir una mirada més completa de tot aquest variat conjunt de predicats. Per això, sovint em referiré als verbs SubjExp —que habitualment formen oracions transitives— per comparar-los amb els altres verbs que aquí s’estudien.2 D’alguna manera, aquest treball té en compte la descripció dels verbs SubjExp feta a Royo (en premsa), per ampliar-la a altres verbs emotius no pronominals que es construeixen amb un subjecte experimentador. És un treball d’anàlisi mínima perquè no s’hi aprofundeix en l’examen de cada grup concret, sinó que pretén donar eines per a futures recerques que vulguin analitzar més a fons com es comporta cada grup de predicats des del punt semàntic, sintàctic, informatiu o pragmàtic, en la mesura que la distinció entre grups verbals pot permetre una anàlisi encara més aprofundida. Aquesta distinció també pot ser útil en les tasques de traducció del català 1. Igualment, els verbs AcExp i DatExp permeten l’ús absolut del verb en oracions monoargumentals (cf. Rosselló 2008: §S 13.3.6.2a-b i 13.3.7.2b; GIEC: §21.2.2b i 21.5a; Royo 2020), però en aquest cas sense l’experimentador (Les guerres escandalitzen; Els bombons agraden). 2. No s’hi estudien els verbs de semàntica psicològica no emotiva que formen oracions —habitualment transitives— amb un subjecte experimentador (cf. Royo en premsa): volitius i desideratius (desitjar, preferir), de coneixement i operacions inteŀlectuals (analitzar, endevinar), de creença i opinió (creure, sospitar), d’inferència (concloure, deduir), de suposició (imaginar, suposar). Per a similituds i diferències entre aquests predicats, a més dels emotius, vegeu Bonet (2008: §S 19.8-11). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 108
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
109
a altres llengües. Per respondre a la voluntat descriptiva i de classificació d’aquest estudi, s’hi recullen molts exemples d’ús real que justifiquin el comportament de cada grup verbal, a més de mostrar la remarcable flexibilitat semàntica i sintàctica d’aquests predicats.3 Al llarg del text es fan servir etiquetes que ajudin a identificar i diferenciar cada grup verbal. Tot i que la primera vegada que s’utilitza una etiqueta s’explica la manera d’interpretar-la, per facilitar la lectura de l’article al final hi ha una relació completa de totes les etiquetes amb el seu significat i amb verbs que serveixin d’exemple en cada grup. A continuació d’aquesta introducció, a l’apartat §2 s’hi descriu el comportament de tres grups de predicats psicològics emotius no pronominals que formen oracions intransitives amb un subjecte experimentador; els dos primers grups participen en oracions monoargumentals i el tercer en oracions biargumentals. Després s’hi fa una aproximació a unes quantes accepcions i alternances de tots aquests predicats, i s’hi mostra que estem davant un fenomen complex d’un grup de predicats força heterogeni (apartat §3). L’article acaba amb unes conclusions (apartat §4).
2. VERBS EMOTIUS NO PRONOMINALS D’ORACIONS INTRANSITIVES AMB SUBJECTE EXPERIMENTADOR Hi ha predicats SubjExp que admeten un objecte acusatiu de referència personal (estimar, odiar) o verbs SubjExp(+pers) (1a), amb el corresponent ús reflexiu o verbs SubjExp(refl) (1b); en canvi, n’hi ha d’altres que no admeten un objecte de referència personal (deplorar, lamentar) o verbs SubjExp(–pers) (1c) (cf. Royo en premsa). Tot i que els primers poden tenir un ús absolut (1d) (cf. GIEC: §21.2.2a, Royo en premsa (21)), habitualment es construeixen amb un objecte acusatiu (1a). (1) a. L’Arnau estima la Núria. [SubjExp(+pers)] b. L’Arnau s’estima (a si mateix). [SubjExp(refl)] c. *L’Arnau lamenta la Núria vs. L’Arnau lamenta el que ha passat. [SubjExp(– pers)] d. Estima, estima, estima, mentres pots estimar. (Maragall 1918: 245) Per això és possible diferenciar-los d’altres verbs psicològics amb subjecte experimentador de semàntica emotiva però que habitualment formen oracions monoargumentals intransitives, com els que es tracten als subapartats §2.1 i §2.2. A més, també es diferencien d’altres verbs que participen en construccions intransitives amb més d’un argument, com els del subapartat §2.3.
3. Els subratllats que apareixen als exemples de l’article són meus. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 109
20/12/22 8:28
110
Carles Royo
2.1. Verbs SubjExpØ Etiqueto un primer grup de predicats d’oracions intransitives amb subjecte experimentador com a SubjExpØ, perquè sovint no solen presentar un objecte oracional i formen oracions monoargumentals (amb el símbol Ø indico que no hi ha un segon argument a l’oració): fruir, gaudir, glatir, gruar, patir, penar, rabiar,4 sofrir, xalar (2). També poden presentar-se en construccions perifràstiques amb el verb fer (3).5 Fins i tot la flexibilitat del llenguatge permet un ús reflexiu d’algun verb en una perífrasi amb el verb fer, com patir (4), i un ús metafòric psicològic com a SubjExpØ d’algun verb d’afectació física com fremir ‘tremolar fortament, estremir-se’ (5a), o d’activitat com trinar ‘fer trinats’ (5b). (2) a. L’Enric {frueix / gaudeix / glateix / grua / pateix / pena / rabia / sofreix / xala}. [SubjExpØ] b. No oblideu que la planta és un ser viu, igual que vosaltres i que sofreix i gaudeix igual que vosaltres. (Torres i Lloret 1966: 46) c. Sí, és el nostre país, aquest bocí de món on vivim i penem, on morirem algun dia, on reposarem vora els nostres éssers estimats. (Comes 2010: 254) (3) a. La Maria fa {fruir / gaudir / glatir / gruar / patir / penar / rabiar / sofrir / xalar} l’Enric. b. Només puc dir que em fa gruar tant com pot per tal d’acréixer el meu desig. (Aristènet 2009: 73) c. És un joc que el fa xalar de quina manera. (Ribera 2012: 33) (4) a. Li diu que és un home que es fa patir ell mateix i fa patir els altres. (Soldevila 2000: 28) b. [...] ningú no podrà mai fer-lo patir tant com es va fer patir ell mateix quan va introduir en Kromer a l’habitació. (Simenon 2014: 238) (5) a. [...] el remolí de tantes dones boniques, odorants, incitadores, que feien fremir les Rambles. (Puig i Ferreter 1988: 9) b. M’acaben de posar una multa i estic que trino. (GDLC: s. v. trinar §2) 4. El verb rabiar no està recollit al DIEC2, però sí en altres diccionaris (cf. DCVB, DDLC, DUVC, GDLC, NDA). Hi ha predicats psicològics emotius d’altres grups verbals que apareixen en frases fetes utilitzats com a SubjExpØ: Val més tenir que penedir (cf. Rigau 1994: 33, nota 7); L’Enric vol i dol. 5. Dins el grup verbal SubjExpØ s’hi poden encabir uns quants predicats denominals intransitius amb el sufix -ejar a l’infinitiu: basquejar, caboriejar, desficiejar, desvariejar, escrupolejar, somiejar, temorejar. Exemples: Que no basquegi: que no li faltarà el que ha demanat (DIEC2: s. v. basquejar §1 2); El tàrtar tremola i el moro temoreja sols de saber que en Tirant encara viu sobre la terra (Martorell 1954: 201); [...] son llenguatge és deslligat, emperò, malgrat açò, fa caboriejar quants la escolten (Shakspere [sic] 1910: 99); Els joguets que han sobreviscut a les mans dels xiquets se’ns presenten als nostres ulls com antics, i ens provoquen una mena de nostàlgia que ens fa somiejar (Cabrera / Carrió 2009: 17). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 110
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
111
Igual que els verbs SubjExp, són accepcions verbals que no poden expressar un estat resultant d’un canvi en l’experimentador (6). Per tant, encara que l’experimentador d’aquestes oracions es pugui concebre com un subjecte afectat (cf. Crespí 2020: 115118), no és un experimentador pacient. (6) a. *L’Enric {està / ha quedat} {fruït / gaudit / glatit / gruat / patit / penat / rabiat / sofert o sofrit / xalat}.6 2.2. Verbs ergatius no pronominals Subj(i)Exp i Subj(i)Exp(ci) El comportament de (6) permet distingir els verbs SubjExpØ d’un segon grup de predicats de semàntica emotiva que també poden formar oracions intransitives monoargumentals amb un subjecte experimentador —cf. (9) i (11)—, però amb característiques d’experimentador pacient (7), la qual cosa indica que es tracta d’un subjecte intern d’oracions inacusatives. D’una banda, poden tenir aquest comportament els verbs aŀlucinar, escarmentar i neguitejar, en accepcions que etiqueto com a Subj(i)Exp (7a); de l’altra, els verbs defallir, flipar i llanguir, en accepcions que etiqueto com a Subj(i)Exp(ci) (7b). (7) a. L’Enric {està / ha quedat} {aŀlucinat / escarmentat / neguitejat}. [Subj(i)Exp] b. L’Enric {està / ha quedat} {defallit / flipat / llanguit}. [Subj(i)Exp(ci)] Per explicar aquestes etiquetes i el comportament d’aquests verbs, em remeto primer als dos alternants de l’alternança causativa amb verbs psicològics —com commoure vs. commoure’s, espantar vs. espantar-se o impressionar vs. impressionar-se—, les accepcions ergatives dels quals no són objecte d’estudi d’aquest treball, en ser accepcions pronominals: l’alternant causatiu presenta un experimentador acusatiu (verbs AcExp); l’alternant ergatiu presenta un experimentador subjecte intern (i) amb morfologia verbal que sol ser pronominal (pr). Etiqueto els predicats ergatius pronominals com a verbs Subj(i)Exp(pr). Els verbs aŀlucinar, escarmentar i neguitejar participen d’aquesta alternança tal com s’acaba de descriure —cf. (8a-b)—, tot i que el més habitual és que l’al ternant ergatiu sigui pronominal amb el verb neguitejar (neguitejar-se), i no pronominal amb el verb aŀlucinar.7 Per això, etiqueto l’alternant ergatiu no pronominal més habitual de aŀlucinar com a Subj(i)Exp —sense la marca (pr)—; i incloc en aquesta etiqueta la possibilitat dels verbs escarmentar i neguitejar de formar aquest alternant no pronominal 6. Amb el verb xalar, la construcció resultativa és possible en l’accepció verbal xalar-se ‘trastocarse’, perdre la raó’ —Vostè està xalat! (von Horváth 2017: 152); Últimament fa unes coses raríssimes; jo diria que s’ha xalat (DUVC: s. v. xalar §2)—, diferent de l’accepció SubjExpØ ‘gaudir, divertir-se, passar-s’ho bé’. 7. És possible trobar exemples d’ús del verb aŀlucinar com a ergatiu pronominal (aŀlucinar-se), alternant de la versió AcExp de l’alternança causativa: —[...] Acabarà aŀlucinant-nos a tots, si no fugim de la seva influència. / —S’aŀlucina qui vol —respongué Vilaret. / —O qui no pot menys d’aŀlucinar-se —confessà Saumell (Puig i Ferreter 1988: 163). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 111
20/12/22 8:28
112
Carles Royo
(8c), tal com ho recullen alguns diccionaris (DIEC2, DNV, GDLC) i diversos exemples d’ús (9b-d).8 (8) a. El que ha passat {aŀlucina / escarmenta / neguiteja} l’Enric. [AcExp] b. L’Enric {s’aŀlucina / s’escarmenta / es neguiteja} (amb el que ha passat). [Subj(i)Exp(pr)] c. L’Enric {aŀlucina / escarmenta / neguiteja} (amb el que ha passat). [Subj(i)Exp] (9) a. L’Enric {aŀlucina / escarmenta / neguiteja}. [Subj(i)Exp] b. —Jo aŀlucino —va admetre en Tobias—. I dius que no en va quedar res més que la roba? (Chattam 2010: 31) c. A mi m’acaba de passar i me n’acuso confessant-ho públicament, per veure si escarmento i m’arreglo la consciència. (Calders 1994: 49) d. Ho sento, neguitejo: han anunciat retards i em cal foragitar imatges colpidores, substituir-les per visions antigues, innocents... (Gil i Sala 2008: 14) D’altra banda, hi ha verbs ergatius pronominals inherents (cf. Rosselló 2008: §S 13.3.6.3b), sense alternant causatiu, com els verbs psicològics, confiar-se o esborneiar-se. A diferència de l’etiqueta Subj(i)Exp(pr) per als verbs ergatius pronominals no inherents, assigno l’etiqueta Subj(i)Exp(pr-ci) als ergatius pronominals inherents, en què ci indica ‘causa interna’. Encara que tots els verbs ergatius pronominals —no inherents o inherents— denoten un esdeveniment que es pot concebre com a causat internament, amb l’etiqueta Subj(i)Exp(pr-ci) vull indicar que els ergatius pronominals inherents només poden tenir una causa interna, ja que, a diferència dels no inherents, l’esdeveniment no es pot iniciar per una força inanimada en un alternant AcExp (cf. Masullo 1999; Rosselló 2008; Abrines 2016). També existeixen verbs ergatius inherents que no són pronominals (cf. Rosselló 2008: §S 13.3.6.3d), que, a diferència dels anteriors, són objecte d’estudi d’aquest treball si són psicològics: els verbs defallir, flipar i llanguir són predicats psicològics amb aquest comportament (10), i amb l’etiqueta Subj(i)Exp(ci) —sense la marca (pr)— ho vull indicar així. A (11b-d) s’hi recull un exemple d’ús de cada un d’aquests tres verbs (dels quals també es poden trobar exemples d’ús pronominal). (10)a. *Tantes contrarietats {defalleixen / flipen / llangueixen} l’Enric. b. L’Enric {defalleix / flipa / llangueix} (amb tantes contrarietats). [Subj(i)Exp(ci)] (11)a. L’Enric {defalleix / flipa / llangueix}. [Subj(i)Exp(ci)] b. Si ve l’instant que veus que defalleixo / —sóc feble al capdavall; ho saps com jo— / no em deixis desistir. (Martí i Pol 1979: 45)
8. Aquesta doble possibilitat morfològica de l’alternant ergatiu (o incoatiu), pronominal o no pronominal, ha estat descrita per a altres verbs. Per exemple, segons Rigau (1994: 35, nota 15), hi ha verbs «que presenten la forma transitiva (cremar), la inacusativa o incoativa no pronominal (cremar) i la inacusativa o incoativa pronominal (cremar-se)». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 112
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
113
c. Una de les meves clientes està flipada amb el teatre i un altre client flipa amb el ball. (Marina / Marina 2013: 29) d. Allunyada de Déu, l’ànima llangueix. (Pla 1979: 170) L’afirmació que aquests dos subgrups de predicats poden expressar un estat resultant d’un canvi en l’experimentador és cabdal per diferenciar-los dels verbs SubjExpØ (i dels SubjExp). Per tant, tot i que a (7) es mostra aquest comportament, és especialment important comprovar-ho amb exemples d’ús real de la llengua, tant per als verbs ergatius no pronominals Subj(i)Exp (aŀlucinar, escarmentar i neguitejar) (12)-(13), com per als verbs ergatius no pronominals inherents Subj(i)Exp(ci) (defallir, flipar i llanguir) (14)-(15) .9 (12)a. L’Enric està {aŀlucinat / escarmentat / neguitejat}. b. Això mateix em vau dir per telèfon quan em vau trucar des d’Arenys, que estàveu ben aŀlucinats veient tanta gent eufòrica, que no paràveu de topar-vos pels carrers amb colles i colles que anaven a votar... (Pladevall 2011: 18) c. En aquella ocasió el principal ofensor va ser el professor Summerlee i, per bé que ara està escarmentat i contrit, la qüestió no podia quedar oblidada del tot. (Doyle 2007: 242) d. Tomàs també defugia l’aparcament, neguitejat com estava per una mena d’altivesa que li impedia consentir el menyspreu ni que fóra insinuat. (Torrent 2001: 57) (13)a. L’Enric ha quedat {aŀlucinat / escarmentat / neguitejat}. b. Era la Luciŀla disfressada. La Càndida va quedar aŀlucinada. (Carranza 2004: 113) c. Vaig quedar escarmentat i això no em va tornar a passar mai més. (Espona i Bayés 2002: 130) d. Amb pares perfeccionistes, qualsevol de les nostres criatures o adolescents quedarien ben neguitejats. (Cardona 2015: 28) (14)a. L’Enric està {defallit / flipat / llanguit}. b. Ara, però, és hora que tots sopem, deus estar ben defallit. (Anglada 2001: 667) 9. Segons la GIEC (§21.5b), hi ha un verb psicològic amb possible morfologia optativa no pronominal que és ergatiu inherent o, en termes usats a la GIEC, incoatiu sense versió causativa: frisar (-se). Tenint en compte les dues accepcions del verb recollides al DIEC2, la versió no pronominal (frisar) seria monoargumental i la pronominal tindria un segon argument oblic (frisar-se per), tot i que per a altres diccionaris com el DUVC totes dues accepcions són no pronominals, i la GIEC (§19.3.5.2d) accepta frisar per (Friso per saber-ho), o totes dues opcions frisar(-se) per (cf. GIEC: §21.3.5b). Etiquetar el verb no pronominal frisar en oracions monoargumentals com a ergatiu inherent Subj(i)Exp(ci) significa acceptar com a bona la construcció resultativa corresponent: L’Enric {està / ha quedat} frisat. Tot i que no he trobat exemples d’ús amb aquesta construcció específica, les oracions següents expressen la semàntica d’estat resultant: Frisat per l’angúnia, arreplegà l’arma i s’escorregué per fora... (Pons i Massaveu 1974: 71); Mes cent per hú no succeeix, y per ço casi tothom viu frisat y neguitós (Genís i Aguilar 1874: 122). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 113
20/12/22 8:28
114
Carles Royo
c. L’Òscar i jo estàvem flipats escoltant-lo. (Santos 2018: 65) d. [...] acabá per desvetllarme, per tenir-me contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, que aniquilava la meva energía. (Berga i Boix 192-: 18-19) (15)a. L’Enric ha quedat {defallit / flipat / llanguit}. b. Ell quedà defallit, envaït d’una somnolència molt forta. (Estruga 2002: 27-28) c. Ha estat... increïble, de debò. Tothom ha quedat flipat. (Punset 2019: 212) d. La nena queda llanguida de tant de beure aigua. (DPCLC: s. v. llanguir) Fins i tot, amb el verb defallir he trobat un exemple de substitució pronominal pel clític en del nucli del subjecte oracional quantificat (16), característica de la referència anafòrica a un subjecte intern d’una oració inacusativa.10 (16) Llavors, us lliuraran a la tortura i us mataran, i arreu del món us odiaran per la vostra fe en mi. En defalliran molts, i es denunciaran entre ells i s’odiaran mútuament. (Nou Testament 2010: Mt 24,9-10 (p. 71)) Hi ha uns quants verbs ergatius no pronominals inherents —almenys en alguns dialectes (cf. Rosselló 2008: §S 13.3.6.3d)— de canvi físic, com esclatar, explotar o petar, que permeten els usos metafòrics psicològics com a verbs Subj(i)Exp(ci) (17a).11 Tot i això, la construcció resultativa no sembla igualment acceptable amb totes aquestes accepcions psicològiques de verbs de semàntica tèlica puntual (17b). (17)a. L’Enric va {esclatar / explotar / petar}. b. L’Enric {està / ha quedat} {?esclatat / ?explotat / petat}. 2.3. Verbs SubjExp(prep) Finalment, hi ha un tercer grup de verbs psicològics no pronominals que formen oracions intransitives amb un subjecte experimentador. En aquest cas es tracta d’oracions biargumentals amb un complement oblic, un argument intern introduït per una preposició (prep), per la qual cosa etiqueto aquest grup verbal com a SubjExp(prep). A més d’altres verbs alternants de predicats que hem estudiat anteriorment, en un primer moment i de manera provisional es podria pensar en els verbs següents: aspirar a, confiar en, congeniar amb, desconfiar de, recelar de, simpatitzar amb, sospirar per (18). L’argument SPrep pot ser substituït per un pronom (19). (18) L’Enric {confia en / congenia amb / desconfia de / recela de / simpatitza amb / sospira per} la Maria. // L’Enric aspira a guanyar el premi. 10. Per a la substitució pronominal pel clític en del subjecte quantificat en oracions inacusatives amb verbs psicològics, vegeu Royo (2021). 11. El verb petar també té un possible sentit metafòric de desgast físic o de forces d’una persona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 114
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
115
(19)a. I la impressió que treu de can Riba és que eren, tots plegats, gent molt conservadora, molt de dreta, i que no hi congenia. (Gabancho 2005: 165) b. Vaig simpatitzar-hi tot seguit. Tothom hi simpatitza. És un home alt, de cabells i barba fluvial [...]. (Carner 1981: 134) Diversos autors s’han referit a aquests verbs de l’espanyol. Per diferenciar-los dels verbs SubjExp, que anomena direct transitive,12 Whitley (1995, 1998) anomena els SubjExp(prep) com a direct intransitive: tenint en compte la proposta de Bossong (1998) que existeix una jerarquia subjacent en què l’experimentador se situa per sobre de l’estímul, direct o amb subjecte experimentador és el contrari de reverse o amb objecte experimentador. Whitley hi inclou gozar de/en, confiar en, desconfiar de, recelar de i simpatizar con. Kailuweit (2007) també parla d’un grup de verbs intransitius no pronominals amb un subjecte experimentador i un objecte oblic: temer por, rabiar contra, gozar de, sufrir de (per a altres llengües, vegeu també Kailuweit 2005, 2015). Una primera dificultat que es presenta a l’hora d’estudiar aquests verbs és destriar quins es poden incloure dins els predicats emotius que aquí anomeno SubjExp(prep). Tenint en compte que una característica dels verbs emotius o factivo-emotius és que construeixen una subordinada substantiva amb l’anomenat subjuntiu temàtic (cf. Pérez Saldanya 1988; GIEC: §24.7.2; Royo 2021, en premsa), podem valorar si els predicats que admeten una oració introduïda per la conjunció que dins el SPrep (amb caiguda de la preposició en registres formals) exigeixen necessàriament la construcció en subjuntiu, i si és un subjuntiu propi dels contextos factuals. Per exemple, tot i que Whitley esmenta el verb confiar en, hi ha dades que menen a classificar-lo com un verb psicològic no emotiu. Segons la GIEC (§24.7.5.1), confiar és un verb que implica previsió (com esperar): es pot comportar com un predicat de creença o suposició, que admet subordinades en indicatiu (20a), o com un predicat amb la «idea de desig o de realització dubtosa», que admet subordinades en subjuntiu (20b), un subjuntiu per afinitat amb els verbs intensionals forts volitius i desideratius,13 més que no pas per tractar-se d’un verb factivo-emotiu (cf. Quer 2008: §S 25.2.2.1a-b). (20)a. Confio que hauran acabat la feina quan hi vagi. (DUVC: s. v. confiar §4) b. Confio que aquest llibre aporti al lector una valoració més profunda del turisme. (Miralbell 2007: 13) Pel mateix motiu que el verb confiar en, cal descartar el verb aspirar a (21a), en tractar-se d’un predicat volitiu o desideratiu —com voler, desitjar o preferir—, que selecci12. Juntament amb amar, detestar, lamentar i temer, dins els direct transitive Whitley inclou algun verb desideratiu, com desear i preferir (cf. la nota 2). 13. El terme intensional expressa «la referència a [...] mons possibles i als individus i objectes que els habiten [...] i és característica d’activitats mentals com pensar, imaginar o voler, que ens permeten entrar en contacte amb ens físicament inexistents» (Quer 2008: §S 25.1.2); està relacionat amb el concepte de modalitat entès com «la relativització de la validesa del contingut d’una oració a un conjunt de mons possibles» (ibídem). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 115
20/12/22 8:28
116
Carles Royo
ona una subordinada en subjuntiu pròpia dels verbs intensionals forts (cf. Bonet 2008: §S 19.8.4g; Quer 2008: §S 25.2.2.1a(i); GIEC: §26.4.2.2a). I s’esdevé el mateix amb el verb sospirar per (21b). (21)a. El nouvingut aspira que siguem el seu amic, com nosaltres aspirem que el qui se’ns acosta sigui el nostre amic. (Pla 1991: 70) b. Només pensa en el cel; només sospira perquè li posin el vestit de monja. (de Sagarra 1979: 1004) Més dificultat presenten els verbs desconfiar de i recelar de, esmentats també per Whitley, que només admeten completives en subjuntiu. Quer (2008: §S 25.2.2.2a) indica que aquest comportament de desconfiar de està legitimat per la negació incorporada lèxicament al verb ‘no confiar’ (22a) i l’etiqueta com a predicat d’actitud proposicional (com malfiar-se ‘no fiar-se’);14 a (22b) s’hi recull un exemple del verb amb una completiva en indicatiu, perquè no desconfiem correspon a confiem com a predicat de creença, per efecte de la doble negació. El verb recelar de presenta una semàntica molt propera a desconfiar de, i es pot considerar igualment un verb d’actitud proposicional: cal tenir en compte que escull una subordinada en subjuntiu en l’accepció ‘tenir recel’ (cf. DDLC: s. v. recelar §1) (23a), no pas en l’accepció com a verb de creença ‘sospitar’, amb un significat del verb (SVb) diferent (23b):15 per tant, com confiar en, recelar de permet diferenciar un context no assertiu en subjuntiu d’un altre assertiu en indicatiu (cf. GIEC: §24.7.2). (22)a. Hi ha una cosa que de tan bona desconfiem que pugui ser possible. (Rovira Belloso 2017: 96) b. [...] no desconfiem que un dia o altre [...] la veurem simbolitzar i presidir l’Espanya catalana que es dibuixa en els temps esdevenidors. (Pujols 1926: 135) (23)a. Recela que el suposat amic no li faci una mala passada. (DUVC: s. v. recelar) b. La filla, desconfiada, perquè recela que la seva mare també s’ha enamorat de Deberga, li fa jurar que és veritat el que acaba de dir. (Soler 2006: 112) Però és significatiu que tant desconfiar de com recelar de ‘tenir recel’ sempre vagin amb una completiva en subjuntiu, fet que diferencia desconfiar de dels verbs intensionals febles amb un subjuntiu legitimat per la negació (no regit lèxicament), els quals admeten també l’indicatiu quan van negats, tot i que amb diferències interpretatives (cf. Quer 2008: §S 25.2.2.2a). Pel que fa a recelar de ‘tenir recel’, exigeix el subjuntiu sense que 14. «Els predicats d’actitud proposicional [...] són aquells que expressen l’actitud del subjecte respecte del contingut de l’oració. [...] En són exemples verbs de creença com pensar i creure o verbs desideratius com voler i desitjar. El caràcter modal d’aquests predicats deriva de la capacitat que tenen d’introduir un conjunt de mons possibles on és avaluada la veritat o falsedat del contingut de la subordinada» (Quer 2008: §S 25.1.2). Poden ser predicats intensionals febles (com creure) o predicats intensionals forts (com voler). 15. Per a la caracterització del verb sospitar com a predicat de creença, vegeu Quer 2008: §S 25.2.2.2. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 116
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
117
estigui justificat aquest comportament per cap negació incorporada al verb. D’alguna manera, tots dos verbs s’aproximen al comportament dels intensionals forts, que exigeixen un subjuntiu regit lèxicament per «la interpretació no verídica de les seves subordinades» (Quer 2008: §S 25.1.2, nota 3).16 Consegüentment, a més d’altres verbs que s’esmenten a continuació, de la llista inicial només quedarien congeniar amb i simpatitzar amb com a predicats emotius SubjExp(prep): com el verb SubjExp estimar (cf. Royo en premsa (38)), són predicats que no seleccionen subordinades completives. Els verbs SubjExp(prep) formen un grup verbal molt heterogeni, en què hi pot haver verbs que solen presentar només l’ús sense alternants de (19) (congeniar amb, simpatitzar amb),17 i d’altres que poden ser alternants de verbs ja esmentats anteriorment: especialment dels verbs SubjExpØ —fruir de, gaudir de, patir de, sofrir de, rabiar contra: vegeu dos exemples d’alternances a (24)-(25)—, però també hi ha algun alternant dels verbs Subj(i)Exp(ci) —defallir en, frisar per (cf. la nota 9): vegeu les alternances de (26)-(27)—.18 Alguns d’aquests alternants s’analitzen a l’apartat següent. Els reculls lexicogràfics no coincideixen exactament a l’hora de recollir aquestes accepcions SubjExp(prep), alternants o no d’altres accepcions verbals: sense ànim d’exhaustivitat, a (24a)-(27a) se’n mostren uns quants exemples d’ús.19 (24)a. Amb ell fruíem de la muntanya. Al costat d’ell, [...], que observava la naturalesa i contemplava la muntanya. I en fruïa, en fruïa! (Ferrer / Pujadas 1995: 123) b. Però fruïa, fruïa amb intensitat i també amb innocència. (Cerdà 1988: 107) (25)a. L’opinió pública francesa rabiava contra el PCF, l’únic que s’oposava a la claudicació de Daladier, que tot França considerava salvador de la pau. (Pàmies 2018: 46) b. Rabiava com un gos i la Isabel sentia tanta satisfacció que era capaç d’exagerar la notícia per tal de veure’l vençut i ple de neguit. (Aliern 2006: 295) (26)a. [...] defalleix en el seu intent d’interpretar «la història» recent. (Delor i Muns 1989: 133) b. [...] dos cops al dia, quan els dos arbres defallien [...], hi havia una hora dolça de llum més suau. [...] i acabava amb la segona barreja de llums, quan Làurelin defallia i Telpèrion s’eixorivia. (Tolkien 2010: 40) 16. En canvi, «els verbs intensionals febles imposen una lectura verídica a les seves completives i seleccionen indicatiu per defecte» (Quer 2008: §S 25.1.2, nota 3). Les completives «són interpretades com a verídiques des del punt de vista del subjecte de l’oració principal. És a dir, quan atribuïm una creença o una asserció a un individu (x creu/diu que...), presentem el seu contingut com a vertader en el món de les creences i els coneixements d’aquest individu» (Quer 2008: §S 25.2.2.2). 17. Són verbs que també es poden construir sense un SPrep en oracions recíproques (o amb un SPrep sobreentès: l’un amb l’altre): Un marit i muller que congenien (DIEC2: s. v. congeniar); Són sis germans i no simpatitzen gaire (DUVC: s. v. simpatitzar §1). 18. Com s’indica més endavant a l’exemple de (39), témer per no és un alternant de témer, en tractar-se de dues accepcions diferents. 19. En ser verbs pronominals, no recullo els casos de verbs amb un SPrep obligatori com desviure’s per; o les accepcions alternants delir-se de (cf. la nota 22), frisar-se per (cf. la nota 9). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 117
20/12/22 8:28
118
Carles Royo
(27)a. Està pres de grossa agitació i frisa per expansionar-se amb els seus amics. (Planas 1950: 22) b. L’amant frisava... els altres / no saben què és frisar. (Cerdà 1989: 326)
3. UN MOSAIC COMPLEX D’ACCEPCIONS I ALTERNANCES A causa de l’extraordinària flexibilitat semàntica i sintàctica dels verbs psicològics, la descripció feta fins ara dels diferents grups verbals presenta, en realitat, una complexitat que va més enllà de la mera descripció i classificació. Entre altres manifestacions d’aquest fet, els reculls lexicogràfics no coincideixen a introduir totes les accepcions i alternances possibles d’aquests predicats, si bé els diccionaris en què prevalen els usos sintàctics (DDLC, DUVC) aporten més informació sobre la variació sintàctica, com les alternances o els usos absoluts, que els que parteixen de les accepcions semàntiques (DIEC2, GDLC). A més, si tinguéssim en compte els verbs psicològics pronominals amb subjecte experimentador —que no són objecte de descripció en aquest article—, l’estudi encara seria molt més complex, ja que caldria parlar de verbs i d’alternants pronominals molt variats. Si hi incloem ara els alternants dels verbs SubjExp per obtenir una mirada de conjunt, hi hauria molts tipus d’alternants pronominals: reflexius com odiar-se (28a), alternants pronominals transitius de verbs SubjExp com estimar-se algú (28b) o de SubjExpØ com gruar-se alguna cosa (28c), ergatius pronominals no inherents com neguitejar-se (28d) o inherents com confiar-se (28e) (sense alternant), pronominals intransitius amb SPrep com admirar-se de (28f) o gaudir-se de (28g) (com en aquests dos exemples, amb alternants no pronominals de grups verbals diferents), o com desviure’s per (28h) (sense alternant), expressions lexicalitzades com xalar-se-la (28i), etc. (per a una anàlisi d’uns quants grups de verbs psicològics pronominals del català, vegeu Royo 2018). (28)a. M’hauria odiat a mi mateixa al seu costat, ara que hi penso. (Knoll 2016: 121) b. Ell que tant s’estima la Maria! (Pons 1990: 20) c. [...] cal que una tal distinció comencin per gruar-se-la els mateixos interessats. (Murgades 2010: 48) d. Es neguiteja per no res. (DIEC2: s. v. neguitejar §2) e. El Josep Maria es va confiar massa i no se n’ha sortit. (DUVC: s. v. confiar §5) f. Ixen al pati, on hi havia una basseta, i Peret se n’admira: —Xe, quanta aigua! (Beltran 2007: 450) g. El bany tenia una temperatura molt alta i la meva pell se’n gaudia. (Sala 1997: 9) h. Es desviu per la literatura. (GDLC: s. v. desviure’s §2) i. Mira aquests, com se la xalen! (DCVB: s. v. xalar §1) Per exemple, un verb com gaudir pot presentar els quatre alternants de (29). Si es té en compte l’alternant pronominal de (29d), les alternances possibles es dupliquen: de les Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 118
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
119
tres que poden formar els alternants de (29a-c) —tots tres presents a l’exemple de (30)— es passa a sis alternances possibles. (29) [SubjExpØ] (a) / [SubjExp(prep)] (b) / [SubjExp]20 (c) / [SubjExp(pr-prep)] (d) a. [...] el Baró de Maldà només demostra tenir algun coneixement en matèria de música. Sap tocar i gaudeix tocant l’orgue, la viola i el piano. (d’Amat i de Cortada 1987: 12-13) b. Els habituats als concerts vam veure aquella nit, al Liceu, la gent de sempre, la que gaudeix de la música. (Rubió i Tudurí 2002: 142) c. La gent gaudeix la música, és habitual que hi hagi concerts en tot tipus de llocs. (El Periòdic d’Andorra, 10 d’abril del 2018: 16) d. Com més se sap de música, més se’n gaudeix. (Esquirol 2018: 88) (30) I, sobretot, gaudeix. Fes el favor de gaudir la teva primera final olímpica. Almenys, quan estiguis dins de l’aigua, gaudeix d’estar fent el que t’agrada. (Carbonell 2016: 12) A continuació presentaré només uns quants punts d’aquest mosaic tan complex, sempre amb verbs no pronominals, un ric joc d’accepcions i d’alternances que excedeix l’objectiu d’aquest article i que necessita un estudi més aprofundit. Una primera aproximació no gaire exhaustiva a les alternances d’aquests verbs mostra un comportament heterogeni i indica que faran falta futures anàlisis individualitzades de cada predicat o d’un petit nombre de predicats amb un comportament similar. Com que no tots els diccionaris coincideixen a recollir les mateixes accepcions i alternances, espigolaré només uns quants verbs i, inicialment, prendré com a botó de mostra d’aquest comportament heterogeni les alternances que es recullen al DUVC dins una mateixa accepció verbal no pronominal, amb els exemples corresponents d’aquest diccionari (31)-(34). 3.1. Algunes alternances i diverses distincions entre alternants Segons el DUVC, uns quants verbs només s’usen com a intransitius purs (monoargumentals): penar, rabiar, xalar (31). D’altres mostren una triple realització, com a monoargumentsls o amb un segon argument, que pot ser un OD o un complement de règim: fruir, gaudir (32).21 D’altres poden ser monoargumentals però, segons el verb, admeten 20. Sobre la possible caracterització com a SubjExp d’aquest alternant, vegeu el subapartat §3.2. 21. A gaudir, el DUVC remet a fruir; un exemple de gaudir amb dos d’aquests tres alternants és el següent: Gaudia de la vida, i dels fills, de la Maria, i ara també gaudia de mi, però gaudia sense joia (Simó 1990: 120). Pot semblar que patir es comporta igualment, però les tres accepcions verbals no coincideixen exactament segons el DUVC, i s’esdevé el mateix amb sofrir. Encara que el DUVC no recull sofrir de, se’n poden trobar exemples d’ús —I consti que la culpa és d’aquesta gent que eren amics i parents de Guerau de Liost, i, desgraciadament, el pobre Guerau de Liost ha de sofrir de coses d’aquestes (Ferrater 1995: 107)— i el DDLC recull sofrir de en unes quantes accepcions (cf. DDLC: s.v. sofrir §1b, §3a, §5a, §6c i §10). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 119
20/12/22 8:28
120
Carles Royo
un segon argument que pot ser un OD, com glatir i gruar (33), o un complement de règim, com defallir (34).22 (31) Obrim el cor al cor de qui sofreix i pena. / Et queixes i rabies de tant de mal que et ve de qui estimes. / Fins diumenge; xaleu força! (DUVC: s. v. penar §1 / rabiar §1 / xalar §1) (32)a. D’ençà que s’ha jubilat, frueix més que mai. b. Quin plaer fruir la tranquiŀlitat de la tarda. c. Fruirem del bon temps. (DUVC: s. v. fruir §1) (33)a. La multitud glatia a la plaça segons abans del parlament del nou president. / Sempre la fa gruar, abans d’explicar-li els rumors. b. Ha glatit durant molt de temps la fi de la guerra. / Ha gruat aquesta casa des de sempre, i al final l’ha aconseguit. (DUVC: s. v. glatir §2 / gruar §1) (34)a. Sofriren terribles treballs sense defallir. b. Animeu-lo perquè al final no defalleixi en la grandiosa empresa. (DUVC: s. v. defallir §1) Al marge del DUVC, aquesta descripció podria ser més exhaustiva i completar-se amb més possibilitats: per exemple, una mostra de la flexibilitat d’aquests predicats és que alguns parlants poden utilitzar els verbs penar i xalar amb un experimentador datiu (35), com un verb DatExp. I també és possible la construcció de verbs com aŀlucinar amb un complement de règim (amb caiguda de preposició davant la conjunció que), substituïble per un pronom feble (36).23 (35)a. Abans de publicar un llibre em xala llegir-lo quatre, cinc vegades. (Ara, 5 d’agost del 2011: 14) b. Sempre li ha penat…; Com em pena!; Te penarà tota la vida... (Tort 2015) (36)a. El pare es recolza a la finestra per mirar el King als ulls i s’encaixen de mans d’aquella forma tan masculina i amb tants moviments que aŀlucines que se’n recordin. (Thomas 2017: 49) b. De les seues finestres estant, hi divisaves la serra i les dues pujades a l’estació [...]. —Veus els cims nevats? —em preguntava el meu pare, i jo n’aŀlucinava. (Joan i Arinyó 1989: 178) 22. El DUVC (s. v. delir) també recull aquesta doble possibilitat per al verb pronominal delir-se: Em deleixo quan el veig ballar i La Núria es deleix per les maduixes. 23. El verb pronominal neguitejar-se també pot construir-se així: Ha de fer com l’Església, que sap sempre tot el món en contra d’ella i no se’n neguiteja. No se’n neguiteja, però ho té en compte (Bayerri 1979: 121). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 120
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
121
Uns quants autors han fet distincions entre alguns d’aquests alternants. Per a l’espanyol, Martín (1998: 624) defensa que hi ha una diferència entre l’alternant transitiu del verb gozar i l’alternant amb SPrep: Pedro gozó la fiesta vs. Pedro gozó de la fiesta. Segons l’autor, quan gozar participa en una oració transitiva implica una eventualitat holística, en què l’experimentador gaudeix la festa sencera, fet que es posa de manifest en la poca acceptabilitat de (37a); en canvi, quan es construeix amb un SPrep no implica una eventualitat holística i (37b) és acceptable. Per a dues oracions similars del català (38), Gràcia (1989: 62-63) indica que tots dos complements —tant a (38a) com a (38b)— reben el mateix paper temàtic Tema i que «sigui precisament de la preposició que pot introduir un Tema no ens ha d’estranyar, ja que sempre s’ha dit que era la preposició més neutra semànticament». (37)a. #Pedro gozó la fiesta, pero se perdió la mejor parte. b. Pedro gozó de la fiesta, pero se perdió la mejor parte. (Martín 1998: 624 (22)) (38)a . En Joan gaudeix la vida. b. En Joan gaudeix de la vida. (Gràcia 1989: 62 (18)) Segons Kailuweit (2005, 2007, 2015), l’experimentador de les oracions amb verbs psicològics sempre és un element actiu, amb diferents graus d’activitat (o jerarquia d’activitat) segons l’oració en què participa. Seguint Ruwet (1994), Kailuweit (2005) designa l’estímul de l’experiència psicològica —el Target of emotion de Pesetsky (1995)— com a correlat: és un estat de coses —com les propietats d’una persona o d’una cosa— correlacionat amb una emoció, que suscita aquesta emoció. Kailuweit (2007: 1702, nota 2) es refereix al contrast de (37) de Martín per indicar que a (37a) hi ha un correlat més afectat i un contrast d’activitat de l’experimentador més intens respecte de (37b). D’altra banda, Kailuweit (2005) considera poc clara la distinció entre Target of emotion i Subject Matter of emotion de Pesetsky (1995), tot i que Pesetsky indica que només el Target és l’objecte d’avaluació emocional. Inspirat en la idea de Subject Matter, Kailuweit crea el concepte de punt de referència, el qual no és el correlat de l’experiència psicològica, però ajuda a inferir que existeix el correlat: és l’argument —persona o cosa— que ajuda a detectar el correlat al qual s’orienta l’emoció. Aquesta terminologia li permet distingir el complement de les construccions de l’espanyol temer algo o (a) alguien, amb un correlat, de temer por alguien, amb un punt de referència (cf. Kailuweit, 2007: 1701). A l’exemple del català de (39a) hi apareixen aquests dos usos del verb témer, en què l’observació de Kailuweit és pertinent; tot i això, cal tenir en compte que no és una alternança real, ja que es tracta de dues accepcions verbals diferents (39b) (cf. les dues primeres accepcions de témer al DUVC). (39)a. [Governadora] Per ser sincera, haig de dir que temo Orange i temo per Egmont. Orange no rumia res de bo [...]. / [Maquiavel] Egmont, al contrari, camina amb pas lliure com si tot el món li pertanyés. (Goethe 2019: 36) Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 121
20/12/22 8:28
122
Carles Royo
b. temo Orange [‘{tinc por a / em fa por} Orange’] vs. temo per Egmont [‘{passo ànsia / estic intranquiŀla / em preocupo} per Egmont’] Kailuweit (2007: 1702, nota 2) indica que amb l’ús transitiu del verb sufrir de l’espanyol hi ha un component de judici més intens que en l’ús intransitiu i, per tant, un grau d’activitat de l’experimentador més elevat que en l’ús intransitiu. A diferència de gozar, reconeix que aquest fenomen s’esdevé per altres raons, en indicar que l’accepció transitiva de sufrir correspon a ‘aguantar’, i la intransitiva a ‘padecer’: són dues accepcions verbals diferents. En una línia similar es manifesta Rosselló (2008: §S 13.3.6.2d) per al català, en indicar que els dos alternants biargumentals de fruir —amb complement directe i amb complement de règim— pertanyen a una alternança real (40a). En canvi, no formen necessàriament una alternança aquestes dues realitzacions del verb patir, perquè poden pertànyer a accepcions diferents. Si el complement és un òrgan corporal, només es pot construir amb un SPrep (40b),24 a diferència de si és una malaltia (40c); però l’accepció ‘suportar’ només admet el complement directe (40d). (40)a. Hi ha qui no sap fruir (d)els fills. b. Pateixo del cor vs. *Pateixo el cor. c. Pateix d’anorèxia i Pateix anorèxia. d. Aquí, gairebé sempre hem hagut de patir (*de) governs de dreta. (Rosselló 2008: §S 13.3.6.2d) 3.2. Aproximació als verbs SubjExpØ i els seus alternants Al marge d’aquestes observacions fetes per diversos autors, hi ha un punt que necessitarà una anàlisi pertinent en futures recerques: quina diferència hi ha entre els verbs SubjExp i els SubjExpØ que permeten la construcció transitiva? D’una banda, els verbs SubjExp poden tenir un ús absolut —cf. GIEC: §21.2.2a i els exemples de Royo en premsa (20) i (21)—, amb aparença de SubjExpØ; de l’altra, uns quants verbs SubjExpØ admeten l’ús transitiu, amb aparença de SubjExp, sigui en l’alternant transitiu de la mateixa accepció intransitiva —fruir, gaudir, glatir i gruar: cf. els exemples de (32)(33)—, sigui en una accepció diferent —segons el DUVC, patir i sofrir: cf. la nota 21—.25
24. Rosselló també assenyala aquest comportament en l’accepció no psicològica de ‘tenir un defecte alguna cosa’: Aquest escrit pateix *(de) poca concisió. 25. Hi ha autors que utilitzen exemples amb tots dos tipus de verbs en un mateix grup, com el de l’espanyol que es recull a continuació, amb els verbs temer i odiar (SubjExp) i el verb disfrutar (SubjExpØ): (1) Subject-Experiencer verbs *Katherine teme/disfruta/odia. (Intended) ‘Katherine is fearsome/enjoyable/hateful.’ (Katherine causes fear/joy/hate) (Mangialavori 2019: 250 (43a)) Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 122
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
123
Un punt en què els predicats SubjExpØ mostren que pertanyen a un grup verbal heterogeni és que, quan poden formar una oració biargumental transitiva, hi ha dos verbs que semblen un contraexemple de l’afirmació que els verbs psicològics emotius no admeten sintagmes nominals escarits (SNe) postverbals (cf. Royo 2021; Royo en premsa: §2): els verbs patir i sofrir. Tots dos admeten un segon argument postverbal amb un SNe plural d’entitats comptables (41) o SNe singulars de noms de massa (42).26 (41)a. Fa anys que pateixo migranyes. (Freixas 2015: 130) b. Però sofreix terratrèmols l’Egipte i en sofreix Delos, per bé que Virgili li hagi manat d’estar quieta. (Sèneca 1959: 70) (42)a. Ja no patia cansament, el cansament em patia a mi. (Sánchez Piñol 2004: 59) b. Rafel Penelles, conegut per Rape, no va estar convençut que sofria vertigen fins que va anar al servei militar. (Madern 1986: 35) En realitat, en aquestes accepcions de patir i sofrir s’hi esdevé el mateix que amb el verb sentir en l’accepció ‘experimentar’ (cf. Royo en premsa: §2.2): fan referència a una entitat viva que experimenta passivament una experiència, que pot ser una experiència més física (41)-(42) o més psicològica (43)-(44), en què s’admet una construcció oracional amb SNe postverbals i els verbs no es comporten pròpiament com a emotius.27 Es correspondrien amb unes accepcions concretes de patir ‘experimentar patiment’ i de sofrir ‘experimentar sofriment’, amb un complement cognat: en els exemples de (41)-(44), seria ‘experimentar patiment de {migranyes / cansament / vexacions / injustícia...}’ i ‘experimentar sofriment de {terratrèmols / vertigen / humiliacions / penúria...}’. (43)a. Va patir vexacions, va conèixer putes i lladregotes, i, com ella mateixa diria, va ser el lloc on va entendre que ella «no era filla del sol». (Garcia 2016: 132) b. Quan vam sofrir humiliacions, es recordà de nosaltres. (La Bíblia 2007: Salm 136: 1292) (44)a. «Quina bona casa», allà ningú no hi pateix injustícia, ningú no hi roba ni s’hi troba violent. (Sant Agustí 1999: 38 («Tractat II»)) b. El país sofreix penúria. (Soler i Amigó 1978: 102) Fins i tot, és possible trobar textos en què apareix una relació entre el verb sentir ‘experimentar’ i el verb patir (45). A l’exemple de (45e) tots dos verbs admeten un SNe postverbal. 26. El verb aŀlucinar també admet SNe plurals postverbals en una frase feta que presenta algunes variants: Aŀlucino mandarines amb els encerts de càsting / El pobre noi aŀlucinava moniatos (Piquer 1999: 71 / 103); Aquest hivern, vaig flipar. De fet hauria de dir que vam flipar, perquè el Marc [...] també aŀlucinava mandonguilles (Tortajada 2013: 9). 27. Exemples de l’accepció del verb sentir ‘experimentar’ amb SNe: Sentia amor, dolor, plaer, gelosia, odi (DUVC: s. v sentir §3). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 123
20/12/22 8:28
124
Carles Royo
(45)a. Perquè Masaru Emoto és l’home que ha comprovat que l’aigua té consciència —o, més ben dit, «és» consciència—, que l’aigua sent i pateix. (Amela 2012: 140) b. Percebo molt més del que veig, sento i pateixo. (Pastells 2003: 37) c. Es tracta d’una ànima que no sent, i que si sent, solament pateix, per la qual cosa cal destruir-la. (Massot 2002: 220) d. Ací tothom pateix el «seu drama» i gairebé ningú no sent la tragèdia coŀlectiva. (Estelrich 1930: 215) e. Patia gota, desgast dels ossos i sentia dolor per tot el cos. (Matas 2005: 12) Tenint en compte el que s’acaba d’exposar i exemples com els de (40c) del verb patir, aquesta és una accepció —‘experimentar patiment’— que participa en una alternança real, sense un canvi de SVb entre tots dos alternants, l’intransitiu (pateix d’anorèxia) i el transitiu (pateix anorèxia). De fet, a l’exemple de (46) es pot veure aquest doble ús del verb patir en dues oracions molt pròximes dins el text i en un context gairebé idèntic. I es pot dir que l’accepció de sofrir ‘experimentar sofriment’ pot participar igualment en l’alternança de (47), sense canvi de SVb.28 (46)a. La dona que patia hemorràgies: de la por a la confiança [títol del capítol] b. Hi havia una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys. [1a línia de text del capítol] (Suau 1997: 29) (47)a. L’home tenia dictada una ordre d’allunyament i sofria depressió. (dBalears, 1 d’abril del 2007: 23) b. [...] de seguida vaig saber per amics que en Tim sofria de depressió, que és una malaltia que els qui la pateixen amaguen tant com poden. (Sobrer 2006: 170) Però la realitat a analitzar és força més complexa. Igual que sentir té una altra accepció que és emotiva, ‘saber greu’, amb una participació més activa de l’experimentador (cf. Royo en premsa: §2.2), tant patir com sofrir tenen altres accepcions verbals emotives, com ‘suportar’.29 Aleshores, quan els verbs fruir, gaudir, glatir, gruar, sofrir i patir es construeixen amb un SD objecte directe, presenten una accepció que es comporta com els verbs SubjExp? Per a l’espanyol, Whitley (1998: 117), classifica el verb disfrutar transitiu dins el grup dels direct transitive (SubjExp) com amar, temer i lamentar; en contrast amb disfrutar de, que pertanyeria als direct intransitive (SubjExp(prep)), com simpatitzar con i gozar de. Segons aquest autor —i seguint la idea de canvi per analogia—, en l’evolució del llatí a l’espanyol hi ha verbs com gozar que ja eren direct intran28. Per a l’espanyol, Marqueta (2015: 94) assenyala que la preposició de a l’oració Juan sufre de diabetis és una preposició que assigna cas lèxic, com la preposició por a l’oració Juan sufre por ti, «esto es, no median la asignación de un argumento gobernado por el verbo». 29. Per a la caracterització del verb suportar com a predicat factivo-emotiu, vegeu Quer 2008: §S 25.2.2.1b. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 124
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
125
sitive en llatí, els quals han atret per analogia altres verbs direct transitive com disfrutar o abominar cap al seu comportament, per actuar com a disfrutar de i abominar de, sense perdre el seu ús originari (cf. Whitley 1998: 129).30 Pel que fa a la restricció dels SNe postverbals, ja s’han comentat les possibles accepcions de patir i sofrir que es podrien excloure dels predicats emotius. Quedaria per comprovar si les construccions transitives de tots aquests sis verbs, i els possibles alternants SubjExp(prep) amb caiguda de preposició davant que, només admeten una completiva en subjuntiu. Hi ha dos reculls lexicogràfics que mostren marques específiques a les entrades dels verbs que admeten un argument representat per una clàusula introduïda per la conjunció que. El més sistemàtic i amb menció expressa de l’indicatiu i el subjuntiu és el DDLC, amb les marques «que Vind» i «que Vsubj» a l’inici de cada accepció que admet alguna d’aquestes clàusules. Dels sis verbs esmentats, el DDLC no indica mai la marca «que Vind», i només etiqueta amb «que Vsubj» les accepcions fruir §1a, gaudir §2a i sofrir §7a (48), sense cap accepció de glatir, gruar i patir amb aquesta etiqueta. (48)a. ‘gaudir2a’: Fruïa que es digués que molts havien perdut la masculinitat a davant ell [...]. [Janer Manila (1972): N, p. 55] b. ‘sentir un viu plaer per la possessió o la vivència’: Tos tements em veuran i gaudiran | que jo hagi confiat en ta paraula. [Cardó (1948) [T]: P, p. 311] c. ‘suportar’: ¿Creus tu que hi hagi un home prou baix o prou bonifaci per a sofrir que davant seu la seva amiga?... [Corominas (1936) [T]: T, p. 136]31 (DDLC: s. v. fruir §1a (a), gaudir §2a (b) i sofrir §7a (c)) D’altra banda, el DUVC utilitza la marca «o bé [que + oració]», una etiqueta d’abast més limitat, ja que només es refereix a les accepcions verbals que regeixen complement preposicional en què els afecta la caiguda de preposició davant la conjunció que (cf. DUVC: 16 (n. 17)): per tant, no es correspon amb oracions transitives. Cap dels sis verbs presenta aquesta marca i tan sols hi ha un exemple d’ús transitiu amb una completiva en subjuntiu a l’accepció sofrir §2 (49). (49) ‘suportar’: No puc sofrir que em freguis amb les ungles, ho entens? (DUVC: s. v. sofrir §2) Tenint en compte els exemples d’ús, es pot afirmar que tots sis verbs admeten una clàusula en subjuntiu introduïda per la conjunció que; no només els que així consten al DDLC (fruir, gaudir i sofrir), sinó també glatir, gruar i patir (50). (50)a. M’[agrada tant de veure com] glateixes que em fiqui a l’aigua i nedi davant teu! (Serrallonga 1981: 73) 30. Per al cas de abominar i abominar de, vegeu els comentaris als exemples de Royo (en premsa: (36)-(37)). 31. En aquest exemple hi cal sobreentendre el verb elidit en subjuntiu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 125
20/12/22 8:28
126
Carles Royo
b. Si sabessis, Magdalena, ¡com gruava que al benaurat capdavall arribessis a l’àpex sagrat de la nubilitat! Avui fas setze anys. Avui, adoració, finalment eres prou crescuda perquè et reveli la meua amor. (Reig 1989: 62) c. Ella pateix que els altres es distreguin, sofreix que siguin feliços. (Planas 1950: 122) Ara bé, com l’accepció de sentir ‘experimentar’ (cf. Quer: 2008: §S 25.2.2, nota 19),32 és possible trobar exemples d’ús dels verbs patir (51) i sofrir (52) amb aquestes clàusules en indicatiu, fet que confirma que aquests dos verbs presenten accepcions que no són pròpiament emotives. (51)a. [...] vostè com a alcalde ha patit que quan un altre ha coŀlocat una rajola mal coŀlocada a un carrer li han donat la culpa que l’alcalde no té la rajola ben coŀlocada. (Comissió de Cultura, Educació i Esports 2011: 20) b. Durant aquesta setmana els carrers de Barcelona, Miquel Servet, Monturiol, Numància i Edisson han patit que els fanals estaven sense llum. (Ajuntament de Sant Pere de Ribes 2016: 36) c. Rajoy no se’n va sortir i Sánchez també ha patit que la majoria catalana pel dret d’autodeterminació no és cap soufflé a punt de desinflar-se.33 (52)a. Aquest escultor turmentat sofreix que la pedra no és repujable com el ferro. (Folguera 1920: 214) b. Si, però, ella veu i sofreix que el fonament del matrimoni trontolla o que el casal es troba en perill o que la polis la frustra [...]. (Miralles 2001: 125) c. En l’actualitat, sentim, veiem i sofrim que el temps està ben desballestat. (Serra Cornet 2014: 38) Aquests dos verbs presenten accepcions que es corresponen amb el comportament general dels verbs emotius (restricció dels SNe postverbals i construcció d’una completiva en subjuntiu) en la mesura que estan associades a una semàntica amb una participació més activa de l’experimentador en la predicació verbal, i se separen d’aquest comportament quan l’accepció s’associa a una semàntica amb participació més passiva de l’experimentador. De fet, l’ús del verb sofrir en oracions negatives com les de (49) i (53) (no sofrir ‘no suportar’) indica una actitud activa de l’experimentador i sempre es presenten amb una completiva en subjuntiu, molt poc acceptables en indicatiu (54). O el contrast entre les dues accepcions diferents del verb sofrir en l’exemple de (55a) es mostra per la diferència de comportament per acceptar SNe postverbals (55b). (53)a. No sofreix que ningú canti la seva cançó. (Romeu i Figueras 1993: 136) b. Aquí tothom vol anar pel seu compte i no sofreix que ningú li passi al davant. (Jiménez Navarro 2006: 76) 32. Exemples de l’accepció del verb sentir ‘experimentar’ amb subordinades en indicatiu: Ell sentia que es feia pesat (DIEC2: s. v. sentir §3 1); Sentia que no l’estimaven (DUVC: s. v. sentir §3). 33. <https://www.constituentsperlaruptura.cat/2019/03/>. [Consulta: març del 2021.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 126
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
127
(54)a. *No puc sofrir que em fregues amb les ungles, ho entens? [per contrast amb (49)] b. *No sofreix que ningú canta la seva cançó. [per contrast amb (53a)] c. *Aquí tothom vol anar pel seu compte i no sofreix que ningú li passa al davant. [per contrast amb (53b)] (55)a. És cert que sofreixo migranyes des de l’accident. És cert que no puc sofrir els imbècils. (Lockhart 2015: 16) b. És cert que sofreixo migranyes des de l’accident. És cert que no puc sofrir *(els) imbècils. [per contrast amb (55a)] Pel que fa als altres quatre verbs (fruir, gaudir, glatir, gruar) —com l’accepció de patir i sofrir ‘suportar’— se solen construir amb un argument oracional introduït per la conjunció que i un verb en subjuntiu: cf. (48) i (50). Tot i això, una cerca feta a internet (març del 2021) ha permès trobar uns quants exemples d’oracions del verb gaudir amb un argument oracional en indicatiu (56). Una explicació possible d’aquest fet pot ser que, com les accepcions de patir ‘experimentar patiment’ i sofrir ‘experimentar sofriment’ (experiència negativa), per a alguns parlants el verb gaudir permetria un experimentador passiu d’una experiència positiva ‘experimentar gaudi’, per analogia; de fet, també és possible trobar exemples a internet d’oracions del verb gaudir amb SNe postverbals (57). Com patir i sofrir (i sentir), seria un verb que permetria diferenciar un context no assertiu en subjuntiu (en concret, emotiu) d’un altre d’assertiu en indicatiu (cf. GIEC: §24.7.2). Cal tenir en compte, però, que els exemples d’internet de (56)-(57) poden mostrar usos poc freqüents o encara fluctuants d’oracions amb el verb gaudir. (56)a. Realment gaudeixo que ara és possible inventar cadascun un nou estil entre setmana i tocar-lo els caps de setmana.34 b. M’encanta, és útil per a l’aixella i l’àrea privada i ha estat funcionant bé. A més, gaudeixo que s’absorbeix ràpidament i no se sent greixós a la pell.35 c. Com a dona poc convencional que hem vist créixer, gaudeixo que va decidir créixer d’una altra manera.36 (57)a. La ubicació de la casa és a Riumors, un poble que gaudeix tranquiŀlitat, allunyat dels sorolls.37 b. Què [sic] maca és aquesta festa, / ens té a tots el cor robat, / es fa a cada casa gresca / i es gaudeix felicitat.38
34. <https://all-andorra.com/ca/westbam-encara-sento-la-mateixa-emocio-a-mes-tinc-messaviesa/>. 35. <https://ca.joopzy.com/sensitive-area-whitening-cream/#tab-reviews>. 36. <https://ca.fredtvshow.com/gwendoline-christie-briennes-game-thrones-heartbreak>. 37. <https://www.cbrai.com/ca/comprar-immoble-costa-brava/venda-de-casa-riumorsriumors/3076>. 38. <http://docplayer.es/182153128-Laveu-desarria-282-especial-nadal-exemplar-gratuitdecembre-2012.html>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 127
20/12/22 8:28
128
Carles Royo
c. Una jove que gaudeix llibres, sèries, peŀlícules... simplement cultura en vena. Estarem confinats però gaudim!39
4. CONCLUSIONS L’article descriu i classifica els diferents grups de verbs psicològics emotius no pronominals del català que formen oracions intransitives amb un subjecte experimentador. Tot i que no són objecte d’estudi, i amb la intenció de tenir una visió global comparativa dels predicats emotius amb subjecte experimentador, puntualment s’hi tenen en compte els verbs SubjExp, que habitualment formen oracions transitives: alguns admeten un objecte de referència personal o verbs SubjExp(+pers) (estimar, odiar); en canvi d’altres, els verbs SubjExp(–pers), no (deplorar, lamentar). Uns quants predicats solen formar oracions intransitives monoargumentals (penar, xalar): són els verbs SubjExpØ. Com els verbs SubjExp, no poden expressar un estat resultant d’un canvi en l’experimentador, i aquesta característica els diferencia d’altres predicats que també poden participar en oracions intransitives monoargumentals amb un subjecte experimentador, però amb característiques d’experimentador pacient: verbs ergatius no pronominals (aŀlucinar, escarmentar) o Subj(i)Exp, i verbs ergatius no pronominals inherents (defallir, llanguir) o Subj(i)Exp(ci). Un últim grup de predicats participa en construccions intransitives biargumentals amb un complement oblic (gaudir de, simpatitzar amb) o verbs SubjExp(prep), alguns dels quals són alternants de verbs Subj ExpØ (gaudir / gaudir de) o de verbs Subj(i)Exp(ci) (defallir / defallir en). A la taula 1 s’hi fa un resum comparatiu de les característiques dels diferents grups verbals. Tot i la caracterització general de les oracions amb verbs psicològics emotius com a biargumentals (cf. Belletti / Rizzi 1988; Bosque / Gutiérrez-Rexach 2009: 411), no es pot descartar que també ho siguin aquests predicats d’estudi en oracions monoargumentals, com de fet s’accepta en les oracions ergatives dels verbs psicològics emotius, siguin amb verbs pronominals o no, o en l’ús absolut dels verbs SubjExp. Les característiques específiques dels verbs emotius són la restricció dels SNe postverbals i la construcció d’una completiva en subjuntiu, en l’anomenat subjuntiu temàtic (cf. Royo 2021, en premsa). Són característiques que no es poden comprovar en l’ús intransitiu dels predicats Subj ExpØ i determinar si aquest grup verbal heterogeni s’ha d’encabir dins els predicats psicològics emotius necessita una anàlisi aprofundida del seu comportament. Però en la mesura que uns quants verbs SubjExpØ presenten alternants transitius, aquestes dues característiques permeten establir quines accepcions verbals es comporten com a emotives i quines no. En el cas dels verbs SubjExp(prep), el mode de la construcció amb una completiva (amb caiguda de preposició) permet analitzar quins verbs o quines accepcions verbals són emotives, tenint en compte la diferència entre el subjuntiu temàtic amb verbs factivo-emotius i el subjuntiu que presenten les completives amb 39. <https://www.instagram.com/vidallegint/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 128
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
tipologia verbal SubjExp(+pers) [amb alternant reflexiu] SubjExp(–pers) [sense alternant reflexiu]
exemples
arguments
argument intern (cas)
pot expressat l’estat final d’un canvi
estimar odiar acusatiu deplorar lamentar
biargumental no
SubjExp(prep)
gaudir de simpatitzar amb
oblic
SubjExpØ
penar xalar
–
Subj(i)Exp [amb alternant AcExp] Subj(i)Exp(ci) [sense alternant AcExp]
129
aŀlucinar escarmentar defallir llanguir
monoargumental
nominatiu [oració inacusativa]
sí
Taula 1.Oracions amb verbs psicològics emotius no pronominals i subjecte experimentador
verbs d’actitud proposicional, sigui un subjuntiu regit lèxicament (verbs intensionals forts) o un subjuntiu no regit lèxicament (verbs intensionals febles). Aquest estudi descriptiu caldria completar-lo amb el dels verbs psicològics emotius pronominals amb subjecte experimentador. Com a aspectes per aprofundir en futures recerques, es podria afinar en les similituds i les diferències que hi ha entre els verbs Subj Exp i els verbs SubjExpØ quan els primers s’utilitzen en l’ús absolut o quan els segons participen en oracions transitives. A més, la panoràmica global de tots aquests predicats ofereix un mosaic molt complex de diferents accepcions i alternances que excedeix l’objectiu del present article; com en la resta de predicats psicològics emotius, és un fet que mostra l’alt grau de flexibilitat semàntica i sintàctica d’aquests verbs.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Abrines, Bartomeu (2016): Els verbs de canvi d’estat i l’alternança causativa en català. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Acedo-Matellán, Víctor / Mateu, Jaume (2015): «Los verbos psicológicos: raíces especiales en estructuras corrientes», dins Marín, Rafael (ed.): Los predicados psicológicos. Madrid: Visor Libros, p. 81-109. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 129
20/12/22 8:28
130
Carles Royo
Belletti, Adriana / Rizzi, Luigi (1988): «Psych-Verbs and Theta-Theory». Natural Language and Linguistic Theory, 6(3), p. 291-352. Bonet, Sebastià (20084 [2002]): «Les subordinades substantives», dins Solà, Joan / Lloret, Maria-Rosa / Mascaró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries (3 vol.), p. 2321-2387. Bosque, Ignacio / Gutiérrez-Rexach, Javier (2009): Fundamentos de sintaxis formal. Madrid: Akal. Bossong, Georg (1998): «Le marquage de l’expérient dans les langues d’Europe», dins Feuillet, Jack (ed.): Actance et Valence dans les Langues de l’Europe (Empirical approaches to language typology 20-2). Berlín / Nova York: Mouton de Gruyter, p. 259-294. Bouchard, Denis (1995): The Semantics of Syntax. A Minimalist Approach to Grammar. Chicago / Londres: University of Chicago Press. Crespí, Isabel (2020): Aspecte i estructura argumental en les construccions passives del català. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (1862-1932): Diccionari català-valencià-balear. Palma: Editorial Moll (10 vol.). En línia: <http://dcvb.iecat.net/> [projecte d’informatització: Institut d’Estudis Catalans (2002)]. DDLC = Institut d’Estudis Catalans. Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Barcelona: IEC. En línia: <https://dcc.iec.cat/ddlci/scripts/index.html>. DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (20072 [1995]): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana / Edicions 62. En línia: <http://dlc.iec.cat/>. DNV = Acadèmia Valenciana de la Llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València: AVL. En línia: <http://www.avl.gva.es/lexicval/>. DPCLC = Oliveras, Sebastià (dir.) (2002): Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: La Busca edicions. DUVC = Ginebra, Jordi / Montserrat, Anna (20092 [1999]): Diccionari d’ús dels verbs catalans. Règim verbal i canvi i caiguda de preposicions. Barcelona: Educaula. Fábregas, Antonio / Marín, Rafael / McNally, Louise (2012): «From Psych Verbs to Nouns», dins Demonte, Violeta / McNally, Louise (ed.): Telicity, Change, and State: A Cross-Categorial View of Event Structure. Oxford / Nova York: Oxford University Press, p. 162-184. GDLC = Enciclopèdia Catalana (1998): Gran diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. En línia: <http://www.diccionari.cat/>. GIEC = Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Gràcia, Lluïsa (1989): La teoria temàtica. Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Kailuweit, Rolf (2005): Linking: Syntax und Semantik französischer und italienischer Gefühlsverben. Tübingen: Niemeyer. Kailuweit, Rolf (2007): «El enlace de los verbos de sentimiento. Un cálculo de rasgos», dins Cano, Pablo / Fernández, Isabel / González, Miguel / Prego, Gabriela / Souto, Montserrat (ed.): Actas del VI Congreso de Lingüística General, Santiago de ComEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 130
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
131
postela, 3-7 de mayo de 2004, II.A Las lenguas y su estructura. Madrid: Arco/Libros, p. 1699-1707. Kailuweit, Rolf (2015): «Romance object-experiencer verbs: From aktionsart to activity hierarchy», dins Barrajón, Elisa / Cifuentes, José Luis / Rodríguez, Susana (ed.): Verb Classes and Aspect. Amsterdam / Filadèlfia: John Benjamins, p. 312-333. Langacker, Ronald W. (2000): Grammar and conceptualization. Berlín / Nova York: Mouton de Gruyter. Mangialavori, M. Eugenia (2019): «Stativity in the Causative Alternation? New Questions and a New Variant». Open Linguistics, 5, p. 233-259. Marqueta, Bárbara (2015): «Tipos de MDO en los verbos psicológicos del español». Borealis: An International Journal of Hispanic Linguistics, 4(1), p. 79-98. Martín, Juan (1998): «The Lexico-Syntactic Interface: Psych Verbs and Psych Nouns». Hispania, 81(3), p. 619-631. Masullo, Pascual José (1999): «La interfaz léxico-sintaxis. Presencia y ausencia del clítico se en construcciones inacusativas». Ms. Universidad Nacional del Comahue / University of Washington. Mateu, Jaume (2000): «La semàntica relacional de l’estructura argumental i la seva aplicació a una alternança lexicosemàntica del català». Llengua & Literatura, 11, p. 281309. NDA = Ruaix, Josep (2011): Nou diccionari auxiliar: repertori lexicogràfic d’interferències en el català d’avui; dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques. Barcelona: Claret. Pérez Saldanya, Manuel (1988): Els sistemes modals d’indicatiu i de subjuntiu. Barcelona / València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Pesetsky, David (1995): Zero Syntax. Experiencers and Cascades. Cambridge, Mass.: MIT Press. Quer, Josep (20084 [2002]): «Subordinació i mode», dins Solà, Joan / Lloret, Maria-Rosa / Mascaró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries (3 vol.), p. 2799-2866. Rigau, Gemma (1994): «Les propietats dels verbs pronominals». Els Marges, 50, p. 2939. Rosselló, Joana (20084 [2002]): «El SV, I: Verbs i arguments verbals», dins Solà, Joan / Lloret, Maria-Rosa / Mascaró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries (3 vol.), p. 1853-1949. Royo, Carles (2018): «Els verbs psicològics pronominals catalans i l’alternança emotiva/ volitiva». Études Romanes de Brno, 39(1), p. 115-138. Royo, Carles (2020): «The accusative/dative alternation in Catalan verbs with experiencer object», dins Pineda, Anna / Mateu, Jaume (ed.): Dative constructions in Romance and beyond. Berlín: Language Science Press, p. 371-393. Royo, Carles (2021): «La restricció dels sintagmes nominals escarits en els verbs psicològics del català», Llengua & Literatura, 31, p. 79-101. Royo (en premsa): «Verbs psicològics transitius amb subjecte experimentador», Zeitschrift für Katalanistik, 36. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 131
20/12/22 8:28
132
Carles Royo
Ruwet, Nicolas (1994): «Être ou non pas être un verbe de sentiment». Langue Française, 103, p. 45-55. van Voorst, Jan (1992): «The aspectual semantics of psychological verbs». Linguistics and Philosophy, 15(1), p. 65-92. Viñas-de-Puig, Ricard (2009): The argument of experience: Experience predicates and argument structure in Catalan and Mayangna. Tesi doctoral. West Lafayette, Indiana: Purdue University. Whitley, M. Stanley (1995): «Gustar and Other Psych Verbs: A Problem in Transitivity». Hispania, 78(3), p. 573-585. Whitley, M. Stanley (1998): «Psych verbs: transitivity adrift». Hispanic Linguistics, 10(1), p. 115-153.
REFERÈNCIES DELS EXEMPLES Ajuntament de Sant Pere de Ribes (2016): Acta de la Sessió Ordinària del Pla de la Corporació de data 22 de novembre de 2016. Aliern, Francesca (2006): Sabó moll. Valls: Cossetània Edicions. Amela, Víctor M. (2012): Tots els meus secrets, o gairebé, trad. d’Emma Garcia Carbassa. Barcelona: Ediciones B. Anglada, Maria Àngels (2001): Obres completes de Maria Àngels Anglada. Narrativa Barcelona: Edicions 62. Aristènet (2009): Lletres d’amor, trad. de Joan Pagès. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Bayerri, Enric (1979): Refraner català de la comarca de Tortosa. Recollit de milenars de documents i de la tradició oral més castiça, i explicat i comentat segons l’esperit de la terra pairal, vol. 2. Barcelona: Porter-Libros. Beltran, Rafael (cur.) (2007): «Peret i el rector (La quadra es crema, II)», dins Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal. València: Universitat de València, p. 449-450. Berga i Boix, Josep (192-): L’estudiant de la Garrotxa. Barcelona: Les Ales Esteses. Cabrera, M. Roser / Carrió, M. Teresa (2009): Els joguets de Dénia. Un segle d’activitat industrial. València: Universitat de València. Calders, Pere (1994): Mesures, alarmes i prodigis. Barcelona: Edicions 62. Carbonell, Ona (2016): Tres minuts, quaranta segons. Barcelona: Fanbooks. Cardona, Victòria (2015): Teixint el tapís de l’amistat. Barcelona: Meteora. Carner, Josep (1981): Les bonhomies i altres proses. Barcelona: Edicions 62. Carranza, Maite (200416 [1992]): Frena, Càndida, frena!. Barcelona: Cruïlla. Cerdà, Jordi Pere (1988): Cant alt. Autobiografia literària. Barcelona: Curial. Cerdà, Maria Àngela (1989): «Estampes poètiques de Lluís Via», dins Ferrando, Antoni / Hauf, Albert G. (cur.): Misceŀlània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vol. I. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 317-334. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 132
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
133
Chattam, Maxime (2010): Un altre món. Els tres herois, trad. de David Fernández. Barcelona: Estrella Polar. Comes, Melcior (2010): Viatge al centre de la Terra. Barcelona: Columna. Comissió de Cultura, Educació i Esports (2011): Diari de Sessions de la Comissió de Cultura, Educació i Esports del Parlament de les Illes Balears (DL. PM. 353-1992 / Fq.Con.núm. 33/27 / VIII legislatura / Any 2011 / Núm. 3). Sessió celebrada dia 13 d’octubre del 2011. d’Amat i de Cortada, Rafael (baró de Maldà) (1987): Calaix de sastre I. 1769-1791. Barcelona: Curial. Delor i Muns, Rosa M. (1989): Salvador Espriu, o «el cercle obsessiu de les coses». Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. de Sagarra, Josep M. (19792 [1948-1949]): Obres completes. Teatre (*), vol. 29. Barcelona: Selecta. Doyle, Sir Arthur Conan (2007): El món perdut, trad. de Joan Fontcuberta. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Espona i Bayés, Candi (2002): Entre el roig i el blau. Memòria de la guerra i altres coses: 1934-1942. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Esquirol, Josep Maria (2018): La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana. Barcelona: Quaderns Crema. Estelrich, Joan (1930): Catalunya endins. Un examen de consciència coŀlectiva en temps tèrbols. Llibre per a tots i contra ningú. Barcelona: Llibreria Catalònia. Estradé, Miquel (19912 [1987]): Diàleg sobre l’amor. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Estruga, Lucinda (2002): «Conta’m un conte, d’amor, de gelosia, de riure...», dins Estruga, Lucinda / Nebot, Rosa / Boltà, Núria / Romanos, Remei / Borràs, Jordi: Conta’m un conte, d’amor, de gelosia, de riure i altres narracions (Recull de treballs guardonats en el VI Premi Vila de Puigcerdà, de narrativa literària). Tremp: Garsineu Edicions. Ferrater, Gabriel (1995): Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos, edició a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos. Barcelona: Empúries. Ferrer, Josep / Pujadas, Joan (cur.) (1995): Joan Coromines, 90 anys. Barcelona: Curial. Folguera, Joaquim (1920): Articles. Barcelona: La Revista. Freixas, Gemma (2015): Malabo i les cendres. Barcelona: Meteora. Gabancho, Patrícia (2005): La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959). Converses. Barcelona: Meteora. Garcia, Betsabé (2016): Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig, trad. de Jordi Vidal. Barcelona: Roca Editorial. Genís i Aguilar, Martí (1874): Julita. Barcelona: Estampa la Renaxensa. Gil i Sala, Sergi (2008): 7 records, 7 contes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [Publicació conjunta dels dos treballs guanyadors del Premi Armand Quintana 2007 de narrativa, convocat per l’Ajuntament de Calldetenes. L’altre treball és L’indesitjable passatger, de Josep Fontdecaba i Fuster.] Goethe (2019): Egmont, adaptació de Joan Lluís Bozzo a partir de la traducció de Joaquim Pena. Barcelona: La Campana. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 133
20/12/22 8:28
134
Carles Royo
Jiménez Navarro, Àngel (2006): Sants Boada i Calsada. Barcelona / Valls: Fundació Roca i Galès / Cosetània. Joan i Arinyó, Manuel (1989): Les nits perfumades. Barcelona: Edicions 62. Knoll, Jessica (2016): La noia que ho tenia tot, trad. de Núria Parés. Barcelona: Ara Llibres. La Bíblia (20078 [1970]): Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat. (primera a Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Lockhart, Elisabeth (2015): Mentiders, trad. de Mercè Santaulària. Barcelona: Fanbooks. Madern, Josep Maria (1986): La gàbia i altres gàbies. Barcelona: Edicions 62. Maragall, Joan (19182 [1912]): «Estima!...», dins Obres completes d’en Joan Maragall. Poesies II. Barcelona: Gustau Gili. Marina, José Antonio / Marina, Eva (2013): L’aprenentatge de la creativitat, trad. de Núria Parés. Barcelona: Columna. Martí i Pol, Miquel (1979): L’hoste insòlit. Barcelona: Proa. Martorell, Joanot (1954): Tirant el Blanc. Barcelona: Edicions Ariel. Massot, Josep (coord.) (2002): Estudis de llengua i literatura catalanes / XLIV. Misceŀlània Giuseppe Tavani 3. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Matas, Alfred (2005): Sant Alfred, la fe i l’amistat. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. Miralbell, Oriol (2007): Gestió d’oficines de turisme. Barcelona: Editorial UOC. Miralles, Carles (2001): «Les mares dels herois». Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica 16-17, p. 119-127. Murgades, Josep (2010): «Nobelables?». El Punt, secció «La columna», 13 d’octubre del 2010, p. 48 Nou Testament (2010): Versió directa de l’original grec a càrrec de Jaume Sidera i Plana amb la coŀlaboració de Pere Franquesa i Burdó, Ignasi Ricart i Fàbregas i Ramon Caralt i Roca. 15a edició. Barcelona: Editorial Claret. Pàmies, Teresa (2018): Si vas a París, papà... Diari de maig de 1968. Manresa: Tigre de Paper. Pastells, Josep (2003): Pell de cilici. Barcelona: Llibres de l’Índex. Piquer, Eva (1999): Alícia al país de la televisió. Barcelona: Empúries. Pla, Josep (1979): Notes del capvesprol. Barcelona: Destino. Pla, Josep (19913 [1973]): Humor, candor..., dins Obra completa, vol. 24. Barcelona: Destino. Pladevall, Antoni (2011): Tot és possible. Una noveŀla sobre les consultes sobiranistes. Barcelona: Columna. Planas, Ramon (1950): El pont llevadís. Barcelona: Aymà. Pons, Josep Sebastià (1990): Teatre complet, edició crítica a càrrec d’Enric Prat i Pep Vila. Barcelona: Columna. Pons i Massaveu, Joan (1974): Episodis populars catalans. Barcelona: Edicions 62. Puig i Ferreter, Joan (1988): Els tres aŀlucinats, coŀl. «Antologia de la Noveŀla Catalana». Barcelona: Planeta. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 134
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
135
Pujols, Francesc (1926): Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola, vol. I. Barcelona: Ramon Tobella. Punset, Ana (2019): New York Academy. Esmorzar a Central Park, trad. de Núria Parés. Barcelona: Montena. Reig, Carles (1989): Llibre de les veritats poixèvoles. València: Eliseu Climent, editor. Ribera, Eduard (2012): La vida assistida. Lleida: Pagès editors. Romeu i Figueras, Josep (1993): Materials i estudis de folklore. Barcelona: Alta Fulla. Rovira Belloso, Josep M. (2017): El banquet amagat. Barcelona: Herder. Rubió i Tudurí, Marià (2002): Barcelona 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sala, Toni (1997): Entomologia. Barcelona: Edicions 62. Sánchez Piñol, Albert (200414 [2002]): La pell freda. Barcelona: La Campana. Sant Agustí (1999): Déu és amor. Homilies sobre la primera carta de sant Joan, trad. de Just M. Llorens. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Santos, Julio (2018): Les aventures de Txano i Òscar. La pedra verda, trad. de Josep Arrandis. Donostia: Xarpa Books. Sèneca, Lucius Annaeus (1959): Qüestions naturals, vol. III, trad. del Dr. Carles Cardó. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Serra Cornet, Miquel (2014): «Les esperades becades», Cinegeticat. Gestió, caça i equilibri, 2, p. 38-40. Serrallonga, Segimon (1981): «Poesia antiga». Els Marges 21, p. 65-84. Shakspere, Guillèm [sic] (1910): Hamlet, príncep de Denamarca, trad. d’Antoni Bulbena & Tosell. Barcelona: Impremta de F. Giró. Simenon, Georges (2014): La neu era bruta, trad. d’Anna Casassas. Barcelona: Quaderns Crema. Simó, Isabel-Clara (1990): Els ulls de Clídice. Barcelona: Edicions 62. Sobrer, Josep Miquel (2006): Desfer les Amèriques. Cabrera de Mar: Galerada. Soldevila, Ferran (2000): Diateris de l’exili i del retorn. 2. El retorn, edició d’Enric Pujol. València: Eliseu Climent, Editor. Soler, Maridés (2006): «Els codis socioculturals de la “viuda desheretada” a ‘Pilar Prim’ de Narcís Oller i a ‘Middlemarch’ de George Eliot». Zeitschrift für Katalanistik 19, p. 103-117. Soler i Amigó, Joan (1978): Història de Catalunya. Barcelona: Seix Barral. Suau, Teodor (1997): Les dones a l’evangeli de Marc. De la servitud a la fe. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica. Thomas, Angie (2017): Thug. L’odi que dónes, trad. de Scheherezade Surià. Barcelona: Fanbooks. Tolkien, John R. R. (2010): El Silmaríŀlion, trad. de Dolors Udina. Barcelona: Estrella Polar. Torrent, Ferran (20017 [1995]): Gràcies per la propina. Barcelona: Columna. Torres i Lloret, Francesc (1966): Apeŀles sóc aquí... Tàrrega: F. Camps Calmet. Tort, Teresa (2015): «Penar». Bloc de Teresa Tort Agafada al vol, 29 de juny del 2015. En línia: <http://blocs.mesvilaweb.cat/ttort/?p=268410>. Tortajada, Anna (2013): El silenci de la por. Barcelona: Estrella Polar. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 135
20/12/22 8:28
136
Carles Royo
von Horváth, Ödön (2017): Joventut sense Déu, trad. d’Anna Soler Horta. Juneda: Edi-
torial Fonoll.
ABREVIACIONS OD SNe SPrep SVb
objecte directe sintagma nominal escarit o sense determinant sintagma preposicional significat del verb, significat lèxic d’una accepció concreta del verb
Etiquetes dels verbs psicològics (v. ps.), identificadores de cada grup verbal AcExp v. ps. amb experimentador acusatiu i alternant ergatiu, com espantar DatExp v. ps. amb experimentador datiu, com agradar SubjExp v. ps. transitius amb subjecte experimentador, com odiar o lamentar SubjExp(+pers) v. ps. SubjExp que admeten un objecte de referència personal, com odiar SubjExp(–pers) v. ps. SubjExp que no admeten un objecte de referència personal, com lamentar SubjExp(prep) v. ps. amb subjecte experimentador i complement oblic, com simpatitzar (amb) SubjExp(pr-prep) v. ps. pronominals amb subjecte experimentador i complement oblic, com gaudir-se (de) v. ps. reflexius amb subjecte experimentador, com odiar-se SubjExp(refl) SubjExpØ v. ps. monoargumentals no ergatius amb subjecte experimentador, com xalar Subj(i)Exp v. ps. ergatius no pronominals amb subjecte intern experimentador i alternant AcExp, com aŀlucinar Subj(i)Exp(ci) v. ps. ergatius no pronominals amb subjecte intern experimentador i sense alternant AcExp (ergatius no pronominals inherents), com defallir Subj(i)Exp(pr) v. ps. ergatius pronominals amb subjecte intern experimentador i alternant AcExp, com desanimar-se Subj(i)Exp(pr-ci) v. ps. ergatius pronominals amb subjecte intern experimentador i sense alternant AcExp (ergatius pronominals inherents), com confiar-se
RESUM L’article descriu i compara el comportament dels verbs psicològics emotius no pronominals del català que formen oracions intransitives amb un subjecte experimentador. Alguns d’aquests verbs participen en oracions monoargumentals: un primer grup el formen predicats com penar o xalar, tot i que d’altres d’aquest grup també poden tenir usos transitius (gruar, patir); es diferencia d’un segon grup en el qual el subjecte experimentador és Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 136
20/12/22 8:28
LES ORACIONS INTRANSITIVES DE VERBS PSICOLÒGICS NO PRONOMINALS
137
un pacient d’una oració ergativa, amb alternant causatiu (aŀlucinar, escarmentar) o sense (defallir, llanguir). Un tercer grup de predicats forma oracions intransitives biargumentals amb un complement oblic (gaudir de, simpatitzar amb). En alguns casos, la restricció dels sintagmes nominals escarits postverbals i la construcció d’una completiva amb un subjuntiu temàtic, dues característiques dels verbs emotius, permeten classificar determinats verbs dins d’aquests grups o no. Aquests verbs mostren un mosaic complex d’accepcions i alternances, manifestació d’una remarcable flexibilitat semàntica i sintàctica. Mots clau: català, classificació verbal, oració intransitiva, subjecte experimentador, verb psicològic.
ABSTRACT Intransitive sentences containing non-pronominal psychological verbs with an experiencer subject This article describes and compares the behaviour of non-pronominal psychological verbs of emotion in Catalan that form intransitive sentences with an experiencer subject. Some of these verbs participate in mono-argumental sentences: one group is formed by predicates such as penar ‘agonise’ or xalar ‘have fun’, although others in this group may also have transitive uses (gruar ‘be overcome’, patir ‘suffer’); this group differs from a second group in which the experiencer subject is a patient of an ergative sentence, with an alternating causative function (aŀlucinar ‘be amazed’, escarmentar ‘learn your lesson’) or without this (defallir ‘give out’, llanguir ‘languish’). A third group of predicates form bi-argumental intransitive sentences with an oblique complement (gaudir de ‘enjoy’, simpatitzar amb ‘sympathise with’). In some cases, the constraint on bare postverbal noun phrases and the construction of a subordinate clause with a thematic subjunctive (both features of emotional verbs) allow certain verbs to be classified within or excluded from these groups. These verbs show a complex mosaic of meanings and alternations, a manifestation of remarkable semantic and syntactic flexibility. Key words: Catalan, verb classes, intransitive sentence, experiencer subject, psychological verb.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 107-137 DOI: 10.2436/20.2500.01.359
Estudis romanics 45_int.indd 137
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 138
20/12/22 8:28
Rebut: 14/VII/2021 Acceptat: 25/VIII/2021
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS: RETRATS LITERARIS DE QUATRE DAMES DELS SEGLES XII-XIII* Meritxell Simó Universitat de Barcelona IRCVM (Institut de Recerca en Cultures Medievals)
Fa algun temps vaig dedicar un treball a la representació de les dames cantades pels trobadors en la literatura occitana dels segles xii i xiii (Simó 2016); voldria ara completar el discurs amb una aproximació a les imatges literàries d’una sèrie de dones a les quals els romanciers van dedicar les seves obres. Per raons de complementarietat i d’espai disponible, circumscriuré el corpus a autors que dediquen els seus romans a dones identificades o identificables històricament i que sotmeten a un desenvolupament narratiu l’univers líric de la fin’amor occitana, a través de recursos diversos, fonamentalment la inserció de composicions poètiques a manera d’insercions líriques.
L’ECLIPSI DE MARIA DE XAMPANYA: ARS AMORIS vs ARS POETICA A LE CHEVALIER DE LA CHARRETTE Punt de partença obligat d’un itinerari centrat en el paper de les dones franceses com a comitents o destinatàries d’adaptacions noveŀlesques de l’espai líric occità és Le Chevalier de la Charrette, que Chrétien de Troyes va escriure ca. 1177-1181 (Fourrier 1950) per «comandemanz» de la comtessa Maria de Xampanya (1145-1198). Coneguda és la rellevància de Maria de Xampanya com a mecenes de la literatura en llengua vernacle i com a ostentadora d’un poder polític que va exercir «viriliter», en paraules dels seus contemporanis (McCash 1985: 244), i de forma gairebé ininterrompuda al llarg de vint anys: primer, durant la marxa del marit, Enric el Liberal, a Terra Santa; després, com a regent del seu fill Enric II establert a Acre. Tot i que només apareix explícitament com a comi* Aquest treball s’inscriu en el projecte de recerca PID2019-108910GB-C21 Estudio de la canción de mujer en la lírica galorrománica y germànica y de la figura femenina como constructora del espacio sociopoético trovadoresco. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 139
20/12/22 8:28
140
Meritxell Simó
tent de Le Chevalier de la Charrette i d’algunes traduccions pioneres de textos religiosos, nombrosos indicis ajuden a dimensionar la important empresa de patrocini cultural que va endegar la seva cort.1 Esmentada per trouvères i noveŀlistes, com ara Gautier d’Arras, Ricard Cor de Lleó, Rigaut de Berbezilh o Gace Brulé,2 la comtessa fins i tot va esdevenir personatge literari de mà d’Andreas Capellanus o d’Huon de Oisy. Des de l’òptica adoptada, ens ha de cridar tant l’atenció la promoció al nord de França de la poètica occitana de la fin’amor, que acostuma a ser-li reconeguda, com l’original hibridació d’aquesta poètica amb altres tradicions literàries. De fet, la barreja de registres lírics i narratius que planteja Le Chevalier de la Charrette és també característica d’altres obres vinculades a l’espai cultural de Maria de Xampanya: l’Eructavit, comentari en francès del salm 44, titlla de fine amor el matrimoni entre Déu i l’Església (vv. 1439, 1447) i el descriu amb els estilemes de la lírica cortesana (McCash 1985; Powell 2002); els debats poètics sobre casuística amorosa alimenten la ficció literària de la “cort d’amor” construïda per Andreas Capellanus al De Amore;3 entre lirisme i narració basculen igualment les mostres del gènere conegut com a tournoiement de dames que inaugurà Huon d’Oisy amb un lai de 216 versos (Pulega 1970).4 En aquest context d’exploració lúdica de diferents formulacions literàries d’una ideologia cortesa d’inspiració trobadoresca, volem ubicar els famosos versos del pròleg de Le Chevalier de la Charrette. Molts, des de Gaston Paris, han vist en la dedicatòria a Maria de Xampanya (vv. 1-6) la justificació de l’excepcionalitat, en el marc de la producció literària del champenois, d’aquest roman que narra els amors adúlters de Lancelot i Ginebra.5 El precís encàrrec de la comtessa explicaria la sorprenent declinació del binomi armes-amor sobre el qual el “moralista” Chrétien havia reflexionat en altres noveŀles: 1. D’entre els nombrosos estudis dedicats a la comtessa, recordem els clàssics de R. Lejeune (1958) i de J. F. Benton (1961); el treball pioner, quant a la visió de conjunt del mecenatge femení, de J. M. Ferrante (1997); les aportacions de J. McCash (1979, 1985) i de Th. Evergates (1999, 2018). El volum de bibliografia crítica consagrada a Le Chevalier de la Charrette fa inviable la citació d’aquests treballs dins dels límits concedits. Si ja a mitjan segle xx J. Rychner demanava «la permission de ne pas les citer constamment» (1968: 50), mig segle després, em limitaré a citar únicament aquelles de les obres consultades que sigui necessari per a justificar l’argumentació. 2. També aŀludeix a la comtessa Conon de Bethume, en una composició en què acusa els xampanyesos de ridiculitzar el seu accent artésien (RS. 1837, v. 8-14). 3. La identificació d’Andreas Capellanus amb Andreas de Luyeres, canonge de Saint Etienne (1159-86), proposada per Mahoney (1958) ha estat defensada també, entre d’altres, per J. McCash, que atribueix, amb poca base, les diatribes misògines del llibre III a una presumpta caiguda en desgràcia que explicaria la desaparició del seu nom en la documentació vinculada a la cort de Xampanya a partir de 1186 (1985: 243). 4. Altres mostres del gènere són: R1044a de Richard de Sémilly, una inserció lírica del Roman de la Rose de Jean Renart, un text anònim en octosíŀlabs apariats de mitjan segle xiii, i el Carros de Raimbaut de Vaqueiras BdT 392, 32 compost en occità en les mateixa dècada. El to irònic és denominador comú d’aquests textos, també del d’Huon d’Oisy, on Maria de Xampanya ocupa un paper destacat en la paròdia d’un torneig femení que serveix de pretext per lloar les dames nobles i satiritzar la manca d’empenta d’uns homes poc implicats en el reclam de la croada. 5. Per a la revisió dels autors que defensen aquest posicionament fins a 1966 vegeu Kelly (1966: 10, 13-18). D’entre els nombrosos treballs posteriors dedicats al pròleg destaquem Rychnner (1967 i 1972), Frappier (1972), Accarie (1993), Tony Hunt (1994), Bruckner (1985) i Knepper (1996). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 140
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
141
«Comance Crestïens son livre; / Matiere et san li done et livre / La contesse, et il s’antremet / De panser, que gueres n’i met / Fors sa painne et s’antancïon» (vv. 25-28).6 Tanmateix, potser el que ens ofereix el roman, i de retruc emmiralla el pròleg, no és tant una glorificació de la fin’amor feta a contracor (Maranini 1951: 207) o des de la ironia (Frappier 1972, Bogdanow 1972), com una construcció narrativa que, edificada sobre l’aporia que fonamenta la lírica cortesana, permetria a Chrétien assajar camins inexplorats de la conjoincture i escriure un roman adoptant una nova màscara retòrica, que seria ja no la del clerc, sinó la del trouvère que compon per la midons. No hi hauria d’haver, doncs, lloc per a ideologia ni moralitat en el marc d’un exercici d’escriptura que, en certa manera anàleg al dels autors de vidas i razos, buscaria traduir en relat la retòrica de la fin’amor, on l’adulteri, com bé ens recordava Beltrami (1984: 8), només és una metàfora poètica.7 Plantejades així les coses, i com ja va suggerir Rychner (1967: 2), potser hauríem d’entendre els versos del pròleg (vv. 25-29) en el marc de la retòrica incipitaria de la poesia d’oïl més que no pas com a imposició d’una temàtica i d’una orientació ideològica des de la qual plasmar-la. La lectura proposada per l’estudiós dels vv. 26-27 com a «ocasió i inspiració li dona la comtessa» i no com a «matèria i sentit» (1967: 16; 1972) ve avalada per la mitologia eroticopoètica de la lírica d’oïl, on l’amor, sovint personificat en la dama, fa que de forma natural el cant brolli, ple i cabal, del cor del trouvère (Dragonetti 1979: 141 i ss) que només hi posa, com declara Chrétien, «panser», «painne» i «antancïon» (vv. 28-29), termes fortament connotats en la retòrica del grand chant courtois, especialment panser, concepte clau en aquest roman (vv. 711-734) al servei de la caracterització de Lancelot com a fin amant.8 La resposta al «comandemanz» de la comtessa («Puis que ma dame de Chanpaigne / Vialt que romans a feire anpraigne, / Je l’anprendrai mout volentiers» vv. 1-3) pren la forma de la metàfora feudal en el vers següent a través d’una formulació («Come cil qui est suens antiers» v. 4) que L. Spetia ha acostat a uns versos de Bernart de Ventadorn dedicats a Elionora d’Aquitània, mare de Maria de Xampanya: «Domna, vostre sui e serai / Del vostre servizi garnitz / Vostr’om sui juratz e plevitz, / E vostre m’era des abans» (BdT 70, 33 vv. 29-32, ed. Appel); i, com ja havia estat advertit, als versos que en el cos del roman expressen l’obediència de Lancelot a la reina (vv. 5665-5666) afavorint així la identificació entre la comtessa i Ginebra (Spetia 2017: 80-81).9 Fem notar que, més enllà de l’analogia plantejada per l’estudiosa, BdT 70, 33 podria revelar-se una important matriu lírica del roman. Hi trobem, junt amb l’apuntada metàfora feudal (vv. 29-35), el motiu del panser amorós (vv. 1-7), central a la canso igual que al roman; el de la separació del cor i el cos (vv. 22-28), a què també recorre Chrétien per plasmar l’amor de Lancelot per la reina (vv. 1224 i ss; v. 4697); i el de 6. Citem a partir de l’edició de Ch. Méla (Chrétien de Troyes 1994). 7. Entenc, en aquest sentit, mancada de fonament la hipòtesi de Benton que apeŀla a la manca de censures eclesiàstiques documentades per rebaixar el paper de Maria de Xampanya com a impulsora de la lírica trobadoresca al nord de França (1961: 587-588). 8. Sobre metre s’antancïon, vegeu Lyons (1954: 429); sobre el motiu de l’heroi pensatiu a la Charrette vegeu Beltrami (1984) i Barbieri (2019). 9. Spetia també relaciona la composició de Bernart de Ventadorn amb la cançó Amors tençon et bataille R 12, on Chrétien defensa la incompatibilitat d’amor i mezura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 141
20/12/22 8:28
142
Meritxell Simó
l’elogi impossible de la dama (vv. 15-21), assimilable als versos del pròleg, en què Chrétien refusa fer l’elogi de la comtessa. Aquest darrer motiu és adaptat per Chrétien a l’univers líric d’oïl, vinculant-lo al rebuig de la inflació retòrica dels losengiers (vv. 7-15), que la lírica septentrional identifica amb els falsos aduladors (Baumgartner 1982). L’amenaça dels losengiers ofega la paraula del trouvère, coŀlapsada entre el defecte i l’excés: sempre insuficient, perquè ineficaç com a forma d’arribar a la dama; sempre excessiva, per revelar “massa” als qui no han de conèixer. Irònicament, optant per guardar silenci, Chrétien desenvolupa un hiperbòlic elogi de la comtessa (vv. 5-23). Més que davant d’un sorneguer atac a la flâterie de Gautier d’Arras (Fourrier 1960: 206-207), potser estem davant d’uns versos que recullen l’essència mateixa de la retòrica de la fin’amor: un discurs que s’afirma negant-se, bastit sobre la contradicció i la paradoxa del dreit nien, indefectiblement abocat al silenci i l’impasse. Per «comandemanz» de la comtessa emprèn el roman Chrétien (vv. 1-4) igual que per la reina Lancelot emprèn una queste10 que la narració adapta a les modulacions del discurs líric a través del desenvolupament del motiu del somni amorós que la compassa (Imbs 1969: 282, Barbieri 2019) i d’una construcció ambivalent i contradictòria dels personatges femenins (Krueger 1993: 56) que, al llarg del camí, es configuren com a projeccions de l’estimada (Méla 1984: 288). Tot i que diversos estudis han abordat la polièdrica relació entre lirisme i relat a la Charrette, creiem que el llenguatge líric de l’obra revela una afinitat particular amb la poètica de Bernart de Ventadorn. Com vaig argumentar en una altra seu, a propòsit de les cançons que el trobador presumptament dedicà a Elionora d’Aquitània, l’ambivalència de la imatge femenina, consubstancial a la fin’amor, assoleix la seva màxima expressió en els versos del trobador llemosí (Simó 2016); i la mateixa connexió amb la Charrette revela l’alt rendiment en la lírica del trobador del motiu del somni amorós, sovint aparellat a la inusitada i sensual corporeïtat que pren el fantasma de la dama quan l’enamorat imagina la penetració en la cambra on la reina es despulla i, com Lancelot, l’adora en una postració idòlatra (BdT 70, 26, vv. 29-35). El motiu del somni amorós, en capçalera de la canso citada BdT 70, 33,11 apareix, com és sabut, lexicalitzat en la forma «s’oblid» i associat a la caiguda a BdT 70, 43, exactament igual que a la Charrette, on «Cil de la charrette panse [...] / Et ses pansers est de tel guise / Que lui meïsme en oblie» vv. 712-715; i aquest panser amorós el fa caure literalment del cavall: «Par force l’estut apoier / Devant a l’arçon de la sele. / Et quant ce vit la dameisele, / Si s’an mervoille et esbaïst, / Qu’ele cuida que il cheïst» vv. 1432-1436. El mateix estilema que utilitza Bernart de Ventadorn en la cèlebre canso per descriure el vol místic de l’alosa, «laisa chazer», apareix a més en una tercera formulació del motiu, quan la reina surt del camp de visió de Lancelot, que l’havia albirada de lluny, i ell «Si se vost jus lessier cheoir» (v. 566). 10. «que de la honte ne li chaut / puis qu’Amors li comande et vialt» vv. 376-377; «por la reïne Guenievre / ne doi mie avoir cuer de lievre / quant por li sui an ceste queste» vv. 1099-1101; «Ne ja enprise ne l’eüst Se por la reïne ne fust» (vv. 3641-3642). 11. A més de les coincidències assenyalades, hi trobem afinitats estilístiques (Charrette: «Come cil cui Amors fet riche / Et puissant, et hardi par tot», vv. 631-632; BdT 70, 33: «que’n cuid’esser rics e sobrers / de fin’amor qu’eu n’ai dos tans» vv. 13-14, ed. Appel) i fins i tot detalls anecdòtics que, descontextualitzats, podrien adaptar-se a la situació de Lancelot (BdT 70, 33: «Per vos me sui del rei partitz» v. 38, ed. Appel). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 142
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
143
Contraposant l’aturada en el camí del Perceval que s’extasia mirant les gotes de sang a la neu al dinamisme de l’“èxtasi eqüestre” de Lancelot, Barbieri configura l’errància d’aquest darrer cap a l’Altre Món on trobarà la reina com un ensonyament (Barbieri 2019: 74). La imatge, molt ben trobada, em sembla que escau també a la dimensió onírica que revesteix la singular queste de Lancelot, configurada com el trànsit per una sèrie d’espais claustrofòbics (la carreta, la cambra de la reina, les de les donzelles que la prefiguren, la tomba del cementiri futur, la presó de Meleagant) que embasta el fil conductor d’una conjoincture definida per la presència obsessiva del fantasma femení i del tema del desig (el llit perillós, vv. 430-590; el llit de la donzella, vv. 932-1250; la violació fingida, vv. 1056-1194; la veneració de la pinta de la reina, vv. 1348-1499; la donzella assetjada pel fill orgullós vv. 1500-1198...). El panser de Lancelot se superposa així a la circularitat d’un itinerari que el conduirà de la carreta-presó, a la que pujarà per Amor («Mes Amors est el cuer anclose / Qui li comande et semont / Que tost an la charrete mont», vv. 372-375), desoint Raó (vv. 365-394), a la cambra-presó de la reina, (vv. 4633-4635), avantsala de la presó de Meleagant, el seu «double maudit» en paraules de Méla, on Chrétien el deixa tancat i abandona la ploma (vv. 6128-6150). El silenci de Chrétien, que deixa inacabada l’obra que continuarà Godefroy de Leigni, sigui aquest real o fictici, ha estat objecte de diverses interpretacions. Ferrante hi veu una rebeŀlió de Chrétien, descontent amb l’argument i més identificat amb «romances written for male patrons or for general audiences» (1985: 119-120). Krueger l’associa al «displacement» de Maria de Xampanya en el marc d’una escriptura que endebades intenta camuflar la marginalitat de les figures femenines, presentades al llarg del relat de forma problemàtica i contradictòria (Krueger 1993: 33-68). Entenem que el punt en què Chrétien calla correspon al final forçós d’un discurs, el de la fin’amor, que exclou el relat i l’essència del qual només pot ser expressada en termes antitètics. El component cíclic del mite estacional que Loomis identifica com a origen de la matèria del roman: el combat etern entre el rei de l’hivern i el rei de l’estiu per la dama blanca-Ginebra (Loomis 1949: 218) es revela així un element significatiu en l’adaptació de la matèria artúrica al llenguatge líric de la fin’amor. En aquesta obra singular, construïda sobre la contradicció i la paradoxa, que fa del millor cavaller del rei el gran traïdor al rei, internament i cíclica escindit entre raó i amor, vergonya i honor; on la dilació del desig va sistemàticament aparellada a la dilació d’un combat que sembla no tenir fi (vv. 3475-3937, vv. 49915027) i que alimenta l’escriptura, viva mentre el desig i el combat són vius, Chrétien, romancier i trouvère, no transcriu una historia contada per la comtessa, ans, per amor a la comtessa, transfigura en roman «la force désordonnée de la langue voulant dire l’amour» (Roubaud: 1986: 279). L’impasse a què condueix la narració de Chrétien no ha d’entendre’s en funció de cap relació “personal” amb la comtessa, ni vindria determinat pel desinterès, sinó imposat per l’escriptura que busca la mise en récit de la lírica cortesa. L’eclipsi de la comtessa és exigit per la pròpia poètica de la fin’amor, on «la dame est rarement définie et, s’éclipsant entre présence retenue et absence, elle est simplement un destinataire imaginaire, prétexte de l’incantation» (Kristeva: 1983, 354). Creiem que reforça aquesta lectura la distorsió paròdica a què sotmet Renaut de Bâgé, a Li Biaus Desconeüs (c. 1190), la imatge ambivalent de l’estimada imaginària que alimenta l’escriptura lírica de Le Chevalier de la Charrette. Com és sabut, l’obra que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 143
20/12/22 8:28
144
Meritxell Simó
l’autor dedica a l’estimada parafrasejant els versos de Chrétien,12 relata la queste del cavaller Guinglain, cridat a superar l’aventura del petó terrible, consistent en desfer l’encanteri de la Cité Gaste que manté la princesa Blondé Esmerée sota l’aparença d’una serp aterridora. Tanmateix, el camí de l’aventura tradicionalment rectilini és veu alterat per la desviació del cavaller a un espai perifèric, l’Isle d’or, on gaudirà de l’amor d’una fada: la Pucele as Blances Mains. En dues ocasions Guinglain s’allunya de la senda recta per trobar la Pucele i, tot i que contrau matrimoni amb la princesa, a l’epíleg (vv. 6248-6266) Renaut ofereix a la dama per a la qual escriu el roman la possibilitat que el cavaller torni al costat de la fada a canvi d’un somriure: «Mais por un biau sanblant mostrar / Vos feroit Guinglain Retrover / S’amie, que il a perdue» (vv. 6255-6257). La bipolaritat del roman, que bascula al voltant de dues dones i dos espais narratius, i que fins i tot juxtaposa al relat en octosíŀlabs versos lírics del mateix Renaut, com Chrétien, trouvère i romancier, s’ha interpretat sovint, amb diferents matisos, en funció de la potencial construcció d’un sentit (Boiron-Payen 1970; Lods 1979; Guerreau 1982; Boutet 2013). S’oposaria així el camí de l’aventura cavalleresca, associat a la conquesta de Blondé Esmerée, simbòlicament saldada amb la recuperació del nom del pare del cavaller, que se’ns presenta anònim a l’inici del roman i la inserció en l’espai artúric; a l’univers de la fin’amor associat al món de la fada sobre el qual planeja l’ombra incestuosa, el risc de tornar a la niciesa de Perceval presoner de la mare (Méla 1984: 51; Perret 1996: 105). Tanmateix també és possible llegir aquesta bipolaritat com una lúdica deconstrucció de la conjoincture de la Charrette, que explicita allò que a Chrétien roman amalgamat: en el cas que ens ocupa, l’osciŀlació entre dues dones traduiria la dialèctica de la contradicció i la natura fantasmàtica que, com hem vist, regeixen l’experiència amorosa de Lancelot. La inadequació d’una lectura basada en la identificació de la fin’amor amb l’espai de la fada en oposició a Blonde Esmerée és palesa en la utilització de l’expressió amor fine referida a Blonde Esmerée: «Et a ma dame la roïne, / Qui vos ainme molt d’amor fine.» (vv. 3591-2). I també en passatges com el següent, on una velada aŀlusió a Bernart de Ventadorn marca l’inici del camí que durà a la conquesta de la princesa, quan desperta el cavaller el cant d’un rossinyol que acaba confonent-se amb el crit d’una donzella: Descouneüs se dormoit Sor l’erbe fresce, u il gisoit; Dalés lui gist la damoissele, Deseur son braç gist la pucele; Li uns dalés l’autre dormoit, Li lousignols sor els cantoit. Quant li chevaliers s’esvilla, Sor la fresce herbe s’acota; En la forest oï un brait 12. «Cele qui m’a en sa baillie, / Cui ja d’amors sans trecerie / M’a doné sens de cançon faire, / Por li veul un roumant estraire / D’un molt biel conte d’aventure. / Por celi c’aim outre mesure / Vos vel l’istoire comencier» (vv. 1-7). Citem a partir de l’edició de P. Williams (Renaut de Beaujeu 1929). Per a la presència de Chrétien als versos de Li Biaus Desconeüs vegeu Punzi (2013). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 144
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
145
Lonc a quatre arcies de trait. Molt est doce la vois qui crie; (vv. 623-633)
Detectem en els octosíŀlabs citats l’aŀlusió creuada a dues composicions de Bernart de Ventadorn, la ja esmentada BdT 70, 33, i BdT 70, 39, on el sintagma l’erba fresca apareix en posició d’obertura: Can l’erba fresch’e·lh folha par e la flors boton’el verjan, e·l rossinhols autet e clar leva sa votz e mou so chan... (vv. 1-4, ed. Appel).
Es tracta no només d’una de les cançons de Bernart de Ventadorn que millor plasma l’absència de la dama com a condició del desig (Lampitt 2018: 128), sinó d’una cançó on trobem reunits dos motius centrals a Li Biaus Desconeüs, l’encantament i el somni, imatges, ambdues, que materialitzen la manca, allò que no hi és (Bonansea 2011: 39): S’eu saubes la gen enchantar, Mei enemic foran efan, Que ja us no saubra triar Ni dir re que.ns tornes a dan. Adoncs sai eu que vira la gensor E sos bels olhs e sa frescha color, E baizera.lh la bocha en totz sens, Si que d’un mes i paregra lo sens. vv. 33-40 Be la volgra sola trobar, Que dormis, o.n fezes semblan, Per qu’e.lh embles un doutz baizar, Pus no valh tan qu’eu lo.lh deman. Per Deu, domna, pauc esplecham d’amor! Vai s’en lo tems, e perdem lo melhor Parlar degram ab cubertz entresens, E, pus no.ns val arditz,valgues nos gens. vv. 41-48 (ed. Appel)
És en la fantasia, en l’encanteri, on el trobador voldria veure la dama, pura ombra muda i silenciada («dormida»), i besar-li la boca violentament («Si que d’un mes i paregra lo sens»). Al roman, Guinglain besa Blonde Esmerée en el context d’un encanteri i cau en un son profund (vv. 3254-3261); també besa la fada en el marc d’un episodi de contorns onírics, el de les visions nocturnes (vv. 4543-4929), i és sens dubte rellevant que aquest episodi hagi estat identificat com a reescriptura paròdica del camí que durà Lancelot a la cambra de la reina a Le Chevalier de la Charrette (Schwartz 2002).13 13. La prova que ha d’afrontar Guinglain al castell de la Pucele, i que consisteix a no abandonar el llit, parodia, com ha mostrat Schwartz (2002), l’episodi del llit perillós de la Charrette i les proves de l’aixecament de la tomba i el pont de l’espasa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 145
20/12/22 8:28
146
Meritxell Simó
La dimensió imaginària iguala Blondé Esmeré i la fada revelant-les dos avatars de la mateixa estimada absent per a la qual escriu Renaut. Com en la lírica trobadoresca, la manca és la condició de l’escriptura. Impossible també aquí el happy ending de la narrativa clàssica, encara menys a falta d’un clerc que prengui el relleu al trouvère i tanqui el relat. La suspensió abrupta de l’escriptura de Chrétien a la Charrette només pot ser reemplaçada per una osciŀlació rudeliana entre ça et la; un moviment de vaivé cíclic que, potser declinat aquí en clau còmica, esdevé paròdia del pensament circular de Lancelot tancat en la presó de Meleagant.
L’AUTORITAT MORAL DE MARIA DE PONTHIEU: ÈTICA I ESTÈTICA DEL ROMAN DE LA VIOLETTE El Roman de la Violette (a partir d’ara RV) va dedicat a la comtessa Maria de Ponthieu (1225-1251). Filla única de Guillem II, comte de Ponthieu, Maria havia d’heretar el comtat a la mort del pare, esdevinguda el 1221. El comtat, però, li va ser confiscat per l’oncle Felip August com a represàlia davant el posicionament polític del marit, Simó de Dammartin, que, seguint el seu germà Renaud, va lluitar a Bouvines al costat dels anglesos i de la coalició flamenca. Maria va maldar per recuperar les seves possessions fins que el 1225 Lluís VIII li va restituir el comtat; més tard, Lluís IX concediria la tornada de l’exili del marit, entre 1230 o 1231. El RV fa referència explícita a aquesta situació (vv. 6638-48) aclarint que la comtessa, gràcies a «sa fois et sa loiautés», havia recuperat la «terre et yreté» que «souventes fois» va haver de reclamar. Aquesta afirmació, unida a l’aŀlusió en un moment donat (v. 3208) a la cort de la «dame de Pontiu», ha permès fixar la composició del roman entre 1225 i 1230, és a dir, després de la restitució del feu, però abans de la tornada del marit de la comtessa (Gerbert de Montreuil 1928: lv-lxxiii; Baldwin 2000: 58-67). Al pròleg del RV, Gerbert de Montreuil elogia la comtessa, destinatària del roman (vv. 50-61), i, com ja havia fet Chrétien, només que jugant ara amb la interferència de registres a què dona lloc la presència de cançons inserides al roman (vv. 31-43), adopta la personalitat del trouvère que compon per a «la plus fine» (v. 48) a la qual consagra el seu «serviche» (v. 63).14 L’obra, inscrita en el cycle de la gageure (Paris 1903), narra com el cavaller Gerart de Nevers, en el curs de una festa cortesana, es vanta de l’amor de la seva amiga Euriaut fins al punt de comprometre les seves terres en una juguesca, que perd, quan, després, dona crèdit a la calúmnia de Lisiart, un cortesà envejós que assegura haver-la seduïda. Penedit massa tard, i ignorant el parador d’Euriaut, que ha abandonat al bosc, Gerart es llença a buscar-la a través d’una accidentada queste. El retrobament i l’esperat matrimoni segella el final feliç. Gerbert de Montreuil adapta el roman líric (Carmona 1988) que ha14. Per al pròleg vegeu a Simó (1999: 130 i ss). Cito l’edició de Buffum (Gerbert de Montreuil 1928). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 146
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
147
via inaugurat Jean Renart pocs anys abans inserint cançons conegudes al seu Roman de la Rose (en endavant RR) al model estructural de la queste per definir l’itinerari ètic i sentimental del protagonista, les etapes del qual van indicant les cançons trobadoresques que, a manera de monòleg líric, interpreta. La identificació entre la comtessa i Euriaut, notòria pel retrat tòpic que comparteixen i pel tema de la pèrdua de la terra, nucli de la trama argumental, és suggerida pel propi autor, que, reprenent l’elogi de la mecenes al final de l’obra, relaciona les qualitats morals que li han permès recuperar el feu amb les de la virtuosa Euriaut, que també han tingut recompensa en el final feliç (vv. 6638-6648). Partint d’aquesta intencionada identificació entre mecenes i protagonista, i de l’estudi de la documentació conservada sobre la confiscació i posterior restitució del comtat, K. Doyle ha cridat l’atenció sobre la diferent imatge de la comtessa que construeixen les fonts històriques i les literàries. Mentre que els documents històrics, tot i atorgar-li una posició subordinada amb relació a l’autoritat capeta, apunten al paper actiu de la comtessa i li reconeixen el dret a tenir el feu i llegar-lo; al RV assistim, segons l’autora, a l’eclipsi de la figura femenina, ja que és l’home qui perd i recupera el feu. Doyle fa notar a més que, mentre que el contracte amb Lluís VIII reconeix la traïció del marit de Maria i el dret del rei a prendre-li el feu; el RV “desafia” aquesta percepció fent de Gerart, transsumpte de Simó de Dammartin en tant que parella de la protagonista, un cavaller moralment impecable defensor de donzelles i desvalguts desposseït injustament de la terra per l’engany d’un comte malvat (Doyle 2004). Lluny d’aquesta interpretació, entenem que en cap moment el RV pinta el protagonista, alter ego de Simó de Dammartin, com a víctima innocent d’un malvat. El cavaller no manté intactes des del primer vers a l’últim les virtuts corteses, ans les anirà adquirint al llarg d’una dolorosa i alliçonadora questa; tampoc Eriaut ocupa al roman una posició marginal o marginada, si pensem no tant en nombre de versos com en la funció modèlica que desenvolupa en l’itinerari de Gerart, des de l’error inicial fins a la rectitud moral.15 El que ens interessa aquí és mostrar com aquest procés, perceptible també a través d’altres aspectes de l’obra, s’expressa metafòricament a través del discurs líric. La fin’amor és presentada al RV com un codi ètic en referència al qual emergeixen nítidament, d’una banda, no només la innocència sinó també l’autoritat moral de la dona; de l’altra, l’error del cavaller. En aquest sentit, la conducta de Gerart dista de ser exemplar. La desqualificació moral del personatge és manifesta a través de l’ús de la lírica cortesana, de les peces que canta i de la glossa que en fa pronunciant un discurs que, farcit d’aŀlusions intertextuals al debat líric de trobadors clàssics i trouvères contemporanis, serà l’autèntic detonant del conflicte. Gerart entra en escena al bell mig d’una festa cortesana. El cavaller, centre d’atracció pel seu talent musical, canta, no pas per amor sinó per complaure l’audiència. A petició d’una dama interpreta una cançó i dos refrains (vv. 191-198), en els quals es vanta públicament de l’amor que li professa Euriaut, actitud que desvetllarà l’enveja del traïdor Lisiart, 15. M’apresso a aclarir que el paper modèlic atribuït a Euriaut no contradiu el caràcter misogin inherent al discurs sobre la virginitat dels romans de la gageure ni la passivitat de l’heroïna en una obra que celebra els valors cavallerescos encarnats en Gerart. Aquest darrer tret, tot i que no tant la ideologia de fons, fa que l’obra de Gerbert de Montreuil contrasti amb el RR de Jean Renart, en què s’inspira, i, en general, amb el paper actiu que assumeixen les dones en la tradició del roman idíŀlic. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 147
20/12/22 8:28
148
Meritxell Simó
que el voldrà alliçonar robant-li l’amiga i la terra. El gab de Gerart no es limita als refrains; el continua un parlament en el qual se’n riu dels que estimen sense tenir garantida la recompensa, la situació dels quals equipara a la d’una nau a la deriva o a la del qui sembra en terra erma (vv. 210-227). Com ja vam fer notar (Simó 2018), trobem les mateixes imatges, la llavor que cau a la roca i el vaixell, per expressar la mateixa tesi misògina en una cançó del trouvère contemporani Simon d’Authie (R 655): Folz est qui a escïent veut sor gravele semer, et cil pluz qui entreprent volage feme a amer on n’i put raison trover: tost aime et tost se repent, et tost fet celui dolent qui pluz s’ i cuide fïer. Vaillanz hom, quant a li tent, fet trop a desaamer; car c’ est cil qui sanz bon vent s’ espaint en le haute mer [...] R 655 (ed. Tischler 1997, V, 389,1)
Un esquema de la rima anàleg (7ababbaab / 8 ab’ab’b’aab) i les mateixes imatges (l’amor com a llavor que la dama fa germinar) i els mateixos conceptes en rima («semence», «repence», «consence») que utilitza Simon, però en un context de signe contrari, en oberta polèmica, apareixen en una cançó de Rufin de Corbie (R 1033). La crítica misògina de Simon troba el contrapunt en l’elogi de les virtuts de la dama, llavor de tot bé i únic motor del cant, i en la defensa del servei infructuós: M’ame et mon cors doins a celi dont ma chanson muet et comence; bien doit certes venir de li, car ele est de toz biens semence. Si ne qyuer ha que m’en repence Por mal ou je n’ai pas failli Car fine amors m’a assailli S’en li ne truis autre consence [...] R 1033 (ed. Spanke 1943)16
D’altra banda, cal recordar que la imatge clàssica del vaixell a la deriva identificada amb el turment amorós que Gerart, reproduint en la ficció l’actitud de Simon d’Authie, rebutja contundentment, havia ja estat usada a contrario en termes positius per Gace Brulé (R 687), el Châtelain de Coucy (R 790) i Bernart de Ventadorn (BdT 70, 44), els tres trobadors més citats al roman. Es dona el cas que els tres havien polemitzat amb la tesi misògina for16. Els versos restants de les cançons de Simon i de Rufin no només evoquen, per coincidència i contrast, el sentiment expressat al monòleg de Gerart; també anticipen episodis posteriors del roman corresponents respectivament a la crisi i a la resolució del conflicte. Vegeu al respecte Simó (2018). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 148
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
149
mulada a la mala canso de Gilles de Viés-Maisons (R 40), que, com Gerart al roman, s’havia desmarcat del codi cortès, rebutjant el patiment i desvinculant el cant de l’amor. En el treball citat vam analitzar amb més detall la connexió que mantenen al RV l’aŀlusió al debat entre Simon d’Authie i Rufin de Corbie, contemporanis de Gerbert de Montreuil, i l’aŀlusió, igualment velada, a aquest altre debat clàssic, que, articulat al voltant de la mala canso de Gilles de Viés-Maisons R 40, va involucrar els tres trobadors esmentats.17 Reforça l’analogia entre aquests debats poètics i l’univers de ficció creat per Gerbert de Montreuil el fet que Gilles va compondre una segona cançó (R 1252), la cèlebre cançó cum auctoritates, en què, rectificant la seva postura inicial, com farà Gerart al final del RV, es ressituava dins del codi cortès. La singular configuració d’aquesta composició, en què Gilles tanca cada estrofa amb l’incipit d’una de les cançons que havien replicat la seva mala canso, convida a caracteritzar aquest canvi d’actitud com a resultat d’haver après la lliçó continguda en les cançons d’altri que cita.18 Així, no és agosarat veure la cançó amb cites líriques R 1252 com una mise en abyme del RV; no només en el pla formal, en tant que artefacte, sinó també en el pla conceptual, ja que Gilles atorga als trobadors la funció d’auctoritas, mestres de vida i de poètica, que per primera vegada, de la mà de Gerbert de Montreuil, s’introdueix al roman amb insercions líriques en francès. En el context d’aquest debat poètic al qual apeŀlen els primers versos del roman a través de subtils aŀlusions, s’entén la rellevància de la cobla de BdT 70, 1 (vv. 25-32), que interpreta Euriaut en la seva primera aparició i que, com a contrapunt al discurs misogin de Gerart, inicia la pars construens enunciant el codi cortès que haurà d’interioritzar l’heroi. A la imatge de Gerart, jactanciós, indiscret i descortès, es contraposa la d’Euriaut, que canta no en un context festiu sinó, sola i recolzada a la finestra, com a espontània exteriorització del record de l’enamorat que li desperta el refilar dels ocells. La interpretació d’una cançó trobadoresca per part d’una dona revesteix un caràcter excepcional en el roman amb insercions líriques19 que accentua el fet que el cant sigui, com en el cas de Gerart, la carta de presentació del personatge. El contingut de la cançó, de la qual el roman reprodueix la quarta cobla, ressalta la dimensió modèlica de la protagonista en un volgut contrast amb l’actitud de l’heroi: Il n’est anuis ne faillemens Ne vilonnie che m’est vis Fors d’omme ki se fait devins D’autrui amour ne connissans 17. Van respondre la cançó, entre 1180-1185, Gace Brulé R 42, i el Châtelain de Coucy R 15, reprenent aquest darrer amb La douce voiz du louseignol sauvage el célebre íncipit de Bernart deVentadorn: La doussa votz ai auzida BedT 70, 23. 18. Se per mon chant me deüsse aligier / de l’ire grant ke j’ai en mon couraige / mestier m’avroit, car a moi leecier / ne mi valt riens, ne ne mi rasuaige / fuelle ne flors, chans d’oixiaus per boscaige; / plux seux iriés quant plux oi coentoier / la douce voix dou roisignor savaige (Châtelain de Coucy R 15) // Dame, bien voi moi covient foloier: / por vostre amor ai enpris grant folaige; / s’ait fait Amors ke m’ait fait adrescier / mon cuer si halt et mis en teile raige / s’en crien formant que n’i aie damaige, ke j’ai oï conteir et tesmoignier: / trop m’ai greveit force de signoraige (Gace Brulé R 42) R 1252 (Dygvve 1942) 19. Únicament Lïenor canta uns versos de Daude de Pradas al RR (vv. 4679-4693). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 149
20/12/22 8:28
150
Meritxell Simó
Envïeus que vous en avanche De moi faire anui ne pesanche Chascuns se velt de son mestier garir Moi confondés et vous n’en voi joïr (vv. 320-331)
Més enllà de la fàcil adequació a la situació narrativa dels versos citats, que evoquen la infructuosa temptativa de l’envejós Lisiart d’obtenir el favor d’Euriaut, la tria de BdT 70, 120 obeeix, al meu parer, al paper central que excepcionalment hi desenvolupa la dama. Recordem que, mentre que les quatre primeres cobles de la composició es dediquen a censurar l’actitud d’aquell que com Gerart al roman traeix el precepte del celar, la resta de versos els ocupa íntegrament l’elogi de la bellesa física i moral de la dama, del seu recel davant els lauzengiers i del magisteri que exerceix sobre l’amant aquella de la qual emana tot «ensenhamen». En la cinquena cobla, la «dobtansa» que fa de l’enamorat un fin amant troba el seu correlat en l’«ardimens» de la dama, qualitat de la qual depenen el seu valor i noblesa. El protagonisme de la dama es perllonga a través de l’elogi físic i moral de les cobles sexta i sèptima del qual es fan ressò les dues tor nades (la segona, només documentada a C). Cal fer notar el caràcter didàctic de BdT 70, 1, on l’amor no només és una força que governa i subjuga l’enamorat, sinó també un patró de conducta en l’espai social de la cort: de la dama s’espera que instrueixi l’enamorat en la cortesia amb el seu «ensenhamen» (v. 52) i que li atorgui el «joi» fent oïdes sordes als lauzengiers (vv. 33-40); del fin amant, que se’n mostri digne actuant amb discreció (vv. 47-49). La funció modèlica d’Euriaut, a la qual apunten intertextualment els versos de BdT 70, 1, troba el seu correlat narratiu en l’episodi següent (vv. 433-691), on la donzella rebutja amb contundència l’intent de seducció de Lisiart i ho fa apeŀlant a l’autoritat del discurs líric, amb les següents paraules que introdueixen, en aquesta ocasió, una cançó de dona del trouvère Moniot d’Arras (R 796, 810):21 Oïr porrés apertement, Comment je vous escondirai En un vier que je vous dirai, C’aparmain porrés escouter: Amors mi font renvoisier et canter [...] (vv. 429-433)
La importància concedida a la dama en BdT 70, 1 és sens dubte el que va determinar la seva inclusió al roman en una posició estratègica, al servei de la caracterització de l’heroïna. La pertinença de la cançó, que destaca la rectitud moral d’Euriaut, mirall de les virtuts de Maria de Ponthieu que vol lloar Gerbert de Montreuil, no va ser, però, clarament percebuda. N’és prova el fet que tres dels quatre manuscrits que han conservat el RV l’han suprimit o l’han reemplaçat per una chanson de femme,22 segurament amb la 20. Per a la fortuna de la canso com a cita lírica vegeu Simó (2020). 21. Per a la relació de Moniot d’Arras amb Renaut de Dammartin vegeu Ramos (2005: 419-425). 22. Només conserva la cançó A (BnF fr. 1553); B (BnF fr. 1374) la substitueix pel que sembla ser la versió afrancesada d’una composició anònima occitana BedT 461, 103a, que D (Pierpont Morgan Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 150
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
151
intenció d’esmenar la presumpta inadequació en el roman entre el gènere del subjecte de l’enunciació i el del subjecte de l’enunciat líric. La imatge contrastada de Gerart i Euriaut des dels primers versos no només dona sentit a la questa del cavaller, dolorosa penitència que legitima el dret a reconquerir allò perdut; també assenyala, com acabem de veure, a la funció de guia i referent de la protagonista en aquest camí.23 No ens sembla, doncs, ajustat parlar d’un eclipsi de la figura femenina; en tot cas, podria dir-se que el paper actiu efectivament recau sobre el cavaller, cosa d’altra banda gens estranya, ja que, en el moment històric en què Maria reclamava el retorn de Simó, el focus d’interès havia de recaure sobre el procés de rehabilitació i perdó del cavaller després de la dura i alliçonadora penitència de l’exili.24 Aquest rerefons històric condiciona sens dubte la imatge que Gerbert construeix de la comtessa a través de la sacrificada Euriaut, víctima, innocent i maltractada, d’un afer entre homes; i de l’heroi que haurà de purgar la falta. Si bé en el moment en què la fin’amor “entra en crisi” per esdevenir un codi de conducta coincideix amb el moment en què la dama absent s’encarna per assumir l’autoritat que li atorga el discurs, en el cas d’Euriaut l’autoritat moral de la dona no és tradueix en una posició de poder amb relació a l’enamorat; ans al contrari, en les antípodes d’una belle dame sans merci, la virtut d’Euriaut rau en la seva paciència i abnegació. Malgrat la retòrica cortesa, la trama del roman hibrida materials diversos (l’univers líric de la chanson de toile, el motiu melusinià de la donzella espiada al bany, la literatura hagiogràfica, etc.) per construir una imatge femenina que certament escau a l’adaptació de la fin’amor a la moral eclesiàstica del roman d’oïl (particularment del roman idíŀlic, en l’estela del qual hem d’ubicar l’obra); però que, al nostre parer, acusa sobretot les circumstàncies històriques que en van envoltar la composició.
LA CAMBRA DE MARIA DE BRABANT I BLANCA DE FRANÇA: «DONNE CH’AVETE INTELLETTO D’AMORE» Ens traslladem finalment de les corts feudals a una cort reial per abordar Cléomadès d’Adenet li Roi i Meliacin de Girart d’Amiens, dues obres en la gestació de les quals dues dones ocupen un lloc central: la reina Maria de Brabant (1254-1322), esposa de Felip III l’Ardit; i la seva cunyada Blanca de França (1252-1320), filla de Lluís IX i vídua Library M 36) reprodueix en francès i de la qual C (Biblioteca Nacional de Sant Petersburg, Q. v. fr. XIV 3) ofereix una versió bastant allunyada. 23. Fins i tot in absentia d’Euriaut l’autoritat moral de la donzella es transferida a personatges secundaris com la jove Marote, alter ego de la protagonista, que exerceix una funció mediadora interpretant una cançó i alliçonant un Gerart errant i perdut en els preceptes de la cortesia (vv. 22732454). 24. Gerbert de Montreuil manifesta a més a més l’adhesió a la monarquia capeta barrejant personatges històrics i de ficció, especialment amb motiu del torneig de Montargis, on al costat de l’heroi se celebra com a campió l’històric Amaury de Montfort, i amb ells combaten nobles històricament documentats que van romandre fidels al rei de França. Vegeu Baldwin (2000). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 151
20/12/22 8:28
152
Meritxell Simó
de l’infant castellà Ferran de la Cerda. Les dues obres, inspirades en la mateixa font oriental (Houdebert 2019: 37-59), narren les proeses del fill d’un rei pagà (Cléomadès / Meliacin) que, cavalcant un singular engin en forma de cavall de fusta volador, arriba a un castell on troba una princesa (Clarmondine / Celinde) tancada pel seu pare en una habitació que custodia un gegant. La desperta amb un petó i s’enamoren. L’heroi se l’enduu al seu país i quan es disposava a casar-s’hi la donzella es raptada per un vilà. Després d’una dolorosa separació, es retroben i clou el roman la celebració de les noces i la coronació de l’heroi. Meliacin i Cléomadès apareixen entre 1280 i 1285 en l’entorn reial de Maria de Brabant. Filla i germana de trouvères, organitzadora de justes i fastuosos espectacles, Maria de Brabant havia convertit la cort reial francesa en un dels centres culturals més brillants del moment. Després d’una època marcada pels austers interessos clericals de Lluís IX, la seva arribada a París i l’acció de la xarxa de dones nobles que va impulsar van suposar un canvi radical en la política de mecenatge i en el cerimonial de cort (Chapman 2019). Molt propera en els afectes de la reina i estreta coŀlaboradora en aquesta tasca, fou Blanca de França (1252-1320), que havia tornat a França després de la mort del seu marit en 1275 i d’una llarga estada en un altre gran espai cultural com fou la cort d’Alfons X de Castella. Adenet presenta com a comitents del roman les dues dames, el nom de les quals desvetlla en acròstics a l’epíleg (vv. 18529-18586);25 Girart, per la seva banda, discrimina entre el comitent, un «chevalier» (v. 48), que ha estat identificat amb Gauchier V de Châtillon (Saly 1981); i una dama «d’onnorance» (vv. 21-22), «fille de puissant roy» (vv. 32-33), dipositària de la història, sens dubte Blanca de França. Aquestes identificacions i la localització de l’origen d’ambdós romans en un relat oral de Blanca de França, que hauria conegut la història a la cort castellana, han estat en part possibles gràcies al programa iconogràfic dels manuscrits que contenen els romans, concebut pel mateix cercle al qual hem d’atribuir l’encàrrec literari (Rouse 2000: 99-114; Houdebert 2014). Molt comentada ha estat la miniatura inaugural del ms. 3142 de la Biblioteca de l’Arsenal, que obre el recull de les obres completes d’Adenet encapçalat per Cléomadès, al qual segueix una misceŀlània de textos literaris i didàctics en llengua vulgar.26 La miniatura, que reproduïm més endavant, representa probablement la narració de la història del cavall volador per part de Blanca de França, una activitat íntima en la qual intervenen: la reina que, en posició preeminent, escolta ajaguda al llit; Blanca, asseguda als seus peus; i una selecta audiència integrada per Adenet, retratat amb la seva viola, i un personatge que Houdebert identifica amb el germà de la reina Godofreu de Bravant (2014) i Chapman, seguint Henry (1951-1956: 559-567), amb Joan II de Bravant, nebot de Maria (2019: 35). Les miniatures de Meliacin, que representen l’adveniment al tron de Felip IV, ens resulten igualment interessants per l’entorn femení que envolta el monarca (Houdebert 2019: 90-95) i pel paper que hi té Blanca de França, que, amb notòria familiaritat, consola el rei afligit per la mort del pare (Houdebert 2019: 386). 25. Al final del roman Adenet elogia el duc Henri III de Brabant, al qual agraeix la seva formació com a ministril (vv. 18587-18654) També esmenta els fills d’Enric, Jean i Godefroy, Gui de Dampierre i envia l’obra a Robert, comte d’Artois (vv. 18587-18697 ). Usem l’edició d’A. Henry (1971). 26. Sobre el manuscrit vegeu Azzam i Collet (2001). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 152
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
153
Hom ha atribuït a la influència de Maria i de Blanca la importància que aquestes dues obres, consagrades a glorificació de la monarquia francesa,27 atorguen en concret a les dones de la família reial. A la similitud entre els elogis dedicats a les mecenes i els dedicats a les princeses de sengles romans (Ferrante 1997: 134), cal afegir l’important paper que en la ficció desenvolupen les dones del llinatge regi organitzant matrimonis o com a conselleres en afers tan privats com d’estat (Houdebert 2019: 385). Aquest aspecte és subratllat en l’obra d’Adenet, molt atent també a la dimensió política i propagandística de les cerimònies fastuoses i les diversions cortesanes de l’entorn reial (Colliot 1990). En aquest context, la nostra intenció és veure quines informacions addicionals podem obtenir a partir de l’estudi de la representació de les dones amb relació a tot allò que té a veure amb la lírica cortesana, molt especialment, com a intèrprets, destinatàries i/o audiència de les insercions líriques presents tant a Cléomadès com a Meliacin. Les insercions líriques de les dues obres són molt diverses tant quantitativament com qualitativa. Meliacin incorpora majoritàriament textos coneguts, i privilegia el motet i la cançó d’acord amb una concepció del cant com a monòleg líric que serveix sobretot per compassar les vivències sentimentals de l’heroi, intèrpret de 18 de les 29 peces.28 Adenet le Roi introdueix 7 rondeaux, no documentats enlloc més, concentrats en dos moments en què els personatges canten de joia en un context de celebració. El tres primers rondeaux els canta Clarmondine en arribar al país de Cléomadès, mentre espera sola en un jardí l’arribada de la comitiva reial (vv. 5497-5504, 5513-5520, 5533-5540). Els quatre següents els canten els integrants de la comitiva que li va a l’encontre: tres, les germanes de Cléomadès (vv. 5831-5838, 5849-5856, 5875-5882) i el darrer, l’heroi (vv. 59155922). En un entorn com el de Maria de Brabant, cal tenir ben present la dimensió de refinat espectacle que conferia la música a la previsible perfomance (íntegra o parcial) d’aquests romans. L’ús mundà de la música com una forma d’expressar i afirmar el poder de la reialesa, que ben iŀlustren notícies de cronistes com Guillaume de Nangis (Spi27. Els dos romans, que narren l’aventura d’un jove cridat a esdevenir un poderós monarca, es clouen amb una autèntica apoteosi nupcial, amb les noces dels protagonistes, les de les princeses i altres personatges secundaris. Més enllà de referències a les virtuts del bon sobirà o a la dimensió política del matrimoni i dels cerimonials de la vida cortesana, hom hi detecta connexions amb circumstàncies concretes que van patir Maria i Blanca en dates pròximes a les de la redacció dels romans. Així, les digressions d’Adenet sobre la necessitat d’allunyar els homes de baix llinatge del llocs de poder són segurament relacionables amb el conflicte entre la reina i Pierre de la Brosse, camarlenc i favorit de Felip III, que la va acusar d’enverinar l’hereu al tro (com recorda Dante a Purgatori VI 23); de la mateixa manera, l’ambientació castellana de l’acció és indeslligable de la crisi dinàstica a la qual va donar lloc la mort de l’Infant Ferran de la Cerda, marit de Blanca. Recordem que, en contra dels sostenidors de l’infant Sancho, Felip III va defensar els drets dels fills de Blanca, que va haver de refugiar-se a la cort francesa. En el cas de Meliacin, A. Saly ha relacionat un personatge, el duc de Galícia, nebot del rei d’Acre, i l’històric Joan II de Brienne d’Acre, protector de Blanca i probablement membre de l’entorn de lectura de l’obra. Per a possibles analogies entre l’argument i la conflictiva successió a la corona castellana vegeu Saly (1981). Per a la representació de la monarquia en Cléomadès i Meliacin Houdebert (2019: 365-387). 28. L’obra inclou 21 fragments de cançons, 5 motets, dos rondeaux i un refrain; i una cançó sencera, probablement obra de Girart, i atribuïda en la ficció a un personatge secundari. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 153
20/12/22 8:28
154
Meritxell Simó
egel 1978: 89-92), troba un clar reflex en ambdues obres. Fins i tot, en el cas de Cléomadès, el menor nombre d’insercions líriques podria quedar compensat per la profusió d’aŀlusions a instruments i actuacions musicals (Henry 1971, vol. II, p. 693-726). És més que probable que la consigna d’intercalar cançons, malgrat la diferent concreció que li donen un i altre autor, formés part de l’encàrrec que van rebre. En són prova les declaracions del mateix Adenet, a propòsit de la tercera cançó que canta Clarmondine: «La tierce (cançó) n’ai pas oubliee / D’ainsi qu’ele me fu moustree / Des dames par cui sai se conte...», vv. 5525-5527; i el fet que ambdues obres introdueixin un rondeau de contingut similar en un context narratiu idèntic, coincidència que fa pensar que la peça devia formar part del relat de Blanca, al nostre parer, probablement interpretada per la dama. Em refereixo a una de les cançons que canta la protagonista mentre espera, i que escoltarà el malvat vilain, que aprofita la soledat de la donzella per raptar-la: Cléomadès
Meliacin
Dieus ! trop demeure mes amis ! Tant m’est que le revoie, li biaus, li courtois, li jolis Dieus ! trop demeure mes amis ! Puisk’en lui sont tout bien assis, pourquoi ne l’ameroie ? Dieus ! trop demeure mes amis ! Tart m’est que le revoie. (vv. 5497-5504)
Dieus ! trop demeure ! quant vendra ? Sa demouree m’occirra. Bon jour ait hui pour qui le dis. Diex ! trop demeure mes amis ! Mais il est et gais et jolis, s’avrai s’amour quant li plaira Diex ! trop demeure ! quant vendra ? Sa demouree m’occirra. (vv. 4722-4729)
A. Berthelot ha destacat la distància entre la tècnica de Jean Renart i la d’Adenet, que seria autor dels textos lírics i que fins i tot arriba a introduir el nom de la protagonista en un dels rondeaux (Berthelot 1991: 370-373). Deixant de banda que hi ha qui atribueix l’autoria d’algunes de les peces líriques del RR al mateix Jean Renart (Mazzoni 1998) i que aquest, en alguna ocasió, també juga amb el nom de l’intèrpret ficcional per adaptar les cançons al context (Simó 1999: 69-70), cal tenir present que la diferència entre compondre una cançó nova i adaptar un text preexistent és molt làbil en el cas d’una matèria mouvante com la de les cançons de dansa (Huot 1987: 108). És més, un joc cortesà que documenten els romans amb insercions líriques consisteix a improvisar rondeaux a partir d’un refrain conegut, o adaptar-los al context situacional (Simó 1999: 17-19). L’expressió «chansonete nouvele», referida a la cançó de Cleomadès, pot llegir-se així en aŀlusió a aquesta pràctica de la improvisació en un context festiu.29 29. El pare demana a Cleomadés que canti un rondeau al que la comitiva respondrà (vv. 5909-10). El joc consisteix precisament en la capacitat de Cléomadès d’improvisar la part del solista desenvolupant i adaptant a la situació el refrain (en cursiva) que tots interpreten coralment: On doit bien aler liement / Encontre tel pucele / Com est Clarmondine au cors gent, / On doit bien aler liement, / Qu’el monde, tant com il s’estent, / N’a meillur ne plus bele. / On doit bien aler liement / Encontre tel pucele (vv. 59155922). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 154
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
155
En el cas de Cléomadès, A. Berthelot també ha contestat fermament l’adequació de les cançons al context: ni el punt del relat en què s’introdueixen, ni el fet que Clarmondine canti tres cançons tindrien cap justificació; igualment «déconcertantes» resultarien les cançons de les germanes de Cléomadès, per la inadequació tant a la situació sentimental de les intèrprets, com al to planyívol que, segons l’autora, seria el propi de la cançó de dona (Berthelot 1991: 370-371). Sense oblidar que el relat/performance de Blanca de França devia ser la raó primordial de la inclusió de cançons en l’episodi corresponent al rapte de la princesa; com tampoc la funció narrativa que desenvolupa aquest primer interludi musical, ja que el cant alerta el raptor; o que les tres peces seguides que interpreta Clarmondine devien dotar de dramatisme i entitat un punt estructuralment fort en el relat; considerem que les cançons s’adeqüen plenament al context narratiu: no és gens estrany que personatges no implicats en la relació amorosa cantin cançons d’amor com a manifestació espontània de joia;30 com ens mostren molts romans, on les dones sobretot canten cançons que, inscrites en els registres de «la possession joyeuse de l’amour» i «la bonne vie», expressen l’alegria de l’amor correspost amb una finalitat purament lúdica i festiva, i/o la superioritat ètica, estètica i social dels que canten, ballen o estimen (Zumthor 1959 i Simó 1999: 225-236). La impossible conciliació de narració i lirisme que defensa Berthelot va aparellada a la manca de credibilitat que dona l’estudiosa a l’existència real de l’encàrrec de les dues comitents;31 per contra, la nostra interpretació situa en primer pla el pes d’aquestes dues dones en la factura del roman. Ens resulta així significatiu que els rondeaux es concentrin en la família reial, mirall del reduït cercle del qual va sortir l’obra d’Adenet, on les dones també van tenir un paper preeminent. Sis de les set cançons inserides al roman les interpreten dones i és la reina qui obre el quadre líric convidant a cantar les filles: Quant ou jardin furent entrées, A ses trois filles a rouvé Done Ynabele, et commandé, Que cascune une chançon die, La meilleur et la plus jolie Que ele porra aviser; Car tans est de joie mener. Et lors dist chascune erranment Qu’ele le feroit liement. Ne ne s’en feront pus priier. (vv. 5808-5817) 30. Precisament, una de les escenes més cèlebres del RR de Jean Renart correspon a la interpretació per part del cavaller Guillaume de Dole d’una cançó de Jaufre Rudel que no expressa els propis sentiments, sinó els de l’emperador que protagonitza el roman. El jove cavalca joiós cap a la cort imperial i amenitza el viatge amb cançons que, com les de la comitiva de Cléomadès, bé convindrien a la tipologia lírica que Accarie va denominar chanson déplacement (Accarie 1982). 31. «Nous sommes, évidemment, amenés à douter, sinon de l’existence de deux dames effectivement intéressées par les œuvres d’Adenet, du moins de leur participation à la genèse du Cléomadès. Dans la mesure où leur rôle en tant que “conteuses” est rien moins que probable, il n’y a guère de raison non plus pour qu’elles aient véritablement commandité l’œuvre, ou si elles l’ont fait, cela a pu avoir lieu sans qu’elles se soucient particulièrement du contenu du roman “commandé”» (Berthelot 1991: 84). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 155
20/12/22 8:28
156
Meritxell Simó
Adenet puntualitza a més que són les dames les que responen les cançons, en el marc d’un diàleg ritualitzat entre solista i grup, i no deixa de lloar la capacitat de les donzelles a l’hora d’apreciar la qualitat artística dels versos: A cele chançon respondirent Les dames, et moult s’esjoïrent De ce que si a point chantoit Elyador. Moult leur plaisoit La chançon qu’ele avoit chantée. (vv. 5839-43) Les dames que iluec estoient De respondre à point se penoient car moult leur samblent envoisies Les cançons qu’eles ont oiés. Et à point dites et chantées. vv. 5857-61.
Com ja hem indicat, el joc social que escenifica la família reial no és pas original; i afegim que tampoc no és una mera imatge literària, com mostren obres com el Tournoi de Chauvency, “crònica de societat” d’un torneig real celebrat l’any 1285 (Simó 1999: 202-246). En aquests contextos literaris, cronístics i/o pseudoliteraris, com també en la traça documental que ha quedat de les festes organitzades en l’entorn de Maria de Brabant (Chapman 2019: 93-103), l’activitat masculina del torneig troba el seu contrapunt, en el pla de les representacions simbòliques, en la improvisació de cançons de dansa, activitat lúdica en la qual participen tots dos sexes, però on a la dona correspon un paper preeminent. Saber participar en jocs com respondre al solista amb un refrain adient esdevé una forma de celebració coŀlectiva i una activitat que permet manifestar l’adhesió a l’ideal cortès a través d’un ritual de menor exigència que la performance trobadoresca. Tot això cobra un relleu especial en el cas de Maria de Bravant, una dona que no només va realitzar una intensa tasca de patrocini i mecenatge, sinó que va transformar radicalment els usos de la cort de França, convertint jocs com el torneig i la dansa en instruments de propaganda política (Chapman: 79-114). En aquest ambient sembla encara més plausible que Blanca de França improvisés un rondeau a partir del refrain que reprodueixen Adenet i Girat mentre relatava la història del cavall de fusta davant una selecta audiència. Malgrat que les cançons de Meliacin són majoritàriament interpretades per l’heroi, el protagonisme líric de les dones a l’obra no és menor.32 La funció expressiva que desenvolupen les cançons, assimilables a un monòleg líric en la majoria dels casos, acompanya el que podríem definir com una funció estètica i emotiva, ja que plauen i desvetllen les emocions d’una refinada audiència d’entesos, esdevenint motiu d’entreteniment, debat, glosa i gaudi estètic.
32. En Meliacin la majoria de les cançons (18) són interpretades per l’heroi; Celinde només li dona la rèplica en dos “duos” i interpreta la cançó probablement predeterminada pel relat de Blanca. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 156
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
157
De fet, un dels aspectes més singulars i característics de Meliacin és l’intercanvi de cançons, ja que els personatges sovint canten a petició d’aquest públic proper i selecte.33 En aquesta representació del cant, crida l’atenció el protagonisme de dues dones, Saville i Orïande, cosines de Celinde. Les donzelles, retratades conjuntament en el pla físic i moral, es configuren per a Meliacin, allunyat de Celinde, com una projecció de l’estimada (vv. 3236-3239; vv. 8849-8952): li inspiren cançons en què recorda Celinde (vv. 7799-7802), l’adoctrinen en matèria amorosa (vv. 7740-46; 9064-9110), l’acompanyen i el consolen (vv. 8972-8974, 9369-9371, 9400-9404 i 10789-10814), i el distreuen cantant (vv. 9124-9127) i convidant-lo a cantar per a elles. A tall d’exemple: La fu desarmés erraument. Et savés qui le desarmerent? Es .II. puceles qui l’amerent, Ki mout furent bien ensaignies, Ne trestoutes les compaignies De laiens tant ne li plaisoient; Pour coi? Trop grant bien li faisoient De chanter, de gaber, de rire, De contes et de biaus mos dire, Et de kanques eles savoient Ki plaisance au cuer li avoient. (vv. 10110-10121) Girart d’Amiens destaca la cortesia i la instrucció de les donzelles, dissenyades a imatge i semblança no només de la protagonista sinó sobretot de les nobles dames promotores del roman. Meliacin comenta amb elles les seves cançons (vv. 9037-9062), els demana l’opinió («As puceles parla ensamble / Et dist: “Puceles, que vous samble? / N’est pas cis miens chans bien divers?» vv. 9036-9038) i les instrueix sobre les circumstàncies («reson») que s’amaguen rere cada vers (vv. 16583-16584). La competència poètica i musical de les donzelles es manifesta en els judicis que emeten sobre les cançons de l’heroi: Mais chantés et vous deduisiés, Et laissiés tel pensser ester. Et s’il vous plaisoit a chanter Un chant, mout volontiers l’oriemes Et mout vous en mercïeriemes. Vous avés hui .II. chançons dites, Je ne sai se vous les fesistes, Mais trop en est plaisans li sons, Et se nous savons vos chançons, Trop volentiers les chanterommes: Au mains, quant nous ne vous verrommes, S’avrons, nous tant de ramenbrance, Et nous sera grant alejance.
33. Es fa impossible no recordar la cèlebre escena de les chansons de toile del RR en què la protagonista i la seva mare canten a petició del germà per complaure el llegat imperial (vv. 1118-1223). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 157
20/12/22 8:28
158
Meritxell Simó
Et vous chantés si gaiement, Et si cler, et si doucement, Et d’une si entire alaine C’on ne trouveroit en cest raigne Ame qu’a vous se peüst prendre; Et pour c’en voloumes aprendre Plus que d’un autre et retenir. (vv. 8985-9004)
Escenes com aquestes, reflex del marc extradiegètic, ens forneixen valuoses informacions: si, d’una banda, desmenteixen hipòtesis modernes que, forjades a redós de lectures sociològiques de la fin’amor, han vist en la performance una activitat essencialment masculina, o, en l’extrem oposat, el mite literari de les corts d’amor femenines; de l’altra, posen de relleu la participació de les dones en els cercles de consum de poesia lírica. En la mateixa direcció apunten, en l’entorn cultural en què ens movem, estudis com els de C. Parsoneault que atribueixen al patrocini de la mateixa Maria de Brabant la creació d’un recull com el Còdex de Montpellier, la coŀlecció més important de motets del segle xiii (2001). El protagonisme concedit per l’autor al públic femení havia a més d’adquirir un valor addicional en una cort “femenina” com la de Maria de Bravant, que fou punt d’acollida per diverses dones vinculades a la dinastia capeta, com Blanca de França, Matilde d’Artois, la futura Joana de Navarra o la seva mare, Blanca d’Artois. Per a totes elles la cort de Maria de Brabant va esdevenir no només un espai de trobada, sinó el punt d’ancoratge d’una sofisticada xarxa femenina de mecenatge i coŀlaboració cultural (Chapman 2019: 179-250). A Meliacin l’interlocutor femení que busca el cavaller-trouvère s’associa a la recerca de la intimitat que reclama en la ficció la dimensió vivencial de l’experiència poètica i al didactisme de les dones nobles no només en matèria poètica i musical sinó també amorosa. Ja hem vist al RV el paper central que ocupava la dona en la reconducció de la fin’amor cap a la reglamentació d’un codi de conducta amorós; si bé la clau de lectura en aquell cas ens la proporcionava el discurs dels trobadors clàssics passat pel sedàs dels trouvères contemporanis de l’autor, ara la fin’amor, absorbida per l’esperit clerical, esdevé experiència propedèutica al matrimoni honest i exaltació de la virginitat a través d’un procés d’aŀlegorització que anticipa Matfre Ermengau i que en ambdós romans acusa la influència del RR, aquest cop no el de Jean Renart sinó el de Guillaume de Lorris. No endebades el motiu folklòric de la bella dorment reescrit a través del RR de Guillaume de Lorris serveix per dissenyar la questa amorosa de Meliacin i Cléomadès. El gineceu, on dorm Clarmondine / Celinde, és en les dues obres assimilat a un jardí (Cléomadès: vv. 2945-2954; Meliacin: vv. 1473-1488 ). La cambra jardí en què penetra el cavaller a través d’un ritual iniciàtic,34 esdevé l’espai de la revelació d’una doctrina amatòria, que, com en l’obra de Guillaume de Lorris, adverteix dels perills de la font de Narcís. Meliacin llegeix els comandaments d’Amor en les pintures de la cambra de Celinde (vv. 1498-1525); Cléomadès en les cançons que decoren el llit de Clarmondine (vv. 3071-3090). Abocats sobre la 34. Cléomadès troba la sala preparada amb un banquet i instruments musicals per celebrar el costum del maig, i després de menjar i beure es renta en les aigües d’una bella font; Meliacin, abans de descobrir Celinde, llegeix «errements d’Amor» en les parets de la cambra (vv. 1489-1525). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 158
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
159
donzella-rosa dorment com l’Amant de Guillaume de Lorris sobre la mítica font on es reflecteix la totalitat del jardí, els cavallers, esquivaran l’orientació narcisística del desig, i el sabran redireccionar cap a la caritas, despertant la donzella amb un petó. La fantasia de l’estimada adormida, silenciada i muda, a la qual, al començament del nostre itinerari la cançó de Bernart de Ventadorn BdT 70, 33 apuntava com a autèntic objecte de desig, esdevé ara una dona real que ha de permetre la reconducció d’aquesta pulsió narcisista i violenta. Si llavors Raó era derrotada en el debat aŀlegòric que Lancelot resol cometent «molt grant folie» (Charrette: v. 389) com és pujar a la carreta, i si la reina li recriminava dues passes de dilació; ara Clarmondine/Celinde recriminarà al cavaller un petó, que, titllat de «folie» en el cas de Cleomadès (v. 3190), fins i tot farà necessària una “reiniciació”.35 A diferència del fantasma de la reina a la Charrette, mer reflex del jo líric, la «pucele dormant» instrueix l’enamorat en els preceptes de la cortesia que, més a prop de l’orientació virtuosa de la dilectio (vv. 3394-3999; 4740 i ss.) que de les tensions codificades en la metàfora feudal, conduiran al matrimoni. La diferent fesomia del fantasma interior també és manifesta quan el cavaller troba en la memòria la imatge de l’estimada absent. Celinde és un llibre que l’enamorat llegeix amb fruïció: Doi vair oel de douceur espris Sa leçon mout li recordoient; Mais trop durement li adoient Doi bel sourcil qui mout li plurent; Et .II. beles masseles furent Par delés, qui le raprenoient, Mais tout le livre enluminoient D’une couleur freschete fine. Ains mais livre de tel doctrine Ne fu mais si plaisanment lis. Li biaus frons ki tant ert polis N’estoit pas au lire oubliés, Mais il estoit blans et soés, Par quoi durement i aidoit. Mais durement s’i entendoit Li biaus entreus qui fu devant... (vv. 3108-3123)
L’ensamblament de la descritpio puellae i els comandaments d’Amor fa de la lectura una experiència plaent, que escau al didactisme de les dones en l’univers ficcional i en el pla extradiegètic, ja que no oblidem que són elles les que “dicten” els llibres d’Adenet i Girart.36 35. El motiu del petó robat, que apareix també a la razo de BdT 364, 37 (Boutière-Schutz 1964: 363), serà sotmès a un ampli desenvolupament quan, cap al final del roman, Clarmondine i Cléomadès es retroben en una situació que evoca novament l’escenografia del jardí de Deduit i aquest cop, Raó, que defensa la part d’Esperança, Cortesia i Amor, derrota Audàcia i el cavaller reprimeix el petó (vv. 1437914486). 36. Discrepo de la lectura de Krueger, que menysté la participació “indirecta” de les dones en la transmissió d’un roman escrit «by a male author who names himself “le roi”» i veu un marcat contrast Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 159
20/12/22 8:28
160
Meritxell Simó
Voldria, en aquest sentit, cridar l’atenció sobre el llit de Clarmondine al qual trasllada Adenet els «errements d’Amor» que Meliacin llegeix en l’habitació de Celinde (vv. 1498-1525). La cambra de Clarmondine se’ns descriu repleta d’instruments musicals i el narrador s’entreté en el llit (vv. 3043-3090) que tenia un baldaquí amb «chançons escrites / Les meilleurs et les plus eslites» (vv. 3073-3074): «Tout estoient li chant noté, / N’en y avoit nul oublié, / Et s’eren faites si adroit / Les lettres, que rient n’i failloit [...]» (vv. 3077-3080). La comparació del llit de Clarmondine amb la cambra-llibre de Celinde ens ajuda a atorgar a les cançons que el decoren una funció no purament ornamental sinó didàctica, clarament assimilable als «errements d’Amor» del roman de Girart d’Amiens. Arribat aquest punt, l’episodi de la bella dorment —que, present en ambdues obres també devia formar part del relat de Blanca— se’ns revela l’autèntica clau de lectura de la miniatura del manuscrit de la biblioteca de l’Arsenal, en la qual hi detectem una clara voluntat aŀlusiva:
Figura 1: Paris, Bibliothèque de l’Arsenal, ms. 3142, fol. 1. entre la figura de les comitents magnificada al pròleg i la imatge final de la reina de ficció casant les filles i donant-los consells perquè siguin bones esposes (1993: 250). Deixant de banda el possible anacronisme del judici, recordem que el sobrenom “le roi” ha d’entendre’s en el context de justes poètiques com les dels puys arrasiens on el poeta guanyador era coronat i en ocasions distingit amb el títol de roi. Recordem també, tot i que potser és una banalitat fer-ho, la important dimensió política i geoestratègica del matrimoni. Participar en el disseny i negociació d’aliances matrimonials, com va fer, d’altra banda, Maria de Brabant, no era una forma menor d’intervenció en la vida pública. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 160
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
161
L’original representació de la reina, ajaguda al llit, ha cridat l’atenció. Chapman en destaca la proximitat de la mecenes, el to distès de l’escena i l’atmosfera plaent, i contrasta aquesta representació «informal» i «intimate» de la reina «in her bedchamber» amb les representacions tradicionals de la monarquia francesa (2019: 87). L’estudiosa hi detecta, a més, reminiscències de la cultura aràbiga peninsular, àmbit del qual procedeix la història, en l’actitud dels personatges asseguts al terra sobre coixins. Quant a la figura de la reina, assimila la posició que ocupa a la voluntat d’evocar un banquet, activitat emblemàtica de la refinada vida de cort, «framed as a Biblical nativity scene» (2029: 89). Penso que la diferent natura d’aquests dos motius iconogràfics, el banquet i la nativitat, que Chapman veu reunits en la miniatura, també podrien expressar un aspecte del mecenatge de Maria de Brabant que l’autora subratlla al llarg de tot l’estudi presentant-lo com el tret més definidor: la innovadora i fins i tot sorprenent, en paraules de l’estudiosa, superposició de plans en l’activitat cultural promoguda per la reina, on es barreja inextricablement el sagrat i el profà, la política i el plaer. Voldria mostrar ara, breument, atès que no disposo d’espai per a un desenvolupament exhaustiu, que aquest solapament de registres també és palès en la intenció aŀlusiva de la miniatura amb relació a l’episodi de la bella dorment. La identificació de Maria de Brabant amb Clarmondine ja ha estat proposada per Houdebert a través de l’anàlisi de les figures de la reina i Godefroy, que apareixen encarats l’una a l’altre a la miniatura, sostenint respectivament una rosa i un guant (2014). Aquest darrer objecte té un paper important al roman en tant que penyora d’amor de Clarmondine, que acompanya sempre Cléomadès, la qual cosa suggeriria la identificació dels membres de la família reial amb els protagonistes de la ficció. Centrant-nos, però, en la figura de la reina que aquí ens interessa i fent per manera de relacionar la imatge amb la lectura que hem fet de l’obra, crida l’atenció la rosa que sosté a la mà i la disposició, en diagonal, de la flor, una disposició no casual segons Chapman, sinó pensada «to mimic in shape the middle fleur-de-lys of her shining golden crown» (2019: 80). Em sembla interessant la precisió, que fa pensar que no només el guant, sinó també la representació de la reina al llit, emblemàticament identificada amb la rosa i la flor de lis, evoca de forma immediata la imatge de Clarmondine. Si bé la metàfora floral no deixa de ser un estilema freqüent en la poesia trobadoresca, cert és que apareix de forma recurrent al roman, on sistemàticament Clarmondine, com també Celinde a Meliacin, és equiparada a les flors, per la bellesa (CL: vv. 2732-2750; M: vv. 1616-1619, v. 1718) i el perfum que exhala (M: vv. 1668-1670, v. 1764, vv. 3152-53) i comparada amb la flor de lis (M: v. 1673). En el cas de Cléomadès, Adenet formula explícitament l’«acordance» de la rosa i de la flor de lis (v. 6034) i la sotmet un desenvolupament notable: Ainsi com ele se dormoit Et Cléomadès regardoit A merveilles la grant biauté Don tele avoit si grant plenté Qu’ele plus avoir n’en povoit. La rose forment se penoit De la flour de lis honnourer. En son trés douze viaire cler. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 161
20/12/22 8:28
162
Meritxell Simó
Manoient ces flours par acort Si qu’il n’i ot point de descort, N’i avoir povoit descordance, Tant estoient d’une acordance. L’une des flours tant l’autre amoit, Que li une a l’autre partoit. Tout ce qu’ele avoit a droiture; Car conmandé lo rot nature Que eles cel lieu miex amassent Et k’en cel leu miex s’acordassent K’en lieu ou ainc esté essent Ne où jamais aler deüssent. Bien avoit la rose et li lis Fait le conmant et le devis Que nature lor avoit fait. Sans oubliance et sans mesfait. (vv. 13983-14406)
El desenvolupament del motiu en el fragment i el context en què apareix, situada Clarmondine al bell mig d’un jardí de Deduit, apunten a la voluntat d’establir una aliança simbòlica entre la rosa i la flor de lis; una flor, que, associada a la fertilitat, la virginitat i la reialesa, assolirà, com és sabut, connotacions marianes i cristològiques al voltant de les quals es construeix la seva funcionalitat com a emblema heràldic de la monarquia capeta (Civel 2006, Caldwell 2014). La iconografia de Venus (la rosa) i de Maria (la flor de lis) s’amalgamen, com acabem de veure, en la descriptio puellae i igualment ambivalent resulta la imatge, recurrent als dos romans, de Clarmondine, Celinde, Saville i Orïande confegint guirlandes de roses (M: vv. 3980-3985; vv. 8917-8921; CL: vv. 3425-3434), atribut inequívoc d’Ociosa, la guardiana del jardí de Deduit al RR de Guillaume de Lorris. L’ambivalència d’Ociosa ha estat a bastament destacada per la crítica. Projecció de la rosa, és imatge de voluptat, però també hom ha vist en aquesta hiperactiva jove lliurada als jocs cortesos i al deduit, una imatge de la vida contemplativa, que trasllada a la cultura cortès l’ideal de l’otium monàstic (Kölher 1962). Avala la lectura el mateix Dante que reescriurà el personatge d’Ociosa en el de Lia (Purg. XXVII, 94-108), prefiguració de Matelda, guardiana del paradís terrenal i primer esglaó d’una «ascensione muliebre verso il divino» que corona la Verge (Atturo i Mainini 2013). La mateixa densitat aŀlusiva tradueix la configuració de la «pucele dormant» com un jardí de deduit, on se solapen el jardí edènic, espai de voluptat pensat per a la consumació del pecat i l’hortus conclusus que l’exègesi del Càntic dels càntics institueix com a imatge mariana. Elements com la clausura arquitectònica del jardí, la font que hi brolla, el llit, la figuració de la donzella com a flor que exhala un aromàtic perfum..., assimilen la protagonista a la Sulamita del Càntic dels Càntics, una imatge que Honorius Augustodunensis glossava com a esposa del príncep i metàfora del cos social (Expositio in Cantica Canticorum, PL 172). La cita sembla oportuna, ja que, des de la perspectiva dels discurs líric, aquesta constant osciŀlació entre l’esfera del profà i del sagrat ha d’interpretar-se com una actualització en clau monàrquica de la fin’amor que passa per la conciliació de plaer i de virtut, de Nature i Norriture. La satisfacció amorosa, projectada al matrimoni i prèviament legitimada per Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 162
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
163
l’adopció d’un codi de comportament celebra ara el plaer i fa d’Amor l’aliat de Raó. En el nou ideal ètic, que, procedent de les ètiques aristotèŀliques, desenvoluparà entre altres Gil de Roma, autor que ocupa un lloc molt important en la biblioteca de la reina Maria de Bravant (Chapman 2019: 159-161), el bon príncep ha de saber canalitzar adequadament les passions del cor, ja que només així totes les seves accions podran revertir en el bé comú. Tots aquests elements troben un punt de convergència en la imatge de la cambra, espai de l’oci monàstic i cortesà, on el llit revesteix una clara dimensió simbòlica, associat a l’oci i la vida contemplativa (Leclercq [1965] 2009). La cambra, que no és només «the space of reading, but also the location of an elite sociability, marked by display and competition, that organizes the production, circulation and use of books» (Rector 2012: 89), es configura a Meliacin i a Cléomadès com un espai inequívocament femení, sota el magisteri de les dones.
CONCLUSIONS En els exemples estudiats la interferència de registres lírics i narratius acaba ubicant sempre, tot i que amb diferents matisos, les destinatàries del roman en l’espai simbòlic de la domina trobadoresca. La diferent fesomia de les dames considerades reflecteix diferents circumstàncies històriques, però també diferents plans de recepció de la fin’amor. A Le Chevalier de la Charrette, la comtessa Maria de Xampanya s’emmiralla en el rostre somiat, ambivalent i enigmàtic de la reina Ginebra, en el marc d’una escriptura que no busca la formulació de cap doctrina amorosa, ans la mimesi d’una retòrica que, forjada sota el signe de la paradoxa i l’antítesi, i ajustada a les modulacions de la canso, exclou la conclusió de l’enunciat. L’adopció de la màscara retòrica del trouvère per part de Chrétien revesteix una dimensió lúdica, en el marc d’una producció literària definida per la diversitat més que per la coherència de cap tesi, i d’un espai cultural, el de Maria de Xampanya, on, com hem vist, la poètica de la fin’amor, més que doctrina amatòria, esdevé pretext per al joc, el debat i la hibridació genèrica. No oblidem que l’ortodoxia de Chrétien-Carestia ens ha arribat també filtrada per un joc dialèctic de la dimensió lúdica del qual ens dona la mesura la rèplica de Raimbaut-Tristany. El fantasma mut i hostil de la midons, que expressava les tensions entre senyors i vassalls a les corts occitanes, s’encarna en l’heroïna del RV assumint un paper actiu en la relació amorosa per emmirallar la rectitud moral de Marie de Ponthieu. En un clima cultural definit per una “lectura” dels trobadors clàssics com mestres d’amor i de cortesia, la fin’amor deixa de ser una realitat d’ordre purament textual per esdevenir una realitat social que convida a la mimesi. Pel contingut doctrinal, per la narrativitat latent i pel paper central que hi desenvolupa la domina com a garant de la cortesia, la canso BdT 70,1 de Bernart de Ventadorn esdevé la matriu lírica d’un relat que reglamenta l’ètica cortesa ubicant el model femení del roman idíŀlic en l’espai simbòlic de la domina trobadoresca. L’operació no només comporta la banalització de l’experiència a través de la concreció Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 163
20/12/22 8:28
164
Meritxell Simó
anecdòtica; també la pèrdua de la posició de domini que atorgava la lírica a la domina, mer miratge narcisista del jo trobadoresc. En la projecció de Marie de Ponthieu sobre la honesta i subordinada Euriaut convergeixen tradicions literàries diverses, però sobretot actua una realitat extratextual que ens convida a identificar com autèntic destinatari del retrat literari de la comtessa el seu senyor natural, que no és altre que el rei de França. La imatge de les dames cantades pels trobadors com a enteses en matèria amorosa i detentores de les normes del joc cortès, que tan clarament construeixen les vidas i razos, i que, amb matisos diversos, contenen ja en germen els gèneres dialogats de l’espai trobadoresc, es trasllada a un àmbit monàrquic de la mà de Maria de Brabant i Blanca de França. El codi trobadoresc reescrit a través del RR permet la conciliació de natura i cultura, reconduint la fin’amor cap a l’amourette, la canso cap a la celebració coŀlectiva del rondeau. L’adaptació del codi cultural de la fin’amor a un espai monàrquic modelat per l’oci i el plaer, pel refinament mundà i espiritual, troba la seva millor traducció plàstica en la imatge emblemàtica de la cambra, una imatge que ambdues obres, a través de recursos diferents, defineixen com a un espai femení.
BIBLIOGRAFIA Accarie, Maurice (1993): «Guenièvre et son chevalier de la charrete: l’orgasme des anges», dins Aubailly, Jean-Claude et al.(eds.) : « “Et c’est la fin pour quoy sommes ensemble”: hommage à Jean Dufournet, Paris : Champion, vol. 1, p. 45-54. Atturo, Valentina / Mainini, Lorenzo (2013): «Beatrice, Matelda e le “altre”. Riflessioni dantesche tra Rime, Vita Nova e Commedia», The Italianist, 33, p.1-31. Adenet le roi (1971): Les œuvres d’Adenet le Roi. Tome V: Cleomadès, éd. Albert Henry. Bruxelles / Paris: Presses universitaires de Bruxelles / Presses universitaires de France [reimpr.: Genève : Slatkine 1996]. Barbieri, Alvaro (2019): «Cavalieri trasognati: il motivo si equestre nella Charrette e nel Conte du Graal», dins Mariani, Daniela / Scartozzi, Sergio / Taravacci, Pietro: “Tra chiaro e oscuro”. Studi offerti a Francesco Zambon per il suo settantesimo compleanno. Trento: Università degli Studi di Trento. Baumgartner, Emmanuèle (1982): «Trouvères et Losengiers», Cahiers de Civilisation Médiévale, XXV, 1982, p. 171-178. Baldwin, John W. (2000): Aristocratic Life in Medieval France: The Romances of Jean Renart and Gerbert de Montreuil, 1190-1230. Baltimore: Johns Hopkins University Press. Beltrami, Pietro (1984): «Racconto mitico e linguaggio lirico: per l’intepretazione del Chevalier de la Charrette», Studi mediolatini e volgari, XXX, p. 6-67. Benton, John F. (1961): «The court of Champagne as a literary center», Speculum, 36: 4, p. 551-591. Berthelot, Anne (1991): Figures et fonction de l’écrivain au xiiie siècle. Montréal: Institut d’études médiévales de la Université de Montréal. Paris : Vrin. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 164
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
165
Boiron, Françoise / Payen, Jean Charles (1970): « Structure et sens du Bel inconnu de Renaut de Beaujeu », Le Moyen Âge, 76, p. 15-26. Bogdanow, Fanni (1972): «The love theme in Chrétien de Troyes Chevalier de la Charrette», The Modern Language Review, 67, p. 50-61. Bonansea, Marion (2011): «Espace, codes et désir de transgression : l’impossible unité du Bel Inconnu», Atalaya. Revue d’études médiévales romanes, 12. <https://doi. org/10.4000/atalaya.807>. Boutet, Dominique (2013): «Amour et séquestration, entre lyrique et romanesque dans la littérature d’oïl aux xiie et xiiie siècles», Romania, p. 257-280. Bruckner, Mathilda Tomaryn (1986): «An interpreter’s dilemma: why are there so many interpretations of Chrétien’s Chevalier de la charrette?», Romance Philology, 40, p. 159-180. Caldwell, Mary Channen (2014): «Flower of the lily: late-medieval religious and heràldic symbolism in Paris, Biblliothèque Nationale de France, Ms. Français 146», Early Music History, 33, p. 1-60. Carmona, Fernando (1988): El Roman lírico medieval. Barcelona: PPU. Chapman, Hamilton, Tracy (2019): Pleasure and Politics at the Court of France: The Artistic Patronage of the Queen Marie de Brabant (1260-1321). Turnhout: Brepols. Chrétien de Troyes (1994): Le chevalier de la charrette ou Le roman de Lancelot. Édition et traduction de Charles Méla d’après les manuscrit BN fr. 794, dins Chrétien de Troyes: Romans. Paris: Le livre de Poche, p. 495-704. Civel, Nicolas (2006): La Fleur de France: Les Seigneurs d’Ile-de-France au xiie siècle. Turnhout: Brepols. Doyle, Kara (2004): « ‘Narratizing’ Marie of Ponthieu », Historical Reflections/Réflexions Historiques, vol. 30, n. 1, p. 29-54. Dragonetti, Roger (1979): La technique des trouvères dans la chanson courtoise. Contribution à l’étude de la rhétorique médiévale. Géneve: Slatkine. Ewergates, Theodore (2018): Marie of France: Countess of Champagne, 1145-1198, Philadelphia: University of Pennsylvania Press. Ewergates, Theodore (1999): «Aristocratic Women in the County of Champagne» dins Ewergates, Theodore (ed.): Aristocratic Women in Medieval France. Philadelphia: University of Pennsylvania Press: p. 75–110. Ferrante, Joan (1997): The Glory of her Sex. Women’s Roles in the Composition of Medieval Texts. Bloomington: Indiana University Press. Fourrier, Anthime (1950): «Encore la chronologie des œuvres de Chrétien de Troyes», dins Bibliographical Bulletin of the International Arthurian Society. Bulletin bibliographique de la Société internationale arthurienne, vol. 2, p. 69-88. Fourrier, Anthime (1960): Le courant réaliste dans le romane courtoise en France au moyen âge, t. 1. Paris: A. G. Nizet Editeur. Frappier, Jean (1972): «Le prologue du Chevalier de la Charrette et son interprétation», Romania, 93, p. 337-37. Gerbert de Montreuil (1928): Le roman de la violette ou de Gérard de Nevers par Gerbert de Montreuil, publié par Douglas Labaree Buffum. Paris: Champion. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 165
20/12/22 8:28
166
Meritxell Simó
Guerreau, Alain (1982): «Renaud de Bâgé: Le bel inconnu. Structure symbolique et signification sociale», Romania, 103, p. 28-82. Houdebert, Aurelie (2019): Le cheval d’ébène à la cour de France: Cléomadès et Meliacin. Paris: Champion. Houdebert, Aurélie (2014): «Miniatures initiales et paroles inaugurales: naissance de l’œuvre, naissance du héros dans les manuscrits du Cléomadès» Questes, 27, p. 109124. <DOI: 10.4000/questes.780>. Hunt, Tony (1994): « Chrétien’s prologues reconsidered », dins Busby / Norris / Lacy (ed.): Conjunctures: Medieval Studies in Honor of Douglas Kelly. Amsterdam: Rodopi, p. 153-168. Imbs, Paul (1969): «De la fin’amor», Cahiers de Civilisation Médievale, XII, p. 265-85. Kelly, Douglas (1966): Sens and Conjointure in the “Chevalier de la Charrette”. Paris / The Hague: Mouton. Knepper, Wendy (1996): «Theme an Thesis in Le Chevalier de la Charrette», Arthuriana, 6 :2, p. 54-68. Kölher, Erich (1962): «Lea, Matelda und Oiseuse», Zeitschrift für romanische Philologie, 78, p. 464-469. Kristeva, Julia (1983) : Histoires d’amour. Paris: Denoël. Krueger, Roberta (1993): Women Readers and the Ideology of Gender in Old French Verse Romance. Cambridge: Cambridge University Press. Lampitt, Matthew Siôn (2018): «When Julia met Jaufre: Encounters with Troubadour Lyric in the Work of Julia Kristeva», Romance Studies, 36, p. 122- 137, <https://doi. org/10.1080/02639904.2018.1507295>. Leclercq, Jean ([1965] 2009): El amor a las letras y el deseo de Dios. (trad. de A. M. Aguado i A. Massoliver). Salamanca: Ediciones Sígueme. Lejeune, Rita (1958): «Le role litteraire de la famille d’Alienor d’Aquitaine», Cahiers de Civilisation Médiévale, 1, p. 319–37. Lods, Jeanne (1979) : « “Le baiser de la reine” et “le cri de la fée”. Étude structurale du Bel inconnu de Renaut de Beaujeu », dins Mélanges de langue et littérature françaises du Moyen Âge offerts à Pierre Jonin, Senefiance, 7, p. 413-426. Loomis, Roger Sherman (1949): Arthurian Tradition and Chretien De Troyes. Columbia: Columbia University Press. Lyons, F (1954) «Entencion in Chretien’s Lancelot», Studies in Philology 51, p. 425-430. Mahoney, John F. (1958) : «The evidence for Andreas Capellanus in re-examination », Studies in Philology, 55:1, p. 1-6. Maranini, Lorenza (1951): « “Queste” e amore cortese nel Chevalier de la charrette », Rivista di letterature moderne, 2, p. 205-223. McCash, June Hall (1985): «Marie de Champagne’s “cuer d’ome et cors de fame”: aspects of feminism and misogyny in the twelfth century», dins Burgess / Taylor (ed.): The Spirit of the Court: Selected Proceedings of the Fourth Congress of the International Courtly Literature Society (Toronto 1983). Cambridge: Brewer, p. 234-245. McCash, June Hall (1979): «Marie de Champagne and Eleanor of Aquitaine: A Relationship Reexamined», Speculum 54, p. 698–771. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 166
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
167
Méla, Charles (1984): La reine et le Graal. La conjointure dans les romans du Graal, de Chrétien de Troyes au Livre de Lancelot. Paris: du Seuil. Paris, Gaston (1903): «Le cycle de la gageure», Romania, 32, p. 480-511. Perret, Michèle (1996) : «Atemporalité et effet de fiction dans Le Bel Inconnu ou l’hexaemeron amoureux», dins Dufournet (ed.) : Le chevalier et la merveille dans “Le bel inconnu” ou “Le beau jeu de Renaut”, p. 142-152. Powell, Morgan (2002): «Translating Scripture for Ma Dame de Champagne: The Old French ‘Paraphrase’of Psalm 44 (Eructavit) », dins Blumenfeld-Kosinski / Robertson / Warren (ed.): The Vernacular Spirit: Essays on Medieval Religious Literature. New York: Palgrave, p. 83–103. Pulega, Andrea (1972): Ludi e spettacoli nel medioevo, 1, Tornei di Dame. Milano: Instituto Editoriale Cisalpino-La Goliarda. Punzi, Arianna (2013): « Ripensando a Chrétien de Troyes. Il caso del Bel Inconsonu di Renaut de Beaujeu », dins Combes / Serra / Traschsler / Virdis (dir.) : Chrétien de Troyes et la tradition du roman arthurien en vers. Paris : Classiques Garnier, p. 107128. Ramos, Maria Ana (2005): Actas del IX Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval. Noia (A Coruña): Toxosoutos, p. 401-431. Rector, Geoff (2012): «En sa chambre sovent le lit: Literary Leisure and the Chamber Sosciabilities of Early Anglo-French Literature (c.1100-1150) », Medium Aevum, 81. 1, p. 88-125. Renaut de Beaujeu (1929) : Le bel inconnu, roman d’aventures édité par G. Perrie Williams. Paris: Champion. Rychner, Jean (1967): «Le prologue du Chevalier de la charrette », Vox romanica, 26, p. 1-23. Rychner, Jean (1968), « Le sujet et la signification du Chevalier de la charrette », Vox romanica, 27, p. 50-76. Rychner, Jean (1972): « Encore le prologue du Chevalier de la charrette », Vox romanica, 31:2, p. 263-271. Roubaud, Jacques (1986): La fleur inverse, Essai sur l’art formel des troubadours. Paris: Ramsay. Rouse, Mary A. / Rouse, Richard H. (2000): Illitterati et Uxorati. Manuscripts and their Makers in Medieval Paris, 1200-1500. London / Turnhout: Miller. Saly, Antoinette (1981): «Les destinataires du roman de Meliacin», Travaux de linguistique et de littérature, 19:2, p. 7-16. Schwartz, Debora B. (2002): «Guinglain and Lancelot: the nightmares in Le bel inconnu», Arthuriana, 12:2, p. 3-31. Simó, Meritxell (2020): «From Orality to Writing: Ab joi mou lo vers e·l comens (BEdT 70, 1) as a Lyrical Quotation» dins Simó, Meritxell (ed.): Los Motz e·l so afinan: cantar, llegir, escriure la lírica dels trobadors. Roma: Viella. Simó, Meritxell (2018): «El debate entre trovadores y trouvères a la luz de las inserciones líricas del Roman de la Violette» dins Simó / Mirizio /Trueba (ed.): Los trovadores: creación, recepción i crítica en la edad media y en la edad contemporánea. Reichenberger: Kassel. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 167
20/12/22 8:28
168
Meritxell Simó
Simó, Meritxell (2016): «Les dames chantées par les troubadours», dins Boixareu (coord.): Figures féminines de l’histoire occidentale dans la littérature française. París : Champion, p. 79-93. Simó, Meritxell (1999): La arquitectura del roman courtois en verso con inserciones liricas. Bern: Peter Lang. Spetia, Lucilla (2017) : La dialettica tra pastorella e canzone e l’identità di Carestia: l’anonima (?) A une fontaine (RS 137). Fregene / Roma: Spolia. Walsh, Patrick Gerard (1982): Andreas Capellanus on Love. London: Duckworth. Zumthor, Paul, «Recherches sur les topiques dans la poésie lyrique des xiie et xiiie siècles», Cahiers de Civilisation Médiévale, II, 1959, p. 420-427.
RESUM En aquest article proposo una reflexió sobre la recepció de la lírica trobadoresca a partir de les projeccions literàries d’una sèrie de nobles franceses dels segles xii i xiii, destinatàries de noveŀles en vers que sotmeten a un desenvolupament narratiu la poètica de la fin’amor. Començarem el recorregut amb Maria de Xampanya, a la qual Chrétien de Troyes dedica Le Chevalier de la Charrette, una obra controvertida, que contemplarem també a la llum de la reescriptura paròdica d’alguns episodis a mans de Renaut de Bâgé. Veurem a continuació com el transsumpte literari de Maria de Ponthieu que construeix Gerbert de Montreuil al Roman de la Violette acusa ja una relectura de la fin’amor que potenciaran, en clau monàrquica i clerical, obres com Cléomadès i Meliacin, compostes en el cercle de Maria de Brabant a partir d’un relat de Blanca de França. Mots clau: mecenatge femení, lírica romànica, roman courtois.
ABSTRACT Novelistic projections of Midons: literary portraits of four ladies from the 11th and 12th centuries In this article I offer a reflection on the reception of troubador lyrical poetry on the basis of the literary influence of a number of French nobles of the 11th and 12th centuries, which manifested itself in the form of novels written in verse, designed to create a narrative from the poetry of fin’amor (courtly love). We will begin with Maria de Xampanya, to whom Chrétien de Troyes dedicated Le Chevalier de la Charrette, a controversial work, which will be examined also in the light of the satirical rewriting of certain episodes by Renaut de Bâgé. Then we will look at how the literary representation of MaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 168
20/12/22 8:28
PROJECCIONS NOVEĿLESQUES DE LA MIDONS
169
ria de Ponthieu constructed by Gerbert de Montreuil in Roman de la Violette reveals a reinterpretation of fin’amor, to be developed from a monarchic and clerical perspective in works such as Cléomadès i Meliacin, composed in the literary circle of Maria de Brabant from a story by Blanca de França. Key words: patronage of women, Romance lyrical poetry, courtly romance.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 139-169 DOI: 10.2436/20.2500.01.360
Estudis romanics 45_int.indd 169
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 170
20/12/22 8:28
Rebut: 5/VII/2021 Acceptat: 15/IX/2021
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA I ESTABLIMENT D’UN INVENTARI Ivan Solivellas Universitat Pompeu Fabra Institut de Lingüística Aplicada
1. INTRODUCCIÓ: L’ESTUDI DELS PREFIXOS EN CATALÀ La prefixació és un dels processos de formació de paraules que més s’ha estudiat en diferents obres de gramàtica i de lexicologia. En català, els estudis més destacats sobre la prefixació són els de Cabré (1988, 2002) i el de Gràcia (2002) —referit, aquest darrer, als prefixos tònics com a part de la composició. No obstant això, no hi ha cap estudi centrat en les propietats de la prefixació des d’una perspectiva microlingüística i, sobretot, que posi èmfasi en les característiques dels prefixos a partir d’un corpus de dades exhaustiu. Per això, en aquest article ens proposem de caracteritzar els prefixos del català combinant, d’una banda, la revisió bibliogràfica sobre aquest procés de formació de mots, a partir de les aportacions de diferents tradicions lexicològiques —catalana, castellana, francesa, italiana i anglesa—, i, de l’altra, l’estudi empíric a partir d’un inventari el més complet possible dels prefixos del català. Així doncs, l’objectiu principal d’aquest treball consisteix a caracteritzar de manera global els prefixos de la llengua catalana a partir dels quatre eixos gramaticals (fonologia, morfologia, semàntica i sintaxi), mitjançant un estudi microlingüístic, és a dir, a partir de l’anàlisi de les propietats de cada prefix inventariat. Aquesta caracterització, a més, ens permetrà d’analitzar el grau d’heterogeneïtat dels prefixos, així com destriar-ne els elements més centrals —i els més perifèrics— del corpus. Tanmateix, per a desenvolupar aquests dos objectius, prèviament cal elaborar un inventari de prefixos de la llengua catalana que sigui el més complet possible, atès que la nòmina d’aquestes unitats varia segons cada autor o obra consultats, com veurem posteriorment. En aquest sentit, per a desenvolupar aquest treball primer durem a terme una revisió bibliogràfica sobre la prefixació (§ 2) i les propietats generals dels prefixos (§ 3), parant esment a les propietats més destacables, segons que apunten la majoria d’autors, i elaborarem un inventari de prefixos a partir del buidatge de diferents obres de referència, siguin diccionaris generals —com el DIEC2 o el DNV—, diccionaris de formació de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 171
20/12/22 8:28
172
Ivan Solivellas
paraules —com el Bruguera (2006)—, gramàtiques —com la GCC (2002) o la GIEC (2016)— i altres fonts —com el manual de lexicologia de Cabré (1994) o dades neològiques de l’Observatori de Neologia. Així, un cop establerta la nòmina de prefixos, destriarem les propietats més representatives d’aquesta categoria (§ 4.1) —a partir de la revisió bibliogràfica que esmentàvem— i comprovarem quin és el comportament de cada unitat individualment a partir de construccions que recullen tant el DIEC2 com el GDLC, així com les unitats neològiques. Quant a la metodologia, com que el treball s’aborda des d’una perspectiva microlingüística, s’ha adaptat l’aproximació multidimensional de Iacobini i Giuliani (2010) —que elaboren un treball computacional per a analitzar com es classifiquen les denominades combining forms—, no per a fer un tractament computacional de les dades, sinó per a oferir-ne una perspectiva quantitativa, que no estadística. Així doncs, les propietats analitzades es representen numèricament (cf. § 7),1 la qual cosa permet desenvolupar, tot seguit, un creuament de dades per a determinar les propietats prototípiques dels prefixos, a partir de dades empíriques, i els elements que ocupen una posició central en la categoria. Així mateix, en aquest estudi s’assumeix la perspectiva generativista i la hipòtesi lexicalista, mitjançant la qual entenem que la formació de paraules respon a un conjunt de regles que el parlant aplica per a obtenir mots nous, per bé que els usos lúdics del llenguatge també poden donar lloc a transgressions vàries, que resten excloses d’aquest treball. No obstant això, a diferència dels postulats clàssics del generativisme, entenem que en els processos de formació de paraules també juga un paper cabdal la gramaticalització de les unitats (cf. Buenafuentes de la Mata 2013), especialment en parlar de prefixos, atès que hi ha diferents unitats que, amb el temps, esdevenen més gramaticals i menys lliures, la qual cosa explica que algunes unitats inicialment no s’hagin considerat prefixos, sinó formants cultes o preposicions i adverbis. A més, a l’hora d’abordar l’estudi i la caracterització de la prefixació partim d’una aproximació no discreta a la lingüística (cf. Moure 1996), de manera que, en classificar i descriure els prefixos, partim del que Rosch (1978) denomina el nivell bàsic de categorització i el prototip. Aquesta perspectiva, doncs, permet de concebre la realitat com un contínuum en què les diferents categories tenen fronteres difuses, raó per la qual hi ha elements que són més prototípics, mentre que d’altres ocupen una posició perifèrica. Tanmateix, uns i altres formen part de la mateixa categoria, per bé que es puguin dividir internament en subcategories (els prefixos recategoritzadors, els prefixos àtons, etc.) o, externament, agrupar-se en una supracategoria major (les partícules prefixals, els afixos, etc.). En definitiva, aquest article ofereix una panoràmica general sobre la prefixació, com a recurs de formació de paraules, així com una caracterització global dels prefixos, que 1. La majoria de propietats es representen de manera dicotòmica (0 o 1), encara que en alguns casos hi ha la possibilitat que també hi hagi unitats amb un comportament ambigu (0,5). En canvi, el nombre de síŀlabes es representa amb el nombre corresponent del còmput siŀlàbic, i les característiques referides a la productivitat tenen quatre possibilitats (0; 0,25; 0,75 i 1), segons que sigui una rendibilitat nuŀla, baixa, mitjana o alta (cf. § 4.1). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 172
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
173
parteix d’un corpus de dades exhaustiu. A més, ofereix una revisió bibliogràfica crítica, a partir de les principals aportacions sobre la qüestió, i adopta els principis teòrics tant del generativisme, pel que fa a les regles de formació de mots, com de l’aproximació no discreta del llenguatge. Igualment, es tracta d’un estudi empíric, de caràcter microlingüístic, perquè parteix de dades reals, la qual cosa permet descriure el comportament dels prefixos de manera més precisa.
2. LA PREFIXACIÓ EN CATALÀ: UN ESTAT DE LA QÜESTIÓ Si volem comprendre com són els prefixos del català, és essencial, prèviament, comprendre quina és la naturalesa de la prefixació. A continuació, doncs, definirem breument en què consisteix aquest procés de formació de paraules i quines són les seves particularitats, donarem compte de l’origen i la funció dels prefixos del català i, alhora, n’elaborarem un inventari exhaustiu a partir de diferents obres de referència, que tot seguit caracteritzarem i analitzarem. 2.1. Aproximació i definició de la prefixació La prefixació és un procés de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a un element que fa de nucli, que generalment és una base patrimonial (hipertensió, entreveure), encara que, en menor mesura, també pot ser un element culte (àgraf, distopia) (Cabré 1994; Varela i Martín García 1999; Iacobini 2004; NGLE 2009; Varela 2009; Stehlík 2011). A més, és un dels processos de formació de paraules més productius de les llengües romàniques, com assenyalen Freixa (2004), per al català, i Varela i Martín García (1999), per al castellà. De fet, segons les dades de l’Observatori de Neologia, referides al català i al castellà del període 2007-2017,2 és el procés de formació de mots més productiu, per sobre, fins i tot, dels manlleus de l’anglès, com podem veure al gràfic 1 (pàgina següent). Probablement, l’alta productivitat de la prefixació es deu al fet que es tracta d’un procés de formació de mots relativament senzill, que no suposa un esforç per al parlant. De fet, sovint els mots prefixats es consideren poc neològics (Freixa 2004) perquè són unitats transparents i predictibles, car el prefix se sol limitar a modificar semànticament la base. Per això, els mots prefixats són paraules que sovint no s’inclouen en els diccionaris (Capanaga 1999), excepte quan es tracta de mots prefixats lexicalitzats (Alvar Ezquerra 1993; Martínez de Sousa 1995; Capanaga 1999).3
2. Les dades neològiques provenen del Banc de dades de l’Observatori de Neologia (BOBNEO), del buidatge de premsa escrita del node de Barcelona (usuaris bàsics i gestors), del període 2007-2017, que coincideix amb l’actualització del DIEC2. 3. Per a més informació, vegeu Bernal (2021) i Freixa (2016). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 173
20/12/22 8:28
174
Ivan Solivellas
18 16 14 12 10 8 6 4 2 0
Prefixació
Manlleus anglès
Sufixació Català
Composició culta
Sintagmació
Castellà
Gràfic 1. La productivitat de la prefixació en la formació de neologismes
Aquest ús recurrent que en fa el parlant, en canvi, contrasta amb les dificultats que aquest procés ha generat des d’antic pel que fa a la seva classificació. En aquest sentit, la prefixació actualment s’entén al costat de la sufixació; per tant, es considera que aquestes unitats són elements travats, això és, sense autonomia lèxica ni sintàctica. Tanmateix, no podem obviar que els prefixos «són elements borrosos pel que fa a la seva caracterització global» (Cabré i Rigau 1986: 114), atès que es troben a la cruïlla entre la base i l’afix, d’una banda, en la mesura que algunes d’aquestes unitats són homònimes de determinats adverbis i preposicions (no-, sobre-, sota-), i entre el formant culte i l’afix (macro-, neo-); de l’altra, atès que en alguns casos es tracta d’unitats que provenen d’un adjectiu del fons clàssic. Aquesta posició liminar, per tant, ha fet que alguns autors considerin que la prefixació forma part de la composició, per exemple, o que la frontera entre alguns prefixos i algunes formes prefixades no sigui gaire clara (Solivellas 2021). En qualsevol cas, fora erroni confondre els prefixos amb els adverbis o les preposicions, fins i tot quan es tracta d’elements homònims, car tenen un comportament diferent: els primers són unitats que generen mots nous, mentre que els segons tenen una funció sintàctica específica. Finalment, un dels trets més característics dels prefixos és el seu caràcter heterogeni, d’acord amb Bayà (1997), com comprovarem en analitzar-ne les característiques. Així, malgrat l’existència d’un gruix de propietats compartides, hi ha moltes unitats que tenen un comportament diferenciat del conjunt, cosa que en dificulta la seva caracterització teòrica i, alhora, la delimitació dels elements que configuren la nòmina de prefixos. Per això, és important revisar les propietats dels prefixos a partir d’un estudi empíric i determinar quines unitats són les més representatives i perifèriques, com desenvoluparem al llarg d’aquest treball.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 174
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
175
2.2. Origen i funció dels prefixos La majoria de prefixos provenen de preposicions o, en menor mesura, d’adverbis, com expliquen, entre d’altres, Varela i Martín García (1999), per al castellà, i Rio-Torto (2015), per al portuguès. De fet, alguns autors, com Iordan i Manoliu (1972), només consideren com a prefixos les unitats que tenen un origen preposicional (hiper-, sub-) o adverbial (endo-, trans-), mentre que la resta serien pseudoprefixos, és a dir, formants cultes. Tanmateix, no podem perdre de vista que també hi ha prefixos que provenen d’adjectius o quantificadors grecollatins que s’han gramaticalitzat (bi-, macro-) i, de la mateixa manera, és important diferenciar els que provenen directament del grec clàssic o del llatí i els que són fruit d’una habilitació (ben-, quasi-). Amb tot, és difícil determinar si ben-, quasi- o mal-, etc., provenen del llatí o d’un procés d’habilitació, igual que, de vegades, és difícil determinar si una unitat, com infra-, té un origen preposicional o adverbial, atès que pot indicar alhora ‘per sota de’ (infraroig, infrasò) i ‘menys que’ (infrahumà, infrahabitatge). Respecte dels prefixos que es corresponen amb adjectius o quantificadors del fons grecollatí (micro-, tri-), s’ha de fer notar que en alguns casos es classifiquen com a formants cultes. En aquest sentit, podem assumir que, si bé inicialment es podia tractar de formes prefixades, actualment ja són prefixos catalans perquè han patit un procés de morfologització, és a dir, una unitat que inicialment és una base o un tema històric es gramaticalitza fins que esdevé afix (Warren 1990; Bayà 1997; Bauer 2005). Tanmateix, alguns numerals (mono-, deci-) sempre han estat considerats prefixos i no formes prefixades, atès el funcionament i les propietats que tenen. Quant a la funció dels prefixos, la majoria d’autors consideren que tan sols actuen com a modificadors semàntics d’un element nuclear. Amb tot, d’acord amb els plantejaments de Cabré i Rigau (1986), els prefixos també poden incloure informació sintacticosemàntica, és a dir, poden generar canvis de tipus sintàctic i, fins i tot, morfològic.4 Així mateix, a l’hora de classificar les unitats segons el valor que tenen, aquest valor pot ser adjectival (minibar), adverbial (entreveure) o preposicional (prenadalenc) (NGLE 2009). A més, també podem destacar un altre valor, en aquest cas de modificador, que és propi de prefixos que provenen d’un quantificador o quantitatiu (monofamiliar). El valor d’una unitat, emperò, no sempre va lligat al seu origen, car alguns prefixos que provenen d’una preposició del grec clàssic o del llatí han perdut el valor preposicional i n’han adquirit un d’adverbial. 2.3. Inventari de prefixos Els prefixos formen un inventari tancat (Prćić 2005) o, en termes de Capanaga (1999), limitat; per tant, formen una nòmina d’unitats reduïda i més o menys estable. Amb tot, és cert que, malgrat això, també poden aparèixer prefixos nous o, fins i tot, al4. Tot i que alguns autors neguen aquesta possibilitat, Cabré i Rigau (1986: 121) consideren que els prefixos «imposen les seves condicions categorials a un radical», perspectiva que aproxima la naturalesa dels prefixos a la dels sufixos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 175
20/12/22 8:28
176
Ivan Solivellas
guns poden deixar de ser productius en l’ús i desaparèixer. En aquest sentit, cal tenir en compte el que alguns autors denominen procés d’afixabilització (Rull 2001; Bernal 2010), mitjançant el qual s’obté un afix nou, sigui un prefix o un sufix. Es tracta, en definitiva, d’un procés de gramaticalització, entès com un procés mitjançant el qual una unitat esdevé més gramatical i, per tant, més travada, d’acord amb Himmelmann (2002), citat per Buenafuentes de la Mata (2013). D’aquesta manera, podem assumir que alguns prefixos són fruit de l’afebliment del formant d’un compost, sigui patrimonial o culte, el qual dona lloc a un patró que es repeteix en la formació de mots nous a través d’un procés d’analogia, com defensen Wartburg i Ullmann (1969). Aquest procés d’afixabilització essencialment es nodreix de l’habilitació de preposicions i adverbis (Rull 2001), com ocorre amb no-, ben- i mal-, per exemple, que actualment ja podem considerar prefixos. Considerem que un adverbi o una preposició pateixen aquesta habilitació quan s’usen de manera contínua per a formar mots nous, la qual cosa sovint implica la pèrdua d’alguna propietat de la unitat inicial, sigui un afebliment semàntic, sigui un canvi en el seu comportament sintàctic. Un altre procés que dona lloc a prefixos nous és la gramaticalització d’unitats morfemàtiques, com els formants cultes, de manera que elements com auto-1, macro- o micro-, etc., actualment ja funcionen com a prefixos i no com a formes prefixades, atès que han perdut el caràcter [+ culte] i fonamentalment s’avantposen a bases patrimonials. Igualment, Rull (2001) també assenyala uns altres mecanismes d’afixabilització, tot i que considerem que no generen afixos nous, sinó altres unitats, com els fractoconstituents, per exemple, raó per la qual no els tindrem en compte. Tanmateix, malgrat que es tracti d’un inventari limitat d’unitats, la veritat és que «no hay unanimidad —y difícilmente podrá haberla— en la enumeración de los prefijos del español» (Almela 1999: 61), i no només del castellà, sinó, en general, en la resta de llengües. Al cap i a la fi, tot i ser un inventari limitat, també poden aparèixer prefixos nous i, alhora, no sempre és senzill determinar què és un prefix i què no ho és. A més, alguns treballs no diferencien les unitats dels aŀlomorfs, com indica Almela (1999). Per tot això, si analitzem diferents obres gramaticals i lexicogràfiques, veurem que no hi ha un acord sobre la nòmina de prefixos, sinó que depèn de cada obra, encara que hi ha un cert acord en les unitats més representatives. En el cas de la llengua catalana, si analitzem els principals diccionaris i gramàtiques, veurem que les diferències respecte del nombre d’unitats són notables, com podem veure a la taula 1 (pàgina següent). La majoria d’aquests recursos són diccionaris generals, com el DIEC2 o el GDLC, però també hi ha gramàtiques, siguin prescriptives —la gramàtica de Fabra (1956) i la GIEC (2016)— o descriptives —la GCC (2002). Finalment, també s’han tingut en compte diccionaris de formació de mots, així com la metodologia de treball de l’Observatori de Neologia (OBNEO 2004) i el manual de lexicologia de Cabré (1994). Respecte de les dades neolò giques, es tracta d’un recull de neologismes formats per prefixació de la base de dades de l’Observatori de Neologia (BOBNEO), del període comprès entre el 2007 i el 2017.5 5. Hem tengut en compte el període 2007-2017 per dues raons. En primer lloc, perquè l’any 2007 va aparèixer el DIEC2 i, en segon lloc, perquè en neologia es considera que el període per a treballar en aquest àmbit correspon als deu anys (Sablayrolles 2006; Sánchez Manzanares 2013). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 176
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
177
Consisteix, doncs, en un conjunt de neologismes de la premsa del node de Barcelona, que inclou la major part de les dades de l’Observatori de Neologia per al català. Això no obstant, només hem tengut en compte les unitats (types) i no les ocurrències (tokens), la qual cosa ens va permetre d’obtenir el prefix que intervenia en cada construcció. Un cop analitzats aquests recursos, s’obtingueren 204 unitats diferents. Amb tot, si deixam de banda les unitats que són formants cultes (oxi-, piro-1, etc.), bases patrimonials «a la manera culta» (basi-, carbonato-), combinacions d’unitats diverses (aminoazo-, recontra-) o uns altres elements (amidino-, self-), obtenim un total de 137 prefixos diferents (cf. Annex), entre els quals també hi ha unitats de caràcter liminar (auto-1, ben-, macro-, no-, etc.), que no hem exclòs perquè actualment funcionen com a autèntics prefixos (Solivellas 2021). I, per descomptat, també formen part d’aquest inventari els elements amb valor numeral (deci-, hepta-, quinti-, etc.).
Tipus
Obra
Nombre d’unitats
Diccionaris generals
DGLC
109
DIEC1
69
GDLC
133
DIEC2
77
DNV
93
Diccionaris de formació de mots
López del Castillo (2002)
24
Bruguera (2006)
71
Gramàtiques
Fabra (1956)
68
GCC (2002)
38
GIEC (2016)
55
Cabré (1994)
70
OBNEO (2004)
87
Altres fonts
Dades neològiques (OBNEO)
53
Taula 1. Fonts de referència per a l’establiment de l’inventari de prefixos
3. PROPIETATS DELS PREFIXOS Tot seguit analitzarem les diferents propietats de la prefixació tenint en compte els aspectes fonològic, morfològic, semàntic i sintàctic, a fi d’obtenir-ne una caracterització general d’aquestes unitats. Així doncs, primer analitzarem el caràcter fonològic dels prefixos, posant èmfasi en la manera com interactuen amb la base i en el caràcter tònic o Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 177
20/12/22 8:28
178
Ivan Solivellas
àton que tenen. Després analitzarem les propietats morfològiques, com la capacitat recategoritzadora i les possibilitats de combinació, i donarem compte del seu caràcter travat. Quant a la semàntica, posarem en relleu el significat funcional dels prefixos i la tendència a la polisèmia. En darrer lloc, tractarem les característiques sintàctiques, posant es pecial esment en la funció que exerceixen aquestes unitats i en les seves capacitats recursiva i de coordinació. 3.1. Propietats fonològiques Des del punt de vista fonològic —i fonètic—, els prefixos solen classificar-se segons el nombre de síŀlabes que tenen, d’una banda, o segons que siguin tònics o àtons, de l’altra. En aquest sentit, la majoria dels prefixos són monosíŀlabs o bisíŀlabs, com apunta Iacobini (2004: 118). De fet, si analitzam l’inventari de prefixos, comprovarem que les unitats amb tres o més síŀlabes representen un 5,84 % dels casos, mentre que les unitats bisíŀlabes són les més habituals (59,85 %), seguides de les monosíŀlabes (34,81 %). En aquest sentit, generalment els prefixos de dues o més síŀlabes solen dur accent secundari (Bauer 1983: 125), raó per la qual es considera que hi ha prefixos tònics (anti-, meta-, pseudo-) i àtons (a-1, des- i en-1), d’acord amb les aportacions de diferents autors (Bauer 1983; Mascaró 1986; GCC 2002; GIEC 2016). La tonicitat, però, no indica que siguin les unitats que porten l’accent del mot, sinó l’accent secundari. A més, els prefixos tònics no presenten reducció vocàlica (preinscripció [ˌpɾe jnskɾip’sjo]), a diferència dels àtons (reinserció [ˌrəjnsəɾ’sjo]), excepte quan són mots que s’han lexicalitzat i el parlant els deixa de percebre com a prefixats. En català, tanmateix, hi ha casos de vaciŀlació en tots dos sentits, de manera que a la pràctica depèn del parlant. En general, els prefixos es caracteritzen perquè no alteren fonèticament la base a la qual s’adjunten, d’acord amb Almela (1999). Així doncs, podem assumir que «la prefijación interactúa fonológicamente con la base en menor medida que la sufijación» (NGLE 2009: 672) i, per tant, els prefixos tenen un menor grau de cohesió amb la base (Iacobini 2004: 118), de manera que mantenen la seva integritat fònica (1): (1) antitimorès multitiquet polilideratge ultratradicional No obstant aquesta argumentació, els prefixos verbalitzadors sí que modifiquen l’accent de la base (Cabré 2002). S’entén per prefix verbalitzador qualsevol prefix que genera un verb a partir d’un nom (àngel > desangelar; cercle > encerclar),6 malgrat que per a alguns autors no es tracta d’un cas de prefixació, sinó de parasíntesi. Tanmateix, com indicarem tot seguit, avui dia no podem posar en dubte que alguns prefixos modifiquen la categoria gramatical del nucli, com expliquen diferents autors (Correia 1992; Cabré 1994, 2002). Més enllà d’aquests casos, però, en general els prefixos es caracteritzen perquè no modifiquen l’accent de la base, com assenyalen Bauer (1983) i Plag (2003), 6. En aquests casos, podem pensar que el canvi d’accent el provoca, en darrera instància, la flexió. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 178
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
179
per a l’anglès; Iacobini (2004), per a l’italià, o la GIEC (2016), per al català. Així doncs, l’adjunció d’un prefix manté l’accent de mot (2), encara que hi ha algunes construccions que posen en dubte aquesta premissa (àgraf, àton), d’acord amb Stehlík (2011: 19), en un treball referit al castellà. En qualsevol cas, es tracta més aviat d’un nombre reduït de casos que, sovint, no són construccions catalanes, sinó heretades del fons grecollatí. (2) argument > contraargument fer > desfer cromàtic > acromàtic jutjar > prejutjar direcció > codirecció president > expresident Tot això fa que, en definitiva, els prefixos tenguin una independència fonològica respecte de la base (Martín García 2014) i que mantinguin la seva integritat fònica (Almela 1999; Varela i Martín García 1999; Martín García 2014), la qual cosa implica que el parlant sovint no sap com representar gràficament els mots prefixats: adjunt a la base (postacord), amb guionet (post-producció) o, fins i tot, com un element independent (post rock) (Iacobini 2004: 126).7 Tot i aquesta independència fonològica de la base, sembla que alguns prefixos s’adapten al mode d’articulació de l’element nuclear (Iacobini 2004; GIEC 2016), com podem veure a (3), una característica que no s’ha de confondre amb l’aŀlomorfia, que és la capacitat que té un morfema de tenir diferents variants, com ocorre amb con- (col-, com-, cor-, co-), que adopta una forma o l’altra segons la base. (3) exdirector [ˌεgzdiɾək’to] subcomitè [supkumi’tε] transbordador [ˌtrənzbuɾdə’ðo] 3.2. Propietats morfològiques Els prefixos són morfemes i, per tant, són unitats travades que apareixen en posició inicial, és a dir, s’avantposen a un element nuclear (Cabré i Rigau 1986; Iacobini 1992, 2004; Stehlík 2011), el qual modifiquen. Fonamentalment es combinen amb bases patrimonials (antibacterià, refer, sotabosc), però en alguns casos també es combinen amb temes cultes (distopia, trípode), encara que alguns autors consideren que són construccions impossibles (Iacobini 1992; Prćić 2005), com ja hem avançat.8 També es poden combinar amb sintagmes (GIEC 2016), com anti-matrimonis homosexuals o pre-xarxes socials, que són exemples neològics, tot i que són construccions menys freqüents. Amb tot, Iacobini (2004) defensa que tan sols es poden combinar amb sintagmes els prefixos que indiquen jerarquia, disposició, temps o alteració i, a més, només es combinen amb sintagmes nominals indeterminats. En canvi, no es combinen mai amb altres afixos, a diferència dels formants cultes, per exemple, que sí que es poden combinar entre ells. En aquest sentit, els prefixos tenen una combinatòria pluricategorial (Plag 2003; Martín García 2014; Rio-Torto 2015), és a dir, es poden combinar amb noms —que és la tendència majoritària—, adjectius, verbs o, fins i tot, adverbis —en menor freqüència. En 7. Els exemples són neologismes de la base de dades de l’Observatori de Neologia. 8. Es tracta de construccions poc freqüents que, a més, tenen lloc només amb alguns prefixos, fonamentalment els quantificadors, siguin els numerals o unitats com micro-, macro-, etcètera. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 179
20/12/22 8:28
180
Ivan Solivellas
canvi, els prefixos no formen adverbis (Cabré 1994), per bé que a partir d’un adverbi poden donar lloc a verbs (allunyar, apropar). Així, aquestes unitats presenten un grau menor de restricció que els sufixos en la selecció de la base (Gràcia 2002; Iacobini 2004; NGLE 2009). Podem dir, doncs, que «the majority of prefixes can be added to bases of more than one form class», com explica Bauer (1983: 216). És obvi, per tant, que els prefixos imposen menys restriccions que els sufixos a l’hora de seleccionar una base, malgrat que autors com Figueiredo Silva i Mioto (2009) ho neguen i defensen que el funcionament és semblant. Alguns altres autors, en canvi, consideren que els prefixos seleccionen la base d’acord amb les propietats semàntiques (NGLE 2009) o a partir dels primitius sintàctics (Bauer 1983, a partir de Chomsky 1970), de manera que seleccionen el nucli segons que sigui un element ± N o ± V. En qualsevol cas, la capacitat combinatòria dels prefixos varia segons cada cas, perquè «no tots els prefixos es combinen amb els mateixos radicals, si bé uns presenten més restriccions que d’altres, ni tampoc permeten formar mots de totes les categories» (Cabré 2002: 764). De fet, alguns prefixos gaudeixen d’una combinatòria molt elevada —són menys restrictius— (super-), mentre que d’altres tan sols s’adjunten a un tipus de base (vice-). Una altra propietat dels prefixos que també ha generat diferents discussions és que són elements que generalment no recategoritzen, és a dir, no modifiquen la categoria gramatical de la base (Bauer 1983; Cabré 1994; Plag 2003; GIEC 2016), com s’observa en construccions com anormal, reviure o subcomitè. Això, però, no vol dir que no puguin recategoritzar mai, sinó que «les possibilitats de recategorització d’una base lèxica per mitjà de prefixos són extremadament pobres si les comparem amb les que ofereixen els sufixos» (Cabré 2002: 762). En aquest sentit, hi ha prefixos que recategoritzen sempre, és el cas dels prefixos verbalitzadors (apoderar, esgranar), mentre que d’altres tan sols ho fan en algunes ocasions (antiestrèsadj, monocanaladj, multinivelladj).9 3.3. Propietats semàntiques Alguns autors consideren que «l’acció dels prefixos és de naturalesa fonamentalment semàntica» (Bayà 1997: 50, a partir de Scalise 1994), encara que també poden afectar, com ja hem assenyalat, aspectes fonològics, morfològics i sintàctics. En relació amb el significat, l’aspecte més destacable dels prefixos és que funcionen com a modificadors semàntics del nucli (Almela 1999; Iacobini 2004; Martín García 2014; GIEC 2016), és a dir, tenen un caràcter funcional o relacional i indiquen aspecte, oposició, relació (espa cial o temporal), grau, quantitat, etc., com es desprèn de la classificació que en fan Varela i Martín García (1999). Per això, alguns autors consideren que els prefixos no tenen capacitat denominativa (Rio-Torto 2015), en la mesura que es limiten a caracteritzar el 9. Cabré (1994) considera que les úniques recategoritzacions possibles per part dels prefixos són les verbalitzacions, mentre que Bayà (1997), Freixa (2004) i Gené i Llopart-Saumell (2015), entre d’altres, també hi incorporen els casos en què un prefix fa que un nom esdevingui adjectiu ([crema] antiestries). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 180
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
181
significat de la base, però no expressen una realitat concreta (antiàrab, contraexemple, exdiputat). S’entén per funcional qualsevol significat que es limita a modificar el significat de la base de manera circumstancial, com si es tractàs d’un adverbi, una preposició o, en menor mesura, un adjectiu, és a dir, té un caràcter predicatiu. En canvi, el significat lèxic modifica el significat de la base de manera nominal, com un nom o un adjectiu; per tant, té un caràcter denominatiu.10 No obstant això, alguns autors consideren que els prefixos de vegades també tenen un significat lèxic, com Cabré (2002), que diferencia els que tenen un valor funcional (extraplà, subestimar) dels que tenen un valor lèxic (minifaldilla, supermercat). Segons l’autora, en aquests exemples mini- i super- aporten un significat diferent a la base, perquè una minifaldilla i un supermercat no són ben bé ni una faldilla ni un mercat, respectivament. Tanmateix, hom pensa que no es tracta d’un significat lèxic, sinó que són dos exemples de mots prefixats que s’han lexicalitzat; per això el canvi semàntic és major, quelcom que també ocorre amb alguns mots sufixats, com numeret. En relació amb això, en certa mesura és esperable que els prefixos no tinguin un valor lèxic, car «la conexión semántica entre el prefijo y la base es mucho menos rígida que la que existe entre el sufijo y la base» (Lang 1992: 220). Com ja hem explicat en parlar de les propietats fonològiques i morfològiques, els prefixos tenen un grau d’independència respecte del nucli que és major que el dels sufixos, que s’hi fusionen. Amb tot, encara que tenguin un significat funcional, els prefixos poden modificar els arguments o la selecció semàntica de la base, com tractarem en parlar de les propietats sintàctiques. Paraŀlelament, un altre aspecte cabdal en parlar de la semàntica dels prefixos és el caràcter monosèmic o polisèmic que tenen. Així, si bé alguns autors defensen que els prefixos solen ser unitats polisèmiques (Varela i Martín García 1999; Martín García 2014), la realitat és que, en general, tendeixen a ser monosèmiques (Lang 1992; Almela 1999). De fet, dels 137 prefixos de l’inventari que hem elaborat, tan sols el 23,36 % són polisèmics, com contra- (contrafinestra, contraprotesta) o extra- (extrallarg, extramurs), entre d’altres. Així mateix, els prefixos que tenen més d’un significat no sempre són productius en tots els casos, com ocorre amb pro-1 o amb alguns prefixos que inicialment eren locatius, com assenyala Martín García (2014). Endemés, alguns significats tan sols apareixen en unes construccions determinades (Iacobini 2004). 3.4. Propietats sintàctiques Un dels aspectes més controvertits de la prefixació és el comportament sintàctic dels prefixos (Cabré i Rigau 1986), que ha generat diferents estudis al llarg del temps. En aquest sentit, alguns autors s’han centrat en la capacitat que tenen algunes d’aquestes unitats de modificar l’estructura argumental d’una base verbal (Varela i Martín García 1999; Gràcia 2002; Iacobini 2004) o de canviar-ne l’estructura eventiva (Varela i Martín García 1999). Així doncs, segons Bayà (1997), de vegades el prefix implica l’aparició d’un argument nou (volar > sobrevolar), l’exigència d’un argument que era 10. Sobre el caràcter denominatiu i predicatiu, cf. Rio-Torto (2014: 112). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 181
20/12/22 8:28
182
Ivan Solivellas
opcional (pujar > apujar) o la restricció semàntica dels arguments (veure (argument + concret) > preveure (argument – concret)). Això demostra que els prefixos no només modifiquen la base semànticament, sinó també sintàctica; per tant, podem assumir que «los prefijos alteran distintas propiedades de la base a la que se adjuntan» (Felíu Arquiola 2003: 32), a diferència dels plantejaments que posen èmfasi sobretot en el caràcter de complement semàntic d’aquestes unitats. Una altra característica dels prefixos és que admeten un cert grau de repetició, a diferència dels sufixos. En aquest sentit, podem dir que els prefixos tenen una certa capacitat recursiva (Lehrer 2009; Martín García 2014; GIEC 2016), que és especialment freqüent en els prefixos que expressen negació o oposició (NGLE 2009), com antiantisistema o desdesfer. Amb tot, Cabré i Rigau (1986) consideren que és una capacitat limitada i, podríem afegir-hi, reduïda a un conjunt de prefixos en concret. En qualsevol cas, no es pot confondre la recursivitat dels prefixos amb la reduplicació (Varela i Martín García 1999), una capacitat que permet que els prefixos intensificadors es repeteixin per a emfasitzar la intensitat (megamegagròs, supersuperràpid). Com podem observar, la diferència és semàntica, atès que, si bé en tots dos casos es repeteix el prefix, en el primer es genera una unitat nova, amb un significat diferent, mentre que en el segon simplement es reforça el significat. En aquest sentit, la combinació entre prefixos requereix una compatibilitat semàntica (Cabré i Rigau 1986: 125), és a dir, no es poden combinar dos prefixos amb significats oposats (*interexoplanetari) ni dos prefixos amb el mateix significat (*interentremodificar), fet que també assenyala Varela (2009) en parlar de les restriccions semàntiques dels prefixos. Finalment, un aspecte que també ha donat lloc a diferents discussions sobre l’estatus dels prefixos és el caràcter aparentment lliure que tenen en alguns casos, a diferència del que indicàvem en analitzar les propietats morfològiques. En aquest sentit, doncs, sovint es fa referència a construccions com les de (4), en què els prefixos es coordinen entre si o, fins i tot, actuen com a elements lliures. De fet, en alguns casos també tenen un valor apositiu postnominal (espelma mini, operació anti). (4) És una promoció d’habitatges uni i plurifamiliars. Les dietes poden ser hiper o hipocalòriques. És una lluita pro amnistia fiscal. Sempre ha estat anti moments romàntics al parc. La capacitat de coordinació dels prefixos ha estat definida per diferents autors (Bauer 2003; GIEC 2016), encara que per a algunes gramàtiques es tracta d’uns prefixos específics, que denominen prefixos separables (NGLE 2009) perquè poden aparèixer aïllats de la base. Amb tot, és una denominació problemàtica, atès que alguns autors entenen per prefixos separables els que actualment funcionen com a morfemes productius, mentre que els prefixos inseparables són els que no funcionen com a tal en la llengua actual, com ad- en adscriure (Tournier 1991). En qualsevol cas, defensem que no es tracta d’unitats separables, sinó d’un tipus de construccions que es dona tan sols en alguns casos en què els prefixos són antònims (anti- i pro-, uni- i pluri-, etc.) o, en termes de Bauer (2003), «prefixos polaritzats». En totes aquestes construccions, però, apareix un prefix immediatament seguit d’un altre, mentre que la base és la mateixa. Per això, encara que alguns autors consideren que és un cas de coordinació de prefixos (Varela i Martín Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 182
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
183
García 1999; Iacobini 2004;11 GIEC 2016), entenem que la coordinació no és entre els prefixos, sinó entre les bases, d’acord amb Bosque (1987). En efecte, la coordinació es dona entre els nuclis dels mots, de manera que un dels nuclis, generalment el primer, s’elideix per economia del llenguatge, és a dir, per a evitar la repetició, com ocorre amb la coordinació d’adverbis acabats en -ment (sàviament i entera, o sàvia i enterament). La diferència, però, és que en les construccions amb -ment s’elideix el sufix perquè és l’element repetit, mentre que en la prefixació l’element repetit és la base. Entenem, doncs, que no es tracta d’una coordinació entre prefixos, perquè, en aquest supòsit, podrien existir construccions com les de (5), en què tan sols és possible la coordinació si recuperem la base o si, per contra, tractem els prefixos com a elements lexicalitzats amb funció de nom; per tant, depèn del context i de la informació pragmàtica. (5) (*)Ha impulsat unes mesures proavortament, tot i la manifestació anti. (*)S’han reunit els anti i els pro. (*)Jo en soc molt anti, però ell sempre n’ha estat pro. Sobre la lexicalització dels prefixos, entesa com l’ús que es pot fer d’un prefix de manera lliure, alguns autors consideren que prové del truncament d’un mot prefixat (Bauer 2003). Així, la construcció és un anti, seria el resultat de la truncació del mot antitot, per exemple. Uns altres autors, en canvi, defensen que els prefixos de vegades poden aparèixer com a unitats independents amb funció preposicional (Almela 1999), com ocorre amb pro-amnistia fiscal, o amb funció apositiva postnominal (Gràcia 2002; Iacobini 2004), en casos com operació anti. En aquest sentit, és important fer èmfasi en el caràcter especial de anti- i pro-1 (Serrano-Dolader 2002), car en alguns casos tenen una funció que els aproxima als usos preposicionals, un aspecte que no és comú en la resta d’unitats. En qualsevol cas, la coordinació i la lexicalització dels prefixos no són característiques gaire freqüents i, a més, tan sols afecten un nombre limitat de prefixos tònics (Gràcia 2002). Són, per tant, usos específics i poc comuns que, en el fons, demostren un indici de canvi. Sigui com sigui, es tracta d’unitats excepcionals i, doncs, cal tractar-les com a tal.
4. ELS PREFIXOS EN CATALÀ: UNA CATEGORIA HETEROGÈNIA Com hem explicat al § 2.3, a partir de dotze obres de referència i de dades neològiques s’ha elaborat un inventari de prefixos format per 137 unitats, deixant de banda els aŀlomorfs, que s’agrupen en un únic lema (cf. Annex). Posteriorment, s’han analitzat 19 propietats, aplicades a cada una de les unitats, per comprovar-ne el grau d’homogeneïtat i analitzar-ne els elements centrals i perifèrics de la categoria, com s’exposa a continuació.
11. Per a Iacobini (2004) és un cas de factorització, és a dir, dues unitats que es coordinen perquè fan referència a la mateixa base. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 183
20/12/22 8:28
184
Ivan Solivellas
4.1. Propietats analitzades D’acord amb les característiques descrites sobre la prefixació, com hem vist al § 3, hem seleccionat els 19 atributs més rellevants per a comprovar, d’una banda, en quin grau es compleix el que la bibliografia exposa i, de l’altra, quants de prefixos comparteixen cada atribut, la qual cosa permet d’establir quin és el model prototípic de prefix i quants d’elements ocupen una posició més perifèrica. 1) Aŀlomorfia: aquesta propietat es refereix a la capacitat que té una unitat de tenir més d’una forma. Tradicionalment, s’ha considerat que els prefixos no solen tenir aŀlomorfs, a diferència, per exemple, dels formants cultes. En aquest sentit, si analitzem l’inventari de prefixos, comprovem que de les 137 unitats, tan sols 40 presenten aŀlomorfia (29,20 %), mentre que la resta no (70,80 %). 2) Vocal d’enllaç: com en el cas anterior, una altra característica que sovint s’ha usat per a diferenciar els prefixos de les formes prefixades cultes ha estat la vocal d’enllaç, argüint que no és un tret característic de la prefixació. I, en efecte, tan sols tenen vocal d’enllaç (o poden tenir-ne, segons el context fònic) 11 prefixos (8,03 %), mentre que els 126 prefixos restants no en tenen mai (91,97 %).12 3) Nombre de síŀlabes: com s’ha indicat anteriorment, els prefixos solen ser unitats bisíŀlabes (59,85 %) o monosíŀlabes (34,81 %), i rarament tenen tres o més síŀlabes (5,84 %). En aquest cas, però, quan el nombre de síŀlabes varia perquè una unitat pot tenir aŀlomorfs, sempre se n’indica el nombre més alt. Així, a icos(a, i)-, li hem assignat un valor 3 i no 2. 4) Capacitat recategoritzadora: com hem assenyalat anteriorment, una de les propietats morfològiques dels prefixos és que normalment no recategoritzen, per bé que n’hi ha que sempre canvien la categoria de la base o que la poden canviar en alguns casos. D’aquesta manera, dels 137 prefixos inventariats, tan sols 5 recategoritzen sempre (3,65 %) i 14 ho fan només en alguns casos (10,22 %). La resta, com s’exposava anteriorment, no modifiquen la categoria gramatical de la base a la qual s’adjunten (86,13 %). 5) Tonicitat: és cert que la distinció entre prefixos tònics i àtons és difícil, però, si s’aplica tenint en compte els casos majoritaris de cada unitat —en els suposats casos dubtosos—, ens permet de veure que, en general, són unitats tòniques, és a dir, que duen l’accent secundari de mot i que, per tant, no solen presentar reducció vocàlica (74,45 %). Els prefixos àtons, doncs, són una minoria (24,55 %). 6) Origen clàssic: la major part dels prefixos provenen del grec clàssic o del llatí (89,78 %), tot i que hi ha algunes unitats que provenen de l’habilitació d’adverbis o preposicions (10,22 %), com quasi- i no-, per exemple. 7) Tendència a la polisèmia: sovint s’ha dit, com hem indicat anteriorment, que els prefixos tendeixen a tenir més d’un significat, és a dir, que són elements polisèmics. Amb tot, si analitzem els 137 prefixos inventariats, podem comprovar que majoritàriament són monosèmics (76,64 %), encara que hi ha un nombre important d’unitats que tenen més d’un possible significat (23,36 %). 12. S’entén per vocal d’enllaç la vocal que apareix en un prefix i que no forma part de l’arrel o del tema del mot en grec clàssic o en llatí. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 184
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
185
8) Capacitat de coordinació: aquesta propietat és molt limitada i, per tant, exclusiva d’alguns prefixos. En aquest sentit, la majoria són elements que no es poden coordinar entre si (68,61 %), mentre que els que tenen aquesta capacitat són una minoria (31,39 %) i sempre es tracta d’unitats semànticament relacionades (anti- i pro-1, macro- i micro-, etc.). 9) Recursivitat: sovint s’ha assenyalat que els prefixos tenen una certa tendència a la recursivitat, una característica que no es pot confondre, com assenyalàvem anteriorment, amb la reduplicació. En aquest cas, però, si analitzem quins prefixos apareixen en construccions recursives ens adonem que el nombre d’unitats és realment baix (5,11 %), de manera que, en general, no gaudeixen d’aquesta capacitat (94,89 %). 10) Rendibilitat: aquest atribut ens permet mesurar quins són els prefixos més rendibles en la formació de mots, una capacitat que hem calculat a partir dels mots que apareixen tant al DIEC2 com al GDLC. Així, considerem que són prefixos rendibles si apareixen en almenys quinze construccions sancionades pel diccionari, mentre que en cas contrari considerem que no ho són. En aquest sentit, tot i que la majoria de prefixos són rendibles (65,69 %), també hi ha un nombre important d’unitats que no ho són (34,31 %). Tanmateix, alguns prefixos, com ocorre amb els valoratius (super-, ultra-, etc.) i d’altres d’ús freqüent (in-, no-, re-, etc.), no sempre generen mots que es recullen al diccionari, en la mesura que són derivats predictibles (Solivellas, en premsa). 11) Producció de neologismes: per a mesurar la productivitat dels prefixos, a més d’analitzar-ne la rendibilitat també cal analitzar-ne el nombre de mots nous que generen. En aquest cas, com que hi ha diferents possibilitats, segons la unitat en qüestió, podem diferenciar una producció de neologismes nuŀla (39,41 %), baixa (23,36 %), mitjana (18,25 %) o alta (18,98 %), segons que generin cap neologisme, d’un a cinc mots nous, de sis a trenta unitats o més de trenta neologismes, respectivament.13 Això posa de manifest, per tant, que tan sols un nombre reduït de prefixos són altament productius en la formació de mots nous. 12) Producció en diccionaris: la tercera eina per a mesurar la productivitat dels prefixos és tenir en compte el nombre de construccions de què participen i que es recullen al diccionari, sigui el DIEC2 o el GDLC. En aquest cas, però, hem deixat de banda els mots prefixats formats ja en grec clàssic o llatí, segons la informació del diccionari, així com els noms científics d’origen dubtós o opac, i els mots que poden aparèixer amb grafies diferents (quilo-1 i kilo-, per exemple). D’acord amb això, s’ha considerat que les unitats tenen una productivitat nuŀla si apareixen en quinze o menys paraules (38,68 %), una productivitat baixa si són presents en més de quinze casos i menys de seixanta (29,20 %), una productivitat mitjana quan generen entre seixanta i cent mots (10,22 %) i una productivitat alta si es documenten en més de cent construccions diferents (21,90 %). Amb tot, alguns prefixos, com ex- i pro-1, malgrat que són molt productius, no solen generar mots que se sancionin als diccionaris, en la mesura que es tracta de construccions predictibles, com ja s’ha avançant amb anterioritat.14 13. Aquesta propietat s’ha analitzat tenint en compte els neologismes per prefixació recollits al Banc de dades de l’Observatori de Neologia (OBNEO), referits a la premsa escrita del node de Barcelona (usuaris bàsics i gestors) del període 2007-2017. 14. Per a més informació, cf. Bernal (2021) i Solivellas (en premsa). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 185
20/12/22 8:28
186
Ivan Solivellas
13) Combinatòria (amb bases, formants i altres elements): en general, els prefixos sempre es combinen amb bases patrimonials. Amb tot, alguns prefixos també es poden combinar amb alguns formants cultes (49,64 %) i, en un nombre menor de casos, amb uns altres elements (9,49 %), com mots escurçats, sigles, etc.15 D’altra banda, també s’ha analitzat el significat —que en tots els casos és funcional i no lèxic—, la posició —que sempre és fixa i a l’inici del mot— i la sintaxi del constructe —que en tots els casos implica una relació de subordinació del prefix respecte de la base, que fa de nucli—, que són propietats compartides per tots els prefixos. A més, tots pertanyen a un inventari limitat, en tant que formen part de la mateixa categoria. Així, el model prototípic de prefix és el següent: Aspectes Fonològics
Atributs
Prefix
Aŀlomorfia
–
Bisíŀlabs
±
Vocal d’enllaç
–
Tonicitat
+
Inventari tancat
+
Posició fixa
+
Recategorització
–
Combinació amb bases
+
Combinació amb formants cultes
±
Combinació amb altres unitats
–
Semàntics
Monosèmia
+
Significat lèxic
–
Sintàctics
Coordinació
±
Recursivitat
–
Relació de subordinació
+
Origen
Origen clàssic
+
Productivitat
Rendibilitat
+
Producció de neologismes
±
Producció en diccionaris
±
Morfològics
Taula 2. Model prototípic de prefix
15. L’únic prefix que s’ha detectat que no es combina amb bases patrimonials i sí que es combina amb formants cultes és duo-, en construccions com duopoli. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 186
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
187
4.2. Elements prototípics i perifèrics A partir de tot el que hem exposat fins ara, podem dir que els prefixos constitueixen una categoria heterogènia, perquè, si bé la majoria de les propietats són compartides per tots els elements de la categoria, també existeixen moltes unitats que tenen un comportament diferent. De fet, si tenim en compte les propietats que tot just establíem, els prefixos que les compleixen totes són únicament 7 (5,11 %), mentre que la resta es distancia progressivament del prototip. D’altra banda, les unitats que més s’allunyen d’aquest model prototípic són 5 (3,66 %), i tan sols divergeixen en sis propietats.
Elements perifèrics
Elements intermedis
Elements centrals
Gràfic 2. Contínuum prototip-perifèria
Tanmateix, les unitats que tan sols es distancien en un atribut (23,36 %) també es podrien considerar centrals, sobretot perquè en la majoria dels casos la divergència es produeix en els atributs referits o bé a la rendibilitat o bé a la producció de neologismes, tots dos referits a la productivitat. Igualment, els elements que se separen en cinc propietats del model prototípic (5,11 %) podrien considerar-se igualment elements perifèrics. En canvi, la resta d’unitats, que tenen entre dos i quatre atributs diferents del prototip, constitueixen el gruix del corpus (62,77 %), com es pot observar al gràfic 2. Aquests prefixos, però, ni són elements centrals ni perifèrics, sinó que constitueixen elements que se situen entremig, en la mesura que el grau de prototipicitat s’ha d’entendre com un contínuum i no com un compartiment estanc. Tot això demostra, en definitiva, que els prefixos configuren una categoria heterogènia, com apuntava Bayà (1997), en la mesura que la majoria d’elements difereixen en dos o més atributs del model de prefix prototípic. Una distància que en alguns casos se situa en set propietats oposades, que gairebé és la meitat d’atributs observats, sobretot si tenim en compte que n’hi ha quatre que són compartits per tots els elements de la categoria.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 187
20/12/22 8:28
188
Ivan Solivellas
5. A TALL DE CONCLUSIÓ Com dèiem al principi, els prefixos han estat l’objecte d’estudi de diferents gramàtiques i tractats de formació de mots, encara que en català són poques les aportacions que s’han centrat en la descripció teòrica i descriptiva d’aquest procés de formació de mots, especialment des d’una vessant microlingüística com la que es planteja en aquest treball. Al llarg d’aquestes pàgines, doncs, primer hem fet una descripció de la prefixació com a procés, centrant-nos en la seva definició, la funció i origen de les unitats i, alhora, s’ha establert un inventari de prefixos de la llengua catalana a partir de diferents obres de referència, com gramàtiques, diccionaris i manuals de lexicologia, entre d’altres. Tot seguit, a partir de la revisió crítica de diferents aportacions teòriques sobre el tema, tant de l’àmbit català com d’altres tradicions lexicològiques, com l’anglesa, la castellana o la francesa, hem caracteritzat els prefixos des d’un punt de vista fonològic, morfològic, semàntic i sintàctic. Així, s’han recollit les principals propietats d’aquests elements que, posteriorment, han guiat l’estudi empíric de les dades. En efecte, a partir de la caracterització inicial, posteriorment s’han seleccionat els dinou atributs més representatius i s’han estudiat aplicats a cada una de les unitats de l’inventari prèviament elaborat, constituït per 137 prefixos. Mitjançant aquest estudi empíric, s’ha posat de manifest que algunes de les propietats que els estudis bibliogràfics apuntaven són certes, malgrat que en alguns casos són més aviat característiques exclusives tan sols d’alguns prefixos, però no de tota la categoria. De fet, l’anàlisi de les diferents unitats de l’inventari dona compte del caràcter heterogeni dels prefixos, que formen una categoria diversa, atès que són pocs els elements que comparteixen tots els atributs del model prototípic prèviament dissenyat. En qualsevol cas, encara hi ha diferents aspectes de controvèrsia relacionats amb la prefixació, especialment pel que fa tant a la sintaxi, en relació amb els canvis que alguns prefixos poden generar en les bases verbals, com a la fonologia, d’acord amb el caràcter àton o tònic d’algunes unitats. A més, també és especialment interessant estudiar les unitats que es troben a la cruïlla entre la prefixació i altres categories, siguin adverbis o preposicions (no-, mig-, etc.) o altres categories travades, com els formants cultes (macro- micro-, homo-, hetero-, etc.).
6. BIBLIOGRAFIA Almela, Ramón (1999): Procedimientos de formación de palabras en español. Barcelona: Ariel. Alvar Ezquerra, Manuel (1993): Lexicografía descriptiva. Barcelona: Bibliograf. Bauer, Laurie (1983): English word-formation. Cambridge: Cambridge University Press. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 188
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
189
Bauer, Laurie (2003): «English prefixation - a typological shift?». Acta Linguistica Hungarica, núm. 50, vol. 1-2, p. 33-40. Bauer, Laurie (2005): «The borderline between derivation and compounding», dins Dressler, Wolfgang U. / Kastovsky, Dieter / Pfeiffer, Oskar E. / Rainer, Franz (ed.): Morphology and its Demarcations. Amsterdam / Filadèlfia: John Benjamins Publishing Company, p. 97-108. Bayà, M. Rosa (1997): La prefixació en català: aproximació teoricodescriptiva [treball de recerca de doctorat]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Bernal, Elisenda (2010): «Nuevos prefijos: implicaciones para la morfología y la lexicografía», dins Iliescu, Maria / Siller-Runggaldier, Heidi / Danler, Paul (ed.): Actes du XXV Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes. Berlín / Boston: De Gruyter, p. 361-373. Bernal, Elisenda (2021): «El asedio lexicográfico a los derivados predictibles». Revista española de lingüística, núm. 51, vol. 1, p. 79-96. Bosque, Ignacio (1987): «Constricciones morfológicas sobre la coordinación». Lingüística española actual, núm. 9, p. 83-100. Bruguera, Jordi (2006): Diccionari de la formació de mots. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Buenafuentes de la Mata, Cristina (2013): «Sobre formación de palabras y los procesos de gramaticalización», dins Pujol Payet, Isabel (ed.): Formación de palabras y diacronía. La Corunya: Universidade da Coruña, p. 21-48. Cabré, M. Teresa (1988): «La prefixació en català», dins Staczek, John J. (ed.): On Spanish, Portuguese and Catalan Linguistics. Washington DC: Georgetown University Press, p. 47-63. Cabré, M. Teresa (1994): A l’entorn de la paraula (II). Lexicologia catalana. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València. Cabré, M. Teresa (2002): «La derivació», dins Solà, Joan / Lloret, M. Rosa / Mascaró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (dir.): Gramàtica del català contemporani, vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 731-775. Cabré, M. Teresa / Rigau, Gemma (1986): Lexicologia i semàntica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Capanaga, P. (1999): Palabras de papel. Formaciones neológicas en español (19891999). Bolonya: Clueb. Chomsky, Noam (1970): «Remarks on nominalization», dins Jacobs, Roderick A. / Rosenbaum, Peter S. (ed.): Readings in English Transformational Grammar. Waltham: Ginn, p. 184-221. Correia, Margarita (1992): La formation des adjectifs en anti- en portugais [treball de tercer cicle]. Lisboa: Universidade de Lisboa. Darmesteter, Arsène (1874): Traité de la formation des mots composés dans la langue française comparée aux autres langues romanes et au latin. París: Librairie A. Franck. [Edició facsímil] DGLC = Fabra, Pompeu (1932): Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 189
20/12/22 8:28
190
Ivan Solivellas
DIEC1= Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona / Palma / València: Edicions 62 / Moll / Enciclopèdia Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Edicions 3 i 4. En línia: <diec1.iec.cat/diec1/entrada/diec. asp>. [Consulta: 26 de setembre de 2019.] DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (2007): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana. En línia: <dlc.iec.cat>. [Consulta: 25 de setembre de 2019] DNV = Acadèmia Valenciana de la Llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València: Generalitat Valenciana. En línia: <www.avl.gva.es/lexicval/>. [Consulta: 20 de setembre de 2019.] Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona: Teide. Felíu Arquiola, Elena (2003): Morfología derivativa y semántica léxica: la prefijación de auto-, co- e inter-. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid. Figueiredo Silva, M. Cristina / Mioto, Carlos (2009): «Considerações sobre a prefixação». Revista virtual de estudos da linguagem, núm. 7, vol. 12, p. 1-22. En línia: <www.revel.inf.br/files/artigos/revel_12_consideracoes_sobre_a_prefixacao. pdf>. [Consulta: 8 de gener de 2019.] Freixa, Judit (2004): «Neologismes formats per prefixació», dins Observatori de Neologia (ed.): Llengua catalana i neologia. Barcelona: Meteora, p. 83-112. Freixa, Judit (2016): «Reagrupamiento lexicográfico de neologismos frecuentes», dins Bernal, Elisenda / Torner, Sergi (ed.): Relaciones morfológicas y diccionario. La Corunya: Universidade da Coruña, p. 95-113. GCC = Solà, Joan / Lloret, M. Rosa / Mascaró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (dir.) (2002): Gramàtica del català contemporani, vol. 1. Barcelona: Empúries. GDLC = Enciclopèdia Catalana (ed.) (1998): Gran diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. En línia: <diccionari.cat>. [Consulta: 15 de setembre de 2019.] Gené, Maria / Llopart-Saumell, Elisabet (2015): «Consideraciones sobre la tendencia a la recategorización de nombre a adjetivo de los prefijos en la neología del catalán actual», dins Bernal, Elisenda / DeCesaris, Janet (ed.): Los afijos: variación, rivalidad y representación. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 141-145. GIEC = Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Gràcia, Lluïsa (2002): «Formació de mots: composició», dins Solà, Joan / Lloret, M. Rosa / Mascaró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (dir.): Gramàtica del català contemporani, vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 777-829. Himmelmann, Nikolaus P. (2002): «Lexicalization and grammaticalization: opposite or orthogonal?», dins Bisang, Walter / Himmelmann, Nikolaus P. / Wiemer, Björn (ed.): What makes grammaticalization. Berlín / Nova York: Mouton de Gruyter, p. 1-15. Iacobini, Claudio (1992): La prefissazione nell’italiano contemporaneo [tesi doctoral]. Roma: Università degli Studi di Roma. Iacobini, Claudio (2004): «Prefissazione», dins Grossmann, Maria / Rainer, Franz (ed.): La formazione delle parole in italiano. Tübingen: Max Niemeyer, p. 97-163. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 190
20/12/22 8:28
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
191
Iacobini, Claudio / Giuliani, Alessandro (2010): «A multidimensional approach to the classification of combining forms», Italian Journal of Linguistics, núm. 22, vol. 2, p. 287-316. Iordan, Iorgu / Manoliu, Maria (1972): Manual de lingüística románica, vol. 2. Madrid: Gredos. Lang, Mervyn F. (1992): Formación de palabras en español. Morfología derivativa productiva en el léxico moderno. Madrid: Cátedra. Lehrer, Adrienne (2009): «Prefixes in English word formation». Folia Linguistica, núm. 29, p. 133-148. López del Castillo, Lluís (2002): Diccionari de formació de mots. Barcelona: Edicions 62. Martín García, Josefa (2014): «Nuevos y viejos prefjos». Las dos vidas de las palabras, núm. 1, p. 1-6. Martínez de Sousa, José (1995): Lexicografía práctica. Barcelona: Bibliograf. Mascaró, Joan (1986): Morfologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Moure, Teresa (1996): La alternativa no-discreta en lingüística. Una perspectiva histórica y metodológica. Santiago de Composteŀla: Universidade de Santiago de Compostela. NGLE = Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2009): Nueva gramática de la lengua española. Morfología y sintaxis, vol. 1. Madrid: Espasa. OBNEO = Observatori de Neologia (2004): Metodologia del treball en neologia: criteris, materials i processos. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Plag, Ingo (2003): Word-Formation in English. Cambridge: Cambridge University Press. Prćić, Tvrtko (2005): «Prefixes vs initial combining forms in English: A lexicographic perspective». International Journal of Lexicography, núm. 18, vol. 3, p. 313-334. Rio-Torto, Graça (2014): «Prefixação e composição: fronteiras de um contínuo». Verba, núm. 41, p. 103-121. Rio-Torto, Graça (2015): «A prefixação na tradição gramatical portuguesa». Confluência. Revista do Instituto de língua portuguesa, núm. 47, p. 13-39. Rosch, Eleanor (1978): «Principles of categorization», dins Rosch, Eleanor / Lloyd, Barbara L. (ed.): Cognition and Categorization. Nova Jersey: Lawrence Erlbaum, p. 27-48. Rull, Xavier (2001): «Innovació en el sistema afixal: nous prefixos i sufixos del català», Catalan Review, núm. 1, vol. 1, p. 95-116. Sablayrolles, Jean-François (2006): «La néologie aujourd’hui», dins Gruaz, Claude (dir.): A la recherche du mot: de la langue au discours. Llemotges: Lambert-Lucas, p. 141-157. Sánchez Manzanares, Carmen (2013): «Valor neológico y criterios lexicográficos para la sanción y censura de neologismos en el diccionario general». Sintagma, núm. 25, p. 111-125. Scalise, Sergio (1994): Morfologia. Bolonya: Il Mulino. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 191
20/12/22 8:28
192
Ivan Solivellas
Serrano-Dolader, David (2002): «Hacia una concepción no-discreta de algunas formaciones con anti- en español», Revista Española de Lingüística, núm. 32, vol. 2, p. 387-411. Solivellas, Ivan (2021): Les partícules prefixals en català [tesi doctoral]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Solivellas, Ivan (en premsa): «Tendencies in dictionarisation by lexical innovation process», dins Freixa, Judit / Guardiola, M. Isabel / Martines, Josep / Montané, M. Amor (ed.): Dictionarisation of Catalan neologisms. Bern: Peter Lang. Stehlík, Petr (2011): Aspectos problemáticos de la prefijación. Brno: Muni Press. Tournier, Jean (1991): Précis de lexicologie anglaise. París: Nathan Université. Varela, Soledad (2009): Morfología léxica: la formación de palabras. Madrid: Gredos. Varela, Soledad / Martín García, Josefa (1999): «La prefijación», dins Bosque, Ignacio / Demonte, Violeta (ed.): Gramática descriptiva de la lengua española, vol. 3. Madrid: Espasa, p. 4993-5040. Warren, Beatrice (1990): «The importance of combining forms», dins Dressler, Wolfgang U. / Luschützky, Hans C. / Pfeiffer, Oskar E. / Rennison, John R. (ed.): Contemporary Morphology. Berlín / Nova York: De Gruyter, p. 111-132. Wartburg, Walther / Ullmann, Stephen S. (1969): Problèmes et méthodes de la linguistique. París: Presses Universitaires de France.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 192
20/12/22 8:28
193
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
C. Formants
Rendibilitat
Recursivitat
Coordinació
Origen grecollatí
Recategoritz.
1
0
0
1
0
0
0
1
0,75 1
1
1
0
0
0
1
1
0
1
1
0
0
1
0,25 1
1
0
0
3
ab-1, abs-
1
0
1
0
0
1
0
0
0
0
0
0
1
1
0
4
ab-2
0
0
1
0
0
0
1
0
0
0
0
0
1
0
0
C. Bases
P. Neo
C. Altres
0
a-2
P. Diccio
1
2
Semàntica
a-1, an-
Tonicitat
1
Síŀlabes
Element
Aŀlomorfia
Vocal d’enllaç
ANNEX: INVENTARI DE PREFIXOS I PROPIETATS16
5
ad-
0
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
6
aŀl(o)-
1
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0
1
1
1
0
7
ambi-
0
1
2
0
1
1
1
0
0,5
0
0
0
1
1
0
8
amfi-
0
0
2
0
1
1
0
0
0
1
0
0,25 1
1
0
9
an(a)-
1
0
2
0
1
1
0
0
0
1
0,25 0,25 1
1
0
10
ante-
0
0
2
0
0
1
1
0
0
1
0
0
0
0,25 1
11
anti-
0
0
2
0,5
1
1
0
1
0
1
1
1
1
1
0
12
apo-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0
0,25 1
1
0
13
arxi-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,75 0,25 1
0
0
14
atto-
0
1
2
0
1
0
1
0
0
0
0
0
1
0
0
15
auto- 1
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
1
1
1
1
0
16
avant-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,25 0,25 1
0
0
17
ben-
0
0
1
0
1
0
1
1
0
1
0
0,25 1
0
0
18
bes-
0
0
1
0
0
1
1
0
0
1
0
0,25 1
0
0
19
bi(s)-1
1
0
1
0,5
0
1
1
1
0
1
0,75 1
1
1
0
20
cat(a)-
1
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0
0,25 1
1
1
21
centi-
0
1
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
22
circum-, circa-
1
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
23
cis-
0
0
1
0
0
1
0
1
0
0
0
0
1
0
0
16. De color taronja es marquen els elements centrals (que comparteixen tots els atributs o tots menys un, en aquest segon cas amb una tonalitat més clara) i de color blau els perifèrics (que s’allunyen en cinc o sis atributs del model prototípic, en aquest segon cas, marcats amb una tonalitat més forta). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 193
20/12/22 8:28
194
C. Formants
Rendibilitat
Recursivitat
Coordinació
Origen grecollatí
Recategoritz.
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
25
con-, com-, col-, cor-, co-2
1
0
1
0
0
1
1
0
0
1
1
1
1
0
0
26
contra-
0
0
2
0
1
1
0
0
0
1
1
1
1
0
0
27
deca-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
1
1
C. Bases
P. Neo
C. Altres
0
P. Diccio
0
Semàntica
co-1
Tonicitat
24
Síŀlabes
Element
Aŀlomorfia
Vocal d’enllaç
Ivan Solivellas
28
deci-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
1
0
29
de(s)-
1
0
1
0
0
1
0
0
0
1
1
1
1
0
0
30
di-1
0
0
1
0
0
1
1
1
1
1
0
0,75 1
1
1
31
di(a)-
1
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0
0,25 1
1
0
32
dis-1
0
0
1
0
0
1
0
0
0
1
0
0,25 1
1
0
33
di(s)-2
1
0
1
0
0
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
0
0
34
dodec(a)-
1
0
3
0
1
1
1
0
0
1
0
0,25 1
1
0
35
duo-
0
0
3
0
1
1
1
0
0
0
0
0
0
1
0
36
e-1
0
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
37
ec-
0
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
38
en-1, em-1
1
0
1
1
0
1
0
0
0
1
0,75 1
1
1
0
39
en-2, em-2
1
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0,25 0
1
0
0
40
en-3, em-3
1
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
1
0
0
41
endo-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,25 0,75 1
1
0
42
enne(a)-
1
0
3
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
1
0
43
entre-
0
0
2
0
1
1
0
0
0
1
0
1
1
0
0
0
44
ep(i)-
1
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,25 0,75 1
1
0
45
es-
0
0
1
1
0
1
1
0
0
1
0
1
1
0
0
46
eso-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
1
0
47
eu-
0
0
1
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
1
0
48
ex-
0
0
1
0
1
1
1
0
0
1
1
0
1
0
0
49
exa-
0
1
2
0
1
1
1
0
0
0
0,25 0
1
0
0
50
ex(o)-
1
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,25 0,25 1
1
0
51
extra-
0
0
2
0,5
1
1
0
0
0
1
0,75 0,25 1
0
0
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 194
20/12/22 8:28
195
2
0
1
0
1
1
0
0
0
0
1
0
C. Altres
C. Formants
C. Bases
P. Diccio
P. Neo
Rendibilitat
Recursivitat
Coordinació
Semàntica
Origen grecollatí
53
0
Tonicitat
0
Recategoritz.
femto-
Síŀlabes
52
Vocal d’enllaç
Element
Aŀlomorfia
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
0
fora-
0
0
2
0
1
0
1
0
0
0
0
0
1
0
0
54
giga-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,75 0
1
0
0
55
hect(o)-
1
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0,25 0
1
1
0
56
hemi-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
1
0
57
hendeca-
0
0
3
0
1
1
1
0
0
0
0
1
1
0
58
hept(a)-
1
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
0
1
0
59
hex(a)-
1
0,5
2
0
1
1
1
0
0,5
1
0,25 0,25 1
1
0
60
hiper-
0
0
2
0
1
1
0
1
0
1
1
1
1
0
61
hip(o)- 2
1
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,25 0,75 1
1
1
0
62
icos(a, i)-
1
0,5
3
0
1
1
1
0
0,5
0
0
1
0
63
in-1, il-, im-1, ir-
1
0
1
0
0
1
0
0
0
1
64
in-2, im-2
1
0
1
1
0
1
1
0
0
1
65
infra-
0
0
2
0
1
1
0
1
0
1
0
1
1
1
1
0
0
0
0,25 1
0
0
0,75 0,25 1
0
0
66
inter-
0
0
2
0,5
0
1
0
0
0
1
1
1
1
0
67
intra-
0
0
2
0,5
1
1
1
0
0
1
0,75 0,25 1
1
0
1
68
juxta-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
69
macro-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
1
0,75 1
1
0
70
mal-
0
0
1
0
1
0
1
1
0
1
0,75 1
1
0
0
71
maxi-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
0
0,25 0
1
0
0
72
medio-
0
0
3
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
73
mega-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
1
0,25 1
1
0
74
menys-
0
0
1
0
1
0
1
0
0
0
0
0
1
0
0
75
met(a)-
1
0
2
0
1
1
0
0
0
1
0,75 0,75 1
1
0
76
micro-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
1
1
1
1
0
77
mig-
0
0
1
0
1
0
1
0
0
1
0
0,25 1
0
0
78
miŀli-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0,25 0
0
0
1
79
mini-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
1
0,25 1
1
0
80
minus-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
0
0
1
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 195
20/12/22 8:28
196
3
0
1
1
1
0
0
0
0
1
C. Altres
C. Formants
C. Bases
P. Diccio
P. Neo
Rendibilitat
Recursivitat
Coordinació
Semàntica
Origen grecollatí
82
0
Tonicitat
0
Recategoritz.
miria-
Síŀlabes
81
Vocal d’enllaç
Element
Aŀlomorfia
Ivan Solivellas
0
1
0
1
1
0
0,75 1
1
0
mon(o)-
1
0
2
0,5
1
1
1
1
0
1
0,75 1
83
multi-
0
0
2
0,5
1
1
1
1
0
1
1
84
nan(o)-
1
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,75 0
1
1
0
85
neo-
0
0
2
0
1
1
0
1
0
1
1
1
1
0
1
86
no-
0
0
1
0
1
0
0
0
0
1
1
0
1
0
0
87
nou-
0
0
1
0
1
0
1
0
0
0
0
0
1
0
0
88
ob-
0
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
89
octa-, octo-
1
0,5
2
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
1
0
90
omni-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,75 0
1
1
0
91
ort(o)-
1
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0,75 1
1
1
0
92
pale(o)-
1
0
3
0
1
1
1
1
0
1
0,75 0,75 1
1
0
93
pan-
0
0
1
0
1
1
1
0
0
1
0,75 0,25 1
1
0
94
para-
1
0
2
0
1
1
0
0
0
1
0,75 1
1
1
0
95
pari-
0
1
2
0
1
1
1
0
0
0
0
1
0
0
96
penta-
0
0
2
0
1
1
1
1
1
1
0,25 0,25 1
0
1
0
97
per-
0
0
1
0
0
1
0
0
0
1
0
0,25 1
0
0
98
peri-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
1
0
99
peta-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
0
0,25 0
1
0
0
100
pico-
0
0
2
0
1
0
1
1
0
0
0,25 0
1
0
0
101
pluri-
0
0
2
0,5 1
1
0
0
0
1
0,75 0,25 1
1
0
102
plus-
0
0
1
0
1
1
1
0
0
0
0,25 0
1
0
0
103
poli-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
1
0,75 1
1
1
0
104
pos(t)-
1
0
1
0,5 1
1
0
1
0
1
1
0,75 1
0
1
105
pre-
0
0
1
0,5 0
1
0
1
0
1
1
1
1
0
1
106
pro-1
0
0
1
0,5 1
1
1
1
0
1
1
0
1
0
0
107
pro-2
0
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
1
0
108
pro-3
0
0
1
0
0
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
109
prop-
0
0
1
0
1
0
1
0
0
0
0
0
1
0
0
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 196
20/12/22 8:28
197
Coordinació
Recursivitat
2
0
1
1
0
0
0
1
0,75 0,75 1
1
0
111
C. Altres
P. Neo
C. Formants
Semàntica
0
C. Bases
Recategoritz.
0
P. Diccio
Síŀlabes
proto-
Rendibilitat
Vocal d’enllaç
110
Tonicitat
Element
Aŀlomorfia
Origen grecollatí
ELS PREFIXOS EN CATALÀ: APROXIMACIÓ TEORICODESCRIPTIVA
pseudo-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
1
0,75 1
1
0
112
quadr(i, u)-
1
0,5
2
0
1
1
1
1
0
1
0,25 0,25 1
1
1
113
quasi-
0
0
2
0
1
0
1
0
0
0
0,25 0
1
0
0
114
quilo-1 [kilo-]
1
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
0
0
115
quinque-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
116
quinti-
0
1
2
0
1
1
1
1
0
0
0
0
1
1
1
117
re-1
0
0
1
0
0
1
0
0
0
1
1
1
1
0
0
118
re-2
0
0
1
1
0
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
0
0
119
re(re)-
1
0
2
0
0
0
1
1
0
1
0,25 0
1
0
1
120
retro-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,75 0,25 1
0
0
121
semi-
0
0
2
0
1
1
0
0
0
1
1
1
1
1
1
122
sept(i)-1
1
0
2
0
1
1
1
1
0
0
0
0
1
1
0
123
sesqui-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
0
0
0
1
0
0
124
sin-, sim-, sil-
1
0
1
0
0
1
1
0
0
1
0
0,25 1
1
0
125
sobre-
0
0
2
0
1
1
0
1
0
1
1
1
1
0
0
126
sota-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0
0,25 1
0
0
127
sots-
0
0
1
0
1
1
1
0
0
1
0,25 0,25 1
0
0
128
sub-
0
0
1
0
0
1
0
0
0
1
1
1
1
1
0
129
super-
0
0
2
0
1
1
0
0
0
1
1
1
1
0
0
130
supra-
0
0
2
0
1
1
1
0
0
1
0,75 0,25 1
0
0
131
tera-
0
0
2
0
1
1
1
1
0
0
0,25 0
1
0
0
132
tetr(a)-
1
0
2
0
1
1
1
1
1
1
0,25 1
1
1
1
133
trans-, tras-
1
0
1
0,5 0
1
0
1
0
1
0,75 0,75 1
1
0
134
tri-
0
0
1
0,5 0
1
1
1
1
1
0,75 1
1
1
1
135
ultra-
0
0
2
0
1
1
0
0
0
1
1
0,75 1
1
0
136
uni-
0
1
2
0,5 1
1
1
1
0
1
0,25 0,75 1
1
1
137
vice-
0
0
2
0
1
1
0
0
1
0,75 0,25 1
0
0
1
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 197
20/12/22 8:28
198
Ivan Solivellas
RESUM Aquest article analitza les propietats de la prefixació a partir d’un inventari exhaustiu d’unitats de la llengua catalana, que s’ha constituït a partir de diferents fonts de referència, com diccionaris, gramàtiques i manuals de lexicologia. En aquest sentit, doncs, ofereix una perspectiva microlingüística basada en l’estudi empíric de les dades, contrastat, alhora, amb una revisió bibliogràfica de les principals aportacions sobre aquest procés de formació de mots no només en català, sinó de diferents tradicions lexicològiques. L’estudi consisteix, per tant, en la caracterització de les propietats dels prefixos, la selecció i estudi empíric dels atributs més rellevants i, alhora, l’establiment d’un model prototípic, d’acord amb les dades obtingudes, que ens permeti destriar els prefixos més representatius dels més perifèrics. Mots clau: prefixació, prefix, formació de paraules, català.
ABSTRACT Prefixes in Catalan: a theoretical-descriptive approach and compilation of an inventory This article analyses prefixes from an exhaustive inventory of these morphs in Catalan, which was compiled from various different reference works, like dictionaries, grammars and manuals of lexicography. It therefore offers a microlinguistic perspective, based on an empirical study of this data, duly verified through a revision of the bibliography containing the principal contributions to the word-formation process, not only in Catalan, but also other models of lexicography. The study therefore consists of a characterization of prefixes, a selection and empirical examination of their most important attributes, together with the creation of a prototype, based on the data collected, which has enabled us to separate the most representative prefixes from the more peripheral kind. Key words: prefixation, prefix, word-formation, Catalan.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 171-198 DOI: 10.2436/20.2500.01.361
Estudis romanics 45_int.indd 198
20/12/22 8:28
Rebut: 28/V/2021 Acceptat: 8/VII/2021
PERSPECTIVAS CRÍTICAS SOBRE EL PLURICENTRISMO Y EL PANHISPANISMO DE LA LENGUA ESPAÑOLA1 Antonio Torres Universitat de Barcelona
1. EL CONCEPTO DE NORMA LINGÜÍSTICA Sabido es que las normas son directrices que regulan el comportamiento humano, y su incumplimiento acarrea diferentes tipos de consecuencias en cada circunstancia. Muchas personas piensan que este esquema se puede trasladar tal cual al ámbito de la lengua, cuyas leyes dictarían las Academias, en tanto que los lingüistas serían los encargados de aplicarlas y de vigilar su aplicación. Es evidente, sin embargo, que las Academias no cumplen esta función, puesto que no prescriben qué propiedades debe tener la lengua, sino que básicamente muestran cómo se usa y lanzan recomendaciones en función del mayor o menor prestigio de una forma (Bosque 2011: 8, 11). Contribuye a aumentar este embrollo el hecho de que a veces los lingüistas usen el concepto de norma en un sentido no prescriptivo, sino aplicado al uso general dentro de una comunidad lingüística, frente a un modelo diseñado por los organismos oficiales. Ridruejo (2019: 184) se apoya en Lara (1976: 110) para definir norma lingüística como «el conjunto de los modelos establecidos mediante el convenio que se impone en una comunidad». El afianzamiento de la lingüística como disciplina científica llevó a las Academias a abandonar su rigidez normativista y a desarrollar una vertiente explicativa en la formulación de las reglas, a conciliar prescripción y descripción, cuya separación es sutil en los ámbitos gramatical y léxico; no así en el ortográfico. Esta renuncia a «cumplir con su papel de legisladores» o a «dictar las reglas del juego» les ha granjeado numerosas críticas por parte de muchos hablantes, pero realmente asumen la valoración social que pre-
1. Este trabajo se enmarca en el proyecto de investigación Variación y cambio lingüístico en catalán: análisis y comparación desde las perspectivas geolingüística y lexicográfica dialectal (GEOLEX-CAT) (PGC2018–095077–B–C43), dirigido por Maria-Pilar Perea, que forma parte del proyecto coordinado El Atlas Lingüístico de la Península Ibérica: edición digital y análisis de datos (ALPI: EDA), financiado por el Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades: <https://www.ub.edu/ geolex/es/presentacion/>. Agradezco al Dr. José Enrique Gargallo su lectura crítica del artículo. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 199
20/12/22 8:28
200
Antonio Torres
sentan los fenómenos lingüísticos y, en su atención a la lengua culta, actúan en consecuencia. No hay duda de que la conciencia lingüística y el comportamiento prescriptivo representan un universal cultural. En todos los tiempos y lugares, la reflexión sobre la forma y la función de las lenguas ha dado impulso a la intervención en esta materia. Y parece que en la presente era global, en la que las distintas variedades lingüísticas y las formas de usar las lenguas resultan mejor conocidas por el gran público, las actitudes lingüísticas de muchos hablantes se han flexibilizado y aceptan mejor la diferencia. Sea como sea, conviene hacer hincapié en el concepto de adecuación comunicativa, que supone que las normas de corrección no atañen únicamente al plano ortográfico, gramatical o léxico, sino también al pragmático y al sociodiscursivo, que han suscitado menor interés o preocupación. En estrecha relación con el concepto de norma (‘modelo’) se encuentra el de estándar, del que nos ocupamos seguidamente.
2. LA ESTANDARIZACIÓN LINGÜÍSTICA Entre las múltiples aproximaciones a esta difícil cuestión, podemos mencionar la de Lauria y López (2009: 53-54), quienes definen lengua estándar como la variedad resultante del proceso de codificación, la cual goza del prestigio social que le confieren su tradición literaria, la posesión de un código escrito, y su uso y adquisición en los ámbitos educativos, así como su difusión en los medios masivos de comunicación. El estándar representa un ideal abstracto de unidad lingüística que permite (con los fines que lo asistan, cualesquiera sean) homogeneizar una realidad lingüística diversa.
Como recuerda Amorós (2014: 134), el ámbito de actuación de la variedad estándar es fundamentalmente la manifestación escrita. Su búsqueda de uniformidad convierte al estándar en una entidad idealizada que nadie maneja de forma absoluta, pero a la que se acercan más los hablantes cultos y de clases sociales altas. A la vez, a partir de la escritura se ha desarrollado un correlato oral, un «estándar oralizado» en que el carácter oral se refiere al medio de transmisión, pero no a la manera de concebir el discurso, como en conferencias o alocuciones públicas planificadas, y cuya definición resulta aún más imprecisa que la de la variedad escrita, puesto que es más permeable al cambio. Amorós (2014: 133-135) recoge la distinción entre un concepto absoluto de estándar, un modelo idealizado que no se encuentra en ningún hablante, y un concepto de estándar relativo, que alude a estándares empíricos, sujetos —aunque en menor medida— a la variación lingüística, amparados en la lengua culta y formal, pero sin una codificación explícita, como ocurre con el voseo en Argentina o la construcción se los/las en lugar de se lo/la en el uso culto mexicano, que se observa, por ejemplo, en La calificación se las daré (a ellos) al terminar la lección. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 200
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
201
A partir del modelo de la cadena variacional que se inscribe en la Lingüística de las variedades alemana, López Serena (2013: 132) asume que la norma estándar de una lengua no es «una lengua funcional más, completamente uniforme o monolítica, aislada del resto de normas consuetudinarias que constituyen las variedades diatópicas, diastráticas y diafásicas no estándares, sino un ideal de referencia en el que convergen los rasgos diatópicamente más débiles, diastráticamente más prestigiosos y diafásicamente más altos». Esto es, la estandarización nunca llega a ser completa y los rasgos lingüísticos, a veces diversos e incluso contradictorios, que la caracterizan frente a otras formas de la lengua pueden ser difíciles de precisar. Por otro lado, a menudo también se percibe la estandarización como una serie de mecanismos ligados a la ideología dominante, y se plantea la necesidad de poner al descubierto los presupuestos ideológicos y culturales que guían tales procesos, relacionados con la perpetuación del poder de las clases dirigentes y privilegiadas y la exclusión social. Horno (2021) se refiere tanto a la cara amable de la lengua estándar (el «Dr. Jekyll»), que es su papel de puente entre variedades lingüísticas dispares de un idioma, como a su cara más oscura (el «Mr. Hyde»), que es la que propicia la discriminación, por la cercanía de esa variante estándar a los grupos sociales con mejores indicadores económicos y culturales, esto es, los grupos dominantes. De este modo, la lengua estándar no se concibe como un instrumento de cohesión, sino como el origen del prestigio de unos sectores frente a otros. En relación con el concepto de estándar se manejan otras designaciones, de forma no demasiado precisa o apropiada, como lengua común, lengua literaria o lengua culta.
3. RECORRIDO HISTÓRICO Tras una época de Orígenes (siglos viii a xi) marcada por la diglosia entre el latín — lengua alta, litúrgica y de la escritura— y el romance —usado en la oralidad— (Ridruejo 2019: 186-188), el castellano adquirió la condición de koiné española: López García (2016: 22) defiende que «[p]rimero hubo una fase de normativización colectiva que se plasma en la formación de la koiné del alto Ebro, pronto extendida al centro de la Península Ibérica». Aunque en el reinado de Fernando III (1217-1252) ya existía una cierta estabilidad en la escritura, con la subida al trono de su sucesor, Alfonso X el Sabio, en 1252, arrancó firmemente la tarea de normativización y normalización lingüísticas del castellano, aun cuando su modelo presentaba vacilaciones. Siguiendo con la hipótesis de López García (2016: 24), que ya había defendido décadas atrás, «[n]o es que el castellano se convirtiese en español, como dicen los manuales. Fue al contrario, fue el español del siglo x (el de Navarra, Castilla y Aragón) el que se convirtió en castellano por obra y gracia del rey sabio», porque su normativización, de carácter monocéntrico —el castellano drecho—, solo afectaba a una parte del territorio de la lengua, Castilla, «mientras que en León, Aragón y Navarra siguieron con su koiné sin normativizar durante varios siglos». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 201
20/12/22 8:28
202
Antonio Torres
Otros hitos dentro de este recorrido histórico son la llegada de la imprenta, que desempeñará un papel fundamental en la difusión de la norma, la aparición en 1492 de la Gramática de la lengua castellana, de Elio Antonio de Nebrija —la primera de una lengua románica—, de gran relevancia para la codificación y la estabilidad lingüística, o la labor lexicográfica de Sebastián de Covarrubias Horozco, autor del Tesoro de la lengua castellana o española (1611),2 y la gramatical de Gonzalo Correas, con el Arte de la lengua española castellana (1625) (Torres 2013). En los siglos xvii y xviii, el espíritu prescriptivo que recorre la tradición lingüística occidental desde sus orígenes se acentuó con la creación de distintas academias de la lengua en Europa. Después de la Accademia della Crusca (1583), fundada en Florencia y constituida simplemente como un grupo de eruditos, y la Académie Française (1635), que, para el cardenal Richelieu, sirvió de instrumento de control político y de centralización, se funda en Madrid, por parte de Juan Manuel Fernández Pacheco, marqués de Villena, la Real Academia Española (1713), respaldada pronto por Felipe V a través de una cédula real, que representa la institucionalización de las decisiones lingüísticas, y de cuya mano han venido las actuaciones más determinantes en torno al español. Se privilegió la idea de la pureza del castellano septentrional,3 lo que llevó a tratar de evitar todo tipo de corrupción lingüística y a juzgar como periféricas e inferiores las variedades que se apartaban de la única considerada legítima y válida dentro de ese modelo monocéntrico. Y, aunque en la segunda mitad del siglo xix comenzó la creación de Academias de la Lengua en América, con la de Colombia en 1871, primó el cuño eurocentrista. El diccionario académico incorporó un considerable número de regionalismos léxicos, pero la gramática y la pronunciación de referencia seguían siendo las del castellano norteño (Ridruejo 2019: 201). Algo empezaría a cambiar tras el establecimiento en México, en 1951, de la Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE) y su Comisión Permanente, a pesar de que «la ASALE tiene su única sede en Madrid y presenta una estructura organizativa que evoca la jerarquía colonial por la estructura piramidal que adopta: el cargo de presidente de la ASALE lo ocupa siempre el director de turno de la RAE. Y el tesorero es también un académico de número de la entidad española» (Lauria 2019: 212). Años después de las propuestas teóricas, el Esbozo de una nueva gramática de la lengua española (1973) recogió algunos usos americanos, pero seguía siendo oficial la gramática académica prescriptiva de 1931, y la siguiente gramática tardaría mucho en llegar.
2. Como resumen Alvar Ezquerra y García Aranda (2019: 487), el Tesoro de Covarrubias constituye «el primer diccionario monolingüe del español de carácter extenso, con el que se comenzó a fijar el español moderno, en un proceso que culminará con la fundación de la Academia y la publicación del Diccionario de Autoridades». 3. López García (2016: 31) introduce la matización de que «la creación de la RAE supuso un intento de instaurar el monocentrismo, pero solo parcial, con preferencia por el corpus literario y en menor medida por la modalidad madrileña y cortesana», por la variedad norteña. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 202
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
203
4. EL ESPAÑOL, UNO Y DIVERSO En el momento de las independencias, el español era la primera lengua solamente de uno de cada tres hispanoamericanos, pero tenía una sólida implantación urbana y representaba el idioma de las clases dirigentes que capitanearon las nuevas repúblicas. Así, durante el período poscolonial, el español fue ampliando su difusión por el continente americano. En 1823, el venezolano Andrés Bello (Caracas, 1781 - Santiago de Chile, 1865) inicia las reflexiones sobre cómo deberían hablar y escribir los hispanoamericanos, y el debate tomará cuerpo en la Argentina, con autores que se enmarcan en el romanticismo y en la Generación del 37, para los cuales los argentinos no tendrían que seguir los patrones lingüísticos de la antigua metrópoli, sino abrazar una lengua nueva, autóctona, por el camino de valorar lo regional propio, así como de perfeccionar la lengua, con la imitación, por ejemplo, del francés. Con el tiempo, estas propuestas resultarán más contenidas (Guzmán 2011: 95-99). En Bello, muy preocupado por la educación de los americanos, los usos de la gente culta parecen servir en ocasiones como criterio de corrección lingüística, con lo que se contemplarían distintas normas en el manejo del español; sin embargo, hay más factores, como su miedo a la escisión de la lengua, sus lecturas acumuladas y sus propios gustos estéticos, que conformarían ese ideal de corrección. Rufino José Cuervo (Bogotá, 1844 - París, 1911), por su parte, inquieto por una posible ruptura lingüística, defiende una norma homogénea de base castellana, sin concesiones a los usos locales. Bello y Cuervo, aunque partían de visiones muy diferentes, representan el inicio de lo que será una preocupación constante en los lingüistas y los organismos del mundo hispánico por la unidad del español y el miedo a que esta se pueda resquebrajar. Otra figura célebre, Dámaso Alonso (1964), propuso más adelante una serie de medidas concretas para evitar la fragmentación de la lengua. Es evidente que la imagen de la diversidad dentro de la unidad esencial se ha convertido en uno de los motivos recurrentes en los discursos sobre el español. Frago (2019: 944) apuntala la idea, desde una dimensión histórica en el estudio del idioma, de que «las diferencias en todos los niveles sociolingüísticos y en todas las parcelas de los extensos dominios hispánicos son inherentes a la unidad de nuestra lengua». Una vez parecen haberse disipado los viejos temores a su fragmentación en nuevos idiomas, se pone el acento en los enormes beneficios de distinto orden que puede traer el refuerzo de la unidad de la lengua, y ello repercute sobre el modelo de estandarización que se defiende.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 203
20/12/22 8:28
204
Antonio Torres
5. PLURICENTRISMO Y PANHISPANISMO 5.1. La concepción del español actual como una lengua pluricéntrica Desde finales de los años sesenta del siglo pasado se ha venido utilizando, con un interés creciente por el fenómeno al que alude, el concepto de pluricentrismo o policentrismo4 (Torres 2013: 210), en referencia a lenguas que disponen de varios centros de prestigio emanadores de norma desde distintos territorios, si bien es verdad que se aplica a situaciones muy variadas (Amorós 2014: 165). Sea como sea, hasta fechas recientes las Academias no se habían mostrado tan receptivas a la variación lingüística, y lo mismo se puede afirmar con respecto a numerosos lingüistas hispánicos, que hace solo unas décadas todavía no conseguían desprenderse de los puntos de vista heredados. Oesterreicher (2002: 281) explica esa etapa de transición y alude, en términos entonces bastante novedosos, a la existencia de estándares regionales americanos que no dependen de la norma prescriptiva de España. Ocurre, por ejemplo, con la forma única ustedes tienen (sin la presencia de vosotros tenéis), que en España se asocia a una marca diatópica (andaluz occidental, canario), mientras que en toda América posee un valor de ‘estándar’, lo que revela que el estatus de un fenómeno, y no su mera presencia en un territorio, es lo determinante para su descripción lingüística (Oesterreicher 2002: 283). Al mismo tiempo, reconoce que el pluricentrismo del español reviste una especial complejidad. Amorós (2014: 168), por su parte, incide en «la dificultad de lograr la simetría entre los diferentes estándares de una lengua. La mayoría de casos estudiados corroboran la persistente hegemonía lingüística de los tradicionales centros políticos y económicos, cuyo estándar fue el referente que se impuso en los nuevos escenarios nacionales». En las lenguas pluricéntricas existen, por tanto, variedades dominantes y variedades no dominantes. Sin embargo, no se confirma una delimitación precisa de los distintos centros lingüísticos hispánicos. Oesterreicher (2002: 292) postula la existencia de tres estándares regionales en el español usado en América cuya difusión rebasa una sola nación: el de México, el de Buenos Aires y el de los países andinos. Moreno Fernández ([2009] 2016), desde un criterio holístico, ofrece una detallada caracterización de los modelos geolectales de la lengua española: español castellano, español andaluz, español canario, español caribeño, español mexicano y centroamericano, español andino, español austral y español chileno. Con respecto a los posibles estándares emergentes del español, anota Amorós (2014: 208): Estos modelos idiomáticos constituyen lo que hemos llamado estándares empíricos o implícitos, puesto que se trata de variedades prestigiosas aceptadas socialmente y empleadas de facto por hablantes cultos en muchas situaciones de distancia comunicativa, pero que gozan en la mayor parte de ocasiones de una normativización informal. En efecto, la mayoría no han experimentado suficiente grado de elaboración lingüística o Ausbau como para estar presentes en la lengua escrita, el terreno prototípico del estándar prescrito, explícitamente codificado en diccionarios y gramáticas. 4. López García (2010: 64-65, 90; 2016: 19) establece distinciones entre los dos términos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 204
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
205
Dentro del conjunto, la variedad centroseptentrional de España continúa siendo dominante, y el resto de normas cultas del español se pueden conceptuar como variedades no dominantes. A este respecto, se plantea el debate en torno a la pertinencia de una codificación pluricéntrica explícita (Amorós 2014: 209). Como existen diversas ejemplaridades idiomáticas en el mundo hispánico, Amorós (2014: 219), apoyándose en Méndez García de Paredes (2012), sostiene que debería hablarse más propiamente no de un único estándar español, una única “norma general culta” que actúa como parámetro de referencia y marcación del resto de variedades y variantes, sino de varios estándares, cada uno de los cuales constituye su propia cadena variacional y estratificación semiótica para una misma lengua, en este caso la española.
Por lo que atañe al pluricentrismo y a la diferenciación de estándares en español, López Serena (2013) argumenta, a partir del marco teórico de la Lingüística de las variedades alemana, como ya se señaló en el punto 2, que la etiqueta de pluricentrismo resulta pertinente para el español de América, pero no para el de Andalucía. Considera, en consonancia con Oesterreicher (2002), que el estatus de los fenómenos de variación resulta más relevante que los meros datos lingüísticos, su identidad material. Muestra cómo unos mismos fenómenos tienen carácter diatópico en andaluz, por lo que no están presentes en la máxima distancia comunicativa, en tanto que se asocian al estándar en el español americano y aparecen en situaciones muy formales, dentro de lo que constituye otro espacio de variación. Así, aún existen diferencias de estatus entre el seseo en América y en Canarias, por un lado, donde es la única realización que se concibe tanto en la inmediatez como en la distancia comunicativa, y el seseo en Andalucía (occidental), por otro, que conserva en parte su marca diatópica y se puede ver sustituido, en la máxima distancia comunicativa, por la distinción que corresponde al estándar peninsular. Por consiguiente, apunta López Serena (2013: 141), «si una comunidad de hablantes como la andaluza manifiesta ordenarse de acuerdo con un único espacio variacional compartido con el resto del español peninsular, no cabrá hablar de estándar diferencial alguno». Las diferencias americanas del español no se conciben como diferencias diatópicas en re lación con el español de España, pero sí las del andaluz, por lo que, a pesar de la coincidencia material de algunos fenómenos entre el español americano, el canario y el andaluz, en esta última variedad el estatus de tales fenómenos no permite hablar de un estándar alternativo al peninsular. Entretanto, el nuevo modelo de estandarización lingüística que siguen las Academias, indica Amorós (2014: 221), es más bien polimórfico y composicional […], puesto que acoge situaciones de las diversas normas cultas hispánicas, aun cuando la variedad dominante que actúa de base continúe siendo la centronorteña peninsular. Por lo tanto, el objetivo académico sigue siendo la normativización de un único estándar unitario que aúna las fuerzas lingüísticas centrípetas.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 205
20/12/22 8:28
206
Antonio Torres
En el siguiente apartado ahondamos en las relaciones entre el pluricentrismo y el panhispanismo, y en la vertiente ideológica de los distintos planteamientos.5 5.2. La política lingüística panhispánica En 2004 se explicitan los fundamentos de la Nueva política lingüística panhispánica,6 esbozada en la última década del siglo xx, que ponía el acento en el mantenimiento de la unidad del español desde el policentrismo y el panhispanismo y preparaba su carácter de lengua internacional. Se pasó del histórico lema «Limpia, fija y da esplendor», ligado a la RAE y a la pureza del idioma, al eje «Unidad en la diversidad», que se entiende como una tarea colectiva. El término panhispánico asociado a un instrumento lingüístico aparece por primera vez en la Ortografía de 1999 (cf. Lauria y López 2009: 57, nota 13), donde, aunque tímidamente, se empieza a adoptar esa línea (Del Valle 2014: 97).7 El propio diccionario académico define panhispanismo, en sentido amplio, como «[m]ovimiento que promueve la unidad y la cooperación entre los países que hablan la lengua española».8 Así pues, las Academias de la Lengua Española, en un evidente cambio de paradigma, defienden explícitamente el carácter policéntrico del español, que se armoniza con su unidad incuestionable: Una tradición secular, oficialmente reconocida, confía a las Academias la responsabilidad de fijar la norma que regula el uso correcto del idioma. Las Academias desempeñan ese trabajo desde la conciencia de que la norma del español no tiene un eje único, el de su realización española, sino que su carácter es policéntrico. Se consideran, pues, plenamente legítimos los diferentes usos de las regiones lingüísticas, con la única condición de que estén generalizados entre los hablantes cultos de su área y no supongan una ruptura del sistema en su conjunto, esto es, que no ponga en peligro su unidad.
A ello se añade que las Academias, en intercambio permanente, «articulan un consenso que fija la norma común para todos los hispanohablantes en cuestiones de léxico, de gramática o de ortografía, armonizando la unidad del idioma con la fecunda diversidad en que se realiza».9
5. Véase también Clyne (1992), Codita, Bustos Gisbert y Sánchez Méndez (2019), Greußlich y Lebsanft (2019), Lebsanft, Mihatsch y Polzin-Haumann (2012), Muhr et al. (2013), Muhr y Marley (2015), Soares da Silva (2014), Torres (2014). 6. El documento en cuestión se presentó en la ciudad de Rosario (Argentina), en el III Congreso Internacional de la Lengua Española, dedicado a «Identidad lingüística y globalización» (RAE / ASALE 2004). 7. Véase también el enlace <https://www.asale.org/la-asociacion/politica-panhispanica>. 8. <https://dle.rae.es/panhispanismo?m=form>. 9. Véase la p. 3 del documento de las Academias (2009): <https://www.asale.org/sites/default/ files/Dossier_Diccionario_Americanismos.pdf>. Cf. también Bosque (2009). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 206
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
207
El Diccionario panhispánico de dudas (DPD, 2005)10 marca un hito fundamental en esta nueva concepción y en una nueva forma de trabajo, pero presenta algunas inconsecuencias. Su declarado panhispanismo choca con el hecho de que, tanto en el discurso como en el trato de muchos ejemplos, subyazga un evidente monocentrismo que se sitúa en España. Lauria y López (2009: 72-81) analizan con detalle la diversidad de criterios manejados en la obra, que, entienden, privilegian la norma castellana y, desde tal prisma, se acomodan en las diferentes entradas. Por ejemplo, explican que se presenta el uso de ustedes frente a vosotros, ampliamente mayoritario en español, como una excepción, en lugar de aplicar el esperable criterio cuantitativo. Además, en el tratamiento del leísmo, el laísmo y el loísmo señalan que prevalece el modelo etimológico para el establecimiento de la norma estándar, en contradicción con los propios postulados del diccionario, según los cuales se basan en la lengua usada hoy en día y no en un seguimiento estricto de la tradición normativa. El voseo americano empleado en la actualidad se explica después, y no antes, del obsoleto voseo reverencial. Para la indicación de que se debe mantener el verbo haber como impersonal, el DPD apela a los escritores de prestigio. El uso de a por en España se inscribe en la norma, pero se recomienda no usar, en las zonas de América en que ocurre, hasta sin la forma no previa (Se abre hasta las tres). Lauria y López (2009: 79-80) critican que muchas veces los usos cultos de América se sitúen fuera del «español general», que no siempre se corresponde con el mayoritario. En la Nueva gramática de la lengua española (NGLE, 2009) se siguen otros derroteros. Se ha prescindido de la censura explícita que marcaba la bolaspa, y se matizan mucho más las coordenadas para valorar los distintos fenómenos lingüísticos del territorio hispanohablante; el discurso ideológico adquiere una relevancia mucho menor (Méndez García de Paredes 2012: 309).11 Aun así, quedan aspectos pendientes a la hora de hacer de la política lingüística pluricéntrica «una realidad» eficaz en español, como plantea Greußlich (2015: 60) en su investigación sobre la NGLE. Por ahora —apunta— no se ha podido llevar a cabo una comprobación empírica de las posibles normas pluricéntricas, de los posibles estándares regionales que correspondan al uso efectivo de los hablantes; quedan vacíos en ese terreno. Además, cabe atender al metalenguaje empleado en la NGLE a la hora de evaluar la variación lingüística. En este aspecto, de acuerdo con Greußlich (2015: 75), es necesario eliminar las inconsistencias que aún se observan y que pueden abonar las sospechas sobre la configuración del pluricentrismo como un ideologema que persiga perpetuar una hegemonía. En particular, se fija —al hilo de lo observa10. Esta obra se inspiró en el modelo del Diccionario de dudas y dificultades de la lengua española, de Manuel Seco (Pedro Álvarez de Miranda, en entrevista a Gándara 2018). 11. Con respecto a los cambios generales que se han producido en la Nueva gramática, Pedro Álvarez de Miranda explica en una entrevista concedida a Yolanda Gándara (2018): «Son cuatro mil páginas de descripción del uso y de esa descripción emanan recomendaciones normativas, no imposiciones. Lo curioso es que a la gente le gusta que la Academia sea más normativa de lo que es». Y, en relación con el léxico y el diccionario, sostiene: «el mejor diccionario que podría hacer la Academia sería un diccionario que fuera tan rigurosa y exhaustivamente descriptivo y tan suavemente normativo como es la Gramática. Pero el léxico es bastante más complicado, la codificación lexicográfica es más rígida que la de una gramática y la diversidad dialectal regional e hispanoamericana es muy compleja, aunque la gramática lo ha resuelto bien». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 207
20/12/22 8:28
208
Antonio Torres
do por otros autores en varias obras académicas, cf. 5.1.— en cómo la NGLE indica que el tratamiento de ustedes como forma común en la segunda persona del plural se da en toda América y también aparece en Canarias y en Andalucía occidental, pero sin mencionar si, en las regiones españolas en las que se registra, forma parte de la norma. Asimismo, Greußlich pone el acento sobre otras carencias que se relacionan con el ámbito de la variación. Considera que habría que informar sobre el estatus diasistemático de determinados rasgos en ciertas variedades, en lugar de registrarlos sin más: por ejemplo, la mayor presencia de sujetos pronominales expresos en algunas áreas, el uso del pretérito perfecto compuesto y del simple, etc. En definitiva, Greußlich (2015: 83) estima que, entre los indudables valores de la NGLE, está el de ser «prolegómeno a un plu ricentrismo de hecho». Al final, hace algunas recomendaciones para desarrollar los conocimientos que lleven al desarrollo de una política lingüística pluricéntrica efectiva y, con ese fin, apunta a los medios de comunicación de masas y al ámbito oral, en estrecha relación con la sociopragmática. Su hipótesis es que «[e]l pluricentrismo no es un fenómeno exclusivamente lingüístico sino es un fenómeno comunicativo» (Greußlich 2015: 87), cuyos rasgos fundamentales emanan del nivel fonético-fonológico —especialmente de las propiedades suprasegmentales— de una variedad, y que los noticieros televisivos son un buen punto de partida para la creación de un corpus de análisis. Aboga, en suma, por tener en cuenta las corrientes de investigación dedicadas a la prosodia del español y las que estudian el español hablado en los medios para plantearse la implementación del pluricentrismo. Todo esto —añadimos— llevaría a que el panhispanismo descansara sobre pilares más robustos. Por su parte, Company (2019), de la Academia Mexicana de la Lengua, hace hincapié en que, cuando se elaboran las obras académicas, surgen algunas contradicciones entre la teoría y la práctica, a las que subyacen dos paradojas fundamentales: la primera es que, a pesar de que la estructura gramatical es neutra —ni buena ni mala—, los hablantes la valoran y buscan la corrección; la segunda alude al conflicto entre la unidad panhispánica del español y el hecho de que cada hablante maneje unas formas particulares de la lengua, puesto que el español no es único.12 Tales contradicciones desembocan en la jerarquización dialectal, en la que casi siempre se ven desfavorecidas las variedades americanas, como cuando la NGLE se refiere a un supuesto español general, que no se define, al que se subordina implícitamente algún uso muy extendido en América (por ejemplo, construcciones del tipo la iban matando ‘casi la matan’; Company 2019: apartado 1). También describe los avances, en lo que llevamos del siglo xxi, con respecto a la cada vez mayor presencia del español americano en las obras académicas (apartado 3). Hay una toma de conciencia colectiva sobre el policentrismo y la variedad de normas del mundo hispanohablante, sobre cómo conocer mejor la lengua permite que emerjan y se fortalezcan las identidades, y sobre la existencia de muchos hablantes que usan el español y otra lengua, no siempre en equilibrio, en el ámbito hispánico. Además, han proliferado las herramientas, académicas o de otra factura, para el análisis de la lengua española en todo el mundo que han mostrado su complejidad y su diversidad normativa e identitaria. 12. Véase también Company (2016) para este aspecto. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 208
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
209
Asimismo, Company (2019: apartado 4) expone las tareas que continúan pendientes en las obras académicas para dar mayor visibilidad al carácter plurinormativo y multidialectal del español y dejar atrás las jerarquías: fomentar la sensibilización dialectal de unos hablantes hacia otros y lograr instrumentos que describan de forma más matizada los dialectos y los consideren en pie de igualdad; además, insiste, conviene dejar de ver el español usado en América como un todo o como un apéndice de un supuesto español general. En relación con la construcción de una norma ideal de carácter panhispánico, Ridruejo (2019: 202-203) sostiene, en otro sentido, que, por un lado, «supondría el mérito de disociarla del tradicional español peninsular norteño», pero que, por otro, «se complica, porque a la variación diatópica se superpone la diversificación social y diafásica, que frecuentemente se confunden». Por ello, señala, parece claro que lo que las instituciones normativas pueden fijar es esencialmente el estándar que corresponde a los registros formales y que es inviable intentar incorporar a esta norma peculiaridades propias de estilos o registros coloquiales, simplemente porque existan específicamente en un determinado dialecto o porque sean utilizados por grupos socialmente relevantes en un país o región (Ridruejo 2019: 203).
A esto se suma lo que él considera otro inconveniente: «se crearía una variedad del español, casi una lingua franca, que no se correspondería con ninguna comunidad en concreto» (Ridruejo 2019: 203). Muchas veces el panhispanismo lingüístico suscita una percepción negativa por otros motivos, pues se identifica con una suerte de nuevo imperialismo de España. Lauria y López (2009: 57) hablan de un «discurso igualador» que «es la forma de opacar (en términos de Bourdieu, de hacer “anónima”) una forma lingüística impuesta». Las investigadoras entienden que el paso que se dibuja desde «lengua pura» a «base común» persigue, en realidad, la misma estrategia estandarizadora: «el cambio hacia el “panhispanismo”, hacia la contemplación de la diversidad, se constituye en una herramienta discursiva que oculta la prosecución de los viejos ideales de pureza y unidad de la lengua» (Lauria y López 2009: 60). Para ellas, este discurso facilita que España siga ejerciendo el poder sobre la evolución del español. De hecho, interpretan como conflicto (un término generalmente relacionado con el contacto de lenguas) la relación entre las variedades americanas y lo que llaman «la variedad madrileña», instaurada, según las investigadoras, como «norma panhispánica» (Lauria y López 2009: 81). Asimismo, consideran que las Academias americanas dificultan el pluricentrismo que supuestamente se desea promover: «La presencia de las academias americanas contribuye en buena medida a coartar el modelo de ejemplaridad pluricéntrico que se pretende instaurar como patrón panhispánico» (Lauria y López 2009: 83). Su intervención oscurece el papel de núcleo de poder sobre la lengua que sigue ejerciendo Madrid, el centro del que emana esa norma «común». José del Valle (2014), plenamente instalado en la perspectiva teórico-metodológica proporcionada por la glotopolítica, que articula en sentido amplio la relación entre el lenguaje y la política, sitúa ideológicamente las Academias en la filosofía política liberal. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 209
20/12/22 8:28
210
Antonio Torres
De la lectura de las obras académicas recientes, Del Valle (2014: 96-101) extrae algunas ideas fundamentales que se repiten: la primera es que la labor de las Academias responde a una necesidad de los hablantes y que tienen una comunicación muy cercana con ellos, de quienes en el fondo emerge la norma que las Academias registran; en segundo lugar, constata que siempre se resalta el complejo organigrama que posibilita la colaboración interacadémica; y, finalmente, se transmite que se interviene en una norma que quiere ser general para el idioma y a la vez resulta de la responsabilidad de las Academias y de la descripción de la lengua, lo que refleja la tensión entre normatividad y proceso descriptivo. El investigador también analiza las contradicciones internas que se dan en el marco académico (Del Valle 2014: 101-102). Por ejemplo, las obras vienen firmadas por la RAE y la ASALE conjuntamente (no solo por la segunda), en ese orden, lo que apunta a una diferencia jerárquica; y se pregunta críticamente qué es lo que envuelve la creación de las Academias y su funcionamiento, y cuál es su representatividad democrática; además, se fija en algunos acaecimientos que han puesto en jaque la pretendida armonía panhispánica y el consenso dominantes. Concluye que la exclusión con la que opera la política lingüística panhispánica abre la puerta a la configuración de imaginarios alternativos, como el del proyecto lexicográfico de Luis Fernando Lara en México o el de las guías que promueven el uso no sexista del lenguaje.13 A través de una línea argumental parecida, Lauria (2019: 224) se muestra contundente al asegurar que «el español es una de las lenguas históricas con más tradición autoritaria del mundo» y que, pese a los propósitos de enmienda de las Academias, «los cambios no superan la dimensión simbólica y no producen efectos concretos que hagan caducar tensiones pasadas y presentes entre principalmente España y los países americanos». La experta (Lauria 2019: 214) insiste en que los trabajos que abordan críticamente la nueva política lingüística panhispánica suelen apuntar que «se trata de una construcción discursiva que reposa en la presunción de una comunidad de países que comparten la lengua en condiciones equitativas, es decir, sin hegemonías», pero que, en la práctica, tal punto de partida no se cumple y, en realidad, la proyección internacional del español, ligada a una lengua supranacional y apartada de identidades locales, persigue un fin eminentemente económico. En esta evolución poscolonial, según Lauria (2019), los intereses más favorecidos son los del Estado español, que, con la colaboración de las Academias americanas, mantiene su posición de poder frente a los Estados periféricos, herederos de las antiguas colonias. A la vez, se producen acciones de disidencia con respecto al panhispanismo imperante, como expresa Del Valle (2014), especialmente en México y la Argentina, en forma de diccionarios integrales del español de los propios países o con certificaciones de Español como Lengua Extranjera alternativas a las del Instituto Cervantes (véase el apartado 6 de este artículo). Paralelamente, no son extraños los desacuerdos internos entre distintas Academias, a menudo exhibidos públicamente, según Lauria (2019: 218), para realzar que la discusión es una fase necesaria que desemboca en el consenso. La incorporación de la lengua española, en 2018, a la «Marca España» (creada en 2012), suponía un cambio notable con respecto al panhispanismo anterior, asegura Lauria, pues el 13. Véase también Del Valle (2015, 2016) y Torres (2007). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 210
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
211
eje central del despliegue de la campaña y de los beneficios es el Estado español, sin ningún encubrimiento. En un comunicado, la Real Academia Española, con el apoyo de la mayoría de Academias, rechazó esa iniciativa gubernamental, desde la consideración de que ningún país es propietario exclusivo de la lengua. Con apoyo en la idea de comunidades imaginadas que propuso Anderson (1993), Moreno Cabrera (2016: 175) también plantea que, de modo similar a lo que ocurre con la anglofonía o la francofonía, existe «la ideología del panhispanismo, que conforma una comunidad imaginada fundamentada en un idioma, el español». Algunos elementos que sirven de blanco de las críticas por parte de quienes recelan del panhispanismo, como el beneficio económico que se extrae de la lengua, son explícitamente ensalzados, en cambio, por otros sectores. A menudo el español se valora en atención a su productividad, se considera una suerte de petróleo, y enfatiza la estrecha relación existente entre el peso de una lengua y los índices macroeconómicos de los países en los que es oficial.14 España es el país que más se beneficia de la economía de una lengua que tiende a presentarse como muy unitaria para ser un producto más competitivo en el mercado global. Precisamente, Villanueva y Andreu (2018), al hilo de las medidas que se toman en Francia para promocionar la lengua francesa, abogan por impulsar más el potencial del español y no quedarse atrás. Indudablemente, en el nuevo contexto global, las Academias de la Lengua Española y el Instituto Cervantes tratan de ofrecer una imagen muy renovada del español y del papel de España en las decisiones que afecten a su devenir: la de que los caminos de la lengua común se consensúan entre todos los países hispanohablantes, entre los que debe primar el diálogo y no la imposición de ninguno sobre los demás. Para terminar, se contemplan los nexos entre los modelos de representación del español y las distintas concepciones de enseñanza del español como lengua extranjera. Se constata que todavía queda mucho camino por recorrer en la necesidad de integrar la diversidad del idioma en el aula (Muñoz-Basols y Hernández Muñoz 2019).
6. LOS MODELOS LINGÜÍSTICOS EN LA ENSEÑANZA DEL ESPAÑOL COMO LENGUA EXTRANJERA No hay duda de que, en el terreno de la enseñanza del español como lengua extranjera / segunda / de herencia, el modelo por el que debe optarse —la repetida cuestión de qué español enseñar— supone habitualmente un problema, que adquiere nuevas dimen14. José Luis García Delgado, catedrático de Economía Aplicada de la Universidad Complutense de Madrid, afirmó en una conferencia en la Universidad Católica de Valencia, en julio de 2017, que «la lengua española es nuestro producto económico más universal, la verdadera marca España», por lo que merece la pena cultivarla y promocionarla. <http://veritas-ucv.com/2017/07/11/jose-luis-garciadelgado-la-lengua-espanola-producto-economico-mas-universal-la-verdadera-marca-espana/>. [Consulta: 12 de julio de 2017.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 211
20/12/22 8:28
212
Antonio Torres
siones a partir de la consideración de la multinormatividad de la lengua que sustenta el pluricentrismo. Además, el tratamiento de este asunto no puede ser general, sino que depende de diversas circunstancias concretas. Balmaseda (2008) defiende la necesidad de que el profesor de ELE, independientemente de su lugar de origen (en caso de ser nativo) o del sitio en el que ha aprendido la lengua (si no lo es), posea una formación rigurosa en las variedades del español, lo que ayuda a combatir prejuicios relacionados con modalidades «buenas» o «malas» y lleva a aprehender, valorar y transmitir las manifestaciones culturales asociadas a cada ámbito de variación. El profesor debe conocer los fundamentos de la dialectología hispánica, de las normas lingüísticas y sus rasgos, con el objeto de encuadrar el modelo de enseñanza que adopte y de transmitirlo de forma coherente, y en contraste con el resto de normas cultas del español. Balmaseda (2008: 251) precisa: La norma culta que enseñe será en la que enseñe y estará, para resultar natural, en función de su procedencia geolectal y, para ser eficaz, en función de los intereses de los estudiantes y de la comunidad hispánica del país donde desarrolle su labor, adaptándose con ponderación si la norma geolectal es otra a la propia o a la del país en que tengan que desenvolverse los estudiantes.
De forma similar se expresa Amorós (2014: 155), quien apunta que «instruir a los estudiantes en las reglas del estándar no debería implicar una enseñanza monolítica y monovarietal», y añade que «a nuestro entender, todo profesor de lengua debe enseñar a sus alumnos la variedad estándar, prestigiosa y modélica del lugar de instrucción y conocer también el resto de normas cultas surgidas en otros territorios» (Amorós 2014: 157). A la vez, reconoce que aparece mayor dificultad en los entornos heteroglósicos, es decir, en los casos en que se enseña español en un territorio que no lo tiene como lengua habitual.15 Muñoz-Basols y Hernández Muñoz (2019: 86) ponen de relieve, además, la integración de distintas variedades de español que se da en el aula a lo largo del proceso de aprendizaje: es lo que entienden como «polifonía de variedades», esto es, «la convivencia de rasgos procedentes de variedades distintas que incluyen el lugar de origen o aprendizaje de los profesores nativos y no nativos, el conocimiento previo de los aprendices y el afán integrador de los materiales docentes con variantes de diferentes ámbitos geográficos». En la segunda mitad del siglo xx, observa Moreno Fernández, se va quebrando la unidad de criterios en torno a la primacía de la norma castellana del español y se produce una bifurcación de las percepciones en lo relativo a los modelos de referencia: por un lado, se abre paso una tendencia centrífuga en la que se valoran los modelos propios de cada área hispánica, considerados equivalentes, lo que influye en la enseñanza del español; por otro, se apunta al modelo general, panhispánico, que se basa en la percepción globalizada de la lengua y que lleva a la creación de un modelo de español estándar de cuño monocéntrico, puesto que el mundo hispánico acepta las mismas normas, que son 15. Aparte de esto, como también recoge Balmaseda (2008), para la clase es fundamental recurrir a documentos reales, a materiales de distinta naturaleza (oral, escrita; de la literatura, del cine, de los medios de comunicación, etc.) que reflejen y contextualicen el uso diario de la lengua. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 212
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
213
las de las Academias de la lengua —no solo de la española—, en los planos fónico, gramatical y léxico. Pero la norma culta de la que parte la estandarización es múltiple: «estamos ante una “estandarización monocéntrica” (norma académica única) construida sobre una realidad multinormativa (norma culta policéntrica)» (Moreno Fernández 2006: 88; véase también Moreno Fernández 2010). El mismo Moreno Fernández (2018: 381) reformula esta idea al afirmar que en español «no existe un estándar, único y homogéneo, para la enseñanza universal del español, sino que puede hablarse de un estándar para cada una de las grandes áreas dialectales hispánicas». De este modo, se constata la apuesta decidida de las Academias por el panhispanismo, que supone el consenso entre todas ellas y la opción por lo común en la configuración de un estándar unitarista. El Instituto Cervantes sigue los mismos pasos, pues reconoce explícitamente la diversidad lingüística y cultural del mundo hispánico, pero a la vez indica que el material lingüístico que aparece en su Plan curricular «corresponde preferentemente a la norma culta de la variedad centro-norte peninsular española».16 Todo lo anterior influye en los sistemas de evaluación del ELE que se han ido desarrollando (cf. Amorós y Moser 2019: punto 2). Resultan fundamentales el Diploma de Español como Lengua Extranjera (DELE), relacionado con el Instituto Cervantes; el Certificado de Español: Lengua y Uso (CELU), que se origina en el Mercosur; el Certificado de Español como Lengua Adicional (CELA), de la Universidad Nacional Autónoma de México; y el Servicio Internacional de Evaluación de la Lengua Española (SIELE), que se presentó en la Ciudad de México a principios de julio de 2015 y se conforma como un examen único de español con sello panhispánico pensado para realizarse en los cinco continentes. Se trata de una iniciativa impulsada por el Instituto Cervantes, la Universidad Nacional Autónoma de México, la Universidad de Salamanca y la Universidad de Buenos Aires, y se inscribe en un propósito más amplio de avanzar en la enseñanza del español en sus distintas manifestaciones. Lo explicó así el entonces director del Cervantes, Víctor García de la Concha: «El Siele no solo es una prueba de evaluación, sino un sistema de promoción del español, pero del español de todos y en pie de igualdad. Pretendemos que en el proyecto participen las 900 universidades iberoamericanas y todos los ministerios de educación del área».17 En su análisis de los modelos lingüísticos y el tratamiento de la variación que reflejan los exámenes de los cuatro sistemas de certificación de ELE citados, Amorós y Moser (2019: puntos 3 y 4) observan la presencia de la diversidad geolectal del español (más en los planos fónico y léxico que en el morfosintáctico), especialmente en el SIELE, que refleja con mayor claridad el pluricentrismo de la lengua. En todos los casos, no obstante, aunque se parte de la norma culta de un país (o de varios, en el SIELE), se produce una tendencia a la neutralidad, al llamado español general.
16. Cf. el apartado «Norma lingüística y variedades del español»: <http://cvc.cervantes.es/ ensenanza/biblioteca_ele/plan_curricular/norma.htm>. [Consulta: 22 de septiembre de 2020.] 17. Véase la noticia en <http://cultura.elpais.com/cultura/2015/07/01/actualidad/1435724745_571271. html>. [Consulta: 4 de julio de 2015.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 213
20/12/22 8:28
214
Antonio Torres
7. CONCLUSIONES En la revisión sobre el papel que ocupan las instituciones en la configuración, la defensa y la promoción de la lengua española se percibe una etapa muy extendida en el tiempo en la que no resonaban las voces discordantes sobre quién debía dictar las normas y cuáles eran los pilares del modelo establecido. Con la formulación de una visión conjunta e integradora del español a través del panhispanismo pluricéntrico se abre la etapa actual de nueva política lingüística, que ha generado numerosas inquietudes, tanto de matiz como de fondo. Ciertos discursos ponen directamente en entredicho que las Academias, movidas por intereses políticos, económicos e ideológicos, se arroguen el poder de control sobre la lengua española, a manera de amos del idioma, como si les correspondiera de forma inherente. A veces se indica que, sobre un prestigio que se ha construido, también discursivamente, desde la imposición, las Academias fuerzan unas decisiones normativas que no están legitimadas para tomar. En lo esencial, la cuestión radica en quién tiene en sus manos la gestión efectiva de la lengua, quién debe encargarse de ella y de qué modo. Se estima que las intervenciones institucionales sobre las lenguas derivan de los cambios a todos los niveles que se suceden en el mundo, y que van mucho más allá de lo puramente lingüístico: en este contexto se explica la defensa de la política lingüística panhispánica, con sello peninsular, que obedecería al crecimiento económico de España, a las posibilidades que se le abren de hacer negocio en América y a la búsqueda de un abaratamiento en la industria editorial, del doblaje o de otros productos, de forma análoga a lo que ocurre con el español internacional; también este contexto puede explicar el regreso a una visión de país (la «Marca España») producido por la necesidad de que ocupe un lugar relevante en el nuevo orden mundial. Junto con la perspectiva institucional y las distintas visiones que discuten sobre las tutelas lingüísticas, conviene no soslayar el papel nuclear que ejerce la enseñanza del español como lengua extranjera en la conformación de cómo se conciben las variedades del español, que no puede ser ajena a las modernas teorías lingüísticas o a los patrones ac tuales que definen el acercamiento a la diversidad del español. Es necesario que se trabaje no solo en la didáctica de la lengua, sino también que se explique cómo se entiende el engranaje de sus variedades, lo que revierte sobre la docencia que se traslada al aula de ELE, y que puede no cumplir, en algún punto, con las expectativas de estudiantes procedentes de tradiciones culturales de marcado carácter monocentrista.
8. BIBLIOGRAFÍA Alonso, Dámaso (1964): «Para evitar la diversificación de nuestra lengua», en Presente y futuro de la lengua española. Madrid: Ediciones de Cultura Hispánica, vol. II, p. 258-268. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 214
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
215
Alvar Ezquerra, Manuel / García Aranda, M.ª Ángeles (2019): «Lexicografía», en Ridruejo, Emilio (ed.): Manual de lingüística española. Berlín / Boston: De Gruyter, p. 480-505. Amorós Negre, Carla (2014): Las lenguas en la sociedad. Madrid: Síntesis. Amorós Negre, Carla / Moser, Karolin (2019): «Panhispanismo y modelos lingüísticos en la certificación del español LE/L2», Journal of Spanish Language Teaching, vol. 6, n.º 2. En línea: <https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/23247797.2019.1 677358>. [Consulta: 12 de marzo de 2021.] Anderson, Benedict ([1983, 1991] 1993): Comunidades imaginadas: reflexiones sobre el origen y la difusión de los nacionalismos. México D. F.: Fondo de Cultura Económica. Balmaseda Maestu, Enrique (2008): «La formación panhispánica del profesor de español», en El profesor de español LE-L2: Actas del XIX Congreso Internacional de la Asociación para la Enseñanza del Español como Lengua Extranjera (ASELE). Cáceres: Universidad de Extremadura, p. 239-254. En línea: <http://cvc.cervantes. es/ensenanza/biblioteca_ele/asele/pdf/19/19_0239.pdf>. [Consulta: 31 de agosto de 2015.] Bosque, Ignacio (2009): «Prólogo», en Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2009): Nueva gramática de la lengua española [2 vols.]. Madrid: Espasa, p. XIL-XLVIII. Bosque, Ignacio (2011): «El concepto de “norma lingüística” y la tarea de las Academias», Actualidad Jurídica Uría Menéndez, 28, p. 7-12. Clyne, Michael (ed.) (1992): Pluricentric Languages. Differing Norms in Different Nations. Berlín / Nueva York: Mouton de Gruyter. Codita, Viorica (ed.) / Bustos Gisbert, Eugenio / Sánchez Méndez, Juan Pedro (coords.) (2019): La configuración histórica de las normas del castellano. Valencia: Tirant Humanidades. Company Company, Concepción (2016): «Políticas panhispánicas hoy. Un asunto de identidad y seguridad». Ponencia leída en el VII Congreso Internacional de la Lengua Española, San Juan de Puerto Rico, 15-18 de marzo. En línea: <https://congresosdelalengua.es/puerto-rico/paneles-ponencias/espanol-mundo/company-concepcion. htm>. [Consulta: 12 de marzo de 2021.] Company Company, Concepción (2019): «Jerarquías dialectales y conflictos entre teoría y práctica. Perspectivas desde la Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE)», Journal of Spanish Language Teaching, vol. 6, n.º 2. En línea: <https:// www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/23247797.2019.1668179>. [Consulta: 18 de marzo de 2021.] Del Valle, José (2014): «Lo político del lenguaje y los límites de la política lingüística panhispánica», Boletín de Filología, tomo 49, n.º 2, p. 87-112. En línea: <https:// scielo.conicyt.cl/pdf/bfilol/v49n2/art_05.pdf>. [Consulta: 15 de mayo de 2019.] Del Valle, José (2015): «Rebeliones lingüísticas: sacarle la lengua al poder», Horizontal, 16 de junio de 2015. En línea, reproducido en: <https://www.elcastellano.org/ rebeliones-ling%C3%BC%C3%ADsticas-sacarle-la-lengua-al-poder>. [Consulta: 17 de junio de 2015.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 215
20/12/22 8:28
216
Antonio Torres
Del Valle, José (ed.) (2016): Historia política del español. La creación de una lengua. Madrid: Aluvión. [Versión española de Carlos Pott a partir de la edición inglesa A Political History of Spanish. The Making of a Language. Cambridge: Cambridge University Press, 2013.] Frago, Juan Antonio (2019): «Variación lingüística y norma, de los gramáticos a la Academia», en González Ruiz, Ramón / Olza, Inés / Loureda Lamas, Óscar (eds.): Lengua, cultura, discurso. Estudios ofrecidos al profesor Manuel Casado Velarde. Pamplona: Ediciones Universidad de Navarra, p. 939-953. Gándara, Yolanda (2018): «Pedro Álvarez de Miranda: “Los hablantes son los dueños del idioma, no lo es la Academia”», Jot Down. En línea: <https://www.jotdown. es/2018/09/pedro-alvarez-de-miranda-los-hablantes-son-los-duenos-del-idioma-nolo-es-la-academia/>. [Consulta: 2 de octubre de 2018.] Greusslich, Sebastian (2015): «El pluricentrismo de la cultura lingüística hispánica: política lingüística, los estándares regionales y la cuestión de su codificación», Lexis, 39 (1), p. 57-99. En línea: <http://revistas.pucp.edu.pe/index.php/lexis/article/ view/13432>. [Consulta: 10 de marzo de 2021.] Greusslich, Sebastian / Lebsanft, Franz (2019): El español, lengua pluricéntrica. Discurso, gramática, léxico y medios de comunicación masiva. Göttingen: Vandenhoeck / Ruprecht. Guzmán, Martha (2011): «Actitudes lingüísticas hacia la norma del español en América tras la independencia», en Congosto Martín, Yolanda / Méndez García de Paredes, Elena (eds.): Variación lingüística y contacto de lenguas en el mundo hispánico. In memoriam Manuel Alvar. Madrid / Frankfurt: Iberoamericana / Vervuert, p. 89-109. Horno, María del Carmen (2021): «Dr. Jekyll y Mr. Hyde de la lengua estándar», Archiletras / Revista de Lengua y Letras, n.º 10. En línea: <https://www.archiletras.com/ firma/dr-jekyll-y-mr-hyde-de-la-lengua-estandar/>. [Consulta: 20 de mayo de 2021.] Instituto Cervantes: <https://www.cervantes.es/default.htm>. Lara, Luis Fernando (1976): El concepto de norma en lingüística. México: El Colegio de México. Lauria, Daniela (2019): «La institucionalización de la política lingüística panhispánica hoy. Tensiones por la “Marca España”», Glottopol [http://glottopol.univ-rouen.fr/], n.º 32, p. 209-229. En línea: <http://glottopol.univ-rouen.fr/telecharger/numero_32/ gpl32_08lauria.pdf>. [Consulta: 12 de febrero de 2021.] Lauria, Daniela / López García, María (2009): «Instrumentos lingüísticos académicos y norma estándar del español: la nueva política lingüística panhispánica», Lexis, vol. XXXIII (1), p. 49-89. En línea: <http://revistas.pucp.edu.pe/index.php/lexis/article/ view/1754/1691>. [Consulta: 29 de marzo de 2021.] Lebsanft, Franz / Mihatsch, Wiltrud / Polzin-Haumann, Claudia (eds.) (2012): El español, ¿desde las variedades a la lengua pluricéntrica? Madrid / Frankfurt: Iberoamericana / Vervuert. López García, Ángel (2010): Pluricentrismo, hibridación y porosidad en la lengua española. Madrid / Frankfurt: Iberoamericana / Vervuert. López García, Ángel (2016): «Bosquejo de historia de la norma lingüística del español a la luz de la irrupción del español de EE.UU.», Glosas, vol. 9, n.º 1, noviembre, p. 17Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 216
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
217
40. En línea: <https://glosas.anle.us/site/assets/files/1205/bosquejo_de_historia_de_ la_norma.pdf>. [Consulta: 17 de noviembre de 2020.] López Serena, Araceli (2013): «La heterogeneidad interna del español meridional o atlántico: variación diasistemática vs. pluricentrismo», Lexis, vol. XXXVII (1), p. 95161. Méndez García de Paredes, Elena (2012): «Los retos de la codificación normativa del español: Cómo conciliar los conceptos de español pluricéntrico y español panhispánico», en Lebsanft, Franz, Mihatsch, Wiltrud y Polzin-Haumann, Claudia (eds.): El español, ¿desde las variedades a la lengua pluricéntrica? Madrid / Frankfurt: Iberoamericana / Vervuert, p. 281-312. Moreno Cabrera, Juan Carlos (2016): Multilingüismo y lenguas en contacto. Madrid: Síntesis. Moreno Fernández, Francisco (2006): «Los modelos de lengua. Del castellano al panhispanismo», en Cestero, A. M. (ed.): Lingüística aplicada a la enseñanza del español como lengua extranjera: desarrollos recientes. Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá, p. 75-94. Moreno Fernández, Francisco (2010): Las variedades de la lengua española y su enseñanza. Madrid: Arco Libros (Manuales de formación de profesores de español 2/L). Moreno Fernández, Francisco ([2009] 2016): La lengua española en su geografía. Madrid: Arco Libros, 3.ª ed. Moreno Fernández, Francisco (2018): «Dialectología (Dialectology)», en Muñoz-Basols, Javier / Gironzetti, Elisa / Lacorte, Manel (eds.): The Routledge Handbook of Spanish Language Teaching. Metodologías, contextos y recursos para la enseñanza del español L2. Londres: Routledge, p. 377-390. Muhr, Rudolf / Amorós Negre, Carla / Fernández Juncal, Carmen / Zimmermann, Klaus / Prieto, Emilio / Hernández, Natividad (eds.) (2013): Exploring Linguistic Standards in Non-Dominant Varieties of Pluricentric Languages. Explorando estándares lingüísticos en variedades no dominantes de lenguas pluricéntricas. Frankfurt am Main: Peter Lang. Muhr, Rudolf / Marley, Dawn (eds.) (2015): Pluricentric Languages: New Perspectives in Theory and Description. Frankfurt / Viena: Peter Lang. Muñoz-Basols, Javier / Hernández Muñoz, Natividad (2019): «El español en la era global: agentes y voces de la polifonía panhispánica», Journal of Spanish Language Teaching, vol. 6, n.º 2, p. 79-95. En línea: <https://www.tandfonline.com/doi/pdf/10 .1080/23247797.2020.1752019?needAccess=true>. [Consulta: 22 de enero de 2021.] Oesterreicher, Wulf (2002): «El español, lengua pluricéntrica: perspectivas y límites de una autoafirmación lingüística nacional en Hispanoamérica. El caso mexicano», Lexis, XXVI (2), p. 275-304. En línea: <http://revistas.pucp.edu.pe/index.php/lexis/article/view/4892/4890>. [Consulta: 16 de octubre de 2020.] Real Academia Española (1999): Ortografía de la lengua española. Madrid: Espasa. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2004): La nueva política lingüística panhispánica. Madrid: Real Academia Española. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 217
20/12/22 8:28
218
Antonio Torres
Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2005): Diccionario panhispánico de dudas. Madrid: Santillana. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2009): Nueva gramática de la lengua española [2 vols.]. Madrid: Espasa. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2010a): Manual de la nueva gramática de la lengua española. Madrid: Espasa. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2010b): Ortografía de la lengua española. Madrid: Espasa. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2010c): Diccionario de americanismos. Madrid: Espasa. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2011): Nueva gramática de la lengua española. Fonética y fonología. Madrid: Espasa. Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2014): Diccionario de la lengua española [23.ª ed.]. Madrid: Espasa. También disponible en línea, donde se incorporan las innovaciones más recientes: <https://dle.rae.es/>. Ridruejo, Emilio (2019): «La norma del español y su codificación», en Ridruejo, Emilio (ed.): Manual de lingüística española. Berlín / Boston: De Gruyter, p. 184-212. Soares da Silva, Augusto (ed.) (2014): Pluricentricity: Language Variation and Sociocognitive Dimensions. Berlín / Boston: De Gruyter. Torres, Antonio (2007): Reseña de «José del Valle y Luis Gabriel-Stheeman (eds.): La batalla del idioma. La intelectualidad hispánica ante la lengua. Vervuert-Iberoamericana, Frankfurt / M.-Madrid, 2004; 282 pp.», Revista Internacional de Lingüística Iberoamericana, 5, 1(9), p. 273-277. Torres, Antonio (2013): «Del castellano de “un pequeño rincón” al español internacional», Normas. Revista de estudios lingüísticos hispánicos, n.º 3, p. 205-224. En línea: <https://ojs.uv.es/index.php/normas/article/view/4679/4538>. [Consulta: 18 de abril de 2017.] Torres, Antonio (2014): Reseña de «Lebsanft, Franz / Mihatsch, Wiltrud / Polzin-Haumann, Claudia (eds.) (2012): El español, ¿desde las variedades a la lengua pluricéntrica? Madrid / Frankfurt: Iberoamericana / Vervuert (Colección: Lengua y Sociedad en el Mundo Hispánico, 30), 331 p.», Estudis Romànics, 36, p. 551-556. Villanueva, Darío / Andreu, Jesús (2018): «El español global o la lengua múltiple», El País [España], 19/06/2018. En línea: <https://elpais.com/elpais/2018/06/18/opinion/1529339617_713096.html>. [Consulta: 20 de junio de 2018.]
RESUMEN Se ha discutido mucho acerca de cómo se ha forjado la norma del español, y de su relación con la variación actual de la lengua. Analizamos los discursos, a menudo con posturas incompatibles, que examinan los cambios desarrollados por las Academias en su actual política lingüística panhispánica pluricéntrica. Nos fijamos en la propia evoluEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 218
20/12/22 8:28
Perspectivas CRÍTICAS sobre el pluricentrismo y el panhispanismo
219
ción académica, en los lingüistas que confieren valor a esos cambios y que, a la vez, critican de forma constructiva el camino que falta por recorrer, y en los planteamientos glotológicos que ponen en tela de juicio la labor de las Academias y la relacionan con intereses ideológicos y económicos solapados. Argumentamos que el encaje de las diferentes normas del español en el mundo es una cuestión aún pendiente de resolver. También analizamos sus efectos sobre la enseñanza del español como lengua extranjera / segunda / de herencia. Palabras clave: lengua española, norma lingüística, pluricentrismo, panhispanismo, ideologías lingüísticas.
ABSTRACT Critical perspectives on the polycentrism and Pan-Hispanism of the Spanish language Much has been said about how normative Spanish has been forged, and its relationship to the current variation in the language. We analyse discourse, very often from incompatible viewpoints, which examine the changes made by the Academies in their current polycentric / Pan-Hispanic language policies. We follow closely the evolution of the Academies themselves, the linguists who set great store by these changes and who, at the same time, provide constructive criticism of the path that remains to be travelled, and we take heed of the glottological approaches that call into question the work of the Academies and relate it to overlapping ideological and economic interests. We argue that how the different norms for Spanish in the world can be reconciled is an issue that still awaits a solution. We also analyse the effect of these norms on the teaching of Spanish as a foreign / second / heritage language. Key words: Spanish language, linguistic normativity, polycentrism, Pan-Hispanism, linguistic ideologies.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 199-219 DOI: 10.2436/20.2500.01.362
Estudis romanics 45_int.indd 219
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 220
20/12/22 8:28
Rebut: 2/III/2021 Acceptat: 26/IV/2021
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA». A PROPÒSIT DEL POEMA «A UN GRIPAU» DE JOSEP CARNER1 Joan R. Veny-Mesquida Càtedra Màrius Torres Universitat de Lleida
I Contra la concepció «estàtica» imperant fins aleshores, la famosa afirmació atribuïda a Valéry segons la qual un poema no s’acaba sinó que s’abandona fixa una manera «dinàmica» d’entendre el text en tant que suposa una concepció del procés de gestació d’una obra literària com una diacronia: cada versió, cada text (T1, T2, T3, ..., Tn), és un pas cap a un text ideal inabastable (TI) que respon —o si més no així s’ha volgut entendre— al sistema de valors (SV), únic i inamovible, de l’autor [Figura 1]: SV T1
→
T2
→
T3
→
Tn
→
TI
Figura 1
Aquesta concepció teleològica conté implícites dues idees: que cada nova versió d’un text és un nou acostament cap a aquell text ideal i que el camí de la refecció és sempre el de la perfectibilitat; però de fet cadascuna d’aquestes idees topa amb la realitat del 1. Aquesta escrit s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat 2017 SGR 599 de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya. És un plaer expressar públicament la meva gratitud a Joan Veny, a Maria Teresa Guasch i a Emili Samper per l’ajuda en la consulta de bibliografia en temps confinats; a Amat Baró, Eduard Batlle, Xavier Macià, Magí Sunyer i als anònims avaluadors d’aquest article per les seves inteŀligents consideracions sobre la penúltima redacció d’aquest treball; i especialment a Marcel Ortín, que m’ha proporcionat dades molt valuoses sobre el tema de què parlo en aquest escrit i ha contrastat amb finíssims comentaris les meves afirmacions. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 221
20/12/22 8:28
222
Joan R. Veny-Mesquida
procés de gestació d’un text que les fa difícils de verificar. En primer lloc, perquè, lògicament, no sempre la perfectibilitat acompanya el procés de refecció, i no hauria de caldre, per justificar aquesta idea, adduir exemples històricament consensuats per la crítica, com el de la Gerusalemme conquistata de 1593 —que pocs preferirien, contra el criteri del mateix Tasso, a la liberata de dotze anys abans—, ni els d’altres casos més debatuts, com ho han estat a casa nostra els de Guerau de Liost i de Josep Carner (Veny-Mesquida 2004: 160). I segonament, perquè és palès que quan un autor escriu (T1) o reescriu (T2, T3, ...) un text no té al cap sempre el mateix text ideal (TI) que per definició —en tant que «ideal»— no prendrà consistència real mai: per això el poema «s’abandona» en algun estadi més proper o menys a aquest ideal inassolible. (En les arts plàstiques, aquesta «actitud» davant l’obra es troba ja en l’estètica del «non finito» en genis com Leonardo da Vinci o Michelangelo, que van abandonar, a posta o per circumstàncies diverses, pintures i escultures prou afamades per la posteritat). Gianfranco Contini (1984 [1937]: 233) es referia a aquesta manera «di considerare un’opera di poesia» com un «modo dinamico» i la definia com «una perenne aprossimazione al “valore”»: és a dir que el text, afegia en un altre lloc el mateix estudiós (Contini 19922: 11), «è prodotto d’un’infinitudine elaborativa di cui quello fissato è soltanto una sezione, al limite uno spaccato casuale». Mig segle després d’aquesta formulació, Cesare Segre (1986: 79 i 1996: 11) la va matisar lúcidament amb una reflexió que sintetitzava amb aquests mots: «se si allineano tutti i testi anteriori di un’opera in ordine cronologico non si ottiene una diacronia, ma una serie di sincronie successive», fins i tot, «quando un manoscritto sia stato ritoccato più volte in tempi diversi, sarebbe corretto considerarlo come una sovrapposizione di sincronie, e di testi». Segons aquesta idea, en el procés d’elaboració d’un text, cada versió (T1, T2, T3, ..., Tn) persegueix un text ideal inabastable (TI1, TI2, TI3, ..., TIn) que respon al sistema de valors (SV1, SV2, SV3, ..., SVn) de l’escriptor de cada moment en què té lloc cada nou estadi o versió. Dit d’una altra manera, el sistema de valors de cada moment (SV1, SV2, SV3, ..., SVn) genera un text concret (T1, T2, T3, ..., Tn) que vol acostar-se al text ideal d’aquell sistema (TI1, TI2, TI3, ..., TIn) [Figura 2]: SV1 ↓ T1 ↓ TI1
→
SV2 ↓ T2 ↓ TI2
→
SV3 ↓ T3 ↓ TI3
→
→
SVn ↓ Tn ↓ TIn
Figura 2
Segurament, millor que «sincronie successive» seria bo de generalitzar l’expressió «sovrapposizione di sincronie» per a totes les versions d’un text, atès que, en realitat, les diferents sincronies no són mai estrictament consecutives, vull dir juxtaposades, sinó que comparteixen espais comuns, és a dir que les fronteres entre una versió i les seves veïnes no només poden tocar-se sinó també, i sobretot, difuminar-se [Figura 3].
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 222
20/12/22 8:28
223
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
SV1
↓
T1
↓
SV2
→
TI1
↓
SV3
→
T2
↓
TI2
↓
T3
↓
SVn
→
→
TI3
↓
Tn
↓
→
TIn
Figura 3
La difuminació liminar és total si tenim en compte que un autor, a l’hora de crear una nova versió d’un seu text, pot tenir al davant no només la versió anterior sinó també totes o algunes de les que l’han precedit. I «al davant» pot voler dir materialment, en paper, o mentalment, al cap. Altrament, com explicaríem, per exemple, les variants regressives? (Veny-Mesquida 2014: 38-39). Per exemple, pel que diuen alguns dels que el freqüentaven, sembla que quan Foix declamava de memòria els versos propis recitava sempre les primeres versions dels seus textos, quan aleshores eren les «definitives». A banda d’això, potser caldria precisar encara que la successió de sincronies pot contenir salts textuals, en el sentit que un determinat sistema de valors (SV2, en l’exemple) no té per què donar cap versió d’un text determinat, cosa que també pot ser —o no— significativa [Figura 4]: SV1 ↓ T1 ↓ TI1
SV2 →
SV3 ↓ T2 ↓ TI2
→
→
SVn ↓ Tn ↓ TIn
→
Figura 4
i també, que el mateix sistema de valors d’un moment donat pot generar versions diferents [Figura 5]: SV1 ↓ T1a → T1b → ↓ ↓ TI1a TI1b
SV2
SV3 ↓ T3 ↓ TI3
→
→
SVn ↓ Tn ↓ TIn
→
Figura 5
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 223
20/12/22 8:28
224
Joan R. Veny-Mesquida
II M’ha portat a escriure aquestes idees i reflexions la lectura de les diferents versions d’un poema de Carner, probablement no dels més coneguts i antologats, perquè crec que les pot exemplificar força bé i, sobretot, perquè dona prou compte d’una part de l’activitat revisionista del poeta: «A un gripau» d’El cor quiet. Amb el convenciment que n’hi deu haver més, puc dir que en conec set documentacions, d’aquest text, cadascuna amb variants de diversa índole i profunditat: la que es va estampar a la portada de La Publicidad del 22 de juny de 1920, que és la que va servir de model per a la que va aparèixer dins la secció «Les estampes» d’El cor quiet (1925) i també per al monogràfic dedicat a Catalunya (vegeu Bo i Singla 1923) de la revista Le Feu d’Aix-en-Provence (número 2, 15 de gener de 1923, p. 367). Després de la guerra civil, una altra versió ja més allunyada d’aquestes es va publicar dins el volum Paliers (1950), de la qual no hi ha el corresponent autògraf en el Ms. 4752/2 de la Biblioteca de Catalunya, que conté els manuscrits i mecanoscrits conservats d’aquest llibre. A la mateixa biblioteca, en canvi, al Ms. 4731/7 amb els materials de la secció «Llunari» de Poesia datats per la biblioteca «ca. 1952-1955», hi ha dues belle copie mecanoscrites del text (f. 21 i 22), que són, però, diferents: una, disposada sola en el f. 22, devia ser la que va servir per a la impressió de Paliers atès que llegeix exactament el text d’aquesta edició, i l’altra, disposada en un full amb altres tres poemes («Tarda d’estiu», «Els falziots» i «Fanal i lluna») que es correspon pràcticament amb la versió final que va veure la llum dins la secció «Llunari» del volum Poesia (1957). Per a una major facilitat de lectura, disposo aquests testimonis en aquesta taula: LP La Publicidad 22 juny 1920. LF Le Feu 2, 15 gener 1923, p. 367. CoQ El cor quiet (secció «Les estampes») Barcelona, Políglota, 15 juny 1925. mPal Mecanoscrit per a Paliers, si bé es troba dins els papers preparatius de la secció «Llunari» de Poesia. BC: Ms. 4731/7, f. 21. Pal Paliers, Brusseŀles, La Maison du Poète, 12 abril 1950. mP Mecanoscrit per a Poesia (secció «Llunari»). BC: Ms. 4731/7, f. 22. Poesia (secció «Llunari»), Barcelona, Selecta, 14-21 desembre 1957. P
De fet, aquests set testimonis es poden reduir a tres versions (CoQ, Pal i P), respecte de les quals els altres sols presenten variants que no afecten substancialment el contingut. Però abans d’analitzar amb una mica més de detall aquest procés, voldria subratllar la importància que el text aparegués per primer cop en volum a El cor quiet i per darrer a Poesia. En primer lloc perquè, com diu Marina Gustà (1987: 173), «Carner no és un constructor de llibres travats, sinó que sol aplegar l’obra en reculls amb un lligam prou subtil, en la majoria de casos, per permetre’n la demolició posterior» (a Poesia de 1957, s’entén), però resulta que aquests dos llibres (El cor quiet i Poesia), amb Nabí —que és un sol poema, però—, són segurament els dos llibres més ben «travats» del poeta; Ballart (1990: 64) ha arribat a escriure que El cor quiet presenta una estructura «“simfònica”, per tal com les seves seccions [...] s’integren [...] en una unitat superior». (Sobre el transvasaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 224
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
225
ment de poemes del primer llibre al segon, vegeu, a més de Ferraté 1976 i Cornudella 2014, Cabré / Ortín 1985). Segonament, perquè si El cor quiet és un «llibre central en la trajectòria de Carner, perquè esdevé síntesi d’una posició literària i moral que ja no es modificarà substancialment» (Gustà 1987: 189), i Poesia representa el zenit d’aquesta posició, sembla que l’anàlisi de les versions d’«A un gripau» pot evidenciar les modificacions més subtils de la trajectòria poètica carneriana, ja dins la maduresa. De fet, El cor quiet és el llibre que obre una nova etapa de la producció poètica de Carner (Gustà 1987: 188-192; Ballart 1990: 62-64; Aulet 1991: 133-141; Cornudella 2014: 91), que és «producte d’un Carner menys dispers i [...] menys apressat per la vida quotidiana», amb «una certa concentració expressiva [...] així com una tendència a potenciar la capacitat evocadora —simbòlica— dels motius de referència» (Gustà 1987: 188) i és el primer que publica després de La inútil ofrena (1925), primera si bé continguda mostra (Coll / Oliva 1986: 93: «els poemes que hi són inclosos no presenten mai una revisió dràstica») de la proverbial dèria carneriana pel retorn a l’obra pròpia que germina en aquesta època, com ho corroboren les entrevistes del moment (aquella esplèndida de Garcés el 1927 a la Revista de Catalunya) i la correspondència: «Tot el que he escrit fins ara em produeix un cert fàstic, i no dic una certa vergonya perquè gairebé he perdut el sentiment de la meva autoria», diu en una carta a Bofill i Mates del 15 d’agost de 1923 (Carner 1994-2009: I, 141). Aquesta dèria, que des d’aleshores no l’abandonaria mai i que ja ha estat a bastament descrita (Ortín 1986, Aulet 1991: 191-195, Subirana 2000: 140-144, Cornudella 2014: 77-79), es concreta, com és sabut, en dos períodes separats per la Guerra Civil. El primer té lloc als anys vint i trenta, amb la revisió de la poesia amorosa i cívica, a La inútil ofrena (1924) i les segones edicions d’Els fruits saborosos (1928), Auques i ventalls (1935) i Bella terra, bella gent (1936), revisades completament i augmentades o disminuïdes —o, com en deia ell mateix al pròleg de l’edició d’Els fruits de 1928, «refoses o reordenades», després de «llevar-los», als versos, «tot passant, la pols» (Carner 1996: 111). La dèria continua després de la guerra: Pere Calders (1964: 57) escriu a la seva biografia que als anys 1944-1945 Carner ja parlava de compilar les seves obres completes; però l’obsessió no es desferma fins que no arriba la proposta de Josep Maria Cruzet d’edició de les obres completes l’octubre de 1946, es comença a fer realitat cap a finals de 1949, a fer-se pública a Paliers (1950), Llunyania (1952) i Arbres (1953), culmina amb l’aparició de l’ínclit Poesia de 1957, primer i únic volum d’aquesta edició d’obres completes, i acaba el 1966 amb el darrer llibre, El tomb de l’any. Com Virgili, Carner «di continuo sente le imperfezioni dell’opera propria, ne è sempre pensoso, si studia di rimuoverle, non sempre vi riesce», si bé el descontent del llatí va arribar «fino al punto di ordinare, morendo, che siano bruciate le carte contenenti l’Eneide» (Croce 1936: 17). Fins que no es faci un estudi exhaustiu i sistemàtic d’aquests processos, no es pot filar més prim en aquest sentit per saber quines pulsions revisionistes en concret s’hi mantenen, des dels anys vint (La inútil ofrena, Els fruits saborosos), passant pels trenta (Auques i ventalls, Bella terra, bella gent) i fins als cinquanta (Poesia), i quines varien a cada etapa. Com també fins a quin punt les fronteres entre «creació, revisió i selecció» (Subirana 2000: 140) es difuminen i es confonen en aquestes etapes. De moment, continuen essent útils la sistematització d’Ortín (1986), bé que centrada en Els fruits saboroEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 225
20/12/22 8:28
226
Joan R. Veny-Mesquida
sos, i els quatre procediments que va establir Tomàs Garcés (1972: 197-198) en un seu clàssic i encara vigent estudi sobre El rigor poètic en Josep Carner: «retoc, nova dicció, reducció i empelt» —que es corresponen, si ho he entès bé, a tres dels procediments de la quadripartita ratio de la retòrica clàssica, com són la immutatio, la detractio i l’adiectio— i els tres graus de refecció que hi defensa: els de «dir millor», de «dir d’una altra manera» i de «dir una altra cosa» —que en un altre lloc he extrapolat als nivells de «revisió», «reelaboració» i «recreació» (Veny-Mesquida 2004: 163 i 164). Com també és prou vàlid el triple perfil d’intervencions sobre l’obra que va dibuixar Jaume Subirana (2000: 138-139) i que «podria ser sintetitzat, a grans trets, en tres línies intencionals bàsiques de revisió: una primera d’actualització lingüística, una segona de millora formal i una tercera d’objectivació o intensificació» (ibíd.: 139). Es tracta, en definitiva, de l’adequació constant dels escrits (vegeu Veny-Mesquida 2004) al codi lingüístic, en observança de la puritas (primera línia de Subirana), al codi literari, per tal d’evitar els vicis establerts per la preceptiva en la compositio, en la perspicuitas, etc. (segona línia) i a la poètica —a la concepció de la poesia— i l’ètica —és a dir als termes en què s’estableix la relació entre el poeta i el món— pròpies del moment de la refecció (tercera línia). No cal dir que els canvis més visibles són els de les dues primeres d’aquestes línies i els menys evidents són els de la tercera, que és la que proporciona una major profunditat de sentit: «les esmenes més evidents», diu Cassany (2014: 111), són les tècniques, les lingüístiques, diferentment de «les que afecten el sentit», no tan òbvies, que són fonamentals perquè, «quan Carner defensa el dret a corregir-se, no ho fa només com l’artífex que ha madurat en el seu art, sinó com l’home que s’examina des del seu actual estat de consciència». És en aquesta tercera línia on juguen un paper decisiu «la biografia del poeta» (l’emissor del text literari) i «les circumstàncies històriques (el context de generació i transmissió del poema) que van condicionar-la», com ja va destacar Pere Ballart (1995: 43) i com ja havia vist Garcés (1972: 193-197) quan es referia a les dues versions que coneixia d’«El tenderol» (a L’oreig entre les canyes, 1920, i Poesia, 1957): Al sensualisme diríem panteístic [...], a la rêverie boticelliana [...] els ha succeït una voluntat ascètica, la de desfer-se d’aquell imperi que l’anorrearia [...]. És veritat que el país del tenderol ja no era en els anys cinquanta de la revisió del poema, el mateix del 1919. Per això on abans Carner creia de sentir la fressa de les ones, quan torna la inspiració o l’estat de consciència necessari per a la refosa resulta que la fressa hi és, però té un altre sentit, car li recorda, pel seu ritme, la «pregària d’un poble pacient», i el que li arriba de dalt, quan li sembla de trobar-se sota mar, en la tenda, ja no és «l’aiguatge que es belluga», ans «una ira que hi remuga». Vet ací, doncs, com de fet hem anat d’un poema a un altre poema, perquè la complaença en la pròpia felicitat ha deixat lloc, en l’esperit de Carner, a l’auscultació angoixada del seu poble. [...]. Veiem com un poema nou fa niu en un poema antic. A la planta, que havia ben germinat, li ha estat fet un empelt. Un empelt que es diu «exili», «llunyania».
Dit altrament: per a Carner, el text de 1920 podia resultar, el 1957, poc apropiat, per no dir sarcàstic. Com diu Cassany (2014: 119), «aquella manera ja no és acceptable o convenient o útil per al propòsit actual», i encara més: podria donar-se el cas que, «en el moment de la revisió, tampoc va ser jutjada útil per al propòsit antic». De tota manera, per poder obtenir la visió global d’aquestes línies de revisió caldrà esperar més estudis Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 226
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
227
parcials com els de Garcés (1972), Ferraté (1976), Ortín (1986) i Coll (1992) i més anàlisis de poemes concrets com les de Coll / Oliva (1986), Ballart (1995) o Cassany (2014).
III Les versions d’«A un gripau», doncs, abracen el període del Carner ja madur, quan té, com deia ell mateix el 1928, «aclarides les temples» (Carner 1996: 111). Val a dir que es tracta d’un poema que no ha cridat gaire l’atenció de la crítica. Cabré / Ortín (1985: 31) el situen, juntament amb «Humil», dins el grup dels «petits motius per a la reflexió» que la natura proporciona al poeta i que «mostren, no sense ironia, la dignitat i la felicitat dels éssers ignorats, dels més senzills». Martín (1992: 240), per la seva banda, tot comentant la secció «Llunari» de Poesia, treu a coŀlació el poema en el context dels «sons» que té cada estació: «L’hivern, el silenci. La primavera, el del vent, la pluja i els ocells. L’estiu, el del gripau i el grill. La tardor, el del vent i les fulles seques i les onades del mar.» Subratllo l’aparició simultània de les dues bestioletes estivals, que apareixen juntes al vers 18 del poema «Pau (1918)» de Bella terra, bella gent («a les riberes el grill i el gripau»), perquè hi tornaré uns paràgrafs més avall. Algunes pàgines més endavant del seu estudi la mateixa Martín (1992: 257-258) escriu el comentari més llarg que conec del poema: Si l’esclat solar és el triomf de l’urc i la impietat, l’altra cara del dia, la nit, en serà l’opòsit i, òbviament el recer de les víctimes de la llum, com ara el gripau, [...]. L’agent de l’acció és la nit i ella, [...], és qui transforma no el gripau, sinó el concepte que els altres en tenen perquè ja no veuen la «cosa esguerrada» sinó que senten el seu art. l és en aquest moment quan el gripau pren relleu sintàctic i esdevé el subjecte de «conhortes», «arribaries a fer-te bell quan cantes» i «et fas gentil”».
Ballart (1990: 69), encara, comentant «Casa que fou de pescadors», de la mateixa secció que «A un gripau», esmenta el nostre poema de passada, i afirma que «s’observa [...] una percepció de les coses que [...] tendeix a idealitzar-les, a posar un vel damunt els aspectes poc afavorits de la realitat, mirant de dignificar-los en nom d’una bellesa que no és l’estètica, com la que pot tenir el gripau que apostrofa el poeta (“A un gripau”)» (la cursiva és meva). Pearce Hutchinson, en fi, elogia els «quietest poems» de Carner, amb els quals s’identifica, i afegeix: «By his quietest poems I mean the lack of grand gestures in his mercy, as in the quite exceptional poem “Come Late to her own Delight”, or in “To a Toad”» (Hutchinson 1962: 11). Com deia uns paràgrafs més amunt, els set testimonis localitzats d’aquest poema responen a tres grans «moments» del text que es corresponen amb les versions publicades en volum (CoQ, Pal i P). La versió de La Publicidad (LP) va obrir dos processos de revisió similars però diferents: el primer va quedar estroncat a Le Feu (LF) i el segon, el d’El cor quiet (CoQ), que sí que va tenir continuïtat després, a Paliers (mPal i Pal), el qual, al seu Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 227
20/12/22 8:28
228
Joan R. Veny-Mesquida
temps, va servir de base per a la versió de Poesia (mP i P). L’element que permet establir aquests «moments» és la decisió que Carner pren en el segon respecte del primer i en el tercer respecte del segon: la destitució de la segona estrofa de CoQ a Pal i la reelaboració de la tercera i la darrera de Pal a P. La representació gràfica d’aquesta filiació és prou senzilla i pot ajudar el lector a retenir el procés (en negreta els tres «moments» suara esmentats): LP 1920 1923 1925
LF CoQ mPal
1950
Pal mP
1957
P
Vet aquí el primer estadi del poema, segons el text de CoQ. A la columna de l’esquerra disposo les variants de LP respecte de CoQ en aparat genètic i a la del mig les de LF respecte de LP en aparat evolutiu, per tal com aquesta versió, posterior a LP, no entra tanmateix dins la cadena genètica d’elaboració del text: LP
CoQ
LF
A UN GRIPAU Gripau, cosa esguerrada que fuig d’un cop de peu, dels altres
son
pels altres | meravella i per tu | són
safaretx,
l’horror de tu mateix belluga ta parpella; els raigs del sol, pels altres són goig i meravella, 4 per a tu són sagetes de menyspreu. Al safareig, encara, la vella tafanera
diu, astorada,
diu astorada tos malvats intents; que tes mirades àvols, gripau, tenen mengera 8 potser de bruixeries, potser de gastaments.
Més
Mes | fins camins—
Mes ve la nit, que és dolça amb la lletjor. I fins, —entre la son i els somnis que encisen els camins,— ja neix, o escupinada del diable,
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 228
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
mesquins,
d’una riuada immensa de pobres cors mesquins 13 una bellesa única, innombrable.
gent | t’achauria | espantes; més | conortes mes | onortes | porucs. Qui | arriberies | bell | sab cantes,
gent
229
La gent, abans t’hauria matat, perquè els espantes,
mes ara tu conhortes els caminants porucs; qui sap si arribaries a fer-te bell, quan cantes 17 tot refiat, ulls clucs.
dol. Cau | despit, girasol
Sona la teva flauta serena, sense dol; cau ton despit com una passada desapresa, i et sents en ton espaume tot ple de gentilesa 21 com l’herba dins la pluja o el gira-sol al sol.
Fins i tot abans de llegir-lo, una primera ullada al poema permet conjecturar, a partir de l’agrupació dels versos, que alguna cosa deu passar a l’estrofa central, atès que té un vers més que les altres. I, efectivament, la lectura del poema confirma que es tracta de l’estrofa que fa de frontissa entre les dues primeres (primera part) i les dues darreres (segona part) d’un text que distribueix el seu contingut en una estructura perfectament especular. Però anem a pams. Dos elements estableixen l’eix que cohesiona les dues primeres i les dues darreres estrofes, si bé muden d’aquelles a aquestes: un moment del dia i un sentit corporal. En les dues primeres el moment és el de la insolació diürna (v. 3: «els raigs del sol») i, el sentit, el de la vista (vegeu Pijoan i Picas 1986: 340), tant la de la gent cap al batraci (v. 1: «que fuig d’un cop de peu» per la repulsió que provoca a l’esguard; hemistiqui que cal entendre com una sinècdoque de la part pel tot —el peu per la persona— basada en una metonímia de l’efecte per la causa —la puntada de peu per l’espant que provoca l’animal—) com la del gripau cap a ell mateix (v. 2: «l’horror de tu mateix») i cap a fora (v. 7: «tes mirades àvols»). A les dues darreres estrofes, per contra, canvia el moment, que ara és el de la nit, i també el sentit, que és el de l’oïda (v. 16 i 18: «quan cantes», «sona la teva flauta»; als darrers versos de «Sesta» de Bella terra, bella gent, el poeta diu «No em parleu de berenes / fins que flautegi el gripau»). La transició s’ha produït en l’estrofa central, amb l’arribada de la nit (v. 9: «Mes ve la nit»), que permet que el sentit de la vista sigui substituït pel de l’oïda i, per tant, que la imatge deixi el protagonisme al so. Però no podria parlar d’arranjament especular si no hi hagués encara un altre element estructural que relaciona la primera estrofa amb l’última i la segona amb la penúltima, i aquest és el dels actants que apareixen en aquestes estrofes. A la primera i a la darrera, el protagonista és el gripau; a la segona i a la quarta, la gent; en el benentès que «la vella tafanera» de la segona torna a ser una sinècdoque del tipus genus pro specie, en tant que no es pot referir exclusivament al grup de velles que tafanegen al safareig sinó als individus que han assumit les llegendes que la tradició popular atribueix a l’anur. Aquesta estructura binària en forma de mirall ve reforçada també per la distribució del contingut d’aquestes estrofes, que evidencia a bastament la juxtaposició (el punt i coma a les estrofes I, II i IV) o la coordinació (la copulativa a la V) que separa els dos Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 229
20/12/22 8:28
230
Joan R. Veny-Mesquida
primers versos dels dos segons dins cadascuna. Així, als v. 1-2 de l’estrofa I i al 3-4 de la II apareix el gripau, mentre que als v. 3-4 de l’estrofa I i als 1-2 de la II irromp el personatge que hi interactua (la gent / la vella). I s’esdevé una mica el mateix amb les estrofes IV i V, si bé ara la distribució és paraŀlela: als dos primers versos de l’estrofa IV torna a comparèixer la gent i els dos darrers són dedicats al gripau, mentre que els dos primers de la darrera estrofa expliquen la projecció dels sentiments del batraci cap a la gent i els dos darrers cap a ell mateix. Aquesta distribució em porta a remarcar un altre procediment que afegeix recursivitat i unitat al conjunt, que sembla seguir el precepte de Boileau segons el qual «Les stances avec grâce apprirent à tomber / et le vers sur le vers n’osa plus enjamber» (Art poétique, I: 137-138). Em refereixo a l’esticomítia, que es dona a tots els versos d’aquestes quatre estrofes tret del 5-6, en què el final de vers separa el subjecte del predicat, i potser als versos 7-8 («tenen mengera / potser de bruixeries») i 16-17 («quan cantes / tot refiat»), però que en cap cas no es tracta d’encavallaments sirremàtics; útil concepte, el de sirrema, que va encunyar Rafael de Balbín i que Antonio Quilis va saber aprofitar (19895: 79-81 i 83-84), entès com l’agrupació de parts d’una oració «que no permiten una pausa en su interior» (íd.: 79). L’esticomítia, l’autonomia del vers, d’altra banda, queda reforçada de forma especialment plausible en la primera línia del poema a través d’un recurs eufònic que obre i tanca l’alexandrí, proper a la paràfrasi fònica (Argente 1984: 30-32) i a l’epanadiplosi: «Gripau» – «peu». L’apreciació d’aquest darrer punt constata, al meu parer, la primera intuïció de la centralitat de la tercera estrofa, perquè també en això sobresurt clarament, i no sols en el nombre de ratlles. Ja he dit que aquests cinc versos actuen de frontissa i, efectivament, és en ells on es dona la possibilitat de la màgia que es descriurà en els vuit darrers amb el pas del dia a la nit. Hi tornaré de seguida, però ara era el final dels versos el que em feia treure a coŀlació aquesta estrofa central, perquè el que hi destaca és l’encavallament, qualitativament i quantitativa. Qualitativament o, potser millor, per la intensitat, per tal com no conec gaires encavallaments en la poesia de Carner —i en mants altres poetes— tan abruptes com el dels versos 9-11, en què la pausa versal separi el primer element («fins») de la resta de l’oració i es reforci encara amb una aposició: «I fins, / —entre la son i els somnis que encisen els camins,— / ja neix». Cal notar que els termes separats per l’aposició («I fins» i «ja neix») són el que la preceptiva francesa anomena contre-rejet i rejet, dues discordances que es donen per anticipació o per retard entre la sintaxi i el metre, respectivament (Mazaleyrat / Molinié 1989: 83 i 299). El contre-rejet apareix quan «un élément verbal bref, placé à la fin d’un vers ou d’un hémistiche, se trouve étroitement lié par la construction au vers ou à l’hémistiche suivant, et prend de par sa position une valeur particulière» (Mazaleyrat 1974: 123), i el rejet, quan «un élément verbal bref, placé au début d’un vers ou d’un hémistiche, se trouve étroitement lié par la construction au vers ou à l’hémistiche précédent, et prend de par sa position une valeur particulière» (Mazaleyrat 1974: 119; les cursives són meves). En ambdós casos, el fenomen va acompanyat sempre «d’une mise en vedette» del terme contre-rejeté o rejeté «que souligne la tension ainsi provoquée entre la phrase et le mètre» (Mazaleyrat / Molinié 1989: 84 i 300). Aquesta tensió, a més, «peut avoir des fonctions variables, mise en relief direct du terme intéressé lui-même [...] mais aussi bien, par l’effet du seul écart accentuel, mise en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 230
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
231
relief indirecte de l’unité métrique qui le suit, hémistiche ou vers, dont il dégage en lumière les effets rhétoriques ou rythmiques» (íd. 84). Diria que en el cas que ens ocupa el resultat és l’èmfasi sobre la frase pel tall de després dels dos iambes («I fins / [...] / ja neix /») i per la doble dilació de l’acció a través de les dues aposicions («—entre la son i els somnis que encisen els camins,—» i «o escupinada del diable»). Una frase que ocupa els cinc versos de l’estrofa i, per tant, els encavallaments, com deia unes ratlles més amunt, hi són també quantitativament rellevants i qualitativament transcendentals; el que passa és que estan hàbilment camuflats per l’agençament dels sintagmes amb un alambinat hipèrbaton: no costa gens de veure que el seu ordre natural —un dels possibles— hauria de ser «I fins ja neix —entre la son i els somnis que encisen els camins—, oh escopinada del diable, una bellesa única, innombrable, d’una riuada immensa de pobres cors mesquins». Tot plegat afegeix inestabilitat i tensió a l’estrofa, que esdevé formalment una bellíssima metàfora premonitòria del que portarà l’arribada de la nit. En un altre ordre de coses, no cal comentar les minúcies que diferencien la versió d’El cor quiet i la de La Publicidad, però potser sí que val la pena de considerar les d’aquesta darrera i la revista Le Feu d’Ais. Aquest monogràfic dedicat a la cultura catalana en què aparegué el poema de Carner se situa en el marc de la campanya d’Expansió Catalana, aquella plataforma dirigida per Joan Estelrich «que tenia com a missió la informació i la propaganda de l’activitat cultural i política catalana a través de la premsa estrangera i els agents culturals i polítics del país veí» (Coll-Vinent 2010: 43) i que en els seus dos últims anys (1923-1924) va aconseguir que proliferessin «articles sobre la qüestió catalana a revistes franceses» (íd.: 52 n. 40). La intervenció d’Estelrich en aquestes iniciatives em fa pensar que, a banda de les errades pròpies d’aquesta mena de publicacions i de la distància respecte de l’original (les més evidents, «t’achauria» al v. 14 i «onortes» al v. 15), les variants han de ser obra de Carner, atesa l’estreta relació que aquest tenia amb el mallorquí (vegeu Jorba 2015: 61-62), que hauria facilitat la soŀlicitud i la cessió del poema. Les intervencions —de Carner, doncs— en aquesta versió afecten la puntuació i consisteixen sobretot a eliminar les comes d’algunes aposicions (v. 3-4: «els raigs del sol pels altres són goig i meravella / i per tu son sagetes de menyspreu»), les innecessàries (v. 10: «camins—»), a desplaçar-les (v. 16: «si arribaries a fer-te bell quan cantes,») o, en dos casos, a afegir-ne (v. 6: «diu, astorada,» i v. 12: «mesquins,»). Més importants són els canvis de puntuació que estableixen una major separació entre les frases, en concret, entre els versos 15-16 i 18-19, on el punt i coma final (a «porucs;» i a «dol;») s’ha convertit en un punt. Si aquestes variants són, com sembla, realment d’autor, es tractaria d’un testimoni evolutiu, atès que Carner no les va reprendre a CoQ, i seria la prova que un mateix moment, amb el seu propi SV (‘sistema de valors’), pot donar versions diferents i que el camí de la perfectibilitat no és mai una línia unidireccional que demostra que el text ideal, perfecte, a què suposadament es dirigeix l’autor, és sempre inabastable. O potser caldria assumir que hi ha perfectibilitats diverses i, fins i tot, discordants.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 231
20/12/22 8:28
232
Joan R. Veny-Mesquida
IV Tot això a banda, l’«argument» del poema no representa cap problema de comprensió i per tant sols m’aturaré a comentar allò que pot tenir rellevància per a la interpretació que voldria defensar aquí. També deixaré de banda la descripció de les obvietats (ritme, rima, versificació) que també «s’entenen» perfectament. Per començar cal dir que el poeta hi desenvolupa l’anècdota amb una fórmula no pas rara a la seva poesia, com és la interpeŀlació directa en segona persona al pretext que fa germinar al poema: a El cor quiet mateix, sense anar més lluny, n’hi ha mostres prou conegudes («Els nostres pins», «Casa que fou de pescadors», «Humil», algunes estrofes d’«Els ametllers de Sarrià» i d’«Altres altars», etc). La primera part del poema (estrofes I i II) s’inicia amb una entrada de cavall sicilià al primer vers, amb el vocatiu («Gripau»), l’aposició que l’acompanya («cosa esguerrada») i amb una acció que podria ser puntual, de què el jo poètic és circumstant, de manera que aconsegueix presentar l’animal al lector de forma sobtada i directa, sense intermediaris. Els versos següents d’aquesta primera estrofa de seguida faran notar que es tracta d’una situació no pas puntual sinó general i expliquen els efectes de la llum diürna sobre l’amfibi a partir de la reacció que provoca la seva visió en la gent. Llum que es presenta metonimitzada en «els raigs del sol», un sintagma, per cert, concorrent amb el títol del poema situat dos llocs abans a El cor quiet, amb el qual, però, no hi sé trobar cap relació, més enllà de la coincidència d’algun mot, com «ullcluc» o «despit»). Aquests versos situen el lector en un espai a mig camí entre l’acostament als que menyspreen el gripau (el lector s’ha de comptar entre aquells per a qui «els raigs del sol [...] són goig i meravella») però també d’empatia amb l’animal menyspreat perquè atien un cert sentiment de commiseració a través de les dures hipèrboles que configuren l’estrofa en un primer estadi de caracterització negativa i que interpeŀlen el lector contra la crueltat de la pròpia espècie («cosa esguerrada que fuig d’un cop de peu», «per a tu són sagetes de menyspreu») i, fins i tot, del mateix anur («l’horror de tu mateix belluga ta parpella»), recurs irònic que incrementa el patetisme de l’escena a través de la hipèrbole. El poema continua en una segona estrofa dedicada a aportar l’element que el llegendari popular atribueix al gripau i contribueix a elevar a un segon estadi la caracterització negativa del pobre animal, en tant que ara és ell qui es carrega d’intencions malèfiques, a través del sentit de la vista, com ja he dit («tes mirades tenen mengera»). Aquí la qualificació negativa s’intensifica amb la iteració sinonímica («tos malvats intents», «tes mirades àvols») i amb la referència a l’anhel «de bruixeries» i «de gastaments» que la tradició popular assigna al batraci. I són justament la llum i la vista dos dels elements més productius dins les creences populars sobre l’animal en qüestió: «le crapaud est sans doute l’animal le plus infernal des bestiaires. Souvent considéré comme l’envers de la grenouille, dont il serait la face ténébreuse, il était autrefois censé intercepter la lumière des astres par absorption. La tradition populaire le représente comme une véritable poche à venin, capable de cracher dans les yeux de celui qui le tourmente» (Bianu 1978: 95); creença, aquesta darrera, que deu ser força estesa: «No s’ha d’inquietar de frente al granot perqué escup un raig d’humor verinós y, si toca als ulls de algú, el dexa cech» (Gomis 1910: 380). La bufoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 232
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
233
nofòbia popular té orígens diversos, relacionats sobretot amb els sortilegis i els ungüents de les sortilleres i amb la creença «qu’il peut loger dans son corps l’âme d’un ancêtre» i per tant «il ne faut pas le tuer» (Augusto 2009a: 138; també 2009b: esp. 4-9), idea que està ja en la tradició clàssica, per a la qual el cant del gripau és una lamentació per haver perdut la seva condició humana (Liberal 2012: 179 n. 312). Les creences d’aquesta índole són abundants, en el llegendari popular: «el gripau va ser l’únic animal que no va cantar quan va néixer Jesús. La Mare de Déu el va maleir per la seva murriada, i d’aleshores que va restar amb la veu estranya que té ara, va perdre una galant i magnífica cua que posseïa i restà de la forma estrafolària i poc gentil que li és característica» (Amades 1982-1983, I: 108); «les bruixes, en llurs assemblees, porten una gran ramada de gripaus que els fan de consellers» (íd., IV: 126, i pàssim), etc. L’origen d’aquesta mala fama del gripau està, segons Tarré (1911: 12), en què la secreció que fa el gripau a les glàndules del coll és «càustica i narcòtica» i «es la que ha donat tant mala anomenada al Gripau, i ha sigut causa que existís entre’1 vulgue una por molt gran contra’1 mateix, en termes que ell es considerat que deu ésser destruit i sense pensar-s’hi al moment d’ésser vist. I, no obstant que la secreció no es ignocenta, ja que, com diem, te proprietat narcotisanta, està molt lluny de constituir un perill pera l’home i’ls demés animals». De fet, una part no gens menyspreable de les designacions romàniques del gripau estan motivades pel lligam amb aquest món demoníac i fetiller, de bruixeria (Augusto 2009a: 142-143; vegeu també Gomis 1910: 379382 i 1986: pàssim). I «Arts de bruixeria» és, precisament, el títol del sonet que ocupa el vuitè poema de la secció «Les estampes» d’El cor quiet, ubicat cinc llocs abans que «A un gripau», l’acció del qual es desenvolupa també en el pas del dia a la nit: «S’obscureix el brancam», «El cel es va esmortint», «El dia, que té encar espatlles blanques, / mig cos enfonsa en el xipoll nocturn». Ara bé, al costat d’aquesta tradició negativa, n’hi ha una altra, segurament més magra, que confereix valors positius al gripau: «Il est, le plus souvent, redouté mais parfois il est aimé et même considéré comme utile dans les jardins. Cette ambiguïté et cette ambivalence, [..], l’ont toujours rendu à la fois énigmatique et fascinant.» (Augusto 2009b: 2). Interpretació dual que, com recorda la mateixa Augusto (2009b: 1), recull el fragment shakespeareà de As you like it (II, 1: 12-17): «Sweet are the uses of adversity, / which, like the toad, ugly and venomous, / wears yet a precious jewel in his head; / and this our life, exempt from public haunt, / finds tongues in trees, books in the running brooks, / sermons in stones, and good in every thing.». «Ambiguïté» i «ambivalence» que Carner porta fins a les darreres conseqüències: a «A un gripau», l’arribada de la nit té lloc, com he dit, en l’estrofa central i s’hi presenta carregada de connotacions positives, perquè, en tant que l’oculta, «és dolça amb la lletjor». Al que ja he observat uns paràgrafs més amunt sobre aquesta estrofa, cal afegir que conté el que el formalisme rus anomenava «motiu dinàmic» del poema, perquè el canvi de moment del dia comporta un doble moviment: d’una banda, la desviació de la qualificació negativa adreçada al gripau cap a la gent («d’una riuada immensa de pobres cors mesquins») i, de l’altra, i sobretot, la transformació de la valoració del gripau, del major nivell pejoratiu («o trista escopinada del diable») a la màxima valoració positiva («una bellesa única, innombrable»), si bé de moment no sabem quina és, aquesta bellesa, perquè el poeta ha decidit diferir-ne la clau a les estrofes següents. De manera que, en arribant al final d’aquesta tercera estrofa, el lector es preEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 233
20/12/22 8:28
234
Joan R. Veny-Mesquida
gunta: Què és tan poderós que, tot i ser la cosa més abominable del món —ara mateix no se m’ocorre res que ho pugui ser més que una «escopinada del diable»—, pot fer transmutar la mesquinesa del cor en bellesa infinita? El poeta aconsegueix així augmentar l’efecte sorpresa del lector en descobrir-la, cosa que no té altra conseqüència sinó l’increment exponencial del poder de la virtut del gripau. El context temporal de les dues darreres estrofes és, doncs, la nit, que és quan els gripaus «es presentaràn amb desenvoltura complerta» (Tarré 1911: 16), i és, sobretot, «un dels temes predilectes de Carner: la divagació nocturna, el passeig per l’obscuritat que transforma els escenaris habituals en un marc de dimensions canviants i enriquides, que, en desvetllar l’insòlit ocult a la llum del dia, dóna entrada al misteri» (Gustà 1987: 189), «en un marc poètic [...] simbòlic per a la reflexió, tan propi de la poesia postsimbolista» (Aulet 1991: 134). «En aquest context, la poesia esdevé una veritable ontologia per tal d’assolir el coneixement i desvetllar el misteri» (íd.: 135). La cogitació ontològica, aquí, la provoca la constatació del canvi que s’ha produït en «la gent»: els mateixos que abans tenien por del gripau («perquè els espantes») ara en tenen de la nit («els caminants porucs») i els mateixos que abans l’haurien matat, ara s’hi senten conhortats. (Per cert: l’aparició de caminants, diürns o nocturns, és un lloc prou comú en els poemes de Carner: el segon vers del famós «Retorn a Catalunya», per exemple, diu «Oh gent, que per les feixes daurades feu camí!»; vegeu Cornudella 2014: 97). Aquesta constatació, deia, mena a la reflexió que s’enuncia en dos versos per a mi antològics —per algun motiu romanen intactes en totes les versions del text— i que són l’indici que dona peu a la meva interpretació del poema: «qui sap si arribaries a fer-te bell, quan cantes / tot refiat, ulls clucs.» Vet aquí la resposta a la pregunta que s’havia formulat el lector: allò capaç de transformar la lletjor en bellesa és el cant («qui sap si arribaries a fer-te bell, quan cantes»), quan aquest és confiat, incondicionat, espontani, lliure («tot refiat, ulls clucs»). La darrera estrofa precisa l’actitud del gripau perquè, si bé el seu cant està exempt d’aflicció («Sona la teva flauta serena, sense dol»), no ho està d’un cert desmenjament («cau ton despit com una passada desapresa»). Jaume Coll (a Carner 2018: 149) interpreta la «passada desapresa» com una «cançó oblidada»; exactament, diria que per «passada» cal entendre aquí, en isotopia amb «flauta», la «sèrie de notes que fa d’una tirada un ocell en cantar» (DIEC2; la correspondència ocell-gripau se salva en la comparació: «com una passada»), que és «desapresa» justament perquè és connatural, innata. Malgrat aquesta nota de desdeny i malgrat l’espasme que ha de fer per produir el so, però gràcies als efectes del seu cant, el gripau se sent «tot ple de gentilesa / com l’herba dins la pluja o el gira-sol al sol.» Arribats en aquest punt, una simple analogia permet deduir que, si és el cant qui té el poder de convertir en bell allò lleig, aleshores la virtut de la inducció a aquesta metamorfosi és extrapolable a qualsevol animal que canti, fins i tot si és racional..., com ara el poeta. De fet, en Carner no són estranyes les identificacions del poeta amb animals, fins i tot els més impensats, com ara el moŀlusc d’«El moŀlusc inspirat», de Paliers (1950; vegeu Aulet 1991: 198), o el grill del ja citat «Retorn a Catalunya» de Bella terra bella gent (1918): «Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades, / dir tes llaors, oh terra de salut!, / enmig de coses fosques i vides oblidades / com aquest grill que canta dins un camí perdut.» (vegeu Cornudella 2014: 100). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 234
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
235
Temps era temps hi va haver un albatros que quan volava al cel, era «vaste», «roi de l’azur», «beau» i «géant», però quan caminava a terra esdevenia «maladroit», «honteux», «gauche», «veule», «comique» i «laid». Vet aquí un gripau poruc, esguerrat i repulsiu de dia que esdevé bell i conhortador de nit; si l’au «es reia de l’arquer», el batraci ha d’esquivar les «sagetes de menyspreu»... Temps era temps Victor Hugo va cantar un «crapaud» a La légende des siècles (1859) en un llarg poema romàntic (165 versos) en què, metempsicosi a banda, blasmava la impietat dels humans de tota casta vers una bestiola tan horripilant que fins i tot «on eût dit que la mort, difficile, / le trouvait si hideux qu’elle le refusait» (v. 66-67). El 1901 Pascoli va versionar aquest mateix «crapaud» d’Hugo a «Il rospo», en un «processo di “batracizzazione”» tal (Tomasello 2012-2013: 179) que el coŀlocaria en el primer pla del seu emblemma i que li faria acabar un conegut poema seu, «Il poeta solitario» dels Canti di Castelvecchio (1903), amb aquesta estrofa: «Chi sono? Non chiederlo. Io piango, / ma di notte perch’ho vergogna. O alato, vivo qui nel fango. / Sono un gramo rospo che sogna» (val la pena la interessant explicació de Tomasello 2012-2013: 177-180; l’interès de Carner per Pascoli és manifest a la correspondència amb Maria Antònia Salvà al voltant de la possible edició de les seves traduccions del romagnolo; v. Carner 1994-2009, III: 153-490 i també Camps 2014). Temps era temps hi va haver un altre «crapaud» que va cantar a Les amours jaunes (1873) Tristan Corbière, el primer de Les poètes maudits, en un sonet simbolista invertit en què, ironia i provocació a banda, el gripau era un «poète tondu, sans aile, / rossignol de la boue…» i, al final, el poeta hi reconeixia que «ce crapaud-là c’est moi». Ve a tomb ara de recuperar la comparació del poeta amb el grill que feia Carner a «Retorn a Catalunya», que devia ser un leitmotiv de la imatgeria carneriana d’aquell moment, perquè quatre anys després de la primera publicació d’«A un gripau» i un d’El cor quiet hi recorria un altre cop, en un context completament diferent, en l’article «El meu bust» (La Veu de Catalunya, 8 març 1925, p. 7), on la comparació esdevé identificació: Llevat d’algunes excepcions molt rares i que s’han fet famoses, si el bust està mal fet, no se us assembla, i si està ben fet, no us hi assembleu. [...] Fer el meu bust, altrament, seria tan estrafalari i incomprensible —jo mateix començo per dir-ho— com fer el bust d’un grill. I jo no sóc, ben mirat, altra cosa que un grill: amagat en l’herba com ell, ben gustosament, però amb la diferència que jo només canto segons qui passa.
Són paraules del mateix Carner. Ironies a part, la similitud és massa evident com per no tenir-la, si més no, en consideració: el poeta canta com el grill, amagat dins l’herba, com el gripau, que se sent «gentil» en l’«espasme» —l’esforç: «la poesia és un gest esforçat» (Cassany 2014: 119)— de la creació «com l’herba dins la pluja». No es tracta, aleshores, d’un poema dedicat a les virtuts confortadores del gripau com potser voldrien aquells «que el creuen [a Carner] lliurat a una mostra de diletantisme retòric, a un frèvol joguineig verbal», aquells que els sembla «que en Carner fa versos perquè sí, adoptant no importa quin tema per als seus exercicis poètics» i que els «indigna que després d’una poesia titulada “Mar de diumenge”, vinguin versos a un Gripau i segueixi una “Cançoneta Incerta”», com denunciava Farran i Mayoral (1925: 363) a la ressenya que va dedicar a El cor quiet. Es tracta d’alguna cosa molt més profunda que aprofita, com a la major part Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 235
20/12/22 8:28
236
Joan R. Veny-Mesquida
dels poemes de la secció «Les estampes» del llibre —i d’aquí el nom—, «els motius més petits que li proporciona el paisatge» (Cabré / Ortín 1985: 25) per fer, en aquest cas, una declaració de fe en el poeta (v. Murgades 2020a: 84), en el poder del cant, de l’art, de la poesia, capaç de produir bellesa en no importa quina realitat. La poesia és la bellesa: com a mostra, el poema. En paraules d’Ortín (1988: 65): «Del món on viu[, Carner] no n’extreu més que pretextos, amb la matèria dels quals pot construir figures de sentit separades del temps, immarcescibles, i que valen per als homes: són els poemes, el triomf de la formalització verbal sobre la realitat».
V Unes pàgines enrere he dit que la dèria revisionista, després de la guerra, comença a fer-se pública a Paliers (1950). Com diu la nota que encapçala el llibre, «outre des inédits, ce livre comprend des poèmes parus dans divers recueils: L’Oreig entre les Canyes, El Cor quiet, El Veire Encantat et La Primavera al Poblet.» (Carner 1950: [2]). Concretament, dels 21 poemes del recull, 11 eren inèdits i la resta provenia d’aquells llibres (vegeu la llista amb les procedències, quan s’escau, a Subirana 2000: 363-364). La tria va anar a càrrec d’Émile Noulet —cal suposar que amb l’aquiescència del seu marit?—, que la devia donar per tancada a l’octubre del 1949, si bé la idea del llibre venia de l’any anterior (ibíd.: 117). D’El cor quiet, l’estudiosa de Valéry sols va seleccionar dos poemes: «A un gripau», de la secció «Les estampes», i el darrer poema del llibre, «El castell de l’Oblit», de la secció «L’assenyament», poema que per la situació dins el recull i pel sentit críptic ha merescut sagaces interpretacions com la de Cabré i Ortín (1985: 47-48). La darrera estrofa d’aquest segon text deia, el 1925: «—Només sent un batec d’eixes estàtues, / qui tot dret, sense anells ni plomes fàtues, / puja amb l’ombra gegant de son menyspreu»; aquest darrer vers va esdevenir «hi deixa caure una ombra de menyspreu» el 1950. Tingui el significat que tingui «El castell de l’Oblit», és prou curiós el paraŀlelisme: sols sent la vida plena qui, humil, deixa caure el seu menyspreu, igual com el gripau se sent gentil quan deixa caure el seu despit. Alguna cosa d’essencial hi devia trobar Noulet en aquests poemes per voler incorporar-los tots dos a Paliers. Al principi d’aquest escrit he insinuat que cal defugir la interpretació teleològica de les diferents sincronies de l’elaboració d’un text argüint que quan un autor escriu (T1) o reescriu (T2, T3, etc.) un text donat no té al davant la darrera que escriurà (Tn): com a molt, té a la ment un text ideal que vol atènyer (TI1 o TI2, etc). Ara: quan l’autor refà un text sí que té al davant —ni que sigui en la memòria— la darrera versió que va escriure fins aleshores —o d’altres—, la qual cosa, tanmateix, no ens dona carta blanca per fer-ne una interpretació diguem-ne arqueològica; quan l’autor fa una nova versió (Tn) d’un text (T1, T2, etc.), encara que ho pretengui, no tendirà mai cap al text ideal que perseguia quan el va escriure (TI1, TI2, etc.), sinó cap al del moment de la refecció (TIn). (Cal salvar, doncs, si més no com a premissa ideal, la doble temptació arqueoteleològica i, com diu Marty [1998: 100], «abandonner toute tentation de lecture de type téléologique ou arEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 236
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
237
chéologique: soit la double fascination pour l’arché (l’origine) et le télos (la finalité)»). La qual cosa diria que no entra en contradicció amb allò que va escriure Carner al famós pròleg de Llunyania (1952): en veient-me obligat a una mena de judici final del que vaig voler ésser i vaig provar de fer ¿com sabria estar-me de redreçar les errors, les depressions evidents en peces, com les represes, quan no faci pas en fred la revisió, sinó encara sota la influència (possiblement apta a donar més que no féu) de l’emoció primera?
perquè una cosa és «l’emoció primera» que va generar en el seu moment un determinat text (T1) i una altra «la influència» que aquesta emoció pot exercir a l’hora de fer-ne una versió (Tn): totes dues versions es mouen en SV (‘sistemes de valors’) diferents i cerquen diferents TI (‘textos ideals’). Això, a banda dels casos en què l’«emoció primera» quedava lluny del text revisat, com quan Manent retreia a Carner, en carta del 29 d’agost de 1957 (Serrallonga 1986: 40), que «el to massa explícitament patriòtic del text revisat no correspon prou fidelment a la primera idea de poema». Vull dir, en definitiva, que davant una versió donada caldria vèncer la temptació d’interpretar-la en funció de versions posteriors o anteriors, perquè l’exegesi ha de recórrer al sistema de valors (SV1, SV2, etc.) en què s’inscriu cada versió (T1, T2, etc.), de manera que el comentari de les divergències entre les versions hauria de circumscriure’s al redol comparatista. Sigui com sigui, el cas és que quan Carner va preparar el text d’«A un gripau» per a Paliers devia tenir al davant la versió de CoQ, tal com evidencia la coŀlació de les dues versions. A continuació transcric la versió de CoQ i a la columna de la dreta les lliçons variants introduïdes a mPal, reproduïdes exactament a Pal: [CoQ →] mPal Pal
CoQ A UN GRIPAU Gripau, cosa esguerrada que fuig d’un cop de peu, l’horror de tu mateix belluga ta parpella; els raigs del sol, pels altres són goig i meravella, 4 per a tu són sagetes de menyspreu.
de sol, per a altri,
Al safareig, encara, la vella tafanera diu astorada tos malvats intents; que tes mirades àvols, gripau, tenen mengera 8 potser de bruixeries, potser de gastaments.
Ø Ø Ø Ø
Mes ve la nit, que és dolça amb la lletjor. I fins, —entre la son i els somnis que encisen els camins,— ja neix, o escupinada del diable, d’una riuada immensa de pobres cors mesquins 13 una bellesa única, innombrable.
I ve la nit, la dolça | fins s’aplega, sota els | camins, ja neix, o → oh trista mesquins,
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 237
20/12/22 8:28
238
Joan R. Veny-Mesquida
La gent, abans t’hauria matat, perquè els espantes, mes ara tu conhortes els caminants porucs; qui sap si arribaries a fer-te bell, quan cantes 17 tot refiat, ulls clucs. Sona la teva flauta serena, sense dol; cau ton despit com una passada desapresa, i et sents en ton espaume tot ple de gentilesa 21 com l’herba dins la pluja o el gira-sol al sol.
gent | t’haurien occit, | espantes; ara, però, conhortes bell
despit, | desapresa. Et tornes en la fosca tot | gentilesa, pluja i el
Fins i tot les més subtils d’aquestes variants podrien ser objecte d’una extensa glossa, però aleshores aquest treball es faria inacabable, per la qual cosa em detindré sols en les que em sembla que poden tenir major repercussió. No entraré, doncs, en les variants de puntuació, prou abundoses, però sí que vull esmentar-ne d’altres que caldria contextualitzar amb l’usus scribendi carnerià de l’època com ara l’adequació a la normativa al v. 3 («pels altres» → «per a altri»), l’eliminació de formes desuetes com «mes» als v. 9 i 15 (Manent li deia en carta de 17 de gener de 1955 que «en molts casos heu millorat el text —traient arcaismes [...]»; Serrallonga 1986: 36) o la substitució de la concordança gramatical per la de sentit del coŀlectiu «la gent» al v. 14 amb el verb «t’hauria» → «t’haurien», qui sap si seguint les recomanacions de Fabra a les Converses filològiques (2010 [1922]: 365: «La construcció Un gran nombre d’escriptors cometen aquesta falta, amb el verb en plural, la qual vós blasmeu, no és solament correcta, sinó la sola correcta. [...] En català, la gent, un singular, però que desvetlla la idea de pluralitat, pot adjuntar se a un verb en plural»; vegeu Bel 2002: 1138-1142). Més interès tenen les intervencions que conflueixen a reconduir el text cap a una nova direcció: la disminució del to més acerb de la primera versió. Hi coadjuven la supressió de la segona estrofa, amb totes les seves connotacions negatives («malvat», «àvols») i fins i tot desagradables («gastaments»), l’afegit de l’adjectiu al v. 11 (l’«escopinada» ara és «trista») i la substitució dels mots més «forts» («matat», v. 14, o «i et sents en ton espaume», v. 20) per cultismes («occit») o expressions més «toves» («Et tornes en la fosca», v. 20, a banda, en aquest cas, d’evitar l’arcaisme) que en rebaixen el volum de descripció crua. D’altra banda, la despersonalització del sol al vers 3 («del sol» → «de sol») contrasta amb una major personalització de la nit («la nit, que és dolça» → «la nit, la dolça») al primer vers de la tercera estrofa, que és la part del poema que pateix una major remodelació. En aquesta, desapareix prime rament l’àrdua aposició sense que l’estrofa, tanmateix, no aconsegueixi escapolir-se d’una sintaxi considerablement abrupta, amb dos versos entre el verb i el subjecte: a CoQ, «una bellesa única» naixia «d’una riuada immensa», «entre la son i els somnis»; ara, però, si ho entenc bé, la «bellesa» (v. 10) «s’aplega» (v. 13) «sota els somnis que encisen els camins [...] d’una riuada immensa». Segonament, la substitució del verb «néixer» per «aplegar-se», d’un verb amb força suggeridora («neix» = ‘apareix del no res’), lligat a l’esfera semàntica de la creació, que és el cant, per un verb més descriptiu («s’aplega» = ‘es reuneix, s’ajunta’). Però la dèria revisora de Carner no acaba aquí. Cal suposar que poc temps després d’aquesta revisió, entre l’abril de 1950, que apareix la tria de Paliers, i el gener de 1956, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 238
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
239
que Cruzet dona per acabada la tramesa de materials per a Poesia (Subirana 1995b: 218), el poeta torna sobre aquest mateix poema; i el fet que passés una primera tria restrictiva a Paliers i una rigorosa esporgada a Poesia alguna cosa ha de voler dir respecte de la significació que podia tenir per a ell. El marc cronològic mena a pensar que es tracta de dues refeccions dins un mateix sistema de valors (SV) del poeta i, doncs, que el suposat text ideal (TI) de 1950 devia estar molt a prop del de 1957. Malgrat això, la darrera versió, la de Poesia, representa segurament l’embranzida intervencionista més potent sobre el text, de manera que la distància textual entre CoQ i Pal és més petita que la que hi ha entre Pal i P i inversament proporcional a les respectives distàncies temporals, diferentment del que és lògic i habitual en Carner —i la crítica ja s’ha encarregat prou de remarcar-ho— com en altres autors; i és que els poemes més allunyats en el temps solen patir un procés de reelaboració i fins i tot de recreació més profund que el de revisió dels textos cronològicament més propers (Veny-Mesquida 2004: 163 i 164). Tot seguit transcric la versió de Pal i a la columna de la dreta atesto les variants posteriors de P (sols faig constar les de mP quan difereixen de les de P): mP → P
Pal A UN GRIPAU Gripau, cosa esguerrada que fuig d’un cop de peu, l’horror de tu mateix belluga ta parpella; els raigs de sol, per a altri, són goig i meravella, 4 per a tu són sagetes de menyspreu. I ve la nit, la dolça amb la lletjor. I fins s’aplega, sota els somnis que encisen els camins, oh trista escopinada del diable, d’una riuada immensa de pobres cors mesquins 9 una bellesa única, innombrable.
Lletjor, que fins aplega, sota uns somnis | camins mP —oh | diable!— mP diable!—, somriure i esperança dels pobres cors mesquins, tornat mP tornant el plany en bellesa innombrable.
La gent abans t’haurien occit, perquè els espantes; gent abans t’haurien mP gent potser t’haurien ara, però, conhortes els caminants porucs; qui sap si arribaries a fer-te bell quan cantes 13 tot refiat, ulls clucs. Sona la teva flauta serena, sense dol; cau ton despit, com una passada desapresa. Et tornes en la fosca tot ple de gentilesa 17 com l’herba dins la pluja i el gira-sol al sol.
Sona la teva flauta de piadós consell. Quan és el cor qui canta no res del món l’enuja. I et fas gentil com l’herba que [li regala mP] regalima pluja o el gira-sol de cara al sol vermell.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 239
20/12/22 8:28
240
Joan R. Veny-Mesquida
La nova versió de P consolida les dues decisions importants preses a Pal: la destitució de la primigènia segona estrofa —la de la «vella tafanera» de CoQ— i manté els canvis de la primera i la tercera de Pal, amb la sola substitució, en aquesta darrera, de l’adverbi de temps («abans») pel de dubte («potser»), diria que en la tendència d’amorosir el contingut inicial més dur, però que en aquest cas també dilueix l’oposició estructural entre «dia» («abans», v. 10) i «nit» («ara», v. 11). La segona estrofa de P arranja la sintaxi un pèl desconcertant amb què havia quedat després de l’actuació a Pal sobre CoQ; ara l’ordre de la frase és el normal: «la nit» «aplega» «somriure i esperança», «tornant el plany en bellesa». L’estrofa ha guanyat claredat respecte de Pal, fins i tot gosaria dir — sense malícia— claredat denotativa. El «naixement» de la bellesa de CoQ que havia esdevingut «aplec» a Pal ara és el fruit de la «conversió» del plany. El missatge ara és molt més diàfan —i per això mateix menys suggerent. S’ha perdut la inestabilitat de la primera versió, aquella inestabilitat que tan bé acompanyava i intensificava el sentit de l’estrofa, el pas del dia a la nit. I la darrera estrofa continua en la mateixa línia: la serenor i la manca de «dol» de CoQ i Pal han esdevingut «piadós consell», ha desaparegut el «despit», s’ha eixamplat el darrer vers («com l’herba dins la pluja o el gira-sol al sol»), d’una gran suggestió lírica, en dos de purament descriptius («I et fas gentil com l’herba que regalima pluja / o el gira-sol de cara al sol vermell»). S’ha perdut, finalment, la disposició en mirall que desplegava l’acció del poema. Benedetto Croce (1936: 18) es referia a l’actitud del poeta davant les imperfeccions dels poemes ja escrits amb aquests mots: di quelle imperfezioni il poeta soffre bensì, bramerebbe risanarle, e nondimeno, come per un sacro terrore del mistero che si è celebrato in lui, esita bene spesso a porvi mano, temendo di far guasti, perchè la mente fredda non è più la fantasia calda, e la lima è un pericoloso strumento, che può “polire”, ma può anche “exterere”, come diceva Quintiliano, cioè portar via il meglio. E allora altro non gli resta che chiedere indulgenza, [...] come la chiedeva espressamente il Goethe, pregando di non stendere la mano correggitrice o ammonitrice e non arrestare il mulino del poeta quando gira, perchè “chi ci comprende, ci sa anche perdonare”.
Però, sobretot, és clar, s’hi ha afegit un vers magnífic que explicita el sentit humà del poema —ja implícit i clar, tanmateix, en la primera versió—, l’iŀlumina, tot deixant en la penombra d’aquest clarobscur els resultats de les pèrdues esmentades: «Quan és el cor qui canta no res del món l’enuja». De la cosificació inicial del primer vers i la primera versió («cosa esguerrada») assistim a la humanització explícita de la bestiola. Aquesta mena de confessions, diu Ballart (1995: 42), «desmenteixen l’habitual clixé del Carner impersonal, reticent a posar en el poema més que els ordits genials de la seva inteŀligència». Com «La bella dama del tramvia», «publicat per primera vegada l’any 1914 dins Auques i ventalls», aquest poema, en la seva versió darrera, se surt «de la tònica general de la poesia carneriana en tant que és de les poques composicions que porta ella mateixa, ben explícita, la seva reflexió» (Ortín 1988: 51). Carner, conscient potser que «l’única dificultat de lectura» dels seus poemes «és en el salt mental de la imatge que proposa per a l’observació [...] a l’experiència de la consciència humana, abstracta, que hi descobreix» (Cabré / Ortín 1989: 47), amb la incorporació del vers feia explícit el sentit del poema i indicava al lector la direcció adequada d’aquest «salt mental»; l’hi acompanyava Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 240
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
241
de bracet. Fins i tot, a risc d’incorporar una rima amb la forma «enuja», antiga segons el DCVB, que havia eliminat d’altres poemes (concretament, de «Pluja d’estiu», de Bella terra bella gent, on rimava amb «rebuja», «sopluja» i «pluja»: vegeu Garcés 1972: 265). Ara bé: calia, en el cas d’«A un gripau»? No hi havia prou indicis, ja en la primera versió del poema, per interpretar-lo exactament en el sentit que apunta el vers 15 de la darrera? Diria que sí. La lectura de CoQ que he proposat al § IV d’aquest escrit, queda gaire lluny de la que vol Carner a P amb aquest vers? Diria que no. Diria, també, que a CoQ ja hi és, «l’experiència de la consciència humana, abstracta», el valor moral que representa la fe en el cant; sols que hi és implícita, és clar, i el «salt» per descobrir-la és més arriscat —però per això mateix molt més altament satisfactori per al lector. Com a la major part de la poesia del nostre poeta. Parlant de «Bèlgica», Ballart (1995: 44-45) ha escrit que el poema aportava també un marc referencial apte per a expressar de manera aŀlusiva i indirecta uns valors ètics i una determinada visió de la realitat. Aŀlusiva i indirecta, és a dir, per mitjà d’una correlació objectiva, com sol ser tan freqüent en la poesia de l’autor. Carner és un poeta molt poc sentenciós, que rarament veurem postular res a títol de declaració genèrica. És sempre a partir de l’analogia, de la descripció, de la vinyeta, que pretén comunicar el color exacte de les seves emocions. Aquest poema no és cap excepció; d’aquí que no vegem mai el jo líric enunciant les virtuts de la fraternitat universal, ni les exceŀlències de la instrucció í la cultura o els beneficis d’una economia sanejada, i sí, en canvi, que assistim a les seves descripcions, per exemple, d’uns interiors acollidors, de la inauguració d’un monument o de la celebració d’un abundós mercat —estampes totes elles que acompleixen aquella mateixa funció, però sense la ingenuïtat dels discursos asseveratius i en canvi amb la qualitat plàstica de tota obra artística reeixida.
Aquest vers 15 d’«A un gripau» és una d’aquestes rares excepcions en què Carner deixa anar una «declaració genèrica». L’impuls que va moure el poeta a incorporar-lo deu tenir alguna cosa a veure amb la necessitat de fer-se entendre i no sé si també de defensar-se davant els lectors que es quedaven en una lectura superficial —la de la pura anècdota, la dels simples pretextos—, incapaços de desplegar-hi les analogies que omplen de sentit els seus poemes. Entre aquests, i els que practiquen la «sobrevaloració dels indicis» carnerians, entre l’«excés de desdeny» (vegeu Murgades 2020b) i l’«excés de meravella» (Eco 1991: 132), potser només cal, tout curt, llegir el text sense apriorismes.
BIBLIOGRAFIA Amades, Joan (1982-1983): Costumari català, 5 vol. Barcelona: Edicions 62 – Salvat, facsímil. Argente, Joan (1984): «De la lingüística a la poètica», dins De poètica i lingüística. Barcelona: Eumo, p. 17-40. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 241
20/12/22 8:28
242
Joan R. Veny-Mesquida
Augusto, Maria Celeste (2009a): «Les désignations romanes du “crapaud”», dins Atlas Linguistique Roman (ALiR), vol. Ilb, Commentaires. Roma: Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato, p. 137-160. Augusto, Maria Celeste (2009b): «Autour de l’univers magico-religieux du crapaud: croyances et dénominations en parallèle», dins Retali-Medori, Stella (ed.): Mélanges offerts à Marie-José Dalbera-Stefanaggi. Alessandria: Edizioni dell’Orso, p. 1-22. Aulet, Jaume (1991): L’obra de Josep Carner. Barcelona, Teide. Ballart, Pere (1990): «El cor quiet de Josep Carner», dins A. D.: Lectures de COU 1990-91: I. Barcelona: La Magrana, p. 61-91. Ballart, Pere (1995): «Dues versions, un sol estil: el poema “Bèlgica”», dins Subirana 1995b: 35-48. Bel, Aurora (2002): «Les funcions sintàctiques», dins Solà, Joan (dir.): Gramàtica del català contemporani, vol. II. Barcelona: Empúries, p. 1075-1147. Bianu, Zéno (1978): La magie des animaux. París: Hachette. Bo i Singla, J. [Ignasi?] (1923, 15 de febrer): «La nostra cultura al Migdia de França», La Veu de Catalunya, p. 5. Cabré, Lluís / Ortín, Marcel (1985): «El cor quiet», de Josep Carner, Barcelona, Empúries. Cabré, Lluís / Ortín, Marcel (1989): «Josep Carner. El cor quiet: Comentari de dos poemes», dins A. D.: Comentaris de literatura catalana de COU 1989-90. Barcelona: Columna, p. 43-54. Calders, Pere (1964): Josep Carner. Barcelona: Alcides. Camps, Assumpta (2014): «A propósito de algunas traducciones de Giovanni Pascoli en catalán», dins Traducció y recepció de la literatura italiana en España. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 21-38. Carner, Josep (1925): El cor quiet. Barcelona: Políglota. Carner, Josep (1950): Paliers. Brusseŀles: La Maison du Poète. Carner, Josep (1957): Poesia. Barcelona: Selecta. Carner, Josep (1994-2009): Albert Manent i Jaume Medina (cur.), Epistolari de Josep Carner, 6 vol. Barcelona: Curial Edicions. Carner, Josep (1996): Els fruits saborosos, a cura d’Esther Centelles. Barcelona: Edi cions 62. Carner, Josep (2018): El cor quiet. Barcelona: Edicions 62. Cassany, Enric (2014): «“Si el nostre cor s’hagués incendiat...”: les dues versions de “Les fulles de l’abril”, de Josep Carner», Els Marges 103, primavera, p. 110-119. Coll, Jaume (1992): «Josep Carner’s Poesia: Aspects of the internal history of the text», Catalan Review VI: 1-2, p. 191-223. Coll, Jaume / Oliva, Salvador (1986): «Crítica de les variants d’un poema de Carner», Reduccions 29-30, p. 84-106. Coll-Vinent, Sílvia (2010): «Joan Estelrich i la cultura europea del seu temps», dins A. D.: Actes de les Jornades d’estudi sobre Joan Estelrich. Barcelona: Consell Insular de Mallorca / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 37-58 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 242
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
243
Contini, Gianfranco (1984 [1937]): «Come lavorava l’Ariosto» Meridiano di Roma, 18 juliol 1937; recollit dins Esercizi di lettura sopra autori contemporanei. Torino: Einaudi, p. 232-241, d’on cito. Contini, Gianfranco (19922 [1977]): «Filologia», dins Enciclopedia del Novecento. Roma: Istituto dell’Enciclopedia Italiana, 1977; recollit a Breviario d’ecdotica. Torí: Einaudi, 1990, p. 3-66, d’on cito. Cornudella, Jordi (2014): «Carner segons Carner: una proposta de lectura», dins Jufresa / Garriga / Miralles (2014: 77-113). Croce, Benedetto (1936): «La vita della poesia. 1. La rievocazione della poesia 2. Le obiezioni scettiche alla possibilità dell’interpretazione 3. L’interpretazione storico-estetica 4. L’odio per il brutto, l’indulgenza per le imperfezioni... 5. L’intraducibilità della rievocazione», La Critica 34, p. 1-30. Eco, Umberto (1991): Els límits de la interpretació, trad. de Carme Arenas, Barcelona, Destino. Fabra, Pompeu (2010 [1922]): «Converses filològiques», La Publicitat 1922; dins Obres completes, vol. VII. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 365-366. Farran i Majoral, F. [Josep] (1925): «Josep Carner. El cor quiet», La Paraula Cristiana 10, octubre, p. 363. Ferraté, Joan (1976): «Poesia, de Josep Carner: Ressenya i vindicació», Els Marges 8, setembre, p. 15-32; recollit dins Papers sobre Josep Carner. Barcelona: Empúries, 1994, p. 47-72. Garcés, Tomàs (1927): «Conversa amb Josep Carner», Revista de Catalunya 38, agost 1927, p. 141-146; recollit dins Cinc converses. Barcelona: Columna, 1985. Garcés, Tomàs (1972): «El rigor poètic de Josep Carner», dins Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits. Barcelona: Selecta, p. 185-208. Gomis, Cels (1910): Zoologia popular catalana. Barcelona: L’Avenç. Gomis, Cels (1986): La bruixa catalana, aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864-1915. Barcelona: Alta Fulla. Gustà, Marina (1987): «Josep Carner», dins Riquer, M. de / Comas, A. / Molas, J.: Història de la literatura catalana, vol. 9. Barcelona: Ariel, p. 153-212. Hutchinson, Pearse (1962): «Introduction», a Josep Carner, Poems. Oxford: The Dolphin Book, p. 7-11. Jorba, Manuel (2015): «Els primers anys de Joan Estelrich a Barcelona, (quasi) per ell mateix», dins Pla, Xavier (ed.): El món d’ahir de Joan Estelrich. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 35-69. Jufresa, Montserrat / Garriga, Carles / Miralles, Eulàlia (ed.) (2014): Som per mirar. Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles. Barcelona: Universitat de Barcelona. Liberal, Antoní (2012): Recull de metamorfosis. Barcelona: Fundació Bernat Metge, esp. p. 179 n. 312. Martín, Laia (1992): «Una lectura de Llunari», Catalan Review VI: 1-2, p. 225-284. Marty, Érik (1998): «Les conditions de la genétique. Génétique et phénoménologie», dins Contat, Michel / Ferrer, Daniel (dir.): Pourquoi la critique génétique? Méthodes, théories. París: CNRS Éditions, p. 95-109. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 243
20/12/22 8:28
244
Joan R. Veny-Mesquida
Mazaleyrat, Jean (1974): Eléments de métrique française. París: Armand Colin. Mazaleyrat, Jean / Molinier, George (1989): Vocabulaire de la stylistique. París: Presses Universitaires de France. Murgades, Josep (2020a): «Josep Carner, ideòleg del Noucentisme», dins Jordi Manent (coord.), Vigència de Josep Carner, Barcelona, Edicions de la Revista de Catalunya, p. 80-89. Murgades, Josep (2020b): «Apunts sobre veus discrepants de Carner», dins Jordi Manent (coord.), Vigència de Josep Carner, Barcelona, Edicions de la Revista de Catalunya, p. 239-255. Ortín, Marcel (1986): «Sobre el progrés poètic de Josep Carner: anàlisi d’algunes variants de Els fruits saborosos», Reduccions 29-30, p. 107-135. Ortín, Marcel (1988): «Sovint les esperances que fan d’esquer són com la bella dama del tramvia», Reduccions 39, p. 51-68. Pijoan i Picas, M. Isabel (1986): «La Crítica literària dels anys vuitanta a Catalunya», dins Actes del Setè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tarragona-Salou, 1-5 octubre 1985. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 333-342, esp. 339-342. Quilis, Antonio (19895): Métrica española. Barcelona: Ariel / Madrid: Alcalá, 1969. Segre, Cesare (1986): Avviamento all’analisi del testo letterario. Torí: Einaudi. Segre, Cesare (1996): La genesi del testo: critica delle varianti e critica genetica, dins Muñiz, Maria de las Nieves / Amella, Francisco (cur.): La costruzione del testo in italiano. Sistemi costruttivi e Testi costruiti, Atti del Seminario Internazionale di Barcellona (24-29 aprile 1995). Barcelona: Universitat de Barcelona; Firenze: Franco Cesati Editore, p. 11-21. Serrallonga, Segimon (ed.) (1986): «Les cartes entre Carner i Marià Manent per a l’edició de Poesia (1957)», Reduccions 29-30, p. 18-48. Subirana, Jaume (1995a): «Josep Carner i l’editorial Selecta: la mútua conveniència», dins Subirana 1995b: 189-222. Subirana, Jaume (ed.) (1995b): Carneriana. Josep Carner, vint-i-cinc anys després. Barcelona: Proa, p. 35-48. Subirana, Jaume (2000): Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970). Barcelona: Edi cions 62. Tarré, Emili (1911): El Gripau = Sapo = Rospo = Crapaud = Toad = Landkröten. Barcelona: Tip. L’Avenç. Tomasello, Dario (2012-2013): «Il “rospo” e la “siepe”: un apoteosi “freak” di Giovanni Pascoli», Rivista pascoliana 24-25, p. 173-184. Veny-Mesquida, Joan R. (2004): «La revisió de la pròpia obra en els escriptors contemporanis: notes per a una tipologia de motius», Estudis Romànics XXVI, p. 155-181. Veny-Mesquida, Joan R. (2014): «Variants d’autor: una tipologia de tipologies», dins Jufresa / Garriga / Miralles (2014: 25-55).
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 244
20/12/22 8:28
«QUAN ÉS EL COR QUI CANTA, NO RES DEL MÓN L’ENUJA»
245
RESUM Aquest article parteix de la premissa que les diferents versions d’un text determinat no són una diacronia cap a un text ideal inassolit sinó una juxtaposició de sincronies, cadascuna de les quals és el resultat d’un text ideal situat dins un sistema de valors del seu autor diferent per a cada sincronia. En conseqüència, l’estudi pretén demostrar la impossibilitat de realitzar una lectura teleològica (de la primera versió cap a la darrera) o arqueològica (de la darrera cap a la primera) i proposa una interpretació d’«A un gripau» de Josep Carner des d’aquesta perspectiva. Alhora, apunta la hipòtesi que Carner va introduir-hi determinats canvis mogut per la necessitat de fer-se entendre i defensar-se davant els que el titllaven de superficial. La consideració de tots aquests materials reforça la idea que cal acostar-se al text literari sense apriorismes. Paraules clau: Josep Carner, crítica de les variants, crítica literària, poesia contemporània.
ABSTRACT «Quan és el cor qui canta, no res del món l’enuja». Apropos the poem «A un gripau» by Josep Carner This article starts from the premise that different versions of a given text do not represent a diachronic movement towards an unattainable ideal text, but are a juxtaposition of synchronic stages, each of which is the result of an ideal text located within a value system of its author, and is different at each stage. Therefore, this study aims to show the impossibility of making a teleological reading (from the first to the last version) or archaeological reading (from the last to the first version), and proposes an interpretation of «A un gripau» by Josep Carner from this perspective. At the same time, it puts forward the hypothesis that Carner introduced certain changes driven by the need to be understood and to defend himself against those who called him superficial. The consideration of all these materials reinforces the idea that it is necessary to approach the literary text from a non-apriori perspective. Key words: Josep Carner, critique of variants, literary criticism, contemporary poetry.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 221-245 DOI: 10.2436/20.2500.01.363
Estudis romanics 45_int.indd 245
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 246
20/12/22 8:28
MISCEĿLÀNIA
Estudis romanics 45_int.indd 247
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 248
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA A PROPÓSITO DE UNA IMPORTANTE SÍNTESIS SOBRE CONTINUUMS Y TRANSICIONES PENINSULARES Ramón de Andrés Díaz Seminariu de Filoloxía Asturiana Universidá d’Uviéu
Con fecha de 2021, vio la luz un interesantísimo libro colectivo que compendia, sintetiza y pone al día todo lo que se conoce y va descubriendo acerca de las zonas de frontera lingüística en la península Ibérica. Se trata del volumen que lleva el explícito título de El «continuum» románico. La transición entre las lenguas románicas, la intercomprensión y las variedades de frontera, coordinado por los profesores Javier Giralt Latorre y Francho Nagore Laín, y editado por la Universidad de la capital aragonesa. Este interesantísimo volumen, de 290 páginas, hace el número 7 de la colección «Papers d’Avignon», cuyo nombre toma en recuerdo del lugar donde Johan Ferrández d’Heredia, consejero de los reyes de Aragón y escritor del siglo xiv, desarrolló su tarea de traducción de textos clásicos a la lengua aragonesa, y tiene como objetivo «difundir investigaciones sobre el patrimonio inmaterial de Aragón y sus lenguas minoritarias». Los trabajos que lo integran proceden del Curso Extraordinario de la Universidad de Zaragoza, celebrado en Jaca/Chaca en julio de 2020 con idéntico título y bajo la dirección de Javier Giralt y Francho Nagore. Por tanto, este libro forma serie con los correspondientes a otros tres cursos extraordinarios anteriores, con los sugerentes títulos de Lenguas minoritarias en Europa y estandarización (2017), La normalización social de las lenguas minoritarias. Experiencias y procedimientos para la salvaguarda de un patrimonio inmaterial (2018) y Aragonés y catalán en la historia lingüística de Aragón (2019). Se abre el volumen con una presentación firmada por el director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, José Ignacio López Susín, y el director de la Cátedra «Johan Ferrández d’Heredia» y vicerrector del Campus de Huesca de la Universidad de Zaragoza, José Domingo Dueñas Lorente. Seguidamente, los directores del curso, Francho Nagore y Javier Giralt, resumen el desarrollo del encuentro en «Un curso sobre el “contínuum” románico: breve crónica». El cuerpo del libro está compuesto por diez capítulos dedicados a una serie de espacios geolingüísticos donde los dominios románicos peninsulares se encuentran, a modo de placas tectónicas, y dan lugar a fenómenos peculiares de hibridación, fusión e intercamEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 249
20/12/22 8:28
250
Ramón de Andrés Díaz
bio, con la circunstancia añadida de que los límites lingüísticos no coinciden con los políticoadministrativos. Se trata de espacios a un tiempo de frontera y de transición lingüística: la del asturleonés con el gallegoportugués; la de este con el castellano; la del aragonés con el catalán; la de este con el castellano; y la del catalán con el occitano. Excepcionalmente, uno de los capítulos, de contenido teórico, va dedicado a la dialectometría como método de investigación dialectológica y, más en concreto, de los fenómenos fronterizos. Se nota que los coordinadores del volumen no impusieron a los autores una plantilla rígida para exponer sus respectivos casos, ya que cada uno desarrolla un estilo propio en su exposición, añadiendo información suplementaria de diversa naturaleza: repaso histórico del territorio, revisión histórica de las investigaciones de la zona, glotónimos, datos demolingüísticos, estatus jurídico, situación sociológica, percepción por parte de los hablantes, actitudes lingüísticas, normativización o codificación gráfica, perspectivas de futuro, etc. Si me interesó esta obra colectiva no es solo por el indudable atractivo de la información que se compendia, sino también por las cuestiones que me suscita en el terreno de la dialectología teórica o general como disciplina lingüística.
1. UN RESUMEN DE LOS CONTENIDOS Veamos un resumen de cada capítulo, en el orden en que aparecen en el libro: ‒«L mirandés, lhéngua de la frunteira antre l pertués i l spanholo, ne l spácio lhenguístico sturo-lhionés», firmado por António Bárbolo Alves y Anabela Leal de Barros, destaca el papel de la raia entre España y Portugal como lugar de encuentro e intercambio; repasa el testimonio histórico de los filólogos desde los descubrimientos de Vasconcelos (con sus titubeos clasificatorios sobre el mirandés), la adscripción leonesa de Menéndez Pidal, las tesis de Leif Sletsjøe o de António Maria Mourinho sobre la formación y clasificación del mirandés, incluidas las de los propios autores del capítulo. Da cuenta también de la fijación ortográfica del mirandés; se detiene en una expresión literaria, las cantigas; y lanza algunas perspectivas de futuro para esta habla, siempre en un contexto incierto. ‒«Entre El Palo e Os Teixedais. As falas galegas do Principado de Asturias» es el título que Xoán Babarro González da a su capítulo dedicado al gallego-asturiano, gallego de Asturias o eonaviego, en la zona más occidental de Asturias, conocida también como Eo-Navia. Divide su exposición en dos partes. En la primera hace un repaso histórico a los testimonios sociolingüísticos, culturales e históricos de la zona, desde 1879 hasta hoy. En la segunda parte se centra en el análisis glotológico de la zona, repasando lo que distintos lingüistas afirmaron sobre la misma, desde Munthe hasta el atlas ETLEN. Seguidamente ofrece una relación de las isoglosas de frontera clasificándolas en varios tipos: las que marcan los límites entre gallego y asturiano; las isoglosas «de tipo asturiano» que entran en el gallego; y las isoglosas «de tipo gallego» que entran en el asturiano. Establece tres grandes áreas dialectales dentro del gallego-asturiano, con una serie de subáreas. Finaliza con una serie de tablas contrastivas de rasgos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 250
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
251
–José Enrique Gargallo Gil es el autor del capítulo titulado «La fala de Xálima, encrucijada lingüística entre el ámbito gallegoportugués y el castellanoleonés (extremeño)». Comienza recordando las fronteras lingüísticas de la península Ibérica según la clasificación en constitutivas y consecutivas, siguiendo a Joan Veny. Continúa con un repaso crítico de los glotónimos que recibe el habla de Os Tres Lugares; el origen y filiación románica de tales hablas, revisando las tesis histórico-lingüísticas de Cintra, Costas, Azevedo Maia o Sanches Maragoto. Se detiene en una enumeración de los rasgos lingüísticos presentes en las hablas de Xálima, clasificándolos en rasgos de alcance iberorrománico, rasgos afines al gallegoportugués, rasgos arcaicos, rasgos específicos de Valverdi du Fresnu, rasgos de influencia castellana y algunas singularidades morfosintácticas. Hace un repaso histórico de los estudios sobre la fala, distinguiendo tres etapas: 1910-1945, 1945-1992 y 1992 hasta la actualidad. Informa de nuevos proyectos en marcha. Examina los distintos modelos de codificación propuestos. Finalmente, muestra textos escritos según las diversas propuestas de codificación. ‒Esteve Valls i Alecha es el autor del único capítulo del libro dedicado enteramente a un asunto de teoría y metodología dialectológica: «Hacia una nueva dialectometría: revisión crítica y perspectivas de futuro», en lo que es una revisión crítica del pasado, presente y futuro de la misma. Explica, primeramente, qué es la dialectometría, sus objetivos y sus logros en relación con la dialectología tradicional, repasando someramente la historia de esta metodología. Sin embargo, dado que la dialectometría lleva cultivándose desde hace más de cuarenta años y es tiempo suficiente para hacer un balance, Valls i Alecha enumera sus principales puntos débiles y las vías para superarlos. Para demostrarlo, continúa ejemplificando con interesantes estudios dialectométricos de la frontera lingüística entre el aragonés y el catalán, que incorporan al análisis de elementos «variacionistas» o de «dialectología social» (edad de los informantes, género, nivel de instrucción), datos que informan acerca de fenómenos de nivelación o de diferenciación que provocan un «efecto frontera» por la influencia de los modelos estándares desde los años 80. ‒«El barranqueño: entre el portugués y las variedades meridionales del español» es la contribución de María Victoria Navas Sánchez-Élez. En ella hace un repaso histórico que explica la singularidad del habla de Barrancos. Tras enumerar los rasgos característicos del habla barranqueña, describe su situación social y su retroceso actual, a pesar de numerosas iniciativas de promoción, incluido un proyecto de ortografía. ‒«Las hablas churras: castellano-aragonés al calivo del valenciano» es la segunda aportación de José Enrique Gargallo Gil a este volumen. Se trata de una interesantísima y completa puesta al día del conocimiento de estas hablas de sustrato aragonés que, como el autor nos aclara, no solo se limitan a las comarcas interiores del País Valenciano, sino que también enlazan con las hablas de las comarcas limítrofes de Teruel y Cuenca. El autor explica muy oportunamente cuáles son sus componentes lingüísticos (sustrato aragonés, adstrato catalán-valenciano y rasgos del castellano oriental): la voz calivo ‘rescoldo’ (cat. caliu), aludida en el título, es un ejemplo palmario. Describe la geografía de estas hablas; hay un continuum entre el castellano-aragonés churro y el castellano circundante, de tipo manchego o murciano. Acepta el glotónimo churro. Hace un repaso histórico por sus descripciones lingüísticas, desde Llatas (1959) y los trabajos de Gulsoy en los años 60 hasta hoy. Asume que son hablas castellanas, y se opone (p. 168) a crear una Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 251
20/12/22 8:28
252
Ramón de Andrés Díaz
lengua churra, pretensión que circula entre otros planes de conservación más razonables. Explica la formación histórica del churro mediante una metáfora acuática: ríos de aragonés medieval, adstrato del mar valenciano contiguo y asentamiento castellano por goteo. Pasa revista a los principales rasgos de las hablas churras: vulgarismos generales, aragonesismos de sustrato, orientalismos peninsulares, orientalismos interpretables como catalano-aragoneses, valencianismos, fraseologismos de factura catalana, dialectalismos extinguidos y en regresión. Finalmente, examina ciertas peculiaridades de algunos puntos: Fanzara, Anna / Énguera y el Rincón de Ademuz. –Vicent Beltran Calvo se ocupa de «Els parlars valencians de frontera: entre català, aragonès i castellà. As fablas valenzianas de muga: entre catalán, aragonés e castellano». A primera vista el título podría inducir a error: se refiere Beltran a las hablas lingüísticamente catalanas / valencianas en su frontera con el aragonés y el castellano. El autor incide en el hecho curioso de que casi todo el valenciano está constituido por hablas de frontera, debido a la proximidad, en casi todo su territorio, de la lengua vecina. En este sentido, caracteriza tales hablas, en todo su recorrido de norte a sur, por la presencia de rasgos de origen aragonés, rasgos de origen castellano-oriental y rasgos arcaicos catalanes, formando un espacio lectal dotado de cierta homogeneidad al que a veces se refiere con el apelativo de «parlars laterals». Haciendo un poco de historia, Beltran llama la atención sobre el hecho de que el Reino de Valencia es constitutivamente bilingüe desde sus inicios (Cortes de 1329-1330). Enumera los rasgos de las «hablas laterales» valencianas; los mapas de las pp. 200-201 muestran los fenómenos típicos de frontera. Identifica los fenómenos léxicos del castellano oriental, comunes al manchego oriental, Navarra, Aragón, Andalucía oriental y murciano, que entran en el valenciano fronterizo, muchos de ellos sufriendo procesos de adaptación fonológica y morfológica. –Jesús Vázquez Obrador firma el trabajo «La transición en el Pirineo central: del ansotano al benasqués». Aunque este capítulo es congruente con el resto del libro, cuyo título habla de continuums y transiciones, es el único que describe todo un dominio lingüístico, el del aragonés, como un continuum geolectal. Partiendo de la zonificación dialectal del aragonés que establece Nagore (área occidental con cinco subáreas; área central con cinco subáreas; área oriental con dos subáreas), hace un recorrido desde las hablas occidentales más característicamente aragonesas, pasando por las hablas con creciente presencia de rasgos de tipo catalán, hasta llegar a la frontera entre ambos dominios. (No deja de mencionar, p. 213, el hecho de que en el dominio actual del aragonés hay «manchas» de notoria castellanización). La exposición de Vázquez Obrador consiste en ir enumerando una serie de fenómenos fonológicos y morfosintácticos, verificando sus geovariantes a lo largo de las diversas zonas dialectales del dominio aragonés y examinando la progresión gradual hacia una mayor presencia de rasgos catalanes en la frontera. Hecho esto, selecciona los ocho rasgos que marcan claramente la existencia de una zona de transición. Seguidamente, entra en el examen específico del benasqués, distinguiendo rasgos coincidentes con el catalán frente a rasgos coincidentes con el aragonés central y occidental. Finalmente, extrae unas importantes conclusiones: el benasqués, en rasgos de fonética sincrónica, es el habla que mejor representa la transición entre el aragonés y el catalán; localiza la configuración de la transición en las distintas zonas dialectales valiéndose de rasgos de fonética diacrónica, de morfología y de sintaxis. Concluye que, tomanEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 252
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
253
do en conjunto todos los rasgos, las subáreas del benasqués, de Campo y aledaños y de Graus y aledaños son las que mejor representan la transición hacia el catalán. ‒En «La transición entre el aragonés y el catalán», María Teresa Moret Oliver se ocupa estrictamente de la transición fronteriza entre ambos dominios. Primero hace un detallado repaso de la historia investigadora alrededor de esta transición (desde Joaquín Costa y Morel-Fatio en 1879, Antoni Navarro y Saroïhandy en 1906 hasta los tiempos actuales). Ofrece un estado de la cuestión a día de hoy, apoyándose en Veny y Terrado: el aragonés ocuparía la cuenca del Ésera; el catalán, la cuenca del Noguera Ribagorzana y curso alto del Isábena; y áreas de transición se extenderían por el resto de la cuenca del Isábena y la Llitera. Trae a colación una serie de cuestiones históricas: la presencia del vasco en la Edad Media, la formación de un romance «ribagorzano antiguo» y la catalanización de la zona. Repasa también la zonificación lingüística de la Ribagorza, siguiendo a Vázquez Obrador y a Haensch, mencionando la importancia que Menéndez Pidal otorgaba a la isoglosa de vocales abiertas / diptongación. Examina también la transición en la Llitera, deteniéndose en las localidades cuya habla resulta más discutiblemente catalana. Hay también referencias a la codificación escrita de la zona: la mayoría de los escritores siguen la normativa catalana. Finaliza con la descripción del habla de Roda de Isábena a través de un escrito popular en la prensa local. La autora del capítulo concluye que se necesitan más estudios para determinar, cualitativa y cuantitativamente, si son lenguas de frontera o si son parte de otras lenguas. –Ramon Sistac Vicén suscribe el trabajo «La transició entre el català i l’occità», que es el único que se ocupa de una transición fronteriza fuera de la península Ibérica. Tipifica el conjunto occitano-catalán como un subcontinuum dentro del continuum románico, distinguiendo claramente dos lenguas. Hace un recordatorio de cuestiones sociolingüísticas (autopercepción de los hablantes), demolingüísticas y de estatus jurídico-legal. Repasa hechos de historia cultural: la pertenencia medieval del catalán a la coiné de los trovadores occitanos; los puntos de encuentro pirenaico; los movimientos migratorios; la incoherencia de los límites administrativos; etc. A continuación, aborda la frontera entre el occitano y el catalán por Gascuña, identificando ciertos rasgos compartidos. Seguidamente pasa a la frontera del occitano y del catalán por el Languedoc, deteniéndose en la peculiaridad del Capcir, un habla peculiar de transición. La mayoría de los capítulos (seis) están redactados en castellano; en catalán, dos; en gallego uno; y uno en asturleonés mirandés. A pesar del título bilingüe catalán / aragonés, el capítulo firmado por Beltran Calvo sobre las hablas valencianas de frontera está redactado en catalán.
2. UN VALIOSO BALANCE En conjunto, creo que estamos ante un libro redondo, una especie de pequeña y potente enciclopedia que nos da acceso al estado de la cuestión sobre las fronteras lingüísticas, continuums y transiciones peninsulares; solo peninsulares, aunque el título no lo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 253
20/12/22 8:28
254
Ramón de Andrés Díaz
explicita (si se exceptúa el capítulo dedicado a la transición entre el catalán y el occitano, que en todo caso afecta a una lengua peninsular). El lector puede encontrar cumplida información acerca de la configuración geolingüística de las fronteras y las controversias relativas a la tipificación y adscripción de las hablas lindantes, además de información suplementaria de tipo sociolingüístico, histórico, cultural, político, etc. La bibliografía que acompaña cada capítulo es de suma utilidad para quien desee profundizar en el conocimiento y estudio de cada frontera. En un tratado de dialectología y geografía lingüística como este, no pueden faltar los mapas, que aquí aparecen en abundancia. A excepción del capítulo sobre el barranqueño, todos los incluyen, desde la cantidad de uno (capítulo sobre las hablas de Xálima) hasta dieciocho (capítulo sobre dialectometría); en total, una media de seis mapas por capítulo. Es muy de agradecer la pretensión de neutralidad que se detecta en todos los capítulos, sobre todo ante controversias que atañen a la filiación o clasificación de la zona fronteriza, al glotónimo o a los planes de codificación. El hecho de que los autores añadan su particular visión sobre estos asuntos, ha de figurar entre las virtudes del volumen. Como el libro no tiene desperdicio, afirmo que todos los capítulos son sumamente provechosos. Ahora bien, tras su lectura uno termina con la sensación de que las fronteras orientales resultan beneficiadas de un caudal de información más consistente y con mayor tratamiento de conjunto. Particularmente, destacaría la trabada síntesis que el lector consigue sobre la configuración geolectal del País Valenciano tras la lectura del capítulo de Gargallo sobre las hablas churras y el de Beltran Calvo sobre las hablas valencianas de frontera. En efecto, de la descripción de la interacción histórica entre el aragonés, el castellano oriental y el catalán de la zona, debidamente estudiada e interpretada, se obtiene una visión global coherente, que nos hace descubrir el «aire de familia» común a toda esa región geolectal. Y no le va a la zaga la síntesis que también se consigue sobre la estructura geolectal de la frontera entre el aragonés y el catalán, gracias a la secuencia formada por el capítulo de Vázquez Obrador sobre el continuum del dominio aragonés, y el de Moret Oliver sobre la estricta frontera entre los dos dominios. Por contra, la frontera entre el asturleonés y el gallegoportugués, y la de este con el castellano, ofrecen un balance más inconexo, ya que las aportaciones aparecen más «sueltas», a pesar del indudable valor de cada uno de los capítulos dedicados al gallego-asturiano, al mirandés y al barranqueño. Debo destacar el gran acierto que, en mi opinión, ha supuesto incluir en el libro un capítulo dedicado a la dialectometría y su utilidad en los estudios geolectales. La dialectometría ha demostrado con creces ser una metodología de gran valor heurístico y epistemológico, además de haber sido muy oportuna en el estudio de una realidad que, más allá de la buena voluntad de los dialectólogos tradicionales, pedía a gritos análisis cuantitativos, es decir, metrización. La dialectometría ha conseguido descubrirnos la estructura y regularidad que está detrás del revoltijo de datos heterogéneos, y con ello ha conseguido darnos una imagen reveladora de la configuración geolectal de los territorios. Sin embargo, ya sea por inercia, por prejuicios contra la cuantificación en las humanidades o por otras causas, la dialectometría no ha conseguido un asentamiento generalizado entre los dialectólogos profesionales, si bien es cierto que cada vez es más frecuente su aparición en obras de la especialidad. Por otra parte, la aportación de Valls i Alecha no se limita a Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 254
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
255
una simple crónica de hechos, sino que ofrece una visión crítica muy valiosa, así como propuestas de innovación que posibilitan conocer los fenómenos de variación lingüística con mucha más exactitud (una especie de «variacionismo dialectométrico»). Ahora bien, igual que veo muy acertada la inclusión del mencionado capítulo dedicado a la dialectometría, creo que habría sido muy oportuno un capítulo introductorio dedicado a cuestiones de teoría dialectológica concerniente a la temática del libro. A mi modo de ver, en un capítulo así se habrían presentado, revisado y discutido dos grandes asuntos: (a) los conceptos de continuum, transición y frontera lingüística, revisando su naturaleza, definición y tipología, examinando la relación que existe entre ellos y conceptos conexos como isoglosa, área, dominio, etc.; y (b) características generales sobre los continuums, transiciones y fronteras lingüísticas en la Península, incluyendo una tipología de las mismas; en este sentido, no sobraría una evaluación de los datos que proporcionan las dialectometrizaciones —disponibles desde hace años— del Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), del Atlas Lingüístico Galego (ALG) o del Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) en relación con los dominios, zonificaciones geolectales y fronteras peninsulares. En su capítulo sobre las hablas de Xálima, Gargallo Gil distingue oportunamente entre fronteras constitutivas y fronteras consecutivas, inspiradas en la conocida distinción de Joan Veny entre dialectos constitutivos y consecutivos, primero aplicados al catalán y luego a otras fronteras peninsulares; esta incursión en teoría dialectológica, y otras de parecida naturaleza, deberían figurar en el sugerido capítulo introductorio. Por otra parte, se echarían en falta otros espacios geolectales de interés, aunque es posible que les aguarde un volumen futuro. Me refiero, en el occidente peninsular, a la frontera entre gallegoportugués y asturleonés en El Bierzo (León) y Sanabria (Zamora), zonas en donde existen abundantes estudios previos, incluidos el Atlas lingüístico de El Bierzo (ALBI)1 o el Atlas lingüístico de la Sanabria Interior y de La Carballeda-La Requejada (de González Ferrero, sobre datos de Krüger recogidos en 1921 y 1922);2 los puntos fronterizos entre el gallegoportugués y el asturleonés de Río de Onor ~ Riohonor ~ Rionor ~ Ruidenore, Guadramil y Calabor, en la frontera entre Zamora y Portugal; los enclaves fronterizos gallegoportugueses de La Alamedilla ~ Almedilha (Salamanca), Herrera de Alcántara ~ Ferreira de Alcântara, Cedillo ~ Casalinho y Valencia de Alcántara ~ Valença de Alcântara (Cáceres); y los municipios pacenses de La Codosera ~ Codosseira y Olivenza ~ Olivença. En el oriente peninsular: las zonas de lengua castellana meridional en las comarcas alicantinas de El Alto Vinalopó al oeste y El Bajo Segura al sur, además de las poblaciones de Elda, Aspe y Monforte del Cid dentro de la comarca de El Medio Vinalopó; y el valenciano de la comarca murciana de El Carche ~ el Carxe, limítrofe con la provincia de Alicante. Y, desde luego, las extensas transiciones entre el asturleonés y el castellano, y entre este y el aragonés, ambas de un carácter notoriamente más difuso que el resto. 1. G utiérrez T uñón , Manuel (1996, 2002): Atlas Lingüístico de El Bierzo, ALBI, 2 vols. Ponferrada: Instituto de Estudios Bercianos. 2. Krüger, Fritz (2011 [1889-1974]): Atlas lingüístico de la Sanabria Interior y de La CarballedaLa Requejada / Fritz Krüger, Juan Carlos González Ferrero. Zamora: Instituto de Estudios Zamoranos Florián de Ocampo. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 255
20/12/22 8:28
256
Ramón de Andrés Díaz
3. CIERTAS CUESTIONES DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA Puesto que en los diversos capítulos los autores siguieron su propio estilo y bagaje conceptual, el lector acaba llevándose una sensación poliédrica sobre algunas cuestiones de interés dialectológico, lo cual, más que inducir a confusión, suscita elementos de debate teórico. Me permito comentar, en lo que sigue, algunas de tales cuestiones. 3.1. Las lenguas a ambos lados de la frontera ¿El continuum lingüístico lo inunda todo, o hay «grumos» en el continuum que separan entidades distintas? ¿Qué entidades separa una frontera lingüística, entendida como una transición fronteriza? Dependiendo de la escala en la que nos coloquemos, serán dialectos (subdominios) o lenguas (dominios). Este asunto asoma claramente en algunos capítulos, pero no aparece como parte de un marco conceptual anunciado previamente en el libro. Además, la frontera acerca las variedades lingüísticas que se encuentran en su entorno. Por ejemplo, Beltran Calvo, en su capítulo dedicado a las hablas valencianas de frontera, comienza con esta observación: «Tot plegat hi sura una sensació de continuum o graduabilitat que possibilita que els parlants d’ambdues bandes es puguen identificar fins a cert punt com a membres a la mateixa subcomunitat de parla, malgrat que facen servir llengües diverses» (p. 193, cursivas nuestras). Es decir, la frontera separa «llengües diverses», pero en las proximidades de dicha frontera esas lenguas aproximan sus rasgos hasta el punto de que los hablantes se ven parte de algo común a pesar de ser miembros de entidades lingüísticas distintas. Es una cuestión interesante que aparece también en los capítulos dedicados a las hablas churras (Gargallo Gil) y a las hablas valencianas de frontera (Beltran Calvo). Vázquez Obrador, en su capítulo sobre el continuum aragonés, plantea la misma cuestión elemental: si hay una transición, es porque hay un paso de una lengua a otra: «Por otro lado, se ha de tener en cuenta también con respecto a qué otra lengua vecina se establece la comparación para deducir si hay o no transición. En nuestro caso, como se puede intuir fácilmente, esa lengua es el catalán…» (p. 211, cursiva del autor). 3.2. Transición, lenguas, dialectos Acabamos de ver que, a pesar de considerar que una frontera separa lenguas diferentes, las hablas fronterizas comparten gran número de semejanzas y tienen un evidente «aire de familia». ¿Qué tipo de entidad constituyen las hablas que se encuentran en la transición o «axis» de la frontera? Lo menos comprometido, por supuesto, es afirmar que son hablas de transición, que sería una categoría de intersección entre una lengua A y otra lengua B. Y entonces, esas hablas de transición, ¿serían unas dialectos de la lengua A y otras de la lengua B, o bien el conjunto de ellas constituiría por sí mismo una nueva lengua, en el mismo rango clasificatorio que las circundantes? Es la duda que expresa Moret Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 256
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
257
Oliver en las conclusiones de «La transición entre el aragonés y el catalán», en donde aboga por profundizar en el conocimiento de las hablas de transición «para determinar, finalmente, si se trata de lenguas de frontera como se ha venido manteniendo, o bien si realmente es necesario adscribirlas definitivamente a una lengua concreta» (p. 268, cursivas nuestras). En nuestra opinión, las hablas de transición a ambos lados del axis de la frontera permiten ser tipificadas, por pura lógica, como «dialectos» o «variedades» de las respectivas lenguas. Gargallo Gil, en el capítulo que trata de las hablas de Xálima, las adscribe al «espacio gallegoportugués» (p. 81), y en el dedicado a las hablas churras rebate la pretensión de algunos de construir con ellas una lengua aparte: Ese castellano-aragonés se integra en un espacio aún mayor, que es el de la lengua castellana o española. Intentar buscar a toda costa la diferencialidad con respecto a la lengua matriz (castellana), querer «fabricar» de ese modo una nueva lengua, con la que bien pocos hablantes genuinos se identificarán, auguro que ha de suscitar escasas adhesiones en el ámbito de la filología. (p. 168, cursivas nuestras)
Sin embargo, otros autores no tienen inconveniente en tratar algunas hablas de frontera como «lenguas», y no en el sentido de sistemas lingüísticos completos (según el cual todo lo que se habla son lenguas), sino en un sentido taxonómico: lenguas del mismo rango clasificatorio que las circundantes. En nuestra opinión, se podría admitir, a duras penas, que un habla de transición de difícil clasificación fuese tipificada como un dominio lectal intermedio, pero resulta excesivo clasificarla como una lengua independiente, ya que es imposible que reúna una conjunción peculiar de rasgos en igual proporción que la que distingue las dos lenguas que se encuentran en la frontera. Sin embargo, Navas Sánchez-Élez, en el capítulo correspondiente, trata constantemente el habla de Barrancos como lengua barranqueña, y solamente concede el término dialecto cuando lo cita de otros autores. La etiqueta lengua o idioma la citan frecuentemente Bárbolo / Leal para referirse al asturleonés de Miranda de Duero. Ciertamente, el mirandés ha recibido variados tratamientos. En el capítulo correspondiente, Bárbolo / Leal citan al estudioso António Maria Mourinho, que afirmaba que […] Este falar estranho não é português, nem espanhol, nem um misto de um e outro, mas sim um idioma individual, filho do latim, com semelhanças e anomalias dos dois irmãos fronteiros, e características individuais que o fazem ser independente e intremédio de ambos. (p. 25, cursivas nuestras)
También citan a Leite de Vasconcelos, que pasó por varias fases en su tipificación del mirandés. En 1882 escribió que el mirandés pertenecía al dominio español, aunque próximo al leonés; en 1884 decía que no era una mezcla de gallego y español, sino «uma língua fundamentalmente diversa das outras línguas peninsulares». En esa misma época, y en palabras de Bárbolo / Leal, «nun s’atrebiu a chamar-le lhéngua, seia porque nun tenie ua lhiteratura, seia porque a muitos le podie parecer demasiado ousado» (p. 21); entonces acuñó la etiqueta de co-dialecto: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 257
20/12/22 8:28
258
Ramón de Andrés Díaz
Contudo, pois que a muitas pessoas este nome de língua pareceria ambicioso de mais, […] adoptei em 1886 […] a designação de co-dialecto português. […] A questão do nome não faz muito ao caso para a compreensão histórica do mirandês; no entanto co-dialecto é porventura a melhor das designações. (p. 21, cursivas del autor)
En 1901, Leite de Vasconcelos afirma que «o mirandês não é lingua mixta de português e de hespanhol, mas idioma intermedio, que se constituiu de per si só, desde a epoca romana até hoje» (p. 22; cursivas del autor); finalmente, hacia 1929 se adhiere a la visión de Menéndez Pidal, según la cual el mirandés se encuadra dentro del dominio asturleonés. Por su parte, Bárbolo / Leal hablan de lhéngua mirandesa pero dentro del dominio asturleonés, y lo justifican con criterios no todos estrictamente lingüísticos (p. 25): «Rezones de carátel lhenguístico, sociolhenguístico i político fázen de l mirandés ua antidade çtinta drento de l domínio lhenguístico sturo-lhionés»; «Los rastros de l antigo continuum hai muito que zaparecírun i, por isso, cun raia mas sien continuum, ye hoije un ancrabe, lhenguisticamente andependente». Interpretan dialecto no en el sentido lingüístico de ‘variante de lengua’, sino en el sociológico de ‘habla desprestigiada’. Pero, finalmente prefieren no entrar en disquisiciones: «Nun bamos eiqui a meter-mos an ne barulho entre lhéngua i dialecto que tanta tinta yá fizo correr» (p. 25). Como se ve, es normal que se susciten vacilaciones en este terreno, pero sin duda algunas desbordan explícitamente el ámbito de la lingüística. Si nos situamos en un plano estrictamente glotológico, creo que las dudas sobre el mirandés serían únicamente estas dos: (a) si el mirandés sigue siendo, a día de hoy, una variedad o dialecto dentro del asturleonés, de acuerdo con su formación histórica y con la proporción mayoritaria de rasgos de tipo asturleonés que acaso conserve; (b) si el mirandés ha llegado a incorporar una gran cantidad de rasgos gallegoportugueses hasta el punto de haber superado proporcionalmente la de rasgos asturleoneses, momento en el cual más bien será clasificable como una variedad o dialecto dentro del gallegoportugués. Por supuesto, este criterio cuantitativo, basado en la proporción de rasgos diferenciales, es el que se debería aplicar también al barranqueño o a las hablas de Xálima; de hecho, es el que hemos aplicado al gallego-asturiano en nuestro Estudiu de la transición llingüística del Eo-Navia, Asturies (atlas ETLEN).3 3.3. La frontera dentro de la frontera Que una frontera lingüística no puede determinarse por una sola isoglosa (monoisoglotismo) o por un conjunto pequeño de ellas, es algo bastante asumido. Siempre que se menciona esto sale a relucir Menéndez Pidal y su querencia por la isoglosa de diptonga3. Andrés Díaz, Ramón d’ (dir.) / Álvarez-Balbuena García, Fernando / Suárez Fernández, Xosé Miguel / Rodríguez Monteavaro, Miguel (2017): Estudiu de la transición llingüística na zona Eo-Navia, Asturies (ETLEN). Atles llingüísticu dialectográficu - horiométricu – dialectométricu. Uviéu: Trabe / Universidá d’Uviéu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 258
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
259
ción / no diptongación de ĕ, ŏ latinas, lo cual critican Bárbolo / Leal (p. 23) cuando se refieren a la divisoria entre el asturleonés y el gallegoportugués. Idéntica crítica a Menéndez Pidal hace Moret Oliver con respecto a la misma isoglosa en la frontera entre el aragonés y el catalán. Otra cuestión que se suscita es si en una transición lingüística es posible trazar algún límite divisorio claro entre un dominio y otro. Se trata de un viejo asunto del que los dialectólogos vienen discutiendo desde los inicios de la disciplina a finales del siglo xix, y que constantemente vemos aflorar: Los diferentes estudios (sobre todo los de geografía lingüística a través de la confección de los atlas) han demostrado que no existen límites tajantes entre dos lenguas o dialectos, puesto que en ningún caso pueden negarse las interferencias mutuas o unilaterales que se producen entre ellas, lo que permite observar que hay rasgos de una lengua tipo A en otra de tipo B, y viceversa. Es más, aparecen zonas en las que es muy difícil establecer una separación entre esas dos realidades lingüísticas, ya que la mezcla de características es tal, que lo que se advierte es más bien una transición de una lengua a otra. (Moret Oliver, pp. 242-243)
Sin duda, hay zonas de transición más difíciles de tipificar que otras, pero ¿es cierto que hay transiciones de las que no podemos decir otra cosa que son eso, zonas de transición? Nuestra experiencia en el atlas ETLEN sobre las hablas gallego-asturianas del Eo-Navia nos enseña que sí es posible realizar mediciones que permiten trazar divisorias más finas dentro de la franja de transición. Pero es la propia Moret Oliver quien responde de alguna manera a este interrogante: Esta mezcla […] es lo que dificulta determinar con facilidad cuáles [variedades dialectales] se adscriben al catalán y cuáles al aragonés, dado que el porcentaje de unos rasgos y otros se aproxima siempre al 50%, pero el predominio de uno u otro, aunque sea mínimo, será lo que determine a un dialectólogo hablar de variedad de transición del catalán al aragonés o del aragonés al catalán. (p. 244, cursivas nuestras)
Por otra parte, Moret Oliver deja una afirmación que nos invita a la reflexión: «El territorio aragonés acoge dentro de sus límites administrativos el área de frontera lingüística más importante de la Península Ibérica» (p. 244, cursivas nuestras). Interesante cuestión: ¿es posible determinar que hay fronteras lingüísticas más importantes que otras? ¿Estamos ante un problema de tipo cuantitativo? ¿Cómo se establecerían los rangos de importancia? 3.4. Un clamor por los análisis cuantitativos Como vamos viendo, hay una serie de cuestiones controvertidas dentro de la dialectología, que en la medida en que persisten en pleno siglo xxi no hacen más que acrecentar el clamor a favor de los análisis cuantitativos en las fronteras lingüísticas. Estoy convencido de que muchas dudas y controversias tendrían un tratamiento más adecuado si se Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 259
20/12/22 8:28
260
Ramón de Andrés Díaz
aplicaran métodos de base estadística como la dialectometría o nuestra modesta horiometría, puesta en funcionamiento en el atlas etlen sobre la frontera entre el gallegoportugués y el asturleonés en el extremo occidental de Asturias. El capítulo de Valls i Alecha es, de hecho, una decidida reivindicación de la dialectometría en los estudios sobre fronteras y continuums geolectales, como manera de superar los criterios subjetivos que arrastra la dialectología tradicional. En la dialectología tradicional, el investigador se ve obligado a seleccionar una serie de rasgos sin que a menudo queden claros los criterios en que se basa tal selección, pues indudablemente entra en juego un factor subjetivo. Vázquez Obrador, en el capítulo dedicado a la transición en el dominio aragonés, toca este asunto: Hemos de advertir también que resumir en unas pocas páginas las peculiaridades de las hablas autóctonas comprendidas en tan extenso territorio no resulta tarea sencilla, por lo que inevitablemente habremos de efectuar una selección de los rasgos que van a ser descritos y comparados con la finalidad de poder extraer de ellos determinadas conclusiones. (pp. 211212, cursivas nuestras)
Pero más adelante señala: Hemos de advertir que hemos seleccionado para nuestro análisis solo unos determinados aspectos y rasgos de fonética sincrónica, fonética diacrónica, morfología, morfofonética y sintaxis»; […] creemos que con los que hemos tenido en cuenta es suficiente para nuestro propósito. (p. 213, cursivas nuestras)
Y en las conclusiones reaparece esa pequeña inseguridad: Evidentemente, podíamos haber tenido en cuenta para la caracterización de las diferentes zonas y hablas más aspectos que los que hemos ido exponiendo, referidos tanto a la fonética sincrónica, como diacrónica, a la morfología, morfofonética o sintaxis, pero […] no hubiese hecho variar las conclusiones. (pp. 237-238, cursivas nuestras)
Que quede claro que no estoy, en absoluto, minusvalorando el análisis del autor, que considero muy valioso; el rigor en los métodos de la dialectología tradicional sigue teniendo vigencia. Lo que digo es que, como el mismo Vázquez Obrador insinúa, es preciso acabar con ciertas inseguridades, para lo cual sería conveniente proceder a un análisis cuantitativo basado en el procesamiento de cantidades masivas de rasgos. La necesidad de los análisis dialectométricos está claramente expresada por Ramon Sistac en su capítulo sobre la frontera entre el catalán y el occitano: «Segurament haurem d’esperar el progrés de la dialectometria perquè tinguem resultats objectius que aporten alguna cosa nova a la tradició fonetista i lexicogràfica de la dialectologia» (p. 278, cursivas nuestras). Moret Oliver hace declaraciones explícitas sobre la conveniencia de estudios cuantitativos que arrojen luz en algunas cuestiones oscuras. Asumiendo los planteamientos de Joan Veny, señala que «hay que partir de un alto número de isoglosas, una densa red de localidades y la confección de estadísticas que, según porcentajes, permiten el trazado de zonas y Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 260
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
261
subzonas» (p. 258). Y en las conclusiones afirma que «será necesario profundizar en un análisis cualitativo y cuantitativo de ambas zonas, para determinar, finalmente, si se trata de lenguas de frontera […] o bien si realmente es necesario adscribirlas definitivamente a una lengua concreta» (p. 268). Totalmente de acuerdo por mi parte. 3.5. La normativización de las hablas de frontera La normativización de una modalidad lingüística (llámese lengua o dialecto) no es incumbencia ni de la lingüística ni de la dialectología; esta se ocupa, por definición, de la lengua natural, no de la lengua cultivada, en la terminología de Moreno Cabrera.4 Esto es extensivo a las variedades de transición o frontera. De todas maneras, las propuestas de normativización o codificación constituyen un aspecto muy interesante de la sociología lingüística de una zona de frontera, y aportan una información complementaria muy provechosa; de hecho, el capítulo dedicado al mirandés está escrito en una normativa específica. No obstante, creo que esta separación entre lo glotológico (las características y adscripción del habla de frontera) y lo sociológico (la elaboración de una normativa) debería estar muy presente en todo momento. Pongamos por caso: la adscripción glotológica de una variedad dialectal a una lengua dada, no guarda relación «orgánica» ninguna con la elección de una determinada normativa, que es una decisión plenamente sociológica. Por ejemplo, que el gallego-asturiano sea un gallego de transición al asturiano, no impone de manera «natural» que el gallego-asturiano tenga que escribirse según la normativa de la Real Academia Gallega; de hecho, lo que vemos es que conviven normativas próximas al gallego normativo, junto con una normativa propia promovida por la Academia de la Llingua Asturiana y el Gobierno de Asturias, que parece tener más implantación. Por supuesto, esta situación genera disputas, pero en ellas la lingüística no tiene pito que tocar: la normativa no emana de la lengua, sino de los hablantes. Ciertamente, si los hablantes se perciben dentro de una lengua, lo más probable es que adopten la normativa predominante en esa lengua. Cuando Moret Oliver se refiere al modelo de escritura aplicable a las hablas de transición entre el aragonés y el catalán, afirma, mencionando a Giralt, que hay dos respuestas: La primera, que la lengua materna para los hablantes de esas variedades sea el catalán, de forma que al escritor solamente le queda asumir la tradición literaria y ortográfica catalana; o bien, que considere que su lengua materna sea otra con un sistema lingüístico independiente del catalán. Si el caso es este último, su autor lo más seguro es que se decante por la creencia que su lengua materna carece de unas tradiciones literaria y ortográfica, y por ello escribirá solamente en castellano, o bien intentará dotarse de una ortografía que le sirva para escribir en su variedad o lengua (p. 260, cursivas nuestras).
4. Moreno Cabrera, Juan Carlos (2013): Cuestiones clave de la lingüística. Madrid: Ed. Síntesis, pp. 46-61. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 261
20/12/22 8:28
262
Ramón de Andrés Díaz
La normativa, reitero, no emana de la propia lengua: teóricamente, es posible sentirse hablante de catalán y utilizar una normativa divergente de la del Institut d’Estudis Catalans. Entre los hablantes de mirandés está aceptada la inserción de su modalidad lingüística en el dominio asturleonés, pero eso no les llevó a adoptar la normativa del asturiano, sino que elaboraron una propia bastante divergente del resto del asturleonés y muy referencial hacia el portugués. Claro es que Bárbolo / Leal (p. 25) justifican que el mirandés tenga una ortografía diferente en que son «bariedades lhenguísticas diferentes», de manera que, según ellos, necesitan ortografías diferentes por razones lingüísticas, sociolingüísticas y políticas (p. 25). 3.6. El papel de lo extralingüístico en la dialectología Cuando se abordan estudios de tipo dialectológico, habría que aclarar cuál es el papel de los factores glotológicos (rasgos, isoglosas, áreas, dominios, etc.) frente a los de tipo cultural, etnológico, sociológico, identitario, perceptivo o de «conciencia lingüística» de los hablantes. El hecho de que en la franja más occidental de Asturias, entre los ríos Eo y Navia, se usen hablas adscribibles al geotipo gallegoportugués, constituye una de esas disrupciones entre lo geolingüístico y lo geopolítico que generan morbo en el nivel sociológico, político y cultural. Pero que en la parte más occidental de Asturias se hable gallego (un gallego de transición al asturiano) no nos lleva a una correspondencia directa con una «cultura gallega» cuya determinación se sale totalmente de los métodos de la lingüística; trazar la frontera entre una «cultura gallega» frente a una «cultura asturiana» sería cuestión a dirimir acaso en otro tipo de estudio, no aquí. Y lo mismo se podría decir de la tentación de ubicar una «cultura gallega» en Xálima, una «cultura andaluza» en Barrancos o una «cultura catalana» en la franja de Poniente aragonesa. Hacer intervenir factores de tipo cultural, identitario o político en la determinación glotológica de una frontera lingüística, puede ser fuente de confusión y no hace avanzar las investigaciones. De eso parece lamentarse Moret Oliver en el capítulo dedicado a la transición entre el aragonés y el catalán: Desde una perspectiva sincrónica, y teniendo en cuenta la bibliografía existente hasta el momento sobre la frontera lingüística aragonesa, advertiremos que los diversos estudios que se han trazado para su descripción son muy variables, y los criterios que se usan para dar cuenta de esta zona de frontera no siempre responden a cuestiones puramente lingüísticas, sino que hay que advertir otros factores como los administrativos o los políticos. (p. 244, cursivas nuestras)
Y refiriéndose a la determinación de la frontera en las comarcas norteñas (cuenca del Ésera, Noguera Ribagorzana, cuenca del Isábena, Llitera), observa: […] Pero en la actualidad todavía no existe un trabajo lo suficientemente detallado que permita adscribir sin dudas dichas variedades y poblaciones a una lengua o a otra; cuyo debate Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 262
20/12/22 8:28
UBI SUMUS? ALGUNOS ASPECTOS DE DIALECTOLOGÍA TEÓRICA
263
ha alcanzado en la actualidad ámbitos de discusión, con frecuencia, muy alejados de la filología y del ámbito científico. (p. 248)
Y más adelante, acerca de la frontera lingüística en la Ribagorza y la Llitera, su queja es aún más clara: «La determinación de sus límites ha sido y es fruto de disputas y controversias, en la mayoría de las ocasiones debidas a una cuestión de identidad más que a la percepción de la lengua como un sistema lingüístico» (p. 255). Suscribo estas quejas. Porque, en efecto, soy de la opinión de que los aspectos culturales, perceptivos, identitarios, sociológicos, etc., son interesantes en cuanto dan pistas sobre hallazgos lingüísticos, pero no deben interferir en ellos.
4. PARA ACABAR, UNA CORRECCIÓN NECESARIA Por último, no me resisto a corregir una información errónea que atañe al asturiano, y que tiene cierto crédito fuera de Asturias. Leo en Babarro González (p. 38) que en los últimos treinta años afloraron nuevos posicionamientos sobre los glotónimos que deben designar las dos lenguas de Asturias, el gallego y el asturiano; en lo que respecta a este, dice que «deixa de utilizarse o termo tradicional “bable(s)” e dignifícase e unifícase co de “asturiano”», y para ello se apoya, a pie de página, en una cita de Jesús Neira de 1989, en la que tipifica el asturiano como «un conjunto de hablas románicas, ni gallegas, ni castellanas por su origen, a las que llamamos bable» (nota 2 de la p. 38). Pero, resulta que el término usado en la tradición popular es asturianu, y no otro. Aprovecho, pues, para aclarar este asunto: –La denominación histórica, tradicional y popular hasta hoy en día es asturianu, como cualquiera puede comprobar en el ámbito asturianohablante (yo mismo doy fe de ello en mi entorno familiar) y en testimonios históricos de todo tipo. Uno de los más solventes es el mapa del ALPI en el que se pregunta por el «nombre dialectal del habla local»: asturianu es la respuesta en todos los puntos de Asturias de lengua asturleonesa. Por tanto, el uso de asturianu para designar la lengua no obedece a un plan premeditado recientemente, sino que continúa el uso popular y tradicional, ampliamente atestiguado. –El nombre bable es de origen erudito y libresco. Aparece atestiguado por primera vez en Carlos González Posada —ilustrado del círculo de Jovellanos— a finales del s. xviii (1794), además de en el mismo Jovellanos. Es notorio que el término bable, entre los hablantes de asturiano, ha sido utilizado históricamente para referirse a las formas elaboradas o literarias de la lengua; y así, el historiador y etnógrafo Braulio Vigón (18491914) escribía al filólogo alemán Hugo Schuchardt: «Bable […] no es voz del bable, pues sólo la usan los eruditos pª dar denominación al dialecto asturiano».5 Yo puedo dar fe de ello en el uso familiar que conocí desde niño. El término bable siempre se asoció a 5. Vigón, Braulio (1980): Asturias. Folklore de la mar, juegos infantiles, poesía popular, estudios históricos. Oviedo: Biblioteca Popular Asturiana, p. xlix. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 263
20/12/22 8:28
264
Ramón de Andrés Díaz
un cierto distanciamiento entre la lengua normal hablada (llamada asturianu) y la lengua literaria (escritores en bable), y por tanto no tenía ninguna connotación peyorativa (a pesar de que entre las hipótesis sobre su etimología, no resuelta, puede haber un componente de ese tipo). De hecho, es su prestigio lo que hizo que la asociación que capitaneó el movimiento de recuperación lingüística en los años 70 se llamara Conceyu Bable. Los defensores del asturiano se dieron cuenta a principios de los 80 de que en realidad lo más aconsejable era usar el término popular, y de ahí la generalización posterior de asturianu en el movimiento de reivindicación lingüística. Por su parte, los sectores contrarios a la normalización de la lengua prefirieron el uso de bable quizá por parecerles «pintoresco» y alejado de la normalidad que conlleva asturianu. –El nombre en plural, bables, es una impostación muy reciente, de los años 80, nacida en el seno de la asociación «Amigos de los Bables», promovida por el miembro de la Comunión Tradicionalista, Jesús Evaristo Casariego; los lingüistas Emilio Alarcos, Josefina Martínez y Jesús Neira Martínez; el filósofo Gustavo Bueno; y otras personas entonces radicalmente contrarias a la normalización social del asturiano. Dicha denominación no goza de ninguna tradición ni popular ni filológica. Finalizo recomendando vivamente este libro a los estudiosos de la dialectología peninsular y, en particular, a los aficionados a las fronteras y transiciones entre dominios lingüísticos. Es, sin duda, una guía o vademécum muy provechoso en tales materias, que pone en orden muchos datos y suscita, de paso, muchas cuestiones de debate académico. Creo que con estos comentarios he demostrado el interés que a mí, particularmente, me infundió esta soberbia colección de trabajos.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 249-264 DOI: 10.2436/20.2500.01.364
Estudis romanics 45_int.indd 264
20/12/22 8:28
BIBLIOGRAFIA GENERAL SOBRE DIALECTOLOGIA CATALANA Vicent Beltran Calvo Universitat d’Alacant
Tot coincidint amb el 60è aniversari de l’aparició del desè i darrer volum del DCVB, a la primavera de 2022, el 4 d’abril al llarg del matí i la vesprada, es va dur a terme a la Universitat d’Alacant una Jornada de Dialectologia on es va presentar el projecte de creació d’una base de dades de bibliografia sobre dialectologia catalana, promogut per la Fundació Francesc de Borja Moll i dirigit per Vicent Beltran Calvo. S’hi va aprofitar l’ocasió per tractar en dues taules redones la situació actual de la dialectologia catalana i l’aportació dels parlars a un estàndard inclusiu. Organitzava l’acte el Departament de Filologia Catalana de la UA i la Institució Francesc de Borja Moll i hi coŀlaborava econòmicament l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el Vicerectorat de Cultura, Esport i Extensió universitària de la Universitat d’Alacant, la Facultat de Filosofia i Lletres de la mateixa universitat i la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. Les activitats programades es van realitzar al saló d’actes de l’Edifici Germà Bernàcer del campus alacantí i es va poder seguir en directe, gràcies a la retransmissió de l’equip de Streaming, manejat des del lloc de control, sense la necessitat de cap operador de càmera. Com que es tracta d’un vídeo públic, l’enllaç és accessible per internet: <https://si.ua.es/va/videostreaming/germa-bernacer.html> (calendari Streaming > historial > 4 d’abril de 2022); desglossat el podem trobar a <https://vertice.cpd.ua.es/266659> (1a part: matí) i <https://vertice.cpd.ua.es/266660> (2a part: vesprada). L’esdeveniment va transcórrer amb normalitat i van assistir-hi una mitjana de més de 60 alumnes a les diferents intervencions, entre els quals hi havia vuit estudiants de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida, que es van desplaçar a Alacant engrescats pel professor Ramon Sistac i van tindre l’ocasió de visitar les terres del migjorn valencià acompanyats pels estudiants i per una part del professorat local, malgrat la pluja i el fred. La Jornada de Dialectologia va quedar estructurada de la manera següent: 11:00: Inauguració [Josep Martines, Carles Duarte, José Mª Ferri Coll, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, i Marinela Garcia Sempere, directora del departament de Filologia Catalana]. 11:30: Presentació de la base de dades «Bibliografia sobre dialectologia catalana» [Vicent Beltran]. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 265
20/12/22 8:28
266
Vicent Beltran Calvo
12:00: Taula Redona A «La recerca dialectològica» [Moderador: Vicent Beltran (UA, IIFV)]. Participants: Jordi Colomina (UA, AVL), Mar Massanell (UAB, IEC), Pere Navarro (URV), Ramon Sistac (UdL, IEC) i Joan Veny (UB, IEC). 13:30: Visita a l’exposició «Teixim Llaços des del sud del sud» (autors: Vicent Beltran i Carles Segura / organitza: AVL / coordina: el Tempir). 16:15: projecció del vídeo «Teixim Llaços des del sud del sud» 17:00: Taula Redona B «L’aportació dels parlars a un estàndard inclusiu» [Moderador: Isidor Marí (IEC)]. Participants: Nicolau Dols (UIB, IEC), Brauli Montoya (UA, IEC, AVL), Maria Pilar Perea (UB), Joan Peytaví (UdP, IEC), Miquel Àngel Pradilla (URV, IEC, CRUSCAT) i Carles Segura (UA, IIFV). Després de la inauguració institucional i de les paraules encoratjadores i sinòptiques referents a la gènesi del projecte per part de Josep Martines, un dels artífexs d’aquesta mampresa, Vicent Beltran va focalitzar la seua actuació en els antecedents al projecte. Sens dubte, el llibre de Jordi Colomina, Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica, publicat el 1999 pel departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, ha estat l’embrió de tot plegat. Aquesta guia, a banda d’incloure una introducció a la dialectologia catalana, classifica els ítems bibliogràfics no només per l’adscripció als diversos dialectes sinó també des d’altres perspectives, com ara l’etnolingüística, la variació social i estilística, la llengua estàndard, la dialectologia diacrònica, la fonètica, la fonologia, la morfologia, la sintaxi o la lexicografia. La presentació va posar de manifest com als darrers anys s’ha passat de l’estigmatització dels dialectes, d’una connotació negativa que els titlava de vulgars o rurals, a la reivindicació. El respecte o la dignificació de la variació geogràfica no és incompatible amb la varietat estàndard; ans al contrari, pot adquirir un component identitari molt potent que fa que hom l’exhibisca amb orgull. Podem parlar fins i tot d’un esclat de la dialectologia entre el jovent diletant, que es mostra ben actiu a les xarxes socials en grups de facebook com Dialectes, Rescatem paraules de l’oblit, i també de tuíter, i han proliferat arreu del territori la promoció i venda de productes de marxandatge com ara samarretes, bosses i objectes diversos amb aŀlusions a mots dialectals. Ara bé, el projecte de bibliografia general sobre dialectologia catalana va ocupar la part central de la intervenció. Es tracta d’una base de dades amb les referències més completes i actualitzades de la bibliografia sobre dialectologia de la llengua catalana (més de 3.145 referències a hores d’ara), a disposició de tothom, gratuïta, ampliable indefinidament i accessible des de qualsevol punt. S’hi han incorporat els ítems que incloïa l’obra de Jordi Colomina de fa més de vint anys, cedits generosament per l’autor, i s’ha actualitzat amb les aportacions desinteressades de Pere Navarro (URV) i Vicent Beltran (UA). S’hi pot accedir directament per l’adreça següent: <https://instituciomoll.cat/bibliografia-de-la-dialectologia-catalana/>. La idea prové del Consell Assessor de la Institució Francesc de B. Moll, format per Joan Veny, Isidor Marí, Josep Martines, Maria Pilar Perea, Joan Miralles, Ramon Sistac i Antoni Ferrando. El coordinador és Vicent Beltran i la revisió va a càrrec de Maria Pilar Perea (UB). L’entrada de les referències l’han duta a terme Clara Colomina i August Darder. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 266
20/12/22 8:28
BIBLIOGRAFIA GENERAL SOBRE DIALECTOLOGIA CATALANA
267
Per acabar, s’hi va fer una crida i una invitació als dialectòlegs, especialment universitaris, perquè ajuden a ampliar i completar la base de dades, simplement enviant un correu a info@instituciomoll.cat. Tot seguit, es va presentar la taula del matí, amb cinc participants. Cadascun d’ells, excepte el mestre Joan Veny, per motius justificats i vinculats a l’homenatge que s’havia previst dedicar-li, a penes van excedir els deu minuts estipulats per cenyir-se a un màxim d’una hora poc més o menys, abans de donar pas al diàleg, centrat bàsicament en el futur que depara a la dialectologia i en els motius pels quals unes zones han despertat més interès que les altres per als investigadors. Amb la voluntat que els convidats a la taula s’hi sentissen còmodes es va suggerir que s’ajustassen a llurs interessos, tenint en compte la trajectòria investigadora de cadascun d’ells com a model de referència. Jordi Colomina, antic alumne de Joan Veny a la UB, catedràtic emèrit de la UA, dialectòleg de referència del sud valencià, va crear «l’escola de dialectòlegs» de la Universitat d’Alacant, amb la direcció de tesis i el guiatge de l’alumnat. A la taula redona va fer balanç de la seua trajectòria sobretot vinculada a la geografia lingüística i va parlar sobre l’Atles de la Comunitat Valenciana i de la seua darrera publicació sobre la llengua de Sant Vicent Ferrer. També va aprofitar l’avinentesa per homenatjar la figura del malaguanyat Josep Reñé, que va publicar una setantena d’opuscles que pretenien completar l’obra de Mossén Alcover, recorrent tot el domini lingüístic. Mar Massanell va oferir una visió panoràmica dels manuals de dialectologia i el seu caràcter divulgatiu de coneixements dialectals basat en l’arreplega de material sobre el terreny i la presència d’aquesta matèria en els estudis, tenint en compte la seua docència a la UB, la UOC i la UAB i la coŀlaboració amb el doctor Joan Veny. Alhora va plantejar la conveniència d’establir un diàleg intern entre la faceta d’investigador i la de docent, que, sens dubte, ajuda a avançar en la investigació. Segons Massanell, cal, per tant, preguntar-se quins coneixements de dialectologia necessita haver adquirit un estudiant de filologia catalana una vegada s’ha graduat. Pere Navarro, el gran propulsor dels mapes dialectals acolorits, fill de catalans occidentals i andalusos, però criat al Baix Camp, va justificar, precisament gràcies a aquests orígens, el seu interès primerenc per la dialectologia i per la lingüística romànica. La seua intervenció es va centrar en el projecte d’estudi de totes les comarques de les terres de l’Ebre i les tesis dirigides relacionades. Finalment va revelar el projecte i la futura publicació de traducció del Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupery en 25 parlars diferents representatius dels dialectes catalans, 12 versions en català occidental, 12 en català oriental i una en català antic. Ramon Sistac va oferir una visió general de l’extrem nord-occidental de la llengua a partir dels trets compartits amb la resta del català i també d’aquells de diferencials o específics, atenent a la complexitat politicoadministrativa i a l’atractiu que presenten les àrees laterals o marginals. Paraŀlelament va repassar la trajectòria de la disciplina dialectològica, que va travessar una situació estàtica durant molt de temps i es va dedicar només a la microdialectologia, desatenent els aspectes socials, ja que s’interessava únicament per l’estudi d’uns suposats parlants modèlics, segons el criteri de genuïnitat. A la segona meitat del segle xx l’eclosió de la lingüística teòrica i la sociolingüística, per prejudicis Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 267
20/12/22 8:28
268
Vicent Beltran Calvo
d’escola, va menysprear en certa manera la dialectologia. Tot i les mancances epistemològiques de la disciplina, amb poc discurs propi, aquest mateix fet li ha permès tindre un llenguatge eclèctic que ajuda a assolir visions holístiques del fet lingüístic. A hores d’ara la dialectologia concep la variació com un fet molt més vinculat a la biodiversitat, segons el model de les ciències naturals, i està molt lligada a la identitat. Joan Veny, el pare de la dialectologia actual, va presentar l’Atles Lingüístic del Domini Lingüístic i el Petit Atles Lingüístic del Domini Lingüístic. Als seus gairebé 90 anys va rebre un gran homenatge merescut i un aplaudiment emotiu i llarg. D’entrada es plantejava el perquè d’un altre atles. La resposta era senzilla: l’ALC era insuficient, l’ALPI s’havia interromput i l’ALPO era només rossellonès. Tot seguit es va centrar en l’elaboració de l’ALDC, dut a terme per l’equip dirigit per Joan Veny i Lídia Pons. Les fonts que es van tindre en compte en la fase de preparació van ser l’ALEA, l’ALEANR, l’ALPI i l’ALG, sumat a l’experiència de Badia i Veny. Hi va haver un augment d’enunciats (tot i que també alguna absència), s’hi van estudiar 190 punts entre nuclis petits, mitjans i ciutats que incloïen els parlars “campanar” (Felanitx, Pollença, Tàrbena) i les àrees frontereres. Les enquestes es van realitzar entre 1964 i 1978 (un o més informants per poble: 13 % dones) fent servir el mètode indirecte: conversa dirigida i enregistrament magnetofònic. Es va publicar en 9 volums entre els anys 2001-2018 i disposa d’una versió en línia. Hi queda pendent un índex de mots, etnotextos del català nord-occidental i valencià, i més explotació en línia, aspectes sobre els quals s’està treballant. Per una altra banda, hi ha el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, un atles interpretatiu amb mapes acolorits acompanyats de comentaris lingüístics, les fonts del qual va ser el PALW, Micul Atlas Lingvistic român, Kleiner Bayerischer Sprachatlas, l’ALE, l’AliR. Aquest aposta per la unitat enfront de la profusió de variants, nous mots, etimologia, creativitat i para atenció en l’adstrat rossellonès, aragonès, murcianomanxec i sard. S’obren noves perspectives que hi aporten un enfocament sociolingüístic, més presència de l’àmbit comarcal, l’enregistrament en vídeo i l’afegiment de diatopismes en escriptors antics i moderns, a banda de més atenció als adstrats. Per una altra banda, la sessió de la vesprada es va centrar en la implicació de la dialectologia amb la llengua normativa i pretenia esbrinar en quins àmbits més es pot aplicar la variació dialectal. Cada membre de la taula va abordar aquesta temàtica des de les vinculacions territorials i institucionals personals: bàsicament com han actuat i actuen les institucions respectives (IEC, AVL, UIB, IIFV) a fi de promoure un estàndard inclusiu respecte a la variació dels parlars i/o com actuen en llur respectiu territori els grans agents de vehiculació (sobretot els mitjans de comunicació i sistema educatiu) per tal d’afavorir la inclusivitat i la consolidació d’una varietat estàndard unitària, entenent que el procés social d’establiment d’aquest estàndard és el resultat de la interacció entre les orientacions institucionals i les pràctiques d’aquests grans agents. A diferència de la taula redona del matí, aquesta, moderada per Isidor Marí, es va orientar sobretot als aspectes relacionats amb la implementació o vehiculació de la variació en el procés de definició de la varietat comuna o estàndard. Nicolau Dols va exemplificar amb dades concretes les tendències dels parlars illencs pel que fa a l’estàndard assolit, que tendeix a eliminar els trets dialectals i a assumir caEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 268
20/12/22 8:28
BIBLIOGRAFIA GENERAL SOBRE DIALECTOLOGIA CATALANA
269
racterístiques més generals. Parteix de la idea que la llengua estàndard, en certa manera, es crea tota sola, és a dir, que no és del tot planificada ni és producte d’una negociació explícita. Si existís un espai comunicatiu de tot el català i si el català tingués plenitud de funcions, tot se situaria d’una manera automàtica i es repartiria l’hegemonia segurament en funció dels pesos demogràfics i de la vigència que tingués cada varietat dins d’aquest conjunt global. Però la situació no és així, tot i que és aquesta la tendència. A Mallorca han perviscut els registres formals orals, gràcies a la pràctica de la predicació i la litúrgia coŀloquial. Els mallorquins que hi han tingut accés són conscients que hi ha coses que no es diuen exactament com es diuen al carrer. L’estàndard és una negociació implícita entre el territori i la llengua concebuda com a funcionalitat “desterritorialitzada”. Paraŀlelament tenim una altra confluència: la pressió dels mitjans de comunicació, sobretot els orals produïts des de fora de les Illes. Els menors de trenta anys mostren resultats no esperats per als dialectòlegs (el retrocés de la vocal neutra tònica o e medial, la desaparició de les assimilacions fonètiques consonàntiques, la desaparició de la dissimilació de sibilants i de l’article so precedit de preposició, jo som passa a soc, que parlàs esdevé que parlés, etc.). Brauli Montoya, com a únic membre de la taula de l’AVL, va comentar breument els criteris normatius de la institució: el tractament dels mitjans de comunicació, especialment en À Punt, i la varietat alacantina anivellada amb el valencià general i, en part, amb el català estàndard. El model de normativa que recomana l’AVL és un model més valencià o particularista, però convergent, enfront del que havia predominat abans de Canal 9. No s’aparta del model general promogut per l’IEC. L’AVL fa servir en els escrits oficials que emet la institució els incoatius en -ix i els demostratius no reforçats (este, eixe), tot i que no condemna les altres solucions. Aquest model ha contribuït al fet que molts valencians s’hi sentissen més còmodes. Un altre aspecte destacat per Montoya és el paper de la televisió des de Canal 9 i l’interès de la nova televisió valenciana À punt, que manté el mateix model de llengua, però que el compatibilitza amb la resta de formes, fins i tot en alguna sèrie se senten altres varietats de la llengua, la qual cosa ajuda a la inteŀligibilitat mútua entre els diferents dialectes (espill/mirall, calcetins/mitjons). Finalment ha acabat constatant la no transmissió del parlar de la ciutat d’Alacant entre els jóvens, de manera que els neoparlants no s’identifiquen des del punt de vista dialectal. Maria-Pilar Perea parteix de la idea que entre llengua i dialecte la balança es decanta cap a la supremacia de l’estàndard. La diglòssia aplicada als dialectes també corre el perill de continuar connotant els diferents parlars. L’estàndard és abstracció de la llengua i es contraposa a la concreció dels dialectes. Perea va fer constar que l’alumnat barceloní és poc conscient de la variació geolingüística. L’anivellament lingüístic i la pèrdua de les varietats dialectals és, si de cas, més present en el català de les comarques centrals que envolten Barcelona. Cada vegada els dialectes es transmeten menys i esdevenen residuals (sobretot el rossellonès, l’alguerès, el xipella). Podem parlar, per tant, de “desdialectalització”, de mort dialectal, la qual cosa ens situa als estudiosos en un conflicte, en una dualitat: entenem que això és propi de l’evolució, però alhora ens sap greu. L’estàndard, segregat en el nostre cas en estàndards regionals, prima en la mesura que els dialectes desapareixen. Tot plegat, caldria harmonitzar, per una banda, el respecte als dialectes, que tenen valor simbòlic, ja que el parlant s’identifica en el territori, i alhora fer-los comEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 269
20/12/22 8:28
270
Vicent Beltran Calvo
patibles amb l’estàndard i el respecte mutu. Els dialectes són ens vius, dinàmics, i per tant evolucionen, però no hauria de ser l’estàndard el que els fes desaparèixer. La pregunta és si es pot revertir aquesta situació. Joan Peytaví va centrar la seua intervenció tot partint de la situació lingüística del català a la Catalunya del Nord. Va repassar les accions que s’hi fan en aquest tema i que s’adeqüen totalment amb un model inclusiu, després de la substitució. La revernacularització, que sembla marginar el dialecte per “salvar el que es pot de la llengua” (en els àmbits de l’ensenyament, les institucions polítiques, etc.), passa per l’ús i l’aprenentatge de l’estàndard, volgut i desitjat com a tal per tots els interessats. El dialecte, avui i allà, és cosa d’inteŀlectuals i estudiosos de la llengua. Només es fa servir per fer riure o per recordar els avis. Però, quan es vol fer servir oficialment, és de manera inclusiva en tot. També s’ha de dir que la variació és ínfima quan els parlants immemorials que ha rebut la llengua dels pares ja han mort en la gran majoria (concretament, la generació dels nascuts entre 1920 i 1940). A la Catalunya del Nord el rossellonès actual ja és un dialecte inclusiu: la gent vol la norma i la resta ni s’ho planteja, perquè funciona a la francesa. La llengua és el que ens cal salvar; el dialecte està en fase terminal i, doncs, cal fer-lo morir com cal, integrant-lo, incloent-lo en el que és l’estàndard de la llengua catalana. Miquel Àngel Pradilla fa palès que abordem un tema amb una quantitat extraordinària de vèrtexs. El concepte de normativitat ha evolucionat molt i s’ha qüestionat l’ortodòxia de la teoria de l’estandardització. Hi ha mirades molt més sensibles a la diversitat intralingüística i interlingüística. L’homogeneïtat lingüística per poder gestionar el funcionament d’una coŀlectivitat ja ve d’antic, però això ha entrat en crisi darrerament, ja que ara hi ha una mirada més coral. L’IEC aposta per la composicionalitat més simètrica, perquè el polimorfisme agafe més valor del monocentrisme originari i que es passe a una dinàmica pluricèntrica. Amb l’emergència de l’AVL hi ha, per tant, diversos centres codificadors que intenten gestionar una mateixa realitat lingüística. La codificació d’una llengua que volem enlairar a la normalitat, però amb unes varietats dialectals riquíssimes, es veu obligada a seleccionar unes formes en detriment d’unes altres i a prescindir de molta genuïnitat, encara que hom reclama que siga més generosa i eixample la tria. En el nostre cas, un entrebanc són les tensions identitàries, que tenallen plantejaments comuns. Per tant, ens trobem davant d’un debat entre models demarcatius i models comunicatius; models entre la referencialitat i la identitat, que, si esdevé excessiva, acaba violentant el concepte de comunicació. Cal, per tant, afinar molt bé. Carles Segura va centrar la seua intervenció en l’àmbit educatiu, en especial, en la gestió que s’hi fa (o que s’hi hauria de fer) de la variació dialectal i hi va reflexionar sobre com s’ha de gestionar la diversitat intralingüística a les aules. El ponent parteix d’una perspectiva híbrida: per una banda, es mostra interessat per la variació, per les raons que espenten les llengües a variar, però alhora és formador de mestres. El sud pateix un procés de minorització lingüística especialment intens i això condiciona els docents. A més a més, encara s’hi manté viu el dialecte, fins i tot amb tendència a augmentar, perquè els parlants meridionals cada vegada estan més aïllats i tenen menys possibilitats de comunicar-se i la llengua acaba diversificant-se cada vegada més (hi destaquen moltes analogies com ara jo promec, jo séc, siguera, veigc, etc.) i el professor s’hi ha d’enfrontar. Convé, per tant, minimitzar la variació dialectal o reinvidicar-la per millorar l’autoestima dels Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 270
20/12/22 8:28
BIBLIOGRAFIA GENERAL SOBRE DIALECTOLOGIA CATALANA
271
parlants? Fins a quin punt el model de llengua pot incorporar aquesta variació? Això, si s’ha de fer, tot i córrer el risc que siga contraproduent. I també, quin discurs ha de tindre el professorat? Ens cal entre els especialistes construir un discurs que ajude els futurs mestres a gestionar la variació a l’aula. La regulació estricta lligat al concepte de correcció/incorrecció dona molta seguretat a l’usuari, però tenim a l’altra banda un altre pol d’actuació educativa, més flexible i amb un plus d’autoestima, lligat al concepte d’adequació, que, no obstant això, crea inseguretat, perquè, si donem oportunitats, cal donar criteris per poder empomar-les adequadament. I amb aquestes aportacions es va concloure una jornada històrica, entusiasta, animada i, sobretot, que va ser capaç de generar expectatives de futur en el camp de la dialectologia. Precisament, i en paraules de Carles Duarte, que es va encarregar de tancar l’acte, caldrà dir que l’estudi dels parlars catalans continua viu i això s’ha pogut percebre en les visions apassionades dels ponents. La nova realitat amb els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens presenta dubtes i incerteses i hi ha molt de camí per fer, però d’ací n’ixen qüestions que ens interpeŀlen per fer altres jornades, per aprofundir en aquests neguits que han quedat pendents per donar resposta a aspectes que ací s’han plantejat. Nosaltres, com a hereus dels pares de la dialectologia, reprenem el convit de la lletra d’Alcover per convidar a treballar per la llengua i pels dialectes. La trobada ha aprofitat a més a més per homenatjar, sobretot, la figura de Joan Veny, però també la de Mossèn Alcover, Moll i Sanchis Guarner. Amb tot, la llengua només té futur si és viva i es transmet generacionalment.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 265-271 DOI: 10.2436/20.2500.01.365
Estudis romanics 45_int.indd 271
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 272
20/12/22 8:28
LA DIVULGACIÓ DE LA NORMATIVA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ COM A LÍNIA DE RECERCA Daniel Casals i Martorell Universitat Autònoma de Barcelona
Mar Massanell i Messalles
Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans A tots aquells que han contribuït a preservar el nostre tresor lingüístic de la millor manera possible: compartint-lo a balquena
1. INTRODUCCIÓ Els mitjans de comunicació de massa contemporanis dels territoris de parla catalana han inclòs els coneixements lingüístics, sobretot normatius, entre els temes que han tractat, cosa que obeeix a una demanda social. La resposta a l’interès per aquest tipus de contingut es concreta en seccions de divulgació de la normativa i d’altres coneixements sobre llengua que els mitjans escrits i audiovisuals han difós. L’alt impacte que el sector de la comunicació té en l’audiència i la responsabilitat social que assumeix en l’educació del públic justifiquen que existeixi i es desenvolupi una línia de recerca en humanitats que s’ocupi d’analitzar els trets que caracteritzen les seccions esmentades i la funció que fan aquests espais, els quals han estat i són presents, d’una manera sostinguda, durant el segle xx i començament del xxi, a la premsa, la ràdio i la televisió, amb independència de l’estatus legal de l’idioma. L’objectiu de l’article que el lector té a les mans és donar notícia d’aquesta línia de recerca sobre l’extensió social de la normativa als mitjans de comunicació de massa. Aquesta presentació s’estructura en sis apartats. El primer en fixa l’objectiu; el segon exposa el marc teòric en què s’ha enquadrat la investigació en aquesta matèria; el tercer n’indica l’objecte d’estudi; el quart detalla els recursos humans i materials que s’han posat al servei del desenvolupament d’aquesta línia; el cinquè recull els resultats que se n’han obtingut en forma de trobades acadèmiques i publicacions, i el sisè apartat, que tanca l’article, apunta una reflexió final.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 273
20/12/22 8:28
274
DANIEL CASALS I MARTORELL - MAR MASSANELL I MESSALLES
2. MARC TEÒRIC La recerca en aquesta línia s’ha dut a terme dins del paradigma de l’ecologia de les llengües, formulat per Haugen (1972), un marc que considera l’estudi del llenguatge en relació amb el context en què s’usa (veg. també Vandenbussche / Jahr / Trudgill (ed.) 2013; Eliasson 2013) i que s’ha aplicat a diverses llengües (Deumert / Vandenbussche (ed.) 2003). Més específicament, el model teòric en què s’enquadra el desenvolupament d’una línia de recerca sobre la difusió de la normativa per part dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals és la teoria de l’estandardització lingüística establerta per Haugen (1983) i introduïda al nostre país fonamentalment per Lamuela (1994) i Bastardas (1996). Aquest marc conceptual postula que el procés planificat per a l’assoliment d’una varietat estàndard s’estructura en quatre fases. La primera, que s’anomena selecció de la varietat o de les varietats base, s’ocupa de determinar els dialectes a partir dels quals cal construir aquesta varietat supradialectal per als usos formals. La segona fase, que es designa amb el terme codificació, consisteix a fixar les formes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques de la varietat que és objecte d’estandardització. Quan aquesta operació la du a terme l’acadèmia, s’anomena normativització o codificació normativa. A més de la transmissió a la societat, per part de diferents agents, del coneixement de la codificació que s’ha establert a la segona etapa, la tercera fase, que pren el nom de vehiculació, preveu de situar, amb decisions polítiques i administratives, la varietat codificada en diferents àmbits d’ús que abans estaven ocupats per l’estàndard d’una altra llengua (Bastardas 1988: 192), alhora que fomenta l’ús de la varietat en procés d’expansió. És en aquesta tercera fase, que també s’anomena d’extensió del coneixement i de l’ús, que se situen els espais dels mitjans de comunicació que hem pres com a objecte d’estudi. Finalment, la quarta etapa, l’elaboració, s’ocupa de proveir de terminologia i d’estils específics cada sector en què s’ha introduït o reintroduït la varietat objecte d’estandardització (veg. Haugen 1987; Lamuela 1994: 141). Val a dir que aquestes quatre etapes no es manifesten d’una manera seqüencial estricta, sinó que se superposen (Pillière / Lewis 2018).
3. OBJECTE D’ESTUDI Des de l’establiment del corpus normatiu fundacional de la llengua catalana durant el primer terç del segle xx s’han anat succeint les seccions sobre aquest idioma als mitjans de comunicació de massa. Aquest fet va començar a la premsa, que en el moment de promulgació de les Normes ortogràfiques (1913) era l’únic representant del sector esmentat. S’hi va sumar la ràdio, apareguda a Catalunya el 1924 amb la sortida en antena d’EAJ-1 Ràdio Barcelona. I, durant la segona meitat del segle xx, la televisió es va afegir a la divulgació de coneixements lingüístics. Quantitativament, la premsa és el mitjà que més seccions ha dedicat a la llengua catalana, no solament perquè és el que compta amb més anys de vida d’ençà de la sortida del corpus normatiu, sinó també perquè hi ha hagut i hi ha un gran Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 274
20/12/22 8:28
La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació
275
nombre de capçaleres que n’hi insereixen i que arriben fins a l’època actual, en què també hem de comptar la premsa de proximitat i la premsa digital, com posa de manifest la columna «Ras i curt» (2019), de VilaWeb (Badia, en premsa). Els mitjans de comunicació han presentat els espais de temàtica lingüística tant en formats informatius com d’opinió i també d’entreteniment. Si ens remuntem als inicis de la divulgació del codi normatiu, és obligat d’esmentar les «Converses filològiques», una columna monologada que Pompeu Fabra va inserir a La Publicidad / La Publicitat entre 1919 i 1928, en la qual exposava la doctrina normativa amb el propòsit d’estendre-la i fer-la entendre als lectors (Fabra 2010; Argenter 2018). Tal com es va esdevenir amb les «Converses filològiques», en un nombre significatiu de casos els articles sobre llengua publicats a la premsa i signats per un mateix autor s’han recollit en volums —i fins i tot s’han arribat a reeditar en més d’una ocasió— per a facilitar-ne la visió de conjunt i evitar-ne la dispersió. La ràdio dels anys trenta va aportar, a l’acció de difusió de la normativa, les «Converses del Míliu», de Ràdio Barcelona, un espai dialogat i, en gran part, adreçat al públic infantil, que tenia com a objectiu depurar la llengua d’interferències lèxiques del castellà i substituir-les per les alternatives admeses. L’escenificació mateixa d’una lliçó que un professor —Artur Balot— feia a un alumne —el Míliu, que parlava gràcies al locutor i actor ventríloc Josep Torres Vilalta, Toresky—, amb els diàlegs corresponents que hi tenien lloc, era un recurs al servei que el contingut arribés més fluidament als oients, objectiu compartit per espais radiofònics posteriors. Al seu torn, la televisió ha presentat aquests continguts amb formats propis de l’entreteniment, tal com ho demostren diversos programes: Català de primera mà (1982-1983), de Televisió Espanyola (Casals, en premsa); Digui, digui! (1984), publicat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i emès per Televisió de Catalunya (Melcion, en premsa); El gran dictat, emès per Televisió de Catalunya entre 2009 i 2016 (Guevara, en premsa), i Tenim paraula (2008), d’InfoTV (Romero, en premsa). Com ja ha estat assenyalat, els espais objecte d’estudi s’han mantingut d’una manera sostinguda durant la història contemporània (Casals 2018: 27-32). Això significa que n’hi ha hagut amb independència de la situació legal que ha viscut la llengua, per bé que la presència d’aquest tipus de seccions s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies sociopolítiques de cada època. Si prenem en consideració els períodes en què l’idioma català ha estat objecte de normalització, podem esmentar com a primer exemple les ja citades «Converses filològiques», de Pompeu Fabra, per a La Publicitat, aparegudes majoritàriament durant la Mancomunitat de Catalunya, que va impulsar una política favorable a la llengua catalana. De fet, durant el període esmentat hi va haver capçaleres que van aplicar el corpus normatiu fundacional promulgat fins aleshores, com el mateix diari La Publicitat, que el 1922 va passar d’editar-se en castellà a fer-ho en català, tot presentant aquesta llengua d’acord amb les normes ortogràfiques i gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans (Casals / Faura 2018). Durant la Segona República, en què el català va tenir l’estatus de cooficial a Catalunya, Emili Vallès va escriure articles sobre llengua per al diari El Matí (Solà 1977: 93), en una època en què també s’emetien les ja citades «Converses del Míliu» de Ràdio Barcelona. I entre la Transició i la democràcia actual es va publicar una de les seccions més Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 275
20/12/22 8:28
276
DANIEL CASALS I MARTORELL - MAR MASSANELL I MESSALLES
llargues de la història, «El llenguatge» (1976-1985), d’Albert Jané, al diari Avui (Casals 2020a), a més de moltes altres, fenomen que es veia afavorit per la voluntat de normalització lingüística. En aquest darrer període, als espais de premsa s’hi van afegir els de ràdio, com «Qüestions de llengua» dins del programa De dalt a baix (1974-1985), de Radio Peninsular de Valencia (Casanova 2018), o Parlem del català (1990-1997), de Catalunya Ràdio (Camps 2020), i posteriorment s’hi han sumat els de televisió, com El gran dictat (2009-2016), ideat per Xavier Bosch (Guevara, en premsa), o Català a l’atac (20122013), dirigit per Enric Gomà (Gomà 2020), tots dos emesos per Televisió de Catalunya. Sobretot en aquesta darrera època democràtica, en què la llengua catalana ja és objecte d’ensenyament a l’escola primària i secundària, aquest tipus d’espai tendeix a reforçar els coneixements que transmet, en un primer moment, el sistema educatiu. En canvi, en les èpoques en què la llengua catalana ha estat objecte de repressió i de restriccions, aquests espais han estat veritables transmissors de coneixements lingüístics en substitució de l’escola. Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera i de Dámaso Berenguer (1923-1930) es va continuar la publicació de les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra. Si considerem el franquisme, s’hi va difondre un bon nombre d’espais de divulgació de la normativa del català. Podem esmentar «Secció filològica» (19561960), que Mateu Piguillem va publicar a Jovenívola (Massanell 2020); «El hombre por la palabra» (1962-1965), de Francesc de B. Moll, a El Correo Catalán (Calafat / Casals 2020); «Aclariments lingüístics» (1966-1970), inserits al setmanari cultural Tele/estel, signats primer per Josep Ibàñez Senserrich i després per Albert Jané (Casals / Faura 2015); «Lecciones de catalán para todos» (1969-1975), de Lluís Artigas i Enric Cormenzana, a El Correo Catalán (Casals 2008); Cursos de Catalán (1969), dirigits per Miquel Arimany a Ràdio Barcelona (Casals / Massanell 2018), i Dreceres de la nostra llengua (1973-1975), conduït per Francina Boris i Enric Frigola a Ràdio Girona i escrit per Albert Jané i Pius Pujadas (Casals 2021a), entre d’altres. Tot i que és una característica que s’observa més clarament en els períodes adversos esmentats, els espais sobre la llengua catalana han estat difosos també per mitjans de comunicació que tenen el castellà com a llengua vehicular. És a dir, que el català tingués un estatus legal restringit no ha estat un impediment perquè els mitjans en difonguessin la normativa. Aquesta circumstància s’ha pogut observar durant el franquisme amb la secció «El hombre por la palabra», que Francesc de B. Moll va escriure durant la primera meitat dels anys seixanta (Calafat / Casals 2020), i en el curs amb dibuixos «Lecciones de catalán para todos» (Casals 2008), ambdós espais inserits a El Correo Catalán. I així mateix ha passat a la ràdio amb seccions com els esmentats Cursos de Catalán (1969), de Ràdio Barcelona (Casals / Massanell 2018), i les Lliçons de català (1975), de Radio Peninsular de Barcelona (Casals 2021b). Com es desprèn dels estudis que ha dut a terme un equip format per investigadors de diferents universitats, en la història contemporània de la llengua catalana es detecta el fenomen de l’extensió social de la norma lingüística des dels mitjans de comunicació en tots els territoris en què es parla, en els quals, com és sabut, aquest idioma hi té un estatus divers actualment i l’hi ha tingut en el passat. Així, a més dels que ja hem esmentat a Catalunya, al País Valencià podem destacar les «Notes gramaticals» (1932-1933) i el «Curs d’Ortografia Valenciana per correspondència» (1933), de Carles Salvador, a El Camí Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 276
20/12/22 8:28
La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació
277
(Climent, en premsa); els articles (1933-1934) d’Enric Valor a El Tio Cuc (Climent, en premsa) i, durant el franquisme, en altres periòdics i emissores valencians (Climent 2020); «Els xiquets i la llengua» (1975-1976), de Vicent Escrivà, a Las Provincias (Casanova 2020); Tenim paraula, d’InfoTV (2004-2008) (Romero, en premsa); «Pren la paraula» (2016-2018), de Josep Lacreu, a Levante-EMV (Mas Castells, en premsa); els articles que Joan Melià i Gabriel Bibiloni van publicar a la premsa balear entre 1970 i 1990 (Calafat, en premsa); Estira la llengua (2012-2016), d’Agustí Mas, a Ràdio Nacional d’Andorra (Mas Montroig, en premsa); el «Cours de Catalan» (1961-1965) publicat per Enric Guiter a Sant Joan i barres, butlletí del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (Massanell 2022), i el programa «Miques de vida algueresa», conduït per Miquel Serra a Catalan TV de l’Alguer (Serra, en premsa), entre d’altres.
4. RECURSOS Els recursos econòmics, materials i humans que s’han posat al servei del desenvolupament de la línia de recerca sobre l’extensió social de la norma lingüística als mitjans de comunicació provenen, fonamentalment, del Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània i del projecte de recerca finançat FFI2016-80191-P (AEI/FEDER, UE), amb el títol Extensió social de la norma lingüística als mitjans de comunicació durant el segle xx. 4.1. Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània Amb vistes a desenvolupar la línia de recerca sobre la divulgació de la normativa lingüística als mitjans de comunicació, l’any 2009 es va constituir a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània, impulsat per Daniel Casals i Martorell. Aquest grup va ser aprovat per la Comissió d’Investigació de la universitat esmentada el 30 de setembre de 2009 com un coŀlectiu de recerca propi de la UAB i, inicialment, se li va assignar el codi 1931, substituït posteriorment pel 2819. A més de la línia vinculada als mitjans de comunicació, el propòsit general del grup comprèn l’estudi, des d’un punt de vista històric, de la llengua catalana des de la Renaixença fins a l’actualitat. En la convocatòria d’ajuts de la Generalitat de Catalunya que es va fer pública el 2017, l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya va reconèixer aquest coŀlectiu com a Grup de Recerca Emergent (2017 SGR 1696) i va concedir-li un finançament de 10.000 € per al període que va de l’1 de gener de 2017 al 30 de novembre de 2021. Han format o formen part de l’equip de recerca els professors de la UAB Daniel Casals i Martorell, que n’és el coordinador des de la fundació, Mar Massanell i Messalles i Josep Maria Figueres i Artigues, a més dels joves investigadors Amanda Ulldemolins Subirats, que va elaborar i defensar la tesi doctoral Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 277
20/12/22 8:28
278
DANIEL CASALS I MARTORELL - MAR MASSANELL I MESSALLES
en el marc del grup, del qual va causar baixa el juliol de 2020, i Pere Giner-Mira, que s’hi va incorporar, l’11 de novembre de 2019, com a beneficiari d’un contracte predoctoral de la Generalitat de Catalunya i que en l’actualitat està enllestint la seva tesi doctoral. 4.2. Projecte FFI2016-80191-P (AEI/FEDER, UE) El finançament per al desenvolupament específic de la línia de recerca sobre l’extensió de la normativa lingüística als mitjans de comunicació va materialitzar-se també amb el projecte subvencionat pel Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat Extensió social de la norma lingüística en els mitjans de comunicació durant el segle xx (FFI201680191-P), per al qual es van atorgar 35.000 euros. L’investigador responsable en va ser Daniel Casals i Martorell (UAB), i l’equip de recerca estava integrat per Rosa Calafat Vila, de la Universitat de les Illes Balears; Emili Casanova Herrero, de la Universitat de València, i Josep Maria Figueres i Artigues, de la UAB. Aquest projecte també comptava amb un equip de treball integrat per Mar Massanell (UAB) i pels que aleshores eren estudiants de doctorat Marc Guevara, Georgina Jordana, Amanda Ulldemolins i Álvaro Calero, tots els quals han assolit ja el grau de doctors. Per poder complir amb els objectius de recerca fixats, que s’havien alentit per les restriccions laborals derivades de la covid, el projecte es va beneficiar d’una pròrroga del termini d’execució fins al 29 de juny de 2021. L’informe final de l’activitat d’aquest projecte de recerca va ser avaluat amb la qualificació de molt satisfactori per part de l’Agència Estatal d’Investigació del Ministeri de Ciència i Innovació.
5. RESULTATS 5.1. Trobades acadèmiques En relació amb la línia sobre l’extensió social de la norma lingüística als mitjans de comunicació, el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània ha promogut i ha organitzat trobades acadèmiques per a la presentació dels resultats dels seus treballs. En destacarem les més significatives. D’una banda, les tres edicions de la Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació (5.1) i, de l’altra, el Coŀloqui Internacional sobre les Seccions de Llengua de la Premsa, la Ràdio i la Televisió (5.2), a més d’altres reunions científiques (5.3). 5.1.1. I, II i III Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació La I Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 17 de desembre de 2014, va ser organitzada pel Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània, el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 278
20/12/22 8:28
La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació
279
Departament de Filologia Catalana de la UAB i la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’IEC. El comitè científic i organitzador d’aquesta trobada acadèmica estava format per Daniel Casals, Mar Massanell i Mila Segarra, professors de la universitat esmentada. Al cap de tres anys, el 15 de desembre de 2017, també a l’IEC, va tenir lloc la segona edició d’aquesta trobada, organitzada igualment pel Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània, el Departament de Filologia Catalana de la UAB i la SCLL, a més del projecte de recerca FFI2016-80191-P (AEI/FEDER, UE). El comitè científic i organitzador estava format per Daniel Casals i Mar Massanell. Coorganitzada per les mateixes institucions i coŀlectius de recerca, la tercera edició de la Jornada sobre la Divulgació de la Normativa als Mitjans de Comunicació es va celebrar telemàticament el 18 de juny de 2021, a causa de les restriccions derivades de la pandèmia de la covid. Va tenir el mateix comitè organitzador que en l’edició precedent i va comptar amb un comitè científic format per Rosa Calafat, Daniel Casals, Emili Casanova i Mar Massanell, membres del projecte FFI2016-80191-P ja esmentat. 5.1.2. Coŀloqui Internacional sobre les Seccions de Llengua de la Premsa, la Ràdio i la Televisió: «La llengua en el punt de mira dels mitjans de comunicació» Amb l’objectiu d’aportar un punt de vista contrastiu als estudis d’extensió social de la normativa lingüística, el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània es va proposar l’organització d’una trobada acadèmica que, d’una banda, fos coorganitzada amb grups que tinguessin una línia de treball sobre aquest mateix tema centrat en altres llengües i, de l’altra, que tingués una dimensió internacional perquè comptés amb la participació d’estudiosos que hi aportessin l’anàlisi de casos referits a altres idiomes. Aquest objectiu es va concretar en el Coŀloqui Internacional sobre les Seccions de Llengua de la Premsa, la Ràdio i la Televisió, subtitulat «La llengua en el punt de mira dels mitjans de comunicació». A causa també de la pandèmia de la covid, aquesta trobada acadèmica es va celebrar telemàticament el 14 d’abril de 2021. Va ser organitzada pel Grup de Lexicografia i Diacronia (2017 SGR 1251), també reconegut i finançat per l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya; pel Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània (2017 SGR 1696); pel projecte FFI2016-80191-P (AEI/FEDER, UE), i per la SCLL. El Comitè organitzador estava integrat per dos investigadors de cadascun dels dos primers grups: Daniel Casals, Glòria Claveria, Mar Massanell i Dolors Poch. L’esmentada dimensió internacional es va incorporar ja a la composició del comitè científic, integrat per Santiago Alcoba, Rosa Calafat, Daniel Casals, Glòria Claveria, Johannes Kabatek, Carmen Marimón, Mar Massanell, Dolors Poch, Claus Dieter Pusch i Carme Riera. Aquest coŀloqui internacional va comptar amb dues conferències: una d’inauguració i una altra de cloenda, que van pronunciar, respectivament, el professor Bernhard Pöll, de la Universitat de Salzburg, i la professora Lola Pons, de la Universidad de Sevilla. Es van programar també tres ponències, set comunicacions i una taula rodona, en la qual van participar divulgadors de les llengües catalana i castellana als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 279
20/12/22 8:28
280
DANIEL CASALS I MARTORELL - MAR MASSANELL I MESSALLES
5.1.3. Altres trobades A més de les trobades acadèmiques esmentades, el 19 de maig de 2017 va tenir lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de València (UV) la Jornada sobre els Models Lingüístics de la Comunicació Audiovisual, titulada El Valencià de la Futura RTVV: Reptes i Oportunitats. Va ser organitzada pels departaments de Filologia Catalana de la UV i la UAB, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània i el projecte FFI2016-80191-P. Els comitès científic i organitzador van comptar amb representants dels dos darrers coŀlectius de recerca. Així mateix, Daniel Casals va participar a la Jornada sobre «La Publicitat, el gran diari inteŀlectual de la Catalunya dels anys vint i trenta», celebrada el 22 de març de 2018 a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, amb la presentació d’una ponència conjunta convidada amb Neus Faura. Igualment, Daniel Casals i Rosa Calafat van fer aportacions sobre la divulgació de la llengua als mitjans de comunicació en el Coŀloqui Internacional sobre Premsa Clandestina, que va tenir lloc a la UAB i a l’IEC l’11 de desembre de 2019. 5.2. Publicacions La producció de publicacions, promogudes pel grup esmentat, sobre l’estudi de la divulgació de la normativa als mitjans de comunicació es concreta en llibres (5.2.1), monogràfics en revistes (5.2.2) i articles i capítols publicats en revistes i editorials de prestigi de l’àmbit de les humanitats i les ciències socials (5.2.3). 5.2.1. Llibres En l’apartat dels llibres cal esmentar la trilogia L’extensió social de la normativa als mitjans de comunicació (2018), La premsa, la ràdio i la televisió com a agents difusors de coneixements lingüístics (2020) i Els mitjans escrits i audiovisuals com a formadors lingüístics (en premsa), apareguda en la coŀlecció «Biblioteca Milà i Fontanals», de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquests tres volums inclouen vint-i-sis estudis monogràfics sobre seccions de llengua difoses pels mitjans de comunicació, fonamentalment durant el segle xx, per bé que n’hi ha alguns casos ja del segle xxi. 5.2.2. Monogràfics en revistes El Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània va promoure el monogràfic «Premsa clandestina», coordinat per Daniel Casals i Josep Maria Figueres, dins de la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 31 (2020, p. 293-390). Hi va aportar un article de Mar Massanell sobre la columna «Secció filològica», que Mateu Piguillem havia publicat a Jovenívola, el butlletí de l’Orfeó Català; un treball de Rosa Calafat sobre els usos lingüístics a la revista de l’exili Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials, i un article de Daniel Casals (2020b) sobre la llengua catalana com a contingut de la premsa a l’exili. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 280
20/12/22 8:28
La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació
281
Juntament amb el Grup de Lexicografia i Diacronia, el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània va promoure el monogràfic La llengua en el punt de mira dels mitjans de comunicació, coordinat per Daniel Casals, Glòria Claveria, Mar Massanell i Dolors Poch, dins del número 11 (2021, p. 45-244) de l’Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística, de la Universitat de Barcelona. Aquest dossier recull onze articles que desenvolupen el concepte de l’extensió social de la norma lingüística a la premsa, la ràdio i la televisió amb mostres de diferents llengües com el català, el castellà, el francès i l’anglès, i fins i tot analitza la difusió de coneixements lingüístics a través de les xarxes socials (Guevara 2021). 5.2.3. Altres capítols i articles Els resultats de la línia d’investigació sobre la difusió de la normativa lingüística des dels mitjans de comunicació que han dut a terme els investigadors del Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània s’han publicat en revistes d’impacte com Caplletra. Revista Internacional de Filologia, en la qual es va inserir un treball dedicat a l’espai Cursos de catalán (1969), de Ràdio Barcelona (Casals / Massanell 2018), i Estudis Romànics, que va incloure els resultats d’una investigació sobre la secció «Clar i català» (1982-1983), de Joan Fortuny i Escoda, per a la Hoja Oficial del Lunes de Barcelona (Casals 2019a). Altres treballs que desenvolupen aquesta línia de recerca s’han publicat en revistes acadèmiques com Catalan Journal of Communication & Cultural Studies (Casals 2017), Trípodos (Casals 2019b) i Zeitschrift für Katalanistik (Casals 2021a). Així mateix, s’han inclòs capítols de llibre en editorials prestigioses com Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Iberoamericana Vervuert. En el volum El español de Cataluña en los medios de comunicación (Poch 2019), d’aquesta darrera editorial, s’hi va inserir un treball que analitza contrastivament les aportacions d’Eduard Artells a la revista Serra d’Or, entre 1957 i 1971, i les d’Albert Pla a «El català de terrasseta», del diari Avui, entre 2009 i 2010 (Casals / Massanell 2019). Podem esmentar també el capítol sobre el butlletí de la Catalunya del Nord Sant Joan i barres que Mar Massanell (2022) va publicar en el volum La brasa d’una llengua. Estudis sobre l’obra literària de Jordi Pere Cerdà, editat per Jordi Julià i aparegut a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. A més de les publicacions referenciades en els apartats precedents, dins del període de vigència del grup s’han defensat quatre tesis doctorals. Una s’emmarca en la línia d’investigació sobre l’extensió social de la norma, atès que estudia l’obra lingüística del gramàtic, literat i traductor Cèsar August Jordana i Mayans (Barcelona, 1893 - Santiago de Xile, 1958), en la qual s’inclouen com a objecte d’estudi els textos sobre llengua que Jordana va publicar en diferents capçaleres. La tesi es titula La divulgació de la codificació fabriana de la llengua catalana. El cas de Cèsar August Jordana, és obra de Georgina Jordana i Carreres, va ser defensada el 18 de desembre de 2018 a la UAB i va obtenir la qualificació d’exceŀlent cum laude. La seva autora va publicar parcialment els resultats d’aquesta recerca doctoral en el llibre Cèsar August Jordana (1893-1958). Vida i obra lingüística, publicat per l’editorial Laertes el 2021. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 281
20/12/22 8:28
282
DANIEL CASALS I MARTORELL - MAR MASSANELL I MESSALLES
6. MOT FINAL L’extensió social de la norma lingüística als mitjans de comunicació és una acció planificada que s’emmarca en la tercera fase del procés d’estandardització, atès que aquests agents difonen a la societat el coneixement de la llengua codificada, sigui per mitjà de l’exposició de la norma en seccions específiques, sigui per mitjà de la seva aplicació en l’idioma vehicular. Els treballs que desenvolupen la línia de recerca sobre l’extensió social de la normativa en aquest sector han posat de manifest diversos fets: (1) que, des de la promulgació del corpus normatiu fundacional (1913-1932), s’ha instaurat un tipus d’espai dels mitjans de comunicació de massa que té com a finalitat fer arribar coneixements lingüístics a la població amb formats diversos; (2) que aquesta acció és present en la història contemporània d’aquest idioma d’una manera sostinguda i amb independència del signe de la política lingüística coetània a l’època de difusió; (3) que aquest fenomen formatiu s’estén per tots els territoris de parla catalana, i (4) que, si bé la majoria de les seccions que divulguen coneixements lingüístics a la premsa, la ràdio i la televisió es concentra a exposar la norma fixada per l’acadèmia, es poden detectar matisos diversos en els propòsits d’aquesta acció. Així, les seccions poden anar orientades a: (4.1) difondre socialment les solucions normatives en períodes immediatament posteriors a l’aprovació o a la modificació del corpus normatiu; (4.2) estendre les regles lingüístiques en moments en què la normativa està consolidada, a fi de reforçar-ne el domini; (4.3) divulgar aspectes normatius amb explicacions més detallades que les que permet el llenguatge prescriptiu dels manuals normatius, i (4.4) fer evidents aspectes no resolts per la norma o plantejar discrepàncies respecte seu.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Argenter Giralt, Joan Albert (2018): «Les “Converses Filològiques” de Pompeu Fabra a La Publicitat», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar / Segarra, Mila (ed.), p. 33-45. Badia i Pujol, Jordi (en premsa): «“Ras i curt” (VilaWeb). Ensenyar llengua en un país de llenguaferits», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Bastardas, Albert (1988): «La normalització lingüística: l’extensió de l’ús», dins Bastardas, Albert / Soler, Albert: Sociolingüística i llengua catalana. Barcelona: Empúries (Biblioteca Universal, 37), p. 187-210. Bastardas, Albert (1996): Ecologia de les llengües. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Calafat Vila, Rosa / Casals i Martorell, Daniel (2020): «Coŀlaboracions de Francesc de B. Moll a El Correo Catalán (1962-1965)», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.), p. 29-52. Camps Giralt, Oriol (2020): «“Parlem del català” (1990-1997), a Catalunya Ràdio». Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.), p. 123-134. Casals i Martorell, Daniel (2008): «La difusió de la codificació fabriana als mitjans de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 282
20/12/22 8:28
La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació
283
comunicació durant el tardofranquisme. Publicació del curs Lecciones de catalán para todos (1969-1975) al diari El Correo Catalán», dins Montserrat, Anna / Cubells, Olga (ed.): Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Valls: Cossetània, p. 27-37. Casals i Martorell, Daniel (2017): «Ensuring the quality of language standardization: The training of advertising announcers in Catalan», Catalan Journal of Communication & Cultural Studies, vol. 9, núm. 1, p. 145-161. Casals i Martorell, Daniel (2018): «Tradició en l’extensió social de la llengua des dels mèdia», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar / Segarra, Mila (ed.), p. 27-32. Casals i Martorell, Daniel (2019a): «L’extensió social del català normatiu a la premsa durant la Transició. La secció «Clar i català» (1982-1983), de Joan Fortuny i Escoda, per a la Hoja del Lunes», Estudis Romànics, 41, p. 147-175. Casals i Martorell, Daniel (2019b): «El “Full de la Cultura” (1982-1983), de la Hoja del Lunes de Barcelona, i els continguts sobre la llengua catalana», Trípodos, 44, p. 169-186. Casals i Martorell, Daniel (2020a): «Els coneixements lingüístics a la premsa en català de la Transició. La columna «El llenguatge» (1976-1985), d’Albert Jané, al diari Avui», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.), p. 89-112. Casals i Martorell, Daniel (2020b): «La llengua catalana com a contingut de la premsa a l’exili», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 31, p. 371-390. Casals i Martorell, Daniel (2021a): «La difusió de coneixements lingüístics a la ràdio durant el franquisme: el programa Dreceres de la nostra llengua, de Ràdio Girona (1973-1975)», Zeitschrift für Katalanistik, 34, p. 367-395. Casals i Martorell, Daniel (2021b): «L’acció conjunta de la premsa i de la radiodifusió en l’ensenyament del català al final del franquisme: “Lliçons de català” (1975), d’El Noticiero Universal i Radio Peninsular de Barcelona», Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística, 21, p. 71-90. Casals i Martorell, Daniel (en premsa): «Català de primera mà (1982-1983), de Televisión Española a Catalunya. La transmissió de la normativa lingüística als mitjans audiovisuals», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Casals i Martorell, Daniel / Faura i Pujol, Neus (2015): «Contribució de Josep Ibàñez i Senserrich a la difusió i a la reivindicació del català durant el Franquisme a la premsa: la primera etapa (1966-1967) de la secció “Aclariments lingüístics” de Tele/estel», Estudis Romànics, 37, p. 85-113. Casals i Martorell, Daniel / Faura i Pujol, Neus (2018): «L’aplicació de les Normes ortogràfiques fabrianes a La Publicitat», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 29, p. 109-130. Casals i Martorell, Daniel / Massanell i Messalles, Mar (2018): «L’ensenyament del català a la ràdio durant el tardofranquisme: “Cursos de catalán” (1969) de Ràdio Barcelona», Caplletra, 64, p. 15-41. Casals i Martorell, Daniel / Massanell i Messalles, Mar (2019): «Las columnas periodísticas que tratan del lenguaje en una situación de lenguas en contacto: el caso de Cataluña», dins Poch, Dolors (ed.): El español de Cataluña en los medios de comunicación. Madrid / Frankfurt: Iberoamericana Vervuert, p. 57-76 (Lingüística Iberoamericana, 78). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 283
20/12/22 8:28
284
DANIEL CASALS I MARTORELL - MAR MASSANELL I MESSALLES
Casals i Martorell, Daniel / Massanell i Messalles, Mar (ed.) (2020): La premsa, la ràdio i la televisió com a agents difusors de coneixements lingüístics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 67). Casals i Martorell, Daniel / Massanell i Messalles, Mar (ed.) (en premsa): Els mitjans escrits i audiovisuals com a formadors lingüístics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals). Casals, Daniel / Massanell, Mar / Segarra, Mila (ed.) (2018): L’extensió social de la normativa als mitjans de comunicació. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 64). Casanova, Emili (2018): «L’espai “Qüestions de llengua” del programa radiofònic De Dalt a Baix (1974-1985)», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar / Segarra, Mila (ed.), p. 99-137. Casanova, Emili (2020): «“Els xiquets i la llengua”: primer curs de valencià en els mitjans de comunicació (Las Provincias: febrer - juny 1975; novembre 1975 - maig 1976)», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.), p. 73-88. Climent, Josep Daniel (en premsa): «L’ensenyament del valencià en la premsa durant la Segona República (1931-1936)», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Deumert, Ana / Vandenbussche, Wim (2003): «Research directions in the study of Language standardization», dins Germanic Standardizations. Past to Present. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins, p. 455-469. Eliasson, Stig (2013): «Language ecology in the work of Einar Haugen», dins Vandenbussche, Wim / Jahr, Ernst Håkon / Trudgill, Peter (ed.): Language Ecology of the 21st Century: Linguistic Conflicts in their Social Environment. Oslo: Novus, p. 15-63. Fabra, Pompeu (2010): Obres completes 7. Converses filològiques. Mir, Jordi / Solà, Joan (dir.). Barcelona / València / Palma: Proa / Edicions 62 / Edicions 3i4 / Moll. Gomà, Enric (2020): «Català a l’atac, divulgar la llengua», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.), p. 135-150. Guevara Claramunt, Marc (2021): «Català a Twitter, l’àgora de la llengua», Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística, 11, p. 125-140. Guevara Claramunt, Marc (en premsa): «El pes de la norma en la societat i el mandat de l’ortografia: El gran dictat», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Haugen, Einar (1972): «The ecology of language», dins Dil, Anwar S. (ed.): The ecology of language. Essays by Einar Haugen. Stanford / California: Stanford University, p. 325-339. Haugen, Einar (1983): «The implementation of Corpus Planning: theory and practice», dins Cobarrubias, Juan / Fishman, Joshua A. (ed.): Progress in Language Planning: International Perspectives. Berlin: Mouton, p. 269-289. Haugen, Einar (1987): Blessings of Babel. Bilingualism and Language Planning. Berlin / New York / Amsterdam: Mouton de Gruyter. Jordana i Carreres, Georgina (2021): Cèsar August Jordana (1893-1958). Vida i obra lingüística. Barcelona: Laertes. Lamuela, Xavier (1994): Estandardització i establiment de llengües. Barcelona: Edi cions 62. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 284
20/12/22 8:28
La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació
285
Mas Castells, Josep Àngel (en premsa): «La columna “Pren la paraula”, de Josep Lacreu, al diari Levante-EMV: arguments per a un model de llengua en un marc d’usos inconsistents», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Mas Montroig, Agustí (en premsa): «Estira la llengua (2012-2016): Despertant la militància lingüística des de la ràdio pública d’Andorra», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Massanell i Messalles, Mar (2020): «La represa de la divulgació de la prescripció lingüística durant el franquisme: la “Secció filològica” (1956-1960) de Mateu Piguillem al butlletí Jovenívola de l’Orfeó Català», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 31, p. 321-350. Massanell i Messalles, Mar (2021): «El llenguado (2020), de TV3. I això com es menja?», Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística, 11, p. 159-184. Massanell i Messalles, Mar (2022): «J. P. Cerdà i el butlletí Sant Joan i barres (19611988) del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC)», dins Julià, Jordi (ed.): La brasa d’una llengua. Estudis sobre l’obra literària de Jordi Pere Cerdà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 267-294. Melcion, Joan (en premsa): «Digui, digui..., primer curs multimèdia d’aprenentatge de català per a no-catalanoparlants», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Pillière, Linda / Lewis, Diana (2018): «Revisiting standardisation and variation», E-rea. Revue électronique d’études sur le monde anglophone, 15.2 (2018), <http://journals. openedition.org/erea/6391; DOI: https://doi.org/10.4000/erea.6391>. [Consulta: 1312-2020.] Romero Forteza, Francesca (en premsa): «Tenim paraula: les píndoles educatives d’InfoTV», dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Serra, Miquel (en premsa): «El català als mitjans de comunicació de l’Alguer». Entrevista d’Agustí Mas a Miquel Serra, dins Casals, Daniel / Massanell, Mar (ed.). Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona: Edicions 62.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 273-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.366
Estudis romanics 45_int.indd 285
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 286
20/12/22 8:28
DAVALÈRI A MOLOMPISA OU SOI DAVALAT A MOLOMPISA : UNE SUITE FICTIVE DU LIBRE DELS GRANDS JORNS PAR JEAN BOUDOU Jean-Pierre Chambon Clermont-Ferrand
Dans une lettre à son maître Henri Mouly datée de Saint-Laurent-d’Olt, le 1er août 1962, Jean Boudou fait le point sur son activité littéraire du moment : Òu ! l’òme, Coma promés, veni d’acabar los Contes del Drac. Quina susada ! E los vos mandi sul pic. I auriá de causas de tornar veire dins la traduccion en francés. Mas per ara vos mandi aquí tot. Aital poirai passar a quicòm mai. Se cresètz pas la publicacion possibla encara, veirai benlèu ieu un biais autre per publicar. […] Pels Contes de Viaur veirem un autre còp. Voldriái veire d’escriure quicòm mai. Benlèu “Davalèri a Molompisa” o “Soi davalat a Molompisa”. Lo libre dels Grands Jorns se languís en aval. (Bodon 1986: 181-182.)
1. SITUATION DE LA LETTRE On voit qu’après avoir achevé, avant le 15 juin 1962, la rédaction du libre dels Grands Jorns,1 Boudou s’est attelé à la mise au point des Contes del Drac et de leur traduction en français, comme il s’y était engagé auprès de Mouly ;2 il vient de terminer ce gros travail. 1. Voir la lettre du 15 juin 1962 à Robert Lafont (Pedussaud 2014: 87). La rédaction était déjà bien avancée le 2 novembre 1961 (Bodon 1986: 171-172). 2. Mouly, qui joue le rôle d’agent littéraire de Boudou, avait une piste pour faire publier le volume, mais en définitive les Contes del Drac ne seront imprimés qu’en 1975, peu après la mort de l’auteur. Sur la genèse et le destin éditorial du volume, voir Roques Ferraris (2020: 48, 49, 53-54, 65, 66-67, 68-69, 82-83). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 287
20/12/22 8:28
288
Jean-Pierre Chambon
Il est par ailleurs sans nouvelles des Grands Jours dont il a adressé le manuscrit autographe au jury du prix des lettres occitanes, en aval (“au sud”).3 Quant à la révision dont les Contes de Viaur devaient faire l’objet au même titre que les Contes del Drac,4 il remet cette tâche à plus tard (« Pels Contes de Viaur veirem un autre còp »).5 Boudou cherche ainsi à contenir et même à éluder l’amicale pression éditoriale de Mouly. Après avoir indiqué au début qu’il entend passer à autre chose que la reprise de contes déjà écrits (« Aital poirai passar a quicòm mai »), il insiste et précise : « Voldriái veire d’escriure quicòm mai ». Afin de rendre son projet plus crédible et d’obtenir plus facilement l’assentiment de Mouly, il dévoile même, non sans circonspection, le titre du nouveau livre qu’il dit envisager d’écrire : « Benlèu “Davalèri a Molompisa” o “Soi davalat a Molompisa” ». Ni ce titre étrangement hésitant ni le surgissement d’un nom de lieu dont le référent est entièrement opaque pour la très grande majorité des lecteurs (une aspérité manifeste du texte) n’ont alerté les annotateurs des lettres à Mouly (Bodon 1986: 182), qui sont restés silencieux sur ces points.6
2. UN INCIPIT PEU PROMETTEUR POUR UNE ŒUVRE MORT-NÉE Le titre, sous ses deux variantes, est une référence intentionnelle et patente au libre dels Grands Jorns, dont la première phrase est, on s’en souvient : « Perqué davalèri a Clarmont ? ».7 Par cette allusion intertextuelle, Davalèri a Molompisa et Soi davalat a Molompisa apparaissent comme deux options de titre-incipit exprimant, non sans drôlerie, l’intention de doter les Grands Jours d’une suite.8 L’indécision dans laquelle l’auteur se trouve, au seuil de l’écriture, renforce l’impression produite par l’adverbe modalisateur benlèu, lequel place d’entrée l’énoncé dans la sphère de l’incertitude ; elle jette le doute sur la fermeté et même sur la réalité du projet que Boudou prétend nourrir. Le caractère humoristique du propos est suggéré par l’emploi inopiné du toponyme Molompisa (en français Molompize). Celui-ci désigne en effet un village obscur de Haute Auvergne (canton de Massiac, arrondissement de Saint-Flour, Cantal) où rien ne vous 3. Lettre du 15 juin 1962 à Lafont (Pedussaud 2014: 87) ; voir aussi la lettre du 9 juillet 1962 à Mouly (Bodon 1986: 176). Le prix sera attribué en 1962 à Yves Roquette pour Paciéncia (Roqueta 2009: 15). 4. Lettre du 4 avril 1961 à Mouly : « Contes del Drac e Contes de Viaur son de tornar veire » (Bodon 1986: 170). 5. Voir Roques Ferraris 2020: 66-67. Le 17 janvier 1963, Boudou signifiera à Mouly, qui avait annoncé l’ouvrage dans l’Armanac rouergat, que ces contes « son pas prèstes » (Bodon 1986: 188). Le volume ne sera imprimé qu’en 1989, plusieurs années après la mort de Boudou. Sur la genèse et le destin éditorial des Contes de Viaur, voir Roques Ferraris (2020: 48-50, 65, 67, 69-70, 83-92, 136). 6. Roques Ferraris (2020: 66-67) ne cite ni ne commente le passage qui nous intéresse. 7. Bodon 1963: [I], 42. 8. Boudou annonçait déjà les Grands Jours comme « un libre que d’un biais serà la seguida de La Santa Estela » (lettre du 2 novembre 1962 à Mouly ; Bodon 1986: 171). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 288
20/12/22 8:28
UNE SUITE FICTIVE DU LIBRE DELS GRANDS JORNS PAR JEAN BOUDOU
289
appelle et rien ne vous retient. Dotée d’une gare, cette localité se trouvait, tout comme Clermont-Ferrand, sur la ligne de chemin de fer Béziers-Paris : celle-là même qu’emprunte le protagoniste/narrateur des Grands Jours au début du récit9 (la ligne était familière à Boudou, qui la fréquentait depuis 1956 afin de se rendre chaque année à Paris).10 Alors que dans les Grands Jours le héros, au lieu de continuer jusqu’à la capitale française, descend du Béziers-Paris à Clermont sur une impulsion dont il ignore la raison, le même personnage, dans la suite que Boudou fait mine d’envisager, descendra à Molompize en sachant pourquoi. C’est du moins ce que laisse entendre le passage de la phrase interrogative du libre dels Grands Jorns aux deux variantes assertives du titre projeté (preuve que l’auteur et son personnage ont pris de l’assurance et du métier !).11 Davalèri a Molompisa / Soi davalat a Molompisa s’annonçant indéniablement comme la suite des Grands jours, ce n’est pas dans un univers fictionnel nouveau que l’escale cantalienne du héros doit être située, mais dans la stricte continuité diégétique de ce qui est appelé à devenir le premier volume d’un diptyque. Or, à la fin des Grands Jours, « le personnage condamné ne meurt pas ».12 Ayant été sauvé grâce à l’intervention miraculeuse de Notre-Dame du Port, il ne lui reste qu’à rentrer chez lui pour écrire son livre. Ce sera donc sur le trajet de retour13 que le second volume saisira le même héros, peu pressé de retrouver sa femme et ses enfants al [s]eu ostal, ne serait-ce que parce que l’y attendent des conditions de travail difficiles pour l’écrivain qu’il est.14 À Molompize, au vert et au calme, le protagoniste/narrateur aura, au contraire, le loisir de rédiger les Grands Jours. Selon une dialectique cocasse bien boudounienne, le premier volume prendra ainsi la suite du second, en un mouvement circulaire redoublant celui qui est déjà l’un des ressorts du libre dels Grands Jorns (Chambon 2018: 186-188). 9. Départ de Béziers à 16 heures 25, arrivée à Clermont-Ferrand à 23 heures 41 (« E seriá lèu mièja nuèch », lit-on au début des Grand Jours ; Bodon 1963: [I], 42), arrivée à Paris-Austerlitz à 6 heures 25 (Indicateur Chaix 1956, horaires d’été). 10. Lettre autobiographique inédite du 8 octobre 1971 à Yves Rouquette (Béziers, CIRDOC, Ms. 373) : « Primier viatge a Paris de ma vida en 1956 al concors agricol. Viatge renovelat cada an fins a 1968 ». Lettre du 18 mai 1958 à Mouly : « Aicí [Boudou réside à Saint-Laurent-d’Olt (Aveyron)] sèm servits coma cal : avèm un tren de París res que per nosautres que se ditz lo Besièrs-París per Severac e Neussargas » (Bodon 1986: 157). Lettre du 28 janvier 1964 à Mouly : « Es pus practic per ieu d’anar a París [depuis Saint-Laurent-d’Olt] qu’a Rodés. Subretot que pagui pas lo tren » (Bodon 1986: 202). 11. Une suite étofferait opportunément les Grands jours, récit qui, bien qu’étiqueté comme « roman » (non par Boudou, mais par son premier éditeur, Yves Rouquette), ne compte que 64 pages. Le 15 juin 1962, Boudou signale à Robert Lafont que son livre n’a pas les 200 pages exigées, croit-il se souvenir, pour concourir au prix des lettres occitanes (Pedussaud 2014: 87). 12. Ginestet (1997: 151-152) ; voir aussi Chambon (2018: 183-188). L’idée caressée par Boudou d’une suite des Grand Jours mise au compte du même « je » confirme évidemment cette interprétation. Elle fournit une clé de lecture du Libre, écrit rétrospectivement par un héros/narrateur écrivain qui a survécu à la mort annoncée. 13. Il était effectivement possible, entre le 3 et le 29 juin, après avoir embarqué à Clermont à 3 heures 47 (départ de Paris-Austerlitz à 20 heures 55), de descendre à Molompize à 5 heures 36 (Indicateur Chaix 1956, horaires d’été). 14. « Al meu ostal téner de pan, de pan de blat, non pas de mots. Cal far l’amor per far d’enfants. E los enfants ploran la nuèch. Grisa la nuèch e gris lo jorn. Mas ieu sabiái un autre mond… » (Bodon 1963: [I], 50). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 289
20/12/22 8:28
290
Jean-Pierre Chambon
Enfin, en mettant en balance passé simple et passé composé, le double titre ne fait qu’ajouter au comique du projet. Le livre se résume à un problème de grammaire, ou plutôt à une question pour grammairiens.15 L’impossibilité où il se trouve de choisir entre les deux variantes qui se proposent dès le début, laisse entendre que l’auteur n’ira pas plus loin dans la rédaction (ce qui fut effectivement le cas !). Chef-d’œuvre dérisoire de la forme narrative brève et de l’inachèvement, Davalèri a Molompisa / Soi davalat a Molompisa pourra rejoindre le cimetière des œuvres abandonnées ou non publiées.16
3. SITUATION DE L’ÉCRITURE Bien qu’il ait recours au sous-entendu intertextuel et au voile de la fantaisie drolatique et de l’ironie, Boudou n’en affronte pas moins, dans la brève phrase averbale qui nous intéresse, certains problèmes qui se posaient réellement à son écriture. Le dilemme non résolu entre les temps de la narration montre un écrivain en état de paralysie,17 et témoigne de la difficulté (passagère) qu’il éprouve à « escriure quicòm mai ». D’autre part, en mettant plaisamment en scène le retour du héros de la ville à la terre — mais non pas au Rouergue natal ni à l’ostal (la source mythique des Contes boudouniens) —, la suite fictive de Boudou donne à entendre une régression dans son inspiration, et consigne à mots couverts l’échec du libre dels Grands Jorns en tant que tentative de roman urbain.18 Comment écrire encore, du reste, après un livre qui se donne 15. Jean Thomas nous rappelle que Boudou se plaît à jouer sur la même hésitation au début de sa lettre autobiographique inédite adressée en 1971 à Yves Rouquette : « Nasquèri (o soi nascut) lo 11 de decembre de 1920 a Crespin de Roergue que cal pas confondre amb Crespin de Molarés qu’es en Albigés ». 16. Quand eri « Jovent », L’Evangèli de Bortomiu, La Crotz de Tolosa, etc. 17. Dans un milieu littéraire et culturel où dominaient professeurs et grammairiens, le plus grand écrivain occitan de son temps se soumettait docilement à la férule normative et puriste (c’était, il est vrai, une condition pour être publié autrement qu’à compte d’auteur). Les corrections apportées à ses œuvres ne touchèrent pas seulement l’orthographe, mais aussi la langue (morphologie, syntaxe, lexique) ; voir Chambon (2012) et Roques Ferraris (2020: 82-92). Dans la mesure où Boudou a parfois laissé percer une certaine inquiétude, en 1955 par exemple, auprès de son réviseur et correcteur Robert Lafont (« Es que lo vocabulari sera tot a cambiar ? » ; Pedussaud 2014: 73), on peut se demander si le dédoublement du titre ne recèle pas aussi une discrète protestation contre l’effet inhibant de l’emprise normative. 18. Le 12 février 1974, Boudou écrivait à Dominique Decomps : « calia escriure de libres non païsans, modernes, que parlan de causas de uei. / Aqui donc “lo Libre dels grands jorns”. / Non pas la boria, los cants de la meninas, mas Clarmont, una capitala d’Occitania ». Il ajoutait un peu plus loin, à propos du livre qui suivra les Grands jours (en 1966) : « “Lo libre de Catoia” era un retorn a las sorgas se l’òm pòt dire, ma vida d’un cop èra ». Nous remercions Mme Dominique Decomps d’avoir mis à notre disposition la copie qu’elle a faite des lettres que Boudou lui avait adressées alors qu’elle préparait un mémoire de maîtrise sur son œuvre. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 290
20/12/22 8:28
UNE SUITE FICTIVE DU LIBRE DELS GRANDS JORNS PAR JEAN BOUDOU
291
pour le dernier en langue d’oc et pour l’achèvement de la littérature occitane ?19 Le livre à venir sera donc ironiquement consacré à l’écriture d’un livre déjà écrit : en d’autres termes, la suite de l’œuvre ne saurait être que répétition, très légèrement modulée. Il y a peut être là une manière de dire que l’essentiel des Grands Jours est moins la trame du récit que le livre en lui-même et l’aventure de son écriture,20 aventure qu’une continuation aurait permis de suivre jusqu’au bout. D’autre part, la mise en boucle des Grands Jours et de sa suite fictive confirme l’intérêt que Boudou portait aux textes comme machineries, tout en fournissant l’image d’un auteur qui tourne en rond. À cet égard, Boudou donne l’impression de reprendre à son compte pour l’appliquer au pied de la lettre à son propre travail la formule attribuée à Proust : « on écrit toujours le même livre ». À travers l’autoparodie, il tourne en dérision son incapacité à parler d’autre chose que de lui-même dans une continuelle réécriture de la même matière autobiographique (Roques Ferraris 2020). Enfin, en allant jusqu’à imaginer un roman potentiel qui ne serait qu’autocitation généralisée, il se plaît à envisager un cas limite qui démontrerait littéralement, c’est-à-dire par l’absurde, la thèse selon laquelle « écrire, car c’est toujours récrire, ne diffère pas de citer ».21 Bref, il ne nous semble pas exagéré de penser que certains éléments de la conception que Boudou se faisait de son œuvre et de la littérature viennent s’inscrire dans l’espace allusif qu’il se montre habile à créer.
4. BILAN Au total, le prétexte imaginé par Boudou afin de se soustraire aux incitations de Mouly, qui l’auraient conduit à s’enfermer dans le statut de conteur populaire rouergat,22 consiste dans le projet d’une suite bouffonne, villageoise et auvergnate, des Grands Jours. Boudou, chez qui l’inclination à la plaisanterie pince-sans-rire était une constante,23 trouve là une occasion de mystifier sans méchanceté son correspondant. Néanmoins, l’allusion déclenchante à l’incipit des Grands Jours ne pouvait pas être perçue sur le moment par Mouly (qui n’avait pas eu connaissance du manuscrit),24 et la mention surprenante de Molompisa n’était sans doute pas suffisante pour lui mettre la puce à l’oreille. L’impact à escompter sur le destinataire était donc incertain. Aussi le canular épistolaire monté par Boudou doit-il plutôt être interprété comme un trait d’ironie que l’auteur retourne amèrement sur lui-même. En 1962, après avoir écrit les Grands 19. « Mas lo libre qu’escriurai serà lo darrièr » (Bodon 1963: [I], 64). Voir Chambon (2009a: 42-44). 20. Cf. Chambon (2009b: 224). 21. Compagnon (1979: 34). 22. Voir Roques Ferraris (2020: 93-155). 23. « Jamai sabiàtz pas al just se se trufava o se parlava a de bon » (Lagarde 1987: 236). 24. Mouly ne savait des Grands jours que ce que Boudou lui en avait appris dans sa lettre du 2 novembre 1961 : « se passa tot a Clarmont d’Auvèrnha » (Bodon 1986: 171). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 291
20/12/22 8:28
292
Jean-Pierre Chambon
jours, l’écrivain pouvait craindre la panne d’inspiration et la redite. Ce sont de telles craintes que son bref roman potentiel exprime et veut exorciser par l’autodérision. Tout porte à croire cependant que la dévalorisation que comporte l’esquisse d’une suite parodique comique rejaillit, dans l’esprit de l’épistolier, sur le texte parodié lui-même, ce chef-d’œuvre qui ne pouvait en être un.25
RÉFÉRENCES BIBLIOGRAPHIQUES Bodon, Joan (1963): Lo Libre dels Grands Jorns. Roman de Joan Bodon, Oc, [I], 227228, p. 42-72; [II], 229-230, p. 30-62. Bodon, Joan (1986): Letras de Joan Bodon a Enric Mouly. Naucelle : Societat dels Amics de Joan Bodon. Chambon, Jean-Pierre (2009a): «Pour le commentaire d’un chapitre du libre dels Grands jorns de Jean Boudou: “Lo curat” (II, 2). Autour de Saint-Pierre des Minimes et de Pascal», Lengas, 66, p. 31-55. Chambon, Jean-Pierre (2009b): «Lieux communs, intertexte et “aventure d’une écriture”. Notes pour l’exégèse d’un chapitre du libre dels Grands jorns de Jean Boudou: “La font de pèira” (I, 10)», Revue des langues romanes, 113, p. 215-232. Chambon, Jean-Pierre (2012): «Problèmes philologiques d’une œuvre occitane du xxe siècle: le traitement éditorial post mortem auctoris des textes de Jean Boudou», Estudis Romànics, 34, p. 231-257. Chambon, Jean-Pierre (2018): «Pour le commentaire du libre dels Grands jorns de Jean Boudou: quatre notes», Revue des langues romanes, 122, p. 169-192 [voir aussi «Note de la rédaction. Errata relatifs au numéro de la RLR 2018-1», Revue des langues romanes, 122 (2018), p. 469]. Compagnon, Antoine (1979): La seconde main ou le travail de l’écrivain. Paris : Éditions du Seuil. Ginestet, Joëlle (1997): Jean Boudou. La force d’aimer. Vienne / Montpellier / Naucelle : Verlag Edition Praesens / Section française de l’Association internationale d’études occitanes / Société des amis de Jean Boudou. Indicateur Chaix (1956): Indicateur Chaix. Indicateur officiel de la Société Nationale des Chemins de Fer Français. Service d’été applicable du 3 juin 1956 au 29 septembre 1956 inclus. Paris : Librairie Chaix [consulté sur le site des archives de la SNCF <http://openarchives.sncf.com/archive/29l106>]. Lagarde, Andrieu (1987): «La Domaisèla de Lion», in: Christian Anatole (éd.) : Jean Boudou (1920-1975). Actes du Colloque de Naucelle (27, 28 et 29 septembre 1985). Béziers : Centre international de documentation occitane, p. 233-246.
25. « Una literatura s’acaba pas per un cap d’òbra ça que la… » (Bodon 1963: [I], 64). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 292
20/12/22 8:28
UNE SUITE FICTIVE DU LIBRE DELS GRANDS JORNS PAR JEAN BOUDOU
293
Pedussaud, Miquèl (2014): Edicion critica de la correspondéncia de Joan Bodon a Robèrt Lafont (1951-1974), mémoire de master II, Université Paul-Valéry – Montpellier III (<https://occitanica.eu>). Roques Ferraris, Dominique (2020): Joan Bodon. Contes populaires et autofictions. Paris : Classiques Garnier. Roqueta, Ives (2009): «Robèrt Lafònt, l’occitan, Oc e ieu», Oc, 372-373, p. 10-21.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 287-293 DOI: 10.2436/20.2500.01.367
Estudis romanics 45_int.indd 293
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 294
20/12/22 8:28
L’ATLANTE TOPONOMASTICO DEL PIEMONTE MONTANO: STATO DELL’ARTE Federica Cusan Università di Torino
L’Atlante Toponomastico del Piemonte Montano (ATPM)1 è un’impresa geolinguistica di carattere regionale (o sub-regionale) che si appresta a tagliare il traguardo dei quarant’anni di attività, oggi parte del cantiere atlantistico del Dipartimento di Studi Umanistici dell’Università di Torino insieme all’Atlante Linguistico Italiano (ALI) e all’Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Occidentale (ALEPO), con il quale condivide pressappoco la stessa area di indagine. L’idea di promuovere in Piemonte —in particolare e per le ragioni che vedremo, nel territorio montano della regione— una raccolta sistematica dei nomi di luogo di tradizione orale fu delineata da Arturo Genre (1937-1997), professore di fonetica, caporedattore e poi direttore dell'ALI dal 1983 al 1990, che la espose al Colloque International de Linguistique a Briançon (1970), sottolineandone l’urgenza perché, come scriverà qualche anno più tardi, la rete toponimica piemontese ricostruita dagli studi fino allora condotti, compreso il Dizionario di toponomastica piemontese di Olivieri (1931), «[era] molto ridotta e, ciò che più conta, per molta parte inaccettabile e inverosimile, fondata com’era sulle denominazioni ufficiali (quelle dell’IGM e della toponomastica amministrativa), utilizzate come documenti validi per una ricognizione storico-etimologica che, per questo, risultava non di rado fantasiosa e sviante».2 Si trattava così di costituire a livello regionale un esteso repertorio di voci perlopiù di tipo geografico, la cui mancanza in Italia era da tempo avvertita, sin dai primi lavori scientifici dedicati allo studio della toponomastica, tanto in ambito linguistico quanto geografico: in particolare, tra la fine dell’Ottocento e i primi anni del Novecento, i geografi Battisti, Marinelli, Ricchieri e Grasso 1. Per una sintetica presentazione del Progetto, si rinvia al sito <http://www.atpmtoponimi.it>, a Cusan (2016) e a Cugno (2018). Singoli aspetti relativi alla metodologia sono approfonditi in Rivoira (2013), Cusan/Rivoira (2015), Cusan/Rivora (2016), Ghia (2017). 2. Genre (1993: 234). La sigla IGM fa riferimento all’Istituto Geografico Militare, ente cartografico dello Stato italiano, al quale sono demandate le attività di normalizzazione della toponomastica ufficiale italiana, di definizione e aggiornamento delle linee guida nazionali in materia di toponomastica, oltre alla creazione e all’aggiornamento delle banche dati, in collaborazione con Regioni e Province autonome, Università e Sodalizi scientifici. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 295
20/12/22 8:28
296
Federica Cusan
formularono a più riprese l’invito a procedere nelle raccolte di geonimi dialettali che, una volta tradotti, avrebbero contribuito ad arricchire il lessico specialistico geografico della lingua italiana, allora assai carente. Alla necessità di documentazione si legava poi la volontà, altrettanto indifferibile, di salvaguardia, sulla base della considerazione della toponimia orale come parte del patrimonio culturale di un territorio, come bene comune “volatile”,3 al quale garantire una continuità temporale anche attraverso gli strumenti della ricerca scientifica, pur con i limiti che si celano in tale operazione e che del resto sono evocati nel testo programmatico dell’ATPM: «le sole armi della cultura sono certamente inadeguate a salvare un sapere accumulato nel tempo e che non sembra trovare nella realtà montana di oggi sufficienti ragioni e occasioni per prolungarsi e ritrasmettersi nel futuro. Esse possono tuttavia almeno riannodare il filo di una memoria viva tanto fra le generazioni più anziane quanto in numerosi aspetti della cultura materiale e del paesaggio; una memoria che attraverso i nomi di luogo racchiude spesso informazioni preziose per lo storico e il geografo, per il linguista e l’archeologo, per il geologo e il botanico».4 Se l’idea del Progetto risale, dunque, agli anni Settanta —e non a caso, dal momento che questi sono gli anni in cui in Italia, sulla scorta della revisione gramsciana dei concetti di «popolare» e di «folklorico», si registra la nascita di un robusto filone di ricerche su vari aspetti della cultura popolare (o cosiddetta subalterna) che spesso si avvicinano a vere e proprie forme di denuncia sociale —si dovrà attendere il decennio successivo per assistere prima alla sua formalizzazione all’interno del programma «Alpi&Cultura» (1981) della Regione Piemonte, allora impegnata sul fronte istituzionale in azioni di promozione e di salvaguardia del proprio originale patrimonio linguistico, e poi, due anni più tardi nel 1983, alla sottoscrizione di una convezione tra l’Assessorato alla Cultura e l’Università di Torino, finalizzata a sostenere la realizzazione degli obiettivi e la valorizzazione dei risultati di questa impresa atlantistica.5 Questo fa dell’ATPM un progetto partecipativo, in cui la collaborazione tra l’Università e la Regione Piemonte (insieme alle Comunità Montane, ora Unioni di Comuni, ai Comuni, alle Associazioni locali) costituisce la principale garanzia di una ricerca realizzata con l’apporto determinante delle forze locali e mai percepita come “calata dall’alto”, ovvero orientata secondo la direttrice top-down che caratterizza buona parte della ricerca accademica. Il piano d’opera dell’ATPM prevede, dunque, la registrazione, mediante inchieste sul campo, della toponimia orale dei 553 Comuni montani6 del Piemonte. Si tratta di un’area assai vasta che si estende su quasi 14 mila kmq, una superficie di poco inferiore al 55 % dell’intera Regione. Dal punto di vista linguistico è un territorio contraddistinto da una spiccata complessità, nel quale sono parlate, a seconda delle aree, varietà pedemontane 3. Nella nota definizione di Cirese (1988) sono definiti volatili i beni demoetnoantropologici immateriali caratterizzati da una serie di aspetti interconnessi tra i quali la necessità di una documentazione, di una fissazione su memorie durevoli per scongiurarne il decadimento e l’oblio. 4. Genre/Jalla (1993: 10). 5. La convenzione fu rinnovata da entrambe le Parti fino al 2010, anno in cui la Regione Piemonte scelse di non darle seguito. 6. Si definiscono montani i territori comunali nei quali il limite minimo di altitudine e il dislivello altimetrico non siano inferiori ai 600 m slm. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 296
20/12/22 8:28
L’ATLANTE TOPONOMASTICO DEL PIEMONTE MONTANO
297
(piemontesi, liguri e lombarde), galloromanze (occitane e francoprovenzali) e alemanniche (walser), inserite in repertori linguistici caratterizzati da un plurilinguismo più o meno consolidato, nei quali alla parlata locale può affiancarsi, oltre all’italiano, anche una varietà regionale a più ampia diffusione e in alcune zone, come l’alta Valle di Susa o le Valli Valdesi (Val Chisone, Germanasca e Pellice), anche il francese. Le ragioni di un simile ritaglio territoriale si giustificano alla luce delle condizioni socio-demografiche riscontrabili nelle aree montane piemontesi, segnate dalle conseguenze dello spopolamento —a partire dalla fine dell’Ottocento e poi, con incidenza ancora maggiore, nella seconda metà del Novecento— e dalla cessazione pressoché generalizzata di molte attività agropastorali. Questa condizione di fragilità della montagna —presto evoluta in uno status complessivo di marginalità— ha reso prioritarie la registrazione e l’archiviazione dei materiali linguistici, ma anche demo-antropologici, quanto ancora poteva essere documentato di un sapere popolare e di una conoscenza del territorio ormai profondamente sfilacciati ed erosi. Oggi la Redazione dell’ATPM sta concretamente valutando l’apertura dell’originale piano di inchieste all’intera Regione, in considerazione sia della presenza, ormai a macchia di leopardo, di aree «deboli», sopraffatte da modelli linguistici e culturali avvertiti come dominanti anche nelle fasce collinari e nella pianura, sia dell’interesse che potrebbe rivestire una raccolta completa della toponimia regionale. Le inchieste sul terreno, demandate a uno o più ricercatori locali, sono state avviate nella metà degli anni Ottanta: da allora l’attività di ricerca è proseguita senza soluzione di continuità, mirando sia a incrementare il numero di località coinvolte nel Progetto sia a dare diffusione dei dati raccolti, principalmente attraverso la pubblicazione di monografie relative alla toponimia di ogni singolo Comune indagato. Il catalogo dei nomi di luogo, esposti seguendo un criterio alfabetico, è corredato da informazioni di natura linguistica (genere e numero del toponimo; significato letterale a esso attribuito dall’informatore; eventuale presenza di una motivazione condivisa) ed extra-linguistica, ovvero relative alla località nominata (quota altimetrica e descrizione geomorfologica; ricostruzione di tipo demologico, con la riproposizione di narrazioni popolari, fatti storici, ma anche detti o proverbi che si riferiscono alla località in oggetto). Completano ciascun volume le carte topografiche (generalmente carte tecniche a bassa scalarità) sulle quali sono collocati i toponimi registrati durante l’inchiesta, riproduzioni fedeli delle mappe di lavoro del raccoglitore. Le carte permettono un’interessante visione sinottica della rete toponimica, dalla quale emergono a colpo d’occhio alcune tendenze generali della classificazione e della nominazione degli spazi, prima fra tutte l’addensarsi delle denominazioni in corrispondenza dei centri abitati o dei luoghi ritenuti focali perché rivestiti di una particolare importanza da parte della comunità locale (aree sacrali o di antico insediamento o, ancora, di transito strategico), e viceversa il rarefarsi dei nomi con il progressivo incremento della quota, laddove ha inizio il cosiddetto «regno dell’inutile», ovvero l’alta montagna, fatta di vette e di contrafforti, di pareti rocciose e di strapiombi, inutile perché improduttiva, in una visione tradizionale che considera l’alpeggio l’ultimo lembo di terra addomesticata e per questo nominabile.7
7. Cfr. Betemps (2016). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 297
20/12/22 8:28
298
Federica Cusan
Nel 1990 è stata data alle stampe la prima monografia relativa al repertorio toponimico di un Comune della montagna cuneese; da allora la collana editoriale dell’ATPM si è arricchita di altri sessanta volumi, per un totale complessivo di circa 50 mila toponimi pubblicati degli oltre 90 mila che popolano attualmente la banca dati, frutto di 190 inchieste concluse o ancora in corso in altrettanti Comuni piemontesi. Come accade in altri cantieri atlantistici in Italia, l’affidamento delle indagini sul campo è demandato a raccoglitori locali (non linguisti di professione e non necessariamente di formazione), perlopiù dialettofoni, reclutati tra i membri meglio inseriti nella rete sociale della comunità oggetto di indagine e per questo in possesso di chiavi d’accesso al territorio e ai suoi abitanti di cui difficilmente dispone un ricercatore esterno. Tale scelta —oltre a essere la sola concretamente praticabile per dare corso a un Progetto che richiederebbe altrimenti un investimento in risorse umane e finanziarie oggi difficilmente accessibile— è garanzia per un’indagine in profondità della rete toponimica, che non si limita alla registrazione del toponimo, ma che si dimostra sensibile alle cornici narrative e motivazionali che accompagnano il nome di luogo e che permettono alla memoria individuale dell’informatore di rimandare l’eco della memoria collettiva della comunità, rivitalizzandola o reinterpretandola di volta in volta. Questo fa sì che la dinamica dell’inchiesta si configuri come un vero e proprio dialogo tra raccoglitore e informatore —una conversazione libera, o al più, e limitatamente ad alcuni momenti, un’intervista semidirettiva— dove le strategie comunicative configurano una relazione fluida, ora simmetrica ora complementare, che è innescata ed è facilitata dalle competenze (linguistiche ed extralinguistiche) che i due attori hanno in comune, derivate dall’abitare lo stesso luogo e dall’essere parte della stessa comunità. Il posizionamento inside del raccoglitore, al quale è demandato il compito di costruire la propria rete di informatori, selezionandoli tra quanti dimostrano di possedere una più larga e sicura competenza toponimica,8 rappresenta una soluzione a una prassi di ricerca complessa che non può avvalersi di un questionario precostituito, di domande metalinguistiche o di una lista di nomi assemblata per deduzione (Marrapodi 2011). La co-costruzione del dato acquista in questo tipo di indagine una particolare rilevanza. È evidente, infatti, che i nomi di cui si occupa la toponomastica sono segni linguistici particolari; quanti lavorano sul campo, infatti, finiscono per affrontare, in modo più o meno consapevole, la questione del significato (etimologico e connotativo) dei nomi di luogo, della motivazione (originaria o paretimologica), della referenzialità (che è la dimensione nella quale si rintraccia la distinzione tra toponimi e nomi comuni) e della condivisione che comprende gli ambiti d’uso e di circolazione dei nomi di luogo (dal nucleo familiare alle pertinenze di uno o più villaggi fino a raggiungere l’intera comunità). Ne deriva che, al di là della cornice teorica di riferimento, al ricercatore sia richiesto di negoziare con gli informatori l’oggetto stesso della propria indagine, tenendo conto delle modalità tassonomiche e di denominazione con cui la comunità ha scelto di costruire il proprio paesaggio toponimico. Alla luce di queste considerazioni il raccoglitore dovrà gestire le informazioni, includere nomi, escluderne altri, 8. Per il concetto di competenza linguistica intesa come «la diversa abilità che ciascun parlante dimostra nel padroneggiare il repertorio dei nomi di luogo del territorio che abita», cfr. Cusan/Rivoira (2015: 79). Riguardo alle modalità di selezione degli informatori, cfr. Ghia (2017). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 298
20/12/22 8:28
L’ATLANTE TOPONOMASTICO DEL PIEMONTE MONTANO
299
per restituire agli informatori un repertorio nel quale riconoscersi. Del resto il pericolo di una visione unilaterale da parte del raccoglitore, pregiudizievole per la buona riuscita dell’inchiesta, è sempre possibile.9 Nella metodologia dell’ATPM l’indagine sul campo, dunque, si realizza come un vero e proprio strumento collaborativo che disegna il terreno di incontro tra due realtà distinte, per obiettivi e necessità: la comunità locale, che opportunamente sensibilizzata riguardo al proprio patrimonio culturale mobilita le forze per attuare una salvaguardia responsabile e una riappropriazione consapevole, dall’altra la comunità scientifica, la platea degli studiosi, interessata ad acquisire dati linguistici e culturali attendibili (Rivoira 2018). In questa prospettiva il modello di restituzione dei materiali linguistici ed etnolinguistici raccolti, il volume cartaceo, rappresenta il tentativo di soddisfare le esigenze e le attese di entrambi i soggetti. La pubblicazione dei materiali è la conclusione, formale più che sostanziale, di una relazione di scambio che ha impegnato, in tempi e modi diversi, i vari protagonisti dell’indagine, e durante la quale ciascuno, secondo il proprio ruolo e le proprie competenze, ha contribuito a comporre il mosaico del repertorio toponimico locale. Si tratta di un prodotto che per quanto accurato è indubbiamente perfettibile, come ben sanno quanti hanno dimestichezza con la pratica di campo, ai quali non sfuggono le difficoltà che lastricano il processo di traduzione sulla carta di un sapere che sopravvive nell’oralità, a partire, per esempio, dalla stessa trascrizione dei toponimi. A tal proposito ricordiamo che l’ATPM si avvale di tre diverse (orto)grafie, messe a punto a suo tempo da Arturo Genre per soddisfare le esigenze di rappresentazione degli inventari fonematici delle parlate comprese nel piano d’opera: una per l’area linguistica piemontese (elaborata a partire dal modello pacottiano),10 la seconda per quella occitana e francoprovenzale (coincidente con la grafia dell’Escolo dou Po o concordata),11 la terza per l’area alemannica.12 Si tratta di sistemi di scritture assai semplici da apprendere e da usare per chi conosca il dialetto e non abbia difficoltà a distinguere i suoi tratti fonetici pertinenti, ma nello stesso tempo sufficientemente precisi per soddisfare le esigenze del Progetto. La dotazione di una trascrizione, semplice, ma rigorosa nel suo impianto scientifico, è uno strumento importante, perché la sua assenza costituisce anche uno dei limiti più evidenti di tante indagini toponomastiche che, pur condotte da intraprendenti e volenterosi ricercatori, si presentano spesso come una collazione di materiali linguistici difficilmente comparabili. Tuttavia, se la volontà di impiegare grafie di impronta tradizionale doveva evitare i casi di straniamento, tanto nel loro uso da parte del raccoglitore, quanto nella lettura da parte dei destinatari (la comunità deve poter leggere nella monografia pubblicata il suo sapere) non sempre quanto auspicato si è realizzato. Innanzitutto perché le grafie “guida” dell’ATPM non sono conosciute ovunque allo stesso modo: all’area francoprovenzale, ad esempio, è stata estesa per motivi di innegabile utilità pratica quella elaborata da Roumanille per l’area provenzale e impiegata nelle valli occitane del Pie9. Si vedano i casi trattati in Cusan/Rivoira (2016). 10. Cfr. Genre (1978). 11. Cfr. Genre (1980). 12. Cfr. Genre (1995). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 299
20/12/22 8:28
300
Federica Cusan
monte sin dagli anni Ottanta, ma non nelle valli francoprovenzali, dove si oscillava tra soluzioni personali e la grafia in uso in Valle d’Aosta; così nell’area walser, per la quale la trascrizione elaborata da Genre costituisce il primo tentativo di unificazione dei sistemi ortografici concepiti autonomamente presso le singole comunità. Tentativo sostanzialmente non condiviso dai diversi cultori locali e dalle rispettive comunità, che hanno faticato a riconoscersi nella scelta grafica adottata nelle monografie di Rimella, VC, [ATPM 31] e, in modo particolare, Alagna Valsesia, VC, [ATPM 32].13 Dobbiamo considerare in ogni caso che una monografia di tal fatta richiede uno sforzo redazionale e un impegno economico notevoli, rendendo peraltro il completamento del piano d’opera originario un traguardo ancora assai lontano, nonostante il ritmo, a tratti incalzante, con cui la Redazione procede alla pubblicazione dei materiali raccolti. Queste valutazioni hanno aperto a una riflessione interna sulla possibilità di sperimentare, accanto a quelle tradizionali, forme nuove di disseminazione dei dati toponimici, sfruttando i vantaggi offerti dalla digitalizzazione per dematerializzare la pubblicazione cartacea in un archivio informatizzato liberamente accessibile al pubblico. L’occasione di dare concreta applicazione a questo desideratum si è presentato con la messa a punto del progetto di Ateneo (2016-2019) intitolato Mapping Alpine Place-names for Upward Sociality (MAPforUS), cofinanziato da un istituto bancario, la Compagnia San Paolo di Torino, e dall’Università torinese.14 Incardinata nell’impianto teorico dell’ATPM, l’idea progettuale di MAPforUS è nata con gli obiettivi specifici di: mappare le conoscenze toponimiche ancora vive riguardanti una ventina di borgate delle valli piemontesi; creare un archivio digitale di massima fruibilità (open data on line) per preservare i dati toponimici; fornire attraverso la toponimia indicazioni utili per i futuri progetti di recupero architettonico e ambientale che vogliano essere rispettosi delle preesistenze; coinvolgere le diverse componenti delle comunità locali nel processo di riappropriazione culturale e linguistica di questi spazi montani, traducendo la conoscenza condivisa in un prodotto, un percorso escursionistico-toponomastico, capace di inserirsi nei flussi del turismo culturale, innescando ricadute positive in termini di valorizzazione e di promozione del territorio. I risultati delle attività di ricerca sono fruibili consultando il sito web appositamente allestito (<www.atpmtoponimi.it/mapforus>) nel quale sono allocate le mappe interattive dedicate a ciascuna delle venti località di indagine, insieme ai relativi percorsi. Lo strumento-mappa, che si interfaccia in modo dinamico con il database di archiviazione dei dati toponimici, rappresenta l’evoluzione, tecnica e concettuale, delle comuni rappresentazioni cartografiche, corredate con le denominazioni di luogo: in esso sono registrati i toponimi georeferenziati e tutte le informazioni complementari a essi correlati (dagli etnotesti al materiale fotografico e audiovisivo, dai documenti d’archivio alla cartografia tematica). Le mappe riassumono così, in un quadro sinottico, tutte le conoscenze acquisite sul campo: un materiale che potrà essere di vantaggio per sostanziare ricerche di vario
13. Per gli usi grafici delle lingue di minoranza in Piemonte, cfr. Regis/Rivoira (2019). 14. Per una presentazione approfondita del Progetto, si rinvia al sito <http://www.atpmtoponimi. it/mapforus>, Cugno/Cusan (2018), (2019), (in stampa). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 300
20/12/22 8:28
L’ATLANTE TOPONOMASTICO DEL PIEMONTE MONTANO
301
ambito, dagli studi preliminari che precedono i progetti di recupero edilizio o ambientale alle parish maps, sempre più diffuse in ambito ecomuseale e antropologico. Vi è poi un altro elemento da tenere presente: le mappe di MAPforUS, realizzate con l’apporto fondamentale della comunità locale, non sono soltanto uno strumento di conoscenza e di valorizzazione del patrimonio culturale e linguistico locale, ma soprattutto costituiscono il primo e pur decisivo passo verso una consapevolezza collettiva dell’esistenza e delle potenzialità di tale patrimonio —ancorché fragile perché soggetto all’obsolescenza con il venir meno delle generazioni più anziane, sue autentiche detentrici. Conoscenza e consapevolezza condivise costituiscono la premessa fondamentale per qualunque forma di valorizzazione che deve necessariamente partire dallo sviluppo di due competenze fondamentali, che vanno riscoperte insieme alla comunità con la quale si collabora: fare società locale e coltivare l’amor loci. Per questo, nella pratica di ricerca più ancora che nel prodotto finale, le mappe di MAPforUS si richiamano al concetto di deep map che oggi ritroviamo in molti ambiti di studio, dalla letteratura alla geografia umana, dall’antropologia all’archeologia. Si tratta in sintesi di una mappatura in profondità di un territorio che tiene conto di una pluralità di fonti e di strumenti utili alla comprensione dei luoghi, così come compare nel primo riferimento al deep mapping, un lavoro letterario di William Least Heat-Moon pubblicato nel 1991, dal titolo Praiyerth: a deep map. Il processo di deep mapping è solo in parte legato alla produzione di mappe, piuttosto è strettamente correlato alla pratica di “immersione” in un luogo, attraverso un lungo lavoro di campo: un’esperienza, quest’ultima, sperimentata dai ricercatori di MAPforUS, in particolare in alcune località di indagine, che ha comportato un lavoro di costruzione delle relazioni, l’osservazione, la raccolta di materiali e la loro successiva elaborazione. Il progetto MAPforUS è stato, dunque, uno spin-off vincente che ha permesso all’ATPM di rinnovare e consolidare la propria prassi di ricerca, in particolare per quanto attiene al prodotto restituitivo, ma soprattutto di dare una risposta efficace a un bisogno avvertito dalle diverse componenti delle community envolved, ovvero quello di attivare un’azione concreta, pianificata dal basso per dare visibilità al proprio territorio e al proprio patrimonio di nomi di luogo, del quale intravvedono le potenzialità anche in termini di sviluppo locale. I toponimi, dunque, possono essere funzionali a un’azione di valorizzazione turistica dei territori; viceversa, è auspicabile che anche il turismo, in particolare quello culturale, possa costituire un’occasione per un’originale circolazione di questi nomi, anche al di fuori dei circuiti comunicativi tradizionali, un’occasione che si traduce, in ultima analisi, in una nuova forma di documentazione e di salvaguardia di questo patrimonio linguistico, fragile e resiliente al tempo stesso. La strada percorsa in quarant’anni dall’ATPM è simile a un sentierio di alta montagna, a tratti ripido, accidentato, senza ometti di pietra a indicarne la direzione quando la traccia si fa via via meno nitida. Non si è ancora ripagati dalla bellezza della vista che certamente ci attende in vetta, tuttavia i passi compiuti, i risultati raggiunti, a dispetto delle sparute risorse umane e delle ancor più esigue risorse economiche —purtroppo derivanti dalla miopia che caratterizza in Italia gli investimenti nella ricerca— confermano, se ancora ve ne fosse la necessità, la validità di questo progetto atlantistico che ha contribuito a conservare, approfondire e diffondere la conoscenza dei territori montani pieEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 301
20/12/22 8:28
302
Federica Cusan
montesi e delle tante parole usate per nominarli. Questa consapevolezza, più altre certezze, fa guardare al futuro con cauto ottimismo.
BIBLIOGRAFIA ATPM 31 = Atlante Toponomastico del Piemonte Montano, Rimella. Torino: Il leone verde. ATPM 32 = Atlante Toponomastico del Piemonte Montano, Alagna Valsesia. Torino: Il leone verde. Betemps, Alexis (2016): «I nomi dell’inutile», dins Fantoni, Roberto et alii (ed.): I nomi delle montagne prima dei cartografi e degli alpinisti (Atti dei convegni e guida all’escursione, Varallo, 16 ottobre - Milano, 24 ottobre - Val Vogna, 25 ottobre 2015). Torino / Varallo: Atlante Linguistico Italiano, Club Alpino Italiano, p. 103-108. Cirese, Alberto (1988): «Introduzione», dins Grimaldi, Renato: I beni culturali demo-antropologici. Schedatura e sistema informativo. Torino: Provincia di Torino, p. 13-22. Cugno, Federica (2018): «L’Atlante Toponomastico del Piemonte Montano: storia, metodo e prospettive di ricerca», dins Botoşineanu, Luminiţa et alii (ed.): Clasic şi modern în cercetarea filologică românească actuală. Iaşi: Editura Universităţii «Alexandru Ioan Cuza», p. 145-157. Cugno, Federica/ Cusan, Federica (2018): «MAPforUS: toponimia tradizionale e nuovi modelli di socialità», dins Marcato, Gianna: Dialetto e società. Padova: CLEUP, p. 49-59. Cugno, Federica / Cusan, Federica (2019): «ATPM e MAPforUS: un approccio complementare per rappresentare, interpretare e valorizzare la toponimia orale», dins Rossebastiano, Alda / Papa, Elena / Cacia, Daniela (ed.): Sulle orme di Pietro Massia. Strumenti e metodi per il rinnovamento della ricerca onomastica (Atti del convengno, Torino 6-7 dicembre 2017). Alessandria: Edizioni dell’Orso, p. 225-235. Cugno, Federica / Cusan, Federica (in stampa): «Narrare e valorizzare i territori montani: storia e risultati del progetto MAPforUS», dins Atti del Simposio Internazionale di Dialettologia 2020. Cluj: Editura Universităţii «Sextil Puşcariu». Cusan, Federica (2016): «L’Atlante Toponomastico del Piemonte Montano: un progetto per la montagna», dins Fantoni, Roberto et alii (ed.): I nomi delle montagne prima dei cartografi e degli alpinisti (Atti dei convegni e guida all’escursione, Varallo, 16 ottobre - Milano, 24 ottobre - Val Vogna, 25 ottobre 2015). Torino / Varallo: Atlante Linguistico Italiano, Club Alpino Italiano, p. 205-211. Cusan, Federica / Rivoira, Matteo (2015): «Conoscere i nomi, conoscere i luoghi: dinamiche di trasmissione dei saperi toponimici», dins Porcellana, Valentina / Gretter, Alessandro / Zanini, Roberta Clara (ed.): Alpi in mutamento. Continuità e discontinuità nella trasmissione delle risorse in area alpina. Alessandria: Edizioni dell’Orso, p. 79-109. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 302
20/12/22 8:28
L’ATLANTE TOPONOMASTICO DEL PIEMONTE MONTANO
303
Cusan, Federica / Rivoira, Matteo (2016): «Restituire il sapere. L’esperienza dell’Atlante toponomastico tra ricerca scientifica e interesse comunitario», dins Porcellana, Valentina / Stefani, Silvia (ed.): Processi partecipativi ed etnografia collaborativa nelle Alpi e altrove. Alessandria: Edizioni dell’Orso, p. 61-84. Genre, Arturo (1978): «Appunti sulla grafia del piemontese», Rivista Italiana di Dialettologia, 3, p. 311-342. Genre, Arturo (1980): «Le parlate occitano alpine d’Italia», Rivista Italiana di Dialettologia, 4, p. 305-310. Genre, Arturo (1993): «La toponomastica». L’uomo e le Alpi. Piemonte, Valle d’Aosta, Liguria, Provence-Alpes- Côte d’Azur, Rhône-Alpes, Genève, Valais, Vaud. Torino: Vivalda Editore, p. 234-236. Genre, Arturo (1995): «ATPM: Norme per la trascrizione: walser», Dattiloscritto inedito. Genre, Arturo / Jalla, Daniele Lupo (1993): «L’Atlante Toponomastico del Piemonte Montano», dins Atlante Toponomastico del Piemonte Montano, Aisone. Torino: Vivalda Editore, p. 7-16. Ghia, Alberto (2017): «La raccolta di toponimi di tradizione orale: riflessioni sulla scelta degli informatori», dins Lubello, Sergio (ed.): In fieri. Ricerche di linguistica italiana (Atti della I Giornata dell’ASLI per i dottorandi (26-27 novembre 2015), Firenze, Accademia della Crusca). Firenze: Franco Cesati Editore, p. 167-180. Least Heat-Moon, William (1991): Praiyerth: a deep map. Boston: Houghton Mifflin Company. Marrapodi, Giorgio (2011): «Metodologie delle interviste e strategia di raccolta dati in (top)onomastica», Rivista Italiana di Onomastica, XVII/2, p. 503-515. Regis, Riccardo/ Rivoira, Matteo (2019): «L’anello che non tiene: ai margini di un sistema ortografico», Lengas, 86. [<https://doi.org/10.4000/lengas.3318>] Rivoira, Matteo (2013): «Système onymique et signification: le cas de la Coumba di Charbounî dans la Valléé du Pellice (Piémont)», dins Bouvier, Jean-Claude (ed.): Le nom propre a-t-il un sens?Les noms propres dans les espaces méditerranéens. Aix-en-Provence: Press Universitaires de Provence, p. 93-104. Rivoira, Matteo (2018): «Parole e territorio. Per la condivisione dei risultati della ricerca dialettologia», La Biblioteca di Classico Contemporaneo, 6, p. 81-100.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 295-303 DOI: 10.2436/20.2500.01.368
Estudis romanics 45_int.indd 303
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 304
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU Manuel Jorba Universitat Autònoma de Barcelona
ELS NOUS ESTUDIS VUITCENTISTES Llegida el 1985 a la Universität Frankfurt am Main, Sprach- und Nationalbewusstsein in Katalonien während der Renaixença (1833-1891), la tesi doctoral que ara s’edita traduïda a la llengua catalana1 obtingué el premi Nicolau d’Olwer 1985 de l’IEC i fou editada també per l’IEC, el 1990, com a extret previ del número 20 de la revista Estudis Romànics, que porta data de publicació 1987-1989 a la portada, però la de 1992, de publicació real, als crèdits de la contraportada. Acabada de redactar el desembre de 1984, coincidint amb el Coŀloqui Internacional sobre la Renaixença, l’extens estudi d’Irmela Neu s’aplicava a conèixer millor i més analíticament alguns aspectes molt rellevants de l’ideari vuitcentista, i coincidia per això plenament amb els objectius generals proposats per a aquell esdeveniment, d’iŀluminar els processos de renovació o de canvi de la vida cultural, política, cívica i ideològica, aprofundint en la idea que els homes del xix tenien del concepte i de l’ús de la llengua catalana i, més enllà d’aquesta qüestió, la que tenien del conjunt del desplegament cultural dins la seva societat al llarg del segle xix, i de tots els factors i fenòmens que intervenien en el fet de la Renaixença, abans i després de la instauració dels Jocs Florals. Com a conseqüència del Coŀloqui de 1984, s’incrementarien els estudis vuitcentistes, amb continuïtat, a partir dels coŀloquis Verdaguer, iniciats el 1986, de la publicació de l’Anuari Verdaguer, de la creació de la Societat Verdaguer i de grups de recerca de diverses universitats, i de l’acolliment d’estudis vuitcentistes en coŀleccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, d’Eumo Editorial i, encara entre algunes altres, de Punctum, d’Arola Editors, d’Edicions 62 i de Curial. És de destacar que, amb relació a 1. Neu, Irmela (2022): Consciència lingüística i consciència nacional a Catalunya durant la Reinaixença (1833-1891). Traducció de l’original alemany revisat per Ricard Wilshusen. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 414 p. Com l’autora fa constar al seu pròleg, el meu text era destinat a introduir, juntament amb el de Georg Kremnitz, el seu estudi; tanmateix, per circumstàncies derivades de la mort de Josep Massot i Muntaner, no hi va ser incorporat. Agraeixo als editors d’Estudis Romànics que l’hagin volgut publicar. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 305
20/12/22 8:28
306
Manuel Jorba
aquestes iniciatives, la Bibliografia sobre literatura catalana del segle xix. 1995-2000 (2003), publicada a cura de Josep M. Domingo, Rosa Cabré i Maria Dasca, conté 1.305 referències bibliogràfiques, bona part de les quals són degudes a estudiosos incorporats després de 1984 a aquest àmbit de la recerca. Un increment comparable es podria observar de seguida als successius repertoris bibliogràfics inclosos regularment a l’Anuari Verdaguer, a partir del número 12 (2004), a cura de Carola Duran. Irmela Neu aborda a la seva tesi l’estudi de la doble consciència, lingüística i nacional, en un contínuum temporal, delimitat formalment entre dates, 1833 i 1891, mig simbòliques, mig objectives, del temps en què la llengua, a diferència dels temps anteriors, passà a ser considerada un signe d’identificació de la personalitat, com ho eren i ho havien estat les lleis, les institucions polítiques i administratives històriques i diversos signes, històrics, mítics o simbòlics, que es complementaven i reforçaven mútuament. La hipòtesi o la constatació prèvia suficient d’un «reviscolament de la llengua catalana» en els literats, ja a la primera meitat del segle xix, que se superposa a la «dedicació intensa a la pròpia història», porta l’autora a estudiar l’«autopercepció» del fenomen renaixentista, a partir de l’anàlisi de gramàtiques, discursos, articles i assaigs dispersos o aplegats en llibre, i a partir dels materials generats pels Jocs Florals de Barcelona, publicats o inèdits. El fons de materials no editats, principalment els abundants no premiats que no van ser retirats pels autors, servats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, se li presenten com un material homogeni i seriat, especialment idoni per «reconstruir la consciència lingüística», al marge del valor estètic. Un material que, d’altra banda, mostra varietat d’ideologies, o si més no de preses de posició diferents davant qüestions com l’estandardització de la llengua, amb el predomini inicial de la llengua literària arcaïtzant, que serà sotmesa a crítica. La publicació de la versió original de la tesi, el 1990, coincidia amb les dates del nou impuls dels estudis vuitcentistes i hi sintonitzava (alguns avenços, capítols unitaris i estudis complementaris van ser publicats en revistes i en actes de congressos i misceŀlànies), i la versió catalana completa es publica ara, en plena saó d’aquests estudis, que han desembocat recentment en l’àmplia i sòlida síntesi d’El Vuit-cents (2018), volum cinquè de la Història de la literatura catalana, planificat per Enric Cassany i Josep M. Domingo (el tindré com a punt de referència obligat al llarg d’aquestes pàgines), que posa de manifest com els estudis dels darrers decennis han incidit molt positivament en el coneixement del segle romàntic, i molt particularment en el que, pel fenomen de la Renaixença, té de peculiar aquest segle en la història civil i cultural pancatalana. És per això que aquest volum dedicat al Vuit-cents difereix del volum sisè de la Història de la literatura catalana, de 1986, planificat per Joaquim Molas, en la periodització i en el tractament de la Renaixença com a moviment i en el de la seva relació amb la nova literatura en tots els seus àmbits creatius, en la poesia, el teatre, la narrativa i la crítica. Nous estudis, doncs, han proporcionat i propiciat unes visions renovades de les realitats socials, lingüístiques i literàries, contraposades en part i complementàries sempre, des de les quals cal llegir l’estudi d’Irmela Neu, i que resumeixo i simplifico a l’avançada: a) Marfany nega que hi hagi cap moviment, situació o fenomen que pugui ser anomenat genèricament «renaixença» i admet que en tot cas es pot parlar, avançada la segona meitat del segle, d’una Renaixença que seria estrictament literària. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 306
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
307
b) Josep M. Domingo veu improcedent prescindir d’una denominació posada en circulació pels mateixos protagonistes d’una realitat que es manifesta en diversos àmbits d’activitat, no només de la literària. c) Albert Rossich concep la Renaixença com un programa coŀlectiu per dur a la pràctica l’ús de la llengua catalana com a llengua literària, i exclusivament, aquest programa, a partir de la creació dels Jocs Florals.
UNA RENAIXENÇA NOMÉS LITERÀRIA? La nova valoració històrica o actual de la llengua catalana anava lligada a la configuració d’un pensament particularista, o provincialista, i a la reivindicació de la personalitat jurídica, administrativa, filosòfica i històrica enfront de l’uniformisme centralista, i per això la conceptualització de la Renaixença no pot limitar-se a l’àmbit de l’ús poètic, i literari més en general, de la llengua. Valgui l’exemple provincialista de Joan B. Guardiola, que el 1851 oposava els termes «uniformitat» i «unitat», prenia partit contra l’hegemonia de Castella i donava com a establert, i potser com a prou acceptat, que en España los elementos constitutivos de su personalidad nacional no son uniformes sino variados, y que por consiguiente no hay en ella un solo pueblo, una sola nacionalidad, sino varios pueblos, varias nacionalidades; que España no es, en el riguroso y buen sentido de la palabra, una sola nación, sino un haz de naciones (Guardiola 1851: 63-66; Marfany 2017: 475).
És a dir, Espanya és, però no ha de ser castellana i uniforme. D’ací la reivindicació recurrent d’un poder «provincial» enfront de la uniformització forçada pel corró centralista. L’increment o la més oberta manifestació d’aquest «espíritu de provincia», bé que no s’ha d’identificar amb la Renaixença mateixa, va actuar com un element impulsor eficaç en l’avenç qualitatiu dels objectius, que parteixen de la defensa dels interessos anticentralistes i antiuniformistes en els camps polítics, jurídics i administratius, defensa feta de simples evocaciones historicopatriòtiques que desemboquen gradualment en una reivindicació operativa de la personalitat històrica catalana, inclosa la de la llengua, més enllà de la seva valoració sentimental com a llengua de l’antiguitat nacional. S’obria la possibilitat, amb això, d’un gir en el procés que, segons Antoni de Bofarull, havia conduït el país a «figurar confundido entre los estados de una gran monarquía» (Grau 2002: 134) i a la transculturació i a la substitució lingüística en molts dels àmbits no populars. Josep M. Domingo s’ha referit al «projecte liberal de nacionalització espanyola» i assenyala la detecció, per part dels actors del projecte de «renaixença», de «senyals sobre el desajustament català que el curs seguit per la imposició de l’ordre liberal va deixant en evidència», desajustament que cal relacionar amb les «frustracions» per la política obstaculitzadora dels governs centrals, agraristes, i amb el consegüent sentiment de discriminació, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 307
20/12/22 8:28
308
Manuel Jorba
que, diu Marfany, «nodria un també creixent sentit d’identitat diferencial, que tenia el suport de la història i de la llengua, viva encara com a vehicle del tracte diari» (Marfany 2018: 27). Com remarca Domingo, adduint Pere Mata, l’administració central: tracta els catalans «a fuer de pueblo conquistado», funcionaris forasters (que es comporten talment «simulacro de una colònia») ocupen l’administració oficial: «Su ninguna inteligencia del hermoso idioma con que nos expresamos vulgarmente les infunde una animadversión hacia nosotros que, mal disimulada, acarrea a los del país un sentimiento igual para con ellos» (Domingo 2018: 81).
Són escletxes que expliquen en part que no es produís una transculturació completa, substitució de l’idioma inclosa, de les capes dirigents i capitalistes en general, i que les van fer estar obertes a propostes de «renaixença», que per a Marfany seria justament el resultat de la cohesió sorgida dels sentiments de discriminació i d’abús de poder, polític i econòmic, de l’Espanya actual, que propicien una ideologia adequada als seus interessos. Era el moment idoni per a l’aparició de la consciència de «renéixer» i de la del desig de construir i de fer visible: Aquestes dinàmiques duien indistintament tant a l’interès per a traçar i monumentalitzar l’eixample com a muntar un gran certamen literari (els Jocs), perquè al capdavall tot perseguia, a la vista de l’oportunitat, el mateix benefici d’una representació eficaç (Domingo 2018b: 158).
Si la Renaixença fos una denominació aplicable només a un moviment estrictament lligat a l’ús literari de la llengua catalana, i si perquè pogués parlar-se de moviment de Renaixença calgués trobar-se davant com a mínim de la consciència lingüística assolida, els anys seixanta, tal com la presenta l’estudi d’Irmela Neu ara editat, encara limitada però molt modificada respecte a la dels anys quaranta i cinquanta, seria acceptable, com defensa Albert Rossich, negar que abans de 1859 es pugui parlar de «moviment» de Renaixença (Rossich 1990: 51-53; 1996: 52-53; 2019: 148 i pàssim). Però els canvis produïts en aquells dos decennis en la manera d’entendre i de plantejar diversos aspectes de la «catalanitat» són d’una envergadura prou considerable (també pel que fa a la consciència lingüística i a la pràctica literària en llengua catalana), perquè m’inclini a no reservar el nom de Renaixença només per al moviment tal com es manifesta després de la creació dels Jocs Florals. S’imposava la necessitat, per entendre-la millor, d’immergir-se més en els temps anteriors als Jocs Florals; d’aprofundir, per exemple, en l’historicisme literari (en castellà en tots els gèneres, i aviat en català en la poesia) o d’abordar exhaustivament casos paradigmàtics com el de Piferrer, reticent i fins i tot hostil davant persones i iniciatives concretes, com la de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de 1842, però contrari a la uniformització sota l’ègida de la política castellana i explícitament favorable al manteniment de la consciència històrica i de la personalitat cultural, que inclou alguna forma de veneració i d’ús de la llengua catalana (sense perjudici de mantenir-se sempre adepte practicant de la diglòssia en l’oralitat i en l’escriptura). Hi ha situacions i episodis, claraEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 308
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
309
ment separats de tot allò que és propi de la cultura de la Iŀlustració, que són decisius, dins encara la primera meitat del segle, per a la idea i la desclosa de la Renaixença, i que amb tot el dret i per ells mateixos han de ser considerats «renaixença». El més ambiciós dels estudis recents de Marfany (2017) respon extensament a aquella necessitat i és una aportació amplíssima, coherent i conseqüent amb la seva posició global davant del xix, que demana una atenció que depassa els límits d’aquestes pàgines.
LA RENOVACIÓ LITERÀRIA I LA LLENGUA CATALANA Una nova literatura catalana se sobreposava, sense substituir-la, a la que, bé que no única, però de volum i difusió limitats, havia dominat fins aleshores i que es conformava de seguir amb major o menor originalitat les tradicions literàries vigents: una tradició ja secular aleshores, de poesia jocosa, satírica, amb afinitats amb la de factura popular o vinculada a la tradició barroca o rococó, i una altra de modulació culta segons els cànons de la preceptiva escolar clàssica, d’influència escolar castellana, italiana i francesa, adés heroica, adés de caire sentimental, d’ambició i de dificultat formal molt sovint, que responia a motius circumstancials habitualment i que es mantenia sovint com a joc privat, als recintes de les acadèmies, o en grups d’amics. Poesia de clergues, de rendistes i de gent de professió liberal, però també de gent inicialment de poca formació que no es conformaven amb els resultats rudimentaris que podien obtenir amb la intuïció i els dots «naturals», com Josep Juncosa, que, conscient de les limitacions i de les superiors exigències de la poesia culta, que no podia dependre dels «coneixements naturals», procurava aconseguir la formació adequada, o com Jacint Verdaguer, que entra en contacte directe, no només llibresc, amb el món literari coetani de la Renaixença molt aviat, i amb èxit als Jocs Florals de 1865, però que per la seva primera formació i pels seus primers interessos i habilitats entroncava amb aquesta tradició en la forma com s’havia manifestat amb regularitat a Vic, amb diversos cultivadors (Rossich 1996). Simultàniament, de primer una certa i després intensa renovació romàntica coincidia amb l’increment del conreu de la poesia feta en llengua castellana als Països Catalans. La llengua castellana era la pròpia de la «literatura» del moment (Rafanell 1999: 116), és a dir la reconeguda dins la «república de les lletres», no tant com a llengua primera de comunicació interacadèmica dins l’àmbit europeu, en la crítica, la filosofia, la medicina i les altres ciències en què privaven la llengua llatina i la francesa, i en què la creació literària reprenia la presència i el prestigi que en temps passats havia tingut i que havia perdut, com Antoni de Capmany ho proclamava amb èmfasi propi de l’home iŀlustrat: El siglo pasado era la edad de la imaginación: así abundó en poetas, y preocupaciones. Este es el de la razón, en el cual brillan las ciencias exactas; reina la Filosofía; se restablecen los derechos respectivos de la humanidad, hasta aquí poco atendida; se descubre la naturaleza; se anatomiza el hombre; se busca la verdad, y se conoce la libertad de decirla […] (Capmany 1785: 34). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 309
20/12/22 8:28
310
Manuel Jorba
Cal tenir en compte, d’altra banda, que per a Capmany, com per als catalans de la Guerra de Successió i de molt després, fins al romanticisme almenys, la llengua no era el signe d’identificació nacional, sinó que ho eren les lleis i les institucions polítiques, que determinaven l’estructura de la societat i les rela cions que s’establien entre els seus membres, i que lleis i institucions eren el fonament de la personalitat diferenciada, reivindicada (Fontana 2001: [6]).
TRADICIÓ MARGINADA O MODERNITZACIÓ? Bàsicament en la poesia, hi hauria hagut una tradició literària viva (estètica, formal i de gèneres), rutinària, mancada d’innovació «quasi» total, de manera que, abans de 1859, no hi hauria modernització literària ni estructural de la producció cultural. Per la qual cosa, la literatura posterior, que Marfany identifica amb una Renaixença «pròpiament dita», seria la conseqüència del «sacrifici deliberat, i total, de l’autèntica tradició literària viva en català: aquesta gent [els organitzadors dels Jocs Florals i els escriptors i acadèmics pròxims] va anar a matar-la, d’una manera claríssima i deliberada. La trobaven vulgar, una deturpació, i creien que s’havia d’eliminar» (Muñoz 2011: 24), o «escanyar-la, per tal de poder-la entronitzar amb ropatge més noble, però embalsamada» (Marfany 2018: 58-59). La valoració (o potser sobrevaloració) d’una tradició literària escrita continuada, rutinària, «plebea» o més ambiciosa i creativa, proporciona a Marfany una de les idees fonamentals del seu discurs: d’aquella literatura, manipulada (s’ha de pensar, per exemple, en el títol del poema d’Aribau reiteradament falsejat) o, encara més, «brutalment i desdenyosament escombrada», amagada pels prohoms dels Jocs Florals i plataformes afins, sorgiria, reactivada a partir del Sexenni, el que seria autèntic moviment restaurador. Marfany especula que «la Renaixença, revival innegablement típic i, com a tal, eminentment modern, menava exactament allà on, comprovablement, van menar tots els altres»; és a dir, com el dels felibres, a la caricatura d’un moviment potent i creatiu, sotmès a la llengua i a la cultura dominants, l’única normalment visible. Al contrari, per a Domingo la literatura de la tradició secular i immediata era sotmesa a un procés de modernització que donaria com a resultat una literatura renovada, que porta les marques del segle romàntic, continuadament present a la segona meitat del xix (Marfany 2018: 59). D’altra banda, veu improcedent restringir el sentit d’una denominació posada en circulació pels «mateixos agents socials vuitcentistes, els protagonistes de la vida pública» de diversos àmbits d’activitat, no només la literària, i ha repensat un concepte de renaixença no tributari dels vuitcentistes i d’alguns dels noucentistes i proposa «prendre la renaixença no tant com una dada immediata de la realitat, sinó com un instrument de la construcció d’aquella realitat —que va ser, en efecte, la d’una molt notable renaixença» (Domingo 2009 [2011]: 234). Si és propi de les literatures estables fruir de continuïtat visible d’un segle a l’altre, d’una època a l’altra, i en tota mena de manifestacions de l’activitat literària, cal conclouEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 310
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
311
re que no és aquest exactament el cas de la literatura catalana, en què es dona una molt peculiar situació, que repercuteix tant en la qualitat i la quantitat d’obra literària com en els processos d’evolució i de renovació dels usos literaris. Si no hi havia hagut ruptura en aquests usos, Aribau no podia ser una «partió d’aigües», un punt de partida d’una nova producció literària, bàsicament però no exclusivament poètica, que marca una continuïtat de llengua, però que no era testimoni o mostra de «renaixença» (Marfany 2018: 53). Marfany exposa, però, que Rubió i Ors, i de seguida Bofarull i Sol i Padrís, escriurien amb voluntat de ruptura amb la tradició, voluntat que no penso que sigui una condició necessària perquè alguns autors coetanis de clara limitació «tradicional» poguessin sentir-se partícips de la proposta ostentosa del Gaiter (ni que sigui només pel pseudònim fluvial o similar que s’adopti, o perquè s’adrecen al Gaiter amb versos propis). Remarca també que Aribau, amb els recursos usats al poema, trencava amb models esgotats i reiteratius, i que no ho feia amb voluntat de futur (era «un poema estrany en què Aribau partia de zero»; estrany en comparació amb els productes habituals de l’autor i dels coetanis) (Rossich 1996: 51; Domingo 2018a: 115). Val a dir que degué ser per aquestes característiques aleshores insòlites que el poema d’Aribau va donar prou arguments perquè fos pres com a punt de referència d’una «partió d’aigües». No podia ser certament una partió d’aigües per al editors del poema a El Vapor (del 24 d’agost de 1833), però és singular el tipus de nota amb què es presenta als lectors el poema degut a «la selecta pluma de D. Buenaventura Carlos Aribau […], con el patriótico orgullo con que presentaría un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su patria». Al prestigi d’Aribau adquirit com a literat, i al fet de ser de la mateixa «pàtria» que els lectors i el primer destinatari del poema —d’una pàtria on es pogués llegir, o «sentir», en llengua catalana—, la nota hi afegia el de poder ser parangonat amb allò que suposadament un escocès faria, a Escòcia, amb un producte literari de Walter Scott. I, tot elogiant per la qualitat el poema, donava visibilitat i prestigi a la llengua en què havia estat escrit i als temes catalans, que ja se sabia que eren abordables en llengua castellana (com els escocesos ho eren en anglès, en l’anglès d’Escòcia, en l’obra de Scott) (Jorba 2013: 38-39). No era la llengua «barcelonina» la que era objecte d’evocació i elogi d’Aribau, per més que fos barcelonina la topografia «pàtria», sinó la de tot un territori també «patri». Josep M. Domingo destacarà que del «gresol que era La pàtria en destiŀlaria una duradora capacitat de suggestió —i la singular capacitat de rendiment simbòlic que nodriria el mite renaixencista» (Domingo 2018a: 115-116). Rendiment simbòlic i primerenca capacitat de suggestió, que recorrerien tot el segle, fets possibles per una prou sostinguda publicació del poema o d’estrofes o versos solts, o per aŀlusions oportunes, ni que sigui només per la seva qualitat literària, abans de 1859; entre els que cita i alguns que hi afegeixo: les edicions del poema sencer dels redactors d’El Vapor, de Torres Amat, de Bergnes de las Casas, de Pers i Ramona (dues vegades), d’Estorch i Siqués i d’Antoni de Bofarull; versos solts, fragments o aŀlusions, o tot plegat, en obres de Piferrer, Rubió, El Corresponsal de Madrid, Muns i Serinyà, Anton Figaró, L’Abbé S..., Marià Aguiló, Pi i Arimon, Pedro de Madrazo, Milà i Fontanals, Adolf Blanch, Josep Subirana, Illas i Vidal i Francisco de P. Canalejas, si no més. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 311
20/12/22 8:28
312
Manuel Jorba
«La pàtria» no va ser cap manifest, i mai no ho va voler ser; però aviat va ser llegit com si ho fos, i d’ací la repercussió que va tenir, molt abans que no fos analitzat i valorat com a obra literària: insisteixo a dir, encara que no calgui, que l’inici del moviment de Renaixença (si és que cal basquejar-se a trobar-li «un» origen) no es troba en la publicació de «La pàtria», però que la lectura i la interpretació d’aquest poema com a «manifest» hi té un paper important, potser decisiu, al llarg d’un procés que no es limita a l’àmbit de l’ús literari de la llengua, pel fet que la reivindicació històrica o actual de la llengua anà d’alguna manera lligada a la de la història de Catalunya, de les seves lleis i institucions de govern, dels seus monuments, dels costums, del caràcter, del genius loci, del volksgeist, per més que no fossin evocats o reivindicats en llengua catalana fins molt endavant. Segons Pers i Ramona, Aribau i altres «vates catalanes, gloria y prez de nuestra literatura» eren «testimonio irrecusable de los progresos que hace nuestra lengua y literatura catalana», en el context d’un segle amb un «movimiento intelectual que tiende a regenerarlo todo», i en el qual «también ha tocado algo a la lengua catalana». A l’edició de 1857, en la qual remarca el fet del creixement de la producció, l’autor diria que «de esta agitación, de este movimiento intelectual que tiende a regenerarlo todo, también ha tocado una gran parte a la lengua catalana». Per a Marfany, la trivialitat en l’escriptura, a què la diglòssia la condemnava, era marca predominant de la tradició literària viva, degradada però «autèntica», que reiterava com a temes o referents, distintius constants del «Parnàs català», l’amor a la pàtria, la prostració de la llengua i les seves exceŀlències i les glòries pàtries històriques (Marfany 2018: 56-57). Són temes (històrics, llegendaris o mítics) que traspassarien el clos de la literatura rutinària a través dels Jocs Florals i, amb noves formes i nou èmfasi, entrarien de ple en aquest món (Sunyer 2006 i 2015: pàssim) i deixarien de ser trivials, perquè, entre altres raons, ja no portarien aparellada una imatgeria i uns recursos retòrics al servei de la jocositat, la paròdia i el joc gratuït (Domingo 2018a: 122). Hi havia un consens a considerar que la tradició vallfogonesca (presa en sentit ampli, com a element comú de «tradicions» diverses), i ho dic amb mots de Verdaguer, ressò dels de Milà, Rubió i tants d’altres, havia fet «mal a les lletres, i per lo tant a l’ànima de Catalunya», perquè havia introduït i fet persistent un gust poètic espuri (en tant que es considerava que l’ús literari de la llengua s’havia anat reservant reductorament per a l’humor gras o insubstancial i per al joc d’enginy rutinari i banalitzador) i perquè era considerat factor decisiu de l’abandó de «l’àurea cadena de la tradició literària, en mala hora rompuda», també en mots de Verdaguer (Jorba 2014: 19). Si «els inteŀlectuals burgesos de nova mena» procuraven substituir una tradició autèntica, «bé que degradada», amb una altra de figuradament més genuïna (Marfany 2008: 283-284), no ho feien, al meu parer, per desafecció a la llengua, ni per una intenció liquidadora conscient. Ja vaig fer reserves en una altra ocasió a la tesi de Marfany de la voluntat de liquidació de la llengua en la cota alta de la cultura i dels usos socials alts, amb els Jocs Florals com a marca d’aquesta voluntat: el 1867, abans del Sexenni, Lluís Carreras Lastortras, un contundent i conseqüent crític dels Jocs Florals i del seu entorn, en tant que «reducte» conservador influent, hi denunciava, tot al contrari, una voluntat descastellanitzadora: «con el cebo de una gloria local muy pueril trataban de apartar a los jóvenes literatos del estudio de la lengua española, de las altas especulaciones científicas de que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 312
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
313
necesita el siglo […]» (Jorba 2013: 19). Força anys després, el 1880, en uns temps de Renaixença ja molt evolucionats, algú, segons informació apareguda a Lo Gay Saber, devia considerar poc visible o poc cultivada la llengua castellana i proposava formar «una associació d’escriptors catalans per conrear la llengua de Castella i formar l’escuela catalana dins la literatura castellana» ([Briz] 1880: 268). Si postulaven la ruptura amb una determinada tradició no era per desposseir de literatura l’àmbit lingüístic català sinó per a fer-n’hi aflorar una de més adequada als nous temps: Milà sabia perfectament que la «lengua provincial […] nunca se había dejado de considerar como habla culta y literaria», i, bé que també sabia que les llengües oficials tendien a absorbir les supeditades, esperava «fundadamente que, aunque Dios nos conceda algunos años de vida, no asistiremos al triste espectáculo de la desaparición del dialecto patrio» (Milà 1857; Jorba 2013: 81-82). Al capdavall, el que es proposaven, amb contradiccions, era canviar el rumb de la literatura, d’una manera que resultava ben compatible amb la diglòssia, molt ben entronitzada. Es tractava, per a Rubió, tirant l’aigua al seu molí amb un cert dèficit d’objectivitat, de contraposar-se a poetes coetanis que «treballen tan sols per a veure qui farà passar son ingeni per un alambí més estret, per a que sia més sutil lo pensament que destiŀle» (Rubió 1863: 114-115), de posar-los en evidència i de substituir-los, perquè entenien que la poesia que convenia a l’època no podia derivar de la que s’havia anat escrivint en català els darrers decennis, per les característiques de l’estil i el llenguatge de l’«escola» que hi dominava: Rubió i Ors i els seus seguidors volien, amb major o menor encert i habilitat, obviar el que, en mots de Milà, de 1877, eren «versos catalanes, pero derivados de la escuela del siglo xvii, nada indígena en el fondo, impura en el lenguaje, y no más natural que elevada» (Milà 1893: 359). I volien obviar també, o encara més, certa literatura de consum popular, que, per romanticisme i modernitat, batejaren globalment de «vulgar». Per a Rubió, es tractava, reductorament i interessada, de composiciones chocarreras o bajas, cuando no obscenas: hoy, al publicarse el resultado que ha tenido el que por esta vez no es más que un ensayo del renacimiento de los juegos florales, verán nuestros compatriotas si era o no acreedora nuestra lengua de que la manejasen lenguas más expertas […] y se la emplease en asuntos elevados, en asuntos dignos de ella y de la poesía (Rubió 1859: 10).
Per a Balaguer, la literatura catalana, abans i als temps d’Aribau, Puigblanch, Jaume Vada, Miquel Antoni Martí i Joan Cortada, era un «cenagal en que inmundos copleros la habían hundido» (Balaguer 1863: 807). La novetat de la proposta de Rubió i Ors, de 1839-1841, no es trobava en el fet de ser conscient de la necessitat de la modernització i de la dignificació de la poesia, que era àmpliament compartida, sinó en el fet d’haver-les proposades, amb oportunitat i intencionalitat, també per a la poesia en llengua catalana. La intencionalitat (més aviat difusa, segons Rossich 2019: 117) va ser a posteriori l’argument clau de la seva reivindicació personal com a iniciador i impulsor de la Renaixença, que tindria com a aval el poema «A mos cantars» de 1839 («Mos cantars» a partir de la primera edició en volum, de 1841) i el pròleg en què desenvolupava i concretava la proposta continguda ja al poema. Una intenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 313
20/12/22 8:28
314
Manuel Jorba
cionalitat creïble donada l’explícita voluntat de convèncer els seus coetanis més solvents, sense l’èxit que desitjava.
UN MERCAT PER A DUES LLENGÜES Més enllà del creixent mercat editorial, la nova literatura castellana engruixida per una «escuela catalana», d’autors catalans que la fan possible, no s’ha d’identificar, pel molt que s’hi relacioni en el que tenen de voluntat de modernització, amb la «independència literària» propugnada per Rubió al pròleg de 1841 (o «aquesta espècie d’emancipació lliterària», en mots del pròleg a l’edició de 1858): Rubió hi feia referència només a la literatura en llengua catalana, prenent com a aval el prestigi de la literatura catalana antiga, escrita en llengua catalana (o en una llengua encara identificada amb la catalana), de la qual es vol «reconquistar la importància lliterària de què gosà en altres èpoques» (Rubió 1841: XI). Josep M. Domingo ja va apuntar que el pròleg de Rubió i Ors al seu recull poètic de 1841 i la festa «trobadoresca» de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona formaven part d’un mateix episodi de promoció personal i de reivindicació d’un espai per a la literatura catalana, encara supeditada a l’espai preeminent de la literatura castellana (Domingo 2003: 369-370; 2018a: 120-121). Però el pròleg interpeŀlava el conjunt d’escriptors i només es podia referir a literatura en llengua catalana: En quant a lo que li puguen contestar de que també lo castellà pot despertar en nosaltres iguals sentiments sempre que s’ocupe en celebrar les glòries de nostra pàtria, lo autor d’esta coŀlecció se contentarà amb respondre’ls que se posen la mà sobre lo pit, i que judiquen després per lo que aquest los diga (Rubió 1841: VI).
El pròleg implicava i posava de manifest opcions i propostes com la necessitat de reconèixer-se poeta romàntic i no versificador tradicional, i la de desvetllar «la lira catalana»: «Foren mèrits de Rubió i Ors la definició d’aquest nou espai social [el de la societat industrial] i de les estratègies per consolidar-lo i prosperar-hi». Per tot plegat, ja sigui per sorpresa certa o per falsa modèstia interessada de l’autor, el pròleg seria llegit com «un plausible “manifest”» (Domingo 2018: 88-89). Segons els seus coetanis, Rubió va contribuir «al crédito del idioma nativo» (Jorba 1999: 110) i les seves propostes, recollides al «diàleg» poètic provocat pels seus versos i als articles dedicats al seu llibre per Roca i Cornet, Tomàs Aguiló i Joan Illas i Vidal, repercutiren en la creació d’un cert estat d’opinió que apostava per la necessitat i la possibilitat real de millora de la situació cultural catalana en aspectes diversos, simbolitzada en el de l’ús de la llengua pròpia. Segons Pi i Arimon, la literatura que havia de sorgir de la «independència lliterària» seria «un género de literatura más o menos en consonancia con la antigua», s’entén l’antiga literatura catalana, ara temudament exposada «a un decreto de proscripción contra el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 314
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
315
habla sonora de los genios del Gay Saber», i havia de respondre als gustos i interessos de la nova societat liberal catalana (Pi i Arimon 1854: 300). L’aversió generacional sentida en els medis acadèmics o difosa des dels medis acadèmics contra un cert tipus de literatura es feia explícita a Los trobadors nous. L’autor, Antoni de Bofarull, hi explica que la coŀlecció «és escollida d’entre los molts que escriuen en català»; i crec que ho diu en el sentit que hi escrivien d’una nova manera, o que, encara que ancorats en les maneres tradicionals del «Parnàs català», ho feien amb intenció, formes i temes propis de la literatura culta, per la qual cosa Bofarull pot prescindir dels poetes que es dediquen de forma exclusiva a la poesia de passatemps, o a la «satírica i jocosa», només valorades, en qualsevol cultura, dins els respectius àmbits de consum. I per això exposava, al discurs que féu als primers Jocs Florals com a secretari i al dels de 1865 com a president, que ja era possible no haver d’identificar literatura catalana amb literatura vulgar. Per conveniència editorial o per convicció, Bofarull, com Balaguer a Los trobadors moderns, fa una antologia acumulativa, no depurada estèticament, d’aquella poesia rutinària, però també hi incorpora, perquè n’hi havia, una nova poesia que respon a allò que proposaven els nous poetes i els activistes culturals: singularment la dels autors amb voluntat de ruptura, identificable amb la que, en mots de l’«Advertència» preliminar de Los trobadors nous, vol «donar testimoni del nou esperit literari». Tots solets, aquests autors més novedosos haurien fet només un petit volum, incompatible amb l’operació comercial de l’editor Salvador Manero i de suport dels Jocs Florals per part de Bofarull, i amb tots plegats s’aconsegueix visualitzar, ni que sigui per la força de la quantitat, una realitat en part forçada pel recopilador (que demanava obra als amics i coneguts) i la viabilitat de l’escriptura en llengua catalana: «Les antologies de Manero regiraven la tradició literària en català i la disposaven per a les expectatives del renaixencisme: convidaven a mirar-la com a capital simbòlic» (Domingo 2018: 126). I, més que capital simbòlic, em sembla plasmació tangible i prou reeixida dels objectius perseguits, com a producte editorial i com a antologia del que hi havia, per convidar a escriure d’acord amb els nous temps renaixentistes. ¿Què es pot retreure a la producció poètica recollida a Los trobadors nous i a Los trobadors moderns pel fet que els usos estilístics tradicionals d’una part de les antologies perduressin fins més enllà? No n’anuŀlen la finalitat que poguessin tenir ni el tomb real que la literatura feia quan es veia potenciada pels Jocs Florals. En mots de Bofarull, la seva antologia era «una coŀlecció […] escollida dels molts que escriuen ja en català»; per a Rossich, més que «no pas un balanç del trajecte recorregut», més que una «antologia recopilatora», que no respondria a res de relacionable amb la Renaixença, era «una proposta de futur», «una mostra destinada a incentivar el conreu del català», «un llibre de poesies que fessin de coixí als Jocs Florals que Bofarull estava organitzant» (Rossich 2019: 118). A la vista dels volums anuals i de materials que no hi van ser premiats, els Jocs Florals van actuar prou eficaçment com a tallafocs de la literatura marcada negativament. Com Cassany remarca, s’hi privilegia la utilització simbòlica de la història, del pes de la indústria i del treball de Catalunya, reprenent propostes, ara només en llengua catalana, de Massanés, Rubió i Sol i Padrís (Cassany 2018: 323-324), les quals potencien el romanç històric i incorporen o renoven altres formes poètiques i s’obren al teatre i a la naEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 315
20/12/22 8:28
316
Manuel Jorba
rrativa. Des de bon principi, a distància, i poso Clavé com a exemple, començarà una certa interacció amb els medis populars, i singularment, com ja he indicat, a partir del Sexenni. Tanmateix, la persistència secular, tossuda, de la llengua parlada (i escrita) és prèvia al Sexenni, potents limitacions diglòssiques incloses. Em pregunto fins a quin punt la continuïtat, com hi va ser, de l’ús culte diversificat de la llengua podia dependre d’una literatura i d’una activitat cultural, singularment la teatral vinculada, per dir-ho simplificadament, al grup de Soler, que, efectivament, va eixamplar la base dels adherents, o dels simples consumidors, actius o passius, d’obra escrita, recitada o representada, que alhora podien aprofitar-se de materials de l’àmbit culte. Em pregunto també si, sense el poblat nucli popular, o plebeu, o xaró, la literatura covada als Jocs Florals no hauria pogut generar la prosa narrativa d’Oller o el teatre de Guimerà. Pel que fa a la poesia, els Verdaguer, o Costa, o tants altres, ¿en van rebre influències significatives? ¿Fins a quin punt la qualitat de l’obra d’un autor com Apeŀles Mestres deu molt a les afinitats amb el grup popular? O, al contrari, ¿què deuen i què no deuen a la literatura «establerta» Frederic Soler i els seus afins? Una, potser inconstant, però visible major flexibilitat o capacitat de recepció permetrà als Jocs Florals resoldre tensions internes derivades de la contraposició dels criteris fundacionals i dels innovadors, sobretot els anys setanta, i continuar essent un espai de trobada imprescindible, no només territorial sinó d’ideologies i d’estratègies, enfront dels nous espais no inclusius, com els certàmens de La Misteriosa i de La Joventut Catòlica. Dels Jocs Florals mateix, a impulsos de La Jove Catalunya, sorgiren esmenes a l’idealisme romàntic: Cassany, tot constatant l’ús freqüent del castellà en la narrativa de «conspicus renaixentistes», remarca que hi ha un «progressiu decantament de l’escriptor pel català, gràcies a l’efecte combinat de la Renaixença i de la poètica del costumisme i del realisme». Advertirà, tanmateix, que l’obstacle formidable interposat en la conquesta del realisme s’ha d’anar a buscar en la confusió d’art i moral i en la concepció de la noveŀla com a instrument ideològic, eventualment demostratiu d’una tesi (Cassany 2018 i 2018a: 334, 466 i 505).
Cosa que representa per a mi la pervivència de valors clarament jocfloralistes, tant com els també pervivents de mitificació del món rural i de la tradició i dels valors pairals, valors no pròpiament literaris que la literatura podia transmetre i que eren molt visibles en una bona part de la narrativa premiada als Jocs, apareguda també en mitjans renaixentistes. Els Jocs Florals faran conèixer i reconèixer el potencial internacionalitzador de L’Atlàntida. Era, certament, l’obra que tiris i troians esperaven amb neguit perquè servís de passaport universal per a la literatura catalana i «punt de referència de l’orgull nacional» (Pinyol; Santanach 2018: 390), refermat per les traduccions i la crítica, i que, per al consum intern, crec que en el fons del cor dels renaixentistes substituïa les «Trobes» d’Aribau com a punt de referència (no, és clar, com a referència del suposat inici de tot plegat). L’obra de Verdaguer justifica tot el nostre segle xix, el segle romàntic (dit així encara que no sigui romàntic tot el segle), o també el segle de la Renaixença (dit així per tal de focaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 316
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
317
litzar-la exclusivament dins el seu segle, encara que no abasti sinó un bon tros de segle). Les meves conclusions, ja exposades en termes semblants fa uns anys en diferents llocs, es podrien reformular així: La Renaixença fou el moviment vuitcentista català de més àmplia implantació i influència sociocultural, especialment important en el camp literari, que es proposà en primer lloc de promoure l’ús poètic i, més limitadament, l’ús literari i culte en general de la llengua catalana; en segon lloc, es proposà també de redescobrir, definir i exhibir, a més de la llengua, les altres característiques d’identificació de Catalunya com a país amb personalitat pròpia i diferenciada. Aquest moviment, originat al si de la burgesia liberal conservadora, però que integrà programes i objectius d’ideologies i de concepcions culturals contraposades, començà a insinuar-se, a Barcelona, després de les transformacions polítiques, econòmiques i culturals que significaren la fi de l’Antic Règim i la revolució liberal i la romàntica, les quals, amb el pas dels anys, propiciaren frustració davant l’insatisfactori, per bé que desitjat, encaix polític, administratiu i cultural amb Espanya. A través dels Jocs Florals i de la interacció amb els medis populars, i, singularment a partir del Sexenni, amb la implicació beŀligerant i competitiva de Frederic Soler i diversos adeptes de la seva influència, especialment actius i eficaços en el desplegament del teatre, va assolir la plenitud, de manera desigual, a tot el domini lingüístic, i es podria considerar esgotat al principi dels anys noranta, quan les institucions i els programes abans més influents van perdre eficàcia enfront del dinamisme cultural, el replantejament crític dels objectius i la renovació de les infraestructures culturals de les noves generacions, i molt especialment del grup de L’Avenç.
Martorell, 8 de gener de 2022
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Balaguer, Víctor (1863): De Cataluña y de la Corona de Aragon, V. Barcelona: Librería de Salvador Manero. [Briz, Francesc Pelai] (1880): «Novas». Lo Gay Saber [Barcelona] 23, p. 268-270. Capmany, Antoni de (1785): «Discursos analíticos sobre la formacion, y perfeccion de las lenguas, y sobre la castellana en particular, M.S.», dins Sempere i Guarinos, Joan: Ensayo de una biblioteca española de los mejores escritores del reynado de Carlos III, II. Madrid: En la Imprenta Real. Cassany, Enric (2018): «La poesia», dins Cassany, Enric / Domingo, Josep M. (dir): Història de la literatura catalana, V. Literatura contemporània (I): El Vuit-cents. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona, p. 319-355. Cassany, Enric (2018a): «La literatura narrativa», dins Cassany, Enric / Domingo, Josep M. (dir): Història de la literatura catalana, V. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona, p. 463-516. Domingo, Josep M. (2003): «Ser poeta. Sobre el Roudor de Llobregat de Joaquim Rubió i Ors», dins Cabré, Rosa [et al.] (ed.): Professor Joaquim Molas: Memòria, escriptura, història, I. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 357-370. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 317
20/12/22 8:28
318
Manuel Jorba
Domingo, Josep M. (2009 [2011]): «Renaixença: el mot i la idea», Anuari Verdaguer. Revista d’Estudis Literaris del Segle xix [Vic], 17, p. 215-234. Domingo, Josep M. (2018): «Poètiques. De les bones lletres a la literatura», dins Cassany, Enric / Domingo, Josep M. (dir.): Història de la literatura catalana, V. p. 63-96. Domingo, Josep M. (2018a): «La literatura catalana». dins Cassany, Enric / Domingo, Josep M. (dir.): Història de la literatura catalana, V, p. 97-126. Domingo, Josep M. (2018b): «Renaixença i literatura catalana, 1859-1893». dins Cassany, Enric / Domingo, Josep M. (dir.): Història de la literatura catalana, V, p. 153-198. Fontana, Josep (2001): «Antoni de Capmany i les seves Memorias históricas», dins Capmany, Antoni de: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la Antigua Ciudad de Barcelona, I. Barcelona: Alta Fulla, p. [5-12]. Grau, Ramon (2002): «El pensament històric de la dinastia Bofarull», Barcelona. Quaderns de Cultura [Barcelona], 6, p. 121-138. Guardiola, Joan Baptista (1851): El libro de la democracia. Barcelona: Impr. de Bosch y Compañia. Jorba, Manuel (1999): «Els corrents provincialistes i la Renaixença», dins Maninchedda, Paolo (ed.): La Sardegna e la presenza catalana nel Mediterraneo. Atti del VI Congresso (III Internazionale) dell’Associazione Italiana di Studi Catalana. Cagliari 1115 ottobre 1995. Càller: Cooperativa Universitaria Editrice Cagliaritana, p. 92-113. Jorba, Manuel (2013): A propòsit de la primeríssima recepció de «La pàtria» d’Aribau (1833-1859). Discurs de recepció de Manuel Jorba com a membre numerari de la Secció Historico-Arqueológica, llegit el dia 24 de gener de 2013. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica. Jorba, Manuel (2014): Verdaguer davant el Vuit-cents català, de l’Acadèmia estant: entorn del «Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors» (1902). Discurs llegit el dia 12 de juny de 2014 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Manuel Jorba a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Joaquim Molas. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres. Marfany, Joan-Lluís (2008): Llengua, nació i diglòssia. Barcelona: L’Avenç. Marfany, Joan-Lluís (2017): Nacionalisme español i catalanitat (178-1859): Cap a una revisió de la Renaixença. Barcelona: Edicions 62. Marfany, Joan-Lluís (2018): «La vida literaria i la literatura catalana, de la crisi de l’Antic Règim a l’ordre liberal», dins Cassany, Enric / Domingo, Josep M. (dir.): Història de la literatura catalana, V, p. 17-61. Milà i Fontanals, Manuel (1857): «Cuadro sinóptico de los dialectos de Francia, por J. F. Schnakenburg. 1840». Diario de Barcelona (18-VII) [OC, V, p. 6-9]. Milà i Fontanals, Manuel (1893): «Aribau», dins Obras completas del Dr. D. Manuel Milá y Fontanals, V. Opúsculos literarios. Segunda sèrie. Barcelona: Librería de Álvaro Verdaguer, p. 358-362. Muñoz, Josep M. (2011): «Joan-Lluís Marfany, historiador (de la literatura)», L’Avenç [Barcelona], 373, p. 11-24. Pi i Arimon, Andreu Aveŀlí (1854): Barcelona antigua y moderna, descripcion é historia de esta Ciudad desde su fundacion hasta nuestros dias, II. Barcelona: Imprenta y Librería Politécnica de Tomás Gorchs. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 318
20/12/22 8:28
ELS CONTEXTOS D’UN ESTUDI D’IRMELA NEU
319
Rafanell, August (1999): La llengua silenciada: Una història del català, del Cinccents al Vuitcents. Barcelona: Empúries. Rossich, Albert (1990): «La literatura catalana entre el Barroc i el Romanticisme». Caplletra [Barcelona], 9, p. 35-57. Rossich, Albert (1996): «Les arrels literàries de Verdaguer», 136, Ausa [Vic], p. 39-60. Rossich, Albert (2019): «Perspectiva de la Renaixença (1859-1877)», dins Comas Closa, Francesc / Rodó Rodà, Jordi / Puig i Oliver, Jaume de (ed.): 125 anys de les Bases de Manresa (1892-2017). Memòria del programa i misceŀlània sobre la Manresa de fa 125 anys. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 111-158. Rubió i Ors, Joaquim (1841): «Prólech», dins: Lo Gayté del Llobregat. Poesias de Don Joaquim Rubiò y Ors. Barcelona: En la Estampa de Joseph Rubiò, p. I-XII. Rubió i Ors, Joaquim (1859): «Juegos Florales», El Arte [Barcelona], 3 (1 maig 1859), p. 4-10. Rubió i Ors, Joaquim (1863): «Lo doctor Vicens García y sas obras literarias», dins: Jochs Forals de Barcelona en 1863: Any v de sa instauració. Barcelona: Estampa y Llibrería de Salvador Manero, p. 114-115. Sunyer, Magí (2006): Els mites nacionals catalans. Vic: Eumo Editorial / Societat Verdaguer. Sunyer, Magí (2015): Mites per a una nació: De Guifré el Pelós a l’Onze de Setembre. Vic: Eumo Editorial.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 305-319 DOI: 10.2436/20.2500.01.369
Estudis romanics 45_int.indd 319
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 320
20/12/22 8:28
30 ANYS DEL GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES M. Carme Junyent Universitat de Barcelona
Mònica Barrieras Angàs Universitat de Barcelona
Pere Comellas Casanova Universitat de Barcelona
INTRODUCCIÓ L’any 1992 és considerat generalment com un moment clau en l’estudi dels processos de substitució lingüística. Tret d’alguns treballs de Fishman sobre els aspectes sociològics i de Nancy Dorian sobre els aspectes lingüístics, i d’altres articles esporàdics, la mort de les llengües era un fenomen que fins aleshores havia preocupat molt poc els lingüistes. L’any 1992, però, conflueixen una sèrie d’esdeveniments entre els quals un congrés al Canadà i un altre als Estats Units en els quals la mort de les llengües és un àmbit temàtic preferent; la publicació de les actes d’un congrés sobre llengües amenaçades que havia organitzat la Universitat de Colònia i, molt especialment, un monogràfic de la revista Language dedicat a les llengües amenaçades. En aquest context, l’octubre de 1992 vam crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de promoure la recerca i el coneixement de llengües sense tradició en el nostre àmbit acadèmic. Des de l’inici hi va haver dues línies fonamentals de recerca: la tipologia lingüística i la sociolingüística, i aquestes línies s’han mantingut, per bé que el canvi demolingüístic que va tenir lloc a Catalunya —sobretot en la primera dècada del segle xxi, però que ja s’havia iniciat a les darreries del xx— va marcar una nova orientació que, en un principi, no havíem previst: les llengües de la immigració. Durant la dècada dels noranta el percentatge de nouvinguts era baix però significatiu en determinades comarques on ja començaven a ser una realitat molt visible: l’Empordà, la Selva, el Maresme, el Segrià, el Pla d’Urgell, l’Urgell i Osona en serien dels casos més evidents. En aquell moment, tant els Serveis Educatius com el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) van començar a demanar-nos informació per saber com eren les llengües que estaven arribant i vam començar a fer xerrades informatives sobre aquesta diversitat. Una de les primeres coses que vam detectar va ser la simplificació en el tractament de les llengües dels nouvinguts: com si no tinguéssim l’experiència de ser Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 321
20/12/22 8:28
322 M. CARME JUNYENT - MÒNICA BARRIERAS ANGÀS - PERE COMELLAS CASANOVA considerats castellanoparlants per defecte cada cop que sortíem a l’estranger, aquí vam començar a donar per suposat que la llengua d’una determinada persona era l’oficial del seu país d’origen. Així, tots els marroquins es consideraven parlants d’àrab; tots els hispanoamericans, de castellà; els paquistanesos, d’urdú, etc. Tot plegat ens va fer pensar que era urgent fer un inventari lingüístic, saber quines llengües parlaven en realitat els nouvinguts, i així vam començar el banc de dades de les llengües dels catalans, que a hores d’ara supera les tres-centes.
RECERCA El coneixement aproximat de la diversitat lingüística a Catalunya ens va portar de bon començament a l’estudi de les característiques lingüístiques. Vam començar a coŀlaborar amb el Gabinet d’Assessorament Lingüístic per a la Immigració (GALI) de la Universitat de Girona (UdG), que va ser pioner a Catalunya en l’estudi de llengua i salut, i també en l’anàlisi d’interferències lingüístiques de les llengües més parlades a Catalunya (amazic, wòlof, soninké, xinès, etc.). A partir d’aquí vam engegar una sèrie de projectes sobre actituds lingüístiques i també sobre la incorporació del coneixement que aporten els alumnes a les escoles. En l’àmbit de les actituds, vam treballar en la recepció del català en la població nouvinguda. En els anys en què ens vam dedicar a cercar les llengües dels catalans, ens vam adonar d’un fenomen prou freqüent en parlants de llengües subordinades: acostumaven a establir una simetria entre la seva primera llengua i la llengua oficial del seu país amb el català i el castellà. Aquesta identificació, que vam anomenar efecte mirall, tenia implicacions —sovint positives— tant per a la primera llengua com per al català, atès que per a molts era un estímul per aprendre català però sobretot portava a reflexionar sobre la situació de la pròpia llengua. Quan vam començar l’inventari vam constatar que moltes persones s’avergonyien de la pròpia llengua i era molt difícil que manifestessin ser-ne parlants. De fet, encara ara molts locutors de llengües amb molts parlants (bengalí —entre les deu llengües més parlades del món—, panjabi, quítxua, ioruba, etc.) parlen de les seves llengües com a «dialectes» en el sentit de «subllengües». Uns quants dels nostres informants van fer explícit el canvi de percepció de la seva llengua: de considerar-la inferior, restringida a usos privats, no apta, a elevar-la a una situació d’igualtat amb les llengües oficials i de prestigi. Vam trobar diferents casos també de persones que havien començat a estudiar la llengua dels avis que ja no els havien transmès. Un altre dels fenòmens que vam observar va ser fins a quin punt funcionava l’equació «parles català, ets català», més enllà del fenotip, la religió o altres elements que en altres casos han portat afegida la categorització com a «estranger». La identificació de la llengua amb la «nacionalitat sense papers» mostrava inevitablement l’altra cara de la moneda, especialment en la gent jove. Persones que han après català i, en canvi, no aconsegueixen que els en parlin. Els nostres informants parlaven sovint de la frustració que els generava, després d’haver fet l’esforç d’aprendre la llenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 322
20/12/22 8:28
30 ANYS DEL GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES
323
gua, no aconseguir fer-la servir en la seva vida quotidiana. Alguns ho relacionaven amb el racisme, una manera subtil de dir-los que no eren d’aquí fins i tot en els casos en què es tractava de nascuts aquí o adoptats per famílies catalanes. Justament aquesta queixa ens va dur també a analitzar les motivacions de les persones que canvien de llengua davant d’un desconegut. El projecte que vam dissenyar va quedar truncat per manca de finançament però, amb els testimonis que vam obtenir, es fa difícil parlar d’un comportament fruit d’una reflexió o una ideologia. El canvi de llengua a favor del castellà davant de persones que, per les raons que sigui, se suposen estrangeres, sembla més aviat una conducta consuetudinària que, d’altra banda, s’identifica en els parlants de moltes llengües subordinades, ja sigui per la repressió patida que porta a una pràctica d’evitació, ja sigui per la mateixa incomprensió del fet que algú s’interessi per una llengua subordinada. Al capdavall, és el que fem la majoria quan estudiem llengües estrangeres, no ens entretenim amb llengües amb (suposat) poc rendiment econòmic i, en canvi, aprenem preferentment llengües dominants (anglès, alemany, francès, italià, portuguès i, darrerament, xinès i japonès). Després de fer recerca sobre les actituds i comportaments lingüístics, vam començar un projecte per conèixer la recepció d’aquestes llengües a l’escola. Les múltiples activitats que hem dut a terme amb alumnes de primària i secundària ens havien mostrat el gran potencial que aporta als alumnes el coneixement de les llengües més diverses. Diferents activitats sobre parentiu lingüístic, manlleus, categorització i d’altres ens portaven generalment a constatar relacions poc evidents entre llengües (català-panjabi, wòlof-fang, tagal-indonesi, etc.); aportacions d’altres cultures, a vegades les dels estudiants, que s’atribuïen a llengües dominants i que en realitat venen de llengües que no es tenen gaire en compte («raqueta» de l’àrab, «robot» del txec, «quiosc» del turc, etc.); i maneres d’explicar el món alternatives com ara els sistemes numerals o els termes de parentiu (hi ha llengües en què els nostres termes per a «oncle» i «tia» corresponen a molts termes diferents segons si es tracta del germà gran del pare, el germà gran de la mare, el germà petit del pare, el germà petit de la mare, la germana gran del pare, la germana gran de la mare, la germana petita del pare, la germana petita de la mare; en alguns casos també trobem termes diferents per als cònjuges de cadascun). Aquestes experiències ens van dur a indagar com s’aprofitava aquest coneixement a les escoles i vam dur a terme el projecte El rol de les llengües dels alumnes a l’escola. Per a la realització d’aquest projecte, vam triar una comarca —l’Anoia— i vam passar enquestes a tots els alumnes de secundària, professors de secundària, directors de primària i secundària, etc. També vam fer entrevistes a equips de llengua i cohesió social (LIC), regidors de cultura i ensenyament de tots els pobles amb escola, membres de les associacions de pares i, en fi, tothom que estigués implicat en la qüestió. Vam triar l’Anoia com a comarca amb característiques socioeconòmiques molt diverses: nuclis de població industrialitzats, zones rurals, municipis molt petits i d’altres que havien crescut sobtadament en moments diferents, etc. Si bé els resultats obtinguts en la majoria de coŀlectius permetien treure conclusions amb una certa seguretat, els resultats amb als professors de secundària van ser molt desconcertants. El desconeixement de les llengües dels alumnes era generalitzat, però ens vam trobar amb casos en què, en un mateix centre, un professor de matemàtiques era capaç d’enumerar vint llengües dels alumnes i un professor d’anEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 323
20/12/22 8:28
324 M. CARME JUNYENT - MÒNICA BARRIERAS ANGÀS - PERE COMELLAS CASANOVA glès responia «català, castellà i marroquí». Vam atribuir aquestes divergències al fet que a l’Anoia la immigració era un fenomen encara recent i que encara no s’havia fet prou formació als docents. Per contrastar aquesta hipòtesi, vam escollir una altra comarca —la Selva— on la immigració havia arribat abans i s’hi havia fet formació. Vam passar la mateixa enquesta que a l’Anoia a tots els docents de tots els instituts públics de la comarca. Els resultats a la Selva van ser tan desconcertants com els de l’Anoia i l’anàlisi permet concloure tant que la formació realitzada no devia ser la més adequada com que, en general, no s’havia demanat als alumnes quines llengües parlaven. La publicació de la recerca a l’Anoia va merèixer el premi Modest Reixach de la Societat Catalana de Sociolingüística. Després d’aquest projecte vam voler indagar sobre la transmissió familiar d’aquestes llengües. Vam fer un projecte amb alumnes d’origen romanès i amazic d’instituts del Berguedà i el Montsià. El resultat confirmava a grans trets un fet conegut per la sociolingüística catalana: la xarxa social és un factor essencial en l’adquisició del català com a llengua d’identificació. També vam fer una recerca en la comunitat filipina. En aquest cas vam observar una tendència a la substitució de les llengües locals per l’anglès, excepte en els casos en què hi havia membres d’almenys tres generacions de la mateixa família o, també, alguns casos de transmissió del tagal (llengua oficial) en detriment de la llengua familiar. Aquest comportament de comunitats lingüístiques minoritzades a la diàspora, en el sentit de prioritzar en la transmissió la llengua dominant al seu lloc d’origen i no la familiar, s’observa en diferents orígens i mereixeria una recerca específica. El projecte en què estem treballant actualment, per bé que sense finançament, és l’anàlisi dels llibres de text de llengua, literatura i coneixement del medi. Hem iniciat el buidatge de manuals publicats des dels darrers anys noranta i fins a l’actualitat per comprovar fins a quin punt s’han adaptat a la nova realitat lingüística dels centres. Amb els que hem pogut analitzar fins ara, no hem detectat cap canvi que reflecteixi d’una manera o d’una altra el 16 % de població nascuda a l’estranger o les llengües d’origen dels nascuts aquí amb orígens diversos. A banda dels projectes propis, el GELA ha coŀlaborat amb altres investigadors i institucions en projectes de recerca. Els anys noranta vam iniciar la coŀlaboració amb el GALI, dirigit per Lluïsa Gràcia, de la Universitat de Girona. Des de 1999 fins a 2008 vam organitzar, en coŀlaboració amb professors del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), els Cursos de tipologia de les llengües ameríndies. Fruit d’aquesta coŀlaboració, diversos membres del GELA van participar en projectes de descripció de llengües i vam poder iniciar de manera regular la recerca de camp, que era un dels objectius fundacionals del GELA. Aquesta i altres coŀlaboracions han tingut com a resultat un bon nombre de tesis i treballs de fi de grau. Entre les tesis destaquem les descripcions del búlgar i del saamaka (crioll de Surinam i Guaiana Francesa) en l’àmbit de la tipologia, i la política lingüística del nuosu de la Xina i el tàtar de Crimea. La coŀlaboració amb altres universitats i centres de recerca va aconsellar aprofundir en aquests tipus de treball i, amb aquest objectiu, el 2017 vam crear el Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), els investigadors del qual es dediquen fonamentalment a la descripció de llengües. També hem coŀlaborat amb un equip de la Universitat de Kioto, en un projecte sobre la territorialitat lingüística que va culminar en una jornada a la Universitat de Barcelona Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 324
20/12/22 8:28
30 ANYS DEL GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES
325
on van participar especialistes de les universitats japoneses de Niho, Sagoya i Sofia, a més de la de Kioto. Durant els anys 2016-2018 vam coŀlaborar amb la Smithsonian Institution en el projecte Sustaining Minoritized Languages in Europe, un projecte que va portar a Barcelona més de trenta especialistes en llengües subordinades d’Europa i que va tenir com a resultat l’anàlisi de diversos projectes de revitalització en gallec, irlandès, griko, occità, sòrab i frisó. A partir d’aquesta coŀlaboració, estem pendents de l’aprovació d’un projecte sobre la transmissió del català al Baix Llobregat. A més de múltiples jornades, hem organitzat dos congressos internacionals: el VI Congrés Internacional de Lingüística General (2006) i, en coŀlaboració amb la Universitat d’Indiana i la Universitat de Vic Central de Catalunya, el I Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades, que el 2022 ha celebrat la tercera edició a les universitats de Girona i Perpinyà.
DIVULGACIÓ Tot i que el GELA va néixer com un grup de recerca, la demanda social i la pròpia vocació ens va portar a desenvolupar nombroses tasques de divulgació. A finals dels anys noranta vam publicar la Carpeta de la Diversitat Lingüística finançada per la Comunitat Europea. Aquesta carpeta contenia materials per explicar la diversitat lingüística a alumnes dels tres cicles de primària, d’ESO i de Batxillerat. Un dels materials complementaris era la Gimcana de les Llengües, un joc fàcilment adaptable a diferents formats i nivells de coneixement. Durant la temporada 97-98 vam fer la Gimcana de les Llengües al programa El suplement de Catalunya Ràdio, on va tenir una gran participació. Posteriorment, la vam proposar com una activitat municipal a Masquefa amb motiu de l’Any Europeu de les Llengües. Hi van participar prop de 1.400 persones de totes les edats en un municipi que aleshores tenia uns 6.000 habitants. A partir d’aquí, la Gimcana de les Llengües va ser una activitat que es va realitzar en molts llocs diferents, també fora de Catalunya (Euskadi, Galicia, Maurici, Suïssa), tant en àmbits educatius com cívics i socials. El CPNL d’Osona la va fer durant uns quants anys i va arribar a tenir 20.000 participants. L’èxit de la Gimcana ens va fer veure que el joc era una bona manera de fer arribar el coneixement de la diversitat lingüística i al llarg dels anys hem desenvolupat altres jocs, com ara Els països dels catalans, un joc de taula que consisteix a identificar els 100 països amb població més nombrosa a Catalunya basant-se en pistes lingüístiques. També El joc de la diversitat lingüística, que va ser una de les activitats de Linguamon-Casa de les Llengües i El joc de l’Arp i la ruta del Molí de Fòrnols, un joc fet en coŀlaboració amb una casa rural que oferia estades de cap de setmana als guanyadors. Actualment tenim en xarxa el joc Què saps de les llengües del món?, que vam dissenyar per a la Jornada de la Ciència a la Universitat de Barcelona i que el primer dia va tenir més de 800 participants. Actualment ja ha tingut més de 12.000 jugadors amb una mitjana de 13 partides per jugador. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 325
20/12/22 8:28
326 M. CARME JUNYENT - MÒNICA BARRIERAS ANGÀS - PERE COMELLAS CASANOVA A més a més dels jocs, les exposicions han estat una altra activitat que ens ha permès divulgar coneixements sobre la diversitat lingüística. N’hem fet quatre de pròpies i hem coŀlaborat en cinc més. Entre les pròpies, la primera va ser Les llengües a Catalunya (2005). En aquesta exposició vam partir de les llengües que havíem inventariat fins a aquell moment i, a més de donar-les a conèixer, intentàvem explicar com ens beneficia la diversitat. De quina manera les visions alternatives de la realitat ajuden a configurar societats més permeables i creatives. En coŀlaboració amb el GALI de la UdG, vam mostrar les diferents categoritzacions de les parts del cos humà i com això pot repercutir en la intercomprensió metge-pacient. També vam mostrar diferents configuracions de sistemes numerals que permetien veure com un mateix fet —les quantitats són les mateixes— es pot categoritzar de maneres molt diferents. En la realització de l’exposició ens vam adonar que, per comptar del 6 al 9, hi havia fins a una dotzena de combinacions diferents. Finalment, vam dedicar una part a mostrar estratègies per a la convivència. Accions que s’estaven fent per gestionar l’acollida de persones d’arreu del món amb tantes llengües diferents. Aquesta exposició va itinerar durant uns anys fins que la vam substituir per la de Les llengües del catalans. L’Institut Ramon Llull ens va encarregar una exposició sobre les estratègies d’acollida per portar-la a Alemanya. L’exposició Koexistenzstrategien in mehrsprachigen Kataloniens es va poder veure en divuit universitats alemanyes i es va acompanyar d’una jornada a la Universitat d’Hamburg i de conferències a les universitats de Freiburg, Colònia, Heidelberg i Saarbrücken, entre d’altres. L’exposició Les llengües dels catalans, la vam fer per actualitzar i substituir Les llengües a Catalunya, que ja feia quatre anys que itinerava. Va acabar el seu recorregut a la Universitat de Perpinyà després d’haver-la portat a molts centres cívics d’arreu del país i també a presons. Ara encara la demanen molts instituts en format digital. Per a aquesta exposició vam elaborar un mapa, que després han fet servir diverses institucions, on situàvem les llengües dels catalans al lloc del món d’on eren originàries. És un mapa que explica moltes coses, des dels llocs d’origen de molts catalans fins als llocs on es preserva més la diversitat lingüística. A més del mapa i la informació sobre les llengües que es troben en el primer mòdul, hi ha cinc mòduls més amb informacions diverses. El segon mòdul duu el títol «Diversitat de llengües, diversitat d’escriptures» i s’hi explica els funcionament dels diferents sistemes d’escriptura. El tercer mòdul, «Els noms de les persones», explica diferents aspectes d’antroponímia, sobretot l’origen dels noms per mostrar que, fins i tot en aquell element lingüístic que ens és més proper, hi trobem una gran diversitat de llengües.1 A més a més, explica una característica lingüística com el to en xinès. A partir de les dades de l’Idescat que aportaven informació sobre els noms més freqüents dels catalans d’origen xinès (Ying per a dones i Wei per a homes), vam constatar que el que suposàvem que era un únic nom —i, per tant, el més posat— eren en realitat set noms diferents. El quart mòdul, «Les noves famílies», proposa la comparació dels termes de parentiu del català amb els d’altres llengües. En aquest cas, vam triar les llen1. Una de les activitats que fem quan anem a centres de primària i secundària és explicar els orígens dels noms dels alumnes. En grups classe no és gens estrany trobar noms amb 10-12 orígens lingüístics diferents. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 326
20/12/22 8:28
30 ANYS DEL GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES
327
gües dels catalans amb més parlants: romanès, panjabi, wòlof, mandarí i amazic. Aquest mòdul permet copsar també què és la categorització, perquè el mateix tipus de relació familiar es pot categoritzar de maneres molt diferents. El cinquè mòdul, «Contactes», mostra la gran quantitat de paraules d’arreu del món que fem servir en la nostra vida quotidiana. Els exemples triats són les peces de roba2 i també aliments. Mitjançant una carta de restaurant podem identificar termes alimentaris que venen de més de trenta llengües.3 Finalment, el sisè mòdul, «Relacions», mostra l’ordre que ocupen les llengües segons el nombre de parlants per fer veure que, quan s’apeŀla al nombre de parlants per justificar suposats avantatges —ja siguin de possibilitats d’interlocució, de creació literària o d’altres—, no es té en compte que llengües que desconeixem poden tenir molts més parlants que les nostres. Per commemorar el 30è aniversari, l’any 2022 el GELA va organitzar una exposició per donar a conèixer la creació literària a l’Àfrica. La vam inaugurar a la Universitat de Barcelona i posteriorment la Xarxa Vives la va portant a les seves universitats. Escriptors africans és una mostra de més de 200 autors de 40 països africans que escriuen en més de 50 llengües. L’exposició té dos objectius implícits: donar a conèixer els autors al públic en general i mostrar als afrodescendents la creació literària dels seus països d’origen. La intenció és que qualsevol persona que entri a veure l’exposició en surti almenys amb tres idees: hi ha escriptors africans, expliquen històries interessants i la literatura africana s’escriu en moltes llengües. A partir d’aquí, el visitant hi pot fer moltes lectures alternatives i també complementàries. De cada autor hem inclòs una nota biogràfica, un fragment de l’obra i una anècdota com a forma d’apropar aquests escriptors als lectors. A més a més, hem tingut en compte els que tenen obres traduïdes al català i/o al castellà per mostrar també que les editorials han fet un esforç considerable per donar-los a conèixer. A banda de les exposicions de creació pròpia, el GELA ha coŀlaborat en exposicions de diversos organismes. La primera, Les llengües, un gran tresor, la vam fer els anys noranta en coŀlaboració amb el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN). Vam participar també en l’exposició Veus-Voces-Voices del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004. Amb l’Estudi Ramon Folch vam coŀlaborar en l’exposició Barcelona sensacions i també amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en l’exposició Barcelona, Palma, València. També ens van encarregar la part de diversitat lingüística de l’exposició Brains de CosmoCaixa. Des de 2014, el GELA publica cada mes un article al diari digital Vilaweb. Aquests articles, de temes lingüístics diversos, es refereixen sovint a les llengües de signes. Una tasca que pensem que és imprescindible, primer tenint en compte que considerem la llengua de signes catalana (LSC) com una llengua amenaçada, però també per combatre la tradició oralista excloent de la majoria de les nostres institucions. Després que la lingüística hagi explicat a bastament que les llengües de signes son llengües naturals (com les audiorals) i que l’única diferència és que no utilitzen el canal vocal-auditiu, és in2. Alguns dels exemples triats són: barnús (àrab), anorac (inuktitut), pijama (hindi), ponxo (tehuelche), parca (aleuta), samarreta (basc), camisa (celta), pantaló (francès), etc. 3. Alguns dels exemples triats són kiwi (maori), xocolata (nahua), patata (quítxua), espinacs (persa), mango (tàmil), iogurt (turc), etc. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 327
20/12/22 8:28
328 M. CARME JUNYENT - MÒNICA BARRIERAS ANGÀS - PERE COMELLAS CASANOVA comprensible la quantitat de malentesos i prejudicis que hi ha a l’entorn d’aquestes llengües. Entre les tasques de divulgació, també podem comptar les conferències i cicles de conferències, així com jornades adreçades al públic en general. Val a dir que el GELA té un bon nombre de seguidors molt actius que participen regularment en les activitats que organitzem. És just reconèixer que si existim és en bona part gràcies a ells, que sempre ens han recolzat.
FORMACIÓ La formació ha estat un dels objectius implícits en les tasques del GELA. Tal com diem en els nostres objectius fundacionals, volem promoure el coneixement i la recerca de llengües sense tradició en el nostre àmbit acadèmic. Això vol dir que també havíem de crear aquesta tradició. Amb aquest objectiu, a banda de la formació d’investigadors, també hem participat en nombrosos cursos per a mestres i professors. Hem fet cursos a l’Escola d’Estiu Jaume Miret de Lleida, Universitat d’Estiu Ramon Llull a Igualada i Barcelona, Els Juliols de la UB, Rosa Sensat, i hem participat en un gran nombre de jornades organitzades pel Departament d’Educació. També hem fet cursos d’estiu a les universitats de Santiago de Compostela, Salamanca i el País Basc, i hem fet sessions de formació per a docents en un bon nombre d’instituts i centres de primària. També hem coŀlaborat en nombroses ocasions amb el Consorci per a la Normalització Lingüística tant en la formació de professors com en xerrades per a alumnes. Durant els anys que va existir Linguamon-Casa de les Llengües vam elaborar una base de dades de les llengües del món. Aquell projecte va quedar interromput per la crisi i per la mateixa desaparició de la institució, però va deixar un gran volum d’informació que va gestionar la Direcció General de Política Lingüística. Aquests materials constitueixen la primera referència que s’ha fet en català a moltes d’aquestes llengües.
COOPERACIÓ El GELA ha coŀlaborat també amb diverses comunitats i ha contribuït a l’edició de llibres en llengües amenaçades. Fruit d’aquesta cooperació són el primer llibre publicat en nuosu (una llengua del sud de la Xina), el primer diccionari bilingüe en dues llengües ameríndies (quitxua-andoà), i el primer llibre monolingüe publicat en wichí. També ha contribuït a la publicació de llibres en nahua i maia (en coŀlaboració amb el CIESAS de Mèxic), en mayangna de Nicaragua, en qom de l’Argentina, en sia pedee d’Equador i el shiwilu de Perú, entre d’altres. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 328
20/12/22 8:28
30 ANYS DEL GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES
329
PREMIS El GELA ha convocat també diversos premis, com ara el d’autobiografies lingüístiques, un premi internacional que van guanyar autors de Barcelona, Girona, Trieste, París, Nairobi, Argentina i els Estats Units.4 Després de diverses edicions del premi d’autobiografies lingüístiques, les darreres en coŀlaboració amb la Xarxa Vives d’Universitats, vam creure que era imprescindible promoure l’ús del català a les xarxes i vam substituir el premi per un a creadors de continguts audiovisuals en català, occità i LSC. El gran nombre de candidats en les dues edicions que hem celebrat fins ara fa evident que hi ha producció en català i en LSC prou bona com per contribuir a la seva difusió.
CLOENDA En aquest apunt sobre la història del GELA hem omès els noms dels seus membres. Segur que ens hem deixat moltes altres coses però, en el cas dels membres, seria impossible recordar-los tots. Possiblement el tret més singular és que el GELA va ser creat per un grup d’alumnes i una professora. Una professora que anava bastant a les palpentes en qüestions d’organització, finançament i relacions públiques. En ser un grup format per estudiants, es fa difícil enumerar tots els qui al llarg dels anys n’han format part en algun moment. Alguns es dediquen a qüestions molt allunyades de la recerca, d’altres es dediquen a l’ensenyament i d’altres, bastants, són professors en universitats de diferents països i també d’aquí. El que és important és remarcar que, tot i haver anat sempre amb una sabata i una espardenya, hem arribat fins aquí. Trenta anys d’activitats que han fet que la Universitat de Barcelona tingui un lloc en l’estudi de llengües amenaçades. Tal com hem explicat al començament, vam néixer el mateix any que els estudis de substitució lingüística prenien consistència i ja formaven en si mateixos una branca de la lingüística. L’eclosió d’aquesta branca es va produir amb el tombant de miŀlenni i el GELA ja hi era. Volem agrair a tots els coŀlegues la generositat amb què ens han acollit sempre. Gràcies a ells i gràcies a tots els qui han participat en les nostres activitats hem pogut celebrar el nostre trentè aniversari. Si és difícil recordar tots els membres del GELA, encara ho és més recordar tots els que hi han estat sempre. Els estem profundament agraïts. Finalment, sí que mencionarem dos noms, Michael Prosser van der Riet i Eva Monrós. Ambdós van morir prematurament i encara en plorem l’absència. Però també és cert que la seva pèrdua ens va unir molt com a grup i, en tots els anys que fa que hi som, reconeixem que, si hi som, també és perquè és la nostra manera de fer-los viure. 4. Trobareu tots els treballs premiats a <http://www.gela.cat/doku.php?id=autobiografies>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 321-329 DOI: 10.2436/20.2500.01.370
Estudis romanics 45_int.indd 329
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 330
20/12/22 8:28
LECTURA INTERTEXTUAL DE DOS POEMES DE GABRIEL FERRATER: «TRES LLIMONES» I «AMISTAT DEL BRAÇ» Jordi Malé Universitat de Lleida
I. TRES LLIMONES Gener benigne. Sota molt d’aire verd, les coses avui no es fan esquerpes ni el lloc és àrid. Mira: tres llimones, posades a l’aspre de la llosa. Perquè es mullen de sol i pots considerar sense dubte ni pressa la mètrica senzilla que les enllaça, et penses que signifiquen res? Mira, i ja han estat prou per tu. Cor seduït, renuncia des d’ara, calla. No faràs teu el joc de tres llimones a l’aspre d’una llosa. Ni sabràs aixecar protesta abans de perdre’l. Cap surt de la memòria no abolirà la plàcida manera de morir-se que tenen els records. (Ferrater 2018: 80)1 1. Vegeu diverses lectures d’aquest poema a Macià i Perpinyà (1986: 110-113); Oller (1986: 204206); Terry (2001: 110-112); i Blanes s. d. («Tres llimones»). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 331
20/12/22 8:28
332
Jordi Malé
El sentit del poema, en una primera lectura, sembla clar: la contemplació, un dia assolellat de gener, de tres llimones sobre una llosa, susciten al poeta la pregunta de si la seva disposició té algun significat. Una pregunta que ell mateix no triga a trobar irresoluble, per la qual cosa s’insta a si mateix a renunciar a esbrinar-ho; i la visió queda com un simple record, que caurà en l’oblit. Segimon Serrallonga (1965: 17) va apuntar que a l’origen d’aquest poema podia haver-n’hi un del poeta alemany Karl Krolow (1915-1999), «Drei Orangen, zwei Zitronen», del qual transcrivim una traducció castellana:2 TRES NARANJAS, DOS LIMONES Tres naranjas, dos limones. Pronto una ecuación que dejará de ser secreta, fórmulas que habitan en el aire, álgebra de los frutos maduros. Luz que revolotea en un mediodía amarillo de abejas y sin ruido en torno a lo existente. Flores secas descansan en el mismo instante en un viento seco. Tres naranjas, dos limones. Y la quietud que llega alada. Verde vuela entre coronas de olmos, nave feliz, alegre como marineros. Y el cielo es como pupila azul que no cierra más sobre los corazones: un preciso milagro que oscila entre los árboles. Tres naranjas, dos limones: matemático encantamiento, escritura cenital de zonas más fáciles. La lengua calla con la lengua. Mas un sentido antiguo zurea como palomo. (Modern 1974: 287-288)
La primera estrofa i la darrera del poema de Krolow plantegen que, dins un paratge amb arbres i flors, en un migdia lluminós i alegre, hi destaquen tres taronges i dues llimones que enclouen un sentit secret, el qual aviat es revelarà —com si fos la incògnita d’una equació a punt de resoldre’s. Un sentit encara no formulable en paraules però que es percep, s’intueix en la vibració de l’aire, com un parrupeig de colom. Un sentit que afecta tota la natura al voltant dels fruits, terra i cel, i que és «antic», potser com el món i l’existència. 2. Agraeixo a Jordi Cornudella tant la referència de l’article de Serrallonga com la de la traducció. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 332
20/12/22 8:28
LECTURA INTERTEXTUAL DE DOS POEMES DE GABRIEL FERRATER
333
Com el de Krolow, el poema de Ferrater relaciona uns fruits amb un possible sentit o significat no explícit. Però ho fa amb una intenció ben diferent, més en consonància amb el poema d’un altre escriptor que també va partir de la contemplació d’unes llimones: Vora el torrent que fuig hi fruiten llimoners. El pom jovençaneja i riu i cau lassat i l’aigua, arran, fa com un jaç que el gombolés; al peu de cada soca hi ha un caramull daurat. Passa, torrent, germà lluent del marge bru: ta fúria no s’hauria amorosit en va si un fruit, dels que ara aculls de pas, s’avia amb tu i t’és monjoia alegre quan llisquis lent pel pla. Val més la teva imatge que no mil pensaments. L’amor s’aboca al freu del temps escoladís. ¿Què hi fa si el temps ens tempta forces, fe, juraments? Un bla renou ens canta, i l’hora és molt feliç. (Riba 2019: 93)
En aquest poema del Primer llibre d’Estances (1919) de Carles Riba, el poeta veu, també enmig d’un paisatge plàcid i alegre, com s’acumulen les llimones caigudes al peu dels arbres, vora els quals passa un torrent (amb l’associació del seu moviment al d’un bressol o jaç). Fins que un dels fruits rodola cap a l’aigua i aquesta se l’endú; i, tot surant-hi, la llimona fa l’efecte que en sigui una fita o monjoia en moviment. La imatge del corrent i la llimona lliscant, escolant-se, evoca al poeta, llavors, la idea del temps imparable i escoladís, la qual se li associa amb el pensament de l’amor (tema predominant a les Estances): perquè el temps posa a prova l’amor —com si aquest hagués de travessar-ne l’estret (el freu)—, això és, mesura la nostra força d’estimar, la solidesa dels nostres juraments amorosos, la fermesa de la nostra fe en la persona estimada. En el poema de Riba, doncs, una visió (real o imaginària) d’uns llimoners i una llimona caiguda a l’aigua se li tradueix en un pensament i, alhora, en un problema: el de l’amor enfrontat amb el pas del temps. Un problema que, al final, rebutja d’afrontar a favor de la simple visió de la realitat, del paisatge que té al davant i dels sons dolços que hi sent. I opta per una mena de carpe diem, per gaudir simplement del moment: «Un bla renou ens canta, i l’hora és molt feliç.» El poema de Ferrater recrea un procés semblant: una imatge visual (la de tres llimones disposades sobre una llosa), que inicialment ha seduït la seva sensibilitat, el seu cor («Cor seduït»), se li converteix en un problema mental, inteŀlectual: què signifiquen aquelles tres llimones disposades d’una manera harmònica sobre la llosa?, quin joc de relacions hi ha entre elles? O més genèricament: les coses tenen un perquè, un sentit més enllà de la seva materialitat? Que és justament el que es planteja Krolow, convençut que els fruits amaguen alguna mena de significat matemàtic, com si hi hagués alguna llei aritmètica o algebraica, però de sentit transcendent, que en justifiqués la posició i la distribució. Ferrater, en canvi, com abans Riba, renuncia a cercar-hi cap sentit i, menys encara, cap transcendència: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 333
20/12/22 8:28
334
Jordi Malé
«Val més la teva imatge que no mil pensaments», expressava Riba; «Mira, i ja han estat prou / per tu», es diu Ferrater a si mateix, bo i optant, en certa manera, també pel carpe diem, perquè ha començat destacant que l’escena té lloc en un dia de «gener benigne», en què, «sota / molt d’aire verd, les coses / [...] no es fan esquerpes / ni el lloc és àrid», i està disposat, sense rumiar-hi, a simplement mirar el paisatge que se li ofereix, «sense dubte ni pressa». Fins que esdevingui un simple record insignificant (desproveït de sentit), que, sense cap trasbals i sense ell queixar-se’n, morirà plàcidament. Per bé que no del tot, perquè el record de les llimones ferraterianes, el dels llimoners ribians i el de les taronges i les llimones de Krolow perduraran en nosaltres gràcies als respectius poemes.
II. El protagonista de la noveŀla de Stefan Zweig La impaciència del cor (Ungeduld des Herzens, 1939), el tinent Anton Hofmiller, manté una particular relació amb la jove Edith, filla d’un magnat hongarès, que pateix una paràlisi crònica. A l’inici del relat, desconeixent-ne la discapacitat, el tinent la convida a aixecar-se per ballar amb ell, amb la consegüent frustració de la noia i l’avergonyiment del jove en descobrir la veritat; i des d’aleshores se sent lligat a ella per la compassió. Però aquest vincle serà erròniament interpretat per Edith com un signe d’amor, també perquè ell li amaga els seus veritables sentiments, fins al punt que el militar l’encoratja a creure en la seva curació, més que improbable, i fins arriba a mig comprometre-s’hi. Però la realitat, i la infelicitat, no poden sinó acabar per imposar-se. En una de les darreres escenes de la noveŀla, quan Edith finalment dubta dels sentiments del tinent, aquest la visita. Però manté una actitud tan inexpressiva, en el seu esforç per no mostrar cap signe que pogués ser interpretat per ella com una mostra d’afecte, que la noia es posa a plorar. No sabent què fer —ens explica el protagonista narrador—, «em vaig inclinar cap a ella i li vaig posar la mà al braç». I aquest contacte va fer cessar en la noia totes les convulsions del plor: «No es tornà a moure. Era com si tot el cos esperés [...] per entendre què significava aquest contacte d’una altra persona, si era tendresa o amor o tan sols compassió.» Ell tampoc no gosa moure’s, entre la covardia de no atrevir-se a enretirar la mà i la incapacitat de servir-se’n per fer-li ni que fos un lleu gest de tendresa, que de ben segur la noia esperava. I, finalment, «hi vaig deixar reposar la mà com quelcom estrany». Aleshores, però, «em semblà com si en aquell punt em vingués a trobar tota la seva sang, càlida i bategant». Perquè ella, de mica en mica, va acostant les seves mans a la que ell li té sobre el braç, i amb els dits comença a resseguir-la suaument: «No hi havia desig en aquest contacte íntim, tan sols una felicitat silenciosa i meravellada de poder posseir, finalment, una part del meu cos, ni que fos fugaçment, i demostrar-li el seu immens amor.». Però aviat aquesta situació comença a esdevenir insuportable per al jove tinent, no tant pel contacte d’ella sinó perquè «em torturava la rigidesa de la meva mà, tan morta Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 334
20/12/22 8:28
LECTURA INTERTEXTUAL DE DOS POEMES DE GABRIEL FERRATER
335
que era com si no em pertangués i com si la persona que l’amanyagava no formés part de la meva vida». I molt lentament, intentant que ella no ho noti, comença a enretirar la mà. Una pretensió vana, perquè la noia no triga a adonar-se’n, a deixar de tocar-lo i a reprendre l’estat d’esperit d’abans (Zweig 2010: 331-334). Aquesta escena de la noveŀla de Zweig en què el protagonista, després de posar compassivament la mà sobre el braç de la plorosa noia invàlida, en notar que el gest l’havia calmada opta per deixar-la-hi, però com si la mà li fos «quelcom estrany», com si ja no fos seva; i en què el contacte amb les mans d’ella li enrigideix la seva fins a sentir-la «tan morta que era com si no em pertangués», no dista gaire —malgrat situar-se en contextos ben diferents— de la relatada al poema de Gabriel Ferrater «Amistat del braç»: El metro anava ple. Jo m’agafava al barrot niquelat vora la porta. Tenia el braç tibat, i tolerava aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç. Quedàvem poca gent quan vaig girar-me. Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada, com una prima cabra mogrebina que premia amb el front, tancant els ulls, abalançada per tota carència, un braç encara de ningú, lliure i promiscu, i no veia que ja algú es reprenia i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove també, no havia après a reconèixer-me en l’acceptació més que en la tria. Vaig abandonar el braç, que no fos meu, i no els vaig mirar més, anguniat fins a l’estació, i el súbit trenc d’una corda del cello, la més baixa. (Ferrater 2018: 56)3
En aquest poema escrit en forma narrativa, el poeta, que ara ja té una certa edat, recorda una escena protagonitzada per ell quan era jove («massa jove, també»). En un vagó de metro atapeït de gent, s’havia pogut situar vora la porta i agafar-se a una de les barres laterals; i mentre mantenia el braç estirat, va notar-hi una pressió exercida per algun dels viatgers. Un cop el vagó es va començar a buidar, va adonar-se que qui pressionava el seu braç era una noia «lletja i pobra, descarnada, / com una prima cabra mogrebina», i més aviat baixeta, ja que la pressió sobre el seu braç estirat l’exercia amb el front; i ho feia «tancant els ulls, / abalançada per tota carència», expressions que indiquen l’absència de vitalitat i energia en la pobra noia. El fet de tenir els ulls tancats impedia a la jove de saber de qui era el braç en què es repenjava —i el poeta ja gran que ens relata l’escena aprofita per fer-ne broma tot caracteritzant-lo com un braç «de ningú, lliure i promiscu»—; i la noia tampoc no s’adonava, 3. Vegeu la lectura d’aquest poema que fa Jordi Cornudella (1988: 38-43); i també Blanes s. d. («Amistat del braç»). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 335
20/12/22 8:28
336
Jordi Malé
quan el vagó va deixar d’estar ple de cossos comprimits els uns amb els altres, que tenia al costat una persona —el poeta jove— que «es reprenia», com si recuperés la pròpia singularitat i individualitat després que el vagó es desatapeís. Aquesta persona, ens diu el poeta gran, tot just «reprendre’s», «s’isolava al seu davant». La primera reacció del jove, doncs, va ser la d’aïllar-se enfront d’ella, la d’establir una mena de separació entre ell i aquesta noia que, per la descripció que ens n’ha fet, i especialment per la comparació — despersonalitzadora— amb «una prima cabra mogrebina», sembla clar que li provocava més aviat repulsió. La situació del jove poeta, que té el braç en contacte amb la pobra noia descarnada, és relativament semblant a la del jove tinent de la noveŀla de Zweig que té la mà en contacte amb les de la pobra jove invàlida. La reacció a ambdós contactes, amb el braç i amb la mà, hauria pogut ser d’empatia, obeir a una certa actitud comprensiva envers aquestes pobres noies. Però el tinent —com hem vist— va renunciar a la mà, sense moure-la, com si li fos «quelcom estrany» i «com si no em pertangués». I el mateix va fer el jove poeta del metro, com recorda el poeta gran: «Vaig abandonar el braç, que no fos meu / i no els vaig mirar més», el braç i ella, per l’angúnia que li produïen. El que per al tinent era una sensació momentània, que aquella noia «no form[ava] part de la meva vida», per al jove poeta era una convicció volgudament assumida. Aquesta situació es manté «fins a l’estació, i el súbit trenc / d’una corda del cello, la més baixa». Amb la imatge de la corda del cello el poeta vol evocar el soroll estrident que feia el metro al tombant dels anys seixanta, especialment quan frenava en arribar a una estació; en concret, ens hem de representar els sons inharmònics que produeix l’instrument quan el músic el prova amb vista a afinar-ne les cordes abans de començar a tocar una peça. El «súbit trenc» d’aquesta corda es refereix, finalment, al moment en què cessa el soroll: el del cello i el del metro, que s’ha aturat a l’estació, la qual cosa permetrà que, al seu torn, cessi la situació viscuda i patida dins el vagó.4 Fins aquí, «Amistat del braç» es reduiria al record d’una escena protagonitzada pel poeta quan era jove. Però, com bona part dels poemes ferraterians, l’experiència que conté va acompanyada d’una certa reflexió. I aquesta es troba formulada als versos 12-14: Jo, massa jove també, no havia après a reconèixer-me en l’acceptació més que en la tria.
Un dels temes que Gabriel Ferrater va destacar, en comentar la poesia de Carles Riba, és el del coneixement personal, la preocupació per saber fins a quin punt el poeta es reconeixia a si mateix en els records dels seus actes i també en els seus poemes: «El tema general de la poesia del primer període de Riba podríem dir que és l’intent de reconstruir la pròpia identitat a través dels sentiments de cada moment» (Ferrater 1983: 41). Aquest tema apareix sobretot a les Estances, però també es troba en diversos dels escrits de críti4. A vegades s’ha interpretat erròniament que el so estrident era el del trencament de la corda, però una corda d’instrument en trencar-se pràcticament no fa cap soroll; Blanes (s. d. «Amistat del braç») en fa una interpretació diferent. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 336
20/12/22 8:28
LECTURA INTERTEXTUAL DE DOS POEMES DE GABRIEL FERRATER
337
ca ribians contemporanis als poemes. I, en concret, a l’article que Riba va dedicar a la publicació de l’epistolari entre un jove Joan Maragall i el seu amic de joventut Antoni Roure (amb pròleg de Carles Soldevila). Algunes de les cartes van ser escrites arran dels aldarulls causats a Barcelona per la primera festa social de l’1 de maig de 1890, i el poeta d’«El comte Arnau» hi mostra el seu rebuig pels moviments de masses amb «una barreja d’aristocratisme olímpic i de contrarietat casolana; hi ha l’odi contra el ramat i alhora la rebequeria del senyoret aviciat que veu torbades les seves distraccions favorites» (Soldevila 1981: 1191). Una actitud, aquesta de joventut, ben distant de la que Maragall tindrà posteriorment i, sobretot, de la imatge que d’ell es farà la societat i que encara avui en tenim: la de l’home ponderat, tolerant i íntegre. Aquesta última imatge de Maragall, la construïda per la societat, no deixa de ser, per a Riba, una simplificació, perquè es fonamenta només a partir dels «actes volguts» del poeta, que són els fets que decidí dur a terme —incloent-hi les obres que escriví— i pels quals el coneix la majoria de la gent (Riba 1986: 55). Però la personalitat de cadascú de nosaltres, per a l’autor de Per comprendre, no es compon únicament d’aquests «actes volguts»; perquè, com va expressar anys després, no comptàvem que ens havíem de «fer» no solament del que volíem, sinó també del que erraríem, i del que ens farien els altres i les coses; no solament del que tindríem, sinó també del que no assoliríem mai. (Guardiola 1993: 273-274)5
Som doncs, el resultat de tot allò que hem volgut (i pogut) fer i tot el que hem volgut (i pogut) tenir, però som alhora tot allò que no vam aconseguir de fer o de tenir i tots els nostres errors; i també el que la gent i les coses que ens envolten poc o molt han fet que siguem. A una idea semblant es referia Ferrater quan, en relació amb la poesia ribiana i el tema de la reconstrucció de «la pròpia identitat a través dels sentiments de cada moment», parlava de «les coses que fan sortir una persona de si mateixa i la llancen al món exterior i li fan oblidar la noció del que ella és i del que ella vol» (Ferrater 1983: 43-44; les cursives són meves). Una d’aquestes coses, un d’aquests moments, encara que sigui anecdòtic, és l’escena dins el vagó del metro, recordada pel poeta ja gran, amb la noia «lletja i pobra, descarnada» repenjada al braç del poeta jove, i de la qual ell aparta els ulls. Jo, massa jove també, no havia après a reconèixer-me en l’acceptació més que en la tria.
Cal restablir l’ordre sintàctic de la frase: el que diu el poeta és que llavors era massa jove (com la noia) i no havia après a reconèixer-se més en l’acceptació que no pas en la tria; la qual cosa duu implícita l’afirmació que, ara que el poeta ja no és jove, es reconeix 5. Carta a Paulina Crusat del 27-IV-1956. Sobre aquest tema en relació amb Riba, vegeu Malé 2001: 211-232. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 337
20/12/22 8:28
338
Jordi Malé
a si mateix més en l’acceptació que no pas en la tria. Aquí hi hauria el sentit últim de la reflexió que ens proposa el poema: en la vida moltes vegades podem triar les coses que volem, i ens reconeixem en aquest tria (en la manera en què volem vestir, en la feina que volem fer, els amics que volem tenir, etc.); però moltes de les coses ens venen imposades, en les trobem, hi topem, no les podem lliurement escollir; i és en la nostra capacitat d’emmotllar-nos-hi, d’acceptar-les (que és quasi el contrari de resignar-s’hi), que prenem consciència de nosaltres mateixos, de les nostres aptituds però també de les nostres limitacions, i ens adonem de com som realment molt més que no pas quan és la nostra voluntat la que s’imposa i podem triar. És quan acceptem, doncs, que ens podem millor reconèixer. Però el poeta del vagó de metro era massa jove per entendre que a vegades cal sortir del propi món d’«actes volguts» i triats —barrejant els mots de Ferrater i els de Riba—, que cal admetre-hi el que ens ve de fora i ens condiciona; o sigui, que havia d’acceptar que es repengés inconscientment en el seu braç aquella pobra noia, que de ben segur ell mai no hauria triat com a amiga per l’angúnia que li provocava; una noia que —recordant l’expressió del protagonista de La impaciència del cor— en certa manera i momentàniament va passar a formar part de la seva vida, com s’esdevé amb les persones amb qui les circumstàncies ens posen en contacte, ni que sigui de manera fugaç. I, com que no va voler acceptar-ho, el jove poeta va optar per tallar-se figuradament la pròpia extremitat i abandonar-la. El poeta ja gran, però, del record en va saber extreure la lliçó existencial, i ens la va oferir en aquest poema per si a nosaltres ens pogués fer algun servei.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Blanes, Enric (s. d.): «Tres llimones» i «Amistat del braç», dins el web Un fres de mores negres: Apunts sobre Grabriel Ferrater. En línia: <http://gferrater.blogspot.com>. [Consulta: 19-6-2022.] Cornudella, Jordi (1988): «Estudi introductori», dins Ferrater, Gabriel: Vers i prosa. Selecció de Jordi Cornudella i Joan Ferraté. València: Tres i Quatre, p. 7-47. Ferrater, Gabriel (19832): La poesia de Carles Riba, a cura de Joan Ferraté. Barcelona: Edicions 62. Ferrater, Gabriel (20182): Les dones i els dies, edició crítica. Barcelona: Edicions 62. Guardiola, Carles-Jordi (ed.) (1993): Cartes de Carles Riba III: 1953-1959, recollides i anotades per C.-J. Guardiola. Barcelona: Edicions de la Magrana. Macià, Xavier / Perpinyà, Núria (1986): La poesia de Gabriel Ferrater. Barcelona: Edicions 62. Malé, Jordi (2001): Poètica de Carles Riba. Els anys del postsimbolisme 1920-1938. Barcelona: Edicions de la Magrana. Modern, Rodolfo E. (1974): Poesía alemana del siglo xx. Selección, traducción, prólogo y notas de R. E. Modern. Buenos Aires: Ediciones Librerías Fausto. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 338
20/12/22 8:28
LECTURA INTERTEXTUAL DE DOS POEMES DE GABRIEL FERRATER
339
Oller, Dolors (1986): La construcció del sentit. Barcelona: Empúries. Oller, Dolors / Subirana, Jaume (ed.) (2001): Gabriel Ferrater, ‘in memoriam’. Barcelona: Proa. Riba, Carles (2019): Llibres de poesia. Amb tots els comentaris del poeta, edició i textos establerts per Jordi Malé. Barcelona: Edicions 62. Riba, Carles (1986): Obres Completes, vol. 3: Crítica 2, a cura d’Enric Sullà i Jaume Medina. Barcelona: Edicions 62. Riba, Carles (2010): Cor delatat. Antologia poètica comentada, a cura de Jordi Malé i Carles-Jordi Guardiola. Barcelona: Educaula. Serrallonga, Segimon (1965, novembre): «Entorn a dos punts de Menja’t una cama», Inquietud artística, 34, p. 14-17. Soldevila, Carles (19813): «L’epistolari de Joan Maragall», dins Maragall, Joan: Obres Completes, vol. I. Barcelona: Selecta, p. 1190-1194. Terry, Arthur (2001): «Gabriel Ferrater: la moral i l’experiència», dins Oller i Subirana 2001: 101-125. Zweig, Stefan (2010): La impaciència del cor, trad. de Joan Fontcuberta. Barcelona: Quaderns Crema.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 331-339 DOI: 10.2436/20.2500.01.371
Estudis romanics 45_int.indd 339
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 340
20/12/22 8:28
GUAITA TERMINOLÒGICA: UN PROJECTE DE PROSPECTIVA TERMINOLÒGICA M. Amor Montané March Universitat de Barcelona
M. Teresa Cabré Castellví Institut d’Estudis Catalans
1. ORIGEN I OBJECTIUS DEL PROJECTE En el marc de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’ha desenvolupat el projecte Guaita terminològica (<https://guaita.recerca.iec.cat/>), el qual es proposava fer prospectiva terminològica. Es tracta d’un projecte específic inclòs en un projecte de més envergadura: «Guaita terminològica i ExtractCiT: Extracció de terminologia de corpus original en anglès i en català, i proposta de termes neològics per a la Comissió de Terminologia Científica i Tècnica de l’IEC», el qual s’ha dut a terme a l’IEC entre 2018 i 2020 i ha rebut finançament de la Secretaria Científica d’aquesta institució. Concretament, el projecte específic Guaita terminològica tenia com a finalitat proposar i validar una metodologia per a la prospectiva terminològica, la qual està basada en l’exploració de textos especialitzats en anglès. Partia de la premissa que la terminologia cientificotècnica apareix en el discurs especialitzat juntament amb la producció de coneixement i és a través d’aquest discurs que els termes nous es consoliden. No obstant això, en el context català, la producció espontània de terminologia en llengua pròpia en els àmbits científics i tècnics és poc regular. La dependència de l’anglès és un dels motius principals d’aquesta situació. Com que és la llengua de la comunicació especialitzada internacional per exceŀlència, la majoria de novetats es denominen en anglès i solen arribar al català en forma de manlleus. Per això, a l’hora de fer prospectiva terminològica, creiem que cal dirigir-se a l’origen i explorar els discursos especialitzats en anglès, ja que és la llengua que s’usa de manera majoritària per donar compte de la producció de nous coneixements cientificotècnics i, per tant, la llengua en la qual sol aparèixer per primer cop la terminologia nova que s’empra per fer-hi referència. Si entenem la prospectiva terminològica com una estratègia per avançar-nos a l’aparició de termes nous en català, sembla lògic pensar que explorant textos especialitzats en anglès i extraient-ne les unitats terminològiques noves es poden arribar a preveure els termes nous que en un futur proper poden ser necessaris en el discurs especialitzat en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 341
20/12/22 8:28
342
M. AMOR MONTANÉ MARCH - M. TERESA CABRÉ CASTELLVÍ
llengua catalana. Perquè l’objectiu principal de la prospectiva terminològica és avançarnos a la difusió de manlleus de l’anglès en la llengua pròpia: si sabem a l’avançada els termes nous que han sorgit en anglès, podem buscar la denominació més adequada en català per fer referència als nous conceptes i difondre-la entre la comunitat científica i tècnica, amb la finalitat d’evitar l’ús del manlleu. En el marc de la normalització terminològica de la llengua catalana, que es duu a terme institucionalment des del centre de terminologia TERMCAT, s’assumeix que els nous termes poden tenir més possibilitats d’ús entre els experts si s’aborden quan apareix la necessitat denominativa. Diversos estudis sobre implantació terminològica identifiquen aquesta situació com un factor que afavoreix l’ús dels termes normalitzats: com a mostra, Quirion (2004) afirma que cal proposar un terme just en el moment en què els usuaris comencen a necessitar la denominació i Gouadec (1994) defensa la rapidesa en la creació de termes autòctons per substituir els manlleus. Per aquest motiu és tan important la tasca de prospectiva terminològica que es proposava el projecte Guaita terminològica: la detecció prematura de neologia en anglès ha de permetre proposar equivalents en català i fer-los circular abans que el manlleu s’instaŀli en el discurs especialitzat en la llengua pròpia. Això pot conduir a un ideal: detectar amb antelació necessitats neològiques especialitzades, és a dir, avançar-se a la necessitat denominativa (TERMCAT 2006), perquè ja hi hagi un terme adequat en català en el moment en què els experts (o els mediadors lingüístics o la societat en general) el necessitin per utilitzar-lo en el seu discurs en llengua pròpia.
2. ANTECEDENTS El projecte Guaita terminològica treballa amb la terminologia generada en dos projectes anteriors duts a terme a l’IEC: Scriptorium i Portal CiT (Ciència i Tecnologia). Més endavant explicarem com s’utilitza aquesta terminologia prèvia en el desenvolupament del treball actual. En el marc del projecte Scriptorium (<https://scriptorium.espais.iec.cat/>), que va estar actiu entre 1994 i 2008, es van traduir de l’anglès al català deu manuals universitaris especialitzats de referència internacional, amb l’objectiu de posar a disposició dels estudiants obres bàsiques de diferents àmbits del coneixement en llengua catalana. A més, aquest projecte va permetre ampliar la terminologia científica en català, perquè molts dels termes en anglès inclosos als manuals no tenien el seu equivalent en català en el moment de la traducció i es van haver de crear. Amb la finalitat de recopilar i difondre la terminologia nova generada durant el procés de traducció de les obres del projecte Scriptorium, es va decidir elaborar vocabularis a partir de les obres originals i traduïdes, i fer-ne difusió a través del Portal CiT (<https://cit.iec.cat/>). Per això, es van recuperar els índexs analítics en anglès i en català dels manuals especialitzats i es van paraŀlelitzar per crear vocabularis de terminologia bilingüe, que es va posar a disposició del públic a través de l’eina BiblioCiT (biblioteca en línia d’obres terminològiques), inclosa al Portal CiT. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 342
20/12/22 8:28
GUAITA TERMINOLÒGICA: UN PROJECTE DE PROSPECTIVA TERMINOLÒGICA 343
3. METODOLOGIA PER A LA PROSPECTIVA TERMINOLÒGICA A grans trets, la metodologia proposada en el projecte Guaita terminològica consisteix a explorar manuals de referència de diversos àmbits del coneixement científic i tècnic de dos períodes temporals diferents, redactats originalment en anglès, per extreure’n els termes que contenen i observar el nou coneixement que s’hi genera. Interessen especialment els termes neològics en anglès que no tenen correspondència catalana, a fi de cercar-los un equivalent català adequat i poder anticipar així la difusió del manlleu anglès en el discurs especialitzat en llengua catalana. D’una banda, el fet que els termes apareguin en un manual universitari assegura que no són unitats efímeres, sinó que fan referència a coneixements consolidats de l’àmbit; d’una altra banda, els termes estan extrets de manuals de referència internacional, que són traduïts a desenes de llengües (inclòs el català, a través del projecte Scriptorium esmentat), i en conseqüència han de disposar d’equivalents. La metodologia proposada per extreure terminologia neològica en anglès es desenvolupa en sis fases consecutives: 1) constitució del corpus textual, 2) obtenció dels termes del manual antic, 3) obtenció dels termes del manual recent, 4) obtenció dels candidats neològics, 5) obtenció dels termes neològics i 6) revisió dels termes neològics. A continuació, es descriuen aquestes fases. 3.1. Constitució del corpus textual La primera fase consisteix a seleccionar el corpus textual que servirà com a base per a l’extracció de termes. Cal que sigui un text especialitzat de referència en cada àmbit del coneixement, escrit en anglès. Per aquest motiu, es va decidir treballar amb els textos originals que es van traduir al català en el projecte Scriptorium: manuals universitaris que constitueixen obres de referència internacional, ja que es fan servir en els cursos de formació superior de moltes universitats d’arreu del món. Es van recuperar obres de diversos àmbits especialitzats i de períodes temporals diferents, per poder detectar la terminologia nova que apareix en una edició més recent respecte d’una altra de més antiga. Concretament, en el projecte Guaita terminològica es va treballar amb manuals de bioquímica (Berg, Tymoczko i Stryer 2006; Berg, Tymoczko, Gatto i Stryer 2015), microbiologia (Schaechter, Ingraham i Neidhardt 2006; Swanson, Schaechter, Reguera i Neidhardt 2016) i economia (Krugman, Wells i Graddy 2011; Krugman i Wells 2017).1
1. Cal tenir en compte que es van seleccionar les edicions més recents en la data en què es va iniciar el projecte Guaita terminològica, l’any 2018. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 343
20/12/22 8:28
344
M. AMOR MONTANÉ MARCH - M. TERESA CABRÉ CASTELLVÍ
3.2. Obtenció dels termes en anglès del manual antic La segona fase de la metodologia consisteix a extreure la llista de termes en anglès de l’edició més antiga de l’obra de referència escollida. Per aconseguir els termes de les edicions més antigues dels manuals mencionats, es va prendre com a base la feina feta al Portal CiT per a l’elaboració de vocabularis bilingües anglès-català. En aquesta ocasió, com hem explicat, es va partir dels índexs analítics dels manuals especialitzats treballats en el marc del projecte Scriptorium: es van revisar per extreure’n únicament les unitats terminològiques i es van validar. Per tant, amb la finalitat d’obtenir els termes en anglès dels manuals antics, en el projecte Guaita terminològica es va recórrer a la nomenclatura en anglès inclosa als vocabularis del Portal CiT. En estar revisada i validada, constitueix una llista adequada dels termes en anglès documentats a les edicions més antigues dels manuals. 3.3. Obtenció dels termes en anglès del manual recent Per a l’extracció dels termes de les edicions més actualitzades dels manuals (d’ara endavant, manuals recents), que constitueix la tercera fase del procés metodològic, es va optar per seguir el mateix procediment anterior, cosa que atorga sistematicitat i coherència a la metodologia: es va obtenir la terminologia a partir dels índexs analítics de les obres. Ara bé, cal tenir en compte que no totes les unitats que apareixen en aquests índexs són termes i que el format no és el d’un vocabulari. Així doncs, va caler fer-ne una depuració per obtenir una llista de termes pertinents per als objectius del projecte Guaita terminològica. Cal mencionar que aquest procediment ja s’havia dut a terme per als índexs de les edicions antigues dels manuals, a l’hora d’elaborar els vocabularis destinats al Portal CiT. Concretament, la depuració va consistir en les tasques següents: lematitzar els termes (gangliosides > ganglioside), desenvolupar les subentrades (canviant el format de l’índex analític), identificar els sinònims i establir remissions entre ells (rRNA (ribosomal RNA) > rRNA | see ribosomal RNA), eliminar les unitats que no són termes —com ara noms propis (Adler, Julius) —, identificar i aïllar els termes de les unitats fraseològiques (cytokines in signal transduction > cytokine i signal transduction), i eliminar els termes duplicats. 3.4. Obtenció dels candidats neològics En aquest punt del procés metodològic es disposava de dues llistes equiparables de termes en anglès per a cada àmbit: una procedent de l’edició antiga del manual de referència i una altra procedent d’una edició més recent del mateix manual. La comparació, que es va fer mitjançant l’aplicació de regles amb el programa Microsoft Excel, va permetre veure quins termes del manual recent no estaven inclosos en la versió més antiga. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 344
20/12/22 8:28
GUAITA TERMINOLÒGICA: UN PROJECTE DE PROSPECTIVA TERMINOLÒGICA 345
D’aquesta manera, es va obtenir una tercera llista de termes en anglès que podrien ser nous, perquè només es documentaven al manual especialitzat més recent. Per això, els anomenem candidats a termes neològics. Per exemple, en el cas de la microbiologia, es va obtenir una llista de 2.800 termes de l’obra antiga i de 2.316 de l’obra recent, i el resultat de la comparació de les dues llistes eren 1.284 candidats neològics. Posteriorment, calia examinar-los, per assegurar que efectivament eren termes nous, cosa que constitueix la fase metodològica següent. 3.5. Obtenció dels termes neològics Hi ha diversos factors que poden tenir un paper en el fet que els candidats a termes neològics hagin estat inclosos en una edició del manual i no en l’altra (una ampliació de continguts, per exemple). Per això, convé examinar la llista de candidats per assegurar que es tracta en efecte de termes neològics en anglès. L’estratègia que es va seguir per comprovar els candidats neològics es basava en un criteri lexicogràfic (Rey 1976), segons el qual es considera neologisme qualsevol terme que no apareix en un corpus lexicogràfic d’exclusió. En el marc del projecte, aquest corpus corresponia a un conjunt de diccionaris de referència preestablert per a cada àmbit del coneixement. Per exemple, en l’àmbit de l’economia es van utilitzar, entre altres, les obres següents del portal de Terminologia Oberta del TERMCAT, que inclouen equivalents en anglès: Lèxic de la crisi econòmica, Diccionari dels mercats financers, Monedes del món, Diccionari de la negociació coŀlectiva, Vocabulari de la planificació estratègica i Diccionari de la renda. També formaven part del corpus lexicogràfic d’exclusió un diccionari general de la llengua anglesa (del lloc web d’Oxford Dictionaries) i la base de dades de terminologia Cercaterm del TERMCAT. Un cop finalitzada la comprovació de candidats neològics, es va obtenir una llista neta de termes neològics en anglès de cada àmbit del coneixement: 1.012 de bioquímica, 77 d’economia i 536 de microbiologia. En la darrera fase de la metodologia, aquestes unitats es van revisar per assegurar-ne la pertinència. 3.6. Revisió dels termes neològics Es van dur a terme dos tipus de revisió dels termes neològics confirmats mitjançant el criteri lexicogràfic establert: la primera estava basada en la cerca de contextos; la segona implicava la intervenció d’un expert, que validava els termes. En primer lloc, es va comprovar l’ús real dels termes neològics al text del manual especialitzat d’on havien estat extrets. Com que aquests termes s’havien obtingut a partir de l’índex analític de l’edició més recent de cada obra, i no directament del text, no tots s’hi documentaven. És a dir, la cerca de contextos no proporcionava resultats per a tots els termes neològics de la llista, sinó només per a una part. Vam identificar diversos fenòmens que expliquen aquestes absències. El cas més habitual era que el terme neològic fos una unitat lèxica genèrica que feia referència a alEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 345
20/12/22 8:28
346
M. AMOR MONTANÉ MARCH - M. TERESA CABRÉ CASTELLVÍ
gun aspecte tractat en el manual, però que no era present literalment en el text. Per exemple, si diverses pàgines d’una obra feien referència a un procediment biològic, es podien agrupar sota un mateix ítem lèxic a l’índex analític (que coincidia o no amb el terme utilitzat pels autors del text). Així, a l’índex hi podíem localitzar una unitat sintagmàtica com ara host genome integration, mentre que en el text s’hi documentava una estructura verbal: «The other way to establish latency is for the genome of the virus to integrate into the host genome.» (Swanson, Schaechter, Reguera i Neidhardt 2016: 493). Als índexs analítics s’utilitza aquesta estratègia amb l’objectiu d’obtenir una cerca més completa (més conceptual i no basada únicament en paraules), ja que permet recuperar més fàcilment tota la informació que ofereix l’obra sobre el tema que si es descrigués el procediment en qüestió mitjançant diversos termes o ítems lèxics. Com que l’objectiu de la detecció de termes neològics en anglès és avançar-nos a la difusió del manlleu anglès en la llengua pròpia i proposar una unitat terminològica equivalent, calia recuperar els contextos en anglès per poder aconseguir la màxima informació possible sobre cada unitat. Amb aquesta finalitat, en la recerca de contextos, com a regla general, es van intentar localitzar contextos definitoris, és a dir, fragments textuals que aporten informació semàntica rellevant sobre un terme i que poden ajudar a comprendre’l, per exemple el següent per al terme c-cytochrome: «The cell envelope of Geobacter bacteria is also loaded with metalloproteins called c-cytochromes, which help transport across the cell envelope electrons that are generated during respiration.» (Swanson, Schaechter, Reguera i Neidhardt 2016: 574). Cal recordar que la informació semàntica no es pot consultar en diccionaris, en tractar-se de termes neològics que, com hem vist, no hi estan recollits. Per tant, els contextos són necessaris per buscar equivalents en llengua catalana. Per aquest motiu, en el marc del projecte Guaita terminològica es va decidir treballar només amb els termes que tenien un context associat, tot i que no eren tots els termes neològics detectats mitjançant la metodologia establerta a partir dels índexs analítics. Concretament, van ser els següents: 975 de bioquímica, 75 d’economia i 352 de microbiologia. En segon lloc, un cop extret com a mínim un context (idealment definitori) de cada terme neològic, la llista completa va ser revisada per un expert en l’àmbit. 2 La revisió experta garanteix tant la pertinència dels termes per a l’àmbit en qüestió com la condició de neologicitat i la inexistència d’un equivalent en català. Tot i les comprovacions prèvies, es podia donar el cas que a la llista hi romangués un terme que en realitat no era neològic i que ja disposava d’un equivalent català. Un especialista de l’àmbit és la persona indicada per detectar aquests casos. Com a resultat de la revisió experta, la llista de termes es va reduir una vegada més, per diversos motius. El més habitual és que l’expert va considerar que algunes unitats eren massa genèriques i fins i tot no es podien considerar termes; per exemple, water molecule en l’àmbit de la bioquímica, unitat que es documenta en el context següent: 2. Agraïm la coŀlaboració en la tasca de revisió terminològica dels experts següents: Dr. Salvador Alegret, catedràtic emèrit de Química Analítica de la Universitat Autònoma de Barcelona; Dr. Albert Carreras, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra, i Dr. Ricard Guerrero, catedràtic emèrit de Microbiologia de la Universitat de Barcelona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 346
20/12/22 8:28
GUAITA TERMINOLÒGICA: UN PROJECTE DE PROSPECTIVA TERMINOLÒGICA 347
«Catalysis entails zinc activation of a water molecule.» (Berg, Tymoczko, Gatto i Stryer 2015: 265). Així doncs, finalment les llistes de termes neològics en anglès validades per un expert, que constitueixen el producte final de l’aplicació de la metodologia de prospectiva terminològica proposada pel projecte Guaita terminològica, van incloure els termes següents: 951 de bioquímica, 62 d’economia i 347 de microbiologia.
4. PROPOSTA D’EQUIVALENTS EN CATALÀ En el marc de l’IEC, els termes neològics en anglès extrets, comprovats i revisats en el projecte Guaita terminològica segueixen una via institucional per assolir la finalitat última de la prospectiva terminològica: buscar-los equivalents adequats en català, a fi d’anticipar la difusió de manlleus. Aquest propòsit correspon a una etapa que es duu a terme amb posterioritat a l’aplicació de la metodologia descrita anteriorment i que ultrapassa l’abast del projecte. A continuació, expliquem en què consisteix, malgrat que, tot i que s’han fet els primers passos, aquesta etapa final no ha estat completada i, per tant, no disposem encara de les propostes de termes en llengua catalana. Primerament, els termes neològics en anglès s’envien a la Comissió de Terminologia Científica i Tècnica de l’IEC, que els dona el vistiplau. A continuació, els lliura al TERMCAT, perquè els estudiï i proposi equivalents per a la llengua catalana. Eventualment, si es detecten termes problemàtics, també podrien ser objecte d’un procés de normalització per part del Consell Supervisor del TERMCAT. Tot seguit, el TERMCAT dona a conèixer les seves propostes d’equivalència a la Comissió de Terminologia, que és qui les ha de ratificar. Finalment, si aquesta Comissió ho considera convenient, pot enviar els termes en català a la Comissió de Lexicografia de l’IEC, perquè en determini la possible incorporació al diccionari normatiu. Així mateix, es preveu que els termes proposats en llengua catalana, juntament amb els seus equivalents en anglès, s’integrin en diccionaris i bases de dades terminològiques. Per exemple, poden contribuir a l’actualització i compleció de recursos com ara el Cercaterm del TERMCAT o el Portal CiT de l’IEC. A l’espera de la compleció d’aquesta darrera etapa de proposta d’equivalents en català, per avançar en la transmissió a la societat del treball terminològic realitzat fins ara, s’ha donat accés obert a la terminologia neològica en anglès contextualitzada dels àmbits de la bioquímica, l’economia i la microbiologia. Es pot consultar a través del lloc web del projecte Guaita terminològica (<https://guaita.recerca.iec.cat/terminologia/>).
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 347
20/12/22 8:28
348
M. AMOR MONTANÉ MARCH - M. TERESA CABRÉ CASTELLVÍ
5. A MODE DE CONCLUSIÓ El projecte Guaita terminològica (2018-2020) va proposar una metodologia per a la prospectiva terminològica que consisteix en l’extracció de termes neològics en anglès a partir d’un corpus especialitzat corresponent a diferents períodes temporals i de l’aplicació d’un corpus d’exclusió adequat a cada àmbit temàtic. Arran dels resultats obtinguts en tres àmbits del coneixement (bioquímica, economia i microbiologia), creiem que és una metodologia útil, ja que permet assolir l’objectiu que es proposa, és a dir, obtenir termes neològics; a més, s’aconsegueixen unitats amb un alt grau de fiabilitat, ja que la base de l’estudi és un corpus especialitzat de manuals universitaris i els resultats compten amb l’aval d’experts. També cal destacar que es tracta d’una metodologia independent de llengua: encara que en el projecte es va treballar amb l’anglès com a llengua de partida de la creació neològica i amb el català com a llengua meta, el procés metodològic es pot aplicar a qualsevol parell de llengües. No obstant això, de fet, sembla lògic pensar que l’anglès sigui la llengua de partida més habitual per als estudis de prospectiva terminològica, ja que, com hem dit, constitueix la llengua de comunicació científica internacional i, per tant, sol ser la primera llengua en què s’expressen lingüísticament les innovacions científiques. La llengua de cerca dels equivalents pot ser qualsevol llengua que tingui la necessitat de denominar en llengua pròpia els conceptes d’un àmbit especialitzat determinat. Quan es disposi dels equivalents en català dels termes neològics detectats en el projecte Guaita terminològica, creiem que el seguiment de la seva implantació en el discurs especialitzat en llengua catalana és un treball futur necessari per poder fer una valoració global i completa dels resultats del treball de prospectiva terminològica. A més, un seguiment de l’ús terminològic permetria avançar en el coneixement dels factors que influeixen en la implantació de la terminologia (Montané 2012), ja que oferiria l’oportunitat d’observar si la proposta d’equivalents en estadis inicials de difusió del coneixement nou repercuteix en un major ús d’aquests termes en la llengua pròpia, en detriment de manlleus o calcs de l’anglès. En definitiva, aquest és l’objectiu últim de fer prospectiva terminològica en un context lingüístic com el català. Per acabar, cal esmentar que actualment el projecte Guaita terminològica ha entrat en una nova etapa. Aplicant la metodologia d’extracció de termes nous establerta durant el primer període del projecte (2018-2020) i descrita en aquest article, ara es proposa treballar amb articles en anglès de revistes científiques pioneres, les quals contenen un reflex més fidel de l’estat del coneixement d’un àmbit, sobretot pel que fa al coneixement nou que s’hi genera.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 348
20/12/22 8:28
GUAITA TERMINOLÒGICA: UN PROJECTE DE PROSPECTIVA TERMINOLÒGICA 349
BIBLIOGRAFIA Berg, Jeremy M. / Tymoczko, John L. / Gatto, Jr. / Gregory J. / Stryer, Lubert (20158): Biochemistry. Nova York: W. H. Freeman. Berg, Jeremy M. / Tymoczko, John L. / Stryer, Lubert (20066): Biochemistry. Nova York: W.H. Freeman and Company. Gouadec, Daniel (1994): «Implantation des termes officiels de l’informatique. Attestations, francisation, normalisation, assimilation», Terminologies nouvelles «Implantation des termes officiels», 12, p. 141-147. Krugman, Paul / Wells, Robin (20174): Essentials of Economics. Nova York: Worth Publishers, Macmillan Learning. Krugman, Paul / Wells, Robin / Graddy, Kathryn (20112): Essentials of Economics. Nova York: Worth Publishers. Montané, M. Amor (2012): Terminologia i implantació: anàlisi d’alguns factors que influencien l’ús dels termes normalitzats de la informàtica i les TIC en llengua catalana [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. <https://www.tesisenred.net/ handle/10803/97295?show=full&locale-attribute=en>. [Consulta: 29 de març de 2022.] Quirion, Jean (2004): «État de la question sur la nature des facteurs d’implantation terminologique». A: Colloque international sur la traduction : Traduction et Francophonie. Traduire en Francophonie, Rennes (France), Université Rennes 2, 12 et 13 septembre 2003. París: Maison du dictionnaire, p. 193-200. Rey, Alain (1976): «Néologisme, un pseudo concept?», Cahiers de lexicologie, 28, p. 3-17. Schaechter, Moselio / Ingraham, John L. / Neidhardt, Frederik C. (2006). Microbe. Washington, DC: ASM Press. Swanson, Michele / Schaechter, Moselio / Reguera, Gemma / Neidhardt, Frederik (20162): Microbe. Washington, DC: ASM Press. TERMCAT (2006): La normalització terminològica en català: criteris i termes 19862004. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 341-349 DOI: 10.2436/20.2500.01.372
Estudis romanics 45_int.indd 349
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 350
20/12/22 8:28
EL DICCIONARI ESSENCIAL DE LA LLENGUA CATALANA. UN NOU DICCIONARI DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS Joaquim Rafel Institut d’Estudis Catalans
L’Institut d’Estudis Catalans acaba de posar fi a la redacció d’un nou diccionari, concebut inicialment com una segona edició del Diccionari manual de la llengua catalana (d’ara endavant DM), publicat l’any 2001, però que, degut a les seves característiques peculiars, que resumirem en aquest breu escrit, s’ha pensat que potser no responia pròpiament al concepte de “manual” i s’ha preferit denominar-lo Diccionari essencial de la llengua catalana (d’ara endavant DEIEC). Com és sabut, l’Institut publicà el mes de setembre de 1995 el Diccionari de la llengua catalana (DIEC), però aviat es tingué la percepció que aquest diccionari contenia molt més que no el lèxic comú, amb una important presència de terminologia especialitzada —d’altra banda ineludible en un diccionari normatiu de caràcter general— i que, en canvi, no cobria certes necessitats elementals del parlant comú o del qui està fent l’aprenentatge de la llengua; com a conseqüència d’això, el setembre de 1997 fou concebut un nou diccionari que havia de donar satisfacció a aquestes necessitats: el Diccionari manual de la llengua catalana. Aquesta obra és una versió abreujada del diccionari normatiu pel que fa al nombre d’unitats lèxiques tractades (evita les entrades i les accepcions massa especialitzades o aquelles caigudes en desuetud); d’altra banda, reelabora moltes definicions, sigui per adaptar-les a criteris lexicogràfics prèviament establerts, sigui per millorar-les, completar-les o fer-ne una redacció més planera. I encara incorpora una sèrie d’elements que són nous en relació amb el DIEC, alguns dels quals podem considerar que tenen un caràcter innovador; entre aquests podem esmentar a) l’explicitació de les formes flexives de les entrades no verbals i la indicació d’un verb model per a tots els verbs del diccionari, b) la incorporació d’exemples en molts casos en què ni el diccionari Fabra ni el DIEC no n’addueixen, i, en d’altres casos, la substitució d’exemples per altres de més adequats o més explícits quant a la informació sintàctica, c) la modificació de la distribució d’accepcions dins un article, agrupant les que comparteixen una mateixa categoria o subcategoria lèxica, d) la inclusió, en una secció pròpia de l’article, de les variants formals de l’entrada i de certs derivats, que s’hi incorporen sense definició i sovint amb un exemple, e) la indicació de l’estructura siŀlàbica gramatical i de les possibilitats de partició dels mots a fi de ratlla en aquells que poden presentar dubtes per a l’usuari. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 351-355 DOI: 10.2436/20.2500.01.373
Estudis romanics 45_int.indd 351
20/12/22 8:28
352
Joaquim Rafel
L’elaboració d’aquest diccionari fou relativament ràpida i es difongué, en versió impresa, el mes de maig de 2001. L’elaboració d’una segona edició d’aquest diccionari era un dels compromisos que havia contret l’Institut amb la signatura d’un contracte programa amb la Generalitat de Catalunya per al quadrienni 2005-2008. L’any 2006, a l’hora de retre compte del progrés dels treballs a la Comissió de seguiment d’aquest contracte programa, es prengué consciència que aquest projecte no s’havia posat en marxa, ni se n’havia determinat la naturalesa, i així m’ho manifestà el president de la Secció Filològica en una de les reunions que manteníem per al seguiment dels projectes lexicogràfics de l’Institut. Aleshores, semblà que, tenint en compte que el DM havia representat en alguns aspectes un cert avenç metodològic respecte del DIEC, es podia fer un pas més en la innovació metodològica, seguint les tendències actuals en la descripció del lèxic. I així, s’encarregà a les Oficines Lexicogràfiques primer l’elaboració del projecte i després l’execució de l’obra. Des de setembre de 2007 fins a finals de 2008 es dugueren a terme una sèrie de tasques prèvies a l’inici dels treballs. Aquestes tasques preparatòries consistiren fonamentalment en 1) l’establiment dels criteris bàsics i de l’estructura del diccionari, 2) la fixació de la nomenclatura de partida, 3) l’elaboració dels criteris detallats de redacció, i 4) el disseny i la constitució dels recursos informàtics necessaris per a la confecció de l’obra. Pel que fa als criteris bàsics i l’estructura d’aquest nou diccionari, a part de mantenir en línies generals les innovacions pròpies de la primera edició i d’aplicar-les més sistemàticament, alguns dels trets més rellevants de la que fou concebuda inicialment com a segona edició de l’obra (que comentaré amb una mica més de detall més endavant) són la distribució de la informació en articles segons uns nous criteris; l’adequació de les categories i subcategories lèxiques a les establertes en la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, d’ara endavant GIEC; la incorporació d’informació específica sobre la combinatòria lèxica; l’ordenació de les accepcions segons criteris d’ús; l’agrupació de les subentrades o locucions, classificades per ordre alfabètic, en una secció pròpia dins l’article que els correspon; i la incorporació de comentaris per a orientar l’usuari sobre restriccions diatòpiques o de registre o sobre peculiaritats de caràcter morfològic o sintàctic, seguint els criteris dels acords presos per la Secció Filològica a propòsit del model de llengua que cal aplicar en els treballs normatius. Quant al segon aspecte —la nomenclatura de base que havia de servir de punt d’arrencada per a la redacció del nou diccionari— es partí de la nomenclatura del DM (entrades i subentrades) incloent-hi els mots que figuren en els apartats titulats «mots relacionats» i «variants» i els elements que en el DM apareixen en uns annexos sobre expressions llatines, gentilicis, llengües i dialectes, monedes, i prefixos i sufixos; s’hi incorporaren també les novetats del DIEC que es consideraren apropiades per a aquesta obra; i amb posterioritat s’hi han afegit les addicions i modificacions que s’han anat introduint al diccionari normatiu i que s’han considerat adequades per als objectius d’aquest nou diccionari. Una de les característiques del DEIEC (igualment que en el DM) és que, tot i ser un diccionari diferent del diccionari normatiu, no solament per l’extensió de la nomenclatura i per la seva finalitat, sinó també pel seu contingut i la seva estructura, no s’ha d’apartar de la normativa lèxica establerta. Com és sabut, aquesta normativa és explícita en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 351-355 DOI: 10.2436/20.2500.01.373
Estudis romanics 45_int.indd 352
20/12/22 8:28
EL DICCIONARI ESSENCIAL DE LA LLENGUA CATALANA
353
certs aspectes, però no ho és en d’altres i això ha fet que, al llarg de l’elaboració de l’obra, els redactors del diccionari hagin plantejat qüestions o dubtes, que en la major part de casos es refereixen als límits de la normativa. El nombre de qüestions plantejades, que poden ser considerades propostes, ha estat de més de 4.000, una part important de les quals són motivades per incoherències del propi diccionari normatiu o per presumptes mancances manifestes d’aquesta obra, o bé per diferències observades entre el DIEC i la GIEC. Cada una d’aquestes qüestions és objecte d’un estudi i d’una proposta elaborats per les Oficines Lexicogràfiques i sotmesos a la Comissió de Lexicografia i, en darrera instància, al plenari de la Secció Filològica, quan escau de fer-ho. A l’hora de concebre aquest nou diccionari, com he dit, es partí de la idea d’aplicar tota una sèrie de principis i d’accions que són tributaris en part de la teoria lexicogràfica i de la crítica modernes, i en part dels avenços fets en els darrers decennis en teoria del lèxic. Des d’aquest punt de vista, potser els aspectes més rellevants en què difereix aquest diccionari dels seus precedents (DIEC i DM) són el principi aplicat per a l’agrupació de la informació lèxica en articles (que es basa estrictament en criteris formals i funcionals); l’especial atenció prestada a la combinatòria lèxica restringida, la iŀlustració quasi exhaustiva, en forma d’exemples, de les possibilitats d’inserció sintàctica de les diferents unitats lèxiques predicatives (criteris, d’altra banda, ja aplicats en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana). A aquestes qüestions podem afegir encara la conversió de les definicions circulars, múltiples, anafòriques, o poc o massa especificades en definicions autònomes, unívoques i autosuficients; la incorporació sistemàtica de comentaris orientatius sobre l’ús, que poden referir-se bàsicament a la variació geogràfica (àmbit general, restringit o local), a la variació funcional (registre formal o informal), o a aspectes morfològics o de caràcter sintàctic, seguint les orientacions de la Secció Filològica en els acords presos els anys 2010, 2011 i 2012 a propòsit del model de llengua que cal aplicar en els treballs normatius, i sobre el tractament de la variació dialectal i de la variació funcional en el diccionari normatiu; i encara el fet que les locucions, que apareixen en el DIEC en forma d’accepcions o de subaccepcions d’una entrada, s’agrupen en aquest diccionari en una secció a part dins l’article corresponent ordenades alfabèticament, a fi de fer més patent que constitueixen una subnomenclatura i de facilitar-ne la localització. A més, la fesomia d’aquest diccionari està condicionada també pels principis de categorització lèxica que deriven de la GIEC, publicada l’any 2016, però sobre la qual havien estat presos abans de la publicació diversos acords, entre els quals la denominació i la descripció de les categories i de les subcategories lèxiques. En aquest darrer aspecte el DEIEC concorda amb la GIEC i difereix del DIEC, que no ha incorporat, almenys de moment —probablement per la complexitat d’aquesta operació—, les innovacions que presenta la GIEC en la denominació i la mateixa concepció de determinades categories i subcategories lèxiques. L’aplicació d’alguns d’aquests criteris fa que en molts casos, tot i la supressió d’un bon nombre d’entrades, d’accepcions i de locucions en relació amb el DIEC, els articles del DEIEC siguin generalment més extensos que els dels seus predecessors (DIEC i DM), i això fa que el resultat, amb tota la informació que conté, sigui un diccionari molt més extens que el DM, i gairebé tant com el DIEC. La comparació estricta entre el DIEC i el DEIEC, és difícil per diverses raons. D’una banda, els diferents criteris aplicats per a l’agrupació de la informació lèxica en articles Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 351-355 DOI: 10.2436/20.2500.01.373
Estudis romanics 45_int.indd 353
20/12/22 8:28
354
Joaquim Rafel
en l’un i en l’altre donen lloc a situacions diverses: hi ha casos en què la informació lèxica que és agrupada en un sol article en el DIEC, és a dir, sota una única entrada, dona lloc a dos o més articles en el DEIEC; hi ha casos en què, al contrari, dos o més articles del DIEC donen lloc a un sol article en el DEIEC; i hi ha casos més complexos en els quals un cert nombre d’articles del DIEC dona lloc a un nombre diferent d’articles, més gran o més petit, en el DEIEC. Això fa que no puguem comparar directament el nombre d’entrades del DIEC, que són 70.114, amb el nombre d’entrades del DEIEC, que són 39.168, a fi de treure conclusions sobre el nombre d’unitats lèxiques tractades en un i altre diccionari, perquè són quantitats o magnituds heterogènies. Sí que sabem, però, que hi ha 33.043 entrades del DIEC que no tenen cap representació en el DEIEC. La resta (37.071) han donat lloc a les 39.168 del DEIEC. D’altra banda, els criteris per a considerar que una seqüència de mots constitueix una locució no són del tot coincidents en els dos diccionaris; això fa que, en certs casos, allò que és considerat locució en el DIEC, és tractat com una combinació previsible en el DEIEC i, en canvi, certs casos que són interpretats en el DIEC com combinacions previsibles donen lloc en el DEIEC a unitats lèxiques locutives. De tota manera, sabem que el DIEC inclou 17.200 locucions, mentre que en el DEIEC són 6.008 (una mica més de la tercera part). Pel que fa a aquest aspecte, hi ha casos bastant notoris de reducció dràstica: l’article corresponent al nom herba del DIEC conté 328 locucions, mentre que l’article corresponent del DEIEC n’inclou només 15, l’article corresponent al nom àcid del DIEC conté 147 locucions, mentre que l’article corresponent del DEIEC n’inclou només 13, l’article corresponent al nom cap del DIEC conté 104 locucions, mentre que l’article corresponent del DEIEC n’inclou només 47, l’article corresponent al nom flor del DIEC conté 82 locucions, mentre que l’article corresponent del DEIEC n’inclou només 12. El nombre d’accepcions en un i altre diccionari tampoc no ens permet treure conclusions precises des d’aquest punt de vista, perquè, a part de la supressió d’un nombre important d’accepcions en el pas del DIEC al DEIEC, la mateixa informació lèxica pot ser tractada en certs casos en un nombre d’accepcions diferent en un i altre diccionari, generalment per desdoblament d’una accepció del DIEC en dues accepcions del DEIEC. Des del punt de vista quantitatiu, el nombre d’accepcions del DIEC és 132.000 i al DEIEC és 70.211, és a dir, una mica més de la meitat. Hi ha unitats lèxiques predicatives (la major part de verbs, certs noms i certs adjectius) que en el DIEC no són exemplificades o bé ho són d’una manera incompleta o parcial, especialment els noms predicatius i els adjectius predicatius, però també molts verbs. En aquests casos, el DEIEC incorpora en general una exemplificació àmplia a fi d’iŀlustrar de manera suficient el comportament sintàctic d’aquests elements mostrant, amb testimonis d’ús, la naturalesa dels seus arguments. De tot el que hem dit a propòsit del contingut i de l’estructura del DEIEC, podem concloure que, d’una banda, aquesta obra coincideix a grans trets amb el DM pel que fa a les unitats lèxiques tractades. Tant l’un com l’altre prescindeixen d’un gran nombre no solament d’articles complets del DIEC, sinó també d’un nombre important d’accepcions, que, pel seu caràcter massa especialitzat o pel fet de ser poc usuals, han estat suprimides. També hi ha una disminució important en el nombre de locucions. Per tant, des del punt de vista del nombre d’unitats lèxiques tractades, el DEIEC és un diccionari molt més reEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 351-355 DOI: 10.2436/20.2500.01.373
Estudis romanics 45_int.indd 354
20/12/22 8:28
EL DICCIONARI ESSENCIAL DE LA LLENGUA CATALANA
355
duït que el DIEC i semblant al DM. D’altra banda, però, en general el contingut dels articles del DEIEC és bastant més extens que el dels del DIEC i també que el dels del DM, i això és degut als criteris aplicats en la redacció d’aquesta obra, que pretenen, en síntesi, com ja he dit, de fer una descripció més completa i exacta de les unitats lèxiques tractades, amb una informació sintàctica suficientment completa i amb comentaris que n’orienten l’ús, i així resulti una obra més útil per a l’usuari, que satisfaci les necessitats no solament de caràcter interpretatiu, sinó també les de creació de nous textos. Com a conclusió podem dir que el DEIEC, com el DM, és un diccionari molt més reduït que el DIEC pel que fa al nombre d’unitats lèxiques tractades (a grans trets aproximadament la meitat o menys), però, com a conseqüència d’una descripció més detallada i completa del lèxic i la incorporació de comentaris orientatius de l’ús, el text del diccionari és bastant més extens que el del DM, tot i que aquest ja va practicar en molts casos una certa amplificació del text del DIEC, especialment incorporant alguns exemples en aquelles accepcions que en el DIEC mancaven d’aquesta iŀlustració o bé estaven exemplificades de manera molt insuficient. En aquest moment (febrer de 2022) s’està enllestint l’aplicació informàtica que ha de permetre la consulta pública del diccionari, aquesta aplicació estarà activa al web de l’Institut dins l’any 2022. Es tracta d’una aplicació flexible, que permet d’entrada una presentació sintètica, que ofereix com a resultat els elements essencials de l’article: l’entrada, la definició i un exemple per a cada accepció, i igualment pel que fa a les locucions. Els usuaris interessats podran accedir a una presentació completa, que ofereix com a resultat tots els elements estructurals de l’article amb tot el seu contingut: la capçalera completa de l’article, les diferents accepcions amb les definicions corresponents, els comentaris d’ús, les iŀlustracions (coŀlocacions, coocurrències, exemples) i la possibilitat d’accedir als sinònims (entesos com l’esment de totes les accepcions d’altres articles del diccionari que remeten a una accepció determinada de l’article consultat; i el mateix pel que fa a les locucions. D’altra banda, si un usuari s’interessa només, o especialment, pel contingut complet, o algun aspecte del contingut, d’algun dels elements estructurals de l’article consultat, hi podrà accedir a partir d’uns vincles situats convenientment en els llocs adequats de la presentació sintètica. A més de totes aquestes possibilitats, que formen part del que anomenem cerca bàsica, l’usuari interessat podrà accedir a la cerca avançada. La cerca avançada permet de fer consultes específiques sobre els diferents elements estructurals del diccionari, és a dir, sobre les entrades, les locucions, les definicions, l’exemplificació (els exemples pròpiament dits, les coŀlocacions o les coocurrències), i les informacions sobre l’ús, que poden ser de caràcter dialectal, morfològic, sintàctic, funcional o fonètic.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 351-355 DOI: 10.2436/20.2500.01.373
Estudis romanics 45_int.indd 355
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 356
20/12/22 8:28
EL GRUP DE RECERCA DE LITERATURA CATALANA I CULTURA DELS SEGLES XIX I XX (LITERCAT) DE LA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS Pere Rosselló Bover Universitat de les Illes Balears
El grup de recerca de Literatura Catalana i Cultura dels Segles xix i xx (LITERCAT) de la Universitat de les Illes Balears va néixer amb la intenció d’agrupar i coordinar aquells investigadors vinculats a la UIB que duen a terme recerques sobre la literatura catalana d’aquest període i que no encaixaven en altres grups ja existents, bé per causes metodològiques, bé per l’època estudiada. El grup s’inscriu en l’àrea Ment, Llenguatge i Pensament (MLP) i bàsicament es caracteritza per incidir, sobretot, en l’estudi de les relacions entre la literatura i els fets socials i històrics. Abraça tres grans línies de recerca: 1) Els treballs periodístics dels escriptors balears (1875-1936); 2) L’estudi i l’edició d’obres d’escriptors balears dels segles xix i xx; i 3) L’estudi de la relació entre literatura i cultura des de la Renaixença fins a la postguerra. En aquests moments, l’equip investigador està format per Pere Rosselló Bover (IP) i pels doctors Joan Mas Vives (professor emèrit), Carles Cabrera Villalonga (professor associat), Damià Pons Pons (catedràtic jubilat i coŀlaborador) i Joan Tomàs Martínez Grimalt (coŀlaborador), a més dels doctorands Dídac Martorell Paquier, Isabel Maria Consolació Vidal Munar, Ivan Albesa Costa i Ignasi Serra Nicolau. Està prevista en un termini molt breu la incorporació al grup de nous investigadors, que treballen en aquest àmbit de recerca. En relació a la primera línia d’investigació, cal subratllar que el grup s’ha dedicat intensament sobretot a dos projectes que tenen un llarg recorregut: l’edició de les Obres Completes de Gabriel Alomar, publicades actualment per la Nova Editorial Moll; i la publicació de les Obres Completes de Miquel dels Sants Oliver, que apareixen a Lleonard Muntaner editor. Les Obres Completes de Gabriel Alomar es varen començar a publicar l’any 2000, però només en sortiren tres volums fins el 2004, quan varen quedar interrompudes a causa dels problemes econòmics de l’Editorial Moll. La creació de la Institució Francesc de Borja Moll l’any 2015 va permetre la represa d’aquest projecte que, des d’aquest moment, ha donat lloc a quatre volums més i un cinquè que ha d’aparèixer dins el 2022. Així, en aquesta nova fase de l’edició, han vist la llum els volums següents: el IV i el V preparats per Pere Rosselló, el VI per Sebastià Sansó i Pere Rosselló, el VII per Francisca Niell i Agnès A. Cerdà, i el VIII, a cura de Francisca Niell, que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 357-360 DOI: 10.2436/20.2500.01.374
Estudis romanics 45_int.indd 357
20/12/22 8:28
358
Pere Rosselló Bover
conté els articles d’Alomar publicats a La Campana de Gràcia entre els anys 1910 i 1912. Quant a les Obres Completes de Miquel dels Sants Oliver, que també s’iniciaren el 2000, ja n’han aparegut onze volums. Cal remarcar que diversos membres del grup han prologat o han tengut cura dels últims toms: el volum VIII, amb un estudi introductori de Joan Mas i Vives, arreplega una conjunt de quaranta-sis articles d’Oliver sobre personatges que va conèixer i sobre altres temes; el volum IX, a cura de Damià Pons, recull les cròniques que l’autor de Campanet va treure a La Ilustración artística; el volum XI, a cura d’Ignasi Serra, reuneix els articles costumistes publicats a la premsa mallorquina; i el volum XII aplega l’obra narrativa, a cura de Pere Rosselló. Properament, n’han d’aparèixer dos toms més: un que contendrà tota l’obra poètica (X) i un altre (XIII) que reunirà els articles d’Oliver al Diario de Barcelona, ambdós a cura de Damià Pons. L’edició de textos, com hem dit abans, és una de les línies de recerca essencials del grup. Així, hem de tenir en compte que el grup no es limita a l’edició exclusiva d’aquests dos autors, sinó que també ha treballat en altres autors contemporanis: com Llorenç Riber, de qui Damià Pons ha editat les poesies disperses (Amb tremolor de ploma, 2008), o Baltasar Coll Tomàs, l’Obra poètica catalana (2016) del qual ha estat recollida per Pere Rosselló. A més, cal remarcar el treball del Dr. Joan Mas i Vives com a director de l’edició crítica de l’obra de Miquel Costa i Llobera, editada per la Fundació Rotger-Villalonga i Lleonard Muntaner editor, de la qual n’han aparegut cinc volums. De les activitats dels grup, n’han sorgit algunes jornades que han acabat plasmant-se en dues publicacions coŀlectives. Les Jornades Gabriel Alomar (1873-1941). L’inteŀlectual, el periodista i el polític, celebrades el novembre de 2019 a la UIB, han estat les que han tengut més ressò. S’organitzaren conjuntament amb els departaments de Filologia Catalana i Lingüística General i de Ciències Històriques i Teoria de les Arts, el Grup d’Estudi de la Cultura, la Societat i la Política al Món Contemporani i el Centre d’Estudis i Documentació Contemporània (CEDOC) de la UIB, a més de diverses institucions coŀlaboradores (Institut d’Estudis Catalans, Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca, Fundació Gabriel Alomar i Fundació Darder-Mascaró). Els textos presentats en aquestes jornades han donat lloc a un extens llibre, a cura de Damià Pons i de Pere Rosselló, que va acompanyat d’una bibliografia de i sobre Gabriel Alomar. Hi participaren vint-icinc especialistes dels terrenys de la història i de la filologia, entre els quals destaquen Pere Gabriel, Jordi Casasses, Sebastià Serra, Bernat Sureda, Maria-Pilar Perea, Oriol Neŀlo, Antoni Marimon i David Ginard, entre d’altres. El grup de recerca de Literatura Catalana i Cultura dels Segles xix i xx (LITERCAT) també va coŀlaborar —sobretot en l’organització, a càrrec de Damià Pons— en la trobada que el Grup d’Estudi sobre la Literatura Catalana del Vuit-cents de la Universitat de Barcelona va dur a terme a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma l’any 2018 amb el tema Ramon Llull en la literatura catalana del segle xix. Les ponències que s’hi llegiren varen donar lloc a un volum del mateix títol, que va sortir el 2019 i en el qual participaren Ramon Pinyol, Rosa Planas, Maribel Ripoll, Rafael Roca, Pere Rosselló, Magí Sunyer, Margalida Tomàs i Pere Gabriel. A més, el maig del 2022 el grup LITERCAT i el Grup de Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius (LiCETC) de la UIB varen organitzar la trobada de grups Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 357-360 DOI: 10.2436/20.2500.01.374
Estudis romanics 45_int.indd 358
20/12/22 8:28
EL GRUP DE RECERCA DE LITERATURA CATALANA I CULTURA
359
de recerca de literatura catalana contemporània, que va tenir lloc a Palma, a la seu de Can Oleo. Hi varen prendre part dotze investigadors en representació de dotze grups de recerca de la majoria de les universitats dels Països Catalans. Per part de LITERCAT Ivan A. Costa hi va presentar una ponència sobre «La pirateria de l’edat moderna a les Illes Balears a partir de tres poemes de Miquel Costa i Llobera i Els captius (1665) de Maria Antònia Salvà». Actualment, estam treballant en l’edició de les ponències, que constituirà un volum editat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, a cura de Maria Palmer (LiCETC) i de Pere Rosselló (LITERCAT). A tot això caldria afegir que l’estudi d’obres d’escriptors catalans del segle xix i del xx ha donat lloc a articles i capítols de llibres de membres del grup. La nòmina dels autors estudiats és força llarga i comprèn tant autors de les Balears com de la resta del territori. Com a mostra de la seva extensió, direm que comprèn noms com els de Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Jeroni Rosselló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Mateu Obrador, Bartomeu Muntaner, Santiago Rusiñol, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Rosselló, Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Llorenç Riber, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Llorenç Villalonga, Josep Pla, Carles Riba, Maria Verger, Marius Torres, Bartomeu Forteza, Rafel Ginard, Josep Sureda Blanes, Francesc de B. Moll, Miquel Colom, Miquel Batllori, Mercè Rodoreda, Marià Villangómez, Miquel Gayà, Miquel Dolç, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Joan Fuster, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Baltasar Porcel, Joaquim Molas, Josep Massot i Muntaner, Damià Huguet, Josep Melià, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Alexandre Ballester, Joan Francesc Mira, etc. A més, la celebració el 2022 de l’Any Joan Fuster ha provocat que alguns membres del grup hagin treballat en diversos aspectes de l’escriptor valencià, les activitats en commemoració del qual a les Balears tenen a Damià Pons com a comissari. És previsible també que la commemoració del centenari de la mort de Miquel Costa i Llobera doni lloc a algunes publicacions dels membres del grup. És el cas de les Jornades Miquel Costa i Llobera, previstes per al 18 de novembre de 2022 a la Universitat de les Illes Balears, en la qual participaran Joan Mas i Vives i Damià Pons. Quant als estudis sobre la relació entre la literatura i la cultura des de la Renaixença fins a la postguerra han generat diversos estudis de Joan Mas i Vives, Damià Pons i Pere Rosselló. Pel que fa a llibres apareguts els últims anys, hem d’esmentar els d’Isabel Vidal Munar Bernat Vidal i Tomàs i el quinzenal “Santanyí” (2016) i de Pere Rosselló Bover Sobre viatges i memòries. Llorenç Villalonga i altres escriptors (2021) —ambdós publicats a la Biblioteca Miquel dels Sants Oliver de la UIB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat— i el de Dídac Martorell Paquier Margarita Leclerc i la revista Concepción Arenal. José Ruiz Rodríguez i s’Arenal (1927-1931) (2019). A més, els membres del grup han participat en més d’un centenar de congressos, simposis o trobades acadèmiques, bé amb la presentació de conferències, ponències o comunicacions bé formant part dels comitès científics o organitzadors. Un dels aspectes vinculats als grups de recerca és la formació dels doctorands. Entre les tesis que s’estan elaborant dins el grup cal remarcar la que du a terme Ivan A. Costa sobre l’obra literària d’Andreu Nin i la que realitza Isabel C. Vidal sobre l’obra de Bernat Vidal i Tomàs. Es tracta de dues tesis importants, a punt d’enllestir-se. En resum, tot i haver-se constituït fa pocs anys, el Grup de recerca de Literatura CaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 357-360 DOI: 10.2436/20.2500.01.374
Estudis romanics 45_int.indd 359
20/12/22 8:28
360
Pere Rosselló Bover
talana i Cultura dels Segles xix i xx (LITERCAT) compta amb investigadors d’una llarga i consolidada trajectòria i, al mateix temps, rep l’aportació de nous universitaris en formació, que n’hauran d’assegurar la continuïtat en el futur. Es tracta d’un grup actiu, que ha contribuït en els últims anys a descobrir i posar en relleu alguns autors i obres oblidats, però importants, de la literatura catalana.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 357-360 DOI: 10.2436/20.2500.01.374
Estudis romanics 45_int.indd 360
20/12/22 8:28
PRÉSENTATION DU PROJET ATLAS LINGUISTIQUE DES DIALECTES ROUMAINS DU NORD ET DU SUD DU DANUBE (ALDRO) Nicolae S ARAMANDU
Institut de Linguistique „Iorgu Iordan – Al. Rosetti” Université de Bucarest
Manuela N E V A CI
Institut de Linguistique „Iorgu Iordan – Al. Rosetti” Université de Bucarest
Irina F LOAREA
Institut de Linguistique „Iorgu Iordan – Al. Rosetti”
Notre projet propose de souligner les similitudes des dialectes roumains du nord et du sud du Danube (daco-roumain, aroumain, mégléno-roumain, istro-roumain) parlés en Roumanie, R. Moldavie, Ukraine, Serbie, Hongrie, Albanie, Bulgarie, R. de Macédoine du nord, Grèce, Croatie. Notre recherche est basée sur la littérature actuelle, à partir du questionnaire de l’Atlas Linguarum Europae (ALE), dont l’archive se trouve à l’Institut de linguistique « Iorgu Iordan -Al. Rosetti » de l’Académie Roumaine, dans le but d’une approche comparative avec les dialectes européens. L’ALE est le projet géolinguistique européen le plus complexe, sous les auspices de l’UNESCO. À partir des archives linguistiques et des données dialectales obtenues par la recherche sur le terrain avec le questionnaire ALE, notre projet offrira un aperçu rigoureux des dialectes roumains, des dialectes parlés au nord et au sud du Danube dans le contexte européen. De cette façon, seront mises en évidence les concordances avec les langues romanes, en liaison avec les langues de l’union linguistique des Balkans et avec d’autres langues européennes. L’objectif est de mettre en évidence la nature romane et l’unité de la langue roumaine dans le contexte européen. Également, les isoglosses onomasiologiques, sémasiologiques et motivationnelles dessinées sur le territoire de la langue roumaine et sur le territoire où les langues des Balkans sont parlées démontrent un substrat linguistique commun. Certaines de ces isoglosses interfèrent parfois avec celles dues à l’adstrat et au superstrat. Les opérations de numérisation sont nécessaires afin que le matériel linguistique roumain puisse être exploités, avec celui déjà mis en format électronique pour d’autres langues européennes. En ce sens, il sera possible d’établir des aires dialectales qui transgressent les familles linguistiques, au niveau continental. Le principal résultat du projet sera un voEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 361
20/12/22 8:28
362
NICOLAE SARAMANDU - MANUELA NEVACI - IRINA FLOAREA
lume académique avec une description systématique des dialectes roumains parlés dans le nord du Danube (sur le territoire de la Roumanie et autour des frontières) et au sud du Danube accompagné de cartes linguistiques numériques. Le réseau d’enquête comprendra : pour le daco-roumain, 96 localités de recherche représentatives du réseau ALE, 15 points sélectionnés pour de nouvelles recherches de terrain afin d’augmenter le réseau daco-roumain; en plus 22 nouvelles localités pour les dialectes roumains du sud du Danube. 96
Points du réseau ALE : Roumanie (77), R. Moldavie (14), Ukraine (4), Serbie (1)
15
Réseau daco-roumain: Roumanie: Jdioara (Banat), Vad (Crişana), Fereşti (Maramureş), Daneş, Poiana Sibiului (Transylvania), Suceviţa, Nistoreşti (Moldova), Zimnicea, Dor Mărunt, Cochirleni, Segarcea (Muntenia [+Oltenia, Dobrogea]); Ukraine: Plăiuţ, Slatina; Hongrie: Ghiula; R. Moldavie: Lăpuşna
22
Dialectes roumains du Danube méridional le dialecte aroumain (17): Bulgarie: Velingrad; Albanie: Corcea, Moscopole, Saranda; R. de Macedoine du nord: Cruşova, Beala de Sus, Ohrida; Grèce: Aminciu [Metzovo], Neaguşte [Naoussa], Veria, Livezi, Ioanina, Siracu; Roumanie: Poiana, Cogealac, Baia, Sinoe le dialecte megleno-romanian (3): Grèce: Oşini [Arhanghelos]; R. de Macedoine du nord: Huma; Roumanie: Cerna; le dialecte istro-roumain (2): Croatie: Şuşnieviţa, Jeiăni.
Le plan du projet prévoit 60 cartes linguistiques pour les domaines sémantiques suivants : Corps (y compris les sens et les maladies); Terminologie de parenté; Agriculture; Bergerie, Plantes cultivées; Plantes spontanées; Animaux; Élevage; Conditions météorologiques. Les cartes issues de la recherche sur le terrain seront numérisées et les données dialectales seront incluses dans une base de données, ce qui permettra la production d’une série de cartes linguistiques décrivant les caractéristiques linguistiques individuelles du point de vue phonologique, morphologique ou lexical. Les commentaires linguistiques à partir des cartes, les données collectées et les documents d’archives ALE seront systématisés sur des sujets dialectaux spécifiques pour une description complexe des dialectes roumains. Le roumain, avec ses quatre dialectes — le daco-roumain, l’aroumain, le mégléno-roumain et l’istro-roumain — est le successeur du latin parlé dans les parties orientales de l’ancien Empire Romain. Le fait que le latin était parlé au sein de l’Empire Romain d’Orient, sur une grande région dans la Péninsule des Balkans explique la répartition géographique actuelle des dialectes roumains dans les territoires situés au nord et au sud du Danube. Le dialecte daco-roumain est parlé principalement dans le nord du Danube, à savoir en Roumanie et en République de Moldavie comme langue maternelle de la population majoritaire, mais aussi dans les environs de ces deux états, l’Ukraine, la Hongrie, la Serbie et la Bulgarie; il est également parlé dans les communautés isolées de Croatie. C’est le seul dialecte qui a créé une variante standard — le roumain littéraire, utilisé comme langue d’état en Roumanie et en République de Moldavie. Le daco-roumain comprend deux grands groupes de patois : (I) le groupe de sud, sud-est (Muntenie Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 362
20/12/22 8:28
PRÉSENTATION DU PROJET ATLAS LINGUISTIQUE DES DIALECTES ROUMAINS 363
[Valachie]); (II) le groupe de nord, nord-ouest. Alors que le groupe (I) est unitaire, le groupe (II) est non-unitaire, on peut y reconnaître des unités plus petites (Banat, Crișana, Maramureș, Moldavie) [1]. Les dialectes roumains du Danube méridional sont : l’aroumain (connu également sous le nom de macédo-roumain), mégléno-roumain et istro-roumain. Ces dialectes sont parlés au sud du Danube, dans la péninsule des Balkans. Les dialectes roumains du Danube méridional sont en fait le latin de l’Empire Romain d’Orient qui, à la fin du III e siècle après J.C. a établi ses frontières septentrionales sur le Danube. La préservation du roman au sud du Danube s’explique par le fait que le latin était, jusqu’au V II e siècle, la langue officielle de l’Empire Romain Oriental et aussi par des contacts permanents entre la population romanisée au sud et au nord du Danube. Parmi les populations romanisées au nord et au sud du Danube, il est formé un continuum romanicum, interrompu à l’arrivée des populations slaves qui se sont installées au sud du Danube à partir du V I e siècle. La présence dans le sud du Danube de la population romanisée — qui, à partir du X e siècle, est mentionnée sous le nom de vlachs — est largement attestée dans les sources latines et byzantines du I V e – X V e siècle. L’unité de la romanité orientale est prouvée par la conservation du terme latin romanus > român, qui est devenu un terme ethnique, comme les populations roumaines s’appellent ellesmêmes, tant au sud et au nord du Danube. Le dialecte aroumain est parlé sur un vaste territoire au sud de la Péninsule des Balkans (en Grèce, Albanie, R. de Macédoine du Nord, Bulgarie) et aussi en Roumanie (environ 800.000 locuteurs). L’aroumain est représenté dans les Balkans par plusieurs groupes, historiquement établis : les Pindens, les Farsherots, les Gramostens, les Grabovens, le groupe de Gopesh et de Molovishte. À notre connaissance — à savoir la recherche sur le terrain menée sur place en Albanie et en Macédoine par Manuela Nevaci en 2007, 2008 et 2011, 2016 — les aroumains vivant dans ces régions montrent un grand intérêt pour la préservation de leur identité roumaine dans le contexte de la globalisation, démontrant une conscience romane et roumaine à la fois. Des érudits comme Gustav Weigand, Th. Capidan, Sextil Puşcariu, Al. Rosetti, Matilda Caragiu-Marioţeanu, Andrei Avram, G. Ivănescu, I. Gheţie, Petru Neiescu, Nicolae Saramandu prouvent l’identité linguistique entre l’aroumain et le daco-roumain comme des dialectes de la langue roumaine. Le dialecte mégléno-roumain est parlé par les habitants de plusieurs villages du comté (région) de Méglen, au nord de la Grèce, à la frontière avec R. de Macédoine du nord; une partie de cette région est en R. de Macédoine du nord et une localité en Roumanie (environ 10.000 locuteurs). Th. Capidan délimite les parlers de mégléno-roumain d’après la réalisation de la voyelle [ǝ] dans une position accentuée : a) /ă/ est prononcé comme [ǝ] dans le parlers des localités Huma et Ţârnareca: lănă, mănă, cămp ‘laine, main, champs’ b) /ă/ est prononce [ǫ] en des autres localités : lǫnă, mǫnă, cǫmp ‘laine, main, champs’ (Cupa, Oşini, Birislav, Lugunţa, Nânta, Liumniţa). Cette délimitation apparaît également chez A. Avram et a été acceptée aussi par P. Atanasov. Le dialecte istro-roumain est parlé dans quelques villages de la péninsule d’Istrie (Croatie), à la frontière italienne. S. Puşcariu distingue deux unités dialectales au sein de l’istro-roumain: d’une part, le parler de la localité de Jeiăni (au nord de la péninsule d’IsEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 363
20/12/22 8:28
364
NICOLAE SARAMANDU - MANUELA NEVACI - IRINA FLOAREA
trie) et, d’autre part, le parler de Val d’Arsa (au sud de la péninsule), (Şuşnieviţa, Noselo, Sucodru, Brdo, Gradinie). La distinction entre les deux parlers est fondée sur les différences dans la distribution des sons, comme l’aphérèse de la voyelle a dans les parlers méridionaux : prope, scunde, pour aprope, ascunde ‘près de’, ‘cacher’, etc. La même distribution des parlers istro-roumains apparaît dans A. Kovačec. Le parlers de Jeiăni s’avère plus conservateur en préservant beaucoup de mots hérités du latin: ursu, lur, virer, galbiru, opt, ‘ours’, ‘lundi’, ‘vendredi’, ‘jaune’, ‘huit’ par rapport à medvidu, ponediðek, petăk, žuto, osam etc. (termes empruntés à la langue croate), dans les parlers des autres localités. Le terme ethnique rumeri (lat. romanus), attesté à la fin du X V II e siècle, est perdu. Actuellement, les istro-roumains s’appellent vlachs; les croates les appellent vlachs et rumuni. Aujourd’hui, le nombre total d’istro-roumains est environ de 200, avec 80 locuteurs actifs, étant un dialecte en voie d’extinction. Voici quelques exemples qui nous permettent de relier les dialectes roumains du sud du Danube, en général, aux dialectes daco-roumains du nord-ouest: ar. astară, megl. stară, ir. aståra ‘ce soir’; mă cuminec ‛je reçoive la communion’ (Banat, Crişana, Transylvanie), ar. mi cumânic, megl. mi cuminic; dimic ‛j’émiette le pain (dans le lait)’ (Banat, Crişana, Maramureş, Transylvanie), ar. dińic; (un) păr ‛un fil de cheveux’ (Banat, au nord-ouest d’Oltenie, au sud-ouest de la Transylvanie, au Sud de Crişana), ar., megl., ir. (un) per. Il faut noter ici que le territoire où le roumain est parlé est parfois divisé en deux régions: une région dans laquelle un terme est hérité du latin et une région dans laquelle le terme est emprunté (habituellement du slave, mais aussi du turc, etc.): dr. deşărt (vb.; adj.) ‛je verse’ (Maramureş, Moldavie, Muntenie), ar. (Fărşeroţi) dişărt, megl. dişǫrt; dr. gol ‛vide’, golesc ‛je vide’ (Banat, Crişana, Transylvanie, Oltenie), ar. (d’autres dialectes) gol, gulescu (v.sl. golŭ); dr. treiera ‛battre les céréales’, ar. triir, megl. trăir - dr. îmblăti (dans les dialectes du nord) (v.sl. mlatiti). Il y a cependant des cas où les dialectes au sud du Danube présentent des concordances avec le sud du territoire daco-roumain, par exemple nous rencontrons au nord du daco-roumain le terme mai ʻfoieʼ, tandis que au sud de l’Olténie on dit hicat tel que dans le dialecte aroumain. En ce qui concerne l’âge des différenciations dialectales, il est possible de déterminer plusieurs couches. Certaines différences sont dues au substrat, et même à l’existence de certaines différences dans la langue des indigènes. Il est possible que d’autres différences peuvent provenir du latin qui a donné naissance à la langue roumaine. Nous pouvons même y détecter des différences lexicales douées aux emprunts à d’autres langues. À cela s’ajoutent les modifications qui se produisent dans la structure des relations inter-dialectales ou en résultant de l’évolution interne, parfois parallèle, des dialectes. L’importance de notre projet réside dans le fait que les roumains au sud du Danube ont conservé des formes archaïques de civilisation, des traditions, et le dialecte souligne le lien entre les roumains du nord et du sud du Danube, les locuteurs du dialecte en restant de cette façon conscients de leur unité de langue et de civilisation. Notre recherche sera un précieux matériel lexical, morphologique et étymologique qui sera utilisé par les linguistes dans leurs travaux de recherche sur les atlas romans, le projet ALE et dans d’autres atlas européens, des dictionnaires dialectaux et aussi des études linguistiques synchroniques et diachroniques. Sextil Puşcariu souligne l’unité des dialectes au sud du Danube avec le daco-roumain en définissant le roumain commun Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 364
20/12/22 8:28
PRÉSENTATION DU PROJET ATLAS LINGUISTIQUE DES DIALECTES ROUMAINS 365
comme « la langue parlée par les ancêtres des daco-roumains, des aroumains, des mégléno-roumains et des istro-roumains aujourd’hui, avant que toute connexion entre eux ne soit interrompue ». Le roumain est présenté comme une langue unitaire, avec les quatre dialectes (daco-roumain, aromanian, mégléno-roumain, istro-roumain), dans les encyclopédies étrangères. Les études basées sur les atlas linguistiques ont mis en discussion un ensemble de problèmes complexes en concernant la structure dialectale des dialectes roumains, l’évolution des aires linguistiques, l’identification des zones de transition, etc. Grâce à l’image globale offerte par des cartes dialectales numérisées basées sur la recherche sur le terrain, l’atlas des dialectes roumains offrira aux linguistes un outil de travail qui leur permettra de poursuivre et d’approfondir ces études, qui contribuera sans aucun doute au progrès de la recherche en dialectologie, en général, et en géographie linguistique, en particulier. L’ensemble des problèmes liés à la structure dialectale du roumain et, dans une perspective plus large, à ses relations avec d’autres dialectes, peut être mis en lumière grâce à des données récentes, d’une richesse sans précédent, que cet atlas met à la disposition des lecteurs. Cette recherche de terrain dialectale sur les dialectes du Danube méridional n’a pas pu être faite dans les années 1980 lorsque des enquêtes d’ALE ont eu lieu en Grèce et en Albanie en raison des conditions géopolitiques de l’époque. Nous considérons qu’il est utile d’inclure aussi dans le réseau une localité roumaine de Hongrie, ainsi que l’extension du réseau de Maramureș historique, aujourd’hui en Ukraine. En utilisant le questionnaire de l’ALE, le matériel roumain sera complet pour les commentaires linguistiques des prochains volumes de l’ALE, en offrant aux chercheurs un aperçu scientifique de la langue roumaine et de ses dialectes. L’absence d’un atlas linguistique de tous les dialectes roumains, suivant le modèle de l’Atlante Linguistico Italiano, est ressentie depuis longtemps. Bien qu’il y ait l’Atlasul lingvistic românesc pe regiuni. Sinteză, Atlasul lingvistic al dialectului aromân ou Atlasul lingvistic al dialectului meglenoromân, Atlasul lingvistic al dialectului istroromân, Atlasul lingvistic istroromân, le progrès de la connaissance de la langue roumaine dans son intégralité ne peut se faire que sur la base d’un matériel unitaire, élaboré avec le même questionnaire, avec une étude systématique qui permet la comparaison avec les langues et les dialectes européens. Afin d’atteindre cet objectif, nous proposons ce projet. Tout fait dialectal sera établi par la recherche sur le terrain avec le questionnaire d’ALE et présenté du point de vue géolinguistique : tous les dialectes roumains et les caractéristiques linguistiques seront sur la même carte pour la première fois, à laquelle s’ajoute l’étude des faits dialectaux roumains — un nouveau livre académique sur la dialectologie roumaine. La carte numérisée aura le modèle présenté dans la figure cijointe. Le réseau ALE n’a maintenant aucun point roumain de la Grèce, de l’Albanie et de la Hongrie, en manquant une partie importante de la réalité du dialecte roumain. Nous citons ici un concept récemment ajouté à la dialectologie, à savoir le dialecte à distance, généralement illustré par des exemples de l’allemand (par exemple, l’idiolecte des Souabes de Transylvanie par rapport à l’idiolecte des territoires allemandes indigènes depuis les siècles). Le concept de dialecte à distance souligne l’unité de structure de certains idiolectes territorialement séparés dans différentes époques historiques. Les Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 365
20/12/22 8:28
366
NICOLAE SARAMANDU - MANUELA NEVACI - IRINA FLOAREA
dialectes historiques du roumain sont aussi des dialectes à distance– daco-roumain, aroumain, mégléno-roumain et istro-roumain. Nous croyons que ce concept de dialecte à distance est plus productif que le dialecte divergent, utilisé dans la dialectologie roumaine. Il attire notre attention sur les similitudes, pas seulement sur les différences. Dans notre recherche, nous voudrions souligner les similitudes entre aroumain, mégléno-roumain, istro-roumain et certains sous-dialectes daco-roumains (généralement de Banat et Crișana) ou les similitudes entre certains sous-dialectes d’aroumain, par exemple celui de Gopes et de Mulovishte, et celui de daco-roumain (par exemple, le phonème /ž/, joc, joi, ajutór, par rapport à /ĝ/ dans les autres parlers de l’aroumain: ĝoc, ĝoi, aĝutór). En outre, nous voulons mentionner un autre nouveau concept, les cartes de motivation, une innovation en géolinguistique qui met en évidence « une mentalité commune » des locuteurs qui appartiennent à différentes langues ou aux familles de langues. Des cartes linguistiques motivationnelles sont apparues pour la première fois dans l’ALE et l’élaboration de telles cartes a été imposée parce qu’on a remarqué qu’il y avait une « façon de penser commune » des locuteurs de langues différentes appartenant à la même famille ou à différents familles linguistiques. Nous appliquerons cette méthodologie de cartes de motivation en analysant les dialectes du roumain. Les cartes motivationnelles concernent la dynamique de la parole, soulignant un aspect moins connu ou moins étudié. La motivation du signe linguistique est un processus permanent, puisque les locuteurs remotivent le signe linguistique lorsque le rapport entre celui-ci et la réalité extra-linguistique (le référent) devient opaque. En ce qui concerne l’utilité d’appliquer la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 366
20/12/22 8:28
PRÉSENTATION DU PROJET ATLAS LINGUISTIQUE DES DIALECTES ROUMAINS 367
méthode des cartes motivationnelles en étymologie et lexicologie, en dialectologie aussi, nous allons illustrer avec le mot urcior ‘orgelet’ (avec la variante orzişor) [14 (I, carte 55)] avec une distribution presque générale en roumain. Il trouve son origine dans le lat. hordeolus (diminutif dérivé de hordeum « orge »). Un mot similaire en grec est κριθαράκι (diminutif dérivé de κριθάρι «orge»). Il s’agit ici d’une ancienne concordance entre le latin et le grec ancien. Nous rencontrons une situation similaire dans le cas du mot français orgelet, un diminutif dérivé de orge «orge». En bulgare, ečemik signifie à la fois «orge» et «orgelet». Dans [21], concernant la forme ečemik, il est précisé qu’elle rappelle un des liens entre orge et orgelet en français [22 (517, slave ЕЧЕМИК)]. Par conséquent, nous pouvons en déduire que ečemik est un diminutif dérivé d’un radical slave qui n’avait pas le suffixe -ik (vieux slave *jęčmьy). Cette inférence est prouvée par le terme russe ЯАЧМЕНЬ, forme dérivée, qui signifie à la fois « orge » et «orgelet». L’association entre la graine d’orge et la cruche se retrouve également dans d’autres langues, où apparaissent des mots composés, comme en allem. Gerstenkorn; [lit.] graine d’orge, un composé formé à partir de Gerste «orge» et de Korn «graine».
CONCLUSIONS L’Atlas linguistique des dialectes roumains au nord et au sud du Danube (ALDRO), en comparant le matériel linguistique roumain, par rapport à ses patois, prouve l’unité de la langue roumaine dans son extension spatiale, dans un territoire de continuum romanicum, à la fois la préservation du latin de certains faits au niveau phonétique, morphologique, syntaxique, lexical et la manifestation des certains innovations dans la même direction. Notre analyse montre que les parlers de Huma et Țarnareca ont un système de voyelles qui les rapproche d’une partie des parlers aroumains, mais aussi du dialecte dacoroumain, à savoir des parlers du sud. Bien qu’en général le dialecte aroumain s’approche plus des langues daco-roumains du nord-ouest, certains parlers aroumains (en particulier le farsherot et le grabovean) portent des similitudes plus grandes au dacoroumain que d’autres parlers. Quant aux différenciations dialectales, il est possible d’y déterminer plusieurs couches. Certaines différences sont dues au substrat. D’autres différences peuvent venir du latin. Nous pouvons même détecter des différences lexicales résultant d’un emprunt à d’autres langues. À cela s’ajoutent les changements qui se produisent dans la structure des relations entre les dialectes ou résultant des emprunts des autres langues. À cela s’ajoutent aussi les changements qui se produisent dans la structure des relations inter-dialectales ou qui résultent de l’évolution des dialectes à distance. La présentation des dialectes roumains du sud du Danube met en évidence la préservation de leur structure romane dans des conditions de bilinguisme actif et durable (et parfois plurilinguisme). Malgré les influences alloglottes, l’aroumain, le mégléno-roumain et l’istro-roumain sont et resteront des dialectes de la langue roumaine : «Vous ne pouvez pas faire de linguistique roumaine d’aucune sorte sans penser c’est la même chose en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 367
20/12/22 8:28
368
NICOLAE SARAMANDU - MANUELA NEVACI - IRINA FLOAREA
aroumain, si c’est pareille en istro-roumain. Et voir quelle signification peuvent avoir les faits quand vous voyez que c’est exactement comme cela là, comme dans le daco-roumain, par exemple. Et quand c’est différent, c’est aussi intéressant, alors vous pouvez voir ce que c’est différent » (Eugeniu Coseriu, Langue roumaine – langue romane, textes manuscrits, volume édité par Nicolae Saramandu, Editions de l’Académie Roumaine, Bucarest 2005).
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 361-368 DOI: 10.2436/20.2500.01.375
Estudis romanics 45_int.indd 368
20/12/22 8:28
SOBRE L’ORIGEN DEL CASTELLÀ ALITÁN ‘SCYLIORHINUS STELLARIS’ Joan Veny Institut d’Estudis Catalans Universitat de Barcelona
1. INTRODUCCIÓ Arran del contacte científic que vaig tenir amb Alberto M. Arias, autor, amb Mercedes de la Torre, de Ictionimia andaluza (2019), un dels millors estudis sobre una àrea romànica relatiu a la ictionímia, va sorgir el tema de l’origen del mot castellà alitán, que designa l’Scyliorhinus stellaris; i, a tal propòsit, vaig suggerir-li una proposta, que després he vist insinuada en el Diccionario Histórico de la Real Academia Española i que ara em plau de justificar i comentar àmpliament.1
2. ESPÈCIES DE LA FAMÍLIA DELS SCYLIORHINIDAE L’alitán presenta uns trets que han donat lloc a diverses denominacions: el «color rogenc de les característiques taques de la pell» (Duran, I, 103) o el «color gris rojizo» de l’espècie afí Scyliorhinus canicula, transmès a l’Scyliorhinus stellaris, ha generat el port. pata roxa, l’ast. pintarroja (→ patarroxa), el fr. grande roussette, entre altres. Les característiques comunes a les dues espècies han donat lloc a noms que comparteixen la mateixa motivació: la pell aspra, que «se emplea como rascador a modo de lija» (Barriuso 2001), «usata per labori di pulimento» (Palombi-Santarelli 220), és l’origen del canari i castellà lija i de l’asturià rillón, riñón (del portuguès rilhar ‘rosegar; raure’). L’agudesa de les seves dents explicaria la comparació amb un felí: gat, gatet, gatí; gat de fora, gat pigat, gatvaire (Schyliorhinus canicula i S. stellaris, LMP, IV, 646 i 547) o, més rara1. Em plau regraciar els diversos ajuts rebuts de José Antonio Pascual, Pere Quetglas, Alberto M. Arias García, Joan Ramon Veny-Mesquida; també de Núria Jolis per la confecció del mapa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 369
20/12/22 8:28
370
Joan Veny
ment, amb un cànid (veg. l’angl. dogfish o el primer element del nom científic Scyliorhinus). Les taquetes obscures, arrodonides, de color negrós violaci, justifiquen el determinant del nom científic Scyliorhinus stellaris, amb un nucli derivat del gr. skýlion ‘gos’ (gr. antic skýlax ‘gos jove’); les taquetes també han motivat el segon element del cat. gatvaire i, més ocasionalment, de gat pigat (LMP, IV, 647). Duran (I: 102) apunta la possibilitat que el nom connecti més aviat amb el gat salvatge: El gat salvatge, el verat i la variada tenen en comú una ornamentació de la regió dorsal fetes a base de ratlles transversals obscures [-]. Els individus joves d’uns 20 cm, de les dues espècies de Scyliorhinus, per sota del model de pigmentació propi dels adults, presenten unes 6 o 7 bandes transversals més obscures que es van esvaint amb l’edat, però que en el cas de S. stellaris són molt més persistents, sovint encara més visibles en els adults i que podrien ser el motiu de la comparació amb el gat salvatge.
Una espècie afí, de la mateixa família dels Scyliorhinidae, és el Galeus melastomus: té la boca interiorment negra i per això el primer component del nom científic melastomus (gr. melas ‘negre’, stoma ‘boca’) i els noms de l’it. boccanera, gattuccio nero, el sicilià pisci bucca d’infernu (Palombi-Santarelli, 224). Quant al nom moixina, aquest per a Duran podria estar en relació amb el significat ‘recipient per fer-hi deposicions els malalts’ aplicat a aquesta espècie per la «mala olor, de tipus amoniacal, característica del peix bestinal» (I, 102-103), però el fet que l’ictiònim s’usi a tota la costa del Principat, des de Roses fins a Sant Carles de la Ràpita (Huguet 1991), sense que moixina tingui aquí el significat de ‘recipient per a deposicions’, fa pensar més aviat en un derivat diminutiu de moix (< musteus ‘nou, fresc’, però no s’hi veu la relació semàntica) o potser, millor, de moix ‘gat’ (des del sentit de ‘astut’, cf. § 3 “aspabilat” atribuït a Dénia per a aquesta espècie), d’origen expressiu (cal pensar en el possible mot tautològic gata moixa); el diminutiu moixina tindria sentit per la menor dimensió de l’espècie respecte de les altres de la mateixa família.
Alitán (Scyliorhinus stellaris). Dibuix de Miquel Duran.
3. SIGNIFICATS DEL PORT. LEITÃO El DHLE afirmava en el seu darrer fascicle: «Quizá emparentado con el port. litão, leitão, ‘peixe plagiostomo’». La nostra proposta és que alitán, més que emparentat amb Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 370
20/12/22 8:28
SOBRE L’ORIGEN DEL CASTELLÀ ALITÁN ‘SCYLIORHINUS STELLARIS’
371
el portuguès leitão, n’és un manlleu, a través de l’andalús. Els diccionaris portuguesos solen registrar dos significats del mot, el de ‘porcell, lletó’ i el de ‘tipus de peix’: Leitão. Bácoro, enquanto mama. Peixe plagiostomo, alvacento (Figueiredo 1954). Leitão. 1. Porco novo, ainda em fase de lactação; bácoro en quanto mama. 2 Carne comestível deste animal [...]. 3. Peixe plagiostomo, esbranquiçado, que faz parte da fauna marítima portuguesa, também conhecido por cação (Dicionário 2001).
Accepcions que trobem en altres diccionaris com Da Silva 1984. En canvi, no apareix la ictiològica en Ferreira (s.d.), potser perquè aquesta obra es refereix al portuguès del Brasil, ni tampoc en els diccionaris gallecs: Leitón. Porco que aínda non deixou de mamar. Leitón asado ó forno. SIN. bacoriño, bácoro, rancho (DLG).
4. L’ÈTIM DE LEITÃO Respecte a l’origen del nom portuguès, leitão, els diccionaris etimològics portuguesos tenen en compte l’accepció de l’animal terrestre, que deriva de lactone, diminutiu de lacte ‘llet’, amb el significat primigeni de ‘cria del porc mentre mama o acabat de desmamar’ (cat. lletó, dial. lleitó), estès després a l’espècie marina. Així ho fa Machado (1952 [1977]): Leitão < *lactone (cast. lechón; pirenaico latón; catalão lletó; it. lattone); doc. 1059; antrop. s. xv).
però sense explicar la motivació semàntica del canvi d’accepció, que es justificaria —creiem— per una comparació del musell del peix amb el del porc; comparació que també s’ha aplicat a altres peixos, bé que per motivacions diferents, com es veu en alguns noms andalusos «por la similitud entre el aspecto rechoncho del pez y el del cerdo terrestre: cochino, guarro [de la mar], marrano», noms de l’Oxynotus centrina i Centrophorus granulosus (Arias de la Torre 2019: 125 i 117; Arias [en premsa]).
5. DEL LEITÃO/ALITÃO PORTUGUÈS A L’ALITÁN ANDALÚS El mot alitán apareix per primera vegada en les obres del canonge andalús Antonio Cabrera (1815) amb aquesta descripció:
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 371
20/12/22 8:28
372
Joan Veny
Alitan. Squalus ocellaris. Tiene el dorso manchado de negro en fondo blanco, nunca rojizo; carece de las manchas junto a los ojos, pero le convienen las demás propiedades.
on, com ha aclarit Arias García (2019), el religiós gadità va confondre el nom científic amb l’Scyliorhinus stellaris, l’alitán, el nostre gatvaire. Paradoxalment el nom no va ser re collit a l’obra exhaustiva d’ictiònims d’Andalusia d’Arias-De la Torre (2019), potser «porque es de captura ocasional» (p. 94); afegim-hi que a la costa del Principat «fins fa poc no tenia cap importància econòmica. Actualment es ven a les llotges, sempre que hagi estat pelada prèviament pels pescadors, ja que té la pell molt dura i costa molt de treure» (Huguet 1991; 95); al litoral valencià és poc freqüent: «Ara ja ha desaparegut casi a Dénia. És molt aspabilat» (Cabrera: 161). Tanmateix, Alvar (1970, 189) va registrar albitán a Ayamonte, amb el nom científic Galeus melanostomus, una variant obsoleta del nom científic el primer element del qual tindria per base melan(o)-, una formació freqüent en noms compostos com melanodérmatos. L’obra de Cabrera, el conjunt de la qual ha estat estudiat per Arias García (en premsa), comprèn tres documents, amb un total de 438 entrades, un d’ells publicat posteriorment per Graells (1887). Després de Cabrera, l’ictiònim apareix en Antonio Machado (1857) entre els peixos de la costa andalusa, Pérez Arcas (1865), J. C. Luna (1948), Lozano (1963), segons informació del DHLE. Posteriorment el nom apareix com a estàndard castellà en el Diccionario manual e ilustrado de la lengua española (1983), amb aquesta definició, sense precisar-ne l’espècie: Alitán. Escualo que puede alcanzar más de un metro, con cuerpo cubierto de manchitas lenticulares.
que designa sens dubte l’Scyliorhinus stellaris, i que d’aquí és incorporat al DLE a partir de 1984 ajudant-hi probablement, segons m’indica José Antonio Pascual, la presència del mot en els materials recollits per al DHLE. El mot apareix en treballs de caràcter ictiològic o ictionímic de l’àmbit castellà: a més de l’esmentat Lozano Cabo, es troba a Campbell (1984: 259), Juana (1987: 37), LMP (1989: 647), Göthel (1994: 236), etc. o com a equivalent castellà del nom català (NOE 1965; Luther-Fiedler 1968: Nadal 1981: 26; Alegre-Lleonart-Veny 1992: núm. 35; Canyelles/Mas 2000: 52; Mercader-Lloris-Rucabado 2001: 332). Però, anem al moll d’aquest article, és a dir, la justificació de la procedència de l’ictiònim castellà alitán. La presència de l’element inicial al- podria fer pensar en un arabisme, però la seva documentació tardana ja ens allunya d’aquest camí car la referència més antiga la trobem en l’esmentat canonge gadità Cabrera, autor d’una Lista de los peces de Mar de Andalucía, de 1817, però referint-se al Scyliorhinus stellaris, el gatvaire català, com ha demostrat Arias García. El veïnatge de les costes andaluses amb les portugueses em va fer pensar en la possibilitat d’una influència portuguesa. A tal efecte vaig consultar l’Atlas Linguístico do litoral portuguès (1987), de Gabriela Vitorino, coŀlega coŀlaboradora de l’Atlas linguistique Roman, dirigit avui per Michel Contini i Elisabetta Carpitelli (Grenoble), en el qual he tingut el plaer de coŀlaborar. Aquesta obra em va poEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 372
20/12/22 8:28
SOBRE L’ORIGEN DEL CASTELLÀ ALITÁN ‘SCYLIORHINUS STELLARIS’
373
sar —crec— en el bon camí. Efectivament, per a l’espècie de nom científic Galeus melastomus (mapa 118) Vitorino registra alitãu a Vila Praia de Ãncora (1), letãu a Nazaré (9), leitãu a Fuseta (22), letãu/leitãu a Monte Gordo. No és difícil relacionar aquests mots amb l’alitán andalús, tenint en compte el criteri fonètic, com l’equivalència del segment final port. -ão [ãu] = cast. -an (cão = can, João = Juan, etc.), i el criteri geogràfic atès que les dues darreres atestacions es localitzen en dues localitats properes a la frontera portuguesa amb l’andalusa (veg. mapa). L’aplicació de ‘porc jove’ al Galeus melastomus, per metàfora, s’explica per la menor dimensió (no més de 50 cm) d’aquest respecte de l’Scyliorhinus stellaris (80 cm), ço que concorda amb la imatge de ‘porcell, porc jove’. Es tracta d’un altre manlleu ictionímic al portuguès, com ho són garopa (Serranus cabrilla), garriento (Liza aurata), charro (Trachurus) (veg. Vitorino, mapes 55, 48, 81 a, b), entre altres (Veny 2021: 463; Arias / De la Torre 2019, pàssim); per a altres aportacions del portuguès al castellà, veg. Corbella / Fajardo (2017).
Àrea del portuguès leitão (Galeus melastomos). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 373
20/12/22 8:28
374
Joan Veny
6. CONCLUSIÓ En resum, el port. leitãu,‘Galeus melastomus’, originat per la comparació del peix amb un ‘porcell’, per la seva dimensió respecte de les altres espècies de la mateixa família i potser per la comparació amb el musell del garrí, es va transferir després a l’andalús alitán, però per a designar l’Scyliorhinus stellaris, i s’ha convertit en el nom estàndard castellà, un element més en la nòmina de portuguesismes incorporats a l’andalús i, en aquest cas, també al castellà.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Alegre, Montserrat / Lleonart, Jordi / Veny, Joan (1992): Espècies pesqueres d’interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Alvar, Manuel (1972): «Ictionimia y geografia lingüística», Revista de Filología Española, 53, p. 155-224. Arias García, Alberto Manuel / Torre García, Mercedes de la (2019): Ictionimia andaluza. Nombres vernáculos de especies pesqueras del “Mar de Andalucía”. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas / Universidad de Sevilla / Universidad de Granada / Universidad de Almería / Universidad de Cádiz / Universidad de Málaga / Universidad Pablo de Olavide. Barriuso, Emilio (1986): El léxico de la fauna marina en los puertos pesqueros de Asturias central. Oviedo: Gráficas Oviedo. Cabrera González, Roser (1997): El món mariner a Dénia. Estudi etnolingüístic. Alacant: Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”. Campbell, Andrew (1984): Guía de la flora y fauna del Mar Mediterráneo. Barcelona: Omega. Corbella, Dolores / Fajardo, Alejandro (ed.) (2017): Español y portuguès en contacto: préstamos léxicos e interpretaciones. Berlin / Boston: De Gruyter. DHLE = Real Academia Española (1933-1936): Diccionario histórico de la lengua española I. Madrid, RAE. Dicionário = Dicionário da língua portuguesa contemporânea da Academia das Ciências de Lisboa. Lisboa: Academia das Ciencias de Lisboa e Fundação Calouste Gulbenkian, Verbo, 2001. DLG = Diccionario da lingua galega, Real Academia Galega / Instituto da Lingua Galega, A Coruña, 1990. DLE = Real Academia Española, Diccionario de la lengua española. Madrid, 2004. Duran, Miquel (2007): Noms i descripcions dels peixos de la mar catalana. I. Àgnats, Condrictis, Osteïctis (primera part). Mallorca: Moll. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 374
20/12/22 8:28
SOBRE L’ORIGEN DEL CASTELLÀ ALITÁN ‘SCYLIORHINUS STELLARIS’
375
Graells, Mariano de la Paz (1887): «Ictiología ibérica. Memoria de los peces del Mar de Andalucía: autógrafo inédito del Magistral Cabrera que da a luz anotado el Vocal naturalista de la Comisión Central de Pesca, Mariano de la Paz Graells», Revista de los progresos de las Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, XXII, 3, 1887, 141-189. Luther, Wolfgang / Fiedler, Kurt (1968): Peces y demás fauna marina de las costas del Mediterráneo. Barcelona: Pulide. Huguet i Sesma, Alícia (1991): Catàleg de les 125 principals espècies d’interès pesquer a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Juana Sardón, Eduardo de (1987): Guía de pescados y mariscos de consumo usual en España. Barcelona: Omega. Lloris, Domènec / Meseguer, Sergi (2000): Recursos marins del Mediterrani. Fauna i flora del Mar Català. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Direcció General de Pesca i Afers Marítims. LMP = Alvar, Manuel (1989): Léxico de los marineros peninsulares, IV. Madrid: Arco/ Libros. Mas, Xavier / Canyelles, Xavier (2000): Peixos de les Illes Balears. Mallorca: Moll. Mercader, Lluís / Lloris, Domènec / Rucabado, Jaume (2001): Tots els peixos del mar català. Diagnosis i claus d’identificació. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Nadal i Fortià, Joan (1981): Els nostres peixos. Girona: Diputació de Girona. NOE = Lozano Cabo, F. / Rodríguez Martín, O. / Arté Gratacós, P. (1965): Nomenclatura oficial española de los animales de interés pesquero. Madrid: Subsecretaría de la Marina Mercante, Dirección General de Pesca Marítima. Palombi, Arturo / Santarelli, Mario (1969): Gli animali commestibili dei mari d’Italia, 3ª ed. Milano: Hoepli. Veny, Joan (2021): recensió de Alberto M. Arias García / Mercedes de la Torre, “Ictionimia andaluza”, Estudis Romànics, 43, p. 461-466. Vitorino, Gabriela (1987): Atlas linguistico do litoral português. Fauna e flora, Lisboa, Centro de Linguística da Universidade de Lisboa, Instituto Nacional de Investigação Científica.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 369-375 DOI: 10.2436/20.2500.01.376
Estudis romanics 45_int.indd 375
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 376
20/12/22 8:28
RECENSIONS
Estudis romanics 45_int.indd 377
20/12/22 8:28
Estudis romanics 45_int.indd 378
20/12/22 8:28
M
A
Acadèmia Valenciana de la Llengua (2019): Actes de la Jornada d’Onomàstica Hispànica. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 254 p. L’obra que ara ressenyem correspon a la publicació dels 22 treballs científics presentats a la Jornada de Toponímia Hispànica, organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i celebrada a la Facultat de Filologia de la Universitat de València l’any 2019. Les Actes van encapçalades per unes breus paraules de Xosé Lluis García Arias, reconegut romanista de la Universitat d’Oviedo i expresident de l’Academia de la Llingua Asturiana, en les quals explica la motivació i el sentit d’aquesta Jornada: assentar les bases de treball d’un Toponimasticon Hispaniae que inclogui l’estudi científic, des de vessants i àmbits d’estudi diferents, dels noms de lloc de la Hispania, en el sentit ampli i històric d’aquest concepte, i que ja han començat a ser seriosament abordats en obres de referència com Toponimia de España. Estado actual y perspectivas de la investigación (2010), coordinada per María Dolores Gordón; Toponimia hispánica. Origen y evolución de nuestros topónimos más importantes (2011), coordinada per Xosé Lluis García Arias i Emili Casanova; i Lengua, espacio y sociedad. Investigaciones sobre normalización toponímica en España (2013), coordinada, de nou, per María Dolores Gordón. El primer dels 22 treballs presentats, «Tarraco-Tarragón. ¿Toponimia transportada?», de Xaverio Ballester (Universitat de València), estudia el component morfològic de l’element ibèric -on, que remet a l’occident de la Península Ibèrica, la zona amb una presència més forta del substrat ibèric. A més, pel que fa a l’arrel d’aquests noms, argumenta l’evolució de *Tara, amb ulterior derivació llatina Taraconi posterior feminització respectivament en -a per a Tarragona. Finalment, l’evolució del sufix -onem > -ona és possible, ja que el professor Ballester presenta un cas tan conegut com el de Barcinone-> Barcinona > Barcelona. El mateix es pot pensar per a Tarracone->*Tarracona> Tarragona. Tots aquests arguments són els que ajuden a dilucidar si els noms que donen lloc a aquest estudi són casos de toponímia transportada o si, al contrari, estem davant de topònims d’origen local. La següent aportació, «La recerca onomàstica a l’Institut d’Estudis Catalans», correspon a Mar Batlle, de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC, que presenta una munió de dades acurades sobre el paper que l’IEC, la Secció Filològica d’aquest Institut i l’Oficina d’Onomàstica han desenvolupat i desenvolupen des de la creació, ja fa 100 anys, de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica l’any 1921. Volem destacar les següents fites com a referències que ajudaran a entendre el paper que l’IEC ha tingut en l’estudi dels noms: la publicació el 1933 de la Llista de noms dels municipis de Catalunya, el treball a l’exili de Joan Coromines en el Diccionari de toponímia i onomàstica, que culminà el 1989 amb la publicació del primer volum de l’Onomasticon Cataloniae; i la reobertura el 1991 de l’Oficina d’Onomàstica sota la direcció de Jordi Carbonell. Moltes són les accions en forma, sovint, de publicacions que s’han dut a terme des de l’IEC i, en concret, des de l’Oficina d’Onomàstica. Podem referir-nos a algunes que Batlle cita: el Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya, el Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord, els Criteris per a la toponímia d’àmbit municipal i les resolucions onomàstiques aprovades per la Secció Filològica. De totes aquestes accions destacables, voldria destacar-ne una: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 379
20/12/22 8:28
380
Moisès SELFA SASTRE
la publicació dels 29 treballs que, dins de la coŀlecció Treballs de l’Oficina d’Onomàstica, ha publicat aquesta Oficina i que constitueixen models de reculls onomàstics, amb enquesta i recerca documental, de municipis o territoris més o menys delimitats. Jesús Bernat, de la Societat d’Onomàstica, al seu estudi «El visor cartogràfic i la microtoponímia», presenta un interessant i suggeridor estudi centrat en l’ensenyament de la toponímia a Batxillerat. En concret, explora el valor didàctic del visor cartogràfic de l’Institut Cartogràfic Valencià, que permet una visió aèria més precisa del paisatge toponímic desitjat. Per a exemplificar-ho, parteix de dos fullets toponímics diferents: el que té a veure amb el paisatge de l’Horta d’Almassora i el que està relacionat amb un paisatge de muntanya, en concret uns bancals d’Atzaneta del Maestrat. Una de les principals conclusions a les quals Bernat arriba és que el visor cartogràfic permet visualitzar el paisatge toponímic actual que no es pot trobar en un plànol que conté fonamentalment dades d’un cadastre. Aquest treball, d’un valor didàctic molt elevat, està iŀlustrat amb força imatges que donen fe de la ingent feina que Bernat du a terme com a ensenyant de toponímia. Ana Boullón, de la Universidade de Santiago de Compostela, al seu article «Consideracións previas á selección do Corpus Toponímico (Toponomasticon Hispaniae)», argumenta la necessitat de delimitar el corpus de topònims del qual es parteix quan es vol analitzar la toponímia d’un territori estudiat. Això és necessari perquè la varietat dels territoris és particular, donades les seves característiques lingüístiques, historicogeogràfiques i socials. Aquesta tesi general, Boullón l’exemplifica d’una manera exceŀlent al territori gallec. En concret, afirma que els repertoris procedents de formes cartogràfiques oficials, com les de l’Instituto Geográfico Nacional, presenten problemes a l’hora d’usar-los com a font principal per delimitar un corpus toponímic. En aquests, no existeix informació dels noms des del punt de vista semàntic i etimològic, almenys en el cas gallec. En canvi, es pot partir dels mapes dels concellos inclosos al Nomenclátor de Galicia, que va preparar la Comisión de Toponimia da Xunta de Galicia (2013). Les diferents taules de noms que Boullón proposa donen força a la tesi que aquesta recercadora postula. Carlos Embuena (Institut Cartogràfic Valencià [ICV]) i Maite Mollà (Acadèmia Valenciana de la Llengua [AVL]), en el treball «El Nomenclàtor Toponímic Valencià. La base de dades de noms geogràfics de la Generalitat Valenciana», presenten l’avenç que suposa la creació del Nomenclàtor, en què queden recollits 123.000 topònims (entre toponímia major i toponímia menor) dels diferents municipis valencians. A banda d’explicar la història del Nomenclàtor, així com la seva arquitectura, l’entorn de creació i el tractament de les dades onomàstiques, és interessant constatar el treball en conjunt de dues institucions, l’ICV i l’AVL, amb una mateixa finalitat: geolocalitzar tota la toponímia valenciana (ICV) i fixar la normativa amb què retolar-la (AVL). En aquest sentit, el Nomenclàtor constitueix un punt de partida sòlid en el projecte conjunt del Toponimasticon Hispaniae, per bé que és una font de constant actualització toponímica. En aquesta mateixa línia de treball, M. Eulàlia Fons, del Servei d’Informació Territorial de les Illes Balears, fonamenta, en el seu estudi «Com treballar conjuntament la cartografia i la toponímia. El cas de les Illes Balears: el Nomenclàtor de Toponímia de Menorca i el Nomenclàtor Geogràfic de les Illes Balears», la necessitat de tenir una única font de consulta toponímica consensuada per les autoritats competents en la matèria a les Illes Balears. Hauria de ser un nomenclàtor georeferenciat i amb un catàleg ordenat de topònims amb diferents informacions geogràfiques. Aquesta necessitat es constata perquè la toponímia que s’està utilitzant en diversos àmbits de les diferents administracions de les Illes Balears i en àmbits privats presenta errades, incoherències i usos inadequats. És així com neix, l’any 2007, el Nomenclàtor de toponímia de Menorca, en el si de l’Institut Menorquí d’Estudis, i el Nomenclàtor Geogràfic de les Illes Balears, impulsat pel Servei d’Informació Territorial de les Illes Balears. La metodologia de treball i categorització dels noms d’ambdós Nomenclàtors queda perfectament explicada per Fons en el seu treball. Jairo Javier García Sánchez, de la Universidad de Alcalá, en el seu treball «Camarma de Esteruelas y Daganzo de Arriba, dos topónimos madrileños pasados por el tamiz del Toponimasticon Hispaniae», aplica un possible model de fitxa per a l’estudi dels topònims del Toponimasticon Hispaniae a dos noms de la comunitat de Madrid. Aquesta fitxa té els apartats següents: lema del topònim normalitzat, forma Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 380
20/12/22 8:28
Acadèmia Valenciana de la Llengua (2019)
381
fònica, lloc designat, documentació històrica, etimologia, motivació, topònims i antropònims sorgits a partir d’aquest lema i paraŀlelismes toponímics. Dels dos noms estudiats, voldríem destacar la honradesa amb què el professor García Sánchez explica la seva etimologia: Camarma, que podria provenir del llatí vulgar camara o d’un nom personal antic del tipus Cam(m)arus; Esteruelas, que provindria del diminutiu plural estera amb sufix -uela(s) (< -ola), i Daganzo, que podria ser un topònim de filiació indoeuropea per la presència de la terminació en el grup consonàntic -nt- com Betanzos i Iranzo. De l’àmbit també castellà és el treball «El Nomenclátor Geográfico de Andalucía y su vinculación con la cartografía», de M.ª Teresa Garrido Borrego (Junta de Andalucía, Instituto de Estadística y Cartografía de Andalucía) y Cristina Torrecillas Lozano (Universidad de Sevilla), en què es realitza un repàs històric i exhaustiu des de l’Inventario de Toponimia Andaluza, impulsat l’any 1985, fins a l’any 2008, fita en què poden situar-se els primers treballs relacionats amb el Nomenclátor Geográfico de Andalucía. És interessant també constatar com els treballs d’inventari toponímic d’aquesta darrera obra s’han basat fonamentalment en tres fonts, que es detallen i expliquen: la Base de datos catastral rústica, que depèn de la Dirección General del Catastro; el Proyecto ITACA, per a la normalització de la delimitació i els noms dels asentamientos, i el projecte Conoce tus fuentes, que vol posar en valor els cursos d’aigua i fonts d’Andalusia. Claudia Elena Menéndez Fernández, de la Universidad de Oviedo, subratlla en el seu treball «Algunas cuestiones sobre las dificultades en la normalización toponímica de Asturies» dues realitats que afecten la toponímia asturiana: d’una banda, és remarcable com gran part de la toponímia major del país ja té un caràcter oficial; d’altra banda, i per contra, existeixen obstacles objectius per part de l’administració en el procés de recuperació toponímica degut a la pressió del castellà com a llengua de prestigi i la consideració de diglòssia de la llengua asturiana. A tot això cal sumar un segon factor que no actua a favor de la recuperació toponímica: la llengua asturiana pràcticament no té presència en els mitjans oficials d’Astúries. Posa com a exemple dos dels diaris més importants del país: La Nueva España i El Comercio. Marta Montilla i Angélica Castaño, de l’Instituto Geográfico Nacional, detallen a «La CENG y la toponimia supraautonómica oficial en el NGBE» com l’Instituto coŀlabora activament amb els diferents organismes estatals, autonòmics i locals per aconseguir la determinació de la toponímia oficial o normalitzada que ha de figurar al Nomenclátor Geográfico Básico Español (NGBE), al Nomenclátor Geográfico Nacional (NGN) i a la cartografia oficial. És per això que, per fomentar la difusió i correcta utilització dels noms geogràfics a Espanya i facilitar la transparència i l’accés correcte a la informació oficial per part de tots els usuaris, és imprescindible que els organismes competents en matèria de toponímia estiguin coordinats i publiquin de forma regular les seves dades. Brauli Montoya, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, estudia, al seu treball «Eixau/Ajau. Una continuïtat per damunt de la divisòria entre llengües», un topònim que s’estén a la zona castellanoparlant i catalanoparlant del País Valencià, així com en altres punts de Múrcia i Andalusia: ajau i eixau, respectivament. És interessant constatar com Montoya dona notícia d’aquest topònim en forma de documentació geogràfica (sovint acompanyada d’imatges de llocs) per descartar una etimologia aràbiga d’aquest i afirmar un ètim llatí del tipus exaquare ‘fer eixir aigua’. Gonzalo Navaza, de la Universidade de Vigo / Real Academia Galega, a «Retoponimizaciones regias medievales en el noroeste peninsular», assenyala la necessitat d’accedir a la documentació medieval per conèixer millor la toponímia de Galícia. En concret, iŀlustra aquesta tesi fent referència al nom d’algunes localitats gallegues de certa importància que no són pròpiament un topònim patrimonial o antic, sinó més aviat una creació medieval que va substituir un topònim previ. És el cas de Benavente, abans Malgrado; Valencia (de don Juan), abans Coyanza; Milmanda, abans Carracedo; Monforte (de Lemos), abans O Pino; Baiona, abans Erizana/Iriçan; Viana do Bolo, abans Robreda; el cas emblemàtic d’A Coruña, abans Faro (i més abans Brigantium); A Guarda, abans Tarás; i Salvaterra de Miño, abans Lazoiro. Tots ells són noms de la segona meitat del segle xii i començaments del xiii i pertanyien als regnes de Galícia i Lleó, en temps dels regnats de Fernando II i Alfonso IX. Emilio Nieto, de la Universidad Autónoma de Madrid, explica a «Origen y toponimia del español guija, grija» l’origen d’aquest nom castellà documentat ja des de mitjan segle xii a, per exemple, la GeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 381
20/12/22 8:28
382
Moisès SELFA SASTRE
neral Estoria d’Alfonso X, i amb un ús freqüent a la toponímia del segle xiv. A partir de l’estudi dels derivats augmentatius i diminutius, coŀlectius i altres tipus de derivats del nom, argumenta per què creu que guija no vindria, com Coromines va suposar amb certa reticència, d’una forma antiga aguija, derivat del llatí vulgar aquilea i aquest del clàssic aculea, i sí que convindria partir d’una forma amb sorda, sense aglutinació i amb /r/, del tipus *crija. Per afirmar aquest postulat, Nieto exposa raons sobretot de tipus fonètic i morfològic. També en l’àmbit de la toponímia castellana, Hermógenes Perdiguero, de la Universidad de Burgos, al seu treball «Consideraciones en torno al estudio de la toponimia hispánica» formula una sèrie de principis metodològics per estudiar la toponímia hispànica. Per iŀlustrar-ho, usa com a exemple el topònim de Belorado, localitat de la província de Burgos situada en una estreta vall al peu d’un petit port als Montes de Oca. Els principis metodològics, molt ben iŀlustrats amb abundants exemples, tenen a veure amb les variants, pronunciació i documentació del nom en qüestió; l’etimologia i l’origen, i l’agrupació del nom per tipologies de noms, que permet aplicar el mètode comparatiu per interpretar els topònims, sobretot en èpoques en què se’n disposa de poques dades. Robert Pocklington, de la Real Academia Alfonso X El Sabio de Múrcia, a l’estudi «La Almudema, Chinchilla y el caudal de topónimos de filiación vasca en el sur y este peninsular», es refereix a noms del sud i de l’est peninsulars d’atribució i origen eusquera, ja que en aquesta zona es va arribar a parlar una llengua de tipus ibèric que estava emparentada amb el basc. Per iŀlustrar-ho, usa diferents exemples de topònims, però en voldríem destacar un: La Almudena, pedania de Caravaca a la regió de Múrcia. L’origen d’aquest nom seria normal buscar-lo en el conegut arabisme al-mudayna ‘la petita ciutat, la ciutadella’, si bé no s’ha trobat ni un sol vestigi en el lloc que hagi suposat l’existència de tal ciutadella. No obstant, a uns 4 km al nord-est de La Almudena, es localitza el jaciment iberoromà de l’Estrecho de la Encarnación, amb el seu conegut temple romà. És això el que fa pensar l’autor d’aquest article en un origen no directament aràbic del nom i sí prearàbic. Joan Anton Rabella, de l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, en el seu treball «Criteris i metodologia de la normativització toponímica», exposa el que inicialment va ser un taller de treball que tenia com a objectiu centrar-se en la normativa de la llengua catalana aplicada a la toponímia. Per fer-ho, cal tenir present de cada topònim els següents aspectes: l’etimologia, la documentació, la tradició escrita i la pronúncia del nom; la delimitació del topònim quan es tracta d’un nom amb més d’un component; l’ús de l’article, preposicions, guionets i diacrítics; i les variants dialectals del nom. Totes aquestes qüestions, Rabella les iŀlustra amb un bon cabal de topònims que donen fe que la feina de normalització és fonamental per tenir un nomenclàtor ben definit. Enric Ribes, de l’Institut d’Estudis Catalans, al seu treball «Tagomago. La conveniència d’engegar un Onomasticon Hispaniae», argumenta la necessitat de crear un projecte com el que s’indica al títol del seu treball per donar una resposta a noms d’origen obscur. Posa com a exemple el cas de Tagomago, denominació d’una illa al nord-est d’Eivissa i que Coromines va explicar així: tago-, taga- ‘serra abrupta’ i mago ‘grandiós’, nom d’origen indoeuropeu. No obstant, cal estudiar el topònim amb més profunditat. Ribes, a l’annex 1 del seu treball, proposa un model de fitxa d’estudis de topònims que inclogui, entre d’altres, aspectes com el lema, la transcripció fonètica, les formes actuals i antigues, l’estructura del topònim i els topònims subordinats, entre altres aspectes que es detallen més a fons en aquest model de fitxa. Patxi Salaberri, de la Universidad Pública de Navarra, al seu treball «Sobre onomástica vasca», es refereix a topònims de la Vascònia que es repeteixen en algun lloc més de la Península Ibèrica: Deba, Getaria i els més coneguts de Tudela i Baiona, entre d’altres. L’estudi etimològic d’aquests noms és qüestió que Salaberri aborda, amb molta profunditat, a partir del coneixement de la bibliografia que s’ha ocupat d’alguns d’aquests noms que refereixen llocs diferents als de la Vascònia i la bibliografia publicada per eminents lingüistes bascos i experts en onomàstica basca, com és el cas de J. Gorrotxategi. Vicent Sebastián-Fabuel, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, al seu treball «Un projecte didàctic per als centres docents valencians o les pedretes de “Le Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 382
20/12/22 8:28
Álvarez / Dubert / Sousa. Atlas Lingüístico Galego. Volume VII
383
petit poucet”», defensa una visió i, sobretot, un estudi més modern de la disciplina de la geografia, que sovint està rodejada d’un cert halo lligat a la memorització de nocions i conceptes sense més. Això fa que per als estudiants es tracti d’una matèria forçosament avorrida. Per capgirar aquesta situació, Sebastián-Fabuel proposa una sèrie d’iniciatives que possibiliten l’aprofitament didàctic de la geografia dins de l’aula amb la finalitat que aporti quelcom d’interessant per a l’ensenyament-aprenentatge d’aquesta i l’aprofitament de la vida quotidiana. Entre aquestes iniciatives, en destacarem una en concret: els mapes toponímics, que, des d’una perspectiva etiològica i no purament filològica, permeten explicar el nom del topònim i la seva relació amb les característiques geogràfiques del lloc que designa. Javier Terrado, de la Universitat de Lleida, en «Interdisciplinariedad e interterritorialidad: Albox y El Boix, Valls y Vélez, Osuna y Urso», proposa l’estudi interrelacionat de la filologia, la història i la geografia per explicar noms que, a primer cop d’ull, podrien no tenir relació entre ells. Es tracta dels pars Albox / El Boix, Valls / Vélez i Osuna / Urso. Per a cadascuna de les tres parelles onomàstiques proposa un ètim únic a partir de raonaments filològics, històrics i geogràfics. És destacable, per referir-nos només a un cas, la forma neutra del llatí vallum ‘mur’, ‘fossat defensiu’, que argumenta per a Valls / Vélez. Lluny d’un ètim normalment acceptat com vallis ‘vall’, l’estudi de la geografia que rodeja el nom aconsella pensar en el primer ètim donat per Terrado. Francesc Torres i Navarrete defensa al seu treball «La difícil decisió de triar un vestit entre les variacions formals dels topònims: el cas de Xeraco i Xeresa» la forma Xeraco i no Xaraco per ser un nom que, des del final del segle xvi, formaria part de la parla quotidiana o popular. A més, en manuscrits d’aquesta època apareixeria també documentada la forma que conté una e. En època predemocràtica, el nom del lloc aprovat pels organismes oficials és el de Xeraco. En el cas de Xeresa, Torres i Navarrete argumenta que l’inici del topònim amb ša, o še, grafiat Xaresa o Xeresa, es tractaria d’una pronúncia vaciŀlant entre els colons catalans, si bé s’imposaria definitivament la forma Xeresa. Finalment, Joan Tort, de la Universitat de Barcelona, amb «¿Hacia un Atles integral de l’onomàstica catalana? Consideraciones a propósito del proceso de inventario y sistematización de la toponimia en Cataluña. Perspectiva histórica, alcance actual y previsiones de futuro», reflexiona, des d’una perspectiva diacrònica i sincrònica, sobre l’evolució recent i l’estat actual de la investigació onomàstica relacionada amb el procés d’inventari i sistematització general de la toponímia a totes les escales a Catalunya. Ho fa des de la perspectiva del desenvolupament i divulgació del patrimoni onomàstic de Catalunya, empresa per la Societat d’Onomàstica a partir del 2013 i encaminada a donar un impuls ferm i progressiu a la difusió del patrimoni onomàstic català. El treball de Tort acaba amb un complet inventari dels reculls onomàstics integrals publicats a Catalunya entre 1936-2020. L’obra finalitza amb un Apèndix en què es presenten les bases de treball per a un inventari i estudi dels principals noms de lloc documentats i orals d’Espanya i Portugal, que es realitzarà coordinadament pels centres d’investigació i estudiosos de les universitats públiques i privades, societats onomàstiques, acadèmies i altres. Moisès Selfa Sastre Universitat de Lleida
J
Á G
Álvarez Blanco, Rosario / Dubert García, Francisco / Sousa Fernández, Xulio César (2022): Atlas Lingüístico Galego. Volume VII. Léxico. O ser humano (II). A Coruña / Santiago de Compostela: Fundación Barrié / Universidade de Santiago de Compostela, 649 p. Després de les recensions dels volums IV (2003) i VI (2016) de l’Atlas Lingüístico Galego (ALGa), publicades respectivament dins dels números 27 (2005: 334-337) i 40 (2018: 471-473) d’Estudis Romànics, reprenc el fil de la mirada sobre l’atles amb aquesta recensió del darrer volum, que constitueix una fita més en l’enorme esforç coŀlectiu d’elaboració i publicació de l’obra des del primer volum sobre Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 383
20/12/22 8:28
384
José Enrique GARGALLO GIL
morfologia verbal coordinat per Francisco Fernández Rei i aparegut el 1990.1 Com vaig expressar al final de la recensió del volum anterior (p. 473), l’ALGa contribueix «a un millor coneixement i reconeixement, per part dels romanistes, del gallec dins del seu context romànic». I aquesta connexió amb altres dominis romànics, augurada també en volums precedents, es reitera en el nou volum, i significativament en un dels primers paràgrafs (p. 9). D’altra banda, i com era d’esperar, la presentació dels materials segueix els patrons que guien el conjunt de l’obra pel que fa a l’estructura general (mapificació, llegenda, notes, índexs), que detallaré més avall. Aquest volum s’inscriu en la sèrie dedicada al lèxic, tal com indica el subtítol, i completa una primera part relativa a l’ésser humà de la qual va tractar el volum V (2005). Coordinen aquest nou volum Rosario Álvarez Blanco, Francisco Dubert García i Xulio César Sousa Fernández. Tanmateix, cal insistir en el fet que la publicació s’emmarca dins d’una obra coral impulsada per un seguit de generacions d’investigadors, com reflecteixen els crèdits inicials: des dels directors i promotors del projecte (Constantino García González i Antón Santamarina Fernández), passant pels investigadors principals i enquestadors (Rosario Álvarez Blanco —aquí, amb un doble paper, doncs—, Francisco Fernández Rei i Manuel González González), fins a la persona que figura com a redactora del volum (Raquel VilaAmado), amb la coŀlaboració de mitja dotzena d’investigadors: Nereida Prada Piñeiro, Verónica Rúa Garrido, Leonardo Fernández Campos, María Pilar López Suárez, David Rodríguez Lorenzo i María Dolores Villanueva Gesteira. Tal com s’especifica a la introducció (I, p. 9-17), el volum aplega 294 mapes, que representen una xarxa de 167 localitats. La collita dialectal correspon a diverses campanyes d’enquesta realitzades entre 1974 i 1977 (152 de Galícia; 7 d’Astúries i 8 de Castella i Lleó),2 amb la qual cosa s’ofereix ara un retrat dialectal retrospectiu de fa gairebé mig segle (un decalatge prou justificable en aquesta mena d’obres). El tipus d’informant respon majoritàriament al model NORM (non-mobile older rural male), si bé cal tenir present que, dins d’aquest clar predomini d’informants masculins, hi ha un percentatge significatiu (20 %) de dones (p. 9). El volum aporta materials a l’entorn de les esferes semàntiques de la família, les relacions de parentiu, la vida en societat i determinats oficis (p. 9), que es presenten de manera ben sistemàtica: tant pel que fa a la cartografia (mapes a l’esquerra, amb els símbols que permeten visualitzar les respostes a cada punt d’enquesta) com a la llegenda, que especifica a la pàgina dreta correspondències entre símbols i formes principals, amb el complement de les notes. Aquestes es regeixen, tot seguint la traça de volums anteriors, pels següents nivells d’informació: (1) procedència de les dades i definició; (2) altres respostes (amb una casuística sovint generosa); (3) realització fonètica de les variants; (4) complement sobre informacions fonètiques diverses; (5) significat i fraseologia; (6) informació addicional; (7) informació gramatical; i (8) informació associada a altres factors de variació (p. 15-16). Completa aquesta detallada introducció un seguit de correspondències sobre el valor de les grafies i sobre símbols fonètics (p. 16-17). No cal ser un expert en aquesta mena d’investigació geolingüística per apreciar amb justesa el tresor de materials que aporta la part nuclear del volum (II. Mapas, p. 21-609), és a dir, la cartografia i el complement de llegenda i notes. Els mapes fan de bon veure i de bon mirar. Les diferents llegendes, 1. Segons que m’informen Manuel González i Xulio Sousa, són dotze els volums previstos per al conjunt de l’atles.
2. En relació amb les claus identificatives dels diferents punts, s’ha optat per combinar una lletra majúscula, corresponent a l’adscripció provincial, amb un número que indica la ubicació geogràfica. Les combinacions figuren sense espai intermedi als llistats inicials i als mapes. En canvi, a les notes apareixen amb un punt intermedi. Vegem un parell d’exemples d’aquestes claus identificatives, concretament la primera i la darrera de la Relación de localidades ordenadas por clave de referencia (2.1., p. 10): C1: O Barqueiro (de la Corunya), lloc (lugar) adscrit, segons el sistema administratiu gallec, a la parròquia de Mañón (Santa María) i, al seu torn, al concello de Mañón (com a entitat major entre totes tres); i Z3: Hermisende, de la parròquia de La Asunción i del concello d’Hermisende, a la província de Zamora. Hi ha també una Relación de localidades ordenadas polo nome do concello (2.2., p. 11). En les mencions posteriors miro de reflectir aquests tres nivells d’adscripció administrativa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 384
20/12/22 8:28
Álvarez / Dubert / Sousa. Atlas Lingüístico Galego. Volume VII
385
amb les formes de referència i els símbols, permeten establir fàcils connexions amb els respectius mapes. Les notes, en alguns casos denses en informació, deixen la porta oberta a conèixer detalls de molt diversa mena, com ara, profusament, els de tipus fonètic. Però també, entre molts altres elements informatius, el regal d’algun refrany: de burro morto, cebada ó rabo (mapa 105. Morrer; nota 7, al punt L.21: O Cádavo, A Esperela [San Pedro], Baleira); cazador e troiteiro, nin boa meda nin bon palleiro (mapa 224. Cazador; nota 4, al punt L.12: O Melle, Loboso [Santo André], A Pastoriza). Assenyalo a continuació aspectes varis que han captat la meva atenció de lector i alhora ressenyador. Així, la discrepància entre formes testimoniades i les normatives corresponents, com indiquen els propis autors a la introducció: «En certos casos a denominación do mapa é unha forma léxica estándar que non figura entre as variantes recadadas (por exemplo, 93. Grazas e 163. Acólito)» (p. 13). O el predomini d’algunes variants dialectals sobre les de caràcter normatiu: així, mai ‘mare’ respecte de la nai del gallec normatiu (mapa 7. Nai). Així mateix, la riquesa de motivacions i de creativitat lèxica a propòsit de conceptes com el del mapa 14 (Fillo máis novo), amb respostes imaginatives com cerra a porta, tapaburacos o serodio; o la sèrie relativa a les franges d’edat, de nen a jove: mapa 44 (Neno ata os doce anos); mapa 45 (Rapaz de 12 a 17 anos); mapa 4 (Rapaza de 12 a 17 anos); mapa 47 (Mozo de 17 anos en adiante). Igualment, el mapa 105 (Morrer), conforme a la tendència universal a designar aquest concepte amb noms tabuístics o humorístics, entre d’altres. És digna d’atenció igualment la uniformitat, absoluta o gairebé, d’algunes respostes. Hi ha, doncs, força llegendes amb símbol únic, així com notes de complement ben minses. N’esmentem alguns casos: mapa 27. Neto (només nieto en un punt de frontera, de la província de Lleó: Le5. Pombriego, San Clemente, Benuza); mapa 42. Vello, en què l’únic punt que discrepa de la forma normativa és novament Le5: viegho (el dígraf gh correspon a la velar [x]; vid. la p. 16). La forma vivir (mapa 71)3 és pràcticament general: només apareix distintivament un quadrat verd com a símbol de la resposta alternativa parar al punt O26 (A Terrachá, parròquia i concello d’Entrimo). D’altra banda, uns quants mapes presenten uniformitat absoluta de respostes: rico (mapa 79), caro (117), barato (118), vender (120), paquete (127), carpinteiro (196), zapateiro (202), ferreiro (217), ferrador (218), cazador (224). El mapa 83 (Traballar) ofereix pertot el mateix tipus lexical, sigui amb pronúncia de la palatal com a lateral, sigui amb ieisme (p. 187, nota 2). Val a dir que tots els mapes de resposta pràcticament uniforme projecten llum sobre una de les possibles cares o facetes de la llengua, que és l’adscripció a tipus lexicals comuns, tot i les possibles variacions fonètiques de detall. D’altra banda, he trobat ressenyables alguns paraŀlelismes pel que fa al tractament fonètic i la distribució de formes acabades amb nexes hereus del llatí -īnu/-īna, segons paràmetres ben descrits per la dialectologia gallega. Així, els mapes 31 (Sobriño), 40 (Padriño) i 73 (Veciño) ofereixen respectivament les formes normatives com a predominants, mentre que testimonien les variants sobrín, padrín i vecín a bona part del gallec oriental centroseptentrional. Pel que fa a -iña, els mapes 30 (Sobriña) i 39 (Madriña) registren també els normatius sobriña i madriña com a formes majoritàries, mentre que sobría i madría cobreixen la franja occidental d’Astúries. La petjada castellanitzadora queda ben palesa ací i allà, com ara en els testimonis predominants de les fórmules de salutació buenos días (mapa 89. Bos días), buenas tardes (mapa 90. Boas tardes) i buenas noches (mapa 91. Boas noites). O en el cas de teniente (mapa 171. Tenente), que només presenta dos registres de la forma sense el diftong: C27 (Vilar de Céltigos, Grixoa [San Xoán], Santa Comba) i O28 (Calvos, Calvos [Santiago], Calvos de Randín). Finalment, cal subratllar l’aportació de valuosos aspectes de la cultura material que avui són en general desconeguts per la comunitat de parla gallega. I en aquest sentit pondero la riquesa de dades complementàries que aporten les notes dels diferents mapes relatius a mesures de pes, longitud, super fície i capacitat. És particularment cridaner el gruix de notes amb informació complementària de la
3. Vivir entès com ‘habitar’. Vegeu al respecte la nota 1: «Ter a residencia nun lugar». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 385
20/12/22 8:28
386
Veronica ORAZI
p. 327, corresponents al mapa 153. Ferrado (capacidade),4 que ocupa pràcticament la pàgina sencera. Però hi trobo a faltar la informació etnogràfica de complement a base d’iŀlustracions, que haurien permès fer-se una idea de la forma dels objectes de referència (d’acord amb la tradició de la coneguda escola Wörter und Sachen).5 El complement dels índexs constitueix la tercera part del volum, que en aquest cas s’identifica amb numeració aràbiga: 3. Índices do volume (p. 613-648). N’hi ha un primer, de més senzill i amb disposició numèrica correlativa, sobre mapes (1. Índice de mapas, p. 613-615); i un segon d’alfabètic sobre formes de la llegenda (2. Índice de formas da lenda, p. 617-648).6 Aquest integra formulacions sintagmàtiques (moza entrada en tempo) i fins i tot frases (non me importa un carallo), sempre que corresponguin a respostes registrades dins del volum. En canvi, no recull refranys, com ara els que consigno més amunt: de burro morto, cebada ó rabo; cazador e troiteiro, nin boa meda nin bon palleiro. Assenyalaré finalment, a tall orientatiu, els registres alfabèticament consecutius del tipus lexical curmán (p. 625):7 curmá (mapa 32), curmán (mapes 29, 32, 33), curmán carnal (mapa 32), curmao (mapa 32) i curmau do meu pai (mapa 29). Als mapes corresponents se’ns desplega una àmplia informació al respecte, començant pels títols referits i per les definicions consignades a la primera nota de cada mapa: 32. Curmán; «Fillo dun tío o dunha tía dunha persoa», o sia, ‘cosí (germà)’; tipus lèxic present al gallec occidental; 33. Primo segundo: vegeu la informació addicional de la nota 4 sobre el punt C46 (Vigo, Dodro [Santa María], Dodro), on «segundo primo e curmán indican a relación entre fillos de curmáns e a relación entre unha persoa e os fillos do seu curmán»; finalment, esmento el mapa 29 (Tío segundo), que registra curmán al punt C23 (Rodís, Rodís [San Martiño], Cerceda), i curmau do meu pai al punt C32 (A Lamea, Ordes [Santa María], Toques) com a resposta concurrent amb primo do meu pai. En suma, aquest nou volum de l’Atlas Lingüístico Galego contribueix a enriquir i divulgar el coneixement sobre la realitat diatòpica del gallec de fa unes quantes dècades, a la vegada que referma els ponts de connexió científica entre els estudiosos d’aquesta àrea nord-occidental de la península i els d’altres espais iberoromànics, o fins i tot del conjunt de la Romània. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans
Aran, Ramon / Foguet, Francesc (ed.) (2021): Jordi Teixidor i el teatre català contemporani. Barcelona: Institut del Teatre / Institut d’Estudis Catalans, 145 p. El volum ressenyat s’obre amb la «Presentació» (p. 7-15) dels curadors, Ramon Aran i Francesc Foguet. En ella els dos estudiosos recorden que, en ocasió dels deu anys de la mort de Jordi Teixidor Martínez (1939-2011), el 16 de març de 2021 es va organitzar el Simposi que dona títol al llibre, celebrat en línia des 4. Segons l’explicació de la nota 2: «Medida de capacidade para cereais, legumes, sementes, etc., de equivalencia en gramos moi variable segundo os lugares e segundo o que se mida.» 5. Segons que em comunica Xulio Sousa, un dels coautors d’aquest volum, no se n’ha previst publicar un d’específic amb imatges, però sí crear una galeria de fotos i dibuixos a la pàgina web del projecte, sobre la qual s’està treballant. 6. A més, es poden consultar els índexs de tots els volums publicats en paper fins ara a través de l’enllaç <https://ilg.usc.es/indices/>. 7. Segons el DCECH (s. v. hermano), la forma castellana cormano, -a, avui desusada, és homòloga de la gallega curmán: «se usa en la actualidad con el sentido de ‘primo’ […]; por lo general significa ‘primo hermano’ y suele emplearse como adjetivo de primo […] o bien sustantivado, pero a veces es ‘medio hermano, hermanastro’ […], de co(n)-germanus». Cal notar, doncs, la flexibilitat semàntica d’aquest tipus lèxic, que també reflecteixen els testimonis de l’ALGa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 386
20/12/22 8:28
Aran / Foguet. Jordi Teixidor i el teatre català contemporani
387
de l’Institut d’Estudis Catalans i presencialment a l’Ateneu Barcelonès. El mateix any 2021 coincidia amb el cinquantè aniversari d’El retaule del flautista, peça de l’homenatjat que va sobrepassar les 1.000 representacions consecutives en la reestrena de 1971, circumstància que permet d’entendre la rellevància de l’autor i de la seva obra i la condició de clàssic d’aquesta. La que els curadors defineixen com l’opera magna de la producció de Teixidor es va difondre primer entre els grups de Teatre Independent de l’Estat espanyol, després es va propagar en els circuits de teatre amateur de Catalunya i de les Illes i, finalment, va integrar el repertori dramatúrgic habitual d’aquest àmbit cultural. Tot i això, la resta de la producció de l’autor va patir una certa desatenció. De fet, El retaule del flautista és una de la desena de peces que Teixidor va publicar (a banda de les inèdites); en les altres obres seves, amb la necessitat de no repetir-se, de no replicar la fórmula gràcies a la qual havia obtingut un èxit innegable, Teixidor ofereix un llistó diferent i uns experiments dramàtics innovadors, l’anàlisi dels quals permet reconstruir la coherència global de l’escriptura. Aquesta destaca per la seva poètica moguda pel desig d’incidir en els grans debats sociopolítics del seu temps, circumstància que emergeix clarament en el perfil dels individus que apareixen a les seves peces, units coralment contra les estructures —amb una petja brechtiana força marcada—, en l’anorreament i la desintegració del subjecte i en la visió del món profundament condicionada pel materialisme històric, amb l’intent de crear una tragèdia contemporània. Tot i la rellevància d’El retaule del flautista, concentrar l’atenció en aquesta peça hauria perpetuat l’estigma que persegueix el dramaturg, és a dir, la condició de ser l’autor d’una sola obra. En canvi, el Simposi i el volum que en sintetitza els resultats presenten també referències recurrents i enfocaments sobre altres obres seves, com ara La jungla sentimental, Dispara, Flanaghan!, Rebombori 2, El drama de les camèlies, David, rei, Residuals, etc. En concret, doncs, la misceŀlània ressenyada sistematitza la trajectòria de Teixidor, amb una operació tant inèdita com necessària ja. El volum ressegueix les passes de l’autor en els pròlegs que precedeixen les obres —sovint redactats per Jaume Melandres— o bé en els comentaris inserits en panorames o estudis acadèmics sobre el teatre català de l’època del tardofranquisme i la renovació «democràtica». Després d’aquest primer intent de sistematització, segurament queden aspectes per explorar; tot i això, aquesta iniciativa i la misceŀlània que en representa la síntesi tenen el mèrit d’encetar l’estudi profunditzat de la producció dramàtica original de Teixidor, i subratllen la necessitat de seguir endavant enfocant les obres narratives i assagístiques de l’autor, com també la seva incursió en el guionatge televisiu, la composició de cançons per a cantautors i la traducció i adaptació de peces teatrals i narratives. De la mateixa manera, caldrà profunditzar els estudis sobre la militància política de Teixidor dins del PSUC. En definitiva, la misceŀlània es proposa començar a oferir materials crítics per a l’estudi d’un dels autors més rellevants del repertori del Teatre Independent, obrint camí a recerques sectorials sobre els punts de contacte d’una figura i una trajectòria inteŀlectual polièdrica. És per això que aquest volum alimenta el procés de revisió i recuperació de la dramatúrgia dels autors que van protagonitzar la renovació del Teatre Independent. De fet, si excloem figures com ara Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Benet i Jornet, Rodolf i Josep Lluís Sirera, la resta dels dramaturgs ha quedat submergida dins el moviment independent que caracteritza el nou teatre català a partir dels anys seixanta, amb algunes excepcions, com ara l’estudi de Carles Cabrera sobre el dramaturg Alexandre Ballester (2012), la biografia de Xavier Romeu realitzada per Maria Conca i Josep Guia (2018) o bé l’edició del Teatre complet de Manuel Molins (2019), etc., a les quals ara s’afegeix aquest volum sobre Jordi Teixidor. El llibre recull les ponències i les comunicacions acadèmiques que es van oferir a l’IEC i la taula rodona celebrada a l’Ateneu Barcelonès en el marc del Simposi, i mescla el rigor de l’anàlisi crítica i el testimoniatge personal. La secció acadèmica engloba dues ponències i quatre comunicacions. Les dues ponències inaugurals, la de Gerard Vázquez («Aquella “jungla sentimental”: records al voltant de Jordi Teixidor», p. 17-36) i la de Jordi Coca («Jordi Teixidor, predicar en el desert», p. 37-48) ofereixen un retrat panoràmic de la figura i de l’obra de l’autor, des de perspectives diferents: més personal la primera, més sociològica i esteticoideològica la segona. Vázquez, que coneixia prou bé l’autor, ens conta el seu record traçant la relació intensa i rica d’experiències que va caracteritzar el seu contacte amb TeixiEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 387
20/12/22 8:28
388
Gemma BARTOLÍ MASONS
dor a partir de la segona meitat de la dècada de 1990. El resultat és una anàlisi lúcida d’un seguit de peces teixidorianes, com ara La jungla sentimental, El retaule del flautista, el projecte de la peça tràgica Führer i l’escriptura compartida de Sota la capa del cel (2002). En canvi, Coca enfoca la trilogia èpica formada per El retaule del flautista, La jungla sentimental i Dispara, Flaneghan!, la posterior Magnus i, finalment, Residuals, i intenta identificar els mecanismes pels quals l’autor va passar de dramaturg de públic massiu a «minoritari». Segons l’estudiós, això es deu al fet que el públic que havia acompanyat les propostes dramàtiques del teatre èpic va reduint-se fins a desaparèixer cap al final de la «Transició». La comunicació d’Eva Saumell («Dones que habiten el teatre de Jordi Teixidor: un calidoscopi en femení», p. 49-64) posa el focus en un ampli espectre de peces, utilitzant la metodologia crítica dels estudis de gènere. Saumell ofereix una anàlisi minuciosa de les opressions i de les violències que pateixen els personatges femenins protagonistes de les peces teixidorianes dels anys vuitanta, és a dir, El drama de les camèlies (1980), David, rei (1985) i Residuals (1988), i les relaciona amb La jungla sentimental (1973) o La ceba (1986). Les tres contribucions següents ressegueixen la recepció de l’obra teixidoriana. Aïda Ayats («Del text a l’espectacle: Jordi Teixidor sota la mirada de Xavier Fàbregas», p. 65-88) se centra en el crític més influent del Teatre Independent, del qual analitza l’acolliment de les obres teixidorianes al llarg de la seva trajectòria de crític capdavanter del moviment independent, és a dir, durant vint anys, fins a la seva mort (1985). Isabel Marcillas-Piquer («Aproximació a la recepció de l’obra de Jordi Teixidor al País Valencià», p. 89-105) estudia la presència del dramaturg a l’àrea valenciana, aviat escassa i focalitzada en les diverses versions d’El retaule del flautista representades entre 1972 i 1982. Finalment, Antoni Nadal («La recepció del teatre de Jordi Teixidor a les Illes», p. 107-116) n’enfoca el paper a l’àmbit balear, també en aquest cas circumscrit essencialment a El retaule del flautista, estrenat a Manacor (1973), Mallorca i Eivissa (1976). Tanquen el volum els textos que procedeixen de la taula rodona celebrada a l’Ateneu Barcelonès («Teixidor de prop», p. 117-145), tot un complement testimonial força suggeridor. Hi van participar l’actriu i militant històrica del PSUC Pepa Arenós, que va iŀlustrar les raons que van provocar un cert apartament de Teixidor i altres dramaturgs d’esquerres dels mitjans escènics de la democràcia; el crític i estudiós de la literatura Àlex Broch, que va perfilar la trajectòria del dramaturg des d’El retaule del flautista fins a la publicació de peces com David, rei (1986) o bé la segona edició de La ceba (1997) o encara Führer (2001), que ell mateix va promoure com a prologuista o com a editor; el noveŀlista Andreu Martín, que va rememorar la seva participació en l’estrena d’El retaule del flautista a l’Aliança del Poble Nou i va parlar del context i les motivacions que van originar dues obres narratives de Teixidor del gènere negre (o sigui, la novel.la Marro de 1988 i el recull Cromos de 2000); i, finalment, la filla del dramaturg, Judit Teixidor, que va oferir el retrat íntim de l’escriptor. En suma, es tracta d’un conjunt estratègic de recerques i testimonis, que per fi ens permeten començar a entendre millor la figura i l’obra de Jordi Teixidor. Veronica Orazi Università degli Studi di Torino
Ayats, Aïda / Foguet, Francesc (ed.) (2021): La dramatúrgia catalana al segle xxi: balanç crític. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 143 p. Des que la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC) va decidir iniciar un cicle de jornades per valorar críticament el panorama de la literatura catalana actual, els gèneres que s’han tractat, amb rigorós ritme biennal, han estat la poesia (2016), la narrativa (2018) i el teatre (2020).1 No re1. En el moment de redacció d’aquesta recensió, la jornada sobre l’assaig, prevista per al 2022, encara no s’ha dut a terme. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 388
20/12/22 8:28
Ayats / Foguet. La dramatúrgia catalana al segle xxi: balanç crític
389
sulta gens estrany partir dels encara considerats tres grans gèneres —deixem el terme de protogèneres per a la poètica renaixentista— per a l’anàlisi literària, al contrari: acaba resultant la forma més ordenada i clarificadora. Tant és així que amb una voluntat semblant ja s’havien concebut els Encontres d’Escriptors i Crítics a les Garrigues, que també recollien uns balanços de la poesia, la narrativa i el teatre —en el mateix ordre— del principi del nou miŀlenni ençà i que va publicar en tres volums diferents l’Editorial Fonoll entre els anys 2016 i 2018. Entre aquells llibres i aquests hi ha alguns especialistes que es repeteixen: sense anar més lluny, en el camp del teatre, començant pel mateix coordinador, Francesc Foguet, i continuant per tres dels cinc noms que firmen les ponències del present volum (Joan Tomàs Martínez Grimalt, Oriol Puig Taulé i Eva Saumell) (Broch et al. 2018). Malgrat que les contribucions siguin unes altres, potser s’hauria pogut buscar algun altre ponent, tenint en compte sobretot el poc espai de temps que hi ha hagut entre les jornades, per aportar uns punts de vista més diversos o, si més no, uns discursos que s’orientessin cap a noves perspectives. És cert que, en general, el món de la crítica literària tendeix a reduir-se al voltant d’un grup molt restringit —i aquí es podria iniciar un altre debat sobre per què passa això, però el deixarem per a una altra ocasió—, si bé també en aquest sentit les crides de les jornades haurien d’ajudar a obrir el ventall d’experts solvents. Però centrem-nos en el volum que ens ocupa. Després de constatar les «penúries» per les quals passa l’escena actual dels Països Catalans —això sí, aquest estat de la qüestió, com el de l’encontre de les Garrigues, comprèn una anàlisi que no es limita al Principat i en la qual interactuen veus de la «perifèria»—, Aïda Ayats i Francesc Foguet, els curadors de l’edició i autors de la presentació del volum, avancen que, malgrat el balanç «literari» del gènere, la reflexió no vol perdre «la dimensió escènica del fet teatral». Evidentment, parlar de teatre no és el mateix que parlar de narrativa —amb la poesia, tanmateix, ja entraríem en una altra dimensió per la forta presència de recitals—, i hem de perdre la ingenuïtat de pensar que en la nostra cultura es llegeixen habitualment textos dramàtics. És cert que cada cop s’està instaurant més el costum de vendre el llibret de l’obra al final d’una funció, a l’estil operístic, sobretot al Teatre Nacional de Catalunya amb les publicacions d’Arola Editors; però també Comanegra, amb la coŀlecció Dramaticles, aprofita per publicar obres que acaben (o no) de ser portades a escena, i fins i tot Proa, que ja en tenia la tradició, va publicar Esperant Godot alhora que es representava l’obra a la Sala Beckett (encara hi ha la tendència de comprar els textos un cop vista l’obra més que no pas a l’inrevés). Per tant, en primer lloc convé acceptar que, si volem donar un cop d’ull a la dramatúrgia catalana actual, la reflexió ulterior haurà d’anar indestriablement lligada a tot un seguit d’elements que s’allunyen del text: des de les polítiques culturals fins a les econòmiques i empresarials, passant per les condicions laborals en què ha de treballar el sector. Aquest darrer punt el tracta a bastament en la seva ponència el dramaturg Joan Cavallé: les dificultats de professionalització del sector, que inevitablement influeixen en la producció d’obres. Un cop evidenciat com en el segle xxi hi ha hagut un excés de dramaturgs emergents i que no hi ha espai per a tant de teatre, les conseqüències que se’n deriven són evidents i denuncien la impossibilitat estructural d’una consolidació. Així mateix, hi ha una quantitat i varietat de teatre inqüestionable, però la qualitat ja és més discutible. Cavallé apunta com a possible causa la substitució d’un model d’escriptor que, a més, també escrivia teatre, per un model de dramaturg que sobreviu fent tot d’altres oficis —també a la televisió— i amb menys formació literària. El fil seria molt interessant d’estirar, i confiem que el mateix dramaturg o algú altre ho pugui fer en una ocasió futura. Més enllà d’això, constata l’empobriment de la llengua —al nostre parer, però, s’oblida de ressaltar l’evident castellanització de la cartellera— i un esforç no reeixit per reivindicar els clàssics catalans, a més del buit de dramaturgues que hi ha hagut en un període de temps que va des de les últimes peces de Maria Aurèlia Capmany fins a Lluïsa Cunillé, pràcticament. I, tot i que confessa que no s’atreveix a bastir un cànon, a través d’altres estudis repassa alguns dels noms que el conformarien —i es deixa entreveure, de vegades ja obertament, per quins sent més predilecció. Ara bé, l’escull del temps, tan a prop nostre, representa un pes important per a crítics i estudiosos a l’hora de determinar la importància d’autors i obres. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 389
20/12/22 8:28
390
Gemma BARTOLÍ MASONS
Des d’un enfocament més acadèmic, Joan Tomàs Martínez Grimalt parteix de Hobsbawm i Ranger i el seu «invent de la tradició» per afrontar-ne la pervivència i el pes que té en les dramatúrgies actuals. La temàtica havia estat àmpliament tractada a les jornades que van donar lloc a la publicació Una tradició dolenta, maleïda o ignorada (Aulet et al. 2006), però Martínez posa l’atenció en una qüestió ja plantejada per Cavallé: la resignificació dels nostres clàssics —o, si es vol, de la tradició— l’hem de fer nosaltres mateixos, portant a escena obres, posem per cas, del xix, o més aviat l’hem de revisitar a través dels textos actuals, revisant-les i actualitzant-les? En definitiva, l’investigador i dramaturg defensa que hem de ser capaços de trobar i resseguir les «traces de tradició»; tanmateix, hi ha una dificultat: l’elevat gruix d’autors contemporanis que ignoren la tradició pròpia. La solució es troba deixant de banda el centralisme i fixant-se en els dramaturgs de la perifèria, on es troben unes propostes més diverses i dialogants. En una comunicació més breu i quasi mancada de bibliografia —només dues autocitacions, un material en línia i un article de diari—, Oriol Puig Taulé se centra en un àmbit més estrictament escènic que no pas literari. Amb un evident to irònic i amb una voluntat de classificar els dramaturgs entre guionistes, poetes i rars, i les produccions, entre teatre verbatim, teatre-instaŀlació i teatre d’acció, Puig demostra que està al dia de la cartellera catalana —barcelonina, per ser més exactes—, si bé es queda amb la mateixa tesi que ja havia defensat a Teatre català avui, 2000-2017: s’estrena en excés i les obres tenen una durada a la cartellera massa efímera. Amb les dades sota el braç, Eva Saumell se centra també en l’escena; més en concret, en els espais que, picant l’ullet a l’actualitat, anomena «de contagi», per demostrar una centralització evident de l’activitat teatral. En aquest sentit, queden justificades les pàgines que dedica al repàs dels teatres barcelonins, atesa la diferència en el nombre de sales respecte a altres ciutats. Així mateix, explora les fórmules escèniques més presents en aquest segle, com ara el monòleg, que ha revifat; el microteatre, i la imatge projectada en els escenaris —ja apuntada en la comunicació de Puig— com a símbol d’adaptació als nous temps. Entre les temàtiques, ressalta la forta presència de la causa feminista, cada cop més palesa i desacomplexada. Finalment, fa una proposta que queda dissimulada però que convé remarcar, malgrat que després ja es desenvoluparà en la taula rodona del final: la necessitat d’establir més comunicació i xarxa entre tots els territoris de parla catalana, cosa que, dit sigui de passada, també es podria aplicar als mitjans audiovisuals. Un altre aspecte interessant és el de la producció crítica teatral, de la qual s’encarrega Núria Ramis, que reprèn un fil ja exposat anys enrere per Foguet i Batlle, entre d’altres. La tesi no és altra que la constatació d’un declivi en la ressenya teatral periodística i, alhora, un lleuger repunt en els estudis acadèmics —gràcies, sobretot, al naixement del màster i doctorat en arts escèniques de la UAB. Després de demostrar, a través de xifres i dades —això sí, només del Principat—, la disminució evident de l’espai dedicat a la crítica en mitjans de paper, com també la desprofessionalització dels crítics en mitjans digitals, Ramis recupera una opinió d’Octavi Aguilera de principis dels noranta: cal posar el focus no tant en la quantitat de les crítiques sinó en la seva qualitat, en el rigor i en la solidesa dels arguments que s’hi fan servir. Per cloure el volum, es transcriu la taula rodona «Presència de la dramatúrgia catalana als Països Catalans i al món», moderada per Ayats i amb les intervencions de Ferran Madico, Aina Tur, Joan Yago i Eva Zapico, a més de les veus de Martínez, Puig i Ramis, que també fan les seves aportacions al debat. Els quatre ponents principals exposen la seva visió sobre la realitat teatral: mentre que Madico concreta el punt exposat per Saumell sobre la conveniència de construir una sinergia cultural entre tot el territori de parla catalana amb el Projecte Alcover —posteriorment, Xarxa Alcover— i admet que amb això no n’hi ha prou perquè hi ha un deteriorament evident en molts àmbits, Tur lamenta el baix suport econòmic per part de les administracions; Yago reflexiona al voltant de la cartellera i de les (no) diferències entre els teatres públics i privats, a més de queixar-se, també, de la manca de pressupost en cultura, i Zapico reprèn la idea dels intercanvis entre els Països Catalans per lamentar que, per sobre de tot, el problema és polític. Finalment, pel que fa a l’edició, convindria esmenar-hi algun error, sobretot en títols com ara L’amor i la primavera —en lloc de La mort i la primavera— o Aquella vella, coneguda olor —en lloc Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 390
20/12/22 8:28
Baiwir: Les atlas linguistiques galloromans à l’heure numérique
391
d’Una vella, coneguda olor—, a més d’algunes minúcies ortogràfiques i de puntuació que caldria polir. Això no obstant, és un volum que, malgrat que es tracti d’un recull de comunicacions —que, no ens enganyem, de vegades solen ser feixugues de llegir—, resulta prou amè i interessant, i hi ha tota una sèrie d’ítems que van apareixent de manera recurrent i que es van assentant en el lector, especialment pel que fa a la precarietat o la manca de recursos econòmics i de suport institucional. Si ens poséssim a gratar, trobaríem tot un seguit d’aspectes que també seria bo de tractar en un balanç teatral actual —des de la castellanització de les cartelleres, a la qual ja hem aŀludit, fins al paper creixent de les lectures dramatitzades o del teatre document, per exemple. Ara bé, ningú pot pretendre que aquestes pàgines abastin tota la complexitat de la situació: la reflexió és necessària i cal agrair la tasca en l’organització de tantes jornades per debatre sobre el gènere teatral i el seu paper en la societat. Al capdavall, només així es pot aconseguir que de la reflexió s’acabi passant a l’actuació. Gemma Bartolí Masons Universitat Autònoma de Barcelona Bibliografia Aulet, Jaume (et al.) (2006): Una tradició dolenta, maleïda o ignorada. Lleida: Punctum. Broch, Àlex (et al.) (2018). Teatre català avui. 2000-2017. Juneda: Fonoll.
M
Baiwir, Esther (études réunies par) (2020): Les atlas linguistiques galloromans à l’heure numérique: projets et enjeux, numéro monographique de Bien dire et bien aprandre. Revue de Médiévistique, 35, 176 p. Thibault, André / Avanzi, Mathieu / Lo Vecchio, Nicholas / Millour, Alice (éds.) (2021): Nouveaux regards sur la variation dialectale. New Ways of Analyzing Dialectal Variation. Stras bourg: ELiPhi, XIII + 356 p.
B l
I due volumi, al di là di quanto si può intuire dai titoli, trattano per una parte non irrilevante dello stesso tema e, sebbene pubblicati a distanza di un anno, raccolgono la versione scritta ed elaborata degli interventi presentati in due diversi incontri di studio tenutisi nello stesso periodo, vale a dire nella seconda parte del 2019 in Francia (il fatto è menzionato dalla curatrice del primo volume, mentre non è esplicitato dai curatori del secondo: in entrambi i casi, ad ogni buon conto, si tratta di volumi che non si presentano come «atti di convegno»). Certamente, come si può intuire dalla diversa consistenza, si tratta di opere diverse quanto ad ampiezza delle prospettive considerate e ad articolazione degli argomenti, tuttavia le questioni che vengono affrontate —a volte in relazioni agli stessi progetti— sono in parte le medesime e in qualche misura si tratta di testi complementari, motivo per cui mi propongo di presentarli insieme. La loro pubblicazione è innanzitutto indicativa di una nuova vitalità della geolinguistica, quanto meno nell’ambito galloromanzo e germanico. Una vitalità che si esprime attraverso l’impegno di giovani (e meno giovani) ricercatori da un lato nella valorizzazione dei materiali raccolti in un secolo di ricerca sul campo e dall’altro nella progettazione e realizzazione di nuove campagne di indagine che pongono al centro del loro interesse la variazione diatopica dei dialetti primari e secondari. Questione centrale, tanto per i primi quanto per i secondi, l’adozione delle tecnologie informatiche che permettono di rinnovare il concetto stesso di atlante linguistico, aprendo ad analisi sempre più complesse in cui la ricchezza dei risultati raggiunti dalla geolinguistica e dalla lessicografia tradizionali possono integrarsi in letture via via più articolate della realtà linguistica. Nel resoconto «trasversale» delle due opere che mi propongo in queste pagine non raccoglierò tutti gli stimoli possibili e lascerò sullo sfondo quello che probabilmente la maggior parte dei ricercatori riEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 391
20/12/22 8:28
392
Matteo RIVOIRA
terrebbe più interessante, vale a dire i nuovi progetti di ricerca. Dal mio punto di vista —ovvero quello di un ricercatore coinvolto in un quasi secolare cantiere geolinguistico— trovo, infatti, particolarmente interessante il confronto tra le diverse iniziative che nell’ultimo decennio o poco più hanno avviato la digitalizzazione di strumenti che sembravano destinati all’oblio per motivi legati principalmente alla marginalizzazione del paradigma scientifico alla base della geolinguistica di impostazione tradizionale (quella di Gilliéron, Jaberg, Jud o Terracini per intenderci), ma anche alla più banale difficoltà del loro reperimento e della complessità del loro utilizzo. Lo rileva esplicitamente Esther Baiwir —attiva presso l’Université de Lille e curatrice del primo volume— nel suo Avant-propos in relazione ai frutti della raccolta geolinguistica in ambito galloromanzo «peu ou mal exploités et difficiles d’accès, que ce soit matériellement […] ou scientifiquement» (p. 3). L’opzione della digitalizzazione e della (ri)strutturazione delle banche dati offre in questo senso la possibilità di far sì che gli atlanti linguistici continuino a essere tra gli strumenti di lavoro del romanista. Ma non solo: come affermano i curatori del secondo volume —professori e ricercatori legati alla Sorbona—, le nuove tecnologie possono «améliorer notre connaissance de la variation dialectale en Europe et au-delà» (p. 1). Il processo di traduzione dal supporto cartaceo a una qualche forma di presentazione accessibile dai nostri comuni PC è probabilmente il primo e fondamentale passo per dare nuova vita a quegli ingom branti strumenti di lavoro che sono gli atlanti linguistici. È chiara per tutti i dialettologi, per esempio, la portata di operazioni come la digitalizzazione dello Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz (AIS) realizzata da Graziano Tisato e resa disponibile su internet (<https://navigais-web.pd.istc.cnr.it>) o della raccolta delle carte dell’Atlas Linguistique de la France accessibile dal sito CartoDialect (<http://lig-tdcge.imag.fr/cartodialect5/#/>) (su questo progetto, cfr. Guylaine Brun-Trigaud et al. Présentation du projet ANR-ECLATS, [1]:1 71-84, in particolare a p. 75 e ss.). Sebbene nel secondo sia possibile una ricerca oltre che per carte e punti di indagine, anche per parti del discorso o tematica, si tratta in entrambi i casi di strumenti la cui utilità risiede principalmente nella possibilità di leggere le tradizionali carte in modo rapido ed efficace. Dal punto di vista sostanziale, le vie d’accesso privilegiate ai contenuti delle carte rimangono dunque l’Index zum AIS e la Table de l’Atlas Linguistique de la France. Siamo in fondo sempre nello stesso «ambiente di ricerca» tradizionale. Le iniziative di valorizzazione attraverso la digitalizzazione degli atlanti tuttavia prevedono due ulteriori prospettive di sviluppo, la seconda delle quali, in verità, presuppone la prima: (a) la digitalizzazione dei materiali in formato testuale (non cioè limitato all’immagine della mappa) in modo tale da rendere interrogabile il contenuto della carta e (b) l’aggregazione di dati di diversa provenienza in un unico ambiente. Nel quadro degli atlanti regionali francesi concepiti da Albert Dauzat, sul cui stato di pubblicazione un utile quadro generale ci viene offerto da Martin Glessgen e Maguelone Sauzet (La trajectoire et l’exploitation lexicale des Nouveaux atlas linguistique de la France, [1]: 9-45), la digitalizzazione e la cartografazione digitale delle forme è stata avviata per l’Atlas Linguistique Picard (Esther Baiwir, L’ALPic en ligne et le projet d’un Atlas pan-picard informatisé (APPI) [1]: 47-59) e per l’Atlas Linguistique et Ethnographique du Lyonnais (Fabio Armand, Du terrain au numérique: évolution du traitement des données de l’Atlas linguistique et ethnographique du Lyonnais ([2]: 37-51), ma anche per l’Atlas Linguistique Normand si profila un progetto analogo come ci informano Patrice Brasseur e Esther Baiwir (L’Atlas linguistique normand: aperçu et perspectives [1]: 61-84). Al di fuori della Francia, rientrano in questa categoria di progetti relativi alla digitalizzazione dell’AIS (Michele Loporcaro et al., AIS, reloaded: A digital dialect atlas of Italy and southern Switzerland [2]: 111-136), sebbene in questo caso il programma preveda oltre alla digitalizzazione analitica delle forme dell’AIS anche una campagna di indagine negli stessi punti (e con lo stesso questionario); dell’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (X. Sousa, Odres nuevos para vino añejo: la edición digital del Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, [2]: 91-107); dello Sprachatlas der deutschen Schweiz (Yves Scherrer, Les cartes dialectométriques interactives de dialektkarten.ch [2]: 137-152) e, inoltre, il progetto che ha permesso
1. Il referimento al primo o al secondo volume è indicata dai [1] e, rispettivamente, [2]. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 392
20/12/22 8:28
Baiwir: Les atlas linguistiques galloromans à l’heure numérique
393
la realizzazione di un atlante linguistico della Svizzera romanda a partire dai dati raccolti da Louis Gauchat e collaboratori a inizio Novecento e pubblicati nei Tableaux phonétiques des patois de la Suisse Romande (H. Geisler et al., A digital, retro-standardized edition of the Tableaux Phonétiques des Patois Suisses Romands (TPPSR) [2]: 13-36). Fuori dall’Europa possiamo, in fine, menzionare il progetto di digitalizzazione dei dati raccolti dalla Société du parler français au Canada (Wim Remysen, Revisiter les données dialectologiques de la Société du parler français au Canada (1904-1906): enjeux et perspectives [2]: 69-89). Si tratta di iniziative che permetteranno in alcuni casi di mettere (o rimettere) in circolazione preziosi documenti linguistici, ma soprattutto di rendere possibili nuovi tipi di indagini, come quelle di impostazione dialettometrica, sulla quale si sofferma in particolare Scherrer, realizzatore, tra le altre iniziative, del ricco sito <http://dialektkarten.ch/dmviewer/index.html>. La seconda prospettiva di sviluppo della digitalizzazione è quella perseguita da iniziative come l’ormai storico Thesoc menzionato sia da Glessgen e Sauzet, sia da Brun-Trigaud et al., o preconizzata per la realizzazione di un Atlas Linguistique pan-picard; obiettivo di quest’ultimo progetto è quello di rendere disponibili su una stessa piattaforma i dati dell’Atlas Linguistique Picard, dell’Atlas Linguis tique de la Wallonie e dell’Atlas Linguistique de la France (Baiwir, L’ALPic en ligne ecc. [1]). Ma certamente è il progetto VerbaAlpina, concepito e diretto da Thomas Krefeld e Stephan Lüdke e avviato a partire dal 2016, a porsi più risolutamente in questa prospettiva. VerbaAlpina, com’è noto, non solo si propone di offrire su una medesima piattaforma dati (etno)linguistici desunti dalle tradizionali pubblicazioni (atlanti e dizionari) relative all’intero arco alpino, ma anche la realizzazione di nuove indagini attraverso una politica di crowdsourcing. La dimensione partecipativa, d’altro canto, è prevista sin dalla prima fase della digitalizzazione nella misura in cui il modello informatico adottato è stato messo a disposizione dei vari partner coinvolti (Beatrice Colcuc e Christina Mutter, Interopérabilité des données géolinguistiques à l’exemple du projet VerbaAlpina [1]: 131-146; S. Lüdke, VerbaAlpina: Digital geolinguistics dedicated to the lexical analysis of the Alpine dialects [2]: 153-171). Si distingue dai progetti sin qui menzionati, come dai seguenti, quello presentato da Amélie Deparis (Étude des parlers du Croissant à travers la cartographie informatisée [2]: 173-193) relativo allo studio, condotto nel quadro del suo percorso dottorale sul Croissant, la zona di transizione tra varietà d’òc e d’oïl in area francese. In questo caso il ricorso alla cartografia digitale permette una più facile ed efficace esposizione dei dati, pur seguendo una metodologia d’indagine tradizionale solidamente geolinguistica. Le questioni problematiche sulle quali i diversi autori si soffermano sono in parte le stesse e pertengono da un lato al processo stesso di digitalizzazione e dall’altro alla struttura nella quale organizzare i dati digitalizzati. In entrambi i casi i piani su cui si articolano le riflessioni sono quello tecnico-informatico e quello euristico complessivo. Il primo scoglio riguarda ovviamente l’acquisizione dei dati linguistici stampati. Dal punto di vista tecnico, i problemi si pongono nel riconoscimento di caratteri non standard, in alcuni casi scritti da un calligrafo (è il caso dell’AIS e dell’ALLy, per esempio); essi mettono, infatti, a dura prova i programmi di OCR, dal momento che mancano «dizionari» di riferimento che permettano alla macchina un rapido «apprendimento». Per risolvere lo stesso problema le diverse équipe hanno elaborato strumenti differenti, di diversa efficienza. La possibilità di ridurre al minimo l’intervento umano è garanzia di economicità, sia in termini di risorse economiche da impiegare, sia in termini di tempo. Per quanto limitato, tuttavia, l’intervento manuale è —verosimilmente e lo sarà sempre— ineludibile, poiché le carte offrono una complessità difficilmente riducibile a schemi predefiniti (si pensi alle legende, alle note o all’insieme di apparati che generalmente accompagnano la carta stessa). Le difficoltà tecniche non sono però le sole. Gli atlanti linguistici tradizionali ricorrono a grafie proprie delle tradizioni locali (BöhmerAscoli, Gilliéron-Rousselot ecc.), spesso con adattamenti il cui impiego è limitato all’opera stessa (il caso dell’Atlante Linguistico Italiano è in tal senso esemplare) e nel momento in cui si proceda alla digitalizzazione, la volontà di rendere i dati interoperabili implica una conversione in IPA, alfabeto ormai considerato standard (il cui set di caratteri è integrato nello standard Unicode e aggiornato costantemente). Come è noto, le categorie descrittive sottese agli alfabeti tradizionali pur essendo su base articolatoria come quelle dell’IPA, non necessariamente coincidono con queste ultime. Si pensi, come esempio, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 393
20/12/22 8:28
394
Matteo RIVOIRA
alla descrizione delle vocali «turbate» (leggi «anteriori arrotondate») come suoni intermedi tra [i] e [u], tra [e] ed [o] o tra [ɛ] e [ɔ], per non parlare di casi più complessi, con vari esiti intermedi che a volte è difficile classificare. In secondo luogo si consideri il fatto che la trascrizione «impressionistica» programmaticamente (e, direi, inevitabilmente) adottata dai raccoglitori implica un ricorso a un numero assai ampio di segni, non sempre coerenti. In questa prospettiva due sono le soluzioni a mio avviso di maggior interesse e più promettenti sin qui avanzate: quella che implica un passaggio intermedio (denominato codice-beta) predisposta dai ricercatori di VerbaAlpina per traslitterare le trascrizioni delle fonti in un codice comprensibile (e solido) che può essere gestito dal database in modo efficace. Si tratta di un passaggio che prelude alla definitiva traslitterazione in IPA (il sistema è stato anche adottato dall’ALPic). Ancora più solido, nella prospettiva della interoperabilità, parrebbe però essere il sistema di codifica standardizzata elaborato dai ricercatori del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology (Geis ler et al. [2]) che prevede la codifica di alcune migliaia di segni (e suoni corrispondenti) in modo univoco in modo tale da poter poi passare a una traslitterazione IPA coerente, senza perdita di informazioni. E proprio l’interoperabilità e la condivisione di strumenti mi paiono due tra i fils rouges più interessanti e utili dei diversi contributi. In questa prospettiva l’intervento di Guylaine Brun-Trigaud (Présentation du projet ANR ECLATS, [1]: 71-84) illustra, oltre agli eccellenti risultati del progetto ECLATS: Extraction de Contenus géoLinguistiques d’Atlas et analyse Spatiale, anche uno strumento informatico, ShinyDialect (basato sul linguaggio di programmazione R) che è stato concepito per essere usato nella realizzazione di mappe (e condurre analisi correlate se impiegato con l’altro programma elaborato: ShinyClass) anche al di fuori del contesto francese, impiegando set di dati relativamente facili da costruire. Non andrà però dimenticato che la più rigorosa acquisizione del materiale stampato non si può esimere dal confrontarsi con problemi legati alle fonti stesse che proprio alla luce del processo di codifica e standardizzazione possono mostrare incoerenze e lacune. Un esempio: Colcuc e Mutter ([1]: 140) nell’esemplificare, molto efficacemente, il funzionamento di VerbaAlpina riportano una scheda relativa alla risposta per «latte» raccolta da Edmont a Chamonix nel corso delle indagini dell’ALF; la forma in origine trascritta lạ̄̀fĕ́ (cfr. ALF 746) è stata coerentemente traslitterata in IPA come [lˈaːfe] e, di conseguenza, ricondotta al tipo «morfo-lessicale» lait/latte. Se allarghiamo lo sguardo all’area circostante e consideriamo anche i materiali degli altri atlanti linguistici o dei Tableaux phonétiques appare però abbastanza evidente che la forma riportata dall’ALF sia del tutto analoga a quelle raccolte in località vicine di area francoprovenzale che presentano un’accentazione ossitona e sono facilmente riconducibili al tipo «morfo-lessicale» latticello (nella carta interattiva raggiungibile on-line sul ricco sito di VerbaAlpina, <https://www.verba-alpina.gwi.uni-muenchen.de/i>, i due tipi morfolessicali latte e latticello sono distinti, pur se ricondotti entrambi al «tipo base» lăcte(m)). Ci troviamo di fronte a uno dei non rarissimi casi in cui Edmont mostra di avere qualche incertezza nella notazione dell’accentazione tonica: nelle forme francoprovenzali da lui raccolte in risposta a ‘latte’, infatti, l’accento non è quasi mai indicato tranne in alcuni punti dove è riportato su [a], come a Chamonix, sebbene anche in quei casi con buona probabilità si tratta di forme in cui tonica è la vocale finale (cfr. ALJA, p. 46, Vallorcine, ma la cosa è evidente anche in area valdostana, dove si possono confrontare non solo i dati ALF con quelli dell’APV, ma anche con quelli raccolti in epoche più vicine all’ALF dall’AIS e dall’ALI). L’esempio, occasionale e certamente di scarsa rilevanza, mi pare tuttavia che illustri chiaramente i rischi insiti nella gestione di questioni problematiche nelle trascrizioni originarie che possono venire acuiti nelle trasposizioni dei dati da un formato all’altro, e, al contempo, permette di apprezzare quella che è una importante caratteristica dei progetti menzionati, vale a dire la possibilità di consultare la fonte originaria (anche VerbaAlpina, che prevede una perdita di informazioni nella traslitterazione in IPA consente sempre di risalire all’originale). Il riferimento ai problemi legati alla tipizzazione delle forme mi consente a questo punto di evidenziare un altro punto importante del processo di digitalizzazione, vale a dire l’organizzazione del materiale «grezzo» (le virgolette sono d’obbligo: la trascrizione di una forma comporta aspetti di interpretazione non indifferenti). Il raggruppamento delle svariate forme registrate su una carta a tipi lessicali definiti su base in genere etimologica permette una via d’accesso ai materiali e una successiva elaborazione di fondamentale importanza, facilitando in particolare il compito al linguista che non sia Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 394
20/12/22 8:28
Baiwir: Les atlas linguistiques galloromans à l’heure numérique
395
specialista dell’area (per tornare all’esempio, al di là dell’accento, sapere che [f] a Chamonix corrisponde all’esito di [s] a sua volta derivante da ce, ci e così via). Sulla distribuzione di tipi lessicali, in particolare, si concentra parte dell’intervento di Raimondi che illustra il contributo italiano alla documentazione linguistica dei margini dell’area galloromanza in territorio italiano, spesso negletti negli studi concentrati sulle porzioni maggiori dell’area, eppure così utili per comprendere numerosi fatti proprio per la loro porzione periferica (ALEPO et APV: la contribution de l’Italie à l’étude de la Galloromania peripherica [1]: 109-130). Proprio nell’ambito dei lavori dell’ALEPO (Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Occidentale), che interessa l’area occitana e francoprovenzale del Piemonte è stato elaborato da Massimo Cerruti e Riccardo Regis (La tipizzazione lessicale: problemi e metodi, in Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Occidentale, I. Il mondo vegetale. Indice dei tipi lessicali e altre modalità di consultazione, Scarmagno, Priuli & Verlucca, p. 15-49) un modello di tipizzazione lessicale che se pure viene menzionato nell’intervento di Glessgen e Sauzet, non viene valorizzato come forse dovrebbe proprio nella prospettiva di una più larga condivisione di modelli di organizzazione del materiale. Il motivo di tale omissione, in realtà, è forse comprensibile se si considera il posto che occupa il FEW nell’ambito della lessicografia di ambito galloromanzo. Il riferimento ad esso è previsto tanto dal Thesoc, quanto dal progettato Atlante pan-piccardo informatizzato (APPI). Al ruolo, e ai possibili sviluppi, del FEW in relazione alla valorizzazione dei dati dialettali raccolti negli atlanti è, inoltre, dedicato l’intervento di Marco Robecchi (La place des Atlas dans la rétro-conversion du FEW [1]: 147-167). I problemi posti dalla tipizzazione e dalla lemmatizzazione dei tipi non sono però gli unici. Ve ne sono altri che riguardano nello specifico i progetti che intendono raccogliere in un unico contesto dati provenienti da fonti differenti. Essi concernono aspetti ben noti già agli albori della geografia linguistica, vale a dire la comparabilità dei dati. Se lo strumento della carta linguistica si fonda sul presupposto che le risposte siano confrontabili poiché raccolte secondo lo stesso protocollo di indagine —a volte addirittura dalla stessa persona, come avvenuto con l’ALF e come programmaticamente previsto anche da altri— i Maestri erano ben consapevoli dei limiti di questa comparabilità e per questo hanno scelto di corredare il dato linguistico di tutte le informazioni che ne permettessero una corretta valutazione. Nel manipolare i dati, spesso a molti decenni di distanza, tale attenzione non deve essere accantonata, come ben mette in evidenza Baiwir nel suo contributo nel volume curato da Thibault et al. (Quel sens ont les unités lexicales des atlas linguistiques? Une exploration sémantique dans le domaine (gallo)roman [2]: 53-68). Un’attenzione che deve estendersi in tal caso anche agli aspetti che riguardano le tassonomie delle diverse varietà coinvolte, a partire da quelle delle lingue di cultura nelle quali sono stati redatti i questionari e che forniscono anche la prima griglia di lettura dell’insieme delle carte di un atlante. Come mette in evidenza la studiosa belga, un ricercatore che volesse studiare la distribuzione areale dei nomi indicanti quelli che in italiano siamo soliti chiamare «lucertole (muraiole)» e «ramarri», vale a dire Podarcis muralis (Laurenti) e Lacerta bilineata (Daudin), dovrà fare i conti con il modo di organizzare il questionario e di porre le domande nelle diverse opere. Se l’AIS, poniamo, ha posto la domanda relativa alle due lucertole, opponendo quella «piccola e grigia» a quella «verde» (aggiungendo inoltre tra le ris poste anche quelle relative al gongilo sardo, che ovviamente non riguarda l’area alpina), e così l’ALF, nel momento in cui si vogliano considerare anche dati raccolti da altre opere o mediante campagne di crowdsourcing sarà bene che tale strutturazione del campo semantico abbia riscontro nelle risposte, per non parlare dei casi in cui l’ipotesi tassonomica del questionario non trova un corrispettivo nelle strutture semantico-lessicali dei dialetti. In altre parole, l’avvertimento potrebbe essere di questo tipo: la possibilità di sfruttare un più vasto insieme di dati non faccia sì che questi vengano banalizzati o, peggio, travisati, poiché conseguentemente la loro analisi rischierebbe di essere falsata. Non andrà dimenticato che proprio la possibilità di raccogliere dati in modo collaborativo e di costituire grandi archivi digitali è alla base di gran parte dei progetti riguardanti nuove campagne di indagine, come quelli presentati nella seconda parte del volume curato da Thibault et al. [2]. Attraverso di esse è infatti concepibile un modo nuovo di studiare la variazione delle lingue nazionali, come nel caso del progetto volto allo studio del tedesco colloquiale (Robert Möller, An online atlas of colloquial GerEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 395
20/12/22 8:28
396
Joan Fontana i Tous
man: The Atlas zur deutschen Alltagssprache [2]: 197-216) o del francese contemporaneo come fanno Mathieu Avanzi e André Thibault (Cartographier l’amuïssement et la restitution des consonnes finales en français grâce à la production participative [2]: 217-265). In questo caso la quantità dei dati raccolti, pur con i limiti di un’indagine condotta a distanza e basata su autovalutazioni, permette di elaborare carte molto suggestive (Avanzi vanta ormai un’importante bibliografia in questo senso) alla luce delle quali si possono descrivere, se non interpretare, le tendenze delle lingue contemporanee, rinnovando l’interesse per questioni che hanno alle spalle una lunga storia di studi. Naturalmente non sono casi isolati e andrà almeno citato il berlinese Atlante della Lingua Italiana Quotidiana (ALiQuot). O, ancora, dello spagnolo —qui osservato in una prospettiva mondiale (Miriam Bouzouita, Mónica Castillo Lluch et Enrique Pato, Dialectos del español: une application pour l’étude de la variation linguistique dans le monde hispanophone [2]: 291-304) o alle dinamiche relative alle evoluzioni dell’inglese britannico (David Britain, Tamsin Blaxter and Adrian Leemann, Dialect levelling in England: Evidence from the English Dialects App [2]: 305-334). Le nuove tecnologie permettono peraltro di raccogliere non solo dati lessicali, ma anche fonetici grazie alla possibilità di registrare la voce con facilità un tempo impensabile. È questo il presupposto per gli atlanti sonori di Francia e Italia presentati da Boula de Mareüil et al. (Philippe Boula de Mareüil, Lucien Mahin e Frédéric Vernier, Les parlers romans dans l’atlas sonore des langues [1]: 85-108; Philippe Boula de Mareüil, Éric Bilinsky, Frédéric Vernier, Valentina De Iacovo e Antonio Romano, For a mapping of the languages/dialects of Italy and regional varieties of Italian [2]: 267-288). Più incentrato sulla linguistica dei corpora, infine, è il progetto presentato da Delphine Bernhard (Corpus annoté en parties du discours pour les dialectes alsaciens: comparaison avec l’allemand standard et le français [2]: 335-356). Nel complesso si tratta, come si sarà capito, di due importanti raccolte di saggi che hanno il pregio di esporre in modo articolato un quadro che in Europa appare particolarmente dinamico, esponendo soluzioni e discutendo le questioni problematiche in una prospettiva aperta alla condivisione (più o meno programmaticamente prevista da alcuni progetti come quello di VerbaAlpina che si sta ormai imponendo come modello di riferimento). Molti degli interventi pubblicati mostrano come il dialogo tra dialettologi, informatici e geomatici sia giunto a uno stato di maturazione molto elevato. Le felici convergenze che hanno dato frutti come il Navigais o Cartodialect menzionati in apertura non sono rimaste isolate e se in passato i primi tentativi di valorizzazione dei dati linguistici mediante le tecnologie informatiche possono aver dato risultati deludenti, è chiaro che ormai la strada è aperta e lunghi tratti di essa sono ormai realtà. La possibilità di far riferimento ai risultati di questi due incontri di studio sarà quindi salutata con entusiasmo da chi continua a servirsi di questi meravigliosi strumenti di conoscenza che sono gli atlanti e magari coltiva l’idea di ampliare le loro potenzialità. La geolinguistica e la ricerca dialettologica, al di là delle ricorrenti —e non sempre così fruttuose— riflessioni sul loro statuto epistemologico, mostrano di essere ancora lontane dall’aver esaurito la loro potenzialità analitica ed esplicativa rispetto alla varietà del linguaggio che si può osservare nello spazio. Una compagine di studiosi e ricercatori è al lavoro per dimostrarlo. Matteo Rivoira Università di Torino
Balaș, Oana-Dana / Montoliu Pauli, Xavier (ed.) (2021): Actes del Divuitè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Bucarest, 2-6 de juliol de 2018). Barcelona / Bucarest: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Institut d’Estudis Catalans / Universitat de Bucarest, 432 p. El volum, a cura d’Oana-Dana Balaș (Universitat de Bucarest) i Xavier Montoliu Pauli (Institució de les Lletres Catalanes), i publicat exclusivament en format digital, recull trenta-cinc contribucions Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 396
20/12/22 8:28
Balaș / Montoliu: Actes del Divuitè Coŀloqui Internacional de Llengua… 397 presentades al XVIIIè Coŀloqui Internacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que va tenir lloc a la Universitat de Bucarest del 2 al 6 de juliol de 2018, coincidint amb la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la creació del lectorat de català a la Facultat de Llengües i Literatures Estrangeres de l’esmentada alma mater. Després de l’«Índex» (p. 7-8) i una breu «Presentació» (p. 9) per part dels editors, segueix el primer bloc pròpiament dit, constituït per cinc «Conferències» (p. 11-93), dues de magistrals i tres de plenàries. Jana Balacciu Matei (Institutul de Lingvistică „Iorgu Iordan – Al. Rosetti”) s’encarrega de la «Conferència magistral d’inauguració»: «Les traduccions del català al romanès – rierols que porten històries per explicar la història» (p. 13-19); un títol que esdevé un reeixit intent de substituir la coneguda imatge del pont que uneix dues cultures (en aquest cas, la catalana i la romanesa) per la del rierol, que no pot ser mai enderrocat, i que flueix des de les deus fins a la desembocadura. Aquesta metàfora serveix de punt de partença per tractar, diacrònicament, la història de les traduccions del català al romanès. En segon lloc, a la «Conferència magistral de clausura», amb el títol de «Com s’expressa la possessió en l’Atles Lingüístic del Domini Català» (p. 23-45), Lídia Pons i Griera (Universitat de Barcelona) analitza les respostes que el vuitè volum de l’ALDC conté a propòsit dels següents dotze enunciats: Meu, Meva, Teu, Teva, Seu, Seva, Nostre i Vostre (cosa posseïda masculina), Nostra i Vostra (cosa posseïda femenina) i, per partida doble, Llur (cosa posseïda tant masculina com femenina). Els materials estudiats corresponen a enquestes realitzades, fonamentalment, entre els anys 1964 i 1978, en 190 localitats del domini lingüístic del català. Pel que fa a les tres «Conferències plenàries» (p. 46-93), Manuel Pérez Saldanya (Universitat de València), a «D’on venen i cap a on van les conjuncions causals?» (p. 47-65), examina diversos aspectes relacionats amb les construccions causals del català i d’altres llengües romàniques (concretament, del portuguès, el castellà, l’occità, el francès, l’italià i, no en darrer terme, el romanès), amb especial èmfasi a les conjuncions que les introdueixen, a les funcions desenvolupades, així com a llur formació i evolució. A continuació, Francesco Ardolino (Universitat de Barcelona), a «Tríptic de traducció: Víctor Català, Salvador Espriu i Carme Riera» (p. 67-78), examina tres obres catalanes del segle xx en base a llurs traduccions i recepcions. En conformen el corpus de treball les traduccions de Solitud (1908) de Víctor Català a l’italià (1918 i 2014), a l’anglès (1992), al francès (1938) i al romanès (1998); la versió Anthologie Lyrique (1959), basada en una tria de poemes de Salvador Espriu; i la traducció italiana (1999) de l’obra de Carme Riera Dins el darrer blau (1994). Finalment, a l’article «Traductors de confiança o la confiança dels traductors i editors de postguerra» (p. 80-92), Montserrat Bacardí (Universitat Autònoma de Barcelona) reflexiona sobre les vicissituds de la traducció catalana al llarg de bona part del segle xx, posant de relleu traductors (Carles Riba, Joan Oliver o Jordi Arbonès, per citar-ne només tres) i editorials (com ara la Fundació Bernat Metge, Selecta o Proa) que van tenir un paper cabdal en el sistema literari català de l’època. L’heterogeni segon bloc (p. 94-429) inclou trenta contribucions, ordenades alfabèticament dins de les quatre seccions de treball del Coŀloqui: llengua, literatura, traducció i didàctica. La primera secció, «I. El català entre les llengües romàniques» (p. 94-203), es compon de nou articles, i s’enceta amb «Convergències i divergències en l’ús de les partícules discursives» (p. 96-108), en què Jenny Brumme (Universitat Pompeu Fabra) i Beatrice Schmid (Universität Basel) prenen com a excusa les traduccions al francès (2009), a l’italià (2008), a l’espanyol (2008) i al romanès (2013) de la noveŀla Un crim imperfecte (2006) de Teresa Solana, per comparar-hi similituds i diferències en les solucions traductològiques de tres partícules discursives: el marcador interrogatiu oi?, el reformulador o sigui i el connector parentètic bé. Per la seva banda, a «Variació i norma en els clítics de datiu de 3a persona» (p. 110-118), Teresa Cabré (Universitat Autònoma de Barcelona) i Antonio Fàbregas (Universitat de Tromsø, Noruega) analitzen l’estructura subjacent del clític de tercera persona del català (llengua que els autors divideixen en dues grans supravarietats: català valencià i català no-valencià), tot comparant-la amb el castellà, l’italià i el romanès. A continuació, Jaume Corbera-Pou (Universitat de les Illes Balears), a «La perífrasi d’iteració verbal en romànic i especialment en català» (p. 120-132), se centra en el català i, secundàriament, en múltiples realitats del món romànic (del gallec al romanès, passant per l’asturià, l’aragonès, el friülà o el sard) a fi d’estudiar les diverses opcions romàniques d’expressar la repetició verbal, com Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 397
20/12/22 8:28
398
Joan Fontana i Tous
ara la continuïtat del prefix llatí re- o bé l’ús de perífrasis basades en els verbs tornare o volvĕre. Seguidament, Elga Cremades (Universitat Masaryk, Txèquia) i Jordi Ginebra (Universitat Rovira i Virgili), a «Els verbs d’àpats en català i en les llengües romàniques» (p. 134-146), investiguen l’extensió real de l’ús transitiu dels verbs catalans desdejunar, esmorzar, dinar, berenar i sopar, bo i complementant-ho amb una breu anàlisi contrastiva de la utilització d’aquests verbs en italià, espanyol, portuguès, francès, occità i romanès. D’altra part, Joan Fontana i Tous (Universitat de Barcelona), a «Justícia, brutícia. Aproximació als refranys mínims catalans i romanesos» (p. 148-163), examina, temàticament i estructural, noranta refranys, seixanta en català i trenta en romanès, que mostren la particularitat de formular-se amb dos únics mots; un apèndix final n’inclou el corpus d’estudi. A l’article «El nom de la llengua i la identitat nacional a banda i banda de la frontera administrativa. Algunes conclusions a la Franja» (p. 165-173), Annabel Gràcia i Damas (Universitat de Girona) analitza (a partir dels resultats d’uns 200 qüestionaris, recollits els anys 2016-2017) com es defineixen identitàriament i quin nom donen a allò que parlen els habitants de dues parelles de poblacions a una i altra banda de la frontera administrativa entre Catalunya i Aragó: Albelda (la Llitera) i Alfarràs (Segrià), i Fraga (Baix Cinca) i Seròs (Segrià). Posteriorment, Elena Grínina (Universitat de Relacions Internacionals de Moscou), a «La jerarquia de l’idioma: Lluís d’Averçó, una visió catalana des de l’edat mitjana» (p. 175-181), poua de l’obra del català Lluís d’Averçó, escrita a finals del segle xiv, per mostrar les idees d’aquest autor pel que fa a l’estructura de la llengua; Grínina hi duu a terme una anàlisi comparativa a partir de quatre conceptes: lletra, paraula, oració i sentència. Segueix la contribució de Mihaela-Mariana Morcov (Institutul de Lingvistică „Iorgu Iordan – Al. Rosetti”), «Analogies lexicals i semàntiques entre el romanès i el català» (p. 183-192), a propòsit d’una sèrie de fenòmens convergents en romanès i català. L’autora hi examina l’àrea de difusió, el període d’atestació i l’evolució semàntica de diverses paraules registrades en ambdues llengües, tot dedicant especial atenció a algunes unitats fraseològiques comunes, així com a certs significats que li van cridar l’atenció. Clou aquesta secció Ildikó Szijj (Universitat Eötvös Loránd de Budapest) amb «Verbs parasintètics en català i altres llengües romàniques» (p. 194-202), en què es proposa comparar, a partir del material lèxic extret de diferents diccionaris bilingües, els verbs parasintètics denominals i deadjectivals formats amb els prefixos a- i en- del català, del castellà, del portuguès, del francès, de l’italià i del romanès. La segona secció del segon bloc, «II. Clàssics de la literatura universal a la literatura catalana» (p. 204-317), conté onze articles. En el primer, «La petjada dels trobadors en la narrativa catalana del segle xiv: les noves rimades del Cançoner Aguiló» (p. 206-213), Laia Danés Sanz (Institut de Llengua i Literatura Catalanes – Universitat de Girona) se centra en el Cançoner Aguiló (també anomenat «cançoner català E»), un dels dos grans reculls antològics de noves rimades (narrativa breu en versos apariats) de la tradició manuscrita catalana, per dur a terme un estudi literari i codicològic d’aquest corpus. A «Primera recepció de l’obra de Mircea Cărtărescu al sistema literari català. Materials de treball» (p. 215227), Alba Diz Villanueva i Joan M. Ribera Llopis (Universidad Complutense de Madrid) contextualitzen i ordenen les traduccions al català de l’autor romanès Mircea Cărtărescu (1956-), així com la seva presència a Catalunya, les entrevistes concedides a casa nostra i les pàgines crítiques en català. L’article es completa amb una proposta de treball amb relació a les versions catalanes de la toponímia bucarestina emprada per Cărtărescu. Seguidament, Laura Gallegos Ambel (Universitat de Girona), a «La tradició manuscrita de la narrativa en vers occitanocatalana: elements per replantejar l’anàlisi del gènere» (p. 229-235), passa revista a la situació actual de la narrativa en vers catalana i occitana a la llum de l’obra cabdal d’Alberto Limentani L’eccezione narrativa. La Provenza medievale e l’arte del racconto (1977), la qual va influir molt significativament en els estudis posteriors. Per la seva banda, Enric Gallén (Universitat Pompeu Fabra), a «Beckett a Catalunya. El primer muntatge d’En attendant Godot (1956)» (p. 237-245) documenta l’impacte, la controvèrsia i, no en darrer terme, la incomoditat que va produir entre el públic i la crítica la primera estrena a Catalunya d’una peça de Samuel Beckett: ens referim a En attendant Godot, Esperando a Godot en la traducció espanyola de Trino MartínezTrives (1924-2003), la qual es va dur a l’escenari del barceloní Teatre Club Windsor el febrer de 1956 a càrrec del grup Pequeño Teatro, dirigit pel mateix traductor. A «Apunts sobre la recepció a Catalunya Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 398
20/12/22 8:28
Balaș / Montoliu: Actes del Divuitè Coŀloqui Internacional de Llengua… 399 de la noveŀla de fulletó francesa del dinou» (p. 247-254), Pau Joan Hernández (Universitat Autònoma de Barcelona) pretén aproximar-se a la recepció i influència, en territori català, de la noveŀla fulletonesca francesa del segle xix, amb especial atenció a Les Mystères de Paris d’Eugène Sue, que es va publicar, originalment, al diari generalista Le Journal des Débats entre el 1842 i el 1843. En l’article «Personatges i escenaris de la tradició bíblica en la poesia de Francesc Fontanella» (p. 256-262), Sara Mortreux Soley (Universitat de Girona) explora les aŀlusions a l’Antic Testament en les composicions líriques religioses de Francesc Fontanella (1622-1685) i n’analitza les similituds i divergències respecte dels passatges bíblics sense oblidar la funció i el to personal de l’autor, en consonància amb la cosmovisió barroca del moment. Tot seguit, Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), a «Clàssics de la literatura universal en el teatre català contemporani» (p. 264-273), exposa els resultats d’una investigació adreçada a detectar els mecanismes del procés d’adaptació i reescriptura dels clàssics en el teatre català contemporani, així com les relacions que estableix amb la societat i el públic actuals. D’altra part, Margalit Serra (Universitat Bar-Ilan, Israel), a «Les aŀlusions a l’obra de T. S. Eliot en el poema Nabí de Josep Carner» (p. 275-284), analitza el diàleg que Josep Carner (1884-1970) estableix a Nabí (1941) amb T. S. Eliot (1888-1965) mitjançant les aŀlusions carnerianes a les obres The Waste Land (1922) i al primer dels Four Quartets, Burnt Norton (1935), del poeta britànic. Així mateix, a «El proemi al llibre III del Curial, les muses i el context italià de la noveŀla» (p. 286-295), Abel Soler (Universitat de València) estudia el proemi al tercer llibre de la noveŀla cavalleresca Curial e Güelfa (ca. 1445-1448), en què l’escriptor (tal volta el gran camarlenc de Nàpols Enyego d’Àvalos) s’encomana a les Muses i parodia les «piques» (o «garses») escolàstiques en un exercici, humanista i plenament renaixentista, de lliure albir creatiu. Posteriorment, Caterina Valriu Llinàs (Universitat de les Illes Balears), a «Els clàssics de la literatura universal en els clàssics de la literatura infantil i juvenil catalana: la construcció d’un imaginari propi» (p. 297-306), examina les aportacions de la literatura catalana, en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, durant el període anterior a la Guerra Civil. S’hi destaquen les confluències amb les obres de clàssics europeus i es posa en relleu la tasca en l’escriptura per a infants d’autors com Josep M. Folch i Torres o Carles Riba. Per acabar aquesta segona secció, Tomàs Vibot Railakari (Universitat de les Illes Balears), a «Clàssics i mitologia en la literatura popular mallorquina: el relat d’“El purgatori d’Ariant”» (p. 308-316), aborda el poema narratiu de 108 versos «El Purgatori d’Ariant» (1922), obra del poeta pollencí Ramon Martorell (nascut ca. 1863). Després de presentar íntegrament la composició, n’analitza la base popular, l’estructura formal, les referències literàries (tant del poema com de les versions narratives posteriors) i, fins i tot, en suggereix la possible ubicació inspiradora. Quant a la tercera secció del segon bloc, «III. Els traductors del català i al català com a prescriptors» (p. 318-388), hi distingim sis articles. En el primer, «La tria lèxica d’Enric Valor en la traducció de l’Ingenu de F. M. Arouet (Voltaire)» (p. 320-329), Francesc Cerdà Mollà (Universitat Pompeu Fabra) descriu, des d’un punt de vista lèxic, el model de llengua literària que Enric Valor (1910-2000) adoptà per a la traducció de L’Ingénu (1767) de Voltaire, versió que degué realitzar a finals dels anys seixanta. A part d’escatir com el text i la llengua original influeixen en el lèxic de la traducció, Cerdà investiga fins a quin punt el lèxic emprat per Valor es correspon amb la seva concepció de llengua literària des d’una perspectiva valenciana. A l’estudi «Xavier Romeu (1941-1983), traductor d’obres de teatre contemporani, entre el reconeixement i el silenci interessat» (p. 331-342), Maria Conca i Josep Guia (Universitat de València) se centren en el text i el context, sense oblidar la recepció per part de públic i crítica, de dues traduccions que Xavier Romeu (1941-1983) va afaiçonar tant de la comèdia The Tinker’s Wedding (1907) de John Millington Synge (Les noces del llauner, en la versió de Romeu de 1973) com de l’obra pòstuma inacabada de Luigi Pirandello I giganti della montagna (1936), traduïda el 1982 per Romeu amb el títol Els gegants de la muntanya. Seguidament, Carles Cortés Orts (Universitat d’Alacant), a «Les traduccions de Xavier Benguerel: l’enllaç amb les memòries literàries» (p. 344-352), poua, i analitza, testimonis personals de les memòries, i d’altres escrits, de Xavier Benguerel (19051990), en què reflexiona sobre la seva dedicació a la traducció; aquest examen de l’acte traductològic no resultarà intranscendent, sinó que traspuarà en l’evolució estilística de l’obra narrativa benguereliana. D’altra part, Galina Denisenko (Universitat de les Relacions Internacionals de Moscou), a «Rússia i Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 399
20/12/22 8:28
400
Joan Fontana i Tous
Catalunya: traduccions literàries i l’ensenyament de la literatura catalana» (p. 354-359), examina els vincles culturals entre Rússia i Catalunya a partir de dos grans eixos: l’ensenyament de la literatura catalana en les universitats russes i el desenvolupament de la traducció de textos literaris catalans al rus. A l’article «La veu del traductor en la traducció dels culturemes a Les veus del Pamano de Jaume Cabré» (p. 361-374), Diana Moţoc (Universitat Babeș-Bolyai de Cluj-Napoca) estudia la restitució de les referències culturals (culturemes) a la traducció romanesa (Vocile lui Pamano, 2008), a càrrec de Jana Balacciu Matei, de la noveŀla de Jaume Cabré Les veus del Pamano (2004). Moţoc estructura l’anàlisi dels culturemes en quatre eixos: cultura i natura, patrimoni cultural, cultura social i cultura lingüística. Tot seguit, Rafael Roca (Universitat de València – IIFV), a «Verdaguer en italià i en occità: dues traduccions i una dedicatòria inèdites» (p. 376-387), rescata l’àlbum inèdit Charitas. Catalunya-Andalusia, que s’havia de publicar per ajudar els damnificats dels terratrèmols d’Andalusia durant el Nadal de 1884, per analitzar-ne, i presentar-ne íntegrament en l’apèndix, la traducció de dos breus poemes de Verdaguer, un a l’italià (a càrrec d’Enrico Cardona) i el segon a l’occità (obra de Carles de Tourtoulon); el poema inèdit «La caritat per amor de Déu», que l’erudit rossellonès Justí Pepratx dedicà a Verdaguer; un esborrany d’una carta de Francesc Matheu a Enrico Cardona, i quatre autògrafs d’origen romanès. La quarta, i darrera, secció d’aquest segon bloc, «IV. Didàctica del català com a llengua estrangera i noves tecnologies» (p. 389-429), comprèn quatre articles. Primerament, Sílvia Caballeria Ferrer i Carme Codina Contijoch (Coŀlegi Sant Miquel dels Sants, Vic), a «El projecte Magrana i la literatura híbrida a l’ensenyament secundari» (p. 391-399), presenten una proposta didàctica, realitzada al Coŀlegi Sant Miquel dels Sants de Vic, en el marc dels darrers cursos de secundària i també a batxillerat, a partir de la lectura de clàssics de la literatura catalana i universal. Aquesta iniciativa, profusament iŀlustrada amb múltiples evidències d’aprenentatge, es basa en el Projecte Magrana, que parteix, metodològicament, dels conceptes de literatura híbrida i transmèdia; és a dir, tant de les noves estratègies de creació, com d’aquella forma narrativa que combina diversos llenguatges, mitjans i plataformes. D’altra banda, a «Valors de la literatura en l’estudi de la llengua. Experiències d’un curs de traducció poètica» (p. 401406), Cèlia Nadal Pasqual (Università per Stranieri di Siena) reflexiona sobre el valor didàctic de la literatura, com a feu del pensament crític, a partir de l’experiència d’un curs de traducció poètica del català a l’italià realitzat a la Università per Stranieri di Siena el 2017. D’altra banda, l’article «Els trobadors a l’aula» (p. 408-419), a càrrec de Marina Navàs Farré (Aix-Marseille Université – Institut Ramon Llull – Universitat de Girona), s’inspira en les biografies (vidas) dels trobadors per presentar una proposta didàctica (un taller d’aproximadament tres hores dins d’una unitat major) d’introducció al món i a la llengua d’aquests poetes; alhora, s’hi dona a conèixer el portal TrobEu (www.trob-eu.net), eina digital encarada a difondre la cultura trobadoresca i el seu context. Finalment, Cristina Varga (Université Ca tholique de l’Ouest – Universitat Babeș-Bolyai de Cluj-Napoca), a «Aprenentatge puntual del català a través de la intercomprensió i de la traducció audiovisual. Un exemple de bones pràctiques» (p. 421428), relata l’experiència que, des del 2011, es du a terme a la Universitat Babeș-Bolyai de Cluj-Napoca, en el marc del curs Intercomprensió en les llengües romàniques. Es tracta de l’aprenentatge puntual del català a través de materials audiovisuals penjats a la plataforma Clipflair; tanca l’article un comentari a propòsit de la retroacció dels estudiants (durant el període 2011-2018) que van valorar aquest mòdul de català. Completen el volum un «Índex alfabètic d’autors» (p. 430) i una «Fotografia de família del Coŀloqui de Bucarest» (p. 431) amb una setantena de persones entre participants i organitzadors. A tall de conclusió, no serà sobrer destacar que tretze de les trenta-cinc contribucions que aplega el present volum, és a dir, un 37,1% del total, contemplen, en major o menor mesura, la llengua i/o cultura del país que va acollir el Coŀloqui, Romania; en aquest sentit, hi destaca la secció «I. El català entre les llengües romàniques» (p. 94-203), en què set dels nou articles prenen en consideració el germà romànic més oriental del català, el romanès. Joan Fontana i Tous Universitat de Barcelona Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 400
20/12/22 8:28
Bescós / Puig i Oliver: Corpus Biblicum Catalanicum (CBCat)
401
Bescós, Pere / Puig i Oliver, Jaume de (ed.) (2021): Corpus Biblicum Catalanicum (CBCat). 9 Bíblia del segle xiv. Primer llibre dels Paralipòmens (Corpus Biblicum Catalanicum, 9). Introducció, notes i glossari a cura de Pere Casanellas i Pere Bescós. Coŀlació de vulgates catalanollenguadocianes a cura de Núria Calafell i Sala i Pere Bescós. Edició del pròleg als Paralipòmens a cura de Pere Bescós i Pere Casanellas. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 444 p.
J
B C
El Corpus Biblicum Catalanicum (CBCat), dirigit per Pere Casanellas i presidit per Armand Puig i Tàrrech, és un projecte majúscul de la llengua i la cultura catalanes. Es tracta de la publicació de les edicions crítiques de les traduccions bíbliques en llengua catalana fins a l’any 1900: això ens situa davant d’un gruix de més de quaranta obres. Actualment ja comptem amb quatre volums publicats, tres dels quals són del segle xiv i un altre del segle xix. Això sol ja dona idea de la puixança que tingué la cultura catalana durant la baixa edat mitjana: sols cal dir que aquest és el segle amb més versions catalanes bíbliques —els volums 2-21 del pla general de l’obra s’emmarquen en aquesta centúria—, fet que indica el moment especialment dolç de la cultura catalana baixmedieval. El llibre que ara presentem és el Primer llibre de les Cròniques (Paraules o Fets dels dies, en hebreu, és a dir annals), que per influència de la traducció grega dels LXX passà a conèixer-se com a Paralipòmens (coses omeses o complements, fent referència als llibres dits històrics anteriors a l’obra del Cronista, això és, Js–2Re). Ha passat una dècada d’ençà del darrer volum aparegut (CBCat. 6 Bíblia del segle xiv. Primer i segon llibres dels Reis, de 2011), però val a dir que una obra d’aquestes característiques es cuina a foc lent: el resultat és una peça d’orfebreria fina, una importantíssima baula filològica i textual en el si de la rica tradició literària medieval catalana. El contingut d’aquest primer llibre de les Cròniques és, cal dir-ho, un xic àrid, atès que tracta les genealogies que van d’Adam fins a David (capítols de l’1 al 9) per després deturar-se en la figura del rei cantor i tot allò que s’atribueix al seu regnat: la coronació i posterior conquesta de Jerusalem, el trasllat de l’arca de l’Aliança, la profecia de Natan (cf. 2Sa 7,1-17), el procés expansionista del rei David, els preparatius per a la construcció del Temple, l’organització del culte litúrgic, dels cantors, de l’exèrcit..., fins a l’entronització del seu fill Salomó i la mort de David (1Par 29,26-30). En realitat, el contingut que apareix en aquest Primer llibre dels Paralipòmens s’emmarca en el si de l’obra històrica cronística de l’Antic Testament (que és formada per 1-2Cr, Esd i Ne), d’un abast molt gran pel que fa al seu contingut: pretén abraçar tota la història israelita des de la Creació fins a principi del segle iv aC. Els elements més rellevants per als redactors de l’obra cronística són el temple (cf. 1Cr 12-29), la unitat del poble d’Israel i la retribució individual com a teologia central que respon a l’esquema de fidelitat-recompensa / infidelitat-càstig. Els reis David i Salomó hi són profundament idealitzats. Més enllà dels continguts específics, però, cal posar en valor la importància transcendent del mètode hermenèutic emprat pels redactors cronistes, és a dir, la relectura de la història des de la situació present a fi d’iŀluminar l’hic et nunc del poble amb la llum que projecta el passat (prèviament rellegit!). Aquest volum 9 del CBCat consta d’una introducció extensa (p. 13-106) que explica fil per randa la història dels manuscrits emprats (§ I, p. 13-34), els pròlegs que Jeroni afegeix als Paralipòmens (§ II, p. 35-43), les tècniques de traducció que usen els diversos manuscrits (§§ III-IV, p. 45-68), els aspectes lingüístics més interessants del ms. S i les diferències entre els ms. E i C quan copien traduccions llatines o hebrees (§ V, p. 69-78),1 elements referents a la transmissió manuscrita (§ VI, p. 79-84), així com qüestions metodològiques referents a l’edició (§ VII, p. 85-91). La introducció es clou amb les abreviacions (§ VIII, p. 93-99) i una bibliografia (§ IX, p. 101-106). El gruix de l’obra és l’edició crítica del text bíblic amb notes (p. 107-397), i el llibre es tanca amb uns apèndixs (p. 399-444) que inclouen un valuós glossari (§ I, p. 401-439) i els índexs de mots i concordances que, per raó d’espai, no s’editen en paper i són consultables al lloc web del Corpus (<hppt://cbcat.abcat.cat/>). 1. Un estudi global sobre la llengua emprada en els diversos manuscrits només apareixerà, segons indiquen els autors, en el darrer volum que es preveu publicar de la Bíblia del segle xiv, això és, CBCat. 2 Gènesi. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 401
20/12/22 8:28
402
Joaquim Malé i Ribera
Com dic, aquest volum de la Bíblia del segle xiv és una veritable joia filològica: presenta el text de 1Cr en cinc columnes, la primera de les quals sempre correspon al text llatí de la Vulgata de Jeroni, i les altres són les edicions crítiques dels manuscrits Peiresc (= P, de ca. 1460-1465), Egerton (= E, del 1465), Colbert (= C, del 1461 o del 1471) i Sevilla (= S, d’inici del segle xv). Una novetat molt significativa és que, per primera vegada, el text de Egerton i el de Colbert copien una traducció catalana feta directament de l’hebreu: això és molt important en la història de la transmissió textual bíblica a llengües romàniques, perquè fins ara només es tenien reculls de salms i prou. El manuscrit Peiresc copia sempre la Vulgata, i el manuscrit de Sevilla, que també ho fa, s’edita per primera vegada en el CBCat. Un sol exemple ens permetrà de veure la importància de l’estudi fet pels autors. En 1Par 13,5-8, s’hi narra l’episodi del trasllat de l’arca de l’Aliança des de Quiriat-Jearim fins a Jerusalem: es tracta d’un itinerari d’uns 15 quilòmetres amb una orografia complexa. Segons el relat (cf. 1Par 13,7), el trasllat es feu amb un carro nou (en hebreu a͑ galah hadašah, lit. ‘carro nou’), que Jeroni tradueix encertadament en la Vg per plaustrum novum. Ara bé, P opta per careta nova, E-C per vadella novella i S per carreta nova. Segons l’aclariment en nota que ens reporten Casanellas i Bescós (cf. p. 247), «el traductor de E-C ha confós dues paraules que tenen les mateixes consonants hebrees», és a dir, a͑ galah ‘carro’ i e͑ gelah ‘vedella’. Ja veiem com en són de lliscants els pendents del món dels traductors: un petitíssim error de lectura ens situa en un escenari on l’arca és traslladada en un carro acabat d’estrenar —apte i òptim per a l’ús que se’n vol fer— o bé en una xurmera —que difícilment anirà gaire lluny amb l’arca al llom! Però si continuem amb la narració, en 1Par 13,8 hi apareixen David i tots els israelites (en hebreu wekol yiśraʾel, lit. ‘tot Israel’) dansant i cantant (segons BCI). Aquests dos verbs corresponen a les arrels verbals hebrees śḥq i šyr. Mentre que el segon és traduït, indiscutiblement, per ‘cantar’ (Vg: ‘in canticis’; P: ‘en cants’; E-C: ‘ab cants’; S: ‘en cans’), el primer és més difícil. El significat del mot hebreu és molt debatut pels estudiosos, si bé té a veure amb elements lúdics com ‘riure, jugar, fer esport, tocar un instrument, fer gatzara...’. En aquest verset, Jeroni ho tradueix per ludebant, que recull el camp semàntic acabat d’explicar però que, preferentment, sol significar ‘jugar’ en un sentit més aviat relacionat amb la distracció i el lleure. La resta el segueixen: P opta per juguàvan, E per jugaven, C per juguaven i S per jugaven. Casanellas i Bescós indiquen, en nota, alguns dels significats del mot hebreu (aquí meśaḥaqiym), potser sense fer especial èmfasi al caràcter interpretatiu que aquí pren el verb hebreu. És plausible de pensar que el verset faci referència no sols a un moment d’eufòria i xerinola coŀlectiva, sinó més específicament a una interpretació instrumental que acompanyés els cants i els instruments a què es fa referència al final d’aquest verset 8.2 I, entre els instruments de què parlo, hi trobem les rautes (P-S) i les fitoles (E-C). Segons el glossari elaborat per Casanellas i Bescós, una rauta (cf. p. 431) és una lira, que tradueix el mot llatí chitaris ‘cítares’, mentre que una fitola (cf. p. 421) és un instrument de corda indeterminat que, normalment, es tradueix per ‘cítara, lira’. La BCI ho tradueix per ‘arpes’, i Jeroni usa psalteriis. En fi, ja veiem que la riquesa instrumental —i la confusió en les traduccions!— és digna del rei cantor. En síntesi, aquest llibre, d’una erudició i una sapiència filològica incomparables, serà d’allò més interessant per a biblistes que vulguin capbussar-se en la història de la Vulgata, però també per a estudiosos de tota mena de la cultura medieval cristiana i jueva, romanistes i, en fi, filòlegs en el sentit més estricte i etimològic del mot. Cal felicitar efusivament els curadors de l’obra per la seva contribució de primer nivell a la història de la llengua catalana, així com per la seva raríssima competència lingüística i l’altíssima qualitat de les seves aportacions. És una feina autènticament mereixedora de les lloances que salmejaven els fills d’Assaf, d’Eman i de Jedutun amb l’acompanyament musical de les cítares, les arpes i els címbals (cf. 1Cr 25,1). Joaquim Malé i Ribera 2. Així ho pensa, en el si d’un cert consens acadèmic, Gary N. Knoppers, I Chronicles 10–29: A New Translation with Introduction and Commentary (The Anchor Yale Bible 12A). New Haven (CT): Yale University Press, 2004, p. 581. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 402
20/12/22 8:28
Buchi / Schweickard: Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom)
403
Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2014): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom). Genèse, méthodes et résultats. Berlin / München / Boston: De Gruyter, XIII + 723 p. Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2016): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) 2. Pratique lexicographique et réflexions théoriques. Berlin / Boston: De Gruyter, XIV + 617 p. Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2020): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) 3. Entre idioroman et protoroman. Berlin / Boston: De Gruyter, XIV + 582 p.
J
B R
Tras la aparición del tercer volumen del Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) en 2020, es buen momento para realizar una revisión de los tres volúmenes publicados hasta la fecha y observar la buena marcha de este impresionante proyecto lexicográfico. Su estado actual puede seguirse también por la página web del DÉRom (<http://stella.atilf.fr/DERom/>), en la que se da cuenta de los progresos y se puede consultar el diccionario. Ciertamente, las novedades científicas que estos volúmenes han supuesto son muchas y, como era de esperar después del amplio debate previo, hay a su vez mucha didáctica, acumulación y repetición de materia. Nuestra revisión, sobre todo expositiva, no renunciará al tono didáctico. Como asimismo se precisa en un artículo publicado en esta misma revista, 1 los promotores del proyecto —y editores de los tres volúmenes del DÉRom—, É. Buchi y W. Schweickard, lo pusieron en marcha a principios de 2008 desde sus respectivos centros: el laboratorio ATILF y la cátedra de lingüística románica en la Universidad de Saarbrücken. Contaban con equipos experimentados, pues en una y otra sede venían elaborándose, entre otras obras de carácter lexicográfico, el Französisches Etymologi sches Wörterbuch (FEW) y el Lessico Etimologico Italiano (LEI). La organización de diversos talleres y de escuelas de verano francoalemanes sobre etimología románica contribuyó a preparar a los más jóvenes y adecuar los equipos. Así, con tales principios de colaboración y la incorporación de otros muchos investigadores y especialistas, no solo europeos, esta gran empresa etimográfica tomó forma y ha sacado ya a la luz, además de los tres volúmenes del DÉRom, numerosos trabajos de índole teórica y metodológica concernientes a un proyecto que no ha parado de crecer. Mientras en agosto de 2014 los redactores eran cuarenta y cinco, procedentes de quince países, y los revisores más de treinta, las cifras hoy pasan del doble: más de cien redactores y setenta y cinco revisores. Centrándonos en el contenido de los tres volúmenes, con buen criterio se dedica el primero a la memoria de W. Meyer-Lübke, cuyo Romanisches Etymologisches Wörterbuch (REW) ha sido guía de consulta imprescindible y fuente de información durante más de un siglo, desde que comenzó a publicarse en fascículos en 1911. El viejo REW, sin dejar de ser útil, venía perdiendo vigencia a medida que los especialistas se proveían de diccionarios etimológicos particulares de la mayor parte de las lenguas románicas. Ya en el XXI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas (CILFR XXI), celebrado en Palermo en 1995, se había manifestado la necesidad de sacar un rendimiento de alcance más global a los nuevos diccionarios y otras fuentes lexicográficas publicadas. Finalmente, tras varios años de esfuerzos y desvelos, los editores y sus equipos han tenido la satisfacción de ver el primer fruto granado de su ardua empresa con la publicación en 2014 de ese primer volumen del DÉRom, que comprende dos grandes partes: una teórica y metodológica (p. 3-321) y otra lexicográfica (p. 323-723); la estructura no diferirá, aun con ciertas precisiones, en los otros dos volúmenes. En adecuada correspondencia con el subtítulo de este primero («Genèse, méthodes et résultats»), los editores exponen en el primer capítulo la concepción y larga gestación del proyecto, no sin dificultades y bastante oposición en algunos congresos. En Palermo (CILFR XXI, 1995) se planteó abiertamente la cuestión: «È oggi possibile o augurabile un nuovo REW?». Y en Innsbruck (CILFR XXV, 2007) los futuros editores, É. Buchi y W. Schweickard, presentaron una comunicación «qui portait sur les fonts baptismaux le Dictionnaire Étymologique Roman». 1. Gross, Christoph / Morcov, Mihaela-Mariana (2014): «Dictionnaire étymologique roman (DÉRom). Genèse et évolution du projet», Estudis Romànics, 36, p. 305-312. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 403
20/12/22 8:28
404
Jairo Javier García Sánchez
El nuevo diccionario presenta importantes novedades respecto del REW. Lejos de tener un solo autor, es elaborado por un amplio equipo internacional. Se publica en una sola lengua, el francés, a la vez que pretende ser panrománico. El proceso de redacción es informático; lo que permite corregir y actualizar la versión electrónica en cualquier momento. Su orientación metodológica es decididamente reconstructiva: los étimos se restituyen directamente desde los testimonios románicos, como ocurre con los indoeuropeos a partir de los datos suministrados por las lenguas históricas. Si la comparación indoeuropea ha redundado en un mejor conocimiento de las lenguas comparadas, la comparación protorrománica está dando ya frutos muy positivos en varios aspectos. A diferencia de aquella, esta tiene la enorme ventaja de disponer de los correlatos latinos atestiguados. Tal ventaja ha sido un dique de contención para emprender la nueva vía de reconstrucción protolingual; pero, abierto el dique, el impulso es extraordinario. En definitiva, se trata de dos perspectivas complementarias: la que desciende del latín, predominante hasta ahora, claramente en el REW; y la que asciende desde los diversos romances hasta la fase protorrománica. Una vía es tan legítima como la otra. Y puesto que ambas se hallan en una relación materno-filial, el protorromance solo puede ser un nuevo y amplio punto de encuentro. Los idiomas obligatorios en la reconstitución del protoétimo fueron en principio veinte. Ahí estaban los «mayores» y algunos «menores» que disponen de medios lexicográficos suficientes («le sarde, le dacoroumain, l’istroroumain, le méglénoroumain, l’aroumain, le “dalmate”, l’istriote, l’italien, le frioulan, le ladin, le romanche, le français, le francoprovençal, l’occitan, le gascon, le catalan, l’espagnol, l’asturien, le galicien et le portugais»). Cualquiera de los demás, en calidad de facultativos, puede suplir la falta de un étimo regular en el obligatorio respectivo. Poco más adelante se cuestiona alguna ausencia, como la del aragonés. Por otro lado, además de la bibliografía de consulta y cita obligatorias, está la general relativa a cualquier tipo de fuente utilizada al menos en un artículo. Las normas de redacción, inspiradas en principio en las del FEW, se ponen regularmente al día y están disponibles en la web. El objetivo principal del DÉRom reside en la reconstrucción etimológica del núcleo común del léxico hereditario. En este sentido, ha servido de punto de partida el catálogo de 488 étimos panrománicos establecido por I. Fischer en 1969, que no ha tardado en ser desbordado. Para destacar lo que es común de lo puramente idiomático, cada lema se somete al análisis fonológico, semántico, morfosintáctico, estratigráfico y variacional, antes de ser presentado en forma lexicográfica. Véase de esta manera la diferencia de información fonológica, significativa y sintáctica que se advierte entre un lema en el REW (rĕspŏndēre ‘antworten’, 2. rĕspŏndĕre) y en el nuevo diccionario: */res’pɔnd-e-/ v.tr./intr. « réagir à une sollicitation (par le langage ou par d’autres moyens) ; être conforme (à) ; assumer la responsabilité (de) ». Siguiendo con el volumen inicial, después del capítulo introductorio, la primera parte consta de otras tres secciones, numeradas como 2, 3 y 4. En la segunda sección (p. 39-267), dedicada a los criterios metodológicos del proyecto, intervienen once autores con nueve trabajos. Los dos primeros, de P. Swiggers, versan sobre los principios, prácticas y esencia de la reconstrucción. Ahí cabe señalar, junto a las variaciones diatópica y diacrónica, la introducción de la diacáirica (cf. gr. καιρός ‘momento, ocasión’), relativa a grupos de locutores, a las situaciones discursivas o a la diferencia entre expresión oral y escrita. Sólido y bien argumentado es su otro capítulo acerca del «sentido y esencia de la reconstrucción», donde se habla de la prioridad de la lengua oral sobre la escrita, como es propio de tantas y tantas protolenguas, o del carácter triangular de la operación comparativa que trata de obtener la reconstrucción de un étimo. X. Gouvert presenta un largo esbozo de la reconstrucción fonológica. Su análisis va de la fonética a la fonemática. El sistema vocálico protorrománico consta de nueve fonemas en orden simétrico: */i ɪ e ɛ a ɔ o ʊ u/. Más allá de los inventarios de fonemas, se hace imprescindible entrar en la morfofonología; por ejemplo, en los casos de alternancia o sustitución, de inserción o supresión de fonemas dentro de los morfemas. La tilde del acento tónico, como fonema suprasegmental, se sitúa delante de la sílaba correspondiente (*/’patre/). En protorromance, fuera de los monosílabos, solo hay vocablos paroxítonos y proparoxítonos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 404
20/12/22 8:28
Buchi / Schweickard: Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom)
405
M. Benarroch y E. Baiwir se ocupan de la reconstrucción flexiva. Su cometido está en establecer los cortes precisos, para desgajar los morfemas de género y número —a veces también los de caso— en sustantivos y adjetivos; en cambio, en la categoría verbal solo se atiende al infinitivo, con verbos en */’a-/, */’-e-/, */-’i-/. El género masculino presenta tres marcas flexivas (/-o/, /-ə/ y ø), cuyo carácter directivo (/-o/ > /-ə/ > ø) conduce a construir el protosufijo flexivo (/-o/). Habida cuenta de que la recategorización de los masculinos se realiza sin modificación morfémica, las autoras centran su interés en los morfemas femeninos */-u/, */-a/, */-e/. Así, */’karpin-u/ s.f., por una parte, se recategoriza (*/’karpin-u/ s.m.) y, por otra, cambia de morfema, esto es, se remorfologiza (*/’karpin-a/ s.f.). El capítulo de J. Delorme y S. N. Dworkin sobre la reconstrucción microsintáctica es un tanto misceláneo. Parece normal que los sustantivos de la tercera declinación, con una caracterización morfológica menos uniforme que otras, tendieran a feminizarse por analogía de ciertos modelos. La llamada «condensación léxico-semántica» de sustantivo y adjetivo (lat. frater germanus > esp. hermano; lat. agnus cordarius > esp. cordero) es un procedimiento de renovación léxica muy productivo del latín al romance. Esto ha de conllevar, en nuestra opinión, mayor atención a la etimología frasémica, como en el caso de «*/mon’t-ani-a/ s.f. ʻrégion montagneuse ; montagneʼ». De gran interés es la reconstrucción de la valencia protorrománica, para entender el cambio masivo de régimen de los verbos desde el latín tardío, como consecuencia de la paulatina ruina de los casos y de su influencia en el orden sintáctico de las palabras. Para concluir, no se podía haber dicho de forma más clarividente que la etimología proto rrománica no es antilatina, sino metalatina. La reconstrucción semántica corre a cargo de J.-P. Chauveau. Justificar la monosemia de palabras que expresan conceptos comunes no requiere mayor esfuerzo, salvo que se dé un cruce paronímico, como el observado entre los descendientes románicos de rapum ‘rábano’ y napus ‘nabo’. La polisemia del doblete */as’kʊlt-a-/, */es’kʊlt-a-/ ‘écouter’, ‘suivre’ está bien atestiguada ya en el lat. auscultare. En cambio, la valencia transitiva de */’kresk-e-/ ‘acrecer’, además de la intransitiva ‘crecer’, se sitúa en época protorrománica. Acerca de la reconstrucción derivativa, U. Heidemeier hace notar el carácter aislado que tienen todavía los derivados en los artículos del diccionario para poder ofrecer mayor información morfológica; pero el hecho es que le sale un trabajo extenso. Pone interés en rechazar el origen latino del sufijo */-’ani-a/ (*/mon’t-ani-a/): «Ce morphème n’a pas d’étymologie latine, ni a fortiori italique ou indoeuropéenne ; il est strictement protoroman». Sin embargo, la acumulación de dos sufijos que se echa de ver en -aneus -a, -um es un fenómeno corriente en el sistema sufijal latino. La segunda sección concluye con un capítulo, a cargo de G. Souvay y P. Renders, sobre el tratamiento informático del proyecto y su utilización; y otro asimismo técnico de R. Coluccia sobre la revisión de los artículos. La tercera sección (p. 269-321) se dedica a la recepción del proyecto y contiene cuatro exposiciones. En la primera Y. Greub deja constancia de la paulatina reconducción del debate metodológico a partir del congreso de Valencia (CILFR XXVI, 2010), en el que J.-P. Chambon pone de manifiesto que el nuevo diccionario sigue tendencias etimológicas practicadas desde Wartburg y aplica principios aceptados entre los romanistas. Además, el protorromance no se limita a la etapa intermedia entre el latín y las lenguas románicas, pues a menudo se remonta al latín antiguo, en particular a su periodo tardío. En la segunda J. Kramer explica, a título de contrapunto, qué habría hecho él en el DÉRom. La tercera es una propuesta de M.-G. Boutier sobre la reconstrucción fraseológica en los nombres de los días de la semana, y la cuarta otra de J. Reinhardt sobre un DÉRom onomasiológico. Tras ellas se ofrece la lista de publicaciones del DÉRom. El grueso de la parte lexicográfica, la más extensa, queda constituido por los artículos que se reúnen en más de trescientas páginas (p. 323-647). Cada uno consta de la presentación del protoétimo en las condiciones fonológicas, morfológicas, sintácticas y semánticas ya enunciadas. Siguen los datos atinentes a cada lengua, los análisis pertinentes de polisemia, los comentarios aclaratorios oportunos, la bibliografía utilizada, los nombres de los investigadores participantes en la redacción y la fecha de la puesta en línea. El volumen concluye con la lista de abreviaturas y la extensa bibliografía elaborada por P. Baudinot. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 405
20/12/22 8:28
406
Jairo Javier García Sánchez
En el prefacio del segundo volumen del DÉRom, aparecido en 2016 y dedicado al gran etimólogo W. von Wartburg, É. Buchi y W. Schweickard anuncian algunas novedades, como el aumento de entidades en la subvención del proyecto o el incremento de romanistas que colaboran desinteresadamente. El asunto pendiente del aragonés está en vías de solución con la entrada de J. A. Saura Rami en el equipo. Y algo muy práctico: el DÉRom se ha provisto de diez mandamientos que regulan la conducta de los investigadores. El primero plantea la cuestión de protorromance o idiorromance, esto es, herencia o creación particular. Y hay algún otro que no queremos pasar por alto, como el cuarto: «Tu renonceras à vénérer les faux dieux du romanisme, les langues standardisées»; o el noveno: «Tu n’omettras jamais de consulter les données du latin écrit, mais tu les consulteras seulement en fin de processus…». La parte teórica y metodológica (p. 1-367) contiene una primera y amplia sección con nueve contribuciones suscitadas por la práctica lexicográfica (p. 3-255). En la primera V. Tomachpolski se ocupa de «La modélisation de l’inventaire phonématique vocalique en position atone du protoroman», donde analiza el doble sistema binario y ternario de notación gráfica y la posibilidad de modificar el aplicado a las vocales átonas, según hace en la larga lista comparativa de proétimos incluidos. De la exposición de X. Gouvert («Du protoitalique au protoroman : deux problèmes de reconstruction phonologique») sobre la naturaleza de /F/ y la génesis de las constrictivas o espirantes en protorromance destacamos el final del primer párrafo, que concierne al inicio del título: «Elle [leur résolution] exige de replacer la famille romane dans une diachronie longue, celle de l’histoire et de la préhistoire du latin conçues comme un continuum, tant il est vrai que les langues romanes ne sont pas l’excroissance accidentelle d’un prétendu ‹latin vulgaire›, mais la forme attestée et vivante de la famille italique». Estamos de acuerdo con la larga diacronía que abarca la historia y prehistoria del latín como un continuum. Pero ¿no es eso precisamente el latín vulgar? La referencia más amplia de este como expresión técnica, sin sentido peyorativo, es la de ‘lengua oral común’ en todos sus registros, sin la voluntad de estilo que puede alcanzar en las fuentes literarias. Es decir, el latín vulgar está vivo y presente desde el protolatín hasta la paulatina transición al romance, con toda la influencia itálica y otras que se pueden percibir. J.-P. Chauveau, en una contribución sobre reconstrucción comparativa e historia semántica, distingue entre sememas de creación protorrománica y sememas de creación idiorrománica. A la primera clase pertenecen los de */’ɡrɔss-u/: ‘qui dépasse la mesure ordinaire, gros’, ‘qui manque de raffinement, grossier’, muy presentes en las lenguas; y los de */’ɡrass-u/: ‘qui contient de la graisse, gras’ y ‘qui produit beaucoup de végétation utile, fertile’, con menos pero suficiente presencia para recibir tal clasificación. Al contrario, el semema secundario ‘ouverture pratiquée à intervalles réguliers du sommet d’un rempart, créneau’ de */’mɛrl-u/ (‘mirlo’), que parte del italiano y se ha extendido a varias lenguas, no pasa de ser idiorrománico. Es un hecho frecuente que este tipo de sememas se difunda como préstamos intrarrománicos. É. Buchi y Y. Greub examinan en qué condiciones teóricas y prácticas es posible reconstruir el género neutro en protorromance. A este fin ha sido muy notable la contribución de la escuela de Zúrich dirigida por M. Loporcaro, que ha estudiado el tema en los dialectos italianos centromeridionales. Además de un género neutro no autónomo, productivo en rumano, como el que combina de forma diferente el género masculino (it. braccio) y el femenino (braccia), salidos del singular y plural del neutro latino, se propone ahora otro género neutro autónomo, provisto de marcas propias y que afecta a unos dieciséis proétimos ya estudiados: */’ali-u/ ‘ajo’, */’βin-u/ ‘vino’, */’ɸen-u/ ~ */’ɸεn-u/ ‘heno’, */’kaput/ ‘cabeza’, */’lakt-e/ ‘leche’, etc. El neutro rumano y los vestigios que subsisten en otras lenguas permiten postular, pues, la existencia de este género en protorromance. M. Maggiore se sirve de los dialectos italianos como ejemplo de clasificación de los glotónimos dentro del diccionario etimológico panrománico. Entre otros, estos no son pequeños motivos: «Si nous choisissons de nous concentrer sur l’italien et ses dialectes, c’est pour de bonnes raisons: en plus d’être l’aire européenne caractérisée par le plus haut degré de différenciation dialectale… la péninsule Italienne a été le centre d’irradiation de l’ancienne langue de Rome, ancêtre commun des langues romanes». Después de examinar la nomenclatura usada en el REW de los dialectos italianos y las etiquetas geolingüísticas en la primera fase del DÉRom, propone una razonable modificación que procura justificar. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 406
20/12/22 8:28
Buchi / Schweickard: Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom)
407
La exposición de J. Reinhardt versa sobre la formación de constelaciones geolingüísticas de prototipos etimológicos. Es un procedimiento de agrupación espacial recurrente, fluido y con resultados interesantes, por más provisionales que puedan ser. Las combinaciones de dos, tres o más idiomas pueden ser múltiples. Para constelaciones de tres idiomas contiguos el autor ha examinado los 136 artículos disponibles en el DÉRom en abril de 2016, que contienen 296 tipos o subtipos. Los resultados se sintetizan en una tabla en la que se detectan bloques consistentes, como el galorromance, el del occitano, gascón y catalán o el iberorromance occidental; pero también zonas de fragmentación. A raíz de una sugerencia de B. Pottier, oportunamente aprobada, J. Delorme emprende el traslado del protorromance a mapas como guía de lectura. A casi una veintena de páginas explicativas siguen treinta y cuatro de mapas. La representación cartográfica es un complemento muy adecuado a los fines científico y didáctico del proyecto, por lo que tiene de concreción espacial y visual. Con similar sentido didáctico, M.-Th. Kneib explica la nueva metodología del DÉRom a lectores que, sin ser especialistas, muestran una sana curiosidad. Se trata, en efecto, de la reconstrucción de los étimos del léxico hereditario, asociado a las variedades orales del latín «(que l’on subsume quelquefois de façon impropre sous le terme de latin vulgaire)». Insistimos en que conviene tomar latin vulgaire (sermo uulgaris) por una expresión técnica, sin connotación peyorativa, como se entendieron el verbo divulgare o la Vulgata; lo contrario supone mantener el punto de vista elitista de la lengua literaria. En el último capítulo de esta primera sección de cuestiones teóricas y metodológicas, R. Garnier retrotrae la perspectiva del protorromance, más allá del latín, al indoeuropeo, lo cual será una labor más bien de indoeuropeístas. En cambio, la derivación inversa, que el autor conoce bien, es un lazo especial entre el latín vulgar y el protorromance. En la segunda sección V. Celac dedica setenta páginas a la codificación de los principios redaccionales. Conciernen a la estructura de los lemas, a los significantes, significados e inventario fonemático de los étimos, a los cognados románicos, al carácter obligatorio y facultativo de los idiomas y sus precisiones variacionales, a los correlatos latinos, a las abreviaturas y signos convencionales, etc. Para hacerse una idea del detalle de aspectos tratados en este capítulo, diremos que el sumario previo de epígrafes ocupa más de dos páginas. M.-M. Morcov se ocupa de ofrecer la bibliografía de consulta y cita obligatorias en general y por idiomas. Sigue la lista de publicaciones del DÉRom. Y así se llega a la segunda parte, que comprende casi ciento cincuenta páginas de artículos lexicográficos, las abreviaturas y signos convencionales y la bibliografía final. El tercer volumen del DÉRom, publicado en 2020, se dedica a la memoria de M. Pfister, fallecido tres años antes, quien, a pesar de haber mostrado ciertas reservas sobre el proyecto, es justamente apreciado como referente de dedicación a la etimología románica; al homenaje y recuerdo personificado del REW y del FEW se suma ahora el del LEI. Según se manifiesta en el prefacio de este tercer volumen, cada vez es más clara la determinación por una lingüística panrománica y la renovación metodológica. La dicotomía que se anuncia en el subtítulo («Entre idioroman et protoroman») viene a reemplazar la clásica de latin versus roman, a la vez que se produce un mayor acercamiento de la etimología románica a la lingüística general. Al igual que en el segundo volumen, la parte teórica y metodológica comprende dos secciones: reflexiones suscitadas por la práctica lexicográfica y codificación de los principios redaccionales. Parece consolidarse, pues, su simplificación respecto del primer volumen, que, por ser el primero, incluía más secciones. También ahora la primera sección comprende nueve capítulos. En el primero V. Celac se ocupa de revisar «Les articles */’kɔrd-a/ et */’ruɡ-i-/ face à l’étymologie roumaine». Su experiencia revisora le hace ver en los cognados rumano y arumano, en particular con el significado de ‘cuerda de un instrumento de música’, calcos del francés moderno, en vez de vocablos hereditarios. El caso de */’ruɡ-i-/ ‘rugir, gruñir’ se presenta más complejo, pero todo parece indicar que sus cognados rumanos son cultismos procedentes del latín, francés o italiano. En el segundo capítulo, titulado «Du niveau protoroman au niveau microroman, et vice versa», J. Delorme analiza 207 artículos del DÉRom a la luz de un microglosario provenzal. Y en el siguiente X. Gouvert echa en falta un eslabón de la reconstrucción románica: el protofrancoprovenzal; en conseEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 407
20/12/22 8:28
408
Jairo Javier García Sánchez
cuencia, aboga por tratar de rellenar estos vacíos entre la lengua madre y sus ramas históricas. La consulta de varias fuentes documentales aragonesas permite a J. Reinhardt añadir nuevos datos («Addenda Aragonensia») a 151 artículos del DÉRom. La inclusión del aragonés entre los idiomas obligatorios y su ubicación estratégica aumenta la capacidad combinatoria en la formación de constelaciones geolingüísticas con el gascón u occitano, el catalán, el español, etc. Partiendo de la clasificación de léxico «panrománico», «interrománico» y «románico en parte», dada por A. Stefenelli en 1992, S. N. Dworkin se fija en el destino de las palabras con menos suerte, y, atendiendo a su reconstrucción, coincidimos en que merecerían ser tenidos en cuenta los derivados léxicos, los antropónimos y topónimos procedentes de vocablos comunes. J.-P. Chauveau, que hace buen uso del Thesaurus Linguae Latinae (TLL), vuelve sobre la polisemia en protorromance. A invitare solo se le atribuye el significado ‘invitar’ («einladen») en el REW (s. v.) y en el FEW (4, 802b), en el que se vería parcialmente reemplazado por convitare ‘convidar’. Por otro lado, gran parte de los cognados salidos de (*/ɪn’βit-a-/) expresa el significado de ‘provocar, incitar’, principalmente en el juego, y se explica por influjo del galorromance; ahora bien, este valor es antiguo y se atestigua ya en Terencio (cf. TLL 7/2, 230-231). Y. Greub explora cómo tratar la sinonimia en protorromance. La sinonimia es concurrencia y diferencia, como se puede observar entre */ar’iet-e/ y */mol’ton-e/. Su presunta oposición no siempre co rresponde a la de ‘entero’ / ‘castrado’, pues en el segundo parece más importante la referencia de ser criado por su lana y su carne. Entre los lexemas protorrománicos problemáticos por su b- inicial, analizados por R. Garnier, hay hipótesis etimológicas muy atrevidas y sugestivas, como la de */’balti-u/, cuyo correlato latino balteus ‘cinturón’ puede ser un recorte posverbal de *amb-altiare. Finalmente, M.ª R. Bastardas i Rufat y J. Manterola abogan por un tratamiento digno del siglo xxi de los préstamos que el vasco toma del protorromance o de idiomas románicos en contacto, como el español y el gascón; así, */’saβat-u/, vizcaíno zapatu ‘sábado’: «/-p-/ ne peut s’expliquer qu’à partir d’un étymon présentant une consonne géminée». Esto induce a pensar que por delante podría estar el lat. sabbatum. La sección segunda, dedicada a la codificación de los principios redaccionales, contiene dos capítulos. En el primero M. Maggiore hace unas consideraciones sobre la estructura XML de los artículos del diccionario: «ses articles sont saisis directement en langage XML (dans le logiciel oXygen), ce qui permet, grâce au schéma et à la feuille de style élaborés par Gilles Souvay, l’informaticien du projet, leur publication à la fois sur le site internet de l’ATILF (<www.atilf.fr/DERom>) et sous forme papier (cf. DÉRom 1 et DÉRom 2)». Todas las entradas tienen, por tanto, la misma estructura informática. Para más detalles, el autor se apoya en el ejemplo concreto del artículo «*/’kresk-e-/ v.intr./tr. ‘croître ; accroître’», elaborado por él. La evolución de la cartografía que analiza G. Toubiana en el segundo capítulo es buena prueba de la importancia que se concede a la representación cartográfica desde el volumen anterior. Por último, la parte lexicográfica contiene las secciones habituales: casi doscientas páginas de artículos, la lista de abreviaturas y signos convencionales, así como la bibliografía final. En definitiva, el proyecto DÉRom trae consigo un nuevo impulso de la lingüística románica, cuyos buenos efectos se comprueban ya en los tres volúmenes publicados y en los numerosos estudios en torno a ellos. Se trata de una empresa admirable por su dinamismo y productividad, por su renovación y consolidación. Hoy se puede apreciar bien lo que este proyecto está suponiendo en el conocimiento del léxico románico y de las disciplinas que lleva aparejadas, así como en la exploración y el examen de la unidad y diversidad de las lenguas desde su asiento protorrománico. Los beneficios de esta remoción arqueológica del subsuelo románico alcanzarán directamente a la lingüística general, a la filología románica, a las filologías de cada una de las lenguas y, más allá, a la filología latina y a la lingüística indoeuropea. Jairo Javier García Sánchez Universidad de Alcalá Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 408
20/12/22 8:28
Cano González: Llingua, tierra, nomes…
409
Cano González, Ana M. (2021): Llingua, tierra, nomes… Estudios d’Onomástica Románica (1987-2017). Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana, 535 p.
L
C
Como homenaje a la doctora Ana María Cano, catedrática de Filología Románica y profesora emérita de la Universidad de Uviéu, se edita esta selección de artículos, colaboraciones en obras colectivas y publicaciones en actas de congresos. No es tarea sencilla, dado que, durante este período de tiempo (1987-2017), la autora realizó contribuciones fundamentales, no solo a los estudios de onomástica en general y de la toponimia y antroponimia asturiana en particular, sino también a la literatura tradicional, la etnografía, la lexicología o a la diacronía y sincronía de la lengua asturiana, como se puede observar en la bio-bibliografía que introduce el volumen. La cuidada edición de la obra, a cargo de Pilar Fidalgo y Claudia E. Menéndez, consigue dotarla de coherencia, tanto por uniformizar los formatos sin afectar al contenido de la fuente original, como por la temática y organización de las 24 investigaciones. Tan solo aparece alguna nota de las editoras para actualizar la información recogida en dos artículos (p. 97; p. 211), o para referir a otro posterior que completa el estudio (p. 90), dado que el criterio de orden elegido es el cronológico. En esta obra-homenaje se abordan, por un lado, cuestiones metodológicas y conceptuales de onomástica románica, y, por otro, estudios de antroponomástica y toponomástica asturiana:
1. Estudios de onomástica románica: cuestiones metodológicas y relación con otras disciplinas Los trabajos de la autora en este campo se enmarcan en el ambicioso proyecto panrománico Pat Rom. Patronymica Romanica, Dictionnaire Historique de l’Anthroponymie Romane, concebido y dirigido en sus inicios por el profesor Kremer de la Universidad de Trier y al que Ana María Cano se incorporó constituyendo el centro de Uviéu, como redactora panrománica y, a partir de 1995, como miembro del bureau de coordinación junto con Dieter Kremer y Jean Germain, responsables de la edición de esta magna obra que lleva ya publicados siete volúmenes.1 En este libro se selecciona «Para una colaboración internacional: el ejemplo PatRom» (pp. 81-90), que fue publicado en el volumen de presentación del proyecto en 1997, cuya información se complementa con «Présentation del Dictionnaire Historique de l’Anthroponimie Romane», en coautoría con Beatrice Schmid (pp. 323-340) y «El Proyecto PatRom y la antroponimia románica» (pp. 393-407). Se presenta así el diccionario etimológico, histórico y comparativo de la antroponimia románica de origen léxico, en el que se estudia el proceso de antroponimización de lexemas romances y que conjuga el eje diacrónico, desde el latín a las diferentes soluciones romances actuales, con el eje sincrónico, que incluye las lenguas y dialectos romances. Se explica el origen del proyecto, desde los planteamientos iniciales hasta llegar a una red de más de 100 colaboradores en una decena de países. Se plantean los presupuestos teóricos y metodológicos, el contenido y la macroestructura del diccionario, el proceso de elaboración y la estructura de los artículos panrománicos. El capítulo «Eigennamen / Estudio de los nombres propios» (p. 117-161), en coautoría con Dieter Kremer, se publicó, en 2001, en el tomo dedicado a metodología del Lexikon der Romanistichen Linguistic (LRL), la obra panrománica de 12 volúmenes editada por Günter Holtus, Michael Metzeltin y 1. Cano González, A. / Germain, J. / Kremer, D. (2009): Introduction. Cahier des normes rédactionelles. Morphologie. Abréviations et sigles. Max Niemeyer Verlag; Cano González, A. / Germain, J. / Kremer, D. (2009): L’homme et les parties du corps humain 1. Max Niemeyer Verlag; Cano González, A. (2010): Bibliographie des sources historiques. Max Niemeyer Verlag; Cano González, A. / Germain, J. / Kremer, D. (2018): Les parties du corps humain 2 – Les particularités physiques et morales. De Gruyter; Cano González, A. / Germain, J. / Kremer, D. (2015): Les animaux: Première partie. Les mammifères. De Gruyter; Cano González, A. / Germain, J. / Kremer, D. (2020): Les animaux 2: Les oiseaux, poissons et invertébrés. De Gruyter. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 409
20/12/22 8:28
410
Loreto Díaz Suárez
Christian Schmitt. La aproximación conceptual que nos ofrece a la onomástica como disciplina lingüística y sus relaciones con la lexicografía y la lexicología, abordando aspectos de delimitación terminológica, continúan siendo referencia para los romanistas dos décadas después.2 Aparece un pormenorizado análisis estructural de los sistemas de denominación tanto en antroponimia/antroponomástica: nombre individual / sobrenombre (hipocorístico, apodo, nombre de oficio, patronímico, procedencia geográfica), como en toponimia/toponomástica (descriptiva, deantroponímica, histórica o anecdótica). Además, se ofrece un abundante corpus de ejemplos del ámbito iberorrománico y su análisis para cada aspecto consignado, incluido el de las aportaciones de la onomástica al estudio de las lenguas: reconstrucciones, información sobre historia externa, contribución a la gramática histórica, a los estudios de dialectología y a la geografía lingüística. En este sentido, en «Interrelaciones de filiación etimológica en la investigación onomástica y léxica» (pp. 163-183), además de ahondar en los problemas metodológicos de la antroponomástica histórica (la selección de las fuentes por su rigor de transcripción, la distribución geográfica de los lexemas, la lematización de los antropónimos, el origen léxico o detoponímico…), se destacan como aportaciones a la lexicografía histórica, además de la antedatación indirecta de un lexema, las precisiones etimológicas, ofreciendo un vasto corpus de resultados desde una perspectiva panrománica. Asimismo, los artículos «Antroponimia y diacronía en las lenguas románicas» (pp. 409-419) y «L’antroponimia asturiana y el procesu de castellanización documental» (pp. 421-433) parten de la hipótesis de que los estudios de antroponomástica, y en concreto, de antroponimia delexical pueden aportar datos de interés tanto para la historia interna como externa de las lenguas. En el primero, se analizan ejemplos de antropónimos cuyos tipos no tienen correspondencia en el léxico moderno. Se ofrecen casos que documentan la primitiva existencia de una declinación bicasual, la productividad de determinadas formaciones (sufijadas, prefijadas o regresivas) o algunas peculiaridades fonéticas. Así, por ejemplo, el SN medieval el Buçon (a.1219) llevaría a documentar indirectamente un posible a.ast *buzón, ‘milano’ derivado del latín būteo (-ōne). Del mismo modo, la constatación en el sur del dominio del SN Royo, Roio, del lat. rubeus (ast. actual rubiu) antedataría indirectamente al siglo x la posible evolución fonética con palatal central y vocal no inflexionada del tipo royu, que se constata en el léxico del dominio astur-leonés en el a.1332. En el segundo artículo, se estudian elementos del léxico empleados con función antroponímica como sobrenombres para abordar un aspecto de historia externa del asturiano: la castellanización documental.
2. Estudios de onomástica asturiana 2.1. Toponomástica asturiana Para esta edición se seleccionan dos trabajos. El primero de ellos, «Nomes de l.lugar en Somiedu (parroquia de Veigas). 1. Fitotoponimia» (p. 35), es el artículo que encabeza la obra, publicado en 1985, y aborda el estudio de 92 fitotopónimos; como indican las editoras, constituye una buena muestra de la coherencia de la investigadora desde el inicio. En «Sufixos con valor colectivo na fitotoponimia del Navia-Eo» (p. 267), se ofrece un estudio morfológico en el que analizan, y estudian comparativamente con los resultados en asturiano y gallego, los fitotopónimos colectivos formados sobre -ētu -āle/-āre, -āriu y -ōsu. 2.2. Antroponomástica asturiana Los trabajos sobre Antonius (pp. 185-202) y Antoninus (pp. 67-80), en coautoría con Isabel To rrente, y el de Eulalia/Eulalius (pp. 203-214), en el marco del Proyecto PatRom, redactados hace casi 2. Vid. por ejemplo, Menéndez Fernández, Claudia Elena (2021): «Restos del genitivo en la antroponimia asturiana: una muestra de la documentación del Hospicio de Uviéu», Onomàstica 7, pp. 159-190. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 410
20/12/22 8:28
Cano González: Llingua, tierra, nomes…
411
30 años (1993-1994), establecieron las pautas metodológicas para un estudio riguroso en antroponomástica asturleonesa, indicando las primeras dataciones y la localización de los resultados al norte o al sur del dominio, su evolución (Antoninus > Antolín; Eulalia > Olalla > Olaya), aportando hechos históricos relevantes, como la presencia de monasterios con la advocación del santo o la santa portadores del antropónimo, constatando su presencia en material etnográfico o literario, y conjugando las perspectivas diacrónica y sincrónica, con el análisis de la vigencia y distribución actual como nombre de pila o como apellido (Antón, Antolín, Antolínez, Olaya, Olay).3 Otras publicaciones parten de un apellido contemporáneo, ofreciendo su estudio antroponímico. Es el caso de Cachero (pp. 103-115), en el que se elabora un profundo estudio cartográfico de la distribución del apellido moderno, se establece el corpus de la documentación histórica, comparando ambas situaciones para analizar las vías de difusión, y finalmente se fija el étimo directo (relacionándolo con el léxico cachu). El análisis de Joglar en «Los xuglares y l’apellíu Joglar n’asturianu» (pp. 435-443) aborda el uso del apelativo latino iocularis en función antroponímica como sobrenombre en los textos medievales del dominio y su supervivencia como apellido contemporáneo en Asturias, con un 62 % de los registros totales de España, reflexionando sobre los aportes de la antroponimia a los estudios de literatura. En los trabajos sobre los apellidos asturianos procedentes de NP en genitivo con función antroponímica publicados en 2010 (pp. 351-392) y en 2013 (pp. 445-480) —p. ej. Artime, Canteli, Cueli, Melendi, Mori, Nosti, Olay, Priede o Velarde—, se aportan las documentaciones históricas, los datos contemporáneos de los apellidos y se ofrece un completo estudio cartográfico de la distribución de las ocurrencias en España. En cada uno de ellos se intenta delimitar el carácter detoponímico o si se trata de un continuador directo del NP en genitivo, y se constata la importante presencia numérica de este tipo de apellidos en Asturias. Otra de las líneas de investigación dentro de la antroponomástica, la constituyen los sobrenombres, y entre ellos los apodos. En este volumen se ofrecen dos trabajos representativos. En «Los apodos en Asturias a través de las esquelas aparecidas en algunos periódicos» (pp. 215-248), partiendo de la tradición asturiana de identificar a los individuos en las esquelas mortuorias indicando su profesión, estado civil, lugar de procedencia o sobrenombre, se realiza un vaciado de los datos publicados durante 5 meses en la prensa asturiana. El estudio se centra en los sobrenombres y los clasifica en: apellidos, sobrenombres que indican relación de parentesco (interesante es el análisis morfológico de la estructura N+artículo+de+N, con la posterior desaparición del artículo e incluso de la preposición), designaciones toponímicas, gentilicios, nombres de oficio, apodos (nombres de animales, características físicas, psíquicas, formaciones onomatopéyicas, hipocorísticos). El trabajo evidencia la importancia del estudio de los sistemas de denominación para la formación de apodos, desde el punto de vista sincrónico y diacrónico, tanto para la lingüística general como para la onomástica, ya que los apellidos romances tienen en parte la misma génesis que los sobrenombres. Las publicaciones más recientes recogidas en esta obra ofrecen estudios de tipo morfológico en la composición de antropónimos asturianos. En «La estructura verbo + sustantivo en la antroponimia asturiana» (pp. 481-497) se revisa su productividad en la Edad Media y se analizan ejemplos como Martin Nonbebeuino (a.1200), Nicolao Brinquedomnas (a.1227), Martinus Roderici Cenapulgas (a.1220), Petrus Descalça boves (a.1214), Domingo Pérez Gastafierro (a.1346), Robert Matamoscas (a.1202), vinea que dizen de Rapacollones (a.1364) o Elias Tayafierro (a.1271); además, se contrastan con los datos de sobrenombres contemporáneos y se investiga su posible pervivencia en los apellidos modernos, que es escasa en Asturias. Resulta interesante comprobar que algunos de los SN medievales estu diados constituyen la primera documentación indirecta conocida del lexema que les sirve de base.
3. Los datos contemporáneos, extraídos en su momento de las únicas fuentes accesibles (el censo electoral o la guía telefónica), podrían completarse y actualizarse a la luz de las posibilidades que ofrecen hoy otras fuentes, como el Instituto Nacional de Estadística (INE) o SADEI (Sociedad Asturiana de Estudios Económicos e Industriales). De todos modos, no comprometen la solidez y vigencia de estos trabajos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 411
20/12/22 8:28
412
Marta López Izquierdo
En «Los resultados del sufijo -ěllu/-ělla en la antroponimia asturiana y el proceso de la castellanización» (pp. 499-511), se constata la productividad de este sufijo en los sobrenombres medievales (tipo Martinus Costiella, a.1209) y se determina que las formas castellanizadas (-illo/-illa) no aparecen hasta el s. xv. Aunque muchos de los SN medievales no se continúan como apellidos, se observa la pervivencia con la solución autóctona -iello/-iella en aquellos detoponímicos que solo o mayoritariamente se documentan en Asturias (Arniella, Casielles, Pandiello…). La castellanización del sufijo pudo verse favorecida por una alta aparición de algunos apellidos fuera de Asturias y la conservación, por la opacidad del significante y la coexistencia del topónimo sin castellanizar en el caso de los detoponímicos. Finalmente, en «Algunos antropónimos en -ín en la onomástica asturiana» (pp. 515-533), se aborda la pervivencia del genitivo de los nombres de persona masculinos en -īnus, y se seleccionan siete apellidos contemporáneos en -ín que se registran solo o mayoritariamente en Asturias: Avín, Calvín, Gudín, Llenín, Ovín, Rubín y Tornín. De cada uno de ellos se ofrece étimo, constataciones toponímicas, documentación histórica, que suele ser escasa (lo que lleva a plantear la posibilidad de que se trate mayoritariamente de detoponímicos) y datos de distribución del apellido moderno en Asturias, y ofrecen mapas que localizan los núcleos de máxima concentración. En definitiva, nos encontramos con una sólida muestra de la ingente labor investigadora de Ana María Cano y de sus imprescindibles aportaciones a la onomástica románica y a la filología asturiana. Al tratarse de una selección de estudios publicados hace tiempo en ediciones que no están fácilmente al alcance, como indica el profesor García Arias en el prólogo (p. 9): «Dase asina la posibilidá al llector de llograr la meyor conocencia d’una estudiosa digna d’inxerise con títulu propiu ente los d’alta consideranza y que, anque inxerta na especialización, bien merez la reconocencia d’un públicu y d’una xente que nagüe por averase a la xera científica dacuando namái algamada por especialistes.» Loreto Díaz Suárez Universidad de Oviedo
Carles, Hélène / Glessgen, Martin (eds.) (2020): Les écrits des Poilus. Miroir du français au début du XXe siècle. Strasbourg: ELiPhi, 450 pp. El volumen recoge los trabajos presentados durante el 21 y el 22 de junio de 2019 en la Universidad de Estrasburgo en torno al diccionario que Pierre Rézeau dedicó a Les mots des Poilus, ‘Las palabras de los soldados franceses de la Primera Guerra Mundial’ (2018), a partir de un corpus de 100.000 cartas familiares. Se compone de una introducción, escrita por los editores del volumen, y de quince capítulos escritos por especialistas de la variación del francés contemporáneo; entre ellos el propio Pierre Rézeau, así como del italiano y del alemán. En su introducción, Martin Glessgen y Hélène Carles sitúan el corpus epistolar de los «Poilus» dentro de los estudios de la escritura familiar de los semicultos, que alcanza con el conflicto mundial una importancia sin precedentes, y destacan la importancia del diccionario de Pierre Rézeau para conocer la lengua, fuertemente marcada por la variación diatópica, diafásica y diastrática, de esa franja de la población en una época en que Francia era un país plurilingüe, y sus ciudadanos, individuos bilingües, con fuerte vigencia de los dialectos y las lenguas regionales, pero también conocimiento del francés común. Los diferentes trabajos reunidos en el volumen exploran distintas facetas de la variación lingüística, partiendo de la rica documentación reunida en la obra de Rézeau. El primer capítulo, firmado por Pierre Rézeau, destaca la riqueza lingüística de los documentos estudiados, escritos tanto por escritores confirmados como gentes humildes, hombres y mujeres, que accedían en este momento por primera vez a la correspondencia escrita. Para ilustrar esa riqueza, Rézeau destaca el caso de cuatro documentos diferentes, cuyos autores presentan un perfil sociolingüístico y dialectal muy diverso: la correspondencia de una pareja de jóvenes artesanos de la Loire y de dos jarEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 412
20/12/22 8:28
Carles / Glessgen: Les écrits des Poilus
413
dineros de Agde, separados por la guerra, los cuadernos de notas de un cura rural nacido en Sarthe, combatiente, y el diario de guerra del lingüista Charles Bruneau, originario de Ardenas. A continuación, Thierry Heckmann posa su mirada de archivista sobre los fondos de correspondencias familiares, sujetas frecuentemente a procesos de destrucción o pérdida salvo circunstancias excepcionales, como la guerra. El archivo provincial de Vendée ha dado acogida a diferentes fondos antiguos de cartas familiares, pero la escritura masiva de cartas durante la Gran Guerra supera con creces la producción epistolar anterior. A las cartas y tarjetas postales hay que añadir los diarios personales, las memorias, así como las fotografías. Estos documentos han podido ser conservados en algunos casos por las familias, o bien gracias al interés que reciben muy pronto por parte de los historiadores o diferentes personalidades públicas. Su recolección comenzará mucho más tarde, a partir de donaciones recibidas por las familias en los primeros años del siglo xxi y sobre todo durante la «Grande Collecte» orga nizada por el Ministerio de Cultura francés en 2014, en el aniversario del inicio del conflicto. El éxito de esta iniciativa por todo el territorio francés permitió a los archivos provinciales iniciar un trabajo de reproducción y digitalización de estos materiales. El archivo de Vendée desarrolló además una descripción analítica muy completa de las cartas, cuadernos y fotografías cedidos por las familias, y llevó a cabo su digitalización y su puesta en valor por medio de diversas acciones mediáticas y culturales que se dirigieron a un público vasto y a veces poco conocido. El capítulo de Martin Glessgen se dedica a la situación plurilingüe de Francia tal y como se documenta en las cartas, a la vez en los usos y en los comentarios de sus autores. Se destaca en primer lugar el hecho de que, salvo rarísimas excepciones, las cartas de los «Poilus» estaban escritas en francés, con mayor o menor presencia de regionalismos o dialectalismos. La escolarización obligatoria impuesta por las leyes de Ferry hizo del francés la lengua de la escritura para los millones de soldados nacidos en esos años. El francés representaba una lengua escolar y segunda para la mayoría de ellos. Partiendo de estas premisas, Glessgen se sirve de los testimonios recogidos en las cartas para documentar las respuestas a tres preguntas: cuáles eran los usos orales espontáneos de los franceses en su vida cotidiana, qué variedades lingüísticas conocían y en qué medida permitían la intercomprensión entre sus hablantes. El minucioso análisis de los testimonios permite responder sucesivamente a estas interrogaciones para ofrecer, en conclusión, un panorama lingüístico de Francia muy distinto al paisaje monolingüe de la actualidad, pues hacia 1915 predominaban los individuos bilingües dentro de un territorio plurilingüe. La convivencia de millones de hombres procedentes de todas las regiones de Francia en las trincheras supuso una toma de conciencia de esta diversidad lingüística y, a la vez, de la importancia de la transmisión del francés como lengua nacional. La experiencia extrema de la guerra supuso tal vez, apunta Glessgen, la aceleración de la pérdida de los dialectos de Francia, borrados incluso de la conciencia de los hablantes nacidos después de 1970. André Thibault dedica su capítulo a la variación regional documentada en las cartas, desde un punto de vista fonético y morfosintáctico. Es grande la variación fonética que se deja aprehender a través de determinadas grafías o comentarios metalingüísticos, como /r/ apical conservada en Borgoña (“r roulé”), la pronunciación [we] del diptongo <oi>, el ensordecimiento de las sonoras en posición inicial debido al sustrato germánico en Alsacia y Lorena (bonjour > ponjour, rouges > rouches), etc. Entre los rasgos morfosintácticos que se destacan en estas cartas, algunos son propios del francés popular (condicional en prótasis condicionales, formas verbales analógicas como pleuvre vs. estándar pleuvoir ‘llover’, auxiliar avoir por être...), mientras que otros se relacionan con determinadas áreas regionales, como los usos de condicional en lugar de subjuntivo en la zona dialectal noroccidental (Vendée, Morbihan, Sarthe) o el pronombre se dativo ético, documentado en francés meridional (je me le suis essayé). A. Thibault considera, para terminar, el tipo de variante de todos estos rasgos diatópicos o diastráticos: en unos casos, se trata de arcaísmos del francés general mantenidos en determinadas regiones; en otros, del influjo del dialecto local (patois) o de la lengua regional (provenzal, occitano, bretón), a veces diastratismos más frecuentes o menos marcados en algunas zonas; otras veces, innovaciones. Observa asimismo un fuerte equilibrio entre todas estas fuentes de variación para el corpus estudiado y destaca su valor para situar fenómenos en su mayoría conocidos, pero escasamente documentados para la época de escritura de las cartas. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 413
20/12/22 8:28
414
Marta López Izquierdo
Hélène Carles estudia la naturaleza del francés regional y su trayectoria en los dominios del occitano y del francoprovenzal, contribuyendo con su trabajo al conocimiento del léxico de esta variedad en la época moderna, que es la que cuenta con menos trabajos descriptivos hasta la fecha. Su principal objetivo es distinguir los dialectalismos, es decir, los préstamos ocasionales, y generalmente no adaptados, de los regionalismos, préstamos integrados y adaptados al francés, definidos asimismo como «formas léxicas diatópicamente pertenecientes al diasistema del francés». Por otro lado, se destaca en el capítulo que el francés regional comporta innovaciones y arcaísmos, como lo ilustra el material léxico recogido en la obra de Pierre Rézeau. Los regionalismos se reconocen asimismo por la frecuencia de uso, la difusión geográfica y la extensión cronológica. Desde el punto de vista de la categoría, Carles observa si los lexemas son préstamos integrales (forma y contenido), o si el préstamo solo concierne el significado o el patrón sintagmático en que aparece. Los ejemplos estudiados muestran que los regionalismos independientes de los dialectos se forman en francés prioritariamente a partir de construcciones sintagmáticas. Por el contrario, los préstamos dialectales operan principalmente sobre los lexemas simples, casi siempre adaptados. Sin embargo, la proporción de dialectalismos en la formación del francés regional no es dominante, ni responde siempre a la influencia de las zonas dialectales que se esperarían (así, por ejemplo, el término de los dialectos de oïl mâchurer se encuentra en la variedad regional meridional occitana). Se describe asimismo la formación de regionalismos formados por innovación dentro del diasistema francés (maigret ‘filete de pato’, derivado del fr. maigre), y los arcaísmos regionales (matin ‘tôt le matin’, documentado ya en el s. xii, pero conservado solo en las áreas periféricas). En cuanto a la extensión diacrónica de los regionalismos, los ejemplos estudiados se reparten en diferentes estratos cronológicos, desde la Edad Media hasta el s. xx, pero obedecen a orígenes diferentes. Hacia mediados del s. xvii aparecen regionalismos internos al diasistema del francés, debido a la extensión de esta lengua como variedad secundaria en muchas ciudades del reino. La situación de bilingüismo que se instaura entonces va a pervivir hasta principios del s. xx, como se manifiesta en las cartas de «Poilus», con un francés regional fuertemente marcado. La variación regional puede superponerse a la variación diastrática y diafásica: de hecho, la mayoría de los lexemas regionales estudiados se caracteriza por su carácter coloquial o rural. En conclusión, las cartas estudiadas dan testimonio de un francés regional muy marcado a principios del s. xx, cuya evolución posterior hacia una variedad menos marcada se explicaría por la pérdida del bilingüismo dialecto local / francés, la generalización de la alfabetización y el influjo de los medios de comunicación que utilizan un francés regionalmente más neutro. Dumitru Kohaï estudia la presencia del argot en el vocabulario de los «Poilus», que en la obra de Pierre Rézeau está representado en 800 entradas (una de cada siete), repartidas entre argot de trincheras, argot militar y argot no específico. El argot se define como «todo aquello que no está admitido en la lengua escrita o en la lengua cuidada de la gente culta» (Marcel Cohen 1916: 71) y está circunscrito geográficamente a la región de París y sus alrededores. El argot militar aparece antes de 1914 y está vinculado al servicio militar, la vida de cuartel y la guerra. El argot de las trincheras aparece específicamente en la época de la Primera Guerra Mundial y, en la mayoría de los casos, no sobrevive al final del conflicto. Dumitro Kihaï estudia en detalle las entradas de las letras A y M para comprobar la operatividad de esta triple categoría jergal. El autor observa asimismo los procesos que dan origen al argot: en su mayoría, se trata de innovaciones exclusivamente semánticas, principalmente metafóricas y en menor medida, metonímicas o deonímicas (ejemplificadas respectivamente en mirabelle ‘bala’, asphyxier ‘beber’, allemand ‘gris’). Se documentan igualmente procesos morfológicos, como palabras truncadas (arti ‘artillería’), así como derivados y compuestos con cambio semántico asociado: marmitage ‘bombardeo con obuses grandes’, aéroboche ‘avión alemán’. Se documentan igualmente formaciones sintagmáticas: mie de pain à ressort ‘piojo, pulga’. En cuanto a la cronología, hay que diferenciar la época de aparición del argot de trincheras, que se circunscribe al período del conflicto entre 1914 y 1918, del argot militar, cuya aparición puede documentarse en la segunda mitad del siglo xix y sobre todo durante la guerra franco-prusiana de 1870-1871, y finalmente del argot no específico, propio del s. xix, que conocía una parte de los soldados desde el principio de la guerra y Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 414
20/12/22 8:28
Carles / Glessgen: Les écrits des Poilus
415
que va a servir de base para la creación del argot de trinchera. Al argot no específico pertenece el conjunto léxico que sobrevive mejor tras la guerra, frente al argot militar o al argot de las trincheras, que resisten con más dificultades a medida que avanza el s. xx (solo el 50 % y el 75 % respectivamente). El argot de trincheras nace con una finalidad expresiva y se sirve de términos del francés general con valor humorístico y eufemístico: machine à coudre ‘metralleta’, mandoline ‘granada de mango’, arroser ‘bombardear intensamente’, etc. Se encuentran también procedimientos disfemísticos, como explosif Mercier ‘botella de champán’, mitrailleuse ‘máquina de escribir’, aunque en mucho menor número. Por su vinculación con la experiencia de la guerra, tendrán una vida efímera dentro de la historia del léxico francés. Jean-Paul Chauveau dedica su capítulo al vocabulario rural usado por los soldados de la Primera Guerra Mundial, que procedían en su gran mayoría del campo. Los ruralismos son a su vez regionalismos agrícolas, en una época en que el mundo rural y el mundo urbano responden a modos de vida y estructuras claramente diferenciadas, que conllevan diferencias lingüísticas notables. El léxico agrícola, sin embargo, es dominio propio de los campesinos y no del conjunto de la población rural, aunque los contactos frecuentes entre ambos grupos permitían la extensión de una competencia pasiva entre estos últimos. A esta división social en las zonas rurales hay que añadir la estratificación debida al género: los trabajos agrícolas a cargo de hombres y mujeres estaban claramente diferenciados y, por consiguiente, también el conocimiento especializado de las tareas específicamente masculinas o femeninas. Las cartas de «Poilus», en la que los maridos instruyen a las mujeres sobre las tareas del campo que estas tienen que asumir en ausencia de los hombres, dan muestra de este vocabulario agrícola, testimonio prototípico de la inmediatez comunicativa en el mundo rural. Las cartas estudiadas recogen este vocabulario, adaptado a las normas gráficas del estándar (bichot ‘arándano’, realizado [bi’tso, bə’tso, bi’tsø]) o reflejo de la forma oral (troki ‘maíz’, variante de turquie ‘trigo de Turquía’; treuffe, variante de truffe ‘pomme de terre’). El léxico empleado en las cartas saca a la luz los términos para designar el conjunto de las actividades agrícolas, como la denominación de cereales y de las actividades a que dan lugar. En todos estos casos, los regionalismos y dialectalismos se conservan más fácilmente para aquellas palabras que designan realidades específicas o de introducción más o menos reciente, con distinta distribución regional. En definitiva, concluye Chauveau, el regionalismo rural y específicamente agrícola está presente en las cartas con una doble función: designar realia ligados al campo, para los que el francés de la escuela no ofrece equivalentes, o recrear una complicidad familiar o amistosa, en tanto que marca de identidad grupal. Claus D. Pusch sitúa su contribución en el marco del modelo de la inmediatez, desarrollado por Koch y Oesterreicher, y considera el aporte del vocabulario recogido por Rézeau para la descripción de la variación diamésica, es decir, el continuo entre la inmediatez y la distancia comunicativa. En particular, la diferencia entre el «paso a la grafía» y el «paso a la escritura» en los escritos de los semicultos, estudiada por Oesterreicher (1994) en un corpus de español colonial, es clave para la comprensión de los escritos de «Poilus», en su gran mayoría pertenecientes a la categoría de los semicultos, y en los que aparecen fenómenos de ambos tipos (inci que por ainsi que, como estrategia fonologizante de «paso a la grafía», o uso de construcciones pasivas, a veces fuera del contexto esperado —cf. les sardinnes ont été trouvées bonnes—, como estrategia de «paso a la escritura»). El artículo se interesa específicamente por tres construcciones morfosintácticas que Koch y Oesterreicher consideran típicas de la inmediatez comunicativa: la omisión de la negación preverbal ne, el uso del subordinante concesivo malgré que y el uso de relativas no estándar (Gadet 2003, 1995), así como de los marcadores discursivos propios de la oralidad. Para todos estos fenómenos, los ejemplos recogidos por el autor demuestran la importancia del estudio de este corpus en comparación con corpus orales más recientes para describir el dinamismo de la variación diamésica en francés en una «diacronía corta». Jean-Christophe Pellat estudia los elementos sintácticos presentes en las cartas de los soldados, partiendo de la constatación de la gran variación social de los autores, en su mayoría semicultos, en los que la impronta escolar es todavía muy visible. Las cartas familiares pertenecen a la categoría del «hablado escrito» de Koch y Oesterreicher (2001), es decir, concepcionalmente habladas pero codificadas Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 415
20/12/22 8:28
416
Marta López Izquierdo
por el medio escrito. Sin embargo, el peso de la norma escolar es determinante tanto desde el punto de vista gráfico como sintáctico, creando una tensión que se manifiesta en diversos rasgos puestos de relieve por el autor del capítulo. El corpus seleccionado por el estudio son las cartas del «Corpus 14» de Montpellier, dentro del cual se estudian las producciones de dos autores procedentes de la región de Hérault, con diferente grado de destreza en la lengua escrita. Se observan en sus cartas usos no estándar de la puntuación y la ortografía, elementos propios de la oralidad (como la deixis con ça, el pronombre on con valor de nous o las formas enfáticas de tipo moi je). Pero se observan también otros procedimientos más propios del lenguaje elaborado de la distancia, como el uso frecuente del estilo indirecto, introducido con el verbo dire, o las estructuras propias del discurso epistolar: sintaxis compleja con diversos tipos de coordinación y subordinación, fórmulas de apertura y de cierre. Estas dos dimensiones se dan cita en las cartas de los «Poilus» y necesitan estudios más detallados para entender mejor su interacción, concluye Pellat. En su artículo sobre lengua literaria frente a lengua familiar, Bénédicte Elie se interroga acerca de las consecuencias que tuvo la Gran Guerra sobre la poética de las obras literarias escritas durante el conflicto, relacionándolas con la lengua de las cartas de los «Poilus». La entrada de la lengua familiar en la novela realista se produce gracias al discurso directo, aunque siempre dentro de un marco enunciativo separado del marco del narrador, que se expresa en la lengua académica, provocando un marcado contraste entre las diversas modalidades lingüísticas, observable en Zola, Vallès y sobre todo Barbusse. En la novela de este último, Le Feu (‘El Fuego’), escrita en 1916, se refleja el habla popular y marcadamente regional de los soldados en el frente. La frontera entre lengua académica del narrador y lengua regional del personaje era infranqueable en aquel momento, argumenta Elie, pues se alimentaba de la realidad de una sociedad plurilingüe de individuos bilingües. A pesar de ello, Barbusse, dejando a sus personajes convertirse en narradores de su propia historia, permite desdibujar la compartimentación enunciativa anterior y alimenta su desaparición, ya evidente en los escritores de la generación siguiente, como Céline y su Voyage au bout de la nuit. Las cartas escritas durante la Primera Guerra Mundial son un testimonio de este cambio. La experiencia incomunicable de la guerra lleva a unos y otros, escritores y soldados, a crear una lengua singular para hablar de ella. El silencio, el eufemismo, la cosificación, las descripciones a través de los cinco sentidos, la presencia de lo funesto y la desheroización del soldado...; todos estos elementos actualizan el género de la epopeya en la literatura de los soldados-escritores, y se rastrean igualmente en las cartas de los simples soldados, pues todos ellos se enfrentan a la experiencia de la guerra. La cuarta sección del libro se dedica al italiano y al alemán. Emanuele Cutinelli-Rendina estudia la expresión semiculta de soldados italianos de la Gran Guerra, ofreciendo un balance de los trabajos que se han dedicado a este tema y a su vez algunos ejemplos ilustrativos de las cartas recogidas, como el encuentro «Voci della Grande Guerra» (Florencia, 2017), con edición de Volpi (2018). Se mencionan igualmente diferentes iniciativas para editar en formato electrónico cartas de combatientes, aunque su explotación lingüística viene limitada por la transcripción normalizada de las mismas, si bien en algunos casos la presencia de la reproducción fotográfica de la carta permite superar esta dificultad. Se insiste a continuación en la importancia que tuvo la Primera Guerra Mundial en el desarrollo de una lengua italiana común para las masas populares, que hasta entonces estaban acostumbradas a expresarse en dialecto. El interés por estas cartas empieza ya en los años de la guerra, con Leo Spitzer o Benedetto Croce. Una diferencia importante con respecto a las cartas de los «Poilus» franceses estriba en el mayor grado de analfabetismo de la sociedad italiana en estos años, o la fuerte presencia de italianos emigrados a América que regresan a Italia para luchar en el frente (cerca de medio millón) y que se expresan en un italiano con particularidades propias. Un tercer aspecto a tener en cuenta es la desigual repartición de las regiones de procedencia de los soldados. Cutinelli-Rendina ofrece a continuación un breve estudio de tres documentos epistolares, transcritos y reproducidos fotográficamente en apéndice. Sergio Lubello prosigue el estudio lingüístico de las cartas italianas de la Gran Guerra, deteniéndose en la situación que el italiano popular o común conocía en los primeros años del s. xx y considerando Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 416
20/12/22 8:28
Carles / Glessgen: Les écrits des Poilus
417
la alta tasa de analfabetismo de los italianos (40 %) frente a otros países europeos (1 % en Alemania o Austria). Asimismo, es necesario tener en cuenta, subraya Lubello, la gran heterogeneidad lingüística de los combatientes que hablaban dialectos distintos, así como diferentes modalidades de italiano, con diversos modelos de referencia, ya sea el italiano literario, periodístico, administrativo o propagandístico, fuentes de estereotipos y frases hechas. La guerra supuso un gran salto para la italianización de las masas y el estudio de las cartas permite acercarse a las características del italiano que se utiliza en ellas. El léxico de ocho textos (seis cartas y dos diarios) de autores con instrucción elemental sirve para ofrecer un breve balance sobre este italiano, siguiendo el modelo ofrecido por Rézeau para las cartas francesas. Se considera para cada carta el peso de la variación diatópica y otros componentes del léxico, las modulaciones de registro (tono afectivo o familiar, uso de metáforas o imágenes expresivas), el influjo de diversas normas modelizantes (en particular, de los textos burocráticos) y la presencia de algunos procedimientos prototípicos de formación de palabras. Lena Sowada dedica su artículo a la escritura privada en perspectiva germánica, dentro de la cual se ha privilegiado principalmente el estudio de textos literarios para el de la historia de la lengua. En el caso de las escrituras privadas, la atención se ha centrado en documentos producidos por las élites cultas. Por otro lado, en el ámbito alemán, el momento histórico más señalado en la conciencia de la comunidad lingüística, así como en la investigación, no es la Primera sino la Segunda Guerra Mundial. La historia de la escritura en la tradición alemana ha sido objeto de estudio en la sociolingüística histórica, en particular el estudio de la lengua «de abajo», así como de las variedades lingüísticas urbanas o de las variedades obreras. Durante el período 1914/1918, veintinueve mil millones de cartas, tarjetas postales y paquetes circularon en Alemania. La edición de muchas de estas cartas, llevada a cabo por historiadores, no siempre permite un estudio lingüístico de las particularidades idiomáticas. El descubrimiento del interés de estos fondos desde un punto de vista lingüístico es muy reciente (siglo xxi), y las cartas de soldados han sido los documentos menos estudiados. Entre los diferentes trabajos citados, destacamos el de Ott (2001), que estudia desde un punto de vista lingüístico una colección de cartas de combatientes alemanes de la Segunda Guerra Mundial, o el de Jones (2002), dedicado a cartas de soldados de las dos guerras mundiales. Pero queda mucho trabajo por hacer, concluye Sowada, y la perspectiva comparada necesita mayores conocimientos empíricos del lado alemán. Cierra el volumen a modo de anejo el estudio de Gilles Roques sobre la obra de Pierre Rézeau, en el que se ofrecen comentarios y complementos al rico estudio lexicográfico celebrado en el volumen, y un análisis lingüístico de los rasgos fonográficos y morfosintácticos de la correspondencia de una mujer de soldado en la Bretaña románica (1915-1917), que lleva a cabo André Thibault. El volumen constituye un complemento muy valioso al rico trabajo lexicográfico de Pierre Rézeau. Atendiendo a las distintas dimensiones de la variación lingüística, a través del estudio no solo del léxico, sino también de la fonética y la morfosintaxis de las cartas de los soldados, los trabajos reunidos ofrecen un panorama preciso y vívido de la Francia plurilingüe de los años de la Primera Guerra Mundial y de cómo la experiencia de la guerra influye en la constitución de una sociedad monolingüe que apenas conserva el recuerdo de la diversidad lingüística del pasado. Por otro lado, el volumen ilustra magistralmente las posibilidades de conocimiento lingüístico que se derivan del estudio de las cartas y confirma el interés de los documentos epistolares y otros ego-documentos no solo para los historiadores, sino también para los historiadores de la lengua y los sociolingüistas. De ahí la importancia de contar con ediciones fiables de estos materiales desde el punto de vista filológico, como resaltan en sus contribuciones algunos de los autores del volumen. De igual modo, queda patente el interés de un estudio sobre la escritura familiar semiculta en perspectiva comparada, para la que se necesitan más ediciones y más estudios empíricos sobre cartas coetáneas escritas en las lenguas del entorno europeo. Marta López Izquierdo Université Paris 8
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 417
20/12/22 8:28
418
JOSEP CAMPS ARBÓS
Castellanos, Jordi / Marrugat, Jordi (dir.) (2021): Història de la literatura catalana, volum VII (Literatura catalana III. Del 1922 al 1959). Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona, 743 p. Continuació del volum VI de la Història de la literatura catalana, dedicat a les dues primeres dècades del segle passat (el temps del Modernisme, el Noucentisme i les Avantguardes), aquest nou lliurament, el VII, abraça des de 1922, quan el trencament del pacte entre els inteŀlectuals i els polítics, i la subsegüent dictadura de Primo de Rivera l’any següent, serveix per a liquidar el moviment noucentista, fins a 1959, any en què la mort de Carles Riba, simbòlicament, posa el punt i final a una sèrie de processos literaris i culturals endegats als anys vint i trenta, alhora que pren forma el Realisme Històric, que en prendrà el relleu. A l’endemig, el 1939, amb la imposició de la dictadura franquista i la persecució del català, que va significar un cop duríssim per a una literatura que havia iniciat un procés de modernització. Més de quatre dècades són, per tant, les que abraça el present volum, estructurat en dues parts simètriques: els anys vint i trenta, d’una banda; els anys quaranta i cinquanta, de l’altra. El primer capítol, a càrrec de Neus Real, tracta de la vida cultural i literària entre 1922 i 1939. Així, els anys vint venen marcats per la fi del Noucentisme; altrament, a la dècada següent, amb la proclamació de la Segona República Espanyola i la restitució de la Generalitat, la literatura catalana recobrarà el seu paper oficial i institucional. Real també remarca el paper de la premsa al llarg de les dues dècades, que viu una etapa de modernització no només tècnica sinó també pel que fa als seus continguts, ja que s’hi vehicularan els principals debats polítics, culturals, socials i literaris, alhora que permetrà la professionalització d’alguns coŀlaboradors. Un aspecte a destacar del període és l’aparició de noves editorials i coŀleccions adreçades a tota mena de públic, des de projectes culturalistes (Fundació Bernat Metge, Editorial Barcino) a d’altres que posaran el punt de mira en la noveŀla (Llibreria Catalònia, Proa). I és que la cultura deixa de ser patrimoni de l’alta burgesia en tant que es consoliden unes classes mitjanes i baixes cada vegada més culturitzades, amb un especial paper per a la dona, els infants i els joves. La darrera baula de la cadena són els premis literaris, que serveixen d’estímul als autors al mateix temps que permeten dinamitzar el mercat; el més significatiu, per la seva trajectòria i popularitat, serà el Joan Crexells, de noveŀla. El segon capítol està dedicat a la narrativa. S’inicia amb una introducció als debats sobre la noveŀla a càrrec d’Eulàlia Pérez Vallverdú, seguida d’un estudi sobre els corrents noveŀlístics entre 1925 i 1939, obra de Maria Campillo. Les idees que s’hi exposen ja van ser esbossades per l’autora en treballs anteriors com El conte entre 1925 i 1939. Després d’unes consideracions sobre els models de noveŀla, els referents europeus i la política de traduccions, Campillo traça tres corrents narratius alhora que té present el cas singular de Josep Pla, autor de llibres que s’aproximen al gènere noveŀlístic sense acabar de ser-ho. El primer seria el que inclou la recuperació dels narradors modernistes emmudits pel Noucentisme, vinculat a unes formes realistes i que va revifar la polèmica entre el camp i la ciutat; hi destaquen Joan Puig i Ferreter (amb l’autoficcional Camins de França), Prudenci Bertrana (es revisa la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols) i Pere Coromines (prou oblidat de la crítica). Una tradició modernista que donarà lloc, als anys trenta, a noveŀles que plantegen problemàtiques socials o bé influirà en escriptors joves com Sebastià Juan Arbó. Ara bé, el corrent dominant a l’època fou el psicologista, lligat a una modernitat que, a Catalunya, es va traduir en l’ús d’unes tècniques d’introspecció tradicional com l’ús de la tercera persona. Campillo hi singularitza autors com Carles Soldevila (reivindica l’oblidada Moment musical) i Miquel Llor, però també hi ha espai per a Domènec Guansé, Maria Teresa Vernet, Aurora Bertrana o per als inicis de Xavier Benguerel i Mercè Rodoreda. Un tercer grup l’integra la narrativa vinculada a l’anomenada Colla de Sabadell, que va voler acabar amb el pacte de ficció tradicional a través de la desmitificació o la paròdia humorística. Si bé C. A. Jordana o Joan Oliver formen part d’aquest corrent, serà sobre Francesc Trabal que Campillo posarà el focus a través d’una lectura cronològica de la seva narrativa, que relaciona amb codis com la pintura, el dibuix o la música. La poesia d’entreguerres és objecte del tercer capítol. D’antuvi Jordi Marrugat, el seu autor, ens fa avinent la diversificació de propostes nascudes arran de la dissolució del moviment noucentista. La poEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 418
20/12/22 8:28
Castellanos / Marrugat: Història de la literatura catalana
419
ètica postsimbolista va ser la que va dominar el panorama poètic dels anys trenta. Com que el terme «postsimbolisme» es presta fàcilment a equívocs, Marrugat ens ofereix unes lúcides pàgines dedicades a precisar els trets que defineixen aquesta etiqueta amb abundants exemples no només de la bibliografia que hi fa referència sinó també de la premsa de l’època i dels reculls que s’hi relacionen. I fixa els noms dels poetes que van assumir els principis postsimbolistes (Carner, Folguera, Riba, Foix, Manent, Rosselló-Pòrcel, Vinyoli i Teixidor), als quals cal afegir els noms de Garcés, Josep Sebastià Pons, Agelet i Garriga, Llacuna o Clementina Arderiu. Tanmateix, van existir alternatives a aquesta poètica considerada excessivament inteŀlectualista. Serien els casos del neopopularisme (a partir de Vint cançons, de Garcés), la paròdia, l’humor i la sàtira (pròpia del Grup de Sabadell i, en especial, de Joan Oliver), o la revifada de tendències nascudes durant el Modernisme (Agustí Bartra en seria el representant més destacat). Marrugat també és autor de la monografia dedicada a Carles Riba. Després d’unes pàgines introductòries sobre la crítica, la narrativa i la traducció, el gruix de l’estudi està dedicat a la poesia, analitzada cronològicament i dividida en tres períodes. El primer, en què s’abraça la poètica simbolista, comprèn els dos llibres d’Estances i Tres suites, on Riba crea un llenguatge específic per analitzar una experiència d’autoconeixement en què fusiona la condició humana i la poesia. El segon, la guerra i l’exili, se cenyeix a la seva obra major, Elegies de Bierville, en què converteix en símbol l’experiència viscuda. El tercer, marcat pel retorn a Catalunya el 1943 i la seva coŀlaboració amb la cultura clandestina, comprèn tres reculls: Del joc i del foc, que aplega poemes de guerra, exili i retorn, Salvatge cor, en què «traça un recorregut de coneixement per amor» (p. 230), i Esbós de tres oratoris, recreació d’episodis bíblics. Joan Ramon Veny-Mesquida és el redactor del capítol sobre J. V. Foix, un autor que «va aconseguir de conjuminar dues inclinacions oposades, la de la construcció racional i la de l’experimentació ençà i enllà dels límits de la raó, dues tendències que va posar en pràctica en tota la seva obra, tant la periodística com la de creació» (p. 239), que es posen de manifest en les dues grans línies d’investigació poètica que va seguir: la realitat (inclosa la del somni) i el llenguatge, i la dissolució de fronteres entre els gèneres (poesia i prosa, preferentment). Després d’una sintètica biografia, Veny-Mesquida divideix l’estudi en dos grans blocs. El primer, 1901-1936, en què demostra com Foix intenta construir una poètica incardinada en la tradició, però també deutora de tendències més noves, a través d’assajos de caràcter avantguardista i de poesia en vers, de textos de creació i d’anàlisi. El segon, 1947-1973, se centra en els models de creació que hi va donar a conèixer, classificats en funció de si es tracta de poesia en vers (hi destaquen Sol, i de dol i Les irreal omegues) o en prosa (Diari de 1918, segurament amb Sol, i de dol l’altre gran projecte, aquest inacabat, de Foix). El següent capítol, a càrrec de Neus Real, està dedicat a la prosa de no-ficció (periodisme, crítica, assaig...); un gènere que respon a la necessitat de recuperar el públic que el consumeix en altres llengües i a la voluntat d’elevar el nivell cultural del país. Així, el periodisme té un dels moments àlgids en el període d’entreguerres; a més d’educar els lectors i divulgar i incidir en la producció literària en català, esdevé una via de professionalització per als autors. Deixant de banda Riba, Real destaca la tasca periodística de Carles Soldevila, Josep M. de Sagarra, C. A. Jordana i Carme Nicolau. Quant a la crítica, se n’estudia la funció social (el paper del públic o la dependència respecte als sectors culturals) i la seva classificació en dos grups: el primer, el catòlic, que aglutina Manuel de Montoliu, Maurici Serrahima o Ramon Esquerra, l’introductor del mètode comparatista; el segon, dedicat a l’actualitat, té en Tomàs Garcés, Domènec Guansé, Lluís Montanyà o Armand Obiols alguns dels principals representants. L’assaig, emparentat amb els estudis literaris i l’erudició, assoleix un relleu notable: les tribunes on es desplega són publicacions com la Revista de Catalunya o l’empresa de Josep M. de Casacuberta, «Els Nostres Clàssics». El capítol es tanca amb unes notes sobre els llibres de viatges, les biografies, els retrats literaris, les memòries i els dietaris. L’autor del capítol dedicat a Josep Pla és Xavier Pla. L’inicia amb unes consideracions sobre la fortuna literària de l’autor empordanès, que considera un fenomen social, més enllà de l’àmbit estrictament literari. L’estudiós ens mostra els principis pels quals es regeix la seva poètica: la creació d’una imatge pública a través dels seus textos i de les estratègies narratives i retòriques de què se serveix per a Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 419
20/12/22 8:28
420
JOSEP CAMPS ARBÓS
donar-los versemblança. De fet, Pla no es va presentar mai com un noveŀlista sinó com un autobiògraf (tot i que no podem deixar de qüestionar-vos les relacions amb el referent i la veritat). En són exemples la noveŀla El carrer Estret o el dietari El quadern gris, probablement el llibre més destacat de la seva trajectòria literària. En el capítol dedicat al teatre de preguerra, Núria Santamaria dibuixa un recorregut per les seves principals tendències: el teatre infantil, on destaca el paper de Josep M. Folch i Torres, que «tractava de garantir l’eficàcia moralitzadora a través de la curiositat i la identificació emocional» (p. 319); el teatre en vers, de gran èxit gràcies a les reposicions de peces vuitcentistes, amb Josep M. de Sagarra com a capdavanter des de l’estrena de Rondalla d’esparvers; el teatre de tema urbà, i en particular barceloní, en què sobresurten els noms de Josep Pous i Pagès, Aveŀlí Artís i Balaguer, Pompeu Crehuet, Prudenci Bertrana i Miquel de Palol; els gèneres de consum, lligats al món del Paraŀlel, com el vodevil, el cuplet, la revista i la seva derivació cap al teatre popular realista; i, per últim, el teatre burgès amb la figura destacada de Carles Soldevila. Una altra monografia versa sobre Josep Maria de Sagarra i n’han tingut cura Francesc Foguet i Miquel M. Gibert, directors actuals de la seva obra completa. Amb bon criteri es ressegueix la seva trajectòria incardinant els diversos gèneres que conreà: des dels primers poemaris, que osciŀlen entre la lírica i la narrativa, i els inicis teatrals (que conformaran el futur «poema dramàtic») fins a les incursions en la noveŀla (amb la cèlebre Vida privada). A la dècada dels trenta Sagarra s’acosta, en poesia, al postsimbolisme i es convertirà, alhora, gràcies a peces com El Cafè de la Marina, en el dramaturg més prestigiós del seu temps. Després de retornar de l’exili, es dedica a la traducció (Shakespeare, Dante), a la creació d’El poema de Montserrat, en què plasma les conseqüències que va tenir en la cultura catalana la victòria franquista; a les magnífiques Memòries; a la prosa de viatges La ruta blava; i al retorn a l’escena, marcat pel fracàs de reformar el seu teatre i acostar-lo a la modernitat. La primera part finalitza amb un capítol dedicat a la Guerra d’Espanya. Obra de Maria Campillo, l’estudi és una síntesi del seu assaig Escriptors catalans i compromís antifeixista, en què demostrava com la gran majoria dels escriptors catalans es van posar del costat de la República pel que significava de defensa de la cultura i la llibertat de pensament. Campillo repassa el paper que van tenir en el conflicte bèŀlic l’Agrupació d’Escriptors Catalans, el Comissariat de Propaganda, la Institució de les Lletres Catalanes i les publicacions. Quant a la literatura produïda entre 1936-1939, se’ns fa evident la seva complexitat: en poesia es publiquen llibres que s’alineen amb la poètica postsimbolista (Tres suites, de Carles Riba), però d’altres s’associen al moment històric en què es viu; pel que fa als gèneres narratius, hi proliferen els contes amb voluntat testimonial (els relats de Rodoreda, Benguerel o Jordana). El segon bloc del llibre s’inicia amb un panorama sobre la literatura de postguerra (1939-1959). Com bé exposa Olívia Gassol, la derrota de la República va significar la implantació del règim franquista i, en conseqüència, la repressió contra els usos del català, que van quedar fora de l’àmbit domèstic i folklòric, la creació d’un nou teixit institucional (l’Instituto Español de Estudios Mediterráneos en detriment de l’Institut d’Estudis Catalans, abocat a la clandestinitat) o la reconversió al franquisme de centres inteŀlectuals com l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca de Catalunya o l’Institut del Teatre. Altrament, la clandestinitat va ser l’única opció a la dècada dels quaranta per a aquells escriptors que no combregaven amb el règim franquista, a través de lectures poètiques, revistes (Poesia, Ariel) o editorials (La Sirena). El 1946, amb l’adaptació del règim al nou context sorgit després de la Segona Guerra Mundial, es va permetre la publicació de llibres en català supeditats a la censura: els tiratges curts i la seva reduïda capacitat de difusió van fer difícil la viabilitat de les noves coŀleccions amb l’excepció de l’Editorial Selecta, fundada per Josep M. Cruzet. Maria Campillo ens apropa a l’exili de 1939 en la literatura catalana. En poesia es posa de relleu la diversitat d’estètiques a partir d’exemples de Josep Carner, Pere Quart i Agustí Bartra. Quant a la narrativa, la voluntat testimonial és l’element que vertebra bona part de textos de la dècada dels quaranta, com 556 Brigada mixta, d’Aveŀlí Artís-Gener Tísner, o Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili. També l’experiència de l’exili permet a l’escriptor plantejar la dicotomia entre dos mons, Europa i Amèrica, la dificultat d’adaptació, el no-retorn o la pèrdua de la identitat; uns temes que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 420
20/12/22 8:28
Castellanos / Marrugat: Història de la literatura catalana
421
Campillo singularitza en les noveŀles Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca, Érem quatre, de Ferran de Pol, Paraules d’Opòton el vell, de Tísner, i El món de Joan Ferrer, de C. A. Jordana. Jordi Marrugat mostra en el següent capítol com la poesia va esdevenir el centre de la resistència cultural catalana contra el franquisme pel seu valor simbòlic i per la seva facilitat de difusió sense la necessitat d’un suport institucional ni d’una dedicació continuada. Un gènere que destaca per la diversitat d’unes poètiques que osciŀlen entre el postsimbolisme i les avantguardes. Pel que fa a la primera, sense renunciar a la construcció d’una poesia catalana moderna i universal, va empeltar-se d’un compromís polític i social: deixant de banda Carner i, sobretot, Riba, de qui es palesa la seva influència en poetes joves (Antoni Pous) i de més enllà de Catalunya (Xavier Casp, Marià Villangómez), Marrugat destaca les produccions de Marià Manent, Joan Teixidor, Joan Vinyoli i Màrius Torres. Si bé durant les dècades de 1940 i 1950 el postsimbolisme fou el màxim referent poètic, també va ser criticat per autors amb un model poètic oposat com foren Salvador Espriu, Pere Quart o Agustí Bartra; dels dos darrers, el capítol conté interessants notes de lectura. Altrament, les avantguardes tindran en Josep Palau i Fabre i Joan Brossa els principals representants. Un dels autors més representatius de la literatura de postguerra és, sens dubte, Salvador Espriu. Olívia Gassol divideix la monografia en tres apartats en funció dels gèneres, tot i la seva interrelació. En el primer, dedicat a la narrativa, es posa de relleu les similituds entre Fanny i El doctor Rip i el pas inhabitual de la noveŀla a la narrativa curta (menció especial mereixen els jocs hipertextuals a Ariadna al laberint grotesc). En el segon, el teatre, està dedicat a les peces majors Antígona i Primera història d’Esther. En el darrer, es ressegueix cronològicament la producció en poesia, que s’obre amb Les cançons d’Ariadna: presentada com un continu, amb La pell de brau com a punt d’inflexió, conté apunts sobre reculls i poemes concrets. Del capítol sobre la narrativa, se n’ha encarregat Margarida Casacuberta. Hem de tenir present que entre 1939 i 1945 les obres més significatives del gènere en català es publiquen a l’exili (com la recentment recuperada Ombres i tenebres de Manuel Valldeperes), mentre que l’activitat literària a l’interior del país és insignificant. El 1946, com se’n fa esment al llarg del llibre, representarà l’intent de reconstruir una infraestructura cultural (editorials, premis, crítica) que permeti connectar amb el públic lector català. Quant a la narrativa de la dècada dels cinquanta, s’hi combinen veus de preguerra (Rodoreda, Villalonga, Calders) i d’altres de noves. Casacuberta també assenyala la importància del conte en aquella dècada (les antologies o el paper del premi Víctor Català); l’obra de Josep Pla i el seu enfocament «objectiu» a El carrer Estret; la noveŀla catòlica amb Joan Sales, Xavier Benguerel, Blai Bonet i Ramon Folch i Camarasa; el magne projecte narratiu de Joan Puig i Ferreter, El pelegrí apassionat; i, per últim, els intents de renovació narrativa, que es desenvoluparà a les dècades següents, per part de Maria Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Josep M. Espinàs i Manuel de Pedrolo. Els següents capítols estan dedicats a tres dels narradors més importants del període. Maria Campillo ens ofereix una lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, que desmunta la tòpica anàlisi cronològica que la dividia en etapes i cicles narratius, cosa que la redacció en paraŀlel d’alguns textos, però publicats en dates molt diferents, avala (l’atmosfera del conte «La salamandra», publicat el 1967 a La meva Cristina i altres contes, es relaciona amb la de la noveŀla inacabada La mort i la primavera, iniciada el 1960 i de publicació pòstuma). Des d’aquesta premissa Campillo estructura el capítol a partir d’eixos temàtics i tècnics com són la construcció d’un univers propi a partir d’una sèrie de referents literaris (des de la tradició catalana a la Bíblia, de Dante a Katherine Mansfield), el contingut dels tres repertoris de narrativa curta, la coherència de les noveŀles sobre el pas del temps i la memòria (La plaça del Diamant, La mort i la primavera, El carrer de les Camèlies i Quanta, quanta, guerra), o la individualització de Mirall trencat, una summa noveŀlística que abraça tècniques, temes, motius i personatges des del segle xix fins al psicologisme. Un altre narrador singularitzat és Llorenç Villalonga. Vicent Simbor, l’autor de l’estudi, focalitza l’obra literària en els gèneres de la noveŀla, el conte i el teatre i les relacions entre ells pel que fa a la temàtica, els espais o els personatges. Quant a la noveŀlística, Simbor no para atenció només a les conegudes Mort de dama i Bearn o la sala de les nines, sinó al conjunt de la seva producció. Per aquest motiu Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 421
20/12/22 8:28
422
Maria Teresa GARCIA CASTANYER
ens exposa quins són els teòrics (Ors, Ortega y Gasset) i els models (France, Proust) a partir dels quals Villalonga construirà un model narratiu, «la noveŀla d’idees», que osciŀla entre el psicologisme i la ideologia, i que Simbor classificarà en blocs temàtics: «el mestratge de la vella Europa de la Iŀlustració, la recreació nostàlgica del passat, la visió satírica del món actual, el viatge a Utopia i la vida com risc» (p. 612). L’anàlisi de les aportacions de Villalonga a la narrativa breu i al teatre (hi destaquen els «desbarats», que, segons Simbor, són les peces que han resistit millor l’embat del temps) tanquen el capítol. El darrer narrador estudiat és Pere Calders. Carme Gregori analitza, d’antuvi, la poètica de l’escriptor barceloní, «la noció de fantasia no s’oposa, sinó que s’integra, en una concepció de la realitat que ha de donar compte, de manera global, de l’experiència humana, incloent-hi la imaginació» (p. 627), i l’aplica a una obra que difícilment es pot qualificar de «literatura fantàstica», ja que Calders en parodia els tòpics. Gregori analitza els contes, però no des de la perspectiva d’uns reculls independents, sinó que se’ns en mostren els trets recurrents a partir d’exemples («El primer arlequí», «La ratlla i el desig»...): els personatges, la paròdia dels gèneres literaris, l’exploració de l’absurd o les ironies textuals. També hi ha espai per a la literatura de guerra (Unitats de xoc...), la narrativa de tema mexicà (L’ombra de l’atzavara, Gent de l’alta vall...), l’enfrontament amb el Realisme Històric (els articles «L’exploració d’illes conegudes», amb idees que ja defensava als anys quaranta) o les noveŀles, tant les que va publicar (Ronda naval sota la boira) com les que van romandre inèdites. L’últim capítol del llibre tracta del món del teatre. Enric Gallén ens apropa a la delicada situació del gènere en implantar-se la dictadura franquista i el procés de reconstrucció ulterior. Gallén, prèviament a l’anàlisi d’autors i obres, ens ofereix un documentat panorama sobre els escenaris teatrals barcelonins, les modalitats (teatre de cambra i universitari), la creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el món editorial i els premis. Seguidament, s’analitzen els principals models de les cartelleres de l’època, que continuen les línies dramàtiques més convencionals de la preguerra (sainet, melodrama i comèdia de costums); un teatre que cerca la comercialitat en detriment de la innovació i la modernitat. Gallén també recupera noms de dramaturgs que, malgrat les circumstàncies, van intentar ser innovadors: Xavier Regàs, Francesc Lorenzo Gàcia o Santiago Vendrell i Fontanilles, alhora que ens ofereix sintètiques monografies sobre els que considera més destacats: Joan Oliver, Carles i Ferran Soldevila, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Josep Palau i Fabre i, especialment, Manuel de Pedrolo. Posem el punt i final a la ressenya remarcant el rigor amb què s’ha redactat el volum VII de la Història de la literatura catalana. Un llibre que, com bé apunta Jordi Marrugat al pròleg, sintetitza dècades d’unes recerques iniciades per Joaquim Molas i culminades per Jordi Castellanos i els seus deixebles, bona part dels quals han tingut cura dels capítols, alhora que ens ofereix un útil i imprescindible estat de la qüestió sobre el panorama literari català entre 1922 i 1959. Josep Camps Arbós Universitat Oberta de Catalunya
Chabrolle-Cerretini, Anne-Marie / Iglésias, Narcís (ed.) (2021 [1549]): Joachim Du Bellay: La defensa i iŀlustració de la llengua francesa, trad. de Narcís Iglésias. Catarroja / Barcelona / Palma: Afers, 120 p. Ens alegrem de l’edició i traducció al català del manifest coŀlectiu del grup de la Pléiade signat per Joachim Du Bellay el 1549 en defensa de la llengua francesa com a llengua vulgar del s. xvi, digna de qualsevol ús i, especialment, vàlida per a la creació literària i la poesia com ho foren anteriorment el grec i el llatí. Aquest assaig, tan entusiasta i patriòtic, ha estat considerat per alguns historiadors de la llengua francesa l’obra més rellevant —tret de les obres literàries— d’aquell segle, el segle de la creació del francès modern (le moyen français). És una obra cabdal en la història de les llengües romàniques que s’independitzaven del llatí escrit omnipresent i de la primacia de les llengües clàssiques, una refeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 422
20/12/22 8:28
Chabrolle-Cerretini / Iglésias: Joachim Du Bellay
423
rència ineludible en la història i evolució del francès tal com l’entenem actualment; incontournable, ens dirien els «francesistes». L’obra que ressenyem és la primera edició i traducció completa a una de les nostres llengües peninsulars. Consta de dues parts: un estudi preliminar i la traducció de l’obra precedida d’una nota del traductor en què es ret compte de la gestació i els projectes de traducció que han donat com a resultat aquesta publicació. La traducció de l’obra ha estat realitzada per Narcís Iglésias i l’estudi preliminar és el resultat d’una coŀlaboració entre Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Narcís Iglésias. Ens sorprengué que no n’hi hagués cap altra traducció íntegra a les llengües peninsulars.1 Anteriorment disposàvem, emperò, de la traducció al castellà d’alguns capítols en obres sobre la teoria i la història de la traducció amb antologia de textos:2 dues obres publicades el mateix any 1996. D’una banda, la traducció de Caridad Martínez dels capítols V i VI del llibre I («V. No n’hi ha prou amb les traduccions per donar perfecció a la llengua francesa» i «VI. Dels traductors dolents i de no traduir els poetes») 3 (p. 76-79). De l’altra, la traducció de Rosario García Moreno dels capítols III a VII del llibre I («III. Per què la llengua francesa no és tan rica com la grega i la llatina», «IV. La llengua francesa no és tan pobra com molts creuen», V i VI supra, «VII. Com van enriquir la seva llengua els romans»)4 (p. 74-80). Més enllà de l’interès de l’obra per a experts de la traducció, escriptors i crítics literaris, en la primera part els dos autors de l’estudi preliminar interpreten el manifest de Du Bellay sota el prisma de la història de les llengües i del llenguatge en general («Una Europa de les llengües al Renaixement», p. 7-66). Certament, la Deffence, et illustration de la langue françoyse ha abraçat múltiples lectures i controvèrsies, tanmateix els autors confirmen que cap d’elles no ha pogut eludir «el que significa identificar-se amb una llengua i una comunitat cultural, així com els lligams envitricollats entre cultura i poder, tot interconnectat en un temps i en un lloc» (p. 8). Des de la perspectiva sempre actual d’aquesta temàtica sobre el pensament lingüístic i les relacions amb les societats europees on s’esdevingué la gestació d’una llengua-nació-Estat en l’era moderna, els autors de l’estudi examinen «les lectures més esteses i divulgades» (p. 8) de la Deffence amb nombrosa documentació. I així ho fan en sis parts d’aquest estudi (p. 7-59) que introdueix la traducció i que finalitza amb unes apreciables referències bibliogràfiques (p. 60-66). 5 Per començar («1. Del presentisme mediàtic al debat acadèmic», p. 9-11), enceten el debat sobre la llengua francesa i el paradigma contemporani del plurilingüisme, que persegueix la Unió Europea des de la dècada dels anys noranta del passat segle, a partir d’unes declaracions del president de la República, Emmanuel Macron, en unes jornades internacionals sobre la Francofonia (2018), que perpetuaven un dels mites fundadors del francès, llengua de rassemblement, segons el qual l’ordenança de 1. Veg. l’article sobre Joachim Du Bellay al Diccionario histórico de la traducción en España (DHTE), de Francisco Lafarga i Luís Pegenaute. En línia: < http://phte.upf.edu/dhte/frances/du-bellay-joachim/>. [Consulta: 17 de març de 2022.] 2. Agraeixo a Francisco Lafarga aquesta informació que detallem infra. 3. Lafarga, Francisco (ed.) (1996): El discurso sobre la traducción en la historia. Antología bilingüe. Barcelona: EUB, p. 156-160. 4. López García, Dámaso (ed.) (1996): Teorías de la traducción; antología de textos. Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, cap. 71-76. 5. S’hi esmunyen algunes errates, omissions involuntàries i una repetició que convindria esmenar en una nova edició: afegir de davant de llengua (p. 10, línia 16), afegir s’ davant de ha de recolzar (15, 27), Du en lloc de De (18, n. 4, 6), Monferran en lloc de Montferran (20, 21), vulgar en lloc de vugar (34, 9 i 28), visió en lloc de visó (40, 30), ans el contrari» (I, 2) en lloc de sinó més» (18) (42, 5), efectiva en lloc de efetiva (43, n. 18, 3), afegir llengua davant de «pròpia i natural» (44, 29), tots en lloc de tot (44, 16), suprimir la repetició i es van lamentar de l’abandonament del català en certs usos literaris (45, 17-18), van entrar en lloc de va entrar (45, 18), Querol i Solervicens en lloc de Querol Solervicens (52, n. 26, 3 i 14; n. 27, 3; 53, 19-20 i n. 28, 2 ), dedicatòria en lloc de dedicadòria (53, 33), Querol i Solervicens en lloc de Querol-Solervicens (54, 12-13), de en lloc de der (60, 8). Convindria també revisar l’expressió i de l’altre (44, 26). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 423
20/12/22 8:28
424
Maria Teresa GARCIA CASTANYER
Villers-Cotterêts (1539) del rei François Ier (1494-1547) i la Deffence (1549) marquen el naixement de la llengua francesa com a llengua comuna d’una nació-Estat aglutinadora d’una gran diversitat de francesos de tota mena i condició. Sense cap mena de dubte, aquest és un dels mites més repetits sobre els orígens de la llengua francesa. El fet és que el que podríem anomenar el «francès» d’aquella època era una important mescladissa de varietats socials i regionals, però la varietat parlada a la cort reial i al parlament a París ja apareixia com a model de llengua per a la comunicació: la unitat política passava doncs per la necessària unificació lingüística.6 La sedentarització de la cort a París com a conseqüència d’un projecte de reforma curial de Caterina de Medicis (1560-1566) degué contribuir a consolidar el francès de París com a llengua de referència.7 El dialecte minoritari del grup de les llengües d’oïl que es parlava a París i a l’Île de France, el francilien dins del grup del francien, tingué la fortuna d’esdevenir llengua de comunicació i, més endavant, es consolidà com a llengua de cultura i s’instaurà al s. xvii amb els gramàtics de la cort reial com el bon (et bel) usage, el francès clàssic, la llengua francesa que som capaços d’entendre avui dia.8 L’ordenança de Villers-Cotterêts pretenia facilitar la bona comprensió dels actes de l’administració i de la justícia arribant a tots els racons del reialme. L’objectiu de François Ier era reforçar la monarquia a tot el reialme. Per als afers de la justícia i els legislatius de les diferents administracions de tot el regne, el rei humanista, père des lettres, proposava una llengua vehicular en comptes del llatí, llengua escrita i minoritària de la noblesa, la clerecia, la burgesia, la universitat i la ciència. De la mateixa manera, ordenava que en els actes oficials i públics es comuniqués amb el poble en llengua materna francesa, però sense fer obligatori el francès de l’Île de France.9 La Deffence, deu anys després, iniciava la recerca de la construcció d’un francès literari, llengua de cultura, proposant l’enriquiment del lèxic amb préstecs de l’italià, d’altres llengües, però també de les diferents llengües regionals de França i amb el reclam de la necessitat d’«iŀlustrar» la llengua francesa seguint l’aprenentatge dels autors antics de les llengües clàssiques i el model dels italians. La vessant política de la llengua es completà amb la vessant poètica que s’estengué al s. xvii. Cal assenyalar que el francès no s’imposà com a única llengua de l’administració i dels ciutadans de la Ia República fins al s. xviii, durant el període de la Revolució Francesa i sota el mandat de Robespierre (decret del 2 Thermidor, any II, 20 juliol 1794).10 En la segona part («2. Revolucions i continuïtats ecolingüístiques», p. 11-18), els autors situen la Deffence en el context del Renaixement amb els importants canvis que tingueren lloc (entre aquests, l’afermament del poder reial, la difusió de la impremta, la Reforma de l’església amb traduccions dels 6. Veg. l’article de Colette Demaizière (desembre 1978): «Latin et langues vulgaires au xvie siècle, en France : Un problème de communication», Bulletin de l’Association Guillaume Budé, 37, p. 370-376. En línia: <https://www. persee.fr/doc/bude_1247-6862_1978_num_37_4_3564>. [Consulta: 25 de març de 2022.] 7. Des d’un punt de vista històric, ens ha estat molt útil consultar l’article de Caroline zum Zolk (2017): «La sédentarisation de la cour à Paris d’après les itinéraires des derniers Valois (1515-1589)». En línia: «https://hal. archives-ouvertes.fr/hal-01829675/document». [Consulta: 11 de març de 2022.] 8. La nostra comprensió de la llengua comença amb els textos escrits del «moyen français» (del s. xiv al xvi). El francès antic és totalment opac per als francòfons i coneixedors del francès d’avui. 9. Convé interpretar amb cura el que s’entenia per «langage maternel françoys», expressió carregada d’ambigüitat. Segons l’article 111 de l’ordenança: «Et pour ce que telles choses sont souvent advenues sur l’intelligence des mots latins contenus esdits arrests, nous voulons d’oresnavant que tous arrests, ensemble toutes autres procédures, soient de nos cours souveraines et autres subalternes et inférieures, soient de registres, enquestes, contrats, commissions, sentences, testaments, et autres quelconques, actes et exploicts de justice, ou qui en dépendent, soient prononcés, enregistrés et délivrés aux parties en langage maternel françois et non autrement». En línia: <https://www.legifrance.gouv.fr/loda/id/LEGITEXT000006070939/>. [Consulta: 23 de març de 2022.] 10. El francès va ser la llengua nacional per a tots els ciutadans durant la Revolució Francesa i el període de terror lingüístic el va imposar com a única llengua possible i condemnava de facto les altres llengües regionals a extingir-se, considerades com a «patois» o idiomes feudals. Vet aquí l’origen del jacobinisme lingüístic que esmenten els autors (p. 10). En línia: <https://www.axl.cefan.ulaval.ca/francophonie/Decret-2_thermidor-terreur. htm>. [Consulta: 23 de març de 2022.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 424
20/12/22 8:28
Chabrolle-Cerretini / Iglésias: Joachim Du Bellay
425
textos sagrats a les llengües vulgars i la creació literària en llengua vernacular) i amb el procés de gramatització de les llengües vulgars europees que originà la creació de les gramàtiques i els diccionaris per fer dels vulgars llengües nacionals codificades. Constaten que la creació de la impremta, com a primera revolució tecnològica, contribuí d’allò més a transformar les llengües i les seves comunitats culturals, amb una presa de consciència sobre la llengua pròpia i un procés de maduració que conduí cap a l’aparició de noves realitats socials i lingüístiques. Destaquen que en el cas del francès, es començà a desenvolupar un innegable nacionalisme lingüístic pel lloc eminent que ocupava en l’àmbit polític i, així mateix, per les necessitats inqüestionables que tingué com a llengua vehicular en els intercanvis comercials. És certament un cas més que evident, fins i tot extrem pel que fa a les llengües romàniques, de relació estretíssima entre llengua i poder, que ha acompanyat el francès fins als nostres dies, amb de crets ministerials a manta. Segons els autors, la Deffence manté un tipus de discurs que expressa el canvi cultural i la inversió de perspectiva entre el llatí i el francès. I actua com a un «altaveu de les possibilitats del francès com a llengua de l’alta cultura, que es reivindica i es postula al nivell de les dues grans llengües clàssiques, el llatí i el grec, sempre que els autors de l’època hi confiessin per a les seves traduc cions i creacions literàries» (p. 15). L’objectiu de Du Bellay era, així doncs, el d’encoratjar totes les elits a fer-ne ús escrit manifestant amb múltiples elogis les riqueses naturals tant de la llengua, tot comparant-la amb l’italià llengua de cultura i literària, com de la nació. La tercera part està dedicada a l’autor, al context polític, a la mitificació de la Deffence i als seus antecedents, en aquest ordre. S’acaba parant atenció a la situació de pèrdua progressiva de l’occità en els contextos formals i a la revitalització de l’occità literari amb una poesia d’inspiració petrarquista a partir de 1570 («3. El text, l’autor, el context polític», p. 18-31). Els personatges en relació amb el manifest als quals es fa referència són, d’una banda, el parent proper i protector de Joachim Du Bellay, el cardenal Jean Du Bellay, bisbe de París, a qui es dedica el llibre, i el rei François Ier, traspassat des de feia dos anys. El primer, com a mecenes de les lletres i directament al servei diplomàtic del rei a Roma. El segon, en record de l’important llegat cultural que deixà i per ser l’iniciador d’una «clara política lingüística» (p. 21) a favor del francès. També es comenta el poema liminar a la Deffence del filòleg Jean Dorat en defensa de la llengua francesa. Dorat fou mestre i mentor tant del poeta Ronsard com de Du Bellay, del grup La Brigade, esdevingut més endavant la Pléiade.11 En el collège de Coqueret, Dorat els ensenyava llatí, grec i els autors italians i neollatins de l’època. Quant a la mitificació de la llengua, els autors expliquen que s’ha trobat el seu origen en l’ordenança de François Ier que culmina un procés iniciat al s. xiv en diferents textos legals per tal d’excloure el llatí. I que l’occità és observat al costat del llatí com a llengües que hi són excloses. També s’esmenta que l’occità antic havia reculat com a llengua literària i com a llengua jurídica des del s. xv; la francesització fins als Pirineus estava assegurada a finals del s. xvi (p. 25, n. 10), però l’occità escrit es manté durant dècades en els registres parroquials i en els documents notarials. Per tant, és més avinent interpretar tots aquests canvis com un contínuum progressiu originat amb anterioritat que no pas considerar que la Deffence provocà una ruptura radical amb el llatí i l’occità, i inicià el camí cap al francès com a llengua universal i de haute culture. En la quarta part s’analitza la font principal de l’obra, la italiana Dialogo delle lingue de Sperone Speroni, i es demostra com és constantment plagiada i ampliada. S’assenyala l’admiració, tant de Speroni com de Du Bellay, per l’obra i la prosa en toscà del cardenal i poeta humanista italià Pietro Bembo, un dels personatges del Dialogo que hi defensa les llengües clàssiques i la vulgar. S’addueix que Bembo és evocat en l’últim capítol de la Deffence i es constaten altres fonts llatines com ara Ciceró, Quintilià i Horaci, a més d’altres autors francesos, Jacques Pelletier du Mans, Thomas Sébillet12 i Jean Lemaire de
11. Veg. l’article sobre Du Bellay a Encyclopædia Universalis (1985), t. 3, p. 446-448. 12. El manifest de Du Bellay era una rèplica encesa dels deixebles de Coqueret a l’opuscle de l’advocat al parlament Thomas Sébillet, Art Poetique François. Pour l’instruction dés jeunes studieus, et encor peu avancéz en la pöésie françoise, publicat a París el 1548. El nostre traductor s’hi refereix en algunes notes a la traducció (n. 2, 12 i 13). Vegi’s en particular la reacció de Du Bellay al cap. 7 del llibre II (p. 104-105). L’obra de Sébillet es pot consultar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 425
20/12/22 8:28
426
Maria Teresa GARCIA CASTANYER
Belges («4. Una influència italiana», p. 31-39). El Dialogo delle lingue de Speroni, «que en últim terme es remunta als plantejaments de Dante» (p. 31) sobre el toscà per desmarcar-se del model llatí, forma part d’un conjunt de diàlegs, I dialoghi (Venècia, 1542), sobre l’amor, les dones, les llengües i la retòrica. Això no obstant, la situació de l’italià literari era ben diferent de la del francès, tant en la prosa amb Bembo com en la poètica amb Petrarca. Com diuen els autors, el que fa Du Bellay és adaptar l’exemple amb l’objectiu d’argumentar en favor de la creació d’un francès literari, tot defensant «la legitimitat del francès en relació amb el llatí i amb l’italià, que podia esdevenir llengua literària amb projecció inter nacional» (p. 35). En aquesta part s’enumeren els diferents extrets dels capítols dels llibres I i II de la Deffence on Du Bellay «copia pàgines senceres una rere l’altra» de l’obra de Speroni (p. 35). I se’n comparen alguns extrets per mostrar de quina manera Du Bellay plagia la idea (llibre I, cap. 9), amplia l’argumentació (I, 1), desestima l’argument (I, 9), relaciona la imatge de la cadena del vers francès amb la metàfora de la rima com a presó (II, 7) i recorre com Speroni a dites del seu temps (I, 11). El que és plagi per al nostre temps s’ha d’entendre com una manera comuna de fer i d’adaptar els textos que era molt habitual a l’època. La cinquena part es destina a la qüestió de l’antiguitat vs. modernitat en la visió del llenguatge de la Deffence i a l’elogi de la nació francesa («5. Diversitat i nacionalisme en l’obra de Du Bellay», p. 3944). Els autors expliquen la gestació de la nova ideologia sobre les llengües a Europa i el llenguatge en general que va guanyant terreny sobre la visió mítica, divina i medieval del llenguatge dels antics. De la mateixa manera, els primers plantejaments precientífics sobre la llengua van fent camí. Però la visió positiva de la diversitat lingüística és escassa i, per als autors, tant Speroni com Du Bellay (I, 1. «L’origen de les llengües») en són un exemple. Com ens mostren, Du Bellay explica la diversitat lingüística a partir del mite de la torre de Babel, però del caràcter que considera natural i divers de les llengües deriva cap a l’enaltiment del francès i la seva nació, tot fent referència a un dels altres mites fundadors, la Gàŀlia francesa, i també a l’antiga Marsella (Massília) com a segona Atenes i a Hèrcules Gal («Conclusió de tota l’obra»).13 S’acaba aquesta part de l’estudi introductori amb una transició cap al context català i també occità, que es desenvolupa detalladament en la sisena part: «mentre els arguments dubellayians són reciclats i recontextualitzats per diferents autors occitans durant unes quantes dècades, en el context català no va arribar a tenir cap influència remarcable, on la questione della lingua es va plantejar en tot[s] uns altres termes» (p. 44). En la part final de l’estudi s’analitza breument la situació sobre la llengua a Occitània i de manera extensa en terres catalanes («6. El debat sobre la llengua en terres occitanes i catalanes», p. 44-59). A Occitània, amb dos llargs segles de transferència de l’argumentari de Du Bellay, amb una situació de diglòssia i el combat i la resistència dels occitanistes. Amb els mateixos arguments de Du Bellay es defensaren les «possibilitats literàries de l’occità» (p. 45). En terres catalanes, malgrat el lament dels apologetes per l’abandó dels usos literaris del català, els autors constaten la manca d’indicis d’una possible influència de l’obra de Du Bellay. Subratllen que pot haver-hi paraŀlelismes en les dues qüestions que tanmateix afectaven totes les llengües vernaculars europees: la codificació i la defensa i iŀlustració de la llengua. Pel que fa a la codificació, amb les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols de en línia: <https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8626356c/f11.item>. [Consulta: 29 de març de 2022.] Thomas Sébillet, deixeble de l’escola literària de Clément Marot, era un gran defensor de la seva poesia. En el seu opuscle, Sébillet, fent un intent de teorització, s’ocupava dels diferents gèneres: els antics lais i virelais, les odes, les cançons, i recomanava l’epigrama, l’epístola, l’elegia, l’ègloga. La reacció de Ronsard, que per a Du Bellay era el «príncep de les odes» de l’escola de Coqueret i creador del tan apreciat sonet a l’estil italià, provocaren la reacció del grup de la Pléiade amb la publicació un any després d’aquest manifest de joves escriptors, signat per Du Bellay (Encyclopædia Universalis 1985, t. 3, p. 447), al qual s’hi adheriren els gramàtics Pontus de Tyard i Peletier du Mans (Henriette Walter [1988]: Le français dans tous les sens. París: Robert Laffont, p. 88). 13. Es reflecteix aquí la influència del mestre Dorat, considerat l’humanista portador de l’autèntica tradició: no es podia ensenyar correctament el llatí sense el grec. Els romans, al cap i a la fi, no traduïren sinó que imitaren inteŀligentment «els millors autors grecs» (I, 7). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 426
20/12/22 8:28
Chabrolle-Cerretini / Iglésias: Joachim Du Bellay
427
finals del s. xv consideren que no tenim encara una gramàtica del català, com en el cas de moltes altres llengües europees, però sí una mena d’inventari dels criteris de bon ús de la llengua. Afegeixen que, de la mateixa manera, diferents veus reclamaren una literatura moderna i un català literari relacionats amb la pàtria, entre les quals la de Cristòfor Despuig amb Los coŀloquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) i la d’Onofre Almudèver amb l’«Epístola proemial als lectors» (1561). Es comenten i s’analitzen els nombrosos estudis d’ambdues obres, que les han relacionades (gens, poc o abastament), sovint a causa dels termes emprats, amb la Deffence i altres obres renaixentistes com les de Bembo, Nebrija o Juan de Valdés (p. 49-59). En aquells temps el català literari fou molt limitat i exclòs de certs àmbits culturals a causa de l’expansió i «atracció cultural de llengües com l’italià i el castellà» (p. 59). Tot i això, conclouen que «aquesta progressiva exclusió abonarà amb el temps el terreny de la defensa erudita o solemne, pragmàtica o sentimental, de la llengua per part de diversos autors valencians i catalans moderns» (p. 59). Unes referències bibliogràfiques prou rellevants posen fi a aquest estudi introductori (p. 60-66). Hem pogut constatar que, en realitat, els autors n’han fet servir més de les que hi trobem consignades.14 Una nota del traductor (p. 67-68) precedeix la traducció de les dues parts (livres) de la Deffence on s’explica l’origen i gestació d’aquest llibre i es fa una breu referència a les diferents edicions de l’obra de Du Bellay emprades.15 S’inicia la traducció amb la dedicatòria de Du Bellay al seu oncle diplomàtic a Roma, el cardenal Jean Du Bellay, i amb el poema liminar en grec del seu mestre, Jean Dorat (p. 69-70). L’interès de la publicació d’aquest llibre rau, sense cap mena de dubte, en la traducció al català del manifest de Du Bellay (i els seus companys de la Pléiade) que, a mitjans del s. xvi, obria la porta a una retòrica, poètica i creació, en definitiva, d’un francès literari modern. Ben mirat, les dues parts o llibres de la Deffence tracten els dos temes més importants sobre la llengua pròpia que es plantegen amb les unificacions polítiques i el naixement de les nacions-Estat d’Europa: el llibre I, sobre la llengua i la seva defensa (p. 71-91); el llibre II, sobre la retòrica i poètica i la manera d’iŀlustrar la llengua (p. 92-117). Clausuren les dues parts de la Deffence una «Conclusió de tota l’obra» (p. 118) i un poema dedicat «A l’ambiciós i àvid16 enemic de les bones lletres», a més d’unes paraules adreçades «Al lector» (p. 119120). La qualitat de la traducció d’Iglésias ens proporciona una lectura agradable i suggestiva, amb un ús literari del català que ens ha mogut, a ulls clucs, a una era antiga de modernitat.17 Maria Teresa Garcia Castanyer Universitat de Barcelona
14. Hi trobem a faltar: Sylvain Auroux (1994) i Michael Billig (1995), p. 11; Antoni Ferrando (2011), p. 46, n. 21; Juan Antonio González (2012), p. 49, n. 23; Lefebvre i Martin (1958, p. 467), p. 57, n. 33; Martí de Riquer (II, p. 591), p. 50; Steiner (?), p. 41. D’altra banda, apareix Chavàs (p. 61) en lloc de Chabàs (58, n. 34, 6) i la referència a Gilles Siouffi (p. 31, 20-21) s’hauria de modificar en una propera edició: (Rey, Duval i Siouffi, 2011, p. 429). 15. Es pot consultar en línia l’obra original de Du Bellay a la plataforma Gallica de la BnF (Bibliothèque nationale de France): <https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b8609518r/f7.item>. [Consulta: 28 de març de 2022.] I també a la plataforma Internet Archive tenim la primera edició crítica d’Henri Chamard (1904) en què s’ha basat el traductor (Société des Textes français modernes, 1997): <https://archive.org/details/ladeffenceetillu00dubeuoft>. [Consulta: 28 de març de 2022]. Ambdues obres són a la base de la nostra revisió. Les notes del traductor basades en l’edició de Charles Monferran (2007) es troben de manera extensa en l’edició crítica de Chamard (1904). 16. À la Deffence, avare en el sentit més aviat de «mesquí». 17. S’haurien d’esmenar algunes errates i afegir alguns mots involuntàriament omesos: digne en lloc de digna (p. 70, línia 8), Françoys en lloc de Francoys (91, 24), afegir dels davant de nois joves (98, 11), d’aquesta en lloc d’aquest (103, 17), syis en lloc de suis (106, 21), tan en lloc de tant (108, 20), lhumble en lloc de l’humble (112, 20), Banny en lloc de banny (112, 21), périlleuses en lloc de perilleuses (112, 29), tan en lloc de tant (113, 21), Prince en lloc de prince (117, 15). De la mateixa manera, convindria revisar el relatiu que (86, 33) que es reprèn amb aquells druides (86, 35); a l’edició de Chamard correspon al relatiu subjecte del francès qui (p. 138) que no es reprèn. Proposem també d’afegir la traducció de «A Dieu, amy lecteur» que clou la Deffence (120, final de la traducció). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 427
20/12/22 8:28
428
Gonzalo PONTÓN
Clua, Josep Antoni / Falguera, Enric / Veny, Joan Ramon (ed.) (2021): Parresia. Converses literàries amb Jaume Pont. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 136 p. El terme parresia designa un discurs —també, per extensió, una conversa— del qual cap assumpte no és exclòs d’antuvi i on la franquesa o, millor, el compromís amb la veritat n’és l’única norma, a la manera dels filòsofs cínics. De cínic, en Jaume Pont no en té res; d’irònic, diríem que força, però sobretot d’apassionat del seu ofici, ja sigui el de poeta, el de professor o el de crític literari, activitats en les quals aquesta veritat s’associa a l’abast de la cerca, l’autenticitat i el compromís d’allò que es pensa i es diu. Els responsables del volum, en «indissimulat» homenatge al poemari més reconegut de Pont, el qualifiquen de «llibre a la frontera. La frontera entre l’assaig, la poesia, l’autobiografia, la crítica literària, el llibre de viatge» (p. 24). En efecte, aquestes converses, o més aviat el qüestionari que dona lloc a respostes extenses, fluides, possiblement nascudes en informal simpòsium però més tard garbellades i polides pels editors i, cal suposar-ho, pel propi autor (les abundants cites literals, de vegades força extenses, i les precises i copioses enumeracions difícilment podrien ser fruit de la improvisació coŀloquial), són una poètica personal i una revisió de la pròpia trajectòria lírica, però també un aplec de reflexions vives i esclatants sobre la tradició literària (antiga i moderna) i sobre la cultura (catalana i europea) que li ha tocat viure a Pont i de la qual forma part. Ens les havem amb la lliçó gens encarcarada d’un mestre vertader, que ha suscitat admiració i respecte tant a la Universitat de Lleida com arreu on se l’ha pogut escoltar. Tot i la relativa brevetat, Parresia ha estat curosament orquestrat pels seus instigadors. Inclou un pròleg de Calvo i Pons Alorda («Somiar dempeus: el mestratge creatiu de Jaume Pont», p. 11-20) que presenta les principals línies de força de l’obra poètica de l’autor, des del ja gairebé cinquantenari Límits(s) (de 1976, però compost la primavera de 1974) fins al més recent Mirall de negra nit (2020), el seu onzè llibre, tretzè si hi comptem dues antologies parcials (Raó d’atzar, 1990; L’altra llum, 2015). Aquest pròleg pot llegir-se com una postiŀla, amb la visió de conjunt que el temps concedeix, a l’exceŀlent peça de crítica literària que l’Àlex Broch va redactar com a postfaci a l’edició de Jardí bàrbar (1981), en la qual analitzava la coherència i significació dels tres primers llibres de Pont. Broch és un nom evocat més d’un cop a Parresia, tant per aquell text de fa quaranta anys com pel respecte que com a crític li mereix a Pont, i també per la rellevància històrica de Llibres del Mall en apostar per unes determinades veus poètiques i definir-ne i visualitzar-ne els propòsits. A més d’aquesta introducció a la poesia de Pont, hi trobem una útil «ressenya personal i bibliogràfica» a cura de Josep Antoni Clua i Enric Falguera (p. 21-24), seguida d’una bibliografia (p. 25-28). Tot plegat confereix al volum un inequívoc caràcter d’homenatge i ens permet conèixer l’abast curricular del poeta, crític, catedràtic de literatura i editor ocasional que és Jaume Pont Ibàñez. La conversa, tot i la seva naturalesa «digressiva», sosté una tendència, un cert designi d’ordre, gràcies a la cinquantena de preguntes adreçades que van guiant i acomboiant la reflexió de Pont, de tal manera que el llibre acaba descrivint un recorregut per les diverses opcions creatives, lectores, crítiques i culturals d’una ment inquieta. Hi trobem —l’enumeració no pretén ser exhaustiva— respostes extenses i meditades sobre la creació poètica i la construcció del poema; sobre cadascun dels llibres que ha escrit, que veu travessats per una coherència bàsica, tot i ressaltar-ne també la seva varietat, entre d’altres coses per inconformisme davant una forma o solució estables; la relació entre poesia i silenci; les lectures, les influències, la seva petja a l’obra poètica; la noció de modernitat, de romanticisme, d’avantguarda; el valor de la tradició oriental, el pes dels autors francesos en el seu pensament i la seva obra; les relacions entre la poesia en llengua catalana i aquella en llengua espanyola; els companys de generació i les veus més joves; la funció de la crítica i el paper del crític; la condició de mestre i de deixeble; la cultura pop; la pintura (a propòsit sobretot dels artistes que han iŀlustrat els seus llibres); la traducció de poesia i la traducció de la seva poesia. Ve a tomb recordar un text relativament recent de Pont, un text d’ocasió, en un registre ben diferent de Parresia però amb una evident comunitat d’idees: Velar, desvelar: la lección del maestro (Lleida: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 428
20/12/22 8:28
Clua / Falguera / Veny: Parresia
429
Explicit, 2020), la lliçó que va pronunciar quan va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Nacional i Kapodistríaca d’Atenes, a la primavera de 2018. En ella pren gran importància la idea de mestratge, entesa no sols en un sentit acadèmic (que també, amb l’homenatge que ret a José Manuel Blecua i a Joaquim Marco), sinó de manera més general i profunda, com a conversa silent i atenta amb altres creadors d’avui i d’ahir, cosa que es pot corroborar al volum que ens ocupa, ple a vessar de noms significatius. D’entre les moltes veus adduïdes, sempre amb oportunitat i coneixement, podem destacar-ne algunes que són claus en l’itinerari poètic del nostre autor. José Ángel Valente, repetidament evocat, és un referent admirat com a forjador d’una obra que va «més enllà de l’aparença de les coses» (p. 43) i com a inteŀlectual rigorós i profund. En l’àmbit català són Joan Brossa, Joan Vinyoli i Miquel de Palol els qui més afins resulten als designis literaris de Pont (tot i que de Brossa li atreu més la seva poètica que no pas la seva poesia). La cultura francesa hi té un paper molt destacat (Pont va viure a Poitiers entre 1972 i 1974, etapa fonamental en la seva conformació com a poeta i inteŀlectual) i no ens ha de sorprendre el pes de Georges Bataille, no només de l’assagista, sinó també del poeta de Le Coupable, o, anant enrere, Stéphane Mallarmé, a qui considera el pare d’una manera moderna de fer poesia, d’una recerca lingüística i conceptual que Pont considera que també és, almenys en part, la seva. La importància d’aquesta línia postromàntica i preavantguardista queda reblada quan, a les acaballes de la conversa, en ser preguntat sobre si li agradaria afegir res més, Pont tria com a colofó la Lettre du voyant d’Arthur Rimbaud, la qual cosa implica situar-se en una determinada concepció de la modernitat, la dels poetes que són en cerca perpètua d’allò desconegut, que s’atrapa provisionalment en la tensió del llenguatge (tornarem sobre aquesta qüestió fonamental). Com a veu no europea i molt apreciada despunta Matsuo Basho, amb la seva admirable contenció i condensació poètiques. En un registre diferent, més teòric, destaca la presència de Roland Barthes, que és invocat d’ací i d’allà com una veu única, capaç d’una mirada desconcertant i reveladora sobre les coses, o el reconeixement retut a Northrop Frye, sempre diferent, sempre original en la seva saviesa. I en una altra esfera, la filosòfica, Pont declara, de manera coherent, la seva predilecció per Heràclit l’obscur, el fragmentari, el poètic, el de la fluència, la indeterminació i la renovació constant. La cadena d’influències, gairebé inesgotable, ens revela un lector voraç i alhora selectiu, que ha fet un cos coherent d’una gran diversitat de veus, amb les quals ha teixit la seva poètica d’autor. Parlem ara d’aquesta poètica. Per a Jaume Pont, «poeta vessat cap endins» (en feliç expressió, p. 114), un poema és un acte de coneixement, una proposta de sentit, un esforç per fer inteŀligible el que no pot ser copsat altrament que amb paraules, sempre insuficients. El títol de l’esmentada lliçó Velar, desvelar xifra en aquests dos infinitius contraposats una determinada i prestigiosa visió del procés creatiu: la poesia —diríem que tot art— alça els vels d’allò ocult i, en fer-ho, l’embolica amb una altra tela, la del llenguatge, que diu tant com deixa de dir, que és un triomf davant del silenci però que implica una inevitable càrrega de fracàs davant de l’inexpressable. I és que el poeta «no hace otra cosa que alimentar [...] la realidad de una insuficiencia» (Velar, desvelar, p. 19, amb Valente, qui sinó, al rerefons). Per dirho amb dos versos de Jardí bàrbar (1981), «No hi ha visió més íntima i més plena / que el límit interminable del poema» (poema XIII). Una qüestió, doncs, de límit, entès —en la tradició romàntica— com un anhel, una tensió irresoluble; com també és romàntica la manera d’emfasitzar la capacitat del poeta d’apropiar-se de la realitat mitjançant la imaginació: «El poeta pertany al món, però en tant que amo i senyor de la imaginació el món li pertany» (p. 50). Pel que fa a les dinàmiques i constants de la creació, Pont reconeix ser més un poeta de llibres que no de poemes, en el sentit que construeix el poemari en un sol impuls continuat, dotant-lo d’una alenada orgànica. Això és visible principalment en la unitat temàtica de cada un dels llibres, però també, per exemple, en el caràcter de suite del mencionat Jardí bàrbar, on l’inici de cada poema reprèn una paraula, un concepte, un sentit del que el precedeix, en una cadència que no pertorba l’autonomia de les diverses peces, però que les fa integrar-se en un vector de sentit superior, d’ordre general, que suposa un transvasament al llibre del principi de coherència orgànica que aplica al poema. I això tot i la tendència de Pont a la varietat, a no repetir-se, o, per ser més exactes, a la tensió, tan clàssica, entre unitat i diversitat. Els seus llibres, encara que es deixen agrupar en cicles, són molt diferents entre si: l’exemple més Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 429
20/12/22 8:28
430
Gonzalo PONTÓN
conegut és la impostació de més d’una dotzena d’heterònims al Llibre de la Frontera (2000). Al mateix temps, la seva poesia no coneix sinó dos temes majors: amor i mort, que per afegiment no es donen dissociats, sinó que sovint convergeixen al cor del poema. Pont ho formula amb més amplitud: «la meva genealogia poètica [és] formada obstinadament per la interrelació de l’amor i la mort, el somni i la realitat, la paraula i el silenci, la unitat i la diversitat» (p. 81). També hi podríem afegir, en aquesta dialèctica de contraris, la de civilització i barbàrie. Un altre aspecte que Pont reconeix com a molt rellevant a la seva poesia és el viatge, com a estímul i com a repte (p. 34), indissociable de la noció de límit, de frontera. Per aquesta via, el mestissatge —conceptual i formal— esdevé una altra de les claus del seu interrogar. Pont s’identifica «amb aquella concepció de poesia que proposa una idea de l’art entesa com a contestació envers aquell desig insaciable que té la cultura establerta per marginar o esborrar tot allò que és diferent» (p. 60). La seva poesia, certament, no és una poesia utilitària, però tampoc no seria just qualificar-la, anant a l’altre extrem, de pura, en el sentit del seu admirat Mallarmé. Hi ha compromís amb la cerca i el rigor constants, amb una manera d’entendre la modernitat literària i d’encabir-se en ella, amb la idea que la poesia és resistència i diferència. I també, de manera inevitable, metadiscurs: la poesia de la modernitat comporta i compromet pensar el fet poètic, fer-ne «divisa teòrica» (p. 38). De manera simètrica i coherent, Pont diu d’ell mateix que com a crític té un pensament poetitzant, fent-se seva una qualificació que Bruno Rosada va aplicar a Ángel Crespo, un altre nom apreciat pel poeta. Un aspecte que no s’aborda a Parresia, però que resulta manifest a tot el que Pont ha escrit, és el fet que la seva és una poesia del present. Vull dir amb això que als seus versos no hi ha lloc, gairebé de forma ontològica, per a un ahir considerat de manera melancòlica, com a repositori de memòria que es contempla amb l’adolorida consciència que ja només és invocable a través del record i actualitzable a través del llenguatge. Ni tan sols en els seus llibres elegíacs, com Vol de cendres (1996) i Mirall de negra nit, teixits a partir de doloroses experiències personals, allò que importa no és el que van fer i van suposar aquells que ja no hi són, sinó el seu pes en l’ara i l’aquí del jo poètic. El que ha buscat Pont en obres com aquestes és endinsar-se en l’experiència del dol i escatir els seus límits, en un aprofundiment més conceptual que no pas emocional, de la mateixa manera que en altres llibres ho ha fet amb el desig o la diversitat cultural. Com bé afirma, «en poesia no hi ha escapatòria: el coneixement del món comporta, de manera irrenunciable, autoconeixement» (p. 40), i a la inversa. Posats, si calia, a assenyalar algun aspecte menys satisfactori de Parresia, podríem parar esment a cert atapeïment en les referències adduïdes, que de vegades apleguen molts noms, potser massa, la qual cosa produeix un efecte acumulatiu que aporta poc a la idea que es vol iŀlustrar. Es pot comprovar amb alguns llistats de poetes (com a p. 57) o de crítics (p. 70), i especialment a l’extensa resposta sobre la cultura pop, que és un reguitzell de referents i per això similar a molts altres, i en conseqüència una mica tòpic, quan hagués estat preferible poder llegir més sobre el que la cultura popular implica a la poètica i als poemes de Pont. Pecat venial que s’explica, penso, per la voluntat de l’autor de fer-se entendre, de ser precís, de no oblidar ningú. És aquest, en conclusió, un volum que ha d’interessar absolutament els tastadors de la poesia de Jaume Pont, que hi trobaran respostes a les seves hipòtesis de lectura i claus interpretatives que els podran orientar. Més enllà d’aquest primer cercle d’interès, també resultarà atractiu per als afeccionats a les poètiques dels poetes, els camins de la poesia de la modernitat i les idees literàries en general, exposades en causerie però no de manera poc rigorosa. Encara més enllà, serà agradable company per als qui aprecien el diàleg inacabable que els (bons) llibres generen i el seu paper —el paper que tenien, no sabria dir si tenen ni tindran— en l’experiència vital i l’educació personal. Un cant abrandat al pòsit fonamental que deixen els mestres antics i moderns, en inexhaurible i lliure conversa: parresia. Gonzalo Pontón Universitat Autònoma de Barcelona
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 430
20/12/22 8:28
Colón Domènech: Vocabulari de la llengua catalana medieval...
431
Colón Domènech, Germà (2022): Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain. Una selecció. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, 262 p.
L
C c
Aquest llibre presenta el resultat de vint anys de feina de recopilació lèxica que dugué endavant l’enyorat i estimat amic i mestre Germà Colón Domènech de les cèdules que deixà Lluís Faraudo de Saint-Germain. Es tracta d’un llibre coral en una primera part, on hom pot llegir les coŀlaboracions de Teresa Cabré, de José Enrique Gargallo, del mateix Germà Colón, de Maria-Pilar Perea i de Gemma Boada. La segona part és dedicada a la publicació de la selecció de mots i expressions de l’esmentat Vocabulari en quatre subapartats més una mostra de cèdules del Vocabulari amb els autors i les obres que serviren de canemàs per a construir les cèdules o la base de dades, segons l’expressió actual, i que acaba amb un sempre benvingut índex de mots i expressions continguts al llibre. Deixant a banda les coŀlaboracions de Teresa Cabré i José Enrique Gargallo, pel que tenen de presentació de l’autor de l’edició (Teresa Cabré) i pel contingut del llibre (José Enrique Gargallo), direm que els dos primers treballs que apareixen en aquesta edició són de Germà Colón: a) Presentació del projecte Vocabulari de la llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain i b) El Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de L. Faraudo de Saint-Germain, que va ser publicat a la revista Caplletra, 52 (primavera 2012). El tercer treball, intitulat La publicació, ha estat redactat per Maria Pilar Perea, i el quart i darrer de la primera part, Els criteris d’edició del Vocabulari de Faraudo, per Gemma Boada. Colón, en el primer dels treballs indicat suara, descriu els materials que Faraudo va fer servir per redactar les cèdules, com ara els Novells ardits i el Tresor de pobres, documents aplegats per Alart; el Cançoner de Saragossa, les Ordinacions de Mallorca, les Històries troianes de Jaume Conesa, l’Inventari de Pere Beset, els Furs de València, el Llibre de la Universitat d’Igualada, el Decameró, l’Itinerari de l’infant Joan, i molts altres, sense desdenyar les cròniques (Jaume I, Muntaner, Desclot i Pere el Cerimoniós). I, finalment, molts autors de la literatura catalana medieval (Canals, St. Vicent Ferrer, Metge, Eiximenis, March, etc.) que completen el nombre de cèdules del Vocabulari. Cal dir tot seguit que el buidatge de textos no fou total, ans al contrari, Faraudo tan sols va anotar aquells mots i/o expressions que li semblaven més envellits, i en 1943 en va publicar un tast. Pel que fa a la metodologia seguida en aquesta obra, cal dir el següent: a) s’han mantingut les cèdules per a l’edició tal com les va deixar Faraudo per no desfigurar-ne el treball, b) s’han suprimit les indicacions etimològiques, c) no s’han modificat les definicions on apareix la paraula definida. El segon treball o apartat del llibre de Colón és l’intitulat El Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de L. Faraudo de Saint-Germain, segons s’ha dit suara, i consta de diversos subapartats, el primer dels quals (Les obres de lexicografia medieval catalana) es refereix a la importància del Faraudo (com se’l sol anomenar coŀloquialment) dins les obres lexicogràfiques de la llengua catalana a l’època medieval, que Colón coŀloca a l’alçada del Diccionari català-valencià-balear, del Diccionari Aguiló i del Diccionari Balari. Aquests són, diguem-ne, els repertoris lexicogràfics i diccionaris més tradicionals que hom ha fet servir en la recerca i consulta del lèxic medieval del català des de fa dècades, però cal comptar també amb el DECat de Coromines i amb un projectat Vocabulari del català antic de l’Institut d’Estudis Catalans, que es podrà consultar en línia. Finalment, cal anotar el recull de tots els glossaris que acompanyen les edicions d’«Els Nostres Clàssics», de la coŀlecció Barcino o Bàrcino, dirigit per Germà Colón. Colón es demana quines són les característiques del Vocabulari, i afirma que L. Faraudo no va fer un buidat exhaustiu i sistemàtic del seu Vocabulari, com ja s’ha indicat més amunt, ans d’aquells mots que subjectivament li van semblar més singulars, bé perquè ja havien desaparegut dels parlars vivents, bé perquè, seguint el seu parer, eren considerats més dignes de figurar al Vocabulari. Malgrat aquest posicionament, Colón afirma que el treball és extraordinari per la seva riquesa, i, d’altra banda, els materials els tenim a la nostra disposició penjats a la xarxa, informatitzats sota la direcció de Germà Colón (https: //www.iec.cat/faraudo). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 431
20/12/22 8:28
432
Lluís GIMENO BETÍ
Un altre aspecte ací reportat és el contingut, analitzat a través de diversos apartats, el primer dels quals parteix de la comparació amb uns altres repertoris lexicogràfics, sobretot amb el DCVB d’Alcover-Moll. Colón constata l’abundor de mencions, sovint superior al de la resta de repertoris, i en posa alguns casos, com ara les paraules començades pel prefix sots-, que són desconegudes per altres repertoris lexicogràfics, com ara: sots-azembler, sotsbatlle, sotsbatut, sots-capità, etc. (p. 21-22). Un altre cas d’abundor de paraules és aquell en què els lemes apareixen més detallats que en altres repertoris, per exemple el mot suor, com el compost suor de llana, desconegut per l’Alcover-Moll, i altres casos. Més exemples són, posem per cas, els de la datació donada per Faraudo a un mot, que fa avançar respecte a la dels altres repertoris, com el DCVB. Germà Colón n’exemplifica uns quants, entre els quals tenim el terme volantí, que l’Alcover-Moll documenta en època moderna (T. Llorente i J. Ruyra), mentre que el Vocabulari de L. Faraudo avança en sis-cents anys aproximadament (1398) amb un text mallorquí i un altre de 1412. El terme esgarrifar, documentat en un text del segle xviii i en un altre del xx, Faraudo l’anota a la cèdula al segle xv, etc. Els termes de guerra són abundants al Vocabulari, cosa que no és d’estranyar atesa la professió de L. Faraudo amb el grau de general de l’exèrcit, per exemple armes blanques i armes braves, no documentades enlloc, galandart ‘llança curta’, palatis ‘palenc, palissada’, o el gaŀlicisme antic documentat amb variants com xalvina, xavallina, xavellia, etc. Al costat dels termes de guerra, no hem d’oblidar la terminologia científica o tècnica, puix Faraudo va publicar texts de botànica, oftalmologia, etc. I així, veiem termes i expressions com ara vena buida ‘nervi òptic’, vacuna ‘que és de cuir de vaca’, vigidàs ‘branquilló de vinya’, etc. Entre les pàgines 37 i 186, Colón presenta el treball anomenat Una selecció de mots i expressions del Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, i analitza uns mots tot comparant-los amb el DCVB, distribuïts en diversos epígrafs classificatoris, en quatre apartats: a) mots que no són documentats en altres fonts lexicogràfiques, b) mots que aporten el significat de termes que no en tenen en el Diccionari català-valencià-balear, c) mots que inclouen una accepció diferent de la que apareix al Diccionari català-valencià-balear, i d) mots en general absents d’altres repertoris que contenen definicions dubtoses (39-143), més les locucions contingudes al Vocabulari, les interjeccions i les onomatopeies (145-186). Paga la pena que ens aturem a analitzar unes quantes mostres de lèxic que apareixen al llistat extret del Vocabulari per Germà Colón. Per exemple, hi ha l’entrada albruixó [albruxó] ‘calabruixó’, documentat al segle xiv per Faraudo en la traducció de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne. Aquesta mateixa forma, albruixó, és anotada per l’ALDC a la localitat de Sorita (els Ports de Morella) com a primera resposta al terme calabruixó/calamarsa, i bruixó, amb pèrdua del segment alper confusió amb l’article àrab al- (tendència generalitzada en la nostra llengua), a les localitats 90 (Taüll, Alta Ribagorça), 107 (Àger, la Noguera) i 185 (Torremançanes, l’Alacantí) per l’ALDC. Un bon exemple de com la dialectologia i la filologia són branques d’un mateix arbre: la història de la llengua. Aquest fet dona a entendre que la forma albruixó, registrada per Faraudo, devia ser ja molt antiga, però el pas del temps ha anat fent desaparèixer una forma que devia tenir una extensió molt més gran en èpoques pretèrites. Un altre cas és exaquiós ‘xacrós, malaltís’, documentat per Faraudo a l’obra per ell anomenada Crònica del Rei Pere del Punyalet (segle xiv). Derivat de xàquia ‘pretext, cosa falsa’, actualment és un terme amb poc d’ús o latent propi de la ciutat de Castelló de la Plana. El Vocabulari registra així mateix senabo ‘senap, mostassa’ en un document del segle xiv (Llibre de les medicines particulars, obra traduï da al català provinent de l’àrab). També la dialectologia ens documenta el terme senabre (< llatí sĭnāpi ‘mostassa’) a la localitat de Sant Jordi del Maestrat (Baix Maestrat), forma referida, però, en aquesta localitat al fenc, d’on provindria la variant senabo del Vocabulari. Uns altres exemples són solifuga ‘mena de formiga verinosa’, enterca ‘un dels usos que obliguen a complir als pagesos de remença segons el dret feudal’, repeló ‘sefrenada, repulsa’, etc. La primera, solifuga, sembla ser una variant de salpuga, solipuga, solipugna, formes documentades per Plini el Vell, Lucà, Ciceró i Fest, però cal dir que Coromines dubta que mai existís en català; tanmateix la forma registrada per Faraudo semblaria Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 432
20/12/22 8:28
Cusan: Parole alle piante. Saggio di fitotoponomastica …
433
contradir l’afirmació del savi filòleg català, puix que, d’altra banda, solifuga també presenta documentació llatina: Isidor de Sevilla i Julius Solinus. Els altres dos termes, enterca i repeló, els coneixem ac tualment gràcies als treballs de dialectologia; el masculí, enterc, és registrat per Joaquim Garcia Girona al seu Vocabulari del Maestrat ‘ert, rígid; en sentit moral és estar en lo mateix que un ha sostengut contra un altre’, usat al Maestrat; el castellonenc repeló fa referència a reptar o increpar algú per alguna cosa. Els darrers apartats són referits a la mostra de cèdules del Vocaculari de Faraudo i als autors i les obres que ell va fer servir per a la confecció de les cèdules. Acaba el llibre amb un llistat de paraules i expressions aparegudes a tota l’obra amb anotació de les pàgines on són situades, cosa que facilita molt la posterior troballa del mot en qüestió. Un llibre pràctic, útil i bo de consultar; una bella mostra del treball de l’enyorat mestre i amic Germà Colón. Lluís Gimeno Betí Universitat Jaume I Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
M
Cusan, Federica (2020): Parole alle piante. Saggio di fitotoponomastica di una valle alpina. Alessandria: Edzioni dell’Orso, 187 p.
C f
Molts petits racons de la Romània ens porten un tresor de varietat dialectal, d’història explicada a través dels topònims, de la petja deixada per diferents generacions de pobladors. Les valls alpines, punts de pas i d’intercanvi secular des de la prehistòria, són un bon exemple d’aquesta riquesa. El llibre que presentem, justament, ens acosta a la toponímia, concretament a la fitotoponímia, i, a través de la toponímia, a la història, el paisatge i la varietat lingüística, d’una d’aquestes valls: la Vall de Susa, al Piemont (Itàlia). Convindrà fer una pinzellada, per als lectors que no hi estiguin familiaritzats, sobre la complexitat lingüística i la història de la Vall de Susa. La vall es troba a la part occidental del Piemont, a la zona alpina fronterera amb França. La part superior, de Chiomonte amunt cap a les subvalls de Bardonecchia i Cesana, pertany a les anomenades Valadas occitanas i és, per tant, de parla occitana. La part baixa de la vall i la Val Cenischia són lingüísticament arpitanes (és a dir, en terminologia clàssica, francoprovençals). A aquest panorama lingüístic original, cal afegir-hi, evidentment, i sobretot a les zones més baixes i als centres urbans, el piemontès i l’italià; i, encara més modernament, l’arribada de persones d’altres orígens més remots (cf. p. 30-33). La diversitat lingüística originària de la vall s’explica per la seva història i la seva particularitat geogràfica. Aquestes particularitats lingüístiques, històriques, geogràfiques i botàniques estan molt ben descrites en la part inicial del llibre: «Capitolo II. La Valle di Susa: Paesaggi vegetali, storici e linguistici» (p. 17-33). El capítol descriu la vall des del punt de vista geològic, climàtic, botànic (l’apartat més extens, lògicament, p. 18-23), històric i lingüístic. El primer capítol («Studi e materiali di studio») està destinat a una presentació general del llibre, amb la història dels estudis de fitotoponímia a Itàlia (p. 1-6) i l’explicació dels materials de l’estudi (2.395 topònims de la Vall de Susa, recollits en enquestes de l’Atlante Toponomastico del Piemonte Montano); també inclou alguns materials pràctics per a l’ús del llibre, com és ara les abreviatures emprades (p. 14-16). En el capítol IV, «Campo, bosco e pascolo» (p. 35-73), s’analitzen les denominacions i els topònims que no designen espècies botàniques concretes sinó agrupacions botàniques o diferents tipus d’hàbitats, com el bosc, les pastures o els camps. En aquest capítol es descriuen, en forma de text seguit, aquests paisatges de la Vall de Susa, els noms que els designen i els topònims que s’han originat per designar-los. Els topònims es destaquen en negreta de manera que són fàcilment localitzables dins del text. Un aspecte molt interessant d’aquesta exposició és que els comentaris inclouen també fitònims i Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 433
20/12/22 8:28
434
Maria Reina BASTARDAS I RUFAT
fitotopònims de zones veïnes, de fora de la Vall de Susa, que serveixen per argumentar i reforçar les explicacions donades i forneixen una perspectiva ben rica de toponímia comparada. En aquests casos, els topònims estan marcats en cursiva, i no en negreta. La part més extensa del llibre («Capitolo IV. Fitonimi e fitotoponimi: dimensioni storicolinguistiche», p. 75-149) consisteix en la presentació, en forma de fitxes, de l’inventari i estudi dels topònims recollits: primer els que designen arbres (24 fitxes; apartat IV.1) i després els que designen arbustos o plantes herbàcies (20 fitxes; apartat IV.2). Les fitxes tenen una estructura clara i uniforme. Les encapçala un títol, que és el del nom genèric de la planta en italià i seguidament el nom científic de l’espècie (a.1), el nom italià (a.2.), els noms dialectals segons les dades de l’ALEPO (a.3.), la descripció de les característiques botàniques i de distribució de l’espècie (b.1.), la llista dels fitotopònims (c.1.), l’anàlisi de l’adequació dels llocs on es troben els fitotopònims a les característiques d’hàbitat de la planta o arbre (c.2.), l’anàlisi lingüística i etimològica de les denominacions de la planta (c.3.), i, finalment, si s’escau, bibliografia complementària (d.1.). Malgrat ser un estudi lingüístic, el criteri d’ordenació de les formes estudiades és el botànic i no el lingüístic. Per exemple, si el lector consulta la fitxa 4 dels arbres,1 corresponent a l’albercoquer (p. 8283), troba la fitxa encapçalada per l’italià albicocco, les formes dialectals, totes corresponents al mateix tipus (p. ex. albicoch, abricutie) i, allà mateix, els topònims que parteixen d’una base lèxica que designa l’albercoquer i que es pot tipificar com a “armon-”: l’Armounéra (explicat com a derivat, cf. infra per les indicacions morfològiques) i l’Armounhoun. També una mica pertorbador per a la lectura resulta el fet que en algunes fitxes s’hi barregin topònims corresponents a dues bases etimològiques. En la fitxa 5 dels arbres, corresponent al bedoll (p. 84, paràgraf c.1.), s’hi troben topònims que es poden tipificar amb una base bès i altres amb una altra base bioula, biol, que no es presenten per separat; s’alternen ara l’un ara l’altre segons l’ordre de la localitat on s’han recollit (cf. infra per l’ordenació dels materials). Imaginem que un llibre d’aquestes característiques pot tenir diversos tipus de lectors: algú coneixedor de la zona i les seves varietats lingüístiques però no lingüista, un lingüista però no especialista en els dialectes d’aquesta zona, o finalment un lingüista especialista en els dialectes de la zona. Els dos primers tipus de lectors poden tenir dificultats per interpretar el material que se’ls presenta barrejat i es poden trobar una mica perduts quan els fitotopònims no corresponen a les formes dialectals esmentades en la part primera de la fitxa. És clar que aquí la recomanació que s’hauria de fer seria similar a la que es fa per a la lectura dels articles del FEW: començar a llegir pel comentari (paràgraf c.3.) on s’explica la història i etimologia dels elements del lèxic que expliquen els topònims recollits. Aquest apartat sempre és molt extens i ben documentat, amb explicacions que no es limiten a les llengües de la vall sinó amb una perspectiva més àmplia, romànica. Comentem encara l’estructura de l’apartat c.1. de les fitxes. Els topònims venen precedits per l’abreviatura del nom de la localitat on s’han recollit; la llista d’abreviatures, com hem dit, es troba al primer capítol. L’ordre en què es presenten els topònims és l’ordre alfabètic del nom de la localitat on s’han recollit. Potser hauria estat més convenient presentar-los per l’ordre geolingüístic de les localitats i no pas en ordre alfabètic; l’ordenació alfabètica és el que fa que, en l’exemple esmentat més amunt, en la fitxa del bedoll es presentin primer topònims d’un tipus, després de l’altre, després altre cop del primer tipus, etc. Després de cada topònim, destacat en negreta, segueixen unes indicacions molt sintètiques que resumeixen les característiques morfològiques del topònim: si es tracta de formes simples, derivades o compostes. En el cas dels compostos, s’indica l’equivalent italià de l’altre element que entra en la composició: p. ex., u Castagné du Prèivi es descriu amb «[fit.1 + prete]» (p. 88), on, segons les indicacions que trobem a la p. 77, «fit.1» indica que és un sintagma toponímic amb el fitònim en primera posició i prete és el mot italià corresponent al dialectal prèivi. Potser, com a lingüistes, hauríem preferit que s’indiqués o bé l’ètim o bé la
1. Potser hauria estat útil no recomençar la numeració de fitxes en l’apartat dels arbustos i plantes herbàcies. Una numeració seguida hauria permès fer referència unívoca a la fitxa 4 tout court i no a «la fitxa 4 de l’apartat d’arbres», ja que hi ha una segona fitxa amb el número 4 a l’apartat d’arbustos i plantes herbàcies. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 434
20/12/22 8:28
Del Puente / Guazzelli / Molinu / Pisano: Tra etimologia romanza…
435
forma dialectal acompanyada del significat més que no pas la forma italiana. Altrament, no totes les formes dialectals tenen una forma corresponent en italià: en aquest cas, s’indica la forma dialectal en cursiva (en lloc de versaletes): p. ex., «‘l Clot dou Mantatre [clot + fit.2]» (p. 135). En el cas de les formes derivades s’indiquen amb un sistema de notació similar al dels compostos: p. ex., «i Castagné [fit.0 derivato]» (p. 88). Potser hauria estat interessant indicar quin és el sufix implicat i de quin tipus de derivat es tracta. En el cas esmentat, suposem que és una forma en -arius; però aquesta pot ser un fitònim que designa un arbre o bé ser un coŀlectiu; pot ser una forma que existeixi només fossilitzada en la toponímia o pot existir en la llengua comuna. Potser per a un lector italià que té com a referent la denominació castagno, no sigui evident. És clar que del recull de formes dialectals de l’apartat a.3. en deduirem que la forma sufixada és la designació de l’arbre i no pas d’un coŀlectiu i que, efectivament, aquesta forma és viva en la parla de la zona. Com és sabut, el recull de formes històriques, quan és possible, és essencial per a la correcta interpretació dels topònims. Desgraciadament, no sembla existir un gran corpus de documentació històrica per a aquesta zona. A la pàgina 160, hi trobem algunes formes històriques dels topònims de la Vall de Susa, però, comparades amb les catalanes, són relativament tardanes (s. xiv-xv). Tot i que són pocs els topònims històrics recollits i potser les formes recollides no aportin gran cosa per a la seva interpretació etimològica, creiem que és una aportació important i valuosa haver-los inclòs en el llibre. Potser hauria estat convenient incloure aquestes formes històriques a la fitxa de cada topònim o, com a mínim, fer una referència en la fitxa que indiqués que es disposa d’una forma històrica que el lector pot trobar a la p. 160. Per exemple, el lector que consulta la fitxa 23 («sorbo montano», p. 118-119) no té cap indicació que li digui que pot anar a trobar una forma històrica de 1410, «in alierys», corresponent a algun dels topònims mencionats en la fitxa. El llibre es clou amb un capítol de «Note conclusive. Fitotoponimi e facies botanica: una necessaria corrispondenza?» (p. 151-161), que inclou estadístiques i també les formes històriques que hem esmentat en el paràgraf precedent. Clouen el llibre un índex complet i molt útil de tots els topònims esmentats (p. 163-173) i la bibliografia (p. 175-187). Com hem dit, altres materials complementaris, com les abreviatures de glotònims i termes gramaticals que s’usen en el text i les abreviatures de les localitats, es troben al final del capítol introductori. En resum, ens trobem davant d’un estudi que recull una gran riquesa de fitotopònims; es tracta d’una zona molt variada i complexa lingüísticament i aquests materials resulten molt interessants, com també ho són les interpretacions acurades que proporciona l’autora. Maria Reina Bastardas i Rufat Universitat de Barcelona
M
Del Puente, Patrizia / Guazzelli, Francesca / Molinu, Lucia / Pisano, Simone (a cura di) (2020): Tra etimologia romanza e dialettologia. Studi in onore di Franco Fanciullo. Alessandria: Edizioni dell’Orso, pp. XXVIII+556.
D e
Il volume raccoglie ben quaranta contributi offerti a Franco Fanciullo in onore del suo settantesimo compleanno. A raccoglierli, amici e allievi di quattro diverse università uniti da percorsi di formazione simili e, ovviamente, dalla frequentazione del Festeggiato. A contribuire, colleghi italiani e stranieri con varie impostazioni teoretiche e ambiti di studio in parte differenti, ma tutti accomunati dall’interesse per i fatti di lingua, con particolare attenzione alla storia delle parole e, più in generale, ai diversi fenomeni osservabili nell’italiano e nei dialetti d’Italia. Fanciullo, salentino di nascita, si è formato alla scuola pisana di Tristano Bolelli per poi proseguire nell’ambito della ricerca prima come borsista del CNR e poi come docente nelle università: Basilicata, Tuscia, Torino e infine Pisa. Tra i suoi ambiti di interesse principali, lo studio dei dialetti meridionali, la storia linguistica del latino e l’etimologia, terreno di studio quest’ultimo che ha coltivato anche in veste Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 435
20/12/22 8:28
436
Matteo Rivoira
di collaboratore del Lessico Etimologico Italiano fondato da Max Pfister (e oggi diretto da Wolfgang Schweickard e Elton Prifti). L’ampia bibliografia dello studioso è riportata alle pp. XVII-XXVIII. Come rilevano i Curatori nella breve «Premessa» (pp. XIII-XV), a scorrere i contributi raccolti e confrontandoli con l’orizzonte scientifico nel quale si è mosso il Festeggiato colpisce la notevole compattezza tematica del volume. Non è questo il contesto in cui si possono dettagliare i contenuti di ognuno dei saggi pubblicati e, tuttavia, vale la pena elencarli sinteticamente, raggruppandoli per temi e approcci (nel volume compaiono ordinati alfabeticamente in base al cognome dell’autore o dell’autrice). Il nucleo più consistente del volume è costituito dai contributi che si concentrano su questioni lessicali ed etimologiche in ambito italo-romanzo e non solo. F. Crevatin discute voci romanze di circolazione istriana; è veneto il lemma mistico ‘appena uno, uno soltanto’ trattato da P. Cuzzolin; di varia provenienza geografica sono mugungo, secchione e sfizio, le cui vicende sono ricostruite da N. De Blasi; origine dialettale hanno anche le parole redini e briglie trattate da P. Di Giovine; dei nomi delle caldarroste in Toscana tratta L. Filipponio, mentre R. Gendre discute della relazione tra le voci it. macco, maccare, smaccare ecc.; M. Giuliani si sofferma, a sua volta, sul fiorentino trassinare ‘maneggiare; malmenare’. La voce sarda barréḍḍu è argomento del saggio di G. Lupinu; C. Marcato individua voci friulane legate al cibo nella parlata slovena di Savogna, località delle Valli del Natisone (Ud); A. Nocentini riconsidera il dossier etimologico di sdraiare, sdrucciolare e sdrucire; sull’origine celtica dell’it. rospo si sofferma A. Nuti; tratta dei nomi della ‘cernia di fondale’ nei materiali dell’Atlante Linguistico della Sicilia, G. Ruffino; A. Scala discute del nome delle vecchie lire nella romanì d’Abruzzo come caso di innovazione da contatto; D. Silvestri si sofferma sulle voci strucchione ‘cavallo vecchio e malandato’ (romana), stucchione/strucchione ‘spilungone, vecchione’ (napoletana), usate con valore disfemico e di ciammurro, ciammurra blasone per gli abitanti di Anacapri noto a Capri; di insulti tratta, questa volta in ambito siciliano, anche R. Sornicola, oltre che di ‘fidanzati’, ‘bucellati’ e altro. A questo nucleo si possono inoltre associare i contributi dedicati a temi toponomastici: M. G. Arcamone tratta della denominazione della Garfagnana; R. Coluccia del toponimo salentino Cenata; A. De Angelis, delle denominazioni di Stromboli, territorio di indagine di Fanciullo sin dagli anni ’80 del Novecento; P. U. Dini, del nome della Versilia; S. Retali-Medori propone a sua volta un interessante saggio di toponomastica costiera relativa alla porzione settentrionale della Corsica. Trattano invece (principalmente) di antroponomastica G. Paulis in relazione alla supposta presenza dei vandali in Sardegna, e F. Rovai che si sofferma sul nome della gens Papiria. Non mancano però studi dedicati ad altri livelli di lingua: fonetica e fonologia sono al centro dei contributi di F. Avolio, che tratta delle parlate campane dialogando attraverso il tempo con Rohlfs e Fanciullo stesso; M. Loporcaro, la cui riflessione, muovendo da questioni ed esempi concreti tratti da varietà settentrionali e pugliesi, si articola intorno al tema del ricorso all’opacità (versione contemporanea dell’astrattezza) nella rappresentazione delle strutture fonologiche in sincronia; G. Marotta che si sofferma sulle consonanti preaspirate recentemente documentate in alcune varietà toscane, discutendone sia la natura acustica, sia il loro statuto allofonico. Questioni di morfologia, trattate principalmente in prospettiva storica, sono affrontate da M. Benedetti, che si sofferma sul costrutto lavarsi le mani in greco antico, discutendone lo statuto mediale; A. Ledgeway, N. Schifano e G. Silvestri si concentrano sui costrutti causativi nelle varietà romanze e greche della Calabria meridionale; M. Maiden propone un intervento dedicato all’origine della forma della terza persona singolare del presente indicativo nell’italoromanzo; M. Napoli analizza la struttura argomentale del verbo insignari nell’italiano antico; P. Poccetti tratta del suffisso -(V)lo- nel contesto del contatto tra greco e romanzo in Italia meridionale e le varie implicazioni morfonologiche ad esso legate; D. Romagno discute la costruzione risultativa portare finito nelle varietà consentine; G. Silvestri, infine, si sofferma sulle forme di futuro sintetico documentate nella varietà indigena di Verbicaro (Cz) e in quella della comunità verbicariese emigrata a San Paolo in Brasile. Il restante gruppo di interventi affronta temi di tipo più periferico (ovviamente in relazione al centro definito da quelli sin qui elencati) o trasversale, con varie implicazioni di valore metodologico. Tra questi lo scritto del compianto maestro della scuola pisana R. Lazzeroni, che si sofferma sul mutamento Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 436
20/12/22 8:28
Diversos Autores: Origen aragonés de las Glosas Emilianenses
437
linguistico e le implicazioni del contatto linguistico. Al contatto sono, inoltre, dedicati gli interventi di C. Guardiano, G. Longobardi, M. Stravrou e P. Crisma, con vari esempi tratti dalle varietà greche italiote e così quello di I. Manollessou e A. Ralli, che focalizzano l’attenzione sul contatto romanzo-greco in relazione alla sintassi nominale. I dialetti greci italioti sono inoltre trattati di riflesso da C. Consani, che analizza il contributo al loro studio dello studioso Domenico Comparetti (1835-1927). M. P. Bologna si sofferma sulla metafora (meta)linguistica dei «percorsi» («andirivieni linguistici», espressione cara al Festeggiato) che legano le lingue attraverso il tempo e lo spazio, ma anche all’interno della propria struttura. I. Marjani propone l’analisi linguistica di una canzone parte del repertorio tradizionale della ʔayṭa tipico delle aree rurali del Marocco, fornendo una testimonianza della situazione dialettale della regione di ʔAbda in Marocco. F. Motta sottopone a una serrata critica il concetto di sostrato a partire dalla formulazione che ne diede Ascoli, per arrivare a Terracini e a Coseriu. Infine, F. Toso, discute di alcuni «miti linguistici», dal latín ginobisco alla lingua franca portandoci per mare alla ricerca delle «rotte interlinguistiche» evocate dal titolo del suo intervento. Il cursorio elenco permette dar conto della ricchezza di questo volume e gli studiosi di dialetti e di etimologia troveranno molti spunti per le loro ricerche. Manca, purtroppo, un indice delle cose notevoli che avrebbe aiutato a farne uno strumento di lavoro più facilmente maneggiabile, ma è questa un’osservazione di poco conto. I curatori con il loro servizio e i contributori con i loro studi hanno celebrato degnamente uno studioso di vaglia che merita questo riconoscimento. Matteo Rivoira Università di Torino
I
Diversos Autores (2020): Origen aragonés de las Glosas Emilianenses. Estudios y edición facsímil. Introducción de Ramón de Andrés Díaz. Zaragoza: Aladrada Ediciones, 306 pp.
D E
Este libro colectivo reúne una reproducción facsimilar del códice 60 de la Real Academia de la Historia con una selección de estudios sobre las Glosas Emilianenses, todos ellos previamente publicados. Su propósito es facilitar al especialista o al interesado la consulta de esos trabajos dispersos sobre las Glosas, amén de las imágenes del códice, en vista de que las ediciones facsimilares de 1977 y de 1992 hoy son de difícil acceso, y de que, cuando este libro debió planearse, aún no estaba disponible en la Biblioteca Digital de la Real Academia de la Historia la consulta y la descarga completa de las imágenes del códice 60 en una calidad más que aceptable (<https://bibliotecadigital.rah.es/es/consulta/registro.do?control=BRM20090000483>). La tesis fundamental que el libro quiere rebatir es que las Glosas emilianenses no son «la cuna del castellano», tal como se defendió en las celebraciones institucionales de 1977 y 1992 en homenaje a la lengua española, para lo que recurre a un título ciertamente llamativo: Origen aragonés de las Glosas Emilianenses. Todo historiador de la lengua sabe bien que las Glosas añadidas en el códice 60 transcriben una variedad románica de carácter navarroaragonés. Ello ya fue puesto de manifiesto por Ramón Menéndez Pidal en sus Orígenes del español, donde editó fragmentariamente el texto latino con sus glosas (1926), por el resumen que sobre ellas escribió su discípulo Rafael Lapesa en su Historia de la lengua española o por el análisis lingüístico realizado por todos los filólogos posteriores (entre ellos, Manuel Alvar, Emilio Alarcos, Fernando González Ollé, Rafael Cano, Claudio García Turza o Heinz Jürgen Wolf). Las discrepancias residen en decidir el lugar de origen geográfico de las Glosas en ese ámbito oriental: ¿se escribieron en La Rioja (García Turza), Navarra (González Ollé) o Aragón (Wolf, Nagore)? Y, sobre todo, la discusión estriba en asignar la variedad documentada al paraguas de una lengua: ¿cabe adscribirla al español (como hacen Emilio Alarcos o García Turza, siguiendo a Menéndez Pidal) o al aragonés (como defienden De Andrés o Nagore en este libro)? Respecto a la localización, no hay duda de que el carácter bilingüe del glosador apunta a un ámbito vascorrománico, plausible entre La Rioja y Navarra y mucho menos probable en Aragón, pero también Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 437
20/12/22 8:28
438
Antonio TORRES
es cierto que algunos rasgos lingüísticos románicos de las Glosas están mejor documentados en Aragón que en la Navarra y La Rioja medievales. Quizá haya que aceptar, con Wolf, la idea de un códice que viajó por esos territorios y que acabó en San Millán de la Cogolla por circunstancias que no podemos llegar a conocer. Pero la adscripción es, en realidad, el principal caballo de batalla. En la interpretación defendida por Ramón Menéndez Pidal en sus Orígenes del español, esa lengua surgió de la suma de las variedades habladas en todos los territorios centrales de la península Ibérica, astur-leonés, castellano y navarro-aragonés, aunque Pidal, al tiempo, aseguró el predominio del castellano sobre las otras dos variedades a partir de ciertos rasgos fonéticos de supuesto origen castellano (pero, en realidad, extendidos más allá de los márgenes políticos de Castilla desde época primitiva). Este punto de vista, heredado por la filología española, es el que da pie a denominar «española» la variedad que documentan las glosas. Lo hablado en esos territorios orientales se estima español, aunque no castellano. Sin embargo, la identificación posterior de castellano con español como sinónimos hoy día, sin hacer esos distingos filológicos, ha conducido a adjetivar retrospectivamente las Glosas de castellanas, cuando nunca lo fueron. Los textos de Ramón de Andrés o Francho Nagore incluidos en el volumen son síntoma del malestar causado, entre los expertos del asturiano o del aragonés, por el empleo abusivo del término castellano para referirse a la variedad empleada en las Glosas a partir de la identificación del castellano con el español. Ese uso excluye del español a las variedades que fueron tildadas por Menéndez Pidal de «dialectos», olvidando que, al menos en el caso del navarro y del aragonés, experimentaron hasta finales de la Edad Media procesos de estandarización equivalentes al que benefició al castellano y que hay muchos motivos para considerarlas lenguas autónomas. No hay duda de que el primer testimonio escrito de lengua románica peninsular que prueba una percepción identitaria diversa de la lengua latina es el de las Glosas, si bien no hay que olvidar que es un testimonio aislado y circunstancial que no da pie a una transcripción generalizada de la lengua romance. A este propósito, la aparición de las Glosas encaja mejor en un contexto navarro (bilingüe en euskera y con estrecho contacto con el mundo occitánico) que en uno aragonés, en que la adopción de la escritura romance fue bastante tardía (dejando de lado los territorios catalanes, en que, por las mismas razones que en Navarra, la escritura románica también fue tempranamente practicada). La calificación de las Glosas como «aragonesas», que refleja el título de esta publicación, niega la autonomía a la variedad navarra, estimándola un «dialecto» del aragonés, de la misma forma que la interpretación de Pidal había juzgado el navarro-aragonés «dialecto» del español. En cierta forma, el nacionalismo lingüístico obsesionado por explicar la historia del español-castellano a partir de los rasgos originarios (y que es característico de Orígenes del español), que se quiere criticar en este volumen, se acepta y reproduce, mutatis mutandis, para el aragonés, hecho que es palpable en el mismo título: Origen aragonés de las Glosas Emilianenses. La selección de los estudios que acompañan a esta edición facsimilar podría haberse completado con los de Emilio Alarcos, Fernando González Ollé, Roger Wright o con la introducción de Wolf a su edición de las Glosas, que hubiera ofrecido una visión panorámica y completa de sus puntos de vista. El artículo de Wolf elegido, una respuesta crítica a la interpretación de Gerold Hilty, resulta poco comprensible para quien no haya leído antes la introducción mencionada y las opiniones del lingüista suizo. También hubiera sido deseable una corrección de pruebas más cuidada, porque no son pocas las cursivas y versalitas que faltan en alguno de los textos (v. gr. García Turza). Inés Fernández-Ordóñez Universidad Autónoma de Madrid
Eckkrammer, Eva Martha (ed.) (2021): Manual del español en América. Berlin: De Gruyter, 919 p. La obra que reseñamos forma parte de la colección internacional Manuals of Romance Linguistics (MRL), heredera del Lexikon der Romanistischen Linguistik (LRL) (1988-2005, vol. 1-8, 12 tomos) y de la Romanische Sprachgeschichte (RSG) (2003-2008, vol. 1-3), de la que están previstos unos 60 volúEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 438
20/12/22 8:28
Eckkrammer: Manual del español en América
439
menes, consultables de manera independiente, a la vez que pretenden ofrecer en conjunto una imagen global de la lingüística románica. Va dirigida tanto a la comunidad científica como a los estudiantes universitarios de Filología Hispánica de nivel avanzado. En cuanto a la estructura, está compuesta por la introducción de la editora, 50 capítulos de variada extensión que se inician con un resumen y unas palabras-clave y se cierran con una bibliografía de referencia, escritos por muy diversos autores (sobre quie nes quizá sería adecuado incluir una bionota), agrupados en seis grandes bloques, y un índice de materias tratadas. En la «Introducción» (pp. 1-20), Eva Martha Eckkrammer recuerda que el número de hablantes de español tiende a crecer en América y a descender en Europa, pero que, según concluye un análisis glotopolítico, la lengua afianza su papel nuclear de la hispanofonía y la globalidad panhispánica. Critica la concepción imperialista de que el español (como el inglés) solo sea patrimonio de los hablantes nativos, dado el contexto multilingüe en el que a menudo se desarrolla y su carácter creciente de lengua internacional, con muchas personas que la aprenden. En un ámbito más específico, Eckkrammer plantea los interrogantes a los que trata de dar respuesta este manual. Rechaza la frecuente denominación «español de América» por abstracta y por no reflejar la variación lingüística que se da en el continente, y aboga por el uso de «español en América», como ya propuso José G. Moreno de Alba en 1988. Llama la atención, en este contexto de presentación de la enorme diversidad en América, la alusión a la presencia de la lengua «castellana» en el continente, después de tantos siglos de evolución. Por otra parte, perfila las políticas que defienden la unidad del español dentro de su diversidad, en la línea del «pluricentrismo unitario», y resalta los profundos cambios de paradigma en las últimas décadas. Finalmente, repasa los manuales más relevantes que han brindado una visión de conjunto del español en América, explica las especificidades de este, como la de «englobar la actualidad hispánica del continente también desde una perspectiva lingüística transdisciplinaria y sociopolítica, sin considerar más allá de lo necesario la categoría de nación» (p. 13), y traza el esquema de la organización de la obra. El primero de los bloques se dedica a «Conceptos y planteamientos preliminares» y está integrado por cuatro capítulos. En 1, «El concepto de América desde el punto de vista histórico y geográfico» (pp. 23-34), Patricio Hidalgo Nuchera sigue el devenir de este concepto clave, que fue un «invento» de Europa, y de otros relacionados. Se centra en el de América Latina, surgido a mediados del siglo xix para contrarrestar el expansionismo de los Estados Unidos, y que pasa por diferentes resignificaciones (antiimperialista, revolucionario, democrático). Al final, observa, la idea de América Latina está siendo superada por distintos movimientos en el continente. Seguidamente, Ludmila Cichon y Peter Cichon, en 2, «Tierras americanas hispanohablantes: datos lingüísticos básicos, homo- y heterogeneidad» (pp. 3547), recogen los procesos históricos que muestran el afianzamiento del español en Hispanoamérica y el plurilingüismo de la región; asimismo, detallan los factores que propician la cohesión lingüística de la América hispanohablante, así como los que favorecen su heterogeneidad lingüística, de menor impacto. Por su parte, Juan Antonio Ennis y Stefan Pfänder, en la contribución 3, «El español de América entre oralidad y escritura, cultura letrada y cultura popular» (pp. 49-62), revisan la historia y el presente del español en América desde los dos ejes propuestos en el título, y constatan el cambio de registro que ocurre con frecuencia en la actualidad desde el ámbito oral al escrito. Cierra el apartado Klaus Zimmermann con 4, «Taxonomía de las variedades hispanoamericanas» (pp. 63-82), donde propone una clasificación y jerarquización del diasistema del español en Hispanoamérica a partir de los modelos de Coseriu y de Halliday. Muchos de los aspectos que menciona se desarrollan en otros capítulos del manual. En el segundo bloque, «Evolución del español en tierras americanas», se incluyen ocho capítulos, que se organizan en sentido cronológico. Para empezar, Juan Antonio Frago Gracia aborda en 5, «La herencia lingüística de la Península Ibérica» (pp. 85-96), con abundantes ejemplos extraídos de la documentación, la diversidad diatópica y sociocultural del español llevado a América, la lucha entre la tendencia conservadora y la innovadora en el nuevo territorio, el comportamiento de la paremiología y otras cuestiones que dibujan un panorama complejísimo. A continuación, Lidia Becker, en 6, «El concepto del “español atlántico”» (pp. 97-114), repasa la génesis de este socorrido concepto, acuñado por Diego Catalán en 1958, y su evolución en la dialectología española e hispanoamericana; además, evalúa Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 439
20/12/22 8:28
440
Antonio TORRES
la distinción entre «español atlántico» y «español continental». Seguidamente, Jens Lüdtke, en 7, «La conquista e hispanización de las Américas» (pp. 115-129), expone los hechos más relevantes de este proceso, tanto desde el punto de vista político y cultural como desde el lingüístico, con un español que se aclimata al Nuevo Mundo. Por su parte, Juan Pedro Sánchez Méndez, en 8, traza la «Evolución del español durante la fase colonial» (pp. 131-150), que abarca desde comienzos del siglo xvi hasta inicios del xix. En esta etapa, explica, el conservadurismo y la innovación caracterizan la América colonial como área lingüística lateral, hay procesos de diversificación regional y, en el siglo xviii, se abre camino un nuevo lenguaje con el que el ilustrado hispanoamericano busca su propia identidad. Volker Noll, en 9, reexamina «La teoría más controvertida: el andalucismo» (pp. 151-164), y concluye que debe limitarse, en todo caso, al español del Caribe y las costas circundantes. Después, Juan Carlos Godenzzi, en 10, «Los desarrollos lingüísticos de la época postcolonial» (pp. 165-182), expone la evolución del español durante el período que va de las independencias a las primeras décadas del siglo xx, en relación con factores sociohistóricos atingentes a la reconfiguración social y espacial de América, las lenguas indígenas, los criollos y las hablas afrohispanas o las lenguas inmigratorias. Elton Prifti presenta en 11, «Hacia el pluricentrismo: moldeamientos modernos del español en América» (pp. 183-206), las tres fases principales (precolonial, colonial y moderna) de las dinámicas lingüísticas pluricéntricas que ha vivido el español, con especial atención a América. Completa esta parte Robert Hesselbach con 12, «El español en América ante los procesos de la globalización» (pp. 207-221), trabajo en el que analiza la posición del español americano en un mundo globalizado: adopta numerosos anglicismos, a la vez que se beneficia de tales procesos de globalización, como se ve en los muchos hispanohablantes que hay en los Estados Unidos o en el elevado número de estudiantes de español como lengua extranjera. El tercer gran bloque, «El contacto lingüístico como fuente de cambio», es el más extenso, con trece capítulos. De entrada, en 13, Martina Schrader-Kniffki aborda «El multilingüismo americano: aspectos teóricos y tipológicos» (pp. 225-242), tanto desde un punto de vista teórico general como centrado en el contacto entre el español y las lenguas indígenas de América, y desde una perspectiva histórica a la vez que actual, con nuevas manifestaciones como el «multilingüismo multimodal» de hoy. En 14, Azucena Palacios brinda un panorama general sobre las «Lenguas indígenas en contacto con el español: una vista de conjunto con enfoque en los indigenismos morfosintácticos y léxicos» (pp. 243-260), donde atiende en particular a los efectos de la convergencia lingüística y a los cambios semánticos y pragmáticos en algunos marcadores del español por efecto del contacto. Seguidamente, Katrin Pfadenhauer se centra en 15 en «El contacto lingüístico del español con el náhuatl y el mixteco en México» (pp. 261279), y desarrolla los numerosos factores, tanto internos como externos, que se deben considerar en estos dos estudios de caso. En 16, Antje Muntendam y Pieter Muysken, «Situaciones y fenómenos de contacto lingüístico en los Andes: la relación entre el quechua y el español» (pp. 281-299), describen e interpretan teóricamente la influencia del español en el quechua y viceversa, así como las mezclas que se producen entre las dos lenguas. A continuación, Sonja Maria Steckbauer, en 17, «Castellano y guaraní en Paraguay: un caso particular» (pp. 301-312), examina la historia y el presente de las dos lenguas en el país (cooficiales desde 1992), su situación sociolingüística y las políticas lingüísticas de educación bilingüe y bicultural llevadas a cabo. Después, Amina Kropp, en 18, «El Cono Sur como zona de contacto» (pp. 313-337), retrata esta gran área lingüística tanto desde el punto de vista del impacto que supuso la colonización europea como desde el que se genera con la llegada de inmigración del viejo continente en los siglos xix y xx y las nuevas migraciones en el contexto del Mercosur. Rolf Kailuweit, en 19, «Procesos migratorios entre Europa y América posteriores a la conquista y sus efectos lingüísticos (siglos xviii, xix)» (pp. 339358), se fija en la influencia de las lenguas más destacadas de los migrantes europeos (francés, gallego o, especialmente, italiano) en las distintas variedades latinoamericanas. En 20, John M. Lipski, «La contribución africana a las variedades americanas del español» (pp. 359-371), presenta las huellas que dejaron las lenguas subsaharianas en el español en Hispanoamérica y la configuración de lenguas criollas de base afrohispánica, aspecto que desarrolla Bettina Book en el capítulo 21, «Los criollos hispániEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 440
20/12/22 8:28
Eckkrammer: Manual del español en América
441
cos ausentes y presentes: el papiamento, el palenquero y las hablas bozales caribeñas» (pp. 373-386), donde se ofrecen detalles y reflexiones sobre estas lenguas y variedades. Wolf Dietrich, en 22, «El jopara como variedad de contacto: la otra cara de la medalla» (pp. 387398), caracteriza el llamado jopara (‘mezcla’) del Paraguay como un comportamiento lingüístico que se relaciona con la variación diafásica del guaraní, con un modo informal de hablar que recurre a dos lenguas —guaraní y español— en el mismo discurso. En 23, Adolfo Elizaincín, «El fronterizo» (pp. 399409), repasa la historia de la región fronteriza entre Uruguay y Brasil, así como los principales rasgos lingüísticos de las variedades producto del contacto entre el español y el portugués en esa zona. Anto nella Cancellier, en 24, «Argentina como caso especial: el cocoliche y otros fenómenos de transición» (pp. 411-429), aborda el cocoliche y el lunfardo como principales manifestaciones del contacto lingüístico argentino, tanto desde la perspectiva histórica como actual. Cierra Andrea Chagas López con 25, «Panorama lingüístico en Chile: contactos y variedades lingüísticas» (pp. 431-448), donde resume la conquista española de Chile, la situación sociolingüística y legislativa del país, las características del español chileno y sus patrones de contacto con las lenguas indígenas, en especial el mapudungun. Se podría aludir también a la Isla de Pascua y al rapanui. El cuarto bloque, «Características de las variedades americanas y de su descripción», está constituido por once capítulos. Abren Elissa Pustka y Armin Schwegler con 26, «Fonética y fonología: vocalismo y consonantismo» (pp. 451-464), donde apuntan a la causación múltiple como causa más probable de la mayoría de los rasgos (origen andaluz, influencia indígena o africana, fenómenos universales). Christoph Gabriel, en 27, «La prosodia de las variedades americanas» (pp. 465-487), presenta, por un lado, los enfoques teóricos relativos a los patrones suprasegmentales y, por otro, las características prosódicas de diferentes variedades americanas (Cono Sur, zona andina, México y el Caribe). En el capítulo siguiente, 28, Judith Meinschaefer y Barbara Schirakowski, «La morfología» (pp. 489-528), ofrecen una extensa exposición sobre la variación formal y semántica en los ámbitos de la flexión y la formación de palabras en América. Concepción Company Company, en 29, «La sintaxis» (pp. 529-545), define el concepto de americanismo sintáctico, en dos acepciones, absoluta o relativa, y consigna veinte americanismos sintácticos generales y ocho acotados geográficamente; asimismo, se detiene en la obligatoriedad de ustedes y en las características del voseo. Continúa Raúl Ávila en 30, «Lexicosemántica del español: el sentido de las segundas respuestas» (pp. 547-554), donde trata de concienciar sobre la insuficiencia que supone la simple comparación de voces diferentes en distintos dialectos del español y sobre la necesaria autorregulación del hablante para ser comprendido en un dialecto diferente del suyo; a la vez, destaca el papel de la intuición del hablante o del investigador. Carles Tebé, en 31, «Terminología y terminografía en tierras americanas» (pp. 555565), revisa la historia y el presente de estas dos disciplinas a partir de varios ejes: teorías y metodologías, redes de investigación y trabajo, publicaciones periódicas, trabajo terminológico organizado, lenguas involucradas y perspectivas futuras. En 32, Guiomar Ciapuscio, «Lingüística del texto y géneros textuales en América» (pp. 567-578), divide el capítulo en una parte teórica sobre el alcance de la lingüística del texto y otra en la que se detallan los intereses de los estudios del texto en el territorio americano. Alexandra Álvarez Muro, en 33, «Aspectos pragmáticos de las variedades americanas: la cortesía verbal» (pp. 579-601), expone los conceptos esenciales de la teoría de la cortesía y sus formas de expresión, y repasa numerosos estudios, teóricos y aplicados, que contemplan el funcionamiento de esta cuestión en zonas de Latinoamérica. En el capítulo 34, Francisco M. Carriscondo Esquivel, «La lexicografía de las variedades americanas» (pp. 603-617), desarrolla los parámetros que mejor se adecuarían al tratamiento lexicográfico de esas variedades: por un lado, la delimitación entre variedades estándar y no estándar y, por otro, la delimitación temporal del español en América. Christian Timm, en 35, «La gramaticografía del español en América» (pp. 619-635), dibuja la evolución de la actividad gramaticográfica de los países hispanoamericanos desde el siglo xix, todavía con el peso de la descripción de la norma europea, alejada de los usos cotidianos de América, hasta los últimos tiempos, en los que se acepta de forma más decidida el pluricentrismo. Alfonso Gallegos Shibya concluye este bloque con 36, «Lenguajes de especialidad: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 441
20/12/22 8:28
442
Antonio TORRES
unidad o diversidad» (pp. 637-646), donde explora la tensión entre convergencia y divergencia de los lenguajes de especialidad en América, que tienden, por un lado, a la estandarización y, por otro, a la diversificación ligada al pluricentrismo. El quinto bloque, «Descripción de variedades por áreas geográficas», abarca ocho capítulos. Sebastian Greußlich empieza con 37, «Variedades andinas en comparación» (pp. 649-667), que trata sobre el estado de investigación del área andina y describe los principales rasgos dialectales del español en Perú y Bolivia, sin dejar de lado las innovaciones metodológicas más recientes que tienen que ver con el reconocimiento de una normatividad lingüística propia de esta zona. Seguidamente, Karolin Moser, en 38, «El voseo en el español americano y su variante rioplatense-argentina» (pp. 669-685), repasa el fenómeno del voseo y su enorme complejidad en el español americano, y se centra en el análisis pragmático-conversacional de ejemplos pertenecientes a corpus sincrónicos de Córdoba, Argentina. Micaela Carrera de la Red, en 39, «Ecuador, Colombia y Venezuela como suelos de gran variación» (pp. 687703), ofrece, en las tres secciones correspondientes del capítulo, un panorama sobre los principales estudios de conjunto que se han elaborado en torno al español de los tres países respectivos. A continuación, Frank Jodl, en 40, «Variedades centroamericanas» (pp. 705-719), esboza el marco histórico-cultural de América Central y analiza los rasgos particulares que unen sus variedades, así como los que se limitan a algunas de ellas. Melanie Uth, en 41, «La gama variacional de México y territorios colindantes» (pp. 721-741), proporciona una visión global sobre las variedades diatópicas de México, en la que resulta muy relevante la propuesta inicial de Henríquez Ureña de 1921, que investigadores posteriores perfilan en distintos aspectos; tiene en cuenta también el papel de las lenguas indígenas en cada zona. Andre Klump, en 42, «El español en las Antillas» (pp. 743-757), describe la configuración histórica de esta modalidad dialectal, sus características más relevantes en los ámbitos fonético y fonológico, morfológico y sintáctico, así como léxico, y la dimensión en la diáspora de cubanos, dominicanos y puertorriqueños. Al final del bloque se abordan los Estados Unidos. Gabriele Knauer, en 43, «El español en los Estados Unidos: una panorámica actual» (pp. 759-769), plantea las cuestiones esenciales en el estudio del español estadounidense: su gran complejidad, sus patrones sociolingüísticos, sus variedades, sus rasgos esenciales o su contacto con el inglés. Y, de modo específico, Laura Morgenthaler García, en 44, «El español isleño de Luisiana: de variedad vestigial a variedad desaparecida» (pp. 771-787), se fija en los aspectos lingüísticos de este enclave, en el contexto histórico y actual de la región, en las razones que explican su rápido proceso de pérdida y en el valor que su estudio confiere al ámbito de la diacronía hispánica. El sexto y último bloque, «Sociolingüística y política lingüística en las Américas», integra seis capítulos. Arranca Silke Jansen con 45, «De la colonia a la independencia: rumbo a nuevas normas e identidades lingüísticas» (pp. 791-803), donde muestra la evolución del español en América desde una perspectiva sociolingüística. Atiende al factor clave de la koineización (nivelación entre modalidades dialectales del español) como eje de la formación de nuevas normas en América. En 46, Alla Klimenkowa, «Nacionalismo e ideologías lingüísticas en América» (pp. 805-817), se centra en la relación entre lengua e identidad nacional en América, sobre todo durante el siglo xix, cuando se construyen los perfiles de los nuevos estados independientes y se elaboran modelos de planificación lingüística, en el marco de culturas monoglósicas. Svenja Dufferain-Ottmann, en 47, «Reformas e intentos de reformas ortográficas en América» (pp. 819-831), estudia las propuestas que circularon en Chile en el siglo xix y principios del xx, con el objetivo de simplificar y racionalizar la ortografía de la lengua española: Andrés Bello y Juan García del Río, Domingo Faustino Sarmiento. Constata «el enorme valor simbólico que tiene la lengua escrita como marca de identidad propia y el papel importante que desempeña en la toma de conciencia nacional» (p. 829). Tras este capítulo, Carolin Patzelt, en 48, «La política lingüística frente a las minorías lingüísticas autóctonas y nuevas» (pp. 833-847), describe la variada situación legal de las lenguas minoritarias en Hispanoamérica y las medidas que buscan su reconocimiento y protección. Lenka Zajícová, en 49, «Multilingüismo y bilingüismo oficial en las Américas: una aproximación comparativa» (pp. 849-889), informa con detalle sobre la legislación lingüística en los diferentes países hispanoamericanos, en especial la referida a las lenguas indígenas, y su evolución en las últimas décaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 442
20/12/22 8:28
Favre / Raimondi: Atlas des Patois valdôtains
443
das. En un anexo se incluyen tres tablas sinópticas muy completas. Y Beatriz Gómez-Pablos, en 50, «Aspectos variacionales en la traducción y sincronización» (pp. 891-908), pone fin a la obra a través de un contexto histórico sobre la traducción literaria en América en los dos últimos siglos, que solo empie za a abrirse a las diferencias diatópicas en la segunda mitad del siglo xx, y con una reflexión sobre esas diferencias diatópicas y la posterior sincronización o doblaje cinematográfico en dicho territorio. En definitiva, como se ha podido comprobar, no estamos ante «otro» manual del español en América, sino ante una obra que refleja los cambios de paradigma que se han producido en las últimas décadas, la innovación metodológica, la perspectiva interdisciplinaria, la superación del concepto de nación, los nuevos enfoques sobre temas ya clásicos como el del andalucismo del español americano, y el carácter central que adquiere la consideración del pluricentrismo en la evolución y el presente del español. En este manual no hay aspecto que se deje sin atender, desde la historia lingüística a la sociopolítica, las agrupaciones de variedades, los resultados del contacto de lenguas, las ideologías. Se trata de una obra coral que adquiere su sentido pleno como conjunto, a la vez que cada capítulo particular permite satis facer un interés puntual por el tema específico al que se dedica. No faltan algunos solapamientos en el contenido, pero las frecuentes remisiones internas ayudan a reforzar la coherencia interna y a contemplar un mismo fenómeno desde distintos ángulos. Cada lector quizá eche en falta un tratamiento más profundo de algún aspecto —como, en mi caso, el español en los Estados Unidos—, pero lo relevante es que se ofrecen las herramientas para ahondar en todos ellos. Es, por tanto, una obra ingente de consulta obligada para los americanistas y los interesados en contemplar la lengua española en América desde los diferentes focos de atención actuales. Antonio Torres Universitat de Barcelona
T
Favre, Saverio / Raimondi, Gianmario (dir.) (2020): Atlas des Patois valdôtains. APV / 1 – Le lait et les activités laitières. Aosta / Arvier: Région Autonome Vallée d’Aoste / Le Château Edizioni, 251 p.
F
Diciamo subito che si tratta non soltanto di un buon atlante linguistico, ma di un ottimo atlante linguistico: di quegli atlanti dell’ultimissima generazione, che amo definire «atlanti allettanti», perché i suoi curatori hanno saputo conciliare gli apporti delle innovazioni tecnologiche (digitalizzazione) con l’uso sapiente di espedienti comunicativi (il colore, le immagini), con la conoscenza aggiornatissima degli studi più avanzati sul francoprovenzale, e con la consapevolezza che, anche se non enunciato nel titolo, all’apporto etnografico deve, soprattutto nel caso di un territorio così «speciale» culturalmente (alpicoltura, silvicoltura, zootecnia, lavorazione casearia, ecc.), essere rivolta un’attenzione tutta particolare.1 Come e quando nasce dunque un «atlante allettante» come quello delle parlate valdostane, che qui si recensisce? Nel suo intervento alla prima «Conférence annuelle sur l’activité scientifique du Centre d’Études Francoprovençales ‘René Willien’», tenutasi a Saint-Nicolas il 14 e il 15 dicembre 1991, Corrado Grassi affermava (1992: 55-56): J’aimerais proposer, comme date où la première idée d’un Atlas de la Galloromania d’Italie a pris naissance, le 21 octobre 1967, le jour même auquel remonte mon amitié avec Gaston Tuaillon. À l’occasion du Colloque international organisé à Rome par l’Accademia nazionale dei Lincei sur les Atlas
1. Tra gli apporti più recenti nel campo degli «atlanti allettanti», mi piace annoverare il PDALC, l’ALP 4, il PALP (dell’ALEPO non dico): esempi intelligenti di come la ricerca geolinguistica può bene adeguarsi alle esigenze della comunicazione. Anche, se occorre, di quella divulgativa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 443
20/12/22 8:28
444
Tullio TELMON linguistiques, Monsieur Tuaillon présenta […] un rapport sur «Les atlas régionaux français», souli gnant indirectement l’absurdité d’une frontière politique qui sépare les parlers galloromans situés au delà et au deça de la ligne de partage des eaux sur les Alpes. […] À partir de ce moment là, on peut dire que l’intention a été formulée, bien que d’une façon encore implicite, d’étendre les atlas régionaux français, notamment l’Atlas linguistique et ethnographique du Jura et des Alpes du Nord (ALJA) et l’Atlas linguistique et ethnographique de la Provence (ALP), au Val d’Aoste et aux vallées galloromanes du Piémont occidental.
In quel 1967 indicato da Grassi, però, né l’ALJA né l’ALP erano ancora pubblicati (il primo volume dell’ALJA sarebbe comparso nel 1971; quello dell’ALP, nel 1975); e al Convegno internazionale dei Lincei di Roma, Tuaillon (che parlava anche a nome di Pierre Gardette, responsabile del progetto denominato NALF-Nouvel Atlas Linguistique de la France par Régions) aveva riferito del piano generale degli atlanti regionali francesi, facendo soltanto un cenno al fatto che gli atlanti del settore orientale della Francia (e cioè del francoprovenzale e del provenzale), non prevedevano punti esterni alla Francia.2 Il passaggio dall’intenzione implicita, così come espressa dalle parole di Grassi, ad un più concreto impegno programmatico avvenne invece poco meno di cinque anni più tardi, nel corso delle seconde Journées d’études francoprovençales, tenutesi ad Aosta (e più precisamente a Porossan) il 22 e 23 aprile 1972. Di queste Journées non sono stati stampati gli Atti; l’unica testimonianza è fornita da una breve nota (Telmon 1972: 141-142), nella quale si dice tra l’altro che tra i «temi comuni di riflessione» del convegno, il primo punto è «l’eventuale progettazione di un atlante linguistico del francoprovenzale». Da quel momento, l’allora direttore del Centre d’Études francoprovençales, l’infaticabile e vulcanico René Willien, dopo avere individuato nel triangolo delle Università di Grenoble – Torino – Neuchâtel il nucleo non soltanto ideativo ma anche di orientamento e accompagnamento scientifico del nuovo atlante, mise a disposizione se stesso ed il Centre per la definizione del programma di ricerca e per l’organizzazione delle necessarie procedure (scelta del questionario e dei punti di inchiesta, scelta e formazione dei raccoglitori, scelta del sistema di trascrizione, scelta delle metodologie di inchiesta, ecc.). Fu così che Gaston Tuaillon, Corrado Grassi e Ernest Schule, affiancati dall’etnologa Rose-Claire Schule e successivamente da chi scrive questa nota, attraverso frequentissimi incontri di lavoro a Saint-Nicolas, misero a punto il piano di lavoro. Va detto che, conformemente all’auspicio che era stato formulato nelle Journées di Porossan, il piano iniziale prevedeva che il territorio dell’atlante abbracciasse non soltanto la Valle d’Aosta ma anche le valli della provincia di Torino (Soana, Orco, Lanzo, Susa, Sangone) di parlata francoprovenzale, e che, per coprire i costi dell’impresa, si creasse una sinergia tra le amministrazioni regionali della Valle d’Aosta e del Piemonte. Purtroppo, mentre l’amministrazione regionale della Valle d’Aosta mise immediatamente a disposizione i fondi necessari per le inchieste, presso l’amministrazione regionale del Piemonte (regione che del resto vedeva interessata nell’impresa soltanto una parte del proprio territorio) fu molto più lungo e difficile il lavoro di convincimento delle autorità politiche sull’utilità dell’iniziativa scientifica di un atlante linguistico. Nel 1974, al Convegno fiorentino della CDI – Carta dei Dialetti Italiani, l’idea era ancora quella di un atlante che comprendesse tutte le parlate francoprovenzali cisalpine (quelle valdostane e quelle piemontesi), come testimonia, negli Atti, il mio intervento (Telmon 1975: 101), nonostante che, nel settore valdostano, le inchieste fossero già iniziate fin dal 6 novembre del 1973. Le difficoltà di finanziamento del settore piemontese continuarono fino all’inizio degli anni Ottanta, allorché finalmente l’assessorato alla cultura della Regione inserì l’iniziativa in un più vasto piano culturale, intitolato «Alpi e cultura». Ma nel frattempo, le inchieste valdostane erano avanzate celermente, tanto che fin dal 1978 si poté procedere alla pubblicazione di un volumetto (Schule et al. 1978), nel quale, pur osservando che le 16 2. L’unica eccezione sarebbe poi stata, nell’ALJA, quella del punto valsusino 84 (Giaglione). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 444
20/12/22 8:28
Favre / Raimondi: Atlas des Patois valdôtains
445
inchieste previste in Valle d’Aosta non erano ancora completamente finite e pur continuandosi ad auspicare l’esito finale di un «Atlas du francoprovençal d’Italie» (Tuaillon 1978b: 80), veniva tuttavia pubblicato un certo numero di carte-saggio3 limitate al solo territorio regionale valdostano, mentre soltanto la carta dei continuatori di -are della prima coniugazione verbale comprendeva ancora l’intero territorio francoprovenzale cisalpino (Telmon 1978: 41-47). La constatazione delle difficoltà pratiche nel fare procedere parallelamente le inchieste nei due settori indusse quindi il comitato scientifico a separarne le sorti e a lavorare non più ad un solo atlante del francoprovenzale cisalpino, ma ad un Atlas des Patois Valdôtains da un lato e ad un diverso —ma strettamente parente, con comitato scientifico in larga parte coincidente e con identico questionario— atlante per la parte piemontese (ALEPO). Fu una fortuna, perché quando finalmente, all’inizio degli anni Ottanta, anche quest’ultimo poté decollare, si colse l’occasione per estenderne il territorio anche al settore occitano del Piemonte, includendo, nei 42 punti di inchiesta, 16 punti di parlata provenzale alpina, oltre ad alcuni punti «perioccitani» e a numerosi punti di parlata galloitalica (pedemontana): da atlante del francoprovenzale del Piemonte, l’ALEPO diventava così atlante delle parlate galloromanze del Piemonte. Sul versante dell’APV, intanto, la morte improvvisa di René Willien nel 1979 segnò un indebolimento del Centre d’Études e provocò un duro colpo all’avanzamento dei lavori; fu soltanto la creazione del BREL – Bureau Régional pour l’Ethnologie et la Linguistique, come organo interno all’amministrazione regionale, diretto da Alexis Bétemps e poi da Saverio Favre, a restituire vitalità al progetto dell’Atlante; era il 1985, e quattro anni dopo, al Convegno dell’ALE di Saint-Vincent, i due redattori Saverio Favre e Marco Perron potevano presentare quattro carte di prova4 ed affermare «Les enquêtes et la transcription sont aujourd’hui terminées» (p. 31). Siccome però nel progetto originario erano previsti anche sei rilievi fuori del territorio valdostano (due nella Svizzera romanda, due in Savoia e in Alta Savoia e due in provincia di Torino), si trattava ancora di completare l’opera con queste inchieste; per quanto riguarda i due punti piemontesi, si risolse di utilizzare le inchieste svolte a Carema e a Ribordone dal gemello ALEPO; i materiali dei due punti savoiardi furono recuperati mediante un’inchiesta svolta alle Contamines con la collaborazione dell’équipe grenoblese di Gaston Tuaillon e mediante l’uso dei materiali del vocabolario di Tignes,5 a sua volta frutto di un’indagine svolta dall’équipe di Gaston Tuaillon. Quanto alle inchieste nel Vallese, esse furono svolte nel 2001 a Liddes e a Évolène grazie ad un progetto Interreg italo-svizzero, in collaborazione con il Centre de Dialectologie dell’Università di Neuchâtel. Come documenta il sito della Région Autonome de La Vallée d’Aoste,6 negli anni ’90 incomincia l’informatizzazione dei dati: una vicenda lunghissima e travagliata, intessuta di numerose delusioni, di passi falsi e di retromarce, tale da spiegare ampiamente il lungo tempo intercorso dal concepimento del progetto ad oggi. Per buona sorte, un efficace aiuto è giunto, nel 2010, dalla convenzione siglata tra il BREL e la giovane Università della Valle d’Aosta, istituita nel 2000; nel quadro di questa convenzione, è stato finalmente delineato il progetto della pubblicazione del primo volume, sotto la direzione congiunta di Saverio Favre per conto del BREL e di Gianmario Raimondi per conto dell’Univda. Nella presentazione ufficiale del progetto, avvenuta ad Aosta nel 2011 nel corso del XLV Congresso della SLI – Società di Linguistica Italiana, i due direttori avevano mostrato la carta «Le lait»: essa era
3. «mauvais (temps)»; «(le soleil) se couche»; «(une) boule de neige»; «il neigeote»; «(un) sabot de neige»; «à l’abri de la pluie»; «à l’abri du vent»; «une étoile»; «la semaine»; carte phonétique fl-, pl-, bl- (Tuaillon 1978a: 1735); «Battre le blé»; «Le fléau»; «Le manche (du fléau)»; «Le battoir du fléau»; «L’articulation du fléau et longueur du battoir (en % du manche)»; «Le bâton à battre»; «L’aire à battre» (Schüle / Schule 1978: 56-73). 4. «Les bornes», «Les témoins – Les garanties», «J’ai l’onglée (expressions)», «J’ai l’onglée (nom)». Cfr. Favre / Perron 1991. 5. Cfr: Duc / Béjan 1998. 6. <https://www.patoisvda.org/atlas-patois-valdotains/>. [Consultazione: 07-04-2022]. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 445
20/12/22 8:28
446
Tullio TELMON
già del tutto simile a quella che figura ora nel volume che viene qui recensito: comprendeva infatti la carta di base, contenente le denominazioni dialettali del «latte» in trascrizione fonetica ed un commento contenente informazioni varie, dalla resa della domanda al momento dell’inchiesta fino alle spiegazioni di carattere etimologico e motivazionale.7 Esattamente come nella carta 1-1 dell’opera che stiamo illustrando, la carta «Le lait» del 2011 conteneva inoltre una carta più piccola, che mostrava mediante simboli la distribuzione dei due lessotipi ricavabili dalla carta principale; conteneva inoltre tre carte fonetiche che riportavano, anch’esse mediante simboli, gli esiti del gruppo -ct-, quelli della vocale tonica del lat. lacte(m) divenuta atona in conseguenza dell’estensione morfologica mediante suffissazione in -ellu (tipo <latticello>, presente in quasi tutta l’area) nonché gli esiti della nuova vocale tonica e del suffisso stesso. Le due carte sono dunque identiche, ma dieci anni sono passati. Che cosa è successo? Che cosa ha provocato una ulteriore dilazione per un’opera che si attendeva da tempo e che sembrava, almeno per suo primo volume, ormai in dirittura d’arrivo? Ci saranno sicuramente mille ragioni contingenti, come sempre avviene nel caso di opere di grande respiro e come sembra essere iscritto nel destino degli atlanti linguistici. Credo però che le ragioni del prolungarsi nel tempo stiano soprattutto nella scelta metodologica —anzi, scientifica— di passare per la prima volta8 da atlante descrittivo ad atlante pienamente esplicativo ed interpretativo; il che ha comportato che ognuna delle 112 nozioni cartografate è divenuta, in pratica, una vera e propria monografia, con la necessità non soltanto di tipizzare i materiali lessicali, e di procedere alla delicata e spesso assai ardua ricerca delle loro basi etimologiche e motivazionali, ma anche di individuare e mettere in pratica le modalità più adatte per il trattamento dei materiali etnografici (illustrazioni, fotografie, schizzi, ecc.) e, soprattutto, di quelli etnotestuali, che sono stati ordinati in apposite liste, ma anche cartografati nei numerosi casi in cui dal loro spoglio affioravano elementi pertinenti dei loro contenuti: si veda ad esempio la carta 1-3T «qu’en fait-on (du colostrum)», che elenca ben 14 etnotesti e dispone quindi su carta, mediante simboli, i diversi usi del colostro (uso alimentare umano ancora attuale oppure asserito per il passato, cibo per i vitelli, cibo per le mucche o per piccoli animali, dispersione). Alcune delle caratteristiche, diciamo così, di output, di questo atlante sono in parte già emerse da quanto abbiamo detto finora. Veniamo però alle scelte operative. Nato per essere uno strumento complementare in continuità con gli atlanti regionali francesi (e con l’ALJA in particolare), fra le decisioni operative iniziali le più importanti furono quella di adottare, per le inchieste sul terreno, il Questionnaire di Gaston Tuaillon (1972-1973) e di adottare altresì, nelle trascrizioni dei materiali dialettali, il sistema di trascrizione fonetica detto «di Rousselot–Gilliéron», per garantire maggiore confrontabilità con gli atlanti francesi. Se la prima di queste scelte si può dire felicissima, perché l’impianto del questionario invitava ad un andamento colloquiale per le inchieste, favorendo anzi, grazie alle frequenti «domande aperte», la raccolta di molte informazioni non previste dal questionario stesso, lo stesso non si può dire per la seconda: si era alla vigilia di un mutamento profondo in seno alle scuole di dialettologia, che da nazionali si stavano trasformando in internazionali, tanto è vero che gli autori degli ultimi volumi della serie degli atlanti regionali francesi pensarono bene di abbandonare il sistema «Rousselot–Gilliéron», ritenuto troppo elaborato, troppo complesso, troppo —soprattutto— datato e ripiegato su una realtà interna alla Francia e incapace di rivolgersi ad una utenza internazionale. Sta di fatto che tutte le inchieste valdostane furono trascritte in «Rousselot–Gilliéron» e, quando la redazione incominciò a pensare seriamente agli sbocchi editoriali, si rese necessaria una elaboratissima operazione di traslitterazione: se già il passaggio dai quaderni manoscritti ad una versione stampabile costituisce, come ognu-
7. Cfr. Favre / Raimondi 2012: 101-115. 8. O quasi: ricordo che Pierre Gardette aveva corredato il suo ALLy di commenti, vòlti a individuare i tipi lessicali individuabili delle carte. Più di recente, ricchi, puntuali e illuminanti sono, ad esempio, i commenti delle carte del PDALC. Anche le carte dell’ALEPO sono introdotte da brevi testi esplicativi sulla resa del concetto in sede di intervista e sui principali tipi lessicali. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 446
20/12/22 8:28
Favre / Raimondi: Atlas des Patois valdôtains
447
no sa, una operazione difficile e delicata di interpretazione e talvolta di vera e propria decrittazione, il passaggio fu reso ancora più complesso per la scelta, ormai inevitabile, di passare al sistema di trascrizione dell’IPA/API.9 Fortunatamente i raccoglitori delle inchieste valdostane, tutti esperti dialettologi formatisi alla scuola di Torino,10 avevano svolto un lavoro molto diligente, e ciò rese meno faticosa la lunghissima opera di traslitterazione. Come si presenta dunque l’atlante? La carta principale può essere unica (ad es. 1-1 «Le lait» Il latte / Milk, che non ha carte che ne derivano se non quelle, di cui si è detto, di interpretazione tipologica e di successiva sintesi simbolica: lessicale, fonetica, etnografica o morfologica); oppure può presentare delle carte complementari di completamento, come nel caso, ad esempio, della carta 1-8 «Traire» Mungere / To milk, dalla quale si sviluppano le carte 1-8 C+01 «(traire) à la poigné» (mungere con la mano chiusa che impugna il capezzolo) e 1-8-C+02 «(traire) au pouce» (mungere con il pollice ripiegato). È facile immaginare, da questo semplice esempio, quanto sia importante l’apporto etnografico, tanto più che le tre carte sono munite di ben due fotografie e di numerose note riportanti etnotesti;11 eccone un paio di esempi: N’a pamì que arioun a pueun agna. L’è pi comodo a poudzo: t’a pi boun redzì, arie pi a rèi [«Il n’y a plus de gens qui traient à la poignée aujourd’hui. C’est plus facile au pouce: tu avance mieux, (ça permet de) traire plus à fond»] (testimonianza in nota, ottenuta ad Oyace). A pouzo, che le vasse chon pi dure, t’a pi comodo ariéi, méi te cache mioou le peuppe [«Au pouce, si les vaches sont plus difficiles à traire, c’est plus facile de traire, mais tu casses davantage les trayons»] (testimonianza in nota, ottenuta a La Tuile).
Pur se superficiale e banale in apparenza, va valutata positivamente la scelta di non rappresentare i punti di inchiesta con la consueta numerazione, ma con sigle che richiamano con immediatezza i loro toponimi: per l’Alta Valle, dunque, LT è La Thuile, LS è La Salle, SA è Sarre, SO è Saint-Oyen, OY è Oyace, RH è Rhêmes-Saint-Georges, VS è Valsavarenche e CO è Cogne; nella parte mediana della valle, QU è Quart, FE è Fénis e VT è Valtournenche; per la Bassa Valle, abbiamo le sigle EM che sta per Émarèse, AY per Ayas, GA per Gaby, CH per Champorcher e AR per Arnad. Una sigla è stata attribuita infine anche ai punti esterni alla Valle d’Aosta: TI rappresenta perciò Tignes (Savoia), CM Les Contamines-Montjoie (Alta Savoia), EV e LI rappresentano, rispettivamente, Évolène e Liddes (Vallese) e CA e RI Carema e Ribordone (che nell’ALEPO sono i punti 011 e 120). Si tratta, in totale, di 16 punti, e il loro numero contenuto facilita, anche per il lettore poco pratico di geografia valdostana, un’immediata associazione tra la sigla e il punto linguistico. Dicevamo poco sopra che la scelta di trasformare le carte in veri e propri «articoli» (così infatti le chiamano gli autori e così si presentano, di fatto, ricche come sono di commenti, note, carte sintetiche, etnotesti…): ciò ha comportato lunghe ed approfondite ricerche, soprattutto sui piani semantico, motivazionale, etimologico. Per chiarire, voglio qui mostrare ancora un bell’esempio dei risultati positivi di questa fatica. L’argomento «lavorazione del burro» occupa nell’APV la terza sezione, con complessivi ben 25 articoli. Come mostra Gianmario Raimondi in un suo recente intervento,12 l’analisi parallela dei 9. Ad una identica scelta fu a sua volta costretto anche l’ALEPO per le sue 42 inchieste, tutte trascritte, in prima istanza, con il sistema «Rousselot–Gilliéron». 10. Meritano (come meriterebbero anche i loro 98 informatori) di essere menzionati: si tratta di Alessandro Béchaz, Celestino Guichardaz e Saverio Favre, e di Luigina Blanc, Imelda Janin e Marco Perron; questi ultimi tre purtroppo già deceduti. 11. Facciamo qui rilevare un’altra importante scelta di ordine comunicazionale: per la trascrizione degli etnotesti gli autori hanno infatti deciso di utilizzare il sistema ortografico detto del BREL (Bureau Régional pour l’Ethnographie et la Linguistique), che è anche quello attualmente in uso presso la maggior parte degli scriventi nei diversi patois valdostani. 12. Cfr. Telmon / Raimondi 2021: 299-302. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 447
20/12/22 8:28
448
Tullio TELMON
quadri onomasiologici relativi alle denominazioni della zangola (fr. baratte; APV1: 1-52 e 1-57) e a quelle del latticello del burro (fr. babeurre; APV1: 1-62) conduce, grazie ai confronti motivazionali, a interessantissime conclusioni. Per la zangola la Valle d’Aosta è divisa tra due tipi lessicali: quello che potremmo qui sintetizzare con < burraria > nella parte occidentale della Valle e quello rappresentato dalla forma < beus > nella parte orientale. Per il primo tipo, è evidente la base etimologica; per il secondo, è controversa: semplificando molto, diremo che per il FEW va fatta risalire alla famiglia di *buttia, mentre il LEI ci riconduce ad una base prelat. *bok(k)y-/*bogy- ‘oggetto di forma tonda, cavità’. Il tipo < beus > parrebbe quello più arcaico,13 mentre la < burraria > si direbbe un’innovazione proveniente da oltralpe. Se si passa ad osservare i tipi lessicali cui fanno capo le forme riscontrate per le denominazioni del latticello del burro, si possono evidenziare cinque lessotipi: 1) < cllèr di beuro > (e cioè ‘liquido del burro’), nei tre punti dell’area del Gran Paradiso; 2) < lasé (de) beus > (e cioè ‘latte di zangola’), ad Émarèse e Arnad, in Bassa Valle; 3) < berayòn > in Alta Valle, a La Thuile e La Salle; 4) < bra > a Champorcher; 5) < bezèya > in ben 9 punti, tra i quali anche quelli di Ayas e Gaby in Bassa Valle e quelli di Carema e Tignes, fuori dalla Valle d’Aosta ma ai due estremi orientale e occidentale. Mentre alcuni tipi sono semanticamente trasparenti (1 e 4 si appoggiano iconimicamente sul concetto di «burro», 2 su quello di «zangola»), il terzo dà adito a qualche perplessità ed il quinto non è trasparente per niente, tanto è vero che il FEW lo censisce tra gli sconosciuti. Ora, il confronto di quest’ultimo con il tipo orientale (e relittuale, come si è detto) delle denominazioni della zangola, consente agli autori di proporre per <bezèya> una base */bœz/ + suff. /eja/, perfettamente coerente con la base etimologica proposta dal LEI per <beus> «zangola», ricomponendo il quadro motivazionale delle denominazioni per il latticello del burro, mediante la saldatura iconimica dei lessotipi trasparenti di Émarèse e di Arnad con quelli dell’Alta Valle, e validando ulteriormente, con prove geolinguistiche, l’ipotesi che per il tipo <burraria> si tratti di una novità proveniente da Ovest, che ha ricoperto un più antico e compatto <beus>, rimasto però radicato e nascosto, in Alta Valle, nelle denominazioni di un referente, come il latticello, meno esposto alle innovazioni —anche tecnologiche— che hanno interessato lo strumento della zangola. Si individuano così, per il latticello del burro, due aree motivazionali: l’una basata sull’iconimo {burro} (<cllèr di beuro>, <bra>), di tipo periferico, e l’altra su {zangola} (<berayòn>, <lasé (de) beus> e <bezèy>), che fornisce un’immagine di compattezza areale che il confronto tra i soli tipi lessicali tende invece ad impedire. Attendiamo ora fiduciosi il volume introduttivo, la cui uscita era stata annunciata, nel 2011, come quasi contemporanea al primo volume. Tullio Telmon Università di Torino Bibliografia A. B. [Alexis Bétemps] (éd.) (1992) : « Atlas des patois Valdôtains (APV): historique du projet. Conférence annuelle sur l’activité scientifique du Centre d’Études Francoprovençales ‘René Willien’. Saint-Nicolas, les 14 et 15 décembre 1991 », Nouvelles du Centre d’Études Francoprovençales ‘René Williem’, 29, p. 50-64. 13. L’AIS ne conserva tracce nelle forme [bys], [by:s] di 135 Pettinengo e 147 Cavaglià, rispettivamente nell’Alto e nel Basso Biellese. Della presenza di questo tipo nel Biellese è testimone anche l’ALEPO, che tra i materiali non ancora pubblicati riporta [al byts] «zangola» per il suo punto 013 Campiglia Cervo (Questionario, p. 72, linea 09 a). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 448
20/12/22 8:28
Favre / Raimondi: Atlas des Patois valdôtains
449
ALEPO = Canobbio, Sabina / Regis, Riccardo / Telmon, Tullio (1994 ss): Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Occidentale. Pavone Canavese / Alessandria / Torino: Priuli & Verlucca / Edizioni dell’Orso / ALI. In linea: <http://www.alepo.eu/index:php>. ALF = Gilliéron, Jules / Edmont, Edmond (1902-1912) : Atlas Linguistique de la France. Paris : Champion. ALJA = Martin, Jean-Baptiste / Tuaillon, Gaston (1971 ss.) : Atlas Linguistique et Ethnographique du Jura et des Alpes du Nord. Paris : CNRS. ALP = Bouvier, Jean-Claude / Martel, Claude (1975 ss.) : Atlas Linguistique et Ethnographique de la Provence. Paris : CNRS. ALP 4 = Bouvier, Jean-Claude / Martel, Claude (2016) : La langue d’oc telle qu’on la parle. Atlas Linguistique de la Provence. Cartographie et mise en page par Guylaine Brun-Trigaud. Forcalquier : Alpes de Lumière. Duc, Célestin / Béjan, Henry (1998) : Le patois de Tigne (Savoie). Grenoble : ELLUG. Favre, Saverio (2007) : « Atlas des Patois Valdôtains (APV). Histoire-feuilleton d’un atlas linguistique », in Raimondi, Gianmario / Revelli, Luisa (ed.) : La dialectologie aujourd’hui. Atti del Convegno Internazionale ‘Dove va la dialettologia ?’. Alessandria : Edizioni dell’Orso, p. 207-209. Favre, Saverio / Perron, Marco (1991) : « L’Atlas des Patois Valdôtains », in D. A. : Atlas Linguarum Europae. Congrès International de l’Atlas Linguarum Europae. Aoste : Musumeci Éditeur, p. 29-44. Favre, Saverio / Raimondi, Gianmario (2012): « Rappresentare le coesistenze linguistiche : l’Atlas des Patois valdôtains », in Telmon, Tullio / Raimondi, Gianmario / Revelli, Luisa (ed.): Coesistenze linguistiche nell’Italia pre- e postunitaria. Atti del XLV Congresso Internazionale di Studi della Società di Linguistica Italiana (SLI), vol. I. Roma: Bulzoni Editore, p. 101-115. Grassi, Corrado (1992) : « Intervento », in A. B. 1992: 55-61. PALDC = Veny, Joan (2007 ss.): Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. PALP = Cugno, Federica / Rivoira, Matteo / Ronco, Giovanni (2018): Piccolo Atlante Linguistico del Piemonte, vol. I. Torino: Istituto dell’Atlante Linguistico Italiano. Perron, Marco (1992): «Stato dei lavori, problemi e prospettive dell’Atlas des Patois Valdôtains», in Ruffino, Giovanni (ed.): Atlanti linguistici italiani e romanzi. Esperienze a confronto. Atti del Congresso Internazionale. Palermo, 3-7 ottobre 1990. Palermo: Centro Studi Filologici e Linguistici Siciliani, p. 313-316. Région Autonome Vallée d’Aoste : Le site du Francoprovençal en Vallée d’Aosta. Atlas linguistique, En ligne: <https://www.patoisvda.org/atlas-patois-valdotains/>. [Consultazione: 30-03-2022]. Schüle, Ernest / Schüle, Rose-Claire (1978) : « L’aspect ethnographique d’un atlas linguistique : le battage du blé dans la Vallée d’Aoste », in Schüle / Schüle / Telmon / Tuaillon 1978: 53-78. Schüle, Ernest / Schüle, Rose-Claire / Telmon, Tullio / Tuaillon, Gaston (1978) : L’Atlas des patois valdôtains. État des travaux 1978. Aoste : Musumeci. Telmon, Tullio (1972) : « Journées d’études francoprovençales (Aosta, 22-23 aprile 1972) », in Parole e metodi, 3, p. 141-142. Telmon, Tullio (1975) : « L’Atlante linguistico del francoprovenzale cisalpino : progetto e situazione attuale », in La Ricerca dialettale, I, p. 97-102. Telmon, Tullio (1978) : « Une analyse grammaticale: les verbes réguliers dans la Vallée d’Aoste », in Schüle / Schüle / Telmon / Tuaillon 1978: 39-51. Telmon, Tullio / Raimondi, Gianmario (2021): «Gli atlanti delle parlare galloromanze in Italia (ALEPO, APV)», in Romance Philology Special Issue Italo-Romance and the Dialect Atlas: Philology across Time and Place, 74, Fall 2020, p. 289-307. Tuaillon, Gaston (1972-1973) : Questionnaire pour enquêtes dialectales en pays alpin, 3 vol., polycopiés. Grenoble : Université des Langues et Lettres. Tuaillon, Gaston (1978a) : « Pourquoi un atlas régional ? », in Schüle / Schüle / Telmon / Tuaillon 1978: 7-37. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 449
20/12/22 8:28
a
450
Ramon PINYOL I TORRENTS
Tuaillon, Gaston (1978b) : « Comment continuer ? », in Schüle / Schüle / Telmon / Tuaillon 1978: 79-81. Tuaillon, Gaston (1992) : « Intervention », in A. B. 1992: 52-55.
Ferrando, Antoni (2021): Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit sobretot de la guerra de Cuba). València: Institució Alfons el Magnànim, 292 p. Antoni Ferrando, la trajectòria del qual és prou coneguda i extensa com per saltar-nos-la, acaba de treure un nou llibre, Llorente i Blasco Ibáñez. Entre la política i la literatura. Centrat en els dos pesos pesats de les lletres valencianes de les darreres dècades del segle xix, reprèn, de fet, un tema que li ha interessat molt de fa temps i sobre el qual ara retorna. El 1988 va editar, en edició crítica, dues de les peces llorentines de més ambició, Cartes de soldat (1896) i Pro pàtria (1897), premiades en els Jocs Florals de Lo Rat Penat dels dos anys esmentats. Ara novament les publica, amb ortografia modernitzada (no s’ha tocat ni la morfosintaxi ni el lèxic), en una actitud editorial que voldríem més àmpliament emprada pels nostres filòlegs. Editar amb grafies prenormatives no contribueix ni a difondre els nostres escriptors ni aporta cap valor més que pintoresc a unes escriptures que, en cas d’interessar algú, seria als historiadors de l’ortografia, que solen tenir el bon criteri d’anar a les fonts. Sigui com vulgui, ja disposàvem també de la valuosa edició crítica de l’obra valenciana completa de Teodor Llorente feta per Rafael Roca (2013). Espero que l’amic Roca no es molesti per la con tundència de les afirmacions anteriors que, en cap cas, volen treure mèrit a la seva feinada rigorosa i pacient. Ni al fet que ens ha posat a les mans un conjunt de composicions que, amb el seus comentaris, permeten de poder estudiar i valorar la producció llorentina de manera adequada i que serà de referència durant molt de temps. Que Ferrando les hagi tornat a editar, ara en apèndix, era essencial per poder seguir la història que desenvolupa al llarg del seu assaig. Hi tornaré després. El llibre està estructurat en vuit capítols, una més que completa bibliografia i dos apèndixs, els esmentats amb les dues poesies de Llorente i una antologia d’una dotzena de textos periodístics (que inclou un poema en valencià) de Blasco Ibáñez, juntament amb d’altres de Teodor Llorente, tots ells publicats, respectivament, als periòdics que dirigien, El Pueblo i Las Provincias, entre 1895 i 1900, més un de Josep Sanmartín al de Llorente i un altre de Félix Azzati al de Blasco. Es tracta d’una recuperació de textos important i, en aquest cas, indispensable per seguir l’anàlisi de Ferrando sobre les polèmiques a l’entorn de la guerra de Cuba i la virtualitat del valencià com a llengua literària. Els textos, que compten amb una generosa anotació, gairebé ocupen un centenar de pàgines. El llibre es clou amb un complet i, doncs, utilíssim índex antroponímic. L’obra està dedicada a un avi de l’autor, a qui ens referirem més endavant, al gran filòleg i mestre seu Manuel Sanchis Guarner i als coŀlegues i deixebles que treballen en l’estudi de la cultura valenciana. Justament un d’aquests deixebles, Rafael Roca, és qui s’encarrega de posar un pròleg al llibre. Roca, que porta ja més d’un quart de segle dedicat a investigar la literatura valenciana de l’anomenada Renaixença, a editar-ne textos essencials de les seves figures principals (Llorente, Llombart) i a trobar les relacions entre els escriptors principatins i valencians de l’època, és avui una figura clau entre els investigadors d’aquests àmbits. Rafael Roca insisteix en el que fa temps que predica, ben documentadament, una revisió de Llorente que es resumeix en el títol del pròleg: «Com és que Llorente escrigué tant en valencià?» I, més concretament, un aprofundiment en l’estudi del context en què es va produir la literatura valenciana vuitcentista. El seu mestre, Antoni Ferrando, a qui aŀludeix amb no gens dissimulada admiració, ha fet una contribució de primer nivell en aquest sentit amb el seu Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit sobretot de la guerra de Cuba). Després del pròleg hi ha un breu capítol introductori, on Ferrando estableix els objectius del seu treball: «contrastar les posicions polítiques que adoptaren arran de la guerra de Cuba (1895-1898)» els dos representants més genuïns del sector monàrquic (Llorente) i del sector republicà (Blasco Ibáñez) del País Valencià i, en paraŀlel i entrelligant-se, contrastar també les respectives posicions envers la recupeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 450
20/12/22 8:28
Ferrando: Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura
451
ració del valencià com a llengua literària o consolidar la diglòssia imperant. El segon capítol, també succint, emmarca la situació política i cultural valenciana dels anys finals del segle xix, capitalitzada pels dos líders protagonistes de l’obra, que encapçalaven, respectivament, el Partido Conservador (i el seu portaveu, Las Provincias) i la Unión Republicana (que tenia com a altaveu El Pueblo). El tercer capítol, més extens, entra de ple a estudiar les campanyes de Blasco Ibáñez —a través de la premsa, sobretot— contra la monarquia i l’Església i contra la pèssima gestió política i militar de la guerra. Del centenar d’articles que escriví sobre aquest tema, hi surten especialment destacades les figures de Teodor Llorente, cap dels monàrquics valencians, el capitost conservador Francisco Silvela i l’arquebisbe de València, el cardenal Sancha. El quart capítol analitza la resposta de Llorente a través de Las Provincias als atacs republicans envers la conducció del conflicte cubà i en defensa especialment de la monarquia i de Silvela. I aquí sobresurten les dues composicions poètiques llorentines de més impacte: Cartes de soldat (1896) i Pro pàtria (1897), ja esmentades. El protagonista de les dues composicions és un soldat de Benicolet, que troba la mort a Cuba i que és sebollit de manera simbòlica al seu poble a través d’un petita rajola, tal com havia demanat a la seva mare abans de morir. Ferrando, justament fill de Benicolet i net d’un «soldat involuntari» de la contesa cubana, declara que aquesta història, que no sembla tenir una base real, li havia interessat des de feia anys i no és estrany, doncs, que comenti els dos poemes tenint en compte molts detalls històrics, geogràfics i fins folklòrics de la població que hi traspuen. En tot cas, Ferrando conclou que molt probablement Llorente no havia estat mai a Benicolet, que les descripcions que en fa solen ser generalment massa imprecises i genèriques i que de la «rajoleta» —que va donar molt de joc per burlar-se’n a Blasco— ningú no en sap res. I que la referència a una xicota de nom «Vicenteta» sembla més aviat un tòpic que una persona real. Les dues poesies són analitzades en els capítols cinquè i sisè, tant des del punt de vista literari com lingüístic. Ja ens hem referit al començament que les dues peces són, i en especial la primera, de les més reeixides de la producció de Teodor Llorente. Ferrando insisteix, de manera ben fonamentada, en el fet que el model de llengua utilitzat manté un equilibri molt interessant entre els registres culte i coŀloquial. Ideològicament, d’altra banda, són d’un conservadorisme i un governamentalisme rellevants i, per descomptat, sense cap mena d’autocrítica. El capítol setè, el més extens (60 pàgines), conté quatre apartats diferents, però complementaris, centrats en la situació sociolingüística i literària del valencià. D’entrada, examina els prejudicis, encara tan arrelats, que només el castellà mereix la condició de llengua literària i apta per a tots els registres idiomàtics, perquè la llengua del poble no era més que un dialecte sense prestigi per al qual no calia fer esforços de dignificació. I, només faltaria, de cap de les maneres era la mateixa llengua que la del Principat i les Balears. El nefast ús del terme «llemosí», que Llorente tingué sempre la precaució d’usar per no ferir susceptibilitats, només tingué de bo de no negar del tot la unitat de la llengua. Teodor Llorente, de tota manera, remarca Ferrando, alhora que promovia una dignificació literària del valencià, en circumscrivia la utilització a la poesia i aquella del lema jocfloralesc, «Pàtria, Fe, Amor». D’aquí deriven algunes de les qüestions importants que planteja l’iŀlustre catedràtic emèrit de la Universitat de València: a) l’opció de Blasco pel castellà fou una reacció contra el llorentinisme, o més aviat una manera d’excusar la seva defecció després d’unes primeres provatures fallides d’emprar el valencià literàriament; i b) el debat entre els dos escriptors sobre la viabilitat de la prosa en valencià, «era una qüestió de forma o de fons?». A les dues qüestions, Antoni Ferrando s’inclina per la segona opció. A les conclusions, l’autor posa èmfasi en el fet que tant Llorente com Blasco van tenir un important impacte social i literari. Cal tenir en compte que, en tots dos casos, malgrat els atacs mutus, es respectaven i admiraven. I en una cosa essencial coincidien: la unitat de la pàtria espanyola. Tant els articles de l’un com de l’altre sobre la guerra de Cuba la defensen a ultrança. En un cas, justificant la gestió del govern i dels militars. En l’altre, atacant aquesta gestió i clamant contra la injustícia del sistema de quotes, que permetia que les classes dominants poguessin lliurar-se d’anar a l’exèrcit pagant-se un substitut o una quantitat que els en lliurés. La guerra d’Ultramar va acabar com va acabar. Blasco Ibáñez va fer fortuna amb les seves narracions de tema valencià i se’n va anar a viure a Madrid, per acabar fent les Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 451
20/12/22 8:28
452
Brauli MONTOYA ABAT
Amèriques convertit en milionari. Llorente, a principis del xx, es va allunyar de la política i va cedir la direcció de Las Provincias al seu fill. Ferrando no amaga les contradiccions de Llorente ni de Blasco, ni que en determinats sentits la seva influència va ser negativa per a un desenvolupament més o menys reeixit de la Renaixença valenciana. Però, en el cas de Llorente, la seva obra poètica, encara que per raons «estratègiques i de conveniència personal, fou, paradoxalment, la millor contribució de la Renaixença a la causa de la dignificació lingüística i literària del valencià». La llarga influència del blasquisme i del llorentinisme, afirma Ferrando en una de les conclusions del llibre, «contribuí decisivament a afiançar el sucursalisme polític i la castellanització d’amplis sectors de la societat valenciana». I superar-los no va ser possible «fins als anys de la II República espanyola.». El llibre que ressenyem està escrit amb un estil que combina sàviament el llenguatge estàndard i l’acadèmic, amb una claredat expositiva que no sempre es troba en els treballs d’investigació i que, en el nostre cas, traspua les qualitats docents de l’autor. La combinació, ben travada, d’aspectes literaris, històrics i sociolingüístics dota l’obra d’una qualitat i un interès més que remarcables. Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit sobretot de la guerra de Cuba) és una aportació important a uns anys decisius per al desplegament de les potencialitats renaixencistes i cal fer-ne una lectura atenta. Són moltes les vies d’estudi que se’n poden derivar. Una d’especial interès, que alguns estudiosos com Rafael Roca han començat a transitar, és la de la comparació de l’estat polític, social, cultural i literari de les diverses «Renaixences» dels Països Catalans i l’estudi de les mútues coneixences i influències. Segurament entendríem millor aquest segle xix fins fa poques dècades tan bescantat. Ramon Pinyol i Torrents Institut d’Estudis Catalans
Ferrando, Antoni (2021): Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat, memòries del present. València: Editorial Afers / Acadèmia Valenciana de la Llengua, 250 p. El present és un llibre a dues mans. Almenys així ens ho fa pensar el seu títol, que inclou un altre nom a banda del que ja consta com a autor. Efectivament, no es pot afirmar que siga una obra d’autoria única; ara bé, si volem ser més exactes, hem de dir que és un llibre d’un autor que actua també com a curador. Aquest paper doble el fa Antoni Ferrando Francés, i l’altre autor —que ens arriba passat pel sedàs de Ferrando— és Pere Maria Orts i Bosch, la raó i fonament de l’obra que presentem i mà que figura darrere d’alguns capítols. Cal aclarir per als lectors no valencians i no filòlegs que Pere Maria Orts (1921-2015) fou historiador i un dels pocs inteŀlectuals valencians que va ser respectat pels dos sectors —oposats— del nacionalisme valencià: l’espanyolista i el catalanista. Orts procedia de la burgesia valenciana, que havia abandonat l’ús familiar i social del català des del segle xix —i per això aquest sector social havia nodrit sempre la base del nacionalisme espanyolista valencià—, però, alhora, el nostre home no negava la unitat de la llengua catalana ni amagava la procedència històrica dels valencians, bases ideològiques del nacionalisme catalanista valencià que sempre ha negat l’altre sector. Per aquests motius, Pere Maria Orts va ser un dels escassos noms de consens entre la dreta i l’esquerra quan es va confeccionar la primera nòmina de membres per a la futura Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Conseqüentment amb el que acabem de dir, el llibre és un homenatge d’aquesta institució acadèmica dedicada a l’estudi i el foment del català dels valencians al seu membre iŀlustre en el centenari del seu naixement (2021). I l’encàrrec de l’edició literària ha recaigut en un altre exacadèmic iŀlustre —ara no per defunció sinó per insaculació—, Antoni Ferrando. El volum és una coedició de l’AVL amb una de les editorials valencianes més reconegudes per l’alt nivell inteŀlectual dels textos que publica, Afers. Aquest alt nivell es complementa amb una edició curosa que inclou a les pàgines centrals sis imatges representatives d’altres tants episodis de la història del Regne de València. Són «representatives» també Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 452
20/12/22 8:28
Ferrando: Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat…
453
d’una de les activitats més conegudes —i reconegudes— de Pere Maria Orts, la de pròcer i mecenes de la cultura valenciana. La fortuna familiar li va permetre dedicar-se en vida a la localització d’obres d’art, documents, fons patrimonials, etc., que adquiria per a recuperar-los o retornar-los al País Valencià, on se n’han beneficiat institucions com la Biblioteca Valenciana, el Museu de Belles Arts Sant Pius V o la ciutat de Benidorm, d’on procedia son pare (precisament, l’ajuntament d’aquest municipi ha estat el beneficiari de les sis obres que iŀlustren el llibre). Però no és la primera volta que l’AVL homenatja bibliogràficament Pere Maria Orts. En 2006 va publicar un aplec de treballs seus, alguns d’inèdits, sota el títol de Per la memòria històrica dels valencians. Com no podia ser d’altra manera, Antoni Ferrando en va ser curador de les denses 636 pàgines, on a la temàtica estrictament històrica s’afegia una secció d’interès filològic, concretament dedicada a l’onomàstica i la literatura. Amb aquest precedent i la llarguíssima entrevista que el professor Ferrando va fer a Pere Maria Orts el 2004, el volum que és objecte ara de recensió s’enriqueix notablement, no en quantitat de pàgines —menys de la meitat de l’anterior— sinó en varietat d’autories i en l’atractiu per a un públic més divers. Els autors, a banda dels referits (Ferrando i Orts), es complementen amb Miquel Navarro Sorní, capellà i exacadèmic de l’AVL, que va pronunciar l’homilia del funeral per Pere Maria Orts i ara s’afig en forma de text a l’apèndix; i ja d’una manera més protocoŀlària, el de l’historiador Ramon Ferrer, president de l’AVL (2021) i redactor del pròleg del llibre. I la diversitat de lectors que pot ser atreta per aquest llibre pot procedir del contingut de l’extensa entrevista de més d’un centenar de preguntes que Antoni Ferrando li va plantejar a Pere Maria Orts, cosa que fa que aquest apartat ocupe més d’un terç del volum (p. 145-239). El valor d’aquestes pàgines creix quan Ferrando ens explica que el seu partenaire «prohibí de fer pública l’entrevista en vida [seua]», ja que «part de les persones del seu entorn pròxim no combregaven ni amb les seues conviccions ni amb les seues preocupacions inteŀlectuals» (p. 17). Pel que fa als quasi dos terços del llibre que precedeixen i segueixen l’entrevista, contenen, respectivament, dos treballs de Ferrando: primer un estudi molt ben documentat sobre la posició de Pere Maria Orts al voltant dels signes identitaris valencians, i, al final (a l’apèndix), un parlament que va pronunciar Ferrando al ple de l’AVL en memòria de Pere Maria Orts. En el primer treball l’autor i curador del llibre fa un recorregut per «les estratègies desnacionalitzadores» del País Valencià basant-se en les aportacions de Pere Maria Orts. Així, Ferrando reporta la troballa de dues cartes del que era virrei de València en 1576, el qual demanà a Felip II que nomenara com a prior del monestir de Sant Miquel dels Reis (precisament, seu de l’AVL) una «persona castellana» (no una persona concreta per interessos polítics, socials o familiars, sinó qualsevol que fora castellà). I en època contemporània (1881), són destacables les reaccions adverses a la llengua que es suscitaren arran d’una commemoració amb la senyera: Cuando nuestros paisanos reciben la Señera con tanto aparato [...]. Con ese valencianismo, que consiste en hablar en ese lemosín que nadie entiende [...] muy malo para el perfeccionamiento del lenguaje moderno [...] el idioma nacional. (p. 26-28)
I, encara, inspirat per les recerques de Pere Maria Orts, Ferrando posa en valor la descoberta de les primeres referències al terme País Valencià (1699, 1767, 1804, 1930-1931): «nuestro País Valenciano», «lo lluït que estarà el País Valencià», «la Fertilidad del País Valenciano», etc. (p. 39-42). En aquesta mateixa línia nacionalista, en el panegíric dedicat a Pere Maria Orts amb motiu del seu traspàs (a l’apèndix), Ferrando recull la cita del duc de Gandia, Alfons d’Aragó, quan coneix la resolució del Compromís de Casp: «Mort e traït és lo regne de València» (p. 247). A la resta del llibre, Ferrando fa un pas al costat, i cedeix tot el protagonisme a qui dona títol al llibre. Així, davall el titular de «Mirades al passat», trobem quatre treballs de Pere Maria Orts. El primer és «Per una història de la noblesa del Regne de València» (p. 53-83), publicat inicialment a la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (1973-1977) en castellà, i que ara es presenta traduït i revisat. Destaquem, entre el que aporta aquest article, les cessions de senyorius valencians a nobles castellans durant els regnats de Felip III, Felip IV i Carles II; la referència a la primera casa nobiliària castellanitzada, la dels ducs de Borja, a partir del segle xvi, fet al qual es va sumar la marxa a la cort de Madrid de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 453
20/12/22 8:28
454
Brauli MONTOYA ABAT
moltes famílies nobles, cosa que «va suposar la descapitalització del País Valencià en tots els sentits» (p. 83). El segon treball és «La política territorial de Jaume I» (p. 85-98), originàriament el pròleg a l’edició d’Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí del Llibre dels feits del rei en Jaume (AVL, 2011). El tercer porta un títol ben explícit de la convicció nacional de l’autor: «El Compromís de Casp. El preu que hem hagut de pagar els valencians» (p. 99-118), convicció que es reitera en pàgines interiors: Els Trastàmara que ens pertocaren, Ferran I, Alfons V, Joan II i Ferran II [...] portaren la Corona d’Aragó cap a Castella [...]; fou un canvi total dirigit a la despersonalització del poble valencià. [...] Els Trastàmara no s’integraren mai en la Corona d’Aragó [...]. El rei Ferran I [...] A Barcelona disgustà els nobles en nomenar castellans per a la casa del rei (p. 104-107).1
Aquest mateix treball suposa, a més a més, una contribució a la història social de la llengua catalana quan reincideix en la castellanització familiar de la noblesa valenciana, concretament dels ducats reials de Gandia i València (p. 109-110), els quals havien estat el paraigua social dels grans escriptors del segle d’or valencià (p. 110); o quan dona compte de la presència del castellà a les altes esferes de les corts virregnals i dels bisbats i l’arquebisbat de València (p. 111-112, 116); o, encara, quan detecta unes castellanitzacions primigènies des de la classe dirigent ja en els segles xvi i xvii en l’onomàstica valenciana: Monserrate, Benidorme, Calpe, Villajoyosa, Villamonte [Catarroja], La Casta [Alaquàs]2 (p. 113-115). I el quart treball contingut en aquest apartat d’articles recuperats és «Sor Isabel de Villena (Elionor d’Aragó i Castella)», que inicialment era el pròleg de l’edició de Vicent J. Escartí del Vita Christi d’Isabel de Villena (p. 119-130). Pere Maria Orts destaca la visió feminista avant la lettre de l’escriptora valenciana en prioritzar el paper de la Mare de Déu en la vida de Crist (p. 128-129). La cessió del protagonisme a Pere Maria Orts per part de Ferrando és parcial en el següent apartat, «Memòries del present», en part perquè és una entrevista «quasi conversa» i, en part, perquè va precedida d’un preàmbul de Ferrando. En aquestes paraules prèvies, Ferrando resumeix i comenta alguns aspectes destacats de les respostes de Pere Maria Orts; un d’aquests és la criança lingüística del nostre personatge (p. 134-135) i un altre és la dèria que Orts sentia envers Félix Azzati, un correligionari de Blasco Ibáñez que va provocar, a través de la difusió de l’anticlericalisme al País Valencià, la desaparició de bona part del patrimoni artístic i arxivístic dels valencians (p. 139-140, 197). Però, d’aquests dos aspectes, Pere Maria Orts oblidava —o desconeixia— un altre motiu de l’acció política d’Azzati que va devastar una altra part important del patrimoni cultural valencià: la llengua de les classes populars urbanes, arengades per a abandonar el català i passar-se al castellà: ...nuestras familias populares creen que sus hijos son más inteligentes cuando mejor aciertan a expresarse en lengua castellana [...] creen que hablando valenciano no van a ninguna parte (1916).3
El text de l’entrevista, a pesar de ser «una selecció de les declaracions que he considerat més interessants», segons Ferrando (p. 133), sembla força complet perquè recull des del «bon dia» inicial (p. 145) fins a l’agraïment i elogi final de l’entrevistador (p. 239). Ferrando també adverteix que ha hagut de fer alguna revisió de les respostes de Pere Maria Orts; cosa normal en la llengua oral, com ara les discontinuïtats sintàctiques, alguna explicació massa prolixa, etc., però que ha conservat certes preferències del model lingüístic de l’entrevistat,4 incloent-hi «alguns castellanismes molt arrelats» (p. 1331. Les cursives són nostres. 2. La majoria d’aquests intents no han triomfat. Els únics que han romàs són els de Calpe i Villajoyosa, que es mantenen com a denominacions oficials al costat de les originàries, respectivament, de Calp i la Vila Joiosa. 3. Alfons Cucó (1971): El valencianisme polític (1874-1936). Barcelona / València: Lavínia SA, p. 320-321. 4. Pere Maria Orts manifesta que és partidari, en cas de formalitat, d’usar els demostratius reforçats: aquest en compte d’este (p. 214); en canvi, en el curs de l’entrevista usa pràcticament sempre eixe. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 454
20/12/22 8:28
Ferrando: Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat…
455
134). No sabem si es refereix als que hem arreplegat al llarg del text perquè alguns no estan gens arrelats, com ara menjar per dinar: «A la una eixíem. Jo me n’anava a menjar a casa, i a les tres ja estàvem de nou allí fins a les set» (p. 150), o ho per el: «el van voler vendre [...] el vaig comprar [...] m’haguera sigut impossible comprar-ho» (p. 176). Però aquests castellanismes poden ser habituals en parlants que han rebut el castellà en família i després han après el català en altres àmbits. Precisament aquest va ser el cas de Pere Maria Orts, com ell mateix explica en l’entrevista, fet gens estrany en la classe social que el va veure nàixer (p. 160-161, 206-207), i avança Ferrando en la síntesi prèvia (p. 134-135). Ara bé, en una entrevista que no té com a objectiu l’anàlisi lingüística de la parla del subjecte, hauria estat més adequat corregir aquests castellanismes; amb més motiu, en algú que ostentava la categoria d’acadèmic de la llengua. Tampoc no haurien d’haver arribat al lector els castellanismes més corrents que circulen entre els valencians que han rebut el català com a llengua familiar i que fins i tot poden «escapar-se» als qui s’han beneficiat d’una formació en la llengua normativa, com ara ganao (p. 147), tenedor (p. 148), tuberculosis (p. 151), els demés (p. 152), «no em vaig donar compte» (p. 153), lletrero (p. 155), «i ja va vindre el fi de la guerra» (p. 156), «açò no va a donar-se ací» (p. 169), «això és lo que no es pot acceptar» (p. 224), «les matèries primes» (p. 230), o «una expectativa que tot va a ser diferent» (p. 238). En aquest sentit, no sabem si és que el possible corrector del llibre no ha gosat tocar el text de l’entrevista o bé que ha mancat una acció correctora adequada en tot el volum; això darrer ho diem perquè només començar a llegir la introducció del llibre, ens trobem oferir-li-los en compte d’oferir-li’ls. També és cert que la resta del text és impecable: per això ens sembla més difícil de comprendre que s’escolen minúcies com aquestes, que, això sí, no enterboleixen el conjunt de l’obra. Pel que fa als continguts de més interès de l’entrevista, podem destacar-ne alguns com ara el lloc de naixement de Pere Maria Orts, que no va ser Benidorm, com es pensava molta gent, inclòs el mateix entrevistador (p. 145-148), sinó València. La procedència per part de pare era Benidorm i els llaços familiars (i les finques agràries) a la comarca de la Marina Baixa li van permetre passar el temps de guerra més o menys bé. Aquestes són les raons de les contínues atencions que Pere Maria Orts i Bosch ha tingut sempre amb la capital actual del turisme valencià. Alhora, aquesta procedència familiar més la de la mare, Sueca, on s’afegien també propietats agrícoles, li va garantir durant els anys de joventut l’adquisició de la llengua que els progenitors no li havien transmès a València estant. Lingüísticament, també va ser d’utilitat per al nostre protagonista el següent episodi del seu cicle vital ja que durant els seus estudis a la Universitat de València va conèixer estudiants que acabarien contribuint al valencianisme cultural, com Jaume Bru i Vidal (historiador i poeta) o el ben conegut Joan Fuster, tots dos de fora de València (respectivament, de Sagunt i Sueca) i posseïdors d’un català ben viu. Cal tenir en compte, com afirma el mateix Pere Maria Orts, que «els que eren de València procedien de la burgesia d’ací i es comprèn que no volgueren parlar en valencià»; en canvi, amb estudiants com Bru o Fuster, «parlava en valencià amb ells» (p. 160-161). No és rar aquest «despertar» de la llengua i la consciència lingüística gràcies a companys de comarques en inteŀlectuals valencians del cap i casal, com va ser també el cas de Rafael Lluís Ninyoles (Estudis Romànics, 43, 2021, p. 630). Un altre dels temes que cal ressaltar de l’entrevista és un dels centres d’interès de la seua recerca: la senyera. El seu llibre Història de la senyera al País Valencià (Tres i Quatre, 1979) constitueix un dels eixos fonamentals del nacionalisme catalanista valencià. Amb aquest bagatge, en l’entrevista sosté que «el mateix dret que té València, el té Catalunya, el té Aragó i el tenen les Illes Balears» (p. 202). «Per això vaig creure un error monumental que la Senyera Real, que era la de tots, se la quedara en exclusiva Catalunya [...] la cosa més lògica haguera sigut que, una volta acceptat això, se l’haguera deixada com a bandera comuna i que cada una de les autonomies de l’antiga Corona d’Aragó a eixa bandera li haguera afegit el distintiu que haguera volgut» (p. 219-220). Entre la resta de temes sobre els quals Ferrando interroga Orts, n’hi ha d’una gran varietat: no sols hi ha els de la llengua i la història dels valencians al si de la catalanofonia, els més abundants, sinó també sobre política espanyola i europea, sobre la globalització o sobre religió. Entre aquests darrers, és interessant l’afirmació que fa sobre l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981 (imaginem que amb unes fonts d’informació privilegiades), ja que diu que va ser gràcies a Juan de Borbón, l’avi de l’actual Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 455
20/12/22 8:28
456
Daniel RECASENS VIVES
rei d’Espanya, que va contactar amb les autoritats dels Estats Units per a tallar l’intent, en el qual haurien estat implicats el rei Joan Carles i l’exèrcit. En definitiva, estem davant d’una obra misceŀlània que gira al voltant d’un dels inteŀlectuals valencians més destacats dels segles contemporanis, Pere Maria Orts i Bosch, presentat per un dels filòlegs que més exceŀleixen en el panorama de la llengua i la cultura catalanes, Antoni Ferrando. Tot un luxe que no hem de passar per alt. Brauli Montoya Abat Universitat d’Alacant Institut d’Estudis Catalans
Gabriel, Christoph / Gess, Randall / Meisenburg, Trudel (2021): Manual of Romance Phonetics and Phonology. Berlin: De Gruyter, 990 p. El Manual of Romance Phonetics and Phonology editat per Christoph Gabriel, Randall Gess i Trudel Meisenburg fou publicat per De Gruyter l’any 2021 amb el número 27 de la sèrie de manuals de lingüística romànica coordinats per Günter Holtus i Fernando Sánchez-Miret. L’obra consta d’una introducció, d’una primera part amb setze capítols dedicats a temes centrals de fonologia de les llengües romàniques en general, i d’una segona part amb onze capítols que descriuen les característiques fonològiques de llengües romàniques específiques. La llargada de les dues parts és bastant equilibrada, a saber, 496 pàgines la primera part i 422 pàgines la segona. En aquesta ressenya m’ocuparé sobretot d’alguns temes corresponents a la primera part per tal com el contingut dels capítols de la segona pot trobar-se en altres publicacions que analitzen més exhaustivament la fonologia de les llengües en consideració. El capítol introductori és un repàs breu i útil de les diferents teories i models que s’han ocupat de l’estudi de la fonologia de les llengües romàniques. Els capítols de la segona part del llibre versen sobre les característiques fonològiques del romanès (Renwick), l’italià (Krämer), el sard (Lai), el retoromànic (Roseano / Finco), el francès (Côté), l’occità (Mooney), el català (Lloret / Prieto), l’espanyol (Hualde), el judeo-espanyol (Bradley), el portuguès (Vigário), el gallec (Martínez-Gil) i les llengües criolles (Reyna / Russell). La majoria d’aquests capítols descriuen de forma més o menys minuciosa no només els processos segmentals sinó també els principals trets prosòdics de cada llengua, amb especial consideració de l’accent i l’entonació. Trobo encertada la inclusió d’un capítol dedicat al judeoespanyol, que analitza amb detall els canvis fonètics i fonològics esdevinguts en la parla dels immigrants sefardites expulsats d’Espanya a finals del s. xv en els diferents territoris on s’establiren, sobretot l’Europa de l’est, Turquia i Israel. En alguns aspectes la fonologia d’aquests parlars és anàloga a la de l’espanyol antic, mentre que en d’altres ha experimentat canvis notables promoguts sobretot pel contacte amb altres llengües. Entre les propietats fonològiques d’especial interès, convé destacar les següents: el manteniment del caràcter labiodental de /v/ intervocàlica en alguns dialectes, que s’ha estès fins i tot a mots amb -p- llatina (saver sapere); la realització oclusiva de /b/ i /d/ en posicions d’afebliment consonàntic; el manteniment del contrast de sonoritat en parelles lèxiques com decir [deˈziɾ] - alzar [alˈsaɾ] i mujer [muˈʒeɾ] - caja [ˈkaʃa], per tant amb realització palatoalveolar en lloc de velar de la fricativa dels dos darrers mots; l’assimilació de sonoritat en el cas de les fricatives finals de mot davant de consonant o de vocal inicial del mot següent, exactament igual que en català ([dozˈɡatos] dos gatos, [doˈziʒos] dos hijos); la despalatalització de /ɲ/ en [nj] i el canvi invers /nj/ > [ɲ], segons el dialecte (uña [ˈunja], nieto [ˈɲeto]). La primera part del llibre inclou capítols sobre l’estructura siŀlàbica (Iosad / Wetzels; Passino / Brandão de Carvalho / Scheer), i també sobre processos de caràcter segmental referents al vocalisme i en particular al schwa del francès (Recasens; Andreassen / Durand / Lyche), a la palatalització de consonants dentals, alveolars, velars i labials (Petrosino / Calabrese) i a la nasalització consonàntica i vocàEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 456
20/12/22 8:28
Gabriel / Gess / Meisenburg: Manual of Romance Phonetics...
457
lica (Hajek). Per la seva banda, els capítols sobre prosòdia s’ocupen de l’accent (Jacobs), l’estructura rítmica (Payne) i l’entonació (Martin) en les llengües romàniques. La resta de capítols tracten l’adquisició de la fonologia de primeres, segones i terceres llengües (Stahnke; Lleó; Henriksen), la sociofonètica (Fagyal / Davidson; Gabriel / Reich), els préstecs lèxics (Pustka) i la fonologia dels corpus (Eychenne). El capítol «Length and weight in Romance» (Iosad / Wetzels) explica com interactuen les característiques de llargada segmental de vocals i consonants en dialectes de les llengües romàniques. Conté apunts sobre l’evolució del sistema de llargada segmental propi del llatí (encara existent en bona mesura en toscà) fins a la seva desaparició (en llengües com l’espanyol) i posa èmfasi especial en aquells parlars que encara mostren estadis intermedis d’aquest procés evolutiu. Demostra de quina manera el pes siŀlàbic determinat per la complexitat dels segments que integren la coda de síŀlaba condiciona els patrons accentuals, els processos de truncament i el timbre de les vocals mitjanes (com, per exemple, en portuguès brasiler). «Syllable structure and (re)syllabification» (Passino / Brandão de Carvalho / Scheer) s’ocupa sobretot dels graus de complexitat i de les restriccions combinatòries de les seqüències de consonants que poden aparèixer en les posicions d’obertura i coda siŀlàbiques. També analitza els processos de resiŀlabificació i d’altres que, com les elisions segmentals, afecten l’estructura de la síŀlaba. Resulta particularment interessant el fet que l’elisió del schwa en seqüències CVC del francès no comporti necessàriament un procés de resiŀlabificació per tal com sol resultar incompleta i, per tant, no sol eliminar tots els atributs de la vocal en el pla de producció. Així, hi hauria diferències entre el caràcter bisiŀlàbic del grup [tʁ] en un mot com poterie i el caràcter tautosiŀlàbic del mateix grup en altres mots com motrice. El capítol «Processes affecting vowels» (Recasens) descriu els diferents tipus d’harmonia vocàlica en les llengües romàniques, així com els factors de producció (sobretot de tipus coarticulatori) i percepció que intervenen en la seva gènesi. També analitza els processos de diftongació espontània i de diftongació condicionada de vocals mitjanes tòniques en les llengües romàniques i, pel que fa als segons, la diftongació motivada suposadament per metafonia en zones dialectals d’Itàlia. L’apartat dedicat al vocalisme àton tracta la síncope i l’epèntesi vocàliques, així com la tipologia dels processos de reducció vocàlica i la seva incidència segons la posició que ocupen les vocals àtones en el si del mot i en relació amb l’accent. «From vowel weakening in Romance to French schwa» (Andreassen / Durand / Lyche) repassa les següents hipòtesis que han estat proposades per explicar al comportament del schwa emplaçat sobretot en la síŀlaba inicial de mots polisiŀlàbics del francès: es tracta d’una variant de /œ/, d’una vocal epentètica, o bé d’un fonema independent en la mesura que els parlants disposen de diferents entrades lèxiques per a formes d’un mateix mot amb schwa i sense schwa ([pœˈti] vs [pˈti] francès petit). El grau de va riabilitat de la vocal en aquesta llengua canvia segons les condicions lèxiques, contextuals i dialectals (e. g., el schwa és propens a l’elisió en monosíŀlabs i al manteniment en síŀlaba inicial de polisíŀlabs) i la seva realització sol ser mitjana anterior arrodonida en lloc de mitjana central. El capítol «Palatalization in Romance» (Petrosino / Calabrese) és una defensa d’una proposta formal d’explicació dels processos de palatalització i assibilació de consonants basada en un model generativista amb trets distintius. En la nostra opinió, aportacions d’aquestes característiques no ajuden a entendre les causes i la dinàmica dels processos de canvi fonètic i fonològic per tal com ignoren en bona mesura l’evidència externa a la teoria, ja sigui de tipus experimental o descriptiu. Així, per exemple, els autors s’estranyen que el procés de palatalització d’oclusives velars pugui generar no només oclusives palatals sinó fins i tot africades palatoalveolars, com ara l’africada del mot italià cento provinent de l’oclusiva velar anterior en llatí (centu). En aquest sentit, no prenen en consideració que, tal com ja varen demostrar Rousselot i Scripture ara fa cent anys i han ratificat estudis experimentals més recents sobre el tema, un increment de contacte linguopalatal originat per reforçament (i les conseqüències aerodinàmiques que se’n deriven) pot convertir les realitzacions oclusives velars en oclusives alveolopalatals que al seu torn poden esdevenir africades. Una qüestió interessant plantejada pels autors és l’origen, en italià toscà, de les diferents alternances sporco/sporchi ([ˈspɔrko]/[ˈspɔrki]) i porco/porci Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 457
20/12/22 8:28
458
José R. MORALA
([ˈpɔrko]/[ˈpɔrtʃi]), on l’oclusiva velar anterior s’ha mantingut tal com era inicialment en un cas ([ˈspɔrki]) i ha esdevingut africada palatoalveolar en l’altre ([ˈpɔrtʃi]). A «Nasals and nasalization» Hajek analitza des d’una perspectiva tipològica els sistemes de consonants nasals i vocals nasalitzades en les llengües romàniques (aquestes darreres sobretot en francès, portuguès i dialectes del nord d’Itàlia). També s’ocupa d’aspectes d’evolució històrica, com ara el rotacisme de /n/ en posicions d’afebliment com la intervocàlica, i sobretot de l’origen de la nasalització vocàlica en concomitància amb l’elisió d’oclusiva nasal en posició de coda. Pel que fa a aquesta darrera qüestió exposa, a la llum de dades dialectals i històriques, els seus dubtes sobre la creença que el mecanisme de nasalització ha d’haver afectat les vocals baixes abans que les vocals altes en llengües en les quals la nasalització vocàlica ha esdevingut fonològica. De manera bastant exhaustiva s’ocupa també dels canvis de timbre promoguts per la nasalització en les vocals orals i dels factors que han propiciat l’aparició de l’oclusiva nasal velar en posició final de mot i de síŀlaba en dialectes del nord d’Itàlia. Pel que fa als capítols de prosòdia, destaca «Comparing and deconstructing speech rhythm across Romance languages», on la seva autora Elinor Payne fa veure la complexitat dels factors que conformen el ritme de les llengües alhora que qüestiona una consideració categòrica de les llengües romàniques com a llengües de tipus siŀlàbic vs. accentual. Per la seva banda, els capítols dedicats al contacte de llengües, a saber, «Sociophonetics» (Fagyal / Davidson), «Bilingual phonological acquisition» (Lleó) i «Second and third language acquisition of Romance phonology» (Henriksen) tracten, entre molts altres temes, la interacció entre les fonologies del català i del castellà en les produccions de parlants que viuen a Catalunya i presenten diferents graus de bilingüisme. El primer dels tres capítols constata efectes en les dues direccions, a saber, per part de la fonologia del castellà sobre el català parlat (com ara una disminució del contrast acústic entre les vocals mitjanes altes i baixes i del grau de foscor de /l/) i de la fonologia del català sobre el de la modalitat del castellà que Fagyal / Davidson anomenen Catalan Contact Spanish (com, per exemple, la sonorització de la fricativa alveolar final de mot davant de vocal inicial del mot següent i també un cert increment del grau de velarització de /l/). En la meva opinió, l’interès d’aquest Manual of Romance Phonetics and Phonology rau sobretot en la incidència sobre diversos aspectes de canvi fonètic i fonològic en curs en les llengües romàniques analitzades, tant pel que fa a vocalisme i consonantisme com a característiques prosòdiques. El fet que els seus capítols hagin estat encarregats a bons especialistes en els diferents temes que hi són tractats garanteix la qualitat de l’obra i n’aconsella la consulta. Daniel Recasens Vives Universitat Autònoma de Barcelona
García Arias, Xosé Lluis (2019 y 2021): Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA), tomu III (E-F) 875 p., tomu IV (G-Ñ) 998 p., tomu V (O-R) 962 p., tomu VI (S-Z) 930 p. y tomu VII (apéndiz, bibliografía, abreviatures, índices) 460 p. Uvieu: Universidá d’Uvieu / Academia de la Llingua Asturiana. Tras la reseña que en su momento hicimos de los dos primeros volúmenes del Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA),1 llega ahora el momento, una vez culminada la edición, de hacer otro tanto con los cinco tomos que completan esta obra de carácter monumental, sin que la expresión se pueda tomar como una frase hecha, sino que ha de entenderse en sentido estricto, pues la obra no merece otro calificativo. Índices al margen, las casi 6 000 páginas que suman los seis volúmenes del diccionario dan una idea cabal del trabajo realizado por X. Ll. García Arias para lograr ofrecer, a los filólogos en particular y 1. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 42 (2020), p. 456-458. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 458
20/12/22 8:28
García: Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana
459
a los lectores en general, la imagen más completa hasta ahora de la historia y la etimología del léxico del asturiano. Bien es verdad que la obra no nace ex nihilo y que, en realidad, representa la culminación de una prolongada tarea en la que su autor ha dedicado múltiples trabajos al campo del léxico, de la etimología, de la diacronía y de la toponimia en asturiano, aspectos todos ellos que ahora le han permitido abordar con solvencia un trabajo de las características del DELLA. El DELLA tiene como objetivo analizar el conjunto de las voces propias de todo el dominio lingüístico asturleonés o ástur —tal como se denomina en el texto—. En buena medida, se toma como punto de partida la nómina de voces reunida por el propio autor en el Diccionario General de la Lengua Asturiana (DGLA), que se pensó como una especie de tesoro léxico que incluye todo tipo de variantes, con su co rrespondiente localización geográfica, frente al diccionario de la Academia de la Llingua Asturiana (DALLA), que, por su propia razón de ser, tiene un carácter más normativo y, por lo tanto, más restrictivo a la hora de registrar las múltiples variantes formales de las que se hacen eco el DELLA y el DGLA. Si se lee la relación de voces incluida tanto en uno como en otro, se observa fácilmente que la proporción de los materiales procedentes de Asturias es mucho mayor que la de los del resto del dominio lingüístico. Como es lógico, en el caso de que no tengan correspondencia en Asturias, esto repercute en la ausencia de voces procedentes del sur de la cordillera, salvo que estén registradas en los vocabularios despojados, entre los que están algunos de los clásicos (por ejemplo, los referidos a las comarcas de Maragatería, Babia, Villacidayo, Cabrera, Sanabria, Aliste, etc.), aunque se echan en falta otros más recientes o de menor repercusión académica. Ahora bien, en cuanto a las fuentes documentales —me refiero principalmente a las medievales—, el autor ha efectuado un minucioso trabajo de rastreo en las prolíficas colecciones documentales —además de las de Asturias— de las instituciones de León, Sahagún, Carrizo, Otero de las Dueñas, etc., de las que prácticamente tenemos disponible toda la documentación —y los documentos se cuentan por miles— hasta el año 1300, gracias a la colección Fuentes y Estudios de Historia Leonesa. Por supuesto que siempre es posible, en una obra de esta amplitud, señalar datos que se podrían haber incluido. Lo importante, no obstante, es que ahora contamos con una referencia básica y sistemática sobre el léxico asturleonés. Otra cosa es que siempre quepa la posibilidad de añadir datos que completen la redacción inicial, pero no debe olvidarse que esto solo tiene sentido, justamente, porque existe el DELLA. Un único ejemplo, a riesgo de parecer puntilloso: al referirse a tuña, se analiza con todo tipo de detalle su étimo y resultados, pero no figura documentación histórica del término, pese a tratarse de una voz patrimonial de origen prerromano. Sin embargo, en un documento de Sahagún (n.º 1623) de 1221 —si bien en copia tardía— figura una cuba ataunnada, que leído el término sin la latinización gráfica actual sería atoñada, es decir, usada como toña. Más aún, en la documentación notarial del siglo xvii —mucho menos conocida que la medieval— es fácil constatar la presencia de formas patrimoniales que, sin embargo, no figuran en los textos literarios o más convencionales. Para esta misma palabra, en inventarios de ese siglo, se registra con cierta frecuencia tuña, en documentos de Zamora, o toña en los de León. Sirva el ejemplo como muestra, no de lo que pudiera echarse en falta en el DELLA, sino del mucho trabajo que todavía se puede hacer en este campo ampliando las fuentes históricas y tomando como referencia la obra de García Arias. Si nos detenemos ahora en las entradas del diccionario, lo primero que se nos viene a la mente es que el adjetivo etimológico que figura en el título se queda corto. Cada una de ellas —especialmente en lo referido a las voces patrimoniales con mayor presencia en la documentación (llechu, mayuelu, fierro, encruciyada, vieyu, tabla, teya, viesca, etc.)— se inicia con una recopilación de las variantes formales y las diferentes acepciones modernas, todas ellas convenientemente localizadas en los correspondientes puntos del dominio lingüístico. Este primer bloque de información —que sigue las pautas del DGLA del mismo autor— se cierra con una muestra de expresiones hechas y frases de contexto, para lo que se recurre con frecuencia a refranes y locuciones populares que incluyen el término en cuestión. El siguiente apartado —que correspondería propiamente a un diccionario histórico en sentido estricto— registra citas y referencias literarias o documentales, agrupadas en series a partir de las varianEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 459
20/12/22 8:28
460
José R. MORALA
tes formales que pueda presentar el lema. Por ejemplo, bajo el lema o entrada fiu, -a, encontramos primero el bloque de los ejemplos más latinizantes y antiguos (filio), siguen luego las series de ocurrencias con algunas formas tempranas como fillo y filo, para continuar con los bloques de las diversas formas patrimoniales fiio, fiyo, fío y fi, cerrando la relación de muestras textuales con las series de ejemplos más modernos y que incluyen rasgos castellanizantes, como las que se agrupan bajo las variantes fijo, fixo o hijo. Cada una de estas, claro está, incluye las variantes de tipo morfológico (fillo, fillo, filla, fillas) e incluso otras de tipo más formal (fillu, ffillos). Es decir, se aporta una muestra amplia y representativa de cualquiera de las formas que esa entrada presenta a lo largo de la historia, con especial atención a la documentación medieval procedente de cartularios y corpus documentales. Por último, cada entrada se cierra con el estudio de los aspectos propiamente etimológicos: además del étimo y su interpretación, el artículo concluye con la relación de derivados que se han creado a partir de la forma base y un comentario de las variantes formales intermedias aportadas en las series de ejemplos históricos. Ni que decir tiene que otras muchas voces no disponen —desde la perspectiva diacrónica— de series de ejemplos tan completas como las que hemos visto para fiu. Esto es así porque, bien se trata de derivados —de los que solo se hace una breve mención a su uso y significado actual, remitiendo luego al lema que le sirve de base—, bien son vocablos patrimoniales que aparecen solo de forma ocasional en las fuentes documentales utilizadas o que, incluso, presentan claras carencias entre los testimonios históricos, como ocurre en filandera, mancéu, sumiciu, esportiellu, xiringa, urbezar o el tuña citado arriba. El DELLA se cierra con un apéndice, el tomo VII, dedicado a recopilar la bibliografía utilizada en la redacción del texto, la lista de abreviaturas usadas en el diccionario y, finalmente, una serie de útiles índices. Al margen de la habitual lista de abreviaturas, los otros dos apartados merecen una revisión más detenida. La bibliografía se constituye como un amplio y nutrido compendio de las publicaciones dedicadas a la lengua de este dominio lingüístico, en el sentido amplio de la palabra, entre las que priman los trabajos realizados bajo el enfoque de la variación diacrónica y diatópica. Suman 55 páginas a doble columna de registros bibliográficos, en una lista puesta al día, incluso aunque las últimas incorporaciones no hayan podido ser utilizadas en la redacción de los primeros tomos del DELLA, editados hace unos años. La bibliografía incorpora, sin diferenciarlas entre sí, tanto las fuentes documentales de las que se toman los ejemplos de contexto como la bibliografía académica que sirve de apoyo o de referencia. Muchos de los trabajos, además de ser citados por la vía convencional (autor, título, etc.), se recogen también —marcados tipográficamente en negrita— por la referencia acortada de la que el autor se sirve en el cuerpo del diccionario. Quienes estén habituados a consultar los trabajos de García Arias no se extrañarán de que utilice en el cuerpo del texto un sistema de referencia bibliográfica con abundancia de abreviaturas que encuentran aquí cumplida explicación, aunque para ello sea necesario una doble entrada en la bibliografía. Hay incluso casos en los que las referencias acortadas reciben más de una abreviatura como vemos, por ejemplo, en «SPE = MSPE», «MSPV = SPVill», «CP = Peñes», o incluso más de dos: «VIDA AST = VIDA ASTU = González Prieto 1921», «MC = MCorn = MCorniana». Más que una falta de sistematicidad en las citas abreviadas, creo que estas alternancias a lo largo del diccionario —que siempre pueden despistar al lector— simplemente nos muestran que el DELLA es resultado de un trabajo de largo recorrido, con la dificultad que esto supone para incorporar textos o citas que el autor había manejado en trabajos anteriores y para las que optó por una forma diferente de citar. Ni que decir tiene que este modo de agrupar las referencias bibliográficas implica también usos positivos y quizá no buscados. Habida cuenta de que se constituye como una bibliografía de obligada consulta —no solo para identificar las citas del diccionario—, quien recurra a ella podrá encontrar, además de las referencia usuales ordenadas por el apellido del autor, una especie de índice temático en el que se insertan abreviaturas de títulos como Traje regional, Toponimia, Villancicos, etc., o geográficos (Tox, Sobrescobio, Gradefes o Covadonga), que pueden facilitar la localización de estudios no conocidos sobre estos temas. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 460
20/12/22 8:28
García: Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana
461
Para cerrar este séptimo volumen, encontramos dos tipos de índices de la mayor utilidad. De un lado, un índice de variantes formales (pp. 73-337) y, de otro, un índice de étimos (pp. 339-457). El mero recuento de las páginas que se les dedican nos da ya una idea de la importancia que tienen en el DELLA. El índice de étimos nos facilita, por ejemplo, la posibilidad de identificar las formas asturianas de familias de resultados románicos que coinciden en el étimo —sea este latino o no—, pero que, a veces, presentan resultados modernos en las distintas lenguas muy alejados entre sí y difícilmente reconocibles. Si sabemos, por ejemplo, que los étimos de los castellanos rollo u ojo son respectivamente rŏtŭlu y ŏcŏlu, el recurso a este índice nos permitiría agrupar bajo el mismo origen las voces asturleonesas rueldu o güeyu, que, si no se conocen, podrían quedar fuera de la comparación entre los resultados de dichos étimos en ambas lenguas. Respecto al muy nutrido índice de variantes, el DELLA, como ya se ha indicado, parte del DGLA. No extrañará, por tanto, que el propio DELLA constituya igualmente un amplísimo repertorio de variantes formales de naturaleza principalmente diatópica. El índice de variantes es, además, una herramienta imprescindible si se trabaja con formas no normativas. Probablemente para evitar sobrecargar el número de entradas del diccionario, las variantes formales se incluyen bajo la entrada académica, pero no siempre figuran —con el correspondiente reenvío— en la macroestructura del diccionario. Es decir, que si alguien trata de buscar piesllar, no lo va a encontrar en el tomo correspondiente a la P, salvo que sepa de antemano que es una variante de pesllar, bajo cuya entrada se incluye no solo esta, sino una larga lista de variantes (piesllar, peslar, pieslar, perllar, pellar, piellar, preslar, presllar, priesllar, peschar, pechar, pichar, piechar, apechar, apichar, petsar, piesyar, prexar), variación que no resulta extraña si entendemos que estamos ante una lengua históricamente no normalizada y, por tanto, más sujeta a variaciones locales. El inconveniente se soslaya justamente en el índice de variantes, donde se registran puntualmente todas esas formas diferentes al normativo pesllar. Un atajo práctico en el caso de desconocer la referencia normativa de la variante que tratamos de localizar puede ser el recurso a la consulta del DGLA en la versión web, en el que, tras buscar una variante (por ejemplo, piesllar o pichar), la aplicación sí ofrece el reenvío automático a la entrada con la forma normativa (pesllar en este caso). Para hacernos una idea cabal del trabajo que hay detrás de estos siete volúmenes, basta decir que estamos ante la obra de un único investigador. Una obra realizada en un momento en el que un trabajo de estas características no se concibe si no es con la implicación de amplios equipos especializados, ya sea en la etimología, en la recogida de materiales o en la creación de corpus textuales que sirvan de apoyo a la redacción del diccionario. En este sentido, puede decirse que X. Ll. García Arias ha actuado como un filólogo de la vieja escuela, atesorando un sinnúmero de datos a lo largo de toda su actividad académica e investigadora —no cito aquí la lista de sus publicaciones anteriores porque es muy fácil obtenerla y, en relación con el diccionario, ya lo señalé anteriormente (vid. nota 1)— culminando con el DELLA las muchas horas de trabajo dedicadas al estudio de la lengua. Para terminar, una sugerencia que, a buen seguro, tienen ya presente tanto las instituciones que lo han editado como el propio autor del DELLA: dado que una obra tan voluminosa no es fácil —fuera de bibliotecas o investigadores especializados— que esté disponible para los muchos lectores —filólogos o no— que pueden estar interesados en su consulta, sería muy deseable que, con el tiempo, estuviese disponible en la web, como lo están ya otras obras de la Academia de la Llingua y, de forma específica, otros dos trabajos del propio García Arias, como son el mencionado Diccionario General de la Lengua Asturiana (DGLA) o la Toponimia asturiana. El porqué de los nombres de nuestros pueblos, ambos publicados en la web de la Editorial Prensa Asturiana. Dotar a una obra de estas características de una mayor accesibilidad que alcance a todo tipo de lectores supone una recompensa y reconocimiento al enorme esfuerzo y las muchas horas de trabajo que hay tras estos siete volúmenes del DELLA. José R. Morala Universidad de León Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 461
20/12/22 8:28
462
Josep-A. YSERN
Hauf, Albert G. / Gimeno, Francisco M. (2021) (ed.) Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua / Universitat de València, 390 p. El volum Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià recull les actes del congrés que, amb el mateix títol, se celebrà a València a l’octubre de 2019, organitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i editades per les Publicacions de la Universitat de València. Per això, les pàgines inicials corresponen als representants de les dues entitats esmentades, Vicenta Mestre Escrivà (Rectora de la Universitat de València) i Ramon Ferrer Navarro (President de la AVL), bé que la presentació del volum com a tal i del congrés que el justifica correspon a Francisco M. Gimeno, coeditor juntament amb Albert G. Hauf. El sentit de l’esmentat congrés, com explica Francisco M. Gimeno (p. 15), és reflexionar al voltant de Vicent Ferrer «per tal de recuperar-lo integralment», cosa que —afirma— hauria d’ajudar a entendre les arrels de l’enorme prestigi que arribà a guanyar. Tenint present l’esmentada perspectiva, és ben útil començar amb una descripció del decurs biogràfic de l’homenatjat, que és el que ens ofereix «Sant Vicent Ferrer: petjades d’una vida itinerant» (p. 23-45), intervenció inaugural de la trobada, de la mà de Gimeno mateix. Aquesta primera aportació comença centrant-se en la coneguda missiva que va enviar fra Vicent al papa Benet XIII des d’Alcanyís el 27 de juliol de 1412, on li comunicava la seva curació miraculosa, lligada a l’íntim compromís de predicar «verbum Dei sicut ardenter consueverat et frequenter» (p. 24).1 Aquesta contundent vocació per la divulgació de la paraula de Déu és el motor que impulsarà la seva vida, lliurada plenament a múltiples campanyes d’una predicació que tenia com a temes centrals la correcció de costums, la formació doctrinal i l’advertiment davant la fi del món —que el dominic considerava imminent—. Gimeno vol remarcar el caràcter itinerant de la vida de Ferrer, per la qual cosa, després d’aŀludir als viatges formatius del jove Ferrer (movent-se entre Barcelona, Lleida, Tolosa, València), s’atura a esmentar els recorreguts pròpiament missioners duts a terme pel predicador, tot remarcant sobre quins ens manca encara informació. Gimeno sap escollir aspectes que subratllen la preeminència de la paraula —de la seva divulgació— com a emblema de l’activitat vicentina. Penso, per exemple, en la descripció del símbol que va associar-se, post mortem, a la figura de fra Vicent: el llibre obert. Llàstima que l’estudiós s’hagi limitat a descriure’ns aquesta iconografia i no ens hagi iŀlustrat amb la reproducció d’alguna mostra. I l’autor continua estirant la veta de la predicació com a element estructurador de la vida de fra Vicent quan aŀludeix al que denomina «paraula força» —seguint un concepte de Paul Zumthor— per a referir-se a les intervencions del dominic en els dos gran moments de l’alta política en què prengué la paraula: el Compromís de Casp i la sostracció de la Corona d’Aragó a l’obediència a Benet XIII (p. 33-35). La llarga experiència de Gimeno com a editor de sermonaris vicentins es reflecteix especialment en la secció amb què clou la seva intervenció, on, a partir de la descripció dels tipus de lloc on solia dur a terme la predicació, passa a considerar, en conjunt, alguns aspectes de la realització del sermó en tant que espectacle, un espectacle en el qual el predicador esdevé íntegrament veu («totus debet esse vox» (p. 37)), una veu conservada, però, per escrit, amb totes les limitacions que això implica respecte al fet oratori. Aquesta circumstància li permet referir-se ràpidament a la conservació manuscrita i impresa d’una important tradició textual.2 Abans de continuar amb la figura del predicador, em permeto interrompre el recorregut esperable d’aquesta ressenya —resseguint, com és habitual, l’índex del volum comentat—, per portar ací l’única intervenció dedicada a l’altra faceta de Ferrer: la de l’inteŀlectual universitari. Em refereixo a l’estudi de
1. Per a les fonts de les citacions incloses, consulteu l’original ací ressenyat. 2. Gimeno cita alguns testimonis d’aquesta tradició, entre altres un manuscrit conservat a la biblioteca de la
Uniwersytet Wrocławski, és a dir, de Wrocław, Breslau o Breslàvia, però no pas, com s’indica per descuit (p. 39), de Bratislava. Potser l’arrel de la confusió amb el topònim de la ciutat eslovaca és que el topònim llatí de Wrocław és, precisament, Vratislava. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 462
20/12/22 8:28
Hauf / Gimeno: Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià
463
Luciano Cinelli «I Domenicani e lo studio» (p. 85-99), bona part del qual (p. 85-92) es dedica a la llarga i profunda relació dels dominics amb el món universitari i descriu amb claredat i detall el recorregut formatiu dels frares i com va anar ajustant-se al llarg del temps. És en aquest context on encabeix perfectament la figura de mestre Vicent (p. 92-96), tot repassant la seva formació i remarcant-ne, amb prou detall, les fites més importants. Tenint en compte, però, que el Vicent Ferrer essencial d’aquest volum és, més que més, el predicador, resulta interessant preguntar-se per la imatge que reflecteixen els seus sermons de l’ofici de predicar, que és el que es proposa Alfonso Esponera amb «El oficio del predicador en san Vicente Ferrer» (p. 45-61). Conseqüentment, el seu estudi es divideix en dues grans seccions: la primera (p. 46-50), dedicada a recollir les «Metáforas e imágenes de la predicación según el maestro Vicente Ferrer»; la segona, centrada en «El predicador según el maestro Vicente Ferrer» (p. 50-59). A dir ver, els continguts inclosos sota cada epígraf podrien ser fàcilment intercanviables, cosa que no lleva interès, però, al conjunt d’imatges i idees tractades.3 Sense voler ser exhaustiu, hi trobem el predicador com a ca, com a mastí, com a gall, com a llaurador o hortolà, com a vigilant, com a membre de l’exèrcit reial, com a cuiner. Tot plegat, l’autor ens ofereix una tria, rica i molt ben pensada, del que per a Ferrer és, d’una banda, la predicació i, de l’altra, l’instrument mitjançant el qual s’exerceix aquesta —el predicador. Esponera observa (p. 58), d’altra banda, una certa evolució en l’apocalipticisme vicentí —que considera de finalitat eminentment moralitzant i adoctrinadora—, el qual, al seu parer, es troba sobredi mensionat en alguns estudis. En un primer moment, el mateix Cisma d’Occident és vist com una prova clara de la vinguda de l’Anticrist i de la proximitat de la fi dels temps. Tanmateix, pels volts de 1417, ja superat el Cisma, l’afirmació de la proximitat del judici final sembla eco més aviat de l’anunci evangèlic, per part de Jesucrist mateix, de la seva segona vinguda i ja no es refereix pas a l’Anticrist, car «para él los tiempos del Anticristo estaban íntimamente unidos a los del Cisma». Finalment, l’autor clou la seva aportació reaccionant contra el tarannà antihumanista amb què alguns especialistes han volgut caracteritzar fra Vicent arran de la seva reacció contra l’ús de citacions preses de poetes. Si Esponera ens ha descrit la reflexió vicentina sobre el predicador i la predicació, Carlo Delcorno s’acosta a la pràctica sermonària de fra Vicent amb «Vicent Ferrer e la predicazione medievale» (p. 6383), convençut que la predicació de Ferrer «rinnova il sermone medievale nei temi e nelle forme retori che» (p. 63), rellança «in termini nuovi la predicazione escatologica» (p. 65), bo i connectant amb una llarga tradició dominicana. És de fet aquesta intersecció entre tradició i innovació el que més vol remarcar l’autor «nella architettura del sermone, nell’uso degli strumenti di lavoro» (p. 66). Amb aquesta voluntat, Delcorno estudia particularment el sermonari de Perugia, conegut perquè conté gairebé mig miler de schedulae —de «fitxes»— amb els temes i esquemes bàsics per a la preparació dels sermons. L’autor s’atura en l’anàlisi de determinades imatges que considera especialment representatives (p. 7173), com ara les aŀlegories de la navegació, de la batalla espiritual, etc., que compara a partir de diverses realitzacions, ja que pren en consideració les versions incloses en el sermonari de Perugia, però també les rastrejables en moltes altres redaccions, manuscrites i impreses, sense desatendre tampoc l’ús d’exempla (p. 74-75). També Delcorno incideix (p. 73-74) ràpidament en la crítica vicentina a la citació de poetes en la predicació, entesa també no tant com una «dicchiarata ostilità ai nuovi orientamenti», ans d’una rotunda fidelitat a la tradició dominicana de censurar qualsevol escola que qüestionés «la centralità de la Scrittura e dell’esegesi biblica». Finalment, Delcorno se centra particularment en el tractament de l’hagiografia i atén, a tall de mostra, els sermons dedicats a sant Jordi, prenent en consideració tant allò rastrejable en l’esmentat volum de fitxes com en altres versions. Ben mirat, en tractar la predicació estudiem un fet fonamentalment oral a partir de la seva imatge escrita —tènue ombra d’un acte perdut—. En aquest sentit, la importància de l’estudi de Tomàs Mar-
3. Aprofito per a fer constar que el primer paràgraf de la p. 56 és quasi idèntic al primer paràgraf de la p. 51. Si a això afegim els nombrosos descuits tipogràfics de diversa mena en l’article precedent —el de Francisco M. Gimeno—, cal pensar que la tasca de correcció editorial en aquestes primeres pàgines no ha estat gaire reeixida. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 463
20/12/22 8:28
464
Josep-A. YSERN
tínez Romero, «Notes sobre la Bíblia i el salteri dels post-reportadors vicentins» (p. 101-123), va molt més enllà de la finalitat que afirma proposar-se (p. 101): «individuar la Bíblia i el salteri que el post-reportador de la Quaresma valenciana de 1413 hi va fer servir, diferent de la d’altres arranjadors contemporanis». Aquest objectiu facilita reflexionar sobre la complexitat del procés de fixació del sermó des de la seva realització oral: Com hom podia arribar a confegir una versió més o menys unificada a partir de les versions de diversos reportadors? Com i a partir de quines fonts s’hi incorporaven les citacions bíbliques? L’orador o el seu equip duia algun tipus de materials bibliogràfics a sobre? Quins materials? Qui formava part del seu equip? De més a més, quina distància hi ha entre allò que llegim i el que de debò digué l’orador? La llengua del sermó no es pot identificar directament, sense correccions, amb la de l’orador —en termes, per exemple, dialectals—. És en el context de tot aquest laberint de preguntes on la recerca al voltant de la Bíblia i el saltiri pot esdevenir, fins a cert punt, un mena de fil d’Ariadna. Estudis com aquest permeten copsar molt bé la complexitat que s’amaga, en forma de fases i mans, rere l’objecte que, sense més, solem denominar «sermó». Ara bé, si, com hem dit, el sermó prioritàriament es comunica oralment, és inevitable haver de reflexionar sobre el fet mateix de la seva pronunciació, més encara quan tractem, com és el cas, la figura d’un predicador itinerant, que es mogué per territoris de diverses llengües. La complexitat inherent a aquesta circumstància és descrita des de tres perspectives en el present volum: un primer acostament, de caire general, ens l’ofereix Franco Morenzoni, amb «Problèmes linguistiques et intercompréhension: quelques remarques à propos de la prédicaction a la fin du moyen âge» (125-140); ja centrat en el cas concret de Vicent Ferrer, tenim l’estudi d’Antoni Ferrando Francés «La poliglòssia en la predicació de Vicent Ferrer» (p. 141-203); finalment, sobre les característiques de les llengües emprades en els sermons vicentins, hi ha l’aportació de Jordi Colomina, «Les llengües dels sermons vicentins» (p. 205245). No sempre és fàcil esbrinar en quina llengua s’ha realitzat una predicació. El seu text s’ha pogut conservar en llatí, però això no vol dir que la seva pronúncia, al seu moment, s’hi hagi produït també. Les artes praedicandi, detalladíssimes en tants aspectes, quasi no tracten aquest punt i, com fa veure Morenzoni, resulta molt difícil d’interpretar algunes de les informacions que determinades fonts subministren al respecte, indicant, per exemple, la possibilitat de pronunciar el sermó bé en llatí, bé en vulgar (p. 127-128). Què eren exactament els sermons «intermixti» (p. 128-129), amb parts en una llengua i en una altra? Responien a una tradició ben establerta? Com es duen a terme? Quina vigència real tenia la interpretació consecutiva del llatí al vulgar, documentada en algun cas? (p. 132, n. 12). I com entendre l’existència dels sermons dits «macarrònics», on es canviava de codi lingüístic a voltes dins d’una mateixa frase (p. 131-132)? De fet, ni tan sols hom pot tenir la certesa absoluta que les simples reportacions, tan lligades al fet oral primigeni, documentin sempre, sense matisos, la llengua en què el sermó ha estat pronunciat (p. 129). Ben mirat, una reportació pot ser resultat de diversos documents, anivellats o sedassats per l’acció del que avui en diríem —passeu-me l’anacronisme— «grup de redactors» o d’«edi tors». Tot allò descrit tan detalladament per Morenzoni ajuda potser a entendre per què l’estudi de la poliglòssia vicentina, objectiu de l’aportació de Ferrando, és també ben intricat. Ferrando comença descrivint l’àmbit i l’època en què es mou fra Vicent i que li exigeix uns determinats coneixements lingüístics. A partir d’ací, l’estudiós intenta identificar les llengües que Ferrer realment emprava en la seva predicació basant-se en dues fonts d’informació fonamentals: la primera la integren les declaracions dels testimonis recollides en les actes del procés de canonització, bé que sense oblidar que el dominic podia intentar, en alguns casos, parlar, millor o pitjor, la llengua dels destinataris i aquests, estranyats pel caràcter de la llengua emprada, no la identificarien amb la pròpia, sinó amb la del predicador mateix. Heus ací la base per a la lectura mítica de la capacitat lingüística de fra Vicent —erròniament identificada, com bé fa veure Ferrando (p. 156), amb el «do de llengües»—. La segona font d’informació són les compilacions de sermons, encara que, en aquests casos, els reportadors poden deixar petja en alguns aspectes de la llengua i, d’altra banda, els mots en romanç que esquitxen els sermonaris redactats en llatí, no s’han d’entendre automàticament com a expressió directa de l’oralitat vicentina. Per valorar tots aquests detalls cal prendre en consideEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 464
20/12/22 8:28
Hauf / Gimeno: Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià
465
ració el conjunt dels fets que acompanyen una predicació concreta: el lloc, els acompanyants —en la mesura en què siguin identificables—. Fent capmàs de totes aquestes dades i circumstàncies, Ferrando conclou que mestre Vicent, quan no predicava en català —especialment fora de la Península—, «s’esforçava a adaptar-se a la llengua majoritària dels seus oients» (p. 169), bé utilitzant llur llengua, quan la coneixia bé —cas del francès, l’italià o l’occità, si pensem en la predicació, per exemple, a la Gàŀlia oriental i a la Itàlia septentrional—. Ferrando acaba la seva aportació incidint en el caràcter de la llengua catalana que emprava el dominic. I ho fa amb la voluntat de matisar la descurada afirmació de Daileader (p. 195-198), qui, en la seva biografia de fra Vicent, afirma que aquest feia servir pertot la variant valenciana del català. Sembla evident, a partir de les dades interpretades per Ferrando, que el català emprat per Ferrer a les terres catalanòfones «era un català unitari amb algunes petges lèxiques valencianes» (p. 195). Finalment, si cal iŀlustrar amb documentació vicentina moltes de les idees plantejades en l’estudi suara vist, podem recórrer a l’aportació de Colomina, la qual ofereix un ampli ventall de mostres de les llengües en què ens han arribat els sermons de fra Vicent.4 De fet, l’esquema del treball de Colomina es basteix sobre la realitat lingüística dels sermonaris: d’una banda els plurilingües, de l’altra els monolingües. En el primer grup, hi trobarem sermonaris bilingües llatí/català (com el de Perúgia) o llatí/occità (com el de Tolosa del Llenguadoc); o sermonaris trilingües, com el del Coŀlegi del Corpus Christi, de València —amb textos en llatí, català i aragonès— o el de la Catedral de Pamplona, amb sermons en llatí, català i francès. Cadascun dels documents contemplats és tractat àmpliament: Colomina n’extreu un bon cabal de lèxic, citat amb el seu context, en repassa les principals característiques morfològiques, n’extreu fraseologia i tot és comentat amb generós detall. No s’està, en algun moment, d’extreure citacions àmplies (a voltes comparades a doble columna), com en tractar el sermó tolosà de Divendres Sant de 1416.5 Ja hem recordat adés que la predicació és, sobretot, un fet comunicatiu oral i, com a tal, pels recursos que hi engega l’orador, hom l’ha relacionat amb el món de l’espectacle. Aquesta peculiar condició del sermó és el tema central de l’estudi de Marie Anne Polo de Beaulieu, «La prédication comme performance aux derniers siècles du Moyen Âge (13e-15e siècles)», on analitza els mitjans expressius comuns al sermó i al teatre religiós. Amb aquesta finalitat, l’autora para esment en els espais (l’església, la ciutat) i en els moments del temps litúrgic (p. 250-252), s’atura a descriure el procés formatiu pel qual passaven els predicadors en cerca d’una «parole efficace» (p. 252-256) i tracta, a l’últim, sobre el pas de la dramatització a l’espectacularització del sermó (p. 256-260), tot coŀlocant com a emblema de tot allò descrit un predicador coetani de Vicent Ferrer: el franciscà Bernardí de Siena (p. 260-263). Polo de Beaulieu remarca com, en la predicació dins les esglésies, els oïdors podien rebre diversos estímuls informatius que acompanyaven la paraula de predicador: la iŀluminació, les imatges sacres, els vitralls, la flaire de l’encens o l’ús de l’aigua beneita... Totes aquestes imatges físiques s’adreçaven a la mateixa finalitat que les mentals (exempla, similitudines, metàfores, etc.). No manca d’interès l’esment que fa l’autora (p. 256) de la constatació de Jean-Pierre Bordier que, en alguns sermons, hom pot trobar «de dialogues inspirés par les jeux théâtraux». Com que l’estudiosa iŀlustra les seves afirmacions amb documentació rica i variada, és fàcil adonar-se de com predicador i actor acaben coŀlocats en un mateix espai teòric (p. 248), mal que els pesi a les artes paredicandi més usuals. Val a dir que els predicadors competien amb «la parole vive improvisé
4. En realitat es tracta d’una concisa presentació d’un treball, encara inèdit en el moment de publicació d’aquestes actes, però ja aparegut: La llengua de sant Vicent Ferrer, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, «Recerca», 2 vols., 2021. 5. Sorprèn, en el cas d’aquest fragment, que, d’una banda, el vegi —com és lògic— com «un magnífic occità comú de la primeria del s. xv» (p. 235) i, de l’altra, afirmi que ha estat «predicat en una varietat de la nostra mateixa llengua». Evidentment, català i occità, tot i els indubtables i profunds lligams, no constitueixen una mateixa llengua, menys encara en l’època de Vicent Ferrer. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 465
20/12/22 8:28
466
Josep-A. YSERN
dels hérétiques» (ibídem) i havien de rivalitzar amb joglars i actors, els quals «partageaient avec les prédicateurs une culture professionelle de la performance» (ibídem). Aquest solapament funcional entre actors i predicadors potser també es pot iŀlustrar a través de la manera com l’orador usa el riure com a recurs. Molt bé ens ho explica Sophie Delmas amb «Parler de rire et pour rire dans les sermons médiévaux. Des Exempla aux recueils de Distinctiones» (p. 269-283). L’autora aprofita el concepte de «communauté émotionnelle» (p. 272) per a plantejar-se si el predicador, predicant, pot suscitar aquest tipus de comunitat al voltant del riure (p. 272) i, per a respondre’s, investiga el fet del riure no ja en el món narratiu dels exempla —on aquest tema ja ha rebut atenció—, ans en els reculls de distincions, instruments auxiliars —com bé explica— preparats per teòlegs en benefici dels predicadors (p. 270). El treball de Marina Montesano «Musulmani ed ebrei nella predicazione di San Vincenzo Ferrer» (p. 285-299) és la via d’entrada en una altra faceta de la predicació vicentina contemplada en aquest recull: la intervenció, a través de la predicació, en temes claus de la societat del moment, com ara el de la convivència interreligiosa. Montesano descriu molt bé la situació de musulmans i jueus dins la Península Ibèrica i dels jueus dins la resta d’Europa i sap presentar l’evolució de la relació dels cristians amb tots dos grups. A més, observa com la predicació vicentina canvia matisadament segons l’auditori, atès que a Europa la presència musulmana és molt més reduïda que no pas als territoris peninsulars. Tot i això, l’autora aïlla els punts bàsics de la proposta segregacionista defensada per fra Vicent, una proposta contundent —encara que no s’hi defensés la violència directa per a induir a la conversió—, destinada a influir, d’una manera o altra, els corpora legislatius del moment—com ara passà amb les conegudes lleis d’Ayllón—. Però si hi ha un problema que interessa especialment fra Vicent —i que apareix reflectit adesiara en els seus sermons— és el representat pel Cisma d’Occident, al qual dedica la seva atenció Paul-Bernard Hodel amb «Saint Vincent Ferrier et le Schisme d’Occident» (p. 301-317). És ben coneguda la ferma defensa del papat d’Avinyó per part de mestre Vicent, que va fixar ben raonadament en el tractat que dedicà a aquest fet. Hodel observa una possible crisi personal per part de fra Vicent arran d’aquest problema, vertaderament roent en el context medieval. O, potser, més aviat arran del canvi d’actitud dels cardenals afectes a Benet XIII, que intenten, sense èxit, convèncer-lo perquè cedeixi. Són els mateixos cardenals en què Ferrer havia confiat plenament per a decidir la seva postura en referència a la crisi oberta (p. 305). En l’endemig, a més, reapareix el fantasma d’una vella acusació d’heretgia contra fra Vicent. La desconfiança derivada de tot plegat podria ser al darrere, segons Hodel, del fet que fra Vicent es declari enviat «a latere Christi», tot detallant que «non soy enbiado por rrey nin por enperador nin por papa, salvo por el papa Ihesús» (p. 307), es llanci de ple a la predicació itinerant i es mantingui lluny dels concilis de Pisa i de Constança. Ara, l’altre gran tema que preocupa Ferrer, a voltes lligat amb el del Cisma, és el de l’Anticrist. En aquest sentit, l’aportació de Gian Luca Potestà «Vicent Ferrer e l’Anticristo» (p. 319-342) és una magnífica síntesi de les informacions que Ferrer forneix sobre aquest personatge, convenientment relacionades amb les extretes dels plantejaments de Joaquim de Fiore. Potestà es basa en l’anàlisi de la coneguda carta de mestre Vicent a Benet XIII, en què declarava que l’Anticrist ja era nat, i, a partir d’ací i amb l’auxili d’altres fonts, sap caracteritzar molt detalladament la visió vicentina de l’Anticrist en oposició a la de tradició joaquimita: «La sua dottrina escatologica va a mio parere intesa alla luce della competizione con un altro calendario dei tempi finali, creato da Gioachino da Fiore [...].» (p. 323). Finalment, l’estudi que posa punt final al recull és el que ofereix Albert G. Hauf amb el títol de «El misteri eucarístic i la celebració de la missa en la predicació vicentina» (p. 343-385), dedicat a descriure la manera com fra Vicent tracta la celebració de la missa en la seva predicació. A partir d’un estudi exhaustiu de fonts i textos paraŀlels, l’autor sap posar en relleu com fra Vicent conjumina, quant al tractament doctrinal de l’eucaristia, una clara fidelitat, en la major part dels seus sermons, a una llarga tradició teològica, amb una relativa flexibilitat i fins i tot originalitat en el cas concret de la «Coŀlació» feta a la Seu de Mallorca. I és que «no sembla que allò que, en principi estava pensat com a sermó o coŀlació, fóra en la ment del sant un tractat especialitzat equiparable a la majoria de les obres litúrgiques medieEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 466
20/12/22 8:28
Institut d’Estudis Catalans: Proposta per a un estàndard oral…
467
vals conservades sobre la Missa» (p. 382). Hauf, d’altra banda, documenta més que a bastança el tractament del misteri eucarístic en els sermons vicentins i hi distingeix entre una exposició més o menys tècnica i formativa del que és la missa i una presentació d’aquest sagrament com a descripció de la vida de Crist, oferida a tall d’objecte de meditació i basada en un rotund cristocentrisme. Comptat i debatut, al llarg de tot el volum ressenyat en aquestes pàgines se’ns ha desplegat una imatge força completa, variada i rica de Vicent Ferrer en la seva dimensió de predicador. Subratllo aquesta dimensió per tal com, en els darrers temps, també hom insisteix en la seva dimensió d’inteŀlectual universitari, tractada ací més tangencialment. Evidentment, és l’activitat de predicador la que li ha guanyat, a mestre Vicent, un lloc molt important en el context de la literatura catalana medieval i en la memòria, tan deturpada com es vulgui, que en guarda la nostra societat actual. La diversitat de perspectives ofertes donen raó a bastament de la polièdrica complexitat que s’amaga en la predicació medieval, de la qual el dominic homenatjat és figura ben cimera. Tant de bo la lectura atenta d’aquests materials ajudi a consolidar noves vies d’accés a un nom clau de la nostra cultura medieval. Josep-A. Ysern Universidad Nacional de Educación a Distancia
L
Institut d’Estudis Catalans (2022): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic, a cura de Joan Veny. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 390 p.
I e
El procés d’estandardització d’una llengua es beneficia sens dubte de les reflexions i dels debats que la comunitat lingüística que acull el procés pot generar. Al seu torn, aquestes reflexions i debats reclamen materials (propostes, estudis, recerques...) que ajudin a passar del que representen simples opinions (ben respectables, això sí) a plantejaments rigorosos i crítiques fonamentades. És bo —però no pas habitual— que part d’aquests materials (per continuar amb aquesta paraula més aviat neutra i general, en aquest context) provinguin del que podem anomenar l’autoritat lingüística, i que en el cas del català correspon a l’Institut d’Estudis Catalans, que va iniciar ja al segle passat un camí de propostes prou conegut sobre l’estàndard oral.1 El volum que ressenyem, editat a cura de Joan Veny, és l’última baula d’aquesta cadena, i enceta una dimensió que encara no s’havia considerat, després de la fonètica i la morfologia (i a l’espera de la sintaxi): el lèxic. Segurament és el nivell del qual els parlants són més conscients, i en aquest sentit — però també en molts altres, com es veurà— l’obra ressenyada resulta molt útil, i si es vol recórrer a un dels tòpics de les ressenyes, és més que evident que omple un gran buit.
Estructura de l’obra El llibre s’obre amb una «Introducció» (pàgines 7-26) en què es desenvolupen els vuit punts següents: (1) «Objectiu», (2) «Precedents», (3) «Equip de treball i control», (4) «Mètode», (5) «Estadística», (6) «Criteris de presentació», (7) «Organització general» i (8) «Instruccions d’ús». S’inclou a continuació una «Llista de símbols i abreviatures» (pàgines 27-29), que agrupa tres llistes («Símbols», «Categories lèxiques» i «Llengües d’origen»), i el «Corpus general» (pàgines 31-343),
1. Pel que fa a la fonètica, Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica: Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. 1, Fonètica. A cura de Joan A. Argenter. Tercera edició, corregida, 1999 (la primera edició va aparèixer l’any 1990). Pel que fa a la morfologia, Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica: Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. 2, Morfologia. A cura de Joan A. Argenter. Quarta edició, corregida, 1999 (la primera edició va aparèixer l’any 1992). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 467
20/12/22 8:28
468
Lluís PAYRATÓ
que és el que constitueix la gran part de l’obra. Aquesta es tanca amb una «Secció algueresa» (pàgines 345-359) i un «Annex: Unitats lèxiques d’àmbit restringit» (pàgines 361-390). L’annex està dividit en «A. Dialectes orientals», amb apartats per al septentrional, el central i el balear) i «B. Dialectes occidentals», amb apartats per al nord-occidental —que inclou un subapartat amb l’epígraf «Parlar d’Andorra (Andorra)»— i el valencià.
Objectiu, precedents i mètode L’objectiu d’una obra d’aquest tipus és ben clar i previsible, i cal dir ja d’entrada que s’aconsegueix plenament: «seleccionar elements del lèxic oral bàsic i disponible de la llengua per tal de facilitar un repertori comú als usuaris i, especialment, als professionals dels mitjans de comunicació de tot el domini, repertori també extensiu als escriptors de cada àrea dialectal» (pàgina 7). Com en les altres propostes, hi ha una distinció de fons entre formes d’àmbit general (conjunt del territori) i d’àmbit restringit (pròpies de cada varietat). Amb paraules que es diria que són molt mesurades i amb un toc de flexibilitat, s’apunta que aquestes últimes «poden ser usades en cada àrea respectiva en les comunicacions de caràcter públic» però alhora «tenint en compte que els usuaris poden alternar-les amb les variants d’àmbit general, tant dins de la seva mateixa àrea dialectal, com sobretot en comunicacions d’abast supradialectal» (pàgina 7). Com ha passat sempre en les polèmiques sobre l’estàndard (sobretot l’oral), els partidaris d’un estàndard més aviat flexible hi veuran, en aquests apunts, un bon consell (o una bona “proposta”, que, al capdavall, és el que és); en canvi, els partidaris d’un estàndard més rígid (i, segons alguns, justament per això més estàndard) hi veuran indefinició o ambigüitat. El que sembla innegable que està per sobre de les polèmiques i que resulta positiu és que la presentació i el coneixement de «les equivalències entre unes formes i les altres enriquirà el fons lexical de tots els parlants». La pobresa actual en aquest sentit és un punt negatiu que convindria solucionar. Per molt que es vulgui promoure (des de l’acadèmia) un estàndard composicional (com se suposa que és la normativa) i respectuós amb un cert grau de variació dialectal (l’accent), la majoria de parlants continuaran identificant l’estàndard amb la varietat més utilitzada en els mitjans de comunicació de masses, i aquests no semblen ara per ara gaire compromesos amb la diversitat d’accents. En general solem convenir que és bo garantir un estàndard fort i la diversitat dialectal, però a la pràctica la dualitat és complicada. Aquest treball pot contribuir a facilitar l’harmonia dels dos processos de manteniment de varietats. Una altra aportació de la proposta és la marca del grau de formalitat: quan cal s’indica la pertinença de les formes a registres (varietats funcionals) marcats com a varietats de formalitat alta o baixa; si no s’indica, s’entén que són paraules no marcades i que pertanyen a un registre de formalitat mitjana. Ja s’han apuntat (vegeu la nota 1) els precedents de la proposta que són obra del mateix Institut d’Estudis Catalans, però l’obra dirigida i editada per Joan Veny es vol situar en la tradició de totes les obres catalanes que, sobretot des d’un punt de vista lexicogràfic, han tractat la qüestió. Per això s’esmenten explícitament, en primer lloc, les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que ens fan remuntar al segle xv, i a continuació un bon munt de diccionaris que ens fan recordar la més que generosa producció i història de la lexicografia catalana. S’inclouen i s’esmenten com a punt final d’aquesta història el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), el Diccionari valencià (1995) de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Diccionari normatiu valencià (2014) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En contrast amb aquesta rica tradició, i ara en relació amb el mètode, es recorda també que per a «la selecció de formes, no disposem d’estudis exhaustius sobre el vocabulari oral bàsic de cada dialecte» (pàgina 9). La remarca ens hauria de fer pensar seriosament com és que encara es pot fer una afirmació així (des de l’autoritat lingüística), i què és el que caldria fer per posar-hi remei: les varietats coŀloquials continuen sent en molts casos les parentes pobres. Les fonts de la proposta són una llarga sèrie de diccionaris, catàlegs, llibres d’estil i fonts lexicogràfiques diverses, però s’hi troba a faltar —i molt— el gran Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 468
20/12/22 8:28
Institut d’Estudis Catalans: Proposta per a un estàndard oral…
469
corpus oral que hauria de tenir una llengua com el català, amb més raó encara pensant justament en la gran tradició que té d’estudis (d’altres tipus). Pel que fa a les dades concretes, la proposta (abreujada com PEOLC-Lèxic al llarg de l’obra) inclou un corpus amb 24.038 unitats lèxiques, de les quals 23.125 corresponen al corpus general i 913 a la secció algueresa. Del corpus general, 21.385 unitats són d’àmbit general, és a dir, compartides per dos o més dialectes, i 1.740 són formes d’àmbit restringit (d’un sol dialecte). Presentació i organització L’obra es presenta en el «Corpus general», la part majoritària, a continuació la «Secció algueresa» i, per acabar, un «Annex: Unitats lèxiques d’àmbit restringit», amb el conjunt de les formes d’aquesta mena que ja figuren en el corpus general, però classificades per dialectes. El corpus està organitzat en entrades i subentrades. Les entrades estan ordenades alfabèticament i segueixen els criteris del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, 2007 (DIEC2). Les unitats lèxiques que pertanyen a l’àmbit general són «els mots usats almenys en dos dels cinc dialectes de referència (balear, central, nord-occidental, septentrional i valencià)» (pàgina 12); les unitats lèxiques que pertanyen a l’àmbit restringit són les pròpies només d’un dialecte. La majoria dels mots són d’àmbit general, i es presenten d’una d’aquestes maneres: (1) «En forma d’entrades simples» (pàgina 12): (1.1) Sense definició (per exemple, abdicar, abella, balança, badoc). (1.2) Amb una definició sintetitzada (per exemple, ballador1, ballador2, vaporadora*, baguet*). (2) «Alternant amb formes concurrents o geosinònimes d’una gran extensió» (pàgina 12): (2.1) «Separades per una barra (/): quan hi ha dues formes al mateix nivell» (pàgina 12), per exemple espill m. / mirall; mirall m. / espill. (2.2) «Separades per una fletxa (→): quan, en una parella de mots, l’entrada correspon a una forma que no es considera variant prioritària o no coneix la mateixa tradició que la forma concurrent» (pàgina 13), per exemple afaitat, m. → afaitada f. (2.3) «Separades per una coma (,): quan es tracta de variants formals (variants fonètiques i morfològiques)» (pàgina 14), per exemple, ansa, nansa1; nansa1 f. → ansa. En l’organització de les entrades, es dona un tractament específic als nivells de formalitat (com ja s’ha indicat), a l’homonímia, polisèmia i sinonímia, a mots o sentits no documentats al DIEC2, a mots no admesos, i a les precisions semàntiques i sintàctiques (entre parèntesis). Els mots no admesos es presenten ratllats (per exemple, aterrissar), i els no documentats al DIEC2 amb un asterisc al darrere; d’aquesta mena se’ns distingeixen dos tipus: (a) «Mots genuïns vàlids per a un registre estàndard2 (i variants o accepcions no documentades de mots que figuren al DIEC2). Hi són inclosos perquè són genuïns i han arrelat en l’ús oral» (pàgina 18). Per exemple, escaiar-se* (una salsa), picaport*, prenyat -ada (aplicat a femella). (b) «Neologismes amb difusió àmplia als mitjans de comunicació. Des de mots formats per mecanismes de la pròpia llengua, fins a manlleus, que poden conviure amb una forma adaptada» (pàgina 18). Per exemple, geolocalització*, performance*, melodia publicitària* / jingle*. 2. La idea d’un registre estàndard, com es pot comprovar aquí mateix per la terminologia, ha anat guanyant terreny a la concepció de l’estàndard com a varietat dialectal, bastant arrelada en la tradició catalana, sobretot en les etapes inicials d’ús del terme. De fet, aquest canvi de concepció ja es pot resseguir al llarg de la introducció de la proposta de fonètica (1990, 3a ed. 1999). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 469
20/12/22 8:28
470
Lluís PAYRATÓ
Aquests casos faran plantejar el mateix que ja va passar amb formes admeses en les propostes d’estàndard oral de fonètica i morfologia: ¿el passaport de “validesa” és aplicable (tal com sembla raonable) a la llengua “no oral”? Com a resum i síntesi final, la informació d’una entrada i els símbols que la representen són els següents (reproduït de la pàgina 20): entrada (forma flexiva del femení en adj. / forma sencera del femení en m. i f.) sense documentació al DIEC2:* quasisinonímia: + homonímia: 1,2,3... polisèmia: (1), (2), (3)... registre formal: ↑ registre informal: ↓ informació sintàctica o semàntica: funció gramatical / complement obligatori o explicatiu: () categoria lèxica llengua d’origen: [ ] informació morfològica: plural irregular: [-...] o invariable: [inv.] varietat dialectal: ( ) definició: ‘...’ La síntesi d’informació exposada és més que lloable, i converteix la proposta d’estàndard oral de lèxic en un autèntic diccionari, amb gairebé 400 pàgines d’informació atapeïda i útil. La consulta no sempre és senzilla (perquè costa recordar alguns símbols, i perquè la informació s’ha hagut de sintetitzar).
Valoració final: mancances i aportacions En l’avinentesa d’una avaluació final de qualsevol obra destaquen sempre el que en un extrem serien els defectes o mancances, més o menys flagrants, i en l’altre les aportacions i troballes, més o menys resplendents. En aquesta obra, no hi ha defectes o aspectes negatius notoris, i realment tot el que s’hi aporta és un material realment valuós. Sempre es pot criticar, això sí, una obra pel que no arriba a fer (tot i que no és gaire just, sovint). En aquest cas concret podríem dir, com a molt, que la proposta no arriba a camps que també són importants: posem per cas la fraseologia (coŀloquial / no marcada / formal, per exemple) o a una part del lèxic coŀloquial (que es podria pensar que no és propi ni tan sols de varietats informals). Per exemple, pel que fa a la fraseologia, tot i que tenim molta informació sobre olla (amb tres entrades), no en tenim sobre anar-se’n (de) l’olla (‘perdre el cap’), i no sabrem si és adequada o no (almenys informalment); el fet és que es pot sentir sovint per ràdio i per televisió, sobretot en programes esportius (se n’hi ha anat l’olla o anar-se’n de l’olla, etc.). Per exemple, no hi ha termes com tatà o tatano, que sí que apareixen en algun diccionari (i en el nom d’una revista infantil), ni encolomar (però entabanar, sí). El contrast entre recollir cavallitos (ratllat, això sí) i no recollir tatà/tatano és difícil de comprendre i fa trontollar una mica la muntura (encara que no deixa de ser un detall, ja se sap que un diccionari és un univers de casuístiques). Alguna definició és millorable, com també és lògic tenint en compte les quantitats de termes que es manegen. Topless* no és ‘biquini sense els sostenidors’ (pàgina 316), es pot fer amb altres vestimentes o banyadors («Manera femenina de vestir que deixa els pits nus», a Optimot); en canvi, fer topless* sí que és ‘anar amb els pits nus en públic’ (pàgina 316). Una virolla no és necessàriament una ‘volta completa d’un vehicle sobre el seu eix vertical’ (pàgina 335), definició que també recull Optimot; el gir pot ser incomplet (mig, 180 graus) o més que “complet” (per exemple, un gir sencer de 360 graus i mig Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 470
20/12/22 8:28
Lo Vecchio: Dictionnaire historique du lexique de l’homosexualité
471
més), el que importa és la pèrdua de control i direcció del cotxe com a conseqüència d’una derrapada excessiva. Les marques d’informalitat de vegades són discutibles, i també de vegades sembla que hi ha algun descuit (conya no en té, però tota la resta de les famílies de cony i collons, sí, com és esperable). Tocar el dos no està marcat com a informal, però guillar, sí; partir no està marcat com a formal (i a l’altre extrem, termes com pirar(-se) o obrir-se, o expressions com fotre el camp, no hi són). Embutxacar tampoc no està marcat com a informal (per a molts parlants ho és, però sembla que no per a d’altres —alguns periodistes i locutors de ràdio o televisió inclosos—). En el fons, ¿com ho podem saber del cert, si no tenim corpus? Acaba pesant més l’experiència personal en l’ús de la llengua que les dades objectives i comptables sobre aquest ús. I un procés d’estandardització és, per descomptat i per sobre de tot, social i coŀlectiu, no pas personal o individual. En definitiva, les possibles mancances són d’aquest tipus, i ens fan pensar en dues llacunes de proporcions molt considerables, però no atribuïbles a l’obra: la d’una proposta de sintaxi estàndard (que aclariria també casos com el dels règims d’alguns verbs) i sobretot la de la consulta d’un corpus oral representatiu de la llengua catalana actual, dit sigui fent èmfasi en el terme representatiu: geogràficament, socialment, generacionalment, funcionalment. Tenim muntanyes de diccionaris, però de corpus orals només algun pujolet. Saltem ara, per acabar, al costat positiu, que en aquest cas és clarament el dominant. Que un volum com el present resultarà molt útil, és més que evident, però no per això s’ha de deixar de dir. Que és lloable que la institució normativa (l’acadèmia o l’autoritat lingüística) el promogui, també. I que la feina està molt ben feta, com era esperable atesa l’experiència i saviesa de Joan Veny, també. El volum és original (no hi ha gaires obres anàlogues o paraŀleles en altres llengües), i acompleix els objectius bàsics que es proposa, tant en la missió d’ordenar (o proposar d’ordenar) les distincions i possibilitats dialectals geogràfiques (regionals), com en la missió d’ordenar la variació funcional, amb els tres nivells distingits de formalitat, classificació que esdevé un molt bon complement per al diccionari normatiu (i que afina molt més que les assajades en algun diccionari, ple d’incongruències). Si el català s’acabarà salvant o no, és un tema actual (i etern) que sortosament no ens correspon de ressenyar ni comentar. En tot cas, si no se salva, no serà perquè no apareguin bones propostes, com aquest llibre, fruit d’un treball de molts anys i de molta paciència. Alegrem-nos, doncs, de l’aparició d’un volum d’aquesta mena i felicitem per la feina feta l’editor, totes les persones que hi han coŀlaborat i la institució que l’ha promogut. Lluís Payrató Universitat de Barcelona
J
Lo Vecchio, Nicholas (2021): Dictionnaire historique du lexique de l’homosexualité. Transferts linguistiques et culturels entre français, italien, espagnol, anglais et allemand. Strasbourg: Editions de linguistique et de philologie, 515 p.
L l
Dentro de la colección Travaux de Linguistique Romane (TraLiRo). Lexicologie, onomastique et lexicographie acaba de ver la luz este trabajo de Nicolas Lo Vecchio. El estudio, presentado en forma de diccionario, indaga en las etimologías y en el devenir histórico, morfológico, lexicográfico, pragmático, ideológico y sociolingüístico de un campo semántico poco estudiado hasta la fecha: el del léxico relacio nado con la homosexualidad. El abordaje de esta cuestión se ha hecho desde una perspectiva plurilingüe y comparativa, pues la obra que damos a conocer recoge las particularidades de un corpus —sobre el que tradicionalmente se ha dejado sentir el peso del tabú lingüístico— en cinco lenguas distintas: tres románicas (francés, italiano y español) y dos germánicas (inglés y alemán). No obstante, el idioma vehicular es el francés, elecEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 471
20/12/22 8:28
472
Jaime PEÑA ARCE
ción no baladí, pues dicha lengua actúa, respecto al tipo de léxico que nos ocupa, como difundidora y generalizadora de voces acuñadas en otras lenguas de Europa (inglés, italiano o alemán) y como primera hospedadora de lexías rescatadas de la tradición grecolatina, que recalan en ella como paso previo a su incorporación a otros idiomas de su entorno próximo. Sin embargo, en lo que atañe a este particular, la lengua gala compite abiertamente con el italiano, hasta el punto de que en muchas ocasiones resulta difícil llegar a un esclarecimiento definitivo. Desde un punto de vista macroestructural, este diccionario está compuesto por doce amplias entradas. En ellas se analiza la trayectoria de doce vocablos (sodomite, sodomie; bougre; bardache; tribade, tribadisme; pédéraste, pédérastie; saphiste, saphisme; lesbienne, lesbianisme; uraniste, uranisme; inverti, e, inversion; homsexuel, le, homosexualité; gay, y queer), así como la de buena parte de sus derivados morfológicos. La ordenación de los artículos es cronológica, igual que ocurre con su estructura interna; aunque el lema siempre aparece en francés. La parte central del trabajo está acompañada por una serie de paratextos, tanto iniciales como finales. Como prólogo al diccionario se inserta una introducción (p. 1-12) que recoge el objetivo de la obra, las indicaciones metodológicas pertinentes, una explicación sobre la microestructura de los artículos —con especial hincapié en las fuentes lexicográficas empleadas— y unos sucintos agradecimientos. Más interesantes resultan, si cabe, los textos que le sirven como epílogo: después de las referencias bibliográficas, ora generales ora especializadas, aparecen seis pequeños tesoros (francés, italiano, español, inglés, alemán y latín), que aglutinan alfabéticamente todos los integrantes del campo semántico estudiado en cada uno de esos idiomas (p. 491-515). La microestructura de los artículos es compleja, aunque su perfecta estructuración y sistematicidad subsana cualquier dificultad que pudiera planteársele al lector. Cada entrada comienza con una amplia síntesis, que sirve para contextualizar y recapitular lo que se va a ofrecer en los siguientes epígrafes, cuya ordenación —tal como se ha señalado más arriba— responde a un criterio cronológico. Entrando en materia, lo primero que llama la atención es la clasificación por idiomas, que varía según el origen o el primer registro de la voz: en un lugar preferente se coloca la lengua en la que primero se atestiguó el término. El orden, por lo tanto, puede variar en función del artículo: por ejemplo, en el caso de bougre (y en la mayoría de los restantes) el primer idioma es el francés, pero en el caso de bardache es el italiano, o en el de gay, el inglés. Así, en función de lo explicado, cada entrada se divide en cinco apartados, uno por lengua. Cada apartado incluye información de índole muy variada: a) una propuesta etimológica, b) una explicación de la ruta por la que la palabra llegó a ese idioma (si estamos ante un préstamo o un cultismo), c) el desarrollo de sus formas derivadas o compuestas y d) un detallado estudio de su trayectoria lexicográfica, denominado remarques lexicographiques. Quizás sea este último uno de los aspectos más y mejor trabajados por la gran cantidad de fuentes consultadas y la minuciosidad con la que se ha plasmado. La jerarquización de la información responde a un criterio lógico y, en muchas ocasiones, los datos más relevantes o los que resultan imprescindibles para una adecuada interpretación del texto aparecen sombreados y en párrafos independientes. El cuidado proceso de edición y composición ayuda, pues, a que la lectura y la asimilación de los contenidos sea fácil y asequible. El primer artículo del diccionario está dedicado a sodomite, sodomie (p. 15-50), y comienza con una completa descripción del concepto de sodomía en la lengua latina. De entre los idiomas modernos que lo rescataron, el primero fue el francés, con evidencias de su uso ya en el siglo xii; posteriormente, desarrolló una notable cantidad de derivados y se difundió a otras lenguas. La voz bougre (p. 51-84), una forma vernácula del latín bulgarus, pasó a engrosar, tras una serie de procesos de cambio en clave metonímica, este campo semántico dentro de la lengua francesa. Pese a los primeros testimonios del empleo de esta palabra, el autor plantea que pudo aparecer por vez primera — con el significado de homosexual— en algún dialecto occitano del Mediodía francés o en la zona norte de Italia, en estrecha relación con el fenómeno cátaro. De este étimo aparecen derivados castellanos como bujarrón. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 472
20/12/22 8:28
Lo Vecchio: Dictionnaire historique du lexique de l’homosexualité
473
La entrada bardache (p. 85-122) certifica el origen italiano del vocablo, bardassa, y su amplia evolución morfológica en esa lengua. De ahí pasó al francés y, después, al castellano. Parece que, en este caso, la palabra se aclimató en la lengua española por la convivencia de marinos de esta nacionalidad junto a italianos, que lucharon juntos contra los turcos a lo largo y ancho del Mediterráneo durante el siglo xvi; al parecer tal lexía se utilizaba habitualmente para denominar a los otomanos. Tribade, tribadisme (p. 123-164), de origen griego, es la palabra más antigua para designar a la mujer homosexual empleada en las lenguas europeas. Según Lo Vecchio, comenzó a usarse en francés o, quizás, en italiano. Por su parte, pédéraste, pédérastie (p. 165-196), otro helenismo, fue rescatado por el francés, desde donde se extendió a otras lenguas europeas. Parece que en el caso de saphiste, saphisme (p. 197-230), término acuñado por antonomasia en referencia a la celebérrima poetisa Safo de Lesbos (¿?-580 a. C.), fue común a todas las lenguas, sin que pueda establecerse en cuál se dio primero. No obstante, el empleo de este vocablo, siempre culto, está documentado primeramente en italiano y, a continuación, en inglés. Íntimamente ligadas con Safo, las formas lesbienne, lesbianisme (p. 231-270) aluden al territorio habitado por ella, hoy llamado Mitilene. Uraniste, uranisme (p. 271-302), son derivados del término acuñado por el activista alemán Karl-Heinrich Ulrichs (1825-1895), que se generalizaron en las lenguas del entorno a finales del siglo xix. Igualmente, el origen de inverti, e, inversión (p. 303-336) y de homsexuel, le, homosexualité (p. 303-394) puede rastrearse en la lengua germana; sus primeras manifestaciones en lengua española se remontan a los años finales de la centuria decimonónica. Finalmente, gay (p. 395-440) y queer (p. 441-468) son dos anglicismos que, pese a su diferente origen y cronología, han vivido una difusión extraordinaria en los últimos decenios. La forma gay es, en la actualidad, el término más generalizado para designar al varón homosexual en inglés, francés, español e italiano. De origen románico, se introdujo en la lengua inglesa después de la conquista normanda con un significado bien diferenciado, ‘alegre’; no fue hasta la década de 1930 cuando empezó a utilizarse para denominar a los hombres que sienten atracción por personas de su mismo sexo. La generalización de la forma queer, cuyo significado tradicional podría equivaler al de bizarro, es más tardía, pues comenzó en los años 80 del siglo pasado. Los ejemplos referidos en los párrafos anteriores son solo una pequeña muestra de la completa información que contiene cada una de las 12 entradas que forman el diccionario presentado. En todos los casos, cada una de las afirmaciones vertidas se apoya en un gran número de citas, que atestiguan la consulta de una abultada cantidad de bibliografía y ponen sobre aviso de la más que notable calidad del estudio realizado. De la lectura de esta obra puede destacarse claramente una realidad: la más que notable homogeneidad del campo semántico analizado, con independencia del idioma en el que nos fijemos. Esta conclusión choca con la realidad de la mayor parte del léxico que se desarrolla bajo el signo del tabú lingüístico, marcado por un alto coeficiente de variación y especificidad. Es de destacar que el texto presentado, nacido y desarrollado en el ámbito filológico y, más concretamente, en el de la lexicografía descriptiva, tiene una vocación mucho más general, con implicaciones directas en los estudios de género o en los alusivos a la comunidad LGTBI. Solo queda, para finalizar, felicitar a su autor por el trabajo realizado. Una tarea meticulosa, llevada a cabo con profesionalidad y rigor, solo podía ofrecer un resultado sobresaliente. Así las cosas, este Dictionnaire historique du lexique de l’homosexualité. Transferts linguistiques et culturels entre français, italien, espagnol, anglais et allemand, ha quedado constituido como una obra de consulta ineludible para cualquier estudioso que desee acercarse a la cuestión y como un sólido punto de partida para futuras investigaciones en la línea de trabajo abierta por Nicolas Lo Vecchio. Jaime Peña Arce Universidad Complutense de Madrid
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 473
20/12/22 8:28
474
Maria Reina BASTARDAS I RUFAT
Marcello-Nizia, Christiane / Combettes, Bernard / Prévost, Sophie / Scheer, Tobias (2020): Grande grammaire historique du français. Berlin / Boston: Walter De Gruyter, 2 vol., 2185 p. Resulta ben difícil donar compte, encara que sigui succintament, d’una obra d’aquesta extensió i complexitat en l’espai que habitualment es concedeix per a les ressenyes en una revista. No només la Grande grammaire historique du français (GGHF) en conjunt, sinó cada una de les parts en què es divideix mereixeria una ressenya individual, cosa que certament no podem fer aquí. En aquesta nota intentarem sobretot posar en relleu els aspectes que creiem més interessants i innovadors de l’obra. Perquè potser la primera pregunta que es pot fer un lector és quin sentit té ara mateix escriure una nova gramàtica històrica del francès. Els editors, que signen coralment el primer capítol («Chapitre 1. Une Grammaire historique de l’an 2020»), ens en donaran la resposta. Tanmateix, abans d’endinsar-nos en el contingut d’aquesta gran gramàtica, en presentarem l’estructura. L’obra es divideix en 10 parts («partie(s)») i cadascuna d’aquestes parts comprèn un nombre variable de capítols; dels tres de la part de fonaments teòrics i metodologia,1 als 14 de la part de fonètica històrica. Hi ha encara un capítol fora d’aquestes parts: el primer, que hem esmentat suara, i que ve emmarcat per una portadella amb els títols «Introduction. Principes de la Grande Grammaire Historique du Français». Aquest primer capítol ve precedit de més de 50 pàgines, numerades amb números romans, d’elements d’acompanyament. En primer lloc, la dedicatòria al malaguanyat Peter Koch, coŀlaborador de la gramàtica i que morí prematurament el 2014; i la llista de coŀlaboradors de l’obra, més de 30, amb les institucions a les quals pertanyen (p. VII). Segueix un sumari, on s’esbossen només els títols de les parts i capítols dels dos volums (p. IX-XIV), i una taula de matèries, ara sí molt detallada, del que es troba en el volum primer (p. XV-L). L’extensió de la taula de matèries es deu al fet que s’hi inclouen no només els capítols, sinó tots els títols de paràgrafs, fins a cinc nivells de profunditat, de cada capítol. Es tracta, efectivament, d’una descripció molt detallada, però creiem que no és sobrera perquè ha de permetre al lector que cerqui una informació en concret trobar-la amb facilitat, cosa que no resulta fàcil en una obra d’una extensió tan gran. Completa encara aquest conjunt d’elements d’acompanyament la «Liste des conventions d’écriture et abréviations utilisées dans la GGHF» (p. LI-LIII). De les convencions de l’escriptura anotarem només que la cursiva s’empra tant per marcar les formes franceses com per marcar els ètims; en aquests darrers, a més, un subratllat indica la vocal tònica. Cal dir que és un sistema poc habitual en obres de la nostra especialitat i, a més, en alguns capítols no se segueix i els ètims estan en rodona sense cap marca tipogràfica que els separi de la resta del discurs, si no és el subratllat de la tònica o la marca de vocals llargues. Possiblement aquest sistema entorpirà la lectura als lectors acostumats al sistema tradicional de versaletes. 2 En canvi, resulta útil la distinció que es fa entre l’ús de l’asterisc per indicar les formes agramaticals o no documentades i el símbol «º» que s’utilitza per a les formes reconstruïdes. En el volum segon es repeteixen els mateixos materials d’acompanyament, però, lògicament, amb la taula de matèries detallada corresponent als capítols del segon volum (vol. 2, p. V-XLIII). Altres elements d’acompanyament els trobarem només al final del volum segon: les sigles (p. 2015-2017), les referències als textos del corpus informatitzat (p. 2019-2023; vegeu més avall per al corpus), les referències bibliogràfiques que, notarem, ocupen més de 125 pàgines (p. 2025-1255), i un índex de «notions» o conceptes (p. 21572185); aquest darrer índex inclou tant noms de persona (ex. Palsgrave), noms de llengües o dialectes, i sobretot conceptes lingüístics i gramaticals. En una nota prèvia s’explica com es fan les remissions: a pàgines, a capítols o subcapítols, però a paràgrafs per la part 3, de fonètica històrica, que s’estructura en paràgrafs. També hi ha remissions internes al propi índex. És útil saber que existeix també un
1. No tenim en compte la part 10, de conclusions, que consta només d’un capítol, el 51. 2. P. ex., qui llegeixi la frase següent «Dans leōne > leon (Rol 1111), lion (Rol 2436) e initial en hiatus s’est maintenu sous la forme de e ou i, puis i, qui a prévalu, s’est ultimement consonifié en yod [...]» (p. 206, remarque 5) possiblement s’entrebancarà en algun moment o altre en la lectura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 474
20/12/22 8:28
Marcello-Nizia / Combettes / Prévost / Scheer: Grande grammaire...
475
índex lexical de la GGHF que es pot descarregar gratuïtament a partir de la pàgina web de l’editor (<https://doi.org/10.1515/9783110348194>) i que permet fer recerques automàtiques. Es descarrega en diversos fitxers que inclouen també un fitxer d’instruccions d’ús. Una eina d’un enorme valor i que cal agrair que hagi estat posada a lliure disposició dels investigadors. Retornem, ara, al capítol inicial «Une Grammaire historique de l’an 2020» i a la pregunta sobre el sentit que té escriure una gramàtica històrica francesa el 2020. La lingüística romànica i la lingüística francesa en concret havien produït en el segle xx, fins i tot a finals del xix, grans obres que compilaven tots els coneixements al voltant d’un tema. Però és clar que d’aleshores ençà hi ha hagut grans novetats en la recerca, i no només això, sinó que la recerca en sí i els mètodes per fer-la han canviat. Un dels aspectes innovadors d’aquesta gramàtica és que està basada en un gran corpus textual informatitzat; tal com explica Sophie Prévost (capítol 3, «Une grammaire fondée sur un corpus numérique», p. 37-53), les obres precedents s’havien elaborat sobre un corpus de textos limitat, a vegades ni tan sols explicitat, o sobre un cert nombre de textos despullats més exhaustivament i altres mencionats només esporàdicament. En l’època de les grans bases de dades, s’ha constituït per a aquesta gramàtica un corpus de 13,5 milions de mots (p. 41). Aquest gran corpus comprèn obres des dels orígens (les primeres, lògicament, els Juraments d’Estrasburg i la Seqüència de Santa Eulàlia) fins a 1995; l’inventari de textos informatitzats es pot trobar a les pàgines 46-53 d’aquest capítol; els textos es reparteixen en períodes històrics i, per cada període, hi ha uns textos considerats nuclears i altres de complementaris. Òbviament, per als períodes més antics hi ha proporcionalment més textos despullats (els d’abans de 1100 ho són de manera exhaustiva), mentre que el segle xx es troba representat per una vintena de textos. El fet que la gramàtica es basi en aquest corpus és una de les qüestions que s’assenyalen en el capítol 1, en el paràgraf 2, «Une grammaire sur corpus». Altres aspectes innovadors que destaquen els editors en aquest primer capítol són la inclusió de tota una sèrie de temes que no s’havien pres en consideració en les gramàtiques històriques tradicionals (p. 4). Als coneguts i esperables capítols de fonètica històrica, morfologia històrica, sintaxi històrica i història del lèxic, s’hi afegeixen capítols sobre la grafemàtica (part 4, «Codes de l’écrit, graphies et ponctuation»), la semàntica gramatical (part 7, «Sémantique grammaticale») i la pragmàtica (part 8, «Enonciation et textualité, pragmatique»). Es posa també l’accent en el fet que la gramàtica s’interessa també pel proto-francès, ja no llatí però anterior als dotze segles de tradició escrita d’aquesta llengua (paràgraf 5 del capítol, «Une histoire en longue durée : focus sur la partie ancienne»). Al costat de les innovacions es reconeixen certes mancances (paràgraf 4, «Incomplétudes, et souhaits») com la presa en consideració majoritària només del francès central, sense donar lloc a altres varietats. En un altre paràgraf es destaca encara la voluntat de no presentar només una successió de descripcions sincròniques, sinó de fer una veritable «gramàtica del canvi» (paràgraf 6, «Une grammaire du changement»). El primer capítol de la GGHF acaba retent homenatge a les obres que l’han precedit; tot i remarcar la voluntat d’innovació, s’assegura, no obstant, el valor de les publicacions anteriors que, més que una tradició, representen una ambició de coneixement que ha influït fortament en la GGHF (paràgraf 11, «Une longue et dense tradition»). Donem notícia, seguidament, de les parts de què consta la GGHF més enllà d’aquest capítol de presentació. La primera part reuneix tres capítols (2 a 4) sobre els «Fondements théoriques et méthodologie». A més del ja esmentat capítol tercer sobre el corpus textual, hi trobem encara el capítol 2 «L’approche du changement linguistique dans la GGHF», amb tot l’aparell teòric al voltant del canvi lingüístic, i el capítol 4 sobre la periodització de la història de la llengua francesa. La segona part està dedicada a la història externa i consta de 6 capítols (del 5 al 10): el 5 d’introducció, el 6 que gira entorn de la pregunta «Que peut-on appeler “français”, et à quelle époque ?», el 7 amb un resum de «Les données historiques, géographiques et démographiques» i encara, més innovadorament, el 8 «Colinguismes et contacts de langues», el 9 «Les genres textuels» i el 10 «Les interventions sur les parlers, l’équipement de la langue, les facteurs sociolinguistiques». Com hem dit anteriorment, la part amb més capítols és la tercera part de «Phonétique historique», que és també la que ocupa una major quantitat de pàgines (p. 157-489). Com les altres parts, ve precediEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 475
20/12/22 8:28
476
Maria Reina BASTARDAS I RUFAT
da d’un capítol d’introducció (capítol 11), i, a diferència d’altres parts, conté també un capítol d’«Outils» (capítol 12) amb les eines teòriques per a la descripció de la fonètica històrica. Per la resta, els diferents capítols desgranen els diversos aspectes del vocalisme i el consonantisme. Vista la complexitat d’aquesta part, s’ha estructurat d’una manera particular, tal com esmentàvem a propòsit de l’índex de conceptes: a l’estructura jeràrquica en paràgrafs i subparàgrafs (p. ex. 1.1., 1.2., 1.2.1.) s’hi afegeix una numeració al marge esquerre dels paràgrafs, de l’1 al 402. Encara per fer més llegible el conjunt, s’hi inclouen nombroses “remarques” de detall, en lletra més petita i sagnat, i també hi trobem molts quadres sinòptics. Abans de la part de morfologia i morfosintaxi, s’hi inclou una part innovadora de «Codes de l’écrit: Graphies et ponctuation» (part 4). Aquesta part conté quatre capítols, el ja habitual d’introducció (capítol 25), i «Graphies : des usages à la norme» (capítol 26), «Graphématique et graphétique en diachronie : les principaux phénomènes» (capítol 27) i «Ponctuation» (capítol 28). Tornant a una part més clàssica d’una gramàtica històrica, trobem seguidament la part cinquena, «Morphologie et morphosyntaxe», amb una introducció3 i quatre capítols, del 29 al 32, respectivament amb els títols següents: «Morphologie dérivationnelle vs. Flexionnelle», «Catégories variables : nom, adjectifs, pronoms et déterminants», «Catégories variables : le verbe» i «Catégories invariables». Aquesta part és la que clou el primer volum. El segon volum s’inicia amb la part 6 «Syntaxe», que comprèn, a més de la introducció, els capítols 33 a 37. Concretament es tracta dels capítols «Syntaxe interne des groupes de mots et morphèmes», «Expression et position des constituants majeurs dans les divers types de propositions», «Syntaxe de la phrase simple», «Syntaxe de la phrase complexe» i «Syntaxe de l’oral». Les parts setena i vuitena són les altres dues parts que s’anuncien al primer capítol com a més innovadores. Es tracta de les parts destinades a la semàntica gramatical i a la pragmàtica. La primera s’inicia amb una introducció que explica oportunament la pregunta que li serveix de títol «Qu’est-ce qu’un sens grammatical ?» (recordem que a partir de la part 5 les introduccions no porten numeració com a capítol a part). I seguidament inclou quatre capítols (38 a 41): «Le verbe: les marqueurs de temps, mode et aspect», «Le groupe nominal, les pronoms», «Les relateurs» i «La négation de proposition». La vuitena part, amb el títol «Énonciation et textualité, pragmatique», s’inicia també amb una introducció intitulada «Évolutions dans le domaine de la cohérence discursive» i es composa de tres capítols (42 a 44): «Niveau énonciatif», «Niveau informationnel» i «La structuration du texte». Arribem a la darrera part, la novena, dedicada al lèxic i la semàntica lexical. Aquí no hi ha cap capítol que es presenti com a introducció amb aquest títol, però el capítol 45 «Lexique, structures et évolu tion: notions théoriques» en fa les funcions establint les bases teòriques per als capítols següents, del 46 al 50. Respectivament són: «Étymologie», «Constitution historique du lexique», «Procédés morphologiques de création lexicale», «Lexique et construction», redactat originàriament per Peter Koch i revisat per Esme Winter-Froemel, i «Emprunts : langues en contact». El darrer capítol, el 51 («Les grands traits de l’évolution du français», p. 1999-2014), és l’únic de la part 10, i consisteix en un breu escrit de resum i conclusions. Aquí s’hi presenta, per cadascun dels capítols de la història de la llengua, un resum del que s’hi ha dit. Aquest capítol, signat conjuntament pels editors i altres coŀlaboradors de l’obra fins a un total de 10 noms, es clou amb un paràgraf titulat justament «51.8 Conclusion», on es posen en relleu algunes aportacions interessants d’aquesta obra, com per exemple l’evolució del francès posterior al segle xvii quan sempre s’havia donat una imatge més aviat estàtica per aquesta època. Malgrat la seva extensió, la GGHF és una obra d’estructura clara, amb molts elements que orienten el lector, com les extenses taules de matèries i les introduccions que presenten cada part. Encara, el capítol de conclusions dona una visió final del conjunt de l’obra; una obra rica i densa que mereix una lectura aprofundida. Tots els lectors, ja sigui els que s’interessin pels capítols de tipus més tradicional o els
3. En aquest cas, la introducció no ve numerada com a capítol a part, com tampoc ho seran les de les parts 6 a 8. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 476
20/12/22 8:28
Martí i Castell: Joan Coromines i Vigneaux. Semblança biogràfica
477
que s’interessin pels capítols més innovadors, hi trobaran profitosos elements informatius i per a la reflexió teòrica i metodològica sobre el canvi lingüístic. Maria Reina Bastardas i Rufat Universitat de Barcelona
J
Martí i Castell, Joan (2020): Joan Coromines i Vigneaux. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, 105 p.
M S
A l’hora de plantejar-se el repte d’emprendre una biografia, cal triar, entre les dues postures extremes possibles, quina posició adoptar. Podem seguir la prestigiosa escola anglosaxona, en què ressalta la monumental biografia del Dr. Johnson, que el seu admirador James Boswell va fer —The Life of Samuel Johnson, LL.D. (1791)—, encara avui pendent de traducció al català. Boswell tracta en aquesta biografia, considerada el cim del gènere biogràfic anglosaxó, la figura controvertida del savi autor del A Dictionary of the English Language (1775), obra lexicogràfica de referència del seu temps, com si fos un entomòleg, en què consigna, amb el mateix grau d’importància i valor, tots els treballs i els dies, que segueix fil per randa, del nostre home. Com un quadre de Canaletto, pinta i perfila minuciosament qualsevol aspecte de la seva vida. Al pol oposat, aquelles biografies més impressionistes, o fins i tot expressionistes, com un dibuix de Schiele, en què es ressalta aquells aspectes més significatius del biografiat amb traços enèrgics. Un bon exemple d’aquesta tendència seria la sèrie d’Homenots, de Josep Pla, com el que dedicà al Príncep dels Poetes («Josep Carner. Un retrat», 1958). És clar que entre aquests extrems, hi ha moltes, innombrables, possibilitats intermèdies, com la lloada biografia que l’escriptora Elizabeth Gaskell va fer de la seva coŀlega Charlotte Brönte (The Life of Charlotte Brontë, 1857) o la divertidíssima biografia planiana de l’industrial Rafael Puget d’Un senyor de Barcelona (1951). A casa nostra han conreat amb encert el gènere biogràfic Albert Manent amb el seu encara imprescindible Josep Carner i el Noucentisme (1969) o Josep Massot i Muntaner i la seva sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis, que ja ha arribat als dotze volums. En el cas que ens ocupa, el Dr. Joan Martí i Castell ha acceptat el repte que li oferia la coŀlecció «Semblances biogràfiques», de l’Institut d’Estudis Catalans, per adoptar una posició intermèdia entre les moltes possibles, que era la que pròpiament més s’adeia al concepte de «semblança», és a dir, d’esbós literari, i a les dimensions —un centenar de pàgines— d’aquesta coŀlecció acadèmica adreçada a glossar la vida i miracles dels membres traspassats de la nostra Acadèmia de la Llengua, coŀlecció que gairebé ja ha arribat al centenar de títols. En la «Introducció» Martí i Castell reconeix la «tasca especialment difícil i delicada» a la qual el projecte el comprometia, per la «vastitud» de la vida i l’obra del biografiat, el lingüista Joan Coromines (1905-1997), que recorre pràcticament tot el convuls segle xx, que feu de l’estudi de la seva —de la nostra— llengua una dèria vital. Tot seguit passa revista a la «Biografia», que és deutora en bona part, com molt bé reconeix Martí i Castell, de la recerca minuciosa de Joan Pujadas, que és la persona que més detalladament coneix la cronologia vital de Coromines. Martí i Castell parteix, és clar, del pare, el polifacètic Pere Coromines (1870-1939): «escriptor, filòsof, assagista, traductor, economista i polític»; nascut a Barcelona, els seus pares eren originaris de l’Alt Empordà, pagesos que emigraren a Barcelona, on regentaren una carnisseria. El fill Pere estudià a la Universitat, fou membre de L’Avenç (1895); en la seva joventut flirtejà amb els moviments anarquistes i obreristes, fet que pagà car en l’onada de repressió posterior i indiscriminada que provocà l’atemptat al carrer dels Canvis Nous, de Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar, al pas de la processó de Corpus (7 de juny de 1896): mitja dotzena de morts —ai!— i una quarantena de ferits. Pere Coromines va ser detingut, empresonat a Montjuïc, interrogat, torturat, jutjat en un consell de guerra —l’anomenat Procés de Montjuïc (11-15 de desembre de 1896)—; la sentència absolutòria per a ell (abril de 1897) suposà la pena de mort de cinc anarquistes innocents —el culpable, un Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 477
20/12/22 8:28
478
Josep FERRER I COSTA
anarquista francès fugit, no fou mai detingut— i dures condemnes d’entre deu i vint anys per a la resta dels vint condemnats i el desterrament dels seixanta-tres absolts restants. Tot el Procés de Montjuïc, mancat de les mínimes garanties jurídiques, va provocar un gran enrenou i indignació internacional, pressió que finalment aconseguí l’indult dels empresonats i desterrats restants pocs anys després (1901). Aquest fet marcà la vida del seu pare, però no renegà mai del seu credo catalanista, liberal i republicà. Pere Coromines, company de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou una figura preeminent del panorama polític, cívic i cultural de la Catalunya d’abans de la Guerra Civil. La mare, Celestina Vigneaux (1878-1964), nascuda a Girona, estudià magisteri, que era una sortida per a les noies que no disposaven de patrimoni; els seus pares moriren joves quan ella, que era la gran, tenia quatre anys, i fou criada, juntament amb les seves dues germanes, per un oncle matern, sastre de professió, que tingué un final tràgic per deutes de joc. Celestina Vigneaux s’interessà per la pedagogia i fou una de les introductores del Mètode Montessori a Catalunya. S’instaŀlà a Madrid, on ocupà una plaça de professora de parvulari que havia guanyat per oposicions. Assídua de la Institución Libre de Enseñanza, que dirigia Giner de los Rios, conegué en aquest ambient el jove Pere Coromines, qui, després del desterrament pel procés de Montjuïc a Hendaia, al País Basc francès, s’instaŀlà un temps a Madrid. El matrimoni retornà a Catalunya i tingué vuit fills vius, dels quals Joan fou el gran, però entre el germans destacaren també l’eminent psicoanalista infantil Júlia Coromines i l’acreditat matemàtic Ernest Coromines. Llegint les biografies dels pares de Joan Coromines no podem deixar de constatar el renaixement econòmic, cultural i social que gaudí Catalunya a finals del segle xix i que feu possible que en una generació passéssim de pagesos i menestrals a universitaris i professionals liberals, sens dubte resultat de l’empenta que havia provocat a Catalunya la Revolució industrial d’aquell segle xix. Aquesta «Biografia» passa revista de manera força minuciosa als fets més rellevants de la vida de Joan Coromines. El sistema de redacció, basat en la datació, si bé facilita la localització puntual dels esdeveniments, és veritat que també fa una mica enfadosa la lectura seguida d’aquest apartat, que, però, les notes a peu de pàgina amb informacions i anècdotes de primera mà fornides pel Dr. Joan Ferrer, darrer secretari i coŀlaborador de Coromines en la redacció de l’Onomasticon Cataloniae, amenitzen gratament. Potser entre aquestes anècdotes caldria consignar-hi la que a mi personalment també m’havia explicat Joan Ferrer, anècdota que s’havia esdevingut en una de les sortides setmanals, l’únic moment d’esbarjo que es permetia el professor Coromines en la seva vellesa, i que tenia lloc els dilluns, quan era habitual que anessin a dinar al restaurant de Collsacreu, a sobre d’Arenys de Munt, que gaudeix d’unes vistes privilegiades damunt el mar. El dinar tenia lloc en unes hores intempestives, perquè Coromines s’havia acostumat a treballar de nit, per tal d’aprofitar la tranquiŀlitat i el silenci nocturn. Això feia que es llevés ja molt avançat el matí i que no baixés a dinar fins ja molt entrada la tarda, per a desesperació de la mestressa que li feia el dinar a casa, que havia de rescalfar el menjar diverses vegades, perquè Coromines, que de seguida es posava a treballar, no feia cas, concentrat com estava en l’article que tenia entre mans. En aquestes sortides setmanals, Joan Ferrer acompanyava i donava conversa al mestre i, de vegades, s’hi afegia el seu germà Albert Coromines, advocat que havia estat exiliat a Mèxic i que vivia a Barcelona. En una ocasió, Joan Ferrer recorda que ja a la sobretaula, Albert Coromines, parlant del tarannà del seu germà, va dir: «Aquí el que és Coromines soc jo; ell (referint-se al seu germà Joan) és més aviat Vigneaux», en què feia patent que en aquella dicotomia en què es diu que ens movem els catalans —el seny i la rauxa—, el nostre lingüista era més aviat de les maneres assenyades més pròpies de la mare, mentre que la part arrauxada era més consubstancial a la manera de ser del pare, don Pere. Aquest és un apunt temperamental que em penso que cal tenir en compte. Martí i Castell fa en aquest apartat diversos excursos interessants, que trenquen la línia cronològica i que aborden aspectes de tipus més psicològics, com la recança que li suposà dedicar els seus estudis a la llengua castellana, per mor de l’exili, en lloc de fer-ho a la seva llengua pròpia. Calia sobreposar-se a les circumstàncies, i el resultat fou un «diccionari etimològic de l’espanyol, que fou una obra ingent, totalment innovadora i que acabà esdevenint el millor referent per als hispanistes». Martí i Castell també es refereix —vae soli!— al seu «capteniment personalista, de comptar sempre amb la seguretat de les Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 478
20/12/22 8:28
Martí i Castell: Joan Coromines i Vigneaux. Semblança biogràfica
479
pròpies forces, dels propis estudis i preparació en qualsevol projecte que decidí abordar». Sobretot cal ressaltar l’aproximació ideològica a la figura de Coromines, que s’aborda en l’apartat «El vessant cívic, polític, patriòtic», en què es passa revista al seu compromís amb el nostre país ja des de la seva joventut —per cert, per als anys d’aprenentatge del nostre lingüista, és imprescindible el gruixut Epistolari Pere Coromines & Joan Coromines (2006), que malauradament ha passat massa desapercebut—, la guerra civil i la postguerra franquista, en alguns casos aprofitant la protecció que li conferia la ciutadania nord-americana que obtingué l’any 1953, i que conservà la resta de la seva vida: el seu nom oficial fou «John Corominas», perquè Joan és nom de dona en anglès, fet que en feia inviable l’ús, però la signa tura, com recorda Martí i Castell, d’aquest document hi deia ben visible «Joan Coromines». Amb la recuperació de la democràcia, el seu tarannà i manera de fer peculiar en defensa de la llengua, la cultura i les institucions culturals i polítiques catalanes, li aportaren una fama no buscada més enllà dels cercles acadèmics i inteŀlectuals, fins al punt que podríem afirmar que esdevingué un dels filòlegs catalans més famosos de Pompeu Fabra ençà. En el tercer apartat, «Un tarannà singular», el Dr. Martí i Castell fa encertadament l’observació que «els coŀlegues sovint parlaven i parlen més de la seva idiosincràsia que no pas de l’obra científica, perquè aquesta ningú no ha pogut discutir que és exceŀlent, difícilment millorable i amb relativament escasses aportacions poc raonades o errònies en el conjunt ingent d’allò amb què contribuí a la filologia i la lingüística». En aquest sentit cal tenir en compte el que deia Joseph Gulsoy, el seu deixeble canadenc més fidel, que Coromines dona raó de tota la llengua, amb la qual cosa errors de detall són relativament poc importants. Martí i Castell posa com a exemple del seu mal geni i les sortides de to extemporànies —els blasmables, però alhora divertits, arguments ad hominem— el cas del savi coŀlega Germà Colón, una de les víctimes preferides de Coromines, qui se’n venjà amb aquella sentència, que feu fortuna, i que prou s’encarregà d’esprémer-ne tot el suc, que deia: «Quan Déu va crear el món tingué la sorpresa de veure que el Sr. Joan Coromines ja hi era, i per això aquest ho sap tot» (vid. Germà Colón, «És volcà un lusisme internacional?». A: Estudis de filologia catalana i romànica. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 237. Prèviament a la Revue de Linguistique Romane (Estrasburg), (1991), 55, p. 319-337). L’enyorat Joan Solà, corominià convençut, feu arreplega dels exabruptes corominians en una altra semblança antològica, «Joan Coromines, l’home, el científic, l’escriptor» (2004) (vid. Josep Montserrat Molas / Pompeu Casanovas (ed.): Pensament i filosofia a Catalunya III (1940-1975). Barcelona: INEHCA, p. 73-110), en què d’altres coŀlegues surten molt més malparats que el mateix Colón. Martí i Castell, sense desmentir el que no pot ser desmentit, també posa d’altres exemples de generositat que matisen aquesta opinió, entre els quals potser caldria afegir, per inaudit, que oferís compartir l’autoria de la segona edició del seu diccionari etimològic castellà —el seu famós Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957, 4 vols.)— al seu coŀlaborador José A. Pascual, aparegut ara amb el títol de Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991, 6 vols.) i sota l’autoria de tots dos. És evident que, en aquest aspecte, no es podia aplicar a Coromines aquella màxima que recomana ser fortiter in re et suaviter in forma: la diplomàcia vaticana no era el seu fort, però també és veritat en la majoria dels casos que la seva contundència responia a «la voluntat d’esmenar allò que creia que s’havia de rectificar en benefici de la ciència», com molt bé reconeix Martí i Castell, tot i que de vegades aquesta voluntat anés acompanyada de garrotades. La penúltima part del text, «Ideologia lingüística», està subdividida en dos apartats: «La unitat de la llengua», en què Martí i Castell remarca la contundència científica amb què Coromines defensà sempre la unitat de la llengua pròpia dels Països Catalans —de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó—, sempre posada en dubte per motius polítics per part del govern espanyol de torn, que atia incansablement el secessionisme lingüístic usant aquella estratègia romana del «divide et impera» que sempre tants bons resultats ha donat. La finalitat indissimulada és la de destruir la llengua catalana, que és el pal de paller, la columna vertebral del país, element de distinció i d’unió de la nació: «el dia que aquest país perdi la llengua passarà a ser una massa traduïda, sense personalitat, negligible, nuŀla de dalt a baix» (vid. Josep Pla (1969), Homenots. Primera sèrie, vol. XI. Barcelona: Destino, 1969, p. 75). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 479
20/12/22 8:28
480
Josep FERRER I COSTA
En aquest sentit, Martí i Castell porta a coŀlació un episodi no gaire conegut, registrat en l’Epistolari Joan Coromines & Francesc de B. Moll i relatiu al títol del Diccionari Alcover-Moll. Com és sabut, el nom originari d’aquest diccionari dels dialectes catalans havia de ser el de Diccionari de la llengua catalana, com molt bé registrava el títol del seu famós Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1926 i 1933-1936), considerada la primera revista filològica de la Península Ibèrica, que servia de comunicació entre tots els coŀlaboradors d’aquesta obra monumental. Mossèn Alcover, que fou el primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1911, s’hi barallà el 1918 —en les raons profundes d’aquestes desavinences no cal descartar incompatibilitats personals i enveges entre el rústic Apòstol i el gentleman Seny Ordenador de la llengua catalana: a partir d’aleshores els membres de l’IEC passaren a ser titllats despectivament d’instituters pel canonge de la Seu, qui se’n tornà a Mallorca amb la seva calaixera farcida de les set-centes mil cèdules lexicogràfiques. El bon home, emprenyat com una moneia, per dir-ho a la mallorquina, i temptat per l’almoina sempre amatent espanyola que, un cop consumat el mal, suprimí sense escrúpols —«Roma traditoribus non praemiat»—, readoptà l’ortografia prefabriana, amb la qual es redactaren els fascicles del primer (1926-1930) i del segon (1935) volum, fet encara sota les ordres de Mn. Alcover, a qui una embòlia s’emportaria el 1932, i canvià el títol de l’obra, no se sap ben bé si per motius comercials o secessionistes, pel de Diccionari-català-valencià-balear, tot i que sempre ha estat conegut pel sobrenom de Diccionari Alcover-Moll. El jove filòleg manacorí, Francesc de B. Moll, qui es va afegir al projecte el 1921, fou l’encarregat, després de la guerra, de reconduir el projecte i refer els ponts que no s’havien d’haver trencat mai. La publicació, ja amb l’ortografia fabriana pertinent, es reprengué el 1950 (volum III) i s’enllestí el 1962, quan es referen els dos primers volums (1964 el volum I i 1968 el volum II) per adaptar-los a l’ortografia oficial. És en aquest context quan l’any 1933, un cop mort l’autor de l’Aplec de les rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, Coromines contactà amb el seu jove coŀlega per demanar-li la restitució del títol original, fet sobre el qual insistí gairebé trenta anys després, el 1962, un cop enllestida l’edició sencera dels deu volums de cobertes vermelles que caracteritzen el Diccionari català-valencià-balear (DCVB). És evident que tècnicament Coromines tenia raó, com molt bé, i honradament, reconeixeria el referent dels filòlegs mallorquins en el Pròleg del seu diccionari: «Per guanyar-se les simpaties de les regions valenciana i balear davant l’aversió dels catalans, va canviar el nom de Diccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear: un nom certament confusionari, perquè fa inevitable de comparar-lo amb títols com diccionari català-llatí o francès-alemany; però mai no s’haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d’una idea de fragmentació, ha esdevingut l’obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent». Però aleshores ja no s’hi era a temps, i és veritat que, sota la influència de Moll, l’actuació impecable del qual de cap de les maneres pot ser titllada de secessionista, el DCVB, per mitjà de l’Obra del Diccionari, galvanitzà en la mesura de les circumstàncies la societat catalana durant el franquisme, i aconseguí precisament l’efecte contrari: refermar els llaços dels tres països de la nació. A la segona part d’aquest apartat, «La visió sociolingüística del català», Martí i Castell aprofita per carregar contra la tesi d’Alberto Vàrvaro, qui retreu a Coromines que en la seva metodologia «hi falti la consideració dels fets socials damunt l’evolució i els estats de la llengua catalana». Martí i Castell titlla, amb raó, aquesta afirmació d’«incomprensible». En aquest sentit, per exemple, podríem esgrimir com a mostra un parell de cartes antològiques de l’Epistolari Joan Coromines & Manuel Sanchis Guarner de l’any 1964 (22 de juny de 1964 i 21 de setembre de 1964), en què Coromines critica a Sanchis Guarner, el filòleg de referència del País Valencià, el seu Nomenclàtor (Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià, IEC, 1966) bàsicament per la divisió comarcal que hi fa, perquè, segons Coromines, no respectava la realitat històrica i sociolingüística!, i que són tota una lliçó sobre la necessitat de tenir en compte el component —la simbiosi— territorial i lingüística del país. Martí i Castell també ataca durament l’opinió de Vàrvaro segons la qual «Coromines es dedicà massa al català» [!] i que «s’hauria d’haver abocat més a aprofundir en el castellà!». Sí, realment l’afirmació Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 480
20/12/22 8:28
Martínez Romero: La predicació de Sant Vicent Ferrer
481
és directament idiota, a més si tenim en compte que Coromines esmerçà sis gruixuts volums a aquesta llengua, a la qual s’hagué de dedicar precisament per motius sociolingüístics, com molt bé li etziba Martí i Castell. Els arguments de l’autor de la semblança no tenen retop: les circumstàncies de repressió política i, per tant, lingüística, del franquisme —un veritable lingüicidi— que va patir la nostra llengua i que en alguns aspectes encara la constrenyen, així com la importància de la immigració castellana i els efectes d’aquest fet en la supervivència de la llengua, són coneguts per Coromines, qui no s’està de denunciar-los privadament i públicament, i que condicionen, i de quina manera, el present i el futur de la llengua catalana. Un altre dels apartats importants, com no podia ser d’altra manera, d’aquesta semblança bibliogràfica, és el que Martí i Castell dedica a l’anàlisi i l’estudi de l’opus corominià («Les principals aportacions»). Martí i Castell se centra en l’obra mestra de Coromines, en «el seu diccionari» —el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat)—, però, abans, redacta una introducció magistral sobre els seus posicionaments crítics de partida: hi ressalta la innovació de la seva aportació lexicogràfica, de les seves hipòtesis —«Fins allà on anem segurs, ho dic. Allà on anem a les palpentes, ho reconec»—, dels seus mètodes, el seu rigor, la confiança plena en el treball de camp —«Un per un els he visitats tots [els pobles], tots els del País Valencià, del Principat, i de Mallorca i Menorca, i del Rosselló i la Cerdanya, tots, un per un!»—, les seves qualitats estilístiques, etc., per concloure: «Un tret que sempre el distingí és el de concebre que ni els mots ni els idiomes no viuen sols: les paraules d’una llengua constitueixen un sistema d’elements interdependents directament o indirecta, i les llengües formen famílies més o menys estretes». Abans del darrer apartat tècnic de la «Bibliografia citada», aquesta semblança corominiana es clou amb un breu apartat d’«Homenatges». Com no podia ser d’altra manera, la vàlua científica, el compromís patriòtic amb la nostra llengua i el nostre país, no van passar desapercebuts, Coromines rebé les més altes distincions polítiques, acadèmiques i cíviques del nostre país: la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el reconeixement acadèmic de totes les universitats dels Països Catalans, capitanejades per les universitats de Barcelona, València i les Illes Balears, entre moltes altres. Potser no hi hauria estat de més consignar-hi el reconeixement acadèmic de la Sorbona de París, que el nomenà doctor honoris causa, l’únic que acceptà i al qual assistí l’any 1978, i que suposà la seva consagració acadèmica mundial, acte en el qual també fou investit l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. Aquesta Semblança biogràfica de Joan Coromines i Vigneaux, de Joan Martí i Castell, a les portes de la celebració del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, que s’escau el 2022, posa en relleu la vida i l’obra d’una de les persones, juntament amb Pompeu Fabra i el tàndem Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, sobre la qual se sustenta la lexicografia catalana moderna. Hereu de Fabra, juntament amb l’illenc Francesc de B. Moll i el valencià Manuel Sanchis Guarner, Coromines és un dels filòlegs catalans més important de la seva època, i aquesta semblança de Martí i Castell li ret un just homenatge. Josep Ferrer i Costa Fundació Pere Coromines
L
Martínez Romero, Tomàs (2021): La predicació de Sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I / Diputació de Castelló, 267 p.
M F
La Diputació de Castelló de la Plana i el Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I han editat un magnífic llibre dedicat a la predicació que Sant Vicent Ferrer va fer per les comarques castellonenques. Els Sermons originals es van redactar en llatí, però per a l’edició que n’ha fet Tomàs Martínez hom ha cregut convenient de publicar-los, acarats, en les dues llengües: la versió llatina i la traducció catalana, feta ex professo per a l’edició. El pròleg de Joan Francesc Mira obre el llibre (p. 9-12) i tot seguit ve un estudi introductori de l’autor de les predicacions per terres de l’Europa occidental i de la vida i activitats de Sant Vicent, seguit de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 481
20/12/22 8:28
482
Lluís GIMENO BETÍ
l’itinerari per les terres castellonenques entre 1410 i 1414 (p. 13-64). L’apartat o capítol explicatiu del manuscrit que conté els sermons (447 de la Biblioteca de Catalunya) no hi podia faltar en una obra que, al final d’aquest apartat (68-257), hi presenta l’edició dels Sermons. El llibre, finalment, encara incorpora un bell epíleg (p. 261-267) de Gian Luca Potestà, expert en la història del cristianisme, que exerceix com a docent a la Universitat de Palerm i a la Universitat Catòlica del «Sacro Cuore» de Milà. Un detall interessant, que no hem de deixar passar per alt, i que podem veure al llibre, és el mapa de la pàgina 259 on apareixen les localitats de la zona castellonenca en què va predicar el sant, acompanyades de les dates en què féu la predicació. Al pròleg, Mira ens dibuixa un Vicent Ferrer en constant lluita, entre la foscor i la llum, el pecat i la virtut, l’àngel i el dimoni, etc., com era d’habitud en aquella època entès per la societat, possiblement massa regulada pel poder de l’Església. D’altra banda, també destaca un Vicent Ferrer «predicador incomparable» i un «gran comunicador de masses», el primer gran comunicador de masses, segons Mira, obviant-ne un altre de contemporani i també molt reconegut com era l’italià Bernardino de Siena. L’aspecte de l’adveniment de la fi del món i el judici final, un tema cabdal en la predicació de Ferrer, hi és també exposat en el pròleg, així com aspectes menys espirituals com ara parlar del mals del món i de la societat que ell coneixia i blasmava a bastament, segons llegim sovint als Sermons, etc. La introducció als Sermons és dividida en diversos subapartats: a) sobre la vida i les activitats de Vicent Ferrer. Unes notes introductòries (p. 13-22), b) predicacions de Vicent Ferrer per l’Europa occidental (p. 22-31), c) itinerari per terres castellonenques (p. 31-48), i d) els sermons castellonencs del manuscrit 477 de la Biblioteca de Catalunya (p. 48-58); es tracta, per tant, d’un no menyspreable estudi dels Sermons a què l’autor ens té acostumats en diversos treballs ja publicats. Cal fer-ne ara una petita exposició del contingut a manera de sumari perquè el lector se’n faci una idea. Martínez Romero posa en dubte la data de naixement de Ferrer, que tradicionalment ha estat fixada el 23 de gener de 1350, afirmant que aquesta data es deu al producte de la literatura hagiogràfica posterior, i no a la realitat històrica, puix que la vida de Vicent Ferrer que presenten gairebé tots els biògrafs posteriors ha anat afegint capes de fets extraordinaris per engrandir-ne la imatge i fer-la més magnificent a la llum de les posteriors generacions. Repassa els estudis, els càrrecs, etc., de Vicent Ferrer, i, sobretot, la relació amb Pedro Martínez de Luna i el Cisma d’Occident. Un altre aspecte que hom estudia al capítol és l’estreta relació que va unir Ferrer amb la casa reial de Barcelona i la directa intervenció que va tenir en el procés de solució d’un nou Papa, que acabà amb el problema. El capítol dedicat a la predicació de Sant Vicent per terres europees reporta els viatges que va fer per terres de la Provença en 1400 (ciutats com Ais de Provença i Marsella), el Piemont, la Lombardia i el Delfinat, i després per la Savoia (1403), que va finalitzar a la Suïssa francesa (Suisse romande) (Fribug i rodalia, 1404). La notificació de Friburg és una miqueta més concreta dels dies i les ciutats on va predicar durant el mes de març de 1404: Friburg (9-13), Morat (14-15), Payerne (16-17), Avenches (1819), Estavayer-le-Lac (20-21). L’estada per aquestes localitats va propiciar una visita a Lausana en el mateix any, amb una probable predicació a Berna. Cap a finals d’any es troba ja a Lió i durant el mes de maig de 1405, a Ginebra, coincidint amb Benet XIII. En 1408, predica al nord d’Itàlia i a Occitània, concretament a la zona mediterrània, i es conserven alguns sermons predicats a Montpeller. A principis de 1409, Ferrer visita Perpinyà, i acaba d’aquesta manera el seu recorregut europeu tornant a les terres de la corona catalanoaragonesa. Entre 1409 i 1416, Vicent Ferrer predica a la Península Ibèrica: Catalunya (1409-1410), i, entre maig i juny, es mou per les terres castellonenques. Al mes de juny, arriba a València, i uns mesos després predica a la Costera, la Vall d’Albaida i a Alacant i Elx. A partir de 1411-1412, entra a terres castellanoparlants, com ara Múrcia i Castella: Llorca, Chinchilla, Albacete, Ciudad Real, Toledo, Ocaña, Illescas, Valladolid i a terres de Salamanca i Zamora, i Casp, on en 1412 se celebrà el Compromís amb els resultats que tothom coneix. Encara visità les Illes Balears i altres terres, algunes de les quals ja havia visitat anteriorment, però per no allargassar massa el resum d’aquest apartat, ens dedicarem a analitzar el capítol anomenat «ItineEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 482
20/12/22 8:28
Martínez Romero: La predicació de Sant Vicent Ferrer
483
rari per les terres castellonenques», tot advertint que entre les pàgines 30 i 31 hi ha una cronologia de les predicacions i dels manuscrits conservats que les contenen. Tres subapartats tracten l’itinerari del Sant per terres castellonenques: a) la primera tanda de predicacions es féu entre els mesos de maig i juny de 1410; b) la segona, entre maig i juny de 1413; i c) la tercera, dedicada a la predicació a Morella, en 1414. Molt interessant és el capítol dedicat a la predicació dels Sermons a les comarques castellonenques, continguts al manuscrit 447 de la Biblioteca de Catalunya, matèria, al capdavall, de la publicació del llibre, i que serveix de capçalera a l’edició dels Sermons. El manuscrit conté cinquanta-vuit sermons, entre altres textos, estudiats per Josep Perarnau, el qual va concloure que eren de Sant Vicent i copiats entre els anys 1430 i 1440, que corresponen als temps de la litúrgia posteriors a Pasqua i Pentecosta. D’aquell nombre de sermons, tan sols nou són els publicats en el llibre de Martínez Romero, amb el nom de la població i la data de la predicació. Són els predicats a la comarca de la Plana de Castelló: Nules, Borriana, Vila-real, Onda; i, al Maestrat: Atzeneta del Mestrat, Albocàsser, Sant Mateu i Benicarló. Fent un recompte de localitats i de sermons, hom observa que les localitats assenyalades al llibre fan un total de vuit, mentre que, de sermons, n’hi ha nou. Aquesta anomalia és explicada per l’autor de l’edició a la pàgina 55; es tracta, seguint Josep Perarnau, del Sermó número 7, que no té cap localitat assignada per tal com hom creu que va ser predicat a l’Aragó en 1412, però s’inclou en aquest treball perquè així s’edita la sèrie completa de sermons copiats entre els folis 11v-31 r. El gruix del llibre l’ofereix l’edició dels Sermons. El primer sermó que apareix al llibre va ser predicat a Nules, localitat de la Plana de Castelló, a escassos 20 quilòmetres de l’actual ciutat, cap al sud. La data n’és el set de maig i va ser predicat el segon diumenge després de Pasqua (secunda dominica post Pasca). El tema del sermó és «Jo sóc el bon pastor» (Ego sum pastor bonus), extret de l’Evangeli de Sant Joan, 10: 11. Vicent Ferrer, seguint l’esquema habitual de tota predicació, divideix en quatre punts o ítems l’esquema de la prèdica, que seguirà escrupolosament en l’explicació. Un altre aspecte dels sermons que cal assenyalar és l’ús de la mnemotècnia a través de la similicadència, tècniques que aprofitava Vicent Ferrer perquè els oients poguessin recordar els temes que hom havia de desenvolupar en els sermons, tot i que la similicadència era un ornament retòric també usual dels discursos i sermons en llengua vulgar, el veiem aplicat també en aquests sermons en llatí. Aquest sermó és dividit en quatre parts, segons hem indicat suara, que són: a) La primera bonesa, com compra preciosament («Prima bonitas, quomodo emit preciose»), i ensenya que la primera manifestació de bondat es revela en el fet que, Jesucrist, va comprar les ovelles (nosaltres) a gran preu, en la mesura que Jesús va donar la vida per nosaltres, que tan sols ha pogut ser redimida per Ell; b) La segona bonesa, com guarda atentament («Secunda bonitas, quomodo custodit studiose»). Segons això, el pastor protegeix les ovelles, amb ell mateix (a través del àngels, que ens custodien durant tota la vida) i amb els mastins (els predicadors); c) La tercera bonesa, com pastura abundantment («Tertia bonitas, quomodo pascit copiose»), referit a la pastura de les ovelles, és a dir, el Cos de Crist, aliment espiritual; d) La quarta bonesa, com disposa segurament («quarta bonitas, quomodo collocat segurosament»), on hom parla del lloc en què el pastor deixa el ramat: el lloc és el paradís, el pastor, Crist, i el Ramat, que som nosaltres. El segon sermó que apareix al llibre va ser predicat a Borriana, localitat de la Plana de Castelló, a escassos 14 quilòmetres de l’actual ciutat, cap al sud. La data n’és el catorze de maig i va ser predicat el tercer diumenge després de Pasqua (tertia dominica post Pasca). Sembla continuació del predicat a Nules, segons veiem per les dates d’un i de l’altre, perquè és així mateix extret de l’Evangeli de Sant Joan (16: 17), que duu per tema Quid est hoc quod dicit nobis, i també aplica l’ornament retòric de la similicadència: a) Primer, tenim poca devoció espiritual («Primo habemus modicum de devocione spirituali»), b) Segon, tenim poc amor fraternal («Secundo habemus modicum de leccione fraternali»), c) Tercer, tenim poca aflicció penitencial («Tercio habemus modicum de afliccione penitenciali»), d) Quart, tenim poca obediència divinal («Quarto habemus modicum de afliccione penitenciali»), e) Cinquè, tenim poca compassió proïsmal («Quinto habemus modicum de miseracione proximali»), f) Sisè, tenim poca duració virtual («Sexto habemus modicum de duracione virtuali»), g) Setè, tenim poc discerniment inteŀlectual («Septimo habeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 483
20/12/22 8:28
484
Lluís GIMENO BETÍ
mus modicum de discrecione intellectuali»). Fra Ferrer analitza, en aquest sermó, els tres moments clau de la vida de Jesucrist, és a dir, la passió, la resurrecció i l’ascensió. Amb aquests dos casos, tenim més que suficient per adonar-nos com preparava Vicent Ferrer els sermons i com seguia sempre un mateix esquema, rígid i calculat fins a l’extrem. Sant Vicent Ferrer estructurava els seus sermons segons la propugnació que havia fet fra Francesc Eiximenis en el seu tractat Ars praedicandi populo. Aquest tractat aconsella de dividir els sermons en tres parts: a) Introductio, b) Introductio thematis i c) Divisió thematis. Resumirem tot seguit el contingut de la resta de sermons d’una manera molt sumària per raons d’espai. Són els següents: El tercer, predicat a Vila-real (la Plana de Castelló) també al mes de maig, continua amb l’Evangeli de Sant Joan, 16: 18, que tracta sobre el Judici Final («Cum venerit ille arguet mundum»), temàtica molt estimada per Ferrer. Per al quart sermó, predicat a Onda (la Plana de Castelló) el 24 de maig de 1413, Vicent Ferrer torna al tema ja exposat a Vila-real uns dies abans, és a dir, el Judici Final («Cum venerit ille arguet mundum de peccato»), tret també de l’Evangeli de Sant Joan, 16: 8, per contra el cinquè, que va ser predicat a Atzeneta del Maestrat el 29 de maig de 1413, fa un canvi respecte a l’Evangeli, i ara es basa en Lluc, 11: 9 («Petite et dabitur vobis; querite et invenietis; pulsate et aperitur vobis»), i parla de les peticions o precs fets a Déu. El sisè sermó duu la data de l’1 de juny de 1413 i fou predicat a Albocàsser (Maestrat); correspon a l’ascensió de Jesucrist. És tret dels Actes dels Apòstols, 1: 9 («Videntibus illis, elevatus est…»). El setè no correspon a l’itinerari castellonenc, com ja s’ha indicat i se n’ha exposat més amunt la raó de la inclusió a l’estudi. També és tret de l’Evangeli de Lluc, 22: 29 («Ego dispono vobis, sicut disposuit mihi Pater») i explica el parenostre. Els dos darrers sermons, vuitè i novè, tornen a l’Evangeli de Sant Joan, 15: 26, predicat a Sant Mateu (Maestrat) el 4 de juny de 1413 («ille testimonium peribebit de me»), i Sant Joan, 3: 2, predicat a Benicarló (Maestrat) el dia 18 de juny de 1413, dia de la Trinitat («Nemo potest hec signa facere que tu facis»). El vuitè reflexiona respecte al fet de Jesucrist com a jutge i testimoni en el Judici atès que no necessita cap informador, i el novè tracta sobre la Trinitat, qüestió difícil i complicada, i que Ferrer tracta d’exposar a manera senzilla a través d’exemples assequibles, com ara aquell en què un nen vol posar tota l’aigua de la mar dins un clot. Els sermons llatins presenten, d’altra banda, una singularitat com és la intercalació de paraules i/o expressions en vulgar d’una manera aleatòria. Per exemple, en el primer hi ha segurosament, preciosament (passim), e pudent de luxuria, etc., o fins i tot frases completes com La revenedora és la temptació o ell sobrestant pastor e los mostins que sàpian squivar los lops, etc. Aquest fet, que entra dins el camp de la referència a la llengua usada al manuscrit, no és indicat al llibre, i és una llàstima, perquè l’autor té sobrada capacitat per a haver-ne explicat sumàriament la qüestió. Finalment, cal dir alguna cosa pel que fa a l’epíleg del professor Potestà. Hom hi afirma, entre altres coses, que Vicent Ferrer hauria de ser recordat sobretot per l’activitat frenètica de predicador, amb més de trenta anys trescant pels camins europeus dedicats a aquella tasca, que, d’altra banda, li va donar molt de prestigi i fama, entre altres coses, com és sabut a bastament, de taumaturg. Destaca el professor italià que Ferrer és singular, comparat amb altres predicadors de l’època, pel fet de predicar a les viles, enfront a la prèdica més habitual de la resta de predicadors que els van dedicar a les ciutats. Respecte al contingut, podem dir que era l’habitual dedicat a l’ensenyament i blasme de la conducta moral fora de la línia traçada per l’Evangeli: lluita contra la blasfèmia, el rebuig de la usura, condemna dels usurers, regles de conducta en els jocs, i un extens etcètera de comportament moral que li servia de canemàs de tot allò que s’havia d’endreçar. L’epíleg tracta de més qüestions, totes elles de rellevància vicentina, i que ajuden a engrandir la figura de Sant Vicent Ferrer. Lluís Gimeno Betí Universitat Jaume I Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 484
20/12/22 8:28
Massanell i Messalles: «No m’à romasa sinó la honestat»
485
Massanell i Messalles, Mar (2020): «No m’à romasa sinó la honestat». Rere la petja d’una innovació lingüística en el pas del català antic al modern. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 450 p.
S
M h
La substitució de l’auxiliar de perfet ésser per haver és per a qualsevol investigador de la llengua antiga un veritable laberint del Minotaure. En aquest llibre, Mar Massanell, nova membre numerària de la Secció Filològica de l’IEC, troba els viaranys que menen cap a la sortida gràcies a una investigació intensa i creativa. Aquest estudi beu d’anàlisis anteriors, també exceŀlents, com ara les de Duarte / Alsina (1986) o Pérez Saldanya (1998), en les quals s’esbossa el naixement del perfet en llatí vulgar i es fa llum sobre els primers moments del català. Amb més profunditat, Ramos (2000 i 2005) i, sobretot, Batlle (2002), han descrit els verbs amb què es combina pròpiament cada auxiliar en la llengua antiga i han explicat quins d’aquests són innovadors en relació amb la substitució de ésser per haver. Ara bé, les conclusions no són coincidents. Ara és el torn de Massanell per a entrar al laberint. Amb el cabdell de fil d’Ariadna a les mans, ho fa sense dubtes. Per desplegar-lo i poder orientar-se en la sortida, la investigadora hi aporta dues diferències substancials que demostren, com dèiem adés, que el llibre que ressenyem és el resultat d’una investigació intensa i creativa. D’una banda, hi ha la contundència de les dades que proporciona el Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), que arreplega textos des del segle xi fins al segle xvi. Un corpus extens, equilibrat i representatiu (quant a la tipologia textual, la cronologia i les variants diatòpiques) és un fil de llana de textura ferma per a qui es dedica a la recerca del canvi semàntic en diacronia. En són bona mostra els treballs més recents d’Antolí (2017, 2019, 2020), Martines (2017, 2021), Martínez Martínez (2020a, 2020b), Martínez Pérez (2020), Ramos (2020a, 2020b) i Sentí (2017, 2018). L’autora és molt curosa en l’anàlisi dels nombrosos exemples amb què s’iŀlustra aquest estudi. Exceŀleix en la interpretació dels contextos, sovint obscurs, fet que demostra que hi sura un bon coneixement envers la llengua antiga i una bona solvència en l’ofici d’aproximar-s’hi. En aquest darrer sentit, per exemple, si el text és una traducció o adaptació d’algun altre (llatí o italià), es capbussa en la font per comprovar la interpretació de l’exemple intuïda. I, encara un detall: al final del llibre hi ha un afegitó amb correccions i lectures alternatives de citacions del CICA. Ens sembla una bona mostra del rigor de la feina que es presenta. D’altra banda, hi ha la mirada singular del canemàs teòric que proporciona la perspectiva construccional (Golberg 1995; Borer 2004) als estudis lingüístics. Cal tenir present que comptar amb un corpus equilibrat i un coneixement profund de la llengua no és prou per a encertar el camí correcte. A vegades, el cúmul de dades ens poden fer cabdellar i descabdellar el fil erràticament. L’autora reïx també en l’empresa perquè, a diferència dels estudis anteriors, parteix de la hipòtesi construccionista que un mateix verb es pot associar amb construccions sintacticosemàntiques diferents. En conseqüència, s’afirma que la selecció de l’auxiliar ésser o haver no depèn exclusivament del verb, sinó que és fonamental la construcció en què aquest s’insereix. Cal dir que Massanell ja havia assajat la mirada més enllà del mot —combinada amb l’ús del CICA— per tractar aquesta innovació lingüística. És remarcable especialment l’article que fa en coŀlaboració amb Jaume Mateu (Massanell / Mateu 2018), perquè les conclusions a què arriben esdevenen el punt de partida de l’obra que glossem en aquestes pàgines. L’estudi se centra en la selecció de l’auxiliar en les construccions en què participa el verb venir. Demostren que la incorporació de l’auxiliar haver en alguna de les estructures en què normalment hi ha ésser depèn del lloc que ocupa la construcció en la jerarquia de Sorace (Sorace 2000; Keller / Sorace 2003; Mateu 2005; Ramos 2005), ara aplicada i adaptada a la llengua antiga i a l’aproximació construccional: canvi de lloc (change of location) > canvi d’estat (change of state) > permanència en un estat (continuation of a pre-existing state) > existència d’un estat (existence of state). Així, les primeres construccions són més estables que no pas les darreres i, per tant, en relació amb venir, per les construccions d’existència d’un estat s’escolarà el verb haver i prendrà el lloc que li pertocava a ésser en la formació del temps compost. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 485
20/12/22 8:28
486
Sandra MONTSERRAT
Per tant, prenent com a punt de partida aquest treball, com dèiem, Mar Massanell concreta l’objectiu i l’objecte del llibre que ressenyem. Així, es determina a comprovar quan i com el verb haver comença a reemplaçar ésser com a auxiliar dels temps compostos. I partirà de les tres construccions que admeten més primerencament la innovació: estatives d’existència, estatives de permanència i esdevenimentals. Ens adverteix de bestreta que el canvi és lent i gradual, i els factors que hi entren en joc, múltiples. Per això mateix, el mèrit de la investigadora és encara més lloable. A pesar d’aquesta complexitat, aconsegueix destriar també quins són els contextos més favorables per al canvi en aquestes tres construccions, així com les possibles causes que fan que s’obrin aquestes escletxes. El llibre consta de sis capítols extensos i atapeïts d’explicacions exhaustives: una introducció, tres capítols centrals, un cinquè capítol de conclusions i un annex. L’estructura del llibre pot sorprendre els lectors de manera distinta, per dos motius. En primer lloc, els tres capítols centrals, que versen sobre les tres estructures objecte d’estudi, es poden llegir com a capítols independents. Certament, és un avantatge per a qui consulta l’obra només per l’interès d’una de les construccions en concret, ja que pot entendre el sentit global de la hipòtesi que es desplega. En canvi, per a qui la llegeix completa la lectura pot resultar, en veritat, repetitiva. Ocorre igualment amb el capítol dedicat a les conclusions, que pot semblar excessiu (té una cinquantena de pàgines), atès que els capítols anteriors ja contenen consideracions finals pròpies. Al mateix temps, però, s’agraeix l’esforç per oferir-nos una visió global i encara més aclaridora de la cronologia, els contextos i les causes de la innovació. Sembla que és aquest precisament l’objectiu que percaça l’autora. Sabem que és una investigadora molt hàbil, però també sospitem que deu ser una docent força destra perquè la reiteració facilita la interpretació de les dades. D’igual manera, hi ha comentaris extensos dels exemples i dels quadres que resumeixen els aspectes cabdals de la recerca; fins i tot, ja després de les referències bibliogràfiques, s’hi afegeix un darreríssim apartat de resum i paraules clau, que alleugereix també la feina de qui escriu aquesta recensió. El primer capítol és una introducció al tema. En aquest sentit, Massanell mostra com la formació en dialectologia és també imprescindible per a atansar-se a la llengua antiga; no debades, les aportacions de Rigau (1998), Suïls (2008) i Gómez (2016), sobre la vitalitat variable de la doble auxiliaritat en els parlars catalans actuals (alguerès, mallorquí, menorquí, ribagorçà, rossellonès i septentrional de transició), poden donar pistes per a comprendre els usos del català antic. Així també, té en compte les llengües de la Romània (l’italià i el francès) i altres llengües, com l’alemany, que encara conserven l’ús diferencial ésser i haver per al perfet, i que l’autora demostra conèixer perfectament. Per descomptat, no oblida iŀlustrar amb la bibliografia pertinent el punt d’on es parteix: el llatí tardà. Al cap i a la fi, l’autora fa palès que no es pot concebre una recerca del canvi lingüístic en el català dels primers textos sense el coneixement profund de la variació de la llengua actual, dels usos de la resta de llengües romàniques i de les traces de les arrels llatines. També en aquest capítol se’ns resumeix el tractament tradicional d’aquesta qüestió en les gramàtiques històriques i s’analitza la bibliografia més especialitzada, en concret, la classificació de Batlle (2002) i Ramos (2000 i 2005) sobre els tipus del verbs que formen el perfet amb ésser i els que el formen amb haver. S’hi troben discrepàncies. Mentre que Ramos considera que el fenomen comença en els verbs de canvi de lloc i en el verb ésser, per contra, Batlle pensa que el comportament més innovador es dona en els verbs esdevenimentals i el més conservador, en el verb ésser i en els verbs copulatius estar, restar i romandre, fonalmentalment. Massanell considera que la discrepància entre aquests dos autors té molt a veure amb la falta de precisió en la descripció de les característiques dels verbs intransitius, però, també, amb la perspectiva lèxica que prenen aquests estudis. En troba el desllorigador en els conceptes modalitat de l’acció, valència verbal, papers temàtics, estructura argumental i inacusativitat, i, també, com hem avançat, en la jerarquia de Sorace (2000) i en la gramàtica de construccions. En primer lloc, quan parlem de verbs intransitius, cal tenir en compte que no tenen el mateix comportament els intransitius purs, amb un argument agent extern en funció de subjecte (parlar, riure, caminar, dormir...), aquests amb haver des dels inicis, que els intransitius inacusatius, amb un argument pacient o tema intern en funció de subjecte, però amb un comportament similar al CD dels verbs transitius. Aquests darrers, verbs de moviment direccional (anar, venir, arribar), verbs de canvi d’estat (nàixer, créixer, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 486
20/12/22 8:28
Massanell i Messalles: «No m’à romasa sinó la honestat»
487
morir), esdevenimentals (esdevenir, succeir, ocórrer), estatius de permanència (restar o romandre) i estatius d’existència (existir o ésser) presenten vaciŀlacions respecte de la selecció de l’auxiliar i són el punt real de discrepància entre els autors. En segon lloc, la perspectiva construccional permet fer entendre que, realment, la inacusativitat no ve donada pel verb sinó per la construcció en què s’insereix. Amb aquests elements i un bon feix de dades fiables, en els capítols següents Massanell provarà de datar el moment precís i els contextos primerencs de la innovació i s’esforçarà a fer visibles els factors afavoridors del canvi lingüístic. Així doncs, del capítol dos al quatre, estudiarà les construccions inacusatives estatives d’existència, estatives de permanència i esdevenimentals a fi d’esbrinar quina de les construccions inacusatives és més permeable a la innovació. L’autora és ara davant del Minotaure. En el segon capítol se centra en les construccions estatives d’existència amb els verbs estar i ésser, locatives (no y són gens estat, que ya era feita la batayla), atributives (per ço com era estada lur nodriça) i existencials (per rahon d’aquela barayla era estada). En relació amb els dos verbs que concorren en aquest tipus de construccions, estar i ésser, cal desbrinar, ateses les discrepàncies entre els diversos autors, quin és realment l’auxiliar amb què apareix estar en els orígens de la llengua i, també, pel que fa al verb ésser, si hi ha cap exemple amb l’innovador auxiliar haver abans del segle xiv. Per a treure’n l’entrellat, Massanell és especialment conscienciosa. D’una banda, revisa exemple per exemple, amb cura. No en dona cap per perdut, ans al contrari: és admirable, per exemple, com destria amb precisió de cirurgiana si el participi estat es refereix a ésser o a estar. De l’altra, classifica cada context en l’ús construccional pertinent. Amb solvència, doncs, conclou que les construccions amb estar seleccionen fermament haver com a auxiliar de perfet des dels orígens de la llengua (tal com indicava Ramos 1999). En canvi, les construccions amb ésser mostren una clara preferència per l’auxiliar ésser. Ara bé, no és menys cert que haver també s’escola en aquest tipus de construccions i, tot i que ho fa esporàdicament (en copulatives amb atribut nominal), els exemples són els més antics (de la segona meitat del segle xiii). Es comprova, doncs, com estableix la jerarquia de Sorace (2000) i Mateu (2005), que les estatives d’existència amb ésser són les més permeables a l’entrada del verb haver com a auxiliar; tanmateix, el procés de substitució és molt lent i, per tant, com indicava Batlle (2002), l’auxiliar ésser es mantindrà ferm amb el verb ésser fins al segle xvi. Fet i fet, es concilien postures. En el tercer capítol la recerca se centra en els contextos afavoridors del canvi de l’auxiliar ésser per haver en els verbs romandre i estar dins les construccions estatives de permanència en un lloc (qui era romasa en la ciutat de Jènova; los moros que eren restats en Castella) o en un estat (era romasa vídua; só restat trist). S’hi demostra molta destresa en el domini dels processos de canvi multifactorial, perquè aconsegueix descobrir que la innovació comença a finals del segle xiv en contextos en què el SN tema és de tipus indefinit en construccions pseudoimpersonals (amb datiu); ara bé, hi pot haver coadjuvat l’existència de les construccions presentacionals amb haver o haver-hi i el participi de romandre o restar amb funció predicativa, molt similars. Quasi simultàniament, també s’hi troben exemples amb haver en construccions perifèriques, com ara aquelles amb el locatiu no explícit o bé figurat (entre d’altres característiques). Fet i fet, doncs, es torna a confirmar la jerarquia: les construccions estatives de permanència són el segon graó de l’escala de permeabilitat de la innovació. A parer nostre el quart capítol és el més interessant perquè s’hi evidencia una qüestió fonamental: la importància de la tipologia textual en l’anàlisi de les dades de la llengua antiga. L’objecte d’estudi són les construccions esdevenimentals amb seguir(-se), esdevenir(-se), passar(-se), sobrevenir, succeir(-se), (a)contènyer(-se) i ocórrer. La diferència de conclusions entre Ramos i Batlle, en aquest cas, està relacionada amb el fet que el primer —que defensa la presència tardana de haver— parteix d’un corpus de textos literaris i, en canvi, la segona —que troba que haver s’hi incorpora aviat—, del buidatge d’obres iŀliteràries. El CICA serveix millor que mai als propòsits de l’autora, també, quant als tipus de textos, ja que permet una visió molt més àmplia i real del fenomen. Novament, l’anàlisi acurada dels exemples, tenint en compte el tipus d’arguments i papers temàtics, ens dona a conèixer un comportament divers que té a veure amb recanvis verbals que es donen al tombant del segle xv. L’entrada de haver s’inicia en la segona meitat del segle xiv, en seguir(-se) i esdevenir(-se), i és progressiva fins al segle xvi. En canvi, quan esdevenir és reemplaçat per la resta de verbs esdevenimentals (passar, sobrevenir, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 487
20/12/22 8:28
488
Sandra MONTSERRAT
succeir, ocórrer...), a principis del segle xv, el verb haver pren volada i substitueix ésser ràpidament. Efectivament, doncs, les construccions esdevenimentals són les més tardanes en la introducció del canvi, segons la jerarquia proposada. I s’hi constaten coincidències amb el que ocorria a les construccions estatives de permanència: el SN tema indefinit i les construccions pseudoimpersonals són contextos afavoridors i les construccions presentacionals amb haver-hi hi actuarien com a motors. A banda del que s’explicita modèlicament en aquest capítol, de més a més, l’anàlisi dels exemples permet al lector avesat en els textos antics corroborar tendències generals de la llengua, que, de segur, l’autora també ha pogut intuir, tot i que deu haver-se estimat més ser prudent abans d’extreure’n cap conclusió. Així, els exemples més innovadors es donen, sobretot, en els pocs textos en què la llengua oral apareix; ens referim als testimonis directes dels processos judicials, o, en d’altres, en què els especialistes troben mostres de llenguatge més viu (com ara, els Diàlegs).1 En aquest sentit, és una joia la divergència de solucions en dos contextos (exemple 63, p. 241) del Llibre de Cort de Justícia de València (1441-1442), amb SN indefinit i construcció pseudoimpersonal: el primer, amb haver —més innovador, doncs—, en l’exposició del testimoni, en una interrogativa directa (E que aquell dit hom li havia dit que què li havia sdevengut), el segon, amb ésser —més conservador, per tant—, en la justificació de la sentència (per ço com li seria sdevengut un cars que cuydant dar a hun hauria dat a son companyó). Amb aquests tres capítols centrals, doncs, Massanell ha vençut el monstre i pot començar a sortir del laberint: tots els viaranys han estat marcats encertadament. Tot i que, com hem dit, potser no cal llegir el dens capítol de conclusions si s’ha fet una lectura seguida del llibre, cal almenys parar atenció als quadres resums, ben adients. Finalment, sorprèn que encara s’hi afegeixi un annex final no gaire ortodox, perquè més que un annex és, en realitat, un capítol amb la mateixa entitat que la resta. Mostra que hi ha dues construccions que, tot i que semblen exemples existencials amb haver auxiliar (així ho creu Ramos 2005), són, tanmateix, construccions amb entitat pròpia. D’una banda, hi ha una construcció presentacional amb haver o haver-hi (Hi havia entrats ben ·M· hòmens), i de l’altra, la construcció impersonal temporal (Molts dies ha passats, estudiada també per Garcia Sebastià 2018). A pesar que les dades aportades són força fiables, com que hi ha exemples d’interpretació complexa, l’autora conclou —amb prudència, de nou— que potser també van afavorir l’avanç de l’auxiliar haver en la resta de construccions. Comptat i debatut, aquesta investigadora curosa i brillant aconsegueix sortir del laberint amb la contundència de les dades d’un bon corpus i gràcies a la mirada encertada d’una bona teoria. Sandra Montserrat Universitat d’Alacant
Bibliografia Alegre i Urgell, Montserrat (2007): Diàlegs de Sant Gregori: Estudi lingüístic de la versió catalana de 1340. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Antolí, Jordi M. (2017): Els verbs de percepció en català antic. Els verbs ‘veure, sentir, oir i entendre’ en els segles xiii-xvi. Alacant / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Institut Inter universitari de Filologia Valenciana. Antolí, Jordi M. (2019): «Subjectivació i evidencialitat: El verb “amenaçar” fins al segle xix. Un estudi de corpus», Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística, 9, p. 203-233
1. El text dels Diàlegs és ben interessant i, sovint, sorprenent, perquè, tot i que, com diu Amadeu i Soberanes (Gregori el Gran 1991, 8) «segueix amb una fidelitat quasi absoluta el seu model llatí. El tradueix gairebé sempre molt literalment, sovint servilment», també és cert que, com explica Montserrat Alegre (2007: 7) «al costat de fragments més llatinitzants també s’hi descobria un llenguatge més viu, espontani i coŀloquial». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 488
20/12/22 8:28
Massanell i Messalles: «No m’à romasa sinó la honestat»
489
Antolí, Jordi M. (2020): «Subjectivization and Intersubjectivization in the Evolution of the Verb “Témer” in Catalan (13th-19th c.)», Catalan Journal of Linguistics, [en línia], p. 129-159. Batlle, Mar (2002): L’expressió dels temps compostos en la veu mitjana i la passiva pronominal. El procés de substitució de l’auxiliar ésser per haver. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Borer, Hagit (2004): Structuring sense. Oxford / New York: Oxford University Press. CICA = Torruella, Joan / Pérez Saldanya, Manuel / Martines, Josep (dirs), tria de textos Martines, Vicent: Corpus Textual Informatitzat del Català Antic. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. <http://www.cica.cat/>. (25.01.2019) Duarte, Carles / Alsina, Àlex (1986): Gramàtica històrica del català, vol. II. Barcelona: Curial. Garcia Sebastià, Josep Vicent (2019): Les construccions de temps transcorregut en el català de l’edat moderna i contemporània (s. xvi-xx). València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Goldberg, Adele E. (1995): Constructions: A Constructional Approach to Arguments Structure Constructions. Chicago / London: The University of Chicago Press. Gómez, Gemma (2016): Gramàtica del català rossellonès. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Gregori el Gran (1991): Diàlegs, vol. 2. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Keller, Frank / Sorace, Antonella (2003): «Gradient auxiliary selection and impersonal passivization in German: An experimental investigation», Journal of Linguistics, 39, p. 57-108. Martines, Josep (2017): «El condicional com a marcador epistèmic i evidencial en català antic: el condicional evidencial reportatiu amb verbs de dicció», Zeitschrift für Katalanistik, 30, 19-5. Martines, Josep (2021): «Història del lèxic i Curial e Güelfa. El cas del verb palesar», dins Ferrando, A. / Babbi, A. M. (ed.): La «cavalleria umanistica» italiana / The Italian “Humanistic Chivalry”: Enyego (Inico) d’Àvalos e ‘Curial e Guelfa’ / Enyego (Inico) d’Àvalos and ‘Curial e Guelfa’. Amsterdam: John Benjamins Publishing Company, p. 77-126. Martínez Martínez, Caterina (2020a): «Sorgiment i evolució d’un marcador pragmàtic en català: el cas de ‘tanmateix’», Catalan Journal of Linguistics, [en línia], p. 161-182. Martínez Martínez, Caterina (2020b): Origen i evolució dels connectors de contrast en català. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Martínez Pérez, Antoni. V (2020): «Pensar de+infinitivo: una perífrasis narrativo-aspectual en catalán antiguo», dins Antolí, J. M / Rodríguez, S. (eds.): El conocimiento compartido. Entre la pragmática y la gramàtica. Berlín / New York: Mouton de Gruyter, p. 141-168. Massanell, Mar / Mateu, Jaume (2018): «Gran bé vos ha vengut: Construccions existencials i selecció de l’auxiliar en català antic», Estudis Romànics, 40, p. 89-115. Mateu, Jaume (2005): «Gradience and auxiliary selection in Old Catalan and Old Spanish», dins Crisma, P. / Longobardi, G. (eds.): Historical syntax and lingüístic theory. Oxford: Oxford University Press, p. 176-193. Pérez Saldanya, Manuel (1998): Del llatí al català. Morfosintaxi verbal històrica. València: Universitat de València. Ramos, Joan R. (2020a): «Els derivats romànics de parēre i sĭmĭlare en català antic: confluència sinonímica i sintàctica», Estudis Romànics, 42, p. 55-81. Ramos, Joan R. (2020b): «La variación formal de los cuantificadores en catalán: estudio diacrónico (siglos xv-xx)», Zeitschrift für Romanische Philologie, 136 (2) 2, p. 390-415. Ramos, Joan Rafael (2000): Ésser, estar i haver-hi en català antic. Estudi sintàctic i contrastiu. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ramos, Joan Rafael (2005): «Els auxiliars dels temps compostos en català medieval», Caplletra, 38, p. 179-209. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 489
20/12/22 8:28
490
Jean-Paul ESCUDERO
Rigau, Gemma (1998): «La variació sintàctica: uniformitat en la diversitat», Caplletra, 25, p. 63-81. Sentí, Andreu (2017): Modalitat i evidencialitat en català antic. Un acostament cognitiu a les perífrasis verbals amb deure i amb haver. Alacant / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Sentí, Andreu (2018): «Evidentiality and epistemic modality in Old Catalan: A diachronic cognitive approach to the semantics of modal verbs», dins Ayoun, D. / Celle, A. / Diderot, P. / Lansari, L. (eds.): Tense, Aspect, Modality, and Evidentiality. Amsterdam / Nova York: John Benjamins Publishing Company, p. 145-164. Sorace, Antonella (2000): «Gradients in auxiliary selection with intransitive verbs», Language, 76, p. 859-890. Suïls, Jordi (2008): «La distribució d’haver i ser en ribagorçà. Una aproximació», Llengua & literatura, 19, p. 221-253.
Massip, Àngels / Veny, Joan (directors) / Luna-Batlle, Xavier / Barri, Montserrat (comentaris) (2021): Scripta rossellonesa. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, 431 p. Entendre el dialecte septentrional des dels altres territoris de la llengua catalana ha estat sempre un problema. Per a presentar-ne correctament la història, és indispensable una mirada diferent des del nord. Per raons geogràfiques i polítiques pròpies (proximitat amb Occitània, annexió francesa i frontera nova del 1659) aquest dialecte, avui dia residual, és sense cap mena de dubte singular. Penetrar seriosament en els seus orígens i la seva evolució amb un corpus documental pertinent era per consegüent una necessitat. En aquest sentit la publicació de Scripta rossellonesa és una exceŀlent notícia. Scripta rossellonesa pertany a un projecte ideat i projectat per Joan Veny, i dirigit després per Àngels Massip, tal com s’exposa al primer volum de la sèrie, Scripta eivissenca (2009: 9-10). De moment se n’ha publicat cinc volums. Després del volum dedicat a l’eivissenc, s’ha editat la Scripta menorquina (2011) i la Scripta mallorquina (en dos volums, el 2013). Es pretén abraçar tota la diversitat dialectal de la llengua catalana i ara s’ha fet un pas més amb el rossellonès. Scripta rossellonesa presenta 101 textos des del segle xiii fins als nostres dies, ordenats cronològicament. Cada text va acompanyat amb un comentari. Els comentaris es divideixen en les seccions següents: 1. Dades bibliogràfiques i resum del document, 2. Grafia, 3. Fonètica, 4. Morfosintaxi, 5. Lèxic, i 6. Síntesi dels comentaris lingüístics. Al final de l’obra, un índex de 132 pàgines, fet amb molta cura, permet qualsevol recerca ràpida d’un mot, d’un tret fonètic o morfològic, amb la data precisa en què s’ha recollit. La utilitat d’aquest índex és incalculable: evolució de les grafies, informacions sobre la pronúncia i l’evolució fonètica, retrodatacions, novetats lèxiques, canvis morfològics... Tornant al corpus de documents comentats, que suma 274 pàgines, d’entrada es pot dir que una tria de textos analitzats metòdicament com aquesta no tenia precedents en el dialecte septentrional. Els autors dels comentaris, Xavier Luna-Batlle i Montserrat Barri, són dialectòlegs acreditats, amb l’experiència necessària per a dur a terme un projecte d’aquest nivell. Els comentaris, per bé que no exhaustius, són força complets i recullen fins i tot els elements onomàstics. Els textos, que en la seva immensa majoria presenten trets dialectals significatius, es donen en la forma com apareixen en les edicions on s’han trobat, molt sovint revistes locals, estudis filològics, però en tots els casos s’han revisat i per això hi ha alguna anotació aclaridora i alguna correcció. Seguint els criteris del projecte Scripta, l’obra ofereix exemples d’un ampli ventall de gèneres, amb pocs salts cronològics. Tenint en compte el volum del corpus, el nostre comentari es limitarà a uns quants exemples. Els documents del segle xiii, que són vuit en total, situen adequadament els principis del “problema” septentrional. Després d’una llarga llatinització iniciada a Empúries, el nord de la Catalunya futura esdevingué un apèndix de l’Imperi carolingi a partir del segle viii i confluí aleshores amb el sud del que havia de ser Occitània. Tot i la preponderància del llatí, els textos de la primera època, que fan sorgir la nostra llengua d’un llarg silenci, ja duen elements d’aquella profunda petjada occitana. S’hi troben mots Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 490
20/12/22 8:28
Massip / Veny / Luna-Batlle: Scripta rossellonesa.
491
avui dia desapareguts, com ara bori (mantega), femna (dona), frare (germà), solel (sol), veyre per vidre (interpretat equivocadament com a vas p. 26, que és el seu significat actual) o encara conservats com espich (espígol), feda (ovella), gità (llançà), merluces (bacallans), etc. L’aportació occitana no sols afecta el lèxic, sinó també la morfologia, amb l’adopció de la desinència -i de la primera persona del present parli ‘parlo’ i de retruc de l’imperfet parlavi ‘[jo] parlava’, i fins i tot la fonètica, amb el tancament de o tònica en u plum (plom), atestat al segle xiv (p. 11). Centrats en l’Edat mitjana doncs, constatem que el corrent occità no és anecdòtic ni nouvingut. És un fonament del futur dialecte. La frontera política posterior, dibuixada al segle xvii, que contribuí directament a l’aïllament i a l’allunyament del rossellonès, no va arribar a tenir mai tanta força en segles anteriors. Llavors moltes formes septentrionals actuals eren arrelades a bona part del territori català, com aquests mots espigolats en Lo somni de l’autor barceloní Bernat Metge: aprés (després), ca ‘gos’, cambra, cercar, ciuró ‘cigró’, freitura ‘mancança’, gitar ‘llançar’, el pronom hom, l’adjectiu llur, oir ‘sentir’, plaure i desplaure, prenys ‘prenyada’, qualque (algun), restar (quedar)... Mitjançant l’índex de Scripta rossellonesa hom pot comprovar la presència, amb data (i lloc) de la majoria d’aquestes paraules a l’àrea septentrional. Les excepcions, freitura ‘fritura’, desplaure i prenys, consten en les nostres enquestes al Vallespir al segle xx. Amb el contínuum d’una llengua que encara no havia dibuixat la fesomia dels dialectes moderns cap al nord, els matisos tanmateix ja devien existir. A l’Alt Empordà, per exemple, s’usaven broma ‘núvol’ i feda, i encara són propis amolar ‘esmolar’, buc ‘rusc’, còrrec ‘barranc petit, torrent’, cossol ‘base d’una feixa empedrada’, estacar ‘lligar’, flairar o enflairar ‘olorar’, nin i nina ‘nen i nena’, pioc ‘gall dindi’, quelcom, ribera ‘riu’, etc.; unes formes compartides amb el rossellonès i continuadores de l’occità (amolar, buc, corre, caussol, estacar, flairar, nin i nina, piòt, quicòm, ribièra). La presència de l’occità és indiscutiblement la qüestió central del dialecte septentrional. Les guerres i els canvis de frontera degueren influir directament en les diferents onades, occitanitzadores o catalanitzadores, que va anar absorbint un territori relativament reduït. La mirada des del nord a la qual ens referíem hauria pogut tenir més visibilitat en la Scripta rossellonesa buscant una distinció entre l’occità històric, d’alguna manera constituent: espic, estela, feda, panna (paella), punyat (grapat), ribera, semal, etc.; i els occitanismes moderns —segurament posteriors a l’annexió francesa— delatats per trets fonètics aŀlòctons: bel (1870) cat. bell, camel (1695) cat. camell; biell o bieill (1887) < occ. vièlh, cat. vell, turtrieras (1698) occ. < tortièras ‘estri per a fer coques’, cat. torteres, i encara que no apareguin en aquest recull, també d’altres mots com mestier (= ofici) cat. mester, i obrier cat. obrer, cf. ALF: mapes 846 i 962. La dificultat en la identificació i la classificació de l’occità ha fet que algunes formes com tropell (ramat, p. 218-219) i sabent (savi, p. 222-223) s’hagin relacionat directament amb el francès troupeau i savant, però aquesta relació només era indirecta, i la clau era altra vegada l’occità. Tropèl, amb palatalització de -l final des de les Corberes cap al sud, es pot consultar al mapa 246 de l’Atlas Sacaze, i sabent sembla prou documentat a l’Edat mitjana (DCVB). Parlem del fons occità històric? Probablement. Els estudis futurs ho diran. Com es pot entendre una reoccitanització tardana del català septentrional quan el prestigi de l’occità ja era prou baix? A partir de l’ocupació militar de les comarques del nord al segle xvii, els occitans ja no van ser només camperols i obrers, sinó també soldats, mestres i funcionaris de tota mena, coneixedors del francès, i per tant socialment distingits, però també bilingües capaços de relacionar-se cada dia amb una població catalana monolingüe. Aquest contacte doble, des de la pagesia i els representants de l’estat, produí una reoccitanització passiva, que d’una banda, estabilitzà i reforçà els trets occitans històrics comuns, i de l’altra introduí occitanismes nous i francesismes duts per l’occità. Paraŀlelament, la documentació oficial francesa, cada vegada més coercitiva, no podia donar cap visibilitat a un fenomen que pertanyia a un context de decadència de la llengua del país i a textos propers a l’oralitat. La literatura popular d’Albert Saisset “Oun Tal” ofereix una mostra exceŀlent de la supeditació del català a Perpinyà a la segona meitat del segle xix. Scripta rossellonesa presenta dos textos d’aquest autor important per a la dialectologia septentrional (p. 247-255): Oun poutou (és a dir, un potó) i Marits y mouliès, malauradament escurçat per raons d’espai. L’ortografia de Saisset, desastrosa des d’un punt de vista normatiu, és interessantíssima d’altra part ja que permet una lectura fonètica del dialecte, ex. Qu’arrisEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 491
20/12/22 8:28
492
Lenke KOVÁCS
quem d’ou prouba? Pa rès! – Si! Si! Li diou la sèoue amiga, Tènas rahoú, proubem: an a jo ja ma triga; Abouy matey nous cal proubá... (p. 252). Sobre els comentaris de Saisset, gairebé exhaustius, només voldríem puntualitzar dos detalls. L’adjectiu femení granda “grande” s’hauria d’interpretar com a occitanisme més que no pas francesisme (p. 248 i 250). El substantiu sauma ‘burra’ “saouma” (p. 252-254) també ha de ser un occitanisme, cf. ALPO: mapes 272 i 32. Finalment, hem de confessar que unes esmenes com aquestes no han d’amagar la nostra inhabilitat per fer un examen exhaustiu d’una obra docta de 431 pàgines i, sobretot, no pretenen treure-li cap valor. Amb la seva selecció única de textos comentats amb erudició, Scripta rossellonesa serà definitivament una nova referència per al coneixement del dialecte septentrional. Jean-Paul Escudero
Massip, Francesc (ed.) (2020): Comedia de corte «La vesita» de Juan Fernández de Heredia: poeta y caballero valenciano. Edició i estudi de Francesc Massip; traducció castellana dels textos catalans i portuguesos de Jesús Massip Fonollosa. Salamanca: Sociedad Española de la Historia del Libro (SEHL) / Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas (SEMYR). Cal felicitar els responsables de la Sociedad Española de la Historia del Libro i el Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas per l’encert d’haver incorporat un dels clàssics de la literatura catalana, la comèdia cortesana La vesita de Joan Ferrandis d’Herèdia com a dotzè títol en la seva coŀlecció «Documenta». També cal felicitar-los d’haver confiat l’edició i l’anàlisi d’aquesta peça emblemàtica del Cinc-cents a Francesc Massip, catedràtic d’història del teatre a la Universitat Rovira i Virgili. De fet, com explica l’estudiós en la introducció (p. 48), el llibre és el resultat d’una recerca iniciada el 1990 en què, gràcies a una beca d’investigació de la Fundació Ortega i Gasset / Caixa de Barcelona, va poder analitzar l’obra en el Ms. 2621 i en l’edició prínceps publicada pòstumament (València: Joan Mey, 1562), ambdós custodiats a la Biblioteca Nacional de Madrid. La bella edició en quart menor (aprox. 24 cm x 12,5 cm), amb el text imprès a dues tintes, consta d’una tirada de cent cinquanta exemplars, noranta-sis dels quals subscrits per les persones i institucions que figuren en el llistat al final del volum. L’edició té l’atractiu d’incloure la reproducció de la coberta del programa de mà (en color) i tretze fotografies (en blanc i negre) fetes per Pau Barceló durant la representació de La vesita, realitzada sota la direcció de Josep Romeu i Figueras el 13 de novembre de 1967, en el marc del VII Cicle de Teatre Medieval al Saló del Tinell de Barcelona. En record, homenatge i agraïment per les seves aportacions a l’edició, l’estudi i l’escenificació del teatre català antic, Francesc Massip dedica la present edició de La vesita a la memòria del mestre. Recordem que Romeu, el 1962, havia publicat les parts catalanes de l’obra en la coŀlecció «Els Nostres Clàssics», de l’editorial Barcino, acompanyades d’un resum en català del text castellà, i que en aquell llunyà 1983 instà Francesc Massip a escometre la tasca de preparar una edició íntegra del text, com llegim a la p. 47. L’estudi introductori del volum es desenvolupa en tres parts: en primer lloc, l’editor situa La vesita en el context del teatre a la cort virregnal de València (p. 13-16) en què es muntaren «tipologías de espectáculo en la línea de un teatro de inspiración caballeresca»; a continuació, presenta la peça tot destacant-ne les característiques més remarcables (p. 17-44) i, per últim, inclou la justificació de la tria de la versió en què es basa l’edició, la relació dels testimonis manuscrits i impresos i la descripció dels criteris d’edició (p. 45-54). El cos del volum l’ocupa l’edició del text acompanyat de l’aparat crític que dona raó de les variants dels altres dos testimonis cinccentistes —l’altre manuscrit i l’edició prínceps— que ens han transmès l’obra. Completen l’edició unes notes que, d’una banda, brinden la traducció castellana dels 347 versos en català i dels 36 en portuguès, sobre un total de 1.043 versos; i que, de l’altra, ofereixen aclariments útils sobre aspectes lingüístics, mètrics, musicals i contextuals del text editat (p. 55138). El volum és arrodonit amb uns apèndixs que inclouen el repartiment i algunes notes d’escenificació de l’esmentada representació del Saló del Tinell (p. 139-143), la bibliografia citada (p. 145-152), la reEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 492
20/12/22 8:28
Massip: Comedia de corte «La vesita» de Juan Fernández de Heredia
493
lació de les imatges incloses en el text (p. 153-154), un índex onomàstic (p. 155-159) i l’aŀludida llista de subscriptors (p. 161-164). Els versos en català i en portuguès han estat traduïts per Jesús Massip Fonollosa (1927-2021), enyorat poeta, historiador i arxiver tortosí, a qui devem a més la bella i acurada traducció castellana del text de la consueta del 1709 de l’insigne drama assumpcionista d’Elx, que l’editorial valenciana Tirant lo Blanch publicà el 2010. En l’edició que aquí ens interessa potser hauria convingut també oferir en nota a peu de pàgina la traducció de les de vegades força extenses cites en català incloses a l’estudi introductori que no provenen del text editat i que es troben a les p. 33-34 i 35 i a la nota 28 de les p. 42-43. Alguns temes a què Francesc Massip dedica especial atenció en l’estudi introductori són el fet que l’obra combina dues tradicions literàries coexistents, «la aristocrática de corte clasicista que encarnaba el círculo de Roís de Corella, y la burguesa de estilo realista, socarrón y moralizador de los autores del Coŀloqui de Dames (c. 1483), el Procés de les Olives o El somni de Joan Joan (1496-1497)» (p. 18-19 i 22); la naturalesa bilingüe de l’obra i la influència que aquesta característica té sobre certes locucions castellanes que denoten una influència catalana, com per exemple «hila delgado» (v. 684) en lloc de «hila fino» (p. 20-21); la particularitat que a l’obra «todo pasa en un privado hortus conclusus, un mundo áulico ombliguista y hermético en que actores, personajes y público comparten idénticas coordenadas hasta llegar a confundirse» (p. 25); l’escena de tocador, com a passatge més lloat de la peça (p. 30-36); l’exhibició exagerada de mostres de cortesia que s’inicia amb l’arribada de les dames (p. 36-38) i els entreteniments propis de l’alta societat valenciana del moment en forma de jocs, dansa, música i cant (p. 38-41). Ara bé, l’afirmació que «La vesita respira una elegancia aristocrática y un refinamiento» (p. 41), diríem que només és certa per a la segona part de l’obra, si pensem en improperis com el de «truja descuydada» (v. 487), amb què la protagonista expressa el seu enuig sobre la fleuma de la seva criada a la primera part de l’obra. És motiu d’alegria i satisfacció poder comptar finalment amb una edició que es presenta com la més completa de què disposàvem fins ara, i que ens permet conèixer la versió del text continguda en el segon dels dos manuscrits que ens han transmès l’obra. Aquesta versió (A), inclosa en el Ms. 2055 de la Biblioteca de Catalunya, datat el 1555, difereix dels altres dos testimonis textuals coetanis pel fet de contenir la nova introducció, absent de la versió impresa (C) i 20 versos més llarga que la del manuscrit madrileny (B), que, a més, la reporta al final i no pas a l’inici. Pel que fa a la cronologia, l’editor (p. 50) considera que (B) és «sin la menor duda anterior» a (A), coincidint així amb Crawford (1909), que situa l’escriptura de (B) a la primera meitat del segle xvi. L’obra fou representada a la cort virregnal de Germana de Foix i del seu segon marit, el marquès de Brandenburg, mort el 5 de juliol del 1525, i novament, almenys una vegada més, el 1541, davant del duc de Calàbria i la marquesa de Cenete, al Palau del Real, designació etimològicament relacionada amb la paraula «raval», com puntualitza l’editor (p. 18n), tot criticant la manera errònia de referir-s’hi com a «Palau Reial». L’afirmació que l’obra fou representada «con motivo de dos bodas principescas» (p. 45) es podria matisar dient «evocando dos bodas principescas», utilitzant el verb que l’editor fa servir a la p. 17. De fet, la primera representació es devia fer el 1524 o el 1525 quan Germana de Foix, casada amb Joan de Brandenburg el 1519, residia al Palau Arxiepiscopal; la segona representació, en canvi, tingué lloc el 1541, quan la parella formada pel duc de Calàbria (tercer marit de Germana de Foix, traspassada el 1537) i Mencia de Mendoza s’havia instaŀlat a la capital del Túria, després d’haver contret matrimoni a la vila d’Aiora el 1540. La distància temporal que separa les tres fonts explica per què els noms dels personatges varien i per què el repartiment dels versos entre els diferents rols no sempre concorden. Una altra diferència destacable és el fet que en l’edició prínceps la protagonista apareix designada com a «señora», és a dir que se silencia el nom de dona Jerònima, i que en la rúbrica inicial de la farsa ja no es mencionen l’autor i la seva esposa com a interlocutors, sinó que es limita a dir que ambdós «remedan a un cavallero y una señora muy vezinos suyos». Romeu (1999: 12) veu aquests canvis com a fruit dels escrúpols dels editors, amatents que Ferrandis s’havia vist obligat a incloure, al final de l’obra, un poema en què es defenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 493
20/12/22 8:28
494
Lenke KOVÁCS
sava contra aquells que l’havien criticat d’haver-se referit amb «malicia» a algunes de les dames que intervenien en l’obra. Veient que Francesc Massip considera que la crítica ha prestat poca atenció a l’autor de la peça (p. 46), potser convindria completar la bibliografia afegint-hi alguna referència que hi trobem a faltar. Considerem que seria interessant aquesta inclusió, encara que fos per rebatre el que s’hi aporta. S’hi podrien citar, per exemple: Mérimée, Henri (1913): L’art dramatique à Valencia depuis les origines jusqu’au commencement du xviiie siècle, 2 vols. Tolosa: Édouard Privat; traducció castellana: El arte dramático en Valencia, 2 vols. València: Institució Alfons el Magnànim, 1985; Julià Martínez, Eduard (1929): Poetas dramáticos valencianos, 2 vols. Madrid: Real Academia Española; o Rubió i Balaguer, Jordi (1949): «Sobre el primer teatre valencià», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXV, p. 367-377; reeditat dins Ídem, Humanisme i Renaixement. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, p. 145-157. A més, convindria completar aquelles referències a la bibliografia en què hi falta la indicació dels capítols que fan referència a La vesita, per facilitar-ne la consulta: Fuster, Joan: «Joan Lluís Vives i València, 1528», dins Ídem, Llibres i problemes del Renaixement. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989, p. 9-42; i Romeu i Figueras, Josep: «Sobre la farsa de La Vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia», dins Ídem, Assaigs de literatura valenciana del Renaixement. Alacant: Universitat d’Alacant / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 1999, p. 9-15. Val a dir que hem trobat algun passatge en què el deixeble reprodueix les paraules del mestre traduïdes al castellà sense assenyalar que es tracta d’una citació: «[Cuando llegan y conversan las damas de la alta sociedad, asistimos, por ejemplo a] uno de los diálogos más finos y sutiles de la pieza, tanto por su casi imperceptible sátira contra [la hipocresía, la afectación y] la banalidad del convencionalismo social, como por los irónicos sobreentendidos que las damas se dirigen mutuamente» (p. 37), vid. Romeu i Figueras, Josep (1962): Teatre profà, vol. II. Barcelona: Editorial Barcino, p. 66n. També hi ha algun cas de coincidència amb informació aportada a les notes de l’edició de Romeu: per exemple, a la p. 35 (vid. Romeu, op. cit., p. 61n), a la p. 62, nota 8 (vid. Romeu, op. cit., p. 81n); o a la p. 67-68, nota 21 (vid. Romeu, op. cit., p. 86n). És ben cert que es tracta d’un descuit fàcilment esmenable, ja que a la resta de l’edició les fonts solen citar-se sempre degudament. També s’ha esmerçat molta cura en la correcció tipogràfica. Els únics errors que hem detectat es troben a la p. 24, on hi hauria de dir «la madre del Earl of Southampton»; a la p. 37, on apareix la preposició catalana en «por ejemplo»; i a les p. 19, 151 i 158, on la forma correcta seria «Ramírez i Molas». A més, caldria unificar la manera de referir-se al personatge de la Senyora, que a vegades apareix anomenada «Hierònima» (21, 30, 31, pàssim) i d’altres «Jerónima» (26, 29, 34, pàssim). Un aspecte interessant que s’hauria pogut discutir és el del gènere al qual pertany la peça. En la seva edició de la part catalana de l’obra, Romeu (1962, vol. I, p. 50n) opta per fer servir el terme «farsa», que apareix en els dos manuscrits que ens l’han transmès, tot assenyalant que a l’edició prínceps «farsa» es substitueix per «coloquio». Aquest canvi va fer necessari modificar la rúbrica que encapçala les quatre últimes estrofes, tot canviant l’original «esta farsa» de les versions manuscrites per «coloquio o visita». D’aquesta manera es podia fer concordar el substantiu amb el gènere dels adjectius «fría» i «maliciosa», al final dels versos 3 i 4. Romeu (1999: 11) explica que el 1562, l’any de l’edició prínceps, «farsa sonava ja com una llibertat laica o com un gènere ja no apropiat a l’escena profana», tenint en compte l’incipient conreu de les «farses sacramentals» que més endavant derivarien a l’«auto sacramental». Utilitzant la nova denominació introduïda en l’edició prínceps, tant Julià Martínez (1929) com Rubió i Balaguer (1949) es refereixen a l’obra com a «coloquio», terme que en paraules de Romeu (1999: 11) «no correspon a gairebé res, per la seva indefinició i el seu convencionalisme». Fruit de la inclusió de «coloquio» en el títol de l’obra en la versió impresa, La vesita de vegades també apareix referenciada com a Coŀloqui de dames. L’exemple més recent el trobem a Broch, Àlex (dir.) (2018): Història de la Literatura Catalana. Literatura Moderna. Renaixement, Barroc i Iŀlustració, vol. IV. Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona, p. 116. Es Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 494
20/12/22 8:28
Massip: Comedia de corte «La vesita» de Juan Fernández de Heredia
495
tracta d’una denominació sens dubte força desafortunada que es presta a confusió, tenint en compte la famosa obra homònima quatrecentista, continguda en el Ms. 151 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, conegut com a Jardinet d’orats. També hi ha qui es refereix a La vesita com a obra «satírica» o «sàtira»; per exemple, Rubió i Balaguer (1967, reeditat dins op. cit., 1990, 203-236, p. 226 de referència), Josep Massot i Muntaner («Pròleg» dins Teatre medieval i del Renaixement. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1983, p. 12) o Josep Lluís Sirera («Teatre profà del segle xvi», dins Rossich, coord.. 2001, op. cit., p. 35-65, 44 de referència). Per contra, Josep Solervicens observa que «a través de l’humor Ferrandis d’Herèdia no vol ridiculitzar el microcosmos cortesà, més aviat el vol comprendre i reafirmar. És extraordinàriament hàbil a l’hora de recrear-ne, i d’accentuar-ne, les escletxes, els desajustaments, els excessos, però no hi sé veure cap voluntat satírica —malgrat que es tracta d’un adjectiu molt sovint associat a l’obra—; és més, La vesita em sembla un intent de reforçar el poder de l’aristocràcia, els seus models de comportament i de diversió després de la revolta menestral i pagesa que tant va afectar el País Valencià: les Germanies (1519-23)»; cf. «Civilitzats, tanmateix: ‘La Vesita’ (1524/25) de Joan Ferrandis d’Heredia i la comèdia renaixentista», dins Josep Massot i Muntaner (coord.), Homenatge a Arthur Terry, vol. 2, 1999, p. 5784, p. 61-62, de referència. Per la seva banda, Antoni Serrà Campins considera que l’obra «sens dubte pot esser considerada la farsa o entremès més antic que s’ha conservat de la literatura catalana» (cf. El teatre burlesc mallorquí 1701-1850. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987, p. 27), tot citant Rubió i Balaguer, segons el qual «el conjunto es un sainete arrancado de la realidad, de gran significación en la historia de los orígenes del teatro en Valencia y de su tradición popular y costumbrista», valoració feta en una publicació del 1968. En l’edició que és objecte de la present ressenya, el gènere de la peça dramàtica ve definit en el títol de la publicació com a «comedia de corte». És a dir que Francesc Massip, sense arribar a explicitar-ne les raons, opta per «comèdia» en lloc de «farsa», terme amb què l’obra apareix designada en les dues versions manuscrites. D’aquesta manera l’editor coincideix, en part, amb Solervicens (1999: 60), que qualifica l’obra de «comèdia de situació», la qual cosa a primer cop d’ull podria semblar un anacronisme flagrant, com si d’una «sitcom» es tractés. Ara bé, el terme s’utilitza en contraposició a la «comèdia d’acció», tot aŀludint a la distinció clàssica entre les «comèdies mogudes ‘motoriae’» i les «comèdies tranquiŀles ‘statariae’». Amb la justificació de la tria del terme «comèdia de cort» —o «comèdia cortesana» en el cas de l’edició digital del repertori Teatral Català de l’Institut del Teatre, confeccionada pel mateix editor el 2019 per a la pràctica escènica— s’hauria pogut aclarir fins a quin punt aquest terme és preferible a altres termes utilitzats fins al present per a designar la peça. A l’hora de valorar els personatges que apareixen a l’obra, convé recordar que es tracta de «transposicions literàries» de les persones de la vida real, és a dir que cal tenir sempre present el seu caràcter de ficció. Així, l’editor remarca amb encert: «Hay todo un juego especular de Fernández de Heredia presentándose al tiempo como personaje y como autor y mostrando a Hierònima como protagonista de la obra y, a la vez, como su esposa» (p. 21). Així, doncs, no s’ha de perdre de vista que la «rancia y desavenida relación matrimonial» (p. 22) de Ferrandis i la protagonista de l’obra pertany estrictament a la ficció escènica i que la caracterització d’aquesta relació funciona com a «antimodel». Com assenyala Solervicens (1999: 66), es tracta d’un «recurs retòric habitual en les comèdies que es representen per commemorar un casament» i que «iŀlustra allò que no ha d’esdevenir el nou matrimoni». Interpretar el retrat escènic del matrimoni desavingut format pels personatges de Ferrandis i Jerònima com a «antimodel» ens sembla més plausible que llegir-lo com «una forma de avisar a los recién casados de los peligros de la convivencia» (p. 22) i relacionar-lo amb la tradició popular d’amonestar en clau humorística aquells que es casaven en segones núpcies per retreure’ls «lo que se consideraba un atentado contra el equilibrio social del grupo» (p. 23). Encara que tant Germana de Foix com el duc de Calàbria s’hagin tornat a casar després d’enviudar, cal tenir en compte que els seus successius matrimonis són fruit de la política d’aliances matrimonials, molt lluny de «decisiones individuales consideradas una desviación de los valores y de las normas establecidas» (p. 23-24). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 495
20/12/22 8:28
496
Eloi BELLÉS
Finalment, pel que fa a l’escena famosa de l’adreç previ a l’arribada de la visita, si bé és cert que la protagonista de forma sorprenent al final decideix no maquillar-se («No·m vull huy pintar, Guzmana / perquè vejau que sabem / en València quant volem, / parer bé a la castellana», v. 543-546), és notori que durant tota l’escena Jerònima no ha parat d’instar la criada d’afanyar-se fins que aquesta li respon «Despaçio me hizo mi madre / ¿y quieres que yo me mate?, v. 529-530)», la qual cosa efectivament dona la impressió d’una toilette feta amb presses; valoració que l’editor considera precipitada (p. 36). Ara bé, per damunt de totes les observacions que hàgim pogut fer en aquestes línies, cal destacar sobretot el valor de l’edició que aquí presentem i que hem d’agrair vivament perquè posa al nostre abast un dels textos paradigmàtics del nostre patrimoni teatral català en una edició a la vegada acurada, solvent i exquisida, que satisfarà igualment aquells que s’hi interessen des d’una perspectiva filològica com aquells que s’hi adrecen moguts per la passió de bibliòfil. Reiterem, per tant, les nostres felicitacions i celebrem l’encert del director de la publicació, Pedro Cátedra, d’haver trobat en Francesc Massip l’editor sense cap mena de dubte més ben preparat per dur a terme aquesta tasca tan encomiable i necessària. Lenke Kovács Universitat de les Illes Balears
Pradilla Cardona, Miquel Àngel (coord.) (2021): De llengua i societat. De la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 363 p. La bibliografia sobre Pompeu Fabra i sobre el fabrisme no para de créixer. El 2018, amb motiu de l’Any Pompeu Fabra, es va veure d’una manera especial. Aquell mateix any va tenir lloc a la Universitat Rovira i Virgili el Vè Coŀloqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», un esdeveniment clau al calendari dels estudiosos del fabrisme. Ara les contribucions a aquest coŀloqui s’han publicat a De llengua i societat: De la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC, coordinat per Miquel Àngel Pradilla Cardona. Esmento el subtítol, encara que sigui llarg, perquè és pertinent. El volum conté vint-i-sis treballs, i versen substancialment sobre l’obra i la figura de Fabra, sobre l’actualització normativa que l’Institut d’Estudis Catalans ha dut a terme des del 2016 —en particular a través de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC)—, i sobre els aspectes sociolingüístics que els envolten. Que el 2021 es parli del fabrisme des d’una perspectiva estrictament acadèmica no hauria de sobtar ningú. La realitat, però, és que tot sovint els estudis seriosos es confonen amb pseudohagiografies que cal defugir. No dec ser l’únic que ho pensa, ja que Miquel Àngel Pradilla també ho adverteix al «Llindar», i anuncia que l’estudi de Fabra que es proposa a De llengua i societat és «un estudi crític, acadèmicament solvent, que vol defugir els plantejaments hagiogràfics» (p. 9-10). Les paraules de Pradilla no són mera retòrica i, efectivament, els vint-i-sis estudis que es presenten defugen els tals plantejaments hagiogràfics. Això no obstant, ara i adés hom llegeix expressions, fórmules tòpiques fossilitzades habituals en els escrits sobre Fabra, que traeixen una certa lloança d’arrels hagiogràfiques. No diria que es tracti de posicions acrítiques contra les quals es posiciona Pradilla, sinó simples inèrcies que caldria desterrar de la prosa acadèmica. Alguns exemples —i no soc exhaustiu—: «la ment quadriculada de Fabra» (p. 19), «el mestre Fabra» (p. 66); «paper crucial, definitiu, de l’obra de Fabra» (p. 109), o «Fabra va transformar una llengua desorientada en una llengua moderna» (p. 155). El volum es divideix en quatre parts, d’extensió molt desigual. La primera part, «Aspectes històrics i socials», conté cinc capítols, quatre dels quals són essencialment treballs d’historiografia lingüística. Es tracta de «¿Hi havia algú a l’altra banda? Pompeu Fabra vist per Amado Alonso», de Jordi Ginebra i Xavier Rofes Moliner (p. 33-41); «Com es va divulgar la normativa gramatical fabriana en els manuals del Principat fins a 1939», d’Ester Prat i Alsina i Xavier Rofes Moliner (p. 43-52); «Homenatges a Pompeu Fabra en vida», de Joan Puigmalet (p. 53-61); i «Fabra i Reus abans i durant el franquisme», d’Agnès Toda i Bonet (p. 63-72). El primer gira en torn de l’article que Amado Alonso va dedicar a Fabra el 1927, arran de la polèmica que se suscità amb els nous membres de la RAE; el segon ressegueix els Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 496
20/12/22 8:28
Pradilla Cardona: De llengua i societat
497
manuals de català que, fins a 1939, van difondre la doctrina fabrista; el tercer fa un catàleg dels homenatges que es van tributar a Fabra en vida, entre 1906 i 1948; el darrer se centra en les relacions entre Pompeu Fabra i la ciutat de Reus, tant en vida del filòleg com després de la mort, i durant tot el franquisme. Francesc Feliu («Estandardització, consciència lingüística i canvi lingüístic. A propòsit de la proclisi de les formes plenes dels pronoms plens en el català central», p. 15-31), per acabar, ressegueix com Fabra, i el fabrisme, van entronitzar les formes proclítiques reforçades com a formes hegemòniques de la normativa, i com arran d’aquest fet van substituint les plenes en els parlars orientals que les mantenien, com ara el gironí. La segona part —«Aspectes gramaticals: descripció i codificació»— és, de bon tros, la més extensa del volum, amb quinze contribucions, i recull els capítols més estrictament lingüístics. De fet, dins d’aquest epígraf es poden distingir dues menes de treballs. En primer lloc, hi ha estudis que se centren en algun aspecte de l’obra de Fabra, de la GIEC, o que en comparen propostes —són els estudis que hom esperaria en un volum com aquest. En segon lloc, també s’hi troben estudis sobre algun aspecte lingüístic del català que poden estar relacionats amb Fabra o amb la GIEC, però no necessàriament, i que a vegades es té la sensació que fugen un poc de la línia dels altres capítols. Els treballs d’aquest segon grup no vol dir que no siguin acadèmicament solvents, però escapen de la línia temàtica del volum. Penso, en concret, en «Estellés: t’estimo, t’estime, t’estim. Una proposta intertextual, lingüística, literària i musical a 2n de batxillerat», (p. 155-164) i «El règim i les accepcions del verb encantar» (p. 237246). Potser també podria incloure-s’hi «Els canvis lingüístics en l’adaptació valenciana de la traducció de Harry Potter: l’ajustament a les gramàtiques de Pompeu Fabra, de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» (p. 119-129). Els altres capítols sí que tenen a veure, directament o indirecta, amb l’obra gramatical de Fabra, de l’Institut, o en la recepció posterior —dins o fora de la GIEC— de la doctrina fabriana. Per raons d’espai no puc comentar-los tots quinze. Del primer grup, és a dir, dels capítols que se centren en l’obra de Fabra, cal destacar «Apunts sobre la sintaxi de Pompeu Fabra», d’Anna Bartra-Kaufmann (p. 85-96), que proposa de llegir la concepció holística de la sintaxi de Fabra des del neoconstructivisme, en una aproximació molt interessant a com cal actualitzar l’obra dels grans autors. En aquesta mateixa línia, l’aportació d’Anna Pineda («El marcatge diferencial d’objecte en català (i Fabra)», p. 211-222) també és rellevant: a partir d’un enfocament modern del marcatge diferencial d’objecte ressegueix la posició de Fabra en les diferents obres que va produir al llarg de la seva carrera. Dels capítols que tenen a veure amb l’actualització normativa que ha dut a terme l’Institut d’Estudis Catalans, especialment a través de la GIEC, cal destacar-ne també tres treballs. Primerament, el de Jordi Ginebra («La nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans com a obra descriptiva: primeres valora cions», p. 139-154), un assaig molt suggestiu sobre què vol dir la GIEC quan afirma que prescriu a través de la descripció i que Ginebra conclou, com a mínim, de forma sorprenent: hi defensa que, en prescriure també els usos informals, la GIEC s’ha acabat convertint no en una obra emminentment descriptiva, sinó en una obra «hipernormativa» (p. 151). En segon lloc, cal destacar l’aportació de Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau («Estirant el fil de la sintaxi: la feblesa del tònic aquí i la fortalesa de l’àton hi», p. 191-209). Saldanya i Rigau repassen l’evolució dels locatius aquí i hi i la posen en relació amb els sistemes binari i ternari de demostratius; l’interès del treball, en tot cas, té a veure com la descripció holística dels fenòmens lingüístics, també amb una perspectiva diacrònica, era el que menava a la presa de decisions a la GIEC —sense menys tenir, és clar, el valor intrínsecament lingüístic del treball. En darrer lloc, val la pena destacar el capítol de Joan-Rafael Ramos («Aspectes sintàctics complementaris a la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC», p. 223-235). Ramos proposa complementar alguns aspectes que segons ell no queden prou clars a la GIEC; en concret, se centra en l’alternança entre CD i CI, en la funció de en com a complement del nom, en l’extensió geogràfica i la distribució de u i un i en la distinció de com i com a. Quant als treballs que posen el focus en la transmissió de la doctrina fabriana, cal destacar els capítols de Laia Benavent Llinares («La transmissió de les segones opcions de la Gramàtica catalana de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 497
20/12/22 8:28
498
Eloi BELLÉS
Pompeu Fabra (1918)», p. 97-107) i d’Amanda Ulldemolins Subirats («Què ha quedat de la proposta composicional de Fabra?», p. 247-261). El primer ressegueix vint-i-quatre casos en què Fabra oferia una segona opció igualment normativa, però secundària (p. ex., el femení de bastant, bastanta), i n’analitza el tractament normatiu en les obres prescriptives posteriors, fins a la GIEC. A la taula-resum de les p. 104-105 Benavent mostra com bona part del prescriptivisme català del segle xx ha llegit Fabra restrictivament —amb una honrosa excepció quant als gramàtics valencians i balears. En el segon treball Ulldemolins estudia la implementació de la proposta polimòrfica de Fabra a l’estàndard occidental, i se centra en dos àmbits: el periodístic —i més concretament els locutors occidentals de TV3— i l’escolar —en escoles de primària del Montsià. Les conclusions d’Ulldemolins són clares: «a trets generals, els resultats asseveren que, malgrat que Fabra preveia un model de llengua composicional segons l’origen geolectal de cada usuari, majoritàriament s’implementen en la societat les variants codificades del català central» (p. 259). La tercera part està dedicada als «Aspectes lexicogràfics», i inclou només tres treballs. En el primer («Unitats lèxiques de l’obra dramàtica de Puig i Ferrater no enregistrades en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra», p. 265-274), Jordi Ginebra i Maite Domingo analitzen les unitats lèxiques de l’obra dramàtica de Puig i Ferrater que no figuren al DGLC de Fabra, i obren una via d’estudi molt engrescadora: el paper dels escriptors en la consolidació del lèxic prescrit per Fabra. En el segon capítol («Les aportacions de l’obra fabriana al Diccionari català-valencià-balear», p. 274-299), Maria-Pilar Perea analitza la presència de l’obra fabriana al Diccionari català-valenciàbalear i observa que els autors del DCVB, i especialment Moll, se serviren sobretot del DGLC. També suggereix que caldria aprofundir en l’estudi del Diccionari Aguiló, i el paper que tingué tant en la confecció del DCVB com del DGLC. Finalment, Joan Anton Rabella estudia la relació entre «Pompeu Fabra i l’onomàstica» (p. 301319). Com apunta Rabella, Fabra no dedicà cap estudi explícit a l’onomàstica, tot i que en algunes obres —i especialment a les Converses filològiques— poden resseguir-se els criteris que tenia. Centrat especialment en l’exonímia, Rabella mostra com en onomàstica Fabra aplicava criteris semblants als que aplicà a la codificació del lèxic general, i ho sintetitza de la manera següent: «El criteri fonamental és senzill: fem servir la forma catalana en el cas de topònims que tenen una forma històrica catalanitzada, mentre que la resta es mantenen, com diu Fabra, intactes» (p. 313). La quarta i darrera part, com indica el títol, està dedicada a la «Codificació d’altres llengües». Klaus Bochmann obre la secció amb el capítol més assagístic del volum, «Pressupòsits i implicacions glotopolítiques de la normativització lingüística» (p. 323-333). És una reflexió interessant sobre el paper que les normativitzacions lingüístiques han tingut en la política i la identitat, especialment europees. En segon lloc, Joan Llinàs Suau («La codificació de la llengua romanesa: un camí cap a la llati nitat», p. 335-346) repassa la història de la normativització del romanès, posant un èmfasi especial en els esforços per inscriure aquesta llengua a la llatinitat i allunyar-la dels veïns eslaus i, d’una manera molt especial, de l’ortografia ciríŀlica. En certa manera, doncs, un estudi de cas, un exemple pràctic del que teoritza Bochmann al capítol anterior. Per acabar, Miquel Àngel Pradilla fa una aproximació glotopolítica a la gestió normativa de la llengua portuguesa (p. 347-363), caracteritzada per un «itinerari històric de desavinences entre Portugal i Brasil» (p. 363) i completada per un tercer agent, l’Àfrica lusòfona, per a la qual encara falta perspectiva diacrònica per valorar-la en el conjunt de la lusofonia, segons Pradilla. Quatre parts, doncs, prou diferents quant a contingut i quant a extensió, que ofereixen una mosaic divers de diferents aportacions a l’estudi de Fabra i del fabrisme. Algunes, és cert, ja s’ha dit que fugen dels límits estrictes que el volum es marcava; totes les altres demostren com es pot enfocar l’estudi del fabrisme des de perspectives molt diverses. En efecte, com s’ha vist, hi ha estudis d’historiografia lingüística, estudis sobre l’obra de Fabra, estudis sobre la GIEC i estudis sobre la doctrina lingüística del fabrisme. També hi ha diferents enfocaments, des dels més teòrics, com per exemple el de Bartra-Kaufmann (p. 85-95) o el de Royo (p. 237-246), als més sociolingüístics i aplicats, com ara els treballs d’UlldemoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 498
20/12/22 8:28
Premi: Il trovatore Pons de la Guardia: edizione critica …
499
lins Subirats (p. 247-261) o de Ginebra i Domingo (p. 265-274), per posar-ne només dos exemples més. I encara cal fer notar la disparitat de perspectives, des d’enfocaments molt “macro”, en què es volen analitzar molts fenòmens i només se’n detalla algun a tall iŀlustratiu— per exemple Benavent (p. 97107) o Calero-Pons (p. 119-129)— fins a enfocaments molt concrets, que se centren en un únic aspecte, com pot ser el cas dels treballs de Ginebra i Rofes Moliner (p. 33-52), basat només en un article d’Amado Alonso, o bé de Martínez (p. 165-177), centrat en el mot malgrat. Una disparitat d’enfocaments i perspectives que, en fi, és inevitable en una obra coral en què hi participen prop d’una trentena d’autors. En el tractament formal de la bibliografia, això no obstant, hi ha un aspecte que sí que s’hauria d’haver unificat: les referències a la bibliografia fabriana —i més encara tenint en compte que es tracta d’un volum centrat en Fabra i el fabrisme. Pot semblar un aspecte secundari, és cert, però el lector es desconcerta quan troba, per exemple, una obra fonamental com la Gramàtica de Pompeu Fabra de 1918 (en l’edició definitiva de 1933) citada de fins a quatre maneres diferents: Fabra (1918/1933), Fabra [1933 (1918)], Fabra (2005), Fabra (2018 [1933] 1918); i així, amb gairebé totes les obres. L’aparent desigualtat interna del volum —d’extensió i d’enfocaments i perspectives—, tanmateix, no ha de fer enrere el lector. A De llengua i societat hi trobarà una pedra més de la vasta paret que és el fabrisme contemporani; una aportació que, certament, caldrà tenir en compte per als estudis sobre Fabra i sobre la GIEC a partir d’ara. Eloi Bellés Universitat Autònoma de Madrid
A
Premi, Nicolò (2020): Il trovatore Pons de la Guardia: edizione critica con commento e glossario. Strasbourg: ELiPhi, 238 p.
P c
És opinió comuna que avui la veritable escola filològica per a l’edició de textos romànics roman a Itàlia. Són nombroses les edicions de trobadors i trouvères que van apareixent fruit d’un mestratge continuat de professors com Aurelio Roncaglia, Roberto Antonelli, Fabrizio Beggiato, i en l’actualitat de Paolo Canettieri, Lucilla Spetia, Stefano Asperti, Rocco Distilo, Mª Luisa Meneghetti, i els seus deixebles. Molts d’aquests filòlegs aborden la difícil tasca de revisar prestigioses edicions antigues de textos lírics, tasca necessària per a una actualització de fonts i coneixements, així com per a les noves perspectives tant de tradició ecdòtica com de crítica literària. És el cas de Nicolò Premi, que ha abordat l’edició del trobador i cavaller català del s. xii, Pons de la Guardia, que ja havia estat editada anteriorment per filòlegs de gran prestigi i solidesa com foren Carl Appel1 i István Frank.2 Recordem que el trobador català pertany a la quarta generació que comprèn les darreres dècades del segle xii i començaments del xiii. Aquest és el període anomenat com a “clàssic” al qual pertanyen trobadors com Guiraut de Bornelh, el “mestre dels trobadors”, Guilhem de Berguedà, Arnaut Daniel, Gaucelm Faidit, La Comtessa de Dia, Raimbaut de Vaqueiras, Peire Vidal, o Peirol entre d’altres, i que és hereva de la generació anterior, en la qual trobem a Peire d’Alvernha, Bernart de Ventadorn, Raimbaut d’Aurenga, o Berenguer de Palou. L’edició de Nicolò Premi és la reelaboració d’una tesi de doctorat portada a terme a la Universitat de Verona i amb la cotutela de l’École Pratique del Hautes Études (PSL) de París. Es tracta d’una nova 1. Appel, Carl (1915): Bernart von Ventadorn, seine Lieder, mit Einleitung und Glossar. Halle a. S.: Verlag von Max Niemeyer. 2. Frank, István (1949): «Pons de la Guardia, troubadour catalan du xiie siècle», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], vol. 22, p. 229-327. <https://raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/ view/197109>. [Consulta: 9-12-2021.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 499
20/12/22 8:28
500
Antoni ROSSELL
edició crítica de les vuit composicions conservades i atribuïdes al trobador, on Premi presenta un estat de la qüestió sobre l’obra i la seva personalitat. De les poesies de Pons de la Guardia, cal destacar-ne els ressons poètics a l’obra d’altres trobadors contemporanis com els que indica Premi del trobador Bernart de Ventadorn, i que van portar Carl Apel a atribuir-ne l’autoria d’algunes d’aquestes poesies. També hi trobem esments poètics i fraseològics que remeten a l’obra d’altres contemporanis com Peirol o Berenguer de Palou, i que apareixen posteriorment en autors com Gaucelm Faidit, la qual cosa indica que l’obra del trobador català s’insereix en una retòrica poètica tradicional trobadoresca en la qual s’emmiralla, i que s’ha mantingut en trobadors posteriors. És en l’àmbit lèxic on trobem certa originalitat del trobador, sobretot en la utilització de termes poc comuns en altres trobadors que és possible que reflecteixi l’àmbit lingüístic català al qual pertany el trobador. L’edició de Premi consta de vuit parts o capítols: La primera, dedicada a una introducció al trobador on es destaca la dedicació d’un cavaller aristòcrata per a la poesia cortesana occitana; la segona part o capítol està dedicada a la tradició manuscrita (manuscrits CEJNRSVa), la constitució del corpus del trobador i els problemes d’atribució; la tercera, una recerca biogràfica en el seu context històric i literari; la quarta, un capítol dedicat als continguts literaris, la mètrica i els trets lingüístics de tradició catalana; la cinquena és l’edició de les poesies —totes elles, en occità— on l’estudi detallat de les versions de cada poesia en cadascun dels manuscrits atorga a aquesta publicació una qualitat no gens menyspreable pel que fa a la valoració i tria del text de l’edició a partir de les variants, i en la qual l’autor publica la traducció de les poesies en italià; i, finalment, tres apartats finals de glossari, índex dels noms i la biblio grafia. Premi fa un recorregut comparatiu de la seva edició amb les edicions anteriors de Apel i Frank, i tria solucions —en algun cas— arriscades, com és el cas de Totz tems, de tota fazenda (BdT 377,7) en la qual l’editor enllaça la segona i la tercera estrofa: II […] Eu en sofre las dolors / et a leis non es honors, III: a cui non es ops c’aprenda / a mentir, que sap n’assatz) rebutjant la lectura del manuscrit S, que és la que l’editor segueix per gairebé tota la poesia, mentre que l’edició de Frank ens sembla més entenedora: II: […] Eu en sofre las dolors / et a leis non es honors. III: A lui non es ops c’aprenda / a mentir, que sap n’assatz. I en aquesta mateixa composició la traducció de Et vi ja mantas sazos / que zo que viron mey vuyl / me feira descreir’ Amors (I, vv. 5-7) figura com «Eppure ho già notato molte volte che di ciò che videro I miei occhi, Amore mi farà ricredere», («tornar a creure» a la traducció italiana versus «deixar de creure» del text occità), traducció que contrasta amb la interpretació de l’edició de Frank: «Maintes fois je croyais qu’Amour aurait démenti ce que mes yeux avaient vu». I és en les traduccions on creiem que aquesta publicació presenta l’aspecte més fràgil de l’edició, però que no desmereix l’àrdua tasca portada a terme pel seu autor en el camp ecdòtic. Encara i pel que fa a la traducció, a més de l’exemple citat i en la mateixa poesia tenim «voutz e viratz» (V, v. 34), que trobem traduït com «me ne sarei separato e allontanato», fruit d’una interpretació que escapa a la literalitat que requereix una obra filològica com és una edició. També a Mandat m’es que no·m recreja (BdT 377,4) la traducció de d’aiso no·us sai pas esmenda. (III, v. 21), com «da ciò non ottengo da voi alcuna recompensa», està molt allunyada del text original. El risc que l’editor assumeix amb una traducció més poètica que literal contrasta amb l’acurat aparell crític que ens mostra les variacions lèxiques en tots els manuscrits. Encara que algunes traduccions poden suposar un escull per la correcta comprensió dels textos editats, estem davant d’una obra de gran qualitat filològica, i és una bona mostra de la feina de les noves generacions d’estudis romànics en lírica trobadoresca occitana. Antoni Rossell Universitat Autònoma de Barcelona
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 500
20/12/22 8:28
Rocco: Vocabolario del dialetto napoletano
501
Rocco, Emmanuele (2018): Vocabolario del dialetto napoletano, a cura di Antonio Vinciguerra. Firenze: Accademia della Crusca, 4 voll.
F
R
Nato in Galizia da madre spagnola e padre italiano, Emmanuele Rocco (El Ferrol, 1811 – Napoli 1892), giurista, lessicografo (fu tra l’altro tra i collaboratori del dizionario Tramater) cultore di filologia classica, fu una personalità di rilievo nella cultura partenopea del sec. xix, svolgendo un’importante attività pubblicistica nel periodo a cavallo dell’unificazione nazionale, alla quale diede il proprio contributo dalla non facile posizione di censore della stampa sotto la monarchia borbonica: un ruolo questo che, malgrado la sua militanza politica sulle pagine di un giornale patriottico come «La Nazione» gli avrebbe provocato dopo la proclamazione del Regno d’Italia non poche diffidenze e l’emarginazione di fatto dalla vita culturale della sua città. Proprio dalle disillusioni provocategli dalle vicende personali successive all’unità nacque forse quel ripiegamento verso una dimensione civica e locale che lo indusse alla realizzazione di un’opera come il Vocabolario (1891, dopo un’iniziale pubblicazione in fascicoli a partire dal 1882), che rappresenta il primo tentativo di realizzare un dizionario storico basato su uno spoglio della letteratura in napoletano dal Cinque all’Ottocento. Questa importante impresa lessicografica era rimasta ancora inedita nella sua completezza: la parte pubblicata si interrompeva infatti alla voce feletto, perché, alla morte dell’autore (1892), l’editore Chiurazzi non era stato in condizione di proseguirne la stampa. Gli eredi di Rocco conservarono tuttavia le carte contenenti la parte non pubblicata, e nel 1941 cedettero il manoscritto all’Accademia della Crusca, presso la quale tuttora si conserva nel fondo Severina Parodi. L’accurato lavoro di Antonio Vinciguerra, studioso di solida scuola fiorentina, per un totale di oltre 3000 pagine, è frutto di sette anni di ricerche e di stesura a partire dalla tesi dottorale del curatore, e contiene l’edizione critica del manoscritto (nei tomi III e IV), accompagnata dalla ristampa anastatica del raro volume già edito del Vocabolario del dialetto napolitano (tomo II), integrato con diverse annotazioni che erano rimaste a loro volta inedite (una piccola parte della lettera F- andò in ogni caso smarrita nelle complesse vicende editoriali dell’opera); il tomo I, a sua volta, contiene un’introduzione che illustra la storia, i pregi e il contenuto del vocabolario, tratteggiando anche un profilo dell’autore; include inoltre una serie di apparati, come la tavola delle abbreviazioni e le note al testo, che contribuiscono a una migliore fruizione dell’opera. Come scriveva Vinciguerra già nel 2015, il vocabolario di Rocco «costituisce il primo vero tentativo di realizzare un grande lessico storico del napoletano, fondato su un ampio e vario corpus di testi dialettali dal Cinquecento all’Ottocento. L’opera registra numerose forme, accezioni e locuzioni che l’autore dichiara di aver raccolto direttamente dalla “viva voce della plebe”, molte delle quali sono da lui documentate per la prima volta o non sono altrimenti attestate». Il lavoro di Rocco si segnala quindi, nel panorama della produzione di vocabolari di area regionale italiana del periodo in cui fu realizzato, per l’adozione di criteri lessicografici in qualche modo paragonabili a quelli sui quali si basava essenzialmente, all’epoca, la lessicografia nazionale, circostanza che ne fa il primo tentativo concreto di realizzare il vocabolario storico di una lingua regionale nel paese da poco approdato all’unità: il suo pregio documentario maggiore sta certamente nello spoglio sistematico di circa cinquecento testi in napoletano di vario genere tra il sec. xvi e il xix, non escluse naturalmente le opere dei classici della letteratura partenopea da Basile al Cortese e tenendo conto della produzione lessicografica anteriore, a partire dal Vocabolario delle parole del dialetto napoletano di Ferdinando Galiani (1783) al quale Rocco attinse e si ispirò. È inutile sottolineare in questa sede, del resto, i pregi di un’opera da sempre nota e citata per il suo valore documentario ma fino ad oggi poco accessibile nella sua completezza: la produzione ottocentesca continua a essere uno dei «serbatoi» principali, accanto agli atlanti linguistici e alle opere di più moderna concezione, per lo studio del lessico delle lingue d’Italia, e sotto questo aspetto l’ulteriore prospettiva diacronica a suo tempo adottata da Rocco non fa che aggiungere importanza al suo vocabolario, punto di partenza concreto per le ricerche che attualmente vanno nella direzione di una raccolta sistematica della documentazione storica delle diverse varietà italoromanze, e segnatamente del napoletano e delle altre parlate dell’area campana: una conoscenza sempre più approfondita della storia delle varietà regionali ha valore sia per quanto può insegnarci di ciascuno di essi nella sua originalità, sia per completare la visione d’insieme sul contributo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 501
20/12/22 8:28
502
Cèlia NADAL PASQUAL
delle diverse aree territoriali al lessico nazionale, particolarmente rilevante nel caso del napoletano, del quale l’opera di Rocco fissa un «momento» di significativo interesse. Quel che preme segnalare è piuttosto il valore dell’impegno profuso dal curatore di questa edizione, che detta le linee per una valorizzazione e un’adeguata fruizione di quei molti materiali ancora inediti o solo parzialmente editi relativi a diverse parlate italiane che nel corso dell’Ottocento aspirarono a soddisfare il duplice scopo di favorire l’acclimatazione della lingua nazionale nelle varie regioni e di salvare da un incipiente oblio la documentazione relativa alle singole tradizioni linguistiche che andavano faticosamente ricomponendosi in una prospettiva culturale comune, stemperando la propria originalità per l’insorgere di esigenze comunicative rinnovate. È sotto quest’ultimo aspetto in particolare che l’opera di Rocco spicca per valore storico, anticipando esigenze che sono diventate di maggiore urgenza nella prospettiva lessicografica attuale, ove si consideri ad esempio il vasto progetto di realizzazione di un Dizionario etimologico storico napoletano in cantiere presso l’Università Federico II di Napoli. A Vinciguerra va dunque il merito non indifferente di avere proposto un vero e proprio modello di recupero filologico di un testo di alto valore lessicografico in un momento in cui questo tipo di «recuperi» si rivela particolarmente funzionale in una prospettiva di rinnovamento della ricerca nell’ambito della dialettologia storica. Fiorenzo Toso Università di Sassari
Ruiz-Ruano, Míriam (2020): Vós i jo entre els antics. Fonts i influències de la literatura catalana medieval. València: Institució Alfons el Magnànim / Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 210 p. Vós i jo entre els antics se centra en autors canònics de la literatura catalana medieval com Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge o Jordi de Sant Jordi. L’aproximació, tal com indica el subtítol, és la de l’estudi de les fonts i influències, ja sigui dels antics sobre aquests clàssics medievals, ja sigui dels mateixos clàssics en autors moderns, en concret en J. V. Foix. Seguint aquesta doble línia, el llibre s’estructura en dos blocs que tenen per títol «La literatura antiga en els clàssics medievals catalans» i «L’empremta dels medievals en la literatura contemporània». No hi ha apartat de conclusions globals, ja que cada capítol (un total de 9 distribuïts en aquestes dues seccions) presenta una petita tesi i junts són com els arbres d’un mateix bosc més ampli i poblat. Així, el recorregut és de tipus impressionista, lliure de l’ordre o disposició panoràmica típica dels manuals. Això s’explicita en la premissa «Per què tornar-hi», que funciona com a introducció i en la qual Ruiz-Ruano exposa el projecte i justifica la recerca. Una qüestió important és a qui va dirigida aquesta feina: l’estudi supera els filtres de la qualitat acadèmica (és, a més, Premi València Nova Alfons el Magnànim d’Assaig 2020), però adopta les formes de la divulgació: no hi trobarem debats erudits sintetitzats en notes al peu; de fet, no hi ha notes i les referències bibliogràfiques apareixen bàsicament desenvolupades en la «Bibliografia» final. Aquesta tria és programàtica; en paraules de l’autora: «el present volum mira d’omplir una mica el buit que hi ha en la divulgació d’aquesta disciplina [la literatura medieval catalana] per tal de fer un pas més cap a una situació normalitzada» (p. 15). La lectura, per tant, és apta per un públic no necessàriament especia lista però interessat en la literatura i la crítica literària, tot i que l’especialista no en queda exclòs. Pel que fa a les aportacions concretes del primer bloc, dedicat com ja s’ha dit a la nostra literatura medieval i a les seves fonts, en el primer capítol es desgranen els principals models per a la construcció de l’Infern a Lo Somni de Bernat Metge, que van de l’Eneida a l’Ercules furens (la tragèdia de Sèneca amb les glosses de Trivet) i fins a la Comèdia (sobretot l’Inferno). L’estratègia del barceloní hauria estat aquella d’«oferir un text elaborat amb la imaginació dels antics però també inteŀligible per al lector comú, que no té formació escolar però vol accedir igualment al contingut imaginatiu d’aquests textos» (p. 31). Naturalment, Metge aprofita el contingut de Virgili i la translació que Dante en feu a l’univers cristià. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 502
20/12/22 8:28
Ruiz-Ruano: Vós i jo entre els antics
503
Segueix un apartat rellevant (comença amb «Ausiàs March: la consciència d’un corpus poètic»), ja que reprèn un tradicional debat de la crítica marquiana —el de la lectura i concepció del cançoner o de l’obra entera del poeta— i afegeix aportacions que ampliarien i reforcen una línia ja argumentada per Lluís Cabré i Jaume Torró sobre la lectura per cicles a partir dels senyals de Plena de Seny (probablement Isabel Martorell) i Llir entre cards (dona Teresa d’Híxar). Segons aquesta línia d’interpretació que avui també assumeix la Nova Història de la Literatura Catalana (vol. II, 2014), a la primera dama el poeta atribueix prudència i seny (com les virgine prudentes de l’evangeli segons sant Mateu), i a la segona, una caracterització de castedat i puresa mariana. A partir de la detecció de motius ovidians i aristotèlics, l’autora estableix lligams entre la lectura d’aquests cicles i altres grups de poesies —concretament, els dos grups de cants que es dirigeixen al déu Amor amb les invocacions «Amor, Amor» i «Oh, foll Amor»—, ja que tot i que el nom o senyal de la dama no hi apareguin especificats, hom no pot descartar que aquestes composicions no s’associïn a una o altra dama i per consegüent a una o altra caracterització (la dels cants d’amor per una dona amb seny o la d’un amor ultrat per una dona pura, direm per abreviar). A la ja citada història de la literatura, Cabré i Ortín afirmen que «Amor, Amor» i «Oh, foll Amor» no són grups que presentin la mateixa unitat que es troba en els cicles «Plena de seny», «Llir entre carts» o els cants de mort, i que en ells el poeta es dirigeix a Amor per queixar-se dels seus actes contradictoris i irracionals. Ruiz-Ruano, però, aprofundeix la qüestió: recorda, en primer lloc, que les dues invocacions a la divinitat pertanyen a èpoques diferents («Oh, foll amor» a la joventut, orientativament situada no més enllà dels 40 anys; i «Amor, Amor» a la maduresa) i, en segon lloc, que hi ha fets i situacions comunes en peces de tots dos grups, com ara el fet que el poeta temi la vergonya de ser malentès per part de la dama, que podria bescanviar el seu bon voler per intencions poc decoroses. És interessant la revisió del tòpic de la timidesa de l’amant, propi de l’amor cortès, que evoluciona cap a un mutisme precisament provocat per la vergonya —una emoció negativa que envairia l’amant si fos acusat de deshonest, insensible o pec— (p. 50-53). La comparació d’alguns fragments (per exemple del cant 43, dirigit a «Oh, foll Amor»; el 69 a «Llir entre carts» o el 84 a «Amor, Amor») proporcionen indicis per concloure que «molt probablement, la dama de qui March parla en aquest grup poètic —com a mínim, en alguns casos— és la mateixa que s’amaga rere el senyal ‘Llir entre cards’» (p. 55-56). Ruiz-Ruano afegeix que els cants 69 i 43 parlen al present, indicant un estadi inicial de la relació; mentre que el 84 seria probablement posterior, ja que el poeta observa la mateixa situació com a fet del passat i indica un estat final de la relació, ja fallida. Els cants 78 i 91 constituirien una altra prova que el grup «Amor, Amor» és cronològicament posterior a «Oh, foll Amor». De fet, es planteja la hipòtesi que els cants 115, 116 i 119 (Amor, Amor), en què es fa referència a un «acte lleig» de la dama en el passat, podrien estar relacionats amb altres com els 47, 65, 89 (Oh, foll Amor), en què la circumstància del moment present és anàloga, o sigui, una falta comesa per la dama que ofèn el poeta i el fa patir. A més, respecte els grups en què s’invoca la divinitat de l’amor, l’autora convida a pensar que «la tria de les invocacions respon a la intenció de definir el gènere poètic emprat per contrast en la cançó d’amor, centrada en l’elogi de la dama» (p. 58). I suggereix una possible influència de l’ús que ja Jordi de Sant Jordi, que March havia de conèixer, fa de la invocació aŀlegòrica «Amor, Amor» (a «Ajustat vei d’Amor tot lo poder») i de l’adjectiu «foll» per referir-se a la manca de seny del déu a la sàtira «En mal poder, enqueres en mal lloc». En definitiva, a «Oh, foll Amor» es tracten aspectes irracionals de l’home enamorat, i la dona implicada no sempre hi fa un millor paper: al cant 62, per exemple, ella no s’ha comportat de manera correcta, però el jo està confós a causa d’Amor i prefereix no creure-s’ho. Segueixen altres mostres pertanyents a aquest grup en què el poeta es demostra desenganyat, empès a comportar-se de manera insensata i incapaç de trobar una dona amb prou qualitat o capacitat inteŀlectual per poder-lo correspondre en les seves aspiracions d’amor supremes. D’altra banda, el grup de poesies «Amor, Amor» gira entorn de l’amor extrem i insuperable del jo, que tanmateix és mal guardonat. Per definir millor aquesta qualitat extrema, March se serveix del motiu ovidià de la condemna de l’amor tebi («Ja de amor tèbeu jamés no sia!», llegim a 67, v. 1). L’autora parteix d’una idea crítica precedent: el poeta relaciona aquest amor amb l’amor espiritual inspirat en la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 503
20/12/22 8:28
504
Cèlia NADAL PASQUAL
caritat o amor de Déu (p. 65), que comporta la renúncia d’un mateix i de la pròpia voluntat, així com el transport de l’ànima en el cos de la persona estimada. Finalment, conclou que el patiment del jo per la falta moral d’una dama a qui tanmateix estima apareix en certes poesies d’ambdós grups i que sota aquests cants hi batega la mateixa concepció amorosa del cicle «Llir entre cards» (p. 70). A «La vergonya d’Ausiàs March: la part fosca d’un amor espiritual» s’insisteix en el marcat valor moral que el terme «vergonya» tenia en la llengua medieval. El seu ús és comú a cants pertanyents als dos grups dedicats a Amor i també al cicle «Llir entre cards». En aquestes peces el temor a aquesta emoció resulta poc virtuós, de fet un vici, ja que bloqueja el coratge de l’amant ultrat i, de retruc, la seva situació deriva en una degradació física i psicològica (s’exposen exemples dels poemes 43 [Oh, foll amor], 73 i 84 [Amor, amor], 9, 67 i 69 [Llir entre cards]). El temor de vergonya implica una altra contradicció —cobejar un amor però no declarar-lo per tal de poder-lo obtenir—, així com una «preocupació per la decència, la qual cosa implica, en última instància, que l’enamorat estima amb respecte» (p. 83). L’excés d’honor que invoca la vergonya, antiaristotèlic, és tanmateix coherent i proporcional amb l’amor que sent el poeta (se’ns proposen exemples com les peces 69 i 73), la qual cosa reforçaria la hipòtesi de l’autora segons la qual aquestes poesies dels dos grups dedicats al déu parlen de la mateixa dama; tanca el capítol afirmant que a partir d’aquest ús de «vergonya» en March «tenim una prova més per defensar que les poesies dirigides a “Amor, Amor” van ser escrites arran de la relació amb la mateixa dama que va donar lloc al magnífic cicle de “Llir entre cards» (p. 86). Una última reflexió marquiana és en el quart apartat d’aquest primer bloc, que parla de la recepció del valencià per part dels poetes del Renaixement Castellà i, a través d’ell, del mateix Ovidi (la seva idea contra l’amor mediocre dels tebis). La tesi principal d’aquest apartat s’adhereix a la idea que no només Petrarca fou un gran referent per aquests poetes, sinó també March. Teixit un entramat de relacions textuals, Ruiz-Ruano proposa un lligam entre el sonet 100 d’Acuña i el 31 d’Hurtado de Mendoza i, potser, amb el «Capítulo» de Boscà. Aquest últim, parlant de la «fineza», es refereix als prodigis o «meravelles» propis de l’experiència de l’amador ultrat, o sigui, no tebi (qui no representi aquesta disposició no tindrà tampoc la finor o capacitat d’entendre l’experiència de qui la té, i creurà que són exageracions). Els tres autors haurien tingut bona coneixença dels cants 67 i 73 d’Ausiàs March, i això es reflecteix en l’assumpció d’algunes idees com les que s’acaben de mencionar. L’apartat final es dedica al Tirant lo blanc. «Joanot Martorell: la viltat femenina ve de lluny» és una revisió de les fonts i influències que construeixen la «ficció» del capítol 283 (un joc orquestrat per la Viuda reposada per fer creure a Tirant que Carmesina manté relacions amb un esclau). Un primer punt de referència seria la Tragèdia de Caldesa de Joan Rois de Corella, una obra que bé iŀlustra «la caiguda de la mindons trobadoresca i de l’amor cortès» (p. 104). Corella adapta elements ovidians per transferir aquesta idea mentre que, en el Tirant, el mateix patró s’utilitza de manera modificada: n’exagera els trets i en treu valor moral. En el seu joc de representacions, l’únic personatge que sap la veritat és la Viuda i no es pot aplicar una condemna moral a la princesa, ja que només actua per joc de simulació. L’autora també desgrana la possible influència de les novelle XXIV i XXI de Mauccio Salernitano, la d’una razo de Bernat de Ventadorn (sobre el non de Lauzeta) i de la narració VII del Decameró de Boccaccio (sobre el joc de miralls). El segon bloc del llibre, dedicat a l’empremta d’autors medievals com Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi en la literatura contemporània, comença amb un comentari sobre la primera edició marquiana després de les primeres edicions cinccentistes (havien passat tres segles). És tracta de l’edició pionera del barceloní Francesc Pelai Briz (1864). S’analitzen els ressons de les idees culturals de Briz en l’edició, o sigui, el seu esperit romàntic i patriòtic, propi d’un home de la Renaixença. Es tracta d’una recoŀlecció no crítica dels versos de March a partir de les edicions antigues i que, malgrat les seves limitacions (la reproducció de certs llocs comuns sobre el poeta), va permetre la lectura d’un clàssic consagrat però que molts lectors del moment només podien conèixer de nom. La feina de Briz transmet una imatge ben precisa de l’autor dels cants: una veu greu, pròpia d’un filòsof elevat, inteŀlectual i culte. A partir d’un estudi acurat dels paratextos que acompanyaven l’obra de March, Ruiz-Ruano demostra l’operació de presentar la seva figura com la d’un poeta a l’alçada d’Homer i Virgili, subtil i sabent, i per tant gens Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 504
20/12/22 8:28
Ruiz-Ruano: Vós i jo entre els antics
505
obvi, que reclama un lector format i preparat. També es projecta la imatge d’un personatge amarg i romàntic, sentimentalment turmentat pel dolor d’amor (per exemple en l’elogi de Balaguer [p. 139]). Una proposta més rigorosa del perfil de March i de la seva obra va haver d’esperar la intervenció d’Amadeu Pagès. A «Petrarca amb la veu de March» es confronta la recepció d’aquests dos autors a partir de l’esguard del poeta J. V. Foix, que, «com molts contemporanis, també va llegir March assimilant-lo a Petrarca, és a dir, com si fos l’autor d’un cançoner pensat i organitzat» (p. 151). Tot i el to aspre que diferencia el valencià del lirisme de Petrarca, en el seu primer poemari, Sol, i de dol (1947), Foix combina les dues influències i defensa «l’aspriva manera» d’escriure del primer. Segons l’autora, Foix pren la idea que March formula en diversos passatges amb una expressió tòpica, «no em clam d’algú» (o sigui, no em lamento ni don la culpa a ningú del que em passa), per mesurar el to dramàtic del discurs del seu jo. Això es demostra a través de diverses citacions textuals i ajuda a reconstruir una part del sentit de l’expressió foixana. Principalment, Foix se serveix dels dos autors per vehicular les seves inquietuds filosòfiques i, pel que fa a la relació amb Ausiàs March, aquesta idea s’afina en el capítol dedicat al seu Cant espiritual i la crisi de consciència de Foix. En els versos «jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre / de l’infinit damnatge, lo qual dubte» del mateix CV, l’autora llegeix «dubte» com «posar en qüestió», i no com «espere», tal com han llegit altres crítics d’Ausiàs March. Detalls a part, l’objectiu principal és el d’acarar dos discursos que impliquen una relació conflictiva entre el jo i Déu, i exposar la manera en què Foix es nodreix de l’experiència marquiana tot adaptant-la a la modernitat i a les necessitats existencials que expressa el seu jo. L’última part d’aquest volum es titula «Les contradiccions de J. V. Foix i Jordi de Sant Jordi». L’autora torna a la ja quasi clàssica comparació entre el sonet «Pace non trobo» de Petrarca i la «Cançó d’opòsits» de Jordi de Sant Jordi, el qual realitza una operació afortunada d’emulació del model italià per amplificació. Ambdues peces són una demostració virtuosa de la retòrica de la paradoxa, en el cas de Sant Jordi, a més, l’autora remarca la innovació d’una intenció moral que sobrepassa el tema amorós, clau de lectura en el cas de Petrarca. Ruiz-Ruano, llavors, demostra que la influència de l’anomenada «Cançó d’opòsits» és ben clara en el quart sonet de la secció inicial de Sol, i de dol, en què el poeta de Sarrià recrea aquesta composició medieval al servei de l’expressió de les seves inquietuds metafísiques, com ara el problema de la percepció del real i de l’irreal. En la mateixa secció del poemari, destaquen estilemes petrarquescos: Foix conciliava bé els dos poetes medievals, en part degut a una recepció crítica que al temps llegia Jordi de Sant Jordi a la manera del Canzoniere. La gran originalitat de Foix consistiria en reprendre grans poetes medievals que admira i, més que imitar, recrea a partir d’una transformació. Això dona com a resultat una aparença que no aspira a la mimesi o semblança amb el model, però que l’ha metabolitzat. El recorregut de Vós i jo entre els antics resulta ric i fruïble. Abraça amb eficàcia un arc important de temps i ofereix aportacions suggestives, algunes de les quals se sumen a importants debats precedents. Metodològicament s’aprecia el fet que l’autora combini el rastrejament de reclams textuals, que certament indiquen el diàleg entre les obres, amb la capacitat d’interceptar models i influències més subterrànies, d’argumentar-ne la presència no sempre òbvia i l’impacte concret. Destaco la reflexió sobre els lligams entre motius, cicles i grups de poesies en el cançoner marquià, a la qual he dedicat un espai més significatiu i que esper que trobi escolt crític i desenvolupaments en el futur. Cèlia Nadal Pasqual Università per Stranieri di Siena
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 505
20/12/22 8:28
506
Alfons GREGORI
Sunyer Molné, Magí / Veny-Mesquida, Joan Ramon (ed.) (2021): Llegenda i mite. Kassel: Edition Reichenberger, 217 p. A l’inici del pròleg, «Sobre la llegenda i el mite», Magí Sunyer, un dels editors, adverteix que aquest volum segueix l’estela de la investigació empresa amb el llibre més sintèticament titulat La llegenda (2019), també publicat a Reichenberger, el pròleg del qual finalitzava amb un esbós de la configuració d’aquest gènere en el món occidental que es pot aplicar de canemàs a l’obra aquí ressenyada: «En general, la llegenda s’associa a historicitat, real o suposada, i a creença. En el romanticisme, es connecta a uns orígens individuals i coŀlectius, nacionals, que es van a buscar en la història medieval i en el folklore. La llegenda perviu en el món actual, en les versions de relats antics i en la llegenda contemporània, manifestació del fantàstic» (2019: 3). Tots dos llibres, a banda de formar un magnífic doblet, reforcen la continuïtat de la coŀlecció Estudis Catalans de l’editorial alemanya, respectivament els números 9 i 10. Confirma aquest lligam la semblança dels formats, tant pel que fa a les cobertes, que juguen amb una iŀlustració de Theo Reichenberger, com pel mateix disseny gràfic que hi trobem a l’interior, a més d’optar en ambdós casos per una bibliografia única al final, que fa encaixar el volum com a monografia acadèmica de tema específic. Paraŀlelament, el principal vincle «humà» entre una publicació i l’altra és el ja esmentat Sunyer, de la Universitat Rovira i Virgili, que hi figura com a coeditor i és alhora el coordinador del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC), consolidat (2017 SGR 5999), impulsor de l’edició de Llegenda i mite. Sunyer també és l’autor d’una de les contribucions més reeixides del llibre, que tracta sobre la llegenda en el Modernisme català. Aquest moviment «[...] va reciclar i en bona mesura va dur a l’extrem molts dels plantejaments i de les pràctiques que el Romanticisme havia situat en primer pla un segle enrere» (p. 98). En aquest sentit, si bé la idea-motor del capítol és «la voluntat d’afirmar i renovar el llegendari nacional» (p. 99) per part del Modernisme, l’investigador el situa en un marc literari internacional quan assenyala que, en l’àmbit catalanoparlant, els conceptes d’un estudi clàssic sobre el Romanticisme com el de Mario Praz —La carne, la morte e il diavolo nella letteratura romantica— es manifesten durant el Modernisme, en els sectors que es recolzaven en el simbolisme, el pensament nietzschià, la concepció artística de Richard Wagner i la literatura de Gabriele d’Annunzio. El segon apartat del treball, que introdueix les primeres anàlisis, està dividit en dues seccions diverses, dedicades a la llegenda simbolista i la llegenda catalanista. La primera s’encarna literàriament en universos plens de símbols, com ara en el Poema del bosc d’Alexandre de Riquer (editat recentment per Roger Miret a Adesiara), i en la influència de l’orientalisme, vinculat tant a la teosofia, l’espiritisme o l’esoterisme, com a «[...] un gust extrem per l’erotisme i la crueltat» (p. 99), per exemple l’Oda a Salomé de Jeroni Zanné o les Llegendes d’amor i de tortura del Miquel de Palol gironí; la segona secció ofereix una distribució interna en tres subseccions: una entorn de les «Visions» de Joan Maragall, en què destaca la plasmació d’un radical individualisme que serveix de representació de la catalanitat i el patriotisme; l’altra examina la reproducció d’aquesta nova tradició «reinterpretadora» per part d’escriptores com ara Víctor Català, el relat «Giselda» de la qual centra l’anàlisi com a reescriptura de la cançó popular coneguda com «Capiteŀlo» o «La dama de Reus»; la tercera subsecció és una aproximació a la llegenda en el teatre modernista, en peces musicals, les propostes d’Adrià Gual, etc. En definitiva, el Modernisme va reescriure i reinterpretar les llegendes presentades prèviament pel Romanticisme, que ja eren «patrimoni assimilat pels catalans» (p. 102), i ho va fer elidint aspectes narratius ja sabuts pels lectors potencials i orientant el contingut a plantejaments propis del moviment. A banda de ser mostres de catalanisme, diverses d’aquestes llegendes (Arnau, Serrallonga, la dama de Reus) enllaçaven amb d’altres de més reconegudes, per la qual cosa es conferia universalitat a personatges llegendaris propis de la tradició nostrada. Irònicament (o no), l’altre coeditor del volum, l’investigador de la Universitat de Lleida Joan Ramon Veny-Mesquida, no hi publica cap treball, tot i que sí que ho va fer en el primer volum, La llegenda, amb un minuciós estudi sobre les estratègies literàries aplicades per Espriu a l’hora de traslladar a l’emblemàtica peça teatral Primera història d’Esther els aspectes de base folklòrica presents en el relat bíblic que protagonitza aquesta reina. Tornant al volum actual, l’índex de Llegenda i mite, que no preEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 506
20/12/22 8:28
Sunyer Molné / Veny-Mesquida: Llegenda i mite
507
senta separació per seccions, sinó que més aviat s’ajusta a una lògica temporal, ve encapçalat pel capítol del professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Pere Ballart, segurament perquè presenta un caràcter més teòric que la resta. El seu títol ja ho deixa prou clar: «De relat absolut al simulacre social: dues lectures teòriques del mite». L’estudi s’inicia amb un brevíssim recorregut pel concepte del mite que demostra l’ampli bagatge de l’autor, alhora que posa l’atenció en tres textos que li serveixen d’introducció: un assaig de 1950 de Cesare Pavese a l’entorn del mite, certs plantejaments de Jaime Gil de Biedma que s’hi relacionen i el poema «Petita guerra» de Gabriel Ferrater, que també hi encaixa. En relació al text de Pavese, l’investigador en capta l’essencial: «[...] en la seva concepció de la poesia, tan lligada a la memòria i l’experiència de la infància, el mite sembla la peça idònia per explicar com en l’artista determinats espais o successos resulten reveladors per a la formació de la consciència» (p. 7). I ho desenvolupa en les anàlisis respectives de les idees poètiques dels dos escriptors esmentats, el reusenc i el barceloní, tenint en compte qüestions creencials, històriques i psicològiques (el paper de la infantesa, per exemple) que van marcar les seves cosmovisions i produccions literàries. De fet, la citació de Pavese fa reflexionar també sobre altres poemes de Ferrater —enguany que se’n commemora l’aniversari del naixement i la mort—, com ara «Ídols»: «Érem / el record que tenim ara. Érem / aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, / per la submisa fe de després» (1979: 125). Ara bé, aquests materials constitueixen solament la introducció del capítol, perquè l’interès de Ballart se centra en posar de manifest el valor perdurable i la productivitat de l’estudi del mite en dues obres teòriques publicades el mateix any (1957) i properes cronològicament a la creació inteŀlectual i artística de Pavese, Ferrater i Gil de Biedma. Es tracta d’Anatomia de la crítica, de Northrop Frye, i Mitologies, de Roland Barthes. La tesi de l’investigador es pot sintetitzar així: mentre que la primera es basa en «[…] una visió centrípeta del mite, que mira endins i en abstracte dels patrons narratius […]», la segona aplica una visió centrífuga del mite, projectant-lo «[...] enfora, sobre les ideologies de la societat de masses» (p. 12). Ballart repassa les característiques de tots dos estudis, en particular els seus punts forts: en el cas de Frye, «[...] presentar orgànicament tot el conjunt de la producció literària com un veritable sistema, amb unes estructures que ell explica segons el funcionament del mite i una dimensió imaginativa que ell categoritza en arquetipus» (p. 12), i demostrar que el procés històric de la literatura ha estat un decantament gradual des dels mites fins al realisme noveŀlesc i irònic de la contemporaneïtat. Així, Frye incorpora el component històric en la graella de base estructuralista. D’altra banda, en el seu estudi Barthes identifica com a mites unes formes simbòliques que a la pràctica difonien i naturalitzaven l’anomenada «ideologia burgesa» —i aquí caldria afegir la manca de precisió en l’ús indiscriminat d’aquest adjectiu per part de tants autors—, sota un enfocament que el convertiria en precursor dels estudis culturals. Caterina Valriu, a «Llegendes demòniques: confluències de realitat i fantasia», estudia la figura del dèmon en llegendes recollides a l’illa de Mallorca en què domina la presència d’un ésser femení (l’atractiu eròtic), el tema de la cobdícia (el desig d’enriquir-se sense esforç) o el contacte amb el món d’ultratomba (la dicotomia vida-mort), d’acord amb uns objectius que combinen la visió dels estudis literaris i la psicologia. Així, partint de la taxonomia de Heda Jason dels gèneres etnopoètics, filtrada a través de les consideracions de Josep Maria Pujol i Carme Oriol, la investigadora mallorquina revisa les diverses tipologies argumentals de les llegendes demoníaques més divulgades i les característiques dels éssers sobrenaturals que les coprotagonitzen (com hem vist més amunt), alhora que examina el procés de persuasió que porta a l’assimilació d’unes pautes de conducta i d’una visió del món determinades. El fet d’acotar la tria de llegendes en les recollides en els últims anys del s. xix i les tres primeres dècades del xx per mossèn Alcover, Antoni M. Penya i Andreu Ferrer permet una anàlisi més o menys exhaustiva dels materials, amb unes conclusions mínimes sobre la funció del dèmon en el marc creencial del passat que encaixa perfectament en els estudis sobre la monstruositat que tant de ressò tenen en l’actualitat. D’aquesta manera, quan la investigadora avisa que el desenvolupament d’aquesta recerca en el futur exigirà «un treball multidisciplinari des de la psicologia i la psiquiatria, la sociologia, la història, la història de les religions, l’antropologia i altres disciplines» (p. 37), hi afegiríem els estudis sobre el monstre que es practiquen en els estudis literaris i culturals. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 507
20/12/22 8:28
508
Alfons GREGORI
En un singular treball que va més enllà de l’àmbit del seu subtítol (la teatralitat medieval), Francesc Massip enllaça amb aquests motius folklòrics i creencials tot duent-nos a terrenys en què s’encavalquen les cultures, l’activitat corporal de les celebracions populars i la dramatúrgia. Amb el focus d’atenció posat sobre l’home salvatge, que és definit citant un estudi de Roger Bartra com a «[...] construcció conceptual imaginària que només va existir en l’art, la literatura, el teatre i el folklore com a ser mític i simbòlic» (p. 39), i definit antropològicament per Massip en relació a la creació europea de «[...] l’ésser “Altre” que, per contrast, ajuda a fixar la imatge d’un mateix i a articular l’ordre simbòlic de l’home “civilitzat”» (p 39), l’investigador de la Universitat Rovira i Virgili planteja un estudi amb dues parts diferenciades pel que fa als continguts. D’una banda, tracta la presència d’aquest figura del salvatge en l’espai teatral i ho exemplifica mitjançant espectacles medievals i renaixentistes —àmbit en el qual ell és un especialista indiscutible— en què tenien lloc jocs i aŀlegories protagonitzades per «[…] hòmens salvatges, figures d’origen ancestral i gran interès iconogràfic […]» (p. 40). Si bé aquestes es relacionaven amb els instints primitius de forta simbologia eròtica, a finals de l’Edat Mitjana l’home salvatge convergeix amb l’ideal de la vida depurada i la innocència moral en comunió amb la Naturalesa, lluny de la societat corrompuda, un ideal que esdevindria principi filosòfic i polític en el pensament de Rousseau, objecte de crítica fins avui en dia per les seves derivacions i conseqüències, com argumenta Ferran Sáez Mateu a l’assaig Els bons salvatges (2008). D’altra banda, Massip analitza l’home salvatge com a personatge folklòric en una igualment substanciosa segona part del text, entroncant-lo amb figures de distintes cultures europees, per bé que és aquí (i no abans) on en fixa les arrels literàries (l’Enkidu del poema èpic protagonitzat per Gilgamesh) i culturals (les tradicions hebrea, egípcia, grega clàssica i, ja en territori peninsular, hispanoromana). L’autor s’aproxima aleshores a les figuracions de l’home salvatge que van acabar transferides a celebracions europees, en especial els carnavals, des de Sardenya a Croàcia, Alemanya o Suïssa, passant per un bon nombre de localitats de la península Ibèrica i les Illes Balears. A les variades figuracions comentades al capítol s’hi podria afegir probablement el guirrio de les escenificacions dels antruejos (carnestoltes) propis d’Astúries i de l’antic regne de Lleó. Finalitza aquest recorregut la constatació de la capacitat adaptativa d’aquest home salvatge per mitjà de referències a l’imaginari contemporani, com ara el personatge de Tarzan i altres icones de la cultura popular occidental. Si les figuracions de l’home salvatge han servit secularment per objectivar una alteritat en l’ordre simbòlic occidental, dos treballs inclosos al volum se centren en l’anàlisi de l’Altre per exceŀlència del sistema hegemònic patriarcal, en una mostra clara de denúncia en clau feminista d’aquest estat de coses. En concret, Montserrat Palau examina la relació entre Clitemnestra i el personatge que dona veu al monòleg teatral de Montserrat Roig La reivindicació de Clito Mestres (1992), mentre que Marta Gort aprofundeix en la figura de Galatea a través de la reescriptura del mite de Pigmalió en les noveŀles Frankenstein o el Prometeu modern (1818) de Mary Shelley i La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza (1993) d’Isabel-Clara Simó. Amb el rerefons d’un estudi previ de M. Àngels Francès de 2012, Palau recorre a l’assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida de la mateixa Roig, obra editada el mateix any que es va estrenar la peça de teatre analitzada, per establir vincles teòrics entre totes dues que serveixin per posar llum en la construcció del personatge de Clito Mestres. Com és obvi, la investigadora tarragonina arrenca el capítol amb una aproximació a Clitemnestra en el panorama mitològic grec i d’unes tragèdies gregues que mostraven «[…] personatges femenins allunyats de la realitat de les dones de la seva època silenciades als gineceus» (p. 129), cosa que representava la transició d’un ordre previ (que Hesíode identificava amb la feminitat i el desordre) al sistema patriarcal, marcat per la violenta venjança d’Orestes. Justament, després d’una anàlisi de la confrontació ideològica en L’Orestea d’Èsquil, en què la figura d’Electra també té un paper rellevant, Palau ens planteja la creació de «[…] l’estereotip de les dones que es barallen entre elles i, en concret, les baralles i males relacions entre mares i filles i, fins i tot, la matrofòbia» (p. 133). En el monòleg de Clito Mestres que conforma la peça de teatre a què l’autora dedica la segona part (i final) del treball, l’humor, la intertextualitat i «el teatre dins del teatre» serveixen per crear un distanciament metateatral del personatge, com a dona que relata oralment una vida que no havia de reproduir les sofrences de Clitemnestra, malgrat els paraŀlelismes entre ambEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 508
20/12/22 8:28
Sunyer Molné / Veny-Mesquida: Llegenda i mite
509
dues que donen lloc a un joc inteŀlectual. L’aspiració de Clito no es redueix a una venjança, eina que forma part consubstancial de la violència pròpia de l’ordre simbòlic patriarcal, sinó que consisteix a poder expressar-se per ella mateixa en un espai en què la seva submissió a les normes es contraposa a la seva relativa autonomia d’acció: «En el teatre, amb les paraules d’altri, esdevé subjecte» (p. 142). Al seu torn, Marta Gort, com ja s’ha anunciat, examina les reinterpretacions del mite de Pigmalió que van dur a terme en els respectius períodes Mary Shelley amb el seu Frankenstein i Isabel-Clara Simó amb La salvatge, dues noveŀles allunyades no sols per la distància històrica, sinó també pel gènere literari, que presenta un lligam més evident amb el mite clàssic en el cas de la primera, pel seu caràcter de peça no mimètica (entre el fantàstic i la narrativa especulativa), mentre que Simó es mou en el mainstream del realisme psicològic. Cal destacar la claredat metodològica d’aquest capítol. Així, després d’uns apartats introductoris en què presenta el mite de Pigmalió i diferents adaptacions que se n’han fet, passa a examinar-ne la presència tant a Frankestein com a La salvatge i, més endavant, analitza els punts de contacte entre les dues figuracions de Galatea —el monstre de Víctor Frankenstein i la protagonista femenina de la noveŀla de Simó—, que són els següents: «l’orfandat, la descoberta dels secrets sobre la seva identitat, la necessitat de recórrer als orígens, la forma com se l’anomena, la lluita per un dret que se’ls ha privat, el desig de venjança contra el creador i, no menys important, la brutalitat amb què són (enganyosament) presentats» (p. 145-146). Tanquen el text una relectura del mite en clau de gènere, en la línia de les revisions de mites elaborades pels estudis feministes, i unes sòlides conclusions, que permeten perfilar una diferència entre la Clito Mestres i les Galatees triades per Gort: en el cas de les darreres, «[...] no sembla que el lliure albir les pugui conduir a la felicitat» (p. 161), o a una mínima felicitat com a revulsiu contra les imposicions dels respectius Pigmalions. Per acabar, caldria assenyalar una petita badada: a la bibliografia no apareix el tractat d’Arnobius citat al cos del text com una de les fonts del mite de Pigmalió (p. 146). Carme Gregori, de la Universitat de València, s’aproxima a l’alteritat lingüística i cultural que representa el llegat precolombí per als exiliats catalans republicans que troben aixopluc en països hispanoamericans després de l’ensulsiada del 39. La investigadora, que se centra en «la recreació d’una sèrie de llegendes de les cultures indígenes mexicanes duta a terme per Josep Roure-Torent […]» (p. 114) al recull pòstum La veu de la sirena i altres contes (1956), fonamenta la seva anàlisi en els postulats sobre la hipertextualitat de Genette, d’acord amb les pautes del projecte de recerca que va dirigir fa uns anys sobre relacions hipertextuals en les lletres nostrades, del qual va sorgir un elevat nombre de treballs de gran interès que venien a omplir llacunes importants en el camp dels estudis literaris catalans. És aquest el mateix sentit que pren l’estudi sobre la tasca de Roure-Torent, la qual, com encertadament assenyala Gregori, té un valor artístic intrínsec, representa un testimoni del contacte cultural amb el país d’acollida i incorpora una temàtica, uns espais i uns personatges inèdits en la literatura catalana. El corpus de tretze llegendes, atribuïdes a diversos pobles indígenes, constitueix la segona part del recull de Roure-Torent, titulada «Resplendors llunyanes». La investigadora les dissecciona amb el rigor acadèmic que la caracteritza: primerament, duu a terme una precisa anàlisi del paratext (el prefaci, el postfaci i les dedicatòries, bàsicament), per després detallar els hipotextos llegendaris, classificar les llegendes (la majoria etiològiques, un parell de creença i un altre parell d’històriques). Al parer de Gregori, a l’hora de ficcionalitzar els materials Roure-Torent «[…] opta per un format que s’aproxima al model llegendari, elaborat estilísticament» (p. 124), però mantenint una narració centrada en els fets que són essencials en l’hipotext. En l’apartat final del capítol, a tall de coda, l’autora posa en relleu la proclamació del dret a existir i la riquesa de totes les cultures nacionals que es deriva de les reescriptures de Roure-Torent, i és que, com fa la dita, «el mal d’Almansa a tots alcança». Samper signa el treball que tanca el volum i que ens torna a ubicar en els estudis etnopoètics, tot i que en aquest cas ho fa en l’òrbita de l’actualitat, perquè, amb el pretext de l’anàlisi de rumors i llegendes contemporànies, aprofita per plantejar la vigència del folklore en temps de crisi. Seguint el mestratge de Josep M. Pujol i Carme Oriol, que han estat els principals divulgadors de les tesis del folklore contemporani de teòrics nord-americans com ara Ben-Amos, l’investigador de la Universitat Rovira i Virgili assumeix una perspectiva que trenca amb l’essencialisme dels estudis folkloristes de base roEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 509
20/12/22 8:28
510
Daniele BAGLIONI
màntica, és a dir, que té molt clar que, si bé alguns gèneres perden vigència (com hem vist argumentat en el treball de Valriu), «[…] d’altres evolucionen (com els acudits, que troben en les xarxes socials un nou espai de difusió) i n’apareixen de nous (com els mems, que no s’expliquen sense internet)» (p. 177). Així, l’autor se centra en aquest folklore actual, en concret en els rumors i les llegendes contemporànies, també conegudes com a «llegendes urbanes», les quals compten amb dos trets remarcables: resulta impossible trobar-ne l’origen i tenen una gran adaptabilitat. El segon apartat del capítol es dedica a presentar aquestes dues categories, apuntant, d’acord amb Harold Brunvand, que, si bé tant la llegenda com el rumor presenten fets extraordinaris i sorprenents que tendim a prendre com a certs en converses quotidianes, «els rumors no tenen una tradició tan llarga com les llegendes i, des d’un punt de vista formal, no presenten un argument tan desenvolupat [...]» (p. 181). En el context dels efectes del coronavirus, que van provocar estats d’ansietat proclius a la difusió de llegendes i rumors, Samper n’analitza alguns que fabulaven sobre l’origen del mal (no el d’Almansa, l’origen del qual ja sabem), i se centra finalment en el joc humorístic d’efectes catàrtics de dos casos difosos a través de les xarxes socials: la imatge manipulada d’un fotograma de la sèrie Els Simpson, i un fotograma amb cercles guixats extret de la peŀlícula Capità Amèrica. El Primer Venjador (2011). Si bé per manca d’espai no s’hi ha pogut dedicar l’atenció deguda, al volum hi ha dos treballs acadèmics més que ofereixen acurats estudis centrats en èpoques clau: un, a càrrec d’Arantxa Llàcer, aprofundeix en els mites i les llegendes a l’obra de Pere Antoni Beuter, Lluís Ponç d’Icard, Joan Binimelis i Antoni Viladamor; en l’altre, Jordina Gort Oliver examina llegendes i mites entorn del Monestir de Poblet recreats al llarg de la Renaixença fruit de l’interès que hi havia per la recuperació històrica. En definitiva, es tracta d’un volum molt ric d’idees i aportacions, que caldrà tenir en compte en futures recerques. Alfons Gregori Universitat Adam Mickiewicz de Poznan Bibliografia Ferrater, Gabriel (1979): Les dones i els dies. Barcelona: Ed. 62 / La Caixa. Riquer, Alexandre de (2020): Poema del bosc. Ed. a cura de Roger Miret. Barcelona: Adesiara. Sáez Mateu, Ferran (2008): Els bons salvatges: el fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes. Barcelona: Mina. Sunyer, Magí / Samper, Emili (ed.) (2019): La llegenda. Kassel: Edition Reichenberger.
Toso, Fiorenzo (2020): Il mondo grande. Rotte interlinguistiche e presenze comunitarie del genovese d’oltremare. Dal Mediterraneo al Mar Nero, dall’Atlantico al Pacifico. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 352 pp. Di Fiorenzo Toso è ben noto l’impegno nell’ambito della dialettologia ligure, un campo di studi che ha molto beneficiato delle sue numerose ricerche e nel quale Toso è da tempo figura di riferimento. Quest’impegno, lungi dal restare confinato alle coordinate geografiche della Liguria linguistica (com’è noto, di estensione più ampia rispetto all’attuale regione amministrativa, con propaggini in Piemonte, Emilia e Toscana, nonché fuori confine nel contiguo Département des Alpes Maritimes), si è spesso rivolto ai contesti di esportazione del genovese nel Mediterraneo, con lo scopo non solo di integrare le nostre conoscenze sulla storia linguistica dei dialetti liguri, ma anche di indagare le dinamiche del contatto in una ricca serie di case-studies che, pur condividendo la presenza del genovese nel locale repertorio come varietà allogena, presentano condizioni e caratteristiche molto diverse fra loro. Una prima prova dell’interesse e delle potenzialità di queste ricerche era stata offerta dallo studioso nel 2008, con Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 510
20/12/22 8:28
Toso: Il mondo grande
511
la raccolta di saggi Linguistica di aree laterali ed estreme. Contatto, interferenza, colonie linguistiche e «isole» culturali nel Mediterraneo, pubblicata a Recco dall’editore Le Mani. A distanza di tredici anni, a inaugurare la collana «Mediterraneo plurilingue» delle Edizioni dell’Orso, esce questa nuova raccolta, in cui l’etichetta di «genovese d’oltremare», proposta in uno dei contributi raccolti nel precedente volume (nella forma ibrida di genovese «d’Otramar», su modello del foleniano veneziano «de là da mar»), acquista piena cittadinanza, tanto da comparire nel sottotitolo. Quanto al titolo, come chiarisce l’Autore a p. 6, è tratto da un’espressione «con la quale i vecchi Tabarchini erano soliti riferirsi allo spazio marittimo a loro più congeniale, corrispondente grosso modo a una triangolazione portuale con i vertici fissati tra Livorno, Marsiglia e Tunisi, passando ovviamente per Genova»: uno spazio che nel libro si dilata fino a includere l’intero bacino mediterraneo, da Gibilterra al Bosforo, e si spinge oltre, a est fino al Mar Nero, a ovest raggiungendo persino le Americhe. I venti saggi che compongono la raccolta sono quasi tutti rielaborazioni di precedenti lavori pubblicati tra il 2004 e il 2021, spesso con ampie integrazioni; in due casi (capp. 10 e 17) si anticipano articoli che erano in corso di stampa al momento di uscita del volume, mentre il cap. 19, pur sviluppando alcune parti di un libro del 2005 (Xeneizes. La presenza linguistica ligure in America meridionale, Recco, Le Mani), è inedito. Malgrado l’eterogeneità delle sedi di pubblicazione originarie, il volume risulta tematicamente assai compatto, anche grazie ai costanti rimandi tra un capitolo e l’altro. Giova poi all’orientamento del lettore l’attenta distribuzione dei contesti storico-linguistici trattati che, tolti il cap. 1, di carattere introduttivo, e il cap. 20, che chiude la serie, muove dal Levante medievale (capp. 2-5) per spostarsi verso ovest, dapprima seguendo le sorti dei tabarchini dopo la diaspora (capp. 6-8), quindi arrivando in Corsica (capp. 9-10) e Sardegna (capp. 11-13), toccando la Sicilia (cap. 14) la Provenza (cap. 15) e Marsiglia (cap. 16), fino a passare l’oceano sulle rotte di Colombo (cap. 17) e sulle tracce della più recente emigrazione ligure in America (capp. 18-19). Questi contesti, naturalmente, coincidono in larga parte con quelli già oggetto della raccolta di studi del 2008, il cui orizzonte però non si estendeva oltre il bacino mediterraneo. Ciò tuttavia non comporta sovrapposizioni col nuovo volume, che anzi appare sotto molti aspetti complementare alla precedente pubblicazione: se nel libro del 2008 della fortuna del genovese nel Levante si offriva solo una breve panoramica, in questa nuova raccolta si scende nel dettaglio, distinguendo le sorti del volgare a Pera da quelle sull’isola di Chio (cap. 2) e sulle coste del Mar Nero (cap. 3); se nel precedente volume una sezione cospicua era dedicata al tabarchino di Sardegna, nel nuovo libro si ripercorre la storia del tabarchino nella sua sede originaria, la Tunisia (capp. 6 e 7), e nella colonia di Nueva Tabarca (o Illa Plana), l’isoletta prospiciente il porto di Alicante (cap. 8); se nella precedente raccolta un capitolo era dedicato alle comunità galloitaliche della Lucania, nel nuovo volume si indaga l’influenza del genovese in siciliano, nell’ambito particolarissimo del lessico delle tonnare (cap. 14); e via discorrendo. Gli strumenti di cui si avvale Toso per la ricostruzione di vicende linguistiche di non secondaria importanza, eppure spesso sfuggenti per la complessità e l’instabilità di rotte, traffici e relazioni commerciali, sono sostanzialmente di tre tipi: la scarsa documentazione scritta in genovese d’oltremare conservatasi fino a noi; la ben più nutrita quantità di genovesismi lessicali nelle varietà linguistiche —di tradizione prevalentemente orale— con cui il genovese è venuto a contatto (e, in minor misura, di prestiti penetrati da queste varietà nel genovese); le testimonianze di viaggiatori, cronisti e scrittori riguardo agli usi linguistici delle comunità descritte nei propri resoconti. Quanto alla documentazione scritta, il capitolo dedicato ai testi genovesi provenienti dal Levante (cap. 2) arricchisce significativamente l’esiguo corpus citato di solito in letteratura: benché infatti il numero complessivo dei testi editi resti di molto inferiore alle testimonianze oltremarine del veneziano e sia in parte costituito da comunicazioni “interne” (scambi epistolari tra genovesi oltremare, gride destinate alla popolazione genovese nelle colonie), rivelano ciò nondimeno la dimensione sovranazionale di questo volgare, oltre al ben noto trattato con il khan dei Tartari del 1380-1381 edito da Cornelio Desimoni («Archivio Storico Italiano», serie IV, 20 [1887], pp. 161-165), il documento del 1373 con cui un gruppo di maggiorenti di Chio, evidentemente ellenofoni, si rivolge al funzionario locale (anch’esso disponibile in un’edizione ottocentesca: Carlo Pagano, Delle imprese e del dominio dei Genovesi nella Grecia, Genova, Fratelli Pagano, 1846, p. 310) Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 511
20/12/22 8:28
512
Daniele BAGLIONI
e, sempre per quel che riguarda Chio, la lettera indirizzata nel 1473 ai Maonesi dell’isola dal sultano ottomano Maometto II (la missiva, che a quanto ci risulta è l’unica testimonianza nota d’impiego ufficiale del genovese da parte ottomana, è stata recentemente rinvenuta da Enrico Basso nell’Archivio di Stato di Milano). Testi ugualmente interessanti vengono dal segmento più recente della storia della diffusione del genovese nel “mondo grande”, ossia dalla Buenos Aires degli ultimissimi anni dell’Ottocento e dei primi decenni del Novecento, alla cui comunità ligure si rivolgeva il settimanale satirico e umoristico O Balilla (cap. 19): lo spoglio di due numeri della prima serie (1897-ante 1933) offre esempi notevoli di commistione tra il genovese così come doveva essere parlato alla Boca (il quartiere ligure della capitale argentina) e lo spagnolo locale, con riproduzioni anche parodiche della commutazione di codice intrafrasale che evidentemente caratterizzava gli usi linguistici dei xeneizes (cfr. per esempio, nel numero del 24 maggio 1914, lo spassoso Appelo ai connazionali relativo alla costruzione del palazzo del Circolo italiano, dove occorrono frasi come «questi rompicuggie de soci non me deccano [scil. sp. dejan ‘lasciano’] un momento tranquilo e se creddono che asere un palacio [sp. hacer un palacio ‘fare un palazzo’] è una cosa de nada [sp. ‘da niente’]», p. 297). Come si diceva, però, la gran parte delle informazioni utili alla ricostruzione del contatto tra il genovese e le varietà indigene delle sue aree d’influenza è data dall’analisi dei prestiti lessicali. L’osservazione vale tanto per l’antica colonia di Chio (cap. 5) quanto per l’insediamento tardosettecentesco dell’isola della Maddalena (cap. 11), fino ai pochi —e proprio per questo assai significativi— residui nel valenziano di Nueva Tabarca (cap. 8). In tutti questi contesti, la documentata presenza di mercanti, amministratori e marinai genovesofoni, unitamente alle caratteristiche fono-morfologiche dei prestiti, consente con sicurezza l’attribuzione dei prestiti romanzi al ligure: è così, per esempio, per le voci che presentano, a Chio come alla Maddalena, l’esito rotacizzato di un’originaria laterale intervocalica (chiotico (μ)πάρα ‘pala (del remo)’, τόρα ‘tavola (dell’abaco)’; maddalenino murinéttu ‘mulinetto’, zigara ‘cicala’), la cui occorrenza rivela nel primo caso l’antichità del contatto, avvenuto in fase medievale, e nel secondo la mediazione del bonifacino (nel genovese di fine Settecento la vibrante intervocalica si era infatti ormai dileguata, il che esclude un accatto diretto dalla varietà metropolitana); ed è così, analogamente, per lo sviluppo -i̯ r- < -tr- nel chiotico παϊρίνος e nel maddalenino pairinu/peirinu ‘padrino’ (anche quest’ultimo per tramite del bonifacino). Meno certa, invece, appare l’assegnazione di un prestito al genovese laddove la voce risulti di circolazione non limitata ad antichi insediamenti liguri e manchino elementi dirimenti nella forma della parola: è questo il caso dei molti italianismi della marineria del neogreco (e del dialetto di Chio), da κάβος a κουβέρτα a μαΐστρα a τρακάρω, solitamente considerati di origine veneziana proprio in base alla loro ampia diffusione nel Mediterraneo orientale (come riconosce lo stesso Toso), ma anche del maddalenino saòrna ‘zavorra’, che anziché essere annoverato fra le «ricostruzioni» che reagiscono alla «conservazione di -rn- rispetto all’assimilazione in [r:], tratto quest’ultimo comune sia al gallurese (e al sardo) che, in generale, al còrso meridionale» (p. 177), rimonterà più probabilmente al veneziano saorna, magari mediato da qualche altra varietà italo-romanza di circolazione mediterranea (sulla voce veneziana, cfr. Petar Skok, Notes de linguistique romane, «Archivum Romanicum», XIV, 1930, pp. 305-406 [pp. 398-403]). Ancora meno sicura, infine, appare l’attribuzione al genovese di vocaboli di lingue geneticamente e tipologicamente distanti da quelle romanze, fatta da viaggiatori stranieri con competenze precarie tanto del ligure quanto delle varietà esotiche descritte. Emblematico a questo proposito è l’elenco dei genovesismi nel tartaro di Crimea stilato dal naturalista tedesco Peter Simon Pallas nella sua Reise durch verschiedene Provinzen des russischen Reichs (Frankfurt/Leipzig 1776), che come nota giustamente Toso «lascia adito a diverse perplessità» (p. 60), perché «una parte delle corrispondenze evocate da Pallas si riferiscono a voci turche o greche che [...] avrebbero potuto essere penetrate autonomamente nei due idiomi, come cifutti / dshifut, mandillo / mandil, à giabba / dshjabba, e lo stesso vale per un paio di arabismi accolti anche in turco come camallo / chamall e ramadan / ramazan» (p. 61). Alle riserve di Toso si dovrà aggiungere Kardasch ‘fratello’, che nulla ha a che fare con il fantomatico cardascia addotto da Pallas (e alla cui origine nemmeno «potrebbe essere bardascia, voce che però significa ‘ragazzino’», p. 60) e che è invece voce ereditaria del tartaro (cfr. il turco kardeş ‘fratello’). Forti sospetti desta anche la derivazione di sciorba da Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 512
20/12/22 8:28
Toso: Il mondo grande
513
sciorbî ‘sorbire’ se, come sembra altamente probabile, la voce non corrisponde a un verbo, secondo quanto indicato da Pallas, ma vale ‘zuppa’ (turco çorba, persiano şorba). Relazioni, reportage e altre scritture di carattere documentario risultano ben più utili quando ci aiutano a ricostruire il quadro sociolinguistico dei contesti d’irradiazione del genovese, non solo perché, in assenza di testi scritti e di un consistente numero di prestiti, sono le uniche fonti a nostra disposizione, ma anche perché ci offrono un’immagine solitamente attendibile del prestigio della locale comunità ligure, informandoci indirettamente del posto occupato dal genovese nel repertorio. Per dare un assaggio dell’interesse di questa prospettiva, di cui nel libro di Toso si trovano molti esempi, si possono mettere a confronto due testimonianze entrambe ottocentesche, ma provenienti da contesti che non potrebbero essere più distanti, non solo geograficamente: Istanbul e Marsiglia. Per quel che riguarda la prima delle due città, dove i genovesi vantavano fin dal Medioevo una presenza ininterrotta, Edmondo De Amicis, nel suo ben noto reportage da Costantinopoli del 1877, nota che nel sobborgo di Galata «da tutte le parti si sente parlar francese, italiano e genovese» e aggiunge, non senza una vena di orgoglio ligure, che «qui i Genovesi sono quasi in casa propria, e si danno ancora un po’ d’aria di padroni, come quando chiudevano il porto a loro piacimento, e rispondevano col cannone alle minaccie degl’Imperatori» (cit. da p. 46): l’immagine che se ne ricava è quella di un prestigio indiscusso dei genovesi e del genovese, quest’ultimo forse ormai d’uso meno frequente rispetto ai suoi concorrenti romanzi, ma non per questo a loro subordinato. Ben diversa invece doveva essere la situazione a Marsiglia, della quale ci informa tra gli altri il poeta Victor Gélu in una sua raccolta di canzoni del 1856: Gélu, come molti suoi contemporanei, si riferisce ai genovesi della città (d’immigrazione per lo più recente e impiegati come portuali, facchini, operai e pescatori) con il nome di Bachins (probabilmente da Ba(ci)cin, diminutivo dell’ipocoristico Baciccia, comune a Genova per Giambattista), qualificandoli come nettamente “altri” rispetto ai marsigliesi pur-sang, persino una minaccia alla sopravvivenza anche linguistica di questi ultimi («hormis peut-être à Saint-Laurent ou dans quelques-uns des vieux quartiers non encore envahis par les Bachins, il ne reste probablement pas à Marseilles cent enfants de la ville qui sachent qu’en marseillais un ours est un lour», cit. a p. 245). Ancora peggiore è infine la condizione rilevata da Toso per gli immigrati liguri di Santa Cruz, nella baia di San Francisco: questa piccola comunità di pescatori, originaria di Riva Trigoso, presso Sestri Levante, ha progressivamente abbandonato il proprio dialetto nella seconda metà del Novecento, perché «il genovese veniva associato alla memoria degli immotivati sospetti di connivenza col nemico all’inizio della Seconda guerra mondiale, causati dai peraltro labili rapporti col paese d’origine e proprio dall’utilizzo di una lingua sconosciuta alle autorità locali» (p. 287). I contesti che si sono brevemente passati in rassegna, benché rappresentino solo una selezione di quelli di cui si dà conto nel libro, bastano a illustrare la ricchezza di dati contenuta nel volume, e anche di spunti per riflessioni di carattere generale sul contatto linguistico e sui suoi effetti. Uno di questi spunti riguarda le dinamiche della “morte linguistica” (language death), che può essere traumatica e provocata da tensioni fra una determinata minoranza e la maggioranza, come si è appena visto per i pescatori di Santa Cruz, oppure graduale e —se ci si concede il termine— “naturale”, esito cioè di un armonico processo di integrazione della comunità immigrata nel contesto socio-culturale e linguistico di accoglienza. A questa seconda fattispecie va ascritta la perdita del tabarchino all’Illa Plana, che Toso dimostra essere stata assai più lenta di quanto non la si consideri negli studi, anche sulla base della testimonianza recente di una blogger alicantina, Teresa Ruso (p. 130): l’obsolescenza dell’originaria parlata ligure si deve in primis a fattori demografici (il trasferimento di molti isolani sulla costa), che ha comportato la progressiva perdita di riconoscibilità del tabarchino come elemento identitario; ciò tuttavia non ha significato per i discendenti dei coloni liguri «la fine dell’autopercezione della propria specificità, sancita del resto dall’immagine di alterità che circonda il gruppo allogeno agli occhi della restante popolazione» (p. 137). L’esempio dell’Illa Plana dimostra pertanto che «si può continuare a percepire se stessi come Genovesi o come Tabarchini indipendentemente dal fatto di parlare castigliano (a Gibilterra, a Torrevieja o all’Illa Plana), inglese (a Gibilterra) o valenciano (all’Illa Plana)» (ibid.: l’osservazione ovviamente è valida anche per altri contesti d’irradiazione del genovese —per esempio l’America latina—, nonché per le varietà immigrate diverse dal ligure). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 513
20/12/22 8:28
514
Stefano LUSITO
Un ulteriore spunto concerne le dinamiche del contatto linguistico qualora sia dovuto a interazioni di tipo commerciale, dunque con comunicazioni frequenti tra due o più gruppi, ma limitate a situazioni e domini d’uso circoscritti e a un numero ristretto di soggetti coinvolti. In quest’ambito, nella ricostruzione di contesti del passato, si osserva non di rado un certo automatismo, per cui l’appuramento del contatto (in genere attraverso l’individuazione di una “massa critica” di prestiti lessicali) è ritenuto sufficiente per postulare un multilinguismo diffuso e il riconoscimento del carattere veicolare delle comunicazioni interetniche è reputato bastevole per immaginare la circolazione di varietà semplificate e persino pidgin. Toso mette opportunamente in guardia da un tale determinismo, dimostrando come ciascun contesto sia da considerarsi a sé, senza schemi preconcetti: riguardo al tabarchino, ad esempio, asserisce che, contrariamente a quanto si legge in molti studi, «la documentazione storica lascia escludere [...] che la popolazione genovese dell’isola di Tabarca fosse complessivamente coinvolta in situazioni di “bilinguismo”» genovese-arabo tunisino (p. 95); esprime inoltre il suo scetticismo riguardo alla diffusione a Tabarca della cosiddetta lingua franca mediterranea, in base alla condivisibile impressione «che presso le esigue (per quanto economicamente importanti) comunità “cristiane” insediate nei porti del Maghreb non si praticassero collettivamente forme di semplificazione o di commistione linguistica, banalmente, perché alle ridotte esigenze comunicative sopperiva ampiamente l’attività professionale di torcimanni e altri operatori» (p. 92). Alla lingua franca, o meglio all’intersezione del mito linguistico del «genovese “del mondo perso”» e di quello della lingua franca mediterranea (p. 258), è poi dedicata buona parte del cap. 17: anche qui, facendo fronte a una vulgata molto diffusa secondo cui tale varietà sarebbe, per dirla con le parole di un grande creolista, «a pidginized variety of Romance speech, based on the language of the Riviera between Marseilles and Genoa» (Robert Hall, Pidgin and Creole Languages, Ithaca/London, Cornell University Press, 1966, p. 4), Toso dimostra non solo la sostanziale estraneità del genovese al lessico della lingua franca, ma anche il debito che le poche riproduzioni di questa parlata in commedie e poesie dialettali liguri hanno con modelli dell’italiano letterario, che confermano come di tale varietà i genovesi avessero una conoscenza scarsa e probabilmente indiretta. Altri spunti di riflessione potrebbero essere individuati, ma per l’analisi che ci si è proposti può bastare quanto già rilevato, da cui emerge l’importanza del libro di Toso, destinato a diventare di riferimento per gli studi storici sul genovese e, in generale, sulla diffusione delle varietà italo-romanze fuori d’Italia, e di grande utilità anche per chi si occupa di linguistica sarda e còrsa, nonché di contatti fra lingue e di costruzioni di identità linguistiche in contesti di immigrazione. La rotta aperta da Toso già da anni, che muove da Genova al “mondo grande”, si rivela ancora una volta una chiave di lettura originale non solo per comprendere appieno episodi che, dalla prospettiva italiana, vengono spesso trascurati, ma anche per vedere “dal di fuori” la storia linguistica ligure (e italiana), inserendola nel più ampio e pertinente contesto interlinguistico del Mediterraneo. Daniele Baglioni Università Ca’ Foscari Venezia
Toso, Fiorenzo (a cura di) (2021): Gian Giacomo Cavalli, Ra cittara zeneize. Poesie scelte. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 416 p. La raccolta poetica di Gian Giacomo Cavalli (1590-1657), intitolata Ra cittara zeneize e data alle stampe per la prima volta nel 1636,1 rappresentò il testo più fortunato della letteratura in genovese fino alle soglie del secolo scorso, come testimoniano fra l’altro le numerose riedizioni e ristampe —nei diversi casi comprensive di aggiunte, glosse lessicali o rimaneggiamenti grafici— successive alla comparsa dell’editio princeps. 1. Questa la datazione presente nel colophon. L’attribuzione all’anno precedente, che si trova talvolta menzionata, nasce dal fatto che l’opera è dedicata a Gian Steva Doria, doge in carica per il biennio 1633-1635. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 514
20/12/22 8:28
Toso: Gian Giacomo Cavalli, Ra cittara zeneize
515
La pubblicazione dell’opera si collocava apertamente all’interno della polemica antitoscana (cui già si inseriva la precedente antologia poliautorale delle Rime diverse in lingua genovese, edita a più riprese a partire dal 1575) condotta dai sostenitori di un uso colto e letterario della lingua locale, che trovava precisa corrispondenza con gli usi pubblici del genovese stesso in ambiti di oralità elaborata. Superata una prima fase di contrasto e concorrenza fra i due codici, sostenuta nella seconda metà del Cinquecento da Paolo Foglietta (1520-1596) e dalla sua scuola, Cavalli intendeva proporre, in maniera ancora più ambiziosa, l’ipotesi di una lingua letteraria in grado «di stare alla pari con la letteratura europea, non più in antitesi ma in aperta competizione con l’uso dell’italiano».2 In consonanza con la marcata continuità tematica che caratterizza storicamente l’espressione let teraria in genovese, Cavalli seppe fornire, in un’estrema varietà di forme metriche, di ambientazioni e di travestimenti «oura in hommo de villa, oura in pescou» (sonetto introduttivo, p. 74), e a partire da un raffinato canzoniere amoroso in cui l’ispirazione petrarchesca appare mutuata dalle esperienze locali dello stesso Foglietta e di Barnaba Casero, la prova più convincente delle capacità espressive del suo idioma e, al tempo stesso, forse la più completa formulazione retorica dell’ideologia repubblicana genovese quale andava definendosi in rapporto all’assolutismo europeo dell’epoca, in piena coerenza con la tradizione politico-civile locale.3 All’interno della Cittara lo sviluppo di tale filone risulta condotto non solo attraverso la ripresa della poesia encomiastica in onore dei dogi neoeletti (ancora una volta di tradizione cinquecentesca), ma anche mediante il richiamo alla difesa della patria nella canzone di guerra scritta in presa diretta dal poeta, impegnato nella campagna contro l’aggressione franco-sabauda del 1625, e tramite i nove sonetti dedicati alla Vergine Maria, che anticipano l’operazione politica della simbolica «elezione» di quest’ultima a regina dello Stato genovese avvenuta nel 1637. Proprio a partire dai sonetti alla Vergine, spiega il curatore del volume oggetto di queste pagine, Cavalli concepirà il tema retorico del ripudio dei contenuti frivoli della lirica amorosa come un’occasione per il raffinamento della propria esperienza artistica, i cui esiti più alti si colgono non a caso negli encomi dogali successivi fino alle vertiginose arditezze sintattiche dell’ode a Leonardo della Torre realizzata nel 1631. Lo straordinario successo della Cittara, salutata fin dalla sua comparsa come un vero e proprio capolavoro del concettismo barocco, contribuì a rafforzare agli occhi del pubblico locale l’immagine del genovese quale strumento di espressione letteraria d’alto livello,4 con significative ricadute anche al di fuori dei confini regionali.5 2. Toso, Fiorenzo (2009): La letteratura ligure in genovese e nei dialetti locali, iv. Recco: Le Mani, p. 43. Il testo chiave di questa proposta, il sonetto Lingua genovese, si legge nell’antologia qui recensita a p. 206. 3. Nell’introduzione al volume e nei commenti ai testi, Toso insiste particolarmente sui rapporti diretti (caratteristica insolita nell’uso letterario delle varietà regionali) tra l’opera di Cavalli e la tradizione letteraria sviluppatasi in genovese a partire dal xiii secolo. Un esempio del legame con le rime dell’Anonimo Genovese, instaurato attraverso la mediazione del Casero nell’immagine del mare in tempesta come rappresentazione di una condizione di pericolo, è offerto dal sonetto proposto a p. 190 e commentato a pp. 371-372; una citazione puntuale si riconosce invece nel componimento del Cavalli antologizzato a p. 94 e commentato alle pp. 337-338, in cui la metafora dello scacco matto a icona dell’annientamento emotivo (provocato nel modello dalla condizione di peccato religioso, nel poeta barocco dalle frustrazioni dell’innamoramento non corrisposto) appare ripresa, con le stesse parole, da quella della rima lxxvii del poeta duecentesco (cfr. Anonimo Genovese, Rime e ritmi latini, a cura di Jean Nicolas, Bologna, Commissione per i testi di lingua, p. 243). Sul ruolo e la rappresentazione del mare nella poesia dell’Anonimo —cui si deve la fondazione letteraria del topos relativo al pelago in burrasca, più volte ricorrente nella poesia genovese— mi permetto di rimandare a Lusito, Stefano (2022): Le immagini del mare nella produzione volgare dell’Anonimo Genovese, in Dante, il mare, a cura di Giuseppe Alvino, Andrea Ferrando e Francesco Valese. Genova: Genova University Press, p. 84-97. 4. Non a caso la Cittara si apre con il significativo elogio di Gabriello Chiabrera (p. 70 di questa edizione), che riconosce all’autore il merito di aver posto «una lingua in pregio, la quale fra’ popoli era quasi in vilipendio», paragonandolo al conterraneo Cristoforo Colombo in quanto «trovatore di cose non imaginate e a pena credute». 5. Se nella seconda metà del secolo precedente all’eccellenza artistica di Paolo Foglietta venivano obiettate le scarse possibilità di diffusione consentite dall’impiego di un idioma locale, con la Cittara si fece strada l’idea per cui Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 515
20/12/22 8:28
516
Stefano LUSITO
Trascorsi due secoli e mezzo dalla prima pubblicazione dell’opera, in un contesto storico, sociale e politico assai diverso da quello che caratterizzò lo stato genovese nella sua seconda macrofase temporale (quella che va dalla «rifondazione» di Andrea Doria, nel 1528, fino alla caduta della Repubblica avvenuta nel 1797), a ridimensionare la fortuna del testo avrebbe giocato un ruolo decisivo la progressiva affermazione del gusto «dialettale» divenuto preponderante, nella letteratura in genovese, soltanto a partire dagli ultimi decenni dell’Ottocento. Le ultime edizioni della Cittara, pur presentando ancora aggiornamenti grafici volti a facilitarne la lettura (ma non ovviamente l’interpretazione) da parte da un pubblico familiarizzato con le moderne convenzioni di scrittura della lingua, risalgono ormai al 1883 e al 1885; se da un lato questo fattore ha inficiato definitivamente il contatto fra opera e pubblico, le modeste proposte antologiche successive, condotte nell’ambito di sillogi generali della poesia genovese, non hanno contribuito dall’altro a mantenere vivo l’interesse per un’opera che risulta oggi poco conosciuta persino agli stessi studiosi.6 La pubblicazione, nell’ambito di una nuova collana di studi letterari,7 di un’antologia critica e commentata della Cittara zeneize da parte di Fiorenzo Toso (cui si deve fra l’altro la lettura più aggiornata, e assolutamente imprescindibile, della letteratura ligure in genovese e nelle restanti varietà locali nel loro sviluppo storico, ideologico e qualitativo) intende ora sopperire alle difficoltà d’accesso nei confronti di un’opera non soltanto da tempo fuori stampa, ma caratterizzata anche da particolari ostacoli di comprensione legati all’evoluzione storica del genovese non meno che alle peculiarità di stile e contenuto che la contraddistinguono fin dall’origine. Il volume si apre con un ampio saggio (pp. 7-55) che, dopo aver offerto una contestualizzazione storica e ideologica della figura e dell’opera di Gian Giacomo Cavalli, ripercorre le fortune della Cittara. In questa sezione il curatore offre un quadro per quanto possibile circostanziato dei dati biografici dell’autore (che fu notaio e funzionario della Repubblica) e rintraccia gli echi dell’opera nella letteratura successiva d’espressione ligure, ricorrendo a un imponente apparato bibliografico al fine di ridiscutere le posizioni della ridotta letteratura critica novecentesca che si è occupata del Cavalli e, più in poteva valer la pena apprendere il genovese soltanto per poter godere dell’opera cavalliana; questa circostanza, inizialmente sostenuta dal Chiabrera, sarebbe destinata a diventare quasi un luogo comune nei successivi commenti di personalità della cultura italiana (e di quella ligure in particolare). Così si esprimono ad esempio l’anonimo estensore della prefazione dall’edizione settecentesca del Cavalli e il maggior esponente della lettura in genovese del periodo, Stefano De Franchi (1714-1785), ma Toso ricorda anche, a p. 15 della sua Introduzione, come all’elogio di Chiabrera «si sarebbe associato quello di altri letterati sei-settecenteschi, genovesi e non, come, tra gli altri, Pier Giuseppe Giustiniani, Luca Assarino, Francesco Fulvio Frugoni, Tommaso Ceva, Pietro Sforza Pallavicino, a conferma dell’interesse suscitato da un’esperienza per molti aspetti unica, di cui veniva riconosciuto soprattutto l’approccio originale nell’utilizzo di un idioma sul quale gravavano ancora i pregiudizi rinascimentali, ai quali Cavalli opponeva un’eccellenza artistica in grado di dimostrare le potenzialità di quella stessa lingua, capace di proporsi, più ancora che nel periodo precedente, come strumento atto a rappresentare e sostenere in maniera convincente un complesso programma artistico». 6. La più vasta selezione di testi cavalliani successiva al sec. xix è stata quella proposta dallo stesso Toso nelle diverse edizioni della sua storia della letteratura genovese, pubblicata per la prima volta col titolo Letteratura genovese e ligure. Profilo storico e antologia, 6 voll., Genova, Marietti, 1989-1991, e da ultimo come La letteratura ligure in genovese e nei dialetti locali. Profilo storico e antologia, 7 voll., Recco, Le Mani, 2009. All’antologia del 1989-1991 si richiama in particolare la lettura offerta da Brevini, Franco (1999): La poesia in dialetto. Storia e testi dalle Origini al Novecento. Milano: Mondadori. 7. Mediante la collana «Marginalia», diretta dallo stesso Toso e da Marta Galiñanes Gallén con la supervisione di un comitato scientifico internazionale, le Edizioni dell’Orso intendono offrire uno spazio destinato «a panorami culturali e linguistici “minori” nello spazio comunicativo romanzo», tra i quali spiccano le letterature negli idiomi regionali, come esempi «tutt’altro che irrilevanti dal punto di vista storico-culturale e linguistico-letterario» di esperienze «che invitano anche a rideterminare o a porre in discussione prassi interpretative sedimentate e canoni consolidati» (dalla presentazione della collana). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 516
20/12/22 8:28
Toso: Gian Giacomo Cavalli, Ra cittara zeneize
517
generale, dell’espressione genovese del periodo classico; infine vengono esposte in maniera circostanziata struttura e problematiche dell’opera cavalliana, fornendo le chiavi di lettura per l’interpretazione globale di un percorso artistico e intellettuale estremamente complesso. Dalle pagine emerge quindi un panorama esauriente della figura e della produzione del Cavalli, che mette bene in luce il suo rilievo nell’ambito dell’espressione letteraria in genovese e, più in generale, in quello della produzione artistica ligure e italiana dell’epoca. La porzione maggiore del volume è costituita tuttavia dalla scelta antologica (pp. 67-325), che offre circa la metà dei componimenti dell’edizione originale, selezionati in base «all’esigenza di indivi duare i testi più rappresentativi del percorso creativo dell’autore, quelli più importanti (sotto le diverse prospettive storica, contenutistica, estetica e così via), quelli che oggettivamente [...] si debbono considerare imprescindibili per dettagliare una personalità artistica, quelli infine che più di altri possono “parlare” al gusto contemporaneo» (p. 57). Per la sezione antologica viene mantenuta la struttura originale dell’opera in due parti e in undici sezioni; ciascun componimento è accompagnato dalla traduzione poetica a fronte, con la quale il curatore si prefigge di rendere in italiano testi che, fondandosi sull’im piego di strutture ritmiche complesse e di un lessico assai elaborato (oscillante spesso tra cultismo e forma popolare), presentano particolari difficoltà di resa in un idioma moderno. In particolare, dato anche lo scarto semantico che riguarda molte forme lessicali utilizzate dal poeta rispetto a quelle moderne, Toso segnala l’importanza di «aggirare di volta in volta il rischio di attribuire a determinate voci e locuzioni una connotazione espressiva, scherzosa o affettiva che, presente nell’uso contemporaneo, può essere assente in quello secentesco, o al contrario attribuire a una voce che si caratterizza oggi per una particolare rigidità semantica un valore statico che non consente di riconoscerne la valenza metaforica o la pregnanza simbolica all’interno del testo» (p. 61). Tenendo conto di questi e altri aspetti, il traduttore si è proposto così di «salvare quanto era possibile della forma e del messaggio, azzardando una traduzione» in versi, dunque, e non tramite parafrasi in prosa, «in cui al tentativo di riprodurre almeno il ritmo si affianca quello, forse ancor più ambizioso, di conservare i contenuti in rapporto ai ricorsi stilistici e agli intendimenti (quando era possibile riconoscerli o almeno supporli) adottati dall’autore». Chiude il lavoro una sezione di commento (pp. 327-410) che di ogni testo offre un’interpretazione accurata sia dei contenuti che della relativa contestualizzazione all’interno dell’opera. Di particolare rilievo è il lavoro condotto da Toso per l’interpretazione del lessico cavalliano: questa viene infatti offerta attraverso una determinazione puntuale dei significati, condotta a sua volta sulla base dell’analisi etimologica delle forme lessicali più oscure e mediante il ricorso comparativo non solo alla lingua moderna (anche nelle sue articolazioni locali), ma all’intera produzione scritta in genovese dalle origini fino al termine del sec. xviii; operazione che si fonda sugli spogli effettuati dal curatore nell’ambito del suo progetto relativo al Dizionario etimologico-storico genovese e ligure (DESGEL).8 Attraverso questa edizione antologica appare dunque lecito attendersi che la Cittara cavalliana possa tornare a suscitare l’interesse non soltanto degli studiosi, ai quali la pubblicazione è specificamente rivolta in una prospettiva di generale riconsiderazione del ruolo delle espressioni regionali italiane,9 ma anche di un pubblico più vasto che, sulla scia del rinnovato interesse che da qualche tempo a questa parte, tramite iniziative editoriali di diverso tipo e generale pregio, sembra riguardare il patrimonio lin8. Una presentazione del DESGEL si legge in Toso, Fiorenzo (2019): Lavori in corso: il Dizionario Etimologico Storico Genovese e Ligure, in Il patrimonio linguistico storico della Liguria. Attualità e futuro. Raccolta di studi, a cura di Fiorenzo Toso, Savona, InSedicesimo, pp. 101-114. 9. Per Toso l’interpretazione della storia letteraria e linguistica del genovese parte da una prospettiva eminentemente linguistica di stampo generalista, attraverso un confronto serrato con le esperienze storiche di altre tradizioni regionali europee, tenendo conto in particolare dell’accesso a un orizzonte culturale che —come è particolarmente evidente nel caso di Cavalli e delle sue aperture nei confronti del barocco spagnolo— non si limita all’individuazione di un rapporto di mero subordine rispetto alla letteratura in italiano. L’autore stesso ne tratta in Toso, Fiorenzo (2020): Rileggere le letterature d’Italia?, in «Osservatorio Bibliografico della Letteratura OttoNovecentesca – O.B.L.I.O.», 40, n. 4, pp. 161-173. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 517
20/12/22 8:28
518
MAR MASSANELL I MESSALLES
guistico tradizionale della Liguria, vede ora ampliarsi le possibilità di accesso a un testo fondamentale della tradizione letteraria genovese e ligure. Stefano Lusito Universität Innsbruck
Veny, Joan (2021): Nous escrits lingüístics mallorquins. Mallorca: Lleonard Muntaner, 156 p. Segons que es llegeix en el colofó, el 29 de juny de 2021, festivitat dels sants Pere i Pau, apòstols, s’acabà d’estampar a la ciutat de Palma l’obra de Joan Veny Nous escrits lingüístics mallorquins, en el taller de l’editor Lleonard Muntaner, que no feia pas gaire celebrava els vint-i-cinc anys ininterromputs de tasca editorial (1994-2019), fita molt remarcable per a una empresa familiar que, des de l’arrelament a l’illa de Mallorca, té com a marc lingüístic de referència els territoris de llengua i cultura catalanes. Es tracta d’un llibre bellament editat que reprodueix a la coberta una còpia en fang del segell del rei Jaume I, datat el 1229, any d’inici de la conquesta jaumina de la major de les Illes Balears i punt de partida, doncs, de la seva catalanitat lingüística. El primer que percep el lector és que aquesta obra de Joan Veny traspua amor cap a Mallorca i cap als mallorquins des de cadascuna de les seves pàgines, començant per la dedicatòria, adreçada al filòleg de Santanyí Cosme Aguiló Adrover, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans adscrit a la Secció Filològica, especialitzat en la recollida, l’estudi etimològic i la cartografia de topònims i d’ornitònims de les Illes Balears: «Per a en Cosme Aguiló que, a més d’obsequiar-me amb esclata-sangs i figues paratjals, em regala els fruits de la seva saviesa lingüística». I és en el vessant de la llengua on l’agre del terrer arriba a la màxima expressió. Assaboriu-lo en aquests mots amb què Joan Veny presenta el volum, seleccionats també per a la contracoberta: «Al llarg de la meva trajectòria investigadora he tractat la nostra llengua des de molts angles (dialectal, geolingüístic, històric, normatiu, apologètic, literari, de contacte de llengües); tanmateix vull remarcar l’emoció que m’envaeix en ocupar-me de la varietat mallorquina que em van transmetre els meus pares, amb la qual vaig formar el meu primer concepte del món i conformar el meu pensament, fent front al frustrat intent de genocidi lingüístic que arraconarà els seus capitostos a la paperera de la història» (p. 11). Certament, el tema mallorquí és el fil conductor dels vint-i-cinc escrits lingüístics que s’apleguen en aquest llibre. Amb l’excepció de «Sobre els nyaps de l’“Academi de sa llengo baleà”» (p. 80-81), fins ara inèdit, la resta són textos ja publicats prèviament, però que restaven dispersos i, en molts casos, eren difícils de localitzar atès l’abast restringit o efímer de les publicacions que els havien acollit, raó per la qual la seva replega en un volum és de gran utilitat. Així, sis dels escrits havien vist la llum en successives edicions —de la de 2015 a la de 2020— del programa de les Festes de la Mare de Déu d’Agost de Campos, vila natal de Joan Veny. Uns altres quatre havien estat publicats a la premsa: un article a la revista campanera Ressò de Campos, un altre article al setmanari El Temps, una entrevista al Diari de Balears —de quan encara es publicava en paper— i una carta al director a la revista Serra d’Or. I, en un cas, s’ofereix la traducció catalana d’un article aparegut en castellà a la revista acadèmica eHumanista IVITRA. Nous escrits lingüístics mallorquins també facilita l’accés a treballs de Joan Veny apareguts en obres coŀlectives com actes, misceŀlànies i volums d’homenatge: concretament, en les Actes de les III Jornades d’estudis locals de Llucmajor, en la Misceŀlània dedicada al número 200 de la coŀlecció Coses Nostres, en la Misceŀlània Albert Hauf dels Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, en el volum d’homenatge a Aina Moll que l’Institut d’Estudis Catalans té en premsa i en el llibret que acompanya el CD de Biel Majoral Arasíquesí... El volum de Joan Veny editat per Lleonard Muntaner aplana el camí, així mateix, per a arribar a dos tipus de textos, els pròlegs i les recensions, als quals no sempre es dona el relleu que mereixen, malgrat que se’n pot extreure la visió qualificada de qui els escriu a propòsit d’obres rellevants dins de la disciplina de la qual és expert el recensor o el prologuista, i aquest fet sol ja Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 518
20/12/22 8:28
Veny: Nous escrits lingüístics mallorquins
519
els converteix en fonts autoritzades que cal tenir molt en compte. Els quatre pròlegs i les quatre recensions incloses en el llibre que ara ens ocupa no en deixen cap dubte. Aquests vint-i-cinc textos, acompanyats d’una «Presentació» (p. 9-11) que n’evidencia la coherència interna i n’assenyala l’oportunitat de la publicació conjunta en forma de llibre, s’ofereixen al lector organitzats en set seccions: «I. La varietat mallorquina: història i present» (p. 13-59), «II. Cultura popular» (p. 61-68), «III. Dialectologia i normativa» (p. 69-81), «IV. Aspectes de l’obra de Maria Antònia Salvà» (p. 83-120), «V. Cap a les arrels de la nostra llengua» (p. 121-122), «VI. Entrevista» (p. 123125) i «VII. Personatges» (p. 127-136). Tot seguit, hi ha un apartat en què es referencia la «Procedència dels treballs» (p. 137-139) i, a continuació, un utilíssim «Índex de mots» (p. 141-154), que hauria de ser una part inexcusable de qualsevol publicació de caire lingüístic al llarg de la qual s’analitzi un cert nombre de formes de la llengua. Clou el volum la «Taula» (p. 155-156) o sumari dels apartats en què s’estructura aquest trenta-quatrè volum de la coŀlecció «Temps Obert», el qual ha estat concebut com un seguit de píndoles lingüístiques, és a dir, com un enfilall de textos curts fàcilment llegidors que, a través d’una formulació planera, concentren en poques pàgines el destiŀlat d’un coneixement profund de la llengua, assolit després de dècades d’estudi tant del tresor documental que ens han llegat els segles com de les parles vives d’arreu del nostre domini lingüístic. En la secció inicial, «I. La varietat mallorquina: història i present», el lector hi trobarà deu escrits. El primer, «1. Observacions sobre el mallorquí» (p. 13-20), és una recensió del llibre de Josep Massot i Muntaner De València i Mallorca (València: Universitat de València, 2017), que reuneix els discursos que es van pronunciar en l’acte d’investidura del pare Massot com a doctor honoris causa per la Universitat de València, al costat d’un inventari de la seva obra i d’una reelaboració del seu estudi sobre la llengua dels mallorquins, a més d’altres treballs de l’insigne monjo benedictí. A «2. Sobre la fonètica del mallorquí» (p. 20-25), Joan Veny ressenya l’obra de Gabriel Bibiloni El català de Mallorca. La fonètica (Mallorca: Lleonard Muntaner, 2017), la qual conté una descripció detallada de la pronúncia mallorquina contemporània amb tota la riquesa i la complexitat interna que li confereix la variació per motius geogràfics, socials i estilístics. També «3. El català de Mallorca al segle xviii a través d’un noticiari» (p. 25-28) és una ressenya, en aquest cas de l’edició i l’estudi lingüístic fets per Carme Simó de l’obra memorialística del notari Gabriel Nadal i Huguet, ara publicada amb el títol de Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828) (Mallorca: Lleonard Muntaner, 2018). Trobem a continuació «4. Espigolant en la llengua antiga» (p. 28-30), en què Joan Veny destaca un seguit d’aspectes lingüístics d’un llibre de comptes de 1619 a 1629, alhora que remarca com les notícies que s’hi contenen «formen la “petita història” d’una comunitat» i «conviden a una “devoció per les coses petites”, com deien els germans Grimm». Semblantment, a «5. Un llibre de comptes campaner (segle xix), fidel a la llengua pròpia» (p. 30-34), el filòleg de Campos tracta de «l’adhesió dels nostres menestrals a la llengua del país» i dona a conèixer els trets lingüístics d’un document de 1859 a 1876, redactat en català, el qual és zelosament custodiat en l’arxiu familiar de Joan Veny, atès que es tracta d’un «manuscrit de comptes d’un ferrer, Joan Ballester Ginart, “Catoi”, antecessor d’una família de ferrers, el darrer dels quals va ser el meu pare, Joan Veny Ballester». L’escrit «6. Evolució del català a Mallorca segons la Scripta mallorquina» (p. 34-49), sense deixar d’ésser un article breu, és un dels més extensos d’aquest llibre, raó per la qual és un dels pocs que conté apartats interns. En el primer, «La Scripta mallorquina: característiques», es parteix del concepte de scripta, encunyat el 1948 pel dialectòleg belga Louis Remacle, i es defineix com «la llengua escrita en un territori determinat», «on, en el marc d’una llengua hipotèticament homogènia, emergeixen trets de l’oralitat propis del dialecte respectiu». I són els trets de la scripta mallorquina els que es presenten en els apartats següents, els primers bastits a partir dels successius nivells d’anàlisi lingüística («Grafia», «Fonètica», «Fonètica contrastiva», «Morfologia», «Lèxic») i els darrers centrats en les «Retrodatacions» i en la «Nova documentació» proporcionades pel projecte de recerca Scripta i variació dialectal, que Joan Veny va promoure el 1996 i que ha dirigit des de llavors, amb la codirecció d’Àngels Massip des de 2004. En el següent article, «7. “Això se fa fer”» (p. 49-51), Joan Veny aclareix el significat d’una expressió mallorquina que li havia cridat l’atenció «[d]es que va néixer la meva passió per la nostra llenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 519
20/12/22 8:28
520
MAR MASSANELL I MESSALLES
gua (i d’això en fa molts cavallons, com diria un ancià)»: es tracta de (això) se fa fer ‘és urgent, convé, cal fer-ho’, que és «el supervivent d’una construcció força usual a l’edat Mitjana, formada per fer + a + infinitiu», la qual té l’origen en la perífrasi del llatí tardà facere + ad + infinitiu, paraŀlela a habere/tenere/esse + ad + infinitiu, que té continuadors també en occità i en francès antic. A continuació, a «8. Interès d’un Tractat per a l’examen de cirurgià del segle xviii» (p. 51-54), trobem el pròleg que Joan Veny —editor ell mateix de diversos textos mèdics, el més conegut dels quals és el Regiment de preservació de pestilència, escrit el 1348 pel metge lleidatà Jacme d’Agramont— va redactar per a l’obra Tractat per a l’examen de cirurgià (1717). Medicina i llengua catalana al s. xviii (Mallorca: Lleonard Muntaner, 2020), editada pel tàndem format pel metge Francesc Cremades i la filòloga Catalina Martínez, la conjunció dels coneixements dels quals els ha permès de fer, «amb evident fortuna, una anàlisi global de l’obra, des dels vessants mèdic i lingüístic». En novè lloc trobem un article dedicat a «9. L’empremta occitana a Mallorca» (p. 54-56), en què, més enllà de les afinitats lingüístiques conegudes entre el català i l’occità, es detalla un seguit de paraŀlelismes més intensos entre aquest i la varietat mallorquina de la llengua catalana, els quals es relacionen amb «la participació en la conquesta de Mallorca de contingents humans de Montpeller, Narbona, Tarascó i sobretot de Marsella: quatre de les dotze galeres i vuit de les vint-i-cinc naus eren occitanes». Tanca aquesta primera part del llibre l’escrit «10. Llengua amb tàperes. Per la recuperació del nostre patrimoni lingüístic» (p. 57-59), que reprodueix el pròleg d’un opuscle publicat per l’Ajuntament de Campos sota el títol de Llengua amb tàperes. 365 mots i expressions del nostre parlar (Campos: Ajuntament de Campos / Impremta Adrover, 2020), en el qual Joan Veny sentencia que, «[q]uan mor una paraula, es perd una part del nostre patrimoni» i celebra la iniciativa municipal de publicació d’aquest elenc de vocables i expressions campaners, un per a cada dia de l’any, que presenta com «una passejada per un bell jardí de mots, de colors virolats i aromes ancestrals, que és una invitació a enrobustir les nostres formes genuïnes i a destapar mots coberts per la fullaraca del desús». La segona part del llibre, dedicada a la cultura popular, conté dos treballs. El primer, «11. Els aucells de les Balears» (p. 61-64), és el pròleg del magnífic Atles ornitonímic de les Illes Balears (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / GOIB, Illenc, 2017), obra geolingüística duta a terme pel filòleg Cosme Aguiló i l’ornitòleg Antoni Mestre en què es cartografien i s’estudien des del punt de vista etimològic i motivacional els noms populars dels ocells de les Illes Balears. El segon, «12. Fraseologia balear» (p. 64-68), és la recensió del llibre de Bàrbara Sagrera Antich Corpus de fraseologia de les Illes Balears. Classificació, descripció i contextualització (Manacor: Món de Llibres, 2019), que va rebre el Premi Ciutat de Manacor Antoni M. Alcover (Assaig) el 2017 i que l’any en què va ser publicat, el 2019, va assolir la fita d’haver-se de reeditar perquè se n’havia exhaurit la primera edició. A continuació s’enceta la part «III. Dialectologia i normativa», amb un títol que agermana dos dels principals vessants de la tasca acadèmica de Joan Veny. D’una banda, el seu paper com a màxim referent en dialectologia i geolingüística catalanes: és obligat, en aquest punt, d’esmentar Els parlars catalans, que de 1978 ençà ha arribat a les tretze edicions i ha estat el manual de referència per a les successives promocions de filòlegs, i el projecte, tan abundós de fruits, de l’Atles lingüístic del domini català (<https://aldc.espais.iec.cat/>). Alhora, però, Joan Veny ha participat, en el si de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, des del seu ingrés el 1978, en la tasca de constitució d’una normativa de la llengua catalana ensems unitària i respectuosa amb la diversitat: esmentarem només, en aquesta faceta, la recent contribució com a curador de l’opuscle de lèxic de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (<https://estandard-oral.llocs.iec.cat/>), editat per primer cop el desembre de 2018 i actualitzat el setembre de 2020, que s’ha elaborat amb l’objectiu de «seleccionar elements del lèxic oral bàsic i disponible de la llengua per tal de facilitar un repertori comú als usuaris i, especialment, als professionals dels mitjans de comunicació de tot el domini, repertori també extensiu als escriptors de cada àrea dialectal» (PEOLC-Lèxic, p. 7). Justament, el primer dels treballs inclosos en aquesta tercera part de l’obra que ressenyem és «13. Llengua coŀloquial i estàndard oral» (p. 69-71), que estableix les bases de la relació entre aquests dos pols de la llengua parlada i presenta els criteris d’elaboració de la tot just esmentada Proposta per a un estàndard oral de la llenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 520
20/12/22 8:28
Veny: Nous escrits lingüístics mallorquins
521
gua catalana, III. Lèxic, que en darrera instància pretén bastir «un pont entre l’estàndard i el coŀloquial més estricte». Els treballs que segueixen en aquesta secció se centren en l’estudi de quatre diatopismes balears i en l’anàlisi del paper que poden tenir en la llengua estàndard. És així a «14. El mallorquí xibiu, relleu del forà *xiringuito» (p. 71-75), en què s’evidencia com «els dialectes són precioses fonts de profilaxi normativa d’una llengua» a partir de l’exemple del mallorquinisme xibiu, per al qual es proposa un origen onomatopeic i se’n mostra la ramificació semàntica des del significat original fins al de ‘barraca’, a partir del qual s’hauria traslladat popularment al de ‘berenador, lloc de venda de menjars i begudes a la costa’ —el chiringuito castellà—, el qual ha estat elevat a la llengua estàndard per escriptors illencs com Sebastià Alzamora: «De bregues de bar protagonitzades —com a agressors o com a víctimes, o les dues coses a la vegada— per agents de policia de paisà se’n produeixen regularment, sobretot a les altes hores, a bars i xibius de les Espanyes totes» (AraAndorra, 10-08-2019). Semblantment, a «15. Del lèxic diatòpic al lèxic estàndard: el cas del mallorquí xoquí» (p. 75-77), es presenten els diversos sinònims o quasisinònims continguts ja en el Diccionari general de la llengua catalana, de 1932, per a designar el ‘calçat baix i lleuger, sense taló, que se sol portar per a estar per casa’: l’italianisme xineŀla, el gaŀlicisme plantofa, l’arabisme babutxa i els castellanismes sabatilla i xancleta, i es justifica amb raons filològiques la introducció en el Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de 1995 d’una nova designació sinonímica d’àrea insular, el «mot d’estirp genuïna» xoquí. Aquest estudi de cas acaba amb la següent recomanació de Joan Veny: «Els usuaris de la llengua poden triar, segons les seves preferències, un o altre mot; els insulars, per lexicografia de proximitat, per adhesió ancestral, han de saber que tenen xoquí a la seva disposició, que pot tenir un paper tant en el codi parlat com en l’estàndard, sense oblidar que és la denominació més pura del referent en la nostra llengua». En el següent apartat, «16. “Fer un roi”» (p. 78-79), Joan Veny fa la proposta d’incorporar a un «estàndard lèxic restringit a disposició dels usuaris illencs» l’expressió eufemística mallorquina fer un roi ‘orinar’ —de factura paraŀlela a la més general fer un riu—, en la qual roi és la variant amb iodització de roll ‘raig de líquid’. Ens trobem, doncs, davant una mostra de la creativitat lingüística dels parlants mallorquins, genuïna i dotada de tradició, apta per a fer la competència a l’expressió moderna fer un pipí, «eufemisme de marxamo forà» calcat de la llengua castellana, la qual, al seu torn, l’havia manllevat de la francesa. En l’apartat següent, «17. Blocar/engospar/copsar» (p. 79-80), es presenten tres verbs, tots amb entrada en el diccionari normatiu, que poden conviure amb atrapar ‘arribar a agafar (algú o alguna cosa que fuig, que està en moviment, que es pot escapar)’ en un context com atrapar la pilota, freqüent en les retransmissions esportives. D’una banda, hi ha blocar, que té entre les seves accepcions l’específica de ‘el porter, aturar (la pilota) amb les mans o els braços, subjectant-la fortament contra el cos’ (DIEC, s. v.). De l’altra, hi ha els geosinònims copsar, procedent de l’empordanès i que ja va ser inclòs per Fabra en el Diccionari general de la llengua catalana, de 1932, i engospar, incorporat el 1995 al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que és un verb «propi del mallorquí i usat a voltes, com a forma alternativa, pel nostre gran comunicador Joaquim M. Puyal». La conclusió de Joan Veny és clara: «La sinonímia juga un paper important en la llengua i és bo que elements perifèrics acceptats per la normativa, fent honor al model participatiu de llengua, facin acte de presència en actes comunicatius». I hi afegeix: «Caldrà dir una vegada més que la visió àmplia, composicional, generosa de la llengua dels Països Catalans contribueix a la seva riquesa i guanya l’adhesió dels parlants d’àrea no central?». Clou aquesta secció del llibre l’apartat «18. Sobre els nyaps de l’“Academi de sa llengo baleà”» (p. 80-81), que cal llegir ben asseguts a la cadira per a no caure d’esquena —el lector em permetrà, doncs, de celar amb un pietós silenci els nyaps en qüestió. La quarta part del llibre que ara ressenyem està dedicada monogràficament a la poeta i traductora llucmajorera Maria Antònia Salvà, que va viure entre 1869 i 1958, l’obra de la qual és objecte de tres estudis. En el primer, «19. Maria Antònia Salvà als Banys de la Font Santa (1892)» (p. 83-85), es dona notícia del dietari que la poeta va escriure, en castellà, durant la seva estada de deu dies en el balneari Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 521
20/12/22 8:28
522
MAR MASSANELL I MESSALLES
esmentat, quan només tenia 23 anys i ja patia dèficits auditius que desitjava guarir gràcies a les virtuts terapèutiques de les aigües termals. El segon, «20. Cartes de Maria Antònia Salvà a Isabel Ordines» (p. 85-109), dona a conèixer i analitza —lingüísticament i també pel que fa al contingut— l’epistolari format per una cinquantena de lletres entre la poeta de Llucmajor i una amiga seva, Isabel Ordines, amb la qual es cartejava en castellà, tot i que sovint s’hi escolaven paraules i expressions de la seva parla mallorquina, «que apareix en mots de caràcter denotatiu (maridet, bri, etc.), canvis de codi, incisos paremiològics i aclariments metalingüístics». És el treball més extens del llibre que ressenyem i està dividit en vuit apartats: «Introducció», «Dades biogràfiques», «Relació d’amistat», «El castellà de Maria Antònia Salvà», «El català de Mallorca», «Referències a la creació literària», «Altres aspectes» i «Conclusions». En el treball que clou aquesta secció, «21. La dimensió fitonímica en l’obra de Maria Antònia Salvà» (p. 109-120), Joan Veny ressegueix la presència del lèxic botànic en la producció de la poeta i traductora, «a través d’un epistolari, d’un text narratiu i d’espigoladures en la seva obra poètica», per a concloure que s’hi produeix «[u]n maridatge excels de natura i poesia». La cinquena secció de l’obra que ressenyem conté un sol escrit, «22. Etimologia divulgativa» (p. 121-122), que reprodueix el pròleg a l’Aplec d’etimologies suggeridores per a lectors curiosos (Mallorca: Lleonard Muntaner, 2018), de Pere Juli Serra Pujol, «un llibre que recupera el zel pels estudis etimològics tot demostrant, amb exemples ben escollits, que el tema és engrescador i apassionant». La secció sisena, formada igualment per un sol text, «23. Credo lingüístic» (p. 123-125), de to jocós («Crec en un Fabra, pare poderós, creador del català culte, i en Moll i en Sanchis Guarner, fills espirituals seus...»), recull una entrevista a Joan Veny, publicada el 1998 en el Diari de Balears, en la qual li van donar com a consigna que fos «breu, incisiu, concret». Ens permetem de reproduir-ne una de les preguntes, amb la resposta corresponent: «—Com creu que mereixeria realment ser recordat? —Com un home bo i estudiós de la nostra llengua». No hi podríem estar més d’acord. Finalment, la setena i darrera secció de l’obra Nous escrits lingüístics mallorquins ret tribut a dos balears destacats: «24. Biel Majoral, trobador dels Països Catalans» (p. 127-128), deixeble de Joan Veny a la Universitat de Barcelona i enquestador al costat seu de les localitats d’Alaró, Son Servera i Sóller per al projecte de l’Atles lingüístic del domini català, i «25. Aina Moll, universitària i membre de l’IEC» (p. 129-136), amiga a qui recorda amb profunda estima i sincera admiració, tant per la tasca fonamental que va dur a terme en pro de la llengua catalana com per les qualitats humanes que ornaven el seu esperit: «Gràcies, Aina, per tantes coses que ens has regalat; el nostre record serà constant i el teu exemple, amerat de ciència, ètica, solidaritat, escodriny lexical, pedagogia, persuasió, ens acompanyarà sempre, indesinenter, com les ones damunt la llongada de la platja, com les pedres perdurables dels nostres talaiots». En conclusió, doncs, l’editor Lleonard Muntaner, amb molt bon criteri, ha aplegat en el volum que acabem de ressenyar un seguit de textos de Joan Veny, cohesionats per la referència comuna a la varietat mallorquina de la llengua catalana, els quals altrament haurien romàs dispersos per publicacions de caire local, a la premsa i en obres coŀlectives —actes, misceŀlànies, volums d’homenatge—, i els ha fet accessibles en un llibre que mereix un lloc a la prestatgeria de tot amant de la llengua que Mallorca comparteix amb la resta de Països Catalans. No volem deixar de remarcar com n’és d’important que, talment com s’ha fet en aquest volum, en la recopilació de l’obra dels grans noms de la filologia catalana es tinguin en compte, més enllà dels llibres especialitzats i dels articles publicats en revistes científiques, altres escrits com els pròlegs i les ressenyes, que fàcilment poden caure en l’oblit eclipsats per la producció estrictament acadèmica —sobretot quan aquesta és ingent, com en el cas que ara ens ocupa—, malgrat que resulten extraordinàriament valuosos per a ajudar a conformar l’ideari lingüístic de l’autor, en aquest cas del mestre Joan Veny. Mar Massanell i Messalles Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 522
20/12/22 8:28
Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català
523
Veny, Joan (2021): Petit Atles Lingüístic del Domini Català, volum 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 435 p.
P
V
Qüestions generals El mes de setembre de 2021 veia la llum el volum vuitè del Petit Atles Lingüístic del Domini Català (PALDC). Tal com podem llegir just començar la introducció, aquest volum conté 251 mapes selec cionats entre els 303 de què consta el volum vuitè de l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC, 2016) i entre les 51 llistes de materials que no hi van ser cartografiats. Aquest volum conté 4 mapes comparatius, 50 de fonètics —21 de vocalisme i 29 de consonantisme—, 19 d’altres variants, 45 de morfologia —gènere, nombre, demostratius, possessius, article personal, numerals—, 3 de sintaxi i 130 de lèxic, dels quals 46 referents a El mar. Els vaixells. La pesca i 84 a Vària. El total de 251 mapes correspon als que duen la numeració del 1106 al 1356. Segons la manera de cartografiar la informació lingüística, tots els mapes són sintètics, en color, tretze dels quals són alhora sintètics i simbòlics —1205, 1206, 1225, 1251, 1252, 1282, 1301, 1309, 1314, 1315, 1316, 1337, 1347. A diferència del volum anterior, on, en algunes ocasions, l’explicació addicional a cada mapa va acompanyada de fotografies d’algunes aus, en aquest vuitè només hi ha dues iŀlustracions, la de la quaderna d’una embarcació —1241— i la d’un rap —1260. Semblantment als volums anteriors del PALDC, el vuitè segueix l’esquema amb què el Dr. Veny ens té acostumats. En cada mapa hi trobem la definició de l’enunciat, l’anàlisi etimològica i motivacional de cada entrada amb les seves variants, la distribució geogràfica de cadascuna, la justificació de l’àrea més extensa, amb referència numèrica a les més puntuals i si els mots en qüestió estan acceptats o no per la normativa. La «introducció» del vuitè volum va seguida de les «convencions gràfiques» i la «relació dels punts d’enquesta» ordenada primer segons l’índex numèric i després segons l’índex alfabètic. Segueixen dos mapes introductoris, un amb els punts d’enquesta i l’altre amb les comarques. El volum es tanca amb 17 pàgines dedicades a la bibliografia, 9 a la terminologia lingüística i 55 a l’índex alfabètic de mots. El volum conclou amb les 3 pàgines que ocupa la taula. En ser que l’apartat de lèxic d’aquest vuitè volum, en part, està dedicat a El mar. Els vaixells. La pesca, la majoria de mapes referits a aquests camps semàntics presenten poques respostes, atès que es tracta d’un vocabulari molt específic que afecta un tant per cent de la població molt reduït. És el cas de conceptes com la popa, l’escàlem, la ressaca, el llagut, l’almadrava, el llast, la proa, calafatar, escar, l’amarra, l’amant, l’antena, l’arjau, l’estrop, la quaderna, entre d’altres. Malgrat l’especificitat d’aquest camp semàntic, de l’acció de «servir-se dels rems per a fer avançar una embarcació en l’aigua», el català disposa dels sinònims remar i vogar (1239), aquest darrer més propi del llenguatge mariner. La part davantera del buc d’una nau rep el nom de proa —(1161), costa del Principat i costes de ponent de Menorca, Mallorca i Eivissa—, que presenta les variants fonètiques de prova —amb consonant antihiàtica, a les costes de llevant de Menorca, Mallorca i Eivissa i a la costa central valenciana—, i prua —forma només recollida a Sant Cebrià del Rosselló, Cambrils i l’Alguer. Són molt pocs els mapes d’aquest vuitè volum on constatem la bipartició del català en els dos grans blocs dialectals, en són mostra algun mapa fonètic —setze (1174)—, algun de morfològic — (n’hi ha / n’hi han) massa / masses (1211)— i algun de lèxic —emprar / manllevar (1297), tot i que manllevar ha fet alguna incursió en nord-occidental. De vegades, el balear presenta paraŀlelismes amb el català occidental, és el cas de redó / rodó (1118), arena / sorra (1228) —l’alguerès també comparteix arena. En altres ocasions veiem àrees nítides que no s’ajusten a la bipartició de blocs dialectals. Ho comprovem en el cas de roig i vermell; vermell s’estén pel català sud-oriental, part del nord-occidental, el balear, l’alguerès, i a part del valencià meridional, com a conseqüència de la repoblació mallorquina del segle xvii ; roig, en canvi, és d’ús habitual en català nord-oriental —capcinès i rossellonès—, el tortosí, i el valencià. De manera similar, en el mapa dedicat al plural homes (1124), es cartografien tres resultats en àrees ben delimitades: la variant hòmens —que conserva la nasal etimològica dels antics proparoxítons llatins—, homes —amb pèrdua de la nasal—, homos —sense nasal i amb assimilació de la vocal àtona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 523
20/12/22 8:28
524
Pere NAVARRO GÓMEZ
En altres ocasions, la dualitat de solucions no s’ajusta als dos blocs dialectals, sinó que la variació es produeix a partir d’una distribució geogràfica aleatòria. Tot el bloc occidental manté la forma etimològica nostre, paraŀlelament a com ho fa part del català central i com ho fa el català nord-oriental; mentre que part del català central, del tarragoní, del balear i de l’alguerès comparteixen la variant amb assimilació de la vocal àtona nostro. Amb llangosta i llangostí —1137, 1138, respectivament— s’observa el paraŀlelisme entre el bloc occidental i el tarragoní, mentre que el bloc oriental comparteix llagosta i llagostí, sense la nasal adventícia, amb el valencià meridional. L’homogeneïtat territorial dibuixa zones més o menys nítides amb solucions com (ametlla) amarga (1187) —forma estesa bàsicament per tot el bloc occidental i l’eivissenc—, amargant(a) —català oriental continental i alguerès— i agra —menorquí i mallorquí—; en aquest cas concret amb tres àrees territorials diferenciades. Quatre variants formals que designen el Gadus morhua (1255) es reparteixen el territori en quatre zones: la d’abadejo —que s’estén pel bloc occidental, llevat dels extrems nord i sud—, la de bacallà —català sud-oriental, balear, alguerès i nord i sud del bloc occidental—; i la de merluça i juliana —ambdues manlleus de l’occità—, que es reparteixen el territori del català nord-oriental. També es dibuixen zones prou ben perfilades territorialment en la cartografia lingüística els significants referits a tou / bla (1277), llaminer / llépol (1292). També es dibuixen zones més o menys nítides en els mapes on es cartografien els numerals disset, divuit i dinou (1175, 1176, 1177). A la Catalunya del Nord s’hi localitzen les formes més arcaïtzants, amb la conservació de l’alveolar sonora intervocàlica. A la Franja d’Aragó, a l’àrea tortosina, a les Balears i a l’Alguer s’empren les formes sense l’alveolar i amb reducció de les vocals àtones del hiat. A quasi tot el Principat de Catalunya, les formes han patit el tancament de la vocal àtona. Al País Valencià, presenten una accentuació plana a partir de la tonicitat del primer dels elements etimològics que els van generar —el numeral llatí dĕce. Tanmateix, si es consulta el redactat amb què el Dr. Veny acompanya cadascun d’aquests tres mapes, podrem observar les particularitats de cadascuna d’aquestes zones. De manera similar, apareix un altre mapa prou ben caracteritzat per zones homogènies que presenta els resultats de l’adverbi gaire (1212), quan se’n fa un ús adverbial o adjectival. Els arcaismes, localitzats en àrees laterals i de repoblacions tardanes acostumen a dibuixar també zones clarament delimitades en la cartografia lingüística, ho comprovem a davallar (1303) o sortir (1304). En aquest vuitè volum del PALDC, destaquen el rossellonès i el capcinès com a varietats geogràfiques més diferenciades. Així ho palesen formes autòctones que afecten els diferents nivells lingüístics. En el nivell fonètic hi ha matei (1147), pei (1148) —“mateix” i “peix”, respectivament on la prepalatal fricativa sorda /ʃ/, en posició final, s’articula semiconsonant palatal [j], matei apareix també a Santanyí, a l’illa de Mallorca. En el nivell morfològic apareix el femení analògic iguala (1185) de manera homogènia, malgrat que el trobem esporàdicament arreu del territori lingüístic; el demostratiu de llunyania amb un plural analògic aquellos (1208) —usual també en alguerès—; el possessiu llur (1226); l’adverbi pus (1330) perviu en frases negatives —no en vull pus—, usual encara també a Mallorca; l’indefinit quelcom (1337); l’infinitiu búller (1167), amb canvi de conjugació de la tercera a la segona —similarment s’esdevé en ribagorçà amb la variant bulldre. En el nivell lèxic, el català nord-oriental se singularitza per la conservació dels verbs muntar (1145) —viu també al Camp de Tarragona i a l’Alguer— i cercar (1301) —d’ús compartit a Menorca, Mallorca i l’Alguer; hi ha un ús exclusiu dels mots sarda (1258) “sardina”, i de buldroi (1260) —considerat un occitanisme per Veny— “rap”. I com a préstecs de l’occità, el català nord-oriental presenta encara dingús (1173) “ningú”, greixar (1308) “untar”, atudar (1321) “apagar”, dos fagots (1324) “dos feixos”, calcús (1336) “algú”. Encara en aquest dialecte cal destacar uns altres manlleus, els que provenen de la llengua francesa. Quatrième (1128) “quart”, mueta (1272) “gavina”, vuit hores (1313) “les vuit”, vuit hores i un quart (1314) “un quart de nou”, quatre-vints (1340) “vuitanta”, quatre-vint-deu (1341) “noranta”, tiralira (1307) “guardiola”, entre d’altres. De préstecs, les varietats del català també en tenen de la llengua espanyola. A l’Alguer, a l’àrea del tortosí i al sud de la Franja d’Aragó s’usa feo (1108) “lleig”; guapa (1114) arreu del domini lingüístic, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 524
20/12/22 8:28
Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català
525
considerada forma normativa, —llevat de l’Alguer, on empren bella—; mentira (1143) “mentida”— al País Valencià i a la franja d’Aragó—; alme[χ]a (1270) “cloïssa” —arreu del domini lingüístic, que ha trobat més resistència, sorprenentment, al nord i al centre del País Valencià, on s’usa petxina—; arrastrar (1298) “arrossegar” —es recull puntualment arreu, però de manera més homogènia al País Valencià i a la franja d’Aragó—; buenas tardes o bones tardes (1319) —apareix arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer—; loco (1323) “boig” —a la Franja d’Aragó, el País Valencià i Eivissa—; antes (1346) “abans”— s’escampa arreu del domini lingüístic, però principalment per la Franja d’Aragó i el País Valencià—; después (1347) “després”— apareix arreu, però principalment per la Franja d’Aragó, el País Valencià i les Balears i Pitiüses. Destaca el préstec de l’alguerès lego (1349) — paraŀlelisme amb l’alego del sud del Principat— “aviat”. L’alguerès és la varietat que rep préstecs del sard: súcura (1181) “sucre”; maco (1323) “boig”; reda (1246) “xarxa”—pronunciat [‘reɾa], segons Veny és una forma híbrida entre el català red i el logudorès i el sassarès rezza—; mal (1283) “dolent”; moneda (1306) “diners”; a mos vere (1318) “a reveure”; calquiú (1336) “algú”. També en rep de l’italià —vèrgines (1195) “verges”; cavaŀló (1229) “onada”; xèrnia (1256) “mero”; salvarinari (1307) “guardiola”; la Madona (1322) la Mare de Déu”; assai (1338) “molt”. El menorquí i el mallorquí, conjuntament, ofereixen poques formes genuïnes, entre les quals trobem teba, teb (1169) “tèbia, tebi” respectivament; agra (1187) “amargant”; l’ús de l’article salat sa (1189) i es (1190), —procedent del demostratiu llatí ĭpsa, ĭpsu, recollit també, residualment, a la Costa Brava i a Tàrbena, a la Marina Baixa—; homos (1194) “homes”; mu mare (1221) “ma mare”; anfós (1256) “mero”; llop (1259) “llobarro”; fermar un paquet (1299) “lligar un paquet”; davallar (1303) “baixar”; torbar-se (1310) “tardar” —només a Mallorca—; l’indefinit qualcú (1336) “algú”; un altre indefinit qualque cosa (1337) “alguna cosa”; el verb rallar (1294), amb el significat de “parlar, enraonar”, d’ús exclusiu a Menorca i residual a Mallorca. L’àrea valenciana —incloent-hi sovint també la tortosina— presenta no poques particularitats lingüístiques. Destaquen termes com polp (1136) —forma etimològica compartida per l’eivissenc i l’alguerès—; mentida (1143) “mentida” —introduïda en aquell territori a través dels repobladors aragonesos medievals; també estesa per la Franja d’Aragó—; estrela de mar (1162); la forma feminitzada analògicament de l’adverbi aixina (1178); el plural etimològic boscs (1199); el demostratiu neutre de proximitat açò (1203) —compartit pel menorquí—; cavalla (1261) “verat”; carranc (1267) “cranc” —variant recollida al centre del País Valencià—; gord (1276) “gras” —compartint territori amb gros, gord també és la forma pròpia eivissenca—; roín (1283) “dolent”; jui (1284) “judici”; fartó (1291) “fart, golafre”; a espai / a esplai (1356) “a poc a poc”. Se circumscriuen en zona tortosina formes com pinzes (1150) “pinces” —amb sonorització de l’alveolar—, la temor (1165) i temoric (1282) “la por” i “poruc”, respectivament —les tres compartides amb el valencià septentrional—; escrita (1262) “rajada”. El català septentrional de transició presenta unes variants lèxiques pròpies com clavellada (1262) “rajada”; roger (1263) “moll”; anxova (1264) “seitó”. Són escassos els mapes on només apareix cartografiada una sola forma, és el cas de l’adjectiu brut (1107), exclusiu arreu del territori. El mateix passa amb el lexema goig (1109), que presenta variació fonètica en el resultat del grup de iod llatí dj —gaudĭu > goig / goi —als Pallars i a la Ribagorça—. El mapa dedicat al numeral quatre (1126) també presenta prou homogeneïtat, només trencada per la forma cotre, amb monoftongació, localitzada en algun punt del Conflent, de la Cerdanya, del Bages, de l’Anoia. El mapa dedicat a la preposició sense (1129) només veu alterada l’homogeneïtat cromàtica al centre i sud del País Valencià on es localitza la variant sinse, préstec de l’adstrat medieval aragonès; i sin —préstec de l’espanyol— puntualment al nord i sud de la Franja i sud valencià. Nivell fonètic Si concretem ara sobre cadascun dels nivells lingüístics cartografiats en el volum vuitè del PALDC, en el fonètic, observem els resultats de res (1123) —< rēs—, on la ē del llatí clàssic en posició tònica Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 525
20/12/22 8:28
526
Pere NAVARRO GÓMEZ
s’articula vocal palatal semitancada [e] en català occidental i en alguerès —en aquest cas per influència del sard—, vocal medial semitancada [ǝ] en balear, vocal palatal semioberta [ɛ] en català sud-oriental, menorquí oriental i eivissenc occidental, mentre que el català nord-oriental presenta una vocal palatal mitjana [e̞ ]. Cal dir que, en aquest cas concret de res, la pronúncia de la vocal palatal semitancada [e] penetra dins el català central. En canvi, el resultat de ē en el mot vela (1112) —< vēla, on ē està condicionada per /l/— presenta una distribució de solucions diferent a la de res. Tot el bloc occidental i el català sud-oriental, comparteixen el resultat de la palatal semioberta [ɛ], el balear articula la medial semitancada [ǝ], el català nord-oriental presenta la palatal mitjana [e̞ ], i només l’alguerès pronuncia la palatal semitancada [e]. Un altre exemple de ē tònica llatina ens l’ofereix sēpia, on la ē està condicionada per una iod. Aquí, trobem tres resultats, el més estès geogràficament és de palatal semitancada [e] —valencià, tortosí, part del tarragoní, eivissenc, el català central marítim i el septentrional de transició marítim, també—; s’observa el resultat de palatal semioberta [ɛ], puntualment, arreu del territori continental; i en català nord-oriental, balear i alguerès el mot és articulat amb vocal palatal tancada [i] —a la Catalunya del Nord i a Mallorca es produeix l’emmudiment de la vocal medial oberta final /a/, com acostuma a passar en els esdrúixols acabats en /ia/. En el vessant velar, el resultat de la ŏ del llatí clàssic en posició tònica és diferent segons el mot que la contingui. Així doncs, en el cas de pŏnte —> pont (1115)— observem que, bàsicament a tot arreu, el resultat és el de velar semioberta [ɔ]; puntualment, el català septentrional de transició, sobretot el del litoral, presenta el resultat de velar semitancada [o], mentre que en català nord-oriental, el resultat és el de velar tancada [u]. En canvi, la ŏ tònica de frŏnte —> front (1121)—, malgrat que també presenta els mateixos resultats, no ho fa amb la mateixa distribució territorial. En aquest mot, la solució general és la de la vocal velar semitancada [o]; només puntualment a l’àrea de transició entre el català occidental i l’oriental, als Pallars, a la Franja i, puntualment, també en valencià septentrional s’observa l’articulació de velar semioberta [ɔ]; només el català nord-oriental presenta la velar tancada [u]. Quant al consonantisme, observem, entre d’altres, el resultat del grup consonàntic /nt/ en posició final, a través del lexema pont (1140). Aquest grup final manté els dos elements en alguerès, menorquí, mallorquí, valencià central i part del valencià meridional —àrees laterals i tardanes—; a la resta del territori, la dental ha acabat dessensibilitzada. El grup de iod bj en posició intervocàlica presenta cinc resultats geogràfics. En el cas de rŭbĕa —> roja (1141)— observem que el resultat més antic, el de la prepalatal africada sonora [dʒ], es localitza també en àrees laterals i tardanes: balear, valencià septentrional i meridional, puntualment a la Franja; l’ensordiment d’aquesta consonant es produeix en valencià central i al sud de la Franja d’Aragó; el conjunt ribagorçanopallarès presenta la solució pròpia —compartida amb l’aragonès— de semiconsonant palatal tancada [j]; en lleidatà, tortosí i tarragoní s’observa l’articulació d’una prepalatal fricativa sonora precedida de iod [jʒ]; la cinquena opció és la de la prepalatal fricativa sonora [ʒ], que apareix en la zona del català nord-oriental i sud-oriental —llevat del tarragoní. Trobem algun altre exemple més de grups de iod, com ara lj, present en el mot talĕāre —> tallar (1146)—. El català coneix dos resultats històrics provinents d’aquest grup: el més estès geogràficament és el de la líquida palatal [ʎ] —com a conseqüència del fenomen del lleisme—; la solució fonètica que s’estén per una àrea més reduïda —fruit del fenomen de la iodització— és el de la semiconsonant palatal [j] amb plena vitalitat encara en balear, però en procés de substitució en català central i en català septentrional de transició. En aquesta ocasió, Veny exerceix el seu mestratge en tots els àmbits de la filologia, en el sentit més genuí del mot. Tal com ens té acostumats el mestre, ara ens obsequia amb tot un desplegament de coneixements no només diatòpics —tallar, taiar i la seva distribució geogràfica—, sinó també diacrònics —etimologia del mot, documentació antiga que testimonia el fenomen de la iodització—, diastràtics —el lleisme de les classes benestants barcelonines, la consideració de la iodització com a fenomen estigmatitzat—, diafàsics —model prestigiat de l’estàndard de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 526
20/12/22 8:28
Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català
527
Nivell morfosintàctic En el nivell morfosintàctic destaca, particularment, l’espai dedicat als demostratius (1204-1208) i a l’article personal (1216). Als demostratius de proximitat se’ls dedica quatre pàgines i sis mapes, encara que quatre comptabilitzin com un de sol. El demostratiu de proximitat masculí singular ve cartografiat a partir de quatre mapes, atesa la gran variació que presenta, als quals els correspon el número 1204; en un mapa venen cartografiades les formes reforçades aquest, aqueix i les simples este i eixe; un altre està dedicat a les variants formals d’aquest —aquest, aquet, aguet—; un tercer, a les variants formals d’aqueix —aqueix, aquei—; i el quart, a les variants formals d’este —este, iste. Al masculí plural —aquests, aquestos, estos— li correspon el mapa 1205 i al femení singular —aquesta, aqueta, esta—, el 1206. A l’article personal se li dediquen 4 mapes, als quals correspon el número 1216. Hi trobem també la variació de gènere en alguns substantius —la mar (1179), el gel (1180), la front (1184)—, els pronoms personals de 1a i 2a persones del plural (1170, 1171 respectivament), l’article definit singular (1190) i plural (1193), els possessius àtons (1217-1223), adverbis de temps i de lloc —abans (1346), després (1347), enrere (1348), aviat (1349), a dalt (1350), a baix (1351), damunt (1352), sota (1353), dins (1354), fora (1355). La cartografia dedicada a l’article definit també dibuixa ben delimitades les àrees de cada variant. Nivell lèxic Són 46 els mapes dedicats al camp semàntic de La mar. Els vaixells. La pesca —cal recordar que el mestre Veny és un exceŀlent especialista en ictionímia. Si contrastem els noms amb què el català designa la llissa (1257) i l’eriçó de mar (1271), observem que, en el primer cas, llissa és la forma general emprada arreu del territori lingüístic, només dues zones molt concretes i reduïdes presenten lexemes diferents, a la costa central del Principat s’hi localitza llíssera —amb sufix àton -era, similar al d’altres peixos: arànyera, càntera, mòllera, tots noms propis del parlar de Cambrils—; a l’Alguer, a Eivissa i a Felanitx i Santanyí, s’hi recull mújol. L’altre exemple ens el forneix els noms de l’eriçó de mar, que presenta una gran varietat onomasiològica. En el mapa 1271 només es cartografien tres variants, eriçó —la forma més estesa arreu—, garota —al Rosselló, l’Empordà i el Maresme—, bogamarí —a l’Alguer, la Selva, Menorca, Eivissa, a l’extrem sud-occidental i sud-oriental de Mallorca, i al sud valencià. Però, en el redactat que es dedica a aquest mapa, el Dr. Veny dona notícia d’altres denominacions més puntuals com auriçó —Cambrils—, eriçó de mart —Sant Boi de Llobregat—, eriçó de marc —Sentmenat—, esteriçó de mar —Fraga—, grota —Sant Andreu de Llavaneres, Santa Coloma de Queralt—, angrota —Llançà—, esgarota —Sant Cebrià de Rosselló—, garoina —Begur—, oriç —Palamós—, eriço —Alberic—, ariço —la Llosa de la Plana—, vogo —Santanyí—, bogo —Palma—, bogamarí —Palma—, bogomarina —Alacant—, vogamarí —Ciutadella, Maó—, capellà —Albocàsser, Alcalà de Xivert—, capellanet —Vinaròs—, olleta —Altea. Anàlisi etimològica i variants normatives Veny exerceix el seu mestratge en diacronia i en normativa en cadascuna de les intervencions en tot el volum. Veny mai no pontifica, sempre deixa la porta oberta a poder trobar noves explicacions sobre l’origen dels significants quan l’ètim no acaba de ser ben bé clar. El mestre Veny és un pou de saviesa que dona la informació justa i precisa. Convido el lector que frueixi amb la lectura de les entrades dedicades, per exemple, a sucre (1181), arena (1228), xarxes (1246), verat (1261), rajada (1262), gamba (1268), musclo (126), escamarlà (1163), delfí (1164). Dels diferents significants catalans del Nephrops norvegicus només escamarlà és l’únic mot normatiu. Convé puntualitzar, però, que la variant tarragonina gadaganc ja va ser inclosa a l’edició digital de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic, a cura del mateix Joan Veny, l’any 2018, publicada en paper el març d’aquest 2022. El PALDC és una eina inqüestionable que evidencia la unitat de la llengua a partir de la diversitat, de la variació que el català presenta arreu del seu territori. Les variació no s’ajusta, no s’adscriu a cap Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 527
20/12/22 8:29
528
Carles DUARTE I MONTSERRAT
divisió administrativa. D’entre els tres tipus d’atles —puntuals, simbòlics i sintètics—, aquests darrers són els més accessibles, i més si són en color. Esdevenen una eina pedagògica de cabdal transcendència perquè permeten localitzar còmodament les variants lingüístiques cartografiades. El PALDC és el colofó, la cirereta del pastís, la culminació de la producció dialectològica del mestre Veny. Esperem amb delit el novè i darrer volum d’aquesta magna i excepcional producció. Pere Navarro Gómez Universitat Rovira i Virgili
Veny, Joan (2022): Memòries d’un filòleg norantí. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 184 p. La llengua ens configura i ens explica. Naixem i esdevenim immersos en una realitat humana que s’ha nodrit i enlairat des de la continuïtat d’un llegat construït per la successió de les generacions amb voluntat d’aprenentatge i de transcendència i en diàleg amb la naturalesa des d’un anhel de dignificació de la pròpia existència. Estudiar la llengua —la seva evolució, la diversitat en què es manifesta, els mecanismes que intervenen en el seu funcionament...— és una de les professions més belles i inteŀlectualment enriquidores. Joan Veny i Clar la va encertar de ple dedicant-s’hi. I ho ha fet amb perspicàcia, amb generositat i amb passió. Els fruits assolits en molts anys de lliurament lluminós a la filologia són indiscutiblement formidables. N’hi ha prou de fer una ullada al conjunt de les seves publicacions. Quan parlem o escrivim, no tan sols transmetem uns pensaments o unes emocions per mitjà de les paraules, sinó que hi reflectim —sovint sense ser-ne prou conscients— qui som i com som. En el cas del professor Joan Veny i d’aquest preciós conjunt d’evocacions del seu passat i els seus paisatges, és ben bé així. Llegint aquestes pàgines hi retrobem l’home i el científic confluint en una mateixa veu. A l’hora que hi va enfilant la narració dels seus records, hi va inserint ara i adés apunts sobre l’origen dels mots o sobre el procés que explica la transformació de forma i de sentit que han sofert, començant pels seus mateixos cognoms i continuant per localismes del parlar de Campos o Llucmajor que van incorporar-se d’una manera espontània a la seva experiència del llenguatge. Joan Veny va néixer l’any de la mort d’Antoni M. Alcover, 1932, i, tot i que Veny sempre m’ha semblat més proper a la lúcida i a cops irònica bonhomia de Francesc de B. Moll, cal reconèixer que Alcover i Veny no tan sols comparteixen una profunda estimació per la llengua com a objecte d’estudi, sinó també un gust i un talent per redactar com a autèntics escriptors. Confio que quedi clar del que he assenyalat fins ara que capbussar-se en aquestes Memòries d’un filòleg norantí constitueix una aventura estimulant i un plaer. Ho és pel que Joan Veny hi conta, però també per la manera com conquereix l’atenció del lector amb aclucades d’ull que ens acosten el savi que hi ha darrere de cada frase. Joan Veny ha estructurat aquesta obra en diversos apartats, que s’inicien cronològicament amb la infantesa i l’adolescència, però que més endavant acaben orientant-se vers àmbits d’intervenció en què ha incidit, com ara institucions a les quals ha estat vinculat o projectes geolingüístics en què ha participat. A Memòries d’un filòleg norantí, Joan Veny hi descriu amb mà de mestre la casa familiar, el seu poble. Ho fa amb precisió, però també amb calidesa, per evitar-hi la distància asèptica de qui fa una dissecció de la seva vida amb una mirada neutra, com si es tractés d’un fet aliè. Joan Veny hi fa compatible la subjectivitat i la veritat. A l’hora de cuinar aquestes Memòries d’un filòleg norantí, Joan Veny ens aporta informació objectiva, però també una densa humanitat que celebra el goig de ser, sense negar les maltempsades que es fa inevitable afrontar i sense renunciar a una reflexió exigent sobre la societat. Les anotacions filològiques amb què Joan Veny va amanint el seu text, el converteixen en un viatge a través dels records, però també en un testimoni preciós del riquíssim bagatge de dades i criteris que el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 528
20/12/22 8:29
Veny: Memòries d’un filòleg norantí
529
nostre iŀlustre filòleg ha anat adquirint al llarg de molts anys de recerca i de docència i que li permeten oferir-nos consideracions substancials sobre noms de jocs, de peixos, d’eines..., però, a més, sobre topònims i malnoms, sobre la procedència empordanesa dels colonitzadors de les terres mallorquines on va néixer Veny o sobre el parlar de Campos o de Llucmajor, el poble de la seva mare. El relat de Joan Veny sobre l’etapa d’adolescència posa en evidència les mancances greus de l’escola de la postguerra. A Memòries d’un filòleg norantí, evoca com al pati del centre on va iniciar els estudis de batxillerat els feien cantar no tan sols el Cara al sol franquista, sinó també l’himne feixista italià «Giovinezza, giovinezza, / primavera di bellezza /...». Ens hi explica així mateix que li van proposar d’entrar al Seminari, una invitació que va defugir, o que el seu oncle capellà Antoni li va regalar la seva biblioteca, on va descobrir la Vida Coetània de Ramon Llull o, gràcies a la coŀlecció de «Les Illes d’Or», Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Llorenç Riber... Joan Veny ens hi transmet un lligam íntim amb el mar. Ens hi explica, per exemple, com els seus pares van comprar una casa a Sa Ràpita per passar-hi els estius i com acompanyava el seu avi de Llucmajor a pescar «a grumeig». L’any 1949 emprèn els estudis de Filosofia i Lletres en una Universitat de Barcelona que després de la Guerra Civil havia perdut molts dels seus principals referents (Pompeu Fabra, Carles Riba...). Joan Veny ens ofereix algunes anècdotes prou eloqüents sobre l’escàs nivell acadèmic d’alguns docents («En el Japón todas las poetisas eran mujeres»). Però alhora posa en relleu el compromís i la capacitat de professors com el llatinista Joan Bastardas. Ja a la segona part del pla d’estudis, Joan Veny va triar Filologia Romànica i hi va tenir com a professor un jove i ja destacat Antoni M. Badia i Margarit. L’amistat i la fecunda coŀlaboració que els va unir són ben conegudes. En aquelles aules Joan Veny va ser alumne de Martí de Riquer, Joan Petit o Antoni Griera. A l’hora de completar els seus estudis universitaris, Joan Veny va presentar una tesi doctoral sobre els paraŀlelismes entre el mallorquí i el català occidental, un tema que farà que se situï ben aviat com un acreditat expert en dialectologia i, doncs, que rebi la proposta d’integrar-se en l’ambiciós projecte de l’Atles lingüístic del domini català, concebut inicialment per Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. L’any 1955 el professor Antoni M. Badia i Margarit aconsegueix per a Veny una beca d’ampliació d’estudis a Lovaina, on va passar més de mig any, que va aprofitar per traslladar-se a Alemanya (Colònia i Bonn) a fi de conèixer altres filòlegs eminents. De retorn a Barcelona s’incorpora al CSIC com a becari i a la Universitat de Barcelona com a ajudant del Dr. Badia i Margarit, una posició que es consolidarà quan un dels coŀlaboradors del Dr. Badia, el professor Josep Roca Pons, deixarà la Universitat de Barcelona per marxar de primer a Santiago de Cuba i després a la Universitat d’Indiana. Joan Veny n’aconsegueix la plaça i obtindrà un encàrrec de curs de Filologia Romànica. Aleshores Joan Veny no pot diferir més la realització del servei militar, que farà a Mallorca, a Aviació, i que coincidirà amb la presentació de la seva tesi doctoral. També en aquell període farà amistat amb Manuel Sanchis Guarner, que formava part de l’equip d’elaboració del Diccionari català-valencià-balear i feia classes a l’Institut Ramon Llull. De retorn a Barcelona, Joan Veny obté una beca d’ampliació d’estudis a Poitiers i, per superar una certa precarietat econòmica, es presenta a Madrid a les oposicions per ocupar una càtedra de francès d’institut, un procés que va durar, amb interrupcions, del mes d’agost al novembre de 1959, amb un desenllaç positiu, que va dur Joan Veny a l’institut de Lleida i va permetre que tirés endavant, ja a l’agost de 1960, el matrimoni amb Estrella Mesquida, «l’amor de la meva vida». A Lleida va viure tres anys i va fer-hi amistat amb Josep Vallverdú, Jaume Magre o Josep Lladonosa. Concedit l’any 1963 el trasllat a l’institut Joan d’Àustria de Barcelona, va acordar un intercanvi amb el Verdaguer, centre al qual es va al capdavall incorporar. Tornar a ser a Barcelona, li va permetre recuperar l’activitat docent a la Universitat de Barcelona, al costat dels professors Badia i Comas, que li van encomanar l’ensenyament de la Dialectologia. En el marc de la seva fonamental activitat docent universitària, que va combinar amb la de professor d’institut, cal situar les notables tesis doctorals que va dirigir i que s’esmenten també a la part final d’aquest volum. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 529
20/12/22 8:29
530
Carles DUARTE I MONTSERRAT
Joan Veny, però, va mantenir sempre el vincle amb Mallorca, on passava les vacances i on mantenia contactes amb filòlegs, historiadors, escriptors..., com Francesc de B. Moll, Bernat Vidal i Tomàs, Bartomeu Font, Miquel Duran, dels quals Memòries d’un filòleg norantí dona testimoni. El Dr. Veny ha concedit sempre un gran valor a l’amistat. Al llarg d’aquestes Memòries d’un filòleg norantí, Joan Veny dedica, a més, atenció a la seva relació amb l’eminent lingüista Joan Coromines (fins i tot present en algun debat filològic somniat!) o a la seva tasca al capdavant de l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona o com a professor de sintaxi castellana per a alumnes de la Universitat de Califòrnia. Un esment a part mereix la implicació fonamental de Joan Veny en grans projectes geolingüístics, com l’Atles Lingüístic del Domini Català, una obra immensa que, com ja he esmentat, van iniciar els professors Badia i Colón i el Qüestionari del qual van construir conjuntament Badia i Veny. Després d’un llarg i complex procés d’elaboració, aquesta contribució formidable, en nou volums, al coneixement de la variació dialectal del català va ser culminada per un equip dirigit per Joan Veny i Lídia Pons. N’és un exceŀlent fruit derivat el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, també en nou volums. Ara bé, Joan Veny ha participat en ambiciosos projectes que van més enllà de l’àmbit lingüístic estrictament català, com l’Atlas Linguarum Europae, l’Atlas Linguistique Roman, l’Atlante Linguistico Mediterraneo, el Léxico de los Marineros Peninsulares o l’Atlas Linguistique des Côtes de l’Arc Nord-occidental de la Mediterranée. Certament cal associar d’una manera ben directa la trajectòria acadèmica del Dr. Veny a la Universitat de Barcelona, però no podem obviar en cap cas la labor ben rellevant que ha dut a terme des de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en àmbits com ara el magnífic projecte Scripta, corpus de textos dialectals entre els segle xiii i xxi, realitzat en coŀlaboració amb la professora M. Àngels Massip. D’altra banda, cal posar en relleu la contribució important del professor Joan Veny al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans o el paper destacat que ha assumit en la preparació de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. Lèxic, que constitueix un document d’una gran rellevància per a l’ús del català als mitjans de comunicació o a l’ensenyament. Afegim-hi encara dos altres vessants sobre els quals es projecten les responsabilitats assumides pel Dr. Joan Veny en el si de l’Institut d’Estudis Catalans: l’edició de publicacions periòdiques científiques i la terminologia. En primer lloc, cal fer menció de l’assumpció de la direcció des del 2014 (prèviament, ja des del 2003, havia acompanyat el professor Badia i Margarit en els treballs preparatoris dels diversos números) de la prestigiosa revista Estudis Romànics, creada per Ramon Aramon i Serra l’any 1947. I en segon lloc la presidència exercida per Joan Veny entre 1990 i 1993 i entre 2002 i 2014 del Consell Supervisor del TERMCAT, un organisme clau per garantir la plena adaptació del català a les exigències terminològiques de la societat contemporània. A Memòries d’un filòleg norantí, Joan Veny ens parla també de la seva significativa relació amb el País Basc. Quan ens referim a l’humanisme i a la saviesa de Joan Veny, es fa inevitable aŀludir a la seva trajectòria acadèmica, però aquests aspectes de la seva personalitat es perceben amb nitidesa així mateix quan destina unes pàgines plenes d’ànima del seu llibre de memòries a parlar-nos de la seva família, del pis de Barcelona on viu i del seu barri de Barcelona, incloent-hi les places, els arbres i els espais cordials que l’acullen i que sent com a propis. Els lingüistes que s’aproximin a aquest volum tindran l’oportunitat d’aprofundir en la personalitat d’aquest iŀlustre filòleg i hi trobaran un seguit de valuosos apunts sobre les principals línies de recerca que ha explorat i desenvolupat. Abans de res, la dialectologia, des del seu Campos nadiu al parlar de Guardamar, al sud del País Valencià, però també l’etimologia (amb una atenció singularment àmplia, però de cap manera exclusiva, als ictiònims), els manlleus derivats del contacte de llengües, l’onomàstica (toponímia i antroponímia), la cultura material i cultura oral, l’edició de textos (Tractat de preservació de pestilència...), lexicografia, llengua literària, lingüística de corpus, sociolingüística, llengua històrica i llengua estàndard, didàctica (en són exponents les nombroses edicions d’Els parlars catalans o, més recentment, el volum Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans, 2015, en coŀlaboració amb Mar Massanell)... Són diverses i sovint complementàries les disciplines que han Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 530
20/12/22 8:29
Veny-Mesquida: Epistolari V-Ʌ
531
ocupat les nombroses i fructíferes hores que Joan Veny, amb ciència i passió, com defensava el seu mestre Antoni M. Badia i Margarit, ha dedicat a l’estudi de la llengua. Memòries d’un filòleg norantí ens permet de resseguir les petjades perdurables que el professor Joan Veny ha deixat en la filologia catalana. En són testimonis els seus deixebles, però també els assistents a les conferències que ha impartit en universitats i altres centres educatius i culturals del nostre país i de molts altres. El llibre es tanca amb un balanç lúcid i serè del temps viscut, de les experiències familiars, professionals i institucionals que l’han enriquit, però també conté unes reflexions crítiques sobre alguns episodis del passat i sobre un present carregat d’incerteses, on Joan Veny, tanmateix, continua apostant amb determinació per una esperança que es fonamenta en un humanisme d’arrels fondes i en una afirmació d’un vincle essencial i irrenunciable amb la llengua. Joan Veny afirma: «La meva llengua és el català, que vaig aprendre dels meus pares i del contacte social amb la gent del meu poble», un lligam que rebla amb uns versos esplèndids de Marià Villangómez. En un darrer epígraf, que anomena Tardor, Joan Veny ens ofereix unes confessions que ens commouen per l’honestedat inteŀlectual i la saviesa cordial amb què s’hi expressa, amb citacions finals de Maria Antònia Salvà, de Josep Vallverdú i de Joan Margarit, que en reflecteixen l’esperit. El llibre es completa amb la bibliografia de Joan Veny, l’enumeració de reconeixements rebuts, de tesis dirigides, de projectes d’investigació i un sempre útil índex onomàstic. Abans, però, Joan Veny cedeix a l’escriptor Ramon Solsona l’honor d’un text final, un epíleg que constitueix un brillant retrat del nostre admirat lingüista, on Solsona reivindica, amb justícia, que «Veny és un dels gegants del català que ens ha llegat unes eines eficacíssimes i d’una gran altura científica». Del tot d’acord! També quan a les últimes línies Ramon Solsona conclou: «El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que Joan Veny va rebre en 2015 és sobretot un gran Premi d’Amor a les Lletres Catalanes». Ho subscric. Gratitud a un gran científic i a un home que, servint la seva llengua, ha honorat la seva gent i el seu país, des de les seves arrels mallorquines a Campos al conjunt d’un domini lingüístic que ha trepitjat sencer, que ha estudiat amb exceŀlència i que ens ha ajudat a comprendre i a estimar. Carles Duarte i Montserrat
F
V
Veny-Mesquida, Joan Ramon (cur.) (2022): Epistolari V-Ʌ. Les cartes entre Josep Vallverdú i Guillem Viladot. Lleida: Pagès Editors, 270 p. La ciutat de Barcelona, capital de la pancatalanitat, no ha aconseguit convertir-se en un pol catalitzador i gresol, receptor i difusor de les activitats culturals d’arreu dels Països Catalans. Ni ha capitalitzat les aspiracions polítiques dels catalans, ni ha estat capaç, Catalunya endins, d’eliminar les perifèries territorials. Potser té raó Julià de Jòdar (2022) quan afirma que «el problema de Barcelona continuava sent —i és i serà— Catalunya». I tanmateix, tot allò que no es faci a Barcelona, com es queixen els qui no en són, pràcticament no existeix. Les Terres de Ponent no han pogut incorporar-se, en peu d’igualtat, a la dinàmica nacional, no pas perquè en principi no volguessin, sinó perquè el barcelocentrisme, instaŀlat en un glamurós cosmoprovincianisme, ho ha impedit. I això que no han estat pocs els escriptors que, malgrat tot, s’han integrat a les lletres catalanes contemporànies: Ramon Xuriguera, Domènec de Bellmunt, Màrius Torres, Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies, Guillem Viladot, Josep Vallverdú, Jordi Pàmias, Carles Hac Mor, Josep Espunyes, Jaume Pont, Maria Barbal, Pep Coll, Maria Mercè Marçal, Carles Reig, Joan Barceló, Francesc Puigpelat o Imma Monsó, entre d’altres, si limitem la tria als nascuts al segle xx. Salvant les distàncies, dimensions i contextos, és el mateix tracte que reben els seus homòlegs de la Catalunya del Nord, les Terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes. La ciutat de Lleida, al seu torn, com a capital de l’occident català, tampoc no ha reeixit a conquerir una mínima centralitat cultural, com sí que ho ha fet Girona, com a node d’unió amb el nord europeu, i Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 531
20/12/22 8:29
532
Francesc FOGUET I BOREU
més secundàriament, Tarragona, com a urbs històrica i enllaç amb el País Valencià. En el tombant de segle xx al xxi, la publicació de la revista Transversal (1996-2007), entre altres projectes més efímers, oferí una insòlita i agosarada eina de reflexió, debat i intercanvi, tant en el camp artístic com en l’inteŀlectual, a fi de promoure i difondre la cultura catalana més actual i perifèrica. Era una proposta molt confiada en el culte a la contemporaneïtat que tenia el mèrit de trencar la radialitat barcelonina i introduir una horitzontalitat molt enriquidora, que malauradament no es consolidà. En canvi, en aquestes dues darreres dècades del nou segle, llevat d’experiències passatgeres o en consolidació (com el festival Poesia Lleida), la capital de Ponent tampoc no ha estat capaç d’articular una dinàmica cultural i artística duradora, desinhibida i potent, d’abast inequívocament nacional, tot i les condicions favorables per intentar-ho. És cert que la capital de la terra ferma ha progressat molt d’ençà de la publicació de Lleida, problema i realitat (1967), un diagnòstic de present i un toc d’atenció per pensar el futur en bona part —per fortuna— ja superat (Lladonosa et al. 1967). Lleida ha crescut en habitants; ha millorat urbanísticament; disposa d’una universitat pròpia, de museus, teatres i biblioteques públiques, de festivals de diversa mena, etcètera. I tanmateix, tot i que acoblada a la identitat catalana, viu reclosa en un provincianisme endèmic, més pendent dels afers materials que no pas dels espirituals, sense ambició de projectar-se en termes culturals al conjunt del país, com si s’avingués fins a un cert punt a la servitud voluntària de la centralitat barcelonina. Totes les ciutats són, ben mirat, perifèriques d’altres, però no totes aspiren a incidir en la dinàmica global, a assumir-ne un paper rellevant. No pas per rivalitzar de manera grotesca amb Barcelona, com ja feu notar Josep Vallverdú a Lleida, problema i realitat, sinó per contribuir, des de la seva singularitat i el seu potencial, amb accent propi, a la generalitat de la cultura catalana. Un dels aspectes més suggestius del volum Epistolari V-Ʌ. Les cartes entre Josep Vallverdú i Guillem Viladot, esplèndidament editat per Joan Ramon Veny-Mesquida, és comprovar com aquests dos escriptors ponentins viuen en la pròpia pell la problemàtica i realitat d’escriure des de l’occident català durant la segona meitat del segle xx. Cadascú a la seva manera, amb tarannàs, ideologies i estètiques diferents, tots dos es reafirmen en una perifèria que no es resigna ni de bon tros a la marginalitat i que vol participar, per dret i mèrits propis, en la «recuperació de la cultura genuïna del país» (p. 14), en paraules del curador del volum. La primera missiva de Viladot, la del 5 de febrer de 1958, ja introdueix un element fonamental del debat: la constitució, a recer de Pedrolo, d’un incipient «grup literari lleidatà» (p. 48), en què també hi pren part Miquel Lladó. Tant Vallverdú com Viladot se senten, doncs, integrants de bell antuvi d’un coŀlectiu d’escriptors ponentins que ha d’afermar els contactes personals i, malgrat les dificultats, posar-se al servei de la reconstrucció cultural i literària des de Lleida. Viladot, en la carta del 9 d’agost de 1958, elogia la tasca constant que duia a terme Vallverdú «cridant ara i adés l’atenció del país envers els escassos conreadors de l’esperit a terres lleidatanes. Tot ajuda a crear una consciència d’identitat, que ens fa molta falta» (p. 59). L’un a l’altre s’esperonen en el diàleg epistolar —que abraça del 1957 al 1991— a persistir en l’activitat literària i en la voluntat còmplice de refer un país profundament delmat per la dictadura franquista. Des de fronts diferents, aleshores i ara tan complementaris com imprescindibles: Vallverdú com a escriptor, professor, conferenciant i activista cultural de base, disposat a despertar consciències, a participar en organitzacions cíviques com Òmnium Cultural i a assumir un rol públic més o menys institucional. Viladot, molt més independent i subversiu, com a franctirador que explora a pit descobert camins nous per a les lletres catalanes. En una missiva a Viladot, del 26 de gener de 1961, Vallverdú reconeix que, volgudament, la seva escriptura es concentra en la «literatura majoritària» per raons tàctiques i, amb ironia, argumenta que les noves fornades d’escriptors no havien d’oblidar «el bon poble, sense el qual no farem comunitat, no farem pes físic... per pes específic que tinguem. I si el bon poble no entén els poemes de Pedrolo, de Viladot i d’Espriu és perquè primer no se li ha donat a llegir coses més planeres» (p. 73). Sense desmerèixer la feina del seu interlocutor, Viladot confessa que el seu desideràtum com a autor era tot un altre: «escriure coses que transcendeixin la gent, les persones; que les despertin» (p. 82). Convençut del valor i la persistència de la seva obra literària, també considerava, en la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 532
20/12/22 8:29
Veny-Mesquida: Epistolari V-Ʌ
533
mateixa carta, que esdevenia meritori el fet d’aconseguir-ho des d’Agramunt (o des de Lleida, en el cas de Vallverdú) i sense ajudes de ningú. Més endavant, Vallverdú també se’n farà ressò en la lletra del 4 de gener de 1970, en què admetia que «escriure en català és un acte de servei; i treballar comarcalment, un acte de servei doble» (p. 143). En tot cas, a despit de tots els obstacles, com escriu de manera ben eloqüent i irònica Vallverdú a Viladot en l’epístola del 15 d’abril de 1970, s’imposava «continuar treballant honestament i pacientment, tossudament i bovinament, enderiadament i profundament» (p. 150). En temps de reconstrucció dels efectius literaris, en allò que es tenia per una «segona renaixença», tant l’activitat literària de Vallverdú, consagrada als gèneres literaris més populars, com la de Viladot, dedicada a l’experimentació, esdevenen absolutament necessàries. Encara que tots dos se situïn, doncs, en pols molt distants, una literatura com la catalana no pot prescindir de res, ni aleshores ni en l’actualitat. «Una literatura es fa així: amb gent per a coses diferents» (p. 88), raona Viladot a Vallverdú el 17 de gener de 1966. Vallverdú treballava com qui diu per encàrrec, talment un artesà, mentre que Viladot bastia una obra literària molt més creativa i excèntrica, com un artista. El camí «útil» que havia triat Vallverdú com a escriptor era fer «llibres de divulgació i llibres per a infants» (p. 122), i també aventurar-se en el terreny del teatre infantil en el qual tenia «pocs competidors» (p. 136), perquè era un àmbit que calia cobrir en temps en què era urgent guanyar lectors per a la literatura catalana. La irrefrenable força creativa de Viladot el dugué per tots uns altres viaranys artístics de caire més experimental que, a diferència de l’obra de Vallverdú, tenien un públic molt més selecte, però que eixamplaven els horitzons estètics de la literatura catalana. Sigui com vulgui, la situació «perifèrica» des de la qual escriuen Viladot i Vallverdú plana en bona part de l’epistolari i planteja una de les temàtiques comentades més amunt: la contribució de la inteŀlectualitat lleidatana a la catalanitat general. Viladot ho expressa de manera diàfana en la missiva del 7 de juliol de 1967, en què, tot prenent com a model encomiable el cas de Vallverdú, aborda la necessitat de «la presència lleidatana» al «concert nacional català»: «si som una coŀlectivitat, aquesta la nodrim o l’hem de nodrir tots; no, només, els del Pla de la Boqueria. I no hem de creure que és per negligència dels del Pla de la Rambla, sinó, fins ara, pel dejuni dels caparrons lleidatans que tinguessin la voluntat de presència que calia» (p. 97). En aquesta mateixa carta, Viladot manifesta el seu «enamorament» de Lleida —capital i comarques— i la convicció que calia que fos present en el món literari català. No hi estalvia la confessió d’un secret d’escriptor: «Si jo tingués el doll literari de l’amic Pedrolo, la seva força tècnica, la seva lucidesa, el seu bícep noveŀlístic, totes les meves noveŀles passarien a les meves terres, i no per a fer lleidatanisme, sinó per a fer el que tants d’altres escriptors han fet: elevar a categoria quasi de mite el seu món petit però ric, densíssim en condició humana» (p. 99). Viladot era ben conscient que els escriptors ponentins havien de treballar de valent per obrir camí sense confiar en cap ajut dels seus homòlegs del Pla de la Boqueria, sinècdoque de Barcelona, «sempre ocupats amb els seus prohoms» (p. 105). Per la seva part, Vallverdú exposa, en una lletra a Viladot del 25 d’octubre de 1967, les cuites que suposava l’intent d’encetar un debat seriós sobre la implicació de la ciutat ponentina en la catalanitat, tot desarmant les derives «leridanistas», tal com s’havia temptat amb Lleida, problema i realitat. A Barcelona, el llibre havia estat molt ben rebut, mentre que a Lleida fou gairebé silenciat. Vallverdú se sincerava sobre la magnitud de la comesa endegada: «Lleida és una gran reserva biològica però [...] és lluny de la maduració mental mínima que la presa de consciència del nostre moment històric i llur encadenament lògic i conseqüent al passat i al pervindre reclama. Per tant, anirem a remolc, com infants rebecs, bramant i baladrejant, acontentats i bufats de la nostra mitjania, obedients al xiulet forani que ens manté dins el camí ral de la monotonia espiritual. I no obstant, la força primitiva hi és. Som encara la reserva, el diamant en brut del Principat. Noves generacions, però, aniran amollint la dura closca lleidatana» (p. 111). En un treball posterior (Vallverdú 1993) sistematitzaria la problemàtica de l’«escriptor perifèric», basant-se en la seva pròpia experiència: desconeixement de l’obra, difusió més limitada, cercles de relació reduïts, pressions polítiques, manca de lectors, estigma provincià, projecció migrada, etcètera. La seva conclusió resulta simptomàtica: «Ara com ara als perifèrics només ens resta el treball sostingut, la soledat envoltant, la confiança més profunda, íntima, que allò que fem val la pena, i el mirall quasi exclusiu de l’autocrítica» (Vallverdú 1993: 172). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 533
20/12/22 8:29
534
Francesc FOGUET I BOREU
Al capdavall, des de pressupòsits estètics diferents, tant Viladot com Vallverdú contribuïen de dins estant a obrir escletxes i esbatanar portes i finestres en la dura i resclosida realitat d’una Lleida tardofranquista que havia esborrat deliberadament les traces de la seva catalanitat i que maldava, amb penes i treballs, per desfer-se de la llosa de tants d’anys de dictadura. En una carta a Vallverdú, del 30 d’octubre de 1967 —pulcrament citada en nota pel curador del volum—, Pedrolo festejava la publicació de Lleida, problema i realitat i criticava la «conspiració del silenci» amb què havia estat rebut aquest assaig a la capital ponentina; al seu parer, caldrien «molts llibres, molts discursos, molts cops i molts anys» per sortir de la «mentida immensa» en què es trobaven abismats, de manera que no els tocava altre remei que perseverar «cadascú en el seu camp» (p. 115, nota 20). La participació en la «segona renaixença» era plena de circumstàncies adverses per als qui, com Viladot i Vallverdú, escrivien des de Ponent, sense una sòlida tradició literària, ni una mínima infraestructura cultural, ni unes condicions polítiques, socials i geogràfiques favorables. Lleida era, llavors, en els confins de la terra, lluny de Barcelona i de l’Empordà. L’agramuntí s’hi referia amb humor en la carta del 16 de setembre de 1972, en la qual proposava d’inventar la «Internacional de les Comarques Lleidatanes»: «Recony que en som de bons! I els prohòmens del Pla de la Boqueria sense fer-se’n el ressò degut. Ospedreta si fóssim de l’Empordà! Però som de comarques secanes, de pa sec, de dones flàccides, de culs amb restrenyiment...» (p. 159). Acte seguit, en la carta de resposta del 19 de setembre de 1972, Vallverdú es mostrava satisfet per la seva feina de construcció duta a terme com a escriptor i activista cultural i la igualava amb la de Viladot, aquesta darrera feta tanmateix, en opinió seva, «amb més inspiració i camins més enlairats i lliures» (p. 163). Si des del «Pla de la Boqueria» no se’ls reconeixia prou, era perquè havien tingut l’atreviment de voler projectar-se tant a Lleida com a Barcelona, sense limitar-se a ser «glòries locals» ni bellugar «la cueta pels boccaccios de la massa-gran-Barcelona» (p. 163). Tant Vallverdú com Viladot tenien plena confiança que, des de Lleida, havien aconseguit erigir-se en capdavanters de la cultura catalana, «ara que és un fet clar i indiscutible la natural catalanitat de la cultura lleidatana», com afirmava l’agramuntí en la carta del 10 de novembre de 1972. El mateix Viladot ho reblava en la lletra del 8 de març de 1973: «sé que fem un servei a les comarques lleidatanes al sumar els nostres esforços en una escomesa comuna» (p. 176). Vallverdú hi aŀludeix també en diverses missives —com la 52— en què manifesta la importància que els escriptors lleidatans puguin «contribuir que la gent d’aquí s’adoni que tot això de les lletres catalanes existeix» (p. 191). La seva feina com a escriptors ponentins era, comptes fets, doble: d’una banda, Lleida endins, de reconstrucció i conscienciació, i, de l’altra, Lleida enfora, de projecció i visibilitat. Les iniciatives en què participava Vallverdú per tal de donar a conèixer la literatura de les Terres de Ponent eren convenientment lloades per Viladot, que les tenia per pluja benigna en temps de sequera. Així, posem per cas, arran de la publicació de Lleida, vuit poetes (1968), el d’Agramunt valorava la inteŀligència del pròleg, perquè demostrava que «per les comarques occidentals hi ha gent que pensa amb el cap» (p. 117). Aquesta antologia poètica, en què Viladot també gaudia d’un espai, juntament amb Pedrolo i altres ponentins, seria al seu parer «un testimoni de la poesia lleidatana a la segona renaixença» (p. 120). Un altre exemple: la publicació de «Catalunya-Visió», una sèrie de volums dirigida per Oriol Vergés i adreçada a un públic general, que proposava de presentar el país «des d’un angle gràfic, interpretat, però, tant per les imatges com pels comentaris» (Vallverdú i Sirera 1968: 9), és molt ben acollida per Viladot: «Crec que forma part de la mena de llibres que jo entenc que s’han de fer avui: llibres que entrin pels ulls, on la literatura hi sigui en el punt que calgui. Bellíssim llibre de gran poder comunicatiu. Llibre ràpid, de cop d’ull i de cop d’enteniment» (p. 118). Viladot també trobà tot un encert l’aparició de Proses de Ponent (1970) de Vallverdú, finalista del premi Josep Pla de 1969, que, com Pedrolo, creia «molt més important que qualsevol noveŀla» i que tenia punts d’afinitat amb la seva pròpia escriptura: «És un llibre —per raó dels llibres [que] jo he escrit fins ara— amb el qual combrego ben a gust. La nostra terra, amic! I la seva gent! I homes com tu que van fent la seva cultura! Així és com es fa el País» (p. 155). Vallverdú no estalvià tampoc les floretes a Viladot: «ara ets el millor escriptor de les terres de ponent, [...] superes en Pedrolo en manipulació humana i en llenguatge» (p. 212) o, bo i remarcant el caràcter revulsiu de la seva obra, «passaràs a la posteritat i al Llibre Guinness de Rècords per les Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 534
20/12/22 8:29
Veny-Mesquida: Epistolari V-Ʌ
535
envestides dels ultraconservadors i pudibunds pudorosos i pudents degut als teus escrits: ni Voltaire en els seus millors moments no aconseguí de suscitar tanta d’indignació santa i excomunicacions tan acerades» (p. 236). Un altre eix d’interès de l’epistolari entre Vallverdú i Viladot és la concreció de les seves respectives poètiques i la destiŀlació gradual d’un corpus literari que, en tots dos casos, augmentava a bon ritme de creació i reconeixement. Vallverdú ironitza sobre el fet que la seva consagració a la literatura infantil i juvenil el pugui convertir en «una mena de pàŀlid Folch i Torres» (p. 86). I a fe que èxits editorials com Rovelló (1969) consolidaren la seva popularitat en aquest àmbit, a risc d’eclipsar la resta de la seva obra. Viladot, en contrapartida, insisteix que no vol «fer literatura», sinó obrir camins nous. A propòsit de La gent i el vent (1967), per exemple, reconeix que es proposa d’«esbotzar tot un món per a deixar sortir el que sota seu hi ha de veritat entranyablement humana: l’home i la llengua» (p. 99). O, amb motiu dels entrebancs amb la censura franquista d’Entre opus i opus (1972), argumenta amb sornegueria: «el que fem és bo, ja que, com a conseqüència lògica, ens fa veure que el que fem nosaltres és oposat al quietisme: és el moviment, l’acció, la dinàmica...» (p. 166). En altres missives, Viladot insisteix en els problemes que el conjunt de la seva obra té amb la censura —especialment alguns títols com La cendra (1972)— o la dificultat de projectar-la, per la seva originalitat i singularitat, en els circuits literaris. Altrament, les cartes de Viladot expressen amb més vehemència que no pas les de Vallverdú la seva iconoclàstia política dins d’una catalanitat irreductible que compartia amb el seu corresponsal. En la lletra a Vallverdú del 2 de gener de 1969, l’autor de Temps d’estrena manifestava amb to sarcàstic la seva estupefacció perquè els del «Pla de la Boqueria» es proposaven de premiar Baltasar Porcel: «és curiós que, en aquest moment de cultura anormal, perdó, vull dir no-normal, encara ens permetem de premiar el bilingüisme per tal de contribuir més a la no-normalitat i al pa-sucat-amb-oli de la nostra petita, sulla, eixorca, desgraciada, pollosa, merda cultural... (Espriu i Roda dixit)» (p. 125). Després d’un viatge estival a Escandinàvia, en la missiva del 3 de novembre de 1969, Viladot es lamentava que els catalans haurien pogut emular Dinamarca i es preguntava retòricament: «Per què nosaltres no hem pogut ser un país europeu petit i ben arregladet amb hippis, electrònica, amb més canals que el de l’Urgell i molta més llibertat, o, per dir-ho clar, amb una mica de llibertat? Per què en el nostre país tot el que soni a llibertat ha de ser considerat un enemic del poble?» (p. 129). Contrari al provincianisme i al sucursalisme, coincidia amb Pedrolo que «a aquest país nostre les troballes només es tenen en compte quan vénen de fora» (p. 152). D’altra banda, anticomunista convençut com era, Viladot no s’està de criticar que Edicions 62 aposti per l’obra de Teresa Pàmies i pel comunisme de saló: «Si alguna cosa m’irrita en política són aquests carallots que es passen l’estona fent allò que no els deixarien fer en un país comunista: viure com uns burgesos. [...] la literatura catalana entesa com una militància té sentit, i no el té la militància comunista» (p. 195). Contràriament, home de consens i de pau, Vallverdú defugia les polèmiques i es mostrava més conciliador i partidari dels avenços públics i institucionals per guanyar tant de terreny com fos possible per a la cultura catalana. Una actitud que contrasta vivament amb la ironia mordaç viladotiana: «De les institucions només n’espero esqueles funeràries», escriu el 2 de novembre de 1983. En definitiva, l’epistolari entre Vallverdú i Viladot, editat per l’activa Càtedra Màrius Torres, no tan sols permet conèixer de prop —en el reialme de la confidència i de l’amistat— dos dels grans escriptors de les Terres de Ponent, sinó que sobretot dibuixa una xarxa de relacions i de reivindicació d’un espai literari en les lletres catalanes contemporànies que mereix molta més atenció i reconeixement dels centres de poder cultural. Vallverdú i Viladot encarnen com a escriptors compromesos amb el país i la seva gent les enormes dificultats que tingueren des de Lleida i el seu hinterland per visibilitzar l’aportació occidental a la cultura catalana en un temps difícil de resistència política i represa cultural. La ironia i l’humor esmoladíssims de tots dos interlocutors contribueixen a fer molt llegidora i incitant aquesta correspondència, tan ben prologada i anotada per Veny-Mesquida, que es fonamenta en una rigorosa recerca bibliogràfica i hemerogràfica i té en compte fins al mínim detall per contextualitzar millor les cartes i fer-les entenedores per al lector. Les missives que s’intercanviaren tots dos, escrites a rajaploma i salpebrades de complicitat, testimonien l’evolució de la seva trajectòria literària, la manera de conceEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 535
20/12/22 8:29
536
Francesc FOGUET I BOREU
bre l’escriptura, la poètica que els guia i, entre altres aspectes, la seva catalanitat indefallent. Revelen també que la lluita compartida per situar Lleida en el mapa literari donà bons fruits, com el seu mateix llegat evidencia, però que molts dels factors que ho dificultaven persisteixen i que, per tant, encara hi ha molt de camp per córrer. Francesc Foguet i Boreu Universitat Autònoma de Barcelona
Bibliografia Jòdar, Julià de (2022): «La lliçó de Barcelona», Vilaweb, 26 de juliol. En línia: <https://www.vilaweb. cat/noticies/llico-barcelona-julia-jodar/>. [Consulta: 29 d’agost de 2022.] Lladonosa, Josep et al. (1967): Lleida, problema i realitat. Barcelona: Edicions 62. Vallverdú, Josep (1993): Entrada lliure. Lleida: Pagès Editors. Vallverdú, Josep / Sirera, Ton (1968): Catalunya Visió. La Segarra / El Segrià / La Noguera / La Llitera / El Baix Cinca. Barcelona: Tàber.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 379-536
Estudis romanics 45_int.indd 536
20/12/22 8:29
LL
LLIBRES REBUTS
LL 53
Ferrer, Josep / Pujadas, Joan, ed. (2021): Epistolari Joan Coromines & Antoni Maria Badia i Margarit. Sant Pol de Mar / Girona: Curial Edicions Catalanes / Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona, 430 p. Tot coincidint amb la commemoració de l’Any Badia i Margarit, veu la llum aquest nou tribut a l’extensa collita epistolar entre Joan Coromines i el seu cercle de coneixences. El pròleg de Carles Duarte («Un compromís indefallent amb la llengua i el país», p. 5-11) deixa pas al prefaci dels curadors (p. 13-16). Els dos textos preliminars anuncien els continguts de l’obra, en què l’epistolari pròpiament dit, en realitat, ocupa només un centenar llarg de pàgines (p. 19-127). L’epistolari comprèn un espai temporal, entre els dos redactors, de gairebé mig segle: des de la carta núm. 1 (de Badia a Coromines, datada a Barcelona el 22 de novembre de 1948) fins a la 61 (igualment de Badia a Coromines; Barcelona, 14 de març de 1995). La resta del llibre aplega tres annexos que projecten llum sobre la relació científica i humana entre Coromines i Badia. L’«Annex I» (p. 131-280) traça la intrahistòria de la coneguda recensió que Joan Coromines escrigué sobre les obres homònimes —Gramática histórica catalana— de Badia (1951) i Moll (1952), des de la versió original (1953) fins a la publicació el 1958. També inclou l’intercanvi epistolar amb Pierre Gardette a propòsit de la controvèrsia amb la Revue de Linguistique Romane, i una carta de Moll a Coromines. L’«Annex II» (p. 283-318) agrupa contribucions diverses (parlament de Joan Coromines, clausura, sumari) a l’entorn del rellevant VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica que tingué lloc a Barcelona l’abril de 1953, una memòria dels treballs sobre el Corpus de Toponímia Catalana (Badia i F. Marsá) i el pla inicial de l’Enciclopèdia Lingüística Hispànica (que, com és sabut, no es va poder acomplir sinó de manera ben parcial). Finalment, l’«Annex III» (p. 321-367) comprèn una desena de contribucions de Badia sobre Coromines: majoritàriament publicacions a diaris (Avui, La Vanguardia) i revistes (Serra d’Or); i abraça una vintena d’anys, des de 1980, any de la publicació del primer volum del DECat, fins al 2000, significativament intitulat «El meu Joan Coromines». Completen l’obra un àlbum fotogràfic (p. 369-376) i tres taules, de noms, de mots i general (p. 379-430). [Nota del C. de R.]
Ginard i Féron, David (2021): Josep Massot i Muntaner. El combat per la història. Pròleg de Paul Preston. Mallorca: Lleonard Muntaner, 144 p. David Ginard, professor titular de la Universitat de les Illes Balears, és l’autor d’aquesta biografia, en forma de conversa, de Josep Massot, «un dels inteŀlectuals més complets i influents de la història contemporània dels Països Catalans». L’obra, centrada d’una manera especial en la Guerra Civil a Mallorca, aborda, amb un estil coŀloquial, aspectes diversos d’aquest conflicte bèŀlic sobre el qual el savi benedictí havia publicat una trentena de monografies com a resultat de cinc decennis d’investigació. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 537-540
Estudis romanics 45_int.indd 537
20/12/22 8:29
538
LLIBRES REBUTS
Vertebrada l’obra de l’eminent historiador en la consulta d’arxius espanyols, italians i britànics i d’altres fonts poc conegudes, com també de la història oral, destaca, entre altres, les aportacions sobre l’actuació del conde Rossi (Arconovaldo Bonacorsi), «feixista dement» (Preston), l’ofensiva del capità Bayo, els comentaris sobre el llibre de Bernanos (Les grands cimetières sous la lune), els efectes de la repressió a l’illa (una xifra avaluada entre 1.500 i 2.000 víctimes), el tancament d’inteŀlectuals a Montserrat contra els judicis de Burgos, etc. Una part del diàleg s’ocupa també, entre altres aspectes, de la seva activitat d’editor de llibres i revistes, de la seva contribució a l’estudi de la llengua i literatura a Mallorca, de la recuperació del Cançoner Popular de Catalunya i de la vida cultural clandestina a Mallorca. Les pàgines inicials són dedicades a la vida familiar: infància, interès familiar per la música, estudis a Monti-Sion, autodidactisme en català, anys d’estudi a la Universitat de Barcelona, professors recordats, relació amb l’Institut d’Estudis Catalans, ingrés al monestir de Montserrat... El llibre es clou amb una bibliografia de i sobre Josep Massot. En definitiva, un llibre de summe interès especialment per als estudiosos de la Guerra Civil a Mallorca però també per la biografia i la ingent i variada producció de l’enyorat Josep Massot i Muntaner, del qual lamentem el recent traspàs (vegeu-ne la necrologia, p. 613-618). [Nota del C. de R.]
Miralles i Monserrat, Joan, amb la coŀlaboració de Mar Umbert (2020): Veus del passat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Càtedra Unesco de Diversitat Lingüística i Cultural, 243 p. Després de la publicació de llibres com Un poble, un temps (1974 i 1995, Història i cultura popular (1998) i La història oral. Qüestionari i guia didàctica (1985), on presentava reculls de textos i mètodes de treball sobre la cultura popular oral de Mallorca, Joan Miralles, catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, ben conegut pels seus treballs d’història de la llengua, onomàstica i comentaris filològics de textos mallorquins, ens ofereix onze entrevistes realitzades 50 anys enrere (1968-1969) relatives a la vida dels entrevistats i a temes concrets, com els cossiers, la progènie de Colón o un matrimoni per poders. El mètode seguit és el clàssic de la dialectologia: deixar anar un mot, el nom d’una masia, un malnom, una anècdota, «com qui tira l’ham» —diu l’autor— per trencar el glaç i fer arrencar la narració. Els textos són transcrits amb fidelitat a la llengua oral, especialment a la morfosintaxi i al lèxic, però no a les particularitats fonètiques, que poden seguir-se a l’àudio que acompanya l’obra, però que aquí han estat objecte d’adaptació a la normativa (alls i no ais, egües i no egos, etc.). Els castellanismes (barato, cuarto) són marcats en cursiva. Hi ha textos curts (4 pàgines), com el de Rosa Pocoví, i llargs, com el de Miquel Cerdà (13 pàgines); algun ha estat objecte de diverses entrevistes, vuit en el cas de Joan Grimalt. Cada entrevista va precedida del nom complet de l’entrevistat, el respectiu malnom i retrat; els textos reben les anotacions pertinents de caire lingüístic, onomàstic, històric, amb iŀlustracions fotogràfiques de diversos “realia” de Montuïri. Es tracta d’un valuós recull de textos d’interès històric, de cultura popular, de dialectologia. L’obra va precedida d’un pròleg de Joan Argenter i d’una presentació de l’autor, que constitueix un magnífic resum de la història de Montuïri. [Nota del C. de R.].
Nagore Laín, Francho (2021): Vocabulario de la Crónica de San Juan de la Peña. Versión aragonesa, s. xiv. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 513 pp. La Crónica de San Juan de la Peña, text de referència de l’aragonès tardomedieval, ja fou objecte d’estudi per part de l’autor l’any 2003 en una obra que abordà aspectes com la grafemàtica, la morfologia, la sintaxi i la formació de paraules. Francho Nagore torna ara sobre aquesta obra i n’analitza el vocabulari de manera minuciosa. Un total de 2.285 entrades són sotmeses a un estudi sistemàtic: categoria gramatical, semàntica, exemplificació, etimologia, documentació antiga i actual. D’altra banda, no hi Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 537-540
Estudis romanics 45_int.indd 538
20/12/22 8:29
LLIBRES REBUTS
539
falta una generosa aportació romànica de complement, que referma la romanicitat d’aquesta llengua germana. [Nota del C. de R.]
Nevaci, Manuela / Floarea, Irina / Farcaş, Ioan-Mircea, (ed.) (2021): Ex Oriente lux. In honorem Nicolae Saramandu. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 1.160 p. Amb un títol que suggereix llum de saber projectada des de la romanitat oriental, diversos deixebles del professor Nicolae Saramandu han volgut retre-li homenatge en ocasió del seu vuitantè aniversari amb un volum que aplega noranta contribucions de coŀlegues majoritàriament vinculats a l’àmbit romanès, però també al món romànic i a Europa (cal assenyalar, en aquest sentit, la vinculació de l’homenatjat a projectes com l’Atlas Linguistique Roman i l’Atlante Linguistico Mediterraneo, així com a l’Atlas Linguarum Europae, del qual n’és president). En aquesta obra polifònica, els editors tracen la destacada figura de Nicolae Saramandu amb unes paraules introductòries (Cuvânt-înainte, p. 9-13) i la llista de les seves publicacions (p. 15-36), a la qual segueix el testimoni coral d’una Tabula gratulatoria (p. 37-41). [Nota del C. de R.]
Roviró i Alemany, Xavier / Rubió i Larramona, Carme / Samper Prunera, Emili, (a cura de) (2021): Misceŀlània etnopoètica. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura, IEC, 159 p. Fidel a la seva publicació anual, el Grup d’Estudis Etnopoètics ha estat capaç de fer aparèixer un nou volum coral, tot i les dificultats derivades de la pandèmia. Aquesta Misceŀlània etnopoètica consta d’onze treballs, onze mirades sobre aspectes diversos de la tradició oral i el folklore a les terres de llengua catalana. A saber: Joan Armangué i Herrero, «Breu epistolari de Francesc Maspons amb Pere Alsius. Tradicions del Vallès (1876)»; Alexandre Bataller Català, «Fortuna i tractament escolar de textos valencians de literatura popular oral protagonitzats per serps i dracs»; Bàrbara Duran Bordoy, «Dels goigs a la glosa. Aproximació a la transformació del material lingüístic i musical de les cançons de Pasqua a les Illes Balears»; Lluís-Xavier Flores Abat, «Els refranys en la producció teatral del tortosí Joan Moreira»; Salvador Rebés Molina, «Dues visites de Palmira Jaquetti a Isil, 1926 i 1945»; Josefina Roma i Riu, «La rondalla i la llegenda. Passos d’anada i tornada. L’amo de Mataró, un exemple tractat per Sara Llorens i per Rossend Serra i Pagès»; Roser Ros i Vilanova, «De llops, guineus i estranyes parelles»; Carme Rubió i Larramona / Xavier Roviró i Alemany, «La Màgica»; Emili Samper Prunera, «Sant Esteve de les Roures, un poble inexistent»; Àngel Vergès i Gifra, «Un folklorista empordanès»; i Tomàs Vibot Railakari, «“Aquest avenc obrí / sa boca i engolí / dins la negror sens fi”: les eres esfondrades del llegendari mallorquí». [Nota del C. de R.]
Sans Orpinell, Toni / Montañà Ros, Rubèn (2022): Entri totis ho apriarem. Un conti en xipella, que passi a Solivella. Solivella: Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Solivella, sense paginar. Vet aquí un conte de Toni Sans Orpinell, amb iŀlustracions de Rubèn Montañá Ros, redactat en la varietat xipella de la població de Solivella (Conca de Barberà). Un conte que forma part del projecte Rurals/Som Xipella, ideat per l’Ajuntament de Solivella, que «vol reivindicar la necessitat de salvaguardar la diversitat lingüística, lo xipella, com a patrimoni immaterial». El bell text, completat amb belles iŀlustracions, es redacta en la varietat dialectal xipella, caracteritzada bàsicament per la pronúncia de la e nord-occidental com a i: pobli, plomis, entri, gairi, etc.; però que conté altres característiques Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 537-540
Estudis romanics 45_int.indd 539
20/12/22 8:29
540
LLIBRES REBUTS
fonètiques, morfològiques i, d’una manera especial, lèxiques (accit ‘enèrgic, valent’, cleca ‘riallada sorollosa’, miquetarrulla ‘quantitat mínima’, no plegar-hi re ‘no entendre-hi res’, etc.); la publicació consta amb l’assessorament de Pere Navarro, professor de la Universitat Rovira i Virgili. Un exemple d’un text presentat amb tota la seva fidelitat a un parlar coŀloquial, en vies de retrocés, que pot conscienciar els seus parlants per, en el règim intern, fomentar-ne l’ús. Estàndard i dialecte són compatibles sempre que es tinguin en compte àmbit i registre. [Nota del C. de R.]
Sunyer, Magí (2022): Els mites de la república. Arguments per al futur. Vic: Eumo, 230 p. Una breu exposició sobre la història recent del republicanisme, particularment el català, dona pas a la part nuclear del llibre (Els mites de la república), subdividida en diversos apartats (Els colors de la revolució: Llibertat, Igualtat, Fraternitat, solidaritat i filantropia; Principis de la cultura democràtica: Justícia, Instrucció, Poble, Pacifisme, Laïcisme, Revolució República, Universalisme, catalanisme; Herois i himnes), amb un de final que interroga sobre l’esdevenidor (Mites per al futur?). I tot plegat es completa amb les corresponents Referències bibliogràfiques. [Nota del C. de R.].
Xirgu, Margarida (2020): En primera persona. Entrevistes i declaracions públiques, a cura d’Aïda Ayats i Francesc Foguet. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 473 p. Aquest volum aplega les diverses entrevistes i declaracions que l’actriu Margarida Xirgu (Molins de Rei 1888 – Montevideo 1969) va fer en diverses publicacions catalanes, espanyoles i llatinoamericanes al llarg del mig segle que va durar la seva vida artística. El llibre es divideix en dues parts, amb la Guerra Civil com a eix separador. La primera, «La forja d’una gran actriu (Europa, 1910-1936)», aplega textos dels primers anys de l’actriu, fins a principis de 1936, una època passada sobretot entre Barcelona i Madrid. La segona, «La consolidació d’un mite teatral (Amèrica, 1936-1962)», reuneix entrevistes fetes a diversos indrets del continent americà on va viure i treballar en el seu exili (Buenos Aires, Santiago de Xile, Montevideo, l’Havana, Ciutat de Mèxic, Lima, etc.). Totes les entrevistes, procedents de diversos centres documentals, estan degudament referenciades. El volum es completa amb una cronologia succinta de les fites principals de l’activitat artística de l’actriu i amb un annex que conté un article rememoratiu d’Ángel Zúñiga (publicat a Destino), basat en la conversa que havia mantingut amb ella a Mèxic el 1957. El volum es revela com una eina ben útil per conèixer més a fons, a partir de la seves pròpies paraules, una de les actrius catalanes més importants del segle xx. [Nota del C. de R.]
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 537-540
Estudis romanics 45_int.indd 540
20/12/22 8:29
C
CRÒNICA
C 54
Any Joan Barceló. — El 2021 es va celebrar allò que la pandèmia del 2020 no va fer possible: la commemoració dels quaranta anys de la mort de Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens 1955 – Barcelona 1980), el malaguanyat escriptor polifacètic traspassat a l’edat de 24 anys. L’Ajuntament de Menàrguens i la Càtedra Màrius Torres (CMT) de la Universitat de Lleida van posar en marxa una sèrie d’actuacions per tal de reivindicar la seva figura, difondre la seva obra i fomentar el seu estudi. L’Ajuntament de Menàrguens va endegar el programa d’activitats amb un acte a la seu de l’Ateneu Barcelonès el 28 de gener de 2020. A banda de representants d’institucions culturals i polítiques, van intervenir-hi els escriptors Jordi Pàmias i Mercè Canela, que van repassar la trajectòria de Joan Barceló, conduïts per Carles Duarte. El 27 de febrer Julián Acebrón, professor titular de Literatura de la Universitat de Lleida, va impartir la conferència «De Menàrguens a l’Illa d’Enlloc, passant per Barcelona i NYC. Un viatge literari amb Joan Barceló». Paraŀlelament, nens i nenes en edat escolar del poble van iŀlustrar el conte La Cuca de Llum xarrupa lluna de Joan Barceló; se’n va fer un vídeo que es pot visionar a YouTube, en què una mestra del poble explica el conte mentre es veuen les iŀlustracions, acompanyades amb música creada per Lluc Casals. Per Sant Jordi, altres alumnes del poble van fer treballs de recerca sobre l’escriptor, es van fer presentacions virtuals de llibres (Viatge enllunat, per exemple, a càrrec de Jordi Casals), i es van realitzar dos vídeos, un amb recitacions de fragments de l’obra barceloniana i l’altre recordant Joan Barceló, i a la biblioteca de Bellvís se’n va reivindicar la figura. Entre juny i juliol, l’Ajuntament de Lleida va promoure la iniciativa «“Tastem” Joan Barceló (Menàrguens 1955 - Barcelona 1980)», en què cada dia es proposava un tast de l’obra barceloniana. I l’1 de juliol l’artista gràfic Swen va començar a pintar a la plaça Enric d’Hostalrich de Menàrguens un mural dedicat a l’univers literari de Joan Barceló. L’1 d’agost, Menàrguens va recordar el seu escriptor: es va descobrir una placa a la casa familiar, es van veure els faristols amb reproduccions de quadres de Barceló i es va inaugurar el mural de Swen, amb diversos parlaments i recitals. I el 6 de setembre s’hi va presentar la nova edició de la noveŀla Viatge enllunat, amb iŀlustracions de Marta Trepat, pròleg de Jordi Pàmias i epíleg d’Andratx Badia-Escolà, publicada per Pagès editors. Entre novembre i desembre van aparèixer noves edicions de l’obra de Joan Barceló: la noveŀla Pare de rates (Comanegra), amb pròleg de Max Besora, i el volum Teatre: Científicament s’ha demostrat, Olor de cebes, Viatge enllunat (Pagès), amb pròleg de Francesc Foguet, Miracles i espectres (Fonoll), edició i pròleg d’Andratx Badia-Escolà, i el conte La Cuca de Llum xarrupa lluna iŀlustrat pels nens i les nenes de Menàrguens, mostra de les diverses activitats que es van fer a les escoles del poble i de la comarca, que es van allargar, a causa de la pandèmia, fins al 2021. D’algunes d’aquestes edicions, se’n va fer una presentació conjunta el 13 d’abril, a Barcelona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 541
20/12/22 8:29
542
CRÒNICA
El 18 de març, PoesiaLleida va muntar el recital «Barceló, marxant d’estels», amb intervencions d’Amat Baró, Julián Acebrón i Jordi Casals. El 29 d’abril s’inaugurà a Menàrguens l’exposició «Joan Barceló i Cullerés. Pintor, poeta, narrador, dramaturg», ideada per l’equip de govern de l’Ajuntament de Menàrguens, una exposició en vint-i-dos roll-up que fan un repàs a la biografia del nostre escriptor i a la seva obra, recull la veu d’alguns lectors coneguts i reflecteix alguns espais del poble natal del poeta que apareixen a la seva obra. La Central de Biblioteques de Lleida va organitzar la itinerància d’aquesta exposició per diverses biblioteques de les comarques lleidatanes i va programar també un seguit de xerrades sobre l’obra de Barceló, a càrrec de Julián Acebrón i Jordi Casals, editors de la seva obra. El 28 d’octubre van començar les activitats organitzades per la Càtedra Màrius Torres, l’objectiu principal de la qual és la recuperació i difusió del patrimoni literari català per tal de promocionar-ne l’estudi, i per a això aprofita l’escaiença de les commemoracions d’efemèrides relacionades amb els escriptors per desenvolupar aquesta funció. En el cas de Barceló, va emprendre quatre línies d’acció diferents: l’organització d’una jornada acadèmica dedicada monogràficament a la seva persona, la digitalització del seu llegat, la realització de tres exposicions de caire divers i la publicació de dos facsímils de la seva obra. La jornada monogràfica al voltant de Joan Barceló i Cullerés i la seva obra literària pretenia convertir-se en un revulsiu que tragués l’escriptor i l’obra de l’oblit que va patir després de mort, però també que hi oferís llum nova, amb nous enfocaments crítics i noves perspectives d’anàlisi. A tal fi, la Jornada, que va tenir lloc a la sala Víctor Siurana de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, es va desenvolupar en dues parts, una primera de caire més científic, celebrada el matí del dia 28 d’octubre, i una segona de tipus més personal i divulgatiu, la tarda del mateix dia. Al matí, el poeta Jordi Pàmias va obrir les sessions amb una semblança de Barceló, i, seguidament, es van poder sentir les intervencions dels especialistes més destacats en l’obra de l’escriptor: Julián Acebrón, sobre la poesia; Andratx Badia-Escolà, sobre la narrativa; Francesc Foguet, sobre el teatre, i Enric Falguera, sobre la narrativa infantil i juvenil. Per acabar, Joan Ramon Veny, va presentar breument la digitalització del llegat de Joan Barceló al Corpus Literari Digital. La CMT va digitalitzat tots els llibres i tot el llegat d’autògrafs —manuscrits i mecanoscrits— de J. B., com també tots els quadres conservats a la casa pairal de Menàrguens, gràcies a l’amabilitat de Damià Barceló i Cullerés. El llegat de llibres i autògrafs es pot consultar des d’aleshores a la pàgina del Corpus Literari Digital de la CMT. Després de la intervenció de Veny, Acebrón i Casals van oferir una visita guiada a l’exposició «Joan Barceló a través del seu llegat» que la CMT havia muntat al passadís del davant de la Sala Víctor Siurana, amb la pràctica totalitat dels llibres de J. B., una mostra dels seus autògrafs i un recull bibliogràfic representatiu del ressò crític de la seva obra. Aquesta exposició es complementava amb la projecció d’una altra en forma de vídeo, que es pot consultar al web de la CMT. Les sessions de la tarda van començar amb una taula rodona moderada per Jordi Casals, que va comptar amb la participació de persones que van conèixer i tractar de prop el menarguí, com ara el seu germà Damià, el company de carrera Carles Duarte o l’amiga personal Mercè Canela, a més de Mònica Boixader, que en va donar una visió molt personal des de la seva posició de jove lectora. Després d’aquest acostament particular i íntim, Andratx Badia-Escolà, Francesc Foguet i Julián Acebrón van presentar les ja esmentades publicacions d’obres de Barceló fetes entre 2020 i 2021 a redós de la celebració del quarantè aniversari de la mort. Finalment, els assistents es van dirigir a l’edifici dels serveis territorials del Departament de Cultura, on la CMT havia muntat una exposició amb una mostra de setze quadres de l’obra pictòrica de J. B. comissariada per Julián Acebrón, que en va fer una visita guiada. Cal dir que la Jornada va ser un èxit en tots els seus aspectes. D’una banda, pel ressò que va tenir, no tant als mitjans de comunicació de la ciutat —més aviat escàs—, com per la quantitat de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 542
20/12/22 8:29
CRÒNICA
543
públic que va acudir als actes, molt més enllà del que havia previst l’organització: una prova de l’interès que desperta l’autor i de la necessitat de continuar amb aquest tipus de celebracions, de la qual la CMT pren bona nota. De l’altra, per l’alt nivell de totes les intervencions acadèmiques del matí i per les mirades personals que van aportar els participants de la taula rodona. Però l’Ajuntament de Menàrguens encara va organitzar altres activitats fins al final del 2021. El 6 de novembre va tenir-hi lloc una trobada de grups de lectura de les biblioteques de Lleida, que va consistir en la realització de la ruta literària Joan Barceló a Menàrguens, tot resseguint diversos indrets que apareixen a l’obra de Joan Barceló. El mes de desembre de 2021 es va reeditar la noveŀla juvenil El somni ha obert una porta, per Nova Editorial Moll, amb pròleg d’Andratx Badia-Escolà, i l’Aula de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida va publicar l’antologia poètica Joan Barceló i Cullerés a cura de Julián Acebrón. Recapitulant, l’Any Barceló va suposar més d’una trentena de conferències, xerrades i presentacions arreu del país, la realització d’un mural monumental i d’una ruta literària a Menàrguens, quatre exposicions (de les quals una itinerant), diversos recitals i altres activitats de divulgació en biblioteques, centres educatius i seus socials i culturals, la publicació d’una part important de l’obra literària de Joan Barceló en vuit reedicions —una facsímil—, una antologia poètica, el facsímil d’una obra fins ara inèdita i un quadern amb un conte iŀlustrat, la digitalització del llegat documental i pictòric de Joan Barceló i la celebració d’una jornada acadèmica sobre l’autor de Menàrguens. Totes aquestes activitats no haurien estat possibles sense la coŀlaboració de les institucions següents: la Diputació de Lleida, l’Ajuntament de Lleida, la Central de Biblioteques de Lleida i els serveis territorials del Departament de Cultura a Lleida, el Consell Comarcal de la Noguera, l’Ateneu Barcelonès, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la delegació de Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans, i, de la Universitat de Lleida, el Departament de Filologia Catalana i Comunicació, el Vicerectorat de Cultura i Extensió Universitària, la Facultat de Lletres i la Unitat de Biblioteca i Documentació. Julián Acebrón Càtedra Màrius Torres Universitat de Lleida Joan Ramon Veny Càtedra Màrius Torres Universitat de Lleida Activitats culturals de les universitats de Madrid (2021-22). — Hem de començar destacant la publicació del tercer i darrer volum de la traducció castellana del Llibre de Contemplació en Déu de Ramon Llull, publicat per l’editorial Palas Atenea (Madrid), obra de la qual havíem donat raó en dues ressenyes anteriors d’aquestes Activitats acadèmiques (vol. 42, 2020, p. 574575, i 44, 2022, p. 584-587), arran de la presentació del volum I (29 de març de 2019) al Cercle Català de Madrid. Encara està pendent de publicació l’arreplega de les contribucions a la presentació de l’obra a la Universitat de Porto (2021), la qual sortirà en el volum 27 de la Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca (UNED, 2022), així com una antologia virtual. L’obra sencera així mateix l’han presentat el professor Fernando Domínguez Reboiras, el professor Juan M. Ribera i la coordinadora de l’edició, la professora Júlia Butinyà, al curs d’estiu de la UNED a Palma, Los mundos de Ramon Llull¸ el 7 de juliol de 2022. En aquesta mateixa convocatòria, que va ser en línia i gravada, també va impartir una lliçó la Dra. Butinyà: «L’ombra fosca del Doctor Iŀluminat». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 543
20/12/22 8:29
544
CRÒNICA
De l’obra sencera, n’ha sortit una ressenya de Gabriel Ensenyat a Estudis Romànics. Va aparèixer al volum 43 (2021: 482-485): <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000298/00000068. pdf>. I una altra en Mirabilia/MedTrans 12, a càrrec de Ricardo da Costa (2020/2: 81-84): <https:// www.revistamirabilia.com/medtrans/issues/mirabilia-medtrans-12-2020-2>. A la tardor de 2021 aparegué el vol. XXVI de la Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca (UNED), que comptà amb els següents articles sobre matèries de català: «Quatre ulls i dues orelles: Ramon Muntaner a Gerba», de Josep Antonio Aguilar Ávila; «L’Arqueta Catalana de la Biblioteca Real», de Narcís Garolera; i «Les tres darreres obres de Josep Maria Benet i Jornet: Soterrani, Dues dones que ballen i Com dir-ho?», d’Ana Prieto Nadal. Així mateix, Ignasi Moreta, Santiago Pérez-Isasi i Júlia Butinyà signen quatre ressenyes sobre volums de Marià Manent (ed. a cura de Sam Abrams), de Dolors Poch i Jordi Julià, de Vicent Josep Escartí i sobre l’Atlas lingüístic del domini català. Cròniques del treball de camp (Joan Veny i Lídia Pons, dir.). Així també, a les acaballes de l’any surt a eHumanista/IVITRA 20 (2021/2, p. 76-96) un treball de la prof. Júlia Butinyà: «En el centenario de Dante: Tres calas italo-catalanas del Humanismo en la Corona de Aragón y tres hipòtesis»: <https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/default/ files/sitefiles/ivitra/volume20/2.1.%20Buti%C3%B1%C3%A1.pdf>. Igualment, acabant 2021 es publicà «Descifrando ‘Lo somni’ y sus técnicas literarias» en Mirabilia Journal 34 (p.181-219): <https://www.revistamirabilia.com/sites/default/files/pdfs/10._art.juliabutina.pdf>. I el 14 de desembre clou l’assignatura de màster Literatura Catalana Medieval, impartida pel prof. Vicent Martines a la Universitat d’Alacant, amb una conferència en línia: «Sobre el Griselda de Bernat Metge i l’Humanisme a la Corona d’Aragó». A dues convocatòries celebrades a la Facultat de Filologia de la UCM —Congreso Intercontinental Modernismo Brasileiro – 100 anos (UCM – APLEPES, els dies 17 i 18 de febrer de 2022) i Socio-poéticas de la ciudad en literatura y en las artes (UCM – Université de Lille – Université Paris/Est Créteil, el 27 de maig de 2022)—, el professor Joan M. Ribera presentà respectivament les comunicacions «Modernisme(s) y códigos de la modernidad en las letras catalanas del umbral del novecientos. Lectura comparada» i «En el umbral de la guerra: Barcelona, invierno-verano de 1936 en Memòries de Aurora Bertrana». Júlia Butinyà Universidad Nacional de Educación a Distancia Joan M. Ribera Universidad Complutense de Madrid Actividades de la Academia de la Llingua Asturiana (ALLA) (2021-22). — La Academia de la Llingua Asturiana prosigue con sus labores investigadoras y editoriales retomando el ritmo de trabajo prepandémico. En el mes de noviembre de 2021, en los días 9, 10 y 11, la Academia, en colaboración con la Universidá d’Uviéu, celebró en el Salón de Actos de la Facultad de Filosofía y Letras del Campus de Humanidades las sesiones de las XXXIX Xornaes Internacionales d’Estudiu. El congreso dio comienzo con un acto inaugural presidido por el Rector Magnífico de la Universidá d’Uviéu, Don Ignacio García Villaverde, el Ilmo. Sr. Decano de la Facultad de Filosofía y Letras, José Antonio Gómez Rodríguez, el Sr. Presidente de la Academia, Xosé Antón González Riaño, y la Catedrática de Filología Románica y profesora emérita de la Universidá d’Uviéu, Ana Cano González. En las cuatro intervenciones de este preámbulo se hizo un repaso por los más de cuarenta años de labor investigadora de las Xornaes d’Estudiu. A continuación, se procedió a la presentación del número 125 de Lletres Asturianes, la revista en línea especializada en filología y literatura asturianas y de libre acceso en REUNIDO, la plataforma de revistas científicas de la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 544
20/12/22 8:29
CRÒNICA
545
Universidá d’Uviéu, donde la directora Ana Cano González recorrió el índice de la publicación destacando las contribuciones de los autores. Seguidamente, el Catedrático en Ciencias Políticas de la Universidad del País Vasco, director del Euskobarómetro y Académico de Número de la ALLA, Francisco Llera Ramo, se encargó de la ponencia inaugural, en la que ofreció los resultados de la obra III Estudio sociolingüístico del Navia-Eo. Asimismo, en esta 39 edición se presentaron otras seis ponencias que se detallan a continuación: Cláudia Martins (Universidá d’Aveiro), «O capital tradutológico do mirandês»; Reglindis de Ridder (Stockholm University), «Lost and gained in translation. On the sociolinguistic importance of audiovisual translation»; Antonio Pamies Bertrán (Universidad de Granada), «El principio de imbricación recurrente en la fraseología de las lenguas románicas»; Aurelio González Ovies (Univesidá d’Uviéu), «El retornu a la infancia na poesía d’Asturies»; Vicent Josep Escartí (Universitat de València), «De la traducción al original: De la Asturias del siglo xxi a la Valencia del siglo xv»; y Simona Georgescu (Universitatea din București), «Las aportaciones de la lengua asturiana a la etimología románica». Durante los tres días que duraron las jornadas, se intercalaron diez ponencias de temáticas variadas. La clausura de las XXXIX Xornaes Internacionales d’Estudiu corrió a cargo del Presidente de la ALLA, que destacó la variedad y la calidad de las investigaciones presentadas. El final del año 2021 vio cómo se completaba la publicación de la que bien puede ser considerada la obra magna de la filología asturiana, el Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA) – Tomu VII. Apéndiz. Bibliografía, abreviatures, índices. Xosé Lluís García Arias pone fin a la obra más importante de su carrera investigadora con este corpus lexicográfico que reúne en su tomo VII un compendio bibliográfico y de índices, además de una guía de abreviaturas, que conforma lo que es, en palabras del autor, un tomo imprescindible para los estudiosos e investigadores. Dentro de las numerosas publicaciones que vieron la luz en 2021, destaca también el III Estudio Sociolingüístico del Navia-Eo, que Francisco J. Llera Ramo firma desde la dirección del Euskobarómetro. El tercer estudio sociolingüístico del área asturiana comprendida entre los ríos Navia y Eo llega diez años después de la encuesta anterior. En este trabajo se describe la situación sociolingüística actual en la zona y se analizan las demandas que, en materia de política lingüística, formula su población, además de ofrecer una visión comparativa con las ediciones previas del estudio, de 1990 y 2002. Ya entrado el año 2022, la ALLA continúa su trabajo editorial con publicaciones como el número 126 de la revista Lletres Asturianes o el número 38 de la revista Lliteratura, dedicado a los microrrelatos, y se presentó esta última en la celebración que marca el inicio del año para las labores de la Academia, el Día de les Lletres Asturianes. Al mediodía del viernes 6 de mayo de 2022, el Teatro Filarmónica de Uviéu acogió la Xunta Estraordinaria pública que constituyó el acto central del XLIII Día de les Lletres Asturianes, dando recibimiento a sus nuevos miembros. Este año la ALLA distinguió como Académico de Honor a Lisardo Lombardía Yenes y como Académico de Número a Inaciu Galán y González. El comienzo y el cierre musical del Día corrió a cargo del gaitero Xuacu Amieva, y se encargó de la actuación musical principal el grupo de rock asturiano Misiva. En este XLIII Día de les Lletres Asturianes se homenajeó también a Xosé Bolado y Urbano Rodríguez, ambos académicos fallecidos en 2021, con un recital poético que incluía algunas de sus creaciones. Por otro lado, la Academia puso fin al mes de mayo con la esperada presentación de Frato, 50 años cola güeyada del neñu, traducción al asturiano del libro del ilustrador y pedagogo Francesco Tonucci «Frato». El acto tuvo lugar en el Salón de la Biblioteca d’Asturies «Ramón Pérez de Ayala» de Uviéu y contó con la presencia del autor italiano, además de los traductores de la obra, el Presidente de la Academia de la Llingua Asturiana, Xosé Antón González Riaño, y el Director del Departamento de Ciencias de la Educación de la Universidá d’Uviéu, Alejandro Rodríguez Martín. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 545
20/12/22 8:29
546
CRÒNICA
También merece consideración la vuelta de los concursos de la Academia, que no se habían convocado desde 2014. De esta manera, la ALLA publicó las bases de diez concursos abiertos a obras en asturiano y eonaviego. El Certame d’Investigación cuenta con ocho concursos dedicados a los ámbitos de toponimia, léxico de recogida oral, propuestas léxicas para campos técnicos especializados, investigación lingüística y literaria, recogida, transcripción y estudio de fuentes orales, textos de divulgación de ciencias naturales y tecnología y documentalismo sociocultural corto. Por otro lado, y como novedad, se convoca la Olimpiada Escolar de redacción «Urbano Rodríguez», que contará con dos concursos, el de Primaria y el de Secundaria y Bachillerato. Ambos están previstos en dos fases, una primera de clasificación en modalidad sincrónica a distancia y una final presencial en el mes de diciembre. Por otra parte, el verano del 2022 vio como la Universidá Asturiana de Branu (UABRA) volvía a la impartición en línea, estrenada en 2021, condicionada por la incertidumbre que generaron los nuevos picos de propagación de la COVID-19. Estos cursos de formación, organizados entre la Academia de la Llingua Asturiana y la Universidá d’Uviéu, tuvieron una participación de cerca de 60 alumnas y alumnos. La matrícula se repartió entre los cursos «Elemental» y «Avanzáu» de Llingua Asturiana y, dentro del programa de «Cursos d’Afondamientu Cultural y Llingüísticu», el de «Capacitación pa la traducción al asturianu». A su vez, los cursos de la UABRA son, desde el año 2003, cursos de Formación del Profesorado del Principado de Asturias, al reconocer la Consejería de Educación a la ALLA como Entidad Formadora del Profesorado. En esa coyuntura, en el mes de agosto, tuvo lugar la Primera Fase del «Curso de Capacitación Docente en Eonaviego o Gallego-asturiano», creado específicamente para profesores de Educación Primaria y Secundaria, en la Casa das Quintas de A Caridá, para lo que se contó con la colaboración del Ayuntamiento de El Franco. Dentro de las actividades de este curso se impartieron dos conferencias de carácter lingüístico y socioeconómico. Algunas publicaciones de la Academia de la Llingua Asturiana (2021-2022) – El mirandés: historia, contexto y procesos de formación de palabras (2021), de Alberto Gómez Bautista. – El mio primer vocabulariu n’asturianu (2021), Academia de la Llingua, Academia de la Llingua Asturiana. [2.ª ed. con ilustraciones de Enrique Carballeira Melendi]. – Cultures. Revista asturiana de cultura nº 25. La cultura asturiana, na encruciyada (2021). [Número casi monográfico que aborda el presente y futuro de Asturias desde la perspectiva de la antropología económica, con una especial atención a la ordenación del territorio y a escenarios futuros alrededor de lo laboral y la fijación de población]. – III Estudio Sociolingüístico del Navia-Eo (2021), Francisco J. Llera Ramo. – Normes Ortográfiques. 8ª edición revisada (2021), Academia de la Llingua Asturiana, Academia de la Llingua Asturiana. – Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA) – Tomu VII. Apéndiz. Bibliografía, abreviatures, índices (2021), Xosé Lluís García Arias. – Lliteratura. Revista lliteraria asturiana. Nº 38 (2022). [Monográfico dedicado a los microrrellatos]. – Frato, 50 años cola güeyada del neñu (2022), Francesco Tonucci «Frato». Academia de la Llingua Asturiana
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 546
20/12/22 8:29
CRÒNICA
547
XI Coŀloqui Internacional Verdaguer (Barcelona, Vic i Folgueroles, de l’11 al 13 de novembre de 2021). — El bust de Verdaguer, esquerdat pel rossec al llarg d’un mur, dibuixa una petja tota blanca, de guix, en un passadís d’universitat. Com l’obra de Perejaume allotjada a la Torre dels Capellans, l’XI Coŀloqui Internacional Verdaguer, amb el subtítol «apropiacions i presències», s’ha demanat sobre el sentit d’un rastre. Aplegant artistes i acadèmics, ha volgut internar-se en les formes que ha projectat una tradició envoltada de llums i a voltes colgada en oblits, un joc de continuïtats però també d’interrupcions, de represes. Sigui pel desnonament, sigui per l’acostament de la mena que sigui, el cap del poeta no és mai el mateix cap. Lluny d’intentar endevinar qui era Verdaguer en Verdaguer, hom va cercar-hi qui era, qui és, Verdaguer fora de Verdaguer. A la Sala Pere Coromines de l’IEC, sota les corbes de nivell del Pallars Sobirà —també perejaumianes—, la convocatòria d’enguany ja disposava a la conversa. Va encentar-la Albert Gusi, en diàleg amb les intervencions musicals de Neus Borrell (veu) i Bru Ferri (guitarra), que va recórrer Barcelona, a mig camí de l’acció fotogràfica i la ruta literària, tot recercant Verdaguer; una ruta, tanmateix, no definida per l’hàbit d’aglutinar llocs insignes sinó conformada a través de la pura nominació. Començant per la plaça Verdaguer, on hi ha el monument —encorbat— del poeta, s’enfilava, Barcelona amunt, fins al carrer del Canigó. La ruta, incorporada a Wikiloc, va concretar-se en mapa, editat per Alpina, amb la geografia iŀlusòria d’una Barcelona pirenaica. A la jornada viguetana van reunir-se a la mateixa taula tot d’artistes, també, que s’han acostat a Verdaguer amb un esguard creador: Albert Naudín (Maleïda 1882, 2019); Pep Paré (Verdaguer, ombres i maduixes, 2020); Lluís Soler, rapsode verdaguerià a Oir Canigó (2017) i, al film de Naudín, representant Verdaguer mateix; i Laia Torrents, de Cabosanroque (Dimonis. Ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer). Després d’explicar què va dur-los al poeta, la taula va virar, d’una manera natural, a parlar, si es vol planyívolament, sobre la dificultat d’apropiar-se de Verdaguer; no tant per motius intrínsecs a la creació com per la situació, en un sentit material (i, diria, no tan material), de la cultura catalana avui. Al darrere del repte com a artistes d’emprar Verdaguer, s’hi veia la cua d’una impotència nacional, la d’un funcionar més deutor del compromís individual que amb capacitat d’osmosi, sense prou afanys coordinats perquè es puguin abastar les eines econòmiques i d’esperit que calen per a nodrir una cultura total i no d’apedaçaments. La conversa amb Àlvar Valls i Roser Carol, entre la recerca i l’art, va tenir un caire més híbrid. Han documentat durant els últims deu anys un gran nombre de materials verdaguerians —gènesi de la noveŀla de Valls, Entre l’infern i la glòria (2020)— dels quals sortiran a Edicions 1984 una cronologia, enguany, i una bibliografia, el 2023. La ponència de Ricard Giramé (UVic-UCC), amb el títol «Verdaguer, entre l’apropiació i el merxandatge», va iniciar el nucli de la seva tesi, que pretén expandir els estudis sobre Verdaguer des d’un punt de vista comunicatiu a través de la pregunta «Verdaguer és una marca?». Des del «Virolai» i «L’emigrant» com a pòsit passiu, com a capital simbòlic subconscient, fins al Verdaguer pop en anuncis de dentífric, Giramé va fer inventari de tot de productes singulars que s’apropiaven, diversament, de la imatge del poeta. La iniciativa, encara més quantitativa que interpretativa, podria ajudar, en un ordre eloqüent, inserida en un discurs sospesador, a entendre les estratègies autorials però sobretot coŀlectives amb què es va projectar i amb què es projecta l’home i el mite. Fent èmfasi en aquests darrers termes, la ponència plenària de Marijan Dović (Inštitut za slovensko literaturo in literarne vede, ZRC SAZU, Ljubljana), «National Poets and Cultural Saints of Europe: The Case of Verdaguer», va presentar, en termes generals, el sistema articulat a partir de la figura del sant cultural. Tot i que segons Dović és una categoria que es pot resseguir des dels cultes a Homer i Hesíode, remarca l’amplificació, massiva, que suposa el segle xix. El sistema, configurat a partir dels valors vita-cultus-effectus, va aplicar-lo al cas Verdaguer, sintetitzant el capítol de Magí Sunyer (URV) i Jaume Subirana (UPF) al llibre coordinat per Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 547
20/12/22 8:29
548
CRÒNICA
Jón Karl Helgason i el mateix Dović, Great Immortality. Studies On European Cultural Sainthood (2019). Sense ser oficialment plenària, la ponència a càrrec de Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum) en tenia tot l’aire. En una lectura acarada dels dos grans poemes èpics de Verdaguer, pautada pel concepte d’autoreflexió i el lligam hermenèutic entre tots dos textos, Friedlein va identificar la tensió entre el cant individual, vinculat a l’acomiadament d’un món que cau justament però que tanmateix és enyorat, i el cant coral, hímnic, de les fundacions, d’una victòria que tot i ser lluminosa no sap anuŀlar l’enyor. Va assenyalar, també, la possibilitat d’entendre la relació entre L’Atlàntida i Canigó com una estructura de significat que acompleix la mena de poesia que l’altre anuncia, que va concretar, per exemple, en una interpretació del cant de Gentil, que implicaria, doncs, no només una renúncia emmarcada en els límits del personatge sinó una renúncia poetològica. Hi va haver, també, un gran nombre de comunicacions, que van respondre amb diferents perspectives la crida del Coŀloqui d’enguany, des de la recepció de crítics i creadors a l’excursionisme i l’organografia vegetal; les tals aportacions es recolliran si no totalment, parcialment, al proper Anuari Verdaguer. Voldria destacar-ne la intervenció de Joan Santanach (UB), que va alertar que no es deixessin de banda els papers autorials a l’hora d’editar les obres de Verdaguer. Encarregat d’editar Canigó a l’OCEC, va oferir un petit tast d’algunes variants d’autor, fins ara intocades, sorprenents i de gran interès —com ara l’addició del monestir de Ripoll o l’incorporació del cant X. De gran interès, tanmateix, no només per a l’estricta filologia —no mai estanca— sinó, també, per a la història literària i per als estudis hermenèutics. El darrer dia es va concloure amb la recapitulació de Ramon Pinyol, «La renovació dels estudis sobre Verdaguer: el reconeixement d’un clàssic», que va anar des del «rústec genial» de Riba a, lato sensu, el Hölderlin català de Molas i Torrents, això és, la consolidació de Verdaguer al cànon; una síntesi imprescindible per a tots aquells que accedeixin de nou a l’estudi de Verdaguer. El Coŀloqui es va tancar homenatjant Ricard Torrents, amb l’anunci de l’estrena de Ricard Torrents, memoria viva: «La literatura i el descobriment de la pàtria mítica». Torrents va fer un petit parlament i, colpit, va llegir el poema «Vora la mar». La de Torrents va ser l’última “apropiació”, la prèsencia del poeta al llarg de tota una vida: «per què, per què, enganyosa poesia, | m’ensenyes de fer mons?». Albert Gener Universitat de Barcelona XVI Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (12 i 13 de novembre de 2021). — El Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) —grup que és sota l’empara de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans— convoca trobades anuals de caràcter rotatiu pels territoris del domini lingüístic des de l’any 2005. El seu objectiu és reunir esforços en un grup multidisciplinari que intercanvia experiències i projectes sobre l’etnopoètica. Des d’aquella data, se n’ha fet una cada any, dedicada a un tema central entorn del qual es presenten comunicacions que, posteriorment, són elaborades en forma d’article i publicades en un llibre. Enguany, s’ha esdevingut la XVI Trobada i s’ha celebrat a la ciutat de Girona. Així, els dies 12 i 13 de novembre de 2021 la capital del Gironès va acollir la XVI Trobada del GEE, dedicada a «La representació etnopoètica del mal». Es va desenvolupar a les instaŀlacions de la Biblioteca de la Universitat de Girona (UdG), amb la coŀlaboració de l’Institut d’Estudis Gironins (IEG), la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent, la Càtedra Ferrater Mora —totes dues de la Universitat de Girona—, la Universitat d’Alacant, la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 548
20/12/22 8:29
CRÒNICA
549
Universitat de les Illes Balears, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de València, la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, el Foment de Girona i Connexió Papyrus. La nit del dia 11, va tenir lloc la benvinguda informal als assistents amb el concert d’Aina Palmer: «De Butonis a trols. Un recorregut musical per la història del mal», a l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona. Però no va ser fins l’endemà al matí que van començar les jornades. La inauguració i la rebuda dels participants va ser el dia 12 de novembre al matí i va anar a càrrec de Carla Riera, en representació de la UdG, de Narcís Soler, com a president de l’IEG, i del grup gestor del GEE, Àngel Vergés, Alexandre Bataller i Carme Oriol. I, tot seguit, es van pronunciar les dues ponències inaugurals: «La representació del diables en el Viatge al Purgatori de sant Patrici i en altres textos medievals», de Xavier Renedo, i «Bruixes, diables i dracs: imatges llegendàries del mal en la narrativa breu de Víctor Català», de Carla Riera. Després d’una pausa, es va iniciar la primera tanda de comunicacions, encapçalada per Josefina Roma, que va presentar «Ans deslliureu-nos del mal», i continuada per Bàrbara Duran amb «El cant com a conjur contra el mal. Transcripció i comentari de variants de El Comte Arnau a Mallorca». A la tarda hi va haver la segona tanda de comunicacions i la presentació de diversos actes etnopoètics esdevinguts durant el 2021 i nous materials bibliogràfics publicats. En primer lloc, doncs, es va poder escoltar «La mola: una representació del mal a Osona», de Xavier Roviró i Carme Rubio; «Mentre el dimoni dorm. Les figures del mal a les cançons de bressol», de Vicent Garcés; «“Més mal que el dragó...”. Una visió etnopoètica sobre serps i dracs valencians», d’Alexandre Bataller; «Quan el dimoni viu a ta casa. El romanç de “La mala suegra”», d’Amparo Rico; i, finalment, es va poder veure el vídeo que Tomàs Vibot havia preparat per exposar de «De parricida a fetillera: la base històrica de na Joana de Peguera». I, en segon lloc, Carme Oriol va parlar de l’Any Palmira Jaquetti, del qual va ser comissària del 2 de març de 2020 al 8 de maig de 2021, i va presentar les publicacions Palmira Jaquetti (Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, 7) i Em lliga la beutat de cada flor. Poesia escollida de Palmira Jaquetti i Isant (Publicacions URV). La mateixa Oriol, va presentar també el llibre A History of Catalan Folk Literature (John Benjamins) i, juntament amb Emili Samper, el número 9 (2020) de la revista Estudis de Literatura Oral Popular/Studies in Oral Folk Literature. Tot seguit, Emili Samper va parlar del llibre La llegenda (Ed. Reichenberger). Bàrbara Duran va presentar Deixem lo dol. Goigs i músiques de Pasqua al tercer miŀlenni (Món de llibres) i Les cantadores de Maria de la Salut (Lleonard Muntaner editor). Joana M. Serra va donar notícia de La cuina del Tradicionari. Un recorregut pel calendari gastronòmic de Mallorca (Fundació Mallorca Literària i El Gall Editor) i Calendari folklòric de Mallorca. Volum Tardor (Fundació Mallorca Literària i Saïm Edicions). I Joan Borja va tancar aquest apartat amb la presentació dels llibres Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià (Acadèmia Valenciana de la Llengua) i Enric Valor, memòries (Institució Alfons el Magnànim), així com l’àlbum iŀlustrat Valor, Maria! (Andana). La primera jornada de la Trobada es va cloure amb «Música i folklore: concert interactiu» d’Aina Palmer, al Foment de Girona, i un sopar de grup. L’endemà, dia 13 de novembre, es va poder escoltar la tercera i última tanda de comunicacions i es va celebrar l’assemblea anual del GEE. Així, M. Magdalena Gelabert va pronunciar «Les dones i el mal a l’Aplec de Rondalles Mallorquines d’Antoni M. Alcover»; Caterina Valriu va parlar dels «Personatges malvats en el llegendari del Corpus Penya-Arxiduc: una aproximació»; Ronald Puppo va presentar la comunicació «A la recerca del mal en el poema “El mal caçador” de Joan Maragall»; Joan Borja, «La representació del mal en les Rondalles valencianes d’Enric Valor»; Àngel Vergés, «El mal el té la CUP: Folklore on line abans del pas al costat d’Artur Mas»; i va cloure les comunicacions Emili Samper amb «La metàfora del zombi com a expressió del pànic a les epidèmies». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 549
20/12/22 8:29
550
CRÒNICA
La XVI Trobada va acabar amb la visita guiada pels carrers del nucli antic de la ciutat: «La memòria secreta de la Girona pecadora», a càrrec del periodista i escriptor Gerard Bagué. Esperarem amb deler la XVII Trobada del GEE, prevista per al 4 i 5 de novembre de 2022, a Menorca, i que girarà al voltant de l’Obra del Cançoner Popular, que l’any que ve celebrarà els 100 anys del seu inici. Sílvia Veà Vila Universitat Rovira i Virgili - GEE Homenatge de la Societat d’Onomàstica al professor Emili Casanova en el seu 65è aniversari (Universitat de Barcelona, 1 d’octubre de 2021). — Hi ha persones que es fan estimar de tothom. I el professor Emili Casanova, catedràtic de la Universitat de València (UV) i membre estat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), n’és un cas ben clar. Els seus companys de la Societat d’Onomàstica (SdO), que actualment presideix, li van retre un homenatge, sentit i sincer, aprofitant l’avinentesa del seu 65è aniversari. L’acte va tenir lloc la tarda del divendres 1 d’octubre de 2021, a l’aula Joan Maragall de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB). Gràcies a la complicitat de companys i amics, i també de la seva esposa, Conxeta Cerdà, i dels seus fills, Marc i Aitana, Casanova hi va comparèixer pensant-se que l’esperava una més de les reunions de la junta de la societat científica esmentada. Tot just la seva imatge va aparèixer al llindar de la porta de l’antiga aula 111, però, l’homenatjat es va veure sorprès per un càlid i llarg aplaudiment que tots els assistents li vam oferir posats dempeus i que ell va rebre visiblement emocionat. La taula presidencial estava formada per Enric Ribes, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i director de l’Oficina d’Onomàstica d’aquesta institució; Joan Rafael Ramos, vicepresident de l’AVL i catedràtic de la UV, i Mar Batlle, tècnica de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC i professora a la UB. Per raons de força major hi faltava, ben a desgrat seu, la persona de qui havia partit la iniciativa de l’homenatge: el catedràtic de la UB i membre de l’IEC José Enrique Gargallo, el qual va haver d’intervenir per mitjans telemàtics. El primer a prendre la paraula va ser Ribes, que va explicar com la junta directiva de la SdO havia acollit amb entusiasme la proposta d’homenatge «al professor, al mestre, al promotor onomàstic, a l’activista cívic, a l’amic Emili Casanova», i també va donar les gràcies a la UB per haver cedit l’espai on ens havíem aplegat. Tot seguit, es va produir la intervenció per videoconferència del professor Gargallo, que va rememorar com havia fet la coneixença de Casanova, el llunyà juliol de 1983, i va resseguir com s’havia anat forjant l’amistat que ara els uneix, a través d’un reguitzell de trobades que tenien com a teló de fons l’estudi dels parlars castellans —anomenats també parlars xurros— del País Valencià. Gargallo va voler deixar constància de la gratitud cap a tots els qui havien fet possible que la seva idea d’homenatjar Casanova fructifiqués: Mar Batlle, coeditora del volum Mirades sobre Emili Casanova en el seu 65è aniversari (Barcelona: Societat d’Onomàstica, 2021); els setze autors que hi van contribuir aportant-hi la seva visió sobre l’homenatjat; Òscar Bagur, que va encarregar-se de la maquetació de l’obra; la SdO, que en va assumir les despeses, i M. Reina Bastardas, que va contribuir a organitzar l’acte de presentació del llibre. A continuació va prendre la paraula Batlle, com a curadora, juntament amb Gargallo, del volum d’homenatge i va destacar que la lectura de les catorze semblances que s’hi apleguen, encomanades a amics i coŀlaboradors estrets de Casanova, revela que «hi ha caracteritzacions que es van repetint al llarg de les mirades, com ara la humilitat, la bonhomia, la generositat, la fidelitat, l’avidesa de saber». Batlle va desgranar el rosari de contribucions que integren el llibre. Després de la presentació dels editors, el volum s’obre amb una «Carta a Emili Casanova» escrita per Joseph Gulsoy, la qual va seguida pels perfils de l’homenatjat que tracen Maite Mollà, Aigües Vives Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 550
20/12/22 8:29
CRÒNICA
551
Pérez, Jesús Bernat Agut, Vicenç Maria Rosselló, Enric Ribes, Joan Anton Rabella, Joan Tort, Philip D. Rasico, M. Reina Bastardas —conjuntament amb Ana M. Cano i Jean Germain—, Joaquim Martí, Vicent Garcia Perales i Imma Descals. Clou l’obra un escrit de Joan Veny, que finalitza amb les paraules següents: «Des de la nau dels teus seixanta-cinc anys pots mirar amb orgull l’estela d’una obra ben feta on es donen la mà talent i bondat. Per molts anys!». Arribat el torn del representant de l’AVL, Ramos va destacar que Casanova, membre d’aquesta institució des del novembre de 2003 fins al juny de 2021, hi ha tingut una participació molt activa, d’acord amb la laboriositat i l’empenta que el caracteritzen, i va fer esment de la tasca duta a terme per l’homenatjat en el si de la Secció de Publicacions i Comunicació, de la Secció de Documentació i Literatura, de la Secció de Lexicografia i Gramàtica i, d’una manera especialment intensa, de la Secció d’Onomàstica, que va presidir des de 2007 i fins a la seva sortida de l’AVL. Ramos va detallar la feina feta per Casanova, amb la coŀlaboració de les tècniques Maite Mollà i Aigües Vives Pérez, a través de la quantificació dels resultats en termes d’informes, publicacions i jornades, i va destacar que «Tot el treball que fa Casanova busca el rigor i la confrontació meticulosa de dades i perseguix alhora trobar sempre la solució més adequada des d’un punt de vista històric, filològic, social i sociolingüístic. Esta tasca la fa amb passió i amb un compromís ferm i una gran estima per la llengua i per la cultura dels valencians». En aquest punt es va produir un dels moments més entranyables de l’acte: la projecció d’un vídeo biogràfic sobre Casanova elaborat pel deixeble, company i gran amic seu Vicent Garcia Perales. Reblert d’imatges de l’Emili en tota mena d’entorns —acadèmics, familiars, amicals, esportius—, el vídeo es clou amb unes paraules afectuoses que li adreça el filòleg Joseph Gulsoy, de 96 anys, enregistrades a Aurora (Canadà) el setembre de 2021. Acabada la projecció, i encara amb un nus a la gola, Casanova va tenir paraules d’agraïment per a tothom: els organitzadors de l’acte, els autors del llibre i els assistents, tant els que érem a la sala com els que van seguir la retransmissió de l’homenatge per internet —aquests darrers s’elevaven fins a la seixantena. «Ni en els meus millors somnis podia imaginar-me un acte així», va reconèixer el filòleg d’Agullent, el qual va voler compartir amb els seus coŀlaboradors els mèrits de la feina feta, perquè «el que sí que he tingut sempre clar és que primer és la persona», «primer és la gent del costat que les teues obres: és més important incitar que no fer». L’acte va finalitzar amb l’obsequi d’un exemplar del llibre a cadascun dels amics que ens havíem aplegat en l’homenatge a Casanova, amb qui vam poder compartir una copa de cava oferta per la Secció de Filologia Romànica del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB, circumstància que ens va permetre de brindar per tots els aprenentatges i els bons records que ja hem rebut de l’Emili, i pels que esperem poder rebre’n durant molts anys més. Mar Massanell i Messalles Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Jornada sobre la Qualitat Lingüística (Barcelona, 8 d’octubre de 2021). — El dia 8 d’octubre de 2021 la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va organitzar, en el marc del projecte de l’Observatori de la Qualitat Lingüística, una jornada sobre la qualitat lingüística, amb la voluntat d’iniciar un debat sobre què s’entén per qualitat en el terreny de la llengua i quins són els indicadors que poden ajudar a mesurar aquesta qualitat. La Jornada, que es va celebrar de manera presencial (tot i que també es va poder seguir virtualment), va despertar molt d’interès, amb un elevat nombre d’inscrits, i va servir també per a presentar públicament el projecte de l’Observatori de la Qualitat Lingüística, que dirigeix Oriol Camps. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 551
20/12/22 8:29
552
CRÒNICA
L’encarregada d’inaugurar la Jornada sobre la Qualitat Lingüística va ser l’actual presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que fins feia ben poc havia presidit la Secció Filològica. Teresa Cabré va destacar la importància de poder analitzar un concepte tan polièdric com la qualitat lingüística, un concepte que va lligar amb la variació interna de la llengua. Més enllà d’aquesta qüestió, també va voler esmentar el fet que ampliar l’ús social del català no ha d’implicar en cap cas desatendre la qualitat de la llengua i va assenyalar que precisament l’Observatori pot ajudar a elaborar un diagnòstic de la situació qualitativa de la llengua en diversos àmbits públics. Seguidament, Oriol Camps, director del projecte i membre de la Secció Filològica, va presentar els objectius al voltant dels quals s’estructura l’Observatori de la Qualitat Lingüística i també les fases que s’han establert per a posar-lo en funcionament. Va destacar que la finalitat que ha impulsat la creació d’aquest projecte ha estat avaluar la qualitat real de la llengua en els usos estàndard i ajudar a millorar-la, tenint sempre present tots els territoris de llengua catalana. Oriol Camps també va assenyalar que la qualitat lingüística és independent del contingut del discurs i que, per tant, no es pot reduir a l’aplicació estricta de la normativa, sinó que cal tenir en compte molts altres aspectes, com la capacitat de comunicació, l’adequació a la situació, etc., uns aspectes que no sempre són fàcils d’identificar ni de sistematitzar. Un cop presentat el projecte de l’Observatori, es va donar pas a l’anàlisi del concepte de qualitat lingüística des de la perspectiva de la normativa, la comunicació i l’ensenyament. Qui s’encarregà de la reflexió partint del punt de vista normatiu fou Joan Costa. El professor de la Universitat Pompeu Fabra va voler remarcar la distinció entre la llengua normativa i la llengua estàndard, partint de la definició de estàndard que va aprovar la Secció Filològica l’any 2017 (veg. «Sobre la variació i la prescripció en les orientacions normatives de la Secció Filològica», a Documents de la Secció Filològica, V, 2018), que la caracteritza com «la varietat codificada d’una llengua que serveix per a les múltiples i complexes necessitats comunicatives d’una comunitat», i que té «dues propietats [...]: l’estabilitat flexible (les seves característiques estan establertes, però s’adapten als canvis i el desplegament de nous usos) i la inteŀlectualització (la capacitat de desplegar noves capacitats expressives més detallades i precises a mesura que ho requereixen els usos especialitzats)». Joan Costa es va preguntar si la implantació de la normativa en la varietat estàndard era sinònim de bona qualitat lingüística i va assenyalar que, per bé que la codificació és necessària en general per a la bona qualitat de l’estàndard, també és cert que cal tenir presents, a més, altres paràmetres, com la genuïnitat i la gramaticalitat. Per a examinar la qualitat lingüística des de l’àmbit de la comunicació es va convidar la periodista Mònica Terribas, membre de l’IEC i professora de la Universitat Pompeu Fabra, que va analitzar sobretot el mercat comunicatiu i els nous usos de consum que s’han generalitzat. Va posar en relleu la poca presència del català en les xarxes socials, unes xarxes que precisament s’han convertit en els canals de relació i comunicació del públic més jove. A més, va afirmar que és imprescindible per a la bona salut de la llengua que es garantís, dins del marc de la legislació espanyola, un percentatge de la producció audiovisual en català. I finalment va destacar la necessitat de prendre consciència lingüística, tant des d’un punt de vista individual com empresarial (va assenyalar la necessitat que els projectes de comunicació tinguin també un projecte lingüístic), per a poder millorar la competència lingüística i, al seu torn, la qualitat lingüística. En el camp de l’educació fou la professora de la Universitat de Barcelona Montserrat Sendra qui va dibuixar l’estat de salut del català en aquest terreny. Va descriure els canvis que s’han produït en el sistema educatiu en els últims trenta anys i va assenyalar que ha anat disminuint l’exposició dels alumnes al català, perquè s’ha passat de la classe magistral a un aprenentatge cooperatiu en què el paper del professor no és tan rellevant. A més, va destacar que l’augment de l’ús de les noves eines de comunicació, juntament amb el fet que la televisió en català hagi deixat de ser el referent del públic juvenil (un paper que han assumit canals, plataformes i comunicadors que habiEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 552
20/12/22 8:29
CRÒNICA
553
tualment no fan servir el català), encara dificulta més el contacte amb la llengua, sobretot en l’àmbit coŀloquial. Montserrat Sendra també va apuntar que s’han anat adoptant nous models pedagògics sense tenir en compte que potser estan pensats des del punt de vista d’una llengua dominant, i no des d’un llengua minoritzada com la nostra. I finalment va assenyalar dues qüestions més que cal tenir en compte pel que fa a la qualitat de la llengua en el món educatiu: la diferència entre el nivell real de català que tenen els alumnes al final de l’educació secundària i el nivell que se’ls atorga amb el títol d’ESO, i la greu manca de docents filòlegs, fet que provoca que el professorat de català no sempre tingui un bon domini de la llengua. La jornada es va cloure amb una taula rodona, moderada per la vicepresidenta de la Secció Filològica, Mila Segarra, en la qual es volia tractar la qualitat de la llengua des de dos vessants diferents: la variació territorial, raó per la qual es va convidar les periodistes Susanna Lliberós (que presenta el programa «Pròxima parada» a la ràdio d’À Punt) i Margalida Solivellas (que és la veu de les Illes Balears a TV3), i la variació funcional, amb la participació dels escriptors Enric Gomà i Pau Vidal, que tenen un paper molt actiu en el terreny de la divulgació. Les dues periodistes van defensar la importància d’haver estat convidades com a representants dels seus dialectes i, mentre que Margalida Solivellas va remarcar la llibertat que sempre havia sentit en l’ús de l’estàndard en la variant mallorquina, Susanna Lliberós va destacar la importància d’adquirir consciència lingüística com a via per a millorar la competència, tot i que també va mostrar un cert pessimisme en la percepció de la qualitat lingüística del seu entorn. Per la seva banda, Pau Vidal va remarcar la falta d’espontaneïtat dels periodistes en molts mitjans de comunicació, fet que comporta un model oral excessivament rígid. I Enric Gomà, amb un missatge optimista, va posar l’èmfasi en aspectes com l’expressivitat i l’espontaneïtat de la llengua. Fou una taula rodona en què es reivindicà sobretot la passió per la llengua i la necessitat de valorar també la naturalitat i la creativitat a l’hora d’analitzar la qualitat lingüística. Laia Castanyer Teixidor Institut d’Estudis Catalans Jornada acadèmica «Entendre, explicar, fer. In memoriam Joaquim Molas (1930-2015)» (Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans, 15 d’octubre de 2021). — Amb el títol «Entendre, explicar, fer. In memoriam Joaquim Molas (1930-2015)» el 15 d’octubre de 2021 va celebrar-se una jornada acadèmica en homenatge al professor Joaquim Molas organitzada per l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, els Departaments de Filologia Catalana de la UB, de la UAB, l’IEC, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Societat Catalana de Llengua i Literatura i la Societat Verdaguer. La jornada, que havia d’haver-se celebrat un lustre després del seu decés però que la pandèmia va obligar a posposar, va transcórrer en dues seus: en la primera, que va emplaçar-se a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, van prendre la paraula inaugural per glossar l’obra i la figura de l’homenatjat els professors de la casa Josep Solervicens, vicedegà de Recerca i Relacions internacionals, el qual va destacar el «record persistent» d’aquest «mestre de mestres» com a «referent bibliogràfic imprescindible» per la perdurable fórmula —passió i seny ordenador— de teixir discurs(os) —historiogràfics, panoràmics, analítics, canònics— i les diferents vinculacions amb aquesta institució universitària —estudiantils, formadores, docents, investigadores i fins espirituals. Josep Murgades, professor emèrit, va puntualitzar que, a diferència de l’acte acadèmic del 2003, aplegat en la misceŀlània Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història (UB), el de l’acte en qüestió consistia en una «jornada de reconeixement» d’una figura que, a títol personal, va definir com a especialment «receptiva» i, doncs, gens «dogmàtica». Mariona Taulé, directora del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 553
20/12/22 8:29
554
CRÒNICA
departament, va aportar un record personal del protagonista com a director de la tesi doctoral de la seva mare, Rosa Maria Delor. Finalment, Ramon Pinyol, president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, va ponderar la tasca fundacional de Molas tant a la Fundació Mercè Rodoreda com a la Societat Verdaguer. El nucli de la sessió diürna, nogensmenys, va estar conformat per dues intervencions: d’una banda, la de Montserrat Comas, tocant al llegat molià («De llegats. A propòsit del llegat Molas»): primerament, d’acord amb el títol, va reflexionar sobre les implicacions (etimològiques, populars, jurídiques, institucionals, culturals, emocionals) del concepte «llegat» per tal d’apreuar, segonament, amb justesa, la magnitud de la donació bibliogràfica, documental i hemerogràfica del fons molià a la biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, amb la derivada de la creació de l’Aula Joaquim Molas, baula de continuïtat i de difusió del tal llegat. I, de l’altra, la de Damià Pons, sobre «Joaquim Molas i les polítiques culturals públiques»: partint d’una aproximació tipològica, va resseguir cronològicament les etapes de les diferents actuacions politicoideològiques, sovint inconformistes, del mestre Molas, tant des d’un punt de vista civil com inteŀlectual amb l’ànim de conservar, gestionar o promoure el sistema socioliterari català: concretament i sumària, el pas de medievalista a contemporaneista (1948-1960); la superació de la fase de resistencialisme tot (re)construint els fonaments de la normalització cultural catalana a base d’infraestructures bibliogràfiques i editorials (Edicions 62, EC, DLC) i apostant pel realisme històric (1961-1969); la docència i investigació universitària del patrimoni literari català (anys 70); refugi en l’alta cultura. Cloïa aquesta primera sessió universitària un debat amb intercanvi d’impressions entre els ponents i els oients. En la segona part de l’acte, esdevinguda a la tarda a la Sala Pere Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, van tenir-hi lloc dues ponències: la de Josep-Anton Fernàndez a l’entorn d’una obra moliana de «crítica militant»: «“Una cultura tota plena de forats”: tot escoltant Una cultura en crisi», de la qual en destacava la «producció de buidor en el discurs crític» molià, la «dislocació temporal i geopolítica de la cultura catalana» i llurs «efectes polítics». La de Patrizio Rigobon («Joaquim Molas i el cànon català: la coŀlecció “Les Millors Obres de la Literatura Catalana”»), altrament, va desenvolupar una hipòtesi d’història editorial de la MOLC centrant-se en la idea de cànon català defensada (flexible, consensuada, representativa, vicensviviana, política, antològica), en la qualitat intrínseca dels volums (polèmiques a propòsit de la selecció i de la fixació dels textos) i en l’impacte social de la coŀlecció —màrqueting, subscripcions i tiratges «increïbles» en el context del mercat del llibre en català, fet que la convertia en una «eina de socialització i de prestigi de la llengua i la cultura catalana». Finalment, Rosa Cabré i Llorenç Soldevila van presentar dues novetats editorials respectivament curades pels esmentats autors: El mirall de la vida. Dietari (1956-2015), de Joaquim Molas, a cura de Rosa Cabré i Maria Capdevila, el qual recull la trajectòria inteŀlectual de l’autor i reflecteix la seva passió per la literatura; i Paraula de Joaquim Molas. Cinquanta-sis entrevistes (1969-2014), a cura de Llorenç Soldevila, que «vol homenatjar i deixar constància de la coherència discursiva d’un dels inteŀlectuals del país més decisius de la segona meitat del segle xx». Simètricament a la primera sessió, clausurava l’acte una tertúlia sobre un homenot que, a diferència del perfil de professor prototípic del segle xx que Zygmunt Bauman (Liquid Life, Cambridge, Polity Press, 2005) denomina com a balístic, encaixaria dins del de míssil inteŀligent, en tant que adalil d’un mestratge continuat, canviant, integral i perdurable. Meritxell Talavera i Muntané
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 554
20/12/22 8:29
CRÒNICA
555
Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Tortosa (15 i 16 d’octubre de 2021). — Des de fa trenta anys (Lleida, 1991), quan la Secció Filològica va establir el costum de celebrar una sessió itinerant anual, aquestes Jornades han estat acollides a les principals localitats de l’àmbit de parla catalana, entre les quals punts termeners com Elx, Perpinyà, Fraga i l’Alguer. Aquest ja llarg itinerari, només interromput el 2020 per l’exigència sanitària del moment, ha reprès la continuïtat el 2021 a Tortosa, just al cap de vint-i-dos anys d’haver-s’hi aplegat per primera vegada. En aquesta ocasió han estat coordinades per Miquel Àngel Pradilla, de l’Institut d’Estudis Catalans, i Marc Ballester Torrents, de l’Ajuntament de Tortosa; i tot i les circumstàncies han comptat amb una concurrència notable tant de membres de la Secció Filològica com d’estudiosos de les comarques ebrenques. L’expedició filològica, després de ser rebuda per les autoritats municipals al saló de plens de l’Ajuntament, es va traslladar a l’Espai Sant Domènec, on va tenir lloc la sessió ordinària mensual de la Secció. Després de dinar agradablement ran del riu que caracteritza la ciutat, també a l’Espai Sant Domènec i com a inici de les Jornades, va tenir lloc una sessió acadèmica oberta per Enric Roig, regidor de cultura de l’Ajuntament de Tortosa, Ramon Sistac, president en funcions de la Secció Filològica, i Miquel Àngel Pradilla, membre de la Secció Filològica de l’IEC. Les primeres intervencions van ser en memòria de Joan-Salvador Beltran Cavaller, membre corresponent de la Secció Filològica traspassat el 23 d’octubre de 2020. Aquest tortosí, que va dedicar la vida al conreu de la llengua, hi va ser recordat per Albert Aragonès Salvat (filòleg i professor de l’Institut Cristòfor Despuig, de Tortosa) amb «L’obra de Joan Beltran: Cruïlla i Aïnes», i per Pere Montalat Buscató, no present (tècnic lingüístic de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC), amb «L’obra de Joan Beltran: Vocabulari de Cruïlla». Tot seguit, Àngela Buj-Alfara (professora de llengua catalana i literatura de l’Institut Sales i Ferré, d’Ulldecona) va dissertar sobre «El Montsià: un nuc imprescindible» i Emigdi Subirats (professor de l’Institut Dertosa, de Tortosa) sobre «Quedarà la beneïda remor de l’aigua: A propòsit de Desideri Lombarte, Manuel Pérez Bofill, Gerard Vergès i Zoraida Burgos», un pena-rogenc i tres tortosins escaientment rememorats. La sessió es va cloure amb la presentació del poemari Personatges/Paisatges de Jesús Massip, historiador, arxiver i poeta, mort feia just dinou dies, a càrrec de Laura Borràs, Presidenta del Parlament de Catalunya. El matí del dia 16 va començar amb un interessant recorregut pel centre històric de Tortosa guiat per les explicacions concises de l’historiador Hilari Muñoz, que va permetre observar amb detall la façana de la catedral desembarassada recentment, discórrer pels edificis més rellevants de la ciutat fins a la catedral i el seu museu, amb el remarcable cadirat que s’hi conserva. Ja cap al migdia va tenir lloc una nova sessió acadèmica a l’Espai Sant Domènec amb les intervencions de Miquel Àngel Pradilla (catedràtic de sociolingüística catalana de la Universitat Rovira i Virgili) sobre «La GIEC, una lectura de la varietat geogràfica tortosina», Carles Castellà (professor de llengua catalana i literatura a l’Institut Dertosa, de Tortosa) sobre «El tortosí: cruïlla de la llengua, cruïlla d’isoglosses», Lluís Gimeno Betí (professor jubilat de la Universitat Jaume I) sobre «El Maestrat i els Ports, una història lingüística» i Julio S. Cid (catedràtic de llengua catalana i literatura a l’Institut Julio Antonio, de Móra d’Ebre) sobre «Llengua i literatura ebrenca actual». Tot un seguit de temes relacionats amb la problemàtica de la zona que va culminar amb un coŀloqui molt participat. Ramon Sistac, president en funcions de la Secció Filològica, va fer una valoració positiva de les Jornades i va cloure l’acte. Un dinar al nucli vell, animat i càlid, va tancar aquesta trobada que, tot i algunes restriccions ineludibles, va culminar satisfactòriament la represa de la voluntat de presència de la Secció Filològica arreu del territori. I, en aquest cas, en un territori que manté especialment vius aspectes peculiars que cal vetllar i que enriqueixen el nostre paradigma lingüístic. Jordi Mir i Parache Institut d’Estudis Catalans Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 555
20/12/22 8:29
556
CRÒNICA
XI Fòrum del Patrimoni Literari. Lectures de la tradició (Biblioteca Fages de Climent de Figueres, 28 d’octubre de 2021). — L’onzena edició del Fòrum del Patrimoni Literari, una de les activitats que organitza anualment la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona, es va celebrar el 28 d’octubre de 2021 a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. L’edició 2021 del Fòrum del Patrimoni Literari portava per lema «Lectures de la tradició» i l’objectiu de la jornada era reflexionar sobre el concepte de tradició literària i la seva recepció. En aquest fòrum van participar-hi investigadors i escriptors convidats a debatre sobre les tradicions literàries. D’aquesta manera s’anunciava el tema en el programa de la jornada: «El passat cultural, el llegat, el patrimoni literari està format per confluències i divergències estètiques que són les que expliquen, en certa manera, la nostra tradició literària. Una tradició sempre està formada per corretges de transmissió, per baules d’una cadena que, a vegades, amb l’objectiu de renovar-se, s’estronquen, es modifiquen o evolucionen cap a camins inesperats. La nostra tradició mediterrània prové del passat grecollatí dels clàssics, però a aquest pòsit se li han de sumar les aportacions d’altres tradicions culturals, més o menys allunyades, que també han influït i han condicionat la literatura i la creació artística». En l’obertura institucional van participar-hi l’alcaldessa de Figueres, Agnès Lladó; l’alcalde de Castelló d’Empúries, Salvi Güell; la directora de la Càtedra de Patrimoni Literari, Mariàngela Vilallonga; i la vicerectora de Territori i Compromís Social de la Universitat de Girona, Sílvia Llach. Seguidament, el programa es va iniciar amb la intervenció de Raül Garrigasait, que portava per títol «Clàssics i classicisme», i va repassar la recuperació de la tradició clàssica a la Catalunya de començament del segle xx. A continuació, Sílvia Coll-Vinent (Universitat Ramon Llull) va exposar «El viatge a Catalunya de la literatura anglesa: mediadors i canals», centrada especialment en els processos de recepció. Anna Esteve (Universitat d’Alacant) va parlar sobre «El dietarisme català contemporani i la tradició literària», focalitzant-se en la consideració tardana del gèneres memorialístics o autobiogràfics com a gèneres literaris i en les característiques del diaterisme en llengua catalana com a gènere metaliterari. Tot seguit, Jordi Malé (Universitat de Lleida) va exposar «Una generació sense tradició? Algunes idees literàries al període d’entreguerres», en què reflexionava sobre la idea de manca de tradició que la literatura catalana va experimentar a començament del segle xx i que afectava tots els gèneres literaris. Finalment, la sessió del matí es va cloure amb la intervenció de Toni Sala «Tradició i creació», que va tractar sobre els processos d’escriptura i sobre la relació creativa amb la tradició literària. Una versió revisada de la intervenció de Sala va ser publicada per la revista digital de crítica literària La Lectora. Al llarg de les diverses exposicions, dues idees van aparèixer reiteradament. Una és la tradició literària entesa com a pou o com a mina, com un lloc on el creador ha de submergir-se per fer-ne ascendir un valuós material soterrat, que després ha de treballar per tal que la troballa esdevingui obra literària. La segona és la tradició entesa com a diàleg intergeneracional, que es vincula tant als predecessors que han llegat una llengua literària com als coetanis i als que vindran, per tal que aquesta llengua es mantingui viva. La sessió de la tarda va consistir en una taula rodona que portava per títol «Escriptor(e)s i tradició(ns)». Estava anunciada la participació de M. Rosa Font, Susanna Rafart i Najat el Hachmi, moderades per Mariàngela Vilallonga; tanmateix, el Hachmi no va poder assistir a la jornada i, en el seu lloc, va participar-hi Margarida Casacuberta. Font i Rafart van centrar-se a exposar els seus referents literaris i les lectures i relectures que han inspirat les seves obres. Per la seva banda, Casacuberta va tractar sobre les insercions interculturals que planteja l’obra d’el Hachmi. En conseqüència, el XI Fòrum del Patrimoni Literari es va cloure amb les lectures més personals i actuals de la tradició literària. Anna Perera Universitat de Girona Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 556
20/12/22 8:29
CRÒNICA
557
Simpòsium Alfons X el Savi i la música (Universitat de Barcelona, 23 de novembre de 2021). — Amb motiu de la celebració de l’efemèride del naixement d’Alfons X (23 de novembre de), ha tingut lloc el Simpòsium Alfons X el Savi i la música a la Universitat de Barcelona organitzat per l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona (IEM-UAB), Àrea de Gallec i Portuguès de la Universitat de Barcelona, el Consello da Cultura Galega i l’Arxiu Occità (IEM-UAB). Durant aquest any 2021 s’han presentat diferents iniciatives sobre el savi monarca, però cap d’elles —excepte la que indiquem— dedicada exclusivament al seu important patrimoni musical. L’organització i les diverses intervencions formen part de les activitats del «Grup de Recerca LitMus» de l’Institut d’Estudis Medievals de la UAB dedicat a les relacions entre la poesia i la música medieval en les vessants musicològica i filològica. La inauguració va anar a càrrec de la presidenta del Consello da Cultura Galega (CCG), Dra. Rosario Álvarez, institució que aquest mateix any ha organitzat una mostra sobre «Alfonso X e Galicia» (CCG 2021, Santiago de Compostela, Ourense i Lugo: <http://consellodacultura.gal/exposicions/axg/>), i els materials de la qual van estar presents a la primera part del simpòsium, amb la projecció de les entrevistes preenregistrades amb motiu de l’exposició que en formaven part i que contextualitzaven la vida i l’obra del monarca. Es van presentar les conferències següents: Dra. Elvira Fidalgo (Universidade de Santiago de Compostela-USC), «Las Cantigas de Santa Maria de Alfonso X»; Dr. Francisco Prado-Vilar (Real Colexio Complutense, Harvard, - Programa A. W. Mellon), «O patrimonio artístico de Alfonso X»; Dr. Henrique Monteagudo (USC), «Galicia e Alfonso X»; Dr. Eduardo Cebreiros Álvarez (Universidade da Coruña), «A obra xurídica de Alfonso X»; i la Dra. Helena De Carlos Villamarín (USC), «A obra histórica de Alfonso X». Després de la introducció i contextualització sobre la vida i obra del rei trobador va començar la part estrictament musicològica, amb la intervenció del Dr. Antoni Rossell (IEM-UAB): «La composició musical en l’obra lírica d’Alfonso X: Cantigas religioses i cantigas profanes»; la Dra. Adriana Camprubí (IEM-UAB): «Mètrica i música a les Cantigas de Santa Maria d’Alfons X»; la Dra. Maria Incoronata Colantuono (IEM-UAB): «Sistemes de composició i oralitat a les Cantigas de Santa Maria»; i el Dr. Gabriel Seguí i Trobat (Institut de Litúrgia ad instar Facultatis de Ateneu Universitari Sant Pacià): «La funció de les Cantigas de Santa Maria en el ritual litúrgic». Seguidament es van abordar dos aspectes cabdals per a la música medieval avui en l’obra musical alfonsina: «La interpretació musical de les Cantigas de Santa Maria» per part d’Oriol Pérez, musicòleg i crític musical; i la intervenció del músic i gaiter galleg Carlos Núñez: «Una perspectiva atlántica y actual de la música de las Cantigas». Finalment, es va oferir la interpretació i acompanyament musical de les cantigas, com són els instruments musicals medievals i la seva reconstrucció per part de Luciano Pérez (CEGAG, Diputació de Lugo): «Los instrumentos musicales medievales y su reconstrucción a partir de los testimonios arqueológicos y de los manuscritos de las Cantigas». A totes aquestes intervencions va seguir una taula rodona de preguntes, conclusions i clausura. Com a tancament va tenir lloc un recital poètic amb el títol «800 anys d’Alfons X: quatre poetes actuals en diàleg», amb la participació de Chantal Poch, Regina Touceda, Pol Guasch i Antón Blanco. A més dels assistents presencials, el Simpòsium es va transmetre en línia amb més d’un centenar d’inscrits. Antoni Rossell i Mayo Universitat Autònoma de Barcelona
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 557
20/12/22 8:29
558
CRÒNICA
Simposi Internacional Emilia Pardo Bazán a la premsa: violència, gènere i representació (Universitat de Barcelona, 26 de novembre de 2021). — El 26 de novembre va tenir lloc, a la Universitat de Barcelona, el Simposi Internacional «Emilia Pardo Bazán a la premsa: violències, gènere i representació»; d’aquesta manera, la institució se sumà als actes commemoratius del centenari de la mort de l’escriptora corunyesa (1851-1921). L’activitat va ser organitzada per ADHUC (Centre de Recerca. Teoria, Gènere, Sexualitat) en el marc del projecte «Gènere, violència i representació. Els textos de creació a la premsa femenina peninsular (1848-1918)», GenViPreF, codirigit per Elena Losada i María Xesús Lama. J. M. González Herrán (USC) inaugurà la jornada amb una conferència dedicada als catorze contes de l’autora —n’inclogué un de desconegut fins ara— que tracten la violència de gènere des de l’«altra cara», és a dir, en què les agressores són les dones. Pardo Bazán subverteix així el tòpic de l’«àngel de la llar», alhora que dota d’agència els personatges femenins per desafiar les normes de la societat i de la moral. En la primera sessió de ponències, Marisa Sotelo (UB) va examinar els articles feministes publicats a La Ilustración artística i en destacà aspectes com la defensa de l’educació de les dones en igualtat i sense restriccions, en contra de la formació limitada al servei de la família. Una altra crítica contundent de Pardo Bazán —en aquest cas, a un sistema judicial articulat al voltant dels interessos masculins— es va portar a coŀlació durant la ponència d’Álex Alonso (Brooklyn CollegeCUNY), que remarcà l’abundància de protagonistes juristes en les noveŀles de l’autora, com representants d’una elit dirigent corrupta i amoral. Donatella Siviero (Università degli Studi di Messina), pel seu costat, se centrà en la campanya engegada per optar a una plaça de la RAE, arran de la qual Pardo Bazán cridà a establir aliances entre dones disposades a lluitar per no ser excloses. Montserrat Amores (UAB) va encetar la segona sessió del simposi amb l’estudi d’un relat curt, «El indulto», que adverteix dels perills de l’aplicació d’aquest dret de gràcia en casos de violència de gènere. Igualment combativa fou la Pardo Bazán cronista de l’Exposició Universal, tal com mostrà Isabel Clúa (US) tot comentant les crítiques feministes presents en aquests articles. En tercer lloc va intervenir Santiago Díaz Lage (UNED), que indagà en la presència de l’escriptora a l’espai públic, una presència que ella mai no va voler veure condicionada o limitada per qüestions de gènere. La relectura dels articles de Pardo Bazán sobre la guerra de Cuba a partir de la teoria dels afectes fou la proposta amb què Enric Bou (Università ca’ Foscari Venezia) obrí la tercera sessió. A continuació, Susana Bardavío (UBU) posà el focus, també, en la temàtica colonial: analitzà la imatge de les Filipines i del seu procés d’independència en els contes de l’autora. A la cloenda, Adolfo Sotelo (UB) resseguí les passes i les vivències de Pardo Bazán a la Barcelona de 1888, ciutat que visità amb motiu de l’Exposició Universal. El Simposi va finalitzar amb una reunió, tancada al públic, de l’equip del projecte GenViPreF. Carolina Carrijo Universitat de Barcelona Catalina Mir Universitat de Barcelona Homenatge de la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans a Josep Massot i Muntaner en ocasió del seu 80è aniversari (Institut d’Estudis Catalans, 13 de desembre de 2021). — De gom a gom. Així estava la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans el dilluns 13 de desembre de 2021 a les sis de la tarda. Tots els seients ocupats i gent dreta al fons i pels laterals, fins al punt que es va haver d’habilitar una sala annexa des de la qual es Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 558
20/12/22 8:29
CRÒNICA
559
podia seguir la transmissió de l’acte. I això, tot i les restriccions per la pandèmia i malgrat que l’homenatge organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) es podia seguir en directe pel canal youtube de l’IEC. Tant hi feia: som incomptables les persones que tenim un deute de gratitud amb el pare Massot i que vam sentir la necessitat de ser presents a la sala també de cos i no tan sols d’esperit. L’obertura institucional de l’acte va anar a càrrec de quatre personalitats: la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, que va remarcar el doble vessant de l’homenatge, com a reconeixement i, alhora, com a demostració d’afecte «per al nostre estimat Josep Massot, un dels homenots de la cultura catalana actual»; la directora de la ILC, Izaskun Arretxe, que va destacar que el 2021 Josep Massot i Muntaner havia celebrat una triple efemèride: els 50 anys d’ordenació presbiteral, els 50 anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i els 80 anys del seu naixement, el 3 de novembre de 1941, a Palma; el pare abat de Montserrat, Manel Gasch, que va expressar l’agraïment per l’homenatge al seu germà de comunitat i va dir que hi intervenia «amb l’esperit dels familiars quan es fa un homenatge a algú de la família», i, en darrer lloc, la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, les paraules de la qual van arribar a través d’un enregistrament audiovisual, per la coincidència de l’homenatge que ressenyem amb l’acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi a vint personalitats i deu entitats en reconeixement dels serveis prestats a Catalunya. Guardó aquest, per cert, que l’homenatjat va rebre el 1996 i al qual van seguir altres distincions igualment elevades, com el Premi Nacional de Cultura Popular (1997), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012), la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives (2018) i la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (2019). L’acte va continuar amb una conversa entre el pare Massot i la historiadora de la literatura Margalida Tomàs. Hi va aflorar la tasca del primer com a gestor cultural vinculat a diverses associacions de catalanística —l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, l’AngloCatalan Society, l’Associazione Italiana di Studi Catalani, la North American Catalan Society i la Société des Hispanistes Français— i, és clar!, els projectes en què treballa actualment l’infatigable monjo benedictí: l’edició i estudi de documents de l’arxiu de Lluís Nicolau d’Olwer, d’una banda, i de l’epistolari entre Rafael Patxot i Ramon Sugranyes de Franch, de l’altra. Tot seguit hi va haver una taula redona, moderada per l’escriptora Lluïsa Julià, en la qual, a partir de les intervencions de cinc especialistes de prestigi reconegut en els camps del saber conreats pel pare Massot, se’n van destacar algunes de les aportacions més rellevants. Així, Manuel Llanas, de la Universitat de Vic, en va glossar la tasca d’editor i va resseguir l’eixamplament de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat durant el mig segle de direcció massotiana. Carme Gregori, de la Universitat de València —institució que va investir Josep Massot com a doctor honoris causa el 15 d’abril de 2016—, va fer èmfasi en la modèlica metodologia de treball de l’homenatjat, aplicada tant en els estudis històrics sobre la guerra del 1936 al 1939 a les Balears, la repressió franquista a Mallorca i la història de l’Església, com en els retrats de tota una galeria de personatges fonamentals de la història cultural contemporània. Joan Martí i Castell, primer rector de la Universitat Rovira i Virgili i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va lloar les aportacions del pare Massot a la història de la llengua i de la filologia, tot destacant que «Massot no sap no fer història, perquè vol esbrinar el sentit de tot respecte a tot. Li interessa tant el text com el context. Es proposa sistemàticament de fer encaixar qualsevol fenomen dins la història general dels Països Catalans, amb una solvència i un rigor científics insòlits». Ramon Pinyol, de la Universitat de Vic, president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, càrrec en el qual va succeir a Josep Massot, va referir-se a les aportacions d’aquest a la història de la literatura i va remarcar que el que interessa al seu predecessor és sobretot l’obra literària com a producte històric, que estudia des del positivisme metodològic més rigorós i amb un emmarcament social i cultural amplíssim, que el mena a anotar profusament els seus treballs. En darrer lloc, Carme Oriol, de la Universitat Rovira Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 559
20/12/22 8:29
560
CRÒNICA
i Virgili, promotora del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, va remarcar el paper crucial de l’homenatjat en la recuperació, l’inventari i la difusió de l’immens fons documental de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i va fer una expressió de gratitud pel fet que «les persones que ens dediquem a l’estudi de la literatura popular hem trobat en Josep Massot el referent i, sobretot, el model que ens ha permès connectar el nostre present amb tota una tradició d’estudis folklòrics que la guerra civil i la posterior dictadura van invisibilitzar». A continuació, la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet i el guitarrista valencià Borja Penalba van regalar les oïdes dels assistents amb una actuació musical que va tenir tres parts: la interpretació de diverses cançons populars mallorquines i menorquines procedents del cançoner aplegat per Josep Massot i Planes, avi de Josep Massot i Muntaner —«Tonada de segar», «Joan, d’on vens?» i «Tonada de collir figues»—; una combinació preciosa entre el cant d’una cançó de bressol popular mallorquina —un noninó— i la recitació del poema de Vicent Andrés Estellés que té com a primer vers «Jo tinc una Mort petita», i la cantada d’uns versos de Quatre poemes de Setmana Santa, de Blai Bonet, musicats per Antoni Parera. Llavors va arribar —procedent de Barberà del Vallès, on es feia el lliurament de les Creus de Sant Jordi— la presidenta del Parlament, Laura Borràs, la qual no va voler renunciar a participar en l’homenatge al pare Massot, de qui va lloar la dedicació als altres i a la cultura catalana a través de la feina feta «amb rigor, amb professionalitat, amb pulcritud i amb un escrupolós amor». L’acte es va cloure amb un parlament del pare Massot pronunciat des del faristol, durant el qual va recordar la seva vinculació amb la Institució de les Lletres Catalanes i amb l’Institut d’Estudis Catalans, impulsors de l’homenatge, que va agrair amb emoció. Més enllà dels mots sincers de gràcies que va tenir per a tothom que al llarg d’aquest any li ha mostrat el seu reconeixement i la seva estima, el pare Massot va incloure en el seu discurs un clam en defensa de la nació, la llengua i la cultura catalanes: Al llarg d’aquests vuitanta anys que avui voleu celebrar, he treballat tant com m’ha estat possible a favor de la nostra cultura i la nostra llengua [...]. He patit per la situació del català durant els llargs anys del franquisme. He lluitat per anar-hi en contra i m’he alegrat en veure els progressos que a poc a poc hem anat conquerint. Fa uns quants anys, però, que torno a estar inquiet pel retrocés que dia a dia experimentem tant en l’ús de la llengua com en les contínues mostres de regressió promogudes per les institucions que en teoria haurien de defensar els nostres drets nacionals i culturals, especialment l’administració central i la judicatura, amb la coŀlaboració dels poders fàctics i, fins i tot, de les clavegueres de l’Estat, que pugnen per retornar a una «España: una, grande y libre», i que dificulten cada vegada més la projecció interior i exterior de la nostra llengua. Desitjo de tot cor que la situació canviï i, dins la meva petitesa, faré tots els possibles per aconseguir-ho, unint-me als anhels de tantes persones de bona voluntat.
Tothom dempeus. Llarguíssim aplaudiment. Emocions a flor de pell. Mar Massanell i Messalles Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Coloquio Internacional «Dicionario Histórico e Etimolóxico da Lingua Galega (DHELG)» (A Coruña, 26, 27 e 28 de outubro de 2021). — Entre o 26 e o 28 de outubro de 2021 tivo lugar na Facultade de Filoloxía da Universidade da Coruña o Coloquio Internacional «Dicionario Histórico e Etimolóxico da Lingua Galega (DHELG)», presidido por María Dolores Sánchez Palomino e Manuel González González e patrocinado polo Ministerio de Ciencia e Innovación, a Secretaría Xeral de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 560
20/12/22 8:29
CRÒNICA
561
Política Lingüística da Xunta de Galicia e a propia UDC. O coloquio enmarcouse no proxecto «Dicionario Histórico e Etimolóxico da Lingua Galega (DHELG) (I): preparación de recursos, deseño e test inicial», financiado polo citado Ministerio, un proxecto cuxo propósito é a posta en marcha dun dicionario histórico e etimolóxico do galego en liña e de acceso libre. Tras un primeiro encontro entre os responsables do proxecto e os relatores convidados, todos eles investigadores de recoñecida solvencia, con vistas a tratar os obxectivos do encontro e a contribución do DHELG á lexicografía histórica románica, o día 27 deron inicio as conferencias coa intervención dos investigadores principais do DHELG, María Dolores Sánchez Palomino e Manuel González González, os cales ofreceron unha presentación do dicionario que están a desenvolver. As seguintes conferencias, tanto do día 27 como do 28 (coa excepción da de Gilles Souvay), tiveron como nexo común a presentación de dicionarios históricos e/ou etimolóxicos doutras linguas ou variedades lingüísticas, tanto obras que se están confeccionando como traballos xa publicados. O obxectivo principal era ofrecer un estado da cuestión da lexicografía histórica románica, así como crear un contexto de diálogo frutífero para a elaboración do DHELG. A segunda conferencia, a cargo de Mar Campos Souto, abordou o Diccionario Histórico de la Lengua Española (DHLE) da Real Academia Española, unha obra en vías de realización, pero consultable xa en <https://www.rae.es/dhle/>. A seguir, Xosé Lluis García Arias presentou o Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA), dicionario en papel publicado en seis tomos, entre 2017 e 2021. Na cuarta conferencia, Dolores Corbella Díaz, coautora con Cristobal Corrales do Diccionario histórico del español de Canarias (DHECan), disertou sobre este repertorio, que conta xa cunha segunda edición ampliada e que pode ser consultada tanto en papel como en liña: <https://apps2.rae.es/DHECan.html>; a obra coñecerá unha terceira edición dixital baixo o título Diccionario histórico de canarismos (DHCan). As seguintes conferencias trasladáronnos fóra do ámbito do estado español. Elton Prifti e Wolfgang Schweickard presentaron o Lessico Etimologico Italiano (LEI), da Accademia delle Scienze e della Letteratura di Magonza, outra obra en elaboración, con 139 fascículos publicados, que comezou en 1968 e ten previsto o seu remate en 2032. A lingua italiana, e máis en concreto o italiano antigo, foi tamén o obxecto da seguinte intervención, a cargo de Paolo Squillacioti, que examinou o Tesoro della Lingua Italiana delle Origini (TLIO), do que é director, do Istituto Opera del Vocabolario Italiano, accesible en <http://tlio.ovi.cnr.it/TLIO/>. Xunto con Matthias Schöffel, Maria Selig abordou o Dictionnaire de l’Occitan Médiéval (DOM), no que se estuda baixo a súa dirección o léxico occitano medieval e que se pode encontrar en <http://www.dom-en-ligne.de/>. Steven Dworkin tratou o Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom), unha obra que aspira a proporcionar unha alternativa ao Romanisches etymologisches Wörterbuch (1911) de Meyer-Lübke, aínda que desde unha metodoloxía diferente, como é a gramática comparada-reconstrución, que non parte dos étimos latinovulgares senón do protorromance (<http://stella.atilf.fr/DERom/>). Relacionado con esta obra atópase tamén Gilles Souvay, enxeñeiro de investigación, que presentou os programas informáticos empregados nalgúns proxectos lexicográficos do ATILF (Analyse et traitement informatique de la langue française), un laboratorio público de investigación do Centre national de la recherche scientifique e da Université de Lorraine. Entre tales proxectos cómpre citar o mencionado DÉRom e bases de datos como Frantext. A derradeira conferencia, a cargo de Cristian Moroianu, versou sobre o Dicţionarul Etimologic al Limbii Române, da Academia Română, un dicionario histórico do romanés que tamén se atopa en elaboración e está dispoñible en <https://delr.solirom.ro/>. O título de “coloquio” non podía ser máis acaído para esta reunión na que o elemento do diálogo foi fundamental. Cada un dos relatorios estivo seguido dunha discusión e a última sesión consistiu igualmente nun amplo debate de dúas horas de duración, moderado por Xosé María Gómez Clemente, sobre diversos aspectos da confección do DHELG. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 561
20/12/22 8:29
562
CRÒNICA
En conclusión, o Coloquio DHELG resultou de grande interese tanto para o ámbito galego como para o románico en xeral. A presentación dos diferentes dicionarios históricos e/ou etimolóxicos indicados, dos seus distintos deseños e concepcións, das dificultades atopadas e das solucións propostas…, así como o diálogo xerado de seguro serán de moita utilidade no proceso de elaboración dun Dicionario Histórico e Etimolóxico da Lingua Galega sólido nos seus alicerces, un dicionario que veña cubrir de maneira rigorosa, exhaustiva e actual unha das principais lagoas da lexicografía galega. María Álvarez de la Granja Instituto da Lingua Galega Universidade de Santiago de Compostela Setena Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra: «Model de llengua, variació, ensenyament i realitat» (4 i 5 de novembre del 2021). — Els dies 4 i 5 de novembre del 2021 va tenir lloc la Setena Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, titulada «Model de llengua, variació, ensenyament i realitat». Aquesta jornada, que s’ha consolidat com un referent dins del panorama de jornades que tracten temes necessaris de la llengua i la cultura catalanes, va girar a l’entorn del model de llengua que cal adoptar a l’hora d’ensenyar en els diferents nivells educatius del nostre país. El dia 4 de novembre, a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, va tenir lloc la inauguració de la jornada, a càrrec d’Oriol Amat, rector de la Universitat Pompeu Fabra, i de F. Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la jornada M. Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans i, en aquell moment, directora de la Càtedra Pompeu Fabra (CPF), que, després de donar la benvinguda als assistents, va contextualitzar el marc de la jornada i va presentar les actes de la Sisena Jornada de la CPF. A continuació, Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de Sociolingüística Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va impartir la conferència inaugural, titulada «L’estandardització de la llengua catalana: la modelització de la varietat formal a l’ensenyament». Pradilla va parlar de teories gramaticals, planificació de corpus, ensenyament de llengües, entre altres aspectes, i va fer una anàlisi acurada de la relació entre norma i variació. M. À. Pradilla va remarcar que la llengua, dins l’entorn educatiu, ha de poder constituir una amalgama d’usos que es consolidin com un repertori lingüístic adequat dins aquest context, i els docents són clau per aconseguir aquest model. El conferenciant va esbossar totes aquestes idees amb una mirada sociolingüística i va obrir la porta a les ponències de caire més específic de l’endemà. El dia 5 de novembre, al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, es va abordar el tema central de la jornada des de les diferents etapes educatives que constitueixen el trinomi de l’ensenyament a Catalunya: primària, secundària i universitat. La primera conferència, «Model de llengua i immersió: dificultats i possibilitats», la va impartir Cinta González Garcia, mestra de l’escola Les Pinediques de Taradell. La ponent, des de la seva experiència personal com a mestra d’escola pública, va fer un traçat del model de llengua que es parla avui en dia a les escoles de Catalunya i va posar de manifest la immersió lingüística com a eina de cohesió per a l’alumnat nouvingut, tenint en compte les possibilitats del model actual, les dificultats que cal mitigar i les diferents casuístiques que es troben en el context escolar, diferenciant les etapes d’educació infantil i educació primària. C. González va posar en relleu que calen actuacions des del Departament d’Educació que defensin la llengua i la immersió, ja que les actuals són insuficients. Així, cal reafirmar que la llengua vehicular dels centres és el català. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 562
20/12/22 8:29
CRÒNICA
563
Del model de llengua a l’ensenyament secundari, en va parlar Puri Pinto, filòloga i professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. La ponència que va impartir Pinto es titulava «Consciència lingüística sostenible a l’ensenyament secundari: sincronia en l’atenció de la integritat i la vitalitat de la llengua catalana». La ponent va parlar de la tasca, cada vegada més complexa, a la qual s’enfronten els professors de Catalunya i va desglossar les diferents maneres de vehicular el model d’ensenyament secundari fent molt èmfasi en la docència, les estratègies, les actituds i les competències. P. Pinto va parlar de dos conceptes que, segons la ponent, són vitals per aconseguir un bon model lingüístic: integritat (legitimitat, inviolabilitat, coherència) i vitalitat (ús natural de la llengua, eina de comunicació útil, etc.). Pinto va acabar la seva intervenció fent propostes concretes per al currículum de llengua catalana a l’ensenyament secundari. La darrera ponència, «Ús i qualitat de la llengua catalana a les universitats», va ser a càrrec de Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política i vicerector de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona. Matas va començar el seu parlament posant en relleu que a Catalunya no hi ha hagut un model de política lingüística universitària per a tot el sistema superior català. A partir d’aquesta afirmació, Matas va situar la llengua catalana dins de les universitats en un panorama prou desolador, tant pel que fa a la docència i a la recerca, com a la capacitació lingüística, tres branques que analitzà en detall. L’autor va cloure el seu parlament amb esperança per revertir la situació del català al context educatiu superior tot posant la mirada als diferents actors que hi participen: el Departament de Recerca i Universitats, la Secretaria de Política Lingüística, els rectors de les universitats catalanes, la Comissió de Política Lingüística del Consell Interuniversitari de Catalunya, la Xarxa Vives, l’Institut d’Estudis Catalans i els Serveis Lingüístics de les diferents universitats, entre d’altres. Al final de la jornada, M. Teresa Cabré va clausurar la jornada. Una jornada que, una vegada més, no va deixar ningú indiferent, i va permetre obtenir un dibuix de l’estat del català a les diferents etapes educatives del nostre país. Si un aspecte va quedar clar és que cal entomar la situació, a vegades desfavoridora, amb entusiasme i convenciment per tal de situar la llengua catalana al punt de mira per revifar. Aquesta jornada va marcar el final d’una etapa dins de la CPF, ja que va ser la darrera que impulsava la seva directora des dels inicis. Des d’aquestes línies, volem agrair el llegat que ha deixat M. Teresa Cabré a la Càtedra Pompeu Fabra de la Universitat que porta el mateix nom. De ben segur que el seu mestratge permetrà continuar avançant a favor de la llengua i la cultura catalanes. Laia Vidal Sabanés Universitat Pompeu Fabra Simposi Manuel Sanchis Guarner, en motiu dels 40 anys de la seua mort i dels 70 anys de la publicació de la Gramàtica valenciana (Facultat de Filologia de la UV, 11 i 12 de febrer de 2022). — En són molts i ben variats els homenatges que s’han dut a terme al filòleg i humanista valencià Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981), però cap tan visual i mediàtic com el Simposi que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en coŀlaboració amb el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, va dur a terme els dies 11 i 12 de febrer de 2022 a la sala Enric Valor. Visual perquè inclou una “exposició virtual” (<https://uv-es.libguides. com/sanchis_guarner>) que aplega onze apartats de vídeos, fotos, testimonis directes, documents..., davall el títol «Manuel Sanchis Guarner i la llengua dels valencians: ciència, compromís i diàleg», dirigida per Emili Casanova i locutada i organitzada pulcrament per Vicent Artur MoreEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 563
20/12/22 8:29
564
CRÒNICA
no i Giménez; i mediàtic perquè totes les intervencions que ara i ací ressenyem han quedat enregistrades en vídeo en el canal de Youtube de l’AVL. El Simposi va resultar redó després de dos dies d’intervencions acadèmiques i personals, tan redó com els números amb motiu dels quals es convocava la trobada científica: 40 anys de la mort de don Manuel i 70 anys de la publicació de la seua Gramàtica valenciana, que en total sumen els 110 anys del seu naixement i 70 també eren els anys que tenia quan va morir. La inauguració oficial començava amb les paraules de la rectora de la UV, Vicenta Mestre, que destacava el paper de Sanchis a la UV i cedia la paraula al president de l’AVL, Ramon Ferrer, com a moderador de la taula inaugural amb el director del Departament de Filologia Catalana, Jesús Jiménez (remarcava el paper de Sanchis en el consens, l’accessibilitat i el diàleg entre la tradició i la modernitat), el director de l’IIFV, Vicent Josep Escartí (en 1978 Sanchis funda encertadament l’Institut de Filologia Valenciana, ara convertit en interuniversitari) i la degana de la Facultat de Filologia, Traducció i Interpretació, Amparo Ricós (Sanchis fou el primer degà democràtic a la Facultat de Filologia). El format del Simposi va resultar didàctic: dos dies i dos temàtiques, el divendres 11 «Sanchis Guarner i la cultura valenciana» i el dissabte 12 «Sanchis Guarner i els estudis lingüístics». Cada temàtica tenia programades, a més, dues sessions. Encetava el torn la taula moderada per l’acadèmica (avui presidenta) de l’AVL Verònica Cantó, amb la intervenció d’Antoni Furió davall l’epígraf «SG i la història del País Valencià», que situava l’homenatjat en l’òrbita dels deixebles de Roc Chabàs i Sanchis Sivera (Sanchis va omplir grans llacunes en el coneixement de la història general valenciana). Li seguia la intervenció de Carme Agulló «SG i l’escola valenciana», que destacà la idea de Sanchis que el País Valencià l’havien de fer els mestres —la consciència lingüística dels quals s’havia de formar a l’escola— i per això Sanchis havia dedicat els esforços a convocar cursos i coordinar l’elaboració de materials formatius (que Carles Salvador i Vicent Pitarch van culminar). Seguidament Emili Casanova amb «SG i l’estudi de l’onomàstica i la dialectologia» explicava la importància del Sanchis dialectòleg, format a Madrid i seleccionat per dur a terme les enquestes de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), un projecte molt costós —segurament en el que més treballà Sanchis— i que es va dirigir des de València (avui, des del CSIC de Madrid), on l’elenc de dialectòlegs havia proliferat amb deixebles com Roser Cabrera, Marina Saragossà o Lluís Alpera. Casanova mateix va dirigir una tesi sobre l’ALPI valencià (disponible ara en línia). Tancava la primera sessió Abelard Saragossà amb «SG i el valencianisme lingüístic», on destacava el paper de Sanchis en el model de llengua que els valencians necessiten, allunyat del model noucentista i elitista i centrat en el poble i l’assimilació natural per practicar-lo. La segona sessió, presidida per Àngels Gregori, començava amb la intervenció de Josep Daniel Climent, amb «SG i el món de la cultura», en què destacà el paper activista de Sanchis per la llengua i la cultura (el País Valencià és fruit de la cultura o la consciència comunitària, no de la natura, i cal treballar-hi, segons Sanchis, per a assolir-ho). Li seguia Santi Cortés amb «SG i la introducció dels estudis filològics universitaris», tot narrant la història cultural de l’homenatjat, que va arribar a ser catedràtic i a fundar l’actual Departament de Filologia Catalana (anomenat estratègicament de «Lingüística Valenciana»). Tot seguit, Carme Manuel, amb «SG i les escriptores i escriptors valencians», es feia ressò del Sanchis prologuista, a mena de protecció d’autores com Maria Beneyto davant les crítiques. M. Àngels Francés, amb «SG i els dietaris», destacava l’últim dietari de l’autor, datat de 1971, que conté la seua veu autobiogràfica entre el món semiprivat i l’àmbit públic; també cita el dietari especial que va dur a terme amb el company “atlàntic” Rodríguez Castellano per les terres d’Aragó per a les enquestes de l’ALPI. El segon dia anava dedicat als estudis lingüístics, i més concretament a la Gramàtica valenciana de 1952. Nicolau Dols, moderador, presentava la primera intervenció, a càrrec d’Alfons LloEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 564
20/12/22 8:29
CRÒNICA
565
rens, que destacava el paper de Sanchis en la recuperació impecable i minuciosa de la cultura popular valenciana, tot i que no era un investigador específic de la cultura. Seguidament prenia la paraula Ramon Sistac amb «SG i el català occidental», en què destacava el paper d’enquestador de l’ALPI de Sanchis per les terres de Ponent i d’Aragó, cosa que demostra que la frontera dialectal encara no era clara, com és el cas de l’enquesta sorprenent d’Aiguaviva. Sistac assenyalà l’avanç de la influència del parlar de Barcelona sobre el català nord-occidental i el Pirineu. Continuava l’acte amb l’aportació de Miquel Nicolàs amb «SG i la història de la llengua», tot destacant que la llengua i la història tenen una relació de discurs molt complexa i que Sanchis va poder desenvolupar amb un mestratge a l’altura del que va fer un altre valencià com Rafael Lapesa, allunyant-se més de l’estil d’altres autors com Vicente García de Diego. La segona part i última taula, davall la moderació de Joan Rafael Ramos, començava amb la intervenció de Mar Massanell «SG i el fabrisme fonètic i lèxic», que situava la Gramàtica de Sanchis en tant que adaptativa a la Gramàtica de Pompeu Fabra de 1918, concretament en aspectes fonètics (so del grup <tl> heŀlènic i romànic dels dialectes consecutius) i lèxic. Seguidament, Jordi Ginebra amb «SG i el fabrisme morfològic i sintàctic» completava la intervenció anterior amb exemples d’adaptació del fabrisme per part de Sanchis, que difereix del de Vidal Alcover (més “servilista” a Fabra), en el sentit que s’acosta més a la realitat dels parlars valencians, a pesar que reivindica l’ús d’algunes formes ja perdudes dialectalment com amb, llur, sengles... Fabra és més prescriptiu i Sanchis és més descriptiu. Finalment, la cloenda la dugué a terme Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles, en substitució de l’accidentat Joan F. Mira. El fill de l’homenatjat va ser l’encarregat de donar pinzellades molt personals i humanístiques a partir del vídeo que RTVV, dirigit pel finat Ricard Bellveser, i l’AVL van preparar en homenatge a Sanchis Guarner. A Mallorca, conta el fill de Sanchis, don Manuel era molt volgut i la família va passar el temps més feliç de la vida, tot el contrari del que va haver de viure posteriorment. El fill es va mostrar anecdòtic, polític, humà i inspirador alhora, per donar compte de tota una vida al servei d’una cultura i que va acabar amb la mort sobtada però provocada i “gens natural” de son pare. En definitiva, una trobada que trau novament a la llum el treball infatigable que van haver de fer els defensors —com Sanchis Guarner— d’una consciència lingüística valenciana i valencianista, sovint silenciada. Els cinc objectius plantejats s’hi compliren a bastament: homenatge al fundador del Departament de Filologia Catalana de la UV, anàlisi de la Gramàtica valenciana amb orientacions lingüístiques, experiències pràctiques per a ensenyants de llengua, recursos metodològics i acostament de Sanchis a l’actualitat. I és que, en paraules del mestre Antoni Ferrando, un homenatge no supleix el que Sanchis va suplir en coneixements de la llengua i la cultura dels valencians i les valencianes. Però hi ajuda. És el cas. Vicent F. Garcia Perales Universitat CEU Cardenal Herrera Acte d’homenatge a Josep Vallverdú i presentació del seu llibre El vuitè nan (IEC, 30 de març de 2022). — La sala Prat de la Riba de l’IEC acollí el 30 de març de 2022 a les 18 h un sobri acte d’homenatge a Josep Vallverdú amb motiu de la publicació del seu llibre de literatura infantil El vuitè nan. A l’acte, organitzat pel Grup Enciclopèdia i l’editorial La Galera, hi intervingueren: Teresa Cabré, presidenta de l’IEC; Nicolau Dols, president de la Secció Filològica; Joan Abellà, director general del Grup Enciclopèdia, i Maria Pujol, professora de la Universitat Internacional de Catalunya, acompanyada de la seva filla de sis anys. El diàleg posterior entre Màrius Serra i Josep Vallverdú aportà llum sobre l’obra presentada, però també sobre altres aspectes de l’homeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 565
20/12/22 8:29
566
CRÒNICA
not de ponent. Al capvespre ja, el component d’un refrigeri al claustre de l’IEC, delicadament amenitzat amb el duet de música Tejedo-Mainé, serví per apropar participants i assistents a la figura magna de Josep Vallverdú. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Presentació de la tesi «El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa). Recopilació, classificació i estudi», tesi doctoral de Joan Lluís Monjo i Mascaró (Universitat d’Alacant, 1 d’abril de 2022). — Amb el títol «El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa). Recopilació, classificació i estudi», Joan Lluís Monjo i Mascaró presentava la seva tesi doctoral a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat d’Alacant, el divendres 1 d’abril de 2022. El tribunal, format per la Dra. Caterina Valriu, de la UIB —que actuava com a vocal—, pel Dr. Joan Borja, de la UA —que actuava com a secretari— i per qui subscriu aquesta crònica, de la URV —que actuava com a president— va gaudir de la brillant exposició que Joan Lluís Monjo, l’aleshores encara doctorant, va desenvolupar públicament. Convé destacar que la qualificació que va rebre Monjo va ser la d’«exceŀlent cum laude», no cal dir que per unanimitat. Tal com manifestava Monjo a l’inici de la seva exposició, els objectius que es va proposar a l’hora de dur a terme la seva investigació van ser, per una banda «donar a conèixer un corpus rondallístic de materials recopilats de manera exhaustiva de la tradició oral de Tàrbena», i per una altra «l’aprofundiment de l’estudi de la modalitat lingüística de la localitat valenciana de Tàrbena» a partir del material rondallístic recollit. El treball de Monjo és exceŀlent per moltes raons: per l’acurada i pulcra edició de les rondalles; pel gran domini de la bibliografia referida als estudis de la variació dialectal —no només del territori immediat on s’ubica Tàrbena, sinó de tot el domini lingüístic—, també de la bibliografia referida a la disciplina de l’etnopoètica i encara de la de la lingüística romànica; per la precisió de la metodologia emprada; pel temps que Joan Lluís Monjo ha dedicat a la consecució d’aquest estudi —que es remunta als anys 80 del segle passat—; per l’elaboració d’una base de dades a partir de 15 camps tipològics; per la descripció acurada de la gramàtica del català-valencià de Tàrbena. Joan Lluís Monjo ha catalogat 310 versions rondallístiques arreplegades a Tàrbena, la majoria de les quals correspon a la contarella; segueixen la rondalla meravellosa, la rondalla d’animals, la d’enginy o noveŀlesca, la rondalla formulística, la rondalla religiosa i la del gegant beneit. Dels 206 tipus identificats, n’hi ha que no han estat documentats fins ara al País Valencià i tampoc no compten amb documentació en l’àmbit general català (Oriol / Pujol: Index of Catalan Folktales, 2008). D’un total de 95 narradors que han actuat com a fonts orals, 54 són dones. Monjo destaca que les informants presenten una major fluïdesa comunicativa i tenen, generalment, més creativitat i un repertori més ampli. En una societat preindustrial, on l’oferta d’oci era molt limitada, les rondalles esdevenien una font alternativa d’entreteniment en l’àmbit domèstic. El fet de pertànyer a la mateixa comunitat d’estudi, ha permès a Monjo la recollida d’aquest ingent nombre de rondalles, atesa la familiaritat i l’amistat que l’unia amb els informants. Quant a l’anàlisi lingüística, Monjo ha disseccionat, com a hàbil cirurgià de la llengua que és, l’extens corpus lingüístic que li han proporcionat les rondalles i n’ha fet una extraordinària anàlisi científica que dona com a resultat la gramàtica del tarbener. Monjo no descriu només el registre coŀloquial del parlar de Tàrbena, sinó que també referencia aquelles solucions diastràtiques que es recullen en les rondalles. Les referències a la diacronia també apareixen en la descripció lingüístiEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 566
20/12/22 8:29
CRÒNICA
567
ca quan tracta i analitza els arcaismes. El contacte de llengües es fa palès en l’ús d’interferències procedents del castellà o del llatí. És exhaustiu el quadre dedicat a la combinació dels pronoms febles. És considerable l’espai que dedica als d’adverbis o locucions adverbials, de quatre pàgines. És brillant l’exposició dedicada a les preposicions i locucions preposicionals, desenvolupada en més de sis pàgines. On també se li ha de reconèixer al doctorand una valuosa aportació és en la dedicada a la sintaxi oracional, que normalment és absent en els treballs de descripció diatòpica. On, però, el doctorand ha dut a terme una anàlisi i una classificació més que exceŀlent és en la part dedicada a les interjeccions, apartat que ocupa més de deu pàgines, una mostra evident de la creació pràcticament inesgotable que presenta la llengua oral. És una delícia, permeteu-me l’ús d’aquest terme gens acadèmic, la lectura del llistat de les interjeccions —expressives, conatives, fàtiques, representatives —on trobem, entre d’altres, les onomatopeies que imiten els sons que emeten els animals, o les persones, o els objectes. Per tot plegat, hem de reconèixer en Joan Lluís Monjo una persona sàvia, en el sentit aspriu de la paraula. Un home savi i generós que ha dedicat pràcticament tota la seva vida a la seva llengua i als seus parlants. Un home que ha dedicat la seva vida a la salvaguarda d’un patrimoni lingüístic i cultural que singularitza Tàrbena dins el conjunt de la catalanofonia. Monjo és l’artífex d’un futur esperançador per a la pervivència del tarbener. Ell és la pedra angular damunt la qual es fonamenta l’edifici que aixopluga l’àrdua tasca del redreçament de l’ús del parlar de Tàrbena, del parlar de sa que, fins no fa gaire, s’havia endinsat en un procés d’anivellament i de substitució sense retorn. Avui, els tarbeners han capgirat el rumb que els duia a la desaparició de la seva peculiar singularitat lingüística. Recordem aquell aforisme que diu «les llengües no viuen ni moren, simplement són utilitzades o ho deixen de ser; la desuetud, a diferència de la mort, és un procés reversible». Monjo hi ha jugat un paper cabdal. Desitgem que aquest estudi vegi ben aviat la llum; la seva publicació contribuirà a difondre la literatura popular i la modalitat lingüística dels parlants de Tàrbena, que els singularitza i que comparteixen amb la comunitat que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Pere Navarro Gómez Universitat Rovira i Virgili VI Jornada LitCat de Grups de Recerca (Palma, 13 de maig de 2022). — El divendres 13 de maig va celebrar-se la VI Jornada LitCat de Grups de Recerca, coorganitzada pels grups LiCETC i LITERCAT amb el suport de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. S’hi varen reprendre els objectius de les convocatòries precedents: conèixer algunes de les línies de recerca específiques que actualment es treballen en l’àmbit de la literatura catalana contemporània i visibilitzar les línies d’interès més general dels grups als quals s’adscriuen els participants, a fi de promoure una xarxa estable de projectes en comú i contactes amb qui intercanviar coneixement i crear-ne de nou. La temàtica de les comunicacions va aglutinar-se sota la divisa «Literatura Catalana Contemporània: Canvi i Continuïtat». L’acte va arrencar amb la rebuda dels comunicats i dels assistents al pati amb cel obert de Ca n’Oleo, al carrer de l’Almudaina, i va inaugurar-se a la sala d’actes amb tres intervencions breus. Margalida Pons, investigadora principal de LiCETC, va donar la benvinguda amb una explicació del fil conductor de la jornada i va rememorar amb afecte els professors Joan Alegret i Joan Manuel Pérez Pinya. Pere Rosselló Bover, investigador principal de LITERCAT, va presentar els grups de recerca participants i la dinàmica de la jornada —comunicacions d’uns vint minuts de durada amb Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 567
20/12/22 8:29
568
CRÒNICA
espai per al debat— i dedicà unes paraules de record a l’estudiós J. Massot i Muntaner. Finalment, des del vessant institucional, Jaume Guiscafrè Danús, director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB, va destacar la necessitat de construir ponts entre els diferents grups d’investigació que treballen la literatura contemporània, va agrair la feina de l’organització i va donar el sus a la jornada. La primera mesa, moderada per Margalida Pons, comptà amb la participació de Caterina Riba, membre de GETLIHC de la Universitat de Vic, amb la comunicació «Maria Sevilla: la poesia com a hack lingüístic», una anàlisi de l’experimentalisme del codi des de noves lògiques conceptuals a la llengua poètica de Sevilla, i de Xavier Hernàndez, del grup Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València, amb «La ‘musicalització’ de la poesia d’en Joan Fuster. Un estudi intermedial dels poemes ‘Bach’ i ‘Chopin’», una mostra de la recerca del primer any de tesi. La jornada va prosseguir amb la moderació de Noèlia Díaz-Vicedo de la intervenció híbrida de Júlia Ojeda i, en connexió virtual, Teresa Iribarren, vinculades a la UOC des de LICMES, qui s’endinsaren en L’altra, Els fills de Llacuna Park i Lena al descobert des dels estudis afectius i les narratives de la precarietat a «El crac financer del 2008: seqüeles psicològiques i esfondrament afectiu en Maria Guasch». Seguidament, Magí Sunyer, de la Universitat Rovira i Virgili, adscrit a GRILC, va repassar la befa de les bufes a «Sobre el teatre popular vuitcentista», amb una veu potent i entusiasta, que adesiara va moure la rialla entre el públic. La tercera mesa, moderada per Maria Palmer, comptà sols amb la intervenció de Marcel Ortín, del grup TRILCAT, a la Universitat Pompeu Fabra, titulada «El somni d’una nit d’estiu en la traducció de Josep Carner: la recepció del text», perquè Simona Škrabec no va poder assistir-hi, tot i que se sumà a l’homenatge de Pérez Pinya. La jornada es va reprendre amb una mesa moderada per Pere Rosselló, en què Xavier Pla, membre de LEMCOPAT, de la Universitat de Girona, abans d’encetar la comunicació «Per una poètica del viatge en la literatura catalana: de Josep Pla a Josep M. Espinàs», va encoratjar els participants a articular una xarxa ben sòlida d’investigadors de la literatura catalana contemporània, la qual, a més, considerà que cal dignificar, tot desfent-se del discurs de queixa i victimisme que parasita aquests estudis. Després, Maria Àngels Francés va presentar «Vies alternatives de construcció del cànon: el cas de la literatura catalana», una anàlisi de la petjada de les xarxes socials en la reconstrucció del model canònic elaborada des dels Estudis Transversals i el Grup de Recerca Interuniversitari, de la Universitat d’Alacant i la Universitat de València. La mesa moderada per Catalina Mir va incloure la participació d’Irene Zurrón, de LiCETC, i d’Ivan Albesa, de LITERCAT. Zurrón llegí «El subjecte arbori a la darrera narrativa de Mercè Rodoreda. Una mirada ecocrítica», sobre la conversió arbòria dels personatges de Rodoreda com a contrapunt al subjecte cèntric i racional, i Albesa presentà «La pirateria de l’edat moderna a les Illes Balears a partir de tres poemes de Miquel Costa i Llobera i ‘Els captius (1665)’ de Maria Antònia Salvà». L’última mesa, moderada per Jesús Revelles, va constar de la intervenció de Ricard Giramé-Parareda, de TEXLICO, a la Universitat de Vic, titulada «La ‘marca literària’, un nou element de recerca en els estudis de patrimoni literari» i de la presentació interactiva «Línies de creativitat didàctica en el disseny d’activitats automatitzades destinades a la planificació de rutes literàries», de Joan Marc Ramon, de la Universitat de Barcelona, adscrit a PoCió. Mercè Picornell va cloure la jornada i, a continuació, Maria Palmer guià una passejada literària per Palma. Celebrem haver pogut viure presencialment la sisena edició de la jornada LitCat després del temps pandèmic. El debat va poder desplegar-se més enllà dels espais reservats per al plantejament de qüestions i l’atmosfera va ser agradosa i potenciadora de l’aliança de contactes. Per acabar, val a dir que les comunicacions s’aplegaran en un volum misceŀlani editat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Maria Palmer i Clar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 568
20/12/22 8:29
CRÒNICA
569
47è Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica. Onomàstica de la Conca de Tremp i la Terreta. (Tremp – Sapeira, 6-8 de maig de 2022). — Aquest nou coŀloqui de la Societat d’Onomàstica, que la pandèmia va endarrerir un parell d’anys, es va poder celebrar finalment en aquesta àrea nord-occidental del domini lingüístic que representen Tremp —el municipi més extens de Catalunya— i la subcomarca que rep el nom popular de la Terreta. El coŀloqui, organitzat per la Societat d’Onomàstica en coŀlaboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i el Servei Comarcal de Català del Pallars Jussà, especialment centrat en el territori més immediat (onomàstica de la Conca de Tremp i la Terreta; àmbit pirinenc, municipis i comarques veïnes), acollí també altres espais territorials de la llengua; i tot plegat al voltant de l’onomàstica (majorment, la toponímia) i les seves múltiples connexions interdisciplinàries (geologia, clima, aigües, vegetació, fauna, paisatge, etc.). La tarda de divendres, a la seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (IGCC), després dels parlaments d’inauguració i de la ponència de Miquel Parella («Explotacions de la Base de noms geogràfics de l’ICGC sobre toponímia pallaresa»), Ramon Sistac (IEC) va oferir una emotiva i amena laudatio en reconeixement de la tasca onomàstica de Jordi Mir, que a continuació guià els participants al coŀloqui en un recorregut toponímic pel nucli urbà de Tremp, rematat amb una degustació de productes locals a l’Ajuntament. Vegem una relació d’autors i títols de ponències i comunicacions dels dos dies següents. El dissabte 7, encara a la seu de l’IGCC de Tremp: ponència inaugural de Joan Tort, «Paraules i universos. Un recorregut pels paisatges de la Conca i de la Terreta a través dels seus noms de lloc»; comunicacions: Ventura Castellvell, «Rafael de la Torre i la toponímia de la Conca de Tremp»; Antoni Jaquemot Ballarín, «Topònims preromans de les Conques de Tremp (Deçà, Dellà, Gavet) i de la Terreta»; Jordi Mir Parache, «Renoms i malnoms de la Conca de Tremp fa 50 anys»; Antoni Garcia Osuna, «Isona, 1890: anàlisi onomàstica del cens electoral» (absent l’autor, la comunicació fou llegida per Paco Hernández Flor); Josep M. Bertran Comellas, «La recepció de la toponímia preromana prepirinenca dins la documentació medieval»; Núria Garcia Quera, «Els topònims començats en Est- i la seva etimologia»; Joan Anton Rabella, «Els estudis de toponímia de la vall de Boí, un cas excepcional»; Xavier Magrinyà Vendrell, «El terme municipal dels Pallaresos a través de la toponímia» (llegida per Pere Navarro); Fèlix Bruguera i Joan Tort, «El territori i el paisatge del terme municipal d’Osor (Guilleries, la Selva) a partir de la seva toponímia»; Pau Tomé Dessy, «La georeferenciació toponímica com a clau per a l’estudi del medi natural i la seva problemàtica. El massís de Montserrat com a cas d’estudi»; Mar Font Martí, «Consideracions sobre el sufix coŀlectiu botànic -au en la toponímia (pre)pirinenca de la Gascunya comengesa. Aproximació a les dades de l’enquesta de Sacaze (1887)»; Jesús Bernat i Ventura Castellvell, «Instruccions de Joan Coromines per a la notació fonètica de l’Onomasticon Cataloniae (1956)»; José Enrique Gargallo i Mar Batlle, «El projecte de la digitalització de l’Onomasticon Cataloniae». La jornada es completà amb una interpretació del paisatge geològic de la Conca de Tremp, des de Claret, a càrrec de Jordi Panisello Martí. L’endemà dia 8, la sala polivalent de la Casa Nova de Sapeira acollí la darrera jornada (matinal): ponència de clausura a càrrec de Glòria Francino, «Noms de la Terreta: Espluga de Serra i voltants»; comunicacions: Xavier Planas, Àurea Ponsa, Joan Tort i Jordi Corominas, «Valorització de les dades toponímiques en el treball de planificació d’una campanya de reconeixement geològic i geomorfològic. La conca baixa del barranc d’Esplugafreda (la Terreta, Pallars Jussà) com a cas d’estudi»; Albert Santasusagna i Joan Tort, «De la Terreta a la Ribagorça. Contribució al coneixement de la hidronímia del Prepirineu Central»; César López Leiva, «Una aproximació taxonòmica a la (sin)fitotoponímia de la Terreta. Paraŀlelismes amb els topònims vegetals del Sistema Ibèric peninsular». Al migdia hi hagué un recorregut toponímic pels miradors de la Terreta, de Sapeira estant, a càrrec d’Aureli Barrull. I finalment Lluís Colomés oferí una intervenció sobre «La toponímia dels antics terEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 569
20/12/22 8:29
570
CRÒNICA
mes de Sapeira, Espluga de Serra i Castissent. Primers resultats d’una recerca d’urgència basada en fonts orals (2017-2022)». José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Congrés internacional «Il multilinguismo della Corona d’Aragona. Il regno di Napoli poliglota e multicuturale: documenti e monumenti» (Nàpols, 30 i 31 de maig de 2022). — La ciutat de Nàpols ha tornat a reivindicar els lligams històrics i culturals que la uneixen al territori catalanoparlant. Així, durant els dies 30 i 31 de maig de 2022, la ex Sala Catalogo della Facoltà di Lettere e Filosofia de la Università degli Studi di Napoli «Federico II» va acollir el congrés internacional «Il multilinguismo della Corona d’Aragona. Il regno di Napoli poliglota e multicuturale: documenti e monumenti», que ha sigut organitzat per les universitats napolitanes Federico II i Suor Orsola Benincasa, juntament amb la Universitat d’Alacant. La trobada ha comptat amb la participació d’una vintena llarga d’investigadors i estudiosos italians i catalans procedents de més de mitja dotzena d’institucions acadèmiques, i ha estat concebuda com un homenatge a Olimpia Vozzo per la seua trajectòria d’estudi de la presència de la literatura catalana i castellana a Nàpols al segle xv. En el simposi també han coŀlaborat, entre d’altres, l’Institut Ramon Llull, l’Associazione Italiana di Studi Catalani, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el projecte d’investigació AICO 2021/099. D’aquesta manera, el simposi s’inicià a primera hora del 30 de maig amb un acte inaugural que fou presidit per Andrea Mazzucchi, director del Dipartimento di Studi Umanistici de la universitat amfitriona, per Luca Bellizzi, delegat del govern de la Generalitat Catalana en Itàlia, i per Ariadna Puiggené, directora de l’àrea de llengua i universitats de l’Institut Ramon Llull. Posteriorment, encetà les sessions acadèmiques el professor Vicent Josep Escartí, de la Universitat de València, qui dissertà sobre els fragments biogràfics femenins que inclou el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Acte seguit, Anton Espadaler, de la Universitat de Barcelona, centrà la seua intervenció en la resistència al petrarquisme en la lírica de la Corona d’Aragó; mentre que Giuseppe Germano i Jessica Ottobre, tots dos de la Università Federico II, s’ocuparen de qüestions relatives al pluralisme cultural napolità en el període de dominació aragonesa. Durant la segona part del matí vàrem poder escoltar les intervencions del napolità Aniello Fratta, sobre el poema «Desert d’amics», de Jordi de Sant Jordi; de Josep Lluís Martos, de la Universitat d’Alacant, sobre l’intercanvi poètic entre Joan Roís de Corella i Carles de Viana; i d’Emanuela Forgetta, de la Università di Napoli L’Orientale, i Raffaele Pinto, de la Universitat de Barcelona, que s’ocuparen de qüestions relatives a Martorell i Boccaccio. També estava prevista la participació de Giuseppe Grilli, de la Università Roma Tre, que finalment no pogué fer-s’hi present. Les sessions de la vesprada comptaren amb la participació de Nicola de Blasi, de la Federico II, que parlà sobre el plurilingüisme napolità del quatre-cents i cinc-cents; d’Antoni Ferrando, de la Universitat de València, sobre periodització i etiquetatge en la història de la llengua catalana; i de Josep Martines, de la Universitat d’Alacant, que intervingué online a propòsit de les petges italianes en el Curial e Güelfa. La jornada finalitzà amb una combinació artística que mai no falla: música i poesia, gràcies al concert-recital que, amb el títol de «Cloc! i altres sons...», protagonitzaren el professor i poeta August Bover i la violonceŀlista i soprano Eulàlia Ara. L’endemà, dia 31, les sessions es reprengueren amb un homenatge sorpresa, la destinatària del qual fou la professora Anna Maria Compagna, de la Federico II. L’acte consistí en unes interEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 570
20/12/22 8:29
CRÒNICA
571
vencions no programades, en les quals Vicent Josep Escartí, Valentina Ripa i Núria Puigdevall anunciaren que els números de juny de les publicacions electròniques Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna i eHumanista/IVITRA contenen dos monogràfics dedicats a la professora Compagna amb motiu de la seua jubilació; i que ha sigut —juntament amb Núria Puigdevall, Vicent Martines i Emanuela Forgetta— una de les ànimes del convegno que ens ocupa. S’agraïa així la llarga trajectòria de la professora napolitana —flamant membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans— consagrada a l’estudi de la llengua i de la literatura catalanes medievals, especialment del Nàpols d’Alfons el Magnànim i el seu successor, Ferrante. Després de les paraules dels intervinents, el professor Escartí li feu lliurament d’una còpia en paper del número corresponent de Scripta, «que és un exemplar únic i especial», imprés ad hoc, tal com remarcà el director. Acte seguit, es projectaren les intervencions de tres professors de la Universitat d’Alacant que no pogueren acudir: la de Vicent Martines, sobre el Regne de Nàpols i la Corona d’Aragó poliglotes, i les de Caterina Martínez i Sandra Montserrat, totes dues sobre aspectes lingüístics i gramaticals referents al Curial e Güelfa, la noveŀla catalana que, segons les recerques d’Abel Soler, fou redactada a Nàpols per Enyego d’Àvalos entre 1443 i 1448, aproximadament. En darrer terme, Jacob Mompó, de la Universitat Catòlica de València, dissertà sobre la conquesta de Nàpols segons la Crònica Universal del 1427, una obra que, per cert, acabava de veure la llum a Publicacions de la Universitat de València i que, com una primícia editorial, també fou presentada al públic. Després de la pausa, Giovanna Calabrò i Emanuela Forgetta realitzaren una bella lectura de versos procedents del cançoner de Lope de Estúñiga, confegit a Nàpols cap a 1460. La lectura serví de preàmbul de les intervencions de Maria D’Agostino, de la Università Suor Orsola Benincasa, sobre la “divina” serrana di Guevara; d’Ivan Parisi, de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, i Alessandro Carlomusto, de La Sapienza, sobre els orígens catalans de Bernet Garret; i d’Eulàlia Miralles, de la Universitat de València, sobre Alexandre Ros i l’obra Catalogna disingannata (1647). L’última sessió s’inicià amb les ponències de Rafael Roca, de la Universitat de València, sobre l’atracció per Nàpols que, a finals del vuit-cents i principis del nou-cents, experimentaren diversos escriptors valencians; i de Mireia Ferrando, de l’IES Isabel de Villena, sobre l’aposta de Joan Fuster —de qui el 2022 celebrem el centenari del naixement— per la noveŀla Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell, que sojornà alguns anys a Nàpols, abans de la seua tornada a València. El congrés finalitzà amb una taula redona sobre sociolingüística històrica que coordinà Va lentina Ripa i protagonitzaren els napolitans Anna Maria Compagna i Pietro Maturi, juntament amb el català Francesc Feliu. Margherita Di Salvo i Pep Nadal, que també tenien prevista la seua participació, no pogueren fer-s’hi presents. Finalment, les professores Olimpia Vozzo i Anna Maria Compagna, les dues protagonistes d’una trobada acadèmica certament intensa, agraïren als assistents l’homenatge rebut. Rafael Roca Universitat de València Institut d’Estudis Catalans Congrés Espais de frontera a la península Ibèrica (Universitat de Barcelona, del 8 al 10 de juny de 2022). — A les darreries de la primavera de 2022 la insigne Aula Capella de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona acollí, de bell nou, la «gran família dels romanistes». La trobada responia a la celebració del congrés Espais de frontera a la península Ibèrica, continuació natural del coŀloqui internacional Mons romànics de frontera, que s’havia celebrat el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 571
20/12/22 8:29
572
CRÒNICA
18 d’octubre de 2017 en aquesta mateixa facultat. El congrés fou coorganitzat per Maria-Pilar Perea (Universitat de Barcelona), José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona) i Xosé Afonso Álvarez (Universitat d’Alcalá). A les nou tocades del 8 de juny, la inauguració marcava el tret de sortida a la primera jornada del congrés; dels protocols i formalitats se n’encarregaren Josep Solervicens, vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals de la Facultat de Filologia i Comunicació; Mariona Taulé, directora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i Maria-Reina Bastardas, coordinadora de la secció de Filologia Romànica del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Tot seguit, José Enrique Gargallo prengué la paraula, i amb l’entusiasme que sempre el caracteritza, compartí entre els assistents l’emoció de poder celebrar, per fi, aquesta reunió de romanistes, idea que ja venia de lluny, però que les vicissituds pandèmiques havien obligat a postergar. Tres dies dedicats a les fronteres peninsulars donaren per molt, i és convenient enumerar les aportacions de cada un dels ponents per no perdre’n detall. Les contribucions es van distribuir per àrees temàtiques, que acolliren cadascuna dues o tres ponències. Dimecres, dia 8, es van oferir aquestes contribucions: dins de la secció de Fronteres diacròniques, Maria-Pilar Perea, «La frontera ideològica entre Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra»; Fernando Brissos, «Distorção espaço-tempo na fronteira portuguesa: o caso do centro-interior»; i Pilar García Mouton / Isabel Molina, «Atlas sociodialectales y fronteras entre generaciones en el centro peninsular». El mateix dia 8, dins de la secció de Treball amb les comunitats: Irene Sánchez Izquierdo, «Perspectivas de futuro para el patrimonio lingüístico rayano: estrategias de salvaguardia y dinámicas de musealización»; i Miroslav Valeš, «El reflejo de la identidad, actitud y prestigio en la colaboración con los hablantes de A Fala». Dins de la secció de Frontera hispanoportuguesa: una visió de conjunt: Xosé Afonso Álvarez, «¿Remendar el mapa de la frontera? FRONTESPO en territorios lusófonos en España»; i José Antonio González Salgado. «Las interinfluencias lingüísticas en la frontera hispano-portuguesa». Dins de la secció de Frontera hispanoportuguesa: frontera meridional: José Ignacio López de Aberasturi, «Mantenimiento del portugués hablado en la ribera onubense del Guadiana»; i Filomena Gonçalves / María Victoria Navas, «La situación hispano-portuguesa en una frontera meridional peninsular». Dijous, 9 de juny, el congrés va continuar amb les ponències següents: dins de la secció d’Onomàstica de frontera: Jairo J. García, «Más de un millar de km de gran interés toponímico. Recorrido por los nombres de la Raya»; Joan Fontana, «El banco del fumo. Dictats tòpics peninsulars i veïnatge lingüístic»; i José Enrique Gargallo, «Gentilicis, malnoms coŀlectius i dites tòpiques: mirades locals de frontera dins l’Onomasticon Cataloniae». Dins de la secció de Fronteres pirinenques: José A. Saura, «El ribagorzano, lengua románica autónoma del Pirineo central»; i Bernat Corredó, «Des del despatx estant: el ribagorçà segons els informes de l’ALPI». Dins de la secció de Franges de frontera: Javier Giralt, «Lèxic a la frontera: el cas dels parlars catalans d’Aragó»; i Vicent Beltran / Carles Segura, «Les fronteres dialectals: la graduabilitat en les varietats del valencià». Dins de la secció de Frontera hispanoportuguesa: frontera septentrional: Alberto Gómez Bautista, «Mirandés: situación, retrato y forma actuales»; i Rosario Álvarez, «Doa a doa, dato a dato». El darrer dia d’aquest intens congrés, divendres, 10 de juny, es van oferir les contribucions següents: dins de la secció de Medició i percepció de les fronteres: Ramón d’Andrés. «Delles cuestiones dialectolóxiques nel estudiu de la frontera gallego-asturiana (atles ETLEN)»; i Juan M. Carrasco, «La lengua en los espacios públicos de la ciudad de Elvas». Dins de la secció de Fronteres ideològiques: Inés FernándezOrdóñez, «Soluciones interdialectales en el español de Aragón»; i Eloi Bellés, «De la llengua al dialecte: fronteres lingüístiques en la història de les gramàtiques catalanes». Menció a part mereix la intervenció de cloenda, l’única que sortí de l’espai peninsular estricte, a càrrec d’Antonio Torres: «Las múltiples dimensiones del español en los Estados Unidos». Tot plegat, un aplec polièdric de mirades sobre uns espais, ben rics i complexos, com són els espais de frontera peninsulars. Bernat Corredó Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 572
20/12/22 8:29
CRÒNICA
573
Antònia Vicens rep el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música (Barcelona, 13 de juny de 2022). — El jurat del 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, format per Marc Artigau, Judit Carrera, Martí Domínguez, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Isidor Marí, Marta Nadal i Salvador Sunyer va decidir atorgar-lo a Antònia Vicens per «la solidesa de la seva obra literària i la innovació en la recerca d’una veu narrativa. Pel seu compromís amb la llengua i el seu activisme, que es veu en l’inconformisme que passa per treballar la veu literària al llarg de la vida, i també en la capacitat de cultivar la llengua en edats tardanes des de diferents gèneres, fet que ha generat com a resultat una de les trajectòries més sorprenents de la nostra literatura. I, també, per la creació d’una veu en constant experimentació, en la qual es reconeixen les generacions més joves de poetes». Per desig de la guardonada, l’entrega del Premi d’Honor es va celebrar de nou al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. L’acte el va presidir per primera vegada Xavier Antich, nomenat recentment president d’Òmnium Cultural, i comptà amb la presència dels màxims representants institucionals tant de les Illes com del Principat. Els caps de govern Francina Armengol i Pere Aragonès i la presidenta del Parlament de Catalunya Laura Borràs lideraven una amplia representació institucional que també va comptar amb la presència, entre altres, dels expresidents José Montilla i Artur Mas. Seguint la tradició consolidada els darrers anys, la gala va comptar amb un espectacle creat expressament a partir de textos de la guardonada. Enguany Anna Serra, Caterina Togores i Esther López, amb la direcció d’Israel Solà, utilitzant els textos d’Antònia Vicens van recrear escenes per fer un recorregut per la trajectòria vital i literària de l’autora de Santanyí. Sebastià Portell, escriptor mallorquí encarregat de fer la glossa un cop finalitzada la part artística de l’acte, també va utilitzar la vida de Vicens per fer una aŀlegoria de la seva obra. Portell va explicar una anècdota de quan ella tenia quatre o cinc anys i un dia es va escapar de l’escola de Santanyí, al convent de monges, «per emprendre el camí de la carretera que menava cap a l’Alqueria Blanca, el poble del costat». Quan la van trobar va explicar que buscava un poble o un país de nom inventat. Per Portell en aquell moment Antònia Vicens «havia començat a perseguir, amb les paraules i les passes, una mena de camí a l’impossible que alguns anomenam «literatura», i va reblar la glossa agraint a la 54a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la seva obra amb un «Gràcies per deixar-nos ser part del teu viatge». En les paraules finals d’agraïment, després de rebre el guardó de mans de Xavier Antich, Antònia Vicens va esmentar una llarga llista d’autors que l’han precedit, començant per Ramon Llull, per reivindicar la tradició literària catalana a través de «segles d’història i de compromís narrant les gestes i les passions d’aquest poble, creant art del més gran en la nostra llengua», i a través de la literatura i els autors tenir «l’orgull de ser catalans i universals». Gerard Muixí i Tejado Congreso internacional Frontera hispano-portuguesa: personas, pueblos y palabras (20, 21 y 22 de junio de 2022). — Los días 20, 21 y 22 de junio de 2022 tuvo lugar en el Salón de Actos de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Alcalá el congreso vinculado al proyecto de documentación lingüística y bibliográfica del mismo nombre (<https://www.frontespo.org>). Aunque organizado por lingüistas, este evento se planteó como punto de encuentro entre profesionales interesados en la frontera desde cualquier disciplina, un enfoque que creemos imprescindible para comprender la riqueza del territorio fronterizo entre España y Portugal. El Congreso estuvo dedicado a Manuela Barros Ferreira, investigadora del Campo Arqueológico de Mértola que falleció en julio de 2022, y que fue homenajeada por su exhaustivo trabajo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 573
20/12/22 8:29
574
CRÒNICA
lingüístico en la frontera y sobre la frontera. Por este motivo, su compañero José Antonio González Salgado le dedicó unas palabras en el acto de inauguración del encuentro, exaltando una vida «dedicada a la excelencia». Seguidamente fue pronunciada la conferencia inaugural, a cargo de José Enrique Gargallo Gil (Universitat de Barcelona / Institut d’Estudis Catalans), quien nos invitó a recorrer «sus» fronteras lingüísticas dibujando un fresco «retrato contemporáneo» de los confines que delimitan las áreas romances de la Península Ibérica. A continuación, el bloque de comunicaciones de la mañana se centró en análisis lingüísticos sobre la franja fronteriza extremeña: Justyna Haftka (Universidad Jaguelónica de Cracovia) habló sobre las interferencias léxicas y morfosintácticas de alumnos hispanohablantes de portugués como lengua extranjera. Por su parte, Christina Ossenkop (Universidad de Münster) lo hizo sobre la influencia de representaciones, percepciones y actitudes en el cambio lingüístico en la franja fronteriza entre Cedillo, Valencia de Alcántara, Herrera de Alcántara y La Codosera. El mediodía lo ocupó una mesa redonda sobre iniciativas culturales fronterizas, donde se generó un interesante debate sobre la participación de las comunidades locales. El arqueólogo Xurxo Ayán Vila (Universidad Nova de Lisboa) presentó el proyecto de recuperación de la memoria Cambedo 1946–Arqueologia da Resistência; el profesor Santiago Veloso habló de la labor pedagógica y de salvaguardia del patrimonio cultural inmaterial que realizan desde la asociación Ponte…nas Ondas!; por último, los integrantes de la compañía Teatro de Balugas, Cândido Sobreiro y Cristina Faria, compartieron la historia de la agrupación y su reciente iniciativa Língua-Festival de Teatro en Lenguas Minoritarias. Las comunicaciones de la tarde se centraron en la temática del contrabando: Mariana Reis de Castro (Universidad Nova de Lisboa) presentó su investigación «O contrabando e a ação da Guarda Fiscal na fronteira entre Portugal e Espanha (1919-1922)» y Paulo Rodrigues Ferreira (Universidad de Carolina del Norte-Chapel Hill) expuso una investigación de archivo sobre lo que llegó a llamarse el «perigo espanhol» en la frontera hispano-portuguesa, interpretado a partir de los discursos intelectuales y políticos entre finales del siglo xix y las primeras décadas del xx. La conferencia que abrió la segunda jornada (con el sugerente título: «Ir à Espanha? É um vício…») corrió a cargo de Maria Fátima Amante, de la Universidad de Lisboa, quien condensó investigaciones de toda su carrera como antropóloga sobre movilidades, dinámicas de consumo e identidades entre las localidades de Elvas y Badajoz. Las presentaciones de la mañana cambiaron de nuevo la temática hacia la lingüística, con dos intervenciones sobre variación léxica: la de Tamara Flores Pérez (Universidade de Aveiro), «Variación y cambio sociolingüístico: la metodología de la Disponibilidad Léxica» —comunicación sobre la fala de Xálima que fue presentada en esa misma lengua—, y la de Alberto Gómez Bautista, de la Universidad de Alcalá, quien se apoyó en el corpus oral del proyecto FRONTESPO para abordar la variación léxica de las denominaciones de insectos. Tras un breve descanso, nos aproximamos a la frontera desde dos ejes históricos: Emília Nogueiro (Instituto Politécnico de Bragança) cautivó con algunos ejemplos de escultura barroca de influencia española en la diócesis de Bragança-Miranda que «quebraron la frontera» estableciendo relaciones con España; por su parte Alisson Eugênio (Universidade Federal de Alfenas) habló sobre el lenguaje de los mapas y su uso como instrumento de conquista en las fronteras entre el imperio portugués y el español. A esa altura ya se estaba consolidando el espíritu interdisciplinar de las jornadas, que alcanzó su máxima expresión durante las intervenciones de la tarde. La arquitecta y especialista en paisaje Esther Prada Llorente (Universidad Politécnica de Madrid), segunda ponente del día, compartió una síntesis de décadas de trabajo de campo sobre el patrimonio de la comarca de Sayago: un «mapa etnográfico de voz, palabra e imagen para comprender los vínculos con el lugar transfronterizo». En la misma línea, Ignacio López de Aberasturi (Universidad de Granada) mapeaba la dinámica sociolingüística de un enclave portugués en la orilla onubense del Guadiana a partir de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 574
20/12/22 8:29
CRÒNICA
575
una metodología casi etnográfica que despertó el interés de las antropólogas presentes. Por su parte, Gonzalo Llamedo Pandiella (Universidad de Oviedo) nos invitó a repensar desde la «teoría del rizoma» los espacios romances de frontera, en una intervención refrescante en torno al concepto filosófico que ha marcado las Humanidades en las últimas décadas. Para cerrar la jornada, la antropóloga de la Universidad Nova de Lisboa Paula Godinho presentó su ponencia «Memória do Couto Misto: fronteira, liminaridade e condição cosmopolita», en la que invitó a replantear la historia de este “microestado” y sus mecanismos de autogobierno y sostenibilidad como posibles herramientas para el futuro. Durante la tercera y última jornada se completó el tejido disciplinar dando lugar a un completo mosaico de aproximaciones a la frontera: comenzamos con la ponencia de María Lois (Universidad Complutense de Madrid), que nos presentó un estudio de caso sobre las ferias de gastronomía rayanas como «prácticas de patrimonialización de la frontera» y los productos turísticos que en ellas se presentan, como muestras de «imaginación transfronteriza». A continuación, Alba Aguete, Fernando Brissos y Alberto Gómez Bautista (Universidades de Salamanca, Lisboa y Alcalá) con un análisis de sistemas vocálicos tónicos del noroeste de Portugal y del sudoeste de Galicia, seguidos de la comunicación de Xavier Frías Conde (UNED) sobre la evolución de las sibilantes en gallegoportugués a lo largo de la frontera. Cerraron el bloque dos compañeros de la Universidad de Alcalá: Jairo J. García Sánchez, quien presentó un «avance y balance» de sus investigaciones sobre toponimia dentro del proyecto FRONTESPO, y Diego Sánchez Sierra con la ponencia «Portuguesismos en documentación notarial extremeña de los siglos xvi y xvii», fruto de un exhaustivo trabajo documental. El broche final del Congreso fue la ponencia de Valerià Paül y Juan Manuel Trillo, de la Universidad de Santiago de Compostela. Geógrafos de referencia en los estudios de la frontera hispanolusa, hablaron —cómo no— de fronteras en geografía y presentaron un recorrido casi autobiográfico por sus dos décadas de investigación sobre la raya galaicoportuguesa. Aunque centrados en los fenómenos de las «eurociudades» y las reservas de la biosfera transfronterizas, también se atrevieron a reflexionar sobre acontecimientos tan recientes como el cierre de fronteras debido a la emergencia sanitaria del COVID-19. El Congreso terminaba así de coger su forma definitiva, resultado de un ejercicio polifónico de estudio del territorio fronterizo, que asegura una mejor intercomprensión entre las formas de hablar y las formas de vivir en la frontera hispano-portuguesa. Unas jornadas especialmente participativas y con un excelente espíritu de convivencia entre lo que se pudo sentir como gran familia de pensadores de frontera; algo que esperamos motive a los asistentes a seguir investigando sobre un tema que, a juzgar por la multitud de encuentros y publicaciones en los últimos años, sigue siendo de gran interés tanto para la academia como para las instituciones. El programa de las jornadas se puede consultar en la web del congreso (<www. frontespo2022.org>) y los textos se compilarán para la publicación de un volumen. Irene Sánchez Izquierdo Universidad de Alcalá Primer Congreso Toponomasticon Hispaniae: interterritorialidad e interdisciplinariedad (Universidad de Zaragoza y Universitat de Lleida, 27, 28 y 29 de junio de 2022). —La última semana de junio de 2022 se celebró en Lérida, en la sede de su universidad, el primero de los congresos anuales que van a tener lugar a lo largo de los cuatro años de duración del proyecto coordinado Toponomasticon Hispaniae (ToponHisp), financiado por el Ministerio de Ciencia e Innovación, y cuyos objetivos fundamentales son el análisis y descripción de los topónimos más relevantes de la península ibérica y de sus territorios insulares, y el establecimiento de una metoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 575
20/12/22 8:29
576
CRÒNICA
dología para el estudio de la toponimia; todo ello con la finalidad de que pueda a estar a disposición de la comunidad científica y del público en general. El congreso se insertó como una rama especial del International Medieval Meeting Lleida, por lo que pudo aprovechar la infraestructura organizativa ya montada para este encuentro, con la salvedad de que, mientras todas las demás ramas se desarrollaron en modalidad virtual, el congreso toponímico fue mayoritariamente presencial y solo algunas ponencias se impartieron en línea. La posibilidad de seguir el congreso y de intervenir de manera virtual por parte de aquellos inscritos que no tuvieron la oportunidad de acudir a Lérida permitió una mayor participación, pero la presencialidad, que fue predominante, sin duda favoreció un mejor contacto, un más fluido intercambio de opiniones, así como una más rápida puesta en común de acciones programadas, entre los integrantes de los seis subproyectos coordinados que constituyen el ToponHisp. Ese era en buena medida el propósito de este primer congreso. Tras la inauguración, en la que intervinieron como organizadores Javier Terrado, anfitrión en la Universitat de Lleida, y Javier Giralt (Universidad de Zaragoza), presidente de la Academia Aragonesa de la Lengua e investigador principal (IP) del subproyecto Toponimia de Aragón, Cantabria y La Rioja (TopACaLaR), al que también se halla adscrito Terrado, se dio paso a la conferencia inaugural, pronunciada por Ana Boullón (Universidad de Santiago de Compostela), miembro de la Real Academia Galega e IP del subproyecto 1, Toponimia de Galicia y Portugal (TopGalPor), así como del conjunto del proyecto coordinado. El programa y la estructura de este Primer Congreso ToponHisp habían quedado articulados en torno a las conferencias a cargo de los IP de cada subproyecto, para que, como punto de partida, se expusiera la realidad, el estado de la cuestión y las perspectivas de futuro de la toponimia de cada uno de los territorios, y eso fue lo que Boullón hizo para Galicia y Portugal; nadie mejor que ella, además, como IP de todo el proyecto, para abrir el congreso, pues, de hecho, aprovechó su intervención para hacer una presentación general, en la que habló de la gestación del proyecto, de su planificación y de los aspectos más relevantes de la ficha toponímica que se va a utilizar. La siguiente conferencia corrió a cargo de Toribio Fuente (Universidad de Oviedo), quien encabeza el subproyecto 2, Toponimia asturiano-leonesa (TopAstLeo), y quien realizó, en la misma línea, un detallado panorama toponímico de lo hecho hasta la fecha en Asturias, León, Zamora y Salamanca. Junto a estas conferencias de los IP de cada subproyecto —dos por jornada hasta las seis del total—, hubo también espacio para otras plenarias de reconocidos especialistas no participantes —al menos nominalmente, todavía— en el ToponHisp. Así, en la primera jornada se pudo disfrutar de las intervenciones de José Enrique Gargallo (Universidad de Barcelona), miembro del Institut d’Estudis Catalans, junto a Mar Batlle (Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans), quienes hablaron del Onomasticon Cataloniae digital (<https://oncat.iec.cat/>) y de todas las posibilidades que este ofrece para la toponimia peninsular. Igualmente, pero esta vez en línea desde la capital hispalense, participaron como conferenciantes María Dolores Gordón (Universidad de Sevilla) y Stefan Ruhstaller (Universidad Pablo de Olavide) para hablar de los problemas resueltos de la toponimia andaluza y de los que todavía están por resolver. El segundo día se inició con la conferencia de Emili Casanova (Universidad de Valencia), IP del subproyecto 5, Toponimia del arco mediterráneo (TopArcMed), y gran artífice e impulsor del proyecto general. En ella el insigne toponimista valenciano realizó un amplio recorrido bibliográfico por cada uno de los territorios cuya toponimia es aquí objeto de estudio (Cataluña, Comunidad Valenciana, Islas Baleares, Murcia y las provincias castellanomanchegas de Albacete y Cuenca), y asimismo anticipó trabajos para el futuro. La conferencia, a continuación, de Joan Anton Rabella (Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans) se centró en la investigación de la toponimia en Cataluña y el trabajo de asesoramiento y normativización, siempre útil, que se lleva a cabo desde la Oficina d’Onomàstica. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 576
20/12/22 8:29
CRÒNICA
577
Ya en la sesión vespertina tuvo lugar la conferencia de Javier Giralt (Universidad de Zaragoza) sobre la toponimia de Cantabria, La Rioja y Aragón. El IP del subproyecto 3 y coorganizador del congreso hizo balance de lo trabajado hasta ahora en esas tres comunidades autónomas y apuntó las posibilidades que se manejan gracias al proyecto con vistas a los próximos años. Una de las conferencias más novedosas en el ámbito metodológico fue la de Emilio Nieto (Universidad Autónoma de Madrid), con la que se abrió la última jornada del congreso. En ella, el IP del subproyecto 6, Toponimia de las zonas central, sur e insular atlántica (TopCenSurIAt), planteó cómo se podían obtener explicaciones de un grupo numeroso de topónimos partiendo de un étimo y cómo un proyecto como el ToponHisp se erige como marco idóneo donde aplicar este método, pues, más allá de los resultados castellanos, se pueden añadir y confrontar los de los otros romances peninsulares e incluso los del vasco. La conferencia de Patxi Salaberri (Universidad Pública de Navarra), miembro de la Real Academia de la Lengua Vasca o Euskaltzaindia e investigador principal del subproyecto 4, Toponimia del País Vasco y Navarra (TopEusNa), completó el cuadro de los estados de la cuestión toponímica de los diferentes subproyectos. En su revisión de la onomástica en Vasconia tuvo una mención destacada para Koldo Mitxelena, el lingüista vasco por excelencia. El elevado nivel de las conferencias, que proporcionaron por sí solas una magnífica panorámica de toda la toponimia hispánica, no pudo tener mejor colofón que el otorgado por Maximiano Trapero (Universidad de Las Palmas de Gran Canaria) al hablar de los guanchismos en la toponimia actual de las Islas Canarias. Este egregio conocedor de la cultura hispánica y prehispánica de Canarias expuso de manera preclara la historia y la pervivencia de lo guanche en las islas atlánticas. Además de las conferencias, en adecuada distribución con ellas, hubo más de una veintena de comunicaciones repartidas entre siete sesiones, en las que participaron otros miembros de ToponHisp, tanto del equipo de investigación como del equipo de trabajo, así como investigadores que libremente presentaron una propuesta aceptada por la organización. No vamos a dar cuenta aquí de todas, pero al menos podemos mencionar las que abordaron cuestiones de carácter metodológico y de posible repercusión, consiguientemente, en el desarrollo del proyecto. La primera fue la de Jairo Javier García (Universidad de Alcalá), quien aquí escribe, que habló de las lenguas que, en diferentes niveles, se ven implicadas en los topónimos y cuál podría ser su tratamiento en el ToponHisp. Justo a continuación, Robert Pocklington (Academia Alfonso el Sabio) y Antonio Constán (Universidad de Valencia) presentaron una propuesta de transcripción de los étimos árabes para utilizarla en el ToponHisp, a partir de los rasgos del árabe andalusí y su comparación con el clásico. Ya al día siguiente, Maite Mollà (Acadèmia Valenciana de la Llengua) mostró las posibilidades y facilidades que ofrecen los nomenclátores geográficos, pues son herramientas de enorme utilidad por la información toponímica que contienen. Las demás comunicaciones, centradas en aspectos más particulares, fueron por lo general también de buen nivel; algunas corrieron a cargo de renombrados especialistas, como Gonzalo Navaza (Universidad de Vigo) o José Luis Ramírez Sádaba (Universidad de Cantabria). Hubo espacio asimismo para la presentación de un libro, que habrá de ser tenido muy en cuenta en el campo de la toponimia hispánica. Ángeles Vicente (Universidad de Zaragoza), autora, junto a Federico Corriente y Christophe Pereira, de Les toponymes et les anthroponymes d’origine arabe dans la Péninsule Ibérique, expuso una síntesis de su contenido. El congreso contó, además, fuera de programa, con una sesión informativa, por parte de la investigadora principal del conjunto del proyecto, la mencionada Ana Boullón, quien explicó a los asistentes el funcionamiento de la plataforma en la que se va a desplegar toda la información, y que ya está abierta al público: <http://toponhisp.org/>. En definitiva, este Primer Congreso Toponomasticon Hispaniae: interterritorialidad e interdisciplinariedad cumplió sobradamente el objetivo que se había marcado: establecer una importante toma de contacto, tanto con la materia y la metodología como entre los mismos participantes Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 577
20/12/22 8:29
578
CRÒNICA
del ToponHisp, que permitiera dar un fuerte impulso de salida a este gran proyecto coordinado. A nuestro modo de ver, el Toponomasticon Hispaniae va a constituir un antes y un después en los estudios de la toponimia española y portuguesa, y este primer congreso ha servido para sentar las bases y darlo a conocer. Esperamos que el que se ha de celebrar en Madrid en 2023, ya con los primeros resultados, venga a confirmarlo. Jairo Javier García Sánchez Universidad de Alcalá XIX Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Vic, del 29 de juny al 2 de juliol de 2022). — Del 29 de juny al 2 de juliol de 2022 se celebrà a Vic el XIX Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. La trobada, organitzada per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), continuava la sèrie de coŀloquis de l’AILLC iniciada el 1968. En aquesta ocasió, però, la convocatòria va patir un ajornament: el XIX Coŀloqui hauria hagut de celebrar-se el 2021 seguint la periodicitat habitual, fixada en tres anys, però les circumstàncies derivades de la situació d’emergència sanitària per la COVID-19 van aconsellar posposar la trobada un any, fins a l’estiu de 2022. Això va permetre la presència de moltes més persones, fins a reunir 196 assistents provinents de Catalunya, el País Valencià, les Illes, l’Aragó, Hongria, Itàlia, Alemanya, Suïssa, el Regne Unit, Irlanda, els EUA, el Canadà, Polònia, Grècia i França. La propera cita serà a la ciutat polonesa de Poznan el 2024 i així es recuperarà la seqüència de periodicitat triennal. El tema escollit per al Coŀloqui fou «Tradició i innovació en la llengua i la literatura catalanes» i es concretava en quatre línies: 1. Estudi, traducció i recepció de la literatura i cultura catalanes: edi cions, històries, revisions crítiques; 2. Literatura catalana contemporània, del xix al xxi; 3. La llengua catalana als segles xx i xxi: descripció, prescripció i usos; i 4. Didàctica de la llengua i de la literatura catalanes: nous enfocaments i tractaments integrats de llengua, literatura i cultura. Amb aquestes quatre línies es donava cabuda a enfocaments, perspectives i èpoques ben variades dins dels estudis de llengua i literatura, tenint sempre com a motiu de fons el diàleg entre tradició i innovació. El programa acadèmic del coŀloqui constava de dues conferències —una d’inaugural i una de clausura—, tres ponències i dues taules rodones, totes en sessions plenàries, i també de cinc sessions de comunicacions, organitzades en set espais paraŀlels per sessió, en les quals es presentaren un total de 128 comunicacions. Quant a les conferències, la inaugural va anar a càrrec de Teresa Cabré, Presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, sobre el tema «Tradició i innovació en l’IEC del segle xxi». Cabré hi va fer un precís diagnòstic de la situació actual de la catalanística i de les línies clau que hauria de seguir l’Institut per esdevenir un gran centre impulsor de l’activitat de recerca. La conferència de clausura portà al Coŀloqui una visió molt reflexiva i alhora interpeŀladora d’Enric Gallén (UPF) sobre la situació del teatre català, amb el títol «“Als catalans els agrada de debò, el teatre català?” (Carles Capdevila, 1932). Sobre el patrimoni teatral català i el seu suport social». La primera ponència la pronuncià Helena Buffery (University College Cork) sobre «Noves cartografies del desig: la traducció d’escriptores catalanes a l’anglès», i en va resseguir les més destacades. La segona anà a càrrec de la professora Sharon Feldman (University of Richmond) i portava per títol «Josep M. Benet i Jornet: “Més guimeranià que Guimerà”». Feldman hi tractà a fons la profunda influència de Guimerà sobre Benet. Presentà la tercera ponència Glòria Bordons (Universitat de Barcelona), amb el títol «Literatura i cultura: baules essencials per a un ensenyament de la llengua catalana», en la qual va defensar com a necessària l’aportació que pot fer el treball sobre la literatura per a l’aprenentatge de la llengua. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 578
20/12/22 8:29
CRÒNICA
579
La primera taula rodona estava dedicada a «La llengua catalana als segles xx i xxi: descripció, prescripció i usos». Hi participaren Teresa Ribas (UAB), Jordi Ginebra (URV) i Neus Nogué (UB) i fou moderada per Llorenç Comajoan (UVic-UCC). La segona taula rodona va reunir sota el títol «Edició, història i crítica», Maria Dasca (UPF), Raül Garrigasait (Casa dels Clàssics), Jordi Marrugat (UB) i Joan Santanach (UB) sota la moderació de Francesc Codina (UVic-UCC). En ambdós casos, les intervencions i punts de vista expressats, tant pels membres de la taula com pels assistents, van combinar les visions més tradicionals amb les més innovadores i en van sortir debats i propostes ben interessants. No es poden detallar en aquesta breu crònica les comunicacions presentades, que constituïren l’activitat de més volum que es va desplegar en el Coŀloqui. El conjunt de 128 intervencions en aquesta modalitat deixà clar que els estudis de llengua i literatura catalanes són ben vius des de múltiples perspectives, que la catalanística continua interessant i, sobretot, que noves generacions hi entren amb força i amb molta solvència. Aquesta darrera qüestió va ser destacada precisament per la presidenta de l’AILLC, Beatrice Schmid, en l’acte de clausura. El Coŀloqui dedicà un acte de record i homenatge a Josep Massot i Muntaner, per l’estreta vinculació que sempre havia tingut amb l’Associació. Una intervenció de Lídia Pons (UB) va conduir l’acte i el va complementar un recull fotogràfic. Just després tingué lloc l’Assemblea anual de l’AILLC. Acompanyà tota aquesta tasca acadèmica un seguit d’activitats complementàries. S’organitzà una ruta literària teatralitzada per la ciutat de Vic, en la qual els assistents visitaven diferents cases nobles de Vic i hi trobaven un actor o actriu representant un dels escriptors escollits —Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Miquel Llor, Jaume Balmes i M. Àngels Anglada —que els feia explicacions i llegia algun dels seus textos. Al final, tots els actors i els assistents confluïren a la Sala Modernista del Casino de Vic, on van poder presenciar un diàleg imaginat entre els cinc escriptors. Els textos de la ruta eren creació de Llorenç Soldevila (UVic-UCC) i s’ocupà de la direcció artística Margarida Tió (UVic-UCC). Una altra de les activitats fou un concert del polifacètic músic Arnau Tordera, titulat El Joglar, íntegrament format de peces sobre textos de Jacint Verdaguer, i que fou una altra demostració del diàleg entre tradició i innovació que s’estableix constantment en revisitar els grans autors. Les activitats complementàries inclogueren també dues presentacions editorials: la de la traducció de The volcano / El volcà, d’Anna Dodas, a l’anglès feta per Clyde Moneyhun, editada per Ester Pou Jutglar i publicada per Francis Boutle publishers; i la del darrer número (117) de Reduccions. Revista de poesia, que conté traduccions al català de poesia hongaresa a càrrec de Balázs Déri, Kálmán Faluba i Carles Dachs. Finalment, el dissabte 2 de juliol es va dedicar íntegrament a una sortida a la vila de Ripoll en la qual es va inaugurar una ruta literària senyalitzada —i conduïda per Llorenç Soldevila— que els assistents van recórrer visitant els indrets més emblemàtics i vistosos de la localitat, incloent-hi el Monestir i el Museu Etnogràfic. A més de tota l’activitat relatada, un ambient de relació franca i cordial entre els participants i la qualitat de les intervencions van fer del Coŀloqui de Vic una trobada molt completa i exitosa. Pere Quer Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya XXX Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas (Universidad de La Laguna, del 4 al 9 de juliol de 2022). — Amb l’eloqüent subtítol de Romanística y Atlanticidad, aquest nou congrés vinculat a la veterana Société de Linguistique Romane tingué com a seu la Universitat de La Laguna (Tenerife), al cor de l’illa major de les Afortunades. La seu canària del conEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 579
20/12/22 8:29
580
CRÒNICA
grés reivindicava així l’atlanticitat que defineix l’arxipèlag, com també el seu paper històric de pont envers el Nou Món. I cal agrair a l’organització, encapçalada per Dolores Corbella (presidenta), Josefa Dorta (vicepresidenta) i Rafael Padrón (secretari), sense oblidar el seu sòlid equip de coŀlaboradors, la celebració d’una setmana magnífica per a la romanística internacional. Després d’un dilluns (el dia 4) d’acolliment i acreditació de congressistes, el modern campus universitari de Guajara albergà una activitat febril i fecunda, desenvolupada durant els quatre dies posteriors (de dimarts a divendres), amb la simultaneïtat de quinze seccions, amb quatre copresidents cadascuna, i entre les quals es repartiren uns quatre-cents setanta congressistes amb lloable i “suïssa” sincronia. La relació de títols de seccions, que el programa oficial oferia en francès, donarà una idea sobre la multiplicitat temàtica del congrés: (1) Du latin aux langues romanes; (2) Phonétique, phonologie et prosodie; (3) Morphologie flexionnelle et dérivationnelle; (4) Morphosyntaxe et pragmatique; (5) Lexicologie, phraséologie et onomastique; (6) Lexicographie; (7) Dialectologie et géolinguistique; (8) Sociolinguistique, linguistique variationnelle et contact de langues; (9) Philologie linguistique; (10) Philologie, édition de textes et littérature; (11) Standardisation et histoire externe des langues romanes; (12) Traduction et traductologie; (13) Adquisition, aprentissage et enseignement de langues; (14) Linguistique missionaire; (15) Humanités numériques. Cal destacar, a més, les tres conferències plenàries: dues, a l’Aula Magna del Campus (la de Guillermo Rojo, «El papel de la frecuencia en los estudios lingüísticos»; i la de Virginia Bertolotti, «Los sistemas de tratamientos en la Romania Nova»), així com la de cloenda, divendres 8, a càrrec de Manuel González González («La lexicografía gallega entre la necesidad y la modernidad»), al Lago Martiánez (Puerto de la Cruz), que acollí igualment la clausura del congrés. I també, a l’Aula Magna del Campus de Guajara, una taula rodona sobre «Lingüística y Filología en el estudio del español de América: estado de la cuestión y prospectiva»; coordinada per Micaela Carrera de la Red (coord.), i amb les intervencions de Magdalena Coll, Pedro Martín Butragueño, Elsa Mora Gallardo, Miguel Ángel Quesada Pacheco i Francisco Javier Pérez. D’altra banda, l’exceŀlència acadèmica anà en consonància amb una hospitalitat i una generositat proverbials. Així ho proven actes com el còctel de dimarts (a l’IES Cabrera Pinto, La Laguna), el concert vespertí de Los Sabandeños de dimecres (al paranimf de la universitat), el sopar de gala (a La Gañanía, Puerto de la Cruz), el Vi d’honor (al Lago Martiánez, Puerto de la Cruz). I encara, l’endemà de les activitats acadèmiques, les dues opcions d’excursió que van desdoblar un dissabte de convivència entre congressistes: (1) a la veïna illa de La Gomera; i (2) a les envistes del Teide (Icod de los Vinos + Garachico y Masca). A més, com cada tres anys, la Société celebrà l’assemblea plenària, on es renovà el seu bureau, amb la sortida del president anterior, Fernando Sánchez Miret, i l’entrada de la nova presidenta Lene Schøsler, segons la tradició de reservar aquest càrrec per a l’organitzador del congrés precedent (en aquest cas, el de juliol de 2019 a la Universitat e Copenhaguen). En aquesta assemblea es feu igualment pública la seu del proper congrés, el juliol de 2025, a la Universitat de Salento (Lecce) (Pulla, Itàlia). José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Acte «L’IEC en l’eix de la qualitat lingüística. El nou web de l’Observatori de la Qualitat Lingüística, en el marc del Pacte Nacional per la Llengua» (Barcelona, 14 de juliol de 2022). — La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va organitzar, el dia 14 de juliol de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 580
20/12/22 8:29
CRÒNICA
581
2022, l’acte titulat «L’IEC en l’eix de la qualitat lingüística. El nou web de l’Observatori de la Qualitat Lingüística, en el marc del Pacte Nacional per la Llengua». Aquest acte tenia per objectiu posar en relleu el paper de l’IEC en l’eix de la qualitat lingüística, un dels dotze eixos que conformen el Pacte Nacional per la Llengua i, alhora, presentar el nou web de l’Observatori de la Qualitat Lingüística, el projecte per mitjà del qual es vol avaluar la qualitat lingüística del català en diferents àmbits socials i professionals. Cal destacar el nombre de persones que van assistir a aquest acte, que es va celebrar presencialment a la seu de l’IEC, però que també es va poder seguir de manera virtual per mitjà de diverses plataformes. La majoria dels inscrits provenien d’institucions acadèmiques, organismes públics i altres entitats relacionades amb la llengua. L’obertura de l’acte fou a càrrec de la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, que va mostrar la seva satisfacció perquè finalment s’hagi situat l’anàlisi de la qualitat lingüística com un factor més en l’àmbit de planificació lingüística. Va reconèixer la gran complexitat a l’hora de poder analitzar la qualitat de la llengua i va fer evident, per tant, la necessitat d’establir uns criteris fàcilment mesurables. Tot agraint que el Pacte Nacional per la Llengua hagués posat en mans de l’Institut l’eix dedicat a la qualitat lingüística, va voler recordar que la Secció Filològica ja hi havia començat a treballar anteriorment i va destacar que és una qüestió imprescindible per a la vertebració nacional. Tot seguit, Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, va afirmar que s’havia de treballar en la millora de la qualitat lingüística com a eix fonamental de la llengua. I malgrat que va reconèixer que els reptes per poder analitzar la qualitat, tal com assenyalava Teresa Cabré, són ingents, va afirmar que la Secció Filològica és el millor aixopluc per a plantejar-los. Seguidament, es va presentar el nou web del projecte de l’Observatori de la Qualitat Lingüística de l’IEC, que, tal com van explicar Oriol Camps, director de l’Observatori, i Jaume Salvanyà, tècnic del projecte, està dissenyat perquè s’hi pugui accedir tant des d’ordinadors com des de mòbils i tauletes. Van anunciar que al setembre de 2022 s’hi podria consultar el primer informe, centrat en la qualitat de la llengua en la publicitat radiofònica. Aquest informe s’ha basat en un corpus de 103 falques emeses durant el mes de març de 2022 a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra. Jaume Salvanyà va assenyalar la voluntat de poder ampliar l’equip tècnic del projecte i també la possibilitat de disposar d’un equip de coŀlaboradors de l’àmbit universitari de tots els territoris de parla catalana. Per la seva banda, Oriol Camps va afirmar que la voluntat de l’Observatori és obtenir una imatge tan completa com sigui possible de la qualitat lingüística de cada sector, per detectar tant els bons usos lingüístics com els elements que caldria millorar. Així, posteriorment, gràcies a aquesta anàlisi i observació, es podria arribar a l’objectiu d’influir en la millora de la qualitat de la llengua en tots els àmbits. Tot seguit, Ramon Sistac, moderador de la taula rodona sobre la qualitat lingüística, va presentar els especialistes convidats: Mila Segarra, Oriol Camps i Miquel Àngel Pradilla, tots ells membres de la Secció Filològica. Al llarg de les intervencions de la taula rodona, es va percebre la preocupació per la qualitat lingüística en una llengua minoritzada com la nostra; la satisfacció de poder disposar, com passa actualment, d’un marc normatiu que té en compte la variació, i la concepció que la qualitat lingüística s’ha d’analitzar com una qüestió formal, és a dir, de formes (paraules, construccions sintàctiques, etc.) i no pas del que es diu amb aquestes formes, perquè l’adequació al tipus de comunicació és el que defineix els requeriments de la qualitat. En les intervencions de la taula rodona també es va plantejar si s’havia de prioritzar la qualitat o la quantitat en el terreny lingüístic. Tots els especialistes van coincidir a dir que s’han de poder compatibilitzar aquests dos conceptes i que és imprescindible no caure en l’error de tenir en compte només la quantitat i obviar la qualitat lingüística. Ara bé, es va suggerir que les accions per miEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 581
20/12/22 8:29
582
CRÒNICA
llorar la qualitat s’havien de dur a terme d’una manera progressiva i amb una actitud constructiva. Alhora, es va valorar molt positivament la constatació que tenim una societat amb consciència lingüística, tal com es va demostrar amb la publicació de l’Ortografia catalana i la reducció de mots amb accent diacrític. Així mateix, es va qüestionar quins referents s’haurien de tenir en compte en aquest procés de millora de la qualitat lingüística, perquè tradicionalment s’havien pres en consideració sobretot models que venien del món literari. Amb la constatació de la importància dels discursos orals, van coincidir a afirmar que actualment també es necessiten referents orals com a models per als bons usos lingüístics. Finalment, com a cloenda, el president de la Secció Filològica, Nicolau Dols, va voler destacar que l’Observatori de la Qualitat Lingüística de la Secció Filològica ajudarà a obtenir dades fiables dels usos públics de la llengua i que aquesta informació, a part d’ajudar a millorar aquests usos en algun sector concret, també podrà servir per detectar i promoure els bons usos lingüístics i així posar en relleu models de prestigi per al conjunt de la nostra llengua. Nicolau Dols va assenyalar que actualment el que està en perill no és la unitat de la llengua sinó la integritat de la llengua, perquè una llengua íntegra és aquella que serveix per a totes les funcions socials, i va reconèixer que, en el nostre context lingüístic, hi ha pràctiques que són contràries a aquesta integritat. Per aquesta raó, va afirmar que és del tot indispensable poder crear un marc comunicatiu comú a les terres de parla catalana. I va voler tancar el discurs recordant la voluntat de la Secció Filològica d’ajudar en el procés de vertebració lingüística i nacional. Laia Castanyer Teixidor Institut d’Estudis Catalans II Simposio la cruz de los tres reinos. Una ventana desde la frontera. Territorio, cultura y hablas. IV Jornada sobre els parlars valencians de base castellano–aragonesa y de base castellano-murciana (Ademuz, 14, 15 y 16 de julio de 2022). — Se vienen celebrando desde 2008 «Les Jornades dels (Altres) Parlars Valencians de Base Castellano-Aragonesa», organizadas, junto a otros estudiosos, por el prof. Emili Casanova, a lo que no es ajeno el prof. José Enrique Gargallo, y ello a inspiración del prof. Sanchis Guarner. El arranque de estas jornadas tuvo lugar en la Facultad de Filología de Valencia (2008), con las intervenciones y la exposición de la bibliografía ad hoc; la segunda edición radicó en Enguera (2013), en homenaje y con la presencia muy emocionante para todos nosotros del prof. Joseph Gulsoy, discípulo de J. Coromines, precisamente en el marco geográfico de sus trabajos; por tercera vez se organizó en el Villar del Arzobispo (2016), con el importante trabajo organizativo de su cronista, César Salvo. A pesar de las dificultades implícitas en este tipo de reuniones y las añadidas a partir del vírico año 2020, se ha arribado a la IV edición, no sin esfuerzo y aplazamientos (we shall never surrender!). Esta edición se ha incardinado en el II Simposio de la Cruz de los Tres Reinos (Valencia, Castilla y Aragón). La ponencia y las comunicaciones correspondientes se desarrollaron el jueves, día 14, mañana y tarde, en la Casa de Cultura de Ademuz, amablemente acogidos y protegidos del calor reinante esos días. Las intervenciones se han extendido entre las 10.30 h y las 19.10 h, con los descansos y comida correspondientes. Y el sábado con la comunicación de José Enrique Gargallo sobre Guadalaviar, Teruel, Turia y el Rincón de Ademuz en el Onomasticon Cataloniae. El programa ha recogido temas variados, siempre de los entusiastas de estos asuntos de hablas mixtas, entre lo que se va abriendo paso y cobrando importancia con el trabajo constante e infatigable de unos pocos el churro/xurro. La ponencia —fue la primera intervención— corrió a cargo del prof. V. García Perales, sobre la caracterización del habla de Ademuz a través del ALPI en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 582
20/12/22 8:29
CRÒNICA
583
contraste con las aportaciones del vocabulario de Enguera de J. Gulsoy. Las otras intervenciones, en valenciano o en castellano, ad libitum, han puesto el punto de atención en la enseñanza de estas hablas en la escuela y en el currículum de Secundaria; ha estado presente la toponimia del Rincón de Ademuz; la castellanización de las voces patrimoniales; las hablas de frontera; la cinematografía como recurso para el habla local; la antroponimia medieval en el Rincón de Ademuz; topónimos entre Valencia y Madrid; los orientalismos léxicos; el vocabulario del esparto; las formas de vida tradicionales en Tuéjar; las hablas churras y la transhumancia; las hablas locales de Bugarra y Gestalgar; el Atlas Lingüístico del Churro en La Serranía (ALXLS); la toponimia histórica en Chulilla; la fraseología del churro. En estas ocasiones sucede que no siempre pueden presentarse en su momento todas las comunicaciones previstas por diversos motivos, pero estas —de buenos especialistas como Maite Mollà, Maria Pilar Perea, Luis Monferrer, Juan José Navarro, Miguel Requena…— sí se recogerán en la publicación de las actas, para las que la organización ha previsto que puedan ver la luz editorial —si todas las instituciones concurren— el año 2023. Conviene aquí resaltar que en otro tiempo, por mi edad hablo de los años 60, pero el fenómeno es muy anterior, muchos vecinos de Valencia capital al menos nos sonreíamos al oír ciertas palabras y expresiones en miembros de familias poco ilustradas o en las “muchachas que bajaban a servir” a la ciudad: esbararse, a la que …, eso es por demás, no juguís, ayer bajemos, chacho, festear, moza... Se nos apartaba de ello con cierto horror “biempensante” y corregían a las mu chachas, pues se consideraba que aquello era una suerte de patois: ¡cegatos! que no sabíamos distinguir entre un vulgarismo y un dialectalismo, sin conceder valor a la riqueza léxica (y a veces conceptual) que comportaba aquello. Las cosas, afortunadamente, han cambiado. Esta miscelánea o collectanea de aspectos de un mismo tema general pone de manifiesto la vitalidad de dichos estudios, que comenzaron con el trabajo de campo de Vicente Llatas en el Villar del Arzobispo y su comarca, siguieron con el de Joseph Gulsoy en Enguera y continuaron con el estudio gramatical (El castellano-aragonés en tierras valencianas) de Natividad Nebot; a todo ello viene dando un impulso continuado e incansable Emili Casanova, y sus colaboradores, con su interés académico en la organización y participación —siempre ha aportado una comunicación en ellas— de estas jornadas, que dejan muy buena impresión y satisfacción en quienes asisten a ellas, tanto interviniendo, como escuchando a los colegas; y siempre quedando con el deseo de acudir a la siguiente convocatoria. Así, pues, quedamos con expectación a la espera de las siguientes jornadas, numine et morbo volentibus, que sin duda alcanzarán igualmente un éxito encomiable como esta y las anteriores. Julián Espada Presentació del llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny i Clar (Campos, 26 d’agost de 2022). — El 26 d’agost de l’any 2022, la vila de Campos clogué els actes de les festes patronals de la Mare de Déu d’Agost amb la presentació del llibre Memòries d’un filòleg norantí, escrit pel fill iŀlustre del poble, el filòleg Dr. Joan Veny i Clar. L’acte, que comptà amb la presència dels representants del poble i d’eminents personalitats del món acadèmic, s’ordenà en cinc parlaments. Prengué la paraula, en primer lloc, el Sr. Miquel Oliver, assessor del Departament de Cultura de l’Ajuntament. Feu un parlament breu i especialment emotiu en què, basant-se en les pròpies vivències, glossà la importància que Joan Veny té per al seu poble natal —un poble natal que duu sempre al cor—, fins al punt de referir-s’hi com a “ambaixador campaner”, atès que, dins el món acadèmic, Campos, proclamat per Cosme Aguiló com la «capital de la dialectologia catalana», és conegut per ser el poble d’en Joan Veny. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 583
20/12/22 8:29
584
CRÒNICA
En segon lloc oferí el seu parlament el Sr. Lleonard Muntaner, editor del llibre, el qual explicà el seu projecte de fer les biografies dels grans personatges de la Mallorca del segle xx, entre els quals, per raons òbvies, el Dr. Veny ocupa un lloc destacadíssim. L’editor exposà apassionadament la satisfacció que li suposà que un personatge tan essencial dins el món de la ciència lingüística contemporània accedís a publicar amb ell les seves memòries després d’anys d’insistir-hi. Fou el torn després del presentador del llibre, a càrrec d’una altra eminència filològica, el Dr. Cosme Aguiló. El seu parlament fou una delícia per a un públic nombrosíssim que desbordà totes les previsions. Aguiló, a més d’una intuïció lingüística i unes dots per a la ciència descomunals, té un cabal lèxic disforjo i una captivadora habilitat per elaborar, i sobretot per dir, discursos amb un to de veu i una entonació que no permeten la indiferència. Quin homenàs de les lletres catalanes, i quin privilegi que és escoltar-lo! Sens dubte, l’amistat i la complicitat personal i acadèmica entre el Dr. Veny i el Dr. Aguiló, que s’evidenciaren en constants mostres de cordialitat sincera, influïren en la tria del presentador —tot un encert—, que quedà a l’alçada de les expectatives. Aguiló, amb aclucades d’ull lèxiques constants cap a la feina del seu coŀlega i amic, glossà la figura de Joan Veny tant des d’un punt de vista acadèmic com, sobretot, emotiu i personal, fent una caracterització del personatge tan sincera com poc comuna, car poques personalitats reuneixen un saber acadèmic com el de Veny i una essència afable, entranyable m’atrevesc a dir, fins a l’extrem que fou explicitada per Aguiló amb mots com «bonesa», «enamorat de la seva família» o «humilitat», entre moltes d’altres. També explicità els tres puntals de la seva vocació: Campos, la Universitat de Barcelona i l’IEC, i clogué el discurs tornant a la vasta obra del Dr. Veny, glossant especialment l’Atles Lingüístic del Domini Català i el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, entre citacions a d’altres autors, per acabar amb uns versos del poeta campaner Joan Pomar, que no em puc resistir a transcriure: Del carrer Pare Alzina al carrer Biscaia potser hi ha, només al mig, la mar. Que uneix i separa. Que acosta i allunya. L’oneig suau que va i ve vos porta noves, instants entranyables, que els anys amaren amb tots els dons, que la memòria guarda amb pany i clau.
I, previ al discurs de cloenda de la batlessa de Campos, que també elogià la figura del fill iŀlustre del poble que presideix, fou el torn de Joan Veny. Amb una clarividència i vitalitat absolutament admirables, feu un eloqüent discurs en què, amb tints d’emoció, parlà de la seva relació amb Campos, de com la seva família i la seva infantesa l’afaiçonaren per fer-lo ser qui és. Dedicà una bona part del temps a allò que l’apassiona, la ciència lingüística, i des del seu rigor acadèmic característic, lloà la tasca codificadora de Fabra i de l’IEC, tot explicant que la llengua formal i la informal són dues cares d’un mateix fet, i de com això passa amb totes les llengües codificades del món, sense que suposi cap casta de perill —ans al contrari— per a la pervivència de les varietats informals. Tot això li serví per clamar contra el secessionisme lingüístic, despullant-lo de qualsevol fantasia acadèmica, i ho pogué dir des de l’autoritat indiscutible que els seus mèrits acadèmics, fruit de tota una vida de feina extraordinàriament rigorosa, li atorguen de forma merescuda i inqüestionable. La seva humilitat quedà palesa quan acurçà el discurs perquè patia per la multitud que l’havia de seguir de dreta o des de fora de la sala perquè era plena a vessar i el nombrós públic assistent no hi cabia. Perquè en Joan Terrola és un personatge entranyable i molt estimat al seu poble, un poble que li ha dedicat el nom de l’escola pública, que li ha atorgat la màxima distinció institucional, que l’ha proclamat fill iŀlustre i que, en conseqüència, el té retratat amb orgull a la sala de plens de la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 584
20/12/22 8:29
CRÒNICA
585
Casa de la Vila. El seu poble natal el reconeix i l’admira, i li ho fa saber constantment. És per això, i perquè Joan Veny duu Campos al cor, que som del parer que d’entre la infinitud de distincions amb què ha estat justament homenatjat, les que li han arribat des del seu poble estimat són de les més pregonament guardades dins el seu cor. Joan Ignasi Servera Vila IES Damià Huguet Jornada del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana: «Joaquim Mallafrè, traductor» (Universitat Rovira i Virgili, 28 de setembre de 2022). — El 28 de setembre de 2022, al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (URV) es va celebrar la jornada anual del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC), enguany dedicada al traductor —i professor jubilat, estimat i enyorat del Departament de Filologia Catalana de la URV— Joaquim Mallafrè i Gavaldà. La jornada va començar amb la inauguració de l’acte a càrrec de Lurdes Malgrat, directora dels Serveis Territorials a Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Miquel Àngel Pradilla, director del Departament de Filologia Catalana de la URV, i Magí Sunyer, director del GRILC. Seguidament, es va inciar la primera tanda de conferències a la sala de graus del Campus. La xarrada de Jordi Ginebra (URV), «Joaquim Mallafrè, estudiós de la llengua», va abordar la figura de Joaquim Mallafrè com a lingüista. Ginebra va enllaçar la disciplina de la traducció amb la lingüística. Un traductor és, per força, un lingüista. Però, per a Ginebra, Mallafrè també ha estat un lingüista en altres facetes de la seua trajectòria professional, com a estudiós de la història de la codificació contemporània del català, com a lexicògraf, com a teòric de la variació lingüística i com a especialista en l’estudi de les relacions entre l’ús de la llengua i la varietat estàndard. Francesc Parcerisas (Universitat Autònoma de Barcelona) va pronunciar la conferència «Tom Jones, la mirada del traductor», en la qual va lloar amb vehemència l’obra de Henry Fielding i la traducció que en va fer Mallafrè, publicada en dos volums el 1984 a Les Millors Obres de la Literatura Universal (Edicions 62 i La Caixa). Parcerisas va convèncer el públic de la necessitat imperiosa i indefugible de llegir-la. Jordi Lamarca (URV), per la seua banda, a «Tristram Shandy. Una noveŀla proteica. Una traducció proteica», va parlar de la traducció de l’obra de Laurence Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy, publicada a casa nostra per l’Editorial Proa l’any 1993, i en destacà el qualificatiu ‘proteïforme’ en el sentit en què se sol utilitzar en els estudis literaris anglesos la paraula prothean, referint-se a ‘versatilitat’. Lamarca va ressaltar aquesta capacitat en l’obra i en la traducció de Mallafrè. I, tot seguit, a l’Aula Magna del Campus Catalunya de la URV, es va poder gaudir d’un espectacle magnífic, en què Dolors Esquerda i Jordi Francesc feien una lectura dramatitzada d’alguns textos escollits de l’obra Ulisses, amb la coŀlaboració de l’homenatjat fent-ne la contextualització. Així, es va poder gaudir d’un fragment del capítol que aŀludeix a les sirenes, un altre del capítol dedicat al ciclop i el monòleg de Molly Bloom. A la tarda, van continuar les conferències. Teresa Iribarren (Universitat Oberta de Catalunya), amb la conferència «Joaquim Mallafrè: l’excepcionalitat de les traduccions de James Joyce», va parlar de la singularitat de les traduccions de l’Ulisses, Dublinesos i Giacomo Joyce fetes per Mallafrè. D’una banda, va destacar el coneixement del traductor quant a les llengües en els seus diversos registres i quant al domini de la tasca de la traducció —reflectits tots dos, coneixement i domini, en el seu llibre Llengua tribu, llengua de polis entre altres. Quant a l’Ulisses, va destaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 585
20/12/22 8:29
586
CRÒNICA
car-ne la profunda voluntat del traductor de ser fidel a l’autor, cosa que es reflecteix, per exemple, en el fet d’haver publicat la traducció sense cap paratext. Iribarren també va incidir en el fet que, després de 41 anys, Ulisses sigui una traducció que no hagi envellit gens. D’altra banda, va fer èmfasi en la tasca divulgadora de l’obra de Joyce que Mallafrè ha fet al llarg de tants anys a través de les traduccions i també mitjançant conferències per tot el territori de llengua catalana, entrevistes a diversos mitjans, les coŀlaboracions en exposicions, etc. La conferència del reconegut noveŀlista, dramaturg i traductor Joan Cavallé, «La rateta que pujava per la cameta, o el Beckett de Joaquim Mallafrè», va versar sobre la publicació del teatre complet de Samuel Beckett en català que el 1995 va editar la Diputació de Barcelona, a partir de les traduccions fetes expressament per l’equip compost per Víctor Batallé, Sergi Belbel, Joan Cavallé i Joaquim Mallafrè. Sam Abrams (UOC), per la seua banda, amb «John Mallafrè o Joaquim Steinbeck», va parlar de la traducció d’El poni roig, de John Steinbeck, publicada el 2011 per Viena Edicions. I en va destacar especialment la seducció que Mallafrè provoca en els lectors mitjançant la naturalitat que traspua la llengua emprada en la varietat de registres que incorpora l’obra. Abrams va afirmar que Mallafrè tradueix aquelles obres que creu que poden nodrir la cultura catalana i que, en aquest cas, el traductor devia triar El poni roig per demostrar que es pot fer gran literatura amb noveŀla curta, gènere en què exceŀleix la literatura catalana. També va destacar el llibre de Mallafrè Uns i altres. Literatura i traducció, com a obra de referència per als traductors. Per a cloure la jornada, el mateix Joaquim Mallafrè va pronunciar la conferència «Traduir: una lectura a fons», al llarg de la qual va repassar els pilars bàsics de les seues traduccions, el respecte pel ritme de la llengua, per la intenció de l’autor, pels matisos de la llengua —pouats tant en la seua experiència personal des d’infant en contacte amb la gent del Baix Camp, com en el seu profund coneixement acadèmic del català—, amanits amb exemples concrets de la seua vasta experiència. En conjunt, una lliçó magistral que el lector haurà d’esperar a gaudir —juntament amb els textos de la resta de conferències— en una publicació ben pròxima. Sílvia Veà Vila Universitat Rovira i Virgili Al Optulea Simpozion Internațional de Lingvistică (Bucarest, 29-30 de setembre de 2022). — A la seu de l’Acadèmia Romanesa de Bucarest, i més concretament a l’Institut de Lingüística “Iorgu Iordan - Alexandru Rosetti” d’aquesta Acadèmia, es va celebrar el Vuitè Simposi Internacional de Lingüística, organitzat per un equip d’investigadors que encapçalava la prof. Adina Dragomirescu. El simposi comptà amb la participació de tres conferenciants convidats: Elisa Mattiello (Universitat de Pisa), «Extra-grammatical and Transitional Morphology: From Blends to Combining Forms»; Michele Loporcaro, «Grammatical gender and subgender: Istro-Romanian and other Romance varieties in a typological perspective»; i José Enrique Gargallo Gil, «Proverbi del calendario e meteorologia popolare. Rumeno e confronto romanzo». D’altra banda, diverses sessions i tallers (Workshops) congregaren durant aquests dos dies una bona representació d’estudiosos de l’àmbit acadèmic romanès, que abordaren aspectes diversos de la lingüística romanesa i d’altres espais de la Romània i de la romanística, així com de la ciència lingüística en general. Vegeu com a mostra la relació de títols de seccions extreta del programa del simposi (en traducció al català): «Istromanès i istroromanesos»; «Morfologia i sintaxi»; «Dialectes romanesos al nord i al sud del Danubi dins del seu context romànic»; «Creativitat lèxica (estratègies, significats i motivacions)»; «Lexicologia, lexicografia i fraseologia»; «Història de la llengua romanesa, filologia»; «Morfologia i sintaxi»; «Dialectes romanesos exteriors a les fronteres de Romània»; «Lingüística romàniEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 586
20/12/22 8:29
CRÒNICA
587
ca»; «Dialectologia i fonètica»; «Pragmàtica i adquisició del llenguatge». En suma, un nou simposi de l’Acadèmia romanesa celebrat a la capital de Romania, que ha ofert un bon tast sobre la dinàmica investigadora d’aquesta part oriental de la romanitat. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Premis i distincions. — Al llarg del curs que va d’octubre de 2021 a setembre de 2022, diversos membres de la Secció Filològica han estat distingits amb homenatges, premis i distincions; per aquest motiu, el Comitè de Redacció d’ER els felicita efusivament i, quan es tracta d’homenatges pòstums, els recorda amb emoció. Del 2 de novembre al 31 de desembre de 2021 es va poder visitar al Castell del Remei (Penelles, la Noguera) l’exposició «Vallverdú en dibuix», mostra de dibuixos de Josep Vallverdú. Així mateix, el 30 de març de 2022 va ser homenatjat a l’IEC amb un acte en què es va presentar el seu llibre El vuitè nan, publicat per l’editorial La Galera, i en què van participar la presidenta de l’IEC, el president de la Secció Filològica i Màrius Serra. També a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida es va presentar (9 de juny de 2022) el llibre Epistolari V-Λ. Les cartes entre Josep Vallverdú i Guillem Viladot; en l’acte van participar-hi Josep Vallverdú, membre de l’IEC i autor de part de les cartes, Albert Turull, membre de l’IEC i director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de Lleida, Joan Busquets, vicerector de cultura i extensió universitària de la Universitat de Lleida, Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, i Joan Ramon Veny-Mesquida, curador de les cartes; el volum constitueix una de les aportacions de la Càtedra Màrius Torres a la commemoració de l’Any Viladot i de l’any Vallverdú, que se celebrarà al 2023. A més a més, Josep Vallverdú ha entrat a formar part de la galeria dels lleidatans iŀlustres del Palau de la Paeria. L’acte oficial de coŀlocació del seu retrat va tenir lloc el 4 de juliol de 2022. Josep Piera va ser guardonat amb la Distinció de la Generalitat Valenciana de 2021, en ocasió de la celebració de la Diada del Nou d’Octubre. També va rebre el Premi Isabel-Clara Simó de Creació Literària, atorgat per la Universitat d’Alacant, en el marc de la segona edició dels Premis a la Creació de les Universitats Públiques Valencianes PRECREA, el 10 de març de 2022 al Paranimf de la Universitat Jaume I. Així mateix, el 27 de juny de 2022 el Patronat Lluís Guarner (Generalitat Valenciana) li va concedir el Premi Lluís Guarner 2021, per la trajectòria professional en l’àmbit de la literatura valenciana i, especialment, l’escrita en valencià. A més, Josep Piera va ser guardonat amb el Premi Trajectòria Literària (Premis Plaça 2022), que concedeix la Plaça del Llibre amb l’impuls d’Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Associació d’Editors del País Valencia i la Fundació pel Llibre i la Lectura, el 6 de setembre de 2022. Joan S. Beltran va ser recordat en les Jornades de la Secció Filològica a Tortosa, els dies 15 i 16 d’octubre de 2021. Anna Bartra-Kaufmann va ser escollida per unanimitat per la Junta Permanent de la Facultat de Lletres de la UAB el 3 de febrer de 2022 per al IV Premi d’Exceŀlència Docent d’aquesta Facultat. Joaquim M. Nadal va rebre el reconeixement de la Universitat de Girona amb un acte institu cional el 16 de març de 2022, a l’Aula Magna Modest Prats d’aquesta Universitat. Mariàngela Vilallonga va ser homenatjada amb un acte acadèmic amb motiu de la seva jubilació el 4 d’abril de 2022 a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, en què va impartir la lectio ultima amb el títol Els treballs i els dies. Joaquim Mallafrè va ser distingit amb el primer guardó Montserrat Abelló dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, que concedeix l’Ajuntament de Tarragona, per la seva trajectòria en l’àmbit de la traducció. Així mateix, l’Ajuntament de Reus va aprovar el 22 d’abril de 2022 concedir-li el títol de fill iŀlustre d’aquesta ciutat. Jaume Cabré va Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 587
20/12/22 8:29
588
CRÒNICA
ser homenatjat per l’Ateneu Barcelonès el 27 d’abril de 2022. Jordi Mir va ser honorat amb un acte de reconeixement de la seva tasca onomàstica, a càrrec del senyor Ramon Sistac, el 6 de maig en el marc del 47è Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica: «Onomàstica de la Conca de Tremp i la Terreta», a Tremp i Sapeira (del 6 al 8 de maig de 2022). El 9 de juny de 2022 la Secció Filològica va dedicar a Curt Wittlin una sessió en memòria. El 10 de juny de 2022 Jordi Carbonell i la seva esposa Hortènsia Curell van ser homenatjats amb la presentació de la seva obra Un aspecte de la influència llatina en la prosa catalana medieval. Sebastià Alzamora va ser distingit amb el XII Premi L’Illa dels Llibres, que es concedeix per votació popular, per l’obra Ràbia, editada per Proa. Va rebre el guardó el 10 de setembre de 2022, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. [Nota del C. de R.]
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 541-588
Estudis romanics 45_int.indd 588
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
Renada-Laura Portet (1927-2021) No crec que sigui jo la persona més adequada per parlar de Renada-Laura Portet; tanmateix les circumstàncies actuals i la nostra amistat m’han atorgat avui aquest privilegi. Renada-Laura Portet va ser noveŀlista, poetessa, toponimista, traductora, historiadora, polemista, com a escriptora, i com a persona, brillant, intensa, excessiva, decidida, afectuosa, emprenedora, concloent, i profundament catalana. Per tots els qui l’hem coneguda, la seva força és inoblidable. Abans de parlar més d’ella, voldria esmentar algunes amigues i amics seus com Claude Drocourt, Pere Manzanares, Jaume Queralt, Carme Pagès, Irene Muñoz i Josep-Lluís Carod-Rovira, que en d’altres ocasions han sabut expressar, amb paraules molt justes, trets essencials de la seva personalitat. He dit que jo no era la persona més adequada per parlar de Renada-Laura Portet no pas per modèstia sinó simplement perquè no conec, ni de bon tros, tota la seva obra. Renada-Laura Calmon-Ouillet, que en casar-se adoptà el cognom del seu marit, Joan Portet, va néixer a Sant Pau de Fenollet el 28 d’agost de 1927. La seva família catalanoparlant en aquell poblet occità no representà mai una anomalia lingüística sinó, com solia explicar-ho, una cosa natural. La confluència de tres llengües romàniques, l’occità, el català i el francès, en el mateix territori, no era un fet recent. Des del 1790, en què es creà el Département des Pyrénées-Orientales, la ciutat de Perpinyà esdevingué el centre administratiu del Canton de Saint Paul de Fenouillet. A partir d’aquella data, catalans i occitans van moure’s en un espai comú on el francès s’imposava cada dia més, des de Perpinyà. Actualment encara, la regió del Fenollet és una cruïlla i un trencaclosques interessantíssim per a la dialectologia de l’occità i del català. Renada-Laura Portet va dedicar-li un article apassionat «Le Pays de Fenouillet (Fenollet/Fenolhet) Zone isoglosse d’interpénétrations catalano-occitanes»1 en què afirmava que la llengua catalana allà havia estat anterior a l’occità. Tenint en compte la similitud enlluernadora entre el llenguadocià i el català septentrional medievals, aquesta opinió pot defensar-se des d’una documentació concreta. Nogensmenys sabem que la història posterior al 1258 va fer coincidir la frontera lingüística catalano-occitana amb la frontera política del tractat de Corbeil.2 La infància de Renada-Laura Portet a Sant Pau de Fenollet en una família catalana i un entorn trilingue, determinà probablement el seu interès per les 1. Actes del coŀloqui Onomastique et Langues en contact, Estrasburg, 1991. Fontaine-lès-Dijon: Association Bourguignonne de Dialectologie et d’Onomastique, 1992. 2. Entre d’altres fonts, aquesta frontera lingüística es pot constatar en les enquestes “Sacaze” fetes l’any 1887: Costa, Jordi (1986): Atlas linguistique “Sacaze” des confins catalano-Languedociens. Perpinyà: Société des Professeurs de Catalan. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 589
20/12/22 8:29
590
NECROLOGIES
llengües. Els estudis secundaris coincidiren amb anys de guerra. D’aquella època terrible conservava la imatge viva de la separació i destrucció d’una família jueva refugiada al Rosselló. Al cap de setanta anys, la impotència, la injustícia i el dolor omplien encara cada paraula solemne del seu record. Els estudis superiors els féu a Montpeller, on acabà les carreres de lletres i lingüística romànica. El 1951 es casà amb Joan Portet, professor, escultor i músic, amb el qual visqué cinquanta vuit anys. El matrimoni treballà a l’Algèria colonial francesa durant quatre anys, i durant dotze anys més, a la metròpoli. Amb la notícia de la mort del pare de Renada-Laura, l’any 1967, la parella tornà a Perpinyà.3 Essent ja professora i mare va reprendre el camí de la universitat. Com a deixebla d’Enric Guiter, va estudiar si fa no fa tot el que es podia estudiar de lingüística romànica a Montpeller. Amb aquella formació sòlida, va endinsar-se en el món de l’onomàstica. Sota la direcció molt ferma del seu mestre, Renada-Laura Portet va anar preparant una tesi doctoral entre el 1970 i el 1973. Finalment, les exigències del director van superar les expectatives del seu caràcter inconformista. En el moment de defensar la tesi (el dia i l’hora ja estaven previstos) l’alumna va refusar les condicions del mestre. Aquest fet insòlit ressonà com un cop d’estat. Entre l’admiració i la desobediència, la relació amb Enric Guiter sempre va ser complexa. Sense l’aval d’Enric Guiter, l’any 1981, presentà el seu treball encara inèdit «A la recerca d’una memòria. Els noms de lloc del Rosselló», amb el qual guanyà el premi Vila de Perpinyà.4 Jo encara no coneixia Renada-Laura Portet... Recordo les nostres primeres converses caloroses; barreges de Lorca, Góngora, Bartra, Gimferrer, la poesia espanyola i la catalana comparades, i el meu entusiasme pel recull de narracions Castell Negre que havia publicat uns mesos enrere. Això devia ser el 1982. Aleshores jo ignorava el significat de la paraula onomàstica i només compartíem temes literaris. La literatura va ser probablement el punt de partença de tota una vida. En l’homenatge pòstum que se li féu a Perpinyà al desembre del 2021, Josep-Lluís Carod-Rovira escrigué i llegí unes paraules necessàries per a entendre l’abast de la seva producció.5 En reprodueixo dos fragments: Els primers guardons en prosa i poesia els assolí amb la perpinyanesa Companyia Literària de la Ginesta d’Or, entre 1974 i 1976. Amb La casa del notari fou premiada per la Biblioteca Catalana de Perpinyà (1980); guanyà amb Castell Negre el Víctor Català (1981); amb L’escletxa fou finalista del sant Jordi (1983); amb Rigau & Rigaud, on es presentà amb pseudònim masculí, ho fou del Pla (2002) i amb Una dona t’escriu obtingué el Ramon Juncosa (2004). El 1990 sortiren Lettera amorosa i Memòries... El 1995, el llibre infantil La petita història de Perpinyà i també l’obra teatral Guillem de Cabestany o el convidat imprevist. Dues obres més, de la vintena llarga que duen la seva signatura, són El mirall de Duoda, comtessa de Barcelona, duquessa de Septimània (2003) i Duoda, comtessa de Barcelona (2008). [...] S’endinsà en el món de la poesia amb Jocs de convit (1990), Una ombra anomenada oblit (1992), El cant de la Sibiŀla (1994) i N’hom (2017) i va escriure també tres assaigs trobadorescos: La llegenda del cor menjat (1994), La viole et l’or. Les amours véritables de Guillem de Cabestany (1996) i Les trobairitz (1996).
3. Carod-Rovira, Josep-Lluís: Renada Laura, passió per la vida, la terra i la llengua, inèdit. Josep-Lluís Carod-Rovira compartí una llarga amistat amb Renada-Laura Portet. Vull agrair-li moltes informacions recollides en aquest text. 4. Enric Guiter preparava un fitxer de toponímia general de la Calalunya del Nord i no volia que cap comarca fos separada del conjunt. Entre d’altres estudis, el fitxer havia d’incloure el treball de Renada-Laura Portet. 5. Vegeu la nota 3. Pel que fa a l’obra literària, a més d’aquestes dades, és indispensable la lectura del llibre de Pagès, Carme (2017): Renada-Laura Portet: La seva essència. Vic: Ed. Emboscall. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 590
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
591
Aquest inventari encara no té en compte una trentena de traduccions, tal com recorda CarodRovira, i obres menys conegudes com El metro de Barcelona (1988). La cultura i els centres d’interès de Renada-Laura Portet van obrir-se a tots els horitzons. Des del seu coneixement dels clàssics francesos, castellans i catalans, va anar constituint una obra original, marcada per la diversitat. Navegant entre llengua i literatura, aquesta coexistència, quasi desconcertant, va ser omnipresent fins a l’última alenada del seu procés creatiu.6 L’ensenyament d’Enric Guiter va determinar la seva inclinació per l’onomàstica, l’etimologia, la fonètica històrica i els derivats, i, encara que destaqués durant quatre dècades com a autora literària, l’onomàstica nord-catalana conservà un lloc important en la seva inspiració, com ho demostren a bastament els articles publicats a la Socie tat d’Onomàstica i a la Société Française d’Onomastique.7 Tanmateix, el risc i la llibertat sense límits que oferien la poesia i la noveŀla van transcendir en el seu geni imprevisible. En definitiva, Renada-Laura Portet tingué sempre l’onomàstica com a deure, i la literatura com a deure i lleure. Dos anys després d’haver guanyat el premi Vila de Perpinyà (1981), el 1983, publicà Els noms de lloc del Rosselló. Davant la devastació ortogràfica dels topònims i la indiferència quasi general, l’obra situava i orientava en un país desorientat, plantava cara a una injustícia i mirava cap al futur. Als noranta tres anys, el 2021, el vell somni d’una edició revisada i traducció al francès d’Els noms de lloc del Rosselló tornà a brillar en el capvespre de la seva vida. Els dies eren comptats. Finalment, des de la Société Française d’Onomastique els seus amics Michel Tamine i Sylvie Lejeune van fer possible allò que ella sola ja no hauria pogut fer mai. Pere Manzanares va tenir un paper decisiu en la carrera contra el temps i va mantenir l’esperança. Tot el procés de l’edició la mantingué alerta però el llibre no li arribà a les mans. 8 El 5 de setembre de 2021 se n’anà d’aquest món. Tenia 94 anys. En la seva llarga existència Renada-Laura Portet conegué Antoni Badia i Margarit, Enric Moreu-Rey, Joseph Gulsoy i Joan Coromines. La seva estima per Joseph Gulsoy era profunda i així m’ho deia: «Armeni, canadenc i catalanista, te n’adones?». Quan parlava de la seva família materna, originària de Vallestàvia al peu de la muntanya de Canigó, li agradava de recordar una conversa amb Joan Coromines i especialment la sorpresa i la sentència final del dialectòleg: «de Vallestàvia? Això sí que és una referència!» Ja molt gran, amb cadira de rodes i la força física minvant, de Joan Coromines volgué conèixer l’Onomàsticon Cataloniae en la seva versió digital. «Com es fa això?» Em preguntà més d’una vegada. Malgrat els meus esforços per explicar-li i comunicar-li tots els enllaços des de la distància, no sé —i potser no ho sabré mai— si va aconseguir consultar aquesta obra. Recordant Enric Guiter en públic, fins a l’últim moment va desitjar expressar la seva consideració pel director de tesi, per damunt dels retrets d’autoritarisme. Renada-Laura Portet va viatjar apassionadament entre llengües i cultures: el castellà, el portuguès, el francès, el llatí, l’occità, el basc i el berber. Però l’amor inalterable de la seva vida el va donar a la llengua catalana i a Catalunya. Jean-Paul Escudero
6. En algunes produccions com la biografia del pintor Rigau Rigaud un peintre catalan à la cour du Roi-soleil (traducció francesa de Rigau & Rigaud) la personalitat de l’autora es manifesta amb la seva complexitat per damunt dels gèneres. En aquest cas la creació literària inclou elements de recerca històrica, antroponímia i odonímia. 7. Encara que no sigui un catàleg exhaustiu de les seves publicacions onomàstiques, és significatiu l’inventari de l’Association des auteurs en Occitanie Pyrénées-Méditerranée: www.autour des auteurs > nos-auteurs > renada > Investigation linguistique. 8. Les noms de lieux du Roussillon de la protohistoire à nos jours. Préface de Michel Tamine, édition mise au point par Sylvie Lejeune et Michel Tamine. Paris, L’Harmattan, 2021. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 591
20/12/22 8:29
592
NECROLOGIES
Josep Reñé i Reñé (1958-2021) Josep Reñé i Reñé (Fondarella, Pla de l’Urgell, 1958 – 2021) era d’aquelles persones discretes que amaguen una feina ingent darrere seu. De fet, per al gran gruix dels lingüistes i filòlegs de casa nostra és un autèntic desconegut, tot i que no tant per als dialectòlegs. A més, i de manera injusta, s’ha escrit poc sobre la seva persona i obra i, a qui escriu aquestes ratlles, tan sols li consta un article d’Albert Manent al diari Avui del 10 de juny del 2004 titulat «Josep Reñé, de Fondarella» (a la secció «Erudits d’aquí»), l’«Entrevista a Josep Reñé, dialectòleg apassionat» —per desgràcia pòstuma— que un servidor va publicar en el número 117 de la revista Llengua Nacional (quart trimestre del 2021, p. 34-39), i l’article «Record de Josep Reñé», de Jordi Manent, a l’esmentada Llengua Nacional (número 119, segon trimestre del 2022, p. 5). A aquest home nascut a Fondarella, on residí tota la vida, se li diagnosticà des de ben jove, a l’edat de 14 anys, una distròfia muscular, una malaltia que l’acompanyaria tota la vida i que li entrebancaria, però no impediria, que recorregués bona part dels territoris de parla catalana fruit del seu interès per les varietats dialectals. Perquè si alguna virtut tenia Reñé era una gran força de voluntat, i per això al llarg de la seva trajectòria se sobreposà a la seva malaltia (era un gran aficionat a l’esport en la mesura que el seu cos li ho va permetre), fins i tot els darrers anys de la seva vida, quan caminava amb molta dificultat. A més, Reñé era un autodidacte pel que feia a la música, i aprengué tot sol a tocar el piano i la guitarra. Fins i tot havia composat algunes cançons en anglès. Reñé es va llicenciar en Magisteri (1976-1979) i en Filologia Catalana a l’Estudi General de Lleida (1980-1983). El seu interès per la llengua i concretament per la dialectologia catalana li vingué de ben jove, tot i que Reñé no recorda l’any però sí la situació: «La primera referència podria ser una conferència feta a Mollerussa pel batlle de Vinaixa, crec que professor d’Agrònoms, que deia que recomanava als seus alumnes d’aprendre el nom científic de les plantes a causa de la seva gran diversitat. A Seròs, on vaig fer un curs per a adults, ja vaig notar algunes variants particulars del poble i vaig voler establir-ne els límits exactes» (Llengua Nacional, núm. 117, 2021, p. 35). Així que, amb 25 anys, i tot emulant el mític Butlletí de Dialectologia Catalana (1913-1936), tot i que en un àmbit geogràfic més acotat, ja va impulsar i dirigir el Butlletí de dialectologia nord-occidental (1983-1985), una revista efímera de tan sols quatre números, però d’interès, que va comptar amb la coŀlaboració de Maria Dolors Pijoan, Jaume Simó i Albert Turull. Aquest apassionat de la dialectologia va ser des de ben jove un gran coneixedor en la matèria i una persona molt poc coneguda pel públic en general. En un article al diari Avui (10-6-2004), Albert Manent el va definir com un «franctirador eficient del món de la dialectologia». Cal agrair a Reñé la immensa feinada que va dur a terme les darreres dècades amb la publicació, en 77 volums, dels Estudis de dialectologia catalana entre 1995 fins al 2019. A més, també editava en paraŀlel petits volums —en total van ser 24— que divulgava entre els pobles enquestats perquè recollien una petita part de la informació de cada comarca. El modus operandi de Reñé era publicar un vocabulari amb una sèrie de mots propis d’una comarca del nostre àmbit lingüístic de parla catalana (d’entrada Reñé ja va prescindir de les comarques occitanoparlants de Catalunya i Catalunya del Nord i de les castellanoparlants del País Valencià). Cada volum tenia entre 20 i 200 pàgines, i les paraules incloses en els volums partien de les enquestes dialectals que el fondarellenc ja va començar a recollir els anys vuitanta del segle passat. Els qüestionaris de Reñé se centraven en aquells àmbits on la varietat dialectal era i és més rica, com en la diversitat de noms de plantes, hortalisses, fruita, animals (amb una predilecció per certs insectes), eines del camp i tota mena d’oficis tradicionals, entre d’altres. Va quedar per publicar-se el darrer volum, el 78, que era un annex i que havia de recollir paraules de diverses comarques del nostre àmbit lingüístic que no havia pogut incloure en els volums anteriors. Ell ho explicava així: «S’hi publicarà, d’una banda, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 592
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
593
la informació d’alguns pobles que, per diversos motius, no va aparèixer en el volum dedicat a la comarca, com el cas de la Manresana a la Segarra, o alguns qüestionaris secundaris de Beseit, al Matarranya; d’altra banda, la informació complementària d’alguns pobles recollida quan ja estava publicat el volum corresponent» (Llengua Nacional, núm. 117, p. 35). És probable que la informació continguda en el volum 78 ja s’inclogui en el diccionari dialectal pòstum de Reñé, el qual contindrà tots els vocables dels 77 volums esmentats. A més de les dues obres esmentades, el dialectòleg va dirigir i publicar altres llibres, opuscles i revistes que tractaven altres temes que li interessaven, com la història (sobretot de Fondarella), la toponímia, la literatura i fins i tot la filosofia luŀliana. Reñé sempre va tenir molt d’interès a estudiar la història del poble on havia nascut. Són fins a cinc els opuscles editats: El naixement de la Fondarella moderna. Carrers i places a finals dels segle xix (1999), Fondarella durant la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) (2001), Fondarella durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931) (2003), Fondarella a finals del segle xviii. El capbreu de l’any 1782 (2005) i Visites parroquials a Fondarella (1696-1960) (2007). És apreciable la seva contribució a la toponímia catalana, amb la publicació de diversos opuscles i llibres d’entre 10 i 80 pàgines centrats en les comarques lleidatanes i pirinenques. Reñé es va estrenar el 1999 amb La sorteta del Ciscar. Aproximació a la toponímia predial del terme de Rocafort de Vallbona, a l’Urgell. El seguiren Nou estudis de toponímia pallaresa (2013) [inclou Alós, Bonestarre, Castellnou de Montsec, Estaís, Estorm, Lladorre, Norís, Pessonada i Sant Martí de Canals], Aproximació a la toponímia de la Coma de Mont-ros (2015) [inclou Mont-ros, Paüls i Pobellà, del Pallars Jussà], Aproximació a la toponímia de la Ribera d’Ancs (2015) [inclou Ancs, Sellui, Balestui i el Comte, del Pallars Sobirà] i Nou aproximacions a la toponímia pallaresa (2018) [inclou Ainet de Besan, Baén, Claramunt, Gavàs, Mentui, Montesclado, Rubió, Tornafort i la Torre d’Amargós]. I entre el 2017 i el 2020 va dirigir la revista Les quatre eixides. Estudis de toponímia i cultura ètnica, coŀlecció en dos volums dels quals en tenia dos més en preparació. El primer volum aplega els pobles de Llessui, Ossó de Sió, Pinyana, Coll de Tort, Forcat, Rocafort de Vallbona, Corçà, Freixa, Llastarri, Peà, Scala Dei i Tordera, a més de la reproducció facsímil dels Costums que es perden, de Carles Bosch de la Trinxeria. El segon volum reporta els pobles de Moror, la Guàrdia d’Ares, Sorita de Llitera, Vallbona de les Monges, Aineto, Banyerers de la Vansa, Cérvoles, Santa Magdalena de Talló, la Torre de Cabdella, a més d’un tast del futur Diccionari dialectal [lletra D], i de la reproducció facsímil de les Cançons catalanas aplegadas en la comarca d’Urgell i els Noms de las partidas de Santa Coloma de Queralt, Castelldàsens y Belianes de Joan Segura. Entre 1992 i 1994 va impulsar i coordinar tres números de la revista Affatus, on es van publicar fins a quinze obres de Ramon Llull, i deixa inèdit un primer i únic volum de la revista sobre literatura del segle xix El segle passat, dirigit per ell mateix. Tanmateix, el somni de Josep Reñé era el d’aplegar en un sol volum, de prop de 1.000 pàgines, els 78 llibrets dels Estudis de dialectologia catalana i tots els materials dialectals recollits per ell des de feia uns 40 anys, obra que per desgràcia no podrà veure acomplerta en vida. El títol provisional amb què batejà aquest projecte va ser el de Garba. Diccionari complementari de la llengua catalana, amb especial atenció als parlars valencians, balears i rossellonesos, el qual pretén ser un complement al Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, diccionari, aquest, tan estimat i consultat per Reñé. El dialectòleg Jordi Colomina i un servidor, amb la coŀlaboració i vist-i-plau de la família Reñé, estan treballant perquè aquest somni pugui esdevenir una realitat d’aquí a pocs anys i compti amb el suport d’algunes institucions. De fet, la feina ja està feta perquè totes les comarques es van enquestar i la informació es va recollir i publicar en diversos llibrets. Fins ara només hem destacat la vessant de dialectòleg, toponimista i historiador del personatge, oficis als quals cal afegir el d’editor, ja que tots els llibres que ell publicava eren editats per EdiciEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 593
20/12/22 8:29
594
NECROLOGIES
ons Palestra, la seva editorial amb seu a Fondarella. Durant anys també va anar imprimint tota mena de fulls volanders amb caràcter reivindicatiu i crític amb la política catalana, que, segons ell, era poc valenta i massa submisa als interessos espanyols. A l’estiu del 2021 Josep Reñé va ser ingressat a l’Hospital Arnau de Vilanova per una infecció. Tot i anar-la superant, la malastrugança va fer que agafés allí la Covid-19 i que no la pogués superar. Moria el 5 de setembre del 2021 a l’edat de 62 anys. Reñé tenia un caràcter esquerp, però els que el coneixien descobrien la seva tendresa. Persona molt preocupada pel país i per la llengua catalana, de vegades traspuava un to pessimista, cosa que contradeia amb la seva permanent activitat i dinamisme. Amb la seva desaparició, la dialectologia catalana perd un dels seus més grans activistes i un dels millors dialectòlegs i cercadors de paraules sobre el terreny, i també, un dels continuadors, tot i que outsider, de la ingent obra del Diccionari català-valencià-balear. Perquè, quan es publiqui el diccionari dialectal de Reñé, l’Alcover-Moll es veurà complementat amb un altre volum on figuraran paraules i accepcions que no hi eren recollides. Jordi Manent i Tomàs Carmen Pensado (1955-2021) Nacida el 9 de noviembre de 1955 en Madrid, Carmen Pensado heredó la vocación de su padre, José Luis Pensado (1924-2000), con quien llegó a publicar un reconocido estudio sobre la “gueada” y “geada” gallegas (1983). Cursó sus estudios de filología románica en la Universidad de Salamanca, de la que hizo su casa académica de por vida: en ella se formó como estudiante y en ella acabó ocupando entre 1991 y 2007 la cátedra de Lingüística románica. Fue una “romanista sin complejos”, para decirlo con el título que ideó para cierta miscelánea de homenaje en 2010 su discípulo Fernando Sánchez Miret. Por desgracia, la flamante trayectoria académica y científica de Carmen Pensado se vio truncada a una edad temprana por una enfermedad que la ha llevado a una muerte prematura, el 24 de septiembre de 2021, en Salamanca. Impresiona lo que Carmen Pensado escribió en ese espacio de tiempo, lamentablemente tan breve, que le tocó vivir. Su obra es hoy uno de los asideros más firmes que conozco para el estudio de la fonética histórica del español. Trataré de explicarlo por medio de una rápida valoración de su trabajo, manteniendo la admiración con la que lo seguí día a día, aunque fuera observando su bregar con los sonidos desde un horizonte y unos intereses muy alejados de los suyos. 1. Tiempos de iniciación Al enfrentarme con la lectura de su tesis doctoral (publicada en dos libros, teórico uno [1983] y aplicación de la teoría el otro [1984]), me sorprendió la osadía de aquella jovencísima investigadora que pretendía dar un paso más en el estudio de la fonética histórica del español. Lo consiguió y gracias a ello disponemos hoy de una fonética histórica en la que se cruzan los cambios del latín al español (y de otras lenguas que entraron en juego después) con la organización seriada de estos a lo largo de su historia. Dio la vuelta a la piel de nuestra disciplina estableciendo una cronología relativa en los procesos de cambio, lo que completó con el estudio detallado de la evolución de los propios sonidos, como se ve en (1984) con la pérdida de la «g» o el comportamiento de las sonoras o la lenición o los distintos tipos de síncopa (introducción a uno de los capítulos más importantes, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 594
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
595
explicada tanto desde las teorías fonéticas, como fonológicas, con el recurso a los procesos naturales, a partir de la fonotáctica latina). En todo ello están prefigurados los asuntos a los que después se dedicó con más ahínco. Con un conocimiento profundo de las explicaciones tradicionales, la consideración de lo dialectal y la comparación con las lenguas románicas e incluso con muchas otras que no tiene ninguna relación genética con la nuestra, logró relegar a la condición de prejuicios muchos de los juicios de que partíamos entonces los filólogos. Se sustituyó en esta obra primeriza la mera intuición con que muchos nos movíamos por entonces (yo, entre ellos) y seguimos moviéndonos, por un método cuya fortaleza teórica se apoyaba en el conocimiento de una bibliografía que va desde lo más estable de la tradición a lo más vanguardista: empezando por los neogramáticos y llegando a la fonética del momento, teórica o aplicada, articulatoria, acústica o auditiva, funcional o generativa, y sin dejar de lado los desvíos razonables del cambio, originados por las interacciones entre las leyes fonéticas y las reglas derivativas, hecho que luego continuó siendo central en sus publicaciones. Todo ello se completaba con un buen conocimiento del trabajo filológico que se practicaba en la tradición pidaliana, con el acopio de una cantidad de datos impensables en una persona tan joven. En sus análisis de los cambios fonéticos no se dejaba, en fin, de lado el examen pormenorizado de las contradicciones que podían darse entre las decisiones que se atrevía a tomar, con argumentaciones en que no extraña encontrarnos con referencias a la hipótesis más simple o a la deducción o a los procedimientos de evaluación. Son palabras que no aparecen empleadas banalmente, sino con un sentido muy preciso, junto al que tienen los requisitos de simplicidad, adecuación, etc. 2. Tiempos de madurez Si, como acabo de sugerir, la tesis de Carmen Pensado puede suplir a la mejor fonética histórica, esa condición se refuerza mucho con sus artículos posteriores, en los que mantuvo la pulsión de ir más allá del fondo que parecía haberse tocado por entonces en la fonética histórica del español. 2.1. La parcelación histórica de los procesos Sin apearse de su intención de dar con explicaciones generales de los hechos, por encima de los procesos particulares, enmarcadas todo lo posible en «lo natural», continuó Carmen Pensado sin bajar la guardia sobre el hecho de que cada cambio se ha de situar en distintos momentos de la historia, no como algo que afectara a toda ella. Fue importante el apoyo que había encontrado en su tesis en los arabismos y en los llamados cultismos, introducidos en distintos momentos de nuestra historia. Véanse a este respecto sus explicaciones sobre algunos hechos que acaecen en la parte final de las palabras, como la elisión y la apócope (1999c: 4449) (lo cual se complementa con el recurso a la toponimia, [2002]) o la despalatalización de la «ll» en situación final (1999b). 2.2. Tradición y novedad en el método En lo metodológico mantuvo su adhesión a la mejor tradición romanística, a la vez que atendía a los avances producidos en el ámbito de la fonética y de la fonología en el último cuarto de siglo, llegando a explicaciones que sorprenden por su simplicidad, como la de la «y» de doy, estoy, voy, interpretada como una acomodación de naturaleza fonotáctica de unos oxítonos que estaban Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 595
20/12/22 8:29
596
NECROLOGIES
fonotácticamente mal adaptados (1988: 216), sin dejar, incidentalmente, de mostrar su sospecha de que «el problema no est[é] aún solucionado» (2000c: 483). Del mismo modo, al ocuparse de la evolución de n + w en portugués, gallego y castellano ––que se resuelve fundamentalmente en la velarización de la nasal o en la conservación de la nasal, con pérdida del w–– (1985) dejó de lado unas cuantas explicaciones ad hoc de hechos que admitían una hipótesis más general, siguiendo a Murray y Vennemann, en que se cuenta con tipos especiales de cambios fonológicos orientados a mejorar una estructura silábica poco adecuada, lo que se puede ampliar al ámbito románico, partiendo del propio latín y fijándose en más contextos de las consonantes seguidas de w (1986b). 2.3. La complejidad del método Desde la «naturalidad» fonética (no es extraño el aprecio que muestra por la obra de Dressler) llega Carmen Pensado en sus artículos a una explicación que engloba varios procesos de cambio, con un riguroso método inductivo, amparado en datos fiables, difíciles de allegar hace cuarenta años; y todo ello practicando con rigor la comparación con otras lenguas románicas. Sin dejar de lado el soporte que podríamos llamar tradicional ––ya lo he señalado–– tuvo muy en cuenta lo más novedoso de la bibliografía del momento, algo que tampoco era lo corriente en muchos de cuantos trabajábamos por entonces sobre estos asuntos. Por simplificar, digamos que en su conocimiento del desarrollo de la fonética experimental iba mucho más allá de donde había llegado Grammont; lo que le permitió dejar de lado una idea lineal de la fonética y atender a las diferencias de comportamiento de los sonidos en sus distintas situaciones, dentro del marco de la palabra. De ese modo, moviéndose por tantos caminos como podía brindarle un argumento, llegaba a dar con explicaciones de una enorme simplicidad, como la del cierre de las vocales romances ante consonante palatal, tras la asimilación de la vocal a la consonante (1985b); o las explicaciones sobre el proceso de debilitamiento de las nasales (1990) o sobre la despalatalización de las fricativas prepalatales (1996), vista esta última como un cambio debido a un error de percepción auditiva; o la aspiración de la f latina (1993c), para la que rompió con las explicaciones tradicionales atendiendo, por un lado, al desequilibrio en la relación entre la posición inicial y las interiores de palabra en la época primitiva y, por otro, desplazando este cambio en el tiempo hasta el momento de la sonorización (para la importancia de las fronteras morfológicas de las palabras en los cambios de f- en h-, cf. [1999]); o a las secuencias heterosilábicas que, tendentes a la secuencia óptima, dan lugar a un tipo particular de geminadas en español (1993) o propician algunas metátesis (1992). Todo lo cual no significa que mi admirada colega y amiga tuviera el menor reparo en adherirse a las explicaciones tradicionales, como hizo, frente a la Variationstheorie, sobre la diferencia en el comportamiento de las obstruyentes en la Romania occidental, según se encontraran en la posición fuerte o en la débil (2006); explicación para la que se atrevió a traer oportunamente a colación unas palabras de Donald Runsfeld, con una ironía que no hubiera desentonado de la de nuestro común maestro Luis Michelena. 2.4. El solapamiento entre la fonética y la morfología Todo lo que voy señalando sobre el modo de trabajar de Carmen Pensado se complementa con la atención que presta a la relación que puede darse entre la fonética y la morfología: su capítulo en la Gramática dirigida por I. Bosque y V. Demonte (1999c) es profundamente innovador. Se mantiene en él una idea del cambio que a muchos nos ha costado aceptar, que «el verdadero problema [...] no es establecer criterios para el uso interno de los lingüistas sino saber cómo establecen los hablantes su morfología y su léxico» (p. 4432), a partir de lo cual los filólogos de mi generación hemos de convenir en que determinados hechos admiten alternancias que, siendo regulares en lo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 596
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
597
fonológico, son irregulares en lo morfológico (p. 4429), o algo que tiene consecuencias para el español, que los límites de la palabra tienden a desdibujarse en la cadena hablada (p. 4445), que puede imponerse el paradigma a la tendencia general del lenguaje (p. 4435) o que la mayoría de las alternancias en el campo morfológico no son regulares por su falta de productividad (p. 4437). Son unas pocas pinceladas de una serie de apreciaciones útiles, de entre muchas que contribuyen a ordenar el aparente desorden que parece darse a veces en la evolución de los sonidos. A este trabajo fundamental se le han de añadir otros en que Carmen Pensado se ocupa de las irregularidades morfofonológicas que se dan en los casos de derivación a partir de voces cuya consonante final de palabra o de sílaba partía de una despalatalización de ñ o ll, visto en el marco del cognitivismo (1997), trabajo que tiene un complemento filológico en el artículo sobre ell (1999b) y otro lingüístico en que examina algunos aspectos de la formación de diminutivos en español para evaluar el papel de la transparencia morfotáctica en las lenguas flexivas (1993d); en el caso de la opción de santo ~ san en español, ha podido ordenar los cabos de una compleja red de formas entrelazadas en las que no era fácil decidir sobre las que responden a los mecanismos naturales de un cambio, y hasta las que exigen en algunos casos contar con el tabú (1987). Con todo, es de admirar la lucidez de Carmen Pensado para situarse críticamente dentro de sus modelos de investigación, como lo hace ante la idea de los cambios de sonido activados por la «nueva» morfología, a propósito de la reducción del cambio antiguo de «ié» en «í» (1996-1997). 2.5. La filología Supo Carmen Pensado servirse también de la filología, hasta llegar a tomar las propias grafías como argumento. Lo logra con su artículo sobre «h» tras consonantes, concretamente «m» o «b» en portugués, en el que llega a hacer distinguir entre consonantes palatales y palatalizadas, importante no solo para el portugués, sino también para las lenguas romances (1986). Esta consideración de lo gráfico le permite hacer una apreciación, diría que salomónica, de la hipótesis de Wright sobre la lectura de los textos altomedievales (1998), en la que los «errores» en la transcripción de las consonantes obstruyentes en algunos documentos leoneses altomedievales le condujeron a admitir una parte de razón en la hipótesis pidaliana y otra en la de Wright, formulada inteligentemente así: el llamado latín vulgar leonés se leyó como romance, pero probablemente se sintió como latino (1991). 2.6. La coherencia para alcanzar un alto grado de generalidad en las explicaciones del cambio Como en su tesis, Carmen Pensado examina a cada paso la coherencia de las hipótesis ajenas y de las propias. Lo hace en uno de sus primeros artículos, en que explica la «i» pronominal a partir de las formas de dativo haciendo intervenir de una manera indirecta la sintaxis (1984b); obtiene en este caso las bases más firmes para la comparación de una amplísima nómina de romanistas tradicionales, sin dejar por ello de examinar con todo cuidado sus hipótesis (no sorprenderá que las de Y. Malkiel sean en este y en otros momentos de las más apreciadas, por más que llegue a discrepar a veces de ellas). En los artículos que siguen a este, se enfrenta con un envidiable refinamiento a los cambios fonéticos, a la vez que a los producidos en niveles más profundos de la fonología, como había hecho ya en uno de sus artículos tempranos (1983b), sobre la evolución de la j- inicial seguida de vocal, en que se enfrenta con la explicación de fenómenos de baja frecuencia, rompiendo con la justificación particular con que se solía explicar cada uno de ellos. Con estos mimbres Carmen Pensado fue capaz de encuadrar en explicaciones generales de cambios procesos que solían entenderse aisladamente, como es el caso de las sibilantes, fricativas y africadas, en el español moderno. Ella toma, en cambio, su ensordecimiento como un refuerzo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 597
20/12/22 8:29
598
NECROLOGIES
(1993b). No dejé de reparar en su momento en la agudeza de haber contado para unos cambios fonéticos que se dan en el marco de la sílaba con patrones silábicos que no aparecen en la lengua y menos en su idea de que «las regularidades pu[diera]n ser el producto de auténticos procesos en marcha, pero también de restricciones fosilizadas o incluso de meras coincidencias» (2000b: 483). Por otro lado, las generalizaciones exigen precisiones particulares, como la que lleva a proponer el comienzo de la sonorización de las consonantes intervocálicas románicas atendiendo no solo a razones de fonética, como es el distinto intervalo de tiempo entre la explosión de las distintas consonantes y el comienzo de la vocal siguiente, sino también a la frecuencia de estas, a causa de la reducción del contacto articulatorio en el habla descuidada (2003), a la vez que combinando distintos enfoques en el acercamiento a los problemas, como supone aplicar los conocimientos que la fonética experimental nos brinda sobre distintas lenguas contando no solo las distintas posiciones de los sonidos, sino también los contextos sintácticos, sin dejar de lado el apoyo decisivo que supone el examen de las grafías de los textos medievales románicos (2000). 2.7. La variación dialectal Es importante la atención de Carmen Pensado a la diversificación diatópica que se produce, tanto en los propios dialectos hispánicos como en la expansión de estos al sur. En la explicación de los triptongos que aparece en la documentación medieval leonesa, aragonesa y castellana (1989), da una prueba más de la fuerza de su argumentación en la intersección entre la dialectología y la historia en la que hemos de movernos, particularmente en lo que se sitúa, al menos de partida, en la Edad Media. Un breve comentario que hace nuestra filóloga en un artículo sobre la «l» leonesa (1991b) sirve para entender su capacidad de dar con los rasgos caracterizadores de un dialecto, por difíciles que sean de percibir; está en la línea de lo que Menéndez Pidal llamó «la protesta culta» del reino asturleonés: «el leonés no es simplemente un dialecto más arcaico que el castellano, sino deliberadamente arcaizante: elige entre varias soluciones la más conservadora. Esta tendencia arcaizante puede llevar a ultracorrecciones» (p. 82). Me parece que sobran comentarios. 2.8. El afilado bisturí de la inteligencia No basta con ponderar el método y la bibliografía empleada en los artículos de Carmen Pensado, pues es necesario fijarnos también en el afilado bisturí con que practica su cirugía. Me atrevería a poner como ejemplo de su obsesivo proceso de argumentación y contra-argumentación el artículo dedicado a las vocales nasales portuguesas (1996b); aunque era capaz de cambiar en esgrima argumental ––practicada con contundencia, pero también con elegancia–– una intervención quirúrgica como la que aplica a una crítica que se había hecho a un trabajo de J. L. Pensado sobre la geada (1983c), que iba contra la idea de nuestro sabio maestro de situar su origen en la presión del castellano sobre el gallego, con el argumento en contra de interpretar este fenómeno como «un proceso de lenición consonántica», proceso interno sobre el que Carmen Pensado, tras una larga argumentación, concluye en que «no puede ser considerado natural al no existir paralelos bien establecidos en otras lenguas»; con todo, es significativa la precaución de admitir que «es muy frecuente que las generalidades tipológicas sean válidas solo para ciertas zonas geográficas o familias lingüísticas: en este caso es imposible saber si tal generalidad es lingüísticamente significativa o si es el resultado de una herencia histórica o de una convergencia geográfica» (p. 105).
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 598
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
599
3. Conclusión Carmen Pensado ha sido capaz de examinar una serie importante de problemas ––de algunos de los cuales muchos nos hemos desentendido, yo entre ellos–– en ese mundo de la fonética histórica, más complejo de lo que parece. Eran unos pasos a los que esperaban muchos más, que hubiera dado con la fuerza de su inteligencia y la pasión por el conocimiento. No pudo hacerlo; no por desidia, sino porque se lo impidió la ley severa de una temprana y cruel enfermedad que terminó finalmente con ella. No me parece inoportuno traer aquí a colación el juicio que sobre mi llorada amiga me hacía llegar hace tiempo un alumno suyo y mío: era ––me explicaba–– ese tipo de profesora que podía atraer a sus clases a los estudiantes más aventajados de las mejores universidades europeas. Yo añadiría que eso se debía a que se trataba de una investigadora capaz de animarnos también a los filólogos a recorrer algunos de los caminos más prometedores que se pueden seguir en la investigación en el terreno de la gramática histórica. Es esta, a mi juicio, su gran lección. José Antonio Pascual Real Academia Española Institut d’Estudis Catalans Referencias bibliográficas citadas en el texto Pensado, Carmen (1983): El orden histórico de los procesos fonológicos. Salamanca: Universidad de Salamanca. Pensado, Carmen (1983b) «Sobre los resultados de las vocales velares latinas precedidas de yod inicial», Revista de Filologia Románica 1, pp. 109-135. Pensado, Carmen (1983c): «¿Un cambio natural?». Colaboración con J. L. Pensado en el libro “Gueada” y “geada” gallegas. Anexo de Verba, pp. 93-121. Pensado, Carmen (1984): Cronología relativa del castellano. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca. Pensado, Carmen (1984b): «Sobre la “i” de algunas formas pronominales en los antiguos dialectos hispánicos», BRAE 64, pp. 143-170. Pensado, Carmen (1985): «Nw en gallego y portugués. Multiplicidad de tratamientos como consecuencia de la interacción de cambios fonéticos», Verba 12, pp. 31-60. Pensado, Carmen (1985b): «El cierre de las vocales romances ante una palatal y su motivación articulatoria», en Melena, J. L. (ed.): Symbolae Ludovico Mitxelena septuagnario oblatae. Vitoria: UPV, pp. 639-646. Pensado, Carmen (1986): «Comha, ravha y otras grafías similares en portugués medieval», Verba 13, pp. 329-340. Pensado, Carmen (1986b): «El contacto de sílabas como origen de las evoluciones de las secuencias de consonante + wau en romance», Revista de Filología Románica 4, pp. 73-110. Pensado, Carmen / Méndez Dosuna, J. (1987): «Spanish san(to): A hoy counterexample», Folia Linguistica 21, pp. 363-372. Pensado, Carmen (1988): «Soy, doy, estoy, voy como solución de una dificultad fonotáctica». En Homenaje a Alonso Zamora Vicente, I: Historia de la lengua. El español contemporáneo. Madrid: Castalia, pp. 207-218. Pensado, Carmen (1989): «Los triptongos iou, uei en los dialectos hispánicos: ¿arcaísmos o contaminaciones recientes?», en Borrego, J./ Gómez Asencio, J. J. / Santos, L. (eds.): Philologica II. Homenaje a D. Antonio Llorente. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, pp. 351-366. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 599
20/12/22 8:29
600
NECROLOGIES
Pensado, Carmen (1990): «Sobre el debilitamiento de las consonantes nasales en portugués y en rumano», Revue Roumaine de Linguistique 35, pp. 347-352. Pensado, Carmen (1991): «How was Leonese vulgar latin red?», en Whright, R. (ed.): Latin and the Romance Languages in the Early Middle Ages. London: Routledge, pp. 190-204. Pensado, Carmen (1991b): «Un reanálisis de la l leonesa», en Ray Harris, N. / Cravens, Th. D. (eds.): Linguistic studies in Medieval Spanish. Madison: The Hispanic Seminary of Medieval Studies, pp. 63-87. Pensado, Carmen (1992): «Iberorromance -rl- > -lr-», en Bartol, J. A. / García Santos, J. F. / Guervós, Javier de Santiago (eds.): Estudios filológicos en homenaje a Eugenio de Bustos Tovar. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, pp. 713-726. Pensado, Carmen (1993): «Consonantes geminadas en la evolución histórica del español», en Penny, R. (ed.): Actas del Primer Congreso Anglo-Hispano, I. Madrid: Castalia, pp. 193-204. Pensado, Carmen (1993b): «Sobre el contexto del cambio F > h en castellano», Romance Philology 47, pp. 147-176. Pensado, Carmen (1993c): «El ensordecimiento del castellano: ¿un fenómeno extraordinario?», Anuario de Lingüística Hispánica 9, pp. 197-231. Pensado, Carmen (1993d [1990]): «Hasta que punto es innatural Víctor --> Vict-ít-or. Los diminutivos infijados en español», en Varela, S. (ed.) (1993): La formación de palabras. Madrid: Taurus, pp. 316-335 [junto con J. Méndez Dosuna]. Pensado, Carmen (1996): «La velarización castellana /ʃ/ > /x/ y sus paralelos romances», en Alonso, A. et al. (eds.): Actas del II Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española. Madrid: Arco/Libros, pp. 153-170. Pensado, Carmen (1996b): «Portuguese secondary nasal vowels», en Hurh, B. / Rhodes, R. A. (eds.): Natural Phonology: the state of the art. Berlin: Mouton-de Gruyter, pp. 223-237. Pensado, Carmen / Méndez Dosuna, J. (1996-1997): «Sobre la regularidad de ciertas irregularidades en un cambio fonético: ie > i en castellano medieval», Anuario de lingüística hispánica 12-13, pp. 125-142. Pensado, Carmen (1998): «Sobre los límites de la mala ortografía en romance. ¿Por qué el inglés fish no se escribe gloti después de todo?», en Blecua, J. M. / Gutiérrez, J. / Sala, L. (eds.): Estudios de grafemática en el dominio hispano. Salamanca: Ed. Universidad de Salamanca, pp. 225-242. Pensado, Carmen (1999): «Frontera de prefijo, aspiración de “f” y procesos de nasalización en la historia del español», Romance Philology 52, pp. 89-112. Pensado, Carmen (1999b): «El artículo ell y otras formas con -ell final en castellano medieval», BRAE 79, pp. 377-406. Pensado, Carmen (1999c): «Morfología y fonología. Fenómenos morfofonológicos», En Bosque, I. / Demonte, V.: Gramática descriptiva de la lengua española, III. Madrid: Espasa Calpe, pp. 44254504. Pensado, Carmen (2000): «Sobre la historia del ensordecimiento final», Estudis Romànics, 22, pp. 2957. Pensado, Carmen (2000b [1985]): «Sobre la interpretación de lo inexistente: los tipos silábicos inexistentes en la fonología de español», en Gil Fernández, J. (ed.): Panorama de la fonología española actual. Madrid: Arco/Libros, pp. 475-484. Pensado, Carmen (2000c): «De nuevo sobre doy, estoy, soy y voy», en Borrego Nieto, J. et. al.: Cuestiones de actualidad en lengua española. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, pp. 187-196. Pensado, Carmen (2002): «El valor de la toponimia en la reconstrucción de la fonética sintáctica, en Casanova, E. / Rosselló, V. M.: Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes. València: Universitat de València, pp. 863-878. Pensado, Carmen (2003): «Velar stop voicing in Romance: data and phonetic explanations», en Solé, M. J. / Recasens, D. / Romero, J. (eds.): Proceedings of the 15th International Congress of PhonetEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 600
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
601
ic Sciences held at the University of Barcelona, 3-9 August 2003. Australia: Casual Productions, pp. 219-222. Pensado, Carmen (2006): «¿Existió alguna vez la ‘variación del romance occidental’?», Revue de linguistique Romane 70, pp. 5-19.
Joan Alegret Llorens (1941-2021) Joan Alegret Llorens (Canet de Mar, 1941 – Calella, 2021), després d’haver cursat Peritatge Mercantil, va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona (1965-1968), formació que va completar als Estudis Universitaris Catalans de l’IEC (1966-1972), on fou deixeble del Dr. Joaquim Molas. A Canet havia fundat la revista Carrer Ample (1965-1969), en la qual s’encarregà, entre d’altres seccions, de la crítica cinematogràfica. Alegret fou un gran cinèfil, afecció que també es va reflectir en alguns dels seus treballs literaris. En els anys d’estudiant universitari va assistir a les conferències sobre literatura catalana que entre 1965 i 1967 Gabriel Ferrater va impartir a la Universitat de Barcelona i, per encàrrec del Dr. Antoni Comas, en va fer la transcripció, cosa que va permetre que aquestes lliçons es difonguessin durant molts d’anys i que finalment poguessin esser publicades (2019). Acabada la llicenciatura, el 1969 va impartir classes de català a l’Institut de Batxillerat Emperador Carles de Barcelona, en uns cursos organitzats per Òmnium Cultural, quan el català encara no era una assignatura reglada dins l’ensenyament mitjà. El mateix any va llegir la tesi de llicencia tura sobre «El Guardia Nacional» (1835-1941) i la llengua catalana, dirigida pel Dr. Antoni Comas. Des del 1970 fins al 1979 va exercir la docència com a professor no numerari de literatura catalana a la Universitat de Barcelona. I el 1976 es doctorà amb la tesi titulada Poesia catalana de l’arxiu de Francesc Renart i Arús (1783-1853). Edició i comentari, també dirigida pel Dr. Comas. En aquesta primera època Alegret va treballar en la redacció del Diccionari de Literatura Catalana (1979), sota la direcció de Joaquim Molas. Entre 1969 i 1973 coŀlaborà com a crític de narrativa a la revista El Pont i entre 1976 i 1978 a la revista Presència com a crític teatral. Cal remarcar l’estreta vinculació de Joan Alegret amb la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, que li despertà l’interès per la literatura de la Catalunya del Nord. Des del 1971 fins al 2019 hi impartí classes cada estiu i també en va ser membre del Patronat. El 1979 guanyà per oposició una plaça a professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, la qual cosa el portà a traslladar-se a Mallorca per impartir la docència a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma —que aleshores era una delegació de la UB—, on va romandre com a professor titular quan es va crear la Universitat de les Illes Balears. El setembre de 1993 obtingué la plaça de catedràtic d’universitat de Filologia Catalana a la UIB, que ocupà fins al 2011, quan es jubila i passà a ser-ne catedràtic emèrit i investigador coŀlaborador. A Mallorca Joan Alegret participà en les activitats de la Societat Arqueològica Luŀliana, tot publicant articles al bolletí d’aquesta entitat i fent-hi algun recital de poesia. Ja anys abans d’instaŀlar-se a Mallorca havia coŀlaborat a la revista Lluc. La seva relació amb Mallorca es remuntava als anys d’estudiant universitari per l’amistat amb el seu company el Dr. Joan Miralles Monserrat. Ara bé, instaŀlar-se a Mallorca no implicà que es desconnectàs de Barcelona, ja que alternà la residència a l’illa amb sojorns freqüents a Catalunya. Així, seguí assistint a l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual havia estat membre de la junta directiva en la candidatura de renovació democràtica de 1975, juntament amb Montserrat Roig i Josep M. Prim. El 2018 l’Ateneu Barcelonès li va retre un homenatge amb motiu dels 50 anys de ser-ne soci. I, amb Lluís Urpinell i Jordi Vintró, fundà les Edicions Anglo-catalanes. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 601
20/12/22 8:29
602
NECROLOGIES
Com a estudiós de la literatura, Joan Alegret era poc inclinat a aplicar mètodes teòrics predeterminats a l’estudi de les obres. El seu mètode, en tot cas, era més bé eclèctic i estudiava les obres literàries amb una atenció centrada en la dada segura, objectiva, fiable, tot atenent fins i tot aquelles informacions que no eren exclusivament literàries. Precisament això li permetia establir relacions i lligams que sempre eren comprovables i, al capdavall, irrebatibles. S’ha dit que la seva manera d’aproximar-se a l’obra literària té molt a veure amb el mètode del close reading, d’I. A. Richards i del New Criticism; és a dir, en la recerca de les claus interpretatives a partir de la lectura atenta del text mateix. Com a investigador i professor universitari, Joan Alegret es caracteritzà per l’amplitud del seu camp d’estudi. Va treballar molt especialment la literatura catalana contemporània, en particular els segles xix i xx; però també es remuntà a èpoques anteriors. A la UIB va assumir assignatures de literatura contemporània, moderna i medieval. La docència va condicionar molt la seva obra d’investigació i potser, fins i tot, li va impedir realitzar una obra de recerca més extensa, per a la qual estava molt dotat. Alegret preparava a consciència les seves classes en uns apunts sempre a mà, que eren un tresor ple de dades, d’observacions i de saviesa. Les classes el duien a llegir, copiar fragments, subratllar, construir guions..., sempre amb una pulcritud inimitable. A la UIB sobretot va impartir assignatures de literatura catalana medieval i moderna en un moment en què el departament no comptava amb especialistes d’aquests períodes. A més, hi va dirigir un bon nombre de tesis doctorals. Just per citar alguns dels seus treballs sobre literatura medieval i sobre literatura moderna, tots ells posteriors a la seva arribada a Mallorca, podem citar els articles: «Comentari al llibre I, “de Matrimoni”, del Llibre d’Evast e Blanquerna de Ramon Llull» (1985), la transcripció del volum de poesia narrativa de Sebastià Gelabert “Tià de Sa Real”, «Pietro Aretino, font literària de Pere Serafí» (1991), «La prosa religiosa impresa en català a la Mallorca del segle xvii: notícia de sis obres» (1998), «L’episodi de Perpinyà a la crònica de Desclot» (2007), «Tots els sonets de Francesc Fontanella» (2009), etc. O els comentaris d’alguns poemes de Pere Serafí i de Francesc Fontanella. Quant a la literatura del segle xix, un dels seus primers treballs tracta sobre «La economía política, poema didàctic de B. C. Aribau» (1974), que realitzà en coŀlaboració amb Ernest Lluch. Abans d’instaŀlar-se a Mallorca, ja havia publicat un comentari d’un poema de Marià Aguiló a la revista Lluc (1975) amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. També va estudiar la poesia de Joan Làrios de Medrano (1980), així com treballà sobre «La literatura a Catalunya Nord entre 1808 i 1833» (1980). Igualment, estudià les relacions entre les lletres occitanes i les catalanes en articles com «Mireia i Calendau a L’Atlàntida i Canigó: influència de Mistral a Verdaguer» (2009) i «El decasíŀlab blanc de Mistral a Lou pouèmo dóu Rose» (2016). Com a investigador de la literatura catalana del segle xx, Alegret va dur a terme treballs de gran interès, com «Presència i funció de la rondalla catalana popular a la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu» (1975), «Sobre La Plaça del Diamant: notes i comentaris» (2018) —on parla de les influències literàries i cinematogràfiques de la noveŀla de M. Rodoreda—, o comentaris de poemes de Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Josep Carner i Gabriel Ferrater. A més, fou un gran coneixedor de l’obra de Llorenç Villalonga i, amb la seva immensa cultura, el va saber interpretar com poques persones ho han fet. Així, prologà el recull de contes El llumí i altres narracions (1968), del narrador mallorquí, i el 1974 publicà dos articles a la revista Lluc sobre la narrativa breu de Villalonga. I, més tard, va treure uns treballs de tema villalonguià que avui encara són essencials: els seus comentaris de les noveŀles Les Fures i Falses memòries de Salvador Orlan i, molt especialment, l’article «Sobre les referències històriques de la noveŀla Bearn» (1988), que és imprescindible per comprendre bé l’obra de l’autor mallorquí. Fins i tot, durant alguns anys acadèmics, impartí un curs de doctorat centrat exclusivament en Bearn o la sala de les nines. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 602
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
603
Potser per cercar noves maneres d’interessar el públic en la literatura, Joan Alegret inventà una manera original i lúdica de presentar la literatura: parlar dels escriptors a partir dels signes del zodíac. Era una manera de mostrar dades, conceptes i idees que podien semblar massa ardus a un públic poc avesat a la rigidesa dels experts. Sobre aquest tema en va fer nombroses conferències i cursets. I, malgrat el projecte d’escriure’n un llibre (per al qual fins i tot tenia editor), mai no va arribar a dur a terme aquesta obra, que segurament hauria estat un èxit editorial. Alegret emprava els signes del zodíac per dir el que coneixia de cada autor i per fer-lo atractiu al públic. A més, en els seus treballs sobre la literatura catalana del segle xx hi ha dues línies més que cal remarcar. La primera és la recerca sobre els aspectes mètrics de la poesia contemporània i, molt especialment, l’estudi del tanka, l’estrofa d’origen japonès, que també va estudiar en dos poetes catalans: Carles Riba (1991) i Màrius Torres (2000). Com sabem, aquest interès pel tanka també es va fer palès en el vessant d’Alegret com a poeta i traductor. La segona línia és l’anàlisi detalladíssima de les fonts poètiques franceses del segle xix en la poesia mallorquina, amb treballs tan interessants com «Sobre les fonts poètiques franceses de Miquel Costa» (1998) o «Les fonts literàries de La deixa del geni grec» (2004), i l’estudi, també, de la poesia d’un altre afrancesat: Llorenç Riber (2011). Alegret tenia un coneixement molt profund de la poesia francesa del xix, que havia llegit molt minuciosament, la qual cosa li permetia detectar-ne les petjades en els nostres poetes. A aquesta valuosa obra com a investigador cal afegir que va tenir també un especial interès per alguns poetes contemporanis, als quals prologà llibres, com David Jou, Teresa d’Arenys, August Bover, Lluís Urpinell, etc. Alegret va deixar nombrosos estudis i articles literaris inèdits i d’altres perduts en publicacions disperses, per la qual cosa és necessari que tota aquesta obra sigui reunida i editada en volums. Una altra faceta de Joan Alegret va ser la traducció poètica. Va traduir al català un centenar de sonets occitans, que estan en curs de publicació. També va fer la versió catalana d’un centenar i mig de sonets portuguesos (65 dels quals foren publicats), que sobretot tenen com a denominador comú l’interès pel barroc. I, a més, va traduir tres-cents trenta-tres tankes japonesos. Igualment, va conrear la poesia, també en la forma del tanka, i en publicà una selecció titulada Poemes (2002) al número 126 de la coŀlecció Poesia de Paper que editava l’Obra Social i Cultural de «Sa Nostra». Tot i això, una gran part dels seus poemes han quedat inèdits. I sabem que també escrivia un dietari, que de moment resta inèdit. Joan Alegret va ser un savi insòlit i irrepetible, que deixà una petjada inesborrable en els seus amics, alumnes i companys. Home de coneixements enciclopèdics que abastaven els terrenys més diversos i llunyans, es caracteritzà per la generositat a l’hora de transmetre el seu saber. Tot i que va deixar una obra no gaire extensa i en bona mesura inèdita, els seus treballs són d’una solidesa impecable, fruit del rigor i de la intensitat amb què treballava. Joan Alegret fou un gran professor, un bon escriptor i traductor, un magnífic estudiós de la literatura i, sobretot, un company i amic exceŀlent. Pere Rosselló Bover Universitat de les Illes Balears Manuel Seco Reymundo (1928-2021) Manuel Seco murió en Madrid, donde había nacido, el día 16 de diciembre de 2021. Para muchos, su ausencia pasará inadvertida. Para algunos, con su muerte se pierde uno de los mejores filólogos españoles del siglo xx, y esa es razón más que suficiente para que en las páginas de Estudis Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 603
20/12/22 8:29
604
NECROLOGIES
Romànics se publiquen estas líneas de reconocimiento. Para mí, además, desaparece un amigo, como él me consideró casi desde el día en que nos conocimos, hace ahora más de 30 años. Glosar los méritos profesionales y académicos de alguien como Manuel Seco no debiera ser en absoluto difícil, pero exige un esfuerzo adicional para darle a esta nota el relieve que le corresponde, precisamente por tratar de alguien como él, que nunca quiso hacer alarde de los méritos acumulados a lo largo de su carrera. Tras obtener el título de licenciado por la Universidad Complutense de Madrid —con premio extraordinario— en 1952, orientó su vida profesional, como entonces era casi de rigor para los titulados en Filología Románica, hacia lo que en aquellos momentos se denominaba Enseñanza Media. Después de varios años de docencia como profesor contratado, ganó la cátedra de Instituto en 1960. Como resultado de aquella oposición existe una primera muestra de su capacidad para hacer fácil y claro lo que otros presentan difícil y oscuro: la memoria que presentó para concursar a las plazas convocadas, que el Ministerio de Educación publicó en 1961 con el título de Metodología de la lengua y literatura españolas en el Bachillerato. Como profesor de la materia obtuvo destinos sucesivos en Ávila, Guadalajara y Madrid, hasta su jubilación en 1993. No han faltado quienes han insistido en que Seco solo fue catedrático de Instituto, y no de Universidad, como pensaban —y aun decían— algunos de los que fueron sus compañeros filólogos de la Real Academia Española. Ángel López García-Molins, en su muy bien planteada nota necrológica publicada en la página electrónica de INFOLING, recordaba que, gracias a esta hipotética mengua, Manuel Seco «fue un académico a carta cabal y, seguramente, pudo serlo porque le faltaba el escalón precedente», la cátedra universitaria. Porque su dedicación temprana a la enseñanza en una etapa entonces centrada en los alumnos de 10 a 17 años no impidió que, desde el primer momento, diera muestras de no renunciar a su profunda vocación de lingüista, materializada ya unos años antes, cuando en 1954 reeditó y anotó el Manual de gramática española de su padre, Rafael Seco, obra en la que desde la década de 1930 muchos estudiantes habían aprendido —y otros muchos iban a aprender después en las varias reediciones ampliadas por Manuel que tuvo la obra— las bases gramaticales de nuestra lengua. Algunos años más tarde, en 1972, Manuel publicó su propia Gramática esencial del español, libro de cabecera para cuantos en esa misma década pretendíamos abrirnos paso en la enseñanza a partir de una obra gramatical clara y completa. Una obra reeditada y reimpresa también varias veces, en la que, con palabras de su autor, queda claro que «el instinto general de conservar el medio de comunicación con los demás […] es el que establece las normas que rigen el habla en cada comunidad» (§ 16.3.4). Por supuesto que esta forma de considerar la norma idiomática solo es una parte mínima de la concepción general acerca de ella mantenida por Manuel Seco a lo largo de su extensa obra. De tal concepción con múltiples facetas deriva la publicación, en sus primeros años como catedrático de Instituto, de la obra que, probablemente, ha hecho más conocido a Manuel Seco en los ámbitos ajenos al desempeño estricto de la filología: el Diccionario de dudas y dificultades de la lengua española, impreso y reimpreso, editado y reeditado, siempre con cuidadosísimas actualizaciones, desde 1961 hasta nuestros días (últimamente con el título de Nuevo diccionario de dudas y dificultades de la lengua española). No son pocos, empezando por el Diccionario panhispánico de dudas de la Real Academia Española (2005), los repertorios de este tipo que han seguido los pasos del Dudas original, tanto en la organización de sus contenidos como incluso, de manera poco disimulada, en el propio título de la obra. El suyo se distingue, sobre todo en las últimas ediciones, por conjuntar el más exquisito rigor filológico con el deseo de no plantear el uso idiomático correcto como un rígido corsé: «Por naturaleza, la lengua, que es de todos, no puede por menos de ser más tolerante que cada uno de nosotros», dice en el prólogo de la 10.ª edición. Y es que a Seco siempre le preocupó más cómo es (y por qué lo es) que cómo debe ser nuestra lengua. La misma intención Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 604
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
605
le llevó algunas veces a apartarse del criterio académico (él, que hasta hace unos pocos meses era el decano de la institución), sobre todo cuando, a su juicio, las obras publicadas por la corporación española y sus academias asociadas modifican sin motivo suficiente, o con criterio dudoso, las normas que rigen el complejo sistema ortográfico, gramatical y léxico de nuestra lengua. El estudio de la lengua literaria y su relación con el habla real es otro campo en el que se manifestó el afán intelectual de Manuel Seco desde sus primeras aportaciones a la filología española. Unas pocas muestras dan buena cuenta de tal interés. Comenzando por su espléndida tesis doctoral, presentada en 1969 —y también merecedora de premio extraordinario, así como del premio Rivadeneira de la Real Academia Española— con el título de Arniches y el habla de Madrid, que la editorial Alfaguara publicó en 1970. Tres años más tarde, su contribución a un innovador proyecto de buena didáctica del español al incluir en el primer tomo (1973) de la colección que la editorial Castalia dedicó a «El comentario de textos» un trabajo sobre «La lengua coloquial. “Entre visillos”, de Carmen Martín Gaite». Y, en 1983, su estudio titulado «Lengua coloquial y literatura» en el Boletín Informativo de la Fundación Juan March. Estos trabajos, de muy desigual volumen, tienen, sin embargo, idéntico mérito en cuanto modelos de estudio de la variación lingüística en el español literario. Su interés por tal materia, no puedo resistirme a mencionarlo aquí, permaneció con los años, como lo demuestra que accediera a prologar en 1999 un estudio del autor de estas líneas, La lengua como elemento caracterizador en las Novelas españolas contemporá neas de Galdós (Universidad de Valladolid), en el que demuestra un conocimiento de la obra del escritor, canario por su nacimiento pero madrileño por vocación, como afirma Seco en su impagable texto prologal, más profundo que el de muchos que se proclaman expertos en la materia. Último paso en este recorrido —que bien sabe Dios con cuánta pena voy trazando— por las distintas facetas (gramática, norma lingüística, lengua coloquial y literaria) de la obra de quien todo lector de esta revista sabe que ha sido uno de los referentes indispensables en la lingüística española es un aspecto de su obra que, por haberla dejado para el final, es, precisamente, la más importante en su trayectoria: la lexicografía de la lengua española, estrechamente vinculada durante muchos años a su labor como miembro de la Real Academia Española, en la que ingresó, tras haber sido presentado por Rafael Lapesa, Pedro Laín Entralgo y Julián Marías, en noviembre de 1980. De la mano del propio Rafael Lapesa, su maestro, Manuel Seco había entrado a formar parte en 1962 del Seminario de Lexicografía de la Academia, fundado en 1946 por Julio Casares para la elaboración del Diccionario histórico de la lengua española. Desempeñando las labores sucesivas de redactor, redactor especial, redactor jefe y director (desde 1981), permaneció en el Seminario, sede de un minucioso trabajo filológicamente impecable, hasta el año de su jubilación como catedrático de Instituto, en 1993. Mantener al mismo tiempo, al menos sobre el papel, ambas dedicaciones, a la enseñanza y al trabajo como lexicógrafo, no fue para Seco tarea fácil. Entre 1970 y 1977 estuvo excedente de la cátedra, para más tarde reincorporarse a su plaza y obtener, por intercesión —repetida cada año— de la Real Academia ante el Ministerio, una poco estable comisión de servicio que le permitió no renunciar definitivamente a su puesto como funcionario. Hasta que cumplió 65 años, momento en que, con todas sus extraordinarias facultades en pleno vigor y las ideas claras acerca de lo que debía hacerse en la redacción del Diccionario histórico para remediar su crónica lentitud, fue invitado a jubilarse como director del Seminario, con una prisa que también pudiera interpretarse como deseo de quitarse de encima a alguien molesto por su independencia de criterio. Y todo para que el proyecto académico del Diccionario histórico acabara por naufragar por segunda vez (la primera fue cuando se decidió interrumpir una obra del mismo tipo e idéntico título, publicada por la Academia entre 1933 y 1936, en el momento en que, finalizada la guerra civil, Julio Casares fundó el Seminario y decidió empezar de nuevo sobre bases más sólidas que las del interrumpido repertorio). Produce desconsuelo recordar que, tras la paralización del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 605
20/12/22 8:29
606
NECROLOGIES
proyecto de Casares, Lapesa y Seco, de una calidad sobresaliente, la Academia volvió a cometer la ligereza de querer empezar desde cero. Cuando han pasado más de 20 años desde que comenzó a preparase la (hasta ahora) última versión, y pese a los medios técnicos y humanos que permite una generosa dotación económica del Gobierno español, el Diccionario histórico de nuestra lengua vuelve a situar el remate de sus trabajos en un indeterminado punto del futuro, sin poder superar —probablemente ni siquiera igualar— la extraordinaria calidad alcanzada por los artículos publicados entre 1962 y 1996. Algunos años después, la corporación trató de rescatar para el trabajo lexicográfico al académico que en mejores condiciones estaba para desempeñarlo, pero solo como asesor del Instituto de Lexicografía, organismo creado en 1991 como remedo —y casi competidor— del Seminario. En cuanto tal asesor, orientó la redacción de dos de los repertorios menores de la Academia, el Diccionario del estudiante (2005) y el Diccionario esencial (2006). Al menos durante estos años, prefirió no vincular a su labor de asesoría la redacción del Diccionario académico por excelencia (el entonces denominado DRAE y hoy conocido por su menos identificadora sigla de DLE), sabiendo que en su preparación intervenían activamente compañeros suyos del pleno académico en cuyo buen sentido lingüístico confiaba poco, y todavía horrorizado por la precipitación con la que se concluyeron los trabajos preparatorios de la entonces última edición del repertorio (la 22.ª), cuya aparición estaba prevista para fines del año 2002, pero que se adelantó a octubre de 2001 —con los riesgos que tal precipitación acarreaba— por caprichosos motivos de política extraacadémica. Costaría trabajo decir ahora que la Academia se portó como se merecía con el mejor lexicógrafo que ha tenido entre sus miembros. Es preferible suscribir la afirmación de Ángel López cuando afirma, en su artículo necrológico antes mencionado, que Manuel Seco, «en vez de aprovecharse de su condición de académico, fue la Academia quien se benefició enormemente de su trabajo». Por fortuna, las reservas filológicas de Seco no se habían extinguido con su participación en las tareas lexicográficas sincrónicas y, sobre todo, diacrónicas de la Real Academia. Desde antes de 1970 había concebido la idea de preparar un diccionario del español contemporáneo que recuperara las muchas virtudes del primer repertorio académico, el llamado Diccionario de autoridades (17261739), y que al mismo tiempo careciera de los inconvenientes inherentes a la aplicación del llamado método colegiado que caracteriza a las ediciones sucesoras de aquel brillantísimo lexicón desde que comenzó a publicarse, en 1780, «reducido a un solo tomo para su más fácil uso» (y después para su más fácil venta) mediante el sistema de amputarle los textos que autorizaban cada definición. Apoyándose en un equipo identificado con su proyecto, en el que destaca Olimpia Andrés (sin la que, según Manuel Seco, con la humildad que lo caracterizaba, no hubiera sido posible conseguirlo), llevó a su término el que sin duda debemos considerar hoy el mejor y más completo repertorio de nuestra lengua en su uso europeo: el Diccionario del español actual, que, publicado en 1999 y vuelto a editar, una vez revisado, en 2011, recupera el sistema de los textos seleccionados para garantizar la validez de las definiciones a las que acompañan. Si a este recurso, utilísimo para el consultante que sabe apreciarlo y explotarlo, le unimos una técnica lexicográfica clara y coherente, sabremos por qué la obra recibe de manera casi unánime la calificación superior a la que antes se ha hecho referencia. Calificación extensiva a un repertorio derivado del DEA, el Diccionario fraseológico documentado del español actual (2004), en el que se recogen las locuciones y modismos de nuestra lengua —y algunos más— registrados en la edición del diccionario aparecida en 1999. Todo esto, y nada menos que todo esto, es lo que se refiere al Seco misionero de la lexicografía, es decir, al esforzado practicante del «arte de componer léxicos y diccionarios», tal como definía esta disciplina, hasta no hace tanto tiempo, el repertorio académico. Pero también situó su obra entre los teólogos de la materia, como, con toda la ironía que le caracterizaba, definía a quienes teorizan sobre los diccionarios y se dedican, con creciente interés y éxito académico, a analizar los Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 606
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
607
ya compuestos, es decir, a aquellos especialistas que han dado en llamarse metalexicógrafos. Aunque a él no le gustaría en absoluto verse señalado por este rótulo, entre las publicaciones de Manuel Seco encontramos algunas de las páginas más lúcidas y mejor documentadas sobre técnica lexicográfica, acerca de la lexicografía diacrónica (a la que dedicó su discurso de ingreso en la Academia, titulado Las palabras en el tiempo: los diccionarios históricos) y sobre distintas obras y autores de diccionarios antiguos y modernos de la lengua española (Sebastián de Covarrubias, Ramón Joaquín Domínguez, el Diccionario manual de la Academia, María Moliner…), reunidos todos en un volumen (Estudios de lexicografía española) publicado por la editorial Gredos en 2003. Completada, por fuerza de manera superficial, la relación de las aportaciones de Manuel Seco al campo de la filología española, no debemos olvidar, para que esta nota no quede menguada, el repaso de los reconocimientos que le han sido ofrecidos, y que podemos resumir (al homenajeado es seguro que al llegar a este capítulo le hubiera gustado pasar sobre él como de puntillas) del siguiente modo: fue miembro de honor de la Academia Colombiana de la Lengua y del Instituto Caro y Cuervo de Bogotá (1995), investigador honorario del Instituto Boliviano de Lexicografía (1999), socio de honor de la Asociación de Profesores de Español (2000), presidente (después presidente honorario) de la Asociación Española de Estudios Lexicográficos (2003) y miembro de la Junta del Patronato de la Fundación Ramón Menéndez Pidal (2004-2007). Recibió el Premio de Cultura 1999 de la Comunidad de Madrid, la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio (1999) y el Premio Internacional Menéndez Pelayo (2015). Fue investido doctor honoris causa por la Universidad de Alicante (2010). Y fue homenajeado en dos volúmenes de estudios a él dedicados: Lengua y diccionarios (18 estudios reunidos por Pedro Álvarez de Miranda y José Polo y publicados por Arco/Libros en 2002) y Estudios de lingüística española (24 estudios editados por Félix Rodríguez González, publicados por la Universidad de Alicante en 2012). Si aparentemente no era difícil glosar los méritos académicos y profesionales de Manuel Seco, es tarea casi imposible reflejar en estas líneas algo mucho más importante: su gran calidad humana, su capacidad de estar siempre atento a las personas que él quería, su sentido del humor manifestado en una permanente visión crítica e irónica del mundo que lo rodeaba («Mi mundo no es de este reino», le oímos decir más de una vez)... No encuentro manera mejor de cerrar esta nota que manifestando mi alegría por haber podido tratarlo con la admiración y el afecto que él merecía, y dejando constancia de mi profunda tristeza al saber que ya no podemos contar con su presencia. Rafael Rodríguez Marín Universidad Nacional de Educación a Distancia Miquel Strubell i Trueta (Oxford, 1949- Palamós, 2022) La mort de Miquel [Jordi]1 Strubell i Trueta el 5 de març de 2022, pocs dies abans de complir els 73 anys, va causar una gran consternació en l’àmbit de la sociolingüística i els moviments cívics catalans, camps en què havia desplegat una intensa activitat. També personalment em va afectar molt, a causa de l’amistat que compartíem des dels anys en què vam coŀlaborar, primer a la Direcció General de Política Lingüística i després a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquestes notes, probablement incompletes, voldrien fer justícia a tot el que li devem.2 1. Aquest era el seu segon nom, que usava ocasionalment, també en anglès —Michael George. 2. Només donem compte de les activitats i publicacions més rellevants, al costat de les quals hi ha una infinitat d’articles seus en revistes i capítols de llibre. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 607
20/12/22 8:29
608
NECROLOGIES
Els orígens familiars i la formació Fill d’Amèlia Trueta i del pilot de la RAF Michael B. Strubell, havia nascut el 9 de març de 1949 a Oxford, on s’havia exiliat amb la família el seu avi, el doctor Josep Trueta, eminent doctor i referent del catalanisme.3 Aquests orígens familiars l’influiran decisivament. Havia estudiat psicologia i fisiologia a la mateixa Universitat d’Oxford, on va accedir a un Honors Degree, i després obtingué un màster en ciències de l’educació a la Universitat de Londres. Més tard, ja a Catalunya, completaria la llicenciatura en psicologia, a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva trajectòria professional es va iniciar precisament en aquest àmbit educatiu, en una escola de Burford, a Anglaterra, i en un centre d’ensenyament internacional de Madrid (1972-1980). Algunes de les seves activitats posteriors responen a aquest interès inicial per les qüestions educatives. Els anys de la Direcció General de Política Lingüística: 1980-1999 L’any 1980, amb la creació de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, encomanada a Aina Moll de 1980 a 1988, Miquel Strubell va ser nomenat cap del Servei de Normalització Lingüística —càrrec que exerciria també temporalment durant el mandat de Miquel Reniu (1988-1996), al final del qual ocupà durant uns mesos la Subdirecció de Política Lingüística, i de Lluís Jou (1996-1999). L’any 1992 va assumir formalment la direcció de l’Institut de Sociolingüística Catalana, que ja exercia de fet des de 1980. És al llarg dels anys 80 quan desplega la seva activitat de recerca sociolingüística i planificació lingüística, sempre amb una atenció especial pels aspectes de psicologia social. Ja el 1981 publica un estudi pioner sobre la integració de la immigració —Llengua i població a Catalunya.4 Intervé des de la Direcció General de Política Lingüística en el procés d’elaboració del projecte de llei de normalització lingüística5 i sobretot en les primeres campanyes per la normalització lingüística —primer, la gran campanya de la Norma, amb l’eslògan El català, cosa de tots,6 i poc després la campanya de difusió de la Llei de normalització lingüística de 1983, un cop aprovada. Així mateix, coŀlabora en les experiències de reciclatge intensiu “Font Rosella”, participa en la redacció del Llibre blanc de la Direcció General de Política Lingüística7 i publica amb Joan M. Romaní l’estudi Perspectives de la llengua catalana a l’àrea barcelonina,8 una de les primeres anàlisis sociolingüístiques detallades d’aquesta zona.
3. És prou coneguda la seva obra The Spirit of Catalonia (Oxford University Press, 1946). 4. Barcelona: La Magrana. 5. V. L’apartat «La llei i la llengua» a la revista Quaderns d’alliberament, núm. 8-9. 6. V. La campanya per la normalització lingüística de Catalunya -1982- (Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983) i l’article del mateix M. Strubell, «Les campanyes per la normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1990)», Revista de Llengua i Dret, n. 18 (1992). 7. (Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983). 8. Barcelona: Institut de Sociolingüística Catalana, 1986. Com indica el subtítol —Comentaris a l’enquesta «Les expectatives d’ús, actituds i necessitats lingüístiques entre la població adulta de l’aglomeració urbana barcelonina» (1983)—, es tracta de l’anàlisi de l’enquesta realitzada l’any 1983 com a preparació del curs multimèdia Digui, digui..., publicada prèviament amb el títol Les expectatives d’ús, actituds i necessitats lingüístiques entre la població adulta de l’aglomeració urbana barcelonina (Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 608
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
609
En el front organitzatiu, impulsa el desplegament de la Xarxa Tècnica Interdepartamental de suport a la Comissió de Normalització Lingüística de la Generalitat; la creació dels centres territorials de normalització lingüística i els serveis locals de català, que culminaran en la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística (1988),9 i —paraŀlelament amb diverses campanyes sectorials de normalització— l’establiment dels primers serveis lingüístics sectorials en l’àmbit universitari, comercial, empresarial, sindical i esportiu. També els anys 80 inicia la seva activitat de projecció internacional de la realitat catalana: l’any 1984 coedita amb Maria Ros un volum especial de la revista International Journal of the Sociology of Language dedicat a la sociolingüística catalana.10 És aleshores, igualment, quan comença a implicar-se en algunes entitats rellevants, com el patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, en la qual serà director d’activitats i més endavant president (2016-2019). Intervé també en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), especialment en l’Àrea 1, coordinada per Aina Moll i dedicada als processos de normalització lingüística.11 Precisament arran dels debats d’aquell congrés, la Direcció General de Política Lingüística emprendria al llarg dels primers anys 90 un ambiciós projecte de planificació estratègica en què Miquel Strubell va tenir una intervenció important. En efecte, l’any 1991 es crea el Consell Social de la Llengua Catalana (CSLC),12 com a òrgan d’assessorament, consulta i implicació social en els projectes de planificació lingüística. Tal com concreten les memòries de 1991 a 1994 del Departament de Cultura, el projecte consistia a coordinar els programes d’actuació del Consorci per a la Normalització Lingüística, la Xarxa Tècnica Interdepartamental i els serveis lingüístics sectorials en un Pla General de Normalització Lingüística (PGNL) de naturalesa estratègica, compartit per tots els grans agents socials.13 Com a base d’aquest procés, Miquel Strubell va coordinar un ampli informe publicat amb el títol Estudis i propostes per a la difusió de l’ús social de la llengua catalana,14 estructurat en 4 volums: Plantejaments preliminars, Situació i evolució recent de la llengua catalana, Dinàmica social i factors intervinents en l’extensió de l’ús social del català, i Experiències internacionals de planificació lingüística.15 Com a secretari del CSLC (1991-1999) va participar directament en el procés d’elaboració del PGNL. Així mateix, al llarg dels anys 90 s’incrementa la dedicació de Miquel Strubell a la projecció internacional de la situació social del català. El mateix 1991 publica conjuntament amb Jude Webber l’informe The Catalan Language. Progress Towards Normalisation.16 Entre 1993 i 1995, coordina, juntament amb Peter Nelde i Glyn Williams, l’informe Euromosaic,17 promogut i finançat per la Comissió Europea. El 1994, coedita amb Henri Boyer un número especial (n. 35) titulat «La 9. Des de la seva creació, M. Strubell formarà part del consell directiu del Consorci, i en serà vicepresident. 10. Concretament, el vol. 47. <https://www.degruyter.com/journal/key/ijsl/1984/47/html> (juny 2022 per a aquest enllaç i tots els següents). 11. Vegeu-ne les actes, publicades amb el títol Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. II. Àrea 1: Plantejaments i processos de normalització lingüística. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1992. 12. Decret 28/1991, de 18 de febrer. 13. El PGNL seria aprovat pel govern de la Generalitat el 7 de març de 1995. V. <https://drac.cultura.gencat.cat/handle/20.500.12368/498>. 14. Barcelona: Institut de Sociolingüística Catalana, 1991. 15. El CSLC va aprovar el 18 d’octubre de 1991 l’elaboració del Pla. 16. Sheffield: The Anglo-Catalan Society, 1991. 17. European Commission, Directorate-General for Education, Youth, Sport and Culture, Euromosaic: The production and reproduction of the minority language groups in the European Union, Publications Office, 1996. <https://op.europa.eu/en/publication-detail/-/publication/2f411e5e-e710-421f-988c-b6d8cf5ce474>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 609
20/12/22 8:29
610
NECROLOGIES
politique linguistique de la Catalogne autonome et la sociolinguistique catalane: un état des lieux» de la revista occitana Lengas, Revue de Sociolinguistique. Una de les organitzacions amb què Miquel Strubell va coŀlaborar estretament en aquells anys va ser l’European Bureau for Lesser-Used Languages (EBLUL), que s’havia creat el 1982 i va actuar fins al 2010, després que la Comissió Europea deixés de finançar les seves activitats.18 Va ser en aquest marc que publicà l’any 1998, en coŀlaboració amb Jordi Bañeres, el llibre Discussion manual on lesser-used languages.19 El reconeixement internacional de la seva tasca en defensa de la diversitat lingüística va fer que el convidessin a participar en la redacció de documents rellevants de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) sobre aquests temes, com les Recomanacions d’Oslo de 199820 o les Recomanacions de Lund de 1999.21 Així mateix, va participar com a expert en diverses missions internacionals del Consell d’Europa sobre la gestió de la diversitat lingüística a països com Kazakhstan, Estònia, Letònia, Croàcia, la Federació Russa, etc. El període de la Universitat Oberta de Catalunya (1999-2014) Probablement a causa dels canvis de finals dels anys 90 en la política lingüística, amb la suspensió del PGNL i el sistema de planificació i programació global de tots els serveis lingüístics, Miquel Strubell va decidir ingressar a l’equip docent de la UOC. Des del setembre de 1999 fins a la jubilació (2014), per tant, va treballar a la UOC, on va ser director adjunt dels Estudis d’Humanitats i Filologia i director del programa d’Humanitats (2001-2004). Va impartir docència en els graus d’Humanitats i de Llengua i Literatura Catalanes, així com al postgrau de Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural. L’any 2005 va formar part de la comissió interuniversitària que va elaborar el llibre blanc del grau d’Humanitats per a l’ANECA.22 Des del 2006 fins al 2014, any en què es va jubilar, va ser també un dels responsables principals de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC,23 primer com a secretari executiu i des de 2010 com a director. En aquesta etapa, la dimensió internacional de la seva activitat va agafar encara més relleu. A finals de l’any 2000, arran del simposi «La diversitat cultural i la construcció europea», la UOC intervé en la creació del grup Europa Diversa,24 conjuntament amb una sèrie d’institucions que volien contribuir, des d’una perspectiva catalana, a incorporar les diferents dimensions de la diversitat cultural al procés d’integració europea: la Fundació Jaume Bofill, el Centre UNESCO de Catalunya, l’Institut Català de la Mediterrània, el Patronat Català Pro-Europa i Intercultura - Centre pel diàleg intercultural de Catalunya.
18. Actualment l’European Language Equality Network (ELEN) du a terme unes activitats semblants. 19. Brusseŀles: Brussels Information Centre, 1998. 20. Oslo Recommendations Regarding the Linguistic Rights of National Minorities <https://www.osce.org/ hcnm/oslo-recommendations>. 21. Lund Recommendations on the Effective Participation of National Minorities in Public Life <https://www. osce.org/hcnm/lund-recommendations>. 22. V. <http://www.aneca.es/media/150280/libroblancohumanidadesdef.pdf>. 23. A partir de 2011, en què desapareix Linguamón - Casa de les Llengües, passa a anomenar-se Càtedra de Multilingüisme de la UOC. 24. Les actes es van publicar poc després: Nicolau, Agustí (ed.) (2001): Europa Diversa. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 610
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
611
L’any 2001, a més de publicar l’estudi «Catalan, A Decade Later», com a aportació al llibre de Joshua Fishman Can Threatened Languages Be Saved?,25 participa en la creació del grup de debat sociolingüístic Cercle XXI,26 elabora per al Parlament Europeu un informe sobre les minories lingüístiques en sis dels països en vies d’accés —Lesser-used languages in States applying for EU membership (Cyprus, Czech Republic, Estonia, Hungary, Poland, Slovenia)— i posa en marxa l’observatori Atlantis, un web en què es reuneix informació actualitzada sobre eines digitals i recursos vinculats a les noves tecnologies disponibles en —i per a— les llengües minoritzades de la Unió Europea, una iniciativa de la UOC en el marc de la xarxa Europa Diversa.27 L’any següent, també per al Parlament Europeu, coordina l’informe The European Union and Lesser-Used Languages.28 El 2003, encara en el marc del grup Europa Diversa, intervé en l’organització del seminari Minories subestatals i immigració a Europa: realitats en confluència, en què van participar experts d’Estònia, Bèlgica, Suïssa, Quebec, País de Gaŀles, Còrsega i Catalunya.29 Durant els anys 2004 i 2005, per acord entre la UOC i la Secretaria de Política Lingüística, Miquel Strubell i Isidor Marí elaboren en coŀlaboració amb els equips tècnics de Política Lingüística un projecte estratègic —Viure en català en un context multilingüe— que no arribaria a ser implementat. Arran dels contactes establerts anteriorment en el marc dels projectes Euromosaic i Atlantis, entre el 2004 i el 2008 Miquel Strubell coordina el projecte ADUM —Working together to promote regional and minority languages in Europe— cofinançat per la Comissió Europea i la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC i destinat a oferir a les persones i les organitzacions que treballaven arreu d’Europa a favor de les llengües anomenades “regionals” o “minoritàries” informació sobre els programes europeus que permetien (co)finançar projectes destinats a promoure aquestes llengües. Durant aquells anys va coŀlaborar amb el projecte Linguapax, promogut pel Centre UNESCO de Catalunya, que es va constituir en associació l’any 2001 i l’any 2006 va organitzar la xarxa Linguapax Internacional, de la qual Miquel Strubell formaria part com a vocal. Al llarg dels anys 2005 i 2006 coordina el projecte europeu DROFoLTA —Detecting and Removing Obstacles to Foreign Language Teaching Abroad—, sobre els obstacles de mobilitat dels professors de llengües estrangeres a través d’Europa. Poc després (2007) va intervenir com a coautor en l’informe DiTLang sobre la diversitat de l’oferta d’ensenyament de llengües modernes a la Unió Europea. Durant els primers anys 2000 s’accentua l’interès de Miquel Strubell per les iniciatives polítiques de signe sobiranista. L’any 2002, per exemple, intervé com a president en l’associació Catalunya 2003, promoguda per Pere Esteve, fins que aquest polític mor l’any 2005 i l’organització es dissol. L’any següent, concretament el mes d’octubre de 2006, participa en la creació i presentació 25. Bristol: Multilingual Matters, 2001. <https://doi.org/10.21832/9781853597060>. 26. V. <https://blogs.iec.cat/cruscat/cercle-xxi/>. 27. Hi coŀlaboren el Research Centre on Multilingualism (Universitat Catòlica de Brusseŀles), el Centre for European Research of Wales, l’Institut za Narodnostna Vprasanja d’Slovenia, el Centro Internazionale sul Plurilinguismo (Universitat d’Udine, Itàlia) i el consultor independent Donall O’Riagain, d’Irlanda, que ja havien participat en el projecte Euromosaic. 28. <http://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/document_travail/educ/2002/0108/04A-EDUC_ DT(2002)0108_EN.doc>. 29. Podeu consultar-ne les actes: Aubarell, G. / Nicolau Coll, A. / Ros, A. (coord.) (2004): Immigració i qüestió nacional. Minories subestatals i immigració a Europa. Barcelona: Ed. Mediterrània. <https://fundaciobofill. cat/publicacions/immigracio-i-questio-nacional>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 611
20/12/22 8:29
612
NECROLOGIES
pública de la plataforma Sobirania i Progrés.30 Aquest interès pel sobiranisme es fa present també en l’estudi sociolingüístic que publica l’any 2009, amb el suport de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC, en coŀlaboració amb Ernest Querol, Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya. Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió lingüística (1997-2008).31 Al costat de l’aportació central, entorn de les tendències observades en la situació de la llengua, l’estudi conté una anàlisi de la correlació entre les opcions lingüístiques i les opcions polítiques, amb una pregunta específica sobre el comportament dels enquestats davant d’un eventual referèndum d’independència. Cal recordar que precisament l’any 2009 es va iniciar a Arenys de Munt una sèrie de consultes locals sobre la independència, i que va ser aleshores que Miquel Strubell i tres persones més van promoure la creació de l’Assemblea Nacional Catalana.32 Mentrestant, continuaven les activitats de Miquel Strubell entorn de la situació lingüística en l’àmbit europeu: entre 2009 i 2012 coordina des de la UOC el projecte European Universities Network on Multilingualism (EUNoM),33 en què participen una vintena d’universitats compromeses amb la defensa de la diversitat lingüística. Així mateix, de 2009 a 2011, Miquel Strubell va coordinar l’Observatori de la Llengua Catalana, un coŀlectiu d’entitats que va publicar durant els anys que va existir uns interessants informes anuals sobre la situació sociolingüística. Un altre dels projectes rellevants de la Càtedra de Multilingüisme en què Miquel Strubell va tenir una intervenció destacada va ser l’estudi Elan.cat,34 sobre el lloc del català en el multilingüisme de les empreses. Es tracta de l’adaptació a Catalunya de l’estudi europeu ELAN sobre els efectes en l’economia europea de la manca d’ús dels idiomes a les empreses, i va comptar amb l’assessorament de l’autor de l’estudi europeu, el professor Stephen Hagen. Un seminari del Consorci Universitari Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona va analitzar i debatre aquell estudi l’octubre de 2008.35 El comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, va presidir el mes d’abril de 2010 la presentació dels resultats en un solemne acte a la Generalitat de Catalunya, i els departaments de la Vicepresidència i d’Innovació, Universitat i Empresa van donar suport a la recerca, però l’estudi no va tenir l’efectivitat política esperada. Una altra línia de treball de la Càtedra de Multilingüisme en què Miquel Strubell va tenir una intervenció significada va ser l’enfocament del multilingüisme en l’educació. L’any 2009 es publica un treball final de grau dirigit per M. Strubell —Anna Solé Mena, Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües—,36 i posteriorment la Càtedra va donar difusió per mitjà de conferències i publicacions a diversos estudis sobre la motivació i les implicacions psicosocials en l’aprenentatge d’idiomes. Fruit d’aquestes activitats és el llibre La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües.37 30. V. <https://ca.wikipedia.org/wiki/Sobirania_i_Progrés>. 31. Barcelona: Editorial UOC, 2009. 32. V. <https://ca.wikipedia.org/wiki/Assemblea_Nacional_Catalana>. 33. <https://in3.uoc.edu/opencms_in3/opencms/webs/projectes/EUNOM/EN/index.html>. 34. Podeu veure’n un resum a <https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/publicacions_en_ linia/classific_temes/temes_opuscles_divulgatius/multilinguisme_empreses_elan_opuscle/>. 35. Les actes d’aquest seminari es van publicar més endavant : Strubell, M. / Marí, I. (ed.) (2011): Mercat global i mercat local: implicacions per al multilingüisme de l’empresa. Barcelona: Editorial UOC. 36. Barcelona: Editorial UOC, 2009. 37. Marí, I. / Strubell, M. (ed.) (2011): La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües. Barcelona: Editorial UOC. Val la pena esmentar també el llibre de diversos autors que va promoure amb Llorenç Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 612
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
613
El mateix any 2011 apareix també una obra coŀlectiva dissenyada i coeditada per Miquel Strubell i Emili Boix, Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan,38 que constitueix un informe molt complet i detallat sobre les polítiques lingüístiques relatives al català fins aquell moment. Totes aquestes informacions, malgrat tot, no donen una idea completa de la quantitat, la qualitat i la transcendència pública del conjunt d’activitats desplegades per Miquel Strubell, que resulta impossible reflectir adequadament. Sense afany d’exhaustivitat, diguem per acabar que també va formar part del patronat de diverses fundacions que no hem esmentat —com la Fundació CatalunyaFons per a la defensa dels drets dels catalans o la Fundació Vincle—, del consell consultiu de la Plataforma per la Llengua i de diversos consells editorials de revistes especialitzades —Treballs de Sociolingüística Catalana, Language Policy, Journal of Multilingual and Multicultural Development o Minorités linguistiques et société /Linguistic Minorities and Society. Una bona mostra del seu incansable compromís amb Catalunya és el fet que, encara el 31 de gener de 2022, quan la seva salut ja era precària, va intervenir en la presentació del seu darrer llibre, Lying for unity: How Spain uses fake news and disinformation to block Catalonia’s independence,39 en un acte per denunciar les manipulacions informatives sobre Catalunya, juntament amb el professor Henry Ettinghausen i el president Puigdemont. Fins i tot des del llit de mort va voler difondre en català i anglès una Carta a Europa en què defensa el dret d’autodeterminació.40 Isidor Marí Josep Massot i Muntaner (1941-2022) Deia Josep Massot i Muntaner (Palma, Mallorca, 1941 – Monestir de Montserrat, Bages, 2022), referint-se a ell mateix, que era un monjo atípic. I és que realment ho fou perquè, si s’observa amb perspectiva històrica la seva trajectòria, hom té la sensació que passava més hores fent d’editor o d’historiador que no pas ocupant-se de les tasques del monestir, tasques que mai va desatendre. De fet, una de les tasques principals que precisament li va encarregar el monestir, ja en temps reculats, va ser la de dirigir les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM). Si durant l’edat mitjana van existir els monjos guerrers, durant el període 1971-2022 va existir el monjo que també era editor i historiador. Aquesta necrològica podria tenir una extensió que ultrapassés les 30 pàgines, i encara quedaríem curts. Si el darrer llibre publicat sobre Josep Massot, El monjo, l’historiador i l’editor. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, que un servidor va coordinar, és una misceŀlània de 565 pàgines, amb 60 coŀlaboradors, tot article sobre la seva persona sempre serà insuficient perquè no abastaria o no aprofundiria prou totes les facetes de la seva vida. Aquí, doncs, em limitaré a fer una panoràmica general, de síntesi, del que ha significat la figura i obra de l’anomenat pare Massot. Resumiré la seva vida en quatre apartats: (1) el monjo, (2) l’historiador, (3) l’editor i el director de revistes i (4) l’activista i assessor cultural. Andreu Barrachina, Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica (Barcelona: Editorial UOC, 2012), amb què la Càtedra de Multilingüisme va sortir al pas de les desinformacions interessades sobre les competències adquirides en el sistema educatiu de Catalunya. 38. London: Palgrave Macmillan, 2011. 39. Cookwood Press, 2021. 40. <https://www.vilaweb.cat/noticies/carta-europa-ultim-article-miquel-strubell/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 613
20/12/22 8:29
614
NECROLOGIES
El monjo atípic Nascut a Palma el 3 de novembre de 1941, era fill de Guillem Massot Capó i Margalida Montaner Massanet. El seu pare, metge de professió, era descendent de Pòrtol (Marratxí), i la seva mare, de Palma. La família Massot era cristiana practicant i tenia forts vincles amb la cultura. No oblidem que el seu avi, Josep Massot i Planes (Palma, 1876 – Pòrtol, 1943), funcionari de Correus, també era músic, compositor i folklorista. El 1944 Massot va fer el primer aprenentatge a la costura de les monges franciscanes de Pòrtol. Dos anys més tard, va anar a l’escola pública de Pòrtol i es va començar a preparar per al batxillerat. El quart de batxillerat el cursa al coŀlegi jesuític de Monti-sion de Palma. A partir del 1958 ja viu a Barcelona i estudia filologia romànica a la Universitat de Barcelona. És el 1962 quan, després de fer-hi algunes estades i de “trobar-s’hi bé”, tal com ell havia afirmat en més d’una entrevista, i sentir la crida de Déu, ingressa com a monjo a l’orde benedictí de l’abadia de Montserrat. És aquí quan comença a treballar en qüestions editorials ajudant els monjos que portaven l’editorial montserratina, que aleshores encara era una editorial petita i amb poca vocació comercial. Massot hi corregeix el missal, la Bíblia de l’editorial Casal i Vall d’Andorra i les actes del II Congrés Litúrgic de Montserrat. El 27 de juliol de 1963 és novici del monestir de Montserrat, i tindrà com a mestre el pare Cassià Maria Just. El també monjo de Montserrat Xavier Caballé afirma que «la seva condició de novici la visqué una mica diferent als seus companys, perquè va continuar els estudis universitaris i hagué de fer els exàmens presencialment a Barcelona. En aquella època, no era gens habitual que un novici sortís del monestir» (Manent 2021: 300). El 6 d’agost de 1964 Massot va fer la professió simple, i el 6 de gener de 1969 va fer la professió solemne. En l’endemig, va ampliar els estudis de filosofia i teologia a Alemanya. Finalment, el 27 de novembre de 1971 és ordenat prevere. Massot era un home del Concili Vaticà II, i tenia una fe robusta tot i que la manifestava en discreció. Caballé resumeix molt bé la vida monacal de l’historiador a l’article «P. Josep Massot i Muntaner, monjo» (Manent 2021: 297-303). D’ençà que el 1971 va esdevenir director de les PAM, Massot tenia carta blanca del monestir per representar l’editorial a tothora i a qualsevol lloc. Massot no només era un monjo atípic per la seva activitat, dinamisme i projecció pública, sinó també com a personatge excepcional de la cultura catalana que va formar part de la comunitat benedictina del monestir de Montserrat. L’historiador polifacètic Més d’una vegada he definit el pare Massot com l’historiador tot terreny o l’historiador complet. És cert. Són pocs els historiadors que s’especialitzen en més d’una branca de la mateixa història, perquè, de fet, ell podia escriure sobre la Guerra Civil espanyola, sobre història de la literatura, de l’Església, de la llengua i de la música. I com a historiador tout court, fins i tot tenia rudiments sòlids d’història militar. Comencem pel començament, perquè en realitat el nostre home es va llicenciar el 1963 en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, i la seva tesi de llicenciatura va tractar sobre el romancer balear. El seu interès inicial pels estudis històrics va fer que els focalitzés en l’edat mitjana i en la cultura popular. El 1958, quan tan sols tenia 17 anys, any en què va començar la carrera, es va apuntar als cursos clandestins dels Estudis Universitaris Catalans, una prova més del seu interès per ampliar coneixements. El seu primer article “seriós” —pocs anys abans havia coŀlaborat amb algun article a la revista universitària ciclostilada Atrio— el publica el 1961 a la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares amb el títol «El romancero tradicional espanyol en Mallorca». A partir d’aquí la seva producció, que anirà creixent de manera exponencial, ja no té Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 614
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
615
aturador, i fins avui sabem que Massot almenys va escriure 113 articles en llibres coŀlectius, 421 articles en revistes, 30 articles i 55 ressenyes que tenim controlades, a les quals caldria sumar-hi alguns centenars de ressenyes més publicades amb pseudònim, amb el seu nom o bé anònimament, sobretot a Studia Monastica i a Serra d’Or. Aquesta va ser una informació que em va comunicar ell mateix pocs dies després que se li lliurés la misceŀlània d’homenatge del 2021, unes dades que anteriorment ell havia amagat a Rafael Roca, l’autor de l’exceŀlent bibliografia, i fins ara la més completa, de l’obra del pare Massot, quan aleshores el primer estava compilant la primera bibliografia, que va publicar uns anys abans de la misceŀlània del 2021. El 1972 donarà llum al seu primer llibre, Els mallorquins i la llengua autòctona, editat pel seu amic editor Max Cahner a Curial Edicions Catalanes. En el llibre Massot enfocarà amb una mirada historiogràfica diferent la situació de la llengua catalana a Mallorca, trencarà tabús, desfarà malentesos i hi farà noves aportacions. Els mallorquins... va ser molt ben acollit pel públic i per la crítica, i el fet és que posteriorment es va reeditar fins a tres vegades (1985, 2017 i 2018), amb versions completes o parcials, però sempre ampliades. Aquell any també serà rellevant perquè Massot editarà el seu primer llibre d’història eclesiàstica: serà ell qui revisarà i adaptarà la Història de Montserrat publicada el 1931 per Anselm M. Albareda, un volum que amb els anys es veurà contínuament reeditat. En una entrevista que li va fer la Televisió de Mallorca el 2008, Josep Massot va arribar a afirmar que «Per a mi, llengua, literatura i història sempre han anat juntes». Aquesta autodefinició sincera sobre la visió conjunta de tres disciplines aparentment sense massa lligams, és la que ha impregnat el modus operandi en l’enfocament de la gran majoria de llibres publicats per ell. I és que sovint alguns dels seus títols parlen per si sols sobre les temàtiques a tractar: Església i societat a la Mallorca del segle xx (1977), Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (1978), Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993), El primer franquisme a Mallorca. Guerra Civil, repressió, exili i represa cultural (1996)... Aquesta fusió de disciplines no s’ha de llegir com un totum revolutum, sinó, ben al contrari, com un oferiment de l’autor als lectors per poder comprendre ordenadament i millor la història, amb una visió àmplia i no compartimentada, dels lligams entre llengua, literatura i història, o, si escau, entre altres disciplines. No hi ha espai aquí per a llistar els 97 llibres que, escrits o coordinats per ell, va publicar entre el 1971 i el 2022. Per al lector àvid de coneixement, el remeto a la «Bibliografia de Josep Massot i Muntaner» de Rafael Roca publicada, del tot actualitzada, a la misceŀlània d’homenatge esmentada (Manent 2021: 449-540). Tanmateix, sí que hi ha espai per destacar breument bona part dels llibres més importants publicats per Massot al llarg de la seva vida. A més dels esmentats, el monjo historiador va destacar per aportacions rellevants a l’estudi sobre la Guerra Civil: La Guerra Civil a Mallorca (1976), La Guerra Civil a Montserrat (1984), El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936 (1987), Vida i miracles del “conde Rossi”. Mallorca, agost-desembre de 1936 / Màlaga, gener-febrer 1937 (1988), George Bernanos i la Guerra Civil (1989), Menorca dins el dominó mediterrani (1936-1939) (2009)... També cal posar de relleu diversos llibres que estudien l’Església, com ara, a més de la Història de Montserrat ja esmentada, amb una novena edició del 2012, Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979) i El bisbe Josep Miralles i l’Església de Mallorca. De la dictadura a la Guerra Civil (1991). Pel que fa a la seva producció d’història de la llengua, són imprescindibles diversos llibres i estudis sobre mossèn Alcover, com Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985), i també el renovat Els mallorquins i la llengua catalana. Segles xii-xxi (2018), a més del citat Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993). A cavall entre la història de la música i la història de la llengua, trobem una de les magnes obres de Josep Massot: l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Recordem que el 1991 la faEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 615
20/12/22 8:29
616
NECROLOGIES
mília del mecenes Rafael Patxot va cedir al monestir de Montserrat tot l’arxiu del cançoner, i va habilitar Massot com el seu conservador i editor. Així que, entre el 1993 i el 2011, Massot va ser curador i editor dels volums 4 a 21 de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, alguns volums dels quals eren dobles. Com a coroŀlari de tota aquesta edició, el 2021 va publicar Caçadors de cançons. Les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1920-1940), el seu darrer llibre, ple d’imatges i meravellosament editat. S’explica l’anècdota, del tot certa, que més d’una vegada un polític representant del món cultural i interessat en l’Obra del cançoner havia preguntat quin equip de persones tenia Massot darrere per poder desenvolupar tot el treball de contingut dels diversos volums. La resposta deixava glaçat el polític: «jo sol», contestava el pare Massot. Finalment, caldria remarcar dos aspectes més: d’una banda, el Massot biògraf de diversos personatges de la política, Església, cultura i inteŀlectualitat catalana. Albert Balcells, que ho ha estudiat a fons, repassa alguns dels noms que han merescut l’atenció del monjo per ser biografiats: Antoni M. Sbert, Rafael Patxot, Jordi Rubió i Balaguer, Frederic Clascar, Alexandre Jaume Rosselló, el “conde Rossi”, Antoni M. Badia i Margarit i els abats de Montserrat de la segona meitat del segle xix i de la primera meitat del xx (dins Manent 2021: 179-188). D’altra banda, el Massot retratista de persones, fets i institucions, i l’estudiós de la inteŀlectualitat del nostre àmbit lingüístic, es reflecteixen en les seves sèries d’Escriptors i erudits contemporanis (1996-2013), en dotze volums; Semblances i comentaris (1999); i A la ciutat dels llibres (2015-2022), en sis volums. L’editor de referència i el director de revistes Una de les tasques més apreciades de Massot i que més gent li ha reconegut ha estat el seu ofici d’editor. Editor de l’editorial en actiu més antiga d’Europa i potser del món, la prestigiosa Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Durant els 51 anys com a editor, Massot ha fet miracles. Conscient que calia publicar allò que el país necessita, sovint es va arriscar a editar llibres que es venien poc però que donaven gruix i solvència històrica al país. Sense Massot, centenars de tesis universitàries no haurien vist mai la llum i haurien quedat tancades en un calaix. Aquesta pèrdua d’ingressos conscient, les PAM, que mai han tingut afany de lucre sinó de vocació de servei a la comunitat cristiana i a la llengua i cultura catalanes en general, les compensaven amb la venda de llibres d’ensenyament de català, de música i també infantils, entre d’altres èxits de vendes puntuals. Quan el 1971 el pare Cassià M. Just encarrega la direcció de les PAM a Josep Massot, aquest la renova i li dona un impuls que la situa entre una de les editorials de referència del país. A més, tots els llibres que editava eren revisats per Massot, el qual explicava que de tant en tant li tocava refer-ne alguns perquè o bé estaven mal escrits o bé el contingut era incomplet o defectuós. El catàleg de les PAM acumula més de 3.000 títols i 85 coŀleccions, la majoria en actiu. La persona que ha succeït Massot al capdavant de l’editorial és qui fins llavors n’era l’editora, Núria Mañé, que durant molts anys ha estat la mà dreta del pare Massot a les PAM. La seva tria és un encert, i pensem que de ben segur que mantindrà l’equilibri entre la modernitat i la tradició. La tasca del pare Massot com a director de revistes és prou important perquè la passem per alt. Al llarg de la seva trajectòria van ser fins a quatre les revistes que va dirigir: Studia Monastica, Randa, Llengua & Literatura i Serra d’Or. Del gener de 1970 al desembre de 1993 Massot va dirigir Studia Monastica. Substituïa el monjo Benet Colombàs. La revista era semestral i tenia un caràcter internacional, i va ser fundada el 1959 i publicada ja inicialment per l’editorial de Montserrat. El 1975 va fundar, juntament amb Max Cahner, la revista semestral Randa. La revista se centrava en la història i la cultura de les Illes Balears. Massot n’ha estat l’únic director fins a la seva mort. Entre el 1986 i el 2010 va ser el director de Llengua & Literatura, la revista anual que edita la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 616
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
617
Durant el seu mandat s’editaran 21 volums. Finalment, des del 1995 fins al seu decés, va ser director de Serra d’Or, la que va ser la nineta dels seus ulls juntament amb les PAM. A Serra d’Or Massot hi va preservar la diversitat temàtica i la varietat de coŀlaboradors. Cal dir que totes les revistes que Massot va dirigir van mantenir sempre el rigor esperat i la continuïtat en la seva publicació, a més d’un esperit obert en els temes a tractar i un no acabar de coŀlaboradors de tot arreu. L’activista i l’assessor cultural Aparentment podria semblar que el Massot activista no té gaire substància en la seva vida. Tanmateix, per contradir aquesta sensació, només hi aportarem dues dades significatives: d’una banda, que és sabut que el nostre home va córrer, durant els anys foscos del franquisme, davant dels grisos. D’altra banda, que un informe policial del 10 d’abril del 1973 conservat a l’Arxiu de la Delegació del Govern de Barcelona, amb l’assumpte «Catalanismo activo. – III Coloquio Internacional de Lengua y Literatura Catalana, a celebrar los días 9 a 14 de abril 1973, en Fitzwilliam Collegue, Cambridge (Inglaterra)», ja definia Massot d’aquesta manera: «José Massot Muntaner. – Monje Montserrat, director publicaciones Abadía. (separatista)». Aquest document, més extens, que fins pocs mesos abans de morir era desconegut per Massot, va tenir el seu comentari quan l’hi vaig enviar: «Estava molt ben informada la policia!». L’activisme de Massot gairebé sempre va transcórrer en l’àmbit cultural: durant i després del franquisme. És un fet que va ser fundador o membre de moltíssimes associacions i institucions dels territoris de parla catalana: l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la Societat Catalana de Llengua i Literatura, la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el Consell Assessor de l’Editorial Barcino, la Fundació Mercè Rodoreda... A totes elles, hi va participar d’una manera activa, i totes elles agraeixen els seus consells i aportacions. Cloenda Josep Massot i Muntaner va ser un treballador incansable. El mes d’agost no feia vacances i aprofitava la quietud general que hi regnava per avançar feines de l’editorial. Tenia una salut una mica fràgil. El 24 d’abril de 2022, després d’un parell d’ingressos hospitalaris a causa d’una infecció, i després de semblar que s’havia recuperat precàriament, moria sobtadament al monestir de Montserrat. El país va sentir profundament la seva pèrdua, i el ressò va ser molt ampli. És cert que Massot va ser honorat i premiat en vida. Dels 23 homenatges, premis, guardons i reconeixements que va tenir, destaquem la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1996), el doctorat honoris causa de la Universitat de les Illes Balears (1998), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012), la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2018) i la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (2019). Massot se’n va amb una gran producció llibresca tant en quantitat com en qualitat, i deixa darrere seu diversos deixebles i molts estudiosos d’edats diverses que el tenen com un referent en la feina ben feta i el rigor històric. Jordi Manent i Tomàs
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 617
20/12/22 8:29
618
NECROLOGIES
Bibliografia Albareda, Anselm M. (1972): Història de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 5a edició revisada i augmentada per Josep Massot i Muntaner. Manent, Jordi (coordinador) (2021): El monjo, l’historiador i l’editor. Homenatge a Josep Massot i Muntaner. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Massot i Muntaner, Josep (1972): Els mallorquins i la llengua autòctona. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.
Giovanni Ronco (1953-2022) Il 27 maggio del 2022 è mancato improvvisamente Giovanni Ronco, Vicedirettore dell’Atlante Linguistico Italiano (ALI), opera alla quale collaborava sin dal 1976 non appena laureatosi in dialettologia italiana e nella cui Redazione era stato inquadrato dal 1978. All’attività per l’ALI, Ronco aveva sin da subito affiancato la sua collaborazione al Grande Dizionario della Lingua Italiana, fondato da Salvatore Battaglia nel 1961 e completato sotto la direzione di Giovanni Barberi Squarotti. All’impegno dialettologico, che nel tempo lo avrebbe portato a collaborare con tutte le imprese atlantistiche che hanno visto Torino implicata (dall’Atlante Toponomastico del Piemonte Montano all’Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Montano, alle imprese internazionali come l’Atlas Linguistique Roman o l’Atlas Linguarum Europae) si univa così quello del lessicografico: in entrambi i casi nel quadro di opere di lunga, lunghissima lena, come lo è stata, in tempi più recenti, quella del Repertorio Etimologico Piemontese (2015) diretto da Anna Cornagliotti, al quale Giovanni Ronco aveva portato il suo sapere più maturo e che è stato argomento della sua ultima apparizione pubblica nel prestigioso consesso del Salone del Libro di Torino, il 25 maggio. In qualità di lessicografo, aveva anche collaborato al Dizionario della Lingua Italiana Moderna (Garzanti) e al Lessico Etimologico Italiano (LEI). Giovanni Ronco venne assunto in università come Funzionario Tecnico nel 1991, presso il Centro Linguistico d’Ateneo (all’epoca CLAU) con distaccamento presso l’Istituto dell’ALI. Successivamente vinse il concorso da ricercatore (2004) e poi da professore associato (2007) presso la Facoltà poi Dipartimento di Lingue e Letterature Straniere e Culture Moderne dell’Università di Torino, dove era anche coordinatore della sezione di linguistica. Tra le sue attività didattiche è da segnalare l’insegnamento di Lingue e Culture del Piemonte nel Master di I livello in Promozione Turistico-culturale della Regione Piemonte. Era un docente molto amato per le sue doti divulgative, messe a frutto in svariate iniziative di condivisione del sapere con la cittadinanza e in diverse pubblicazioni, come le schede della sezione Lessico piemontese nella rivista Studi Piemontesi. Dell’ALI Ronco divenne nel 1990 Caporedattore, sotto la direzione dell’amico Lorenzo Massobrio, e nel 2011 venne nominato Condirettore e poi, dal 2013, con il cambio di regolamento del Centro, Vicedirettore. Al di là delle funzioni ufficiali, tuttavia, quello che più rileva è il ruolo imprescindibile che ebbe per la realizzazione dell’Atlante, opera fondata da un grande linguista negli anni ’20 del Novecento al quale grandi nomi si sono succeduti nelle prime fasi del suo sviluppo, ma la cui realizzazione concreta è stata resa possibile grazie all’opera di alcuni e alcune che si sono adoperati nel silenzio di una quotidianità lontana dai riflettori. Giovanni Ronco era uno di questi e dei più determinanti nell’assicurare continuità a un lavoro fatto di precisione, pazienza, acume. I nove volumi sinora pubblicati (1995-2018) e il decimo di prossima pubblicazione devono molto al suo impegno nella pianificazione degli indici, nell’indirizzare la Redazione, nel dirimere dubbi. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 618
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
619
Con la sua guida si sono formate le redattrici che hanno contribuito con lui alla realizzazione di quello che ancora agli inizi degli anni ’90 sembrava impossibile e cioè la pubblicazione dei materiali in una serie di volumi. Un intero gruppo di lavoro è cresciuto con i suoi insegnamenti, sempre generosamente impartiti con il suo modo garbato e gentile, mai impaziente o stizzoso. La consuetudine della frequentazione aveva creato quel clima di familiarità —riservata nei contenuti e nelle espressioni d’affetto— che ha reso forti e importanti i vincoli che uniscono i collaboratori e le collaboratrici dell’ALI. Giovanni Ronco lascia l’Atlante in un difficile momento di transizione e con la sua dipartita, più di una difficoltà si profila all’orizzonte. Ci spingeranno a proseguire l’ottimismo che ci lascia in eredità, ben testimoniato dalle parole scritte in chiusura di un articolo pubblicato nel 2015 sul Bollettino dell’Atlante Linguistico Italiano in cui dava conto dell’ultima nostra crisi, imputabile a una serie di eventi concomitanti: Quel che è certo è che, carichi di ottimismo e di tenacia, le uniche cose che abbiamo in abbondanza e senza alcuna presunzione da parte nostra, cercheremo di fare fronte a questa serie di circostanze avverse, com’è tradizione nella storia quasi secolare dell’Atlante Linguistico Italiano.
Matteo Rivoira Atlante Linguistico Italiano Joan F. López Casasnovas (1952-2022) El dia 19 de juliol moria Joan F. López Casasnovas després d’una ràpida malaltia, poc abans de complir els setanta anys. La seva mort va colpir profundament el món cultural, cívic i polític de Menorca i de tots els Països Catalans, dels quals era un referent ineludible des de la dècada dels setanta del segle passat. Filòleg, poeta, estudiós de la llengua i de la literatura, articulista, activista i polític actiu fins al 1991, la seva trajectòria respon plenament a la de l’inteŀlectual compromès des de les darreries del franquisme, en què, estudiant a la Universitat de Barcelona, «vaig comprendre que havia de vincular la lluita cultural amb la lluita política», com va declarar en una entrevista a la revista digital Illa Global el 22 de novembre de 2021. I aquesta lluita, alhora cultural i política, la va mantenir al llarg de tota la seva vida amb la voluntat insubornable de contribuir a consolidar una democràcia sempre mancada pel que fa al conjunt dels drets socials i nacionals. Joan F. López Casasnovas, nascut a Ciutadella el 13 d’agost del 1952, era el major d’una família de dos fills, amb el petit dels quals, el prestigiós economista i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem, ha compartit sempre interessos culturals i cívics. Els seus pares eren botiguers, de classe mitjana-baixa, com també ho havia estat l’avi patern, mentre que l’avi matern era sabater, però de família pagesa. Va fer l’educació primària i el batxillerat de ciències al coŀlegi dels Salesians, i el curs preuniversitari de lletres a l’Institut de Maó, on llavors s’examinaven els batxillers dels coŀlegis religiosos de Ciutadella. Aconsellats els seus pares per un professor salesià, va anar a la Universitat de València a estudiar Filosofia i Lletres. Hi arribava ja amb una incipient consciència lingüística, que l’havia dut a aprendre a escriure en català, gràcies al promptuari de Francesc de B. Moll, i a iniciar la lectura dels clàssics medievals catalans. L’amistat que inicià el 1969 amb Ignasi Mascaró li va permetre encara conèixer mossèn Josep Salord i Farnés (Ciutadella 1911-1970), la figura de referència de la catalanitat menorquina de la postguerra, a qui el 1979, després d’haver catalogat el seu fons, dedicà la monografia Mn. Josep Salord i Farnés. Fill predilecte de Ciutadella, i el 2020 «Josep Salord i Farnés, el català de Menorca», el capítol del llibre Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 619
20/12/22 8:29
620
NECROLOGIES
coŀlectiu Homenatge a Josep Salord i Farnés. Textos i estudis, derivat de la jornada dedicada al filòleg el 2018 per la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, de la qual era membre Joan F. López. Estudiant a la Universitat de València del 1969 al 1971, va descobrir, gràcies a l’amistat amb Joan Antoni Micó Navarro, l’obra gramatical i literària d’Enric Valor, amb qui va poder entrar en contacte personalment. En paraules del mateix Joan F. López, va ser el gramàtic i escriptor valencià el seu «primer impulsor cap els estudis de llengua catalana», i qui li va parlar, entre d’altres, de Francesc de B. Moll, de Manuel Sanchis Guarner i de Carles Salvador. A la vegada, dins l’àmbit universitari valencià, on es desplegava amb força l’oposició democràtica i els moviments assemblearis, se li despertà la seva consciència nacional gràcies, com diu ell mateix a l’entrevista ja esmentada, a una comunicació sobre l’autodeterminació dels pobles que li va ser encarregada. Després dels dos cursos comuns a la Universitat de València, el curs 1971-72 es va traslladar a la Universitat de Barcelona per poder seguir la llicenciatura en Filologia Romànica, especialitat en Filologia Catalana. Va participar amb el seu professor Joan Veny en les enquestes de l’Atles lingüístic del Domini Català realitzades a Maó, Ciutadella i es Migjorn Gran i va ser responsable de les exploracions menorquines del Léxico de los marineros peninsulares. Justament el 1975, amb el pseudònim Piscator, va guanyar el IV Premi Mateu Seguí Puntas del diari Menorca amb «Una cala en el parlar mariner de Menorca». Així mateix, a Barcelona va poder viure la forta politització que hi havia a la universitat, i també al seu pis d’estudiants, on molta gent es movia dins l’òrbita del PSUC. Va ser justament a través d’aquest partit que li arribaren els primers reports sobre la normalització lingüística del català i la lectura de revistes com Treball i Nous Horitzons, imprescindibles per al procés cap a les llibertats democràtiques. Cal destacar que uns anys després, el 1978, va coŀlaborar al número especial monogràfic de Nous Horitzons, Fet nacional i Països Catalans, amb la participació, entre d’altres, de Joan Fuster, Vicent Ventura, Rafael Ribó, Josep Benet, Vicent Andrés Estellés, Pere Verdaguer i Francesc Vallverdú. En l’època d’estudiant ja va ser determinant el seu activisme a Menorca, atès que durant les vacances d’estiu, juntament amb altres estudiants universitaris i la coŀlaboració de persones que treballaven a l’illa durant tot l’any en tasques culturals, organitzava diferents activitats, com cursos de català, trobades de teatre, de pedagogia... Una d’aquestes activitats emblemàtiques entre universitaris i joves treballadors de l’illa va ser el muntatge, el 1973, de l’obra El retaule del flautista de Jordi Teixidor, que va tenir un fort impacte a l’illa. Quan va tornar a Menorca, acabats els estudis el 1975, i després de fer el servei militar a Ceuta, va iniciar una intensa etapa d’activitat cultural i política. Ell mateix ha dit que va desoir les recomanacions per continuar estudis a Itàlia i que es va «deixar endur per la transició democràtica». Així, l’any 1976 va entrar com a independent a l’Assemblea Democràtica de Menorca, un organisme unitari de les forces d’oposició al règim franquista, on va conèixer militants clandestins del PCIB, partit al qual es va afiliar el 1977, després de la seva legalització, i de què va ser representant de Menorca al Comitè d’Illes, que es reunia periòdicament a Palma. Combinava l’activitat política amb la cultural, com ho evidencia el paper que va jugar en el número especial que la revista literària Faig de Manresa va dedicar a la literatura catalana a Menorca el 1976, en què va alternar els articles generals i d’estudi de la poesia d’Àngel Ruiz i Pablo amb la publicació de poemes amb el pseudònim Pere Xerxa, d’una banda, i, de l’altra, la participació en els treballs del Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), els plantejaments del qual havia assumit l’Assemblea Democràtica de Menorca, concretament en els àmbits de Llengua i Literatura i especialment en les dues Setmanes de Teatre dels Països Catalans, que es van organitzar a Ciutadella i van constituir un esdeveniment cultural de primer ordre. A més, el 1977 va ser el redactor de l’Informe sobre l’oficialitat del català, que fou aprovat per l’Assemblea Autonòmica de Menorca. I entre moltes altres iniciatives i organització de recitals, el 1978 va fundar, juntament amb el seu amic i també poeta Gustau Juan Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 620
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
621
i Benejam, els quaderns de poesia Xibau, que, al llarg de tres èpoques diferents, han publicat tant llibres com obra coŀlectiva d’autors menorquins o relacionats amb Menorca. A les eleccions al Consell Insular de 1979, en l’etapa preautonòmica, en què es presentava com a cap de llista a Menorca per al PCIB, va ser elegit conseller. En aquella època, regida encara per la llei de bases local franquista, tots els partits polítics estaven obligats a formar part de les comissions de govern de forma proporcional, de manera que, encara que l’UCD hagués guanyat les eleccions, ell va gestionar, a proposta seva, una àrea anomenada de Normalització Lingüística i Investigacions, de la qual va saber treure una gran rendibilitat política, tot i ésser una competència buida de pressupost. Així, va impulsar la tasca de normalitzar la llengua catalana i la recerca en l’àmbit menorquí amb la creació de múltiples activitats, entre les quals l’organització de cursets de català, la publicació d’obres adreçades al món educatiu com Llibre de lectures menorquines, d’opuscles de divulgació com La llengua dels menorquins. Notes sobre el seu origen, naturalesa i denominació de Josep Salord Farnés o l’estudi literari de Josefina Salord Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro, comèdia pastoral menorquina del xviii: entre el teatre tradicional de devoció mariana i el sainet, publicats els tres el 1981. També va intervenir de forma molt activa en la lluita ecologista i la defensa del territori, impulsades per la societat civil i les forces d’esquerra, tant en l’àmbit institucional com en actes públics, debats i lectures poètiques. Tot i que el 1981 va ser expulsat del PCE, juntament amb altres companys de les Illes, va mantenir el càrrec institucional, i a les eleccions autonòmiques de 1983 es va presentar a la candidatura conjunta del Partit Socialista de Menorca (PSM) i l’Agrupament d’Esquerres, que va obtenir dos diputats al Parlament de les Illes Balears, que eren alhora consellers insulars. López Casasnovas va passar a ser vicepresident i conseller de Cultura, Educació i Esports del Consell Insular de Menorca, càrrec que ocupà fins al 1987 i que renovà a les següents eleccions (1987-1991) en presentar-se per l’Entesa de l’Esquerra de Menorca (EEM), una coalició més àmplia de les forces de l’illa a l’esquerra del PSOE. Fou ponent de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears (1986) com a portaveu del Grup Nacionalista i d’Esquerres en temes de cultura en la primera legislatura, càrrec que mantingué a la segona com a portaveu del grup PSM-EEM. De la gran feina realitzada durant aquells anys per Joan López convé fer esment del gran nivell que van tenir les seves intervencions parlamentàries, que encara avui són recordades com de les millors que s’han sentit al Parlament de les Illes Balears d’ençà de la seva creació. Donada per finalitzada l’etapa de compromís institucional i militància en partits polítics, l’any 1992 López Casasnovas va tornar a la docència i a la seva plaça de professor de secundària a l’IES Josep Maria Quadrado de Ciutadella fins a la jubilació l’any 2013. Al llarg de tots aquests anys ha mantingut una activitat impagable en el camp de la cultura, tant en l’àmbit institucional com en el de la creació poètica, la recerca i la difusió. Ha estat membre de la Secció d’Estudis del Cercle Artístic de Ciutadella, amb un paper molt destacat com a jurat dels Premis Born de Teatre; de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis des del 1993; de la Comissió Assessora de Cultura Popular (creada pel Consell Insular de Menorca el 2002 i fins al 2019); del Consell Social de la Llengua de les Illes Balears, la ponència de planificació del qual ha presidit durant els anys del Govern del Pacte de Progrés (1999-2003, 2007-2011), amb la presentació davant el plenari el 2009 del Pla General de Normalització Lingüística de les Illes Balears; del Consell Científic de la Reserva de Biosfera de Menorca, del qual va ser president del 2015 al 2020; i, finalment, membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2006. Amb tot, cal destacar que Joan F. López va estar sempre obert a participar a tota la xarxa institucional dels Països Catalans en forma de conferències, debats, taules rodones i presentacions de llibres i projectes coŀlectius. Un exemple significatiu i no prou conegut ens el pot fornir el fet, destacat per l’editorial que el setmanari El Temps li va dedicar el 26 de juliol, que havia presidit la Institució Joan Fuster. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 621
20/12/22 8:29
622
NECROLOGIES
Pel que fa a la ingent obra que Joan F. López ens ha llegat en forma, sobretot, d’articles i estudis sobre cultura, folklore, llengua, literatura, toponímia, sociolingüística, teatre i política, però també de coŀlaboracions en volums coŀlectius, edicions de textos, pròlegs, presentacions i traduccions, que hauran de ser objecte futur d’un resseguiment rigorós i complet, una bona manera de copsar-ne la coherència l’ofereix ell mateix al llibre Intervencions (1996-2001). Historia – Llengua – Política (Palma 2002), en què publica una sèrie de textos, entre l’assaig i l’estudi, agrupats a l’entorn d’aquests «tres eixos unitaris» i tan interconnectats, que «en el fons, venen a definir-me i a identificar-me». L’eix polític, de fet, impregna tota la seva obra perquè, com afirma en aquest llibre, «el paper de l’individu es juga o no es juga en societat i això, al cap i a la fi, és política, tant en sentit cultural i ampli com en el concret». Amb tot, s’haurien de destacar els textos publicats a Intervencions perquè evidencien el seu paper en trobades i actes arreu dels Països Catalans, i d’altres tan diversos com «Menorca i el turisme. Quan créixer no és progressar» (1990) o «Vicent Flor: Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana», publicat a Recerques: història, economia i cultura (2013). A l’eix històric, s’hi haurien de situar tots aquells textos en què mira de recuperar sobretot la memòria de lluita democràtica però també els d’història lingüística, literària i cultural. Una mostra del primer àmbit ens l’ofereix «Les ciavogues del procés autonòmic a les Illes Balears» dins el llibre de Pelai Pagès i Blanch, La transició democràtica als Països Catalans (2005) però també Menorquins a Mauthausen (2009) amb Miquel Àngel Limón i Xicu Lluy, i Un malson: el viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco (2015). Pel que fa al segon, «Els menorquins i la llengua catalana. Una perspectiva històrica» dins Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, volum VIII (1989); «El procés de normalització lingüística a Menorca (1976-1993) (1994), amb F. Florit Nin; «Polítiques lingüístiques a les Illes Balears» (2008). I sobre la cultura popular, «Lírica tradicional: identitat i mestissatge» (1995), «Poesia popular: els glosadors a Menorca» (2007), a més de les seves publicacions als Quaderns de Folklore sobre les llegendes (1981), el cançoner popular menorquí (1982) o les Lletres de les nostres cançons (2012). Va escriure, conjuntament amb Josefina Salord, els dos primers fascicles de Literatura de l’Enciclopèdia de Menorca, dedicats a la literatura medieval i la moderna (segles xvi i xvii), publicats el 1984 i 1985. Va editar i encapçalar amb estudis introductoris les obres teatrals Representació de la vida i mort del gloriós sant Antoni abat (2001) i Foc i fum. Quadre de costums en tres actes i en vers de Joan Benejam (2019), així com, amb Martí Martí, Regles per apeiar qualsevol nombre se imagín un home (2000), quadern de càlculs matemàtics segons una plagueta del segle xviii. La Revista de Menorca i Publicacions des Born acullen articles d’història literària: en el primer cas, sobre Àngel Ruiz i Pablo (1982), Josep Miquel Guàrdia (1984) i «Cent anys de literatura menorquina» (2005), al qual caldria afegir «Literatura catalana a Menorca: un examen de recuperació» (2010), comunicació presentada a la Reunió ordinària de la Secció Filològica a Menorca, en ocasió del vintè aniversari de l’Institut Menorquí d’Estudis i del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans; en el segon, sobre llibres de Pau Faner i Ponç Pons (1996), Joan Benejam (2001 i 2010), Francesc de B. Moll (2004), la història dels Premis Born de Teatre (2006) o l’assaig «Tenir paraula i vèncer la mort» (2007). Pel que fa a l’eix lingüístic, ja el 1978 va escriure un apartat sobre la llengua dels menorquins per a la Geografía e Historia de Menorca de Josep Mascaró Pasarius, i, entre els múltiples articles i ponències en llibres coŀlectius sobre normalització lingüística, sociolingüística i toponímia, podríem destacar «Normalització lingüística a Menorca: de la voluntat al voluntarisme» dins Rafael Alemany (coord.), Els processos de normalització lingüística a l’Estat espanyol actual (1988), Sobre l’ortografia correcta dels noms populars Ciutadella i Maó (Toponímia, ortografia i prejudici lingüístic) (1980), «La toponímia de Menorca. Estat dels estudis» dins Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Menorca (1993), «Menorca, llengua i territori: 1993Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 622
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
623
2018» (2021) dins les Jornades sobre els 25 anys de la Reserva de Biosfera de Menorca, celebrades el 2018. Aquests tres eixos, tanmateix, no en contemplen dos altres de fonamentals i centrals en la trajectòria de Joan F. López: en primer lloc, l’interès i la dedicació que, escriptor i lector empedreït com era, va dedicar a la creació literària menorquina de l’actualitat tant en forma de llibres com de múltiples presentacions, pròlegs i articles de crítica literària en diferents capçaleres com Serra d’Or, El Mirall, El Temps, Lluc... En destacaríem 2002, una antologia de joves poetes menorquins, conjuntament amb Àngel Mifsud, i Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora (2009); les participacions als volums coŀlectius Homenatge a Antoni Moll Camps (2016) i Pau Faner, fabulador (2019); la traducció inèdita de l’obra de teatre de F. Dürrenmat Hèrcules i els estables d’Augies, i L’illa. Els companys de l’Andròmeda (2020) del narrador francès Eugène Dabit. En segon lloc, la de poeta, que va ser fonamental i continuada al llarg de la seva vida, malgrat que el gruix de l’obra inèdita supera el conjunt de la publicada. Ell mateix va dir que, de petit, ja escatia mots i se sentia atret per l’art de la paraula, un art que va conrear, amb exceŀlència, fins al darrer moment, tot i una natural reticència a publicar els seus poemes. Així i tot, quatre llibres (Galops i glops, 1980; Tiranya al vespre, 1984; De sol a sol, 1999, i Caragols dels jorns, 2014), l’antologia a la coŀlecció Paraula de Poeta i nombrosos poemes publicats en volums coŀlectius o revistes especialitzades posen de manifest l’alt valor de la seva obra, el rigor i l’honestedat de la seva escriptura, la fondària de la seva veu. Joan F. López tenia la capacitat d’escriure poemes sobre qualsevol tema i l’esperonaven especialment les qüestions d’actualitat. Així, la seva poesia sovint està relacionada amb les vivències i els problemes del món que li va tocar de viure, però fins i tot en els poemes més circumstancials es mostra la qualitat de la seva veu poètica i el rigor i serietat a l’hora d’escriure qualsevol tipus de text, fos o no fos poètic. El gruix, tanmateix, de la poesia de Pere Xerxa (pseudònim que va utilitzar Joan F. López durant els anys que va romandre en la política institucional) tracta, amb expressió profunda, sobre els grans temes que sempre han preocupat els poetes i que ell mateix indicava així: «deserts i companyies, plenitud i buidor, amor, dolor, la reflexió i el pas del temps...». Nosaltres hi afegiríem també la denúncia de les injustícies i desigualtats, els mals del món i la defensa de la catalanitat, de la identitat de l’illa i l’ecologisme, la força reivindicativa i la meditació sobre el poble o, dit d’una altra manera, la nació dels catalanoparlants. Posseïa no tan sols un extraordinari coneixement i domini de la llengua, sinó també de les formes poètiques, i així, al costat d’estructures més populars com el romanç o la dècima, o l’ús del vers lliure, va conrear en especial, de manera exceŀlent, el sonet. Ja a Tiranya al vespre (1984) — un llibre amb clars ressons d’Ausiàs March— ens ofereix un magnífic conjunt de sonets en què és també remarcable la riquesa del lèxic i la incorporació de mots propis del català de Menorca. Una altra de les característiques que cal remarcar, és que Joan López sempre anava més enllà en la reflexió poètica fins i tot en els temes que, a primer cop d’ull, podien semblar més lleugers, com és el cas dels poemes santjoaners, especialment a Caragols dels jorns, on, al costat del cant a la festa, l’enyorança de la infantesa, la màgia de la nit, el goig i l’esperança, no hi manquen, entre d’altres, la crítica i la reflexió, en especial sobre el nostre poble i la seva identitat. En el magnífic llibre de maduresa El sant Crist dels Paraires, que va deixar inèdit, la denúncia, el clam per la justícia, la ironia —de la qual López fou mestre—, la fondària reflexiva, la crítica als poderosos, la compassió, l’indefugible compromís ètic i la identitat condensen, potser, tot el saber d’una trajectòria poètica de primer ordre que dissortadament haurà estroncat la mort prematura del poeta. Joan F. López Casasnovas —que el 2007 va rebre el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 2019, juntament amb Bernat Joan, el Premi Josep M. Llompart que atorga l’Obra Cultural Balear a una persona que s’hagi distingit per la dedicació a la normalització de la llengua, la cultura i la identitat nacional— ens ha llegat una trajectòria i una obra profundament coherents Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 623
20/12/22 8:29
624
NECROLOGIES
perquè són les d’un inteŀlectual compromès, de manera indestriable, amb la cultura i l’avanç nacional i democràtic. Exemple d’honestedat, de treball constant, de servei generós a la societat, d’inteŀligència creativa, de lluita per la justícia social i el bé comú, de creació de pensament crític, ara ens correspon a nosaltres, convençuts que la seva llavor fecunda és llavor de futur, assumir el conjunt de la seva obra, tan quantiosa i dispersa, i projectar-la amb estudis i edicions a la societat menorquina i dels Països Catalans per què va treballar incansablement. Pere Gomila Institut Menorquí d’Estudis Josefina Salord Institut Menorquí d’Estudis Luca Serianni (1947-2022) Il 21 luglio 2022 si è spento, all’età di 74 anni, Luca Serianni, accademico della Crusca, dei Lincei e dell’Arcadia, direttore degli «Studi linguistici italiani» e degli «Studi di lessicografia italiana», professore emerito presso l’Università La Sapienza di Roma, dove era stato titolare della cattedra di Storia della lingua italiana fin dal 1980. L’impronta lasciata da Serianni sugli studi linguistici italiani è stata vasta e profonda, al punto da ridefinire in modo sostanziale confini, àmbiti e metodi della ricerca scientifica nel settore. I suoi interessi hanno spaziato fra temi e periodi diversi, dalla Commedia dantesca all’italiano contemporaneo, dalla fonomorfologia del fiorentino ottocentesco alla storia della lessicografia, dai linguaggi settoriali all’insegnamento dell’italiano nella scuola. La sua bibliografia conta, tra monografie, saggi in rivista o in volume e interventi di vario tipo, circa 400 titoli: sarà quindi necessariamente parziale il profilo della sua produzione che proverò a tracciare nelle righe che seguono. Sulle orme del maestro Arrigo Castellani, gli esordi di Serianni si collocano in un settore classico degli studi storico-linguistici come l’edizione e l’analisi di antichi testi toscani: l’area aretina è indagata in due studi del 19721 e quella pratese in una fondamentale monografia del 1977;2 appartengono a questo periodo alcune ricerche sulla storia della codificazione grammaticale, tra cui l’edizione del Turamino di Scipione Bargagli, protagonista del dibattito linguistico nella Siena del Seicento (Roma: Salerno editrice, 1976). Negli anni Ottanta le direzioni di ricerca di Serianni si allargano in modo consistente verso due àmbiti destinati a rimanere centrali nella sua produzione successiva: l’Ottocento e la lingua letteraria. Meritano un posto d’onore, anche per l’impatto sugli studi successivi, la monografia Norma dei puristi e lingua d’uso nell’Ottocento nella testimonianza del lessicografo romano Tommaso Azzocchi (Firenze: Accademia della Crusca, 1981), che delinea le tendenze dei repertori lessicografici puristici dell’intero secolo e rivela l’ampia messe di informazioni storico-linguistiche ricavabili dallo studio di queste fonti documentarie, e il saggio Le varianti fonomorfologiche dei Promessi Sposi 1840 nel quadro dell’italiano ottocentesco,3 che misura le scelte correttorie di Manzoni alla luce di un’inedita e dettagliata ricostruzione della polimorfia del fiorentino dell’epo1. Ricerche sul dialetto aretino nei secoli xiii e xiv e Appunti linguistici sulle “Formule notarili aretine del primo Trecento”, «Studi di Filologia Italiana», XXX 1972, p. 59-191 e p. 215-223. 2. Testi pratesi della fine del Dugento e dei primi del Trecento, Firenze: Accademia della Crusca, 1977. 3. «Studi linguistici italiani» (d’ora in poi «SLI»), XII 1986, p. 1-63. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 624
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
625
ca. Orbitano attorno al xix secolo anche le fondamentali ricerche sul dialetto di Roma, che hanno il merito di rilanciare, negli anni a venire, l’attenzione della comunità scientifica sulle vicende storiche di questa varietà: da segnalare, in particolare, Per un profilo fonologico del romanesco belliano e Lingua e dialetto nella Roma del Belli e, su un piano più generale dal punto di vista metodologico, Testi letterari e testi documentari nella dialettologia antica: il caso del romanesco.4 Sull’Ottocento, oggetto di due monografie nella serie Storia della lingua italiana a cura di Francesco Bruni (Bologna: il Mulino, 1989 e 1990), Serianni lascia un contributo fondamentale anche a proposito di temi come l’epistolografia, indagata nelle sue peculiarità testuali e come riflesso dell’oralità, e la diffusione dell’italiano parlato prima dell’Unità, finemente ricostruita attraverso le testimonianze dei viaggiatori del passato.5 Inizia negli anni Ottanta anche una serie di acuti approfondimenti su singole forme e costrutti della lingua letteraria, come quelli sullo statuto di nessuno e niuno, sull’anteposizione dell’aggettivo nelle allocuzioni e, più tardi, sui verbi fiedere e riedere o sul tipo vonno ‘vogliono’;6 anche attraverso queste esperienze di ricerca, Serianni matura una straordinaria competenza della “grammatica poetica” dell’italiano, che si esplica successivamente in numerosi saggi su singole figure (Della Casa, Acciano, Variano, Leopardi, Carducci, Scialoja) o intere correnti (la poesia neoclassica, l’Arcadia) e trova pieno compimento nell’Introduzione alla lingua poetica italiana (Roma: Carocci, 2001), poi ripubblicata in una versione accresciuta col titolo La lingua poetica italiana. Grammatica e testi (2009). Fa da contraltare a questa produzione la ricostruzione della storia dell’italiano in prosa, che conosce un fondamentale sviluppo nel consuntivo scritto per la Storia della lingua italiana curata insieme a Pietro Trifone (Torino: Einaudi, 1993-94): lungi dall’essere una semplice sintesi, il saggio offre contributi originali su autori e tendenze dell’intero arco cronologico della nostra tradizione e apre la strada, negli anni successivi, a svariati affondi sulla prosa letteraria, soprattutto novecentesca, tra cui Appunti sulla lingua di Pasolini prosatore, La prosa di Maria Bellonci ovvero la ricerca dell’acronia e Antico e moderno nella prosa di Michele Mari.7 L’inesauribile ricchezza degli studi che prendono avvio negli anni Ottanta comprende anche l’esordio di altri due importanti filoni: la lingua della medicina e la riflessione sulla norma dell’italiano contemporaneo. Il primo àmbito si manifesta dapprima in collegamento con la lessicografia ottocentesca,8 per diventare via via uno dei settori privilegiati di indagine di Serianni, che si sviluppa attraverso un’approfondita disamina dei tecnicismi di questo linguaggio settoriale,9 trova la sua più compiuta espressione nella monografia Un treno di sintomi. I medici e le parole: percorsi linguistici nel passato e nel presente (Milano: Garzanti, 2005) e prosegue con ulteriori approfondimenti, anche in chiave di confronto con altre lingue romanze (Terminologia medica: qualche
4. I primi due in «SLI», XI 1985, p. 50-89 e XIII 1987, p. 204-221; il terzo in Saggi di storia linguistica, cit., p. 255-274. 5. Cfr. Viaggiatori, musicisti, poeti. Saggi di storia della lingua italiana. Milano: Garzanti, 2002. 6. Vicende di “nessuno” e “niuno” nella lingua letteraria; “Mio padre! / Padre mio!”. Sull’anteposizione dell’aggettivo possessivo nelle allocuzioni; “Fiedere” e “riedere”; “Vonno” ‘vogliono’: un meridionalismo inavvertito nella lingua letteraria sei-settecentesca, tutti originariamente in «SLI», VIII 1982, p. 27-40 e p. 137-154; XX 1994, p. 161-165; XXI 1995, p. 48-53. 7. Rispettivamente in «Contributi di Filologia dell’Italia mediana», X 1996, p. 197-229; «SLI», XXII 1996, p. 50- 64; Parola di scrittore. La lingua della narrativa italiana dagli anni Settanta a oggi, a cura di Valeria Della Valle, Roma: Minimum fax, 1997, p. 148-158. 8. Lingua medica e lessicografia specializzata nel primo Ottocento, in La Crusca nella tradizione letteraria e linguistica italiana, Firenze: Accademia della Crusca, 1985, p. 255-287. 9. Tecnicismi medici e farmacologici contemporanei, in Saggi di storia linguistica italiana, cit., p. 381-420. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 625
20/12/22 8:29
626
NECROLOGIES
considerazione tra italiano, francese e spagnolo).10 La riflessione sulla norma orbita, invece, attorno alla monumentale Grammatica italiana. Suoni, forme, costrutti (Torino: Utet, 1988), scritta con la collaborazione di Alberto Castelvecchi, da subito impostasi come riferimento imprescindibile per la descrizione delle strutture dell’italiano contemporaneo: un’opera che presenta un impianto tradizionale ma è aperta alle novità della linguistica testuale e della sociolinguistica, e dà conto della varietà di registri e livelli di lingua e del rapporto dinamico tra norma e uso anche in prospettiva diacronica. Negli anni successivi, il tema è affrontato spesso dal punto di vista della percezione dei parlanti, in saggi come Norma dei grammatici e norma degli utenti, Il sentimento della norma linguistica nell’Italia di oggi e La norma sommersa,11 mentre in altri casi si indaga sulla vitalità di una forma o di un segno, come per le osservazioni Sul punto e virgola nell’italiano contemporaneo («SLI», XXVII 2001, p. 248-255). Questo percorso conduce Serianni a rivolgersi con sempre maggiore assiduità al mondo della scuola, che rappresenta uno dei maggiori interessi nella sua attività di studioso e di conferenziere nel nuovo millennio: è il tentativo —sostenuto anche dalla partecipazione al progetto I Lincei per una nuova didattica nella scuola— di applicare le acquisizioni della linguistica moderna all’insegnamento scolastico dell’italiano,12 che si traduce anche nella progressiva messa a punto di strumenti pratici nella didattica della scrittura, come in Italiani scritti (Bologna: il Mulino, 2002) e Leggere scrivere argomentare. Prove ragionate di scrittura (Roma-Bari: Laterza, 2013), cui si devono aggiungere le grammatiche per la scuola secondaria scritte in collaborazione con Valeria Della Valle e Giuseppe Patota. La lessicografia è un altro dei temi che fanno da asse portante alla produzione di Serianni: muovendo da quella ottocentesca, lo studioso ha esplorato via via quella del Settecento,13 quella contemporanea (Panorama della lessicografia italiana contemporanea),14 quella storico-etimologica (Il LEI e la lessicografia italiana),15 quella neologica (Panzini lessicografo tra parole e cose)16 ed è stato per oltre un ventennio curatore, insieme a Maurizio Trifone, delle riedizioni del Devoto-Oli per Le Monnier. Il nuovo millennio ha visto l’attenzione di Serianni sempre più spesso rivolta alla lingua della Commedia dantesca, già oggetto di alcuni saggi negli anni precedenti: le riflessioni spaziano dal problema dell’originaria veste linguistica del poema all’eredità dantesca nella poesia successiva e nell’italiano comune, per arrivare all’analisi più prettamente stilistica (gli incipit, le metafore, la riproduzione del dialogo),17 tutti aspetti che ritornano anche nella recente monografia Parola di Dante (Bologna: il Mulino, 2021). Numerosi altri temi sono stati toccati da Serianni con minore 10. In Terminologie specialistiche e tipologie testuali. Prospettive interlinguistiche. Milano, Università Cattolica, 26-27 maggio 2006, a cura di Maria Teresa Zanola, Milano: ISU Università Cattolica, 2007, p. 7-29. 11. Rispettivamente in La storia della lingua italiana: percorsi e interpretazioni, a cura di Gian Luigi Beccaria ed Elisabetta Soletti, Torino, Istituto dell’ALI, 1994, p. 49-55; «SLI», XXX 2004, p. 85-103; «Lingua e stile», XLII / dic. 2007, p. 283-295. 12. Si vedano Scritti sui banchi. L’italiano a scuola tra alunni e insegnanti, Roma: Carocci, 2009 (con Giuseppe Benedetti), L’ora d’italiano, Roma-Bari: Laterza, 2010 e i saggi raccolti nella quinta parte del volume Per l’italiano di ieri e di oggi, Bologna: il Mulino, 2017. 13. La lessicografia, in Teorie e pratiche linguistiche nell’Italia del Settecento, a cura di Lia Formigari, Bologna: il Mulino, 1984, p. 111-126. 14. In Atti del Seminario internazionale di studi sul lessico, Forlì-San Marino, 2/5 aprile 1992, Bologna: CLUEB, 1994, p. 29-43. 15. In Riflessioni sulla lessicografia, a cura di Rosario Coluccia, Galatina: Congedo, 1992, p. 23-30. 16. In Che fine fanno i neologismi? A cento anni dalla pubblicazione del Dizionario moderno di Alfredo Panzini, a cura di Giovanni Adamo e Valeria Della Valle, Firenze: Olschki, 2006, p. 55-78. 17. Si vedano i saggi raccolti nella prima parte del volume Per l’italiano di ieri e di oggi, cit. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 626
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
627
assiduità ma con altrettanta lucidità: l’onomastica, la formazione delle parole, il rapporto tra italiano e dialetti, la presenza di italianismi nelle lingue del mondo. Il percorso fin qui delineato non può dar conto delle numerose e fondamentali acquisizioni che si devono a Serianni: per averne un’idea anche soltanto quantitativa basterà osservare la presenza del suo nome nelle bibliografie degli studi linguistici italiani degli ultimi quarant’anni. Mi sembra più ragionevole, quindi, provare a riflettere brevemente su alcune caratteristiche generali del suo lavoro di ricerca attraverso cinque parole chiave: prospettiva, ordine, dinamismo, ampiezza, condivisione. 1. Prospettiva. Spesso la chiave di volta di uno studio di Serianni consiste nella scelta del punto di osservazione dal quale far luce sull’oggetto di ricerca: una scelta che consente di evitare gli errori di prospettiva a cui può essere soggetto il nostro sguardo sulla lingua del passato. Così, le varianti dei Promessi sposi sono valutate tenendo conto delle oscillazioni proprie del fiorentino coevo, nel tentativo di distinguere quel che in un determinato contesto è usuale e non marcato da quel che è frutto di una scelta individuale o stilisticamente connotata; in un altro caso, Serianni mette in guardia dal rischio di sovrapporre la propria competenza linguistica con quella di un parlante dei secoli passati e lo fa con un eloquente esempio relativo alle parole aula e classe: se nell’italiano di oggi le voci non sono nettamente distinte sul piano diafasico, nell’Ottocento non era così, perché la prima risulta decisamente marcata in senso aulico e letterario, come mostra l’episodio relativo a Raffaello Fornaciari, che suscitava l’ilarità di una scolaresca per aver intimato a un disturbatore: «Esca dall’aula!».18 L’intero impianto della Lingua poetica italiana, che isola i singoli tratti fonomorfologici tipici della grammatica poetica e ne traccia la storia in diacronia, funziona proprio perché permette di porre in prospettiva le scelte di un singolo poeta rispetto al patrimonio della tradizione: uno stesso sicilianismo avrà un valore molto diverso se usato da uno stilnovista, da un marinista o da un poeta del tardo Ottocento. 2. Ordine. Serianni aveva una spiccata capacità di individuare un principio descrittivo che facesse ordine nell’illustrazione di un fenomeno o di una materia inesplorata, proponendo classificazioni semplici e convincenti, la cui funzionalità era spesso confermata dalla precoce adesione da parte di altri studiosi. Era un ordine mai esteriore o di comodo, perché possedeva una fortissima tensione interpretativa e puntava a far emergere i dati davvero salienti. Si pensi alla sua proposta di distinguere, nei linguaggi specialistici, i tecnicismi specifici, univoci e insostituibili, da quelli collaterali, che rivestono essenzialmente la funzione di mantenere un livello diafasicamente sostenuto. Un altro esempio, più recente, di questa lucida sensibilità classificatoria riguarda le tipologie di latinismi possibili nella prosa dei primi secoli, e in particolare nei volgarizzamenti: Serianni distingue latinismi virtuali assoluti (cioè che non hanno conosciuto adattamenti), latinismi virtuali relativi (che hanno conosciuto adattamenti solo nei secoli successivi), latinismi attuali rari (attestati ma scarsamente vitali) e latinismi attuali correnti (ampiamente attestati in svariate tipologie di testi).19 3. Dinamismo. Questa parola si attaglia bene agli studi di Serianni, non solo per la frequente presenza della dimensione diacronica, ma anche perché il suo sguardo è costantemente indirizzato a cogliere il rapporto dinamico tra norma e uso, nella consapevolezza che la percezione della correttezza linguistica da parte del parlante risponde a meccanismi simili a quelli del senso del pudore,20 perché come questo varia nel tempo e nello spazio ed è soggetta a interpretazioni variegate; l’applicazione della norma, di conseguenza, deve tener conto, con flessibilità, del registro e della 18. Saggi di storia linguistica, cit., p. 18. 19. Per una tipologia dei latinismi nei testi dei primi secoli, in Rem tene, verba sequentur. Latinità e medioevo romanzo: testi e lingue in contatto. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 2017, p. 125-156. 20. Prima lezione di grammatica. Roma-Bari: Laterza, 2006, p. 40-42. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 627
20/12/22 8:29
628
NECROLOGIES
tipologia testuale. Così, ad esempio, nell’esaminare gli interventi di una docente sull’elaborato di un’alunna, Serianni mostra che le correzioni proposte, anziché arricchire come auspicato la compagine lessicale, la rendono artificiosa e inadeguata al tono di rievocazione familiare che la scrivente intendeva ricostruire: il risultato è una «lingua inutilmente impettita e libresca» che non tiene conto dell’impianto intimistico-autobiografico di quello specifico elaborato.21 Ma il dinamismo consisteva, per Serianni, anche nell’estrema apertura al dialogo scientifico, che permetteva l’adesione a posizioni inizialmente distanti dalle proprie o l’adeguamento a una mutata condizione del contesto: sostenitore, per molti anni, dell’accentazione etimologica della prima persona del verbo valutare sulla penultima sillaba (io valùto), aveva poi riconosciuto la necessità di adeguarsi alla pronuncia vàluto, ormai imposta dall’uso comune.22 4. Ampiezza. Come si è visto, la curiosità di Serianni lo ha spinto a esplorare temi e periodi tra loro diversissimi, con un incessante spostamento fra il centro e la periferia. La capacità di dominare così tanti aspetti di una disciplina in continua espansione spiega anche la grande quantità di opere di sintesi o di sistemazione storico-teorica presenti nella sua bibliografia, nelle quali emerge l’abilità di tratteggiare affreschi d’insieme senza rinunciare alla cura dei dettagli: oltre a quelle già citate, si possono ricordare Prima lezione di grammatica (Roma-Bari: Laterza, 2006), Prima lezione di storia della lingua italiana (Roma-Bari: Laterza, 2015) e Parola (Bologna: il Mulino, 2016). Anche singoli contributi mostrano questa eccezionale propensione ad allargare lo sguardo per cogliere gli elementi davvero essenziali di un problema, come il mirabile saggio Storia esterna delle lingue romanze: italiano, che in una manciata di pagine traccia un quadro unitario e coerente del rapporto tra lingua e vicende storico-sociali nell’intero percorso dell’italiano.23 5. Condivisione. Gli studi di Serianni sono basati su una fortissima idea di condivisione dei metodi e dei risultati della ricerca, che si traduce spesso nella valorizzazione di strumenti pensati e realizzati da altri: è quel che avviene quando Serianni esplora le banche dati, sia tradizionali (il LIP), sia elettroniche (la LIZ, la LinCi, il corpus OVI), dando prova delle reali potenzialità di questi mezzi e offrendo, dunque, un paradigma metodologico del loro corretto sfruttamento. Si pensi, ad esempio, all’indagine su come l’archivio elettronico LIZ 2001 possa modificare il lavoro del lessicografo rispetto ai tradizionali ferri del mestiere, non solo nel reperimento di retrodatazioni ma anche in altre direzioni, come l’attestazione di unità polirematiche trascurate dai repertori tradizionali.24 La parola condivisione descrive bene, più in generale, l’eccezionale abilità di Serianni nel trasmettere il sapere a un pubblico ampio evitando semplificazioni e banalizzazioni: il suo volumetto Appunti di grammatica storica italiana (Roma: Bulzoni, 1988) ha conosciuto decenni di fortuna in tutte le università italiane perché rende con chiarezza e limpidità una materia altrimenti ardua e difficilmente gestibile dal neofita. I moltissimi ricordi pubblicati nei giorni successivi alla scomparsa di Serianni hanno messo in luce, accanto alle straordinarie doti dello studioso, le altrettanto grandi qualità del maestro e dell’uomo. Anche per me, come per i molti che hanno avuto la fortuna di averlo accanto nel proprio percorso di crescita umana e professionale, Serianni ha rappresentato un modello di comportamento a cui tendere nella vita oltre che nel lavoro: un modello fatto di spirito di sacrificio, 21. La norma sommersa, cit., p. 288-289. 22. Come lui stesso racconta nella conversazione con Giuseppe Antonelli Il sentimento della lingua. Bologna: il Mulino, 2019, p. 75. 23. In Romanische Sprachgeschichte, a cura di Gerhard Ernst et al., Berlin-New York: De Gruyter, 2003, I, p. 774-791, poi in Lingua e identità. Una storia sociale dell’italiano, a cura di Pietro Trifone, Roma: Carocci, 2009, p. 47-77. 24. Gli archivi elettronici e la lessicografia storica, in Nuovi media e lessicografia storica, a cura di Wolfgang Schweickard, Tübingen: Niemeyer, 2006, p. 41-58. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 628
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
629
disponibilità verso gli altri e fiducia nel futuro. Si trattava per lo più di un esempio implicito, che Luca indicava attraverso il suo operato quotidiano, ma che diventava esplicito quando gli si chiedeva un consiglio, che riguardasse un saggio scientifico o una questione di natura privata: si rivelava, allora, una disponibilità sollecita e pressoché inesauribile, sorretta da una capacità di ascolto fuori dal comune e dalla volontà di suggerire e orientare con genuina franchezza; quando, agli inizi della carriera universitaria, gli espressi le mie preoccupazioni sul futuro, mi spiazzò con questa risposta: «Userò una citazione evangelica: Sufficit diei malitia sua, che in italiano è comunemente reso con A ogni giorno basta la sua pena». Lo interpretai come un monito a non distogliere l’attenzione dagli studi e dagli impegni del presente e, insieme, un invito a guardare al futuro con minori angosce e con maggiore fiducia nelle mie possibilità. Come tanti altri prima e dopo di me, da studente ero rimasto affascinato dalla sua straordinaria capacità oratoria: colpiva, oltre al perfetto controllo della dizione, la complessa articolazione sintattica del suo discorso orale, che riusciva però estremamente chiaro e cristallino e che manteneva viva l’attenzione dell’ascoltatore anche grazie a una garbata e intelligente ironia; ho un vivo ricordo di quando, per illustrare la differenza tra un timbro vocalico chiuso e uno aperto, Serianni fece notare che un conto era una domanda da pórci ‘da porre a noi stessi’, un altro una domanda da pòrci ‘da maiali’. L’ironia caratterizzava ancor di più la sua conversazione privata, che, pur mantenendo la consueta compostezza, poteva aprirsi ai registri bassi e colloquiali e talvolta, con piacevole sorpresa dell’interlocutore, al turpiloquio; di questa sottile ironia era intriso il gioco che da molti anni si era instaurato nelle nostre conversazioni: quando una volta avevo mostrato di ricordare un dettaglio della sua infanzia, a cui aveva accennato tempo addietro (cioè che i nonni abitavano in via Valadier a Roma), aveva lodato la mia memoria, osservando divertito che sarei potuto diventare il suo biografo; da allora, per anni, mi ha raccontato dettagli della sua storia passata e presente concludendo ogni volta che «questo non poteva mancare al mio biografo»; e se ero io a richiamare un suo racconto, sottolineava compiaciuto: «del resto, sei o non sei il mio biografo?». Non lo faceva, naturalmente, perché volesse davvero che io scrivessi la sua biografia, ma per poter raccontare qualcosa di sé e della sua storia superando, con autoironia, l’imbarazzo di porsi al centro dell’attenzione al di fuori di un’occasione pubblica: l’umiltà era infatti un’altra delle doti di cui era ricco. Non sarà necessaria, d’altronde, una biografia di Luca Serianni per mantenere vivo il suo ricordo e operativo il suo insegnamento; Pasolini, uno tra gli autori del Novecento che Serianni amava di più, ha scritto che «la morte non è / nel non poter comunicare / ma nel non poter più essere compresi»: per Serianni e per l’eredità intellettuale che ci ha lasciato si prospetta una vita lunga e luminosa. Emiliano Picchiorri Università “G, d’Annunzio” di Chieti-Pescara Manuela Barros (1938-2022) A nossa querida amiga e colega Manuela Barros (1938-2022) deixou-nos no dia 23 de julho do ano 2022. Se fosse viva, teria completado 84 anos no dia 8 de setembro. Foi investigadora do Centro de Linguística da Universidade de Lisboa - CLUL (ex-Centro de Estudos Filológicos e ex-Instituto de Linguística), no grupo de Dialectologia, entre 1973 e 2001, altura em que se reformou. Até 1987, foi Assistente de Investigação. Acedeu à categoria de Investigadora Auxiliar, nesse ano e, em 1996, passou a Investigadora Principal. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 629
20/12/22 8:29
630
NECROLOGIES
Nas suas palavras, o que representava para ela trabalhar na área da dialectologia, era «ouvir gente portuguesa para lhe anotar as falas e as pronúncias e deliciar-me com o mirandês». Tudo isto «fez-me amar as palavras». Este amor pelas palavras, levavam-na a transportar consigo um caderninho, para cada inquérito em que participava, onde anotava todos os aspectos que a encantavam. Desde apontamentos lexicais e fonéticos, passando por desenhos de objectos de interesse etnográfico. Outro aspecto em que ela procurava recolher dados, estava relacionado com a literatura oral. Todos estes pequenos apontamentos revelaram-se de extrema utilidade quando se procedia à transcrição dos inquéritos, para os cadernos, no gabinete. Entre 1973 e 2000, a Manuela participou em 107 dos 212 inquéritos para o Atlas Linguístico-Etnográfico de Portugal e da Galiza (ALEPG) e, entre 1974/75, em 17 inquéritos para o Atlas Linguarum Europae (ALE). A Manuela pertenceu ao Comité de Redacção do ALE (1975-2008) e ao seu Corpo Editorial (1982-2004). Entre 1991 e 1994 foi a responsável, em Portugal, pelos programas Erasmus dedicados à variação linguística, sediados em Gent. Em 1995-1999, criou e coordenou a equipa que estabeleceu a Convenção Ortográfica da Língua Mirandesa, o que levou ao seu reconhecimento como segunda língua oficial portuguesa, tendo criado, em 2001, um site, com fórum para discussão, para esta língua. Para progressão na carreira de investigação, acesso à categoria de Investigador Auxiliar, apresentou, em 1987, a tese Zoónimos dialectais portugueses: Coccinella septempunctata (joaninha) e Lampyrus noctiluca (pirilampo) e, em 1996, um relatório de actividade para acesso à categoria de Investigador Principal. Desde o aparecimento da abordagem motivacional nos estudos da Geografia Linguística, a Manuela revelou-se uma seguidora indefectível dessa metodologia, tendo publicado: «Coccinelle. Cartes de motivations. Commentaire XXX», in Atlas Linguarum Europae. Commentaires, Volume I, quatrième fascicule, pp. 99-199; Cartes, Volume I, quatrième fascicule, Cartes I.42, I.43, I.44, Van Gorcum, Assen / Maastricht, Pays-Bas, 1990 (trabalho realizado com Mario Alinei); «Ver luisant. Cartes de motivations. Commentaire XXXVII» in Atlas Linguarum Europae. Commentaires, Volume I, cinquième fascicule, pp. 195-252; Cartes, Volume I, cinquième fascicule, Cartes I.56, I.57, I.58, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato, Libreria dello Stato, Roma, 1997. Participou igualmente, com os colegas do CLUL, em dois projectos da IBM Portuguesa: «Descrição exaustiva de formas pronominais clíticas hifenadas, adequadas a cerca de 5500 verbos» e «Dicionários de sinónimos» para programas electrónicos (1988-1992). A sua longa e rica bibliografia ultrapassa largamente as dezenas de títulos. Já depois de reformada, em Mértola, a Manuela coordenou uma equipa que procedeu ao levantamento bibliográfico exaustivo dos falares fronteiriços: Língua e cultura na fronteira nortesul (bibliografia). Esta notícia ficaria incompleta se não fosse igualmente feita uma referência à Manuela, na sua vertente humana e social. Antecipando o seu conhecimento futuro sobre a realidade portuguesa, nos seus aspectos geográficos e linguísticos, a Manuela, até aos seus 18 anos, altura em que entrou para a Faculdade de Belas Artes, no Porto, conheceu e viveu em vários locais do país. Nasceu em Braga. Como o seu pai era bancário, foi-se deslocando, com a família, para os lugares onde ele ia sendo colocado. Aprendeu a falar em Ponta Delgada, S. Miguel - Açores. Seguidamente, passou por Cabeceiras de Basto, Guimarães (Braga), Mirandela (Bragança), Moura, Beja, Vila Real. Em 1961, exilou-se com o marido Cláudio Torres, primeiramente em Marrocos e, seguidaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 630
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
631
mente, na Roménia. Aí, foram locutores da Rádio Bucareste, durante 11 anos. Em 1973, regressou a Portugal, onde já se encontravam as duas filhas. A Manuela, com a sua simpatia e amizade inigualáveis, conquistava toda a gente com quem se relacionava, sobretudo os seus informantes nos inquéritos linguísticos. Encontrava sempre um ponto de contacto que os entusiasmava a responder a tudo o que perguntava. Para os amigos mais chegados, tinha sempre uma história divertida, real ou imaginada, e tinha um amplo reportório de anedotas. Isto, porque gostava de pô-los a rir e a ficarem bem-dispostos. A Manuela ficará connosco para sempre! Luísa Segura Centro de Linguística da Universidade de Lisboa Gabriela Vitorino Centro de Linguística da Universidade de Lisboa João Saramago Centro de Linguística da Universidade de Lisboa Fiorenzo Toso (1962-2022) No gh’ò ciù poule / che peuan dîme. // Desfæto o mondo che conoscio / un atro n’ò da fâ, con moen de vegio / e coæ de figgioame.// Sento mancâ quarcösa. // A lengua. A taxe, / ma a lengua a l’é o mæ paise. // Coscì arresto / con l’anima ch’a l’anscia / into no dito / inta sprescia do veuo / e speto.1
Con questi versi, risalenti al 2016 ma riproposti nei primi giorni di settembre 2022 sul proprio profilo Facebook (dove in altri tempi amava scherzare, divulgare le proprie conoscenze e non di rado condividere riflessioni di vario genere con i molti contatti che lo seguivano), Fiorenzo Toso sembrava esprimere con straziante lucidità la consapevolezza del suo destino incombente, segnato da un male terribile e imprevisto che gli era stato diagnosticato solo pochi mesi prima. Nella tarda serata di sabato 24 settembre si spegneva così a Genova, ancora nel fiore della maturità, il rinomato filologo e dialettologo romanzo, conosciuto soprattutto per la solida reputazione —guadagnata con sudore in decenni di costante e infaticabile lavoro— di maggior studioso italiano di linguistica e letteratura ligure. A queste due particolari discipline aveva dedicato, con profonda passione ed estremo rigore scientifico, la sua intera esistenza fin dagli anni giovanili, contribuendo in maniera fondamentale e ineludibile ad accrescere e perfezionare (oltre che in buona misura a riorganizzare) il patrimonio di conoscenze di cui oggi disponiamo in materia. Nato nel 1962 ad Arenzano, alle porte del capoluogo ligure metropolitano, sviluppò fin dall’adolescenza un fervido interesse per la storia, la cultura e soprattutto il patrimonio linguistico della propria regione di nascita. All’età di appena quattordici anni, subito dopo essere venuto a conoscenza della progettazione di un repertorio lessicale comparativo dedicato all’insieme delle varietà romanze tradizionali della Liguria (il futuro e tuttora fondamentale Vocabolario delle parlate liguri, annunciato quale desideratum in uno specifico congresso tenuto a Sanremo nel 1976), cominciò il proprio «tirocinio» (come lui stesso amava descriverlo) fungendo da raccoglitore di materiali destinati a confluire in quell’opera, legati anzitutto al proprio paese di nascita. Sulla scia 1. Non ho più parole / che possano dirmi. // Disfatto il mondo che conosco, / un altro dovrei farne, con mani da vecchio / e voglie da adolescente. // Sento che manca qualcosa. // La lingua. Tace, / ma la lingua è il mio paese. // Così rimango / con l’anima ad ansimare / nel non detto / nella fretta del vuoto / e aspetto. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 631
20/12/22 8:29
632
NECROLOGIES
di questa prima significativa esperienza, il giovane «cacciatore di parole» (così si definì in un articolo del 1978) inaugurò la propria attività di ricercatore —debitamente riconosciuta— già negli anni degli studi liceali e universitari, entrando nel 1983 nel comitato di redazione dell’importante opera appena menzionata. Il suo primo, grande lavoro pubblicato in forma autonoma —risultato delle letture, degli studi e delle ricerche di oltre una decade— fu l’altrettanto fondamentale Letteratura genovese e ligure: profilo storico e antologia (1989-1991), opera in sei volumi volta a tracciare un profilo per la prima volta unitario ed esauriente, pur nel proprio impianto di sintesi, circa il percorso del genovese quale lingua scritta in ambito letterario, artistico e documentario. Quel lavoro —del tutto pionieristico per l’imponente bibliografia di riferimento e per i propositi che lo animavano— intendeva dimostrare non solo il carattere cronologicamente continuativo degli usi scritti del genovese dalle prime attestazioni d’epoca bassomedievale fino ai nostri giorni, ma anche e soprattutto l’autonomia di sviluppo della letteratura locale rispetto ai modelli dominanti (ferme restando, ovviamente, le costanti e considerevoli influenze da questi ultimi) nonché la sua relativa compattezza tematica, improntata in parte rilevante, e in epoche anche parecchio successive all’affermazione del toscano quale codice egemone, su argomenti e registri che difficilmente possono essere accumunati a quelli che, in ambito italiano, si considerano paradigmatici dell’espressione «dialettale». Quest’ultima, nello specifico, rappresenta un’etichetta che egli riteneva inapplicabile alle espressioni letterarie romanze d’area italiana (e, quanto al relativo ruolo sul piano sociolinguistico, agli stessi codici comunicativi di cui sono o furono veicolo) senza debita distinzione d’epoca o di contesto geopolitico; una posizione che mantenne con fermezza lungo tutta la propria carriera di studioso, affinandola e motivandola ulteriormente tramite l’inquadramento storico, la messa in risalto e l’analisi di numerosissime fonti letterarie e documentarie d’area ligure fino ad allora poco o affatto indagate. Già laureatosi nel 1988 a Genova presso la facoltà di Lingue e letterature straniere, dopo essersi formato alla scuola di Giulia Petracco Sicardi (1922-2015), diede alle stampe la propria tesi nel 1993 (Gli ispanismi nei dialetti liguri) presentando una panoramica organica del lascito lessicale dello spagnolo nelle parlate della regione, opportunamente contestualizzato secondo le diverse epoche e le plurime aree geografiche di provenienza. Nel corso degli anni Novanta proseguì da un lato le proprie ricerche sul campo, ampliando il raggio di interesse dialettologico verso la Sardegna, la Corsica e la Toscana insulare; dall’altro, si occupò di questioni teoriche legate alla promozione e alla conservazione dei patrimoni linguistici di minoranza, all’osservazione e allo studio dei fermenti autonomisti legati alle minoranze etnolinguistiche europee e all’analisi comparativa delle tradizioni letterarie in lingue regionali e minoritarie. Per quanto riguarda la propria regione natale, nella seconda metà del decennio, grazie al primo volume della Storia linguistica della Liguria (1995) e a La letteratura in genovese (1999-2001, edizione rivista e ampliata del lavoro pubblicato una decina d’anni prima), contribuì a fornire un quadro ancora più maturo circa la storia letteraria del genovese e di altre varietà liguri. A questo proposito non va dimenticato l’impegno, collaterale ma complementare a quello strettamente scientifico, posto da Fiorenzo Toso nel tentativo di rendere accessibili anche a un pubblico non specialista alcuni fra i testi più rilevanti (oppure meno conosciuti) della letteratura locale, sia d’epoca contemporanea che anteriore, valorizzando al contempo nuovi volti impegnati nella scrittura in genovese o in altre parlate della Liguria. Proprio con questo duplice obiettivo a partire dal 1995 vide da luce la collana A parma, promossa dall’editore Le Mani di Recco su impulso dello stesso Toso (che ne sarebbe stato curatore e principale collaboratore), il cui formato tascabile mirava ad attrarre l’interesse del pubblico per un tipo di proposta letteraria assai variegata per argomenti ed epoche di redazione, ma comunque lontana dagli stilemi e dal generale disimpegno che fra Ottocento e Novecento avevano caratterizzato parte della produzione scritta in Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 632
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
633
lingua locale. La collezione apparve in due diverse serie e giunse a comprendere più di trenta titoli, le cui edizioni o i cui apparati critici furono curati, in diversi casi, ora da altrettanto giovani studiosi (come Giorgio Marrapodi, anch’egli formatosi alla scuola della Petracco Sicardi), ora da personalità accreditate e rinomate, soprattutto nell’ambito dell’analisi e della critica letteraria, presso atenei italiani e stranieri (quali Jean Nicolas, Franco Croce, Francesco De Nicola o Roberto Trovato, solo per menzionarne alcuni). Tale iniziativa merita di essere ricordata, fra le molte, poiché mette a sua volta in luce una delle tante straordinarie capacità di Fiorenzo Toso, ossia quella di riuscire a coniugare —senza mai porle in contraddizione o conflitto fra loro— l’attività di rigorosa matrice scientifica con quella di taglio più apertamente divulgativo, quest’ultima motivata da una sincera preoccupazione per le sorti dello strumento linguistico che costituiva il suo principale elemento di studio. A partire dal 1997 lo studioso fu coinvolto nel progetto internazionale del Lessico etimologico italiano: quell’ulteriore esperienza gli fu estremamente utile per approfondire conoscenze teoriche e pratiche sulla lessicografia, la lessicologia e l’etimologia, che avrebbe ben presto messo a frutto nella redazione del primo (e purtroppo unico) volume del Dizionario etimologico storico tabarchino (2004). Quell’opera —che precede per metodo e contenuti la più recente ma ancora inedita impresa del Dizionario etimologico storico genovese e ligure, cui si accennerà in chiusura— intendeva raccogliere il lessico del genovese parlato nelle comunità sulcitane di Carloforte e Calasetta (corredato da esempi d’uso trascritti dalla viva voce dei parlanti) proponendone non solo la derivazione etimologica, in molti casi esposta in maniera particolarmente approfondita, ma anche ripercorrendo presenza ed evoluzione di ogni singola parola —quando possibile— all’interno della documentazione scritta relativa al genovese continentale. Il DEST costituiva insomma —e rappresenta ancor oggi nei suoi materiali pubblicati, che coprono le prime tre lettere dell’alfabeto— la più ardita impresa etimologica mai compiuta sul lessico ligure, comparabile soltanto (con l’ovvia esclusione dei materiali attinti dalle fonti letterarie) ai due volumi pubblicati nell’ormai distante 1975 dal linguista belga Hugo Plomteux (1939-1981), basati invece sul lessico raccolto in val Graveglia, nell’entroterra chiavarese. Negli ultimi venticinque anni lo studioso si era dedicato soprattutto a lavori di ricerca e indagine sull’insularità e sul contatto linguistico (legati in parte considerevole alla presenza e all’apporto delle varietà liguri) in diverse aree del bacino del Mediterraneo: le isole di Capraia e di Chio, Monaco, Gibilterra, le comunità nord-italiane della Basilicata e diverse aree della Provenza, della Sardegna e della Corsica. In quest’ambito aveva indagato in modo particolarmente approfondito proprio la situazione di Carloforte e Calasetta, cui aveva dedicato anche la propria tesi di dottorato (Il tabarchino: strutture, evoluzione storica e aspetti sociolinguistici) discussa nel 2001 presso l’università di Perugia. All’eredità linguistica e più in generale culturale delle comunità liguri nell’ambiente mediterraneo e in quello sudamericano —oltre che decine di saggi di taglio strettamente specialistico— aveva consacrato una serie di pregevolissime pubblicazioni di sintesi (comprese nella collana Liguria d’oltremare) dirette ancora una volta a un pubblico generale, realizzate insieme ad Antonio Torchia e corredate da un magnifico apparato iconografico e fotografico. Sempre sul fronte del tabarchino va ricordato come l’impegno dell’erudito trascese di gran lunga il ruolo di semplice «osservatore» della realtà linguistica locale, portandolo a farsi mediatore (in qualità di specialista imparziale) per la stabilizzazione di una grafia unanimemente condivisa dagli stessi parlanti (raggiunta con successo in seguito a una serie di fortunati incontri pubblici organizzati nel corso dell’anno 2001) e al contempo difensore dei diritti negati a tale comunità dalla legge nazionale italiana 482/1999 in materia di minoranze linguistiche storiche, i cui parametri contrastano col riconoscimento del tabarchino quale lingua minoritaria da parte della legge regionale sarda 26/1997. In virtù di tutte queste attività, che hanno contribuito in maniera capitale a gettare le basi per una valorizzazione più matura e consapevole di un patrimonio linguistico Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 633
20/12/22 8:29
634
NECROLOGIES
che costituisce un caso pressoché unico fra le minoranze non riconosciute dalla legislazione statale in cui esso si inserisce (non solo per il carattere alloglotto rispetto alle varietà praticate in Sardegna in forma continuativa dall’epoca di latinizzazione, ma anche per la tenacissima vitalità e per la valutazione particolarmente positiva attribuitagli dagli stessi locutori), Fiorenzo Toso era stato insignito della cittadinanza onoraria sia di Calasetta (2005) che di Carloforte (2021). Sempre a partire dai primi anni del nuovo millennio lo studioso dava avvio a quella che sarebbe divenuta una carriera di docenza continuativa in ambito accademico: già ottenuta l’abilitazione all’insegnamento di filologia italiana nel 2000 presso l’università di Saarbrücken, divenne dapprima professore a contratto per l’università di Udine nel 2003, per essere poi nominato professore associato all’università di Sassari nel 2007 e passare infine a ordinario nel 2017. Risale al 2009 l’ultima sistemazione della sua storia e antologia letteraria, denominata La letteratura ligure in genovese e nei dialetti locali e suddivisa questa volta in sette volumi. Anche alla luce dei notevoli (e probabilmente inattesi) sviluppi che negli ultimi anni hanno riguardato non solo la produzione scritta in genovese e nelle parlate della regione, ma soprattutto la loro presenza in ambito pubblico (sensibilmente accresciuta in seguito al loro impiego presso alcuni dei maggiori media regionali), l’autore stava valutando la stesura di un’ulteriore edizione dell’opera, che avrebbe considerato a questo punto davvero «definitiva»; purtroppo le vicende menzionate in apertura a queste pagine non lo hanno reso possibile. Ciò nonostante, lo studioso aveva potuto rendere conto di alcune di queste novità nell’ambito della mostra documentaria Il genovese: storia di una lingua, organizzata in collaborazione con l’archivista Giustina Olgiati e tenutasi nell’autunno del 2017 presso l’Archivio di Stato del capoluogo ligure. Quella manifestazione, che appunto permetteva di esporre e commentare ai visitatori parte dei documenti scritti più significativi della storia del genovese, aveva riscosso un particolare successo di pubblico, recando così un altro, consistente contributo a favore di una rinnovata con sapevolezza, soprattutto presso una platea di fruitori non specialista, circa l’uso e la rilevanza di questo codice, nelle diverse epoche di attestazione, quale strumento di comunicazione, idioma cancelleresco e veicolo di espressione artistica. Per quanto precedente di alcuni anni la scomparsa del linguista (il quale avrebbe ancora donato alla scienza e al pubblico una nutrita serie di contributi, fra cui un’antologia critica dell’opera di Gian Giacomo Cavalli recensita in questo stesso volume), quell’importante iniziativa può essere oggi letta come il culmine e il risultato di una vita spesa per la ricerca su tematiche che, in mancanza dell’apporto della figura di cui trattiamo, sarebbero rimaste in buona misura relegate allo stato di conoscenze ridotto e frammentario che ancora le caratterizzava fino a tempi non troppo lontani. A dimostrazione di una spiccata inclinazione per la scrittura nient’affatto limitata alla sfera saggistica, negli ultimi anni lo studioso si era convinto a dare alle stampe una silloge della propria produzione poetica in genovese redatta negli anni giovanili (E restan forme, 2015), seguita qualche tempo dopo da un’ulteriore raccolta stesa invece in età matura (Navegante, 2019). Già dai suoi primi anni di impiego in ambito editoriale aveva invece mostrato un deciso interesse per l’attività di traduzione; dal 1991 al 1995 si era dedicato alla trasposizione italiana di diverse opere (saggi e romanzi) dal francese e dallo spagnolo, attività che riprese circa vent’anni dopo con la traduzione di un romanzo del suo scrittore più amato in quest’ultima lingua, Benito Pérez Galdós (Donna Perfecta, 2014). Nel 2018 diede poi alle stampe la traduzione in genovese del romanzo più conosciuto di Remigio Zena, annoverato fra i capisaldi della letteratura verista (A bocca do lô, la cui versione originale italiana risultava del resto già linguisticamente marcata in senso locale), mentre l’anno successivo avrebbe preso parte a un’opera collettiva volta a trasporre nello stesso idioma alcune fra le favole più celebri dei fratelli Grimm (raccolta pubblicata col titolo di E ciù belle föe). Come si accennava, fra i materiali scientifici ancora inediti dello studioso figura soprattutto l’imponente impresa del Dizionario etimologico storico genovese e ligure, la cui documentazione Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 634
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
635
poggia sullo spoglio dell’intera produzione scritta in genovese —edita o meno— da questi rintracciata nel periodo che intercorre fra le origini duecentesche e il 1814, data convenzionale (corrispondente a quella di definitiva cessazione di una compagine statale ligure autonoma, ma del tutto coerente con il generale periodo di affermazione del modello linguistico corrente) proposta dal linguista quale discrimine fra l’epoca «classica» e quella moderna della letteratura in genovese. Al momento della scrittura di queste righe, di poco successive alla scomparsa dello studioso, amici e colleghi si stanno attrezzando per rendere liberamente accessibili questi materiali su supporto informatico, in un futuro che ci auguriamo prossimo. Il lascito di Fiorenzo Toso è monumentale non solo per quanto riguarda il dato prettamente quantitativo delle sue pubblicazioni (che comprendono oltre trecento titoli soltanto fra saggi e volumi), ma anche per l’originalità del suo apporto rispetto al precedente stato dell’arte, tale da permettere di riconoscere mediante l’opera di questo autore un vero e proprio discrimine fra un «prima» e un «dopo» nell’ambito degli studi relativi alle varietà liguri romanze e ai loro usi scritti. Se si tiene infine conto che lo scienziato, nel suo lungo percorso di ricerca, dovette talvolta confrontarsi con le reazioni di ambienti non sempre sensibili a linee di studio e a chiavi di lettura innovatrici rispetto agli indirizzi «tradizionali», si comprende a maggior ragione come l’attività di questo grande studioso abbia costantemente poggiato su quella perseveranza e quella genuina passione per il proprio lavoro il cui modello, soprattutto per i molti giovani che amava incoraggiare e promuovere, costituisce a tutti gli effetti parte integrante della sua immensa eredità di ricerca. Stefano Lusito Universität Innsbruck Ko Tazawa (1953-2022) Un dia festiu de setembre, mentre esmorzava amb la meva família, vaig rebre una notícia inesperada: el professor Ko Tazawa ens havia deixat. El seu decés, curiosament, va coincidir amb la diada de la Mercè: la nostra senyora de la Mercè és la patrona de Barcelona, ciutat on el professor Tazawa va conèixer Catalunya, i jo mateixa vaig estudiar en un coŀlegi de les missioneres Mercedàries, on vaig entrar en contacte amb Catalunya. La seva magnífica carrera és ben coneguda per molta gent, tant a Catalunya com al Japó; així doncs, em centraré en algunes anècdotes més personals. Tot i això, m’agradaria començar repassant la seva trajectòria. Ko Tazawa era escriptor, catalanòfil, professor universitari i traductor. Va néixer l’any 1953 a Yokohama, prefectura de Kanagawa (al Japó). En un dels seus llibres, el professor Tazawa deia: «la meva trobada amb Catalunya és la conseqüència de diverses casualitats. No és que hagi volgut seguir una carrera acadèmica». Llicenciat en sociologia a la Universitat Hitotsubashi, va començar a treballar al Banc de Tòquio, actual Banc de Mitsubishi UFJ. Aquest banc el va enviar a Barcelona per aprendre castellà, ja que tenia previst destinar-lo a una oficina d’Espanya, concretament la de Madrid. Tazawa no tenia res a veure amb Espanya ni havia estudiat castellà. Dins del mateix llibre, recorda que Catalunya estava ben animada quan va arribar a Barcelona l’any 1979, ja que va coincidir amb la finalització de la dictadura franquista i Espanya s’estava encaminant a ser un país democràtic. Quatre anys d’estada a Espanya li van despertar l’interès pels idiomes. Va deixar la seva feina per estudiar un màster d’Estudis Hispànics de la Universitat d’Osaka, on va conèixer el professor Yoshiro Yamada, el qual va assessorar-lo sobre la carrera acadèmica. Seguint el seu consell, el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 635
20/12/22 8:29
636
NECROLOGIES
professor Tazawa va triar Catalunya com l’objecte de la seva recerca. Tanmateix, en aquella època, no hi havia quasi cap especialista en Catalunya al Japó, ni llibres d’introducció a la llengua catalana, ni articles sobre aquesta llengua. Així, li va costar, fins i tot, trobar referències per a realitzar el seu treball de màster: «Aquesta bibliografia és el fruit de la meva cerca exhaustiva. Almenys els servirà d’alguna manera als qui volen estudiar aquest tema», assenyala el professor en un dels seus llibres. A l’any 1996, es va doctorar pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona amb la tesi Propuesta para un diccionario japonés-catalán para catalanohablantes, dirigida per la Doctora Maria Teresa Cabré i Castellví. Va ser professor ajudant, professor lector, i professor titular a Nagasaki College of Foreign Studies, professor lector al Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat Kansai Gaidai. Així mateix, cal esmentar que va ser el primer professor de japonès a l’Escola d’Idiomes Moderns de la Universitat de Barcelona. Posteriorment va ser professor catedràtic de la Universitat Hosei. Va ser autor de nombrosos llibres que fomenten la relació entre Catalunya i el Japó en un ampli ventall de gèneres, com ara diccionaris: Nihongo Katarūnyago jiten (Diccionari Català– Japonès), Daigakushorin (2002), Katarūnyago shōjiten (Diccionari manual de la llengua catalana), Daigakushorin (2013); la gramàtica de la llengua catalana: Katarūnyago bunpō nyūmon (Introducció a la Gramàtica Catalana); Daigakushorin (1991); Ekusupuresu katarūnyago (Express Llengua Catalana); Hakusuisha (2001); Nyū Ekusupuresu katarūnyago (New Express Llengua Catalana); Hakusuisha (2010). I també s’ocupà de la traducció d’algunes obres literàries del català al japonès: El teu nom és Olga, de Josep M. Espinàs (Shunjusha, 1992); La pràctica de l’art, d’Antoni Tàpies (Suiseisha, 1996); La Pell Freda, d’Albert Sánchez Pinyol (Chuokoron-Shinsha, 2005); Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (Iwanamishoten, 2007); La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (Iwanamishoten, 2019), entre d’altres. I del japonès al català: La remor de les onades, de Yukio Mishima (Ara Llibres, 2008); Harakiri. El cas de la família Abe, d’Ogai Mori (Lapislàtzuli, 2015); Un aprenent i el seu déu, de Naoya Shiga (Lapislàtzuli, 2019), entre d’altres. Pel que fa a la història catalana: Monogatari Katarūnya no rekishi (Històries de la història de Catalunya) (Chuokoronshinsha, 2000); arquitectures de Gaudí: Gaudi kenchiku nyūmon (Introducció a l’arquitectura de Gaudí) (Shinchosha, 1992); Gaudi-den. ‘Jidai no ishi’ wo yomu (Biografia de Gaudí – Gaudí i la voluntat del temps) (Chuokoronshinsha, 2011); i, fins i tot, de cuina japonesa: La cuina japonesa a Catalunya (Columna edicions, 2000). Així mateix, ha coŀlaborat a diversos mitjans de comunicació com ara a l’Avui, a l’Ara, i al El Periódico, entre altres. En l’àmbit de les distincions, per aquesta magnífica trajectòria, va ser honorat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya l’any 2003, el Premi del Ministeri d’Afers Estrangers del Japó l’any 2009, i el Premi Internacional Ramon Llull de catalanística i a la diversitat cultural l’any 2019. El mateix any que va rebre aquest darrer premi, va ser nomenat professor emèrit per la Universitat Hosei. També cal destacar que fou soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La meva trobada amb el professor Tazawa va ser per mitjà d’un llibre seu. Catalunya, i sobretot Barcelona, m’han estat sempre força familiars, ja que, com he esmentat, vaig estudiar en un coŀlegi religiós d’origen català a Tòquio durant dotze anys. Així doncs, sempre somiava en visitar-la des que era ben petita, i, quan tenia quinze anys, fins i tot vaig començar a escriure’m amb uns catalans que vivien a Barcelona. En aquella època hi havia poca informació sobre Catalunya al Japó i les cartes que vaig intercanviar amb aquests catalans van ser l’única font d’informació. Aquesta experiència va despertar el meu interès per Catalunya, sobretot per la llengua catalana. Havent crescut en un país on la visió d’“una llengua, un estat” està ben arrelada, una societat bilingüe com la catalana em va cridar l’atenció, la qual cosa em va obrir la porta cap al món de la socio lingüística. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 636
20/12/22 8:29
NECROLOGIES
637
Tot això va ser als anys noranta. No es pot comparar amb l’època en què el professor Tazawa redactava el seu treball de màster, però aleshores tampoc no hi havia gaire informació sobre Catalunya al Japó. Gràcies a la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, van començar a arribar algunes notícies, tot i que hi havia escassíssims llibres sobre Catalunya escrits en japonès. Aquests pocs llibres disponibles eren del professor Tazawa, quasi l’única font per poder conèixer Catalunya en japonès. Un dels seus llibres, el titulat Katarūnya 50 no Q&A (50 preguntes i respostes sobre Catalunya), és un dels meus llibres de capçalera. Quan estudiava sociolingüística en un seminari de la universitat on vaig triar el tema de la normalització lingüística a Catalunya, aquesta obra em semblava com si fos una bíblia. Avui dia encara el tinc a la meva prestatgeria. Com mostra el títol, el llibre consisteix en cinquanta temes relacionats amb Catalunya en format de preguntes i respostes, i està escrit en un estil afable, no només per als investigadors, sinó també per al públic general. Es poden trobar, aquí i allà, diverses anècdotes personals del professor, la qual cosa ens fa pensar com ell volia que els japonesos coneguessin Catalunya. Jo mateixa també me’l vaig llegir exhaustivament abans de venir a Barcelona. El pobre llibre ha quedat ben desgastat amb un bon nombre de notes adhesives. Va ser en una conferència organitzada per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya quan vaig veure el professor Tazawa en persona, tot i que només de lluny. Iŀlusionada de poder saludar l’autor d’aquell llibre, estava envoltat pels seus “seguidors” i va ser impossible acostar-m’hi. Al cap d’un any, tanmateix, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell en persona. Un dia la meva mare em va cridar dient que tenia una trucada d’un tal Ko Tazawa. No m’ho podia creure, ja que em semblava impossible que em conegués (després em vaig assabentar que un conegut amic meu li va passar el meu contacte). El motiu de la seva trucada va ser per demanar-me que acompanyés un sociolingüista català que venia al Japó per assistir a un congrés, ja que a ell li havia sorgit un imprevist. Al cap d’uns anys d’aquest primer contacte, vaig decidir realitzar el doctorat al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on el professor Tazawa s’havia doctorar cinc anys abans. El professor em va donar un seguit de consells abans de venir a Barcelona. Mentre recordava l’època en què hi va estudiar ell, em va explicar detalladament quin seria el procediment de matrícula, com serien les classes, què hauria de fer després de finalitzar el doctorat, entre altres coses. M’ho va explicar de manera tan complaent que va transformar la meva ansietat per cursar un doctorat en català en una gran esperança. Ell tenia raó: vaig passar un dels millors moments de la meva vida fent el doctorat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. Ja ha transcorregut un cert temps des d’aleshores. No ens havíem comunicat gaire sovint, però m’arribaven notícies seves sobretot mitjançant la premsa catalana. La informació que estava patint una malaltia greu va acabar arribant a les meves oïdes. Tot i això, mai havia perdut la seva passió per completar un diccionari català-japonès/japonès-català per a la gent que estudia japonès a Catalunya. La seva passió per una llengua petita —en les seves paraules—, és a dir, pel català, ha estat per ell un motor que li va proporcionar l’impuls per perseguir els seus somnis i la energia per treballar incansablement. Va començar a estudiar el català des de zero i acabà confeccionant uns diccionaris, publicant llibres de gramàtica i traduint obres literàries. Aquesta passió seva ho ha fet tot possible. En el seu últim llibre, Katarūnyago Chiisana kotoba Boku no jinsei (La llengua catalana, una llengua petita, la meva vida), o millor dit la seva biografia, posa èmfasi en el valor de la llengua. Una llengua no és bona pel fet que sigui útil. Una pregunta típica que rebem les persones que estudiem “una llengua menys parlada” és per què l’estudiem, la qual cosa es basa clarament en una visió utilitarista que és quelcom predominant en el món actual. El professor Tazawa s’hi oposava obertament, ja que el català, “una llengua petita”, el va apassionar tant que li va dedicar tota la seva vida. La llengua li va obrir la porta del món català. Segurament li va proporcionar el plaer de ser Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 637
20/12/22 8:29
638
NECROLOGIES
acceptat pels catalans. Aleshores, ens sorgeix un dubte: què significa “una llengua útil”? Són aquelles llengües que generen beneficis econòmics? Per al valor de cada llengua, cadascú hi té la seva resposta. Nosaltres, “els estrangers”, pot ser que no puguem ser mai catalans. Tot i això, podem aportar un petit gra de sorra per fomentar i defensar la llengua. És el que podem fer, i jo seguiré fent-ho. La seva empremta perdurarà per sempre. Que descansi en pau. Makiko Fukuda Universitat Autònoma de Barcelona
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 589-638
Estudis romanics 45_int.indd 638
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU
ANTICS MEMBRES DEL CONSELL CIENTÍFIC DELS ESTUDIS ROMÀNICS Han pertangut al Consell Científic les persones següents: Mathilde Bensoussan (†) (Rennes): 2000-2005 Denise Boyer (Universitat de París IV, Sorbona): 2005-2009 Anthony Bonner (Palma): 2000-2005 Christian Camps (Montpeller): 2007-2011 Ana Cano (Universitat d’Oviedo): 2006-2010 Ramon Cerdà (Barcelona): 2011-2021 Jean-Pierre Chambon (Clermont-Ferrand): 2000-2006 Michel Contini (Universitat Stendhal III, Grenoble): 2006-2010 Kálmán Faluba (Eötvös Loránd University, Budapest): 2007-2011 Pilar García Mouton (CSIC, Madrid): 2005-2009 Manuel González (Universitat de Santiago de Composteŀla): 2011-2021 Joseph Gulsoy (Toronto): 2000-2003 József Herman (†) (Budapest): 2000-2005 Günter Holtus (Universitat de Göttingen): 2010-2020 Maria Iliescu (†) (Innsbruck): 2007-2011 Georg Kremnitz (Wien): 2000-2006 Robert Lafont (†) (Montpeller): 2000-2005 Helmut Lüdtke (†) (Kiel): 2000-2003 Jens Lüdtke (†) (Heidelberg): 2005-2009 M. Antonia Martín Zorraquino (Saragossa): 2007-2011 Žarko Muljačić (†) (Zagreb): 2000-2006 Arseni Pacheco (†) (Vancouver): 2010-2014 José Antonio Pascual (RAE, Madrid): 2000-2003 Max Pfister (†) (Universität des Saarlandes, Saarbrücken): 2006-2010 Pere Ramírez Molas (Universitat de Friburg): 2006-2010 Xavier Ravier (†) (Tolosa): 2011-2021 Philip D. Rasico (Universitat de Nashville): 2005-2009 Gilles Roques (Centre National de la Recherche Scientifique, Nancy): 2006-2010 Fernando Sánchez-Miret (Universitat de Salamanca): 2010-2020 Beatrice Schmid (Basilea): 2000-2005 Wolfgang Schweickard (Universität des Saarlandes, Saarbrücken): 2011-2021 Christian Schmitt (Bonn): 2007-2011 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 639
20/12/22 8:29
640
SUPORT INFORMATIU
Giuseppe Tavani (†) (Roma): 2000-2006 Arthur Terry (†) (Colchester): 2000-2003 Fiorenzo Toso (†) (Universitat de Sàsser): 2011-2021 Eliseu Trenc (Universitat de París IV, Sorbona): 2010-2020 Edward F. Tuttle (Universitat de Califòrnia, Los Angeles): 2000-2006 Alberto Varvaro (†) (Nàpols): 2007-2011 Max Wheeler (Universitat de Sussex): 2010-2020 Curt Wittlin (†) (Saskatoon): 2000-2006 Alan Yates (Sheffield): 2005-2009 Marie-Claire Zimmermann (Universitat de París IV, Sorbona): 2000-2003 José Manuel Blecua (RAE, Madrid): 2012-2022 Dominique de Courcelles (Centre National de la Recherche Scientifique, París): 2012-2022 Gerhard Ernst (Universität Regensburg): 2012-2022 Maria Grossmann (Universitat de L’Aquila): 2012-2022 Károly Morvay (Universitat Eötvös Loránd, Budapest): 2012-2022 Ioana Vintilă-Rădulescu (Institutul de Lingvistică, Bucarest): 2012-2022 COĿLABORADORS D’AQUEST VOLUM Autors d’articles, misceŀlània, recensions, cròniques i necrologies d’aquest volum Academia de la Llingua Asturiana Academia de la Llingua Asturiana. Calle L’Águila, 10, 33003 Uviéu. informacion@alladixital.org Acebrón, Julián julian.acebron@udl.cat Álvarez de la Granja, María Instituto da Lingua Galega. Universidade de Santiago de Compostela. Praza da Universidade, 4, 15782 Santiago de Compostela. maria.alvarez.delagranja@usc.gal Andrés Díaz, Ramón de randresd@uniovi.es Baglioni, Daniele Dipartimento di Studi Umanistici. Università Ca’ Foscari Venezia. Dorsoduro 3484/D, 30123 Venezia. daniele.baglioni@unive.it Barrieras Angàs, Mònica mbarrieras@ub.edu Bartolí Masons, Gemma Departament de Filologia Catalana. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Carrer de la Fortuna, s/n, 08193 Bellaterra. gemma.bartoli@uab.cat Bastardas i Rufat, Maria Reina Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. reina.bastardas@ub.edu Bellés, Eloi Departament de Lingüística General. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Madrid. eloi.belles@uam.es Beltran Calvo, Vicent vicent.beltran@ua.es Butinyà, Júlia juliabutinya@gmail.com Cabré Castellví, M. Teresa teresa.cabre@upf.edu Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 640
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU
Camps i Arbós, Josep Carrijo, Carolina Casals i Martorell, Daniel
Castanyer Teixidor, Laia Chambon, Jean-Pierre Comellas Casanova, Pere Corredó, Bernat Cusan, Federica Díaz Suárez, Loreto Duarte i Montserrat, Carles Escudero, Jean-Paul Espada, Julián Fernández-Ordoñez, Inés Ferrer i Costa, Josep Floarea, Irina Foguet i Boreu, Francesc
Fontana i Tous, Joan
Fukuda, Makiko Garcia Castanyer, Maria Teresa Garcia Perales, Vicent F. Garcia Sánchez, Jairo Javier
Gargallo Gil, José Enrique
Gener, Albert Gimeno Betí, Lluís Gomila, Pere
641
jcampsar@uoc.edu cdutraca7@alumnes.ub.edu Departament de Filologia Catalana. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Carrer de la Fortuna, s/n, 08193 Bellaterra. Daniel.Casals@uab.cat lcastanyer@iec.cat jean-pierre.chambon989@orange.fr perecomellas@ub.edu corredo.bernat@gmail.com federica.cusan@unito.it diazloreto@uniovi.es carlesduartemontserrat@gmail.com El Vilar, 66400 Reiners (França) jespadadelcoso@gmail.com ines.fernandez-ordonnez@uam.es Fundació Pere Coromines. Consolat de Mar, 9, 08395 Sant Pol de Mar. info@fundaciocoromines.cat flo_irina@yahoo.com Departament de Filologia Catalana. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Carrer de la Fortuna, s/n, 08193 Bellaterra. Francesc.Foguet@uab.cat Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. joan_fontana@ub.edu Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici K 1013. Plaça del Coneixement, s/n, 08193 Bellaterra. Makiko.Fukuda@uab.cat mteresagarcia@ub.edu Universitat CEU Cardenal Herrera. Carrer Lluís Vives, 1, 46115 Alfara del Patriarca (País Valencià). vgarcia@uchceu.es Departamento de Filología, Comunicación y Documentación. Colegio San José de Caracciolos. Universidad de Alcalá. Calle Trinidad, 5, 28801 Alcalá de Henares (Madrid). jairo.garcia@uah.es Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. gargallo@ub.edu albertgenmart@gmail.com Carrer de la Mare Vedruna, 19, 5-9, 12005 Castelló de la Plana. llgimeno@uji.es pere@peregomila.cat
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 641
20/12/22 8:29
642
SUPORT INFORMATIU
Gregori, Alfons
Collegium Novum UAM. Instytut Języków i Literatur Romańskich al. Niepodległości 4, 61-876 Poznań (Polònia). alfons@amu.edu.pl manuel.jorba@uab.cat mcjunyent@ub.edu Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Edifici Ramon Llull. Universitat de les Illes Balears. Carretera de Valldemossa km 7,5, 07122 Palma (Illes Balears). lenke.kovacs@uib.cat marta.li@univ-paris8.fr stefano.lusito@uibk.ac.at jmaleribera@hotmail.com jordi.male@udl.cat jmanent10@gmail.com imari@uoc.edu Departament de Filologia Catalana. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Carrer de la Fortuna, s/n, 08193 Bellaterra. Mar.Massanell@uab.cat Área de Filología Románica. Departamento de Filología Clásica y Románica. Facultad de Filosofía y Letras. Universidad de Oviedo. Calle Amparo Pedregal, s/n, 33011 Uviéu (Asturies). menendezclaudia@uniovi.es mir.jordi@gmail.com catalina.mir@ub.edu amor.montane@ub.edu Departament de Filologia Catalana. Universitat d’Alacant. Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n, 03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant). bmontoya@iec.cat Departament de Filologia Catalana. Universitat d’Alacant. Carretera Sant Vicent del Raspeig, s/n, 03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant). jr.morala@unileon.es gerard.mt@gmail.com nadal@unistrasi.it pere.navarro@urv.cat elanevaci@yahoo.com veronica.orazi@unito.it maria.palmerclar@uib.cat jpascual@rae.es Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Secció de Lingüística Catalana. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. jaimepena@ucm.es anna.perera@udg.edu e.picchiorri@unich.it
Jorba, Manuel Junyent, M. Carme Kovács, Lenke
López Izquierdo, Marta Lusito, Stefano Malé i Ribera, Joaquim Malé, Jordi Manent i Tomàs, Jordi Marí, Isidor Massanell i Messalles, Mar
Menéndez, Claudia Elena
Mir i Parache, Jordi Mir, Catalina Montané March, M. Amor Montoya Abat, Brauli Montserrat, Sandra Morala, José R. Muixí i Tejado, Gerard Nadal Pasqual, Cèlia Navarro Gómez, Pere Nevaci, Manuela Orazi, Veronica Palmer, Maria Pascual, José Antonio Payrató, Lluís
Peña Arce, Jaime Perera, Anna Picchiorri, Emiliano
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 642
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU
Pinyol i Torrents, Ramon Pons, Margalida
Pontón, Gonzalo Quer, Pere Rafel, Joaquim Recasens Vives, Daniel Riba, Caterina Rivoira, Matteo Roca, Rafael Rodríguez Marín, Rafael Rossell, Antoni Rosselló Bover, Pere Royo, Carles Salord, Josefina Sánchez Izquierdo, Irene Saramago, João Saramandu, Nicolae Selfa Sastre, Moisès Servera Vila, Joan Ignasi Simó, Meritxell Solivellas, Ivan Talavera i Muntané, Meritxell Telmon, Tullio Torres, Antonio
Veà Vila, Sílvia Veny, Joan Veny-Mesquida, Joan Ramon Vidal Sabanés, Laia Vitorino, Gabriela Ysern, Josep-A.
643
Secció Històrico-Arqueològica. Institut d’Estudis Catalans. C. del Carme, 47, 08001 Barcelona. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Edifici Ramon Llull. Universitat de les Illes Balears. Carretera de Valldemossa, km. 7.5, 07122 Palma. margalida. pons@uib.cat gonzalo.ponton@uab.cat pquer@uvic.cat jrafel@iec.cat daniel.recasens@uab.cat caterina.riba@uvic.cat matteo.rivoira@unito.it Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Universitat de València. Avinguda Blasco Ibáñez, 32, 46010 València. rafael.roca@uv.es rmarin@flog.uned.es Antonirossell2@gmail.com pere.rossello@uib.cat Departament de Filologia Catalana. Facultat de Lletres. Universitat Rovira i Virgili. Avinguda Catalunya, 35, 43002 Tarragona. carles.royo@urv.cat santcristofol35@gmail.com irene.sanchezi@uah.es japsaramago@gmail.com nicolaesaramandu@yahoo.com moises.selfa@udl.cat jiservera@gmail.com msimotor@ub.edu Facultat de Traducció i Ciències del Llenguatge. Universitat Pompeu Fabra. Carrer Roc Boronat, 138, 08018 Barcelona. ivan.solivellas@upf.edu meritxelltalamunta@gmail.com tullio@telmon.eu Departament de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. torres@ub.edu silvia.vea@urv.cat Secció Filològica. Institut d’Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona. Càtedra Màrius Torres. Universitat de Lleida. Plaça de Víctor Siurana, 1, 25003 Lleida. joanramon.veny@udl.cat laia.vidal@upf.edu g.vitorino.lavinha@gmail.com Departamento de Filología Clásica. Facultad de Filología. Universidad Nacional de Educación a Distancia. Calle Senda del Rey, 7, 28040 Madrid. jaysern@flog.uned.es Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 643
20/12/22 8:29
Estudis romanics 45_int.indd 644
20/12/22 8:29
ABREVIATURES (recomanades pels ER)
a. aC. abl. ac. adj. adv. ant. antrop. ap. aprox. apud àr. aux. A. D. bib. bal. ca. cap. cast. cat. cat. oc. cat. or. cf. cit. coŀl. col. conj. cons. coord. corr. cur. dat. dir. doc. docum. ed. esp. et al.
any abans de Crist ablatiu acusatiu adjectiu adverbi antic, antiga antropònim apèndix aproximadament ‘segons’ àrab auxiliar autors diversos biblioteca baleàric circa ‘al voltant de’ capítol, capítols castellà català català occidental català oriental confronteu [-ho amb] citat, citada coŀlecció columna, columnes conjunció consonant, consonàntic coordinació correcció curador datiu director document, documents documentat, documentada editat; editor, editors espanyol ‘i altres autors’
ex. f. facs. fasc. fem. fon. fr. gall. gen. germ. gr. gral. gram. i. e. ibídem íd. ie. inf. infra introd. it. ll. ll. cl. ll. med. ll. v. loc. cit. masc. mod. morf. ms. n. n. a. n. e. NF nom. NP n. tr. núm.
exemple, exemples foli, folis facsímil fascicle femení fonètica, fonètic francès gallec genitiu [mot d’origen] germànic grec general gramàtica id est ‘és a dir’ ‘en el mateix passatge’ (d’un text ja citat) ídem indoeuropeu infinitiu ‘més avall o després’ (en el text) introducció italià llatí llatí clàssic llatí medieval llatí vulgar ‘lloc citat’ masculí modern morfologia manuscrit, manuscrits nota nota de l’autor nota de l’editor nom de família nominatiu nom de persona nota del traductor número, números
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 645
20/12/22 8:29
646 occ. op. cit. p. p. e. part. passim pers. pl. port. pr. prep. pron. prov. pseud. pub. r. reed. reimpr. resp. rev. ross. s.
SUPORT INFORMATIU occità opere citato ‘obra citada’ pàgina, pàgines per exemple participi ‘en diversos llocs del text’ persona, persones (del verb) plural portuguès pronunciació preposició pronom provençal pseudònim publicat, publicada, etc. recto ‘anvers’ reedició reimpressió respectivament revista rossellonès segle, segles
s. a. s. d. s. l. s. n. s. v. seg. sing. sint. subj. subst. supra t. top. trad. v. v. val. veg. vid. voc. vol. vs.
sense any (d’edició) sense data (d’edició) sense lloc (d’edició) sense nom (de l’editor) sub voce ‘sota l’entrada’ [del diccionari] següent, següents singular sintaxi subjuntiu substantiu ‘més amunt o abans’ (en el text) tom topònim traduït, traductor, traducció verso ‘revers’ vers, versos valencià vegeu vide ‘vegeu’ vocal, vocàlic volum, volums versus ‘contra, en oposició a’
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 646
20/12/22 8:29
SIGLES DE PUBLICACIONS I D’ENTITATS (recomanades pels ER)
AA AAA AAL AB AC ACA ACCV AEM Af AF AFA AGI AIEC AIEO AILC AILLC AION AIS Al An ALA ALC ALDA ALDC ALE ALEA ALEANR ALEIC ALEICan ALEPG ALEPO ALF ALFCorse ALG ALGa ALI ALJA
Ausgaben und Abhandlungen aus dem Gebiete der romanischen Philologie. Atti dell’Accademia degli Arcadi. Roma. Atti della Accademia Nazionale dei Lincei. Roma. Analecta bollandiana. Bruxelles, Paris. Antologia Catalana. Arxiu de la Corona d’Aragó. Anales del Centro de Cultura Valenciana. València. Anuario de Estudios Medievales. Barcelona. Afers. València (Catarroja). Anuari de Filologia. Barcelona. Archivo de Filología Aragonesa. Zaragoza. Archivio Glottologico Italiano. Firenze. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Annales de l’Institut d’Études Occitanes. Toulouse. Anales del Instituto de Lingüística. Universidad Nacional de Cuyo. Mendoza. Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Annali dell’Istituto Universitario Orientale. Sezione romanza. Napoli. Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz. Zofingen. Al Andalus. Madrid. Atlas Lingüístic d’Andorra. Andorra. Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona. Seminariu d’Averamientu Metodolóxicu al Atles Llingüísticu del Dominiu Astur. Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona. Atlas Linguarum Europae. Assen-Maastricht. Atlas Lingüístico y Etnográfico de Andalucía. Granada. Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja. Madrid. Atlante linguistico etnografico italiano della Corsica. Pisa. Atlas lingüístico y etnográfico de las Islas Canarias. Las Palmas. Atlas Linguístico-Etnográfico de Portugal e da Galiza. Lisboa. Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Occidentale. Torino. Atlas Linguistique de la France. Paris. Atlas linguistique et ethnographique de la France. Paris. Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. Paris. Atlas Lingüístico Galego. A Coruña. Atlante Linguistico Italiano. Roma. Atlas linguistique et ethnographique du Jura et des Alpes du Nord. Paris. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 647
20/12/22 8:29
648
SUPORT INFORMATIU
ALLOc Atlas linguistique et etnografique du Languedoc occidental. Paris. ALLOr Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc oriental. Paris. ALLy Atlas linguistique et ethnographique du Lyonnais. Paris. ALMA Archivum Latinitatis Medii Aevi (Bulletin Du Cange). Leiden = BDC. ALMC Atlas linguistique et ethnographique du Massif Central. Paris. ALP Atlas linguistique et ethnographique de Provence. Paris. ALPI Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Madrid. ALPO Atlas linguistique et ethnographique des Pyrénées Orientales. Paris. ALVA Atlas Lingüístic de la Vall d’Aran. Barcelona. ALW Atlas linguistique de la Wallonie. Liège. AM Annales du Midi. Toulouse. Appel Appel, C: Provenzalische Chrestomathie. Leipzig, 1930. AQ Al-Qantara. Revista de Estudios Árabes. CSIC. Madrid. AR Archivum Romanicum. Firenze. ARCH Archivum. Universidad de Oviedo. Facultad de Filosofía y Letras. Oviedo. ASNSL Archiv für das Studium der neueren Sprachen und Literaturen. Berlin. ASP A Sol Post. Alacant. AST Analecta Sacra Tarraconensia. Barcelona. ATCA Arxiu de Textos Catalans Antics. Barcelona. ATLAS «SACAZE» Atlas linguistique «Sacaze» des confins catalano-languedociens. Av L’Avenç. Barcelona. AVL Acadèmia Valenciana de la Llengua. BAE Biblioteca de Autores Españoles. Madrid. BALI Bollettino dell’Atlante Linguistico Italiano. III serie. Torino. Bulletin de l’Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises. BALLF Bruxelles. BAO Biblioteca Abat Oliba. Montserrat. BBC Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona. BBSR Bulletin Bibliographique de la Société Rencesvals. Paris. BC Biblioteca Catalana. Barcelona. BCC Biblioteca de Cultura Catalana. Barcelona. BdC Biblioteca de Catalunya. Barcelona. BDC Bulletin Du Cange. Bruxelles = ALMA. BDLC Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Palma de Mallorca. BF Boletim de Filologia. Lisboa. BH Bulletin Hispanique. Bordeaux. BHS Bulletin of Hispanic Studies. Liverpool. BISO Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica. Barcelona. BK Bartsch, K.: Chrestomathie de l’ancien français. Leipzig, 1920. BM Bibliothèque Méridionale. Toulouse. BMA Biblioteca Marian Aguiló. Palma de Mallorca / Montserrat. BN / BNM Biblioteca Nacional. Madrid. BR Bibliotheca Romanica. Bern. BRABLB Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona. BRAE Boletín de la Real Academia Española. Madrid. BRAH Boletín de la Real Academia de Historia. Madrid. BRH Biblioteca Románica Hispánica. Madrid. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 648
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU BS BSAL BSCC BSd’O BSG BSLP BUB CC CCa CCast CEDELIEM CFMA CFS CIEMEN CiLT CIT CL CLEAM Cll CLM CN CNRS CODOIN ACA CORDE CPB CR CSIC DAg DALLA DAI
DBR DC DCELC DCVB DEAF DECat DECH/DCECH
649
Bibliotheca Sanctorum. Roma. Bolletí de la Societat Arqueològica Luŀliana. Palma de Mallorca. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló de la Plana. Biblioteca Serra d’Or. Montserrat. Biblioteca Sanchis Guarner. València/Barcelona. Bulletin de la Société de Linguistique de Paris. Paris. Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Clásicos Castellanos. Madrid. Clàssics Catalans. Ariel. Barcelona. Clásicos Castalia. Madrid. Centre de Documentació i Estudis sobre les Llengües d’Europa i de la Mediterrània. Classiques Français du Moyen Âge. Paris. Cahiers Ferdinand de Saussure. Genève. Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions. Circolo Linguistico Torinese. Classici Italiani. Torino. Cadernos de Lingua (Galicia). Colección de Literatura Española Aljamiado Morisca. Madrid: Gredos. Caplletra. València/Montserrat. Cuadernos de Literatura. Madrid. Cultura Neolatina. Modena. Centre National de la Recherche Scientifique. Paris. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. 44 vol. Barcelona 1847-1910. Corpus Diacrónico del Español. Coŀlecció Popular Barcino. Barcelona. Catalan Review. Barcelona. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. Diccionari Aguiló. 8 vol. Barcelona, 1914-1934. Academia de la Llingua Asturiana (2000): Diccionariu de la Llingua Asturiana. Uviéu. Dissertation abstracts international: abstracts of dissertations available on microfilm or as xerographic reproductions. The Humanities and Social Sciences. Ann Arbor. Les Dialectes Belgo-Romans. Du Cange: Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis. Paris, 1883. Coromines, Joan (1974 [1954-1957]): Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. 4 vol. Madrid: Gredos; Bern: Francke. Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari català-valencià-balear. 10 vol. Palma: Moll. Baldinger, Kurt. Dictionnaire étymologique de l’ancien français. Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial; La Caixa. 10 vol. Coromines, Joan / Pascual, José Antonio (1980-1991): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. 6 vol. Madrid: Gredos.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 649
20/12/22 8:29
650 DEDR
DEI DELI DELLA DELP
DER DES DESF DGLC DIEC
DOLR DLE DRG DV EC EC EClás EEMCA EF EL ELH ELLC Em EM ENC ER ERL EUC
SUPORT INFORMATIU Cihac, Alexandru de (1870-1879): Dictionnaire d’étymologie daco-romane I: Éléments latins, II: Éléments slaves, magyars, turcs, grecs-moderne et albanais. Frankfurt: St. Groar, 2 vol. Battisti, Carlo / Alessio, Giovanni (1950-1957): Dizionario etimologico italiano. Firenze: Barbera. Cortelazzo, Manlio / Zolli, Paolo (1979-1988): Dizionario etimologico della lingua italiana. Bologna: Zanichelli. 5 vol. Academia de la Llingua Asturiana (2000): Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana. Uviéu. Machado, José Pedro (19895): Dicionário etimológico da língua portuguesa (com a mais antiga documentação escrita e conhecida de muitos dos vocáblos estudados). 5 vol. Lisboa: Horizonte. Cioranescu, Alexandru (1958-1966): Diccionario etimológico rumano. Tenerife: Universidad de La Laguna. Wagner, Max Leopold (1960-1964): Dizionario etimologico sardo. 3 vol. Heidelberg: Winter. Zamboni, Alberto / Cortelazzo, Manlio / Pellegrini, Giovan Battista (1984): Dizionario etimologico storico friulano. Udine: Casamassima. Fabra, Pompeu (1932): Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans (2007): Diccionari de la llengua catalana. Segona edició revisada. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Edicions 62; Enciclopèdia Catalana. Vernay, Henri (1991-1996): Dictionnaire onomasiologique des langues romanes. 6 vol. Tübingen: Niemeyer. Real Academia Española (201423): Diccionario de la lengua española. Madrid: Espasa. Planta, Robert von et al. (ed.) (1938): Dicziunari rumantsch grischun. Chur: Bischofberger. Lacreu, Josep (ed.) (1995): Diccionari Valencià. València: Generalitat Valenciana. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Escola Catalana. Barcelona. Estudios Clásicos. Madrid. Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón. Zaragoza. Estudis Franciscans. Barcelona. Estudios Lulianos. Palma de Mallorca. Cfr. SL. Alvar, M. et al. (1960-1967): Enciclopedia Lingüística Hispánica. 3 vol. Madrid: CSIC, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona: AILLC. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Emérita. Lingüística y filología clásica. Madrid. Els Marges. Barcelona. Els Nostres Clàssics. Barcelona: Barcino. Estudis Romànics. Barcelona: IEC. Études Romanes de Lund. Estudis Universitaris Catalans.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 650
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU EWRS FBA FEW
FLV FM FQFGR FRT G GDLI GEC GG GODEFROY GPSR GRLMA GRM H HGLH Hisp HLC HLF HR IAA IAC IAM IbRom IC ICOS ID IEC IEW IIFV ILG ILLC INaLF Italica
651
Puşcariu, Sextil (1905): Etymologisches Wörterbuch der rumänischen Sprache. Heidelberg: Winter. Filología. Buenos Aires. Wartburg, Walther von (1922-): Französisches Etymologisches Wörterbuch. Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes. Bonn: Klopp; Basel: Zbinden; Nancy. Fontes Linguae Vasconum: studia et documenta. Pamplona. Le français moderne. Paris. Frankfurter Quellen und Forschungen zur germanischen und romanischen Philologie. Frankfurt a. M. Filologia Romanza. Torino. Géolinguistique. Grenoble. Battaglia, Salvatore / Barberi Squarotti, Giorgio (ed.) (1961- 2002): Grande dizionario della lingua italiana. 21 vol. Torino: UTET. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Grundriss der romanischen Philologie. Strasbourg I, 1904. Godefroy, F.: Dictionnaire de l’ancienne langue française. Paris, 1881. Gauchat, Louis / Jeanjaquet, Jules / Tappolet, Ernest (1925-): Glossaire des patois de la Suisse romande. Genève: Droz; Neuchâtel: Attinger. Grundriss der romanischen Literaturen des Mittelalters. Heidelberg. Germanisch-romanische Monatsschrift. Heidelberg. Hispanófila. Madrid. Díaz Plaja, G. (ed.) (1949-1958): Historia general de las literaturas hispánicas. Barcelona. Hispania. A journal devoted to the teaching of Spanish and Portuguese. Ann Arbor. Riquer, Martí de / Comas, A. / Molas, J. (1964-1988): Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel. 11 vol. Histoire littéraire de la France. Paris, 1733 sqq. Hispanic Review. Philadelphia, PA. Ibero-Amerikanisches Archiv. Berlin. Instituto para a Alta Cultura. Lisboa. Institut Alfons el Magnànim. València. Ibero-Romania. Iberoromanische Sprachen und Literaturen in Europa und Amerika. Tübingen. Instituto Cervantes. International Council of Onomastic Sciences. L’Italia dialettale. Pisa. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Pokorny, Julius (1959-1969): Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch. Bern / München. 2 vol. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Alacant; Castelló; València. Instituto da Lingua Galega. Santiago de Compostela. Institució de les Lletres Catalanes. Barcelona. Institut National de la Langue Française. Nancy. Italica. The quarterly bulletin of the American Association of Teachers of Italian. Madison, MI. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 651
20/12/22 8:29
652 L&L Lapa LEA LEI LeL Leng Levy
Lg Ling LLAA LM LN LR LRL LRo Lus MA MedRom MF MlatJb MLN MPh NACS NALC NBAE NMon NEORL Nph NphM NRFH NRO OC OnCat Onom Orb ORL PALDC PAM PG
SUPORT INFORMATIU Llengua & Literatura. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC). Rodrigues Lapa, M. (1956): Licões de literatura portuguesa. Época medieval. Coimbra. Lingüística Española Actual. Madrid. Pfister, Max (ed.) (1979-): Lessico Etimologico Italiano. Wiesbaden: Reichert. Linguistica e Letteratura. Pisa. Lengas. Revue de sociolinguistique. Montpellier. Levy, Emil (1973 [1894-1924]): Provenzalisches Supplement-Wörterbuch. Berichtigungen und Ergänzungen zu Raynouards Lexique roman. Leipzig: Reisland. Language. Linguistic Society of America. Baltimore, MD. Lingua. International review of general linguistics. Amsterdam. Lletres Asturianes. Uviéu. Les Langues Modernes. Paris. Lingua Nostra. Firenze. Les Lettres Romanes. Louvain. Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (ed.) (1988-2005rsb): Lexikon der Romanistischen Linguistik. Tübingen: Max Niemeyer. Limba româna. Bucureşti. Lusitania. Lisboa. Le Moyen Âge. Revue d’histoire et de philologie. Paris; Bruxelles. Medioevo romanzo. Napoli. Le Moyen Français. Revue d’études linguistiques et littéraires. Montréal, Québec. Mittellateinisches Jahrbuch. Stuttgart. Modern Language Notes. Baltimore. Modern Philology. North American Catalan Society. Nouvel Atlas linguistique de la Corse. Nueva Biblioteca de Autores Españoles. Neuphilologische Monatsschrift. Leipzig. Nova edició de les obres de Ramon Llull. Palma, 1990-. Neophilologus. Groningen. Neuphilologische Mitteilungen. Société Néophilologique de Helsinki. Helsinki. Nueva Revista de Filología Hispánica. México. Nouvelle Revue d’Onomastique. Paris. Obres completes / Obras completas. Coromines, Joan: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. 8 vol. Barcelona, 1989-1997. Onoma. Bibliographical and Information Bulletin. Leuven. Orbis. Bulletin International de Documentation Linguistique. Louvain. Obres Originals de Ramon Llull. 21 vol. Palma, 1906-1950. Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. [Patrologia graeca] Jacques Paul Migne: Patrologiae Cursus Completus. Paris, 1859-.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 652
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU PICC PL PMLA PR PW
QCr QI QS R Ra RABLB RABM RAE RAG RAH Raynouard
RBC RBib1 RBPh RC RCat Rd’A RDM RDR RDTP R-DW REA REC RECA REI REL REspL REW RF RFE RFH RFL RFP
653
Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo. Bogotá. [Patrologia Latina] Jacques Paul Migne: Patrologiae Cursus Completus. Series latina. Paris, 1844-. Publications of the Modern Language Association of America. New York. Le Petit Robert. Dictionnaire alphabétique et analogique de la langue française. Le Robert. Paris 1987. [Pauly-Wissowa] Paulys: Real Encyclopädie der Classischen Altertumswissenschaft. Herausgegeben von Georg Wissowa. Stuttgart. Cfr. RECA. Quaderns Crema. Barcelona. Quaderni Iberoamericani. Quaderni di Semantica. Romania. Paris. Randa. Barcelona. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Madrid. Real Academia Española. Madrid. Real Academia Galega. A Coruña. Real Academia de la Historia. Madrid. Raynouard, François Juste Marie (1836-1845): Lexique roman ou Dictionnaire de la langue des troubadours comparée avec les autres langues de l’Europe latine. Paris. Revista de Bibliografia Catalana. Barcelona. Romanische Bibliothek. Halle a. S. Revue Belge de Philologie et d’Histoire. Bruxelles. Revue Celtique. Paris. Revista de Catalunya. Barcelona. Revista de l’Alguer. L’Alguer. Revue des Deux Mondes. Paris. Revue de Dialectologie Romane. Bruxelles. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. Madrid. Tiktin, Hariton (1903-1925): Rumänisch-deutsches Wörterbuch. Bucureşti. Revue des Études Anciennes. Bordeaux. Revue d’Études Catalanes. Montpellier. Wissowa, G. / Kroll, W.: Real Encyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Stuttgart, 1896 s. Cfr. PW. Revue des Études Italiennes. Bordeaux. Revue des Études Latines. Paris. Revista Española de Lingüística. Madrid. Meyer-Lübke, Wilhelm (19353): Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Heidelberg: Winter. Romanische Forschungen. Romanische Sprachen und Literaturen. Frankfurt am Main. Revista de Filología Española. Madrid. Revista de Filología Hispánica. Buenos Aires. Revista da Faculdade de Letras. Lisboa. Revista de Filologia Portuguesa. Sao Paulo. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 653
20/12/22 8:29
654 RFR RH RHi RHLF RID RIEB Rin RION RJb RL RLaR RLC RLiR RLLCGV RLLP RLPC RLR RLus ROL RPF RPh RR RRL RSB RSG RVF SATF Sd’O Sef Sem SF SFI SFR Si SL SLiR SMe SN SOBI Speculum TABL PHON TERMCAT Thesaurus ThLL
SUPORT INFORMATIU Revista de Filología Románica. Madrid. Romanica Helvetica. Zürich. Revue Hispanique. Paris; New York. Revue d’Histoire Littéraire de la France. Paris. Rivista Italiana di Dialettologia. Revue Internationale des Études Basques / Revista Internacional de Estudios Vascos. Paris; Donostia. Rinascimento. Istituto Nazionale di Studi sul Rinascimento. Firenze. Rivista Italiana di Onomastica. Roma. Romanistisches Jahrbuch. Hamburg. Revista de Literatura. Madrid. Revue des Langues Romanes. Montpellier. Revue de Littérature Comparée. Paris. Revue de Linguistique Romane. Société de Linguistique Romane. Strasbourg. Revista de Lengua y Literatura Catalana, Gallega y Vasca. Madrid. Revue de Langue et de Littérature Provençales. Paris. Revue de Linguistique et de Philologie Comparée. Paris. Revue des Langues Romanes. Faculté des Lettres de Montpellier. Revista Lusitana. Lisboa. Raimundi Lulli Opera Latina. Revista Portuguesa de Filologia. Coimbra. Romance Philology. Berkeley, Los Angeles. Romanic Review. New York. Revue Roumaine de Linguistique. Bucureşti. Romanische Studien (E. Ebering). Berlin. Romanische Sprachgeschichte. Berlin. Revista Valenciana de Filología. València. Société des Anciens Textes Français. Paris. Serra d’Or. Barcelona. Sefarad. Revista de estudios hebraicos, sefardíes y de Oriente Próximo. Madrid. Semitica. Université de Paris. Institut d’Études Sémitiques. Paris. Secció Filològica [de l’IEC]. Studi di Filologia Italiana. Accademia della Crusca. Firenze. Studi di Filologia Romanza. Roma. Sintagma. Lleida. Studia Lulliana. Palma. Cfr. EL. Société de Linguistique Romane. Studi Medievali. 3a serie. Spoleto. Studia Neophilologica. Uppsala. Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior. Speculum. Journal of Medieval Studies. Cambridge, MA. Tableaux phonétiques des Patois suisses romands. Neuchâtel. Centre de Terminologia de la Llengua Catalana. Barcelona. Thesaurus. Instituto Caro y Cuervo. Bogotá. Thesaurus Linguae Latinae, editus auctoritate et consilio academiarum quinque Germanicarum Berolinensis Gottingensis Lipsiensis Monacensis Vindobonensis (1900-). Leipzig: Teubner.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 654
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU TL TLF TraLiPhi TSC UCM UdL UNED VD Verba VKR VR Word WS YWMLS ZfK ZFSL ZM ZN ZrPh ZrPhB ZVL
655
Tobler, Adolf / Lommatzsch, Erhard / Christmann, Hans Helmut (1925): Altfranzösisches Wörterbuch. Berlin: Weidmann; Wiesbaden: F. Steiner. Trésor de la langue française. Dictionnaire de la langue du xixe et du xxe siècle. 16 vol. Paris: CNRS, 1971-1994. Travaux de Linguistique et de Philologie [olim TraLiLi]. Paris. Treballs de Sociolingüística Catalana. València. Universidad Complutense de Madrid. Universitat de Lleida. Universidad Nacional de Educación a Distancia. Madrid. Via domitia: langues et cultures du Sud de la France et du Nord de l’Espagne. Toulouse. Verba. Anuario Galego de Filoloxía. Santiago de Compostela. Volkstum und Kultur der Romanen. Hamburg. Vox Romanica. Zürich. Word. International Linguistic Association. New York. Wörter und Sachen. Heidelberg. The Year’s Work in Modern Language Studies. Cambridge. Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans. Frankfurt am Main. Zeitschrift für französische Sprache und Literatur. Wiesbaden. Zeitschrift für Mundartforschung. Halle a. S. (1924-1934: Teuthonista. Bonn). Zeitschrift für Namenforschung. Berlin (1925-1937: Zeitschrift für Ortsnamenforschung. München). Zeitschrift für romanische Philologie. Tübingen. Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie. Zeitschrift für vergleichende Literaturgeschichte. Berlin.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 655
20/12/22 8:29
Estudis romanics 45_int.indd 656
20/12/22 8:29
NORMES PER ALS COĿLABORADORS DELS ESTUDIS ROMÀNICS (ER)
1. Presentació d’originals 1.1. Els ER accepten propostes d’articles i altres contribucions, que seran redactats preferentment en qualsevol llengua romànica, excepcionalment en alemany o en anglès. Les contribucions que es publiquen a ER són: articles (veg. apartat 4), articles misceŀlanis (veg. apartat 5), recensions, cròniques i necrologies (veg. apartat 6). Tota la correspondència referent als ER i totes les contribucions han d’adreçar-se a: estudis.romanics@iec.cat. Els llibres per a recensió o per a notes a llibres rebuts han de ser tramesos a l’adreça postal: Estudis Romànics, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona. 1.2. Pel fet de presentar un text per a la seva eventual publicació a ER, l’autor o els autors es fan responsables que es tracta d’un text original i inèdit, i donen a entendre al Comitè de Redacció que l’original no ha estat presentat a cap altra revista o publicació. Si l’autor té la intenció de publicar en algun lloc un text estretament relacionat amb la contribució que presenta als ER, convindria que ho comuniqués a la Redacció. 1.3. Els coŀlaboradors de la revista són els responsables del contingut de llurs textos. 2. Citacions, notes, transcripcions fonètiques i sigles 2.1. Les citacions, si són breus, es reproduiran a l’interior d’un paràgraf de l’article entre cometes angulars (« »), però, si són prou llargues, seran reproduïdes en un paràgraf a part, sagnades en un cos de lletra més petit (Times New Roman, cos 10) i sense cometes. 2.2. Les notes aniran a peu de pàgina, sagnades en cos de lletra més petit (Times New Roman, cos 10 en el cas dels articles i articles misceŀlanis i cos 8 en el cas de les recensions, crò niques i necrologies). 2.3. Les transcripcions fonètiques i fonològiques adoptaran el sistema de l’Associació Fonètica Internacional (AFI). Caldrà que s’exposin en una nota els criteris de transcripció del llenguatge oral o textual que eventualment s’hagin utilitzat. 2.4. Les formes etimològiques (llatines, germàniques, etc.) seran indicades en versaletes.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 657
20/12/22 8:29
658
SUPORT INFORMATIU
2.5. Si es fan servir sigles que no figuren a la llista de sigles recomanades pels ER, caldrà que la primera vegada que se cita l’entitat a què fan referència es faci amb el nom desplegat i la sigla a continuació entre parèntesis. Exemple: 1) primera vegada: Revista de Filología Románica (RFR); 2) a continuació: RFR. El Comitè de Redacció considerarà la possibilitat d’incorporar aquestes sigles a la llista recomanada pels ER. 3. Referències bibliogràfiques 3.1. Referències bibliogràfiques a l’interior del text: • Seran donades entre parèntesis amb el nom de l’autor, l’any de l’edició que es fa servir i que se cita, i les pàgines, separades de l’any per dos punts: (Fabra 1956: 87-88). • Si es tracta d’una obra de més d’un volum, aquest serà indicat abans del número de pàgines en xifres romanes: (Solà 1973: II, 89). • Si la referència és part del text, s’indicarà així: «Segons Fabra (1956: 87-88), la llengua...». • Si l’obra citada té dos autors, s’escriuran els dos cognoms separats per una barra inclinada: (Riquer / Comas 1964: 123). Si en té més de dos, s’indicarà amb el cognom del primer autor i et al.: (Artonne et al. 1969: 4-6). • Els llibres de diversos autors (actes de congressos, misceŀlànies d’homenatge, obres coŀlectives, etc.) seran citats pel nom de l’editor o curador, seguit de l’abreviatura ed.: (Bover / Martí Olivella / Newman, ed. 1996: 153-154). En el cas de misceŀlànies coŀlectives en què no figuri l’editor o curador, s’indicarà l’autoria amb l’abreviatura D. A.: (D. A. 1988). • Les obres de referència que s’acostumen a abreujar amb sigles, se citaran mitjançant aquestes sigles, que es desenvoluparan a la bibliografia: (DCVB, s. v. atrapassar); en el cas del DECat, del FEW i del LEI, es recomana citar-ne volum, pàgina, columna i, eventualment, línies (DECat II, 447b, 38-41). 3.2. Totes les obres a què s’hagi fet referència en el cos de l’article es recolliran a la bibliografia final. 3.3. Exemples amb vista a la bibliografia final: Llibres Rosselló, Ramon X. (20112): Anàlisi de l’obra teatral (Teoria i pràctica). València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Fabra, Pompeu (19957 [1933]): Gramàtica catalana. Barcelona: IEC [edició facsímil]. D. A. (1988): Actes del Coŀloqui Internacional sobre el Modernisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Jorba, Manuel / Molas, Joaquim / Tayadella, Antònia (ed.) (1992): Actes del Coŀloqui Interna cional sobre la Renaixença, vol. I. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Novalis (1907): Enric d’Ofterdingen, trad. de J. Maragall. Barcelona: Biblioteca Popular de «L’Avenç». DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari catalàvalencià-balear. Palma: Moll. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 658
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU
659
Parts de monografies Barbal, Maria (1989): «Camins de ciutat», dins Segura, Isabel (ed.): Barceldones. Barcelona: L’Eixample, p. 43-56. Crystal, David (20052 [1986]): «The Language of Shakespeare», in Shakespeare, William: The Complete Works, a cura de Stanley Wells. Montgomery / Oxford: Clarendon / Oxford University Press, p. XLV-LXIV. Parts de publicacions periòdiques Castellanos, Jordi (2002, gener): «Literatura catalana i compromís social en els anys trenta», Els Marges, 69, p. 7-23. Wright, George T. (1992): «An Almost Oral Art: Shakespeare’s Language on Stage and Page», Shakespeare Quarterly, vol. 43, núm. 2, p. 159-169. Hortalà, Josep (1999, 3 de desembre): «El llenguatge», Avui, p. 35. Publicacions en línia Lloret, Maria-Rosa (2015, primavera): «La sufixació apreciativa del català: creacions lèxiques i implicacions morfològiques», Caplletra, 58, p. 55-89. En línia: <https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/7137/6892>. [Consulta: 2 de desembre de 2015.] Ibáñez-Fanés, Jordi (2013, tardor): «Antigone’s Long Shadow: Myth, Politics, and Memory in Democratic Spain», Hispanic Issues On Line, 13 (Duprey, Jennifer [ed.]: Whose Voice Is This? Iberian and Latin American Antigones). En línia: <http://cla.umn.edu/sites/cla.umn. edu/files/hiol_13_10_ibanezfanes_antigones_long_shadow.pdf. >. [Consulta: 19 de març de 2016.] 4. Requisits per als articles 4.1. Normalment, l’extensió màxima dels articles serà de 30 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 85.500 caràcters amb espais, cf. 1.2.). Els casos excepcionals seran resolts d’acord amb el Comitè de Redacció. També s’admet la possibilitat de fragmentar un article llarg en dues meitats, que seran publicades en dos volums consecutius de la revista. En aquest cas, s’inclourà la bibliografia al final de cadascuna de les parts. 4.2. En cas que el volum en preparació ja hagi atès el màxim de l’extensió prevista, el Comitè de Redacció considerarà la proposta de noves coŀlaboracions per als volums següents. 4.3. L’encapçalament dels articles contindrà el títol, el nom o els noms dels autors i de la institució a la qual pertanyen, una adreça postal i l’adreça electrònica, juntament amb un resum de l’article, que no serà més llarg de 150 mots. Al final del resum, s’afegirà una llista de mots clau (màxim: 5 mots), que donin una orientació temàtica del contingut de l’article. 4.4. Els mapes, imatges, figures i taules es presentaran amb la qualitat i el format adequats per a la seva reproducció gràfica. En cas que no siguin obra de l’autor, aquest es compromet a tenir permís per reproduir-los dins del seu article. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 659
20/12/22 8:29
660
SUPORT INFORMATIU
4.5. Els articles tramesos als ER seran avaluats per especialistes designats pel Comitè de Redacció, que duran a terme llur comesa sense conèixer l’autoria dels textos. Dins el termini de tres mesos després de la recepció d’un article, els autors seran informats del resultat de l’avaluació. Aquesta pot suscitar certes modificacions al text, que seran acordades entre els autors i el Comitè de Redacció. 4.6. El qüestionari que s’enviarà als avaluadors serà el següent: Justifiqueu, si us plau, les respostes i indiqueu en quins punts de l’article (pàgina o paràgraf) es basen les vostres observacions. 1. El tema de l’article és adequat per als ER? 2. Considereu que aquest article fa una aportació original i de qualitat al tema que tracta? 2a. Si la resposta és «sí», podeu resumir breument en què consisteix l’aportació d’aquest article? 2b. Si la resposta és «no», considereu que, tanmateix, és una aportació interessant com a estat de la qüestió, balanç crític de la recerca, etc.? 3. La metodologia és l’adequada per al tema que tracta l’article? 4. L’autor coneix suficientment l’estat actual de la recerca en el tema que tracta? 5. L’autor és objectiu i mesurat en referir-se a la bibliografia o les aportacions d’altri? 6. Creieu que no han estat presos en consideració aspectes importants i necessaris per a la recerca que proposa l’article? 7. Creieu que hi ha en l’article res de sobrer? 8. Pel que fa als aspectes formals, l’autor utilitza un llenguatge i un registre correctes i adequats i que reflecteixen clarament les idees exposades? 9. Hi ha altres observacions que vulgueu fer? 10. Considereu, doncs, que l’article pot ser publicat en els ER? 4.7. Els titulars dels drets d’autor seran els coŀlaboradors. Si en el futur aquests volen reproduir llurs textos en una altra publicació, ho comunicaran a l’Institut d’Estudis Catalans (a través del Comitè de Redacció dels ER), i en faran constar la font original dins la nova publicació. 4.8. La revista no envia separates als autors, però aquests, si volen, poden obtenir el seu text en PDF al Portal de Publicacions de l’IEC: <http://publicacions.iec.cat/>. 5. Requisits per als articles misceŀlanis 5.1. A diferència dels articles pròpiament dits, els articles misceŀlanis són treballs més breus en què es poden abordar aspectes concrets d’alguns temes filològics, es poden oferir reports de l’activitat investigadora de grups de recerca, etc. 5.2. Per als mapes, imatges, figures i taules, vegeu l’apartat 4.4. 5.3. Normalment, l’extensió màxima dels articles misceŀlanis serà de 10 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 28.500 caràcters amb espais). Els casos excepcionals seran resolts d’acord amb el Comitè de Redacció.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 660
20/12/22 8:29
SUPORT INFORMATIU
661
5.4. L’encapçalament dels articles misceŀlanis contindrà el títol, el nom o els noms dels autors i la institució a la qual pertanyen, una adreça postal i l’adreça electrònica. 5.5. Aquests articles misceŀlanis no requereixen passar una avaluació externa; la seva acceptació dependrà del Comitè de Redacció. 6. Requisits per a les recensions, les cròniques i les necrologies 6.1. Les recensions i les necrologies tindran una extensió de 8 pàgines com a màxim (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 22.800 caràcters amb espais) i les cròniques no hauran d’excedir les 2 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 5.700 caràcters amb espais). Al final del text, se n’indicarà l’autoria, amb els cognoms en versaleta, i la universitat o institució a la qual es pertany, tot justificat a la dreta: Philip V. Silversmith University of Toronto 6.2. Per a les citacions, notes, transcripcions fonètiques i ús de formes etimològiques i de sigles, vegeu l’apartat 2. 6.3. Atesa l’aparició anual dels ER, en el moment de redactar les necrologies i les cròniques no es faran servir indicacions temporals relatives («el proper mes de març», «l’any passat», etc.), sinó les indicacions absolutes corresponents («el mes de març de 2000», «l’any 1998», etc.). 6.4. Les cròniques hauran de referir-se a activitats en el camp de la lingüística i de la literatura romàniques que s’hagin realitzat al llarg del període que va de l’1 d’octubre d’un any al 30 de setembre de l’any següent. 6.5. Les necrologies valoraran d’una manera sintètica aspectes científics i humans de l’activitat duta a terme per la persona finada i es procurarà evitar els llistats bibliogràfics. 6.6. Les recensions seran encapçalades per la referència bibliogràfica de l’obra ressenyada: Veny, Joan / Pons, Lídia (1998): Atles lingüístic del domini català. Etnotextos del català oriental. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 526 p. 6.7. En principi, les recensions s’ocuparan d’obres aparegudes fins al voltant de quatre anys abans del moment de redactar-les i han de ser descriptives i crítiques. Per a ser preses en consideració i publicades, totes les recensions seran examinades pel Comitè de Redacció. 7. Correcció de proves 7.1. Les proves seran trameses a l’autor (o al primer dels autors, quan n’hi hagi més d’un), el qual, després de corregir-les, les retornarà al Comitè de Redacció en la data que se li indicarà. En tot cas, transcorregut aquest termini sense rebre-les, la Redacció considerarà que l’autor dona per bona la versió enviada. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 661
20/12/22 8:29
662
SUPORT INFORMATIU
7.2. En la correcció de proves, els autors s’abstindran d’introduir-hi cap addició. 7.3. En principi, els autors de cròniques no rebran proves, si no és que ho demanen d’una manera explícita. 8. Distribució del volum 8.1. Els coŀlaboradors dels articles, recensions i necrologies rebran un exemplar del volum de la revista en què aparegui la seva contribució. 8.2. Uns mesos després de la publicació en paper del volum d’Estudis Romànics, es podran consultar i descarregar els continguts de la revista al Portal de Publicacions de l’IEC: <http://publicacions.iec.cat/>. 9. Publicació de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom, cognoms i adreça electrònica) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Estudis Romànics. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat especificant de quina publicació es tracta.
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 45 (2023), p. 639-662
Estudis romanics 45_int.indd 662
20/12/22 8:29
TAULA
Articles Camps i Arbós, Josep: Aproximació al teatre infantil i juvenil de Josep M. Benet i Jornet 7 Foguet i Boreu, Francesc: Els cicles mítics del teatre d’Albert Mestres . . . . . . . . . . . . . . . 27 Menéndez Fernández, Claudia Elena: Interferencies llingüístiques nos Libros de los Expósitos del Real Hospiciu d’Uviéu: una muestra de los sieglos xviii y xix . . . . . . . . 45 Pons, Margalida: El pensament analògic en la poesia de Josep M. Sala-Valldaura: afecció i diferència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 Riba, Caterina: La torbació de cossos i matèria a l’obra de Felícia Fuster . . . . . . . . . . . . 91 Royo, Carles: Les oracions intransitives de verbs psicològics no pronominals amb subjecte experimentador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 Simó, Meritxell: Projeccions noveŀlesques de la midons: retrats literaris de quatre dames dels segles xii-xiii . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 Solivellas, Ivan: Els prefixos en català: aproximació teoricodescriptiva i establiment d’un inventari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171 Torres, Antonio: Perspectivas críticas sobre el pluricentrismo y el panhispanismo de la lengua española . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199 Veny-Mesquida, Joan R.: «Quan és el cor qui canta, no res del món l’enuja». A propòsit del poema «A un gripau» de Josep Carner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221 Misceŀlània Andrés Díaz, Ramón de: Ubi sumus? Algunos aspectos de dialectología teórica a propósito de una importante síntesis sobre continuums y transiciones peninsulares . . 249 Beltran Calvo, Vicent: Bibliografia general sobre dialectologia catalana . . . . . . . . . . . . 265 Casals i Martorell, Daniel / Massanell i Messalles, Mar: La divulgació de la normativa als mitjans de comunicació com a línia de recerca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 273 Chambon, Jean-Pierre: Davalèri a molompisa ou soi davalat a molompisa : une suite fictive du Libre dels grands jorns par Jean Boudou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 287 Cusan, Federica: L’Atlante toponomastico del Piemonte Montano: stato dell’arte . . . . . . 295 Jorba, Manuel: Els contextos d’un estudi d’Irmela Neu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 305 Junyent, M. Carme / Barrieras Angàs, Mònica / Casanova Comellas, Pere: 30 anys del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 321
Estudis romanics 45_int.indd 663
20/12/22 8:29
664
Taula
Malé, Jordi: Lectura intertextual de dos poemes de Gabriel Ferrater: «Tres llimones» i «Amistat del braç» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Montané March, M. Amor / Cabré Castellví, M. Teresa: Guaita terminològica: un projecte de prospectiva terminològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rafel, Joaquim: El Diccionari essencial de la llengua catalana. Un nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rosselló Bover, Pere: El grup de recerca de Literatura Catalana i Cultura dels Segles xix i xx (LITERCAT) de la Universitat de les Illes Balears . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Saramandu, Nicolae / Nevaci, Manuela / Floarea, Irina: Présentation du projet Atlas linguistique des dialectes roumains du nord et du sud du Danube (ALDRO) . . . . . . . . Veny, Joan: Sobre l’origen del castellà alitán ‘Scyliorhinus stellaris’ . . . . . . . . . . . . . . . . .
331 341 351 357 361 369
Recensions Acadèmia Valenciana de la Llengua (2019): Actes de la Jornada d’Onomàstica Hispànica. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. (Moisès Selfa Sastre) . . . . Álvarez Blanco, Rosario / Dubert García, Francisco / Sousa Fernández, Xulio César (2022): Atlas Lingüístico Galego. Volume VII. Léxico. O ser humano (II). A Coruña / Santiago de Compostela: Fundación Barrié / Universidade de Santiago de Compostela. (José Enrique Gargallo Gil) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Aran, Ramon / Foguet, Francesc (ed.) (2021): Jordi Teixidor i el teatre català contemporani. Barcelona: Institut del Teatre / Institut d’Estudis Catalans. (Veronica Orazi) . . . . . . . . . . Ayats, Aïda / Foguet, Francesc (ed.) (2021): La dramatúrgia catalana al segle xxi: balanç crític. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Gemma Bartolí Masons) . . . . . . . . . . . Baiwir, Esther (ed.) (2020): Les atlas linguistiques galloromans à l’heure numérique: projets et enjeux, numéro monographique de Bien dire et bien aprandre. Revue de Médiévistique, 35 // Thibault, André / Avanzi, Mathieu / Lo Vecchio, Nicholas / Millour, Alice (ed.) (2021): Nouveaux regards sur la variation dialectale. New Ways of Analyzing Dialectal Variation. Strasbourg: ELiPhi. (Matteo Rivoira) . . . . . . . . . . . Balaș, Oana-Dana / Montoliu Pauli, Xavier (ed.) (2021): Actes del Divuitè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Bucarest, 2-6 de juliol de 2018). Barcelona / Bucarest: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Institut d’Estudis Catalans / Universitat de Bucarest. (Joan Fontana i Tous) . Bescós, Pere / Puig i Oliver, Jaume de (ed.) (2021): Corpus Biblicum Catalanicum (CBCat). 9 Bíblia del segle xiv. Primer llibre dels Paralipòmens (Corpus Biblicum Catalanicum, 9). Introducció, notes i glossari a cura de Pere Casanellas i Pere Bescós. Coŀlació de vulgates catalanollenguadocianes a cura de Núria Calafell i Sala i Pere Bescós. Edició del pròleg als Paralipòmens a cura de Pere Bescós i Pere Casanellas. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Joaquim Malé i Ribera) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2014): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom). Genèse, méthodes et résultats. Berlin / München / Boston: De Gruyter // Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2016): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) 2. Pratique lexicographique et réflexions théoriques. Berlin / Boston: De Gruyter // Buchi, Éva / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2020): Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom) 3. Entre idioroman et protoroman. Berlin / Boston: De Gruyter. (Jairo Javier García Sánchez) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Estudis romanics 45_int.indd 664
379
383 386 388
391
396
401
403
20/12/22 8:29
Taula
Cano González, Ana M. (2021): Llingua, tierra, nomes… Estudios d’Onomástica Románica (1987-2017). Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana. (Loreto Díaz Suárez) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carles, Hélène / Glessgen, Martin (ed.) (2020): Les écrits des Poilus. Miroir du français au début du XXe siècle. Strasbourg: ELiPhi. (Marta López Izquierdo) . . . . . . . . . . . . . Castellanos, Jordi / Marrugat, Jordi (dir.) (2021): Història de la literatura catalana, volum VII (Literatura catalana III. Del 1922 al 1959). Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona. (Josep Camps Arbós) . . . . . . Chabrolle-Cerretini, Anne-Marie / Iglésias, Narcís (ed.) (2021 [1549]): Joachim Du Bellay: La defensa i iŀlustració de la llengua francesa, trad. de Narcís Iglésias. Catarroja / Barcelona / Palma: Afers. (Maria Teresa Garcia Castanyer) . . . . . . . . . . . . Clua, Josep Antoni / Falguera, Enric / Veny, Joan Ramon (ed.) (2021): Parresia. Converses literàries amb Jaume Pont. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida. (Gonzalo Pontón) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Colón Domènech, Germà (2022): Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain. Una selecció. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica. (Lluís Gimeno Betí) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cusan, Federica (2020): Parole alle piante. Saggio di fitotoponomastica di una valle alpina. Alessandria: Edizioni dell’Orso. (Maria-Reina Bastardas) . . . . . . . . . . . . . . . . Del Puente, Patrizia / Guazzelli, Francesca / Molinu, Lucia / Pisano, Simone (a cura di) (2020): Tra etimologia romanza e dialettologia. Studi in onore di Franco Fanciullo. Alessandria: Edizioni dell’Orso. (Matteo Rivoira) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Diversos Autores (2020): Origen aragonés de las Glosas Emilianenses. Estudios y edición facsímil. Introducción de Ramón de Andrés Díaz. Zaragoza: Aladrada Ediciones. (Inés Fernández-Ordóñez) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Eckkrammer, Eva Martha (ed.) (2021): Manual del español en América. Berlin: De Gruyter. (Antonio Torres) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Favre, Saverio / Raimondi, Gianmario (dir.) (2020): Atlas des Patois valdôtains. APV / 1 – Le lait et les activités laitières. Aosta / Arvier: Région Autonome Vallée d’Aoste / Le Château Edizioni. (Tullio Telmon) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ferrando, Antoni (2021): Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura (a propòsit sobretot de la guerra de Cuba). València: Institució Alfons el Magnànim. (Ramon Pinyol i Torrents) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ferrando, Antoni (2021): Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat, memòries del present. València: Editorial Afers / Acadèmia Valenciana de la Llengua. (Brauli Montoya Abat) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gabriel, Christoph / Gess, Randall / Meisenburg, Trudel (2021): Manual of Romance Phonetics and Phonology. Berlin: De Gruyter. (Daniel Recasens Vives) . . . . . . . . . . . García Arias, Xosé Lluís (2019 y 2021): Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana (DELLA), tomu III (E-F), tomu IV (G-Ñ), tomu V (O-R), tomu VI (S-Z) y tomu VII (apéndiz, bibliografía, abreviatures, índices). Uvieu: Universidá d’Uvieu / Academia de la Llingua Asturiana. (José Ramón Morala) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hauf, Albert G. / Gimeno, Francisco M. (2021) (ed.) Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua / Universitat de València. (Josep-A. Ysern) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Institut d’Estudis Catalans (2022): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic, a cura de Joan Veny. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans (Lluís Payrató) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Estudis romanics 45_int.indd 665
665
409 412 418 422 428 431 433 435 437 438 443 450 452 456
458 462 467
20/12/22 8:29
666
Taula
Lo Vecchio, Nicholas (2021): Dictionnaire historique du lexique de l’homosexualité. Transferts linguistiques et culturels entre français, italien, espagnol, anglais et allemand. Strasbourg: Editions de linguistique et de philologie. (Jaime Peña Arce) . . Marchello-Nizia, Christiane / Combettes, Bernard / Prévost, Sophie / ScheerGrande, Tobias (ed.) (2020): Grammaire Historique du Français. Berlin: De Gruyter. (MariaReina Bastardas) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Martí i Castell, Joan (2020): Joan Coromines i Vigneaux. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica. (Josep Ferrer i Costa) . . . . Martínez Romero, Tomàs (2021): La predicació de Sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I / Diputació de Castelló. (Lluís Gimeno Betí) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Massanell i Messalles, Mar (2020): «No m’à romasa sinó la honestat». Rere la petja d’una innovació lingüística en el pas del català antic al modern. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Sandra Montserrat) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Massip, Àngels / Veny, Joan (directors) / Luna-Batlle, Xavier / Barri, Montserrat (comentaris) (2021): Scripta rossellonesa. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica. (Jean-Paul Escudero) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Massip, Francesc (ed.) (2020): Comedia de corte «La vesita» de Juan Fernández de Heredia: poeta y caballero valenciano. Edició i estudi de Francesc Massip; traducció castellana dels textos catalans i portuguesos de Jesús Massip Fonollosa. Salamanca: Sociedad Española de la Historia del Libro (SEHL) / Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas (SEMYR). (Lenke Kovács) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pradilla Cardona, Miquel Àngel (coord.) (2021): De llengua i societat. De la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Eloi Bellés) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Premi, Nicolò (2020): Il trovatore Pons de la Guardia: edizione critica con commento e glossario. Strasbourg: ELiPhi. (Antoni Rossell) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rocco, Emmanuele (2018): Vocabolario del dialetto napoletano, a cura di Antonio Vinciguerra. Firenze: Accademia della Crusca. (Fiorenzo Toso) . . . . . . . . . . . . . . . . . Ruiz-Ruano, Míriam (2020): Vós i jo entre els antics. Fonts i influències de la literatura catalana medieval. València: Institució Alfons el Magnànim / Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. (Cèlia Nadal Pasqual) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sunyer Molné, Magí / Veny-Mesquida, Joan Ramon (ed.) (2021): Llegenda i mite. Kassel: Edition Reichenberger (Alfons Gregori) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Toso, Fiorenzo (2020): Il mondo grande. Rotte interlinguistiche e presenze comunitarie del genovese d’oltremare. Dal Mediterraneo al Mar Nero, dall’Atlantico al Pacifico. Alessandria: Edizioni dell’Orso. (Daniele Baglioni) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Toso, Fiorenzo (a cura di) (2021): Gian Giacomo Cavalli, Ra cittara zeneize. Poesie scelte. Alessandria: Edizioni dell’Orso. (Stefano Lusito) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Veny, Joan (2021): Nous escrits lingüístics mallorquins. Mallorca: Lleonard Muntaner. (Mar Massanell i Messalles) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Veny, Joan (2021): Petit Atles Lingüístic del Domini Català, volum 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Pere Navarro Gómez) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Veny, Joan (2022): Memòries d’un filòleg norantí. Palma: Lleonard Muntaner, Editor. (Carles Duarte i Montserrat) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Veny-Mesquida, Joan Ramon (cur.) (2022): Epistolari V-Ʌ. Les cartes entre Josep Vallverdú i Guillem Viladot. Lleida: Pagès Editors. (Francesc Foguet i Boreu) . . . . . .
Estudis romanics 45_int.indd 666
471 474 477 481 485 490
492 496 499 501 502 506 510 514 518 523 528 531
20/12/22 8:29
Taula
667
Llibres rebuts �������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������
537
Crònica �����������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������
541
Necrologies Renada-Laura Portet (1927-2021) (Jean-Paul Escudero) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Josep Rañé i Rañé (1958-2021) (Jordi Manent i Tomàs) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carmen Pensado (1955-2021) (José Antonio Pascual) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Joan Alegret Llorens (1941-2021) (Pere Rosselló Bover) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Manuel Seco Reymundo (1928-2021) (Rafael Rodríguez Marín) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Miquel Strubell i Trueta (1949-2022) (Isidor Marí) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Josep Massot i Muntaner (1941-2022) (Jordi Manent i Tomàs) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Giovanni Ronco (1953-2022) (Matteo Rivoira) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Joan F. López Casasnovas (1952-2022) (Pere Gomila / Josefina Salord) . . . . . . . . . . . . . . Luca Serianni (1947-2022) (Emiliano Picchiorri) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Manuela Barros (1938-2022) (Luísa Segura / Gabriela Vitorino / João Saramago) . . . . . . . Fiorenzo Toso (1962-2022) (Stefano Lusito) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ko Tazawa (1953-2022) (Makiko Fukuda) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
589 592 594 601 603 607 613 618 619 624 629 631 635
Suport informatiu Antics membres del Consell Científic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Coŀlaboradors dels Estudis Romànics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Abreviatures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sigles de publicacions i entitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Instruccions per als coŀlaboradors d’ER . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Estudis romanics 45_int.indd 667
639 640 645 647 657
20/12/22 8:29
ESTUDIS ROMÀNICS
XLV
ESTUDIS ROMÀNICS Revista fundada per R. Aramon i Serra
A cura de JOAN VENY i JOSÉ ENRIQUE GARGALLO
Volum XLV
BARCELONA 2023
BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2023