Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics

Butlletí

DE LA SOCIETAT CATALANA

D’ESTUDIS HISTÒRICS

Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

XXIII, 2012

D’ESTUDIS HISTÒRICS

Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA

La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El prmer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Seció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públcs i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics , que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volumns dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí , que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó i Albert Balcells n’han estat els delegats de l’IEC.

Butlletí

DE LA SOCIETAT CATALANA

D’ESTUDIS HISTÒRICS

CONSELL DE REDACCIÓ

Director:

Jaume Sobrequés i Callicó, Universitat Autònoma de Barcelona

Vocals:

Albert Balcells i González, Universitat Autònoma de Barcelona

Antoni Dalmau i Ribalta, Societat Catalana d’Estudis Històrics

Gaspar Feliu i Montfort, Universitat de Barcelona

Armand de Fluvià i Escorsa, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica

Josep Maria Figueres i Artigues, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Guitart i Duran, Universitat Autònoma de Barcelona

J. Antoni Iglesias Fonseca, Universitat Autònoma de Barcelona

Santiago Izquierdo Ballester, Universitat Pompeu Fabra

Rosa Lluch i Bramon, Universitat de Barcelona

Tünde Mikes Jani, Universitat de Girona

Mercè Morales i Montoya, Societat Catalana d’Estudis Històrics

Alfred Pérez-Bastardas, Societat Catalana d’Estudis Històrics

Marta Prevosti i Monclús, Institut Català d’Arqueologia Clàssica

Sebastià Riera i Viader, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Maria Salrach Marés, Universitat Pompeu Fabra

Montserrat Santmartí i Roset, Universitat Rovira i Virgili

Sebastià Serra Busquets, Universitat de les Illes Balears

Ricard Soto i Company, Universitat de Barcelona

Edició del butlletí a cura de:

Marta Prevosti i Monclús, Institut Català d’Arqueologia Clàssica

CONSELL AVALUADOR CIENTÍFIC EXTERN

Dolors Bramon i Planas, Universitat de Barcelona

Jordi Casassas i Ymbert, Universitat de Barcelona

Marc Mayer i Olivé, Universitat de Barcelona

Tomàs de Montagut i Estragués, Universitat Pompeu Fabra

Antoni Riera i Melis, Universitat de Barcelona

Santiago Riera i Tuèbols, Universitat de Barcelona

Eva Serra i Puig, Universitat de Barcelona

Antoni Simon i Tarrés, Universitat de Barcelona

Narcís Soler i Masferrer, Universitat de Girona

Josep M. Solé i Sabaté, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep M. Torras i Ribé, Universitat de Barcelona

Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA

D’ESTUDIS HISTÒRICS

Filial de l’Institut d’Estudis Catalans XXIII, 2012

Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Aquesta revista és accesible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat

© els autors dels treballs

Editat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Disseny de la coberta: Irene Sanz

Tiratge: 400 exemplars

Compost per Flor Edicions, SL Carrer Breda, 7-9. 08029 Barcelona

Imprès a Service Point FMI, SA Carrer de Pau Casals, 161-163. 08820 El Prat de Llobregat

ISSN: 0213-6791

Dipòsit Legal: L.934-1994

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

El Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics és una revista científica de periodicitat anual que publica treballs erudits referents a la història de Catalunya des de l’antiguitat fins a l’època contemporània. Dedica una especial atenció a l’anàlisi transversal d’unes mateixes temàtiques al llarg dels segles, amb l’objectiu de constatar-ne la continuïtat o discontinuïtat així com el possible llegat als temps presents. El Butlletí acull així mateix treballs científics de temàtica universal que tinguin un especial interès metodològic i puguin servir de referent per a treballs específics d’àmbit dels Països Catalans.

The Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics is a scientific journal published once a year with academic articles on the history of Catalonia from antiquity right up to the modern day. It pays particular attention to a diachronic analysis of the same issues throughout the centuries in order to discern their possible continuation or lack thereof, as well as their potential repercussions on today’s society. The Butlletí also contains scientific studies of universal themes that are of particular methodological interest and can serve as a reference for specific works focusing on Catalan-speaking nations and regions.

Le Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics est une revue scientifique de périodicité annuelle qui publie des travaux savants concernant l’histoire de la Catalogne, de l’Antiquité à l’époque contemporaine. Elle prête une attention particulière à l’analyse transversale au long des siècles de thématiques données, afin d’en établir la continuité ou la discontinuité, ainsi que leurs éventuelles retombées à l’époque actuelle. Le Bulletin accueille également des travaux scientifiques de thématique généraliste susceptibles, par leur intérêt méthodologique remarquable, de s’ériger en référence pour des travaux spécifiques ayant pour cadre les pays catalans.

SeSSió inaugural

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910) ........................

19 per Santiago Izquierdo Ballester

JornadeS de la Revista de Catalunya

Presentació. La Revista de Catalunya. Tribuna cultural d’un país .....

67 per Josep M. Figueres

La Revista de Catalunya. Aproximació a la seva història...................

75 per Jaume Sobrequés i Callicó

L’Arqueologia i la Història antiga a la Revista de Catalunya .........

91 per Isabel Rodà

La presència de la ciència històrica a la Revista de Catalunya (1924-2011) .....................................................................

105 per Joan Josep Matas Pastor

Les Illes Balears a la Revista de Catalunya ........................................

127 per Sebastià Serra Busquets i Antoni Vives Reus

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

La Revista de Catalunya i Rovira i Virgili (1924-1929) ...................... 141 per Xavier Ferré Trill

Ferran Soldevila i la Revista de Catalunya (1924-1939) ................... 157 per Enric Pujol i Casademont

Armand Obiols i la Revista de Catalunya a l’exili ............................. 181 per Maria Campillo

Idees econòmiques i anàlisis concretes a Revista de Catalunya (1924-1938) ..................................................................... 193 per Francesc Roca

L’art a la Revista de Catalunya ............................................................ 197 per Francesc Fontbona

«Cròniques Catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya ........................................................................ 213 per Antoni Isarch

Revista de Catalunya. Textos que feren història ............................... 231 per Josep Maria Casasús

Epíleg a les Jornades de la Revista de Catalunya............................... 239 per Albert Manent

articleS

El setge de Cardona de 1711 ............................................................. 243 per Francesc Serra i Sellarés

Dos pavellons entre una dictadura .................................................. 289 per Carme Grandas Sagarra

Entre nosaltRes, els valenCians (1962) i el Cas valenCià (1966) .......... 313 per Xavier Ferré Trill

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

teSiS doctoralS

Història de la Joventut Nacionalista de Catalunya (1980-2003) .. 339 per Josep Lluís Martín i Berbois

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi).

Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat ...............................................................................

353 per Jordi Gibert Rebull

recenSionS

les sagReRes a la Catalunya medieval .....................................................

389 per Xavier Marcó i Masferrer

visCa la RepúbliCa! Joaquim ventalló, peRiodista, polítiC, poeta i tRaduCtoR. .....................................................................

392 per Josep M. Figueres

peRiodisme en la gueRRa Civil ................................................................ 394 per Javier Muñoz

memòRies. de la bonança a un nou Repte (1993-2011) ..........................

400 per Jaume Sobrequés i Callicó

el paRlament de Catalunya, RepúbliCa, gueRRa Civil i exili .................

403 per David Aliaga Muñoz

Anàlisi, crítica i territori .................................................................

406 per Xavier Ferré Trill

cròniqueS

Els periodistes dels anys trenta o el periodisme català de qualitat................................................................................

419 per Albert Prieto i Berbegal

opening Speech

The republican nationalism in Catalonia (1904-1910) .................... 19 by Santiago Izquierdo Ballester

about the Revista de Catalunya

Foreword. The Revista de Catalunya. A gallery of a country’s culture.. 67 by Josep M. Figueres

The Revista de Catalunya. A look at its history ................................ 75 by Jaume Sobrequés i Callicó

Archaeology and ancient history in the Revista de Catalunya....... 91 by Isabel Rodà

The presence of historical science in the Revista de Catalunya (1924-2011) ..................................................................... 105 by Joan Josep Matas Pastor

The Balearic Islands in the Revista de Catalunya ............................. 127 by Sebastià Serra Busquets i Antoni Vives Reus

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

The Revista de Catalunya and Rovira i Virgili (1924-1929) ..............

by Xavier Ferré Trill

Ferran Soldevila and the Revista de Catalunya (1924-1939) ...........

by Enric Pujol i Casademont

Armand Obiols and the Revista de Catalunya in exile .....................

by Maria Campillo

Economic ideas and specific analyses in the Revista de Catalunya (1924-1938) .....................................................................

by Francesc Roca

Art in the Revista de Catalunya ..........................................................

by Francesc Fontbona

«Catalan Chronicles»: criticism and literary ideology in the Revista de Catalunya ...................................................................... 213 by Antoni Isarch

Revista de Catalunya. Texts that made history ..................................

by Josep Maria Casasús

Epilogue to the Jornades de la Revista de Catalunya ....................

by Albert Manent

articleS

The siege of Cardona, 1711 ................................................................

by Francesc Serra i Sellarés

Two pavilions between a dictatorship ..............................................

by Carme Grandas Sagarra

Between nosaltRes, els valenCians (1962) and el Cas valenCià (1966)......... 313 by Xavier Ferré Trill

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

doctoral theSeS

History of Joventut Nacionalista de Catalunya (1980-2003) ........

by Josep Lluís Martín i Berbois

Early Middle Ages in Central Catalonia (6th to 11th centuries). Historic and archaeologic study of middle basin of Llobregat river .............................................................................. 353 per Jordi Gibert Rebull

reviewS

les sagReRes a la Catalunya medieval .....................................................

by Xavier Marcó i Masferrer

visCa la RepúbliCa! Joaquim ventalló, peRiodista, polítiC, poeta i tRaduCtoR. .....................................................................

by Josep M. Figueres

peRiodisme en la gueRRa Civil ................................................................

by Javier Muñoz

memòRies. de la bonança a un nou Repte (1993-2011) ..........................

by Jaume Sobrequés i Callicó el paRlament de Catalunya. RepúbliCa, gueRRa Civil i exili .................

by David Aliaga Muñoz

by Xavier Ferré Trill chronicleS

Els periodistes dels anys trenta o el periodisme català de qualitat................................................................................

by Albert Prieto i Berbegal

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.82

Núm. XXIII (2012), p. 19-63

EL NACIONALISME REPUBLICÀ A CATALUNYA (1904-1910)

Santiago Izquierdo Ballester

Universitat

Pompeu Fabra

Resum

En aquestes pàgines presentem una aproximació al complex procés que va conduir a la formació, a Barcelona, del Centre Nacionalista Republicà i, després, de la Unió Federal Nacionalista Republicana. La UFNR era la continuadora del CNR, nascut el 1904 arran d’una escissió que es produí a l’interior de la Lliga Regionalista. Els escindits de la Lliga es postularan com els capdavanters d’un catalanisme que es presenta més clarament nacionalista, obert i progressista que el regionalista. D’un catalanisme que té com una de les seves fites màximes treballar per la consecució de la República. Aquestes són les línies mestres del projecte polític nacionalista republicà que s’inicia el 1904, i que el 1910 experimentarà un important salt qualitatiu arran de la fundació de la UFNR, considerat el primer partit polític catalanista, progressista i republicà en la història política catalana.

L’article vol resseguir la trajectòria del nacionalisme republicà entre els anys 1904 i 1910, tot inserint-la en el marc polític general català i espanyol i, en especial, en dos dels episodis centrals de la Catalunya de començaments del segle xx: Solidaritat Catalana i la Setmana Tràgica, que tindran una incidència directa en la gestació, el desenvolupament i la consolidació del projecte polític nacionalista republicà.

Paraules clau

Republicanisme, catalanisme polític, història de Catalunya, regionalisme, nacionalisme, Centre Nacionalista Republicà, Unió Federal Nacionalista Republicana.

Republican nationalism in Catalonia (1904-1910)

Abstract

This article investigates the complex process which led to the creation, in Barcelona, of the Republican National Centre and, afterwards, of the Nationalist Republican Federal Union (UFNR). The UFNR was the continuation

Santiago Izquierdo

of the CNR, set up in 1904 as a result of a split in the Regionalist League. The members leaving the League positioned themselves as leaders of a greater Catalan nationalism («Catalanism») that was more open and progressive than regionalist Catalanism; a Catalanism whose main objective was to establish the Republic. This article explores a nationalist republican project which appeared in 1904 and which, in 1910, received a significant qualitative boost from the foundation of the UFNR, considered the first progressive republican Catalan political group in the political history.

The article follows the evolution of republican nationalism, between the years 1904 and 1910, within the Catalan and Spanish political framework in general and particularly regarding two of Catalonia’s major events in the twentieth century: the emergence of Catalan Solidarity and the Tragic Week, which would have a direct impact on the formation, development and establishment of republican nationalism.

Keywords

Republicanism, political Catalanism, history of Catalonia, regionalism, nationalism, Republican National Centre, Nationalist Republican Federal Union.

Introducció. El context social i polític a Barcelona (1901-1910)

L’estabilitat política de la Restauració monàrquica, règim bastit per Antonio Cánovas del Castillo el 1876, donà a l’Estat espanyol l’aparença d’un sistema parlamentari constitucional basat en dos partits –conservador i liberal– a l’estil britànic. Els dirigents restauracionistes es proposaren l’alternança pacífica dels dos partits dinàstics en el poder, però sense que això comportés la participació de la ciutadania com a àrbitre electoral. Tot i que en teoria es tractava d’un règim representatiu, el sistema es basava en el caciquisme per part de les autoritats.1 Així les coses, no és estrany que els dos partits dinàstics fossin objecte de la més absoluta desqualificació per part dels dirigents catalanistes.

1. José Varela Ortega (2001), Los amigos políticos. Partidos, elecciones y caciquismo en la Restauración (1875-1900), Madrid, Marcial Pons.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

La Llei electoral del sufragi universal masculí promulgada el 26 de juny de 1890, que donava una aparença democràtica al sistema, resultava lletra morta a causa de la pervivència del caciquisme. Tothom sabia que en aquell període el sufragi era una farsa practicada amb el més descarat cinisme. L’establiment del sufragi universal no va significar la fi de les diverses irregularitats electorals. Al contrari, en alguns llocs encara les va facilitar, atès que l’augment del nombre de votants illetrats o de baixa extracció social i econòmica va permetre amb més facilitat la compra i la falsificació de vots. Per tot plegat no és estrany que la introducció del sufragi universal no fes canviar les tesis abstencionistes del catalanisme, que més aviat veia en la nova normativa electoral més possibilitats de frau.

Malgrat aquest trist panorama, però, les eleccions no van ser sempre una barreja de frau i indiferència. Aquest va ser el cas de les eleccions municipals de 1893, en les quals la Unió Republicana es va imposar a Barcelona. Semblava demostrar-se que quan l’opinió pública superava la seva atonia, en especial a partir de les eleccions del 1901, el caciquisme perdia la seva força a Catalunya. I, com conclou Vicens Vives:

Les grans forces que s’havien desenrotllat al llarg del segle –l’obrerisme, d’un costat; el catalanisme, de l’altre– estaven preparades per a substituir el caciquisme i irrompre aclaparadorament en la vida pública. Per a desmuntar el cadafal dels cacics bastaren dues coses: la crisi financera i política de l’Estat espanyol, descabdellada des de 1892 i públicament declarada en 1898, i la impossibilitat de digerir el moviment de reivindicacions autonomistes i obreristes suscitades per la mateixa crisi.2

Quan després de la crisi colonial de 1898 els partits dinàstics barcelonins intentin continuar amb el corrupte sistema d’eleccions com si res no hagués passat, es produirà a la capital catalana una reacció en contra i s’intensificarà el debat sobre el tema de la representació política dels ciutadans. I no només això, sinó que, a curt termini, la mobilització generada per aquesta nova situació portarà a una progressiva liquidació del sistema de cacics a Barcelona, aconseguirà que el vot sigui representatiu de la voluntat popular i iniciarà el camí cap a una política

2. Jaume Vicens Vives (1983), Industrials i polítics (segle xix), Barcelona, Vicens Vives, p. 290-291.

Santiago Izquierdo

de participació de les masses en les eleccions. Això no obstant, cal matisar l’abast real de la renovació política i de la modernització dels comportaments. Una cosa és Barcelona, on tots aquests canvis comencen a ser irreversibles, i una altra ben diferent és la resta de Catalunya, on la modernització política s’anirà imposant malgrat alguns entrebancs i més lentament, si bé, també, de forma evident.

En qualsevol cas, la reacció de Catalunya davant la desfeta de 1898 va tenir conseqüències. La principal va ser la de fer augmentar encara més la dissociació existent entre l’Estat espanyol i la societat catalana. Aquesta dissociació

arribà al punt més agut quan, el 1898, les derrotes de les guerres colonials posaren al descobert l’esfereïdora desorganització de l’Estat i la manca de reacció dels governants, portant al punt més baix, davant els catalans, el prestigi de l’Estat espanyol, en plena davallada. Els catalans, doncs, en aquell començament de segle, se sentien estranys a l’Estat al qual pertanyien. El veien com una estructura aliena i coactiva.3

A Barcelona, els partits dinàstics amb prou feina tenien ja representativitat social i començaven a ser abandonats per bona part de la burgesia local, que ja no se sentia identificada amb el sistema polític de la Restauració.

Així doncs, l’adveniment del nou segle porta a Barcelona una mutació del mapa polític i electoral, representada pel sorgiment de dues noves opcions polítiques: el catalanisme polític –diferent del catalanisme ideològic, cívic, prepolític de l’últim quart del vuit-cents– i el republicanisme de masses, evolució del republicanisme de comitès, ensopit i atomitzat dels anys de la Regència. El punt d’inflexió del canvi polític se situa el maig de 1901, any en el qual tenen lloc unes eleccions legislatives que donen el triomf a quatre catalanistes, els «Quatre Presidents» (Albert Rusiñol, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert i Sebastià Torres), i a dos republicans (Alejandro Lerroux i Francesc Pi i Margall), i se salva només de la derrota de les forces polítiques restauracionistes un liberal monàrquic.4 En els comicis municipals d’aquell novembre, el tomb polític s’acaba de consolidar, amb onze regionalistes, onze republicans i quatre liberals electes. En altres paraules, estem assistint a la liquidació del bipartidisme dinàstic a la capital catalana. Després

3. Josep Benet (1992), Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Edicions 62, p. 20-23.

4. Albert Balcells; Joan B. Culla; Conxita Mir (1982), Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923, Barcelona, Fundació Jaume Bofill.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

de 1901 Barcelona no tornarà a elegir cap altre diputat liberal ni conservador i en comptades ocasions escollirà regidors d’aquest signe.

El canvi polític esdevingut a Barcelona passa, doncs, per una autentificació de la vida pública i per la irrupció en aquesta d’importants grups locals enquadrats políticament: sectors molt considerables de la burgesia i de les classes mitjanes, sotraguejades per la crisi del 98, engrescades i tot seguit decebudes pel fallit projecte regeneracionista del gabinet Silvela-Polavieja, mobilitzades pel Tancament de Caixes i, ara, aplegades entorn del regionalisme; i, també, àmplies franges d’obrers momentàniament desencisats de l’anarquisme, de menestrals i petitburgesos que estan reivindicant poder expressar el seu rebuig envers el règim, tots ells atrets per la tasca i la personalitat de Lerroux. En definitiva, catalanistes i republicans canalitzen i estimulen una nova actitud ciutadana que deixa de considerar l’activitat politicoelectoral com una cosa aliena i inútil per passar a veure-hi una forma de defensar interessos i d’expressar reivindicacions; una nova actitud que aviat s’estendrà més enllà dels límits de les dues opcions partidistes esmentades i que culminarà amb el moviment de Solidaritat Catalana, els anys 1906-1908.

1. L’escissió de la Lliga Regionalista i l’aparició del nacionalisme republicà

A Barcelona, les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 van ser un gran èxit per a la nounada Lliga Regionalista –fundada el mes anterior–, que va obtenir els quatre diputats, tots els de la candidatura. Era la consolidació de la nova força política i el naixement d’una nova etapa en la història de Catalunya.

A Barcelona, el torn conservadors-liberals fou substituït pel torn regionalistesrepublicans:

Acabava de decidir-se alguna cosa més important que una elecció de diputats. S’havia transformat tota la vida política de Catalunya, que anava a entrar en un període actiu de règim d’opinió. El caciquisme era definitivament vençut, i la massa s’enquadrava en dues grans agrupacions a l’entorn dels dos aglutinants que eren la Lliga per als catalanistes i Lerroux per als republicans.5

5. Amadeu Hurtado (1967), Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps (18941936), Barcelona, Ariel, vol. i, p. 58. Aquests dos partits han estat objecte de sòlides monografies:

Santiago Izquierdo

Malgrat l’indubtable èxit polític, la Lliga estava encara poc cohesionada i els seus òrgans directius poc definits. Sembla, però, que el grup políticament més actiu era el que es vertebrava entorn d’Enric Prat de la Riba i de La Veu de Catalunya , que seria el que marcaria la línia política del partit, mentre que gran part dels integrants de la junta directiva van restar en una actitud de relativa passivitat. Aquesta poca vertebració interna no impedí, però, que el 26 de maig la junta directiva de l’entitat aprovés els seus estatuts, el primer article dels quals deia que la Lliga tenia per objecte «la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya, treballant per tots els medis legals per aconseguir l’autonomia del poble català dintre de l’Estat espanyol». 6

En el moment de la seva fundació, els prohoms del partit no tenien gaire clara la línia política a seguir, situació que donaria lloc a diferents tensions internes dins de la Lliga. En aquests moments inicials, el partit representava sectors socials diversos. Integraven la nova formació política, en primer lloc, els catalanistes del Centre Nacional Català; el segon grup important era el format per la Unió Regionalista, nucli important de la burgesia industrial catalana. En tercer lloc, el partit recollia les reivindicacions dels gremis de comerciants de Barcelona. La influència de la Lliga també era molt notable entre els professionals i els intel·lectuals de Barcelona. I, a banda de tot això, no podem oblidar l’atracció que exercia sobre la dreta catòlica i el carlisme, que arrossegaven darrere seu una àmplia base de catòlics.

Una vegada constituïda, la Lliga Regionalista havia de concretar les línies de la seva futura actuació política. Aquesta no era una tasca fàcil, ja que les circumstàncies que van fer possible el seu naixement comportaven, alhora, una sèrie de problemes de difícil solució. En primer lloc, calia aconseguir una uniformitat de criteris sobre el caràcter del grup: partit polític que defensava

Isidre Molas (1972), Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia, Barcelona, Edicions 62; Borja de Riquer (1977), Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 1898-1904, Barcelona, Edicions 62; José Álvarez Junco (1990), El Emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Madrid, Alianza; Joan B. Culla (1986), El republicanisme lerrouxista a Catalunya, 19011923, Barcelona, Curial.

6. Estatuts de la Lliga Regionalista (1901), Barcelona, Tobella i Costa Impressors. El document pot ser consultat amb més comoditat a Albert Balcells; Josep Maria Ainaud de Lasarte (cur.) (1998), Enric Prat de la Riba. Obra completa, 1898-1905, vol. ii, Barcelona, Proa - Institut d’Estudis Catalans, p. 423-426.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

els interessos d’una classe o moviment social interclassista? Les controvèrsies mantingudes a l’entorn d’aquestes qüestions no sempre afavoriren la unitat del grup, que, afectat per diferents crisis internes, presentava un front feble davant dels republicans, el seu principal rival polític.

A començaments de 1904 la divisió interna del partit es faria encara més evident, com ho demostra l’existència dins seu d’un grup d’esquerra, liderat per Jaume Carner i Ildefons Sunyol, que es mostrava en desacord amb l’estratègia electoral del partit, que passava per buscar el suport dels nuclis catòlics i industrials. A tot plegat cal afegir el fet que els regionalistes s’havien vist superats electoralment pels republicans a la ciutat de Barcelona. En una conjuntura tan complicada per a la Lliga, s’anunciava la visita a la capital catalana d’Alfons XIII, en un viatge organitzat pel president del Consell de Ministres, Antoni Maura.

Quan a començaments de març de 1904 es va conèixer la notícia del viatge reial, a la Lliga es va obrir un agre debat sobre quina actitud calia adoptar. D’una banda hi havia els catalanistes de procedència republicana, més alguns altres, com ara Lluís Domènech i Montaner i Joaquim Casas-Carbó, que eren partidaris d’abstenir-se de tota intervenció en els actes de benvinguda. Argumentaven que, atès que les aspiracions catalanes ja havien estat presentades al Congrés i no s’havia concretat cap mesura descentralitzadora, el catalanisme no podia associar-se a cap festa commemorativa del viatge d’un rei i d’un govern que denegaven les aspiracions catalanes. Aquest sector refusava qualsevol relació amb el monarca, tret del tracte polític inevitable. A l’altre costat, hi havia els que consideraven que la visita era l’ocasió ideal per presentar al monarca les reivindicacions de Catalunya. Aquesta postura era defensada pels elements més conservadors de la Lliga, els quals, si bé no eren uns monàrquics convençuts, consideraven la institució monàrquica com a instrument indispensable per mantenir l’ordre i garantir el desenvolupament econòmic i, per tant, rebutjaven qualsevol plantejament de tipus republicà.

Davant la impossibilitat d’assolir un acord unànime, la junta directiva de la Lliga comissionà Sunyol, Carner, Prat de la Riba i Raimon d’Abadal per tal que redactessin el manifest oficial del partit davant el viatge reial. En el document, titulat «Al Poble Català» i datat el 6 d’abril, es proclamava que la postura oficial de la Lliga seria abstenir-se de prendre part en cap acte organitzat amb motiu de la visita del rei. La Veu de Catalunya publicà aquesta declaració oficial del partit, signada pel president Albert Rusiñol i pel secretari Joan Ventosa i Calvell:

Santiago Izquierdo

La Lliga Regionalista, ara com sempre, guiada només per l’interès de Catalunya, ben sospesades les circumstàncies de la situació actual, tant de la terra catalana com d’Espanya tota, ha acordat no prendre part ni enviar representació a cap dels actes que en obsequi del rei tinguin lloc amb motiu del seu viatge a la nostra ciutat.7

Tanmateix, aquesta postura a meitat de camí entre l’hostilitat i l’acatament va ser difícil de consensuar i no va agradar ningú. Alfons XIII arribà a Barcelona el dia 6 d’abril de 1904, acompanyat per un seguici de ministres i pel cap de govern, Antoni Maura, i fou rebut amb fervor popular. Aquella mateixa tarda, i quan ja s’havia constatat l’èxit de la seva rebuda, els regidors catalanistes van ser convocats a la seu de la Lliga, on Alexandre Pons els presentà com a cosa feta una entrevista amb el rei per a l’endemà. Molts regidors van protestar, ja que consideraven que això significava trencar l’acord pres per la junta directiva, però la majoria va decidir sumar-se l’acte. Es van oposar a aquesta acció Jaume Carner, Joaquim Giralt, Raimon d’Abadal, Joan Pijoan, Ramon Albó i Narcís Pla i Deniel, els quals, junt amb l’absent Ildefons Sunyol, feien un total de set regidors catalanistes. A favor de presentar les reivindicacions al rei hi havia Alexandre Pons, Josep Maria Mas, Felicià Serra, Josep Pella i Forgas, Francesc Cambó, Josep Boguñà, Ignasi Peris, Josep Nubiola i Josep Rogent; en total, nou. Dissolta la reunió, els regidors partidaris d’anar a la recepció a l’Ajuntament van encarregar a Cambó que hi fes el discurs.

El 7 d’abril, els nou regidors es van presentar al despatx de l’alcalde Guillem Boladeres, on Cambó va llegir davant del rei un discurs, escrit en català, que, si bé era un reconeixement de la monarquia, també era una decidida exposició de les reivindicacions autonomistes i els drets històrics de Catalunya. Les respostes evasives d’Alfons XIII i l’absència de Maura a l’acte van fer que aquest no tingués el caire que li volien donar els regidors regionalistes, que haurien volgut obtenir una resposta més concreta per part del monarca o del cap del govern.

Els altres set regidors regionalistes no van voler assistir-hi. El 8 d’abril, quatre dels absents, Carner, Sunyol, Giralt i Pijoan, publicaren una nota de protesta considerant que els regidors que s’havien entrevistat amb el rei havien comès un acte d’indisciplina greu contra una decisió oficial del partit. La Veu de Catalunya fou l’únic diari de Barcelona que no la va publicar.

7. La Veu de Catalunya, 6 d’abril de 1904.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

L’acció de Cambó i els altres regidors regionalistes provocà molta indignació. Domènech i Montaner considerà que aquell acte significava la divisió del partit. El 9 d’abril, Prat de la Riba responia al manifest dels quatre regidors des de les pàgines de La Veu de Catalunya amb un article que duia per títol «Pensem en Catalunya», en el qual afirmava que la discrepància era poc rellevant i que tan sols podia parlar-se d’un matís de procediment i d’interpretació de l’acord de la Lliga per part de Cambó i els altres regidors. Aprofitava també per fer un advertiment sobre les repercussions que podria tenir l’escrit dels quatre regidors catalanistes. En el mateix número de La Veu de Catalunya, Duran i Ventosa publicava «El rei i els regidors», article on feia una defensa de l’actitud de Cambó i reafirmava l’accidentalisme del catalanisme, que no era ni republicà ni monàrquic. La posició del diari era defensar l’acte dels regidors que havien trencat l’acord i publicar articles en els quals s’enaltia l’acció. Això va costar a La Veu de Catalunya acusacions de promoure la divisió del catalanisme per part dels que, com Lluhí i Rissech, consideraven que l’acció de Cambó significava un acte d’afirmació monàrquica que molts no podien tolerar.

Les discussions entre els dos sectors en què ja semblava dividida la Lliga van començar oficialment en la junta extraordinària del 20 d’abril. En aquesta reunió es va decidir per majoria que Cambó i els altres regidors que l’havien acompanyat a la recepció amb el rei havien actuat a títol individual, sense atribuir-se cap representació oficial. Formalment, per tant, no hi havia cap trencament dels acords que havia adoptat la Lliga en relació amb la visita reial. Els elements més conservadors i monàrquics dels assistents a la reunió van anar més enllà i, disgustats per l’acord d’abstenció, van demanar la dimissió de la junta en ple i l’elecció d’una de nova. Rusiñol dimití, i amb ell tota la junta directiva. A continuació es va nomenar una comissió encarregada de fer un estudi sobre la reorganització de la Lliga per evitar en el futur aquestes divergències internes. Aquesta comissió la formaven Prat de la Riba i Rusiñol, com a elements de la facció més conservadora, Abadal com a històric del partit i Carner pels republicans. La tasca principal d’aquesta comissió fou l’aprovació d’un article addicional als estatuts de la Lliga de cara a reforçar els poders de la direcció. Això significava la creació d’un òrgan executiu reduït, la Comissió d’Acció Política, que seria des de llavors l’òrgan suprem del partit.

El 17 de juny, la Lliga va celebrar una junta extraordinària en la qual la comissió havia de proposar els canvis organitzatius que haurien de permetre formar la Comissió d’Acció Política. Es van proposar els noms de Rusiñol, Prat

Santiago Izquierdo

de la Riba, Abadal, Cambó i Carner per formar part d’aquesta Comissió. En el decurs de la tensa reunió van sovintejar els atacs contra Cambó per part dels elements més liberals del partit. La situació era insostenible. Els republicans van sortir indignats de com havia anat la junta. Carner, que no havia assistit a l’acte en senyal de protesta per la composició del directori que pretenien fer aprovar els elements conservadors, hi envià una carta on anunciava la seva negativa a participar en aquell organisme de direcció. La divisió de la Lliga s’havia consumat. Així fou com van abandonar el partit una bona part dels seus membres en desacord amb el nomenament de la nova Comissió d’Acció Política.

L’escissió era el resultat inevitable d’una situació que venia de lluny, des de la creació de la Lliga, que agrupava en el seu interior gent procedent del republicanisme de caire esquerrà que en última instància no podia estar d’acord amb l’accidentalisme del partit regionalista, el qual en la pràctica significava un reconeixement de la monarquia. De la mateixa manera, el sector esquerrà tampoc no acceptava el sistema d’aliances a què es veia abocada la Lliga, que passava per buscar el suport dels nuclis catòlics i dels empresarials. L’únic que va fer la visita d’Alfons XIII va ser fer emergir a la superfície una crisi que ja s’endevinava com a inevitable des de molt abans.

A començaments de juliol, els qui restaven a la Lliga van celebrar una junta on es confirmaren les posicions dels conservadors i es constituí la Comissió d’Acció Política, en la qual hi va haver tres membres: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Lluís Duran i Ventosa. Es tractava d’una direcció política homogènia, amb caràcter vitalici, amb plens poders, fins i tot superiors als de la junta del partit.

A banda d’un nombre important de socis, havien abandonat la Lliga alguns dirigents i membres destacats: Joan Ventosa i Calvell –que poc després hi tornà–, Joaquim Giralt, Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Joan Pijoan, Lluís Domènech i Montaner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Rodon i Joaquim Casas-Carbó. Aquest grup, que es va definir com a nacionalista, demòcrata i republicà, va rebre el suport i el reconeixement de formacions oposades a la Lliga: el sector més catalanista dels federals –aplegats a l’organització Catalunya Federal, de Josep Maria Vallès i Ribot–, la Unió Catalanista i la revista Joventut:

L’estol dissident es posà de seguida en contacte amb amics, solitaris o perduts en altres partits, que enyoraven una política més airejada i avançada que la

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

de la Lliga, més operativa i efectiva que la de la Unió Catalanista, més patriòtica i moderna que la del vell republicanisme. [...] Així nasqué el nacionalisme republicà.8

2. La difícil vertebració del nacionalisme republicà

El 12 de novembre de 1904 apareixia la publicació que havia d’esdevenir el portaveu del grup, El Poble Català, en el primer número del qual es deia el següent:

Nacionalistes de Catalunya, venim a combatre llealment per l’autonomia del nostre poble ab tota l’amplitut que li facin possible y util els temps presents y les circumstancies de l’avenir. En l’acció autonoma de Catalunya fundém l’esperança del séu progrés y engrandiment civilisador, que no pot donarli per si’l decaigut estat centralisat que’ns regeix [...]. Els nostres ideals ens posen enfront dels poders publics de l’Estat espanyol. La previa y fonamental condició d’harmonia entre nosaltres els catalans, y las institucions y els governs de l’Estat, monarquichs o republicans, ha d’esser el reconeixement y la lliure acció de la personalitat de Catalunya ab els recursos propis y necessaris pera’l seu progrés y engrandiment. [...]– Respectuosos ab la conciencia y ab l’honor de propris y adversaris, ens inspirarem sempre en ample esperit de tolerancia y combatrem pels nostres ideals ferma peró llealment.9

L’heterogeneïtat del grup d’escindits fa que sigui força complicat posar una única etiqueta a aquest col·lectiu. Aviat va començar a parlar-se, però, de nacionalisme republicà com a característica més distintiva del nou grup.

Contràriament a les opinions regionalistes, l’escissió responia a unes conviccions fermes, tot i que no hem de caure en el parany de creure la versió esquerrana, que vol veure en la separació, com si aleshores ja fos madura, tota la força de la futura esquerra catalana. És cert que els principals membres del grup tenen una personalitat coneguda i un prestigi indiscutible; ara, però, els

8. Claudi Ametlla (1963), Memòries polítiques, 1890-1917, Barcelona, Pòrtic, p. 224.

9. El Poble Català, 12 de novembre de 1904. L’editorial es pot consultar amb més comoditat a Santiago Izquierdo (2010), El republicanisme nacional a Catalunya. La gestació de la Unió Federal Nacionalista Republicana, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Històrics, p. 221-223.

Santiago Izquierdo

cal assolir una personalitat col·lectiva i trobar els encarregats de dirigir el nou projecte polític. Malauradament, aquesta no serà una tasca fàcil.

De fet, el fracàs inicial –els anys 1903-1905– del catalanisme esquerrà no es degué únicament als entrebancs que li va posar la Lliga, sinó que obeí principalment a causes internes. És cert que els dissidents de la Lliga tenien projectada la formació d’una nova entitat política, però, a causa de la indecisió i dels dubtes dels líders encarregats de tirar-la endavant, el futur Centre Nacionalista Republicà no va ser fundat fins a les darreries de 1906.10

D’altra banda, no podem oblidar el to elitista i la preocupació intel·lectual dels principals líders nacionalistes republicans, la seva desconnexió respecte als problemes obrers i una crítica cortès i gens bel·ligerant contra la Lliga; res, en definitiva, que pogués motivar les classes populars a interessar-se pel nou corrent polític. Certament, la indefinició i el retraïment polític dels líders nacionalistes republicans en els moments clau no faran més que dificultar la dubitativa actuació inicial del futur CNR. En general, els capdavanters del nucli catalanista republicà –advocats per formació i burgesos per origen i tarannà– pecaven d’un malaltís pessimisme a l’hora de valorar les seves pròpies possibilitats, es descoratjaven davant els primers obstacles i estaven mancats de la vocació i del professionalisme polítics indispensables per tirar endavant qualsevol empresa partidària.

En definitiva, per més que en cada número d’El Poble Català els articulistes subratllessin que «el liberalisme català té al davant de la seva acció una gran empresa: catalanitzar el republicanisme, tan vigorós a Barcelona»,11 «reconquerir homes i classes socials avui apartats del moviment nacionalista»,12 aconseguir «que l’estol patriòtic s’orienti cap a l’esquerra»,13 els nacionalistes republicans

10. Les dificultats que van acompanyar la formació del CNR són analitzades a Gemma Rubí; Santiago Izquierdo (coord.) (2009), Els orígens del republicanisme nacionalista. El Centre Nacionalista Republicà a Catalunya (1906-1910), Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Una versió resumida d’aquest treball a Gemma Rubí; Santiago Izquierdo (gener de 2008), «El Centre Nacionalista Republicà (1906-1910) i el catalanisme d’esquerres», Cercles, núm. 11, p. 106-122. Vegeu també Eulàlia Goula (1975), El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1907-1910), tesi de llicenciatura, Universitat de Barcelona, i Sílvia Tusell (1984), Los nacionalistas republicanos de 1904 a 1914 (Centre Nacionalista Republicà y Unió Federal Nacionalista Republicana), tesina de llicenciatura, Universitat de Barcelona.

11. Gabriel Alomar, El Poble Català, 19 de novembre de 1904.

12. Jaume Carner, El Poble Català, 31 de desembre de 1904.

13. Joaquim Lluhí i Rissech, El Poble Català, 4 de febrer de 1905.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

no hi reeixiren, perquè, com va manifestar Lluís de Zulueta, per ser demòcrata, a principis del segle xx,

no basta no ser clerical militante, precisa ser un militante del anticlericalismo... Si una izquierda ha de ser viable será rozando las fronteras opuestas [referències a l’acostament entre dreta i carlins]: los elementos obreros revolucionarios, los rezagados de la masonería, los anarquistas. Y esto, no de un modo intelectual, sino conviviendo con dichos grupos, aceptando su colaboración, defendiéndolos ante los tribunales.

I, conclou Zulueta, «los jóvenes de El Poble Català se mantienen en una región de pensamiento respetabilísima y nobilísima. Pero estan fuera del campo de batalla».14 I quan, amb la fundació del CNR, sembli que s’hi volen ficar, els seus escrúpols antidemagògics i la seva obsessió per no «afalagar» els treballadors els deixaran desarmats en la lluita per la direcció política de les classes populars. Inicialment, aquesta actitud condemnava el CNR a tenir una base benestant i moderada, gens diferenciada de la de la Lliga, de la qual procedia.

Malgrat aquesta situació tan poc encoratjadora, el cert és que els dissidents de la Lliga havien d’intentar crear una entitat pròpia –el Centre Nacionalista Republicà–, i ho van fer al voltant del setmanari El Poble Català. Transformat en diari l’1 de maig de 1906 –a redós de la Solidaritat Catalana–, fou a partir de 1910 el portaveu de la futura Unió Federal Nacionalista Republicana, formació política continuadora del CNR. La línia política de la publicació va ser competència de Jaume Carner, Gabriel Alomar i, sobretot, de Joaquim Lluhí i Rissech.

Sota la direcció, successivament, de Joan Ventosa i Calvell (1904), Francesc Rodon (1905-1909), Pere Coromines (1909-1916) i Ignasi Ribera i Rovira en la seva última etapa, va aplegar al costat dels fundadors polítics amb més renom –Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Joan Ventosa i Calvell i Lluís Domènech i Montaner– una redacció brillant en la qual figuraven polítics i intel·lectuals de prestigi com Eugeni d’Ors, Eugeni Xammar, Diego Ruiz, Carles Soldevila, Pompeu Fabra, Feliu Elias (Apa), Antoni Rovira i Virgili, Josep Pous i Pagès, Gabriel Alomar, Claudi Ametlla, Màrius Aguilar,

14. La Publicidad, 26 de novembre de 1905.

Santiago Izquierdo

Ignasi Iglésias, Joaquim Casas-Carbó, Joaquim Folch i Torres, Jaume Massó i Torrents i Andreu Nin.15

3. Solidaritat Catalana i la formació del Centre Nacionalista Republicà

Arran del triomf de la Lliga Regionalista a Barcelona en les eleccions municipals de novembre de 1905, els regionalistes van decidir celebrar l’èxit electoral amb una multitudinària festa cívica, el «Banquet de la Victòria», que se celebrà el 18 de novembre al Frontó Condal. Dies després, el 23 de novembre, el setmanari humorístic catalanista Cu-Cut! publicava un acudit on un militar, davant del Frontó Condal, pregunta a un civil, mentre un grup de persones es troben a la porta: «¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?»; el civil respon: «El Banquet de la Victòria», i el militar reflexiona: «¿De la Victoria? Ah, vaya, serán paisanos». La frase burleta, que pressuposava que els militars espanyols no tenien victòries, i dita poc després de les derrotes colonials, molestà molt l’estament militar de Barcelona, que, a més, estava carregat de prejudicis contra la llengua i la realitat nacional de Catalunya. Així les coses, la nit del 25 de novembre un grup de militars de la guarnició de Barcelona van assaltar les redaccions de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut!, en una acció típica del militarisme vuitcentista. El saqueig, fet impunement sense oposició de les forces d’ordre públic, durà hores.16

El relat dels fets va córrer de boca en boca. Hi hagué astorament i indignació. L’endemà tota la premsa catalana va condemnar l’agressió, inclosa la premsa republicana hostil a la Lliga. L’excepció fou Lerroux. L’opinió pública va manifestar la seva commoció, però tanmateix el govern no va castigar els responsables de l’acte i, a més, nombroses guarnicions se solidaritzaren amb els militars, com també va fer la major part de la premsa espanyola, en especial la militar. La Veu de Catalunya publicà editorials («Serenitat», «Meditem») fent una crida a la calma. També es va decidir interrompre la publicació del Cu-Cut! per treure

15. Vegeu Santiago Izquierdo, «El Poble Català (1904-1919)», a Josep Santesmases (dir.) (2008), Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del vi Congrés de la CCEPC, Valls, Cossetània, p. 417-428.

16. L’episodi és analitzat amb més detall a Francesc Santolaria (2005), El Banquet de la Victòria i els Fets de «¡Cu-Cut!» Cent anys de l’esclat catalanista de 1905, Barcelona, Meteora.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

tensió a l’ambient. Finalment, però, el 2 i el 5 de desembre el Cu-Cut! i La Veu de Catalunya van ser suspesos per ordre governativa.

El 27 de novembre s’iniciaren els debats sobre els fets al Congrés i al Senat. En la sessió del Congrés en la qual el govern va decidir suspendre les garanties constitucionals a Catalunya, el cap del govern, Eugenio Montero Ríos, va acusar els catalanistes de separatistes, mentre que altres líders parlamentaris espanyols es manifestaren hostils al catalanisme. Les queixes i les argumentacions de la major part de diputats catalans de totes les tendències no van servir de res. Finalment, en la sessió del 29 de novembre, el líder republicà Nicolás Salmerón féu un discurs contra la suspensió de les garanties constitucionals. En el seu parlament s’adreçà a la minoria regionalista, a la qual invità a marxar d’acord amb els republicans, per damunt de les diferències doctrinals:

Yo, que no soy catalán, pero que tengo como el más alto honor el de haber recibido aquella representación [...], yo os digo: «Catalanistas, ¿os ponéis de acuerdo conmigo para llevar la paz á Cataluña? ¿Queréis que vayamos juntos del brazo republicanos y catalanistas á Barcelona, para decir: nuestras ideas difieren, nuestras opiniones pueden ir en sentidos divergentes; pero vamos á exponerlas, á sustentarlas en el santo y amoroso regazo de la madre común España?17

El discurs de Salmerón va fer sensació i els regionalistes decidiren recollir el guant. Era el naixement de Solidaritat Catalana. Aquesta plataforma unitària de partits aplegà la Lliga, la Unió Republicana de Salmerón, els federals, els nacionalistes republicans, la Unió Catalanista i els carlins. En quedaven fora, a iniciativa pròpia, els lerrouxistes.

Paral·lelament, el nou cap del govern, Segismundo Moret, preparà una Llei de Jurisdiccions –que fou aprovada pel Congrés el 23 de març de 1906– segons la qual podien caure sota la jurisdicció militar delictes d’opinió política i tots els delictes de paraula o per escrit contra l’exèrcit i contra els símbols d’Espanya. Progressivament, els treballs organitzatius de Solidaritat seguien endavant. A finals de gener de 1906 es va nomenar el seu Comitè Executiu, en el qual estaven representats la Lliga (Francesc Cambó), els nacionalistes republicans (Jaume Carner), els republicans independents (Amadeu Hurtado), la Unió Catalanista (Domènec Martí i Julià), els republicans federals (Josep Maria Vallès i Ribot), la

17. Josep Pla (1981), Francesc Cambó. Materials per a una història, Barcelona, Destino, p. 268.

Santiago Izquierdo

Unión Republicana (Josep Roca i Roca) i els carlins (Miquel Junyent).18 Quedaren fora del comitè els dos partits dinàstics, en franca davallada a Catalunya, i els republicans lerrouxistes. La decisió d’un sector del republicanisme unionista d’integrar-se dins del moviment solidari provocà el trencament d’Unión Republicana, ja que el nucli més nombrós del partit s’havia decantat cap a la tendència antisolidària comandada per Lerroux.

Pel que fa als nacionalistes republicans, es van integrar com a grup, encara sense estructura orgànica, dins de Solidaritat. Mentrestant, enllestiren els preparatius per convertir-se en un partit, tasca finida a començaments de 1907, moment en què s’inaugurà oficialment el Centre Nacionalista Republicà de Barcelona, que reunia els republicans dissidents de la Lliga, els republicans independents, els federals, els unionistes i membres de la Unió Catalanista.

En el moment de la seva constitució el CNR tenia prop d’un miler d’afiliats, «nombre mai igualat, fins aleshores, per cap altre centre polític català, per la qual cosa no podien ésser els inicis més propicis i satisfactoris».19 En aquells moments la Lliga tenia sis-cents afiliats. El nou partit tenia per objecte la consecució de l’autonomia de Catalunya dins de l’Estat espanyol i la propagació dels ideals de la democràcia republicana. El seu lema era molt significatiu: «Nacionalisme, Democràcia, República».

El 26 de gener de 1907 tingué lloc la solemne sessió inaugural del CNR. En el decurs de l’acte, s’aprovaren els estatuts de l’entitat i s’elegiren els vint-i-un membres de la Junta, que escolliren Carner com a president. Les vicepresidències van correspondre a Joaquim Lluhí i Rissech i Santiago Gubern. L’article primer dels estatuts del CNR deixava molt clar quines serien les prioritats polítiques de l’entitat, com acabem de veure: «El Centre Nacionalista Republicà té per objecte la consecució de l’Autonomia de Catalunya dins l’Estat espanyol, i la propagació dels ideals de la democràcia republicana».20

18. Joaquim de Camps i Arboix (1970), Història de la Solidaritat Catalana, Barcelona, Destino.

19. Ramon Noguer i Comet (2000), Al llarg de la meva vida, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 62.

20. Centre Nacionalista Republicà. Estatuts (1907), Barcelona, Tipografia de Serra Germans i Russell. També a Izquierdo (2010), p. 225-228.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

Jaume Carner féu un discurs presidencial on va exposar les orientacions de la nova entitat, i també va parlar de la necessitat de republicanitzar els catalanistes i catalanitzar els republicans. Considera que el CNR s’ha format, en part, per desmentir dos tòpics: la suposada identitat entre catalanistes i reaccionaris i l’equiparació abusiva dels republicans amb gent avalotadora i desarrelada:

Som en primer terme nacionalistes, perquè creiem, perquè estem fermament convensuts de que les grans corrents del món, les grans corrents de la vida y la Historia, pera encarnar en nosaltres han de trobar fortament constituida nostra personalitat política y social. Nosaltres volem que totes aquelles condicions que són necessaries, indispensables, pera que siguem amos y senyors de nostra vida intelectual, moral, social, política y econòmica, les tingui el poble català. Y aquestes condicions volem que siguin totes aquelles que ha proclamat el catalanisme en les seves Assamblees y totes les que’ls fets y circumstancies de l’avenir fassin necessaries pera nostre desenrotllament.

Som demòcrates perquè estem convensuts de que’ls drets individuals que són conquesta de la civilisació moderna estan definitivament incorporats a la vida de l’humanitat y són absolutament necessaris pera que les societats humanes fassin son natural camí.

Som republicans no solament perquè la forma de govern republicana es la que avui pot emmotllar millor els nostres sentiments tradicionals, sinó perquè ella es la que pot realisar els ideals de llibertat y de justicia, la que’ns pot permetre a tots els catalans una vida on tingui plena realisació nostres aspiracions nacionalistes y democràtiques.21

Carner s’estén també sobre les característiques de la Solidaritat i el paper que ha de tenir-hi el CNR. Propugna també la separació de l’Església i l’Estat. S’ocupa a continuació de la qüestió social, mostrant-se partidari d’un sindicalisme a l’anglesa: defensa que els sindicats han de ser organismes de classe i no de partit, però creu que els obrers, com a ciutadans que són, no poden inhibir-se

21. Jaume Carner (1907), Orientacions polítiques y socials del Centre Nacionalista Republicà, discurs pronunciat per Don Jaume Carner la vetlla del 26 de janer de 1907, en la sessió inaugural d’aquesta entitat, Barcelona, Societat Cooperativa Obrera - Imprempta Comunal. El discurs es troba també a Alfred Pérez-Bastardas (cur.) (1984), Jaume Carner. La democràcia nacionalista de Catalunya, Barcelona, La Magrana - Diputació de Barcelona, p. 55-72 i a Izquierdo (2010), p. 229-248.

Santiago Izquierdo

d’influir en la conjuntura política, la qual afecta directament la classe obrera. El discurs fa evident que el CNR és un partit d’esquerra liberal amb uns mínims de socialdemocràcia. La importància de la nova formació política

radicà en el fet d’ésser la primera manifestació d’un nacionalisme burgès que pren partit per un republicanisme català, trencant així la dicotomia catalanismeconservadorisme-monarquia davant l’espanyolisme-progressisme-república. Tenint en compte el que ésser republicà significa aleshores, el pas era transcendental per al catalanisme i les seves possibilitats d’arrelament en les masses urbanes, en la petita burgesia i en certs sectors proletaris.22

Malauradament, però, el CNR va tenir un greu handicap ja des del mateix moment de la seva fundació: no tenia un líder clar ni amb vocació política suficient per dirigir-lo. Els prohoms del CNR, advocats de prestigi, tenien molta més predisposició per a les feines del bufet que no pas per a les de la política:

Diguem-ho clar: en aquest partit, aparentment nascut sota un estel tan propici, es produïa la tragèdia d’altres similars: no hi havia polítics. O més ben dit, no hi havia el polític.23

Problemes a banda, el procés constitutiu del CNR durant aquests mesos havia anat paral·lel als treballs preparatoris de Solidaritat. En aquest sentit, el 12 de maig de 1906 el Comitè Executiu de Solidaritat va fer públic un manifest on anunciava que aquesta plataforma de partits es convertiria en una coalició electoral que pensava presentar-se als següents comicis. Les eleccions provincials del 10 de març de 1907 i, especialment, les legislatives del 21 d’abril donaren caràcter de coalició al moviment i serviren per definir les seves bases en el programa del Tívoli. El diumenge 14 d’abril, una setmana abans de la votació, se celebrà l’acte més important de la campanya: el míting del Tívoli, en el qual es va presentar el programa electoral de Solidaritat que havia redactat Prat de la Riba. En aquesta declaració política es demanava, com a únic punt d’interpretació inequívoca, la derogació de la Llei de Jurisdiccions, mentre que les peticions

22. José Antonio González Casanova (1974), Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), Barcelona, Curial, p. 196.

23. Ametlla (1963), p. 227.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

autonomistes es limitaren a sol·licitar una certa autonomia per als municipis i les regions en els àmbits de l’ensenyament, la beneficència i les obres públiques.

La concurrència massiva a les urnes el 21 d’abril, amb una votació ordenada i tranquil·la i una desacostumada animació, van ésser els trets característics de la jornada electoral a tot Catalunya. El dia 25 s’escrutaren els vots. La Junta Provincial del Cens proclamà guanyadora dels set escons a la ciutat de Barcelona la candidatura solidària. El triomf fou aclaparador i els solidaris van guanyar majories i minories.24 Amb una participació que s’acostava al 60%, Solidaritat comptava amb un 42% del cens electoral mentre la candidatura lerrouxista només arribava a un 17%. Arreu de Catalunya, l’èxit de les candidatures solidàries era igualment incontestable, ja que Solidaritat va obtenir 42 dels 44 escons parlamentaris.

L’acció dels diputats solidaris a les Corts es va veure dificultada per la progressiva hegemonia que prenia la Lliga dins del moviment. El possibilisme dels regionalistes, l’acceptació del vot corporatiu en el projecte de reforma de la Llei d’Administració Local de Maura i el clericalisme palesat davant el projecte de Pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de 1908 en distanciaren els republicans i mostraren les afinitats regionalistes amb els dinàstics i les seves temptacions d’integració en el règim. La Lliga, hàbilment portada per Cambó, s’havia convertit de fet en la directora del moviment i esdevingué la principal beneficiària. Mentrestant, els republicans solidaris –unionistes, nacionalistes, federals i independents– tendien a agrupar-se per front comú en actuacions diverses: oposició a la Llei d’Administració Local encara en debat; campanya a favor del manteniment del sufragi universal; unanimitat de parer sobre els aspectes religiosos, lingüístics i educatius que recollia el frustrat Pressupost de Cultura.25 Tot això originava una tendència a treballar plegats per uns objectius que la dreta solidària defugia.

En general, els parlamentaris republicans de Solidaritat no havien reaccionat gaire contra aquesta situació. Cambó s’havia convertit en el director de la representació solidària, gràcies als seus dots personals, a les relatives complaences que tenia amb ell un Parlament de dreta i a la relativa passivitat dels companys d’esquerra, que temien suscitar discrepàncies. A poc a poc, però, els esquerrans

24. Borja de Riquer (1972), «Les eleccions de la Solidaritat Catalana a Barcelona», Recerques, núm. 2.

25. Alfred Pérez-Bastardas (2003), Barcelona davant el pressupost extraordinari de cultura de 1908, Barcelona, Mediterrània.

Santiago Izquierdo

van començar a discrepar i a denunciar que sota la direcció dels regionalistes l’actitud reivindicativa dels catalans restava somorta.

A finals de 1908 Joaquim Lluhí i Rissech i Santiago Gubern denunciaren la situació i advertiren del perill que comportava una realitat com aquesta per als partits d’esquerra solidària. El CNR fou, dels tres partits republicans d’esquerra, el que es mostrà més combatiu en aquest sentit. Admetia que la Solidaritat havia servit per sensibilitzar l’opinió sobre el problema de Catalunya i per obtenir una gran triomf electoral sobre el caciquisme. Tanmateix, destacava també que, més tard, Solidaritat havia decebut els qui, amb raó, n’esperaven reclamacions més enèrgiques.

4. La unió dels republicans catalans: de l’Esquerra Catalana a la Unió Federal Nacionalista Republicana

En expirar el seu darrer mandat presidencial al capdavant del CNR, Jaume Carner no vol pas la reelecció. Això porta a la presidència Joaquim Lluhí i Rissech. Més ideòleg que organitzador, s’imposa una fita ambiciosa, com va deixar ben clar en el discurs presidencial que va fer en el CNR el 16 de gener de 1909:

Jo tindria per a mi com una de les més altes glòries a què podria aspirar en la meva vida, si en el curt espai d’un any, durant el qual puc ésser President d’aquesta casa, pogués contribuir no a que fos una esperança, sinó tota una fecunda realitat, aquest ensomni de la unió de les forces republicanes de Barcelona i de Catalunya.26

Lluhí i Rissech comença a treballar de seguida per l’objectiu que s’ha marcat. Compta amb un bon desig general en el CNR. L’entusiasme per la unió de les esquerres solidàries no és tan gran en les altres formacions polítiques. La Unió Republicana s’ha anquilosat bastant, amb gent envellida i elements que van a remolc de les tàctiques que marca la Lliga. La Junta Municipal a Barcelona del partit unionista n’és l’organisme més actiu. És també el que es pronuncia més clarament a favor de la unió dels republicans solidaris. Francesc Layret, amb la col·laboració d’Albert Bastardas, apareix com el capdavanter d’aquesta actitud, que troba resistències destacables dintre del partit. Per la seva banda, els federals Josep Maria Va-

26. El Poble Català, 18 de gener de 1909.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

llès i Ribot, Ramon Roig i Armengol, Miquel Laporta, Baldomer Tona i Xiberta, Joaquim Salvatella i d’altres s’inclinen a la unificació si són acceptats els principis de Francesc Pi i Margall recollits en el programa federal del 22 de juny de 1894. Malgrat aquesta realitat plena d’incerteses, hi ha una circumstància que afavoreix una primera aliança de caràcter electoral, que podria convertir-se en el pas previ a la constitució posterior d’un partit únic. El 1909 s’han de celebrar tres conteses electorals: primer, les municipals ajornades des de 1907; després, les provincials; i, per acabar, les municipals que corresponien a 1909.

Els republicans solidaris entenen que Solidaritat és només un compromís parlamentari, que pot ser mantingut encara que no hi hagi bloc de Solidaritat en les eleccions que s’han de celebrar en el decurs de 1909, les quals només tenen efectes dintre de Catalunya i no tenen transcendència al Parlament. La tesi és defensada amb convenciment pel CNR. Atès que les raons adduïdes són irrebatibles, la Lliga les ha de donar per bones.

Lluhí i Rissech, en qualitat de president del CNR, i després d’unes laborioses negociacions, aconsegueix formar la coalició electoral dels tres partits republicans. L’aliança rep el nom d’Esquerra Catalana. El pas següent es donar a conèixer a l’electorat quin ha de ser el programa de la nova agrupació:

En la concreció dels seus principis, abans que tot, per sobre de tot, hi posa el fet de la Nació Catalana i el triomf de la seva democràcia, ordenada. [...] Dintre els seus ideals, així com defensa els drets jurídics de l’home, defensa el principi de dret econòmic, senyal evident de democràcia. [...] I comprenguent que el Municipi es l’arrel viva de l’arbre de la Nació, dedicará especial activitat a n’aquest organisme, defensant sempre els ideals aparellats amb l’obra i aixís, sota la bandera de la Pàtria, aixecar-hi el triomf definitiu de la democràcia constructiva i de la llibertat de Catalunya.27

Les eleccions municipals extraordinàries –les ajornades des de 1907– són convocades per al 2 de maig de 1909. A Barcelona, principal camp experimental de la nova Esquerra Catalana, els preparatius són complexos. Es barregen les negociacions per la simple existència de l’aliança amb la confecció de les llistes de candidats per a aquesta primera prova. Per concórrer a les eleccions hi ha

27. Arxiu Albert Bastardas i Sampere (Institut Municipal d’Història de Barcelona), dossier Unió Federal Nacionalista Republicana.

Izquierdo

candidats de relleu com Joaquim Lluhí i Rissech, Salvador T. Monegal i Ignasi Iglésias, del CNR; els unionistes Josep Roca i Roca i Antoni Marsà; i el periodista federal Conrad Roure. La coalició abasta també Josep Garreta, representant del ja simbòlic Partit Progressista a Barcelona, que perviu com un vestigi de temps passats i ha adoptat una línia catalanitzant.

Els resultats donen la victòria als republicans lerrouxistes, que treuen setze regidors, contra vuit de l’Esquerra i quatre de la Lliga. Es produeix així una majoria radical a l’Ajuntament barceloní. Com era d’esperar, els regionalistes acusaran la coalició d’Esquerra Catalana d’haver afavorit el triomf dels lerrouxistes per haver afeblit la coalició de les forces solidàries. Els republicans catalans, per la seva banda, es defensen dient que aquesta hipotètica aliança solidària no hauria impedit el triomf dels republicans de Lerroux.

Com va afirmar Santiago Gubern en un parlament fet el 5 de maig de 1909,28 en última instància l’èxit de l’Esquerra Catalana, i no tan sols els resultats obtinguts per uns i altres,

desfà la creença errònia segons la qual venien situant-se sistemàticament Catalunya i la república, l’una enfront de l’altra, contradint així amb fets vius tot el programa catalanista, proclamador de l’accidentalitat de les formes de govern; al posar en la pròpia senyera al costat del nacionalisme el mot república hem tirat per terra tots els antics prejudicis, hem demostrat que Catalunya i la llibertat són dos dels nostres ideals. El triomf de diumenge agermana i acobla indisolublement els ideals patriòtics i les aspiracions democràtiques.

És a dir, ha quedat demostrat que els republicans són tan catalanistes com la Lliga. És evident que a partir d’ara les relacions entre els regionalistes i els nacionalistes republicans seran molt tibants i posaran en dubte la continuïtat de Solidaritat. Quan esclati la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, Solidaritat Catalana ja haurà deixat d’existir a la pràctica.

Els nacionalistes republicans durant la Setmana Tràgica

L’avalot que esclatà a Barcelona el juliol de 1909 començà inicialment com un moviment antimilitarista en contra de l’enviament de tropes al Mar-

28. «La nostra obra», El Poble Català, 5 de maig de 1909.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

roc –bona part de les quals eren integrades per reservistes catalans– decidit pel govern de Maura, i acabà com un espontani motí anticlerical.29 Les protestes van començar l’11 de juliol, dia que es va iniciar a Barcelona l’embarcament de tropes, i van anar augmentant progressivament a mesura que també ho feien els rumors i les notícies de la derrota espanyola al nord d’Àfrica. Per tal d’aturar la protesta popular, el dia 22 es van prohibir les manifestacions i el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, incomunicà la ciutat amb Madrid. Mentre els partits i els parlamentaris de Solidaritat convocaven reunions i preparaven escrits, la realitat desbordava tota previsió. El dilluns, dia 26, es va convocar una vaga general de vint-i-quatre hores contra la guerra amb el suport de Solidaritat Obrera. L’endemà es va prolongar l’aturada per l’acció de petites colles incontrolades que recorregueren la ciutat. La situació s’escapà de les mans del comitè de vaga i prengué vies impensades. El capità general Luis de Santiago va declarar l’estat de guerra i tragué l’exèrcit al carrer per aturar els manifestants. De seguida començà un moviment insurreccional que va superar tant el comitè de vaga com els dirigents dels partits, i adoptà les característiques d’un motí sense coordinació ni orientació concreta. El dia 27 començaren a cremar esglésies i convents; les rancúnies i els sentiments anticlericals canalitzaren la protesta. Van cremar desenes d’edificis religiosos entre convents, esglésies, escoles, patronats i centres de beneficència.

Els brots de violència foren espontanis i incontrolats. Rutllaren perquè tothom estava desprevingut i perquè gairebé no hi havia a Barcelona forces de seguretat per treure al carrer. En molts carrers de la capital catalana s’aixecaren barricades i les topades amb les poques forces de l’ordre foren contínues, fins que el dijous dia 30 van arribar tropes de València. El ministre de Governació, Juan de la Cierva, proclamà, sense cap fonament però amb molta intenció, que

29. L’exposició detallada dels fets a Joan Connelly Ullman (1972), La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898-1912), Barcelona, Ariel. Una excel·lent síntesi a Benet (1992). Entre el conjunt de títols publicats l’any 2009 per recordar el centenari d’aquest episodi històric, destaquen: Antonio Moliner (ed.) (2009), La Semana Trágica de Cataluña, Alella, Nabla; Josep Maria Roig Rosich (dir.) (2010), Els fets de la Setmana Tràgica (1909). Actes de les jornades organitzades pel CHCC, Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya; i Eloy Martín Corrales (ed.) (2011), Semana Trágica. Entre las barricadas de Barcelona y el Barranco del Lobo, Barcelona, Bellaterra. Sense oblidar-nos dels números monogràfics preparats per Revista de Catalunya, núm. 253 (setembre de 2009) i Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 82 (2009).

Santiago Izquierdo

a Barcelona havia esclatat un moviment separatista. De la Cierva pretenia llançar la resta d’Espanya contra Catalunya. Els nuclis de revoltosos foren escomesos amb molta duresa. A poc a poc la revolta es va anar apaivagant. El dilluns dia 2 d’agost es tornà a la feina. El balanç final fou de 87 morts i nombrosos ferits. La repressió fou dura, arbitrària i venjativa, malgrat algunes veus aïllades de concòrdia, com ara la de Joan Maragall en el seu article «La ciutat del perdó».30 Mentrestant, La Veu de Catalunya incitava a la repressió i a la delació.

Les represàlies tingueren com a fita màxima, durant els mesos d’agost i octubre, més de 200 persones desterrades i cinc afusellaments (entre els quals, el 13 d’octubre, el de Francesc Ferrer i Guàrdia, director de l’Escola Moderna). Mentre es produïa a l’estranger, sobretot a Itàlia i a Bèlgica, una campanya contra l’actuació repressiva del govern Maura, es consumava el trencament definitiu entre la dreta i l’esquerra del bloc solidari. La primera es posà del costat dels botxins. La segona s’arrenglerà al costat de les víctimes. Aquesta fou la mort definitiva, ara sí, de Solidaritat Catalana.

Vistos a grans trets els principals esdeveniments que van tenir lloc a Barcelona durant aquella setmana de juliol, cal que fem ara una valoració del paper que van tenir els nacionalistes republicans en aquells fets.31

A mitjan juny El Poble Català començà a publicar articles referits al problema del Marroc. De seguida es féu palès que el CNR era contrari a la intervenció bèl·lica espanyola al nord d’Àfrica. Les crítiques principals no anaven contra el colonialisme espanyol, sinó contra la guerra, ja que els nacionalistes republicans la consideraven injusta perquè només hi anaven els pobres. Així doncs, en bona part l’oposició a la guerra del Marroc responia als desitjos dels nacionalistes republicans d’atreure’s el suport obrer, atès que el principal contingent de tropes l’integraven les classes populars. Progressivament El Poble Català intensificà,

30. La Setmana Tràgica i la seva posterior repressió havia de produir una fonda impressió en Maragall. Remetem el lector a Benet (1992). Vegeu també Patrícia Gabancho (1998), Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle, Barcelona, Proa - Museu d’Història de la Ciutat, p. 151-157. Els tres articles de Maragall («¡Ah!, Barcelona...», «La ciutat del perdó» i «La Iglésia cremada»), escrits arran dels fets de la Setmana Tràgica, s’han recopilat i analitzat en dues edicions recents: Hilari Raguer (2009), La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall, Barcelona, Claret i Ignasi Moreta (ed.) (2009), Joan Maragall. La Setmana Tràgica. Tres articles, Barcelona, Fragmenta.

31. Vegeu amb més detall Santiago Izquierdo, «Els nacionalistes republicans i la Setmana Tràgica a Barcelona», a Roig Rosich (2010), p. 101-149.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

com farien tots els diaris republicans barcelonins, una forta campanya d’oposició a la guerra del Marroc. Per aquesta raó fou denunciat per un delicte d’excitació a la rebel·lió i, posteriorment, suspès des del 7 d’agost fins al 8 de novembre. Durant tot el mes de juliol va augmentar notablement el nombre de manifestacions contra la campanya del Rif. Els dies 17 i 18 se celebraren mítings contra la guerra, organitzats pels nacionalistes republicans i pels lerrouxistes. Mentrestant, l’Esquerra Catalana encapçalà l’organització d’una sèrie de conferències i actes contra la guerra en els principals CNR d’arreu de Catalunya.

Les reflexions del nacionalisme republicà al voltant de quines havien estat les causes de la Setmana Tràgica van ser força assenyades. Consideraven que ni la influència de l’Escola Moderna, ni les propagandes lerrouxistes, ni l’acció de les escoles laiques, ni la generalització de les teories racionalistes, ni el catalanisme van ser les raons últimes que explicaven la revolta. Les autèntiques causes de la revolta, a parer de Pere Coromines i del conjunt del nacionalisme republicà, havien estat unes altres:

Nosaltres hem d’atribuir principalment lo que hi hagi realment de revolta popular en els successos de juliol a una desviació en l’educació política, a un sentiment despòtic i malaltís de l’ordre jurídic. Els governs ens fan viure massa sovint més ençà o més enllà de la llei, les mateixes classes conservadores fan escarni dels seus devers socials, els que tenen per sol ministeri la religió se fiquen en tots els ordres de la vida. Tenim escrita en les lleis una Constitució i encara no l’hem engajat amb llealtat i perseverància. Homes que es tenen per gent de pau malparlen amb termes depressius d’aqueixes llibertats modernes que són les columnes de la nostra societat política. I quan se veu dissoldre a cada punt les societats obreres, sostenir com a criteri de govern el menyspreu de l’opinió pública, encobrir els assaltadors del camí ral amb el pretext d’apagar el foc de les passions esvalotades, emparar sota la capa de la llei la destrucció de la propietat privada i la violació del domicili del ciutadà, s’ha de pensar que hi ha quelcom que es podreix en el nostre cor de poble culte i no hem d’estranyar hipòcritament que el mal arribi a les multituts i les llenci contra l’ordre social que ningú respecta com deuria.32

Si analitzem l’actuació dels nacionalistes republicans durant la Setmana Tràgica no hem de caure en l’error de pensar que foren els seus instigadors –a hores d’ara encara podem dubtar que la Setmana Tràgica tingués cap instigador

32. El Poble Català, 8 de novembre de 1909.

Santiago Izquierdo

concret–, ja que ni tan sols van estar d’acord amb els procediments emprats pels revolucionaris per manifestar el seu desacord amb la guerra del Marroc. Una cosa és el suport explícit que des de les pàgines d’El Poble Català es va donar a la vaga general i el laïcisme del qual feien gala els principals prohoms de l’esquerra, i una altra molt diferent és confondre tot això amb qualsevol mena d’anticlericalisme radical.

Partint de la base que la Setmana Tràgica fou una revolta espontània i desfermada pels elements més audaços de les classes populars a partir de l’èxit de la vaga general del dilluns, no se sostenien les afirmacions fetes pels fiscals militars encarregats de condemnar els teòrics culpables d’haver provocat i dirigit la rebel·lió, i que van decidir acusar els nacionalistes republicans –juntament amb els anarquistes i el Partit Republicà Radical– d’haver estat els promotors dels episodis revolucionaris esdevinguts durant la darrera setmana de juliol a Barcelona.

Les imputacions que les autoritats civils i militars feien al republicanisme nacionalista de ser un dels culpables de promoure la revolta de juliol tenen molt poc a veure amb la realitat, ja que, recordem-ho, la minoria republicana solidària que es reuní al domicili de Josep Maria Vallès i Ribot en el decurs dels esdeveniments insistí a desmarcar-se de qualsevol tipus de direcció del moviment revolucionari, com manifestaren repetidament els líders nacionalistes republicans al llarg d’aquella tumultuosa setmana.

5. L’ascens de Coromines al lideratge del nacionalisme republicà

Poques setmanes després de la revolta de juliol, el 24 d’octubre, es van celebrar eleccions provincials. La contesa és posterior a la caiguda d’Antoni Maura arran de les crítiques que havia rebut el seu govern com a conseqüència de la desproporcionada repressió governamental desfermada després de la Setmana Tràgica.

Aprofitant la suspensió dels principals diaris oponents, a Barcelona La Veu de Catalunya féu una campanya demagògica contra els republicans nacionalistes i els radicals, als qui presentà, gairebé, com a incendiaris d’esglésies. A comarques, per contra, la tònica general va ser encara de presentar candidatures solidàries, mentre que a la capital catalana l’oposició entre dreta i esquerra fou total. Així, s’hi presentaren tres candidatures independents: l’Esquerra Catalana, amb un representant de cada un dels tres partits (Antoni Sunyol pel CNR,

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

Francesc Puigpiqué per la Unió Republicana i Ramon Roig i Armengol pels federals), la Lliga, que no havia establert cap coalició, i una candidatura de dretes comandada pels carlins. Els resultats dels comicis foren incontestables: a Barcelona triomfà la candidatura esquerrana, mentre que els regionalistes obtingueren les minories.

Tot i les bones perspectives electorals, ben aviat es tornà a posar de manifest la manca de vocació política dels capdavanters del nacionalisme republicà. El CNR no tenia un líder clar per dirigir el partit. En el decurs dels últims tres anys, els prohoms del nacionalisme republicà havien estat capaços de portar el lideratge del CNR. Ara, però, el partit havia canviat, ja no era només una petita formació política integrada exclusivament pels dissidents de la Lliga. El 1909 el CNR havia crescut i exigia dels seus directors una dedicació més compromesa, només compatible amb una ferma vocació política que la majoria d’ells no tenia. Posats en aquesta disjuntiva, i conscients que no podien, ni volien, assumir aquestes responsabilitats, decidiren desempallegar-se gradualment de les tasques directives del partit per deixar pas a aquell que volgués responsabilitzar-se de la direcció del CNR. És en aquest context que hem d’entendre les progressives retirades polítiques d’Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech o Santiago Gubern.

La tria per escollir aquest hipotètic líder no podia fer-se dintre del CNR, atès que no semblava que en els rengles del partit hi hagués un relleu amb garanties. És així com s’ha d’entendre la iniciativa de Carner de buscar aquest director fora del CNR. La tria recauria, però, en un home molt afí al grup, Pere Coromines, que havia de ser l’home capaç d’atreure cap al partit la massa republicana i obrera de Barcelona.

Coromines respongué afirmativament a les peticiones de Carner i dels altres prohoms del nacionalisme republicà. El 15 de novembre de 1909 abandonava el seu càrrec a l’Ajuntament de Barcelona responent al desig d’incorporar-se a la direcció del CNR. Aquesta decisió havia estat fruit d’una decisió molt meditada per part de Coromines, que inicialment s’havia resistit a entrar en política i que si ho féu finalment va ser en part per la insistència de Carner i Sunyol, que veien en ell el futur líder de l’esquerra republicana catalanista.

Recordem que Coromines era considerat per amplis sectors dels nacionalistes republicans com el líder natural del partit que estava a punt de formar-se: era jove (39 anys), un alt funcionari de prestigi, col·laborador d’El Poble Català, tenia darrere seu una aurèola revolucionària i esquerrana arran del procés de

Santiago Izquierdo

Montjuïc de 1896, era un escriptor de mèrit i figurava a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre fundador.33

L’assumpció d’aquest lideratge per part de Coromines portava implícit el compromís d’acceptar també la direcció del portaveu periodístic del CNR, El Poble Català. Si hem de creure el testimoni d’alguns dels redactors del diari, com ara Claudi Ametlla o Antoni Rovira i Virgili, la direcció de Coromines fou inconstant i es va veure afectada sovint per les seves altres ocupacions –els treballs al bufet i les aficions literàries. Així les coses, no és estrany que des d’alguns sectors del nacionalisme republicà s’afirmés que, «malgrat tota l’admiració que ens inspiraven el seu talent i la seva brillantor de ploma i de paraula, vàrem tenir el pressentiment que ens havíem errat, i ell el primer. No era pas l’home adient a la tasca que li havia estat encomanada».34

No obstant això, Coromines ocupà a partir d’aleshores un lloc de privilegi dins del nacionalisme republicà. I, certament, tot i alguns desencerts en la direcció del nou projecte polític, la realitat és que Coromines estava cridat a tenir a partir d’aquells moments un paper de primer ordre en la tasca de bastir aquest nou partit, republicà, catalanista i d’esquerres, i que tindria el punt culminant l’abril de l’any 1910 amb la formació de la Unió Federal Nacionalista Republicana.

L’empresa de bastir una organització nacionalista d’esquerres que reunís sota una única força política alguns dels grups republicans disseminats en l’espectre polític català no semblava una tasca fàcil. Es necessitava, per començar, un aglutinador que permetés el primer acostament entre els tres partits que volien fusionar-se: el Partit Federal, la Unió Republicana i el Centre Nacionalista Republicà. Aquest aglutinador no seria altre que les tres convocatòries electorals celebrades entre el 2 de maig i el 12 de desembre de 1909.

6. Les eleccions municipals de 1909: el camí cap a la Unió Federal Nacionalista Republicana

En les eleccions municipals celebrades el 2 de maig i en les posteriors, les provincials del 24 d’octubre, les tres forces integrants de l’Esquerra Catalana

33. Al voltant de la figura de Coromines, vegeu Santiago Izquierdo (2001), Pere Coromines (1870-1939), Catarroja, Afers. En relació amb el procés de Montjuïc vegeu Antoni Dalmau (2010), El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX, Barcelona, Ajuntament de Barcelona - Base.

34. Josep Pous i Pagès (1969), Pere Coromines i el seu temps, Barcelona, Edicions 62, p. 28.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

decidiren concórrer plegades a les urnes. Van ser tanmateix les eleccions municipals del 12 de desembre les que significaren un salt qualitatiu per al nacionalisme republicà, en el sentit que els resultats obtinguts en aquests comicis semblaren confirmar la tendència apuntada en les eleccions anteriors i, per tant, que la unió anava per bon camí i que era factible des d’un punt de vista electoral.

El to d’aquesta campanya electoral venia donat pel fet que els lerrouxistes, sòlidament assentats a l’Ajuntament, s’estaven mostrant com una força cada vegada més forta i amb un suport popular cada vegada més ampli. Per intentar acabar amb aquesta situació la Lliga proposà als nacionalistes republicans una aliança electoral. La resposta republicana fou una decidida negativa, atès que, com havien demostrat les eleccions del 2 de maig, l’Esquerra Catalana tenia ja prou entitat per concórrer en solitari a unes eleccions.

Una mostra evident de la importància que l’Esquerra Catalana concedia a aquestes eleccions és que la contesa electoral era concebuda com el precipitant a partir del qual bastir la unió dels tres grups d’esquerra. És molt significatiu en aquest sentit que els principals prohoms nacionalistes republicans s’interroguessin si era convenient que l’Esquerra Catalana continués essent només una coalició circumstancial d’agrupacions polítiques independents o si calia cercar ja unes fórmules de federació més íntima. Tots ells coincidiren a assenyalar aquesta segona opció com el camí a seguir.

La unió de les diverses forces d’Esquerra Catalana en un únic front comú de cara a aquests comicis tingué una plasmació programàtica en el «Manifest de l’Esquerra Catalana als ciutadans de Barcelona», publicat a El Poble Català el dia 2 de desembre de 1909. El document era una mena de programa relativament detallat on s’explicava què era l’Esquerra Catalana i quina era la tasca que pretenia fer a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest manifest, redactat per Coromines –encara que no el va signar–, propugnava reformes obreres de certa consideració que volien convertir l’Ajuntament en un organisme de foment i protecció d’un sindicalisme modern. El manifest preveia també un pla d’ensenyament i de beneficència, la intervenció municipal en les obres de la reforma urbana, la municipalització dels serveis públics i un projecte de crèdit municipal i de reforma tributària. El manifest, a més, presentava les eleccions com una lluita entre les esquerres, víctimes de la repressió posterior a la Setmana Tràgica, i les dretes, reunides a l’entorn de la Lliga, promotores de la repressió governamental. En un segon document, «La democràcia en el govern de la ciutat», l’Esquerra Catalana definí encara més la seva política municipal. Els principals

Santiago Izquierdo

punts del programa de govern de l’Esquerra Catalana van ser: primer, la reforma de l’Ajuntament de Barcelona, que passaria per un refús del clientelisme i per l’augment dels salaris als treballadors municipals; segon, l’organització dels obrers barcelonins mitjançant una borsa de treball (hauria de ser, a més d’un centre de contractació, d’ofertes i de demandes, un centre per establir lligams entre confederacions obreres, institucions de previsió i cooperatives de producció i de consum, i alhora un factor per a la creació de caixes de pensions i d’assegurances); tercer, la construcció d’escoles; quart, la generalització dels serveis d’assistència social al proletariat i la separació d’aquests serveis dels serveis de sanitat; cinquè, la continuació de la reforma urbanística de la ciutat; sisè, la municipalització dels serveis públics; setè, l’ampliació del crèdit municipal; i vuitè, i últim, la reforma de la hisenda municipal, després de l’obra d’ordenació financera iniciada el 1901.

L’endemà de les eleccions, el 13 de desembre, els resultats electorals feren palès que, malgrat els esforços dels republicans nacionalistes per oferir una alternativa popular i democràtica al que proposaven les altres forces polítiques, gran part de les masses populars romanien fidels a les consignes del partit de Lerroux. Això no obstant, els resultats evidenciaren que l’esquerra era una força que els altres partits havien de tenir en consideració, ja que en aquests comicis no només conservà les seves posicions, sinó que fins i tot guanyà uns 700 vots, de manera que tot plegat es va traduir en l’obtenció de set regidors. La Lliga obtingué només cinc regidors. Mentrestant, els radicals seguiren sent la força majoritària a l’Ajuntament, ja que havien vist augmentar la seva representació a catorze regidors. Malgrat que la competència dels dos partits hegemònics fou molt dura, i malgrat la persistència, encara, de pràctiques pròpies de cacics, els resultats de les eleccions van ser encoratjadors: com acabem de veure, l’Esquerra Catalana va treure set regidors, entre ells Coromines, que sortí elegit pel districte novè (Sant Andreu, Horta, Sagrera, Camp de l’Arpa).

Aquest èxit electoral de l’Esquerra Catalana va tenir la virtut de renovar les energies dels principals dirigents dels tres partits i va contribuir a accelerar notablement el procés de fusió.

El primer semestre de l’any 1910 fou fonamental per al futur dels republicans solidaris, ja que durant el període comprès entre el gener i el maig havia de quedar configurat definitivament aquest front d’esquerres catalanes en un únic partit que estava previst, en cas de confirmar-se la unió, que es presentés a les eleccions legislatives del 8 de maig.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

Durant els primers dies del nou any els republicans nacionalistes presentaren els principals punts del seu programa. I ho feren accentuant les seves actuacions en defensa de la llengua catalana, en la qual calia veure «el reconeixement de la personalitat de Catalunya [...]. Arribo a veure que la llengua catalana és la raó sentimental més viva de totes les nostres propagandes nacionalistes».35

Juntament amb el de la llengua, un segon punt sobre el qual posava l’accent l’Esquerra Catalana era el de la demanda de concessió de l’amnistia per als empresonats arran de la Setmana Tràgica. Un tercer motiu de preocupació per als nacionalistes republicans fou reivindicar que l’esquerra era més catalanista que la Lliga, com s’encarregà de tornar a recordar un dels màxims ideòlegs del grup, Joaquim Lluhí i Rissech.

En definitiva, calia acabar amb una situació d’interinitat que, en cas de perllongar-se, podia significar que aquestes energies inicials en favor de la unió acabessin desapareixent:

És per Catalunya que demanem a tots els homes de cor i de seny que d’una vegada es posin d’acord, establint les bases d’una forta organització que porti la bandera nostra ben alta, ben neta i ben amarada de claror de llibertat [...]. Davant dels altres partits de Catalunya que tenen una unitat d’acció ben manifesta, nosaltres divaguem llastimosament com si visquessim fora de la realitat; [...] ens passa el temps d’obrar per no voler precipitar les coses, i a darrera hora, quan veurem la nostra impotència, només ens quedarà temps per unir-nos malament i aliar-nos encara pitjor.36

Sembla que els advertiments llançats des del diari nacionalista republicà van tenir un efecte immediat, ja que dies després, el 6 de març, la Secció d’Estudis i Propaganda del CNR va organitzar la conferència llegida per Coromines al Teatre de Novetats i que duia per títol «Fonaments indestructibles de la qüestió catalana. Federalisme nacionalista. Catalunya organisadora de la Democracia», on quedaven recollides tot un seguit de qüestions que anaven des de la tàctica política que havia de seguir l’Esquerra Catalana fins a aspectes més generals de

35. Pere Coromines, «La llengua catalana a la Diputació», El Poble Català, 18 de gener de 1910.

36. Editorial d’El Poble Català corresponent a l’edició del dia 2 de març de 1910.

Santiago Izquierdo

la política catalana. O, dit amb altres paraules, la conferència recollia els grans temes al voltant dels quals edificar la unificació dels republicans. En síntesi, la conferència propugnava un federalisme nacionalista, d’arrel pimargalliana, que no s’havia de conformar amb simples descentralitzacions; plantejava una actuació d’esquerres defensora dels valors democràtics i que afavorís el moviment sindical; reclamava la llibertat religiosa i demanava la col·laboració amb el republicanisme espanyol.

Una de les principals reivindicacions fetes pels nacionalistes republicans en aquesta conferència és la d’un Parlament català, únic mitjà vàlid per tal que les altres regions espanyoles reconeguin la personalitat catalana i que «sigui àrbitre de les nostres llibertats polítiques, que ens pugui donar una banca catalana, que legisli el dret civil de la nostra família i de la nostra propietat, que organitzi els nostres tribunals, que sigui substància i compendi de les nostres idees i reivindicacions».37

A banda de les reivindicacions polítiques de gran volada, hi havia un altre tema important a debatre per part del republicanisme nacionalista: la qüestió obrera. Els nacionalistes republicans persistien en la idea d’atreure’s els treballadors per intentar esborrar d’aquests l’equívoc que el catalanisme era conservador. Fos per causa del seu origen literari romàntic o, sobretot, de les aliances que havia establert amb la burgesia industrial, el catalanisme que representava la Lliga Regionalista defugia qualsevol plantejament seriós de la qüestió social i pretenia diluir-la en un interclassisme patriòtic. Aquest intent d’amagar la lluita de classes, en un país on les desigualtats econòmiques eren molt grans, havia de provocar no ja l’absència dels obrers dels rengles regionalistes, sinó el seu rebuig envers el catalanisme que representava la Lliga. Si el catalanisme polític que havia fet eclosió el 1901 no va quallar entre les capes populars i obreres no fou, principalment, perquè aquestes se sentissin espanyolistes o cosmopolites, ni tampoc perquè un tèrbol demagog –Lerroux– les n’apartés, sinó perquè el catalanisme regionalista no havia fet res de cara a la conquesta política dels treballadors i, sobretot, perquè la nova força que tenia per òrgan La Veu de Catalunya

37. El Poble Català, 8 de març de 1910. La conferència es pot consultar amb més comoditat a Pere Coromines (1974), De la Solidaritat al catorze d’abril, Barcelona, Curial, p. 143-152 o a Àngel Duarte (cur.) (1989), Pere Coromines. Apologia de Barcelona i altres escrits, Barcelona, La Magrana - Diputació de Barcelona, p. 56-65.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

apareixia, als ulls dels obrers, com una síntesi de gairebé tots els seus enemics: el carlí, el burgès i el capellà.38

Així les coses, intentar fer compatibles obrerisme, catalanisme i republicanisme i bastir un catalanisme clarament diferenciat al dels regionalistes era la difícil missió política que tenia al davant l’esquerra catalanista. I és que aquesta sabia que, sense el concurs de les masses populars, el seu era un projecte polític inviable. Els líders de l’Esquerra Catalana volien constituir una democràcia social en el marc de la qual seria més factible l’organització d’associacions obreres, però s’entossudien a remarcar que «no perquè aquestes vinguin a afiliar-se a la nostra política, perquè els obrers tenen la seva. Els obrers han de sostenir una lluita, han de perseguir una obra que és independent de l’obra i de les lluites dels partits polítics».39 A les acaballes de 1909, Coromines havia manifestat en un míting que «la política obrera no s’ha de fer per captar vots; el treballador que voti a qui vulgui segons la seva consciència. L’obrer s’ha de redimir per ell mateix, amb el seu propi esforç i no per l’esforç dels homes polítics», per afirmar a continuació: «el dia que la causa dels treballadors necessiti de la política per triomfar, que vinguin els obrers a nosaltres perquè ens tindran al seu costat».40 Els dirigents nacionalistes republicans afirmaven, també, que un dels objectius del futur partit republicà catalanista seria demanar a l’Estat que portés a terme una política de millores socials, un dels objectius primordials de la qual seria l’establiment d’assegurances obreres. En definitiva, les propostes que el nacionalisme republicà feia per solucionar el problema obrer no passaven d’un esquerranisme socialitzant, en el sentit que tot semblaven reduir-ho a una regulació de les relacions entre el capital i el treball, a una hipotètica socialització de la riquesa –sense atacar directament, però, la propietat privada–, a la creació d’una Borsa del Treball i a una millora del contracte del treball.41

38. Josep Termes ha demostrat el catalanisme de bona part del proletariat català en treballs com (1976), Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo, Barcelona, Anagrama; «El nacionalisme català: per una nova interpretació», a Josep Termes (1984), La immigració a Catalunya i altres estudis d’història del nacionalisme català, Barcelona, Empúries; (1999), Les arrels populars del catalanisme, Barcelona, Empúries; i (2000), Històries de la Catalunya treballadora, Barcelona, Empúries.

39. El Poble Català, 8 de març de 1910.

40. El Poble Català, 6 de desembre de 1909.

41. Antoni Rovira i Virgili (1977), Els polítics catalans. Enric Prat de la Riba, Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Cambó, Barcelona, Galba, p. 114-115.

Santiago Izquierdo

Juntament amb l’obrera, la qüestió religiosa és un altre dels aspectes que són recollits en el programa polític dels nacionalistes republicans. En síntesi, els antics republicans solidaris no van contra la religió ni contra Déu, sinó contra el poder eclesiàstic i el domini que aquest exerceix en molts ordres de la vida civil:

No hem de resoldre cap problema de fe com tampoc cap problema de creences religioses; el que no volem és que sota l’ombra de Déu i de la fe religiosa hi hagi un poder eclesiàstic estrany a la sobirania del poble que vulgui imposar-se i posar impediments a la llibertat de la societat civil.42

7. Les bases constitutives de la Unió Federal

Nacionalista Republicana

La imminència de les eleccions legislatives del 8 de maig de 1910 i les peticions d’unió cada vegada més insistents que estaven llançant els líders polítics, les bases, els comitès, els casinos i els portaveus dels respectius grups que havien d’integrar el futur partit estaven conduint tot el procés per un camí al final del qual només hi havia una alternativa possible: la fusió definitiva de nacionalistes republicans, federals i republicans de la Unió Republicana en un nou partit republicà.

Responent a aquestes premisses, l’1 d’abril una ponència formada pels delegats dels tres partits –Josep Maria Vallès i Ribot pels federals, Emili Junoy pels republicans de la Unió i Pere Coromines pels nacionalistes republicans– redactaren un esborrany de bases del futur partit que foren aprovades per la pràctica totalitat dels reunits. Les bases les signaren Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Joaquim Lluhí i Rissech, Santiago Gubern i Pere Coromines pel CNR; Eusebi Corominas, Laureà Miró, Emili Junoy, Albert Bastardas, Francesc Layret i Joan Álvarez per la Unió Republicana; i Josep Maria Vallès i Ribot, Miquel Laporta, Juli Marial, Ramon Roig i Armengol i Conrad Roure pels federals. El primer pas ja s’havia fet, però encara quedava un llarg camí per recórrer, i més si tenim Rovira i Virgili qualifica Carner de burgès socialitzant, defensor d’un cert socialisme moderat, a l’anglesa.

42. El Poble Català, 8 de març de 1910.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

en compte que les diferències programàtiques i d’implantació de cadascun dels tres partits eren evidents.

Aquestes bases, inspirades en l’esperit del projecte federal de Francesc Pi i Margall de 1883 i en el programa federal de 22 de juny de 1894, foren rebudes amb especial satisfacció per part de la premsa diària republicana (El Poble Català, El Diluvio i La Publicidad) i per les altres publicacions periòdiques barcelonines (sobretot La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa) de filiació republicana. També la gran majoria dels directors i de les bases dels respectius partits consideraven la determinació adoptada com a positiva, tot i sabent que encara planaven molts interrogants sobre el procés unificador.

L’acceptació del programa federal de Pi i Margall es concretava essencialment en els següents punts: l’estructura federal d’Espanya, la defensa d’una autonomia àmplia per a l’estructuració política de Catalunya, l’entesa amb els altres partits espanyols afins i la reivindicació d’un conjunt de mesures fonamentals com ara la suspensió de la pena de mort, una política cultural que resolgués el problema de l’analfabetisme, la llibertat de creences en l’ensenyament i la solució de les aspiracions proletàries.

El pas següent era convocar les respectives assemblees generals –una cada partit–, en les quals es procediria a la discussió i, si era el cas, a l’aprovació de les bases. Si tot evolucionava normalment, dels treballs que portessin a terme aquestes assemblees en resultaria, ara sí, l’anhelat partit republicà. El grup que es posà a treballar més ràpidament fou el dels nacionalistes republicans, que el 5 d’abril anunciaren que el 24 d’aquell mes se celebraria una Assemblea Nacionalista Republicana per discutir les bases constitutives del partit, encara sense nom oficial. Entre finals de març i començaments d’abril, els diferents CNR van anar presentant les seves propostes de treball per debatre a l’assemblea i quines haurien de ser les principals directrius a seguir en el procés unificador:

Primera. Els diferents matisos que avui presenta a Catalunya’l republicanisme, deurien agruparse pera constituir un organisme únic, «encarregat de l’acció política total» a desenrotllar en lo futur pels republicans catalans. Pera fer això no vindria obligat cap de ells a abandonar el seu peculiar punt de vista doctrinal, ni tant sols a disòldre’ls seus centres polítics, desde ont podrien seguir rendint culte a llurs programes. N’hi haurà prou ab que voluntaria y expressament «deleguessin tota la seva forsa pera l’acció política» an aquest nou organisme; únic medi de que sa tasca podés devenir intensa y profitosa.

Santiago Izquierdo

Segona. L’organisació superior y única d’acció política estaria composta de la suma individual dels associats; se regiria per uns Estatuts apropriats a les seves funcions y alta finalitat y nomenaria’ls orguens adequats pera la direcció de la mateixa.

Tercera. Els punts fonamentals de l’orientació política d’aquest nou organisme d’acció, y de coincidencia entre tots els seus components, deuríen esser els següents: regoneixement del dret de Catalunya a la seva autonomia integral, política y administrativa; forma de govern republicana, dintre d’un règim democràtic; supremacia del poder civil y llàs federatiu com a nexe d’unió ab les demés nacionalitats o regions espanyoles.43

L’assemblea nacionalista republicana tingué lloc en un ambient d’optimisme i tot apuntava a pensar que no hi hauria excessius impediments per aprovar les bases presentades a discussió. El primer a prendre la paraula fou Lluhí i Rissech, que assenyalà que el precipitant que havia possibilitat l’acostament dels grups catalans d’esquerra havia estat la desfeta de Solidaritat Catalana. Sunyol prengué el relleu de Lluhí i Rissech en els parlaments per apuntar el següent:

[...] el nom que s’ha donat al nou partit [Unió Federal Nacionalista Republicana] el trobo molt encertat però la prelació de noms l’hauria d’haver tingut el nacionalista perquè la tasca principal, la tasca més feconda i immediata que ha de fer la Unió ha d’ésser la de treballar per tots els mitjans pel reconeixement de la nacionalitat catalana [...] per això jo entenc que el nom havia d’ésser el de Unió Nacionalista Republicana Federal, però ja que el nom no és així procurem tots que la nostra actuació dintre de la Unió sigui ben nacionalista, honrada i lleial.44

De la mateixa opinió fou Coromines, el següent en el torn dels parlaments, que considerà el qualificatiu nacionalista com el més adient per etiquetar el nou partit:

[...] per nosaltres la paraula nacionalista és la més completa, tot el que significa i tot el que vol Catalunya hi va comprès. El mot autonomista és massa general, i el que nosaltres volem dir amb la nostra paraula nacionalisme és precisament revelador d’unitat, de la unitat catalana; allò que volem dir és que el nostre govern

43. El Poble Català, 1 d’abril de 1910.

44. El Poble Català, 25 d’abril de 1910.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

ha de ser el de Catalunya [...]. També la paraula regionalisme l’hem rebutjat perquè entenem que tampoc expresa bé el que volem [...], en nosaltres hi ha quelcom més substantiu que només podia expresar-se amb la paraula nacionalisme.

Coromines acabà el seu parlament recordant que el nou partit no era separatista: «el separatisme és una arma que hem d’evitar que s’esgrimeixi contra nosaltres».45

L’eix al voltant del qual havien girat les intervencions que havien tingut lloc en el transcurs de l’assemblea havia estat el nacionalisme. Un nacionalisme que es proclamava liberal i democràtic i que reivindicava la forma de govern republicana com a únic sistema vàlid per donar satisfacció a les aspiracions autonomistes catalanes.

Els nacionalistes republicans consideraven la nacionalitat com una ampliació de la regió, deguda a fets vius, indestructibles. Així, la regió, que, a més de tenir una unitat d’origen i una identitat de costums, té una llengua pròpia i la consciència que forma una comunitat diferenciada de les que l’envolten, esdevingué una nacionalitat, i «aquest és el motiu pel qual som nacionalistes i proclamem que Catalunya és una nació», havia afirmat Santiago Gubern en un míting el febrer de 1909.46 Per tant, la qüestió catalana era nacionalista en el seu aspecte íntim i era federal en les seves relacions amb els altres pobles d’Espanya. En aquest punt, les coincidències amb les doctrines de Pi i Margall són molt remarcables. I quin havia de ser el model federal a seguir?: «els pobles federalistes, grans i poderosos estats en els quals s’agrupen diverses nacionalitats diferents. Nosaltres volem calcar en aquest exemple la constitució política d’Espanya»; és a dir, algunes de les repúbliques europees –Suïssa sobretot– i els Estats Units.47

Un cop acabats els discursos, l’assemblea procedí a la votació de les bases, que foren aprovades sense entrebancs. Com a representants dels nacionalistes republicans en el Consell Provisional de la Unió van ser designats Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Joaquim Lluhí i Rissech, Santiago Gubern i Pere Coromines.

L’Assemblea Federal seria una mica més tensa que la celebrada pels nacionalistes republicans, ja que certs sectors del federalisme manifestaren dubtes

45. El Poble Català, 25 d’abril de 1910.

46. «Fiscals y no acusats», El Poble Català, 4 de febrer de 1909.

47. El Poble Català, 4 de febrer de 1909.

Santiago Izquierdo

sobre la conveniència d’integrar-se en la futura UFNR, atès que eren conscients que serien el soci minoritari dins la unió. És per això que els principals dirigents federals, per boca del seu històric líder Vallès i Ribot, s’esforçaren per convèncer les bases del partit de la conveniència de la participació dels federals en el nou projecte polític. I, un cop ratificat aquest ingrés i aprovades les bases, Vallès i Ribot aprofità l’assemblea per recordar que «al nostre partit, al fusionar-se amb els altres dos, no l’ha calgut abdicar de cap dels seus ideals que tenim definits en el programa nostre. L’ànima del federalisme vibra intensament en la nova agrupació».48 Les temences dels federals no eren infundades, com posà de manifest Joaquim Salvatella quan assenyalà, en un to més pessimista que el de Vallès i Ribot, que l’ingrés en el nou partit havia suposat l’acta de defunció del vell Partit Federal.

Els federals acceptaren integrar-se en la UFNR prèvia imposició de dues condicions: primera, que el nou partit s’adherís al programa federal del 22 de juny de 1894, i segona, que adoptés el nom de federal. Ara bé, quan el Partit Federal s’integrés a la UFNR, la complexitat local dels nuclis federals faria molt complexa la unió. Algun element aïllat, fins i tot, ni tan sols no va voler reconèixer el partit. Altres que sí ho van fer actuaren gairebé sempre amb una vinculació poc menys que nominal. Aquesta fou precisament una de les causes de la feblesa de la UFNR, sobretot des de la mort de Vallès i Ribot el 31 de juliol de 1911.

Els federals elegiren com a delegats perquè els representessin en el Consell Provisional de la nova unió política Josep Maria Vallès i Ribot, Juli Marial, Miquel Laporta, Ramon Roig i Armengol i Conrad Roure.

Pel que fa a la Unió Republicana, val a dir que d’ençà el 1906 la seva junta municipal, presidida per Albert Bastardas, havia manifestat el desig d’acostar-se als nacionalistes republicans, i va intensificar en aquest sentit els esforços per tal d’arribar a la definitiva unificació política. L’any 1910, quan semblava imminent ja la fusió de tots els republicans d’esquerra, diverses entitats adherides a la Unió Republicana explicitaren clarament la seva adhesió a la política que la junta municipal del partit estava portant a terme en aquest sentit.

Com havien fet els altres dos partits, el 24 d’abril la Unió Republicana celebrà la seva assemblea, en la qual s’havia de donar el vistiplau a les bases.

48. El Diluvio, 23 i 25 d’abril de 1910.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

Bastardas, que juntament amb Francesc Layret era una de les màximes figures del partit, va fer un parlament que no deixà lloc a l’equívoc:

L’Assemblea dels Republicans Autonomistes que integraban l’Unió Republicana m’encarrega de saludar-vos i de dir-vos que l’UFNR pot comptar amb el concurs desinteresat i abnegat dels vells nuclis republicans de Catalunya representats en la nostre Assemblea... Catalunya és nostre mare i al seu servei hem de posar els nostres ideals democràtics i republicans; Catalunya avui i sempre dins d’Espanya, respectada la seva llengua, però sense que se l’ultratgi amb lleis com la de jurisdiccions.49

Els republicans de la Unió aprovaren les bases i decidiren integrar-se en el nou partit. Els cinc delegats elegits perquè els representessin en el Consell Provisional de la UFNR van ser Eusebi Corominas, Laureà Miró, Albert Bastardas, Emili Junoy i Joan Álvarez.

Després que cadascun dels tres partits va haver donat el seu vistiplau a l’esborrany de bases que s’havia presentat a les respectives assemblees, s’aprovaren definitivament les bases constitutives de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Les bases reflectien clarament quin era l’ideari polític del partit:

Base i. Els partits que formen actualment l’Esquerra catalana aproven aquestes Bases y constituheixen una sola corporació política ab el nom d’Unió Federal Nacionalista Republicana. L’Unió se proposa treballar pel reconeixement de la nacionalitat catalana ab tot el contingut de poders constitucionals que atribuhía en Pí y Margall a l’Estat regional en lo polític, en lo económic y en lo administratiu, ab facultat de resoldre tot lo que pertoca a la garantía y a la defensa de la llibertat y de l’ordre, al judici y fallo de qüestions entre Municipis, a la llegislació civil y de procediments, a la llegislació penal pera tots els delictes no calificats de federals, a l’organisació dels tribunals y a l’imposició y cobro dels tributs.

Base ii. Essent ideal de la nova corporació l’Unió federativa dins de l’Estat espanyol, condemna expressament tota aspiració separatista. L’Unió, sense renunciar a l’integritat del seu ideal, cooperará en forma que excloeixi tota acusació d’exclusivisme, a les aspiracions nacionalistes y a qualsevol altra tendencia a la Constitució federal que hagin sorgit o en lo futur sorgeixin en les regions d’Espa-

49. Alfred Pérez-Bastardas (1987), Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític: Albert Bastardas i Sampere (1871-1944). Una biografia política, Barcelona, Edicions 62, vol. i, p. 42.

nya. Com aspiració ideal l’Unió treballará avui per la Federació Espanyola, demá per l’ibérica.

Base iii. Com a constitució interior de Catalunya l’Unió federal defensará la més ampla autonomía dels organismes locals en el seu régim tributari, administratíu y polític. [...]

Base iv. L’Unió será republicana y demócrata y com a tal incorpora al seu programa els ideals de la democracia republicana espanyola. No per ésser les úniques reformes que’s proposa realisar, sino perque en els presents instants prenen lloc preeminent en el camp de les conquestes polítiques, declara especialment que treballará pera resoldre jurídicament les relacions entre l’Estat y l’Iglesia sobre la base de sosteniment del culte pels seus adeptes y de plena sobiranía del Poder civil, y en el sentit d’absoluta llibertat y igualtat pera totes les creencies y per tant ab la secularisació del matrimoni, del registre y del cementiri; que procurará la reforma de les lleis processals en el sentit de reservar únicament als tribunals de guerra el judici dels delictes militars comesos pels militars, y que informará la seva política tributaria en un ideal de justicia social distributiva, oposat al present régim d’impostos personals, al objecte de contribuir en l’ordre constituit al moviment metódic de socialisació de la riquesa emprés pels pobles occidentals d’Europa.

Base v. L’Unió proclama la seva aspiració a que sigui suprimida per tota mena de delictes la pena de mort. Qualsevuga que sigui la solució que’s dongui a l’organisació militar, aquesta corporació aspira a la perfecta obligació de tots els ciutadans a la defensa del territori en cas de guerra, y, en quant a les milícies en temps de pau, tot lo que no sigui el voluntariat aspira a resóldreho en un régim d’igualtat de debers y de supressió de redemcions a metálic. En l’ordre de la cultura declara qüestió previa la d’acabar ab l’analfabetisma, creu que l’Estat ha d’assegurar un mínim de cultura, que la nacionalitat y el municipi han d’organisar y sostenir els centres d’instrucció primaria y universitaria y que’ls ideals de l’escola cívica, sota la sobiranía del Poder civil, han de respondre al principi de llibertat y d’igualtat pera totes les creencies. L’Unió federal, continuant la obra social den Pí y Margall, incorpora al seu credo el contingut d’aspiracions proletaries que hagin arribat a concretarse en fórmules jurídiques, com ara la creació d’institucions públiques protectores del treballador, reforma de les lleis civils per l’humanisació del contracte de treball, aseguransa de les classes proletaries en quan als accidents, malaltíes, vellesa y paro forsós, així com també la reforma de la llei d’associació pera garantir l’estabilitat de les Societats obreres.

Base vi. L’Unió Federal Nacionalista Republicana extendrá la seva organisació per tot Catalunya al territori de la qual se limitará la seva integritat orgánica. Tant en la política local com en la política general d’Espanya, l’Unió federal es-

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

tará en constant relació ab els demés partits y se coaligará ab cada un d’ells per campanyes y finalitats concretes, a l’objecte de treballar a favor de qualsevol de les reformes que integren el seu programa, entenentse que no pactará mai unions permanents ni confondrá ab la dels altres la seva organisació y interior jerarquía, més que en el cas de total compenetració dels respectíus programes [...].50

Malgrat les aparences, la unió dels tres partits havia estat molt problemàtica i era encara molt fràgil. I és que la UFNR no va estar mai unida de fet. Els tres grups que la van integrar no van arribar mai a compenetrar-se i no era estrany que sovintegessin les disputes internes.

Així les coses, nascuda el 1910 sota els més falaguers auspicis, la UFNR aniria perdent aviat i progressivament la força inicial que havia acompanyat el seu naixement.51 Deixant de banda l’hàbil tasca de descrèdit i minimització portada a terme per l’aparell propagandístic de la Lliga contra la UFNR i les esporàdiques i fortes escaramusses dels lerrouxistes, els perquès de la ràpida davallada del partit cal cercar-los, sobretot, en factors interns i de tipus estructural, molts dels quals ja s’havien manifestat en el si del CNR entre el 1906 i el 1909. A la manca d’homogeneïtat en l’origen s’afegia l’absència d’una estructura organitzativa sòlida. A més, aviat es faria palès el dèficit de dirigents disposats a assumir les tasques organitzatives del partit. D’altra banda, el desenvolupament d’una política plena d’ambigüitats en el fons i en la forma, contrària a qualsevol tipus d’adulació de les demandes populars, allunyada de les preocupacions de la massa obrera, treia a la UFNR qualsevol capacitat d’atracció sobre aquestes masses i feia dependre el seu futur d’unes classes mitjanes que, per ser tan predominants en la base del partit, n’accentuaven la decantació moderada. Aconseguir una base social pròpia sobre la qual recolzar la seva presència pública fou un dels esculls més grans als quals hagué de fer front la Unió Federal Nacionalista Republicana.

50. Les bases, a «Annex» d’El Poble Català, 4 d’abril de 1910, Impremta de la Vda. J. Cunill, Barcelona. També a La Publicidad, 4 d’abril de 1910 i El Diluvio de la mateixa data. Les podeu veure també a Izquierdo (2010), p. 273-276.

51. Teresa Roca (1973), La Unión Federal Nacionalista Republicana o el fracaso de una política, tesina de llicenciatura, Universitat de Barcelona. En la mateixa línia, Santiago Izquierdo (2006), República i autonomia. El difícil arrelament del catalanisme d’esquerres (1904-1931), Catarroja, Afers.

Santiago Izquierdo

A un altre nivell, aviat es faria perceptible la divergència entre certs intellectuals i publicistes que, des de la premsa de la UFNR, s’esforçaven a conrearne la credibilitat esquerrana i determinats sectors d’una militància menestral i petitburgesa que anul·lava aquell esforç defensant les seves idees benpensants i carrinclones en matèria social o religiosa. A més, hi havia en alguns elements de la UFNR una mena de sucursalització espiritual o, si es vol, una correspondència sentimental amb el regionalisme.

8. L’organització interna de la Unió Federal

Nacionalista Republicana

De qualsevol manera, i malgrat tots els problemes, la UFNR era ja una realitat i dirigiria a partir d’ara l’activitat política dels tres partits que la componien, tot i que subsistirien amb independència els centres adherits de cadascun d’ells: «Fins el CNR conserva personalitat pròpia, encara que com a simple entitat patriòtica. Lluhí la presidirà encara, però ja sense responsabilitats d’organització política. Aquesta recau exclusivament en la nova UFNR».52 En qualsevol cas, la força de la UFNR era, el 1910, força considerable, atès que recollia herències importants i mantenia contactes amb destacats nuclis a la ciutat de Barcelona i en molts districtes catalans.

La Comissió Executiva del partit la presidí Josep Maria Vallès i Ribot –es tractava, però, d’una presidència més aviat honorífica per qüestions d’edat– i en ella recaigué la direcció efectiva de la UFNR, mentre que Pere Coromines i Francesc Layret figuraven com a vicepresidents.

Sense gaire temps per reflexionar i per valorar què havia significat per als diferents grups de l’antiga Esquerra Catalana la formació de la UFNR, el partit es trobava davant la disjuntiva de presentar-se, o no, a les eleccions legislatives del 8 de maig de 1910. I, certament, la decisió que s’havia de prendre no era fàcil, ja que, si bé un èxit electoral podria significar la confirmació definitiva del partit, un fracàs podria comprometre molt seriosament el futur d’una organització encara molt fràgil. Tanmateix, els líders de la UFNR decidiren prendre part en les eleccions. A Barcelona, plaça forta, la candidatura que presentà el

52. Santiago Albertí (1972), El republicanisme català i la restauració monàrquica (18751923), Barcelona, Albertí, p. 295.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

partit la formaven Josep Maria Vallès i Ribot, Lluís de Zulueta, Pere Coromines, Carles M. Soldevila i Josep Tarruella.

El punt d’arrencada de la campanya electoral el va marcar el míting que tingué lloc el 10 d’abril a l’Ateneu Catalanista de Gràcia, en el qual Coromines rebutjà les peticions fetes per la Lliga d’establir una coalició amb les antigues esquerres solidàries per combatre el lerrouxisme i el caciquisme.

Una setmana després, el 17 d’abril, tingué lloc al CNR de Sant Martí un nou míting de propaganda en el qual Coromines tornà a ocupar un lloc de privilegi. En el discurs que pronuncià hi trobem exposades dues afirmacions que expliquen part de l’actuació futura que duria a terme la UFNR en relació amb els regionalistes i amb els lerrouxistes. Respecte als primers, Coromines assenyalà que «no ens separa d’ells ni el seu regionalisme ni el nostre nacionalisme, allò que ens separa és el seu clericalisme i el nostre republicanisme».53 Respecte als republicans de Lerroux, Coromines va dir que calia establir una línia divisòria amb ells, tot i que «aquesta línia divisòria jo no sé trobar-la a l’esquerra». 54 Seguidament, el líder nacionalista republicà afirmà que no tot el lerrouxisme era censurable, ja que dintre seu també hi havia «bons catalans que encertada o erradament, quan van veure que Solidaritat es tornava conservadora i reaccionària, la van abandonar per anar a eixamplar el grup que en contra d’aquella defensava la Llibertat i la República». Coromines atacà durament els lerrouxistes, tot afirmant que no creia que el seu radicalisme fos superior al de la UFNR i que no tenien un programa clar i definit.

El 5 de maig tingué lloc al Teatre de Novetats el gran míting de la UFNR, en el qual foren presentats els eixos bàsics que marcarien l’actuació més immediata del partit al Congrés dels Diputats, en cas d’obtenir representació parlamentària: la petició de derogació de la Llei d’Ordre Públic, la demanda de reforma del Codi de Justícia Militar, la derogació de la Llei de Jurisdiccions, l’obtenció d’un grau important d’autonomia política i una reforma tributària en profunditat. Coromines va ser el protagonista principal del míting, tant per l’extensió del seu parlament com per les qüestions que hi va esbossar. Després d’assenyalar la importància que tenia per a la política catalana la constitució d’una força com la UFNR, Coromines va veure aquest partit com el vehicle

53. Les reflexions de Coromines sobre la política de la Lliga a «Les forses electorals a Barcelona. Els regionalistes», El Poble Català, 20 d’abril de 1910.

54. El Poble Català, 17 d’abril de 1910.

Santiago Izquierdo

que millor podia treballar pel «triomf de les aspiracions i pel reconeixement de la nostra nacionalitat», i que millor podia comandar el procés de canvi constitucional que havia de permetre la transició del règim monàrquic al republicà. També assenyalà que el partit era la garantia per «la salvació de la democràcia catalana i l’única barricada vàlida contra l’onada revolucionària, contra el clericalisme, contra l’oligarquia governamental espanyola i contra la demagògia conservadora».55

El 9 de maig, l’endemà de les eleccions, els resultats dels comicis no feren més que confirmar les bones expectatives que l’Esquerra Catalana havia apuntat a les dues conteses municipals de l’any anterior. Les esperances que els directors de la UFNR havien posat en aquestes legislatives s’havien complert amb escreix, atès que els resultats obtinguts permetien un justificat optimisme i més tenint en compte que el partit s’havia fundat feia molt poc. Dels 44 diputats catalans elegits en aquestes eleccions, tretze van ser de la UFNR, vuit regionalistes, cinc radicals i dos carlins. Considerada en el conjunt dels anys 1909 i 1910, la trajectòria seguida per l’esquerra a Barcelona havia estat remarcable, ja que en el decurs d’aquells mesos havia pogut mantenir una regularitat pel que feia al nombre de vots. Tant des del punt de vista dels candidats triomfants com del nombre de vots obtinguts, la UFNR havia assolit indubtablement un èxit.

No obstant aquest èxit electoral, però, no es podia ser massa optimista sobre el futur del partit a mig termini. Quin futur calia esperar a un partit un dels candidats electes del qual –Coromines– escrivia, només quatre dies després d’haver obtingut l’acta de diputat a Corts, el següent?

No m’ha donat cap alegria la meva elecció per a diputat a Corts, perquè més m’hauria estimat quedar-me a l’Ajuntament a treballar en l’obra de cultura que ja havia començat. La construcció d’un gran nombre d’escoles públiques, la institució de l’escola de franc [...], l’establiment d’una Borsa del Treball mouen més sentimentalment la meva vocació que tot lo que pugui fer un diputat republicà a les Corts d’Espanya. Però els federals nacionalistes ho van voler, assegurant-me que el meu nom podia contribuir al millor èxit de la candidatura, i em vaig entregar.56

55. El Poble Català, 6 de maig de 1910.

56. «Carta a un amic que’m felicita», El Poble Català, 12 de maig de 1910.

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)

En el decurs de l’any 1910 i durant bona part del següent, els dirigents de la UFNR haurien d’intentar convertir el partit en una formació ben estructurada. En aquest sentit, a començaments de gener de 1911 el partit va celebrar la seva primera Assemblea General, que va procedir a l’elecció d’un Consell General de vint-i-un membres (nou per Barcelona i dotze per comarques). Per la ciutat de Barcelona van ser elegits Pere Sala, Josep Maria Vallès i Ribot, Pere Coromines, Albert Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Eusebi Corominas, Joaquim Lluhí i Rissech i Juli Marial. A partir d’aquest Consell fou elegida una Comissió Permanent més reduïda, que assumí les funcions executives de la UFNR: Vallès i Ribot (president), Carner (vicepresident), Coromines (tresorer), Bastardas i Layret (secretaris). En la pràctica, la direcció tendí al triumvirat que componien Vallès i Ribot, Coromines i Layret. Començava, a partir d’aquests moments, una altra etapa en la història de la Unió Federal Nacionalista Republicana.

JORNADES SOBRE LA REVISTA DE CATALUNYA

PRESENTACIÓ.

LA REVISTA DE CATALUNYA. TRIBUNA CULTURAL D’UN PAÍS

Josep M. Figueres

Universitat Autònoma de Barcelona

Societat Catalana d’Estudis Històrics (IEC) 1

El dia 11 de març de 2004 tingué lloc a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el col·loqui «En Patufet: cent anys. La revista i el seu impacte». Fou un dia trist per un sagnant atemptat. Abans de començar ens arribaven notícies de la suspensió de moltes altres activitats públiques i acadèmiques, era el precís instant de la catàstrofe. En petit comitè ho comentàvem els organitzadors i els ponents. La meva mirada es va adreçar a Josep Faulí, de qui sovint citava aleshores la frase «Tot el que hem fet els catalans ens ho hem fet nosaltres sols», o sigui, sense un Estat rere la cultura i la identitat. Recordava la lectura de la tesi de Carles Riba en aquell mateix edifici, mentre xiulaven les bombes i la cultura seguia, malgrat els entrebancs; per exemple, l’edifici del diari La Publicitat, a tocar de la plaça Universitat, fou literalment enderrocat; i el prestigiós catedràtic Lluís Segalà, professor de la mateixa universitat, va ser mort per qui usava les bombes com a arguments. Afortunadament, els terroristes no se sortiren amb la seva i ens conjuràrem per seguir. Sabíem, les mirades de tots ens feien còmplices, que si ho ajornàvem ves a saber quan es podria tornar a convocar un acte de similars característiques que havia costat molt de preparar.

Vuit mesos després n’aparegué el llibre. Fou gràcies a la suma dels esforços de la Fundació Folch i Torres, l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, la Universitat Autònoma i la Generalitat. S’edità ràpidament, el novembre. Els autors hi participaren immediatament i les proves, amb un diligent i amatent Josep Massot al davant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, feren que l’obra aparegués en un procés ràpid i eficient. Dos departaments de la UAB, el de Periodisme i Ciències de la comunicació, amb Eugeni Giral, i el de Filologia catalana, amb Jordi Castellanos, ajudaren l’esforç de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i l’obra s’inclogué en la Biblioteca Milà i Fontanals amb el número 47. Són unes actes formades per deu textos on s’analitzen i avaluen aspectes de conjunt com el contingut, la incidència, la tipografia, la literatura

Josep M. Figueres

infantil…, o específics, com l’editor Josep Baguñà, els il·lustradors, la llengua o bé seccions com les famoses «Pàgines viscudes».

La revista de més tiratge, de més difusió, de més impacte fou present a la Universitat, fou estudiada acadèmicament, i les actes la projectaren a la comunitat cultural catalana. Estudiosos com Eulàlia Pérez Vallverdú, Teresa Mañà, Josep Faulí, Montserrat Castillo, Santi Barjau, Manuel Llanas, Ramon Pinyol, Adriada Danés i Anna Bartra, al costat dels promotors, Jordi Castellanos i qui signa, aportaren uns materials que ens ajuden a entendre millor la societat, atès que aspectes sovint desatesos per un mal considerat valor menor foren sotmesos a la dissecció amb qualitat i rigor. També la rapidesa dels ponents a lliurar el textos escrits en facilità puntualment l’edició.

2

Aquesta segona trobada a l’entorn d’una publicació la plantejàrem mentre gaudíem d’un xic d’estabilitat personal rere oposicions, viatges llargs, una feixuga investigació… Finalment, el 2010 ens animàrem i definírem una altra publicació. Si la primera havia estat sobre una revista infantil i popular, per contraposició ara tocava, pensàvem, una de cultural, acadèmica. Pocs dubtes teníem davant la importància de la que havia de ser seleccionada. Efectivament, amb el nou director del Departament de Periodisme i de Ciències de la comunicació, José Manuel Pérez Tornero, ho vàrem veure molt clar, tot i les dificultats financeres que no permetien, com pertoca, ni la compensació de la recerca laboriosa i reeixida ni, simplement, la compensació de les despeses de viatges o els materials. Coincidírem en la vàlua, la significació i la categoria de la Revista de Catalunya. I ens hi posàrem. Ens ajudà en l’organització i la difusió la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), presidida per Jaume Sobrequés, també catedràtic de la UAB, que ens facilità un sòlid recolzament. I fou fàcil. Tots els ponents convidats, amb la generositat proverbial del món acadèmic, acudiren a la facultat de Ciències de la comunicació a Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), a la Jornada que es dedicava a la Revista de Catalunya.

El 24 de novembre de 2010, el degà de la facultat, Josep M. Català, i el director del Departament de Periodisme, J. M. Pérez Tornero, amb el president de la SCEH, Jaume Sobrequés, i un servidor, donàrem la benvinguda als ponents i els assistents i començà un dia sencer dedicat a la publicació. Efectivament, deu intervencions a cura de Jaume Sobrequés, Josep M. Casasús, Fran-

La R evista de C atalunya . Tribuna cultural d’un país

cesc Roca, Francesc Fontbona, Antoni Isarch, David Vidal, Isabel Rodà, Enric Pujol i Maria Campillo hi foren dictades, mentre la de Xavier Ferré Trill fou llegida per una altra persona davant la impossibilitat de la seva assistència. Malauradament, dos ponents, Josep M. Roig i Agustí Colomines, que havien de glossar els continguts històrics de la revista, tingueren problemes de salut i no hi pogueren assistir. N’agraïm l’interès i la bona predisposició. Posteriorment s’hi afegiren Joan Matas, Sebastià Serra i Antoni Marimon amb dos treballs sobre la presència de les Illes en la Revista de Catalunya. Tancà la llarga jornada la taula rodona «Revistes culturals catalanes», amb Jordi Creus (Sàpiens), Josep Murgades (Els Marges), Marta Prevosti (Butlletí de la SCEH) i Josep M. Muñoz (L’Avenç), moderada per Alfred Pérez Bastardes en representació de la SCEH. El públic, ultra els especialistes interessats, fou un mar d’estudiants de periodisme que atapeïren la Sala de Graus, asseguts arreu, fins evocar, per la multitud de gent jove que hi havia, l’ambient de les multitudinàries assemblees dels setanta. Clogué la jornada el missatge de Teresa Rovira a l’entorn del seu pare, la revista i la significació. El parlament de comiat fou d’Albert Manent, que va enllaçar l’etapa de l’exili i la democràtica. Va ser un pont en la mateixa voluntat de continuïtat de la publicació. A tota aquesta extensa, valuosa i selecta nòmina d’estudiosos, moltes gràcies pel treball fet.

3

La Revista de Catalunya neix el 17 de juliol de 1924, segons llegim en un anunci a La Publicitat del mateix dia. Set noms apareixen en l’anunci del sumari. Un conjunt d’escriptors i d’historiadors ben rellevant constitueix aquest primer equip: Ferran Soldevila, Josep Pla, Carles Rahola, Ferran Valls i Taberner, Carles Soldevila, Carles Capdevila i Antoni Rovira i Virgili. Com a seccions fixes s’hi anuncien, entre altres, aspectes d’alta cultura per J. Ferran i Mayoral, lletres per Tomàs Garcés, art per Joan Sacs i teatre per Prudenci Bertrana. La vigília, en portada, el mateix diari esmentava l’èxit de la publicació abans de sortir al carrer, amb gairebé un miler de subscriptors, moltes aportacions financeres privades i un clima d’il·lusió. S’hi esmenten els grans noms que seran presents en el número 2 i en els següents. Col·laboradors abundants i de renom «han anunciat la remesa d’articles per als propers números». El dia 22, en portada en el mateix diari, un editorial elogia l’article de Soldevila sobre l’esperit bel·licós dels catalans. Ho titula: «Un estudi excel·lentíssim», i vol fer honor al que en

Josep M. Figueres

Rovira, el director, en diu «revista catalana d’idees», a la qual hom augura un brillant futur.

Sota la dictadura de Primo de Rivera neix doncs una revista cultural important, de llarga trajectòria i en el mateix sentit que altres publicacions del moment, que aspiren a mantenir la identitat en un Estat secularment i profundament hostil a la cultura catalana. L’aparició de la Revista de Catalunya és saludada per la premsa catalana amb goig i esperança. Goig per tenir un germà que faltava, una tribuna d’alta cultura, i esperança pel que significava d’aportacions notables que ajudarien a situar la personalitat catalana en el rang que li pertocava en el procés de recuperació, al costat de l’Institut d’Estudis Catalans, les editorials i les entitats que ajudaven a crear mercat, com la benemèrita Associació Protectora de la Llengua Catalana.

Des de 1924 fins a avui, la revista ha tingut una trajectòria singular i marcada pel tremp d’homes com Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, i darrerament per Max Cahner i Albert Manent, entre molts d’altres; tants, que és la crònica de diverses generacions. La història i el contingut van ser els eixos que van configurar les dues sessions de la jornada: al matí el contingut i a la tarda els protagonistes, en un recorregut històric per la revista.

Sempre m’ha admirat la voluntat de ser que hi ha en circumstàncies adverses. És clar que hom pot asseverar que no es podia fer res més. Així, en plena Guerra Civil, arran de la lectura de la tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall, el periodista que n’informa1 clou d’aquesta manera la seva nota sobre l’esdeveniment cultural, minoritari però ben rellevant per a una cultura assetjada:

Començava el doctor Riba a llegir la seva tesi poc després que les sirenes anunciaven haver-se acabat una alarma, durant la qual novament les bombes produïen víctimes a les ciutat, i el Seminari de la Literatura catalana, acabat durant la guerra, mostra senyals ben visibles del bombardeig que destruí parcialment l’edifici universitari. Però, malgrat tot, l’esperit de Catalunya segueix el seu camí i els nostres universitaris continuen les seves tasques.

Sobre la història de la revista hi ha un o dos trets singulars que ens plau de destacar. El primer és la voluntat de persistència, de seguir. El febrer de 1940 apareix a París el número 15 del setmanari d’exili El Poble Català. En la secció

1. La Publicitat, 19 de maig de 1938.

La R evista de C atalunya . Tribuna cultural d’un país

«Veus amigues» hi figura l’article de Jules Véran «La proscripció oficial de la llengua catalana». Véran exposa:

Acabo de rebre una publicació la sola vista de la qual m’ha omplert de melangia. És la Revista de Catalunya, el primer número una nova sèrie que serà d’ara endavant impresa a França. Per què? Perquè l’ús públic de la llengua catalana està interdit a Catalunya, perquè l’edició a Catalunya de publicacions en català està interdita. […] El general Franco, que vol unificar fortament per la centralització, sap prou bé que la llengua és la darrera fortalesa en la qual un poble es tanca quan vol conservar una certa independència, si més no l’espiritual.

I aquest article encoratja més els enemics de la llibertat, els centralistes espanyols, a fer tancar una revista catalana a París (!). Ho aconsegueixen. Però l’obstinació dels catalans amants de la seva manera de ser la preserva. Josep Carner escriu en el número primer de la represa, també a París, el 1947, i titula precisament així el seu article, «Represa»:2

La Revista de Catalunya, darrere anys de silenci imposats per la duresa dels nostres destins i pels d’Europa, reapareix a França, tot proposant-se d’atènyer, definitivament, una vida estable. Empresa difícil, perquè continuen la persecució i l’angoixa en la Catalunya ultratjada per l’ocupant, i encara és fa més agut el risc en les seves comunicacions amb la de l’exili: això podrà induir-nos a deixar en un provisori anonimat els treballs que amb el temps ens arribaran d’aquella. I, d’altra part, la Catalunya exiliada, per la seva dispersió, pel seu clima inquiet, per la mancança generalíssima d’instruments de treball, haurà de vèncer dificultats considerables.

Avui tenim moltes noves institucions que poden disposar de tribunes en català, com l’Institut d’Estudis Catalans, la universitat i els centres d’estudi diversos. I també un centenar llarg de revistes prestigioses i reeixides que, amb voluntat d’excel·lència i rigor, acosten la cultura catalana al món. Tanmateix, en aquest sector hi ha diversos riscos. Un de terrible és la necessitat de publicar en revistes dites «d’alt impacte», la qual cosa fa que molts investigadors desconsiderin les publicacions nostrades, que són vistes com a locals, mentre que les de

2. Reproduïm la versió a Josep Carner, Prosa d’exili (1939-1962), Barcelona, Edicions 62, 1985, p. 34-37.

Josep M. Figueres

Portugal o Holanda, per exemple, es consideren nacionals. Un altre perill per a la normalització és la castellanització, per una mal considerada voluntat d’universalització o l’exigència de l’anomenat «impacte», que fa que moltes revistes universitàries catalanes tinguin només en aquella llengua la capçalera. No és el cas dels centres d’estudis locals o les corporacions privades, que mantenen una voluntat de preservació digna d’encomi. I actualment neixen revistes acadèmiques en anglès que se salten l’espanyol per arribar al món: s’ha vist que amb el mateix esforç el resultat és de més gran abast.

Ens convenen aquestes tribunes, començant per la Revista de Catalunya. El promotor de la nova etapa, que arrenca l’octubre de 1986, afirma en l’editorial:3

Pot dubtar algú que, deu anys després d’iniciar-se el procés de reaparició de la seva llibertat, Catalunya no necessitava de nou la Revista de Catalunya? És a dir, que cal una revista d’allò que hom ha vingut a anomenar alta cultura, amb una base humanística, però no solament de lletres i arts, de filosofia i d‘història, sinó amb els aspectes més pròxims a les humanitats de les ciències socials, del dret i de tot el camp cientificotècnic. Una revista que tracti de Catalunya i de tots els Països Catalans, del passat però, sobretot, del present i del futur, de la política i de l’economia, de l’actual autogovern i del que hauríem de tenir. Però també una revista que tracti d’aquelles qüestions que interessen a tot el món, especialment al nostre entorn cultural. […] Però, sobretot, la revista ha de discórrer pels camins de la modernitat.

Amb aquests mots seguia la vida d’una revista important. Recollia el tremp de Rovira i Virgili, que exposava la necessitat4 d’una publicació d’alta cultura, simplement per ser. Joan Sacs, pseudònim de Feliu Elias, en la portada del mateix exemplar del diari la valorava positivament, a punt d’encetar-se una nova etapa política pocs mesos després i en moments d’efervescència política:

Cal en efecte repassar els índexs d’aquests cinc anys de la nostra principal publicació periòdica, els cinc gruixuts volums, per fer-se càrrec del bé que ha complert la seva missió; per a constar que les nombroses i valuoses matèries

3. Max Cahner, «Seixanta-dos anys després», a Revista de Catalunya, núm. 1 (octubre de 1986).

4. Antoni Rovira i Virgili, «Com serà la Revista de Catalunya», La Publicitat, 14 de juny de 1924.

La R evista de C atalunya . Tribuna cultural d’un país

d’assaig, especulació, recerca i crítica que es registren a les planes de Revista de Catalunya, estarien avui dia encara inèdites si no fos per ella. […] La nostra cultura no dóna ara com ara per a moltes revistes d’idees, però sí per a una del tipus de Revista de Catalunya. Tots hi som obligats, àdhuc els que no la llegeixin. Tots hem de fer el possible perquè es pugui mantenir tan ufanosa com ara surt, des de setembre, i sobretot per tal que pugui encara densificar-se i engruixir-se més.

Seria una llàstima que ara, en moments de llibertat d’edició, tot i les complexitats del mercat derivades d’una destrucció de dècades, la publicació no pogués no només mantenir-se sinó expandir-se, ara que s’acosten temps molts difícils de persecucions a la cultura comuna a les Illes Balears després de les persecucions sistemàtiques al País Valencià.5 Certament, circumstàncies més difícils que les presents ha vist passar la Revista de Catalunya. En plena Guerra Civil, en una entrevista, el redactor en cap Armand Obiols afirma:6

–Creieu oportuna, en aquests moments de lluita sagnant pel triomf dels nostres ideals, la reaparició d’aquesta revista d’assaig sobre temes literaris i ideològics?

–La crec, no tan sols oportuna, sinó necessària i fins i tot indispensable. Potser alguns veuran amb indiferència, o amb una mena de curiositat molt aviat satisfeta, l’anunci d’aquesta represa. I, tanmateix, la reaparició de la nostra revista en plena guerra per la llibertat i per la vida de la Pàtria és un fet d’una transcendència real, de tan evident, gairebé indemostrable. Els nostres enemics, que, quan de la profunda realitat de Catalunya es tracta, són sovint més sagaços que nosaltres mateixos, ens indiquen prou bé, amb la simple direcció de llur odi, quines són les coses que ens fan irreductiblement forts. L’odi a la llengua catalana i l’odi, més feroç encara, a tot allò que en la llengua i per la llengua es manifesta, ha estat sempre l’infal·lible aglutinant de l’anti-Catalunya.

Obiols responia així, al diari Treball, a una pregunta sobre les necessitats de racionalitzar despeses en temps de crisi, i avui la resposta pot anar també, a cau-

5. Uns anys després, els pitjors averanys s’han acomplert. La Revista de Catalunya ha suspès la seva edició i el Partit Popular ha seguit incrementant la seva campanya sistemàtica de menysvaloració i residualitat de l’ús social de la llengua catalana allà on ha recollit vots per fer-ho. (23 de juliol de 2012).

6. M., «Un quart de conversa amb Armand Obiols, redactor en cap de la Revista de Catalunya», a «Les Lletres. L’obra i l’home del dia», Treball, 25 de gener de 1938.

Josep M. Figueres

sa de les necessitats financeres, en la mateixa direcció. I cal pensar en els problemes del país present, fruits de l’ahir violent, amb una destrucció de la indústria cultural, un procés sistemàtic i molt intel·ligent de substitució i una destrucció del mercat autòcton, acompanyats de molts altres fenòmens internacionals. La conseqüència directa d’això és l’afebliment dels instruments de qualitat propis, que en la llengua i la manera de pensar del país ajudaven la ciència, la cultura i el pensament a través de l’alta cultura, l’assaig i article de referència. Seria una llàstima que no fos ajudada institucionalment com cal, atesa la trajectòria de gran duresa que ha condicionat la situació present. Si la revista visqué sota dictadures militars, guerres, repressions i exilis, bé podria ara mantenir-se fins a trobar el punt d’equilibri amb una societat plenament normalitzada en el seu ús lingüístic. Fins aleshores, caldrà agrair a les diverses generacions d’intel·lectuals els esforços fets per dotar al país d’una tribuna de qualitat i referència com ha estat la Revista de Catalunya.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.83

Núm. XXIII (2012), p. 75-89

REVISTA DE CATALUNYA. APROXIMACIÓ A LA SEVA HISTÒRIA

Jaume Sobrequés i Callicó

Universitat Autònoma de Barcelona

Societat Catalana d’Estudis Històrics (IEC)

Resum

L’autor ofereix un panorama històric de les diverses etapes de la Revista de Catalunya des de la seva fundació el 1924 fins al darrer número aparegut a l’exili el 1967. Es refereix al període de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i els números que a partir de la desfeta de 1939 s’hagueren de publicar a l’exili, tant a París com a Mèxic. Dedica especial atenció als intents no reeixits de publicar la Revista de Catalunya a l’interior del país durant el franquisme i a la personalitat dels diversos directors.

Paraules clau

Revista de Catalunya, articles, dictadura de Primo de Rivera, Segona República, exili, director.

The Revista de Catalunya. A look at its history

Abstract

The author provides a historical panorama of the different phases in the life of the Revista de Catalunya from the time it was founded in 1924 to the last edition that appeared in exile in 1967. He covers the period of Primo de Rivera’s dictatorship, the Second Republic and the editions that, as from the defeat in 1939, had to be published in exile, both in Paris and Mexico. He pays particular attention to the unsuccessful attempts to publish the Revista de Catalunya inside the country during Franco’s dictatorship and the personalities of its various directors.

Jaume Sobrequés i Callicó

Keywords

Revista de Catalunya, articles, Primo de Rivera’s dictatorship, Second Republic, exile, director.

L’objectiu d’aquest article és oferir una panoràmica general del que va ser la trajectòria de la Revista de Catalunya des de la seva fundació el 1924 fins al darrer número aparegut a l’exili el 1967, amb l’únic objectiu que serveixi de marc als diversos treballs monogràfics sobre aspectes concrets d’aquella important publicació.

La Revista de Catalunya no va tenir una existència gens fàcil ni planera. La vida política que travessà el país de juliol de 1924, que va ser quan aparegué el número 1, fins a 1967, que va ser quan se’n va publicar el darrer (el 106), va ser en extrem convulsa: dictadura de Primo de Rivera, règim provisional de Berenguer, plenitud republicana, suspensió de l’autonomia el 1934, Guerra Civil, dictadura del general Franco i exili d’una bona part de la intel·ligència republicana. Aquests esdeveniments condicionaren de manera decisiva la marxa d’una revista que, més enllà del fet d’ésser una publicació d’alta cultura, mai no renuncià a donar resposta al repte que li van plantejar les inestables vicissituds històriques que travessà el país en els anys de la seva publicació.

Els seixanta primers números de la Revista de Catalunya aparegueren entre juliol de 1924 i desembre de 1929, coincidint, doncs, amb els anys més durs de la dictadura de Primo de Rivera. Va ser, per contra, una de les etapes més fecundes, tant des del punt de vista intel·lectual com des del punt de vista de la defensa de la catalanitat, en uns moments difícils per al país. Antoni Rovira i Virgili, el fundador de la revista, en va ser el director i l’impulsor entusiasta i brillant.

L’empenta intel·lectual de la Revista de Catalunya ja des del primer número es posa de manifest constatant les signatures d’aquells que hi varen deixar la seva petjada: Ferran Soldevila, Josep Pla, Carles Rahola, Ferran Valls i Taberner, Carles Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, J. Farran i Majoral, Tomàs Garcés, Joan Sacs i Prudenci Bertrana.

De setembre de 1930 a desembre de 1931 (del número 61 al 76) va ser dirigida pet l’eminent historiador Ferran Soldevila. El testimoniatge del compromís nacional i polític que la Revista de Catalunya va tenir des del primer dia amb Catalunya es va tornar a posar en relleu quan va dedicar tot el número 69, de maig de 1931, a historiar els esdeveniments que varen tenir lloc amb motiu de la procla-

R evista de C atalunya . Aproximació a la seva història

mació de la República catalana el 14 d’abril d’aquell any. Es tractava d’una extensa crònica (p. 385 a 488), escrita per Ferran Soldevila, que constitueix encara avui el millor relat històric d’aquell moment tan esperançador per a Catalunya. Aquest text va ser publicat uns anys després en forma de llibre: Ferran Soldevila, Història de la proclamació de la República a Catalunya. Pròleg de Miquel Coll i Alentorn. Introducció i recull documental de Pere Gabriel. Barcelona, Curial, 1977.

Dic «relat històric». En efecte, el seu objectiu era el d’«ordenar els materials històrics en una primera síntesi que permeti fàcilment de tenir una noció completa dels esdeveniments». El compromís patriòtic i la voluntat «d’homenatjar els homes i el poble que han sabut instaurar-la [la República catalana]» havien de ser servits pel màxim rigor històric: «Historiadors per professió i per vocació, hem provat d’aplegar en aquestes pàgines d’història contemporània el mateix rigor crític i la mateixa imparcialitat que procurem dur a l’estudi de la història més remota». Aquesta voluntat de rigor acadèmic serà constant al llarg de tota la trajectòria de la Revista de Catalunya d’aquells anys; de sempre, podríem dir sense por a no ser justos. Hom no pogué, però, superar les dificultats de diversa naturalesa, econòmica sobretot, i la Revista de Catalunya deixà de sortir fins l’abril de 1934, ara sota el patronatge de la Generalitat, la Conselleria de Cultura de la qual era dirigida pel poeta Bonaventura Gassol. Els primers anys de la República, contra el que podia haver-se esperat, no varen ser, doncs, gaire positius per a la Revista de Catalunya. Fins al número d’agost-setembre d’aquell any 1934, va ser dirigida pel poeta Josep Vicenç Foix i l’artista Josep Obiols tingué cura del disseny gràfic de la coberta. Aquesta nova etapa de la Revista de Catalunya (números 77 al 81) restà bruscament segada per les conseqüències de tot ordre que tingueren per a l’autogovern català els fets del 6 d’octubre de 1934.

En els números apareguts aquell 1934, la Revista de Catalunya va mantenir l’alt interès que havia tingut sempre. Varen ser-hi presents valuosos treballs de Guillem Díaz-Plaja, J. M. Miquel i Vergés, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Joan Puig i Ferreter, Andreu Nin, Albert del Castillo, Marià Manent, Guillem Forteza, Martí de Riquer, Carles Capdevila, Joan Teixidor i Jaume Bofill i Ferro. Vull destacar els dos articles d’alt interès testimonial d’Antoni Rovira i Virgili i Lluís Nicolau d’Olwer sobre el conflicte entre el govern de la Generalitat i el govern de la República a propòsit de la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya aquell 1934.

Ara, la patacada que patí la revista va ser molt seriosa. S’agreujà amb l’inici de la Guerra Civil. Durant la contesa, però, i en un moment ja particularment

Jaume Sobrequés i Callicó

compromès per a la causa catalana, el govern de la Generalitat, la Conselleria de Cultura de la qual era regida per Carles Pi i Sunyer, encarregà a la Institució de les Lletres Catalanes que dirigia Josep Pous i Pagès la tasca de reprendre la publicació de la Revista de Catalunya. De gener a desembre de 1938 aparegueren dotze números, del 82 al 93. La direcció va ser assumida de manera col·legiada per Antoni Rovira i Virgili, Jaume Serra i Húnter i Ferran Soldevila. Armand Obiols, pseudònim de l’escriptor Joan Prat, n’assumí la responsabilitat de la redacció.

El primer número d’aquell tràgic any 1938 començava amb un articlepròleg de Lluís Nicolau d’Olwer en el qual, després d’afirmar quins eren els trets que definien la personalitat nacional de Catalunya, escrivia: «Exponent d’aquesta personalitat, bandera desplegada al vent vol ser la Revista de Catalunya». Per servir els objectius del país en aquelles hores angoixants, manifestava que la Institució de les Lletres Catalanes, a l’hora d’«emprendre com una tasca peremptòria la de publicar una revista» –l’objectiu prioritari no era, doncs, la simple continuïtat de la Revista de Catalunya–, havia pres la decisió de «mantenir el nom i àdhuc continuar la numeració de l’antiga Revista de Catalunya». Aquest esperit innovador no va apartar de la publicació les firmes de prestigi del passat, bé que se’n varen incorporar de noves. No hi mancava la firma de Rovira i Virgili, i se n’hi afegien d’altres, velles i noves, entre les quals cal destacar les de Jaume Serra i Húnter, Maurici Serrahima, Mercè Rodoreda, Josep Pous i Pagès, Pere Coromines, Rafael Tasis i Marca, Pere Bosch i Gimpera, Carles Riba, Pau Vila, Jaume Bofill i Ferro, Manuel Reventós, Carles Pi i Sunyer, Elias Serra i Ràfols, August Pi i Sunyer, Joaquim Xirau i Pere Bohigas. Resulta especialment colpidor el text de Pous i Pagès que encapçala el número 93. Ho és per la data que porta –15 de desembre de 1938– i pel contingut. Per la data: en publicar-se aquest darrer número, abans que la Revista de Catalunya hagués de prendre el camí de l’exili, les tropes de Franco ja ocupaven una part de les terres catalanes de Ponent i ja s’havia perdut la batalla de l’Ebre, punt final de la resistència catalana. La consciència que la guerra era perduda omplia totes les ments dels republicans catalans. En aquell clima, el número esmentat tenia tot el rigor i l’interès cultural d’altres números de la Revista de Catalunya publicats en períodes de menor dramatisme. Pel continent: la dura crítica al sistema polític representat per «aquests nous bàrbars» no impedeix a l’autor pensar que la follia dels rebels «no podrà pas créixer sempre en proporció ascendent. I el dia en què el furor actual s’hagi

R evista de C atalunya . Aproximació a la seva història

d’aturar, acabada la corda, ell mateix s’haurà destruït. Ell i tot el sistema polític al qual feia de motor i filosofia». Serà aleshores, pensa l’autor en un exercici d’esperança, quan caldrà emprendre un moviment unitari de tots aquells «que ens batem al costat de la República» per construir un Estat nou, lliure i democràtic. Per aconseguir-ho, serà necessària «la unió de castellans i catalans» i combatre els recels i els odis que durant segles han atiat «unes castes privilegiades».

El text acabava amb una crida a la responsabilitat:

Que tothom faci examen de consciència! Que s’enfronti tothom amb la seva obligació! Homes, partits i classes! [...] L’hora és de contrició i sacrifici. Contrició dels errors, de les falles, dels abusos; sacrifici dels interessos personals, dels mòbils mesquins, de les supèrbies i els amors propis.

Pous i Pagès potser pensava encara aleshores que hi havia alguna esperança de futur..., o ho volia creure. Quan les tropes del general Franco entraren a Barcelona el gener de 1939 destruïren el número que ja estava a punt de sortir.

La pèrdua de la guerra per part de Catalunya i de la República democràtica portà, com tantes altres coses i persones, la Revista de Catalunya a l’exili. El desembre de 1939, la Fundació Ramon Llull –organisme creat el març de 1939 per la Generalitat de Catalunya per al manteniment de la cultura catalana a l’exili– publicava a París el número 94 de la revista. Cinc números aparegueren a la capital francesa (del 94 al 98) fins que el 14 de juny de 1940 les tropes de Hitler ocupaven París i la Gestapo segrestava el número 99 que estava a punt de sortir de la impremta Solsona, regentada per catalans.

Durant aquesta primera etapa parisenca, Pompeu Fabra va ser el president de la Fundació responsable de l’edició, de la qual eren vicepresident l’esmentat Josep Pous i Pagès, consellers Pere Bosch i Gimpera, Pau Casals, Bonaventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Pi i Sunyer, Clementina Arderiu, Pere Calders, Rafael Tasis, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Jaume Serra i Húnter, i secretari Antoni M. Sbert. Una bona part dels nostres millors intel·lectuals continuaven, doncs, donant ple suport a la revista.

De París, la Revista de Catalunya sortí cap a Mèxic, on el 1943 es publicaren els números 99, 100 i 101. Amb la revista viatjaren també molts dels responsables de París: Serra i Húnter, que en presidí el consell de direcció; Bosch i Gimpera i Josep Carner, que en foren vicepresidents; Jaume Aiguader i Miró,

Jaume Sobrequés i Callicó

Mateu Fernández de Soto, Josep Andreu i Abelló, Miquel Santaló i Baltasar Samper, que en foren consellers.

L’alliberament de París l’agost de 1944 va fer possible que la Revista de Catalunya hi retornés, bé que no de manera immediata (1947). A la capital francesa, des de juny fins a desembre de 1947 hi aparegueren tres números (del 102 al 104), que completaven el volum xx. Fou novament la Fundació Ramon Llull la que assumí la responsabilitat de tirar-ne endavant la publicació. Pompeu Fabra, Josep Carner, Just Cabot, J. Torrens-Ibern i Armand Obiols –aquest darrer com a redactor en cap– en foren els redactors.

En el pròleg d’aquesta nova etapa, que portava el significatiu títol de «Represa», el seu autor, Josep Carner, afirmava que la Revista de Catalunya aspirava a portar «una vida estable», que ja no era possible esperar «el retorn» de l’exili per aconseguir-ho. «Aquesta reaparició es proposa un terç període que pugui ésser [...] normal i ininterromput». Els principis que havien de regir el contingut de la Revista de Catalunya havien de ser l’exigència, el rigor, expressat en unes «normes rigoroses de selecció», l’exemplaritat, la universalitat, la superació de l’estil provincial i la lleialtat a la llengua catalana, perquè «el català no és pas un idioma confinable a l’ordre casolà o folklòric».

En el número 103, corresponent a juliol-setembre de 1947, Lluís Nicolau d’Olwer fa una significativa reflexió sobre una qüestió aleshores prou debatuda, tant des del punt de vista polític com del moral: el de les relacions entre els exiliats i aquells que, no essent adscrits al règim franquista, havien restat o retornat definitivament o temporalment a l’interior. Defensava la compressió i el respecte: «Els compatriotes restats enllà de les Alberes viuen Catalunya com un tràgic devenir, amb les impures exigències quotidianes. Ens caldrà un esforç molt gran de comprensió per a no captenir-nos en retrobar casa nostra, com ànimes en pena». I acabava: «Siguem amatents al perill que l’exili no esdevingui una secessió».

Aquell propòsit que la Revista de Catalunya, en la nova etapa parisenca, tingués continuïtat va ser vençut aviat pels esdeveniments. Entre 1947 i 1956, coincidint amb el gran desànim que va provocar la definitiva consolidació del règim franquista entre els exiliats, ningú no va tenir esma, ni il·lusió, ni recursos per donar continuïtat a la Revista de Catalunya.

De París, després d’aquest lapsus de temps, la Revista de Catalunya volà a Brasil. El número 105, preparat a Barcelona i publicat a São Paulo el desembre de 1956, comportà uns canvis importants. Per primera vegada, en la llarga eta-

R evista de C atalunya . Aproximació a la seva història

pa de l’exili, hi col·laboraren, al costat d’exiliats, escriptors que vivien a l’interior. Entre d’altres hi signen articles Carles Riba, Jordi Rubió, Ferran Soldevila, Marià Manent, Josep Trueta, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Joaquim Maluquer i Sostres, Pere Calders i Clementina Arderiu. Era la setena vegada que la Revista de Catalunya havia de reprendre la seva aparició. En la presentació, signada a Barcelona el 1955, C[arles] R[iba] feia un esment molt especial al factor llengua com a element bàsic de la continuïtat de la Revista de Catalunya: «L’edició de la revista ha de ser feta una vegada més fora dels límits històrics de la terra on l’idioma en que és escrita s’ha format i segueix essent vivent». I, més endavant:

I nosaltres creiem en l’eficàcia primera del nostre idioma per a esdevenir, i per a ésser el que som com a poble de cultura hem d’ésser dins una comunitat fraternal de pobles de cultura. La defensa de la llengua catalana no es pot fer a través del plany, el somni o la dignitat reclosa en la contemplació de les seves ferides. Aquestes actituds no basten per a suplir, per exemple, tot allò tan complex que socialment necessita una llengua per a sostenir-se com a valor permanent.

Tota una pionera afirmació sociolingüística avant la lettre. Riba maldava també per donar signes de normalitat a la Revista de Catalunya. No volia que fos «un òrgan de la diàspora catalana». La presentació, en aquest sentit, acabava així:

És manifestant-nos com si la anormalitat no existís que entenem mostrar més eficaçment el que hem estat i el que som, el que aspirem a esdevenir i que el mereixem d’oferir: lliurement, segons les experiències particulars, les tradicions, les aptituds i les estructures que constitueixen el nostre patrimoni de catalans.

L’experiència brasilera va ser efímera. L’agonia de l’exili es trobava a les portes de la mort. Ja ningú no creia seriosament en l’eficàcia de mantenir la Revista de Catalunya fora de Catalunya i a deixar-la només en mans dels exiliats. El règim franquista era inamovible i, per tant, calia canviar d’estratègia. És per aquest motiu que, deu anys després d’aquell número publicat al Brasil, l’oposició catalanista va començar a voler assumir la responsabilitat de tirar endavant la vella publicació nascuda el 1924. Era tot un canvi d’estratègia política, també de política cultural. Calia intentar –ens trobem ja en el 1967– que el règim

Jaume Sobrequés i Callicó

autoritzés, com ja havia fet en tantes activitats catalanistes, presentades només com a catalanes, la publicació de la Revista de Catalunya a l’interior, a Barcelona. Com és natural, el permís havia de venir de Madrid, i només podia ser gestionat per algú que no despertés recels a les autoritats franquistes i que tingués capacitat per influir sobre aquestes. Com succeiria deu anys després amb el retorn a Catalunya del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, hi havia una persona d’indiscutible sentiment de catalanitat i molt ben relacionada amb sectors intel·lectuals i econòmics de l’oposició antifranquista a Catalunya susceptible de fer de pont per tal d’aconseguir aquella autorització.

M’estic referint al barceloní Manuel Ortínez, que el 1965 havia acceptat el nomenament de director general de l’Instituto Español de Moneda Extranjera, càrrec que va exigir el seu trasllat a Madrid. Havia estat director del Banc de Bilbao des de 1962 i un dels impulsors del Banc Industrial de Catalunya, que només va poder dirigir durant tres mesos abans d’anar a Madrid. En les seves Memòries, publicades amb el títol general de Una vida entre burgesos (Barcelona, Edicions 62, 1993, p. 85) explica: «El projecte del Banc Industrial –que després es va malmetre, com tantes coses– estava també vinculat a iniciatives culturals com la reedició de la Revista de Catalunya –objectiu de tot bon catalanista de l’época– [...]».

Si bé l’anada d’Ortínez a Madrid va ser rebuda amb suspicàcia en sectors catalanistes, ben aviat aquells que volien donar continuïtat legal a la Revista varen acudir a demanar el suport madrileny a Ortínez. En tenim unes referències prou explícites en la correspondència de Joan Fuster. Així, el 3 de febrer de 1967, aquest s’adreça a Joaquim Maluquer i Sostres, economista i activista cultural:

També puc improvisar una vinguda en qualsevol moment, i si hi ha manera de coincidir amb l’Ortínez a Barcelona m’hi desplaçaria el dia que em diguessin. El projecte de la Revista de Catalunya és molt suggestiu. Però sempre que en Manel no se’n desentengui al cap de quatre dies!!! [Joan Fuster, Correspondència, 8. Joaquim Maluquer, 2a part. València, Universitat de València - 3 i 4, 2005, p. 256].

Cinc dies després, el 8 del mateix mes de febrer, Ortínez, des de Madrid, escriu a Joan Fuster dient-li que l’espera a la capital de l’Estat el dia que li vagi bé (Arxiu de Joan Fuster, Sueca, 214.011. Còpia digitalitzada a la Biblioteca de Catalunya). No s’especifica el motiu de la reunió, però per notícies posteriors a les quals em referiré és clar que es tracta de parlar sobre la legalització de la Revista de Catalunya.

R evista de C atalunya . Aproximació a la seva història

El 17 de maig, Fuster manifestava a Maluquer que encara no havia escrit a l’Ortínez «sobre l’afer de la Revista de Catalunya» (Joan Fuster, Correspondència, 8, p. 269). Ho faria, però, l’endemà, 18 de maig. La resposta de Manuel Ortínez, que no es va produir fins al 10 de setembre, dóna les claus de quin era l’abast del projecte d’editar la Revista de Catalunya a Barcelona i de qui hi estava implicat. Hi apareix l’escriptor i editor Josep M. Castellet. En la reunió que aquest va tenir amb Ortínez el dia 7 de setembre es van establir les que havien de ser les bases definitives del projecte. Són aquestes:

La Revista de Catalunya es publicaria amb l’acord de Teresa Rovira, filla del fundador de la revista i hereva moral –i també potser jurídica– de la Revista de Catalunya. N’assumiria la producció Edicions 62, que l’inclouria entre les seves col·leccions. Calia, però, abans concretar les condicions econòmiques i parlarne amb Max Cahner, propietari d’Edicions 62.

La publicació tindria un caràcter independent. Seria una revista d’alta cultura. Caldria garantir-ne un mínim de qualitat en els treballs a publicar, «prescindint totalment d’idees polítiques o socials».

Joan Fuster en seria el director de fet. Caldria, però, cercar un director de dret, que podria ser Xavier Montsalvatge; si aquest ho acceptava, no se’n trobava un altre de més adequat.

El Consell d’Administració estaria format per persones de reconegut prestigi. S’hi esmentaven: Ramon d’Abadal, possible president; Agustí Duran i Sampere; Joan Sardà i Dexeus; Antoni Maria Badia i Margarit; Agustí Pedro i Pons; Joan Casanovas; Joan Reglà o un altre de València designat per Fuster; Francesc de B. Moll; Josep Ferrater i Mora; Joan Coromines i Lluís Roca-Sastre. I Manuel Ortínez com a conseller delegat, «a efectes d’obtenir l’autoritat oficial».

Es constituiria un Consell de Redacció («efectiu, no legal») presidit per Joan Fuster, amb un altre membre triat per aquest, i amb Joaquim Molas.

El capital inicial seria de dos milions de pessetes –dotze mil euros actuals–, que seria repartit en accions de deu mil pessetes –seixanta euros actuals–, però no s’acceptarien quantitats personals inferiors a les cent mil pessetes –sis-cents euros actuals– «per evitar la prepotència de persones o grups».

En l’esmentada carta d’Ortínez a Fuster, aquell li deia que estava segur que de la reunió amb Castellet n’havien sortit «els principis d’actuació», que havien convingut reprendre el diàleg la segona quinzena d’octubre «per veure les participacions obtingudes» i per «canviar constantment informacions sobre

Jaume Sobrequés i Callicó

els detalls». L’entusiasme d’Ortínez és palès quan acaba dient: «I prepararem immediatament els tràmits» (Arxiu Joan Fuster, Sueca, 214.013-018).

El projecte d’editar la Revista de Catalunya a Barcelona naixia, doncs, amb la voluntat de donar continuïtat a una publicació que s’havia caracteritzat, en totes les èpoques fins aleshores, pel rigor i la seriositat del seu contingut, i que havia de ser un òrgan d’expressió d’alta cultura dels Països Catalans. Bé que aquest fet no s’explicava de manera clara, resta palès pel fet que es volia integrar en el Consell de Redacció persones de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Naixia també amb la voluntat d’assolir una solvència econòmica sòlida i d’integrar el màxim de personalitats de la vida cultural catalana.

A la darreria d’aquell 1967, la legalització de la Revista semblava un fet: «Si els equips del senyor Fraga desapareixen en el nou ministeri o canvien de secció», escriu Fuster a Maluquer el 13 de novembre de 1967, «és probable que es mostrin ara testamentàriament generosos. Serà la Revista de Catalunya, serà Migdia, i avant!, com diuen a Castelló!». I, tot seguit, una expressió nítida d’esperança: «La Revista, segons una carta de Manuel Ortínez que acabo de rebre, és cosa feta. L’Ortinez i en [Josep M.] Castellet s’han entrevistat a Madrid, i els pactes semblen viables» (Joan Fuster, Correspondència, 8, p. 284).

Aquesta voluntat de preparar la Revista de Catalunya des de Barcelona s’havia gestat a la darreria de 1965 i havia estat impulsada per Albert Manent, Joaquim Molas i Rafael Tasis, com aquest darrer va explicitar a Joan Fuster el 2 de gener de 1966 quan li va demanar un article «per a un número extraordinari de la Revista de Catalunya», per commemorar l’aparició del número publicat a São Paulo deu anys abans. Tasis assabentava Fuster que «els articles seran pagats com cal» i que havien demanat articles a Soldevila, Giralt, Sardà, Espriu, Oliver, Foix, Riera Lorca, Triadú, Benet, Llompart, Fontana, Terry i Marfany, entre d’altres. Tasis acabava la carta a Fuster indicant que el número sortiria a França: «El volum seria fet a França i miraríem que fos distribuït a les terres d’ençà de les Alberes» (Joan Fuster, Correspondència, 11, València 2009, p. 255-256). Amb posterioritat, com ja he referit, es va intentar la legalització de la Revista.

Les negociacions, però, no varen reeixir. Tot fa pensar que el número, el 106, estava del tot preparat, perquè va sortir de manera immediata amb peu d’impremta de setembre de 1967 a Mèxic. Com ha explicat Albert Manent (La literatura catalana a l’exili, Barcelona, Curial, 1976, p. 71-72), aquest número mexicà va ser finançat per Dalmau Carles i coordinat per Manuel Alcántara i Gusart, Ramon Fabregat i Vicenç Riera i Llorca.

R evista de C atalunya . Aproximació a la seva història

Era el darrer número aparegut a l’exili de la Revista de Catalunya. Anava encapçalat amb una acurada història de la publicació signada a Barcelona per Rafael Tasis. Hi col·laboraven escriptors de l’interior, alguns molt joves, com Ernest Lluch, Joan Colomines, Albert Manent, Francesc Vallverdú, Joaquim Molas, Josep Fontana, Joan Mercader, Joan Fuster i Gabriel Ferrater, juntament amb Salvador Espriu, Josep Carner, Pere Quart, Vicenç Riera i Llorca i Maurici Serrahima. Aquell número de la Revista de Catalunya aparegut el 1967 no tingué continuïtat: no pogué tenir-ne per causa de les encara massa dures condicions polítiques i culturals que travessava Catalunya, en un moment en què aquells que encara romanien a l’exili no tenien ja la força suficient per ésser els motors d’aquesta continuïtat.

La reaparició, el 1986, de la Revista de Catalunya es va inserir, doncs, dins d’una trajectòria històrica que no podem oblidar, dins d’una tradició cultural que, més enllà dels canvis de tota mena que s’han produït en la vida col·lectiva catalana, presenta uns trets bàsics fonamentals. Vull, en aquesta aproximació a la trajectòria de la Revista de Catalunya, remarcar algun d’aquests trets que tingué la publicació iniciada el 1924. En primer lloc, el del rigor i del treball ben fet. La Revista de Catalunya constituí sempre, en aquest sentit, el més alt exponent de la cultura catalana del moment en què apareixia. Malgrat que, com assenyalaré tot seguit, la Revista de Catalunya no visqué d’esquena a la realitat social, mai no féu tampoc concessions demagògiques ni partidistes als esdeveniments que es produïen al país. Va procurar sempre mantenir la màxima seriositat científica que una revista d’alta cultura havia de tenir.

No existeix, però, una cultura asèptica, pura, desarrelada de la realitat social, econòmica, política. I l’intel·lectual ha de tenir sempre un compromís amb aquesta realitat. Això no vol pas dir, és clar, que la seva llibertat creadora hagi d’estar-hi supeditada. La Revista de Catalunya va ser, en el seu conjunt, sempre fidel a aquest compromís. El 1924, només la seva pròpia existència i la seva catalanitat ja eren un fet compromès. I el mateix podem afirmar del llarg període de l’exili. Però, àdhuc en moments de més gran normalitat, la Revista de Catalunya mantingué ferma aquesta fidelitat. El 1931, per exemple, dedicà tot un número a la proclamació de la República i el 1934 s’interessà pel greu conflicte sorgit entre el govern de la Generalitat i el de l’Estat com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat feta pel Tribunal de Garanties Constitucionals, a requeriment de la Lliga, de la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja m’hi he referit abans.

Aquesta voluntat d’agermanar el rigor cultural amb el compromís amb una realitat determinada s’expressa de manera clara i bella en els mots que Lluís Nicolau

Jaume Sobrequés i Callicó

d’Olwer escriví com a presentació al número que iniciava l’etapa de 1938, en plena Guerra Civil. A més a més, defineixen de manera diàfana allò que va ser la Revista de Catalunya durant molts anys. El fragment final d’aquesta presentació diu així:

Sense esperit de persistència, sense continuïtat en l’esforç, sense el renunciament a la fàcil gloriola d’iniciatives dispersadores, no es refà la vida ni la personalitat d’un poble, que és la tasca a la qual tots els catalans ens sentim compromesos. Testimoni i exemple d’aquest convenciment, la Institució de les Lletres Catalanes, en emprendre com una tasca peremptòria la de publicar una revista, resol mantenir el nom i àdhuc continuar la numeració de l’antiga Revista de Catalunya. Ho justifica la identitat del designi i el fet que, junt amb la col·laboració que les noves promocions hi duen, el lector avesat hi retrobarà, com velles coneixences, les signatures d’etapes anteriors.

Fent honor al seu nom i a la seva història, la Revista de Catalunya no serà un portaveu de cenacle ni tampoc una revista totalitària, enderiada a imposar una ideologia ni un credo estètic. Dos fars, que duen per nom Catalunya i Llibertat, il·luminaran el seu camí: a la claror d’ells, i amb l’ull amorosit i comprensiu de l’humanisme, enfocarà els problemes dins la més àmplia llibertat d’escoles, sense dogmes polítics ni socials ni artístics. Compensació d’aquesta llibertat atorgada als seus col·laboradors, la revista els exigirà, inexorable, la qualitat, el to.

Tanmateix, en la seva nova etapa la Revista de Catalunya tindrà característiques ben pròpies. Revista d’idees i de lletres, només la tècnica, l’especialització i el pur reportatge en restaran exclosos. Assaigs literaris, filosòfics, històrics, econòmics, àdhuc científics, faran costat a la creació literària. No és una revista de guerra, però no vol ésser tampoc una «evasió» de la guerra. La guerra, la guerra per la República i per Catalunya, està tothora present al nostre esperit: la respirem en l’aire que vibra amb el tràgic badall de les sirenes, la sentim en la terra que el canó trontolla sota els nostres peus. Escrivim dins el ritme trepidant de la guerra; escrivim perquè és la nostra vocació, i també perquè és el nostre deure d’oferir a Catalunya, en hores tràgiques i glorioses, el millor que tenim –el nostre esperit.

Aquesta mateixa concepció del compromís de l’intel·lectual en moments difícils era explicitada en la presentació del primer número aparegut a l’exili el desembre de 1939. Un fragment d’aquesta presentació deia així:

Ja molt antigament la primera comesa de l’intel·lectual fou definida: estar a la guarda dels eterns conceptes de la Justícia i del Dret; mantenir clara i segura

R evista de C atalunya . Aproximació a la seva història

la Veritat. I, específicament dins la conjuntura catalana, vetllar per la veritat catalana, clamar per la justícia secularment deguda a Catalunya, recordar que tota persona, individual o col·lectiva, solament en el grau de la seva llibertat és responsable i pot realitzar els seus valors ideals.

Un altre tret alliçonador de l’antiga Revista de Catalunya va ser el de la seva riquesa temàtica, que li atorgà un caràcter pluridisciplinari que no era freqüent en publicacions semblants de l’època. Una simple lectura dels índexs dels diversos volums permet de constatar que l’interès de la Revista de Catalunya s’orientarà almenys cap a les matèries següents: literatura, història, sociologia, art, política, economia, assaig filosòfic, música, teatre, assaig científic, cinema i cultura física. Aquesta voluntat universalista atorgà a la Revista de Catalunya un to obert –és el darrer aspecte al qual vull referir-me– i de modernitat que constitueix un dels trets més característics de la publicació. No fou en aquest sentit la Revista de Catalunya una publicació egocèntrica, reclosa sobre la problemàtica cultural i cívica del país, malgrat que les circumstàncies crítiques que visqué haurien explicat actituds d’aquesta naturalesa. Per contra, procurà estar atenta a allò que succeïa a l’Europa del seu temps, en diversos camps de la vida cultural i política. Va ser, en aquest sentit, una revista plenament europeista. Hi tingué una influència decisiva, en aquest aspecte, la mentalitat universalista del seu fundador Antoni Rovira i Virgili.

En síntesi, doncs, la Revista de Catalunya va ser una publicació d’alta cultura, pluralista i pluridisciplinària, rigorosa i ben feta, d’esperit obert i universalista, amatent sempre a la realitat i a les necessitats col·lectives del país.

apèndix:

Els principals col·laboradors de la Revista de Catalunya en el període de 1924 a 1967

Jaume Agelet, Jaume Aiguader i Miró, Joan Alavedra, Caterina Albert (Víctor Català), Manuel Alcàntara, Gabriel Alomar, Hermen Anglada-Camarasa, Antoni Oriol Anguera, Joan Anguera de Sojo, Clementina Arderiu, Salvador Armendares, Josep Artís, Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, Jaume Aymà, Enric Bagué, Faustí Ballvé, Eduard Barba, Tomàs Barri, Agustí Bartra, August Bartra, Josep Maria Batista i Roca, Jesús Maria Bellido, Lluc Beltran, Eduard

Jaume Sobrequés i Callicó

Benes, Rafael Benet, Xavier Berenguel, Pere-Lluís Berthaud, Miquel Bertran de Quintana, Prudenci Bertrana, Henri Bidou, Artur Bladé i Desumvila, William Blake, Jaume Bofill i Ferro, Pere Bohigas, J. Boronat i Recasens, Pere Bosch i Gimpera, Rupert Brooke, Odón de Buen, Just Cabot, Pere Calders, Dolors Canals, Carles Capdevila, Josep Maria Capdevila, Maria Aurèlia Capmany, Josep Carbonell, Carles Cardó, Josep Carner, Josep Carner i Ribalta, Joaquim Carreras i Artau, Ambrosi Carrion, Josep Maria Casacuberta, Concepció Casanova, Montserrat Casanova, Enric Casanovas, Martí Casanovas, Albert del Castillo, Víctor Castre, Enric Cerezo Senís, Leandre Cervera, Gilbert Keith Chesterton, Joan Cid i Mulet, Rafael Closas i Cendra, Joan Colomines, Pere Corominas, Josep Maria Corredor, Cristià Cortès, Joan Crexells, F. L. Critchlow, Manuel Cruells, Enric Daltabuit, Guillem Díaz-Plaja, Ot Duran d’Ocon, Agustí Duran i Sanpere, Lluís Duran i Ventosa, Feliu Elias (Joan Sacs), William Entwistle, Agustí Esclasans, Salvador Espriu, Joan Estelrich, Pompeu Fabra, Paul Farez, Artur Farinelli, Josep Ferran i Mayoral, Enric Fernández Gual, Mateu Fernández de Soto, Miquel Ferrà, Gabriel Ferrater, Joan Ferrater Mora, A. Folch, Joaquim Folch i Torres, Melcior Font, Josep Fontana i Làzaro, Manuel Fontanals, Ramon Forn, Guillem Forteza, Josep Maria Francès, Joan Fuster, Manuel Galès, Alexandre Galí, Tomàs Garcés, Joan David Garcia Bacca, Joan de Garganta, Sebastià Gasch, Robert Gerhard, Josep Gibert, Gumersind Gomila, Emili Granier-Barbera, Àngel Grau, Domènec Guansé, Joan Hernández Mora, Cèsar August Jordana, Josep Maria Junoy, Joan Junyer, Alfred Just, Juli Just, Elie Lambert, Joan Lesaffre, Josep Maria Lladó i Figueres, Josep Lleonart, Pere Lloret i Ordeix, Ernest Lluch, Josep Maria López i Picó, Emili Lucka, Emili Ludwig, Joaquim Maluquer i Sostres, Albert Manent, Marià Manent, Miquel A. Marín, Cèsar Martinell, Alfons Maseras, Francesc de Paula Maspons i Anglasell, Miquel Masriera, Jaume Massó i Torrents, Pere Matalonga, Lluís Mateu, Joan Mercader, Josep Maria Millàs-Raurell, Joan Mínguez, Josep Maria Miquel i Vergès, Emili Mira, Francesc Mirabent, Josep Miracle, Joaquim Molas, Joan Moles, Lluís Moles, Lluís Montanyà, Manuel de Montoliu, Llorenç Montoriol, Rafael Moragas, Jeroni de Moragas, Maurici Muret, Anna Murià, M. Navales, Josep Navarro i Casabella, Eduard Nicol, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Víctor Oliva, Marçal Olivar, Joan Oliver (Pere Quart), Frededic Oms, Ramon Palazon, Domènec Pallerola (Domènec de Bellmunt), Alvar Pascual Leone, Marçal Pascuchi, Manuel de Pedrolo, Ramon Pei, Miquel Penya Massip, Artur Perucho, Francesc Pi i Margall, Agustí Pi i Sunyer, Carles Pi i

Sunyer, Jaume Pi i Sunyer, Santiago Pi i Sunyer, Cèsar Pi-Sunyer, Jaume PiSunyer i Bayo, Josep Pla, Ramon Pla i Armengol, Alexandre Plana, Josep Maria Poblet, Ferran de Pol, Joan Pons, Josep Sebastià Pons, Josep Pous i Pagès, Joan Prat (Armand Obiols), Pere-Josep Proudhon, Josep Puig i Cadafalch, Joan Puig i Ferreter, Josep Quero i Molares, Carles Rahola, Antoni Raluy, Joan Rebull, Gonçal de Reparaz (fill), Manuel Reventós, Paul Reynaud, Carles Riba, Vicenç Riera i Llorca, Martí de Riquer, Mercè Rodoreda, Jaume Roig, Pau Romeva, Pere Màrtir Rossell i Vilar, Bartomeu Rosselló i Porcel, J. Roura i Parella, J. Roure-Torrent, Joan Rovira i Armengol, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió i Balaguer, Antoni Rubió i Lluch, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Estanislau Ruiz Ponseti, Ferran de Sagarra, Xavier de Salas, Joan Sales, A. G. Saleses, Octavi Saltor, Maria Antònia Salvà i Ripoll, Baltasar Samper, Pere Sanahuja, Sebastià Sánchez i Juan, Joan Sanllehy, Lluís Antoni Santaló, Marcel Santaló, Joan Sauret, Joan Scialtiel, Jaume Serra i Húnter, Manuel Serra i Moret, Elies Serra i Ràfols, Josep de Calassanç Serra i Ràfols, Alfons Serra-Baldó, Maurici Serrahima, Josep Solanes (Josep Solà), Carles Soldevila, Ferran Soldevila, Joaquim Sunyer, Josep Maria Tallada, Rafael Tasis i Marca, Joan Teixidor, Jordi Tell, Jaume Terrades, Joaquim Torrens-Ibern, Humbert Torres, Francesc Trabal, Joan Triadú, Antoni Trias, Joaquim Trias-Pujol, Nina Troll, Josep Trueta, Paul Valéry, Manuel Valldeperes, Ferran Valls i Taberner, Francesc Vallverdú, Henri de Varigny, Joan Ventosa i Roig, Joan Ventura i Sureda, Fermí Vergés, L. i J. Vidal i Guitart, Emili Vigo, J. M. Vila, Pau Vila, Josep Viladomat, Ramon Vinyes, Karl Vossler, Eugeni Xammar, Antoni Xirau, Joaquim Xirau i Palau.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.84

Núm. XXIII (2012), p. 91-103

L’ARQUEOLOGIA I LA HISTÒRIA ANTIGA EN LA REVISTA DE CATALUNYA

Isabel Rodà

Universitat Autònoma de Barcelona

Institut Català d’Arqueologia Clàssica

Resum

Malgrat l’accidentada història de la Revista, sempre hi trobem un interès per les primeres etapes que l’arqueologia ha ajudat a conèixer i comprendre, aquelles que el professor Miquel Tarradell anomenava les arrels de Catalunya. S’han recollit de manera exhaustiva les aportacions en aquest terreny des de les primeres i variades notícies que s’aplegaren a les «Cròniques catalanes» fins als darrers articles de la primera dècada del segle xxi.

Paraules clau

Revista de Catalunya, articles, arqueologia, antiguitat, història antiga, Cròniques Catalanes.

Archaeology and ancient history in the Revista de Catalunya

Abstract

In spite of the checkered history of the journal Revista de Catalunya, it has always shown an interest for the first periods of Archaeology, which spread what Professor Miquel Tarradell called the roots of Catalonia. We have compilated exhaustively the contributions on this field, Archaeology, from the first and diverse notes collected at «Cròniques Catalanes» to the latest papers of xxi century.

Keywords

Revista de Catalunya, articles, archaeology, antiquity, ancient history, Catalan Chronicles.

Isabel Rodà

Al professor Miquel Tarradell li agradava tractar de les arrels de Catalunya, i a aquestes arrels la Revista de Catalunya els ha dedicat planes ben singulars al llarg de la seva accidentada història. Ressorgí, però, sempre dels lapsus de la letargia o mort transitòria amb l’impuls que li saberen donar significades personalitats en cadascuna de les diverses èpoques, conservant sempre una numeració correlativa fins arribar a l’actual, que en començà una de nova. És ben il·lustratiu en aquest aspecte llegir la síntesi precisa i ben documentada que Rafael Tasis va fer de la història de la Revista en el període de 1924 a 1956 (núm. 106 de 1967, p. 8-38).

Com a directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), adscrit a la Universitat Rovira i Virgili, m’és especialment grat evocar els estudis d’antiguitat continguts en les planes de la Revista de Catalunya, que fundà i dirigí en la primera etapa Antoni Rovira i Virgili, i que es perllongà de 1924 a 1929 amb la publicació de 60 números. En aquests anys s’inclouen dintre de les «Cròniques catalanes» notícies variades de l’actualitat de l’arqueologia en aquells moments, sense defugir polèmiques que sabé suscitar ja en el sisè número de desembre de 1924 Joan Sacs, pseudònim de Feliu Elias, en parlar de «L’escultura preromànica» (p. 561-571), amb una rèplica en el volum següent a càrrec de Joaquim Folch (núm. 7, febrer de 1925, p. 24-39). Aquest tema es tornà a tractar, també, en el número 15 de setembre de 1925, per Joan Sacs («L’escultura preromànica. L’orfebreria i la llinda de Sant Genís les Fonts», núm. 15, setembre de 1925, p.276-289).

L’any 1925 (núm. 9 del mes de març, p. 209-217), Pere Bosch Gimpera va publicar un estudi de visió molt renovadora en aquell moment: «La composició ètnica de Catalunya», intentant esbrinar els diferents pobles de les diverses àrees catalanes amb un principi important: «verament, la massa d’un poble no solen ésser els grans colonitzadors». I, en el número següent, J. de C. Serra Ràfols, autor de molts estudis sobre poblament antic, publicà «El problema de la població de Catalunya» (núm. 10, abril de 1925, p. 351-358), però en aquest cas es tracta d’un estudi de la població d’aleshores, mirant de detectar els problemes de l’afebliment en la primera etapa del segle xx; per tant, res d’arqueologia, i una prova del caràcter polifacètic d’aquest estudiós clau per a la recerca a casa nostra. Voldríem destacar, en aquests primers anys, la notícia detallada sobre la restauració i la consolidació de l’església de Sant Miquel al jaciment emblemàtic d’Olèrdola (núm. 20 de febrer de 1926, p. 211-212), a més de l’estudi de P. Bosch Gimpera «Sota l’arc de Barà» (núm. 38 d’agost de 1927, p. 151-155), que troba

L’arqueologia i la història antiga en la R evista de C atalunya

aquest aixopluc virtual no pas per tractar del monument, sinó per fer-nos veure, dintre del mosaic de pobles mediterranis, les cabdals aportacions de l’hel·lenisme grec i de la cultura romana. Finalment, portem a la palestra la síntesi titulada «Els estudis històrics i arqueològics a Catalunya durant el primer quart del segle xx» que sortí en el número 50 del mes d’agost de 1928 (p. 123-148).

Era el text, traduït al català, de la conferència de F. Valls i Taberner, llegida a la Biblioteca Nacional de Madrid el 5 de desembre de 1927.

En aquesta etapa inicial de la Revista de Catalunya, un col·laborador habitual fou Agustí Duran i Sanpere, però no ens mostrà la seva vessant d’arqueòleg, sinó la de medievalista i d’historiador de l’art, i també de l’època moderna.1

Una primera interrupció es produeix a finals de 1929, per causes econòmiques, però no únicament per aquest motiu. El setembre de 1930 s’edita el número 61, en el qual el nou director, Ferran Soldevila, explica la represa amb una voluntat continuista. Rafel Tasis resumeix bé la qüestió amb unes paraules que, malauradament, reflecteixen una situació que s’ha anat repetint a casa nostra: diu així en el seu article de 1967 (p. 16):

Aquestes assistències financeres –o una part, almenys– van fallar. La política, en aquests anys, s’endu moltes voluntats, arrossega activitats que, en altres temps, s’haurien esmerçat en serenes tasques literàries o intel·lectuals. El cas de Rovira i Virgili no és pas l’únic, ni el de Nicolau d’Olwer, ni el de Ventura Gassol. Crea també discòrdies, rancúnies, i separa vells amics, mentre fa difícil una serena apreciació dels fets i els actes. Potser la nostra vida intel·lectual no era prou madura per a deixar, com a les cultures madures, on la democràcia activa deixa prou recessos a l’esperit perquè la crítica i la ciència, la creació literària i l’evocació històrica puguin conviure lliurement i sense etiquetes.

Amb unes coses i altres, la vitalitat i el nou alè que Ferran Soldevila volgué inculcar a la Revista durà poc i no s’acompliren els seus desitjos de llarga vida assegurada, puix que es produí una nova aturada després de la sortida al carrer del número 76 el desembre de 1931. Veiem en aquests números una voluntat d’estar al dia en tots els aspectes, i també en arqueologia, donant notícies tant nacionals com internacionals. Esmentem-ne algunes.

1. Vegeu la bibliografia d’A. Duran i Sanpere dels anys 1925 a 1931 a Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, x (1967), p. 36-38.

Isabel Rodà

En el volum 64 de desembre de 1930 llegim en la p. 344 la troballa recent de les pintures assíries del Palau de Salmanasar III, i en el següent, de gener de 1931 (núm. 65), Josep Gibert explica les excavacions alemanyes a l’illa de Naxos (p. 21-25). En els números 70 (p. 535-536) i 71 (p. 41), respectivament de juny i juliol de 1931, es dóna notícia del començament d’una de les empreses més grans de l’arqueologia hel·lènica: l’inici de les excavacions de l’àgora d’Atenes a instàncies del Servei d’Antiguitats de Grècia, a càrrec de l’Escola Americana d’Atenes, que encara en té cura en l’actualitat, amb uns resultats que constitueixen tot un exemple de referència.

Tampoc s’oblidaren les ressenyes de llibres, sota la direcció de Ferran Soldevila, i trio la p. 374 del número 68 d’abril de 1931 perquè, entre d’altres, es troben esmentats conjuntament treballs de dos arqueòlegs mestres de mestres: Lluís Pericot i Pere Bosch Gimpera.

D’altra banda, la secció de polèmiques respongué ben bé al seu títol. Un dels protagonistes en fou novament Joan Sacs, amb qui polemitza obertament i àcida Josep de C. Serra Ràfols, sobre un tema central encara no tancat avui en dia: l’especialització o la concentració de museus, amb atenció a l’arqueologia i a la seva relació amb l’art antic, en un moment en què aquest darrer investigador diu literalment que «estem en un país endeutat fins a la nou del coll (permeteu-nos la gràfica vulgaritat de la dita)», paraules que els catalans estem farts de sentir, i això passava entre els mesos d’agost i setembre de 1931. Ho podem llegir en els números 72, 73 i 75 de la Revista, i l’afirmació de Serra Ràfols, concretament, en el número 73, p. 241.

Tanmateix, després de publicar el número 76, la Revista de Catalunya es deturà de nou i aquesta vegada per uns quants anys, i això passava sota el govern republicà. El 1934 s’encetà una segona època sota el patronatge de la Generalitat, segons consta explícitament en la portada, amb la publicació del número 77 l’abril de 1934, que encetava època i presentació diferents. Però, com diu la dita, «durà poc la felicitat a casa del pobre», ja que després del número 81 hi hagué una nova aturada. Tot i amb això, en aquest període es publicà un dels millors articles que s’han publicat mai sobre arqueologia catalana en la Revista. Ens referim al llarg treball d’Albert del Castillo en el número 78 de maig de 1934 (p. 122-159) titulat «El poblament de la zona de la Costa Brava entre Blanes i Sant Feliu de Guíxols», un treball que encara es consulta avui en dia amb profit, puix que hi ha força notícies puntuals de troballes arqueològiques redactades amb agilitat i ordre per aquest catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat

L’arqueologia i la història antiga en la R evista de C atalunya

en història medieval, amant del nostre litoral, quasi verge aleshores, i partícip actiu en la vida i les tertúlies de Tossa de Mar a l’històric cafè d’en Biel. I, ja que parlem d’aquesta localitat, hem d’esmentar que la segona meitat de l’article el dedicà A. del Castillo a la vil·la romana dels Ametllers, en unes planes que constitueixen la més sòlida monografia del jaciment fins a les publicacions dels anys 2000,2 una de les millors vil·les romanes de Catalunya, amb una ornamentació excepcional d’escultures i mosaics, del que n’és emblema el que ens dóna el nom i la imatge de la propietat en època romana: Turissa és un cas fora de sèrie de pervivència testimoniada al llarg dels segles.

El número corresponent al mes d’octubre de 1934 ja no va sortir perquè Ventura Gassol va deixar d’estar al cap del Departament de Cultura i, com passa i continua passant massa sovint, projectes que són i han de ser de país es paren quan la persona que els impulsa deixa d’estar en el lloc clau.

Una nova represa, heroica, va tenir lloc l’any 1938, en plena Guerra Civil, ja que el conseller de Cultura del moment, Carles Pi i Sunyer, tirà del carro i posà com a directors A. Rovira i Virgili, J. Serra Hunter i Ferran Soldevila. En aquest context es publicà el número 82 fins abastar un total de 12 números, aplegats en tres volums quadrimestrals, d’una riquesa de continguts veritablement aclaparadora, tenint en compte, a més, les dificilíssimes circumstàncies. Crec que és de justícia repetir aquí, i fer mostres, les paraules que deixà escrites Nicolau d’Olwer en l’editorial del número 82: «Sense esperit de persistència, sense continuïtat en l’esforç, sense el renunciament a la fàcil gloriola d’iniciatives dispersadores, no es refà la vida ni la personalitat d’un poble, que és la tasca a la qual tots els catalans ens sentim compromesos». El número de gener de 1939 estava llest per ser tirat, però es va destruir a la mateixa impremta.

De l’any 1938 (núm. 87 del mes de maig, p. 310-312) esmentaríem la ressenya que Joan Sacs va escriure sobre el volum que la Fundació Catalana de la Sorbona féu del cicle de conferències sobre «L’arquitectura gòtica civil a Catalunya», amb un doble valor: la seva difusió en l`àmbit internacional i unes pinzellades que enllaçaven l’arqueologia i l’art. En el número 92 (p. 487-489), P. Bosch i Gimpera, que aquí firma amb la i entre els dos cognoms, fa una ne-

2. Ens referim al treball d’A. López et alii, Les excavacions de 1985-1989 i 1992 a la villa romana dels Ametllers, Tossa (Selva), Barcelona, 2001; i al de Ll. Palahí i J. M. Nolla, Felix Turissa. La vil·la romana dels Ametllers i el seu fundus (Tossa de Mar, la Selva), Tarragona, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, 2010 (Documenta, 12).

Isabel Rodà

crològica de Joan Roure i Esteve, que arribà a treballar amb Josep Colomines en diversos jaciments i fou una ajuda puntal en les feines de la secció d’excavacions de la Generalitat, com per exemple en l’extracció d’inscripcions romanes del barri antic, ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

I arribà l’exili. Malgrat el drama humà i el panorama del segon conflicte mundial, un grup d’intel·lectuals a França va organitzar la Fundació Ramon Llull, que posà en marxa una quarta època de la Revista de Catalunya amb l’edició a París dels números 94 a 98 entre 1939 i 1940. En el consell de direcció, en el comitè de redacció i en la llista de col·laboradors hi trobem els noms més il·lustres de la intel·lectualitat del moment. Dintre de l’arqueologia hem de destacar la figura senyera de Pere Bosch Gimpera.

En el número 95, de gener de 1940, aquest autor, pare de la moderna arqueologia catalana, publica «Les dues onades cèltiques a Espanya» (p. 6984), amb la hipercorrecció Bosc-Gimpera del seu cognom. Aquest estudi recull continguts de la conferència que pronuncià a l’Acadèmia Britànica, on ell mateix esmena conclusions publicades en la seva obra fonamental Etnología de la Península Ibérica i fa que la qüestió prengui un tomb nou, ja que

els estudis i les excavacions dels darrers trenta anys han mostrat que els celtes representen un element important en la constitució ètnica i en la cultura dels pobles d’Espanya. Malgrat la unificació aparent, producte de la romanització, els pobles anteriors restaren gairebé intactes i els celtes, un d’ells, marcaren amb llur caràcter indeleble grans territoris de la Península –on l’element anterior no havia cristal·litzat en una personalitat excessivament forta– o els matisaren de manera peculiar. (p. 69-70)

Poc després que Hitler va ocupar París, el govern francès va prohibir les publicacions dels exiliats i de nou la Revista de Catalunya va patir les conseqüències dels esdeveniments històrics, ja que el número 99, que era a la impremta, va desaparèixer juntament amb tota la maquinària i el personal, que caigué en mans de la Gestapo.

Bona part dels exiliats catalans trobà refugi en un Mèxic acollidor. Allà, P. Bosch Gimpera, com havia fet a Catalunya, formà al seu voltant a la universitat uns bons professionals que han donat origen a una saga d’arqueòlegs prestigiosos dedicats amb tot l’èxit al millor coneixement i difusió de l’arqueologia mexicana. Aquests deixebles es reuniren i homenatjaren el mestre en unes jornades memorables que tingueren lloc el setembre de 2009

L’arqueologia i la història antiga en la R evista de C atalunya

al Museo Nacional de Antropología, dintre de l’edició corresponent de la Feria del Libro de Antropología e Historia (FLAH) que aquell any tenia com a país convidat Catalunya. La UAB, sota la batuta de Josep M. Figueres, s’encarregà de la direcció de l’esdeveniment, que implicà institucions catalanes ben diverses, a les quals se sumà l’ICAC, i nombroses personalitats del món de la cultura.

A Mèxic, doncs, l’empremta catalana ha estat i és ben potent. També la marca en l’arqueologia ha estat duradora. La Revista de Catalunya hi va tenir el seu paper, ja que els intel·lectuals exiliats es varen unir per obrir la seva cinquena època el 1943 amb un número triple que contenia els 99, 100 i 101, corresponents a gener, febrer i març d’aquell any. Es va voler reprendre així la numeració amb el 99, que va quedar tan brutalment liquidada el 1940 a París. I en aquest número 99 Pere Bosch Gimpera hi publicà «Els factors ètnics en la formació de Catalunya» (p. 17-41), on, en començar, planteja:

Importa per a l’explicació objectiva de la història d’un poble i de la formació de la seva cultura tenir en compte els factors ètnics que l’han format i la seva actuació en relació amb la geografia i amb la història, així com per a la comprensió exacta de la vida d’un home cal tenir present no sols el que ha realitzat ell mateix, sinó també l’ambient en què ha viscut el seu cercle familiar i els seus antecedents, àdhuc els patològics.

En aquest treball, Bosch Gimpera ens parla del factor geogràfic, de les arrels del poblament de Catalunya en el Paleolític i en el Mesolític, dels pobles del Neoeneolític i de l’edat del bronze, de la invasió celta i les seves conseqüències, dels pobles a Catalunya des del segle vi aC, de la colonització grega i, finalment, de la Catalunya romana i la formació de la nació catalana. Bosch Gimpera retrotrau aquí l’inici de la nostra nació, argumentant (p. 39-40):

En arribar els romans, el nostre era ja el poble de pagesos, de menestrals i de mercaders, sensible a l’art i d’esperit progressiu, obert a la relació amb els pobles que el volten i que l’incorporen als grans corrents de la civilització humana que retrobarem quan, històricament, ja es podrà parlar de Catalunya i quan aquesta apareixerà incorporada al cercle dels més importants pobles de l’Edat Mitjana. Les terres catalanes, aleshores, com sempre, foren el territori d’intersecció de corrents culturals diversos que influiran en el desenvolupament de la seva cultura i en els quals trobarà Catalunya l’estímul per a la creació dels

Isabel Rodà

seus valors propis i per al manteniment de la seva personalitat, absorbint en ella a la llarga tots els elements forasters que s’hi aclimaten.

Visió ben oberta d’una etapa que forma un substrat fonamental, però en la qual encara veiem el territori de Catalunya sota l’administració romana repartit entre les províncies d’Hispania Citerior o Tarraconensis i Gallia. De totes maneres, les inscripcions tardanes ens fan veure canvis significatius en la pronunciació del llatí, símptoma d’uns canvis lingüístics en procés. Podem esmentar, per exemple, la grafia Martvria/Martoria en una inscripció de Tarragona datada de l’any 393 dC.3

La Revista de Catalunya visqué uns episodis puntuals l’any 1947, el 1956 i el 1967. Sota el paraigües de la Fundació Ramon Llull, l’edició tornà a París, on s’encetà una sisena època amb la publicació dels tres números de 1947 (102 a 104). Un rocambolesc intent de represa fou el de São Paulo el 1956 (núm. 105), un volum redactat i compost, però, a Barcelona, el mateix que succeí amb el número 106 de setembre de 1967, que es publicà a Mèxic. En aquests cinc números no hi trobem cap article de fons sobre arqueologia, però podem esmentar la ressenya que en el núm. 102 d’abril-juny es fa de «La Història de Catalunya de Pere Bosch-Gimpera i Ferran Soldevila», publicada a Mèxic el 1946, en la qual es diu textualment: «els capítols consagrats a la Prehistòria i a la Història Antiga són un magnífic model de síntesi, clara i precisa, d’una concisió veritablement remarcable» (p. 136); però el gruix dels comentaris és per a la part de Ferran Soldevila.

La Revista de Catalunya hagué d’esperar fins ben entrada l’actual etapa democràtica per recuperar el pols que no ha perdut des de 1986 fins ara. L’octubre de 1986, sota la direcció de Max Cahner, començà la que és ara com ara la definitiva nova etapa, seixanta-dos anys després de l’inici, i en aquest primer número (p. 10) J. V. Foix expressa: «Tireu, sobretot, endavant: el vostre projecte m’enforteix». Al llarg de tots aquests anys s’han anat publicant amb prou regularitat articles d’antiguitat que passem a enumerar, per després entrar en el comentari d’alguns treballs en concret:

Llobregat, E. A. (1988). «Miquel Tarradell, nacionalista, arqueòleg i historiador». Revista de Catalunya, núm. 22, p. 25-36.

3. G. Alföldy, Die römischen Inschriften von Tarraco, Berlin, 1975, p. 415, núm. 944.

L’arqueologia i la història antiga en la R evista de C atalunya

Rodà, I. (1988). «Luci Minici Natal Quadroni Ver i la societat barcelonina del seu temps». Revista de Catalunya, núm. 22, p. 37-51.

Rafel, N.; i Dupré, X. (1989). «L’arqueologia i les institucions de govern a Catalunya (1907-1939)». Revista de Catalunya, núm. 28, p. 105-123.

Del Pozo, J. M. (1992): «Actualitat de l’humanisme polític de Ciceró». Revista de Catalunya, núm. 59, p. 22-34.

Mayer, M. (1992). «Numi Emilià Dextre, un col·laborador barceloní de l’emperador Teodosi». Revista de Catalunya, núm. 64, p. 41-50.

Polo i Pujadas, M. (1993). «Orfeu i la música». Revista de Catalunya, núm. 71, p. 113-124.

Mayer, M. (1993). «Màxim, l’emperador de la Tarraconense». Revista de Catalunya, núm. 72, p. 56-72.

Riera i Mora, A. (1995). «Lletra d’Itàlia: l’exposició “Amor sacre i amor profà” a Roma». Revista de Catalunya, núm. 98, p. 105-116.

Riu-Barrera, E. (1996). «L’estudi arqueològic i la restauració de Sant Pere de Rodes». Revista de Catalunya, núm. 111, p. 55-90.

Cuadrada, C. (1999). «Dones i naturalesa a les societats antigues i medievals: arguments per a la submissió del treball femení». Revista de Catalunya, núm. 145, p. 22-34.

Arrayás Morales, I. (2004). «Reflexions entorn de la promoció colonial de l’antiga Tarraco». Revista de Catalunya, núm. 200, p. 24-42.

Arrayás Morales, I. (2005). «Una breu aproximació a la morfologia històrica de l’AGER TARRACONENSIS en l’època tardo-republicana romana (segles iii-i aC)» . Revista de Catalunya, núm. 205, p. 22-38.

Arrayás Morales, I. (2009). «Reflexions sobre la xarxa viària romana del nordest peninsular». Revista de Catalunya, núm. 255, p. 32-52.

Palo i Miquel, H. (2010). «En el centenari del naixement de Josep M. Pons Guri: advocat, historiador del dret i arxiver». Revista de Catalunya, núm. 257, p. 3-10.

Arrayás Morales, I. (2010). «Comentaris al voltant de la colonització grega a Occident. Els grecs al nord-est peninsular». Revista de Catalunya, núm. 258, p. 11-32.

A vegades, els títols enganyen o poden conduir a error. Així, per exemple, quan un arqueòleg veu que un article es dedica a «L’edat del ferro», no dubta que hi trobarà contingut afí a la seva professió. Però no… El treball de M. A.

Isabel Rodà

Perelló Femenia publicat en el número 204 de març de 2005 (p. 117-121) no tracta d’aquest període històric, sinó de la novel·la homònima del premi Nobel de 2003, el sud-africà John Maxwell Coetzee, que se centra entorn de una dona malalta que viu a Ciutat del Cap en l’època de l’apartheid. Res a veure, doncs, amb arqueologia, encara que l’esplèndida novel·la pugui suggerir en algunes de les seves planes un autèntic descens a l’Hades.

Quedaria fora de l’espai d’unes poques planes fer un comentari de tots i cadascun dels articles que sobre arqueologia i història antiga s’han publicat al llarg dels darrers 25 anys que enguany es compleixen des de l’arrencada actual de la Revista de Catalunya l’octubre de 1986, un quart de segle que ha suposat l’etapa ininterrompuda més llarga de la vida d’aquesta sèrie tan emblemàtica per a la nostra cultura.

Com que hem de triar, començaré pel valuós treball que Núria Rafel i el sempre enyorat Xavier Dupré publicaren el 28 de març de 1989: els autors es mouen amb agilitat per les vies de la historiografia per mirar d’emmarcar amb un bon bagatge les actuacions de la Generalitat republicana en matèria d’arqueologia, conscients que els fets polítics de cada moment són uns condicionants ben poderosos. Per tal de tenir una visió ben completa i àmplia, inicien la trajectòria en el Noucentisme i el fet cabdal que va suposar la creació el 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans i la constitució de la Secció Històrico-Arqueològica, amb la figura fonamental de Josep Puig i Cadafalch. Ell fou qui impulsà també les excavacions a Empúries a partir de 1908, amb la injecció de vitalitat que suposà el 1909 el descobriment de l’estàtua d’«Asclepi», de la importància de la qual encara no en som tots plegats prou conscients, ja que és l’única escultura grega original descoberta a l’occident europeu. S’explica ben clarament el que suposà el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera i el paper decisiu que hi jugà Pere Bosch Gimpera. Una part molt important de l’article es dedica a la fonamental tasca de legislació duta a terme entre els anys 1934 i 1938, per concloure que els tres aspectes bàsics de la Generalitat en aquesta etapa rauen en «l’atenció als aspectes legislatius, l’articulació de la recerca i la coordinació dels mitjans reals dels quals disposa el país».

Per l’entitat de l’article i per la singularitat del monument, portem ara a la tribuna el treball d’E. Riu-Barrera sobre Sant Pere de Rodes, publicat en el núm. 111 d’octubre de 1996. Com en el cas anterior, també es remunta al Noucentisme per situar el despertar de l’interès pel monestir amb l’empenta de l’arqueologia medieval. Naturalment, el període de 1936-1939 suposà

L’arqueologia i la història antiga en la R evista de C atalunya

una interrupció i s’hagué d’esperar a la dècada dels anys cinquanta del segle passat per veure la represa dels treballs (1950-1959). Sens dubte, el gran impuls fou donat per Eduard Carbonell a partir de 1989 quan era director general de Patrimoni. S’elaborà el pla director el 1992 i es programà la recerca arqueològica sistemàtica, de la qual l’article es fa ressò. Molt important és la part on es parla de les fases premonàstiques del segle vi dC i de la presència d’elements romans.

Per acabar, pensem que és de justícia fer esment de les aportacions de l’investigador que amb més constància publica a la Revista de Catalunya els darrers anys d’ençà el 2004. En efecte, són cinc els treballs que Isaías Arrayás, professor de l’àrea d’Història antiga de la UAB, ens ha ofert. Tres se centren en Tarraco i és ben comprensible, perquè fou el tema de la seva tesi doctoral.4 En el primer, de novembre de 2004 (núm. 200), es fa un repàs prou complert dels pobles i les ciutats d’Hispània corresponents a les diferents categories segons les informacions proporcionades pels textos. Per sort, les darreres investigacions han permès situar la concessió del rang de colònia a Tarraco sota Cèsar, segons ja recull el mateix Isaías Arrayás, que se’ns mostra escèptic, però.5 El segon article el dedicà l’autor l’octubre de 2005 (núm. 205) a la morfologia històrica de l’ager Tarraconensis, que posa de manifest el coneixement del terreny per part de l’autor, que conclou:

[...] la constatació en la toponímia actual del Camp de Tarragona de topònims i microtopònims que, sens dubte, testimonien diferents elements de l’hàbitat antic (dels quals no queda cap vestigi, tan sols l’empremta toponímica) i que es presenten ben ubicats respecte als eixos de la xarxa cadastral proppassada (en concret, un 63% del total) podria acabar de confirmar l’existència d’un possible cadastre centuriat a la regió.

El que suposava Isaías Arrayás s’ha vist ben confirmat per les recerques dirigides des de l’ICAC, de les quals s’han rendit comptes en un congrés a

4. I. Arrayás Morales, Morfologia històrica del territorium de Tarraco en època tardorepublicana romana (s. iii-i aC): cadastres i estructures rurals, 2 vol., Bellaterra, 2002.

5. J. Ruiz de Arbulo, «La fundación de la colonia Tárraco y los estandartes de César», a J. L. Jiménez i A. Ribera (coord.), Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, 2002, p. 137-156; J. Ruiz de Arbulo, «La legio Martia y la fundación de la colonia Tarraco», Tarraco pedra a pedra (catàleg d’exposició), Tarragona, MNAT, 2009, p. 36-55.

Isabel Rodà

Tarragona l’octubre de 2010, en què l’autor va participar, i en els volums sobre la temàtica que s’han començat a publicar. 6 El darrer article que, de moment, Isaías Arrayás ha dedicat a l’arqueologia tarragonina és el que es publicà el maig de 2010 (núm. 261) sobre Tarraco i el seu port, i cal tenir en compte que el suburbi portuari de la ciutat ha estat ben estudiat en els darrers anys. 7 Ben interessant és l’esment d’ancoratges diversos que augmenten el nostre coneixement sobre la potència de la xarxa portuària de Tarraco i el seu entorn.

Isaías Arrayás, en el número 255, de novembre de 2009, parla de la xarxa viària romana, amb una especial atenció en els elements corresponents a l’època republicana, usant totes les fonts disponibles per resseguir la via Augusta i les de Collsuspina i el Congost. Fa esment dels mil·liaris i de les obres que poden correspondre a guarnicions militars, dubtant que ho siguin els jaciments de Can Tacó (Montmeló-Montornés) i del Camp de les Lloses (Tona), objecte d’investigació i museïtzació recents que encara poden donar noves sorpreses i lloc a una interpretació més acurada.

Finalment, volem comentar el seu punt de vista sobre la presència grega al nord-est peninsular, que ens ofereix en el número 258, de febrer de 2010. Després d’un interessant quadre de conjunt, acaba centrant-se en Rhode i Emporion, fent-se ressò de l’estat de la qüestió i basant-se en una extensa bibliografia que situa el lector en un bon punt per a la comprensió del significat i les característiques d’ambdues ciutats.

Fins aquí els comentaris de l’aportació dels continguts de la Revista de Catalunya a l’arqueologia, que hem volgut lligar amb la història convulsa que ha marcat la seva trajectòria, al llarg de la qual ha hagut ressorgir una vegada i altra gràcies a l’esforç, la vàlua, la constància, el talent i l’amor a Catalunya de tots aquells que, malgrat les adversitats, saberen fer-la surar per tal que fos un mitjà fonamental per a la transmissió de la cultura catalana en tots els seus àmbits, defugint una politització que, d’altra banda, hauria estat ben comprensible, donades les circumstàncies. Ens hi hem d’emmirallar i desitjar que a l’octubre de 2010 comencin uns altres 25 anys de vida ininterrompuda de la

6. M. Prevosti i J. Guitart (dir.), Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural, Tarragona, ICAC, 2010 (Documenta, 16).

7. J. M. Macias et alii, Planimetria arqueològica de Tarraco, Tarragona, ICAC, 2007 (Documenta, 5), núm. 369, 470, 497, 502, 503, 590, 591, 609, 615, 620, 621.

L’arqueologia i la història antiga en la R evista de C atalunya

darrera fase de la Revista, que des dels seus inicis va bategar al ritme dels durs esdeveniments que ofegaven Catalunya. I que sigui ara un instrument per continuar garantint en pau la correcta difusió de tots i cadascun dels aspectes de la nostra cultura i les seves arrels, que ens vénen del món clàssic, que fou també multicultural i plurilingüe.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.85

Núm. XXIII (2012), p. 105-126

LA PRESÈNCIA DE LA CIÈNCIA HISTÒRICA A LA REVISTA DE CATALUNYA

(1924-2011)

Joan Josep Matas Pastor Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez

Resum

Estudi dels treballs erudits sobre temes històrics, sobretot referits al passat català, publicats a la Revista de Catalunya, tant en la primera època (1924 -1967) com a la de la represa a partir de 1986. L’autor hi destaca la col·laboració d’eminents historiadors com Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Pere Bosch Gimpera, Lluís Nicolau d’Olwer, Rafael Tasis i Marca, entre molts d’altres de la segona etapa.

Paraules clau

Articles, tema històric, història de Catalunya, Revista de Catalunya, primera època, segona època.

The presence of historical science in the Revista de Catalunya (1924-2011)

Abstract

A study of the historical academic works, especially those regarding Catalonia’s past, published in the Revista de Catalunya, both during its initial phase (1924 -1967) and also its renaissance as from 1986. The author highlights the collaboration of eminent historians such as Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Pere Bosch Gimpera, Lluís Nicolau d’Olwer, Rafael Tasis i Marca and many others from the second phase.

Keywords

Articles, historical theme, history of Catalonia, Revista de Catalunya, initial era, second era.

Joan Josep Matas Pastor

Introducció

La intenció d’aquest article és fer un breu recorregut de la presència de la història dins la història de la Revista de Catalunya –valgui la redundància‒ des dels seus orígens fins a l’actualitat. El treball s’estructura en dues parts, que se corresponen amb les dues grans etapes cronològiques en què es pot dividir la revista. La primera, entre 1924 i 1967, caracteritzada per la seva intermitència i sotmesa a diferents conjuntures socials i polítiques. I la segona, que esdevé de manera ininterrompuda des de 1986 fins a l’actualitat i en un règim social, econòmic i polític molt més estable.

L’anomenada història del temps present ocupa moltes pàgines de la revista al llarg de la seva trajectòria. Cal apuntar que uns dels objectius de la publicació és la reflexió i l’anàlisi de qualsevol tema polític, social i cultural de l’actualitat en clau catalana i no únicament i exclusivament catalanista. L’assaig històric i la reconstrucció d’esdeveniments, fets i conjuntures constitueixen els dos eixos vertebradors que fonamenten la presència de la història en la revista. El discurs històric elaborat per professionals de la història, començant pel mateix Rovira i Virgili, no defuig la influència del temps present, sense entrar en presentismes estèrils i acientífics.

La Revista de Catalunya és i ha estat alhora una font de primera mà per als historiadors i una plataforma per divulgar estudis històrics, és a dir, el que anomenem font secundària o bibliogràfica.

Primera etapa (1924-1967)

La podem dividir en nou èpoques. La primera fou la més llarga d’aquesta primera etapa. Començà el mes de juliol de 1924 i finalitzà el desembre de 1929. Se n’editaren seixanta números. La direcció de la revista va recaure en l’historiador, escriptor i periodista Antoni Rovira i Virgili. De fet, el primer número de la revista arrenca amb un assaig històric de Ferran Soldevila, titulat «L’esperit bel·licós», que tendrà una continuació en el número tres de la revista. Cal esmentar que el mateix Rovira i Virgili hi signà un estudi sobre «El conflicte entre els Estats Units i el Japó»; es tracta de la primera mostra, molt present al llarg d’aquesta etapa, de reflexió i anàlisi històrica del temps present. També hi apareix un article d’història contemporània de Carles Rahola, titulat «La invasió francesa del 1823». Cal puntualitzar que en aquest primer número ja hi trobam

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

la fórmula a la qual respongué la publicació durant els anys en què seria editada, en les seves diverses èpoques: uns quants assaigs de tema literari, històric, sociològic, artístic, polític i econòmic, i unes notes crítiques i de comentari periodístic, seguides d’unes cròniques fixes, encomanades a uns mateixos escriptors.

Segons ens narra Rafael Tasis Marca, la revista s’inspirà en la Història de Catalunya i els Anuaris dels catalans d’Antoni Rovira i Virgili, i en un Esbós de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila.1

En aquesta primera època hi trobarem estudis d’arqueologia i art antic elaborats per Joaquim Folch i Torres, Cèsar Martinell i A. Duran i Sanpere.

La segona època coincidí amb la direcció de Ferran Soldevilla i s’hi editaren setze números, del 61 al 76, durant un any i dos mesos, és a dir, de setembre de 1930 a desembre de 1931. En aquesta època Rovira i Virgili desapareix de la revista, ja que està dedicat a la política i a la redacció de la seva Historia Nacional de Catalunya. Cal destacar els treballs d’història de Catalunya o sobre història literària de Carles Capdevila (escriptor i traductor), Ferran de Sagarra i de Siscar (historiador i polític), Domènec Guansé i Salesas (periodista, novel·lista i traductor), Lluís Nicolau d’Olwer (polític, escriptor i historiador de la literatura catalana), Ferran Valls Taberner (polític, advocat i historiador medievalista) i Jordi Rubió Balaguer (filòleg).

Aquesta època es caracteritzà pel que els anglesos anomenen història on the making, que consisteix a enregistrar els episodis mensualment i de manera detallada. Pot semblar una cronologia o una història positivista, però ha servit de font per a molts estudis posteriors. Per exemple, el número del mes de maig de 1931, dedicat íntegrament a historiar la instauració de la República a Catalunya, reuneix tot un conjunt de documents, de cròniques, de testimoniatges que esdevenen una font imprescindible d’informacions per a tots aquells historiadors que es vulguin aproximar al que va succeir durant aquell mes d’abril. En el llarg assaig històric de Ferran Soldevila, les cròniques de Mallorca, Menorca i València sobre les incidències de la proclamació de la República troben després complements documentals amb els projectes d’Estatut de la Universitat de Barcelona, de Constitució de la República Espanyola i d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, València i les Illes Balears.

1. R. Tasis Marca, «Història de la Revista de Catalunya (1924-1956)», Revista de Catalunya, núm. 106 (setembre de 1967), p. 10-11.

Joan Josep Matas Pastor

Sota el patronatge de la Generalitat de Catalunya i, més concretament, de la Conselleria de Cultura, dirigida pel poeta Ventura Gassol, es va reiniciar la revista el mes d’abril de 1934 amb el número 77. Aquesta tercera època fou curta, ja que es va interrompre el mes de setembre de 1934 i només sortiren al carrer cinc números. Encara que no hi apareix el seu nom, sabem que el director fou el periodista, poeta i assagista Josep Vicenç Foix i Mas, un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes.

En aquesta etapa ja no hi trobam les cròniques de l’actualitat sistematitzades i regulars, com en l’època anterior. Ara bé, esdevenen fonamentals per a la comprensió dels fets contemporanis a la revista els estudis de Rovira i Vigili que obrin els sumaris dels números 77 i 80. El primer es titula «La davallada del federalisme regionalista», i el segon situa ben exactament l’època amb el títol «El conflicte entre la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol». La història del periodisme es desenvolupa a partir de l’estudi sobre «El simbolisme patriòtic a través de les capçaleres dels periòdics renaixentistes» de Josep Maria Miquel i Vergés, escriptor i historiador especialitzat en la Renaixença i en la història de Mèxic; de fet, morí a Coyocán l’any 1964. Aquest autor publicà l’any 1937 el llibre La premsa catalana del vuit-cents. També cal destacar els assaigs d’arqueologia d’Albert del Castillo i de l’arquitecte i polític mallorquí Guillem Forteza Pinya.

La Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya es féu càrrec de la represa de la revista en plena Guerra Civil i durant tot l’any 1938. De fet, sortiren dotze números codirigits pels membres de la Secció de Revistes de l’esmentada institució. Aquests eren, per una banda, els dos exdirectors, Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, i per altra banda el polític i filòsof Jaume Serra i Hunter. Lluís Nicolau d’Olwer, en l’article liminar del primer número d’aquesta època, «Un altre front», fa una breu història de la publicació i en situa el significat i fixa l’oportunitat de la represa. És una mena de carta de presentació ‒editorial‒ de la revista i un repàs històric en clau de temps present. La Revista de Catalunya és analitzada com el punt de confluència d’iniciatives editorials sorgides ja a començament de segle xix i s’interpreta la Guerra Civil en clau catalana i republicana: «No és una revista de guerra, però no vol ésser tampoc una evasió de la guerra. La guerra, la guerra per la República i per Catalunya, està tothora present al nostre esperit …».2

2. Ll. Nicolau d’Olwer, «Un altre front», Revista de Catalunya, núm. 82 (15 de gener de 1938), p. 7.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

Aquest mateix autor, en l’estudi «Gerbert i Catalunya», refutà amb documents i fets la tesi que entre els sarraïns i els cristians només hi havia contacte en el camp de batalla. Apunta que la cultura catalana s’enriquí amb l’aràbiga, per altra banda més avançada que la nostra.3

També en el primer número, Antoni Rovira i Virgili signà una assaig històric titulat «El clima de llibertat, factor vital per a la nació catalana».4 Som davant un recorregut històric de la nació catalana amb un to maniqueu i de polarització. Així doncs, Castella representa l’absolutisme, la monarquia opressora, el centralisme, la invasió cultural i el feixisme. En canvi, Catalunya és sinònim de democràcia, llibertat, grandesa i República. Cal tenir present que, en els dotze números d’aquesta època, Rovira i Virgili alternà estudis d’història del catalanisme amb els de política internacional.

En el número 86, Rovira i Virgili hi publicà un assaig històric d’actualitat titulat «Una interpretació feixista de la història d’Espanya», en què esbossa una crítica ferotge a l’unitarisme i el centralisme d’un hipotètic estat franquista. En la conclusió assenyala que «el pretès nou règim franquista, sotmès a les classes privilegiades i esclafador de l’espontània diversitat peninsular, vindria a continuar, no pas a rectificar, la tradicional i llòbrega història d’Espanya».5

Rovira i Virgili publicà un altre assaig històric commemoratiu, «El moviment polític entorn del memorial de greuges (any 1885)», en el qual abordà un repàs a la història contemporània de Catalunya en el decenni dels anys vuitanta del segle xix, qualificant aquesta època com a gloriosa i de renaixença nacional.6 Aquest estudi té continuació en l’assaig «Les repercussions polítiques del memorial de greuges», en el qual posa de manifest la ineficàcia i la corrupció de la política de Madrid i del Parlament espanyol en els inicis de la Restauració. Fa èmfasi en la figura de Valentí Almirall com a ideòleg articulador de la política catalana moderna i oberta a Europa.7

3. Ll. Nicolau d’Olwer, «Gerbert i Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 90 (15 de setembre de 1938), p. 7-17.

4. A. Rovira i Virgili, «El clima de llibertat, factor vital per a la nació catalana», Revista de Catalunya, núm. 82 (15 de gener de 1938), p. 9-23.

5. A. Rovira i Virgili, «Una interpretació feixista de la història d’Espanya», Revista de Catalunya, núm. 86 (15 de maig de 1938), p. 7.

6. A. Rovira i Virgili, «El moviment polític entorn del memorial de greuges (any 1885)», Revista de Catalunya, núm. 88 (15 de juliol de 1938), p. 333-355.

7. A. Rovira i Virgili, «Les repercussions polítiques del memorial de greuges», Revista de Catalunya, núm. 89 (15 d’agost de 1938), p. 505-529

Joan Josep Matas Pastor

El ja citat Ferran Soldevila hi aportarà també assaigs d’història i comentaris sobre commemoracions i temes d’actualitat. El primer assaig d’aquest autor aparegué en el número 83 i duia per títol «El concepte d’Espanya en la Crònica de Muntaner».8 Aquest estudi s’ha d’emmarcar dins l’anàlisi del concepte d’Espanya en els textos medievals catalans. Es tracta d’un inventari sistemàtic on el nom d’Espanya apareix en la Crònica de Muntaner. Hi ha, en primer lloc, el concepte geogràfic, amb el nom referit a la Península; i hi ha l’accepció, també geogràfica, però més limitada, amb el nom referit a la part de la Península en poder dels sarraïns. En alguns casos, demostra com l’accepció geogràfica va més enllà i s’endinsa dins una dimensió espiritual.

El mateix autor tornà a conrear la història medieval i, més concretament, la figura de Ramon Muntaner en l’assaig «Ramon Muntaner i els clergues». L’autor hi demostra la tesi que el cronista és anticlerical, en el sentit de no fer mai cap lloança a un membre del clergat. No és que en faci cap mena de menyspreu. De fet, només lloà la figura d’una sèrie de bisbes i membres de l’alta jerarquia. 9

Pere Bosch Gimpera reflexiona sobre la història d’Espanya en el número 84. L’estudi es titula «Superestructures de la història d’Espanya».10 Som davant una reflexió històrica molt ben documentada en què critica els dos grans moments en els quals, segons l’historiador Menéndez Pidal, es va gestar la grandesa d’Espanya; aquests foren l’Imperi romà i el segle xvi. Segons Bosch Gimpera, aquests foren moments d’empelts i d’afegitons forans per a la cultura i la nació catalanes:

Ara és quan comprendem que les dues èpoques que ha vogut paral·lelitzar Menéndez Pidal, de l’imperi romà i de l’imperi espanyol del segle xvi, com a representatives de moments culminants i d’exaltació de la Història d’Espanya, no representen en realitat això en quant a fenomen de la història política, sinó precisament el contrari: la perfecció de la superestructura que, a desgrat d’haver incorporat momentàniament Espanya a empreses universals i a desgrat de tot el seu esclat exterior, representen la interrupció d’una floració natural progressiva,

8. F. Soldevila, «El concepte d’Espanya en la Crònica de Muntaner», Revista de Catalunya, núm. 83 (15 de febrer de 1938), p. 171-180.

9. F. Soldevila, «Ramon Muntaner i els clergues», Revista de Catalunya, núm. 86 (15 de maig de 1938), p. 33-38.

10. P. Bosch Gimpera, «Superestructures de la història d’Espanya», Revista de Catalunya, núm. 84 (15 de març de 1938), p. 313-321.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

la desviació d’aquesta per l’empelt de fenòmens de cultura i ideals forasters i, en el cas de l’imperi espanyol, una herència que a la llarga produeix una decadència interior i dificulta la incorporació d’Espanya al món modern i la seva definitiva constitució.11

En el número 85, l’economista i introductor del pensament econòmic alemany Manuel Reventós i Bordoy hi publicà l’estudi d’història econòmica «Notes sobre el diner espanyol en el segle», en el qual planteja una evolució de la concepció metal·lista de la política monetària de l’estat.12 La història econòmica també es palesa en l’estudi de Lluc Beltran sobre els cicles econòmics, en el qual descriu i analitza la seva història.13

L’escriptor, polític i historiador de la premsa Rafael Tasis i Marca hi publicà un article sobre el paper del novel·lista catòlic francès Mauriac en la defensa de la República espanyola i la crítica al bombardeig de Guernica.14

Tornen a aparèixer les cròniques d’actualitat, que s’obren amb «L’accent de Barcelona», signades per Andreu Artís, compostes en cursiva i d’una agilitat i concisió prou lleugeres. Aquestes cròniques no només se centraren en l’actualitat local, sinó també en la realitat i el temps present internacional. Serveixi a tall d’exemple «Els aspectes econòmics de la qüestió txecoslovaca», que inicia el seu recorregut a partir de la finalització de la Primera Guerra Mundial.15

Els números 94 a 98 corresponen a l’època de l’exili a París. Tot i les dificultats de la manca de mitjans i la necessària submissió a les lleis d’un país que aviat entraria en guerra, els catalans exiliats a França varen poder disposar de la Fundació Ramon Llull, que va atendre bona part dels intel·lectuals. La creació d’aquest organisme fou fruit de la incansable activitat d’homes com Carles Riba, Josep Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Ferran Sol-

11. Ibid., p. 320.

12. M. Reventós, «Notes sobre el diner espanyol en el segle xix», Revista de Catalunya, núm. 85 (15 d’abril de 1938), p. 519-541.

13. Ll. Beltran, «Notes sobre els cicles econòmics», Revista de Catalunya, núm. 90 (15 de setembre de 1938), p. 31-45.

14. R. Tasis Marca, «François Mauriac o la fisiologia dels àngels», Revista de Catalunya, núm. 89 (15 d’agost de 1938), p. 531-550.

15. Ll. Beltran, «Cròniques. Els aspectes econòmics de la qüestió txecoslovaca», Revista de Catalunya, núm. 91 (15 d’octubre de 1938), p. 318-323.

Joan Josep Matas Pastor

devila, i com a administrador cal destacar la figura del mallorquí Antoni Maria Sbert, conseller del darrer govern de la Generalitat de Catalunya.

Des del número 95, de gener de 1940, fins al 98, d’abril del mateix any, Josep Pous i Pagès hi publicà l’estudi biogràfic, històric i crític que duia per títol «Pere Coromines i el seu temps», i per subtítol «Records al servei d’un ulterior biògraf». Així doncs, tenia la intenció d’oferir tot un conjunt d’informacions i reflexions que no esgotaven el tema, sinó que pretenien ser una primera aproximació.

L’historiador Pere Bosch Gimpera hi publicà un estudi sobre «Les dues onades cèltiques a Espanya» que pretenia canviar totalment els conceptes admesos fins aleshores sobre l’ordre i la importància de les migracions a la península Ibèrica prop de mil anys abans de Crist. L’article és un resum d’una conferència pronunciada per l’autor el dia 8 de novembre de 1939 a la British Academy.16

D’aquesta etapa de l’exili parisenc també cal esmentar els estudis històrics de Ferran Soldevila. Més concretament, tres articles de diferent temàtica i natura. El primer és d’història medieval i du per títol «Els joglars en la crònica de Muntaner»; hi fa un repàs exhaustiu i nominatiu de tots els joglars que apareixen en l’esmentada crònica.17 A continuació assenyalam l’assaig històric en clau de temps present i que amb el títol «Voluntat de concòrdia» fa un repàs històric a les causes del desastre que ha sofert Catalunya arran de la derrota republicana a la Guerra Civil.18 El darrer dels seus articles, «El centenari de Sanpere i Miquel», constitueix una breu biografia del personatge en qüestió, que precisament coincidí amb ell a l’Arxiu de la Corona d’Aragó en la seva època de formació.19

Ja per acabar, d’aquesta etapa a la capital francesa cal destacar els estudis que sobre la història de la medicina hi publicaren Jaume Aguadé Miró i Jesús Maria Bellido. El primer hi publicà «Els metges en el Renaixement», emprant com a argument central la foscor científica de l’època medieval confrontada amb les

16. P. Bosch Gimpera, «Les dues onades cèltiques a Espanya», Revista de Catalunya, núm. 95 (gener de 1940), p. 69-84.

17. F. Soldevila, «Els joglars en la crònica de Muntaner», Revista de Catalunya, núm. 96 (febrer de 1940), p. 207-211.

18. F. Soldevila, «Voluntat de concòrdia», Revista de Catalunya, núm. 97 (març de 1940), p. 245-248.

19. F. Soldevila, «El centenari de Sanpere i Miquel», Revista de Catalunya, núm. 98 (abril de 1940), p. 363-371.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

llums que s’obren en l’edat moderna amb el Renaixement.20 Jesús M. Bellido hi publicà l’estudi històric «L’Escola de Medicina de Barcelona i la circulació de la sang en el segle xvii», en el qual, amb un to nostàlgic i d’enyorança, però també reivindicatiu, enalteix la figura de l’Escola de Medicina de Barcelona, tot plegat abans de les nefastes conseqüències que tingué per a ella l’arribada al poder dels Borbó en la figura de Felip V.21

L’ocupació alemanya de París i la Segona Guerra Mundial sacsejaren la trajectòria de la Fundació Ramon Llull i la vida de la major part dels animadors i els col·laboradors de la revista. El grup que s’exilià a Mèxic, excel·lent lloc acollidor de l’exili republicà, llança els números 99, 100 i 101, amb data de gener, febrer i març de 1943. D’aquest número triple en destacaria dos articles d’autors ja citats. En primer lloc, Ferran Soldevila hi signa l’article «Catalunya», que constitueix una mena d’assaig històric datat a Beaumes de Venise, Avinyó, en 1942.22 I, en segon lloc, Pere Bosch Gimpera hi escriu «Els factors ètnics en la formació de Catalunya», on fa un recorregut per la història de la formació del poble català. Recorregut que comença en la prehistòria, més concretament en el Paleolític, i conclou amb la dominació romana i la seva cristianització.23

Una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i després que es produeix l’alliberament de França, l’exili català a París torna a recobrar protagonisme. Així doncs, l’any 1947 la Fundació Ramon Llull reemprengué de nou el projecte editorial interromput el 1943. Se n’editaren tres números (102, 103 i 104), trimestrals, fins que no pogué tornar a editar-se per problemes de mecenatge i de distribució. La presència de la ciència històrica en aquests tres volums és més aviat minsa, ja que s’hi atorga prioritat a la literatura i a la crítica literària. Només vull destacar tres aportacions. En primer lloc, l’article del jurista i polític Josep Quero Molares (1905-1987) «Fénelon, preceptor i conseller de Felip V», que podem enquadrar dins el gènere de la biografia històrica en l’edat mo-

20. J. Aguadé Miró, «Els metges en el Renaixement», Revista de Catalunya, núm. 94 (desembre de 1939), p. 39-45, i núm. 95 (gener de 1940), p. 43-53.

21. J. M. Bellido, «L’Escola de Medicina de Barcelona i la circulació de la sang en el segle xvii», Revista de Catalunya, núm. 98 (març de 1940), p. 419-429.

22. F. Soldevila, «Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 99-100-101 (gener-febrer-març de 1943), p. 11-16.

23. P. Bosch Gimpera, «Els factors ètnics en la formació de Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 99- 100-101 (gener-febrer-març de 1943), p. 17-41.

Joan Josep Matas Pastor

derna.24 En segon lloc, l’aportació d’un nou col·laborador, Mn. Carles Cardó, amb l’article «Sobre la meva Histoire Spirituelle», en el qual contesta algunes objeccions que li han fet sobre aquest llibre que, per altra banda, feia molt poc havia editat a París.25 Més concretament, es tracta d’una resposta a l’article que Rovira i Virgili havia publicat en la mateixa revista i que duia per títol «Història espiritual de les Espanyes».26 I, en tercer lloc, l’assaig històric d’Emili Vigo en el qual analitza la relació de Robespierre amb Catalunya o, en un sentit més ample, la relació de Catalunya amb la Revolució Francesa. Es tracta d’un article probatori de la no vinguda de Robespierre a Catalunya, aspecte introduït dins la historiografia catalana per Miquel dels Sants i Oliver i acceptat de manera acrítica per molts historiadors posteriors.27

La revista no tornà a publicar-se fins al mes de desembre de 1956 a la ciutat brasilera de São Paulo. Es tracta del número 105 i no hi trobam cap estudi o assaig històric en sentit estricte.

El darrer número d’aquesta primera part, el 106, sortí a la llum el mes de setembre de 1967 a Mèxic. Des del punt de vista de la ciència històrica hi podem destacar tres aportacions. En primer lloc, Rafel Tasis elabora una reconstrucció històrica de la mateixa revista des de la seva creació fins a l’any 1967, que ens ha servit de guió per escriure aquest epígraf de l’article. En segon lloc, l’economista Ernest Lluch elabora un assaig històric i ideològic en l’article «Trotski i la qüestió nacional catalana en els anys trenta». Hi aborda el pensament de Trotski sobre la qüestió nacional a partir d’una selecció de textos que poden ser aplicables a Catalunya, molt especialment en els camps epistemològic i metodològic de les ciències socials.28 Ja per finalitzar, cal assenyalar l’estat de la qüestió de la ciència històrica a Catalunya abordat per l’historiador Josep Fontana i Làzaro en l’article «Sobre la qüestió actual dels estudis d’història a

24. J. Quero Molares, «Fénelon, preceptor i conseller de Felip V», Revista de Catalunya, núm. 102 (abril-juny de 1947), p. 16-38.

25. C. Cardó, «Sobre la meva Histoire Spirituelle. Resposta d’amic a Rovira i Virgili», Revista de Catalunya, núm. 104 (octubre-desembre de 1947), p. 431-436.

26. A. Rovira i Virgili, «Història espiritual de les Espanyes», Revista de Catalunya, núm. 103 (juliol-setembre de 1947), p. 167-184.

27. E. Vigo, «Robespierre i Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 104 (octubre-desembre de 1947), p. 375-388.

28. E. Lluch, «Trotski i la qüestió nacional catalana en els anys trenta», Revista de Catalunya, núm. 106 (setembre de 1967), p. 59-62.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

Catalunya».29 L’autor, després d’elaborar un panorama molt negatiu dels estudis d’història moderna i contemporània a la Universitat de Barcelona i de demostrar com el discurs històric hegemònic a Catalunya ha rebutjat els nous corrents metodològics europeus, es planteja si són necessaris o no els historiadors i la ciència històrica per a l’esdevenidor de la nostra societat. La seva conclusió és la que a continuació citam:

La missió de l’historiador és, doncs, de contribuir a escatir unes lleis i uns principis que expliquen el comportament de les societats humanes, d’ajudar al desvetllament d’una consciència col·lectiva capaç de destriar entre les realitats i els mites, de fer que el tècnic i el científic s’adonin que més important i tot que l’exactitud de les idees físiques o químiques amb què treballen és la certesa dels principis polítics i socials que professen (o que serveixen inconscientment).

Poques tasques hi deu haver de tanta responsabilitat com aquesta d’ajudar a entendre la societat en què vivim, les lleis que la regeixen, la seva evolució previsible i les alternatives raonables. En aquest terreny el paper de l’historiador és primordial, i seria molt perillós que, la part de feina que li correspon, l’haguessin de fer persones sense una preparació adequada.

Segona etapa (de 1986 a l’actualitat)

Aquest apartat de l’article l’articularem no pas com l’anterior, que estava construït gairebé de manera cronològica, sinó des de l’àmbit geogràfic i temàtic. Aleshores, serà un treball més proper als estudis bibliomètrics quantitatius, sense menysprear l’anàlisi qualitativa de la producció històrica. Tot plegat, hi afegirem referències biogràfiques dels historiadors que apareixen en la nòmina dels col·laboradors de la revista i que més hi han contribuït.

Des de 1986 fins a l’actualitat s’han impulsat molts estudis històrics des de l’àmbit universitari. Fet que ha provocat una renovació metodològica i, sobretot, l’aparició de nous temes i subjectes susceptibles de ser analitzats històricament. Són majoria els articles sobre temes d’història contemporània i, sobretot, aquells que han estat fonamentals en l’esdevenir històric de Cata-

29. J. Fontana i Làzaro, «Sobre la qüestió actual dels estudis d’història a Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 106 (setembre de 1967), p. 83-88.

Joan Josep Matas Pastor

lunya. La majoria d’articles d’història contemporània comprenen temàtiques del segle xx i, més concretament, aquells relacionats amb la Guerra Civil i l’exili català.

Pel que fa a la Guerra Civil voldria destacar, en primer lloc, una aportació internacional de Josep Maria Roig Rosich que fa referència al contingut del Primer Col·loqui Internacional sobre les guerres civils a l’època contemporània.30 Tot seguit, voldria fer esment a tota una sèrie de treballs que analitzen la trajectòria concreta d’un personatge durant la contesa. Per exemple, els treballs de Francesc Vilanova plantejant l’actuació de Ramon Abadal i Calderó i el posicionament de la Lliga a partir de l’esclafit,31 i l’actuació de Lluís Companys a Barcelona;32 l’article de Alfons Balcells Gorina sobre el fundador de l’Opus Dei a Barcelona, que s’impulsà durant els anys del conflicte;33 l’anàlisi de Jordi Bou i Ros sobre l’actuació d’Aguirre a Barcelona durant el mes de juliol de 1937;34 l’estudi de Josep Faulí sobre el president Josep Tarradellas, que abraça múltiples aspectes de la seva figura, encara que fa esment a la Guerra Civil;35 l’opuscle d’Albert Manent, no sobre un personatge en concret, sinó aportant diversos testimonis de la desfeta que suposà el final de la guerra per a Catalunya com a nació;36 l’aportació de Miquel Martí sobre el paper que jugà Miquel Serra i Pàmies en el final de la guerra;37 i, finalment, voldria destacar el retrat que Josep Varela i Serra fa d’Eduard Aunós, ministre de Franco i abans de Primo de Rivera, presentant-lo com un personatge contradictori i ple d’ombres a qui la guerra

30. J. M. Roig Rosich, «i Col·loqui Internacional sobre les guerres civils a l’època contemporània», Revista de Catalunya, núm. 69 (1992), p. 59-66.

31. F. Vilanova, «El compromís de la Lliga amb el 18 de juliol i l’opció personal de R. d’Abadal i Calderó», Revista de Catalunya, núm. 58 (1991), p. 41-54.

32. F. Vilanova i Vila-Abadal, «Lluís Companys a Barcelona: de la plaça de Sant Jaume a Montjuïc», Revista de Catalunya, núm. 158 (2001), p. 53-68.

33. A. Balcells Gorina, «El fundador de l’Opus Dei a Barcelona, 1937-1940», Revista de Catalunya, núm. 64 (1992), p. 51-72.

34. J. Bou i Ros, «A la recerca de la utopia (Aguirre a Barcelona, juliol de 1937)», Revista de Catalunya, núm. 160 (2001), p. 16-29.

35. J. Faulí i Olivella, «Deu notes –encara– a l’entorn del president Tarradellas», Revista de Catalunya, núm. 216 (2006), p. 43-57.

36. A. Manent, «Testimonis d’una desfeta i d’un exili», Revista de Catalunya, núm. 250 (2009), p. 61-80.

37. G. Martí, «1939: Miquel Serra i Pàmies salva Barcelona de ser terra cremada», Revista de Catalunya, núm. 251 (2009), p. 32-53.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

obligà a triar un dels dos bàndols.38 Pel que fa als estudis locals sobre la Guerra Civil a Catalunya, voldria esmentar els de Josep Vallverdú i Josep Valera sobre la caiguda de Lleida i la memòria que en queda.39

La nòmina d’estudis històrics relacionats amb l’exili també forma part del gruix d’articles que podem relacionar amb una fase crítica per a la identitat catalana. Cal destacar l’anàlisi que Josep Maria Solé i Sabaté fa dels vençuts i de l’exili a l’àmbit de parla catalana, és a dir, Catalunya, València i les Illes Balears.40 El ja citat Albert Manent analitza l’exili a través de la figura de Carles Cardó, tot aportant dades sobre el seu mestratge intel·lectual.41 Aquest article es complementa amb l’aportació documental epistolar que Maria José Buxó, Dulce Montesinos i Pedro Voltes Bou elaboren de Carles Cardó; es tracta de cartes des de l’exili a Lluïsa Serra.42 L’any 2004, Josep Maria Murià Rouret publica una reflexió sobre l’exili català a Mèxic tot indicant quin fou el paper jugat pels intel·lectuals en el manteniment i la difusió de la cultura i la llengua catalanes;43 aquest es completa amb l’estudi que el mateix autor fa de l’empremta cultural que els exiliats catalans deixaren a Mèxic.44 Maria Dolors Pinyol i Bori encara elabora un estudi més concret que se centra en l’exili intel·lectual català a la ciutat francesa de Montpeller.45

L’exili francès també és abordat en tres articles que aparegueren en el número 250 de la revista. Són el d’Oriol Dueñas sobre les institucions d’ajuda

38. J. Varela i Serra, «Eduard Aunós, ministre de Primo de Rivera i del general Franco. El drama d’una doble personalitat», a Revista de Catalunya, núm. 248 (2009), p. 9-30. El complement d’aquest article el tenim a A. M. Caballé Masforroll, «Vides i fracassos d’Eduard Aunós», Revista de Catalunya, núm. 269 (2011), p. 46-54.

39. J. Vallverdú, «La caiguda de Lleida el 1938» i J. Varela, «Memòria de la caiguda de Lleida», Revista de Catalunya, núm. 240 (2008), p. 43-48 i 49-64.

40. J. M. Solé Sabaté, «Vençuts, repressió i exili als Països Catalans«, Revista de Catalunya, núm. 61 (1992), p. 49-60.

41. A. Manent, «Carles Cardó: el guiatge intel·lectual i el drama de l’exili», Revista de Catalunya, núm. 61 (1992), p. 115-124.

42. Maria Buxó i Pere Voltes «Aportació a l’Epistolari de Carles Cardó: Cartes des de l’exili a Lluïsa Serra», Revista de Catalunya, núm. 234 (2007), p. 93-116.

43. J. Murià Rouret, «L’exili català a Mèxic: Una reflexió molt breu», Revista de Catalunya, núm. 197 (2004), p. 35-43.

44. J. Murià Rouret, «L’empremta cultural dels exiliats catalans a Mèxic», Revista de Catalunya, núm. 241 (2008), p. 29-40.

45. M. D. Pinyol i Bori, «L’exili català a Montpeller: La Residència d’Intel·lectuals (19391943)», Revista de Catalunya, núm. 209 (2005), p. 9-21.

Joan Josep Matas Pastor

republicanes en territori francès, el de Francesc Vilanova, que aborda el drama dels exiliats catalans que passen de ser depurats pel franquisme a camps de concentració francesos, i, finalment, el d’Albert Manent, que des de la història oral ens aporta testimonis d’aquest exili.46 Em semblen molt adients les tres col·laboracions, que coincideixen amb el número 250 de la nova etapa de la revista, sobretot tenint en compte el fet que París i França foren cabdals per al manteniment de la revista en èpoques pretèrites.

Val a dir que l’exili francès també és abordat per Montserrat Riba en el monogràfic sobre la trajectòria de Carles Riba.47 Una conseqüència de l’exili a França fou el Patronat de Cultura Catalana Popular en els anys seixanta, que és estudiat en l’article de Josep Camps i Arbós, el qual descriu i lloa la tasca d’aquesta institució en el manteniment de la flama de la llengua catalana a l’exili.48

No voldria acabar el tema de l’exili sense fer esment al projecte d’investigació que Enriqueta Tuñón i Mercè Riu Codinach coordinen per tal de sistematitzar la font oral de l’exili republicà a Mèxic i també de l’exili interior. 49

De la mateixa manera que en l’etapa anterior, en aquesta nova etapa la revista aporta anàlisi històrica del temps present en clau internacional, tot seguint els temes d’actualitat del moment en què s’escriu l’article. Ens trobam a mig camí entre la sociologia i la ciència històrica, encara que parteix de la necessitat de pensar històricament l’actualitat. Així doncs, l’any 1990, en la secció «Mirador», apareix l’article on Vicenç Fisas Armengol aborda els diferents punts de vista sobre com ha de ser el desarmament a Europa. S’ha de tenir present que som en un moment en què l’enemic soviètic es troba en

46. O. Dueñas Iturbe, «Les institucions republicanes a l’exili francès», F. Vilanova, «1939. Exiliats i represaliats: de les depuracions franquistes als camps francesos» i A. Manent, «Testimonis d’una desfeta i d’un exili», Revista de Catalunya, núm. 250 (2009), p. 35-45, 46-60 i 61-80.

47. M. Riba Romeva, «Carles Riba, quatre anys de colpidor exili a França (1939-1943)», Revista de Catalunya, núm. 251 (2009), p. 11-31.

48. J. Camps Arbòs, «Gràcies a la nostra llengua existim com a poble. El Patronat de Cultura Catalana Popular (París 1960-1964)», Revista de Catalunya, núm. 264 (2010), p. 32-45.

49. E. Tuñón; M. Riu Codinach, «Memòria oral de republicans exiliats a Mèxic i de l’exili interior. Un projecte d’investigació», Revista de Catalunya, núm. 260 (2010), p. 9-16.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

procés de descomposició.50 La situació de conflictes internacionals en els anys noranta i en el context de la postguerra freda és analitzada per Sergio Maydeu Olivares.51 Dins aquests conflictes, la caiguda dels règims comunistes a l’Europa de l’Est i el seu procés de transició és analitzat de manera general per Joan B. Culla i Clarà en un article en què relaciona la transició democràtica d’aquests estats amb l’assoliment d’una consciència i d’uns drets nacionals.52 El nou ordre mundial nascut a començament dels anys noranta i des d’una perspectiva mediterrània és tractat per Maria Esther Barbé Izuel.53 La qüestió nacional del Quebec i el referèndum per mantenir-se al Canadà o separarse’n hi són presents en l’article que en perspectiva històrica escriu Josep Sort i Jané.54 El conflicte entre Israel i Palestina és abordat a partir d’una anàlisi de Hamas per Eugeni García Gascón.55

Ja per acabar aquesta temàtica, volia apuntar les aportacions que sobre la guerra dels Balcans fan Joan Tort i Donada i Joan Garí. Les dues aportacions coincideixen a abordar el tema des del món de la comunicació. En el primer cas, es fa una reflexió sobre la mirada als Balcans que fa la fotoperiodista barcelonina Sandra Balsells.56 En el segon cas, s’aborda un recorregut per la imatge generada pels discursos periodístics construïts pels dos enemics irreconciliables que eren

Sèrbia i Croàcia.57

La història de la comunicació també és present a la revista, tractada des de dos caires diferents. En primer lloc, hi ha aquells articles generals que fan

50. V. Fisas Armengol, «Noves perspectives de cara al desarmament a Europa», Revista de Catalunya, núm. 41 (1990), p. 57-68.

51. S. Maydeu Olivares, «Dotze anys de conflictes armats en el panorama internacional de postguerra freda (1989-2001)», Revista de Catalunya, núm. 176 (2002), p. 11-19.

52. J. B. Culla i Clarà, «Democràcia i drets nacionals a la nova Europa, o Lituània com a pretext», Revista de Catalunya, núm. 53 (1991), p. 67-82.

53. M. E. Barbé Izuel, «Aproximació mediterrània al nou ordre mundial», Revista de Catalunya, núm. 52 (1991), p. 53-64.

54. J. Sort Jané, «El Quebec, dotze anys després», Revista de Catalunya, núm. 64 (1992), p. 73-88.

55. E. García Gascón, «Lletra d’Israel: Hamàs, un moviment musulmà fonamentalista palestinià», Revista de Catalunya, núm. 69 (1992), p. 79-84.

56. J. Tort Donada, «Sandra Balsells, una mirada cap als Balcans», Revista de Catalunya, núm. 167 (2001), p. 9-21.

57. J. Garí, «Sèrbia versus Croàcia en premsa escrita: el dit contradit pel mostrat o el valor de la imatge en el discurs periodístic», Revista de Catalunya, núm. 67 (1992), p. 27-44.

Joan Josep Matas Pastor

referència al paper dels mitjans de comunicació com a vertebradors d’un espai comunicacional català i en català. Som davant treballs d’història de la comunicació que tenen una perspectiva identitària. Per exemple, els objectius de les polítiques de promoció de l’espai català de comunicació als inicis dels anys noranta són plantejats per Josep Gifreu.58 La premsa periòdica en català com a vertebradora de la consciència nacional pel que fa al cas d’Alacant durant els segles xix i xx és abordat a dos articles de Joaquim González Caturla.59 Pel que fa a València i la resta de mitjans de comunicació, cal destacar les reflexions que Rosa Solbes López fa sobre la qüestió lingüística a la ràdio i la televisió.60

I, en segon lloc, hi ha el gruix més nombrós d’articles que analitzen bé publicacions periòdiques catalanes concretes, la majoria de caire literari, o bé aportacions de periodistes al món de la comunicació en general i a revistes en particular. En aquest punt, cal destacar l’enorme producció del filòleg i historiador Jordi Albertí i Oriol, que entre 1998 i 2008 publicà un centenar de treballs de recerca literària a la revista, la immensa majoria dels quals són monogràfics de publicacions periòdiques contemporànies de caire literari que es mouen entre 1900 i 1960. Aquest autor, com a historiador, ha escrit El silenci de les campanes (2007), La Iglesia en llamas (2008) i La senda del báculo (2010).

Pel que fa a empreses periodístiques concretes, cal destacar el primerenc estudi sobre els orígens del Diario de Barcelona de Joan Crexell.61 A tall d’exemple d’aportacions fetes per escriptors, intel·lectuals i polítics catalans a publicacions periòdiques, cal mencionar l’anàlisi que l’esmentat Jordi Albertí fa dels articles de Jordi Pujol a la revista catòlica i catalanista Forja. 62 Les publicacions periòdiques que durant el franquisme s’ocuparen del redreçament cultural també són

58. J. Gifreu, «Les polítiques de promoció de l’espai català de comunicació: objectius prioritaris», Revista de Catalunya, núm. 53 (1991), p. 11-23.

59. J. González Caturla, «Premsa periòdica en català i consciència nacional al país al segle xix: el cas d’Alacant», a Revista de Catalunya, núm. 66 (1992), p. 51-62; i «Premsa periòdica en català i consciència nacional al País Valencià al segle xx: el cas d’Alacant», Revista de Catalunya, núm. 67 (1992), p. 57-74.

60. R. Solbes López, «El País Valencià, la llengua, la ràdio i la televisió», Revista de Catalunya, núm. 69 (1992), p. 11-20.

61. J. Crexell, «Diario de Barcelona: un origen controvertit», Revista de Catalunya, núm. 69 (1992), p. 21-35.

62. J. Albertí Oriol, «Els articles de Jordi Pujol a Forja entre 1947 i 1960» (i) i (ii), Revista de Catalunya, núm. 212 i 213 (2005), p. 54-67 i 75-86, respectivament.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

objecte d’estudi en la revista, com és el cas de l’article d’Àlvar Maduell sobre la revista Criterion. 63 Des d’una perspectiva de gènere cal citar l’aportació que Soledad Bengoechea fa sobre la Revista Social durant les primeres dècades del segle xx.64 I, ja per acabar amb la història de la comunicació, vull fer esment del breu esbós biogràfic que Valentí Soler Noguera escriu sobre el periodista Tomàs Garcés.65

La història econòmica i de la política econòmica de Catalunya la podem centralitzar en les nombroses aportacions de l’economista, vinculat al Servei d’Estudis de Banca Catalana, Frederic Ribas Massana (Barcelona, 1947). El gruix de les seves aportacions a la revista ha estat recentment publicat al llibre Retrat d’una elit catalanista. Deixebles i hereus de Cambó: vint personatges , editat a Barcelona per l’editorial Sunya. La tasca política i la seva catalanitat esdevenen l’objectiu principal de l’anàlisi que l’autor fa en la revista d’aquests personatges: Joan Ventosa i Calvell, un senyor de Barcelona en la política espanyola; Josep Bertran i Musitu, de fundador de la Lliga a cap de Serveis d’Intel·ligència; Miquel Vidal i Guardiola, l’oblit dels perfils d’un regeneracionista; Lluís Duran i Ventosa, ideòleg pioner del catalanisme; Joaquim Pellicena, de Manila a la Veu de Catalunya; Rafel Vehils i l’aposta americana de Cambó; Andreu Basili, home de Cambó a l’Argentina; Josep M. Casabó, entre Cambó, les guerres i Perón; Romà Perpinyà Grau, més que un economista; Xavier Ribó, entre Cambó, la muntanya i la borsa; Lluc Beltran, economista liberal i perifèric; Josep A. Vandellós, conjuntura econòmica, qüestions monetàries i demografia; Jaume Alzina Caules, entre Menorca i l’economia de Catalunya; Manuel Pugès i la defensa del proteccionisme econòmic; Ignasi Villalonga, el valencianisme modern; Jaume Codina, l’aportació de la microhistòria en les grans síntesis històriques; i, finalment, Marc Taxonera, ora et labora, al servei de la catalanitat i la reconciliació.

L’Església catalana contemporània esdevé una temàtica concreta també tractada en la revista. L’historiador Giovanni Cattini ens ofereix una visió de

63. À. Maduell, «Criterion (1959-1969), un intent de revista frustrat pel franquisme», Revista de Catalunya, núm. 230 (2007), p. 97-102.

64. S. Bengoechea, «El paradigma femení de la Revista Social durant les primeres dècades del segle xx», Revista de Catalunya, núm. 233 (2007), p. 39-49.

65. V. Soler Noguera, «Tomàs Garcés: el periodista», Revista de Catalunya, núm. 237 (2008), p. 94-106.

Joan Josep Matas Pastor

conjunt de l’evolució de l’Església contemporània a les comunitats de parla catalana.66 L’Església conciliar i postconciliar en clau nacional és abordada per Xavier Ferré i Trill en el cas valencià i per Ricard Lobo pel que fa al paper de Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat, en la recerca d’una Església nacional catalana.67 El món congregacional català és abordat en l’article monogràfic sobre els caputxins catalans escrit per Joan Ferrer.68 No vull oblidar-me de la ressenya que Valentí Serra de Manresa fa de les actes de les Jornades celebrades a la Balmesiana sobre la Setmana Tràgica de 1909 a l’Arxiu Secret Vaticà, fons documental imprescindible per a qualsevol historiador de l’Església.69

Des del anys noranta fins a l’actualitat, en el si dels departaments d’Història contemporània de les universitats de parla catalana sorgeixen nous temes i subjectes historiogràfics, com és el cas del moviment associatiu en les seves múltiples vessants: política, econòmica, professional, cultural i esportiva. Així doncs, els metges al País Valencià i la seva relació amb els moviments progressistes des de la implantació de l’estat liberal (1830) fins a la fi de la Guerra Civil són objecte de l’anàlisi d’Emilio Balaguer i Perigüell.70

Els professors de la Universitat de Barcelona Xavier Pujadas i Carles Santacana Torres inauguraren l’any 1992 una nova temàtica incorporada de la historiografia anglosaxona: l’esport entès com un fenomen de les societats modernes i industrials, i vertebrador d’un potent teixit associatiu capaç de generar un procés de consciència nacional.71 Aquesta nova temàtica tornà a gaudir de presència en la revista, amb dos articles de Lluís Duran en els quals

66. G. Cattini, «L’Església a les terres de parla catalana», Revista de Catalunya, núm. 194 (2004), p. 37-45.

67. X. Ferré Trill, «Església valenciana i consciència nacional als anys seixanta», Revista de Catalunya, núm. 170 (2002), p. 82-98; R. Lobo, «Eclesiàstics destacats, fidels a Catalunya: Aureli M. Escarré, abat de Montserrat (1908-1968)», a Revista de Catalunya, núm. 244 (2008), p. 3-9.

68. J. Ferrer, «Interculturalitat i història: l’experiència dels caputxins catalans», Revista de Catalunya, núm. 227 (2007), p. 85-101.

69. V. Serra de Manresa, «La Setmana Tràgica de 1909 a l’Arxiu Secret Vaticà. Actes de les Jornades celebrades a la Balmesiana», Revista de Catalunya, núm. 265-66 (2010), p. 103-106.

70. E. Balaguer Perigüell, «Metges i moviments progressistes al País Valencià (18301939)», Revista de Catalunya, núm. 58 (1991), p. 21-40.

71. X. Pujadas; C. Santacana Torres, «L’esport català i el fet nacional: 1900-1939», Revista de Catalunya, núm. 65 (1992), p. 76-92.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

analitza l’organització Palestra des del punt de vista cultural, cívic, polític i esportiu per a joves.72

L’excursionisme, l’associacionisme cultural (Ateneu de Barcelona) i la patronal durant el feixisme esdevenen tres novetats treballades pels historiadors Joan Cervera i Batariu, en el primer cas, i Manuel Pérez Nespereira en els altres dos casos.73

La temàtica migratòria amb perspectiva històrica hi té presència amb quatre treballs, tres des de l’òptica de la immigració a Catalunya i l’altre a la inversa, és a dir, des de l’òptica de l’emigració dels catalans. Arnau González Vilalta aborda la qüestió de com el catalanisme observa i veu la immigració durant la Segona República.74 Un cas més concret és l’anàlisi que Giovanni Albertocchi fa dels exiliats italians a Catalunya a principis de segle xix.75 Més proper en el temps és l’article d’Enrique Coraza de los Santos sobre la presència i la integració del uruguaians a Barcelona entre 1973 i 1985.76 Ja per acabar aquesta temàtica, assenyalem l’aportació que fa Miquel Fornaguera i Ramon sobre l’emigració catalana transoceànica i, més concretament, la que s’adreçà a Colòmbia i s’integrà dins la seva vida cultural durant el primer terç del segle xx.77

Un altre capítol és el de la historiografia i les noves recerques. Els articles que copsen aquesta temàtica són relativament recents, des de l’any 2002 fins a l’actualitat. Llavors, cal mencionar l’article pioner de l’historiador ja esmentat Giovanni Cattini sobre el paper que estan jugant els joves historiadors en la

72. Ll. Duran, «Palestra: cultura, civisme i esport per als joves», Revista de Catalunya, núm. 163 (2001), p. 25-42; i «L’organització patriòtica Palestra i la política (1930-1934)», Revista de Catalunya, núm. 206 (2005), p. 86-100.

73. J. Cervera Batariu, «L’excursionisme de la resistència», Revista de Catalunya, núm. 228 (2007), p. 23-29; i M. Pérez Nespereira, «L’Ateneu Barcelonès i Josep Pla. Dues actituds davant la lluita social», Revista de Catalunya, núm. 242 (2008), p. 20-44; i «El feixisme vist des de la Patronal i la Llei de Sindicació Forçosa», Revista de Catalunya, 255 (2009), p. 9-31.

74. A. González Vilalta, «La immigració vista pel catalanisme (1931-1936)», Revista de Catalunya, núm. 193 (2004), p. 9-36.

75. G. Albertocchi, «Exiliats italians a Catalunya a començament del segle xix», Revista de Catalunya, núm. 215 (2006), p. 16-35.

76. E. Coraza de los Santos, «Catalunya, terra d’acollida: els exilis uruguaians a Barcelona 1973-1985», Revista de Catalunya, núm. 261 (2010), p. 9-27.

77. M. Fornaguera Ramon, «Catalans a la vida cultural de Colòmbia en el primer terç del segle xx», Revista de Catalunya, núm. 261 (2010), p. 49-59.

Joan Josep Matas Pastor

recerca i el conreu de noves temàtiques històriques.78 Tot seguint un ordre cronològic, la segona aportació és la d’Agustí Alcoberro i Pericay sobre la presència de la Guerra de Successió en clau internacional dins la historiografia catalana al llarg del segle xx.79 Un article molt més concret és el de Joan Tort i Donada, en el qual s’aborda una reflexió crítica sobre l’obra Orígenes históricos de Catalunya (1899) de l’historiador Josep Balari i Jovany.80 La importància de l’historiador Pere Anguera per a la historiografia catalana és posada de relleu en l’article signat per Ramon Arnabat i Mata.81 El darrer treball historiogràfic aparegut a la revista és el d’Enric Pujol sobre l’historiador medievalista Ferran Soldevila, que tant col·laborà en la seva primera etapa.82

Sembla prou evident que la història contemporània i el temps present són la raó de ser de la presència de la ciència històrica a la revista. Ara bé, la història antiga, medieval i moderna també hi són presents en aquesta etapa. La història antiga es focalitza en les empremtes gregues i romanes en l’esdevenir històric de Catalunya, i totes elles responen a l’aportació de l’historiador Isaías Arrayás Morales. De les seves aportacions cal remarcar que fan esment a la situació de Tarragona durant la dominació romana.83

Només he trobat una aportació pel que fa a la història medieval. Es tracta de l’article en el qual Dolors Bramon Planas aborda la qüestió del passat àrab i, per tant, musulmà de Catalunya. Som davant una reivindicació del substrat àrab en la nostra cultura.84

78. G. Cattini, «La recerca històrica i els joves historiadors», Revista de Catalunya, núm. 189 (2003), p. 45-50.

79. A. Alcoberro Pericay, «El vessant internacional de la Guerra de Successió en la historiografia catalana del segle xx: el malentès aliadòfil», Revista de Catalunya, núm. 211 (2005), p. 3-7.

80. J. Tort Donada, «Sobre el valor geograficotoponímic de l’obra Orígenes históricos de Cataluña (1899), de Josep Balari i Jovany», Revista de Catalunya, núm. 243 (2008), p. 41-60.

81. R. Arnabat Mata, «Pere Anguera: panoràmica d’un historiador», Revista de Catalunya, núm. 249 (2009), p. 9-18.

82. E. Pujol, «Ferran Soldevila, medievalista», Revista de Catalunya, núm. 265-266 (2010), p. 59-72.

83. I. Arrayàs Morales, «Reflexions entorn de la promoció colonial de l’antiga Tarraco», Revista de Catalunya, núm. 200 (2004), p. 24-42; «Una breu aproximació a la morfologia històrica de l’AGER TARRACONENSIS en l’època tardo-republicana romana (segles iii-i aC)», Revista de Catalunya, núm. 205 (2005), p. 22-36; i «Sobre la xarxa portuària del litoral de Tarragona en època romana», Revista de Catalunya, núm. 261 (2010), p. 28-48.

84. D. Bramon Planas, «El passat àrabo-musulmà a Catalunya: ni tan lluny, ni tan a prop, ni tan alià», Revista de Catalunya, núm. 61 (1992), p. 37-48.

La presència de la ciència històrica a la R evista de C atalunya (1924-2011)

Els segles xvii i xviii són el ventall cronològic en el qual es mouen els articles que podem incloure dins les aportacions que fa la revista a la història moderna. Ja en el primer número apareix una anàlisi general dels trets comuns en l’evolució històrica del País Valencià i Catalunya durant tot el segle xviii elaborat per Manuel Ardit Lucas.85 L’assaig interpretatiu que sobre la Guerra de Successió a Catalunya presenta Joaquim Albareda i Salvadó complementa l’anterior.86 La vertebració nacional de Catalunya també és present en articles que fan referència a qüestions polítiques del segle xvii, com per exemple l’assumpte del Rosselló i el posicionament de la seva societat enfront de l’annexió a la monarquia com a conseqüència del Tractat dels Pirineus, plantejats per l’historiador Oscar Jané Checa;87 així com l’article d’Antoni Simón i Tarrés sobre la lluita d’identitats que hi ha a Catalunya entre 1640 i 1705 com a conseqüència de l’evolució política del Principat.88 Els dos historiadors abans esmentats, en el número 254 de l’any 2009, publiquen dos articles que suposen una síntesi dels seus estudis sobre el Tractat dels Pirineus i la integració del Rosselló a França.89

La història moderna també s’obre a la renovació historiogràfica amb noves temàtiques com l’alfabetització a finals de l’Antic Règim,90 l’educació i la situació de les dones i dels sectors populars91 i les lectures històriques dels estaments privilegiats en el segle xvii.92

85. M. Ardit Lucas, «El País Valencià i el Principat de Catalunya al segle xviii: trets comuns de la seva evolució històrica», Revista de Catalunya, núm. 1 (1986), p. 49-60.

86. J. Albareda Salvadó, «La Guerra de Successió a Catalunya: un assaig interpretatiu», Revista de Catalunya, núm. 49 (1991), p. 54-69.

87. O. Jané Checa, «Estructuració social i política del Rosselló després de 1659: el posicionament d’una societat enfront de l’annexió a la monarquia francesa», Revista de Catalunya, núm. 170 (2002), p. 9-23, i «Famílies de frontera després del Tractat dels Pirineus (1659): per la pàtria o per la butxaca», Revista de Catalunya, núm. 198 (2004), p. 45-61.

88. A. Simón Tarrés, «Estat i identitats en conflicte: Catalunya del 1640 al 1705, una comparació», Revista de Catalunya, núm. 216 (2006), p. 13-31.

89. A. Simón Tarrés, «El tractat dels Pirineus de 1659. Entre l’ahir, l’avui i el demà» i O. Jané Checa, «El projecte d’una primera Història del Rosselló com a instrument d’integració a França a finals del segle xvii», Revista de Catalunya, núm. 254 (2009), p. 3-5 i 9-39.

90. J. Antón Pelayo, «L’alfabetització a finals de l’Antic Règim», Revista de Catalunya, núm. 128 (1998), p. 81-92.

91. A. Espino López, «Les lectures de les dones i dels sectors populars a la Barcelona del Sis-cents (1600-1660)», Revista de Catalunya, núm. 162 (2001), p. 25-50; M. Jiménez Sureda, «La situación femenina en l’Antic Règim», Revista de Catalunya, núm. 174 (2002), p. 25-52.

92. A. Espino López, «El consum d’obres d’història a la Barcelona del primer Sis-cents:

Joan Josep Matas Pastor

Conclusions

La presència de la història a la Revista de Catalunya esdevé un instrument d’interpretació i d’anàlisi del temps present. La història en clau de temps present, que no presentisme, permet mantenir viu l’esperit de les cultura catalana en conjuntures molt difícils per a la seva supervivència. De fet, la mateixa història de la publicació ve marcada per aquestes conjuntures negatives. Som davant d’un exemple més de com a partir de la història, entesa com a ciència i no com a instrument propagandístic, es pot contribuir a la creació i a la recuperació de la identitat cultural, social, política i econòmica d’un poble, d’una nació.

La història nodreix la memòria individual i col·lectiva de fets, esdeveniments i processos que contribueixen a historitzar la memòria, que és l’única manera que aquesta esdevengui en autèntica memòria històrica. Per tant la revista, des d’un basament culte i científic, contribueix a tot aquest procés.

En la primera etapa és la història política, cultural i econòmica de l’edat mitjana i l’edat moderna la que té més presència en la revista. A partir de l’any 1986 fins a l’actualitat és la història contemporània la que aplega la immensa majoria de les contribucions històriques. Una història feta amb noves perspectives temàtiques i metodològiques.

Història d’Espanya, història de la Corona d’Aragó i història de Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 201 (2004), p. 9-26.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.86

Núm. XXIII (2012), p. 127-141

LES ILLES BALEARS A LA REVISTA DE CATALUNYA

Sebastià Serra Busquets i Antoni Vives Reus

Universitat de les Illes Balears

Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez

Resum

Anàlisi dels temes referents a les Illes Balears que es van publicar a la Revista de Catalunya sobretot en l’etapa de 1924 - 1967. Hi destaquen els autors de les Illes que varen col·laborar a la Revista de Catalunya, entre els quals Joan Hernández Mora, Marian Aguiló, Baltasar Samper, Joan Estelrich, Antoni Maria Sbert i Gabriel Alomar, entre d’altres.

Paraules clau

Articles, Revista de Catalunya, Illes Balears, Joan Hernández Mora, Marian Aguiló, Baltasar Samper, Joan Estelrich, Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar.

The Balearic Islands in the Revista de Catalunya

Abstract

Analysis of articles related to the Balearic Islands published in the Revista de Catalunya, especially in the phase from 1924 to 1967. Of note are authors from the Balearics who collaborated with the Revista de Catalunya, including Joan Hernández Mora, Marian Aguiló, Baltasar Samper, Joan Estelrich, Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar, among others.

Keywords

Articles, Revista de Catalunya, Balearic Islands, Joan Hernández Mora, Marian Aguiló, Baltasar Samper, Joan Estelrich, Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar.

Sebastià Serra i Antoni Vives

Des dels seus inicis, la Revista de Catalunya ha tengut clara la seva raó de ser: una plataforma integradora de la comunitat lingüística i cultural catalana. Les referències a les Illes Balears, tant pel que fa als temes com als autors, han estat constants al llarg de les diferents etapes.

Cal assenyalar que durant les seves diverses etapes ha existit la voluntat d’integrar temàtiques i autors i autores del País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord dins la publicació.

Des de les Illes Balears històricament ha estat i és important donar a conèixer la producció cultural i participar en els mecanismes de vertebració de la cultura i la llengua catalanes. Hem pretès donar notícia d’una realitat, però també marcar perspectives de futur.

Les primeres èpoques (1924-1967)

Les referències a les Illes Balears dins la Revista de Catalunya són diverses i cal diferenciar-les segons el tema (arqueologia, història, literatura, arts, ciència, política, cultura...) i l’àmbit geogràfic (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera). És precisament aquest darrer punt, el de l’àmbit geogràfic, el que crida més l’atenció, ja que, mentre trobam referències periòdiques a Mallorca i algunes de puntuals a Menorca, són pràcticament inexistents les corresponents a les illes Pitiüses. Així, només en algun moment molt puntual trobam alguna referència a Eivissa i Formentera.

Quant a l’illa de Menorca, destaquen els temes de l’historiador Joan Hernández Mora (Maó, 1902 - Madrid, 1984) sobre prehistòria i arqueologia, així com algunes cròniques de fets o temes puntuals. Un exemple d’això és l’article «Menorca prehistòrica», de 1924, i els textos de 1930 unificats sota el títol general de «Lletra de Menorca»: «Joan Mir», «Menorquisme», «El monument a Orfila», «Excavacions prehistòriques», «Les noces d’argent de l’Ateneu» i «Política». Cal assenyalar que Hernández Mora era una d’aquestes persones erudites i interessades en molts aspectes de l’illa menorquina.

Amb referència a aquesta illa també trobam diferents escrits de l’historiador català Ferran Soldevila, entre els quals podem citar el publicat el 1926 amb el títol «Una colònia grega a Mahó en el segle xviii». Aquell mateix any, i referent a les Illes, Soldevila també publicaria els articles «La segona i la tercera estades de Jaume I a Mallorca» i «L’expansió de Catalunya». Dos anys més tard, el 1928, publicaria «Estudis i versions relatius a Ramon Llull», mentre que el 1931 escriuria «Menorquisme».

En un cop d’ull, una de les primeres coses de les quals un s’adona quan analitza la publicació en aquests primers anys és l’escassa presència de temes i autors de les Illes. A més, la considerable extensió dels números publicats encara fa que aquesta sensació sigui bastant més gran. De fet, a vegades aquestes referències les localitzam a partir de les novetats bibliogràfiques, els obituaris o les petites notes puntuals. No obstant això, sí que les poques referències existents pertanyen a importants figures de les nostres lletres.

Per tal de tenir una idea d’alguns d’aquests il·lustres personatges ressenyats a la Revista, cal assenyalar els poetes Joan Alcover i Maspons1 (Palma, 1854-1926), Miquel Costa i Llobera2 (Pollença, 1854 - Palma, 1922), Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958), Llorenç Riber i Campis (Campanet, 1881-1958) i un jove Guillem Colom i Ferrà (Sóller, 1890 - Palma, 1979), entre alguns altres.

De Joan Alcover, cal destacar la publicació d’un article seu dedicat a Rubén Darío, a més d’una ressenya dedicada a l’himne de «La Balanguera», publicada el novembre de 1925.

Alguns textos ressenyats en aquests anys per Guillem Colom a la Revista de Catalunya foren «De l’alba al migdia» i «L’amor de les tres taronges». Per la seva banda, Maria Antònia Salvà publicà ressenyes de textos seus com ara «Espigues en flor», «De com pervinguí a traduir Mistral» i «Les meves tres millors poesies».

D’altra banda, també volem indicar el protagonisme d’alguns catalans que tingueren vincles més que notables amb les Illes i que també hi ocupen un paper notori. Ens referim al poeta Josep Lluís Pons i Gallarza (Barcelona, 1823 - Sóller, 1894), al pintor i escriptor Santiago Rusiñol3 i a l’escriptor Josep Pla.4 Més endavant, també el pintor Hermenegild Anglada-Camarasa (Barcelona, 1872Port de Pollença, 1959).

1. La mort del poeta de l’Escola Mallorquina Joan Alcover, el 1926, esdevingué una notícia molt destacada per a les lletres catalanes. Prova d’això és que nombrosos escriptors i gent de la cultura li dedicaren en el seu moment articles i textos laudatoris a la Revista de Catalunya. Entre aquests cal citar Joan Estelrich, Manuel de Montoliu, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria de Sagarra i Joan Llongueres.

2. Algunes de les principals referències a Miquel Costa i Llobera són les de Josep Farran i Mayoral i Carles Capdevila.

3. En el número 19 de la Revista es publicà un article de quatre pàgines que duia per títol «Russinyol i Mallorca».

4. L’escriptor Josep Pla, a més, publicaria alguns articles en els quals indirectament es tractava algun aspecte o personatge de les Illes. És el cas de «La concepció maurista».

Sebastià Serra i Antoni Vives

Una figura literària referenciada en nombroses ocasions durant aquests anys és la del poeta i lingüista Marià Aguiló Fuster (Palma, 1825 - Barcelona, 1897), que fou un dels màxims exponents de la Renaixença. En aquest sentit, val la pena assenyalar els textos laudatoris de l’escriptor Carles Capdevila amb els títols «Les grans figures del Renaixement de Catalunya. Marian Aguiló» i «Lletres i notes de Marian Aguiló», així com els de l’escriptor i polític Octavi Saltor i Soler, com és ara «Marian Aguiló (notes sobre les seves poesies)».

L’historiador Antoni Rovira i Virgili, el 1925, també publicà els textos «La naixença de Marian Aguiló» i «El que deien les dedicatòries dels llibres de Marian Aguiló». Àngel Aguiló, el 1926, també recopilà tota una sèrie de quatre «Aplecs de lletres íntimes adreçades a Marian Aguiló per Llorens i Barba, Coll i Vehí, i Quadrado». Per la seva banda, i amb una clara referència al lingüista mallorquí, cal assenyalar el text de Martí de Riquer «El Diccionari Aguiló», de 1934.

Marià Aguiló va viure una part important de la seva vida al Principat; de fet, hi morí, però sempre seguí ben de prop la vida de la seva illa. La Revista informa detalladament sobre els treballs i les obres de Marià Aguiló fins al punt que a vegades li dedica articles publicats en diferents parts i números consecutius. Les aportacions dins el camp de la lingüística hi són ben destacades.

Dins aquesta anàlisi de la primera etapa de la publicació, també s’han de tenir en compte les referències puntuals insulars que es localitzen dins d’articles més generals i que no toquen especialment el marc geogràfic de l’arxipèlag. Un d’aquests casos són els estudis o els temes relacionats amb la figura medieval del beat Ramon Llull, ja que d’una manera directa o indirecta s’hi fa referència a l’illa mallorquina. Les temàtiques lul·listes també estan ben presents dins la publicació.

Un altre exemple que posa de manifest aquesta afirmació és l’article d’Elies Serra Rafols «Contribució catalana a la conquesta de Canàries», en el qual hi ha prou manifestacions sobre els diversos mallorquins que es mobilitzaren arran de la conquesta de l’arxipèlag canari.

El geògraf especialitzat en cartografia Gonçal de Reparaz (fill) hi publicà l’article «Els Cresques» el 1928. De l’any 1929 també mereix especial atenció el treball publicat per Ferran Valls-Taberner «Notes sobre el Consolat de la Mar», estudi que aborda un tema mediterrani tan interessant, i en el qual les referències illenques també són prou significatives.

Un altre treball que també mereix la pena de fer-ne una referència és el publicat en el número 62, de 1930, pel polític i escriptor Lluís Nicolau d’Olwer,

Les Illes Balears a la R evista de C atalunya

que duia per títol «Mallorca, primer objectiu de l’expansió marítima de Catalunya».

Les temàtiques d’història i temps present foren habituals durant la primera etapa de la publicació. Cal tenir en compte que aquest període coincidí amb la presidència dels historiadors Antoni Rovira i Virgili (1924-1930) i Ferran Soldevila (1930-1934). Els temes referents a la Gran Guerra i a l’economia hi foren significatius. Així, en alguns moments puntuals també hi aparegueren citades referències al nostre arxipèlag quan es parlava d’alguns temes generals i del món actual.

Precisament, dins aquesta etapa dirigida per Ferran Soldevila s’han de referenciar les aportacions illenques de Baltasar Samper dins el terreny musical, Joan Pons i Marquès dins el literari i Joan Hernández Mora pel que fa a les qüestions menorquines. També ens trobam amb aportacions o ressenyes ben interessants de la poetessa Maria Antònia Salvà, com «Espigues en flor», i les del poeta Miquel Ferrà i Juan amb «A mig camí» i «L’element emotiu de la poesia mallorquina».

L’intel·lectual mallorquí Joan Pons i Marquès (Sóller, 1894 - Palma, 1971) hi publicà d’una manera periòdica entre 1930 i 1931 la secció «Lletra de Mallorca». En aquestes línies oferí diferents visions del que succeïa a Mallorca, a Catalunya i a l’Estat espanyol. Alguns dels principals temes que aborda Pons són el polític, el social, el cultural, el literari, l’arqueològic, l’econòmic i en especial, també per la seva significació actual, el turístic.

Quant a les aportacions del músic i compositor mallorquí Baltasar Samper i Marquès (Palma, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1966), s’ha de dir que en trobam un destacat gruix entre els anys 1930 i 1931. Alguns dels títols més representatius són «La Música. Música Mecànica», «La Música. Jazzband», «La Música. Cinema sonor», «La Música. Els Concerts. L’homenatge al mestre Francesc Pujol», «La Música. Música en discos» i «Pau Casals», entre d’altres.

Un altre aspecte que no podem deixar de banda és la col·laboració d’escriptors i intel·lectuals de les Illes dins la Revista de Catalunya. És el cas del mallorquí Joan Estelrich Artigues (Felanitx, 1896 - París, 1958) que durant aquests anys parlà de temes molt diversos, molts dels quals no tingueren a veure amb el nostre arxipèlag. Així, va ser habitual que Estelrich parlàs del tema identitari i polític i de les qüestions del moment. Cal tenir en compte que aquest escriptor i polític va pertànyer a la Lliga dirigida per Francesc Cambó, de la qual que fou diputat per Girona durant la Segona República.

Sebastià Serra i Antoni Vives

Estelrich només és un exemple dels molts illencs que, tot i néixer a l’arxipèlag, passaren bon part de la seva vida a Catalunya. A més, defensà la causa catalana i, de fet, la difongué a diferents nivells. Alguns dels articles publicats per Estelrich foren «En la mort de Joan Alcover», «Josep Conrad», «Entre la vida i els llibres», «L’esperit amb què cal acudir a la lectura» i «Què volen les minories nacionals?».

La Revista de Catalunya també va difondre alguns dels textos o de les notícies publicades en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Una publicació d’alta cultura, de referència per als estudis històrics de les Illes Balears i amb una tradició a Mallorca que es remunta a 1885. De fet, a vegades es feia ressò dels estudis, les investigacions o les notícies fins al punt que en determinats moments els reproduïa íntegrament. En aquest punt no podem passar per alt que alguns dels intel·lectuals i de la gent de cultura d’aquesta associació mallorquina tenia un interès i un compromís amb les terres de parla catalana.

De la mateixa manera, també trobam que la Revista de Catalunya va difondre algunes de les activitats o dels textos que publicava l’Associació per la Cultura de Mallorca, entitat creada a Palma el 1923 i que pretenia convertir-se en una plataforma unitària de nacionalistes i regionalistes per difondre i impulsar els valors de la cultura catalana a les Illes. Amb el temps, la seva gent seria una de les impulsores de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes.

Entre les diverses coses que publicà la Revista de Catalunya sobre l’Associació ens trobam que reproduí íntegrament en el volum número 12 la conferència pronunciada per Miquel Ferrà el 3 de gener de 1925 a la seu d’aquesta entitat amb el títol «L’ideal mallorquí».

És en aquest punt quan s’ha de parlar de la revista La Nostra Terra, publicació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, escrita en català, de periodicitat mensual i que defensava la llengua, la identitat i la cultura pròpies. En aquesta publicació hi col·laboraren historiadors, literats, científics, artistes, economistes, enginyers..., molts dels quals també col·laboraren a la Revista de Catalunya per donar notícia i opinió del que succeïa a les Illes. De fet, podem establir abundants paral·lelismes entre ambdues revistes.

L’assagista Josep Farran i Mayoral, en el número 44, de 1928, de la Revista va publicar l’article «Una revista a Mallorca». En el text, l’autor es feia ressò de la presentació de revista La Nostra Terra i comentava la necessitat de tenir una publicació periòdica d’aquestes característiques a les terres de parla catalana de les Illes.

L’esdevenir de la Segona República tingué un impacte important per a la societat catalana i, lògicament, la publicació es va fer ressò d’aquest esdeveniment, que traspassà l’esfera política i tingué un abast social i cultural. Així, les cròniques sobre aquest fet històric són ben freqüents.

La crònica del que succeí a Menorca fou publicada per Joan Hernández Mora en el número 69, de 1931, amb el títol «La República a Menorca». En el mateix espai de la publicació, Joan Pons va fer el mateix amb el fet mallorquí, publicant l’article «La República a Mallorca».

Un dels fets que crida més l’atenció d’aquesta etapa republicana és la publicació íntegra de l’Estatut d’Autonomia català, així com dels avantprojectes que es debateren i postularen en aquest moment de la història. Pel que fa a les Illes, cal assenyalar la reproducció íntegra del text balear, que, si bé finalment no es va arribar a aprovar, denota els interessos i els sentiments del moment.

L’abril de 1934 s’inaugurava una nova etapa de la publicació, que ja comptava amb el patronatge de la Generalitat de Catalunya. Entre els col·laboradors illencs, en trobam d’antics i de nous. Entre els darrers trobam el literat i polític Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873 - el Caire, 1941) i l’arquitecte i escriptor Guillem Forteza Pinya (Palma, 1892-1943), que publicaria un article sobre arquitectura i història amb el títol «El cicle arquitectònic de les nostres llotges medievals».

A més a més, en aquesta etapa també es publicaren alguns treballs relacionats amb les Illes per part d’alguns catalans. És el cas de l’assaig de l’historiador Josep Maria Miquel i Vergés sobre la Renaixença a Mallorca o el de les ressenyes de Melcior Font «Els catalans de Mallorca», en la qual simpatitzava amb alguns escriptors que havien començat a escriure en català en la premsa diària de Palma, i «Els talaiots de Menorca».

La Guerra Civil no suposaria un impedient perquè el gener de 1938 s’inaugurés una nova època per a la Revista. Ara, la Generalitat de Catalunya havia dipositat la confiança en una recent creada Institució de les Lletres Catalanes. En els números apareguts en aquest temps hi són escasses les aportacions de persones de les Illes, llevat d’alguna excepció puntual, com ho és la del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913 - Brull, 1938), malgrat que ja ho fes d’una manera pòstuma.5 Ara bé, alguns dels temes tractats sí que tenien

5. Bartomeu Rosselló-Pòrcel va morir el 5 de gener de 1938. Aquell mateix any, la Revista de Catalunya publicaria els seus textos «Imitació del foc», «Rousseau tingué veritablement fills?» i «La lluita sobre el front religiós a la Rússia soviètica».

Sebastià Serra i Antoni Vives

a veure amb les Illes; és el cas de l’article de Carles Capdevila «Una biografia de Costa i Llobera».

Molts dels redactors i els col·laboradors de la publicació hagueren d’iniciar un llarg exili després de la Guerra Civil, essent França, en un moment inicial, un dels primers llocs escollits. La Generalitat partia cap a l’exili i naixia la Fundació Ramon Llull, amb la premissa d’atendre els intel·lectuals catalans exiliats. És necessari ressenyar que entre els catalans que dugueren endavant aquesta iniciativa hi figurava el mallorquí Antoni Maria Sbert Massanet (Palma, 1901 - Ciutat de Mèxic, 1980), conseller del darrer govern de la Generalitat de Catalunya.

El suport i la cobertura de la Fundació Ramon Llull serien fonamentals perquè el desembre de 1939 s’estrenàs a París una nova època, si bé curta, de la publicació. Precisament, dins el consell de direcció ja hi figurarà com a secretari Antoni M. Sbert. Alguns dels principals col·laboradors insulars i que també es trobaven patint l’exili foren Gabriel Alomar, Baltasar Samper i el mateix Sbert. Un català que també es trobava a l’exili francès en aquells moments i que tendria en el futur unes relacions importants amb Mallorca seria el pintor Hermenegild Anglada-Camarasa.

És en aquest moment, el 1940, quan esdevenen fonamentals per a la història de Catalunya els sis articles d’Antoni Maria Sbert que duen per títol «Fundació Ramon Llull. Memòria de la Delegació General». En aquests textos explica fil per randa el camí que ha seguit a l’exili la Generalitat de Catalunya i l’organització de la Fundació Ramon Llull.

Paral·lelament, Antoni Maria Sbert publicaria altres articles, alguns en llengua francesa, com ara «Les Difficultés de la Reconstruction espagnole», «Idées générales sur les tests de Carlota Bhuler consacrés à la première enfance...», «Voyages sur la terre et dans la lune», «Lletres franceses», «Lletres occitanes» i «Lletres euskares», entre d’altres.

L’entrada de les tropes nazis dins l’Estat francès i l’ocupació de París durant la Segona Guerra Mundial suposen que l’exili sigui més dur i llarg del que s’havia esperat. És en aquest moment quan molts d’exiliats es desplaçaran a Mèxic. A la capital mexicana, el 1943 es va inaugurar una cinquena etapa de la publicació. El secretari del Consell de Direcció i delegat general de la Fundació Ramon Llull continuà essent Antoni Maria Sbert i Massanet. En aquesta aventura el seguí el músic i crític mallorquí Baltasar Samper. No així Gabriel Alomar, que havia mort un any abans, el 1942, al Caire.

Les Illes Balears a la R evista de C atalunya

L’alliberament de París per part de les tropes nord-americanes i el retorn a una relativa normalitat permetrien que els catalans exiliats i desapareguts tornassin a entrar en escena sota el patronatge de la Fundació Ramon Llull. És en aquest punt quan ja no hi trobam la participació decidida de cap illenc. Tampoc hi hauria cap balear en el número 105, publicat a São Paulo el 1956, ni en el publicat a Mèxic el 1967.

Les Illes Balears a la Revista de Catalunya des de 1986

A partir del desembre de 1986 i fins a l’actualitat es desenvolupa la darrera etapa de la Revista de Catalunya que ha aparegut fins ara.

A l’hora de reflexionar sobre si s’ha complert un dels objectius, ésser una plataforma integradora de la comunitat lingüística catalana,6 la resposta des de la perspectiva territorial de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera és que ho ha fet parcialment.

La valoració del conjunt dels objectius de la publicació ens duu a poder afirmar que la temàtica tractada ha estat relativament diversa. Han abundat majoritàriament els aspectes literaris, però també s’han abordat aspectes lingüístics, històrics, polítics i culturals en general.

El paper de la publicació a l’hora de promoure la investigació, la recerca, el pensament i el debat en el conjunt de les Ciències Humanes és notable, igual que l’esforç que s’ha fet des de la perspectiva identitària.

En el moment de fer balanç d’aquesta etapa hem de convenir que existeix una certa dificultat a l’hora d’integrar les realitats de cada una de les illes en el conjunt de la Revista de Catalunya. Però, certament, pel que fa als objectius que es plantejava el 1984 l’historiador Miquel Tarradell7 ‒que havia estat catedràtic d’Arqueologia8 a la Universitat de València i a l’Autònoma de Barcelona, i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del Patronat de la Fundació de la Revista de Catalunya‒ respecte al caràcter de la Revista i el seu paper informatiu

6. Pilar Garcia-Sedas (2009), «”La nova etapa”, a Revista de Catalunya (1986-2009). Vint-itres anys al servei del pensament i la cultura», Revista de Catalunya, núm. 250, p. 6-9.

7. Miquel Tarradell, «Reflexions prèvies a la represa de la Revista de Catalunya», Revista de Catalunya, núm. 93, p. 3-5.

8. Miquel Tarradell, dins el seu vessant d’arqueòleg, excavà, entre d’altres jaciments, les runes de la ciutat romana de Pollentia a Mallorca.

Sebastià Serra i Antoni Vives

enfront dels dèficits existents, i a la presència de temàtiques i d’autors de les Illes Balears, del País Valencià i del Rosselló o Catalunya Nord, s’han de destacar els esforços realitzats, els camins que s’han obert i els interrogants que existeixen.

Deia Miquel Tarradell:9

Un tema global per a ser tractat a la revista que em sembla molt important i molt nou serien diversos articles que anessin valorant manifestacions econòmiques del conjunt dels Països Catalans, que els situa en llocs molt destacats del ranking europeu i mundial (sumant Catalunya, el País Valencià i les Balears), com el turisme, la indústria de la pell amb totes les seves variants, el ciment, les fruites i verdures, etc. Comparant-los amb els dels altres estats, es demostraria que no som un país tan petit com diuen (i diem!). Sense triomfalismes banals, crec que fóra una tasca molt útil. Que jo sàpiga, no la fa ningú. Un altre tema possible seria que a cada número hi hagués una mena de confessió o declaracions, de gent diversa, explicant com i per què descobriren el país, l’idioma, en plena projecció franquista. Em sembla que seria interessant i agilitaria un aspecte de la revista. No caldria que fos el clàssic interviu periodístic, es podria fer amb un qüestionari, deixant obertes moltes possibilitats. Penso especialment en gent no de Barcelona: de comarques i dels Països Catalans. Gent com Ventura, Climent, Alfaro, Mira, etc. de València, o Llompart, Villangómez, Riera, Faner, M. A. Oliver, de les Balears, o de comarques del Principat, com pot ser el cas de Vallverdú, de Lleida, etc. En definitiva, resultaria un testimoni històric important i, repeteixo, una agilització d’un aspecte de cada número. Evidentment, hi ha altres temes, però aquests que he dit me semblen prou nous.

Pel que fa als continguts concrets, volem assenyalar tot un conjunt d’articles publicats a partir de recerques que fan referència als Països Catalans en el seu conjunt. Ens referim a les aportacions de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté en el número 61, de 1992, respecte a la postguerra; del mateix autor i Joan Villarroya sobre la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975); del filòleg i historiador mallorquí Josep Massot i Muntaner en el tractament de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular10; de l’historiador valencià Joan Brines i Blasco sobre la desamortització als Països Catalans, el desembre de 1995; de Giovanni Cattini sobre l’Església a les terres de parla catalana, el 2004; i de Mi-

9. Revista de Catalunya, núm. 93 (febrer de 1995).

10. Revista de Catalunya, núm. 94 (març de 1995).

quel Crusafont i Sabater sobre «L’evolució de l’ús de la llengua pròpia als Països Catalans (1850-1939)» el 2004.

Pel que fa als plantejaments històrics, és significatiu l’article de Josep Maria Salrach sobre el nacionalisme i els historiadors aparegut el gener de 1996, que planteja la necessitat de fer història sense «esquarterar».

A la Revista, en algunes ocasions, hi trobam notícia i anàlisi de la realitat de les Illes Balears en camps diversos. En aquest sentit esmentem el treball de les professores menorquines Josefina Salord i Antònia Tayadella en el número 57, de l’any 1991, en què donen notícia de les activitats i el funcionament de l’Institut Menorquí d’Estudis, organisme depenent del Consell Insular de Menorca i que forma part de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. També, en aquest sentit, destacaríem l’aportació del periodista Pere Bonnin, que ha treballat a diferents països europeus, que en el número 100, d’octubre de 1995, presenta un estudi amb un títol prou clar: «Les Illes: un estat de la qüestió. Pecats i angoixes d’una autonomia de tercera».

El mateix Pere Bonnin, durant el 1996, dóna notícia de dues iniciatives culturals i socials a la Mallorca contemporània. D’una banda, l’existència del Diari de Balears, publicació en català que encara es publica en l’actualitat. El títol del treball és prou eloqüent: «El Diari de Balears, una aventura prodigiosa». El segon treball publicat aquest mateix any dóna compte de la tasca que duu a terme la Fundació Mallorquina ACA, de preservació i difusió del patrimoni musical.

És en aquest terreny de la divulgació de la realitat cultural, però també política, econòmica i social de cada una de les Illes, que es poden plantejar per al futur un ampli ventall de possibilitats.

Però, fins a l’actualitat s’han publicat articles d’especial i desigual rellevància. Majoritàriament els articles han estat de caire literari, però també en trobam d’altres disciplines.

Un estudi d’anàlisi sobre l’autonomia a les Illes Balears prou interessant és el que va publicar l’octubre de 1992 el professor de Dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears, Bartomeu Colom i Pastor, amb el títol «Els acords autonòmics: suficients per a les Balears?». Un article peculiar i força interessant és el que signava Vicenç Villatoro amb el títol «Algunes impressions sobre el nacionalisme a Mallorca» en el número 56, de 1991. El mateix autor ens presenta un article l’any 2000 que en certa manera esdevé emblemàtic des de la perspectiva de la lluita per tirar endavant una institució comuna entre Catalunya i Balears per a la difusió de la llengua i la cultura pròpies. L’article

Sebastià Serra i Antoni Vives

duu per títol «Balears-Catalunya: una declaració d’unitat cultural». La història de l’Institut Ramon Llull i de la Fundació Ramon Llull hi queda latent amb els plantejaments expressats en l’estudi.

Quatre són els articles publicats pel professor de literatura catalana de la Universitat de les Illes Balears, Joan Mas i Vives. El primer, corresponent al número 1, de 1986, amb el títol «L’estat actual de la literatura catalana a Mallorca», formaria part de la categoria de col·laboracions que tenen per objectiu la difusió de la producció cultural de Mallorca. El segon va aparèixer el 1988, en el número 18: «Sobre literatura tradicional i literatura culta a Mallorca». El tercer, publicat el 1989 en el número 28, fa referència a Bartomeu RossellóPòrcel, i el darrer, publicat en el número 37, de 1990, amb el títol «Els “tics” de la Renaixença encara», aprofundeix en les seves recerques.

El professor Mas i Vives ens presenta un conjunt d’obligades referències a la producció literària de Mallorca, que van des de la conjuntura de mitjan anys vuitanta, moment significatiu pel que fa a la situació política respecte a l’autogovern i a la legislació per la defensa de la llengua catalana, fins als plantejaments actuals sobre la Renaixença, fent importants referències a la literatura tradicional i a la culta, i convidant a la lectura del poeta Rosselló-Pòrcel, mort durant la Guerra Civil.

L’obra i el pensament noucentista de Josep Sureda Blanes, nascut a Artà el 1890 i mort a Barcelona el 1984, han estat tractats pel professor de literatura catalana de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover el maig de 1992. El mateix estudiós va publicar el 2005 un article d’història de la literatura, concretament sobre l’Escola Mallorquina, fent èmfasi en Maria Verger, Maria Antònia Salvà i Guillem Colom.

De l’escriptor, professor i polític Gabriel Alomar n’hi ha diverses referències i un estudi específic sobre l’obra inicial de la mà del professor de Filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears, Damià Pons Pons, aparegut el 1997, que fa referència a l’afirmació de la individualitat.

Aquest mateix any 1997, el poeta i estudiós Jaume Pomar presenta una aportació interessant sobre el novel·lista Llorenç Villalonga: «Dos articles inèdits de Villalonga del temps de guerra». Ha estat prou significativa la controvèrsia entre l’autor i Josep Massot i Muntaner sobre la ideologia i el comportament de Llorenç Villalonga a l’època de la Guerra Civil i la postguerra. És per aquest fet i per la seva significació com a autor literari que han estat i són importants les recerques sobre aquest personatge.

La filòloga menorquina i professora Aina Moll i Marquès11 ha col·laborat en diferents números de la revista amb estudis de filologia catalana, com són ara els quatre articles publicats el 1999 sobre el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. També volem assenyalar el seu article prou apassionat «Josep M. Llompart, un model de catalanitat», aparegut el febrer de 1993. Llompart, que va ser president de l’Obra Cultural Balear, també és estudiat des de la perspectiva poètica per Maria Antònia Perelló Femenia l’any 2004. La mateixa autora també col·laborà el 2005 amb un article amb el títol «L’Edat de Ferro». El 2007 publicà «El mite de Prometeu en André Gide sota la mirada de Bartomeu Rosselló-Pòrcel».

Una temàtica lingüística de relatiu ampli ressò en el seu moment és la plantejada pel professor de la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Bibiloni, el juny de 1995 en «L’estandardització del català: un debat obert».

Els autors de les Illes Balears tractats en diversos estudis o en notes de lectura són relativament diversos. El literats i els lingüistes hi són més nombrosos, però també hi trobem aportacions i persones de diferents àmbits culturals. A més dels ja esmentats cal anomenar Ramon Llull, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Francesc de Borja Moll, Marià Villangómez, Antoni Marí, Isabel Peñarrubia, Gabriel Janer Manila, Gabriel Galmés, Carme Riera, Maria de la Pau Janer, Miquel Àngel Riera, Miquel Mas Ferrà, Andreu Vidal, Concepció Bauzà de Mirabó, Bernat Juan i Marí, Miquel López Crespí, Maria Àngels Anglada, Sebastià Roig, Miquel Rayó, Gregori Mir, Valentí Valenciano i Joan Veny, entre d’altres. En la majoria de casos ens referim a notícies i comentaris sobre obres publicades per aquests autors, però també en alguns casos fem referència a estudis que han tractat alguns dels elements aportats per aquests professionals del món de la literatura, l’art, la història, la lingüística i la filosofia.

És clar que la majoria de referències són a literats. Pel que fa a la història contemporània s’hi han fet referències a Isabel Peñarrubia amb els seus treballs sobre l’etapa de la Restauració ‒fent èmfasi en el caciquisme‒, a Valentí Valenciano sobre la premsa i el liberalisme del segle xix i a Gregori Mir sobre la seva darrera investigació, el llibre Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic, publicat el 2006.

La Revista de Catalunya, des de la perspectiva de les Illes Balears, ha tengut i té una especial rellevància. Sobretot cal esmentar la seva continuïtat i la volun-

11. Cal tenir en compte que és filla de Francesc de Borja Moll i que col·laborà amb els dos darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear

Sebastià Serra i Antoni Vives

tat dels seus gestors per introduir temàtiques i autors i autores de les Illes Balears i poder complir així un dels seus objectius: ésser plataforma integradora de la comunitat lingüística catalana, promotora de la publicació d’articles sobre la diversitat i la realitat, i esdevenir un motor d’identitat a través de la investigació, la recerca, el pensament i el debat.

Certament queden tasques per fer, reptes per complir. La plataforma que és avui en dia ens podria fer comunicar molt més en uns moments en què es retrocedeix en alguns dels aspectes plantejats en el Congrés de Cultura Catalana de 1976 en els quals s’havia avançat, com és per exemple en el terreny de l’espai comunicacional. Avui en dia, doncs, ens trobam amb velles i noves problemàtiques que en certa manera ens exigeixen redoblar esforços en previsió del futur.

Bibliografia

Duran, Miquel i Serra, Sebastià (coord.) (2008). Les Illes Balears, un ésser viu. 25 anys d’autogovern (1983-2008). Palma: Institut d’Estudis Autonòmics. Ginard, David (2008). L’exili balear de 1939. Palma: Documenta Balear. La Nostra Terra (2010). Palma: Institut d’Estudis Baleàrics. [Reedició de la revista, 1928-1936. Estudi introductori de Bartomeu Mestre Sureda.]

L’exili republicà: política i cultura (2011). Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Consell de Mallorca.

Massot i Muntaner, Josep (1992). Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme: col·laboració, oposició i exili. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

– (2000). Antoni M. Sbert, agitador polític i promotor cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Memòria de la democràcia 1936-1962 (2003). Palma: Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears.

Mir, Gregori (1990). El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme. Palma: Moll.

Pons Pons, Damià (ed.) (2005). Països Catalans, en plural. Palma: Moll. Rosselló Bover, Pere (1997). Els moviments literaris a les Balears (1840-1990). Palma: Documenta Balear.

– (2004). La cultura a Mallorca (1936-2003). Palma: Documenta Balear. Santana, Manel; Marimon, Antoni (2003). Les emigracions forçades del franquisme. Palma: Conselleria de Presidència (Els Camins de la Quimera).

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.87

Núm. XXIII (2012), p. 141-155

LA REVISTA DE CATALUNYA I ROVIRA I VIRGILI

(1924-1929)

Xavier Ferré Trill

Universitat Rovira i Virgili

Resum

L’objectiu de la recerca és contextualitzar els orígens de la Revista de Catalunya i establir un quadre estadístic sobre les col·laboracions del primer director de la publicació, Antoni Rovira i Virgili. Alhora s’hi analitza l’orietació ideológica i el tipus de col·laboracions efectuades per l’autor de La nacionalització de Catalunya.

Paraules clau

Intel·lectuals, assaig polític i construcción nacional

The Revista de Catalunya and Rovira i Virgili (1924-1929)

Abstract

The aim of this research is to contextualise the origins of the Revista de Catalunya and carry out a statistical analysis of the collaborations of the publication’s first director, Antoni Rovira i Virgili. It also analyses the ideological bias and the kind of collaborations pursued by this author of La nacionalització de Catalunya.

Keywords

Intellectuals, political essay, nation building.

1. Context

Rovira i Virgili deia que sense sentit de ciutadania, de col·lectivitat, és a dir, sense compromís amb els afers culturals públics, l’escriptor es corrompia i esdevenia víctima del narcisisme: «L’actitud exclusivament auto-contem-

Xavier Ferré Trill

plativa no sols representa un mancament als deures de solidaritat humana i racial, ans encara acaba per influir perniciosament en la qualitat de l’obra literària i artística». Aquesta afirmació es podia traslladar al conjunt dels intellectuals perquè superessin l’esteticisme, exercissin l’«esperit de ciutadania» i col·laboressin a definir un ideal, un projecte (una comunitat imaginada) de societat i de nació. Tant sols així (Rovira esmentava la confluència entre la tasca del polític i de l’escriptor) es podria dotar de contingut una estratègia civicopolítica.1

La idea fixa de Rovira i Virgili, pel que feia a la necessitat de construir una nació cultural independent, es veié reflectida en l’organització d’un referent de socialització d’idees que vinculés l’assaig ‒a mode d’actualització intel·lectual i de prospectiva‒ amb els referents intel·lectuals, periodístics, europeus. No en va Domènec Guansé, col·laborador destacat de la nova publicació, definí la Revista de Catalunya com «la primera revista ideològica que hem tingut»;2 en conseqüència, la publicació esdevingué «una talaia vigilant d’Europa».3 I com a exemple, en aquest marc de referència internacional, el periodista tarragoní estava vinculat amb institucions literàries coetànies amb l’objectiu d’internacionalitzar la cultura nacional, com ara el Pen Club.4

La fita editorial, que va ser endegada ‒més com a projecte que no pas com a assoliment‒ en una primera Revista de Catalunya publicada entre el 3 d’abril i el 26 de juny de 1912 per la redacció d’El Poble Català i sota els rengles ideològics de la Unió Federal Nacionalista Republicana, tingué una concreció altament transformada ‒sota el context d’Acció Catalana‒ en la nova Revista homònima, el primer lliurament de la qual fou el juliol de 1924. Dos mesos abans de sortir-ne el primer número Rovira, en demanar un article a Carles Rahola («Estudis sobre la invasió francesa del 1823» [1924: 1]), explicitava qui havia de ser el receptor de la publicació: «[s’hi] pot parlar de tot, però sota aquells caires que interessen al públic intel·ligent en general. El nostre públic serà, no pas d’especialistes en tal o qual ram d’estudis, sinó gent

1. A. Rovira i Virgili, «Literats i literatura», Revista de Catalunya, núm. 53 (gener-febrer de 1929), p. 1-22.

2. D. Guansé, Abans d’ara, Barcelona, Proa, 1966, p. 65.

3. D. Guansé, «La Revista de Catalunya i l’esperit de l’època (1924-1938)», a Serra d’Or, núm. 178 (juliol de 1974), p. 27.

4. Rovira en formà part a partir de l’organització el 7 de gener de 1924 [Lligall 4116. Exp. 33. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona].

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

de cultura general».5 La mateixa idea era manifestada a Ferran Soldevila per orientar la seva col·laboració historiogràfica en la nova iniciativa editorial.6

La Revista de Catalunya, com definia epistolarment Rovira i Virgili a Gabriel Alomar (Barcelona, 17 de juny de 1924), havia de ser «no de combat, sinó d’exposició d’idees».7 En aquest sentit, la historiografia coetània (Ferran Soldevila) i posterior valorà la funció de plataforma de substitució, de «caràcter particular», respecte de les iniciatives públiques8 per als intel·lectuals contemporanis, tot divulgant un «gènere aleshores menystingut», l’assaig, i destacant que aquesta orientació anava a favor d’un model de cultura nacional «no pas sectària ni partidista».9 Així, com destacà Albert Manent, la publicació fou «una cruïlla d’esforços i de voluntats convergents que el seu director va tenir la saviesa de vertebrar».10 I Bladé Desumvila, biògraf de Rovira i Virgili, remarcava que la Revista de Catalunya era «dedicada a divulgar els ideals democràtics, les reivindicacions de les nacionalitats oprimides i les noves adquisicions de caràcter científic».11

5. Carta de Rovira i Virgili a Carles Rahola (Barcelona, 30 de maig de 1924) a Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara (ed.), Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939), Barcelona, PAM, 1998, p. 466.

6. Lletra de Rovira i Virgili a Ferran Soldevila (Barcelona, 30 de maig de 1924) [S.t.: 6.2.3. 32. Fons Ferran Soldevila. Arxiu Nacional de Catalunya]. Altra correspondència amb Ferran Soldevila sobre aquesta col·laboració amb la Revista de Catalunya: lletres de Rovira de 17 de juny de 1924 [St. 6.3.33], 30 de novembre de 1926 [St. 6.2. 4.8], 1 de desembre de 1926 [St. 6.2.4.16] i 8 de març de 1927 [St. 6.2.4.34]. Una lletra de significació semblant a Jordi Rubió des de la redacció de La Publicitat, 30 de maig de 1924.

7. En aquesta lletra, Rovira també sol·licitava a Gabriel Alomar un article (que no va arribar a fer) sobre Pi i Margall, «i particularment de l’evolució del seu estil, des del retoricisme romàntic a la concisió clàssica». L’orientació de la Revista en la cerca de col·laboradors també restava explicitada, en relació amb Alomar, en la lletra de Rovira del 6 de febrer de 1925, aprofitant el comentari elogiós d’un article del mallorquí sobre Juan Valera (Revista de Catalunya, núm. 7, gener de 1925, p. 95-96): «la lectura d’aquest article, ha revivat el meu desig de tenir la vostra col·laboració per a la Revista. Qualsevol tema, tractat per vós, serà interessant per a nosaltres [...]. Podria comptar amb un article vostre per al número del mes d’abril? A mi em sembla que mentre no pugui veure la vostra firma a la Revista de Catalunya, aquesta no queda completa» (Fons Gabriel Alomar. Biblioteca Nacional de Madrid). D’altra banda, en el primer número de la Revista de Catalunya apareixia un lema solidari amb d’altres publicacions que «lluiten noblement per un ideal», p. 79.

8. F. Soldevila, Entre la Dictadura i la Revolució, Barcelona, PAM, 2009, p. 31 .

9. Morts a l’exili vivents en la història, Ginebra, P[atronat], C[ultura], C[atalana] P[opular], 1962, p. 50.

10. A. Manent, Escriptors i editors del nou-cents, Barcelona, Curial, 1984, p. 181.

11. A. Bladé Desumvila, Antoni Rovira i Virgili i el seu temps, Barcelona, FSVC, 1984, p. 220.

Xavier Ferré Trill

La nova publicació ‒que havia originat un debat sobre si havia de ser rendible econòmicament (Josep Pla) o si, contràriament, havia de contemplar només la difusió de continguts i no tant la viabilitat financera (Joan Sacs)‒ es proposava de cobrir ambdós aspectes. L’editorial del diari La Publicitat, «La Revista de Catalunya» (18 de maig de 1924), explicitava la doble finalitat de la publicació: «No sabem comprendre per quina raó no pot hom omplir amb plena dignitat les necessitats espirituals de Catalunya amb empreses que almenys tinguin els pressupostos anivellats». La superació del voluntarisme i la concepció professional de la nova empresa depenia, però, de la col·laboració d’un miler de subscriptors per fer viable «l’eficacíssim instrument de cultura que representa una revista d’idees». Amb aquest objectiu, el mateix diari d’aquell dia publicava una primera crida, «Per la creació d’una revista catalana d’idees», que havia d’omplir el «buit» en aquesta orientació. En aquesta primera carta pública es proposava, com a preu de subscripció anual, el cost de 25 pessetes i, a més, la formació d’una biblioteca auxiliar que, finalment, no va ser iniciada: la «Biblioteca Muntaner».

La requesta de subscripció havia tingut ressò i, poc després de dues setmanes, el número de La Publicitat del dia 4 de juny de 1924 deia que s’havien assolit gairebé els primers 400 subscriptors, que aportaren 7.500 pessetes. D’aquests, el diari d’aquell dia oferia els noms dels subscriptors que havien contribuït amb un total de 5.000 pessetes, import repartit en quotes de 500 (1), 200 (1), 100 (26) i 50 (34). En total, doncs, 62 primers subscriptors, entre els quals hi havia arquitectes (Cèsar Martinell), catalanistes (Jaume Aragay), científics i militants socialistes (Cosme Rofes), enginyers i bibliòfils (August Matons), fabricants (Domènec Valls Taberner), gramàtics (Delfí Dalmau), pedagogs (Alexandre Galí) i assagistes (Joan Estelrich). El ressò, doncs, era del tot positiu i un mes abans de la publicació del primer número hom havia assolit gairebé 500 subscriptors. Amb aquesta xifra, la publicació de la revista era assegurada per a tot un any, i si arribava als 750 associats la freqüència de publicació dels números abastaria fins a dos anys.

Aquestes dades eren aportades pel mateix Rovira en un article on explicava, a més, que la revista a punt d’aparèixer havia de ser netament una revista d’idees, més que no pas de caràcter miscel·lani, que era el que succeïa amb La Revista de López Picó i de Joaquim Folguera. Amb tot, ambdues revistes, segons el futur director (i com es demostrà), no havien de ser incompatibles: «Aquestes dues publicacions no poden fer-se mal ni poden fer-se nosa. Dues revistes

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

solvents, literària l’una, de cultura l’altra, són un mínimum imprescindible per a un poble dels nostres temps». És a dir, la normalitat cultural havia de contrastar-se amb una demanda efectiva suficient per cobrir aquests tipus d’ofertes. Els models que Rovira proposava per a la futura publicació eren l’anglosaxona Nineteenth Century i la francesa Revue des Deux Mondes (1829), que sota la direcció de René Doumic vivia una etapa d’expansió (1916-1939).12

La preparació del primer número ‒pensada a partir de dos blocs essencials: els assaigs d’autor i la secció de nòtules, cròniques i recepció de publicacions periòdiques (aquest darrer apartat, junt amb les notes d’actualitat, l’organitzava i redactava Rovira i Virgili)‒ anava, doncs, a bon ritme, i en el número del 28 de juny de 1924 La Publicitat anunciava que el nombre de subscriptors era de 600 i donava notícia del llistat dels primers col·laboradors. La redacció i administració seria al mateix edifici de La Publicitat, al passeig de Gràcia, 34.13

Pel que fa al marc de condicions de possibilitat cultural, la nova publicació apareixia en un moment en què el debat sobre l’actitud i l’orientació del pensament i del seu canal d’intervenció, els intel·lectuals, es produïa amb certa assiduïtat. Així, els editorials del diari ‒redactades per Rovira i Virgili‒ La Publicitat, proper a Acció Catalana, tractaven sobre «Els oficis dels intel·lectuals» (24 de maig de 1924) en la mateixa conjuntura de preparació de la Revista de Catalunya. És a dir, aleshores es debatia la funció social del pensador, de l’homme des lettres, al costat de la valoració del treball físic.

El diari esmentat, situat en una concepció d’idealitat prou semblant a l’orientació de la nova publicació, defensava el capteniment «idealista» de la intel·lectualitat del país i, en conseqüència, apel·lava a la dignificació dels «intellectuals i tècnics amb esperit de sacrifici». Amb una opinió idèntica, l’economista Carles Pi i Sunyer escrivia que, deu anys després del començ de la primera gran guerra, calia reorientar les estratègies civicopolítiques per resoldre els problemes sociopolítics que romanien pendents. Per aquesta raó, s’havia de destacar la política d’ideals que predominava a Anglaterra amb el primer govern laborista de la seva història presidit per James Ramsay Mac Donald (1866-1937), o l’estratègia que es definia en l’ideari de polítics francesos com l’aleshores cap de govern d’una coalició d’esquerres (1924-1926) Eduard Herriot (1872-1957),

12. A. Rovira i Virgili, «Com serà la Revista de Catalunya», La Publicitat, 14 de juny de 1924, p. 1.

13. [Editorial]: «La Revista de Catalunya», La Publicitat, 28 de juny de 1924, p. 21.

Xavier Ferré Trill

i que es reflectia també en el cas del matemàtic i polític Paul Painlevé (18631933), col·laborador d’Herriot i aleshores president de la República francesa.

Aquest ambient polític internacional també havia de servir de rerefons per fer possible l’associació entre la cultura política «idealista» ‒superadora del tot de la curta volada cultural del materialisme economicista‒ i la democràcia. I, en conseqüència, també havia de servir per ajudar a singularitzar el perfil del treball intel·lectual, d’idees. Així, doncs, el marc internacional del moment (exceptuant el feixisme, el populisme de la dreta radical i les «democràcies» autoritàries) era favorable a l’impuls d’una altra plataforma que s’orientava envers «la valor de l’ideal».14 Tots aquests aspectes es reflectiren en la vida de la revista i per aquest motiu en el seu primer número no hi va aparèixer cap editorial presentant un conjunt de propòsits: «El programa estava contingut en la realitat inicial del primer número».15

Els cinc primers anys de direcció de Rovira i Virgili al capdavant del nou òrgan de difusió de propostes i de reflexions significaren una fita rellevant en la consolidació d’una publicació de debat sociocultural. Un debat ‒perllongat sota la posterior etapa roviriana d’Acció Republicana‒ que cercava la unitat de treball a favor de la reciprocitat entre la intensitat (cultural) i l’extensió (política) del procés del construcció nacional.16 És a dir, en aquesta etapa de director, Rovira intervenia en actes a favor de la socialització cultural. N’és un exemple la participació en la ii Fiesta del Libro de Sitges (6 d’octubre de 1929), gran acto de propaganda cultural, on van intervenir, a més, Jaume Aiguader, Joan Puig i Ferrater, Carles Capdevila i Joan Estelrich.17

Amb tot, cal remarcar que la publicació de la revista es produí malgrat la política cultural repressiva de la dictadura de Primo de Rivera, la qual limitava majoritàriament la publicació d’articles de la Revista a temes d’aspecte cultural.18 En aquest sentit, Rovira explicitava a Jaume Massó Torrents que «la

14. C. Pi i Sunyer, «La valor de l’ideal», La Publicitat, 25 de juny de 1924, p. 1.

15. R. Pei, «La Revista de Catalunya ha arribat a l’any cinquè de la seva publicació», La Nau, 13 d’abril de 1929, p. 1.

16. Per a la qüestió de la superació del context de la Solidaritat Catalana i el nou context polític que havia de possibilitar un impuls de la nacionalització: A. Rovira i Virgili, «Política d’ideals», La Nau, 22 d’abril de 1930.

17. Fons Jaume Aiguader. Inventari 91. Caixa 3. Arxiu Nacional de Catalunya.

18. J. M. Roig Rosich, La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Barcelona, PAM, 1992, p. 479.

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

censura ens destorba de publicar articles polítics, i ens cal refugiar-nos als temes històrics, literaris i artístics».19

Els inicis de l’empresa editorial comptaven amb una perspectiva positiva quant a implantació social, segons opinió de Rovira adreçada a Massó i Torrents: «Aquesta Revista està des d’ara sòlidament basada, i té totes les garanties possibles de permanència» (lletra de Rovira [encapçalament de La Publicitat], Barcelona, 11 de juliol de 1924). Rovira i Virgili també explicà a Nicolau d’Olwer l’arrencada de l’empresa editorial:

Ja haureu vist que m’he posat al cap de fer la Revista de Catalunya. La idea reïx. Tenim els diners que calen per començar i les subscripcions van venint. La cosa que ara em fa més por és el nodriment intel·lectual i literari per a les 100 fulles de tamany grosset que la Revista tindrà. Compto amb vós, naturalment. I encara que el temps és molt just, us voldria demanar que féssiu un esforç per trametre’m un article vostre per al primer número, que sortirà a mitjans de juliol [En el primer número, Nicolau no hi col·laborà.] [...]. Tema? El podeu triar vós mateix. El meu pensament és que tots els temes poden ésser tractats a la Revista, curant, però, de tractar-los en aquells caires que interessen el públic de cultura general [...].20

Poc després, el periodista tarragoní assabentà aquest historiador i humanista sobre l’evolució de la publicació mensual:

[...] Tenim uns 900 subscriptors i un capital inicial efectiu d’unes 9.000 Ptes. amb ofertes d’altres quantitats si és necessari. Em sembla que no n’hi haurà necessitat, perquè gràcies a la respectable aportació dels anuncis, des del primer número la Revista cobreix amb escreix les seves despeses [...].21

El ritme de la Revista de Catalunya en el decurs dels dos anys següents venia caracteritzat per una certa embranzida (el tiratge era d’un miler d’exemplars). Com Rovira exposava en lletra al catalanista republicà reusenc Joaquim Santasusagna (1926?):

19. Lletra de Rovira i Virgili a Jaume Massó i Torrents, Barcelona, 19 de desembre de 1924 (Fons Jaume Massó. Biblioteca Nacional de Catalunya).

20. Carta de Rovira a Nicolau d’Olwer, Barcelona, 3 de juny de 1924 (Lletra número 6. Fons Nicolau d’Olwer. Arxiu de Montserrat).

21. Carta de Rovira a Nicolau d’Olwer, Barcelona, 16 de juliol de 1924 (Lletra núm. 7. Fons Nicolau d’Olwer).

Xavier Ferré Trill

La Revista de Catalunya, de la qual sou subscriptor, es troba completament consolidada. Té uns 2.000 subscriptors, i un promedi de tiratge mensual que mai cap revista catalana del seu caràcter no havia assolit. Tenint en compte l’àrea de difusió del nostre llenguatge, relativament petita, aquest resultat és esplèndid, molt superior al de les revistes espanyoles similars i al nivell de les més reeixides revistes estrangeres. El nostre pressupost està del tot anivellat. Ara anem a augmentar el nombre de pàgines, en forma que no baixin mai de 120 o 128. Molts mesos ens manca espai [...].22

És a dir, segons Rovira, s’havia aconseguit una «estabilitat dels subscriptors».23

2. Canemàs

Els seixanta números que la revista publicà entre 1924 i 1929 poden quantificar-se de la manera que recull la taula següent, dividida en el total d’articles (dividits en matèries) corresponents a l’etapa roviriana. N’he deduït el percentatge absolut a partir del total d’articles entre 1924 i 1967, és a dir, de tota la periodització històrica de la revista. També he inclòs una darrera columna on s’inclouen els articles de Rovira pertanyents a l’etapa en la qual fou director de la publicació tot realitzant una comparació respecte del total d’articles que hi va escriure.

Taula 1

Matèria Articles 1924-1929 Articles 1924-1967

[% ab.] 1924-1929 / 1924-1967

Art. de Rovira i Virgili / 1924-1929 / 1924-[1949]

22. Carpeta «Rovira i Virgili» (Fons Joaquim Santasusagna. Centre de Lectura de Reus).

23. R. Pei, «La Revista de Catalunya…». També: J. Givanel Masa, Bibliografia catalana. Premsa, i, Barcelona, Institut Patxot, 1931, p. 534.

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

Font: Elaboració pròpia a partir de la classificació d’articles per matèries en C. Anglès i Villaseca [cur.]: «Índex de la Revista de Catalunya (1924-1927). Ordenació alfabètica de matèries» dins Revista de Catalunya, 89, octubre de 1994, p. 174-(231). [% ab.]: percentatge absolut; Art.: Articles de Rovira i Virgili (solament en consignem els que consten amb el nom i el cognom); 1924-[1949]: articles de Rovira fins al seu traspàs; *: acotacions de Rovira i Virgili. Com que són anotacions no les comptabilitzo com a articles convencionals.

Xavier Ferré Trill

Pel que fa a la secció general de matèries, els temes predominants ‒per ordre de nombre d’articles‒ són història, literatura, art, política, cultura i filosofia. Amb tot, les tres primeres agrupacions temàtiques són les que se separen amb claredat de la resta de propostes de reflexió i informació. El fet que es produeixi aquesta jerarquització és a causa de l’objectiu humanista de la revista i de la predominança coetània d’aquests àmbits dins la literatura assagística. També cal destacar però, a més distància, els temes sobre política i cultura.

Si en canvi remetem al percentatge absolut de la part dels articles de l’etapa roviriana, en comparació amb el total d’articles per matèries de tota la història de la publicació, ens adonarem que hi ha canvis significatius quant al pes específic de cada agrupació de treballs esmentada. Per ordre de percentatge, doncs, les àrees de coneixement hegemòniques per ordre de quantificació són aquestes: història (66,3%), literatura (59,53%), art (59,35%), filosofia (50%), cultura (48,8%) i política (42,59%). Per tant, sota la direcció de Rovira aquest tipus de temes foren determinants, també, respecte de tota la periodització històrica de la Revista de Catalunya (1924-1967).

Pel que fa als col·laboradors de cada apartat corresponent a aquesta darrera jerarquització percentual, Ferran Soldevila fou l’historiador que predominà clarament en la secció d’història, amb un total de 85 col·laboracions respecte del total de 144 dels articles de la matèria que pertoca a l’etapa 1924-1929. L’historiador tingué cura de les seccions «Història i erudició» i «Periòdics i revistes». Respecte d’alguns articles d’aquest autor, els dos primers publicats sobre «L’esperit bel·licós» (1924, núm. 1 i 3) foren ressenyats com a model d’anàlisi i com a exemple de «valor pedagògica». L’article, segons Enric Pujol, tingué «un fort impacte».24 També ens cal destacar la sèrie de cinc articles dedicada a la història comparada, «La nostra història vista pels historiadors britànics» (1927, núm. 34-38) i el treball «Ferran el Catòlic i la qüestió del remences» (1927, núm. 40).25 Cal dir que l’estudi dels episodis històrics, com a via insubstituïble del coneixement del present, era una preferència en l’espai de la revista, ja que, a parer del seu director (basant-se en la definició d’història del pensador italià

24. [Editorial]: «Un estudi excel·lentíssim», La Publicitat, 22 de juliol de 1924, p. 1. També: Enric Pujol, Ferran Soldevila. El fonaments de la historiografia contemporània, Catarroja-Barcelona, Afers, 1995, p. 62 i 65.

25.Aquest article va ser publicat a F. Soldevila, Recerques i comentaris, i, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1929, p. 229-246.

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

Benedetto Croce), sobraven poetes i mancaven historiadors que analitzessin i sintetitzessin l’evolució dels fets socials.26

El crític literari Domènec Guansé és qui va fer més contribucions (58) a la secció de literatura de la publicació en el període dirigit per Rovira i Virgili. Els seus treballs tractaven sobre fets d’actualitat dels escriptors, sumaris de prosistes i, fonamentalment, ressenyes de novetats bibliogràfiques. Un altre col·laborador destacat de la secció fou Prudenci Bertrana, amb 40 col·laboracions, però en aquest cas l’àmbit de treball fou el de la crítica teatral (amb articles ocasionals d’altra temàtica com «La novel·la fotogràfica» [1927, núm. 31]).

Les idees estètiques sobre art tingueren el crític, historiador de l’art i pintor Feliu Elias Bracons com l’autor més prolífic del període de la revista 1924-1929, amb 68 aportacions sobre un total de 92 reflexions. Feliu Elias hi escrigué fonamentalment (amb un objectiu de balanç crític) sobre exposicions i activitats artístiques del moment: conferències i estat de la bibliografia sobre art. Amb tot, durant els anys 1924 i 1925 hi va escriure articles sobre l’evolució de la història de l’art i de l’arquitectura contemporània. També cal destacar-hi els dos lliuraments sobre història de l’art medieval («Els trescentistes catalans» [1924, núm. 4-5]).

El pensador i periodista Joan Crexells i el periodista polític Antoni Rovira i Virgili foren els col·laboradors amb més articles sobre l’àmbit de la filosofia (política) durant la primera etapa de la nova iniciativa editorial. El filòsof Joan Crexells, col·laborador igualment de La Publicitat, elaborà articles sobre l’impacte limitat de les innovacions científiques i tècniques sobre el pensament humanista i la condició humana, redactà treballs sobre ciència i filosofia («La ciència i el futur» [1924, núm. 2] i «Els arguments de Zenon d’Elea i el concepte d’infinit» [1925, núm. 2]) i va escriure sobre l’evolució de la història de les idees autoritàries (sobre el poder) («De Hobbes a Maurras» [1925, núm. 13]).

Rovira i Virgili hi va escriure sobre aspectes d’orientació ètica i de llibertat humana, tot superant les constriccions organitzatives professionals i la necessitat de retornar a l’idealisme («Els problemes espirituals» [1928, núm. 49] i «L’home i la professió» [1929, núm. 12]), i va tractar sobre un seu tema biobibliogràficament reiteratiu en la formulació del règim (con)federatiu, aleshores en comparació amb les aportacions originals de Pi i Margall («Les idees de P.-J. Proudhon» [1929, núm. 10]).

26. A. Rovira i Virgili, «La gran pietat de la nostra història», Revista de Catalunya, núm. 6 (desembre de 1924), p. 537-546.

Xavier Ferré Trill

En l’àmbit de la cultura, l’assagista i autodidacta Josep Farran i Mayoral fou l’autor amb més col·laboracions entre 1924 i 1929, amb un total de sis reflexions del total de 21. Els articles més destacats foren la sèrie dedicada a vincular les arts, la música i la política amb la cultura [1925, núm. 16-18].

Rovira i Virgili fou l’autor més destacat quant a nombre de treballs sobre fets polítics en l’etapa de la publicació de la qual fou director. Els seus articles ‒majoritàriament elaborats durant la seva darrera etapa dins l’organització de concentració patriòtica Acció Catalana‒ tractaven sobre aspectes als quals dedicà l’estudi al llarg de tota la seva de projecció ciutadana: estudis biogràfics («Francesc Cambó com a polític» [1925, núm. 9]), informació sobre política diplomàtica, l’hegemonia del feixisme italià i l’evolució de la política internacional britànica («El conflicte entre Txecoslovàquia i el Vaticà» [1925, núm. 3], «Elements de la situació internacional. Realitats i il·lusions de la Itàlia feixista» [1927, núm. 6], «Elements de la situació: sobre l’Imperi britànic» [1927, núm. 39]) i anàlisis de règims constitucionals confederals («El règim de Suïssa» [1928, núm. 51]). Però, sobretot en aquella conjuntura, Rovira emfasitzà l’estudi de la doctrina federal de Pi Maragall a fi de mostrar l’originalitat de la proposta de pacte federal formulada amb anterioritat a la tesi de pacte federatiu proposat per Proudhon («La psicologia de Pi i Margall» [1928, núm. 45], «La glòria de Pi i Margall» [1928, núm. 50] i «Polèmica sobre Pi i Margall» [1928, núm. 51]). També va centrar l’estudi en la proposta del model liberal d’esquerres, amb la preocupació sobre la qüestió democràtica, en un context de progressiva davallada de la dictadura de Primo i quan feia un any que l’ideòleg tarragoní havia fundat el diari La Nau, portaveu del futur partit Acció Republicana (1930) («Defensa de la democràcia» [1928, núm. 46], «Defensa del liberalisme» [1928, núm. 48] i «Democràcia i corporativisme» [1929, núm. 58]).

Aquest esbós de radiografia sobre les matèries quantitativament preponderants remet a la importància d’una empresa editorial que es mostrava oberta a la reflexió sobre nous fets socials en tots els àmbits de la vida nacional: des dels fets polítics coetanis que al·ludien a la cohesió territorial del rerepaís vinculada amb l’exercici de la capitalitat política27 fins a treballs amb vocació sociològica ‒des del periodisme‒ sobre la relació entre judaisme i els orígens del capitalisme,28 i

27. A. Rovira i Virgili, «Catalunya i Barcelona», Revista de Catalunya, núm. 30 (desembre de 1926), p. 561-567.

28. J. Pla, «Els jueus i el capitalisme modern, segons Sombart», Revista de Catalunya, núm. 4 (octubre de 1924), p. 333-342.

estudis pioners sobre medicina social coetània, de gran interès per a la crítica del taylorisme envers les condicions de treball de la classe obrera.29

3. Cloenda: perspectiva

La publicació del número 60 de la Revista de Catalunya, pertanyent al lliurament de novembre-desembre de 1929, clogué la primera etapa de la seva trajectòria. Diverses podien ser les causes d’aquesta davallada: finançament econòmic, el fet que Rovira estigués immergit en la redacció de la Història Nacional de Catalunya i la dedicació del periodista al capdavant de La Nau.30 Amb tot, la continuïtat de la publicació estava assegurada a través d’un dels seus més fidels col·laboradors, Ferra Soldevila.

Són remarcables les informacions de Ferran Soldevila que assabentaven dels preparatius de la represa de la Revista. 31 En carta datada a Palautordera el 15 de juny de 1930, l’historiador comentava a Ramon d’Abadal i Vinyals els preparatius de la reaparició:

[...] Estic mobilitzant la gent perquè col·labori en la Revista. Si tots els que m’han ofert ja articles per a abans d’un mes complissin, podríem revisar, em sembla, amb un cert optimisme, aquest aspecte essencial. Ara, cal veure com compleixen. Em falta encara parlar amb dos o tres redactors de cròniques que no he pogut haver. Ahir i abans d’ahir vaig ésser a Barcelona i no vaig tenir ni temps de telefonar-vos. Volia dir-vos que, sobretot, lliguéssiu ben bé la impremta perquè els números sortissin puntualment: us ho volia dir, encara que suposo que ja ho haveu tingut en compte. En Rovira [i Virgili] diu que la meitat de la culpa és

29. J. Aiguader Miró, «La fatiga obrera», Revista de Catalunya, núm. 55 (maig-juny de 1929), p. 302-319.

30. Ferran Soldevila explicitava la situació de crisi de la publicació en una reunió amb el mateix Rovira, l’editor de la publicació, López Llausàs i l’historiador Ferran Valls i Taberner: F. Soldevila, Al llarg de la meva vida. i. 195-1939, Barcelona, Edicions 62, 1970, p. 226 (anotació del dietari del dia 21 de desembre de 1930).

31. Pel que fa a la represa de la publicació, el periodista Joaquim Pellicena escrivia a Ferran Soldevila (lletra del 28 de juny de 1930) i desitjava que la nova etapa fos recuperadora de la «que fou creada i mantinguda fins a l’aparició de La Nau» (St. 7.1.1.75. Fons Ferran Soldevila). També Joan Puig i Ferrater, en adreçar-se al nou director de la publicació (lletra del 26 de juny de 1930), s’expressava en termes semblants: «Ja era hora que la Revista de Catalunya sortís de la seva atonia –tot fa creure que a les vostres mans creixerà magníficament» (St. 7.1.1.76. Fons Ferran Soldevila).

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

Xavier Ferré Trill

seva [dimissió de la direcció de la Revista de Catalunya], però l’altra meitat de la impremta.

I poc dies després Soldevila mateix ho confirmava a Ramon d’Abadal: «aviat haig de començar a rebre articles dels col·laboradors. Veiam com compleixen». [Palautordera, 24 de juny de 1930] Amb tot, cal dir que el context cultural de la revista coincidia amb una opinió crítica sobre el suport limitat de la classe dominant envers les publicacions culturals pròpies ‒com succeïa amb la mateixa Revista de Catalunya. És significativa, en aquest sentit, la lletra d’un obrer al nou director, Ferran Soldevila:

Els joves obrers catalans conscients de l’eficàcia de les nostres publicacions culturals ben orientades i de tot el notable que va sortint en el camp bibliogràfic català, ens trobem ben sovint, a contra-cor, que les possibilitats no ens arriben per a apaivagar els nostre afany estudiós i de delectança espiritual. I ara mateix és tant noble el guany obtingut per les edicions catalanes en tots els ordres que hom no pot per més que envejar la posició de tanta de gent adinerada que tenen a la mà l’instituir-se i l’afavorir la vida d’aquestes revistes, però que les contemplen impassibles i inconscients, sense adquirir-les ni ajudar-les [...]. Molts anys de glòria per a la causa de la nostra intel·ligència.32

Malgrat la mancança de suport majoritari de les elits econòmiques, la tasca realitzada per la revista en la seva primera etapa suposava l’assoliment d’un model de publicació que harmonitzava la informació cultural i política amb la inclusió d’articles de fons. I, sobretot, reflectia la capacitat de Rovira a l’hora d’acoblar sota un mateix objectiu un corrent fonamental de pensament que, des de diverses metodologies, explicitava la relació entre professionalitat i compromís per impulsar un referent bàsic d’anàlisi i de legitimació d’una cultura nacional. La Revista de Catalunya era un model internacionalment homologable a l’hora, segons Rovira, d’«interpretar els aspectes d’actualitat».33

No debades, el 16 de gener de 1934 el conseller de Cultura, Ventura Gassol, va definir retrospectivament l’esperit de la revista d’idees fundada per Rovira i Virgili, «que recollia mensualment la nostra vida cultural i col·lectiva [...]»:

32. Lletra de Joan Russinyol a Ferran Soldevila en fer-se càrrec de la direcció de la Revista de Catalunya (Rubí, 4 de setembre de 1930) (St. 7.1.1.42. Fons Ferran Soldevila).

33. R. Pei, «La Revista de Catalunya…». També: J. Torrent; R. Tasis, Història de la premsa catalana, i, Barcelona, Bruguera, 1966, p. 639.

Hi ha en les pàgines de la Revista de Catalunya el nostre moviment nacional d’aquests últims anys. Ha estat en tot moment una publicació oberta a tots els noms, a totes les tendències i a totes les inquietuds. El seu índex comprèn tots els escriptors de Catalunya, prescindint d’ideologies i sense cap exclusió de matisos [...].34

Aquest balanç ratificava que el projecte originari de Rovira havia assolit l’objectiu de situar les idees nacionals en el mapa de la modernitat cultural i de consolidar un grup d’intel·lectuals liberals d’esquerres.35 O, com va constatar l’historiador de la premsa Rafael Tasis i Marca, Rovira i Virgili havia ideat una publicació, «un aplec considerable de textos, de comentaris, de crítiques, que són indispensables per a una història del pensament català durant aquells anys».36 I m’atreviria a dir que són materials necessaris per a la reflexió vigent. Aquesta idea va ser exposada per Manuel Ibáñez Escofet en l’avinentesa de la commemoració del centenari del naixement de Rovira i Virgili: «calia refundar aquesta publicació per a tornar a insistir en la “voluntat de reflexió” nacional (representant de la majoria social), si els pobles volen salvar la seva existència». El periodista proposava precursorament ‒l’octubre de 1986 va reaparèixer sota la direcció de Max Cahner‒ aquesta refundació, tenint en compte l’etapa de la revista roviriana a fi de «beure’n l’esperit i abocar-lo a l’obra nova [dins la primera etapa de l’autogovern: 1980-1984]».37

En aquest sentit, la Revista de Catalunya s’ha valorat com l’única capçalera històrica ‒amb la mateixa voluntat d’introspecció i de prospectiva pertocant a totes les àrees del coneixement‒ que ha estat capaç de mantenir la seva presència pública fins als nostres dies.38

34. Lligall 4360 núm. 21. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.

35. E. Pujol, «La historiografia del noucentisme i del període republicà», a A. Balcells (ed.), Història de la historiografia catalana, Barcelona, IEC, 2004, p. 199 i s.

36. R. Tasis, «Història de la Revista de Catalunya (1967)», Revista de Catalunya, núm. 89 (octubre de 1994), p.144.

37. «Rovira i Virgili i la Revista de Catalunya o la necessitat de reflexió col·lectiva», La Vanguardia, 16 de novembre de 1982, p. 45.

38. E[nric] P[ujol] C[asademont], «Revista de Catalunya» a Diccionari d’Historiografia Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 993.

La R evista de C atalunya i Rovira i Virgili (1924-1929)

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.88

Núm. XXIII (2012), p. 157-180

FERRAN SOLDEVILA I

LA REVISTA DE CATALUNYA (1924-1939)

Enric Pujol i Casademont

Universitat Autònoma de Barcelona

Resum

Estudi de l’activitat professional de Ferran Soldevila a la Revista de Catalunya, com a director de la publicació i com a responsable de valuosos articles sobre la història de Catalunya en el període que va de 1924, any de la fundació, a 1939, final de la Guerra Civil.

Paraules clau

Ferran Soldevila, Revista de Catalunya, director, articles, història de Catalunya, política, República catalana.

Ferran Soldevila and the Revista de Catalunya (1924-1939)

Abstract

Study of Ferran Soldevila’s work for the Revista de Catalunya, both as the publication’s director and as the author of valuable articles on the history of Catalonia in the period ranging from 1924, the year it was founded, to 1939, the end of the Civil War.

Keywords

Ferran Soldevila, Revista de Catalunya, director, articles, history of Catalonia, polithics, Catalonian republic.

0. Ferran Soldevila, periodista

L’extraordinari prestigi assolit per Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) com a historiador ha contribuït a difuminar la seva important aportació en d’al-

Enric Pujol i Casademont

tres àmbits com ara la poesia, la dramatúrgia o el periodisme, aspectes no pas tan allunyats de la seva producció més pròpiament historiogràfica. En el cas de la seva faceta com a periodista, desenvolupada sobretot en un període anterior a la Guerra Civil (1920-1936), va tenir especial relleu la seva contribució a la consolidació de la Revista de Catalunya com la principal publicació de referència intel·lectual d’aquells moments, per bé que no fou pas l’únic mitjà en el qual participà (entre d’altres, féu també una substantiva aportació al diari La Publicitat d’ençà de 1920).1 Una visió de conjunt de tota la seva producció periodística de l’etapa que ens ocupa el converteix en un dels periodistes més destacats del primer terç del segle xx, cosa ben poc coneguda per part dels periodistes actuals. En la Revista de Catalunya hi col·laborà d’una manera destacadíssima ja des del primer número de la publicació, el juliol de 1924, i fins al darrer d’aquella primera etapa, que s’acaba a finals de 1929. Aquesta intervenció, que no dubtem a qualificar de brillant, féu que en la represa de 1930 arribés a ser-ne el director. Com a tal, introduí canvis substantius que la convertiren en una revista d’un nivell intel·lectual i periodístic molt alt. Fou aleshores que la revista experimentà un dels moments estel·lars de tota la seva història, raó per la qual, en aquest escrit, es vol fer una anàlisi especialment detallada d’aquella etapa, que va ser, però, molt breu, ja que la revista va haver de tornar a tancar el 1931. Per bé que Ferran Soldevila no intervingué en l’efímera represa de 1934, sí que ho féu en el seguit de números apareguts durant la Guerra Civil, el 1938, quan la revista fou promoguda per la Institució de les Lletres Catalanes. Ell feia part d’aquesta institució i també féu part de l’equip directiu de la publicació, junt amb Antoni Rovira i Virgili i Jaume Serra-Húnter. Finalment també arribà a participar en alguns números de la revista editats a l’exili, com una mostra més del compromís que, en els difícils moments de la dictadura franquista, va mantenir en favor de la democràcia i de la llibertat nacional de Catalunya.

1. La Revista de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera (1924-1929)

Un dels grans puntals de la resistència cultural catalana a la dictadura primoriverista fou la premsa, que, malgrat la ferotge censura a la qual va estar

1. Una anàlisi global de la seva producció periodística i del conjunt de la seva obra l’he feta a Història i reconstrucció nacional. La historiografia catalana a l’època de Ferran Soldevila (18941971), Catarroja-Barcelona, Afers, 2003.

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

sotmesa pel règim, va arribar a tenir una repercussió prou important en l’opinió pública. En el cas de Ferran Soldevila, fou en l’àmbit periodístic, sobretot en aquest període ‒i, com veurem, també en el republicà‒, on es manifestà de manera públicament més clara la seva actuació compromesa amb una llengua, una cultura i unes llibertats amenaçades. Durant la dictadura, continuà la seva collaboració al diari La Publicitat (iniciada el 1920) i va començar una participació molt rellevant a la Revista de Catalunya, ja d’ençà de l’inici de la seva publicació, el 1924, que passarem tot seguit a detallar. Abans, però, cal deixar constància que en aquesta època també va participar de manera destacada en dos mitjans periodístics estrangers, mogut sobretot per l’ànsia de donar a conèixer la duresa de les condicions imposades pel règim dictatorial contra la realitat catalana i de fer evident també la puixança d’aquesta realitat contra tota opressió. Un fou el Bulletin of Spanish Studies, una revista erudita fundada per E. Allison Peers i editada per la Universitat de Liverpool, on signà les seves col·laboracions amb les inicials E. V. L’altre fou el rotatiu suís Journal de Genève, on utilitzà les inicials A. K.2

Ferran Soldevila jugà, doncs, com ja s’ha apuntat, un paper transcendental des de la primera etapa de la revista. En el número 1 (juliol 1924, p. 1-10) ja hi publicà la primera part del seu article «L’esperit bel·licós», que va cloure en el número 3 de la revista. Fou el primer d’un seguit d’articles llargs a mig camí de l’escrit erudit i de la crònica periodística. D’ençà del número 9 (març de 1925) i fins al número 50 (setembre-octubre de 1928), van sortir ininterrompudament a cada exemplar. El primer d’aquest darrer bloc d’escrits duia el títol «Els centenaris de Camoes i de Vasco da Gama» (p. 243-251) i el darrer es titulava «Les noves proves de la catalanitat de Colom» (p. 112-122). Però allò que ens dóna una imatge més precisa de la seva forta implicació amb la revista d’aquells moments és el fet que hi arribà a dur pràcticament dues seccions fixes: «La història i l’erudició» i, en bona part, «Periòdics i revistes». Si se suma el total de pàgines signades que publicà només en aquesta primera etapa, la xifra s’acosta al miler. Aquesta notable participació en la revista contribueix a explicar el seu nomenament com a director durant la represa iniciada l’any 1930.

2. Recentment, els articles que publicà en aquests dos mitjans han estat aplegats en el llibre Entre la dictadura i la revolució, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009 (a cura d’Albert Balcells i Enric Pujol).

Enric Pujol i Casademont

La secció «La història i l’erudició», duta per ell en solitari, estava dedicada a comentar i criticar, sobretot, les novetats editorials erudites, així com d’altres aspectes relacionats amb aquest món, com ara els homenatges a personalitats destacades (Schlumberger, Morel-Fatio, Fèlix Amat, F. Ehrle, H. Finke, J. A. Brutails, etc.). Es tractava d’una crònica similar a la que en aquells mateixos moments redactava per al Bulletin of Spanish Studies, però desproveïda de tot contingut explícitament polític per la fèrria censura imperant. La secció tingué una extraordinària continuïtat des del principi ‒iniciada amb el número 3 (setembre de 1924)‒ fins a l’últim exemplar d’aquest primer període, el número 60 (novembre-desembre de 1929). Tan sols no aparegué en el número 29 (novembre de 1926) ni, tampoc, en dos exemplars del final d’etapa: el número 52 (novembre-desembre de 1928) i el número 56 (juliol de 1929). Cal tenir present que a partir del número 51 (setembre-octubre de 1928) es féu cada cop més evident la forta crisi que aleshores patia la revista. El caràcter doble dels números en seria una bona mostra, com també la poca elaboració esmerçada en la secció «Periòdics i revistes», on Ferran Soldevila havia deixat de col·laborar d’ençà d’aquell mateix exemplar. En el seu dietari del moment, l’historiador consigna això, el 18 d’abril del 1929: «[Rovira i Virgili] m’ha assegurat que demà em pagarà 500 pessetes i hem deixat reduïda la meva col·laboració a la crònica fixa i a articles de tant en tant».3

La dramàtica situació de crisi de la publicació també queda recollida en una altra part del mateix dietari, corresponent al 21 de desembre de 1929:

Reunió amb López Llausàs, Valls i Rovira, per veure de salvar la Revista de Catalunya. En Rovira ha passat gairebé tot el temps exposant greuges (els articles i al·lusions d’aquests darrers dies l’han ferit vivament). No es mostra molt decidit a deixar la direcció. En López pondera la seguretat de les pèrdues. Pleguem. [p. 226].

El trencament polític de Rovira i Virgili amb Acció Catalana, fet ja consumat el 1928, no devia ésser pas un element totalment aliè a la situació d’atzucac en què es trobà la revista.

Ferran Soldevila també tingué un paper destacadíssim en una altra secció de la publicació, de la qual no en tenia, però, l’exclusiva: «Periòdics i revistes».

3. Al llarg de la meva vida, Barcelona, Edicions 62, 1970, p. 220.

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

La secció s’inicià a partir del número 9 (març de 1925) i es mantingué fins al final. En diverses ocasions, els seus articles són el gruix de la secció, i alguna vegada en conformen la totalitat. La seva col·laboració devia ésser una manera d’amortitzar la feina de buidat de revistes que feia per a l’altra secció que duia, «La història i l’erudició». Els temes tractats feien referència, sobretot, a qüestions internacionals d’ordre cultural i polític: des d’articles sobre literatura com, posem per cas, «Dostoievski, pare» (número 27, setembre de 1926, p. 330) o «Shakespeare i la ràdio» (número 46, abril de 1928, p. 442) fins a d’altres d’explícita reflexió política com «Sufragi universal i dictadura» (número 29, novembre de 1926, p. 557) o «La realitat rural de la revolució russa» (número 26, agost de 1926, p. 218). Aquí és on es començà a evidenciar per al públic català el seu vessant de comentarista polític i on pogué aprendre la bona «cuina periodística» que desenvolupà en l’etapa que dirigí la publicació. Les seves cròniques, molt ben elaborades, són recensions d’articles de la premsa internacional que no es limiten a reproduir-ne extensos fragments, sinó veritables resums comentats. Els escrits anaven signats amb les seves inicials, F. S., però segurament ell devia ésser també responsable de nombrosos articles que no duien signatura, ja que sovint es troben articles sense signar, enmig d’un bloc de signats, que mantenen una evident unitat d’estil. Quan ell deixà la secció ‒a partir del número 51, a causa de la crisi de la revista, com hem dit‒, proliferà la reproducció íntegra d’articles com a pràctica gairebé inevitable, ja que segurament Rovira i Virgili es devia encarregar, pràcticament ell tot sol, de tota la feina de redacció.

L’anàlisi global dels articles de Ferran Soldevila en aquesta publicació (ja siguin en els seus escrits llargs o en els que dedicà a les dues seccions esmentades) permet veure, de manera inequívoca, la seva idea que el conjunt de les terres catalanes constituïen una realitat històrica global. Així, mostrà una dedicació especial en temes referits al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya del Nord. No solament envers les figures històriques destacades del període medieval ‒com «Els Borja» (número 38, agost de 1927) o «Sant Vicenç Ferrer» (número 40, octubre de 1927 i número 46, abril de 1928)‒ i a les històries locals ‒«Menorca prehistòrica» (número 3, setembre de 1924), «Història de Vinaroç» (número 59, octubre de 1929)‒, sinó també a les qüestions que afectaven el tramat cultural, com ara «Desperfectes a l’Arxiu Municipal de València» (número 5, novembre de 1924) o «Publicacions de la Societat Castellonenca de Cultura» (número 36, juny de 1927). Sobre l’autor nord-català Joan Amade i la seva tesi doctoral

Enric Pujol i Casademont

Origines et premières manifestations de la renaissance littéraire en Catalogne au xixè siècle, hi dedicà tres llargs articles.4 Allò més significatiu de la seva visió global és el fet que no dubtà a utilitzar el terme «països catalans» per designar el conjunt nacional en el seguit d’articles dedicats a l’estudi del volum iii del llibre de Roger B. Merriman, The Rise of the Spanish Empire:

Així presenta el professor Merriman la primera estada de Carles V a la Península en la part concernent als països catalans [...] En un pròxim article examinarem els altres passatges d’aquest volum on l’il·lustre historiador nord-americà tracta de fets relacionats amb els països catalans.5

Evidentment, aquest criteri no fou aplicat sistemàticament i sense dubtes o incongruències al llarg de la seva obra ‒cal tenir present que la concepció moderna de la noció «països catalans» no es formulà aproximadament fins als anys seixanta, amb l’obra de Joan Fuster‒, però sí que indica clarament un reconeixement nítid de quin era per a ell, ja en aquells moments, l’àmbit d’estudi propi de la història i la cultura catalanes.

Una consideració general sobre aquests seus articles escrits durant la dictadura primoriverista no pot deixar de tenir en compte el pes que exercia aleshores la censura militar. Naturalment, Ferran Soldevila no va pas poder eludir-la i en fou una víctima més. Així, el 3 d’agost de 1929 Enric Palau, en nom dels responsables de la publicació, li va trametre aquesta nota:

No us estranyeu que no hàgim publicat en el carrer número de la Revista de Catalunya la vostra crònica. Els de censura ens la creuaren amb el llapis roig de cap a peus. He demanat les proves a la impremta per a remetre-us-les.6

No cal ni dir que els rigors censors també afectaren els articles que periòdicament publicava a La Publicitat, potser encara amb un criteri més estricte per tractar-se d’un diari.

4. «Els elements tradicionals i els orígens de la Renaixença literària catalana», núm. 17 (novembre de 1925); «Els factors nous en l’origen de la Renaixença catalana», núm. 18 (desembre de 1925); i «El romanticisme i el començament de la Renaixença catalana», núm. 19 (gener de 1926).

5. «Un llibre sobre Carles V», núm. 31 (gener de 1927), p. 43.

6. Correspondència. Arxiu Nacional de Catalunya (LPFSC 6.2.5.39).

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

Malgrat la vigilància censora, Soldevila va reeixir a publicar alguns escrits que no degueren fer cap gràcia a les autoritats. Aquest degué ésser el cas d’«El llibre de Georges Dwelshauvers», una crítica de l’obra d’aquest autor ‒La Catalogne et le problème catalan (París, 1926)‒, que publicà al número 21 de la Revista de Catalunya (març de 1926), p. 261-268.7 Dwelshauvers s’havia convertit en un veritable símbol de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, perquè la seva injusta destitució, el maig de 1924, de la Universitat Industrial de Barcelona desencadenà una àmplia campanya de solidaritat, en la qual participaren els intel·lectuals catalans més destacats. L’article de Soldevila fou un compromès homenatge a la seva figura que no va caure, però, en un panegíric acrític, ja que no es va estar pas de remarcar les falles o discrepàncies amb el títol ressenyat. Tanmateix, va poder fer aquesta cloenda:

Malgrat les objeccions que hem hagut de fer a alguns detalls de l’obra del senyor Dwelshauvers, ella resta, no cal dir-ho, una obra de síntesi admirable i una arma destinada a aconseguir moltes victòries. Les seves conseqüències es faran sentir. Aquells qui menysprearen la personalitat i l’obra del docte professor belga, ja tenen la resposta. Aquells qui saberen, dignament, lligar llur sort a la d’ell, tenen un motiu més de satisfacció.

Una atenció especial mereix, en una perspectiva historiogràfica, el bloc d’articles de gran extensió de tema històric al qual ja hem al·ludit. No podem obviar que parlem d’un dels grans historiadors catalans de tots els temps. El primer escrit que publicà obrí, gairebé a mode de presentació, el número 1 de la revista, corresponent al mes de juliol de 1924. El seu títol, «L’esperit bel·licós», i el fet de plantejar que aquest sentiment tenia una sòlida base històrica en el poble català (i que, malgrat ésser aleshores adormit, podia refer-s’hi) creà un fort impacte. El seguí una segona part en el número 3, de setembre de 1924, on s’anuncià una continuació que no s’arribà a publicar. Sobre la repercussió d’aquells articles val a dir que, encara modernament, Artur Bladé Desumvila ha escrit: «Va sorprendre una mica que en lloc de la “Presentació” habitual aquest primer número comencés amb un article, “L’esperit bel·licós”, de Ferran Soldevila (i que aquest tal esperit fos el dels catalans)».8

7. Reproduït modernament a Textos d’història i política, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1994, p. 55-64.

8. A. Bladé Desumvila, Antoni Rovira i Virgili i el seu temps, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1984, p. 217-218.

Enric Pujol i Casademont

No ens hauria, avui, de sorprendre gaire la defensa d’aquesta tesi si es té en compte que, al principi de la dictadura primoriverista, un sector d’Acció Catalana encapçalat per Lluís Nicolau d’Olwer assajà de constituir un grup armat, la Societat d’Estudis Militars, per als cursos teòrics de la qual Ferran Soldevila féu classes d’història.

Finalment, s’han de destacar els tres articles que dedicà a la crítica de la Història de Catalunya d’A. Rovira i Virgili, dos d’ells de gran extensió.9 La importància d’aquests escrits no està només en el fet que s’hi explicita la consideració que li mereixia el treball de Rovira i Virgili, sinó que, gràcies a haver de fer la crítica d’una història global sintetitzadora, Ferran Soldevila albirà la possibilitat i la necessitat de realitzar una obra d’aquestes característiques amb un mínim de garanties de rigor. En aquests articles apuntà ja quins procediments caldria seguir, valorà els avantatges i les limitacions d’aquest tipus de visió general i reconegué la seva sorpresa perquè l’estudi d’unes determinades èpoques ‒sobretot l’època medieval‒ es trobava molt més avançat del que es podia suposar abans de la publicació de l’obra de Rovira i Virgili. Tot el seguit de conclusions a les quals arribà mereixerien ésser estudiades en detall, ja que li degueren ésser molt útils en el moment que va haver d’abordar l’escriptura de la seva Història de Catalunya, iniciada a principis dels anys trenta.

Tot aquest seguit d’articles històrics, concebuts com a petits (però aprofundits) estudis sobre determinats temes considerats d’interès del gran públic, van contribuir decisivament a consolidar-lo com a l’historiador més popular del moment (mediàtic, en diríem ara). El mateix Soldevila els valorava molt i això el degué empènyer a aplegar-los i publicar-los en forma de llibre. Així va néixer Recerques i comentaris (1929), que havia d’ésser un primer volum d’una obra dispersa que no va tenir, però, continuïtat.10 En la crítica d’aquest llibre

9. «El volum segon de la Història de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili», núm 6 (desembre de 1924), p. 602-604; «Al marge d’un volum d’Història. El volum iii de la Història de Catalunya de Rovira i Virgili», núm. 20 (febrer de 1926), p. 121-130; i «El volum iv de la Història de Catalunya de Rovira i Virgili», núm 39 (setembre de 1927), p. 225-234

10. La immensa majoria havien aparegut a la Revista de Catalunya («L’esperit bel·licós», «Els catalans i el descobriment d’Àfrica a l’edat mitjana», «Els almogàvers», «Consideracions sobre la reconquesta», «L’expansió de Catalunya», «La segona i la tercera estades de Jaume I a Mallorca», «¿Fou Aurembiaix d’Urgell amistançada de Jaume I?», «Ferran el Catòlic i la qüestió dels remences»), tres a La Publicitat («Catalunya en la Guerra de Successió», «Dues biografies» i «El somni esvaït») i un a la publicació occitanista Oc («Sobre la política catalana a Provença»).

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

que féu Lluís Nicolau d’Olwer per a la revista Mirador s’hi remarcava el canvi d’orientació que aquest seguit d’estudis representaven en relació amb l’actitud dels erudits historiadors de la generació precedent, ja que Soldevila s’adreçava a un públic que rarament hauria llegit les feixugues investigacions monogràfiques dels historiadors acadèmics precedents:

Calia, doncs, [diu Nicolau d’Olwer] que els historiadors diguem-ne professionals sortissin de la torre de vori acadèmica per a servir al públic la veritat [...], sense deformacions, ni vanitoses ni humils. En aquest ordre, d’uns anys ençà hem guanyat molt a Catalunya, i un dels que més hi ha treballat és En Soldevila.11

2. Director de la Revista de Catalunya (1930-1931)

El setembre de 1930, després de vuit mesos d’interrupció, va reaparèixer la Revista de Catalunya, amb nous editors i dirigida per Ferran Soldevila. S’obrí aleshores un lapse de temps ‒que durà fins al desembre del 1931‒ en què la revista, segons Josep M. Cadena, «agafà un to viu, d’alta polèmica i de servei a les realitats del moment, que fa d’aquest breu període un dels més interessants de la publicació».12 La intenció inicial era de mantenir una certa continuïtat amb l’etapa anterior, però alhora introduir-hi uns canvis que la milloressin substantivament i que li asseguressin la seva continuïtat. En aquest propòsit de canvi en la continuïtat, Ferran Soldevila era una persona especialment idònia perquè, com ja s’ha dit, havia tingut una intervenció molt destacada en l’etapa anterior. Malgrat tot, les innovacions introduïdes foren més que notables.

2.1. Característiques generals de la nova etapa de la revista

En l’editorial del primer número, titulada «Represa» per evidenciar una certa voluntat continuista, Ferran Soldevila ja esbossava alguns dels canvis que havien de transformar notablement la publicació.13 D’entrada, hi manifestava

11. Ll. Nicolau d’Olwer, «Els Llibres. F. S., Recerques i Comentaris», Mirador, núm. 51, gener de 1930, p. 4.

12. Josep M. Cadena, «Ferran Soldevila i el periodisme», Serra d’Or, núm. 12 (juliol de 1971) p. 24.

13. Núm 61 (setembre de 1930), p. 1-4

Enric Pujol i Casademont

la voluntat explícita que s’hi veiessin representades «totes les terres de llengua catalana» i per això hi anunciava la incorporació d’una secció especial on es fes, de manera regular, la crònica de cadascun d’aquests territoris. Aquesta representació del conjunt nacional era una de les condicions que Soldevila creia necessàries perquè la publicació «respongués immancablement al seu nom: fos veritablement la Revista de Catalunya».14 En aquest propòsit inicial esmentava València, Mallorca, Menorca, Eivissa, el Rosselló i l’Alguer, però només arribaren a sortir cròniques sobre els tres primers, encara que sí que aparegueren de manera regular. La «Lletra de València» i d’altres informacions referides al País Valencià aparegudes en el conjunt de la revista anaren a càrrec de Francesc Almela i Vives; de la «Lletra de Mallorca» se n’ocupà Joan Pons; i de la «Lletra de Menorca», l’historiador i advocat Joan Hernàndez Mora.

La secció estrella de la revista fou, sens dubte, la «Secció de polèmiques», tal i com ell mateix reconegué en el balanç del primer any de la nova etapa, un apartat dins la secció «Nòtules» titulat «Un any més» (número 73, setembre de 1931, p. 244-247), que l’esmentat Josep M. Cadena ha judicat com a «tota una lliçó de bon periodisme».15

Enllà dels canvis realitzats en les seccions, la seva empremta personal es deixà notar en el conjunt de la publicació, on es poden comprovar els resultats del seu bon ofici periodístic i on es noten, també, alguns dels trets més característics de la seva obra, com ara la preocupació constant per la imatge exterior de Catalunya o la defensa d’un criteri lingüístic que contemplés alhora normalitat d’expressió i rigor.

Si ens centrem, però, en la figura mateixa de Soldevila, el canvi més espectacular és, evidentment, la seva nova funció. L’assumpció de la seva tasca directiva anà lligada al fet de deixar de publicar, en aquesta nova fase de la revista, llargs articles de tema històric, com havia fet en l’etapa anterior. D’ençà del primer número es dedicà fonamentalment a escriure articles d’intervenció política que s’analitzen específicament en l’apartat següent pel seu interès i perquè ens diuen molt de l’esperit amb què va iniciar la redacció de la seva Història

14. Val la pena remarcar ací la sinonímia que estableix Ferran Soldevila, ja des d’aleshores, entre els conceptes «països catalans» i «Catalunya». Equivalència que es troba netament formulada en l’article «Catalunya», publicat a principis dels anys quaranta a la Revista de Catalunya, núm. 99-100-101 (gener-febrer-març de 1943), p. 11-16.

15. Josep M. Cadena, «Ferran Soldevila i el periodisme», p. 24

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

de Catalunya (1934-1935). Malgrat tot, no abandonà totalment la temàtica històrica i erudita, ja que assumí l’escriptura d’algunes breus «Nòtules» sobre la qüestió en els números 68 (abril de 1931), 72 (agost de 1931) i 76 (desembre de 1931). Cal remarcar també que durant la seva direcció aparegueren a la revista alguns articles de tema històric molt notables, com el de Ferran Valls i Taberner, «Els inicis de la historiografia catalana» (número 64, desembre de 1930); el de Manuel Reventós, «Breu història dels moviments socials barcelonins» (número 73, setembre de 1931); o els dos de Ferran de Sagarra, «El govern republicà de Catalunya en 1641» (número 73, setembre de 1931, i número 74, octubre de 1931).

L’acollida que el públic féu de la nova etapa de la revista fou, en un principi, molt bona. En el número 66, de febrer de 1931, hi aparegué l’article «Ressonàncies», on el director afirmava que l’acolliment dispensat era «cada cop més encoratjador» i en donava exemples. Així, esmentava les altes en les subscripcions, les demandes d’intercanvi fetes per la Presidència del Consell de Ministres d’Itàlia i la Biblioteca de la Universitat d’Uppsala i les bones crítiques rebudes a la premsa, entre les quals destacava la de Joan Sacs a La Publicitat, que hi era reproduïda íntegrament. Sacs hi reafirmava la necessitat de l’existència d’una «revista d’idees» i assenyalava que la rejovenida publicació era «densa de substància, composta amb una finor i un bon gust insòlits». Malgrat les bones crítiques, Soldevila era perfectament conscient de les importants limitacions que encara patia. Per això escrigué en el dietari del 26 de febrer de 1931 (inclòs a Al llarg de la meva vida): «No hi ha manera d’aconseguir normalitzar de bell nou la sortida de la Revista de Catalunya. Aquesta impremta és desesperant: sols hem guanyat uns quants dies» (p. 234)

L’eufòria inicial s’estancà i, en el balanç anual que es féu en el número 73 (setembre de 1931, p. 244-247), «Un any més», el director reconeixia que la subscripció havia restat estacionària i que, sobre la situació econòmica, hom no podia fer-se «masses il·lusions» pel que feia a l’autofinançament. No obstant això, Soldevila valorava molt l’afluència constant d’originals per ser publicats, cosa que evidencia l’àmplia acceptació que tingué com a mitjà entre els nuclis intel·lectuals de l’època i que explica l’alt nivell assolit per la revista.

La fallida de l’empresa periodística no tardà a produir-se, ja que l’últim número de l’any 1931, corresponent al mes de desembre, fou també el darrer d’aquesta etapa de la revista. Res no hi pogueren fer les gestions que realitzà Francesc Cambó per tal de salvar-la, de les quals ell mateix en parla a Ferran

Enric Pujol i Casademont

Soldevila en una carta del 16 de desembre de 1931.16 El fracàs empresarial tingué les seves repercussions en l’economia personal de Ferran Soldevila, que en el seu dietari corresponent al 28 de gener de 1932 anotà que els propietaris de la revista li devien cap a 2.000 pessetes, una xifra considerable en aquella època.17

2.2. Els articles d’anàlisi política. La concòrdia interna

En el primer d’aquest grup d’articles, publicat en el primer número de la nova etapa (número 61, setembre de 1930, p. 48-52), Soldevila explica que per raons del seu càrrec de director li correspon assumir també la secció «Política catalana», ja que les dues funcions són considerades inseparables pels editors. Malgrat les seves objeccions inicials, ell explica que ha acceptat l’encàrrec perquè considera que «potser no serà completament inútil» la veu d’algú que esguardi la política «a una certa distància». Sobre això, cal tenir present que, malgrat la seva adscripció partidista a Acció Catalana, ell no havia jugat un paper dirigent en aquell partit. Aquesta circumstància podria estar relacionada amb el seu càrrec de director i comentarista polític editorial, ja que li permetia donar una interpretació molt personal i, al mateix temps, molt afí al programa polític del grup Acció Catalana, sense caure en una posició obertament partidista. De fet, la seva línia editorial se centrarà a defensar una política de «concòrdia interna» entre les forces catalanes per a aquells temes fonamentals en els quals cal una entesa molt àmplia, com ara l’autogovern. Aquesta tesi la desenvolupà, amb molt d’èxit, en l’article «Les tres concòrdies» (número 64, desembre de 1930, p. 289-296), on cercà els punts de contacte entre les propostes que Francesc Cambó feia a Per la concòrdia, les que feia Jaume Bofill a L’altra concòrdia i les que propugnava Carles Cardó en un seguit d’articles apareguts en el diari El Matí.18 La conclusió de Soldevila era molt clara:

16. Arxiu Nacional de Catalunya (LPFSC 7.1.2.)

17. Aquest dietari, corresponent a 1932, no fou publicat en el llibre Al llarg de la meva vida perquè consisteix en unes poques anotacions realitzades durant els primers tres mesos de l’any i fetes en una vella agenda de 1929. Arxiu Nacional de Catalunya (LPFSC 5.3.4).

18. L’impacte que produí l’article entre els analistes polítics fou notable. La mateixa revista arribà a publicar en el núm 66 (febrer de 1931) un apartat, «Ressonàncies», on recollia íntegrament la crítica que s’havia fet de «Les tres concòrdies» a Mirador (22 de gener de 1931), i també es feia referència a un article de capçalera de L’Opinió (6 de febrer de 1930) on es partia del comentari d’aquest mateix escrit.

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

Si, doncs, la fórmula d’un ideal ibèric és tan difícil de trobar (i si fos que no existeix?) [...] ¿no seria imperdonable que les discrepàncies respecte a la concòrdia externa vinguessin a enfondir més encara la diferències entre els partits catalans i a fer més difícil la concòrdia interna, que és l’essencial per a l’assoliment dels ideals de Catalunya? [p. 295-296]

En una sola ocasió féu un escrit més partidista. Fou en un dels seus darrers articles polítics, «La transcendència del moment polític», que aparegué en el número 67 (març de 1931, p. 193-194). En l’escrit es feia ressò entusiasta de la constitució del Partit Catalanista Republicà ‒fruit de la unió d’Acció Catalana amb el grup de Rovira i Virgili anomenat Acció Republicana de Catalunya, que concorregué a les eleccions d’abril amb el nom d’Acció Catalana Republicana‒ i també recollia la resolució del govern de Madrid de compromís amb l’atorgament d’una autonomia regional per la pressió que havia fet Cambó al respecte. Era una manera de fer una anàlisi de les que ell considerava les dues principals forces catalanes davant la imminència electoral.

Després de les eleccions, abordà un volum dedicat exclusivament a la proclamació republicana ‒que s’estudia en l’apartat següent‒ i tot seguit, gairebé de manera sobtada, posà fi als seus articles d’anàlisi política.19 El fracàs electoral d’Acció Catalana en favor de la recent constituïda Esquerra Republicana de Catalunya ‒que es presentà en coalició electoral amb la Unió Socialista de Catalunya‒ degué ésser un factor clau en aquesta decisió. Les causes d’aquest resultat, sorprenent en aquells moments, caldria cercar-les, segons Anna Sallés, en el fet que «el catalanisme representat per Acció Catalana, massa intel·lectualista, massa deslligat dels sectors populars, no era un bon reclam atractiu ni per a una gran part de la petita burgesia ni òbviament per a un proletariat orfe d’un gran partit de classe».20 En una entrevista que B. Porcel féu a Soldevila molts anys després, aquest darrer va explicar l’existència d’una seriosa discrepància d’ell amb el seu partit pel rebuig que Acció Catalana féu d’unir-se electoralment amb Esquerra Republicana: «Vaig veure que era un error, perquè s’haurien endut uns

19. En total, tan sols escrigué quatre articles dins la secció «Política Catalana» (corresponents als mesos de setembre, octubre, novembre i desembre de 1930) i, fora de secció, els ja comentats «Les tres concòrdies» i «La transcendència del moment polític», als quals només cal afegir «Sobre l’anomenat problema comarcal», núm. 68 (abril de 1931), p. 289-295.

20. Anna Sallés, Quan Catalunya era d’Esquerra, Barcelona, Edicions 62, 1986.

Enric Pujol i Casademont

llocs importants en les candidatures, i la representació hauria resultat menys de l’Esquerra».21

Aquesta posició lliga molt amb la línia unitarista que, periodísticament, ell menava i també amb la fascinació que sentia per la figura de Macià. Pel que fa al primer aspecte, cal recordar que l’únic moment que féu públic el seu suport al seu propi grup polític fou, precisament, en el moment d’unir-se amb una altra força catalanista i republicana. Sobre la seva posició envers Macià, és molt revelador l’article «Macià - Blanco Alberich - Sandiumenge» (número 63, novembre de 1930, p. 193-196), noms de tres personatges units per l’actualitat del moment que ell considerava que pertanyien a una germania espiritual, on l’audàcia, l’esperit d’aventura, l’amor a la llibertat i a l’ideal i el cosmopolitisme eren les principals qualitats. Dels tres, Macià personifica l’esperit de sacrifici i la lleialtat, i constitueix per Soldevila una confirmació vivent de la tesi que defensava a «L’esperit bel·licós». Segons ell, Macià era l’únic cabdill polític català que havia provat de menar una lluita armada perquè era l’únic que havia passat per una acadèmia militar, cosa que, per exclusió, demostrava que una de les causes de la decadència de l’esperit bel·licós català era «el fet d’haver-se estroncat la formació de militars catalans».

Un punt que caldria esbrinar en el futur és la relació existent entre el fracàs electoral d’Acció Catalana ‒transformada en Partit Catalanista Republicà‒, el fracàs de la revista i el distanciament polític de Soldevila envers aquell partit. Sobre això, cal remarcar que Soldevila decidí donar-se de baixa del grup a finals de l’any 1932, un any després de la fi de la publicació.22 A part de les raons esmentades abans, sobre la tàctica del partit, a l’hora d’explicar la seva baixa ell també argüí (en la ja esmentada entrevista a Porcel) la necessitat que sentia de no estar enquadrat políticament:

Considerava que la meva categoria d’historiador, respectada per tothom, havia d’estar per damunt de la barreja. I, de fet, tàcitament, se’m reconeixia així; per exemple: article que publicava La Publicitat, en general me’l reproduïa La Veu de Catalunya.

21. Baltasar Porcel, «Ferran Soldevila o el detallisme abrandat». Inicialment publicada a Serra d’Or (setembre de 1967), més modernament ha estat reproduïda a Textos d’Història i política 1924-1967, p. 193-207.

22. La carta de baixa del Partit Catalanista Republicà, datada el 30 de desembre de 1932, és a l’Arxiu Nacional de Catalunya (LPFSC 7.1.3)

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

Aquesta posició d’independència partidista li assegurava la continuïtat de la seva línia de «concòrdia interna», posició que intentà mantenir en el decurs de la seva trajectòria. I és precisament amb aquesta voluntat política unitària que redactà la seva Història de Catalunya i, en general, tota la seva obra d’historiador.

2.3. La proclamació de la República catalana

El número monogràfic dedicat a la proclamació de la República que aparegué en el número 69 de maig de 1931 mereix una atenció especial. Al mateix temps que és una molt bona síntesi dels fets esdevinguts del 14 al 16 d’abril, constitueix també l’exemple més clar de la gran utilitat de la fusió que Ferran Soldevila feia de la seva activitat periodística amb la d’historiador. Una prova irrefutable del bon resultat assolit és el fet que l’any 1977 els textos que componien aquell número foren reeditats en un llibre que duia per títol el de l’extens article que hi havia redactat Ferran Soldevila: Història de la proclamació de la República a Catalunya. 23 Aquesta edició moderna anà a càrrec de Pere Gabriel, que s’encarregà de fer-hi una introducció i d’afegir-hi un recull documental més complet que no el que s’havia donat en l’edició original. D’aquesta manera, es configurà un model de publicació que s’acostava a l’edició crítica, ja que permetia ampliar o modificar determinats aspectes d’un text original, que havien pogut quedar desfasats, sense necessitat de desvirtuar-lo.

En la seva introducció, Pere Gabriel, després de remarcar la gran capacitat de Soldevila per historiar tant els fets del passat com els del present, assenyala que el text és «una crònica feta per un historiador al bell mig d’uns esdeveniments polítics descabdellats i importants». No cal insistir gaire en el fet que l’escrit constitueix una mostra més de l’interès de Soldevila per la història contemporània i pel que ara en diem la «història immediata». Només cal remarcar la plena consciència històrica que tenia Soldevila del moment que li havia tocat viure. El títol en dóna un clar indici, ja que l’encapçala la paraula «història» i no «crònica» o un altre sinònim. En la introducció al monogràfic, Soldevila arribà a explicitar aquesta consciència d’historiador i hi defensà la necessitat de fer-la compatible amb la vivor dels recursos periodístics:

23. Ferran Soldevila, Història de la proclamació de la República a Catalunya, Barcelona, Curial, 1977. Pròleg de Miquel Coll i Alentorn. Introducció i recull documental de Pere Gabriel

Enric Pujol i Casademont

Historiadors per professió i per vocació, hem procurat portar a aquestes pàgines d’història contemporània la mateixa rigor crítica i la mateixa imparcialitat que procurem dur a l’estudi de la història més remota, i ens hem esforçat a presentar els esdeveniments separats a penes de nosaltres ‒potser diríem millor, units a nosaltres‒ pel transcurs d’alguns dies, amb la mateixa serietat que hauríem presentat esdeveniments arrossegats enllà del passatge dels segles.

No es tractava de fer cap experiment gratuït, sinó que la realització d’un treball d’aquest tipus havia de repercutir en un major perfeccionament del seu mètode:

La nostra tasca no ha estat sempre fàcil; però, com a historiadors, l’experiència ens ha estat útil. Hem constatat com de vegades els actors no són els que més fidelment serven el record de les gestes en què han intervingut, hem assistit a la naixença de la llegenda, hem trobat, en llur propi origen, aquelles contradiccions que fan després, si no són esbrinades a temps, la desesperació dels historiadors.

Tota una lliçó de la relació desitjable entre periodisme i història, malauradament ben poc escoltada abans i ara en tots dos àmbits.

El text de Soldevila, com assenyalà Pere Gabriel, «minimitza, potser deliberadament, la reunió del dia 17 i el canvi de la República catalana en Generalitat de Catalunya», encara que reconeix que el tema hi és constantment present, amb un caràcter «més o menys explícit». Segurament, la minimització d’aquesta controvèrsia ‒que, després, ha estat un tema cabdal per a la interpretació històrica de l’esdeveniment‒ devia estar condicionada pel que avui en diem «allò políticament correcte».24 És el risc al qual s’exposa tothom que conrea el que Pierre Vilar anomena «la història dels nostres dies», que sempre es veu afectada per l’imperatiu polític immediat i conjuntural. Confirmaria aquesta hipòtesi l’explicació que del canvi de nom de «República catalana» a «Generalitat de Catalunya» féu el mateix Soldevila en un article sobre el govern català que publicà en l’especial dedicat a Catalunya de la revista Mundo Gráfico de Madrid (desembre de 1932):

24. A la importància de la proclamació hi he dedicat alguns escrits, entre els quals «La proclamació de la República catalana: significació històrica», a El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines 1900-1936, Barcelona, Viena - Diputació de Girona, 2009, p. 56-57.

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

La resurrecció del règim autonòmic de Catalunya anà aparellada molt aviat, després de pocs dies d’haver estat proclamada a Barcelona, per Francesc Macià, la República catalana, a la resurrecció de l’antic nom de Generalitat de Catalunya. Per no mantenir recels ni ferir suspicàcies, els catalans s’avingueren de bon grat que aquesta fos la denominació del seu govern autònom, puix que evocava en ells, de manera molt viva, la remota llibertat, renaixent ara, i que tenia un regust de subtil vindicació, destruïda com fou la Generalitat de Catalunya per la voluntat del primer Borbó espanyol.

Malgrat aquesta diguem-ne concessió conjuntural a la política del moment, cal reconèixer que l’escrit de Soldevila aconsegueix un nivell de rigor i d’agilitat narrativa envejables. El seu text s’inicia amb el resultat de les eleccions municipals del 12 d’abril, que possibilitaren, dos dies després, el que l’autor qualifica de «cop d’audàcia» dels dirigents republicans: la impugnació de la monarquia espanyola i la proclamació de l’Estat català dins una Federació de Repúbliques Ibèriques aleshores inexistent. Soldevila divideix el seu treball en dues jornades on es descriuen els esdeveniments més importants desencadenats arran de la proclama de Macià, i dedica una tercera part a la reacció que tingueren, davant el fet, diversos organismes i partits. En els dos apartats de descripció cronològica, on analitza l’actitud de l’exèrcit espanyol, les relacions amb Madrid, la celebració popular, les temptatives de desordre o els moments d’angoixa passats per les noves autoritats fins que la CNT no acordà el retorn al treball, hi inclou la reproducció dels documents més importants generats en aquells moments, com la proclama de la República catalana, la circular que el president envià als ajuntaments del Principat o el bàndol emès per l’Ajuntament de Barcelona. Així mateix, no dubta a incorporar-hi un interviu que li va fer a Macià per al Journal de Genève. Aquests dos recursos combinats, el documental ‒més propi de l’historiador‒ i l’entrevista periodística, exemplifiquen el mètode mixt que seguí Soldevila per realitzar una obra que es proposava explícitament ordenar els materials històrics en una primera síntesi, que permeti tenir una noció conjunta dels esdeveniments, que salvi impressions directes, personals, d’aquells que hi han intervingut com a actors o com a espectadors, i que sigui tothora un possible recurs de consulta per als estudiosos o per als encuriosits.

Enric Pujol i Casademont

En el darrer apartat, descriu l’actitud d’entitats com l’Audiència de Barcelona, La Universitat barcelonina, la Confederació del Treball o l’enfonsada dels sindicats lliures. I exposa la reacció dels principals partits i dirigents: l’Acció Catalana Republicana, la Lliga Regionalista, el senyor Cambó, la Unió Catalanista, el Partit Radical, els tradicionalistes i els comunistes. Això li permet concloure, en l’Epíleg, que, «comptant així amb la col·laboració o la simpatia de tots els partits polítics i de les principals forces proletàries, la tasca dels governants catalans va restar en gran manera facilitada».

La feina de Soldevila, però, no es limitava al seu article sobre els fets, sinó que comprenia també la concepció general del monogràfic. Un dels punts que cal remarcar és el tractament unitari que es feia en l’exemplar original del conjunt de les terres catalanes. En portada, al costat de l’esmentat escrit de Soldevila, hi figurava el de F. Almela i Vives, «La proclamació de la República a València», el de Joan Pons, «La proclamació de la República a Mallorca» i el de J. Hernàndez Mora, «La proclamació de la República a Menorca». Anteriorment, ja s’ha parlat de la política seguida durant la direcció de Soldevila sobre aquesta qüestió, però val la pena insistir en el fet perquè constituïa una característica fonamental de «l’autonomisme republicà», sorgit arran d’una proclamació de l’Estat català i que entenia l’autonomia com una via de trobada entre els diferents territoris catalans. No en va responia a un determinat catalanisme republicà que abastava amplis sectors socials i que territorialment no es limitava només al Principat, on era majoritari. Cal tenir present que en aquella època es va viure una veritable presa de consciència nacionalitzadora que afectà el conjunt dels Països Catalans i de la qual n’era un bon exponent l’acceptació generalitzada de les normes ortogràfiques de l’IEC a tota l’àrea lingüística. La concreció i l’abast dels sectors catalanistes encara és avui objecte d’un ampli debat, però és ben clar que es tractava d’uns nuclis de població no reduïbles només a sigles d’organitzacions polítiques i a la seva implantació electoral.

En el monogràfic original, un altre element que Soldevila destacà, també en portada, fou la poesia, uns «Ritmes a Francesc Macià» d’Agustí Esclasans. A l’interior hi havia dos poemes més, «A Francesc Macià» i «El Cant del Poble», ambdós de Josep M. de Sagarra. A continuació, en la secció «Documents» es recollien alguns textos d’interès, com la «Carta circular de S. E. Reverendíssima a la Clerecia de la Diòcesi», «Una nota sobre la conservació de les obres d’art que recorden la monarquia», el «Text del decret de derogació de la llei de Jurisdiccions», «El comiat de l’ex-rei» i la «Declaració de les entitats catòliques».

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

En la secció «Periòdics i revistes», hom es féu ressò dels comentaris que sobre la proclamació republicana havien fet els primers dies els quatre diaris catalans més importants: La Publicitat, La Nau, La Veu de Catalunya i El Matí. També hi quedà recollida la repercussió que l’esdeveniment tingué en la premsa europea més pròxima, francesa, suïssa i anglesa, que es caracteritzà per una actitud d’obert recel envers el nou règim. No en va, la dimensió internacional del fet català era un dels eixos bàsics de la producció de Soldevila. En números posteriors de la revista aparegueren d’altres aspectes que no havien tingut cabuda en aquell exemplar monogràfic. Així, en el número següent, el 70 (juny de 1931), es publicà l’article de Carles Rahola «Notes sobre la proclamació de la República a Girona», i en la secció «Periòdics i revistes» es feia un balanç de l’opinió de la premsa italiana sobre els fets, que no diferia gaire de l’actitud de reserva evidenciada per la premsa europea en el seu conjunt. A títol d’exemple, el Corriere della Sera del 16 d’abril afirmava: «les primeres manifestacions de la nova vida republicana espanyola són tals que fan témer la impossibilitat de mantenir la unitat nacional. A Catalunya, república significa separatisme o no significa res». Encara en el número 72 (agost de 1931) es publicà el text de J. Boronat i Recasens «La proclamació de la República a la Universitat». En les «Lletres» de València i de Mallorca s’anà informant, en diversos números, de l’inici dels respectius processos autonòmics i de les mostres de solidaritat envers la proclama de Macià.

3. Una revista en temps de guerra

Ferran Soldevila no participà en la represa de la Revista de Catalunya de 1934 (de cinc números), sota el patrocini de la Generalitat i la direcció de J. V. Foix. Però sí que ho féu en la nova aparició del 1938, en plena Guerra Civil. La circumstància bèl·lica no comportà per a Ferran Soldevila la interrupció de la seva activitat professional, sinó que més aviat la va estimular. Pel que fa a la seva producció escrita, com a conseqüència del seu compromís amb la Generalitat republicana amenaçada, va haver d’assumir una intensa tasca de publicista, sense que això comportés una minva ni dels seus treballs d’estricta investigació històrica ni de la seva activitat de creació literària i poètica. La seva feina com a arxiver i les seves classes a l’Escola de Bibliotecàries van continuar com abans. També va tenir continuïtat la docència universitària, que sí que experimentà un canvi qualitatiu molt important, ja que fou nomenat director del Seminari

Enric Pujol i Casademont

d’Història de Catalunya. El seu nomenament com a membre de la Institució de les Lletres Catalanes fou l’altre gran canvi que experimentà la seva trajectòria durant el període. Ja s’ha remarcat la importància que l’esmentat organisme va jugar. Ultra les seves funcions d’ajut als escriptors i de publicació d’obres, es dotà de mitjans d’expressió escrits i radiofònics, es coordinà amb els Serveis de Cultura al front i assajà de donar a conèixer a l’exterior la realitat cultural ‒i política‒ catalana. Recordem que en foren membres Josep Pous i Pagès (president), Carles Riba (vicepresident), Francesc Trabal (secretari), Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Coromines, Jordi Rubió, Ernest Martínez-Ferrando, Josep Carner, Jaume Serra Húnter, Joaquim Ruyra, Josep M. Capdevila, Joan Oliver, Lluís Montanyà, Cèsar-August Jordana i Gabriel Alomar. D’ençà del mes de maig de 1937 (quan es començà a projectar l’organisme) que Ferran Soldevila sabia que havia estat designat com a futur membre de l’entitat, encara que el seu nomenament, per unanimitat, no es féu efectiu fins al 23 d’octubre del mateix any 1937.25 El feren de la secció de revistes i jugà un paper destacat en la decisió de reprendre la Revista de Catalunya, que d’ençà de l’etapa que ell la dirigí (1930-1931) només havien pogut tornar a publicar els cinc números de 1934 que ja hem esmentat anteriorment.

No cal dir que la seva col·laboració en la nova etapa de la publicació tornà a ésser rellevant. Aquesta vegada hi tornà a exercir funcions directives, encara que compartides amb un equip format per Antoni Rovira i Virgili, Jaume Serra Húnter i Armand Obiols (Joan Prat i Esteve). Com en l’etapa anterior de 1930-1931, hi escrigué articles d’anàlisi política juntament amb els textos de temàtica pròpiament històrica, d’entre els quals cal destacar: «Un centenari: La restauració de la Universitat de Barcelona», «El concepte d’Espanya en la Crònica de Muntaner» i «Ramon Muntaner i els clergues».26 L’impacte que els seus escrits polítics provocaren en aquell context de guerra potser fou més gran que no el que havien provocat els seus textos dels períodes anteriors. El que tingué més èxit fou «Fe en Catalunya»,27 que ha estat considerat com un clàssic

25. Ell mateix ho explicà a Al llarg..., el 24 d’octubre de 1937: «He telefonat a en Riba i m’ha comunicat que per unanimitat, ahir, vaig ésser elegit membre de la Institució de les Lletres Catalanes. Electors: Pous, Nicolau, Rovira, Rubió i Riba. També han estat elegits Martínez Ferrando, Serra Hunter, Trabal i no sé si algú més» (p. 391).

26. Publicats, respectivament, als núm. 82 (gener de 1938), p. 83-88; 83 (febrer de 1938), p. 171-180, i 86 (maig de 1938), p. 33-38.

27. Núm. 84 (març de 1938), p. 307-312.

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

del periodisme del nostre segle i que constitueix ‒com passava també en el cas de «Les tres concòrdies»‒ una mostra sintètica de la seva notable aportació al pensament polític català contemporani. Exemplifica també clarament el posicionament polític que adoptaren el grup d’intel·lectuals republicans i catalanistes d’esquerra al qual ell pertanyia. L’escrit combat els qui perderen la fe en Catalunya durant la revolució i predicaren el dilema «o anarquia o feixisme», ja que l’actitud havia d’ésser, segons ell, tota una altra:

[...] la reacció de tot català veritablement amant de Catalunya, davant l’espectacle d’aquella Catalunya martiritzada ¿no havia d’ésser una exaltació en la voluntat de servir-la i honorar-la, una dolorosa intensificació de l’amor, un afermament en el daler d’enaltiment i de reparació, una exacerbació de l’animositat contra totes les forces hostils? [...] I era tot el contrari: l’abandó, l’ajupiment, el menyspreu.

Malgrat aquestes reaccions adverses que descriu, es pogué aconseguir el que defineix com a tres superacions essencials: «contra el caos intern, contra la desfeta bèl·lica, contra l’enfonsament cultural». Soldevila no es deixa dur, però, per un artificial triomfalisme i admet que potser l’objectiu d’aconseguir «fer del nostre poble un poble normal» sigui «un ideal apetecible i mai no aconseguit». Allò que no admet de cap manera és que una victòria dels nacionalistes espanyols representi l’esfondrament definitiu de la nació, una mena de Finis Cataloniae. Per això conclou:

Sigui la que vulgui l’eixida d’aquesta guerra, no serà la de la mort per a Catalunya, si cada català, o almenys els millors, saben enfortir la fe en ells mateixos i ofrenar-la a la resistència i a l’acció patriòtica. Perquè, en el fons, la mancança de fe en la pàtria no pot ésser, especialment en homes assenyalats, sinó una manifestació de l’íntim fracàs. [...] Mai l’home de veritable vàlua no pot perdre la fe en la seva pàtria mentre no perdi la fe en ell mateix, perquè ell mateix és la pàtria: molt més que tots els mediocres o pusil·lànimes que el volten.

Dos articles posteriors en el mateix mitjà també abordaren l’actualitat política més immediata des d’aquests mateixos pressupòsits ja exposats, però responien a situacions molt conjunturals. En el primer, «Al marge d’un discurs», comentava un parlament de l’aleshores president del govern republicà espanyol

Enric Pujol i Casademont

Juan Negrín, en un intent ‒molt forçat‒ de fer una lectura favorable al catalanisme de la fórmula negriniana «d’unitat cap enfora, diversitat a l’interior» ja enunciada en els famosos «tretze punts» enunciats per aquell polític com a via de sortida del conflicte.28 Cal tenir present que en aquells moments, com Soldevila mateix expressà repetidament en el seu dietari, es volia combatre la idea generalitzada que es tenia a Espanya, segons la qual la guerra es feia per Catalunya. Un argument tothora utilitzat pels adversaris, que havien fet de la defensa de la unitat espanyola el seu principal punt programàtic. En l’altre article, «La pau del món i la nostra pau», advertia que l’ànsia de pau no havia de menar a la capitulació i que, per tant, «ningú no la somniï damunt una Catalunya subjugada».29

4. L’etapa de l’exili (colofó)

Fruit del compromís de Ferran Soldevila amb la causa de la Generalitat republicana, va haver d’emprendre el camí de l’exili quan els militars nacionalistes espanyols, el 1939, enfonsaren el front català i ocuparen el Principat. Tot el seu exili tingué la República francesa com a escenari i es perllongà fins al 1943. Tanmateix, en el seu cas (i afortunadament en el de molts altres) aquest exili fou fructífer, malgrat tot. Una mostra de la seva vasta producció d’aquells moments la constitueixen els articles que publicà en alguns dels intents de represa de la Revista de Catalunya d’aquells temps. A finals del primer any d’exili va poder reprendre la seva col·laboració en una renovada publicació que, des de París, encetà una nova etapa. L’article que publicà en aquest primer número de la iv època (número 94, desembre de 1939, p. 81-87) fou el colpidor «Obituari» de Carles Rahola, l’intel·lectual afusellat pels franquistes a Girona. Soldevila explica el procés contra Rahola i el perquè de la seva condemna, basada en el seu catalanisme: «separatista intel·ligent i, per tant, perillós», en mots dels seus acusadors. En aquest escrit, però, realitza també un interessant retrat intellectual del personatge, a qui considera un escriptor modèlic perquè «era per ell sol un símptoma de progrés cap a la normalitat literària», cosa que, en paraules de Soldevila, «feia desitjar una multiplicació del seu cas».

28. Núm. 88 (juliol de 1938), p. 439-444.

29. Núm. 92 (novembre de 1938), p. 371-376.

Ferran Soldevila i la R evista de C atalunya (1924-1939)

Soldevila va poder continuar publicant els seus escrits a la revista fins a la interrupció de la publicació el maig de 1940, davant la imminent ocupació de París per les tropes nazis. Fou en aquest mitjà que aparegueren els seus escrits periodístics de caire obertament historiogràfic i erudit. Hi féu comentaris de llibres i va escriure-hi els articles «Els joglars en la Crònica de Muntaner»« (número 96, febrer de 1940, p. 207-211) i «El centenari de Sanpere i Miquel» (número 98, abril de 1940, p. 363-371). Aquest darrer constitueix un veritable exemple de crítica historiogràfica, ja que aconsegueix situar en el seu context històric l’autor estudiat, defugint tant el panegíric com la desqualificació, en bloc, de la seva obra. Dintre d’aquest conjunt d’articles publicats durant l’etapa parisenca de la revista cal destacar «Voluntat de Concòrdia» (número 97, març de 1940, p. 245-248), l’únic de valoració política aparegut en aquest mitjà al llarg del període. En aquest escrit hi defensà la seva idea de «concòrdia interna» ‒ja formulada a principis de la dècada dels trenta‒, perquè considerava que es donaven les circumstàncies per a una unió de les forces polítiques catalanes, condició imprescindible, segons ell, per al redreçament. En l’efímera represa, a Mèxic, d’una nova etapa de la revista ‒que comportà l’aparició d’un únic exemplar triple el 1943‒, també es va poder comptar amb la contribució de Soldevila, que aleshores preparava el seu retorn a Barcelona. El seu escrit «Catalunya» ocupà un lloc preeminent en aquell exemplar (número 99-100-101, gener-febrer-març de 1943). Hi defensà la unitat dels territoris catalans i establí una sinonímia entre els conceptes «Catalunya» i «Països Catalans» que constitueix tot un exemple que convindria seguir també en l’actualitat. Soldevila hi afirmà: «Aquesta unitat catalana no és una innovació teòrica, nascuda a l’escalf del modern moviment polític i cultural de Catalunya. Va néixer amb Catalunya mateixa, i propis i estranys l’han proclamada temps a través».

Una proclamació que en aquells moments tenia una extraordinària importància, ja que el resultat de la guerra havia frenat sobtadament el procés de retrobament nacional de les terres catalanes que havia pres cos, durant els anys trenta, amb el creixent moviment autonomista.

En els intents de represa de la revista de 1947 figura en el comitè de redacció, però no tornem a trobar un seu article fins a l’únic exemplar editat el 1956 a São Paulo (el número 105, corresponent al mes de desembre), on publicà «Guerau de Liost i el Montseny». I tampoc no féu cap col·laboració en l’únic número (el 106) aparegut a Mèxic el setembre de 1967. En aquells moments

Enric Pujol i Casademont

acarava la fase final de la seva vida, que es va veure sotragada per una aturada cardiorespiratòria a causa d’una operació d’hèrnia hiatal, esdevinguda a finals de 1966. Aquest atac tingué importants seqüeles que dificultaren molt el seu treball, però que no l’interromperen. No en va, com ell mateix havia reconegut més d’un cop, el treball havia estat, en diferents moments difícils de la seva vida, un aliat que l’havia estimulat sempre a continuar endavant.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.89

Núm. XXIII (2012), p. 181-192

ARMAND OBIOLS I LA REVISTA DE CATALUNYA A

L’EXILI 1

Maria Campillo

Universitat

Autònoma de Barcelona

Resum

Estudi sobre la intervenció d’Armand Obiols (Joan Prat i Esteve) en les tasques d’edició de la Revista de Catalunya, en l’etapa que va haver de publicar-se a l’exili, després de la desfeta de 1939.

Paraules clau

Armand Obiols, Joan Prat i Esteve, Revista de Catalunya, exili.

Abstract

Armand Obiols and the Revista de Catalunya in exile

Study of the role played by Armand Obiols (Joan Prat i Esteve) in editing the Revista de Catalunya during the phase when it had to be published in exile, after the defeat of 1939.

Keywords

Armand Obiols, Joan Prat i Esteve, Revista de Catalunya, exile.

L’agost de 1939, Armand Obiols (Joan Prat i Esteve) escriu des de Roissyen-Brie (on es trobava refugiat amb d’altres intel·lectuals) a Carles Pi i Sunyer:

1. Aquesta ponència és un extracte de l’article «La construcció cultural a l’exili segons Francesc Trabal i Armand Obiols: espai real i espai imaginari», dins l’obra col·lectiva L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània, Barcelona, GELCC (Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, UAB) - L’Avenç, 2006, p. 246-270. Edició a cura de Ramon Panyella i Jordi Marrugat.

Maria Campillo

He parlat amb Sbert de la Revista de Catalunya. En principi, hi ha el propòsit de publicar el primer número el mes d’octubre i Sbert m’ha dit que preparés l’original. Potser tot plegat és una mica vague encara, però com que crec indispensable que la Revista es publiqui m’he posat immediatament en acció. Caldria que la col·laboració fos, sobretot en els primers números, de gran categoria.2

El novembre del mateix any, Antoni Maria Sbert comunicava a Pi i Sunyer el projecte de composició de la revista, el consell de direcció3 i, també, que havia proposat Obiols i Josep Miracle «per a la secretaria de redacció i proves, respectivament».4 Obiols va començar, així ‒el primer de desembre, quan una part de l’original del segon número ja era a la redacció‒,5 a treballar en la quarta època de la Revista de Catalunya, que comprèn del número 94 al 98, de desembre de 1939 a abril de 1940; el que havia de ser el número 99, el dedicat a Joan Lluís Vives i l’Humanisme, va quedar en premsa amb l’ocupació alemanya de París.

En el primer número, una declaració sense signar, però força ribiana, expressava el sentit d’una publicació que aspirava «a continuar una cultura interrompuda transitòriament i a recollir en les seves planes l’esforç dels catalans escampats avui pel món en tots els ordres de la coneixença». I concloïa: «Arreu on el pensament català és expressat en el seu verb propi, Catalunya és present en la seva substància eterna».

Durant aquesta primera etapa de París, malgrat que el consell de direcció incloïa una gran part dels titulars de la Institució de les Lletres Catalanes ‒amb absències naturals (Jordi Rubió és a Barcelona) i afegits «polítics» (Pau Casals)‒,

2. Carta d’Armand Obiols a Carles Pi i Sunyer (20 d’agost de 1939), dins Maria Campillo i Francesc Vilanova (ed.), La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000 (Quaderns de l’Arxiu Pi i Sunyer, núm. 4; d’ara endavant, QPS), carta 73, p. 113.

3. Presidit per Pompeu Fabra i format per Josep Pous i Pagès (vicepresident), Pere BoschGimpera, Pau Casals, Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Pi i Sunyer, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Jaume Serra Húnter; amb Antoni Maria Sbert de secretari i amb un lloc, també, al comitè de redacció, que incloïa Pous, Riba, Rovira, Serra Húnter i Soldevila.

4. Carta d’Antoni M. Sbert a Carles Pi i Sunyer (2 de novembre de 1939), QPS, carta 77, p. 117-119.

5. Carta d’Antoni M. Sbert a Carles Pi i Sunyer (28 de novembre de 1939), QPS, carta 78, p. 120-121.

Armand Obiols i la R evista de C atalunya a l’exili

i que la llista (teòrica) de col·laboradors és llarga i francament heterogènia, els números no acaben de tenir la cohesió, la rodonesa que tenien els de 1938;6 i s’aguanten a base d’unes col·laboracions (les de Carles Riba, Rovira i Virgili i, Ferran Soldevila, bàsicament, amb alguna cosa de Jaume Serra Húnter o Carles Pi Sunyer), la qual cosa porta a pensar que, realment, falta força gent de pes: l’absència de Josep Carner, que havia donat un fragment de Nabí a la de 1938, és senzillament clamorosa, i també la de molts que fornien les seccions fixes de darrere, de cròniques, ressenyes i altres materials.

Falta gent i, probablement, en sobra d’altra. Potser és una impressió personal, però em costa de creure que Obiols, com a secretari de redacció a l’ombra (no consta ni en el comitè de redacció), hagués acceptat en circumstàncies normals ‒ell, tan curós d’aquestes coses‒ la llarga «Elegia a Venus» de Ventura Gassol (és només un exemple) al costat (literalment) de les cinc primeres «Elegies de Bierville» de Riba. Alguna reticència deuria produir-se amb el comitè de redacció, del qual forma part Sbert (que, al seu torn, es queixa del secretari), per no sentir-se del tot satisfet dels resultats, com confessaria a Jordana en una carta de 1947, en què li demana col·laboració per a la nova represa de la Revista de Catalunya, «que com deveu recordar menà vida poc gloriosa a París l’any 40 i morí a Mèxic amb un número que semblava la seva hòrrida caricatura: a les mans d’Antoni Maria Sbert, és clar, havia de morir amb cara d’estrangulada».7 Es refereix Obiols al número triple 99-101 (gener-març de 1943), del qual encara diria d’altres coses. En un fragment d’una carta a Nicolau d’Olwer, Obiols escriu:

No he oblidat ‒qui podria, valga’m Déu, oblidar-lo?‒ el fascicle que Sbert confeccionà a Mèxic, fascicle que en la història de la Revista assumeix la funció del racó dels mals endreços. Bigarrat i complex com si la Revista ens hagués comès una infidelitat amb el Calendari del Patufet, de contingut tan abundant, heterogeni i absurd, no podia sinó ésser únic: aquella vegada la Revista devia morir d’indigestió.8

6. Per a la Revista de Catalunya en l’etapa de la Guerra Civil, vegeu Maria Campillo, Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Barcelona, Curial-PAM, 1994, p. 322-334.

7. Carta d’Armand Obiols a Cèsar-August Jordana (8 de maig de 1947). Arxiu Nacional de Catalunya, fons C. A. Jordana.

8. Fragment de carta d’Obiols a Nicolau (19 de maig de 1947) reproduït per Maria Capdevila el 1987 en la presentació a l’edició de les cartes d’Obiols a Rovira i Virgili, que és el treball

Maria Campillo

Val a dir que Obiols posseeix una forma d’intel·lecció de la realitat que té com a conseqüència que el seu discurs es produeixi habitualment «a la contra»: és a dir, manifesta més com no vol que siguin les coses que no pas com vol o voldria que fossin; i com que està permanentment, i per entendre’ns, «contra la felicitat a Lil·liput»,9 hom ha de reconstruir el seu pensament, destil·lat des d’una mentalitat crítica molt afinada, per veure que, bàsicament, està contra l’«obra mal feta», contra la banalitat o la vulgaritat, els horitzons limitats, contra la inadequació entre acció i finalitat de l’acció, o contra determinades formes de l’exabrupte. I tot això, en aquesta etapa, es percep més en els epistolaris que enlloc. Les impagables consideracions sobre Agustí Bartra que formula en la llarga carta a Rafael Tasis escrita a Bordeus el 194510 no són sinó un bon exemple: la «inadaptació reeixida» que Obiols atribueix a la parella Agustí Bartra – Anna Murià és, diu, el resultat de la seva combinació entre radicalisme i ingenuïtat, que els ha portat a viure una vida que recolza «en la sistematització de l’exabrupte», cosa que «equival a fer exactament el contrari d’allò que cada avinentesa reclama».

A la crítica d’aquesta i d’altres formes d’inadequació a les circumstàncies de l’exili Obiols hi suma, des de sempre, una franca repulsió personal per les diferents manifestacions d’allò que considera «primari». La direcció del seu verb ha apuntat porfidiosament, en el passat i també ara, en aquesta direcció, i no deixant res per verd. Algunes consideracions sobre Josep Tarradellas, de qui va ser amic11 ‒però també ho va ser de Bartra‒, estan del tot basades en les actituds primàries que li atribueix:

Tarradellas és de la raça d’aquells que confonen llur eufòria fisiològica amb un programa d’acció, dels que elaboren ràpidament els programes a partir de llur inquietud glandular, a la qual dóna un valor absolut. És lamentable que no s’hagi més precís sobre la segona etapa parisenca de la revista. Vegeu Maria Capdevila, «L’època de París de la Revista de Catalunya (1947) i l’epistolari Antoni Rovira i Virgili - Armand Obiols», Revista de Catalunya, nova etapa, núm. 2 (setembre de 1987), p. 142-179.

9. Noció ben descriptiva, explicada per Josep Maria Balaguer a Armand Obiols, Buirac, Sabadell, Fundació La Mirada, 1996, p. 10-56.

10. Vegeu Armand Obiols, Bordeus, 45, Sabadell, Fundació La Mirada, 2004. Edició a cura d’Anna Maria Saludes.

11. Una amistat que incloïa la crítica, com ho demostra la correspondència conservada entre tots dos entre el 1948 i el 1951 (Arxiu Mercè Rodoreda, IEC, 1.1.2/15). És especialment significativa la carta del 8 de juny de 1950 en què Tarradellas sembla acceptar les crítiques «que sovint em taquines, i ho fas amb una certa fruïció, no per això em desplau escoltar-te».

Armand Obiols i la R evista de C atalunya a l’exili

trobat amb allò que en diuen una dona fatal: li hauria mitigat qui-sap-lo un excés de dinamisme que no acaba de trobar objectiu. [...] És que, minyó de vitalitat i d’instint, pragmàtic, no per doctrina sinó per una certa incapacitat de pensar amb coherència, de manejar nocions i conceptes, creu, en el fons, i no ho dic en sentit metafòric, en l’acció màgica dels seus sentiments i dels rudiments d’idees que a partir d’ells aconsegueix d’elaborar.

Això escriu en el decurs d’una llarga carta a Carles Pi i Sunyer (aleshores a Montevideo), tan aguda i provocativa com la de 1945 a Tasis, i a la qual em tornaré a referir més endavant.12 I ho diu, naturalment, des de la crítica al que creu una incapacitat del dirigent per fer-se càrrec de la importància del binomi política-cultura a l’exili, és a dir, quan Tarradellas, en plena crisi governamental, i pel que fa a la nova etapa de la Revista de Catalunya, la de 1947, el fa sentir a ell (a Obiols, i cito literalment) «en la posició del terrissaire que veu entrar a la botiga un furiós amb un garrot», perquè, de fet, considera la revista «un abscés de bizantinisme a extirpar».

Correlativament a la part de crítica que correspon als polítics, tampoc no creu Obiols que, pel que fa a la part del binomi que és responsabilitat dels escriptors, les circumstàncies permetin de passar bou per bèstia grossa: ni en el sentit d’una literatura «improvisada» que obtingui una disculpa en la precarietat ambiental, ni tampoc en el d’un rearmament antiintel·lectualista com el proposat pel grup dels Quaderns de l’Exili («el Pomell de Coyoacán», els anomena). Crec que, en aquests anys, el susdit «pomell» constitueix un punt fort d’inflexió en la construcció obiolesca de l’antiimatge del model d’intel·lectual i del model literari que convé en circumstàncies extremes. Les dues formes, la dels improvisadors i la dels rupturistes (per usar el terme que fa servir Jordi Castellanos),13 serien contràries a «allò que cada avinentesa reclama»: i si l’avinentesa del 19361939 havia reclamat una posició de no-ajupiment davant determinades formes de la immediatesa o de l’estricta contingència, l’avinentesa de l’exili reclama, justament, un rigorós esforç de reconstrucció cultural i, també, de representació de tota una cultura (que, al seu torn, reflecteixi la imatge del país) en l’únic espai

12. Carta d’Armand Obiols a Carles Pi i Sunyer (París, 10 de febrer de 1948). Fundació Carles Pi i Sunyer.

13. Jordi Castellanos «L’exili literari català: continuïtat i ruptura», a Manuel Aznar Soler (ed.), Las literaturas del exilio republicano de 1939, Barcelona, Associació d’Idees - GEXEL, 2000, p. 31-44.

Maria Campillo

que la fa possible. I difícilment es pot reconstruir res amb una liquidació de la tradició immediata com la que proposen els de Coyoacán, amb la consegüent i coneguda polèmica sobre els òrsides, al bell mig de la qual va situar-se Obiols en autoritzar a Tasis la publicació d’un fragment de la carta esmentada als Quaderns d’Estudis Econòmics, Polítics i Socials de Perpinyà, reblant el clau sobre la posició lleial dels més representatius dels «noucentistes», tret, naturalment, de Joan Estelrich.14 Com difícilment pot reflectir-se adequadament la imatge d’una cultura a través de la improvisació dels mers verbalitzadors de les emocions primàries (per legítimes que siguin aquestes emocions) o, per dir-ho amb Carner, amb «un simple sometent de bones voluntats».15

La crítica d’Obiols a la premsa de l’exili va per aquest cantó: hi superposa, al desconcert que li produeix la preponderància de determinats noms (Josep Roure-Torent, Jaume Terrades) en aquestes publicacions, una desqualificació gairebé total. En carta a Fermí Vergés16 afirma: «El conjunt és bigarrat, però un corrent subjacent d’improvisació candorosa, de pedanteria satisfeta i, en darrer anàlisi, d’analfabetisme li dóna una esplèndida unitat». Però creu (i això és important) que aquesta imatge no correspon a la realitat i que prospera, diu, «a conseqüència de moltes inhibicions».

Un aspecte, el de les inhibicions, que repeteix a diversos corresponsals a qui demana col·laboració perquè, creu, «la Revista de Catalunya, feta amb un esperit encara més exigent que a Barcelona, pot servir per a donar una idea del nostre país bastant més honorable i, en realitat, més justa».

Quan escriu això, Obiols es troba ja en unes noves condicions, com a redactor en cap de la sisena represa de la Revista de Catalunya, la de 1947, condicions, «en principi», similars a les de l’etapa del 38, que constitueix segurament, amb aquesta segona de París, les dues més brillants de la publicació. Perquè, en efecte, alliberada França i constituït el 14 de setembre de 1945 el primer govern de la Generalitat a l’exili, sota la presidència de Josep Irla, es prengué l’acord, al setembre del 46, de reprendre la revista a París, amb un Comitè de Redacció

14. Rafael Tasis, «Tots estem d’acord, però...», a Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, núm. 16 (Perpinyà, juny de 1946), p. 4-8.

15. «Represa de la Revista de Catalunya», que obria el número 102 (abril-juny de 1947), reproduït a Josep Carner, Prosa d’exili (1939-1962), Barcelona, Edicions 62, 1985, p. 35-37. Edició a cura d’Albert Manent.

16. Citada fragmentàriament a Maria Capdevila, «L’època de París...», p. 146.

Armand Obiols i la R evista de C atalunya a l’exili

format per Fabra, Carner, Just Cabot i J. Torres-Ibern (que representava l’organisme Cultura Catalana), i explícitament posat sota la direcció d’Obiols, que ara sí que consta als crèdits com a redactor en cap. La represa, però, no arribà a un any. Com ha explicat detingudament Maria Capdevila, el finançament de la publicació va acabar lligat gairebé exclusivament a una política de subvencions que va fallar amb la crisi del govern Irla (iniciada al novembre del 47 amb una carta de dimissió de Pi i Sunyer, que embarcarà cap a Amèrica, i culminada el 22 de gener del 48 amb l’anunci del president de dissoldre el govern de la Generalitat a l’exili), i això representà la sentència de mort per a la revista. Al problema de les vendes i de la distribució s’hi afegí la manca de suport institucional per part dels nous responsables, en especial Tarradellas, que no sembla gaire partidari de la continuació.

El relat que fa Obiols a Pi i Sunyer de les reunions que afecten aquest procés, en l’extensa i magnífica carta d’onze folis a un espai escrita al febrer de 1948, quan acaba de sortir el tercer número, el 104 (que era compaginat des del desembre), constitueix un paradigma i manifesta tant els fets externs com la sintaxi profunda que els motiva.17 És una narració detallada, incisiva i literàriament brillant sobre la crisi del govern de la Generalitat a l’exili i les seves conseqüències sobre el funcionament de la Revista de Catalunya.

Les dificultats, els problemes tècnics (d’impressió, d’emmagatzematge, de distribució), alguns atribuïbles a les condicions de la postguerra parisenca, i especialment els econòmics, subsidiaris en part dels polítics, han estat prou escatits per Maria Capdevila a propòsit de la correspondència d’Obiols amb Rovira i Virgili, solcada d’anècdotes significatives.18 No té sentit tornar-hi ací. Però sí que té sentit insistir en el rigor que caracteritza els tres números trimestrals (102, 103, 104) que van arribar a aparèixer entre abril i desembre de 1947. Un rigor intel·lectual paral·lel a l’esforç personal de seguiment de tot el procés de cada número. La revista exigeix, escriu Obiols,

una atenció incessant i un treball molt meticulós. Sobretot ara, al cap de nou anys d’exili, que va una mica a contracorrent de les tendències que predo-

17. Per a una lectura d’aquesta carta en termes polítics, Francesc Vilanova, «La respectuosa amistat d’Armand Obiols i Carles Pi i Sunyer», text inèdit llegit a «Jornada Armand Obiols. Joan Prat i Esteve (1904-1971)», Universitat de Barcelona, 22 de desembre de 2004.

18. Maria Capdevila, «L’època de París...».

Maria Campillo

minen ‒pessimisme i desesma. Efectuar totes les operacions necessàries a la seva confecció i distribució, de la demanda d’originals fins al transport dels paquets a Correus, és com treballar al fons d’una mina. La meitat del treball és inútil. L’eficàcia pràctica de l’altra meitat, aleatòria. I, totes dues, invisibles: una vegada aparegut, el fascicle de la Revista de Catalunya sembla un fenomen natural ‒ un fragment de mineral o un arbre. Si jo en reivindiqués un bocí de paternitat estic segur que la cosa sorprendria molta gent...19

I el rigor exigeix, en primer lloc, una ajustada selecció dels col·laboradors. Obiols no es cansa d’insistir-hi a tots aquells a qui demana textos. En aquest sentit escriu a Jordana:

Si bé encara no m’ha estat possible de publicar mitja dotzena de pàgines genials, em sembla que he pogut evitar de publicar-ne unes quantes dotzenes de deplorables. Cosa avui, fet i fet, ben meritòria. L’exili ha suscitat vocacions de poeta tan indecoroses com la de Rovira i Virgili, però, en compensació, ha minvat les possibilitats de qui-sap-la gent que prometia. Amèrica amunt, La Nostra Revista sembla que aspiri a esdevenir l’antologia una mica lunar de les bajanades de la Diàspora. Per esperit de simetria, Amèrica avall, els pinsans aplegats a la bardissa de Germanor desafinen delicadament amb el pit bombat i la boca preciosa. I ja no cal que us digui com us planyo quan veig que heu de dipositar la vostra prosa àtica entre els esmerços de Francesc Madrid, Bandranes i Palà i altra gent de mal viure.20

I el rigor exigeix, en segon lloc, una alta cura en el tractament dels originals: palesa, per exemple, en la correspondència amb Rovira i Virgili (que, si no li mereix crèdit com a poeta, li’n mereix molt com a historiador i com a corrector de proves fiable), amb qui comenten el contingut de certs articles, detalls de correcció,21 etcètera. Fins i tot acorden de censurar alguna cosa encarregada

19. Carta d’Armand Obiols a Carles Pi i Sunyer (2 d’abril de 1948), Fundació Carles Pi i Sunyer.

20. Carta d’Armand Obiols a C. A. Jordana (26 de setembre de 1947), Arxiu Nacional de Catalunya, fons C. A. Jordana.

21. En la correspondència amb Rovira hi ha molts detalls de la meticulositat amb què Obiols segueix el procés. Per exemple: «Salut, i vigileu bé les proves. El número anterior va quedar molt bé, de correcció. Cal persistir-hi. Amb una frase pomposa podríem dir que mil ulls ens guaiten, o mil parells d’ulls». Carta d’Obiols a Rovira, editada a Maria Capdevila, «L’època de París...», p. 164.

Armand Obiols i la R evista de C atalunya a l’exili

i no prou acabada. També a Pi i Sunyer demana Obiols trameses de poesia de Clementina Arderiu i de Rosa Leveroni; i afegeix:

[...] tinc un llarg fragment del poema «Montserrat» de J. M. de Sagarra, però cada dia estic menys decidit a publicar-lo: el bo i el dolent no hi són juxtaposats, com Déu mana, sinó imbricats d’una manera tan estreta que és un problema gairebé insoluble de donar-ne, per breu que sigui, un tros completament vàlid.22

I li arriba a parlar, a propòsit del número 105 (el que no arriba a sortir), de com se li va revelant l’«estructura profunda» de la revista.23 Igualment, el rigor exigeix un determinat tracte amb el públic lector, per bé que la dissociació entre oferta cultural i expectatives de la demanda pugui sentir-se més forta a l’exili. Com explica a Nicolau d’Olwer al novembre del 47, «El vuitanta per cent de subscriptors que tenim a França no hauria, a Barcelona, ni remotament pensat a subscriure’s», però creu que igualment s’ha de fer l’esforç per evitar que la revista basculi cap a la banalitat «per la influència del públic que ara ha de satisfer, públic que no és exactament el que Déu destina a les publicacions d’aquest ordre».24

Un to general d’exigència que, en definitiva, com havia afirmat el 194625 fent seves les nocions expressades el 1938 per Riba a «Literatura i grups salvadors», confereixi a la publicació «una funció d’estímul» i serveixi per «operar una mobilització i una jerarquització de valors cada dia més necessària. En el fons es tracta d’una veritable operació de sauvetage». Aquests principis són també els que reflecteix l’article d’obertura «Represa» de Josep Carner, qui propugna els famosos tres lemes d’exigència, universalitat i lleialtat:

Tres lemes anomenen sobretot els continuadors. L’un és el de l’exigència. Si la nostra revista ha d’ésser l’expressió de tota la nostra qualitat possible caldrà que ella es sotmeti a normes rigoroses de selecció. No podríem arribar a gaire o gens alliçonament dels propis i de desvetllament de l’interès dels estranys amb un sim-

22. Carta d’Armand Obiols a Carles Pi i Sunyer (6 de novembre de 1947), Fundació Carles Pi i Sunyer.

23. Carta d’Armand Obiols a Carles Pi i Sunyer (10 de febrer de 1948), Fundació Carles Pi i Sunyer.

24. Maria Capdevila, «L’època de París...», p. 147.

25. En la carta a Fermí Vergés ja esmentada.

Maria Campillo

ple sometent de bones voluntats. L’excel·lència no és pas fàcilment abastable, però tot ço que no en mostri una guspira serà insignificant i ventís. A l’actual depressió ens pertoca d’oposar-li una reacció de veritable exemplaritat, en el major grau que ens serà faedor: sense aqueixa tenacitat sancionaríem una regressió infortunada, seríem un butlletí de la decadència.

Els mesos que va durar la segona etapa de la Revista de Catalunya a París van representar, per a Obiols, l’oportunitat de contribuir a aquesta imatge de la cultura catalana a l’exterior. I va suportar malament el fracàs d’aquesta expectativa. Hi ha un aspecte, en la carta a Pi del febrer de 1948, sobre el qual és imprescindible aturar-se, perquè denota el viratge definitiu, en el pensament d’Obiols, de la continuïtat primera (la més lligada a la Institució de les Lletres Catalanes), i de la relativa adaptació a les circumstàncies que representa la primera represa parisenca de la Revista (la del 39-40) a una altra cosa. Escriu:

Allò que m’irrita, allò que em fomenta aquest afany de denigrar que, àdhuc vestit d’ironia, estic segur que trobareu repelent, és, amic Pi, la indiferència, la frivolitat, la tendència cap al minúscul, la incapacitat de veure més enllà de les circumstàncies, coses que ací, d’ençà que vós sou fora, s’ha accentuat dràsticament, tant, que és impossible de no veure entre els dos fets una relació de causalitat, de no adonar-se que, al capdavall, éreu vós el que assuaujava tots els esquemes d’aquesta indigència. Hi ha coses que només poden viure ultrades, com si existir per a elles volgués dir seguir un camí rectilini cap a llur caricatura [...] Per a mi Catalunya és una idea platònica a realitzar, no una història banal i depriment a reprendre ni un estret país poblat de gent molla i, a estones, una mica convulsa, administrable amb aquella ombra d’imaginació creadora que basta als administradors de propietats. Allò que m’esborrona és veure que hi ha infinitament més de fervor i de sensibilitat per a les coses transcendents en l’exiliat que enceta la novena anyada del seu calvari tallant pins a les Landes o menant una vida absurda en un suburbi glacial que no pas en la mitja dotzena d’administradors d’infinitesimals, de doctrinaris del no-res, de tàctics del buit que ací els representen i els maniobren sense comprendre que si avui, a París, hi ha encara un vestigi de Generalitat i espectres de partits i conclaves de possibilistes és perquè una generació d’homes una mica desorbitats aconseguí d’inserir difícilment dues o tres idees en un país que per fluixesa radical ja tenia un perfil de província. Però aquests empelts són inestables. Sense Estat que pugui precipitar-la en nació, Catalunya estarà sempre a punt de convertir-se en un país inhabitable de mestissos agres i

Armand Obiols i la R evista de C atalunya a l’exili

sense estil si aquells que tenint a l’abast, a una cruïlla de l’atzar, els recursos indispensables, àdhuc si són mediocres, no els utilitzen per a refer l’operació. L’afer de la Revista és un detall, però un detall que revela, un símptoma. Com que jo cada dia crec més que li pertocaria una funció eficient, sóc infinitament més sensible a la indiferència que afiguro a contraclaror en els elogis formals i en la casuística dels qui l’haurien d’assegurar. Indiferència que quan s’altera a còpia d’insistències meves es coagula una mica en hostilitat. He rebut cartes de minyons que es subscriuen i que em pregunten si poden pagar la subscripció a fi de mes: aquests minyons fan, sense jactància, un sacrifici superior al que fins ara ha fet la Generalitat, i, segurament, molt superior al que ara està disposada a fer.

Del punt de vista pragmàtic, apareix ací l’abast del canvi que implica el pas de l’òrbita Pi i Sunyer a l’òrbita Tarradellas. De l’altre, més important, resulta impossible no relacionar aquestes actituds amb les de Josep Carner, amb qui iniciaren a mitjan 1948 una mobilització financera a la recerca de subscriptors, convençuts tots dos de la necessitat de salvaguardar la plataforma que havia de ser, com deia Carner, «l’expressió dignificada de tota la nostra qualitat possible». El mateix any, el Príncep, en el discurs als Jocs Florals de París, aconsellava als catalans de l’exili, als de l’interior i «als que vindran i que no em serà mai donat de conèixer»:

Voldria que guardessin l’aspiració vigilant, mai del tot satisfeta, vers l’excel·lència. Vull dir-los que els pertoca d’atènyer el nivell exigent de les grans literatures i de les altres ciències. Demano l’enduriment de la crítica, demano l’extinció dels últims rastres possibles d’una benevolença provincial, que és un afront tan perillós, si fa no fa, com la mateixa persecució. En les ciències, en les arts, i en les lletres catalanes, torregen noms eminents que comprometen a qualitat la nostra honor col·lectiva.26

Per la seva banda, Obiols, encara a l’agost del 48, parla en una altra lletra a Pi i Sunyer27 del número que té entre mans (el que havia de ser el 105) «compaginat i corregit», de les visites amb Carner a persones de París, de Tolosa, de Perpinyà, per demanar cobertura econòmica; de les corresponsalies que proposa

26. Josep Carner, Prosa d’exili, p. 67.

27. Carta d’Armand Obiols a Carles Pi i Sunyer (25 d’agost de 1948). Fundació Carles Pi i Sunyer.

Maria Campillo

per a Buenos Aires, Xile i Veneçuela, dels paquets de Barcelona encallats a la frontera, que de poc no són objecte d’un registre. Diu que, per al número següent, espera la segona part d’un assaig d’ell (de Pi i Sunyer), que ha rebut poemes de Riba i Clementina Arderiu, un conte llarg de Jordana, i espera originals de Marià Manent, Ferran Soldevila i Jaume Bofill i Ferro. I afegeix, contra tota evidència de les possibilitats de continuació: «La Revista podria ésser una cosa tan admirable i tan decisiva!».

Veiem, doncs, Obiols, tancant d’alguna manera una línia, o un cercle, de les relacions entre política i cultura. Posat que finalment, i com diria el poeta, «han estat el seu fat les terres estrangeres», i passades les successives etapes del binomi, l’últim estadi efectiu del qual s’ha produït, segurament, l’any 1938, acaba per una acció directament substitutòria: la Revista de Catalunya de 1947, i encara la no publicada el 1948, representen un àmbit que reflecteix la projecció d’un model, el reducte de les realitzacions culturals que procuren atansar-se «a la nostra qualitat possible».

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.90

Núm. XXIII (2012), p. 193-196

IDEES ECONÒMIQUES I ANÀLISIS CONCRETES A

REVISTA DE CATALUNYA (1924-1938)

Francesc Roca Universitat de Barcelona

Resum

Nota sobre la presència d’estudis sobre temes econòmics publicats a la Revista de Catalunya el període de 1924 a 1938.

Paraules clau

Revista de Catalunya, primera etapa, economia.

Abstract

Economic ideas and specific analyses in the Revista de Catalunya (1924-1938)

Text on the presence of economic articles published in the Revista de Catalunya during the period from 1924 to 1938.

Keywords

Revista de Catalunya, initial phase, economics.

Molts dels grans economistes catalans formats abans de 1936-1939 escriuen ‒i molt‒ a Revista de Catalunya. Són, de formació, enginyers industrials com Josep M. Tallada o Carles Pi i Sunyer, llicenciats en dret com Pere Corominas, Manuel Reventós o Lluc Beltran, un llicenciat en filosofia i lletres com Joan Crexells. De fet, en aquesta revista es troben esbossos, o primeres versions (o, senzillament, fragments), d’alguns dels llibres d’assaig, i d’anàlisi, que publicaran més tard. Al mateix temps, descobrim que els economistes escriuen amb fonts, o sobre temes, no estrictament econòmics ‒suposant que hi hagi temes «estrictament econòmics». En canvi, alguns assagistes no economistes escriuen sobre

Francesc Roca

qüestions que tenen una vessant econòmica important. Per exemple, el doctor Aiguader i Miró, futur alcalde de Barcelona, escriu sobre «La fatiga obrera».

Economistes...

Carles Pi i Sunyer parla dels «reflexos de la personalitat catalana en el Cançoner» (1928), Manuel Reventós de «l’essència i el valor actual de la democràcia», i fa una «breu història dels moviments socials barcelonins», Lluc Beltran segueix la trajectòria biogràfica i la personalitat de Karl Kautsky (1938) i presenta «els aspectes econòmics de la qüestió txecoslovaca» (1938), i Pere Corominas s’acara amb Miguel de Unamuno (1938). Sempre, fugint dels tòpics. Per exemple, segon Lluc Beltran, Kautsky no és ni «el renegat Kautsky» dels bolxevics, ni el «traïdor» dels feixistes, ni el «demòcrata intransigent» dels reaccionaris, ni el «marxista» que espanta els burgesos. Segons el professor Beltran, és «intel·ligent, coratjós, honest, fidel a una causa que creia justa, i generosament tolerant».

... i no economistes

Entre els no economistes, els assaigs d’un gran interès pel seu contingut econòmic no són gens menyspreables. Per exemple, les pàgines de Josep Pla sobre «la qüestió obrera a Catalunya» (1924), basades en una anàlisi de Ferran Cuito a Justícia social, les informacions de Maspons i Anglasell sobre «institucions catalanes vigents a l’estranger» (1926) o la suggestiva proposta del sempre suggestiu Nicolau M. Rubió i Tudurí: «La qüestió fonamental de l’urbanisme: el país-estat» (1926).

Qüestions centrals

Els articles d’economia de la Revista, com succeeix amb molts dels articles d’altres àrees, van directament al centre de les grans qüestions contemporànies. Per exemple, Manuel Reventós explica que l’obrerisme barceloní és «una mescla singular de passió [...] i de labor tenaç, però modesta» (1931). El seny i la rauxa de Jaume Vicens Vives, uns quants anys abans, i aplicat directament a explicar el moviment obrer català. O Josep M. Vilà, quan afirma que, mentre Catalunya exporta «frites, oli, vi i patates», resulta que «El problema del blat a Espanya»

Idees econòmiques a R evista de C atalunya (1924-1938)

(1931) és greu, car no sembla tenir solució. La raó de fons, sovint oblidada, és que «Espanya no és un país fecundament agrícola». Etcètera.

Població i «situació econòmica»

En l’article El problema de la població a Catalunya (1925), el seu autor, el prehistoriador Josep de C. Serra-Ràfols, escriu com de passada unes paraules que vistes a distància impressionen, car, ben segur, reflecteixen una idea àmpliament difosa en els anys 1920-1930. Aquestes paraules son: «les tendències neo-malthusianes estan molt esteses entre nosaltres, i, per altra banda, no se sap si blasmar-les davant la situació econòmica de moltes llars».

Així, la reducció del volum de la unitat familiar (unitat de producció i unitat de consum alhora) que seria resultat de la difusió del neomalthusianisme no seria considerada com un fet negatiu, donada la precarietat de moltes economies familiars. No sembla que la «situació econòmica» pugui variar.

La idea inversa era: només les petites unitats amb l’ajut dels serveis públics-públics (ajuntaments, diputacions, estats) podrien tirar endavant. Aquest idea no tenia, curiosament, pensament formal-acadèmic a favor. Si més no, a les pàgines de Revista. Però sí, en canvi, aquesta idea tenia al darrere una pràctica prou difosa en la societat catalana entre les classes mitjanes i en la classe obrera. I des de feia moltes dècades, quasi cent anys. Jaume Balmes l’havia sospesat.

«El cost de la guerra» (1938)

El 1938, Lluc Beltran, el jove economista que havia escrit, amb Joan Sardà, el volum titulat Els problemes de la banca catalana que edità l’Institut d’Investigacions Econòmiques adscrit a la Generalitat de Catalunya, va publicar, a la Revista, dos articles llargs que poden ésser qualificats d’importants. Ho serien encara que Beltran no hagués esdevingut una figura acadèmica i politicoeconòmica d’aquella estranya societat hispànica dels anys 1950-1960. Estranya, perquè es basava en una economia en la qual la permanència d’una dictadura politicomilitar nacionalista espanyola –que afavoria directament certes empreses i empresaris concrets, i certs cercles– no significaria ni la paràlisi econòmica, ni la desertificació cultural, ni l’absència de moviments socials de tipus positiu.

Francesc Roca

El primer article és unes «Notes sobre els cicles econòmics». La seva conclusió és contundent: «la crisi i la depressió no son cap desgràcia, sinó una rectificació inevitable, a la qual no convé oposar-se».

El segon article és «El cost de la guerra» (novembre de 1938) i es refereix, concretament, a les «conseqüències econòmiques de la guerra civil i d’independència que vivim». Segons Beltran, i tal com explicaran, trenta anys després, Jacint Ros Hombravella, Antoni Montserrat, Joan Clavera i J. M. EstebanMarquillas, la «destrucció física de capital fix no serà important». Les pèrdues humanes sí, és clar. Valors mobiliaris, joies i art poden ésser exportats i venuts.

L’important és que Beltran pensa que la represa econòmica després de la Guerra d’Espanya serà relativament fàcil. Una raó és que tot fa pensar que seguiran les exportacions, perquè es podran importar fibres tèxtils i maquinària.

Una segona raó és que Catalunya tindrà crèdit, destinat a capital circulant, subministrat per bancs i caixes de diferents punts del món. Car hi ha confiança en l’economia catalana.

Una tercera raó és que «les nostres dificultats no son d’escassetat, sinó d’abundància, creada principalment pel progrés tècnic». Des de Keynes, sabem que una crisi de demanda se sap redreçar millor que una crisi d’oferta. Si participem en el comerç internacional, les conseqüències econòmiques de la Guerra d’Espanya seran menys negatives del que es podria pensar d’antuvi. La realitat, però, fou ben diferent, car entre 1939 i 1960 el comerç exterior català era controlat i limitat burocràticament per les autoritats econòmiques de la dictadura espanyola. La represa/retorn no es produiria fins als anys seixanta.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.91

Núm. XXIII (2012), p. 197-211

L’ART A LA REVISTA DE CATALUNYA

Francesc Fontbona

Institut d’Estudis Catalans

Biblioteca de Catalunya

Resum

A la primera Revista de Catalunya hi escriviren d’art C. Martinell, A. Duran i Sanpere, J. Folch i Torres, J. Puig i Cadafalch i esporàdicament N. M. Rubió i Tudurí, J. de C. Serra Ràfols, A. del Castillo, A. Maseras, X. de Salas, el valencià F. Almela i Vives i el mallorquí G. Forteza. El col·laborador artístic més constant va ser Joan Sacs, F. Elias, que hi portà una densíssima activitat. Sobre art, a la revista, alguns cops també hi escrivien M. Font, R. Benet, J. Cabot o J. M. Capdevila, entre més. S. Gasch, el signant del «Manifest groc», als antípodes ideològics d’Elias, hi publicà ja en plena guerra. Després les arts plàstiques no hi varen ser gens representades, excepte el 1947 per A. Plana. En la represa de 1986, Max Cahner m’encarregà que hi portés els aspectes de les arts visuals i s’inicià una col·laboració molt constant de J. Pla. Estudiosos com R. Santos Torroella, J. Ainaud, S. Alcolea Gil, J. Garriga, X. Barral, J. R.Triadó i Raquel Lacuesta hi feren aportacions destacades. Altres d’estrangers, com R. Lubar, K. Morvay, J. M. Murià i Y. Saveliev, també. Sobretot, però, s’ha obert a investigadors joves.

Paraules clau

Feliu Elias, art, Jaume Pla. Art in the Revista de Catalunya

Abstract

In the first Revista de Catalunya, those writing about art were C. Martinell, A. Duran i Sanpere, J. Folch i Torres, J. Puig i Cadafalch and sporadically N. M. Rubió i Tudurí, J. de C. Serra Ràfols, A. del Castillo, A. Maseras, X. de Salas, the Valencian F. Almela i Vives and the Mallorcan G. Forteza. The most constant collaborator on art topics was Joan Sacs, the pseudonym of F.

Francesc Fontbona

Elias, who did a huge amount of work for the publication. Sometimes other authors also wrote about art in the journal, such as Melcior Font, R. Benet, Just Cabot and J. M. Capdevila. S. Gasch, a signatory of the «Manifest Groc» (Yellow Manifest) and diametrically opposed to Elias in ideological terms, published in the midst of war. Afterwards the plastic arts were not greatly represented, except in 1947 by A. Plana. In its renewed version as from 1986, Max Cahner asked me to take care of visual arts and an extremely steady collaboration began with Jaume Pla. Academics such as R. Santos Torroella, J. Ainaud, S. Alcolea Gil, J. Garriga, X. Barral, J. R. Triadó and R. Lacuesta made outstanding contributions. Other contributions by foreigners, such as R. Lubar, K. Morvay, J.M. Murià and Y. Saveliev were also exceptional. But it has been particularly opened up to young researchers.

Keywords

Feliu Elias, art, Jaume Pla.

Era i és la Revista de Catalunya una publicació culta però no erudita, dirigida al lector català al qual l’interessen tots els aspectes i les especialitats de la cultura de totes les èpoques. Va sorgir el 1924, precisament en un moment de la història del país en què l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera deixava la societat catalana culta òrfena de recolzament oficial. En gran manera, doncs, aquella Revista de Catalunya era un element important, i d’iniciativa privada –com no podia ser aleshores d’altra manera en aquell context polític–, per a la continuació del projecte noucentista en una època que es presumia adversa, des de l’administració, pel desenvolupament d’una línia cultural catalana que havia despertat il·lusions i expectatives fonamentades i viables.

En aquest context, la presència de les arts plàstiques –que modernament semblen sovint les parentes pobres de la cultura catalana, només superades negativament per la música clàssica– sempre va ser prou forta a la Revista, i tingué col·laboracions habituals molt il·lustres tant per difondre aspectes històrics de l’art com en l’anàlisi de l’art vivent.

A la Revista de Catalunya de la primera època sovint hi escrivia Cèsar Martinell, el gran arquitecte seguidor de Gaudí, que esdevindria, a més, un dels grans historiadors de l’art català. Martinell, que humanament era un perfecte noucentista i estilísticament, en canvi, un gran epígon del Modernisme, seria

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

dels primers a estudiar a fons el barroc català arquitectònic i escultòric, un tema que aleshores semblava secundari davant la mítica de l’art medieval, i sobre el qual ell deixà alguns volums fonamentals, encara insubstituïbles, tant monogràfics com de conjunt. A la Revista de Catalunya, però, Martinell es mostrà força eclèctic, i tant escriví sobre l’art medieval –escultura trescentista, la Çuda de Tortosa, Poblet– com sobre l’arquitectura catalana setcentista o el seu venerat mestre Antoni Gaudí, en aquest cas amb motiu de la seva mort.

També aparegué alguns cops a la Revista la signatura d’Agustí Duran i Sanpere, la gran fama posterior del qual com a historiador urbà de Barcelona sovint ha eclipsat el seu paper, igualment destacat, d’historiador de l’art. La Casa de l’Ardiaca, les tapisseries barcelonines o els brocaters foren temes que ell hi tractà.

El pare dels nostres museus moderns, Joaquim Folch i Torres, va escriure a la Revista sobre escultura preromànica i pintura romànica, mentre que l’aleshores més internacional dels historiadors catalans de l’art, el polifacètic Josep Puig i Cadafalch –d’altra banda, president de la Mancomunitat de Catalunya recent descavalcat–, també hi col·laborà parlant de l’arquitectura a Catalunya anterior al segle xi, que era la seva gran especialitat.

El lector de la Revista de Catalunya, doncs, tenia, en matèria artística, el privilegi de poder llegir articles dels experts més importants del país, al costat dels quals també apareixien esporàdicament textos d’altres figures destacades, com l’arquitecte i escriptor Nicolau M. Rubió i Tudurí, els arqueòlegs Josep de C. Serra Ràfols i Albert del Castillo, l’escriptor Alfons Maseras –aquest com a biògraf de Fortuny que era– o el filòleg Pere Bohigas i Balaguer, en aquest cas com a expert en miniatura medieval. Tots ells eren aleshores valors més o menys joves –deixant de banda Puig i Cadafalch, que ja era un personatge que estava en la maduresa–, però figures que serien importants en la historiografia de l’art catalana els anys trenta i que fins i tot, malgrat l’adversitat de l’ambient polític, ho continuarien essent en la postguerra. Representants d’altres terres de parla catalana, com el valencià Francesc Almela i Vives o el mallorquí Guillem Forteza, també col·laboraren en la publicació. Això responia exactament a la voluntat inicial del projecte d’Antoni Rovira i Virgili, el fundador de la revista. I hi és d’assenyalar l’aparició absoluta d’un historiador de l’art –que en aquella època estava potser més a prop de la filologia– que anys a venir esdevindria una de les patums de la historiografia artística espanyola; parlo de l’aristocràtic Xavier de Salas Bosch, que a la Revista de Catalunya escriví sobre l’escultor

Francesc Fontbona

renaixentista Damià Forment,1 i que esdevindria en la maduresa catedràtic de la Complutense i director del Museo del Prado de Madrid, després d’haver passat per la direcció dels nostres museus d’art i per una càtedra a la Universitat de Barcelona en la immediata postguerra, donada la seva afinitat ideològica amb el franquisme, potser no radicalment entusiasta però sí prou notòria per ser tinguda en compte. Un personatge tan vinculat a la Espanya oficial de la postguerra resulta inesperat trobarse’l, en la seva joventut, escrivint a la Revista de Catalunya. Tanmateix, a la Revista de Catalunya hi havia una línia artística determinada, i no era cap dels esmentats qui la marcava, sinó un dels cervells artístics més complets de la Catalunya moderna. El col·laborador artístic més constant de la Revista de Catalunya, doncs, no va ser cap d’aquests, sinó algú que hi feia de tot: vertebrava tots els continguts d’art de la revista i hi escrivia sobre història de l’art, però també i especialment sobre l’actualitat artística, a més de fer-hi cròniques, recensions de llibres i altres textos. Ell sol cobria tots els camps artístics i algun altre, com quan escrivia sobre l’escriptor anglès Chesterton, per exemple, cosa que va fer més d’un cop. Em refereixo a Joan Sacs, el pseudònim literari d’una de les figures principals del Noucentisme artístic, Feliu Elias i Bracons, pintor neobjectivista molt personal, caricaturista polític molt incisiu –que signava Apa quan practicava aquella mena de dibuix–, historiador de l’art pioner i crític d’art molt exigent, a part de narrador ocasional però també de força vàlua. Quan Feliu Elias s’embrancà en l’aventura de les planes d’art de La Revista venia d’una etapa en la qual s’havia revelat com el gran reivindicador dels estudis sobre la pintura catalana del segle xix, amb les seves monografies, encara imprescindibles, sobre Benet Mercadé (1921) i Simó Gómez (1923). En bona part devem a Elias la reivindicació de l’art vuitcentista català en una època en què gairebé ningú es prenia seriosament la creació artística d’aquell segle, i no sols va ser biògraf d’algunes de les seves figures, sinó que formulava per escrit elogis inequívocs a «aquest segle xix, tan bescantat [que] cada dia apareix més valuós», mentre pietosament atribuïa aquesta actitud al fet que els bescantadors no el coneixien, o que, «per conèixer-lo de massa a prop, no el consideraven».2

1. Xavier de Salas, «Damià Forment i el monestir de Poblet», Revista de Catalunya (1929), xi, 58 i s. No cito un per un tots els articles al·ludits ja que aquestes notes a peu de plana esdevindrien un inventari embullat que descompensaria el ritme del text.

2. Joan Sacs, «Publicacions rebudes», Revista de Catalunya (1929), x, 268. Comentari a propòsit del llibre Històries viscudes d’Apel·les Mestres.

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

Precisament havia estat Feliu Elias qui, des del diari La Publicitat, una altra de les seves tribunes habituals, havia reclamat la fundació d’una revista com aquesta,3 i Antoni Rovira i Virgili, com recollint el guant, la posà en marxa i, en conseqüència, encomanà al mateix Elias que hi portés la secció d’art.

Feliu Elias, alhora que un dels treballadors mes tenaços i constants en el camp de l’art a Catalunya, va ser també el gran teòric català de l’art de la seva generació, contrapunt realista a l’idealisme d’Eugeni d’Ors, amb qui acabà enemistat després d’uns inicis còmplices. Joan Sacs omplí el buit que aquest deixà com a maître à penser en el camp artístic català, quan Ors decidí dur a terme la seva fugida a Madrid, arrogant i punitiva, malauradament tan imitada per altres vedettes intel·lectuals i escèniques, grans i petites, del nostre país en èpoques posteriors.

Feliu Elias, que alguns cops també signà amb aquest nom seu real a la Revista, hi col·laborà gairebé ininterrompudament des del primer número, el 1924, fins al 1938. Ell doncs fou qui traçà i sostingué la línia artística de la publicació, ja que els altres col·laboradors d’art hi foren tots més o menys ocasionals, com si fossin convidats especials. Sacs va ser un talent complet, un home de cultura enciclopèdica, de conviccions fortament fonamentades, que no es deixava contradir, i que el portaven sovint a la polèmica aspra. Sec i adust, segur de si mateix, a Feliu Elias evidentment li mancava glamour, però en canvi li sobraven condicions i recursos, i va ser un fora de sèrie, literalment un luxe per a la cultura catalana, dins la qual encara avui la seva figura no ha generat prou reconeixement retrospectiu, no ja entre el públic sinó entre els mateixos administradors principals d’aquesta cultura nostra.

Des del començament fins al 1931, Feliu Elias portà una densíssima activitat a la Revista de Catalunya. A partir de la represa de la revista el 1934, aquella intensitat habitual de les seves cròniques es reduí molt: a part del seus articles de fons, ell havia publicat doncs crítiques d’exposicions, notícies d’actualitat i tota mena de cròniques d’art. Les seves recensions de llibres d’art i de revistes, amb força presència de comentaris en publicacions estrangeres, mostren un crític informadíssim del que es publicava arreu sobre les arts plàstiques. Feliu Elias assumia tots els papers de l’artígraf, des del més brillant del tractadista fins al més humil del cronista, i els feia tots amb gran intensitat i competència, i una bona dosi d’apassi-

3. Ho recordà Max Cahner en la presentació de la nova època de la revista: «Seixanta-dos anys després», Revista de Catalunya (1986), nova època, i, 3-8.

Francesc Fontbona

onament. Si es recopilessin totes aquestes notes d’actualitat artística de Joan Sacs, el volum resultant seria una guia completíssima de l’activitat artística catalana –i en part també general– al llarg de molts dels anys vint i els primers trenta.

Ell doncs a la Revista teoritzava, però també informava. I ho feia sempre amb una acusada independència de criteri i manca de miraments. Quan una cosa en la seva opinió tenia defectes, els assenyalava sense maquillar-los i deixant de banda tota preocupació de comportar-se amb la mínima simpatia que semblen necessitar els que es veuen obligats a judicar sovint les obres dels altres.

Per Elias, el punt culminant de l’art era el realisme, que era la plasticitat pura. Alertava del pes del primitivisme en l’art contemporani, ja que segons ell no tot l’art primitiu tenia per què ser art sensible: segons ell, igual que l’art desenvolupat, també l’art primitiu tenia els seus mestres, però igualment les seves mitjanies i les seves nul·litats. En determinats moments històrics, per empobriment, lluites polítiques o fatiga, «les arts més bellament desenrotllades decauen, es malmeten i es perden», i aleshores els talents es disgreguen o es retreuen per manca d’estímul i acaben per sofrir una involució.4

Un dia, en el número de gener-febrer de 1926, denunciava els preparatius de l’operació de substitució dels murals de Torres-Garcia al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat per pintures noves d’un caire estètic i polític totalment diferent, i ho feia amb duresa, tenint paraules molt agres per als pintors que s’avenien a participar en aquella substitució gens innocent.5 I un altre dia, amb motiu de l’aparició d’un llibret de Carles Riba sobre el pintor Marquès Puig, es queixava de les glosses ditiràmbiques fetes per escriptors sobre artistes, que tanmateix no aportaven informacions sòlides sobre els biografiats.6

També predicava que la pintura catalana havia de saber desempallegar-se de l’admiració massa parasitària envers la pintura francesa –malgrat que no es cansava de proclamar França com la pàtria artística dels catalans, al costat d’Holanda–, i sobretot calia fugir d’esgarriaments tan eixorcs i ridículs com aquelles temptatives de pintura alada del prerafaelitisme o, abans, de l’oberbeckisme.7

Reconeixia a Antoni Gaudí –aleshores encara vivent i en actiu– literalment com un arquitecte genial, «un talent meravellós» que havia de ser confessat «fins

4. Joan Sacs, «L’art primitiu», Revista de Catalunya (1924), i, 136-144.

5. Joan Sacs, «L’Art», Revista de Catalunya (1926), iv, 212-213.

6. Joan Sacs, «Llibres rebuts», Revista de Catalunya (1926), iv, 340.

7. Joan Sacs, «La pintura holandesa i la catalana», Revista de Catalunya (1924), i, 192 i s.

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

i tot pels homes que el repugnem», però es desesperava en veure que s’encisava amb el que ell considerava les heretgies i els horrors més antiarquitectònics del xoriguerisme, cosa que, essent com era com a persona un catalanista dels més radicals, el feia com arquitecte, en opinió d’Elias, ben poc catalanista. Naturalment, rebien també Domènech i Montaner –«Oh ridícul!», deia del Palau de la Música–, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gallissà, Font i Gumà, Joan Rubió, el neoislàmic, el neobizantí... Creia que l’arquitectura modernista catalana oblidava el fonamental i se n’anava cap a l’accessori: una decoració barroera i innoble que donava la raó al president francès Clémenceau quan deia que l’arquitectura de Barcelona era una vergonya per a Europa.8

Tanmateix, quan Gaudí morí, el 1926, tot i que Joan Sacs refermà en aquella ocasió, per si algú encara no ho sabia, que no li agradava la seva obra, la Revista de Catalunya obrí les seves pàgines a gloses, cites i comentaris diversos en homenatge a l’arquitecte, com la figura extraordinària de l’art català que era.9 I en aquesta actitud de reconeixement al geni mort és ben segur que el responsable de les planes d’art de la revista no hi era pas aliè.

Un altre arquitecte modernista de l’òrbita gaudiniana, Joan Rubió i Bellver, va ser literalment apallissat per Joan Sacs des de les planes de la revista el 1927, i qualificat de temerari pel seu projecte de restauració –ple d’afegits ornamentals delirantment neogòtics– del barri gòtic de Barcelona, segons el crític «indigne d’un gran arquitecte».10 Anys enrere ja havia fet un atac feroç contra un pla de reforma del barri de la seu de Barcelona presentat per un altre arquitecte que no tenia res de modernista, Francesc de P. Nebot, pla que deia que era tan nociu com la mateixa destrucció, i el qualificava d’imbecil·litat urbanística.11

També va contradir durament el director dels museus de Barcelona el 1931, Joaquim Folch i Torres, i de retruc l’arqueòleg Josep de C. Serra Ràfols, que es va ficar en la polèmica, ja que Elias no volia que un projectat museu d’art català es fes desmuntant bona part del museu nacional. Tampoc estava d’acord amb Folch sobre el paper de les exposicions oficials d’art com a pedrera d’adquisicions d’obres modernes per als museus, ja que deia que quan això es

8. Joan Sacs, «La moderna arquitectura catalana», Revista de Catalunya (1924), i, 301-307.

9. Revista de Catalunya (1926), v

10. Joan Sacs, «Els campanars de la seu de Barcelona i la reforma projectada pel senyor Rubió-Bellver», Revista de Catalunya (1927), vi, 540 i s.

11. Joan Sacs, «L’Acròpoli de Barcelona», Revista de Catalunya (1925), ii, 64 i s.

Francesc Fontbona

va fer en el passat s’inundaren aquests museus de peces mediocres; ell preferia que el museu s’adrecés directament als artistes que li resultessin interessants i es negociessin directament les compres amb ells, que d’aquesta manera serien mes selectives i econòmicament fins i tot podrien ser mes avantatjoses. Per rematar les discordances, a Sacs no el convencia gens la idea de Folch de comprar pintura viva revolucionària, ja que no hi creia.12

Sempre vigorós en la seva expressió, Joan Sacs reclamava que l’art català modern donés més protagonisme a l’escultura, l’art més «tangible» i, per tant, el més relacionat amb el realisme que segons ell definia l’esperit artístic català, i lamentava contràriament que hi hagués al país massa pintors aficionats que en canvi trobaven un públic comprador.

Joan Sacs va ser un crític obertament reticent a les avantguardes. Segons ell, després de l’Impressionisme, els diferents postimpressionismes no tenien gran capacitat de revulsiu per al públic; els marxants s’orientaren cap a la promoció de l’art salvatge que havia obert Gauguin i cadascun d’ells inicià, des de Picasso, una cursa de «barbarisme» que arribaria fins al dadaisme. Era, en expressió d’ell, la golafreria dels marxants la que havia provocat el col·lapse d’aleshores i la que havia fet surar la forta influència en l’art dels rapins, símptoma de degeneració i decadència. I, com deia Sacs, el rei dels rapins era Picasso, pel qual malgrat tot no li recava declarar la seva admiració. Per això no li estranyava que els joves artistes catalans, en lloc de mirar cap a París, tornessin a Itàlia, model que Sacs, curiosament, considerava poc compatible amb la sensibilitat artística catalana.13

En això el gran crític dissentia de la línia diríem que oficial del Noucentisme, a la qual mai va pertànyer malgrat ser ell sens dubte, paradoxalment, el gran teòric de l’art d’aquella generació.

Amb motiu de la mort de Claude Monet, el 1927, Joan Sacs publicà un article que analitzava l’impressionisme i les seves conseqüències,14 on demostrava un profund coneixement, molt detallat, de la realitat de la nova escola pictòrica francesa i de les diferents individualitats de tots aquells pintors, desconeguts del gran públic, que donaven cos a aquell estol de seguidors presumptament per-

12. Joan Sacs, «Sobre els nostres museus», Revista de Catalunya (1931), xiv, 446-449, i «Les arts plàstiques», ibid., 44-46; J. de C. Serra-Ràfols, «Els museus d’art i arqueologia de Barcelona», ibid., 237 i s.

13. Joan Sacs, «Estat actual de l’art a París i a Barcelona», Revista de Catalunya (1925), ii, 194 i s.

14. Joan Sacs, «En la mort de Claudi Monet», Revista de Catalunya (1927), vi, 132 i s.

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

sonals dels noms primers de l’escola impressionista, liquidada definitivament aleshores. Sobre aquest tema insistí més endavant, amb un article molt dens que es va publicar fins i tot amb un cos de lletra més petit per no ocupar tant d’espai, i en el qual concloïa que l’impressionisme

no és en realitat una escola, sinó una aportació de vàries descobertes capdals d’ordre estètic i tècnic que permeten la realització de les màximes aspiracions de la pintura de totes les èpoques i que alhora intel·ligencien, millor que fins ara hom havia aconseguit, el fenomen artístic.15

Essent com era el responsable artístic de la Revista, Feliu Elias no deixà d’acollir tanmateix algun article que polemitzava amb opinions seves, com ara el que hi publicà Joaquim Folch i Torres el primer semestre del 1925, que qüestionava fonamentadament afirmacions de Joan Sacs a l’entorn de l’escultura preromànica,16 text que tanmateix no quedà pas sense rèplica per part del titular d’art de la publicació.

La Revista de Catalunya, després del seu volum xv, de 1934, no reaparegué fins en plena Guerra Civil, el gener de 1938. En aquell moment Feliu Elias vivia a França, fugint de les amenaces de mort rebudes dels anarquistes. Per això les dues darreres participacions del gran crític a la revista foren de tema parisenc, bé que tornaria a temps de veure acabar la guerra des de Catalunya i tornar-se a exiliar. Sobre la famosa Exposició d’Arts i Tècniques de París de 1937 va fer una crònica no massa extensa, en la qual potser el que més sorprèn és l’absència de referències al que després seria una de les màximes icones artístiques i socials del segle, el Gernika de Picasso, que va ser pintat precisament per al pavelló espanyol d’aquella exposició.17 En el número següent parlaria d’una publicació promoguda també a París per la Fundació Catalana de la Sorbona.18 Complex pensament artístic el de Feliu Elias, tan discutible –en el sentit literal que es pot discutir– com documentat. Un franctirador de gran categoria. Tot menys banal.

15. Joan Sacs: «Crítica de l’Anti-Impressionisme», Revista de Catalunya (1927), vii, 56-75.

16. Joaquim Folch i Torres: «Rèplica a un article sobre l’escultura prerromànica», Revista de Catalunya (1925), ii, 34-39.

17. Joan Sacs, «L’Exposició d’Arts i Tècniques de París», Revista de Catalunya (1938), xvi, 104-107.

18. Joan Sacs, «L’arquitectura gòtica civil a Catalunya», Revista de Catalunya (1938), xvii, 310-312.

Francesc Fontbona

Alguns cops Feliu Elias no escrivia determinat article, però la seva presència a la revista es feia sentir igualment en els arguments d’un altre redactor. Quan va aparèixer el «Manifest groc» de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, la revista se’n va fer ressò, però no a les planes de Joan Sacs. Un anònim col·laborador en va parlar en unes gloses miscel·lànies que intitulà «Sagitari» i que, més que animadversió pel full avantguardista, mostraven displicència. Feliu Elias, però, no va escriure aquelles gloses, ja que l’autor esmentava que «l’il·lustre crític», ell sol, n’havia rebut cinc exemplars, que els destinava a la presó, que era on Elias enviava les publicacions rebudes per ell que no l’interessava conservar.19 I és evident que Elias mai s’hauria referit a ell mateix en aquests termes.

Sobre art, a la revista, alguns cops també hi escrivia Melcior Font, un d’aquells intel·lectuals comodí que mai foren personalitats brillants però sí ben sòlides, que donaren consistència a la cultura catalana en llocs de compromís. D’ell va ser, per exemple, a la revista una completa entrevista amb el dibuixant Joan Junceda.20

Un altre crític –i també alhora pintor– valuosíssim, Rafael Benet, collaborà igualment a la Revista però molt de tant en tant. I en col·laboracions úniques de crítica artística també trobarem les signatures de Just Cabot o Josep Maria Capdevila, a part de col·laboracions de figures no especialitzades en art que aquí però el tocaven esporàdicament, com Jaume Massó i Torrents, Carles Soldevila, Carles Capdevila, Montserrat Casanovas i C. A. Jordana.

Sebastià Gasch, el mateix avantguardista signant del «Manifest groc», i situat als antípodes ideològics de la línia crítica representada per Feliu Elias, publicà un article interessant a la Revista ja en plena guerra. Hi avisava del perill que la nova onada d’art pamfletari desvetllada pels esdeveniments històrics que vivia el país fes renéixer l’esperit de les velles pintures d’història vuitcentistes. «No cal produir obres d’art destinades als obrers», escrivia Gasch, «sinó que cal educar el gust d’aquests obrers per tal que siguin capaços d’emocionar-se davant les obres belles», i concloïa que l’autèntica revolució artística havia estat la de Cézanne i Picasso. 21 Joan Sacs, però, no era allà per contradir-lo.

19. S/s, «Sagitari», Revista de Catalunya (1928), viii, 173 i 413.

20. Melcior Font, «Conversa amb Joan Junceda», Revista de Catalunya (1927), vii, 259-268.

21. Sebastià Gasch, «Notes sobre l’art revolucionari», Revista de Catalunya (1938), xvi, 99-104.

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

Cal consignar també que una temporada a la Revista es parlà del joveníssim art del cinema. El psiquiatra i humanista Jeroni Moragues dedicà al nou art diverses cròniques entre setembre de 1930 i març de 1931, rúbrica que fou continuada fins a final d’aquell any 1931 per Guillem Díaz-Plaja, que just aleshores estava molt implicat amb l’avantguardisme. De la mateixa manera que la música també hi tenia el seu espai, de la mà d’un compositor tan reconegut com el mallorquí Baltasar Samper, que publicà les seves cròniques durant els mateixos anys que la Revista prestava atenció al cinema, és a dir, 1930 i 1931. Tanmateix, ni musica ni cinema havien estat presents abans en les planes de la revista –exceptuant algunes pinzellades escadusseres– ni hi tornarien a estar després, consagrant així una de les mancances lamentablement més habituals en el món cultural català, que és sens dubte la de la marginació de la música culta, un dels arts més importants i de més llarg recorregut de la història de la civilització occidental.

La Revista de Catalunya en la seva primera època havia sortit de juliol de 1924 a desembre de 1929, i de novembre de 1930 a desembre de 1931. D’abril a setembre de 1934 reaparegué, però ara ja sota el patronatge de la Generalitat de Catalunya, i ressorgí de gener de 1938 a abril de 1940, passant en el transcurs d’aquesta etapa la redacció de Barcelona a París, en consumar-se la derrota a la Guerra Civil.

En els últims temps de la revista a Barcelona, a les acaballes de 1938, hi trobarem un article altament significatiu i corprenedor. És la crítica del Saló de Tardor d’aquell any, la darrera gran exposició col·lectiva d’art que es faria a la Catalunya encara no vençuda. Com que Feliu Elias havia fugit a França per evitar les amenaces de la FAI –el conflicte, doncs, era ben complicat–, aquell article el va escriure un altre crític, Josep Maria Capdevila, escriptor d’arrel orsiana i cristià, molt implicat també en empreses artístiques. Acompanyava la crítica un ampli apartat sobre el guanyador de l’important premi Campeny d’escultura d’aquell any, Joan Rebull, amb qui Capdevila havia fundat el TallerEscola d’Art de Tarragona quatre anys abans. L’article sobre l’exposició, de molt nivell i celebrada amb gran voluntarisme per part dels mateixos expositors, és un repàs ampli i detallat del Saló, i ve a ser el manteniment d’una voluntat de comportar-se fins a l’últim moment com un país normal encara que Catalunya, evidentment, no ho fos, a part d’estar ja abocada irremissiblement a la desfeta final. Capdevila, doncs, parlava del Saló de Tardor com si fos un més dels actes normals d’un país normal, i fins i tot hi demostrava la nosa que li feia el tema

Francesc Fontbona

bèl·lic patent en diverses de les obres exposades: «També hi hem vist temes de guerra», deia, i afegia: «La proximitat els fa difícils. Caldria a l’artista el do de posar-hi una distància».22 Hi havia una profunda necessitat que no passés res, però fatalment passava.

Acabada la guerra, doncs, la revista continuà sortint, però a París. Foren cinc números (desembre de 1939 - abril de 1940) d’un nivell apreciable, però les arts plàstiques no hi varen ser aleshores gens representades. Fins als números de 1939-1940 de la revista s’hi incloïa el nom de Feliu Elias (Joan Sacs) en una llista de col·laboradors, però aquesta presència del seu nom devia respondre més al voluntarisme dels organitzadors que no a una col·laboració real del crític d’art de sempre a la Revista en hores baixes. Ja he dit més d’un cop que, si no oficialment sí oficiosament, cultura catalana s’identifica, per part dels seus administradors, majoritàriament amb literatura.

Després, la freqüència d’aparició de la revista esdevingué irregular: el següent número, que va ser triple, aparegué a Mèxic datat «gener-març de 1943», i tampoc tenia pàgines d’art. Igual que el número següent, que sortí a París entre abril i juny de 1947.

Sí que hi havia representació artística en el número de juliol a setembre del mateix 1947. Es tractava d’un bon article d’Alexandre Plana sobre Ramon Martí i Alsina, que demostrava un coneixement per part de l’autor d’alguns dels manuscrits inèdits deixats pel pintor.23 En realitat, la inclusió d’aquell text a la Revista era un homenatge pòstum a Plana, escriptor de creació notable que havia exercit a més la crítica d’art amb molt de nivell al diari La Vanguardia de l’època Gaziel. En morir Plana, ja a l’exili, havia deixat inèdit un llibre inacabat sobre pintura catalana, i aquell text sobre el gran representant català de la pintura militantment realista del segle xix era el capítol que aquell havia dedicat al fundador del realisme pictòric vuitcentista del nostre país.

En les sortides següents de la Revista de Catalunya, la de París d’octubredesembre de 1947, la de São Paulo de desembre de 1956 i la de Mèxic de setembre de 1967, no hi havia cap article ni crònica centrada en les art plàstiques.

La primera època, que és la mítica de la Revista de Catalunya, sortí doncs a batzegades, tot plegat deu anys mal comptats, a mercè dels entrebancs tràgics de la política i dels recursos materials.

22. Josep Maria Capdevila, «Saló de Tardor», Revista de Catalunya (1938), 474-487.

23. Alexandre Plana, «Ramon Martí Alsina», Revista de Catalunya (1947), 185-193.

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

En la represa de 1986, Max Cahner, el director de la nova etapa de la revista –altre cop protegida per la Generalitat de Catalunya, com ho havia estat a partir de 1934–, m’encarregà que hi portés els aspectes de les arts visuals de la secció «Revista de les Arts». Cahner, amb qui jo havia treballat deu anys literalment magnífics en la Gran Enciclopèdia Catalana, m’havia fet, després de les primeres eleccions, diverses propostes per treballar amb ell al Departament de Cultura de la Generalitat, però jo no les vaig acceptar. La proximitat amb la política mai m’ha entusiasmat. Però, en canvi, la intervenció que m’oferia més endavant a la Revista de Catalunya que renaixia m’interessà molt més. El primer article el vàrem dedicar precisament a Feliu Elias, l’ànima artística de l’època puixant de la publicació, i fou encarregat a l’estudiós principal del personatge, Miquel Molins i Nubiola.

A la Revista s’hi anava parlant una mica de tot: en els primers números una professora nord-americana, Joan Lipton, ens oferí la seva visió des d’ultramar de Ramon Martí i Alsina, el màxim representant del realisme pictòric vuitcentista català, precisament l’únic tema d’art que havia tractat la publicació en temps d’exili; Eliseu Trenc hi feia sovint reflexions des de París, i jo mateix aprofitava la revista per publicar-hi assaigs sobre les arts plàstiques que s’apartaven de la meva habitual tasca positivista d’historiador de l’art, però que em donaven l’oportunitat de plantejar-me problemes de fons.

Però la coneixença que vaig fer en aquells anys amb el gravador i pintor Jaume Pla –que, d’altra banda, ja era amic de Miquel Tarradell, membre del consell editorial de la revista– em va impulsar a obrir-li les planes d’art perquè, a part que Pla escrivia extraordinàriament bé, reclamava justament una tribuna per donar una visió de l’art que enllaçava amb l’esperit de la Revista de Catalunya inicial, i que en la Catalunya dels anys vuitanta semblava impossible d’expressar. Pla, home de la generació truncada per la Guerra Civil, volia parlar del mateix Feliu Elias, de Josep Obiols o de Josep Mompou amb la mateixa naturalitat que els crítics literaris parlaven de Carner, de Riba o de Sagarra; i aquest exercici, evidentment tan natural en una cultura normal, era aleshores –i, segons com, encara ho és– una veritable raresa, ja que semblava que no hi havia altra temàtica artística moderna digna de ser glosada en un context cultural exigent que l’art de les avantguardes. Així s’inicià, el 1987, una col·laboració molt constant de Jaume Pla amb la revista, que portaria l’autor fins a publicar un llibre sota el segell editorial que creà la mateixa. El llibre fou Memòria escrita (1991), i amb aquests articles i el llibre Pla inicià una tardana carrera literària,

Francesc Fontbona

de caire memorialístic però també d’opinió, que acabaria amb la concessió del premi literari Sant Joan, rebut poc abans de la mort de l’autor el 1995.

Estudiosos sòlids de dues generacions, tan diferents com Rafael Santos Torroella, Joan Ainaud, Santiago Alcolea Gil, Josep M. Cadena, Andrea Pascual, Joaquim Garriga, Xavier Barral, Joan Ramon Triadó i Raquel Lacuesta, feren aportacions destacades a la Revista. Altres d’estrangers, com Robert Lubar, Károly Morvay, el mexicà d’origen català José M. Murià i Yuri Saveliev, també hi han aportat articles interessants sobre temes catalans vistos des de l’angle geogràfic de cada autor.

Sobretot, però, les planes de la revista s’han obert des del començament de la nova etapa a investigadors joves que han anat madurant mentre col·laboraven amb la revista, molts dels quals ara ja son professionals solvents, com Joan Bosch Vallbona, Jordi A. Carbonell, Anna Riera i Mora, Jaume Vidal Oliveras, Núria Rius –descobridora de dones artistes–, Montserrat Castillo, Pilar Vélez, Laura Mercader, Víctor Fernández –que hi aportà diversos aspectes inèdits de Salvador Dalí–, Josep Segú –que portà un ressò directe del nou realisme pictòric nord-americà–, Josep Bracons, Rafael Torrella, Santi Barjau, Glòria Escala, Eva Figueras, Lourdes Jiménez, Jordi Ribera Bergós, Roser Massip, Claustre Rafart, Lluïsa Sala, Vicent Santamaria, Rossend Casanova, Eduard Vallès, Maria Lluïsa Faxedas, Ester Baron, Ester Garcia Portugués, Albert Mercadé, Miquel Àngel Codes, Matilde González, Ramon J. Pujades, Maria Ojuel, Montse Villaverde, Maria Garganté, Irene Gras, Ricard Bru, Esther Alsina, Natàlia Esquinas..., molts d’ells ja doctors en Història de l’art, professors universitaris o conservadors de museus. En els més de dos-cents seixanta números publicats en la nova etapa hi ha hagut molt espai per acollir aquestes col·laboracions i moltes altres.

La filosofia de les col·laboracions artístiques a la Revista de Catalunya era en principi reflexionar sobre l’art, però insensiblement aquest objectiu s’ha vist complementat i fins i tot depassat per l’aproximació a temes d’història de l’art; donar a conèixer artistes ignorats, fenòmens, grups, de caire històric, molts dels quals formen part ja del patrimoni cultural del país però han restat ocults al coneixement generalitzat. Solen ser treballs sense l’aparat crític de l’article erudit, però sense caure tampoc en la simple divulgació, entre altres coses perquè divulgar sobre temes inusuals seria un contrasentit. Més que l’enèsim article refregit sobre una figura famosa, ha interessat ampliar el panorama de l’art català amb qüestions i figures valuoses que difícilment havien tingut abans altra bibliografia. Es podien haver seguit altres camins, però va ser aquest pel qual va optar qui va

L’art a la R evista de C atalunya (1924-1938)

rebre l’encàrrec de cobrir aquesta àrea en la nova etapa de la Revista, que aviat farà vint-i-cinc anys ininterromputs. És molt més del que havia estat la història de l’època gloriosa de la publicació. Com s’ha vist, el nombre de col·laboradors sobre art s’ha multiplicat en aquesta etapa actual: hi han escrit consagrats com abans, però també moltes noves promeses que s’han anat afermant. I podem dir que la primitiva Revista de Catalunya, la mítica, la que va acomplir un paper tan destacat en el manteniment de la cultura catalana, ha estat succeïda per la d’ara, consolidada fermament després del llarg parèntesi d’exili precari del temps del franquisme. Tot i amb això, la Revista d’ara és viva i no li pertoca encara ser objecte de cap glosa retrospectiva. Només cal desitjar que continuï tenint llarga vida, perquè serà un bon símptoma que per fi la nostra cultura ja ha deixat definitivament enrere èpoques resistencials i que es manifesta sense altra crossa que la de la normalitat.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.92

«CRÒNIQUES

CATALANES»:

Núm. XXIII (2012), p. 213-229

CRÍTICA I IDEOLOGIA LITERÀRIA A LA REVISTA DE CATALUNYA

Antoni Isarch

Universitat Autònoma de Barcelona

Resum

Aquest article analitza la presència de la literatura a la Revista de Catalunya entre 1924 i 1931. Les ressenyes de llibres a la secció «Cròniques Catalanes» defineixen aquesta presència, i alhora són representatives del posicionament general de la Revista de Catalunya pel que fa al canvi cultural produït al país a partir de la dictadura de Primo de Rivera. D’entre tots els col·laboradors es destaca l’aportació de Domènec Guansé, no només per la continuïtat que dóna a la secció, sinó per la voluntat programàtica que atorga a les ressenyes, en plena sintonia amb el director de la revista, Antoni Rovira i Virgili.

Paraules clau

Revista de Catalunya, pensament crític, literatura catalana, Domènec Guansé.

« Catalan Chronicles» : criticism and literary ideology in the Revista de Catalunya

Abstract

This article studies the presence of literature in Revista de Catalunya between 1924 and 1931. The book reviews published into «Cròniques Catalanes» section define this presence, ans also represent Revista de Catalunya’s stance as regards to cultural change occurred in country since Primo de Rivera dictatorship. Domènec Guansé was the outstanding contributor, not only for giving continuity at the section but also for his ideological criticism, in line with director’s magazine, Antoni Rovira i Virgili.

Antoni Isarch

Keywords

Revista de Catalunya, literary criticism, catalan literature, Domènec Guansé.

Va ser Domènec Guansé qui va definir amb lucidesa el sentit de la Revista de Catalunya quan afirmava que aquesta expressava perfectament «l’esperit de l’època». La publicació que havia fundat Antoni Rovira i Virgili l’any 1924 va saber presentar-se com la plataforma que, tot aprofitant la conjuntura desfavorable propiciada per la dictadura de Primo de Rivera, es convertiria en el principal element aglutinador de la reorganització cultural posterior al Noucentisme a Catalunya. Tal i com ha remarcat amb encert Alan Yates, la seva aparició fou, d’alguna manera, conseqüència del clima polític:

[...] la Dictadura crea un moment de repòs molt necessari. Afavoreix una pausa i un balanç de la situació, després de l’activitat frenètica dels anys precedents. Succeeix un perceptible estat de consolidació intel·lectual, un intent de verificar mesuradament els resultats d’esforços anteriors. Imposat d’antuvi per les circumstàncies, era també quelcom que havia de venir naturalment en l’etapa atesa per la cultura catalana. En aquest moment, un balanç detingut dels èxits i els fracassos no és sinó una expressió de la normalitat anhelada. La fundació en 1924 de la Revista de Catalunya i la qualitat del seu contingut representen el que té de més positiu el nou ambient.1

El procés de gestació de la Revista de Catalunya, que es pot resseguir amb força exactitud a través de les pàgines del diari La Publicitat, permet fer-se una idea del sentit col·lectiu de la iniciativa. En efecte, fent-se ressò d’una demanda més o menys present en els cercles intel·lectuals catalans i interpretant la voluntat d’un públic amatent a la renovació cultural, l’equip responsable, amb Rovira i Virgili al capdavant, endega una campanya favorable a la creació d’una revista d’idees oberta a qualsevol tendència. Joan Sacs, el 7 de desembre de 1923, es planyia per la inexistència d’una revista

literària o artística, la revista d’idees, la revista científica que a tots els països mitjanament desenrotllats és instrument de treball de la major utilitat, tant si es

1. Alan Yates, Una generació sense novel·la?, Barcelona, Edicions 62, 1975, p. 171-172.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

considera aquesta utilitat des del punt de vista de la nutrició intel·lectual dels nacionals com des del punt de vista de l’expansió universal, la revista que qualifica i honora un poble, una cultura.2

A partir d’aquest article se’n succeiran d’altres, escrits amb la mateixa idea de fons: Tomàs Garcés, Rovira i Virgili o alguns editorials signats per «Els fundadors de la Revista de Catalunya» exposen i defineixen el desplegament del projecte: direcció, característiques físiques dels quaderns, preu de subscripció, quotes per reunir el capital necessari, etc. L’editorial del dia 18 de maig de 1924 a La Publicitat duu ja per títol el nom definitiu de la publicació i assenyala que per assegurar-ne l’èxit s’han pres «les precaucions de caràcter econòmic» necessàries que tranquil·litzaran aquells que dubten de la seva viabilitat.3

Finalment, el primer número apareix el dijous 17 de juliol de 1924. Seguint el model d’altres revistes d’idees que es publicaven a Europa, Antoni Rovira i Virgili va encertar a oferir un producte prestigiós i de qualitat, que s’ocupés d’una gran varietat de disciplines.4 Un producte, a més, que s’adreçava al

2. Joan saCs [Feliu Elias], «Una revista», La Publicitat, 7 de desembre de 1923, p. 1.

3. La premeditació del projecte queda absolutament confirmada amb l’article «Com serà la Revista de Catalunya», publicat per Rovira i Virgili uns dies més tard que la crida fundacional, que serveix per ampliar algunes informacions tot just esbossades i per defensar-se de les acusacions d’haver «passat davant de cap iniciativa coneguda» o d’haver «destorbat els plans d’altri». Vegeu La Publicitat (14 de juny de 1924), p. 1. D’altra banda, en una entrevista a La Nau feta pocs anys després, el mateix director confirmava la previsió amb què el projecte havia estat gestat des de tots els punts de vista, i oferia altres dades d’interès: vegeu Ramon Pei, «La Revista de Catalunya ha arribat a l’any cinquè de la seva publicació», La Nau (13 d’abril de 1928), p. 1 (reproduït parcialment a Revista de Catalunya, ix, núm. 51 [setembre-octubre de 1928], p. 345-346). Per a una descripció més detallada del procés de creació de la revista, vegeu Antoni Isarch Borja, Domènec Guansé, crític literari de narrativa a la «Revista de Catalunya» (1924-1931), treball de recerca dirigit pel professor Jordi Castellanos i llegit el setembre de 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialment les p. 10-16.

4. Guansé, tot fent el retrat de Rovira, descriu així el naixement de la publicació: «Noves inquietuds l’agullonaven. Era cap a l’any 1924 i s’adonava que podia comptar amb un públic que responia cada dia més i millor als estímuls literaris, intel·lectuals i patriòtics. S’adonà que podia comptar amb un nucli creixent de crítics i d’assagistes. Fundà la Revista de Catalunya, que, pel contingut, el gruix, la durada, és la primera revista ideològica i crítica que hem tingut. Ella sola basta per donar testimoni d’aquell temps». Domènec Guansé, Abans d’ara. 30 retrats literaris, Barcelona, Proa, 1966, p. 65.

conjunt de la societat catalana tot assumint com a propi el projecte global de renovació cultural que la publicació s’havia fet seu com a revista «de Catalunya» que volia ser, i no pas d’un grup o sector, sense perdre la independència de criteri que la situava en un espai d’influència molt ampli.

No cal dir que, sense un mínim component de qualitat, aquest mitjà no hauria assolit la transcendència que va acabar tenint. L’èxit es trobava, sobretot, en l’oferta dels continguts i l’anomenada dels col·laboradors, i el primer lliurament de juliol de 1924 n’és una bona mostra, tal i com ho palesen alguns noms de primeríssima fila: Ferran Soldevila, Josep Pla, Ferran Valls i Taberner, Carles Rahola, Josep Farran i Mayoral... Al costat de textos assagístics de gran ambició, com «L’esperit bel·licós» de Ferran Soldevila o el cèlebre «Vers i prosa» del seu germà Carles Soldevila, un bloc de seccions fixes s’ocupaven essencialment d’art, història, teatre, literatura, en el cas de les «Cròniques Catalanes», i de política nacional i internacional, en el cas de «Periòdics i Revistes» i «Els Pobles i els Estats». La publicació, doncs, quedava perfectament definida a través de les seccions, els continguts i els col·laboradors.

La literatura a la Revista de Catalunya: les «Cròniques Catalanes»

Quin paper té la literatura en una revista com la que acabem de descriure?

No és tractada com una disciplina secundària o marginal, sinó tot al contrari: la Revista de Catalunya s’ocuparà molt sovint de lletres durant la seva primera etapa des d’una òptica força coincident amb les posicions estètiques del director,5 el qual exposarà les seves idees particulars a l’entorn del fenomen literari en diversos articles i assaigs, com el que duu per títol Literats i literatura, 6 aparegut a principis de l’any 1929.

5. Per a aquesta qüestió, vegeu Josep Murgades, «Rovira i Virgili, entre Modernisme i Noucentisme», Revista de Catalunya (nova etapa), núm. 144 (octubre de 1999), p. 106-114.

6. Antoni Rovira i Virgili, «Literats i literatura», Revista de Catalunya, x, núm. 53 (generfebrer de 1929), p. 1-22. És interessant reportar, pel que té de posicionament ideològic en relació amb la literatura, la consideració sobre el tipus de llengua literària dels noucentistes: «La depuració del gust literari en les noves generacions féu odiós l’artificial idioma vuitcentista, compost a base d’arcaismes, vulgarismes i dialectalismes. Però aleshores el llenguatge fou destil·lat en les retortes i els alambins d’un pompós laboratori de moda. Es va fugir de l’encarcarament vuitcentista, obtingut amb un petit nombre de fórmules verbals de cartó, i es caigué en un encarcarament pedant, obtingut a base de neologismes, culteranismes i mots ultrapirenencs. Literàriament, el

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

L’objectiu que es fomentarà passa per reactivar els eixos de la vida literària (autors, públic, editorials, crítica) en un moment en què es comencen a fer presents sensibilitats estètiques provinents d’espais ideològics molt variats. Per assolir una mínima normalitat en l’àmbit de les lletres cal apostar per la diversificació, i la Revista de Catalunya l’assumeix obertament com l’única via per fer que la literatura catalana s’acosti a un públic també divers. Un dels camins d’assoliment d’aquest objectiu consistirà a recuperar alguns autors i obres que durant els anys anteriors havien estat bandejats, o senzillament ignorats, del món literari. Es jugarà fort, en aquest sentit, la carta dels escriptors i intel·lectuals del segle xix –una època constantment reivindicada pels homes de la Revista de Catalunya amb una certa continuïtat al llarg de la primera etapa–,7 o bé la dels autors provinents del Modernisme, opcions totes dues que, per raons diferents, representen formes literàries que potencialment podrien esdevenir fórmules de creació rendibles en el context de la nova situació cultural.

Si reprenem el fil, però, més enllà de l’interès que poden denotar alguns escrits de rellevància diversa, com el tot just citat de Rovira i Virgili o altres de Carles Soldevila, Agustí Esclasans o Armand Obiols, l’espai del mitjà en què es dedica plena atenció a la literatura és la secció «Cròniques Catalanes», aquella que Rafael Tasis definirà com «una secció particularment afortunada de la revista».8 Es tracta, certament, d’una de les seccions més reeixides, idea que avalen, per una banda, aspectes externs com la continuïtat pràcticament ininterrompuda fins al desembre de 1931, l’elevat nombre de pàgines dins de cada número (entre 14 i 30 pàgines, molt més extensa, en qualsevol cas, que cap altra) i el fet que, de manera excepcional, és l’únic espai on la Revista de Catalunya farà allò més semblant a una presentació;9 i aspectes interns, per l’altra, com el llenguatge escrit hi guanyà, en si mateix. Però encara s’allunyà més de la parla popular. També resultava un llenguatge planxat, però planxat a màquina».

7. N’hi ha prou de recordar que en el primer número apareix, dedicat a Àngel Guimerà, el primer dels articles de la sèrie «Les Grans Figures del Renaixement de Catalunya», centrada en la recuperació d’alguns intel·lectuals i escriptors del vuit-cents català (el seguiran Josep Anselm Clavé, Víctor Balaguer i Marian Aguiló, entre d’altres). Per a aquesta recuperació dels valors culturals del segle xix en el context de la Revista de Catalunya, vegeu Jordi Castellanos, Escriure amb el ritme de la sang. La represa de la novel·la catalana (1925-1929), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2005, p. 25-28.

8. Rafael Tasis, «Història de la Revista de Catalunya» (1924-1956), Revista de Catalunya, núm. 106 (1967), p. 11.

9. «La Revista de Catalunya, en presentar-se al públic, ha volgut prescindir de les rutinàries fórmules de salutació i de l’exposició d’un programa prolix. / El nostre programa està contingut

Antoni Isarch

relleu intel·lectual del variat equip de responsables que signaven cada subsecció: Ferran Soldevila s’encarregava de «La Història i l’Erudició», Josep Farran i Mayoral ho feia de «L’Alta Cultura» i Joan Sacs, de «L’Art». Els apartats o subseccions presentaven un o més textos assagístics, especulatius o simplement informatius, que es proposaven seguir l’evolució de la vida cultural catalana tan de prop com la continuïtat mensual del mitjà ho permetia.

Aquestes cròniques definien amb força exactitud la voluntat no excloent de la Revista de Catalunya, i constituïen, en la pràctica, l’espai de trobada per a un equip de col·laboradors ampli i heterogeni i, com a tal, representatiu del nou estat de coses. Ara bé: essent cert que un dels trets comuns entre aquests col·laboradors és l’allunyament dels plantejaments noucentistes, cal matisar que la revista no renunciarà als avenços assolits pel que fa a la normalització sociocultural de la Catalunya del primer quart de segle, i encara menys en un context dominat per la dictadura primoriverista. No bandejarà en les seves pàgines cap ideologia o corrent concret perquè està concebuda des de la premissa que l’oferta cultural del país ha d’enfortir-se a través del creixement i l’ampliació a tots els sectors socials, incloent-hi aquells segments de consum que fins ara no gaudien de tribunes específiques. Que un dels apartats de les «Cròniques Catalanes» es digui «L’Alta Cultura»10 il·lustra, ni que sigui de manera circumstancial, l’assumpció sense complexos de l’alta divulgació cultural com un element definitori i en cap cas associat exclusivament al Noucentisme.

L’esbós ràpid que hem traçat genèricament per al conjunt de les «Cròniques Catalanes» pot delimitar perfectament les coordenades en què es mouran els responsables directes dels apartats de literatura. Passant per alt les diferències, els matisos i les dèries particulars dels tres crítics (Prudenci Bertrana s’encarregava d’«El Teatre» i Tomàs Garcés i Domènec Guansé ho feien de «Les Lletres», és a dir, de la poesia i de la prosa, respectivament), hi ha uns trets compartits que permeten afirmar que la crítica literària de la secció es fa des d’una ideologia i unes concepcions culturals orientades a normalitzar el mercat literari, potenciar en la realitat inicial d’aquest primer número. / La nostra salutació catalana és per a tots els homes i totes les fulles de premsa que lluiten noblement per un ideal.» Vegeu Revista de Catalunya, i, núm. 1 (juliol de 1924), p. 79.

10. A partir d’agost de 1924, l’epígraf és escrit amb majúscules. En els números de juliol i partir novembre del mateix any Josep Farran i Mayoral, que és qui signa la subsecció, hi explica la raó del títol.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

la literatura actual i superar els discursos estètics propis del Noucentisme. Encara més: aquests trets en comú revelen un grau força elevat de militància en favor d’unes determinades idees i, més en concret, en favor d’uns models de creació literària ajustats a aquestes mateixes coordenades.

El fet que no es mensytingui cap dels tres grans gèneres literaris, tal i com mostren els noms dels epígrafs, no deixa de ser simptomàtic de la nova sensibilitat que estem provant de caracteritzar: ja hem insistit en la idea que la Revista de Catalunya és la plataforma d’incidència pública que millor representa, a partir de 1924, el tomb que fa el país en matèria cultural; la diversitat d’opinions en el camp de la crítica literària i un ventall ampli d’interessos diuen molt en aquest sentit. Prudenci Bertrana, per exemple, amb el seu particular estil incisiu, denunciarà sovint –val a dir que amb força contundència en les seves primeres cròniques de l’any 1924– la situació precària del teatre català en comparació amb el predomini de les companyies castellanes que triomfen als escenaris barcelonins; i al mateix temps provarà de potenciar aquells dramaturgs que, sota la consigna del «deure patriòtic», treballin en pro de la normalització del teatre autòcton. I per altra banda, i en el benentès que la preferència estratègica de la revista es decanta per la prosa i més concretament per la novel·la, la poesia –estendard indiscutible de l’estètica noucentista– també està cridada a fer el seu paper en la contesa de guanyar lectors tot allunyant-se de l’«aristocràcia literària» que «trenca tota comunió del poeta amb el poble», ja que el poeta no pot renunciar «al seu més alt sacerdoci, que és el d’explicar al poble el misteri de les coses».11

Així doncs, el gènere poètic gaudirà també d’una elevada consideració: Domènec Guansé, el crític literari especialitzat en narrativa, arribarà a fer cent disset recensions de poesia entre juliol de 1925 i desembre de 1931, amb lliuraments tan significatius com el del número de febrer de 1928, en què vuit dels tretze textos que signa el tarragoní són dedicats a aquest gènere (i trobaríem altres casos semblants com els números d’octubre de 1925 i desembre de 1926).

D’entre els tres crítics de les «Cròniques Catalanes» serà aquest darrer, Domènec Guansé, el que aprofitarà millor les possibilitats de projecció pública que se li obren, especialment a partir de 1925, en assumir la responsabilitat exclusiva de la crítica literària al mitjà. Serà també el que mostrarà d’una forma

11. Domènec Guansé, Revista de Catalunya, vii, núm. 39 (setembre de 1927), p. 303-305. Es tracta de declaracions motivades per la publicació de L’oci de la paraula, de Josep M. LópezPicó.

Antoni Isarch

més evident la sintonia amb Rovira i Virgili pel que fa a la intencionalitat orientadora i la capacitat d’influència de la Revista de Catalunya en la tria de novetats literàries per part dels lectors.

Domènec Guansé a la Revista de Catalunya

Format intel·lectualment en la transició entre el Modernisme i el Noucentisme, Domènec Guansé i Salesas (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) es consolidarà durant la Dictadura i la República com a narrador, traductor i dramaturg, però sobretot com a crític especialitzat en novel·la. Al costat d’altres homes de lletres com Cèsar August Jordana o Rafael Tasis, el tarragoní representa una nova generació d’escriptors, periodistes i homes de lletres en general que es proposen incidir en l’evolució que segueix la literatura catalana al llarg dels anys vint. Per això és una peça destacada de l’engranatge cultural d’aquesta tercera dècada del segle: recull a través de la seva crítica una bona part dels elements definitoris de la nova etapa i es converteix en un dels agents responsables de la represa novel·lística orientada a retornar el prestigi al gènere.

La relació de Guansé amb la Revista de Catalunya comença el novembre de 1924, només cinc mesos més tard que la publicació hagi aparegut. El 1922 el tarragoní havia marxat de la seva ciutat natal per instal·lar-se a Barcelona. Antoni Rovira i Virgili va influir en la decisió del jove periodista local d’anar a viure a la capital catalana, ja que en coneixia els escrits a la premsa de Tarragona i hi devia percebre una certa afinitat estètica i ideològica, cosa que, òbviament, li facilità l’entrada a la Revista de Catalunya.

Guansé es dóna a conèixer compartint «Les Lletres» amb el poeta Tomàs Garcés, si bé aquest darrer no havia col·laborat en la totalitat dels números anteriors: l’agost i l’octubre de 1924 no hi ha l’apartat «Les Lletres». Abans d’iniciar Guansé la seva participació a la revista, Garcés no havia escrit sinó dues ressenyes d’obres en prosa,12 tot i que en el lliurament inicial havia inclòs una nota anunciant per al número següent comentaris «de les més importants novel·les catalanes aparegudes darrerament»; és per aquesta raó que entre gener i juny de 1925 les «Cròniques Catalanes» feren constar l’atenció als dos gèneres, poesia i

12. Concretament, Els sots feréstecs i A l’ombra de Santa Maria del Mar. Vegeu la crítica que Tomàs Garcés fa de totes dues obres a Revista de Catalunya, i, núm. 3 (setembre de 1924), p. 309-310 i p. 311-312, respectivament.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

prosa, de manera diferenciada («Els poetes» i «Els prosistes») i amb responsables diferents, ja que –tal i com hem comentat anteriorment– Rovira i Virgili no volia renunciar a les possibilitats que li oferia l’emergent panorama de la narrativa catalana com a reclam d’un nou públic, i en aquest sentit Guansé li assegurava una continuïtat13 que Garcés no havia pogut consolidar; al capdavall, l’autor de Vint cançons acabarà abandonant la Revista de Catalunya. 14 Aquest canvi provocarà una variació en l’epígraf, que passarà a anomenar-se «Les Lletres». En qualsevol cas, sigui quin sigui el títol de l’apartat on col·labori Guansé, la varietat en serà un dels elements definitoris: dins «Els prosistes» la diversificació bibliogràfica és ben destacable: hi apareixeran novel·les, impressions de viatge, obres clàssiques grecollatines, etc. El mes que Garcés abandona el projecte s’adopta el segon títol, «Les Lletres», menys específic i que, per tant, permet englobar-hi també els comentaris de poesia. A més, s’hi inclouran altres llibres com assaigs de tema no literari, biografies, guies turístiques i fins i tot manuals lingüístics. Finalment, el títol «Els Llibres» s’explica perquè en la represa de la Revista de Catalunya l’any 1930 Ferran Soldevila en fa una reestructuració i agrupa tots els comentaris llibrescos com a secció independent al marge de les «Cròniques», que ara han deixat d’ésser «Catalanes». Aquests canvis dilueixen el protagonisme de què havia gaudit Guansé, perquè ara hi són comentades més obres per altres responsables, com Eduard Nicol.

La varietat de temes i de gèneres en els llibres recensionats respon a un altre factor que, si més no en els textos de finals de 1924 i principis de 1925, serà una de les apostes fortes de Guansé a l’hora de dotar la secció de personalitat pròpia: la catalanitat com a valor afegit de les novetats editorials. Un aspecte, per altra banda, que la Revista de Catalunya assumirà com a propi en una altra mostra de

13. Entre novembre de 1924 i desembre de 1931 escriurà ressenyes de forma gairebé ininterrompuda, amb les úniques excepcions del juliol de 1929 (en què apareixen únicament les «Cròniques Catalanes» de «L’Art») i el maig de 1931, ateses les circumstàncies polítiques especials i la condició extraordinària del número (dedicat íntegrament a la proclamació de la República).

14. Algunes missives de Rovira i Virgili adreçades a Guansé que es conserven al Fons Domènec Guansé de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) permeten resseguir amb força fidelitat aquests canvis. Garcés, que recensionava llibres també per al «Carnet de les lletres» a La Publicitat, va optar, després dels mesos d’autoria compartida amb Guansé, per cedir-li completament la responsabilitat de la secció el juny de 1925 per tal de concentrar la seva tasca crítica al diari òrgan d’Acció Catalana.

Antoni Isarch

la identificació profunda de les posicions de Guansé i Rovira.15 En un context de limitació de llibertats, comprar, i llegir, llibres en la llengua del país és un acte de fidelitat patriòtica que ha d’actuar com a revulsiu del mercat editorial autòcton i que, a més, ha de blindar la fidelitat lectora prou sòlidament per resistir els embats de la presència massiva del mercat en castellà. No cal dir que el punt d’arribada d’aquests plantejaments se situa en l’extensió de la llengua catalana a tots els nivells editorials, perquè, que la competència de la producció feta en castellà és ben present, ho demostren afirmacions com la següent, apareguda en la recensió que dedica Guansé a les Visions d’Orient (1924) de Francesc Cambó:

Llibres com aquest, on la vida actual batega fortament, fan de la nostra literatura una cosa que va a l’hora al costat de les altres literatures europees. Ens sembla, a més a més, que comencem a tenir un públic prou preparat i prou comprensiu i prou àvid per rebre com es mereix un llibre així. Llàstima que no tinguem Editorials ben obertes, ben esbatanades a totes les tendències, a tots els vents de l’esperit, majorment quan en obres d’aquesta mena no és de témer gaire la competència castellana.16

15. A l’inici de la dictadura, Rovira i Virgili ja feia notar que la vitalitat editorial podia esdevenir un element de resistència simbòlica; de l’anàlisi de la situació passa a una crida indirecta per al conreu, la difusió i la lectura: «Un llibre a la mà és un emblema. Un llibre en català llegit avui és una insuperable lliçó d’idealisme. La virtut de la limitació és que es multiplica la vàlua de les coses, fins d’aquelles que podrien semblar-nos insignificants. [...] Totes les coses són susceptibles del poder poètic de la simbolització. Però n’hi ha algunes que en són particularment dignes. Cap com el llibre per simbolitzar avui la catalanitat. L’estretor en què han de moure’s les diverses manifestacions de caràcter ideològic ens serà compensada, si volem, per la vastitud que ens és possible de donar a la difusió dels llibres en la nostra llengua. / Qui gosarà a dir que l’ideal català és d’odi o de mesquinesa, si el veu representat ara per un eixamplament del mercat de llibres catalans, per una creixença del nombre de lectors i per una intensificació de la fervor de la lectura?». Vegeu [Antoni Rovira i Virgili], «El llibre català», La Publicitat, 12 d’octubre de 1923, p. 1.

16. Domènec Guansé, «Visions d’Orient, de Francesc Cambó», Revista de Catalunya, i, núm. 6 (desembre de 1924), p. 616-617. El temor de la competència espanyola apareixerà en els textos de Guansé de manera explícita al llarg d’altres comentaris, cosa que és prou indicativa dels temes que el preocupaven: «[...] és ben simptomàtic que llibres que per a ésser un negoci editorial, tres quarts de segle enrere tenien de publicar-se en castellà, comencin de publicar-se ara en la llengua vernàcula. Naturalment que són els llibres de literatura exquisida els que han d’immortalitzar el nostre esperit. Però hem de convenir també que, per assegurar un públic possiblement vast per a les nostres lletres, no ens resta altre remei sinó tapar totes les escletxes». Vegeu D. Guansé, «Presons d’Europa, de F. Girbal Jaume», Revista de Catalunya, v, núm. 26 (agost de 1926), p. 209. La cursiva és nostra.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

El gènere narratiu és el més comentat pel tarragoní, amb prop de dos-cents textos, cent quaranta-quatre recensions de novel·la i cinquanta de narrativa breu. Per sota d’aquest primer grup, hi ha cent noranta-un textos centrats en prosa no ficcional, designació que inclou de manera àmplia qualsevol llibre, fins i tot els que són considerats habitualment no literaris però que justifiquen epígrafs tan genèrics com «Les Lletres» o «Els Llibres»: estudis, assaigs, conferències, manuals d’història, etc. En conjunt, aquests dos grups deixen molt clar que l’objecte d’atenció preferent és la prosa en qualsevol de les seves manifestacions.

Però, al marge del factor quantitatiu, cal considerar altres condicionants que ajuden a entendre millor l’interès del crític per la narrativa i, en certa manera, expliquen que puguem detectar en les seves recensions una intencionalitat ideològica. Guansé pràcticament s’inicia com a ressenyador en els mateixos anys en què el debat novel·lístic s’ha reprès amb força, i hi participa activament i s’encomana de la febre d’aquest debat. Convençut que la crítica ha d’orientar el lector, i alhora instruir-lo; i convençut també que aquesta té una funció dins el sistema literari perquè manté uns mínims de qualitat de lectura,17 Guansé apostarà, en aquests moments de desclosa del gènere, per la novel·la, cridada a esdevenir un element cultural de primer ordre gràcies al seu caràcter socialitzador. Tenint en compte aquest context, no és estrany que el discurs estètic d’un home de lletres tan proper a l’evolució del panorama novel·lístic com Guansé pugui ésser qualificat de militant, en el sentit que fa una aposta programàtica per certes obres, les quals són valorades per contrast o encaix amb uns determinats plantejaments sobre l’art narratiu. D’aquí que, a l’hora de ressenyar determinades obres, calgui fixar-se en la gradació implícita que estableix entre unes i altres i, en definitiva, en la selecció que fa. Aquesta selecció serà el reflex d’una claríssima intencionalitat per part d’un crític que serà sempre ben conscient del tipus de textos teòrics que divulga: vol oferir un ventall de propostes narratives noves, a base de cercar-ne els elements comuns i potenciar-ne aquells que s’ajustin a la seva concepció literària per tal d’articular un discurs en relació amb una idea determinada de la novel·la moderna en català. I amb aquest propòsit provarà de posar en circulació alguns noms propis: Joan Puig i Ferreter, molt

17. La reflexió sobre la funció de la crítica serà objecte d’anàlisi, entre d’altres, per una veu autoritzada com és la de Carles Soldevila, i en un moment estratègic com és 1925. Vegeu Carles Soldevila, «A l’entorn de la crítica», Revista de Catalunya, ii, núm. 8 (febrer de 1925), p. 117121.

Antoni Isarch

especialment, però també Joan Santamaria, Josep Pla, Miquel Llor, Josep Roig i Raventós, Carles Soldevila i fins i tot Maria Teresa Vernet.

Els primers literats recensionats de manera prioritària per Guansé seran els antics modernistes. Així, durant el període 1924-1927, Prudenci Bertrana, Pere Coromines i Joan Puig i Ferreter seran motiu d’atenció per part del crític perquè, a banda del fet que són els primers a respondre a la crida per al conreu novel·lístic, obres com Jo! o Servitud exalcen valors estètics oposats al Noucentisme i poden constituir un revulsiu per al consum cultural en català:

En una de les nostres primeres cròniques de la Revista de Catalunya esmentàvem, exemplarment, la personalitat de Puig i Ferreter com la d’un dels escriptors més forts, més virils i més humans de Catalunya, com un dels escriptors més capaços de conquerir un gran públic –un gran públic no sempre és tot el contrari d’un públic selecte– per ell i per les lletres catalanes. La seva darrera producció –L’home que tenia més d’una vida–, publicada a La Novel·la d’Ara, no ens fa tornar enrere del que vam dir, ans ens hi referma.18

Tanmateix, només Puig i Ferreter mantindrà intacta la valoració favorable, ja que la resta d’escriptors d’aquest conjunt no acabaran de consolidar l’empenta mostrada el 1925: es desencisarà ben aviat de Víctor Català i anirà fent-ho de manera més gradual de Joan Santamaria, per citar dos exemples molt clars. En el rerefons d’aquesta fallida hi ha la idea de modernitat amb què Guansé jutja els autors i les obres que van publicant-se: a mesura que aquest concepte de modernitat va prenent forma –si bé convindria recordar que no tindrà un significat inequívoc durant aquests anys–, s’accentua el desencaixament amb la idea particular que en té el tarragoní; i així arribem a l’any 1927, en què els seus variats interessos es jerarquitzen: les ressenyes mostren com comença a constatar el fracàs de l’aposta pels vells autors modernistes, al mateix temps que descarta la línia de prosistes que abans li havien interessat, com Eusebi Isern i Dalmau, i selecciona entre els joves autors aquells que entren dins els paràmetres del seu discurs teòric. Josep Pla, d’entre aquests, acabarà essent objecte de crítiques negatives tot i el valor literari que li és reconegut d’entrada, i l’entusiasme del 18. Domènec Guansé, «L’home que tenia més d’una vida, de Puig i Ferreter», Revista de Catalunya, ii, núm. 10 (abril de 1925), p. 389.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

crític tarragoní per Miquel Llor o Maria Teresa Vernet només serà moderadament positiu.

Sembla, doncs, que la voluntat de Guansé de relligar els interessos dels autors veterans i dels més joves en objectius comuns es revelarà molt més difícil del que pugui semblar perquè, en la pràctica, les vies de la modernitat van per altres camins que els que ell proposa: el reflex de la vida interior dels personatges, la tendència a la concentració temporal o la presència de nous temes, induïts per la influència de Freud, són només alguns d’aquests camins que fan palesa la recepció del psicologisme, el corrent predominant en la narrativa catalana a partir de la segona meitat dels anys vint.

Domènec Guansé, que considera que cal abans de res guanyar un públic per a la literatura catalana, es mostrarà distanciat d’aquest corrent que obre la porta a «tot el que sigui la nua exposició del subconscient o a la minuciosa descomposició de la psiquis per l’anàlisi». 19 Tot i això, malgrat les seves fortes reticències, no deixarà de veure-hi un component de modernitat que li permetrà enfrontar-se a les reserves de caire moral que hi posa la crítica catòlica, amb Manuel de Montoliu al capdavant. En darrer terme, aquesta tímida acceptació del psicologisme farà evolucionar el seu discurs crític o, si més no, suavitzarà certes posicions: la valoració entusiasta de la novel·la Fanny , de Carles Soldevila, el 1929, en contraposició a El cercle màgic, de Puig i Ferreter, certifica aquest avenç pel que fa a la idea de modernitat. Es tracta, però, d’una modernitat molt relativa i sempre condicionada a aspectes que pel tarragoní mai no deixaran de ser centrals, com l’acostament al públic, la intel·ligibilitat del text literari o el tractament de temes que puguin interessar el lector. 20

Per tal de completar aquesta mirada panoràmica sobre la crítica literària a la Revista de Catalunya entre 1924 i 1931, cal parar atenció a altres tipus d’obres que, per la freqüència amb què seran analitzades dins les «Cròniques Catalanes», mereixen algun comentari. Així, la prosa no ficcional constitueix un conjunt força rellevant per l’elevat grau de complementarietat que

19. Domènec Guansé, «Llenguatge i poesia, de Manuel de Montoliu», Revista de Catalunya, xi, núm. 60 (novembre-desembre de 1929), p. 469.

20. Per a una anàlisi més aprofundida dels aspectes estètics en la crítica literària guanseniana, vegeu Antoni Isarch, «Domènec Guansé i la novel·la. Crítica literària a la Revista de Catalunya (1924-1931)», Els Marges, núm. 91 (primavera de 2010), p. 16-35.

Antoni Isarch

mostra en relació amb els gèneres narratius. No s’ha d’oblidar que un dels objectius estratègics assumits per bona part dels agents culturals a Catalunya a partir del setembre de 1923 –i la Revista de Catalunya n’és un dels principals– és eixamplar la base de mercat llibresc com a mesura encaminada a l’estratificació, ja sigui de lectors, ja sigui dels productes editorials que aquests consumeixen. El mercat en català, certament, ha de girar al voltant de la novel·la, però ha de tenir en compte qualsevol producte, també el que no és específicament literari. I d’aquesta manera, si l’oferta s’estén a tota mena d’obres, augmentarà la producció i, consegüentment, augmentarà el públic lector. En darrer terme, per completar el sistema de relacions culturals desitjable, la professionalització literària hauria de veure’s potenciada gràcies a aquesta diversificació.

Així doncs, cap a 1927, en el mateix moment que Guansé ha començat a obrir el seu camp d’interessos més enllà de la narrativa de filiació modernista, reclama el conreu d’altres formes prosístiques que satisfacin una massa lectora naturalment heterogènia; en aquest sentit, la biografia i la literatura de viatges se situaran en una posició privilegiada per contribuir a aquest eixamplament. I, al costat d’aquestes, les traduccions ajudaran a completar el panorama per la seva dinamització del mercat editorial. Totes aquestes variants tindran acollida en la secció que Guansé condueix, i les millors publicacions dels respectius gèneres seran ressenyades de forma amatent pel tarragoní, en un intent de configurar nous espais literaris que donin cobertura professional als escriptors en correspondència amb el creixement del públic lector. Valgui, com a exemple de tot un conjunt, aquest extracte: si el juny de 1927 ja havia constatat que «la nostra literatura comença a produir llibres de viatges»,21 el gener de l’any següent tornarà sobre la mateixa idea:

Fa temps que hem pogut remarcar com la literatura de viatges torna a ésser cultivada entre nosaltres. La majoria de llurs autors no són, però, professionals. Això, tanmateix, des de certs punts de vista, fa encara més goig: el goig de veure com aquests escriptors cosmopolites, posats en contacte amb les gents i les cultures més diverses, no senten cap mena de desarrelament i segueixen emprant, sense cap mena de vacil·lació, ans amb naturalitat i gràcia, l’idioma pairal. Això parla

21. Domènec Guansé, «Per les terres de Crist, de J. M. de Nadal», Revista de Catalunya, vi, núm. 36 (juny de 1927), p. 639.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

molt a favor de la nostra normalitat literària i fins de l’existència d’un públic per acollir aquesta mena de treballs.22

La Revista de Catalunya a partir de 1929

Després de l’any 1929, amb la dictadura a punt d’arribar a la seva fi, prendrà forma una incipient necessitat de tornar a replantejar la dinàmica cultural a Catalunya. La crisi del llibre dels anys immediatament anteriors ha posat sobre la taula qüestions que, en la mesura que mostren les mancances en matèria de normalitat literària, també obliguen a redefinir l’abast de la cultura catalana des de la reflexió sobre les limitacions pròpies del mercat, el nombre excessiu d’editorials o la modificació de l’hàbit lector relacionada amb la incorporació d’altres sectors de consum, com per exemple el públic femení.23 A més a més, han sorgit nous debats específicament literaris, com el de la novel·la ciutadana i el districte cinquè, a conseqüència, entre altres raons, de l’Exposició Internacional i el corrent de barcelonisme generat; i s’han consolidat alguns noms propis en detriment d’altres que han desaparegut de l’escena pública.

El canvi de dècada, doncs, sembla que és la fi d’una fase del procés de normalització que ara entra en un altre estadi. La Revista de Catalunya, fidel al seu compromís amb qualsevol debat intel·lectual, acollirà en les seves pàgines les aportacions més rellevants en matèria de reflexió literària, com ha anat fent fins ara. Així, per exemple, el reclam per la professionalització, constant al llarg dels anys vint, prendrà nova empenta de la mà de dos col·laboradors habituals. Si Agustí Esclasans definia el 1930 com «l’any de les grans liquidacions i dels bells projectes»24 i advocava per encarar el professionalisme literari des del que

22. Domènec Guansé, «Més llibres de viatges», Revista de Catalunya, viii, núm. 43 (gener de 1928), p. 86.

23. Per a la qüestió del mercat editorial en l’etapa dictatorial, es poden consultar, entre d’altres, Francesc Vallverdú, «L’edició catalana de 1923 a 1930», Els Marges, núm. 9 (gener de 1977), p. 25-29; i Jordi Castellanos, «Mercat del llibre i cultura nacional (1882-1925)», Els Marges, núm. 56 (octubre 1996), p. 34-38.

24. Agustí Esclasans, «La tragèdia intel·lectual de Catalunya», Revista de Catalunya, xii, núm. 61 (setembre de 1930), p. 25-33. La citació pertany a la p. 25. Aquest text provocarà una resposta d’Elvira Augusta Lewi («La solució del problema intel·lectual de Catalunya», Revista de Catalunya, xii, núm. 63 [novembre de 1930], p. 233-235), la qual acceptarà en general les idees d’Esclasans tot posant l’èmfasi de la seva reflexió en el públic. I, encara, l’escriptor barceloní hi tornarà amb «El camí que cal seguir», Revista de Catalunya, xiii, núm. 65 (gener de 1931), p.

Antoni Isarch

ell qualifica com a intel·ligència pura, altres literats, com Carles Soldevila en l’assaig «La nova era literària», s’hi afegiran per demostrar que aquesta demanda és generalitzada, i que la migradesa del públic continua essent una qüestió que cal encarar.25 A banda de compartir amb el text d’Esclasans la sensació que la fi de la dictadura ha de portar nous aires al panorama literari, l’autor de Fanny reclamarà un veritable públic que vagi més enllà dels esnobs i dels especialistes, tot assenyalant que «la tasca urgent durant la nova era que sembla que comença és l’engrossiment del públic».

Un altre fet que es produirà l’any 1929 relacionat amb la Revista de Catalunya afectarà la projecció pública de Domènec Guansé, fins aquest moment actiu participant de la vida literària del país. El mitjà –que, val a dir, ja no és l’única tribuna d’una certa importància que es publica– pateix una crisi econòmica que n’interromp la regularitat. Des de finals de 1928 els números han anat apareixent bimensualment, però la situació no millorarà i caldrà acabar aturant-ne la publicació. Antoni Rovira i Virgili, director fins al número 60, deixa de ser-ne el responsable i és substituït per un vell col·laborador, Ferran Soldevila, a partir del número 61 (que ja pertany al setembre de 1930). Les característiques de la revista no han variat sensiblement, i per això Soldevila considera que s’ha produït una «represa» i no pas una refundació. Tanmateix, sí que s’han donat alguns canvis en l’àmbit de la literatura: en primer lloc, es dóna espai a la creació, inexistent sota la direcció de Rovira i Virgili; i, en segon lloc, la crítica literària es presentarà en un espai diferenciat al marge de les «Cròniques Catalanes», les quals, lògicament, deixaran de ser la secció de referència en matèria de lletres i llibres. El paper de Guansé comença a decréixer: la seva ja no és l’única signatura de les ressenyes, i aquestes perden, en general, profunditat i gruix conceptual en dedicar-se a diversos llibres alhora, entre els quals es compten moltes traduccions. Els interessos de Guansé, ja per si mateixos prou diversificats, es desplaçaran cap a altres mitjans (La Nau, sobretot, al costat del seu insubstituïble Rovira, però també La Publicitat, amb la qual ja col·laborava) o cap a altres àmbits com les traduccions o la creació novel·lística.

41-43. Convé anotar, finalment, que Carles Soldevila ja s’havia ocupat del professionalisme el 1927 en l’assaig «La remuneració de l’esperit», Revista de Catalunya, vi, núm. 32 (febrer de 1927), p. 113-121.

25. Vegeu Carles Soldevila, «La nova era literària», Revista de Catalunya, xii, núm. 64 (desembre de 1930), p. 308-322.

«Cróniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya

Ara bé: al llarg d’aquests més de set anys de col·laboració a la Revista de Catalunya, l’activitat de Domènec Guansé des de les «Cròniques Catalanes» ha contribuït decisivament a fixar uns nous paràmetres de consum cultural i literari des de l’adhesió explícita a uns valors concrets; ha provat de potenciar un estil de crítica molt lligat a l’actualitat i, doncs, centrat a ressenyar escriptors catalans contemporanis implicats en la represa novel·lística; s’ha consolidat com un agent cultural destacat en l’exercici de la crítica novel·lística; i, tot plegat, ho ha fet des de les pàgines d’un mitjà abocat, des de la seva fundació, a la tan necessària tasca col·lectiva de redreçament cultural, tasca que començarà a donar fruits amb l’adveniment de la República.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.93

Núm. XXIII (2012), p. 231-238

REVISTA DE CATALUNYA . TEXTOS QUE FEREN HISTÒRIA

Josep Maria Casasús

Catedràtic de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra Institut d’Estudis Catalans

Resum

Nota sobre el contingut de tres articles d’especial rellevància publicats a la Revista de Catalunya per Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila i Andreu Avel·lí Artís.

Paraules clau

Revista de Catalunya, Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Andreu Avel·lí Artís, articles importants.

Revista de Catalunya. Texts that made history

Abstract

Text on the content of three particularly relevant articles published in the Revista de Catalunya by Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila and Andreu Avel·lí Artís.

Keywords

Revista de Catalunya, Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Andreu Avel·lí Artís, important articles.

Em centraré en tres peces periodístiques de la Revista de Catalunya de l’any 1938, en plena guerra espanyola. Es tracta de dos articles i d’una crònica excepcionals: l’article «Un altre front», de Lluís Nicolau d’Olwer, número de gener de 1938; l’article «Fe en Catalunya», de Ferran Soldevila, número de març de

Josep Maria Casasús

1938; i la crònica de la secció «L’accent de Barcelona», d’Andreu Avel·lí Artís (Sempronio) corresponent al número de juny de 1938.

Són tres models de treball periodístics per a moments de crisi.

La història serveix per trobar referents del passat que ens siguin útils ara en temps de crisi, també, diferent però a la de la guerra espanyola.

1. L’article de Lluís Nicolau d’Olwer

La publicació de la Revista de Catalunya, amb textos d’altíssima qualitat, durant tot l’any 1938, en plena Guerra Civil i quan la cursa dels esdeveniments bèl·lics ja feia augurar un final infaust per a la causa republicana, ha estat una de les proeses periodístiques més admirables de la històrica catalana recent.

La Revista de Catalunya havia estat fundada l’any 1924 per Antoni Rovira i Virgili. La seva publicació quedà interrompuda com a conseqüència del fracàs del Sis d’octubre de 1934.

No tornà a sortir fins al mes de gener de 1938, amb el suport, llavors, de la Institució de les Lletres Catalanes. Era un gest de resistència a favor de la cultura catalana, aleshores també amenaçada en la zona republicana, dominada per l’espanyolisme, que havia tret pit davant una Catalunya deprimida.

La direcció de la nova etapa d’aquest periòdic anà a càrrec d’un comitè integrat pels dos directors anteriors de la publicació, el fundador Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, i el professor Jaume Serra i Hunter.

L’article que obria el primer número d’aquesta nova època del prestigiós periòdic duia per títol «Un altre front» i anava signat per Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), eminent historiador i hel·lenista, polític i periodista, que des de 1936 era governador del Banc d’Espanya, entitat que en aquells moments, i per exigències de la guerra, havia instal·lat la seva seu central a Barcelona.

Aquesta peça periodística de Nicolau d’Olwer que encapçalava el número 82 de l’any x de Revista de Catalunya, corresponent al mes de gener de 1938, era una mena de proclama editorial sobre l’esperit i els propòsits de la represa de la publicació en aquelles circumstàncies extraordinàries.

És un text que, en certa manera, formula una petita doctrina sobre la funció del periodisme en una guerra com aquella: compromís amb la situació, malgrat no ser una «revista de guerra»; servei a la causa de Catalunya i de la llibertat; portaveu solidari i no partidista; qualitat i to en els escrits; continguts culturals i de pensament; i exclusió de l’especialització, però també del «pur reportatge».

R evista de C atalunya , textos que feren història

Ultra l’article-pòrtic de Nicolau d’Olwer, trobem en aquell primer número articles de Rovira i Virgili, Serra Hunter i Maurici Serrahima, poemes de Carles Riba, un conte de Mercè Rodoreda i cròniques i crítiques d’Andreu Avel·lí Artís (conegut més tard amb el pseudònim Sempronio), Ferran Soldevila, Fermí Vergés, Sebastià Gasch, Joan Sacs, Jaume Bofill i Ferro, Domènec Guansé, Lluís Montanyà i Pau Vila.

La lectura atenta i comparada de molts documents de la premsa d’aquell període ens fa palès que el periodisme de guerra a Catalunya no era pas monolític ni mesell.

No es pot dir que els periòdics acceptessin en bloc tot el que es feia a la zona republicana.

En aquest article inicial, Nicolau d’Olwer esmentava «el contracop dels que aprofitaren la guerra per a una revolució partidista» i «la depredació sistemàtica de l’economia i del patrimoni espiritual» de Catalunya com dues de les dissorts de la República democràtica.

La crítica envers els excessos de determinats sectors revolucionaris formava part, doncs, dels principis editorials de la nova publicació.

Fou un encert que el pòrtic de la tercera època de Revista de Catalunya anés signat per un periodista tan eminent.

Era un bon averany, si més no des de la perspectiva periodística.

Gràcies a les figures respectades que encapçalaven aquella ambiciosa operació, i gràcies també, no cal dir-ho, a l’esforç del redactor en cap, Armand Obiols, la Revista de Catalunya d’aquell any de guerra ha esdevingut un exemple de la força que és capaç de mantenir la dèria professional al servei d’una causa solidària i patriòtica.

Els propòsits inicials que havia exposat Nicolau en aquell primer article es mantingueren en les circumstàncies hostils d’una Catalunya flagel·lada per tants mesos de guerra.

2. L’article de Ferran Soldevila

La periodística de Ferran Soldevila i Zubiburu (Barcelona, 1894-1971) és molt menys coneguda, tanmateix, que la seva obra com a historiador, erudit i escriptor polifacètic. Si sobre aquestes facetes de l’autor esmentat ha planat tostemps un oblit inexplicable, no cal dir que el seu periodisme encara és més ignorat, tot i que fou un dels més acurats, entenimentat però vehement, de la

Josep Maria Casasús

seva generació. Ferran Soldevila va conrear un periodisme d’idees a la manera francesa. És un periodisme que conjumina el gust literari i la intenció política, recolzada en el seu cas per uns extraordinaris coneixements històrics. Fou un dels darrers clàssics catalans d’un periodisme doctrinal, l’hegemonia del qual s’esmunyia ja en la seva època. Si Ferran Soldevila hagués escrit més per als diaris, circumstància que hauria engrandit la seva influència social, caldria situar-lo en la nòmina dels grans articulistes d’orientació, aquells que, en etapes successives de la història catalana, maldaren per ensenyar i guiar als seus lectors, com fou el cas de Mañé i Flaquer i de Gaziel.

Ferran Soldevila va escriure centenars d’articles per al diari La Publicitat (des de 1920 fins a 1938), per al setmanari Mirador i per a la revista D’Ací d’Allà, que durant la seva millor etapa va dirigir el seu germà, l’eminent periodista Carles Soldevila. Però també va col·laborar en iniciatives d’alta divulgació, com la publicació bimestral Estudis Universitaris Catalans, i amb empreses més efímeres o menors, com l’almanac Anuari dels Catalans (1923) i el butlletí Nostra Parla (1923), editat a Maó (Menorca), on ell exercí com a bibliotecari i arxiver, un cos al qual va accedir per oposició després de doctorar-se en Lletres.

Durant la postguerra, Ferran Soldevila encara va col·laborar en iniciatives decisives de la represa catalana, com la revista Serra d’Or i com la breu experiència de Curial (1949-1950). La seva vocació de divulgador de temes històrics, que tan bé simultaniejava amb la seva tasca erudita, el va menar també en aquest període a escriure per al setmanari Cataluña Exprés (1961) i per a tota publicació que li demanés unes ratlles seves, com fou el cas, l’any 1948, de la publicació anual Setmana Santa, editada por la Congregació de la Puríssima Sang, de Ripoll.

Un tret singular del Ferran Soldevila periodista fou la seva projecció exterior, primerenca i alhora longeva. Amb el pseudònim E. V. va col·laborar des de 1925 fins a 1960 en el Bulletin of Spanish Studies. I amb el pseudònim A. K. escrigué articles polítics per al prestigiós Journal de Genève entre 1926 i 1938. Una experiència internacional facilitada pel seu tarannà cosmopolita i per un excepcional domini d’idiomes.

La dimensió periodística de Ferran Soldevila, però, estigué estretament i llargament vinculada a diverses etapes històriques d’una publicació de tant prestigi i influència intel·lectuals com fou la Revista de Catalunya. En el primer número d’aquest periòdic ja va aparèixer un article de Ferran Soldevila intitulat «L’esperit bel·licós». Durant el bienni 1930-1931, després de col·laborar

R evista de C atalunya , textos que feren història

assíduament amb estudis històrics fonamentals, esdevingué director de la publicació en una de les etapes més innovadores. Soldevila va reeixir a adaptar el tractament de noves àrees d’interès cultural a les exigències d’una revista d’alta divulgació. Sota la seva direcció, la Revista de Catalunya incorporà la crònica de cinema, a càrrec de Guillem Díaz-Plaja i de Jeroni Moragues, i la de música, a càrrec de Baltasar Samper.

L’any 1938, quan hom afrontà coratjosament el repte de posar al carrer un altre cop la Revista de Catalunya malgrat les condicions adverses de la guerra, Ferran Soldevila compartí les tasques de direcció amb Antoni Rovira i Virgili i Jaume Serra Húnter. Un cop acabada la Guerra Civil, Ferran Soldevila també col·laborà en les dues represes que intentaren mantenir aquesta revista a l’exili: la de París, l’any 1939, i la de São Paulo, l’any 1956.

El periodisme de Ferran Soldevila és indestriable de la vida de la Revista de Catalunya i, encara que no tant, de La Publicitat; de la mateixa manera que el periodisme del seu germà Carles és indestriable del D’Ací d’Allà de la seva millor època, i de gairebé tota La Publicitat liberal i catalanitzada. Però, ultra la seva tasca com a director en dues etapes diverses i la seva col·laboració habitual amb escrits de divulgació històrica, l’aportació més memorable que va fer Ferran Soldevila a la Revista de Catalunya fou l’article intitulat «Fe en Catalunya» que va incloure, signat amb el seu nom, en el número de març del 1938.

«Fe en Catalunya» és una peça periodística que va causar un fort impacte en aquelles circumstàncies tan esquerpes i tan crítiques. Si hem de jutjar per l’esment que en fan molts dels seus contemporanis i per la petja que va deixar en els lectors més joves, aquest article de Ferran Soldevila és un dels escrits que tingueren una recepció més positiva en aquells anys de la Guerra Civil. Però la seva fama no era immerescuda, tanmateix. L’estil de l’article, la seva arquitectura i la seva argumentació expliquen l’eficàcia receptiva assolida. I encara més les idees de fons que va trametre als lectors en una situació tan delicada com era la d’inici de la darrera etapa de la Guerra Civil.

L’estil i la composició d’aquesta peça de Ferran Soldevila evoquen encara la vella tradició d’eloqüència periodística que manllevava molts recursos a l’oratòria parlamentària i forense. També presenta el defecte d’algunes reiteracions evitables i d’algunes paraules repetides de manera injustificada. Però cal tenir en compte que Ferran Soldevila, tot i no ser periodista d’ofici, escrivia els articles a raig de ploma, de manera improvisada, sobre qualsevol paper (moltes vegades al dors d’un full ja usat), i mentre durava un viatge en tramvia. Aquestes con-

Josep Maria Casasús

dicions de treball, habituals en la feina dels periodistes, no lleven pas cap mèrit a l’escrit des del punt de vista de la periodística. Ben bé al contrari: obliguen a disculpar-ne vacil·lacions i mancances. Malgrat la filiació oratòria de la fórmula d’argumentació, i malgrat aquestes llicències formals periodístiques, «Fe en Catalunya» serva els bons trets personals de la millor prosa de Ferran Soldevila: precisió, claredat, agudesa i rigor.

L’estructura del text de «Fe en Catalunya» fou concebuda, per altra banda, amb el propòsit de remoure les consciències en un moment històric transcendental. D’acord amb la preceptiva retòrica clàssica, l’exordi al·ludeix al punyent desencís de molts catalans en les primeres mesades de revolució i de guerra en comprovar la «impunitat en què el poder públic, inerme i esporuguit, arribà a deixar les manifestacions de bandidatge». Els assassinats i les destruccions perpetrades a la rereguarda republicana a la primeria de la guerra a Catalunya eren encara un tema altament compromès, tot i que un any abans ja havien estat denunciats coratjosament pel periodista Josep Maria Lladó, des del diari La Humanitat, i pels ninots i acudits de Pere Calders (Kalders) a L’Esquella de la Torratxa, entre d’altres.

Ferran Soldevila, però, mena la seva argumentació en una doble direcció, que desplega en la segona part de la peça. Per una banca, adreça una crida contra el derrotisme i el renunciament a les conviccions catalanes. Sembla una crida adreçada a la classe mitjana republicana i catalanista. En aquest sentit, i salvant totes les distàncies, aquesta peroració de Ferran Soldevila presenta unes certes ressonàncies del Joan Maragall de «La ciutat del perdó». Soldevila condemnava el caos intern a la Catalunya republicana durant els primers mesos de guerra, blasmava implícitament la violència de l’onada revolucionària, però es dolia també d’aquells catalans que havien abdicat de la seva fe en la força dels valors democràtics i de civilitat de Catalunya i havien deixat el camp lliure als violents i als oportunistes. La darrera part d’aquesta peça antològica de Ferran Soldevila conté unes observacions, que esdevingueren profètiques, respecte a l’avenir de Catalunya fos quina fos la solució de la Guerra Civil. Soldevila assumí en aquest article la funció d’oracle que caracteritza els grans autors de l’anomenat periodisme d’orientació. Segons ell, en cas d’una victòria dels nacionalistes espanyols l’ànima de Catalunya tornarà a resplendir i a expandir-se després d’un període més o menys llarg d’enfosquiment. L’acompliment de la profecia ha contribuït decisivament a convertir aquell article agosarat i revulsiu en un document periodístic antològic i memorable.

3. La crònica d’Andreu Avel·lí Artís

Les notes breus, afinades, amables i intencionades d’Andreu Avel·lí Artís (1908-2009) –més conegut en la postguerra pel pseudònim Sempronio– a la Revista de Catalunya de l’any 38 són un model de crònica social ciutadana amb la qual l’autor tractava, discretament, d’infondre coratge cívic, emprant un to serè, cordial, i triant fets de la normalitat quotidiana i cultural en una ciutat que perdia l’esma, engolida pel remolí de la violència, de la fam i de la desesperança.

En l’Andreu Avel·lí Artís de la secció «L’accent de Barcelona» que publicà Revista de Catalunya l’any 1938 hi ha una sensibilitat especial per la petita actualitat immediata, una sensibilitat que no tenien encara els nostres primers grans periodistes moderns de la generació que en el anys trenta arribava a la maduresa, com fou el cas de Josep Pla.

Una mostra d’aquest estil de periodisme són les notes publicades per Artís en «L’accent de Barcelona» corresponent al mes de juny de 1938.

És un aplec d’observacions molt variades sobre persones (la lectura de la tesi doctoral de Carles Riba, una semblança breu d’Agustí Duran i Sempere, un apunt sobre el pas per Barcelona d’André Malraux) i sobre costums (els mariners anglesos a la Rambla; les nits fosques de la guerra; les noies emancipades).

Josep Faulí, en l’estudi introductori a l’edició en llibre feta el 1985 de la col·lecció d’aquestes cròniques d’Artís, afirmà que aquella secció a la Revista de Catalunya de 1938 acollia «una prosa que encara avui llegim de gust, però que no podem separar de la seva conjuntura: un any de guerra en què tot començava a anar de mal borràs...».

Hi havia en l’ambient, malgrat aquesta conjuntura asfixiant de la guerra, una voluntat de continuïtat del poble i dels intel·lectuals.

En una d’aquestes cròniques de l’Artís de la Revista de Catalunya que maldava per posar un accent cordial a la dura realitat del dia a dia d’un país en guerra, hi havia una glosa sobre la lectura de la tesi doctoral sobre la tragèdia Nausica de Joan Maragall, l’única obra teatral que escrigué el poeta i periodista de qui commemorem enguany els cent cinquanta anys del naixement i els cent de la mort.

L’ànim amb el qual el també poeta, professor i crític Carles Riba enllestí i defensà aquell treball d’alta recerca és alliçonador. Una lliçó per a temps de desencisos, desconcerts, incerteses i maltempsades. El nostre ho és en les dimensions econòmica i nacional, de cara al present i de cara al futur. Els moments viscuts per Riba encara ho eren molt més, no cal dir. Llegí en públic la tesi

Josep Maria Casasús

davant d’un tribunal savi, a la Universitat de Barcelona, el 12 de maig de 1938, segons es va reportar en aquesta crònica d’Artís a Revista de Catalunya.

El periodista Andreu Avel·lí Artís i Tomàs comentà l’acte en la Revista de Catalunya del mes següent, amb aquestes paraules: «Temps a venir, es parlarà amb orgull dels nostres investigadors, literats, artistes que, quan tanta feina hi ha a viure, s’han imposat l’obligació de continuar pensant». La guerra no ofegava el seu compromís cultural.

Entre bombardeig i bombardeig, els cinc doctors del tribunal (un d’ells vingut de Madrid) discutiren amb Carles Riba si Maragall escrivia sibil·la amb una ela simple o geminada. Quina força de voluntat! Quina serenitat en hores molt més convulses que no pas les nostres d’ara!

Deia el cronista que la seu de la Universitat estava «esbalandrada per anteriors bombardeigs». Les bombes d’aquell dia queien sobre el port de Barcelona. Res no va pertorbar, però, la solemnitat universitària. Es mantingué una dignitat, un rigor expositiu i una severitat de formes que ara alguns malmeten en els actes acadèmics, potser per vanitat, o per amagar les seves mancances, o pel poc domini dels diversos registres formals.

Aquests tres articles de Revista de Catalunya als quals m’he referit reflectien el tarannà de continuïtat dels catalans malgrat l’ensulsiada. La cultura esperonava l’esperança i el coratge. També ho ha de fer ara.

EPÍLEG A LES JORNADES DE LA REVISTA DE CATALUNYA

Albert Manent

Escriptor i historiador

Max Cahner, director de la revista i president de la Fundació que duu el mateix nom, m’ha delegat perquè us adreci unes breus paraules per agrair l’esforç dels organitzadors d’aquestes jornades i la dedicació investigadora dels ponents.

La Revista de Catalunya, que té tres quarts de segle, ha estat una mena de mite i un estendard emblemàtic de la nostra alta cultura. Malgrat les nombroses suspensions que ha patit, la publicació s’ha reprès perquè és un símbol de la continuïtat. Recordo quan al 1955 ens vam reunir a casa meva amb Joan Triadú i Max Cahner perquè el galerista Salvador Riera, que vivia a São Paulo, estava disposat a fer de mecenes si es reprenia la revista. Vam preparar un número, amb editorial de Carles Riba, i Frederic Pau Verrié va preparar les planxes per enviar-les al Brasil, on s’edità el número 105. El següent i últim de l’exili, el 106, fou preparat, també a Barcelona, per Rafael Tasis, Vicenç Riera Llorca, Joaquim Molas i jo mateix. Sortí a Mèxic gràcies al mecenes Dalmau Costa. Després van passar quasi trenta anys de silenci fins que Max Cahner, el 1985, va decidir, tenaç i segur, de reemprendre la revista. Calia un suport oficial i el president Pujol va acceptar de seguida la proposta. I Cahner es va llançar a l’aventura. D’entrada va consultar tota la Revista de Catalunya i, fent una excepció, li vaig deixar endur-se a casa tots els volums de la meva col·lecció.

I el 1986 dos col·laboradors seus, un dels quals és la Júlia Martínez, secretària de redacció, la van tirar endavant. Cahner vetllava els originals, tenia relació amb els escriptors i es responsabilitzava del contingut dels editorials. El projecte era fer una revista d’alta cultura on l’assaig literari, històric, artístic i lingüístic hi fossin preponderants. Hi va reeixir i la fórmula de revista, en alguns aspectes diferent de la de Rovira i Virgili, també es va estructurar en seccions.

Revista de Catalunya no ha volgut ésser mai una tribuna política de combat, però sí una alta expressió de la cultura nacional sense partidismes.

En conjunt, tot i les mancances, penso que la publicació manté el projecte de Max Cahner i és una tribuna per on han passat almenys tres-cents collaboradors diferents, els quals sovint no tenen altres llocs on publicar els seus assaigs.

De cara al futur hem ampliat el patronat de la fundació, hem començat a incorporar a la revista assagistes joves d’arreu de les terres catalanes, estem reestructurant el consell assessor i esperem que la Generalitat ens pugui ampliar l’ajut, que no ha variat en deu anys. Repeteixo les gràcies als organitzadors i els col·laboradors de les ponències i espero que aquest simposi serveixi per fer arribar a més lectors i assagistes el missatge que les planes de Revista de Catalunya resten sempre obertes.

ARTICLES

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.94

Núm. XXIII (2012), p. 243-287

EL SETGE DE CARDONA DE L’ANY 1711

Francesc Serra i Sellarés Doctor en Història Moderna

Resum

El setge de Cardona de 1711 va ser un dels esdeveniments més importants de la Guerra de Successió. El propòsit d’aquest article ha estat reconstruir, des de diferents textos i documents originals de les dues parts del conflicte, el desenvolupament del setge que va acabar amb una gran batalla que va enfrontar els exèrcits de dotze nacionalitats diferents agrupats en dues aliances; l’exèrcit borbònic, format per tropes franceses, espanyoles i irlandeses; i l’exèrcit austriacista, format per tropes catalanes, austríaques, alemanyes, britàniques, italianes, suïsses, hongareses, portugueses i holandeses. L’article pretén oferir una visió general sobre la importància d’aquest setge des del punt de vista de la política internacional a principis del segle xviii i dels esdeveniments que van permetre prolongar la guerra tres anys més i, per tant, allargar encara les esperances d’una victòria austriacista.

Paraules clau

Guerra de Successió, Cardona, setge, Starhemberg, Vendôme.

Abstract

The siege of Cardona, 1711

The siege of Cardona in Catalonia was one of the most significant events in the War of the Spanish Succession. The purpose of this article is to reconstruct, using various original texts and documents from both sides of the conflict, the development of a siege that ended up with a great battle between the armies of twelve different nationalities grouped into two alliances: the Bourbon army (French, Spanish and Irish troops) and the Allied Habsburg army (mainly British, German, Austrian, Dutch, Portuguese and Catalan combatants). This article also aims to provide an overview of the implications and significance of

Francesc Serra i Sellarés

the siege in terms of international politics in the early eighteenth century and in terms of the events that helped to prolong the war by three years, as well as the prospects of a Habsburg victory.

Keywords

War of the Spanish Succession, Cardona, siege, Starhemberg, Vendôme.

Cardona va ser una de les viles catalanes que més transcendència va tenir durant la Guerra de Successió. El seu castell, darrer baluard a caure en mans de Felip V, va resistir victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques. La seva capitulació es va produir el 18 de setembre de 1714, una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país ja estava sota el control de l’exèrcit borbònic. Un dels principals esdeveniments succeïts a Cardona va ser el setge borbònic dels mesos de novembre i desembre de l’any 1711.

La fortalesa

de Cardona l’any 1711

Entre els dies 12 de novembre i 22 de desembre de 1711, el castell de Cardona, un dels més importants baluards sota el control de les tropes austriacistes, va resistir un terrible setge davant d’un exèrcit d’uns 10.000 soldats borbònics dirigits pel tinent general comte de Muret, i sota les ordres del duc de Vendôme, generalíssim de l’exèrcit borbònic.

La guarnició del castell estava formada aleshores per 1.868 soldats de diferents nacionalitats.1 Entre aquests hi havia el regiment català de la Diputació del General, dirigit pel seu coronel Pere Montaner Ramon i de Sacosta, que es trobava al castell amb el seu sergent major Nicolau Aixandrí, els capitans Francesc Torrents, Joan Tanyà i Eudald Mas i Duran, el tinent Reverter i el sergent Josep Avinyó; el regiment austríac del comte d’Eck, comandat pel comte d’Eck; el regiment austríac de Shover, comandat pel general Frederik Shover i pel seu sergent major; el regiment milanès de Taaff, comandat pel comte de Taaff, amb el seu sergent major Jaume Mujani i el seu ajudant Josep

1. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg (1657-1737), Viena, Carl Gerold und Sohn, 1853, p. 687.

El setge de Cardona de l’any 1711

de Bernardí; el regiment napolità de Faber, dirigit pel coronel Faber; el Regiment d’Aragó; el regiment suís de Grisons, a les ordres del coronel Conrad Planta; i el regiment castellà d’Alcantarilla, dirigit pel seu coronel Diego Rejón de Silva, marquès d’Alcantarilla, i pel seu capità agregat Ermenter Tarroja; i una companyia cardonina de reforç, comandada pel furrier Joan Pau Casals, entre d’altres combatents del territori. Era governador del castell el coronel d’infanteria Manuel Desvalls i de Vergós, que el mes de gener de 1711 havia rellevat en el càrrec Manuel de Solà, i comandava les tropes el general comte d’Eck, que havia estat enviat a Cardona pocs dies abans per Guido von Starhemberg, mariscal de l’exèrcit austriacista, per tal que es fes càrrec del comandament de la guarnició del castell.

Per sota del governador Manuel Desvalls, la guarnició del castell de Cardona es dotava d’una estructura jeràrquica de càrrecs que miraven pel bon funcionament de la fortalesa i la seva guarnició. Hi havia un ajudant de la guarnició, Sebastian Bacco; un capità d’enginyers, Gabriel Pino; un tinent d’abastiments, Celdoni Tomasa; i un capellà de la guarnició, el franciscà P. Anton Bagà. Dins de la guarnició hi havia també dos altres càrrecs importants: el governador polític del ducat de Cardona, Pere Alba i Marquès, i el seu tresorer, Josep de Rúbies.

El sosteniment econòmic de la fortalesa anava a càrrec del producte generat per les salines, administrat pel tresorer Josep de Rúbies, que es feia càrrec de les rendes d’un ducat que havia estat segrestat per la Diputació de Catalunya als seus legítims propietaris, els ducs de Medinaceli. Ajudaven al sosteniment de la fortalesa les aportacions institucionals, però també la mateixa vila de Cardona, que amb molts esforços finançava a través del seu clavari el dia a dia de molts serveis dirigits a l’aprovisionament de la fortalesa. Aleshores, l’any 1711 el clavari municipal de Cardona era Joan Claret, polvorer. A través de les decisions dels cònsols de la vila, el clavari, com a administrador del pressupost municipal, s’encarregava de pagar pagesos perquè fessin llenya per a la guarnició del castell, que tallaven en boscos de cases properes al castell i vila de Cardona (Tresserres, Santcristòfol, Pinell i Fontelles, entre d’altres); comprar palla per als cavalls dels oficials i els soldats; pagar la gent que acompanyava i portava els bagatges dels diferents regiments quan aquests es desplaçaven a Solsona, Manresa, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Oliana i la Seu d’Urgell, entre d’altres; pagar el transport de les municions des de Cardona cap a Berga o Solsona; pagar el transport dels soldats malalts o ferits; proveir candeles per a la guarnició; pagar presents per

Francesc Serra i Sellarés

als oficials; pagar el proveïment de fusta per a l’artilleria; pagar el lloguer de les cases dels oficials dins de la vila, i pagar els sous d’alguns càrrecs i funcionaris.2

La fortalesa, construïda durant la segona meitat del segle xvii als peus de l’antic castell ducal, estava formada per cinc baluards; al cantó de llevant hi havia els de La Motte i la Coromina, i al cantó de ponent els de Sant Jaume, el Rei i Sant Carles. A l’espai central hi havia les dependències de la guarnició militar, l’església de Sant Vicenç, la casa dels canonges i el magatzem de pólvora, situat a la Torre de la Minyona. L’aigua per al consum de la tropa s’emmagatzemava en tres cisternes que s’ubicaven també en aquest espai central. Les muralles de la fortalesa s’ajuntaven amb les muralles de la vila de Cardona, formant tot un gran espai fortificat.

El front de guerra a Prats de Rei

La tardor de 1711 els dos exèrcits en conflicte es trobaven enfrontats a Prats de Rei. Els borbònics, amb uns de 35.000 efectius i sota el comandament del duc de Vendôme, ocupaven les poblacions de Calaf i Sant Martí de Sesgueioles, mentre que els austriacistes, a les ordres de Starhemberg, ocupaven la vila dels Prats de Rei. Un llibre manuscrit de comptabilitat pagesa de l’època, conservat al Museu Municipal dels Prats de Rei, diu en una de les seves pàgines:

[...] el dia 17 de setembre va ser assetjada esta vila estan lo exersit de Carlos terser de Can Selva fins a Puigfarner de numero de 22.000 homens governats per lo General Staranberch qui estava a Casa Roca de la Manresana. Los de Phalip quint estaven de St. Povim (Sant Pere Desvim) fins a la devesa de la Portella. Eran lo numero de 35.000 homens governats per lo Príncep Bandoma qui estava a Calaf a Casa de Mn. Geroni Abadal. Posaren bateria de peces a la hera den Llobet per espatllar la muralla y casas encara que las casas les espatllaren mes los alemanys per traurer las bigas per fer foch que no la bateria y estigueren fins al dia de Nadal que sen anaren lo exersit de Phalip quint y lo de Carlos terser lo dia de St. Joant dia 27 de desembre deixant las casas de la vila menos la Rectoria y Casa Candido inhabitables.3

2. Arxiu Històric de Cardona (AHC), Llibre del clavari dels anys 1705-1713. Anotacions del clavariat de 1711.

3. Museu Municipal dels Prats de Rei. Llibre manuscrit de comptabilitat d’una família pagesa dels Prats de Rei dels segles xvii-xix

El setge de Cardona de l’any 1711

Aquest manuscrit de l’època ens il·lustra prou bé els esdeveniments i, sobretot, la ubicació dels exèrcits. Tal com especifica, les tropes austriacistes del mariscal Starhemberg, amb el quarter general a la Manresana, es trobaven situades entre Can Selva i Puigfarner, dues masies dels Prats de Rei que es troben a llevant del poble, mentre que les tropes borbòniques es trobaven a la banda de ponent, des de l’ermita de Sant Pere Desvim fins a la devesa de la Portella. La frontera entre els dos exèrcits va romandre en aquesta zona des de mitjan setembre de 1711 fins a finals de desembre, i va ser des del campament dels Prats de Rei que el duc de Vendôme va enviar un destacament del seu exèrcit a posar setge al castell de Cardona. Concretament, Vendôme el dia 17 d’octubre mobilitzava des de Calaf un destacament de 1.000 soldats per obrir un camí carreter fins a Cardona, passant per Pinós, amb l’acompanyament d’uns 600 soldats per protegir-los i subministrar-los les provisions necessàries.

El dia 19 d’octubre, l’ambaixador austriacista Pau Ignasi de Dalmases enviava una carta als consellers de la ciutat de Barcelona informant-los que feia dos dies que l’exèrcit borbònic havia arribat al santuari de Pinós amb una divisió de 4.000 soldats, entre infanteria i cavalleria, i que havia atacat la guarnició austriacista que protegia el lloc, formada per dues companyies de 60 homes cadascuna dels regiments de la Diputació i de Grisons, i prop de dos centenars de sometents. Molts d’aquests soldats aconseguiren retirar-se, però se’n perderen uns quants en l’acció bèl·lica, concretament 19 soldats del Regiment de Grisons, 12 del Regiment de la Diputació i uns 18 o 20 sometents del país. Dalmases informava també que l’enemic estava buscant carretera per encaminar-se a Solsona o bé a Cardona. De Solsona deia que «me escriuhen vuy, se posa en defensa, per si acas», i de Cardona deia que l’enemic «no hi trobara son partit estant tant fortificat lo castell, y tant provehit de tots bastiments: Si no entran moltas tropas per lo Ampurda, tot asso no sera res, sino desditxas, y ruynas per los pobras paysans».4 Bona raó tenia el gran mercader i ambaixador austriacista Pau Ignasi de Dalmases, que aleshores es trobava preparant la defensa des de Manresa. El dia 28 d’octubre, els miquelets austriacistes van agafar presoner un mercader de Calaf que va informar que els borbònics en dotze dies havien acabat el camí des de Calaf fins a Cardona, passant per Sant Pere de l’Arç, per la masia de

4. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Fons del Consell de Cent, Llibre 1B.x-25 (doc. 58). Carta de Pau Ignasi de Dalmases als consellers de la ciutat de Barcelona, 19 d’octubre de 1711.

Francesc Serra i Sellarés

Puigpelat i per Pinós, i que per aquest camí transitaven soldats i carros carregats de municions que es dirigien a Cardona. Concretament, havien arribat a Pinós sis canons grossos, dos morters i altres canons petits.5

Starhemberg, des dels Prats de Rei, alertat de les notícies i coneixedor de les intencions del comte de Muret de conquerir el castell de Cardona amb ajuts efectius del duc de Vendôme, va enviar a Cardona un destacament des del seu campament a les ordres del comte d’Eck, que havia de comandar la guarnició del castell, i va destinar el coronel Conrad Planta amb el seu regiment de Grisons i 286 soldats alemanys.

L’ocupació borbònica de Solsona

El dia 5 de novembre el marquès d’Arpajou, vingut de Castell-lleó (Vall d’Aran), on havia aconseguit la capitulació d’aquella fortalesa després d’un setge, havia arribat a Solsona. El dia 8 de novembre l’ambaixador Dalmases, des de Manresa, escrivia altra vegada als consellers de la ciutat de Barcelona que «lo enemich ab un gran destacament de Infanteria, y Cavalleria des de Tora, penetra a Biosca y de alli dret als Plans de Llobera, per Sta. Maria de Vallformosa, arriba a Ntra. Sra. del Miracle, saquejant esta dita Casa». El dissabte dia 7 de novembre, a les vuit del matí, els exèrcits borbònics «se dexaren veurer per Pinos, y muntant à Ardevol, arribaren fins a Su, fent los danys que dexan considerarne; y com han posat un Camp de sis a set mil homens a Tora, podran fer las correrias, y farrejar tots aquells encontorns, que los paysans no son capaços de imperdirho, sens tropas».6 A Solsona aleshores hi havia una guarnició de 300 soldats del regiment de la Diputació de Catalunya i 30 agregats d’infanteria, dirigits pel tinent coronel Francesc Sans i de Miquel. El coronel del regiment, Pere Montaner, li havia ordenat que tan bon punt veiessin les tropes borbòniques deixessin la ciutat de Solsona i es retiressin al castell de Cardona. L’arribada precipitada dels borbònics a Solsona li impedí d’evacuar la guarnició a temps, i va ser necessari que la nit del 9 de novembre el coronel Pere Montaner enviés des del castell de Cardona el capità

5. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711, segons el Diari de Guerra del mariscal comte de Starhemberg», a XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos 1994, vol. i, Cardona, 1997, p. 54.

6. AHCB, Fons del Consell de Cent, Llibre 1B.x-25 (doc. 51). Carta de Pau Ignasi de Dalmases als consellers de la ciutat de Barcelona, 8 de novembre de 1711.

El setge de Cardona de l’any 1711

Josep Xammar amb 30 soldats per carregar contra els borbònics, tot fent una maniobra de distracció que permetés als soldats catalans de la Diputació abandonar silenciosament la ciutat de Solsona, endinsar-se per les muntanyes i introduir-se al castell de Cardona sense pèrdues humanes.7

A Solsona, les tropes borbòniques hi arribaren amb 16 carros carregats de bombes i bales d’artilleria, que anaven destinats a proveir les bateries que dispararien contra les muralles de la vila i fortalesa de Cardona. L’endemà, dia 10 de novembre, el marquès d’Arpajou, amb el seu destacament, s’ajuntava amb l’exèrcit del comte de Muret a tretze quilòmetres de Cardona. Els dies 11 i 12 el comte de Muret va acampar amb 8.000 infants i 1.500 cavalls al pla de Bergús. Integraven aquest gran destacament 20 homes de cadascun dels batallons que hi havia acampats entre els Prats de Rei i Calaf, els regiments francesos de l’artilleria reial i de bombarders, el regiment espanyol de Trujillo, 12 companyies de granaders, dos batallons del marquès d’Arpajou i 1.500 cavalls del general Feliciano Bracamonte destinats a cobrir el setge.8

L’atac borbònic a la vila de Cardona

El dia 12 de novembre es començaren a sentir trets d’artilleria a les proximitats de Cardona. Els miquelets i els sometents que controlaven els accessos pel cantó de Sant Quintí prengueren uns 200 combatents borbònics, que portaren al castell com a presos. Aleshores s’estava a l’espera de si els borbònics es decidien a assetjar Cardona o es dirigien cap a Berga per posar-hi setge.9 El mateix dia, els borbònics començaren a obrir trinxeres contra el campament que la guarnició austriacista tenia al lloc de les dues torres que protegien l’accés a la vila pel cantó de ponent. Allà s’hi havia atrinxerat una part de la guarnició austriacista per protegir la vila de l’atac borbònic.

L’endemà, el dia 13, el duc de Vendôme va fer una visita de reconeixement per les proximitats de la vila i del castell de Cardona, per preparar les seves tropes per atacar i conquerir la població i la fortalesa. L’artilleria austriacista que

7. Francesc de Castellví, Narraciones históricas (vol. iii), edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i de Josep M. Alsina i Roca, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada, 2000, p. 253.

8. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 252.

9. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 55.

Francesc Serra i Sellarés

protegia la plaça va disparar contra els borbònics. El mateix dia, l’exèrcit borbònic, instal·lant una bateria de tres peces de 24, va disparar contra les dues torres que protegien la vila pel cantó de ponent, situades a l’extrem dels atrinxeraments austriacistes, i va aconseguir ocupar l’indret i foragitar-ne els austriacistes. La nit del dia 14 va fer construir dues bateries davant del Portal de les Torres, a una alçada de deu minuts de distància de la plaça de Cardona, que l’endemà ensorrarien els murs de la vila. Els dies 15 i 16 de novembre hi va haver combats entre les infanteries austriacista i borbònica. La primera, que estava formada per uns dos centenars de soldats que protegien les muralles de la vila, massa confiats en les seves forces, no va parar massa atenció a anar introduint al castell les reserves de blat i de vi que hi havia a la vila. La nit del dia 16 els borbònics desmuntaren les reixes i els portals de la muralla de la vila i el dia 17, a trenc d’alba, va començar l’atac borbònic dins de la vila. Prèviament havia estat rendida la guarnició del campament de les torres. El comandant va capitular juntament amb 7 oficials i 112 soldats italians del regiment del comte de Taaff. El campament no va ser atacat, encara que, un cop a l’abast dels francesos, va ser enderrocat.

El dia 17 el comte de Muret va destinar a l’acció d’atac 1.400 homes, dividits en tres cossos. El que havia d’atacar pel centre estava format per sis companyies de granaders i quatre piquets i estaven comandats pel marquès d’Arpajou, mariscal de camp, i el brigadier Chevalier de Giury; el que havia d’atacar pel cantó dret estava format també per sis companyies de granaders i quatre piquets, comandats pel comte d’Hercel, mariscal de camp, i pel coronel irlandès Comefort; i el destacament que atacaria per l’esquerra estava format per 400 dragons i sis piquets, comandats pels brigadiers comte de Melun i Obrovin.10 Reunides totes aquestes tropes el dia 17 a l’albada, van escometre cada cos pel seu cantó amb tal força que van aconseguir penetrar dins de la vila amb tres atacs. Els austriacistes defensors, uns 600 homes, després d’alguna resistència, van ser perseguits tan de prop pels borbònics que van entrar amb ells. Malgrat les ordres del comte d’Eck de retirar-se de manera ordenada, ho van fer precipitadament i de manera desordenada sense obeir els oficials, motiu pel qual el comte d’Eck va haver de treure 300 homes del castell per ajudar a la retirada dels soldats austriacistes de la vila cap al castell i carregar contra els borbònics que els perseguien, però aquests van reaccionar ràpidament i van obligar alguns

10. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand, Roy de France, tom vi, París, 1726, p. 592.

El setge de Cardona de l’any 1711

austriacistes a llançar-se per un barranc i a retirar-se per darrere del riu Cardener.11 Això no obstant, molts van poder introduir-se dins del castell, com el governador Manuel Desvalls, que havia quedat ferit en aquesta acció bèl·lica quan es trobava a dins de la vila fent front a l’ofensiva borbònica.

Segons cròniques borbòniques, en aquesta acció bèl·lica els austriacistes haurien tingut més gran pèrdua que els borbònics. El seu exèrcit hauria perdut uns 40 homes per 700 dels austriacistes, entre morts, ferits, presoners i desertors. Segons la crònica de l’austriacista Francesc de Castellví, van ser els borbònics els que més homes van perdre en aquesta acció. N’haurien perdut 184, i entre aquests haurien estat ferits el comte d’Hercel, el comte de Sunderson, el tinent coronel Sautier dels fusellers de Flandes, el tinent coronel Goutier de les Guàrdies Valones, un ajudant major i dos capitans. Per la part austriacista, hi hauria hagut la pèrdua d’uns trenta homes, dos capitans, un tinent i 40 presoners.12 Les dues cròniques semblen molt tendencioses. És probable que en aquest combat hi hagués entre 300 i 500 baixes i que la majoria fossin de l’exèrcit austriacista.

Els borbònics, en entrar a la vila, no van trobar-hi habitants, ja que aquests havien marxat en veure que l’exèrcit francès s’apropava. Això no obstant, van trobar-hi molts queviures, sobretot vi i gra, que havien deixat els habitants i els soldats austriacistes. Instal·lats a la vila, els borbònics van posar una guàrdia a l’església perquè no hi hagués pillatge.13

L’endemà, dia 18 de novembre, el comte d’Arpajou es traslladà al campament de Calaf a donar la notícia al duc de Vendôme de la rendició. El mateix dia als Prats de Rei, al campament austriacista, es feia una salva reial per celebrar la confirmació com a emperador del rei Carles III. Aleshores, el rei Carles III, més conegut per Carles d’Àustria, havia abandonat Barcelona per traslladar-se a Frankfurt, on va ser coronat emperador d’Àustria després de la mort del seu germà Josep I.14

El setge borbònic al castell de Cardona

El mateix dia 18 de novembre, l’exèrcit borbònic del comte de Muret va instal·lar tres bateries i les encarà cap al castell. A la plaça de la Fira en posaren

11. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand..., p. 592.

12. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 253.

13. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 55.

14. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 55.

Francesc Serra i Sellarés

una de 4 canons, al Campet n’hi posaren una de 6 canons i a la Coma del doctor Castellet, una de 4 morters. Des d’aquestes bateries els borbònics bateren el castell durant tot un mes. Malgrat la presència d’aquestes tres bateries, la resistència del castell es preveia llarga per part de l’exèrcit borbònic, ja que la situació de la fortalesa damunt d’un penya-segat convertia la posició en inexpugnable per la força de les armes i es pensava que només es podria reduir la guarnició per la fam.15 El destacat militar borbònic Vicente Bacallar, marquès de San Felipe, en les seves cròniques de la Guerra de Successió, escrivia aquestes paraules sobre el setge del castell de Cardona: «pero nada ganaron con la ciudad, porque lo difícil era el castillo […] contra quien no eran fáciles las baterías por lo empinado del sitio».16 També el cronista austriacista Francesc de Castellví ens explica les dificultats que tenien els borbònics per assetjar el castell: «era elevado el sitio y causaba poco efecto el fuego del cañón porque, construidas las fortificaciones sobre una peña muy escarpada, aun derribado un bastión y el muro era muy difícil ocupar la brecha».17 Els borbònics havien calculat malament, havien previst una victòria ràpida, però no havien tingut prou en compte l’adversitat que els suposava aquell terreny per a la seva artilleria. L’edició de la Gazeta de Madrid, premsa borbònica, del 24 de novembre de 1711 és una mostra de les errònies expectatives que tenien els borbònics en el desenllaç del setge de la fortalesa de Cardona. El text diu el següent: «En Cataluña nuestro Exercito no descansa, respecto à que sin embargo del rigor del tiempo emprende el sitio de Cardona, cuya Plaza se supone embestida el dia 14, con firmes esperanças de breve rendicion, sin embargo de aver empleado los enemigos gran parte de sus mejores tropas para defenderla».18

La presa de la vila de Cardona i el setge borbònic al castell van causar gran malestar a l’exèrcit austriacista i al país en general. El mariscal Starhemberg, comandant en cap de l’exèrcit austriacista, es podia veure abocat a una precipitada rendició si els borbònics es feien amb el control de la fortalesa de Cardona. No podia mobilitzar gaire tropes de les que tenia al campament dels Prats de Rei,

15. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand..., p. 593.

16. Vicente Bacallar y Sanna, Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V El Animoso desde el principio de su regnado hasta la paz general del año 1725, vol. ii, Gènova, Mateo Garviza, 1725, p. 96.

17. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 253.

18. Notícia del setmanari la Gaceta de Madrid, publicada el dia 24 de novembre de 1711.

El setge de Cardona de l’any 1711

perquè llavors es trobaria en una posició molt inferior a la del duc de Vendôme i podria facilitar l’accés de l’exèrcit borbònic cap a l’interior. El mariscal va preferir tenir un ull posat a Cardona, confiant plenament en les possibilitats de la seva inexpugnable fortalesa, tot preparant arriscadament un relleu de tropes al castell.19

Una carta dels consellers de la ciutat de Vic als diputats de l’Excel·lentíssim Consistori de la Diputació de Catalunya del dia 22 de novembre de 1711 ens demostra la importància que tenia la defensa de Cardona per a la Catalunya austriacista d’aquells moments. Els consellers de Vic, assabentats «com lo enemich dias ha reposat siti al Castell de Cardona, y que ab vigorosa expugnacio, y continua bataria procura fatigar la guarnicio per a precisarla al rendiment de la fortalesa», mostraven la seva preocupació perquè

com regularment se experimente que una plassa combatuda per inexpugnable que sie, continuant la obstinacio dels cercadors venen a superarla, [...] y si tal succehis desta (lo que la divina clemencia no permeta) seria facil al enemich en continuacio de sa fortuna, passar al de Berga (qual es sens comparacio) de molt menor resistencia, y en consequencia dominar tota la montanya y esta Ciutat y Plana exposada a la desgracia [...].

I si bé la Plana de Vic quedés encara lliure de les tropes borbòniques, com que no tindria ni capacitat ni llocs per aquarterar les tropes austriacistes, no es podrien baixar a Barcelona «las continuas provisions que axi de bestiars, volaterias, y altras cosas necessarias se transportan a ella per provisio del crescut numero de Ciutadans y habitans». Els consellers es posaven als peus de la reina Elisabet Cristina de Braunschweig-Wolfenbüttel, tot demanant-li «que per sa gran benignitat y clemencia vulle distribuhir los ordes necessaris per al socorro de dit castell, no permetent se perda tant districte e important terreno, ab tant copios numero de vassalls que en ella existeixan». Per poder mitjançar davant la reina, imploraven al consistori de diputats i oïdors i al braç militar per «conseguir de la Real benignitat lo socorro per la plassa que tant se necessita».20 El consistori de la Diputació va

19. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg…, p. 688.

20. AHCB, Fons del Consell de Cent, Llibre 1B.x-25 (doc. 68). Carta dels consellers de la ciutat de Vic als als diputats de l’Excel·lentíssim Consistori de la Diputació de Catalunya, 22 de novembre de 1711.

Francesc Serra i Sellarés

prendre en molta consideració aquesta petició que els arribava dels consellers de la ciutat de Vic i s’encarregà de fer-la arribar a la reina. De la mateixa manera, va començar a buscar tropes i reforços per a una acció de socors.

El dia 22 de novembre, el mariscal Starhemberg, des del campament dels Prats de Rei, va destinar al comte de Gehlen, coronel del seu mateix regiment, juntament amb el sergent major Kupp, perquè formessin 150 granaders destacats de totes les accions i introduïssin un comboi de socors al castell de Cardona. Els 150 granaders havien de rellevar les tropes més inservibles del castell. Se n’emportaren 50 barrils de pólvora, 12.000 pedres i 60 quintars de bales de fusell, que aconseguiren descarregar dins del castell de Cardona. Un cop a dins de la fortalesa, el coronel Gehlen s’havia d’informar de la manera més exacta possible de l’estat de la situació, dels magatzems de municions i provisions que hi havia, de la magnitud de les obres del castell i de les infraccions comeses per la força de l’enemic, però sobretot del nombre i la posició dels resistents, per tal de poder transmetre a Starhemberg aquesta informació i poder demanar tropes i provisions addicionals per allargar l’esperança.21 L’operació de socors del comte de Gehlen va ser un èxit. El dia 23 a la nit, arrambats els granaders a la pujada del castell, després d’ordenar el comte d’Eck una embestida cap als assetjadors, aconseguiren introduir-se a dins del castell amb l’única baixa d’un sol ferit. Arribat a la fortalesa, el coronel va poder comprovar la manca de recursos i la debilitat de les tropes, així com la rendició d’alguns malalts i ferits per manca de menjar i la impossibilitat d’aconseguir-ne. El comte de Gehlen va preparar una descripció detallada tant de l’estat de la fortalesa com de l’ofensiva i de la força dels enemics. Va escriure un informe adreçat al mariscal Starhemberg informantlo que els comandaments de la guarnició estaven totalment units i que el comte d’Eck tenia el control de tota la tropa i estava totalment decidit a resistir amb l’ajuda de Déu pel bé del rei Carles. El dia 24 a la nit, el coronel comte de Gehlen va sortir del castell amb 30 oficials espanyols agregats i alguns pocs soldats malalts, que es dirigiren cap al campament dels Prats de Rei. Les notícies que el coronel Gehlen va fer arribar a Starhemberg van ser el motiu que el va fer decidir el dia 29 de novembre a mantenir-se amb el seu exèrcit al campament dels Prats de Rei.22

21. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg…, p. 688.

22. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg…, p. 689.

El setge de Cardona de l’any 1711

L’arriscada expedició del coronel Gehlen va tenir un protagonista del territori, Jaume Solà, un jove mestre de cases del terme de Riner, que va guiar els oficials tant en l’entrada com en la sortida del castell sense que aquests fossin vistos ni aturats per les tropes assetjadores. El 13 d’abril de 1712, quatre mesos després del setge de Cardona, Jaume Solà, per ordre de la reina, era compensat amb una paga de quatre rals diaris que s’havien de treure del producte de les salines de Cardona, pels grans serveis que havia prestat a l’exèrcit austriacista durant el setge. Una carta de la reina ordenava a Josep de Rúbies, tresorer i administrador de la renda de les salines, la concessió d’aquesta paga a Jaume Solà

por quanto teniendo presentes los meritos y servicios durante el assedio del castillo de Cardona al qual se introduxo en los mayores aprietos guiando á los officiales que la tan acertada conducta del Mariscal conde Guido Stheremberg imbio para reconocer el castillo entrando y saliendo con cartas y respuestas todas las vezes que se offrecio sin reparar en los riesgos á que conocidamente se exponia he venido en hazerle merced de quatro reales al dia sobre los productos de las salinas de Cardona.23

El dia 25 de novembre, els assetjats van fer una sortida cap a l’exterior sense aconseguir els objectius proposats. L’endemà, el mariscal Starhemberg va saber, per cartes preses a l’enemic, que els borbònics consideraven difícil la presa del castell i que no seria factible a no ser que hi hagués mancança de provisions a l’interior.

Mentrestant, els borbònics anaven endurint les condicions del seu setge i cada cop disposaven de més reforços. El testimoni de la Gazeta de Madrid ens diu que el 20 de novembre

empezò à jugar una bateria de quatro Piezas contra el Castillo de Cardona, que se planto en un Convento, que le predomina dentro de la Ciudad; y al siguiente le puso otra de ocho Piezas, por la parte de afuera, hiriendo ambas el buen efecto que se debía esperar; pues tenian derribado un pedazo muy grande de la Muralla de él, aunque no lo bastante para asitiarle. En 25 quedava perficionada

23. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Notarials Cardona, 86. Manual de Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona, dels anys 1712-1713.

Francesc Serra i Sellarés

otra bateria de Morteros, para echar bombas, y se han reforçado las Tropas del sitio con quatro Batallones, para impedir cualquier socorro que los Enemigos pretendiesen introducir.24

El dia 28 el comte de Starhemberg rebia notícies del comte d’Eck, que l’informava que l’enemic havia reforçat l’exèrcit assetjador de Cardona amb quatre batallons i tres regiments de cavalleria, els quals havien format una línia de circumval·lació al castell que dificultava als assetjats d’enviar i rebre notícies. Mentrestant, els sometents catalans, que es movien per les proximitats de Pinós, capturaven soldats i bagatges que s’enviaven com a reforços del setge. Les accions de l’exèrcit de la resistència s’anaven apropant a Cardona, que cada vegada es trobava amb més dificultats per la presència de més tropes i pel bombardeig de més bombes. A l’interior del castell les provisions s’anaven reduint.

El dia 29 de novembre el general Rafel Nebot, que aleshores comandava els voluntaris i els sometents, buscant la proximitat a Cardona per preparar una ofensiva contra els assetjadors, emboscat amb 30 miquelets i 200 sometents prop del Molí de Can Servera del terme de Serrateix, va atacar un gran comboi de bagatges borbònic, que venia escortat d’infanteria i cavalleria a les ordres del coronel don Balthasar Abarca. L’indret, ben emboscat, que va ser escollit molt a propòsit per a l’acció, va permetre un atac vigorós i ràpid que va causar la derrota dels borbònics, entre els quals hi va haver molts morts, a part de sofrir la captura del coronel, un capità, un alferes, dos sergents, 74 soldats, 70 cavalls i 300 bagatges.25

Veient els assetjadors el poc efecte que tenien les seves bateries i la mancança de municions que començaven a tenir, van excavar una mina sota el baluard de Sant Jaume per poder accedir a l’interior de la fortalesa. El dia 30 de novembre prosseguiren fent volar la recambra de la mina per fer caure els dos baluards que hi havia davant de la porta del castell. La mina, però, no va fer l’efecte que s’esperaven els assetjadors, no va fer saltar més que el parament exterior dels baluards. Cinc companyies de granaders i un cos que els sostenia penetraren als baluards per la bretxa que s’havia obert. L’atac es va produir abans de sortir el sol. Els borbònics aconseguiren de penetrar dins de la bretxa, però ja començat el dia van ser atacats per la guarnició austriacista i expulsats de la seva posició, ja

24. Notícia del setmanari la Gaceta de Madrid, publicada el dia 8 de desembre de 1711.

25. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 56.

El setge de Cardona de l’any 1711

que els era molt difícil als borbònics mantenir-se en la posició guanyada perquè el terreny escarpat els impossibilitava poder-se cobrir. Els borbònics es retiraren precipitadament i se’n tornaren a la trinxera. El comte de Muret ordenà encara un nou atac utilitzant escales per accedir als baluards, però van ser rebutjats per la guarnició del castell, que va defensar la seva posició amb molt valor, llançant una gran quantitat de pedres i de granades dins de la bretxa, que va obligar els borbònics a abandonar i retirar-se precipitadament.26 La Gazeta de Madrid del 15 de desembre narra aquests fets amb les següents paraules:

[...] al amanecer del 30 mandó el Teniente General Conde de Muret, que los Granaderos asaltasen al rebelin, como lo ejecutaron con el mayor valor, no obstante lo aspero del terreno; pero aviendole apoderado él, y hecho prisioneros algunos de los defensores, fue tan horroroso el fuego de los Enemigos por las quatro partes que le dominan, que no teniendo tiempo, ni comodidad para fortificarse en él, les fue preciso retirarse, en cuya funcion se avrán perdido hasta sesenta hombres, entre muertos, y heridos.27

Segons el cronista Castellví, els assetjadors borbònics van perdre en aquesta acció 480 homes, dos tinents coronels, 7 capitans, 12 oficials subalterns, un coronel ferit i nou oficials. Per l’altra part, els assetjats haurien perdut 42 homes, dos capitans i 60 oficials subalterns.28 Fracassada l’ofensiva, els borbònics començaren a considerar que només es podria prendre el castell després d’un atac general i per rendició de la seva guarnició. Aleshores es trobaven amb poca pólvora i poques bales, esperant un comboi que els en portés. Al mateix temps, les provisions els eren difícils d’arribar, ja que sovint els bagatges destinats al setge de Cardona eren interromputs pels soldats austriacistes, que tenien uns tres mil combatents acampats a Súria, buscant camí cap a Cardona per alliberar la fortalesa del seu setge.

De resultes de l’explosió de la mina, el dia 30 de novembre es va perdre molta aigua de la cisterna del castell, cosa que va afectar profundament la resistència al setge els dies posteriors. També la gran quantitat de bombes llan-

26. Service Historique de l’Armée de Terre (SHAT). Archives du Génie, Dépôt des fortifications. Informe manuscrit sobre l’atac borbònic a la vila i castell de Cardona, escrit per l’enginyer francès Biancolelly el dia 1 de desembre de 1711.

27. Notícia del setmanari la Gaceta de Madrid, publicada el dia 15 de desembre de 1711.

28. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 253-254.

Francesc Serra i Sellarés

çades per les bateries borbòniques havien fet molts estralls en el conjunt de les edificacions del castell, cosa que complicava la continuïtat de la guarnició que el defensava. Això no obstant, la defensa dels assetjats fou molt coratjosa, el mateix comte d’Eck assistia de manera infatigable a tots els llocs més exposats per defensar el castell. Els assetjats requerien també provisions i munició, no es podia continuar gaire temps en aquestes condicions.29

El comte d’Eck va trobar la manera d’avisar el mariscal Starhemberg que, en aquelles condicions, no podria mantenir la defensa del castell tot el mes de desembre. Starhemberg, que es trobava als Prats de Rei amb inferioritat de forces respecte als borbònics, no podia utilitzar tot l’exèrcit per dur a terme una acció d’alliberament de Cardona, i intentar-ho només amb una part de l’exèrcit el podia deixar en una situació massa dèbil.30 La notícia va arribar a la reina Elisabet Cristina, que va convocar un consell reial. Els representants de les institucions catalanes van advertir a la reina del perill que suposaria per al país i per a la causa austriacista l’ocupació de Cardona per l’exèrcit borbònic, ja que aleshores aquest aniria prenent el domini de tot el país fins a les portes de Barcelona. El secretari del Despatx Universal, Ramon de Vilana-Perles, intercedí també davant de la reina sobre la necessitat d’auxiliar Cardona. Les institucions oferiren contribuir amb queviures i alçar un sometent general, obligant a alçar-se en armes tots els naturals de Catalunya de més de 14 anys. Després d’un segon consell i d’haver escoltat les dificultats i la diversitat de posicions al respecte, la reina resolgué donar ordres per ajuntar totes les tropes, els voluntaris, els fusellers i els sometents per socórrer la plaça de Cardona. Ella mateixa va escriure al mariscal Starhemberg que s’havia pres la resolució de socórrer Cardona i que havia ordenat reforçar amb noves tropes el campament dels Prats de Rei.31

Mentrestant, el comte de Muret augmentava la pressió del setge. El dia 1 de desembre els borbònics instal·laven una bateria de tres canons als Escorials encarada cap al bonet,32 l’obra més exterior de les fortificacions del castell, que començà a disparar l’endemà. Al mateix temps arribaven presos i desertors borbònics al campament dels Prats de Rei i informaven de la manca de farina

29. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 253.

30. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg…, p. 690.

31. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 254.

32. Fortificació més avançada del baluard.

El setge de Cardona de l’any 1711

en el seu exèrcit. Paral·lelament, des de Calaf els borbònics preparaven un destacament de quatre granaders per companyia per escortar un gran comboi de queviures per enviar als assetjadors de Cardona i un altre destacament de tres homes per companyia de les Guàrdies Valones per rellevar les cinc companyies de granaders que participaren en l’atac del dia 30.33

El dia 4 de desembre, el mariscal Starhemberg envià des del campament dels Prats de Rei un destacament a les ordres del tinent general baró de Battée i del coronel del Regiment d’Osnabrück, format per 1.200 infants i 200 cavalls, perquè s’ajuntessin a Súria amb 300 dragons, 500 miquelets i alguns voluntaris per tal de formar un cos d’exèrcit que es dirigís a les proximitats de Cardona i ataqués el primer quarter borbònic que trobés.34 El mateix dia arribava al campament borbònic un comboi de 120 projectils i 120 barrils de pólvora, un dels darrers combois de munició que arribarien de l’exèrcit borbònic. L’endemà mateix, els borbònics reforçaven el seu setge al castell de Cardona enviant 10 homes per cadascun dels batallons que tenien al seu campament de Calaf, tement-se un atac imminent de l’exèrcit austriacista. El dia 6 de desembre hi hagueren grans descàrregues de fuselleria entre els dos exèrcits. Els borbònics intentaren penetrar per les bretxes que havien obert i foren rebutjats vigorosament per la guarnició que defensava el castell. L’endemà, el duc de Vendôme envià un destacament cap a Cardona amb tots els granaders francesos i una porció del cos espanyol de granaders. Aleshores, es trobaven assetjant Cardona més de 10.000 efectius borbònics. Per la crònica de la Gazeta de Madrid del dia 22 de desembre, se sap que els borbònics el dia 1 de desembre es posaren a treballar en una nova mina per tal de fer volar dos baluards i que el dia 8 aquesta mina es trobava «adelantada hasta 24 passos de profundidad dentro de los mismos bastiones, sin que por este motivo aya cessado el fuego». A més, aleshores la guarnició assetjada vivia amb força dificultats i molt afectada per les pedres i les bombes que anaven caient. També informava del destacament que havien fet els austriacistes amb la intenció d’introduir socors i queviures al castell, cosa que encara no havien intentat «por tener nuestras tropas ocupados todos los passos».35 El dia 9 de desembre, els borbònics posaren un cos de guàrdia a la Coromina i altres indrets de l’entorn per tal de protegir el setge d’un possible atac austriacista. Els borbò-

33. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 56.

34. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 58.

35. Notícia del setmanari la Gaceta de Madrid, publicada el dia 22 de desembre de 1711.

Francesc Serra i Sellarés

nics rebien també el mateix dia un comboi de pa i esperaven un gran comboi de queviures, farina, pa i altres provisions per abastir la tropa assetjadora, que venia custodiada pel brigadier José Vallejo, amb el seu regiment de dragons i un cos d’infanteria.36 L’endemà, el dia 10, els borbònics es proposaven fer volar la tercera mina i llançar un atac general. El duc de Vendôme preparava tota la provisió de municions per portar a terme aquesta ofensiva, ja que aleshores feia quatre dies que els canons borbònics s’havien quedat sense pólvora i no disparaven. Els assetjadors esperaven tres regiments d’infanteria d’Extremadura per rellevar les Guàrdies Valones, que es trobaven en una situació de molta fatiga. Havia arribat també a les proximitats de Cardona el regiment borbònic català de Grimau, que fins feia pocs mesos havia estat comandat pel coronel Francesc Picalqués, mort en combat. Mentrestant, el destacament austriacista del baró de Battée es trobava ja instal·lat a prop del pont de Malagarriga.37

El dia 11 els borbònics van fer explotar la tercera mina, la qual cosa va permetre avançar uns quants metres i va facilitar l’accés dels granaders al camí cobert del castell, encara que el terreny era massa dret per preparar un assalt i, sense poder-se cobrir, es van veure obligats a abandonar la posició que havien guanyat, a causa de les freqüents sortides dels assetjats i el foc continu dels canons del castell. Sembla que aquests van tirar a la mina i al camí cobert més de 400 granades i una gran quantitat de pedres.38 El mateix dia, un cos de sometents i miquelets, amb el suport d’algunes tropes regulars austriacistes, van atacar la guarnició borbònica del pont de la Coromina, formada pel regiment de la Corona, francès, i pel regiment Trujillo, espanyol. L’atac austriacista no va reeixir i s’intentà de nou el dia 15, sense que prosperés tampoc.39 La crònica de la Gazeta de Madrid publicada el 29 de desembre de 1711 ens ho explica de la següent manera:

[...] al amanecer del dia onze intentaron los Enemigos introducir socorro en el Castillo de Cardona, forçando el cuartel que está en la Puente de las Corminas; y aunque repitieron hasta tercer abance, fueron rechazados en todos

36. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 57.

37. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 58.

38. Service Historique de l’Armée de Terre (SHAT). Archives du Génie, Dépôt des fortifications. Informe manuscrit sobre l’atac borbònic a la vila i castell de Cardona, escrit per l’enginyer francès Biancolelly el dia 1 de desembre de 1711.

39. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand..., p. 593.

El setge de Cardona de l’any 1711

con indecible valor de nuestros Granaderos. Al tiempo que el Teniente General Conde de Muret se moviò con mil hombres, para ganar las alturas, y cortarles la retirada; advirtieron este movimiento, y la ejecutaron con precipitacion, y pèrdida de 80 hombres, incluso siete Oficiales. En 15 solicitaron tambien la entrada del socorro, con el favor de una espesa niebla, y con el mismo resòn fueron repelidos, sin saberse todavía la gente que puedan aver perdido en esta segunda función.40

La guarnició defensora del castell es trobava en un estat de molta feblesa per la manca d’aigua i de queviures, cosa que els assetjadors aprofitaven per intentar un assalt general. Els defensors van fer una sortida el dia 13 al camí cobert, atacant la línia de trinxera dels assetjadors. Aquests ja començaven a estar força mancats de bales i de pólvora. Els canons borbònics havien estat batent el camí cobert, però els orificis dels canons eren tan grans que rarament encertaven els llocs on anaven dirigides les bombes; però després de dotze dies de disparar cap a les fortificacions els defensors havien netejat totes les bretxes, de tal manera que els assetjadors no hi podien accedir. Veient el poc impacte de l’artilleria, els enginyers borbònics consideraven que l’única possibilitat d’ocupar el castell era a través de la construcció d’una mina, cosa massa complicada a causa de la inclinació del terreny i per la dificultat de resistir tots els atacs procedents dels baluards.41 Davant de les dificultats per prendre el castell, i com que bona part de la tropa assetjadora estava mancada de pa i de queviures, l’enginyer francès Joblot, que dirigia les obres de construcció de les mines per accedir al castell, només veia possible rendir la fortalesa per la necessitat de capitular de la seva guarnició. Era qüestió de paciència, ja que, segons alguns desertors austriacistes, el castell estava acabant les reserves d’aigua de les darreres cisternes i hi havia poca llenya per escalfar la tropa, encara que no els mancaven pas municions de guerra ni pa, sinó que la principal dificultat es trobava en la manca d’aigua, que feia que cada soldat, des de principis de desembre, disposés tan sols de mig litre per dia. 42 Amb aquestes complicades condicions, les tropes d’alliberament buscaven un accés per introduir

40. Notícia del setmanari la Gaceta de Madrid, publicada el dia 29 de desembre de 1711.

41. Service Historique de l’Armée de Terre (SHAT). Archives du Génie, Dépôt des fortifications. Informe manuscrit...

42. Service Historique de l’Armée de Terre (SHAT). Archives du Génie, Dépôt des fortifications. Informe manuscrit...

Francesc Serra i Sellarés

els socors a la fortalesa. Els atacs dels austriacistes al quarter de la Coromina obligaven el comte de Muret a moure part de les tropes que assetjaven el castell i enviar-les als punts de combat.

L’exèrcit d’alliberament

El dia 16 de desembre el coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, comandant general dels sometents i germà del governador del castell de Cardona, es trobava ja amb 1.500 sometents de la Catalunya central prop del pont de Malagarriga, on també havia arribat el general Rafel Nebot amb tres regiments de fusellers, 120 voluntaris catalans, 100 voluntaris d’Aragó dirigits pel capità Casanova i 500 paisans que portaven queviures.43 Ambdós duien ordres de la reina i del mariscal Starhemberg d’unir-se als exèrcits alemanys, austríacs, anglesos i holandesos que havien estat enviats des dels Prats de Rei per a l’operació de socors. El dia 18 de desembre, Starhemberg va enviar el coronel britànic Edward Stanhope amb 500 granaders a reforçar el destacament del baró de Battée, que es trobava acampat prop del pont de Malagarriga. Aquests, units a altres reforços que arribaren l’endemà sota les ordres dels generals Monthese, holandès, i Hamilton, britànic, formaven una tropa d’uns 4.300 combatents, als quals calia incloure encara els fusellers, els voluntaris i els sometents, que sumaven uns 3.000 homes més.44 En el mateix destacament sortit del campament dels Prats de Rei hi anaven també el general Peroni, mestre del Quarter General, i el comte de Traun, que arribat al pont de Malagarriga havia de donar ordres al tinent general baró de Battée perquè introduís els socors al castell. Mentrestant, des del campament borbònic de Calaf, el duc de Vendôme destacava set homes per batalló en destinació a Cardona.45

Rebudes les ordres del comte de Traun, ajudant de camp d’Starhemberg, el 19 de desembre i durant una part del dia 20, des del campament austriacista es va preparar l’operació de socors al castell. A les 5 de la tarda del dia 20 el destacament del baró de Battée va travessar el pont de Malagarriga i es va apropar a mitja hora de la vila de Cardona, des d’on s’organitzarien els atacs. Integraven el destacament els 4.300 soldats ja referits, que eren de diferents nacionalitats, però amb gran presència d’austríacs, alemanys, britànics i catalans. Destacaven

43. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 651.

44. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 651.

45. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 59.

El setge de Cardona de l’any 1711

com a oficials principals el tinent general baró de Battée, el comte de Traun, els generals Monthese, Hamilton i Lecheraine; els coronels Gehlen, baró de Spe, Edward Stanhope, Schönberg, Rohr i Beaufort; i, per la part catalana, el general Rafel Nebot i Antoni Desvalls i de Vergós, comandant de les milícies, assistit pels coronels de fuselleria Joan Vilar i Ferrer, Segimon Torres i Manuel Moliner i Rau.46 L’ordre de batalla de l’exèrcit alliberador era el següent: en primer lloc venia la cavalleria, formada per hússars hongaresos i els voluntaris del capità Casanova, que estava comandada pel coronel palatí baró de Spe, acompanyat pel general Hamilton, i que havia d’ocupar la plana de la Plantada per impedir que la cavalleria borbònica passés el pont de Sant Joan. El seguien el comte de Gehlen, coronel i comandant del regiment de Starhemberg, amb 200 granaders, que reforçava el coronel Stanhope, que seguia amb dues companyies de granaders d’Osnabrück i de Gefchvvind, i amb 200 granaders més d’altres regiments i 150 infants. Darrere del coronel Stanhope seguien 400 fusellers, comandats pel tinent coronel del regiment de Gefchvvind, que havien d’introduir el socors al castell. Després hi anaven totes les provisions destinades al castell i, en darrer lloc, la resta del destacament aliat, integrat per 400 infants i un batalló de Gefchvvind, comandats pel coronel Schönberg; 400 infants i un batalló d’Osnabrück, comandats pel coronel Rohr, i 500 dragons desmuntats a les ordres del coronel Beaufort, comandant del Regiment de Vauban.

L’atac austriacista

L’endemà, dia 21 de desembre, va ser donat el senyal d’atac a les 5 del matí. El general Rafel Nebot, amb un bon nombre de fusellers, sometents i voluntaris, marxà cap al reducte defensiu que es trobava a sobre de la Coromina, rebent la incorporació del tinent coronel del regiment de Schönberg amb 300 infants i 150 mosqueters per atacar el reducte. 47

Els coronels Gehlen i Stanhope van marxar pel cantó de Pinell i, sense ser descoberts per l’enemic, van ocupar les alçades que dominaven el campament

46. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 313.

47. Relación del feliz sucesso, que han conseguido las Armas del Rey nuestro Señor (que Dios guarde) y de sus Altos Aliados, en el Socorro del Castillo de Cardona. Document commemoratiu de la victòria austriacista del setge de Cardona, imprès a Barcelona per Rafael Figueró, impressor del Rei, l’any 1711.

Francesc Serra i Sellarés

borbònic de la Coromina. Aleshores, en aquest lloc la boira era molt espessa. El coronel Stanhope va atacar amb tant vigor la guarnició borbònica situada a la Querosa que va desallotjar els enemics, que eren dels regiments de la Corona i de Trujillo. Al mateix temps, el comte de Gehlen va atacar els borbònics per la part de la Coromina. Aquests van recuperar encara dues vegades les alçades de la Querosa. En el combat de la Querosa va ser ferit i capturat el brigadier francès comte de Melun, que va morir poques hores després a causa de les ferides. El tinent coronel del regiment Schönberg va atacar frontalment el campament borbònic dels Escorials, que consistia en quatre batallons, dos d’espanyols i dos de francesos, i es va incorporar a les tropes de Stanhope i de Gehlen. El general Nebot, amb els seus fusellers i voluntaris, juntament amb 150 infants que el sostenien, es feia amb el control del reducte de la Coromina.48

Des del castell, el comte d’Eck feia una sortida amb una part de la guarnició, s’apoderava de la vila i avançava cap al riu. Paral·lelament, el comte de Muret destacava tots els seus homes del campament de les torres i els enviava a socórrer els batallons que lluitaven al pont de la Coromina. Enviava quatre batallons i dotze companyies de granaders a lluitar al turó de la Querosa, on es va produir una gran batalla que s’estengué des de la Font de la Querosa fins als Escorials. Els borbònics que pujaren a sobre de la muntanya de la Querosa van ser rebutjats del lloc lluitant a punta de baioneta. Moriren aproximadament en aquesta batalla uns 400 soldats.49 En aquest combat va ser ferit mortalment el coronel Edward Stanhope, germà del general James Stanhope, que posteriorment seria ministre d’Afers Exteriors i del Tresor del Regne Unit. El diari britànic The London Gazette, en la seva edició del dia 14 de febrer de 1712, dedicava una pàgina sencera a explicar el desenvolupament de la batalla del setge de Cardona. La crònica destacava la valentia amb què van lluitar el coronel britànic i els seus granaders. Diu el següent:

[...] the Ennemy immediately formed twelve Companies of Granadiers, and four Battalions in the Plain of the Escurial, and attacked our Granadiers in the Hill with so much resolution, that they put them into great disorder; but the Colonel Stanhope, with the few that stood firm, defended the top of the

48. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg…, p. 691.

49. Relación del feliz sucesso... Document commemoratiu de la victòria austriacista del setge de Cardona, imprès a Barcelona per Rafael Figueró, impressor del Rei, l’any 1711.

El setge de Cardona de l’any 1711

Hill with the almost bravery, till the officers be had sent to rally the men, had bought them up again; and then he attacked the enemy with poin of bayonet, that he drove them precipitately down the Hill, killing four hundred of them and twenty two officers; but in this engagement he received a mortal wound, of which he dyed on the Twenty-third: His remarkable bravery in the defence of this post, was esteemed as a principal occasion of the happy issue of this important affair.50

És a dir, el coronel Stanhope va ser un dels oficials que va lluitar amb més valor i que, en condicions molt adverses, va facilitar el manteniment de la posició del turó de la Querosa lluitant ell i els seus homes a punta de baioneta. Va morir a l’hospital de Sant Andreu de Manresa el dia 23 i va ser enterrat al cementiri de l’hospital.51

Paral·lelament al combat de la Querosa i els Escorials, la guarnició del castell, pensant que l’exèrcit de socors ja tenia el camí obert, va fer una sortida per facilitar l’accés dels reforços, però a causa de la densitat de la boira que hi havia va rebre un fort atac dels assetjadors. En aquest atac van morir el coronel del regiment de la Diputació de Catalunya, Pere Montaner Ramon i de Sacosta, i 28 soldats més.52 El dia 22, en presència del sergent major del regiment, Nicolau Aixandrí, i dels capitans Francesc Torrents, Joan Tanyà i Eudald Mas i Duran, va ser enterrat a dins de la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, en

la Iglesia vella y a la ma esquerra qui puja al campenar de dita Iglesia, lo cadaver del Iltre. Sr. Don Pedro Montaner Ramon y de Sacosta Coronel de dit Regiment de la Diputació, qui morí de un tir de fusell dels enemichs lo die de ahir en una sortida que comendava per donar calor al socorro que se volia introduhir en esta Plaza, posat dins una caxa de fusta de pi, lo qual cadaver estant inmortellat y oberta la mortalla en la cara de dit cadaver [...].53

50. Notícia del diari The London Gazette, publicada a Londres el dia 14 de febrer de 1712.

51. Charles Morton; Joan Serrano; Francisca Juaneda, «El coronel Stanhope a Cardona (Desembre de 1711)», XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos 1994, vol. ii. Cardona, 1997, p. 147.

52. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 255.

53. ACA, Notarials, Cardona, manual 666. Relació de l’enterrament del coronel del regiment de la Diputació de Catalunya, Pere Montaner, realitzat el dia 22 de desembre de 1711.

Francesc Serra i Sellarés

El dia 24 es va fer l’inventari dels seus béns.54 El va substituir al capdavant del regiment de la Diputació el tinent coronel Francesc Sans i de Miquel, que aleshores va passar a ser-ne el coronel.

El trencament del setge

El general Nebot i el tinent coronel Schönberg, deixant situats de manera avantatjosa els voluntaris, els fusellers i els sometents, van travessar pel mig de quatre batallons borbònics instal·lats al campament dels Escorials i es van unir amb Gehlen a les alçades de la Querosa, que després d’un llarg combat i amb l’arribada del tinent general Battée, s’unien els borbònics amb tot l’exèrcit per intentar recuperar el lloc. El contingent del baró de Battée va lluitar amb gran coratge i va fer retirar els borbònics al mateix campament d’on havien sortit. Aquesta acció va ser participada també per les tropes dels generals Lecheraine i Monthese. Simultàniament, el coronel Rohr, amb 400 infants, avançava per una altra banda, ocupant les alçades de la muntanya que es trobava a l’altre cantó del riu, on els borbònics tenien 400 infants i 200 granaders, amb quatre canons. També van atacar el general Nebot amb 500 fusellers per un altre costat i, encara per un altre, el coronel Beaufort amb 300 dragons desmuntats. Els austriacistes disputaren als borbònics el pas del pont. El coronel Rohr va ocupar aquelles alçades amb tanta facilitat que va permetre introduir fàcilment el socors dins del castell, sense trobar més resistència que la de tres companyies de granaders, instal·lades a l’ermita de la Trinitat, que disparaven des de les finestres contra els aliats. L’atac simultani per tantes bandes fet per l’exèrcit austriacista va fer que els borbònics, molt acabats, desallotgessin la seva posició, deixant pas lliure a l’exèrcit de socors. El coronel Sanmartín i molts altres oficials i soldats borbònics van ser fets presoners. El combat s’havia allargat des de les 7 del matí fins a les 12 del migdia del dia 22, i a partir de migdia va quedar lliure la comunicació amb el castell i l’exèrcit de socors va poder fer entrar tots els queviures i els 400 infants, els 500 fusellers i els paisans, conduïts pel marquès del Poal, portant cadascun dels soldats els queviures a l’esquena.

Entrats els socors al castell i guanyada la posició als borbònics, el comte de Muret va fer consell de guerra amb els seus oficials i va decidir d’aixecar el seu

54. Biblioteca de Catalunya (BC), Fons del Marquès de Saudín, Saud. Fol. 101. Inventari dels béns de Pere Montaner Ramon i Sacosta, coronel del regiment de la Diputació, realitzat el 24 de desembre de 1711.

El setge de Cardona de l’any 1711

campament i retirar les seves tropes per tornar al campament de Calaf. Havent rebut reforços i provisions els assetjats i trobant-se ells mancats de queviures a causa de les continuades pluges, que havien deixat els camins intransitables, i del retard dels combois que venien des de Lleida i altres llocs a portar-los menjar, es va resoldre aixecar el setge. El comte de Muret va ordenar carregar tots els bagatges i retirar dels hospitals tots els malalts i ferits que podien ser transportats. El mateix dia a les 11 de la nit va escriure al comte d’Eck, comandant de la guarnició del castell, perquè tingués cura dels soldats ferits i dels malalts i li envià un comissari, alguns metges i alguns cirurgians de l’exèrcit borbònic perquè els assistissin, en espera que fossin rellevats per l’exèrcit austriacista i retornats a l’exèrcit borbònic.55

L’aixecament del setge de Cardona va ser molt perjudicial per a l’exèrcit del duc de Vendôme. Amb una victòria a Cardona, els borbònics, numèricament molt superiors aleshores, haurien pogut encerclar els austriacistes durant l’hivern. En canvi, el trencament del setge de Cardona va obligar els borbònics a moure’s cap al Segre i va oferir als aliats un pas considerable per anar estenent les seves forces.

Les baixes

En el total de la batalla del setge hi hagueren unes 2.000 baixes entre morts i ferits, la majoria, prop de 1.500, de l’exèrcit borbònic, i d’aquests la major part pertanyia als regiments de la Corona i de Trujillo. Entre les pèrdues destacades de l’exèrcit borbònic hi va haver la del brigadier comte de Melun; la de Monsieur Bonnet, comandant del segon batalló del regiment de la Corona; la de Monsieur d’Aultry, major d’aquest mateix regiment, i 36 oficials més, la majoria francesos.56 La mort més sentida pels borbònics va ser la del comte de Melun. Va morir en el combat del dia 21 a causa de «una ferida de fusil que li tira per la censa dreta del coll y li hix per sota la xella de la mateixa». El seu cadàver va ser enterrat al mateix lloc on caigué mort, «baix sota lo Collet de la Vinya que fou de Marc Sarget, sota la resclosa del Molí de l’Areny». En el seu lloc es va col·locar un bastó esquerdat i a dintre un paperet que deia, en llengua francesa: «Aqui esta enterrat lo Compte de Melun». Acabada la batalla del setge, Francesc

55. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand..., p. 594.

56. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand..., p. 594.

Francesc Serra i Sellarés

Senties, sastre de Cardona, i Francesc Barbiller, soldat del regiment de la Ciutat de Barcelona, desenterraren el cadàver del comte de Melun i el portaren al pare Anton Bagà, capellà de la guarnició del castell, que en féu entrega al canonge Pere Joan Cantó i Estany, el qual diposità el cadàver dins d’una caixa i el posà a la capella del Sant Crist, amb la promesa de restituir-lo als seus.57

Les dades de les 1.500 baixes de l’exèrcit borbònic amb una quarantena d’oficials disten força de les dades que ofereix la crònica de Francesc de Castellví, segons les quals els borbònics haurien perdut «más de 3.400 hombres en todo el tiempo del sitio, sin los heridos y enfermos; un general flamenco, tres coroneles, dos tenientes coroneles, 23 capitanes, 38 tenientes y alféreces, según nos dicen los prisioneros y desertores». 58 El diari The London Gazette situava també les baixes borbòniques de la batalla dels dies 21 i 22 de desembre per sobre dels 2.000 homes. 59 Considerant, però, les notícies ofertes pel mateix exèrcit borbònic, pel comte de Traun i per l’ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases, les pèrdues de l’exèrcit borbònic s’haurien situat prop dels 1.500 combatents. Els borbònics hi van perdre també la seva artilleria, ja que no tenien prou mules ni temps per carregar-la; concretament, deixaren a Cardona 12 canons i 10 morters, amb poques municions i molts aparells de guerra, i amb els pocs queviures i mules que hi havia dins de la vila. El general Nebot, amb partides de cavalleria, fusellers i voluntaris, els va anar picant la rereguarda fins a Solsona.

En la part austriacista, les pèrdues van ser d’uns 500 homes entre ferits i morts. Van destacar sobretot les baixes del coronel britànic Edward Stanhope, el coronel català Pere Montaner, 2 tinents coronels, 10 capitans i 18 oficials subalterns, i van quedar ferits els barons Spe i Beaufort i un capità britànic, germà del coronel Stanhope. Una de les pèrdues més significatives va ser la del comte d’Eck, comandant de la guarnició del castell, que a causa de la fatiga soferta durant el setge va morir el dia 6 de gener a Manresa, a casa del metge Tomàs Mollet, a la Plana de l’Om. També va morir a Manresa el divendres dia 9 de gener el capità de granaders del regiment de Starhemberg, Ferdinando de Barovit,

57. ACA, Notarials, Cardona, manual 666. Relació de la restitució del cadàver del comte de Melun.

58. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 254.

59. Notícia del diari The London Gazette, publicada a Londres el dia 14 de febrer de 1712.

El setge de Cardona de l’any 1711

que va ser enterrat al claustre de la Seu de Manresa.60 El cronista Francesc de Castellví, en la seva relació de les pèrdues de l’exèrcit austriacista, afegeix:

Nosotros hemos perdido un coronel, 4 capitanes de granaderos, 6 de infantería, 15 oficiales menores, 3 capitanes de fusileros de montaña, 8 tenientes y alféreces. Murió el capitán de granaderos de Osnabruck y 7 oficiales del mismo regimiento, que tomó una bandera del regimiento de la Corona. Durante el sitio del regimiento de Taaff desertaron más de 200 hombres y habremos perdido más de 500.61

Per tant, Castellví corrobora en certa manera les mateixes dades donades per les notícies del comte de Traun, segons les quals les pèrdues de l’exèrcit austriacista se situarien en més de 500 combatents, tenint en compte també que durant el setge hi va haver força deserció en el regiment del comte de Taaff, que es trobava assetjat dins del castell de Cardona i resistint amb valor.

La victòria austriacista

El mateix dia 22 de desembre, els consellers de la vila de Cardona escrivien una carta explicant els «favorables successos logran las armas del Rey Ntre Señor (Deu guarde) en lo siti de Cardona». El motiu era ben clar: «la cabal alegria podem tots esperar vuy passat mitg dia han rumput nostras tropas un quartel del Enemich y han desalotjat a dit Enemich de un paratje a la part de la horta ahont estava fortificat ab alguns espingards [canons]». La carta continuava informant que s’havia pres a l’exèrcit borbònic 200 tendes, quatre peces d’artilleria, alguns canons i dos morters, i que ja s’havien «restituïts a esta ciutat los comboys aportaren lo socorro a dit Castell de Cardona».62

El dia 23 a les 10 del matí va arribar al campament dels Prats de Rei el comte de Traun, enviat del baró de Battée, per informar al mariscal Starhemberg de la victòria de Cardona. Traun va confirmar que el dia 22 s’havien

60. Charles Morton; Joan Serrano; Francisca Juaneda, «El coronel Stanhope a Cardona...», p. 141.

61. Francesc de Castellví, Narraciones históricas..., p. 254.

62. AHC, Fons de l’Arxiu Municipal. Carta dels consellers de la vila de Cardona informant sobre el trencament del setge borbònic del castell per part de l’exèrcit austriacista, escrita el dia 22 de desembre de 1711.

Francesc Serra i Sellarés

entrat els queviures, les municions i els reforços al castell pel bonet i que les seves tropes havien lluitat amb molt valor i havien aconseguit expulsar l’enemic de la Coromina i de totes les alçades que hi havia al voltant, els Escorials i la Querosa. La primera estimació que donava Traun era d’unes 2.000 baixes per a l’exèrcit borbònic i entre 100 i 500 per als austriacistes. Els borbònics havien també abandonat ja el seu campament de les torres, situat on ara hi ha l’ermita de la Pietat. A les dues de la tarda va arribar al campament dels Prats de Rei el general Hamilton, despatxat pel baró de Batée, per informar que els borbònics, després d’abandonar la vila i el campament de les torres, havien deixat 18 peces d’artilleria, 4 morters, algunes municions de guerra i provisions.63 Conegudes les notícies de Cardona, l’exèrcit austriacista va celebrar la victòria. Starhemberg va fer disparar una Salva Reial, amb una triple descàrrega d’artilleria, en commemoració de la victòria de Cardona.64 Aquesta victòria va permetre a l’exèrcit austriacista recuperar possessions perdudes i impedir l’avanç dels borbònics cap a Barcelona. Va ser una victòria clau que va permetre refer-se a l’exèrcit austriacista, en uns moments en què l’ofensiva borbònica d’un exèrcit superior en nombre de combatents li feia perdre terreny.

El mateix dia 23, des del campament de Calaf, els borbònics enviaven cartes a la Cort de Madrid explicant el desenllaç del setge de Cardona. Com diu la crònica publicada a la Gazeta de Madrid, havent l’exèrcit austriacista reforçat considerablement

el destacamento destinado a solicitar la introducción de el socorro en el Castillo de Cardona, lo intentaron el veinte y uno, procurando romper alguno de nuestros cuarteles, en que por tres vezes fueron rechazados con indecible valor de nuestros soldados, y mucha pèrdida de los suyos; pero aviendo repetido los assaltos al dia siguiente, pudieron lograr la entrada del socorro de gente, y de viveres, por lo qual pareció al Conde de Muret de abandonar por ahora los ataques, y retirarse con buena orden à Calaf.65

63. Josep Riba i Gabarró, «L’alliberament de Cardona, l’any 1711...», p. 61.

64. Relación del feliz sucesso... Document commemoratiu de la victòria austriacista del setge de Cardona, imprès a Barcelona per Rafael Figueró, impressor del Rei, l’any 1711.

65. Notícia del setmanari la Gaceta de Madrid, publicada el dia 5 de gener de 1712.

El setge de Cardona de l’any 1711

El comte de Traun, ajudant general del rei, va fer arribar la notícia de la victòria austriacista a la batalla del setge de Cardona a la Cort de Barcelona el dia 24. La notícia va ser molt celebrada, ja que la derrota hauria provocat molta preocupació a la ciutat. El comte de Traun informà a la reina que el mariscal Starhemberg havia donat unes ordres molt ben calculades i anticipades per afrontar el trencament del setge de Cardona. Sense haver-s’hi desplaçat físicament, Starhemberg ho havia dirigit amb tanta precisió que semblava que hagués estat allà en persona.66

El mateix dia 24 també visitaren a la reina els diputats i els oïdors de la Diputació de Catalunya per anunciar-li les Pasqües del Santíssim Naixement de Jesucrist i per donar-li l’enhorabona «del gloriós succés han tingut nostres armas en lo socorro de Cardona, havent-se lo enemich retirat».67

L’aixecament del campament borbònic dels Prats de Rei

Arribat el dia 24 al campament de Calaf, a un quart de milla de l’armada dels aliats, el comte de Muret va unir les seves tropes a les del duc de Vendôme, que fins aleshores hi havia estat sempre instal·lat a dins. El duc de Vendôme va fer retirar els diferents cossos de guàrdia que tenia al llarg de la riera que separava les dues armades i va sortir dels seus atrinxeraments per anar a acampar a la plana calafina, amb l’esperança que el comte de Starhemberg, eufòric pels èxits que acabava de tenir, es dirigís cap a ell per combatre’l. Starhemberg, que probablement no va poder veure bé la direcció d’aquest moviment a causa de la boira que s’havia interposat, no va moure el seu exèrcit. Va fer alguns petits destacaments perquè observessin la marxa de les tropes de Vendôme. En veure aquests destacaments que els borbònics estaven formats en posició de batalla i que havien acampat la dreta del seu exèrcit a Sant Martí de Sesgueioles i l’esquerra a Calaf, informaren Starhemberg, que va decidir no moure’s del seu campament. Com indica la crònica de Castellví, «el mariscal Starhemberg, con su grande talento, penetración y militar conducta se mantuvo en su campo porque en el tenía como segura la victoria en el caso que Vendôme, variando de

66. Alfred Arneth, Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg…, p. 696.

67. Josep M. Sans i Travé (dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. x, anys 17011713, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007, p. 1217.

Francesc Serra i Sellarés

camino, hubiera emprendido atacarle y Starhemberg, dejada su situación, ponía en riesgo lo glorioso de aquella campanya».68

El duc de Vendôme va aixecar el seu campament de Calaf el dia de Nadal, en ple dia, i va fer una mitja milla amb el seu exèrcit per donar temps als austriacistes per perseguir-los. Starhemberg no va caure en l’emboscada; no va moure el seu exèrcit, que era numèricament inferior. Vendôme va acampar amb el seu exèrcit a Guissona el dia 26 i el dia 27 va arribar a Agramunt, on va separar el seu exèrcit per distribuir-lo als quarters d’hivern. Va deixar sis batallons dins de Cervera, que era la plaça més avançada del front de guerra i la més exposada als atacs austriacistes, amb el comte d’Hercel com a comandant i el regiment de Vallejo com a guarnició. Va distribuir tropes d’infanteria espanyola a Tàrrega, Bellpuig, Tortosa, Lleida i Balaguer i a la Conca de Tremp, entre el Segre i la Noguera, que era el territori fronterer entre els dos exèrcits. Va enviar la cavalleria francesa a Osca i el regiment d’Astúries a Daroca; la infanteria irlandesa, a Terol; la infanteria francesa, a l’altre cantó de l’Ebre, Alcanyís, Casp i Tortosa; i deu regiments de cavalleria espanyola al Regne de València.69 Castellví indica també que els borbònics haurien perdut en tot el temps que va durar la campanya militar dels Prats de Rei i de Cardona, és a dir, des del setembre fins al desembre de 1711, un total de 10.780 infants, 4.341 cavalls i 2.845 mules, la major part dels quals eren del Regne d’Aragó, motiu que va intensificar encara més la pobresa d’aquest territori. Alguns anys després d’aquesta contesa bèl·lica, els camps de Sant Martí de Sesgueioles i de Calaf es veien encara coberts d’ossos de la cavalleria.70

L’aixecament del campament austriacista dels Prats de Rei

Per la seva part, Starhemberg, animat per la victòria a Cardona, va deixar amb el seu exèrcit el campament dels Prats de Rei el dia de Nadal i l’endemà, per Sant Esteve, va enviar també les seves tropes als quarters d’hivern, ja que el fred incomodava molt la continuïtat de l’exèrcit en aquell campament.71 A més,

68. Francesc Castellví, Narraciones históricas..., p. 255.

69. Francesc Castellví, Narraciones históricas..., p. 255.

70. Francesc Castellví, Narraciones históricas..., p. 256.

71. Marquis de Quincy, Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand..., p. 595.

El setge de Cardona de l’any 1711

calia garantir l’abastament de l’exèrcit sense oprimir massa la població civil, cosa que havia generat nombrosos conflictes entre l’exèrcit i els naturals del país.

El dia 28 Starhemberg va sortir cap a la cort de Barcelona. Hi va arribar el dia 29, i va ser rebut amb aclamació i amb agraïments per part de la reina. El dia 31 el diputat militar Francesc de Solà de Sant Esteve i l’oïdor militar Francesc Sulla i de Gassol, en nom de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Consistori de la Diputació de Catalunya, donaven la benvinguda al mariscal comte de Starhemberg i li agraïen «lo molt se havia esmerat esta capmanya en procurar per medi de sa gran conducta, zel y experièncias militars, la llibertat del pahís de aquest Principat, lo major auge de la justa causa de la real, cesàrea y cathòlica majestad del senyor emperador lo rey, nostre senyor, que Déu guart, don Carlos terser». El felicitaven pel bon procedir que havia tingut en l’operació d’alliberament del castell de Cardona. Això no obstant, el mariscal els va destacar el «bon procehir y valor del regiment de la Deputació durant dit siti de Cardona» i, abans d’acomiadar-se, els va recomanar que en nom seu «se servissen dir al excel·lentíssim y fidelíssim concistori lo quant apreciaria acomodàs ab lo puesto de thinent de coronel del regiment de la Deputació a don Nicolau Axandri, actual sergent major, per lo bé se havie senyalat durant dit siti».72 El mateix dia 31, a la catedral de Barcelona es va celebrar una solemníssima festa «estant lo Santíssim Sagrament, que per a sempre sie alabat, patent tot lo dia ab solemne Te Deum, offici, ciesta y mil missas. Y tot per lo felís succés del socorro de Cardona». El dia 24 a la tarda l’Il·lustríssim Capítol de Canonges de la Catedral de Barcelona ja havia cantat un Te Deum solemne per celebrar la victòria austriacista de Cardona. També al palau de la Diputació de Catalunya, actual seu de la Generalitat, es va celebrar el dia 2 de gener de 1712 una solemne festa a la capella petita «per lo bon succés del socorro de Cardona» amb l’assistència dels seus diputats i oïdors vestits de negre, pel dol que portaven encara a causa de la mort de l’emperador Josep I d’Àustria, germà del rei Carles, que feia pocs dies l’havia rellevat com a emperador.73

La campanya de Cardona i els Prats de Rei va ser una de les més glorioses que va aconseguir el mariscal Guido von Starhemberg, per haver impedit al duc

72. Josep M. Sans i Travé (dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. x, anys 17011713, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007, p. 1218.

73. Josep M. Sans i Travé (dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. x, anys 17011713, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007, p. 1218-1219.

Francesc Serra i Sellarés

de Vendôme, molt superior en forces, desposseir els austriacistes de la fortalesa de Cardona i assegurar-se un camí més obert cap a Barcelona. Amb la victòria de Cardona, la guerra es va allargar i els austriacistes van tenir encara possibilitats de poder-la guanyar.

Les conseqüències

El setge de Cardona de 1711 va tenir unes nefastes conseqüències sobre la vila, el castell i el seu entorn. Més enllà de la mort de milers de soldats i de la mutilació de molts més encara, el setge va comportar la ruïna de les famílies i les cases del territori, així com un important increment en la mortalitat dels cardonins i els vilatans dels termes propers, alguns dels quals com a conseqüència de la violència de la guerra i altres com a conseqüència de la misèria i del malestar que aquesta comportava.

La repressió sobre la població civil

A principis del segle xviii Cardona tenia una població que amb prou feines superava els 1.800 habitants. La gran majoria eren pagesos, però també hi havia força artesans, menestrals i alguns professionals liberals, que feien de Cardona una vila dinàmica i econòmicament arrencada. En arribar les tropes borbòniques el 12 de novembre de 1711, Cardona es va buidar. En veure la proximitat de l’exèrcit borbònic, els cardonins van abandonar les seves llars i van fugir de la vila. Alguns es van poder refugiar dins del castell, però la majoria es van endinsar pel bosc i van buscar refugi allà on van poder, això sí, lluny dels soldats. La població civil va ser qui més car va pagar les conseqüències d’aquest setge i de la guerra en general, ja que era sobre ella que requeien els elevats costos del manteniment de la tropa i era ella qui havia de patir els constants saquejos, abusos, profanacions i destrosses dels exèrcits.

En acabar el setge de Cardona, la vila havia quedat molt malmesa. Després de quaranta dies de guerra, moltes cases havien quedat ensorrades per les necessitats de fusta de la tropa assetjadora o per les bombes que disparaven contra la vila i posteriorment, de manera fallida, contra el castell. Quan els habitants van retornar a les seves llars les trobaren buides de provisions, ja que els borbònics havien consumit les reserves que van trobar-hi. Només cal donar veu als testi-

El setge de Cardona de l’any 1711

monis del moment per veure el malestar que havia deixat en la població civil el setge de Cardona. Un dels testimonis va ser el de Joan Antoni Palà, pagès i propietari del mas Palà de Coma de la parròquia de Bergús, que en el seu llibre de notes escrivia: «En lo any 1700 morí Carlos segon, rey de Espanya, sens sucsesió, al qual costà grandíssima guerra entra Falip quint y Carlos tercer, vuy enparador. Que fou la grandísima desditxa per lo Principat de Catalunya eixas guerras per las morts que.s feren, cremas de casas y sacos ab grandísimas crueltats».74 Com es pot veure, l’hereu Palà de Coma destacava les dures conseqüències que va tenir aquesta guerra per a la població civil catalana. El novembre de 1711 la masia del Palà de Coma va ser assaltada, cremada i sotmesa al pillatge. La família va haver de traslladar-se a casa dels avis materns, el Soler de Gramoneda, i no va tornar fins al gener de 1712, quan el setge s’havia acabat. Pere Palà, nét de Joan Antoni Palà, va continuar les notes dels seus avantpassats i va explicar les penúries que havia passat la seva casa durant el setge de Cardona. Les seves notes diuen que

ab las guerres que se seguiren de la mort del enparadó, aquesta casa fou cremada segons comtaven los meus pasats. Que jo axò no.u puch dir, sinó per sentí a dir, que jo nasquí aquex any, que fou lo setí de Cardona, de Tots Sans a fins a Nadal del any 1711. Que tot aquex tems diu varen esta al Solé de Gramoneda y quan van tornà se varen ave de esta a la premsa, perque la casa no si podia esta per ser cramada, los corrals també als cremaren, al salle se cremà tots los vaxells, y fins las picas del oli tanbé se cremaren, y deïen que entre lo salle de así, lo de la casa de Cardona, se crema botas per enbotà tres sentas cargas de vi.75

Prop del Palà de Coma i també en el terme de Bergús, al sud-oest de Cardona, els borbònics cremaren la masia d’Altamís. El 7 de febrer de 1712 el seu propietari, Simon Altamís, signava un contracte amb Pere Antich, mestre de cases, per «fer y tornar la sua casa de Altimis que los soldats li an cremada lo mes de desembre del any 1711».76

74. Arxiu Patrimonial del mas Palà de Coma, Llibre de notas de la ascendència del llinatge de esta casa Palà de Coma.

75. Arxiu Patrimonial del mas Palà de Coma, Llibre de notas de la ascendència del llinatge de esta casa Palà de Coma.

76. AHC, xxl.1.16. Testimoni de Simon Altimís, pagès del mas Altimís de Bergús. Any 1712.

Francesc Serra i Sellarés

El terme de Bergús va ser durament castigat per l’exèrcit borbònic. Els borbònics passaren per allà en dirigir-se cap a Cardona i hi feren molt de mal. L’església de Sant Joan va ser víctima de la violència borbònica i la rectoria va ser saquejada i incendiada. El mateix rector, Pere Ventallola, ho explicava amb les següents paraules: «Els llivres, consuetes i escriptures antigues de la parròquia, que moltas ne cremaren los sacrilegos soldats quant tanian lo siti a Cardona, lo any 1711, a la fi del any que cremaren y robaren tot lo que trobaren en esta iglèsia de Bergús».77 La rectoria tenia també una peça de terra de cinc quarteres de sembradura orientada a migdia, anomenada les Planes. Hi havia roures i alzines, i els soldats borbònics en van tallar moltes l’any 1711. A la part de ponent la rectoria hi tenia una altra peça de terra, de tres quarteres de sembradura, anomenada la Vinya. Segons la declaració dels béns de la rectoria, en aquesta peça «hi avia sinc ho sis passadas de seps y alguns noguers y altres arbres: hi los soldats y tingueran lo camp y tots los seps y arbres tallaran y cremaren». El rector Pere Ventallola declarava també com els soldats borbònics li havien tallat roures i alzines d’altres partides de terra en propietat de la rectoria.

Un predecessor en el càrrec de Pere Ventallola, mossèn Josep Ignasi Abat, escrigué quaranta anys més tard del setge el mal que feren les tropes borbòniques a l’església i les masies del terme de Bergús: «Estant sitiada la plassa y castell de Cardona per las tropas de Peliph V (glòria gose), un destacament de dit exèrcit de més de tres mil hòmens estigué acampat molt temps en lo pla de Bergús, lo qual devastà moltas vinyas, espolià y cremà casas y (lo que és més de sentir) maltractà, robà y ensengué moltas cosas de esta iglésia».78 És a dir, l’exèrcit borbònic saquejà, incendià i destruí les masies i l’església de Bergús, i tallà arbres per obtenir fusta per escalfar-se durant el fred hivern de 1711 i saquejà i desvastà les vinyes i tots els conreus que trobà. La repressió sobre la població civil es va fer sentir de debò per part de l’exèrcit invasor.

Un altre testimoni civil d’aquest important episodi bèl·lic el tenim en la crònica de Joan Fàbrega, pagès del mas Fàbrega de Cerarols, del terme municipal de Súria i, com a tal, resident a poca distància de Cardona i testimoni directe dels moviments dels exèrcits austriacistes pel seu terme. En el seu dietari personal ens explica les dificultats que es van viure l’any 1711, quan

77. AHC, xxl.1.16. Testimoni de Pere Ventallola, prevere i rector de Bergús.

78. AHC, xxl.1.16. Testimoni de Josep Ignasi Abat, prevere i rector de Bergús. Any 1753.

El setge de Cardona de l’any 1711

el general de Felip envià una partida de l’armada, amb canons de batre, a assetjar Cardona. A la vila, amb promptitud s’hi ficaren, però el castell s’hi tornà molt fortament, i els de fora bateren tant que feren bretxa i bombes, i mai pogueren entrar. I estigué assetjat més d’un mes. I la vigilia de Sant Andreu donaren grans avançades i no aprofità res. I el general de Carles, que era Starhemberg, envià socors al castell, amb que l’armada del rei Felip s’hagué de retirar, i li fou forçós deixar tota l’artilleria, i municions, i bagatge, i molta cosa que els prengueren. I així se’n tornaren a Calaf, i, dins pocs dies, s’alçà tota l’armada i es retirà dret a Lleida. I mentre estigueren a Calaf feren gran mal, robant i cremant cases fins a la Molsosa, Pinós, Vallmanya, Matamargó, i arribaren fins al terme de Salo, i la gent s’hi girava a escopetades i els feien gran temor.79

El testimoni de Joan Fàbrega, que ens deixà un important dietari que recull els esdeveniments més importants de la seva època, explica clarament el desenvolupament del setge de Cardona i les malvestats que va fer l’exèrcit borbònic, invasor, pels termes del voltant de Cardona.

Més allunyat de Cardona, tenim també el testimoni del dietari de la casa de Can Torres de Matadepera. L’hereu que va iniciar aquest dietari, Miquel Batlles i Torres, va anar a cercar sal a Cardona sis dies després d’aixecar-se el setge borbònic. Arribat a la vila hi va veure «la batarie posade; al portal de las torras, deu pessas, y al mitg de la plasa de Cardona, cotra; sota Sant Francesch, tres mortés». Miquel Batlles i Torres, que dóna força notícies en el seu dietari sobre la Guerra de Successió a Catalunya, ens ofereix també el seu testimoni coetani de les batalles de Prats de Rei i de Cardona:

[...] la primavera de l’any 1711 lo general Estanberch, que governava lo exèrsit de Carlos Tercer, parà campanya a la vila de Prats del Rey i se acordonaren, y los castallans y francessos tanbé se acordonaren devant de ells a tir de pistola. Allí passaren cotra messos que fou tota aquella campanya, y los castellans y francessos posaren siti a Cardona y gonyaren la vila, y lo castell se tingué un mes y mitg y se defensà, y los voluntaris y miqualets donaren xoco als castellans y gavatyx y los destruyren y agueran de alsà lo siti y se’n tornaren al camp, dexaren a Cardona catorsa pessas que tenian per batre lo castell, tres mortés de tirà bonbes

79. Joan Fàbrega de Cererols, Llibre de coses que han succeit a Catalunya, dignes de ser notades, i en altres parts del món. Crónica d’un pagès català dels segles xvii i xviii, versió d’A. Fàbrega i introducció de Marc Torras, Manresa, Centre d’Estudis del Bages, 1999, p. 55.

Francesc Serra i Sellarés

y tots los trastos de guerra, que no’ls donaren temps de dus-en res ni plagà tendes tanpoch.80

Tots aquests testimonis deixen constància de la importància bèl·lica del setge de Cardona i de com la presència de les tropes borbòniques va traduir-se en una gran repressió sobre la població civil de Cardona i dels voltants, que va ser qui més cares va pagar les conseqüències d’aquest setge.

La destrucció del castell

Després de 34 dies de setge i bombardejos, el castell de Cardona va quedar molt malmès per l’impacte de tantes bombes. Moltes edificacions quedaren ensorrades, sense teulades, i calia invertir molt treball i molts diners per repararles. A part del mal fet pels bombardejos de les tropes atacants, també la mateixa guarnició defensora del castell havia contribuït al desmantellament de l’edifici i, fins i tot, al robatori i l’espoli d’algunes peces de l’església, tal com certificava el canonge Pere Joan Cantó i Estany el 4 de gener de 1712, que afirma que durant el temps que s’allargà el setge borbònic al castell

se ha perdut de las cosas y adornos de dita Iglesia Colegiata de St. Vicens del mateix Castell. Primo un reboster que fonch dels Señors Abad Puigredon ó Ferran que robaren alguns soldats del Regiment de Taaff, haventsen fet calsas ó botons. Item una flauta de estany grossa de la part dreta del orgue, item un banch espatller, item differents fustas de las que se posan quan se fa lo monument, item en lo cor baix lo orgue algunas parts espatllades.

El mateix dia, els mestres de cases cardonins Josep Ribera i Miquel Calvet van fer un reconeixement de totes les estances malmeses pels estralls produïts durant el setge i van elaborar un pressupost per reparar-les. Van recórrer i mirar atentament la «Iglesia de dit Castell, lo Claustro de la Abadia, Celler de la Abadia, Casas dels Canonges de dit Iltre Capítol de dita Iglesia del mateix Castell, Casa de la Hermita de la Trinitat y Casa de la Trilla» i van veure que «se ha fet grandissim estrago posant las Casas inhabitables sens sostres ni teu-

80. Joan Baptista Galí i Barba, «Llibre de notes dels hereus de Can Torres. Matadepera, 1699-1824», Terme, p. 36.

El setge de Cardona de l’any 1711

lades». De l’interior del castell, també havia estat destruït el palau ducal i les presons que aquell tenia. Per reparar la teulada de l’església, calia destinar-hi 100 lliures barceloneses. Per reparar la capella de Sant Ramon feien falta 150 lliures, sense incloure «la ruina del retaula, si sols lo tocant al offici de mestre de casas». Per tornar a fer la teulada del celler de l’abadia, que havia caigut a terra, eren necessàries 200 lliures. Del claustre se n’havia ensorrat un pilar i dos arcs, i per aixecar-los altra vegada calia destinar-hi 100 lliures més. Per reformar la casa abacial, «que està sens teulada ni sostres, y moltas parets derruhidas», eren necessàries 2.000 lliures, i «per tornar en son estat habitable las Casas dels Capitulars que casi del tot son devestadas sens teuladas ni sostres» eren necessàries 2.300 lliures més. També s’havia de reparar un forn de coure pa per a la guarnició del castell, que es va fabricar durant el setge a «sota y al peu del talus del sementiri de la Iglesia de dit Castell». Calia reparar-lo «per que en lo esdevenidor lo Iglesia no pateixi algun detriment». Ja a fora del recinte del castell, calia reparar també «la Casa de la Hermita de la Ssma Trinitat situada al peu de la Costa de dit Castell, en la que durant lo Siti tingué un quartel lo Enemich». El pressupost per a la seva reparació era de 1.000 lliures, i per reparar «lo dany que ha donat lo Enemich en la Casa de la Trilla anomenada del Señor Abad» eren necessàries 150 lliures.81 En total eren necessàries 6.000 lliures per reparar les destrosses fetes al castell durant el setge, només comptant la mà d’obra i els materials de construcció, deixant de banda les reparacions dels moltíssims béns immobles que s’havien perdut, així com les reparacions de les muralles que tan perjudicades havien quedat pels bombardejos de l’artilleria borbònica. Entre les diferents obres de reparació que es feren l’any 1712 tenim constància també del cobriment de la teulada del quarto «de Dona Violant de dit Castell», que va tenir un cost de 186 lliures, les quals foren pagades pel tresorer Josep de Rúbies al mestre de cases cardoní Josep Ribera. També es va aixecar de nou la casa de l’Areny de les Salines «per haver cremat la que en dit lloch hi havia de posts los enemichs en lo any proxim passat en lo temps del siti que tingueren en lo castell de dita Vila de Cardona». Aquestes obres van ser encarregades al mestre de cases cardoní Joan Barrera i tingueren un cost de 70 lliures.82

81. ACA, Notarials, Cardona, manual 666. Inventari de les destrosses produïdes al castell de Cardona durant el setge borbònic de 1711, realitzat el dia 4 de gener de 1712.

82. ACA, Notarials Cardona, 86. Manual de Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona, dels anys 1712-1713.

Francesc Serra i Sellarés

Des de principis de 1712, el castell de Cardona, sota control del seu governador, Manuel Desvalls i de Vergós, coronel d’infanteria, va començar una important campanya d’obres de reparació de les seves muralles. Entre el gener de 1712 i l’abril de 1713 es feren importants obres en les fortificacions, que havien quedat força malmeses amb els bombardejos. De les obres de reconstrucció de les fortificacions, així com d’algunes edificacions del castell, se n’encarregà la família Ribera, mestres de cases de Cardona, i com a empresari hi figurava Bonaventura Ribera. Aquest, a més de comptar amb el seus manobres, va rebre també la col·laboració dels soldats de la guarnició del castell.83 Durant tot l’any 1712, Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona i administrador de les rendes de la sal, comptabilitzà un total de 9.185 lliures, 18 sous i 4 diners en concepte de les obres del castell i les fortificacions de Cardona durant aquell any, que foren finançades pels ingressos de la Tresoreria del Ducat, la Secretaria d’Estat i de Guerra i el Reial Patrimoni, entre d’altres.84

La

mort

La conseqüència més nefasta del setge de Cardona de 1711 va ser la mort. Foren molts els soldats que moriren lluitant en aquest setge o a conseqüència de les ferides ocasionades, però també hi hagué força morts entre la població civil. Encara que molts no van morir de manera violenta, moriren a causa de la misèria, la fam, les malalties i el trasbals provocat per tants dies de terror i de repressió.

Pel que fa als soldats, les cròniques parlen de més de 2.000 morts durant els 34 dies que durà el setge de Cardona. D’aquests la majoria eren borbònics, francesos i espanyols. Del bàndol austriacista sembla que hi va haver més de 500 morts, la majoria austríacs, alemanys, anglesos, catalans i italians.

Com que no s’ha conservat la documentació dels soldats ingressats a l’hospital de Cardona durant el setge ni tampoc els llibres d’òbits de les parròquies de Sant Miquel i de Sant Vicenç de Cardona d’aquells moments, no estem en disposició de conèixer ni el nombre de morts que es van produir en el setge ni la

83. ACA, Notarials Cardona, 86. Manual de Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona, dels anys 1712-1713.

84. ACA, Reial Patrimoni, Maestre Racional, 2706. Manual de comptes de Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona, de l’any 1712.

El setge de Cardona de l’any 1711

seva identitat, encara que molt probablement en aquests documents només n’hi constaria una part. Això no obstant, tenim una relació de 27 soldats morts a Solsona, la majoria dels quals a l’hospital, durant els mesos en què es va produir el setge de Cardona. Les defuncions estan compreses entre els dies 4 de novembre de 1711 i 3 de febrer de 1712. Sis d’aquests soldats eren austriacistes i la resta borbònics, ja que tenien aleshores ocupada la ciutat de Solsona. Entre els austriacistes morts hi trobem tres grisons, un alemany, un català i un valencià. Els grisons, procedents de l’actual Suïssa i que formaven part de la guarnició del castell de Cardona, moriren abans de començar el setge de Cardona, quan els borbònics ocuparen Solsona. Dels altres 22 soldats difunts restants, morts a Solsona durant el setge o en els dies posteriors, en trobem 7 sense identificar. Dels 15 identificats, 8 eren francesos i 6 espanyols. Els francesos pertanyien als regiments de les Guàrdies Valones, la Corona, Normandia, Abarca, Auvèrnia i Vallejo; mentre que els espanyols pertanyien als regiments de Trujillo i Plasencia.85 És molt probable que tots aquests regiments estiguessin lluitant en el setge de Cardona, ja que de la majoria ja se’n té constància.

Deixant de banda els soldats, que van acumular la suma més alta de morts en aquest setge, cal dir que la manca dels llibres d’òbits de les parròquies de Cardona d’aquell període ens impedeixen estudiar a fons l’impacte de la mortalitat durant el setge i els dies posteriors. De totes maneres, considerant que la vila va quedar buida durant aquells dies, com també ho van quedar les poblacions i els nuclis més propers per on va anar passant l’exèrcit borbònic en direcció a Cardona, s’han estudiat les defuncions d’algunes parròquies veïnes, alliberades aleshores de la presència de les tropes borbòniques. Concretament, analitzant els casos de Castelladral i Serrateix, s’ha detectat que hi ha una important mortalitat de gent de Cardona i rodalies que s’havien escapat de la vila en apropar-se les tropes borbòniques. Concretament, a la parròquia de Sant Miquel de Castelladral durant els mesos de novembre i desembre de 1711 s’inscriuen les defuncions de set persones, entre cardonins i gent de les rodalies, que havien abandonat les seves llars com a conseqüència de l’ocupació borbònica. Un d’aquests casos va ser el d’una joveneta cognomenada Basora, del veïnat de Cardona, que el 24 de novembre de 1711 «morí en casa de Comaposada per haver-se retirat els seus pares de casa seva per la guerra». També el 15 de novembre havia mort a casa

85. Arxiu Diocesà de Solsona (ADS). Llibre d’òbits núm. 4, de 1660 a 1712.

Francesc Serra i Sellarés

d’Onofre Mas de Valldeperes el reverend Isidre Soler, prevere de Sant Gra, i el dia 16 li donaven sepultura al cementiri de Santa Fe de Valldeperes «per aversa retirat los de Casa Soler en dita Casa de Mas per las guerras y no poder habitar en sa casa ni poder portarse son cadáver hont deixava fos enterrat». El dia 27 de novembre moria Onofre Mas, que va ser enterrat al cementiri de Valldeperes, en un funeral al qual «no assistiren sacerdots per no poderse habitar en dit lloch per lo siti que actualment se tenia a Cardona per los soldats de Felip quint».86

En menor proporció que a Castelladral, en els òbits de la parròquia de Sant Pere de Serrateix també es poden trobar per aquelles dates defuncions relacionades amb la guerra. És el cas de Teresa Ribas, natural de la vila de Cardona, que morí el 14 de novembre de 1711, o el d’Agustí Serra, que morí de manera violenta el dia 19 de novembre, i l’endemà mateix s’hi inscrivia també la mort violenta d’un miquelet.87

Les morts de cardonins a les parròquies del cantó de llevant de la vila de Cardona fan pensar que la majoria de la població de la vila i el seu veïnat es va refugiar en masies del cantó de Castelladral, Serrateix i Súria durant el setge de 1711, ja que aquestes eren llocs propers que estaven prou allunyats del front de guerra. És possible, però, que els cardonins que s’escaparen del setge es dispersessin molt més. Alguns degueren refugiar-se també a Manresa i a d’altres llocs de la comarca. Fins i tot en trobem a Barcelona. En els llibres de paisans i soldats ingressats a l’Hospital de la Santa Creu hi trobem 17 ingressos de Cardona i rodalies durant els dies que va durar el setge de Cardona. Alguns d’aquests van morir a l’hospital, d’altres en van sortir alguns dies més tard. Entre aquestes persones, entre cardonins i gent de les rodalies, hi trobem Joan Santcristòfol, del mas Santcristòfol del veïnat de Cardona, Celdoni Torrabadella, Jaume Semís, Manuel Bonvehí, Agustí Clusa, Celdoni Boixadera, Caterina Mitjans, Francesca Solernou de Coaner i Francesc Serra, soldat de la companyia del coronel del regiment de la Diputació, que era fill de Manuel Serra de Claret dels Cavallers i va ser probablement ferit en la batalla del setge de Cardona. A l’hora d’ingressar-lo es va indicar la roba que portava, que era «sombrero, casaca blava, jupa y

86. ADS, Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Castelladral. Llibres d’òbits.

87. Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Viver, Fons Parroquial de Sant Pere de Serrateix. Llibres d’òbits.

El setge de Cardona de l’any 1711

calces vermelles, camisa, mitges vermelles y sabates, tot usat», és a dir, l’uniforme de soldat del regiment de la Diputació.88

Tal com demostra la documentació, la gent de Cardona va fugir de la vila durant els 34 dies que s’allargà el setge i es refugià en llocs més segurs. Algunes d’aquestes persones, adolorides per les penúries que passaren, hi trobaren la mort. D’altres emmalaltiren. La majoria, però, va retornar a les seves malmeses i empobrides llars quan el setge es va acabar. Als supervivents, però, els faltaven encara temps molt difícils per viure. La guerra encara no s’havia acabat.

El redreçament de la guarnició

Superat el llarg setge borbònic de l’hivern de 1711 i trobant-se en obres de reparació de les seves fortificacions i dels seus interiors, el castell de Cardona es tornava a preparar per ser una fortalesa inexpugnable i clau en el desenvolupament de la guerra. Les grans inversions fetes per la tresoreria del ducat, la Secretaria d’Estat i de Guerra i el Reial Patrimoni eren una mostra evident que la fortalesa de Cardona estava predestinada a tenir encara un paper important en aquesta guerra, el desenllaç de la qual la convertí en el darrer baluard de Catalunya ocupat per les tropes borbòniques, una setmana després de la caiguda de la ciutat de Barcelona.

De la mateixa manera que l’administració austriacista va invertir en unes fortificacions preparades per resistir els més que probables atacs borbònics, el castell també va procurar dotar-se d’un bon arsenal. Entre el febrer i el setembre de 1712, Jacint Busquets, encepador, i Onofre Valls, armer, ambdós de la ciutat de Manresa, es dedicaren a encepar i reparar els fusells que havien restat al castell de Cardona després del setge. Repararen un total de 1.168 fusells, a raó de 18 sous per cadascun.89

El 15 de març de 1712, segons l’inventari de la munició de guerra del castell, pres pel seu tinent d’abastiments i majordom d’artilleria, Antoni Thomasa, el castell tenia 13 canons i quatre morters de bronze, quatre mansfelts, dos pedrers i dos canons, tots de ferro; a més de quatre espingardes, 136 mosquetons,

88. BC, Fons Històric de l’Hospital de la Santa Creu, Llibre d’entrades de malalts, 17101712.

89. ACA, Notarials Cardona, 86. Manual de Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona, dels anys 1712-1713.

Francesc Serra i Sellarés

209 arcabussos, 713 fusells, 12.438 quilograms de pólvora, 7.404 quilograms de bales de fusell, 624 quilograms de mosquetó, 582 quilograms d’arcabús, 4.000 pedres fogueres, 4.526 projectils de canó i 3.424 granades de mà, anomenades magranes en català. Un important arsenal que havia de servir a la resistència catalana per combatre les tropes borbòniques, que cada cop ja controlaven més territori.90

L’any 1712, la guarnició del castell es va reduir. La majoria dels regiments austriacistes que havien estat al castell en van sortir. El febrer de 1712 continuava havent-hi a Cardona el regiment de la Diputació de Catalunya, comandat pel seu coronel Francesc Sans i de Miquel, i hi va arribar també el regiment milanès de Lucini, comandat pel general Lucini i amb l’assistència del seu sergent major i tinent coronel, que vivien en cases llogades a la vila de Cardona. Pel que fa als comandaments de la fortalesa, en primer lloc hi havia Manuel Desvalls i de Vergós, governador del castell de Cardona. Per sota seu hi havia el capità Lorenzo Velarde i Francisco de Santacruz, capità d’enginyers. Pere Alba i Marquès continuava sent el governador polític del ducat de Cardona, Anton Thomasa era el tinent d’abastiments del castell i Josep de Rúbies, el tresorer i advocat fiscal.91 Aquest va ser l’equip que va haver de vetllar pel bon funcionament i manteniment de la fortalesa durant els mesos que seguiren al setge de 1711.

Bibliografia

Albareda i Salvadó, Joaquim. La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Barcelona: Empúries, 2000.

–. Catalunya en un conflicte europeu: Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714). Barcelona: Edicions 62, 2001.

–. Catalunya a la Guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714, 11 de setembre de 1714. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Alcoberro i Pericay, Agustí (dir.). Catalunya durant la Guerra de Successió. 3 vol. Barcelona: Ara Llibres, 2006.

90. Andreu Galera i Pedrosa; Albert Villaró, «Les altres fortaleses: Cardona i Castellciutat», Catalunya durant la Guerra de Successió (vol. ii), Barcelona, Ara Llibres, 2006, p. 31.

91. ACA, Reial Patrimoni, Maestre Racional, 2706. Manual de comptes de Josep de Rúbies, tresorer del ducat de Cardona, de l’any 1712.

El setge de Cardona de l’any 1711

Alfaro Guixot, Joan Manuel. Dues hores... al Castell de Cardona. Figueres: Les Fortaleses Catalanes, 2011.

Arneth, Alfred. Das leben der kaiserlichen feldmarschalls Grafen Guido Starhemberg (1657-1737). Viena: Carl Gerold und Sohn, 1853.

Bacallar y Sanna, Vicente. Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V El Animoso desde el principio de su regnado hasta la paz general del año 1725. Vol. ii. Gènova: Mateo Garviza, 1725.

Bach i Riu, Antoni. Història de Cardona. La vila a l’època ducal i moderna. Barcelona: Curial, 1992.

Ballaró i Casas, Josep; Serra i Vilaró, Joan. Història de Cardona. Barcelona: La Académica, 1906.

Berenguer, Jacint. Un estudi sobre l’austriacista Francesc Busquets i Mitjans. Valldoreix 1672 - Viena 1734. Barcelona: l’autor, 2002.

Bonet, Antonio; Montaner, Maria Carme; D’Orgeix, Émilie. La Guerra de Successió. El setge de Cardona (1711). Cardona: Ajuntament de CardonaGeneralitat de Catalunya - Farell Editors, 2007.

Bruguera, Mateu. Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña del 1713 y 1714. Barcelona: Fiol i Gros, 1871-1872.

Castellví, Francesc de. Narraciones históricas. 4 vol. Edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i de Josep M. Alsina i Roca. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada, 1997-2002.

Catà i Tur, Josep; Muñoz González, Antoni. «Antoni Desvalls i de Vergós.»

A: Alcoberro, Agustí (coord.). Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol. ii. Barcelona: Ara Llibres, 2006.

Espino López, Antonio. «La mobilització militar catalana durant la Guerra de Successió.» Manuscrits, núm. 24. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2006. Fàbrega de Cererols, Joan. Llibre de coses que han succeit a Catalunya, dignes de ser notades, i en altres parts del món. Crónica d’un pagès català dels segles XVII i XVIII. Versió d’Albert Fàbrega i introducció de Marc Torras. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 1999.

Galera i Pedrosa, Andreu; Villaró, Albert. «Les altres fortaleses: Cardona i Castellciutat.» A: Alcoberro, Agustí (coord.). Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol. ii. Barcelona: Ara Llibres, 2006.

Hernández, F. X. Història Militar de Catalunya. Vol. iii. Barcelona: Rafael Dalmau, 2003.

Francesc Serra i Sellarés

Hernández, F. X; Riart, F. Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments i organització. Barcelona: Rafael Dalmau, 2007.

Marquis de Quincy. Histoire militaire du Regne de Louis Le Grand, Roy de France. Tom vi. París, 1726.

Morton, Charles; Serrano, Joan; Juaneda, Francisca. «El coronel Stanhope a Cardona (desembre de 1711).» XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos 1994. Vol. ii. Cardona, 1997.

Relación del feliz sucesso, que han conseguido las Armas del Rey nuestro Señor (que Dios guarde) y de sus Altos Aliados, en el Socorro del Castillo de Cardona. Document commemoratiu de la victòria austriacista del setge de Cardona, imprès a Barcelona per Rafael Figueró, impressor del Rei, l’any 1711.

Riba i Gabarró, Josep. «Batalles de la Guerra de Successió a Calaf i els Prats de Rei.» Miscellanea Aqualatensia, viii. Igualada: Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada - Ajuntament d’Igualada, 1997.

–. «L’alliberament de Cardona, l’any 1711, segons el Diari de Guerra del mariscal comte de Starhemberg.» XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos 1994. Cardona, 1997.

Sanpere i Miquel, Salvador. Fin de la nación catalana. Barcelona: Tipografia L’Avenç, 1905.

Sans i Travé, Josep M. (dir.). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Vol. x. Anys 1701-1713. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2007.

The History of the Reign of Quenn Anne. Londres: D. L., 1712.

Torras i Ribé, Josep Maria. Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715). Barcelona: Rafael Dalmau, 2005.

–. La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 2005.

Arxius

Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)

Arxiu Diocesà de Solsona (ADS)

Arxiu Històric de Cardona (AHC)

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

Arxiu Parroquial de Sant Miquel de Viver

Arxiu Patrimonial del mas Palà de Coma

Biblioteca de Catalunya (BC)

El setge de Cardona de l’any 1711

Fons de la Gaceta de Madrid

Fons de The London Gazette

Museu Municipal de Prats de Rei

Service Historique de l’Armée de Terre (SHAT)

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.95

Núm. XXIII (2012), p. 289-312

DOS PAVELLONS ENTRE UNA DICTADURA

Carme Grandas Sagarra

Direcció de Projectes d’Habitat Urbà. Ajuntament de Barcelona

Resum

El 1937 se celebrava a París l’Exposició Internacional. Trenta-nou anys després, a Venècia, un cop més s’obrien les portes de la Biennal d’Art. En ambdós esdeveniments, Espanya hi era present: a París, i amb el país sumit en una guerra fratricida, Guernica va suposar el cant del cigne per a la llibertat; a Venècia, mentre agonitzava la dictadura, Aidez l’Espagne es tornava a convertir en el crit per la llibertat de l’au fènix que ressorgia de les cendres.

Aquest article analitza la presència cultural d’Espanya a través de les manifestacions artístiques que van actuar de targeta propagandista d’un país que lluitava per mantenir (1937) i recuperar (1976) la democràcia i les llibertats.

El 19 de juliol de 1992, cinquanta-sis anys després del començament de la Guerra Civil espanyola, el rei Joan Carles I inaugurava a Barcelona la reconstrucció del pavelló espanyol de l’exposició de París, el qual es podia haver convertit en un autèntic paradigma de l’art públic.

Paraules clau

Exposició Internacional, París, Josep Lluís Sert, art, Guernica.

Abstract

Two pavilions framing a dictatorship

1937 marked the celebration of the International Exposition in Paris. Thirty-nine years later, in Venice, the Venice Biennial (“Biennale d’Arte”) was held. Spain was present on both occasions: in Paris, while the country was immersed in civil war and with Guernica representing the swansong of liberty; in Venice, with the dictatorship in decline and «Aidez l’Espagne» once again becoming the cry for freedom of a phoenix arising from the ashes.

Carme Grandas Sagarra

This paper analyzes Spain’s cultural presence through the works of art employed as publicity/propaganda on behalf of a country fighting to maintain (1937) and recover/regain (1976) democracy and freedom.

On July 19, 1992, fifty-six years after the beginning of the Spanish Civil War, King Juan Carlos I inaugurated the reconstructed Spanish Pavilion from the Paris Exposition, in Barcelona. This act could have become a true paradigm of public art.

Keywords

International Exposition, Paris, Josep Lluís Sert, art, Guernica.

París 1937

La història del pavelló espanyol i els seus continguts ha estat detingudament estudiada i divulgada, però hem de considerar que l’Exposició Internacional de París de 1937, dedicada a les arts i les tècniques en la vida moderna, fou «un espectacle massiu, presentat com la celebració dels assoliments humans però exposant les tensions i contradiccions d’una llòbrega dècada que va acabar amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial» (Ades, 1995, p. 58)1 en conjuminarse totes les dispars i contradictòries ideologies polítiques, que ja aleshores podien agrupar-se en els dos grans blocs que es van enfrontar el 1939 i que acabarien dividint el món a partir de 1946. A París hi van ser presents els totalitarismes de dretes, representats per Alemanya, Itàlia i Portugal, i el totalitarisme d’esquerres de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, junt amb les democràcies integrades per països com el mateix amfitrió, Finlàndia i la Gran Bretanya, al costat de les quals s’alineava Espanya en la seva precària situació. La imatge més notable que romangué de l’exposició la componen els pavellons d’Alemanya i la URSS, construïts un davant l’altre i coronats per sengles grups escultòrics que pregonaven el missatge de les excel·lències d’ambdós sistemes polítics totalitaris. Però és interessant ressaltar alguns aspectes per comprendre el seu posterior

1. Els continguts expositius i la mateixa arquitectura dels pavellons, així com els seus elements decoratius, van configurar un paisatge expositiu que en si mateix presentava una lectura immediata dels esdeveniments bèl·lics immediatament posteriors.

record en la Biennal de Venècia de 1976 i el significat de la seva reconstrucció (1990-1992).

El pavelló d’Espanya

La participació oficial d’Espanya en l’Exposició Internacional de París de 1937, dedicada, com hem dit, a les arts i les tècniques, fou decidida poc abans d’iniciar-se la contesa civil. Si bé els organitzadors es van posar en contacte amb les autoritats espanyoles la tardor de 1934,2 la presència espanyola no es va confirmar fins pocs mesos abans de començar la Guerra Civil el juliol de 1936. La nova situació del país plantejava greus dubtes sobre la conveniència i la necessitat de la participació, que es van esclarir mercès als bons oficis de l’ambaixador d’Espanya a París, el qual ràpidament va entreveure el potencial propagandístic que podia exercir la presència d’un pavelló organitzat pel govern legítim de la República.

L’organització de l’exposició de París va decidir emplaçar el pavelló oficial d’Espanya als Jardins del Trocadero, el recinte habitual de les exposicions de caràcter internacional o universal a la capital francesa, en un espai situat junt al pavelló d’Alemanya i davant del de la URSS. Aquests dos darrers edificis destacaven per les seves colossals dimensions en el context de l’ostentació del poder de les dues nacions, i la seva situació, cara a cara, semblava preludiar el proper enfrontament bèl·lic. En aquell emplaçament i amb les seves reduïdes dimensions en comparació amb ells, el pavelló espanyol semblava presagiar les conseqüències nefastes que tindria aquest poder, els horrors i els errors d’una guerra, allò que en realitat totes les obres que es van exposar al pavelló d’Espanya posaven de manifest clarament.

La realitat social i econòmica del país va comportar una participació austera. Es va encarregar als arquitectes Luis Lacasa i Josep Lluís Sert la redacció del projecte del pavelló. Fou dissenyat un edifici de petites dimensions, amb una superfície de 1.400m2, format per una planta baixa oberta, que actuava com un gran porxo, més dues plantes i una coberta plana. La distribució interior era prou flexible, ja que havia d’estar en funció de les necessitats expositives dels canviants continguts que s’exposarien. L’edifici es resolia sota els principis

2. Agraïm aquesta informació a la Fundació Azaña de París; una còpia documental es troba al MCARS de Madrid.

Carme Grandas Sagarra

projectuals que seguien el llenguatge de l’avantguarda arquitectònica de l’època, d’acord amb els plantejaments de la denominada arquitectura internacional (Johnson, 1932) sota una forta influència de Le Corbusier, que tenia una presència notòria en els criteris aplicats pels arquitectes del GATCPAC i del GATEPAC, grups dels quals tant Sert com Lacasa eren membres.

L’accés a l’interior del pavelló era directe a cada una de les plantes. Així, a la planta baixa s’hi accedia a través d’una curta escalinata; una segona escala, adossada a la façana principal pel seu costat esquerre, donava accés a la primera planta, mentre que a la segona i última planta l’accés era una rampa que arrencava davant la façana posterior,3 una solució d’accés que Le Corbusier havia dissenyat i construït en molts dels seus edificis. A Sert es deu la distribució interior definitiva d’acord amb els continguts amb què es dotaria el pavelló. El posterior exili i silenci de Lacasa a la Unió Soviètica va facilitar que durant molts anys l’autoria del pavelló s’adjudiqués exclusivament a Josep Lluís Sert, exiliat als Estats Units, on fou director de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Harvard.

Encara que l’inici de la construcció del pavelló va coincidir amb el primer any de la Guerra Civil espanyola, el govern de la República va mantenir la seva presència a París malgrat l’escassetat de recursos i mitjans, però comptant amb el suport dels republicans establerts a París. Per aquestes raons, l’exposició parisenca es va inaugurar mentre el pavelló espanyol encara estava en construcció, i aquest no va ser oficialment inaugurat fins el 12 de juliol de 1937. Per a l’acabat exterior i l’interior es van emprar els colors blanc, gris i vermell, que coincideixen amb la gamma cromàtica que Alexander Ródtxenko va utilitzar per decorar, fins i tot el mobiliari, al pavelló oficial de la Unió Soviètica en l’Exposició de les Arts Decoratives celebrada a París el 1925.4

3. La solució d’ubicar un accés directe a les plantes superiors adossat a la façana principal amb el temps s’ha seguit adoptant, especialment en aquells edificis destinats a museus o centres culturals, com el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, que disposen d’una rampa a la façana principal des de la qual s’accedeix directament a la sala d’exposicions. El cas del Centre Georges Pompidou de París és un exemple de la seva evolució tècnica, ja que són escales mecàniques que impedeixen als visitants la connexió interior entre plantes. La solució inversa és la plantejada al Musée du Louvre, on les escales descendeixen fins a la planta subterrània, on es troba l’enorme vestíbul d’accés al recinte.

4. El pavelló fou projectat per Konstantin Mélnikov i el seu interiorisme va recaure en Alexander Ródchenko, que explicaria en una carta escrita a París i adreçada a la seva esposa: «Pin- :

El govern republicà va decidir utilitzar el pavelló com un missatge que sol·licitava l’ajut internacional per acabar amb la contesa i restablir els valors democràtics a Espanya. En conseqüència, totes les obres que s’hi exposaven eren una mostra propagandística d’aquella Espanya republicana sorgida de les urnes, en una guerra sense quarter contra els que havien fet el cop d’estat i havien desencadenat l’enfrontament bèl·lic fratricida.

La planta baixa va allotjar els espais destinats a actes diversos, des dels més protocol·laris fins a les conferències. Per això, al porxo que feia de vestíbul d’entrada es va penjar un retrat de Federico García Lorca, en homenatge al poeta i autor teatral que el 1936 havia estat assassinat a Granada pels insurrectes falangistes, i a la planta baixa es trobaven les obres Guernica de Pau Picasso i la Font de Mercuri d’Alexander Calder.5 Llur ubicació es devia a diverses raons. A part que les notables dimensions d’ambdues obres dificultaven un altre emplaçament i que les dues havien estat realitzades per dos artistes reconeguts internacionalment, s’hi afegia un altre factor extremadament essencial, ja que eren dues importants i dures cròniques de dos fronts de batalla espanyols: la primera, una crua interpretació dels efectes del primer bombardeig de la historia que no anava dirigit a un objectiu militar, sinó sobre una ciutat i la seva població civil;6 i la segona, a petició del mateix Josep Lluís Sert, una altra denúncia dels atacs bèl·lics que per aquelles dates estava sofrint la població d’Almadén.7

taron el pabellón tal como yo lo había dibujado, rojo, gris, y blanco, quedó magnífico, y nadie dijo una palabra de que lo hice yo…». (Ródchenko, 2009).

5. L’amistat existent entre Joan Miró i Alexander Calder, el qual donava suport decididament a la causa republicana, fou determinant perquè el nord-americà fos l’únic artista estranger que participés en el pavelló i perquè realitzés l’obra Font de Mercuri, amb el mineral procedent de les mines espanyoles d’Almadén. Actualment es troben a Espanya una rèplica de la que Calder va fer el 1943, cedida per la Calder Foundation de Nova York al MNCARS de Madrid, i la font donada pel mateix escultor a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

6. «Guernica, que a la vegada és el centre de la tradició cultural i el poble més antic dels bascs, va quedar totalment destruït ahir per la tarda durant un atac aeri dels insurrectes. […] Per la manera com es va produir l’execució, per l’escala de destrucció assolida i per la selecció de l’objectiu, l’atac contra Guernica no té paral·lel en la història militar. Guernica no era un objectiu militar. Fora del poble hi ha una fàbrica que produeix material de guerra i va quedar intacta. Es pot dir el mateix de dos barracons de soldats que són a certa distància del poble.» (Steer, 1937). Traducció al català de l’autora de l’article.

7. De les mines d’Almadén s’extreia mercuri, un metall molt apreciat i valorat que suposava una de les riqueses naturals del país. A l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 aquest mineral va tenir una presència important, ja que es va construir una font de pedra de la qual rajava

Carme Grandas Sagarra

Entre els pilars de l’edifici i en la seva part superior es van col·locar rètols amb l’escut espanyol en els quals es recollien en francès diversos articles de la Constitució espanyola aprovada l’any 1932, com el sisè, que resava: «L’Espagne renonce à la guerre comme instrument de politique nationale» (Espanya renuncia a la guerra com instrument de política nacional). La mateixa façana del pavelló es va convertir al seu torn en la superfície idònia per mostrar els efectes propagandístics en favor del govern republicà. El mur cortina vidrat va actuar durant tota l’exposició de plafó publicitari, mantenint un doble ús que va ser convenientment rescatat algunes dècades després.8

Un important i valuós conjunt d’obres d’art i mostres culturals va format el contingut expositiu, en el qual destacava l’àmplia selecció de cartells de guerra exhortant els ciutadans a combatre i guanyar la guerra. D’altra banda, la relació d’artistes que van acceptar participar9 amb les seves obres –en van ser un centenar‒ és tan important com moltes de les obres en si mateixes. A més dels esmentats Calder i Picasso –el qual, a més a més, hi va aportar l’escultura Cap de dona–, 10 citarem com a presents altres artistes. Joan Miró, autor d’Aidez l’Espagmercuri gràcies a la incorporació d’un sistema de bombeig. Segons va explicar el mateix Sert (Vicent, 1981, p. 12), en plena Guerra Civil, Manuel Azaña va insistir personalment a Max Aub, comissari d’Espanya per a l’exposició, que la font de 1929 s’exposés a l’exposició de París al·legant que Almadén estava patint un persistent encalçament acompanyat de bombardejos que finalment van provocar la seva caiguda sota les tropes dirigides pel general Yagüe. Per a l’exposició francesa es va traslladar la font, tal com sol·licitava el president de la República, i Calder la va transformar de manera que una vareta accionava el nou mecanisme que feia rajar el mercuri. Hi va fer gravar la paraula Almadén, una senzilla inscripció que parlava per si mateixa.

8. Els arquitectes Richard Rogers i Renzo Piano van projectar el Centre Georges Pompidou de París amb les quatre façanes exteriors resoltes a base de murs cortina vidrats, els quals, una vegada inaugurat l’edifici i ja en ple funcionament, també actuaven com a plafons informatius de les activitats que es desenvolupaven al Centre. Aquest tema es tracta amb detall a Lorente (2008, p. 271).

9. S’ha de remarcar que, durant el temps que el pavelló va romandre obert al públic, algunes peces van exposar-se de manera permanent, mentre que moltes s’exhibien temporalment i després eren substituïdes. Aquesta renovació permetia mostrar sobretot els nombrosos cartells de guerra i els fotomuntatges. Per la seva banda, José Gaos, pel seu càrrec de comissari espanyol de l’exposició, presentava periòdicament al president de la República, Juan Negrín, la relació de despeses que generava el pavelló, entre les quals s’explicitaven les quantitats entregades als artistes participants per les obres que hi aportaven.

10. La model de Cap de dona va ser la muller de Picasso, Marie-Thérése Walter. Totes les escultures de Picasso presents al pavelló van ser realitzades a Boigesloup entre 1931 i 1933. Per conèixer millor l’obra escultòrica de l’artista es poden consultar els estudis de Spies (1971 i 2000).

ne, un cartell per a un segell postal valorat en un franc francès de l’època –quantitat entesa com un donatiu a la causa republicana‒, i d’El pagès català en revolta, penjada a la paret al costat de l’escala que descendia de la segona a la primera planta de l’edifici. Alberto Sánchez, autor d’El pueblo español tiene un camino que le conduce hacia una estrella, que es va col·locar davant la façana principal, al costat de l’accés a la planta baixa. Julio González, que hi va col·laborar amb La petite faucille (La petita falç)11 i Montserrat, situada a l’exterior, igual que l’esmentat Cap de dona de Picasso, el qual va prestar també Dona oferent, que es va col·locar al costat de la façana lateral dreta. La vídua d’Emiliano Barral va aportar algunes escultures de personatges compromesos amb la causa republicana, com el bust d’Emilio Quintanilla. Francisco Pérez-Mateo va aportar Banyista, 12 que es trobava al costat de la rampa posterior, i L’ós, una mica més enrere. Luis Buñuel hi va participar amb les seves realitzacions cinematogràfiques. La llarga llista de cartells seleccionats per Josep Renau i de fotomuntatges que es van anar exposant successivament manifestava l’augment de la virulència bèl·lica als fronts de batalla. Seguint el mateix criteri propagandístic, a la planta segona del pavelló s’exposaven obres d’Arturo Souto, Rodríguez Luna, Gutiérrez Solana, Horacio Ferrer, E. Vicente, Juan Bonafé i Ramón Gaya, a més d’un important etcètera entre el qual es trobava el ceramista Josep Llorens Artigas, que va muntar una important mostra de ceràmica popular espanyola.

Per la seva banda, el govern d’Euskadi i la Generalitat de Catalunya van col·laborar amb eficàcia en els continguts que representaven Espanya envianthi pintures de guerra. El govern basc va presentar una selecció d’art basc amb obres de Tellaeche, Juan Echevarría, els Zubiaurre, Bienabé Artía i els germans Arrúe, junt amb d’altres escultors. Quant al govern català, va aportar una considerable documentació sobre els nous centres educatius i els moderns mètodes aplicats en l’ensenyament català, imprescindible per al progrés de Catalunya, mentre que per a la secció cultural es van traslladar a París imatges d’algunes

11. La petite faucille, feta per Julio González probablement el mateix any 1937, és una ampliació de considerables dimensions (2,10 x 0,65 x 0,50 m) en bronze d’un original realitzat en ferro forjat. Aquest bronze, que avui es troba al Museo de Arte Público de la Castellana, Madrid, va ser donat per Roberta González, filla de l’escultor, que vivia a l’exili mexicà. N’hi ha una còpia a l’IVAM de València.

12. Banyista, realitzada en guix el 1935, ja havia estat exposada a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1936 (Alix, 2002). Pérez Mateo i Emiliano Barral moriren el mateix dia de 1936, el primer al front de Carabanchel i el segon al d’Usera.

Carme Grandas Sagarra

obres mestres de la col·lecció d’art gòtic del Museu d’Art de Catalunya, entre les quals sobresortien els frescos de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll, complementant els continguts reproduïts amb obres procedents del Museu Episcopal de Vic i de la catedral de Girona. Aquesta importantíssima selecció d’obres originals de l’art medieval català es va exposar paral·lelament al parisenc Musée du Jeu de Paume.13

El final de la guerra, l’exili i l’avantguarda artística a Espanya

Aquest ric panorama cultural es va trencar el 1939 després de perdre la guerra el govern republicà i que s’instaurés a Espanya un règim dictatorial que oficialment va arribar fins al 1975, any en què va morir el general Franco. En conseqüència, l’exili va marcar el final de la guerra, i la major part dels artistes participants en el pavelló espanyol de París, als quals els continuava unint la militància política d’esquerres prohibida i perseguida a Espanya, es van dispersar pels països que els van donar acollida, des de França i la Unió Soviètica fins als Estats Units i, especialment, Mèxic. Alguns van continuar mantenint contacte amb artistes i personatges del món cultural residents a Espanya, com la relació personal que va tenir Picasso amb els germans Joan i Miquel Gaspar, propietaris de la galeria d’art Sala Gaspar a Barcelona, i amb el matrimoni format per Joaquim Gili i Anna Maria Torra, propietaris de l’editorial Gustavo Gili, també de Barcelona.

Tot i així es va continuar emprant l’art i els seus llenguatges com a vehicle de transmissió d’ideals polítics i de lluita contra la dictadura. A través d’ell es pretenia fer arribar als ciutadans el compromís polític i social adquirit per molts artistes, amb implicacions i conseqüències que fàcilment podien derivar en persecucions, exilis, períodes d’empresonament i fins i tot execucions. D’aquí que, després de la contesa civil, molts artistes espanyols que romangueren a Espanya metamorfosessin el seu llenguatge o s’exercitessin en temàtiques aparentment més innòcues i acceptades oficialment, tot esperant que es produïssin canvis polítics que garantissin la llibertat d’expressió. En aquest aspecte, podem qualificar

13. Max Aub aleshores ocupava el càrrec d’agregat cultural a l’ambaixada d’Espanya a París, mentre que el comissari d’Euskadi va ser José Vaamonde, i Ventura Gassol el de la Generalitat de Catalunya Aquest darrer va tenir l’assessorament i la col·laboració de Joaquim Folch i Torres, director del Museu d’Art de Catalunya, i del seu col·laborador Pere Bohigas Tarragó.

de valent l’esperit d’alguns artistes i grups artístics sorgits ja en plena postguerra, i aquests van ser els que des de l’aparell polític oficial foren curosament seleccionats per mantenir a l’estranger la imatge que al país es permetia la pràctica d’un art de rabiosa avantguarda. A finals de la dècada de 1940 es creaven Dau al Set i l’Escuela de Altamira, i a començaments de la dècada següent es fundava el Grup R, format per arquitectes de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, del qual seria membre i després secretari Oriol Bohigas, que el 1953 va contactar amb Mies van der Rohe per estudiar la reconstrucció del pavelló oficial d’Alemanya aixecat amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.14 També el 1953 es va crear a Tenerife el primer museu d’art abstracte, integrat per la col·lecció donada per Eduardo Westerdahl,15 a Santander es va celebrar el i Congrés Internacional d’Art Abstracte i a Madrid va tenir lloc una exposició d’escultura a l’aire lliure. Un any després obria les portes el Museo Ambulante de Arte Contemporáneo.16 A finals d’aquesta dècada es creaven els grups artístics El Paso i Equipo 57; el monestir benedictí de Montserrat publicava en català la revista Serra d’Or, 17 i començaven a obrir-se noves i expectants vies culturals que no feien sinó seguir les passes de l’avantguarda internacional però amb una característica diferencial, ja que es tractava majoritàriament d’obres de denúncia carregades de significat polític i social.

Dintre del país, l’Estat promovia a la vegada que autoritzava valents iniciatives particulars en relació amb esdeveniments temporals i centres museístics. Si bé el 1945 la creació a Madrid del Centro Cultural Hispanoamericano podia donar a entendre que amb activitats d’aquest tipus es pretenia desenvolupar

14. La correspondència entre Oriol Bohigas i Ludwig Mies van der Rohe es conserva al MoMA de Nova York, a l’arxiu Mies van der Rohe.

15. Eduardo Westerdahl va ser un dels quatre membres fundadors de l’Escuela de Altamira el 1948, junt amb Alberto Sartoris, José M. Gullón i Matías Goeritz.

16. El congrés de Santander es trobava dintre d’un curs dedicat a «Problemas contemporáneos», dirigit pel futur ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne. La celebració va coincidir amb l’exposició d’art abstracte al Museo Municipal de Madrid, en la qual van participar membres dels grups Dau al Set i Ladac i artistes com ara Saura, Berrocal, Eudald Serra i Vázquez Molezún. En l’exposició d’escultura a l’aire lliure hi van participar artistes com Cristina Mallo, Eudald Serra, Amadeo Gabino, Àngel Ferrant i Carlos Ferreira. El museu madrileny d’art contemporani es va inaugurar l’any següent sota els auspicis de la Delegació Nacional d’Educació (Andrés-Gallego, 1992, p. 714).

17. La revista cultural mensual Serra d’Or estava registrada a Andorra; d’aquí que no es publiqués en castellà sinó en català, ja que és aquest l’idioma oficial del país pirinenc.

Carme Grandas Sagarra

relacions culturals internacionals i «fomentar» l’evolució natural de l’art d’avantguarda, tant figuratiu com abstracte, tractant de transmetre una imatge de normalitat política, social i cultural en tots els àmbits,18 hem de dir que aquesta consideració pecava d’ingènua o buida quant a la seva concreció real, malgrat que el dit organisme, essent ministre d’Exteriors Joaquín Ruiz Giménez, va organitzar el 1951 la i Biennal d’Art Hispanoamericà,19 celebrada a Madrid, en la qual van participar països governats per dictadures com Portugal, tot i que també hi havia una minsa representació d’artistes d’origen hispanoamericà en nom dels Estats Units.

Espanya i la participació a les biennals d’art en la dècada de 1950

A fi de mantenir a l’exterior la deguda imatge de normalitat del foment artístic, també van ser molt importants les participacions a les biennals d’art organitzades a São Paulo, París, Ljubljana i Alexandria. La Biennal de São Paulo es va celebrar per primera vegada el 1951, coincidint amb la Biennal Hispanoamericana, i la dirigia Mario Pedrosa sota l’auspici del comte Matarazzo. Aquell any, la participació oficial dels Estats Units va tenir com a comissari Alfred H. Barr, director del Museum of Modern Art (MoMA) de Nova York, i va presentar obres d’artistes que el mateix museu també adquiria per a la seva pròpia collecció, entre els quals es trobaven De Kooning, Tobey, Ernst, Pollock, Tanguy i Calder. L’èxit i la posterior importància de la Biennal va procedir no només de la participació nord-americana sinó també de les delegacions francesa i italiana, amb artistes de la talla de Braque, Picasso, Matisse, Manzú, Morandi i Carrá. Espanya no hi va participar en la primera edició, però sí en la següent, per a la qual Vázquez Molezún va dissenyar el pavelló i Juan Ramón Masoliver va fer la

18. Aquesta també va ser la política seguida pel govern portuguès, ja establerta en els dies de la construcció del pavelló oficial de Portugal a l’Exposició de 1937 a París. Per raons molt diferents a les del govern espanyol, els pavellons d’ambdós països en aquest certamen es van convertir en edificis que feien publicitat de les bondats de les seves respectives polítiques. Portugal celebrava els seus primers anys sota el govern de Salazar, el qual no desitjava crear a l’exterior més suspicàcies contra el seu règim, i Espanya lluitava pel manteniment de la legitimitat del seu Estat. Ambdós països esperaven obtenir el reconeixement i el suport d’altres nacions. Per al desenvolupament artístic de Portugal fins a 1940, vegeu Acciaiuoli (1998, p. 39-43).

19. Les biennals hispanoamericanes se celebraven els anys senars per no coincidir amb les venecianes, que sempre s’han celebrat els anys parells. Per a aquest tema, vegeu Cabañas Blanco (1996).

seva selecció entre els que havien participat en la i Biennal Hispanoamericana sota un criteri certament eclèctic com a solució de compromís, mesclant artistes com Benjamín Palencia amb els membres del grup Cuatro Escultores Abstractos, fundat dos anys abans i integrat per Àngel Ferrant, Ferreira, Eudald Serra i Jorge Oteiza. La participació d’aquest darrer es va cancel·lar i es va donar entrada a Josep M. Subirachs (Muñoa, 2006, p. 116). La tercera edició brasilera no va tenir la presència de l’art espanyol perquè va coincidir de nou amb la Biennal Hispanoamericana, que es va celebrar al palau de la Virreina de Barcelona sota el títol «Arte. Precursores y Maestros del Arte Español Contemporáneo», amb un total de cinquanta-set obres de Picasso entre pintures, ceràmiques, dibuixos i gravats que es van seleccionar per participar en aquesta mostra.20 Tanmateix, el 1957 la relació espanyola amb la Biennal brasilera va canviar considerablement quan va recaure la responsabilitat del comissariat en la figura de Luis González Robles, membre de l’Instituto de Cultura Hispanoamericano, que ja havia demostrat la seva encertada intuïció pel que feia al panorama artístic espanyol d’avantguarda l’any 1955 amb la presència del país en la mostra internacional d’Alexandria, en la qual Delgado i Feito resultaren premiats. El crític González Robles es va marcar com a objectiu presentar artistes joves amb noves propostes dintre de la línia internacional: «Y aposté por los jóvenes. Por aquellos artistas para los que ir a una bienal suponía el espaldarazo de una carrera ya estudiada y el inicio de una etapa de madurez y consolidación» (Madrid..., 1990, p. 26). En la Biennal de São Paulo de 1957 hi havia membres del grup El Paso junt amb els catalans Josep Guinovart, Antoni Tàpies i Modest Cuixart i el basc Jorge Oteiza, el qual, tot i tenir seriosos dubtes quant a la seva participació (Solana, 2000),21 va obtenir el primer premi d’escultura. L’encert de González Robles en la selecció de las obres fou reconegut per la crítica d’art i la premsa (Saura, 1957), a la vegada que es va veure reafirmat quan el MoMA va adquirir un conjunt d’obres

20. Amb la constatació d’aquesta important dada no es pretén donar a entendre, sinó tot el contrari, que Picasso veiés de bon grat aquesta presència ni encara menys que l’ajudés a promoure, si bé és cert que el fet que s’exposés tanta obra seva va facilitar força que aquell mateix any es poguessin celebrar dues exposicions a les galeries barcelonines Gaspar i Syra, respectivament, l’una col·lectiva i l’altra individual. A la Sala Gaspar l’exposició es titulava «Obra gráfica. Braque, Chagall y Picasso». A partir d’aquell any, encara que no de manera regular, la Sala Gaspar va anar exhibint obra realitzada per Picasso, a causa de l’amistat existent entre el pintor i els germans Joan i Miquel Gaspar. 21. Citat a Simón; Fernández (2008), s/n [8?, nota 3]. Per a una informació completa sobre l’art espanyol en aquesta biennal, vegeu Muñoa (2006).

Carme Grandas Sagarra

realitzades pel mateix Oteiza, Manuel Millares i Manuel Rivera, així com per les adquisicions d’obres de Tàpies i Guinovart fetes per col·leccionistes particulars.

Després d’aquest èxit, el camí semblava que quedava obert per a futurs certàmens artístics, ja fossin de caràcter oficial com en mostres privades, entre les quals s’ha d’esmentar l’exposició «New Spanish Painting and Sculpture», presentada al MoMA el 1960, amb la qual aquest centre enlairava l’art espanyol d’avantguarda al màxim nivell del circuit artístic internacional i amb la qual també justificava davant els seus patrons i mecenes les esmentades adquisicions fetes a São Paulo tres anys abans.

La Biennal de Venècia: Espanya en les edicions de 1938 a 1958

Espanya mai no va deixar de participar oficialment en la Biennal de Venècia, on tenia pavelló propi des de 1922 excepte en les edicions de 1909, 1948 i 1976. Precisament, en la mostra de 1938 va mantenir el pavelló obert, en el qual va mostrar una selecció d’obres d’artistes que mai no van abraçar l’avantguarda. A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva una significativa fotografia que explica amb tota claredat no només la que havia de ser la política d’aliances del règim colpista, sinó també la seva política cultural: es tracta d’una imatge de la visita oficial que va fer al pavelló espanyol el rei Umbert III de Itàlia, acompanyat de personalitats de la política italiana i alemanya, presa a la sala on s’exposaven teles de Zuloaga, en la qual el crític i pensador Eugenio d’Ors, abillat amb l’uniforme falangista, actuava de guia i representant del govern a l’ombra de Franco.22 El 1948 es van seguir mostrant obres encara molt distants de les exhibides aquell any tant al pavelló de Grècia, on Giulio Carlo Argan va presentar els nous corrents pictòrics nord-americans procedents de la col·lecció que Peggy Guggenheim tenia a la seva casa de Venècia, com al pavelló d’Itàlia, en el qual es podien veure obres de Pablo Picasso realitzades entre 1907 i 1942. En la Biennal de 1954 va recaure en Joan Miró el Gran Premi Internacional de Pintura, però no seria fins a l’edició veneciana de 1958 quan la presència oficial d’artistes espanyols canviaria després l’èxit obtingut a São Paulo l’any anterior, basat en la selecció d’obres d’autors joves amb llenguatges i tècniques artístiques que eren completament contemporànies i innovadores i que, per tant, gaudien

22. Aquesta fotografia es va exposar ampliada en la mostra «Símbols del franquisme» presentada durant l’hivern de 2010-2011 a la seu del Memorial Democràtic de Barcelona.

pavellons entre una dictadura

d’una favorable acollida per part de la crítica i la premsa estrangera. En conseqüència, el 1958 Espanya presentava el pavelló dedicat a l’art informalista, amb obres recents dels membres del grup El Paso: Rafael Canogar, Suárez, Manuel Rivera, Luis Feito, Manuel Millares i Antonio Saura, junt amb obres realitzades per Modest Cuixart, Josep Guinovart, Cossío, Lluís Planasdurà, Joan-Josep Tharrats, Eduardo Chillida i Antoni Tàpies.23 La mostra, organitzada per Vicente Aguilera Cerni, fou qualificada com «la piú bella sorpresa della Biennale» i de nou va suposar un important triomf internacional, ja que molts dels participants es van situar definitivament en el món cultural i en el mercat artístic internacional,24 especialment el pintor Antoni Tàpies i l’escultor Eduardo Chillida, a qui es va atorgar el Gran Premi Internacional d’Escultura.25

La lluita contra la dictadura, consigna espanyola en la Biennal de Venècia de 1976

Tanmateix, el 1974 canviaria la presència espanyola a Venècia quan es va nomenar Carlo Ripa di Meana president de la Biennal. Ripa era un home que

23. El 1957 s’inauguraven en Barcelona les Llars Mundet substituint la Casa de Caritat, propietat de la Diputació de Barcelona. Molt probablement pel fet que la construcció es va realitzar gràcies al finançament privat, el conjunt va disposar des del primer moment d’obres d’art abstracte absolutament avantguardistes, des de les escultures informalistes Forma 212 i La Catedral realitzades per Josep M. Subirachs el 1957 i el 1958, i situades respectivament a l’entrada del recinte i al claustre de l’actual campus de la UB, passant pel nombrós conjunt de pintures i ceràmiques murals que allotjaven els espais col·lectius dels diversos pavellons, fins a l’església del recinte, de la mà, entre d’altres, de Planasdurà, Guinovart, Miquel Farré, Eudald Serra, Joan Vila Grau i Mompou. Per a més informació es pot consultar la pàgina web www.bcn.cat/artpublic. En aquest mateix any, Antoni Tàpies promovia la barcelonina Sala Gaspar l’exposició «Arte Otro», donant-hi a conèixer l’obra de Jackson Pollock, Jean Dubuffet, Lucio Fontana, Fautrier i Kline, entre altres artistes.

24. A partir de 1958 la participació espanyola a Venècia va passar a dependre del Ministerio de Asuntos Exteriores, raó per la qual el comissariat per a aquella edició de la Biennal va recaure en Vicente Aguilera Cerni, que el 1959 havia obtingut el Premio Internacional de la Crítica. Quant a la relació dels artistes catalans que van exhibir obres seves a Venècia, vegeu Yvars, Mercadé (2009, p. 51).

25. Sobre aquesta mostra es poden consultar Amado (1958) i la revista Índice. Pel crític Antonio Amado, «Venecia representará, de ahora en adelante, el reencuentro del arte español consigo mismo, la reactualización de España como potencia pictórica de primera línea, la recuperación del peso específico nacional en el mundo de las Bellas Artes». Assenyalem, com a dada curiosa, la influència nord-americana en Amado quan agrupa com a expressionisme abstracte la producció informalista espanyola.

Carme Grandas Sagarra

havia donat suport als artistes xilens fins que l’any anterior es va produir l’assassinat del president Salvador Allende. Acollint-se als estatuts de la Biennal, renovats el 1968, Ripa va optar per vetar la participació oficial d’Espanya en l’edició de 1976 i a canvi va encarregar al pintor Eduardo Arroyo, membre de la comissió de la Biennal, l’organització d’una mostra de l’art espanyol compromès amb la lluita antifeixista. Acompanyat per Alberto Corazón i els dos integrants de l’Equipo Crónica, Rafael Solbes i Manolo Valdés, Arroyo va presentar el maig de 1975 una primera proposta que no era més que un avantprojecte no gaire definit. Poc després, l’arquitecte italià Vittorio Gregotti, com a director de la secció d’art i arquitectura, va contactar amb els arquitectes Oriol Bohigas i Josep Maria Martorell, de l’estudi d’arquitectura MBM (Martorell-BohigasMackay), per encarregar-los, d’una banda, que participessin en la secció d’arquitectura, en la qual s’exhibirien projectes de vuit arquitectes europeus i vuit de nord-americans, i de l’altra el muntatge de la que havia de ser la participació artística espanyola,26 de la qual Tomás Llorens es va encarregar de redactar un projecte més concret que girava al voltant de la producció artística espanyola d’avantguarda des de 1936. Per a la seva concreció material es va crear una comissió formada pel denominat Grup dels Deu, que inicialment estava integrat per Oriol Bohigas, Valeriano Bozal, Alberto Corazón, Antonio Fernández Alba –que no en va acabar de formar part‒, Agustín Ibarrola, Tomás Llorens, Antonio Saura, Rafael Solbes, Antoni Tàpies i Manolo Valdés, un grup d’arquitectes, artistes i teòrics compromesos amb el restabliment de la democràcia a Espanya. Ja el setembre d’aquell any, el projecte tenia nom propi: «España, vanguardia artística y realidad social», i l’organització de la Biennal va decidir cedir-los part del Pavelló d’Itàlia, ja que el d’Espanya romandria tancat. El mes següent es van integrar en la comissió Inmaculada Julián i Víctor Pérez Escolano i, si bé amb ells quedava configurada definitivament la Coordinadora Democràtica per a Venècia 1976, no deixaren de ser Tomás Llorens, Valeriano Bozal i Alberto Corazón el que van dissenyar des del primer moment els continguts que representarien Espanya no oficialment.

La polèmica va aparèixer quan membres del Partit Comunista Italià van desconfiar dels continguts que es disposava a presentar la comissió espanyola, a la qual van acusar de sectorial, una polèmica que es va agreujar dintre d’Es-

26. D’acord amb el que va referir Oriol Bohigas al llarg de la conversa mantinguda amb C. Grandas el febrer de 2011.

panya, on es van enfrontar membres dels partits comunista i socialista, alhora que molts artistes van començar a manifestar obertament que si no se’ls seleccionava podien ser titllats de col·laboracionistes. La situació es va agreujar quan alguns artistes bascos van anunciar que no es veien representats pels membres de la comissió organitzadora, que tenia entre els seus membres artistes que sí exposarien les seves obres. Poc abans de la data d’inauguració, Eduardo Chillida, Agustín Ibarrola i Jorge Oteiza van retirar les seves obres de la Biennal, amb la qual cosa la presència basca va quedar reduïda a una simbòlica ikurriña, la bandera d’Euskadi. La polèmica també fou protagonista de part de la roda de premsa prèvia a la inauguració de la Biennal, quan es va arribar a afirmar que la representació antifeixista espanyola havia estat manipulada pel Partit Comunista espanyol, ja que molts dels integrants de la comissió organitzadora i dels artistes participants militaven en aquest partit. Les autoritats venecianes, tractant de tancar posicions, s’endinsaren encara més en la polèmica amb la proclama de l’alcalde venecià en l’acte de presentació de la representació espanyola, quan va asseverar: «La vostra presència demostra que la intel·ligència ha vençut a la barbàrie i ha aconseguit sortir d’una llarga nit d’obscurantisme a la llum d’una llibertat creadora, que encara s’ha de defensar, però que ha estat fermament conquistada», paraules que recollia l’enviat especial de la revista Blanco y Negro. No va ser estrany, doncs, que el crític Santiago Amón anunciés «que la Bienal de Venecia en el año en curso va a traer cola» i que alguns sectors del conservadorisme espanyol es fessin ressò de l’acte, interpretant de forma equívoca el canvi polític i social que el país estava iniciant alhora que presagiaven mals auguris per als nous temps. Així ho demostra l’editorial que el mateix Blanco y Negro titulava «Para la Bienal nuestra guerra civil comienza ahora», i que es tancava amb aquestes paraules: «La desvergüenza ha triunfado. […] Realmente, por todas partes tropezamos con mercachifles, y la cachupinada veneciana es un ejemplo demostrativo» («Venecia…», 1976, p. 74).

«España, vanguardia artística y realidad social» no es va inaugurar el mateix dia que la Biennal, sinó que al final va recaure en una data carregada de simbolisme i de lectures interpretatives, el 18 de juliol, just quaranta anys després del cop d’Estat que va acabar amb la República. L’exposició es va dividir en tres apartats: «Arte y realidad sociopolítica en la guerra civil española», «Muestra monográfica de autores plàsticos coetáneos» i «Desarrollo crítico de la pintura y escultura española de 1939 a 1976», una temàtica en relació amb la qual al crític Santiago Amón li semblava «mucho más acorde con los tiempos que corren el

Carme Grandas Sagarra

carácter histórico-crítico de esta representación y su programa». La primera part de la mostra començava amb els anys de la Guerra Civil i incorporava imatges i obres del pavelló d’Espanya de 1937, seguides d’una col·lecció de cartells de guerra, icones de la derrota i l’exili. Les obres participants eren de Juli González, Joan Miró, Pablo Picasso, Alberto Sánchez, Josep Renau, Oscar Domínguez, Luis Fernández i Enrique Castelo, la majoria dels quals també havien estat representats al pavelló de París el 1937. Les altres dues seccions van incorporar respectivament part de la producció dels grups Dau al Set i El Paso, així com l’art conceptual, junt amb el denominat Computer Art d’Antoni Muntadas. La representació del pavelló del 1937 es va intentar explicar portant a Venècia algunes de les obres d’art exhibides a París, per a la qual cosa es va aconseguir el préstec temporal de l’escultura Montserrat de González, del segell Aidez l’Espagne de Joan Miró i de la Font de Mercuri de Calder, provinent de la Fundació Joan Miró de Barcelona i convenientment traslladada i muntada sota la direcció de l’arquitecte Antonio Bonet Castellana, que havia col·laborat en el pavelló de París, així com una part dels cartells de guerra de Josep Renau. Tanmateix, no es va poder disposar de la selecció de ceràmica popular que havia organitzat Josep Llorens Artigas el 1937, encara que posteriorment la memòria de la col·lecció es va recuperar amb l’edició del llibre Cerámica popular catalana, escrit pel mateix Llorens i el crític José Corredor-Matheos (Corredor i Llorens, 1979), on el discurs esdevé la recopilació d’aquella selecció.

Així mateix, en una de les sales de l’espai cedit al pavelló central de l’exposició es va dissenyar un àmbit dedicat a la memòria dels absents: segons recorda Oriol Bohigas,27 l’equip MBM va organitzar una taula preparada per a dotze comensals degudament assenyalats a cada seient amb una targeta, dotze noms d’intel·lectuals i polítics seleccionats pel seu reconeixement professional i que van ser assassinats durant la Guerra Civil, com Miguel Hernández, García Lorca o Rahola, invisiblement asseguts en una taula presidida per Somni i mentida de Franco. 28 El dur i contundent discurs intel·lectual escenificat a través de l’oníric banquet quedava fortament patent, mentre que els gravats de Picasso reflectien la dramàtica realitat de l’aniquilació de les persones, de la cultura i d’un règim democràtic.

27. Aquesta performance la va explicar Oriol Bohigas al llarg de l’esmentada conversa mantinguda amb C. Grandas.

28. La sèrie de gravats de Picasso va ser prestada per a l’esdeveniment per un col·leccionista particular.

pavellons entre una dictadura

Quedava clar que, per a un influent sector de la cultura espanyola al començament de la transició cap a la democràcia, l’art espanyol antifranquista, demolidor amb la seva crítica, era de la màxima importància per arribar a recuperar la normalitat cultural al país, presentant aquesta part de la memòria col·lectiva com una baula que no havia de perdre’s, donant un significat de continuïtat avantguardista al desenvolupament artístic i cultural que s’havia pogut realitzar i mantenir després de la contesa civil.

La democràcia espanyola: diàspora d’obres i recuperació de símbols

Després de la cloenda de l’Exposició Internacional de París el 25 de novembre de 1937, el pavelló espanyol es va enderrocar i la majoria de les obres van ser convenientment embalades i tornades a València, aleshores seu del govern republicà, on es van guardar a la Torre dels Serrans, molt propera al col·legi de Sant Pius V, que més tard seria la seu del Museu de Belles Arts. A mesura que la guerra avançava i es perdien posicions, el govern es va traslladar a Barcelona i amb ell les obres d’art. El 1985, en un magatzem del Museu d’Art de Catalunya de Barcelona i encara dintre dels seus embalatges,29 van reaparèixer quasi totes les obres que s’havien presentat a París. Tot i així, entre elles no es trobaven el mural Pagès català en revolta ni l’escultura El pueblo español tiene un camino que le conduce a una estrella, originals encara avui desapareguts. Temps després es va trobar, també a Barcelona, la maqueta en guix d’aquesta escultura d’Alberto Sánchez, encara que una mica mutilada, ja que li faltaven l’estrella i l’ocell.30 Igual que molts dels artistes van viure l’exili, les obres d’art presentades a París també van patir la diàspora. L’exemple més evident fou Guernica, la grisalla que Picasso va enviar al Museum of Modern Art de Nova York en qualitat de dipòsit junt amb la col·lecció de dibuixos preparatoris de la pintura que en el seu dia va fotografiar Dora Maar; un dipòsit que condicionava la seva devo-

29. El magatzem del Museu d’Art de Catalunya es trobava al soterrani de l’edifici. Era una gran habitació arraconada a la qual mai no va tenir accés el personal del museu, ja que estava tancada i les claus en poder del director del centre, Joan Ainaud de Lasarte. Ainaud va explicar que sempre va saber quin material es conservava en aquest magatzem, però que, com que no es podia fer públic, conscient del seu gran valor artístic i històric, va optar per aquesta silenciosa salvaguarda.

30. Aquest tema el confirma Josefina Alix en un article dedicat a l’escultor amb motiu del centenari del seu naixement (Alix, 1995).

Carme Grandas Sagarra

lució a quan desaparegués la dictadura de l’Estat espanyol i s’hi recuperessin les llibertats ciutadanes.31 Quant a les escultures Cap de dona, Bust de dona i Dona amb vas, prestades per Picasso i, per tant, de la seva propietat, van formar part del llegat que van rebre els seus hereus ‒els quals van decidir col·locar una còpia de Dona amb vas sobre la tomba de l’artista‒, mentre que l’altra còpia es va retornar a l’Estat espanyol el 1985, on va ser col·locada amb caràcter temporal al Casón del Buen Retiro de Madrid, a la mateixa sala on s’exhibia Guernica32 per decisió del Ministeri de Cultura. L’escultura Montserrat de Juli González la va vendre la seva filla durant la dècada de 1950 a l’Stedelijk Museum de Amsterdam, on continua formant part de la col·lecció. El cartell original d’Aidez l’Espagne, de Joan Miró, pertany a l’Imperial War Museum de Londres, mentre que la pintura mural Pagès català en revolta, enganxada a la paret, es va trencar quan es va enderrocar el pavelló i va quedar en un estat irrecuperable. L’escultura d’Alberto Sánchez El pueblo español tiene un camino que le conduce hacia una estrella es troba al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid. La Font de Mercuri fou donada pel mateix Calder a la Fundació Joan Miró amb motiu d’una exposició celebrada el 1976. D’altra banda, les dues escultures de Francisco Pérez Mateo sembla que van formar part del gruix de l’exposició que va retornar el 1937 a Barcelona; el lloc on es poden trobar continua essent desconegut, malgrat que es va arribar a comentar que un col·leccionista particular se’n va apropiar il·lícitament.

La reconstrucció del pavelló el 1992

Dintre de la projectada transformació de la ciutat començada el 1980 i renovada a partir de 1986 amb la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs

31. Les condicions que Picasso va imposar al museu novaiorquès quan hi va fer el dipòsit van ser que la col·lecció de dibuixos i l’oli s’havien de retornar a Espanya tan aviat com desaparegués la dictadura i s’instaurés al país un règim polític democràtic, tal com es va procedir el gener de 1981 enmig de fortes mesures de seguretat, passant tot el conjunt a formar part primer dels fons del Museo del Prado i després de la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

32. Pel que fa a Dama oferent, també coneguda per Dona amb vas, se sap que Picasso va fer realitzar dues rèpliques en bronze abans de destruir l’original. Quan va morir Picasso el 1973, un dels dos bronzes es va emplaçar a la seva tomba als jardins del castell de Vauvenargues i el segon va ser retornat a Espanya, ja que era una obra per la qual el govern republicà havia pagat a Picasso. Junt amb Guernica i els seus dibuixos preparatoris, actualment aquesta escultura forma part de la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.

Olímpics de 1992, es va considerar imprescindible, per restablir la cultura que havia quedat submergida durant la dictadura, la recuperació de dues icones de l’arquitectura contemporània, el pavelló oficial d’Alemanya a l’Exposició de 1929 i el pavelló d’Espanya a la de París de 1937. Dos edificis construïts amb caràcter efímer però els valors dels quals ultrapassaven els estrictament arquitectònics; el primer d’ells, tota una lliçó de composició que esdevingué un paradigma de l’avantguarda arquitectònica internacional perseguida a l’Alemanya del iii Reich, una lliçó d’arquitectura que tampoc no va saber comprendre l’Espanya de Primo de Rivera el 1929 (Grandas, 2007, p. 105-123). Les dictadures totalitàries del període d’entreguerres propiciaven escenaris caracteritzats per la seva grandiloqüència i monumentalitat (Ades, 1995), i les manifestacions de l’arquitectura d’avantguarda quedaven reduïdes a comptades construccions de titularitat privada. L’única excepció es va produir a Itàlia, ja que l’equip governamental de Mussolini no va comprendre el significat compositiu de la Casa del Fascio, de Giuseppe Terragni, de la qual va acceptar tanmateix de bon grat la simplicitat de les formes i la divisió d’espais per l’economia que suposava quant a mitjans constructius. Per tant, la recuperació del pavelló alemany de 1929 significava la devolució de part de la memòria arquitectònica, a la vegada que es convertia en el permanent mirall delator dels monumentalismes que van marcar el caràcter de l’exposició de 1929.

Pel que fa al pavelló d’Espanya de 1937 a París, la proposta de la seva reconstrucció ràpidament va rebre el suport de la corporació municipal, que la va incorporar en el projecte de transformació de la zona de la Vall d’Hebron, una de les quatre àrees de nova centralitat definides des dels serveis d’urbanisme municipals i que es van executar dintre del pla de renovació i transformació de Barcelona pel fet de ser la seu dels Jocs Olímpics de 1992. Aquesta àrea de nova centralitat va canviar radicalment d’imatge quan es va construir el Velòdrom (1984), es va obrir al tràfic la Ronda de Dalt i es va construir un important conjunt d’habitatges que durant la celebració dels Jocs Olímpics havien d’allotjar els periodistes que cobririen l’esdeveniment esportiu. La inserció del pavelló de 1937 en el projecte urbanístic, tot i les seves petites dimensions, va recaure en una àrea perifèrica situada davant dels barris ocupats per immigrants que havien arribat a la ciutat en l’etapa de creixement econòmic, a partir especialment de la dècada de 1960.

Si ja en el seu moment es va qüestionar la reconstrucció del pavelló alemany de 1929, que de fet es va aixecar al mateix lloc en el qual fou original-

Carme Grandas Sagarra

ment construït (Grandas, Julián i Quetglas, 1986), va sorprendre la decisió de reconstruir el de 1937 quan havia estat edificat en una altra ciutat i, per tant, en un entorn completament diferent. Tot i així, la seva reconstrucció es va basar en el fet que «va passar a ser, malgrat el seu caràcter efímer, una de les obres més representatives de la riquesa de l’avantguardisme espanyol i català, perquè va ser a Catalunya on les avantguardes havien assolit la seva més gran expressió creativa» (Aracil i Segura, 2008, p. 11), i la construcció de la seva rèplica es va poder realitzar perquè se’n conservava la suficient documentació gràfica i planimètrica. Els problemes sorgits durant les obres es van poder resoldre gràcies al coneixement que els arquitectes Miquel Espinet, Antoni Ubach i José Luis Hernández Rua tenien dels projectes de Josep Lluís Sert i perquè es va aplicar el sentit comú l’adaptació del projecte a la normativa edificadora vigent.

Actualment, el pavelló està gestionat pel Centre d’Estudis d’Història Internacional de la Universitat de Barcelona. Malgrat els valors de la seva arquitectura racionalista i potser per trobar-se en una zona massa allunyada i neutra, l’edifici va costar força que s’incorporés a les rutes d’arquitectura d’avantguarda o de «la ciudad de los arquitectos» (Moix, 1994) que van definir, junt amb els projectes urbans executats, el perfil internacional de la ciutat que s’acabaria coneixent com «el modelo Barcelona».33

Retornant al pavelló reconstruït, com que no es van poder reposar les obres escultòriques i pictòriques més representatives perquè es trobaven disperses, com ja hem assenyalat, va ser impossible recuperar un art públic de primera línia. Inicialment, el pavelló va quedar nu en la seva arquitectura, però al seu davant es va col·locar la sèrie de mistos que formen part de l’obra Match Cover, de Coosje van Bruggen i Claes Oldenburg.34

Tot i així, es van endegar gestions amb el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía per recuperar la integritat de l’edifici reconstruït. S’havia d’intentar la reposició de les obres artístiques més representatives de 1937. Les gestions

33. Els principis i els resultats del denominat «model Barcelona» es van presentar el 1999 a The Journal of Architecture, i van ser reconeguts internacionalment en dues ocasions quan l’Ajuntament de la ciutat va rebre els premis atorgats per la University of Harvard (Prince of Wales Award) i pel Royal Institute of British Architects (Royal Gold Medal) els anys 1990 i 1999, respectivament. Des de 1999 és objecte d’estudi per part del Centre de Recerca POLIS de la Universitat de Barcelona.

34. L’emplaçament previst per a Match Cover era l’avinguda Meridiana, entrant a Barcelona, en una zona enjardinada molt propera a la confluència amb el passeig de Fabra i Puig.

van fracassar, però no per això es va deixar d’insistir encara a nivell particular, ja que arran de l’exposició monogràfica de l’escultura d’Alberto Sánchez presentada a Madrid, i per a la qual es va reconstruir El pueblo español tiene un camino que le conduce a una estrella a partir de la maqueta, l’arquitecte Oriol Bohigas va aprofitar el moment per reclamar en un article, publicat precisament un 18 de juliol, no només la cessió de la reproducció35 ‒ja que «aparte de su contenido simbólico, claramente expresado en el título, el menhir era como un tótem introductorio cuya verticalidad hacia la estrella explicaba en contraste formal la estructura de las fachadas», raó que demostrava la incomprensió de l’escultura, ja que es presentava descontextualitzada de l’entorn original‒, sinó també l’obtenció de rèpliques de les escultures de Picasso, al temps que es lamentava que «la ausencia más importante es la del Guernica, una pieza básica en el contenido del pabellón, sin la cual todo el conjunto pierde la claridad de su significado», i es reclamava una còpia de la grisalla, ja que «es una tremenda contradicción haber hecho el esfuerzo de la reconstrucción del pabellón y dejarlo sin el emblema inicial y con el gran muro interior vacío, inexpresivo, con un simple letrerito de circunstancias que explica que allí debía estar el Guernica» (Bohigas, 2001).

A conseqüència de l’escrit de Bohigas es va reprendre la idea de recuperar les obres de 1937. Amb tot, davant el costós projecte de realitzar una còpia a escala real de la grisalla de Picasso pels elevats drets dels hereus del pintor, es va suggerir que es podria dividir la superfície que ocupava l’obra en quadrats a fi i efecte que diferents artistes recreessin Guernica a partir d’una visió interpretativa contemporània. Una segona opció era la possibilitat de reproduir la pintura amb altres materials.

Si bé el primer suggeriment entrava en el terreny d’allò factible, ja que el mateix Picasso va tornar a interpretar força obres importants ‒les més conegudes probablement són el Retrat de la família Soler a partir del Déjeuner sur l’herbe de Manet i Las Meninas sobre l’obra amb el mateix títol de Velázquez, amb versió posterior de l’Equipo Crónica‒, la idea tenia un contra important perquè es basava precisament a trossejar el quadre perquè un grup d’artistes el pintés per parts, una cosa que amb tota probabilitat hauria portat a un caos interpretatiu

35. La reproducció a partir del model en guix la va realitzar Jorge Ballester, i després de l’exposició del Reina Sofía va quedar ubicada a l’entrada del centre amb caràcter permanent. L’única solució possible per col·locar-la a Barcelona era encarregar-ne una còpia, cosa que mai no es va portar a terme.

Carme Grandas Sagarra

i a la descontextualització no només de l’original, sinó també del seu missatge polític. Quant al segon suggeriment, el simple fet de canviar pintura a l’oli per altres materials suposava un error que hauria semblat més un exercici fet per un alumne d’escola de belles arts que no la suposada recuperació de l’obra original. Potser per aquestes raons o potser per d’altres que desconeixem, cap de les dues possibilitats no es va concretar i tot va quedar en un intent.

Finalment, Guernica es va recuperar però utilitzant un altre mitjà tècnic, la fotografia. La idea de fragmentar la pintura en quadrats va tornar a agafar cos per la seva evident utilitat, ja que les mesures eren les adients per realitzar les còpies fotogràfiques amb la màxima resolució. El rètol que es va penjar a la paret i del qual Bohigas irònicament es feia ressò va desaparèixer, donant pas a la reproducció fotogràfica que va ocupar el lloc original durant la inauguració celebrada el 21 de maig de 2002, coincidint amb els actes que la Universitat de Barcelona organitzava en record del catedràtic i polític Ernest Lluch, assassinat dos anys abans per aquells amb els quals tractava de dialogar perquè abandonessin la lluita armada.

Bibliografia

Ades, Dawn (1995). «Paris 1937. Art and the Power of Nations.» A: Art and the Power. Europe under the dictators 1930-45, Londres, Thames & HudsonHayward Gallery.

Acciaiuoli, Margarida (1998). Exposicões do estado novo. 1934-1940. Lisboa: Livros Horizonte.

Alix, Josefina (1987). Pabellón español. Exposición Internacional de París 1937. Madrid: Ministerio de Cultura.

– (1995). «En el centenario de Alberto Sánchez.» Revista de Occidente [Madrid], núm. 169.

– (2002). Francisco Pérez Mateo, escultor, 1903-1936. Madrid: Centro de Arte Reina Sofía (Monografías de Arte Contemporáneo).

Amado, Antonio (1958). «España en la xxix Biennal de Arte de Venecia.» Cuadernos Hispanoamericanos [Madrid], núm. 104.

Amón, Santiago (1976). «La representación “no oficial” de España en la Bienal de Venecia.» El País [Madrid], 8 de maig.

Andrés-Gallego, José (1992). La época de Franco. Madrid: Rialp. Aracil, Rafael; Segura, Antoni (2008). Espai, art i memoria: el Pavelló de la República. París 1937 / Barcelona 2007. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Bohigas, Oriol (2001). «Alberto y Picasso en el Vall d’Hebron.» El País [Barcelona], 18 de juliol.

Bozal, Valeriano (1995). Arte del siglo xx en España. Pintura y escultura 19391990. Madrid: Espasa Calpe.

Bozal, V.; Llorens, T. (1976). España, vanguardia artística y realidad social. 1936-1976. Barcelona: Gustavo Gili.

Cabañas Blanco, M. (1996). Política artística del franquismo. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Corredor Matheos, José; Llorens Artigas, Josep (1979). Cerámica popular espanyola. Barcelona: Blume.

Grandas, Carme; Julián, Inmaculada, Quetglas, Josep (1986). «Ensayo en tres actos y un epílogo: el Pabellón Oficial de Alemania de la Exposición de Barcelona 1929.» On. Revista de Arquitectura y Diseño [Barcelona], núm. 73.

Grandas, Carme (2007). «Arquitectura para una exposición: Barcelona 1929.» Artigrama [Zaragoza], núm. 21.

Johnson, Philip (1932). International Architecture. New York: MoMA.

Lorente, Jesús Pedro (2008). Los museos de arte contemporáneo: noción y desarrollo histórico. Gijón: Trea.

Madrid. El arte de los sesenta (1990). Madrid: Comunidad de Madrid.

Martín Martín, Fernando (1983). El Pabellón español en la Exposición Universal de París en 1937. Sevilla: Universidad de Sevilla.

Moix, Llàtzer (1994). La ciudad de los arquitectos. Barcelona: Anagrama. Muñoa, Pilar (2006). Oteiza, la vida como experimento. Irún: Alberdania.

«Una hora de nuestro mundo: la xxix Bienal de Venecia» (1958). Índice [Madrid], núm. 116-117 (agost-setembre) i 118 (octubre).

Ródchenko, Alexànder (2009). Cartas de París. Madrid: La Fábrica Editorial. Saura, Antonio (1957). «La lección de São Paulo». Arte Vivo [València], desembre.

Simón, José Luis; Fernández Lanza, Fernando (2008). España en la Bienal de São Paulo bajo el comisariado de Luis González Robles. Madrid: Museo Luis González Robles - Universidad de Alcalá de Henares.

Spies, Werner (1971). Esculturas de Picasso. Obra completa. Barcelona: Gustavo Gili.

– (2000). Picasso sculpteur. Catalogue raisonné des sculptures. París: Centre National d’art et de culture Georges Pompidou.

Carme Grandas Sagarra

Steer, George (1937). «The Tragedy of Guernica. Town Destroyed by Air Attack.» The Times [London], 27 d’abril.

«The Royal Gold Medal: Barcelona» (1999). The Journal of Architecture, London, vol. 4, tardor.

«The Venice Biennal» (1976). Domus, núm. 564, novembre.

«Venecia 76: un escaparate para la oposición española» (1976). Blanco y Negro [Madrid], 14 d’agost.

Vicent, Manuel (1981). «Josep Lluís Sert, en el voladizo de hormigón». El País [Madrid], 15 de gener, suplement «Cultura».

Yvars, J. F.; Mercadé, A. (2009). Matèria reservada. Els artistes catalans i les Biennals de Venècia. Barcelona: L’Arquer. www.bcn.cat/artpublic

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.96

Núm. XXIII (2012), p. 313-336

ENTRE NOSALTRES, ELS VALENCIANS (1962) I EL CAS VALENCIÀ (1966) 1

Xavier Ferré Trill

Universitat Rovira i Virgili

Resum

L’objectiu de l’article és contextualitzar l’assaig fusterià Nosaltres, els valencians i mostrar-ne el balanç polític a través d’una altra reflexió de l’assagista escrita el 1966. El treball tracta de situar referents culturals i polítics coetanis al plantejament, entre historiogràfic i cívic, de Joan Fuster i destacar-ne la denúncia de la «mentalitat de sucursal» de la classe dominant valenciana.

Paraules clau

Procés de construcció nacional, acció cívica i política, sucursalisme cultural i polític.

Between Nosaltres, els valencians (1962) and El cas valencià (1966)

Abstract

The aim of this article is to contextualise Fuster’s essay «Nosaltres, els valencians» and to explore its political balance by means of another work by the essayist written in 1966. The article attempts to situate Joan Fuster’s contemporary cultural and political referents from a civic and historical viewpoint and to highlight his criticism of the dependent mentality of the dominant classes from Valencia.

Keywords

Nation building, civic and political action, political and cultural dependency.

1. Aquest article s’emmarca en el programa del Grup de Recerca Consolidat «Ideologies i Societat a la Catalunya Contemporània» [2009 SGR 1390] [ISOCAC - Universitat Rovira i Virgili].

Xavier Ferré Trill

Condicions de possibilitat

El procés de construcció nacional intel·lectual i polític valencià conegué en els anys seixanta, a través de l’assaig de referència intel·lectual i cívic Nosaltres, els valencians (1962), un referent pel que feia al plantejament de qüestions sociopolítiques estructurals sobre la manca de perspectiva nacional de la societat al sud del Sénia. Amb tot, cal situar la redacció de l’assaig fusterià ‒recordem que fou escrit per encàrrec de Max Cahner‒ en el context sobre el qual actuà com a factor de debat, ja que, a més de la demanda editorial per part de la nounada Edicions 62,2 la reflexió fusteriana reflectia interrogants i opcions que nuclis valencianistes no universitaris i universitaris venien acordant a través de la seva pràctica cultural i (para)política.

D’altra banda, cal tenir en compte que, en aquella conjuntura ‒entre la primera meitat dels anys cinquanta i la redacció de l’assaig iniciada a la tardor de 1961‒, pràctica cívica i teorització eren factors que s’interconnectaven. I, en aquest sentit, l’evolució del sentiment de pertinença orientat cap al fet de consciència de país era un aspecte que explicava la contextualització prèvia de la idealitat fusteriana. Precisament, la praxi cultural i (proto)política endegada per aquests nuclis ‒que Alfons Cucó destacava epistolarment al director de l’editorial mallorquina Moll, Josep Maria Llompart (València, 5 de juliol de 1963)‒esdevenia crítica cap a les «les oligarquies colonitzades». Doncs bé, la denúncia de les capes dominants valencianes, que no pas políticament dirigents, fou també un referent a l’hora d’explicar al Nosaltres... la historicitat dels valencians. Fixem-nos, a tall d’exemple, quin era el temps ideològic en què se situava l’assaig fusterià. El director general de política interior del règim franquista, Manuel Chacon, detallava (Las Provincias, 20 d’octubre de 1962, p. 11), en la presa de posició del nou governador civil espanyol a València, Antonio Rueda y Sánchez Malo: «La primera vez, [València] fue conquistada por el Cid; la segunda vez, fue conquistada por Jaime el Conquistador, y la tercera vez, por Franco al frente del Movimiento Nacional». La instrumentalització historicista amb la finalitat de legitimar la lògica del Destino francofalangista era l’ascendent ideològic hegemònic del Nuevo Estado.

2. Max Cahner (1993), «Gènesi de Nosaltres, els valencians», El Temps, 5 de juliol, p. 74-82.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

Com a contrast, però, un moviment de construcció nacional tenia, efectivament, uns referents teòrics que orientaven intel·lectualment i cívica les etapes de nacionalització, és a dir, el «renaixement de la consciència collectiva» [al País Valencià].3 Cal destacar, però, la base social prèvia que, en forma d’«estat d’opinió» i de «latències ben arrelades», en legitimà posteriorment el programa. Fuster valorà positivament aquestes bases perquè revitalitzaven el fet nacional. Aquest és el procés ‒abans de Nosaltres, els valencians‒ que remarcava en certs nuclis de la societat, en una nova etapa de socialització cultural establerta entre 1951 i 1962 que superava l’etapa anterior, exclusivament literària (1939-1950). Així, l’exposició sobre el Diccionari Alcover-Moll el desembre de 1951 a València representà una baula significativa de «retrobament» civicocultural d’ençà de 1939 i, també, serví per objectar que «Valencia vive demasiado de espaldas a las profundas verdades de su personalidad».4 El caràcter inicial de moviment sociocultural tranversal, i no pas de partit (formació orgànica), possibilitava actuar en la línia de les primordials necessitats que hi havia en relació a l’hora de qüestionar l’espanyolitat de la societat valenciana.

Per tant, la idea comuna de les plataformes culturals i polítiques valencianistes partia de l’assumpció de la crítica al procés de provincianització, espanyolització, que el populisme franquista havia socialitzat a partir de la dècada dels anys quaranta.5 No en va aquest context ha estat encertadament definit per Alfons Cucó com una modalitat de petainisme. És a dir, com a concreció de la col·laboració de les elits culturals i econòmiques amb el francofalangisme. Per contra, el vessant programàtic del moviment valencianista comptava amb el referent emergent de Joan Fuster, el qual representava, des de la independència intel·lectual, un exemple de solidaritat ètica respecte a l’estat de coses imperant en la conjuntura dels anys cinquanta i seixanta: «Fuster fue a más de un referente, un aglutinante para mi generación. Él significaba una clara línea interpretativa a proseguir. Representaba, sobre todo, ese compromiso cívico con

3. Jordi Carbonell (1960), [ressenya de La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner], Serra d’Or, desembre, p. 16.

4. Alba [ = Xavier Casp] (1952), «La exposición del Diccionari Català-Valencià-Balear», Destino, 753, 12 de gener, p. 15.

5. Santiago Cortés (1995), València sota el règim franquista (1939-1951), Barcelona, PAM/IIFV, p. 100-119.

Xavier Ferré Trill

una cultura y con el “país” [...]».6 O, com expressava un coetani universitari d’aquella època: «Fuster va representar per a nosaltres el saber, la intel·ligència i la dignitat. Era l’únic exemple ‒segons el sociòleg Lluís V. Aracil‒ vivent d’un tipus de persona, un homme de lettres [oposat a l’antigor]. Per nosaltres, Fuster va ser el que els nostres mestres no van ser».7

L’aportació central dels valencianistes d’orientació nacional catalana va ser ‒simultàniament a la concepció nacional de Fuster‒ incidir en la ruptura d’un imaginari cultural i historicopolític espanyol que representava el panorama social com a idíl·lic i n’obviava, és clar, la realitat del conflicte. Així, Lo Rat Penat de la immediata postguerra i la premsa oficialista foren uns efectius codificadors de la mistificació, transfiguració, de la consciència històrica nacional dels valencians. Una historicitat que les elits oficialistes definien ‒inventaven una tradició‒ a partir del pressupòsit d’«amar el espíritu genuinamente español, el alma de lo auténticamente hispánico de aquel espíritu nuestro que, al lograr la unidad nacional, aseguraba la propia existencia de Europa».8 Aquest principi era l’axioma ‒com a sinònim de l’espanyolitat‒ de la «valencianía», «incompatible con los buscadores de nuevas obediencias [probable al·lusió a Joan Fuster i al model de comunitat nacional dels nacionalistes dels anys seixanta]».9

Amb tot, l’oposició vers aquest marc cultural i ideològic hegemònic provenia de dos «fronts» que actuaven interconnectats. Un primer nucli el formava la Joventut valencianista en el si de Lo Rat Penat, que trobà un seu primer element cohesionador en la recepció de l’Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. La idea de presentar aquesta obra filològica tenia ‒segons lletra de Francesc de Borja Moll a Carles Salvador (Mallorca, 9 de juliol de 1951)‒ «una finalitat constructiva i no pas polèmica», perquè «hi seran convidats tots els valencianistes, sia quina sia llur significació; però que ningú no pensi poder servir-se’n per a fer propaganda de cap banderia en les bregues intestines». L’estratègia del Diccionari d’Alcover-Moll era tractar d’aglutinar concepcions sobre el país orientades al bastiment d’una xarxa de relacions socials i culturals inter i intraterritorials.

6. Carta de Joan-Anton Lacomba a l’autor d’aquest original (Màlaga, 7 d’abril de 1992).

7. Entrevista a Lluis-Vicent Aracil (Barcelona, 10 de novembre de 1989).

8. Enric Oltra Moltó (1959), Germanor. Sempre València, València, p. 17.

9. Santiago Cortés (1995), València sota el règim franquista (1939-1951), Barcelona-València, PAM/IIFV. La citació és de Diego Sevilla Andrés (1961), «Levante y Valencia», Levante, suplement Valencia, 288, 9 de juny, p. 2.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

En aquest sentit, Manuel Sanchis Guarner participà, el 18 de febrer de 1956, en una conferència dins les activitats organitzades per l’Obra del Diccionari a Tortosa titulada «La rica aportació del parlar tortosí a la unitat idiomàtica». Des d’una regió frontissa com l’àrea del Baix Ebre i la Sénia, destacar l’aportació de la geolingüística a la cohesió territorial implicava vincular el vessant civicocultural del Diccionari amb la reivindicació d’una continuïtat cultural sud-nord (País Valencià – Principat de Catalunya). La idea era que no podia existir una Àrea Lingüística sense l’assumpció d’una Àrea Cultural.

A més, també calia tenir en compte les relacions amb el nucli editorial de Quart Creixent ‒format per Santiago Albertí, Joan Crusellas i Alfred Vilaplana (1957-1958)‒ i l’estratègia que l’articulava: aconseguir «l’eixamplament del valencianisme». Una extensió que havia de comptar amb valencianistes dels anys trenta, que impulsaven ‒des de plataformes editorials embrionàries‒ una primera valencianització cultural conjuntament amb Catalunya i les Illes, en el marc d’una «unitat indestructible», segons que palesava el valencianista castellonenc Gaietà Huguet a Maximilià Thous (Castelló de la Plana, 7 de maig de 1956). L’activitat dels valencianistes republicans servia de baula als activistes dels anys cinquanta, alhora que esdevenia símbol d’una trajectòria que, segons els joves valencianistes ratpenatistes, calia reprendre. En aquest sentit, biografies com la d’Enric Valor, Adolf Pizcueta, Robert Moròder, Xavier Casp o Miquel Adlert10 esdevenien punts de trobada en la recuperació de relacions amb nuclis catalanistes homòlegs. I una d’aquestes primeres plataformes ‒d’ençà la primera

10. Vegeu, per al context de postguerra on es reprenen aquestes trajectòries valencianistes, Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), Catarroja, Afers, 2010. D’altra banda, Enric Valor ens comentà, per carta (València, 19 d’abril de 1990), el context de represa: «Allà [ Miquel Adlert i Xavier Casp] van fundar la tertúlia nacionalista més important de tots els temps de la dictadura. Allà, amb molta precaució (l’Adlert era jutge comarcal) començàrem a refer el nacionalisme dins el País Valencià. A banda, coexistien dues petites tertúlies del mateix caire: la del Cercle de Belles Arts, presidida per [Adolf] Pizcueta, i la del Poeta Almela i Vives, on assistia el senyor Caruana, baró de Sant Petrillo, catalanoparlant, el poeta Soler i Godes, Carles Salvador i algun altre nacionalista d’aquella generació […]. La tasca més eficaç, però, la dugué a terme la de Miquel Adlert, on va acudir molta joventut feinera. I amb la fundació per ell i Casp de l’Editorial Torre. Molts joves començàrem a publicar. Al cap de poc […], se’ns hi uní el professor Sanchis Guarner que, com a capità de l’Exèrcit Republicà, fou bastant castigat i hi trigà a estar amb nosaltres; més tard, Joan Fuster […] arribà a la tertúlia. Després s’hi incorporà Vicent Andrés Estellés; ell i Fuster es revelaren com un excel·lents poetes i publicaren poemes, crec que tots dos en la col·lecció de Torre».

Xavier Ferré Trill

meitat dels anys quaranta‒ fou la iniciativa de l’editor Josep Maria de Casacuberta.11

A nivell estrictament valencià fou fonamental la funció normativitzadora de la llengua, a través de Xavier Casp i Miquel Adlert i l’editorial Torre, almenys fins a la primera meitat dels anys cinquanta. Ara bé, l’aportació del grup cultural articulat al voltant de l’editorial Torre i de la revista Esclat (1948) fou determinant per enllaçar amb la trajectòria d’un sector del nacionalisme valencià de preguerra ‒Acció Nacionalista Valenciana‒, encapçalat per Xavier Casp i Miquel Adlert ‒proper a la ideologia conservadora del president alemany Konrad Adenauer.12

És en aquesta conjuntura que sorgí Joan Fuster, no tant identificat amb els sectors populistes i classicistes pel que feia al conreu de la llengua, sinó situat en una concepció d’intel·lectual «independent». En una carta a l’exiliat valencianista Angelí Castanyer (Sueca, 21 de maig de 1955) comentava que, com a pensador compromès amb l’estandardització i la normalització de la literatura per a totes les capes socials, allò que preocupava l’assagista suecà era el País Valencià i la llengua. I, fonamentalment, optar per una alternativa de futur que fugís del corporativisme de cenacle:

El medi ambient característic del nostre poble serà el que el nostre vulga. I ésser valencià a hores d’ara ja no pot ser tenir res a veure amb qualsevol modalitat de folklore, per fina i elegant que siga: només pot xifrar-se en la voluntat de seguir essent distints […]. Personalitat, en suma; personalitat però que no pot quedar vinculada a cap manifestació accidental.13

Allò que Fuster volia aconseguir era la projecció d’una concepció global de comunitat que assumís fer front als reptes d’una literatura i, sobretot, d’una cultura que a nivell intern (valencià) es debatia encara en polèmiques que, a parer fusterià, obstaculitzaven el progrés culturalment modernitzador del País

11. Xavier Ferré Trill (1993), València en l’espai català (un cas de construcció de comunitat nacional), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, setembre, p. 53-83.

12. Alfons Cucó (1988), «La trajectòria de Miquel Adlert», El Temps, 227, 24-30 d’octubre, p. 81.

13. Carta localitzada al Fons Personal d’Àngel Castanyer. Aquesta lletra ha estat posteriorment publicada a A. Cucó i S. Cortés (ed.) (1997): Llengua i política, cultura i nació, València, Eliseu Climent, Editor, p. 252-257.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

Valencià. El treball emprès, doncs, per l’assagista era doble: una esfera interna, que tenia com a objectiu interpel·lar els nuclis valencianistes existents, i una d’«externa» que cercava establir línies de treball amb sectors econòmics i culturals del Principat en l’horitzó de bastir una nació cultural completa. D’on, les primeres relacions de Joan Fuster amb Oriol Folch i, posteriorment amb Joaquim Maluquer i Sostres. Val a dir també que, en la dècada dels anys cinquanta i seixanta, Max Cahner 14 i Joan Ballester foren altres referents, per a la relació catalanovalenciana. 15 D’altra banda, revistes com

Destino i , sobretot , Serra d’Or eren referents culturals de nou tipus, contra l’acriticisme oficial. I és en aquesta conjuntura de relleu generacional que el pes específic de Joan Fuster davant els sectors emprenedors socials catalans que acordaven una unitat d’acció cívica amb la iniciativa nacionalista valenciana constituí una baula que representava la superació de la concepció provinciana del fet nacional valencià.

Pel que feia al testimoniatge cultural ‒com a lloc de memòria‒, el gramàtic Carles Salvador i Gimeno esdevingué un altre exponent destacat en l’evolució dels nuclis nacionalistes dels anys cinquanta. Així, aquest literat i activista valencianista fou rememorat per la Joventut de Lo Rat Penat en la perspectiva que «la unió que propugnava el Mestre [...] es podrà aplegar a l’ideal de Pàtria i Llibertat [que] no s’aturarà fins que la unió material i moral de Catalunya, València i altres països de llengua catalana siga una realitat indestructible» (A la Memòria de Carles Salvador [1957]).16 D’altra banda, l’organització del Front Marxista Valencià com a formació política que aglutinava gran part d’aquests

14. Max Cahner connectà amb el grup Torre, per mitjà del distribuïdor literari Santiago Albertí, per subscriure’s a la col·lecció «Espiga». Vegeu la carta adreçada per Miquel Adlert i Xavier Casp a Max Cahner (València, 24 de juny de 1955). Els editors ‒que trameten al nou subscriptor els volums 4, 6, 15, 16, 17, 18, 19 i 20‒ agraeixen aquest adhesió «a la nostra desinteressada tasca en pro de la cultura que ens és comuna» [Fons Personal de Max Cahner].

15. En aquest sentit, Joan Ballester va escriure una nota anunciant a Joan Colomines Puig, aleshores militant del Front Nacional de Catalunya, la celebració del cinquè Aplec de la Joventut del País Valencià (17 d’octubre de 1964), l’objectiu del qual era «la integració dels nostres Països». I afegia que la iniciativa «no és un viatge turístic, és un viatge pensant amb la conveniència de lligar més i més cada les coses del País Valencià amb les del Principat» [Fons Personal de Joan Colomines].

16. Xavier Ferré Trill (1993), p. 208-210.

Xavier Ferré Trill

joves valencianistes aixoplugats a Lo Rat Penat era pensada per dotar de plantejament ideològic ‒entre 1959 i 1962‒ l’activitat valencianista.17

Una altra iniciativa nacionalitzadora fou la socialització del valencià. En aquest sentit, cal destacar la fundació de la Distribuïdora General. Societat Comercial Privada (juliol de 1959) per Antoni Bargues, Francesc i Josep Codonyer, Antoni Pérez Perales i Àngel Sàez Pedrero. Aquesta plataforma ‒a través de la «difusió dels llibres en la nostra llengua»‒ difongué passatges de la història dels valencians a través de la continuïtat de l’edició ‒endegada pel Secretariat valencià de l’Obra del Diccionari d’ençà 1951‒ del «Calendari Jaume I» fins al 1971. Aquesta publicació era concebuda com a mitjà de «propaganda» i comptà amb el suport de l’editor Joan Ballester Canals. A la segona meitat dels anys seixanta, la publicació fou endegada pels valencianistes Antoni Bargues i Domènec Serneguet.18

En un altre àmbit, l’activitat cultural i política universitària va ser influïda intel·lectualment ‒en la primera meitat dels anys seixanta‒ pels professors Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Ramon Trias Fargas, Joan Reglà, Francisco Murillo i Carlos Paris, els dos darrers els introductors dels estudis de sociologia en la facultat de Dret i de Filosofia i Lletres. La connivència entre un sector d’estudiants i d’acadèmics féu possible la fundació de l’Aula Ausiàs March (curs 1958-1959). Aquesta instància organitzativa ‒que actuava com a fòrum acadèmic‒ va comptar amb la cobertura de Miquel Dolç i de Miquel Tarradell.19 La dinàmica de les sessions consistia en l’exposició d’idees associades al canvi social, a l’emergent «societat de masses», a la internacionalització de l’economia valenciana o a la dignificació de la llengua a través de la normativització poètica. De fet, la commemoració del cinquè centenari del traspàs del poeta baixmedieval significava ‒segons que escrivia en carta del 10 de març de 1959 l’integrant del Secretariat de l’Obra del Diccio-

17. J. V. Cubedo; M. C. Sáez; J. M. Gil (2010), Enric Tàrrega, l’amant de la ciutat somiada. Converses, València, Universitat de València, 2010, p. 38-40.

18. Segons la reedició dels Calendaris Jaume I, duta a terme per Francesc Ferrer Escrivà. Vegeu-ne les edicions facsímils de 1968 (2003) i 1969 (2004). Cada any era dedicat a la reproducció de fragments de textos que tractaven aspectes socials del País Valencià. No fou estrany que el text parcialment reproduït l’any 1969 fos l’estudi de Joaquim Maluquer i Sostres L’estructura econòmica de les terres catalanes.

19. Marta Prevosti (2011), «Miquel Tarradell, arrelat i transgressor», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, xxii, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 368 i s.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

nari a València, Josep Cano Marqués, a Francesc de Borja Moll‒ una «oportunitat per remarcar la unitat lingüística de les nostres terres».

La universitat, a través dels sectors d’estudiants proclius a la progressiva conscienciació política, representava un àmbit de recepció de nous corrents metodològics en l’àmbit de les ciències socials, els quals comptaren amb l’ascendent historiogràfic de Jaume Vicens Vives i la seva proposta de dur a termes estudis sobre el País Valencià per abastar, a la fi, una historia del conjunt dels Països Catalans.20 La dinàmica universitària, però, fou essencialment un destacat focus de campanyes culturals i polítiques contra l’oficialisme del Sindicato Español Universitario.

Tot amb tot, la irrupció d’aquesta valencianització universitària tenia encara més valor quan el context venia condicionat fins aleshores pel fet que

l’universitari i, en general, la gent «de cultura» de València viu desarrelat de la seva autèntica base cultural i nacional i, per més que vulgui, no pot arrelarse en una altra cultura estranya, la castellana [...]. Aquest panorama era el que aconduïa a la lluita contra el «provincianisme no reconegut». En efecte, entre tots els nuclis polítics que tenien presència universitària als primers anys seixanta ‒F[rente] de L[iberación] P[opular], Joventuts d’Estudiants Catòlics‒, el sector emergent «com a força nova i original» era un «fort i coherent moviment nacionalista (nacionalista català, s’entén)». Es tractava, doncs, del «principal corrent i motor, sempre en pla de minories a la Universitat de València [...]. Per una obertura d’horitzons contra el tancament provincià, per un intent de solidesa cultural contra la mediocritat i el diletantisme, per un esperit de decisió contra la irresponsabilitat general, i per una clara presa de posició davant dels problemes plantejats per unes estructures socials i econòmiques injustes, aquest moviment està aconseguint el que fins ara no havia aconseguit ningú: començar a perforar el mur de la indiferència i de la irresponsabilitat de l’universitari valencià».21

Posteriorment, Miquel Tarradell (El Correo Catalán, 12 de maig de 1977) confirmava l’ambient d’innovació cultural que s’hi vivia:

20. Josep M. Muñoz i Lloret (1997), Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual, Barcelona, Edicions 62, p. 376.

21. [Joan-Francesc Mira] (1962), La situació a la Universitat de València, València, octubre. Exemplar manuscrit, 4 f. [«Carpeta Joan Fuster-Romà Planas.» Donació núm. 9: Fons Romà Planas. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià-Monestir de Poblet]

Xavier Ferré Trill

[...] Vaig trobar gent molt ferma [a la Universitat de València] i amb ells ens plantejàvem el problema dels Països Catalans. A més començava a sortir el cas Fuster. Com que jo estava lligat amb el món intel·lectual clandestí d’aquí [el Principat], vaig fer de pont. Un cas ben patent és en Raimon. Va cantar «[A]l vent» per primera vegada a casa meva en una tertúlia i llavors el vaig connectar amb els Setze Jutges.

Aquest context, previ a l’assaig historiogràfic de Joan Fuster, es movia entorn de la recepció de les noves idees socials que havien d’insistir sobre el compromís i la conscienciació política en el marc posterior ‒segona meitat dels anys cinquanta‒ a la Segona Guerra Mundial. En aquesta conjuntura cal destacar l’exposició del principi de les nacionalitats ‒en el curs 1961/1962‒ pel catedràtic de Dret Adolfo Miaja de la Muela, la divulgació de la idea d’europeisme a través del mestratge de Miquel Tarradell i la concepció de Joan Reglà, que projectà el nou context internacional d’ençà de 1945 amb la «universalització dels problemes», aspecte que establia que la «nostra consciència d’occidentals s’ha quedat petita [...] per a abarcar tota la complexa realitat mundial». Aquesta afirmació, que explicitava un cert «reajustament del món en què els qui estaven sotmesos a tutela avui reivindiquen tots els drets», el duia a concloure que «la Segona Guerra Mundial enterra el nacionalisme europeu i condiciona el naixement del nacionalisme asiàtic i africà».22

L’actitud dels professors universitaris convergí en el suport a publicacions endegades per estudiants que es mostraven favorables al fet nacional. Una d’aquestes iniciatives fou Diàleg. Butlletí de la Cambra Sindical de la Facultat de Dret (1961-1962), exponent de la «consciència de responsabilitat que ha d’assumir tota nova generació davant els problemes vius de la seua societat i del seu temps [...]». Val a dir que aquesta revista fou publicada des de sectors valencianistes no identificats exclusivament amb les tesis fusterianes, però tenien en comú copsar la necessitat d’abastar noves capes generacionals. L’editorial del número 4 de la revista citada continuava amb el programa ideològic del grup de participants de la publicació: «Aspirem a representar l’opinió i l’ambició de

22. Joan Reglà (1961), «Consideracions sobre el món actual», Diàleg. Butlletí de la Cambra Sindical de la Facultat de Dret, 3, abril.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

la gent que nosaltres som, i tant de cara al nostre país com enfront de les grans qüestions que preocupen tots els hòmens de la nostra època».23

Diàleg també serví per projectar el sindicat independent alternatiu al SEU, Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV), i fou una certa plataforma embrionària del futur Partit Socialista Valencià. Aquest grup inicial fou integrat per Eliseu Climent, Ferran Martínez, Ferran Zurriaga, Ricard Pérez Casado, Joan Francesc Mira, Vicent Àlvarez i Enric Solà Palerm, i contribuí a constituir el Moviment Socialcristià de Catalunya, actiu entre 1960 i 1962. Aquesta organització, a través del Projecte d’un Centre d’Expansió Cultural, es proposava la implantació comarcal per a la realització de les primeres activitats nacionals, i va comptar amb el portaveu Lluita. Butlletí informatiu del País Valencià (gener-novembre de 1962) que, no per casualitat, dedicà el primer editorial a denunciar l’opressió dels pobles i a activar la «consciència clara de pertànyer a una comunitat» [«Som i serem una comunitat»]. Cal tenir present, doncs, les conferències que integrants de l’ADEV i del primer moment fundacional del PSV realitzaren arreu del País Valencià. Aquesta era una estratègia territorialment articuladora que no fixava l’activitat exclusivament a la ciutat de València, sinó que irradiava la primera nacionalització cultural cap a enclavaments històrics i econòmics dinàmics que poguessin generar, alhora, nous nuclis d’activitat valencianista. En aquest sentit, els primers aplecs de la Joventut Nacionalista del Rat Penat, organitzats conjuntament amb estudiants nacionalistes de la Facultat de Dret a Llíria (1960), a Alcoi, amb la col·laboració del Centre Excursionista de la ciutat (1961) i a Castelló de la Plana, amb la col·laboració del seu Centre Excursionista (1962), feien la funció d’irradiació i de cohesió nacionalitàries. Aquestes concentracions tenien un determinat paral·lelisme amb les Rutes Universitàries, que volien

establir un contacte i un diàleg directe i sincer entre universitaris ‒com constatava la ii Ruta‒ de cara a una renovació des de dins, una renovació partint del contacte personal entre tots aquells que no es refusen d’afrontar els problemes de la nostra societat i de la nostra universitat, superant l’ambient general d’irresponsabilització col·lectiva. [València, març de 1963]

23. «Editorial» (1961), Diàleg. Butlletí de la Cambra Sindical de la Facultat de Dret, 4, novembre. Aquesta publicació, amb un tiratge de 250 exemplars, fou concebuda per Eliseu Climent, Vicent Àlvarez, Ferran Zurriaga i Enric Solà.

Xavier Ferré Trill

Aquest context significava que les bases de sociabilitat d’una nova ideologia nacional ‒condicionades per les transformacions econòmiques i socials entre un procés de desagrarització i un d’industrialització‒ cobraven ideològicament entitat perquè establien el pas de la mitificació social a la interpretació de la realitat. És a dir, es procedia a una substitució de la lectura convencional de la societat imperant. Una anàlisi elaborada autònomament per les bases neovalencianistes dels anys seixanta paral·lelament a les reflexions de Joan Fuster. És clar, tanmateix, que aquests àmbits de socialització de la consciència de pertinença no s’aïllaven d’enllaços de sociabilitat més amplis ‒extensius a una certa democràcia cristiana sociològica, que comptava, amb els exemples de Joaquim Maldonado Almenar i de Robert Moròder Molina, amb el suport d’una determinada burgesia il·lustrada‒,24 com ho foren les llibreries Maraguat i Rigal, ambdós establiments distribuïdors de les edicions Moll de Mallorca i de volums de l’editorial Barcino, de l’editor Josep Maria de Casacuberta. Amb tot, cal destacar fonamentalment que entre 1962 i 1965 Can Boïls, nom corresponent al seu fundador, el poeta i narrador Emili-Maria Boïls i Coniller, fou la primera llibreria íntegrament dedicada a la difusió del llibre català.

Pel que feia a la reivindicació lingüística, els valencianistes universitaris comparaven la situació del País Valencià amb comunitats internacionals plurilingües com Bèlgica, com a exemple de «dignitat lingüística», tot citant Manuel Sanchis Guarner i La llengua dels valencians. 25 D’altra banda, l’humanisme cristià socialitzant es concretava en la reivindicació de l’ús de la llengua a l’església segons la doctrina de Joan XXIII, perquè «l’Església [...] ha d’estar al costat del poble i enfront del qui l’ataquen en les seues essències vives: la llengua i la llibertat».26 Dues altres assumpcions ideològiques bàsiques del nou valencianisme dels anys seixanta foren l’anticolonialisme i l’existencialisme.

Aquest moviment valencianista en construcció tingué, en una part dels seus integrants, un punt de referència i de cohesió en l’antologia Poetes universitaris valencians 1962. Aquesta iniciativa era un exponent del procés de consci-

24. Agustí Colomer Ferràndiz (1996), Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició, València, Saó.

25. Enric Solà Palerm (1962), «Sobre la llengua», Diàleg..., 5, gener, s/p.

26. «La Llengua de l’Església» [exemplar mecanografiat, «Dia de Sant Vicent Ferrer del 1962»]. Aquest text serví per a una campanya de reivindicació de la llengua finançada per Joan Fuster amb 1.000 pessetes. Vegeu Eliseu Climent (1992), «Sense Fuster», Saó, juliol-agost, p. 7.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

ència lingüística generacional. I fou entesa com una certa identificació cultural envers els valencianistes dels anys trenta (Manuel Sanchis en fou el prologuista): «afirmación tan positiva de fidelidad a la tierra».27 Cal destacar, en aquest sentit ‒segons la documentació subministrada per Lluís Alpera, editor del volum‒, que hi foren denegats (pel «Departamento de Orientación Bibliográfica»), com a llegendes de capçalera, textos de Sanchis Guarner (La llengua dels valencians), on es reproduïa la finalitat del «patriotisme» com a voluntat de continuar fidelment una tradició i com a oposició a «les renúncies covardes», de Joan Fuster (Nosaltres, els valencians) i d’una estrofa de «D’un temps, d’un país» de Ramon Pelegero Raimon: «D’un temps que ja és un poc nostre […] i plore la poca fe».28

La nova voluntat de lleialtat lingüística exemplificada pel gradual relleu generacional dels valencianistes dels anys cinquanta i seixanta ‒com palesava Joan Fuster en una ressenya del volum citat Poetes... (Jornada, 21 de maig de 1962)‒ es complementava amb l’europeisme (entès com a projecte federatiu dels pobles), la federació del País Valencià amb la resta dels Països Catalans, el projecte de creació d’una opinió pública a partir de l’assumpció de la sociologia crítica i la definició d’un programa historiogràfic basat en la recerca sobre la societat moderna i contemporània valenciana a través de l’anàlisi de l’estructura econòmica i dels grups socials i polítics fornida per l’Escola dels Annales. Algunes d’aquestes qüestions ideològiques i metodològiques restaren definides, per exemple, en els col·loquis universitaris del curs 1961-1962, que tractaven sobre els temes següents: «La poesia social nord-americana», «Significació de l’existencialisme», «Les arrels filosòfiques del marxisme», «La filosofia i la religió», «Problemes de la pintura contemporània», «El concepte d’història avui» i «Problemes de la història contemporània».

Però, la identitat de país no es reduïa a la reivindicació de la normalitat social de la llengua, que calia no aïllar-la del conflicte sociopolític, atès que la pertinença a una comunitat nacional implicava l’assumpció de les contradiccions socials i culturals, com a conseqüència d’un canvi de model d’estructura

27. [Ressenya anònima] (1963), «Poetes universitaris valencians», Sipe, 684, 17 de febrer, p. 103.

28. El text censurat de Joan Fuster corresponia al segon paràgraf del «pròleg» de la segona edició de l’assaig (1964), on l’autor explicava que l’objectiu a l’hora d’elaborar l’estructura del volum era fugir «del tòpic i del ditirambe», oposar-se a la mitificació de «superestructures alienes a la nostra personalitat nacional» i «subratllar» els «antagonismes socials-demogràfics i de classe, econòmics i de cultura [...]. Tampoc això no havia estat gaire freqüent, fins ara, entre nosaltres» (p. 8).

Xavier Ferré Trill

econòmica i social. L’objectiu a reconsiderar ‒un dels objectius fonamentals de Nosaltres, els valencians‒ era combatre la mistificació agrarista del Levante Feliz, «quadre mitològic» que impedia copsar que «la agricultura valenciana no es, de ninguna manera, un vergel florido, fácil y risueño. Lo aquejan numerosos problemas».29 Així, sobre la crítica a la mitificació de la ideologia agrarista, els valencianistes universitaris emetien per ràdio guions contra l’apologia del Vergel levantino: «Som nosaltres mateixos els principals creadors d’aquesta fama, els valencians som un poble sentimental i impulsats per un divertit “patriotisme”. Presumim de viure en la terra més rica d’Espanya, no ens cansem de parlar de l’enorme potencial econòmic i de les immillorables condicions de la vida del país». És a dir, per fer front a les contradiccions de l’estructura productiva agrària i dinamitzar-la en el nou context d’un emergent capitalisme industrial, calia procedir a una anàlisi de les actituds de la burgesia agroexportadora que limitaven la diversificació de la producció: «La desorientació dels que es troben amb diners i la falta d’una consciència superior de comunitat i dels quals [sic] són els interessos generals impedeix que es facen bones inversions de capitals per a millorar l’economia valenciana».30

En conseqüència, el programa modernitzador neovalencianista tingué algunes fites definides. Algunes de les temàtiques esmentades tingueren com a fòrum de debat una funció destacada a l’hora de ser explicitades ‒a partir de finals dels anys seixanta‒ per les ciències socials (historiografia, sociologia i economia). Alhora, els factors sociològics i polítics tractats (articulació territorial del País Valencià i actitud política sucursalista de la burgesia agrària i financera) s’inseriren progressivament en el projecte nacional-cultural. I, com hem vist, alguns d’aquestes elements conceptuals tingueren lloc prèviament a l’elaboració de Nosaltres, els valencians i a la publicació de L’estructura econòmica de les terres catalanes (1963), assaig de l’economista i sociòleg Joaquim Maluquer i Sostres. Precisament, aquest text era el primer compendi ‒després de la tesi de Romà Perpinyà Grau sobre la complementarietat de les economies exportadores de Catalunya i València (1932)‒ que en els anys seixanta analitzava globalment la dinàmica socioeconòmica catalanovalenciana. I no en va aqueixa reflexió va

29. Valerià Miralles (1962), «La agricultura valenciana, la realidad y el mito», Cataluña Exprés, 39, 27 de juliol a 3 d’agost.

30. Valerià Miralles Ortolà (1963), «La realitat i el mite en l’economia valenciana», Concret. Publicació Universitària, 2-3, febrer-març, s/p.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

sorgir de les trobades de formació nacional organitzades per Joan Fuster a Sant Joan de Penyagolosa el 1961. Aquest treball feia una crítica al tòpic d’un País

Valencià lliurecanvista oposat a un Principat proteccionista. Aquesta oposició, com se sap, va ser emprada predominantment pels grups antivalencianistes postfranquistes i, posteriorment, per Unió Valenciana ‒la propagació dels objectius del suposat «imperialisme» català contra la identitat valenciana‒,31 amb l’objectiu de negar l’existència de correspondència cultural i economicoterritorial entre ambdós països.

El territori, concebut com a estructura econòmica i cultural, fou central en la concepció nacional dels nuclis nacionalistes en els primers anys seixanta. Així, la difusió sobre l’economia i la cultura del País Valencià entre els nuclis intel·lectuals del Principat fou sovintejada. En aquest sentit, cal tenir en compte els dos col·loquis sobre València, dins el cicle monogràfic impartit a l’Òmnium

Cultural de Barcelona sota el títol «Problemes dels Països Catalans» (22 i 29 de novembre de 1963), a càrrec de l’economista ‒i deixeble de qui fou catedràtic d’Hisenda Pública a la Universitat de València, Ramon Trias Fargas‒ Josep Raga Gil («Panorama actual de l’economia al País Valencià») i de Joan-Francesc Mira («Problemes actuals de la cultura a València»).

Comptat i debatut, la praxi inicial dels nuclis nacionalistes que expliquen el context de Nosaltres... incidí en l’anàlisi del «realisme i sentimentalisme en l’estudi del País», ja que els senyals identitaris previs i immediatament posteriors a «1962» suposaren una frontera explicativa respecte a la reproducció de la concepció «romàntica i joc-floralesca», que «es gira d’esquena per complet als problemes concrets, intenta contemplar-ho tot a través d’un prisma d’agradable simplisme i desconeix voluntàriament la part negativa i desagradable del país».

31. Especialment revelador és l’opuscle (compendi ideològic antivalencianista) de Ramon Garcia Hernández [pseudònim?] (1990, 1992), Unión Valenciana: aproximación al conflicto socio-cultural-lingüístico y político entre Cataluña y Valencia. Llegiu especialment els epígrafs «La lengua como arma política», «Razones de expolio» (amb referència a Antoni Rovira i Virgili), «Las autoatribuciones territoriales dels Institut d’Estudis Catalans» i «Estrategias de penetración 1932 y sus antecedentes», p. 4-9. Sobre Joan Fuster, la publicació destacava que durant el seu enterrament fou «envuelto con la bandera independentista catalana, se le dio sepultura a los gritos de “Vixca Catalunya” y “Terra Lliure” y los cantos de la moixaranga, himno del pancatalanismo local, y Els segadors, el himno (vengativo) oficial de Cataluña. Ninguna alusión a Valencia». I afegia que «durante décadas sólo ha tenido palabras de desprecio hacia todo lo valenciano, dedicándose a promocionar el pancatalanismo a manos llenas», p. 31.

Xavier Ferré Trill

L’estratègia cultural, intel·lectual i civicopolítica era lluitar contra l’alienació nacional que sobreposava els mites politicohistorigràfics de l’estat espanyol a la historicitat real dels valencians.32

El vessant cultural oficialista ‒quedava clar‒ no era el camí de Fuster ni dels nacionalistes de base. L’opció fusteriana i la seva pràctica cultural era el «defecte de veure la realitat tal com és i sempre està exposada a ser objecte de la incomprensió popular».33 La via fusteriana era la «recerca de la realitat objectiva», marc que permetia reiteradament la denúncia del «provincianisme i complex d’inferioritat». I val a dir que la reincidència en aquesta temàtica, que abordava «la mentalitat sucursalista», va ser objecte de difusió posterior ‒en forma de programació per capítols de Nosaltres, els valencians per part d’Albert Sànchez-Pantoja‒ dins l’espai radiofònic ‒dirigit des de Vila-real, a partir de 1969, per Vicent Pitarch‒ Nosaltres, els valencians. 34

el Cas valenCià

La conjuntura que seguí a la recepció del text de Fuster de 196235 es caracteritzà per la campanya de premsa contra la guia fusteriana El País Valenciano (1962), la polèmica sobre la qual -orquestrada des de la premsa de València: Levante i Las Provincias- arribà fins a Alacant. La contestació vingué donada per considerar el text «lleno de superficialidades» i perquè definia la capital de l’Alacantí com a «perfecta capital de provincia española». Amb tot, aquesta valoració tingué resposta des de sectors identificats amb l’orientació general de l’obra qüestionada.36

32. Alfons Cucó (2002), Roig i Blau. La transició democràtica valenciana, València, Tàndem, p. 29-30 i 35-36.

33. Vicent Àlvarez (1965), «Realisme i sentimentalisme en l’estudi del País», Al Vent. Portaveu del Grup Castellonenc d’Estudis, octubre.

34. Albert Sánchez Pantoja; Vicent Pitarch (2009), El combat per la premsa. «Al vent» i «Nosaltres, els valencians», Castelló, Universitat Jaume I, p. 121-181.

35. Xavier Ferré (2002), «Lectures de Nosaltres, els valencians», «Joan Fuster», Afers. Fulls de recerca i pensament, 42/43 [Catarroja], p. 435-457.

36. Una evocació de la campanya contra Joan Fuster per un protagonista d’aleshores a Vicent Àlvarez (2012): “De la campanya antiFuster del 1963”, Levante-El Mercantil Valenciano, 8 de març. Vegeu, per a la crítica al llibre de Fuster a la premsa alacantina, l’article signat per Fernando Gil (1963) publicat a Información, 10 de febrer, p. 3. I, per a la defensa de la guia, Ernest Contreras (1963), «Alicante y lo alicantino», Información, 17 de febrer, p. 7.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

Un any després, l’enfocament sobre la qüestió nacional dut a terme a començaments dels anys seixanta fou denunciat per valencianistes republicans de preguerra, com fou el cas d’Igual Úbeda en una sessió dels Cronistes del Regne el 25 de gener de 1964. L’historiador establia que d’ençà de començaments dels anys seixanta «està duent-se a cap el fenomen més lamentable d’allò que podem dir “desvalencianització” de la nostra terra». El conferenciant es preguntava: «D’on ha sortit el pensament que molt bé poguéssem dir imperialista de Catalunya?». «Des de fa tan sols uns anys, volen mostrar com un fet consumat que el País Valencià és, tan sols, una part ‒la cua, poguérem dir‒ de Catalunya […]». Amb tot, una conclusió del ponent podria ser entesa com a necessitat que els valencians recuperessin la seva pròpia consciència: «El País Valencià és un poble dessubstanciat […]. Cal que València retrobe la seua personalitat, mes no entregant-se inerme a uns altres que no siguen valencians».37 La recuperació de consciència dels valencians havia de ser independent del conjunt de la comunitat nacional cultural? En una direcció coincident es pronunciava el cronista de Vinaròs Francesc Almela i Vives en la introducció del seu compendi Valencia y su Reino (1965).38 L’argumentació d’ambdós posicionaments era la no identificació dels valencians amb el Levante ni amb Catalunya.

Amb tot, una òptica vinculada a la trajectòria política dels valencianistes dels anys seixanta féu escriure a Fuster el 1966 un estat de la situació del País Valencià -El cas valencià- per als sectors polítics exiliats de París. Es tractava d’una col·laboració que en volia copsar la prospectiva, conjuntament amb la situació política de Galícia (Ramon Piñeiro) i d’Euskadi (Julio Caro Baroja). L’assagista suecà definia la situació com a aportació nova per comparació al nacionalisme valencià dels anys trenta. Hi comparava, doncs, l’evolució política entre 1931 i 196539 i destacava que una prioritat essencial per al recobrament col·lectiu era

37. Les citacions provenen del text [d’Antoni Igual Úbeda] (1964), València i els valencians [25 de gener], València, Impremta Fermar, s/p.

38. «Puntualizaciones sobre un concepto amplificado: Cataluña» i «La lengua distintiva de los valencianos, ¿es importada o autóctona?» dins Francesc Almela Vives (1965 [2004]), Valencia y su Reino, València, Ajuntament de València, p. 35-43.

39. Joan Fuster assabentava Riera Llorca per carta (Sueca, 18 d’agost de 1965) dels assoliments nacionals aconseguits fins a la primera meitat dels anys seixanta. L’assagista destacava que «hem revitalitzat el “problema” al País Valencià, hem aconseguit clientela jove i hi ha equips que treballen amb molt bon sentit. Fins i tot s’organitzà fa poc, i amb èxit, una xiulada a les autoritats municipals de la capital, que en un acte públic i d’audiència popular parlaven en castellà: el oradors van haver de callar

Xavier Ferré Trill

l’actuació sobre «una gairebé absoluta “manca d’estats d’opinió”», una mancança que calia contextualitzar en la feblesa del valencianisme contemporani, alguns epígons del qual s’havien «reanimat» «en l’entreteniment d’algunes activitats culturals menors». Unes activitats que l’assagista entenia que no eren suficients per contrarestar «la contaminació provincianista» i que, per contra, s’havien «tancat en una estèril catalanofòbia», «còmplice automàtica de la repressió».

D’aquest context n’excloïa el Partit Comunista espanyol i el «jove» «neovalencianisme catalanitzant». Fuster reconeixia que els comunistes encara no havien assumit la realitat nacional del País i que els valencianistes restaven en solitari. Aquesta represa del fet nacional, però, era sobtada perquè «ningú» no se l’esperava, «enmig de l’apatia, de la tendència “dimissionària”, característica de la nostra societat actual». I afegia:

[...] el fet és que, al llarg de la dècada de la dècada dels 50, comencen a coagular petits grups aïllats, que es multipliquen després, i que de mica en mica es polaritzen entorn d’uns quants postulats fonamentals. No constitueixen un «partit», perquè les circumstàncies no permeten partits i perquè tampoc no ho permetria l’heterogeneïtat de les adhesions reunides. Les seves manifestacions públiques han estat modestes ‒[...]‒, però són les úniques, literalment les úniques, que amb una intenció i una ressonància palmàries s’han produït, en l’ordre polític espontani, dins el poble valencià.

Tot seguit, l’autor entenia per «neovalencianisme» una ruptura envers el valencianisme dels anys trenta, «ja jubilat o en descrèdit». Per Fuster la precondició de l’orientació nacional era indestriable del futur del projecte nacionalitzador endegat als anys cinquanta. A més, però, n’exposava una estratègia: «Caldrà “reivindicar” un mínim d’autogovern enfront de l’Estat. Caldrà “establir” la comunicació política útil, amb el Principat i amb les Balears, que sigui un principi de normalitat nacional per a tothom». I acabava reblant, no sense una premonició gens ahistòrica: «Els prejudicis folklòrics, els interessos creats, les o canviaven ràpidament el castellà pel vernacle. A València s’aguanta ‒no es faran rics els propietaris, però s’aguanta‒ una llibreria [Concret Llibres] dedicada exclusivament al català (amb sessions en llengües “estrangeres”, és clar). L’aparició del primer volum de la Història del País Valencià ha estat, últimament, un altre bon cop. Cada dia hi ha més nois que agafen la guitarra i canten ye-ye o cançons protestatàries en el dialecte local. Etc. Tot això és ben poca cosa per a “salvar el país”, però fa deu anys, era impensable». Josep Ferrer i Joan Pujades [cur.] (1993), p. 429. El claudàtor és nostre.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

ingerències al·lògenes ‒[…]‒, hi seran una rèmora depriment, astuta, violenta. Però cedir-hi significarà suïcidar-se: desaparèixer com a poble».40

Sense la base de recepció, difusió i debat de les idees de Fuster, que en reforçà el caràcter de tourning-point ‒segons l’originària definició de l’assaig per part del sociòleg L. V. Aracil‒,41 seria menys comprensible el ressò social de qui estructurà «una enquesta memorable de l’entitat sociocultural del nostre Poble [Nosaltres, els valencians]. A la interjecció fàcil, ha oposat la interrogació a[c]urada i penetrant; al confusionisme, l’examen de consciència sistemàtic i lúcid. En fer-ho ens ha aclarit la nostra personalitat i el nostre destí històric».42

Un «destí» que a partir del darrer terç dels anys seixanta esdevenia vinculat a la condició de les classes subalternes. Aquest «pas» obertament social del valencianisme fou explicitat en la primera manifestació sota el franquisme, el primer de maig de 1967. Un dels empresonats en aquesta mobilització, Vicent Àlvarez, explica que un observador (el periodista que havia de fer-li la fotografia per a la fitxa policial) assimilava el fet nacional al folklore, però mai a la causa obrera. La reflexió del detingut era clara: «A l’any 1967 […], sota l’impuls de les idees que va desenvolupar Fuster, emergia un valencianisme amb un clar compromís amb les causes pendents, tal era el cas de la manca de llibertat sindical».43

La conjuntura, doncs, implicava ‒en el marc de les revoltes urbanes europees (París i l’antiga Txecolosvàquia) i de la lluita anticolonial d’alliberament‒una progressiva unió entre fet nacional i lluita social. No ha d’estranyar, doncs, que el Partit Socialista Valencià fes seu el referent fusterià davant les claudicacions de la burgesia, tal i com expressava en una octaveta de 1968, en el marc d’un homenatge a l’assagista que tingué lloc a l’Ateneu Mercantil el juny d’aquell any, amb motiu del començament de la publicació de les seves Obres completes: «Joan Fuster és un escriptor popular valencià. Escriu per una necessitat vital d’exteriorització d’una situació d’opressió col·lectiva i denuncia així als opressors i als seus ajudants. És l’escriptor que més ha influït en la presa de consciència nacional dels valencians aquests últims anys».

40. La definició de «neovalencianisme catalanitzant» i la citació provenen de l’article de Joan Fuster (1966), «El cas valencià», Mirador, 1, estiu, p. 14-15.

41. Lluís V. Aracil (1966), «Valencian Dilemma», dins Anthology of Valencian Realist Poetry / Antologia de la Poesia Realista Valenciana, València, 24, p. 27.

42. Josep Iborra (1968), «Llegiu Fuster», Vencill (L’Alcúdia), 1, p. 18.

43. Vicent Àlvarez (2010), «Per això mateix», Levante - El Mercantil Valenciano, 22 de desembre.

Xavier Ferré Trill

La desclosa dels anys setanta clarificà el posicionament de classe sobre el fet nacional. Després de la fi del Partit Socialista Valencià (1970), Germania Socialista, definit com a «grup de treball polític per la revolució socialista», elaborà un document programàtic, que no he localitzat, titulat «Per què com a marxistes som valencianistes». I, el maig de 1972, aquesta organització comunista i assembleària publicà un monogràfic sobre el fet nacional i la lluita de classes, «La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a Poble. Anàlisi marxista del problema nacionalista al País Valencià» (primer de maig de 1972). Aquest context, amb noves orientacions ideològiques d’esquerra revolucionària, fou reflectit en actualitzacions de la concepció sociològica de Joan Fuster establerta a Nosaltres, els valencians (tot considerant l’assaig com a «pedra llançada a la polèmica i un vigorós estimulant»), quan hom en sol·licitava una reflexió crítica pel que feia a la vinculació entre canvi d’estructura productiva i classes subalternes, context propi de la industrialització.44 Aquestes actualitzacions es produïren al voltant de les interpretacions de les ideologies industrialitzadores i el creixement econòmic i les seves conseqüències en la formació social valenciana.45

Significat d’un assaig

Poques vegades en la història de la crítica cultural un assaig ha motivat un debat més intens sobre les estructures historicosocials d’un territori. Què aportà, per tant, la trajectòria sociocultural i política prèvia al Nosaltres? Tenint en compte la concepció provinciana de la gran part de les elits financeres i polítiques incorporades a la reivindicació de la valencianía espanyola, es pot acordar que l’assaig fusterià es proposava «fer obrir els ulls a alguna gent respecte al “cas valencià”». Aquest era l’objectiu de l’assaig, que Fuster detallava per carta ‒Su-

44. Joan Ferrer [pseudònim de Vicent Àlvarez] (1972), «Nosaltres, els valencians, deu anys després», Gorg, 29, abril, p. 6-7.

45. Em refereixo a l’anàlisi de les formes de consciència de Josep-Vicent Marqués ‒País Valencià, país perplex (1973, 2000), València, Eliseu Climent, Editor‒ i a l’estudi de Ricard Pérez Casado (1973), on delimitava tres actituds davant el canvi d’estructura econòmica: l’oficialista (franquista), la conservadora (empresari monopolista) i la crítica, impulsada per economistes i sociòlegs vinculats majoritàriament al valencianisme d’esquerra (territorialització de la industrialització): «Consideración en torno a la industrialización valenciana», dins Localización econòmica y desarrollo regional. Ponencias, comunicaciones y coloquios de las Reuniones Internacionales de Barcelona, Madrid, Moneda y Crédito, p. 349-350.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

eca, 9 de juny de 1962‒ a l’escriptor i activista exiliat a Mèxic, director de la revista Pont Blau, Vicenç Riera Llorca.46 Aquest objectiu es vinculà al que hom observava en sectors culturals del Principat: l’obra de Joan Fuster reflectia un procés de presa de consciència com a

primer pas per a arribar a ésser alguna cosa [...]. Es tracta d’ésser dignament el que hom és, que és l’única forma de viure i conviure. Es tracta de donar un repàs per veure qui són, de veritat, els valencians. Es tracta que les opinions del país i sobre el país no siguin fetes per la miopia de la ignorància, amb la força de la buida repetició i de la seva inèrcia.47

I aquest objectiu també fou el projecte nacional de Fuster que convergia, en la pràctica, en el qüestionament de la mentalitat agrarista ‒que entenia la llengua com a instrumentalització populista‒ i establia en forma de paràmetres desmistificadors el concepte de «comunitat nacional». La vinculació entre estructura social, desenvolupament econòmic i responsabilitat civicopolítica fou un fil conductor induït amb l’actitud compromesa dels nacionalistes valencians dels anys cinquanta i seixanta contraris al cosmopolitisme i a l’imperialisme:

Es necesario, por tanto, que cada comunidad tenga conciencia clara de ella misma y que disponga de los instrumentos políticos para poder estructurarse interna y externamente. Y es menester que dentro de cada comunidad haya algunos hombres que, sintiendose responsables, se encarguen de despertar esa conciencia y proponer unas formas de organización que tengan una base realista y estén de acuerdo con la dirección que lleva nuestro mundo [...]. Nosotros, si queremos ser realmente progresivos, conviene que, desde ahora, empecemos a emanciparnos del chauvinismo, el imperialismo, la vieja idea de soberanía y todas las manifestaciones que ha tomado el mito mesiánico del estado, porque ellas son el principal obstáculo que se opone a una integración satisfactoria con el mundo. Pero hemos de hacerlo sin transformarnos en cosmopolitas; aceptando y confesando la adhesión que nos une a nuestra nacionalidad.48

46. Josep Ferrer i Joan Pujades (cur.) (1993), Epistolari Joan Fuster - Vicenç Riera Llorca, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, p. 420.

47. Jaume Vallcorba (1963), «Comentaris» [Nosaltres, els valencians], El Pont, 25, p. 41.

48. Lluís V. Aracil (1962), «Comunidad nacional, comunidad supranacional», Diàleg..., 6, març, s/p.

Xavier Ferré Trill

La lectura de l’assaig que van fer els joves valencianistes coetanis fou entesa com un complement necessari de la pràctica nacionalitària. En efecte, cal plantejar la valoració del context històric, social i polític en què sorgí Nosaltres, els valencians, ja que sense aquest marc d’acció neovalencianista ‒sense prou referents dels valencianistes dels anys trenta‒ les idees cíviques que articulaven el text fusterià ‒«què ha estat, què podrà esdevenir en un demà relativament pròxim el poble que viu entre l’Ebre i el Segura»‒49 haurien tingut una certa traducció acadèmica, però no tant un determinat nivell d’extensió externa, social.

L’assaig de Joan Fuster estructurava un balanç històric sobre el procés de desnacionalització de la societat valenciana, la dimensió nacional del qual, després de quaranta anys de la seva publicació, encara mantenia una certa vigència per a determinats exponents del context intel·lectual i polític dels anys seixanta:

Queda [...] plenament vigent allò de fer país, i encara més dins un món cosmopolita i global. La nostra, a l’igual que la resta, és una identitat que pot generar estímuls, energia, elements sense els quals la democràcia queda en un simple sistema electoral, de selecció de gestors. Una societat moderna precisa ciutadans, no súbdits. Des de la nostra condició de poble, i això és el que volia Fuster, que fórem un poble normal, podem avançar, o tanmateix, continuar essent un col·lectiu subaltern.50

La voluntat de vinculació amb la modernitat, o consciència de situació, que implicava assumir la historicitat sobre els orígens i el desenvolupament d’una societat, la presa de consciència sobre l’existència d’una nació cultural, la denúncia de la substitució lingüística del valencià i la difusió i el qüestionament d’estereotips lingüístics estigmatitzadors eren factors analitzats pels valencianistes dels anys seixanta, que havien incorporat la sociologia a la interpretació de la psicologia col·lectiva.51 Aquesta nova concepció implicava interpretar el fet

49. Miquel Tarradell (1962), «Els llibres. Un llibre important», Serra d’Or, juny, p. 33-35.

50. Vicent Àlvarez (2002), «Nosaltres, els fusterians», Saó, 264, agost, p. 48. Vegeu, en aquest sentit, les apreciacions de Pau Viciano (2002) ‒«La nació de Fuster i els seus crítics», El Temps, 25 de juny a 1 de juliol, p. 58-61‒ sobre la concepció de nació segons Joan Fuster ‒contraposada a la concepció romàntica de l’esperit nacional‒ en el context de l’emergència del blaverisme i la proposta revisionista de dreta de l’anomenada «tercera via».

51. Vegeu, com a exemple de crítica sociològica als tòpics i els reptes mistificats per la classe dominant, els articles de Rafael Ninyoles (1969 i 1970) publicats a Tele-Estel: «Catalunya i València: repte i resposta», 158, 31 d’octubre, i «València: les dues cares de Janus», 167, 2 de gener.

Entre nosalt R es els valen C ians (1962) i e l C as valen C ià (1966)

social des «d’un realisme carregat d’un fort sentit crític, hipercrític de tot el que existeix i en particular de l’actitud de les generacions majors».52

El periodista Vicent Ventura, un dels fundadors del Grup d’Acció i Reflexió Socialista (1973), que donà lloc al Partit Socialista del País Valencià (1974), establi el 1982, en commemorar-se el vintè aniversari de Nosaltres, els valencians, el procés de confluència entre les activitats culturals i polítiques i la redacció de l’assaig introspectiu fusterià:

Cadascú va fer, a partir del 1950 en els casos de major precocitat, i del 1960, més generalitzadament, la seua irrupció en el món de la clandestinitat política, on el Partit Comunista [que es començaria a plantejar el fet nacional valencià en el número de febrer de 1968 del seu portaveu Verdad amb un article titulat «Valencia, mito o realidad»] era quasibé l’única opció existent. Es varen crear grups, entre els quals el PSV, i mentrestant Fuster feia la seua política, la que no ha deixat de fer, la que s’inicia, ho torne a dir, quan, responent a una exigència d’afermar-se en la seua identitat, decidí escriure en la llengua que parla […]. El munt de qüestions que aquesta decisió li planteja, i sobretot la més important, la de la llengua com a signe d’identitat i no sols com a vehicle elitista i amortitzable, sense normalització, per a exercitar-se en la via morta de la poesia lírica, és sense dubte, juntament les qüestions a què el sotmeten uns i altres, joves especialment, relatives al futur dels valencians com a poble, el que el decideix a escriure Nosaltres, els valencians. Calia donar respostes, i per a fer-ho de manera rigorosa, és a dir, a la seua manera, s’ho havia de plantejar ell prèviament. Eren grups diferents […], els qui actuaven, uns acollint-se a la legalitat del Rat-Penat, on s’havien refugiat vells nacionalistes que, amb els «cursets de valencià», miraven de transmetre la paraula, si més no; altres precedents de la Universitat, en la qual responien a impulsos emotius més que no pas a quasi impossibles conviccions raonades [sic]. Nosaltres, els valencians és el resultat d’una necessitat.53

Després de cinquanta anys, cal rellegir l’assaig fusterià tenint en compte noves aportacions sobre la recerca dels grups culturals del vuit-cents ‒encapçalats per Teodor Llorente‒, la presència pública del valencià i el coneixement

52. J[oan] del Puig [ = Vicent Àlvarez] (1964), «Carta de València. Realitats i perspectives del nou valencianisme», Endavant, juny-juliol, s/p.

53. Vicent Ventura (1982), «Notes sobre Joan Fuster i la política», L’Espill, 5, p. 122. Els claudàtors aclaridors i valoratius són nostres.

Xavier Ferré Trill

del territori,54 la reconsideració del «fracàs» de la Renaixença, la relectura del valencianisme dels anys trenta55 i els estudis ‒des d’un posicionament d’acord valencianista, no estrictament fusterià‒ sobre les concepcions polítiques i econòmiques de la burgesia emprenedora i les seves relacions amb la classe homòloga del Principat, tot prenent com a referència l’Exposició Regional de 1909.56 Es tracta d’anàlisis que situen la contemporaneïtat del País Valencià no tant per comparació ‒massa vegades realitzada acríticament‒ amb els grups polítics i culturals del Principat, sinó tenint en compte les condicions de realització socials i culturals pròpies. Tan sols així es podrà concloure el nivell de significació que tingué el recorregut cultural i polític valencianitzador.

Amb tot, com sosté Ferran Archilés, l’esca que resta com a projecte és «imaginar la nació dels valencians».57 Aquest, de fet, era ‒i és‒ el projecte latent de Nosaltres, els valencians. I hi fou tractat críticament en el capítol dedicat a tractar el «provincianisme i provincialisme», a partir de la «mentalitat de sucursal», el «complex d’inferioritat», el «cas d’Alacant» i el «cas de València». Aquests quatre aspectes, entre ideològics i territorials, foren concebuts com a «problemes» per l’assagista perquè eren factors que denunciaven la dependència centrípeta d’Espanya i alhora bastien un patriotisme de província, que actuava com a desvertebrador del País. Fuster, en manllevar una reflexió de Joan Maragall, acabava concloent que existia objectivament una formació sociohistòrica, el País Valencià, però sense base civil suficient que li donés cohesió política. Segons Fuster hi hauria població, però no hi hauria consciència de poble: «la unitat del País Valencià, intacta en el seu fons econòmic i cultural, no té sinó un reflex insuficient en el pla de la consciencia. O el reenfortim, o caurem en la més insoluble de les disgregacions».58 La reflexió sobre la trajectòria de la «consciència» de comunitat nacional ‒com a projecte de futur‒ era el que havia guiat Fuster a l’hora de redactar un eficaç i ideològicament clarificador assaig d’intervenció civil.

54. Rafael Roca (2010), El valencianisme de la Renaixença, Alzira, Bromera.

55. Josep-Daniel Climent Martínez (2008), L’obra valencianista de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Tesi Doctoral llegida al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

56. Josep-Vicent Boira (2006), València i Barcelona. Retorn al futur, València, Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga / Eliseu Climent, Editor.

57. Ferran Archilés (2005), «Nosaltres, els valencians. Narració i modernitat en la identitat valenciana», L’Avenç, setembre, p. 40.

58. Joan Fuster (1962, 1964), Nosaltres, els valencians, Barcelona, Edicions 62, p 219.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.97

Núm. XXIII (2012), p. 339-351

HISTÒRIA DE LA JOVENTUT NACIONALISTA DE CATALUNYA (1980-2003) 1

Josep Lluís Martín i Berbois

Universitat Autònoma de Barcelona

Resum

La principal finalitat d’aquest estudi ha consistit a analitzar amb el major aprofundiment possible, i des de diferents aspectes i punts de vista, la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), des de la seva fundació el 1976 amb el nom de Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (JCDC) fins al final de l’hegemonia política de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 2003.

Al llarg del text s’analitza l’evolució ideològica; les propostes polítiques en les nombroses i diferents campanyes electorals; els enteniments i les divergències amb CDC, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i Unió de Joves (UdJ); les constants accions reivindicatives; les lluites internes en el si de l’organització; l’estructura organitzativa de la formació; els congressos i els seus entramats; les relacions amb altres entitats o organismes, com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) i el Front Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), i els contactes amb altres organitzacions polítiques de tot el territori espanyol i, sobretot, europeu.

Paraules clau

Història del nacionalisme, Catalunya, joves polítics, Joventut Nacionalista de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya.

1. Tesi doctoral dirigida pel catedràtic d’Història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona Borja de Riquer i Permanyer i llegida en aquesta mateixa universitat el 15 d’abril de 2010. El tribunal que la va jutjar estigué format pels catedràtics Josep M. Solé i Sabaté (Universitat Autònoma de Barcelona) i Andreu Mayayo i Artal (Universitat de Barcelona) i la professora Montserrat Duch i Plana (Universitat Rovira i Virgili), els quals li concediren la qualificació d’excel·lent cum laude

Josep Lluís Martín i Berbois

The history of Joventut Nacionalista de Catalunya (1980-2003)

Abstract

The main purpose of this study consisted of analyzing, in as much depth possible and from different aspects and points of view, the Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) since it was founded in 1976 as the Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (JCDC) and up to the end of the political hegemony of Convergència Democràtica (CDC) in 2003.

The text examines how its ideology evolved, its policy proposals and many different election campaigns and also the different points of view of the CDC, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) and Unió de Joves (UdJ), as well as the ongoing protests and internal struggles, the organizational structure of training, the congress and its frameworks, its relationships with other organizations or agencies such as the Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) and the Front Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) and contacts with other political organizations throughout Spain and especially in Europe.

Keywords

History of Catalanism, Catalonia, political youth, Joventut Nacionalista de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya.

La presència dels joves en alguna modalitat de participació en el món polític ha disminuït amb el pas dels anys per motius força diversos, fins arribar a nivells que evidencien que pràcticament la meitat dels joves catalans no exerceix el seu dret a vot.

Aquest problema, evidentment, recau en els mateixos joves, però també en els partits polítics, perquè no han tingut o no han volgut tenir-hi l’atenció suficient per esmenar aquesta preocupant situació. Cal tenir present que la política ha estat i està fonamentalment controlada per persones d’una certa edat, fet que ha provocat que en algunes ocasions molts joves s’hagin vist obligats a esperar el seu moment generacional per poder incidir-hi plenament. D’aquí els pocs candidats menors de trenta anys que acostumen a ser inclosos en les llistes dels partits polítics i que realment tenen possibilitats de sortir escollits en

La joventut nacionalista de Catalunya (1980-2003)

alguna elecció general o autonòmica. En canvi, el cas dels comicis municipals és diferent; ja que el fet de tenir un paper més o menys rellevant depèn, entre altres aspectes, de si la candidatura es presenta en una ciutat o en un poble, del nombre de persones disponible que té la formació política per configurar la llista electoral o de la proximitat del candidat o dels membres de la seva llista als habitants del territori on es presenten.

És complex esbrinar el motiu exacte pel qual el jovent no vota o no s’implica en política. No obstant això, hi ha diverses teories que han intentat obtenirhi una resposta. Per alguns estudiosos, aquesta deficitària participació s’interpreta com un acte de protesta envers tot el que significa el món polític, fet que ha anat augmentant en els darrers comicis; d’altres, en canvi, són partidaris de la teoria que els joves no participen perquè accepten la situació en què socialment es troben i, per tant, ja els està bé la persona que els governa. També hi ha qui considera que no voten perquè encara no tenen prou coneixements polítics per fer-se una opinió clara dels postulats ideològics definits de cadascuna de les formacions polítiques. Una altra hipòtesi, en canvi, considera que els polítics es troben davant d’un jovent cada cop més exigent i més decebut pel poc que els és ofert, una opció, com la primera, que també s’ha manifestat darrerament.2

La inestable situació política dels darrers anys, unida als casos cada cop més nombrosos de corrupció, han contribuït notablement al desinterès per la política d’un gruix notable de la població, sigui jove o gran, fet que reflecteix un desencís a l’hora d’exercir el vot en la majoria d’eleccions. N’és un clar exemple l’elevat abstencionisme a Catalunya en els diversos comicis –a excepció de les eleccions generals del 2008– dels darrers anys: Congrés dels Diputats (26,1%, 2008), Parlament de Catalunya (43,9%, 2006), municipals (46%, 2007), Parlament Europeu (62,4%, 2009) i Parlament de Catalunya (40,05%, 2010).

Si a l’aspecte que acabem d’esmentar li afegim una situació adversa, com ara la constant i creixent crisi econòmica actual, on el col·lectiu juvenil és un dels més afectats, aquest fet dificulta encara més la resposta electoral. En aquestes circumstàncies, el jovent prioritza les seves necessitats en temes com els salaris precaris, l’obtenció i el manteniment d’una feina digna, l’adquisició d’un

2. Francisco De La Torre (2007), Participació ciutadana. El compromís amb la vida pública, Barcelona, Fundació Lluís Carulla i ESADE, 2007, p. 60 i Joan Font et al. (1998), L’abstenció en les eleccions al Parlament de Catalunya, Barcelona, Mediterrània, p. 78.

Josep Lluís Martín i Berbois

habitatge o la possibilitat de tenir descendència. Malgrat aquest panorama tan poc encoratjador, encara hi ha uns pocs joves que s’impliquen en política, ja sigui en algun partit polític o en alguna organització social. Segons alguns estudis, l’índex d’afiliació dels joves és de l’1,6%.3

Respecte a la participació del jovent en les organitzacions politicojuvenils, la fi del franquisme i els primers anys de la transició comportaren la imperiosa necessitat d’obrir un nou escenari polític que significà una nombrosa proliferació d’antigues i noves formacions polítiques. Els partits, coneixedors de la difícil realitat social del moment, sabien perfectament que per dur a terme la viabilitat d’un projecte polític de futur també calia comptar amb els joves, ja que aquests eren essencials per a l’esdevenidora transformació política, econòmica i social del país.

Al llarg de la dècada dels setanta, molts joves entre els 15 i els 25 anys visqueren intensament el moment històric de l’arribada de la democràcia i es comprometeren amb ella. Aquesta implicació política es traduí fonamentalment en nombroses mobilitzacions socials i polítiques i en un important recanvi de la classe dirigent. N’és un exemple que la tercera part de les regidories i la quarta part de les alcaldies elegides en els primers comicis municipals, el 1979, foren ocupades per menors de 34 anys.4

La recuperació de la democràcia fou la principal finalitat ideològica i social de la joventut de l’època. No obstant això, la militància política dins l’àmbit juvenil era minoritària en detriment dels moviments socials com ara l’ecologisme, el feminisme o el pacifisme, els quals disposaven d’un nombre més elevat d’actius.

L’estudi de les organitzacions politicojuvenils és una eina molt útil per conèixer el procés de la consolidació democràtica i quin fou el paper i el grau d’influència dels joves en els principals partits polítics de Catalunya. En el cas de la JNC, l’interès adquireix un significat més gran, ja que són les joventuts del partit majoritari que governà Catalunya durant 23 anys, i per la rellevància que ha tingut en la vida política catalana de manera directa o indirecta.

3. Òscar Barberà; Astrid Barrio; Juan Rodríguez (2002), Els militants de les organitzacions polítiques juvenils a Catalunya, Barcelona, Diputació de Barcelona, p. 14.

4. Rafael Aracil, Andreu Mayayo i Antoni Segura (2003), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves i la Transició, vol. iv, Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona, p. 12-13.

La joventut nacionalista de Catalunya (1980-2003)

Malgrat la manca d’estudis sobre les formacions politicojuvenils, hi ha diversos treballs importants que han encetat aquest camí força desconegut, tant des del punt de vista històric com sociològic. En són un exemple el llibre pioner de la joventut política durant el segle xx, coordinat pel professor Enric Ucelay Da-Cal; la publicació sobre els joves de la transició, coordinat pels professors Rafael Aracil, Andreu Mayayo i Antoni Segura, i el volum dels militants de les formacions politicojuvenils catalanes, coordinat pels politòlegs Òscar Barberà, Astrid Barrio i Juan Rodríguez.5 Tanmateix, cal destacar algunes monografies sobre la història, sobretot parcial, de les formacions politicojuvenils del Partit Socialista de Catalunya (PSC), el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Aquests treballs han estat realitzats pels politòlegs Gabriel Colomé i Roger Buch i els historiadors Xavier Domènech i Arnau Gonzàlez.6

Pel que fa a la JNC, disposem d’una primera aproximació, de caire general, arran d’un treball universitari del politòleg Daniel Dalmau, i que l’Institut de Ciències Polítiques i Socials publicà de manera resumida dos anys després. En aquest estudi s’expliquen els diferents òrgans de direcció, les activitats més notòries i la participació de l’organització en les campanyes electorals, des de la seva fundació fins al 1992.7

5. Enric Ucelay da-cal (dir.) (1987), La joventut a Catalunya al segle xx. Materials per a una història, 2 vol., Barcelona, Diputació de Barcelona. I els mencionats treballs de Rafael Aracil, Andreu Mayayo i Antoni Segura (ed.) (2003), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves i la Transició, vol iv, Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona i Òscar Barberà, Astrid Barrio i Juan Rodríguez (2002), Els militants de les organitzacions polítiques juvenils a Catalunya, Barcelona, Diputació de Barcelona.

6. Xavier Domenèch (2008), Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980), Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia; Arnau Gonzàlez (inèdit), Les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008); Gabriel Colomé (1989), El Partit dels Socialistes de Catalunya: estructura, funcionament i electorat (1978-1984), Barcelona, Edicions 62, p. 67-68; Roger Buch (2007), L’esquerra independentista avui, Barcelona, Columna i (1995) El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) (1974-1980), Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials.

7. Daniel Dalmau (1992), La Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), treball d’investigació, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, p. 193. Un resum d’aquest treball es publicà com a (1994) La Joventut Nacionalista de Catalunya, Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials. Anys després, en el llibre coordinat per l’historiador Joan B. Culla sobre la història de CDC augmentà breument la història de la

Josep Lluís Martín i Berbois

En la present tesi doctoral, però, hem volgut anar més enllà en el temps i, sobretot, en l’anàlisi de la JNC. Així, hem tractat els motius i els orígens de la formació; el funcionament intern; la relació i les desavinences polítiques amb CDC i CiU; la influència política i la presència física que han pogut tenir en el si del partit; si ha esdevingut una sectorial més d’aquest o un organisme autònom que decideix les seves pròpies accions, sense dependre de cap factor extern o pressió política per part del partit; l’evolució ideològica des del punt de vista nacional i internacional; si les seves propostes pogueren influenciar políticament Catalunya; la presència dels seus dirigents dins els òrgans polítics espanyols, catalans i locals, i l’evolució i el perfil sociològic dels seus membres o les relacions i les influències que han pogut mantenir o exercir envers altres organitzacions polítiques i associatives catalanes.

El treball està dividit en tres capítols que engloben tres períodes de la JNC. El primer tracta totes les passes organitzatives que dugué a terme la formació política des de la fundació de les JCDC, el 1976, fins al Congrés Constituent del 1980, ja com a JNC. En aquest capítol també s’expliquen les primeres manifestacions polítiques i decisions ideològiques, els enfrontaments interns, la unió amb les Joventuts d’Esquerra Liberal (JEL) i les diverses accions polítiques que dugueren a terme.

Les JCDC sorgiren arran de la inquietud política d’un conjunt reduït de joves propers ideològicament a CDC. Els objectius inicials de l’organització se centraren fonamentalment a consolidar el seu espai polític en el si de CDC, per tal de passar d’una sectorial del partit a una organització realment «independent».

L’enfortiment polític de les JCDC els permeté fer un pas més cap a la seva consolidació política amb la creació de la JNC, la qual tingué des de l’inici el reconeixement de CDC com una organització autònoma, amb estatuts propis i amb presència en el Comitè Executiu Nacional del partit. La primera victòria electoral de CiU, el 20 de març de 1980, significà l’obtenció del Govern de la Generalitat per aquesta coalició. Aquest fet accelerà el protagonisme polític de l’organització juvenil, possiblement més aviat del que li pertocava, amb un important increment del nombre de militants d’arreu del territori català.

JNC fins al 2000. Joan B. Culla (coord.) (2001), El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000), Barcelona, Pòrtic, p. 321-341.

La joventut nacionalista de Catalunya (1980-2003)

El segon capítol engloba el període comprès entre el 1980 i el 1992. El motiu d’aquesta divisió és degut al fet que el 1992 fou la darrera ocasió que CiU obtingué la majoria absoluta en el Parlament de Catalunya. Tanmateix, aquell any també es féu evident la crisi interna en el si de CDC, amb un parèntesi de reflexió inclòs, entre els dos màxims líders, Jordi Pujol i Soley i Miquel Roca i Junyent; un conflicte que, evidentment, també afectà el partit i la JNC, la qual veié com perdia el seu màxim suport polític dins de CDC. Durant la dècada dels vuitanta i noranta, el nacionalisme català fou protagonista en molts aspectes polítics, administratius, culturals i ideològics, en detriment dels aspectes més socials. Les persones ideològicament més nacionalistes trobaren el seu gran moment polític al llarg d’aquells anys; moltes es veieren reflectides en el moment històric que vivia el país i prengueren part en les formacions polítiques nacionalistes, pel seu convenciment ideològic i perquè la situació política era molt propícia. Les successives majories absolutes de CiU –1984, 1988 i 1992– proporcionaren una situació privilegiada a la JNC respecte a la resta de formacions politicojuvenils. Això, juntament amb la presència de molts dels seus membres en institucions públiques, consolidà l’augment del nombre de militants. El nacionalisme català també es beneficià de la conjuntura política internacional per l’ensulsiada de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia.

Tot i la bona situació i sintonia política que gaudia la JNC en relació amb CDC, durant aquests anys es produïren en diverses ocasions desavinences ideològiques entre els membres «joves» i «grans» del partit. L’organització juvenil exposà noves propostes, que el partit ni tan sols es plantejava i que aconseguiren generar idees que a vegades quedaren relegades momentàniament, com la sollicitud de l’autodeterminació, la independència de Catalunya o la reforma de la Constitució i l’Estatut; mentre que d’altres, com per exemple la fi del servei militar obligatori, tingueren el seu efecte i, fins i tot, acabaren complint-se.

D’aquesta manera, una demanda com ara la de la independència era una proposta que al partit li incomodava, en part, a causa de la disparitat de tarannàs polítics en el si de CDC i CiU. Aquest malestar es féu més visible durant el mandat del secretari general Enric Ticó, el qual potencià la qüestió de la independència en alguns actes i discursos de l’organització. Això, i alguns problemes interns, propiciaren que el sector més proper a Miquel Roca treballés per forçar un canvi en la direcció de l’organització, considerada massa «independentista» per una persona ideològicament més propera als postulats que propugnava el partit en aquells moments. A partir de llavors, el contacte directe i amical entre

Josep Lluís Martín i Berbois

el secretari general de CDC, Roca, i la majoria de secretaris generals condicionà, en part, l’actitud política de l’organització. Un fet força explicable, ja que l’intermediari polític entre la JNC i el partit era el mateix Miquel Roca.

Aviat, però, la divisió ideològica existent entre els que s’han anomenat «pujolistes» i «roquistes» es manifestà com una desavinença d’àmbit territorial. La majoria dels militants de comarques i àrea metropolitana eren partidaris de Pujol, i els del col·lectiu de Barcelona, de Roca. Aquesta divisió es produí, en bona mesura, per la diferent realitat social i política de cadascun dels territoris. En el Congrés Constituent de la JNC del 1980, el sector «comarcalista» ja pressionà perquè les seves demandes fossin incorporades al cos ideològic de l’organització. El creixement de la militància arreu del territori català anà enfortint aquest sector, que tingué la força suficient per tornar a aconseguir –el primer havia estat el mataroní Ramon Camp i Batalla el 1980– un secretari general no barceloní, atès que la secretaria general sempre havia estat en mans d’un membre d’algun col·lectiu de Barcelona.

Aquest canvi es materialitzà l’any 1989, amb la destitució del secretari general Jordi Martí per part del sector «comarcalista» i amb l’ajuda d’alguns collectius barcelonins que discrepaven amb la manera de dirigir la formació. Això comportà que una part de l’organització de Barcelona se separés de la JNC, divisió que trigà força anys a ser reparada. Aquest trencament ideològic, i en algun cas personal, repercutí directament dins de les diferents «famílies» de CDC. Des de llavors fins a l’actualitat, la JNC no ha tornat a tenir un secretari general –sí un president– provinent d’algun col·lectiu barceloní.

Els resultats dels estudis d’alguns dels congressos de la JNC, que es realitzen cada dos anys, ens han mostrat l’evolució ideològica i personal d’alguns dels seus militants. El 1986, els membres de l’organització eren estudiants universitaris que es consideraven nacionalistes catalans i més socialdemòcrates (55%) que no pas liberals (30%). L’evolució personal i política de l’organització durant els noranta canvià considerablement el perfil del militant. En els congressos de 1991 i de 1992, el nivell d’estudis dels assistents es dividia entre els universitaris i els que tenien estudis secundaris. Dels que treballaven, la meitat eren fixos. Des del punt de vista ideològic, la majoria es considerava més independentista que nacionalista i, sobretot, més liberal (66,2%) que no pas socialdemòcrata (25,1%).

L’important pas ideològic de la socialdemocràcia al liberalisme cal cercar-lo en el canvi polític que s’estava produint amb la crisi global de la socialdemo-

La joventut nacionalista de Catalunya (1980-2003)

cràcia i l’auge del liberalisme. La caiguda del mur de Berlín, la dissolució de la Unió Soviètica –que donava pas a nous països independents a Europa– i la guerra ètnica dels Balcans foren mostres més que evidents que el panorama polític europeu i mundial estava canviant. En bona mesura, l’entrada a la International Federation of Liberal Youth (IFLRY, 1991) i l’European Liberal Youth (LYMEC, 1992) també es deu al fet que el partit era molt més liberal del que realment deia –així ho expressaren els seus militants en el Congrés de 1996–, així com a les polítiques dutes a terme en algunes conselleries de la Generalitat. L’obtenció per part d’alguns militants de la JNC de la sotssecretaria general (1994), la secretaria general (1998) i la presidència (2000) del LYMEC acabà d’afermar el referent liberal, sobretot internacionalment, en el si de l’organització juvenil.

La JNC també dedicà molts esforços –que durant alguns anys es traduïren en la presència d’aquesta organització en els claustres de les principals universitats catalanes– a la refundació de la històrica FNEC el 1985. Creada el 1932, fou una organització estudiantil catalanista que en aquesta segona etapa va ser dirigida inicialment per la JNC, cosa que li va resultar de molta utilitat per arribar a un electorat potencial i obtenir més militants. El predomini estudiantil de la JNC s’esvaí per la intencionada unió de diferents formacions politicojuvenils i organitzacions associatives. A partir d’aquí, s’inicià un seriós conflicte entre la nova direcció i la sortint, enfrontament que deixà la FNEC en una situació molt debilitada respecte d’altres sindicats estudiantils i que arrossegà durant força temps. La JNC es desdigué de l’opció pro FNEC i creà el seu propi sindicat estudiantil, Estudiants Nacionalistes, que va anar perdent força amb el pas dels anys fins que va desaparèixer a les acaballes dels noranta.

L’associacionisme juvenil fou un altre camp on la JNC ha tingut un paper destacat, i en especial el CNJC. La presència de la JNC en aquest organisme, del qual fou membre fundador, ha estat més irregular i amb un protagonisme desigual segons el moment. Tal com hem vist, les aliances entre les formacions juvenils dels partits amb organitzacions associatives van fer que la JNC hagués pogut tenir un paper més o menys destacat en el CNJC.

El fet de participar en els dos àmbits que acabem d’esmentar serví a la JNC com a banc de proves per mantenir un contacte polític amb altres formacions i organitzacions juvenils. Al mateix temps, la FNEC i el CNJC eren uns organismes excel·lents i gràcies a ells els dirigents de la JNC obtingueren una important experiència que els va servir per al seu futur polític.

Josep Lluís Martín i Berbois

El tercer i darrer capítol comprèn el període 1993-2003 i fa referència a la reestructuració interna que es veié obligada a fer CDC arran del tema que ja hem esmentat. Inicialment, aquest fet fou molt beneficiós per als interessos polítics de la JNC. Els nous dirigents del partit, molts d’ells antics militants de les JCDC i la JNC, donaren un suport total a l’organització juvenil, que es féu palès en una més gran presència política i física a la seu del partit. No obstant això, a la JNC li costà, cada cop més, obtenir diputats en les diferents eleccions generals i autonòmiques a causa del retrocés electoral de CiU a partir de 1995.

La privilegiada situació política de què gaudí la JNC pel fet de ser les joventuts del partit al govern a Catalunya també fou una arma de doble tall, ja que a l’hora d’expressar certes propostes ideològiques o de realitzar activitats reivindicatives no sempre comptaven amb el beneplàcit del partit. És més, en algunes ocasions, el mateix partit hagué d’intervenir per alleugerir el to polític de les demandes juvenils. Malgrat això, en alguns moments als dirigents de CDC també els interessà que els joves divulguessin plantejaments radicals, atès que ells no ho podien fer públicament. Tot i això, aquests entrebancs puntuals no impediren que milers de militants seguissin actuant políticament en aquesta organització per poder influir políticament, en més o menys grau, en la societat catalana.

La sortida definitiva de Miquel Roca com a secretari general de CDC i el nomenament de l’antic dirigent de les JCDC-JNC Ramon Camp en el seu lloc el 1995, juntament amb l’entrada en la direcció del partit de Pere Esteve i Abad i de l’antic militant de les JCDC Felip Puig i Godes com a secretari d’organització el 1996 provocaren un important canvi polític en el partit i en la JNC. Els joves de CDC es beneficiaren clarament del canvi generacional i del fet que un nombre important dels seus dirigents passessin a ocupar càrrecs destacats dins de l’Administració catalana i en la mateixa formació política.

Els congressos de 1994 i, sobretot, de 1996 comportaren un tens pols polític i una prova de foc pel que fa a les relacions amb CDC, ja que la JNC es mostrà oficialment partidària de la independència de Catalunya. La proposta de l’organització juvenil era un intent premeditat de pressionar el partit perquè, com a Govern de la Generalitat, actués per aconseguir l’estat polític tan anhelat per la JNC i per un sector de CDC. Un somni que ben aviat xocà amb la realitat quan des de la direcció de CDC no es donà suport a aquesta demanda i fins i tot es refusà a través del mateix Jordi Pujol. Malgrat la negativa de bona part del CEN del partit, la JNC ha continuat reclamant aquesta possibilitat fins a l’actualitat.

La joventut nacionalista de Catalunya (1980-2003)

En nombroses ocasions, l’opció independentista ha tingut un suport minoritari entre els antics membres de l’organització un cop han estat elegits per a un càrrec públic, com ara el de regidor. Una explicació d’aquest canvi es podria trobar en el fet que els càrrecs electes esmentats haurien prioritzat donar resposta al problemes més immediats plantejats als seus respectius municipis. No obstant això, no podem oblidar que l’opció política del president Pujol no passava per assolir les tesis dels sector independentista del partit. Els enfrontaments ideològics emergiren amb tota la força amb motiu dels pactes de govern entre CiU i el Partit Popular (PP) de 1996 i 2000 i del suport polític del Partit Popular de Catalunya (PPC) a CiU al Parlament català perquè pogués continuar governant a partir de 1999. Aquests esdeveniments polítics obligaren la JNC a reorientar les seves propostes i activitats, que se centraren a atacar les actituds i les decisions polítiques del PP. Això possibilità que la JNC mostrés obertament la seva disconformitat envers els mencionats pactes i aprofités la conjuntura per atacar sovint les actituds i les decisions polítiques del PP, que eren percebudes per l’organització com una provocació directa a Catalunya. El suport del PPC a CiU per accedir al Govern català també fou criticat per l’organització juvenil de manera encara més contundent, fins al punt que exmembres de la JNC, alguns dels quals diputats al Parlament, demanaren repetidament a la direcció del partit que es fes un acord polític amb ERC. Els lligams no tornaren a reforçar-se fins l’arribada d’Artur Mas i Gavarró a la secretaria general de CDC en l’xi Congrés del partit el 12 de novembre de 2000 i, sobretot, amb la seva candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya el 16 de novembre de 2003. Això possibilità que de nou hi hagués una entesa de CDC amb l’organització juvenil, que es traduí en més confiança per part d’aquests darrers per formular noves propostes ideològiques, i també en el fet que persones que s’havien format políticament en la JNC assolissin més responsabilitat en el si de CDC, CiU i el Govern de la Generalitat de Catalunya.

En bona mesura, el debat polític es canalitzà pels òrgans previstos tant en el cas de la JNC com en el de CDC. Quan es vol exposar la ideologia política de l’organització, la documentació que es genera en els congressos ha estat –i és– la font més útil. Allí es debaten els postulats que després han servit per incorporar-los a la ideologia del partit mitjançant els congressos o els programes electorals de CDC i CiU. Els casos que exemplifiquen aquest procés són tots aquells temes que impliquen els joves en qüestions socials, entre altres la millora de la situació dels joves amb discapacitats, l’atur juvenil, l’avortament, la llei de

Josep Lluís Martín i Berbois

parelles de fet, la finalització del servei militar obligatori, la immigració i l’habitatge digne. Tot i així, la JNC no deixà mai de plantejar altres qüestions de caire més nacional, com l’obtenció el dret a l’autodeterminació, la independència de Catalunya i el «Nou estatus per a Catalunya».

De tots aquests temes, la mostra més clara de la capacitat d’incidència i d’èxit de la JNC en el partit fou la supressió del servei militar obligatori. CiU exposà aquesta demanda al Parlament espanyol durant diverses legislatures fins que el novembre de 2000, arran dels mencionats pactes polítics entre CiU i el PP, s’aconseguí la darrera assignació de destins. En el posicionament polític de CiU durant el procés de reforma de l’Estatut la JNC hi ha vist reflectida una gran part de les seves propostes i demandes polítiques, que ja havien estat expressades el 2003 en el mencionat document «Nou estatus per a Catalunya».

L’augment de la capacitat de la JNC d’influir en CDC també coincidí, però, amb la constant pèrdua de vots i de diputats de CiU. Aquest fet repercutí directament en els interessos polítics de la JNC, ja que, a pesar de mantenir les posicions en l’ordre de les llistes electorals, ja no eren posicions perquè els seus membres sortissin escollits com a diputats. Això féu que, el 1995 i el 1999, els primers candidats de la JNC en la circumscripció de Barcelona en les eleccions al Parlament no entressin a l’hemicicle català i haguessin d’esperar la renúncia d’algun diputat al llarg de la legislatura.

Tot i la participació de membres de la JNC en diferents càrrecs polítics, tant en l’àmbit estatal com en el nacional, a l’organització juvenil encara li resta consolidar la seva presència al Parlament amb un nombre més gran de diputats. Aquesta situació no és només responsabilitat de la mateixa organització juvenil, sinó que també ho és de la direcció de CDC, ja que la confiança del partit també es reflecteix en l’assignació de llocs en les llistes amb possibilitats reals de sortir escollits.

Aquest darrer aspecte sovint ha portat que la JNC hagi manifestat que no ha estat prou reconeguda en les llistes electorals per la feina i el notable paper que ha tingut dins i fora del partit. La JNC tampoc ha vist prou satisfetes les expectatives en el Govern de la Generalitat amb l’obtenció d’alguna conselleria o, per què no, de la candidatura a la presidència de Catalunya en la figura d’algun exmembre. No obstant, força membres o exmembres de la JNC ocuparen o ocupen càrrecs de molta responsabilitat com a caps de gabinet, secretaris generals o directors generals d’alguna conselleria o municipi.

La joventut nacionalista de Catalunya (1980-2003)

La possibilitat d’obtenir un conseller de la JNC s’estroncà amb la pèrdua del Govern de Catalunya el 2003, però sí que hi ha hagut antics membres de les JCDC i de la JNC que han estat posteriorment consellers de la Generalitat de Catalunya: l’antic membre de les JCDC Felip Puig (conseller de Medi Ambient de 1999 a 2001 i conseller de Política Territorial i Obres Públiques de 2001 a 2003) i Pere Macias i Arau (conseller de Medi Ambient de 1996 a 1997 i conseller de Política Territorial i Obres Públiques de 1997 a 2001) i els antics membres de la JNC Josep M. Pujals i Vallvé (conseller d’Educació de 1992 a 1996 i conseller de Cultura de 1996 a 1999) i Lluís Recoder i Miralles (conseller de Territori i Sostenibilitat de 2010 fins a l’actualitat).

La JNC ha estat una bona escola per formar quadres polítics i joves nacionalistes que d’una manera o altra han incidit o incideixen en el dia a dia de Catalunya. Així mateix, ha actuat com una «llebre ideològica» que ha motivat el partit amb les seves propostes, que, com hem vist, a vegades s’han acabat duent a terme. Però també hem comprovat que en diverses ocasions, tot i que la JNC portà les seves propostes ideològiques i els enfrontaments polítics al límit, aquelles quedaren supeditades a l’estratègia del partit malgrat la independència política l’una de l’altre.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

DOI: 10.2436/20.1001.01.98

Núm. XXIII (2012), p. 353-385

L’ALTA EDAT MITJANA A LA CATALUNYA CENTRAL (SEGLES

VI-XI). ESTUDI

HISTÒRIC I ARQUEOLÒGIC DE LA CONCA MITJANA DEL RIU LLOBREGAT 1

Jordi Gibert Rebull

Universitat Autònoma de Barcelona

Resum

L’estudi analitza les transformacions operades en la societat altmedieval prenent com a marc geogràfic de referència les terres de la Catalunya Central i com a punt de partida la desaparició del model d’ocupació rural majoritari de tradició baiximperial, les villae. Integrant totes les dades a l’abast, es caracteritzen els nous models de poblament així com l’organització dels territoris on s’insereixen. Per altra banda, s’ofereix una interpretació de les conseqüències del procés d’implantació de l’estat islàmic i, especialment, de la condició i l’estatus dels territoris de la Catalunya Central durant bona part del segle ix com a detentors d’una certa autonomia enfront dels poders polítics que els envolten. Finalment, es descriu, de nou amb dades arqueològiques i textuals, el procés de conquesta i d’integració d’aquests territoris dins l’àmbit comtal, atenent tant als espais de poder, com són castells, torres i esglésies, com als espais d’hàbitat pagès i les seves instal·lacions productives.

1. Aquest article resumeix la tesi doctoral que, dirigida pel professor Ramon Martí Castelló, fou defensada el passat dia 16 de juny de 2011 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Conformaren el tribunal encarregat d’avaluar-la els doctors Jordi Bolòs Masclans, catedràtic de la Universitat de Lleida, com a president, Marta Sancho Planas, professora de la Universitat de Barcelona, com a secretària, i Ernesto Pastor Díaz de Garayo, de la Universitat del País Basc, com a vocal, tots ells especialistes reconeguts en història i arqueologia de l’alta edat mitjana, que van tenir llavors l’amabilitat de concedir al treball la màxima qualificació i d’aportar tota una sèrie de consideracions de gran vàlua. Per altra banda, l’elaboració d’aquesta tesi ha tingut lloc en el marc del projecte «Organización fiscal y ocupación del territorio durante la Alta Edad Media» (HAR2009-07874), finançat per la Subdirección General de Proyectos de Investigación; igualment, el seu autor forma part del Grup de Recerca Emergent sobre Ocupació, Organització i Defensa del Territori Medieval (OCORDE, 2009 SGR 727), reconegut i finançat per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya.

Jordi Gibert Rebull

Paraules clau

Alta edat mitjana, Catalunya Central, arqueologia, poblament, territori.

The early Middle Ages in Central Catalonia (6th to 11th centuries).

Historical and archaeological study of the middle basin of the Llobregat River

Abstract

This paper highlights the transformations in early medieval society in Central Catalonia, taking the disappearance of the Roman rural settlement pattern, the villae, as its starting point. Integrating the available data, this study characterizes the new settlement patterns as well as the territorial organization. Moreover, it also interprets the consequences of the Islamic conquest and particularly the special legal status of the Central Catalonia territories, which remained partly autonomous from the political powers surrounding them during the ninth century. Finally, using both archaeological and written data, the article describes the conquest and integration of these territories into the Christian counties, in relation to the seats of power, such as castles, towers and churches, but also to peasant settlements and their production facilities.

Keywords

Early Middle Ages, Central Catalonia, archaeology, settlement, territory.

Introducció

És un tòpic estès, però també una veritat innegable, que els segles posteriors a la fi del món romà i fins a l’aparició dels règims feudals consolidats en el segle xi constitueixen una etapa sobre la qual el coneixement històric decau significativament. També és cert que la recerca a l’entorn del període ha experimentat en els darrers anys un considerable grau de desenvolupament que permet ser relativament optimistes pel que fa a les possibilitats d’avançar en aquest coneixement, una millora que cal atribuir en bona part a la implementació del mètode arqueològic

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

com a via d’anàlisi de les societats del moment.2 En aquest context, la nostra pretensió ha estat dur a terme una anàlisi genèrica centrant-nos especialment en els conceptes de poblament i organització territorial, dues nocions que ens permeten acostar-nos al que finalment és el nostre objectiu últim: la definició de les dinàmiques socials altmedievals i dels mecanismes estatals o paraestatals que operen en el territori i que influeixen en l’esdevenir i les transformacions de la societat. Així, la noció de poblament és de gran utilitat en la mesura en què el coneixement que podem adquirir en relació amb els assentaments, entesos en un sentit ampli, pot ser transformat, a partir de la interpretació de la realitat material d’aquests, en coneixement de les estructures socials del moment, ja que cal convenir en el fet que cada formació social desplega sobre el territori una varietat d’assentaments que li és pròpia, la definició i la comprensió dels quals aporta per força informació sobre la societat que els genera. Una apreciació semblant es pot establir pel que fa a l’organització territorial; en aquest cas, l’estudi arqueològic de certs emplaçaments, combinat amb algunes informacions textuals, desvela quins són els esquemes bàsics de jerarquització entre els assentaments i quins poden ser els marcs d’influència dels punts principals, informacions que, com en el cas del poblament, es poden posar en relació amb les estructures socials i polítiques de cada època.

En aquesta línia, amb l’estudi que aquí volem sintetitzar esperem contribuir a la construcció historiogràfica del període en dos aspectes. Per una banda, pretenem afegir-nos al corrent general, ben perceptible en els darrers anys, que, com apuntàvem, ha revalorat l’estudi de l’alta edat mitjana a partir justament del recurs a l’arqueologia com a vehicle d’accés al seu coneixement.3 Per altra banda, i en concret pel que fa a Catalunya, considerem indispensable el desenvolupament de treballs d’aquestes característiques que vinguin a complementar i a renovar la llarga i potent tradició historiogràfica que, pel que fa als segles ixxi, s’ha desenvolupat en bona part, i pràcticament de forma única, gràcies al ric fons documental del país pel que fa a aquestes cronologies.4

2. Ens acontentarem de citar la síntesi recent, de gran repercussió historiogràfica, exposada a Chris Wickham (2009), Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800, Barcelona, Crítica.

3. Pel que fa a l’occident europeu i a la península, es pot trobar al respecte un ampli recull de treballs, amb la bibliografia corresponent, a Juan Antonio Quirós (ed.) (2009), The archaeology of early medieval villages in Europe, Bilbao, Universidad del País Vasco.

4. N’hi ha prou amb citar dues obres clàssiques: Ramon d’Abadal (1986), Dels visigots als catalans, i. La Hispania visigòtica i la Catalunya carolíngia, Barcelona, Edicions 62; Pierre Bon-

Jordi Gibert Rebull

Tanmateix, la incorporació decidida del registre arqueològic no menysté en cap moment el recurs a les altres fonts disponibles per a cada període. Ben al contrari, l’ús crític i mesurat de les informacions proporcionades pels textos, des de les lleis visigodes fins a les actes de compravenda d’època comtal, passant per la tradició historiogràfica àrab, esdevé un recurs imprescindible en la nostra construcció del discurs històric. És, però, amb dades arqueològiques, alienes o de primera mà com a fruit de diverses campanyes de prospecció i d’excavació, combinades amb el registre textual i toponímic,5 que l’execució d’aquest treball ha provat de comprendre les lògiques en l’evolució del poblament per a l’ampli període cronològic que s’estén entre els segles vi i xi, així com les característiques fonamentals que defineixen les successives formacions estatals visigoda, andalusina i comtal en la seva implantació sobre el territori.

En tot cas, aquesta tesi dóna continuïtat a una recerca personal desenvolupada durant els darrers anys, especialment des de l’elaboració d’un treball de recerca de tercer cicle que abordava l’estudi de la seqüència evolutiva del poblament i de l’organització territorial del Penedès i les seves àrees adjacents entre la fi de l’Imperi romà i la conquesta comtal.6 Amb posterioritat, la recerca s’ha traslladat vers

nassie (1979-1981), Catalunya mil anys enrera. Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle x al final del segle xi, Barcelona, Edicions 62.

5. Sobre el recurs usual per part del nostre equip a una òptica combinada on l’anàlisi de la documentació textual i del registre toponímic complementa i orienta els treballs arqueològics, es poden trobar algunes consideracions i exemples a Cristian Folch, Jordi Gibert i Ramon Martí (2010), «Hábitat y sociedades rurales en Catalunya (siglos vi-xi): toponimia, documentación y arqueología», a Philippe Sénac (dir.). Villa 3: Historia y arqueología de las sociedades del valle del Ebro (ss. vii-xi), Toulouse, Casa de Velàzquez / Université de Toulouse 2 - Le Mirail, p. 125-155 i a Cristian Folch i Jordi Gibert (2011), «Arqueologia, documentació escrita i toponímia en l’estudi de l’Alta Edat Mitjana: els casos dels topònims pharus, monasteriolum i palatium», a Estrat Crític, 5 (2011). Actas de las iii Jornadas de Jóvenes en Investigación Arqueológica (JIA 2010), volum ii, Bellaterra, p. 364-377.

6. Jordi Gibert, (2003), Les comarques a ponent del Llobregat entre la fi de l’Imperi Romà i la conquesta comtal: una relectura arqueològica, treball de recerca de tercer cicle, inèdit, Universitat Autònoma de Barcelona. Una versió d’aquest treball va merèixer l’any 2004 el Premi de la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis Catalans. Diferents extractes n’han estat publicats: Jordi Gibert (2004), «Toponímia i establiments emirals al Baix Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 10, p. 79-83; Jordi Gibert (2005), «La integració a al-Andalus dels territoris a ponent del Llobregat», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xvi, p. 39-72; Jordi Gibert (2006), «L’evolució del poblament tardoantic a la depressió penedesenca i els seus marges (segles v-vii)», a III Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’Antiguitat Tardana al món medieval, Mataró, Grup d’Història del Casal, p. 175-186; Jordi Gibert (2006), «La torre sobirana de

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

un àmbit geogràfic més extens com el de les comarques de la Catalunya Central, definides en bona part per la conca mitjana del riu Llobregat, que incorpora la totalitat de la comarca del Bages, gairebé tot l’Anoia, els sectors meridionals del Solsonès i el Berguedà i algunes àrees d’Osona i el Vallès Occidental, una investigació de la qual ara es presenten els primers resultats de síntesi.

Transformacions en el poblament rural (segles vi-ix)

El punt de partida del nostre treball el constitueix la desintegració del model d’assentament rural majoritari durant l’etapa precedent, és a dir, la villa baiximperial. Amb escassos jaciments ben coneguts a la zona, els casos de Sant Amanç de Viladès, a Rajadell, i de l’Espelt, a Òdena,7 ens serveixen d’exemples genèrics per caracteritzar aquests establiments com a centres productors de dimensions considerables associats a un dominus i la seva família, la presència dels quals es testimonia per l’existència de sectors residencials amb estances pavimentades amb mosaic i àrees termals. Aquests jaciments només representen, però, el nucli del fundus, un predi que cal considerar extens i que engloba terres i recursos, així com altres establiments auxiliars, habitualment destinats a activitats productives específiques que es prefereixen lluny de la domus central, com poden ser fargues o forns de terrissa i material constructiu.8 Igualment, uns altres elements simbòlics del poder de la classe dominant en àmbit rural que també s’integren en els fundi són els mausoleus de les famílies propietàries,9

Castellví de Rosanes, un edifici vinculat a la conquesta islàmica», Materials del Baix Llobregat, núm. 12, p. 53-57; Jordi Gibert (2006), «Els inicis de l’Edat Mitjana (segles viii-x) al Penedès i al Baix Llobregat: una aproximació arqueològica», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xvii, p. 65-84.

7. Albert Martín i Jordi Alemany (2002), «La intervenció arqueològica a Sant Amanç», dins l’obra col·lectiva La vil·la romana de Sant Amanç de Viladés, Rajadell (Bages), Manresa, Museu Comarcal de Manresa, p. 19-35; Joan Enrich, Jordi Enrich i Jordina Sales (2008), «Anàlisi de l’ocupació de l’espai rural en època romana a la Catalunya interior», a Víctor Revilla, JoanRamon González i Marta Prevosti (ed.), Actes del Simposi: les vil·les romanes a la Tarraconense, volum i, Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 205-227.

8. Joan Enrich i Jordi Enrich (1974), «L’estació tardo-romana de Cal Sanador», Miscellanea Aqualatensia, núm. 2, p. 33-46; Pedro Luis Carmona i Sònia Pascual (2004), «Primers avanços sobre el conjunt terrisser de Ripoll de Can Brunet (Òdena, Anoia)», Miscellanea Aqualatensia, núm. 11, p. 47-63.

9. Alexandra Chavarría (2007), «Splendida sepulcra ut posteri audiant. Aristocrazie, mausolei e chiese funerarie nelle campagne tardoantiche», a Gian Pietro Brogiolo i Alexandra Cha-

Jordi Gibert Rebull

espais d’autorepresentació de les elits que poden originar, amb el temps, àrees funeraries al seu voltant o esdevenir, finalment, esglésies, com succeeix a Santa Maria de Sorba o, potser, a Sant Pere de Casserres de Berguedà.10

Aquestes villae, però, presenten un abandonament generalitzat que cal situar, com ho mostra reiteradament la pràctica arqueològica i contemplant excepcions puntuals, no més tard de la segona meitat del segle v o poc més enllà,11 en coincidència amb la desaparició de l’Imperi d’Occident i el període convuls que té lloc en el canvi de segle. Tanmateix, aquest procés d’abandó afecta invariablement els sectors residencials i de representació, mentre que alguns casos, com s’intueix a Sant Amanç o l’Espelt, mostren una permanència d’ocupació en alguns dels àmbits productius existents o la construcció de nous espais d’aquestes característiques, on es constata la presència de premses, dipòsits i sitges. En paral·lel a aquestes ocupacions, a la Catalunya Central s’observa l’aparició d’un nou tipus d’assentament, format habitualment per diversos àmbits construïts amb sòcols de pedra i sovint encerclats per un mur, amb exemples ben coneguts com Vilaclara, a Castellfollit del Boix, o el Collet dels Clapers, a Pinós de Solsonès,12 que es caracteritzen igualment per la presència de trulls i dipòsits (figura 1). L’existència d’aquestes estructures adverteix sobre la continuïtat en les opcions productives entre aquelles villae baiximperials i aquests nous assentaments, que, al nostre entendre, caldria identificar al seu torn amb el terme homònim que apareix en les fonts d’època visigoda, un fet que con-

varría (ed.), Archeologia e società tra tardo antico e alto medioevo, Mantova, SAP Società Archeologica, s. r. l., p. 127-146.

10. Manuel Riu (1981), «Excavacions arqueològiques a Santa Maria de Sorba», Quaderns d’Estudis Medievals, vol. i, núm. 6, p. 323-344; Joan Piera (2010), La intervenció arqueològica al jaciment de Sant Pere de Casserres (Casserres, El Berguedà). Memòria dipositada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Agraïm a l’arqueòleg Joan Piera les informacions inèdites sobre aquest jaciment.

11. Josep Canal et al. (2007), «La crisi de les villae i de la noblesa de la Tarraconenesis en el canvi del segle v al vi. Fonts textuals i evidències arqueològiques», Empúries, núm. 55, p. 190191; Jordi Roig (2009), «Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos vi-x)», a Juan Antonio Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe, Universidad del País Vasco, p. 210-212.

12. Joan Enrich, Jordi Enrich i Lluís Pedraza (1995), Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana, Igualada, Arqueoanoia Edicions; Jordi Guàrdia, «El Collet dels Clapers de Segués: un hàbitat alt-medieval al Solsonès», a I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Igualada, p. 228-241.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

trasta amb l’aspecte físic general que presenten aquests establiments. Aquest fenomen, juntament amb la detecció arqueològica de tractaments diferenciats en el ritu funerari en assentaments rurals d’aquests segles, que cal relacionar amb la presència de mancipia, 13 ens condueix a atribuir a aquests assentaments la natura d’explotacions dominicals, les característiques concretes de les quals estan encara per definir.14

Figura 1. Plantes dels jaciments de Vilaclara (esquerra) i del Collet dels Clapers (dreta).15

13. Jordi Roig (2009), «Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos vi-x)», a Juan Antonio Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe. Universidad del País Vasco, p. 238-239; Jordi Roig i Joan Manel Coll (2011, p. 75-82), «Esquelets humans en sitges, pous i abocadors als assentaments rurals i vilatges de l’antiguitat tardana de Catalunya (segles v-viii): evidències arqueològiques de la presència d’esclaus i serfs», a iv Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona.

14. Cristian Folch, Jordi Gibert i Ramon Martí (2010), «Hábitat y sociedades rurales en Catalunya (siglos vi-xi): toponimia, documentación y arqueología», a Philippe Sénac (dir.), Villa 3: Historia y arqueología de las sociedades del valle del Ebro (ss. VII-XI), Toulouse, Casa de Velàzquez / Université de Toulouse 2 - Le Mirail, p. 144-146.

15. Figura confeccionada a partir de: Joan Enrich i Jordi Enrich (1999), «Poblat de Vilaclara», a P. de Palol (dir.), Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 140; Jordi Guàrdia, «El Collet dels Clapers de Segués: un hàbitat alt-medieval al Solsonès», a I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Igualada, p. 235.

Jordi Gibert Rebull

Al costat d’aquests assentaments, a partir del segle vi s’observa encara un nou fenomen que es pot identificar amb la presència d’elits en àmbit rural com és l’aparició de temples cristians, si bé amb una densitat ni de lluny comparable a la xarxa d’esglésies construïdes a partir de la conquesta comtal. Amb pocs casos coneguts per al territori que ens ocupa, la basílica d’Artés constitueix un exemple magnífic que il·lustra plenament les característiques d’aquestes basíliques rurals tardoantigues. 16 Cal destacar, més enllà d’altres atributs i consideracions formals, el ràpid desenvolupament d’una àrea funerària que delata una de les funcions principals que cal atribuir a l’edifici. Per la seva banda, la recent excavació a prop de Santa Maria de l’Antiguitat, a Casserres, mostra, encara que sigui de forma parcial, com aquests temples presenten en el seu interior sepultures significades que ocupen indrets rellevants, en aquest cas una exedra, 17 i que cal identificar amb els espais d’enterrament de les capes socials dominants del territori, denotant l’expressió de poders aristocràtics en àmbit rural, ja estiguin aquests vinculats a l’existència de famílies propietàries significades o a l’extensió del poder episcopal o fins i tot monàstic. En cap cas, però, podem parlar de l’establiment d’una xarxa parroquial en referència a aquest període, ja que la instauració de parròquies pròpiament dites no es produirà fins als segles ixxi . En aquest moment, l’ús del terme parrochia fa referència exclusivament a l’organització diocesana desenvolupada d’ençà del Baix Imperi, és a dir, als territoris adscrits a la jurisdicció d’una seu episcopal. 18

16. Josep-Ramon Julià i Kàtia Kliemann (1992), «Excavacions arqueològiques a la Plaça Vella d’Artés (Bages)», Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 8, p. 37-74.

17. Pere Cascante i Pep Farguell (2007), «Estudi d’impacte ambiental, prospecció i intervencions arqueològiques preventives en l’obra de la carretera eix del Llobregat C-16 de Navàs a Berga», Tribuna d’Arqueologia 2007, p. 218 i 222-223. Les dades sobre aquest jaciment també les extraiem d’un informe inèdit relatiu al cobriment de les estructures que ens ha facilitat amablement el director de l’excavació, en Pep Farguell.

18. Ramon Martí (2006), «Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural en Catalunya durante la transición medieval», a Philippe Sénac (éd.), Villa I: De la Tarraconaise à la Marche Supérieure d’al-Andalus (IVe-XIe siècle). Les habitats ruraux, Toulouse, CNRS / Université de Toulouse - Le Mirail, p. 157-158; M. Sotomayor (2004), «Términos de la organización territorial eclesiástica en los concilios hispano-romanos y visigodos», a Catherine Balmelle, Pascale Chevalier i Gisela Ripoll (ed.), Mélanges d’Antiquité Tardive, Studiola in honorem Noël Duval, Brepols, p. 297.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

Tanmateix, sí que existeix, al nostre entendre, una certa relació entre les esglésies que es poden documentar directament o indirecta i l’organització territorial del moment. Així, pensem que els indicis que permeten situar un d’aquests temples al Puig Cardener19 són congruents amb la importància que s’atorga a la civitas de Manresa en els primers documents del segle x, nucli central del campo Baias i també d’un comtat associat al d’Osona.20 En seria un cas paral·lel el de Santa Maria dels Prats de Rei, on s’ha localitzat una necròpolis tardoantiga que insinua la presència d’un temple i que s’aixeca al solar de l’antic municipium Sigarrensis, 21 amb un territori que era conegut encara en el moment de la conquesta comtal com a campo Sagarrensis. 22 A una escala probablement més reduïda, trobem que l’actual església de Santa Maria d’Artés es posa sobre el temple tardoantic esmentat més amunt, en un lloc que apareix ben documentat a partir de finals del segle ix com a cap d’una demarcació territorial delimitada (vallem que dicitur Artesse);23 potser en aquest mateix nivell, per al cas de Casserres es pot adduir la seva primerenca aparició (Castaserram) en la Vita Hludowici en relació amb la conquesta franca de finals del segle viii,24 si bé cal considerar en tot cas que s’integraria al territorium del Berguedà.

Justament, el cas de Casserres ens serveix per introduir un altre fenomen important que es detecta arqueològicament en aquests segles: la creació d’assentaments en alçada, reocupant i reaprofitant habitualment estructu -

19. Antoni Daura i Eduard Sànchez (1987), «Sondeigs arqueològics al Puig Cardener (Manresa)», Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 5, p. 87-97.

20. Ramon Ordeig (1999), Catalunya Carolíngia, IV. Els comtats d’Osona i Manresa, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, doc. 403 i 532.

21. Joaquim Pera (1994), «Reflexions entorn el Municipium Sigarrensis», a Xavier Dupré (coord.), XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica. La ciutat en el món romà. Vol. 2. Comunicacions, Tarragona, p. 323-325.

22. Francesc Xavier Altés (1994), «El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: anys 900-999», Studia Monastica, núm. 36, fasc. 2, p. 223-302, doc. 10, any 945. Citem aquesta menció significativa malgrat que, estrictament, es tracta d’un text sospitós de falsedat o interpolació; en tot cas, les referències a la Segarra com a entitat territorial són constants a partir de la conquesta de la zona pels volts de l’any mil.

23. Ramon d’Abadal (1926-1952), Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vol., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 293-299.

24. Ramon d’Abadal (1986), Catalunya Carolíngia I-1. El domini carolingi a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 89.

Jordi Gibert Rebull

res d’antics assentaments protohistòrics o ibèrics. En aquest sentit, és paradigmàtic el cas del jaciment del Serrat dels Tres Hereus, on les poques informacions que es tenen serveixen tanmateix per reconèixer una ocupació altmedieval adossada a la muralla prèvia que cronològicament caldria situar entorn del segle viii , sense més precisions. 25 Altres casos, entre ells els jaciments de Sant Esteve d’Olius o Sant Pere de Madrona, semblen corroborar aquest fenomen, tot i que les escasses dades que en tenim no permeten clarificar el sentit estricte ni les cronologies exactes d’aquestes ocupacions, que s’endevinen diverses. 26

No obstant, el testimoni arqueològic més estès del poblament rural dels primers segles medievals a la Catalunya Central el constitueix el gran nombre de necròpolis disperses arreu del territori. Habitualment formades per un nombre variable de tombes en caixa de lloses o excavades a la roca, hem pogut recollir notícies de natura diversa en relació a prop de cent cinquanta casos repartits pel marc geogràfic estudiat. Es tracta d’espais funeraris no associats a cap temple i que cal considerar sempre anteriors a la implantació dels cementiris parroquials a partir de la conquesta comtal. Per tant, la seva cronologia, com indiquen certs objectes d’ornament localitzats en alguns casos, s’iniciaria a partir del segle vi o poc abans, mentre que es tancaria vers el segle x, amb la instauració de la xarxa parroquial. En aquest sentit, l’estudi de detall de la necròpolis de Pertegàs, a Calders, a banda de permetre’ns la caracterització d’un cas paradigmàtic, ens aporta una datació tardana, entre els segles viii i ix, que confirma l’extensió de l’arc cronològic que proposem per a aquests jaciments.27 Per altra banda, el mateix jaciment, amb trenta-set tombes excavades d’un total que es deu aproximar a la cinquantena, ens aporta indicis sobre la magnitud real d’aquests cementiris, amb un alt índex de reutilització de les caixes a partir de la formació habitual de dipòsits secundaris (figura 2).

25. Cristian Folch et al. (2006), «L’ocupació de l’Alta Edat Mitjana del jaciment del Serrat dels Tres Hereus (Casserres, Berguedà)», a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell, p. 753-57.

26. Javier Fierro (2011), «El castell i l’església de Sant Pere de Madrona (Berga). Un jaciment tardoantic i altmedieval», a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, p. 659-666.

27. BETA-262071: edat radiocarbònica convencional, 1210±40 BP; Cal. AD (1 sigma): 770-880; Cal. AD (2 sigmes): 690-900. Cristian Folch, Jordi Gibert i Susana Carrascal (2011), «La necròpolis de l’alta edat mitjana de Pertegàs (Calders, el Bages). Segles viii-ix», a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, p. 113-122.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

La conquesta islàmica i la integració a al-Andalus

Pretendre estudiar arqueològicament un fenomen com el que es proposa en l’epígraf atenent només a la troballa d’objectes «islàmics» és una quimera que, en el nostre cas, reduiria el marge d’anàlisi a un únic fals trobat prop d’Artés i desvinculat de tot context arqueològic.28 La recerca pel que fa a aquest període passa, ans al contrari, per l’estudi arqueològic dels assentaments situats totalment o parcial dins el marc cronològic en qüestió i per l’anàlisi d’altres registres que, com el toponímic, poden aportar informacions rellevants que, al seu torn, serveixin per oferir una guia a la pràctica arqueològica.

28. Aquesta moneda es data de l’any 110 de l’Hègira (728-729 AD). Antoni Bofarull (2002), «Troballes monetàries xviii. Troballa al municipi d’Artés (Bages)», Acta Numismàtica, núm. 32, p. 227-228.

Figura 2. Vista des del nord de la necròpolis de Pertegàs (Calders, Bages) (J. Gibert).

Jordi Gibert Rebull

En aquest sentit, i més enllà d’alguns arabismes més o menys isolats referents a antropònims o a la descripció d’elements del paisatge, hem aplicat el plantejament que, de la mà inicialment de R. Martí, atribueix al topònim palatium i els seus derivats un origen vinculat a la gestació d’un conjunt de terres públiques adscrites al primer estat andalusí, una hipòtesi inicial que ha tingut desenvolupaments posteriors per part del mateix autor i d’altres.29 Ens trobem així, a la Catalunya Central, amb un corpus format per vint-i-sis topònims, quinze dels quals es documenten de forma primerenca entre els segles x-xi, que es dispersen pel territori prioritzant majoritàriament les conques i les valls fluvials, així com els entorns d’alguns centres territorials com Manresa o Cardona, un comportament que es percep similarment en altres zones on el topònim ha estat estudiat.

Òbviament, aquest grup per si sol no serveix per valorar la hipòtesi inicial, malgrat aportar-hi algunes dades d’interès. Cal la consideració de tot el conjunt de topònims format pels derivats de palatium a Catalunya i al Llenguadoc per tal de copsar que aquest constitueix un bloc homogeni, geogràficament delimitat i diferenciat respecte dels del nord del regne franc o d’altres grups hispànics. Pel que s’observa en la documentació primerenca d’època carolíngia i comtal, els topònims semblen fixar-se amb anterioritat a la mateixa conquesta franca, mentre que queda clara, per altra banda, la seva titularitat pública original, delatada per la seva associació, ben documentada en un nombre important de casos, al fisc reial i a personatges pertanyents als llinatges que ocupen càrrecs comtals i vescomtals.

29. Ramon Martí (1999), «Palaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalus», a Hélène Débax (éd.), Les sociétés méridionales à l´age féodal. Hommage à Pierre Bonnassie, Toulouse, Université de Toulouse 2 - Le Mirail, p. 63-70. Una reflexió general sobre la qüestió, així com un repàs a la bibliografia generada al respecte, es podrà consultar a Ramon Martí (en premsa), «El palatium rural, una institución fiscal del siglo viii», a Xavier Ballestín; Ernesto Pastor (ed.), Teoria i pràctica fiscal en l’occident llatí i en Dar al-Islam (ss. VII-IX), Barcelona. Per part nostra, hem analitzat el fenomen al Penedès i a Septimània: Jordi Gibert (2005), «La integració a alAndalus dels territoris a ponent del Llobregat», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xvi, p. 50-55; Jordi Gibert (2007), «Els palatia septimans: indicis de l’organització territorial andalusina al nord dels Pirineus», Anuari d’Estudis Medievals, núm. 37/1, p. 1-26; Jordi Gibert (en premsa), «De Guissona a Magalona: consideracions a l’entorn del topònim palatium en els extrems de la seva dispersió en terres de la Tarraconesa oriental i la Septimània», a Xavier Ballestín; Ernesto Pastor (ed.), Teoria i pràctica fiscal en l’occident llatí i en Dar al-Islam (segles VII-IX), Barcelona, Universitat de Barcelona.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

Així mateix, pensem que l’explicació més plausible en relació amb la seva dispersió territorial pot venir per la seva identificació com a part integrant del primitiu fisc territorial adscrit al primer estat andalusí, la formació del qual proposem que cal relacionar amb la conquesta de la regió per part dels emirs alSamḥ i ‘Anbasa entre els anys 719 i 726. Ens impel·leix a aquesta consideració el context històric conegut sobre la conquesta islàmica i la formació d’al-Andalus i també algunes aportacions arqueològiques recents que dibuixen, conjuntament, un escenari d’integració per les armes d’aquesta àrea en concret30 que determinaria l’adscripció de les terres conquerides (fay), o de part d’elles, al fisc fundiari del nou estat, on cal cercar l’origen dels palatia, bé estrictament com a ḫums o cinquè de l’estat, bé segons una altra solució.

Aquesta qüestió implica, al nostre entendre, el reconeixement de la vocació del primer estat andalusí d’esdevenir un poder fort, malgrat els entrebancs que, sobretot a partir del tercer quart del segle viii, suposaran els alçaments i les fidelitats dubtoses de les autoritats de la Frontera Superior, especialment llinatges iemenites i de conversos, contra els emirs omeies de Còrdova.31 És en aquest darrer context que té lloc la conquesta franca de la Catalunya Central en els últims anys del segle viii com a precedent de la presa de Barcelona l’any 801.32

Tanmateix, la presència carolíngia no estava cridada a mantenir-se per gaire temps, atès que, un quart de segle més tard, la revolta encapçalada per Aissó i Guillemó, inicialment des d’Osona, arrabassaria aquests territoris al domini franc,33 creant una situació que hauria de perdurar fins la conquesta iniciada per Guifré el Pilós durant el darrer quart del segle ix.

Explicar el manteniment de la Catalunya Central fora de l’àmbit franc requereix preguntar-se conseqüentment per l’adscripció política d’aquesta re-

30. Es tracta fonamentalment d’un nombre considerable de precintes de plom, localitzats a Castell-Rosselló, que certifiquen el repartiment del botí moble (ganīma) de la conquesta de Narbona: Rémy Marichal; Philippe Sénac (2007), «Ruscino: un établissement musulman du viiie siècle», a Philippe Sénac (éd.), Villa 2 - Villes et campagnes de Tarraconaise et d’al-Andalus (VIe-XIe siècles): la transition, Toulouse, CNRS / Université de Toulouse - Le Mirail, p. 67-94.

31. Manuel Acién (1998), «Els rebels del Ṯaġr», a l’obra col·lectiva L’Islam i Catalunya, Barcelona, Museu d’Història de Catalunya / Institut Català de la Mediterrània, p. 71-77.

32. Ramon d’Abadal (1986), Catalunya Carolíngia i-1. El domini carolingi a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 88-92.

33. Josep Maria Salrach (1981), El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIIIIX), 1. El domini carolingi, Barcelona, Edicions 62, p. 73-90.

Jordi Gibert Rebull

gió al llarg d’aquests anys.34 La manca de notícies escrites que s’hi refereixin és pràcticament absoluta,35 fet que no permet, ara com ara, anar més enllà de la formulació d’hipòtesis plausibles. En aquest sentit, som del parer que la regió devia romandre sota un cert control exercit des de l’àmbit andalusí, tot i que des d’aquest sector sembla prou clar que no es va cercar l’annexió directa, que es podria haver realitzat amb una certa facilitat en ocasió de l’auxili prestat per un exèrcit cordovès als rebels l’any 827 o de la intervenció de tropes andalusines a la zona en posteriors ocasions, com la citada més amunt de l’any 841 o en suport del revoltat Guillem de Septimània vers 848-850.36 La consideració del context polític d’aquests anys ens duu igualment a proposar que probablement hauria tingut a veure en el manteniment d’aquest estat de les coses el paper jugat pels Banū Ḫalaf de la Barbiṭāniya, 37 a qui creiem que també cal situar al capdavant del districte de Lleida en aquests anys. En aquest sentit, és enormement sospitosa la represa de les hostilitats frontereres justament en el moment en què els Banū Ḫalaf desapareixen del mapa polític de la mà dels Banū Qasī, llinatge que llavors s’arrogarà el domini de la Barbiṭāniya i de la ciutat de Lleida38 i que

34. Les reflexions que segueixen es trobaran desenvolupades, amb el seu aparell crític i les referències bibliogràfiques corresponents, a Jordi Gibert (en premsa), «Entre al-Andalus et les carolingiens. Quelques notes sur la frontière de la Catalogne Centrale au IXe siècle», a Sébastien Gasc i Clément Venco-Salaün (éd.), Les frontières pyrénéennes au Moyen Âge (VIe-XVe s.). Nouvelles thèses, nouveaux debats, Toulouse, Université de Toulouse 2 - Le Mirail.

35. N’és una excepció, malgrat el seu contingut escàs, la relació d’un atac l’any 841 a Osona (Awšūna) i, potser, Cardona (Ṭ.rṭānah), que segurament cal considerar, al nostre entendre, una represàlia a un possible intent d’ocupació de la Catalunya Central per part del comte Sunifred de Cerdanya. Pel que fa a la notícia estricta, es pot consultar a Maḥmūd ‘Alī Makkī i Federico Corriente (2001), Crónica de los emires Alhakam I y ‘Abdarrahmān II entre los años 796 y 847 (Almuqtabis II-1, Ibn Hayyān), Zaragoza, Instituto de Estudios Islámicos y del Oriente Próximo, p. 307.

36. Josep Maria Salrach (1981), El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIIIIX), 2. L’establiment de la dinastia nacional, Barcelona, Edicions 62, p. 23-33; Dolors Bramon (2000), De quan érem o no musulmans, Textos del 713 al 1010, Vic, Eumo Editorial / Institut d’Estudis Catalans, p. 203-205.

37. Sobre la figura de Ḫalaf b. Rāšid, veure Philippe Sénac (2011), «Deux hommes de la frontière: Bahlûl b. Marzûq et Khalaf b. Râshid», Aragón en la Edad Media, núm. 22, p. 229246; sobre la Barbiṭāniya o regió de Barbastre, Philippe Sénac (1991), «Notes sur le peuplement musulman dans la région de Barbiṭāniya (viiie-xie siècles)», Studia Islamica, núm. 73, p. 45-66.

38. Sobre la rebel·lió dels fills de Mūsà b. Mūsà b. Qasī a la Frontera Superior, veure Jesús b. Lorenzo (2010), La dawla de los Banū Qasī. Origen, auge y caída de una dinastía muladí en la Frontera Superior de al-Andalus, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 225-273.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

protagonitzarà enfrontaments importants amb Guifré el Pilós, que hauria endegat moviments expansius vers la Catalunya Central en aquests mateixos anys.39

Per altra banda, no serem els primers a assenyalar la potencial relació existent entre el lloc de Calaf i la figura de Ḫalaf b. Rāšid, o, potser millor, el llinatge dels Banū Ḫalaf.40 Més enllà de la figura històrica, les opinions de filòlegs i historiadors habitualment tendeixen a proposar una etimologia per al topònim basada en aquest antropònim, ben usual a al-Andalus, sense que coneguem de moment alternatives raonables.41 En tot cas, el «puig» de Calaf (Kalafum), com el documentem per primer cop l’any 1015,42 és, en el moment de la conquesta comtal, un emplaçament fortificat que exerceix funcions de centre territorial per davant de la minvada Sigarra, a Prats de Rei, una substitució que, atenent a la natura del topònim, hauria d’haver-se donat en època andalusina.

Tot plegat ens condueix a pensar que la Catalunya Central quedaria subjecta a la influència d’al-Andalus fins la conquesta comtal endegada a partir de l’últim quart del segle ix, atès que cap dada permet parlar d’una reintegració en el sentit absolut del terme, de manera que seria més previsible el manteniment d’un estat de les coses on aquests territoris es regirien d’una manera considerablement autònoma respecte als poders andalusí i carolingi que els envoltaven.

Les fonts àrabs sobre aquest episodi pel que fa a l’àrea catalana es troben ressenyades a Dolors Bramon (2000), De quan érem o no musulmans, Textos del 713 al 1010, Vic, Eumo Editorial / Institut d’Estudis Catalans, p. 212-228.

39. Joan Eusebi Garcia (1998), «La creació d’una frontera: al-Ṯaġr al-A‘là», a l’obra collectiva L’Islam i Catalunya, Barcelona, Museu d’Història de Catalunya / Institut Català de la Mediterrània, 58-60.

40. A. Benet ho apunta a Antoni Pladevall (1997), Catalunya Romànica, XXIV. El Segrià. Les Garrigues. El Pla d’Urgell. La Segarra. L’Urgell, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 300.

41. Elías Terés (1990), «Antroponimia hispanoárabe (reflejada por las fuentes latino-romances)», Anaquel de Estudios Árabes, núm. 1, p. 174; Dolors Bramon (2002), «Les influències del passat cultural islàmic», a Dolors Bramon i Rosa Lluch, Mots remots. Setze estudis d’història i toponímia catalana, Girona, CCG Edicions, p. 48; Joan Coromines (1995), Onomasticon Cataloniae, vol. III. Barcelona: Curial, p. 181-183; Pere Balañà (1999), «Semàntica dels arabismes toponímics penedesencs (i)», Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 76, p. 45; Albert Turull (1987), «Topònims aràbics segarrencs», Miscel·lània Cerverina, núm. 5, p. 38.

42. Ramon Ordeig (2000-2010), Diplomatari de la catedral de Vic, segle XI, Vic, Publicacions del Patronat d’Estudis Osonencs / Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals, 6 vol., doc. 754.

Jordi Gibert Rebull

La conquesta comtal i els espais de poder

Les característiques dels espais associats a l’exercici del poder permet copsar una primera divisió entre els edificis de caire religiós, les esglésies, i les construccions de caràcter fortificat i militar, com són castells i torres, tots ells amb una alta càrrega simbòlica, però sobretot econòmica, que els identifica com a enclavaments des d’on s’organitza i es gestiona l’extracció del producte agrícola i ramader de mans de la classe productora majoritària.

Les esglésies

En relació amb les primeres, les dades tant textuals com arqueològiques coincideixen a mostrar una generació inusitada de temples a partir de la conquesta comtal, de finals del segle ix en endavant. Es tracta, en un primer moment, d’aquelles esglésies tradicionalment considerades «preromàniques», amb capçaleres carrades i arcs de ferradura, una apreciació sostinguda per les poques excavacions fins ara efectuades,43 uns primers esments documentals sovint situats en el segle x i la coherència observada pel que fa a la seva dispersió geogràfica, que no depassa, o ho fa molt poc, els límits genèrics de l’eix Llobregat-Cardener.44 Més enllà d’aquest marc geogràfic, allà on la conquesta tindrà lloc ja entrat el segle xi o poc abans, els temples construïts adquiriran la fesomia romànica característica, mentre que, en els territoris obtinguts anteriorment a aquesta data, els nous temples substituiran massivament els edificis anteriors.

L’aparició d’aquest nombre certament ingent d’esglésies s’acompanya en el pla jurídic de la institució de la parròquia, entesa com a espai delimitat o jurisdicció vinculat a una església principal, una significació nova que ara pren el terme en relació amb el seu sentit primigeni que, com hem apuntat anteriorment,

43. Alguns exemples es poden trobar a Alberto López i Àlvar Caixal (1995), «Església de Sant Quirze de Pedret, Cercs. Excavacions arqueològiques. Campanyes 1989-1992», a Antoni González (dir.), Investigacions arqueològiques i històriques al Berguedà (II). Sant Llorenç prop Bagà. Sant Quirze de Pedret, Barcelona, Diputació de Barcelona, p. 179-404 (Quaderns Científics i Tècnics, 6); Alberto López, Àlvar Caixal i Anna Gómez (2007), «L’excavació arqueològica a l’entorn immediat de l’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (El Pont de Vilomara i Rocafort, Bages)», a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell, p. 680-688.

44. Eduard Junyent (1983), L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Barcelona, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 221-223.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

l’acostava al terme de diòcesi. Així, les dotalies d’esglésies mostren com, a partir de finals del segle ix, les noves circumscripcions parroquials engloben al seu interior vil·les i vilars, a la vegada que s’hi institueix la percepció de la dècima i de les primícies,45 constituint la primera la renda eclesiàstica per excel·lència a partir d’aquest moment,46 en benefici de bisbes, magnats i personatges locals significats socialment, començant pels mateixos preveres. En terres de marca, a més, l’associació de dècimes i primícies a esglésies castrals és un fet ben constatat en la documentació, on s’observa que la titularitat d’aquestes es vincula a la titularitat del propi castell,47 que acostuma a integrar, almenys en un principi, les rendes de les altres esglésies sufragànies situades dins el terme castral, de la mateixa manera que succeïa en el cas de grans termes parroquials que contenien d’altres esglésies a banda de la pròpiament parroquial.

Per altra banda, el programa d’edificació d’esglésies i d’implantació de la xarxa parroquial amb les seves rendes adscrites incorporarà una derivada de gran significació, com és l’establiment d’àrees cementirials vinculades als temples, la definició física de les quals acompanya ja de bon principi l’aixecament dels edificis, quan es reserva una parcel·la de terra immediata a l’edifici amb aquesta finalitat.48 És comú, així mateix, que els estrats inferiors dels cementiris coneguts, als quals es pot atribuir una cronologia inicial dins del segle x (en alguns casos potser de finals del segle ix), presentin gairebé sempre enterraments del tipus antropomorf amb la capçalera diferenciada, ja sigui retallada en el subsòl o a partir de pedres o llosetes que flanquegen el cap del difunt (figura 3).49 Per altra

45. Ramon Ordeig (1993-2004). Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), Vic, 6 volums. Poden ser representatives, per exemple, les actes referents a les consagracions de les esglésies de Merlès (893, doc. 16), la Quar (899, doc. 18), Canalda (900, doc. 23) o Casserres (907, doc. 34).

46. Xavier Puigvert (1992), «La introducció del delme a la Marca d’Hispània», Acta Mediaevalia, núm. 13, p. 117-125.

47. Ramon Martí (1992), «La primera expansió comtal a ponent del Llobregat», a Antoni Pladevall, Catalunya Romànica, XIX. El Penedès. L’Anoia, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 34; Carolina Batet (1996), Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La Marca de Barcelona als segles X-XI , Sant Sadurní d’Anoia, Institut d’Estudis Penedesencs, p. 78-84.

48. Ja l’any 893, en l’esmentada acta de consagració de l’església de Santa Maria de Merlès, el prevere Fredari i els altres dotadors aporten «prope ipsa ecclesia alia pecia de terra ad cimiterium faciendum».

49. Així es comprova en els exemples de Santa Maria de Lluçà, Santa Maria de Viladordis, Sant Mateu de Bages, Sant Joan de Bergús, Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria de Serrateix, Sant

Jordi Gibert Rebull

banda, i malgrat no disposar de dades estrictes per a la Catalunya Central, el recurs a alguns exemples propers50 ens mostra com, pel que fa a l’evolució en l’ús d’aquests cementiris, el nombre proporcional de tombes creix ostensiblement a partir del segle xi, un fenomen que ha de respondre al definitiu abandonament de les necròpolis rurals i a la instauració dels cementiris eclesiàstics com a espai únic i exclusiu d’enterrament.

Figura 3. Vista de la capçalera de l’església de Sant Vicenç d’Obiols (Avià, Berguedà) i del cementiri circumdant (J. Gibert).

Vicenç d’Obiols, Sant Andreu de Cal Pallot, Santa Creu de Joglars, Sant Pere de Graudescales, Santa Margarida de Navès, Santpedor, Sant Cristòfol de Súria, Santa Maria de Matadars o Santa Maria de Manresa.

50. Jordi Roig, Joan Manel Coll i Josep Antoni Molina (2003), «El conjunt arqueològic de Sant Esteve de Castellar Vell (Castellar del Vallès, Vallès Occidental): el vilatge i l’església d’època carolíngia i comtal (segles ix-x i xi-xii)», a II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sant Cugat del Vallès, p. 791-803; Jordi Roig, Joan Manel Coll i Josep Antoni Molina (1995), L’església vella de Sant Menna. Sentmenat: del segle V al XX. 1500 anys d’evolució històrica, Ajuntament de Sentmenat, p. 63-65 i 80-82; Olivier Passarius, Richard Donat i Aymat Catafau (dir.) (2008), Vilarnau. Un village du Moyen Âge en Roussillon, Perpinyà, Éditions Trabucaire, 149-155.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

Els estudis arqueològics d’esglésies situen també com un fenomen recurrent l’aparició de sitges en un nombre no massa elevat, entre una i cinc, excavades en el seu subsòl. Òbviament, la presència d’aquestes estructures evidencia la necessitat d’acumular i conservar un producte que pot provenir de dues fonts distintes, a saber, la verificació de les rendes eclesiàstiques, fonamentalment la dècima, i la producció pròpia sortida de terres tingudes per l’església i obtingudes habitualment a través de donacions. De tota manera, cal pensar que aquests dipòsits només assumirien una part del producte, aquella que es voldria emmagatzemar a més llarg termini, mentre que la part sobrera, de consum, intercanvi o distribució immediata, devia desar-se per mitjà d’altres sistemes. En aquesta mateixa línia, cal tenir present que una fracció important de la dècima es troba en mans alienes, fonamentalment magnats aloers que se l’han arrogat totalment o en part i que probablement tenen els seus propis dipòsits en altres indrets. En aquest sentit, i acudint de forma obligada a la documentació escrita, cal integrar en aquest escenari l’aparició dels sagrers, espais amb diversos usos que no exclouen l’habitatge però que es caracteritzen bàsicament per constituir magatzems construïts a l’entorn immediat de les esglésies. Com s’ha advertit,51 la seva aparició en la documentació, un cop destriades nombroses referències apòcrifes, no es verifica fins entrats els anys trenta del segle xi, quan simultàniament els trobem en bona part de les diòcesis catalanes. Curiosament, la Catalunya Central sembla constituir un escenari de ràpida difusió dels mateixos, com ho demostren les referències precoces i continuades que delaten la seva presència a tocar de les esglésies.52 L’estudi d’aquestes i altres referències documentals permet destacar, d’una banda, l’emmagatzematge del vi, i potser fins i tot de part

51. Per a la qüestió de l’aparició dels sagrers i la posterior implantació de les sagreres eclesiàstiques, vegeu les conclusions, que assumim, exposades a Ramon Martí (2007), «L’ensagrerament: utilitats d’un concepte», a Víctor Farías, Ramon Martí i Aymat Catafau, Les sagreres a la Catalunya medieval, Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural / Documenta Universitària, p. 85-204.

52. Com a exemples de documentació primerenca, podem citar l’existència de sagrers a Sant Andreu de Sagàs (1033), Sant Julià de la Cirera (1034), Sant Iscle de Bages (1035), Sant Fruitós de Bages (1037) o Santa Maria del Grau (1039). Jordi Bolòs (2009), Diplomatari del monestir de Sant Pere de la Portella, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 14; Ramon Ordeig (2000-2010), Diplomatari de la catedral de Vic, segle XI, Vic, Publicacions del Patronat d’Estudis Osonencs / Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals, 6 vol., doc. 927, 940 i 958; Andreu Galera (1998), Diplomatari de la vila de Cardona (anys 966-1276), Barcelona, Fundació Noguera, doc. 30.

Jordi Gibert Rebull

del seu procés de producció, com un dels seus usos principals, fet que els equipara als cellers. Per altra banda, és òbvia la seva relació amb magnats o membres de famílies d’alt rang social com ara vescomtes o senyors de castells, per bé que s’observa, com més ens acostem a finals del segle xi, un progressiu moviment de donació de sagrers per part d’aquests personatges en favor d’institucions eclesiàstiques, principalment canòniques.53 S’endevina, així, una concentració de béns i drets senyorials a l’entorn de les esglésies, un fenomen que prendrà la forma d’una institució ben coneguda, la sagrera (sacraria), que sancionarà la instauració d’un espai teòricament inviolable dins el qual aquells quedaran integrats i, en principi, protegits. Malgrat el que es pugui pensar, però, la seva introducció, a mitjan anys quaranta del segle xi, és relativament tardana i, en tot cas, posterior a l’aparició dels sagrers; de fet, a la Catalunya Central no se’n documenta cap explícitament fins els darrers anys del segle xi, si bé la seva existència es percep a través de les referències a espais sagrats de trenta passes al voltant dels temples.54

Els castells

En relació amb els castells de primera època comtal, la revisió de diversos casos coneguts arqueològicament a la Catalunya Central, habitualment de manera molt fragmentària, posa de relleu que el model principal que segueixen els seus constructors és el de la torre, normalment de planta circular, tot i que se’n poden donar igualment de quadrangulars, acompanyada d’un recinte murat que defineix una àrea interior no massa extensa i que s’acostuma a adossar a la mateixa torre, un model que s’observa arreu dels comtats catalans altmedievals. Així mateix, unes primeres dades permeten constatar l’existència d’espais d’habitatge annexos o propers a aquestes fortificacions primerenques, com s’obser-

53. Víctor Farías (2007), «La proclamació de la pau i l’edificació dels cementiris. Sobre la difusió de les sagreres als bisbats de Barcelona i Girona (segles xi-xiii)», a Víctor Farías, Ramon Martí i Aymat Catafau, Les sagreres a la Catalunya medieval, Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural / Documenta Universitària, p. 74-77.

54. Ramon Martí (2007), «L’ensagrerament: utilitats d’un concepte», a Víctor Farías, Ramon Martí i Aymat Catafau, Les sagreres a la Catalunya medieval, Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural / Documenta Universitària, p. 115-116.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

va, per exemple, en els casos de Castelltallat, Sallent o Montbui,55 on trobem àmbits o fons de cabana associats a fogars i sitges. Amb informacions tan escasses, res no permet parlar, però, d’un procés d’incastellamento arqueològicament reconegut en aquestes dates,56 sinó que més aviat sembla tractar-se d’espais subsidiaris de les construccions principals.

En termes genèrics, l’anàlisi de la documentació escrita demostra que la implantació de castells segueix l’avanç de la frontera dirigit per Guifré el Pilós des d’Urgell i Cerdanya, continuat més tard pels seus fills, amb l’ocupació d’aquells territoris que, ho hem vist més amunt, haurien mantingut durant mig segle llarg el seu estatus autònom, probablement sota l’empara dels andalusins. En aquesta expansió, els comtes s’acompanyen de grans magnats com, n’és un cas ben conegut, Sal·la de Conflent, posterior fundador de Sant Benet de Bages i figura ben rellevant en la conquesta de tota una gran àrea entre Montserrat i pràcticament la capçalera del Gaià.57 No obstant, no podem deixar de destacar la lentitud del procés d’expansió, on constatem que es trigarà a l’entorn d’un segle per recórrer els vint-i-cinc quilòmetres aproximats que separen Manresa de Calaf i Solsona del Llobregós, procés que no es pot entendre com un avenç lineal i continu, sinó més aviat com un escenari complex de tensions, pactes, avenços i retrocessos que s’articulen durant tot el segle x i que, pel que fa al nostre marc geogràfic, conclou a inicis del segle xi amb l’ocupació de l’àrea de Calaf i el territori de l’antiga Sigarra.

55. Goretti Vila et al. (2004), Memòria de les intervencions arqueològiques al castell de Castelltallat (Sant Mateu de Bages, Bages). Campanyes 1999-2003, Barcelona, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya; Eduard Riu (1987), Memòria de l’excavació de l’església dels Sants Esteve i Sebastià del Castell de Sallent (setembre-octubre 1985), Barcelona, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya; Jordi Enrich i Joan Enrich (1978), «Fons de cabanya alto-medievals a la Tossa de Montbui», Informació Arqueològica, núm. 27-28, p. 75-82.

56. Ens remetem a la definició del concepte donada pel mateix Pierre Toubert en tant que «mouvement de fondation de villages fortifiés» i no en relació amb el mateix procés de construcció de castells. Pierre Toubert (2003), «L’incastellamento. Problèmes de définition et d’actualisation du concept», a Actes del congrés «Els castells medievals a la Mediterrània Nord-Occidental», Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, p. 22-23.

57. Els trobem, a ell mateix o a la seva nissaga, com a possessors de diversos castells documentats en època del comte Sunyer o poc després com Guardiola, Maians, Òdena o la Roqueta. Ramon Ordeig (1999), Catalunya Carolíngia, IV. Els comtats d’Osona i Manresa, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, doc. 769, 864, 955, 995 i 1263,

Jordi Gibert Rebull

Així mateix, el seguiment dels primers esments documentals relatius a castells deixa entreveure una distribució diferenciada que afecta la geografia de la xarxa castral i que està íntimament lligada a l’avenç fronterer. A nord i a orient, allà on els castells s’han bastit sobre els espais incorporats per Guifré, la seva implantació es revela incompleta i, en alguns casos, fins i tot feble.58 En canvi, s’observa nítidament una transformació en la concepció dels castra allà on aquests s’implanten sobre territori conquerit pels fills de Guifré. Aquí es comprova, especialment a partir de mitjan segle x, com la xarxa castral ha adquirit una densitat que no té res a veure amb el que ens trobem a llevant del Llobregat.59 Ara, els textos ens mostren com els castells presenten un terme propi ben definit que se situa en la base de l’organització territorial, sense competència d’altres institucions com la parròquia. D’aquesta manera, els magnats que detenen la titularitat dels castells tenen accés a la percepció de rendes, censos i serveis, especialment pel que fa a la dècima eclesiàstica a partir de la construcció d’esglésies castrals.

Els alous amb torre

Tanmateix, en l’examen de la documentació, però també del registre arqueològic, crida l’atenció l’existència d’un altre tipus d’assentament fortificat de caràcter senyorial, la torre amb un predi adscrit, un tipus d’establiment que participa del mateix sistema i la mateixa lògica que els castells, inserint-se en la mateixa xarxa castral en un pla subaltern i complementari a la vegada (figura 4). La revisió dels seus primers esments permet constatar, però, que la seva aparició en els textos, a partir sobretot dels darrers anys del segle x, és sensiblement més tardana que en el cas dels castells, mentre que la seva cartografia revela que la majoria es troben a ponent de la línia Llobregat-Cardener. Així, sembla que el procés de conquesta de l’àrea incorporada a partir de finals de la desena centú-

58. Al Berguedà ja ha estat observat com castells apareguts a finals del segle ix o principis del x, que mai no havien cobert la totalitat del territori, desapareixen o esdevenen simples turres en avançar aquest segle, allunyats de la frontera i en competència amb les parròquies recaptadores de dècimes que els poden arribar a suplantar com a centres d’ordenació territorial. Josep Camprubí (2006), Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI). La formació del comtat, Universitat de Lleida, p. 100-102.

59. Jordi Bolòs (2003), «Fortificacions de la marca i organització del territori a Catalunya (segles viii-xii)», a Actes del congrés «Els castells medievals a la Mediterrània Nord-Occidental», Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, p. 72.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

ria, especialment les actuals zones de l’Alta Anoia i del Baix Solsonès, s’acompanyaria inicialment de l’establiment de torres amb terme a l’extrem dels castells fronterers, emplaçaments on comtes i vescomtes, però també altres magnats laics i institucions eclesiàstiques, hi instal·len senyors fidels, els quals es beneficien de les rendes, fins i tot la dècima, i dels serveis adscrits a l’alou en qüestió. No obstant, podem pensar que els senyors d’aquests alous devien obtenir els majors beneficis en raó de taxes proporcionals a les collites. Així, les torres es diferencien dels castra, pensem, en el sentit que, mentre que els segons basen els seus drets en la jurisdicció sobre un terme, dins el qual el senyor del castell pot ostentar la propietat d’un nombre determinat de terres al costat d’altres terratinents, les competències de les primeres impliquen la propietat directa sobre la totalitat de les terres, coincidint en uns mateixos límits amb el desplegament de drets jurisdiccionals. Per tant, aquests alous amb torre, en alienar-se, poden ser tractats com el que també són, grans explotacions agrícoles on s’apliquen taxes proporcionals sobre la seva producció global, habitualment la tasca.

Figura 4. Torre de la Pobla o del Fusteret (Súria, Bages), amb estructures posteriors adossades (J. Gibert).

Jordi Gibert Rebull

El poblament rural de la primera època comtal (segles x-xi): espais d’hàbitat i instal·lacions productives

Com ha estat habitual arreu, els projectes arqueològics sobre jaciments vinculats a aquest període cronològic específic han centrat la seva atenció en els conjunts monumentals més significatius, representats per les restes més o menys conservades o modificades de castells i esglésies, als quals hem dedicat les línies precedents. Aquest fet ha donat peu a la sobrevaloració d’aquests conjunts per sobre de jaciments arqueològics d’altres característiques, com són els assentaments rurals habitats per pagesos, que, si bé no posseeixen el mateix potencial segons els paràmetres imperants d’explotació patrimonial, constitueixen un element fonamental i imprescindible en la comprensió de la societat altmedieval.

És fonamentalment per aquesta raó que els exemples que es poden introduir en la nostra anàlisi són escassos, tot i que aporten dades importants que es poden contrastar amb les obtingudes en els nostres propis projectes d’excavació. Així, pel que fa a les característiques constructives, trobem un cert model recurrent en aquestes cronologies caracteritzat pel recurs a parets rocoses contra les quals es construeixen les habitacions. N’és un exemple diàfan el cas del Collet de les Caixes, a Navàs, on tres àmbits contigus es construeixen aprofitant una balma on existeixen diversos encaixos destinats a sostenir l’embigat de la coberta (figura 5),60 seguint un model que també s’observa, per exemple, en el jaciment de les Coromines, a Aguilar de Segarra,61 i que tindrà continuïtat durant la resta de l’edat mitjana en la construcció dels ja pròpiament considerats masos, que no apareixen amb certa profusió en els textos relatius a la Catalunya Central fins pràcticament la segona meitat del segle xi.62 No obstant, hi ha també alternatives que ens mostren edificis exempts en

60. Cal situar l’abandonament del lloc, atenint-nos a les característiques del material ceràmic i a una datació radiocarbònica, entre finals del segle xi i inicis del segle següent. Cristian Folch; Jordi Gibert (2011), «El Collet de les Caixes (Navàs, Bages): una ferreria de l’Edat Mitjana (segles xi-xii)», a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, p. 823-830.

61. Joan Enrich i Jordi Enrich (1986-89), «Tres conjunts d’habitacle alto-medieval a l’Alta Segarra (Anoia-Bages, Barcelona)», Empúries, núm. 48-50, p. 300-305.

62. Els exemples són diversos i es troben arreu de comarques com el Berguedà, Osona, el Bages o el Solsonès. Per exemple: Jordi Bolòs (ed.) (1996), Un mas pirinenc medieval: Vilosiu B

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

pla o fins i tot en pendent a partir d’àmbits esglaonats, com succeeix en el cas del jaciment de Can Paleta, a Castellfollit del Boix.63 En tot cas, es tracta habitualment d’edificis aixecats amb murs de sòcol de pedres lligades amb fang i alçat de terra, amb cobertes vegetals i sòls de terra trepitjada.

És important assenyalar la presència, en alguns d’aquests establiments, d’estructures i instal·lacions destinades a la producció i transformació del ferro. De nou ens serveix d’exemple el cas del Collet de les Caixes, on diverses cubetes de combustió i el basament d’una enclusa no ofereixen dubte sobre la identificació d’un dels àmbits com un taller de ferreria. Així mateix, les darreres campanyes d’excavació al jaciment de Monistrol de Gaià mostren l’existència d’una ocupació datada entre els segles x i xi dedicada en bona part no només al treball del ferro, sinó també a la producció pròpiament d’aquest metall, com semblen delatar-ho la presència important d’escòries i diverses estructures de combustió encara per excavar. 64 Ja com a taller isolat de l’hàbitat, incorporem al nostre estudi el jaciment de Cal Ticó, a Castellnou de Bages, un centre productor de ceràmica datat en els segles x - xi 65 que ens serveix com a exemple d’activitat econòmica d’iniciativa senyorial. Així, malgrat les seves estructures aparentment precàries, la necessitat important de recursos i d’inversió de treball, l’especialització de les tasques i una apre(Cercs, Berguedà). Estudi dels edificis i materials trobats durant les excavacions (1984-86), Lleida, Universitat de Lleida; Assumpta Serra (1995-1996), «Evolució tipològica del mas a Tavertet (s. x-xv) (Resultats de les campanyes de prospeccions», Acta Mediaevalia, núm. 16-17, p. 245-265; Cristian Folch; Jordi Gibert (2011), «Resultats preliminars de les excavacions al Roc Foradat de Cal Pepa (Aguilar de Segarra, Bages)», a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, p. 955-960.

63. Jordina Sales, Joan Enrich i Jordi Enrich (2004), «Can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages)», a Actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia, La Garriga, 2001, Barcelona, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, p. 730-746. Sense poder-nos estendre en els detalls, creiem que existeixen raons per atribuir una cronologia més recent a aquesta construcció que la que li atorguen els seus excavadors, de vers els segles vii-viii.

64. Un primer avançament sobre aquest jaciment que, no obstant, encara no recull l’estudi de la fase en qüestió, es pot trobar a Cristian Folch, Jordi Gibert i Ramon Martí (2011), «Primeres campanyes al conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià (Bages)», a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, 2010, Tarragona, p. 95-100.

65. Encara en curs d’excavació, unes primeres informacions sobre el jaciment es troben a Cristian Folch i Jordi Gibert (2011) p. 698-695, «Cal Ticó (Castellnou de Bages): un centre productor de ceràmica de l’Alta Edat Mitjana (segles x-xi)», a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona.

Jordi Gibert Rebull

ciable estandardització de la producció constitueixen aspectes que serveixen per proposar la inclusió d’aquest establiment sota l’òrbita i en benefici de la instància senyorial. 66

Malgrat els avenços en matèria d’arqueologia sobre aquests assentaments, resta encara difícil la caracterització jurídica precisa dels seus habitants i la seva ubicació en la jerarquia social de l’època. En aquest sentit, els documents aporten una certa informació que pot complementar les dades arqueològiques i que porta a relacionar aquests jaciments amb els nombrosos esments de domus, casae i mansiones que proliferen en els textos dels segles x-xi, gairebé sempre amb indicació dels noms dels propietaris.67 Aquests elements se situen en l’escalafó

66. Gerard Cantoni (2011), El jaciment de Cal Ticó i el seu context històric i historiogràfic. Una primera aproximació a les produccions ceràmiques dels segles IX-XI i dels seus centres productors, treball de màster inèdit, Universitat Autònoma de Barcelona.

67. A tall d’exemple, en el reconeixement del terme d’Artés de l’any 938 se citen, entre altres referències geogràfiques, fins a set domus i un casale, tots ells associats a noms propis. Ramon Ordeig (1999), Catalunya Carolíngia, IV. Els comtats d’Osona i Manresa, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, doc. 443.

Figura 5. Vista del jaciment del Collet de les Caixes (Navàs, Bages) des del sud (J. Gibert).

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

més baix de les unitats de poblament, el que més tard coparan els mansi, a la vegada que sovint es troben en l’interior de demarcacions o termes més grans, ja siguin directament villae o villares, els quals poden al seu torn trobar-se dins els límits d’una de les primeres. Aquests termes, presents habitualment en la documentació més antiga, cediran protagonisme progressivament a circumscripcions majors com les parròquies i, principalment, els termes castrals, de tal manera que s’observa clarament una minva de la seva presència en textos relatius als territoris situats més a ponent i a migdia.

De tota manera, cal aprofundir en la definició arqueològica d’aquests assentaments, més quan aquests poden identificar-se amb algun dels esmentats conceptes en la documentació. Per ara, disposem només d’exemples coneguts molt parcialment, per bé que significatius, que poden aportar llum a aquestes identificacions. Podem citar, en aquesta línia, el jaciment de Montclús, a Santa Maria de Merlès, que cal identificar amb un vilar homònim (villar qui dicitur Monte Cluso) documentat l’any 893.68 Aquí, l’excavació va afectar només un punt dels diversos detectats en prospecció i que es poden atribuir al vilar en qüestió, localitzant dos àmbits adossats i material divers que testimonia activitats de transformació del producte agrícola (un molí manual, una mà de morter, una possible punta de podall).69 La cronologia de l’ocupació detectada, més enllà d’aquella primera menció documental conservada, es dedueix a partir de l’abundant presencia de ceràmica altmedieval en les dues habitacions excavades, amb unes característiques que enllacen clarament amb contextos coneguts dels segles ix-xi,70 i d’una datació radiocarbònica.71

68. Ramon Ordeig (1993-2004), Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), Vic, 6 volums, doc. 16.

69. Cristian Folch; Ramon Martí (2007), «Excavacions arqueològiques al vilar de Montclús (Santa Maria de Merlès, Berguedà): un assentament rural del segle ix», a III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell, p. 506-513.

70. Jordi Roig; Joan Manel Coll; Josep Antoni Molina (1997), «Ceràmica d’època carolíngia i comtal al Vallès», dins l’obra col·lectiva Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de novembre de 1994, Barcelona, Diputació de Barcelona, p. 37-62 (Quaderns Científics i Tècnics, 9).

71. BETA-277763: edat radiocarbònica convencional: 910±40 BP. Cal. AD (1 sigma): 1070-1170. Cal. AD (2 sigmes): 1030-1220. Aquesta datació, practicada sobre un fragment d’os extret d’un dels nivells interiors d’un dels àmbits, és sensiblement més recent del que cabria esperar en relació amb el material ceràmic documentat, que en cap cas pot ser posterior al segle xi. Cal entendre, així, que la cronologia donada per l’analítica defineix, en tot cas, els moments finals d’ocupació d’aquell espai.

Jordi Gibert Rebull

Per altra banda, cal identificar el jaciment de Matacans amb el lloc homònim que apareix en la documentació precoçment l’any 889 en les dues versions del precepte d’Odó destinat a la seu de Vic, on és considerat una vil·la (villam Matacanis) que formaria part de la vall d’Artés, concedida llavors a la mitra osonenca.72 En aquest lloc, amb posterioritat a l’abandonament d’un establiment romà, però de manera prèvia a l’aparició d’un mas vers el segle xiii, destaca la construcció d’un edifici conegut parcialment, al qual els excavadors atorguen una cronologia «altmedieval» imprecisa i unes dimensions originals importants, i al qual s’associen cinc sitges aparegudes sota les estructures del mas posterior.73

Conclusions

Arribats a aquest punt, hem pogut comprovar com, a partir de l’ensulsiada de l’Imperi d’occident, que arrossega amb ell el sistema genèric d’ocupació del món rural vigent fins aleshores, ben reconegut a les villae baiximperials, és possible identificar l’existència d’un model de poblament rural caracteritzat per assentaments que presenten diversos àmbits associats a un espai obert i on la producció de vi, com en els assentaments precedents, constitueix una de les especialitzacions que defineixen la seva orientació econòmica principal. Aquest escenari, combinat amb informacions provinents de paral·lels arqueològics propers i amb la consideració del que aporten les fonts escrites, ens permet proposar la seva identificació amb el que els textos tardoantics descriuen com a villae, un concepte hereu ‒però ja no equiparable‒ del que tenia el terme en època imperial i que ara ha de correspondre, al nostre entendre, a la implantació d’un model d’explotació de tipus dominical on el pes de l’esclavatge ha de ser encara important.

72. Ramon d’Abadal (1926-1952). Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vol., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 293-299. Malgrat les eventuals interpolacions, estem d’acord a considerar la donació de la vall d’Artés com l’únic element fora de sospita que constituiria, de fet, el nucli de la concessió règia per al bisbat osonenc (Robert-Henri Bautier [1963], «La prétendue dissidence de l’épiscopat catalan et le faux concile de “Portus” de 887-890», Bulletin Philologique et Historique, 1961, p. 477-498).

73. Antoni Daura; Dolors Pardo; Jordi Piñero (1992), «El jaciment arqueològic de Matacans (Artés). Ressenya dels treballs realitzats entre 1988 i 1991», Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 8, p. 147-190.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

En paral·lel, creiem que és destacable la presència d’esglésies d’origen tardoantic en enclavaments que es poden considerar nuclis principals, un reconeixement que permet definir l’esquema bàsic de l’organització territorial del moment. Aquesta constatació, juntament amb el recull d’algunes dades que apunten vers la reocupació d’alguns assentaments protohistòrics o ibèrics, ens situa davant de la problemàtica de la identificació d’elits locals assentades sobre el territori, ocupant preferentment emplaçaments que els textos coetanis anomenen vici o castella i que cal considerar, en aquest sentit, com a punts des d’on s’irradia de forma preferent el poder d’aquestes elits.

En aquest context, creiem que és important tenir en compte la relació que es pot establir entre la conquesta islàmica i l’abandonament observat en alguns jaciments que identifiquem amb el model dominical d’explotació, una coincidència que, si bé és encara lluny de ser demostrada taxativament, no considerem en cap cas aliena a les innovacions institucionals implantades pels nous governants i a una tendència vers l’enfortiment de l’estat. En tot cas, no ens referim a canvis dràstics immediats a la conquesta, sinó a una transformació progressiva que afecta les estructures econòmiques i socials i que deriva en la superació del model productiu i d’explotació antic en favor d’un nou esquema al qual les elits locals, al costat de les nouvingudes, s’acabaran acollint.

Al costat d’això, pensem que és important el reconeixement d’un gran nombre de necròpolis rurals que contribueixen a donar llum a un tipus de poblament que, en paral·lel al progressiu declivi del model d’assentament representat per les explotacions abans definides, sembla esdevenir hegemònic especialment durant els segles viii-ix, representat per una multitud d’assentaments dispersos que ocupen la pràctica totalitat de la geografia de l’àrea estudiada.

Més enllà, pensem haver contribuït amb les nostres pròpies aportacions a superar el tradicional buit historiogràfic que per a les terres de la Catalunya Central suposa gairebé tot el segle ix. Aquí, cal reconèixer que les nostres propostes constitueixen encara hipòtesis de treball que, no obstant, considerem ben fonamentades a partir de l’anàlisi dels textos a l’abast i de les consideracions que es poden extreure d’un context geogràfic i cronològic molt concret com és el de la frontera entre les demarcacions andalusines, governades habitualment en aquest període per poderoses famílies de conversos, i les àrees d’influència dels comtes carolingis. Entre ambdós poders, hem cregut reconèixer l’existència d’un territori autònom que funciona sota l’empara de les primeres i al qual cal atribuir, pensem, una estructura social menys extrema en relació amb èpo-

Jordi Gibert Rebull

ques anteriors, i on considerem clau la participació i la implicació, al costat de les elits dominants, de les comunitats pageses en aspectes com la defensa. En aquest sentit, totes les dades apunten vers una primacia en aquestes dates d’enclavaments que, com Cardona, documentat d’ençà de finals del segle viii,74 presenten clares funcions defensives a la vegada que exerceixen de nuclis territorials capaços de gestionar en el seu benefici un context aparentment complicat, una situació que, en el cas cardoní, sembla estendre’s fins més enllà de mitjan segle x malgrat la seva integració formal en l’òrbita comtal en temps de Guifré el Pilós (figura 6).

Figura 6. Vista de l’emplaçament del castrum Cardonam documentat des de finals del segle viii, avui amb l’església de Sant Vicenç i les fortificacions baixmedievals i modernes (J. Gibert).

El període que s’enceta amb la conquesta comtal es beneficia doblement d’una atenció més gran rebuda a nivell arqueològic i de la conservació d’un nombre creixent de documents a partir de finals del segle ix, en coincidència

74. Ramon d’Abadal (1986). Catalunya Carolíngia I-1. El domini carolingi a Catalunya, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 89.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

amb la verificació del procés expansiu conduït inicialment pel comte Guifré des d’Osona, Cerdanya i Urgell. Aquí, la nostra recerca pensem que permet definir amb claredat la creació i el desenvolupament d’un projecte unitari i fins a cert punt premeditat que respon a la iniciativa dels primers titulars dels comtats hereditaris i que s’estén sobre un espai que, al marge de previsibles acords i transvasaments de fidelitats, sembla haver estat incorporat per les armes, fet que genera la possibilitat de prescindir en bona mesura d’estructures i inèrcies prèvies. En aquest sentit, s’observa perfectament com les noves demarcacions comtals anul·len en bona part els territoria de tradició antiga, mentre que la implantació de parròquies i castells implica la superació d’un ordre territorial previ a una escala més petita que, no obstant, és encara perceptible en la documentació més primerenca. Cal advertir, en tot cas, que no es tracta d’un capgirament immediat i que el procés es presenta llarg i dinàmic en la seva evolució, tot i que les bases del nou ordre són ràpidament identificables. Així, textos i arqueologia coincideixen de manera genèrica a delatar la construcció, des de finals del segle ix i inicis del segle x, d’un gran nombre d’esglésies que supera llargament la implantació eclesiàstica prèvia, on volem destacar la constatació del lligam estret que existeix entre l’abandonament de les necròpolis rurals abans citades i la implantació progressiva dels cementiris eclesiàstics, que esdevindran definitivament exclusius a partir de mitjan segle xi, però que ja durant tot el segle x semblen haver conegut una concentració ascendent d’usuaris. En aquests moments, la implantació de les parròquies adscrites a una església titular comporta la percepció bàsica de la dècima, una prerrogativa d’enorme abast que situa les esglésies com els principals instruments per tal d’accedir al drenatge constant de la producció pagesa. Amb els sagrers, posteriorment, les esglésies afegeixen als seus propis magatzems els dels altres, fet que permet un control i un benefici més grans sobre la producció o la distribució del gènere. Amb les sagreres, finalment, els eclesiàstics tanquen en un únic cercle béns, cementiris i magatzems. A finals del segle xi, doncs, la instauració de la parròquia com a centre perceptor de rendes sobre el treball, d’oblacions per la distribució de sagraments i, en definitiva, de drets sobre els parroquians és ja un procés plenament consolidat i irreversible.75

75. L’any 1081, ja al final del període estudiat, un capbreu dels alous i els drets pertanyents a la parròquia de Santa Maria de Veciana deixa ben clar quins són els deures dels parroquians: «et de totis parrochianis aliis qui sunt in istis terminis iamdictis primicias et oblaciones et chorts et

Jordi Gibert Rebull

Per altra banda, una de les característiques que s’han de destacar de l’àrea de la Catalunya Central durant el segle x és justament la seva constitució com a escenari de frontera, una condició que, de fet, permet resseguir quins són els processos d’implantació sobre el territori de les estructures de poder i de dominació. En aquest context, la presència efectiva de les capes socials dominants, que ara encapçalen l’expansió, és detectable amb precisió tant a partir de la pròpia realitat material aportada des de l’arqueologia com a partir dels textos, que testimonien l’existència de famílies aristocràtiques que, amb el suport de clienteles de guerrers, capitalitzen la detenció de castells, torres i alous.

Creiem, per altra banda, que constitueix un tema encara pendent la definició arqueològica dels assentaments rurals dels segles x-xi, qüestió a la qual hem dedicat alguns esforços en matèria arqueològica. Així, al costat d’alguns pocs casos coneguts i de la revisió d’excavacions alienes, els nostres propis treballs aporten una quantitat ben significativa de dades en relació amb uns establiments que disposaven d’escassos referents arqueològics. El seu estudi permet assegurar, d’entrada, que la dispersió continua sent la característica principal pel que fa a la seva ubicació, mentre que l’anàlisi detallada de les seves característiques físiques revela unes pautes bàsiques on es mantenen sistemes constructius tradicionals i una evolució que deriva en una tria significativa d’emplaçaments que cerquen l’aprofitament de balmes o grans roques contra les quals aixecar els edificis. Per altra banda, els casos estudiats han servit igualment per aprofundir en el coneixement de certes activitats productives i artesanals que s’associen als assentaments i que es desenvolupen de forma paral·lela i complementària a les tasques principals vinculades a la producció agropecuària, com són el treball del ferro o la producció de ceràmica, especialitzacions en les quals s’endevina, no obstant, l’aplicació de lògiques productives senyorials.

Com a apunt final, pensem que els resultats obtinguts en aquest treball, alguns reeixits i d’altres incomplets, contribueixen a certificar que l’avenç en el coneixement de l’alta edat mitjana és una fita ben assolible si s’emprèn de manera crítica i combinada els recursos i les fonts a l’abast, plantejant hipòtesis que guiïn la recerca i superant alguns tòpics paralitzadors. Ho hem pogut comprovar, o almenys així ho creiem, en el desenvolupament del nostre treball, vigiliis et recettes et baptisterii et sepultura et opera totum tempus» (Ignasi J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep Maria Salrach (dir.) (2010). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV, Barcelona, Fundació Noguera, 5 vol., doc. 119.

L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi)

on, malgrat les evidents limitacions, pensem haver traçat les línies bàsiques de l’ordenació territorial i descrit les característiques fonamentals del poblament en la seva evolució durant el llarg període secular que separa l’enfonsament de l’Imperi romà de la consolidació de la societat feudal.

Farías, Víctor; Martí, Ramon i Catafau, Aymat (2007). Les sagreres a la Catalunya medieval. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural i Documenta Universitària (Biblioteca d’Història Rural. Col·lecció Estudis; 10)

Els tres articles que componen Les sagreres a la Catalunya medieval, i que tenen el seu origen en una jornada d’estudi organitzada per l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i el Centre de Recerca d’Història Rural, celebrada l’any 2000 a l’Arxiu Històric de Girona, són una clara mostra del renovat interès que en els darrers anys la historiografia catalana ha tornat a mostrar envers les sagreres. La visió tradicional que es tenia fins ara d’aquests espais sacralitzats a l’entorn de les esglésies tenia el seu origen, en bona mesura, en la ploma de Pierre Bonnassie. Se-

gons l’insigne medievalista francès, nasqueren i es difongueren com un refugi pagès contra les violències del canvi feudal, sota l’empara de l’Església i del moviment de la Pau i Treva de Déu. Les noves investigacions no només han permès ampliar alguns dels postulats tradicionals d’aquesta visió i matisar-ne alguns altres, sinó que, també, han fet sorgir noves propostes interpretatives que, en part, la contradiuen. S’ha obert, doncs, un debat sobre l’origen i la significació de les sagreres i els tres estudis que inclou aquest llibre en són un clar reflex.

L’aportació de Víctor Farías, titulada «La proclamació de la Pau i l’edificació dels cementiris. Sobre la difusió de les sagreres als bisbats de Barcelona i Girona (segles xi-xiii)», enceta aquest volum col·lectiu amb un estudi que segueix, en bona mesura, la visió clàssica, bo i introduint-hi alguns matisos interessants. L’autor, després de fer algunes precisions preliminars a l’entorn de les

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

sagreres, tant sobre qüestions terminològiques (sinonímia dels mots sacraria, cellaria i cimiterium) com cronològiques (aparició de les primeres sagreres entre els anys 1020 i 1050 i intensa difusió entre 1050 i 1150), geogràfiques (distribució de les sagreres a les planures o semiplanures de la Catalunya Vella) i físiques (espai sagrat format per l’església i un perímetre de trenta passos amb edificacions utilitzades com a habitatge i com a magatzem), centra la seva aportació en la relació entre les sagreres i el moviment de la Pau i Treva de Déu. Aquest moviment hauria estat una resposta a les violències feudals que hauria permès posar sota protecció el perímetre de trenta passos al voltant de l’església ‒recuperant, en aquest sentit, una tradició canònica de l’església visigòtica. La responsabilitat de la defensa d’aquest espai i de les constitucions de la Pau i Treva i la repressió dels infractors hauria correspost als bisbes i aquests, a l’entorn de la dècada de 1060, haurien pogut consolidar uns tribunals de justícia propis per dirimir-ne les violacions. L’originalitat del model proposat per Farías rau en el fet que, per ell, la difusió de les sagreres no fou una reacció immediata a la violència feudal: si bé l’aparició de les primeres sagreres sí que seria coetània a les agitacions del

canvi feudal, la seva propagació no es produiria fins dècades més tard, quan la població hauria observat que la protecció de la nova justícia episcopal era eficaç. Així doncs, atribueix als bisbes el paper d’impulsors de les sagreres. Uns altres aspectes destacables del treball d’aquest autor són, per una banda, la idea que les elits eclesiàstiques també tenien un interès patrimonial envers les sagreres i, per l’altra, la constatació que algunes elits laiques també posseïen la titularitat d’esglésies i de sagreres durant els segles xi i xii però que, amb el pas de les dècades, les anaren cedint a l’Església. Aquest darrer fet implica que almenys una part de les elits laiques hauria cooperat amb les institucions eclesiàstiques en la formació d’espais sacralitzats i protegits a l’entorn de les esglésies, en els quals s’estava produint un agrupament de la població. L’article de Ramon Martí, «L’ensagrament: utilitats d’un concepte», suposa un canvi important respecte la visió tradicional de les sagreres. D’entrada, a través de consideracions diplomàtiques, paleogràfiques i històriques, considera falses una trentena de notícies sobre sagrers (elements de l’interior de les sagreres) i sagreres anteriors a l’any 1034. Per aquest autor, que basa les seves afirmacions tant en documents com en el registre arqueològic, els

primers sagrers autèntics no haurien aparegut fins la dècada de 1030 i les sagreres no haurien nascut fins deu anys més tard, encara que no s’haurien institucionalitzat efectivament fins al voltant de l’any 1062, en un moment en què el moviment de Pau i Treva de Déu començava a estandarditzar-se en els diferents bisbats catalans. Aquests sagrers no serien més que sagristies eclesiàstiques i magatzems del clergat parroquial i de magnats laics, en els quals es recollirien les rendes parroquials. Per tant, i aquesta és una de les grans diferències interpretatives que aporta l’autor, els principals beneficiats de la protecció sacralitzada de les sagreres serien les elits religioses i laiques. No seria fins al final del segle xi que els pagesos també accedirien a la sagrera i hi tindrien magatzems, però l’autor afirma, basant-se un cop més en l’arqueologia, que aquestes ocupacions serien de curta durada. En definitiva, Martí considera que les sagreres no foren un refugi contra la violència feudal, sinó el lloc de centralització de l’excedent de la producció pagesa i de les rendes parroquials i, com a tals, aquests espais protegits haurien estat un mitjà molt útil per a la implantació definitiva de les parròquies i de la feudalitat.

El treball d’Aymat Catafau, «Les celleres del Rosselló de mitjan segle

xiii a la fi del segle xv. Permanències i evolució d’una forma d’estructuració del poblament», s’allunya geogràficament i cronològica dels dos anteriors, ja que tracta de les sagreres de l’altra banda dels Pirineus a la baixa edat mitjana. Amb tot, les comparacions amb el sud són constants i, en el debat sobre la gènesi de les sagreres, defensa la visió del refugi contra les violències feudals. Catafau descriu, en primer lloc, l’evolució que seguiren les sagreres rosselloneses en els darrers segles medievals: mentre una majoria esdevingueren nuclis de població concentrats a l’entorn de l’església (a partir de la substitució de magatzems per habitatges), algunes altres foren monopolitzades per clergues (que n’expel·liren les construccions pageses), algunes conservaren la seva funció de dipòsit (especialment al Vallespir i l’Albera, zones de poblament dispers en masos) i només una petita part desaparegueren (probablement per la competència de castells). L’autor explica, malgrat la seva opinió sobre el naixement de les sagreres, que la supervivència d’aquestes es degué, en bona mesura, a la senyorització o feudalització que haurien patit en la baixa edat mitjana. Tant els seus senyors eclesiàstics com magnats laics que progressivament s’haurien apropiat de nombroses sagreres haurien

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

fet d’aquests espais el centre de la seva senyoria, el lloc on aplegarien els censos i des d’on controlarien homes i terres. Paradoxalment, doncs, aquesta integració dins el sistema feudal hauria permès la permanència d’unes estructures que havien nascut, precisament, per defensar-se’n.

Aquestes tres aproximacions, que comparteixen algun punt en comú però que també mostren clares diferències interpretatives, demostren que les sagreres no són, ni de bon tros, un tema historiogràficament esgotat. Per això, aquest nou llibre de la «Biblioteca d’Història Rural» és molt oportú i hauria de ser, en els propers anys, una de les referències per reobrir el debat sobre els punts foscos que encara resten en l’espai de trenta passes al voltant de les esglésies medievals.

Xavier Marcó i Masferrer

Vinyes, Pau (2010). Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor. Barcelona: Dux - Fundació Josep Irla.

Les biografies del creadors del periodisme esplendorós dels anys

trenta van apareixent de forma constant i són sovint degudes a la tenacitat d’algú que «s’enamora» del personatge, com han fet per exemple Josep M. Finestres amb Josep M. Planes, Francesc Canosa amb Domènech de Bellmunt o tants d’altres. Darrerament ha aparegut la biografia d’un dels periodistes més representatius dels anys vint i trenta, i més conegut com a periodista que com a escriptor –és autor també de poemes i d’una novel·la–, tot i que fou en el periodisme on s’abocà de ple. Tota la seva trajectòria està vinculada a aquest ofici i a la catalanitat. El domini de la llengua i la necessitat de guanyarse la vida amb una activitat noble i lligada a la cultura catalana féu que Joaquim Ventalló, traductor de Tintin, entrés a les llars de molts catalans. Per als historiadors és l’home vinculat a ERC i regidor durant tres anys en el consistori barceloní; per al món de la cultura, el periodista que es va estrenar públicament guanyant concursos, ja fossin jocs florals o sobre cuplets, en El Día Gráfico. El seu moment de plenitud professional van ser els anys de La Publicitat (1924-1930) i L’Opinió, que va arribar a dirigir fins als Fets d’Octubre, però també va collaborar amb una munió de mitjans: del setmanari L’Esport Català (19251927) a la revista política de Carrasco i Formiguera L’Estevet (1921), i de

les publicacions de la seva Terrassa nadiua, com La Pàtria (1917), a Recull (1967) i Avui (1976), passant per les de l’exili, amb les quals collaborà amb generositat. La presència de Ventalló ocupa una part important del periodisme català i d’ací la importància de l’estudi, descriptiu, abundós en les dades que aporta com a fruit d’una pacient recerca.

Es destaca en el treball la presència de Ventalló en temps difícils. Així, mantingué la secció de La Vanguardia dedicada als llibres en català de 1967 a 1988 i, com que res no li fou aliè, va ser present en la premsa humorística i en la cultural. Ventalló pertanyia a la generació que va viure amb normalitat el fet cultural –diaris, revistes, tertúlies…–, i ho va patir amb l’exili i la depuració per haver volgut ser un home lliure i en un país lliure. De Mirador (1930) i la direcció de L’Opinió (1931-1934) hagué de passar al silenci i posteriorment a Destino (1966); només es podia esplaiar en el món privat de les cartes o en les revistes catalanes de Mèxic, Xile i Argentina. Fins a Tele-Estel (1967) en català i Tele-eXpres en castellà (1967), la seva trajectòria és repassada per Pau Vinyes amb voluntat d’exhaustivitat, gràcies al fet d’haver accedit als arxius familiars, i se’ns ofereix en una pulcra edició, molt ben il·lustrada i millor anotada.

Ventalló no va ser rehabilitat fins al 1978. El silenci, la vergonya de patir un règim opressor, resten només salvats per la dignitat de l’excel·lència de la feina feta, com la qualitat de les seves traduccions de Tintin, o l’afany de servei, com la columna dedicada al llibre català. Ens caldria ara, potser a càrrec del mateix especialista, la presentació d’alguna antologia de textos, com la reedició de l’entrevista mítica a Samitier o l’opuscle De cara a la independència aparegut el mateix 1939, on palesa el sentit inequívoc del seu pensament i la seva vida. Amb plena coherència, va haver d’exiliar-se a París fugint de la FAI i s’hi va haver de quedar fugint del franquisme. Pau Vinyes narra amb eficàcia narrativa, glosa una vida de periodista, prepara el terreny per conèixer l’obra representativa de Ventalló sobre la guerra del Marroc, l’ensenyament a Barcelona o el món polític catalanista de l’exili. Certament, es podria acudir a més arxius judicials o militars i exhumar-hi les opinions i els fets de «col·legues» seus en la trajectòria de la repressió.

La història ha de ser plena, i l’etapa que va de 1943, quan arriba de l’exili, fins que mor el 1996 pot donar més llum sobre l’escarni de fets com no rebre autorització per tornar a la feina, raó per la qual es va veure obligat a signar a La Vanguar-

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

dia amb les inicials («J. V.»), tal com explicava en una tertúlia amb amics –Faulí, Cruells…–, o com li van denegar la jubilació (1980) amb un indigne document de nou folis que caldria que fos conegut per mostrar com les gastaven els franquistes amb qui va treballar tant per les idees i pel país. Vinyes ha tret la pols d’una vella història i el resultat és una excel·lent aportació biogràfica sobre un dels noms més dinàmics i humans del periodisme del segle xx.

Josep M. Figueres

Figueres, Josep Maria (2010). Periodisme en la Guerra Civil. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

país. La fidelitat republicana de Catalunya durant la guerra va ser un dels trets distintius del territori, i aquesta certa originalitat ha fet que sovint l’estudi s’hagi centrat únicament en l’evolució de la guerra al territori català. El periodisme de l’època –sobretot l’escrit–, en tant que era i és el principal instrument de transmissió d’informació i d’ideologies, ha estat una eina fonamental per als autors que han intentat interpretar i donar a entendre el conflicte. El llibre que ressenyem és un exemple d’aquesta afluència d’obres relacionades amb aquest tema, però intenta anar més enllà dels tòpics que consideren els periòdics com a simple propaganda que no aporta dades rellevants sobre el conflicte, sobretot a causa de la censura del moment.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) és un dels esdeveniments més importants de la història contemporània i no és estrany, doncs, que sigui un dels temes que més estudis, recerques i llibres ha omplert. L’esclat del conflicte entre nacionals i republicans a causa del fracàs del cop d’Estat que pretenia acabar amb la República i la posterior victòria franquista van marcar l’esdevenir de la història d’aquest

Josep Maria Figueres (Vilanova i la Geltrú, 1950) és llicenciat en Història moderna i contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i exerceix de professor d’Història de la comunicació a la mateixa universitat. S’ha especialitzat fonamentalment en la premsa catalana i ha publicat una trentena de llibres i estudis sobre aquesta temàtica, entre els quals podem destacar Informe sobre la premsa en català (1990), Diari de Barcelona (1992), Madrid en guerra (2004), Entrevista a la guerra

(2007) i Les cròniques del front d’Aragó de Lluis Capdevila (2011). Durant l’última dècada ha treballat en diverses recerques hemerogràfiques que li han servit per publicar un dels seus llibres més recents, Periodisme en la guerra civil (1936-1939) (2010, Publicacions de l’Abadia de Montserrat), que tot seguit analitzem.

En aquesta obra, l’autor fa una mirada general sobre els aspectes més destacats de la comunicació i el periodisme a Catalunya durant el període bèl·lic de la Guerra Civil espanyola a partir de la recopilació d’una sèrie de treballs anteriors ja publicats independentment entre 1997 i 2009. Per tant, els continguts del llibre no són nous, el que es presenta com a novetat són les conclusions i la síntesi de totes aquestes recerques lligades a la situació comunicativa del territori català durant el període històric estudiat. S’hi fa especial èmfasi en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, pel fet de ser el primer organisme propagandístic a nivell espanyol i la referència a l’Europa democràtica, i s’hi destaca la figura de Jaume Miravitlles, l’impulsor.

Compost per 245 pàgines, es tracta d’un llibre de gènere expositiu i descriptiu, per l’estructuració dels temes, i de caire divulgatiu, ja que el llenguatge que utilitza l’autor és prou planer. El disseny de la co-

berta és bastant simple: sota un fons blanc i amb el títol vermell, es mostra una fotografia antiga en la qual apareixen sis milicians asseguts al terra, en una trinxera, llegint La Humanitat (1931-1939), diari barceloní amb ideologia d’esquerres (ERC). La fotografia, en aquest cas, ens apropa al context del moment i justifica de què tractarà el contingut del llibre. El títol, concís i sintètic, probablement no reflecteix realment que es tocarà únicament l’àmbit català (tot i que també hi haurà pinzellades generals), i en aquest sentit es queda curt. Així i tot, en la presentació inicial sí es reflecteix aquesta restricció.

L’estructura dels continguts ve marcada pels treballs que es recopilen, dividits en sis capítols, i s’encapçala amb una ja esmentada presentació, amb la qual l’autor justifica el llibre, i un resum de les sigles i els acrònims que en tot moment van apareixent al llarg dels capítols. En un primer apartat a mode d’introducció, titulat «Periodisme en la Catalunya de la Guerra Civil. Mostra de vitalitat i limitacions», Josep Maria Figueres sintetitza el marc comunicacional del moment i parla dels canvis en el periodisme (confiscacions, col·lectivitzacions i transformació de continguts, principalment). Així mateix, comença a brindar el que desenvoluparà després. Tot seguit arrenca amb el que

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

pròpiament són els sis apartats. En general, al llarg del llibre s’aprofundeix més en la premsa escrita i, concretament, en els diaris (també dels setmanaris), com en bona part dels estudis que s’han fet, tal com ho justifica l’autor: «La premsa és un instrument de projecció social en la construcció d’un imaginari collectiu al costat dels altres elements comunicatius i, per tant, ara s’utilitza de forma plena en tots els estudis de periodisme». S’exemplifica en els tres primers capítols. Així i tot, en els apartats restants també es tracta la ràdio (sobretot Ràdio Barcelona), per la seva importància cabdal com a mitjà de comunicació amb certa immediatesa (quan encara la televisió no havia arribat); la fotografia i el cartellisme, també rellevant, si més no, per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions; i la propaganda, fonamental per conscienciar l’opinió pública, tant nacional com internacional, per mitjà del cinema (Laya Films), però també a través dels altres mitjans.

No conté imatges, però sovint hi apareixen taules, recollides en l’índex final, que ens permeten descansar de la lectura monòtona i alhora acabar d’aclarir tot allò que ens explica l’autor abans o després de les mateixes. Per tant, complementen molt bé el text. La informació que aporta cada

capítol es divideix en subapartats temàtics i per això, com hem avançat abans, la lectura pot considerar-se monòtona o poc dinàmica a causa de l’estructuració, la sistematització dels continguts i el detallisme. Les dades concretes (dates, anys, etc.) i la quantitat de personatges que hi apareixen (periodistes, polítics i altres protagonistes del moment) fan que la lectura sigui lenta i, fins i tot, poc interessant en alguns moments. No obstant això, aquest mateix inconvenient també pot considerar-se positiu, ja que el nivell de documentació i anàlisi és força alt. Sovint l’autor utilitza, fins i tot, fragments de declaracions dels personatges que permeten justificar els fets. Si més no, és lògic que una cosa porti a l’altra, i que si volem un llibre més precís i detallat hàgim de tenir en compte que l’exigència, en proporció, serà més gran.

Tot i que la interpretació hi ha d’estar present per força, en tant que l’estudi d’aquest tipus d’esdeveniments històrics reclama una anàlisi interpretativa de la documentació que es recull, en el llibre veiem que hi predomina l’objectivitat. Els fets que s’expliquen, més que argumentarlos, tan sols s’exposen i es descriuen, sense que hi intervingui massa l’autor. N’estem parlant a grans trets; per tant, també hi trobem apartats més interpretatius que no pas d’altres.

Pel que fa al llenguatge utilitzat, podem dir que és acadèmic però alhora planer i assequible i, per tant, apte per a la majoria de lectors i lectores. Com en bona part de les seves obres, Josep Maria Figueres ha escrit el llibre en llengua catalana. Sembla lògic que hagi estat així, per la seva procedència i perquè al llarg de la seva trajectòria s’ha especialitzat en l’evolució de la premsa i la comunicació a Catalunya. En aquest sentit, també és una manera de reivindicar la llengua pròpia, i lliga amb el fet que s’explica al llibre sobre la llengua que utilitzaven les publicacions durant la Guerra Civil: sobretot en els diaris de comarques, però també a Barcelona, abans de les confiscacions, els diaris en català hi eren predominants, tot i que després es capgiraria la situació.

Des d’un punt de vista personal, la redacció podria millorar-se, ja que no s’acaben d’entendre determinades construccions oracionals i hi trobem algunes errades per repeticions o incorreccions gramaticals. Un exemple clar seria el que trobem a la pàgina 104: «En aquest apartat coneixem els comunicats oficials militars, editats en volums posteriorment, però que no són, però, els únics, atesa la multiplicitat d’organismes…». No vol dir que hi hagi un nombre excessiu d’equivocacions, però, si més no, sí

que hi veiem alguns casos com l’anterior que caldria revisar.

Un concepte que realment està ben explicat és el que fa referència a les apropiacions de diaris (p. 53). En aquest cas, l’autor resol molt bé les diferències entre confiscacions (per part d’un grup social o polític), expropiacions (amb una força legal i moral manifesta per la societat) i col·lectivitzacions (per part dels treballadors). Considero que aquest i, en general, els sis capítols o apartats són molt complets pel que fa a continguts, però en destacaria el de la programació de Ràdio Barcelona (cap. 3) i l’últim –potser el més interessant– sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Per una banda, pel que fa a la ràdio hi ha un extens estudi fet a partir dels guions que conserva la Universitat Autònoma de Barcelona de l’emissora barcelonina i de la RAC (Ràdio Associació de Catalunya). Hi observem la importància d’aquest mitjà de comunicació, fins al punt que sovint es produïen robatoris per l’escassetat de reproductors. A més, es recullen les graelles de programació i els continguts, dividits per temàtiques, de tal manera que podem establir una certa similitud amb la programació actual. Amb predomini del contingut musical, com avui dia, llavors també eren molt rellevants els

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

informatius i, especialment, els continguts socials.

D’altra banda, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat –primer organisme espanyol que es dedicà a elaborar materials per decantar la voluntat de l’opinió pública, liderat per Jaume Miravitlles– va ser fonamental, i en el llibre això queda reflectit per la importància que hi dóna l’autor. El que més emfasitza és que no podem comparar-ho amb el que s’entén avui dia per propaganda (deformació de la realitat), sinó com el que anomenem comunicació (difondre unes idees que són reals i que, en aquest cas, corresponen a la realitat cultural catalana). Realment, veiem com s’invertí bona part dels recursos en aquest organisme per tal de convèncer d’alguna manera –per tant, jo ho anomenaria més aviat persuasió– que la lluita dels republicans era la línia adequada a seguir. Així i tot, els esforços serviren de poc –ja que la guerra es va perdre–, però hauran estat importants, en part, per la situació cultural de Catalunya actualment. Així mateix, tampoc ha servit de gaire per al progrés de la República si tenim en compte que des de l’esclat del conflicte i fins avui no s’ha tornat a implantar aquest sistema polític.

La realitat social i política de Catalunya durant la guerra, com diem, fidel a la República, fa que l’autor

parli fonamentalment dels sectors amb aquesta ideologia, i fins i tot podem dir que s’hi veu influenciat. L’estudi dels mitjans de comunicació de l’època se centra bàsicament en el periodisme republicà i més d’esquerres que no pas conservador.

Pel que fa a algunes peces periodístiques de l’època, podríem establir una certa relació amb els temps actuals, lògicament, salvant les distàncies. Les entrevistes publicades durant la guerra civil tenen aspectes similars (contingut) i altres no tan semblants (forma) respecte al periodisme modern. Per una banda eren conjunturals, d’actualitat, i giraven entorn d’un sol tema. Però, en canvi, les principals diferències les trobem en la brevetat, l’anonimat i la limitació per la censura.

Com ja hem avançat, els continguts de ràdio Barcelona s’apropen bastant a la programació radiofònica pública actual a Catalunya. Potser el que més es diferencia són els continguts culturals de llavors (amb la participació de grans escriptors com Josep Carner o Mercè Rodoreda), els teatrals (que s’emetien sobretot per la nit i en castellà) i els polítics, sobretot pel que fa als mítings.

La fotografia (i, amb ella, el cartellisme) de guerra estava marcada per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions. El Comissa-

riat es va encarregar de donar totes les facilitats als fotògrafs europeus (i a periodistes de tot arreu) perquè a l’hora de marxar ho fessin amb una bona imatge de la Catalunya més republicana. Robert Capa, hongarès, és potser un dels professionals més destacats i amb les seves instantànies s’exemplifica el que acabem de dir, sobretot amb la famosa fotografia titulada «La mort d’un milicià», que es considera un muntatge. La important millora de la tecnologia fa que avui dia sigui més fàcil captar fotografies explícites i menys freqüents els muntatges per a informacions diàries. Així i tot, la manipulació no ha deixat d’existir, sobretot gràcies als programes informàtics d’edició que pot arribar a utilitzar gairebé qualsevol periodista. En tenim dos exemples recents molt clars: la imatge de Lorca que publica en portada el diari El Mundo suprimint-hi un cadàver, per petició dels usuaris de Twitter (12 de maig), i el fotograma del diari AS en la qual s’ha suprimit Koikili (defensa del Bilbao) per justificar el fora de joc en el gol del Barça ( 21 de febrer).

En definitiva, els recursos són totalment diferents i extremadament millors que no pas els que tenien al seu abast els periodistes durant la Guerra Civil, però encara hi trobem semblances. Òbviament, el llibre no

parla de televisió perquè encara tardaria un parell de dècades a arribar a Espanya. Del que sí parla és del cinema de Laya Films, que gestionava el Comissariat i que ja hem tractat, però en el qual cal incidir donada la importància que va tenir. Reiterem, com ho fa l’autor, que no tenia un paper de propaganda, com podrien entendre’s avui els anuncis que es projecten just abans de començar una pel·lícula al cinema o els que veiem cada dia a la televisió. Era comunicació i realitat (amb una certa dosi de persuasió); s’encarregava de mostrar el que estava passant i com calia actuar.

En conclusió, Periodisme en la Guerra Civil és un llibre complet que ens pot aportar nous coneixements sobre un dels esdeveniments més importants de la nostra història recent i del qual es poden extreure alguns lligams amb l’actualitat. El llenguatge planer que utilitza l’autor fa que sigui apte per a qualsevol públic, però, si més no, cal tenir una base prèvia del context del conflicte a Catalunya per interpretar adequadament el que s’hi explica. En aquest sentit també hem de remarcar que és un llibre exigent. Tenint en compte això, és recomanable per a totes aquelles persones que estiguin interessades en el món del periodisme i la història. Si bé de llibres genèrics sobre la Guerra Ci-

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

vil en podem trobar molts, les obres que tracten sobre la comunicació i el periodisme durant el conflicte, especialment a Catalunya, i que ho fan amb la precisió d’aquesta són menys freqüents. Per tant, és interessant per això i pel fet de poder tenir les diverses recerques de Josep Maria Figueres, especialitzat en el tema, recopilades en un sol llibre.

Javier Muñoz

en el qual aquest estigué a mans del Partit Popular (PP) com en aquell en què va estar-ho en les del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

A través d’aquest eix vertebrador, l’autor traça també pinzellades molt suggerents sobre quines varen ser les principals qüestions que presidiren la vida ciutadana a Catalunya en aspectes com l’econòmic, el de les comunicacions, l’urbanisme, el medi ambient, l’educació o la cultura, entre d’altres.

Pujol, Jordi (2012). Memòries. De la bonança a un nou repte (1993-2011). Amb la col·laboració de Manuel Cuyàs. Barcelona: Proa.

Aquest és el tercer volum de les memòries personals i polítiques de Jordi Pujol. Fa referència al període en què el seu autor va ser president de la Generalitat i als primers en què la institució de govern de Catalunya va canviar el signe polític.

Malgrat el to personal que tenen els llibres de memòries, aquest és una obra d’història, sobretot política, de la Catalunya d’aquells anys. Permet seguir els trets bàsics que varen caracteritzar les relacions del govern català amb el de l’Estat, tant en el període

Aquest llibre és també la història d’una gran passió, la de Jordi Pujol per Catalunya, i alhora la història d’un gran desengany, el que va patir el seu autor amb Espanya i els seus governants. Pujol deixa ben clar quins varen ser els tres grans temes que presidiren la seva acció de govern: «la trinitat dels meus camps d’actuació, Catalunya, Espanya i Europa». Explicita també el punt de vista des del qual escriu la seva obra: «Jo, abans que res, em declaro nacionalista». Defineix el nacionalisme com un instrument al servei del «desenvolupament integral dels catalans». Amplia aquesta declaració de principis dient que, des de jove, el seu objectiu ha estat sempre «fer país, construir Catalunya».

La primera part del llibre és com un manual que ajuda a entendre el caire de les relacions polítiques de Catalunya amb Espanya. Pujol hi

explica l’evolució que han travessat aquestes relacions i el diferent caràcter que varen assolir quan els dos grans partits espanyols gaudien de majoria absoluta i quan, en minoria, els calia el suport que podia oferir-los Jordi Pujol a través de la coalició que liderava.

Segons Pujol, la lleialtat de Convergència i Unió (CiU) amb el PP i el PSOE podia haver fet pensar que «hi podia haver una relació que anés més enllà de la simple conllevancia entre Catalunya i Espanya. Una il·lusió agosarada, que avanço a dir que el temps ha demostrat que era vana. Vana amb el PSOE i vana amb el PP». En aquest sentit, Pujol parla de la «relació frustrant que hi sol haver entre Espanya i Catalunya». Algun exemple sobre un tema menor, com va ser-ho la proposta que la C de Catalunya figurés a les matrícules dels cotxes, és significatiu, el president del govern espanyol, José M. Aznar, li digué un dia: «Si al lado de matrícula queréis poner una referencia a la comunidad autónoma, como quien pone “A mi me gusta el jamón serrano...”».

Quan, «tot mirant de crear un clima positiu, polític i intel·lectual, amb Espanya», Pujol va fer unes conferències a Madrid, Sevilla i Lepe i quan va organitzar l’exposició «Catalunya, tierra de acogida», que va

circular per Espanya, el resultat va ser negatiu: «per enèsima vegada vam haver de constatar que la pedagogia, feta des de Catalunya, és poc eficaç». I afegeix: «quan vaig pronunciar la conferència a Sevilla, em vaig adonar que picava ferro fred».

El llibre de Pujol dedica una atenció especial al tema econòmic i, de manera més específica, al del finançament. Aquesta part de l’obra es desenvolupa sobre l’afirmació següent: «Volíem que tant com fos possible tots els diners que rebés Catalunya estiguessin relacionats amb l’esforç econòmic i la creació de riquesa del país. (...). Això és autogovern».

L’estructura del llibre és clara.

A més de la part ja esmentada sobre les relacions entre els governs de Catalunya i l’Estat, el segon capítol fa referència a la vida interna de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i a la de la coalició de CiU, amb una referència especial al procés que va portar Artur Mas a assumir-ne el lideratge.

La tercera part, la més extensa, està dedicada a explicar l’obra de govern del període en què l’autor del llibre va assumir, entre 1980 i 2003, la presidència de la Generalitat de Catalunya. Constitueix una autèntica guia a l’hora d’estudiar la història de Catalunya dels darrers decennis del segle xx i dels primers anys del segle xxi.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

Aquesta part del llibre conté informació sobre aeroports, AVE, port de Barcelona, aigua de l’Ebre, medi ambient, energia, dret civil català, justícia, mapa escolar, sanitat, parelles de fet, adopcions infantils, corredor mediterrani, eix transversal, Pla Hidrològic Nacional, dessalinitzadores, indústria («com a industrialista sóc partidari de la indústria amb molta tecnologia nova»), recerca, immigració i immersió lingüística, entre d’altres temes esmentats més de passada. Cultura i llengua són considerats com l’eix vertebrador de la identitat catalana. És natural, doncs, que l’autor del llibre, un nacionalista català de sempre, dediqui a aquesta temàtica una atenció especial. Ho fa en base a l’afirmació ideològica següent: «El catalanisme s’ha fonamentat, d’una manera no exclusiva però si molt destacada i intensa, en la cultura i la llengua. Jo ho havia dit molts cops, i ho continuo dient, que la llengua és el nervi de la nació i la cultura el seu eix vertebrador».

Un llibre d’història com ho és aquest ha d’interessar per les informacions i interpretacions dels fets que relata i que ajuden a entendre un determinat episodi del passat i a copsar les causes que varen condicionar la realitat d’uns esdeveniments que es produeixen en un àmbit concret i que són viscuts per una col·lectivitat més

o menys àmplia. Per donar valor, el que sigui, a una obra determinada és bo també aprofundir en la manera de pensar, en la ideologia de l’autor. En el seu llibre, Jordi Pujol explicita sovint el seu pensament i no s’està de fer crítica a actituds polítiques i ètiques d’aquells que han tingut un paper rellevant en la vida pública de Catalunya. En fer-ho intenta aproximar-se amb el màxim rigor a la comprensió d’actituds que d’alguna manera han tingut una presència notable en la vida política del país.

En aquest sentit, i a tall d’exemple, Pujol destina unes pàgines a descriure allò que podríem qualificar com la psico-sociologia, ell en diu la cultura, del no. Es tracta de pàgines brillants que expliquen les dificultats, tan innecessàries com doloroses, que ha patit l’acció de govern a la Catalunya de la Transició i del primer període autonòmic. Bé que, en el cas que ens ocupa, la «víctima» ha estat el mateix autor del llibre, el fenomen descrit ha afectat també altres formacions polítiques o institucions de govern.

El pensament de Pujol, que explica la massa sovint estèril oposició política rebuda i que caracteritza una manera negativa d’exercir els usos democràtics, es concreta en fragments com aquest: «Sabem el que són la demagògia i les actituds poc

responsables d’oposició sistemàtica, i la cultura del no», i també: «(...) la cultura del no, el sectarisme, el poc sentit del bé comú, tot això recobert de vegades d’una capa d’elitisme i de superioritat moral, han perjudicat greument el nostre país». No es refereix només a determinats grups polítics, sinó també que la censura de Pujol, a vegades tan dura com ajustada a la realitat, va adreçada a algunes plataformes ecologistes o a associacions locals de curta mirada i de pregona insolidaritat en relació amb els interessos generals del país. Si algú pensa que aquest tipus de reflexions personals no s’escauen en un llibre que he qualificat de document històric de gran interès, sàpiga que, amb el meu respecte per aquesta manera de pensar, hi va la meva pregona discrepància acadèmica.

En síntesi, aquest llibre té, com a mínim, un doble interès: el de la informació i la interpretació del període del qual s’ocupa, però també el que es deriva de la lliçó cívica i ètica de l’autor sobre les actituds polítiques dels actors personals i col·lectius d’aquells anys.

És un llibre de fàcil lectura, ben editat i en el qual manca només un índex de noms i de topònims que en faciliti la consulta. És un llibre sense notes ni bibliografia, la credibilitat del qual té relació directa amb la con-

fiança de la qual Jordi Pujol és mereixedor.

Jaume Sobrequés i Callicó

Morales, Mercè (2012). El Parlament de Catalunya. República, Guerra Civil i Exili. Barcelona: Editorial Base. El Parlament de Catalunya. República, Guerra Civil i Exili és la nova aportació historiogràfica de Mercè Morales al coneixement del passat català. En aquest cas, a la història del primer Parlament de Catalunya de l’època contemporània. El llibre és un estudi minuciós de l’activitat del principal òrgan de representació democràtica de Catalunya. Ofereix als estudiosos una relació inabastable de personatges, dades i dates que en endavant esdevindran inevitablement objecte de consultes i citacions. Per primer cop es recull en un volum específic la història del Parlament republicà incloent el període de l’exili.

L’obra destaca per la seva densitat informativa, resultat d’una intensa tasca de recerca. Si bé la doctora Morales fa esment de contextos ja sabuts, també són nombroses les aportacions de dades desconegudes

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

fins ara i que aquesta obra fixa en la memòria col·lectiva. La seva immersió en arxius com el de Poblet, el Pavelló de la República i l’ANC li ha permès incloure en El Parlament de Catalunya informacions que omplen el que fins ara eren espais buits en la història política del Principat.

En qualsevol cas, innovadores o conegudes, El Parlament de Catalunya explica coses al lector a cada paràgraf, gairebé a cada frase. Sembla la voluntat de la seva autora que en cap moment la curiositat del qui sosté el llibre resti insatisfeta, que no hi hagi treva. Resulta impossible assenyalar un paràgraf de l’obra que no digui res. Morales és exhaustiva fins a l’extenuació. Aquest tret reflecteix la tasca ben feta i enalteix la seva obra, però obliga el lector a consumir-la en dosis moderades. És l’inconvenient de la minuciositat.

Al contrari, en un context en el qual es realitzen i publiquen estudis històrics carregats de suposicions i dades estèrils, el llibre de Morales té la vàlua de ser també un bon exemple per als joves historiadors per destacar en el sentit oposat. El Parlament de Catalunya es cenyeix als fets; els exposa amb claredat i els analitza i interpreta de manera rigorosa. I és aquesta solidesa del seu mètode la que permet a la doctora Morales abordar una qüestió polèmica, com ho és

la rebatuda presidència de Manuel Serra i Moret entre els anys 1950 i 1954. Sostinguda en la seva tasca de recerca documental i amb una trajectòria com a historiadora en què ja ha demostrat la seva solvència, Mercè Morales afirma que Manuel Serra i Moret no pot ser considerat com el cinquè president del Parlament.

L’autora explica els arguments que esgrimí Josep Tarradellas davant del president Josep Irla per rebutjar l’autonomenament de Serra i Moret. El socialista havia dimitit com a ministre del govern Albornoz i, mort el darrer president de la cambra, Antoni Rovira i Virgili, va reclamar el càrrec per a sí pel mecanisme que li concedia de forma automàtica pel fet de ser vicepresident. El cas és que legalment ja no podia ser considerat d’aquesta manera, defensà Tarradellas. El qui seria president de la Generalitat defensà que, en acceptar el càrrec de ministre del govern espanyol, Serra i Moret havia deixat de ser vicepresident del Parlament i membre de la mesa per un cas d’incompatibilitat.

A aquest argument legal s’afegeixen d’altres de caire personal. L’autora exposa com Tarradellas va fer notar que, mentre havia estat ministre del govern espanyol a l’exili, Serra i Moret no havia tingut cap gest envers la Generalitat. «Tot plegat demostra la indiferència, que algunes vegades

ha arribat al menyspreu, en què heu tingut les nostres institucions», acusà Tarradellas. El litigi que d’inici mantingueren aquests dos protagonistes aviat és traslladat als diputats, atès que Serra i Moret no podia instituir-se president del Parlament sense el suport de la majoria dels parlamentaris. El llibre de la doctora Morales recorre el procés i el seu context, els esforços de Serra i Moret i els de Tarradellas, qui acabaria imposant el seu criteri. Es convocaren eleccions per a constituir una nova mesa del Parlament a l’exili ignorant les reclamacions de Serra i Moret, qui tampoc no va aconseguir les aliances desitjades en l’arc parlamentari. Com escriu Morales, «en definitiva, la majoria de diputats del Parlament a l’exili es varen manifestar contraris a la presidència de Serra i Moret».

És aquest l’argument principal que dóna suport a la tesi de l’autora: si els parlamentaris no el van reconèixer com a president del Parlament, Serra i Moret no va ser-ho, tot i la seva voluntat i el desig d’alguns sectors del socialisme català. És mèrit de la doctora Morales la claredat amb què ordena i exposa els fets que van suscitar la polèmica i com abeura llum sobre una qüestió tan confusa i espinosa.

Cal destacar també el to didàctic d’una obra l’envergadura de la qual

podria haver fet que la seva autora es precipités per pura inèrcia cap a un to erudit que hagués acabat per resultar engolat. És un risc inherent a les obres que s’ocupen de grans temes, sia la disciplina que sia, i la doctora Morales ha sabut esquivar-lo. Lluny de l’altisonància, el llibre està escrit de manera que la progressió informativa es produeix sense que el lector acabi perdut en un circell de paraules enrevessades i sintaxi recargolada. Al meu entendre, aquest fóra un mèrit que no s’hauria de reconèixer a cap historiador, però la crua realitat –observada per qui no és especialista en història, sinó en lletres–ens obliga a aplaudir a qui adopta el llenguatge entenedor per adreçar-se no només a un grup de lectors selectes, sinó a sectors més amplis de la societat. Si en cap moment el lector es veu obligat a tornar enrere i rellegir serà degut a la densitat informativa del llibre del qual parlo. N’és un exemple el ja referit debat entorn a la presidència de Serra i Moret.

La crònica de la història del Parlament es completa amb una tríada d’apèndixs: un d’enciclopèdic, que recull succintes biografies polítiques de tots els diputats al Parlament de Catalunya el 1932, un que reprodueix alguns dels discursos més significatius i apassionats que es van pronunciar a la cambra i un índex onomàstic que clou l’obra.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

En definitiva, El Parlament de Catalunya és una monografia que, tot i adreçar-se a un públic general gràcies a la seva eficàcia narrativa, està farcida d’informació rellevant que la fa esdevenir una obra de referència en l’estudi de l’història de la cambra i, per extensió, del país en un tombant decisiu del seu passat.

David Aliaga Muñoz

Anàlisi, crítica i territori*

El projecte de publicar dotze estudis amb opinions contrastades ‒«un discurs polifònic sobre la cultura»‒ entorn de diversos àmbits culturals –i la seva relació amb el procés polític reformista endegat d’ençà de 1975– ha estat un repte d’envergadura pel que fa als objectius –interpretació, actualització i propostes d’actuació– plantejats per l’equip redactor de la col·lecció «Argumenta», els volums de la qual han estat publicats per l’editorial vilanovina El Cep i La Nansa (1979).1 En aquest

* Els textos analitzats en aquest article són: El (des)crèdit de la cultura (2005), 140 p.; La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005), 172 p.;

sentit és rellevant que, enllà del hinterland metropolità barceloní –a fi d’apostar per la descentralització cultural–, es duguin a terme empreses de suport –«des de la base cívica» i amb gran capacitat de planificació– que tenen per finalitat debatre i acordar aspectes que han condicionat l’estat de les manifestacions intel·lectuals en àmbits concrets de la producció creativa, «d’allò que han estat les grans problemàtiques de la societat catalana actual».

Societat catalana, societat limitada? (2007), 227 p.; Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (19752006) (2007), 235 p.; Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (2007), 144 p.; L’escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005) (2006), 237 p.; Arts sòlides o líquides? Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008) (2008), 175 p.; La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008) (2008), 230 p.; (Des) acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009) (2009), 179 p.; Una impossibilitat possible. Trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009) (2009), 269 p.; Pensament i ciència als Països Catalans (2011), 214 p.; Testimonis del segle XX (2010), 233 p.

1. Si no es diu el contrari, tots els textos citats entre cometes corresponents als objectius de la sèrie bibliogràfica provenen del text redactat per l’equip de la iniciativa titulat «Col·lecció Argumenta. Plantejaments generals». N’agraeixo el coneixement del document a l’editor d’El Cep i la Nansa, Francesc Mestres i Soler.

La idea d’aquesta sèrie de volums, pensada el 2002, es va concretar el 18 de març de 2003 a Vilanova i la Geltrú «amb la voluntat d’omplir un espai inexistent en el panorama actual de l’edició en llengua catalana […] i situar la cultura catalana en les coordenades universals». Tot plegat ha dut a publicar dotze monografies que, superant el presentisme –amb «visió diacrònica»– han bastit un sòlid balanç sobre l’estat de les polítiques culturals amb referències a la contemporaneïtat més immediata «des de la realitat més propera a la més universal i de la cultura a la societat». Així, els volums publicats –amb una mitjana de tiratge de 1.200 exemplars– han respost a aquesta iniciativa introspectiva, no pas victimista i sí amb una orientació –sense retòrica– cap a la recerca de vies i projeccions d’abast materialitzable sobre el plantejament, les qüestions i, sobretot, els processos de socialització –expressats en la i i la ii Jornades «Argumenta» al Foment Vilanoví els dies 16 i 17 de juny de 2007 i 19 i 20 de novembre de 2010– que afecten les concepcions i les trajectòries de la identitat social de Catalunya, el País Valencià i les Illes. L’assaig, doncs, com a pràctica de democratització del coneixement, ha assolit amb aquesta iniciativa –que caldria man-

tenir oberta a la continuïtat– la relació entre cultura i realitat sociopolítica, binomi no sempre palesat en projectes prospectius d’aquesta índole.2

I la relació entre projecte, pensament, política cultural i estructura política ha estat definida en la publicació dels tres primers volums encertadament establerts com a marc general per al debat sobre el treball cultural: El (des)crèdit de la cultura, La gran desil·lusió i Societat catalana, societat limitada?

El (des)crèdit de la cultura suposa una reflexió coral de nou aportacions que actualitza les concepcions sobre el concepte polisèmic de cultura en diversos àmbits de les ciències socials i humanes. Tanmateix, més enllà d’una anàlisi interna del mot-programa objecte d’estudi, el volum en contextualitza la potencialitat en un context hegemonitzat pel monetarisme, l’estratègia de mercat i el cosmopolitisme, que no fa altra cosa que

2. Un nou projecte que vol ser el relleu de la sèrie de monografies d’«Argumenta» és el titulat «República de les Idees», coordinat pels historiadors Xavier Díez i Enric Pujol. El seu objectiu és «constituir-se com a baula entre la cultura de les elits i la cultura de masses». Vegeu: Projecte Argumenta 2002-2010 / Equip Argumenta, p. 93. Dec el coneixement de la dada i del document a Francesc Foguet i Boreu.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

qüestionar la relació lògica entre els marcs internacionals i els territorials. Una «posició pròpia» (p. 71) davant aquest dilema és el que suggereix el professor de la Universitat Rovira i Virgili Magí Sunyer, cosa que equival a sospitar, en principi, dels pressupostos adscrits a les polítiques culturals de les institucions, que lúcidament ha explicitat Bernat Puigtobella (p. 28) en la ponència «La cultura adjectivada». L’aportació general del volum consisteix a explicitar, segons l’anàlisi de la filòsofa Fina Birulés, la relació passat-futur com a automatisme «quasinatural» propi del que hom entén hipotèticament com a modernitat.

El marc polític que contextualitza sociològicament els problemes culturals ajuda a comprendre el debat sobre el crèdit de la cultura.

La gran desil·lusió planteja des de la historiografia crítica, com proposen Joel Baguer i Xavier Díez, una «desconstrucció de la “llegenda rosa” de la Transició». La finalitat general de les nou contribucions és tractar fets, relats, legislacions que, en negatiu, permeten de plantejar per què «els discursos oficials s’han entestat a fer-nos creure que vivíem en el millor dels mons possibles, que amb el valor màgic de paraules com Democràcia o Constitució n’hi havia prou per assolir quotes de benestar

material, social, i fins i tot mental. I amb tot plegat, en aquestes tres darreres dècades, hem assistit sovint a les exclusions de les dissidències contra aquest ordre de coses, dipositades implacablement a les fosses de l’oblit, recloses darrera un mur de silenci (p. 16)».

El rerefons del debat el suggereix l’historiador Francisco Madrid Santos («Una transició implacable. Crítica llibertària a la Transició») quan defineix el franquisme com a instrument –útil al capitalisme transnacional– per a la consecució de la primera etapa d’acumulació capitalista (la segona etapa tindria lloc entre 1977 [concertació social]3 i 1985 [ingrés d’Espanya a la CEE]), i especifica les opcions polítiques davant la crisi oberta a l’Estat espanyol després de Franco com a «continuïtats programades». Un continuisme, doncs, que cercava l’abolició de la memòria política dels anys trenta. L’assumpció del reformisme havia d’aconseguir l’anul·lació dels ressorts (llocs de memòria) civils que servissin d’oposició al tardofranquisme i de referent per a un futur novament republicà. Una expectativa recurrent

3. Una concepció contraposada que valora positivament els Pactes de la Moncloa a Joan Trullén, «Els acords del 1977», Avui, 4 d’octubre de 2009, p. 31.

com a exemple de la no superació dels plantejaments històrics i sobre quin model de memòria esdevé hegemònic.

Pel que fa al desenvolupisme, l’anàlisi d’Àlex Villeyra («Transició i crisi econòmica als Països Catalans [1973-1984]») aprofundeix en l’etapa de crisi estructural arran de la crisi del petroli de 1973 i especifica els impactes de canvi d’estructura econòmica (de l’agroindústria a la industrialització) al país, tot concloent que és a partir dels anys setanta quan Catalunya, el País Valencià i les Illes presenten una certa homogeneïtat de fenòmens sociològics. La lectura d’aquest estat de la qüestió suggereix l’elaboració d’un balanç de les estratègies polítiques pel que fa al grau de (dis)sincronia entre nació cultural i nació política. Es pot separar la nació cultural de la nació política? Quina nació política calia construir?

Sobre aquest interrogant, que suposa una qüestió oberta pertocant a un projecte de construcció nacional, tracta la tercera monografia, Societat catalana, societat limitada? Les set intervencions que s’hi apleguen assoleixen l’objectiu de fer una radiografia sociològica de la Catalunya actual tenint en compte una perspectiva d’abast que permet de precisar el balanç sociopolític crític de conjunt.

I no podria ser d’una altra manera, ja que les ponències incideixen en qüestions ben actuals com la nova immigració (Emili López), els moviments socials (Robert Gonzàlez) i la cultura en el marc de les anomenades noves tecnologies (Jordi Busquet). A més, però, l’assaig avalua comparativament el sistema de partits polítics al Principat, el País Valencià i les Illes (Jordi Argelaguet), la reforma política i el rupturisme ecologista (Xavier Garcia), i inclou una rigorosa anàlisi secular del catalanisme i dels seus components estratègics d’acord amb els canvis socials (Joaquim Capdevila). En conjunt, l’aportació del volum reflecteix els reptes fonamentals d’una comunitat nacional minoritzada per les polítiques (fiscals) del nacionalisme d’Estat, per la seva violència simbòlica –com es desprèn de la reflexió de Llibertat Granell– i per una estratègia pròpia de curt abast que planteja, tal com interroga Francesc Foguet: «És que la societat catalana és mereix –adés i ara– la classe política que té?» (p. 11). La unitat metodològica dels tres primers volums, doncs, resta definida en plantejar, d’una banda, l’emergència de noves formes d’organització política –moviments socials– amb nous objectius transformadors i, de l’altra, la relació entre cultura política i socialització de codis nacionals autoreferencials davant

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

els usos polítics dels símbols de l’Estat (espanyol i francès).4

Els vuit assaigs posteriors –publicats entre el 2007 i el 2011– estableixen anàlisis sectorials –però no pas de menor incidència– referents a les ciències humanes i al pensament científic.

El recorregut sobre el balanç de la professionalització en humanitats s’inicia amb el volum dedicat als mitjans de comunicació. Embolicats amb el periodisme actualitza les qüestions que plantegen les condicions de possibilitat d’un espai comunicacional d’abast nacional i la viabilitat d’una premsa comarcal. En realitat, es tracta de dos aspectes d’un mateix vector: la construcció d’uns mitjans que basteixin una anàlisi i una interpretació de la realitat sense mediacions. De fet, però, aquest objectiu ha de comptar amb la política d’implantació dels interessos transnacionals economicopolítics dels consells d’administració dels mitjans de comunicació. El capítol introductori de Joaquim Noguero sobre la influència del periodisme en «la nostra percepció del món» (p. 9), l’estudi del comunicòleg Daniel

E. Jones sobre la difusió de mitjans pertanyents als grups mediaticoempresarials hegemònics al Principat, les Illes i el País Valencià (p. 29-61), el capítol dedicat a la premsa comarcal (p. 135-153) i una recerca sobre la dinàmica de la premsa territorialitzada valenciana (p. 153-183) permeten de plantejar al capdavall la relació entre intel·lectual, opinió i comunicació (Francesc-Marc Álvaro) que oposa l’«argumentador» al «soroll» desinformador. Aquest extrem es deduïble de l’article d’Enric Xicoy, que tracta sobre el tractament informatiu de la realitat basca. Un volum, doncs, adient per reflexionar sobre les interferències del poder en la construcció social (i política) de la realitat.

4. Val a dir que en la primera programació de la col·lecció era pensat de publicar, com a segon volum, un estat de la qüestió dedicat a «història i historiografia», a càrrec de Joel Bagur i Xavier Díez.

Alguns aspectes de l’espai comunicatiu són també presents a Mutacions d’una crisi. Hi són perquè l’edició bibliogràfica forma part d’un sistema de difusió cultural que, en el nostre cas, es debat davant la qüestió hegemònica mundial: l’impacte del capitalisme transnacional i, en conseqüència, la concepció del llibre com a mercaderia més que no pas com a referent de pensament. Precisament, l’estudi de Josep Lluch i Mireia Sopena, «Del voluntarisme a la industrialització» (p. 9-23), aprofundeix en l’evolució –en alguns casos gairebé artesanal– de les editorials del país, actualment, davant el repte del best-

seller, majoritàriament sense contingut de valor cultural. La substitució d’editorials familiars per grups de poder empresarial i de fons editorials per a l’edició entesa en termes d’impacte de mercat és el debat –ben plantejat– que, en gran part, articula el volum, perquè és l’interrogant del present. Amb tot, com també es palesa en el llibre, una xarxa d’editorials mitjanes competitives, fonamentalment implantades al País Valencià, pot significar un contrapoder efectiu a la multinacionalització que descapitalitza culturalment el llibre.

Agrupats per temàtica, L’escena del futur, Arts sòlides o líquides? i (Des) acords actualitzen el debat sobre la projecció social i el reptes de les arts creatives: teatre, estètica i música. Tal vegada però, els tres àmbits es trobin definits per la triple relació entre «Art, cànon i poder(s)» que Gerard Vilar teoritza en el cas de l’art (p. 37-59). L’aportació dels tres volums és mostrar la historicitat recent de l’àmbit escènic i artístic en la totalitat de les seves manifestacions –de la crítica a les relacions entre companyies catalanes, valencianes i illenques–, amb períodes definits com a «primavera creativa musical en català» (Josep Vicent Frechina), per bé que, com apunten Francesc Foguet i Pep Martorell per al marc escènic, cal plantejar un «canvi de paradigma» (p. 9-23) davant la

institucionalització i les polítiques culturals.

El balanç sobre La literatura catalana en la cruïlla –entre Franco i Frankfurt– és especialment interessant perquè, ultra les anàlisis sectorials sobre els diversos registres d’expressió literària –hi destaquen l’aportació de Maria Dasca sobre la construcció del relat a través del conte, el text d’Anna Esteve sobre el dietarisme i el memorialisme i la reflexió de Mercè Picornell sobre la crítica i l’«ofici» de crític literari–, planteja –en consonància amb el volum El (des)crèdit de la cultura– mancances canòniques –en clau de sociologia de la literatura– d’una nació sense Estat: capacitat de difusió pròpia, literatura real i literatura oficial i funció d’esdeveniments que es volen internacionalment representatius (Frankfurt, 2007). Aquests aspectes resten molt ben definits –sota el qüestionament dels tòpics al voltant d’una concepció de modernitat, la manca de models, la macrocefàlia de l’elit versus la feble base social– en sengles reflexions de Jaume Subirana, «Paraules i futurs […]» (p. 23-45), i sobretot de Francesc Parcerisas, «De l’esquizofrènia i del “com si”…» ( p. 45-55), i en la secció de «Diàleg» sota l’explícit lema «El vigor d’un sistema literari desvertebrat» (p. 213-230), on Pere Ballart, Vinyet Panyella i Frances Serés expo-

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

sen qüestions no resoltes que interroguen la viabilitat d’un hipotètic «sistema» amb mancances de referents i de socialització. En conjunt, doncs, una panoràmica que, en consonància amb la resta dels volums publicats, té ben presents els factors exògens que permeten copsar limitacions endogàmiques i condicions de possibilitat.

Unes condicions que semblen clares en l’àmbit de la traducció. Una impossibilitat possible estableix en onze capítols aclaridors el títol del volum, que reflexiona globalment i sectorial sobre les relacions entre literatures a través de les traduccions. Aquesta monografia reflecteix, seguint l’estudi de Ricard Torrents, que la literatura catalana, lluny de la minorització i malgrat la interferència de la glotofàgia castellanoespanyola, se situa en un estàndard significatiu internacional pel que fa a la traducció d’obres literàries canòniques d’ençà de la tradició iniciada amb la Renaixença i el Modernisme (Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Joan Maragall). La relació entre cultures, a través de la traducció (la llengua com a mitjà d’«intercanvi cultural»), cobra significació a través de «literatures traduïdes i literatures traductores» i, com palesa aquesta monografia, ve marcada per condicionants ideològics i recepcions de tendències estètiques. Amb tot, la traducció té encara avui punts febles:

l’assaig, com planteja el filòsof valencià Xavier Sierra. Les aportacions de Francesc Parcerisas Manuel Llanas, Simona Skrabec i Miquel Desclot amplien la perspectiva analítica en plantejar el debat entorn del model de llengua i la traducció com a acte creatiu (cada traducció ha de comprendre la concepció del món de l’autor i el significat de l’obra) i desdoblament identitari (l’entitat del subjecte entre dues llengües).

El monogràfic dedicat a Pensament i ciència als Països Catalans aplega onze articles, dels quals vuit corresponen a un recorregut historiogràfic de disciplines ecosocials i cientificotècniques (de l’ecologia a la biomedicina) i tres exposen la relació entre política científica, desenvolupament, innovació i difusió social dels debats metodològics i els avenços de la ciència. En aquest sentit cal destacar l’article de Sergi Cortiñas sobre «la tradició de la divulgació científica» en la premsa moderna i contemporània. La resta de reflexions d’aquest àmbit exposa la funció d’institucionalització i internacionalització de la producció científica de l’Institut d’Estudis Catalans (Llorenç Arguimbau) i l’estratègica relació entre recerca i comunicació (Vladimir de Semir). Aquest volum planteja un cop més el recorregut prou contradictori per assolir el que els curadors

del volum (Mercè Piqueras i Cristina Ribas) defineixen, reprenent el clàssic assaig precursor de Snow sobre les dues cultures, com a «nou humanisme» (p. 13). Dic contradictori perquè per assolir una panoràmica més general caldria potser comparar el suport logístic –en clau de mercat– envers les ciències fisiconaturals amb les irregulars polítiques públiques (i els simptomàtics criteris avaluadors) referents a les ciències socials. Amb tot, aquesta monografia complementa la idea inicial de la sèrie d’«Argumenta»: exposar assoliments i mancances que defineixen «una visió del desenvolupament cultural, social i polític de les darreres dècades del segle xx» al conjunt dels Països Catalans.

Per a aquesta visió també reclama testimoniatges d’experiències que, d’alguna manera, dotin de contingut biogràfic intel·lectual, polític i social els relats exposats en cada text. Raül Maigí i Laia Soldevila, curadors del darrer volum de la sèrie, Testimonis del segle XX, han aplegat onze trajectòries que es corresponen amb diverses disciplines de les ciències socials. La característica comuna de cada entrevista ha estat exposar l’evolució de la formació acadèmica i professional de cada entrevistat i contextualitzar-la amb el grau d’intervenció en la realitat social i política. Per la seva capacitat historiogràficament i políti-

cament crítica, cal destacar l’entrevista a la historiadora Eva Serra, mentre que la biografia professional de Feliu Formosa serveix per contrastar amb el volum dedicat a la traducció. Les reflexions de Joan-Francesc Mira, Ricard Salvat, Rubert de Ventós i Joan Triadú permeten de relacionar respectivament la dimensió simbòlica de la cultura, el teatre, la filosofia i la literatura amb un marc cultural d’ampli abast per tenir una perspectiva sobre el grau de relació entre pensament i societat i entre les diverses orientacions de les polítiques culturals. La resta d’intervencions exposen contextos més específics: comunicació (Josep Gifreu), edició (Josep Massot), musicologia (Ros Marbà), biologia (Anna Veiga) i estètica i compromís (Joan Pere Viladecans).

Algunes de les motivacions que endegaren la col·lecció «Argumenta» arrencaven d’un cert estancament editorial i d’una certa crisi de publicació de col·leccions d’assaig.5 Aquesta causa, comentada per una de les coordinadores del projecte, Mireia Sopena (El 3 de vuit, 15 de juny de 2007), suposà, al capdavall, una excusa per organitzar una plataforma de debat per oferir un significatiu mapa intel·lectual del país. Una cartografia

5. Xavier Díez, «Generació Argumenta», dins Projecte Argumenta 2002-2010…, p. 97.

Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

que interroga fluxos, conductes i atavismes socialitzadors sobre les pràctiques i els projectes del que s’entén per cultura nacional. En la base, però, com ho explicita el segon copartícip de l’empresa, Francesc Foguet, es pretenia «revelar el passat recent i pensar el futur que volem» (El 3 de vuit, 29 de juny de 2007). Cal celebrar, doncs, el projecte «Argumenta», plenament assolit per aquests «joves professionals independents», que suggereix, potser, nous projectes que incideixin en el trinomi economia-territori-política. Una oportuna iniciativa que reprèn la dinàmica prospectiva dels tres congressos organitzats sobre Cultura Catalana: 1964, 1975 i 1993.

Xavier Ferré Trill

CRÒNIQUES

ELS PERIODISTES DELS ANYS TRENTA

O EL PERIODISME CATALÀ DE QUALITAT

Albert Prieto i Berbegal

Entre els mesos d’octubre i desembre es va celebrar el cicle «Papers de Periodistes. Els arxius dels periodistes. Deu periodistes dels anys trenta», organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i per la Fundació Moret i Marguí. L’objectiu era doble: d’una banda, aprofundir els coneixements sobre alguns dels periodistes més rellevants de la Catalunya dels anys trenta, i de l’altra, saber què en queda dels seus papers, públics i privats, que avui dia són documents històrics.

El cicle de conferències «Papers de Periodistes» es va desenvolupar a les sales Pi i Sunyer, Pere i Joan Coromines i Nicolau d’Olwer. L’afluència de públic interessat en el tema va desbordar les previsions i ja el primer dia la sala Pi i Sunyer es va quedar petita per a les prop de cent persones que hi van assistir. En bona mesura el públic el formaven estudiants de Periodisme, però també estudiosos reconeguts i persones amb atracció cap als autors tractats o la història del periodisme. L’assistència es va mantenir en una línia regular durant tot el cicle, mai no va baixar dels cinquanta oients i, normalment, va oscil·lar al voltant de la vuitantena.

Rahola, escriptor i articulista

La conferència inaugural va estar presidida per Josep Maria Figueres, coordinador del cicle, Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i Carles d’Armengol, director de la Fundació Moret i Marguí. Al seu costat, Lluís M. de Puig, de la Universitat de Girona, va exposar la vida i obra de l’escriptor i articulista Carles Rahola.

De Puig va definir Rahola com «un patriota català», «un home bo i moderat» que no obstant això va ser perseguit pel franquisme per haver escrit tres articles a L’Autonomista amb un lleuger to republicà. Rahola va ser afusellat «després d’una vida exemplar com a ciutadà». El món local era el món de Rahola, a partir del qual tractava universalment els afers d’interès periodístic.

Carles Rahola va escriure gairebé mil articles a L’Autonomista, diari d’esquerres impulsat pel seu germà. La família de Rahola havia tingut una imprem-

Albert Prieto i Berbegal

ta i gràcies a això s’havia acostat a la lectura. Tant s’hi va acostar que va ser ell qui va acabar escrivint. Com a escriptor es pot encabir dins del Noucentisme, amb un estil molt curós que també s’observa en els articles publicats a la premsa. En la seva conferència, De Puig va defensar la figura del Rahola articulista per sobre de la de periodista. No cobria actes o successos, sinó que estava al dia de tot i comentava el que passava. També es va interessar molt per la història, en especial per la Guerra del Francès, sobre la qual va deixar estudis per a la posteritat. La Guerra Civil va marcar Rahola personalment i professional. Es va enfonsar. Van oferir-li la possibilitat de marxar a l’exili, però ell va decidir quedar-se perquè no tenia motius per fugir. O això creia. Els últims dies abans de ser afusellat per les tropes franquistes els va passar a presó, on no es va poder estar de continuar escrivint i d’impregnar petits trossos de paper amb els seus pensaments. Els papers de Carles Rahola es conserven en l’actualitat a l’Arxiu de Girona. Mai no s’ha fet una gran biografia d’aquest articulista, un dels més brillants de la Catalunya del segle xx. Potser, ja que el seu llegat ho permet, fóra bo estudiar-lo en profunditat i publicar-ne els coneixements.

Josep M. Lladó, brillant periodista republicà, reprimit pel franquisme

El prestigiós investigador de la premsa catalana Josep Maria Cadena va glossar la figura de Josep Maria Lladó, nascut l’any 1910, llicenciat en dret i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va treballar a La Publicitat, L’Opinió i La Humanitat, així com a Última Hora, on va ser director.

Durant la Guerra Civil hi va prendre part activament per defensar la causa republicana, però amb la derrota l’any 1939 es va veure abocat a l’exili. La seva tasca periodística es va veure tallada, tot i que a França va seguir col·laborant amb la revista Per Catalunya. Va tornar a Catalunya als anys cinquanta, tot i que no va poder exercir el periodisme fins al 1964. Aleshores va reintegrar-se plenament, a redaccions com Tele/Exprés i Avui i també a Televisió Espanyola.

Agustí Calvet, gaziel, periodista (1910-1939); noves dades, nous documents

El professor Manuel Llanas, de la Universitat de Vic, és el màxim estudiós de Gaziel, que és el pseudònim amb què es va donar a conèixer Agustí Calvet,

Els periodistes catalans dels anys trenta o el periodisme català de qualitat

periodista nascut l’any 1887. Segons Llanas, Calvet aspirava a ser un famós erudit i per això no podia gastar el seu nom en publicacions de premsa, de manera que va utilitzar el pseudònim de Gaziel, així com altres de menys coneguts.

Gaziel va ser corresponsal durant la Primera Guerra Mundial a França i als Balcans. Va escriure al voltant de 250 cròniques per a La Vanguardia, de tal valor que el rotatiu va haver d’augmentar-ne el tiratge.

Quan va finalitzar el conflicte, va començar una etapa com a redactor a La Vanguardia, diari del qual acabaria sent director. Entre 1914 i 1936, segons Llanas, Gaziel va escriure, només a La Vanguardia, 927 articles. A més, cal afegir col·laboracions amb altres diaris de Madrid com El Sol i Ahora, i amb altres publicacions barcelonines com Hojas Selectas i Mirador.

Però allò per què Gaziel és més conegut és per ser director de La Vanguardia entre 1920 i 1933, període en el qual el creixement de la capçalera del comte de Godó va ser espectacular. Va posar al dia, gràcies a les referències que ell tenia d’Europa, un diari que estava força estancat, com en general tota la premsa catalana i espanyola. En el període republicà va aconseguir encaixar La Vanguardia en els nous paràmetres, cosa que va suposar la pervivència del diari i, tanmateix, disputes importants amb el propietari Carlos Godó. L’any 1933 va compartir la direcció amb altres dues persones, tot i que va ser ell qui va destacar. Va ser-ne director fins a la Guerra Civil.

Pel que fa als papers personals de Gaziel, van patir un doble naufragi durant la seva vida. Primer, en una sortida de Barcelona precipitada per l’esclat de la Guerra Civil. Poc després, el seu pis, on ho guardava tot, va ser saquejat. «Segur que tot això ho té algú a casa seva, no s’ha destruït», creu Llanas. Quan era a Bèlgica, l’ocupació alemanya va fer-lo fugir França avall fins a Hendaia-Irun, deixant enrere les seves pertinences. Els papers que la seva filla va conservar ara es guarden a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Altres són en mans privades, en arxius públics o privats i a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Josep Pla, impactes del primer periodista modern català

És sens dubte un dels personatges més coneguts de la literatura catalana del segle xx. Josep Pla és, també, una figura al voltant de la qual gira la polèmica. Però a part d’això, Pla va tenir un paper destacat en el món del periodisme a Catalunya. Josep Maria Casasús, catedràtic d’història del periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, va fer una repassada a la vida i obra de Josep Pla.

Albert Prieto i Berbegal

Pla, que havia estudiat Dret, va exercir el periodisme per haver descartat altres feines. L’any 1917 ja havia col·laborat amb mitjans locals, i els companys de l’Ateneu Barcelonès el van empènyer del tot cap al món periodístic. Comença a treballar en la secció de tribunals de Las Noticias i ja allà, en una secció tan seriosa i rígida, deixa volar la seva creativitat semàntica. Té un adjectiu per a cada cosa.

Després treballa a La Publicidad, on tasta el periodisme informatiu. N’és acomiadat per haver plagiat un article d’un altre autor. Mesos després, li donen una nova oportunitat i l’envien a viatjar per Espanya i Portugal. És l’any 1921 quan fa les primeres cròniques en català, per a La Veu de Catalunya. A partir de 1922, per a La Publicidad, Pla viatja per l’estranger, des d’on fa unes explicacions ben atractives amb els seus articles.

De La Publicidad (òrgan d’Acció Catalana) se’n va a La Veu de Catalunya (òrgan de la Lliga), on no ha d’amagar la seva ideologia conservadora i materialista. Amb la Guerra Civil queda apartat del periodisme. La seva conversió, un cop Franco és al poder, el permet no tenir preocupacions com altres companys que han hagut de fugir a l’exili. Fins i tot arriba al càrrec de sotsdirector de La Vanguardia Española.

Des del punt de vista ètic hi ha aspectes discutibles en la vida de Josep Pla, però en l’apartat professional cal reconèixer que és el primer periodista català modern, amb una obra de dimensions oceàniques. La Fundació Josep Pla de Palafrugell, dirigida per Xavier Pla, té cura de l’arxiu del periodista i escriptor.

Joaquim Ventalló i Vergés, el periodisme republicà compromès

Tintín, el cèlebre personatge de còmic creat per Hergé, era periodista. El seu traductor al català, també. Joaquim Ventalló i Vergés va ser un periodista important en la seva època, que potser no ha rebut tots els reconeixements que es mereix. L’historiador Pau Vinyes és qui millor coneix aquest personatge terrassenc, que «no tenia pèls a la llengua i per això va haver de pagar més d’una multa».

Ventalló va ser locutor de ràdio. La transmissió d’un partit entre el Real Unión de Irún i el FC Barcelona, una de les primeres, va sentir-se gràcies a la veu de Joaquim Ventalló. Havia començat en el diari local El Día de Terrassa, on havia denunciat el caciquisme d’Alfonso Sala. Passà més tard per La Publicitat, L’Estevet, El Fuet i Esport Català, entre d’altres publicacions. En la premsa

Els periodistes catalans dels anys trenta o el periodisme català de qualitat

esportiva, Ventalló hi va jugar un paper destacat. Com a redactor passà per L’Opinió i La Rambla, i després n’esdevingué director.

Joaquim Ventalló i Vergés també va dedicar-se a la política, alhora que compaginava la tasca periodística. Va ser regidor de Barcelona. Era de tendència republicana i catalanista, al contrari que bona part de la seva família.

Amb la Guerra Civil va haver de fugir de Catalunya per no ser assassinat per revolucionaris anarquistes. Va marxar cap a França el 9 de setembre de 1936. Anys després va retornar, no sense problemes, a Barcelona. Els anys seixanta començà a traduir els còmics de Tintín al català, amb una gràcia, com diu Pau Vinyes, que no té l’adaptació castellana.

A més de traductor (professió que exerciria amb Tintín fins als 88 anys), la llei Fraga li va permetre retornar a exercir el periodisme. Va col·laborar amb Destino, La Vanguardia, Avui, El Punt i altres diaris. Ventalló va morir el 3 de desembre de 1986.

L’arxiu personal de Ventalló, amb més de 600 cartes, el conserva la seva filla. Ventalló va guardar còpies en paper carbó de les cartes enviades, cosa que enriqueix encara més la col·lecció. Altres arxius públics i de particulars guarden també documentació original del periodista, traductor i polític.

Just Cabot, el periodisme escapçat, la Catalunya impossible

El filòleg i escriptor Valentí Soler va ser l’encarregat de parlar de Just Cabot i, sobretot, dels seus papers. Uns papers que són en mans privades i gairebé inaccessibles. La vídua de Cabot va donar a l’Abadia de Montserrat nombrosos llibres i guardà a París altres documents personals. Quan va morir el 1987, sense hereus clars, hi va haver litigis pels papers. Aquests van ser traslladats a l’Espluga de Francolí, on són emmagatzemats en dubtoses condicions. Mai ningú els ha pogut estudiar a fons, perquè no deixen consultar-los; per la importància de Just Cabot en el periodisme català, seria imprescindible fer-ho. Se sap que hi ha molta correspondència entre Cabot i personalitats com Tarradellas, Nicolau d’Olwer, Ventura Gassol, Trueta i altres companys de professió com Sagarra, Ferran Canyameres o Joaquim Ventalló. Nascut a Barcelona el 1898, Cabot va estudiar Medicina, però va dedicar-se al periodisme. Va ser redactor en cap de La Publicidad i va col·laborar amb altres publicacions, on va donar espai a dues aficions com l’aviació i el motociclisme. De Mirador en va ser «l’ànima i director». Era una persona que criticava, però tendint normalment a l’objectivitat.

Albert Prieto i Berbegal

Amb l’esclat de la Guerra Civil, Mirador va ser decomissat i Just Cabot no hi tornà a escriure-hi. Va marxar a l’exili i, amb la consolidació del règim franquista, es va negar a tornar a Catalunya per escriure sota la censura.

Josep Maria de Sagarra, articulista

Narcís Garolera, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, va ser l’encarregat de recordar l’articulisme literari de Josep Maria de Sagarra, «un escriptor periodista, un literat que escriu per als diaris».

Sagarra, famós com a escriptor, va col·laborar durant més de quaranta anys amb la premsa, sovint en llengua catalana, en publicacions com La Publicidad, La Veu de Catalunya, El Sol, L’Opinió, La Nau, La Rambla, D’Ací i d’Allà, Mirador, La Vanguardia, Diario de Barcelona, Destino...

S’han recuperat més de quatre-cents articles publicats a La Publicidad i Mirador, sobretot, però en queden molts més per recuperar i recopilar. Són comentaris de temàtica diversa, d’actualitat, reflexions, de caire costumista i amb un toc d’estil impressionista. El seu català normatiu no l’allunya del col·loquial, de l’oral. «Cal virtuositat, i Sagarra excel·leix tant com Pla o més», va afirmar Garolera.

Eugeni Xammar, catalanisme i cosmopolitisme

El periodista Eugeni Xammar va ser, segons Quim Torra, un autor «intelligent, divertit, lúcid». Va passar seixanta anys viatjant pel món, però sense oblidar Catalunya i el catalanisme. Va ser corresponsal de premsa durant la Primera Guerra Mundial i va viure l’Alemanya de Weimar i l’ascens del nazisme. Era un liberal conservador, proper a Acció Catalana.

Quim Torra descriu els periodistes de la generació de Xammar, els dels anys trenta, com els de les tres C: cosmopolitisme, catalanisme i compromís. Després de la Guerra Civil, Xammar s’exilia i viu de les traduccions. En els anys setanta torna a l’Ametlla del Vallès, i pocs abans de morir Josep Badia li escriu les seves Memòries dictades.

Torra va destacar el que encara no hem llegit de Xammar: el d’abans de la maduresa, el que escriu a El Be Negre, el seu periodisme polèmic a l’exili i el seu epistolari. Xammar no va guardar l’epistolari, però en diferents fons es troben cartes que va rebre i enviar.

Els periodistes catalans dels anys trenta o el periodisme català de qualitat

Lluís Capdevila, la passió per l’escriptura i la llibertat

El coordinador del cicle «Papers de Periodistes», el professor Josep Maria Figueres, va encarregar-se de glossar Lluís Capdevila, un periodista ple d’experiència que va viure la Guerra Civil des del front d’Aragó, enviant cròniques al diari La Humanitat.

En els seus textos hi ha referències a la justícia i a la llibertat, valors defensats amb un periodisme amb toc humà. La seva visió des de la trinxera permet que ens fem una idea del conflicte, raó per la qual la seva obra no només va tenir sentit en la premsa de l’època, sinó també avui. Els aspectes que podem observar en les seves cròniques són el republicanisme, el catalanisme, l’antifeixisme i la solidaritat, així com la crítica a una Església fora del camí de Jesús.

Domènec de Bellmunt, el primer reporter de Catalunya

La darrera conferència del cicle la va oferir Francesc Canosa, que va parlar d’un dels primers reporters de Catalunya, Domènec de Bellmunt (1903-1993). Bellmunt va descobrir la forma del reportatge durant l’exili que va viure amb la dictadura de Primo de Rivera, a França, i l’importà a Catalunya. Del reporterisme en faria la seva vida, la seva professió.

Canosa va destacar les Històries d’emigrants (1926), Del Paral·lel a Montmartre (1928), Dos dies a Sant Boi (1929) i Les catacumbes de Barcelona (1930), on Bellmunt «reporta els fets», una nova manera de fer periodisme. En els seus articles demostra una completa documentació, una visió personal de la realitat i una explicació del món en el format de reportatge. L’any 1938 s’exilia a Tolosa i mai més torna a exercir el periodisme. És una més de les brillants carreres tallades en sec per la guerra i per la dictadura franquista.

De l’obra de Domènec de Bellmunt es conserven més de 2.000 peces periodístiques escrites a Catalunya i França, i uns quaranta llibres publicats. Dels 2.000 articles n’hi ha pocs de recollits; caldria localitzar tot el ventall i recopilar-lo. Hi ha constància de la seva correspondència, encara que no s’ha pogut localitzar.

Una època daurada

Els deu periodistes tractats durant el cicle representen una època rica per al periodisme català. Durant els anys trenta, la República va permetre avançar

Albert Prieto i Berbegal

gràcies a la llibertat de premsa i a la iniciativa d’intel·lectuals que miraven a Europa. La guerra i els extremismes van truncar el futur d’una generació prodigiosa que, de no ser per la tasca dels historiadors, en molts casos hauria quedat en l’oblit. El cicle «Papers de Periodistes» ha rescatat part d’aquella època daurada per apropar-la a les noves generacions, que hi han de veure un mirall. O treballar per aconseguir-ho.

La Fundació Moret i Marguí i la Societat Catalana d’Estudis Històrics continuen la seva tasca per difondre la memòria dels periodistes catalans i fer nous descobriments. Conèixer la història del periodisme i de les persones que l’han protagonitzada és clau per entendre l’actualitat i, segurament, el futur que ve.

Normes per a la presentació d’originals

Els treballs tramesos al Butlletí perquè hi siguin publicats s’han d’enviar per duplicat,mecanografiats a doble espai per una sola cara. La SCEH pot aceptar l’original o no o bé suggerir que s’hi introdueixin esmenes; en qualsevol cas, la resposta es donarà abans de dos mesos. Un cop acceptat el treball, l’autor o l’autora ha de trametre’n una còpia en un fitxer del tractament de textos Word o del Corel Wordperfect gravat en un disquet d’ordinador de doble densitat (DD) de 3,5 polzades.

En un primer full s’han d’indicar el títol del treball, el nom de l’autor o l’autora i les altres dades que s’hi vulguin consignar («professor de...», «membre de...», «llicenciat en...»), a més de l’adreça i el telèfon. El títol del treball, el nom de l’autor o l’autora i una referència curta han d’encapçalar la primera pàgina del text. Les pàgines de les còpies en paper han d’anar numerades.

Dins del text general del treball, el subratllat no s’ha d’utilitzar per a res; la cursiva s’ha de fer servir per a paraules d’altres llengües (incloent-hi el llatí) i per a paraules o frases que es vulguin remarcar. Tampoc no s’hi han d’utilitzar la partició de mots ni les instruccions sobre ratlles «vídues» o «òrfenes».

Les citacions textuals s’han de reduir al mínim. Si van després de dos punts i el fragment acaba en punt, és preferible d’escriure-les en un paràgraf a part i entrades (sagnades) respecte al text general. Les citacions textuals dins el text general han d’anar entre cometes baixes i en lletra rodona (sigui quina sigui la llengua de la citació); les citacions compostes a part han d’anar en lletra rodona petita i no s’han d’emmarcar entre cometes.

La bibliografia s’ha de consignar al final del treball, ordenada alfabèticament pel cognom del primer autor (és indispensable que hi hagi sempre un autor, un curador, un director, etc., a fi de poder referir-s’hi dins el text com s’indica més avall).

Les referències bibliogràfiques dels llibres s’han de fer de la manera següent: cognom o cognoms de l’autor en versaletes, separat amb una coma del nom en minúscula (amb la inicial en majúscula) o només de la inicial (si hi ha més d’un autor, cal separar-los amb un punt i coma), l’any d’edició entre parèntesis (si més d’una obra coincideix en l’autor i l’any, cal ordenar-les alfabèticament pel títol i afegir a l’any una lletra minúscula en cursiva [«1990a», «1990b», etc.], i tot això seguit de punt. Títol en cursiva, seguit de punt. Lloc d’edició, separat per dos punts del nom de l’editor, i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Sales, Núria (1991). Mules, ramblers i fires. Reus: Edicions del Centre de Cultura.

Normes per a la presentació d’originals

Les referències bibliogràfiques d’articles de revista han de portar els cognoms i el nom com els llibres i l’any d’edició també entre parèntesis i seguit de punt; el títol de l’article s’ha d’escriure en lletra rodona i ha d’anar entre cometes baixes, seguit de punt. El títol de la revista, en cursiva; les xifres corresponents al volum i al número, si escau, el dia i el mes de publicació, entre parèntesis. Si escau, després d’una coma, es poden indicar les pàgines corresponents a l’article, precedides de l’abreviatura «p.» (tant en singular com en plural). Exemple: Ashtor, Elihayu (1978). «Aspetti della espansione italiana nel Basso Medioevo». Rivista Storica Italiana, vol. xc, núm. 1.

Les participacions en obres col·lectives (congressos, homenatges, llibres amb capítols de diferents autors) han de portar l’autor i el títol de la part com les revistes, seguits de punt. A continuació, la preposició A, seguida de dos punts. La resta s’ha de tractar com un llibre. Exemple: Pujades Rúbies, Isabel. «L’expansió demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana». A: Adroher, Anna Maria (cur.) (1989-1990). Història urbana del Pla de Barcelona: Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Vol. i. Barcelona: Ajuntament, p. 193-204. Si es tracta d’obres col·lectives, però formades per volums independents que tenen autors diversos, s’han de tractar totes dues informacions com si fossin llibres i s’ha de posar A entre l’una i l’altra. Exemple: Fontana, Josep (1988). La fi de l’Antic Règimi la industrialització: 1787-1868. A: Vilar, Pierre (dir.). Història de Catalunya. Vol.v. Barcelona: Edicions 62.

Les notes han d’anar a peu de pàgina, numerades correlativament i separades amb un punt i una distància d’un quadratí del text que segueix («1.», «2.», etc.); les crides s’han de compondre volades («1» «2», etc.) i han d’anar immediatament darrere dels signes de puntuació, si n’hi ha. El text de les notes s’ha de compondre en lletra petita, ha de ser curt i ha d’evitar digressions sobre el tema o ampliacions d’aquest.

Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura «p.». Exemple: (Bensch, 1989, p. 324-325).

En el cas que la bibliografia s’esmenti a les notes –i, doncs, no hi hagi una llista bibliogràfica a la fi de l’article–, la primera vegada s’ha d’escriure la referencia bibliogràfica completa com hem explicat més amunt, però amb dues

Normes per a la presentació d’originals

diferències: sense invertir els cognoms i el nom, i amb tota la informació separada per comes. Exemple: Stephen Bensch (1989), «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, núm. 19, p. 324-325.

En cas que es faci més d’una menció de la mateixa obra, es pot posar només el cognom en versaleta (amb la inicial en majúscula), l’any entre parèntesis, una coma i les pàgines. Exemple de primera menció: Núria Sales (1991), Mules, ramblers i fires, Reus, Edicions del Centre de Lectura, p. 25-32. Exemple de les altres mencions: Sales (1991), p. 25-32.

Preguem que els treballs tramesos s’ajustin a aquestes normes, ja que així podrem estalviar molta feina de composició.

Finalment, fem notar que els articles que el Consell de Redacció consideri mereixedors de ser publicats seran sotmesos a arbitratge per part dels membres del Consell Evaluador Extern o dels especialistes de reconegut prestigi designats per ells. Si obtenen el dictamen favorable seran inclosos a la publicació.

Junta i llista dels socis de la SCEH

Junta de la Societat catalana

d’eStudiS hiStòricS

President: Jaume Sobrequés i Callicó

Secretari i tresorer: Alfred Pérez-Bastardas

Responsable del Butlletí: Marta

Prevosti i Monclús

Vocals:

Antoni Dalmau i Ribalta

Armand de Fluvià i Escorsa

J. Antoni Iglesias Fonseca

Santiago Izquierdo Ballester

Josep M. Figueres i Artigues

Tünde Mikes Jani

Mercè Morales Montoya

Montserrat Sanmartí Roset

SociS de la Societat catalana

d’eStudiS hiStòricS

Anna Maria Adroer i Tasis

Antoni Albacete i Gascón

Francesc Albardaner Llorens

Joaquim Albareda

Florenci Albarracín i Pérez

Jordi Albertí i Oriol

Agustí Alcoberro Pericay

Anca Alexandru-Stefan

Xavier Alfaras i Panareda

David Aliaga Muñoz

Jesús Alturo i Perucho

Francesc Amorós i Capdevila

Pere Anguera i Nolla

Jorge Araúna Villanova

Ferran Armengol i Ferrer

Ramon Arnabat i Mata

Fernando Arnó García de la Barrera

Mercè Aventín i Puig

Joan Bada i Elias

Ignasi Joaquim Baiges i Jardí

Albert Balcells i González

Vicent-Raimon Baldaquí Escandell

Ramon Agustí Banegas López

Santi Barjau Rico

Núria Bartual Carandell

Carme Batlle i Gallart

Manuel Becerra Hormigo

Josep M. Benaul i Berenguer

Albert Benet i Clarà

Pere Benito i Monclús

Prim Bertran i Roigé

Jordi Bolòs i Masclans

Francesc Bonastre i Santolària

Angelina Borràs i Planas

Jordi Bou Ros

Dolors Bramon i Planas

Jesús Brufal Sucarrat

Joan Josep Busqueta i Riu

Xavier Busquets i Calopa

Xavier Caballé Micola

Emili Cabarrocas i Illa

Joan-F. Cabestany i Fort

Montserrat Cabré i Pairet

Juan José Cáceres Nevot

Mireia Campabadal i Bertran

Carme Camps i Vives

Elena Cantarell Barella

Gerard Capdevila i Vilallonga

Josep Capdevila Soldevila

Fina Carreras i Giménez

Butlletí de la societat catalana d’estudis històrics

Jordi Casassas Ymbert

Lluís Castañeda i Peiron

Josep Catà i Tur

Brian Catlos

Giovanni- Conrad Cattini

Mateu Chalmeta i Torredemer

Gaspar Coll i Rosell

Rosa Congost

Lluís Costa i Fernández

M. Mercè Costa i Paretas

Joan Creixell i Ferrer

Jacint Creus i Boixaderas

Coral Cuadrada i Majó

Antoni Dalmau i Ribalta

Jaume Dantí i Riu

Vicenç Del Hoyo i Julià

Carles Díaz Martí

Montserrat Duran i Pujol

Lluís Duran i Solà

Jaume Espinagosa i Marsà

Francesc Espinet i Burunat

Pere A. Fàbregas i Vidal

Mariela Fargas i Peñarrocha

Joan Farrés i Serra

Gaspar Feliu i Montfort

Magda Fernández i Cervantes

Llorenç Ferrer i Alòs

Maria Teresa Ferrer i Mallol

Josep M. Figueres i Artigues

Núria Florensa i Soler

Armand de Fluvià i Escorsa

Josep M. Font i Rius

Santiago Francesch Borràs

Montserrat Fullà Bombardó

Joan Fuster i Sobrepere

Pere Galceran-Uyà

Encarnació Gálvez Medina

Lluís Gassiot i Matas

Xavier Gil i Pujol

Isaac Gimeno i Rodríguez

Antònia Gomà i Puig

Pere Pau Gómez Rovira

Mònica Gonzàlez Fernàndez

Gener Gonzalvo i Bou

Josep Grabuleda i Sitjà

Ramon Graells Cisteré

Carme Grandas Sagarra

Jordi Guixé i Coromines

Jacinto Heredia Robles

Josep Hernando Delgado

J. Antoni Iglesias Fonseca

Jordi Indiana Navarrete

Santiago Izquierdo Ballester

Eberhard Jentgen

Gabriel Jover Avellà

Joan Latorre i Solé

Jaume Lladó i Font

Eladi Llop i Anelo

Rosa Lluch Bramon

M. Dolores López i Pérez

Joan Luque i Aigües

Vicente Maestre

Jordi Maluquer de Motes

Manuel Manonelles i Tarragó

Josep Lluís Martín Berbois

M. Rosa Martín i Fàbrega

Gabriel Martínez i Ferrà

Pilar Martínez-Carner Ascaso

Enric Mauri i Brancolini

Marc Mayer i Olivé

Francesc Mercadé i Teixidó

Tünde Mikes Jani

Junta i llista dels socis de la SCEH

Júlia Miquel i López

Marina Miquel i Vives

Pere Molas i Ribalta

Antoni Moliner i Prada

Carme Molinero i Ruiz

Josep Maria Molist Codina

Tomàs de Montagut i Estragués

Mercè Morales Montoya

Florentí Moyano Jiménez

Maria del Puerto Muñoz Ferreiro

José M. Murià Rouret

Joaquim Nadal i Farreras

Gustau Navarro i Barba

Francesc Nicolàs i Montia

Teresa Núñez i Luque

Oriol Oleart i Piquet

Benet Oliva i Ricós

Jordi Olivares Periu

Fèlix Olivé i Guilera

Edgar Oto Hormigo

Jaume Padrós i Enamorado

Laureà Pagarolas i Sabaté

Manuel Pastor i Madalena

Àngels Pérez i Samper

Alfred Perez-Bastardas

Daniel Piñol Alabart

Xavier Pons i Guillamon

Marta Prevosti i Monclús

Immaculada Puig Aleu

Abel-Narcís de Puig-Maurice i Von

Van den Berg

Carles Puigferrat i Oliva

Joaquim M. Puigvert i Solà

Enric Pujol i Casademont

Maria Pujol i Herrera

Mercè Renom i Pulit

Josep A. Resina i Navas

Santiago Riera i Tuèbols

Sebastià Riera i Viader

Francisco José Rodríguez Bernal

Josep M. Roig Rosich

Lluís Roura i Aulinas

Maria M. Roura i Fajardo

Manuel Rovira i Solà

Daniel Rubio i Manuel

Flocel Sabaté i Curull

Margarida Sala i Albareda

Roser Salicrú i Lluch

Josep M. Salrach i Marés

Manuel Sánchez Martínez

Josep Maria Sanmartí Roset

Montserrat Sanmartí Roset

Joan Sardanyons Castells

Montserrat Sebastià i Salat

Antoni Segura i Mas

Eva Serra i Puig

Joan Serrallonga i Urquidi

Núria Silleras Fernández

Pere Simon i Abellàn

Antoni Simon i Tarrés

Jaume Sobrequés i Callicó

Sebastià Solé i Cot

Ricard Soto i Company

Carles Sudrià i Triay

Josep Maria Tapia Dueso

Maria Teresa Tatjer i Prat

Marc Taxonera i Comas

Jaume Terol Garcia

Joan Maria Thomàs i Andreu

Lluís Ferran Toledano Gómez

Jofre Torelló Banús

Miquel Torras i Cortina

Butlletí de la societat catalana d’estudis històrics

Jaume Torras i Elias

Josep M. Torras i Ribé

Max Turull i Rubinat

Pau Tutusaus i Canals

Antoni Udina i Abelló

Josep M. Vallès Vallès

Francesc Valls i Junyent

Elisa Varela i Rodríguez

Antoni Ventura i Ribal

Enric Vicedo i Rius

Mariona Vigués i Julià

Dolors Vila i Llivina

Borja Vilallonga

Roser Vilardell i Tarruella

Joan Vilaseca Corbera

Pere Ysàs i Solanes

La Revista de Catalunya no solament té un passat de prestigi i de rigor intel·lectual, sinó també un projecte de futur. Des del 1924 fins ara ha superat alts i baixos, crisis molt fondes i moments de popularitat i d’influència en l’àmbit cultural remarcables. Ara es troba en una d’aquestes fases de superació i de compromís renovat amb la societat catalana. El seu futur depèn de tots, dels qui la fan i dels qui l’han de fer possible llegint-la, difonent-la i subscrivint-s’hi. No hauríem de permetre que se silenciés una veu catalana oberta al món que parla de nosaltres i de tots d’una manera intel·ligent i seriosa. Estem convençuts que la història i el significat d’aquesta capçalera bé valen tots els esforços. Diu un proverbi àrab que és millor encendre un llum que maleir la foscor; doncs això és el que pretenem, continuar fent amb tota mena d’ajuts, però sobretot amb el dels subscriptors, «una publicació digna del seu nom».

S ub S criu - te

Sol·licita la teva butlleta de subscripció a:

revistadecatalunya@gmail.com

Preu de la subscripció anual: 60 euros

Fundació Revista de Catalunya · Jovellanos 2, pral. 2a 08001 Barcelona

publicAcions De lA societAt cAtAlAnA D’estuDis històrics

Col·leCCió D’Ahir per Avui

El Parlament de Catalunya.

República, Guerra Civil i Exili

Mercè Morales Montoya

Editorial Base

ÍNDEX Número XXI / 2010

Sessió inaugural

L’Institut d’Educació General de Prat de la Riba. Higiene i civisme (1914-1923), per Albert Balcells

Articles

Els grans canvis del poblament a Catalunya, de la protohistòria a l’antiguitat, per Marta Prevosti Gent nova. La colonització feudal de la Catalunya Nova (segles XIIXIII), per Antoni Virgili

Molts artistes catalans per als doblers del marquès de Pescara (1523), per Santi Torras Tilló Poblament i despoblament a la Catalunya vitícola (1760-1910), per Josep Colomé Ferrer, Montserrat Cucurella i Francesc Valls

Josep Amargós Samaranch. Els primers intents d’urbanització de Montjuïch: 1887-1914, per Guillem Fernàndez Gonzàlez

“El signe de l’esclau”. Valentí Almirall i la reivindicació de la llengua catalana (1879-1902), per Josep M. Figueres

ÍNDEX Número XXII / 2011

Introducció

Historiografia catalana: renovació i compromís nacional, per Jaume

Sobrequés i Callicó

Articles

Rellegint la història dels remences de Jaume Vicens Vives, per Gaspar Feliu

Narcís Feliu de la Penya, cap a la història moderna, per Jaume

Sobrequés i Callicó

Un patriota d’altres temps: Antoni de Capmany i la historiografia racionalista, per Ramon Grau i Fernández

Salvador Sanpere i Miquel: Intellectual, polític i historiador, per Joaquim Albareda Salvadó

Antoni Rovira i Virgili, per Josep M.

Figueres

Ramon d’Abadal: la tenacitat en el treball de base, per Gaspar Feliu

Manuel Reventós Bordoy, iniciador de la història dels moviments socials, per Albert Balcells

Pere Bosch Gimpera: el més jove, vital i escandalós de la «colla de l’Ateneu», per Jordi Cortadella Morral

La vaga dels estampadors de 1892 al pla de Barcelona, per Antoni Dalmau i Ribalta

La urbanització de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1926 (projectes i plànols), per Guillem Fernàndez Gonzàlez Funciones de la hispanidad: ethos discursivo y metáfora de los mensajes de fin de año del general Francisco Franco (19391967), per Adriana Minardi

Tesis doctorals

Dinàmica del poblament i estructuració del territori a la Laietània interior. Estudi del Vallès Oriental de l’època ibèrica fins a l’alta edat mitjana, per Marta Flòrez i Santasusanna

Recensions

Normes per a la presentació d’originals

Llista dels socis de la Societat Catalana d’Estudis Històrics

Ferran Soldevila i el cànon historiogràfic català contemporani, per Enric Pujol

«Perquè l’historiador és dins la història...». Aproximació a la vida i a l’obra de Pierre Vilar, per Rosa Congost

Repensant Jaume Vicens i Vives. Visions sobre una llegat, per Mercè Morales Montoya

Santiago Sobrequés i la història social del poder: entre el present de l’historiador i el passat medieval, per Josep M. Salrach

La bonhomia històrica de Joan Reglà, per Ernest Belenguer

Joan Mercader: l’ofici d’historiador, per Josep M. Torras Ribé

Miquel Tarradell, en el centenari de Jaume Vicens Vives: Tarradell a la Universitat de València, per Carmen Aranegui Gascó

Miquel Tarradell, arrelat i transgressor, per Marta Prevosti

Paul Preston i l’holocaust espanyol, per Josep Fontana

ÍNDEX Número XXIII / 2012

Sessió inaugural

El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910) per Santiago Izquierdo Ballester

Jornades de la Revista

de Catalunya

Presentació. La Revista de Catalunya . Tribuna cultural d’un país per josep M. Figueres

La Revista de Catalunya . Aproximació a la seva història

per Jaume Sobrequés i Callicó

L’arqueologia i la història antiga a la Revista de Catalunya per Isabel Rodà

La presència de la ciència històrica a la Revista de Catalunya (1924-2011)

per Joan Josep Matas Pastor

Les Illes Balears a la Revista de Catalunya per Sebastià Serra Busquets i Antoni Vives Reus

La Revista de Catalunya i Rovira i Virgili (19241929)

per Xavier Ferré Trill

Ferran Soldevila i la Revista de Catalunya (19241939)

per Enric Pujol i Casademont

Armand Obiols i la Revista de Catalunya a l’exili per Maria Campillo

Idees econòmiques i anàlisis concretes a Revista de Catalunya (1924-1938)

per Francesc Roca

L’art a la Revista de Catalunya per Francesc Fontbona

«Cròniques catalanes»: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya per Antoni Isarch

Revista de Catalunya . Textos que feren història per Josep Maria Casasús

Epíleg a les jornades de la Revista de Catalunya per Albert Manent

Articles

El setge de Cardona de 1711 per Francesc Serra i Sellarés

Dos pavellons entre una dictadura per Carme Grandas Sagarra

Entre Nosaltres, els valencians (1962) i El cas valencià (1966) per Xavier Ferré Trill

Tesis doctorals

Història de la Joventut Nacionalista de Catalunya (1980-2003) per Josep Lluís Martín i Berbois

L’alta edat mitjana a la catalunya central (segles vi-xi). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu llobregat per Jordi Gibert Rebull

Recensions

Cròniques