Masia i família pagesa a Catalunya entre el segle xvi i el començament del xx
campo, campesinos y actividades productivas». A: Campo y campesinos en la España Moderna. Culturas políticas en el mundo hispano. Fundación Española de Historia Moderna, Madrid 2012, 153-179. [19] Entre els anys 1596-1606 i 1656-1672, la vinya a Mataró s’incrementà el 300 %. J. Giménez Blasco. Mataró en la Catalunya del segle xvii. Un microcosmos en moviment. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró 2001. [20] A. Capdevila Muntadas. Pagesos, mariners i comerciants…, op. cit., 205. [21] A partir dels anys seixanta i fins al principi dels noranta del Set-cents, dos mercats s’havien mostrat molt dinàmics en les compres d’aiguardents catalans: d’una banda i principalment, el mercat francès, i de l’altra, el mercat colonial americà: F. Valls. «El paper de les exportacions vitícoles de les relacions exteriors de l’economia catalana 1672-1869». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 12 (2001), 161-172. [22] P. Gifre. Els senyors útils i propietaris de mas. La formació històrica d’un grup social pagès (Vegueria de Girona, 1486-1730). Fundació Noguera, Barcelona 2012, 357389. [23] G. Ramon. El crèdit a la Catalunya…, op. cit., 16. [24] A. Compte. «Els cortals de Castelló d’Empúries en la baixa edat mitjana». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos [Figueres], vol. 38 (2005), 69. [25] Per a aquesta descripció, vegeu P. Gifre. Els senyors útils i propietaris de mas…, op. cit., 320. [26] A. Compte. «Els cortals de Castelló d’Empúries…», op. cit., 60. [27] A. Ferrando i Roig. Les sendes dels bandolers…, op. cit. [28] O. martín i E. Gallart. «Els sistemes defensius de la costa catalana contra la pirateria i el corsarisme (xvixviii)». Manuscrits. Revista d’Història Moderna, núm. 7 (1988), 225-240; J. Noguer Gómez. «Les torres de vigilància i de defensa de la Costa Brava». Revista de Girona, núm. 116 (1986), 271-280. [29] Una part important dels pobles es formaren sobretot al segle xviii, però iniciaren el procés el segle xvii: A. Serra i Clota. «La memòria d’un poble…», op. cit.; X. Jorba. Òdena: segles…, op. cit., 480 i seg. [30] A. Serra i Clota. «El vi, la seva importància i la seva elaboració entre el s. xiii-xvi a la Catalunya Central». A: E. Giralt (coord.). III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans. Vol. 2. Universitat de Barcelona, Barcelona 1993, 281-298. [31] «Desde entonces y hasta la llegada de la filoxera la viña caracterizaba una parte del paisaje rural catalán, al mismo tiempo que su abastecimiento de grano dependía de otras comarcas»: J. Dantí. «La diversidad agraria en la España Moderna…», op. cit. [32] Francesc Valls considera que durant el cicle de l’aiguardent s’havia passat per dues fases pel que respecta a les contrapartides comercials de les exportacions vitícoles: 1) En la primera, predominaven els tèxtils: teixits de llana, de lli o, fins i tot, indianes, és a dir, els teixits de cotó.
Catalan historical review_9.indb 179
Cat. Hist. Rev. 9, 2016 179
2) En una segona fase, que s’inicià als anys seixanta del segle xviii, foren els teixits de lli semiacabats. Vegeu F. Valls. La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana. Eumo, Vic 2004. [33] F. Valls. La Catalunya atlàntica…, op. cit. [34] Tal com s’ha apuntat, la rabassa morta era un contracte de plantació de vinya o d’altre arbustiu de secà gairebé indefinit mentre no morissin els ceps. Però, en canvi, per als propietaris era una simple parceria de llarga durada. Fou aquesta doble interpretació la que provocà els disturbis. [35] A. Serra i Clota. «Análisis de la construcción del manso en Catalunya, del libro: Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril, de M. Agustí (1617)». A: S. Huerta (coord.). Actas del Séptimo Congreso Nacional de Historia de la Construcción. Vol. 2. Instituto Juan de Herrera, Madrid 2011, 1339-1348. [36] L. Ferrer. «Una revisió del creixement demogràfic…», op. cit. [37] R. Garcia-Orallo. «La gran propiedad endeudada: decadencia, continuidad y recomposición de las élites rurales catalanas a finales del siglo xix». A: XIV Congreso Internacional de Historia Agraria (Badajoz, 7-9 de novembre de 2013), 29 p. [38] F. Valls. La Catalunya atlàntica…, op. cit., 14. [39] A l’inici del segle xx, el marquès de Robert era el propietari de diversos masos a la plana, entre els nuclis de Torroella de Montgrí i l’Estartit (Torre Bagura, Mas Cassà, Mas Ral, la Galera i Mas Boixó). L’any 1912 n’inicià un procés de reestructuració que comportà la construcció de vuit masos nous, coneguts com els masos nous d’en Robert. Aquesta actuació fou una de les darreres grans transformacions agrícoles, socials i arquitectòniques de la plana. La casa que havia estat dels senyors de Gelida a finals del segle xviii i principi del xix es vengué en parts a diferents nous propietaris: la Talaia, masoveria o propietat independent (segle xix), que depenia de can Batllevell; can Migrat (segle xix), que és una segregació de can Voltà, i ca l’Altimires (segle xix), als Leblond, que compraren també el castell, Ca n’Oller dels Tarongers (segle xix), que era una segona residència dels Oller de la Muntanya. [40]. R. Garcia-Orallo. La gran propiedad endeudada…, op. cit. [41] A. Balcells. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). Nova Terra, Barcelona 1968. La segona edició és del 1983. [42] C. Sobrevila. «Els indians catalans». A: RE, Revista de pensament i opinió, Fundació Catalunya-Amèrica, Barcelona 2008, 44-45. [43] Ara, molt reformada, acull la Casa de Cultura de l’Ajuntament de Calafell; vegeu el web de l’Ajuntament de Calafell. [44] A l’inici del segle xx, el marquès de Robert és el propietari de diversos masos a la plana, entre els nuclis de Tor roella de Montgrí i l’Estartit, com el Mas Llorers. És una masia construïda a començament del segle xx dins la
08/06/2016 12:38:02