BICHN, 89

Butlletí de la

Institució Catalana

d’Història Natural

Barcelona 2025

Butlletí de la

Institució Catalana d’Història Natural 89 (1-4)

Barcelona 2025

INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL

Editor en cap

Juli Pujade-Villar, Universitat de Barcelona, Facultat de Biologia, Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals (Secció invertebrats), Barcelona.

Coeditors

Albert Masó, Universitat de Barcelona, Facultat de Biologia, Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals (Secció ecologia), Barcelona.

Joan Pino, Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

Llorenç Sáez, Unitat de Botànica, Facultat de Ciències, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

L’edició d’aquest Butlletí ha estat possible gràcies al suport de l’Institut d’Estudis Catalans

Agraïm la coŀlaboració de Florenci Vallès i Sala per la correcció del català.

Figura de la portada: Vista frontal del cap de Pheidole rosae Forel (Formicidae). Dibuix de Jordi Corbera.

Aquesta publicació es diposita, per donar compliment a l’Esmena als articles 8, 9, 10, 21 i 78 del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ed. 1999), referents a l’ampliació i perfeccionament dels mètodes de publicació en els repositoris en línia Internet Arxive (http://www.archive.org) i Biotaxa (http://www.biotaxa.org/index/index), amb enllaços a la mateixa pàgina de la publicació, en els llocs web: https://ichn.iec.cat/publicacions/butlleti-de-la-ichn/ i https://revistes.iec.cat/index.php/BICHN/index

Data de publicació online volum 89 (1): 10 d’abril de 2025 Pàgines: 3-46.

Data de publicació online volum 89 (2): 30 de juny de 2025. Pàgines: 47-124.

Data de publicació online volum 89 (3): 30 de setembre de 2025. Pàgines: 125-176.

Data de publicació online volum 89 (4): 30 de desembre de 2025. Pàgines: 177-258.

Data de publicació volum 89 (1-4): 31 de desembre de 2025.

© Els autors dels articles

Aquesta edició és propietat de la Institució Catalana d’Història Natural (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Compost per Jordi Corbera. Imprès a Ediciones Gráficas Rey, SL

ISSN (edició digital): 2013-3987

ISSN (edició impresa): 1133-6889

Dipòsit Legal: B 36100-1974

Els continguts del butlletí de la institució catalana d’història natural estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 3-7. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Pheidole rosae Forel, 1901 crosses the Atlantic: a third exotic Pheidole in Barcelona, Spain (Hymenoptera: Formicidae)

Xavier Espadaler 1 & Roger Vila 2

1 CREAF, Universidad Autónoma de Barcelona, E-08193 Cerdanyola del Vallés. http://orcid.org/0000-0002-7681-5957

2 Bionet. Grup Gepork (Finca el Macià S/N, E-08510 Masies de Roda), rogervilamani@gmail.com

Corresponding author: Xavier Espadaler. A/e: xavierespadaler@gmail.com

Rebut: 17.12.2024; Acceptat: 10.02.2025; Publicat: 10.04.2025.

Abstract

The nesting of the ant Pheidole rosae Forel in a public park from the city of Barcelona (Spain) is reported. Biometric data are provided for the minor and major worker and a short key to differentiate the four species of Pheidole in the city. This is the first record for that species of South American origin in the northern hemisphere.

Key words: Pheidole rosae, Barcelona, first record, emerging alien species, exotic ants, urban ants, Northern hemisphere.

Resum

Pheidole rosae Forel, 1901 creua l’Atlàntic: un tercer Pheidole exòtic a Barcelona, Espanya (Hymenoptera, Formicidae)

Es notifica la nidificació de la formiga Pheidole rosae Forel en un parc de la ciutat de Barcelona i s’aporten dades biomètriques per les obreres minor i major i una breu clau per diferenciar les quatre espècies de Pheidole de la ciutat. És el primer registre per l’hemisferi nord d’aquest element d’origen sud-americà.

Paraules clau: Pheidole rosae, Barcelona, primer registre, espècies exòtiques emergents, formigues exòtiques, formigues urbanes, hemisferi nord.

Introduction

During an ant monitoring program searching for the crazy ant Paratrechina longicornis (Latreille, 1802) and other ant species in public parks of Barcelona (NE Spain), two Pheidole minor worker ants were recovered from two pitfall traps. After discarding the three previously known species of this genus in Barcelona city (the native P. pallidula (Nylander), the exotics P. megacephala (Fabricius, 1793) and P. indica Mayr, 1879) and running the specimens through the keys of Sarnat et al. (2015) its provisional identity remained uncertain. Subsequent visits to the park allowed: i) the collection of a further 38 minor workers and four major workers, from one nest and: ii) a safe specific identification. Here we present the record of this third exotic Pheidole as a new outdoors nesting species for Barcelona, for Spain and for the Northern hemisphere.

Material and methods

Climatology and the park. The city’s climate is Mediterranean, of a subhumid xerophytic maritime type, with an average annual temperature of 16.4°C and a relative humidity of 70%. According to the Köppen-Geiger system, the climate

DOI: 10.2436/20.1502.01.196

is of type Csa. The urban Parc de la Pegaso –official name–dates from 1986, and it was formerly occupied by a truck manufacturer and maintenance company until 1970.

Pitfalls. Ten traps (2 cm Ø, 10 cm depth; polyethylene glycol) were set (24.vii.2024) and remained active 48 h. The two traps with Pheidole were 80 m distance apart.

Identification. References used to identify the species and general information on it were Wilson (2003), Kusnezov (1978); FORMIS 2024 references library; ANTWEB (2024) (https://www.antweb.org/index.jsp ) and ANTWIKI (2024) (https://www.antwiki.org/wiki/Welcome_to_AntWiki ).

Biometry follows Wilson (2003) for absolute values and Sarnat et al. (2015) for relative values (indexes): HW, maximun head width, exclusive of the eyes; HL, head length, transverse level of the posteriormost part of the occiput to the anteriormost transverse level of the anterior clypeal border; SL, scape length, distance from the base of the shaft to the distal tip, excluding the condylar bulb; EL, eye length, maximum length of the eye; PW, pronotum width, maximum width of the pronotum as seen from above; CI, cephalic Index, (HW/HL)×100; SI, scape index, (SL/HW)×100. Measures were obtained using an OLYMPUS SZ61 binocular microscope, at 67,5×, and with a cross-scaled ocular micrometer with 100 graduation marks.

X. ESPADALER & R. VILA

Digital color images have been obtained with an Olympus SZX7 trinocular microscope with a Nikon D7500 camera and using the free version of the CombineZP stacking program. Pins with one minor worker plus one major worker have been deposited at both the Museu de Ciències Naturals de Barcelona and the Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid.

Results

Pheidole rosae Forel 1901 (= P. silvestrii Emery, 1906)

Pegaso park, Barcelona, Spain: 41.4271°N, 2.1891°E; Nest #1. One minor worker (26.vii.2024; pitfall), 25 minor workers and one major worker (28.viii.2024; from the nest opening); 12 minor and three major workers (28.viii.2024; from a bait recruitment). Nest #2. One minor worker (26. vii.2024; pitfall).

The nest

Nest #1 was detected (28.viii.2024), close to the pitfall. The single entrance was clean and devoid of any soil or refuse pile. According to Kusnezov (1978: 133) the species (as P. silvestrii) is “mesófila, terricola, granívora”. Therefore, a small piece of dry cookie was used as bait in nest #1, at 20 cm from the nest entrance. One minor immediately discovered the bait and returned to the nest, following a clear recruitment (https://www.youtube.com/ watch?v=DDb66wAdIYo&feature=youtu.be). In two visits to this nest, one plus three major workers appeared during the first seconds and were collected. Two months later (28.x.2024) and after heavy rain, the nest was revisited. No ants emerged from the former nest entrance. Instead, foraging workers were attracted to crushed cashews. Following two separate directional, straight routes, workers reached two different holes. One was 90 cm distant from the initial

nest and another was distant 40 cm. No soldiers appeared. We concluded the colony had (temporally?) changed its former nest site. Nest #2 could not be localized.

Morphology

The species belongs to the tristis group (sensu Wilson, 2003), defined by the short antennal scape, relatively small eyes, mesonotal convexity poorly developed, horn-like protrusions from the frontal lobes and mid clypeal carina in majors and, in minors, pronotum with conspicuous parallel transverse carinulae.

Major (Fig. 1a, b): In lateral view, the frontal lobes extended forward as prominent lobes; shallow, but visible, antennal scrobes, weekly developed, clearly delimited by surrounding sculpture on the dorsal head surface, and of equal length than the scape, although not at all deep enough for concealing the scape. Longitudinal carinulae present from the clypeus up to the midfront. Rugoreticulum is limited to a small patch between eye and antennal fossa. Two well developed outer hypostomal teeth plus three inner, less developed hypostomal teeth, very visible even in lateral view. Antennal club of three segments. Transverse rugae at the pronotum; in lateral view, the mesonotum has a sharp meso-propodeal declivity falling abruptly and obliquely to metanotum. In dorsal view, postpetiole with strongly developed spines. Long, curved and pointed hairs all over the head, mesosoma and gaster. Hind tibia without pubescence, with long subdecumbent to decumbent hairs. Minor (Fig 2a, b): Head smooth, shining, with 3-4 longitudinal carinulae growing from the also prominent frontal lobes to nearly the occiput. Two to five semicircular carinulae at the antennal fossa. A single carinula goes from the gena, surpassing the eye and reaching the occiput. Two to four genal carinulae do not surpass the posterior eye level. Though short, a distinct nuchal collar is present. Transverse, incomplete carinulae at the pronotum and the propodeum are visible. Very small, upwards directed, propodeal spines. Pilosity as in the major.

Figure 1. Pheidole rosae Forel. Major worker. a. Frontal view. b. Lateral view. Image by Roger Vila.

Emery’s description of this species (as P. silvestrii Emery, 1906: 146) is much more detailed, and informative, than the original Forel’s description of 1901. Especially, all Emery’s comments concerning head and mesosoma surface sculpture. But for a bit smaller absolute size, our material fits Wilson’s description, biometry, and figures (Wilson, 2003: 742) (Table 1). A short key using diagnostic characters that can be recognized by eye inspection and simple morphometrics to name the four Pheidole species from Barcelona city and, by extension, Catalonia, follows:

1. Postpetiole, in lateral view with inflated ventral margin, forming an anteroventral bulge P. megacephala

– Postpetiole, in lateral view, with a ventral margin flat or slightly concave 2

2. Major: Head with carinulae covering the entire dorsal head surface, except for the midclypeus and frontal triangle. Minor: SI>120; promesonotum in profile with two convexities; katepisternum and metapleurae entirely reticulated; bicoloured, with the dark brown head and gaster contrasting with the dark reddish mesosoma P. indica

– Major. Carinulae covering only the anterior half of dorsal head surface. Minor: SI<120; promesonotum in profile without two convexities; katepisternum and metapleurae only striated longitudinally; different coulouration, from

uniform yellow to bicoloured though the mesosoma yellow to dark yellow .......................................................... 3

3. Major: Without any trace of antennal scrobe. Frontal laminae not extended forward. CI>95. Anterior margin of hypostoma with two or three poorly developed, blunt, rounded dents. Minor: posterior 3/4 of head entirely smooth; longer scape (SI >110). Pronotum and propodeum without transversal rugae P. pallidula

– Major: with a distinct antennal scrobe delimited by carinulae. Frontal laminae extended forward as prominent lobes. CI<95; hypostoma with five well developed dents. Minor: head with 2-3 longitudinal rugae from the frontal laminae to the occiput, that has short, transversal rugae; scape shorter (SI<100). Pronotum and propodeum with transversal rugae P. rosae

Other ant species present in the same habitat: the exotics Cardiocondyla obscurior Wheeler, 1929, Linepithema humile (Mayr, 1868), Monomorium carbonarium (Smith, F., 1858) and the natives Aphaenogaster ichnusa Santschi, 1925, Crematogaster scutellaris (Olivier, 1792), Formica sp., Lasius grandis Forel, 1909, Lasius lasioides (Emery, 1869), Plagiolepis schmitzii Forel, 1895, Solenopsis sp Another species was also present, Tetramorium immigrans Santschi, 1927, which has a debated native or exotic status

Indices

Figure 2. Pheidole rosae Forel. Minor worker. a. Frontal view. Arrows indicate long carinulae. b. Lateral view. Image by Roger Vila.

Table 1. Biometry for Barcelona specimens of Pheidole rosae Forel, compared with species values given in Wilson (2003: 742). Measures in mm: mean (range).

X. ESPADALER & R. VILA

in Western Europe (ANTWIKI: https://antwiki.org/wiki/Tetramorium_immigrans ; accessed: 3 February, 2025).

Discussion

P. rosae is recorded, nidifying outdoors, for the first time out of the Neotropical region. The species is known from northern ARGENTINA (Emery, 1906 (as P. silvestrii)); Kusnezov, 1952 (as P. silvestrii); Cuezzo & González-Campero, 2009; Josens et al. 2014; Canepuccia et al., 2016; González et al. 2018), southern BRAZIL (Kempf, 1972; both as P. rosae and as P. silvestrii) ; Rosa da Silva et al. 1999; Nascimento, 2005; Ulysséa et al., 2011; Silva Melo & Delabie, 2017; Klunk et al. 2018; Casadei-Ferreira et al., 2020; Lasmar et al., 2020; Martins et al., 2020), and URUGUAY (Zolessi et al., 1998 (as P. silvestrii)) (ANTMAPS, 2024).

P. rosae is qualified as inhabitant of subtropical forests although noted also from marshes in the Argentinean Southwest Atlantic coast (Canepuccia et al. 2016), from Brazilian southern grasslands (Casadei-Ferreira et al. 2020), or as an indicator species for edges in fragmented forests of the Chaco Serrano in Central Argentina (González et al., 2018). The habitat in Barcelona, an urban public park, is plentiful of exotic vegetation (Wikipedia, 2023). Interestingly, some plant species are from South American origin (Phytolacca dioica L. from northeast Argentina, Uruguay and south Brazil; intriguingly, the same geographical region from where P. rosae is known) or Schinus molle L. and Jacaranda mimosifolia D. Don). Three other exotic ant species were recorded from the park. One of them, the Argentine ant, is strongly invasive (Silverman & Brightwell, 2008).

The genus Pheidole is notable for the number of introduced species established out of their native range (Sarnat et al., 2015). In addition to the native Pheidole pallidula (Nylander), two other exotic Pheidole were previously known from Barcelona city: P. indica Mayr (Espadaler & Collingwood, 2001; as the synonym P. teneriffana), of Tropical Asia origin, detected from a few isolated sites within the city and P. megacephala (Fabricius, 1793) of African origin, from a continuous area (>2 ha) (Espadaler & Pradera, 2016). A striking example, if needed, of the increasing interconnection between bioclimatic regions: four Pheidole species, from four continents (Europe, Africa, South America, and Tropical Asia) nesting outdoors, in the parks or streets of Barcelona.

Urban parks, in addition to being pleasant sites to visit, may offer surprising findings such as a south American ant, never seen before alive in the northern hemisphere. We propose to qualify the situation of Pheidole rosae in Barcelona as “temporarily introduced ants”, in the sense of Bolton et al. (2006) that is, non-native ants that are found at the place of first record, and do not spread to other areas forming populations that eventually go extinct. A rather similar term could be “ephemeral establishment” as Lester (2005) used for several exotic species observed to nest but not established in New Zealand. A more general expression, “emerging alien species”, that is, those never encountered as aliens (Seebens

et al., 2018) is also a mode of qualifying at present P. rosae. Thus, first records of so-called emerging alien species. are a transient status of each alien species at its first detection globally. Alternatively, as an example of “casual alien (pl)ants”, in the sense of Pyšek et al., (2004), concerning alien plants in checklists and floras, that is “Alien ants that sustain selfreplacing populations without direct intervention by people (or in spite of human intervention) by recruitment from fertilized queens capable of independent growth” (freely adapted definition by authors). The species has never, anywhere, been declared as showing any hint of invasive behaviour. Obviously, a science-based risk assessment (Cooney, 2004) would provide a better, rational basis, to support a major action such a dedicated, exhaustive survey of the park, including a directed effort to localize nest #2, and then digging both up. Therefore, considering the scientific uncertainties and without more knowledge available, no control action is deemed necessary to undertake at present concerning this Pheidole in Barcelona.

Acknowledgements

We thank permits issued by the Parcs i Jardins de Barcelona (Ajuntament de Barcelona; 007924AJ) to allow the setting of pitfall traps and ant collection and thank Octavi Borruel Trenchs for his complete availability and contribution on botanical and historical questions. Drs. J.A. Tinaut and J.L. Reyes commented, corrected, and positively added value to the text.

Funding

This work was supported by the Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (Generalitat de Catalunya; SF/0155/24).

References

ANTMAPS. 2024. Overall Species Richness. Disponible a https:// antmaps.org/ [Accessed: 22 August 2024]

ANTWEB. 2024. AntWeb. Version 8.112. California Academy of Science. Disponible a http://www.antweb.org/ [Accessed: 22 August 2024]

ANTWIKI. 2024. Welcome to AntWiki. Disponible a http://www. antwiki.org/ [Accessed: 22 August 2024]

Bolton, B., Alpert, G.D., Ward, P.S. & Naskrecki, P. 2006. Bolton’s catalogue of ants of the world: 1758-2005. Cambridge (USA): Harvard University Press.

Canepuccia, A.D., Hidalgo, F., Farina, J.L, Cuezzo, F., & Iribarne, O.O. 2016. Environmental harshness decreases ant β-diversity between salt marsh and neighboring upland environments Wetlands, 36: 667-680.

Casadei-Ferreira, A., Economo, E.P. & Feitosa, R.M. 2020. Additions to the taxonomy of Pheidole (Hymenoptera: Formicidae) from the southern grasslands of Brazil. Revista Brasileira de Entomologia, 64(4): e20200068.

Cooney, R. 2004. The Precautionary Principle in Biodiversity Con-

servation and Natural Resource Management: An issues paper for policy-makers, researchers and practitioners. IUCN, Gland, Switzerland and Cambridge, UK. xi + 51pp.

Cuezzo, F. & González Campero, C. 2009. Invertebrados en la Selva Pedemontana austral. El caso de Formicidae como ejemplo de comunidades de insectos P. 149-167. In: Brown, A.D., Blendinger, P.G., Lomáscolo, T. & García Bes, P. (eds.). Selva Pedemontana de las Yungas: Historia natural, ecología y Manejo de un ecosistema en peligro Ediciones del Subtrópico, Tucumán. 489 p.

Emery, C. 1906. Studi sulle formiche della fauna neotropica. XXVI. Bullettino della Società Entomologica italiana, 37: 107-194.

Espadaler, X. & Collingwood, C.A. 2001 (2000). Transferred ants in the Iberian Peninsula (Hymenoptera, Formicidae). Nouvelle Re vue d’Entomologie (N.S.), 17: 257-263.

Espadaler, X. & Pradera, C. 2016. Brachymyrmex patagonicus Mayr, 1868 y Pheidole megacephala (Fabricius, 1793), dos nuevas adiciones a las hormigas exóticas en España. Iberomyrmex, 8: 4-10.

FORMIS 2024. FORMIS. A Master Bibliography of Ant Literature. Disponible a: https://www.ars.usda.gov/southeast-area/ gainesville-fl/cmave/imported-fire-ant-and-household-insectsresearch/docs/formis-a-master-bibliography-of-ant-literature/ [Accessed: 10 September 2024].

González, E., Buffa. L., Defago, M.T., Molina, S.I., Salvo, A. & Valladares, G. 2018. Something is lost and something is gained: loss and replacement of species and functional groups in ant communities at fragmented forests. Landscape Ecology, 33: 20892102.

Josens, R., Sola, F.J., Marchisio, N., Di Renzo, M.A. & Giacometti, A. 2014. Knowing the enemy: ant behavior and control in a pediatric hospital of Buenos Aires. SpringerPlus, 3(1):229.

Kempf, W.W. 1972. Catálogo Abreviado das Formigas da Região Neotropical (Hymenoptera: Formicidae). Studia Entomologica, 15: 3-344.

Klunk, C. L., Giehl, E.L.H., Lopes, B.C., Marcineiro, F.R. & Rosumek, F.B. 2018. Simple does not mean poor: grasslands and forests harbor similar ant species richness and distinct composition in highlands of southern Brazil Biota Neotropica, 18(3): e20170507

Kusnezov, N. 1952. El género Pheidole en la Argentina (Hymenoptera, Formicidae). Acta Zoologica Lilloana, 12: 2-88. Kusnezov, N. 1978. Hormigas argentinas: clave para su identificación. Parte 1. Parte 2. Ministerio de Cultura y Educación, Fundación Miguel Lillo, Tucumán, Miscelánea 61, 147 p. Lasmar, C. J., Ribas, C.R., Louzada, J., Queiroz, A.C.M., Feitosa, R.M., Imata, M.M.G., Alves, G.P., Nascimento, G.B., Neves, F.S. & Domingos, D.Q. 2020. Disentangling elevational and vegetational effects on ant diversity patterns. Acta Oecologica, 102: 103489.

Lester, P.J. 2005. Determinants for the successful establishment of exotic ants in New Zealand. Diversity and Distributions, 11: 279-288. Martins, M.F. de O., Thomazini, M.J., Baretta, D., Brown, G.G., Rosa, M.G. da, Zagatto, M.R.G., Santos, A., Nadolny, H.S., Cardoso, G.B.X., Niva, C.C., Bartz, M.L.C. & Feitosa, R. M. 2020. Accessing the subterranean ant fauna (Hymenoptera: Formicidae) in native and modified subtropical landscapes in the Neotropics. Biota Neotropica, 20(1): e20190782

Nascimento, R.P. 2005. Conservação de invertebrados em áreas urbanas: um estudo de caso com formigas no Cerrado Brasileiro Dissertação de Mestrado, Ecologia e Conservação de Recursos Naturais, Universidade Federal do Uberlândia, iv + 64 p. Pyšek, P., Richardson, D.M., Rejmánek, M., Webster G.L., Mark W, P., Williamson, M., & Kirschner, J. 2004. Alien plants in checklists and floras: towards better communication between taxonomists and ecologists. Taxon, 53: 131-143.

Rosa da Silva, R. 1999. Formigas (Hymenoptera: Formicidae) do oeste de Santa Catarina: historico das coletas e lista atualizada das especies do Estado de Santa Catarina. Biotemas, 12(2): 75-100.

Sarnat, E.M., Fisher, B.I., Guénard, B. & Economo, E.P. 2015. Introduced Pheidole of the world: taxonomy, biology and distribution. Zookeys, 543: 1-109.

Seebens, H., et al. (43 autors). 2018. Global rise in emerging alien species results from increased accessibility of new source pools. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 115: E2264–E2273.

Silva Melo, T. & Delabie, J.H.C. 2017. Ecologia e conservação da biodiversidade de formigas em ambientes urbanos. P. 189-240. In: Bueno, O.C., Campos, A.E. de C., Morini, M.S. de C. (eds.). Formigas em ambientes urbanos no Brasil. Canal 6 Editora. Bauru, São Paulo. 686 p.

Silverman, J. & Brightwell, R.J. 2008. The Argentine Ant: Challenges in Managing an Invasive Unicolonial Pest. Annual Review of Entomology, 53: 231-252.

Ulysséa, M.A., Cereto, C.E., Rosumek, F.B., Silva, R.R., & Lopes, B.C. 2011. Updated list of ant species (Hymenoptera, Formicidae) recorded in Santa Catarina State, southern Brazil, with a discussion of research advances and priorities. Revista Brasileira de Entomologia, 55: 603-611.

Wikipedia. 2023. Parque de la Pegaso. Disponible a https:// es.wikipedia.org/wiki/Parque_de_la_Pegaso [Accessed: 5 October 2024].

Wilson, E. O. 2003. Pheidole in the New World: A dominant, hyperdiverse ant genus. Harvard University Press, Cambridge, MA. 794 p.

Zolessi, L.C. de, Abenante, Y.P. de, & Philippi, M.E. 1988 (1987). Lista sistemática de las especies de formícidos del Uruguay. Comunicaciones Zoológicas del Museo Nacional de Historia Natural de Montevideo, 11(165): 1-9.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 9-12. 2025

NOTA BREU

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

Expansió de l’espècie exòtica Monoxia obesula (Blake, 1939) a Catalunya: primeres citacions a Girona (Coleoptera: Chrysomelidae)

Expansion of the exotic species Monoxia obesula (Blake, 1939) in Catalonia: first records in Girona (Coleoptera: Chrysomelidae)

Carlos Ceballos

1 & Marina

Torrellas

1

1 Servei de Control de Mosquits de la Badia de Roses i del Baix Ter, Plaça del Bruel 1, 17487 Castelló d’Empúries, Catalunya.

Autor per a la correspondència: Marina Torrellas. A/e: marinatorrellas@serveicontrolmosquits.org

Rebut: 2.12.2024; Acceptat: 25.02.2025; Publicat: 10.04.2025.

Monoxia obesula (Blake, 1939) (Coleoptera: Chrysomelidae) és un crisomèlid defoliador originari de Nord-amèrica (Nebrasca i Texes, Clark et al., 2014) que a Europa es considera una espècie exòtica amb trets de caràcter invasor (Clark et al., 2014; Montegud & Rodrigo, 2017). Té una elevada capacitat de reproducció, amb generacions polivoltines sovint superposades sobre el mateix peu de la planta hoste (Molina et al., 2022), i un potencial de dispersió considerable, perquè els adults, que són voladors, poden veure afavorida la seva dispersió per afecte del vent (Vela et al., 2019). És capaç d’ocasionar impactes negatius sobre quenopodiàcies autòctones dels gèneres Atriplex i Chenopodium (Clark et al., 2014). Atriplex halimus (Linnaeus, 1753) és l’espècie nutrícia a la qual més afecta a l’Europa meridional (Ianella et al., 2019). Aquest crisomèlid pot defoliar totalment els peus sobre els quals viu en qüestió de dies, fet que pot comportar la mort de les plantes (Clark et al., 2014; Montagud & Rodrigo, 2017; Vela et al., 2019). Es creu que les primeres aparicions a Europa podrien ser degudes a la introducció d’individus a través del comerç de plantes agrícoles o ornamentals (Clark et al. 2014).

La presència d’individus de M. obesula va ser detectada per primera vegada a Europa ara fa una dècada, a Sardenya (Itàlia) (Clark et al., 2014). Des de llavors s’ha anat estenent al llarg de la conca mediterrània: Malta el 2015 (Mifsud, 2016), Espanya el 2015 (Petitpierre et al., 2017; Montegud & Rodrigo, 2017); França el 2021 (Alonso & Lefebvre, 2022; Ponel & Pérez, 2022) i Grècia el 2022 (Bezděk et al., 2023).

A la península Ibèrica, l’espècie ha estat citada en diverses províncies d’Espanya (fig. 1): les Illes Balears (Petitpierre et al., 2017; primera citació de M. obesula a Espanya); Castelló

i València (Montagud & Rodrigo, 2017; primeres citacions a Europa continental); Alacant (Lencina & Miñano, 2018; Molina et al., 2022); Almeria (Vela et al., 2019); Granada (Vela et al., 2019); Albacete (Molina et al., 2022); Múrcia (Lencina & Miñano, 2018); Terol (Molina et al., 2022); Saragossa (Molina et al., 2022); Huelva i Màlaga (Moreno-Benítez & Luna, 2023). No hem trobat bibliografia acadèmica que citi la presència d’aquest crisomèlid a Catalunya. No obstant això, consultant una web divulgativa i el Sistema Global d’Informació sobre Biodiversitat hem trobat citacions prèvies a les aquí aportades a les províncies de Barcelona (Gavà i Mataró) i Tarragona (Cambrils) (Pradera, 2019; GBIF.org).

La primera citació de M. obesula a la província de Girona és del 18 de setembre de 2023. Aquest dia, en un passeig rutinari pel camí de ronda de Roses, l’autor (Carlos Ceballos) adverteix la presència d’un nombre abundant d’adults voladors sobre la seva roba. Prospeccions in situ fetes aquell mateix dia i en dies successius permeten detectar una gran quantitat d’aquest coleòpter sobre peus d’A. halimus, tant d’adults com de larves Es recol·lecten mostres d’individus per a una posterior anàlisi al laboratori (instal·lacions del Servei de Control de Mosquits de la Badia de Roses i del Baix Ter; fig. 2a) i, a partir de l’estudi d’aquests exemplars i de la recerca bibliogràfica, s’identifica l’espècie com a M. obesula

Entre el 2023 i el 2024 es realitzen noves prospeccions a altres zones properes d’hàbitat potencial per a aquest crisomèlid (Iannella et al., 2019). Com a resultat, es localitza en un total de cinc municipis: tres de l’Alt Empordà (Roses, Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries), i dos del Baix Empordà (Calonge i Begur) (taula 1 i fig. 1).

DOI: 10.2436/20.1502.01.197 Butlletí ICHN 89 (1), 2025

Al llarg de les diferents prospeccions, s’ha fet un seguiment ocular de l’evolució de l’estat dels peus afectats. La defoliació fa que els arbustos s’assequin parcialment o totalment. Després que s’hagin detectat el primers símptomes d’afectació, aquesta pot agreujar-se en qüestió de dies (figs. 3a-b). A mitjan setembre de 2023 la gran majoria dels peus d’A. halimus del camí de ronda de Roses mostraven símptomes d’afectació, els quals es van anar accentuant a mesura que transcorrien les visites. A principis d’octubre, la defoliació va esdevenir generalitzada transformant el paisatge, abans verd, en un panorama de matolls totalment secs. Inicialment, aquest fet va fer pensar en la possibilitat que els símptomes responguessin principalment a un dèficit hídric agut (arran de la sequera dels darrers anys a Catalunya). No obstant això, és interessant destacar que a l’estudi de Vela et al. 2019 s’apunten observacions d’aquesta mateixa simptomatologia en peus d’A. halimus afectats per M. obesula en un context en què la dessecació fisiològica deguda al dèficit

de precipitació no en seria la principal causa. També altres estudis posen de manifest tals efectes defoliadors d’aquest crisomèlid sobre el gènere Atriplex (Montagud & Rodrigo, 2017; Alonso & Lefebvre, 2022).

De forma similar a com descriuen Molina et al., 2022, al nostre àmbit d’estudi s’observa que a la tardor la majoria dels peus afectats comencen a rebrotar. Així i tot, podria només ser una recuperació eventual, donat que a principis del 2024 ja hi havia senyals d’activitat de noves generacions de M. obesula sobre els rebrots, amb la corresponent simptomatologia de dessecació d’aquestes parts tendres. Per comprovar si les plantes sobreviuran als atacs recurrents del crisomèlid, seria necessari fer-ne un seguiment al llarg de les properes temporades.

El 27 de gener de 2024 s’observa la posta d’ous per part d’una femella sobre A. halimus (camí de ronda de Roses). Es pren com a mostra la fulla per poder-la examinar a posteriori al laboratori. Es tracta d’un procés que, si bé no es coneix

Taula 1. Localitats on s’ha detectat Monoxia obesula a l’Alt i al Baix Empordà. Coordenades projecció ETRS89/UTM 31N. S’identifiquen les dues localitats que es troben dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (*).

Municipi Espècie Data Coordenades Zona

Roses A. halimus 18-ix-2023 515420; 4677081 Camí de ronda i talussos de la carretera (del Far de Roses a la Platja Canyelles Petites)

Roses A. halimus 20-ix-2023 513369; 4679166 Passeig marítim (de la platja Margarida a la del Rastell)

Roses A. halimus 15-x-2023 517387; 4676191 Punta de l’Almadrava

St Pere Pescador A. halimus 22-ix-2023 508480; 4668198 Roquers el Quatre

St Pere Pescador A. halimus A.portulacoides 22-ix-2023 509106; 4668784 Platja de St Pere Pescador (Antiga piscifactoria) *

Castelló d’Empúries A. halimus A.portulacoides 29-ix-2023 511385; 4677706 Platja de la Rovina *

Begur A. halimus 16-x-2023 516980; 4644446 Centre ciutat (Escola Dr Arruga)

Begur A. halimus 11-vii-2024 519107; 4645506 Camí de ronda (Platja de Sa Tuna)

Calonge i St Antoni A. halimus 12-x-2023 509496; 4633040 Desembocadura de la riera de l’Aubí

C. CEBALLOS & M. TORRELLAS

Figura 2. Monoxia obesula: a) mostres d’adult i de larva; b) detall d’una posta sobre una fulla d’Atriplex halimus.

que s’hagi descrit anteriorment, és similar al d’altres gèneres de crisomèlids (Jolivet & Petitpierre, 1981): la femella rosega la fulla de mode similar a com quan s’alimenta (sense penetrar el limbe, rosegant només una de les cares de la fulla). Seguidament la femella gira sobre si mateixa encaixant la posta en aquesta cavitat foliar. Per a cada cavitat, es realitza la posta d’un únic ou el qual queda recobert d’una substància mucosa groguenca que, amb el temps, s’enfosqueix i endureix, amb la qual cosa aporta protecció a l’ou durant el seu desenvolupament (Fig. 2b). D’aquest en neix una petita larva la qual s’alimenta des de l’interior de la fulla creant unes galeries característiques entre les cutícules de l’anvers i el revers de la fulla.

A totes les localitats on s’ha detectat M. obesula aquesta espècie es trobava sobre d’A. halimus, amb les excepcions de la platja de Sant Pere Pescador i la platja de la Rovina de Castelló d’Empúries, on també hi ha peus d’Atriplex portulacoides (Linnaeus, 1753) afectats. Els peus d’aquesta espècie estaven més afectats el 2024 que el 2023, que va ser l’any en què es van fer les primeres deteccions.

Si bé A. halimus i A. portulacoides no són espècies protegides, l’expansió d’aquest crisomèlid podria causar un greu impacte sobre certes comunitats vegetals d’halòfils, en especial en espais protegits d’alt valor natural. És el cas dels parcs naturals de l’Alt i el Baix Empordà (fig. 1), on hi ha diversos hàbitats d’interès comunitari en què a l’estrat arbustiu hi són presents en menor o major grau A. portulacoides i/o A halimus (Carreras et al., 2019).

Figura 3. Aspecte d’Atriplex halimus degut a la presència de Monoxia obesula: a) grau d’afectació lleu; b) grau d’afectació greu (transcorregut un mes). Les dues fotos van ser obtingudes al camí de ronda de Roses.

Agraïments

A Carlos Pradera per assessorar-nos i animar-nos a fer aquesta publicació.

Bibliografia

Alonso, C. & Lefebvre, V. 2022. Découverte en France continentale et en Corse de Monoxia obesula Blake, 1939 (Coleoptera Chrysomelidae Galerucinae). L’Entomologiste, 78 (1): 29-32. Bezděk, J., Maděrová, L. & Hrudová, E. 2023. First record of adventive species Monoxia obesula Blake, 1939 in Greece. BioInvasions Records, 12 (2): 609-614.

Carreras, J., Ferré, A., Vigo, J., Curcó, A., Font, J., Gesti. J., Guardiola, M., Salvat, A. & Vilar, L. 2019. Manual dels hàbitats de Catalunya. Volum IIa. 1 Ambients litorals i salins. Hàbitats terrestres. Edició revisada 2018. Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya. Barcelona. 137 p. Clark, S., Rattu, A. & Cillo, D. 2014. Monoxia obesula Blake, 1939, a species native to the U.S.A and adventive to Sardinia, Italy (Coleoptera: Chrysomelidae: Galeruncinae: Galeruncini). Zootaxa, 3774 (1): 83-89.

GBIF.org. GBIF Occurrence Download. Disponible en: https://doi. org/10.15468/dl.6ymjcn [Data de consulta: 14 agost 2024].

Iannella, M., D’Allessandro, P., Longo, S. & Biondi, M. 2019. New records and potencial distribution by Ecological Niche Modeling of Monoxia obesula in the Mediterranean area. Bulletin of Insectology, 72 (1): 135-142. Jolivet, P. & Petitpierre, E. 1981. Biology of Chrysomelidae (Coleoptera). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 47(4):105-138.

C. CEBALLOS & M. TORRELLAS

Lencina, J. L. & Miñano, J. 2018. Colaphellus sophiae (Schaller 1783) primer registro para España continental y nuevos datos de Monoxia obesula Blake 1939 (Coleoptera: Chrysomelidae). Revista gaditana de Entomología, 10(1): 13-16.

Mifsud, D. 2016. A second Palaearctic record of Monoxia obesula (Coleoptera Chrysomelidae Galerucinae). Bulletin of Insectology, 69(1): 159-160.

Molina, D., Escuer, C. & Cerdà, J. 2022. Nuevos registros de Monoxia obesula Blake, 1939 para España (Colepotera: Chrysomelidae). Revista gadiatana de Entomología, 8: 95-98. Montagud, S. & Rodrigo, I. 2017. Monoxia obesula Blake, 1939 (Coleoptera: Chrysomelidae) en Europa continental. Arquivos Entomolóxicos, 18: 43-48.

Moreno-Benítez, J.M. & Luna, P. 2023. Expansión de la especie alóctona Monoxia obesula Blake, 1939 (Coleoptera: Chrysomelidae) en Andalució (España): primeres citacions para las provincias de Huelva y Málaga. Boletín de la SAE, 33: 146-153.

Petitpierre, E., Scarés, A. & Jurado-Rivers, J., 2017. Updated checklist of Balearic leaf beetles (Coleoptera: Chrysomelidae).

Zootaxa, 4272(2): 151-177.

Ponel, P. & Pérez, C. 2022. Premières observacions en région Provence-Alpes-Côte d’Azur de la Chrysomèle invasive Monoxia obesula Blake, 1939 [Coleoptera, Chrysomelidae, Galerucinae]. Annales de la Société des Sciences Naturelles et d’Archéologie de Toulon et du Var, 74: 42-44.

Pradera, C. 2019. Especie exótica Monoxia Obesula (Coleoptera, Chrysomelidae) en Gavà, Barcelona. El desinsectador y desratizador. Disponible a: https://desinsectador. com/2019/10/08/especie-exotica-monoxia-obesula-coleopterachrysomelidae-en-gava-barcelona/ [Data de consulta: 18 setembre 2023].

Vela, J. M., Rodríguez-Navarro, M. E. & Gómez de Dios, M. A. 2019. Primeros registros de la especie invasora Monoxia obesula Blake, 1939 (Coleoptera, Chrysomelidae, Galerucinae) en Andalucía (España), con datos sobre su morfología y biología asociada a la quenopodiácea Atriplex halimus L. Boletín de la SAE, 29: 115-135.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 13-15. 2025 ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

NOTA BREU

Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852) i Derula flavoguttata

Mulsant & Rey, 1865, (Heteroptera: Lygaeidae, Pentatomidae) novetats per a la fauna heteropterològica de Catalunya

Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852) and Derula flavoguttata

Mulsant & Rey, 1865, (Heteroptera: Lygaeidae, Pentatomidae)

new records for the heteropterological fauna of Catalonia

Diego Fernández Ruiz 1

1 Avda. Pompeu i Fabra 85, 1º 2ª, Prat de Llobregat, Barcelona. A/e: diego.fernandez.25@gmail.com

Rebut: 14.10.2024; Acceptat: 26.02.2025; Publicat: 10.04.2025

La fauna heteropterològica catalana, si bé es pot considerar com a ben estudiada (Ribes et al., 2004), (Goula et al., 2010) i Goula et al., 2020),sobretot gràcies als treballs realitzats per l’il·lustre heteropteròleg català Jordi Ribes (†), encara ens ofereix algunes agradables sorpreses. L’autor d’aquesta nota ha estudiat els heteròpters de Catalunya durant més de dues dècades recorrent-ne gran part del territori. Com a resultat d’aquests estudis, en aquesta nota volem fer constar el descobriment de dues espècies d’heteròpters trobats a Catalunya, que resulten ser una novetat per a la seva fauna, d’acord amb el llistat d’heteròpters de Catalunya (Goula et al., 2020).

D’una banda, Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852), espècie de la família Lygaeidae inclosa en el llibre vermell dels invertebrats ibèrics dins de la categoria de vulnerable (Baena & Costas, 2011), amb exemplars trobats al delta del Llobregat i, d’altra banda, Derula flavoguttata Mulsant & Rey, 1865 de la família Pentatomidae, espècie rara molt poc citada dins l’àmbit peninsular segons la bibliografia, amb la troballa d’un sol exemplar al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852)

Familia Lygaeidae Schilling, 1829

Subfamilia Lygaeinae Schilling, 1829

A Catalunya el gènere Tropidothorax estava representat per una sola espècie, T. leucopterus (Goeze, 1778), estesa i comuna en pràcticament tot el territori català. Amb la present troballa de T. sternalis al delta del Llobregat, el cens ascendeix a dues espècies. T. sternalis està distribuïda per Itàlia, Espanya, Israel, l’Aràbia Saudita, Pakistan i Àfrica tropical.

DOI: 10.2436/20.1502.01.198

A Montagut (2014) i a Baena & Costas (2011) podem trobar una acurada informació sobre la seva distribució.

Avui dia, a Catalunya només s’ha observat a les Reserves Naturals del Delta del Llobregat (R.R.N.N, d’ara endavant), però no descartem en absolut que pugui trobar-se en altres llocs apropiats, com podrien ser el Parc Natural del Delta de l’Ebre o el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, dues zones semblants ecològicament a les R.R.N.N. A més, la seva única planta nutrícia fins ara consignada, Cynanchum acutum L., és abundant en diferents tipus d’hàbitats i ben distribuïda per Catalunya. El fet que no s’hagi trobat T. sternalis en altres zones de la comunitat autònoma catalana pot ser degut a una falta de prospecció continuada.

El dia 24 d’agost de 2023, prospectant la zona de Carabiners-Semàfor, que pertany al municipi del Prat de Llobregat i es troba dins del límit territorial de les R.R.N.N., passant la màniga entomològica per la vegetació herbàcia vam poder observar els primers exemplars (11 exemplars adults, Marcos Fernández & Diego Fernández leg.) del Lygaeidae T. sternalis (Dallas, 1852). Aquesta troballa ha resultat ser una novetat per a la fauna d’heteròpters de Catalunya, i s’afegeix a les 261 espècies conegudes del delta del Llobregat (Fernández, 2018).

Amb motiu d’aquest descobriment, es va decidir visitar la mateixa zona durant les següents setmanes a la recerca de nous exemplars. A més, es visitaren altres zones limítrofes situades dins del territori de la reserva natural, concretament la maresma de Cal Tet, amb uns resultats que van ser més que satisfactoris, perquè es van trobar molts exemplars de l’espècie en qüestió.

El mètode utilitzat ha estat principalment la mànega entomològica, així com també l’observació directa. Igual-

ICHN 89 (1), 2025

D. FERNÁNDEZ RUIZ

1. (a) Agrupació de Tropidothorax sternalis en un pal de fusta a les R.R.N.N. del Delta del Llobregat. (b) Tropidothorax sternalis en la seva planta nutrícia (Cynanchum acutum). (c) Exemplar de Derula flavoguttata col·lectat al Coll d’Estenalles (Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac)

ment, en dos dies diferents es van poder observar dos casos de l’agrupació (Fig. 1a) que és típica de diverses espècies d’heteròpters (Oxycarenus Fieber, 1837, Leptoglossus Guérin-Méneville, 1831, Halyomorpha Mayr, 1864), coleòpters (com els coccinèlids) i lepidòpters (Euplagia quadripunctaria (Poda, 1761)). En aquestes dues observacions el nombre d’exemplars va ser molt elevat, entre 250 i 300 en els dos casos. També en tots dos casos les agrupacions es trobaven en un pal de fusta d’una tanca metàl·lica.

Aquesta espècie, segons la bibliografia consultada (Baena & Costas, 2011) i observacions pròpies, depèn de l’asclepiadàcia Cynanchum acutum L.. Aquesta planta està molt estesa per tot el territori de les R.R.N.N., per la qual cosa molt probablement T. sternalis acabarà estenent-se per altres llocs de la zona protegida. També és molt probable que s’estengui per zones pròximes, tenint en compte que la planta en qüestió també s’observa amb una certa freqüència en zones de regadiu, rieres i ribes de canals pròxims al Delta.

Material estudiat. Barcelona, R.R.N.N. del Delta del Llobregat (Carabiners-Semàfor), Prat de Llobregat, mànega de batuda, 24-VIII-2023: 7♂ i 4♀; 13-IX-2023: 5♂ i 4♀; 18-IX-2023: 6♂ i 8♀, i una agrupació d’uns 250-300 exemplars adults; 12-X-2023: 13♂ i 6♀, i una agrupació amb uns 250 exemplars adults; mateixes dades sobre Cynachum acutum,11-VII-2024: 2♂ i 1♀; 3-IX-2024: 2♂ i 2 nimfes; 24-IX-2024: 9♂ i 6♀; mateixa localitat a la llum d’un parany Heath, per a la observació de lepidòpters nocturns, ; 18-IX2024: 3♂. Barcelona, R.R.N.N. del Delta del Llobregat (Cal Tet), Prat de Llobregat; 2-X-2024: uns 100 exemplars entre mascles, femelles i nimfes d’últim estadi sobre la seva planta nutrícia Cynanchum acutum, (Fig. 1b). Tots els exemplars Diego Fernández leg.

Totes aquestes dades confirmen que a les R.R.N.N. existeix una població ben establerta d’aquesta espècie vulne-

rable, i alhora també indiquen la necessitat de preservar i protegir els nostres espais naturals. Les R.R.N.N. tenen una forta pressió antròpica vinculada sobretot a la gran proximitat d’una gran urbs com és la ciutat de Barcelona i al fet de pertànyer a una comarca (Baix Llobregat) amb una gran població i molt industrialitzada. A més, aquesta zona protegida ha de conviure amb altres factors mediambientals adversos, com són la implantació de grans infraestructures (l’ampliació del port de Barcelona, el desviament del riu, l’ampliació de l’aeroport) que comportarà un desastre ecològic de grans dimensions.

Derula flavoguttata Mulsant & Rey, 1865

Familia Pentatomidae Leach, 1815

Subfamilia Podopinae Aymot & Serville, 1843

A la península Ibèrica, Derula flavoguttata Mulsant & Rey, 1865 és l’únic representant del gènere Derula Mulsant & Rey,1856, (Roca-Cusachs, et al., 2018). Es tracta a priori d’una espècie rara de la qual es coneixen pocs registres bibliogràfics o de col·leccions tant públiques com privades (Roca-Cusachs, 2017; Roca-Cusachs, et al., 2018). La distribució confirmada dins l’àmbit europeu sembla ser extensa; Albània, Armènia, Àustria, l’Azerbaidjan, Bòsnia Hercegovina, Bulgària, Croàcia, França, Geòrgia, Grècia, Hongria, Itàlia, Macedònia, Romania, Rússia, Eslovàquia, Espanya, Turquia i el Regne Unit.

El dia 29 de juliol de 2016, es va col·lectar un sol exemplar passant la mànega entomològica en un vessant assolellat amb vegetació escassa, seca i marcida del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Aquest és el primer registre de l’espècie a Catalunya (Fig. 1c).

Material estudiat. Barcelona, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, Matadepera, (Coll d’Estenalles), 29-VII-2016: 1 ♂ Diego Fernández.leg.

Figura

Agraïments

En primer lloc, al meu fill Marcos, per ser la primera persona a trobar un exemplar de Tropidothorax sternalis a Catalunya, la qual cosa em va animar a realitzar aquesta nota. A tot el personal del Consorci per a la Protecció de les Reserves Naturals del Delta del Llobregat, per les facilitats prestades en tot moment i per haver-me donat l’autorització pertinent per a la realització d’estudis sobre invertebrats dins del límit territorial de la Reserva. Al personal del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. A les persones responsables del Departament d’Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Berta Caballero, Irene Lobato i Gloria Masó, per permetre’m consultar les col·leccions d’aquest centre. I, finalment, a la meva família, per la seva ajuda i comprensió de sempre, que per a mi són molt importants.

Bibliografia

Anònim, 2018. Derula flavoguttata Mulsant, M. E. & Rey, C. 1865 in GBIF Secretariat (2023). GBIF Backbone Taxonomy. Checklist dataset https://doi.org/10.15468/39omei accessed via GBIF.org on 2024-10-18. Disponoble a: https://www.gbif.org/es/ species/4485714. [Data de consulta: 12-Junio 2023] . Aukema, B., 2018. Catalogue of the Palaearctic Heteroptera. [Base de dades]. https://catpalhet.linnaeus.naturalis.nl/linnaeus_ng/ app/views/species/taxon.php?id=7695 i htts://catpalhet.linnaeus. naturalis.nl/linnaeus_ng/app/views/species/taxon.php?id=11774. [Data de consulta 10 gener 2025].

Baena, M. & Costas, M. 2011. Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852), pp. 371-374. In: Verdú, J.R.; Numa, C. & Galante, E. (eds.). Atlas y Libro Rojo de los Invertebrados amenazados de España (Especies Vulnerables). Dirección General de Medio Natural y Política Forestal, Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, Madrid, 1318 pp. Fernández Ruiz, D. 2018. Els heteròpters del delta del Llobregat, pp. 483-524. En: Germain, J. & Pino, J. (coords.). Els sistemes naturals del delta del Llobregat. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, 19. Institució Catalana d’Història Natural. Barcelona, 715 pp. Goula, M., Osorio, V., Tomàs, J. & Roca-Cusachs, M. 2020. Llista dels Heteròpters de Catalunya (Insecta, Hemiptera, Heteroptera) Versió 2, juliol 2020. Publicacions del Centre de Recursos de Biodiversitat Animal, Volum 6, 46 pp. Montagud, A. 2014. Nuevos registros de Tropidothorax sternalis (Dallas) (Hem.: Lygaeidae) en el este de España. Arquivos Entomolóxicos, 10: 217-220.

Ribes, J., Serra, A. & Goula, M., 2004. Catàleg dels heteròpters de Catalunya (Insecta, Hemiptera, Heteroptera). Institució Catalana d’Història Natural i Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Roca-Cusachs, M., Prieto Piloña, F., Pérez Valcárcel, J. & Goula, M. 2018. Checklist de Fauna Ibérica. Superfamilia Pentatomoidea Leach, 1815 (Insecta: Heteroptera) en la península ibérica, islas Baleares e islas Canarias. En: Documentos Fauna Ibérica, 4. Ramos, M.A. & Sánchez Ruiz, M. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC. Madrid: 2 (sn) + 17 pp.

2010. Llista dels Heteròpters de Catalunya (Insecta, Hemiptera, He teroptea).Versió 1, juny 2010. Goula, M., Ribes, J. & Serra, A. Centre de Recursos de Biodiversitat Animal. Universitat de Barc elona. Barcelona.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 17-25. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Description of Melanipinae n. subf. with description of a new species of Nebulovena (Hymenoptera:

Cynipodea: Figitidae)

Noel Mata-Casanova 1 & Juli Pujade-Villar 1

1 Universitat de Barcelona, Facultat de Biologia, Departament de Biologia Animal. Avda. Diagonal 645, 08028-Barcelona, Catalunya. E-mail: feofitotu@gmail.com; jpujade@ub.edu

Corresponding autor: Noel Mata-Casanova. A/e: feofitotu@gmail.com

Rebut: 27.01.2025; Acceptat: 05.03.2025; Publicat: 10.04.2025

Abstract

The troublesome taxonomic position of Nebulovena and two morphologically similar figitid genera, Ferpereira Pujade-Villar, 2013 and Melanips Haliday, 1835 is resolved with the establishment of a new subfamily: Melanipinae n. subf. New species Nebulovena ra Mata-Casanova & Pujade-Villar n. sp. from Egypt is described. An updated key for Figitidae subfamilies is given along with comments on Melanipinae, n. subf. Also, a key for distinguishing the genera belonging to Melanipinae n. subf. is also given.

Key words: Figitidae, Melanipinae, new subfamily, Nebulovena ra, new species.

Resum

Descripció de Melanipinae n. subf. i d’una nova espècie de Nebulovena (Hymenoptera: Figitidae).

La complexa situació taxonòmica de Nebulovena i dos gèneres de figitids morfològicament similars, Ferpereira Pujade-Villar, 2013 i Melanips Haliday, 1835 és resolta mitjançant l’establiment d‘una nova subfamília: Melanipinae n. subf. Es descriu també una nova espècie: Nebulovena ra Mata-Casanova & Pujade-Villar n. sp. d‘Egipte. Finalment, s’inclouen una clau actualitzada per a les subfamílies de Figitidae juntament amb observacions sobre Melanipinae , n. subf., i una clau per distingir els gèneres pertanyents a Melanipinae n. subf.

Paraules clau: Figitidae, Melanipinae, nova subfamília, Nebulovena ra, nova espècie.

Introduction

The family Figitidae is a group of parasitoid wasps belonging to the superfamily Cynipoidea, within the order Hymenoptera. Its members are mostly parasitoids of dipteran larvae, playing a crucial role in the natural regulation of various insect populations. Twelve subfamilies are recognized within this family: Anacharitinae, Aspicerinae, Charipinae, Emargininae, Euceroptrinae, Eucoilinae, Figitinae, Mikeiinae, Parnipinae, Plectocynipinae, Pycnostigminae, Thrasorinae (Paretas-Martínez et al., 2011).

Nebulovena Pujade-Villar & Paretas-Martínez genus was described from Iran in Paretas-Martínez et al. (2012), with only one known species: N. vena Pujade-Villar & Paretas-Martínez, 2012. Paretas-Martínez et al. (2012) included Melanips and Nebulovena in Figitinae due to the lack of synapomorphies of other Figitidae subfamilies. This position, however, is also troublesome: Figitinae are a taxonomic wastebasket, with no clear synapomorphies, and may be paraphyletic (Ronquist 1999, Buffington et al. 2007). Among the genera included in Figitinae, including Nebulovena Pujade-Villar & Paretas-Martínez, 2012, Melanips Haliday, 1835 and Ferp-

DOI: 10.2436/20.1502.01.199

ereira Pujade-Villar, 2013, four main groups can be clearly distinguished based on morphological characters and biology (Pujade-Villar, 2019): (i) Figitinae sensu stricto –including Figites Latreille, 1802, Foersterhomorus (= Homorus) Forster, 1869, Neralsia Cameron, 1886, Trischiza Forster, 1869, Xyalophora Kieffer, 1901, Xyalophoroides Jiménez & Pujade-Villar, 2008 and Zygosis Forster, 1869–; (ii) the Lonchidia group, including this single genus – Lonchidia Thomson, 1862; (iii) the Sarothrus group –including Amphithectus Hartig, 1840, Paraschiza Weld, 1955, Sarothroides Belizin, 1961 and Sarothrus Hartig, 1840–; and (iv) the Melanips group, formed by Ferpereira, Melanips and Nebulovena.

However, Nebulovena, Ferpereira and Melanips, form a morphologically distinct group whose phylogenetic position is unclear relative to other Figitidae subfamilies. According to phylogenetic evidence, Melanips was found to be sister-group to core Aspicerinae and not included in Figitinae (Buffington et al., 2007) (Fig. 1). This position has been maintained in Buffington et al. (2012) and van Noort et al. (2015). The close affinities of Melanips and their relationship with Aspicerinae are further supported by their similar biology: both groups are known to attack Hemiptera-feeding larvae of Chamaemyiidae and Syr-

N. MATA-CASANOVA & J. PUJADE-VILLAR

Figure 1. Summary phylograms of higher Figitidae relationships based on combined analysis (28S D2 + D3, 18S, COI and morphology), where the 28S D2 + D3 data partition was structurally ligned. (11) parsimony result. (12) Bayesian inference result. Numbers above and or pointing to branches indicate bootstrap support (parsimony, >50% shown) or posterior probability Bayesian,>0.5 shown). Thin branches in (11) collapse in the strict consensus of trees [From Buffington et al., 2007].

phidae (Diptera) (Buffington et al., 2012). Nevertheless, Melanips have not any of the three synapomorphies of Aspicerinae (Ros-Farré et al., 2000): (i) the presence of a facial impression between toruli (Fig. 5c), (ii) an anterior pronotal plate which is derived from the closure of the gap between the ventral and dorsal projections of pronotum, and (iii) third metasomal tergum distinctly ligulate with posterolateral margin concave and central part tongue-like (Fig. 5f). Another important difference with Aspicerinae species is the shape of radial cell: closed in Melanips while open in the rest of Aspicerinae genera.

In this paper we focus on the Melanips group, formally recognizing it as Melanipinae n. subf. Additionally Nebulovena ra n. sp. from Egypt is here described, which represents the first record for the Ferpereira-Melanips-Nebulovena group in North Africa. Melanipinae subfamily is described and the reasons for erecting it are presented. Finally, an updated key on Figitidae subfamilies is given, along with a key for identifying the Melanipinae n. subf. genera.

Materials and methods

The specimen used for the description of the new species is deposited in National Museum of Natural History, Smithsonian Institution (USNM, Washington DC, USA). Photographic images were captured at the USNM with a Macropod Pro 3D & Micro Kit (Macroscopic Solutions LLC, Tolland, CT, USA) and image stacks processed with Zerene Stacker The SEM images were made in ‘Serveis Científico-Tècnics’ of the University of Barcelona; a field-emission gun environmental scanning electron microscope (Quanta 200 ESEM, FEI, Hillsboro, OR, USA) was used for high-resolution imaging, under a low voltage (12.0 kV) and without gold-coating of the specimens in order to preserve the material.

The terminology for morphological structures follows Richards (1977), Ronquist & Nordlander (1989), Ronquist (1995), Ros-Farré et al. (2000) and Ros-Farré & Pujade-Villar (2007), and the sculpture terminology follows Harris (1979).

Measurements and abbreviations in the descriptions include: F1–F12, first and following flagellomeres; T2–T4, second to fourth abdominal terga; antennal formula is given with the length: width ratio of each segment.

Results

Melanipinae Mata-Casanova & Pujade-Villar, new subfamily

Zoobank registration: http://zoobank.org/urn:lsid:zoobank. org:pub:DE2FBFA4-09FF-4528-A725-D5DA6AB78505

Type genus: Scytodes ocapus Hartig, 1840, currently type species of Melanips Haliday in Walker, 1835.

Diagnosis

Melanipinae n. subf. differs from all subfamilies of Figitidae for possessing the metasomal T2 sclerotized and forming a carinate flange that projects dorsally (Figs 2d-e). Amphithectus, Paraschiza, Sarothrus and Sarothroides also have a sclerotized flange but these genera also have a laterally compressed metasoma and a ventrally projected hypopygium (Fig. 3f); neither of these characters are present in Melanipinae n. subf.. Melanipinae n. subf. has a facial impression like Aspicerinae (Fig. 5c) but on the contrary of this subfamily Melanipinae n. subf. does not have a ligulate T2 (Fig. 5f). Melanipinae n. subf. have cyllindrical flagellomeres in both sexes, filiform (Figs 2f-g), never ampuliforme – unlike some Figitinae –, and male F1 usually excavated (Fig. 2f), characters not present in either Aspicerinae or Figitinae. Their host preference for attacking Chamaemyiidae and Syrphidae larvae is also different from Figitinae. The head and mesosoma of Melanipinae n. subf. is covered by microcoriaceus sculpture; along with the aspect of T2, makes the group similar to Parnipinae and Euceropt-

rinae, but Parnipinae T2 is not sclerotized, the mesopleuron lacks smooth areas, and metasomal tergites T3-T7 are similar in size; lastly, Parnipinae has strongly impressed veins RS+M and M, and has an areola (Fig. 5m). Euceroptrinae presents an areola like Parinipinae, and the mesoscutum presents transverse carination (Fig. 5k); in Melanipinae n. subf., the venation is much reduced and the areola is not always present, and their mesoscutum is heavily coriaceous but never carinate.

Description

Body black to dark reddish brown, legs and antennae black to dark yellow. Head oval-shaped in anterior view (Fig. 5h), sometimes subtriangular (Fig. 2a). Mandibles not overlapping. Head dull and coriaceous. Interocular area not impressed. Occipital carinae absent. Female antenna 13-segmented (Fig. 2g); male antenna 14-segmented, F1 modified, usually ventrally excavated (Fig. 2f). Mesosoma dull and coriaceous, covered by dense pubescence. Notauli complete. Mesopleuron smooth, with soft anteroposterior transverse striae. Scutellum rounded (Figs 2h, 2i) or truncate (Fig. 2j) but never projected at apex, smaller than mesoscutum (Figs 2h-j). Scutellar disc dull, margins of scutellum rugose. Scutellar foveae present, distinct from the rest of scutellar surface. Forewing pubescent and hyaline; radial cell elongate and closed,. Petiole shorter than metacoxa. T2 curved upwards forming a sclerotized and carinate flange that dorsally covers the petiole (Figs 2d-e). Ring of setae around T2, sometimes reduced to two dense patches of setae at each side of T3 (Fig. 2e). T3 and T4 cover most of metasoma. Hypopygium not projected.

Included genera

Melanips Haliday, 1835, Nebulovena Pujade-Villar & Paretas-Martínez, 2012 and Ferpereira Pujade-Villar, 2013.

Biology

Members of Melanipinae are parasites of aphid-feeding larvae of Chamaemyiidae and Syrphidae (Diptera) (Weld 1952, Evenhuis 1968, Fergusson, 1986, summarized in Buffington et al . 2012), like Aspicerinae. Their biology sets Melanipinae apart from other morphologically similar subfamilies mentioned before: Figitidae from the Sarothrus group are parasitoids of Anthomyiidae larvae attacking reproductive organs of conifers and Asterales; Parnipinae attack gall wasps of Papaveraceae galls; and Euceroptrinae are parasitoids on Cynipini ( Andricus sp. gall wasps) on Quercus spp (Buffington & Liljeblad, 2008).

Distribution

Mainly Holarctic, with some Australasian, Indomalayan, Neotropical, and Afrotropical species.

Key to Melanipinae genera

1. Head rounded in anterior view (Fig. 5h). Areola present, sometimes faded. Circumscutellar carina absent (Fig. 2i). .............................................................. Melanips Haliday – Head subtriangular in anterior view (Fig. 2a). Areola absent. Circumscutellar carina present (Figs 2h, 1j) 2

2. Veins of radial cell hyaline. Pilliferous points of mesoscutum scarce (Fig. 2j). Mesopleuron glabrous below median transverse ridge. Scutellum truncate (Fig. 2j) Ferpereira Pujade-Villar – Veins of radial cell dark nebulous (Fig. 2b). Abundant pilliferous points in mesoscutum (Fig. 2h). Ventral mesopleuron carinate. Scutellum rounded (Fig. 2h)

Nebulovena Pujade-Villar and Paretas-Martínez

Genus Nebulovena

Nebulovena Pujade-Villar & Paretas-Martínez, 2012: 44 (Type-species: Nebulovena persa Pujade-Villar & Pareta-Martínez by monotypy).

Nebulovena ra Mata-Casanova & Pujade-Villar, new species (Figs 2a-d, 2h)

Zoobank registration: http://zoobank.org/urn:lsid:zoobank. org:pub:DE2FBFA4-09FF-4528-A725-D5DA6AB78505

Type material

Holotype ♂, deposited in NMNH with the following labels: [first label] “Mersa Matrouh, 22.2.29” [interpreted as 22 Feb 1929]; [second label] “Coll. Alfieri Egypte”; [third label] Anastase Alfieri Collection 1965; [fourth label] 796; [fifth label] USNMENT01339823; [sixth label] HOLOTYPE Nebulovena ra Mata-Casanova & Pujade-Villar, 2025

Etymology

The specific name ra comes from the the Ancient Egyptian sun god Ra, whose tears were said to be the origin of bees.

Diagnosis

Nebulovena ra n. sp. can be distinguished from N. persa, the other species in the genus, by having lighter coloration in the legs (legs black in N. persa while light brown in N. ra), shorter radial cell and median mesoscutal impression, presence of one metatibial spur (N. persa metatibia presents two sub-equal spurs) and longer petiole.

Description

Length male. 3.5 mm.; female. Unkown. Color. Head and mesosoma black, antennae dark brown, metasoma reddish dark brown. Legs light brown, coxae black.

N. MATA-CASANOVA & J. PUJADE-VILLAR

detailed); (g) female antenna (F1 detailed). Mesosoma in dorsal view of: (h) Nebulovena ra n. sp., (i) Melanips sp., (j) Ferpereira fiorellae.

Head. Subtriangular in anterior view (Fig. 2a), 1.26 times broader than high in anterior view. Surface coriaceous and pubescent. Area between toruli smooth without any pit, carinae or strigae. Clypeus distinctly projected anteriorly, clypeopleurostomal lines well developed. Malar space densely pubescent and coriaceous. Anterior ocellus close to posterior ocelli, posterior margin of anterior ocelli subaligned with anterior margins of posterior ocelli. Occiput and genae without carinae; genae almost glabrous, occiput pubescent.

Antenna. Antenna 14-segmented; F1 curved, deeply excavated; antennal formula: 12(4): 3(3): 11(3): 9(3): 9(3): 8.5(3): 8.5(3): 8.5(3): 8(3): 8(3): 8(3): 8(3): 8(3): 12(3). Placoid sensilla abundant from F1 to terminal segment.

Mesosoma. Pronotum coriaceous and punctate, covered with sparse setae except for collar of dense hyaline setae along pronotal plate; pronotal plate not projected from dorsal margin (Fig. 2d). Mesoscutum and scutellum coriaceous and punctate, pubescence scarce. Notauli complete, not transversely carinate (Fig. 2h). Parascutal sulcus and parapsidal signum absent. Antero-median lines weak, reaching anterior one-third of mesoscutum; median mesoscutal impression very short, less than 1/10 of mesoscutal length. Scutellum rounded (Fig. 2h) Scutellar foveae large, subquadrangular, not clearly posteriorly defined, presence of anteroposterior weak ridges; central scutellum coriaceous, margins and posterior scutellar disk areolate, circumscutellar carina present

Figure 2. Nebulovena ra n. sp. (Melanipinae): (a) head in anterior view; (b) forewing; (c) detail of hind leg (arrow indicates metatibial spur); (d) mesosoma in lateral view (petiole highlighted). Melanips sp. (Melanipinae): (e) antero-dorsal view of metasoma. Ferpereira fiorellae (Melanipinae): (f) male antennae (F1

highlighted, (g-i) mesosoma in lateral view, (j) mesosoma in dorsal view with scutellar depression highlighted, (k-m) female antenna, (n-o) radial cell. [Figure 19: Morphbank, J. Liljeblad].

(Fig. 2h). Mesopleural triangle apparent, smooth, pubescence scarce. Mesopleuron smooth and shiny, presence of carinae at anteroventral margin (Fig. 2d). Propodeal carinae narrow, only reaching anterior half of propodeum.

Forewing. Short setae present on wing surface and along margins. Radial cell closed, 1.4 times longer than wide; pigmentation of all veins of radial cell dark brown, nebulous; R2 almost straight, Rs strongly curved, basal vein strongly curved, M and Rs+M veins very thin but visible; areolet absent (Fig. 2b).

Legs. Metatibia with one short spur, not exceeding onethird length of tarsomere 1 (Fig. 2c).

Metasoma. Petiole longer than wide. T2 short, mostly smooth but with small longitudinal carinae on posterior

half; T2 projecting anteriorly covering posterior area of nucha (Fig. 2d); T3 and T4 almost covering entire metasomal surface; remaining tergites short, telescoped within T4; T3 without punctation, with two lateral dense patches of setae just behind T2; T4 to T7 with a dense punctation.

Biology

Unknown.

Distribution

Palearctic; collected from Egypt. Collected from the northcentral coastline of Egypt.

Figure 3. (a, d, g, k, o) Figitinae sensu stricto: Neralsia sp, (Morphbank, Fontal-Cazalla); (b, e, i, n) Melanips opacus, (Morphbank, F. Fontal-Cazalla); (f, h) Amphitectus; (j, m), Lonchidia; (c) Aspicerinae: Aspicera scutellata. (a-c, f) mesosoma in dorsal view, (d-f) metasoma in lateral view with first metasomal tergum (d-f) and hypopygium (f)

N. MATA-CASANOVA & J. PUJADE-VILLAR

Discussion and conclusions

Melanips has traditionally been included within Figitinae (Dalla-Torre & Kieffer 1910 (under Amblynotus); Weld 1952 and Ronquist 1999 as Melanips). However, Buffington et al. (2007) using both parsimony (Fig. 1a) and Bayesian inference (Fig. 1b) found that Melanips is closer to the core of Aspicerinae. Consequently, the authors assigned Melanips to this subfamily. The close relationship between Melanips and Aspicerinae is further supported by their shared biology, as both parasitize the aphid-feeding larvae of Chamaemyiidae and Syrphidae. Recent publications describing Ferpereira and Nebulovena (morphologically similar to Melanips) included them in Figitinae (Paretas-Martínez et al. 2012; Pujade-Villar et al. 2013). After the description of these new taxa, Figitinae included 16 genera: Amphithectus, Ferpereira, Figites, Foersterhomorus, Lonchidia, Melanips, Nebulovena, Neralsia, Paraschiza, Sarothroides, Sarothrus, Seitneria, Trischiza, Xyalophora, Xyalophoroides and Zygosis, Thus, it became a taxonomic jumble, with genera that did not fit neatly into other subfamilies being grouped together.

Based on morphological features, the inclusion of Melanips within Aspicerinae is troublesome. Aspicerinae were defined by three morphological synapomorphies (Ros-Farré et al. 2000): (i) the presence of a facial impression between toruli (Fig. 5c), (ii) an anterior pronotal plate which is derived from the closure of the gap between the ventral and dorsal projections of pronotum, and (iii) third metasomal tergum distinctly ligulate with posterolateral margin concave and central part tongue-like (Fig. 5f). Melanips does not possess any of these features. Moreover, Aspicerinae have striate sculpture on the mesoscutum and the occipital region, along with (in some genera) a scutellar spine issuing from a circumscutellar carina. These characters are not present in the any of the three aforementioned genera now included in Melanipinae .

Morphological characters of Ferpereira and Nebulovena make them morphologically similar to Melanips: (i) metasomal T2 sclerotized and forming a carinate flange that projects dorsally (Figs 2d-e), (ii) cyllindrical flagellomeres in both sexes, filiform (Figs 2f-g), never ampuliforme, and male F1 usually excavated (Fig. 2f), (iii) head and mesosoma covered by microcoriaceus sculpture (Figs 2a, 2h-j) – forming a group distinct from other genera included in Figitinae (Pujade-Villar & Vanegas-Rico 2015) but not belonging to Aspicerinae either, as Buffigton et al. (2007, 2012) suggest. For the aforementioned reasons Melanips, Ferpereira and Nebulovena should be included in a new subfamily: Melanipinae, biologically and phylogenetically close to Aspicerinae, but not morphologically.

Key to subfamilies of Figitidae

1. Radial cell small, closed, secondarily sclerotized forming a pseudostigma (Fig. 4a). [Biology unknown. South Africa, Northern Africa and South-East Asia]...... Pycnostigminae

– Radial cell size variable in size, may be open or closed, but never sclerotized, forming the radial cell typical of Cynipoidea (Figs 4b-c, 5m,) 2

2. Scutellum with a tear-shaped or elongate scutellar plate with a central or posterior glandular pit (Fig. 4d). [Parasitoids of schizophoran Diptera. Cosmopolitan] Eucoilinae

– Scutellum without raised dorsal plate with glandular pit (Figs 4e, 5e, 5i, 5k) ......................................................... 3

3. Metatibial spur at least ½ of first metatarsomere length (Fig. 5g). [Associated to Hymenoptera-induced galls in Nothofagus. Neotropical] Plectocynipinae

– Metatibial spur as much as ¼ of first metatarsomere length, usually shorter 4

4. Apex of forewing bilobate (Fig. 4b); propodeum and anterior part of metasoma with dense setae. Scutellum may present two carinae simulating a scutellar plate, but never present central pit (Fig. 4e). [Biology unknown, possibly related to Diptera associated to ants. Pantropical] ..................................................................... Emargininae

– Apex of forewing rounded. Propodeum and anterior part of metasoma without dense setae, Scutellum 5

5. Apex of metasoma glabrous; forewing with areola (Fig. 5m) 6

– Apex of metasoma setose or glabrous; forewing without areola 7

6. Pronotal lateral carina strongly distinct forming an arch (Fig. 5l; dorsal mesopleuron smooth, ventral mesopleuron striate, both areas separated by distinct mesopleural groove (Fig. 4g). [Parasitoids of Andricus (Cynipidae) in Quercus (Fagaceae. Nearctic] Euceroptrinae

– Pronotal lateral carina dorsally incomplete (Fig. 5n); mesopleuron completely coriaceous-carinate, mesopleural groove absent (Fig. 4h). [Parasitoids of Barbotinia (Cynipidae) on Papaver (Papaveraceae). Palaearctic, Mediterranean area] Parnipinae

7. Triangular head in anterior view (Fig. 5a), sometimes quadrangular due to secondary expansion of malar area; mouth region constricted, broadly over-lapping mandibles [Parasitoids of Hemerobiidae (Neuroptera) larvae. Cosmopolitan] ................................................ Anacharitinae

– Rounded or quadrangular head in anterior view; mouth region expanded, mandibles not overlapped 8

8. Facial impression present (Fig. 5c); third metasomal tergum distinctly saddle shaped with posterolateral margin concave and central part almost tongue-like (Fig. 5f) [Parasitoids of Chamaenyiidae and Syrphidae (Diptera) larvae. Cosmopolitan]................................... Aspicerinae

– Facial impression absent; third metasomal tergum rounded with posterolateral margin usually convex, rarely concave 9

9. Body lacking sculpture (Fig. 5e), generally smooth and shiny (except for Lytoxysta which presents a fine reticulate sculpture in head and mesosoma and some species of Phaenoglyphis that have an imbricate sculpture in regions of mesoscutum and scutellum); notauli may be absent or present, in the latter case can be partial or complete but always weakly impressed; scutellum clearly rounded; small body size, usually less than 1 mm in length. [Hyperparasitoids of Aphididae via Aphidiinae (Hymenoptera: Braconidae) and Aphelininae (Hymenoptera: Aphelinidae) and of Psyllidae via Encyrtidae (Hymenoptera: Chalcidoidea). Cosmopolitan] Charipinae

– Mesoscutum with some transverse macro or microcarinate sculpture, sometimes smooth or presenting pilliferous points or coriaceous-imbricate sculpture; notauli partial or complete, but always strongly impressed; scutellum different; body size bigger, usually more than 2 mm .... 10

10. Circumtorular sulcus present (Fig. 5b). [Associated to Myrtaceae and Fabaceae galls. America and Australia]

..................................................................... Thrasorinae

Circumtorular sulcus absent 11

11. First metasomal tergum forming a sclerotized carinate collar around petiole (Fig. 5d). Pronotal plate big and developed (Fig. 5o); female antennae ampuliformes (Fig. 3k) with long pubescence like a brush; pronotum with anteroposterior carinae (Fig. 5d). [Parasitoids of cyclorrhaphan Diptera. Cosmopolitan]... Figitinae sensu stricto

- First metasomal tergum different, small and not heavily sclerotized, usually flange-shaped and lacking carinae or weakly carinate. Pronotal plate not strongly distinct and smaller; female antennae cyllindrical; pronotum smooth to coriaceous, but never with anteroposterior carinae... 12

12. Mesoscutum shiny, smooth to microcoriaceous, mesoscutal covered by scarce pubescence 13

– Mesoescutum presenting whether strong linear element (Fig. 5k) or strong coriaceous sculpture, covered by dense pubescence (Figs 2h-j; 5i) 14

13. Body size small (less than 2 mm). Scutellar foveae fused forming one scutellar depression (Fig. 3j). Female antennae distally expanded (Fig. 3m); in males, flagellomeres very elongate (at least 3 times longer than wide); metasoma small, hypopygium not projected. [Biology unknown. Holarctic, one South African species]

Figitinae Lonchidia group

– Body size big (at least 3 mm). Two distinct scutellar foveae, never fused. Female antennae not distally expanded; in males, flagellomeres despite being longer than wide they are never as long (less than 3 times). Metasoma big, hypopygium usually projected (Fig. 3f). [Parasitoids of Anthomyiidae (Diptera) larvae. Holarctic].

Figitinae Sarothrus group

14. Gena smooth (Fig. 5j); pronotal plate small, being 1/3 of pronotum; mesoscutum transversely striate (Fig. 5k); third

Figure 4. (a-c) forewing, (d) scutellum with glandular pit highlighted, (e) scutellum, (f) mesosoma in posterior view, (g-h) mesopleuron. (a) Pycnostigminae [Morphbank, M. Buffington], (b, e, f) Emargininae [b: Morphbank, M. Buffington], Eucoilinae [d: Morphbank, M. Buffington]; (g) Euceroptrinae: Euceroptres montanus [Morphbank, modified from J. Liljeblad], (h) Parnipinae: Parnips nigripes [Morphbank, modified from M. Buffington].

N. MATA-CASANOVA & J. PUJADE-VILLAR

Figure 5. (a-c, h, j) Head in frontal view, (d) head and mesosoma in lateral view, (e, i, k) mesoscutum, (f) second metasomal tergite), (g) metatibial sput of the third pair legs, (l, n-q) pronotum in frontal view, (m) fore wings. (a) Anacharitinae: Acanthaegilips ashmeadi; (b) Thrasorinae: Myrtopsen platensis; (c) Aspicerinae: Aspicera caminali; (d) Figitinae: Neralsia scutellata; (e) Charipinae: Alloxysta vitrix; (f) Aspicerinae; (g) Plectocynipinae: Plectocynips pilosus; (h-i) Melanips opacus; (j) Mikeiinae: Mikeius hartigi; (k-i) Euceroptrini: Euceroptres montanus; (m-n) Parnipinae: Parnips nigripes (o) Figitinae: Neralsia, (p) Mikeiinae: Mikeius clavatus, (q) Melanips opacus. [a, k-i, q: Morphbank, J. Liljeblad; h-i, o: Morphbank, F. Fontal-Cazalla; j, p: Morphbank, M. Buffington; m: Morphbank, modified from M. Buffington; n: Morphbank, L. Vilhelmsen].

metasomal tergum about two times of fourth metasomal tergum. Male F1 not modified. [Parasitoids of gall-inducting Hymenoptera on Fabaceae and Myrtaceae. Australia]. ......................................................................... Mikeiinae

Butlletí ICHN 89 (1), 2025

– Gena sculptured (Figs 2f; 5h); pronotal plate big (Fig. 5q); mesoscutum dull, microcoriaceous, not transversely striate (Figs 2h-j; 5i). Third and fourth metasomal tergum similar in length; F1 in males usually modified (ventrally

DESCRIPTION OF MELANIPINAE N. SUBF. WITH DESCRIPTION OF A NEW SPECIES OF NEBULOVENA

excavated and apically expanded). [Parasitoids of Chamaenyiidae and Syrphidae (Diptera) larvae. Cosmopolitan] Melanipinae n. subf.

NOTE: It is quite possible that in the future the subfamily Figitinae will split into new subfamilies separating the Lonchidia group and the Sarothrus group from Figitinae sensu stricto

Acknowledgements

This research was funded by the project “PID2021128146NBI00/MCIN/AEI/10.13039/501100011033/” and “FEDER una manera de hacer Europa” from the Ministry of Science and Innovation of Spain and the European Region al Development Fund (ERDF). We are very grateful to Matthew L. Buffington from Systematic Entomology Lab, USDA (Washington DC, USA) for his help during the visit at the USDA in which the material was studied and his comments and insights on the subject. We also thanks to Denis J. Brothers (School of Life Sciences, University of KwaZuluNatal, Pietermaritzburg, South Africa) for his help about taxonomical nomenclature. And finally, we thanks to the two Figitidae specialist reviewers, Mar Ferrer-Suay (Universitat de València, Spain) and Fabiana Gallardo (Museo de La Plata, Universidad National de La Plata) for their valuable comments that have improved the initial version of the manuscript.

Bibliography

Buffington, M. L., Nylander, J. A. A. & Heraty, J. M. 2007. The phylogeny and evolution of Figitidae (Hymenoptera: Cynipoidea). Cladistics, 23: 403‒431.

Buffington, M. L. & Liljeblad, J. 2008. The description of Euceroptrinae, a new subfamily of Figitidae (Hymenoptera), including a revision of Euceroptres Ashmead, 1896 and the description of a new species. Journal of Hymenoptera Research, 17(1): 44-56.

Buffington, M. L., Brady, S. G., Morita, S. I. & van Noort S. 2012. Divergence estimates and early evolutionary history of Figitidae (Hymenoptera: Cynipoidea). Systematic Entomology, 37: 287‒304.

Dalla Torre, K. W. von & J. J. Kieffer. 1910. Cynipidae. In: Schulze, F. E. (Ed), Das Tierreich. Ein Zusammenstellung und Kennzeichnung der rezenten Tierformen. Vol. 24. Lieferung

Hymenoptera. R. Friedländer und Sohn, Berlin, xxxv + 891 pp. Evenhuis, H.H. 1968. Some ecological facts about two Dutch Melanips species (Hymenoptera: Cynipidae). Entomologische Berichten, 28: 175‒176.

Fergusson, N.D.M. 1986. Charipidae, Figitidae and Ibaliidae (Hymenoptera: Cynipoidea). Handbooks for the Identification of British Insects, 8(1c): 1‒55.

Harris, R.A. 1979. A glossary of surface sculpturing. Occasional papers of Laboratory Services/Entomology, 28, 1‒31.

Paretas-Martínez, J., Rakhshani, E., Fathabadi, K. & Pujade-Villar, J. 2012. Description of Nebulovena persa Pujade-Villar & Paretas-Martínez gen. n. and sp. n. (Hymenoptera: Cynipoidea: Figitidae: Figitinae) from Iran, with a key to the genera of Figitinae. Zootaxa, 3177: 43‒51.

Pujade-Villar, J. 2019. Reclasificación de los grandes taxa de Cynipoidea (Hymenoptera) desde Weld (1952) hasta 2017: la historia de una lucha evolutiva entre el parasitoidismo y la fitofagia. Folia Entomológica mexicana, 5(1): 18-65.

Pujade-Villar, J., Petersen-Silva, R. & Paretas-Martínez, J. 2013. Description of a new genus and three new species of Figitinae (Hymenoptera: Cynipoidea: Figitidae) from Colombia. Neotropical Entomology, 42(1): 63‒71.

Pujade-Villar, J. & Vanegas-Rico, J.J. 2015. Description of a new species of Melanips Walker (Hymenoptera Figitidae), first record of the genus in the Neotropical region. Acta Zoológica Mexicana (n. s.), 31(1): 48‒54.

Richards, O.W. 1977. Hymenoptera. Introduction and key to families. 2nd ed. Handbooks for the identification of British Insects, 6: 1‒100.

Ronquist, F. 1995. Phylogeny and early evolution of the Cynipoidea (Hymenoptera). Systematic Entomology, 20: 309‒335.

Ronquist, F. 1999. Phylogeny, classification and evolution of the Cynipoidea. Zoologica Scripta, 28: 139‒164.

Ronquist, F. & G. Nordlander. 1989. Skeletal morphology of an archaic cynipoid, Ibalia rufipes (Hymenoptera, Ibaliidae). Entomologica Scandinavica, 33: 1‒60.

Ros-Farré, P., Ronquist, F. & Pujade-Villar, J. 2000. Redescription of Acanthaegilips Ashmead, 1897, with characterization of the Anacharitinae and Aspiceratinae (Hymenoptera: Cynipoidea: Figitidae). Zoological Journal of the Linnean Society, 129: 467‒488.

Ros-Farré, P. & Pujade-Villar, J. 2007. Plectocynipinae, a new subfamily of Figitidae and description of a new Neotropical genus of Thrasorinae (Hymenoptera: Cynipoidea). Zootaxa, 1583: 1‒13.

van Noort, S., Buffington, M.L. & Forshage, M. 2015. Afrotropical Cynipoidea (Hymenoptera). ZooKeys, 493: 1‒176.

Weld, L. H. 1952. Cynipoidea (Hym.) 1905-1950 being a Supplement to the Dalla Torre and Kieffer monograph the Cynipidae in Das Tierreich, Leiferung 24, 1910 and bringing the systematic literature of the world up to date, including keys to families and subfamilies and list of new generic, specific and variety names. Ann Arbor, Michigan, Privately Printed. 351p.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 27-31. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Aportacions a la flora del Berguedà

Marc Solà 1 & Pere Aymerich 2

1 C. Sant Isidre, 4, 2n. 08610 Avià.

2 Av. Onze de Setembre, 31. 08600 Berga.

Autor per a la correspondència: Pere Aymerich. A/e: pere_aymerich@yahoo.es

Rebut: 10.02.2025; Acceptat: 07.03.2025; Publicat: 10.04.2025

Resum

S’aporten algunes dades d’interès florístic sobre la flora del Berguedà, referides a novetats locals o a tàxons rars en el conjunt de Catalunya. Destaquem la primera localitat coneguda als Prepirineus d’Huperzia europaea i les noves localitats de l’orquídia amenaçada Corallorhiza trifida

Paraules clau: flora, corologia, Pirineus, península Ibèrica, plantes al·lòctones

Abstract

Contributions to the flora of Berguedà

We provide some interesting floristic data on the flora of Berguedà area (north-central Catalonia). These data belong to local novelties or rare taxa at regional level. Of special interest are the first known locality in the Pre-Pyrenees of Huperzia europaea and the new localities of the endangered orchid Corallorhiza trifida.

Key words: flora, corology, Pyrenees, Iberian Peninsula, alien plants

Introducció

En aquesta contribució es presenta un recull de citacions de flora vascular de la comarca del Berguedà que es consideren d’interès per al coneixement botànic del territori. La major part de les dades correspon a plantes que fins al moment no havien estat indicades de la comarca, tot i que algunes són comunes a gran part de Catalunya. També hi ha algunes informacions sobre noves localitats d’espècies ja conegudes al Berguedà però que són molt rares al conjunt de Catalunya.

Materials i mètodes

Les dades florístiques següents han estat obtingudes pels autors amb prospeccions diverses fetes els darrers anys. Per tal de determinar la novetat geogràfica o l’interès relatiu de les dades, s’ha utilitzat com a referència bàsica el Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya (http://biodiver.bio. ub.es/biocat/), que al text es cita de forma abreujada com a BDBC. Per a la nomenclatura, i també per a la distribució en grans sectors fitogeogràfics, s’ha seguit la Checklist de flora de Catalunya (Sáez & Aymerich, 2021).

Per a cada citació s’aporta el municipi, el lloc d’observació, el quadrat UTM d’1×1 km (zona 31T, sistema de referència ETRS89), l’altitud, l’hàbitat i la data o dates d’ob-

DOI: 10.2436/20.1502.01.200

servació. Quan es disposa d’observacions reiterades en una mateixa localitat, s’indica l’any o l’interval d’anys. Segueixen a aquestes informacions bàsiques comentaris sobre el motiu de l’interès de les dades o precisions diverses.

De les localitats marcades amb asterisc (*) se’n conserven espècimens a l’herbari personal d’un dels autors (PA). De les localitats marcades amb dos asteriscs (**) se’n conserven testimonis fotogràfics.

Resultats i discussió

A continuació s’exposen les citacions, ordenades alfabèticament per nom de gènere i en dos grups, primer les d’espècies autòctones i després les d’al·lòctones. Pel que fa al primer grup, cal precisar que sembla que alguna espècie que és autòctona a Catalunya es podria haver instal·lat recentment al Berguedà a causa de la intervenció humana, directa o indirecta.

Espècies autòctones

Anacamptis morio (L.) R.M. Bateman, Pridgeon & M.W. Chase **Berga, vora Cal Coscolleres, DG0662, 690 m, talús herbós amb jonceda (Aphyllantion), 5-V-2020, M. Solà (Fig. 1).

SOLÀ & P. AYMERICH

Confirmació de la presència d’aquesta espècie a la comarca, bé que probablement es tracta d’una aparició de caràcter accidental, ja que era un sol individu que no va ser retrobat els anys següents. Les localitats estables més pròximes es situen als sectors prelitorals del Moianès i Osona. Una indicació de Berga (Queralt) recollida al BDBC, que es basa en un plec de l’herbari BC recol·lectat l’any 1969, requereix ser confirmada.

Allium oporinanthum Brullo, Pavone & Salmieri

*Berga, part alta del nucli urbà al sector dels Pedregals, DG0461, 715 m, escocells d’arbres viaris, 2023-2024, P. Aymerich; Berga, perifèria sud-oest del nucli urbà, DG0461, 665 m, herbassar al marge d’un carrer semiurbanitzat, 20222023, P. Aymerich.

Tàxon nou per a la comarca, que per ara només s’ha vist en hàbitats urbans o suburbans, tot i que és propi de pastures seques en indrets rocosos. Es coneixia prèviament de la Cerdanya i l’Alt Urgell (Aymerich, 2015a, 2016), i cap al sud també de Montserrat i l’Anoia (Brullo et al., 1997). Forma part del complex d’A. paniculatum, nom sota el qual s’han designat tradicionalment aquesta espècie i altres afins. A. paniculatum en sentit ampli havia estat citat del Berguedà (Berga, Avià i l’Espunyola) per C. Pujol al tombant dels segles XIX i XX, segons informacions recollides per Vives (1964). Més recentment se’n té una dada de la Pobla de Lillet recollida al BDBC, que correspondria a un plec de l’herbari BCN

recol·lectat per T. Casasayas el 1985 i confirmat per C. Aedo amb els treballs de revisió del gènere Allium per a l’obra Flora Iberica. Desconeixem si aquestes dades antigues d’A. paniculatum corresponen a A. oporinanthum, però és probable almenys en part.

Arum italicum Mill.

Avià, Graugés, DG0357, 600 m, bardisses i herbassars, 2000-2024, P. Aymerich. Berga, marge sud del nucli urbà, herbassars nitròfils, DG0461, 660 m, 2020-2024, P. Aymerich. Puig-reig, Colònia Vidal, DG0744, 375 m, bardisses i arbredes, 2000-2024, P. Aymerich.

Contràriament al que suggereix la cartografia del BDBC, que indica una sola citació d’aquesta espècie al Berguedà, no és especialment rara a la part meridional de la comarca, sobretot al llarg de la vall del Llobregat. Ens limitem a aportar tres localitats per tal que consti com a coneguda als quadrats UTM respectius, però l’hem vista en unes quantes desenes d’indrets. A escala local, sembla una planta introduïda, amb poblacions naturalitzades a partir d’escapaments de jardins i horts.

Asplenium jessenii H.M- Liu & H. Schenid.

*Casserres, l’Ametlla de Casserres, petit cingle al costat oest del Llobregat, DG0655, 490 m, fissures de roques carbonatades humides, 13-I-2024, P. Aymerich.

Espècie mal coneguda del complex d’A. trichomanes L., sovint anomenada A. trichomanes subsp. hastatum (Christ.) S. Jess., i en general lligada a zones de muntanya calcàries. A Catalunya era coneguda dels Prepirineus orientals, on no és gaire rara, i també ha estat citada de forma puntual als Prepirineus centrals i al massís dels Ports (Sáez & Aymerich, 2021; BDBC). La nova població amplia la seva distribució cap a zones de baixa altitud i de relleu suau, on els seus hàbitats potencials són escassos.

Corallorhiza trifida Châtel.

**Saldes, bosc de Gresolet, canal de la Gerdera, CG9379, 1430-1450 m, fageda, 23-V-2024, M. Solà. **Sant Jaume de Frontanyà, part alta de la baga de Santa Eugènia, cap al pla del Calvari, DG1771, 1400 m, fageda, 31-V-2022, M. Solà (localitat inicialment descoberta per Jordi Pascual Sala).

Espècie molt rara i amenaçada a Catalunya (Aymerich & Sáez, 2020), amb un nombre de localitats que sembla que es situa entre 7 i 10 sumant les dues noves que aportem, però que és incert a causa de l’opacitat en la difusió d’algunes observacions. Al Berguedà ja es coneixia del massís dels Rasos de Peguera (Vila & Fàbrega, 2004). Les observacions es refereixen a un nombre baix d’individus en cada localitat i data: 4 en floració a Saldes i 5 en fruit a Sant Jaume de Frontanyà.

Cyperus rotundus L.

*Berga, part sud del nucli urbà, DG0461, 680 m, entre la gespa d’una zona enjardinada, 6-X-2023, P. Aymerich.

Aquesta espècie és comuna a la Catalunya mediterrània, però gairebé no penetra a la vall mitjana del Llobregat, on tot just en coneixem una citació al pla de Bages (Mercadé, 2016).

M.

Figura 1-Anacamptis morio, Berga (fotografia: Marc Solà).

APORTACIONS

Gagea lutea (L.) Ker-Gawl.

La Pobla de Lillet, Roc del Catllaràs, DG1272, 1670 m, prat nitrificat pel bestiar i matollar adjacent, 28-IV-2021, P. Aymerich.

Donem a conèixer aquesta localitat inicialment descoberta per Jean-Paul Vogin l’any 2011. Gagea lutea és una espècie molt rara a Catalunya, que al Berguedà ja es coneixia de 3 punts del vessant sud de la serra del Cadí. La població del Catllaràs és localitzada però densa, amb uns quants centenars de plantes

Himantoglossum robertianum (Loisel.) P. Delforge

**Berga, santuari de Queralt, vora l’aparcament, DG0362, 1120 m, talús herbós en un espai semienjardinat, 2021-2024, M. Solà. **Cercs, vora la presa de la Baells, DG0664, 630 m, marge de carretera, III-2021 i III-2023, M. Solà.

Observacions que aparentment corresponen a intents de colonització i que s’inscriuen en la dinàmica expansiva d’aquesta orquídia cap a l’interior de Catalunya. Les observacions d’un sol individu en cada lloc i repetides en períodes de 3-4 anys reflecteixen una certa adaptació al medi local, però per ara no se’n coneix la reproducció. A la comarca només es coneix una citació prèvia d’aquesta espècie, recollida al BDBC, de l’any 2002 a Cercs, vora el barranc de Peguera.

Huperzia europaea C. Björk

**Saldes, vessant nord de la serra d’Ensija, torrent de les Llobateres, CG9871, 1950 m, bosc acidòfil de Pinus uncinata, 2021-2024, M. Solà (Fig. 2).

Concretem una localitat que ja havia estat divulgada de forma imprecisa per Sáez & Aymerich (2021). Novetat per a la comarca, i de gran interès per ser l’única localitat coneguda als Prepirineus. Es tracta d’una població que es fa en un vessant de pendent fort, orientat al nord, i cobert per una pineda amb sotabosc de Rhododendron ferrugineum. S’hi ha observat Huperzia en una desena de punts diferents, en alguns dels quals fa agrupacions relativament extenses de tiges.

Limniris pseudacorus (L.) Fuss

Berga, bassa de Cal Déu, DG0361, 780 m, marges de la bassa, 2021-2024, P. Aymerich.

Espècie no citada fins ara de la comarca. Tenint en compte que es tracta d’una bassa isolada i que aquest lliri és comercialitzat en jardineria, considerem possible una plantació intencionada. Hi té una població petita, però ben establerta, que hem estat observant els darrers anys.

Neotinea maculata (Desf.) Stearn

**Gisclareny, baga del Puig, DG0279, 980 m, bosc obert de Pinus sylvestris, 9-V-2021, M. Solà.

Aparentment, aquesta és la primera citació concreta per a la comarca, i una de les poques dels Prepirineus. S’hi van observar 5 o 6 individus. Aquesta orquídia havia estat indicada de forma vaga de quadrats UTM que afecten parcialment l’extrem sud del Berguedà, però només en coneixíem localitats explícites d’uns pocs indrets pròxims del Lluçanès i el Bages.

Figura 2- Huperzia europaea, serra d’Ensija (fotografia: Marc Solà).

Ophioglossum vulgatum L.

*Berga, Colònia Rosal, sota el pla de les Monges, DG0658, 515 m, petita depressió temporalment humida al peu d’un rocam de gresos carbonatats, 11-VI-2024, P. Aymerich & M. Solà.

Aquest pteridòfit havia estat citat antigament de Berga, amb dues indicacions del segle XIX que desconeixem si podien correspondre a una mateixa localitat: “supra Berga, font Carral” segons dada de P. Bubani recollida per Sáez (1997) i “Berga” segons dada de F. Grau recollida a Cadevall & Font Quer (1937). Aparentment les dues dades serien de la zona prepirinenca al nord de Berga, però en tot el segle XX no sabem que hi hagués estat retrobat. Recentment s’ha localitzat la població que aquí reportem en un lloc inesperat, al baix Berguedà i en un entorn força sec. Es tracta d’un nucli localitzat en uns pocs metres quadrats, però dens, amb desenes o centenars d’individus. Les plantes d’aquest lloc són de mida petita, la qual cosa podria fer pensar en O. azoricum C. Presl., però s’ha constatat que els seus caràcters corresponen a O. vulgatum.

Ophrys speculum Link

**Avià, nucli urbà, parc del Tossal, DG0259, 695 m, gespa en una zona enjardinada, 27-IV-2011, M. Solà. Berga, vora Cal Coscolleres, DG0662, 690 m, marge de camí, 1-V-2020, M. Solà; **Berga, polígon industrial de la Valldan, DG0261,790 m, gespa en un marge de vial, 2023-2024,

M. SOLÀ & P. AYMERICH

M. Solà. **L’Espunyola, vora la rectoria de Correà, CG9354, 800 m, gespa en un jardí, 2019-2021, M. Solà.

Recull d’observacions, que corresponen en general a 1-2 individus i probablement reflecteixen arribades accidentals o intents de colonització. L’excepció és la localitat de Correà, que va persistir un mínim de tres anys i en què es van arribar a comptar una desena d’individus. És destacable el fet que tres de les quatre localitats corresponguin a hàbitats artificials, en gespes de llocs més o menys enjardinats.

Silene gallica L.

Guardiola de Berguedà, Gréixer, a l’oest del poble, DG0482, 1105 m, prats nitrificats, sobre roques volcàniques, 7-VI-2024, P. Aymerich.

Espècie desconeguda fins ara a la comarca. No va ser citada als catàlegs florístics que abasten aquesta àrea (Soriano, 1991; Vigo et al., 2003) ni tampoc s’havia detectat en visites posteriors a Gréixer, raons per les quals no es pot excloure que sigui una colonització recent. Les citacions més pròximes que es coneixen se situen a la vall de Ribes (Ripollès), on hi hauria un extrem de l’àrea d’aquesta planta pel que fa a la Catalunya oriental. Més cap a l’oest tan sols se’n coneixen un parell d’observacions als Prepirineus de la vall d’Alinyà (Devis, 2006). La població de Gréixer era força nombrosa, de l’ordre de desenes d’individus.

Stellaria ruderalis M. Lepší, P. Lepší, Z. Kaplan & P. Koutecky

*Gironella, ribera del Llobregat vora Cal Gibert Vell, DG0754, 455 m, herbassar nitrificat, 6-XII-2021, P. Aymerich.

Espècie del grup de S. media de descripció recent (Lepší et al., 2019) i distribució encara mal coneguda. A Catalunya es va citar per primera vegada l’any 2020, en tres localitats de la franja marítima (Sáez, 2020), i gairebé en paral·lel es va indicar de diversos llocs de la Catalunya Nord, entre els quals n’hi ha un de la Cerdanya que es troba al costat de la frontera interestatal (Lewin et al., 2020). La dada de Gironella ja es va utilitzar a la checklist de flora de Catalunya (Sáez & Aymerich, 2021) per assenyalar la presència de l’espècie al territori ausosegàrric, i aquí concretem la localitat. Amb tota probabilitat és una planta més estesa i s’anirà trobant en altres indrets.

Trifolium lappaceum L.

*Berga, Colònia Rosal, sota el pla de les Monges, DG0658, 515 m, petita depressió temporalment humida al peu d’un rocam de gresos carbonatats, 11-VI-2024, P. Aymerich & M. Solà.

Aquest trèvol d’afinitat mediterrània és una novetat comarcal. Les localitats concretes més pròximes, rares, se situen al Bages i al Moianès (BDBC).

Espècies al·lòctones

Bunias orientalis L.

**L’Espunyola, pla de la Casanova, CG9755, 830 m, herbassar en un camí entre camps, 15-V-2024, P. Aymerich.

Primera dada d’aquesta espècie al·lòctona fora de la Cerdanya, on es coneix des de 2014 (Aymerich, 2014). L’observació de l’Espunyola es refereix a un individu solitari.

Ceratochloa cathartica (Vahl) Herter

Avià, Graugés, vora Cal Candi, DG0458, 560 m, marge de carretera, 3-II-2024, P. Aymerich. Berga, perifèria nord-oest del nucli urbà, DG0361, 715 m, marge de camí, 9-I-2025, P. Aymerich . Borredà, perifèria est del poble, DG1765, 830 m, marge de camí, 28-I-2024, P. Aymerich.

Aquesta gramínia sud-americana està ja molt estesa a les zones baixes de Catalunya, però encara no havia estat indicada del Berguedà. Un quadrat de la comarca (DG07, com a Bromus catharticus Vahl) actualment representat al BDBC és una errada i realment correspon a una localitat empordanesa.

Diospyros virginiana L.

**Avià, colònia de la Plana, DG0656, 475 m, parcella amb vegetació espontània en una àrea semiurbanitzada, 2015-2025, P. Aymerich.

La petita població naturalitzada de Diospyros d’aquesta localitat va ser atribuïda inicialment a D. lotus L. només sobre la base de caràcters foliars i amb les informacions per a la identificació disponibles en aquell moment (Aymerich, 2016). Els caràcters foliars, però, són de fiabilitat limitada perquè tenen variabilitat i es solapen força amb els de D. virginiana. Més endavant, ha estat possible observar fruits, i les seves característiques (color taronja quan són madurs, 2-3 cm de diàmetre i llavors d’1,5-2 cm) correspondrien a D. virginiana. S’han analitzat també dos caràcters foliars que recentment han estat proposats com a diagnòstics (Philippe, 2024) i igualment corresponen a D. virginiana: absència de glàndules a la part distal de l’anvers foliar i relació longitud del pecíol / longitud del limbe de 0,17-0,25. A Catalunya, D. virginiana havia estat citat prèviament a les Terres de l’Ebre (R. Balada in Royo, 2006) i a la Selva (Gesti, 2023).

Dysphania pumilio (R. Br) Mosyakin & Clemants

*Berga, sector oest del nucli urbà, DG0461, 670-700 m, fissures de paviment, 2023-2024, P. Aymerich.

Aquesta localitat és aparentment la primera en zones netament interiors de Catalunya d’aquesta espècie, que fins ara havia estat documentada de la franja litoral i prelitoral. Les citacions més pròximes es coneixen a les Guilleries (BDBC). Dysphania pumilio es va detectar per primera vegada l’estiu de 2023, i l’any 2024 s’ha mantingut i ha augmentat una mica, tot i que la població és encara molt petita, de poques desenes d’individus.

Eleusine tristachya (Lam.) Lam.

Avià, colònia de la Plana, DG0656, 475 m, fissures de paviment, 20-I-2025, P. Aymerich. Berga, sud del nucli urbà, DG0461, 650 m, fissures de paviment, 2022-2024, P. Aymerich. Santa Maria de Merlès, al sud de la rectoria, DG1550, 530 m, gespes calcigades, 2023-2024, P. Aymerich . Vilada, embassament de la Baells, costat est del viaducte, DG0764, 640 m, zona d’aparcament, 11-I-2025 P. Aymerich, .

APORTACIONS

Aquesta gramínia d’origen sud-americà encara no havia estat citada del Berguedà, tot i que és freqüent des de fa dècades a la franja marítima de Catalunya. Una dada que apareix al BDBC (consulta gener 2025), referida a Llinars i al quadrat CG96, és una errada d’interpretació; es tracta d’una dada original de Bolòs & Bolòs (1961) de Llinars del Vallès que després va recollir Casasayas (1989), a qui el BDBC atribueix la indicació al Llinars berguedà, però aquesta autora no ho diu i es limita a transcriure la citació original.

Galinsoga parviflora Cav.

Berga, sector oest del nucli urbà, DG0461, 680-690 m, fissures de paviment i zones enjardinades, 2023-2024, P. Aymerich.

Espècie introduïda d’origen americà que fins ara no havia estat indicada de la conca mitjana i alta del Llobregat, tot i que és freqüent a la Catalunya oriental. Per ara es comporta com una planta associada a hàbitats estrictament urbans, sense observacions en hàbitats agraris o seminaturals, que són comunes en altres zones.

Opuntia ficus-indica (L.) Mill.

Berga, perifèria nord del nucli urbà, sota la casa Torrents, DG0562, 710 m, 2020-2024, P. Aymerich. Olvan, Fullà, DG0755, 480 m, talús assolellat amb vegetació ruderal, 2020-2024, P. Aymerich.

Aquesta espècie no havia estat citada de la comarca i, en general, les dades són comptades a la Catalunya central. Les localitats que aportem es refereixen a una petita població naturalitzada a Olvan (unes desenes d’individus) i a només tres peus immadurs a Berga.

Opuntia phaeacantha Engelm.

**Avià, Graugés, al sud del carrer del Mig, DG0457, 600 m, marge herbós entre camps, 2010-2024, P. Aymerich.

Localitat amb una població naturalitzada que havia estat assignada prèviament a O. engelmanii Salm-Dyck subsp. lindheimeri (Engelm.) U. Guzmán & Mandujano (Aymerich, 2015b), identificació que ara corregim. La separació d’O. phaeacantha i O. engelmannii ha resultat sempre conflictiva perquè les dues són molt variables i es poden hibridar, però considerem que les plantes de Graugés es poden referir a O. phaeacantha pels cladodis laterals reptants, caràcter que en general es considera discriminant.

Opuntia stricta (Haw.) Haw.

Gironella, urbanització de Cal Ramons, DG0753, 470 m, talús cobert de pins entre unes cases i un vial, 2022-2024, P. Aymerich.

Novetat per a la comarca i per a la Catalunya central (territori ausosegàrric). Hi hem vist una vintena d’individus, que creixen prop de Yucca gloriosa i Agave americana, espècies també escapades dels jardins adjacents.

Bibliografia

Aymerich, P. 2014 Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (II). Orsis, 28: 7-47.

Aymerich, P. 2015a Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (III). Orsis, 29: 1-28.

Aymerich, P. 2015b. Contribución al conocimiento de las cactáceas en Cataluña. Bouteloua, 22: 76-98.

Aymerich, P. 2016. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat (IV). Orsis, 30: 133-165.

Bolòs, A. & Bolòs, O. 1961. Observacions florístiques. Miscel·lània Fontserè, 1: 83-102.

Brullo, S., Pavone, P. & Salmeri, C. 1997. Allium oporinanthum (Alliaceae), a new species from the NW Mediterranean area. Anales del Jardín Botánico de Madrid, 55: 297-302.

Cadevall, J. & Font Quer, P. 1937. Flora de Catalunya Vol. 6. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 442 p. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 880 p.

Gesti, J. 2023. Flora de les Guilleries orientals. Eumo Editorial. Vic. 218 p.

Lepší, M., Lepší, P., Koutecký, P., Lučanová, M., Koutecká, E. & Kaplan, Z. 2019. Stellaria ruderalis, a new species in the Stellaria media group from central Europe. Preslia, 91: 391-420.

Lewin, J.M., Bouteloup, R., Schwabb, P. & Nicolas, S. 2020. Nouvelles contributions à la flore des Pyrénées-Orientales. Bulletin de la Societé Mycologique et Botanique de Catalogne Nord, 35: 39-52.

Philippe, M. 2024. Le genre Diospyros naturalisé dans l’agglomération lyonnaise (Rhône, France). Bulletin de la Société Linnéenne de Lyon, 93: 77-85.

Royo, F. 2006. Flora i vegetació de les planes i serres litorals compreses entre el riu Ebro i la serra d’Irta. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 717 p.

Sáez, L. 1997. Atlas pteridològic de Catalunya i Andorra. Acta Botanica Barcinonensia, 44: 39-167.

Sáez, L. 2020. Stellaria ruderalis (Caryophyllaceae), new for the Iberian Peninsula and the Balearic Islands. Acta Botanica Malacitana, 45: 203-205.

Sáez, L. & Aymerich, P. 2021. An annotated checklist of the vascular plants of Catalonia (north-eastern Iberian Peninsula) Kitbook. Barcelona. 717 p.

Soriano, I. 1991. Estudi florístic i geobotànic de la serra de Moixeró i el massís de la Tosa d’Alp (Pirineus orientals). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 676 p.

Vila, J. & Fàbrega, J. 2004. Noves dades sobre orquídies de les comarques del Bages i del Berguedà. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 72: 84-86.

Vigo, J., Soriano, I., Carreras, J., Aymerich, P., Carrillo, E., Masalles, R.M., Font, X. & N inot, J.M. 2003. Flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de les serres veïnes Museu de Ciències NaturalsInstitut Botànic de Barcelona. Barcelona. 406 p.

Vives, J. 1964. Vegetación de la alta cuenca del Cardener Estudio florístico y fitocenológico comarcal. Acta Geobotanica Barcinonensia 1: 1-218.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 33-35. 2025

NOTA BREU

Dues espècies de flora vascular retrobades a Catalunya: Linaria oligantha (Plantaginaceae) i Verbena supina (Verbenaceae)

Two plant species rediscovered in Catalonia: Linaria oligantha (Plantaginaceae) and Verbena supina (Verbenaceae)

Albert Tarragó

1

1 C/ del Bruc. 25001 Lleida. A/e: albert.tarrago@gmail.com

Rebut: 10.03.2025. Acceptat: 14.03.2025. Publicat: 10.04.2025

Linaria oligantha Lange subsp. oligantha

Lleida, Segrià: Gimenells i el Pla de la Font, Tossal de les Cabanes, 31TBG8019, 195 m, 31TBG8018, 185 m, en clarianes del siscallar sobre sòls argilosos, 4-V-2024, A. Tarragó (HBIL 20004) (Fig. 1).

Herba anual endèmica del sud-est de la península Ibèrica, que es distribueix des d’Almeria fins al País Valencià, arribant de forma puntual fins a la Vall de l’Ebre, on hi ha estat escassament citada. Aquesta planta havia estat herboritzada un sol cop a la Vall de l’Ebre l’any 1919 per Xiberta Raig a “Montagut, prop de Lleida” municipi d’Alcarràs (Segrià), però no retrobada en temps recents. L’any 2007 la zona de Montagut va ser prospectada intensament per mirar de trobar aquesta linària, amb resultats infructuosos (Sáez et al., 2010). També jo la vaig prospectar entre els anys 2020 i 2024 sense

èxit. Els importants canvis experimentats al Pla de Montagut derivats de les activitats agroindustrials, han eliminat gairebé la totalitat de l’hàbitat potencial per a l’espècie, la qual cosa fa poc probable el seu retrobament.

Per altra banda, l’any 2012 aquesta espècie va ser recol· lectada al municipi de Saidí (Osca), a menys d’un km del límit administratiu de Catalunya. La població creixia en un altiplà romput d’un tossal amb siscallar, principalment amb Artemisia herba-alba, en zones obertes dominades per teròfits (Pedrol et al., 2015). Recentment, l’any 2022, s’ha detectat una altra població aragonesa a Binaced (J.V. Ferrández, comm. pers.).

La nova població ha estat detectada al Tossal de les Cabanes, a la comarca del Segrià i dividida en dos nuclis. El primer creix en una zona oberta en una brolla domi-

Figura 1. Detall de la inflorescència de L. oligantha (esquerra) i aspecte general de la planta en el seu hàbitat (dreta).

nada per botja pudent ( Artemisia herba-alba ) sobre sòls argilosos de poca profunditat. En aquest punt vam comptabilitzar 9 peus, força separats entre ells, distribuïts en una superfície de 150 m 2. Quasi tots es trobaven molt poc desenvolupats, la majoria amb una sola tija florífera i tan sols una de les plantes tenia mides remarcables (25×20 cm) (fig. 1, esquerra).

El segon nucli es troba en un lateral del mateix tossal en una zona de poc pendent sobre sòl pedregós de graves i gresos amb argiles, a 270 m del primer nucli. En aquest segon nucli es van observar 22 peus que ocupaven una superfície de 15 m2 i estaven molt més desenvolupats que els de l’altre nucli. Aquests creixien en les zones obertes del matollar obert de saladí (Camphorosma monspeliaca) i timoneda (Thymus vulgaris i T. zygis), i estaven acompanyats per Malva trifida, Lithospermum apulum, Plantago albicans, Euphorbia helioscopia, Salvia verbenaca, Erucastrum nasturtiifolium, Papaver hybridum...

Les plantes del Tossal de Cabanes poden tenir fins a 11 flors en una sola inflorescència, però a la majoria n’hi tenen menys de 5 (fig. 1, dreta). Les corol·les de les flors són menors de 25 mm, per la qual cosa els individus serien atribuïbles a la subsp. oligantha. Tot i això, Sáez & Bernal (2009), que reconeixen dues subespècies basades en caràcters quantitatius, admeten certs dubtes sobre la validesa taxonòmica d’aquesta separació. La subsp. oligantha semblaria lligada a la presència de guixos, que podrien trobar se en la zona en petites proporcions.

En els dos nuclis de la linària del Tossal de Cabanes s’ha pogut constatar un fort herviborisme per part de conills, els quals van arribar se a menjar gairebé la totalitat de les inflorescències del primer nucli.

Verbena supina L.

Noguera, entre el barranc del Molí de Boix i l’Horta de Boix, 31TCG0142, 370 m, pradells principalment de teròfits sobre argiles en zones temporalment inundades, 1 I 2023, A. Tarragó (HBIL 16266) (Fig. 2).

Herba reptant anual o perenne, que colonitza sòls humitstemporalment. Es distribueix pel centre i el sud d’Europa, pel nord i l’est d’Àfrica, i per Àsia. A la península Ibèrica es distribueix pel N, NE i S (Pujadas, 2010). La presència de V. supina a Catalunya va ser reportada per primer cop per Vayreda l’any 1902 pels voltants de Barcelona (Sáez et al., 2010). Més tard, va ser collida el juliol de 1933 per Font i Quer, en llacunes temporals de les rodalies de les Borges Blanques (Font Quer, 1935). Aquestes poblacions sembla que haurien estat destruïdes pels profunds canvis experimentats a la zona dels voltants de Barcelona (urbanisme) i de les Borges Blanques (agroindústria) durant el segle XX.

La població coneguda més propera es situa a l’altra riba del mateix embassament, ja en territori aragonès; concretament al municipi de Valdellou, i creix en un hàbitat de característiques similars al de la població del costat de Catalunya (Ferrández, 2016). Aquesta població va ser visitada durant el novembre del 2024, i llavors s’hi van observar plantes perennants de mida considerable. També havia estat citada en una localitat aragonesa propera del terme d’Estopanyà, a les vores de l’embassament de Canelles, d’on es guarda un plec (Fabregat et al., 1995). La riba catalana del pantà de Canelles va ser revisada en prospeccions de camp realitzades durant l’estiu del 2024, amb resultats negatius.

La nova localitat es situa a la riba catalana del pantà de Santa Anna (Noguera) entre els municipis d’Ivars de Noguera i Os de Balaguer. Les plantes més septentrionals creixen per sobre de l’antic poble de Tragó de Noguera, mentre que les més meridionals van ser detectades per sota de l’antic nucli de Boix. L’espècie es distribueix de nord a sud al llarg de 7 km de la riba del pantà.

A la població de Santa Anna, les plantes presenten dos ecotipus, cadascun dels quals creix en un hàbitat determinat. Mentre que en les localitats del nord l’espècie s’ha observat creixent en zones molt pedregoses i de fort pendent, en les zones del sud apareix sobre llims i arenes de diferent composició. Majoritàriament creix sobre argiles, margues i llims amb un alt contingut de guix, un mineral que és força abun-

Figura 2. Imatge de diversos exemplars amb comportament de camèfit reptant i aspecte general d’una de les plantes mesurades (0,8×1 m) al mes de gener.

dant en les proximitats. També s’han pogut observar alguns individus reproductius creixent sobre arenes provinents de la meteorització de materials subvolcànics (ofites). Mentre que a les zones baixes que s’inunden habitualment V. supina es comporta com a teròfit escapós (que en ocasions no arriba a florir), en les zones que no s’inunden mai (o bé que ho fan durant un període curt de temps) ho fa com a camèfit reptant. Aquests darrers creixen de forma radial, sempre postrats, i arrelant en les divisions de cada nus. Per contra, els individus anuals observats presentaven branques ascendents o una sola tija principal vertical.

La població més estable es troba al Barranc del Molí de Boix, on es van comptabilitzar un total de 1.672 individus. D’aquests, 350 van ser considerats com a perennants (fig. 2, esquerra) Alguns dels exemplars arriben a assolir mides destacables. Els més grossos que s’han mesurat ocupen una superfície d’1×0,8 m (fig. 2, dreta).

La plana on creix la població estable de V. supina es pasturada per vaques en certs moments de l’any. Aquest fet sembla no afectar les plantes de forma negativa, que amb el seu desenvolupament postrat toleren el trepig dels animals.

Bibliografia

Fabregat, C., Ferrández, J. V., Udias, S. L., Mateo, G., Molero, J., Sáez, L., Sesé, J. A. & Villar, L. 1995. Nuevas aportaciones a la flora de Aragón. Lucas Mallada, 7: 165 192.

Ferrández, J. V. 2016. Aportaciones a la flora de la provincia de Huesca, I. Flora Montiberica, 64: 62 79.

Font Quer, P. 1935. De flora occidentale adnotationes, XII. Cavanillesia VII: 71 83.

Pedrol, J., Conesa, J.A. Juárez Escario, A. Margalef, J., Pyke, S. & Sole Senan, X.O. 2015. Plantes de ponent noves per a la flora de Catalunya. Butlleti de la Institució Catalana d’Història Natural 79: 3 6.

Pujadas Salvà, A.J. & Plaza, L. 2010. Verbena L. P. 13-21. In: Morales, R., Quintanar, A., Cabezas, F., Pujadas, A.J. & Cirujano, S. (eds.). Flora iberica XII (Verbenaceae Labiatae Callitrichaceae). Real Jardín Botánico CSIC, Madrid. 650 p. Sáez, L. & Bernal, M. 2009. Linaria Mill. P. 232-324. In: Benedí, C., Rico, E., Güemes, J., Herrero, A. (eds.). Flora iberica XIII (Plantaginaceae Scrophulariaceae). Real Jardín Botánico CSIC, Madrid. 677 p.

Sáez, L., Aymerich, P. & Blanché, C. 2010. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya Argania Editio, Barcelona. 811 p.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 37-39. 2025

NOTA BREU

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

Echinospartum horridum (Fabaceae), nova espècie per als Pirineus orientals

Echinospartum horridum (Fabaceae), new species for Oriental Pyrenees

Jordi Bou Manobens 1 , Rosa Maria Manobens Rigol 1, Josep Bou Tomàs 1

1 GRECO. Institut d’Ecologia Aquàtica. Universitat de Girona. Campus Montilivi. 17071 Girona.

Autor per la correspondència: Jordi Bou Manobens. A/e: jordi.bou@udg.edu

Rebut: 10.03.2025. Acceptat: 17.03.2025. Publicat: 10.04.2025

Echinospartum horridum (Vahl.) Rothm. [Genista horrida (Vahl) DC.]

Ripollès: Camprodon, Serra Cavallera, 31TDG5183, prats i matollars, 1450 m, 11-IX-2024, J. Bou, J. Bou Tomàs & R.M. Manobens (HGI 24331).

L’argelaga hòrrida, Echinospartum horridum (Vahl) Rothm., és un arbust espinós de la família Fabaceae que viu en costers rocosos i pedregosos calcaris de la muntanya submediterrània del sud de França (Aveyron, Lozere, Roina, Alts Pirineus, Alta Garona i Gers) i del nord d’Espanya, als Pirineus centrals i occidentals, des de Leoz i la vall del Roncal (Navarra) fins a la Ribagorça lleidatana (Talavera, 2007).

Segons la Flora dels Països Catalans (Bolòs & Vigo, 1984) aquesta espècie és de distribució molt rara, coneguda a poques localitats del vessant meridional dels Pirineus centrals. Al Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya (Font, 2025), s’estableix una distribució als estatges montà submediterrani (i subalpí) dels Pirineus centrals, amb una distribució altitudinal entre 900 i 2050 m s.n.m., que arriba pel sud fins als Prepirineus centrals, al Montsec, mentre que per l’est és coneguda fins a l’Alt Urgell.

Durant un reconeixement florístic de la serra Cavallera (Ripollès), s’ha trobat una important població d’aquest arbust limitat a l’extrem sud-oriental d’aquestes muntanyes

Figura 1. Mapa de distribució de Echinospartum horridum a Catalunya, segons el Banc de dades de Biodiversitat de Catalunya i l’observació aportada en aquesta nota. En detall la localitat de la serra Cavallera.

DOI: 10.2436/20.1502.01.202

Figura 2. Diverses fotografies dels poblaments d’argelaga hòrrida (Echinospartum horridum) obtingudes entre el 11-IX-2024 i 29-XI-2024, realitzades pels propis autors a la serra Cavallera (Ripollès): a-b) Matollars que forma el poblament al sector sud-oriental de la serra, sobre substrat calcari i sòls prims i pedregosos; c-d) Aspecte de la formació de coixinets espinosos; e-f) Detall dels llegums oposats molt peluts i dels nombrosos agullons que formen els coixins.

dels Pirineus orientals, que ocupa una superfície reduïda d’uns 3.000 m², entre 1.425 i 1.475 m s.n.m. (fig. 1). S’ha observat la presència d’aquesta espècie per damunt de les cases del paratge de Cavallera, entre Mas Pomer i Can Franco, al terme municipal de Camprodon. A la localitat s’observa una bona vitalitat de l’argelaga hòrrida, que hi forma catifes pulvinars més o menys compactes als costers rocosos i prats de sòls poc profunds (fig. 2). Es va observar, a finals d’estiu, una gran producció de fruits, que són molt característics derivats d’inflorescències amb 1-2 flors oposades, envoltades per

Butlletí ICHN 89 (1), 2025

les branques acabades amb espines . Les branques oposades presenten sis costelles en forma de T, més llenyoses a la base (velles) i més lluents o serícies a les branques més noves.

La població d’E. horridum d’aquesta localitat es troba dins un ambient molt assolellat i sec, i ocupa l’espai disponible que hi ha entre les taques de boixeda [CORINE 32.641+ Boixedes (matollars de Buxus sempervirens) de la muntanya mitjana (i de les contrades mediterrànies)] i els prats mesòfils [34.32611+ Prats calcícoles i mesòfils, amb Festuca nigrescens, Plantago media (plantatge), Galium verum (espunyidella groga), Cirsium acaule..., de la muntanya mitjana i de l’estatge subalpí dels Pirineus i de les terres properes]. Possiblement, els poblaments més densos de la serra Cavallera constitueixen l’hàbitat CORINE 31.71 Matollars xeroacàntics de Genista horrida, calcícoles, de carenes i vessants pedregosos, ventosos, dels Pirineus centrals (HIC 4090 Matollars xeroacàntics endèmics oromediterranis).

A la serra Cavallera l’hàbitat de l’argelaga hòrrida forma uns matollars xeroacàntics dels vessants pedregosos similars als dels Pirineus centrals. Les formacions arbustives dominen aquests vessants, on hi ha també alguns arbres aïllats com Quercus pubescens, Populus tremula i Pinus sylvestris Echinospartium horridum és l’espècie dominant als matollars conjuntament amb Buxus sempervirens i altres arbusts presents com ara Genista scorpius i Juniperus communis. Altres espècies acompanyants formen petits pradells en aquests ambients de sòls prims i molt pedregosos com Thymus vulgaris i Globularia cordifolia

La categoria UICN establerta per a aquest tàxon a Catalunya és LC, és a dir de preocupació menor (Aymerich & Sáez, 2021). No obstant, la raresa d’aquest tàxon i al tractar-se d’una localitat molt disjunta de la seva principal àrea de distribució, es fa necessari d’aprofundir en el seu estudi i l’actual estatus de conservació a escala regional.

La novetat corològica aportada per a aquesta espècie posa de rellevància la necessitat d’un estudi ecològic detallat d’aquest poblament d’E. horridum dels Pirineus orientals, així com la concreció de l’adscripció fitosociològica d’aquesta formació vegetal entre l’Ononido-Rosmarinetea i el Festuco-Brometea

Bibliografia

Aymerich, P. & Sáez, L. 2021. Llista Vermella de la flora vascular de Catalunya Actualització any 2020. Monografies de la Institució Catalana d’Història Natural, 2, 104. https://doi. org/10.2436/20.1502.04.02

Bolòs, O. & Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans. Editorial Barcino, Barcelona. 636 p. Font, X. 2025. Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya. UB. Disponible en: http://biodiver.bio.ub.edu/bdbc/ [Data de consulta: 20 febrer 2025]. Talavera, S. 2007. Echinospartum (Spach) Fourr. P. 119–127. In: Talavera, S., Aedo, C., Castroviejo, S., Romero, C., Sáez, L., Salgueiro, F.J., & Velayos, M. (Eds.), Flora iberica 7. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 41-46. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Un nou Ammoplanus Giraud (Hymenoptera: Crabronidae)

Rafael Carbonell Font 1

1 Institució Catalana d’Història Natural. Can Grau, 17850 Beuda. A/e: rafaelcarbonellfont@gmail.com

Rebut: 05.12.2024; Acceptat: 25.03.2025; Publicat: 10.04.2025

Resum

Es descriu una nova espècie d’Ammoplanus Giraud, 1869 a partir d’una sola femella col·lectada a vinyes de la comarca de l’Alt Penedès (municipi de Castellet i la Gornal, província de Barcelona). Ammoplanus eufoveae sp. n. es diferencia clarament de les altres espècies del gènere per la presència d’uns solcs o fòvees ben desenvolupats que, des de la vora interna superior de l’ull compost es dirigeixen de forma obliqua cap a dalt i enrere, així com també per la forma particular del labre.

Paraules clau: taxonomia, endemisme, Ammoplanus, Ammoplanina, Pemphredoninae, Crabronidae, Spheciformes, península Ibèrica.

Abstract

A new Ammoplanus Giraud (Hymenoptera: Crabronidae)

A new species of Ammoplanus Giraud, 1869 is described from a single female collected in vineyards in the Alt Penedès area (municipality of Castellet i la Gornal, Barcelona province). Ammoplanus eufoveae sp. n. is easily distinguished from other species of the genus by the presence of well-developed grooves or foveae that extend obliquely from the upper inner edge of the compound eye upwards and backwards, as well as by the particular shape of the labrum

Key words: taxonomy, endemism, Ammoplanus, Ammoplanina, Pemphredoninae, Crabronidae, Spheciformes, Iberian peninsula.

urn:lsid:zoobank.org:pub:624320C2-7CD4-4447-AB8C-6D9C906CB796

Introducció

Ammoplanus Giraud, 1869 és un gènere de “vespes” de mida molt petita (2-3 mm). Per això mateix acostumen ser poc visibles i a passar desapercebudes, com es mostra a les col·leccions, on el nombre d’exemplars és escàs. El poc que se sap de la seva biologia és que viuen a llocs secs i pedregosos, que visiten flors per obtenir nèctar i que alimenten les cries amb larves de trips (Thysanoptera) (Bouček, 2001; Bouček & Bitsch, 2022). També se sap que, a diferència d’altres esfeciformes, que paralitzen les preses amb verí, algunes espècies d’Ammoplanus fan servir les seves potents mandíbules per malaxar les preses fins que queden immòbils, com s’ha observat en A. perrisi (Giraud, 1869) (Maneval, 1939). Aquestes vespes nidifiquen a parets de pedra seca, talussos d’argila o de llims o bé fusta morta barrinada per escarabats, on utilitzen esquerdes, forats i cavitats preexistents a la roca, al terra o a la fusta (Bouček, 2001; Bouček & Bitsch, 2022).

Alguns autors, com ara Marshakov (1976), va situar Ammoplanellus Gussakovskij, 1931 com un subgènere d’Ammoplanus Giraud. Al mateix temps, Bohart & Grissell (1976) classificaren les espècies en dos gèneres diferents, Ammoplanus i Ammoplanellus. El primer tractament va ser seguit pels autors europeus (Bouček & Gayubo, 2001; Bouček,

DOI: 10.2436/20.1502.01.203

2001). Després del treball de Smith (2009), que inclou una clau global dels gèneres d’Ammoplanina, i que manté els dos gèneres separats, aquesta posició va ser adoptada pels autors europeus (Bouček & Bitsch, 2022), i és la que seguim aquí. Ammoplanus és un gènere subcosmopolita (Sielfeld, 1980), estès a les regions Holàrtica, Etiòpica i Neotropical. Segons el catàleg de Pulawski (2024), al món hi ha 50 espècies del gènere Ammoplanus. D’aquestes, al Paleàrtic n’hi ha 32 espècies (Bouček, 2001) i a Europa 16 espècies (Bouček & Bitsch, 2022). L’estat espanyol és, dins d’Europa, el més ric, amb 11 espècies (Bouček & Bitsch, 2022) enregistrades fins ara. Sols dues espècies, A. insularis Giner Marí, 1943 i A. perrisi Giraud, 1869, s’han citat a Catalunya, concretament a Barcelona (Mingo & Gayubo, 1984; Bouček & Bitsch, 2022).

L’objectiu d’aquest treball és descriure una nova espècie de Catalunya, per així poder disposar d’un nom per als que estudiïn la seva fauna.

Material i mètodes

L’autor va tenir l’oportunitat d’estudiar i identificar diverses mostres d’himenòpters conservades en etanol al 70%, que

R. CARBONELL FONT

havien estat col·lectades en diferents vinyes de cultiu ecològic de l’Alt Penedès d’abril a juny del 2011. Els artròpodes voladors es van capturar mitjançant trampes d’intercepció de vol reforçades amb esquers cromàtics grocs. L’estudi, conegut com a projecte BIODIVINE, pretenia destacar i donar valor afegit a la biodiversitat dels hàbitats agrícoles amb gestió ecològica. Per a més informació sobre la metodologia, consulteu Torrentó et al. (2013), i per a les dades preliminars obtingudes, llegiu Goula et al. (2013).

Entre els exemplars estudiats a la lupa binocular i al microscopi hi aparegué un petit himenòpter, que va ser assignat a superfamília amb les claus simplificades de Pujade-Villar & Gayubo (2004), amb les de Finnamore (1993) i amb l’ajuda d’altres entomòlegs. El gènere de la petita vespa es va confirmar amb les claus per a Europa occidental d’himenòpters esfeciformes (Bitsch & Leclercq, 1993). Per a la determinació de l’espècie es van fer diversos intents amb les claus del gènere Ammoplanus per a la península Ibèrica (Bouček & Gayubo, 2001), Europa occidental (Bouček, 2007), Europa (Bouček & Bitsch, 2022) i Paleàrtic (Bouček, 2001), sense arribar a poder-la identificar.

Pensant que es podria tractar d’una espècie arribada des del sud, com a resultat de l’escalfament global, es revisaren també les claus per a la regió Etiòpica, per a l’Àfrica tropical (Leclercq, 1959) i per a Madagascar (Arnold, 1945). Finalment, pensant que podria haver arribat des d’un altre continent com a conseqüència de la globalització, es van revisar les claus de la regió Neàrtica (Smith 2009, 2012, 2020) i es consultà la descripció de l’única espècie coneguda de la regió Neotropical (Sielfeld, 1980).

L’exemplar va ser estudiat amb una lupa binocular AmScope SM-1TSZZ-144S-10M-3PL (3.5-180×) i amb un microscopi triocular Optika B-383PHiA. Les fotografies van ser preses amb la càmera digital Canon EOS RP acoblada al microscopi; el conjunt d’imatges a diferents punts d’enfocament va ser després processat amb el programa d’apilament

d’imatges Zerene Stacker. Per afegir una escala gràfica a les fotografies, es va utilitzar el programa Fiji Image J (Schindelin et al, 2012). La terminologia de l’escultura del tegument emprada segueix a Harris (1979).

Resultats

Series SPHECIFORMES

Família CRABRONIDAE

Subfamília Pemphredoninae Dahlbom, 1835

Tribu Ammoplanini Evans, 1959

Gènere Ammoplanus Giraud, 1869

Espècie tipus: Ammoplanus perrisi Giraud, 1869, designada per Pate, 1937:7.

Ammoplanus eufoveae Carbonell Font, n. sp. (figs. 1, 2b, 3 holotip)

https://zoobank.org/624320C2-7CD4-4447-AB8C6D9C906CB796

Material tipus

Holotip. Espanya. 1 ♀, Catalunya: Barcelona: Alt Penedès: Castellet i la Gornal; coordenades geogràfiques: latitud 41.300156, longitud 1.620501; altitud: 161 m; trampa d’intercepció de vol en una vinya; legatari desconegut, projecte BIODIVINE (Diputació de Barcelona), 19.v.2011, depositat al CRBA (Centre de Recursos de Biodiversitat Animal, Barcelona) amb el codi CRBA-112944.

Etimologia

El substantiu en aposició eufoveae deriva del grec eu- (ben desenvolupat) i fovea (solc o depressió), i descriu perfectament la característica distintiva de l’espècie.

Figura 1: Holotip de Ammoplanus eufoveae sp. n., ♀. (a) Habitus dorsal, escala: 1 mm., (b) Cara, escala: 0,5 mm.

A. ceballosi, Giner Marí, 1943 (de Bouček & Gayubo, 2001, modificada), on s’aprecien els solcs orbitals a l’angle superior intern dels ulls compostos; (d) A. ceballosi, Giner Marí, 1943 (de Bouček, 2001, modificada), on s’aprecia la forma del labre.

Diagnosi

L’espècie amb què Ammoplanus eufoveae n. sp. comparteix més similituds morfològiques és Ammoplanus clemente Menke, 1997 (fig. 2a), sols coneguda de l’illa de San Clemente, a Califòrnia, EUA, i a la qual s’arribaria seguint les claus del Neàrtic (Smith, 2009). Se’n diferencia per les fòvees molt més desenvolupades, linears, que des del solc orbital es dirigeixen de forma obliqua cap a dalt i enrere, fins a l’alçada de l’ocel lateral, mentre que a A. clemente Menke tenen forma oval i no s’allunyen de l’ull. Altres diferències són, per A. eufoveae n. sp., la forma del labre, amb les dues projeccions subrectangulars laminars i amb els costats externs escotats, que així són més amples a la base i a l’àpex; la separació entre els toruli i els ulls compostos més curta que a A. clemente Menke, de l’ordre d’un diàmetre dels toruli; la dent del mig del clipi és més pronunciada, i sobresurt 1/5 de l’alçada de l’escotadura del clipi; les dents laterals del clipi són més curtes, mucronades i acabades en una curta punta.

Descripció (figs. 1, 2b, 3)

Cap gros, més ample que el mesosoma, vist de costat llarg i estret. Cara subquadrada, però eixamplada a sota; separació entre els ulls compostos una mica més gran a dalt que a baix, òrbites a sota fortament desplaçades cap al mig. Òrbites internes moderadament emarginades, el solc orbital es perllonga en una fòvea prominent, cap a dalt i cap enrere, fins aproximadament el nivell de l’ocel anterior. Meitat inferior del front deprimida, amb escultura finament reticulada, que es torna més llisa a la meitat superior, la qual presenta punts pilífers moderadament esparsos.

Clipi amb superfície llisa; amb una escotadura subquadrangular, amb els costats rectes i oblics; obertura estesa fins a gairebé la vora externa de les insercions antenals, limitada als costats per dues dents agudes; al mig, amb una projecció subcònica, aguda i robusta que excedeix la vora inferior del clipi i sobresurt per sobre del labre quan aquest resta per davant de les mandíbules; distància entre les dues dents laterals internes del clipi una mica més llarga que la distància entre la part externa de les insercions antenals. Escotadura del clipi amb setes de mides diferents, entre les

quals n’hi ha dues de llargues a banda i banda de la projecció cònica. Als costats del clipi, a sota les òrbites i per damunt de la base de les mandíbules, hi ha també dos tubercles o dents, més esmussats.

Labre gros, més llarg que ample i en forma de V invertida, escotat anteriorment en una escissió profunda i tancada que limita amb dues projeccions subrectangulars laminars divergents; extrems apicals de les projeccions eixamplades cap a la part externa. Insercions antenals més separades entre sí que cadascuna de l’ull corresponent; distància dels toruli al solc orbital més curta que el diàmetre dels toruli. Espai malar reduït per davant, equivalent a la llargada de les dents externes del clipi.

Mandíbules rectes, lleugerament corbades a la meitat distal, bidentades a l’extrem, sense dent addicional a la vora superior. Palps maxil·lars de 6 artells; palps labials de 4 artells.

La superfície de sota el cap és finament estriada, té punts pilífers esparsos i està una mica deprimida a l’àrea adjacent a la fossa oral. La longitud del vèrtex és gairebé el doble del diàmetre d’un ocel posterior. La carena occipital és ben marcada als costats i amplament interrompuda dorsalment.

Antena no gaire llarga, amb escap, pedicel i flagel de 10 segments. Escap una mica més llarg que els cinc primers segments del flagel, que són subquadrats. Flagel un xic estretit a la base i gradualment eixamplat fins al segment 10 de l’antena.

Pronot vist dorsalment amb el coll pronotal llis. Té, al seu darrere, el collaret pronotal en forma de dos coixinets transversals, finament rugosos-reticulats, però sense presentar cap carena transversa. Escut (mesoscutum) força pla, ample, lleugerament brillant, amb escultura fina reticulada i amb puntejat moderadament espars; no s’aprecien solcs parapsidals al mig però sí que presenta dos solcs longitudinals ben marcats a la vora anterior. Escutel amb escultura i puntejat semblant a la del mesonot, amb la vora posterior crenulada.

Ala anterior amb l’estigma de color marró, llevat d’una taca clara distinta a la base, i amb les vores longitudinals més enfosquides. Cel·la marginal tancada a l’àpex fent un angle agut, amb la vena tancant ben pigmentada.

El dors del propodeu presenta arrugues i estries fines disposades de forma obliqua, que s’ajunten al mig sense fer carena longitudinal. Al mig de la seva part anterior hi ha un àrea semicircular delimitada per arrugues fortes i aixecades.

Figura 2: Cares de femelles de Ammoplanus: (a) A. clemente Menke, 1997 (de Menke, 1997, modificada); (b) A. eufoveae sp. n. escala: 0,3 mm; (c)

El metasoma és oval i d’aspecte llis, tot i que presenta una escultura fina i feblement estriada. Darrers segments amb pèls blancs, curts i esparsos. Sisè segment amb una placa pigidial que té les vores subparal·leles i la punta arrodonida. Insecte de color marró, llevat de les antenes i els tarsos, que són d’un groc clar, i les mandíbules, que són grogues i translúcides i tenen les puntes fosques. Metasoma d’un marró més clar que el cap i el mesosoma. Clipi d’un marró més clar que la resta de la cara i labre encara més clar. Tègula i esclerites de la base de les ales de color testaci clar, i placa humeral més fosca.

L’exemplar estudiat presenta les mesures següents. Longitud total: 2,35 mm. Longitud del cap (des del vèrtex fins a l’extrem de la dent mitjana del clipi): 0,63 mm. Amplada del cap: 0,63 mm (a la part més ampla de la cara, a l’altura de la vora inferior dels toruli). Distància entre les òrbites a dalt (on comença la fòvea): 0,43 mm; a sota (distància mínima entre les òrbites): 0,33 mm.

Els segments antenals amiden, des de la base fins a l’àpex, 209, 77, 40, 38, 35, 37, 44, 57, 57, 61, 60 i 123 micres. Els segments del palp maxil·lar amiden, des de la base fins a l’àpex, 22, 49, 35, 34, 21 i 41 micres, i els del palp labial 43, 17, 19 i 29 micres.

Comentaris taxonòmics

Respecte a les espècies europees, si s’intentés identificar aquesta espècie seguint la revisió més actualitzada (Bouček & Bitsch, 2022), la clau duria a la dicotomia que conté Ammoplanus ceballosi Giner Marí, 1943 (figs. 2c, 2d), amb qui comparteix la coloració de l’estigma, la presència de fòvees orbitals, tenir un solc longitudinal a la cara i la presència de dent mitjana al clipi. Ammoplanus eufoveae es pot diferenciar d’A. ceballosi perquè té les fòvees molt més llargues, perquè no té petits solcs longitudinals per damunt de les insercions de les antenes, perquè té la dent mitjana del clipi més curta i les dents del labre més eixamplades, i també perquè té l’escultura del propodeu estriada i no reticulada.

Així doncs, la clau de Bouček & Bitsch, 2022, podria modificar-se de la següent forma per incloure la nova espècie:

7b. Front sans renflement transverse distinct, mais avec un sillon longitudinal médian plus ou moins distinct. Présence d’une fossette orbitale allongée, plus ou moins longue. Insertions antennaires beaucoup plus rapprochées du bord interne des yeux qu’entre elles. Propodeum avec une réticulation tres dense et assez régulière, ou avec une striation

R. CARBONELL FONT

Figura 3: Holotip de Ammoplanus eufoveae sp. n., ♀: (a) dessota del cap, escala: 0,5 mm; (b) cap i mesosoma, dorsal, escala: 0,5 mm; (c) cap i pronot, lateral, escala: 0,5 mm; (d) cap i pronot, dorsal, escala: 0,2 mm; (e) detall de l’ala, escala: 0,2 mm; (f) metasoma dorsal, escala: 0,5 mm.

oblique, mais généralement sans carène médiane..... 7bis. 7bis a. Courte fossette orbitale, attachée au bord supérieur de l’œil composé. Au-dessus du bord interne de chaque insertion antennaire se trouve un enfoncement, qui manque chez les exemplaires les plus petits. Dent clypéale souvent longue. Labre avec des dents étroites. Propodeum avec une réticulation tres dense et assez régulière

ceballosi Giner Mari

7bis b. Fossette orbitale se prolonge par un sillon beaucoup plus long, dirigé vers le haut et vers l’arrière. Bord interne de chaque insertion antennaire sans enfoncement au-dessus. Dent clypéale souvent plus courte. Labre a des dents larges. Propodeum avec une striation oblique ................... eufoveae n. sp.

Distribució

Sols es coneix de la localitat típica, que pertany al municipi de Castellet i la Gornal (comarca de l’Alt Penedès, província de Barcelona, Catalunya).

Discussió

En haver estudiat sols una petita part de les mostres recollides, és probable que en un futur apareguin més exemplars de l’espècie (femelles i mascles). De moment es pot considerar endèmica de la zona i de Catalunya. En reconèixer i descriure el nou tàxon s’ha tingut en compte que, dins del gènere al qual pertany i dins de les poblacions de les espècies d’aquest gènere, hi ha una variabilitat de mides que no va acompanyada d’una al·lometria harmònica en les formes del cap i de la cara ni en les mides de la dent del clipi, fet que ja va notar Beaumont (1964) en els mascles d’Ammoplanus perrisi Giraud (com Ammoplanus wesmaeli), anomenant el fenomen creixement disharmònic. Gayubo (1981) també esmenta que en els mascles d’Ammoplanus insularis Giner Marí, 1943 les proporcions en la mida de la dent mitjana del clipi no augmenten de forma proporcional a la mida del cap, sinó molt més. Per això mateix, se suposa que hi podria haver exemplars d’A. eufoveae sp. n. més petits o més grossos amb formes del cap, amplada de les temples i mida de la dent mitjana del clipi diferents de les de l’exemplar estudiat. Per aquesta raó tampoc s’ha mencionat en la descripció com a fet diferencial el tubercle que es forma als costats del clipi, just al damunt de la base de les mandíbules i dessota els ulls compostos. Aquest tubercle és present en els individus de cap gros i absent en els de cap petit d’algunes espècies, com ara A. insularis Giner Marí o A.ceballosi Giner Marí

Com es diu a Bouček & Bitsch, 2022, la femella d’Ammoplanus bischoffi Maréchal, 1938 no ha estat descrita, però a la clau s’indiquen els caràcters probables (clipi sense dent mitjana, escotadura clipeal estreta), que no tenen gaire semblança als de A. eufoveae sp. n. Curiosament, la cara de la femella Ammoplanus bischoffi Maréchal surt representada a Marshakov, 1976.

Agraïments

L’autor és sent en deute amb Wojciech J. Pulawski, per la feina gegantina de recopilar i compartir gairebé totes les referències bibliogràfiques de taxonomia d’himenòpters esfeciformes al seu lloc web Catalog of Sphecidae, una obra sense la qual hauria estat molt més lent i feixuc tirar endavant aquest treball. També agraeix els comentaris de suport de l’eminent himenopteròleg Jakub Straka, que ha estudiat els Ammoplanus d’Europa, i em va confirmar que es tractava d’una nova espècie. També valora el suport de Marta Goula, que també em va cedir les mostres d’himenòpters del projecte BIODIVINE. Finalment, aprecia les col·laboracions en alguna part del procés del treball de Leopoldo Castro Torres, Jose Manuel Royo Alquezar i Owen Beckett.

Bibliografia

Arnold, G. 1945 (1944). The Sphecidae of Madagascar. Cambridge University Press, Cambridge. 193 p. Beaumont, J. De. 1964. Hymenoptera : Sphecidae. Insecta Helvetica. Fauna, 3. Lausanne. 169 p. Bitsch, J. & Leclercq, J. 1993. Faune de France. France et régions limitrophes. 79. Hyménoptères Sphecidae d’Europe occidentale Volume 1. Généralités – Crabroninae. Fédération Française des Sociétés de Sciences Naturelles, Paris. 325 pp. Bitsch, J., Antropov, A.V. , Bouček, Z., Dollfuss, H., Fernández Gayubo, S. & Schmid, K. 2022. Faune de France 103. Hyménoptères sphéciformes d’Europe. Volume 3. Systématique: (3e partie): Pemphredoninae & Philanthinae. Fédération Française des Sociétes de Sciences Naturelles, Paris. 431 p. Bitsch, J., Dollfuss, H., Bouček, Z., Schmidt, K., Schmid-Egger, Ch., Fernández Gayubo, S., Antropov, A. V. & Barbier, Y. 2007. Faune de France. France et régions limitrophes. 86. Hyménoptères Sphecidae d’Europe occidentale. Volume 3. Seconde edition mise à jour. Fédération Française des Sociétés de Sciences Naturelles, Paris. 459 p. Bohart, R. M. & Grissell, E. E. 1976. Pemphredoninae. P. 155199. In: Bohart, R. M. & Menke, A. (eds.). Sphecid Wasps of the World. A generic revision. University of California Press, Berkeley, Los Angeles, London. 1 color plate, IX + 695 pp. Bouček, Z. 2001. Palaearctic species of Ammoplanus (Hymenoptera: Sphecidae). Journal of Natural History, 35:6, 849-929. Bouček, Z. 2007. Genre Ammoplanus Giraud, 1869. P 124-151. In: Bitsch, J., Dollfuss, H., Bouček, Z., Schmidt, K., SchmidEgger, Ch., Fernández Gayubo, S., Antropov, A. V. and Barbier, Y. (eds.). Faune de France. France et régions limitrophes, 86. Hyménoptères Sphecidae d’Europe occidentale. Volume 3. (Seconde edition mise à jour.). Fédération Française des Sociétés de Sciences Naturelles.

Bouček, Z. & Bitsch, J. 2022. Genre Ammoplanus Giraud, 1869. P. 15-42. In: Bitsch, J., Antropov, A. V., Bouček, Z., Dollfuss, H., Fernández Gayubo, S., & Schmidt, K. (eds.). Faune de France 103. Hyménoptères sphéciformes d’Europe. Volume 3. Systématique: (3e partie): Pemphredoninae & Philanthinae. Fédération Française des Sociétes de Sciences Naturelles, Paris. 431 p.

Bouček, Z. & Fernández Gayubo, S. 2001. The genus Ammoplanus Giraud in the Iberian Peninsula (Hymenoptera: Sphecidae). Entomologist’s Gazette, 52:55-66. Finnamore, A. T. 1993. Series Spheciformes. P. 280-306. In:

R. CARBONELL FONT

Goulet, H.; Huber, J. T. (eds.). Hymenoptera of the world: An identification guide to families. Research Branch, Agriculture Canada, viii + 668 p.

Gayubo, S. F. 1981. Sobre dos especies interesantes de la esfecidofauna ibérica (Hymenoptera: Sphecidae). Nouvelle Revue d’Entomologie. 11: 195-202.

Goula, M., Jiménez, T., Casellas, H., Torrentó, J. & Rochard, J. 2013. Primeres dades de biodiversitat d’artròpodes als camps de vinya del Penedès. Projecte LIFE09 NAT/FR/000584 BIODIVINE. P. 20-27. In: Monografies del Foix, 3. Barcelona: Diputació de Barcelona. 197 p. Harris, R. A. 1979. A glossary of surface sculpturing. State of California Occasional Papers Entomology (28): 1-31. Leclercq, J. 1959. Pemphredoninae (Hymenoptera Sphecoidea). Exploration du Parc National de l’Upemba. I. Mission G.F. de Witte en collaboration avec W. Adam, A. Janssens, L. Van Meel et R. Verheyen (1946-1949), Fasc. 53 (2):17-62. Maneval, H., 1939. Notes sur les Hyménoptères (6e serie) (Sur Ammoplanus Perrisi Gir.), Annales de la Société entomologique de France, 108, 49- 108 (78- 81).

Marshakov, V. G. 1976. Роющие осы родов Eremiasphecium Kohl, Ammoplanus Gir., Ammoplanops Guss. И Anomiopteryx Guss. (Hymenoptera, Sphecidae) фауны СССР и Монголии [= Royushchiye osy rodov Eremiasphecium Kohl, Ammoplanus Gir., Ammoplanops Guss. I Anomiopteryx Guss. (Hymenoptera, Sphecidae) fauny SSSR i Mongolii]. Digger wasps of the genera Eremiasphecium Kohl, Ammoplanus Gir., Ammoplanops Guss. and Anomiopteryx Guss. (Hymenoptera, Sphecidae) of the fauna of the USSR and Mongolia. Éntomologicheskoye Obozreniye, 55:668-683.

Mingo, E., & Gayubo, S.F.. 1984. Sphecidae de España. II. Pemphredoninae (Hymenoptera). Graellsia, 40: 99-117.

Pujade-Villar, J. & Gayubo, S.F. 2004. Himenópteros. P. 813-854

In: Barrientos, J.A. (ed.) . Curso práctico de entomología. CIBIO, Asociación española de Entomología & Universidad Autónoma de Barcelona. 947 p. Pulawski, W. 2024. Catalog of Sphecidae sensu lato. California Academy of Sciences. https://www.calacademy.org/scientists/ projects/catalog-of-sphecidae [Data de consulta: 5/07/2024)

Schindelin, J., Arganda-Carreras, I., Frise, E., Kaynig, V., Longair, M., Pietzsch, T., Preibisch, S., Rueden, C., Saalfeld, S., Schmid, B., Tinevez, J. Y., White, D. J., Hartenstein, V., Eliceiri, K., Tomancak, P., & Cardona, A. 2012. Fiji: an open-source platform for biological-image analysis. Nature Methods, 9(7), 676–682.

Sielfeld K., W.H. 1980. Presencia de la subtribu Ammoplanina en Chile (Hymenoptera: Sphecidae: Pemphredoninae). Revista Chilena de Entomología, 10: 67-70.

Smith, N.J. 2009. A review of Nearctic Ammoplanus Giraud 1869 (Hymenoptera: Crabronidae). The Pan-Pacific Entomologist, 84: 301-333.

Smith, N.J. 2012. Addition of two new species and a previously unknown female to the ammoplanine complex, and a species of Pulverro Pate, 1937 is entered into synonymy (Hymenoptera: Crabronidae). The Pan-Pacific Entomologist, 88(2): 212-221

Smith, N.J. 2020. Addition of a new genus and two new species to the family Ammoplanidae (Hymenoptera). The Pan-Pacific Entomologist, 96(3): 239–245.

Torrentó, J., Roget, X., Espinach, R., Bellapart, J., Mundó, R., Sanchez, D., Guenser, J., Van Helden, M., Porte, B. & Rochard, J. 2013. La biodiversitat funcional als camps de vinya del Penedès. Resultats del primer any de recerca i gestió del Projecte LIFE + BIODIVINE. P. 11-15. In: Monografies del Foix, 3. Barcelona: Diputació de Barcelona. 197 p.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 47-54. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Expansió de Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Scolytinae) per tot el massís de Cadiretes (Girona, NE Espanya)

Josep M. Riba-Flinch 1

1 Consultor en fitopatologia i arboricultura. 17320 Tossa de Mar. A/e: jmriba2001@gmail.com

Rebut: 09.03.2025. Acceptat 23.04.2025. Publicat: 30.06.2025

Resum

Es confirma que la presència de l’espècie exòtica i invasora Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Curculionidae: Scolytinae) està present en tot el massís de Cadiretes (la Selva, Girona, NE Espanya), un Espai d’Interès Natural de 78 km2 que discorre per 7 municipis. En els treballs de seguiment fets de 2022 a 2024 en el massís, s’han trobat danys en vegetació associats a atacs de X. compactus en 569 punts (separats 75-100 m) i la presència dels danys ha estat molt més evident i important en les zones del massís orientades al mar, ja sigui en zones assolellades i obertes, com també en barrancs, torrents i zones obagues. S’han trobat danys en 24 espècies vegetals, tant pròpies de la màquia mediterrània com d’ambients de ribera, i les més afectades han estat l’arboç (Arbutus unedo; present en 350 punts) i el llorer (Laurus nobilis; en 166 punts). Les següents plantes afectades han estat el marfull (Viburnum tinus; en 34 punts), el garrofer (Ceratonia siliqua; en 31 punts), el boix grèvol (Ilex aquifolium; en 23 punts) i l’aladern (Rhamnus alaternus; en 20 punts). La quantitat i la gravetat dels danys observats en les plantes en el 2023 van ser més importants que no pas durant el 2024. Les condicions de sequera, les quals van ser significatives de 2021 a 2023, hi podrien estar implicades.

Paraules clau: propagació, espècie exòtica invasora, plantes hoste, Arbutus unedo, Laurus nobilis, Catalunya.

Abstract

The expansion of Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Scolytinae) throughout the Cadiretes massif (Girona, NE Spain) It has been confirmed that the presence of the alien invasive species Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Curculionidae: Scolytinae) is present throughout the Cadiretes massif (Selva, Girona, NE Spain), a Natural Interest Area of 78 km² that belongs to 7 municipalities. From the monitoring work carried out in the massif during 2022-2024, damages to vegetation associated with X. compactus attacks were found at 569 points (separated by 75-100 m), and the presence of damages has been much more evident and significant in the areas of the massif facing the sea, whether in sunny and open areas, as well as in ravines, streams and shady areas. Damages have been found in 24 plant species, both from Mediterranean maquia and riparian environments, with the most affected being the strawberry tree (Arbutus unedo; present at 350 points) and the bay laurel (Laurus nobilis; at 166 points). The next most affected plants were the laurustine (Viburnum tinus; at 34 points), the carob tree (Ceratonia siliqua; at 31 points), the holly (Ilex aquifolium; at 23 points) and the Italian buckthorn (Rhamnus alaternus; at 20 points). The quantity and severity of the damages observed in the plants in 2023 were more significant than in 2024. The drought conditions, which were significant during 2021-2023, could be implicated.

Key words: spread, alien invasive species, host plants, Arbutus unedo, Laurus nobilis, Catalonia.

Introducció

Després de la citació de Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Curculionidae: Scolytinae) a Itàlia l’any 2010 (Pennachio et al., 2012), la qual va ser la primera a Europa, aquest insecte perforador d’ambrosia ha anat apareixen en altres països, mostrant una expansió molt invasora. L’any 2015 es va detectar a França (Chapin et al., 2016), el 2017 a Mònaco (Roques et al., 2019), el 2019 a Grècia (Spanou et al., 2019) i Espanya (a Mallorca; Leza et al., 2020), el 2020 a Espanya (a Girona; Riba-Flinch et al., 2021), el 2021 a Malta (EPPO, 2021a) i Turquia (Hizal et al., 2023), i el 2023 a Croàcia (Pernek et al., 2025), Eslovènia (Hauptman et al., 2024), Rússia europea (Karpun et al., 2024) i Suïssa (Blaser et al., 2024). Malgrat que la primera citació publicada de X. compactus a Europa és del 2010 a Itàlia, en el treball de Karpun et al. (2024) s’indica que en el 1999 es van capturar diversos exemplars a França (Alsàcia). La primera detecció de X. compactus a Espanya és del 2019 a Mallorca (Leza et al., 2020) i els primers registres a la península Ibèrica són del 2020 a la província de Girona (a Banyoles i Platja d’Aro; Riba-Flinch et al., 2021) i també a la província de Tarragona (a Salou; EPPO, 2021b).

DOI: 10.2436/20.1502.01.204

Aquest insecte és originari del sud-est d’Àsia, i s’ha convertit en una espècie exòtica amb gran capacitat invasora d’àmbit mundial. Està present a Àfrica (des de fa més de 100

J. M. RIBA-FLINCH

anys), Amèrica del Nord (des dels anys 1940), Hawaii (des del 1964), Amèrica del Sud (des dels anys 1970) i actualment ja està citat en 11 països d’Europa (EPPO, 2025). La seva invasió es veu afavorida pel seu estil de vida críptic, la simbiosi amb fongs d’ambrosia que li facilita una àmplia gamma de plantes hostes (se’n coneixen més de 200 espècies) i la reproducció predominant entre germans (Gallego et al., 2020). Les poblacions invasores a Europa (Itàlia, França, Espanya, Suïssa i Rússia) i la regió del Pacífic d’Amèrica van originar-se a partir d’una mateixa línia genètica (amb molt poques diferències en els marcadors), la qual cosa suggereix que van existir introduccions independents de fonts properes a la regió de Xangai (Xina), mentre que les poblacions invasores de l’Àfrica són originàries de l’Índia o de Vietnam (Urvois et al., 2021; Blaser et al., 2024; Karpun et al., 2024).

L’arribada d’espècies exòtiques com ara els perforadors Scolytinae subcorticals i els d’ambrosia es preveu que sigui afavorida per l’augment del comerç global. Aquests organismes poden ser fàcilment transportats en plantes vives, productes vegetals, materials d’embalatge de fusta i contenidors de càrrega, on sovint estan protegits de la detecció (Kirkendall & Faccoli, 2010; Marini et al., 2011). Tenint el compte els atacs que s’han observat a França (a la Costa Blava; Roques et al., 2019; Soldati et al., 2024), Espanya (a Girona i Tarragona; Riba-Flinch et al., 2021), Suïssa (Blaser et al., 2024) i Rússia (a Sotxi; Karpun et al., 2024), la hipòtesi més probable pel que fa a la introducció de X. compactus a Catalunya seria el comerç de plantes ornamentals infestades provinents d’Itàlia i no pas la propagació natural. Ara bé, un cop X. compactus ha estat introduït, les seves poblacions s’estableixen amb èxit i mostren un comportament expansiu molt significatiu a partir del seu punt d’entrada. Això ha passat a Itàlia (Faccoli, 2021), França (Soldati et al., 2024) i Catalunya (Riba-Flinch & Bedós, 2024).

Després de la seva detecció a Banyoles (Pla de l’Estany), Platja d’Aro (Baix Empordà) i Vidreres (Selva) el 2020, aquest perforador exòtic ha demostrat tenir una gran capacitat invasora i molta polifàgia. Així, els atacs en el 2024 ja es podien observar en 10 comarques litorals i prelitorals de les províncies de Girona i Barcelona, on la superfície total infestada és d’uns 1300 km2, i afecten més de 43 espècies vegetals dels àmbits forestal, agrícola i ornamental (Riba-Flinch & Bedós, 2023, 2024).

Davant dels problemes fitosanitaris que podria comportar X. compactus a Catalunya, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARPA) va encarregar entre 2021 i 2024 diversos treballs tècnics destinats al seguiment de X. compactus i altres plagues exòtiques, i a conèixer aspectes biològics i ecològics d’aquest insecte perforador. Així, s’han fet inspeccions de seguiment periòdiques als principals espais verds (urbans i forestals) per detectar la seva presència en les comarques litorals de Barcelona i, amb molta més dedicació, a les comarques de Girona (especialment a la Selva i al Baix Empordà). Després de la primera detecció de X. compactus en el municipi de Tossa de Mar (Selva) a l’agost del 2022 en brots de llorer (Laurus nobilis L.) en el torrent d’Aiguafina (un afluent de la riera de Tossa), es van fer pros-

peccions molt més exhaustives fins a l’agost del 2023. Com a conseqüència d’aquests treballs (Riba-Flinch, 2023), es va concloure que X. compactus era ben present en tota la conca hidrogràfica de la riera de Tossa, que té 39 km2 de superfície, 2 rieres i 20 torrents. S’hi van trobar atacs sobre 22 espècies vegetals de l’àmbit forestal, la majoria de les quals són pròpies d’hàbitats de ribera. De totes elles, la més afectada va ser el llorer, on estava present en el 54% del punts amb infestacions d’aquest insecte (Riba-Flinch, 2023).

L’objectiu del present treball és aportar més dades sobre la gran capacitat de propagació i invasió que actualment té aquest insecte exòtic en tot el massís de Cadiretes (la Selva, Girona) i ampliar el llistat de plantes hoste afectades a Catalunya.

Material i mètodes

Aquest treball s’ha desenvolupat dins el massís de Cadiretes (o de Sant Grau o d’Ardenya), un espai natural de 77,7 km2 format per petites elevacions de relleu granític que assoleix la seva alçada màxima al Puig de Cadiretes (519 msnm). El massís de Cadiretes està ubicat a la Serralada Litoral Catalana, entre les Gavarres i les muntanyes del Montnegre-Corredor, i entre la Tordera i el Ridaura, i separa la plana selvatana del mar. L’any 2004 es va aprovar la creació d’un PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) que comprèn tot el territori del massís i que discorre pel Baix Empordà (Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d’Aro), el Gironès (Llagostera) i la Selva (Caldes de Malavella, Vidreres, Lloret de Mar i Tossa de Mar). El paisatge d’aquesta serralada plenament mediterrani septentrional se situa de ple dins del domini de la sureda (Quercetum ilicis galloprocinciale suberetosum) i el territori és ocupat en gran part per les brolles silicícoles (Cisto-Lavanduletea). El massís presenta un notable interès biogeogràfic i conté diverses particularitats florístiques i fitosociològiques. La influència centreeuropea i atlàntica també es reflecteix en els fondals i obacs humits, on hi ha boscos de ribera com les vernedes (Lamio-Alnetum), avellanoses, castanyedes i bosquines de llorers (Osmundo-Lauretum), entre altres formacions particulars. La presència d’aquests elements extramediterranis en aquest massís plenament mediterrani li donen un remarcable interès com a centre relictual d’espècies d’afinitats atlàntiques que, temps enrere, devien ésser àmpliament representades en aquestes contrades (GENCAT, 2014). Després de les inspeccions de seguiment periòdiques de X. compactus que es van fer dins la xarxa hidrogràfica de la riera de Tossa i que van donar lloc a l’últim treball (RibaFlinch, 2023), durant el 2023 i el 2024 es van fer visites a altres xarxes hidrogràfiques veïnes (rieres i torrents) i zones forestals dins del massís de Cadiretes. Des de la població de Tossa de Mar fins a Sant Feliu de Guíxols (resseguint la costa) i després fins a la població de Llagostera (resseguint el Ridaura), es van visitar les següents rieres i torrents del massís: a) els torrents de Pola i de Giverola, les rieres de Salionç i de Vallpresona, i els torrents del Sot de les Heures, del Canyet i de les Sorres de Sant Benet; b) les rieres de les Comes, de

A més a més de fer aquestes inspeccions en la vegetació de ribera i zones humides, també es van fer recorreguts per la majoria de pistes i camins que hi ha per dins del massís, els quals connecten els diferents torrents i rieres. En aquest cas, es van inspeccionar espècies típiques de la màquia mediterrània ubicades en zones molt més assolellades i obertes, posant especial atenció a l’arboç (Arbutus unedo L.), el garrofer (Ceratonia síliqua L.), el llentiscle (Pistacia lentiscus L.) i l’aladern (Rhamnus alaternus L.), i a trobar danys sospitosos de ser atacs de X. compactus, com s’ha dit anteriorment.

Resultats

Amb aquest treball es constata que el perforador d’ambrosia X. compactus està present en tot el massís de Cadiretes, on afecta tant la vegetació típica de ribera (associada a les xarxes hidrogràfiques) i en zones humides i d’obaga, com també la vegetació típica de la màquia mediterrània (en exposicions assolellades i més obertes). La densitat dels atacs indicadora de la densitat de la població de l’insecte s’ha observat molt més elevada en les zones del massís orientades al mar, que no pas en aquelles oposades i orientades al nord. És a dir, al

Sant Amanç i de Bujonis, les quals desemboquen al nucli de Sant Feliu de Guíxols; c) la xarxa del Ridaura, amb les rieres del Vilar, de Solius, de Mar de Sants i de Sant Baldiri (la seva riera principal). Quan era possible, es feien recorreguts per dins la mateixa riera o torrent; en cas contrari, es feien recorreguts pels camins i corriols més propers. Durant el transsecte, es van inspeccionar arbres i arbustos, posant una atenció especial en el llorer, el boix grèvol (Ilex aquifolium L.), l’avellaner (Corylus avellana L.), el vern (Alnus glutinosa L.), el marfull (Viburnum tinus L.), el cirerer (Prunus avium L.) i l’alzina (Quercus ilex L.). Quan es veien senyals o símptomes sospitosos d’atacs de X. compactus, s’agafaven mostres de les parts afectades per observar-les amb lupa al camp o al laboratori, amb la intenció de poder veure els insectes adults que viuen dins les galeries que fan. L’atac d’aquest insecte perforador es detecta fàcilment perquè causa pansiment sobtat i assecament dels brots terminals, i també un xancre cortical que es desenvolupa al llarg de les seves galeries (de colors foscos i molt evident en el cas dels llorers). A més, quan s’agafa el brot afectat i es doblega, aquest es trenca precisament per l’orifici d’entrada a la galeria d’uns quants centímetres de longitud que excava l’insecte al llarg de la medul·la (Fig. 1). També és una prova de la presència d’aquest insecte que en talls de les zones afectades dels brots s’observin fibres del xilema que prenen coloracions fosques anormals. Aquestes coloracions són causades per l’activitat dels fongs d’ambrosia associats amb l’insecte, els quals són responsables del taponament vascular que provoca el pansiment i l’assecament dels brots, com es pot veure en els documents gràfics de Riba-Flinch et al. (2021), Riba-Flinch (2023) i Riba-Flinch & Bedós (2023). Un cop es verificava que els danys corresponien a un atac de X. compactus, se’n georeferenciava la posició i s’anotava l’espècie vegetal afectada (perquè es tracta d’un insecte polífag). D’aquesta manera s’anaven marcant els diferents punts amb afectacions, sempre que hi hagués una separació mínima de 75-100 m entre ells.

Figura 1. Colònia de femelles adultes de X. compactus dins una galeria en un brot d’arboç (7-I-2024). Aquests insectes fan 1,4-1,9 mm.

2. Distribució de la presència de danys associats a atacs de X. compactus en el massís de Cadiretes valorats entre el 2022/VIII i el 2024/XII. Els colors indiquen la densitat dels atacs observats en aquella zona (alta: vermell; mitjana: taronja; baixa: groc; no s’observen danys: blanc). En aquest mapa no s’han col·locat tots els 569 punts avaluats amb danys causats per aquest insecte, sinó que s’ha fet una mitjana per aquella zona que es representa i així facilitar la comprensió del mapa.

llarg de la xarxa hidrogràfica del Ridaura (amb excepció del torrent de Sant Baldiri), així com dels torrents que aboquen en direcció als nuclis de Llagostera i Vidreres, els danys per X. compactus han estat puntuals o molt puntuals, i difícils de trobar (Fig. 2).

Afectacions en la vegetació de ribera

Novament, es confirma que X. compactus està present en tota la conca hidrogràfica de la riera de Tossa, des de zones properes a la seva desembocadura fins a tot el torrent d’Aiguafina (fins als 470 msnm d’altitud, prop del cim de Cadiretes), així com en la resta de torrents i rieres de la conca. Aquest resultat coincideix amb el d’un treball anterior (Riba-Flinch, 2023). En aquest nou treball, s’han trobat atacs de l’insecte esmentat en la part més alta de la riera de Tossa (riera de Terra Negra) i en els afluents propers (torrent de les Estimbes, torrent del Sot del Carbó i torrent del Sot de l’Infern). En totes aquestes zones, els danys associats a atacs de l’insecte en qüestió han estat fàcils o molt fàcils d’observar.

Ja fora de la conca hidrogràfica de la riera de Tossa, i en direcció a Sant Feliu de Guíxols, també s’han trobat atacs de X. compactus en els torrents de Pola i de Giverola, en les rieres de Salionç i de Vallpresona, i en els torrents del Sot de les Heures, del Canyet i de les Sorres de Sant Benet. Amb l’excepció del torrent de les Sorres de Sant Benet (on no hi havia accessos fàcils per fer el transsecte d’inspecció dins de tot el torrent), ha estat fàcil o molt fàcil observar els danys causats per aquest insecte, des de zones properes a la desembocadura fins a les parts més altes d’aquests torrents i rieres (als 300400 msnm).

Però una situació ben diferent és la que s’ha observat en les rieres de les Comes, de Sant Amanç i de Bujonis, així com en la part baixa de la xarxa hidrogràfica del Ridaura i en les rieres del Vilar, de Solius i de Mar de Sants. En totes aquestes rieres, la presència de danys per atacs de X. compactus ha estat molt baixa, aïllada i esporàdica.

En canvi, des de la part mitjana del Ridaura (on conflueix amb la riera de Sant Baldiri) fins a les parts més altes d’aquesta riera (fins els 320 msnm), els danys associats a l’insecte han estat novament bastant freqüents d’observar.

Afectacions en la vegetació de màquia

Després d’observar que els atacs de X. compactus eren significatius en moltes zones amb vegetació de ribera, es van fer transsectes d’inspecció per les principals pistes forestals i camins que transcorren per dins del massís de Cadiretes i comuniquen les diferents rieres i torrents. Es confirma que la presència de danys associats a aquest insecte perforador també ha estat significativa sobre la vegetació de màquia, present en zones solellades, obertes i molt més exposades.

S’ha observat un patró similar al comentat anteriorment per la vegetació de ribera i que les zones amb exposició al mar han presentat molts més danys que les zones de la cara nord del massís de Cadiretes (vessants de Santa Cristina d’Aro, Llagostera i Vidreres).

Vegetació afectada

En els treballs fets entre 2022 i 2024 en el massís de Cadiretes, s’han trobat danys en vegetació associada a atacs de X. compactus en 569 punts (separats a 75-100 m entre ells).

Taula 1. Llistat de les 24 plantes hoste sobre les que s’han trobat atacs de X. compactus en el massís de Cadiretes en els treballs fets entre l’agost de 2022 i el desembre de 2024. S’indiquen també el nombre de punts inspeccionats en els quals s’ha trobat aquesta planta hoste afectada i el percentatge que representa del total de 569 punts avaluats en els quals es van observar danys per X. compactus Espècie punts %

Alnus glutinosa (L.) Gärtn. 14 2,5

Arbutus unedo L. 350 61,5

Celtis australis L. 1 0,2

Ceratonia siliqua L. 31 5,4

Cornus sanguinea L. 1 0,2

Corylus avellana L. 10 1,8

Cytisus villosus Pourr. 1 0,2

Fraxinus angustifolia Vahl 2 0,4

Ilex aquifolioum L. 23 4,0

Laurus nobilis L. 166 29,2

Phillyrea angustifolia L. 1 0,2

Pistacia lentiscus L. 3 0,5

Platanus x hispanica Mill. Münchh. 1 0,2

Prunus avium L. 8 1,4

Quercus ilex L. 10 1,8

Quercus suber L. 6 1,1

Rhamnus alaternus L. 20 3,5

Rosa canina L. 1 0,2

Ruscus aculeatus L. 1 0,2

Sambucus nigra L. 1 0,2

Smilax aspera L. 1 0,2

Ulmus minor Mill. 10 1,8

Viburnum tinus L. 34 6,0

Vitis vinifera L. 1 0,2

Figura

Figura 3. Percentatge de punts (del total de 569 punts avaluats en aquest treball) i segons les principals espècies de planta hoste on s’han observat danys per atacs de X. compactus en el massís de Cadiretes. Sols es representen les espècies més afectades, encara que durant tot el seguiment s’han trobat danys en 24 espècies vegetals (veure Taula 1). En blau s’indiquen les espècies infestades presents en zones d’obaga, humides i típiques de ribera, i en vermell les espècies de solana i típiques de màquia mediterrània.

S’han observat danys en 24 espècies vegetals. Les més afectades han estat l’arboç (present en 350 punts; la qual cosa significa que els danys sobre l’arboç s’han observat en el 61,5% dels punts avaluats en el massís) i el llorer (en 166 punts, el 29,2%). Les següents plantes més afectades han estat el marfull (en 34 punts, el 6,0 %), el garrofer (en 31 punts, el 5,5 %), el boix grèvol (en 23 punts, el 4,0%) i l’aladern (en 20 punts, el 3,5%). Cal dir que en molts d’aquests punts s’han trobat vàries plantes afectades i de diferents espècies (Taula 1; Fig. 3).

Atenent als tipus d’hàbitats, s’observa que en els ambients de ribera i zones d’obaga aquest insecte d’ambrosia té una gran preferència per atacar el llorer (Fig. 4), seguit a molt distància pel marfull i el boix grèvol. D’altra banda, en els ambients

fotografies

Figura 4. (a) Llorers afectats per atacs de X. compactus en la riera de Vallpresona (9-I-2024). (b) Detall de l’assecament de brots en un llorer (30-XII-2023).

Figura 5. (a) Arboç amb una afectació “greu” (9-I-2024). (b) Arboç amb una afectació “molt greu” (9-I-2024). Malgrat que siguin

del 2024, els danys estan associats a atacs fets durant el 2023.

J. M. RIBA-FLINCH

de màquia i en zones obertes i assolellades, mostra una gran preferència per l’arboç (Fig. 5), seguit a molta distància pel garrofer i l’aladern. Cal indicar que al llarg de la carretera GI682 (entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols) i la carretera GIP-6821 (entre les urbanitzacions de Salionç i de Sant Grau d’Ardenya) és on es troben tots els garrofers, i molts d’ells presentaven atacs de l’insecte. Els atacs s’han vist quasi en tots els casos en els brots, però en el cas dels garrofers també s’han trobat atacs en el brancam principal i fins i tot en el tronc (de fins 66 cm de perímetre). En el llorers també s’han vist atacs en els troncs (de fins 13 cm de perímetre).

Discussió

L’efecte combinat dels atacs de X. compactus i els seus fongs simbionts (alguns d’ells molt fitopatògens) podria representar un factor d’estrès addicional per a les plantes afectades i, en conseqüència, una preocupació substancial des d’una perspectiva fitosanitària (Hizal et al., 2023). Aquest efecte combinat hauria de considerar-se com una amenaça real per als ecosistemes naturals a Europa (Vannini et al., 2017; Benvenuti et al., 2021).

Aquest insecte va ser afegit a la llista d’Alertes de l’EPPO (European and Mediterranean Plant Protection Organization) el 2017 i posteriorment eliminat el 2020 (EPPO, 2025). El 2019 va ser catalogat com a plaga quarantenària de la Unió Europea, en l’Annex II del Reglament d’Execució (UE) 2019/2072 de la Comissió (pàgina 319/20 i plaga núm. 65). Segons aquesta normativa, tots els Scolytinae no europeus passen a règim de plaga quarantenària de la Unió (DOUE, 2019). Una plaga pot classificar-se com una plaga de quarantena (PC) per a tot el territori de la UE (PC-UE) o per a una àrea particular anomenada Zona Protegida (PC-ZP). Les PCs corresponen a les plagues que estan absents del territori o àrea en qüestió, o que hi són presents però no estan àmpliament distribuïdes. D’altra banda, és probable que s’introdueixin, s’estableixin o es propaguin en aquest territori o en aquesta àrea i tinguin un impacte econòmic, ambiental o social inacceptable. Per tant, s’han de prendre mesures molt estrictes per evitar la seva entrada o propagació en aquests territoris. La implantació de programes plurianuals de vigilància permet assegurar una millor prospecció de les PC i detectar la seva presència com més aviat millor (MAPA, 2019). Davant d’aquesta perillositat potencial i la preocupació associada que podria generar, quan es va detectar el 2020 la presència de X. compactus en les províncies de Girona i Tarragona, es van aplicar les normatives corresponents, entre les quals hi ha fer inspeccions de seguiment en els principals espais verds (urbans i forestals) per detectar la seva presència. Després de la detecció dels primers atacs en llorers silvestres dins la riera de Tossa a l’agost del 2022 (Riba-Flinch & Bedós, 2023), s’ha fet un seguiment exhaustiu fins al 2024 a la Selva marítima i al Baix Empordà, i d’una manera molt acurada dins el massís de Cadiretes. En aquests seguiments s’ha vist que els danys que presentaven els llorers ubicats en ambients de ribera i zones humides van ser molt freqüents

Butlletí ICHN 89 (2), 2025

durant el 2023 i en alguns exemplars es va arribar al 2030% d’assecada de brots (especialment de la capçada inferior) (Riba-Flinch, 2023). En canvi, en els seguiments fets durant el 2024, els danys en llorers associats a atacs de X. compactus han estat significativament menors: s’han trobat menys exemplars afectats i aquests tenien menys assecament de brots (difícilment s’han vist llorers amb assecades superiors al 5%). Pel que fa als arboços, s’ha observat un comportament similar, i durant el 2023 es van trobar molts més exemplars afectats i amb més afectació (amb assecades que podien arribar al 40-60%), que no pas els observats durant els seguiments del 2024. En els seguiments que el DARPA va fer el 2024 a Tarragona també es va observar una reducció dels danys en conreus de garrofers i avellaners en comparar-los amb els del 2021 i els del 2022, quan van ser molt importants; a més, les captures d’adults en trampes d’atracció també van disminuir (Aymamí & Cristià, 2024).

Hi ha pocs treballs sobre els danys de X. compactus en l’àmbit forestal. La majoria són fets en l’àmbit ornamental dels espais verds urbans. Fins ara, la màxima manifestació de danys produïts per aquest insecte a Europa és l’assecament massiu d’unes 13 hectàrees del Parc Nacional del Circeo de la regió italiana del Laci a l’estiu del 2016. Les espècies vegetals més afectades van ser alzines, marfulls, llentiscles, llorers i garrofers (Vannini et al., 2017). Aquests mateixos autors van indicar que la presència en el medi natural d’aquest perforador d’ambrosia i dels seus fongs associats en una àmplia varietat de plantes hoste és un senyal extremadament alarmant i s’hauria de considerar com una amenaça real per als ecosistemes naturals d’Europa. Per aquestes raons, els autors van recomanar fermament la inclusió de X. compactus a la Llista d’Alerta de l’EPPO. Avui dia, la situació al Parc Nacional del Circeo és molt diferent i ja no s’han observat danys de la mateixa importància (Stefano Speranza [Universitat de Tuscia], com. pers.).

Es desconeix el perquè de la disminució dels danys observats en el massís de Cadiretes en comparar el 2023 amb el 2024. És molt possible que les condicions de sequera significatives dels anys 2022 i 2023, que van tenir precipitacions inferiors a les normals i temperatures per damunt del que és normal, haguessin comportat que les plantes es trobessin en unes condicions crítiques d’estrès que podrien haver facilitat els atacs d’aquest insecte perforador. Segons el SMC (2024), destaca la sequera que hi va haver durant el període 20212023 a les comarques litorals de la província de Girona, perquè els seus valors de precipitació anual d’aquests anys només representen entre un 50% i un 70% dels valors corresponents a la mitjana climàtica 1991-2020.

L’etanol sembla tenir un paper important en els processos de detecció de plantes potencialment colonitzables per part dels Scolytinae. Als treballs de Buchanan (1941) i Browne (1952) ja es menciona l’atracció que els perforadors d’ambrosia senten per l’etanol. Algunes espècies de Xylosandrus Reitter, 1913, que estan associades amb la debilitat dels brots i tiges, i fins i tot amb la mort de l’exemplar atacat, seleccionen preferentment plantes que es troben en els estadis inicials d’estrès fisiològic. Les plantes emeten etanol en res-

posta a una varietat de factors d’estrès (d’origen abiòtic o biòtic). Aquesta emissió representa un senyal important tant per a Xylosandrus com per a altres espècies de perforadors d’ambrosia, perquè els permet localitzar hostes adequats i atacar-los. A més, l’etanol facilita la colonització de l’hoste per part dels fongs simbionts d’ambrosia associats, perquè n’afavoreix el creixement (Cavaletto et al., 2021; Ranger et al., 2021).

En els propers anys, cal fer nous seguiments de l’evolució de les poblacions de X. compactus en el massís de Cadiretes i àrees veïnes, així com dels danys que produeixen a les plantes hoste. No es coneix si aquest insecte perforador d’ambrosia també està present en altres Espais d’Interès Natural de Catalunya, com poden ser el Parcs Naturals del Montseny, del Montnegre-Corredor i de Collserola, però la seva presència en municipis propers (coneguda i citada sobre vegetació ornamental d’espais verds urbans) podria amenaçar-los.

Agraïments

Agraeixo a Jordi Couso (tècnic de medi ambient de l’Ajuntament de Tossa de Mar) la informació i les dades facilitades sobre algunes zones del massís de Cadiretes. A Aina Riba Palou i a Carme Palou Coma els agraeixo les inspeccions que van fer en algunes de les zones del massís i a David Garcia Visús li agraeixo la revisió del resum en anglès. També estic agraït als revisors anònims que amb els seus comentaris i correccions van millorar aquesta publicació. Aquest treball va ser subvencionat en part pel DARPA (treballs tècnics AG-2022-1553, AG-2023-958 i AG-2024-575).

Bibliografia

Aymamí, A. & Cristià, J. 2024. Plagues emergents a Tarragona: Xylosandrus compactus. Jornada tècnica: Situació de les principals plagues emergents de la demarcació de Tarragona: Xylosandrus compactus, Halyomorpha halys, el virus rugós del tomàquet (ToBRFV) i Xylella fastidiosa. 12-DES2024. Pla Anual de Transferència Tecnològica (Generalitat de Catalunya). Disponible a: https://ruralcat.gencat.cat/c/ document_library/get_file?uuid=0cb7b365-0ed9-7d56-7cd90cc8b670948c&groupId=20181 (data de consulta: 25- II -2025).

Blaser, S., Hoelling, D., Ruffner, B., Brockerhoff, E.G., Marazzi, C., Mattei, G., Meier, M. & Beenken, L. 2024. First record of the invasive ambrosia beetle Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1875) (Coleoptera: Scolytinae) and its fungal associates in Switzerland. BioInvasions Records, 13 (3): 621-636. https://doi. org/10.3391/bir.2024.13.3.05

Benvenuti, C., Strangi, A., Iovinella, I., Barzanti, G.P., Simoni, S., Vitale, S., Luongo, L., Francardi, V. & Roversi, P.F. 2021. Xylosandrus compactus and Liparthrum colchicum (Coleoptera Scolytinae) in Tuscany: a preliminary screening of associated fungi. Redia, 104: 139-146. https://doi.org/10.19263/ REDIA-104.21.14.

Browne, F.G. 1952. Suggestions for future research in the control of ambrosia beetles. The Malayan Forester, 15: 197-206. Buchanan, W.D. 1941. Experiments with an ambrosia beetle, Xylosandrus germanus (Blfd.). Journal of Economic Entomology, 34 (3): 367-369. https://doi.org/10.1093/jee/34.3.367

Cavaletto, G., Faccoli, M., Ranger, C.N. & Rassati, D. 2021. Ambrosia beetle response to ethanol concentration and host tree species. Journal of Applied Entomology, 145 (8): 800-809. https://doi.org/10.1111/jen.12895

Chapin, E., Mouttet R. & Chauvel, G. 2016. Xylosandrus compactus trouvé en France métropolitaine. Phytoma, 697: 10-12. DOUE (Diario Oficial de la Unión Europea). 2019. Reglamento de Ejecución (UE) 2019/2072 de la Comisión, de 28 de noviembre de 2019, por el que se establecen condiciones uniformes para la ejecución del Reglamento (UE) 2016/2031 del Parlamento Europeo y del Consejo en lo que se refiere a las medidas de protección contra las plagas de los vegetales, se deroga el Reglamento (CE) nº 690/2008 de la Comisión y se modifica el Reglamento de Ejecución (UE) 2018/2019 de la Comisión. Anexo II: Lista de plagas cuarentenarias de la Unión y sus códigos respectivos. Parte A: Plagas de cuya presencia no se tiene constancia en el territorio de la Unión. C: Insectos y Ácaros Disponible en: https://www.boe.es/buscar/doc. php?id=DOUE-L-2019-81905 (data de consulta: 25-II-2025).

EPPO (European and Mediterranean Plant Protection Organization). 2021a. Xylosandrus compactus: distribution details in Malta. NPPO of Malta, 2021-05. Disponible a: https://gd.eppo.int/taxon/ XYLSCO/distribution/MT (data de consulta: 25-II-2025).

EPPO (European and Mediterranean Plant Protection Organization). 2021b. First report of Xylosandrus compactus in mainland Spain. EPPO Reporting Service, no. 01-2021, article: 2021/013. Disponible en: https://gd.eppo.int/reporting/article-6952 (data de consulta: 25-II-2025).

EPPO (European and Mediterranean Plant Protection Organization). 2025. Xylosandrus compactus. Disponible en: https://gd.eppo.int/ taxon/XYLSCO (data de consulta: 25-II-2025).

Faccoli, M. 2021. Xylosandrus compactus, un nuovo parassita forestale invade l’Italia. Foresta, 18: 8-14.

Gallego, D., Riba-Flinch, J.M., Molina, N., González, E., di Sora, N., Núñez, L., Closa, A.M., Comparini, C. & Leza, M. 2020. Las invasiones silenciosas de escolítidos: el caso del género Xylosandrus (Coleoptera, Curculionidae, Scolytinae). Revista Foresta, 78: 78-83.

GENCAT (Generalitat de Catalunya). 2014. Massís de Cadiretes. Disponible en: https://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_ dactuacio/patrimoni_natural/senp_catalunya/espais_sistema/ girona/ctm. (data de consulta: 25-II-2025).

Hauptman, T., Devetak, Z., De Groot, M., Faccoli, M. & Piškur, B. 2024. First record of non-native Xylosandrus compactus and Anisandrus maiche (Coleoptera: Curculionidae, Scolytinae) in Slovenia. Zootaxa, 5415 (2): 339-345. https://doi.org/10.11646/ zootaxa.5415.2.8.

Hizal, E., Acer, S., & Altunişik, S. 2023. First record of the invasive alien species Xylosandrus compactus in Turkey. BioInvasions Records, 12 (1): 93-102. https://doi.org/10.3391/bir.2023.12.1.08

Karpun, N.N., Petrov, A.V., Zhuravleva, E.N., Shoshina, E.I., Kirichenko, N.I., Mandelshtam, M.Y. & Musolin, D.L. 2024. Two invasive bark beetles Phloeosinus armatus Reitter and Xylosandrus compactus (Eichhoff) (Coleoptera, Curculionidae: Scolytinae) newly recorded in Russia. EPPO Bulletin, 54 (2): 166-181. https://doi.org/10.1111/epp.13019

Kirkendall, L.R. & Faccoli, M. 2010. Bark beetles and pinhole borers (Curculionidae, Scolytinae, Platypodinae) alien to Europe. ZooKeys, 56: 227-251. https://doi.org/10.3897/zookeys.56.529

Leza, M., Núñez, L., Riba-Flinch, J.M., Comparini, C., Roca, A. & Gallego, D. 2020. First record of the black twig borer, Xylosandrus compactus (Coleoptera, Curculionidae, Scolytinae) in Spain. Zootaxa, 4767 (2): 345-350. https://doi.org/10.11646/ zootaxa.4767.2.9

MAPA (Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación). 2019. La nueva Reglamentación Europea relativa a la Sanidad Vegetal. Reglamento (UE) 2016/2031. Disponible en: https:// www.mapa.gob.es/es/agricultura/temas/sanidad-vegetal/ resumennuevanormativasv_tcm30-523541.pdf (data de consulta:

J. M. RIBA-FLINCH

25-II-2025).

Marini, L., Haack, R.A., Rabaglia, R.J., Petrucco-Toffolo, E., Battisti, A. & Faccoli, A. 2011. Exploring associations between international trade and environmental factors with establishment patterns of exotic Scolytinae. Biological Invasions, 13: 22752288. https://doi.org/10.1007/s10530-011-0039-2

Pennacchio, F., Santini, L. & Francardi, V. 2012. Bioecological notes on Xylosandrus compactus (Coleoptera Curculionidae Scolytinae), a species recently recorded into Italy. Redia, 95: 67-77.

Pernek, M., Hrašovec, B., Lacković, N., Domijan, O. & Avtzis, D. 2025. First Record of the Ambrosia Beetle Xylosandrus compactus (Coleoptera, Curculionidae) in Croatia. Forests, 16 (1), 157: 1-9. https://doi.org/10.3390/f16010157

Ranger, C.M., Reding, M.E., Addesso, K., Ginzel, M. & Rassati, D. 2021. Semiochemical-mediated host selection by Xylosandrus spp. ambrosia beetles (Coleoptera: Curculionidae) attacking horticultural tree crops: a review of basic and applied science. The Canadian Entomologist, 153 (1): 103-120. https://doi. org/10.4039/tce.2020.51.

Riba-Flinch, J.M. 2023. Xylosandrus compactus (Col.: Scolytinae) i Stephanitis lauri (Hem.: Tingidae): dues espècies exòtiques que s’han estès per tota la conca hidrogràfica de la riera de Tossa de Mar (La Selva, Girona, NE Espanya). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87: 213-223. https://doi. org/10.2436/20.1502.01.164

Riba-Flinch, J.M. & Bedós, M. 2023. Datos sobre la expansión de la especie exótica Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Curculionidae: Scolytinae) en las provincias de Girona y Barcelona (NE España). Revista gaditana de Entomología, 14: 117-135.

Riba-Flinch, J.M. & Bedós, M. 2024. El perforador de ambrosía Xylosandrus compactus (Coleoptera: Scolytinae) en el litoral catalán: ¿es una plaga invasora grave? Phytoma, 362 (octubre): 46-51.

SMC (Servei Meteorològic de Catalunya). 2024. Butlletí Climàtic Annual del 2023. 68 pp. Disponible en: https://static-m.meteo. cat/wordpressweb/wp-content/uploads/2024/04/11112647/ BCA_2023.pdf (data de consulta: 25-II-2025).

Soldati, F., Barnouin, T., Mouttet, R. & Van Meer, C. 2024. Alien bark beetle Xylosandrus compactus (Chapuis & Eichhoff, 1875) reaches the Atlantic coast in Europe; Liparthrum colchicum Semenov, 1903 newly reported in France (Coleoptera, Curculionidae, Scolytinae). Revue de l’Association Roussillonnaise d’Entomologie, 110: 33-43.

Spanou, K., Marathianou, M., Gouma, M., Dimou, D., Nikoletos, L., Milonas, P.G. & Papachristos, D.P. 2019. First record of black twig borer Xylosandrus compactus (Coleoptera: Curculionidae) in Greece. 18th Panhellenic Entomological Congress, Komotini 15–17/X/2019, Abstract, pp. 77.

Urvois, T., Perrier, C., Roques, A., Sauné, L., Courtin, C., Li, Y., Johnson, A.J., Hulcr, J., Auger-Rozenberg, M.A. & Kerdelhué,C. 2021. A first inference of the phylogeography of the worldwide invader Xylosandrus compactus Journal of Pest Science, 95: 1217-1231. https://doi.org/10.1007/s10340-021-01443-7

Vannini, A., Contarini, M., Faccoli, M., Valle, M.D., Rodriguez, C.M., Mazzetto, T., Guarneri, D., Vettraino, A.M. & Speranza, S. 2017. First report of the ambrosia beetle Xylosandrus compactus and associated fungi in the Mediterranean maquis in Italy, and new host-pest associations. EPPO Bulletin, 47: 100-103, https:// doi.org/10.1111/epp.12358.

Riba-Flinch, J.M., Leza, M. & Gallego, D. 2021. First records of Xylosandrus compactus (Coleoptera: Curculionidae, Scolytinae) in the Iberian Peninsula: an expanding alien species? Zootaxa, 4970 (1): 161-170. https://doi.org/10.11646/zootaxa.4970.1.8. Roques, A., Bellanger, R., Daubrée, J.B., Ducatillion, C., Urvois, T. & Auger-Rozenberg, M.A. 2019. Les scolytes exotiques: une menace pour le maquis; l’expansion rapide de Xylosandrus crassiusculus et X. compactus associée à leur polyphagia nécessitent de mieux connaître ces ravageurs de ligneux. Phytoma, 727: 16-20.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 55-58. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Descripció d’una nova espècie d’Aphaenops Bonvouloir (Coleoptera: Carabidae: Trechini) de la Conca de Dalt (Catalunya, Espanya)

Jordi Comas 1 & Eduard Vives 1

1 Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Laboratori de Natura, Col·lecció d’artròpodes. Passeig Picasso, s/n, 08003 Barcelona. A/e: comasj2@gmail.com, eduard_vives@hotmail.com

Autor per a la correspondència: Eduard Vives. A/e: eduard_vives@hotmail.com

Rebut: 29.01.2025. Acceptat 27.04.2025. Publicat: 30.06.2025

Resum

Es descriu una nova espècie de Trechini (Carabidae) del gènere Aphaenops: A. (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp. col·lectada a la cova Cuberes (Serradell, Conca de Dalt, Pallars Jussà). Es donen les dades morfològiques més importants i s’il·lustren l’habitus i la genitàlia d’aquesta nova espècie. Es diferencia de l’espècie més propera: Aphaenops (Nafarroaphaenops) sobrarbensis (Lagar & Hernando, 1987).

Paraules clau: Coleoptera, Carabidae, Trechini, Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp. Serradell, Conca de d’Alt, (Pallars Jusà). Catalunya, península Ibèrica.

Abstract

Description of a new species of Aphaenops Bonvouloir (Coleoptera: Carabidae: Trechini) from the Conca de Dalt (Catalonia, Spain)

A new species of Trechini (Carabidae) of the genus Aphaenops is described: A. (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp. collected in Cova Cuberes (Serradell, Conca de Dalt, Pallars Jussà). The most important morphological data are given and the habitus and genitalia of this new species are illustrated. It differs from the closest species: Aphaenops (Nafarroaphaenops) tres

Key words: Coleoptera, Carabidae, Trechini, Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp., Pallars Jusà, Lleida, Catalonia, Iberian Peninsula.

urn:lsid:zoobank.org:pub:38F04100-98C5-4828-9EEF-C295BB09921C

Introducció

Durant una de les inspeccions realitzades a la cova Cuberes de la Conca de Dalt, Catalunya, amb l’objectiu de trobar fauna subterrània, els investigadors Lluís Filbà i Joan Pallisé van capturar diverses espècies. Entre les captures es troben una petita sèrie de coleòpters Stygiophyes latebricola (Jeannel, 1911), un exemplar de Thalassophilus longicornis (Sturm, 1825) i un exemplar de Bembidion (Metallina) properans (Stephens, 1828). A més, es va recollir una petita sèrie de coleòpters aquàtics de la família Dytiscidae. Recol·lectaren també un exemplar d’un coleòpter Carabidae Trechini pertanyent al gènere Aphaenops Bonvouioir, 1862 subgènere Nafarroaphaenops Faille, Fresneda & Bourdeau, 2023, que un cop estudiat s’ha verificat que es tracta d’una nova espècie que tot seguit descrivim. Aquesta novetat és la primera coneguda d’aquest subgènere en una cavitat subterrània catalana. Les tres altres espècies d’aquest subgènere són endèmiques del Pirineu francès, del nord d’Osca i del nord de Navarra. Per la seva particular morfologia se sepa-

DOI: 10.2436/20.1502.01.205

ra de la resta d’Aphaenops coneguts de Catalunya, els quals pertanyen al subgènere Ceretotrechus, Faille, Fresneda & Bordeau, 2023.

Material i mètodes

L’holotipus mascle conegut va ser capturat per Lluís Filbà a la cova Cuberes a la galeria Badalona. L’exemplar va ésser conservat en alcohol etílic de 96º i part del seu contingut abdominal està en estudi per a la seva possible inclusió en una anàlisi de filogènia molecular a càrrec del nostre amic i col·lega el Dr. Arnaud Faille (Department of Entomology, Staatliche Museum für Naturkunde Stuttgart).

L’exemplar ha estat estudiat amb una lupa estereoscòpica WILD M5A, Heerbrugg. Les fotografies han estat fetes amb una càmera Nikon D7000, amb objectiu Macro Nikon NIKKOR 200 mm / 1:40. Les fotografies per capes han estat processades amb el programa Helicon Focus©.

J. COMAS & E.

1. Holotipus mascle d’Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp.

Resultats

Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp. (Fig. 1)

urn:lsid:zoobank.org:act:967C02A3-271E-4A99-A574B1ACB9A8380C

Diagnosi

Seguint el recent treball de Faille et al. (2023) on es revisa filogenèticament la posició dels subgèneres d’Aphaenops, aquesta nova espècie és propera a l’Aphaenops (Nafarroaphaenops) sobrarbensis (Lagar & Hernando,1987) descrita de la cova d’Aso del municipi de Fanlo (Osca). La morfologia de la nova espècie se separa d’A. (N.) sobrarbensis per la forma reduïda del pronot i pels èlitres curts i poc dilatats, per la distribució de les sèries de setes agregades en nombre de tres a la zona humeral i de quatre a la zona apical (Fig. 2), per la presència de petites setes disperses al cap, pronot i èlitres, per la forma dels èlitres sense dent humeral i per la presència d’una forta dent a la meitat del llavi. Aquests dos darrers caràcters

Butlletí ICHN

(2), 2025

Figura 2. Èlitre dret d’Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp., detall de la posició de les setes dorsals, laterals i apical.

el situen perfectament al subgènere Nafarroaphaenops. L’òrgan copulador masculí (Fig. 3) és molt diferent al d’A. (N.) sobrarbensis. Aquesta darrera espècie també es diferencia per la mida més petita, per tenir el pronot subquadrat, per la forma dels èlitres molt més curts, i especialment per la forma de l’òrgan copulador masculí molt més curt, arquejat i sense la sinuositat dorsal d’A. (N.) sobrarbensis, (Fig. 4).

Descripció

Mida del mascle: 2,78 mm de longitud i 0,82 mm d’amplada. Femella: desconeguda. Cap estret i lleugerament comprimit amb un coll no gaire estret a la part posterior, molt convex a la zona posterior i aplanat a la meitat anterior, més llarg que ample (0,40 mm × 0,25 mm), de costats paral·lels, amb pubescència que és més abundant en la base de les antenes, amb dues setes situades en el quart anterior a de la base les antenes i dos en el terç posterior, al final del solc longitudinal i alineades amb les anteriors. Tot el cap amb petites setes daurades disperses. Presenta dos solcs arquejats a la zona interantenar. Bases antenals poc sortides i molt separades, i amb peti-

Figura

4. Edeagus de l’holotipus mascle d’Aphaenops (Nafarroaphaenops) sobrarbensis (Lagar & Hernando, 1987)

tes setes daurades a cada base. Labre trapezoïdal, proveït d’una llarga seta a cada costat, amb la part anterior recta, amb quatre setes equidistants entre elles, les més properes al marge lateral llargues i gruixudes. Epistoma amb la vora anterior sinuada i amb sis llargues setes al marge anterior les quals guanyen llargada des de la part interior cap a l’exterior. Les dues centrals són més petites. Mandíbules fines, no massa llargues, aplanades, amb la vora interna recta i arquejades a l’àpex. Maxil·les llargues i amb el tercer artell molt estret i acuminat. Els palps labials més petits que els maxil·lars i més fins. Antenes no massa llargues i fines (1,46 mm), amb el primer artell curt i ovalat, el segon el doble llarg que d’ample, i el tercer llarg i estret i lleugerament més llarg que el segon. El quart artell és més curt i estret que el cinquè, i la resta d’artells són aproximadament iguals i lleugerament aplanats, i tots ells estan recoberts de curtes setes daurades. Temporals sense rastre de cicatriu ocular i amb una llarga seta a cada costat de la part superior.

Pronot gairebé tant llarg com ample (ratio: 0,54 × 0,50 mm), de costats arquejats, quasi rectes prop de la base, i amb una llarga seta al marge lateral en la cinquena part anterior. Els angles posteriors són arrodonits i tenen una gran seta daurada. El marge lateral és molt fi, i visible solament per una fina línia lleugerament quitinitzada. Zona discal del pronot llisa i poc convexa, solcada longitudinalment a la seva

meitat, i amb unes curtes setes disperses a la zona basal. A cada costat són visibles les propleures. La vora anterior és gairebé recta, mentre que la posterior és lleugerament arquejada i més estreta que l’anterior. Prostern llarg i estret amb el procés prosternal laminar. Procoxes còniques. Mesoventrit cònic i estret amb el procés curt, ample i lleugerament aplanat. Metaventrit amb la vora anterior sortida i articulada amb el mesoventrit. Metaepisternes llargues i estretes.

Èlitres ovalats, d’1,74 mm de llargada i 0,82 d’amplada, sense marcar l’angle humeral, arrodonits a la zona apical, tot i que l’exemplar holotipus fotografiat (Fig. 1) és immatur té l’àpex elitral lleugerament arrugat; pubescència dispersa, d’espatlles esborrades, doble més llargs que amples, sense estries, insinuades per unes depressions lleugerament marcades. Costats arquejats amb un fort replec elitral. Escudet triangular i molt petit. Sutura llisa i molt fina. Zona discal convexa, amb restes de l’estriació elitral en els dos terços basals i amb quatre llargues setes discals, la primera en la cinquena part basal, la segona a la meitat elitral, la tercera en el quart apical i la quarta gairebé a la zona apical. La resta dels èlitres estan recoberts de petites setes daurades, curtes i dretes, molt disperses. Part inferior de l’abdomen amb els ventrits amples i curts, arquejats i finament vorellats a la part posterior. El pigidi està proveït de dues setes apicals.

Potes moderadament llargues, llises, amb setes fines. Trocantins ovalats i poc sortints, amb els fèmurs poc dilatats a la part mitjana, i amb les tíbies estretes i molt lleugerament dilatades a la zona apical. Els protarses són molt poc dilatats a la part interna dels dos primers artells, que són molt curts. Els mesotarsos i els metatarsos són curts i cilíndrics, però tenen el primer artell llarg. Les ungles són llargues arquejades i simples.

Òrgan copulador masculí (Fig. 3) amb el lòbul mitjà curt i arquejat, afuat a la part apical i amb una làmina arrodonida a la punta. Endofalus poc quitinitzat i amb una sèrie d’escames quitinitzades. Estils laterals curts i gruixuts amb un parell de llargues setes a l’àpex.

Material tipus

Holotipus ♂: cova Cuberes / Serradell / Conca de Dalt / (Pallars Jussà) / 22-VIII-2024 / Filbà & Pallisè leg. (etiqueta blanca); Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp. J. Comas & E. Vives det. (etiqueta vermella). Dipositat a la collecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Etimologia

L’epítet específic fa referència al nom de la cavitat subterrània on s’ha localitzat la nova espècie: cova Cuberes, Serradell, Conca de Dalt, Pallars Jussà, Catalunya.

Distribució

Només es coneix de la localitat típica: Catalunya, Serradell, Conca de Dalt (Pallars Jussà) cova Cuberes, UTM Datum ETRS89 31N, 324478, 4683033, 1.135 msnm.

Figura 3. Edeagus de l’holotipus mascle d’Aphaenops (Nafarroaphaenops) cuberesi n. sp.

Figura

J. COMAS & E. VIVES

Discussió

Seguint el recent treball de Faille et al., 2023 on es revisa filogenèticament la posició dels subgèneres d’Aphaenops, la nova espècie es pot col·locar propera a les tres espècies conegudes de l’esmentat subgènere: A. (N.) sobrarbensis (Lagar & Hernando, 1987), de la cova d’Aso (Osca), A. (N.) giraudi (Ochs, 1938) descrit de la Sima de la Piedra de San Martin, Arlas (Navarra), i A. (N.) navarricus (Coiffait & Gaudin, 1950) descrit de la Gouffre EL-71, Château Pignon, Pirineus Atlàntics (França), que ocupen una àrea geogràfica molt extensa. La primera espècie mencionada es troba al vessant sud de la serralada pirinenca i les altres dues al vessant nord (Jeannel, 1928; Coiffait, 1962).

És la primera vegada que es cita el subgènere Nafarroaphaenops a Catalunya. Fins ara el gènere Aphaenops estava representat a la fauna subterrània catalana pel subgènere Aphaenops (Ceretotrechus) boumortensis (Faille, Bourdeau, Bellès & Fresneda, 2015), Aphaenops (C.) delioti ( Faille, Bourdeau, Bellès & Fresneda, 2015), A. (C.) incantatus ( Faille, Bourdeau, Bellès & Fresneda, 2015), A. (C.) puigmalensis (Lagar, 1981), A.(C.) seijasi (Español, 1969), A. (C.) ubachi (Español, 1965) i A. (C.) victoriai ( Faille, Bourdeau, Bellès & Fresneda, 2015).

Agraïments

En primer lloc volem agrair als companys Joan Pallisé i Lluís Filbà l‘amabilitat de prestar-nos, per al seu estudi, l’únic exemplar col·lectat. A l’amic Carles Hernando la confiança de deixar-nos en préstec l’exemplar holotipus mascle d’Aphaenoops (Nafarroaphaenops) sobrarbensis. Agraïm molt especialment a l’amic Agustí Meseguer les fotografies realitzades per a aquest estudi. També agraïm al nostre amic i col·lega el Dr. Arnaud Faille que hagi revisat el treball i ens hagi ajudat a establir la filogènia molecular de la nova espècie.

Bibliografia

Coiffait, H. 1962. Monographie des Trechinae cavernicoles des Pyrénées. Annales de Spéléologie 17(1): 119-170.

Faille, A., Fresneda, J. & Bourdeau, C. 2023. Reconciling morphological and molecular data in a highly convergent group: the Pyrenean radiation of hypogean Trechini (Coleoptera: Carabidae). Integrative Systematics: Stuttgart Contributions to Natural History 6(1): 1-29

Jeannel, R. 1928. Monographie des Trechinae III. L’Abeille, 35: 168-214.

Lagar, A. & Hernando, C. 1987. Un nuevo Hydraphaenops del Pirineo de Huesca. Eos, 63 : 97-100.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 59-76. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

El fons inèdit del Dr. Oriol de Bolòs, un recurs clau per a l’estudi de la vegetació dels Països Catalans

Gabriel Mercadal 1 & Lluís Mercadal 1

1 Grup Català de Recerca en Fitosociologia i Hàbitats Naturals, Flora Catalana. Institut Jaume Vicens Vives. C/ Isabel la Catòlica, 17. 17004, Girona.

Autor per a la correspondència: G. Mercadal, A/e: vegetacio.cat@gmail.com

Rebut: 23.03.2025. Acceptat 06.05.2025. Publicat: 30.06.2025

Resum

El fons del Dr. Oriol de Bolòs de la Universitat de Barcelona representa un recurs fonamental per a l’estudi de la botànica catalana. Aquest fons, traslladat des de casa seva a l’arxiu de la Biblioteca de la Facultat de Biologia el 2015, gràcies a la donació de la seva vídua, Margarida Masclans, inclou una extensa col·lecció de documents i dades inèdites. Entre elles, destaquem llibretes de camp, fitxes d’inventaris florístics, esborranys d’articles i de llibres, correspondència personal i científica i fotografies diverses. El procés de catalogació (2017-2024), realitzat pel Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació, ha permès organitzar digitalment el fons en 28 sèries, respectant l’ordre original dels documents i preservant-ne el context històric i científic.

El fons destaca per la seva riquesa en dades sobre vegetació, amb aproximadament 10.000 inventaris florístics, molts d’ells inèdits, que cobreixen principalment els Països Catalans i altres regions del sud-oest d’Europa. Aquests inventaris, així com els esborranys de llibres com ara el “Prodomus de la vegetació de les terres catalanes”, ofereixen una visió única de les comunitats vegetals i la seva evolució al llarg del segle XX. A més, el fons inclou documents biogràfics, científics i històrics que aclareixen la trajectòria professional d’Oriol de Bolòs i la seva contribució a la florística i a la fitosociologia de Catalunya i d’Europa.

Aquest article vol posar en relleu la importància d’aquest fons per a la recerca botànica i remarcar la necessitat de la seva digitalització per garantir-ne l’accés i la preservació. El fons no només és una eina essencial per a l’estudi de la botànica dels Països Catalans, sinó que també representa un patrimoni científic de gran rellevància per a la comunitat acadèmica internacional.

Mots clau: Oriol de Bolòs, fons documental, Universitat de Barcelona, botànica, vegetació, fitosociologia, inventaris florístics, història de la botànica, Països Catalans.

Abstract

The unpublished archive of Dr. Oriol de Bolòs, a key resource for the study of vegetation in the Catalan Countries

The archive of Dr. Oriol de Bolòs at the University of Barcelona represents a fundamental resource for the study of Catalan botany. This collection, transferred from his home to the archive of the Faculty of Biology Library in 2015 thanks to a donation made by his widow, Margarida Masclans, includes an extensive compilation of documents and unpublished data. Among these, field notebooks, floristic inventory records, drafts of articles and books, personal and scientific correspondence, and various photographs stand out. The cataloging process (2017-2024), carried out by the Learning and Research Resources Center, has digital organized the archive into 28 series, preserving the original order of the documents and maintaining their historical and scientific context.

The archive is particularly notable for its wealth of vegetation data, including approximately 10,000 floristic inventories, many of them unpublished, covering primarily the Catalan Countries and other regions of southwestern Europe. These inventories, along with drafts of works such as the “Prodomus de la vegetació de les terres catalanes”, provide a unique perspective on plant communities and their evolution throughout the 20th century. Additionally, the archive contains biographical, scientific, and historical documents that shed light on the professional trajectory of Oriol de Bolòs and his contributions to floristics and phytosociology in Catalonia and Europe.

This article aims to highlight the importance of this archive for botanical research and to emphasize the need for its digitization to ensure its accessibility and preservation. The collection is not only an essential tool for the study of botany in the Catalan Countries but also represents a scientific heritage of great relevance to the international academic community.

Key words: Oriol de Bolòs, documentary archive, University of Barcelona, botany, vegetation, phytosociology, floristic inventories, history of botany, Catalan Countries.

Introducció

El 22 de març de 2007 ens va deixar el gran botànic català Oriol de Bolòs i Capdevila (1924-2007). El Dr. Bolòs va ser un treballador infatigable des de ben jove, i al llarg de la seva vida va crear un gran fons personal de dades de diverses disciplines, però especialment referents a la flora i la vegetació dels Països Catalans. Tanmateix, una bona part de les dades van quedar inèdites per manca de temps per publicar-les.

DOI: 10.2436/20.1502.01.206

L’any 2015, la Sra. Margarida Masclans i Aleu (19342015), vídua del Dr. Oriol de Bolòs, va acordar amb Teresa Pañell, aleshores cap del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Biblioteca de la Facultat de Biologia, el trasllat del fons del seu marit a la Universitat de Barcelona. La documentació es trobava inicialment dipositada al domicili particular de la família Bolòs, principalment emmagatzemada en mobles tipus aparador.

Al cap i a la fi, després del traspàs del seu marit, Margarida Masclans ja va pensar a cedir la documentació del Dr. Bolòs a la Biblioteca de Biologia de la UB. Les tècniques del CRAI, Teresa Pañell i Carme Cambrodí, que coneixien personalment la senyora Masclans, van facilitar els tràmits comentant-li de tant en tant la possibilitat de la donació. Per altra banda, deixebles del Dr. O. de Bolòs, com ara el Dr. Ramon Maria Masalles i el Dr. Josep Vigo, també van influir per tal que la Sra. Masclans es decidís a donar definitivament el fons (Ferran Moreno, com. pers.). De fet, l’any 2001, el Dr. O. de Bolòs ens havia comentat personalment que era una llàstima que moltes dades recollides pel seu mestre en florística, el Dr. Pius Font i Quer, fossin encara inèdites per la negativa de la seva família a cedir-les.1 Per tant, en certa manera, el Dr. O. de Bolòs ja devia voler fer aquest pas.

El 6 de novembre de 2024, coincidint amb la finalització de la descripció del fons a l’eina de gestió de l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona, es va signar l’acord formal de donació entre el Dr. Jordi Bolòs i Masclans, fill d’O. de Bolòs, i Judit Casals Parladé, directora del CRAI de la Universitat de Barcelona (R. Boscaro, com. pers.).

En l’homenatge del Dr. Bolòs celebrat a Olot el 23 d’octubre de 2024, vàrem poder conversar amb el Dr. Josep Maria Ninot i el Dr. Jordi de Bolòs i conèixer l’existència del fons Bolòs de la UB. Així doncs, per tal de comprovar si el fons disposava d’inventaris florístics i altres dades inèdites útils per a l’estudi de les comunitats vegetals del nostre país, el Grup Català de Recerca en Fitosociologia i Hàbitats Naturals (FitoHab) de Flora Catalana va fer un parell de visites a l’Arxiu de la Biblioteca de la Facultat de Biologia.

A continuació, descrivim breument el fons del Dr. O. de Bolòs, centrant-nos, especialment, en les dades sobre vegetació, la disciplina botànica que més va fomentar i que, segons el nostre parer, més el va atraure. Hem de tenir en compte, que la primera publicació botànica d’Oriol de Bolòs fou un treball titulat “Sobre la vegetación de Montserrat” (Bolòs, 1946), i la darrera, el “Mapa de vegetació potencial de Catalunya 1: 250.000” (Bolòs et al., 2004), dos estudis sobre vegetació. Malgrat tot, això podria ser pura coincidència. Així doncs, si analitzem la bibliografia del Dr. O. de Bolòs publicada per Panareda (1998), que inclou estudis divulgatius i científics, però no és del tot completa, ja que només arriba fins a l’any 1998, o per Vigo (2008), que inclou tota la seva trajectòria, però només estudis científics, el 42 % de les seves obres tracten específicament sobre vegetació, i entre un

1 Finalment, el fons Pius Font i Quer va ser cedit a l’Institut Botànic de Barcelona. La seva catalogació va finalitzar el 2015 (IBB, 2025).

Taula 1. Temàtiques principals de les obres del Dr. O. de Bolòs. Font: elaboració pròpia a partir de la bibliografia publicada a Panareda (1998) i a Vigo (2008). Els estudis de Bolòs (1950) i Bolòs & Vigo (1984a) amb un pes similar en flora i en vegetació s’han comptabilitzat en els dos apartats. N, nombre d’estudis; %, percentatge.

Temàtiques Panareda (1998) Vigo (2008) N % N %

Vegetació i cartografia de la vegetació 124 42 104 42 Flora 75 25 69 28

Biografies sobre botànics 34 12 25 10

Història de la botànica i de la ciència 12 4 9 4

Altres (especialment sobre conservació de la natura o lingüística) 51 17 40 16

25 % i un 28 % són obres florístiques (Taula 1). De fet, els treballs sobre flora no comencen a ser freqüents fins a l’inici de la dècada de 1980, un cop ja estava entregat plenament a la redacció de la “Flora dels Països Catalans” (Bolòs & Vigo, 1984b-2001).2

L’objectiu principal d’aquest escrit és donar a conèixer aquest fons, amb especial atenció a la informació inèdita sobre la vegetació dels Països Catalans, amb la voluntat de facilitar tant la recerca sobre el mateix fons com en l’estudi de les comunitats vegetals del nostre país. Així mateix, esperem que aquestes ratlles puguin ajudar a trobar el finançament necessari per digitalitzar-lo i posar a l’abast de tothom aquest fons extraordinari de gran rellevància per la botànica catalana i del sud-oest d’Europa.

Descripció general del fons

La fase de tractament arxivístic va durar des de 2017 fins a 2024, i sempre es va procurar mantenir l’ordre original dels documents per preservar el context dels registres, respectant tant l’estructura establerta pel productor com el principi de provinença. El fons consta de 62 arxivadors (capses de cartró), que ocupen set metres lineals. Actualment, encara en queden dos per catalogar.

Els membres del CRAI-Biblioteca de Biologia han catalogat digitalment el fons en 28 sèries segons el contingut dels documents (UBDOC, 2025). El material inclou dades personals, científiques, lingüístiques, docents, polítiques, d’història de Catalunya, culturals, d’entitats i organitzacions variades, entre altres aspectes (Taula 2). El fons és realment extens amb moltes dades inèdites, com ara llibretes de camp, agendes personals, esborranys d’articles i de llibres, correspondència científica i personal, fotografies de temàtica diversa, etc. Fins i tot, hi ha diverses dades d’Antoni de Bolòs i d’altres científics.

2 Tanmateix, en volum de feina, els treballs de flora van ser, després de la redacció de la “Flora”, els que més temps el van ocupar.

Taula 2. Continguts generals del fons Oriol de Bolòs segons la catalogació digital establerta pel CRAI (UBDOC, 2025).

1. Correspondència familiar recopilada per Oriol de Bolòs (1965)

2. Correspondència professional enviada i rebuda per Oriol de Bolòs (1946/1982)

3. Currículums d’Oriol de Bolòs (1953/2002)

4. Expedients d’accés i acreditacions acadèmiques d’Oriol de Bolòs (1934/1973)

5. Expedients d’àmbit personal d’Oriol de Bolòs

6. Expedients d’articles publicats en diaris i revistes recopilats per Oriol de Bolòs (1912/1995)

7. Expedients de col·laboració amb entitats de recerca científica recopilats per Oriol de Bolòs (1946/1982)

8. Expedients de les activitats com a membre d’organismes internacionals d’Oriol de Bolòs

9. Expedients de les activitats com a membre d’entitats esportives i culturals d’Oriol de Bolòs

10. Expedients de recerca científica elaborats per Oriol de Bolòs (1941/1994)

11. Expedients de recerca lingüística d’Oriol de Bolòs (1962/1998)

12. Expedients de recerca sobre història de la ciència recopilats per Oriol de Bolòs

13. Expedients de treballs científics de Maria del Tura de Bolòs recopilats per Oriol de Bolòs

14. Expedients sobre Antoni de Bolòs recopilats per Oriol de Bolòs (1878/1975)

15. Expedients sobre defensa de la llengua catalana recopilats per Oriol de Bolòs (1961/1993)

16. Expedients sobre Francesc Masclans i Girvés recopilats per Oriol de Bolòs (1972/1999)

17. Expedients sobre història, política i cultura recopilats per Oriol de Bolòs (1935/1999)

18. Expedients sobre la participació d’Oriol de Bolòs en actes públics recopilats per Oriol de Bolòs (1966/2002)

19. Expedients sobre la universitat i la seva organització recopilats per Oriol de Bolòs

20. Expedients sobre l’activitat a la Diputació de Barcelona d’Oriol de Bolòs (1974)

21. Expedients sobre l’activitat com a docent a la Universitat de Barcelona d’Oriol de Bolòs (1949/1993)

22. Expedients sobre l’activitat com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol de Bolòs (1947/2002)

23. Expedients sobre l’activitat com a membre de l’Organització per a la Cartografia de les Plantes als Països Catalans (ORCA) d’Oriol de Bolòs

24. Expedients sobre l’activitat d’Oriol de Bolòs a l’Ajuntament de Barcelona (1965/1984)

25. Expedients sobre l’activitat d’Oriol de Bolòs com a membre de l’Institut Botànic de Barcelona

26. Expedients sobre les activitats en defensa de la natura recopilats per Oriol de Bolòs (1986/2001)

27. Expedients sobre les activitats formatives d’Oriol de Bolòs (1942/1949)

28. Homenatges, commemoracions i distincions rebudes per Oriol de Bolòs

Nota: el CRAI de la Biblioteca de la Facultat de Biologia encara ha de classificar dos arxivadors, que segons ens han informat contenen:

– Correspondència d’Oriol de Bolòs amb diverses entitats i associacions culturals, com ara Òmnium Cultural, Edicions 62, el Centre Excursionista de Catalunya, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el Centre Comarcal de Cultura de Tàrrega “Les Piques”, entre d’altres.

– Memòria de gestió del Parc de Collserola de l’any 1998.

– Algunes còpies de mapes del territori.

– Publicacions manuscrites o mecanografiades d’Oriol de Bolòs.

– Un exemplar de la revista El Mirall de l’any 1988.

La informació d’aquest fons és tan abundant i innovadora, que som del parer que sense la seva consulta no podem dir que tinguem una biografia completa del Dr. Bolòs; així com tampoc del seu pare, Antoni de Bolòs, sovint subestimat per la historiografia botànica. Per altra banda, si tenim en compte la seva obra publicada (Panareda, 1998; Vigo, 2008) i el conjunt del seu fons de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Botànic de Barcelona (d’on treia múltiples “apunts” de la seva extensa biblioteca), ens podem fer una idea de la seva magnitud intel·lectual d’ampli espectre. Molt pocs botànics i, encara menys, fitosociòlegs del seu temps van ser tant àvids de coneixements botànics en un sentit tan ampli, incloent florística, fitosociologia, cartografia de la vegetació, taxonomia, nomenclatura, ecologia, edafologia, fisiologia vegetal, paleobotànica, etnobotànica, etc., cosa que el situa al nivell dels grans botànics de referència a Europa del segle XX (J. M. Ninot, com. pers.), com ara els seus mestres, collegues i amics: Josias Braun-Blanquet (1884-1980) o Reinhold Tüxen (1899-1980). A més, el Dr. Bolòs també va excellir en altres disciplines com ara lingüística catalana, folklore català i història de Catalunya essent una figura cabdal de la cultura i la ciència del nostre país.

El fons de dades sobre vegetació

Les dades sobre vegetació es troben principalment en la sèrie 10 (Taula 2) anomenada pel CRAI com a “Expedients de recerca científica”. Tanmateix, també podem trobar informació sobre comunitats vegetals en altres sèries, i cal consultar arxivador per arxivador i carpeta per carpeta de tot el fons per obtenir totes les dades. La informació que donem a continuació és incompleta, ja que malgrat que hem revisat l’arxiu durant una dotzena d’hores, tan sols l’hem pogut consultar molt per sobre a causa de la seva gran extensió. No obstant això, hem pogut trobar dades de gran interès per a l’estudi de les comunitats vegetals als Països Catalans, tal com es pot apreciar a l’Annex 1. Moltes d’aquestes dades són inèdites, com ara milers d’inventaris florístics i diversos escrits i llibres. Som del parer, que l’esforç i el temps que va haver de dedicar Oriol de Bolòs a la “Flora dels Països Catalans” (Bolòs & Vigo, 1984b-2001) el van privar de publicar moltes dades sobre vegetació que havia anat recollint des de la seva joventut. El preu que va haver de pagar la fitosociologia catalana per gaudir d’una flora moderna i actualitzada del país, va ser quedar-se sense una obra de referència sobre la vegetació

dels Països Catalans a l’estil de “Les Groupements Végétaux de la France Méditerranéenne” de Braun-Blanquet et al (1952) o del “Süddeutsche Pflanzengesellschaften” d’Oberdofer (1957). Cal remarcar, però, que la redacció d’una flora fiable del nostre territori, una eina indispensable per a la fitosociologia del país, sempre va atraure a l’Oriol de Bolòs, seguint d’aquesta manera la iniciativa que el Dr. Font i Quer no va poder assolir mai. El contracte amb la Fundació Jaume I i l’editorial Barcino per elaborar l’obra es va signar l’any 1978, quan els dos primers volums de la flora ja estaven força avançats. La idea inicial del Dr. Bolòs, malgrat l’escepticisme del Dr. Vigo, l’altre autor, era que els primers dos volums sortissin l’any 1980 i els altres dos restants el 1982 (Vigo, 2009). L’obra, com tots sabem, es perllongà molt més del que havia pensat el Dr. Bolòs, però malgrat el que podríem arribar a pensar els botànics que no hi vàrem col·laborar estretament, la redacció de la “Flora manual dels Països Catalans” (Bolòs et al., 1990, 1993, 2005) pràcticament no va endarrerir la “Flora”. La contribució de Bolòs a la “Flora manual”, tot i molt valuosa, se centrava en la revisió dels textos i en resoldre les consultes de la resta d’autors. En canvi, el progrés de la “Flora manual” va forçar el Dr. Bolòs a enllestir parts de la “Flora” que havien quedat sense concloure, com ara el gènere Limonium Mill. (J.M. Ninot, com. pers.). En definitiva, tal com explicarem més endavant, el “Prodomus de la vegetació de les terres catalanes” va restar en forma d’esborrany mentre que la Flora dels Països Catalans es va publicar esdevenint un referent per als botànics catalans i de la resta de la Mediterrània occidental.

Les dades referents a la vegetació es poden agrupar de manera molt sintètica en els sis apartats següents.

A. Llibretes d’inventaris florístics

En aquest apartat trobem quatre tipus de llibretes diferents amb inventaris florístics o amb diverses dades sobre geobotànica.

A1. Llibretes o fragments de llibretes amb inventaris florístics en brut d’Oriol de Bolòs

60 llibretes amb inventaris florístics amb moltes pàgines ratllades o arrencades. La cal·ligrafia és dolenta i, de vegades, costa saber què hi diu (Fig. 1). Suposem que corresponen a inventaris que posteriorment varen ser passats a net en unes fitxes de mida de mig full (cf. apartat B).

A2. Llibretes d’Antoni de Bolòs o d’Oriol de Bolòs

Vuit llibretes ben conservades i amb bona cal·ligrafia on hi solen haver alguns esquemes de vegetació. La primera llibreta presenta diversos fulls amb el nom d’Antoni de Bolòs, el qual havia començat a fer inventaris florístics des de mitjan la dècada dels 30. Cal tenir en compte, que després d’entrar al Jardí Botànic de Barcelona l’any 1934, per ordenar l’herbari del seu cosí Estanislau Vayreda, l’Antoni va millorar ràpidament els seus coneixements de florística i de geobotànica.

L’any 1935, l’Antoni i l’Oriol de Bolòs (aquest, amb només 11 anys) ja van intentar d’aixecar un primer inventari florístic a la Salut (Collsacabra) en una landa de Calluna vulgaris (L.) Hull amb Betula pendula Roth seguint les instruccions que havia rebut l’Antoni del seu amic Josep Cuatrecasas (Bolòs, 1979). De fet, el primer inventari de la primera llibreta és del 28 d’agost de 1939, i hi diu “escrit per Antoni de Bolòs” (CRAI-10R-211/1). L’inventari correspon a una verneda de la “riera prop can Bonolla”; és a dir, la riera de Samariu (o d’Esparregueres) al seu pas per Santa Pau (Garrotxa), molt a prop del mas Esparregueres, la casa pairal dels Bolòs (Fig. 2). Així doncs, la llibreta fou iniciada per l’Antoni de Bolòs i suposem que, posteriorment, fou seguida per l’Oriol. En la primera pàgina, hi ha la interpretació dels índexs d’abundància-dominància i de sociabilitat segons el sistema sigmatista. El darrer inventari d’aquesta llibreta és de 1943, quan l’Oriol tenia cap a 19 anys. La resta de llibretes estan ordenades cronològicament fins a l’any 1949 (Annex 1).

A3. Llibretes o textos d’Oriol de Bolòs i d’altres botànics sobre vegetació de regions concretes

14 llibretes o textos sobre la vegetació de regions geogràfiques concretes. Trobem dades d’Oriol de Bolòs amb inventaris, llegendes de mapes de vegetació, anotacions diverses sobre geobotànica, esquemes i transsectes de vegetació (Fig. 3). Per exemple, de la comarca de la Selva, del massís del Montseny, de les illes Canàries, de les illes Jòniques o del Brasil. També hi ha 47 fulls manuscrits sobre la vegetació del sud d’Europa en francès. Entre els diversos autors que van facilitar inventaris a Oriol de Bolòs, podem trobar Antoni de Bolòs, Santiago Llensa i de Gelcen, Josias Braun-Blanquet, o dades florístiques de Pere Montserrat i opinions personals sobre les sortides botàniques que va realitzar amb altres científics, com ara el Dr. Walter Ludwing von Kubiëna.

Figura 1. Llibretes de camp en brut d’Oriol de Bolòs (CRAI-10R-204/1).

Figura 3. Llibreta titulada “Notes 4a” d’Oriol de Bolòs, on es descriu la vegetació de les muntanyes de la Garrotxa i encontorns propers. En l’esquema de l’esquerra, s’hi representa la vegetació del Puig Estela (Riudaura, Garrotxa) (CRAI-10R-211/4).

A4. llibretes d’Oriol de Bolòs amb anotacions variades

24 llibretes amb anotacions variades, sovint sobre vegetació (CRAI-10R-208/1).

B. Fitxes d’inventaris florístics

Un dels valors més importants del fons Bolòs és sense cap mena de dubte el seu recull d’inventaris florístics aixecats segons la metodologia de l’escola sigmatista. Entre llibretes i fitxes d’inventaris en deu contenir pràcticament 10.000, principalment dels Països Catalans, però també de la resta del sud-oest

d’Europa, especialment de la península Ibèrica. Molts d’aquests inventaris són inèdits i es poden classificar en els dos apartats següents. Les fitxes majoritàriament escrites a mà corresponen a fulls de paper de 16×22 cm amb, normalment, un sol inventari.

B1. Fitxes sense adscripció sintaxonòmica

Aproximadament 778 inventaris florístics conservats en quatre carpetes on deia “inventaris de vegetació no classificats”. Són inventaris del sud-oest d’Europa, principalment de Catalunya, que l’Oriol de Bolòs no va poder o no va saber adscriure sintaxonòmicament en aquell moment.

Figura 2. Inventari més antic que hem trobat al fons Bolòs, aixecat per Antoni de Bolòs el 1939 a la riera de Samariu, vora can Bonolla, Santa Pau (Garrotxa) (CRAI-10R-211/1).

(CRAI-10R-217/1).

B2. Fitxes amb adscripció sintaxonòmica

Aproximadament 7.672 inventaris florístics conservats en 37 carpetes i ordenats sintaxonòmicament per classes i, de vegades, també per ordres, aliances o associacions. Molts d’aquests inventaris són inèdits, i ens permeten conèixer noves localitats de comunitats vegetals i de plantes rares en el nostre país. Per exemple, hem trobat dos inventaris de vora el mas Gelabert, a Torroella del Montgrí (Baix Empordà), dominats per Hydrocotyle vulgaris L., una planta considerada a Catalunya per Sáez & Aymerich (2021) «En perill» (EN). Aquests inventaris inèdits ens permeten conèixer una de les comunitats vegetals on es desenvolupava aquesta espècie l’any 1948, aleshores en prats humits dominats per H. vulgaris i Schoenus nigricans L. i amb la presència d’Euphorbia palustris L., una espècie «Vulnerable» (VU) (Sáez & Aymerich, 2021) (Fig. 4). Aquesta comunitat era fruit d’una intensa activitat agrícola sobre els terrenys inundables del litoral empordanès. Tanmateix, des de mitjan segle passat, els canvis d’usos del sòl van comportar l’enrariment d’H. vulgaris arreu del país. L’any 2014, fou redescoberta altra vegada a la plana del Baix Empordà (Jover et al., 2014), aquesta vegada en un canyissar de la Bassa Gran de les Basses d’en Coll, Pals (Baix Empordà), a menys de 2 km en línia recta del mas Gelabert.

Una altra espècie molt rara a Catalunya, considerada per Sáez & Aymerich (2021) com a «Extingida en Estat Silvestre» (EW), que trobem inventariada és Ranunculus lingua L. Aquest cop formant part d’un herbassar de manseguerota (Cladio marisci-Caricetum hispidae O. Bolòs 1967) de l’Estany de Banyoles, entre l’ermita de “Porqueres i la riera Castellana”, el 27 d’agost de 1949 (inventari 1235, CRAI10R-217/1).

Per altra banda, també hem pogut trobar els inventaris que Bolòs va fer servir per descriure diverses associacions o subassociacions a partir només d’un sol inventari d’associació i una taula sintètica. Així doncs, per exemple, hem trobat els 10 inventaris que va emprar per caracteritzar i descriure l’associació Odontito serotini-Trifolietum pratensis O. Bolòs & Masalles 1983. Fins ara només en coneixíem dos de publicats a Bolòs & Masalles (1983). Aquestes dades permeten conèixer molt més bé les comunitats vegetals descrites per O. de Bolòs, que són molt nombroses, així com poder estudiar la seva evolució des de mitjan segle passat. Aquests inventaris són, doncs, molt importants per a la fitosociologia catalana i sense la seva consulta els estudis sintaxonòmics dels Països Catalans i, encara, del sud-oest d’Europa es priven d’unes dades molt valuoses, sovint imprescindibles, per la caracterització correcta dels sintàxons en estudi.

C. Escrits curts sobre vegetació

Més d’un centenar d’escrits més o menys curts sobre diversos aspectes relacionats amb la ciència de la vegetació, de vegades, acompanyats d’alguns mapes de comunitats vegetals. Entre els textos, trobem conferències d’Oriol de Bolòs, algunes mai publicades, com ara “La vegetació de les comarques del voltant de Girona” (CRAI-10R-209/13) impartida l’any 1978 per O. de Bolòs al Col·legi Universitari de Girona. També hi ha diversos escrits sobre la vegetació i la defensa de la natura als Països Catalans, com per exemple, el manuscrit titulat “La vegetación y el paisaje en la Costa Brava” (CRAI-10R-210/6) o els “Groupements végétaux de la Selva” (CRAI-10R-252/5).

Un altre document que creiem que cal comentar, és el text en francès titulat “Recherches phytosociologiques aux Îles

Figura 4. Inventari florístic inèdit d’un prat humit dominat per Hydrocotyle vulgaris i Schoenus nigricans de vora el Mas Gelabert, Torroella del Montgrí (Baix Empordà). Inventari número 618 d’Oriol de Bolòs [25-IV-1948]

Figura 5. Primera pàgina del manuscrit inèdit titulat “Recherches phytosociologiques aux Îles Pithyuses (Baléares)”, base de l’article “Vegetation of the Pityusic Islands” (Bolòs & Moliner, 1984). Aquest document conté diversos inventaris que no van arribar a ser publicats en l’article definitiu en anglès (CRAI-10R-251/6).

Pithyuses (Baléares)” (CRAI-10R-251/6) (Fig. 5) que fou la base per l’article “Vegetation of the Pityusic Islands” (Bolòs & Moliner, 1984) publicat dins del llibre “Biogeography and ecology of the Pityusic islands”. L’original en francès conté diversos inventaris d’associació que no es van arribar a publicar a l’article definitiu en anglès.

Així mateix, volem destacar diversos comentaris i revisions d’Oriol de Bolòs sobre la primera edició del “Code of phytosociological nomenclature” de Barkman et al. (1976, 1986) (CRAI-10R-262/31) que va difondre entre els botànics catalans o que va enviar als autors del “Code”. Des de l’inici de l’aparició de l’esborrany del Codi Internacional de Nomenclatura Fitosociològica (CINF), el Dr. Bolòs s’hi va mostrar molt crític. El trasllat de bona part de la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura de Botànica al nou CINF el va contrariar profundament. Bolòs va considerar que aquesta nova normativa seria massa rígida i que afavoriria la formació de nous noms de sintàxons en substitució dels noms emprats tradicionalment, augmentant, d’aquesta manera, la confusió dins de la fitosociologia europea. Ara podem consultar tots aquests documents i veure les esmenes que va proposar, les quals, majoritàriament, van ser desestimades.

Finalment, també volem fer notar la presència d’un esborrany dels estatuts de l’Station Internationale de Géobotanique Mediterranéenne et Alpine (SIGMA) (CRAI-10R-250/5). Un document constituït per 12 fulls mecanografiats on s’hi van descriure 27 articles. El document fou aprovat el 25 de març de 1966 pels sis membres del Comitè de la SIGMA (Josias Braun-Blanquet, Gabrielle Braun-Blanquet (dona de Josias), Mireille Braun-Blanquet (filla de Josias), René Molinier, Oriol de Bolòs i Pierre Quézel), poc abans de la mort de Gabrielle, el 28 de desembre de 1966 (Suzuki, 1968). L’article número 1 dels estatuts era ben clarificador: “de développer et propager les méthodes modernes de l’étude de la végétation au point de vue floristique, écologique et génétique”.

D. Tesis

Hem trobat dues tesis doctorals, malgrat que n’hi poden haver d’altres, ja que l’Oriol de Bolòs en va dirigir 15 (Vigo, 2008). Per una banda, l’esborrany i les esmenes a la tesi del Santiago Riera i Mora (1994) “Evolució del paisatge vegetal holocè al Pla de Barcelona, a partir de les dades pollíniques”, dirigida per Oriol de Bolòs (CRAI-10R-209/17). Per l’altra, una còpia de la mateixa tesi del Dr. Bolòs, “La vegetación del Montseny”, defensada a Madrid el 1950 (CRAI10R-272/1). El novembre de 2024, vàrem aconseguir veure publicada en format digital una còpia de la tesi conservada a la Universidad Complutense de Madrid (Mercadal, 2025). Avui sabem que en teníem una de ben a prop, però que havia quedat desapercebuda enmig del fons personal del Dr. Bolòs. La còpia que hem consultat a Barcelona, presenta un paginat lleugerament diferent de la de Madrid, però la informació sembla ser la mateixa. Aquest document de Barcelona devia ser el que va fer servir per publicar la versió sintètica, actualitzada i en català de la seva tesi, “La vegetació del Montseny” (Bolòs, 1983).

E. Esborranys de llibres sobre geobotànica

Un altre dels apartats amb més dades inèdites, és el referent als esborranys de llibres. Hi ha un mínim de 13 esborranys de llibres sobre geobotànica, dels quals quatre són inèdits: “Llibre de males herbes”, “Paisatge vegetal dels alentorns de Barcelona”, “Prodomus de la vegetació de les terres catalanes” i “Incendis forestals; destrucció del bosc, desertització. Tanmateix, hi ha altres llibres inèdits en el fons, com ara “Estudi filològic dels termes de botànica valenciana en Eiximenis” (CRAI-10R-210/11), que no comentem per no correspondre a estudis sobre vegetació.

L’obra el “Paisatge vegetal” (CRAI-10R-219/2), correspon al tercer llibre que tenia pensat O. de Bolòs per explicar la vegetació de les comarques de la rodalia de Barcelona (Fig. 6). Després de “Vegetación de las comarcas barcelonesas”, en el qual va col·laborar, (Bolòs, 1950) i “El paisaje vegetal barcelonés” (Bolòs, 1962), Oriol de Bolòs tenia preparat un altre llibre que incloïa una regió geogràfica més àmplia (bona part del Maresme, Montserrat i l’Anoia) i aquesta vegada en català. En el pròleg d’aquest esborrany es lamenta dels dos

Figura 6. Primera pàgina del manuscrit inèdit titulat “Paisatge vegetal dels alentorns de Barcelona”. Correspon al tercer llibre que volia publicar O. de Bolòs sobre la vegetació de la rodalia de Barcelona, aquest cop en català (CRAI-10R-219/2).

llibres anteriors que van haver de ser publicats en castellà per la situació política del país. L’esborrany del “Paisatge vegetal” està mecanografiat de la pàgina 1 a la 114 i manuscrit de la 115 a la 313.

Pel que fa al “Prodomus”, el llibre inèdit que hem comentat al principi d’aquest article sobre la vegetació dels Països Catalans (Fig. 7), té tan interès científic, que considerem que la seva publicació hagués proporcionat una obra de referència per a la geobotànica catalana i de l’Europa occidental. El text situat a la carpeta CRAI-10R-210/1 consta de 47 pàgines mecanografiades, però està incomplet, i creiem que la resta del llibre pot estar en altres arxivadors (cf. Annex 1). A l’inici del llibre hi ha una explicació del sistema de la SIGMA, un conspecte sintaxonòmic dels Països Catalans i vuit mapes diversos. Aquest text es va emprar per la redacció de l’apartat de “Fitogeografia” del primer volum de la “Flora dels Països Catalans” (Bolòs & Vigo, 1984b2001) i, significativament sintetitzat, per a la publicació definitiva de la “Vegetació dels Països Catalans” (Bolòs, 2001), així com per altres documents sobre la metodologia fitosociològica.

Butlletí ICHN 89 (2), 2025

Figura 7. Primera pàgina del manuscrit inèdit titulat “Prodomus de la vegetació de les terres catalanes “. Una obra inèdita de gran interès geobotànic sobre la vegetació dels Països Catalans (CRAI-10R-210/1).

El “Prodomus” conté taules sintètiques de les unitats sintaxonòmiques estudiades a l’estil de “Les Groupements Végétaux de la France Méditerranéenne” (Braun-Blanquet et al., 1952) o del “Süddeutsche Pflanzengesellschaften” (Oberdorfer, 1957), les quals, malauradament, van ser obviades en el “Vegetació dels Països Catalans” de l’any 2001. Aquest darrer llibre va ser molt més sintètic del que es podia esperar. Suposem que la malaltia que ja patia el Dr. Bolòs va fer que l’obra es plantegés molt més senzilla, on només va indicar les unitats sintaxonòmiques de les terres catalanes fins al nivell d’aliança, amb una breu descripció ecològica i estructural dels sintàxons estudiats i la indicació de les seves espècies característiques. Tampoc sabem fins a quin punt la publicació de “La vegetació dels Països Catalans” de Ramon Folch (1981, 1986) durant la dècada dels anys 80 va fer posposar el “Prodomus” per a més endavant. Aleshores, com hem dit, O. de Bolòs només va publicar un apartat de “Fitogeografia” en el primer volum de la “Flora”, amb dos subapartats redactats a partir del contingut del “Prodomus”: “Sinopsi de les comunitats dels Països Catalans” i “Zones de vegetació”. A més a més, el “Prodomus” també va servir per redactar alguns textos inclosos en el capítol d’“Introducció geogràfica i geobotànica” de la “Flora”. En tot cas, després de publicar la “Flora dels Països Catalans”, Bolòs potser ja no tenia prou salut i, per tant, prou temps per fer un estudi més complex sobre les comunitats vegetals del nostre país.

F. Fotografies i transparències

El fons també consta de diverses fotografies i transparències emmagatzemades, principalment, en dos arxivadors especials preparats per acollir fotos impreses. Dins d’aquest apartat distingim dos grups.

F1. Fotografies i transparències de flora i vegetació

Al voltant de 243 fotografies i transparències (55 de 7×7 cm) i diversos negatius sobre plantes i comunitats vegetals dels Països Catalans.

Figura 8. Fotografies de carnet d’Oriol de Bolòs (esquerra, 1956) i Margarida Masclans (dreta) durant la seva joventut (CRAI-10R-999/1).

Figura 9. Fotografia d’una sortida micològica a Santa Fe del Montseny, Fogars de Montclús (Vallès Oriental). D’esquerra a dreta: Taurino Mariano Losa, Creu Casas, Margarida Masclans, José María Losa, Pere Reus, Oriol de Bolòs, David Terrades i André Bertaux. La foto la va fer en Santiago Llensa i de Galcen el 20 d’octubre de 1961 (CRAI-10R-998).

F2. Fotografies de botànics i de sortides botàniques

Un centenar de fotos de botànics i de sortides botàniques on va participar Oriol de Bolòs. Entre elles, hi ha diverses fotos de carnet d’Oriol de Bolòs i de Margarida Masclans (CRAI-10R-999/1), des de la seva joventut (Fig. 8) fins a la seva vellesa. Pel que fa a les fotos amb altres botànics, moltes ja han estat publicades en les diverses biografies sobre O. de Bolòs (Panareda, 1998; Vigo, 1998, 2008; Pairolí, 2001; Nuet, 2008; Masalles, 2009, etc.) o en articles sobre la història de la botànica catalana o ibèrica (Bolòs et al., 1994, etc.). No obstant això, n’hem trobat algunes de poc conegudes, com ara una fotografia d’una sortida micològica a Santa Fe del Montseny (Vallès Oriental) el 20 d’octubre de 1961 (CRAI-10R-998), on hi ha el Dr. Bolòs i altres botànics i micòlegs que investigaven aleshores a Catalunya (Fig. 9). L’objectiu de la sortida era recollir mostres de bolets per tal de reprendre la tradició de les exposicions tardorals (Bolòs, 1979); tanmateix, és evident que també hi havia un component lúdic molt important.

En darrer lloc, volem destacar una auca realitzada pels alumnes del Dr. Bolòs d’una sortida botànica als Pirineus i a les terres d’Aragó (CRAI-10R-235/10). En aquesta auca, feta a mà amb fotos de la sortida, es fa un seguiment de l’excur-

Figura 10. Fotografia de la primera pàgina de l’“Auca de la excursió als Pirineus i les terres d’Aragó” realitzada pels alumnes d’Oriol de Bolòs l’any 1962 (CRAI-10R-235/10).

sió fent especial atenció al Dr. O. Bolòs. Els alumnes tracten amb molt afecte i estima al seu professor, mostrant-ne una visió més humana i personal (Fig. 10).

Epíleg

El fons documental del Dr. Oriol de Bolòs de la Universitat de Barcelona comprèn un gran volum d’informació inèdita de gran interès científic per a la comprensió de la botànica catalana i del sud-oest d’Europa. Aquests documents no només recullen dades sobre les ciències de les plantes, sinó que també ofereixen una finestra única als mètodes de recerca, les col·laboracions científiques i l’evolució dels estudis botànics al llarg del segle XX.

Per garantir la preservació i l’accés universal a aquest llegat, és imprescindible digitalitzar-lo. Esperem que aquest article faciliti trobar el finançament necessari per dur a terme aquest procés, assegurant d’aquesta manera que el fons Oriol de Bolòs continuï inspirant el coneixement per la natura de les generacions futures.

Agraïments

Al Sr. Albert Ferré, del GEOVEG, per facilitar-nos els contactes necessaris per consultar el fons O. de Bolòs. Al personal de la Biblioteca de la Facultat de Biologia i del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la UB (Núria Hombrabella, Roberta Boscaro, Gemma Masdeu i Ferran Moreno), per tota la informació facilitada i l’ajut a l’hora de consultar el fons. Al Dr. Josep Maria Ninot, del GEOVEG, per la informació personal facilitada sobre la vida del Dr. O. de Bolòs.

Bibliografia

Barkman, J. J., Moravec, J. & Ruaschert, S. 1976. Code of phytosociological nomenclature. Vegetatio, 32: 131-185.

Barkman, J. J., Moravec, J. & Ruaschert, S. 1986. Code of phytosociological nomenclature. 2nd edition. Vegetatio, 67: 145196.

Bolòs, A. de [amb la col·laboració d’O. de Bolòs] 1950. Vegetación de las comarcas barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona. 579 p.

Bolòs, O. de. 1954. Remarques sur la carte des groupements végétaux de la région de Sils en Catalogne. Rapports et Communications du VIII Congrès International de Botanique (Paris), sect. 7: 54-56.

Bolòs, O. de. 1959. El paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la Plana de Vic Arxius de la secció de Ciències. Vol. XXVI. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 175 p.`

Bolòs, O. de. 1962. El paisaje vegetal barcelonés. Facultad de Filosofía y Letras. Universitat de Barcelona. Barcelona. 192 p.

Bolòs, O. de. 1979. Antoni de Bolòs i Vayreda. Collectanea Botanica (Barcelona), 11: 3-23.

Bolòs, O. de. 1980. Els sòls i la vegetació dels Països Catalans. P. 107-158. In: Riba, O., Bolòs, O. de, Panareda, J. M., Nuet, J. & Gosàlbez, J. (eds.). Geografia física dels Països Catalans. (3ed.).

EL FONS INÈDIT

Ketres. Barcelona.

Bolòs, O. de. 1983. La vegetació del Montseny. Volum facsímil de 2003. Servei de Parcs Naturals. Diputació de Barcelona. Barcelona. 170 p.

Bolòs, O. de. 2001. Vegetació dels Països Catalans Col.lecció Gaia. Vol. 8. Aster. Sant Adrià de Besòs. 228 p.

Bolòs, O. de, Cervi, A. C. & Hatschbach, G. 1991. Estudios sobre la vegetación del estado de Paraná (Brasil meridional). Collectanea Botanica (Barcelona), 20: 79-182 p.

Bolòs, O. de, & Masalles, R. M. 1983. Mapa de la Vegetació de Catalunya. Escala 1: 50.000. Memòria del full núm. 33 (Banyoles). Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Barcelona. 130 p.

Bolòs, O. de, & Molinier, R. 1984. Vegetation of the Pityusic Islands. P. 185-221. In: Kuhbier, H.; Alcover, J. A. & Guerau d’Arellano, C. (eds.). Biogeography and Ecology of the Pityusic Islands. Springer Science & Business Media. L’Haia.

Bolòs, O. de, Molinier, R. & Montserrat, P. 1970. Observations phytosociologiques dans l’île de Minorque. Acta Geobotanica Barcinonensia, 5: 1-150.

Bolòs, O. de & Montserrat, P. 1960. Excursion de l’Associacation Internationale de Phytosociologie dans les Pyrénées Centrales et Occidentales (22-29 mai 1960). Guide de la partie espagnole Text ciclostilat. 25 p.

Bolòs, O. de, Nuet, J. & Panareda, J. M. 1994. L’estudi de la vegetació de Catalunya, passat, present i futur. Centre Excursionista de Catalunya & Montblanc-Martín. Barcelona. 141 p.

Bolòs, O. de. & Vigo, J. 1984a. Flora vascular i vegetació de les Illes Medes. P. 131-208. In: Ros, J., Olivella, I. & Gili, J. M. (eds.). Els sistemes naturals de les Illes Medes. Vol. 8. Institut d’Estudis Catalans. Arxius de la Secció de Ciències. LXXIII. Barcelona.

Bolòs, O. de. & Vigo, J. 1984b. Flora dels Països Catalans, I Barcino. Barcelona. 736 p.

Bolòs, O. de. & Vigo, J. 1990. Flora dels Països Catalans, II Barcino. Barcelona. 921 p.

Bolòs, O. de. & Vigo, J. 1996. Flora dels Països Catalans, III Barcino. Barcelona. 1230 p.

Bolòs, O. de. & Vigo, J. 2001. Flora dels Països Catalans, IV Barcino. Barcelona. 749 p.

Bolòs, O. de, Vigo, J., Carreras, J. & col. 2004. Mapa de vegetació potencial de Catalunya 1: 250.000. Institut d’Estudis Catalans & Universitat de Barcelona. Barcelona. 93 p.

Bolòs, O. de, Vigo, J., Masalles, R. M. & Ninot, J. M. 1990. Flora manual dels Països Catalans. Pòrtic. Barcelona.

Bolòs, O. de, Vigo, J., Masalles, R. M. & Ninot, J. M. 1993. Flora manual dels Països Catalans. (2ed.). Pòrtic. Barcelona. 1240 p.

Bolòs, O. de, Vigo, J., Masalles, R. M. & Ninot, J. M. 2005. Flora manual dels Països Catalans. (3ed.). Pòrtic. Barcelona. 1310 pp.

Braun-Blanquet, J. & Bolòs, O. de. 1950. Aperçu des Groupements Végétaux des Montagnes tarragonines. Collectanea Botanica (Barcelona), 2: 330-342 p.

Braun-Blanquet, J. & Bolòs, O. de. 1958. Les groupements vegetaux du bassin moyen de l’Ebre et leur dynamisme (2 vol.) Anales de la Estación Experimental de Aula Dei. Vol.5. Estación Experimental de Aula Dei (CSIC). 274 + 49 p.

Braun-Blanquet, J., Roussine, N. & Nègre, R. 1952. Les Groupements Végétaux de la France Méditerranéenne. Centre National de Recherche Scientifique. Paris. 297 p.

Folch, R. 1981. La vegetació dels Països Catalans. (1ed.). Ketres. Barcelona. 513 p.

Folch, R. 1986. La vegetació dels Països Catalans. (2ed.). Ketres. Barcelona. 541 p.

IBB. 2025. Fons Pius Font i Quer. Institut Botànic de Barcelona. Disponible a: https://www.ibb.csic.es/ca/col%C2%B7leccions/ arxiu/fons-institucional/pius-font-quer/ [Data de consulta: 1 febrer 2025].

Jover, M., Saura, S. & Benejam, L. 2014. Hydrocotyle vulgaris una

espècie amenaçada retrobada al Baix Empordà. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 78: 81-82 p. Masalles, R. M. 2009. Oriol de Bolòs i la fitocenologia. P. 35-40. In: IEC (ed.). Oriol de Bolòs i Capdevila, sessió en memòria. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

Mercadal, G. 2019. Els prats de dall de la terra baixa catalana. Caracterització geobotànica, valoració agroambiental i estudi de les relacions fitosociològiques entre els prats dalladors de l’Europa occidental. Volum 1: introducció i cartografia de les unitats pradenques. Tesi doctoral. Universitat de Girona. 669 p. https://doi.org/10.13140/RG.2.2.24042.75200.

Mercadal, G. 2025. Edició en format digital de «La vegetación del Montseny» (1950) del Dr. Oriol de Bolòs, una fita de gran rellevància per a la fitosociologia catalana i de la Mediterrània occidental. Notícies de la Institució, 178: 6-9.

Mercadal, G., Gesti, J. & Vilar, L. 2003. Evolución de la vegetación del Estany de Sils (La Selva, Girona) en los últimos 50 años. XIX Jornadas de Fitosociología, Biodiversidad y gestión del territorio. Congreso de la Federación Internacional de Fitosociología, La Laguna (Tenerife) 16-19 de Septiembre de 2003, Tenerife, Pòster. https://doi.org/10.13140/RG.2.2.20140.00649 [Data de consulta: 1 febrer 2025].

Mercadal, G., Vilar, L. & Gesti, J. 2006. Evolució de la vegetació de l’antic estany de Sils (la Selva) en els darrers 50 anys. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 74: 117-131.

Mucina, L., Bültmann, K., Dierßenm, K., Theurillat, J.-P., Raus, T., Čarni, A., Šumberová, K., Willner, W., Dengler, J., Gavilán, R., Chytrý, M., Hájek, M., DiPietro, P., Iaukushenko, D., Pallas, J., Daniëls, F. J. A., Bergmeier, E., Santos Guerra, A., Ermakov, N., Valachovič, M., Schaminée, J. H. J., Lysenko, T., Diduhk, Y. P., Pignatti, S., Rodwell, J. S., Capelo, J., Weber, H. E., Solomeshch, A., Dimopoulus, P., Aguiar, C., Hennekens, S. M. & Tichý, L. (2016). Vegetation of Europe:hierarchical floristic classification system ofvascular plant, bryophyte, lichen, and algalcommunities. Applied Vegetation Science, 19: 3-264. Nuet, J. 2008. El doctor Oriol de Bolòs. Muntanya, 877: 24-33. Oberdorfer, E. 1957. Süddeutsche Pflanzengesellschaften Pflanzenaoziologie. Vol. 10. Gustav Fischer. 564 p. Pairolí, M. 2001. Oriol de Bolòs. Una vida dedicada a l’estudi de la botànica. Fundació Catalana per a la Recerca. Barcelona. 125 p. Panareda, J. M. 1998. Vida i obra del botànic Oriol de Bolòs i Capdevila. Aster editorial. Terrassa. 63 p. Riera, S. 1994. Evolució del paisatge vegetal holocè al Pla de Barcelona, a partir de les dades pol·líniques. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/2608 Sáez, L. & Aymerich, P. 2021. An annotated Checklist of the Vascular Plants of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula) Kit-book Serveis Editorials. Barcelona. 717 p. Suzuki, T. 1968. Memories of Madame Gabrielle Braun-Blanquet. The Journal of Geobotany, 16: 27-29.

UBDOC. 2025. Fons Oriol de Bolòs i Capdevila. Arxiu de la Universitat de Barcelona. Disponible a: https://www. ub.edu/ubdoc/jsp/system/win_main.jsp?welcomePage=jsp/ everdoc/archivo/udocs/udocs_consulta_simple_anonimo. jsp&success=/jsp/system/win_main.jsp&profile=anonymous_ ca&record=escatubF114_f1137 [Data de consulta: 1 febrer 2025].

Vigo, J. 1998. Oriol de Bolòs i Capdevila, fitogeògraf, fitocenòleg, botànic. Acta Botanica Barcinonensia, 1998: 7-27 p.

Vigo, J. 2008. Professor Oriol de Bolòs i Capdevilla (Olot 1924-Barcelona 2007). Contributions to Science, 4: 115-128.

Vigo, J. 2009. Oriol de Bolòs i la Flora dels Països Catalans. P. 2333. In: IEC (ed.). Oriol de Bolòs i Capdevila, sessió en memòria. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

Annex 1. Contingut del fons Oriol de Bolòs sobre vegetació. C, número de la carpeta. Codi de l’arxivador C Títol de la carpeta [any inicial i final]

CRAI10R-204

CRAI10R-204

CRAI10R-205

CRAI10R-206

CRAI10R-207

CRAI10R-207

CRAI10R-207

CRAI10R-207

CRAI10R-207

CRAI10R-208

CRAI10R-209

CRAI10R-209

CRAI10R-209

CRAI10R-209

CRAI10R-210

CRAI10R-210

CRAI10R-210

CRAI10R-210

1 Llibretes de camp d’O. B. (1) [1943-1994? aprox.]

2 Llibretes de camp d’O. B. (3) [1981-1994 aprox.]

1 Llibretes de camp d’O. B. (2) [1961?-1977 aprox.]

1 Llibretes de camp d’O. B. (4) [1970-1982 aprox.]

1 Llibretes de camp d’O. B. (5) [1990-1993 aprox.]

2 Resums i notes d’excursions d’O. B. [1992]

3 Documents de suport de material cartogràfic [1948-1951]

4 Llibreta d’excursions d’Antoni de Bolòs [1944-1945]

5 Llibretes sobre vegetació d’O. B. [1949-1994 aprox.]

1 Llibretes i agendes amb anotacions variades d’O. B. [1959-1991]

13 Transcripció de la conferència “La vegetació de les comarques del voltant de Girona” [1979]

14 Fulls d’inventaris de vegetació sense relació sintaxonòmica d’O.

B. [1948-1992]

17 Esborrany i esmenes de la tesi de Santiago Riera i Mora [1994]

22 Esborrany de l’assaig “Crònica d’una excursió a Aragó i Catalunya” [194?-195?]

1 Esborrany del llibre “Prodomus de la vegetació de les terres catalanes” [1947-1960 aprox.]

2 Taules sintètiques d’O. B. Volum 1 [1974-1978 aprox.]

3 Inventaris de vegetació agrupats per zona geogràfica d’O. B. Volum 1: Brasil [1985]

4 Inventaris de vegetació agrupats per zona geogràfica d’O. B. Volum 2: Montseny [1945-1963 aprox.]

Descripció del contingut

9 llibretes o fragments de llibretes de camp. Moltes pàgines estan ratllades o arrencades, suposem que els inventaris es van passar a net.

10 llibretes o fragments de llibretes de camp. Moltes pàgines estan ratllades o arrencades, suposem que els inventaris es van passar a net.

9 llibretes i 9 fragments de llibretes de camp. Moltes pàgines estan ratllades o arrencades, suposem que els inventaris es van passar a net.

13 llibretes i 7 fragments de llibretes de camp. Moltes pàgines estan ratllades o arrencades, suposem que els inventaris es van passar a net.

3 llibretes o fragments de llibretes de camp. Moltes pàgines estan ratllades o arrencades, suposem que els inventaris es van passar a net.

2 llibretes amb dades de vegetació, inventaris florístics i esquemes de vegetació. Una porta el títol “Meranges” i a l’interior hi diu “Cerdanya”.

1 llibreta titulada “Cartografia / La Selva / Barcelona”. Es tracta d’una llegenda del mapa de la Selva. El mapa no hi és. Probablement, el mapa deu estar constituït per alguns fulls en esborrany a escala 1: 50.000 conservats al GEOVEG (cf. Mercadal et al., 2003, 2006: 120; Mercadal, 2019: 71).

1 llibreta amb llistes d’espècies i inventaris. També hi ha un fragment d’una altra llibreta.

6 llibretes amb notes sobre la vegetació dels Països Catalans. Hi ha inventaris, comentaris, transsectes de vegetació i opinions personals sobre les sortides botàniques que va realitzar amb altres científics, com ara el Dr. W. L. Kubiëna.

24 llibretes i 4 fulls solts.

Conferència impartida per O. B. al Col·legi Universitari de Girona (CUGi): 1 sobre (datat del 23/2/1979) + 1 carta del Dr. L. Polo dirigida al Dr. O. B. per tal que corregís el text abans de la seva publicació en els “Annals de Ciències del CUGi” + 1 text mecanografiat del Dr. O. B. de 7 fulls. El text no té cap correcció manual i l’article finalment no fou publicat.

403 inventaris aprox. per adscriure sintaxonòmicament.

Document titulat “Evolució del paisatge vegetal holocè al pla de Barcelona a partir de les dades pol·líniques”.

Part d’un document manuscrit en francès que comença a la pàgina 79 i acaba a la 113. Hi ha diversos inventaris florístics. Possible esborrany de l’obra “Les groupements végétaux du bassin moyen de l’Ebre et leur dynamisme” (BraunBlanquet & Bolòs, 1958).

1 text mecanografiat amb 47 pàgines amb una explicació del sistema de la SIGMA, un conspecte sintaxonòmic dels Països Catalans i 8 mapes diversos. Aquest text devia ser la base inicial pel futur llibre titulat “Vegetació dels Països Catalans” (Bolòs, 2001), així com d’altres documents sobre la metodologia fitosociològica.

87 fulls amb un text sobre vegetació i amb taules sintètiques i d’associació. Potser forma part del “Prodomus” (cf. CRAI-10R-210-1).

104 inventaris aprox. del Brasil aixecats durant la seva participació en el “XXXVI Congresso Brasileiro de Botânica” de l’any 1985. Van ser la base per l’estudi sobre la vegetació de l’estat del Paraná (Brasil) (Bolòs et al., 1991).

2 llibretes amb dades sobre la vegetació del Montseny.

CRAI10R-210

CRAI10R-210

CRAI10R-211

CRAI10R-211

CRAI10R-211

CRAI10R-211

CRAI10R-211

EL FONS INÈDIT DEL DR. ORIOL DE BOLÒS

6 Textos sobre la defensa de la natura, volum 1

14 Taules sintètiques d’O. B. Volum 2 [1941-1994]

1 Llibretes d’inventaris de vegetació d’O. B. (1) [1939-1943]

2 Llibretes d’inventaris de vegetació d’O. B. (2) [1943-1946]

3 Llibretes d’inventaris de vegetació d’O.B. (3) [1946]

4 Llibretes d’inventaris de vegetació d’O. B. (4) [1946-1947]

5 Llibretes d’inventaris de vegetació d’O. B. (5) [1947-1948]

24 documents sobre la vegetació i la defensa de la natura als Països Catalans. Per exemple, n’hi ha un titulat “La vegetación y el paisaje en la Costa Brava”.

Text sobre vegetació i diverses taules sintètiques d’inventaris. Potser forma part del “Prodomus”? (cf. CRAI-10R-210-1).

1 llibreta amb diversos inventaris. Sovint en els inventaris posa el nom d’Antoni de Bolòs. A la primera pàgina hi ha la interpretació dels índexs d’abundànciadominància i de sociabilitat. El primer inventari és d’A. de Bolòs de l’any 1939.

1 llibreta amb diversos inventaris.

1 llibreta amb diversos inventaris.

1 llibreta amb diversos inventaris, alguns són d’altres botànics, com ara de Santiago Llensa i de Gelcen, o dades florístiques de Pere Montserrat.

1 llibreta amb diversos inventaris, alguns dels quals de la plana de la Selva i de la serra de l’Ardenya aixecats conjuntament amb Josias Braun-Blanquet. Hi ha inventaris de diverses aliances: Alnion glutinosae, Isoetion, Magnocaricion elatae, Oenantho-Gaudinion [sub Arrhenatherion], etc.

CRAI10R-211 6 Textos sobre la defensa de la natura, volum 2 11 textos.

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-212

CRAI10R-213

CRAI10R-213

CRAI10R-213

CRAI10R-213

1 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 1 [1948-1991 aprox.]

2 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 2 [1948-1988 aprox.]

3 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 3 [1948-1973 aprox.]

4 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 4 [1948-1981 aprox.]

5 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 5 [1948-1987 aprox.]

6 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 6 [1949-1991 aprox.]

7 Escrits d’O. B. sobre incendis forestals i la seva prevenció

8 Esborrany d’un llibre titulat “Incendis forestals; destrucció del bosc, desertització” [1986]

9 Escrits sobre incendis forestals i la seva prevenció [1980-1982]

1 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 7 [1950-1977 aprox.]

2 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 8 [1948-1991 aprox.]

3 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 9 [1948-1994 aprox.]

4 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 10 [1948-1980]

249 inventaris aprox. de les class. Betulo-Adenostyletea [= Mulgedio-Aconitetea] i Cisto-Lavanduletea.

108 inventaris aprox. de les class. Helianthemetea annua [= Helianthemetea guttati], Isoëto-Nanojuncetea, Lemnetea i Littorelletea.

38 inventaris aprox. de la class. Juncetea trifidi.

111 inventaris aprox. de la class. Nardo-Callunetea [= Nardetea strictae].

87 inventaris aprox. de la class. Nerio-Tamaricetea.

113 inventaris aprox. de la class. Ononido-Rosmarinetea: ord. Erinaceetalia anthyllidis i Ononidetalia striatae [aquest darrer ord. avui dia es considera generalment propi de la class. Festuco hystricis-Ononidetea striatae].

12 escrits manuscrits o mecanografiats.

Diversos fulls mecanografiats amb el sumari de l’obra, el capítol d’introducció i algunes dades més manuscrites.

Diversos textos mecanografiats sobre els focs de Catalunya.

47 inventaris aprox. de la class. Ononido-Rosmarinetea: ord. Rosmarinetalia officinalis i all. Thymo-Sideritidion leucanthae [aquesta darrera all. avui dia es considera, generalment, pròpia de l’ord. Anthyllidetalia terniflorae].

221 inventaris aprox. de la class. Quercetea ilicis: all. Quercion ilicis.

151 inventaris aprox. de l’ord. Rosmarinetalia officinalis: all. Hypericion balearici.

178 inventaris aprox. de l’all. Rosmarino-Ericion [= Rosmarinion officinalis].

CRAI10R-213

CRAI10R-214

CRAI10R-214

CRAI10R-214

CRAI10R-214

CRAI10R-214

CRAI10R-215

CRAI10R-215

CRAI10R-215

CRAI10R-215

CRAI10R-216

CRAI10R-216

CRAI10R-216

CRAI10R-217

CRAI10R-217

CRAI10R-217

5 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 11 [1948-1987 aprox.]

1 inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 12 [1950-1981 aprox.]

2 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 13 [1949-1994 aprox.]

3 Inventaris de vegetació agrupats per unitats sintaxonòmiques. Volum 14 [1948-1999 aprox.]

4 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 1 [19531991 aprox.]

12 Expedient de l’excursió de l’Association Internationale de Phytosociologie als Pirineus centrals i occidentals del 22 al 29 de maig de 1960 [1960]

1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 2 [19481992 aprox.]

2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 3 [19481987 aprox.]

3 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 4 [19531981 aprox.]

4 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques [1948-1996 aprox.]

1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 5 [19481994 aprox.]

2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 6 [19481994 aprox.]

3 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 7 [19481981 aprox.]

1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 8 [19481994 aprox.]

2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 9 [19481992 aprox.]

3 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 10 [19471993 aprox.]

161 inventaris aprox. de la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Secalietalia [= Papaveretalia rhoeadis].

152 inventaris aprox. de la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Polygono-Chenopodietalia.

135 inventaris aprox. de la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Thero-Brometalia [aquest ord. avui dia es considera generalment propi de la class. Chenopodietea].

221 inventaris aprox. de la class. Thero-Brachypodietea [= Lygeo sparti-Stipetea tenacissimae]: ord. Brachypodietalia phoenicoidis [aquest ord. avui dia es considera, generalment, propi de la class. Festuco-Brometea].

111 inventaris aprox. de les class. Adiantetea, Alnetea glutinosae i Ammophiletalia. No vàrem saber trobar inventaris de vernedes i associacions afins (class. Alnetea), suposem que posteriorment els va ordenar dins de l’ord. Fagetalia sylvaticae de la class. Querco-Fagetea.

Un text amb 57 fulls emprat posteriorment per redactar “Excursion de l’Association Internationale de Phytosociologie dans les Pyrénées Centrales et Occidentales (22-29 mai 1960). Guide de la partie espagnole” (Bolòs & Montserrat, 1960).

345 inventaris aprox. de la class. Asplenietea trichomanis.

147 inventaris aprox. de la class. Crithmo-Limonietea [= Crithmo-Staticetea] i Elyno-Seslerietea.

214 inventaris aprox. de la class. Festuco-Brometea.

98 inventaris aprox. de pastures i pradells de les class. Thero-Brachypodietea, Sedo-Scleranthetea, etc.

423 inventaris aprox. de la class. Molinio-Arrhenatheretea.

260 inventaris aprox. de la class. Ononido-Rosmarinetea: ord. Rosmarinetalia officinalis i all. Aphyllanthion monspeliensis [= Helianthemo italici-Aphyllanthion monspeliensis].

303 inventaris aprox. de la class. Ononido-Rosmarinetea: ord. Rosmarinetalia officinalis i all. Rosmarino-Ericion [= Rosmarinion officinaliss].

237 inventaris aprox. de les class. Oxycocco-Sphagnetea, Phragmitetea [= Phragmito-Magnocaricetea], Pino-Juniperetea [= Junipero-Pinetea sylvestris] i Potametea [= Potamogetonetea].

236 inventaris aprox. de la class. Quercetea ilicis: all. Oleo-Ceratonion siliquae.

351 inventaris aprox. de la class. Quercetea ilicis: all. Quercion ilicis.

CRAI10R-218

CRAI10R-218

CRAI10R-219

CRAI10R-219

CRAI10R-219

CRAI10R-219

CRAI10R-220

CRAI10R-220

CRAI10R-220

CRAI10R-220

CRAI10R-221

CRAI10R-221

CRAI10R-221

EL FONS INÈDIT DEL DR. ORIOL DE BOLÒS

1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 11 [19481992 aprox.]

2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 11 bis [1948-1999 aprox.]

1.1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 12 [19481999 aprox.]

1.2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 13 [19481999 aprox.]

1.3 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 14 [19481988 aprox.]

2 Documents sobre vegetació d’O. B.

392 inventaris aprox. de la class. Querco-Fagetalia sylvaticae [incl. Alno glutinosae-Populetea albae, Carpino-Fagetea sylvaticae, Crataego-Prunetea i Quercetea pubescentis].

244 inventaris aprox. de la class. Querco-Fagetalia sylvaticae: ord. Populetalia albae.

277 inventaris aprox. de la class. Querco-Fagetalia sylvaticae: ord. Prunetalia spinosae.

269 inventaris aprox. de les class. Querco-Fagetalia sylvaticae: ord. Quercetalia pubescentis [= Quercetalia pubescenti-petraeae].

104 inventaris aprox. de la class. Quercetea robori-petraeae.

1 text mecanografiat amb 39 pàgines titulat “La vegetación Barcelonesa” [sembla correspondre a un capítol d’un llibre que desconeixem o a un esborrany inicial del text que expliquem a continuació] + 1 text mecanografiat des de la pàgina 1-114 i manuscrit de la 115-313 titulat “El paisatge vegetal dels alentorns de Barcelona”. També hi ha diversos fulls dispersos d’altres textos. En total, hi ha 385 fulls. El text sobre la vegetació dels alentorns de Barcelona correspon al tercer llibre sobre les comunitats vegetals d’aquesta regió que tenia preparat O. B. i que restà inèdit.

1.1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 15 [19481988 aprox.]

1.2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 16 [19481994 aprox.]

1.3 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 17 [19481994 aprox.]

1.4 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 18 [19491992 aprox.]

1.1 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 19 [19481977 aprox.]

1.2 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 20 [19481996 aprox.]

1.3 Inventaris de vegetació ordenats alfabèticament per unitats sintaxonòmiques. Volum 21 [19481994 aprox.]

59 inventaris aprox. de la class. Rudereto-Manihotetea utilissimae sensu O. Bolòs 1988 [= Bidentetea]: ord. Bidentetalia. També hi ha inventaris adscrits a la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Atropetalia [= Galeopsio-Senecionetalia sylvatici]. Actualment, aquest ord. es considera propi de la class. Epilobietea angustifolii. Finalment, hi ha diversos inventaris adscrits a l’ord. Cakiletalia maritimae [= Atriplicetalia littoralis] avui dia assignat a la class. Cakiletea maritimae

318 inventaris aprox. de la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Chenopodietalia, actualment adscrit a la class. Chenopodietea.

300 inventaris aprox. de la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Onopordetalia acanthii, actualment adscrit a la class. Artemisietea vulgaris, i ord. Pegano-Salsoletalia [= Salsolo vermiculatae-Peganetalia harmalae], actualment assignat a la class. Pegano harmalae-Salsoletea vermiculatae

223 inventaris i taules d’associació aprox. de la class. Rudero-Secalietea [= Ruderali-Secalietea]: ord. Potentillo-Polygonetalia avicularis, actualment adscrit, generalment, a la class. Molinio-Arrhenatheretea.

218 inventaris i taules d’associació aprox. de la class. Salicetea herbaceae.

317 inventaris aprox. de la class. Thero-Brachypodietea [= Lygeo sparti-Stipetea tenacissimae]: ord. Thero-Brachypodietalia [= Cymbopogono-Brachypodietalia ramosi].

254 inventaris aprox. de la class. Thlaspietea rotundifolii.

CRAI10R-231

CRAI10R-232

CRAI10R-232

CRAI10R-233

CRAI10R-233

CRAI10R-233

CRAI10R-233

CRAI10R-233

CRAI10R-234

CRAI10R-235

CRAI10R-235

CRAI10R-235

CRAI10R-235

CRAI10R-236

CRAI10R-237

6 Expedient de notes de la periodicitat de la vegetació de Montjuïc [1969-1970]

5 Inventaris de vegetació no classificats. Volum 1 [1949-1996 aprox.]

6 Expedient de la cartografia de la vegetació dels Pirineus d’O. B. [196?]

1 Inventaris de vegetació no classificats. Volum 2 [1948-1994 aprox.]

2 Inventaris de vegetació no classificats. Volum 3 [1948-1988 aprox.]

5 Expedient de documentació sobre la recerca de la vegetació de Cefalònia (Illes Jòniques)

7 Expedient de textos sobre la vegetació del sud d’Europa d’O. B. [198?]

8 Expedient de notes i escrits sobre fitogeografia de les Illes Canàries

13 Notes sobre temes diversos d’O. B. [1942-1949 aprox.]

6 Expedient de l’escrit “Vue d’ensemble sur les paysages végétaux des Pyrénées et leur distribution géographique”

10 Auca de l’excursió als Pirineus i a terres de l’Aragó [1962]

16 Dades sobre comunitats vegetals d’Europa i del nord d’Àfrica [1929-1986 aprox.]

23 Esborranys d’articles d’O. B. i documents sobre vegetació

18 Expedient del Projecte de Cartografia de la Vegetació de Catalunya [volum 3/3]

5 Expedient del Projecte de Cartografia de la Vegetació de Catalunya [volum 1/3]

CRAI10R-237 6 Expedient del Projecte de Cartografia de la Vegetació de Catalunya [volum 2/3]

CRAI10R-249 4 Expedient de les fotografies de vegetació dels treballs de camp d’O. B. [volum 2/2]

CRAI10R-252 4 Expedient de l’esborrany “Cinquanta anys de botànica catalana” i les notes sobre els llibres que han influït a O. B. [1990]

Diversos documents amb inventaris d’associació, inventaris sintètics i un mapa de vegetació petit. Els inventaris corresponen a comunitats ruderals dominades per diverses espècies de Bromus L.

6 fulls + 191 inventaris de diverses classes sintaxonòmiques.

1 Mapa de vegetació sobre paper vegetal pintat a mà.

22 fulls + 117 inventaris.

30 fulls + 67 inventaris.

98 fulls escrits a mà amb dades de vegetació i inventaris d’associació.

47 fulls manuscrits en francès sobre la vegetació del sud d’Europa.

35 fulls manuscrits o mecanografiats sobre vegetació de les Canàries.

1 fulla + 3 Llibretes titulades notes (1), notes (2), notes (3). Hi ha observacions personals sobre diversos aspectes sobre vegetació, metodologia geobotànica, etc., a manera de diari personal. També hi ha inventaris d’associació.

2 còpies incompletes amb diverses taules sintètiques sobre els “Paysages végétaux des Pyrénées”.

1 llibret fet amb diverses fotos de la sortida enganxades sobre fulls, on O. B. en va ser el professor principal.

Molts fulls amb dades sobre comunitats vegetals, sovint bibliogràfiques, separades per aliances i associacions. Moltes comunitats només tenen el nom, no hi ha dades. És una mena d’arxiu amb dades de vegetació i referències bibliogràfiques que tracten sobre aquells sintàxons.

Diversos esborranys d’articles d’O. B., entre els quals hi ha la “La vida social de la plantas”, 8 fulls mecanografiats, i “Los nombres de las plantas”, 7 fulls mecanografiats. També hi ha el sumari dels temes de què es va examinar en el sisè exercici de les oposicions a Fitografia i Ecologia vegetal de la UB.

Diversos documents sobre el projecte.

Diversos documents sobre el projecte.

Diversos documents sobre el projecte.

22 fotos de vegetació sense cap referència escrita en la part de darrere de la fotografia.

Alguns textos curts i manuscrits difícils d’entendre per la mala cal·ligrafia. Entre ells, el del títol de la carpeta.

CRAI10R-252

CRAI10R-252

CRAI10R-250

CRAI10R-251

CRAI10R-251

CRAI10R-251

CRAI10R-254

CRAI10R-258

CRAI10R-261

CRAI10R-261

CRAI10R-262

CRAI10R-270

CRAI10R-272

CRAI10R-998

EL FONS INÈDIT DEL DR. ORIOL DE

5 Esborrany del text “Groupements végétaux de la Selva” [1948]

12 fulls mecanografiats en francès titulats “Groupements végétaux de la Selva”. Text incomplet. Aquestes dades es devien fer servir en altres estudis sobre la vegetació de la Selva, com ara a Bolòs (1954, 1959). També hi ha 5 fulls més sobre vegetació d’altres regions.

6 Textos diversos sobre vegetació Carpeta titulada “Expedient de l’esborrany: Llibre de males herbes d’Oriol de Bolòs”. A dins hi ha diversos fulls sobre temes de vegetació. Els fulls són aprofitats per les dues cares, a cada cara hi ha informació diferent. Hi ha un text mecanografiat que sembla correspondre a part de “La vegetación Barcelonesa” o del “Paisatge vegetal dels alentorns de Barcelona”. A l’altra cara, hi ha dades manuscrites sobre plantes ruderals.

5 Expedient de l’elaboració dels estatuts de la SIGMA [1966]

4 Expedient de notes i esborranys del llibre “Vegetació dels Països Catalans” [ca. 2000]

5 Esborrany “Observation phytosociologiques dans l’Ille de Minorque” [ca. 1970]

6 Esborrany titulat “Recherches phytosociologiques aux Îles Pithyuses (Baléares)” [ca. 1984]

6 Expedient de la traducció de l’obra de Heinrich Walter “Vegetació i climes del món: breu resum d’orientació casual i continental” realitzada per O. B. [ca. 1976]

Esborrany de l’estatut de 1966 de l’Station Internationale de Géobotanique Méditerranéenne et Alpine (SIGMA), del qual O. B. en fou un dels sis redactors.

Esborranys mecanografiats i manuscrits.

Esborrany mecanografiat de l’article de Bolòs et al. (1970).

Text mecanografiat de 61 pàgines en francès. Va ser la base per l’article “Vegetation of the Pityusic Islands” d’Oriol de Bolòs i René Moliner publicat a l’obra “Biogeography and ecology of the Pityusic islands” (Bolòs & Molinier, 1984). L’original en francès conté diversos inventaris d’associació que no es van publicar a l’article definitiu en anglès.

1 volum en paper.

5 Document titulat “Història dels estudis botànics al Montseny” Manuscrit sobre els estudis botànics al Montseny. Text similar a l’aparegut a Bolòs (1983).

7 Esborranys d’escrits d’O. B. 6 documents, la majoria inèdits. 1 doc. mecanografiat “Aperçu des Groupements Végétaux des Montagnes Tarragonaises” par J. Braun-Blanquet et O. de Bolòs [en bolígraf diu: “original tramès al Dr. Braun-Blanquet”]. Conté taules sintètiques i d’associació. Es tracta de l’esborrany de Braun-Blanquet & Bolòs (1950). 1 doc. mecanografiat sobre la vegetació de l’Ebre. 1 doc. de 1950 manuscrit sobre “La vila de Blanes”, on descriu el paisatge i els botànics d’aquesta ciutat. 1 doc. per a l’editorial Alpina de 1951 que comenta, de manera molt general, la vegetació de Montserrat (tres meitats de full mecanografiats). 1 doc de 1963 sobre una conferència als “Amigos de los Jardines” (2 fulls mecanografiats). 1 doc. en francès sobre la biografia d’en Pius Font i Quer

10 Expedient de memòries i records d’O. B.

31 Diversos esborranys i revisions d’O. B. sobre el projecte “Code de Nomenclature Phytosociologique» de la Commission de Nomenclature de l’Association Internationale de Phytosociologie

4 Expedient dels esborranys d’”Els sòls i la vegetació dels Països Catalans: Geografia física dels Països Catalans”

1 Còpia de “La vegetación del Montseny” [1950]

1 Expedient de fotografies d’esdeveniments professionals recopilades per O. B. [1932-2000 aprox.]

Text manuscrit sobre records seus sobre Olot relacionats amb la botànica. Costa de llegir per la mala cal·ligrafia.

Diversos textos mecanografiats, entre els quals: “Modifications au projet de Code de Nomenclature Phytosociologique proposé par O. de Bolòs (Barcelona), octobre 1979”, “Projecte de Codi de Nomenclatura Fitosociològica” i “Remarques concernant le projet de Code de Nomenclature Phytosociologique / O. de Bolòs”.

17 fulls de diversos esborranys sobre el capítol “Els sòls i la vegetació dels Països Catalans: Geografia física dels Països Catalans” d’O. B., elaborat per a la publicació “Geografia física dels Països Catalans: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears” (Bolòs et al., 1980).

Exemplar de la tesi doctoral d’O. B. El paginat és lleugerament diferent de la còpia oficial conservada a la Universidad Complutense de Madrid (Mercadal, 2025), però la informació sembla la mateixa.

51 fotos de botànics.

CRAI10R-998

CRAI10R-998

CRAI10R-998

CRAI10R-998

CRAI10R-999

CRAI10R-999

2 Expedient de les fotografies de persones participants en els treballs de camp amb O. B. [19501994 aprox.]

3 Expedient de diapositives de flora i vegetació de Brasil

4 Expedient de transparències de vegetació O. B.

6 Expedient de negatius de fotografies de sortides de camp d’O. B.

1 Expedient de fotografies de carnet d’O. B. i Margarida Masclans [1950-1996 aprox.]

2 Expedient de les fotografies de vegetació resultants dels treballs de camp d’O. B. [volum 1/2] [1950-1996 aprox.]

54 fotos amb botànics.

164 diapositives de flora, vegetació i botànics aixecades per O. B.

55 transparències de 7 × 7 cm de flora i vegetació.

Diversos negatius sobre flora, vegetació i botànics.

Diverses fotos de carnet de Bolòs i la seva dona.

Diverses fotos de flora i vegetació.

Abreujaments: aprox., aproximadament; doc., document; GEOVEG, Grup de Recerca de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació; O. B., Oriol de Bolòs.

Notes:

(1) El títol de les carpetes solen ser els proposats pel CRAI; tanmateix, de vegades l’hem modificat per adaptar-lo millor en el seu contingut. El títol original de les carpetes proposat pel CRAI es pot consultar a UBDOC (2025).

(2) El nom de les unitats sintaxonòmiques són els proposats per O. de Bolòs, però alguns d’ells ja no se solen emprar. Per tant, entre claudàtors indiquem els noms d´ús més comú seguint la nomenclatura proposada per Mucina et al. (2016).

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 77-100. 2025

GEA, FLORA ET FAUNA

L’Albera com a unitat funcional: aspectes naturals més destacats i reptes per a la seva conservació

Lluís Benejam 1, Albert Burgas 2, Joan Budó 3, Marta Ball-llosera 4, Josep Maria Bas 5 , Malgorzata Blicharska 6, Dani Boix 7, Sandra Brucet 1,8, Albert Campsolinas 9, Pau Federico 9 , Joan Font 10, Anna Menció 11, Pere Pons 5, Xavier Puig 12, Carles Roqué 11, Simon Ryfisch 6 , Jordi Sala 7, Salvador Salvador 5 & Marc Franch 5

1 Grup d’Ecologia Aquàtica, Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. A/e: lluis.benejam@uvic.cat

2 C/ Montgrí, 22, 17257 Torroella de Montgrí . A/e: aburgas@gmail.com

3 Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera. A/e: crt@tortugues.cat

4 C/ Santa Margarida, 9, 1er, 17600 Figueres. A/e: martaballllosera@gmail.com

5 Grup de Recerca en Biologia Animal & BioLand, Departament de Ciències Ambientals, Universitat de Girona. A/e: pere.pons@udg.edu; josep.bas@udg.edu; ssallue@gmail.com i franch@udg.edu

6 Department of Earth Sciences, Uppsala University. A/e: malgorzata.blicharska@geo.uu.se i simon.ryfisch@geo.uu.se

7 GRECO, Institut d’Ecologia Aquàtica, Universitat de Girona. A/e: dani.boix@udg.edu i js.genoher@gmail.com

8 Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats. A/e: sandra.brucet@uvic.cat

9 Grup Felis, Institució Catalana d’Història Natural. A/e: albertcampsolinas@gmail.com i pau.federico@hotmail.com

10 C/ Bluefields, 12, 2n 4a, 17007 Girona. A/e: fontgarcia.joan@gmail.com

11 Grup de Recerca en Geologia i Cartografia Ambiental, Universitat de Girona. A/e: anna.mencio@udg.edu i carles.roque@udg.edu

12 Museu de Ciències Naturals de Granollers. A/e: xpuig@mcng.cat

Autor per a la correspondència: Lluís Benejam. A/e: lluis.benejam@uvic.cat

Rebut: 12.12.2024. Acceptat 21.05.2025. Publicat: 30.06.2025

Resum

La serra de l’Albera representa el tram més oriental del Pirineu. La seva situació geogràfica i el seu gradient altitudinal expliquen la gran diversitat d’hàbitats i tàxons que presenta. Tot i que al llarg de les darreres dècades s’hi han desenvolupat estudis diversos, fins ara no hi ha hagut cap treball que integri tota aquesta informació per a la globalitat d’aquest sistema natural. El present estudi mostra com els hàbitats de l’Albera són un gradient continu des del cims de la muntanya fins al peu de mont. El sistema hidrològic conforma una unitat; mentre que la part més elevada és la zona de recàrrega del sistema hidrogeològic superficial i profund, la seva zona de descàrrega són les fonts, cursos fluvials i estanys, que en reben les aigües a través del sistema de fractures. En aquest treball es detallen els hàbitats i les espècies més rellevants a partir d’una revisió d’estudis previs, i també s’aporten noves dades i informació mai publicada. Així mateix, també es presenta una anàlisi d’oportunitats i barreres per a la conservació d’aquest espai. Davant el repte del canvi global, treballs de síntesi com aquest són necessaris per crear estratègies i polítiques que facilitin la preservació futura d’aquest sistema natural i la seva funcionalitat.

Paraules clau: geologia, hidrogeologia, hàbitats, flora, invertebrats aquàtics, invertebrats terrestres, peixos, amfibis, rèptils, ocells, mamífers terrestres, quiròpters.

Abstract

The Albera as a functional unit: most outstanding natural aspects and challenges for its conservation Albera mountain range represents the easternmost section of the Pyrenees. Its geographical location and altitudinal gradient explain the great diversity of habitats and taxa it harbors. Although various studies have been conducted in this area over recent decades, no work has yet integrated all this information to encompass the entirety of this natural system. This study demonstrates how the habitats of the Albera constitute a continuous gradient from mountain summits to foothills. The hydrological system forms a functional unit; while the uppermost part serves as the recharge zone for both superficial and deep hydrogeological systems, the discharge areas include springs, rivers, and ponds, which receive water through a fracture system. This work details the most significant habitats and species, drawing on a review of previous studies and the contribution of new, unpublished data and information. Additionally, it presents an analysis of opportunities and barriers for the conservation of this area. Faced with the challenge of global change, synthesis works such as this are essential to develop strategies and policies that facilitate the future preservation of this natural system and its functionality.

Keywords: geology, hydrogeology, habitats, flora, aquatic invertebrates, terrestrial invertebrates, fish, amphibians, reptiles, birds, terrestrial mammals, bats.

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa) DOI: 10.2436/20.1502.01.207

L. BENEJAM ET AL.

Introducció

La serra de l’Albera és el nom que rep el tram més oriental del Pirineu, des del coll del Portús fins al mar. Constitueix un espai geogràfic ben definit que separa les planes de l’Empordà i el Rosselló. És una serra d’uns 25 quilòmetres de llargada, amb una estructura de massís muntanyós independent i que pertany a l’eix axial del Pirineu. Mentre que al vessant nord el pendent és molt pronunciat, al vessant sud descendeix més suaument vers la plana de l’Empordà (Budó et al., 1997). El poblament humà en aquest territori es remunta a la prehistòria, i d’aquella època n’ha quedat un important patrimoni megalític (Tarrús & Carreras, 2022). L’edat mitjana ha deixat també nombroses esglésies preromàniques i romàniques a la zona (Delclòs, 1975). Cal destacar que l’activitat humana al llarg dels segles ha transformat l’estructura física de la zona del peu de mont, on ja al segle XVIII hi havia construït un sistema d’enginyeria hidràulica molt extens, complex i regularment repartit (Mestre, 2024). Aquests sistema, que en l’actualitat continua fent la seva funció, té l’objectiu d’evitar, o regular, la inundació dels estanys i consta d’una xarxa de més de 40 quilòmetres de canals de drenatge subterrani i canals de desguàs. Les viles i pobles d’aquesta zona són de petites dimensions, exceptuant la Jonquera, que està situada a l’extrem nord-oest de l’Albera. Tot i que l’agricultura al llarg del segle XX ha anat perdent importància, en alguns municipis la vinya i l’olivera encara mantenen una activitat econòmica remarcable.

Algunes parts de l’Albera tenen diferents graus de protecció (p.e Natura 2000, PNIN), però d’altres no estan protegides. Tot i que des de fa dècades s’hi han desenvolupat estudis, la majoria d’ells han estat de grups taxonòmics molt concrets i sense una continuïtat a llarg termini. Així mateix, fins al present estudi, no hi ha cap treball que hagi intentat sintetitzar la complexitat i diversitat d’hàbitats i tàxons del vessant sud de l’Albera en tot el seu àmbit, de la serra al peu de mont. L’Albera es presenta davant el canvi global amb un caràcter de mediterraneïtat que li asseguren la resiliència dels seus sistemes naturals. Però la resiliència té límits, i per tant cal que, a partir d’una diagnosi prou completa i complexa, es plantegin les decisions polítiques i estratègies de gestió adequades per garantir la conservació i el funcionament dels

seus sistemes naturals en el futur. Amb la voluntat de collaborar en aquesta diagnosi, els autors del present estudi hem intentat entrellaçar les diferents disciplines de coneixement perquè les dades i la informació resultants puguin ajudar a prendre les millors decisions per al futur de l’Albera. L’objectiu general del present estudi és fer una revisió i síntesi de treballs previs, així com també de dades mai publicades fins al moment, del conjunt de la vessant sud de l’Albera, de la serra al peu de mont. En concret, l’estudi tracta aspectes sobre la geologia, hidrogeologia, hàbitats i flora, així com de diferents grups faunístics (invertebrats aquàtics, invertebrats terrestres, peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers). El treball també pretén analitzar si la funcionalitat del sistema natural de l’Albera s’organitza en taques territorials amb dinàmiques pròpies o, per contra, les espècies i hàbitats rellevants d’aquest sistema natural funcionen dins una matriu contínua des del massís a la zona del peu de mont. Finalment, s’ha realitzat una anàlisi de polítiques i normatives que poden afavorir o perjudicar la conservació de la zona del peu de mont de l’Albera, i s’apunten els principals reptes i possibles solucions per encarar el futur d’aquest espai natural.

Àmbit d’estudi

L’àmbit d’estudi comprèn la vessant sud del conjunt de l’Albera, la zona muntanyosa que arriba al mar i el seu peu de mont, els quals formen part del sector més oriental de la serralada pirinenca. Al llarg de la seva extensió, l’Albera té diferents graus de protecció (Natura 2000, ZEC, EIN, ZAP, ENPE, PNIN), i alguns dels sectors no estan protegits (Taula 1, Figura 1). El present estudi engloba tota l’extensió del vessant sud de l’Albera, independentment de les seves categories de protecció. Cal destacar que el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines categoritza com a “àmbit d’especial valor connector“ tota la zona del present estudi que comprèn el peu de mont de l’Albera (relligant tots els espais de XN2000) així com el coll del Portús. També és important destacar la presència de 27 “àrees d’interès faunístic i florístic” dins l’àmbit d’estudi. Tot i que aquestes àrees no gaudeixen de cap regulació ni protecció, són àrees que la pròpia Generalitat considera com a zones crítiques, de risc o d’interès per a la fauna i la flora amenaçades. Tal i com s’exposa en diferents parts de l’estudi,

Taula 1. Diferents figures de catalogació, i les superfícies que ocupen, dins l’àmbit d’estudi.

Figura de catalogació

Àmbit

Zones

Paratge

Superfície (ha) % respecte àmbit Nombre de polígons

Figura 1. Àmbit d’estudi i diferents figures de protecció i catalogació d’espais.

Taula 2. Hàbitats d’Interès Comunitari prioritaris dins l’àmbit d’estudi.

Codi HIC Hàbitat

91E0 Vernedes i altres boscos de ribera afins (AlnoPadion)

1510 Comunitats halòfiles dels sòls d’humitat molt fluctuant

3130 Aigües estagnants, poc o molt mesotròfiques amb vegetació de les classes Littorelletea uniflorae i Isoeto-Nanojuncetea

3170 Basses i tolls temporanis mediterranis

la localització biogeogràfica i el gradient altitudinal de l’Albera facilita una gran varietat d’hàbitats en aquesta zona. Dins l’àmbit d’estudi hi ha la presència de 34 Hàbitats d’Interès Comunitari (HIC) Europeu (Directiva 67/97/CE), dels quals quatre d’ells són prioritaris (Taula 2).

Materials i mètodes

Els apartats referents a la presència de flora i fauna catalogades de la zona d’estudi s’han realitzat mitjançant la informació extreta en diferents estudis previs, bases de dades com el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona, les diferents

bases de dades de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), la base de dades del portal Ratpenats.org, gestionada pel Museu de Ciències Naturals de Granollers, el Global Biodiversity Information Facility (GBIF) i diferents Atles i Llibres Vermells. A més, s’ha realitzat una sèrie de consultes a experts, especialistes i agents del territori així com la incorporació de dades pròpies.

Per a cada grup s’ha realitzat una taula d’espècies catalogades observades a l’àmbit d’estudi incloses a:

- Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. Resolució ACC/3929/202.

- Catàleg de la fauna salvatge amenaçada de Catalunya. Decret 172/2022.

- Llei de protecció dels animals. Decret legislatiu 2/2008.

- Catálogo Español de Especies Amenazadas. Real Decreto 139/2011

- Espècies d’Interès Comunitari. Directiva Hàbitats 92/43/ CEE

- Estat de conservació a Catalunya, segons els criteris regionals establerts per la UICN. Les categories que s’han utilitzat són: NA: No aplicable; NE: No avaluada; DD: Dades Deficients; LC: Preocupació menor, VU: Vulnerable; NT: Proper a la amenaça, EN: En perill; CR: En perill crític

Així mateix, per a la taula referent als ocells, la informació s’amplia incorporant:

- Atles dels ocells nidificants de Catalunya: Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980

L. BENEJAM ET AL.

- Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial y Catálogo Español de Especies Amenazadas. Real Decreto 139/2011

- Directiva Ocells. Annexos de la Directiva 2009/147/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 30 de novembre de 2009, relativa a la conservació dels ocells silvestres

- Llista vermella dels ocells nidificants de Catalunya 2012. Institut català d’Ornitologia.

- The IUCN Redlist of threatened species.

Resultats

Geologia i hidrologia

La zona objecte d’aquest estudi comprèn, principalment, la serra i el peu de mont de l’Albera, els quals formen part del sector oriental de la serralada pirinenca. Al nord, el límit considerat coincideix amb l’administratiu, la frontera amb França; com a límit occidental s’ha pres l’al·luvial del Llobregat d’Empordà, que discorre més o menys paral·lel a la falla de la Jonquera; i el límit sud ve determinat per l’inici dels materials de rebliment de la depressió tectònica de l’Empordà.

La serra de l’Albera forma part del Pirineu axial, que en aquesta zona està constituït per roques ígnies i metamòrfiques del Paleozoic, afectades per les orogènies Varisca i Al-

pina (Figura 2). Al sector oriental de la serra, des de la costa fins al nord de Sant Climent Sescebes, és on hi afloren els materials més antics, formats per roques metasedimentàries del Cambroordovicià (550-450 Ma), que inclouen principalment esquists i pissarres generades a partir del metamorfisme de roques sedimentàries de gra fi (grauvaques, gresos, limolites, amb alternança de lutites i gresos (ÇOrp2), les quals poden presentar intercalacions de microconglomerats (ÇOrmcg), o bé intercalacions més sorrenques o limolítiques (ÇOrp3)) (Carreras, 2021). De forma local també afloren marbres i esquists a la base de la unitat. Part d’aquests materials es troben afectats pel metamorfisme regional, i/o de contacte, especialment en els sectors septentrionals i occidentals de la serra, així com al seu límit sud amb el cap de Creus, on hi afloren les roques plutòniques. Aquest segon grup està format, principalment, per granits monzonítics, porfírics o amb megacristalls de feldspat potàssic (Gm, Gp i Gpf), granodiorites amb biotita i hornblenda (Ggdbh, Ggdb), i tonalites biotiticohornblèndiques (Gtbh) del Carbonífer-Permià (320-300 Ma), que presenten dics i intrusions de diferents tipologies (leucogranits, dics pegmatítics, pòrfirs, filons hidrotermals de quars, etc. (Gl1, Glpm, fq)) (ICGC, 2006).

Aquests materials estan afectats per un sistema de falles normals amb direcció NO-SE, com la falla de la Jonquera o la de Sant Climent Sescebes, que són les que delimiten la serra, i juntament amb altres falles com la de Delfià-Marzà, o la

Figura 2. Situació geogràfica i geològica (base, mapa geològic comarcal de l’Alt Empordà (ICGC, 2006); llegenda consultable a: https://datacloud. icgc.cat/datacloud/descarregues-web/bd/icgc_geoindex_v_cartogeol.pdf)

Butlletí

(2), 2025

de Garriguella-Roses, són les responsables de l’enfonsament de la depressió de l’Empordà durant l’etapa extensiva del Neogen. Aquestes falles, juntament amb altres de secundàries, són les que condicionen part de la xarxa fluvial de la zona, com és el cas de la riera d’Anyet i el Llobregat d’Empordà, que se situen seguint sengles fractures principals de la zona, connectant hidràulicament la serra amb la depressió. A més, són les responsables de les diferents surgències hidrotermals actives d’aquesta zona, que estan representades per diverses fonts i basses, considerades com a punts d’interès patrimonial, tant en l’àmbit geològic i hidrogeològic, com en el cultural i, en alguns casos, en l’hidràulic (Pallí & Roqué, 2009). En el cas de les fonts, destaca la font de la Mercè (Capmany), que es troba situada al marge esquerre del riu Llobregat d’Empordà i, juntament amb altres descàrregues d’aigües termals, està relacionada amb la falla de la Jonquera. L’aigua, que hi brolla a 24°C, és bicarbonatada sòdica i també sulfurosa, per la qual cosa fa una intensa olor d’ous podrits. Entre 1887 i 1939, aquesta font va abastar d’aigua un establiment balneari que més tard va ser ampliat i transformat en hotel. Les surgències termals de Sant Climent Sescebes, amb la seva font Pudosa, que es localitza a la llera de l’Anyet, també formen part d’aquest sistema. En aquesta font, l’aigua brolla a una temperatura constant de 28ºC i abasteix els safareigs públics del municipi. Aquesta és la surgència termal més important relacionada amb la falla de Sant Climent Sescebes, i també presenta aigües bicarbonatades sòdiques i sulfuroses que flueixen fins a la superfície a través de la falla. Sobre una fractura paral·lela a aquesta falla s’arrengleren els estanyols pudents del serrat de les Garrigues (estanys del pla dels Torlits), igualment alimentats per aigües sulfuroses, com també ho són la font de Bell-lloc (Cantallops) i la font Pudosa de Capmany, que formen part del mateix sistema hidrotermal (Pallí & Roqué, 2009).

A més de presentar fractures, els materials de la serra de l’Albera han estat meteoritzats i erosionats donant lloc a diferents elements d’interès patrimonial. El peu de mont de l’Albera, que d’oest a est va de la Jonquera, Capmany cap a Cantallops, Sant Climent Sescebes, Espolla i fins a Rabós, es troba modelat sobre diferents tipus de roques metamòrfiques i granítiques poc alterades, formant un pla inclinat vers el sud que enllaça l’Albera amb la plana de l’Empordà. Aquest peu de mont correspon a un front d’alteració que va quedar exposat a l’exterior durant el Neogen com a conseqüència de l’erosió del mantell d’alterites que el recobria. Si bé la capa de materials alterats ha estat escombrada del tot, els nuclis residuals de roca inalterada que hi havia al seu interior apareixen formant acumulacions de blocs granítics, els quals es distribueixen sobre el relleu de fons del front d’alteració, constituït per una alternança de formes deprimides (conques d’alteració) i relleus residuals (torres i castells rocallosos). En conjunt, el modelat granític de l’Albera constitueix un exemple de geomorfologia molt interessant en què es poden observar els processos d’alteració de la roca, l’erosió de la capa d’alterites, l’exposició del relleu gravat al front d’alteració, i l’acumulació de les alterites en forma de sediments detrítics que omplen la depressió tectònica empordanesa.

Pel que fa a les formes de detall, cal destacar la roca dels Sacrificis (Capmany), que és un exemple emblemàtic del modelat granític d’aquesta zona. Es troba situada al nord de Capmany, on sovintegen les agrupacions de grans blocs rocosos arrodonits. La roca dels Sacrificis és una pedra cavallera oscil·lant, amb un pes d’unes 40 tones, sobre la qual els pobladors del període megalític varen esculpir diversos signes enigmàtics al voltant d’una cassoleta d’erosió. La roca dels Sacrificis és un dels múltiples elements, juntament amb els dòlmens i menhirs de la serra de l’Albera, d’un dels conjunts de monuments megalítics més important de Catalunya (Tarrús, 2002; Pallí & Roqué, 2009). La influència del modelat granític sobre l’activitat humana en aquesta zona es remunta a la prehistòria, i hi arriba a conformar un paisatge singular de roques de formes capricioses, monuments megalítics i parets de pedra seca, que alguns han anomenat encertadament “paisatge dolmènic”.

També presenta un gran interès el modelat granític de Canadal i de la serra de la Sureda (a la Jonquera). Els vessants de la serra de la Sureda i els voltants del veïnat de Canadal estan atapeïts de boles granítiques, acompanyades de formes prominents de tipus castell rocallós i formes dòmiques. Destaca, principalment, la zona del voltant de l’ermita de Santa Llúcia, on el modelat granític s’ha desenvolupat sobre granodiorites i tonalites, i la serra de les Pedreres, on s’ha format sobre granits monzonítics (Figura 2).

Situats al peu de la serra de la Sureda, els estanys de Canadal són un conjunt de petits estanys temporanis poc profunds que estan enclavats en zones deprimides de planta el·lipsoidal i tenen especial interès ecològic i geològic. Aquestes cubetes són alvèols d’alteració granítica formats sota el mantell d’alteració que va ser erosionat quasi del tot durant el Neogen. Els estanys de Canadal es troben alineats sobre bandes de cisallament; això, juntament amb la presència de surgències hidrotermals actives en zones properes, permet postular que el seu origen respon a una alteració que va progressar a partir de fluxos termals ascendents; és a dir, que tindrien un origen hipogènic (Linares et al., 2011). Aquest model ascendent de formació de les depressions que allotjaran els estanys els converteix en una singularitat d’àmbit mundial, ja que no se’n coneixen paral·lels en contextos granítics. Estanys amb característiques i orígens similars són també presents en altres punts d’aquesta zona, com és el cas dels estanys d’en Parú, l’estany Martí, l’estany del Mas Petit i la bassa del Mas Faig (a Cantallops), o els estanys del pla de Torlits (a Sant Climent Sescebes), esmentats anteriorment (Pallí & Roqué, 2009). Els estanys amb aigües d’origen termal però, són només una petita fracció de les 246 depressions identificades a la zona del peu de mont de l’Albera (Roqué et al., 2014; Franch et al., 2024), que donen lloc a zones humides i estanys amb diferents graus de temporalitat, i ocupen una superfície aproximada de 200 hectàrees (Figura 3). El 43,98% de les depressions inundables són dins de la Xarxa Natura 2000, la resta no tenen cap tipus de protecció ni catalogació (Franch et al., 2024). Mentre que 17 d’aquestes conques han donat lloc a zones amb un període d’inundació llarg (semipermanent en alguns casos), com l’esmentat es-

L. BENEJAM

Figura 3. Situació de les 246 depressions inundables de la zona d’estudi que generen estanys i llacunes temporànies amb diferents hidroperíodes (Roqué et al., 2014; Franch et al., 2024).

tany Gros de Canadal el qual presenta una extensió important (5,49 ha), o la bassa dels Castellars, que seria de les més petites (0,053 ha), la resta de depressions han donat lloc a zones humides palustres o inundades de forma intermitent. Com en el cas dels estanys de Canadal, la major part d’aquests estanys i zones humides són el resultat de la meteorització i l’erosió diferencials del peu de mont de l’Albera, i sovint estan situats en zones intensament fracturades on la meteorització dels materials ha estat més fàcil (Roqué et al., 2014). Així, depenent de la localització dels estanys i de la seva relació amb les fractures de la zona, el seu funcionament hidrogeològic pot ser molt divers. Com que es van formar a partir de les depressions o cubetes d’alteració, la seva hidrologia pot dependre tant de les precipitacions que es produeixen a la seva conca hidrogràfica, que s’acaben drenant de forma superficial i/o subterrània fins a assolir aquestes cubetes, com dels fluxos subterranis ascendents que es produeixen a través de les fractures i que, en alguns casos, són calents (Linares et al., 2011). Finalment, cal destacar que l’escorrentia superficial de moltes d’aquestes depressions inundables està influenciada per un sistema de més de 40 quilòmetres lineals de canals de drenatge. Aquest sistema de drenatge artificial, del qual al segle XVIII ja n’hi ha referències, inclou diferents components, com recs d’escorrentia, agulles medrals i cloells (Mestre, 2024). També té associat elements d’emmagatzematge de l’aigua com pous i vivers. Aquest sistema de còrrecs empedrats, i altres elements, van ser construïts per modificar la xarxa hidrogràfica natural i aconseguir un control estricte de l’aigua durant les pluges torrencials. És un element important del patrimoni de pedra seca que s’ha de tenir en compte per a la seva conservació. D’altra banda, tot i la manca de manteniment general, el sistema continua complint la funció per a la qual va ser dissenyat i, per tant, és un element imprescindible a tenir en compte per a la gestió de l’aigua al peu de mont de l’Albera.

La serra de l’Albera i el seu peu de mont formen part del mateix sistema hidrogeològic. Mentre que la part més elevada, la serra, és la zona de recàrrega principal del sistema hidrogeològic superficial (amb aigües no termals) i profund (relacionat amb el termalisme), la seva zona de descàrrega són les diferents fonts, cursos fluvials i estanys, que en reben les aigües a través del sistema de fractures. En aquest mateix sentit, l’Agència Catalana de l’Aigua, si bé distingeix entre tipologia de materials, no diferencia entre la serra i el peu de mont a l’hora de definir les masses d’aigua subterrània d’aquesta zona. D’una banda, distingeix la massa 113H01, constituïda per aqüífers locals en medis de baixa permeabilitat, principalment en les formacions granítiques de la Jonquera i Roc de Frausa; i de l’altra, la massa 114G21, formada per medis de baixa permeabilitat principalment en formacions de gresos, pissarres i esquists, de l’Albera i Cadaqués. En aquest sentit, des del punt de vista hidrogeològic es poden considerar, tant la serra com el peu de mont, com a una única unitat.

Gradient d’hàbitats

Com a reflex de la geologia, la hidrogeologia, la topografia i la situació geogràfica, l’Albera presenta un gradient de vegetació i hàbitats molt divers. Aquest fet provoca que s’hi trobin a la vegada espècies pròpies de la serralada pirinenca, espècies de caràcter eurosiberià i espècies típicament mediterrànies. A les zones culminals del sector occidental s’hi troben prats muntanyencs acidòfils amb gaiol i amb petites mates arbustives aïllades de ginebró o grèvol. Per sota aquests prats, a la part occidental apareixen les rouredes de roure martinenc, l’alzinar muntanyenc, boscos de castanyer i algunes fagedes. Les vernedes s’estenen per la vora dels rius i torrents. Als indrets de més baixa altitud, la sureda ocupa

la major part de la superfície. En el sector oriental, la massa arbrada és escassa, només representada per rodals de suros i alzines, i existeix un dens tapís vegetal format per argelaga negra, gatosa i diferents estepes. És en el peu de mont de l’Albera, on el pendent del terreny s’atenua, quan apareix una matriu territorial que inclou conreus (principalment oliverars i vinyes), brolles, prats de dall i estanys temporanis; tot relligat per un conjunt de rieres de caràcter mediterrani que provenen de la zona de muntanya i acaben desembocant al Llobregat. Dels hàbitats presents al peu de mont de l’Albera cal destacar els prats de dall i els estanys temporanis que, de fet, es troben clarament interrelacionats per la disponibilitat i la circulació dels sobrants de les aigües pluvials de la zona.

Flora dels estanys temporanis i dels prats de dall de l’Albera

Els estanys temporanis mediterranis són hàbitats prioritaris de la Directiva Europea d’Hàbitats (3130; 3170), ja que tenen un interès biològic inqüestionable i estan sotmesos a nombrosos impactes i factors de canvi que comprometen la seva conservació. L’assecatge que caracteritza els estanys temporanis conjuntament amb les característiques ambientals locals confereixen a aquests ambients una composició única i singular caracteritzada per espècies especialitzades i rares, la qual cosa fa que assoleixin una alta biodiversitat (Calhoun et al., 2017). El seu poblament florístic, únic i del tot singular, és format per un conjunt de pteridòfits i angiospermes molt especialitzats que s’han descrit en diferents treballs realitzats als estanys de l’Albera (Font & Vilar, 1998; Font, 2001; Font, 2008; Chappuis, 2011; Jover et al., 2013) (Taula 3). Possiblement, l’element més característic d’aquest tipus d’ambients són els representants pteridofítics dels gèneres Isoetes L. i Marsilea L., juntament amb angiospermes del gènere Elatine L. El cicle vital de tots aquests organismes ve marcat pels períodes d’inundació i d’assecament de les depressions on es poden formar aquestes basses. L’hidroperíode i les caracte-

rístiques fisicoquímiques de l’aigua són doncs fonamentals en el manteniment de l’hàbitat i el major filtre per a la resta d’organismes vegetals que viuen en hàbitats estrictament terrestres o aquàtics. En el cas de l’Albera, es troben un conjunt de plantes d’aigües temporànies oligotròfiques amb localitats en la majoria dels casos úniques a Catalunya, com Marsilea strigosa Wild., Juncus heterophyllus Dufour, Cardamine parviflora L., Isoetes setaceum Lam., Isoetes velatum A Brawn, Elatine alsinastrum L. i Elatine brochonii Clavaud. Els estanys temporanis de l’Albera estan afectats pel canvi climàtic que ha provocat una reducció de la freqüència d’inundació així com un escurçament de la durada de l’hidroperíode. L’ús agrícola, i especialment la pastura de vaques dins el perímetre dels estanys i en el seu entorn immediat, està augmentant la càrrega de nutrients del sistema, alterant la coberta vegetal i compactant el sòl.

Els estanys temporanis i els prats de dall de l’Albera es poden considerar una unitat hidrològica, ja que en definitiva els prats de dall són antigues zones lacustres actualment reblertes que comparteixen el desguàs natural de les aigües de la resta del sistema lenític. Per la seva proximitat geogràfica, la millora en la conservació d’un hàbitat repercuteix en l’altre. Els prats de dall són hàbitats seminaturals d’interès europeu (codi 6510) que han de ser objecte de maneig permanent per garantir-ne la conservació. Els prats de dall són molt rics florísticament. Hi dominen les herbes graminoides, que solen fer diversos estrats, juntament amb altres famílies de plantes amb flors, com les papilionàcies, que aporten valor farratger a aquestes comunitats vegetals. El seu aspecte és molt diferent segons l’època de l’any: rasos a l’hivern i alts i ufanosos a final de primavera, quan les plantes es troben en plena florida. Els prats de dall de l’Albera són singulars perquè acullen un poblament florístic característic de l’Europa humida situat en un entorn mediterrani; per tant, és tracta de comunitats vegetals relictes d’alt interès de conservació. Entre els tàxons vegetals més singulars trobaríem la composta Scorzonera humilis L., la umbel·lífera Carum verticillatum (L.) Koch i

Taula 3. Selecció d’espècies de flora destacable del peu de mont de l’Albera. Catàleg de flora amenaçada de Catalunya (ACC/3929/2023). Llista vermella de la flora vascular de Catalunya (Aymerich & Sáez, 2020). Hàbitats que ocupa: estanys semipermanents (ES), basses temporànies (BT) i prats de dall (PD).

Tàxon Catàleg de flora Llista vermella Hàbitats

Marsilea strigosa EN EN BT

Elatine alsinastrum EN CR ES, BT

Potamogeton gramineus EN CR ES

Juncus heterophyllus

Polygonum romanum subsp. gallicum

Cardamine parviflora

Elatine brochonii

Isoetes setaceum/Isoetes delilei

Isoetes velatum/Isoetes longissima

Lotus conimbricensis

Scorzonera humilis

Veronica scutellata

Isoetes durieui

Utricularia australis

ES, BT

BT, PD

L. BENEJAM ET AL.

la papilionàcia Trifolium patens Schreb. in Sturm. Aquesta darrera planta es troba a Catalunya únicament en aquest tipus d’hàbitat. Els diferents estudis realitzats en els prats de dall de l’Albera adverteixen de la greu amenaça que suposen per a la seva conservació l’abandonament lligat a un relleu generacional inexistent en la pagesia i la sobrepastura a la qual han estat sotmesos aquests darrers anys.

Invertebrats aquàtics dels estanys temporanis i d’altres masses d’aigua de l’Albera

La fauna aquàtica invertebrada de l’Albera és interessant tant des del punt de vista de la riquesa d’espècies com per la seva singularitat, fet que posa de relleu aquesta àrea des del punt de vista de la conservació. En aquest sentit, destaquen els grups faunístics característics dels estanys temporanis, els quals s’hi troben molt ben representats. Entre aquests grups hi ha les espècies que viuen exclusivament en ambients temporanis, com són els grans branquiòpodes, un grup primitiu de crustacis de gran interès faunístic. En els estanys de l’Albera s’hi coneixen fins a 4 espècies d’anostracis i 1 espècie d’espinicaudat, la qual cosa fa que sigui un dels sistemes d’estanys dels Països Catalans amb major nombre d’espècies de grans branquiòpodes. A més a més, el sistema en qüestió també és un dels que té un major nombre de punts amb presència d’aquestes espècies (Sala et al., 2017) dins dels Països Catalans. De fet, els crustacis en general (branquiòpodes, copèpodes, ostracodes i malacostracis) tenen una biodiversitat alta en els estanys temporanis, i ja es coneixen més de 50 espècies a l’àrea d’estudi (Boix et al., 2012). A banda dels crustacis, altres organismes depenen de les llacunes temporànies per mantenir les seves metapoblacions i/o per a la reproducció, com molts insectes (representats per una alta riquesa d’espècies) i diversos vertebrats (hi ha 10 espècies d’amfibis presents a l’Albera). Si bé no existeixen estudis prou exhaustius per a la majoria de grups d’invertebrats, en el cas dels coleòpters aquàtics existeixen dues publicacions que ja posen de manifest que la riquesa d’aquest grup en els estanys temporanis de l’Albera superaria les cent espècies (Ribera et al., 1994; Ribera & Aguilera, 1996). D’altres grups d’insectes aquàtics, com els hemípters, es coneix la presència d’espècies ja sigui perquè s’han realitzat estudis del grup on s’han inclòs punts de mostreig a l’Albera (p.e., Murillo, 1985) o perquè s’han observat en estudis de la comunitat d’alguns estanys de l’Albera (p.e., Ruhí et al., 2014; Cunillera-Montcusí, 2020). De forma general, però, malgrat que s’han realitzat diversos estudis, informes i tesis doctorals de la comunitat dels invertebrats dels estanys de l’Albera on s’inclouen tant organismes planctònics (microcrustacis i rotífers) com macroinvertebrats (Ruhí et al., 2014; Compte et al., 2016; Cunillera-Montcusí, 2020; Tornero, 2020; Boix et al., 2020; Compte et al., 2021; Sgarzi, 2022), encara manquen estudis globals en tota la zona d’estudi que permetin quantificar adientment la seva biodiversitat. No obstant, aquests diferents estudis han permès identificar una alta riquesa. En un d’ells s’han arribat a detectar més de 100 tàxons en un únic estany (Boix et al. 2020). Aquest valor és molt alt en comparació

(2),

amb la biodiversitat coneguda d’altres estanys de la resta de Catalunya.

A part de l’alta riquesa d’espècies, la fauna aquàtica invertebrada dels estanys presenta una singularitat interessant, no només pel bon estat de conservació dels sistemes aquàtics, sinó també per la seva situació geogràfica dins la península Ibèrica, ja que recull la influència de fauna centreeuropea, juntament amb elements característics de zones estèpiques del Mediterrani. La presència d’espècies característiques de regions més septentrionals juntament amb presència d’espècies comunes en les llacunes temporànies de zones més àrides s’ha observat en crustacis, coleòpters i hemípters aquàtics (Ribera & Aguilera, 1996; Martín et al., 2024). Aquests elements, juntament amb espècies amb àrees de distribució més restringida, comporten que els estanys de l’Albera hostatgin espècies rares en el context de Catalunya, de la península Ibèrica o, fins i tot, en l’àmbit global. La manca de coneixement sobre les distribucions dels invertebrats a Catalunya, però, fa que molt difícilment estiguin incloses en llistes de fauna protegida. Dins els branquiòpodes cal destacar dos tàxons. D’una banda l’anostraci Linderiella sp., que és una nova espècie en procés de descripció restringida a l’Empordà (Boix et al., 2010; Gascón et al., 2012). De l’altra, l’espinicaudat Maghrebestheria maroccana Thiéry, 1988, espècie descrita al Marroc (Thiéry, 1988) però també és present a la península Ibèrica (Sala et al., 2017). Les dues poblacions més orientals d’aquesta espècie es troben a València (Miracle et al., 2008) i a l’Empordà (n’hi ha als estanys de l’Albera). Aquesta espècie s’ha considerat dins la categoria “gairebé amenaçadaNT” de la IUCN dins l’àmbit de la península Ibèrica (Garcíade-Lomas et al., 2017). Als estanys de l’Albera també mereix ser comentada la presència d’altres espècies de crustacis de mida més reduïda dels grups dels cladòcers, copèpodes i ostracodes. Així, entre els cladòcers destaca la presència d’Ovalona anastasia (Sinev, Alonso, Miracle & Sahuqillo, 2012) que ha estat descrita recentment a la península Ibèrica (Sinev et al., 2012), i que a Catalunya actualment només es coneix dels estanys de l’Albera, tot i que podria estar més estesa. Dins els copèpodes, tot i que l’espècie Cryptocyclops bicolor (Sars, 1927) està àmpliament distribuïda per Centreeuropa (Kiefer, 1973), a la península Ibèrica és relativament rara. Només s’ha trobat a Doñana, a València (Fahd et al., 2009; Soria & Sahuquillo, 2009) i als estanys d’hidroperíode més llarg de l’Albera.

De manera semblant, Metacyclops gracilis (Lilljeborg, 1853), que és una espècie de zones litorals de sistemes d’aigües permanents i que té una d’àmplia distribució però poc freqüent a Centreeuropa (Kiefer, 1973), a la península Ibèrica només s’ha observat a Segòvia (Alonso, 1998) i als estanys d’hidroperíode més llarg de l’Albera. A Catalunya, el diaptòmid Hemidiaptomus roubaui (Richard, 1888) només s’ha detectat als estanys de l’Albera. Aquesta darrera espècie, descrita al centre de la península Ibèrica (Richard, 1888), està estesa pel Mediterrani Occidental (Portugal, Espanya, França, Sardenya). Ara bé, a nivell molecular es pot distingir un llinatge del sud de la península Ibèrica de la resta (Marrone et al., 2013), fet que implica que la distribució pos-

Taula 4. Espècies d’invertebrats catalogades observades a l’àmbit d’estudi.

Nom català Nom científic Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Espècies d’Interès Comunitari Estat de conservació UICN

Escarabat del faig Rosalia alpina EN

Escarabat ermità Osmoderma eremita EN VU

Banyarriquer Cerambix cerdo VU

Escanyapolls Lucanus cervus VU

Annex II / IV NT

Annex II / IV NT

Annex II / IV VU

Annex II NT

Aesalus scarabaoides VU DD

Leioderes kollari VU DD

Obrium cantharinum VU DD

Llagosta petadora Saga pedo EN

Annex IV EN Borinot de la matajaia Proserpinus proserpina Protegida

Brocat variable Euphydryas aurinia Protegida

Donzell mercurial Coenagrion mercuriale Protegida

Esparver d’aigua Oxygastra curtisii VU VU

Annex IV DD

Annex II LC

Annex II NT

Annex IV LC

Espiadimonis blau Aeshna affinis VU LC

Invertebrats terrestres

En l’actualitat hi ha pocs estudis referits a la diversitat d’invertebrats terrestres a l’Albera. Tot i així, alguns d’ells ens indiquen la presència d’espècies d’alt valor biològic que

siblement sigui més reduïda del que es coneix actualment. El gènere es considera com un tàxon sentinella pels estanys temporanis antics, que es caracteritzen per tenir una comunitat de crustacis peculiar i complexa (Sahuquillo & Miracle, 2013) i, per tant, és una espècie amb un alt interès per a la conservació. Pel que fa als ostracodes, hi ha dues espècies a destacar. Per una banda Physocypria kerkyrensis Klie, 1936, descrita originalment de l’illa de Corfú (Grècia; Klie, 1936) i que s’ha trobat posteriorment a Montenegro i a Sicília (Pieri et al., 2020), mentre que a Catalunya només és coneguda a l’Albera. Finalment, tot i que Cypris bispinosa Lucas, 1849 és un ostracode àmpliament distribuït pel Mediterrani i l’Europa Occidental (Mesquita-Joanes et al., 2020), a Catalunya només es coneix la seva presència als estanys de l’Albera (Boix et al., 2004) i als estanys de la zona de la Baixa Tordera (Sabater, 1984). Pel que fa als insectes, Ribera & Aguilera (1996) ja destacaven, dins els coleòpters aquàtics, un conjunt d’espècies presents a l’Albera que són més pròpies de zones més septentrionals d’Europa i són presents a la Península en hàbitats antics, com Haliplus variegatus Sturm, 1834, Graphoderus cinereus (Linnaeus, 1758), Ilybius quadriguttatus (Lacordaire, 1835) o Hydrochara caraboides (Linnaeus, 1758), entre d’altres. Pel que fa als hemípters aquàtics, fa poc s’ha observat a l’Albera el nedador d’esquena Anisops crinitus Brooks, 1951 (primera citació de l’espècie a Catalunya), una espècie relativament rara dins l’àmbit mediterrani (Martín et al., 2024). Finalment, també és interessant destacar la presència del tricòpter Holocentropus stagnalis (Albarda, 1874) a diversos estanys de l’Albera. La primera citació d’aquesta espècie que s’hi va fer (Boix et al., 2012) és també la primera que es va fer dins l’àmbit peninsular. Sorprenentment, es té menys informació dels invertebrats aquàtics dels rius i rieres de l’Albera. Si bé els estanys temporanis són els hàbitats aquàtics a prioritzar en la conservació, la biodiversitat dels sistemes lòtics no s’ha de menystenir i molt possiblement la manca que hi ha d’un nombre major d’elements interessants s’explica bàsicament pels pocs estudis que s’hi han realitzat. Així, tret d’algun estudi d’insectes aquàtics en el qual s’ha inclòs informació d’algun punt de l’Albera (p.e., odonats, Martín, 1997; tricòpters, Bonada et al., 2008), no es disposa de gaire més informació. Tot i la limitada activitat científica pel que fa als invertebrats dels cursos fluvials del vessant sud de l’Albera, es coneix la presència d’espècies interessants al vessant nord, ja sigui perquè s’han descrit com a espècies noves per a la ciència fa relativament poc, com seria el cas dels dípters quironòmids Rheotanytarsus dactylophoreus Moubayed-Breil, Langton & Ashe, 2012 i Potthastia dominicii Moubayed-Breil & Orsini, 2016 (Moubayed-Breil et al., 2012; Moubayed-Breil & Orsini, 2016); per ser molt rares (amb poques localitats conegudes), com seria el cas dels quironòmids Cricotopus beckeri Hirvenoja, 1973, Rheocricotopus tirolus Lehmann, 1969 i Demicryptochironomus vulneratus (Zetterstedt, 1838) (Moubayed-Breil & Ashe, 2016); o per ser espècies amb una distribució bàsicament reduïda als Pirineus, com serien l’efemeròpter Habroleptoides berthelemyi (Thomas, 1968) i el coleòpter Deronectes aubei sanfilippoi Fery & Brancucci, 1997 (Thomas, 1968; Fery & Brancucci, 1997). Pel que fa als odonats, de les 70 espècies que hi ha a Catalunya, a l’Albera se n’hi troben citades 42 (el 60%) (Justafré, 2020). D’aquestes, en destaquen tres amb diferents graus de protecció: Coenagrion mercuriale (Charpentier, 1840), Oxygastra curtisii (Dale, 1834) i Aeshna affinis Vander Linden, 1820 (vegeu Taula 4). Són espècies lligades a petits corrents o punts d’aigua neta i oxigenada, amb vegetació aquàtica associada, uns hàbitats particularment abundants a la zona del peu de mont de l’Albera. Dins l’àmbit estatal, Oxygastra curtisii està inclosa com a espècie amenaçada en la categoria de vulnerable. És una espècie que viu en aigües molt netes i oxigenades i que actualment es troba en regressió. Finalment, cal mencionar que a cotes altes d’un afluent de l’Orlina resta una petita població de cranc de riu (Austropotamobius pallipes (Lereboullet, 1858)) (Benejam, 2011), una espècie catalogada com en perill d’extinció al catàleg de fauna amenaçada de Catalunya.

L. BENEJAM ET AL.

disposen de protecció nacional i internacional. Tot i que els invertebrats terrestres són un grup faunístic encara molt desconegut en aquesta zona, d’alguns grups en tenim informació una mica detallada: i) s’han inventariat 768 espècies de lepidòpters nocturns (Pastore & Capalleras, 2021); ii) la diversitat de coleòpters és molt elevada; una llista provisional de l’any 2023 en destacava la presència de 1.741 espècies (Muñoz & Soler 2023); iii) amb els itineraris realitzats pel Seguiment de Ropalòcers de Catalunya s’estima una elevada diversitat de papallones diürnes (unes 80 espècies detectades entres les diferents estacions de cens d’Espolla i Rabós (CBMS, 2021) de les 202 espècies presents a Catalunya); iv) pel que fa a les cigales, l’Albera, amb sis espècies registrades recentment (Pons et al., 2021), apareix com una de les àrees amb major diversitat a Catalunya. Aquest fet és degut a la varietat d’ambients i a les particulars condicions climàtiques.

Aquest conjunt de dades mostra que el gradient d’hàbitats des dels cims culminals de l’Albera fins al peu de mont, amb les brolles i les basses temporànies, crea una varietat d’ambients que permet allotjar una gran diversitat d’invertebrats terrestres. Per altra banda, els espais oberts, els matollars i les brolles, les vores de conreus i camins, i fins hi tot els mateixos conreus fan que la densitat i diversitat floral sigui molt elevada. Aquest fet permet que els insectes pol·linitzadors, com abelles, dípters, coleòpters, formigues i papallones, formin un grup molt nombrós.

Dels insectes terrestres i aquàtics detectats n’hi hauria 13 que tenen algun grau de protecció (Taula 4). Entre els coleòpters cal destacar el saproxílic Rosalia alpina (Linnaeus, 1758), un cerambícid que té un grau de protecció elevat i està inclòs en el catàleg de fauna amenaçada de Catalunya, degut a les importants reduccions de les seves poblacions i al seu progressiu aïllament geogràfic. És interessant destacar que les poblacions alberenques tenen la particularitat d’utilitzar arbres del gènere Quercus L. i fins i tot Populus L., a diferència del que és habitual en l’espècie, que acostuma a aprofitar Fagus L.. Aquest fet explica que s’hagi trobat l’espècie en localitats com al nucli urbà de la Jonquera, l’ermita de Santa Llúcia, el veïnat de Vilartolí (Sant Climent), la riera de Torrelles (Cantallops) o al municipi de Garriguella. Aquesta última localització és singular per la seva baixa altitud. S’hi han detectat individus especialment en les pollancredes de la ribera de Garriguella, però és possible que encara se’n puguin detectar a sectors amb alzines i roures de la banda de muntanya (J. Soler, com. pers.)

També s’han trobat poblacions molt singulars des del punt de vista biogeogràfic dels coleòpters Osmoderma eremita (Scopoli, 1763) i Obrium cantharinum (Linnaeus, 1767) Les localitats de l’Albera d’aquesta darrera espècie són de les poques que es coneixen a la península Ibèrica (J. Soler com. pers.). Totes dues espècies consten al catàleg de fauna amenaçada de Catalunya, amb les categories de “en perill” i “vulnerable”, respectivament. Osmoderma eremita és un coleòpter també amenaçat dins els àmbits estatal i europeu.

Pel que fa als ortòpters cal destacar la llagosta petadora (Saga pedo (Pallas, 1771)), que manté a l’Albera una de les poques poblacions presents a Catalunya. L’espècie, de molt

difícil detecció, es va localitzar a partir d’egagròpiles de xoriguer petit (Falco naumanni Fleischer, 1818) de la colònia de Delfià (municipi de Rabós). Viu en prats, brolles i bardisses obertes (on hi ha una alta densitat de les seves preses). És una espècie catalogada com “en perill d’extinció” al catàleg de fauna salvatge amenaçada de Catalunya.

Dels heteròcers cal destacar la papallona nocturna Proserpinus proserpina (Pallas, 1772), una espècie protegida Catalunya i dins l’àmbit europeu que figura l’Annex IV de la directiva Hàbitat (92/43/CEE) i a l’Annex II del conveni de Berna. És una espècie que utilitza espècies del gènere Epilobium L. com a plantes nutrícies. Tot i que no tenen grau de protecció, també s’ha de destacar la presència d’heteròcers molt singulars, com és el cas de Meganephria bimaculosa (Linnaeus, 1767), que només té dues localitats conegudes a Catalunya, o Emmelia viridisquama (Guenée, 1852), una espècie molt rara (M. Pastore, com. pers.).

De totes les espècies detectades de papallones diürnes en els transsectes que es realitzen pel Seguiment de Ropalòcers de Catalunya, destaca el brocat variable (Euphydryas aurinia (Rottemburg, 1775)), localitzada al municipi d’Espolla. Aquesta espècie està inclosa en l’Annex II de Directiva Hàbitats (requereix zones especials de conservació), inclosa com a espècie de protecció especial (Reial Decret 139/2011). Malgrat que la resta de grups d’invertebrats han estat menys estudiats a l’Albera, no per això cal pensar que tinguin poc interès com a patrimoni natural. Serveixi d’exemple la planària terrestre Microplana nana Vila-Farré, Mateos, Sluys & Romero, 2008, que s’ha observat a l’Albera i és endèmica de la península Ibèrica (Mateos et al., 1998). Val a dir que aquesta espècie es va descriure científicament a partir d’individus capturats precisament a l’Albera (Sluys et al., 2016).

Peixos

Els rius i les rieres de l’Albera tenen un caràcter típicament mediterrani, i alguns d’ells pateixen forts estiatges. Aquest fet comporta que a la comunitat de peixos hi dominin espècies autòctones, que són les més ben adaptades a aquest règim de cabals, tot i que també hi ha algunes espècies exòtiques (especialment al Llobregat) (Sostoa et al., 2010). Les rieres de l’Albera neixen a les zones de capçalera del massís i discorren pel peu de mont fins a connectar amb la Muga. Tot i que el Llobregat i l’Orlina són els cursos fluvials de major dimensió, altres rieres de certa entitat com el Merdançà, el Torrelles i l’Anyet (entre d’altres) també discorren pel peu de mont de l’Albera i sostenen comunitats íctiques. En aquests cursos fluvials s’han detectat quatre espècies autòctones amb diferent grau de protecció (Taula 5). L’anguila (Anguilla anguilla Linnaeus, 1758), com que té una elevada capacitat per superar discontinuïtats fluvials, és present a tots els cursos d’aigua, tot i que presenten forts estiatges en alguns trams. El barb de muntanya (Barbus meridionalis Risso, 1827) també és present en tots els cursos fluvials del peu de mont i arriba a altituds de vora els 600 metres. Les altres dues espècies autòctones presents a la zona d’estudi, l’espinós (Gasterosteus aculeatus Linnaeus, 1758) i la bagra (Squalius laietanus Doadrio, Kottelat & Sostoa,

Taula 5. Espècies de peixos catalogades observades a l’àmbit d’estudi.

Nom català Nom científic Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Espècies d’Interès Comunitari Estat de conservació UICN

Espinós Gasterosteus aculeatus EN EN Anguila Anguilla anguilla EN

Barb de muntanya Barbus meridionalis Annex II VU Bagra Squalius laietanus VU

2007), són presents en els trams fluvials del peu de mont de l’Albera i no arriben a la zona de muntanya. D’aquestes darreres, cal destacar l’espinós, que està catalogat com “en perill (EN)”, i que a la part baixa de l’Albera té un dels principals reservoris del país. A la part mitjana i baixa del Llobregat, així com a les zones mitjanes i baixes dels principals afluents seus, l’espècie presenta puntualment densitats elevades en moments de confinament (quan durant els estiatges només queda aigua en alguns gorgs i basses de la llera del riu). És una espècie territorial que construeix un niu per a la posta i té cura dels ous fertilitzats. Aquest fet fa que sigui molt sensible a alteracions del seu hàbitat i al rebliment dels seus refugis.

Amfibis

El grup dels amfibis presenta una diversitat elevada a l’Albera. N’hi ha 12 especies, entre urodels i anurs, de les quals 10 són catalogades (Taula 6). La diversitat de microambients i, sobretot, la presència dels que són aquàtics, n’afavoreix notòriament la diversitat. Algunes de les espècies que hi ha són capaces de reproduir-se en ambients aquàtics efímers, de pocs dies d’inundació, com tolls plujans o aigua retinguda a les cunetes. En aquests medis s’hi reproduirà el gripau corredor (Epidalea calamita Laurenti, 1768) o la granoteta de punts (Pelodytes punctatus Daudin, 1802). Als medis amb major permanència d’aigua, com els cursos fluvials, destaca la presència reproductora del tòtil (Alytes almogavarii Arntzen & García-París, 1995), la reineta (Hyla meridionalis Boettger, 1874) i granota verda (Pelophylax perezi (LópezSeoane, 1885)). La presència en els medis aquàtics, indispensables per a la reproducció, varia entre les espècies, des de les que sols hi van en el moment de la reproducció, una, dues o poques nits, com el gripau comú (Bufo spinosus (Daudin, 1803)), a les que pràcticament hi habiten de forma perma-

Taula 6. Espècies d’amfibis catalogades observades a l’àmbit d’estudi.

nent, com la granota verda (Pelophylax perezi). Durant la fase terrestre, les espècies habiten des d’ambients més oberts, com els prats, els herbassars o els conreus, fins a espais forestals. Pel que fa a la catalogació i la protecció, cal destacar la presència del gripau d’esperons (Pelobates cultripes (Cuvier, 1829)), que es distribueix bàsicament per la zona del peu de mont de l’Albera i els primers contraforts del massís. Utilitza els esperons de les extremitats posteriors per enterrar-se en el substrat durant el dia i els períodes d’inactivitat. Aquest comportament determina que es localitzi en terrenys tous o no gaire compactats, com les zones de prat i els marges dels cursos fluvials del peu de mont de l’Albera. Tot i que presenta un ampli àmbit de distribució, les seves poblacions són escasses i estan en un procés general de regressió. Per aquest motiu és un dels amfibis del país amb major grau de protecció.

Rèptils

El grup dels rèptils a l’Albera és d’una molt alta diversitat. De les 34 espècies continentals presents a Catalunya, a l’Albera se n’hi troben 19 (un 56 %) (Taula 7). Aquesta alta diversitat és deguda a la situació geogràfica de l’Albera, que fa que tingui unes característiques morfològiques i climàtiques molt diverses, les quals fan que s’hi trobin corologies pròpies d’ambients alpins, eurosiberians i mediterranis. Aquest elements queden barrejats en tota l’àrea geogràfica de l’Albera i determinats pel seu gradient altitudinal. És propi del vessant sud de l’Albera trobar espècies de distribució clarament mediterrània en el mateix nínxol que d’altres d’origen eurosiberià. Les rieres i els recs que baixen perpendicularment de la part alta de l’Albera fins la plana de l’Empordà fan, moltes vegades, de connectors entre espais. L’altitud i la variada pluviometria són també determinants per a la diversitat d’hàbitats i d’espècies de rèptils que hi ha.

Nom català Nom científic Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Espècies d’Interès Comunitari Estat de conservació UICN

Salamandra Salamandra salamandra Protegit Annex II

Tritó palmat Lissotriton helveticus Protegit Inclosa

Tritó verd Triturus marmoratus Protegit Inclosa Annex IV

Tòtil Alytes almogavarii Protegit Inclosa Annex IV

Gripau d’esperons Pelobates cultripes Protegit Inclosa Annex IV VU

Granoteta de punts Pelodytes punctatus Protegit Inclosa

Gripau comú Bufo spinosus Protegit

Gripau corredor Epidalea calamita Protegit Inclosa Annex IV

Granota roja Rana temporaria Protegit Inclosa Annex V

Reineta Hyla meridionalis Protegit Inclosa Annex IV

Taula 7. Espècies de rèptils catalogades observades a l’àmbit d’estudi.

Nom català Nom científic Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Espècies d’Interès Comunitari Estat de conservació UICN

Tortuga mediterrània Testudo hermanni EN EN Annex II / IV EN

Tortuga de rierol Mauremys leprosa Protegit

Annex II / V NT

Dragó rosat Hemidactylus turcicus Protegit LC

Dragó comú Tarentola mauritanica Protegit LC

Lludrió llista Chalcides striatus Protegit LC

Vidriol Anguis fragilis Protegit LC

Sargantaner gros Psammodromus algirus Protegit LC

Llangardaix ocel·lat Timon lepidus Protegit NT

Lluert Lacerta bilineata Protegit LC

Sargantana roquera Podarcis muralis Protegit

Annex IV LC

Serp de collaret Natrix astreptophora Protegit LC

Serp d’aigua Natrix maura Protegit LC

Serp llisa meridional Coronella girondica Protegit LC

Serp d’Esculapi Zamenis longissimus Protegit

La tortuga de rierol (Mauremys leprosa (Schweiger, 1812)), considerada com a vulnerable en el catàleg de fauna amenaçada de Catalunya, manté a la serra de l’Albera una de les poblacions més septentrionals de la seva àrea de distribució mundial. El seu aïllament ha fet que aquesta població tingui un haplotip genètic propi i únic (Palacios et al., 2015). Aquesta espècie apareix en la majoria de recs, rieres i basses del vessant sud de l’Albera, des del Llobregat d’Empordà fins al mar. El seu límit altitudinal són els 400 metres sobre el nivell del mar.

Entre els rèptils cal destacar la tortuga mediterrània (Testudo hermanni Gmelin, 1789), ja que la de l’Albera representa l’única població natural que hi ha a la península Ibèrica (Fritz et al., 2006). L’alteració del seu hàbitat des de fa segles, els incendis forestals i més recentment l’espoli han estat les causes principals de la seva quasi desaparició (Budó, 2001; Budó et al., 2002; Budó et al., 2004). L’espècie és considerada “en perill d’extinció” pel catàleg de fauna amenaçada de Catalunya i pel Catálogo español de especies amenazadas. El seu aïllament des de fa mil·lennis ha fet que aquesta població tingui unes característiques morfològiques pròpies i úniques, així com un haplotip genètic únic al món (H3) (Zenboudji et al., 2016). En l’actualitat, les normes de protecció de l’espècie i del seu hàbitat (en part) així com la conscienciació de la població local i la realització de diferents accions destinades a afavorir-la, com la cria en captivitat, fan possible que es vagi recuperant lentament. Aquesta recuperació la posen de manifest l’ampliació de l’àrea de distribució i l’augment, en certs llocs, de la seva densitat. La conservació de les brolles i boscos d’alzina surera a tota la zona de l’Albera compresa entre el nivell del mar i els 400 metres d’altitud són determinants per a l’expansió i el creixement de la població.

Ocells

El ocells presenten una elevada diversitat a l’Albera, en comparació amb la de regions de superfície similar de Catalunya i Europa. Aquest fet és producte de la diversitat d’hàbitats presents, el gradient altitudinal i el maneig encara rela-

Annex IV DD

tivament extensiu dels conreus, pastures i boscos de la zona. A més, la localització geogràfica, a l’extrem est del Pirineu, propera a les planes de l’Empordà i el Rosselló i a la costa, situen la zona en ple corredor de migració de la Mediterrània occidental. A l’Albera s’han observat 214 espècies d’ocells, de les quals 10 es cataloguen com a “en perill d’extinció” i 21 com a “vulnerables” en el catàleg de fauna salvatge amenaçada a Catalunya. Segons el nou Atles dels ocells nidificants de Catalunya 2015-2018, el nombre d’ocells nidificants a la zona d’estudi supera en alguna quadrícula de 10×10 km les 96 espècies i a escala 1x1 km la riquesa estimada és habitualment superior a les 40 espècies. Malgrat aquesta riquesa, la zona d’estudi es caracteritza també per tendir a perdre espècies d’ocells. Això té lloc tant si es compara amb principis de la dècada de 1980, com si la referència és l’inici del 2000. La tendència és preocupant i poc habitual a escala catalana (segons es desprèn de les dades de l’Atles). Sembla tenir a veure amb l’homogeneïtzació de l’hàbitat derivada de l’increment de la coberta vegetal i la intensificació agrícola d’alguns sectors, les quals produeixen la pèrdua d’espècies poc freqüents, especialment de medis oberts.

La zona d’estudi conté poblacions nidificants i hivernants d’espècies amenaçades i d’interès de conservació (Taula 8), entre les quals destaquen les tres parelles d’àguila cuabarrada que la utilitzen, ja sigui per a nidificar o com a territori de cacera. És alhora un punt de pas concentrat de l’important corredor de migració que ressegueix el litoral i el prelitoral ibèrics. A més, és zona de dispersió i parada d’espècies molt amenaçades a Catalunya, com l’aufrany, l’esparver cendrós, el bitó o l’agró roig. A la zona s’hi troben designades zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i hi ha dos transsectes únics a Europa de seguiment d’ocells (Figura 4). Aquests transsectes, es troben en suredes de la Jonquera, totalitzen 124 ha i són excepcionals pel seu seguiment ininterromput, iniciat per Roger Prodon el 1979 i continuat per Carles Tobella en l’actualitat. L’estudi també és excepcional perquè l’hàbitat no ha patit alteracions d’origen humà durant aquestes dècades i perquè ha estat totalment cremat en tres incendis de gran severitat. Tot plegat fa que es tracti d’un seguiment de

Taula 8. Espècies d’ocells: variables i categories de conservació d’una selecció d’espècies de l’àmbit d’estudi.

Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Directiva Ocells RedList Catalunya RedList Europa RedList Global

Protegides Catalunya

Canvi distribució Catalunya

Estatus fenològic Hàbitat/s Canvi població Catalunya

Nom catal à Nom científic

Perdiu roja Alectoris rufa R Conreus, prats i matollars

Tórtora Streptopelia turtur E i M Boscos clars Estable

Cigonya blanca Ciconia ciconia R i M Conreus i zones humides No disponible

Bitó Botaurus stellaris R i M Zones humides No disponible

Aufrany Neophron percnopterus E i M Muntanyes i planes +123 a +135% +11% a

Àguila marcenca Circaetus gallicus E i M Muntanyes i planes 0 a

Àguila daurada Aquila chrysaetos R Muntanyes i planes +22 a +30% +3 a +21% Sí

Àguila cuabarrada Aquila fasciata R Muntanyes i planes +20 a +21% No avaluada

Arpella cendrosa Circus pygargus E i M Conreus i matollars Estable -17 a -43%

Mussol comú Athene noctua R Conreus Estable

Duc Bubo bubo R Muntanyes i planes No disponible

Xoriguer petit Falco naumanni E Conreus i urbà Estable Incerta

Botxí Lanius meridionalis R Conreus i matollars -19 a -66% -41 a -53%

Terrerola comuna Calandrella brachydactyla E Conreus i matollars

Curruca undata R Matollars Estable

Tallareta cuallarga

Còlit ros Oenanthe hispanica E i M Matollars i conreus -24 a -64%

Matollars i pastures -44 a -71% 0 a -20% Sí

Hortolà Emberiza hortulana E i M

Variables i categories de conservació: estatus fenològic a Catalunya (R: resident, E: estival, M: migradora), hàbitats principals de reproducció i alimentació; canvi en la mida poblacional a Catalunya entre 2002 i 2018 (ICO, 2021); canvi en la distribució a Catalunya entre 2002 i 2018 (ICO, 2021); espècie protegida per la Llei de Protecció dels Animals i Catàleg de fauna autòctona amenaçada de Catalunya; categoria (—no inclosa, PE: protección especial, VU: vulnerable, EN: en peligro de extinción) al Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial y Catálogo Español de Especies Amenazadas; espècie de la Directiva Ocells, Categoria del RedList de la UICN (LC: preocupació menor, VU: vulnerable, NT: proper a la amenaça, EN: en perill, CR: en perill crític) en l’àmbit català (2012), en l’àmbit europeu (2021) i en l’àmbit global (2016 a 2024).

L. BENEJAM

Figura 4. Localització de la zona d’estudi (perímetre assenyalat amb línia vermella), les zones protegides per la Xarxa Natura 2000 (zones ombrejades en verd i blau) i els dos transsectes de 42 anys de seguiment i especial interès científic (àrees violetes).

gran interès científic, amb molt pocs equivalents en l’àmbit mundial (Prodon, 2021). Entitats de referència en seguiment de la biodiversitat terrestre a Catalunya (ICO, CREAF, Dept. Ciències Ambientals-UdG, IRBIO-UB, Dept. BEECA-UB ) creuen que aquest seguiment és un referent del monitoratge d’indicadors a llarg termini en el context del canvi ambiental global, i han sol·licitat la seva protecció per garantir-ne la continuació durant les properes dècades.

Ocells: espècies nidificants

L’àmbit d’estudi acull poblacions nidificants, importants a escala catalana, d’ocells de medis oberts i matollars. Es tracta d’un grup en fort declivi a escala europea. Hi trobem la terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla), la cogullada fosca (Galerida theklae Brehm, AE, 1857), el trobat (Anthus campestris (Linnaeus, 1758)), l’hortolà (Emberiza hortolana Linnaeus, 1758), el capsigrany (Lanius senator Linnaeus, 1758), el còlit ros (Oenanthe hispànica (Linnaeus, 1758)), les tallaretes cuallarga (Sylvia undata (Boddaert, 1783) (= Curruca rabilarga)) i vulgar (Sylvia communis Latham, 1787 (= Curruca communis)), entre d’altres. Al peu de mont de l’Albera trobem les darreres poblacions de terrerola vulgar de la província de Girona i de les poques a Catalunya que encara tenen una mida i una densitat importants.

Butlletí ICHN 89 (2), 2025

A diferència d’altres poblacions, que utilitzen especialment guarets, les de l’Albera es troben molt lligades a conreus de vinya (Ollé, 2014). La regressió del botxí meridional (Lanius meridionalis Temminck, 1820) en quasi tota la seva àrea de distribució ha provocat que en el recent llibre vermell dels ocells d’Espanya s’elevi el seu grau d’amenaça a la categoria de “en perill” (López-Jiménez, 2021). Aquesta regressió és especialment accentuada en poblacions de zones perifèriques de la seva àrea de distribució, com és el cas de les poblacions catalanes. En el context de la província de Girona avui en dia queden molt pocs territoris amb botxí meridional. A les zones baixes de la serra de l’Albera encara podria trobar-s’hi alguna parella. En aquest àmbit, els sectors tradicionalment òptims estan situats en conreus que conserven marges arbustius i arbres dispersos, així com en matollars oberts. Entre els rapinyaires diürns cal destacar la nidificació del xoriguer petit (Falco naumanni), els falcons pelegrí (F. peregrinus Tunstall, 1771) i mostatxut (F. subbuteo Linnaeus, 1758), l’astor (Accipiter gentilis (Linnaeus, 1758)), l’arpella cendrosa (Circus pygargus (Linnaeus, 1758)), les àguiles cuabarrada (Aquila fasciata (Vieillot, 1822)), marcenca (Circaetus gallicus (Gmelin, 1788)), daurada (Aquila chrysaetos Linnaeus, 1758) i calçada (Hieraaetus pennatus (Gmelin, 1788)) (molt probablement) i l’aligot vesper (Pernis apivorus (Linnaeus, 1758)), entre d’altres. L’àliga cuabarrada es

troba present a bona part de l’Albera, des de zones de poca altitud del sud fins a zones més altes del nord-est, i hi té dominis vitals que van des de 31 km2 fins a 220 km2 de superfície (Bosch et al., 2009, Del Moral & Molina, 2018). Actualment hi ha 3 dominis vitals d’àliga cuabarrada a la zona d’estudi. La població de xoriguer petit de Girona es concentra a la comarca de l’Alt Empordà, on avui en dia hi ha colònies importants d’aquesta espècie, algunes de les quals es troben dins l’àmbit d’estudi (Valleta, Garriguella, Delfià i Mollet de Peralada). Els exemplars que nidifiquen en aquestes colònies utilitzen una àrea extensa com a zona d’alimentació, fan desplaçaments considerables fins a llocs amb alta productivitat d’artròpodes, i tenen especial predilecció per conreus i carenes amb vegetació oberta. La serra de l’Albera també és una zona de pas per a les poblacions amenaçades d’aquesta espècie que es troben al sud de França. Entre els rapinyaires nocturns, es troben a l’Albera l’òliba (Tyto alba), el mussol comú (Athene noctua Scopoli, 1769), el xot (Otus scops Linnaeus, 1758), el gamarús (Strix aluco Linnaeus, 1758), el mussol banyut (Asio otus (Linnaeus, 1758)) i el duc (Bubo bubo Linnaeus, 1758). Els dos primers han patit una forta regressió a escala catalana, motiu pel qual s’han inclòs al catàleg de fauna amenaçada com a “vulnerables a l’extinció”.

Ocells: espècies en migració i hivernada

Per la seva situació, l’àrea d’estudi es troba en un dels corredors de migració més importants per creuar el Pirineu, utilitzat per milers d’ocells de multitud d’espècies migradores, entre les quals hi ha grans planadors, aus aquàtiques i passeriformes (Campsolinas, 2003). De manera més precisa, trobem dos llocs de pas principal a la serra de l’Albera. El coll del Portús, amb una altitud de 290 metres, representa un lloc idoni per a superar, amb el mínim cost energètic, la barrera orogràfica del Pirineu Oriental. Més cap a l’est trobem el coll de Banyuls, amb una altitud de 355 metres, que també és un lloc de pas molt important (especialment per a ocells que segueixen trajectòries properes a la costa), la importància del qual depèn de les direccions del vent.

La importància d’aquests llocs de pas és ben coneguda. S’hi han realitzat treballs dedicats a la migració, que essencialment s’han centrat a analitzar el pas visible de grans planadors diürns, especialment rapinyaires, cigonyes o grues. A banda d’un estudi inicial al coll de l’Auleda (690 m) (González-Prat, 1999), destaca l’estudi dels anys 2005 i 2006 fet a diferents colls de muntanya, en el qual es constatà la importància d‘aquests passos (ICO, 2006). Al punt de cens del Portús es varen comptabilitzar 303 grans planadors en pas durant 10 dies de seguiment a la tardor (2,85 ocells/hora) i 349 en 13 dies a la primavera (2,45 ocells/hora). En el cas del punt de cens del coll de Platja, que controlava el pas del coll de Banyuls, es varen comptar 172 exemplars en pas durant els 49 dies de la tardor (0,23 ocells/hora) i 4566 exemplars en 84 dies de seguiment a la primavera (4,53 ocells/hora). Finalment, al punt de cens a Baussitges es varen detectar 26 exemplars en pas durant 10 dies de la tardor (0,24 ocells/hora) i

511 en 13 dies de la primavera (3,55 ocells/hora). Per tant, s’observa com a la tardor el Portús té un pes clarament predominant de canalització del pas, mentre que a la primavera s’incrementa el trànsit d’ocells pel coll de Banyuls i altres punts de la serra.

Pel que fa als rapinyaires i altres ocells planadors estudiat ara durant la migració, les espècies que s’observen amb nombres més elevats són l’àliga marcenca (Circaetus gallicus), el milà negre (Milvus migrans (Boddaert, 1783)), l’aligot vesper (Pernis apivorus), l’arpella vulgar (Circus aeruginosus (Linnaeus, 1758)), l’aligot comú (Buteo buteo), l’esparver vulgar (Accipiter nisus (Linnaeus, 1758)) i la cigonya blanca (Ciconia ciconia Linnaeus, 1758). La llista completa d’espècies de rapinyaires i grans planadors detectats en conté 25. Entre elles apareixen en nombre rellevant espècies escasses i amenaçades en el context europeu, com és el cas de la cigonya negra (Ciconia nigra Linnaeus 1758), el falcó mostatxut (Falco subbuteo), el xoriguer petit (F. naumanni) o el falcó de la reina (F. eleonorae Gene, 1839). En treballs realitzats al sector del coll del Portús durant la migració de primavera s’ha estimat que vora el 5% de la població europea de l’àliga marcenca (Circaetus gallicus) utilitzaria aquest pas concret (Pedrocchi, 2005). Tenint en compte que durant la primavera el pas es reparteix entre altres sectors de la serra, és de preveure que el trànsit total per l’Albera sigui molt més elevat. En el cas concret de la cigonya blanca (Ciconia ciconia) els darrers anys s’ha estudiat la migració d’aquesta espècie amb una aproximació metodològica molt diferent, mitjançant dispositius de seguiment GPS. Aquesta tècnica permet obtenir una informació molt detallada de les seves rutes. La importància del pas del Portús es va constatar per a poblacions centreeuropees (Becarés et al., 2019). El 89% de les cigonyes marcades amb GPS a Suïssa varen creuar el Pirineu per aquest sector. El coll de Banyuls es el segon lloc de creuament del Pirineu més freqüentat per les cigonyes. En contrast, el coneixement sobre espècies migradores nocturnes és molt més reduït, degut a la dificultat per a detectar el seu pas. Tanmateix, la migració nocturna és una estratègia utilitzada per la majoria d’espècies d’aus aquàtiques i moltes espècies de passeriformes. Aquests darrers anys, el seguiment de la migració nocturna mitjançant gravadores, registrant els reclams de vol de les espècies en pas, n’ha millorat el coneixement. La informació disponible indica que la intensitat de migració nocturna és important a la Mediterrània Occidental (Trösch et al., 2005). Això coincideix amb observacions fetes a l’Albera, on per exemple no és rar sentir grups de flamencs (Phoenicopterus ruber Linnaeus, 1758) o grues (Grus grus Linnaeus, 1758) en migració nocturna, així com diferents espècies d’ardeids, entre els quals alguns d’amenaçats, com el bitó (Botaurus stellaris (Linnaeus, 1758)). En el cas d’aquesta espècie, cal tenir present que els estanys de l’Albera fins i tot estan designats com a zona de refugi en el seu pla de conservació. La importància de l’Albera com a zona de pas per a la migració nocturna planteja el risc de col·lisió en el cas d’instal·lació d’aerogeneradors i línies elèctriques (Thaxter et al., 2017). Finalment, cal destacar que el total d’espècies migradores detectades en pas a la zona d’estudi s’eleva a 150.

L. BENEJAM ET

Taula 9. Espècies de mamífers terrestres catalogades observades a l’àmbit d’estudi.

Nom català Nom científic Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Espècies d’Interès Comunitari Estat de conservació UICN

Turó Mustela putorius EN NT

Llúdriga Lutra lutra Protegit LC

Annex V LC

Annex IV NT

Marta Martes martes Protegit LC Annex V LC

Gat salvatge Felis silvestris Protegit NT

Annex IV LC

Mussaranya d’aigua europea Neomys milleri VU LC

Mostela Mustela nivalis VU LC

A banda de la migració pròpiament dita, a la zona trobem altres tipus de desplaçaments que fan que augmenti l’abundància i la diversitat d’espècies. És el cas dels moviments dispersius, com els que van lligats a les habituals arribades de voltors (Gyps fulvus Hablizl, 1783) a la primavera, per exemple. Durant l’hivern també es produeixen moviments dispersius, especialment de grups de passeriformes, en resposta a onades de fred. Per altra banda, destaquen els moviments territorials d’algunes espècies de rapinyaires provinents de llocs de nidificació propers, com els de l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata) i l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), que són atretes per l’abundància de preses d’aquest sector. En el cas d’aquestes dues espècies també és un lloc important per a exemplars dispersants d’origens més llunyans, tant joves com subadults.

Mamífers: terrestres i aquàtics

La serra de l’Albera i el seu peu de mont allotgen una rica comunitat de mamífers terrestres formada per 57 espècies, que representen un 65% de les 87 presents a Catalunya. Aquesta elevada riquesa es deu al bon estat de conservació de l’espai i a la presència simultània d’espècies mediterrànies i eurosiberianes. Aquest últim seria el cas de la marta (Martes martes) i el del liró gris (Glis glis Linnaeus, 1766)), espècies que al sud d’Europa apareixen únicament en masses forestals pròpies de l’estatge subalpí i montà (Taula 9). La presència de la marta a l’Albera va ser confirmada per primer cop l’any 2018, i la del liró gris un any més tard. Ambdues citacions són de gran interès biogeogràfic, ja que són les més orientals a la península Ibèrica. El gat fer (Felis silvestris Schreber, 1777) es troba present, de manera general, als boscos de caducifolis del massís de l’Albera, tot i que també es pot trobar als boscos d’alzina i d’alzina surera. De manera més esporàdica, apareix en zones més mediterrànies com el peu de mont del massís (Federico, 2017). Aprofita les zones amb una mínima continuïtat de la cobertura forestal fins a arribar a localitats de la plana agrícola. Aquestes localitzacions més baixes de l’Albera actuen com a zones de dispersió de l’espècie, aspecte clau per a l’intercanvi genètic amb poblacions properes a l’Albera (Federico, 2021).. Una de les principals amenaces d’aquesta espècie és la hibridació amb gats domèstics assilvestrats (Felis catus Schreber, 1775). A l’Albera, s’han trobat diversos individus identificats genèticament com a híbrids (Federico, 2021). Probablement aquest fet ha estat provocat per la presència d’una colònia important de gats domèstics a la zona i a la dispersió natural que fa la població salvatge

cap a la plana, on hi ha més gats domèstics assilvestrats. Pel que fa a la llúdriga (Lutra lutra (Linnaeus, 1758)), durant un cens realitzat l’any 2020 es va observar que aquest mamífer d’ambients aquàtics es distribueix pels rius que recorren el peu de mont de l’Albera, l’Orlina, l’Anyet i afluents del Llobregat, i arriba fins a cotes elevades de les seves capçaleres, sempre lligada a la presència d’aigua però sense que l’existència de trams secs limiti els seus moviments (Saavedra & Llobet, 2020). Tot i que amb una abundància baixa, també hi ha citacions regulars de mostela (Mustela nivalis Linnaeus, 1766) i puntualment de musaranya d’aigua (Neomys anomalus A.Cabrera, 1907.) i ratolí espiguer (Micromys minutus (Pallas, 1771)). Hi ha citacions històriques de rata d’aigua (Arvicola sapidus Miller, 1908) a la zona d’estudi, però fa anys que no s’ha tornat a detectar. En el mateix sentit, també s’havia detectat la presència de la musaranya de jardí (Crocidura suaveolens Pallas, 1811.) a la zona més propera a Espolla i Mas Pils (Fons et al., 1996; Saura-Mas & Benejam, 2010), però no es tenen citacions recents d’aquesta espècie. Pel que fa a l’espècie més amenaçada d’aquest grup amb presència a l’Albera, el turó europeu (en perill d’extinció a Catalunya), està en declivi des de fa dècades i té la major part de nuclis supervivents distribuïts per les planes de l’Alt i el Baix Empordà. Aquests nuclis de població són romanents d’una població immersa en les fases finals d’un vòrtex d’extinció (Salvador et al., 2017; Salvador et al., 2019). Tanmateix, des del 2017 s’ha detectat la presència esparsa d’individus en masses forestals del Pirineu i Prepirineu gironí. La primera detecció d’aquests individus es va produir a Requesens (A. Campsolinas, com. pers.). Les àrees que han de servir de corredors i àrees d’expansió de l’espècie ja han estat identificades. Considerem que tant el massís com el peu de mont de l’Albera estan destinats a jugar un paper clau en la seva recuperació. El massís actualment ja és ocupat per una petita població de turó, probablement connectada amb el Rosselló on s’ha detectat turó a uns 10 km de la carena de l’Albera. Aquesta connexió és de gran importància per insuflar variabilitat genètica a la depauperada població catalana. A fi de connectar el nucli de l’Albera amb els turons que sobreviuen a la corona del PN dels Aiguamolls de l’Empordà es vol aprofitar l’elevada qualitat ambiental de la zona dels estanys de l’Albera, rius Anyet, Orlina i Llobregat i la matriu agroforestal que travessen. Aquesta àrea ja havia estat habitada pel turó (hi ha citacions d’aquest mustèlid a prop de Cantallops (2000) i de Vilarnadal (2007)) i encara s’hi troben poblacions abundants d’amfibis i conills, que són preses del turó. Donada la qualitat de l’hàbitat, l’única actuació que s’hi

ha realitzat per a preparar la recolonització del turó ha estat la captura de visons americans (més de 150 visons americans capturats a la conca de la Muga en tres anys). Actualment aquesta àrea, la zona del peu de mont de l’Albera, encapçala la llista d’àrees prioritàries per a la recuperació del turó, i per aquest motiu s’hi van alliberar els primers turons criats en captivitat a Catalunya l’any 2022, els quals van ser reforçats amb nous alliberaments realitzats el 2024. Des de 2022 la serra de l’Albera compta també amb la presència regular de llop (Canis lupus italicus Altobello, 1921), fruit de l’expansió cap a nous territoris que està duent a terme l’espècie des de les seves poblacions de França. Aquesta aparició d’exemplars s’ha donat simultàniament a diversos llocs de Catalunya i s’ha intensificat els darrers anys. A més, la confirmació de l’existència d’un exemplar femella a la mateixa comarca de l’Alt Empordà, obre la possibilitat de la formació d’una llopada que podria ser l’inici d’una població viable a casa nostra. Finalment, tot i que no tenen un grau de protecció específic, també cal esmentar que a la zona d’estudi hi abunden ungulats com el senglar (Sus scrofa Linnaeus, 1758) i el cabirol (Capreolus capreolus Linnaeus, 1758), i s’hi troba la comunitat d’espècies de petits mamífers pròpia dels ambients de muntanya mitjana del país

Mamífers: quiròpters

Dins l’àmbit d’estudi s’hi troben un total de 20 espècies de ratpenats, totes elles protegides i com a mínim incloses a l’annex II de la Directiva Hàbitats (Taula 10). Algunes d’aquestes espècies són rares a l’Albera i hi tenen un estatus insuficientment conegut (aquest és el cas p.e. de Myotis blythii Tomes, 1857, de M. bechsteinii Kuhl, 1817 –només observada una vegada–, de Plecotus auritus Linnaeus, 1758. i de Barbastella barbastellus (Schreber, 1774)). El poblament de ratpenats de la serra de l’Albera presenta algunes singularitats que la fan única a casa nostra, les quals estan lligades sobretot al ric mosaic forestal present a les cotes mitjanes i altes. El continu de bosc que cobreix la serra i la diversitat de les comunitats que el conformen expliquen la presència de dues poblacions excepcionals a Catalunya. En primer lloc destaca el ratpenat de bigotis petit (Myotis al-

cathoe (von Helversen & Heller, 2001)), que té al sector de Mirapols (a les capçaleres del rec homònim i de la riera de l’Anyet) l’únic poblament reproductor conegut a Catalunya. Aquesta espècie descrita tan sols fa 20 anys (von Helversen, 2001) és molt rara al conjunt de la seva àrea de distribució. L’altra és el ratpenat de ferradura mediterrani (Rhinolophus euryale Blasius, 1853), que al castell de Requesens té el principal nucli reproductor de Catalunya. Aquest nucli tenia 977 femelles reproductores quan s’hi va realitzar el darrer cens, i suposa aproximadament la meitat de la població reproductora coneguda de Catalunya. Al peu de mont destaquen especialment el ratpenats de ferradura gros (Rhinolophus ferrumequinum Schreber, 1774) i el ratpenat d’orella trencada (Myotis emarginatus (E. Geoffroy, 1806)), que formen colònies mixtes en tres localitats diferents (2 búnquers i un mas abandonat), les quals tenen uns efectius poblacionals d’unes 950 femelles reproductores. Les àrees precises de distribució de les 20 espècies de ratpenats presents a la zona d’estudi són desconegudes. En aquest moment tan sols es poden localitzar amb certesa uns punts concrets de refugis de cria i de pas per a algunes de les espècies.

Valor connector de la zona d’estudi

Garantir la funcionalitat ecològica dels sistemes mitjançant la connectivitat ecològica és un dels objectius comuns dels diversos documents estratègics de conservació de la biodiversitat. En l’àmbit estatal, l’Estrategia Nacional de Infraestructura Verde y de la Conectividad y Restauración Ecológicas estableix com una de les metes estratègiques reduir els efectes de la fragmentació i de la pèrdua de connectivitat ecològica deguts a canvis en els usos del sòl i a la presència d’infraestructures. Els articles 18.g i 20.g de la Llei 42/2007, del 13 de desembre, del patrimoni natural i de la biodiversitat, modificada per la Llei 33/2015, del 21 de setembre, indiquen que s’han d’establir i consolidar xarxes ecològiques compostes per espais d’alt valor natural, que permetin els moviments i la dispersió de les poblacions d’espècies de flora i fauna i el manteniment dels fluxos per garantir la funcionalitat dels ecosistemes. Per altra banda, la Ley 7/2021, de 20 de mayo, de cambio climático y transición energètica en

Taula 10. Espècies catalogades observades a l’àmbit d’estudi. S’indica el seu estat fenològic expressant el coneixement que actualment es té sobre els moments de l’any en què es troben a la zona i dient si presenten o no nuclis de cria. Fenologia: M, Migració, E, Estival i C, Cria. Amb un * s’indiquen les espècies molt escasses a la zona d’estudi la fenologia de les quals es coneix poc. Del total de les 20 espècies presents a la zona s’han inclòs a la taula aquelles que tenen algun grau d’amenaça al catàleg català.

Nom científic Fenologia Catàleg Catalunya Catàleg Espanya Espècies d’Interès Comunitari Estat de conservació UICN

Rhinolophus ferrumequinum

Rhinolophus euryale

Myotis blythii* E

Myotis alcathoe E - C

Myotis bechsteinii* E

Myotis emarginatus

Miniopterus schreibersii

Plecotus auritus* E

Barbastella barbastellus* E

L. BENEJAM ET AL.

el seu article 21, apartat 2 especifica que per a garantir que les noves instal·lacions de producció energètica a partir de les fonts d’energia renovable no produeixen un impacte sever sobre la biodiversitat i altres valors naturals, s’establirà una zonificació que identifiqui zones de sensibilitat i exclusió per la seva importància per a la biodiversitat, connectivitat i provisió de serveis ecosistèmics, així com d’altres valors ambientals. I es farà de manera coordinada amb les Comunitats Autònomes.

A Catalunya tenim diversos documents que emanen del Parlament de Catalunya que tenen com a objectiu la conservació de les connexions ecològiques. En concret la Resolució 552/V, de 16 d’abril de 1998, sobre l’elaboració d’un pla d’àrees de connexió biològica (BOPC núm. 280, de 27.4.1998) que va instar el Govern a complementar el mapa vigent a Catalunya en matèria de conservació de la natura mitjançant l’adopció, en el termini màxim d’un any, d’unes directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgístiques necessàries entre els espais que gaudeixen d’algun tipus de protecció i la Resolució 1153/VI, de 23 d’octubre de 2002, sobre la presentació i el desplegament de les directrius estratègiques per al manteniment de les connexions biològiques i paisatgístiques entre els espais protegits a Catalunya (BOPC núm. 353, d’11.11.2002) que també instava al Govern a presentar en el termini màxim de dos mesos, les directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgístiques entre els espais protegits i iniciar-ne l’aplicació i el desplegament efectiu dins de l’any 2003. El document Bases per a les directrius de connectivitat de Catalunya es va elaborar l’any 2006 amb l’objectiu d’incorporar els requeriments de la connectivitat biològica de manera efectiva en els processos de presa de decisions de les diferents polítiques sectorials que puguin tenir-hi efecte. En el marc del planejament territorial, l’afavoriment de la connectivitat ecològica i paisatgística és una estratègia bàsica per millorar la conservació de la biodiversitat. El 17 de juliol de 2018 el Govern de la Generalitat va aprovar l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, el document de planificació estratègica que defineix el full de ruta de les polítiques de conservació de la natura a Catalunya fins al 2030. Un dels principis rectors de l’Estratègia és implantar un model territorial i econòmic compatible amb la conservació del patrimoni natural que garanteixi la provisió dels serveis dels ecosistemes, que són vitals per a la salut i el benestar de la societat. Vol incorporar la infraestructura verda a la planificació territorial, superar la fragmentació d’hàbitats i conservar i restaurar la connectivitat ecològica.

El document normatiu més important d’establiment de les connexions ecològiques de Catalunya que cal considerar és el Pla Territorial Parcial de Comarques Gironines. Aquest Pla desplega cartografia associada a la connectivitat ecològica i alhora desplega normes específiques per a la seva conservació. En concret l’article 2.2., en el seu apartat c, defineix que una de les finalitats de les determinacions és “assegurar les connectivitats ecològiques necessàries per al manteniment de la biodiversitat i la salut dels ecosistemes i la conservació dels valors geològics i de les zones humides”. En l’article 2.6

alhora defineix els sòls de connectivitat ecològica com a sòls de protecció especial. Segons la regulació d’aquests sòls (article 2.7) especifica que “els nous elements d’infraestructures que s’hagin d’ubicar necessàriament en sòl de protecció especial, com també la millora dels que hi ha en aquesta classe de sòl, han d’adoptar solucions que minimitzin els desmunts i terraplens, i han d’evitar interferir els connectors ecològics, corredors hidrogràfics, i els elements singulars del patrimoni natural (hàbitats d’interès, zones humides i espais d’interès geològic) i cultural”. En el cas de l’Albera, el Pla Territorial Parcial de Comarques Gironines categoritza com a “Àmbit d’especial valor connector“ tota la zona del present informe que comprèn el peu de mont de l’Albera (relligant tots els espais de XN2000) així com el coll del Portús. Aquesta categorització es pot consultar en el “Plànol O.5. Estructura del sistema d’espais oberts. Àmbits d’especial interès connector”. Per altra banda, l’Observatori del Paisatge -que és un ens assessor de l’administració catalana- referma l’interès connector de la zona de l’Albera en base al Catàleg de paisatge de les comarques gironines. En concret, inventaria l’àmbit d’estudi del present informe dins la “Unitat de paisatge 3:els Aspres”. A la fitxa d’aquesta unitat de paisatge esmenta que un dels seus principals valors ve donat “pel seu interès connector”. Així mateix, en els “Valors en el paisatge” esmenta com els cursos fluvials secundaris que drenen, al sector occidental dels Aspres, els vessants de les Salines, i a l’oriental, la serra de l’Albera, són també eixos potencials de connectivitat ecològico-paisatgística entre la plana i la muntanya altempordaneses. A la pàgina 61 adverteix com a debilitat d’aquest espai que “la fragmentació paisatgística i territorial causada per les grans infraestructures de transport afavoreix l’aïllament dels espais naturals”. Finalment, també cal destacar que el POUM de la Jonquera té catalogada una zona de 395 hectàrees com a Corredor Ecològic i a la vegada Paratge Natural d’Interès Local. És la zona compresa entre el riu Llobregat d’Empordà (entre la duana de la Jonquera i el Portús) i els antics límits del PEIN de l’Albera. Aquesta catalogació també inclou tots els terrenys a l’oest del Llobregat fins als límits del PEIN Salines-Alta Garrotxa.

Per tant, les connexions ecològiques són àmpliament reconegudes en diferents documents d’anàlisis així com en estratègies de diferents àmbits (europeu, estatal i català). Existeixen diferents normatives i articulats que n’exigeixen la protecció. Tal i com s’ha esmentat, el peu de mont de l’Albera queda clarament catalogat com a “àmbit d’especial valor connector“ en el Pla territorial parcial de Comarques Gironines i per tant s’ha d’evitar interferir en aquests “connectors ecològics, corredors hidrogràfics, i els elements singulars del patrimoni natural (hàbitats d’interès, zones humides i espais d’interès geològic)”.

Oportunitats i barreres per la conservació

En el context del projecte europeu PONDERFUL (Pond Ecosystems for Resilient Future Landscapes in a changing Climate) s’ha utilitzat la zona dels estanys de l’Albera com un cas d’estudi, conjuntament amb 20 altres casos d’ar-

reu d’Europa, Turquia i Uruguai (Ryfisch et al., 2024). En aquests casos d’estudi s’ha avaluat no només la biodiversitat de les basses i estanys, sinó que també s’ha volgut conèixer la història de l’espai natural, la gestió que s’hi ha realitzat, les polítiques que hi incideixen i les que s’hi han aplicat, així com el context social i econòmic de la població de la zona. Per desenvolupar aquesta tasca s’han realitzat tres trobades de parts interessades (26/10/21, 03/02/23, 17/11/23). Aquestes trobades van tenir una elevada participació (al voltant de 30 persones en cadascuna d’elles) que representava diferents interessos i perspectives. En cadascuna de les trobades es van treballar diferents aspectes: percepcions presents i futures, anàlisi d’escenaris de futur, Nature Futures Framework, Nature’s Contribution to People, anàlisi de polítiques i eines de suport a la gestió. En paral·lel, s’ha portat a terme una anàlisi de polítiques, de diferents àmbits i jerarquies, per saber com aquestes poden ser una barrera o un factor facilitador per la conservació dels estanys de l’Albera. Es va realitzat una anàlisi extractiva de contingut qualitatiu de les polítiques per filtrar i sintetitzar la informació rellevant i destacar els vincles, punts en comú i contradiccions entre polítiques (Gläser i Laudel 2013), els quals van ser avaluats mitjançant vuit categories comunes de barreres i factors facilitadors (vegeu Ryfisch et al. 2024 per a més informació metodològica). Concretament, per als estanys de l’Albera es van analitzar 20 polítiques: Xarxa de Natura 2000, Directiva d’Hàbitats, Llei de Restauració de la Natura, Directiva Aus, Política Agrària Comuna, Estratègia per a la Biodiversitat 2030, Directiva Marc de l’Aigua, Llei d’Espais Naturals de Catalunya, Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat, Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic 2021-2030, Programa d’infraestructura verda de Catalunya, Decret llei de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables, Inventari de Zones Humides de Catalunya, Inventari de Paisatges de l’Observatori del Paisatge, Catàleg de Fauna protegida de Catalunya, Catálogo Español de Especies Amenazadas, Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya, Plans d’ordenació urbanística municipal i Pla Territorial de Comarques Gironines. Com a resultat de l’anàlisi de polítiques, així com del conjunt de treballs realitzats en les tres trobades d’actors, es van detectar diferents factors facilitadors així com barreres en la conservació i gestió dels estanys de l’Albera. Pel que fa als factors facilitadors, es va detectar que existeix un context europeu i català que prioritza la conservació, les solucions basades en la natura i la gestió de la infraestructura verda (p.e. Programa d’infraestructura verda de Catalunya, Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic-ESCACC30, Llei de restauració de la Natura de la UE). Es va posar de relleu que els estanys temporanis de l’Albera són hàbitats prioritaris de la Directiva Europea d’Hàbitats, i per aquest motiu es poden beneficiar d’una monitorització amb detall del seu estat de conservació, d’oportunitats de finançament àmplies i diverses,i de plans de gestió específics dels espais Natura 2000. Es va destacar de forma positiva que la planificació urbanística actual (Pla Territorial de les Comarques Gironines i POUMs dels diferents municipis) garanteix que

aquesta zona no tingui pressions d’expansió del sòl urbà i que els estanys de l’Albera han estat reconeguts i definits en multitud de plans i documents com a zona de connectivitat. En aquest sentit, també es va valorar positivament que l’administració pública no potencia un turisme massiu en aquesta zona. Es va determinar que el tipus de gestió, conservació i restauració que es requereixen als estanys de l’Albera té un baix cost econòmic de realització i manteniment (i.e. eliminació de drenatges, recuperació i gestió dels recs de desguàs, etc.). Es considera rellevant que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), en el context de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), monitoritza l’estat ecològic d’alguns estanys de l’Albera en el seu Pla de Seguiment i Control. Es considera rellevant que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), en el context de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), monitoritza l’estat ecològic d’alguns estanys de l’Albera en el seu Pla de Seguiment i Control. Aquest fet és remarcable, ja que, tot i que la DMA no obliga a monitoritzar estanys de menys de 50 hectàrees, l’ACA ho fa de manera sistemàtica des del 2014. Finalment, també es considera un factor facilitador molt important el fet que la població i la societat civil de la zona de l’Albera és molt activa, motivada i coneixedora del territori. En aquest sentit, es destaca que, des del 2010, la Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura (IAEDEN) té acords de custòdia del territori amb 29 propietaris privats de la zona (que cobreixen 14 hectàrees). En el mateix sentit, el Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera (CRT) té 31 finques en custòdia (330 hectàrees) per a la conservació de l’hàbitat de la tortuga mediterrània. Pel que fa a les barreres per la conservació del estanys de l’Albera detectades en l’anàlisi de polítiques, així com en el conjunt de treballs realitzats en les tres trobades d’actors, destaca el fet que aquesta zona natural no té un òrgan gestor propi, no hi ha personal específicament dedicat a aquest espai, no hi ha pla de gestió, ni un pressupost regularment assignat. També es considera que els estanys de l’Albera tenen una protecció insuficient, ja que només està protegida, de forma fragmentada i dispersa, una part dels estanys i depressions inundables de l’Albera. Per tant, no es protegeix el conjunt de la unitat funcional de la zona dels estanys de l’Albera, la qual cosa dificulta poder conservar i garantir el funcionament del sistema natural. A més, la figura de protecció existent és només Natura 2000, fet que a la pràctica té poca incidència en la capacitat de gestió i conservació per part de l’administració pública competent. Una altra barrera important detectada és que els estanys de l’Albera tenen una classificació inadequada en el SIG-PAC (Sistema d’Informació Geogràfica de la Política Agrària Comunitària). Es va detectar que el sistema SIG-PAC no té en compte les 246 depressions inundables del peu de mont de l’Albera i ni tan sols té en consideració els estanys reconeguts dins l’Inventari de Zones Humides de Catalunya. Tota la zona dels estanys es considera sòl agrari i s’hi permeten, i per tant es subvencionen i potencien a través de les ajudes de la Política Agrària Comunitària (PAC), activitats agrícoles com pasturar, llaurar, fertilitzar i conrear els estanys. Aquest fet esdevé una contradicció molt important entre la PAC i la Directiva d’Hàbitats, ja que s’estan permetent

L. BENEJAM ET AL.

i finançant activitats agràries que impacten negativament en hàbitats prioritaris. Una altra barrera detectada per la conservació és la legislació actual (Decret llei 16/2019) que permet l’establiment de grans infraestructures d’energies renovables dins algunes zones de la unitat funcional dels estanys de l’Albera, posant en risc el funcionament del seu sistema natural. També es considera una barrera la manca de coneixement amb detall del funcionament hidrològic de la unitat funcional de l’Albera. Així mateix, es considera un problema la disminució d’usos tradicionals com els prats de dall i, en paral·lel, un augment de pastura dins dels estanys. Finalment, s’apunta que el fet que les parcel·les de terra (i.e. propietats) siguin de mida petita dificulta la gestió de l’espai, ja que es necessiten actuacions en àrees àmplies de terra per oferir serveis ecosistèmics efectius.

Discussió

El present treball mostra com l’estructura geològica i hidrogeològica de l’Albera està fortament marcada per un sistema de falles amb direcció NO-SE que són les que delimiten la serra. Aquest sistema de falles condiciona part de la xarxa fluvial de la zona, ja que diferents rieres es situen seguint aquestes fractures i d’aquesta manera es connecta hidràulicament la serra amb la depressió del peu de mont. Així, la serra de l’Albera i el seu peu de mont formen part del mateix sistema hidrogeològic. Mentre que la part més elevada, la serra, és la zona de recàrrega principal del sistema hidrogeològic superficial (amb aigües no termals) i profund (relacionat amb el termalisme), la seva zona de descàrrega són les diferents fonts, cursos fluvials i estanys, que en reben les aigües a través del sistema de fractures. Justament, aquests sistema permet que al peu de la serra existeixin un conjunt de petits estanys temporals poc profunds, enclavats en zones deprimides de planta el·lipsoidal, d’especial interès ecològic i geològic. Aquests estanys son una singularitat en l’àmbit mundial, ja que del seu model ascendent de formació de les depressions no se’n coneixen de paral·lels en contextos granítics. Tot i que es comptabilitzen una trentena d’estanys amb un hidroperíode relativament llarg (molts d’ells inclosos a l’Inventari de Zones Humides), en realitat existeixen unes 246 depressions a la zona del peu de mont de l’Albera que donen lloc a zones humides i estanys amb diferents graus de temporalitat, els quals ocupen una superfície d’unes 200 hectàrees. Cal esmentar que tan sols el 44% de les depressions inundables són dins de Xarxa Natura 2000, i que la resta no tenen cap tipus de protecció ni catalogació (Franch et al., 2024). Aquesta matriu de depressions inundables està fortament influenciada per l’existència d’un extens sistema de canals de drenatge artificials que, tot i la seva antiguitat, encara es mantenen funcionals. Aquests recs permeten, en els moments de fortes pluges, treure l’aigua ràpidament de les depressions inundables. Esdevé imprescindible tenir en compte la seva presència i funcionalitat a l’hora de gestionar aquests conjunt de depressions inundables. En el context del canvi climàtic, l’augment de les temperatures, així com la major recurrència

i severitat dels períodes de sequera, comportaran una reducció en la freqüència i la durada dels períodes d’inundació dels estanys. Per compensar aquest fet, probablement esdevindrà imprescindible reduir la funcionalitat d’aquests sistemes de drenatge per tal de retenir més temps l’aigua i alentir el seu flux al llarg del peu de mont de l’Albera. És important que el fet de reduir la funcionalitat del sistema de drenatge es faci garantint la conservació del patrimoni de pedra seca. Aquests estanys temporanis mediterranis són hàbitats prioritaris per la Directiva europea d’hàbitats. En aquests ambients temporanis s’hi ha detectat una alta riquesa d’espècies d’invertebrats aquàtics. Hi pot haver més de 100 tàxons en un únic estany (Boix et al., 2020). A més, algunes de les espècies d’invertebrats aquàtics presents als estanys de l’Albera són rares, tant en el context de Catalunya com en l’àmbit global. Fins i tot hi ha espècies que s’estan estudiant per saber si són noves per a la ciència. Aquesta riquesa i raresa de tàxons d’invertebrats aquàtics no es troba localitzada en unes poques basses, sinó que es distribueix en el continu d’estanys i basses temporànies del peu de mont de l’Albera. Aquest fet mostra l’existència de dinàmiques metapoblacionals i metacomunitàries en el seu manteniment i indica, per tant, la necessitat de mantenir la connectivitat entre els estanys per poder garantir la seva pervivència. En aquest sentit, els darrers anys s’han publicat dos estudis sobre les dinàmiques i els patrons de riquesa de metacomunitats de macroinvertebrats aquàtics (Borthagaray et al., 2023; Tornero et al., 2024). En ambdós treballs, els estanys de l’Albera han estat una de les àrees d’estudi, juntament amb altres zones de basses i estanys mediterranis. Tornero et al. (2024) van mostrar empíricament el paper de la connectivitat per afavorir la biodiversitat local (augment de la diversitat alfa) i l’homogeneïtzació de les comunitats (reducció de la diversitat beta) en paisatges amb basses i estanys. Per la seva banda, Borthagaray et al. (2023) van estimar l’efecte potencial de l’estructura del paisatge (en termes de grandària dels estanys i distàncies entre ells) sobre la biodiversitat i la seva dependència de la capacitat de dispersió de les espècies. Van mostrar que, en espècies amb capacitats de dispersió intermèdies, les comunitats dels estanys perifèrics presentaven una riquesa d’espècies molt inferior i una diversitat beta més elevada que les comunitats centrals. Les conclusions d’ambdós treballs són plenament aplicables als estanys de l’Albera, ja que remarquen la importància de conservar una heterogeneïtat de basses, tant pel que fa a la seva dimensió com a la matriu de distàncies entre elles, i adverteixen que la reducció de la seva extensió espacial i la simplificació del paisatge podrien comprometre els processos metacomunitaris que sustenten la biodiversitat. Aquest és un aspecte que cal tenir en compte de manera explícita en les estratègies de conservació i restauració. Per exemple, l’estudi de la dinàmica metacomunitària dels estanys temporanis de l’Albera ha permès determinar-ne la resiliència de la metacomunitat davant de pertorbacions com ara els incendis forestals, dels quals es preveu un augment en els propers anys, si bé aquesta es podria veure compromesa si només es preserva una part de la xarxa d’estanys (Cunillera-Montcusí et al., 2021a, 2021b).

Per altra banda, l’absència de peixos, deguda a la temporalitat dels estanys, no només afavoreix als invertebrats aquàtics sinó també als amfibis. Aquest grup presenta una elevada riquesa en el conjunt de l’Albera que és especialment destacada a les basses temporànies i rierols del seu peu de mont. Igual que en el cas dels invertebrats aquàtics, les poblacions d’amfibis tenen dinàmiques metapoblacionals entre els diferents punts de les basses temporànies i les rieres. La pervivència de les poblacions d’amfibis depèn clarament de poder seguir mantenint una permeabilitat i mobilitat d’individus entre els diferents punts d’aigua. Aquesta necessitat de connectivitat entre els diferents punts de reproducció probablement serà encara més necessària en un futur perquè, en el context del canvi climàtic, les reduccions dels hidroperíodes de les masses d’aigua poden obligar els individus a fer importants desplaçaments per poder sobreviure i reproduir-se. Alteracions en el medi que dificultin aquesta permeabilitat i connectivitat impactarien directament sobre la viabilitat de les poblacions.

Els rius i les rieres que neixen a la part de muntanya i circulen pel peu de mont de l’Albera també són, clarament, uns canals que interconnecten tota aquesta matriu territorial. No només òbviament per als peixos, els quals presenten una comunitat d’espècies natives importants (destaca especialment l’espinós), sinó també per a les tortugues d’aigua i els mamífers terrestres. S’ha constatat com les rieres del peu de mont són zones que utilitzen tant la llúdriga com el turó. Cal destacar que aquesta última espècie està en perill d’extinció a Catalunya.

Existeix un gradient continu en la diversitat d’hàbitats i comunitats vegetals des dels cims culminals de la serra fins al peu de pont. Des de boscos caducifolis a suredes, brolles, prats de dall, basses temporànies i conreus de secà. Aquests elements queden mesclats en tota l’àrea geogràfica de l’Albera i determinats pel seu gradient altitudinal. Aquesta matriu territorial, juntament amb la situació geogràfica de l’Albera, amb unes característiques morfològiques i climàtiques molt diverses, fa que s’hi trobi una corologia pròpia d’ambients alpins, eurosiberians i mediterranis. Aquesta diversitat del medi té com a conseqüència l’existència d’una alta diversitat de tàxons faunístics. En el cas dels invertebrats terrestres el mosaic d’ambients de l’Albera permet que existeixin poblacions d’espècies amb requeriments ambientals tant diferents com els d’Osmoderma eremita, una espècie saproxílica i lligada a boscos madurs, i els de Saga pedo, una espècie típica de brolles mediterrànies i zones de bardisses obertes, que manté a l’Albera una de les poques poblacions que hi ha a Catalunya. Sense oblidar que la localització biogeogràfica de l’Albera permet la presència de tàxons més propis del centre i nord del continent com Obrium cantharinum, que presenta a l’Albera una de les poques localitats conegudes a la península Ibèrica. Els ratpenats també presenten una alta riquesa de tàxons com a reflex de la diversitat d’ambients de l’Albera. A la zona forestal de muntanya cal destacar la presència del ratpenat de bigotis petit, que hi té l’únic poblament reproductor conegut a Catalunya, així com la del el ratpenat de ferradura mediterrani, que hi presenta el principal nucli

reproductor del país. Per altra banda, els hàbitats en mosaic i les zones de vegetació baixa com ara els matollars que hi ha a la zona del peu de mont afavoreixen la presència d’espècies destacades com el ratpenat de ferradura gros i el ratpenat d’orelles dentades. Aquests ambients oberts de matollar amb retalls de boscos d’alzina surera són també determinants per a la supervivència i el creixement de la població de tortuga mediterrània, que a l’Albera presenta l’única població natural de la península Ibèrica. En el cas dels ocells aquest doble eix impulsor, diversitat d’ambients i posició biogeogràfica, permet a l’Albera presentar una elevada diversitat si la comparem amb la de regions de superfície similar de Catalunya i Europa. La zona d’estudi conté poblacions nidificants i hivernants d’espècies amenaçades i d’interès de conservació. Destaquen les tres parelles d’àguila cuabarrada que la utilitzen. És alhora un punt on es concentra l’importantíssim corredor de migració que ressegueix el litoral i el prelitoral ibèrics. A més, és zona de dispersió i parada d’espècies molt amenaçades a Catalunya, com l’aufrany, l’arpella cendrosa o el bitó. En el cas d’espècies com l’àguila cuabarrada, el xoriguer petit, la terrerola o el botxí, que a l’Albera tenen dels pocs poblaments de la província de Girona, la seva situació fa que jugui un paper essencial com a connector entre les poblacions d’aquestes espècies amenaçades al sud de França i a la península Ibèrica. A la zona s’hi troben designades zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i hi ha dos transsectes de seguiment d’ocells que són únics a Europa, perquè van començar fa 42 anys i han patit tres incendis forestals.

Conclusions

El conjunt d’informació d’aquest treball mostra que la composició i funcionalitat del sistema natural de l’Albera no s’organitza en taques territorials aïllades amb dinàmiques pròpies, sinó que les espècies i hàbitats d’aquest sistema natural funcionen dins una matriu contínua des del massís a la zona del peu de mont. De l’anàlisi i la diagnosi fets en aquest estudi es conclou que perquè aquest sistema natural pugui mantenir i preservar el seu patrimoni natural i funcionament ecosistèmic a llarg termini és necessari la consideració d’aquesta unitat del sistema natural de l’Albera des de la muntanya fins al peu de mont. És necessari que el mosaic, la matriu i el gradient d’hàbitats que existeix al llarg d’aquests sistema natural es preservin en la seva integritat actual per poder mantenir el conjunt del sistema en bon estat de conservació.

L’Albera, i especialment el seu peu de mont, està en un moment clau per al seu futur. En el context de canvi climàtic, zones de caràcter mediterrani i amb ecosistemes tan sensibles com els que es troben a l’Albera estan en una situació molt complicada per a la seva conservació i pervivència a llarg termini. Tot i que els ecosistemes presenten una resiliència important, aquesta pot tenir certs límits si les condicions generals i locals són massa desfavorables. Des dels organismes de gestió d’aquests espais naturals probablement hi ha poc marge per actuar sobre el gran eix impulsor que és el canvi

L. BENEJAM ET AL.

climàtic. Tot i així, des d’aquest àmbit de gestió, sí que és important que es trobin noves figures i fórmules de protecció i gestió que superin i augmentin les actuals per tal de poder preservar el funcionament del sistema natural de l’Albera en tota la seva extensió i complexitat.

Agraïments

Els autors volem expressar un agraïment molt sincer a tota la comunitat de naturalistes que des de fa dècades han estudiat l’Albera des de diferents punts d’interès. Aquest treball ha estat finançat en part per diferents contractes del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, el Servei de Flora i Fauna de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona (2023/9068), el projecte H2020 PONDERFUL (869296), el projecte Biodiversa + TRANSPONDER (PCI2023-1459832), el projecte fun-METANET (PID2020-114440GB-I00, MICIU/AEI/10.13039/501100011033), el projecte TREASURE (PCI2024-153436) de la convocatòria Water4All i el projecte AquiPondSys (PID2023-147186OB-100) finançat per MCIN/AEI/10.13039/501100011033.

Bibliografia

Alonso, M. 1998. Las lagunas de la España peninsular. Limnetica, 15:1-176.

Bécares, J., Blas, J., López-López, P., Schulz, H., Torres-Medina, F., Flack, A., Enggist, P., Höfle, U., Bermejo, A., & De la Puente, J. 2019. Migración y ecología espacial de la cigüeña blanca en España. Monografía n.º 5 del programa Migra. SEO/BirdLife. Madrid.

Benejam, L. 2011. Seguiment del Pla de Conservació del cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) al PNIN de l’Albera, 2011. Informe inèdit pel PNIN de l’Albera.

Boix, D., Gascón, S., Gifre, J., Moreno-Amich, R., Martinoy, M., Quintana, X. D., & Sala, J. 2004. Caracterització, regionalització i elaboració d’eines d’establiment de l’estat ecològic de les zones humides de Catalunya. Institut d’Ecologia Aquàtica, Universitat de Girona.

Boix, D., Sala, J., & Gascón, S. 2010. Els crustacis de zones humides dels Països Catalans. P. 225-227. In: Giralt, J. (ed.). Història Natural dels Països Catalans. Suplement Flora i Fauna. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Boix, D., Compte, J., Gascón, S., Quintana, X., & Sala, J. 2012. Crustacis dels Estanys de l’Albera. Alberes, 7: 96-97.

Boix, D., Ruhí, A., Gascón, S. & Sala, J. 2012. First record of Holocentropus stagnalis (Albarda, 1874) (Trichoptera: Polycentropodidae) for the Iberian Peninsula. Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 51: 343-345.

Boix, D. Chappuis, E., Jover, M., Font, J., Sala, J., Cunillera, D., Tornero, I., Ruhí, A., Compte, J., Gascón, S., & Quintana X. D. 2020. Aportació al patrimoni florístic i faunístic aquàtic de l’estany Llampol. Informe tècnic. Institut d’Ecologia Aquàtica, Universitat de Girona. 10 p. Borthagaray, A. I., Cunillera-Montcusí, D., Bou, J., Tornero, I., Boix, D., Anton-Pardo, M., Ortiz, E., Mehner, T., Quintana, X. D., Gascón, S., & Arim, M. 2023. Heterogeneity in the isolation of patches may be essential for the action of metacommunity mechanisms. Frontiers in Ecology and Evolution, 11: 1125607. Bosch, R., Real, J., Tintó, A., Zozaya, E. L., & Castell, C. 2009. Home-ranges and paterns of spatial use in territorial Bonelli’s

Eagles Aquila fasciata Ibis, 152: 105-117.

Budó, J., Grabulosa, I., & Fèlix, J. 1997. Els vertebrats de l’Albera: vessant meridional. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanès, 30:11-45.

Budó, J. 2001. Regressió de la població de tortuga mediterrània (Testudo hermanni hermanni) i tortuga de rierol (Mauremys leprosa) a la Reserva Natural de Sant Quirze, dins el Parc Natural de l’Albera. (Pirineu oriental, Catalunya.). Butlletí de la Societat Catalana d’Herpetologia, 15: 45-50.

Budó, J., Capalleras, X., & Mascort, R. 2002. Àmbit de distribució i estima poblacional de la tortuga mediterrània a la serra de l’Albera. Informe pel Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera.

Budó, J., Capalleras, X., Félix, J., & Mascort, R. 2004. La tortuga mediterrània (Testudo h.hermanni) a l’Albera: causes de regressió, estat actual de les poblacions i perspectives de futur Actes del Col·loqui Internacional l’Albera i el patrimoni en l’espai transfronterer. Universitat Autònoma de Barcelona.

Calhoun, A. J. K., Mushet, D. M., Bell, K. P., Boix, D., Fitzsimons, J. A., & Isselin-Nondedeu, F. 2017. Temporary wetlands: challenges and solutions to conserving a ‘disappearing’ ecosystem. Biological Conservation, 211: 3-11.

Campsolinas, A. 2003. Notes sobre el pas prenupcial d’aus aquàtiques als estanys de l’Albera. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 36: 11-17.

Carreras, J. 2021. Geozona 156 Puig d’es Quers. Direcció General del Medi Natural, Generalitat de Catalunya.

CBMS. 2021. Catalan Butterfly Monitoring Scheme: dades dels itineraris 54, 102, 103 i 130. Disponible en: https://www. catalanbms.org/ca/ [Data de consulta: gener 2022].

Chappuis, E. 2011. Aquatic macrophyte distribution and richness patterns across space and time in Catalonia. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

Compte, J., Montenegro, M., Ruhí, A., Gascón, S., Sala, J., & Boix, D. 2016. Microhabitat selection and diel patterns of zooplankton in a Mediterranean temporary pond. Hydrobiologia, 766: 201-213.

Compte, J., Sgarzi, S., Benejam, L., & Brucet, S. 2021. Informe final del seguiment limnològic de les basses de Gutina 20152020. Informe inèdit per la Fundació Andrena.

Cunillera-Montcusí, D. 2020. Resilience of aquatic metacommunities. Implications for disturbance impacts and recovery. Tesi Doctoral. Universitat de Girona.

Cunillera-Montcusi, D., Boix, D., Tornero, I., Quintana, X. D., Sala, J., & Gascon, S. 2021a. Recovery of temporary pond alpha and beta diversity after wildfire disturbance: the role of dispersal and recolonization processes. Inland Waters, 11(4): 522-537.

Cunillera-Montcusí, D., Borthagaray, A. I., Boix, D., Gascón, S., Sala, J., Tornero, I., Quintana, X. D., & Arim, M. 2021b. Metacommunity resilience against simulated gradients of wildfire: disturbance intensity and species dispersal ability determine landscape recover capacity. Ecography, 44(7): 10221034.

Del Moral, J. C., & Molina, B. 2018. El áquila perdicera en España, población reproductora en 2018 y método de censo SEO/BirdLife. Madrid.

Delclòs, S. 1975. Guia del Romànic de l’Alt Empordà. Centre Excursionista Empordanès.

Fahd, K., Arechederra, A., Florencio, M., León, D., & Serrano, L. 2009. Copepods and branchiopods of temporary ponds in the Doñana Natural Area (SW Spain): a four-decade record (19642007). Hydrobiologia, 634: 219-230.

Federico, P. 2017. Caracterització de la població dels carnívors al PNIN l’Albera. Informe inèdit pel PNIN l’Albera.

Federico, P. 2021. Pla de seguiment del gat fer a Catalunya: parcel·la PNIN l’Albera. Comunicació a les Jornades d’estudiosos de l’Albera.

Fery, H., & Brancucci, M. 1997. A taxonomic revision of Deronectes Sharp, 1882 (Insecta: Coleoptera: Dytiscidae) (part I). Annalen des Naturhistorischen Museums in Wien, 99B: 217-302.

Fons, R., Grabulosa, I., Feliu, C., Marchand, B., & Miquel, J. 1996. Contribution à l’étude des micromamifères de la chaîne des Pyrénées: Particularités de l’extrêe oriental (Massief des Albères). Orsis, 11: 93-106.

Font, J., & Vilar, Ll. 1998. Valoració florística de les basses de la serra de l’albera (Alt Empordà). Acta Botanica Barcinonensia, 45: 299-307.

Font, J. 2001. Estudis botànics de la Serra de l’Albera: catàleg florístic general i poblament vegetal de les Basses de l’Albera. Tesi doctoral. Universitat de Girona. Servei de Publicacions. Font, J. 2008. Els ambients temporanis de l’Albera (Alt Empordà, Girona). Simposi Científic sobre Gestió i Conservació de Llacunes Temporànies Mediterrànies, Banyoles. Franch, M., Puigdemasa, E., Torres-Orriols, N., Benejam, L., Palmero, M., & Varga, D. 2024. Caracterització de les depressions inundables del peu de mont de l’Albera. Diputació de Girona.

Fritz, U., Auer, M., Bertolero, A., Cheylan, M., Fattizo, T., Hundsdorfer, A., Martin-Sampayo, M., Pretus, J.LL., Siroky, P., & Wink, M. 2006. A rangewide phylogeography of Hermanann’s tortoise, Testuido hermanni (Reptilia : Testudines: Testudinidae) : implications for taxonomy. Zoologica Scripta, 2006. García-de-Lomas, J., Sala, J., Barrios, V., Prunier, F., Camacho, A., Machado, M., Alonso, M., Korn, M., Boix, D., Hortas, F., García, C. M., Serrano, L., & Muñoz, G. 2017. How threatened are large branchiopods (Crustacea, Branchiopoda) in the Iberian Peninsula? Hydrobiologia, 801: 99-116.

Gascón, S., Machado, M., Sala, J., Cancela da Fonseca, L., Cristo, M., & Boix, D. 2012. Spatial characteristics and species niche attributes modulate the response by aquatic passive dispersers to habitat degradation. Marine and Freshwater Research, 63: 232245.

Gläser, J., & Laudel, G. 2013. Life With and Without Coding: Two Methods for Early-Stage Data Analysis in Qualitative Research Aiming at Causal Explanations. Forum: Qualitative Sozialforschung / Forum Qualitative Social Research, 14: Art. 5. González-Prat, F. 1999. Parc eòlic de l’Auleda. Estudi de seguiment de l’avifauna. Iberdrola diversificación, Entorn Enginyeria i Serveis. Informe.

ICGC, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. 2006. Mapa geològic comarcal de Catalunya 1:50.000. Alt Empordà - 02.

ICO, Institut Català d’Ornitologia. 2006. Estudi de la migració de rapinyaires i altres planadors a través de l'Albera i el Cap de Creus. Pas postnupcial de 2005 - Pas prenupcial de 2006. Informe inèdit.

ICO, Institut Català d’Ornitologia. 2021. Atles dels ocells nidificants de Catalunya. Cossetania edicions.

Jover, M., Ruhí, A., Chappuis, E., Escoriza, D., Sala, J., Boix, D., Gascón, S., & Garcia, E. 2013. Estanys de l’Albera i basses dels secans de Lleida: quines característiques ambientals determinen les seves comunitats i la seva biodiversitat? Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 44: 253-271.

Justafré, J. 2020. Els odonats del vessant sud de l’Albera Comunicació de la 1 ª Trobada d’Estudiosos del medi natural de l’Albera.

Kiefer, F. 1973. Ruderfusskrebse (Copepoden). Kosmos-Verlag Franckh’sche Verlagshandlung, Stuttgart. 99 p. Klie, W. 1936. Zwei neue Süßwasser-Ostracoden der Unterfamilie Candocyprinae von der Insel Korfu. Zoologischer Anzeiger, 113: 325-331.

Linares, R., Menció, A., Rodríguez-Florit, A., Roqué, C., Zarroca, M. 2011.Hydrogeological features of wetlands developed over pediments in the Albera Range (NE Spain). Symposium for European Freshwater Sciences. López-Jiménez, N. 2021. Libro Rojo de las Aves de España. SEO/ BirdLife. Madrid.

Marrone, F., Lo Brutto, S., Hundsdoerfer, A. K., & Arculeo, M.

2013. Overlooked cryptic endemism in copepods: Systematics and natural history of the calanoid subgenus Occidodiaptomus Borutzky 1991 (Copepoda, Calanoida, Diaptomidae). Molecular Phylogenetics and Evolution, 66: 190-202.

Martín, R. 1997. Contribución al conocimiento de la fauna de libélulas (Insecta: Odonata) del Alto Ampurdán (Gerona). Boletín Asociación Española de Entomología, 21: 269-274.

Martín, L., Sala, J. & Boix, D. 2024. First record of Anisops crinitus Brooks, 1951 (Hemiptera: Notonectidae) for Catalonia. Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 74: 201-204.

Mateos, E., Giribet, G., & Carranza, S. 1998. Terrestrial planarians (Platyhelminthes, Tricladida, Terricola) from the Iberian Peninsula: first records of the family Rhynchodemidae, with the description of a new Microplana species. Contributions to Zoology, 67: 267-276.

Mesquita-Joanes, F., Aguilar-Alberola, J. A., Palero, F., & Rueda, J. 2020. A new species of Cypris (Crustacea: Ostracoda) from the Iberian Peninsula and the Balearic Islands, with comments on the first ostracod named using the Linnean system. Zootaxa, 4759: 113- 131.

Mestre, C. 2024. L’aigua, un patrimoni a Sant Climent. Revista Alberes, 31: 108-109.

Miracle, M. R., Sahuquillo, M., & Vicente, E. 2008. Large branchiopods from freshwater temporary ponds of Eastern Spain. Verhandlungen der Internationalen Vereinigung für Limnologie, 30: 501-505.

Moubayed-Breil, J., Langton, P. H., & Ashe, P. 2012. Rheotanytarsus dactylophoreus, a new mountain species from streams in the Eastern Pyrenees and Corsica (Diptera: Chironomidae). Fauna norvegica, 31: 167-167.

Moubayed-Breil, J., & Ashe, P. 2016. New records and additions to the database on the geographical distribution of some threatened chironomid species from continental France (Diptera, Chironomidae). Ephemera, 16: 93-108.

Moubayed-Breil, J., & Orsini, A. 2016. On the genus Potthastia Kieffer, 1922 from Corsica and continental France with description of three new species [Diptera, Chironomidae, Diamesinae]. Ephemera, 17: 1-36.

Muñoz, J., & Soler, J. 2023. Projecte Albera. Estudi de l’entomofauna de l’Albera. Informe inèdit pel PNIN de l’Albera. Murillo, J. 1985. Algunes captures d’Heteropters aquatics efectuades a Catalunya i altres localitats de la resta de la Península Ibérica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 52: 139-147.

Ollé, A. 2014. Situació actual de la Terrerola vulgar Calandrella brachydactyla a l’Empordà. Informe pel Comitè Avifaunístic Empordanès.

Pallí, L., & Roqué, C. 2009. El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars. Universitat de Girona i Diputació de Girona.

Pastore, M., & Capalleras, E. 2021. Papallones nocturnes de l’Albera i Cap de Creus. Catàleg 2015-2020. Informe inèdit pel PNIN de l’Albera.

Pedrocchi, V. 2005. Estudio de la migración de rapaces y aves planeadoras en la zona donde se proyecta el parque eólico de la Jonquera (Alt Empordà). Informe del paso primaveral.

Pieri, V., Marrone, F., Martens, K., & Rossetti, G. 2020. An updated checklist of Recent ostracods (Crustacea: Ostracoda) from inland waters of Sicily and adjacent small islands with notes on their distribution and ecology. The European Zoological Journal, 87: 714-740.

Pons, P., Font, R. C, Franch, M., Bas, J. M., Fraga, D. E., Fontelles, F., Funosas, D., Fusellas, M., Puig-gironès, R., Tobella, C., & Franch, M. 2021. Diversitat, distribució i fenologia de les cigales (Hemiptera : Cicadidae ) a Catalunya (NE Península Iberica ). Butlletí la Institució Catalana d’Història Natural, 85: 59-72.

Prodon R. 2021. Birds and the fire cycle in a resilient Mediterranean forest: is there any baseline? Forests, 12: 1644.

L. BENEJAM ET

Ribera, I., & Aguilera, P. 1996. Els estanys de Capmany: the missing Spanish pingo (or palsa) fens? Latissimus, 7: 2-6

Ribera, I., Isart, J., & Régil, J. A. 1994. Coleópteros acuáticos de los estanys de Capmany (Girona): Hydradephaga. Scientia gerundensis, 20: 17-34.

Roqué, C., Linares, R., & Zarroca, M. 2014. Structural control on basins developed over the granite pediment of the Albera Massif, Pyrenees, NE Spain. Avances de la Geomorfología en España 2012-2014. XIII Reunión Nacional de Geomorfología. Cáceres, 421-424.

Ruhí, A., Chappuis, E., Escoriza, D., Jover, M., Sala, J., Boix, D., Gascón, S., & Gacia, E. 2014. Environmental filtering determines community patterns in temporary wetlands - a multi-taxon approach. Hydrobiologia, 723: 25-39.

Ryfisch, S., Başoğlu Acet, D., Benejam, L., Biggs, J., Boissezon, A., Boix, D., Brucet, S., Decrey, M., Dolceroccah, A., Hansen, K., Lago, M., Lemmensk, P., Lindosom, D., Llaus as, A., McDonaldk, H., Meerhoffo, M., Mehner, T., Pereirao, G., Perrin, J., Quintana, X. D., Rasmusseni, M., Ribas, A., Johanssonp, L. S., Wijns, R., Blicharska, M. 2024. Policies and practices impacting the implementation of nature-based solutions: a comparative study of ponds and pondscapes in eight countries. Journal of Environmental Planning and Management, 1-31.

Saavedra, D., & Llobet, T. 2020. Lludrigada a la conca de la Muga i Fluvià. Informe inèdit.

Sabater, F. 1984. Distribución espacio-temporal de las comunidades de crustáceos de las lagunas temporales de la localidad de Tordera (Barcelona). Limnetica, 1: 116-121.

Sahuquillo, M., & Miracle, M. R. 2013. The role of historic and climatic factors in the distribution of crustacean communities in Iberian Mediterranean ponds. Freshwater Biology, 58: 1251-1266.

Sala, J., Gascón, S., Cunillera-Montcusí, D., Alonso, M., Amat, F., Cancela da Fonseca, L., Cristo, M., Florencio, M., García-deLomas, J., Machado, M., Miracle, M. R., Miró, A., Pérez- Bote, J. L., Pretus, J. L., Prunier, F., Ripoll, J., Rueda, J., Sahuquillo, M., Serrano, L., Ventura, M., Verdiell-Cubedo, D., & Boix, D. 2017. Defining the importance of landscape metrics for large branchiopod biodiversity and conservation: the case of the Iberian Peninsula and Balearic Islands. Hydrobiologia, 801: 81-98.

Salvador, S., Pou, Q., Cruset, E., Llopart, X., & Palazón, S. 2017. El turón en Cataluña: descifrando las claves de su actual regresión. Quercus, 375: 12-19.

Salvador, S., Pou, Q., Cruset, E., Llopart, X., & Palazón, S. 2019. Landscape and biotic interactions influences on a declining European polecat population. 33rd Euopean Mustelid Colloquium. The Vincent Wildlife Trust i Universidade de Lisboa, Lisboa.

Saura-Mas, S., & Benejam L. 2010. Avaluació dels micromamífers del PNIN de l’Albera amb especial atenció a les espècies prioritàries, 2010. Informe inèdit pel PNIN de l’Albera.

Sgarzi, S. 2022. Environmental and biotic factors influencing the size structure of the aquatic communities in Mediterranean ponds. Tesi Doctoral. Universitat de Vic.

Sinev, A. Y., Alonso, M., Miracle, M. R., & Sahuquillo, M. 2012. The West Mediterranean Alona azorica Frenzel & Alonso, 1988 (Cladocera: Anomopoda: Chydoridae) is composed of two species. Zootaxa, 3276: 51-68.

Sluys R., Mateos E., Riutort M., Álvarez-Presas M. 2016. Towards a comprehensive, integrative analysis of the diversity of European microplaninid land flatworms (Platyhelminthes, Tricladida,

Microplaninae), with the description of two peculiar new species. Systematics and Biodiversity, 14: 9-31.

Soria, J. M., & Sahuquillo, M. 2009. Lagunas costeras. Bases ecológicas preliminares para la conservación de los tipos de hábitat de interés comunitario en España. Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, Madrid. 303 p.

Sostoa, A. De, Caiola, N., Casals, F., García-Berthou, E., Alcaraz, C., Benejam, L., Maceda, A., Solà, C., & Munné, A. 2010. Ajust de l’Índex d’Integritat Biòtica (IBICAT) basat en l’ús dels peixos com a indicadors de la qualitat ambiental als rius de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya. 191 p. Tarrús, J., & Carreras, E. 2022. El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada. e-DitARX editorial. 390 p. Tarrús, J. 2002. Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. Diputació de Girona. 950 p.

Thaxter, C. B., Graeme M. Buchanan, G. M., Jamie Carr, J., Butchart, S. H. M., Newbold, T., Green, R. E., Tobias, J. A., Foden, W. B., O’Brien, S. & Pearce-Higgins, J. W. 2017. Bird and bat species’ global vulnerability to collision mortality at wind farms revealed through a trait-based assessment. Proceedings of the Royal Society B, 284: 20170829.

Thiéry, A. 1988. Maghrebestheria maroccana n. gen., n. sp., nouveau représentant des Leptestheriidae au Maroc (Conchostraca). Crustaceana, 54: 43-56.

Thomas, A. 1968. Habrophlebia (Habroleptoides) berthelemyi, n. sp. des Pyrénées [Ephemeroptera, Leptophlebiidae]. Annales de Limnologie-International Journal of Limnology, 4: 219-224.

Tornero, I. 2020. Metacommunities and biodiversity patterns in Mediterranean temporary ponds: the role of pond size, network connectivity and dispersal mode. Tesi Doctoral. Universitat de Girona.

Tornero, I., Gascón, S., Cunillera-Montcusí, D., Sala, J., Compte, J., Quintana, X. D., & Boix, D. 2024. Untangling the roles of centrality and environmental contribution in diversity patterns across spatial scales. Ecosphere, 15: e4846.

Trösch, B., Lardelli, R., Liechti, F., Peter, D., & Bruderer, B. 2005. Spatial and seasonal variation in nocturnal autumn and spring migration patterns in the western Mediterranean area: a moonwatching survey. Avocetta, 29: 63-73.

von Helversen, O., Heller, K. G., Mayer, F., Nemeth, A., Volleth, M., & Gombkötö, P. 2001. Cryptic mammalian species: a new species of whiskered bat (Myotis alcathoe n. sp.) in Europe. Naturwissenschaften, 88: 217-223.

Zenboudji, S., Cheylan, M.,Arnal, V.,Bertolero, A., Leblois, R., Astruc, G., Bertorelle, G., Pretus, J., Lo Valvo, M., Sotgiu, G., & Montgelard, C. 2016. Conservation of endangerered Mediterranean tortoise Testudo hermanni hermanni : The contribution of population genetics and historical demography. Biological Conservation, 195: 279-291.

Bases de dades

Bases de Dades de l’Institut Català d’Ornitologia (febrer 2024).

Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Universitat de Barcelona amb el finançament de la Generalitat de Catalunya (febrer 2024).

Bases de Dades Global Biodiversity Information Facility. GBIF.org (gener 2024).

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 101-105. 2025 ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Paneroles domiciliàries (Insecta: Blattodea) al Principat d’Andorra: espècies, distribució i implicacions per a la salut pública

Carlos Pradera 1, Xavier Cardete 2, Albert Blanco 2 & Gabriel Troiano 2

1 Anticimex 3D Sanidad Ambiental SA. 08174, Sant Cugat del Vallès (Espanya). carlos.pradera@anticimex.com.es

2 Anticimex Andorra. AD500, Andorra la Vella (Andorra). xavier.cardete@anticimex.ad

Autor per a la correspondència: Carlos Pradera. A/e: carlos.pradera@anticimex.com.es

Rebut: 15.05.2025. Acceptat 07.06.2025. Publicat: 30.06.2025

Resum

S’analitzen els serveis de desinsectació contra paneroles domiciliàries (Insecta: Blattodea) realitzats entre 2016 i 2024 per Anticimex Andorra per conèixer les espècies, la seva distribució i els tipus de client. S’identifiquen tres espècies: Blattella germanica, Blatta orientalis i Periplaneta americana. La primera té una prevalença del 86,4% dels serveis analitzats que es concentra en l’aglomeració urbana d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany (72,8% dels casos), i afecta principalment al sector de l’hostaleria (54,6%). Destaca l’expansió de P. americana, detectada per primer cop el 2016, que genera noves problemàtiques. Es remarca la necessitat d’estratègies de gestió de salut pública per abordar la proliferació de paneroles, propiciada pel canvi climàtic i la globalització.

Paraules clau: espècie exòtica, infestació, plaga, canvi climàtic, globalització.

Abstract

Domiciliary cockroaches (Insecta: Blattodea) in the Principality of Andorra: species, distribution and implications for public health

The disinfestation services against domiciliary cockroaches (Insecta: Blattodea) conducted by Anticimex Andorra between 2016 and 2024 were analyzed to identify the species present, their distribution, and type of clients affected. Three species were recorded: Blattella germanica, Blatta orientalis and Periplaneta Americana. The first one exhibited the highest prevalence (86.4% of cases), predominantly concentrated in the urban agglomeration of Andorra la Vella and Escaldes-Engordany (72.8%) and primarily associated with the hospitality sector (54.6%). The expansion of P. americana, first detected in 2016, was particularly notable and represents an emerging concern. These findings underscore the need for public health management strategies to address the increasing proliferation of cockroaches, potentially driven by climate change and globalization.

Keywords: introduced species, infestation, pest, climate change, globalization.

Introducció

Les paneroles (Insecta: Blattodea) constitueixen una de les principals plagues urbanes d’insectes que afecten la salut i les activitats humanes (Rust, 2008). De les 4.500 espècies descrites (Beccaloni, 2025), unes 50 s’han adaptat a viure en entorns urbans i edificis amb els humans (Cochran, 1999). Les paneroles domiciliàries es caracteritzen per ser omnívores, de mida mitjana (1-5 cm de longitud), ovípares (ous agrupats en ooteques), molt fecundes, de cicle curt o mitjà (1 a 12 mesos), gregàries, de moviments ràpids, fugir corrent (no pas volant), viure en espais confinats i aguantar l’absència d’aigua (Grandcolas, 1998; Cochran, 1999). Aquestes característiques faciliten la seva adaptació a la vida amb els humans i dificulten l’activitat de control de plagues, com és el cas de Blattella germanica (Linnaeus, 1767) de la qual hi ha constància de resistència a 42 substàncies actives insecticides amb 219 casos documentats (Zhu et al., 2016).

DOI: 10.2436/20.1502.01.208

La relació entre els humans i les paneroles bé de lluny, ja que fa segles que les transportem accidentalment. Per exemple, Blatta orientalis Linnaeus, 1758 va ser distribuïda pels romans per mitjà del comerç (Smith et al., 2024). Consta de Periplaneta americana (Linnaeus, 1758) una primera citació a Europa del 1600 a Itàlia (Rasplus & Roques, 2010). I pel que fa a B. germanica, recentment s’ha aclarit el seu origen, el qual es troba en l’adaptació de la panerola silvestre Blattella asahinai Mizukubo, 1981 fa uns 2.100 anys al sud o sud-est d’Àsia (Tang et al., 2024). Però es creu que no va arribar a Europa fins al segle XVIII (Cornwell, 1968). Totes tres espècies es troben distribuïdes per tot el món i són les més comunes en ambients urbans (Cochran, 1999).

Andorra no es troba lliure de les paneroles domiciliàries, encara que la seva situació als Pirineus Orientals, amb un clima mediterrani d’alta muntanya amb hiverns freds i estius suaus, limita l’activitat d’aquests insectes. Andorra té una superfície de 468 km2 amb el punt més baix a 840 m.s.n.m. (confluència del riu Runer) i el punt més alt a 2.946 m.s.n.m. (pic de Comapedrosa), trobant-se la capital, Andorra la Vella, a 1.023 m.s.n.m. (Govern d’Andorra, 2020). La població resident és de 87.303 persones (gener de 2025) i l’aglomeració urbana d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany acull el 43,4% dels residents (Govern d’Andorra, 2025). A l’estació meteorològica central (FEDA, 1.135 m.s.n.m.), el 2024 la temperatura mitjana va ser d’11,2°C (màxima 33,6°C, mínima –5,5°C).

Actualment, no disposem de dades sobre les espècies de paneroles domiciliàries presents a Andorra, ni coneixem la seva distribució ni la seva incidència. Per aquest motiu, hem dut a terme una recollida de dades amb l’objectiu de comprendre millor la seva presència i extensió i així contribuir a una gestió i control més eficients dins del marc d’estratègies integrades de salut pública.

Material i mètodes

Espècies, distribució i tipus de client

Es fa ús de la base de dades d’Anticimex Andorra (abans Ecotècnic SA) per conèixer els tractaments realitzats contra infestacions de paneroles entre els anys 2016 i 2024. El servei de control de plagues es gestiona amb el programa AHORA ERP, que genera els certificats de servei que documenten cada

tractament. Aquesta base de dades conté les dades del client (adreça de servei) i les dades del tractament: espècie, grau d’infestació, zona afectada i productes utilitzats (composició, dosi, tècnica d’aplicació i quantitat utilitzada). El servei de control de plagues és realitzat per dos tècnics aplicadors que cobreixen tot el territori d’Andorra.

Estudi d’espècies presents

Es recopilen dades rellevants de les espècies detectades sobre la seva biologia, l’ecologia i els mètodes de control.

Resultats

Espècies, distribució i tipus de client

Tenim registre de 81 infestacions per paneroles domiciliàries: B. germanica (70), P. americana (7) i B. orientalis (4) (Fig. 1). A la Taula 1, es mostren les infestacions per a cadascuna de les 7 parròquies en què es troba dividit administrativament el territori andorrà (Fig. 2). Blattella germanica té una prevalença del 86,4% dels registres analitzats.

La major part dels registres (un 75,3% del casos) es concentren en l’aglomeració urbana formada per Andorra la Vella i Escaldes-Engordany (un 46,9% i un 28,4% respectivament) (Figs. 3 i 4). També en aquestes dues parròquies es troba establerta P. americana. Anticimex Andorra té constància de la seva presència a Escaldes-Engordany des de l’any 2016 quan es va localitzar a les instal.lacions d’un client. Posteriorment s’ha observat que l’espècie s’expandia pel cla-

Figura 1. Mascles de Periplaneta americana (esquerra), de Blatta orientalis (centre) i de Blattella germanica (dreta). [Autor: Carlos Pradera].

Taula 1. Infestacions d’espècie de panerola per parròquia a Andorra.

Parròquia Blattella germanica Blatta orientalis Periplaneta americana

Andorra la Vella 34 3 1

Canillo 3 - -

Encamp 4 - -

Escaldes-Engordany 17 - 6

La Massana 2 - -

Ordino - - -

Sant Julià de Lòria 10 1 -

Total 70 4 7

vegueram d’aquesta parròquia i el 2024 va ser detectada a Andorra la Vella. B. orientalis s’ha detectat a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. S’observa una substitució per part de P. americana, ja que aquesta panerola desplaça B. orientalis dels espais on concorren (Boyer & Rivault, 2004).

Pel que fa al tipus de client, cal destacar el cas de B. germanica, una espècie d’àmbit domèstic lligada a la producció, emmagatzematge i manipulació d’aliments. El client més afectat és el de l’hostaleria: 29 casos en bars, restaurants i cafeteries, i 9 a establiments hotelers (54,3% dels registres). Després hi ha 21 casos en habitatges particulars (30,0%) i 3 en establiments de venda d’aliments (4,3%). També s’han detectat casos a escoles, instal·lacions municipals, centres de salut i centres comercials.

Estudi de les espècies presents

Blattella germanica (Linnaeus, 1767) (Blattellidae)

Nom vulgar: panerola de cuina, rossa o alemanya.

Altitud: trobada entre 908 m.s.n.m (Sant Julià de Lòria) i 2.080 m.s.n.m. (El Pas de la Casa).

Panerola d’àmbit domèstic que completa el seu cicle biològic en interiors, a prop dels aliments. De color marró clar, amb dues franges longitudinals fosques sobre el pronot, l’adult

3. Distribució geogràfica de Blattella germanica (blau) al Principat d’Andorra.

Figura 4. Distribució geogràfica de Blatta orientalis (groc) i Periplaneta americana (vermell) al Principat d’Andorra.

és de mida petita (10-15 mm de longitud) (Cochran, 1999). Pot completar el seu cicle en 90-130 dies en habitatges, sent la seva temperatura òptima de 33ºC (Cornwell, 1968). La femella pon 4-7 ooteques a les quals hi ha 37-44 ous (Cochran, 1999). Aquest cicle curt i amb elevat nombre d’ous la converteix en un plaga important a cuines i magatzems.

És la panerola més difícil de controlar. És prolífica, de mida petita i s’amaga en espais ocults. A la resistència fisiològica a substàncies actives esmentada anteriorment, cal afegir la resistència conductual denominada “aversió a la glucosa”, que fa que refusi la ingesta d’esquers ensucrats (Wada-Katsumata et al., 2013). La mesura de control directe principalment utilitzada és el control químic que bascula entre el tractament dirigit amb esquers insecticides (de baix impacte ambiental) i les polvoritzacions localitzades amb formulats insecticides. Aquestes mesures són eficaces amb nivells de població baixos. Poblacions altes o sostingudes en el temps indiquen que la situació ambiental és propícia: humitat alta,

Figura 2. Paneroles domiciliàries per parròquies al Principat d’Andorra.

Figura

C. PRADERA ET AL.

temperatura alta, aliment abundant, brutícia acumulada i abundants llocs de refugi. En aquest cas és imprescindible eliminar aquests factors per mantenir la població sota un llindar de tolerància acceptable. L’arribada és principalment en mercaderies, raó per la qual una mesura preventiva essencial és la inspecció de productes i embalatges.

Blatta orientalis Linnaeus, 1758 (Blattidae)

Nom vulgar: panerola negra o oriental.

Altitud: trobada entre 908 m.s.n.m (Sant Julià de Lòria) i 1023 m.s.n.m. (Andorra la Vella).

Panerola d’àmbit peridomèstic, ja que habita al clavegueram, conduccions subterrànies, forjats sanitaris i soterranis. De color fosc, l’adult mesura 20-27 mm de longitud (Cochran, 1999). Pot completar el seu cicle en un o dos anys, sent la temperatura òptima de 20-29°C (Cornwell, 1968). La femella pon unes 8 ooteques que contenen cadascuna vora 16 ous (Cochran, 1999). Hi ha dimorfisme sexual sent la femella d’ales reduïdes (braquíptera) i el mascle amb ales curtes que no sobrepassen l’extrem de l’abdomen.

Aquesta panerola s’ha trobat en soterranis d’edificis de difícil accés i en sistemes d’aigües residuals des d’on accedeix a interiors. És difícil de controlar quan es troba instal·lada en forjats sanitaris. Les mesures de control químic són les mateixes que les de B. germanica. Ara bé, en paral·lel cal eliminar refugis (eliminació d’escletxes) i tapar els accessos des del clavegueram. Quan es troba als registres d’aigües residuals, reduint la seva població en aquests espais disminueix l’aparició en interiors.

Periplaneta americana (Linnaeus, 1758) (Blattidae)

Nom vulgar: panerola americana o roja.

Altitud: trobada entre 1.023 m.s.n.m (Andorra la Vella) i 1.053 m.s.n.m. (Escaldes-Engordany).

Com B. orientalis, és una panerola d’àmbit peridomèstic. De color marró vermellós, l’adult mesura 25-40 mm de longitud (Cochran, 1999). Pot viure d’un a tres anys (Cornwell, 1968). La femella pon 10-90 ooteques amb una mitjana de 16 ous. Depenent de les condicions ambientals, la nimfa passa per 7-13 mudes, sent la temperatura òptima 28°C (Cochran, 1999). Mascle i femella tenen ales completes (Fig. 5).

Presenta una ecologia semblant a B. orientalis, motiu pel qual els casos d’infestació són molt semblants. Ara bé, P. americana és més ràpida, es desplaça més lluny i el mascle té capacitat de volar (Farnworth, 1972). Això implica que les infestacions de B. orientalis solin limitar-se al soterrani, planta baixa i primera planta d’un edifici, mentre que amb P. americana pot colonitzar qualsevol planta. Aquesta major capacitat de dispersió fa que, quan P. americana arriba al clavegueram d’una població, es pugui produir una ràpida colonització.

L’aparició de P. americana en una població va associada a un augment d’avisos que no es produeix quan es tracta de B. orientalis (Bueno-Marí et al., 2013). La seva presència en interiors sovint va associada a deficiències estructurals del

Figura 5. Periplaneta americana en un registre de clavegueram d’Escaldes-Engordany. [Autor: Carlos Pradera].

sistema d’aigües residuals que en permeten l’entrada. Com en el cas de B. orientalis, el control químic ha de ser paral·lel a una bona inspecció destinada a detectar llocs d’entrada. Els arranjaments en els habitatges (control estructural) són una de les eines més eficaces per combatre aquesta plaga.

Discussió

Les tres espècies de paneroles domiciliàries presents a Andorra presenten una major distribució mundial (Cochran, 1999). A Espanya, són també les més comunes (MirallesNúñez et al., 2020; Sánchez et al., 2024).

Segons les dades analitzades, B. germanica és la panerola amb major extensió a Andorra, així com la que presenta major incidència en interiors. Un dels factors que afavoreix aquesta presència és el climàtic. En tractar-se d’àmbit domèstic, troba a l’interior dels edificis unes condicions tèrmiques que no es donen per les espècies d’àmbit peridomèstic P. americana i B. orientalis, que habiten principalment al clavegueram o en soterranis on la temperatura més baixa limita el seu cicle biològic. Un altre factor és l’econòmic, ja que es tracta d’una panerola que accedeix als edificis a través de les mercaderies. El sector serveis concentra a Andorra el 86,3% del valor agregat brut (VAB). Destaca l›hostaleria, que dona servei anualment a 8,4 milions de turistes (Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, 2023). Les mercaderies arriben principalment des d’Espanya, país que acumula el 64,3% de les importacions totals (Govern d’Andorra, 2020), fet que assenyala una possible via d’introducció de paneroles domiciliàries.

Els registres de B. germanica es concentren a l’aglomeració urbana d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany (72,8%), que acull al 46,3% de la població resident (Govern d’Andorra, 2025). També acull una important activitat econòmica i on es troben els serveis públics centrals a Andorra. És en aquest continu urbà on es va detectar P. americana, probablement introduïda a partir de mercaderies provinents d’Espanya, on es troba establerta (Sánchez et al., 2024). Aquesta panerola crea noves problemàtiques i un augment de la demanda de

serveis de control de plagues (Bueno-Marí et al., 2013). Des d’un punt de vista sanitari, P. americana pot representar un risc més elevat que B. germanica, perquè habita al clavegueram i és portadora d’organismes patògens com virus, bacteris, protozous i helmints (Baumholtz et al., 1997).

B. orientalis es considera que va ser la primera panerola que es va adaptar a viure amb els humans (sinantropia) i va ser distribuïda pels romans (Boyer & Rivault, 2004). Es troba present a tota Europa (Cornwell, 1968). És per això que històricament devia ser la primera panerola que va colonitzar Andorra. Posteriorment devia arribar B. germanica, citada per primera vegada a Espanya per Bolívar (1876) i a Catalunya per Martorell Peña (1879). I en darrer lloc, va arribar P. americana, de la qual sabem que el 2016 era present al clavegueram d’Escaldes-Engordany, una parròquia dotada de fonts d’aigua termal que brolla a temperatures entre 68-71°C. Tot i que el clima de muntanya amb hiverns freds limita la seva activitat, els microclimes urbans li ofereixen refugi i aliment, la qual cosa facilita la seva supervivència. A més, cal afegir que l’augment global de temperatures (canvi climàtic) afavoreix la seva proliferació en entorns fins ara menys propicis.

Conclusions

L’economia d’Andorra està fortament orientada al sector serveis, causa d’un creixement continu i sostingut del nombre de turistes des de fa anys (Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra, 2023). Aquest increment en la circulació de persones i mercaderies, juntament amb l’augment de temperatures causat pel canvi climàtic, suggereix un possible augment de les infestacions de paneroles en el futur proper. A més, no es pot descartar l’arribada d’altres espècies de paneroles presents a Espanya com Periplaneta australasiae (Fabricius, 1775), Periplaneta lateralis (Walker, 1868) o Supella longipalpa (Fabricius, 1799) (Miralles-Núñez et al., 2020; Sánchez et al., 2024).

Aquest estudi aporta, per primera vegada, dades sobre la presència i distribució de les paneroles domiciliàries a Andorra, contribuint a omplir un buit de coneixement del país. Identificar quines espècies hi són presents, la seva distribució, així com les problemàtiques associades, pot resultar útil a les autoritats de la salut pública a l’hora de planificar estratègies de prevenció i control davant la proliferació d’aquests insectes.

Agraïments

A Adrià Miralles i Álvaro Pérez pel comentaris que han ajudat a millorar el manuscrit.

Referències

Baumholtz, M., Parish, L. C., Witkowski, J. & Nutting, W. 1997. The medical importance of cockroaches. International Journal of

Dermatology, 36: 90-96.

Beccaloni, G. 2025. Cockroach Species. Disponible a: https:// cockroach.speciesfile.org/ [Data de consulta: 10/04/2025].

Bolívar, I. 1876. Sinopsis de los ortópteros de España y Portugal. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural , 5: 79-130.

Boyer, S. & Rivault, C. 2004. Interspecific competition among urban cockroach species. Entomologia Experimentalis et Applicata, 113(1): 15-23.

Bueno-Marí, R., Bernués-Bañeres, A., Peris-Felipo, F. J., MorenoMarí, J. & Jiménez-Peydró, R. 2013. American cockroach control assays in the municipal sewerage system of Valencia (Spain). Polish Journal of Entomology, 82(3): 143-150.

Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra. 2023. Informe econòmic 2022. 208 p.

Cochran, D. 1999. Cockroaches: their biology, distribution and control. World Health Organization. WHO/CDS/CPC/ WHOPES/99.3. 83 p.

Cornwell, P. B. 1968. The cockroach: a laboratory insect and an industrial pest. Hutchinson & Co, London. 391 p.

Farnworth, E. G. 1972. Effects of ambient temperature, humidity, and age on wing-beat frequency of Periplaneta species. Journal of Insect Physiology, 18(5): 827-839.

Govern d’Andorra. 2020. Andorra en xifres 2020. Departament d’Estadística. 55 p.

Govern d’Andorra. 2025. Nota de premsa. A001. Estimacions de població. Febrer 2025 A003. Estadística dels censos parroquials. Febrer 2025. Departament d’Estadística. 12 p.

Grandcolas, P. 1998. Domestic and non-domestic cockroaches: facts versus received ideas. Revue Française d'Allernologie Cgologie et d'Immulinique, 38(10): 833-838.

Martorell Peña, M. 1879. Catálogos sinonímicos de los insectos encontrados en Cataluña. Barcelona. 200 p.

Miralles-Núñez, A., Pradera, C. & Pérez-Gómez, Á. 2020. ¿Nueva cucaracha exótica establecida en la Península Ibérica? Confirmación de la presencia de Shelfordella lateralis (Walker, 1868) (Blattodea: Blattidae) en la Península Ibérica y primeros registros para Cataluña. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 84: 203-205.

Rasplus, J. & Roques, A. 2010. Dictyoptera (Blattodea, Isoptera), Orthoptera, Phasmatodea and Dermaptera. BioRisk , 4(1): 807-831.

Rust, M. K. 2008. Cockroaches. P: 53-84. In: Bonnefoy, X, Kampen, H. & Sweeney, K. Public Health Significance of Urban Pests. World Health Organization, Copenhagen. 569 p. Sánchez, O., Robla, J., Pérez-Gómez, Á. & Arias, A. 2024. First record of the lobster cockroach Nauphoeta cinerea (Olivier, 1789) (Insecta: Blattodea) in Europe with remarks on synanthropic cockroaches of the Iberian Peninsula. Journal of Applied Entomology, 148(9): 1132-1143.

Smith, D., Stewart, K. & Goddard, E. 2024. The Oriental Cockroach Blatta orientalis L. Recovered from Early Roman London: Implications for Past Distribution and Roman Trade. Environmental Archaeology, 29 (1): 63-70.

Tang, Q., Vargo, E. L., Ahmad, I., Jiang, H., Varadínová, Z. K., Dovih, P., Kim, D., Bourguignon, T., Booth, W., Schal, C., Mukha, D. V., Rheindt, F. E., & Evans, T. A. 2024. Solving the 250- year- old mystery of the origin and global spread of the German cockroach, Blattella germanica Proceedings of the National Academy of Sciences, 121(22): e2401185121.

Wada-Katsumata, A., Silverman, J. & Schal, C. 2013. Changes in Taste Neurons Support the Emergence of an Adaptive Behavior in Cockroaches. Science, 340 (6135): 972-975.

Zhu, F., Lavine, L., O’Neal, S., Lavine, M., Foss, C. & Walsh, D. 2016. Insecticide Resistance and Management Strategies in Urban Ecosystems. Insects, 7(1): 2.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 107-108. 2025

NOTA BREU

2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

Geranium lanuginosum (Geraniaceae) al massís de les Guilleries (nord-est de Catalunya)

Geranium lanuginosum (Geraniaceae) in the Guilleries massif (northeastern Catalonia)

Josep Gesti Perich 1

1 C/ Sant Ignasi, 42. 17430 Santa Coloma de Farners. A/e: josepgesti@tutamail.com

Rebut: 20.05.2025. Acceptat: 08.06.2025. Publicat: 30.06.2025

Geranium lanuginosum Lam.

Selva: Riudarenes, al sot de la Pedrosa, 31TDG6731, 335 m, en una tallada forestal, J. Gesti, 18-V-2025 (Fig. 1).

Geranium lanuginosum és una geraniàcia distribuïda principalment pel sud d’Europa i pel nord-oest d’Àfrica (Aedo, 2023), que també s’ha indicat, com a espècie introduïda, a Suècia (POWO, 2025). A Catalunya es coneix únicament d’alguns punts de les serralades del Montnegre (Montserrat, 1946), el Corredor (Montserrat, 1957), Cadiretes (Viñas et

al., 1985; Vilar, 1987) i el Montseny (Gutiérrez, 1998). La majoria de les citacions catalanes corresponen, doncs, a la segona meitat del segle XX, si bé l’espècie ha estat retrobada recentment al Montnegre el maig de 2025 (Vallicrosa, 2025).

S’ha documentat sobretot en zones forestals obertes, principalment en llocs recentment cremats (Aedo et al., 2007; Bariego & Aedo, 2025) i se la considera una planta piròfila, amb granes que romanen viables al sòl durant llargs períodes de temps i que veuen afavorida la seva germinació per efecte de les altes temperatures associades als focs forestals (Sáez

Figura 1. Geranium lanuginosum al sot de la Pedrosa (Riudarenes). (a) aspecte general de la planta, (b) detall de la flor, (c): detall dels fruits, (d): hàbitat.

J. GESTI PERICH

et al., 2010; Risberg, 2015). En aquest sentit, la desaparició del carboneig i la reducció de l’abast i recurrència dels incendis forestals són factors que han conduït a una baixa disponibilitat d’hàbitat per a aquest gerani, fins al punt que a Catalunya està catalogat com a espècie vulnerable (Resolució ACC/3929/2023, de 20 de novembre, per la qual s’aprova la catalogació, descatalogació i canvi de categoria d’espècies i subespècies del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya).

A les Guilleries l’hem observada en un vessant forestal on entre els anys 2023 i 2024 es va portar a terme la tallada de la major part de la coberta arbòria (Fig. 1). Hi creixia, força abundant, entre les mates d’esbarzers (Rubus sp.) i de falgueres (Pteridium aquilinum (L.) Kuhn subsp. aquilinum) dominants. A mitjan mes de maig es trobava en estat reproductiu, amb abundants flors i amb nombrosos fruits encara incompletament madurs.

Bibliografia

Aedo, C. 2023. A Monograph of the genus Geranium L. (Geraniaceae). Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 898 p.

Aedo, C., García, M. A., Alarcón, M. L., Aldasoro, J. J. & Navarro, C. 2007. Taxonomic Revision of Geranium Subsect.

Mediterranea (Geraniaceae). Systematic Botany, 32 (1): 93-128.

Bariego, P. & Aedo, C. 2025. Nuevos datos sobre Geranium Sect. Lanuginosa en las montañas de Sanabria (Macizo GalaicoLeonés). Flora Montiberica, 91: 92-95

Gutiérrez, C. 1998. Novetats florístiques per al Montseny i el Montnegre. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 66: 59-62.

Montserrat, P. 1946. El Geranium lanuginosum en Cataluña. Collectanea Botanica (Barcelona), 1: 25-31.

Montserrat, P. 1957. Flora de la cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera) (continuación). Collectanea Botanica (Barcelona), 5: 297-351.

POWO. 2025. Plants of the World Online. Facilitated by the Royal Botanic Gardens, Kew. Disponible a: http://www. plantsoftheworldonline.org [Data de consulta: 18 maig 2025].

Risberg, L. 2015. Ecology of the fire-dependent forest herbs Geranium bohemicum and G. lanuginosum in Sweden. Acta Universitatis Agriculturae Sueciae, 2015:71: 69 p.

Sáez, L., Aymerich, P. & Blanché, C. 2010. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Argania editio. Barcelona. 811 p.

Vallicrosa, M. 2025. Observació a iNaturalist. Disponible a: https:// www.inaturalist.org/observations/280226436 [Data de consulta: 18 maig 2025].

Vilar, L. 1987. Flora i vegetació de la Selva. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. 608 p.

Viñas, X., Vilar, L., Girbal, J. & Terés, N. 1985. Noves aportacions a la flora gironina de les comarques gironines. Scientia gerundensis, 10: 77-80.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 109-119. 2025 ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Nuevas citas para el género Myrmoxenus Ruzsky, 1902 en la península Ibérica (Hymenoptera: Formicidae)

Fede García 1, Amonio David Cuesta-Segura 2, Xavier Espadaler 3, Chema Catarineu 4 & Víctor Escribano-Talavera 5

1 Investigador independiente. C/ Blesa, 45, E-08004, Barcelona, España. A/e: chousas2@gmail.com

2 Investigador independiente. C/ Río Oca, 19, E-09240, Briviesca, Burgos, España. A/e: dcuesta.bugman@gmail.com, ORCID 0000-0001-8868-4934

3 CREAF. Edificio C. Universidad Autónoma de Barcelona. 08193, Cerdanyola del Vallès, Barcelona. A/e: xavierespadaler@gmail.com, ORCID 0000-00027681-5957

4 Asociación de Naturalistas del Sureste A/e: chema@asociacionanse.org

5 C/ Belchite 24, 02630, La Roda, Albacete. A/e: victorescribanotalavera@gmail.com

Autor para la correspondència: Fede García. A/e: chousas2@gmail.com

Rebut: 18.04.2025. Acceptat 10.06.2025. Publicat: 30.06.2025

Resumen

El género de hormigas parásitas sociales Myrmoxenus se distribuye por el oeste Paleártico y comprende una docena de especies, de las cuales cinco se encuentran en la península Ibérica (M. algerianus, M. bernardi, M. kraussei, M. ravouxi y M. stumperi), siendo la segunda considerada hasta hace poco endémica. Se presentan las primeras citas de M. ravouxi para Albacete, Lleida y Palencia, de M. stumperi para León y de M. kraussei para Albacete, ampliando la presencia del género a la cordillera Cantábrica y el noroeste peninsular y a Castilla-La Mancha. Además, se presentan las segundas citas peninsulares para M. algerianus en otras localidades de Jaén. Se aportan imágenes detalladas y datos biométricos de los individuos estudiados, así como un mapa de distribución actualizado para todas las especies ibéricas.

Palabras clave: Formicidae, hormigas parásitas, Myrmoxenus, península Ibérica.

Abstract

New records for the genus Myrmoxenus Ruzsky, 1902 in the Iberian Peninsula (Hymenoptera: Formicidae)

The genus of social parasitic ants Myrmoxenus is distributed throughout the western Palearctic and comprises a dozen species, five of which are found in the Iberian Peninsula (M. algerianus, M. bernardi, M. kraussei, M. ravouxi and M. stumperi), the second one was considered endemic until recently. The first records of M. ravouxi for Albacete, Lleida and Palencia, of M. stumperi for León and of M. kraussei for Albacete are presented, extending the presence of the genus to the Cantabrian mountain range and the northwest of the peninsula and to Castilla-La Mancha. M. algerianus is recorded for second time in Iberia in other two localities from Jaén. Detailed images and biometric data of the studied individuals are provided, as well as an updated distribution map.

Key words: Formicidae, Iberian Peninsula, Myrmoxenus, parasitic ants.

Resum

Noves citacions per al gènere Myrmoxenus Ruzsky, 1902 a la península Ibèrica (Hymenoptera: Formicidae)

El gènere de formigues paràsites socials Myrmoxenus es distribueix per l’oest Paleàrtic i comprèn una dotzena d’espècies, cinc de les quals es troben a la península Ibèrica (M. algerianus, M. bernardi, M. kraussei, M. ravouxi i M. stumperi), sent la segona considerada fins a fa poc un endemisme. Es presenten les primeres cites de M. ravouxi per a Albacete, Lleida i Palència, de M. stumperi per a Lleó i de M. kraussei per Albacete, ampliant la presència del gènere a la serralada Cantàbrica, al nord-oest peninsular i a Castilla-La Mancha. A més, es presentes les segones citacions per a M. algerianus a une altres localitats de Jaén. S’aporten imatges detallades i dades biomètriques dels individus estudiats, així com un mapa de distribució actualitzat per a totes les espècies ibèriques.

Paraules clau: Formicidae, formigues paràsites, Myrmoxenus, península Ibèrica.

F. GARCÍA ET AL.

Introducción

Myrmoxenus Ruzsky, 1902 es un género de hormigas parásitas sociales que se distribuye por el oeste Paleártico y está constituido por una docena de especies (Seifert, 2018) cuyos hospedadores pertenecen al género Temnothorax Mayr, 1861. En su estudio filogenético basado en datos moleculares, Ward et al. (2015) sinonimizaron el género con Temnothorax para evitar parafilias. Sin embargo, esta decisión ha sido discutida por varios autores (Seifert et al., 2016; Seifert, 2018) y refrendada por otros (Prebus, 2017; Báthori et al., 2024). En este trabajo seguimos el criterio de mantener el uso del género Myrmoxenus.

Se trata de hormigas dulóticas que practican incursiones en los nidos cercanos de su hospedador para obtener esclavas (Buschinger, 2009). Las obreras exploradoras de Myrmoxenus utilizan reclutamiento de grupo para atraer a sus hermanas al nido hospedador localizado, donde pueden aguijonear y matar a buena parte de la población de obreras antes de volver a su nido con las larvas y pupas robadas (Buschinger, 1989a). Los géneros dulóticos emparentados Chalepoxenus Menozzi, 1923 y Harpagoxenus Forel, 1893, en cambio, usan reclutamiento por tandem running (Buschinger, 1989a). Sin embargo, en algunas de las especies, con obreras escasas o ausentes, no se realizan razias, estando limitada la vida de las colonias a la esperanza de vida de las obreras hospedadoras existentes en el inicio de la fundación de la colonia (Buschinger, 1989a).

La especificidad del hospedador depende de cada especie de Myrmoxenus, siendo algunas capaces de parasitar a varias especies, a veces incluso en el mismo nido (Buschinger, 1989a; Seifert, 2018). Después de introducirse en el nido del hospedador, las reinas de Myrmoxenus pueden ser recibidas con hostilidad por las obreras de Temnothorax, ante lo cual suelen aguijonear a algunas (Buschinger, 1989a). La reina Myrmoxenus puede entonces cabalgar sobre una obrera y frotarla con las patas, aparentemente para embadurnarse con su olor. Posteriormente, agarra con las mandíbulas a la reina hospedadora por la parte inferior del cuello y procede a decapitarla, en lo que puede tardar días (Stumper & Kutter, 1951).

En la península Ibérica se conocen cinco especies del género, tratadas detalladamente más abajo. Como otras parásitas sociales, las especies de Myrmoxenus suelen ser consideradas raras (Buschinger, 2009), lo que viene avalado por la escasa treintena de citas ibéricas existentes para el género. Aun así, allá donde están presentes su densidad resulta variable. Por ejemplo, Espadaler & Restrepo (1983) encontraron cuatro colonias de Myrmoxenus bernardi (Espadaler, 1982) en 250 colonias de su hospedador, mientras que en García (2018) se hallaron tres colonias de Myrmoxenus stumperi (Kutter, 1950) en una treintena de nidos potencialmente hospedadores.

En este trabajo se recopilan las citas bibliográficas ibéricas para el género Myrmoxenus y se presentan nuevas citas y varias medidas e índices biométricos de las nuevas poblaciones y de otras ya conocidas.

Material y métodos

El material estudiado procede de muestreos directos de hormigas en los que se buscan los lugares de nidificación preferentes de cada especie. Si durante estos muestreos se encuentran poblaciones abundantes de Temnothorax, se presta especial atención a la posibilidad de que aparezcan especies parásitas del género, como Chalepoxenus o Myrmoxenus. Una de las muestras, con dos obreras, fue capturada junto con otros artrópodos mediante muestreo por succión durante el desarrollo de un proyecto sobre aves alpinas en Picos de Europa.

La revisión bibliográfica se realizó mediante la búsqueda en las bases de datos de antmaps.org (Guénard et al., 2017) y el buscador Google Scholar. Debe tenerse en cuenta, a la hora de trabajar con bibliografía antigua, que anteriormente a Schulz & Sanetra (2002) las especies que habitan Europa se encontraban en el género Epimyrma Emery, 1915.

Las medidas de los especímenes se realizaron con ocular micrométrico a 90x siguiendo a Seifert (2018), donde se encuentran las definiciones precisas: CL: longitud cefálica en vista frontal, del borde anterior del clípeo al occipucio; CW: anchura cefálica en vista frontal, incluyendo los ojos; CS: media de CL y CW; SL: longitud del escapo; PoOc: distancia postocular en vista frontal, del borde posterior de los ojos al occipucio; EYE: media de los diámetros mayor y menor del ojo; FL: anchura de los lóbulos frontales, tomada a la altura de las lamelas que sobresalen del borde los lóbulos partiendo de la inserción antenal; MW: anchura máxima del mesosoma en vista dorsal, a la altura del pronoto; PEW: anchura del peciolo en vista dorsal; PPW: anchura del pospeciolo en vista dorsal; SPST: distancia entre el centro del espiráculo propodeal y la punta de la espina propodeal, en vista lateral; GHL: longitud máxima de las quetas del primer terguito gastral, excluyendo las del borde posterior; PPHL: longitud máxima de las quetas del pospeciolo.

El mapa de distribución de las especies ibéricas de Myrmoxenus ha sido generado con el programa QGIS (QGIS, 2022) a partir de los datos bibliográficos y propios.

Los especímenes están depositados en las colecciones de los autores.

Resultados y discusión

Morfológicamente, las obreras de Myrmoxenus respecto a las de Temnothorax se caracterizan por el peciolo y pospeciolo ensanchados en vista dorsal (Fig. 1) y por unos procesos inferiores que les confieren un aspecto característico en vista lateral (Fig. 2) (Seifert, 2018). Además, el borde masticador de las mandíbulas suele estar reducido respecto a Temnothorax, aunque el número de dientes no tiene por qué ser inferior (Fig. 3). Las reinas son de pequeño tamaño respecto a las reinas de Temnothorax, y los caracteres mandibulares, de pilosidad y de la región peciolar son similares a los de las obreras de su propia especie (Seifert, 2018). Los machos presentan el peciolo más alto, el postpeciolo más ancho respecto al peciolo, y un funículo más corto (Kutter, 1977).

Figura 1. Peciolo y pospeciolo en vista dorsal de obreras de Piedrasluengas: a) M. ravouxi; b) T. unifasciatus

Figura 2. Peciolo y pospeciolo en vista lateral de obreras de Piedrasluengas: a) M. ravouxi; b) T. unifasciatus

Figura 3. Mandíbulas de obreras de: a) M. ravouxi; b) M. kraussei; c) M. stumperi; d) T. unifasciatus

F. GARCÍA

Tabla 1. Índices biométricos de las obreras de Myrmoxenus estudiadas. Al no tener la seguridad de que las M. stumperi de Posada de Valdeón procedan del mismo nido, se presentan por separado las dos obreras. CS, GHL y PPHL en micras.

Localidad: Adraén Piedrasluengas Zapateros Posada de Valdeón Rasos de Peguera (García, 2018) Tarazona de la Mancha

Especie

0,662 ± 0,009 (0,655; 0,673) 0,644

A nivel faunístico destacamos la presencia del género en el noroeste peninsular y la cordillera Cantábrica, con las primeras citas para las provincias de León y Palencia. Además, aportamos las primeras citas del género para Castilla-La Mancha en Albacete.

Se han estudiado biométricamente un total de 15 ejemplares de seis poblaciones, pertenecientes a tres de las especies de Myrmoxenus que se tratan a continuación. Las medidas e índices biométricos de los nuevos especímenes estudiados y de una población publicada anteriormente (Tabla 1) tienen el fin de facilitar el trabajo de comparación entre poblaciones ibéricas de estos parásitos a descubrir en el futuro, aun cuando la muestra estudiada sea actualmente demasiado baja.

Myrmoxenus ravouxi (André, 1896)

Presentamos las primeras citas para las provincias de Albacete, Lleida y Palencia, y sus respectivas Comunidades

Autónomas:

Albacete: Zapateros (Vianos), sierra de Alcaraz, 23-I2024, 38,546N 2,500O, 1114 m, se capturaron en el mismo nido una reina de M. ravouxi (Fig. 4) y seis obreras de Temnothorax unifasciatus (Latreille, 1798). V. EscribanoTalavera leg. Colonia en agalla de Andricus quercustozae (Bosc, 1792) sobre Quercus faginea Lam., (1785) recogida

Butlletí ICHN 89 (2), 2025

del suelo. Zona con quejigos y pinares de repoblación de Pinus nigra J.F. Arnold Lleida: Adraén, La Vansa i Fórnols, 29-VI-2013, 42,289N 1,495E, 1480 m, se capturaron 4 obreras de M. ravouxi (Figs. 5a-b) y 2 obreras de T. unifasciatus. X. Espadaler y F. García leg. Borde de pinar de Pinus sylvestris L. con Juniperus communis L. y Buxus sempervirens L., en grieta de roca.

Palencia: Piedrasluengas, Arroyo Lazán, 8-VIII-2024, 43,032N 4,462O, 1270 m, se capturaron del mismo nido una obrera (Figs. 5c-d) y cinco machos (Fig. 6) de M. ravouxi, y cuatro obreras de T. unifasciatus. A.D. Cuesta-Segura y F. García leg. Afloramiento rocoso junto a prados ribereños, colonia en grieta de roca de difícil acceso.

En esta especie las hembras presentan 4 o 5 dientes mandibulares (Fig. 3a), una pilosidad de longitud intermedia y una escultura cuticular marcada (Figs. 4-5) (Seifert, 2018).

Se trata de una especie dulótica que realiza razias y vuelos nupciales, habiéndose encontrado hasta 77 obreras por nido (Buschinger et al., 1986). La mayoría de registros del hospedador corresponden a T. unifasciatus, aunque también se ha encontrado con Temnothorax albipennis (Curtis, 1854), Temnothorax nigriceps (Mayr, 1855) y Temnothorax tuberum (Fabricius, 1775) (Seifert, 2018). Algunas poblaciones centroeuropeas son arborícolas y parasitan a Temnothorax affinis (Mayr, 1855) (Seifert, 2018).

La distribución global va desde la península Ibérica al sur de Ucrania (Seifert, 2018). En la Península solamente se conocían cuatro citas, en las provincias de Cáceres (ReyesLópez & Obregón, 2019), Granada (Tinaut et al., 2005) y Huesca (Espadaler & Restrepo, 1983; Báthori et al., 2024) (Fig. 7), estando las altitudes de todas estas localidades situadas ente 860 y 1300 m. El hospedador citado en la Península ha sido siempre T. unifasciatus (Espadaler & Restrepo, 1983;

Báthori et al., 2024), ya que la cita de Granada corresponde a una reina aislada (Tinaut et al., 2005). Aunque Reyes-López & Obregón (2019) solo ofrecen un listado general de la zona de estudio, el hospedador fue así mismo T. unifasciatus (Reyes-López, com. pers.).

Sobre la reina de Zapateros, aunque la presencia de la especie pueda resultar curiosa tan cerca de las citas de M. algerianus, la identificación se adscribe a M. ravouxi por el valor

Figura 4. Reina de M. ravouxi de Zapateros, detalle del mesosoma, peciolo y pospeciolo en vista lateral. Escala: 500 micras.

Figura 5: Hábitus en vista lateral y cabezas en vista frontal de obreras de: a,b) M. ravouxi de Adraén; c,d) M. ravouxi de Piedrasluengas. Escalas: 250 micras.

F. GARCÍA

6. Macho de M. ravouxi de Piedrasluengas; a) hábitus en vista lateral; b) cabeza en vista frontal; c) ala anterior vista dorsal. Escalas: 250 micras.

Figura 7. Mapa de distribución del género Myrmoxenus en la península Ibérica. Especies indicadas en la leyenda. Las líneas amarillas representan los límites de las provincias y distrito con presencia de Myrmoxenus

del discriminante dado por Báthori et al. (2024) de 2,192. Además, la forma aguda anteriormente del nodo peciolar, el perfil sinuoso posteroventralmente del lóbulo subpeciolar y el proceso subpospeciolar apuntado son coincidentes (Fig. 4) con lo indicado por Cagniant (1968) y por la reciente revisión de Báthori et al. (2024), mientras que en M. algeria-

Butlletí ICHN

nus el nodo peciolar es más romo, el perfil de lóbulo peciolar siempre es convexo, nunca cóncavo, y el proceso subpospeciolar es más redondeado. Es necesario tener precaución al identificar las muestras ibéricas utilizando únicamente las claves de Báthori et al. (2024), ya que estas se basan exclusivamente en criterios geográficos. Sin embargo, en el texto se proporcionan también funciones discriminantes y datos morfológicos que permiten una identificación más precisa de las distintas especies

La obrera palentina es de coloración más oscura y más robusta, con el peciolo y pospeciolo relativamente más anchos (Tabla 1) que las obreras de Adraén. Sin embargo, al ser de mayor tamaño que las obreras de Adraén y el escaso tamaño muestral disponible no permite evaluar los efectos que la alometría pueda tener en esta especie ni el rango para los valores estudiados, ni a nivel poblacional ni mucho menos para el total de la especie. De todos modos, los valores están dentro del rango de la amplia muestra estudiada por Báthori et al (2024). Hay que tener en cuenta que, como otras parásitas sociales, la distribución de Myrmoxenus es parcheada, con un aislamiento de las poblaciones mayor o menor según su estrategia reproductiva (Suefuji & Heinze, 2014), por lo que ciertas diferencias morfológicas entre poblaciones no deberían ser extrañas. Acerca de los machos, estos presentan 12 segmentos antenales (13 en Temnothorax) y funículos cortos (Figs. 6a-b) que apenas alcanzan las tégulas, acorde con lo indicado por

Figura

Figura 8. Peciolo y pospeciolo de macho de M. ravouxi de Piedrasluengas: a) vista lateral; b) vista dorsal. Peciolo y pospeciolo de macho de T. unifasciatus de Piedrasluengas: c) vista lateral; d) vista dorsal. e) Gráfico de dispersión para los valores de dos índices biométricos sobre la altura relativa del peciolo (PEH/PEL) y la anchura relativa del peciolo respecto al pospeciolo (PEW/PPW). (Círculos: M. ravouxi de Piedrasluengas. Triángulos pequeños: 50 machos de Temnothorax de las especies T. unifasciatus, T. tuberum, T. pardoi, T. racovitzai, T. formosus, T. exilis, T. nylanderi, T. lichtensteini, T. continentalis y T. aveli). Escalas: 250 micras.

Kutter (1977) para el sinónimo Epimyrma goesswaldi Menozzi, 1930. En cuanto a coloración, escultura y estructura del funículo son como en la descripción dada por ese mismo autor.

En las claves de Bernard (1968), se caracteriza a los machos de Myrmoxenus con la celda discoidal de las alas abierta (Fig. 6c), aunque una rápida inspección en las colecciones de los autores mostró que muchos machos de Temnothorax también las tienen así. Kutter (1977), en cambio, habla de la celda radial abierta y aunque es más raro encontrar machos de Temnothorax con esa condición, en nuestras colecciones hemos encontrado varios. Por lo tanto, los caracteres de la venación alar no son fiables para identificar los machos del género y es mejor considerar las medidas del peciolo y pospeciolo, en donde los machos de Myrmoxenus muestran un peciolo más alto y un pospeciolo más ancho (Figs. 8a-b) que los de Temnothorax (Figs. 8c-d) de modo que no muestran superposición para los dos índices estudiados (Fig. 8e).

Myrmoxenus stumperi (Kutter, 1950)

Presentamos la primera cita para la cordillera Cantábrica en la provincia de León y la segunda cita ibérica:

León: Posada de Valdeón, Hoyo del Llambrión, Parque Nacional de los Picos de Europa, 22-VI-2015, 43,174N 4,864O, 2176 m, dos obreras de M. stumperi (Fig. 9) capturadas mediante muestreo por succión, Grupo Ibérico de Anillamiento (GIA) leg. Canchal calizo con mucha pendiente y solo un tercio de la superficie cubierto por vegetación rala de alta montaña. Aunque por el método empleado no se puede asegurar el hospedador, la única especie de Temnothorax encontrada en el lugar fue T. tuberum, tanto en las muestras de succión como en muestreos directos realizados posteriormente el 30 y 31-VIII-2019, A.D. Cuesta-Segura leg. En todas las castas, esta especie se caracteriza por unas mandíbulas muy estrechas y edentadas o casi (Fig. 3c) (Kutter, 1950; Kutter, 1973) y pilosidad corta (Fig. 9; Tabla 1) (Seifert, 2018). Se la considera una especie dulótica que realiza razias, habiéndose encontrado hasta 40 obreras de M. stumperi en una colonia (Buschinger, 1989a; Seifert, 2018). La distribución de esta especie incluye principalmente los Alpes, donde la mayoría de citas se sitúan por encima de los 1400 m (Seifert, 2018), con algunas poblaciones aisladas en el Peloponeso y Turquía (Schulz & Sanetra, 2002). La única cita ibérica previa está ubicada en el Prepirineo catalán, a 1900 m (García, 2018) (Fig. 7).

Figura 9. Obrera de M. stumperi de Posada de Valdeón: a) hábitus en vista lateral; b) cabeza en vista frontal. Escalas: 250 micras.

F. GARCÍA

En los Alpes y la península Ibérica tiene por hospedador a T. tuberum (Seifert, 2018; García, 2018), mientras que la población turca parasita a T. unifasciatus (Schulz & Sanetra, 2002). Como se indicó anteriormente, la población de León seguramente también tenga como hospedador a T. tuberum. Comparadas las nuevas muestras con las de la cita anterior en el Prepirineo (García, 2018) no presentan diferencias apreciables, ni biométricamente (Tabla 1) ni en coloración. A García (2018) le había llamado la atención la diferencia de coloración y ciertas discrepancias biométricas entre los especímenes del Prepirineo y una muestra procedente de los Alpes. Sin embargo, la revisión de Báthori et al. (2024) y nuevas imágenes disponibles, como la del espécimen ANTWEB1041369 en antweb.org, muestran que la coloración es bastante variable y que las poblaciones ibéricas no difieren biométricamente del concepto actual de M. stumperi

Myrmoxenus kraussei (Emery, 1915)

Presentamos la primera cita para Castilla-La Mancha y Albacete:

Albacete: Tarazona de la Mancha, 31-X-2023, 39,260N, 2,046O, 690 m, se capturaron en el mismo nido dieciocho reinas y cinco obreras de M. kraussei (Fig. 10) con trece obreras de T. recedens como hospedadora. V. Escribano-Talavera leg.

Butlletí ICHN 89 (2), 2025

Colonia con poca prole en agalla de A. quercustozae sobre Q. faginea recogida del suelo. Pequeño barranco con quejigos, encinas y pinos de repoblación (Pinus pinea L.).

La mayor longitud de las quetas y su afinamiento hacia el ápice, tanto en reinas como en obreras, diferencia a esta especie del resto de Myrmoxenus ibéricas (Seifert, 2018; Báthori et al., 2024). Las demás especies del género presentan unas quetas más semejantes a las de la mayoría de Temnothorax, más cortas y con el ápice más truncado. En los especímenes estudiados de Tarazona de la Mancha, la longitud máxima de las quetas del peciolo fue de 140 micras en dos reinas y de 147-158 micras en tres obreras.

El escaso número de obreras presentes en las colonias hace que esta especie sea considerada incapaz de llevar a cabo razias para capturar esclavas si no es en condiciones sumamente favorables (Buschinger, 1989b). De hecho, algunas poblaciones de la especie carecen en absoluto de obreras (Buschinger, 1989b).

M. kraussei se distribuye alrededor de buena parte del Mediterráneo, con citas desde la península Ibérica hasta Creta y Turquía (Buschinger et al., 1986; Heinze, 1987; Buschinger, 1989b) y el Magreb (Cagniant & Espadaler, 1997). Se trata de la especie mejor conocida en la península Ibérica (Fig. 7), con citas que comprenden las provincias españolas de Alacant (Espadaler & Restrepo, 1983; Buschinger & Winter, 1985;

Figura 10. Hábitus en vista lateral de M. kraussei de Tarazona de la Mancha: a) reina; b) obrera. Escalas: 250 micras.

Buschinger et al., 1986; Báthori et al., 2024), Cáceres (ReyesLópez & Obregón, 2019), Cádiz (Tinaut, 1989), Girona (Buschinger et al., 1986; Báthori et al., 2024), Huesca (Buschinger et al., 1986), Jaén (Espadaler, 1997), Lleida (Buschinger et al., 1986), Málaga (Espadaler & Restrepo, 1983), y Tarragona (Espadaler & Restrepo, 1983; García, 2021a), y el distrito portugués de Beja (Borowiec & Salata, 2017).

La hospedadora es T. recedens (Buschinger et al., 1986; Seifert, 2018), especie ampliamente distribuida en los ambientes mediterráneos peninsulares (véase García (2021b) para la actualización más reciente de su distribución ibérica). Curiosamente, la larga pilosidad de M. kraussei es parecida a la de T. recedens.

Después del cambio taxonómico propuesto por Ward et al. (2015), que trasladó la especie al género Temnothorax como Temnothorax kraussei (Emery, 1915), conviene no confundirla con la antigua Temnothorax kraussei (Emery, 1916), una especie arborícola de vida libre con localidad tipo en Cerdeña, para la que estos autores crearon un nombre de sustitución como Temnothorax mediterraneus Ward, Brady, Fischer & Schultz, 2015. Posteriormente Galkowski & Cagniant (2017) describieron las poblaciones continentales de T. mediterraneus como Temnothorax continentalis Galkowski & Cagniant, 2017 que es la especie presente en la península Ibérica. Téngase en cuenta, por ejemplo, que en antmaps.org, que usa las propuestas de Ward et al. (2015), algunos de los registros que se recopilan para el nombre T. kraussei (Emery, 1915) corresponden en realidad a citas antiguas de T. kraussei (Emery, 1916).

Myrmoxenus algerianus (Cagniant, 1968)

Especie fundamentalmente norteafricana, que amplió su distribución a la Península con una cita muy reciente en la

sierra de Cazorla (Báthori et al., 2024). Presentamos dos localidades más, muy cercanas a ese punto:

Jaén: Arroyo Frío (La Iruela), vivero de la Fresnedilla, parque natural de Cazorla, Segura y Las Villas, 37,970N, 2,857O, 1050 m; en matorral alto de Phillyrea angustifolia L., con árboles aislados Quercus ilex L., Pinus pinea L., y Pinus halepensis Mill. La colonia fue capturada en una rama de quejigo con Temnothorax pardoi (Tinaut, 1987) como hospedador. En el momento de la captura había seis reinas de la parásita y, en el laboratorio, fueron eclosionando hasta 28 reinas, cuatro machos y seis obreras. Esta muestra fue citada como Epimyrma sp. por Espadaler (1997). Los ejemplares fueron caracterizados entonces por una pilosidad más corta que en M. kraussei tanto en reinas como en obreras, y por una longitud del escapo relativa a la anchura cefálica igualmente distinta de la de M. kraussei. Usando los datos propuestos por Báthori et al. (2024) y en comparación con muestras de M. algerianus de Argelia y Marruecos, confirmamos que se trata igualmente de M. algerianus

Jaén: Siles, Las Acebeas, parque natural de Cazorla, Segura y Las Villas, 13-X-2018, 38,319N, 2,580O, 1346 m; en bosque de Pinus nigra Arnold. Una hembra alada (Fig. 11) posada en una rama de pino, C. Catarineu leg

En el Norte de África parasita sobre todo a Temnothorax spinosus (Forel, 1909), entre otras. En Jaén se encontró parasitando a T. unifasciatus en solitario o junto a Temnothorax racovitzai (Bondroit, 1918) y T. pardoi (Báthori et al., 2024; este trabajo).

Especie de aspecto similar a M. kraussei y M. ravouxi, aunque con una longitud de la pilosidad intermedia, pero que se solapa un poco con la de M. ravouxi. De esta última especie se distingue tanto en reinas como en obreras por biometría (Báthori et al., 2024) y por la morfología peciolar (Cagniant, 1968) (Figs. 4 y 11).

Figura 11. Hábitus en vista lateral de la reina de M. algerianus de Siles.

F. GARCÍA ET AL.

Myrmoxenus bernardi (Espadaler, 1982)

La morfología de las castas hembra de esta especie es similar a la de M. ravouxi, aunque con una casi ausente escultura superficial (Espadaler, 1982).

Dado el reducido número de obreras, con un máximo conocido de 26 (Reyes-López et al., 2012), se considera que es una esclavista degenerada, que raramente realiza razias, aunque se han observado en laboratorio (Buschinger, 1995). El apareamiento tiene lugar en el nido materno, donde las reinas fecundadas hibernan, para dispersarse y parasitar las colonias hospedadoras en la primavera (Buschinger, 1995).

M. bernardi ha sido considerada un endemismo ibérico, siendo conocida de las sierras de Gredos (Espadaler, 1982; Tinaut et al., 2011), de Albarracín (Tinaut et al., 2011; ReyesLópez et al., 2012) y de Gúdar (Báthori et al., 2024) (Fig. 7).

Todas las citas ibéricas corresponden a pinares o pinares con robles entre 1400 y 1800 m. Recientemente, sin embargo, se ha publicado una población croata situada en la costa del Adriático (Báthori et al., 2024).

La única especie hospedadora conocida en la Península es Temnothorax gredosi (Espadaler & Collingwood, 1982), un endemismo ibérico de tendencia orófila y distribuida en diversos sistemas montañosos de la Península (véase García (2023) para la actualización más reciente de su distribución).

Como en M. bernardi, la escultura superficial de T. gredosi es poco marcada. En la población croata el hospedador es Temnothorax recedens (Nylander, 1856) (Báthori et al., 2024).

M. bernardi está considerada como especie vulnerable por el Atlas y Libro Rojo de los Invertebrados amenazados de España (Tinaut et al., 2011).

Agradecimientos

A Miguel de Gabriel Hernando y al Grupo Ibérico de Anillamiento (GIA) por cedernos las muestras recogidas en el marco de un proyecto sobre aves alpinas en Picos de Europa (CO/09/160/2015). El desplazamiento de la salida de campo a Piedrasluengas fue financiado por la Asociación Ibérica de Mirmecología a través de la ayuda para el proyecto “Mirmecofauna de la provincia de Palencia” otorgado a ADC-S. A la Junta de Castilla y León, al Parc Natural del Cadí-Moixeró y al Parque Nacional de los Picos de Europa por los permisos de captura. A Joaquín Reyes y Alberto Tinaut por su revisión.

Bibliografía

Báthori, F., Seifert, B, Heinze, J., Kiran, K., Karaman, C., & Csösz, S. 2024. Taxonomy of the Palearctic socially parasitic Temnothorax (Myrmoxenus) ants (Hymenoptera: Formicidae). PLoS ONE, 19(10): e0308712. https://doi.org/10.1371/journal. pone.0308712

Bernard, F. 1968. Faune de l’Europe et du Bassin Méditerranéen. 3. Les fourmis (Hymenoptera Formicidae) d’Europe occidentale et septentrionale Masson, París. 411 p. Borowiec, L. & Salata, S. 2017. New records of ants (Hymenoptera:

Formicidae) from southern Portugal. Acta Entomologica Silesiana, 25: 1-10.

Buschinger, A. 1989a. Evolution, speciation, and inbreeding in the parasitic ant genus Epimyrma (Hymenoptera, Formicidae). Journal of Evolutionary Biology, 2: 265-283.

Buschinger, A. 1989b. Workerless Epimyrma kraussei Emery 1915, the first parasitic ant of Crete. Psyche, 96: 69-74.

Buschinger, A. 1995. Life history of the parasitic ant, Epimyrma bernardi Espadaler, 1982. Spixiana, 18(1): 75-81.

Buschinger, A. 2009. Social parasitism among ants: a review. Myrmecological News, 12: 219-235. https://doi.org/10.25849/myrmecol.news_012:219

Buschinger, A. & Winter, U. 1985. Life history and male morphology of the workerless parasitic ant Epimyrma corsica (Hymenoptera: Formicidae). Entomologia Generalis, 10: 65-75.

Buschinger, A., Fischer, Guthy, K., H. P., Jessen, K., & Winter, U. 1986. Biosystematic revision of Epimyrma kraussei, E. vandeli, and E. foreli. Psyche, 93: 253-276.

Cagniant, H. 1968. Description d’ Epimyrma algeriana (nov. sp.) (Hyménoptères Formicidae, Myrmicinae), fourmi parasite. Représentation des trois castes. Quelces obervations biologiques, écologiques et éthologiques. Insectes Sociaux , 15(2): 157-170.

Cagniant, H. & Espadaler, X. 1997. Les Leptothorax, Epimyrma et Chalepoxenus du Maroc (Hymenoptera: Formicidae). Clé et catalogue des espèces. Annales de la Société entomologique de France (N.S.), 33: 259-284.

Espadaler, X. 1982. Epimyrma bernardi n. sp., a new parasitic ant (Hymenoptera, Formicidae). Spixiana, 5(1): 1-6.

Espadaler, X. 1997. Formícidos de las sierras de Cazorla, del Pozo y Segura (Jaén, España). Ecología, 11: 489-499.

Espadaler, X. & Restrepo, C. 1983. Els gèneres Epimyrma Emery i Chalepoxenus Menozzi, formigues paràsites socials (Hymenoptera: Formicidae), a la Península Ibèrica. Estat actual del coneixement. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 49: 123-126.

Galkowski, C. & Cagniant, H. 2017. Contribution à la connaissance des fourmis du groupe angustulus dans le genre Temnothorax (Hymenoptera, Formicidae). Revue de l’Association Roussillonnaise d’Entomologie, 26: 180-191.

García, F. 2018. Myrmoxenus stumperi (Kutter, 1950)(Hymenoptera: Formicidae), una nueva parásita social para la Península Ibérica y el Pirineo. Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 62: 101-103.

García, F. 2021a. Nuevas citas para dos hormigas parásitas sociales en la provincia de Tarragona (NE península Ibérica): Myrmoxenus kraussei (Emery, 1915) y Strongylognathus caeciliae Forel, 1897 (Hymenoptera, Formicidae). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 68: 407-410.

García, F. 2021b. Temnothorax recedens (Nylander, 1856) (Hymenoptera, Formicidae) en Galicia (NO Península Ibérica). Arquivos Entomolóxicos, 24: 325-327

García, F. 2023. Noves espècies de formigues per a la província de Castelló (Hymenoptera, Formicidae). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87(2): 79-85. https://doi. org/10.2436/20.1502.01.145

Guénard, B., Weiser, M., Gómez, K., Narula, N. & Economo, E.P. 2017. The Global Ant Biodiversity Informatics (GABI) database: a synthesis of ant species geographic distributions. Myrmecological News, 24: 83-89. https://doi.org/10.25849/myrmecol. news_024:083

Heinze, J. 1987. Three species of social parasitic ants new to Turkey. Insectes Sociaux, 34: 65-68.

Kutter, H. 1950. Über zwei neue Ameisen. Bulletin de la Société Entomologique Suisse, 23(3): 337-346.

Kutter, H. 1973. Beitrag zur lösung taxonomischer probleme in der gattung Epimyrma (Hymenoptera Formicidae). Bulletin de la Société Entomologique Suisse, 46(3-4): 281-289.

Kutter, H. 1977. Hymenoptera, Formicidae. Insecta Helvetica.

Fauna 6. Schweizerischen Entomologischen Gesellschaft, Zurich. 298 pp.

Reyes-López, J.L. & Obregón, R. 2019. Primer inventario de las hormigas del Geoparque Villuercas-Ibores-Jara (Extremadura). Iberomyrmex, 11: 56-57.

Reyes-López, J.L., Obregón, R. & López, J. 2012. Nuevo registro de Myrmoxenus bernardi (Espadaler, 1982) (Hymenoptera: Formicidae) para la península ibérica. Boletín de la Asociación Española de Entomología, 36: 427-432.

Prebus, M. 2017. Insights into the evolution, biogeography and natural history of the acorn ants, genus Temnothorax Mayr (Hymenoptera: Formicidae). BMC Evolutionary Biology, 17: 250. https://doi.org/10.1186/s12862-017-1095-8

QGIS Development Team. 2022. QGIS Geographic Information System. Open Source Geospatial Foundation Project. Versión 3.16. https://qgis.org.

Schulz, A. & Sanetra, M. 2002. Notes on the socially parasitic ants of Turkey and the synonymy of Epimyrma (Hymenoptera: Formcidae). Entomofauna, Zeitschrift für Entomologie, 23(14): 157-172.

Seifert, B. 2018. The Ants of Central and North Europa. Lutra Verlags, Tauer, 408 p.

Seifert, B., Buschinger, A., Aldawood, A., Antonova, V., Bharti, H., Borowiec, L., Dekoninck, W., Dubovikoff, D., Espadaler, X., Flegr, J., Georgiadis, C., Heinze, J., Neumeyer, R., Ødegaard, F., Oettler, J., Radchenko, A., Schultz, R., Sharaf, M., Trager, J., Vesnić, A., Wiezik M. & Zettel, H. 2016. Banning paraphylies and executing Linnaean taxonomy is discordant and reduces the evolutionary and semantic information content of biolog-

ical nomenclature. Insectes Sociaux, 63: 237-242. https://doi. org/10.1007/s00040-016-0467-1

Stumper, R. & Kutter, H. 1951. Sur l’éthologie du nouveau myrmécobionte Epimyrma stumperi (nov. spec. Kutter). Comptes Rendus (Hebdomadaires) des Séances de l’Academie, 233: 983-985. Suefuji, M. & Heinze, J. 2014. The genetic population structure of two socially parasitic ants: ‘‘the active slave-maker’’ Myrmoxenus ravouxi and the ‘‘degenerate slave-maker’’ M. kraussei Conservation Genetics, 15: 201-211. https://doi.org/10.1007/ s10592-013-0531-6

Tinaut, A. 1989. Contribución al estudio de los formícidos de la región del estrecho de Gibraltar y su interés biogeográfico. Graellsia, 45: 19-29.

Tinaut, A., Ruano F. & Martínez, M.D. 2005. Biology, distribution and taxonomic status of the parasitic ants of the Iberian Peninsula (Hymenoptera: Formicidae, Myrmicinae). Sociobiology, 46(3): 449-489.

Tinaut, A., Ruano, F. & Martínez Ibáñez, M.D. 2011. Myrmoxenus bernardi (Espadaler, 1982). En: Verdú, J.R., D. Numa & E. Galante (Eds). Atlas y Libro Rojo de los Invertebrados amenazados de España (Especies Vulnerables). Dirección General del Medio Natural y Política Forestal, Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, I: 442-445.

Ward, P., Brady, S., Fisher, B.L. & Schultz, T. 2015. The evolution of myrmicine ants: phylogeny and biogeography of a hyperdiverse ant clade (Hymenoptera: Formicidae). Systematic Entomology, 40: 61-81. https://doi.org/10.1111/syen.12090

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (2): 121-124. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Nova estructuració per a les subespècies de Troglocharinus orcinus (Jeannel, 1910) (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae)

Jordi Comas 1 & Joan Pallisé 1

1 Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Laboratori de Natura, Col·lecció d’Artròpodes. Passeig Picasso, s/n, 08003 Barcelona. A/e: comasj2@gmail. com , joanpallise@gmail.com

Autor per a la correspondència: Jordi Comas. A/e: comasj2@gmail.com

Rebut: 12.05.2025. Acceptat 11.06.2025. Publicat: 30.06.2025

Resum

En aquest treball es donen a conèixer uns nous caràcters per a la diferenciació de les tres subespècies del Troglocharinus orcinus (Jeannel, 1910). Inclou una clau dicotòmica per a la seva identificació que ofereix imatges dels principals caràcters diferenciadors. Es presenta com a nova sinonímia la subespècie T. orcinus acevedoi (Español, 1953) i s’ofereix una completa relació de les cavitats on es localitzen les diferents subespècies.

Paraules clau: Coleoptera, Leiodidae, Cholevinae, Leptodirina, Troglocharinus orcinus, Muntanyes de Prades, Catalunya.

Abstract

New structuring by subspecies of Troglocharinus orcinus (Jeannel, 1910) (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae)

In the attached work, new characters are revealed for the differentiation of the three subspecies of the Troglocharinus orcinus (Jeannel, 1910), including the dichotomous key for their identification, while offering the images of the main differentiating characters. The subspecies T. orcinus acevedoi (Español, 1953) is presented as a new synonym and offers a complete relationship of the cavities where the different subspecies are located.

Key words: Coleoptera, Leiodidae, Cholevinae, Leptodirina, Troglocharinus orcinus, Prades Mountains, Catalonia.

urn:lsid:zoobank.org:pub:D69D57B5-BED2-4259-8A95-6B77FD33AA99

Introducció

El gènere Antrocharidius Jeannel, 1910 fou creat per a la nova espècie A. orcinus Jeannel, (1910) a partir d’un sol exemplar femella. Posteriorment, Zariquiey (1919) va fer-ne una redescripció aportant l’estudi del mascle, que era desconegut. Hagueren de passar quaranta-quatre anys fins que Español (1953) descrigués dues noves subespècies: A. orcinus lagari Español, 1953 i A. orcinus acevedoi Español, 1953; i no fou fins quaranta-cinc anys després que, en ser comparades les estructures del sac intern de l’edeagus dels mascles i les espermateques de les femelles, Fresneda (1998) subordinà el gènere Antrocharidius com a subgènere del gènere Troglocharinus Reitter (1908). Lagar (2010), quan va descriure la darrera subespècie d’A. orcinus que s’ha descrit, que és Antrocharidius orcinus figuerai Lagar, no va contemplar la subordinació d’Antrocharidius com a subgènere de Troglocharinus duta a terme per Fresneda (1998). A partir de l’estudi

DOI: 10.2436/20.1502.01.211

filogenètic dut a terme per Rizzo & Comas (2015), es passà el subgènere Antrocharidius a la sinonímia, i l’espècie orcinus fou inclosa en el gènere Troglocharinus. Posteriorment, Pallisé (2018) publicà un treball en el qual es feia una recopilació del coneixement de les diferents publicacions que tractaven sobre T. orcinus i les seves subespècies.

Material i mètodes

Per elaborar el present treball, s’ha estudiat una mostra significativa de més de tres-cents exemplars procedents de més de cinquanta localitats, i en la majoria dels casos s’han efectuat preparacions microscòpiques dels aparells genitals d’ambdós sexes. Les preparacions han estat conservades en cartolines d’acetat transparent en immersió de dimetil hidantoïna formaldehid (DMHF) juntament amb l’exemplar del qual han estat extretes, i posteriorment observades amb un

JORDI COMAS & JOAN PALLISÉ

microscopi Olimpus BX40. Les imatges s’han obtingut mitjançant una càmera fotogràfica Nikon COOLPIX L20 V1.0 acoblada al microscopi, han sigut processades amb l’aplicació CombineZP i s’han compensat mitjançant un programa ArcSoft PhotoImpression.

Resultats i discussió

Com a resultat de les observacions efectuades en el conjunt dels exemplars, s’ha pogut comprovar la poca validesa dels caràcters aportats per l’establiment de la subespècie T. orcinus acevedoi (dimensió major; èlitres més amples; antenes, tíbies i protarsos més llargs; i protarsos lleugerament més amples que la base de les protíbies), que no són estables, per la qual cosa es dona com a nova sinonímia aquesta subespècie, que ha de quedar inclosa dins de T. orcinus orcinus (Fig. 1) També s’ha observat que les genitàlies dels mascles de les subespècies T. orcinus lagari i T. orcinus figuerai presenten a les membranes dels paràmers dels edeagus un penicil·li de setes (Fig. 2c-d), que és absent en T. orcinus orcinus. En aquesta darrera subespècie les membranes esmentades generalment estan lliures de setes, però en alguns exemplars mostren, en un o en els dos paràmers, una finíssima seta (Fig. 2a-b). Aquesta particularitat tot i que es troba present en alguns en individus d’una mateixa cavitat no es dóna de forma constant, per la qual cosa pensem que es tracta d’un caràcter poc estable.

Les tres subespècies són fàcils de confondre perquè tenen morfologies externes semblants, per la qual cosa es presenta la senzilla clau diferenciadora següent.

1. Paràmers de l’edeagus que presenten una membrana sense setes o amb una seta molt fina (Fig. 2a-b)

Troglocharinus orcinus orcinus (Jeannel)

– Paràmers de l’edeagus que presenten en la membrana un penicil·li de setes (Fig. 2c-d) ......................................... 2

2. Quilla mesosternal que presenta una dent escassament insinuada, penicil·li proveït d’escasses setes (Fig. 2c)

Troglocharinus orcinus lagari (Español)

– Quilla mesosternal que presenta una marcada dent, penicilli proveït d’abundants setes (Fig. 2d)

Troglocharinus orcinus figuerai (Lagar)

Seguidament, adjuntem un llistat actualitzat i endreçat de les diverses cavitats on s’han capturat exemplars de Trogocharinus orcinus. Les localitats indicades amb un asterisc són de citacions bibliogràfiques de les quals no s’ha pogut estudiar material. Aquesta relació de localitats està ordenada per comarques (en negreta), seguides primer pels diversos municipis, posteriorment pels noms de les cavitats i, finalment, per les dades corresponents a la primera captura. Els acrònims Cv. i Av. corresponen respectivament a cova i a avenc

Figura 1. Hàbitus de Troglocharinus orcinus orcinus (Jeannel, 1910 (Foto: Agustí Meseguer). Escala: 1 mm.

Figura 2. Paràmers de: Troglocharinus orcinus orcinus (a, b), Troglocharinus orcinus lagari (c), Troglocharinus orcinus figuerai (d).

Relació d’espècies per comarques i localitats

Trogocharinus orcinus orcinus (Jeannel, 1910)

Antrocharidius orcinus acevedoi Español, 1953 n. syn.

Alt Camp

la Riba

18. Av. del Puig de Marc 22/12/68 GIEM leg. 19. Cv. Feréstega 25/10/14 Pallisé leg.

Mont-ral (Farena)

20. Cv. de la Moneda = Cv dels Motllats 29/09/51 Español, Lagar, Fernández i Schütte leg.

21. Cv. del Codó = Cv. de l’Aixàbiga 12/10/51 Español leg.*

22. Av. de Rocadabella = Av. del Roc de les Abelles 1953 Español, Acevedo, Fernández i Schütte leg.

23. Cv. de Mont-ral 08/66 González, Español, Cabezas leg.

24. Cv. del Bé = Surgència Poblet 08/66 González & Español leg.

25. Cvs. del Masiet 18/07/69 Fadrique leg.

26. Av. SEOG = Av del Teix 01/04/72GGG Orfeó Gracienc *

27. Avenc del Fang, 31/03/1972 SEOG leg.*

28. Av. Musté Recasens 2/4/1972 SEOG leg.*

29. Av. de l’Os 30/4/72 Soteras leg.*

30. Av. del Nyaca-Nyaca 4/03/73 Schibii leg.*

31. Av. de la Carbonera = Av. M2 25/09/11 Pallisé & Sendra leg.

32. Av. d’en Cavallé = Av. de l’Espanyol 10/02/13 Pallisé & Sendra leg.

33. Av. de la Serra de l’Embestida 02/08/15 Pallisé & Sendra leg.

34. Cv. dels Galls Carboners 15/12/13 Pallisé & Sendra leg.

35. Av. de l’Espigolar del Massiet 22/04/17 Pallisé & Sendra leg.

36. Av. Gran d’en Feliu 25/11/2017 Pallisé leg.

37. Avenc del Fusell = Av d’en Gerard sense data ni recollector, Fresneda 2016 *

Baix Camp

l’Albiol

1. Av. del Pilar dels Gats 05/06/22 A. Pallisé leg.

Arbolí

2. Cv. del Rufino 11/05/14 Pallisé leg.

3. Cv. de la Dou 05/10/14 Pallisé & Sendra leg.

4. Av. de Pep-Ton 14/03/15 Pallisé leg.

5. Av. dels Ossos 10/08/2013 Pallisé leg.

Capafonts

6. Cv. de la Llúdriga 30/12/92 Pomarés leg.

7. Av. d’en Daniel = Cv. del Vent Glaçat 03/04/15 Pallisé leg.

8. Surgència del Molinet 06/08/15 Pallisé leg.

9. Av. de la Font del Blaió 30/04/16 Sendra & Pallisé leg.

10. Av. del Portell del Fortet 10/06/23 Pallisé leg.

11. Cv. Sense Nom 1/04/2012 Pallisé leg.

la Febró

12. Cv. Gran de La Febró = Av. de La Febró 15/10/1910 Jeannel i Racovitza leg.

13. Av. G.I.E.M. 27/03/70 GIEM leg.

14. Av. del Pla de Picamill 2/11/14 Pallisé & Sendra leg.

15. Cv. d’en Peixet 20/11/21 Serrano & Roca leg.

16. Avs. nº 1 i 2 de la Roca del Migdia 10/03/2018 Pallisé & Sendra leg.

17. Av. nº 3 de la Roca del Migdia 6/07/2019 Pallisé & Sendra leg.

Conca de Barberà

Montblanc (Rojals, Pinetell)

39. Av. Clonc i Orellut 25/5/69 GIEM leg.

40. Av. Gran de Rojalons 16/08/70 GIEM leg.

41. Cv. de les Bruixes 27/09/70 GIEM leg.

42. Av. del Pi Rodó 27/09/72 GIEM leg.

43. Av. del Mussol 27/11/11Pallisé & Senda leg.

44. Av de la Pubilla 10/04/11 Pallisé leg.

45. Av. del Cal Seixanta 11/09/11 Pallisé leg.

46. Av. del Barranc del Pouet 11/10/14 Pallisé & Sendra leg.

47. Av. Montse Travé = Av. de Cantacorbs 23/07/16 Sendra & Pallisé leg.

48. Cv. de les Gralles 21/08/2014 Pallisé leg.

49. Cv. del Rovelló 11/05/2019 Pallisé leg.

Vilaverd

50. Av. del Castell de la Formiga 1953 Español leg.

51. Cv. del Cartanyà 08/1961 Lagar leg.

52. Av. dels Tres Grans 2/10/70 GIEM leg.

53. Cv. de l’Aigua = Av. del Mal Español 1953 leg.

54. Av. del Xalau18/06/75 Serrano leg

55. Av. del Funiol 1/02/92 Pomares leg.*

Priorat

Cornudella

38. Cv del Cingle del Bodro 14/11/15 Pallisé leg.

Trogocharinus orcinus figuerai (Lagar, 2010)

Antrocharidius orcinus figuerai Lagar, 2010

Conca de Barberà

Montblanc

56. Cv. Gran del Racó d’Hospital 3/06/69 GIEM leg.

57. Av. de la Figuera 8/6/69 GIEM leg.

58. Av Gran del Mas del Ponet 09/03/14 Pallisé leg.

59. Av. del Turò de Font Jordana 02/03/14 Pallisé leg.

60. Mina Alta Pasquala 10/10/15 Sendra leg.

JORDI COMAS & JOAN PALLISÉ

Trogocharinus orcinus lagari (Español)

Antrocharidius orcinus lagari Español, 1953

Baix Camp

l’Albiol

61. Cvs. del Bonretorn = Cvs de la Font Freda 01/10/1951

Español, Lagar, Schütte i Fernández leg.

Agraïments

És d’agrair a Agustí Meseguer l’elaboració de la fotografia de l’hàbitus de Troglocharinus orcinus orcinus.

Bibliografía

Español, F. 1953. El Antrocharidius orcinus Jeann. y sus razas (Col. Bathysciinae). Premier Congrès International de Spélèologie 1953. (París), 3(3): 89-94.

Fresneda, J. 1998. Revisión de los géneros de Leptodirinae de la sección Speonomus del Sur de los Pirinéos: Géneros Antrocharidius Jeannel 1910, Perriniella Jeannel 1910, Speonomus Jeannel 1908, Troglocharinus Reitter 1908 y Troglophyes Abeille 1894 (Coleoptera, Cholevidae). Mémoires de Biospéologie, 25: 53-85.

Jeannel, R. 1910. Deux nouveaux Coléoptères cavernicoles de Catalogne (note préliminaire). Bulletin de la Société entomologique de France, 15(16): 281-285

Lagar, A. 2010. Nou Leptodirinae (Coleoptera) de la fauna de Catalunya. Exploracions, 9 :89-91

Pallisé, J. 2018. El Troglocharinus orcinus un endemisme de les muntanyes de Prades. (Coleoptera, Leiodidae) V Jornades del Bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades, 157-168.

Reitter, E. 1908. Dichotomische Übersicht der Blinden Silphiden–Gattungen. Wiener entomologische Zeitung, XXVII: 103–118.

Rizzo, V. & Comas, J. 2015. A new species of Troglocharinus Reitter, 1908 (Coleoptera, Leiodidae, Cholevinae, Leptodirini) from southern Catalonia, with a molecular phylogeny of the related species group Zootaxa, 3946 (1): 104–112.

Zariquiey, R. 1919. Batysciinae Catalanes. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 19: 19-48.

Butlletí ICHN

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (3): 125-135. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Moitessieria fragueraui sp. nov. (Mollusca: Gastropoda: Moitessieriidae): un nou cargol estigobi del Racó de la Pastera (Ulldemolins, Tarragona, NE península Ibèrica)

Miquel Capdevila1,2, Albert Orozco1,2, Jordi Cadevall1,2, Glòria Guillén1,2, Jordi Corbella2 & Vicenç Bros1,2

1Associació Catalana de Malacologia (ACM). Museu Blau, Plaça Leonardo da Vinci 4-5, 08019 Barcelona, Spain. 2Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Laboratori de Natura, Passeig Picasso s/n, 08003 Barcelona, Spain.

Corresponding author: Miquel Capdevila. A/e: montsant300s@gmail.com

Rebut: 25.03.2025. Acceptat 15.06.2025. Publicat: 30.09.2025.

Resum

Es descriu una nova espècie de moitessièrid (Mollusca, Gastropoda) de la font del Racó de la Pastera-2, en el congost de Fraguerau (Ulldemolins, El Priorat, Catalunya), a partir de conquilles obtingudes mitjançant el triatge de sediments del brollador de la font. Moitessieria fragueraui sp. nov. es diferencia de Moitessieria foui per la mida i l’ombilic més petits i per una microescultura reticular. A diferència de Moitessieria hedraensis té la sutura més inclinada, una densitat d’estriació menor i una conquilla més esvelta. De Moitessieria pesanta s’en distingeix per la seva forma més cònica, l’obertura més ovalada i una menor densitat d’estriació. Finalment, es distingueix de Moitessieria ripacurtiae pel peristoma més adherit, l’espira menys graonada i el reticulat de la microescultura. Amb aquesta nova espècie, el gènere Moitessieria passa a comptar amb 45 espècies, 26 de les quals són presents a Catalunya i 19 en són endèmiques.

Paraules clau: mol·luscs, aigües subterrànies, taxonomia, endemisme, Catalunya, Espanya.

Abstract

Moitessieria fragueraui sp. nov. (Mollusca: Gastropoda: Moitessieriidae): a new stygobian snail from the Racó de la Pastera (Ulldemolins, Tarragona, NE Iberian Peninsula).

A new species of moitessieriid (Mollusca, Gastropoda) from the Racó de la Pastera-2 spring, in the Fraguerau gorge (Ulldemolins, El Priorat, Catalonia), is described, based on shells obtained by sorting sediments from the spring. Moitessieria fragueraui sp. nov., differs from Moitessieria foui by its smaller size and umbilicus and by a reticular microsculpture. Unlike Moitessieria hedraensis, it has a more inclined suture, a lower density of striation and a more slender shell. It is distinguished from Moitessieria pesanta by its more conical shape, more oval opening and lower density of striation. Finally, it is distinguished from Moitessieria ripacurtiae by its more adherent peristome, the less stepped spire and the reticulate microsculpture. With this new species, the genus Moitessieria now has 45 species, 26 of which are present in Catalonia and 19 are endemic.

Key words: molluscs, groundwater, taxonomy, endemism, Catalonia, Spain.

urn:lsid:zoobank.org:pub:E6613D6F-667A-4A7C-80C7-44B2AD083642

Introducció

El barranc del Racó de la Pastera (Figs. 1 i 2a) forma part del congost de Fraguerau i està situat a l’extrem sud-oest de la Serra de la Llena, dins el Parc Natural de la Serra del Montsant. Va esser objecte d’un estudi malacològic (Alba et al., 2009b i Corbella et al., 2009) que permeté localitzar-hi, entre altres mol·luscs, tres espècies del gènere Moitessieria Bourguignat, 1864, dues de les quals eren desconegudes fins aleshores, i una d’un hidròbid del gènere Guadiella Boeters, 2003, també desconeguda. Les troballes es van produir en un

DOI: 10.2436/20.1502.01.212

brollador que els autors van atribuir a l’anomenada “font del Racó de la Pastera” (Fig. 2b).

Al present treball, donem a conèixer els resultats de mostrejos recents, duts a terme en un altre brollador situat uns 280 metres al nord de l’anterior, aigües amunt i al vessant dret del mateix barranc. Els mostrejos han donat com a resultat la descripció, en base conquiliològica, d’una nova espècie del gènere Moitessieria

La font del Racó de la Pastera-2 (Fig. 2c) és un petit brollador lliure, entollat en la seva sortida i matusserament canalitzat fins a un petit desnivell, des d’on l’aigua cau en

una petita i vella bassa. Pel que fa a l’entorn geogràfic, geològic i mediambiental del Racó de la Pastera, remetem a la introducció del treball d’Alba et al., 2009b, on aquest es caracteritza de manera prou concisa i completa.

La comparació de la cartografia existent que hem pogut consultar pot crear certa confusió en la localització de les dues fonts: al barranc s’hi sol situar una única font, amb l’únic nom de font del Racó de la Pastera, i no sempre al mateix lloc ni al lloc correcte (vegeu ICGC, IGN i Rué Rubió, 2010). Per aquest motiu, en aquest article ens referim de manera provisional a la font ara estudiada amb el nom de font del Racó de la Pastera-2 (Fig. 2d).

El gènere Moitessieria incloïa fins ara 44 espècies, que es distribueixen pel nord-est de la península Ibèrica, el sud de França, el nord-oest d’Itàlia i l’illa de Sardenya (Bodon & Giusti, 1991 i Glöer, 2022). D’aquestes espècies, 25 són presents a Catalunya i 18 en són endèmiques (Cadevall et al., 2020 i Bros et al., 2024).

Material i mètodes

Exemplars estudiats

La mostra consta de 46 conquilles procedents de la font del Racó de la Pastera-2, obtingudes a partir del triatge dels sediments del toll que es forma al lloc del brollador. La metodologia de triatge és la mateixa que està descrita en diferents articles anteriors dels autors (e.g. Corbella et al., 2009, Corbella et al., 2020 i Bros et al., 2022).

Exemplars de comparació

Els exemplars de la font del Racó de la Pastera-2 s’han comparat amb les següents espècies: Moitessieria lludrigaensis Boeters, 2003, 13 conquilles procedents de la font de la Llúdriga, a Capafonts (Tarragona), la localitat típica de l’espècie (JC i GG leg. 18/11/2007).

Figura 2. Entorn i detalls dels punts de mostreig. (a) paisatge del Racó de la Pastera; (b) brollador de la font del Racó de la Pastera; (c) brollador de la font del Racó de la Pastera-2; (d) cartografia de l’àmbit, dins el congost de Fraguerau.

Figura 1. Mapa de situació de la font del Racó de la Pastera-2 (Ulldemolins, Priorat). En blau, la xarxa hidrogràfica principal de Catalunya.

Moitessieria pesanta Quiñonero-Salgado & Rolán, 2019, 10 conquilles procedents de la font de Les Molleres, a St. Joan Les Fonts (Girona), la localitat típica de l’espècie (JC i GG leg. 15/1/2011).

Moitessieria seminiana Boeters, 2003, 11 conquilles procedents de la font del Cerezo, a Maleján (Saragossa) (JC i GG leg. 9/8/2008). En absència de material típic, s’utilitza aquesta localitat estudiada i publicada per Alba et al. (2009).

Moitessieria servaini (Bourguignat, 1880), 30 conquilles procedents d’una font sense nom a Puendeluna (Saragossa, Espanya), 05/12/2011 (GG i JC leg. i det.). En absència de material típic, s’utilitza aquesta localitat, al costat del riu Gállego, en el medi intersticial del qual ja ha estat citada l’espècie (Boeters, 2003).

Microscòpia

Les variables mètriques emprades en l’estadística descriptiva de la nova espècie (Taula 1) es van mesurar amb un estereomicroscopi Leica Wild M3Z, proveït d’un micròmetre ocular amb precisió de 0,1 mm.

Les conquilles foren fotografiades mitjançant una càmera iPhone 14 ProMax, muntada sobre un microscopi òptic Kyowa Unilux-12 83-483D, amb apilament d’imatges i processament amb el programari Helicon Focus 7.

Les micrografies es varen realitzar mitjançant un microscopi electrònic de rastreig ambiental (ESEM) FEI QUANTA 200 als Centres Científics i Tecnològics de la Universitat de Barcelona (CCiTUB).

Variables mètriques

Les variables mètriques emprades en l’estadística descriptiva (Taula 1) i en la comparativa amb les altres espècies del gènere són les següents:

– Longitud (L): distància en miŀlímetres entre l’àpex i l’extrem inferior del peristoma.

– Amplada (A): distància en miŀlímetres entre el costat esquerre de la darrera volta i l’extrem dret del llavi extern.

– Índex L/A: proporció entre la longitud i l’amplada, que valora la major o menor esveltesa de la conquilla.

– Longitud de la darrera volta (LDV): distància en miŀlímetres entre l’inici de la darrera volta i l’extrem inferior del peristoma.

– Índex LDV/L: proporció (%) entre la longitud de la darrera volta (LDV) i la longitud total de la conquilla (L).

– Voltes (NV): nombre total de voltes de la conquilla. Als textos s’indica amb un arrodoniment a quarts de volta.

– Inclinació de la sutura (IS): inclinació, en graus sexagesimals, dels segments rectilinis definits pels punts d’inici i final del tram de sutura superior de cada volta respecte de la línia vertical de l’eix columeŀlar. El valor indicat és la mitjana dels valors obtinguts a les sutures superiors de la penúltima i l’antepenúltima voltes.

– Línies espirals (LE): nombre d’estries espirals presents a la darrera volta entre l’umbilic i la sutura.

– Densitat d’estriació (DE): nombre de línies espirals pre-

sents a la darrera volta, per miŀlímetre lineal de longitud (indicat en estries/mm).

Sistemàtica

La sistemàtica emprada es fonamenta en MollucaBase (2021) i WoRMS (2024):

Fílum Mollusca Cuvier, 1795

Classe Gastropoda Cuvier, 1795

Subclasse Caenogastropoda Cox, 1960

Ordre Littorinimorpha Golikov & Starobogatov, 1975

Superfamília Truncatelloidea J.E. Gray, 1840 Família Moitessieriidae Bourguignat, 1864

Gènere Moitessieria Bourguignat, 1864

Moitessieria fragueraui sp. nov. (Figures 3, 4, 5, 6, 7, 8a, 9a i 9f) urn:lsid:zoobank.org:act:D6DA1B11-1910-4972-AC7C263FC1BF4264

Holotip

Dipositat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), amb el número de catàleg MZB 2025-0006 (AO leg. 21/12/2023) (Figs. 3a i 4), Font del Racó de la Pastera-2; longitud 1,25 mm; amplada 0,60 mm; 4 ½ voltes.

Paratips

Un paratip dipositat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), amb el número de catàleg MZB 20250007 (MC leg. 21/12/2023). Resta de paratips dipositats a les col·leccions dels autors (Figs. 3b-i, 5a-b, 6a-d i 7a-b), Font del Racó de la Pastera-2.

Localitat típica

Font del Racó de la Pastera-2, a Ulldemolins, comarca del Priorat (Tarragona). MGRS: 31TCF 1976. 522 m (Fig. 2c-d).

Etimologia

Epítet específic dedicat a l’anacoreta Fra Guerau Miquel, personatge de la cultura popular conegut simplement com a Fra Guerau, qui també dona nom al congost de Fraguerau, on es troba el barranc del Racó de la Pastera. Segons la llegenda, en plena Edat Mitjana, a cavall dels segles XII i XIII, l’ermità habità en una gran balma o cova del congost, enfront de la qual hi edificà l’ermita de Sant Bartomeu, encara subsistent.

Descripció

Conquilla despigmentada, turriculada i allargada, de forma cònica i creixement regular. La seva mida és petita, amb una longitud (L) mitjana de 1,29 mm (rang 1,08−1,45 mm) i una

amplada (A) mitjana de 0,60 mm (rang 0,55−0,70 mm). Té 4 ¾ voltes (NV) de mitjana (rang 4 ¼ –5) i és robusta, amb un índex longitud/amplada (L/A) mitjà de 2,14 (rang 1,79-2,33).

Les voltes de l’espira són convexes i la sutura és profunda i moderadament inclinada, amb una inclinació (IS) mitjana de 14,76° (rang 10,50°-19,00°). La darrera volta generalment no està reinflada, tot i que en algun cas pot estar-ho una mica. Té un perfil convex o lleugerament planoconvex, amb una longitud (LDV) mitjana de 0,72 mm (rang 0,65-0,80 mm), i ocupa, de mitjana, el 56 % de la longitud total de la conquilla (LDV/L) (rang 52%-64%). Té el tram final no ascendent, i està completament enganxada a la resta de l’espira.

Obertura ovalada, estretida superiorment, en forma de llàgrima, amb un eix lleugerament inclinat respecte a la vertical. El llavi extern de l’obertura és una mica prominent, amb la zona inferior moderadament convexa, i forma un sínul de moderat a acusat a la zona d’inserció parietal. El peristoma

Figura 3. Holotip i paratips de Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2. (a) holotip; (b–i) paratips.

Figura 4. Holotip de Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2 (L: 1,23 mm, MZB 2025-0006).

5. Micrografies de la conquilla de dos paratips de Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2. (a) paratip SEMn (L: 1,42 mm); (b) paratip SEM-m (L: 1,31 mm).

Taula 1. Estadística descriptiva de les variables mètriques de Moitessieria fragueraui sp. nov.

n Mitjana SD Rang 95% Cl

L

A

L/A

LDV 41 0,72 0,04 0,65 – 0,80 0,71 – 0,73 LDV/L

Abreviatures: n = mida mostral; SD = desviació estàndard; L = longitud (mm); A = amplada (mm); L/A = índex longitud / amplada; LDV = longitud de la darrera volta (mm); LDV/L = índex longitud de la darrera volta / longitud de la conquilla (%); NV = nombre de voltes; IS = inclinació de la sutura (graus sexagesimals); LE = nombre de línies espirals a la darrera volta; DE = densitat d’estriació (estries/mm); CI = Interval de confiança.

és continu i lleugerament expandit, adherit a la zona parietal, amb el vorell columel·lar moderadament reflectit. L’umbilic té forma de fenedura estreta i en algun cas és quasi obliterat.

L’ornamentació de la teleoconquilla està constituïda per línies espirals que, en creuar-se amb les línies de creixe-

6. Micrografies de l’ornamentació de la teleoconquilla a la darrera volta de dos paratips de Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2. (a–b) paratip SEM-n; (c–d) paratip SEM-m.

Figura 7. Micrografies de detall de la protoconquilla de dos paratips de Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2. (a) paratip SEM-n; (b) paratip SEM-m.

Figura

Figura

Taula 2. Paràmetres quantitatius i qualitatius de M. fragueraui sp. nov. i de les espècies més properes geogràficament i morfològica emprats en la comparativa. Els valors numèrics indicats amb un asterisc corresponen a un únic exemplar de la sèrie típica.

M. servaini

M. seminiana

M. ripacurtiae

M. prioratensis

M. pesanta

M. pasterae

M. lludrigaensis

M. hedraensis

M. foui

M. canfalonensis

M. fragueraui

poc o gens adherit ben adherit ben adherit

CLE poc convex poc convex convex poc convex poc convex convex poc convex convex poc convex molt convex convex DDV no ascendent poc ascendent ascendent poc ascendent no ascendent poc ascendent no ascendent no ascendent no ascendent poc ascendent no ascendent

S poc acusat poc acusat acusat poc acusat poc acusat acusat poc acusat poc acusat acusat acusat acusat

U estret o molt estret obliterat o quasi molt obert estret obliterat o quasi obliterat o estret estret estret estret estret estret

P escasses i dèbils escasses i dèbils o inexistents moltes i marcades nombre variable i marcades nombre variable i poc marcades moltes i marcades inexistents moltes i marcades moltes i marcades abundants i marcades nombre variable i poc marcades

Abreviatures: L = longitud (mm); A = amplada (mm); L/A = índex longitud/amplada; LDV = longitud de la darrera volta (mm); LDV/L = índex longitud de la darrera volta/longitud de la conquilla (%); NV = nombre de voltes; IS = inclinació de la sutura (graus sexagesimals); LE = nombre de línies espirals a la darrera volta damunt de l’obertura; DE = densitat d’estriació (estries/mm lineal); F = forma de la conquilla; ES: esglaonament de la conquilla; CV = contorn de les voltes de l‘espira; AP = adherència del peristoma a la zona parietal; CLE = curvatura de la part inferior del llavi extern; DDV = disposició del tram final de la darrera volta; S = sínul; U = umbilic; P = puntejadures.

M. CAPDEVILA

ment, formen un reticle, més o menys marcat, però sempre present. També presenta puntejadures poc marcades a l’interior de les cel·les del reticle. Tant el reticle com les puntejadures són més evidents sota la sutura de les voltes. Les puntejadures poden faltar en algunes zones, tot i que no hem observat cap closca totalment desproveïda d’aquesta ornamentació, i són de mida petita, el·lipsoidals i obertes apicalment, i repartides amb una densitat variable. A la darrera volta, entre l’umbilic i la sutura, hi ha de mitjana 22 línies espirals (LE) (rang 19–28). Això fa que la densitat d’estriació (DE) mitjana sigui intermèdia, de 53,59 estries/ mm (rang 44,44–66,67).

L’ornamentació de la protoconquilla és més marcada que en algunes altres espècies del gènere. Al seu inici, consta de rugositats allargades, irregulars i desordenades. Després les rugositats s’arrengleren en cordons espirals continus, estrets i tuberculosos, entre els quals queden papil·les i petites rugositats orientades més o menys en sentit axial.

L’opercle, l’anatomia de les parts toves, la ràdula i les dades moleculars no s’han pogut obtenir per manca d’exemplars vius.

Mesures

Vegeu la Taula 1.

Diagnosi

Espècie de Moitessieria amb la conquilla de forma cònica, mida petita, un baix nombre de voltes i poc esvelta. La darrera volta ocupa més de la meitat de la longitud total, no ascendeix al seu tram final i l’obertura té el peristoma adherit a la zona parietal. La superfície de la teleoconquilla presenta escultura reticular, amb algunes puntejadures, i té una densitat d’estriació intermèdia. La protoconquilla té una microescultura espiral evident a base de cordons, crestes i papil·les, i mai no presenta puntejadures (vegeu l’apartat de comparativa amb d’altres espècies i la Taula 2).

Distribució

L’espècie ha estat localitzada, fins ara, només a la localitat típica.

Taula 3. Gastròpodes estigobis esmentats fins a la data al barranc del Racó de la Pastera.

Font del Racó de la Pastera Alba et al. (2009) i Corbella et al. (2009)

Font del Racó de la Pastera-2 (aquest treball)

M. fragueraui sp. nov. − X

M, prioratensis X X

M. pasterae X

M. seminiana X

G. ballesterosi X

Hàbitat

El fet que els espècimens s’hagin trobat al toll de sortida d’una surgència juntament amb una altra espècie del mateix gènere, Moitessieria prioratensis Corbella et al., 2009, indica que M. fragueraui sp. nov. viu en les aigües subterrànies del sistema càrstic del barranc del Racó de La Pastera. Es tracta, doncs, d’una espècie estigòbia.

Discussió

Sobre la distribució de les poblacions dels gastròpodes estigobis al sistema càrstic del barranc del Racó de la Pastera

Corbella et al. (2009) van indicar, a propòsit de la presència conjunta de tres espècies de Moitessieria a la tanatocenosi dels sediments de la font del Racó de la Pastera, que no disposaven de mitjans per avaluar si les tres espècies convivien en un mateix ambient o si, per contra, provenien de diferents cavitats subterrànies que conflueixen en una mateixa surgència. La comparació de la fauna estigòbia de les dues fonts que ara coneixem (Taula 3) aporta noves dades que poden ser d’ajut per a futures investigacions en aquest sentit. Així, el fet que només un dels tàxons aparegui conjuntament en les dues surgències, i que els altres quatre apareguin només en una d’elles, fa pensar en la presència d’un sistema hídric subterrani més complex del que es pot suposar per a dues fonts separades només uns 280 m, en la llera del mateix barranc.

Atribució a la família Moitessieriidae

Les característiques de la conquilla, despigmentada i amb la presència a la superfície de la teleoconquilla d’ornamentació arrenglerada en línies espirals paral·leles a la sutura, l’hàbitat estigobi i la mida molt reduïda de la nova espècie permeten incloure-la en la família Moitessieriidae (Boeters, 1988; Boeters & Gittenberger, 1990; Boeters et al. 2013).

Atribució al gènere Moitessieria

A Catalunya només ha estat publicada, fins a la data, la presència de tres gèneres amb atribució a Moitessieriidae (vegeu Bros et al., 2024): Moitessieria Bourguignat, 1864, Baldufa Alba et al., 2010 i Tarracospeum Quiñonero-Salgado et al., 2021.

El gènere Baldufa té una conquilla cònico-trocoidal i amb molt poques voltes. L’ornamentació de la seva protoconquilla és molt singular (Alba et al., 2010, fig. 16), raó per la qual en queda exclosa la nova espècie.

Tarracospeum es caracteritza pel peristoma molt reflectit i desenganxat de la resta de la darrera volta, el llavi extern molt prominent lateralment i la superfície de la conquilla sense estriació espiral (Quiñonero-Salgado et al., 2021 i 2024). Aquests trets exclouen l’atribució de la nova espècie a Tarracospeum.

g h i j k

Figura 8. Comparativa entre Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2 i 10 espècies properes geogràficament o semblants conquiliològicament. Exemplars complets a escala. (a) M. fragueraui sp. nov. (paratip SEM-n, 1,42 mm); (b) M. canfalonensis (paratip, font de Can Faló, Monistrol de Calders, Moianès, 1,1 mm); (c) M. foui (font de la Mata, Capçanes, Priorat, 1,6 mm); (d) M. hedraensis (holotip, font de l’Hedra, Vilanova de Meià, Noguera, 1,25 mm); (e) M. lludrigaensis (paratip, font de la Llúdriga, Baix Camp, Capafonts, 1,8 mm); (f) M. pasterae (paratip, font del Racó de la Pastera, Ulldemolins, Priorat, 1,6 mm); (g) M. pesanta (paratip, font de les Molleres, Sant Joan les Fonts, Garrotxa, 1,4 mm aprox.); (h) M. prioratensis (paratip, font del Racó de la Pastera, Ulldemolins, Priorat, 2,5 mm); (i) M. ripacurtiae (paratip, font del Portell, el Pont de Suert, Alta Ribagorça, 1,61 mm); (j) M. seminiana (font del Racó de la Pastera, Ulldemolins, Priorat, 1,8 mm); (k) M. servaini (font sense nom, Puendeluna, Osca, 1,87 mm). [Fonts: Figura c extreta de Alba et al. (2013); Figura j extreta de Corbella et al. (2009); Figures b, d, e, f, g, h, i, extretes de les obres amb la descripció original].

Tant l’hàbitat estigobi com les seves característiques conquiliològiques permeten la inclusió de la nova espècie al gènere Moitessieria. Així, M. fragueraui sp. nov. té una conquilla despigmentada, molt petita, turriculada, un sínul a la zona d’inserció parietal del llavi extern, un umbilic estret o obliterat i una ornamentació espiral marcada a la teleoconquilla. La presència conjunta de totes aquestes característiques només es dona, entre els moitessièrids, en espècies del gènere Moitessieria (vegeu, per exemple, Boeters, 2003).

Comparativa amb altres espècies del gènere Moitessieria properes morfològicament i geogràfica

Donat l’elevat nombre d’espècies que actualment inclou el gènere Moitessieria, restringim aquí la comparació de la nova espècie a una selecció d’aquelles que considerem que li són més properes per distribució geogràfica i/o més sem-

Butlletí ICHN

blants per les característiques morfològiques de la conquilla (Fig. 8 i Taula 2). Són les següents: Moitessieria foui Boeters, 2003, Moitessieria lludrigaensis Boeters, 2003, Moitessieria pasterae Corbella et al., 2009, Moitessieria prioratensis Corbella et al., 2009, Moitessieria seminiana Boeters, 2003, i Moitessieria servaini (Bourguignat, 1880), un grup d’espècies que han estat citades al barranc del Racó de la Pastera o a zones properes; i d’altra banda Moitessieria canfalonensis Corbella et al., 2020, Moitessieria hedraensis QuiñoneroSalgado & Rolán, 2017, Moitessieria pesanta QuiñoneroSalgado & Rolán, 2019 i Moitessieria ripacurtiae Tarruella et al., 2013, que, juntament amb l’esmentada M. foui, són les espècies més similars del gènere en territori català (Boeters, 2003; Corbella et al., 2009; Corbella et al., 2020; QuiñoneroSalgado & Rolán, 2017, Quiñonero-Salgado & Rolán, 2019 i Tarruella et al., 2013).

Tot seguit comparem de manera individualitzada M. fragueraui sp. nov. amb les deu espècies suara esmentades. In-

M. CAPDEVILA

e f g h i j

Figura 9. Comparativa entre Moitessieria fragueraui sp. nov., de la font del Racó de la Pastera-2 i les 4 espècies conquiliològicament més semblants. Exemplars complets a escala, i textures de les darreres voltes. (a, f) M. fragueraui sp. nov. (paratips SEM-n i SEM-m, 1,42-1,31 mm); (b, g) M. hedraensis (holotip i paratip, font de l’Hedra, Vilanova de Meià, Noguera, 1,25-1,15 mm); (c, h) M. pesanta (paratip, font de les Molleres, Sant Joan les Fonts, Garrotxa, 1,4 mm aprox.); (d, i) M. foui (font de la Mata, Capçanes, Priorat, 1,6-1,15 mm); (e, j) M. ripacurtiae (paratips, font del Portell, el Pont de Suert, Alta Ribagorça, 1,61-1,54 mm). [Fonts: figures c, d, g, h, extretes de les obres amb la descripció original].

diquem entre parèntesi la comparativa entre les dues espècies o bé la característica present a l’espècie amb què es compara (vegeu també la Taula 2):

La nova espècie es diferencia de Moitessieria canfalonensis perquè és menys esvelta (relació L/A mitjana 2,14 vs. 2,56), té la darrera volta menys curta respecte a la longitud total de

M. CAPDEVILA ET AL.

la conquilla (índex LDV/L mitjà 56% vs. 49%), presenta una densitat d’estriació menor (53,59 estries/mm lineal vs. 87,76) i té forma cònica (vs. subcilíndrica) (Corbella et al., 2020).

Respecte de Moitessieria foui, M. fragueraui sp. nov. és de mida més petita (longitud mitjana 1,29 mm vs. 1,68 mm), té el tram final de la darrera volta no ascendent (vs. ascendent), l’umbilic estret o quasi obliterat (vs. força obert), presenta una ornamentació reticular amb puntejadures dèbils i escasses (vs. gran densitat de puntejadures molt marcades), té un nombre mitjà inferior de línies espirals damunt l’obertura (22 vs. 33) i té una densitat d’estriació mitjana també inferior (53,59 estries/mm lineal vs. 76,04) (Boeters, 2003 i Alba et al., 2013).

Respecte de Moitessieria hedraensis, la nova espècie és menys robusta (relació L/A mitjana 2,14, vs. 1,74), té la sutura més inclinada (inclinació mitjana de 14,76°, vs. 6° a l’holotip) i té una densitat d’estriació mitjana menor (53,59 estries/mm lineal vs. 69,1). Dades de M. hedraensis calculades pels autors a partir de Quiñonero-Salgado & Rolán (2017, figures 1A, 1B i taula 1).

Respecte de Moitessieria lludrigaensis, M. fragueraui sp. nov. és de mida més petita (longitud mitjana 1,29 vs. 1,67), té menys voltes (de mitjana 4 ¾ voltes vs. 6 ¼) i és més robusta (índex L/A mitjà de 2,14 vs. 2,5). A més, presenta un contorn de les voltes convex (vs. plano-convex) (Boeters, 2003, figura 92, i mostra de comparació).

Respecte de Moitessieria pasterae, la nova espècie té forma cònica (vs. subcilíndrica), una mida més petita (longitud mitjana 1,29 mm vs. 1,58 mm), un nombre menor de voltes (de mitjana 4 ¾ vs. 6), la darrera volta més llarga respecte a la longitud total de la conquilla (índex LDV/L mitjà 56% vs. 44%). A més, és menys esvelta (índex L/A mitjà 2,14 vs. 3), presenta el contorn de les voltes convex (vs. plano-convex o aplanat) i l’ornamentació de la seva teleoconquilla és molt diferent (reticular amb algunes puntejadures vs. gran densitat de puntejadures) (Corbella et al., 2009, figures 14B, 14E i 14H).

Respecte de Moitessieria pesanta, M. fragueraui sp. nov. té menys línies espirals a la darrera volta per damunt l’obertura (mitjana de 22 línies vs. 34) i una densitat d’estriació menor (mitjana de 53,59 estries/mm lineal vs. 85,33). A més, la conquilla és de forma cònica (vs. subcilíndrica) i amb una obertura més allargada i més estretida superiorment (Quiñonero-Salgado & Rolán, 2019 i mostra de comparació).

Respecte de Moitessieria prioratensis, la nova espècie és molt més petita (longitud mitjana 1,29 mm vs. 2,56 mm), té un menor nombre de voltes (mitjana de 4 ¾ voltes vs. 7 ¼), és menys esvelta (índex L/A mitjà 2,14 vs. 3,11) i té la darrera volta més llarga respecte a la longitud total de la conquilla (índex LDV/L mitjà 56% vs. 40%). A més, té la sutura menys inclinada (inclinació mitjana 14,76° vs. 21,09°) i presenta una ornamentació reticular amb puntejadures escasses i disperses (vs. ornamentació de la teleoconquilla amb puntejadures repartides densament per tota la superfície) (Corbella et al., 2009, figures 14A, 14D i 14G).

Respecte de Moitessieria ripacurtiae, M. fragueraui sp. nov. té l’espira no graonada sota la sutura (vs. graonada), el peris-

toma ben adherit a la resta de la darrera volta (vs. poc adherit o una mica separat) i presenta escultura reticular amb poques puntejadures, dèbils i disperses (vs. puntejadures molt marcades i dispostes amb una gran densitat) (Tarruella et al., 2013).

Respecte de Moitessieria seminiana, la nova espècie té la conquilla cònica (vs. subcilíndrica), una mida més petita (longitud mitjana 1,29 mm vs. 1,58 mm), un nombre inferior de voltes (mitjana de 4 ¾ voltes vs. 5 ¾), la darrera volta més llarga respecte a la longitud total de la conquilla (índex LDV/L mitjà 56% vs. 43%) i el llavi extern poc convex inferiorment (vs. molt convex) (Boeters, 2003; Corbella et al., 2009; Alba et al., 2009a i mostra de comparació).

Respecte de Moitessieria servaini, M. fragueraui sp. nov. té la conquilla més curta (longitud mitjana 1,29 mm vs. 1,65 mm) i menys esvelta (índex L/A mitjà 2,14 vs. 3,13), té la darrera volta més gran respecte de la longitud total de la conquilla (índex LDV/L mitjà del 56% vs. 43%), presenta un nombre mitjà de voltes inferior (4 ¾ voltes vs. 6 ¼) i té la sutura menys inclinada (inclinació mitjana de 14,76° vs. 21°) (mostra de comparació).

La figura 9 és una comparació estricta de M. fragueraui sp. nov. amb les quatre espècies catalanes més similars pel que fa a les característiques de la conquilla.

Conclusions

Es descriu una nova espècie de moitessièrid d’un brollador que anomenem font del Racó de la Pastera-2, a partir de conquilles obtingudes sedassant el sediment del toll de sortida del brollador. Les característiques de la conquilla, comparades amb les d’altres espècies del gènere Moitessieria properes en forma i/o distribució geogràfica, evidencien que es tracta d’una espècie nova: Moitessieria fragueraui sp. nov. Amb la descripció d’aquesta nova espècie, el gènere Moitessieria passa a comptar amb 45 espècies descrites, de les quals 26 són presents a Catalunya i 19 en són endèmiques. D’altra banda, el fet que fins ara s’hagi esmentat l’existència de cinc espècies de mol·luscs estigobis al barranc del Racó de la Pastera, quatre d’elles desconegudes per la ciència abans de l’any 2009 i endèmiques del lloc, ens porta a subratllar la importància i la singularitat biològiques del complex sistema càrstic que conté, així com del congost de Fraguerau i de tot el massís del Montsant. Podem considerar, doncs, que el massís és un hotspot de biodiversitat de molluscs estigobis.

Agraïments

Agraïm les gestions per a l’accés als Centres Científics i Tecnològics de la Universitat de Barcelona i la realització de les micrografies a la Dra. Mercedes Villa, al Dr. Alexis Ribas i al Dr. Jordi Miquel, de la Secció de Parasitologia del Departament de Biologia, Salut i Medi Ambient de la Facultat de Farmàcia i Ciència de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona. També estem agraïts a en Jorge Mederos, del Museu

de Ciències Naturals de Barcelona, per l’assessorament en la realització de les fotografies amb microscopi òptic. Donem a tots ells el nostre reconeixement.

Bibliografia

Alba, D.M., Tarruella, A., Guillén, G., Prats, L. & Corbella, J. 2009a. New data on Moitessieria seminiana Boeters, 2003 (Neotaenioglossa: Rissooidea: Moitessieriidae) on the basis of material from Fuente del Cerezo (Maleján, Zaragoza, Spain). Spira, 3 (1-2): 109-115.

Alba, D.M., Tarruella, A., Prats, L., Corbella, J. & Guillén, G. 2009b. Una nova espècie de Guadiella Boeters, 2003 (Neotaenioglossa: Rissooidea: Hydrobiidae) de la Font del Racó de la Pastera (Ulldemolins, el Priorat, Catalunya, Espanya). Spira, 3: 1-23.

Alba, D.M., Tarruella, A., Prats, L., Guillén, G. & Corbella, J. 2010. Els moitessièrids (Gastropoda: Moitesieriidae) de Rellinars (el Vallès Occidental, Catalunya, Espanya). Spira, 3 (3) : 159-186.

Alba, D.M., Corbella, J., Prats, L., Guillén, G. & Tarruella, A. 2013. Conchological characterization of Moitessieria foui Boeters, 2003 (Gastropoda: Moitessieriidae), Spira, 5 (1-2): 91-98.

Bodon, M. & Giusti, F. 1991. The genus Moitessieria in the island of Sardinia and Italy. New data on the systematics of Moitessieria and Paladilhia (Prosobranchia: Hydrobiidae) (Studies on the sardinian and corsican malacofauna, IX). Malacologia, 33: 1-30.

Boeters, H.D. 2003. Supplementary notes on Moitessieriidae and Hydrobiidae from the Iberian Peninsula (Gastropoda, Caenogastropoda). Basteria, 67: 1-41.

Boeters, H.D. 1988. Moitessieriidae und Hydrobiidae in Spanien und Portugal (Gastropoda: Prosobranchia). Westeuropäische Moitessieriidae, 2 und Westeuropäische Hydrobiidae, 7. Archive für Molluskenkunde, 118: 181-261.

Boeters, H.D. & Gittenberger, E. 1990. Once more on the Moitessieriidae (Gastropoda Prosobranchia), with the description of Clameia brooki gen. et spec. nov. Basteria, 54: 123-129.

Boeters, H.D., Glöer, P. & Pešić, V. 2013. Some new freshwater gastropods from southern Europe (Mollusca: Gastropoda: Truncatelloidea). Folia Malacologica, 21: 225-235.

Bros, V., Cadevall, J., Guillén, G., Prats, L. & Corbella, J. 2022. Diversitat i distribució dels mol·luscs estigobis i estigòfils (Moitessieriidae i Hydrobiidae) en el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac (Barcelona, NE península Ibèrica). Spira, 8 (1): 1-19.

Bros, V., Cadevall, J., Guillén, G., Orozco, A., Capdevila, M. & Corbella, J. 2024. Moitessieria canyellesensis sp. nov. (Caenogastropoda: Moitessieriidae), una nova espècie estigòbia de Castellar del Vallès (Barcelona, Catalunya). Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 88 (4): 163-175.

Cadevall, J., Corbella, J., Bros, V., Orozco, A., Guillén, G., Prats, L., Capdevila, M. 2020. Els mol·luscs continentals de Catalunya i Andorra (península Ibèrica). Llista comentada. Spira, 7 (3-4): 117-159.

Corbella Alonso, J., Alba, D. M., Tarruella Ruestes, A., Guillén Mestre, G. & Prats Pi, L. 2009. Noves espècies de Moitessieria Bourguignat, 1863 (Neotaenioglossa: Rissooidea: Moitessieriidae) de la Font del Racó de la Pastera (Ulldemolins, el Priorat, Catalunya, Espanya). Spira, 3 (1-2): 59-86.

Corbella, J., Guillén, G., Prats, L., Tarruella, A. & Alba, D.M. 2012. Els Moitessieriidae (Gastropoda: Rissooidea) de Les Deus de Sant Quintí de Mediona (l’Alt Penedès, Catalunya, Espanya); descripció de Moitessieria dexteri sp. nov. Spira, 4 (3-4): 121-138.

Corbella, J., Bros, V., Guillén, G., Prats, Ll. & Cadevall, J. 2020. Moitessieria canfalonensis sp. nov. (Gastropoda: Moitessieriidae), una nova espècie estigòbia de Monistrol de Calders (Barcelona, NE península Ibèrica). Spira, 7: 101-116. Glöer, P. 2022. The freshwater gastropods of the West-Palaearctis. Identification key, Anatomy, Ecology, Distribution. Vol. II, Moitessieriidae, Bythinellidae, Stenothyridae. P. Glöer Ed., Hetlingen. 386 p. ICGC (2024). Mapa Geològic de Catalunya. https://betaportal.icgc. cat/visor/client_utfgrid_geo.html [Accedit 07/06/2024].

MolluscaBase eds. 2021. MolluscaBase. Moitessieria Bourguig nat, 1864. Accessed at: https://www.molluscabase.org/aphia. php?p=taxdetails&id=715909 on 2024-12-22.

Quiñonero-Salgado, S., Ruiz-Jarillo, R., Alonso, A. & Rolán, E. 2021. Tarracospeum raveni, a new genus and a new species of stygobiotic mollusc (Gastropoda: Moitessieriidae) for Spain. Nemus, 11: 120-126.

Quiñonero-Salgado, S., López-Soriano, J., Raven, H. (J.G.M.) & Alonso, A. 2024. A new subspecies of Tarracospeum raveni (Gastropoda: Moitessieriidae) for Tarragona province (NE Iberian Peninsula). Nemus, 14: 122-127.

Quiñonero-Salgado, S. & Rolán, E. 2017. Two new species of the genus Moitessieria (Gastropoda, Moitessieriidae) from Spain. Iberus, 35 (2): 115-121.

Quiñonero-Salgado, S. & Rolán, E. 2019. A new species of the genus Moitessieria Bourguignat, 1863 (Gastropoda: Moitessieriidae) from Catalonia, Spain. Nemus, 9: 105-111.

Rué Rubió, J.M. 2010 (Direcció i coordinació). Caminant per Les Garrigues 1:20.000, Serra de La Llena, La Pobla de Cérvoles, El Vilosell. Editorial Piolet, Barcelona.

Tarruella, A., Corbella, J., Guillén, G., Prats, L. & Alba, D.M. 2013. Moitessieria ripacurtiae sp. nov. (Gastropoda: Moitessieriidae), una nova espècie de gastròpode estigobi del Pont de Suert (l’Alta Ribagorça, Catalunya, Espanya). Spira, 5 (1-2): 15-26.

WoRMS 2024. Gastropoda. Accessed at: https://www.marinespecies. org/aphia.php?p=taxdetails&id=101 on 2024-12-22

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (3): 137-138. 2025 ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

NOTA BREU

On the presence of Genista ramosissima (Fabaceae) in NE Iberian Peninsula

Sobre la presència de Genista ramosissima (Fabaceae) al nord-est

de la península Ibèrica

Pere Aymerich1

1 C. Onze de Setembre, 31. ES08600 Berga. A/e: pere_aymerich@yahoo.es

Rebut: 09.06.2025. Acceptat: 22.06.2025. Publicat: 30.09.2025

Genista ramosissima (Desf.) Poir.

Baix Cinca: Mequinensa, two spots on the eastern side of the Riba-roja reservoir, close to Segre bridge, UTM 31TBF7483, 90-100 m, scrubland with Pistacia lentiscus, Retama sphaerocarpa and Atriplex halimus, 1-IV-2025; Mequinensa, Los Castellets area, on the northern bank of the Riba-roja reservoir, UTM 31TBF7881, 75-80 m, mosaic of scrubland and nitrophilous vegetation, 1-IV-2025.

Genista ramosissima is endemic to the semi-arid regions of North Africa (Algeria, Morocco) and the southeast of the Iberian Peninsula (Talavera, 1999; POWO, 2025). In the Iberian Peninsula, it is known from eastern Andalusia, in the provinces of Almeria, Granada and Malaga (Talavera, 1999). Some reports further north, included in databases as GBIF, are erroneous or very doubtful. The habitat of this plant are shrublands of dry areas, on basic soils (in limestones, marls or gypsum) at altitudes from sea level to about 1300 m, in the Thermo-Mediterranean and Meso-Mediterranean vegetation belts (Blanca et al., 2011). It is related to Genista cinerea DC. group (Pardo et al., 2004), of which in the NE of the Iberian Peninsula only G. ausetana (O. Bolòs & Vigo) Talavera [G. multicaulis Lam.] was known until now. It is a relatively tall shrub (up to about 2 m), with a genistoid habit, stems of intense green colour, unifoliolate leaves, glabrous on upper side and sericeous below, flowers in groups of 1-3 surrounded by leaves, flowers with a villous and bilabiate calyx, and a yellow corolla with hairy petals, which persist dry in the immature fruit, a hairy linear-oblong legume 1.5-2 cm long.

We have recently found on the banks of the Riba-roja reservoir (Mequinensa municipality) some plants with characteristics that allow them to be identified as G. ramosissima

This area in the lower Ebro river valley, administratively within the autonomous community of Aragon, is very far

DOI: 10.2436/20.1502.01.213

(about 500 km) from the nearest known localities of the species. Although there are affinities between the flora of the Ebro valley and that of SE Iberian Peninsula and North Africa, its discovery is surprising, because this area is botanically fairly well-known and G. ramosissima is a large and easily visible plant. After the discovery of the first individuals, the area was surveyed at the beginning of April, a time when this shrub was in full bloom and could be identified from long distances. The species was found growing very close to roads. However, it was not located in any of the nearby ravines and slopes, covered with natural vegetation and with very suitable potential habitats, in which only two other Genistae with yellow flowers were observed, Genista scorpius (L.) DC. and Cytisus fontanesii Spach.

Its location in a few spots along roads and its apparent absence in natural habitats suggests that it is a recently introduced species. We do not know the possible way of introduction, but the most plausible one is an accidental transport in public work trucks or in the cars of the many fishermen who visit this area. A voluntary planting is unlikely, because although this plant appears in some old catalogue of species that are suggested for planting in roadsides renaturalization (Ruiz de la Torre et al., 1990), we have never seen it used and furthermore, in the places where it is known in Mequinensa, none of the plants often used in roadsides was observed.

In Mequinensa, G. ramosissima was found at three spots on the banks of the Riba-roja reservoir, separated by a maximum distance of 3.7 km. Two spots are very close, a few tens of meters apart, located just north of the bridge that crosses the Segre river before the confluence with the Ebro. Here only 5 and 3 individuals have been observed in the strip of vegetation between the reservoir water and Mequinensa to Granja d’Escarp road. The third spot, located further east and adjacent to the Ebro reservoir, is in a place between two dirty roads where waste material was dumped. A larger popula-

Figure 1. Two Genista ramosissima growing together with Pistacia lentiscus and Olea europaea.

tion of 20-30 individuals is known here. At the three spots, individuals of various sizes can be found, with evidence of recent reproduction, and this species seems in the process of naturalization.

References

Blanca, G., Cabezudo, B., Cueto, M., Morales, C. & Salazar, C. 2011. Flora vascular de Andalucía Oriental. Vol. 2. Consejerís de Medio Ambiente. Sevilla. 492 p. Pardo, C., Cubas, P. & Tahiri, H. 2004. Molecular phylogeny and systematic of Genista (Leguminosae) and related genera based on

2. Stems and flowers.

nucleotide sequences of nrDNA (ITS region) and cpDNA (trnLtrnF intergeneric spacer). Plant Systematics and Evolution, 244: 93-119.

POWO. 2025. Pants of the World Online: Genista ramosissima. Disponible a: https://powo.science.kew.org/taxon/urn:lsid:ipni. org:names:496296-1 [Consulta abril 2025]

Ruiz de la Torre, J., Gil, P., García, J.I., Gonzáez, J.A. & Gil, F. 1990. Catálogo de especies vegetales a utilizar en plantaciones de carreteras. Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo. Madrid. 497 p. Talavera, S. 1999. Genista L. P: 45-119. In: Talavera, S.; Aedo, C.; Castroviejo, S.; Romero, C.; Sáez, L.; Salgueiro, F.J.; Velayos, M. (eds.) Flora iberica. Vol. VII(I). Real Jardín Botánico. Madrid. 578 p.

Figure

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (3): 139-154. 2025

GEA, FLORA ET FAUNA

Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. V

Pere Aymerich1

1 C. Onze de Setembre, 31. ES08600 Berga. A/e: pere_aymerich@yahoo.es

Rebut: 09.06.2025. Acceptat: 24.06.2025. Publicat: 30.09.2025.

Resum

S’aporten dades sobre plantes al·lòctones (sobretot escapades de jardí) molt rares a Catalunya i noves localitats d’interès geogràfic d’espècies no tan rares. Es citen per primera vegada a Europa Aloe juvenna, Grevillea juniperina i aparentment l’híbrid Paulownia fortunei × P. elongata. Set tàxons són novetat per a la península Ibèrica (Allium hollandicum, Catalpa speciosa, Chorispora tenella, Cornus sanguinea subsp. australis, Euonymus fortunei, Gasteria carinata var. carinata i Phyllostachys viridiglaucescens) i quatre són nous per a Catalunya però no per als àmbits territorials anteriors (Agave attenuata, Coleus neochilus, Opuntia streptacantha i Phyllostachys nigra). També s’aporten localitats de plantes morfològicament referibles a Cotoneaster rehderi i Yucca guatemalensis, que són acceptades com a espècie per alguns autors, però que preferim considerar com a formes de C. bullatus i Y. gigantea. Addicionalment, s’informa de l’existència de plantacions extensives de Pinus brutia al sud de Catalunya, espècie la naturalització de la qual resta incerta.

Paraules clau: flora, plantes al·lòctones, península Ibèrica, regió mediterrània.

Abstract

Notes on alien flora in Catalonia. V

This work provides new data on very rare alien plants (mainly garden escapes) in Catalonia and new localities of geographical interest of not so rare species. Three taxa, Aloe juvenna, Grevillea juniperina and apparently the hybrid Paulownia fortunei × P. elongata, are reported for the first time in Europe. Seven taxa are new to the Iberian Peninsula (Allium hollandicum, Catalpa speciosa, Chorispora tenella, Cornus sanguinea subsp. australis, Euonymus fortunei, Gasteria carinata var. carinata and Phyllostachys viridiglaucescens) and four are new to Catalonia but not to Iberian Peninsula or Europe (Agave attenuata, Coleus neochilus, Opuntia streptacantha and Phyllostachys nigra). We provide also some localities of plants morphologically referable to Cotoneaster rehderi and Yucca guatemalensis, which are accepted as species by some authors, but we prefer to consider these plants as forms of C. bullatus and Y. gigantea, respectively. Additionally, the existence of an extensive afforestation of Pinus brutia in southern Catalonia is reported, but the naturalization of this species remains uncertain.

Key words: flora, alien plants, Iberian Peninsula, Mediterranean region.

Introducció

Aquest treball continua publicacions prèvies i en alguns casos homònimes (p. ex. Aymerich, 2019, 2020, 2023) que tenien com a objectiu anar documentant les plantes introduïdes a Catalunya, i de forma especial les escapades de jardins en què es cultiven com a ornamentals. Les dades que es presenten corresponen a tàxons nous o molt rars per al conjunt del territori o bé a novetats per a grans sectors. Com a referències bàsiques per avaluar l’interès relatiu de les dades s’han seguit les síntesis de flora al·lòctona recents (Aymerich & Sáez, 2019; Gómez-Bellver, 2023) i la Checklist de la flora de Catalunya (Sáez & Aymerich, 2021), treballs que es poden consultar per a contextualitzar la situació d’aquestes plantes al·lòctones. Per a la nomenclatura s’ha seguit bàsicament la darrera publicació.

Materials i mètodes

Els tàxons es presenten en ordre alfabètic i les citacions inclouen aquestes informacions: localització (per aquest ordre: comarca, municipi, lloc i coordenades UTM 1×1 km amb sistema de referència ETRS89), altitud, hàbitat, recompte o estimació dels individus observats (sempre que ha estat possible) i data o dates de l’observació. Quan es considera interessant, s’ha afegit algun comentari a les citacions. Per a les espècies sense comentaris, per tal de conèixer la seva situació a Catalunya, es poden consultar les obres abans indicades.

Resultats

Abies pinsapo Boiss

Moianès: Monistrol de Calders, perifèria nord del poble, vessants sobre la riera de Golarda, bardisses, DG1823, 450

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa) DOI: 10.2436/20.1502.01.214

m, tres individus joves, 4-IV-2025. Pallars Jussà: la Torre de Cabdella, Molinos, CG3396, 1000 m, bosc jove vora cases, mínim tres individus juvenils, 29-IX-2024.

A la localitat del Pallars Jussà s’observen diverses coníferes escapades des de plantacions ornamentals en un gran jardí veí. A mes d’Abies pinsapo, també hi ha cedres (vegeu més endavant), nombrosos Abies alba i una petita població naturalitzada de Taxus baccata.

Aeonium arboreum (L.) Webb & Berthel.

Alt Empordà: Roses, perifèria suburbana a la carretera de Montjoi, EG1578, 40 m, vessant rocós en un entorn semiurbanitzat, dos individus, 6-III-2025.

Agave attenuata Salm-Dyck

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, urbanització Tres Cales, franja entre la carretera N-340 i la zona urbanitzada del costat de mar, CF1530, 35 m, marge d’una pineda en un lloc en què s’han fet abocaments, un grup clonal amb 14 rosetes, 4-III-2025 (Fig. 1).

Espècie mexicana que fins ara no havia estat citada com a escapada a Catalunya. Sí que era coneguda, com a molt rara, al sud del País Valencià (Boix, 2017) i a Mallorca (Serapio et

al., 2023), així com a Sicília, Sardenya i punts de la península Itàlica (Musarella et al., 2024).

Agave lurida Aiton

Maresme: Teià, serra de Teià cap a Can Magarola, DF4295, 280 m, marge de camí, grup clonal d’una vintena de rosetes i una desena de rosetes joves separades fins a 10 m, 10-IV-2024 (Fig. 2).

Espècie molt rara com a escapada, citada inicialment de Salou (López-Pujol et al., 2015) i trobada després en cinc altres localitats des del Baix Ebre fins a la Selva (GómezBellver et al., 2025). És d’aspecte general similar a A. americana L., però més clar i amb dents marginals petites, més nombroses i regulars.

Allium hollandicum R.M. Fritsch

Ripollès: Vilallonga de Ter, el Catllar, prop d’una casa, DG4189, 1215 m, talús amb vegetació nitròfila, en què es fan abocaments de restes de jardí, tres individus, 10-V-2024 (Fig. 3).

Aquesta espècie originària de l’Orient Mitjà és molt utilitzada en jardineria, però s’escapa rarament, tot i que ha estat indicada com a al·lòctona casual en diversos indrets d’Europa i Estats Units. L’observació del Ripollès és, segons les dades conegudes, la primera per a Catalunya i la península Ibèrica. Ja havia estat observat a la localitat indicada l’any 2019, un sol individu que no es va poder identificar per la manca de flors madures. Cinc anys després es mantenia al mateix lloc i ja es van veure tres individus reproductors.

Allium tuberosum Spreng.

Alt Urgell: la Seu d’Urgell, marge oest de la carretera de Lleida a l’alçada del polígon industrial de Castellciutat, CG7190, 700 m, herbassars nitròfils en una parcel·la erma, taca densa amb més de 100 tiges florals, 16-IX-2024 (Fig. 4).

Tan sols hi ha una cita catalana prèvia d’aquest all utilitzat en horticultura i jardineria, al Lluçanès (Aymerich & Sáez, 2021).

Figura 2. Agave lurida.

Figura 1. Agave attenuata.

Figura 3. Allium hollandicum.

Aloe juvenna Brandham & S. Carter

Anoia: Piera, urbanització de Can Canals, cap a la Costa dels Rocs, CF9892, 290 m, talús de camí en una zona semiurbanitzada, un grup clonal amb unes 40 rosetes, 20-XII-2024 (Fig. 5). Espècie originària de zones seques d’Àfrica oriental (Tanzània i Kènia). Es cultiva força en jardineria, però no en coneixem cap citació com a al·lòctona a Europa.

Aloe officinalis Forssk.

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, urbanització Tres Cales, entorn del barranc de Cala Mosques, CF1530, 35 m, vegetació ruderal prop d’una casa, dos grups de rosetes separats uns pocs metres (un amb més de 20 rosetes i un amb cinc), 4-III-2025. A Catalunya, només hi ha una dada prèvia d’aquest tàxon, a Cambrils (Aymerich, 2020). En alguns casos podria haver estat confós amb A. vera, del qual es distingeix prou bé per les rosetes de color verd viu (no glaucescents) i les flors taronges, així com també per la tendència a fer agrupacions nombroses de rosetes (una o poques rosetes A. vera).

Aloe vera (L.) Burm. f.

Anoia: Piera, el Clot dels Xarel·los, CF9891, 275 m, marge de camí en una zona semiurbanitzada, un individu, 18-III-

2024. Baix Camp: Pratdip, sector sud de la urbanització Plana del Rei, CF2344, 110 m, taca de vegetació natural entre parcel·les edificades, un individu, 4-III-2025. Baix Empordà: Castell d’Aro, puig del Remei, EG0327, 70 m, talús herbós prop de cases, grup clonal d’una desena de rosetes, 8-V-2025. Montsià: Amposta, platja dels Eucaliptus, BF1202, 0,5 m, pineda amb vegetació ruderal, un individu, 17-II-2024.

Aspidistra elatior Blume

Gironès: Bescanó, ribera del Ter a la resclosa d’en Joga, DG7646, 105 m, plantació vella de plàtans i pollancres, un individu, 14-II-2023.

Espècie oriental que molt rarament s’escapa dels jardins. Ha estat citada de tres localitats del Baix Llobregat i la Selva (Gómez-Bellver et al., 2019; Gesti & Vilar, 2021).

Aurinia saxatilis (L.) Desv.

Alt Àneu: entre el coll d’Arcoils i el Cornèr de Vaquèira, CH3426, 2320 m, fissura de roca calcària, dos individus, 17VI-2024; Alt Àneu, port de la Bonaigua, sobre els estanyets de Cap de Port, CH3425, 2070 m, escullera artificial de blocs de granit, individu solitari, 22-VI-2024 (observació de Marc Solà, amb imatges testimoni).

Descoberta fa poc com a naturalitzada en hàbitats urbans del Pallars Sobirà (Aymerich, 2023). Aquestes són les primeres observacions en ambients més o menys naturals d’alta muntanya. Se’n desconeix l’origen, però suposem que podria haver arribat per llavors transportades accidentalment per la maquinària de les pistes d’esquí.

Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb.

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, puig de les Forques, EG0325, 65 m, replans d’un rocam sota una casa, tres individus, 7-IV-2025.

Tot i ser una cactàcia comuna al litoral català, gairebé no ha estat citada del sector nord i no en coneixem cap dada publicada de la Costa Brava estricta, tot i que sí se’n tenen diverses dades inèdites obtingudes amb un projecte en curs sobre flora al·lòctona en aquesta àrea litoral (https://lifemedcliffs.org/wp-content/uploads/2023/08/Deliverable15-Baseline-situation.pdf ).

Berberis vulgaris L.

Anoia: Piera, carretera B-224 a l’alçada de Can Pere Valls, CF9796, 320 m, vegetació de marges viaris, com a mínim un individu jove espontani i prop d’una quinzena d’adults plantats en filera, 20-XII-2024.

Documentem la reproducció anecdòtica del coralet en aquest lloc, sobretot com a referència en cas d’una eventual naturalització futura. Fins ara aquesta espècie no havia estat indicada de la Catalunya mediterrània, i només es coneixia de comptades localitats dels àmbits dels Pirineus i del Montseny. Suposem que els individus adults es van plantar com a

Figura 4. Allum tuberosum.

Figura 5. Aloe juvenna.

P. AYMERICH

resultat de revegetacions d’obres viàries, però desconeixem quan.

Berteroa incana (L.) DC.

Alt Empordà: Llançà, serra del Socarrador, a l’est del coll de Grifeu, EG1292, 100 m, clariana de brolla, sobre roques silícies, individu solitari, 14-V-2025.

Aquesta espècie només havia estat indicada de la Cerdanya, on és coneguda com a naturalitzada en menys de cinc punts.

Bidens aurea (Aiton) Sherff

Ripollès: Ripoll, entre Engordans de Baix i Cal Sant Pare, CG3370, 670 m, prat de dall, una desena d’individus, 25-XI2024.

Bothriochloa barbinodis (Lag.) Herter

Alt Empordà: Garriguella, carretera Figueres-Llançà, EG0686, 35 m, vora la cruïlla de Vilajuïga i Garriguella, marge de carretera, uns pocs centenars d’individus, 7-X2024; Garriguella, accés a la urbanització Vent d’Empordà, EG0687, 40 m, marge de carretera, uns 40 individus, 7-X2024; Garrotxa: Maià de Montcal, carretera Figueres-Besalú, DG7972, 175 m, marge de carretera, uns 20 individus, 7-X2024. Ripollès: Sant Joan de les Abadesses, DG4076, carretera de Ripoll a la perifèria oest del nucli urbà, 780 m, marge de carretera, menys de 10 individus, 20-XI-2024.

Dades que contribueixen a documentar la ràpida expansió pels hàbitats viaris d’aquesta gramínia americana, introduïda a Catalunya cap a finals dels anys 2000.

Canna indica L.

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, zona semiurbanitzada sobre la riera de Sant Pol, EG0327, 20 m, bardissa humida prop de cases, un grup clonal, 8-V-2025. Selva: la Cellera de Ter, ribera de la riera d’Osor a l’alçada de Can Camps, DG6945, 160 m, herbassar de vorada de bosc, un grup clonal ben desenvolupat, 14-VI-2024.

Observacions de C. indica en sentit estricte, fins ara no citada amb seguretat al nord de Catalunya (cf. Sáez & Aymerich, 2021). La major part de citacions d’aquesta espècie corresponen realment a l’híbrid de jardineria Canna ×generalis L.H. Bailey & E.Z. Bailey. També al nord-est català, a Canet d’Adri (Gironès), està documentada per imatges (Jordi López-Pujol: https://www.inaturalist.org/observations/287908641; https://www.inaturalist.org/observations/287904601).

Casuarina cunninghamiana Miq.

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, Sant Jordi d’Alfama, sobre la cala de Calafató, CF1731, 10 m, parcel·la semiconstruida i abandonada, uns 30 individus, 30-I-2025.

Butlletí ICHN 89 (3), 2025

Arbre d’origen australià que només havia estat citat com a escapat en ambients urbans de la ciutat de Barcelona, on es coneix des dels anys 1980 (Casasayas, 1989). La població incipient de l’Ametlla de Mar està formada per individus de mides diverses, fins a un màxim de tres metres, i s’ha originat per dispersió de llavors des d’exemplars plantats en marges de carrers pròxims. Gairebé només creix en superfícies pavimentades amb formigó, sense penetrar a les superfícies amb vegetació seminatural adjacents.

Catalpa bignonoides Walter

Berguedà: Berga, perifèria sud de la zona urbana, DG0461, 660 m, bardisses, tres individus (un ja reproductor), 12-VI-2025.

En aquesta localitat s’ha pogut confirmar que les plantes corresponen efectivament a C. bignonoides, sobre la base dels caràcters florals d’un individu que ha assolit la maduresa reproductiva.

Catalpa speciosa Teas

Alt Urgell: la Seu d’Urgell, ribera del Segre al tram del canal del Segre, CG7390-7490, 680 m, bosc de ribera, unes quantes desenes d’individus espontanis, alguns ja reproductors, 5-VI-2025.

La presència d’una població més o menys naturalitzada de Catalpa en aquesta zona es coneix de fa anys, però havien estat atribuïdes a C. bignonoides Walter (Aymerich, 2014), com totes les dades catalanes del gènere i la gran majoria de les europees. Però l’observació recent de caràcters florals (longitud de la inflorescència, nombre de flors, longitud del tub i dels lòbuls de la corol·la, longitud d’estams i estil) en plantes espontànies ha posat de manifest que concorden amb C. speciosa i no pas amb C. bignonioides, aplicant els criteris d’Olsen & Kirkbride (2017). És probable que C. speciosa també hagi estat confosa en altres llocs amb C. bignonoides, perquè són dues espècies germanes originàries d’Amèrica del Nord, molt similars pels caràcters vegetatius, i les plantes escapades són en general juvenils que no produeixen flors. És convenient la confirmació de la identitat específica de moltes citacions prèvies de C. bignonioides. Almenys a Amèrica, Catalpa speciosa sembla que als vivers actualment es cultiva més que C. bignonoiodes (Olsen & Kirkbride, 2017), tot i que no hem detectat plantes comercialitzades a Catalunya que s’etiquetin com a C. speciosa. A Europa, C. speciosa ha estat indicada a Itàlia, on s’assenyala que hi ha confusions freqüents entre les espècies de Catalpa (Galasso et al., 2018).

Catalpa sp.

Osona: Gurb, entre el mas Pladesala i el riu Gurri, DG4146, 450 m, talús entre camps, un individu probablement reproductor, 28-V-2025. Selva: Osor, riera d’Osor més amunt del pont dels Soldats, DG6243, 330 m, arbreda de ribera, un individu no reproductor, 2-X-2024.

Dades d’individus dels quals no s’han vist les flors, que no s’assignen a C. bignonioides o C. speciosa pel risc de confusions.

Cedrus atlantica (Endl.) Carrière

Berguedà: Castellar de n’Hug, fonts del Llobregat, DG1881, 1230-1250 m, marges de camins i afloraments rocosos, desenes de juvenils, 16-IV-2025. Pallars Jussà: la Torre de Cabdella, Molinos, CG3396, 980-1030 m, bosc jove vora cases, desenes d’individus juvenils, 29-IX-2024; Solsonès: la Coma i la Pedra, perifèria sud del poble, sota la Closa, CG8370, 970-990 m, bosc de roures clar, uns 20 individus joves, 1-XII-2024.

Cedrus deodara (D. Don) G. Don

Gironès: Fornells de la Selva, riera de la Torre al costat del polígon industrial de Girona, DG8240, 100 m, plantació de pollancres seminaturalitzada, un individu jove, 14-II-2023.

Celtis occidentalis L.

Garrotxa: Sant Joan les Fonts, la Canya, àrea àmplia al voltant de Can Sofia, DG5873, 345-360 m, bardisses i arbredes semiartificials, nombre indeterminat de juvenils barrejats amb individus plantats (més escàs que l’espècie següent a la mateixa àrea), 25-X-2024.

Arbre nord-americà que a Catalunya només havia estat indicat d’una localitat del Gironès i del Segre a la ciutat de Lleida (Aymerich, 2022; Sáez & Aymerich, 2021).

Celtis sinensis Pers.

Garrotxa: Sant Joan les Fonts, la Canya, àrea àmplia al voltant de Can Sofia, DG5873, 345-360 m, bardisses i arbredes semiartificials, nombre indeterminat (de l’ordre de desenes) d’individus juvenils barrejats amb arbres plantats, 25-X-2024.

Espècie només indicada d’una localitat de la Selva (Gesti, 2022) i d’una del Gironès (Aymerich, 2022). Per ara, el nord-est de Catalunya és l’única àrea d’Europa en què aquest arbre de l’est asiàtic s’ha citat com a al·lòcton i amb indicis de naturalització.

Cenchrus longisetus M.C. Johnst.

Noguera: la Baronia de Rialb, Gualter, CG5043, 370 m, talús de carretera, grup dens d’uns 2 m2, aparentment escapat des de jardins veïns, 18-XI-2024.

Segons les dades disponibles, aquesta seria la citació més interior a Catalunya d’aquesta gramínia, que ja està molt estesa a les zones d’influència marítima.

Chlorophytum comosum (Thunb.) Jacques

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, les Penyes, EG0124, 95 m, cavitats d’un mur de blocs de roca en un car-

rer, dos individus, 7-IV-2025; Sant Feliu de Guíxols, puig de les Bateries, EG0326, 90 m, terraplè en què s’havien fet abocaments, un individu, 7-IV-2025.

Chorispora tenella (Pall.) DC.

Alt Urgell: Montferrer i Castellbò, Aravell, camp de golf, CG6991, 725 m, herbassars dins el camp de golf, nombre indeterminat (com a mínim una desena), 23-VI-2023 (identificació a partir d’imatges obtingudes per Jordi Dalmau).

Brassicàcia originària de l’Orient pròxim i Europa oriental, que ha estat introduïda en moltes altres zones (POWO, 2024) i que sobretot a Amèrica té comportament invasor. Aquesta és la primera citació a la Catalunya autònoma, però ja havia estat observada l’any 2021 a Naüja, localitat de l’Alta Cerdanya situada uns 50 km cap a l’est (Lewin, 2021), dada que va ser la primera dels àmbits català i ibèric. Es desconeix si s’ha establert a Aravell o es va tractar d’una aparició casual lligada a sembres fetes al camp de golf. És d’aspecte general molt similar a Strigonella africana (L.) Botsch. [Malcolmia africana L.], estesa a les zones seques de la Depressió de l’Ebre, de la qual es pot diferenciar sobretot pels sèpals sacciformes i pels fruits lleument torulosos i de bec llarg.

Chrysanthemum indicum L.

Berguedà: Berga, perifèria nord-oest del nucli urbà, sota cal Ninxo, DG0361, 750 m, talús entre camps, dos individus, 20-XI-2023.

Coleus neochilus (Schltr.) Codd. [Plectranthus neochilus Schltr.]

Baix Camp: Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, l’Almadrava, CF1933, 15 m, taca de garriga enmig de parcel·les edificades, un individu petit, 9-XII-2023. Espècie originària del sud d’Àfrica, que es cultiva sovint al litoral. Ja havia estat indicada com a escapada, i en algun cas naturalitzada, al País Valencià (Laguna, 2000) i a les Balears (Cerrato et al., 2023). La seva aparició està relacionada amb l’arrelament de fragments llençats des de jardins.

Commelina communis L.

Selva: Osor, les Mines d’Osor, riera d’Osor sota el Pidevall, DG6544, 255 m, vegetació higròfila en fangars, dues taques d’uns 2 m2 cadascuna, 2-X-2024.

Cornus sanguinea L. subsp. australis (C.A. Mey.) Soó

Osona: Vic, perifèria del polígon industrial de les Casasses, DG4045, 455 m, talussos prop de zones mig enjardinades, almenys una desena d’individus joves no plantats, pròxims a adults plantats, 15-IV-2024. Selva: la Cellera de Ter, vora Can Moner, DG6747, 180-190 m, bardisses i marges de camins, almenys una vintena d’individus espontanis, 15-VII-2024.

P. AYMERICH

Cornus sanguinea subsp. australis és una subespècie de sanguinyol originària del sud-est d’Europa, que s’utilitza en enjardinaments i és fàcilment inadvertida. Aparentment és la primera vegada que es cita a Catalunya i a la península Ibèrica, però és molt probable que es trobi en altres zones, en especial a l’entorn de plantacions viàries i de vivers de jardineria. Es separa de la subespècie sanguinea sobretot per la pilositat de l’anvers foliar, formada només per pèls adpresos i medifixos en australis, mentre que en la subespècie nominal hi ha bàsicament pèls patents, tot i que poden estar barrejats amb alguns pèls medifixos. En general, considerem que seria interessant obtenir més informació sobre els Cornus sanguinea àmpliament utilitzats en les darreres dècades en plantacions viàries, i sovint naturalitzats, ja que en força casos podrien correspondre a aquest tàxon al·lòcton.

Cotoneaster apiculatus Rehder & E.H. Wilson

Alt Urgell: les Valls de Valira, Ars, camp del Ruf, CH6700, 1400 m, talús en un marge de prat, individu solitari, 29-X2024. Solsonès: la Coma i la Pedra, perifèria sud del poble, sota la Closa, CG8369-8370, 980-990 m, bosc clar de roures i bardisses, població naturalitzada amb un mínim de 15 individus, 1-XII-2024; la Coma i la Pedra, perifèria nord del poble, cap a la Granja, CG8271, 1025-1035 m, vorades i clarianes de boscos joves, uns 10 individus dispersos, 24-V-2024.

Cotoneaster bullatus Bois

Ripollès: Camprodon, entorn de la font Nova, DG4884, 945-960 m, sotabosc d’arbredes de caducifolis, 16 individus, la major part reproductors, 2-XII-2024 (Fig. 6).

Espècie molt rara a Catalunya, de la qual abans només s’havien observat uns pocs individus a Sant Joan de les Abadesses, també al Ripollès (Aymerich, 2019). La dada de Camprodon és la primera que correspon clarament a una població en via de naturalització. Aquestes plantes presenten caràcters (fulles fins a 10 cm, fruits de més de 0,8 cm) que alguns autors europeus atribueixen a C. rehderi Pojark, no reconegut com a espècie a la Xina, d’on és originari; aquí adoptem el criteri de Dickoré & Kasperek (2010) de considerar com a sinònims C. bullatus i C. rehderi.

Cotoneaster divaricatus Rehder & E.H. Wilson

Ripollès: Ripoll, perifèria nord del nucli urbà, cap a Can Cels, DG3372, 700 m, bardissa, dos individus, 25-XI-2024.

Cotoneaster franchetii Bois

Berguedà: Castellar del Riu, Espinalbet, al costat del càmping Font Freda, DG0062, 1220-1230 m, bosc jove de pi roig, mínim 200 individus, 6-I-2025; Gironella, ribera del Llobregat a la part sud del nucli urbà, DG0753, 440 m, arbreda poc densa, un individu jove a uns metres d’un parell d’adults plantats en un camí, 23-XI-2024. Moianès: Monistrol de Calders, perifèria nord del poble, vessants sobre la riera de Golarda, DG1823, 450 m, bardisses, mínim tres individus, 4-IV-2025.Osona: Seva, urbanització Can Garriga, DG3726, 590-600 m, marges de camí i clarianes de màquia en una zona semiurbanitzada (juntament amb C. coriaceus i C. pannosus), uns 20 individus, 2-I-2024; Seva, urbanització del Muntanyà, entre la carretera del Muntanyà i el carrer de les Agudes, DG3829, 715 m, parcel·la amb vegetació natural en una àrea semiurbanitzada, mínim 10 individus, 3-X-2024. Ripollès: Camprodon, urbanització de Font-rubí, part alta vora la Mare de Déu de les Neus, DG5185, 1130 m, vorada de bosc, cinc individus de mides diverses, 10-V-2024. Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, perifèria nord-oest de la zona urbanitzada, CG8265, 1015 m, marge de carretera, un individu, 6-XII-2023.

Cotoneaster horizontalis Decne.

Solsonès: la Coma i la Pedra, perifèria nord del poble, a l’entorn ampli de l’Hotel Fonts del Cardener, CG8270-8370, 1000-1030 m, una quinzena d’individus molt dispersos, bardisses i boscos clars, 6-I-2024; Guixers, Vilamantells, torrent de les Salines, CG8265, 1030 m, vorada de bosc, individu solitari, 6-X-2024.

Cotoneaster pannosus Franch.

Anoia: Sant Martí de Tous, la Pineda, CG7704, 430-450 m, bosc clar de pi blanc i marges de camins, població naturalitzada extensa, amb desenes d’individus, 3-II-2025.

Cotoneaster perpusillus (C.K. Schneid.) Flinck & B. Hylmö

Ripollès: Camprodon, urbanització de Font-rubí, part alta vora la Mare de Déu de les Neus, DG5185, 1120-1135 m, prats mesòfils, matollars i bosc clar, població extensa d’un centenar d’individus, 10-V-2024; les Llosses, Boixassa, sota Can Ràfols, DG2968, 780 m, vorada de bosc, individu solitari, 2-XII-2024. Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, perifèria nord-oest de la zona urbanitzada, CG8265, 1025-1030 m, vorades i clarianes de bosc pròximes a un jardí abandonat, uns 40 individus, 6-XII-2023.

Figura 6. Cotoneaster bullatus.

Crassula muscosa L.

Baix Ebre, el Perelló, barri de Torretes, CF0727, 140 m, talús rocós sota cases, uns 50 individus, 30-I-2025. Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, sobre la cala del Vigatà, EG0224, 50-60 m, vessant rocós, població nombrosa de més de 100 individus, 6-IV-2025.

Crassula tetragona L.

Baix Ebre, l’Ametlla de Mar, Calafat, CF1933, 15 m, franja entre un camí i una brolla, uns 15 individus juvenils, 30I-2025.

Cupressus sempervirens L.

Baix Camp: l’Hospitalet de l’Infant, l’Almadrava, CF1933, 10 m, erms enmig d’una àrea urbanitzada, quatre individus (dos reproductors de mida petita, de menys de 2 m), 30-I-2025. Baix Ebre, l’Ametlla de Mar, Calafat, CF1833, 30 m, brolla pròxima a una zona urbanitzada, dos individus, 30-I-2025. Observacions de xiprers escapats de cultiu en un sector del territori del qual no es tenien citacions.

Delosperma cooperi (Hook f.) L. Bolus

Alt Urgell: el Pont de Bar, Aristot, turó del castell, CG88692, 1250 m, coberta de terra d’una cabana, amb Petrosedum sediforme i altres plantes autòctones, taca clonal d’uns 3 m2, 10-III-2025. Cerdanya: Ger, carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell entre Ger i All, DG0495, 1110 m, marge de carretera, lluny de cases i jardins, una taca clonal de 0,3 m2, 23-VII-2024 (Fig. 7). Osona: el Brull, a l’est del poble, les Alzines, DG4229, 860 m. talús entre una àrea enjardinada i una carretera, una desena d’individus entre plantats i escapats, 17-VI-2024.

Delosperma ecklonis (Salm-Dyck) Schwanthes

Baix Empordà: Forallac, vora Mas Teixidor, EG0644, 70 m, herbassar ruderal vora una casa, grup poc dens fent una taca de 0,5 m2, 24-II-2025.

Aizoàcia sud-africana que a Europa sembla que només es coneix a Catalunya, on primer es va trobar ben naturalitzada en roquissars litorals de Blanes (Aymerich, 2015) i recentment s’ha observat també en altres punts del litoral septentrional i en ambients similars (Gómez-Bellver et al., 2025). L’observació de Forallac és la primera apartada del mar i en un hàbitat nitròfil.

Euonymus fortunei (Turcz.) Hand.-Mazz.

Selva: la Cellera de Ter, vora Can Moner, DG6747, 190 m, talús entre un camp i un camí, taca clonal d’uns 5 m2, 15-VII2024 (Fig. 8).

Primera citació, com a al·lòctona, d’aquesta espècie a Catalunya i la península Ibèrica. És un arbust reptant, originari de l’est d’Àsia, ja conegut com a més o menys naturalitzat a l’Europa occidental de clima temperat.

Euonymus japonicus Thunb.

Berguedà: Berga, entre mas d’Huguets i el Parany, DG0361, 725-730 m, fondal humit entre camps, mínim dos individus fent taques clonals, 20-XI-2023.

Espècie molt rara com a escapada a l’interior de Catalunya (cf. Sáez & Aymerich, 2021).

Fraxinus americana L.

Berguedà: Avià, Graugés, vora la Roca, DG0557, 600-605 m, bardisses i marges de camp, uns 20 individus juvenils, d’origen desconegut, 10-IX-2024. Pallars Jussà: la Torre de Cabdella, entre Molinos i la plana de Mont-ros, vessant entre la carretera i el riu Flamisell, CG3295, 920 m, arbreda de caducifolis, uns 15 individus, la gran majoria juvenils, 29IX-2024.

Gaillardia × grandiflora van Houtte

Alt Urgell: Josa i Tuixén, poc a l’oest de Cal Ramonillo, CG7977, 1060 m, herbassar en un marge de camí, dos individus, 19-VI-2024.

Figura 7. Delosperma cooperi.

Figura 8. Euonymus fortunei.

Gasteria carinata (Mill.) Duval var. carinata

Anoia: Piera, urbanització de Can Canals, cap a la Costa dels Rocs, CF9892, 285 m, talús en una zona semiurbanitzada, amb altres plantes al·lòctones procedents de jardineria, sis grups clonals amb desenes de rosetes, 13-V-2024 (Fig. 9).

Espècie molt rara com a escapada de jardins, que a Catalunya havia estat indicada d’un parell de localitats del Baix Camp i la Ribera d’Ebre (Aymerich & Gustamante, 2015; Gómez-Bellver, 2023). Les dades prèvies corresponien a la var. verrucosa (Mill.) van Jaarsv., mentre que la de Piera és de la var. carinata

Grevillea juniperina R. Br.

Baix Empordà: Forallac, vora Mas Teixidor, EG0644, 70 m, vegetació nitròfila vora una casa, enmig d’una catifa de Tradescantia pallida (vegeu més endavant), un individu reproductor, 24-II-2025 (Fig. 10).

Arbust originari de l’est d’Austràlia, que aparentment no havia estat citat com a al·lòcton a Europa. La seva presència a Forallac deriva d’abocaments de restes de jardí. Atribuïm aquesta planta a G. juniperina amb cautela, perquè en jardineria es comercialitzen també híbrids amb participació d’aquesta espècie, que són de separació complicada.

abyssinica (L. f.) Cass.

Berguedà: Gironella, ribera del Llobregat entre el poble i la Colònia Bassacs, DG0753, 440 m, herbassar higròfil, individu solitari, 26-XI-2024. Garrotxa, Sant Joan les Fonts, a l’est de la casa del Serrat de Dalt, DG5773, 360 m, marge de camp, 2-3 individus, 25-X-2024.

Hedera colchica (K. Koch) K. Koch

Osona: Seva, urbanització del Muntanyà, sot de l’Om, DG3827, 700 m, marge d’alzinar, taca clonal esparsa laxament per uns 8 m2, 30-I-2024; urbanització del Muntanyà, entre la carretera del Muntanyà i el carrer de les Agudes, DG3828, 720 m, parcel·la amb vegetació natural en una àrea semiurbanitzada, aparentment un individu solitari, 3-X-2024 (Fig. 11).

Primera observació a Catalunya, com a planta escapada de jardí, d’aquesta heura originària del Caucas, que es reconeix per la pràctica absència de fulles netament lobades, sovint més llargues que amples. Ja havia estat citada a València (Armitage et al., 2016) i és més freqüent a l’Europa humida.

Hedera hibernica (Poit.

Alt Camp: el Pont d’Armentera, riba dreta del riu Gaià per damunt del pont, CF6382, 350 m, bosc de ribera, 29-IV2025. Garrigues: el Cogul, riu de Set sota el poble, CF0793, 255 m, bardissa i bosc de ribera, 1-IV-2025. Segrià, Aspa, riu de Set sobre el poble, CF0695, 225 m, bardissa i bosc de ribera, 1-IV-2025.

Aquesta heura de distribució atlàntica no havia estat citada com a naturalitzada a la plana de Ponent i en general és molt rara com a escapada a les comarques seques. Sembla ben establerta al riu de Set, amb diversos nuclis en trams separats.

Hesperocyparis glabra (Sudw.) Bartel

Baix Ebre: el Perelló, la Collada, CF0429, 265 m, brolla calcícola i pineda de repoblació, una vintena d’individus joves, 4-III-2025. Baix Empordà: l’Escala, massís del Montgrí,

Guizotia

Figura 9. Gasteria carinata.

Figura 10. Grevillea juniperina, amb Tradescantia pallida, en un herbassar ruderal.

Figura 11. Hedera colchica (a la dreta, per comparar, també es veuen fulles d’H. helix).

la Clota, EG1459, 110-120 m, brolles, una vintena d’individus joves, 8-IV-2024. Garrigues: Castelldans, vessant sudoest del tossal del Timorell, CF1496, 390-410 m, vessant sec i pedregós, amb brolla calcícola i alguns pins, uns 30 individus en part plantats i en part espontanis (com a mínim 10 joves), 22-IV-2024.

Indicis de naturalització incipient d’aquest tàxon en sectors nous del territori. Les dades catalanes prèvies de H. arizonica (Greene) Bartel s’han de referir a H. glabra, el qual abans havia estat tractat com a varietat de la primera espècie i que se’n distingeix per la resina blanca de les fulles i per l’escorça més llisa.

Iris florentina L. [I. albicans Lange]

Baix Camp: Alcover, entre el Convent de les Arts i el mas de la Mosca, CF4670, 260 m, herbassar ruderal en un lloc amb abocaments de terres, 5-6 grups clonals, 15-IV-2025. Conca de Barberà: Pira, les Eres, a la perifèria nord del nucli urbà, CF5087, 405 m, erm ruderal a l’entorn d’una antiga zona enjardinada, població de desenes d’individus, 2-IV2024.

Espècie molt rara a Catalunya, que només havia estat citada del Montsant i de zones suburbanes de Barcelona i del Maresme (Gómez-Bellver, 2023). També ha estat observada recentment al litoral nord de Catalunya, a Palafrugell (Jordi López-Pujol: https://www.inaturalist.org/observations/110384885).

Jasminum mesnyi Hance

Anoia: Jorba, cap a Cal Bofier Vell, CG8106, 410 m, talús entre un camp i una carretera, lluny de cases, taca clonal d’1 m2, 3-II-2025. Baix Empordà: Forallac, sobre el marge esquerre del torrent de la Revetlla, a l’alçada de la Masia, EG0744, 65 m, bardissa vora un camí, taca clonal d’uns 6 m2, 24-II-2025. Vallès Occidental: Polinyà, polígon industrial del Nord-est, DG2901, 160 m, marge de carretera, taca clonal de 6 m2, 13-II-2025.

Noves localitats d’una espècie que tan sols havia estat indicada d’uns pocs punts de l’entorn de la serra de Collserola, en ambients suburbans (Aymerich & Sáez, 2021; GómezBellver, 2023).

Jasminum nudiflorum Lindl.

Berguedà: Gironella, perifèria nord del nucli urbà, DG0754, 460 m, talús rocós, uns 10 m2 coberts per diversos grups clonals, 11-I-2025.

Koelreuteria paniculata Laxm.

Selva: la Cellera de Ter, sector de Can Moner i Can Vinyoles, al nord del nucli urbà, DG6747-6847, 180-200 m, marges de camins i talussos de camps, 15-VII-2024.

En aquesta zona hi ha una població plenament naturalitzada, situació excepcional a Catalunya. S’hi troben unes po-

ques desenes d’individus reproductors, sobretot en talussos entre camps, alguns dels quals podrien haver estat plantats. Al seu entorn, en una superfície d’unes 8 ha, hi ha centenars d’individus joves. Ja havia estat citada d’aquesta àrea, però com a al·lòctona casual, per Gesti (2023).

Lamium galeobdolon subsp. argentatum (Smejkal) J. Duvig.

Solsonès: Sant Llorenç de Morunys, torrent del Pou, CG8366, 935 m, arbreda en un fondal humit pròxim a una casa, poblament clonal dens que ocupa uns 100 m2, 11-II-2024.

Lantana camara L.

Alt Empordà: Cadaqués, carretera de Cadaqués al Cap de Creus, EG2384, 90 m, matollar mediterrani, individu solitari, 25-X-2024; Pau, urbanització Olivars, EG1084, 85 m, petit torrent amb vegetació espontània envoltat de cases, individu solitari, 8-V-2023. Anoia: Piera, urbanització del Portell, CF9991, 285 m, matollar mediterrani vora cases, dos individus, 20-XII-2024. Vallès Oriental: l’Ametlla del Vallès, sector de Can Genís, DG3713, 325 m, pineda envoltada de terrenys edificats, uns 30 individus, 26-III-2025.

Localitats en comarques en les quals encara no s’havia citat aquesta espècie (entesa en sentit ampli, incloent híbrids), que ja està molt estesa al litoral meridional i central, segons el recull de Gómez-Bellver (2023). Les localitats empordaneses tenen interès per ser les primeres observacions al litoral septentrional, mentre que les altres dues aporten informació sobre la penetració d’aquesta planta cap a l’interior.

Lavandula dentata L.

Alt Empordà: Llançà, zona de l’estació de tren, EG1290, 10 m, talús de carretera rocós, més de 50 individus, 14-V2025; Roses, perifèria suburbana a la carretera de Montjoi, EG1578, 30 m, vessant rocós en un entorn semiurbanitzat, una desena d’individus, 6-III-2025.

Aquesta espècie gairebé no ha estat indicada al litoral septentrional, tot i ser poc rara com a escapada de jardins als sectors central i meridional de la costa.

Leucanthemum × superbum (J.W. Ingram) D.H. Kent

Solsonès: la Coma i la Pedra, marge est de la urbanització del Port del Comte, CG8170, 1660 m, herbassar ruderal en un marge de bosc de pins, a pocs metres de cases, dos grups clonals que sumen una superfície de menys d’1 m2, 5-VI2024.

A Catalunya es coneix una sola citació prèvia d’aquest híbrid de jardineria, a Berga (Aymerich, 2023).

Lobelia laxiflora subsp. angustifolia (A. DC.) Eakes & Lammers

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, àrea semiurbanitzada de les Penyes, sota el Monti-calvari, EG0224, 75 m, fis-

sura de paviment d’un carrer, un individu reproductiu, 7-IV2025 (Fig. 12).

Segons les informacions disponibles, segona citació europea d’aquest tàxon nord-americà. La dada prèvia correspon també a un hàbitat urbà, al mur d’un parc de Barcelona (Gómez-Bellver et al., 2019).

Mahonia × decumbens Stace

Moianès: Calders, urbanització la Guàrdia, DG1526, 500 m, pineda adjacent a una zona edificada, cinc individus, 4-IV-2025; Monistrol de Calders, perifèria nord del poble, vessants sobre la riera de Golarda, DG1723, 430-450 m, bardisses i arbredes, uns vint individus, 4-IV-2025.

Myoporum laetum G. Forst.

Baix Ebre, l’Ametlla de Mar, Calafat, CF1832, 10 m, parcel·la arbrada amb vegetació seminatural entre cases, uns trenta individus, 30-I-2025.

Oenothera lindheimeri (Engelm. & A. Gray) W.L. Wagner & Hoch

Alt Empordà: Cadaqués, sobre el mas d’en Duran, EG2283, 100 m, camp d’oliveres, individu solitari, 23-IX2024.

Opuntia streptacantha Lem.

Alt Empordà: Sant Climent Sescebes, a l’est de l’estany de Serra Seguer, DG9592, 115 m, marges de camins i camps abandonats al voltant d’una casa, unes quantes desenes d’individus, entre plantats i espontanis, 14-V-2025 (Fig. 13).

Espècie fins ara no citada de Catalunya, i que ja era coneguda al País Valencià, Andalusia i Itàlia (Galasso et al., 2018; Verloove et al., 2020, 2024). És similar a les formes espinoses d’Opuntia ficus-indica, però té segments més arrodonits i amb espines blanques adpreses als segments i en gran part deflexes. Aquest nucli empordanès s’ha originat per plantació als marges d’un camí, com a tanca vegetal, amb multi-

Butlletí ICHN 89 (3), 2025

plicació vegetativa posterior i expansió puntual a prats secs adjacents.

Oxalis dillenii Jacq.

Osona: Vic, perifèria del polígon industrial de les Casasses, DG4045, 445 m, vegetació ruderal, menys de 10 individus, 7-V-2025.

Paraserianthes lophanta (Willd.) I.C. Nielsen

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, urbanització Tres Cales, entorn del barranc de Cala Forn per sobre de la carretera N-340, CF1531, 35 m, clarianes de màquia pertorbada, cinc individus adults d’edats diverses, 4-III-2025; l’Ametlla de Mar, urbanització Tres Cales, marge sud de l’àrea urbanitzada entre la carretera N-340 i l’autopista, al costat de l’Avinguda de Cala Forn, CF1631, 20 m, màquia pertorbada, dos individus adults, 4-III-2025.

Paulownia fortunei (Seem.) Hemsl. × P. elongata S.H. Yu

Alt Urgell: Montferrer i Castellbò, a l’oest de Montferrer, CG6989, 700 m, talús a la perifèria d’una plantació de Paulownia parcialment tallada, almenys dos individus immadurs aparentment procedents de rebrots d’arrel, 30-IV-2025. Segrià: Torres de Segre, riberal del Segre cap al mas del Jaumot, BG9301, 115 m, bardissa, uns 15 arbres reproductius junts, probablement grup clonal resultant de rebrots d’arrel d’un sol individu, 27-III-2025.

La identificació segura de les espècies de Paulownia és poc fiable si no es poden analitzar els seus caràcters reproductius, cosa que sovint no passa perquè els individus escapats que es troben són juvenils que no floreixen. Però fins i tot en cas de poder observar flors i fruits la seva identificació pot ser incerta, ja que es venen diversos híbrids entre dues o tres espècies i també retrohíbrids, la major part dels quals corresponen a marques comercials registrades. Gairebé sempre les dades de plantes escapades es refereixen a P. tomentosa, única citada fins ara a Catalunya, però aquestes adscripcions s’han d’interpretar amb molta cautela i a la

Figura 12. Lobelia laxiflora.

Figura 13. Opuntia streptacantha.

pràctica seria més adequat tractar-les com a observacions de Paulownia sp Recentment hem tingut l’oportunitat de veure en flor dos nuclis d’aquests arbres, que aparentment s’han generat per multiplicació vegetativa (rebrotada d’arrel) després de ser tallats els individus plantats. En tots dos llocs les flors presenten els mateixos caràcters i les plantes es pot excloure que corresponguin a P. tomentosa. Els seus caràcters florals s’aproximen en general als de P. fortunei pel calze de longitud una mica superior a 2 cm, amb lòbuls netament més curts que el tub i amb toment de pèls bruns estelats, caràcters que no presenta P. tomentosa. Però divergeixen de P. fortunei perquè la corol·la presenta una carena ventral ben marcada i perquè els estams són relativament curts (uns 2,5 cm). Atès que aquests darrers caràcters sí que es presenten en P. elongata (la qual també té toment estelat) i que els híbrids P. fortunei × P. elongata es comercialitzen, considerem que el més probable és que aquestes plantes ho siguin. No coneixem dades prèvies d’aquest híbrid com a escapat de cultiu.

Paulownia cf. tomentosa Steud.

Alt Penedès: Sant Llorenç d’Hortons, marge sud del nucli urbà, DF0190, 210 m, erm amb vegetació ruderal en una zona en gran part edificada, un individu juvenil, 16-V-2024. Referim de forma dubtosa aquesta citació a P. tomentosa, perquè és el que s’ha anat fent per defecte amb totes les observacions catalanes (i sembla que també europees) del gènere. Però la detecció de l’híbrid P. fortunei × elongata (vegeu comentari previ) obliga a ser prudents i a reconsiderar moltes citacions prèvies.

Pelargonium peltatum (L.) L’Hér.

Anoia: Piera, urbanització de Can Canals, cap als Bancals, CF9892, 290 m, talús en què s’han fet abocaments de jardineria, barrejat amb Senecio angulatus, taca d’uns 8 m2, 16V-2024.

Es coneixen tres citacions prèvies d’aquest gerani com a al·lòcton, a Vilassar i l’Hospitalet de l’Infant (Casasayas, 1989) i a la Ràpita (Curcó, 2019).

Phyllostachys nigra (Lindl.) Munro

Gironès: Bescanó, ribera del Ter a les Deveses, DG7647, 110 m, marge d’un bosc de ribera degradat, taca clonal d’uns 50 m2 de superfície, 14-II-2023. Osona: Sant Pere de Torelló, polígon industrial, DG4157, 545 m, marge d’un camp, grup clonal d’uns 3 m2, 12-XII-2023 (Fig. 14).

Primeres citacions d’aquesta espècie a Catalunya, segons les informacions conegudes.

Phyllostachys reticulata (Rupr.) K. Koch

Alt Penedès: Sant Llorenç d’Hortons, torrent de la Plaça prop de la depuradora d’aigües, DF0191, 155 m, fondal humit amb bardissa i canyar, taca clonal d’uns 80 m2, 16-V2024. Berguedà: Avià, Graugés, vora la Roca, DG0557, 600-

nigra.

605 m, bardisses i marges de camp, taca clonal d’uns 150 m2, 10-IX-2024. Garrotxa: Vall de Bianya, Hostalnou de Bianya, vora Can Grèvol, DG5374, 365 m, talús sobre una riera, taca clonal d’uns 300 m2, 25-X-2024 (Fig. 15). Pla de l’Estany: Serinyà, cap a Can Martí de l’Oli, DG7967, 205 m, zona d’antics horts abandonats, taca clonal d’uns 500 m2, 27-XI2024.

Bambú que, a Catalunya, prèviament només havia estat citat del riu Ter a Girona (cf. Sáez & Aymerich, 2021). La diferenciació, basada en caràcters vegetatius, d’aquesta espècie i les dues següents és complicada i sovint comporta algunes incerteses. Hem assignat a P. reticulata les poblacions que

Figura 14. Phyllostachys

Figura 15. Phyllostachys reticulate.

presenten anell nodal marcat però no pas més prominent que la cicatriu foliar i que tenen l’anell molt sovint sense pruïna blanca. La seva determinació, com per altres Phyllostachys, s’ha basat en gran part en els criteris de Brusa (2023) per als bambús introduïts a la Llombardia.

Phyllostachys sulphurea (Carrière) Rivière & C. Rivière

Garrotxa: Sant Aniol de Finestres, torrent de la Sala, DG6659, 380-385 m, fondal d’un torrent i antics camps, població extensa amb més de 500 m2, amb tiges molt grosses, 22-XI-2024 (Fig. 16); Sant Feliu de Pallerols, riera de Sant Miquel sota Sant Miquel de Pineda, DG5851, 500 m, bosc de ribera esclarissat, taca d’uns 50 m2 i tiges disperses en 50 m lineals, 22-XI-2024. Gironès: Bescanó, Trullars, torrent Rissec, DG7245, 135 m, marges d’un torrent entre camps, taca d’uns 80 m2, 12-II-2025. Selva: Sant Julià de Llor i Bonmatí, Bonmatí, aiguabarreig del torrent de la Canova i el Ter, DG7246, 125 m, talussos humits sobre un torrent, taca d’uns 200 m2, 12-II-2025.

Aquesta espècie havia estat citada prèviament al Montnegre (Aymerich, 2023). Hem assignat a P. sulphurea les poblacions amb anell nodal inconspicu, banda pruïnosa blanca ampla i internodes finament puntejats (caràcter difícil d’apreciar).

Phyllostachys viridiglaucescens (Carrière) Rivière & C. Rivière

Selva: la Cellera de Ter, al nord de Can Pla, al pas de la Via Verda del Carrilet, DG6847, 170 m, talussos sobre un camí, taca clonal densa d’uns 30 m2, 14-VI-2024; la Cellera de Ter, barri de Puigdaspre, DG6846, 170 m, talús entre dos erms amb vegetació ruderal, taca clonal d’uns 30 m2,

14-VI-2024; la Cellera de Ter, al costat de Can Benet Gros, DG6848, 160 m, entre una casa i una arbreda, taca clonal densa d’uns 20 m2, 14-VI-2024 (Fig. 17). Terra Alta: Horta de Sant Joan, ribera del riu de Canaletes a la Venta de Caixarro, BF7737, 325 m, bardissa vora l’aigua, taca clonal d’uns 12 m2, 28-II-2025.

Segons les dades disponibles, primeres citacions d’aquesta espècie a Catalunya i a la península Ibèrica. Es caracteritza sobretot per l’anell nodal una mica més prominent que la cicatriu foliar i per les tiges més o menys pruïnoses (especialment quan són joves).

Physalis peruviana L.

Solsonès: Llobera, sota la Coma, CG7343, 820 m, marge de camí, en un lloc en què s’havien fet abocaments de residus, una desena d’individus, 12-X-2024.

Picea abies (L.) H. Karst.

Ripollès: Setcases, baga de Queràs, DG4094-4194-4193, 1470-1600 m, boscos de pins i avets, centenars d’individus, VIII-2024.

Segons les informacions disponibles, aquesta és la primera localitat de la Catalunya autònoma en què es confirma el caràcter invasor de P. abies, a partir d’individus plantats en repoblacions forestals. A la baga de Queràs s’ha vist un nombre gran d’individus de mides molt diferents escampats per diverses hectàrees, i una part són individus òbviament no plantats que ja produeixen pinyons. La naturalització i la tendència invasora de P. abies és ben coneguda als Pirineus d’administració francesa, però a Catalunya s’han documentat bàsicament aparicions anecdòtiques d’individus dispersos, i

Figura 16. Phyllostachys sulphurea.

Figura 17. Phyllostachys viridiglaucescens.

una naturalització incipient només s’havia registrat en una altra localitat ripollesa, Espinavell (Aymerich, 2019).

Pinus brutia Ten.

Baix Ebre: el Perelló, la Collada, CF0429, 240-270 m, pinedes de repoblació sobre calcàries, 4-III-2025. Ribera d’Ebre: Garcia, les Planes, CF0556-0656, 40-45 m, plantacions en dipòsits al·luvials del riu Siurana, 24-IV-2025.

A Catalunya, aquest pi de la Mediterrània oriental ha estat citat només del barranc de la Galera, entre el Montsià i el Baix Ebre, on s’indica que havia estat utilitzat en assajos forestals, però no es concreta la seva abundància ni si es van veure individus no plantats (Buira et al., 2009). La seva presència a les dues noves localitats que es reporten també és deguda a plantacions forestals, que en aquest cas són extensives i afecten diverses hectàrees (mínim 9 ha a Garcia, nombre indeterminat al Perelló) i a centenars o milers de pins. No s’ha pogut constatar la reproducció espontània d’aquesta espècie, que si es produeix deu ser esporàdica, ja que tots els arbres d’aquestes pinedes semblen d’edats molt similars i al seu sotabosc gairebé no s’hi veuen pins joves. Alguns pins juvenils que creixien al marge extern de la plantació de Garcia eren P. halepensis, mentre que al Perelló se n’han vist uns quants però no s’ha pogut determinar si són P. brutia o P. halepensis.

Plumbago auriculata Lam

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, sota el mirador dels Frares, EG0224, 75 m, vessant rocós, tres individus, 6-IV2025.

Podranea ricasoliana (Tanfani) Sprague

Anoia: Piera, urbanització de Can Canals, cap a la Costa dels Rocs, CF9892, 290 m, matollar de Pistacia lentiscus, taca d’uns 10 m2, 20-XII-2024. Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, Calafat, torrentera al sud de Cala Llobeta, CF1832, 15 m, vegetació espontània en un petit fondal envoltat de construccions, taca d’uns 20 m2, 30-I-2025. Espècie molt poc citada a Catalunya, i la dada de l’Anoia té interès especial per l’altitud i la situació relativament interior. En tots dos casos es tracta d’una expansió per creixement vegetatiu des de jardins adjacents, forma de naturalització habitual d’aquesta planta i altres de creixement lianoide.

Prunus cerasus L.

Pallars Jussà: Sarroca de Bellera, sota la borda del Notari, CG2790, 820 m, bardissa, taca clonal d’uns 50 m2, 28-IX2024.

Pseudosasa japonica (Steud.) Makino.

Garrotxa: Sant Feliu de Pallerols, riera de Sant Miquel sota Sant Miquel de Pineda, DG5851, 500 m, bosc de ribera esclarissat, taca clonal d’uns 100 m2, 22-XI-2024.

Pyracantha crenulata (D. Don) M. Roemer

Selva: Brunyola i Sant Martí Sapresa, camps de Can Pla, DG7339, 195 m, talussos en un marge de camp, plantada com a tanca lineal en unes desenes de metres i diversos individus joves dispersos al voltant, 12-II-2025.

Segona citació recent confirmada d’aquesta planta, després d’una a Osona que com aquesta es situa en l’àmbit ampli de les Guilleries. Citacions prèvies s’havien considerat confusions segures o probables amb P. fortuneana (Maxim.) H.L. Li, similar però amb fulles obovades. Un treball recent, però, ha proposat tractar com a una sinònims aquests dos tàxons, que serien extrems de variabilitat morfològica d’una mateixa espècie que s’ha d’anomenar P. crenulata (Feng et al., 2021). Si s’accepta aquest criteri, P. crenulata seria una espècie originària de l’est d’Àsia àmpliament estesa com a al·lòctona a la Catalunya oriental i central.

Rhus typhina L.

Lluçanès: Prats de Lluçanès, torrent Merdinyol al molí del Cingle, DG2049, 630 m, bardissa, una vintena de tiges juvenils espontànies, resultants de l’expansió vegetativa d’un individu aparentment plantat, 21-IX-2024.

Rosa gallica L.

Berguedà: Casserres, sobre el torrent de Vinçà, DG0453, 525 m, marge de carretera, amb Yucca gloriosa i altres plantes procedents d’abocaments de jardineria, dos grups clonals petits, 1-VI-2025.

Rosa multiflora Thunb.

Conca de Barberà: Montblanc, riu d’Anguera cap als molins de la Vila, CF4782, 310 m, bardissa, taca d’uns 10 m2, 15-V-2024.

A Catalunya només havia estat indicada de la riera de Vallvidrera, al Baix Llobregat (Gómez-Bellver et al., 2019). La planta de Montblanc correspon a una forma de jardí de flors dobles (aparentment var. carnea), no al morfotip salvatge de flors simples.

Salvia hispanica L.

Lluçanès: Prats de Lluçanès, torrent Merdinyol més avall del molí del Cingle, DG2049, 625 m, llera del torrent, individu solitari, 21-IX-2024.

Salvia microphylla Kunth

Berguedà: l’Espunyola, el Pla de Caus, CG9755, 820 m, matollar en un vessant rocós sota una casa, una taca clonal, 2010-2024. Garrotxa: Sant Joan les Fonts, la Canya, vora Can Sofia, DG5873, 350 m, herbassar nitròfil, individu solitari, 25-X-2024. Osona: Folgueroles, pla de les Cabres, DG4342, 610 m, herbassar al costat d’una àrea urbanitzada, 5-VI-2024.

P. AYMERICH

Salvia sylvestris L.

Ripollès: Vilallonga de Ter, Tregurà de Dalt, part baixa del poble, DG4188, 1370 m, marge de carretera i talussos per sobre, uns 40 individus, 29-VII-2024.

Nucli aparentment originat per l’escapament de plantes cultivades com a ornamentals en un jardí adjacent. Primera vegada que es constata aquest origen a Catalunya, ja que les poblacions prèviament conegudes al Pallars Sobirà (Aymerich, 2020) semblen relacionades amb l’activitat agroramadera (sembres de prats de dall).

Sedum palmeri S. Watson

Gironès: Bescanó, vora el pont de Bonmatí, DG7246, 140 m, desmunt de roca al costat d’edificis i carretera, mínim tres individus, 12-II-2025.

Sedum praealtum A. DC.

Alt Penedès: Torrelles de Foix, Puig-Vell, CF8184, 390395 m, talussos herbosos sobre camps, uns 15 individus en tres agrupacions, 5-III-2025. Anoia: Vallbona d’Anoia, perifèria nord de la zona urbana, CF 9297, 325 m, talús de carretera, dos individus, 18-III-2024; Piera: urbanització de Can Canals, cap a la Costa dels Rocs, CF9892, 300 m, bosc de Pinus halepensis vora cases, un individu, 20-XII-2024; Piera: urbanització del Portell, CF9991, 285 m, matollar mediterrani vora cases, un individu, 20-XII-2024. Baix Camp: l’Aleixar, perifèria nord-oest del nucli urbà, CF3663, 270 m, talús sobre una carretera, 4-5 individus, 18-II-2025. Baix Ebre: el Perelló, barranc del Salt per sobre el pont de les Torretes, CF0727, 140 m, vessant rocós, mínim cinc individus, 30-I-2025.

Solanum bonariense L.

Anoia: Piera, al sud de Can Cairot, 9894, 290 m, herbassar nitròfil i bardissa, uns 15 individus, 16-V-2024.

Spiraea cantoniensis Lour.

Moianès: Monistrol de Calders, riba esquerra de la resclosa de la Païssa, a la riera de Golarda, DG1824, 440 m, marge d’un camp abandonat, més de 30 individus persistents de cultiu en una filera densa d’uns 50 m de longitud, al costat dels quals s’observen menys de cinc peus petits (juvenils o rebrots d’arrel), 4-IV-2025.

Squilla numidica Jord. & Fourr. [Charybdis numidica (Jord. & Fourr.) Speta]

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, puig de les Forques, EG0325, 65 m, herbassar ruderal, una desena d’individus, 7-IV-2025.

Stachys byzantina K. Koch

Solsonès: Guixers, Cal Riu de Valls, CG9066, 850 m, talús herbós sota un camp, població d’uns 40 individus, 26XII-2024.

Symphoricarpos albus (L.) S.F. Blake

Osona: Seva, urbanització del Muntanyà, entre la carretera del Muntanyà i el carrer de les Agudes, DG3829, 715 m, parcel·la amb vegetació natural en una àrea semiurbanitzada, taca clonal que ocupa uns 600 m2, 3-X-2024.

Tradescantia pallida (Rose) D.R. Hunt

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, urbanització Tres Cales, entorn del barranc de Cala Mosques, CF1530, 35 m, vegetació ruderal prop d’una casa, petit grup clonal de 0,3 m2, 4-III2025 (Fig. 15). Baix Empordà: Forallac, vora Mas Teixidor, EG0644, 70 m, taca clonal d’uns 2 m2 en un herbassar ruderal i a pocs metres uns quants peus esparsos en una arbreda, enmig d’una catifa de T. fluminensis Vell., 24-II-2025.

Trachycarpus fortunei (Hook.) H. Wendl.

Alt Empordà: Sant Llorenç de la Muga, torrent de Sant Joan sobre l’aiguabarreig amb el riu Muga, DG8285, 160165 m, fondal d’un torrent, uns 30 individus joves, 10-IV2025. Anoia: Jorba, riu Anoia cap a Ca l’Hortalà, CG8004, 315 m, bosc de ribera, individu jove, 3-II-2025. Gironès: Sant Julià de Llor i Bonmatí, ribera del Ter al pla de Dalt, DG6945, 140-150 m, bosc de ribera, uns 100 individus, 14II-2024. Garrotxa: Sant Aniol de Finestres, torrent de la Sala, DG6659, 380-385 m, fondal d’un torrent i antics camps, població gran amb desenes de juvenils i una desena de reproductors, 22-XI-2024. Osona: Santa Cecília de Voltregà, torrent del Clos sota la Quintana, DG3450, 565-575 m, arbreda humida sota una casa, 40-50 individus no reproductors. Selva: Osor, fondal de la riera d’Osor més amunt del pont dels Soldats, DG6243, 350 m, arbreda, mínim cinc individus no reproductors, 2-X-2024.

La dada del Gironès és destacable perquè correspon a una població naturalitzada, amb individus de mides molt diverses i presència de reproductors. Aparentment s’hauria originat per dispersió de fruits de palmeres velles (una trentena) plantades en un marge de camp o antic viver pròxims, i que actualment estan integrades en una vegetació llenyosa espontània.

Tipuana tipu (Benth.) Kuntze

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, Sant Jordi d’Alfama, sobre la cala de Calafató, CF1731, 10 m, parcel·la semiconstruida i abandonada, quatre individus de mida petita (un reproductor), 30-I-2025.

Butlletí ICHN

(3), 2025

Ulmus laevis Pall.

Berguedà: Berga, entre el polígon industrial de la Valldan i Cal Pere Vic, DG0261-0361, 770-780 m, marges d’un camí i arbredes adjacents, mínim 15 individus (sis plantats vells, sis immadurs espontanis i tres d’origen incert), 28-IV-2025.

Viburnum rhytidophyllum Hemsl.

Moianès: Monistrol de Calders, perifèria nord del poble, vessants sobre la riera de Golarda, DG1823, 460 m, bardissa, un individu reproductor, 4-IV-2025. Osona: Seva, urbanització del Muntanyà, entre la carretera del Muntanyà i el carrer de les Agudes, DG3828, 720 m, parcel·la amb vegetació natural en una àrea semiurbanitzada, quatre individus juvenils, 3-X-2024.

Espècie d’origen xinès que a Catalunya només havia estat indicada a Camprodon, Ripollès (Aymerich & Sáez, 2021).

Wisteria sinensis (Sims) DC.

Baix Camp: Alcover, marge de la carretera C-14 a l’alçada del molí d’Alcover, CF4872, 220 m, vorada d’un bosc de pi blanc, taca de desenes de metres quadrats, parcialment epífita dels pins, 15-IV-2025.

Aquesta liana d’origen oriental s’escapa rarament, i encara no havia estat citada de les comarques del sud.

Yucca aloifolia L.

Osona: Seva, Sant Miquel de Balenyà, vessant sud del serrat de la Creu, DG3732, 610 m, lloc en què s’havien fet abocaments de terres, un grup clonal, 21-II-2025. Vallès Occidental: Sabadell, Torre del Canonge, DG20502, 215-220 m, marges de camps i boscos clars, desenes d’individus, 23XII-2024.

Tot i que Yucca aloifolia és relativament freqüent com a escapada a la franja litoral i prelitoral, hem considerat convenient destacar la localitat de Sabadell, per ser la que presenta una població més nombrosa entre les conegudes, amb diferència. Al voltant de la Torre del Canonge hi ha grups de l’espècie en diversos llocs, però fa un poblament molt important en un marge de separació de camps, al llarg del qual hi ha grups clonals en uns 300 m de longitud. Aquestes plantes podrien provenir de plantacions fetes a primers del segle XX, i actualment hi ha bastants individus de grans dimensions que han quedat integrats dins la vegetació espontània (pinedes clares). Pel que fa a la localitat d’Osona, és una de les poques conegudes en zones interiors, i Y. aloifolia s’hi troba juntament amb una gran població (desenes de grups clonals) de la més freqüent Y. gloriosa.

Yucca gigantea Lem.

Alt Penedès: Torrelles de Foix, vessant del marge esquerre de la riera de Pontons més amunt de les Dous, CF7983, 430 m, talús entre una carretera i la riera, en un lloc en què s’ha-

vien fet abocaments, tres individus adults arborescents, 5-III2025 (Fig. 18); Anoia: Piera, urbanització de Can Canals, cap als Bancals, CF9892, 290 m, talús en què s’han fet abocaments de jardineria, un individu adult arborescent i sis joves en un radi de 20 m, 16-V-2024; Piera, urbanització de Can Martí de l’Estela, CG9600, 420 m, talussos amb vegetació ruderal, quatre individus juvenils, 20-XII-2024. Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, cap al Vilar d’Aro, EG0327, 30 m, vorada de bosc prop de cases, tres individus, 8-V-2025; Torrent, els Trullars, EG1044, 65 m, espai herbós en què s’havien fet abocaments de terres, dos individus grossos reproductors i dos joves, 24-II-2025. Vallès Occidental: Sentmenat, urbanització Pedra Santa, DG2703, 235 m, arbreda en una zona semiurbanitzada, tres individus juvenils, 13-II-2025.

Localitats que contribueixen a definir l’àrea en què es naturalitza aquesta espècie. Les citacions de l’Alt Penedès, l’Anoia i el Vallès són relativament interiors i en cotes altes, mentre que fins ara havia estat citada només d’indrets més pròxims a la franja litoral. Pel que fa a les dades empordaneses, al litoral septentrional gairebé no ha estat citada. Aplicant un criteri molt analític (Smith & Figueiredo, 2016) aquestes plantes, com la gran majoria de les citacions catalanes de Y. gigantea (o potser totes), correspondrien a Y. guatemalensis Baker i no pas a Y. gigantea estricta, però la divisió de Y. gigantea en dues espècies té poca acceptació (p. ex. POWO, 2024).

Referències

Armitage, J., Marshall, R. & Guillot, D. 2016. Hedera colchica ‘Sulphur Hearth’, a new cultivar for the Spanish alien flora. Bouteloua, 25: 74-84.

Aymerich, P. 2014. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. Orsis, 28: 7-47.

Aymerich, P. 2015. Nota sobre plantes al·lòctones d’origen ornamental a la Costa Brava (nord-est de la península Ibèrica). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 79: 65-68. Aymerich, P. 2019. Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. II. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 83: 3-21. Aymerich, P. 2020. Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. III. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 84: 101124.

Figura 18. Yucca gigantea.

P. AYMERICH

Aymerich, P. 2022. Rare ornamental trees in the process of naturalization in the lower Ter River (Catalonia, Iberian Peninsula). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 86: 127-130.

Aymerich, P. 2023. Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. IV. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87: 225238.

Aymerich, P. & Gustamante, L. 2015. Nuevas citas de plantas alóctonas de origen ornamental en el litoral meridional de Cataluña. Bouteloua, 20: 22-41.

Aymerich, P. & Sáez, L. 2019. Checklist of the vascular alien flora of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula, Spain). Mediterranean Botany, 40: 215-242.

Aymerich, P. & Sáez, L. 2021. Aportacions a la flora al·lòctona catalana. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 85: 151-162.

Boix, R.J. 2017. Flora alóctona de la comarca de l’Alacantí. Introducción, naturalización de invasión de especies vegetales exóticas en la provincia de Alicante. Tesi doctoral. Universitat d’Alacant. 834 p.

Brusa, G. 2023. I bambù negli habitat naturali e seminaturali: specie, distribuzione ed ecologia. Natura Bresciana, 46: 5-46.

Buira, A., Balada, R., Mesa, D., Álvarez de la Campa, J.M., Arrufat, M., Beltran, J., Cardero, S., Curto, R., Royo, F., Torres, L. & Sáez, L. 2009. Noves contribucions al coneixement del massís del Port (NE de la península Ibèrica). Orsis, 24: 117-140. Casasayas, T. 1989. La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona. 880 p. Cerrato, M.D, Cortés-Fernández, I., Ribas-Serra, A., Mir-Roselló, P.M., Cardona, C. & Gil, L. 2023. Time pattern variation of alien plant introductions in an insular biodiversity hotspot: the Balearic islands as a case study for the Mediterranean region. Biodiversity and Conservation, 32: 2585–260. Curcó, A. 2019.Novetats florístiques per al delta de l’Ebre. Soldó, 49: 14-16.

Dickoré, W.B. & Kasperek, G. 2010. Species of Cotoneaster (Rosaceae, Maloideae) indigenous to, naturalising or commonly cultivated in Central Europe. Willdenowia, 40: 13-45.

Feng, H., Wei, S., Wang, L., Chen, S., Fan, Q. & Liao, W. 2021. A taxonomic revision of the Pyracantha crenulata complex (Rosaceae, Maleae). Phytotaxa, 478: 239-252.

Galasso, G., Conti, F., Peruzzi, L., Ardenghi, N.M.G., Banfi, E., Celesti-Grapow, L., Albano, A., Alessandrini, A., Bacchetta, G., Ballelli, S., Bandini Mazzanti, M., Barberis, G., Bernardo, L., Blasi, C., Bouvet, D., Bovio, M., Cecchi, L., Del Guacchio, E., Domina, G., Fascetti, S., Gallo, L., Gubellini, L., Guiggi, A., Iamonico, D., Iberite, M., Jiménez-Mejías, P., Lattanzi, E., Marchetti, D., Martinetto, E., Masin, R.R., Medagli, P., Passalacqua, N.G., Peccenini, S., Pennesi, R., Pierini, B., Podda, L., Poldini, L., Prosser, F., Raimondo, F.M., Roma-Marzio, F., Rosati, L., Santangelo, A., Scoppola, A., Scortegagna, S., Selvaggi, A., Selvi, F., Soldano, A., Stinca, A., Wagensommer, R.P., Wilhalm, T. & Bartolucci, F. 2018. An updated checklist of the vascular flora alien to Italy. Plant Biosystems, 152: 179-303. Gesti, J. 2022. Aportacions al coneixement de la flora de les Guilleries orientals i àrees properes (nord-est de Catalunya) – V. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural , 86: 175-186.

Gesti, J. 2023. Flora de les Guilleries orientals. Eumo Editorial. Vic. 218 p.

Gesti, J. & Vilar, L. 2021.Aportacions al coneixement de la flora de les Guilleries orientals i àrees properes (nord-est de Catalunya) – III. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 85: 163-169.

Gómez-Bellver, C. 2023. Flora vascular ocasional, naturalitzada i invasora al territori comprès per Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. Tesi doctoral (inèdita). Universitat de Barcelona. 1233 p.

Gómez-Bellver, C., Nualart, N., Ibáñez, N., Burguera, C., Álvarez, H. & López-Pujol, J. 2019. Noves dades per a la flora aŀlòctona de Catalunya i del País Valencià. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 83: 23-40.

Gómez-Bellver, C., Nualart, N., Bosch, A., Ibáñez, N. & LópezPujol, J. 2025. Cataloging the alien flora of the Costa Brava (NE Iberian Peninsula): New findings and updates in a plant invasion hotspot. Diversity 17: 160.

Laguna, E. 2000. Del nombre botánico de algunos grupos de especies cultivadas o asilvestradas en el oriente ibérico. Flora Montiberica, 15: 21-30.

Lewin, J.M. & Schwab, P. 2021. Nouvelles contributions à la flore des Pyrénées-Orientales. Observations 2020-2021. Bulletin de la Societé Mycologique et Botanique de Catalogne Nord, 36: 25-32. López-Pujol, J., Guillot, D. & van der Meer, P. 2015. Tres nuevos ágaves para la flora alóctona catalana. Bouteloua, 22: 55-63.

Musarella, C.M., Laface, V.L.A., Angiolini, C., Bacchetta, G., Bajona, E., Banfi, E., Barone, G., Biscotti, N., Bonsanto, D., Calvia, G., Cambria, S., Capuano, A., Caruso, G., Crisafulli, A., Del Guacchio, E., Di Gristina, E., Domina, G., Fanfarillo, E., Fascetti, S., Fiaschi, T., Galasso, G., Mascia, F., Mazzacuva, G., Mei, G., Minissale, P., Motti, R., Perrino, E.V., Picone, R.M., Pinzani, L., Podda, L., Potenza, G., Rosati, L., Stinca, A., Tavilla, G., Villano, C., Wagensommer, R.P. & Spampinato, G. 2024. New alien plant taxa for Italy and Europe: an update. Plants, 13: 620.

Olsen, R.T. & Kirkbride, J.H. 2017. Taxonomic revision of the genus Catalpa (Bignoniaceae). Brittonia, 69: 387-421.

POWO. 2025. Pants of the World Online: Yucca gigantea. Disponible a: https://powo.science.kew.org/taxon/urn:lsid:ipni. org:names:543700-1 [Consulta gener 2025]

Sáez, L. & Aymerich, P. 2021. An annotated checklist of the Vascular Plants of Catalonia (north-eastern Iberian Peninsula). Kitbook Serveis Editorials. Barcelona. 717 p.

Serapio, J., Laguna, E., Gómez-Bellver, C., Domínguez, L.A., Verloove, F. & Sáez, L. 2023. Contribution to the alien flora of the Balearic Islands. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87: 11-28.

Smith, G.F. & Figueiredo, E. 2016. Widely cultivated, large-growing yuccas: notes on Yucca elephantipes, Yucca gigantea and Yucca guatemalensis. Bradleya, 34: 28-37.

Verloove, F., Sánchez Gullón, E. & Guiggi, A. 2020. On Opuntia spinulifera and O. streptacantha (Cactaceae) new to Spain, and the status of O. huajuapensis in that country. Mediterranean Botany 4: 121-125.

Verloove, F., Guillot, D., Guiggi, A., Martí, E. & Serra, L. 2024. New naturalized populations of Opunta streptacantha (Cactaceae) from Spain. Bouteloua, 36: 314-320.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (3): 155-156. 2025

NOTA BREU

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

Primeros registros de Aedes pullatus (Coquillett, 1904) (Diptera: Culicidae) en la provincia de Lleida

First records of Aedes pullatus (Coquillett, 1904) (Diptera: Culicidae) in the province of Lleida

Carlos Pradera1 & Alberto Bernués-Bañeres1

1 Anticimex 3D Sanidad Ambiental SAU. 08174, Sant Cugat del Vallès (Barcelona). A/e: carlos.pradera@anticimex.es, alberto.bernues@anticimex.es

Autor per a la correspondència: Carlos Pradera. A/e: carlos.pradera@anticimex.es

Rebut: 24.07.2025. Acceptat 20.08.2025. Publicat: 30.09.225.

Aedes pullatus (Coquillett, 1904) es un mosquito de la Región Holártica que se encuentra distribuido en zonas montañosas en torno a 2.000 m.s.n.m., aunque en zonas más septentrionales se encuentra a menor altura (Becker et al., 2020). Según Schaffner et al. (2001), se encuentra asociada a ambientes fríos donde la disminución de la latitud se compensa con un aumento de la altitud. Tiene una sola generación al año dependiendo su ciclo larvario de charcos y pozas temporales del deshielo de nieves (Becker et al., 2020). Pasa el invierno en la etapa de huevo, su desarrollo es lento y el adulto emerge desde finales de la primavera hasta principios del verano (Schaffner et al., 2001). Las hembras se pueden concentrar lejos de los focos de cría, siendo mamófila y mostrándose agresiva con los humanos (Becker et al., 2020); si bien, no se ha demostrado su implicación en la transmisión de patógenos (Schaffner et al., 2001). Rioux et al. (1975) observaron su autogénesis.

Aedes pullatus es una especie poco estudiada en España y escasean las citas. Margalef (1948) recolectó adultos en Prat Fondal (2.200 m.s.n.m.), municipio de Ger (Girona), que citó como Aëdes jugorum Villeneuve, 1919. Torres Cañamares (1979) la citó en Veguillas de Tajo (1.600 m.s.n.m) (Cuenca) y, basándose en Margalef (1948), la citó en el Pirineo, Cerdaña Catalana y Andorra, a 2.000 m.s.n.m. Encinas Grandes (1982), citando a los dos autores anteriores, estableció su distribución en Cuenca y el Pirineo Catalán. Lucientes & Delacour (2012) la encontraron en trampas de captura para adultos en Ardia, concejo de O Grove (25 m.s.n.m.) (Pontevedra). Bueno-Marí et al. (2012), en su revisión bibliográfica, ofrecieron su distribución para Cuenca, Girona, Huesca, Lleida y Pontevedra. Sin embargo, y aunque en este trabajo aparece la provincia de Huesca, no se aportan referencias bibliográficas concretas, lo cual puede ser una errata documental. Con el ánimo de aclarar las dudas a este respecto, Bernués-Bañeres, A., firmante del presente artículo y coautor

DOI: 10.2436/20.1502.01.215

Figura 1. Hembra de Aedes pullatus de Lladorre en vista lateral (a), vista dorsal del pronoto (b) y vista dorsal del abdomen (c). Autor: C. Pradera. a b

de Bueno-Marí et al. (2012), ha constatado la errata documental, no existiendo bibliografía previa publicada para la provincia de Huesca. Adicionalmente, respecto a la cita para Lleida, tampoco es exacta si atendemos a Margalef (1948), quien ubica la especie en el Prat Fondal (Ger, Girona) y sobre la que se basan Bueno-Marí et al. (2012). Cabe añadir que teniendo en cuenta su ecología, la cita para Pontevedra

C. PRADERA & A. BERNUÉS-BAÑERES

(Lucientes & Delacour, 2012) es rara. En último lugar, Rueda et al. (2017) encontraron larvas de A. pullatus y Aedes refiki Medschid, 1928 en pequeños cauces de los términos municipales de Orea (Guadalajara) y Albarracín (Teruel) en altitudes de 1.600 m.s.n.m.

Por nuestra parte, aportamos la captura de hembras de A. pullatus en dos zonas de Lleida.

1. 1 ♀, Lles de la Cerdanya, Baixa Cerdanya, Lleida, 14VIII-2021, Refugio Cap del Rec, 1.950 m.s.n.m, al atardecer sobre humano, C. Pradera leg.; 1 ♀, ibidem, Torrente de l’Orri, 1.990 m.s.n.m.; 1 ♀, ibidem, Lago de l’Orri, 2.160 m.s.n.m.

2. 1 ♀, Lladorre, Pallars Sobirà, Lleida, 22-VI-2025, Pla de Boavi, 1.470 m.s.n.m., por la mañana sobre humano, C. Pradera leg.; 2 ♀, ibidem, cerca del río Sellante, 1.680 m.s.n.m.; 1 ♀, ibidem, junto al río Broate, 2.010 m.s.n.m (Fig. 1).

En ambas zonas, las hembras de A. pullatus tienen acceso a fuentes de alimento para la ingesta de sangre. Hay presencia de ganado vacuno y equino que, durante la primavera y verano, pastan por una amplia zona. Además, son espacios muy frecuentados por turistas y excursionistas. Margalef (1948) dejó escrita la agresividad de A. pullatus con humanos al escribir que fue “atacado”.

La identificación de los ejemplares recolectados se realizó siguiendo los criterios taxonómicos de Becker et al. (2020). Los ejemplares se conservan en la colección particular de uno de los autores (C. Pradera).

Bibliografía

Becker, N., Petric, D., Zgomba, M., Boase, C., Madon, M.B., Dahl, C. & Kaiser, A. 2020. Mosquitoes and their control. Third Edition. Springer Heidelberg Dordrecht, London-New York. 570 pp. Bueno-Marí, R., Bernués-Bañeres, A. & Jiménez-Peydró, R. 2012. Updated checklist and distribution maps of mosquitoes (Diptera: Culicidae) of Spain. European. Mosquito Bulletin, 30: 91-126. Encinas Grandes, A. 1982. Taxonomía y biología de los mosquitos del área salmantina (Diptera, Culicidae). CSIC, Salamanca. 437 pp. Lucientes, J. & Delacour, S. 2012. Resumo do “Informe de las capturas de Mosquitos (Diptera: Culicidae) realizadas en Galicia en el Programa de Vigilancia Entomológica de la Fiebre del Nilo Occidental. Año 2011”. Pp: 20-22. En: Avaliación de risco do Virus do Nilo Occidental (West Nile Virus) en Galicia. Xunta de Galicia. 35 pp.

Margalef, R. 1948. Flora, fauna y comunidades bióticas de las aguas dulces del Pirineo de la Cerdaña. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Zaragoza. 226 pp.

Rueda, J., Hernández, R. & Alarcón-Elbal, P.M. 2017. Nuevas aportaciones al conocimiento de dos especies de culícidos agrestes de España: Aedes (Rusticoidus) refiki Medschid, 1928 y Aedes (Ochlerotatus) pullatus (Coquillett, 1904) (Diptera, Culicidae). Anales de Biología, 37: 179-185.

Rioux, J.-A., Cousserans, J., Croset, H., Ben Osman, F., Gabinaud, A., Sinegre, G. & Belmonte, A. 1975. Présence du caractère autogène chez Aedes pullatus (Coquillett, 1904) et nouvelles localisations géographiques pour Aedes caspius (Pallas, 1771), Aedes mariae (Sergent et Sergent, 1903), Aedes detritus (Haliday, 1833) et Culiseta subochrea (Edwards, 1921). Annales de Parasitologie, 50(1): 131-142.

Schaffner, F., Angel, G., Geoffroy, B., Hervy, J.O. & Rhaeim, A. 2001. The mosquitoes of Europe / Les moustiques d’Europe. IRD Éditions and EID Méditerranée.

Torres Cañamares, F. 1979. Breve relación crítica de los mosquitos españoles. Revista de Sanidad e Higiene Pública, 53: 985-1002.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (3): 157-164. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Primer registro de Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) para la Península Ibérica y otras citas interesantes de Tipuloidea para Cataluña

Jorge Mederos 1, Helena Barril-Graells 2, Eduard Marquès-Mora 3, Berta Caballero-López 4

1 Associació Catalana de Bioespeleologia. A/e: mederos@gmail.com

2 Casa Perxada de Julià, 25571, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida. A/e: helenabarrilgra@gmail.com

3 Institució Alt Empordanesa per l’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN). C/Sant Vicenç, 30, 1r. 17600 Figueres, Girona. A/e: eduardmarques@hotmail.com

4 Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Departament d’Artròpodes. Passeig Picasso 5, 08003, Barcelona. A/e: bcaballerolo@bcn.cat

Autor para la correspondencia: Jorge Mederos. A/e: mederos@gmail.com

Rebut: 12.06.2025. Acceptat 09.09.2025. Publicat: 30.09.2025.

Resumen

Se cita por primera vez el género Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) para la Península Ibérica, basado en un espécimen hembra que estaba pendiente de identificación recolectado en la provincia de Girona. En total, se citan 26 especies, representando en su mayor parte nuevos registros para Catalunya o para alguna de sus cuatro provincias, incluyendo dos nuevos géneros para Catalunya.

Palabras clave: Diptera, Gnophomyia, Limoniidae, Tipulidae, Lleida, Girona, Barcelona, Tarragona.

Resum

Primer registre de Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) per a la península Ibèrica i altres cites interessants de Tipuloidea per a Catalunya

Es cita per primera vegada el gènere Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) per a la península Ibèrica, basat en un espècimen femella que estava pendent d’identificació recol·lectat a la província de Girona. En total, es citen 26 espècies, representant majoritàriament nous registres per a Catalunya o per a alguna de les seves quatre províncies, incloent dos nous gèneres per a Catalunya.

Paraules clau: Diptera, Gnophomyia, Limoniidae, Tipulidae, Lleida, Girona, Barcelona, Tarragona.

Abstract

First record of Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) for the Iberian Peninsula and other interesting records of Tipuloidea for Catalonia

The genus Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) is recorded for the first time in the Iberian Peninsula, based on an unidentified female specimen collected in Girona province. A total of 26 species are recorded, most of which are new records for Catalonia or one of its four provinces. This includes two new genera for Catalonia.

Key words: Diptera, Gnophomyia, Limoniidae, Tipulidae, Lleida, Girona, Barcelona, Tarragona.

Introducción

Los tipuloideos (Diptera: Tipuloidea) conforman uno de los grupos de dípteros más diversos del orden, con más de 15.600 taxones descritos de todo el mundo (Oosterbroek, 2025). Hasta el presente, solo tres familias de Tipuloidea se han citado de Catalunya: Limoniidae, Pediciidae y Tipulidae (Eiroa, 2002a, 2002b; Eiroa & Báez, 2002a, 2002b). En su conjunto, estas tres familias agrupan aproximadamente 165 especies citadas de Catalunya, lo cual equivale a un 45,2% de

DOI: 10.2436/20.1502.01.216

la fauna de esta superfamilia conocida de España y el 13,1% de Europa (Mederos et al., 2023; Oosterbroek, 2025).

El presente trabajo recoge algunas citas interesantes de tipuloideos de las familias Limoniidae y Tipulidae para Catalunya, como resultado de muestreos tanto periódicos como puntuales en las cuatro provincias. Pretende, igualmente, dar soporte al proyecto Catálogo de Tipuloidea de Catalunya, con el objetivo de incrementar el conocimiento actual del grupo en este territorio. Un total de 26 especies son citadas aquí como nuevos registros para Catalunya o para las pro-

J. MEDEROS ET AL.

vincias tratadas concretamente. A estas novedades se añaden además las citas de dos géneros nuevos para Cataluña con especies pendientes aún de identificación, destacando el género Gnophomyia Osten Sacken, 1860 como primera cita para la Península Ibérica.

Material y métodos

Se analiza aquí el material recolectado en varias localidades de las provincias de Barcelona, Girona, Lleida y Tarragona. Cabe destacar que los muestreos en la localidad

Arròs de Cardós (Pirineos de Lleida) fueron realizados ininterrumpidamente de abril a octubre de 2021 por el segundo autor (HBG) en los márgenes del Torrent d’Esterri de Cardós, mediante trampa Malaise y emplazada durante diez días aproximadamente por cada mes muestreado. El resto de citas son resultado de muestreos puntuales. Para la identificación del material se consultó el Catalogue of the Craneflies of the World (Oosterbroek, 2025). Los ejemplares fueron capturados mediante manga entomológica y trampa Malaise Townes, y posteriormente conservados en etanol al 70% o en seco. Los especímenes fueron estudiados con microscopio estereoscópico Motic SMZ-168. Las imágenes se

Figura 1. Mapa de Catalunya (a) con la ubicación de las localidades tratadas en este trabajo. Aspecto de tres de las localidades en el momento de los muestreos: Gualba, Barcelona (b), Sant Llorenç de la Muga, Girona (c) y Esterri de Cardós, Lleida (d) con la trampa Malaise junto a los márgenes del río de la misma localidad.

tomaron en laboratorio con un microscopio óptico Kyowa Unilux-12 83-483D, con apilado de imágenes mediante cámara iPhone 11 y posteriormente procesadas con software Helicon Focus 8.

El material se encuentra depositado en la colección del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), y para cada espécimen mencionado se incluye el número de registro correspondiente de esta institución, antecedido por el acrónimo MZB. Igualmente, algunos especímenes se encuentran depositados en la colección privada del primer autor (JM), indicado cuando corresponda. La lista de localidades se ofrece a continuación, correspondiente a los puntos de muestreo indicados en la Fig. 1a:

Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida (Fig, 1d).

Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida.

Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, Girona (Fig, 1c).

Pau, Alt Empordà, Girona.

Mornau, Alt Empordà, Girona. Vilajuïga, Alt Empordà, Girona.

Fageda d’en Jordà, Santa Pau, Garrotxa, Girona.

Gualba, Vallès Oriental, Barcelona (Fig, 1b).

Avencots del Motllat de la Pona, La Febró, Baix Camp, Tarragona (Fig, 3a).

Montcaro, Roquetes, Baix Ebre, Tarragona.

Resultados

Familia Limoniidae Rondani, 1856

Subfamilia Chioneinae Rondani, 1861

Ellipteroides (Photogonomyia) alboscutellatus (Roser, 1840)

Material estudiado: 6♂♂ 1♀, Sarroca de Bellera, Manyanet, Pallars Jussà, Lleida. 07/07/2022. L. Filbà leg. MZB 2025-5729. De este género, se citan siete especies para Europa, cinco de las cuales para España (Oosterbroek, 2025). Citada anteriormente en Catalunya, de Girona (Eiroa & Báez, 2002a), primera cita para la provincia de Lleida.

Gnophomyia sp.

Material estudiado: 1♀, Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, Girona. 10/08/2022. J. Mederos leg. MZB 2022-5622 (Fig. 2h). De este género, solo se citan siete especies del Paleártico, cinco de las cuales para el Paleártico occidental (Oosterbroek, 2024). Primera cita del género para la Península Ibérica, de la provincia de Girona.

Ilisia maculata (Meigen, 1804)

Material estudiado: 1♂, Sarroca de Bellera, Barranc de Vilella, Pallars Jussà, Lleida. 16/05/2022. L. Filbà leg. MZB 2025-5724 (Fig. 2j). De este género, se citan siete especies del Paleártico, cuatro de las cuales para Europa (Ooster-

broek, 2025). Citada anteriormente de Barcelona y Girona (Mederos, 2018; Mederos et al., 2023), primera cita para la provincia de Lleida.

Molophilus (Molophilus) aduncus Stary, 1978

Material estudiado: 5♂♂ 4♀♀, Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida. 04/06/202114/06/2021, Malaise. 1.200 m. 42°35ʹ34.1ʺN 1°15ʹ50.7ʺE. H. Barril leg. MZB 2022-5480. 2♂♂ 2♀♀, Ibidem, 28/06/2021 - 08/07/2021, Malaise. H. Barril leg. MZB 2022-5489. Citada hasta el presente de Huesca, León y Asturias (Eiroa & Carles-Tolrà, 2019; Keresztes et al., 2022), esta representa la primera cita para Catalunya, de la provincia de Lleida.

Molophilus (Molophilus) appendiculatus (Staeger, 1840)

Material estudiado: 1♂, Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida. 03/08/2021 - 16/08/2021, Malaise. 1.200 m. 42°35ʹ34.1ʺN 1°15ʹ50.7ʺE. H. Barril leg. MZB 2022-5490. Citada anteriormente de España (Eiroa & Báez, 2002a), esta constituye la primera cita para Catalunya, de la provincia de Lleida.

Rhypholophus haemorrhoidalis (Zetterstedt, 1838)

Material estudiado: 12♂♂ 10♀♀, Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida. 14/09/2021 - 27/09/2021, Malaise. 1.200 m. 42°35ʹ34.1ʺN 1°15ʹ50.7ʺE. H. Barril leg. MZB 2022-5492 a MZB 2022-5496. 5♀♀, Ibidem, 18/10/2021 - 30/10/2021. MZB 2022-5497. Especie distribuida por el Paleártico occidental. Mederos & Eiroa (2015) citan la especie por primera vez para la Península Ibérica, con material proveniente de la Vall de Boí, y posteriormente de Navarra (Mederos et al., 2018). Esta constituye la segunda cita para Catalunya, primera cita para la provincia de Lleida.

Symplecta (Psiloconopa) stictica stictica (Meigen, 1818)

Material estudiado: 1♀, Mornau, Pau, Alt Empordà, Girona. 25/03/2022. 42º17ʹ16,19ʺN 3º05ʹ12,21ʺE. E. Marquès leg. MZB 2023-1070. Especie con amplia distribución en el Paleártico. Citada previamente de Barcelona (Eiroa & Carles-Tolrá, 2019; Keresztes et al., 2022), esta constituye la primera cita para la provincia de Girona.

Tasiocera (Dasymolophilus) murina (Meigen, 1818)

Material estudiado: 18♂♂ 2♀♀, Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida. 04/06/2021 - 14/06/2021, Malaise. 1.200 m. 42°35ʹ34.1ʺN 1°15ʹ50.7ʺE. H. Barril leg. MZB 2022-5486. Citada por primera vez para España de Girona (Carles-Tolrá, 2007), esta representa la primera cita para la provincia de Lleida.

Figura 2. Dicranomyia (Glochina) bangerteri: Hypopigio en visión dorsal (a), ventral (b) y lateral (c); complejo del edeago en visión lateral (d) y dorsal (e); venación alar (f). Venación alar de Helius calviensis (g), Gnophomyia sp. (h), Thaumastoptera (Thaumastoptera) insignis (i), Ilisia maculata (j), Rhipidia (Rhipidia) maculata (k), Dactylolabis (Dactylolabis) sexmaculata (l) y Paradelphomyia senilis (m).

Trimicra pilipes (Fabricius, 1787)

Material estudiado: 1♀, Vilajuïga, Alt Empordà, Girona. 04/07/2022. E. Marques leg. (JM). Especie con amplia dis-

Butlletí ICHN 89 (3), 2025

tribución, considerada cosmopolita. Citada por primera vez para Catalunya por Eiroa & Carles-Tolrá (2019) de Barcelona, primera cita para la provincia de Girona.

Subfamilia Dactylolabinae Osten Sacken, 1860

Dactylolabis (Dactylolabis) sexmaculata (Macquart, 1826)

Material estudiado: 1♀, Avencots del Motllat de la Pona, La Febró, Baix Camp, Tarragona. 10/05/2021. 940 m. J. Mederos leg. 41°15ʹ54.5ʺN 1°00ʹ41.1ʺE. (JM) (Fig. 2l). Citada por primera vez en España de Barcelona y Lleida (Mederos et al., 2019) y posteriormente de Asturias (Keresztes et al., 2022), esta representa la primera cita para la provincia de Tarragona.

Subfamilia Limnophilinae Bigot, 1864

Epiphragma (Epiphragma) ocellare (Linnaeus, 1760)

Material estudiado: 1♀, Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Pallars Sobirà, Lleida. 04/06/2021 - 14/06/2021, Malaise. 1.200 m. 42°35ʹ34.1ʺN 1°15ʹ50.7ʺE. H. Barril leg. MZB 2022-5477. Citada de varias localidades del norte de España (Starý & Oosterbroek, 2008; Oosterbroek, 2009, Hancock et al., 2015; Keresztes et al., 2022), esta constituye la primera cita para Catalunya, para la provincia de Lleida.

Euphylidorea (Euphylidorea) sp.

Material estudiado: 1♀, Estanys de Pau, Pau, Alt Empordà, Girona. 03/05/2022. 42º17ʹ37,99”N 3º05ʹ58,31”E. E. Marquès leg. MZB 2023-1073. De España se citan tres especies de este género (Starý & Oosterbroek, 2008). Este material constituye la primera cita del género para Catalunya, para la provincia de Girona.

Paradelphomyia senilis (Haliday, 1833)

Material estudiado: 5♂♂, Riera de Gualba, Gualba, Vallès Oriental, Barcelona. 24/05/2024. 170 m. 41°43ʹ55.6ʺN 2°30ʹ16.1ʺE. Sobre la vegetación aledaña al río. J. Mederos leg. MZB 2024-3161 (Fig. 2m). 2♂♂, Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida. 03/09/2020. L. Filbà leg. MZB 20255731. Especie ampliamente distribuida por el Paleártico. Anteriormente citada de Girona (Geiger et al., 1994), esta representa la primera cita para las provincias de Barcelona y Lleida.

Subfamilia Limoniinae Rondani, 1856

Achyrolimonia decemmaculata (Loew, 1873)

Material estudiado: 2♂♂ 1♀, Fageda d’en Jordà, Santa Pau, Garrotxa, Girona. 14/08/2020. J. Mederos & S. Nafría leg. MZB 2020-1186. Especie citada en España únicamente de la provincia de Barcelona (Mederos & Eiroa, 2016; Mederos & Zaragoza, 2017), esta constituye la primera cita para la provincia de Girona.

Antocha (Antocha) vitripennis (Meigen, 1830)

Material estudiado: 2♂♂, Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, Girona. 10/08/2022. J. Mederos leg. MZB 20225618. Especie citada anteriormente de la provincia de Girona (Keresztes et al., 2022).

Dicranomyia (Glochina) bangerteri (Mendl, 1974)

Material estudiado: 1♂, Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida. 10/06/2021. L. Filbá leg. MZB 2025-5754 (Fig. 2a-f). Del subgénero Glochina Meigen, 1830 se citan 13 especies de Europa, siete de ellas para España (Oosterbroek, 2025). En la Península Ibérica se ha citado únicamente de Andorra y de Catalunya (Lleida) (Mederos & Eiroa, 2018, Mederos et al., 2023).

Dicranomyia (Dicranomyia) modesta (Meigen, 1818)

Material estudiado: 1♂, Estanys de Pau, Pau, Alt Empordà, Girona. 03/05/2022. 42º17ʹ37,99”N 3º05ʹ58,31”E. E. Marquès leg. MZB 2023-1071. Especie con amplia distribución, citada anteriormente de Barcelona y Tarragona (Eiroa & Carles-Tolrà, 2019; Keresztes et al., 2022). Primera cita para la provincia de Girona.

Dicranomyia (Melanolimonia) morio (Fabricius, 1787)

Material estudiado: 1♂, Vilajuïga, Alt Empordà, Girona. 07/04/2022. 42º19ʹ52,59”N 3º06ʹ20,54”E. E. Marquès leg. MZB 2023-1072. Especie con amplia distribución por el Paleártico. Citada anteriormente de Ávila (Starý & Oosterbroek, 2008), esta constituye la primera cita para Catalunya, para la provincia de Girona.

Dicranomyia (Numantia) fusca (Meigen, 1804)

Material estudiado: 2♂♂, Riera de Gualba, Gualba, Vallès Oriental, Barcelona. 07/06/2022. 170 m. 41°43ʹ55.6ʺN 2°30ʹ16.1ʺE. Sobre la vegetación aledaña al río. J. Mederos leg. MZB 2020-0846. Especie ampliamente distribuida en el Holártico. Anteriormente citada de Girona y Lleida (Eiroa & Carles-Tolrà, 2019), primera cita para la provincia de Barcelona.

Dicranoptycha fuscescens (Schummel, 1829)

Material estudiado: 1♀, Riera de Gualba, Gualba, Vallès Oriental, Barcelona. 29/06/2021. 170 m. 41°43ʹ55.6ʺN 2°30ʹ16.1ʺE. Sobre la vegetación aledaña al río. J. Mederos leg. MZB 2021-1563. Especie con amplia distribución en el Paleártico, y citada anteriormente de España, de Jaén (Eiroa & Báez, 2002a; Hancock, 2020), esta representa la primera cita para Catalunya, para la provincia de Barcelona.

Helius calviensis Edwards, 1928

Material estudiado: 1♀, Riera de Gualba, Gualba, Vallès Oriental, Barcelona. 07/06/2022. 170 m. 41°43ʹ55.6ʺN

Figura 3. Tipula (Pterelachisus) submarmorata. Habitat (a, b) donde se observó la población, Avencots del Motllat de la Pona (Tarragona); gonostilo externo e interno en vista lateral externa (c), dorsal (d) y lateral interna (e) y venación alar (f).

2°30ʹ16.1ʺE. Sobre la vegetación aledaña al río. J. Mederos leg. (JM) (Fig. 2g). Anteriormente citada de Andalucía, Cantabria e Islas Baleares (Mallorca, Ibiza) (Starý, 2014; Starý & Oosterbroek, 2008). Primera cita del género y de la especie para Catalunya, para la provincia de Barcelona. Limonia hercegovinae (Strobl, 1898)

Material estudiado: 3♂♂ 2♀♀, Montcaro, Ports, Roquetes, Baix Ebre, Tarragona. 1.100 m. 24/05/2012. J. Mederos leg. 40°48ʹ39.5ʺN 0°21ʹ14.3ʺE. (JM). 1♂, Torrent d’Esterri de Cardós, Arròs de Cardós, Lleida, Catalunya.19/04/2021 - 29/04/2021, Malaise. 1.200 m. 42°35ʹ34.1ʺN 1°15ʹ50.7ʺE.

Butlletí ICHN 89 (3), 2025

H. Barril leg. MZB 2022-5475. 1♀, Ibidem, 04/06/202114/06/2021. MZB 2022-5479. Anteriormente citada de España de Andalucía (Málaga) (Eiroa & Báez, 2002a; Starý, 2014). Primera cita para Catalunya, para las provincias de Lleida y Tarragona.

Rhipidia (Rhipidia) maculata Meigen, 1818

Material estudiado: 1♀, Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, Lleida. 10/06/2021. L. Filbà leg. MZB 2025-5732 (Fig. 2k). De este género, se citan seis especies de Europa, cuatro de las cuales para España (Oosterbroek, 2025). Citada anteriormente de Galicia (Lugo), Asturias (Oviedo), Euskadi (Guipúzcoa), León, Catalunya (Barcelona y Lleida) (Eiroa & Báez, 2002a; Eiroa & Carles-Tolrá, 2019; Keresztes et al., 2022; Mederos & Eiroa, 2018; Starý & Oosterbroek, 2008).

Thaumastoptera (Thaumastoptera) insignis Lackschewitz, 1940

Material estudiado: 1♂, Riera de Gualba, Gualba, Vallès Oriental, Barcelona. 07/06/2022. 170 m. 41°43ʹ55.6ʺN 2°30ʹ16.1ʺE. Sobre la vegetación aledaña al río. J. Mederos leg. (JM) (Fig. 2i). Citada anteriormente de España, de Cádiz, Jaén y Teruel (Eiroa & Báez, 2002b; Eiroa et al., 2020; Hancock, 2020). Primera cita del género y de la especie para Catalunya, para la provincia de Barcelona.

Familia Tipulidae Latreille, 1802

Subfamilia Tipulinae Latreille, 1802

Nephrotoma quadrifaria quadrifaria (Meigen, 1804)

Material estudiado: 2♂♂, Estanys de Pau, Pau, Alt Empordà, Girona. 03/05/2022. 42º17ʹ37,99”N 3º05ʹ58,31”E. E. Marquès leg. MZB 2023-1075, MZB 2023-1076. 1♂, ibidem, 10/05/2022. MZB 2023-1074. Citada anteriormente de España (Eiroa & Báez, 2002b; Medcros et al., 2023). Primera cita para la provincia de Girona.

Nephrotoma scalaris (Meigen, 1818)

Material estudiado: 1♂, Estanys de Pau, Alt Empordà, Girona. 06/05/2022. E. Marques leg. Anteriormente citada de Barcelona y Lleida (Oosterbroek, 1979; Theowald & Oosterbroek, 1981), esta constituye la primera cita para la provincia de Girona.

Tipula (Pterelachisus) submarmorata Schummel, 1833

Material estudiado: 8♂♂ 1♀, Avencots del Motllat de la Pona, La Febró, Baix Camp, Tarragona. 10/05/2021. 940 m. J. Mederos leg. 41°15ʹ54.5ʺN 1°00ʹ41.1ʺE. MZB 2021-1123 a MZB 2021-1129 (Fig. 3). Anteriormente citada de Lleida (Theowald & Oosterbroek, 1981), esta constituye la primera cita para la provincia de Tarragona.

Tipula (Vestiplex) scripta Meigen, 1830

Material estudiado: 1♂, Fageda del Retaule, Parc Natural dels Ports, La Sénia, Montsià, Tarragona. 01/08/2015 a 29/08/2015. J. Mederos leg. MZB 2018-0554. Anteriormente citada de Lleida (Theowald & Oosterbroek, 1981), esta es la primera cita para la provincia de Tarragona.

Discusión

De todas las citas enumeradas, destaca llamativamente la primera cita del género Gnophomyia para la Península Ibérica, a partir de un espécimen hembra muestreado en la provincia de Girona (Figs. 1c, 2g). Del género se citan solo 5 especies de Europa, dos de ellas geográficamente cercanas, de Francia. Las larvas de las especies del género Gnophomyia son xilófagas, observándose bajo la corteza de troncos y ramas gruesas de árboles caídos de diversas especies y con poco estado de descomposición, como Populus , Salix , Fagus , Fraxinus entre otras (Hancock, 2008; Kramer, 2011; Krivosheina, 2008; Lessieur & Quindroit, 2023; Oosterbroek, 2025). Este espécimen posee caracteres morfológicos que sugieren pertenecer a una nueva especie para la ciencia, aunque su confirmación queda pendiente hasta el estudio de material adicional de especímenes machos.

Otra cita interesante es la del género Euphylidorea, que representa la primera para Cataluña. De este género se citan 53 especies de Europa, cinco de ellas presentes en la Península Ibérica y tres en España, pertenecientes todas al subgénero Euphylidorea (Euphylidorea) (Oosterbroek, 2025). El material citado aquí, una hembra, no permite adjudicar a ninguna de estas especies el espécimen estudiado.

Tipuloidea es aún un grupo poco trabajado en Catalunya, como prueban las nuevas especies y registros publicados recientemente (Mederos et al ., 2018; Mederos et al ., 2020; Mederos et al ., 2021; Mederos 2023). Cataluña posee una orografía muy heterogénea que le permite, en pocos kilómetros, pasar del nivel del mar (unos 580 km de costa) a más de 3.000 m de altitud en los Pirineos, con bosques de diversa tipología, acantilados, terrenos volcánicos, prado de alta montaña, estanques y ríos. En su conjunto, estos paisajes albergan una rica diversidad de flora y fauna, ofreciendo un gran potencial para la presencia de especies que constituyan novedades para el territorio o nuevas para la Ciencia.

Agradecimientos

El segundo autor agradece al Ajuntament d’Esterri de Cardós y al Parc Natural de l’Alt Pirineu por dar el consentimiento para el estudio de la fauna de Diptera asociada al torrente de Arrós de Cardós. A Miguel Carles-Tolrá y Carlos Pradera Jordana, por la revisión minuciosa del manuscrito y sus interesantes aportaciones.

J. MEDEROS

Bibliografía

Carles-Tolrá, M. 2007. Géneros y especies nuevos para España (Diptera: Limoniidae, Asilidae, Heleomyzidae, Psilidae, Calliphoridae). Heteropterus Revista de Entomología, 7 (1): 107109.

Eiroa, E. 2002a. Cylindrotomidae. En: Carles-Tolrá HjorthAndersen, M. (coord.), Catálogo de los Diptera de España, Portugal y Andorra. Monografías de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 8: 48.

Eiroa, E. 2002b. Pediciidae. En: Carles-Tolrá Hjorth-Andersen, M. (coord.), Catálogo de los Diptera de España, Portugal y Andorra. Monografías de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 8: 65.

Eiroa, E. & Báez, M. 2002a. Limoniidae. En: Carles-Tolrá HjorthAndersen, M. (coord.), Catálogo de los Diptera de España, Portugal y Andorra. Monografías de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 8: 54-57.

Eiroa, E. & Báez, M. 2002b. Tipulidae. En: Carles-Tolrá HjorthAndersen, M. (coord.), Catálogo de los Diptera de España, Portugal y Andorra. Monografías de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 8: 79-81.

Eiroa, E. & Carles-Tolrá, M. 2019. Datos faunísticos nuevos sobre Tipuloideos de la Península Ibérica (Diptera: Tipuloidea: Limoniidae, Pediciidae y Tipulidae). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa, 65: 130-136.

Eiroa, E.; Keresztes, L.; Martin, L.; González, M.; Martínez, J. 2020. Contribucion al conocimiento de los Tipuloidea (Diptera) de Teruel (Aragon, este de la Peninsula Iberica). Boletin de la Sociedad Entomologica Aragonesa 67: 246-250.

Geiger, W., Podenas, S. & Brunhes, J. 1994. Contribution a la connaissance des Limoniidae (Diptera, Nematocera) des Pyrénées (France). 1. Pyrénées Orientales. Bulletin de la Société Neuchâteloise des Sciences Naturelles, 117: 23-31.

Hancock E.G. 2008. Larval habitat preferences in Palaearctic Gnophomyia (Diptera, Limoniidae) with a key to adults. Sahlbergia, 14 : 13-16.

Hancock, E.G. 2020. Some cranefly records from Cazorla National Park, Jaen Province, Spain with description of a new species of Baeoura (Diptera, Tipuloidea). Dipterists Digest (2nd series) 27: 91-100.

Hancock, E.G., Hewitt, S.M., Horsfield, D., Lyszkowsi, R.M., MacGowan, I., Ricarte, A., Rotheray, G.E. & Watt, K. 2015. Nematocera flies recorded in Serra do Courel, northwest Spain, May 2012 (Diptera: Anisopodidae, Blepharoceridae, Cylindrotomidae, Limoniidae, Pediciidae, Tipulidae and Trichoceridae) including descriptions of two new species of Limoniidae. Zootaxa, 3911: 231-244.

Keresztes, L., Eiroa, E. & Martínez, J. 2022. Observaciones sobre los Limoniidae y Pediciidae de Asturias (norte península Ibérica) (Diptera, Tipuloidea). Boletín de la Asociación española de Entomología, 46: 191-198.

Kramer, J. 2011. The craneflies of Leicestershire and Rutland (VC 55). Leicestershire Entomological Society Occasional Publications Series (Lesops) 26: 1-30.

Krivosheina, M.G. 2008. Biology of xylobiont larvae of limoniid flies the genus Gnophomyia (Diptera, Limoniidae) with description of immature stages. Zoologicheskiy Zhurnal 87: 1220-1234. Lessieur, D. & Quindroit, C. 2023. Premiere mention de Gnophomyia elsneri Stary, 1983 en France (Diptera Limoniidae Chioneinae). L’Entomologiste 79: 161-163.

Mederos, J. 2018. Confirmacion de la presencia de Nephrotoma suturalis wulpiana (Bergroth, 1888) en España y novedades para la fauna de Limoniidae y Tipulidae (Diptera) de la Serra de Collserola, Cataluña. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 82: 141-143.

Mederos, J. 2023. New Dicranomyia (Glochina) (Diptera: Limoniidae) from Catalonia, north-eastern Iberian Peninsula. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87 (4): 193-200.

Mederos, J., Brañas-Valcárcel, N. & Eiroa, E. 2023. «Tipuloïdeus de Catalunya». A: Catàleg de la biodiversitat de Catalunya [en línia]. Barcelona: ICHN. Disponible en: https://ichn.iec.cat/ cataleg-de-la-biodiversitat-de-catalunya/ [Fecha de consulta: 25 mayo 2025].

Mederos, J. & Eiroa, E. 2015. Nuevos datos de Limoniidae, Pediciidae y Tipulidae (Diptera: Tipuloidea) de los Pirineos Centrales (Cataluña, Espana). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa 56: 265-268.

Mederos, J. & Eiroa, E. 2016. Dos nuevas citas de Limoniidae de la Serra de Collserola (Catalunya, España) y lista actualizada de especies de Limoniidae y Tipulidae (Diptera) de Collserola. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 80: 123125.

Mederos, J. & Eiroa, E. 2018. Nuevos datos de Limoniidae, Pediciida y Tipulidae (Diptera: Tipuloidea) de Prepirineos y Pirineos de Cataluña (Peninsula Iberica). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 82: 25-28

Mederos, J., Gago, S. & Eiroa, E. 2018. Primera cita de Tricyphona (Tricyphona) contraria Bergroth, 1888 (Diptera: Pediciidae) para la península ibérica y otros registros interesantes de Tipuloidea capturados en cuevas de Cataluña (España). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 82: 89-96.

Mederos, J., Gago, S., Brañas, N., Fadrique, F., Caballero-López, B. & Masó, G. 2020. A new Dicranophragma (Diptera: Limoniidae) from a hypogeous environment in Catalonia (Iberian Peninsula). European Journal of Taxonomy, 724: 109–121. DOI: 10.5852/ ejt.2020.724.1163

Mederos, J., Miralles-Núñez, A. & Marquès-Mora, E. 2021. Primeros registros de Nigrotipula nigra nigra (Linnaeus, 1758) para la Península Ibérica (Diptera: Tipulidae). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 85 (4): 187-190. DOI: 10.2436/20.1502.01.91

Mederos, J. & Zaragoza, J.A. 2017. Nueva cita de Pselaphochernes scorpioides (Hermann, 1804) (Pseudoscorpiones: Chernetidae) en asociación forética con Achyrolimonia decemmaculata (Loew, 1873) (Diptera: Limoniidae). Revista Iberica de Aracnología, 31: 133-135.

Oosterbroek, P. 1979. The western Palaearctic species of Nephrotoma Meigen, 1803 (Diptera, Tipulidae), part 2. Beaufortia, 28: 57-111.

Oosterbroek, P. 2009. New distributional records for Palaearctic Limoniidae and Tipulidae (Diptera: Craneflies), mainly from the collection of the Zoological Museum, Amsterdam. En: Lantsov, V. (ed.). Crane flies. History, taxonomy and ecology (Diptera: Tipulidae, Limoniidae, Pediciidae, Trichoceridae, Ptychopteridae, Tanyderidae). Memorial volume dedicated to Dr. Charles Paul Alexander (1889-1981), Dr. Bernhard Mannheims (19091971) and Dr. Evgeniy Nikolaevich Savchenko (1909-1994). Zoosymposia, 3: 179-197.

Oosterbroek, P. 2025. Catalogue of the Craneflies of the World (CCW). Disponible en: http://ccw.naturalis.nl [Fecha de consulta: 1 junio 2025]

Stary, J. 2014. Some records of Limoniidae and Pediciidae (Diptera) from Portugal and Spain. Acta Musei Silesiae, Scientiae Naturales 63: 83-95.

Starý, J. & Oosterbroek, P. 2008. New records of West Palaearctic Limoniidae, Pediciidae and Cylindrotomidae (Diptera) from the collections of the Zoological Museum, Amsterdam. Zootaxa, 1922: 1-20.

Theowald, Br. & Oosterbroek, P. 1981. Zur Zoogeographie der westpalaearktischen Tipuliden, II. Die Tipuliden der iberischen Halbinsel. Beaufortia, 31: 31-50.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (3): 165-176. 2025

2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Noves dades sobre la flora vascular del massís de les Guilleries (nord-est de Catalunya) – II

Josep Gesti Perich

1

1 C/ Sant Ignasi, 42. 17430 Santa Coloma de Farners. A/e: josepgesti@tutamail.com

Rebut: 27.08.2025. Acceptat: 12.09.2025. Publicat: 30.09.2025.

Resum

S’aporta nova informació sobre la presència i la distribució de diverses espècies de la flora vascular del massís de les Guilleries. Es constata la presència al massís de 41 tàxons (16 autòctons i 25 al·lòctons) que no s’hi havien citat abans i també s’aporten noves localitats de 4 (3 autòctons i 1 al·lòcton) altres, dels quals es tenien molt poques dades prèvies a les Guilleries i al nord-est de Catalunya.

Paraules clau: flora vascular, espècies al·lòctones, massís de les Guilleries, Catalunya, península Ibèrica.

Abstract

New data on the vascular flora of the Guilleries massif (northeastern Catalonia) – II

We provide new information on the presence and distribution of several species of the vascular flora of the Guilleries massif. We confirm the presence in the massif of 41 taxa (16 native and 25 non-native) that had not been previously reported. We also provide new localities for 4 more taxa (3 native and 1 non-native) for which very little previous data was available in the Guilleries massif and in northeastern Catalonia.

Key words: vascular plants, non-native species, Guilleries massif, Catalonia, Iberian Peninsula.

Introducció

En aquest article aportem noves dades sobre la flora vascular de les Guilleries en el marc dels treballs de catalogació florística que hi portem a terme (Gesti, 2023, 2024; https:// floraguilleries.cat). Donem informació de 41 tàxons que no havien estat indicats anteriorment al massís i de 4 espècies més que ja s’hi havien reportat però de les quals es disposava de molt poca informació referida a aquest territori i al nordest de Catalunya, on són rares.

Entre els 19 tàxons autòctons que s’inclouen n’hi alguns que són poc freqüents a Catalunya, però en general es tracta sobretot d’espècies amb distribucions relativament àmplies de les quals en constatem la presència a les Guilleries. Pel que fa a les 26 espècies introduïdes, hi figuren tant tàxons que es troben naturalitzats localment com d’altres que hi són casuals. La presència d’alguna d’aquestes espècies al·lòctones casuals podria ser efímera al territori, però ens sembla interessant deixar-ne constància de cara a eventuals naturalitzacions posteriors, i també per millorar el coneixement de la seva distribució i expansió a Catalunya.

Materials i mètodes

Totes les observacions provenen de la prospecció sobre terreny al massís de les Guilleries, és a dir, dins l’espai delimitat pels cingles del Collsacabra, les planes de Vic i de la Selva, el Montseny, les rieres d’Arbúcies i de Santa Coloma i el riu Tordera. Aquest espai ocupa una superfície total d’uns 585 km2

La llista dels tàxons es presenta segons l’ordre alfabètic dels noms científics (seguint Sáez & Aymerich, 2021), els quals van precedits per un asterisc (*) quan es tracta d’espècies introduïdes. Darrere del nom científic s’indica la família i també l’àrea de procedència nadiua quan són al·lòctons (seguint Gómez-Bellver, 2023 i POWO, 2025). Per a cada tàxon donem localitats concretes amb indicació de la comarca, el municipi, el lloc, el quadrat UTM d’1 km de costat (sempre a la zona 31T i amb sistema de referència ETRS89), l’altitud, l’hàbitat i la data d’observació (si aquesta es va fer en collaboració amb altres persones se n’indiquen els noms entre parèntesis). Així mateix, es fa referència a les localitats conegudes properes a les Guilleries (quan n’hi ha) i es donen detalls sobre aspectes rellevants de la seva distribució, taxono-

J. GESTI PERICH

mia o característiques de les poblacions observades, segons el que escaigui. En el cas de les plantes introduïdes també s’indica el seu grau de naturalització local (Richardson et al., 2000; Pyšek et al. 2004).

Resultats i discussió

Achnatherum bromoides (L.) P. Beauv. [Poaceae]

Selva: Riudarenes, pedrera d’en Bota, DG7230, 185 m, brolla, 30-VIII-2015 (P. Barnola, L. Vilar & J. Gesti); Sant Feliu de Buixalleu, camí de Sant Romà (DG6627, 390 m, 5-X-2024, P. Barnola, J. M. Panareda & J. Gesti) i Serra Coloma (DG6823, 120 m, 21-XII-2024), brolles.

A Catalunya es distribueix principalment pel litoral i el prelitoral del quadrant nord-oriental, i de manera més esparsa cap al sud i cap a l’interior. Les localitats més properes a les Guilleries es situen als territoris veïns del Montseny (Bolòs et al. 1986), el Montnegre (Montserrat, 1968; Lapraz, 1974) i la plana de la Selva (Vilar, 1987). Als indrets on l’hem vista és una espècie poc abundant.

*Actinidia chinensis Planch. [Actinidiaceae; Àsia]

Selva: Arbúcies, polígon industrial cal Xic, DG6648, 275 m, descampat, 17-XI-2024; Massanes, urbanització Riuclar, DG6826, 130 m, herbassar en una parcel·la no urbanitzada, 14-XII-2024 (Fig. 1a).

Es cultiva pel seu fruit comestible, el kiwi. A Catalunya només en coneixem citacions d’algunes localitats meridionals, entre el Priorat i el Montsià (Balada in Font, 2025), i al Vallès Oriental (Barnola in Font, 2025). A les Guilleries n’hem vist únicament individus aïllats en ambients suburbans, que podrien tenir el seu origen en l’abocament de restes orgàniques. Grau de naturalització local: casual.

Ajuga iva (L.) Schreb. [Lamiaceae]

Selva: Hostalric, turó del castell, DG6921, 135 m, llistonar, 21-IV-2024.

Si bé ha estat àmpliament reportada en bona part del litoral i el prelitoral de Catalunya, no es coneixen citacions de les Guilleries. Les localitats més properes s’han indicat al Montseny (Bolòs et al., 1986) i als turons volcànics de Maçanet de la Selva (Bolòs, 1959).

*Alocasia odora (Lindl.) K. Koch [Araceae; sud-est d’Àsia]

Selva: Hostalric, entre el Molí i la Tordera, DG7021, 55 m, herbassar humit sota una plantació de plàtans, 10-XI2024 (Fig. 1b).

Espècie utilitzada com a ornamental que a Catalunya ha estat citada únicament en dues localitats, al Penedès (Aymerich, 2020) i a Osona (Aymerich, 2023), aquesta última localitat és a Tavèrnoles, a l’extrem septentrional de les Guilleries. Aportem doncs una segona localitat al massís,

Butlletí ICHN 89 (3), 2025

situada just a l’altre extrem. N’hem vist un únic individu en estat no reproductiu que assignem a A. odora per la coincidència dels caràcters vegetatius, i especialment per les fulles peltades (Boyce, 2008; Li & Boyce, 2010), que permeten diferenciar-la d’A. macrorrhizos (L.) G. Don., que també és utilitzada com a ornamental. Grau de naturalització local: casual.

*Artemisia annua L. [Asteraceae; est d’Europa, Àsia i nord d’Àfrica]

Osona: Vilanova de Sau, torrent de les Fagedes, DG4944, 500 m, herbassar humit, 28-IX-2024. Selva: Fogars de la Selva, aiguabarreig de la riera de Santa Coloma i la Tordera, DG7221, 45 m, 2-IX-2023, sorrals fluvials; Hostalric, la Farga (DG6920, 60 m, 3-VII-2023) i sota can Llensa (DG7021, 55 m, 10-XI-2024), herbassars ruderals; Massanes, riera de Santa Coloma prop de l’Empalme, DG7224, 55 m, sorrals fluvials, 1-I-2024; Riudarenes, riera de Santa Coloma prop de can Barrot, (DG7332, 105 m, 3-XI-2019), de Serrabou (DG7326, 60 m, 11-VI-2023) i del Molí de l’Arrupit (DG7527, 75 m, 9-VII-2025), sorrals fluvials; Sant Feliu de Buixalleu, riera d’Arbúcies prop de Grions (DG6721, 75 m, 20-VIII-2022, P. Barnola, J. M. Panareda & J. Gesti) i can Nualart (DG6822, 95 m, 15-X-2022, P. Barnola, J. M. Panareda & J. Gesti), herbassars ruderals humits; Sant Hilari Sacalm, barranc del Salt del Bou, DG5638, 880 m, herbassar subnitròfil, 11-VII-2025; Santa Coloma de Farners, prop del pont de Sant Salvador, DG7234, 130 m, descampat, 9-XII-2024.

En expansió al quadrant nord-oriental de Catalunya (Font, 2025). A les Guilleries, d’on no en coneixem citacions prèvies, està penetrant progressivament cap a l’interior del massís, sobretot remuntant les rieres afluents de la Tordera. Grau de naturalització local: naturalitzada.

Aster willkommii Sch. Bip. [Asteraceae]

Osona: Tavèrnoles, sota Savassona (DG4445, 495 m) i pla de les Brugueres (DG4845, 695 m), prats pasturats, 5-XI2023.

Si bé a Catalunya és coneguda de bona part de la muntanya mitjana, no consten citacions prèvies de les Guilleries. Les localitats més properes al massís s’han reportat als territoris adjacents del Collsacabra (Pérez-Haase et al., 2017) i de la plana de Vic (Bolòs & Bolòs, 1961). A les localitats aportades és una planta poc abundant.

*Aucuba japonica Thunb. [Garryaceae; sud-est d’Àsia]

Osona: Espinelves, sot dels Matxos, DG5135, 700 m, herbassar a la riba del torrent, 20-IV-2024 (Fig. 1c). Selva: Arbúcies, sobre la riera Xica, DG4845, 275 m, talús ruderalitzat, 25-I-2025.

Es cultiva als jardins com a planta ornamental. L’única localitat catalana que hem trobat documentada és la indicada per Oliver (2017) a la Font Moixina d’Olot (la Garrotxa). A

Figura 1. (a) Actinidia chinensis (Arbúcies); (b) Alocasia odora (Hostalric); (c) Aucuba japonica (Espinelves); (d) Bouteloua dactyloides (Massanes); (e) Epilobium ciliatum subsp. ciliatum (Santa Coloma de Farners), amb detall de les llavors mostrant les papil·les arrenglerades; (f) Hordeum vulgare (Susqueda).

Arbúcies n’hem vist 2 individus amb mala vitalitat, mentre que a Espinelves creixia fent un petit rodal (probablement rebrots d’un únic individu) més vigorós. En ambdós casos l’origen podria estar vinculat a l’abocament de restes vegetals i posterior reproducció vegetativa. Grau de naturalització local: casual.

*Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus [Poaceae; Amèrica del Nord]

Selva: Massanes, prop de can Comatell, DG7022, 60 m, herbassar al voral de la carretera, 19-V-2024 (Fig. 1d); Sant Feliu de Buixalleu, sobre el túnel d’Hostalric del tren d’alta

J. GESTI PERICH

velocitat, DG6821, 105 m, herbassar calcigat, 15-X-2022 (P. Barnola, J. M. Panareda & J. Gesti).

Les úniques citacions a la península Ibèrica corresponen a la riera de Torrelles (Baix Llobregat; Álvarez et al., 2016) i a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva; Gesti in Gómez-Bellver et al., 2019). Les localitats que aportem se situen a pocs quilòmetres de la ja coneguda de la Selva i, com aquella, es troben sempre prop de la línia de ferrocarril d’alta velocitat, les obres de construcció de la qual semblen ser l’origen de la introducció d’aquesta espècie. N’hem observat diferents nuclis, cadascun recobrint densament superfícies d’alguns metres quadrats, en ambients ruderals, tant dins la zona d’infraestructura ferroviària com en àrees properes. Tots els nuclis presentaven floració abundant. Grau de naturalització local: incert (casual/naturalitzada).

Bromus lanceolatus Roth [Poaceae]

Selva: Massanes, el Cambrerol, DG7223, 75 m, prat sec, 8-VII-2024; Riudarenes, can Torrelles de l’Esparra (DG7229, 140 m, 9-VI-2024) i camí de can Tort (DG7430, 110 m, 15-VII-2025), prats secs pasturats.

Coneguda de gran part dels territoris extrapirinencs de Catalunya però, no obstant, no indicada específicament a les Guilleries. Les localitats més properes s’han indicat als turons basàltics de Maçanet de la Selva, a la plana de la Selva (Vilar, 1987) i al baix Montseny (Barnola et al., 2021).

Centaurea emporitana Hayek [Asteraceae]

Selva: Riudarenes, sobre can Campot (l’Esparra), DG7230, 140 m, prat humit, 26-VII-2023.

Restringida, a Catalunya, a les comarques nord-orientals. Les localitats més properes a les Guilleries han estat reportades a Maçanet de la Selva (Arnelas & Devesa, 2011) i al Montseny (Bolòs et al., 1986). Només n’hem vist alguns exemplars al marge d’un prat segat i pasturat, tot i que es podria fer en altres localitats on existeix el mateix hàbitat.

*Coronilla valentina L. subsp. glauca (L.) Batt. [Fabaceae; conca mediterrània]

Selva: Massanes, parcel·la no urbanitzada al polígon industrial, DG7121, 50 m, runams, 29-X-2023.

A Catalunya ha estat indicada sobretot al litoral i al prelitoral, i es coneix de territoris propers a les Guilleries, com la plana de Vic (Mercadé, 2016; Nuet & González, 2023), el Montseny (Sáez et al. 2015, 2017) i la plana de la Selva (Gesti, 2020). A la localitat que reportem sembla haver-hi arribat a través dels moviments de terres i àrids efectuats a la parcel·la. Grau de naturalització local: casual.

*Cydonia oblonga Mill. [Rosaceae; oest d’Àsia]

Selva: Riudarenes, sot de can Salarics, DG7428, 85 m, vorada forestal, 6-XII-2024.

Cultivada sobretot en el passat pel seu fruit comestible, el

Butlletí

(3),

codony, i reportada esparsament a Catalunya (Font, 2025). Les indicacions més properes al massís són a la Garriga (Cuní in Gómez-Bellver, 2023) i a la plana de la Selva (Zeller, 1958). A la localitat que aportem hi vam veure 5 peus de diferents mides (alguns podrien ser rebrots d’un mateix individu) resseguint una vorada entre el bosc i la pista forestal, no gaire lluny d’uns conreus on n’hi havia un exemplar més vell que suposem plantat. Grau de naturalització local: casual.

*Diplotaxis catholica (L.) DC. [Brassicaceae; península Ibèrica i nord d’Àfrica]

Selva: Massanes, entre can Pipa i el torrent de la Teuleria, DG7022, 60 m, marge de camp, 8-III-2025. Brassicàcia nativa de l’àrea occidental i meridional de la península Ibèrica i del nord del Marroc (Martínez Laborde, 1993). Aportem la segona citació a Catalunya (i primera a les Guilleries) després que la indiquéssim a la carretera vella de Santa Coloma de Farners a Riudarenes (Gesti & Vilar, 2019), ben a prop del límit oriental del massís. N’hem vist alguns peus aïllats en un marge entre un camp de cereals i una carretera local. En flor el mes de març. Grau de naturalització local: casual.

*Epilobium ciliatum Raf. subsp. ciliatum [Onagraceae; Amèrica, est d’Àsia]

Selva: Santa Coloma de Farners, sota la bassa d’en Camps, DG7034, 140 m, herbassar humit al marge d’un viver, 26-V2025 (Fig. 1e).

Fins ara a Catalunya només es coneixia de la Cerdanya (Aymerich, 2015) i de Alt Urgell (Aymerich, 2023). A Santa Coloma de Farners es feia als marges d’un viver de plantes llenyoses ornamentals i del seu camí perimetral. Estimem que la població era formada per un centenar de peus, la majoria en flor i/o fruit el mes de maig, que permetien observar els caràcters diferencials de l’espècie: estigma enter, llavors amb apèndix apical i amb papil·les alineades longitudinalment, inflorescència amb indument glandulós, etc. (Strgulc & Jogan, 2004; Fernández Alonso, 2012). La introducció podria tenir el seu origen en la contaminació dels substrats utilitzats en el cultiu de les plantes dels vivers tal com s’ha descrit en altres territoris (Mansanet-Salvador et al., 2014). Grau de naturalització local: casual.

Epilobium roseum Schreb. subsp. roseum [Onagraceae]

Selva: Osor, marge de la carretera GI-542 sota la Baga del Ribot, DG6042, 505 m, herbassar higròfil en una surgència d’aigua, 17-VIII-2025.

Fora de l’àrea pirinenca (on és relativament freqüent) a Catalunya només s’havia citat a Sant Sadurní d’Osormort, a les Guilleries (Pérez-Haase et al., 2013). Aportem una segona localitat d’aquesta espècie al massís, en aquesta ocasió a la vall de la riera d’Osor. N’hi havia una desena d’individus creixent en un espai d’uns 2 m2 a la cuneta de la carretera, amb el sòl amarat per una petita surgència d’aigua.

*Glebionis coronaria (L.) Spach [Asteraceae; conca mediterrània]

Selva: Massanes, carretera de Can Fornaca prop de la carena de la Dona Morta (DG7126, 230 m i DG7127, 260 m), herbassars ruderals, 11-V-2025. Riudarenes, urbanització Can Fornaca, DG7028, 275 m, descampats, 1-III-2025. Tot i que ha estat àmpliament indicada a Catalunya (sobretot al litoral i al prelitoral i més esparsament a l’interior), no ens consten indicacions procedents de les Guilleries. La localitat més propera reportada és al Montseny oriental (Barnola et al., 2021). L’hem vist a la urbanització Can Fornaca i prop de la carretera que hi mena, sempre en ambients ruderalitzats. Les plantes observades, en flor en les dates indicades, semblen varietats de les emprades com a ornamentals que es deuen haver propagat des dels jardins de la urbanització. Grau de naturalització local: casual.

*Hordeum vulgare L. [Poaceae; origen antropogènic/cultiu]

Selva: Susqueda, riba del pantà de Susqueda sota el torrent del Coll de Nafré, DG6046, 340 m, herbassar nitròfil humit, 9-VII-2023 (Fig. 1f).

Conreada com a cereal i citada fora de cultiu a molts punts de Catalunya. La localitat més propera a les Guilleries on ha estat indicada és a la plana de Vic (Casasayas, 1989). A Susqueda n’hem observat alguns exemplars fructificats a la riba emergida del pantà, que es corresponen amb la var. distichon (L.) Hack. Grau de naturalització local: casual.

Knautia integrifolia (L.) Bertol. [Dipsacaceae]

Selva: Hostalric, tram final de la riera d’Arbúcies, DG6820, 60 m, herbassar subnitròfil, 14-VI-2025 (Fig. 2a).

Coneguda del litoral i el prelitoral del quadrant nord-oriental de Catalunya. La indicació més propera a les Guilleries és a les Llobateres de Sant Celoni (Barnola in Font, 2025). A Hostalric l’hem vist, abundant, als herbassars de les terrasses fluvials de la riera d’Arbúcies i de la Tordera.

*Lycium chinense Mill. [Solanaceae; sud-est d’Àsia]

Selva: Hostalric, sota can Llensa (DG7021, 55 m, 10-XI2024, Fig. 2b) i les Hortes (DG6921, 55 m, 10-XI-2024), plantacions de plàtans i pollancres i vores de camins.

A Catalunya s’ha observat a Barcelona (Bolòs, 1950), a Vilaller (Carreras et al., 1993) i a la riba de la Tordera aigües amunt de les Llobateres (Pié et al., 2010), no massa lluny del límit de l’àrea d’estudi. Atribuïm les plantes observades a Hostalric a L. chinense (i no a L. barbarum L., molt similar) pels caràcters florals descrits com a diferencials a la bibliografia: calze amb 4 dents, lòbuls de la corol·la pubescents al marge i tub de la corol·la de longitud inferior o igual als lòbuls (Zhang et al., 1994; Wetters et al., 2018). A Hostalric l’hem observat en una desena de punts diferents a l’àrea de les Hortes, sobretot en plantacions d’arbres de ribera i en alguns camins. En aquella mateixa zona, al límit d’uns horts

prop del Molí, n’hi ha un rodal que potser va ser plantat anys enrere. Tot i que l’hem vista en flor, no hem pogut confirmar-ne la fructificació, de manera que desconeixem si s’escampa a través de la dispersió dels fruits carnosos o si ho fa per arrelament de fragments amb les llaurades i el pas de vehicles. Grau de naturalització local: incert (casual/naturalitzada)

Lysimachia loeflingii F. J. Jiménez-López & M. Talavera [Primulaceae]

Osona: Tavèrnoles, Puig de Te, DG4545, 510 m, pastura, 26-V-2024 (Fig. 2c). Selva: la Cellera de Ter, vessant sota Puigdegria, DG6747, 250 m, marge de camí, 1-VI2024; Massanes, Collformic prop de can Biel (DG7221, 55 m, 24-VI-2024) i Cambrerol prop de can Riera Nou (DG7223, 75 m, 8-VII-2024), herbassars ruderals; Riudarenes, l’Esparra prop de can Patllari (DG7230, 200 m) i de ca n’Aspriu (DG7229, 110 m) herbassars ruderals, 9-VI2024; Santa Coloma de Farners, camí de ca l’Amargant (DG7035, 220 m, 6-VI-2024) i prop de ca l’Agustí de Castanyet (DG7036, 210 m, 30-IV-2025), herbassars ruderals; Susqueda, prop del castell de Fornils, DG6052, 595 m, marge de camí, 30-VI-2024.

Jiménez-López et al. (2022) conclouen que les formes de flors blaves i de flors vermelles de L. arvensis corresponen a llinatges diferents i que cal tractar-les com a tàxons separats (L. loeflingii les de flors blaves i L. arvensis (L.) U. Manns & Anderb. les de flors vermelles). Seguint aquest criteri, constatem la presència d’ambdós tàxons a les Guilleries i aportem les localitats on hem observat L. loeflingii, molt menys freqüent que L. arvensis que presenta una distribució general al massís.

*Matthiola incana (L.) W. T. Aiton subsp. incana [Brassicaceae; Mediterrània septentrional]

Selva: Riudarenes, sot de l’Esparra a la urbanització Can Fornaca, DG7028, 260 m, herbassar ruderal en terres remogudes, 1-XII-2024.

Ha estat indicada de molts punts del litoral català, però també en àrees més interiors, on apareix subespontània prop dels llocs on es cultiva com a ornamental. No tenim referències de la seva presència al massís ni al seu entorn. Les indicacions més properes són les del litoral selvatà aportades per Vilar (1987). A Can Fornaca n’hem vist alguns exemplars aïllats a pocs metres de les zones habitades, que podrien tenir el seu origen en l’abocament de restes de jardineria (l’hem vista cultivada com a ornamental en jardins d’aquesta urbanització). Grau de naturalització local: casual.

*Oenothera oehlkersii Kappus [Onagraceae; origen incert (mutació/hibridació)]

Selva: Fogars de la Selva, aiguabarreig de la riera de Santa Coloma i la Tordera, DG7221, 45 m, sorrals fluvials, 2-IX2023; Massanes, riera de Santa Coloma prop de l’Empalme

J. GESTI PERICH

b c d

e f

Figura 2. (a) Knautia integrifolia (Hostalric); (b) Lycium chinense (Hostalric); (c) Lysimachia loeflingii (Tavèrnoles); (d) Opuntia aurantiaca (Riudarenes); (e) Opuntia microdasys (Sant Feliu de Buixalleu); Paspalum notatum (Hostalric).

(DG7224, 55 m, 14-VII-2023) i prop de la casa nova d’en Marc (DG7325, 60 m, 8-VII-2024), sorrals fluvials; Riudarenes, riera de Santa Coloma a l’Hostal de l’Arrupit, DG7527, 75 m, sorrals fluvials, 7-X-2023; Santa Coloma de Farners, sota el viaducte dels Tres Camins, DG6534, 295 m, herbassar humit, 13-VII-2020.

Butlletí ICHN 89 (3), 2025

A Catalunya va ser indicada inicialment per Dietrich (1997) de la província de Barcelona i posteriorment s’ha anat reportant esparsament a la meitat septentrional del país: al riu Fluvià (Verloove & Sánchez Gullón, 2008), al riu Ter (Aymerich, 2016; 2023), a la conca alta de la Noguera Pallaresa (Aymerich, 2017), a la Tordera (Barnola in Font, 2025)

i a Breda (Barnola et al., 2021). Atenent a les nostres observacions, a les Guilleries no és massa freqüent: l’hem vist en alguns punts de la riera de Santa Coloma i només en una localitat més interior del massís (als Tres Camins de Santa Coloma de Farners). Grau de naturalització local: naturalitzada.

Oeosporangium acrosticum (Balb.) L. Sáez & Aymerich [Pteridaceae]

Selva: Amer, pedrera de Ca la Mora, DG6648, 390 m, rocams, 1-III-2025, localitzada per J. Bassols (2025). Citada esparsament a Catalunya (Font, 2025), no se’n tenia constància del massís de les Guilleries, per bé que ha estat reportada ben a prop, als cingles de les Balmes de Tavertet, al Collsacabra (Pérez-Haase et al., 2008). A Amer l’hem vista, escassa, entre els materials de rebuig d’una antiga pedrera.

*Opuntia aurantiaca Lindl. [Cactaceae; Amèrica del Sud]

Selva: Riudarenes, les Feixoneres, DG7228, 85 m, talús sorrenc sobre pista forestal, 22-IV-2025 (Fig. 2d).

Ha estat indicada en diversos punts del litoral i el prelitoral del centre i sud de Catalunya i més puntualment al nord-est del país. Les poblacions conegudes més properes a les Guilleries són a Caldes de Montbui (Guàrdia, 2016) i a Mataró (Guardiola & Petit, 2020). A la localitat que aportem formava diverses clapes que recobrien densament alguns metres quadrats del desmunt entre un camí forestal i el bosc. No hi ha zones habitades al seu entorn ni indicis d’abocaments de restes de jardineria, de manera que suposem que hi devia arribar a través del transport accidental d’algun fragment des d’algun altre indret. Es trobava profusament fructificada i també s’observaven fragments despresos arrelant al peu del talús. Grau de naturalització local: casual.

*Opuntia microdasys (Lehm.) Pfeiff. [Cactaceae; Amèrica del Nord]

Selva: Sant Feliu de Buixalleu, carretera GI-553 sota can Rieró (Grions), DG6722, 90 m, talús rocós, 25-II-2024 (Fig. 2e).

A Catalunya s’ha reportat a terra baixa, sobretot al centre i sud del país, i més escassament al nord-est. La citació més propera a les Guilleries es situa al Bages (Guillot & Sáez, 2014). A la localitat que aportem, forma grans clapes en un talús rocós que va ser recobert amb una malla de protecció contra els despreniments. S’hi ha observat l’arrelament de fragments despresos a la base del talús. Grau de naturalització local: casual.

Paronychia capitata (L.) Lam. subsp. capitata [Caryophyllaceae]

Selva: Susqueda, pedrera de Susqueda, DG6048, 420 m, pradell en sòl pedregós, 14-V-2023. Àmpliament distribuïda a Catalunya (fora de l’àrea pirinenca i la serralada Transversal, on és molt més rara; Font,

2025). No en coneixem citacions prèvies del massís de les Guilleries, on només l’hem observada, escassa, a la pedrera abandonada del pantà de Susqueda.

*Paspalum notatum Flüggé [Poaceae; Amèrica del Sud]

Selva: Hostalric, solar urbà entre la Via Romana i el carrer dels Països Catalans, DG6921, 90 m, herbassar humit, 1-XI2024 (Fig. 2f).

Coneguda de punts dispersos del litoral i el prelitoral de Catalunya. La localitat més propera a les Guilleries es troba a Santa Maria de Palautordera (Panareda et al., 2023). L’hem vista recobrint densament una superfície d’uns 25 m2 en un solar no urbanitzat. Grau de naturalització local: casual.

Phelipanche nana (Reut.) Soják [Orobanchaceae]

Osona: Espinelves, carretera GIV-5441, DG5036, 685 m, vorada herbàcia, 18-VI-2023. Vilanova de Sau, camí de Malafogassa prop de la Font d’en Martí, DG5042, 455 m, vorada forestal, 3-VI-2023.

S’ha indicat de manera escassa i dispersa a Catalunya. No té referències prèvies a les Guilleries. La localitat més propera és al Montseny (Sáez et al., 2015, 2017). Als indrets que indiquem l’hem vist sempre poc abundant.

Pistacia × saportae Burnat [Anacardiaceae]

Selva: Amer, camí de can Puig de Lloret Salvatge, DG6548, 245 m, vorada d’alzinar, 1-VI-2024; Susqueda, sobre la presa de Susqueda (DG6047, 350 m, 9-VII-2023) i entre el Ravionet i el Campàs (DG6349, 215 m, 20-VIII-2023), alzinars.

Constatem la presència a les Guilleries d’aquest híbrid (P. lentiscus L. × P. terebinthus L.) que és conegut de diversos territoris de Catalunya però que no s’havia indicat al massís ni al seu entorn. L’hem observat, poc abundant, en diferents punts de la vall de Susqueda on també hi creixen els dos parentals.

Pulicaria odora (L.) Rchb. [Asteraceae]

Selva: Massanes, vessant oriental del turó de Sant Roc, DG7123, 80 m, brolla, 8-VII-2024.

A Catalunya la seva distribució es troba restringida al sector nord-oriental, des del Vallès Oriental i el Maresme fins l’Alt Empordà. És coneguda de territoris propers a les Guilleries com la plana de la Selva (Vilar, 1987; Guardiola et al., 2020) i el Baix Montseny (Gutiérrez & Sáez, 1996). L’hem vista, escassa, en una brolla esclarissada.

*Ricinus communis L. [Euphorbiaceae; est d’Àfrica]

Selva: Massanes, urbanització Riuclar, DG6826, 130 m, herbassar en una parcel·la no urbanitzada, 14-XII-2024.

Es planta com a ornamental i ha estat indicada fora de cultiu a bona part del litoral de Catalunya i més esparsament al prelitoral i a zones interiors. Les localitats més properes a les

J. GESTI PERICH

Guilleries s’han reportat a Sils (Vilar, 1987), a Sant Celoni i a Santa Maria de Palautordera (Panareda et al., 2023). N’hem vist dos exemplars juvenils creixent en un solar, que podrien tenir el seu origen en l’abocament de restes de jardineria o en l’arribada accidental de propàguls des dels jardins veïns. Grau de naturalització local: casual.

*Rumex cristatus DC. [Polygonaceae; Mediterrània central i oriental]

Selva: Hostalric, riu Tordera prop de la Farga (DG6920, 55 m, 17-I-2024) i sota el Ravalet (DG7021, 50 m, 9-II2025) i riera d’Arbúcies al seu pas pel polígon industrial les Pinedes (DG6820, 65 m, 2-X-2021), sorrals fluvials.

D’ençà de les primeres observacions a Catalunya, a final del segle XX, a les conques dels rius Besòs i Llobregat (Pino, 1998), s’ha anat ampliant la seva àrea de distribució coneguda. Prop de les Guilleries ha estat localitzada a la Tordera, al seu pas per Santa Maria de Palautordera, Gualba i Sant Feliu de Buixalleu (Barnola in Font, 2025). L’hem trobada també als sorrals de la Tordera, resseguint el límit sud de les Guilleries (on és força freqüent) i als del tram final de la riera d’Arbúcies (més escassa). En ambdós cursos fluvials l’hem vista florint i fructificant abundantment. Grau de naturalització local: naturalitzada.

Seseli montanum L. subsp. montanum [Apiaceae]

Osona: Sant Julià de Vilatorta, entre Coll Pedrís i Sant Llorenç del Munt, DG4641, 770 m, replà rocós, 7-IV-2023; Taradell, serra de la Vallmitjana, DG4234, 775 m, 9-XI2024, matollar sobre sòl pedregós; Viladrau, camps de Masvidal (DG4633, 650, 4-VII-2025) i sobre el Molí d’en Noc (DG4634, 635 m, 1-IV-2023), talussos al marge de la carretera.

No en coneixem citacions concretes a les Guilleries, per bé que ha estat indicada en diversos punts dels massissos veïns del Montseny (Font, 2025) i del Collsacabra (Pérez-Haase et al., 2017). L’hem vista en diferents punts del sector més occidental del massís, sempre poc abundant.

Stachys ocymastrum (L.) Briq. [Lamiaceae]

Selva: Riudarenes, pedrera d’en Bota (DG7230, 170 m, 23-IV-2023) i prop de can Torrelles de l’Esparra (DG7229, 135 m, 9-VI-2024), herbassars subnitròfils.

Coneguda de bona part de les àrees litoral i prelitoral de Catalunya (llevat de l’extrem septentrional) però sense citacions de les Guilleries, tot i que ha estat indicada ben a prop, a Maçanet de la Selva i a Sils (Vilar, 1987). A les localitats que aportem, prop de l’Esparra, és una espècie poc abundant.

*Tecomaria capensis (Thunb.) Spach [Bignoniaceae; sud d’Àfrica]

Selva: Riudarenes, sot de l’Esparra a la urbanització Can Fornaca, DG7028, 255 m, herbassar ruderal en terres remogudes, 1-XII-2024 (Fig. 3a).

Espècie emprada en jardineria de la qual es coneixen poques indicacions fora de cultiu a Catalunya. Ha estat citada al Baix Camp (Sanz & Sobrino, 2002), al Tarragonès (Aymerich, 2020), al Barcelonès (Gómez-Bellver et al., 2019), al Baix Empordà (Mallol & Maynés, 2008) i a l’Alt Empordà (Aymerich, 2023). A Can Fornaca formava una clapa clonal densa d’uns 5 m2 originada molt probablement pels abocaments de restes de jardineria que hem constatat que s’hi produeixen. En flor el mes de desembre. Grau de naturalització local: casual.

*Teucrium fruticans L. [Lamiaceae; Mediterrània occidental]

Osona: Vilanova de Sau, prop de la central hidroelèctrica de Sau, DG5146, 400 m, alzinar aclarit, 17-V-2023. Aquesta espècie, que s’utilitza en jardineria, s’ha indicat en punts dispersos del litoral i el prelitoral del centre i sud de Catalunya i més escassament al nord-est. No hi ha dades prèvies relatives a la seva presència a les Guilleries. A la localitat que aportem n’hem vist diversos peus creixent fora de cultiu uns metres per sota d’una zona on l’espècie va ser plantada, i que s’aclareix periòdicament. Això fa pensar que la installació dels exemplars que hem observat deriva de l’arrelament de fragments vegetatius procedents dels exemplars cultivats. Grau de naturalització local: casual.

Thymelaea gussonei Boreau [Thymelaeaceae]

Selva: Sant Feliu de Buixalleu, camí d’Hostalric a Grions, DG6822, 110 m, rostoll, 12-X-2024 (Fig. 3b).

A Catalunya es coneix del quadrant nord-oriental, tot i que no tenim coneixement de cap citació prèvia a les Guilleries. Les localitats més properes s’han reportat a la plana de la Selva (Mercadal et al., 2000; Gesti, 2020) i al Montseny (Garriga de Gallardo in Pedrol, 1995; Sáez et al., 2017). A l’indret on la vam observar era molt poc abundant.

*Tilia tomentosa Moench [Malvaceae; est d’Europa]

Osona: Taradell, sobre el torrent de Mansa, DG4135, 645 m, vorada forestal, 4-V-2025 (Fig. 3c).

Aquest til·ler d’us freqüent a l’arbrat urbà i als jardins ha estat indicat ben poques vegades a Catalunya fora de cultiu, al Berguedà (Aymerich, 2013, 2016) i al Ripollès (Aymerich, 2019). En l’àmbit de les Guilleries Vilar (1987) indica que és «plantada als parcs i jardins i més rarament en marges de bosc (p. ex. a can Suros de Castanyet (Sta. Coloma)». A la localitat que aportem de Taradell en vam veure un únic exemplar jove, tallat i rebrotat, en una franja forestal aclarida sota una línia elèctrica. Grau de naturalització local: casual.

*Tradescantia pallida (Rose) D. R. Hunt [Commelinaceae; Amèrica del Nord]

Selva: Hostalric, talús del camí del Portal de les Hortes, DG6921, 85 m, runams, 22-XII-2024 (Fig. 3d).

Es tracta d’una espècie utilitzada com a ornamental que

Figura 3. (a) Tecomaria capensis (Riudarenes); (b) Thymelaea gussonei (Sant Feliu de Buixalleu); (c) Tilia tomentosa (Taradell); (d) Tradescantia pallida (Hostalric); (e) Tragopogon castellanus (Viladrau); (f) Trifolium diffusum (Susqueda).

a Catalunya només ha estat citada fora de cultiu a Tarragona (Verloove et al., 2019), Berga (Aymerich, 2016) i Figueres (Guillot, 2023), sempre en entorns urbans o periurbans, prop d’on es cultiva o en àrees amb abocaments de restes de jardineria. A Hostalric n’hem vist algunes mates en un talús fortament ruderalitzat, a pocs metres d’un carreró on n’hi havia de plantada en testos. Grau de naturalització local: casual.

Tragopogon castellanus Levier [Asteraceae]

Osona: Viladrau, sobre la bassa del Molí Espatllat, DG4433, 705 m, marge d’un prat de dall, 8-VI-2024 (Fig. 3e).

A Catalunya T. castellanus només ha estat citada a Salàs (Pallars Jussà), tot i que Sáez & Aymerich (2021) indiquen que la seva distribució és probablement més estesa del que s’ha

J. GESTI PERICH

documentat actualment. En un prat de dall al límit entre les Guilleries i el Montseny vam observar tres individus d’un Tragopogon d’uns 70-80 cm d’alçada amb caràcters florals coincidents amb els que s’han indicat com a diferencials d’aquesta espècie: 8 bràctees involucrals amb taques negroses a la base i al marge, lígules de color lila-ferruginós amb l’àpex i la base grocs, peduncle mitjanament engruixit sota el capítol a l’antesi (Blanca & Díaz de la Guardia, 1996; Díaz de la Guardia & Blanca, 2017). Unes setmanes després el prat ja s’havia segat, de manera que no ens va ser possible observar la morfologia dels aquenis (un altre dels caràcters diferencials). L’any 2025 no hem retrobat l’espècie en aquell prat.

Díaz de la Guardia & Blanca (1990) ja posaven de manifest que es tracta d’una espècie molt pròxima a T. crocifolius L., de la que se separa amb dificultat. De fet, es tracta d’un poliploide en la formació del qual haurien intervingut T. crocifolius L. i T. lamottei Rouy, i aquesta gènesi hauria ocorregut al menys tres vegades al llarg de la història (Mavrodiev et al., 2015). A la vista de la complexitat d’aquest grup i del fet que no n’hem pogut estudiar alguns caràcters, cal mantenir una certa cautela sobre la seva identitat a l’espera que se’n puguin localitzar i estudiar nous exemplars.

Tragopogon crocifolius L. [Asteraceae]

Osona: Espinelves: can Valentí (DG5233, 750 m) i carretera GI-543 prop del pont de la riera d’Espinelves (DG5234, 745), vorades de camí, 20-VII-2024; Viladrau, Camps de la Noguera, DG4635, 625 m, herbassar humit, 31-VII-2024. Indicada en diversos territoris de Catalunya entre els quals les Guilleries, on havia estat reportada a final del segle XIX (Vayreda, 1879, 1880, 1882) i principi del XX (Cadevall, 1923) però no s’hi havia retrobat des d’aleshores. Confirmem doncs la seva presència actual al massís, on és molt rara. A les localitats que aportem només hi hem vist individus aïllats, florits el mes de juliol.

Trifolium diffusum Ehrh. [Fabaceae]

Susqueda: camí dels pantans prop del sot de can Serra Bronquera, DG5845, 370 m, pradell al marge de la pista, 21VI-2025 (Fig. 3f).

Es tracta d’una espècie rara a Catalunya que ha estat confirmada en escassos punts dels Pirineus i a Sant Sadurní d’Osormort, a les Guilleries (Pérez-Haase et al., 2009).

Aportem una segona localitat d’aquest trèvol a les Guilleries, a la vall de Susqueda, on es feia poc abundant als marge del camí que voreja el pantà. Fructificat el mes de juny.

Trifolium lappaceum L. [Fabaceae]

Osona: Viladrau, prop de can Torrents, DG4636, 620 m, herbei humit pasturat, 15-VI-2024.

A Catalunya ha estat reportada sobretot al sector nordoriental i de manera més esparsa cap al sud i l’interior. Se’n coneixien localitats properes a les Guilleries, a Seva (Bolòs, 1959) i a Santa Coloma de Farners (Gesti, 2021). Només

l’hem vista, poc abundant, al lloc referenciat de Viladrau, tot i que podria ser present en altres indrets propers on existeix el mateix hàbitat.

*Tripleurospermum inodorum (L.) Sch. Bip. [Asteraceae; Euràsia]

Osona: Folgueroles, font de cal Guarda, DG4342, 590 m, herbassar ruderal, 28-V-2023.

Fora de l’àrea pirinenca, on és autòctona, aquesta espècie ha estat observada en diversos punts de Catalunya a causa de la seva utilització en la revegetació d’infraestructures viàries, des d’on es pot estendre a espais veïns. A tocar de les Guilleries, havia estat observada als talussos de la carretera C-25 a Brunyola (HGI 8024, leg. L. Vilar & J. Font, 15-XII-1994) i posteriorment propagada en espais propers (HGI 9348, leg. J. Gesti, 14-I-1996). A la localitat que aportem de Folgueroles n’hi havia un rodal amb una quinzena d’individus en un marge entre camp i bosc. Desconeixem com hi ha arribat. Grau de naturalització local: casual.

*Ulmus pumila L. [Ulmaceae; Àsia]

Selva: Massanes, polígon industrial de Massanes (DG7121, 50 m, 22-X-2023), prop de can Gabriel (DG7023, 140 m, 25-XI-2023), prop del Forn d’en Marquès (DG7023, 75 m, 8-XII-2024) i prop de Mas Coll (DG7124, 105 m, 15XII-2024), marges viaris; Sant Feliu de Buixalleu, Grions (DG6722, 90 m, 15-X-2023, P. Barnola, J. M. Panareda & J. Gesti) i sota el bosc de can Moner (DG6523, 115 m, 6-IV2025), vorals de la carretera; Santa Coloma de Farners, riera de Santa Coloma prop de la depuradora, DG7233, 115 m, bosquetó de ribera, 21-X-2024.

Força reportada al litoral i al prelitoral i més rarament a l’interior de Catalunya. No en coneixem citacions prèvies de les Guilleries però sí del massís veí del Montseny (Sáez et al., 2015; Barnola et al., 2021). N’hem vist individus aïllats, majoritàriament en marges de carretera i només en una ocasió (a la riera de Santa Coloma) en un ambient ripari. Grau de naturalització local: incert (casual/naturalitzada).

Bibliografia

Álvarez, H., Ibáñez, N. & Gómez-Bellver, C. 2016. Noves aportacions al coneixement de la flora al·lòctona de la comarca del Baix Llobregat (Catalunya, Espanya). Collectanea Botanica, 35: e007.

Arnelas, I. & Devesa, J. A. 2011. Revisión taxonómica de Centaurea sect. Jacea (Mill.) Pers. (Asteraceae) en la Península Ibérica. Acta Botanica Malacitana, 36: 33-88.

Aymerich, P. 2013. Plantas alóctonas de origen ornamental en la cuenca alta del río Llobregat (Cataluña, noreste de la Península Ibérica). Bouteloua, 16: 52-79.

Aymerich, P. 2015. Notes florístiques de les conques altes dels rius Segre i Llobregat. III. Orsis, 29: 91-118.

Aymerich, P. 2016. Contribució al coneixement de la flora al·lòctona del nord i el centre de Catalunya. Orsis, 30: 11-40.

Aymerich, P. 2017. Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. Butlletí

de la Institució Catalana d’Història Natural, 81: 97-116. Aymerich, P. 2019. Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. II. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 83: 3-21. Aymerich, P. 2020. Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. III. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 84: 101-124. Aymerich, P. 2023. Notes sobre flora aŀlòctona a Catalunya. IV. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87: 225-238. Barnola, P., Panareda, J. M. & Gesti, J. 2021. Aportacions al coneixement de la flora vascular del sector oriental del massís del Montseny (Catalunya, NE de la península Ibèrica). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 85: 199-207. Bassols, J. 2025. Oeosporangium acrosticum. Observació a iNaturalist. Disponible a: https://www.inaturalist.org/ observations/267110713 [Data de consulta: 27 març 2025].

Blanca, G. & Díaz de la Guardia, C. 1996. Sinopsis del género Tragopogon L. (Asteraceae) en la Península Ibérica. Anales del Jardín Botánico de Madrid, 54: 358-363. Bolòs, A. de. 1950. Vegetación de las comarcas barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona. 579 p. Bolòs, A. de & Bolòs, O. de 1961. Observacions florístiques. Miscel·lània Fontserè, 1: 83-102.

Bolòs, O. de. 1959. El paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la plana de Vic. Arxius de la Secció de Ciències, 26. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 174 p.

Bolòs, O., Nuet, J. & Panareda, J. M. 1986. Flora vascular del Montseny. P. 41-92. In: Terrades, J.; Miralles, J. (eds.). El patrimoni biològic del Montseny. Catàlegs de flora i fauna, 1. Diputació de Barcelona. Barcelona. 155 p. Boyce, P. C. 2008. A review of Alocasia (Araceae: Colocasieae) for Thailand including a novel species and new species records from South-West Thailand. Thai Forest Bulletin (Botany), 36: 1-17.

Cadevall, J. 1923. Flora de Catalunya. Vol. III. Institut d’Estudis Catalans, Secció de Ciències. Barcelona. 521 p. Carreras, J., Carrillo, E., Masalles, R. M., Ninot, J. M. & Vigo, J. 1993. El poblament vegetal de les Valls de Barravés i de Castanesa. I - Flora i vegetació. Acta Botanica Barcinonensia, 42: 1-392.

Casasayas, T. 1989. La flora aŀlòctona de Catalunya. Catàleg raonat de les plantes vasculars exòtiques que creixen sense cultiu al NE de la Península Ibèrica. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. 892 p.

Díaz de la Guardia, C. & Blanca, G. 1990. Tragopogon castellanus Levier = T. crocifolius subsp. badalii Willk. Anales del Jardín Botánico de Madrid, 47: 253-256.

Díaz de la Guardia, C. & Blanca, G. 2017. Tragopogon L. P. 795812. In: Talavera, S.; Buira, A.; Quintanar, A.; García, M. A.; Talavera, M. M.; Fernández Piedra, M. P.; Aedo, C. (eds). Flora iberica XVI(II) - Compositae (partim). Real Jardín Botánico. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 735 p. Dietrich, W. 1997. Oenothera L. P. 90-100. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Benedí, C.; Laínz, M.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto, G.; Paiva, J. (eds.). Flora Iberica VIII - Haloragaceae-Euphorbiaceae. Real Jardín Botánico. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 375 p. Fernández Alonso, J. L. 2012. Epilobium ciliatum Rafin. (Onagraceae), una nueva adventícia potencialmente invasora en la Península Ibérica. Acta Botanica Malacitana, 37: 179-184. Font, X. 2025. Mòdul de Flora i Vegetació. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. Disponible a: http://biodiver.bio.ub.es/biocat/ homepage.html [Data de consulta: 15 agost 2025].

Gesti, J. 2020. Catàleg de la flora vascular de Santa Coloma de Farners (la Selva, nord-est de Catalunya). Miconia, 4: 69-105.

Gesti, J. 2021 [“2020”]. Addicions al catàleg de la flora vascular de Santa Coloma de Farners (la Selva, nord-est de Catalunya). Miconia, 5: 101-110.

Gesti, J. 2023. Flora de les Guilleries orientals. Catàleg, caracterització i espècies singulars. Càtedra de l’Aigua, Natura i

Benestar - Eumo. Sant Hilari Sacalm - Vic. 218 p.

Gesti, J. 2024. Noves dades sobre la flora vascular del massís de les Guilleries (nord-est de Catalunya). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 88: 133-138.

Gesti, J. & Vilar, L. 2019. Aportacions al coneixement de la flora de les Guilleries orientals i àrees properes (nord-est de Catalunya). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 83: 195198.

Gómez-Bellver, C. 2023. Flora al·lòctona vascular ocasional, naturalitzada i invasora al territori comprès per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. El cas d’estudi del neòfit recent invasor Kalanchoe ×houghtonii. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Barcelona. 1.233 p.

Gómez-Bellver, C., Nualart, N., Ibáñez, N., Burguera, C., Álvarez, H. & López-Pujol, J. 2019. Noves dades per a la flora al·lòctona de Catalunya i del País Valencià. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 83: 23-40.

Guàrdia, L. 2016. On the presence of Opuntia aurantiaca (Opuntioideae, Cactaceae) in Catalonia (northeastern Iberian Peninsula). Orsis, 30: 3-9.

Guardiola, M. & Petit, A. 2020. Aportacions a la flora aŀlòctona de la serralada Litoral central catalana i territoris propers. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 84: 35-49.

Guardiola, M., Petit, A., Pannon, P., Sánchez-Camacho, Ó. & Gutiérrez, C. 2020. Aportacions a la flora vascular de la meitat nord de les serralades Litoral i Prelitoral catalanes. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 84: 3-13.

Guillot, D. 2023. Dos neófitos de origen ornamental observados en Figueres (Gerona, Alto Ampurdán, Cataluña). Bouteloua, 35: 207-209.

Guillot, D. & Sáez, L. 2014. Nuevas citas de Opuntioideas (Cactaceae) en el este de la Península Ibérica. Bouteloua, 17: 116-125.

Gutiérrez, C. & Sáez, L. 1996. Aportacions al coneixement de la flora vascular del Montseny. Folia Botanica Miscellania, 10: 67-75. iNaturalist. 2025. Disponible a: https://www.inaturalist.org [Data de consulta: 18 agost 2025].

Jiménez-López, F. J., Viruel, J., Arista, M., Ortiz, P. L. & Talavera, M. 2022. Molecular approaches reveal speciation between red- and blue-flowered plants in the Mediterranean Lysimachia arvensis and L. monelli (Primulaceae). Botanical Journal of the Linnean Society, 199: 557-577.

Lapraz, G. 1974. Recherches phytosociologiques en Catalogne. Collectanea Botanica (Barcelona), 9: 77-181.

Li, H. & Boyce, P. C. 2010. Alocasia. P. 75-79. In: Wu, Z. Y.; Raven, P. H.; Hong, D. Y. (eds). Flora of China. Vol. 23 (Acoraceae through Cyperaceae). Science Press, Beijing, and Missouri Botanical Garden Press, St. Louis. 515 p. Mallol, A. & Maynés, J. 2008. Nous xenòfits al Baix Empordà (Catalunya). Acta Botanica Barcinonensia, 51: 59-78. Mansanet-Salvador, C., Ferrer-Gallego, P. P., Ferrando, I & Laguna, E. 2014. Primera cita de Epilobium ciliatum Raf. (Onagraceae) en la Comunidad Valenciana. Flora Montiberica, 57: 17-23. Martínez Laborde, J. B. 1993. Diplotaxis DC. P. 346-362. In: Castroviejo, S.; Aedo, C.; Gómez Campo, C.; Laínz, M.; Montserrat, P.; Morales, R.; Muñoz Garmendia, F.; Nieto Feliner, G.; Rico, E.; Talavera, S.; Villar, L. (eds.). Flora iberica IV - Cruciferae-Monotropaceae. Real Jardín Botánico. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. 730 p. Mavrodiev, E. V., Chester, M., Suárez-Santiago, V. M., Visger, C. J., Rodriguez, R., Susanna, A., Baldini, R. M., Soltis, P. S. & Soltis, D. E. 2015. Multiple origins and chromosomal novelty in the allotetraploid Tragopogon castellanus (Asteraceae). New Phytologist, 206: 1.172-1.183. Mercadal, G., Vilar., L. & Viñas, X. 2000. Els prats de dall de la plana de la Selva, l’últim hàbitat per a diverses plantes higròfiles a terra baixa. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 69: 19-24.

J. GESTI PERICH

Mercadé, A. 2016. Estudis de flora i vegetació del Moianès i àrees properes. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 619 p. Montserrat, P. 1968. Flora de la Cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera). Caja de Ahorros de Mataro. Mataro. 525 p. Nuet, J. & González, V. 2023. Projecte FitoCaT, 39: Plantes del turó del Clascar (UTM DG33), a Malla (Osona). Miconia, 4: 277-294. Oliver, X. 2017. Catàleg de flora vascular de la Moixina, Olot. Annals de la delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, 8: 121-156.

Panareda, J. M., Barnola, P. & Gesti, J. 2023. Noves aportacions al coneixement de la flora vascular del massís del Montseny (Catalunya, NE de la península Ibèrica). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87: 29-34. Pedrol, J. 1995. Thymelaea gussonei Boreau (Thymelaeaceae) a Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 63: 103-104.

Pérez-Haase, A., Batriu, E. & Mercadé, A. 2008. Aportació al coneixement florístic de les Guilleries i del Collsacabra (Catalunya oriental), II. Acta Botanica Barcinonensia, 51: 49-58. Pérez-Haase, A., Mercadé, A., Batriu, E. & Blanco, J. M. 2013. Aportació al coneixement florístic de l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona. Grup de Recerca de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació. Universitat de Barcelona. Barcelona. 238 p. Pérez-Haase, A., Mercadé, A., Batriu, E. & Blanco, J. M. 2017. Catàleg florístic del DG54 (Guilleries-Collsacabra). Primera versió. Grup de Recerca de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació (GEOVEG). Universitat de Barcelona. 35 p. Pié, G., Vilar, L. & Sánchez, S. 2010. Estudis corològics de plantes vasculars al Montseny. Monografies del Montseny, VII: 115-118. Pino, J. 1998. Rumex cristatus DC. (Polygonaceae) en Catalunya. Anales del Jardín Botánico de Madrid, 56: 368-369. POWO. 2025. Plants of the World Online. Facilitated by the Royal Botanic Gardens, Kew. Disponible a: http://www. plantsoftheworldonline.org [Data de consulta: 18 agost 2025].

Pyšek, P., Richardson, D. M., Rejmánek, M., Webster, G. L., Williamson , M. & Kirschner, J. 2004. Alien plants in checklists and floras: towards better communication between taxonomists and ecologists. Taxon, 53: 131-143. Richardson, D. M., Pyšek, P., Rejmánek, M., Barbour, M. G., Panetta, F. D. & West, C. J. 2000. Naturalization and invasion of alien plants: concepts and definitions. Diversity and Distributions, 6: 93-107.

Sáez, L. & Aymerich, P. 2021. An annotated Checklist of the Vascular Plants of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula). Kit-book Serveis Editorials, S. C. P. Barcelona. 717 p.

Sáez, L., Galán de Mera, A., Pyke, S., Pié, G. & Carnicero, P. 2015. New data on vascular plants from Montseny massif (northeastern Iberian Peninsula). Orsis, 29: 205-230.

Sáez, L., Pié, G. & Carnicero, P. 2017. Catàleg de la flora vascular del massís del Montseny. Tres segles d’investigació botànica (1716-2016). Sèrie Territori i Parcs Naturals, 1. Col·lecció Estudis. Diputació de Barcelona. 238 p.

Sanz, M. & Sobrino, E. 2002. Plantes vasculars del quadrat UTM 31T CF34: Cambrils. ORCA: catàlegs florístics locals, 13. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques. Barcelona. 49 p.

Strgulc, S. & Jogan, N. 2004. Epilobium ciliatum Raf., a new plant invader in Slovenia and Croatia. Acta Botanica Croatica, 63: 49-58.

Vayreda, E. 1879. Plantas notables por su utilidad ó rareza que crecen espontáneamente en Cataluña ó sea Apuntes para la Flora Catalana. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, 8: 345-462.

Vayreda, E. 1880. Excursión botánica al Monseny y Guillerías. Crónica Científica, 3 (64): 388-394.

Vayreda, E. 1882. Nuevos apuntes para la Flora Catalana. Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, 11: 41-151.

Verloove, F., Aymerich, P., Gómez-Bellver, C. & López-Pujol, J. 2019. Chorological notes on the non-native flora of the province of Tarragona (Catalonia, Spain). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 83: 133-146.

Verloove, F. & Sánchez Gullón, E. 2008. New records of interesting xenophytes in the Iberian Peninsula. Acta Botanica Malacitana, 33: 147-167.

Vilar, L. 1987. Flora i vegetació de La Selva. Tesi Doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. 608 p.

Wetters, S., Horn, T. & Nick, P. 2018. Goji Who? Morphological and DNA Based Authentication of a “Superfood”. Frontiers in Plant Science, 9: 101-114.

Zeller, W. 1958. Ètude phytosociologique du chêne-liège en Catalogne. Pirineos, 47-50: 1-194.

Zhang, Z. Y., Lu, A. & D’Arcy, W. G. 1994. Lycium. P. 301304. In: Wu, Z. Y.; Raven, P. H. (eds.). Flora of China. Vol. 17 (Verbenaceae through Solanaceae). Science Press, Beijing, and Missouri Botanical Garden Press, St. Louis. 342 pp.

Butlletí ICHN

(3), 2025

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (4): 177-205. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Hymenoptera - Cynipoidea

de Ponent (Lleida, Catalunya)

a partir de les dades de l’Antoni Ribes i Escolà

Antoni Ribes-Escolà (†), Eric Armengol Santos 1, Florenci Vallès Sala 2 & Juli Pujade-Villar 1

1 Universitat de Barcelona. Facultat de Biologia. Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. Avda. Diagonal, 643. 08028-Barcelona, Catalunya.

2 c/ del Pi, nº 5, 08272-Sant Fruitós de Bages (Barcelona) Catalunya.

Autor de correspondència: Juli Pujade-Villar: A/e: jpujade@ub.edu

Rebut: 21.06.2025. Acceptat: 19.10.2025. Publicat: 31.12.2025.

Resum

En aquest estudi exposem la informació dels Cynipoidea (Hymenopera) del web dels ‘Himenòpters de Ponent’ que va fer l’Antoni Ribes i Escolà, mort prematurament el 2014. En total es citen 4 famílies (Cynipidae, Diplolepididae, Figitidae i Ibaliidae), 31 gèneres i 83 espècies. Una espècie es cita per primer cop a la península Ibèrica: Kleidotoma striaticollis (Cameron, 1888) (Figitidae: Eucoilinae). Es citen per primer cop a Catalunya: Aylax papaveris (Perris, 1839) (Cynipidae; Aylacini), Phanacis centaureae (Förster, 1860) (Cynipidae: Phanacidini), Xestophanes potentillae (Retzius, 1783) i Periclistus caninae (Hartig, 1840) (Cynipindae): Diastrophini), Parnips nigripes (Barbotin, 1963) (Figitidae: Parnipinae) i Leptopilina fimbriata (Kieffer, 1901) (Figitidae: Eucoilinae). A més, 23 de les espècies citades són noves per a la província de Lleida i 18 per a la regió de Ponent.

Paraules clau: Hymenoptera, Cynipoidea, Catalunya, Ponent, espècies, web.

Abstract

Hymenoptera - Cynipoidea of Ponent (Lleida, Catalonia) based on data from Antoni Ribes i Escolà

In this study, we present the information on the Cynipoidea ( (Hymenopera) from the website of ‘Hymenoptera of Ponent’ made by Antoni Ribes i Escolà, who died prematurely in 2014. In total, there are mentioned 4 families (Cynipidae, Diplolepididae, Figitidae i Ibaliidae), 31 genera and 83 species. A species is cited for the first time in the Iberian Peninsula: Kleidotoma striaticollis (Cameron, 1888) (Figitidae: Eucoilinae). There are mentioned for the first time in Catalonia: Aylax papaveris (Perris, 1839) (Cynipidae; Aylacini), Phanacis centaureae (Förster, 1860) (Cynipidae: Phanacidini), Xestophanes potentillae (Retzius, 1783) and Periclistus caninae (Hartig, 1840) (Cynipidae: Diastrophini), Parnips nigripes (Barbotin, 1963) (Figitidae: Parnipinae) and Leptopilina fimbriata (Kieffer, 1901) (Figitidae: Eucoilinae. In addition, 23 species are new to the province of Lleida and 18 to the Ponent region.

Key words: Hymenoptera, Cynipoidea, Catalonia, Ponent, species, webside.

Introducció

L’Antoni Ribes i Escolà (Lleida, 1968 – Torres de Segre, 2014) era un enamorat de la natura que va morir prematurament (Pujade-Villar, 2014; 2015). Malgrat que la seva gran afició eren els Chalcidoidea (Hymenoptera) i se’l veia com el successor natural del Dr. R.R. Askew, des d’un punt de vista taxonòmic i biològic no defugia altres grups. Va preparar i determinar altres ordres d’insectes, com coleòpters, lepidòpters, heteròpters, gales de cinípids i cecidòmids, etc., que estan dipositats a la UB, així com també himenòpters com la superfamília Cynipoidea.

Casa seva era un gran laboratori d’emergències on milers de bosses, de tubs amb insectes i de preparacions hi tenien cabuda. La col·lecció d’espècies de Cynipoidea de l’Antoni Ribes està dipositada a la Universitat de Barcelona (JP-V

DOI: 10.2436/20.1502.01.218

col.) i la dels Chalcidoidea muntats al British Museum, però encara hi ha milers d’exemplars en alcohol pendents d’identificació.

La part més important de la col·lecció de Cynipoidea la formen les gales de la família Cynipidae. Martínez Romero et al. (2021) van publicar la llista de les espècies cecidògenes de la Col·lecció Ribes, en la qual n’hi ha 134. Aquestes espècies pertanyen als ordres Diptera, Hemiptera, Hymenoptera, Lepidoptera (Insecta) i Acariformes (Arachnida).

La importància de buidar la informació dels Cynipoidea (Hymenopera) del web dels ‘Himenòpters de Ponent’ (http:// ponent.atspace.org/fauna/ins/fam/hymenoptera/cynipoidea_ par.htm) rau en que desconeixem quan deixarà d’estar actiu amb la qual cosa, si això passés, aquestes dades es perdrien per sempre. Actualment el web està allotjat a “atspace”, però quan acabi el període d’allotjament es preveu, i així ho es-

ICHN 89 (4), 2025

perem, que el seu manteniment estarà a càrrec d’una entitat de Ponent (Maite Ribes pers. com.). Per tant, aquest treball reflecteix part de la gran feina feta pel primer autor al llarg dels anys (fig. 1), la qual és encara de domini públic. Quan tenia novetats importants, a l’Antoni no li importava fer-les púbiques encara que no estiguessin publicades. En aquest sentit, estem preparant un gran manuscrit, Ribes Escolà et al. (in prep.), que representarà la primera aproximació al coneixement de la família Chalcidoidea (Hymenoptera) a Catalunya, la ‘Primera aproximació al coneixement de la família Chalcidoidea (Hymenoptera) a Catalunya: catàleg d’espècies i citacions’ en la qual es mencionen més de 300 espècies de Chalcidoidea del nostre país.

Aquest estudi també és una contribució al gran treball que va fer l’Antoni Ribes pel que fa als cinipoideus, en el que citem 31 gèneres i 83 espècies, de les quals una és nova per a la península Ibèrica, 6 ho són per a Catalunya, 23 per a la província de Lleida i 18 per a la regió de Ponent.

Material i mètodes

El llistat està ordenat per famílies en ordre alfabètic. Les espècies també estan ordenades alfabèticament en cada categoria taxonòmica immediatament superior, categories també ordenades alfabèticament. Hem extret també totes les dades biològiques (hoste i hostatger) que hem trobat al seu web, així com les descripcions que va fer de diferents tàxons que va recol·lectar. Hem respectat amb molta cura les seves descripcions. Només hi hem fet petits canvis de nomenclatura morfològica (gàster per metasoma, artells de les antenes per segments de les antenes, agàmica per asexuada, etc.) i alguns canvis de puntuació. Hem eliminat les abreviacions,

però hem conservat les dades de distribució general i nombre d’espècies d’alguns gèneres. Només les hem modificat quan la desviació en relació amb les dades actuals era significativa. Aquestes modificacions les hem indicat escrivint-les entre parèntesis. Hem canviat la data del manuscrit de la tesi doctoral del darrer autor del present treball, que és 1991 en lloc de 1990, com figura al web. D’aquesta tesi, l’Antoni va extreure totes les citacions de Ponent, moltes de les quals no estan publicades (la tesi no és una publicació) i hem afegit després, del material estudiat, les novetats per a Ponent, Lleida, Catalunya o Espanya.

El material recol·lectat per l’Antoni citat al web de Ponent es posa entre gafets ([...]) i està acompanyat de les dades que l’Antoni Ribes va afegir a cadascuna d’aquestes espècies al web. Hem assenyalat els treballs que han estat publicats a partir de les dades del web: Pediaspis aceris a Pujade-Villar et al. (2013) i les espècies de Charipinae (Figitidae) a Ferrer-Suay (2012, 2013). Tots dos treballs tenen la coautoria de l’Antoni Ribes, treballs que no va poder incloure l’Antoni degut a la seva prematura mort i les citacions lleidatanes que hi ha publicades. També hem afegit a continuació les dades bibliogràfiques de les citacions de ponent recollides per l’Antoni Ribes d’altres autors, per tal de no perdre cap informació, hem afegit també les fotografies que il·lustren algunes de les espècies i els mapes de distribució de citacions (fig. 2), però hem eliminat la major part del llistat de sinonímies, ja que era parcial i no aportava informació extra. Hem respectat només aquelles que es van publicar mentre ell va confeccionar el web. Tota aquesta informació ha estat i serà encara molt útil per als naturalistes, i això també ens ha animat a fer aquest estudi.

Posteriorment al 2014 (any en el qual l’Antoni va morir), hi ha hagut alguns canvis taxonòmics importants: (i) Els Ay-

Figura 1. Exemple d’una pàgina del web Himenòpters de Ponent construïda per l’Antoni Ribes.

Figura 2. Mapes del web que mostren la distribució de les espècies a Ponent (esquerra) o de la província de Lleida (dreta) indicant el nom de les comarques. [Font: http://dolorsplazaviatjar.blogspot.com/2017/02/ mapa-de-lleida.html].

lacini (Cynipidae) han estats escindits en diverses tribus: Aylacini, Aulacideini, Phanacidini, Diastrophini (que inclou per a Europa els gèneres cecidògens Diastrophus Hartig, 1840 i Xestophanes Förster, 1869 i el gènere inquilí Periclistus Förster, 1869) i Ceroptresini (amb el gènere inquilí Ceroptres Hartig, 1840 a Europa), tal com proposen Ronquist et al. (2015). (ii) Les tribus Diplolepidini i Pediaspidini (Cynipidae) han passat a formar part de la família independent Diplolepididae, que inclou dues subfamílies (Diplolepidinae i Pediapidinae), tal com proposen Heam et al. (2022). (iii) El gènere Melanips Haliday, 1835 (Figitidae) i altres gèneres relacionats han passat a formar part d’una subfamília independent de la família Figitidae (Melanipinae), tal com proposen Mata-Casanova & Pujade-Villar (2025). Finalment, seguint l’estudi de Melika (2006), considerem el gènere Timaspis Mayr, 1881 sinònim de Phanacis Förster, 1860. Aquests canvis els hem assenyalat en el manuscrit, respectant en tot moment el que estava escrit al web, per no desvirtuar-lo. En total hem llistat un total de 83 espècies de cinipoideus de Ponent pertanyents a 4 famílies: Cynipidae (actualment escindida en Cynipidae i Diplolepididae), Figitidae i Ibaliidae.

Resultats

Superfamília CYNIPOIDEA Latreille, 1902

Antena amb 12-16 segments, no geniculada, escap curt. Ala anterior amb pterostigma absent, venació reduïda distintiva, amb una cel·la triangular distintiva, cel·la radial gran. Pronot arriba a les tègules. Metasoma lateralment comprimit. Potes amb 1 trocànter. Ovipositor normalment no exposat.

Família CYNIPIDAE Latreille, 1802

Cos petit (1-6 mm), ales presents o absents. Antenes amb escap curt, no geniculades, amb 12-16 segments; el mascle amb el 1r flagel·lòmer sovint modificat. Ala anterior amb

pterostigma absent, venació reduïda distintiva, 2-3 cel·les tancades, cel·la radial triangular, oberta o tancada al marge, vena Rs+M amb àpex proximal visible dirigit al centre de la vena basal. Pronot arriba a les tègules, latero-ventralment punxegut, coadaptat al mesepisternum, no acanalat. Mesoescut i mesopleures sovint esculturats. Escutel convex, sense copa dorsal ni espina apical. Metasoma comprimit lateralment, tergita més gran la 2a, o bé la 2a+ 3a fusionades formant almenys la meitat del metasoma; base de la 2a tergita sense anell de pubescència basal, opcionalment un xic pilós. Ovipositor normalment no exposat. Insectes sovint causants de gales vegetals, fitòfags o inquilins.

Tribu Cynipini Latreille, 1802

Cos petit. Antenes amb 12-16 segments. Cara amb estries supraclipeals curtes o absents, no arribant als ulls compostos. Clipi amb marge ventral més o menys projectat sobre les mandíbules. Ales anteriors amb cel·la radial oberta al marge, sense vena marginal. Pronot medialment molt estret, 0,15-0,2 vegades de l’amplada lateral; depressions admedianes indistintes o absents, unides medialment formant un solc superficial. Metasoma lateralment comprimit. Tergita 2a cobrint d’1/3 a 2/3 del metasoma. Femella amb hipopigi normalment en espina llarga. Gales sobre Quercus. Família amb 26 gèneres i 140 espècies a la península Ibèrica.

Gènere Andricus Hartig, 1840

Mida 1-5 mm, cos de color negre, rogenc o ambre, poc pubescent a les formes sexuals, moderada o conspícuament pubescent a les àgames. Clipi recte no projectat sobre les mandíbules, estries radials de la cara (sobre el clipi) presents, poc marcades, no arribant al marge dels ulls. Front sense carena medial. Antena de la femella amb 13-14 (12-15) segments, antena del mascle amb 1 segment més. Mesoescut amb escultura variada, feble, no transversa. Notaules complets. Escutel llarg, sobrepassant el propodeu vist de perfil. Propodeu amb 2 carenes laterals subparal·leles, arquejades o anguloses, sense carena mitjana. Espina de l’hipopigi llarga i estreta, 3-6 vegades més llarga que ampla, estreta a la base, amb poques setes no agrupades formant un manat apical. Ungles tarsals bífides. Sobre Quercus caducifolis o Q. suber. Gènere amb 37 (24) espècies a la península Ibèrica, 121 (≈ 80) al continent europeu.

Andricus coriarius (Hartig, 1843)

Femella asexuada de mida petita, 2,6-3,8 mm. Cos groc rogenc, metasoma un xic més fosc. Antena de la femella amb 13 segments; 1r flagel·lòmer tan llarg com el 2n. Ala anterior amb vena radial allargada, 5 vegades més llarga que ampla Hipopigi amb espina 3,5-4,0 vegades més llarga que ampla. Les gales (fig. 3a) es troben sobre Quercus caducifolis i marcescents, en branques formades a partir de borrons vegetatius laterals o terminals, de 1,5-2,5cm, forma irregular, amb nucli globós i superfície coberta de prolongacions o apèndixs, sub-

A. RIBES-ESCOLÀ ET AL.

cònics, allargats, no acanalats, acabats en punta recorbada, llenyoses a la maturitat, pluriloculars. Es formen a l’estiu, maduren a la tardor, i les femelles emergeixen des del novembre al febrer. Generació sexual desconeguda.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG12: Menàrguens. CG14: les Avellanes]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991)

CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

Andricus curvator (Hartig, 1840)

Gales de la generació sexual (fig. 3b) es troben sobre Quercus caducifolis i marcescents, en les fulles, rarament als pecíols o a l’àpex de branquetes, fent un eixamplament irregular globós a les dos cares del limbe, de 5-7 mm, verdes, carnoses, aïllades o coalescents, sovint provoquen una deformació o recorbament de la fulla. Es formen juntament amb les fulles joves a la primavera, l’emergència dels adults es produeix d’abril a juny. Gales de la generació asexuada so-

Figura 3. (a) Gala d’Andricus coriarius ŏ, (b) gala d’A. curvator ♂♀, (c) gala d’A. foecundatrix ŏ, (d) gala d’A. solitarius ŏ, (e) gala d’A. quercusramuli ♂♀, gala d’A. hispanicus ŏ, (g) adult d’A. hispanicus ŏ.

HYMENOPTERA - CYNIPOIDEA DE PONENT (LLEIDA, CATALUNYA)

bre gemes vegetatives, ocultes (només en sobresurt l’àpex), formades a la tardor, caient a terra a la maturitat d’octubre a novembre. L’emergència de femelles és produeix a la primavera següent.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF39: Omells de na Gaia. CF49: Ciutadilla, 655 m. CG06: Mont-rebei, 500 m.; Mont-rebei, 540 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Andricus foecundatrix (Hartig, 1840)

Les gales de la generació sexual les trobarem sobre Quercus caducifolis i marcescents, en aments masculins. Gales de la generació asexuada (fig. 3c) sobre Quercus caducifolis i marcescents, en gemmes vegetatives axil·lars o terminals, transformades per creixement de les bràctees en forma de ‘carxofa’, fins a 2-3 cm, amb un cecidi intern independent i ovalat. Es formen a l’estiu, madurant a la tardor, moment en el qual les bràctees s’obren i el cecidi intern cau a terra. L’emergència de femelles té lloc a la primavera següent o a l’any posterior.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea i Quercus petraea: CG06: Mont-rebei, 540 m. CH14: Les, 620 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Andricus gallaeurnaeformis (Fonscolombe, 1832)

Les gales de la generació sexual es troben sobre Quercus pubescens i Q. petraea, a les fulles noves, en forma de disc ressaltant poc a les dues cares. Les gales de la generació asexuada les localitzarem sobre Quercus pubescens i Q. petraea, al revers de les fulles, sobre el nervi medial, en forma d’urna subcilíndrica, provocant una deformació de la fulla.

Citacions (fig. 8). CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Andricus hispanicus (Hartig, 1856)

= Andricus niger (Kieffer, 1901) forma sexuada

= Andricus mayeti (Kieffer, 1896) forma sexuada

La femella asexuada (fig. 3g) té una mida de 3,5-4,5 mm, cos amb densa pilositat grisosa. Cap i mesosoma groguenc, amb taques negres variables al pronot, a l’escutel o al propodeu. Metasoma groguenc, amb la part dorsal bruna o negrosa. Antenes i potes groguenques. Antena de la femella amb 13 segments, 1r flagel·lòmer llarg, 1,2 vegades el 2n. Ala anterior amb vena radial unes 4,0 vegades més llarga que ampla.

Hipopigi amb espina curta, unes 3,0 vegades més llarga que ampla. Gales de la generació asexuada (fig. 3f) sobre Quercus caducifolis i marcescents, a partir de borrons axil·lars o terminals, de forma esfèrica regular, de 8-25 mm, llises, glabres, llenyoses a la maturitat. Es formen a l’estiu, maduren a l’agost i al setembre, i l’emergència de femelles es produeix al setembre, i en part a l’estiu de l’any següent.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: els Torms; Granadella, 470 m. CF18: Juncosa. CF27: Albarca, 800 m. CF28: la Pobla de Cérvoles, 670 m. CF37: Prades. CF39: Omells de na Gaia, 675 m. CF49: Ciutadilla, 655 m; Omells de na Gaia, 600 m. CG06: Mont-rebei, 540 m. CG12: Menàrguens. CG13: Os de Balaguer. CG14: les Avellanes. CG15: Àger, 660 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Andricus pseudoinflator (Tavares, 1901)

Les gales de la generació sexual es troben sobre Quercus caducifolis i marcescents, a l’àpex de tiges joves, formant un engruiximent de l’àpex, irregular, de 4-5 mm, a vegades amb fulles o branquetes sobre la superfície. Es desenvolupen i maduren a la primavera, emergint els adults al maig i al juny. Gales de la generació asexuada sobre borrons vegetatius, parcialment ocultes fins a la meitat.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG06: Mont-rebei, 500 m. CG12: Menàrguens, 215 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): PujadeVillar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Andricus quercusradicis (Fabricius, 1798)

Les gales de la generació sexual les trobarem sobre Quercus caducifolis i marcescents, sota l’escorça de branquetes aèries o estoloníferes. Les gales de la generació asexuada són subterrànies, es troben a les rels, a poca profunditat, són globoses irregulars, fan fins a 5 cm de diàmetre, inicialment són toves i finalment llenyoses i dures; el seu desenvolupament és llarg, dura fins a 2 anys. Les femelles emergeixen del març al juny.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF49: Omells de na Gaia, 600 m. CG15: Àger, 835 m.]. Citada de Ponent a Martínez-Romero et al. (2021).

Andricus quercusramuli (Linnaeus, 1761)

Les gales de la generació sexual (fig. 3e) es localitzen als aments dels Quercus caducifolis i marcescents, on formen

A. RIBES-ESCOLÀ ET

grups de cecidis conglomerats, coberts de setes llargues, amb aspecte cotonós, de fins a 2 cm, inicialment blancs i groguencs a la maturitat. Es formen durant la primavera i els adults apareixen durant el maig i el juny. Les gales de la generació asexuada es troben als borrons vegetatius, semiocultes dins el borró.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: els Torms; Granadella, 470 m. CF49: Omells de na Gaia, 600 m. CG06: Mont-rebei, 540 m. CG12: Menàrguens]. CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): PujadeVillar (1991). Primera citació per a Lleida.

Andricus quercustozae (Bosc, 1792) = Andricus kiefferi (Cabrera, 1897)

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG06: Mont-rebei, 540 m.]. Citada de la província de Lleida a Martínez-Romero et al. (2021), primera citació per a Ponent.

Andricus sieboldi (Hartig, 1843)

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG12: Menàrguens]. Citat a Lleida per NievesAldrey (2001) amb el nom d’Andricus testaceipes, primera citació per a Ponent.

Andricus solitarius (Fonscolombe, 1832)

= Andricus villarubiae (Tavares, 1930)

Les gales de la generació sexual les trobarem sobre Quercus caducifolis i marcescents, en els aments, són petites i inconspícues. Les gales de la generació asexuada (fig. 3d) es troben als borrons vegetatius, exsertes, fusiformes, de 10×4 mm, amb una base pedunculada, una part central inflada, i una punta terminal allargada, piloses de joves i glabrescents

semillenyoses a la maturitat; maduren a l’estiu, i les femelles apareixen al setembre.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: els Torms. CG06: Mont-rebei, 540 m. CG12: Menàrguens. CG14: les Avellanes]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ainet de Cardós, Ribera de Cardós): PujadeVillar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Gènere Biorhiza Westwood, 1840

Forma asexuada de mida grossa, àptera, forma sexual alada o braquíptera. Clipi projectat sobre les mandíbules, impressió subocular present, estries radials a la cara absents. Antenes amb 14 segments a la femella, 15 al mascle. Mesoescut llis i brillant, notaules normalment complets i ben marcats, mesoescut separat de l’escutel per una clara sutura, fossetes escutellars absents o reduïdes. Propodeu amb carenes sublaterals presents, subparal·leles anteriorment, divergents o angulades posteriorment. Espina ventral de l’hipopigi curta i ampla, amb llargues setes formant un manat apical. Ungles tarsals simples.

Biorhiza pallida (Olivier, 1791)

Gales de la generació sexual sobre Quercus caducifolis i marcescents, sobre borrons de les tiges, amb forma subesfèrica, grosses, fins a 6cm, glabres, pluriloculars (fig. 4). Es formen durant la primavera i maduren a finals de primavera. L’emergència dels adults té lloc a l’estiu. Les gales es desfan posteriorment, o si són parasitades es mantenen endurides a l’arbre. Gales de la generació asexuada subterrànies a les rels, a certa profunditat, subesfèriques, petites, llenyoses, solitàries o coalescents.

Figura 4. Gales de la forma sexuada de Biorhiza pallida

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea, Quercus petraea i Quercus robur: CF08: els Torms; Granadella, 510 m. CF17: Juncosa, 760 m.; Juncosa, 710 m. CF27: Albarca, 800 m. CF28: la Pobla de Cérvoles, 670 m. CF49: Ciutadilla, 655 m. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG12: Menàrguens. CH14: Bossòst, 665 m; Bossòst, 690 m; Les, 620 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG25: Pallars Jussà (Cellers): PujadeVillar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): PujadeVillar (1991). CG87: Alt Urgell (Tuixén): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Gènere Callirhytis Förster, 1869

Clipi recte, no projectat sobre les mandíbules, estries radials sobre el clipi presents, molt marcades, arribant al marge ventral dels ulls. Antenes amb 14 segments a la femella, 1516 al mascle. Mesoescut amb fortes crestes o carenes transverses denses. Propodeu amb 2 carenes laterals subparalleles, sense carena medial. Espina ventral de l’hipopigi curta, estreta a la base, amb poques setes no agrupades en manat apical. Forma asexuada sobre Quercus perennifolis, forma sexuada sobre Quercus caducifolis. Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica.

Callirhytis glandium (Giraud, 1859)

Gales de la generació sexual sobre Quercus caducifolis i marcescents, a les branquetes sota l’escorça, sense provocar hipertròfia i no detectables externament, excepte pels forats de sortida, amb desenvolupament a l’estiu i emergència dels adults al juliol i l’agost. Gales de la generació asexuada sobre Quercus suber i rarament en Q. ilex , sobre els aglans.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG12: Menàrguens, 215 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). Primera citació autentificada per a Lleida.

Gènere Cynips Linnaeus, 1758

Clipi poc projectat sobre les mandíbules, estries radials a la cara absents, impressió subocular absent. Antena amb 1314 segments a la femella, 15 al mascle. Mesoescut i mesopleures gairebé llis i brillant, notaules normalment complets i ben marcats, mesoescut separat de l’escutel per una clara sutura o solc, fosetes escutel·lars normalment ben diferenciades. Propodeu amb carenes sublaterals presents, divergents anteriorment, arquejades o angulades posteriorment, carena medial absent. Espina ventral de l’hipopigi curta i ampla a la base, amb llargues setes formant un manat apical. Forma asexuada molt pubescent. Gènere amb 6 espècies a la península Ibèrica.

Cynips disticha (Hartig, 1840)

Gales de la generació sexual sobre Quercus caducifolis i marcescents, sobre aments masculins, inconspícues. Gales de la generació asexuada sobre les fulles (fig. 5a), al revers foliar, de forma subglobular o troncocònica, aplanades a l’àpex, amb una segona càmera larval buida apicalment, amb maduració a la tardor.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea i Quercus petraea: CG06: Mont-rebei, 540 m. CG14: les Avellanes. CH10: Vall de Boí, 1025 m.]. CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ainet de Cardós, Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Cynips quercus (Fourcroy, 1785)

Gales de la generació sexual sobre Quercus caducifolis i marcescents, sobre gemes. Gales de la generació asexuada sobre les fulles (fig. 5b), al revers foliar, de forma esfèrica, fins a 10 cm, llises o amb petits ressalts, blanquinoses, groguenques o crema, amb petites taques, textura relativament dura, amb maduració a la tardor i emergència dels adults al novembre-desembre.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: els Torms. CF39: Omells de na Gaia, 675 m. CF49: Omells de na Gaia, 600 m. CG06: Mont-rebei, 540 m. CG13: Os de Balaguer. CG14: les Avellanes. CG56: Coll de Bóixols, 1280 m.]. CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Cynips quercusfolii (Linnaeus, 1758)

Gales de la generació sexual sobre Quercus robur, Q. petraea i Q. pubescens, sobre borrons a la base de troncs grans. Gales de la generació asexuada sobre les fulles, al revers foliar (fig. 5c), de forma esfèrica, grans fins a 2 cm, color rogenc, cobertes de papil·les groguenques donant un aspecte de fruit d’arboç, amb desenvolupament a la tardor i maduració en novembre, emergència de les femelles al desembre.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea i Quercus petraea: CG06: Mont-rebei, 540 m. CG56: Coll de Bóixols, 1280 m. CH14: Les, 620 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Gènere Neuroterus Hartig, 1840

Mida entre 0,8-3,0 mm, color sovint negre o bru negrós, cos brillant poc setós. Clipi projectat sobre les mandíbules, estries radials a la cara absents, impressió subocular present.

Antenes filiformes amb 14-15 segments en la femella i 15 en el mascle; el 1r flagel·lòmer modificat o excavat als mascles. Ala anterior amb cel·la radial oberta al marge. Notaules normalment febles o absents, rarament complets ben marcats. Mesoescut llis, amb escultura feble o absent, normalment unit al escutel, no separat per cap solc o molt feble. Fossetes escutel·lars normalment confluents o indistintes. Propodeu amb carenes sublaterals sovint indistintes, a vegades presents però febles. Metasoma comprimit lenticular, sovint més alt que llarg, amb pecíol llarg als mascles i curt a les femelles. Espina ventral de l’hipopigi normalment curta i ampla a la base, rarament estreta, amb llargues setes formant un manat apical. Ungles tarsals simples o amb una dent basal. Gales sobre Quercus caducifolis o marcescents, sovint sobre el revers de les fulles, les àgames sovint de forma lenticular típica. Gènere amb 7 espècies a la península Ibèrica.

Neuroterus albipes (Schenck, 1863)

= Neuroterus codinae (Tavares, 1928)

Femella asexuada de 2,5-2,7 mm. Cos bru groguenc a bru negrós. Antenes amb 15 segments. Ales hialines, o poc fumades a la vena Rs1, cel·la radial llarga i estreta, 5 vegades més llarga que ampla. Mesoscut glabrescent brillant, notaules visibles, febles. Escutel amb fissura transescutelar visible, molt feble, fossetes escutelars fusionades indistintes. Metasoma oval, molt comprimit lateralment, espina de l’hipopigi amb setes formant un floc apical. Ungles posteriors amb un lòbul basal agut.

Butlletí ICHN

Gales de la forma asexuada sobre el revers de les fulles de roures, gales lenticulars aplanades, de 5 mm diàmetre, primes, xic còncava, amb una depressió central amb mamelló central, amb superfície poc pubescent, contorn més o menys irregular, color brunenc a verdós, madurant a la tardor i caient a terra amb les fulles, emergint els adults a l’inici de primavera.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG12: Menàrguens. CG15: Àger, 835 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Neuroterus anthracinus (Curtis, 1838) = Andricus ostreus forma asexuada

Gales de la forma asexuada en fulles de roures, al revers sobre el nervi medial, de forma ovoide o esfèrica, de fins a 3 mm, verdes o groguenques sovint amb puntets foscos, envoltades als 2 costats per uns plecs de teixit, persistents al caure la gala (fig. 6a). Maduren a la tardor i cauen al terra, emergint a partir de novembre.

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea i Quercus petraea: CG06: Mont-rebei, 540 m. CG12: Menàrguens. CG13: Os de Balaguer. CG14: les Avellanes.

Figura 5. Gales de les formes asexuades de (a) Cynips disticha, (b) C. quercus i (c) C. quercusfolii

HYMENOPTERA - CYNIPOIDEA DE PONENT (LLEIDA, CATALUNYA)

CH10: Vall de Boí, 1025 m. CH14: Bossòst, 665 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991).

CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991).

CH51: Alt Urgell (Ainet de Cardós, Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Neuroterus numismalis (Fourcroy, 1785)

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus petraea: CH10: Vall de Boí, 1025 m.]. CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Neuroterus quercusbaccarum (Linnaeus, 1758)

Forma asexuada amb una mida al voltant dels 3 mm. Cos (fig. 6d) de color variable, d’ambre a negre, amb parts de la cara i el mesosoma groguencs, opcionalment enterament negre, antena bruna groguenca, amb escap i pedicel groguencs, potes enterament de color groc rogenc. Antenes amb 15 segments. Ales amb 2 febles taques enfosquides, una a la vena 2a i un altra a l’àrea medio-discal (fig. 6e), arèola alar gran. Notaules incomplets, visibles medialment i posteriorment. Fissura transescutelar feble o absent. Escutel en vista lateral aplanat dorsalment. Carenes laterals del propodeu absents. Metasoma amb els costats brillants, comprimit, lenticular. Espina de l’hipopigi amb setes esparses. Ungles del me -

Figura 6. (a) Gales joves de Neuroterus anthracinus ŏ (esquerra) i gala madura de la mateixa espècie (dreta), (b) gales de la forma asexuada de N. quercusbaccarum ŏ i detall d’una gala, (c) gala de la forma sexuada de N. quercusbaccarum, (d) adult asexuat de N. quercusbaccarum, (e) detall de l’ala, (f) adult de N. tricolor ŏ. El símbol (ŏ) significa forma asexuada.

A. RIBES-ESCOLÀ ET AL.

tatars amb una dent o lòbul agut. Gales de la forma asexuada sobre el revers de les fulles de roures (fig. 6b), lenticulars, aplanades, de 5mm de diàmetre, amb mamelló central, i superfície coberta de setes estrellades, de contorn regular, madurant a la tardor, cauen a terra amb les fulles i emergeixen a final de l’hivern.

Forma sexuada amb una mida, a les femelles, entre 2,6 i 3,0 mm i als mascles entre 2,5 i 3,0 mm. Cos color negre o bru fosc, brillant i glabrescent, base del metasoma més clara, antenes groc testaci, amb la base groc pàl·lid, potes groguenques, amb la base de coxes mitjanes i posteriors negres. Antenes amb 15 segments als dos sexes. Ales hialines o poc enfosquides, amb taques difuses fumades a la base de la cel la radial, vora la vena basal i a la vena Cu1b, arèola alar gran. Mesoscut quasi llis, amb feble escultura coriàcia a la part anterior i medial, notaules molt febles medialment o absents. Fissura transescutelar feble o absent. Escutel en vista lateral aplanat dorsalment. Carenes laterals del propodeu absents. Metasoma amb els costats brillants, comprimit, lenticular. Espina de l’hipopigi amb un petit pinzell apical. Ungles del metatars amb una dent o lòbul, agut. Gales de la forma sexual esfèriques (fig. 6c), de 5-8 mm de diàmetre, sobre el revers de les fulles o als aments masculins, formades a la primavera en la foliació i la floració. Els adults emergeixen durant la primavera.

Citacions de la forma asexuada (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: els Torms. CF17: Juncosa, 760 m. CG06: Mont-rebei, 540 m. CG12: Menàrguens. CG13: Os de Balaguer. CG14: les Avellanes]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): PujadeVillar (1991).

Citacions de la forma sexuada (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: els Torms; Granadella, 470 m. CG12: Menàrguens. CG15: Àger, 835 m.]. Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Neuroterus tricolor (Hartig, 1841)

Femella asexuada amb una mida entre 2,0 i 2,4 mm. Cos (fig. 6f) negre, amb base del metasoma groguenca. Antenes negres amb escap i pedicel groguencs. Potes groguenques. Antenes amb 15 segments. Ales fumades. Mesonot amb notaules complets, estrets. Escutel amb fissura transescutelar visible, feble. Metasoma molt comprimit lateralment, espina de l’hipopigi amb setes esparses. Ungles posteriors sense lòbul basal agut, amb un lòbul molt feble. Gales de la forma asexuada sobre el revers de les fulles de roures, gales lenticulars aplanades, petites, de 3 mm de diàmetre, de forma còncava i marges un xic aixecats, amb petit mamelló central, de color palla, amb algunes setes estelades, madurant a la tardor i caient a terra amb les fulles. Els adults emergeixen a finals de l’hivern.

Citacions. [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG14: les Avellanes]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Gènere Plagiotrochus Mayr, 1881

Mida petita, inferior a 3 mm, color sovint amb tons taronja o ambre, opcionalment m é s fosc. Clipi recte, no projectat sobre les mandíbules. Estries radials a la cara sobre el clipi presents. Antena de la femella amb 14 segments, la del mascle amb 15, amb el 1r flagel·lòmer modificat, corbat al centre i estrenyut a la base. Les antenes prenen forma de S després de la mort de l’insecte. Mesopleures amb una franja medial longitudinal d’escultura un xic reticulada. Escutel curt, vist de perfil no arriba a l’àpex del propodeu. Propodeu amb 2 carenes laterals arquejades i 1 carena medial. Mascle amb metasoma peciolat, femella amb metasoma sèssil, espina ventral de l’hipopigi curta, menys de 3,5 vegades més llarga que ampla, estreta a la base, amb poques setes no agrupades en manat apical. Ungles tarsals simples. Sobre Quercus perennifolis: Q. ilex , Q. coccifera i Q. suber . Gènere amb 12 espècies a la península Ibèrica.

Plagiotrochus australis (Mayr, 1882)

Gala a la figura 7a.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex i Quercus coccifera: CF08: Granadella, 455 m. CF09: Alcanó, 260 m. CF17: Bellaguarda, 610 m; Juncosa, 790 m. CF28: la Pobla de Cérvoles, 680 m; la Pobla de Cérvoles, 670 m. CG03: Algerri, 380 m. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG13: Castelló de Farfanya, 340 m. CG15: Àger, 660 m. CG23: Gerb]. CG12: Noguera (Balaguer): Pujade-Villar (1991). CG22: Noguera (Bellmunt d’Urgell): Pujade-Villar (1991). CG85: Catalunya (Aigua d’Ora): Pujade-Villar, (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ainet de Cardós): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Plagiotrochus britaniae (Barbotin, 1985)

Citacions (fig. 13). CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Plagiotrochus coriaceus (Mayr, 1882)

Gala a la figura 7b-c.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex i Quercus coccifera: BF99: Sarroca, 250 m. CG12: Menàrguens]. CG22: Noguera (Bellmunt d’Urgell): PujadeVillar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Figura 7. (a) gala de Plagiotrochus australis ♂♀sobre Quercus ilex, (b) gala i detall de P. coriaceus ŏ, (c) gala de P. gallaeramulorum ŏ, (d) gala de P. quercusilicis ♂♀ als aments de Q. coccifera, (e) idem a les fulles, (f-g) adult de P. gallaeramulorum ŏ, (h) detall de l’ala. El símbol (ŏ) significa forma asexuada.

Plagiotrochus gallaeramulorum (Fonscolombe 1832)

= Plagiotrochus kiefferianus (Tavares, 1901)

Gala (fig. 7c) i adult (fig. 7f-h).

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea i Quercus coccifera: BF89: Aitona, Erms, 120 m. BF99: Utxesa, antic embarcador, 150 m. BG93: pantà de Santa Anna. CF09: Alcanó, 260 m; Castelldans. CG12: Menàrguens]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG22: Noguera (Bellmunt d’Urgell): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): PujadeVillar (1991). Primera citació per a Lleida.

Plagiotrochus panteli (Pujade, 1985)

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus coccifera: BF99: Sarroca, B. Cova Bona, 300 m. CF49: Omells de na Gaia]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG62: Catalunya (Castellfollit

de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Plagiotrochus quercusilicis (Fabricius, 1798) = Plagiotrochus fusifex (Mayr, 1882)

Les gales es poden trobar als aments (fig. 7d) o a les fulles (fig. 7e). Les dels aments pertanyen a l’anomenada forma fusifex al web. Les de les fulles (fig. 7e) pertanyen a la forma quercusilicis

Citacions als aments (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex i Quercus coccifera: BF89: Aitona, Erms, 120 m.; Aitona, Erms, 140 m. CF08: els Torms; la Granadella, 470 m; la Granadella, 445 m. CF09: Aspa, 240 m. CF17: Bellaguarda, 640 m. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG14: Fondepou. CG23: Sant Llorenç de Montgai, 260 m. CG40: Ciutadilla, 620 m.]. CG12: Noguera (Balaguer): Pujade-Villar (1991). CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG22: Noguera (Bellmunt d’Urgell): Pujade-Villar (1991).

A. RIBES-ESCOLÀ ET

Figura 8. Distribució de les espècies mencionades de la tribu Cynipini (Cynipidae). En gris les dades bibliogràfiques, en blau les dades de les collectes de l’Antoni Ribes.

CG62: Catalunya (Castellfollit de Riubregós): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). Citacions a les fulles (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex i Quercus coccifera: BF98: Torrebesses, Cr.

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

Granadella, 365 m. CF08: els Torms; la Granadella, 470 m. CF39: Omells de na Gaia. CF49: Omells de na Gaia. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG13: Os de Balaguer. CG15: Àger, 660 m.]. Primera citació per a Lleida.

HYMENOPTERA - CYNIPOIDEA DE PONENT (LLEIDA, CATALUNYA)

Gènere Trigonapsis Hartig, 1840

Trigonaspis synaspis (Hartig, 1841)

Citacions (fig. 8). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG12: Menàrguens]. Citada de Ponent per Martínez-Romero et al. (2021).

Tribu Diplolepidini Latreille, 1802

(Actualment família Diplolepididae Latreille, 1802, subfamília Diplolepidinae Latreille, 1802)

Cos petit, metasoma sovint en part roig o bru. Ales fumades enfosquides. Ala anterior amb cel·la radial tancada al marge. Antenes amb 14 segments. Pronot medialment molt

estret, més curt que 1/6 del total, depressions admedianes indistintes o absents. Metasoma lateralment comprimit. Tergita 2a cobrint de 1/2 a 3/4 del metasoma. Metasoma de la femella ventralment amb hipopigi en forma de quilla. Gales sobre Rosa spp.

Gènere Diplolepis Geoffroy, 1762

Cos petit, metasoma sovint en part roig o bru. Ales enfosquides fumades (fig. 9c). Antenes amb 14 segments. Ala anterior amb cel·la radial tancada al marge. Pronot medialment molt estret, més petit que 1/6 del total, depressions admedianes indistintes o absents. Femella amb hipopigi en forma de quilla (fig. 9d). Gales sobre Rosa spp. Gènere amb 5 espècies a la península Ibèrica, 6 al continent europeu.

Figura 9. (a) Gala de Diplolepis eglanteriae, (b) gala de D. mayri, (c-d) ala i metasoma de D. mayri, (e) gala de D. rosae, (f) adult de D. rosae

Diplolepis eglanteriae (Hartig, 1840)

Gala a la figura 9a.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Rosa sp.: BF89: Aitona, Central Fecsa, 90 m.; Aitona, Erms, 120 m. BF99: Torres de Segre; Utxesa, 140 m. CG14: Fondepou. CG49: Sort]. CH61: Pallars Sobirà (Vall Ferrera): PujadeVillar (1991). Primera citació per a Lleida.

Diplolepis mayri (Schlechtendal, 1877)

Gales amb superfície espinosa, no pilosa, amb els lòculs sovint diferenciables externament (fig. 9b). Parts de l’adult (primer parell d’ales i metasoma) a la figures 9c-d.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Rosa sp.: BF89: Aitona, Central Fecsa, 90 m.; Aitona, Erms, 120 m. BF99: Utxesa, 140 m.; Utxesa, Plans, 150 m.; Utxesa, Pontet, 140 m. CF08: els Torms. CF27: Albarca, 800 m. CF28: la Pobla de Cérvoles, 670 m. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG12: Menàrguens. CG14: les Avellanes. CG27: Santa Engràcia, 940 m. CG56: Coll de Bóixols, 1280 m.]. CG12: Noguera (Balaguer): Pujade-Villar (1991). CG27: Pallars Jussà (Salàs de Pallars): Pujade-Villar (1991). CG59: Alt Urgell (Port del Cantó): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (Ainet de Cardós, Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). CH61: Pallars Sobirà (Àreu): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida; Nieves-Aldrey (1986) l’esmenta de Camprodon (Lleida), però aquesta localitat pertany al Ripollès (Girona).

Diplolepis rosae (Linnaeus, 1758)

Gales esfèriques grosses, característiques, envoltades de llargs filaments ramificats, amb els lòculs de l’interior no diferenciables externament (fig. 9e). Adult a la figura 9f.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Rosa sp.: BF89: Aitona, Central Fecsa, 90 m.; BF99: Torres de Segre, Utxesa, 140 m.; Utxesa, Plans, 150 m. BG80: Torres de Segre; Vilanova, 160 m. BG90: Torres de Segre, poble, 130 m. CF08: els Torms. CF27: Albarca; la Pobla de Cérvoles, 770 m. CF28: la Pobla de Cérvoles, 670 m. la Pobla de Cérvoles. CF49: Omells de na Gaia, 730 m. CG00: Alfes, Timoneda, 220 m.; CG01: Lleida, la Mitjana; CG06: Mont-rebei, 500 m.; CG12: Menàrguens; CG15: Àger, 660 m.; CG23: Sant Llorenç de Montgai, 260 m. CG25: Cellers, 375 m. CG27: Santa Engràcia, 940 m. CG56: coll de Bóixols, 1280 m.]. CG12: Noguera (Balaguer): Pujade-Villar (1991). CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). Pallars Jussà (Salàs de Pallars): Pujade-Villar (1991). CG59: Alt Urgell (Port del Cantó): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar (1991). CH51: Pallars Sobirà (RIbera de Cardós): Pujade-Villar (1991). CH61: Pallars Sobirà (Àreu): Pujade-Villar (1991). Cerdanya (Masella): Pujade-Villar (1991). Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

Diplolepis

spinosissimae (Giraud, 1859)

Citacions (fig. 13). CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). CH61: Pallars Sobirà (vall Ferrera): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Lleida.

Tribu Aylacini Ashmead, 1903

Actualment escindit en diverses tribus. Atenent als gèneres que es citen al web, Aylacini inclou Aylax i Barbotinia, Diastrophini Nieves-Aldrey, Nylander & Ronquist, 2015 inclou Diastrophus, Xestophanes i Periclistus (aquest últim transferit de la tribu Synergini), Aulacideini Nieves-Aldrey, Nylander & Ronquist, 2015 inclou Isocolus i Phanacidini Nieves-Aldrey, Nylander & Ronquist, 2015 Phanacis (= Timaspis)

Cos petit, d’1,3-4,0 mm, normalment alats, rarament braquípters, color normalment negre o bru, a vegades de groc a roig. Clipi més o menys projectat sobre les mandíbules. Antenes amb 12-16 segments. Pronot medialment bastant ample, 1/3-1/6 del total, depressions admedianes del pronot normalment presents, separades. Escutel ovat o arrodonit, convex dorsalment, fossetes escutelars normalment presents. Metasoma amb tergites normalment totes lliures, d’amplades similars, o rarament la 3 i la 4 fusionades, i llavors el cap i el mesosoma són llisos brillants. Espina de l’hipopigi normalment curta a les femelles. Gales sobre plantes herbàcies.

Gènere Aylax Hartig, 1840

Antena de la femella amb 14 segments, la del mascle amb 15 segments. Cap arrodonit en vista frontal. Genes corbades, més curtes que l’alçada de l’ull. Clipi gran, amb el marge ventral projectat amplament sobre les mandíbules, cara amb estries facials presents. Front, vèrtex i mesoscut amb escultura finament coriàcia. Ala anterior amb la vena R1 arribant al marge de l’ala, cel·la radial oberta al marge, curta i ampla, menys de 3 vegades tan llarga com ampla. Pronot curt, medialment menor d’1/4 del total al marge extern, depressions admedianes del pronot ben marcades, transverses, separades. Mesonot amb notaules complets, o incomplets anteriorment. Mesopleura amb escultura alutàcia i arrugues longitudinals, amb espèculum sense escultura, almenys parcialment. Metasoma amb 2a tergita amb una placa de setes basals conspícua. Galícola en càpsules de Papaver. Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica

Aylax minor (Hartig, 1840)

Mida entre 1,6 i 2,3 mm. Femella amb cos negre, base del metasoma de color bru rogenc, antena de color bru o bru fosc, amb escap, pedicel i base del 1r flagel·lòmer més clars i de color bru rogenc, potes brunes rogenques. Mascle amb color més fosc en antenes i potes. Mesonot amb notaules incomplets, indistints o absents anteriorment. Escutel coriaci. Galícola en càpsules de Papaver rhoeas i P. dubium , gales en cecidis individuals molt petites, de 3 mm

10. Gales de (a) Aylax minor, (b) Barbotinia oraniensis, (c) Xestophanes potentillae i (d) Phanacis hypochoeridis

diàmetre, ovals o arrodonides, situades entre els septes de la càpsula (fig. 10a), càpsules externament no deformades ni detectables. Emergència dels adults durant la primavera de l’any següent.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Papaver rhoeas: BF99: Sarroca. CF09: Sunyer. CF39: Omells de na Gaia, 675 m. CF49: Omells de na Gaia, 600 m. CG00: Montoliu. CG31: Estany d’Ivars, 230 m.]. Primera citació per a Lleida.

Aylax papaveris (Perris, 1839) = Aylax rhoeadis (Bouché, 1834)

Mida entre 2,0-2,6 mm. Femella amb cos negre, base del metasoma bru rogenc, antenes i potes bru rogenc a bru fosc, antena concolor amb escap i pedicel no contrastats en color amb el flagel. Mascle amb color de potes i antenes més fosc. Mesonot amb notaules normalment complets i marcats a tot el llarg del mesonot. Escutel grollerament coriaci-rugós. Gallícola en càpsules de Papaver rhoeas i P. dubium, gales formant masses pluriloculars, de forma ovoide irregular, omplint la càpsula o a vegades més petites, amb nombroses càmeres larvals perpendiculars a l’eix vertical, en càpsules hipertrofiades i deformades. Emergència dels adults durant la primavera de l’any següent.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Papaver rhoeas: CF39: Fulleda, 630 m. CG00: Montoliu. CG15: Àger, 660 m.]. Primera citació per a Catalunya.

Gènere Barbotinia Nieves-Aldrey, 1994

Barbotinia oraniensis (Barbotin, 1964)

Mida entre 2,5-4,0 mm. Femella amb cos negre, amb base del metasoma de color bru rogenc, antenes i potes del mateix color, escap i base de les coxes negres. Mascle amb color

més fosc, amb antenes i potes totalment negres, excepte les tíbies anteriors. Antena de la femella amb 14 segments, la del mascle amb 15. Cap trapezoide en vista frontal. Genes rectes, llargues com l’alçada de l’ull. Clipi petit, amb el marge ventral no projectat sobre les mandíbules, cara amb estries facials marcades. Ala anterior amb vena R1 que no arriba al marge de l’ala, cel·la radial oberta al marge. Pronot curt, medialment menys d’1/4 del total al marge extern, depressions admedianes del pronot ben marcades, transverses, separades. Mesonot amb notaules complets. Mesopleura amb escultura reticulada, espèculum parcialment sense escultura. Metasoma amb 2a tergita cobrint 1/3 del metasoma, sense puntejat ni setes a la base. Galícola en càpsules de Papaver rhoeas i P. dubium, formant gales subesfèriques (fig. 10b), de 2-3 mm diàmetre, uniloculars, amb una càmera larval àmplia, gales en nombre de 2-3 (1-7) a cada càpsula, detectables externament per una feble deformació. Emergència dels adults durant la primavera de l’any següent. Gènere monotípic.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Papaver rhoeas: BG90: Sudanell. CF49: Omells de na Gaia, 600 m. CG00: Albatàrrec, 130 m.; Montoliu. CG31: estany d’Ivars, 230 m.]. Citada de Ponent a Martínez-Romero et al. (2021).

Gènere Diastrophus Hartig, 1840

Galícola en Rubus sp. Gènere amb 1 (3) espècie al continent europeu.

Diastrophus rubi (Bouché, 1834) (Actualment a la tribu Diastrophini)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Rubus sp.: CG01: Lleida, la Mitjana, 145 m. CG06: Mont-rebei, 500 m.]. Primera citació per a Lleida.

Gènere Isocolus Fïrster, 1869 (Actualment a la tribu Aulacideini)

Figura

A. RIBES-ESCOLÀ ET AL.

Antena de la femella amb 13 segments, la del mascle amb 14. Clipi projectat sobre les mandíbules. Occipuci no marginat. Ala anterior amb venes R1 i Rs que no arriben al marge alar, cel·la radial oberta al marge, fímbria marginal curta o absent. Pronot normalment llarg, medialment més gran d’1/3 del total al marge extern, depressions admedianes ovals o arrodonides, separades. Placa pronotal indistinta, no esculturada. Mesopleura sense escultura. Tergita 2a sense placa basal de setes. Galícola en Centaurea, Leuzea i Carthamus. Gènere amb 7 espècies a la península Ibèrica, 14 al continent europeu.

Isocolus lichtensteini (Mayr, 1882)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Centaurea aspera: BF89: Seros, 130 m. BF99: Utxesa, 140 m.]. Primera citació per a Lleida.

Gènere Phanacis Förster, 1860 (Actualment a la tribu Phanacidini)

Antena de la femella amb 13-14 segments, la del mascle amb 14-15. Pronot normalment curt, medialment menor d’1/3 del total al marge extern, depressions admedianes del pronot indistintes. Mesoscut amb impressió feble només al marge posterior. Mesopleura regularment reticulada. Propodeu amb nutxa llarga. Galícola en compostes Centaurea, Picris, Hypochoeris, Sylibum, etc. Gènere amb 6 espècies a la península Ibèrica, 17 al continent europeu.

Phanacis centaureae (Förster, 1860)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Stipa parviflora: CG00: Alfes, Timoneda, 220 m.]. Primera citació per a Catalunya.

Phanacis hypochoeridis (Kieffer, 1887)

Gala a la figura 10d.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Hypochoeris radicata: BF99: Utxesa, 140 m. CF08: els Torms. CF38: bosc de Poblet. CG01: Lleida, la Mitjana]. Citat a Lleida per Nieves-Aldrey (2001), primera citació per a Ponent.

Gènere Timaspis Mayr, 1882 (Actualment sinonímia de Phanacis)

Antena de la femella amb 13-14 segments, la del mascle amb 14-15. Pronot normalment curt, medialment menys d’1/3 del total al marge extern, depressions admedianes del pronot indistintes. Mesoscut amb impressió llarga. Mesopleura rugosa reticulada o rugosa estriada. Propodeu amb nutxa curta. Galícola en compostes Lactuca , Cichorium , Lapsana , Crepis , Sonchus i Urospermum Gènere amb 7 esp è cies a la península Ibèrica, 11 al continent europeu.

Timaspis cichorii (Kieffer, 1909)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Cichorium intybus: F99: Utxesa, 140 m. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG25: Cellers, 375 m. CG26: Tremp, 440 m. CG27: Santa Engràcia, 940 m.; Santa Engràcia, 890 m; Santa Engràcia, 920 m.]. Primera citació per a Lleida.

Timaspis phoenixopodos (Mayr, 1882)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Lactuca viminea: CF38: bosc de Poblet]. Primera citació per a Lleida.

Gènere Xestophanes Fïrster, 1869 (Actualment a la tribu Diastrophini)

Cos bru rogenc a negre, amb metasoma, potes i antenes groguencs o taronja. Antena de la femella amb normalment 13 segments, la del mascle normalment amb 14. Estries facials nítides que arriben als ulls. Occipuci marginat. Ala anterior amb cel·la radial parcialment tancada al marge. Pronot normalment llarg, medialment igual a 1/2 del total al marge extern, depressions admedianes ovals, separades. Mesoescut i mesopleures sense escultura, llisos i brillants, notaules complets o indistints anteriorment. Metasoma amb tergites 3-4 fusionades en la femella formant una gran tergita que cobreix la major part del metasoma. Ungles tarsals amb dent basal aguda. Galícola en Potentilla sp. Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica, 4 (2) al continent europeu.

Xestophanes potentillae (Retzius, 1783)

Mida de la femella 1,7-2,5 mm, mida del mascle 1,6-2,0 mm. Cos bru rogenc a negre, metasoma taronja a bru rogenc, antenes i potes groguenques o rogenques. Antena amb 1r flagel·lòmer llarg com el 2n. Notaules incomplets, indistints anteriorment. Galícola en estolons i rizomes de Potentilla reptants (fig. 10c).

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Potentilla reptants: BF99: Torres de Segre. CG01: Lleida, la Mitjana, 130 m.]. Primera citació per a Catalunya.

Tribu Pediaspidini Ashmead, 1903 (Actualment família Diplolepididae Latreille, 1802, subfamília Pediapidinae Ashmead, 1903)

Gènere Pediaspis Tischbein, 1852 Pediaspis aceris (Gmelin, 1790)

Mida 2,3-3,0 mm. Cos bru clar. Antena de la femella amb 14 segments, la del mascle amb 15. Pronot moderadament ample, medialment igual a 1/3 del seu marge extern, depressions admedianes del pronot conspícues, placa pronotal completa. Escutel trapezoide més ample a l’àpex, pla dorsalment, amb una àrea esculpida. Espina de l’hipopigi curta 5 vegades

més llarga que ampla, amb algunes setes apicals. Gales sobre Acer sp. (fig. 11). Gènere monotípic.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Acer monspessulanum: CF28: la Pobla de Cérvoles , 670 m.; CF39: Omells de na Gaia , 675 m.; CF49: Omells de na Gaia , 600 m.; CG06: Mont-rebei , 500 m. Dades publicades a Pujade-Villar et al. (2013).

Tribu Synergini Ashmead, 1896 (Actualment el gènere Ceroptres forma part de la tribu Ceroptresini i Periclistus de Diastrophini)

Cos petit, de 0,8-5,5 mm. Color sovint negre o a vegades groc, roig o castany. Antena de la femella amb 12-14 segments, la del mascle amb 14-15. Cara amb estries facials sovint ben marcades, arribant al marge dels ulls i a les insercions antenals. Clipi amb marge ventral recte, no projectat sobre les mandíbules. Ales anteriors amb cel la radial oberta o tancada al marge. Pronot medialment bastant ample, igual a 0,25-0,5 vegades de l’amplada lateral, depressions admedianes del pronot normalment presents, separades, a vegades indistintes formant un solc superficial. Mesonot amb escultura coriàcia, o amb arrugues transverses, notaules complets o indistints anteriorment, impressió mitjana present o absent. Escutel ovat o arrodonit, convex dorsalment. Metasoma amb tergites 2-3 sovint fusionades en un segment gran que cobreix

3/4 del metasoma, rarament lliures però llavors cara presenta dues carenes verticals. Inquilins en gales d’altres espècies de cinípids sobre Rosa o Quercus, rarament galícoles.

Gènere Ceroptres Hartig, 1840 (Actualment a la tribu Ceriptresini Nieves-Aldrey, Nylander & Ronquist, 2015)

Cara amb un parell de carenes verticals, per sota les insercions antenals, arribant o no al clipi. Antena de la femella amb 12-13 segments, la del mascle amb 13-14. Tergites 2-3 no fusionades, la 2a tergita petita i densament pubescent, la 3a és gran ocupant gran part del metasoma. Inquilí en gales de Quercus. Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica i al continent europeu.

Ceroptres clavicornis (Hartig, 1840)

= Ceroptres arator (Hartig, 1841)

Mida 1-2,2 mm. Cos negre (fig. 12a), a vegades amb metasoma bru basalment. Antenes i potes groguenques o brunes, escap negre, coxes sovint enfosquides. Carenes facials ben marcades i completes fins al clipi. Antena de la femella amb 12 segments, la del mascle amb 14. Mesopleures llises i brillants. Inquilí en gales de Quercus caducifolis o marcescents.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF28: la Pobla de Cérvoles, 670 m.]. Primera citació per a la província de Lleida.

Gènere Periclistus Förster, 1969 (Actualment a la tribu Diastrophini)

Cos negre, excepte el metasoma que és parcialment castany. Antenes i potes de color groc a bru. Antena de la femella amb 12-13 segments, la del mascle amb 14 segments. Palps maxil·lars amb 5 segments. Cel·la radial tancada al marge. Pronot ample, depressions admedianes conspícues, ben separades. Tergites 2-3 fusionades en un gran segment a la femella, no fusionats al mascle. Inquilí en gales de Diplolepis en Rosa . Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica.

Periclistus brandtii (Ratzeburg, 1831)

Mesopleures amb estries longitudinals en tota la superfície. Notaules normalment complets, sovint febles al terç anterior. Cel·la radial amb vena Rs poc corbada (fig. 12b). Tergita 2-3 llisa sense puntejat, o només puntejada dorsalment. Sobre gales de Diplolepis mayri, rarament en D. rosae

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Rosa sp.: BF89: Aitona, Central Fecsa, 90 m. BF99: Utxesa, 140 m. CF08: els Torms. CF28: la Pobla de Cérvoles. CG14: Fondepou]. CG27: Pallars Jussà (Salàs de Pallars): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a la província de Lleida.

Figura 11. Gales de la forma sexuada de Pediaspis aceris

Periclistus caninae (Hartig, 1840)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Rosa sp.: BF89: Aitona, Erms, 150 m.]. CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Catalunya.

Gènere Saphonecrus Dalla Torre & Kieffer, 1910

Antena de la femella amb 13 segments, la del mascle amb 1415. Carenes frontals absents. Carena lateral pronotal absent. Ala anterior amb cel·la radial oberta al marge. Tergita 1a peciolar amb crestes longitudinals conspícues. Tergites 2-3 fusionades en un gran segment. Inquilí en gales en Quercus. Gènere amb 4 espècies a la península Ibèrica, 6 al continent europeu.

Saphonecrus connatus (Hartig, 1840)

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG14: les Avellanes]. Primera citació per a la província de Lleida.

Saphonecrus lusitanicus (Tavares, 1901)

Adult a la figura 12c.

Butlletí ICHN

(4), 2025

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus coccifera: BF89: Aitona, Erms, 120 m. BF99: Sarroca, 250 m.]. CG67: Alt Urgell (Organyà): Pujade-Villar & Ros-Farré (1998).

Gènere Synergus Hartig, 1840

Mida entre 0,8 i 4 mm. Cos de color negre o rogenc. Antena de la femella amb 14 segments, la del mascle amb 15. Carenes frontals normalment presents, entre els ocels i les insercions antenals. Ala anterior amb cel·la radial tancada al marge. Pronot estret, amb depressions petites separades. Carena lateral pronotal normalment present. Mesoescut amb escultura coriàcia o crestes o arrugues transverses. Metasoma amb tergites 2-3 fusionades en un gran segment als 2 sexes. Inquilí en gales de cinípids en Quercus. Gènere amb 23 espècies a la península Ibèrica.

Synergus gallaepomiformis (Fonscolombe, 1832) = Synergus facialis Hartig, 1840

Citacions (fig. 13). CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991) i Pujade-Villar (1992).

Figura 12. Femelles de (a) Ceroptres clavicornis, (b) Periclistus brandtii i (c) Saphonecrus lusitanicus, (d) Synergus pallipes

HYMENOPTERA - CYNIPOIDEA DE PONENT (LLEIDA, CATALUNYA)

Synergus hayneanus (Ratzeburg, 1833)

Mida de la femella entre 3,0 i 3,8 mm, mascle de 2,7-3,0 mm. Cos amb cap i mesosoma negres, metasoma bru rogenc o bru fosc, femella amb la part inferior de la cara rogenca, mascle amb cara enterament rogenca, antenes groguenques, potes amb fèmurs negres, àpex de fèmurs i tíbies bruns o groguencs. Cara amb l’aresta mediana poc ressaltada respecte

les restants estries. Antena de la femella amb F1 llarg igual a 1,4 vegades F2. Antena del mascle amb F1 escotat al centre, eixamplat a la base i a l’àpex, F1 llarg però més petit que 1,5 vegades F2. Ala anterior amb cel·la radial curta, unes 2,0 vegades més llarga que ampla o poc més llarga, venació alar groguenca. Mesonot amb notaules complets marcats, solc mig marcat i llarg, arribant al menys fins a la meitat del mesoescut. Tergita gran amb puntejat fi i dens al marge posterior,

Figura 13. Distribució de la major part de les espècies mencionades de la família Cynipidae. exceptuant la tribu Cynipini. En gris les dades bibliogràfiques, en blau les dades de les col·lectes de l’Antoni Ribes.

A. RIBES-ESCOLÀ ET AL.

en forma de banda ampla que ocupa 1/3-1/2 de la tergita i arriba a la part ventral, on es molt més estreta. Sobre Andricus hispanicus, A. quercustozae, A. coriarius, A. pictus, també en altres gales llenyoses. L’emergència dels adults succeeix a la primavera o a l’estiu del 2n any. Mascles molt rars, i femelles amb reproducció partenogenètica.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF08: Granadella, 470 m.]. Primera citació per a Lleida.

Synergus ibericus (Tavares, 1920)

Mida de la femella entre 3,0-3,5 mm, mascle de 2,5-3,0 mm. Cara i mesosoma negres, metasoma rogenc o bru fosc. Antenes groc rogenc, potes bru o bru rogenc, amb part dels fèmurs foscos. Antenes de la femella i del mascle amb el 1r flagel·lòmer poc més llarg que el 2n. Antena del mascle amb el 1r flagel·lòmer corbat al centre i eixamplat a l’àpex. Front amb arestes frontals conspícues que arriben als ocels laterals. Front i vèrtex amb forta escultura puntejada i rugosa. Ala anterior amb la cel·la radial llarga, unes 3 vegades més llarga que ampla. Mesonot amb solc mitjà marcat i llarg, arribant al menys a la meitat del mesoescut. Tergita gran amb un puntejat fi i dens al marge posterior, en forma de banda ampla ocupant 1/3-1/2 de la tergita i arribant a la part ventral. Sobre Andricus hispanicus, emergència dels adults el 2n any.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CF27: Albarca, 800 m. CF39: Omells de na Gaia, 675 m. CF49: Omells de na Gaia, 600 m.]. Primera citació per a Lleida.

Synergus pallipes (Hartig, 1840)

= Synergus albipes (Hartig, 1841)

= Synergus nervosus (Hartig, 1840)

Mida de la femella entre 1,8 i 2,7 mm, mascle d’1,5-2,3 mm. Cos i cap negres (fig. 12d), metasoma bru negrós, antenes i potes groguenques, coxes fosques. Front coriaci, sense puntejat o amb un puntejat molt feble. Antena amb 1r flagel·lòmer curt, a la femella més petit que 1,5 vegades el 2n, pedicel antenal més llarg que ample, mascle amb el 1r flagel·lòmer xic eixamplat a la base i a l’àpex. Mesoescut amb escultura coriàcia i fines arrugues esparses. Notaules febles, complets, impressió medial que no arriba a la meitat de l’escut. Tergita gran amb feble puntejat al marge posterior, que no arriba a la part inferior. Sobre nombrosos cinípids en Quercus, amb 2 generacions anuals; l’estival sovint sobre les formes sexuades de Neuroterus quercusbaccarum, N. anthracinus i Andricus curvator, i la primaveral sovint sobre la forma asexuada de Neuroterus quercusbaccarum

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG06: Mont-rebei, 500 m. CG12: Menàrguens, 215 m. CG14: les Avellanes]. CH51: Pallars Sobirà (Ribera de Cardós): Pujade-Villar (1991). Primera citació per a Ponent.

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

Synergus plagiotrochi Nieves-Aldrey & Pujade-Villar 1987

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex i Quercus coccifera: BF89: Aitona, Erms, 150 m; Aitona, Erms, 120 m. BF99: Sarroca, B. Cova Bona, 300 m. CG15: Àger, 660 m.]. CG14: Noguera (les Avellanes i Santa Linya): Pujade-Villar (1991). CG67: Alt Urgell (Organyà): PujadeVillar, (1991) i Pujade-Villar (1992).

Synergus reinhardi (Mayr,1873)

Mida de la femella entre 3,0 i3,7 mm, mascle de 3,0-3,2 mm. Cos enterament negre, cara negra als dos sexes, antenes brunes, potes negres, amb l’àpex dels fèmurs i part de les tíbies bruns. Cara amb una forta aresta mediana, que sobresurt molt entre les restants estries. Antena de la femella amb F1 llarg, 1,3 vegades més llarg que F2. Antena del mascle amb F1 poc modificat, escotat al centre i un xic eixamplat apicalment, F1 llarg però més petit que 1,5 vegades F2. Ala anterior amb cel·la radial curta, 2,2-2,4 vegades més llarga que ampla, venació alar de color bru fosc. Mesonot amb notaules complets marcats, solc mitjà marcat i llarg, arribant almenys a la meitat del mesoescut. Tergita gran amb puntejat fi i dens al marge posterior, en forma de banda ampla, que ocupa 1/31/2 de la longitud de la tergita, i arriba a la part ventral. Sobre Andricus hispanicus i A. viscosus, també en altres gales llenyoses. Emergència dels adults a l’estiu del 2n any.

Citacions (fig. 13). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus faginea: CG06: Mont-rebei, 540 m.]. Primera citació per a Lleida.

Synergus umbraculus (Olivier, 1791)

Citacions (fig. 13). CG87: Alt Urgell (Tuixén): PujadeVillar (1991) i Nieves-Aldrey & Pujade-Villar (1985). Primera citació per a Lleida.

Família FIGITIDAE Thomson, 1862 (El gènere Melanips ha estat inclòs en la subfamília Melanipinae)

Antena no geniculada, escap curt, 12-16 segments, mascle amb el 1r flagel·lòmer sovint no modificat, a vegades modificat el 2n. Ala amb pterostigma absent, venació reduïda, cel·la radial sovint tancada al marge anterior, vena Rs+M amb àpex proximal, quan és visible, dirigit a l’angle posterior de la vena basal. Mesoescut i mesopleures sovint llisos i brillants, rarament esculturats. Escutel a vegades amb una estructura en ‘copa’ dorsal o amb una espina apical, o amb estries longitudinals. Metasoma normalment comprimit lateralment. Pecíol gastral amb un anell engruixit que porta estries longitudinals. Tergita més gran la 3a o la 2a, base de la 2a tergita sovint amb un anell de pubescència basal. Ovipositor normalment no exposat. Parasitoides cenobionts de larves d’insectes, sovint dípters i neuròpters, o hiperparasitoides.

Subfamília Aspicerinae Dalla Torre & Kieffer, 1910

Cara amb impressió distinta sota les antenes, delimitada per carenes laterals. Carena genal ben desenvolupada. Ala anterior amb cel·la radial oberta al marge. Mesoescut esculturat. Escutel amb 3 carenes longitudinals fortes, la central a vegades prolongada posteriorment en una espina. Pecíol gastral curt, menys d’1,5 vegades la seva amplada. Tergita 2a linguliforme, estreta per darrere, o en forma de cadira de muntar, curta, 2a sovint més petita que la 3a. Tíbies posteriors amb fortes crestes o carenes longitudinals. Sobre dípters sírfids i Chamaemyiidae

Gènere Aspicera Dahlbom, 1842

Ala anterior amb cel·la radial oberta al marge, vena R1 present. Mesoescut esculturat. Escutel amb 3 carenes longitudinals fortes, la central prolongada posteriorment en una espina prima i aguda. Pecíol gastral curt. Tergita 2a curta menor que la 3a. Tíbies posteriors amb fortes crestes o carenes longitudinals. Gènere amb 4 espècies a la península Ibèrica, 12 al continent europeu.

Aspicera hartigi (Dalla Torre, 1889)

= Aspicera brevispina (Kieffer, 1901)

= Aspicera coriacea (Kieffer, 1901)

Adult figura 14a.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex, Lygos sphaerocarpa, Artemisia herba-alba, Euphorbia serrata i Foeniculum vulgare: BF89: Aitona, Central Fecsa, 90 m; Aitona, Erms, 120 m. BF99: Sarroca, 200 m; Utxesa, 140 m; Utxesa, Salouet, 140 m. CG06: Mont-rebei, 500 m.]. Primera citació per a Lleida.

Gènere Callaspidia Dahlbom, 1842

Cap amb occipuci amb carena transversa forta. Ala anterior amb vena R1 absent. Escutel amb àpex arrodonit, emarginat o truncat, fòvea escutel·lar llarga com 1/2 escutel (fig. 14b). Pecíol gastral tan o més llarg que ample. Metasoma amb tergita 3a amb una clapa central pubescent. Tíbia posterior amb 2 esperons al marge posterior, superfície dorsal sense esperons. Ataca larves i pupes de Syrphidae. Gènere amb 3 espècies a la península Ibèrica, 4 al continent europeu.

Callaspidia notata (Fonscolombe, 1832)

= Callaspidia dusmeti (Tavares, 1924)

= Callaspidia mediterranea (Dalla Torre & Kieffer, 1910)

Citacions (fig.16). [Web Ponent: S’ha trobat en Euphorbia serrata, Salix elaeagnos i Catalpa bignonioides: àfids Aphis gossypii. CG00: Artesa de Lleida, 230 m; Lleida, Lumbierres, B. leg. (24-10-11). Montoliu, 165 m. CG06: Montrebei, 500 m.]. Primera citació per Lleida.

Subfamília Charipinae Dalla Torre & Kieffer, 1910

Cos de mida petita, sovint 1-2 mm, amb vèrtex, mesonot, escutel i metasoma normalment llisos i brillants. Venació alar reduïda, limitada a la meitat anterior de l’ala, àpex de Rs+m sovint no visible. Pronot fortament angulós anteriorment, placa pronotal sovint indistinta o feble, formant una carena vertical, carena lateral curta i poc ressaltada. Mesoescut i escutel normalment llisos i brillants, escutel arrodonit, sense espina apical, ni carenes longitudinals, ni ‘copa’ dorsal. Metasoma amb un anell de pubescència a la base de la tergita 2a, tergita 2a sovint més gran que la 3a, pecíol curt; a vegades la 2a i 3a tergites estan fusionades. Tíbia mitjana amb 1(2) esperons, tíbia posterior amb 1-2 esperons desiguals, tíbies amb carenes longitudinals febles o absents.

Gènere Alloxysta Förster, 1869

Femella sense clava apical. Mesopleura inferiorment sense sutura longitudinal. Metasoma amb les 2 tergites grans basals de mida subigual. Tergites apicals del metasoma exposades, fent l’àpex del metasoma truncat. Hiperparasitoides d’Aphidoidea, via Braconidae i Aphelinidae. Gènere amb 17 (15) espècies a la península Ibèrica, 71 (55) al continent europeu.

Alloxysta arcuata (Kieffer, 1902)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex, Medicago sativa, Lygos sphaerocarpa i Zea mays: BF99: Sarroca, 200 m; Sarroca, 185 m; Torres de Segre, Plans, 140 m.; BG91: Lleida: UdL (17-11-06); CG06: Mont-rebei, 500 m.; Mont-rebei, 540 m.; CG79: la Seu d’Urgell: UdL (11-0810). Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2013)].

Alloxysta brevis (Thomson, 1862)

Antenes més curtes que el cos (fig. 14c). Antena de la femella amb F1-F3 groguencs, flagel bru, F1-F3 subiguals, sense sensílies i més estrets que els restants flagel·lòmers, F1 més curt que el pedicel, F3 més curt que F4. Antena del mascle amb F1-F3 no emarginats. Ala amb cel·la radial tancada, petita (fig. 14d), 0.2 mm. Pronot amb carenes absents. Carenes propodeals presents. Sobre Aphis craccivora en Medicago sativa, Rhopalosiphum padi en Zea mays, i àfids Aphis, Myzus, Dysaphis, etc.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa, Cirsium sp (sobre Aphis fabae), Hordeum vulgare, Zea mays, Euphorbia serrata, Foeniculum vulgare, Tamarix canariensis, Urtica dioica i Parietaria judaica: BF89: Aitona, Erms, 150 m. BF99: Torres de Segre, Plans, 140 m.; Utxesa, 140 m.; Salouet, 140 m. BG90: Torres de Segre, 120 m; Torres de Segre, 115 m. Torres de Segre, poble, 130 m. BG91: Lleida: UdL (17-11-06). CG00: timoneda d’Alfés; Lleida: UdL (2105-10); Montoliu, 165 m. CG01: Alcoletge, 160 m. CG79: la Seu d’Urgell: UdL (11-08-10). CH10: Vall de Boí, 1035 m.

A. RIBES-ESCOLÀ

Figura 14. (a) Aspicera hartigi ♂, (b) primer parell d’ales de Callaspidia notata ♀, (c-d) Alloxysta brevis ♀, (e) A. victrix ♀, (f) Phaenoglyphis villosa ♀.

CH12: Túnel de Viella, 1390 m. CH14: Bossòst, 695 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2012, 2013)].

Alloxysta castanea (Hartig, 1841)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: CH10: Vall de Boí, 1035 m; Vall de Boí, 1035 m. CH14: Bossòst, 690 m. Les, 620 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Alloxysta circumscripta (Hartig, 1841)

Trobat sobre Acyrthosiphon pisum, Aphis craccivora i Therioaphis trifolii, en Medicago sativa.

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa: CG78: la Seu d’Urgell: UdL (29-06-07). CG79: la Seu d’Urgell: UdL (16-08-10). Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Alloxysta citripes (Thomson, 1862)

Cap brunenc. Antena de la femella amb sensílies que comencen a F4, F2 més gran que F3. Antena del mascle amb sensílies presents a tots els flagel·lòmers, F1-F2 no emarginats. Ala amb venació transparent, de color groc clar, cel·la radial parcialment oberta, 2,1 vegades més llarga que ampla. Carenes propodeals presents, no protuberants. Sobre Tuberculoides, Pterocallis, Drepanosiphum, via Trioxys, Aphelinus.

HYMENOPTERA

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Quercus ilex , Quercus petraea i Tilia cordata : BG90: Torres de Segre, 120 m. CG06: Mont-rebei, 500 m. CH10: Vall de Boí, 1035 m. CH13: Artiga de Lin, 1200 m. CH14: Bossòst, 665 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al . (2012, 2013)].

Alloxysta consobrina (Zetterstedt, 1838)

= Alloxysta afer (Kieffer, 1904)

= Alloxysta afra (Kieffer, 1904)

= Alloxysta fuscicornis (Hartig, 1841)

Recol·lectats sobre àfids Brevicoryne brassicae en Brassica sp., via Aphidiinae Diaeretiella rapae

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Brassica oleracea sobre àfids amb Diaeretiella rapae BF99: Sarroca. CG00: Torreribera, 210 m: Ctfc (02-06-05). CG01: Alcoletge, 160 m. CH10: Vall de Boí, 1035 m. Dades parcialment publicades a Ferrer-Suay et al. (2013)].

Alloxysta darci (Girault, 1933)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa: CG79: la Seu d’Urgell: UdL (01-08-07). Dada publicada a Ferrer-Suay et al. (2013)].

Alloxysta flavicornis (Hartig, 1841)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Tilia cordata: CH14: Bossòst, 665 m; Bossòst, 690 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Alloxysta fracticornis (Thomson, 1862)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa: CG68: la Seu d’Urgell: UdL (26-09-07). CG79: la Seu d’Urgell: UdL (26-09-07). Dades publicades a FerrerSuay et al. (2013)].

Alloxysta macrophadna (Hartig, 1841) = Alloxysta cabrerai (Kieffer, 1904)

Recol·lectats sobre Acyrtosiphon pisum en Medicago sativa, via Aphidius ervi, també als pugons Metopolophium dirhodum, M. festucae, Aphis medicaginis, Microlophium carnosum, etc.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa: CG68: la Seu d’Urgell: UdL (22-04-08). CG79: la Seu d’Urgell: UdL (30-05-08) Dades publicades a FerrerSuay et al. (2012)].

Alloxysta pilipennis (Hartig, 1840)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: CG06: Mont-rebei, 500 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2013)].

Alloxysta pleuralis (Cameron, 1879)

Cap brunenc. Antena de la femella amb F1 subigual al pedicel, F2 més curt que F3, les sensílies comencen a l’F3. Antena del mascle amb F1-F3 estrets i sense sensílies, feblement corbats. Ala anterior amb cel·la radial amplament oberta, 2,1 vegades més llarga que ampla, amb R1 recta i paral·lela a Rs, angle entre Rs i 2r de 90º, venació no transparent, de color groc fosc o bruna. Propodeu amb dues carenes protuberants ben definides, que arriben a la base de manera independent. Tíbia posterior amb esperó apical llarg, igual a 1/3 del basitars. Sobre Aphis sp. (Hemiptera, Aphididae ) via Trioxys sp. (HYM., Braconidae, Aphidiinae).

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Torilis arvensis: Aphis fabae, i Ephedra distachya: CG00: Lleida: UdL (21-05-10). Montoliu, 165 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Alloxysta pusilla (Kieffer, 1902)

Antena de la femella amb F1-F3 de color groguenc fosc, flagel bru clar, enfosquit cap a l’àpex, F1 i F2 sense sensílies i més estrets que els restants flagel·lòmers, F1 més llarg que el pedicel, F1 més llarg que F2, F2 més petit que F3. Antena del mascle amb F1-F3 feblement corbats. Ala amb cel·la radial tancada, petita, 0,2 mm. Pronot amb carenes presents. Carenes propodeals presents. Sobre Rhopalosiphum padi (Hemiptera, Aphididae) sobre Zea mays, etc.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa: fruits, Zea mays, Seseli tortuosum: infrutescencies, Seseli tortuosum: àfids, amb Misaphidus brevicornis, Ephedra distachya, Tilia cordata: BF99: Torres de Segre; BG90: Torres de Segre, 120 m. BG91: Lleida: UdL (17-11-06). CG00: Montoliu, 165 m. CG01: Alcoletge, 160 m. CH14: Bossòst, 665 m. Dades parcialment publicades a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Alloxysta tscheki (Giraud, 1860)

Sobre els pugons (Hemiptera, Aphididae ) Acyrthosiphon pisum i Therioaphis trifolii en Medicago sativa, també Cryptomyzus en Ribes, Capitophorus en Cirsium, i Elatobium abietinum en Picea

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa: CG68: la Seu d’Urgell: UdL (11-07-07). CG79: la Seu d’Urgell: UdL (28-04-09). CH14: Bossòst, 695 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Alloxysta victrix (Westwood, 1833) = Alloxysta fulviceps (Curtis, 1838)

Cap sovint groc intens (fig. 14e), a vegades enfosquit. Antena de la femella amb F1 clarament més llarg que el pedicel, F2-F4 subiguals. Antena del mascle amb F1-F3 distintament emarginats. Ala amb cel·la radial tancada, no gaire reduïda, 0,4 mm,

3,0 vegades més llarga que ampla. Pronot amb carenes presents. Carenes propodeals absents, propodeu no cobert de setes. Polífag, sobre els àfids Acyrtosiphon pisum en Medicago sativa, Sitobion sp. en gramínies, Uroleucon cirsii en Cirsium, etc.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Medicago sativa i Euphorbia serrata: BF78: la Granja d’Escarp, 90 m. BG90: Torres de Segre, 115 m. CG00: Montoliu. CG06: Mont-rebei, 500 m. CG40: Ciutadilla, 620 m. CG68: la Seu d’Urgell: UdL (26-09-07). CH10: Vall de Boí, 1035 m. CH12: túnel de Viella, 1390 m. CH14: Bossòst, 690 m; Les, 620 m. Dades parcialment publicades a Ferrer-Suay et al (2012, 2013)].

Alloxysta viellae (Ferrer-Suay & Pujade-Villar, 2013)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: BG90: Torres de Segre, 120 m. CH12: túnel de Viella, 1390 m. Dades publicades a Ferrer-Suay et al. (2013)].

Gènere Phaenoglyphis Förster, 1869

Femella sense clava apical. Mesopleura amb una sutura longitudinal a la part inferior. Metasoma amb les 2 tergites grans basals de mida subigual. Tergites apicals del metasoma exposades, fent l’àpex del metasoma truncat. Aphidoidea (Hemiptera), via Braconidae i Aphelinidae (Hymenoptera). Gènere amb 7 (6) espècies a la península Ibèrica, 20 (13) al continent europeu.

Phaenoglyphis americana (Baker, 1896)

Sobre Rhopalosiphum padi en Zea mays.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Zea mays: BG91: Lleida: UdL (17-11-06). Dada publicada a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Phaenoglyphis longicornis (Hartig, 1840)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Zea mays: BG91: Lleida: UdL (17-11-06). Dada publicada a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Phaenoglyphis montoliui (Ferrer-Suay & Pujade-Villar, 2013)

Adult a la figura 14f.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Prunus dulcis: CG00: Montoliu. Dada publicada a Ferrer-Suay et al (2013)].

Phaenoglyphis villosa (Hartig, 1841)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Robinia pseudoacacia: àfids Aphis craccivora, Artemisia herba-

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

alba: capítols, Zea mays, Euphorbia serrata, Lithospermum fruticosum, Ephedra distachya: llavors, Ephedra distachya: àfids, Lonicera implexa: BF99: Torres de Segre, Plans, 140 m. BG90: Torres de Segre, 120 m.; Torres de Segre, 115 m.; Torres de Segre, Vilanova, 160 m.; Torres de Segre, poble, 130 m. BG91: Lleida: UdL (17-11-06). CF09: Aspa, 240 m. CG00: Lleida: UdL (07-06-10). Montoliu. Dades parcialment publicades a Ferrer-Suay et al. (2012, 2013)].

Gènere Dilyta Förster, 1869

Antena de la femella amb els antenò mers 12-13 fusionats formant una clava apical, separats per una sutura. Ala anterior amb vena Rs que no arriba al marge de l’ala, no paral·lela a R1; angles basals de la cel la radial més grans de 90º. Escutel llis o amb una petita carena apical. Metasoma amb les tergites T2 i T3 fusionades en una gran tergita cobrint el metasoma, tergites apicals del metasoma sovint cobertes per la gran tergita, fent l’àpex del metasoma arrodonit. Parasitoides de Psylloidea (Hemiptera). Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica i al continent europeu.

Dilyta sinica (Ferrer-Suay & Paretas-Martínez, 2011)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: CH11: pantà de Senet, 1440 m. Dada publicada a Ferrer-Suay et al. (2012)].

Subfamília Figitinae Thomson, 1862 (Actualment, Mata-Casanova & Pujade-Villar (2025), el gènere Melanips està en una subfamília independent)

Mida del cos sovint més gran de 2 mm. Antena del mascle amb el tercer antenòmer sovint emarginat. Venació alar no reduïda, àpex de Rs+M sovint visible i dirigit cap a l’angle posterior de la vena basal. Pecíol gastral curt, més petit de 1,5 vegades l’amplada, amb collar absent o present dorsalment. Pronot amb placa pronotal sovint indistinta o feble. Mesoescut i/o escutel més o menys esculturats, a vegades llisos i brillants. Escutel sense carenes longitudinals, ni ‘copa’ dorsal, a vegades prolongat en una espina apical. Metasoma amb tergita 3a gran sovint més gran que la 2a. Sobre dípters ciclorrafs.

Gènere Melanips Haliday, 1835 (Actualment inclòs a la subfamília Melanipinae Mata-Casanova & Pujade-Villar, 2025)

Ulls glabres. Gena granulada. Ala anterior amb cel·la radial sovint llarga i tancada, rarament curta. Mesosoma amb pubescència densa i curta. Mesonot densament granulat i mat. Escutel amb 2 fòvees laterals a la base, granulós, amb unes poques arrugues posteriorment, sense espina ni dent. Tergita 2a amb 2 manats de setes a la base, a vegades units formant un anell basal. Sobre dípters predadors d’àfids, sovint de les famílies Chamaemyiidae i Syrphidae. Gènere amb 3 espècies a la península Ibèrica i 8 al continent europeu.

Melanips opacus (Hartig, 1840)

Mida gran, 3,0-4,5 mm (fig. 15a). Metasoma de la femella amb la T3 amb puntuacions en tota la superfície, T3 llarga, 1,5 vegades més llarga que T4. Antena del mascle amb A3 profundament emarginat. Sobre sírfids Episyrphus balteatus, Syrphus ribesii, S. torvus, S. vitripennis.

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: CH11: pantà de Senet, 1440 m.]. Primera citació per Lleida.

Anotació: citada per primer cop a l’Avencó (caseria del municipi de Tagamanent, Vallès Oriental), caseria que té el nom erròniament escrit a Ros-Farré & Pujade-Villar (2000).

Subfamília Parnipinae Ronquist & Nieves-Aldrey, 2001

Antena del mascle amb el 1r flagel·lòmer no modificat. Ala anterior amb cel·la radial tancada al marge, àpex de Rs+M visible dirigit a l’angle posterior de la vena basal. Pronot amb carena lateral prominent. Mesoescut i mesopleura mats, mesopleura sense estria horitzontal transversa. Tergita 3a sense clapa de setes densa.

Gènere Parnips Ronquist & Nieves-Aldrey, 2001

Mida de la femella entre 2,4 i 3,7 mm, mascle d’1,62,8 mm. Cos negre (fig. 15b), potes amb tíbies i àpexs dels

fèmurs de groguencs a rogencs. Antena de la femella amb 13 segments, antena del mascle amb 14, 1r flagel·lòmer no modificat. Ala anterior amb cel·la radial tancada al marge, àpex de Rs+M visible i dirigit cap a l’angle posterior de la vena basal. Pronot amb carena lateral prominent. Mesoescut i mesopleura mats, mesopleura sense estria horitzontal transversa. Tergita 3a sense clapa de setes denses. Sobre cinípids de l’espècie Barbotinia oraniensis en càpsules de Papaver sp. Gènere monotípic.

Parnips nigripes (Barbotin, 1963)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: S’ha trobat en Papaver rhoeas: BF99: Sarroca. BG90: Sudanell. CF49: Omells de na Gaia, 600 m.]. Primera citació per a Catalunya.

Subfamília Eucoilinae Thomson, 1862

Pronot sovint molt pronunciat, prolongat frontodorsalment en una placa pronotal molt conspícua, amb fort marge posterior. Mesoescut sovint llis i brillant. Escutel amb una placa escutel·lar en ‘copa’ dorsal elevada, plana o còncava. Pecíol gastral curt, menys de 1,5 vegades la seva llargada. Tergita 3a sovint més gran que la 2a. Tíbies posteriors amb carenes longitudinals febles o absents. Endoparasitoides de dípters ciclorrafs, emergeixen de pupes.

Figura 15. (a) Melanips sp. ♀, (b) Parnips nigripes ♂, (c) Kleidotoma sp. ♀, Rhoptromeris sp. ♂.

A. RIBES-ESCOLÀ ET AL.

Figura 16. Distribució de les espècies mencionades de les famílies Figitidae i Ibaliidae. En gris les dades bibliogràfiques, en blau les dades de les col·lectes de l’Antoni Ribes.

Gènere Kleidotoma Westwood, 1833

Cap més alt que ample, cara llisa, polida, amb setes llargues esparses als costats del clipi, vèrtex estriat. Antena de la femella amb 13 segments, claviforme. Antena del mascle amb 15 segments, filiforme, amb A3 allargat, corbat, marge extern aplanat. Ales anteriors amb marge apical sovint incís

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

medialment, especialment a la femella, a vegades arcuades, truncades, o ales braquípteres; cel·la radial completament oberta al marge (fig. 15c), vena R1 eixamplada a l’extrem prop del marge anterior de l’ala, vena 2rm eixamplada, vena Rs+m sovint absent, arèola absent. Placa pronotal desenvolupada, fossetes laterals obertes externament. Mesonot llis dorsalment, amb notaules absents. Copa escutel·lar petita,

HYMENOPTERA - CYNIPOIDEA DE PONENT (LLEIDA, CATALUNYA)

llarga, el·líptica, que no arriba a l’àpex del disc. Disc escutellar longitudinalment estriat, amb forma arrodonida, cònica, a vegades espiniforme o en bec. Mesopleura llisa, polida, amb sutura completa. Metasoma sèssil, tergita 1a oculta per la pubescència, tergita 2a amb un anell pilós basal present, sovint incomplet dorsalment. Gènere amb 11 espècies a la península Ibèrica i 62 al continent europeu.

Anotació: en el web diferencia 4 subgèneres: Kleidotoma amb 3 artells a la clava, Tetrahoptra amb 4 artells, Pentakleidotoma amb 5 artells i Kleidotomidea amb 6 artells. L’espècie determinada correspondria a subgènere Kleidotoma

Kleidotoma striaticollis (Cameron, 1888)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: BG90: Torres de Segre, poble, 130 m.]. Espècie no citada a la península Ibèrica segons el que s’indica a http://iberfauna.mncn.csic.es/showficha.aspx?rank=T&idtax=59998, data de consulta: 26 de febrer de 2025.

Gènere Leptopilina Förster, 1862

Antena del mascle amb el 4t segment un xic corbat al costat extern. Mesonot amb notaules absents. Metapleura sovint amb 3 quilles característiques, 1 superior i 2 mitjanes, a vegades reduïdes en nombre o absents. Metasoma sèssil, amb anell pilós basal incomplet dorsalment, a vegades només amb una pilositat lateral escassa. Tergita 1a sovint visible, sovint en forma d’anell crenulat. Sobre dípters drosofílids. Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica i 6 al continent europeu.

Leptopilina fimbriata (Kieffer, 1901)

Citacions (fig. 16). [Web Ponent: BG90: Torres de Segre]. Primera citació per a Catalunya.

Gènere Rhoptromeris Förster, 1869

Mida petita-mitjana. Cap arrodonit en vista frontal, un xic més llarg que ample. Antena de la femella amb 13 segments, claviforme, rarament filiforme, clava antenal sovint més fosca que els segments basals. Antena del mascle amb 15 segments, l’A4 més curt que l’A3, que està corbat i inflat distalment. Ala anterior pubescent, amb cel·la radial llarga, 2,0-3,0 vegades més llarga que ampla, tancada anteriorment. Placa pronotal ben desenvolupada, amb les fossetes laterals tancades. Mesoescut llis i polit, notaules absents, a vegades representats per files de setes. Copa escutel·lar estreta, amb 1-2 fòvees centrals. Disc escutel·lar reticulat i rugós, a vegades amb estries radiades. Propodeu amb carenes subparalleles, amb pubescència curta densa als costats. Mesopleura llisa, brillant, amb cavitat anteroventral distinta, a vegades reduïda. Metapleura amb l’àrea de darrere de l’angle ventroposterior glabra. Tòrax amb pubescència densa curta a la part ventral. Metasoma amb tergita 1a parcialment visible lateralment, crenulat. Tergita 2a amb anell pilós dens a la base,

sovint complet dorsalment, a vegades incomplet als mascles. Basitars posterior llarg com els tarsòmers 2-4 junts. Sobre dípters cloròpids. Gènere amb 2 espècies a la península Ibèrica i 10 al continent europeu.

Citacions. Gènere recol·lectat (fig. 15d) sense determinar cap espècie.

Gènere Trybliographa Förster, 1869

Mida sovint gran. Antena de la femella sovint claviforme, clava amb 8-9 segments, a vegades no diferenciada. Antena del mascle filiforme, amb segments 3-4 subiguals en llargada, no corbats al costat extern, a vegades el 4t eixamplat apicalment. Ala anterior amb cel·la marginal oberta o tancada al marge. Placa pronotal gran, amb fòvea lateral oberta, clarament delineada. Mesonot amb notaules substituïts per una fila de setes. Copa escutel·lar gran, gairebé circular, ben elevada sobre el disc. Disc escutel·lar rugós o rugós i foveolat, marge apical arrodonit, a vegades un xic projectat posteriorment, escutel amb barres laterals sovint estriades als marges i dorsalment. Orifici subalar posterior gran, circular o oval. Metapleura amb l’àrea del darrere del costat posteroventral glabre. Metasoma sèssil, amb anell pilós a la base. Femella amb hipopigi sovint projectat. Coxa posterior amb pilositat en tot el llarg del marge posterolateral. Sobre dípters Anthomyidae, també Lonchaeidae i Muscidae. Gènere amb unes 4 espècies a la península Ibèrica i 78 al continent europeu.

Citacions. Gènere recol·lectat sense determinar cap espècie.

Família IBALIIDAE Thomson, 1862

Metasoma molt comprimit lateralment, amb el segment més gran el 4, 5 o 6, amb al menys 2-4 tergites curts entre el pecíol i la tergita gran. Ovipositor corbat sota un flanc membranós. Família amb 1 espècie a la península Ibèrica.

Gènere Ibalia Latreille, 1802

Metasoma molt comprimit lateralment, el seu segment més gran pot ser el 4, el 5 o el 6, amb almenys 2-4 tergites curtes entre el pecíol i la tergita gran. Ovipositor corbat sota un flanc membranós.

Ibalia leucospoides (Hochenwarth, 1785)

Citacions (fig. 16). CG49: Pallars Sobirà (Sort). Citat a Nieves-Aldrey et al. (1996).

Agraïments

A Mar Ferrer-Suay i a Noel Mata-Casanova, pel seu ajut en les dades de distribució de les subfamílies Charipinae i Melanipinae, respectivament.

A. RIBES-ESCOLÀ

Bibliografia

Ferrer-Suay, M., Selfa, J., Ribes, A. & Pujade-Villar, J. 2012. Contribucions al coneixement dels Charipins de Catalunya (Insecta, Hymenoptera). Orsis, 26: 117–138.

Ferrer-Suay, M., Selfa, J., Ribes, A. & Pujade-Villar, J. 2013. A key of the Charipinae (Hymenoptera, Cynipoidea, Figitidae) from Spain, including new records and species. Boletín de la Asociación española de Entomología, 37(3–4): 315–341.

Heam, J., Gobbo, E., Nieves-Aldrey, J.L., Branca, J., Nicholls, J.A., Koutsovoulos, G., Lartillot, N., Stone, G.N. & Ronquist, F. 2022. Phylogenomic analysis of protein-coding genes resolves complex gall wasp relationships. Systematic Entomology, 49: 110–137. https://doi.org/10.1111/syen.12611

Martínez-Romero, A., Ribes Escolà, A., Caballero-López, B. & Pujade-Villar, J., 2021. Gales i organismos cecidògens de Ponent de la col·lecció Antoni Ribes. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 85(4): 209–223.

Mata-Casanova, N. & Pujade-Villar, J. 2025. Description of Melanipinae n. subf. with description of a new species of Nebulovena (Hymenoptera: Cynipodea: Figitidae). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (1): 17–25. https://doi. org/10.2436/20.1502.01.199

Melika, G. 2006. Gall Wasps of Ukraine Cynipidae. Vestnik zoologii, suppl. 21(1–2): 1–300, 301–644.

Nieves-Aldrey, J,L. 1986. La colección de cinípidos gallícolas del Instituto Español de Entomología. Graellsia, 41(1985): 113–124. Nieves-Aldrey, J. L., 2001. Nuevos datos faunísticos, corológicos y biológicos sobre los cinípidos del ámbito íbero-balear (Hymenoptera, Cynipidae). Graellsia, 57(1): 39–72.

Nieves-Aldrey, J.L., Fontal-Cazalla, F. & Pujade-Villar, J. 1996. Sobre la presencia del género Ibalia Latreille en España (Hymenoptera, Cynipoidea: Ibaliidae). Boletín de la Asociación Española de Entomología, 20(1–2): 250–251,

Nieves-Aldrey, J. L. & Pujade-Villar, J., 1985. Sobre las especies ibéricas de la sección I (Mayr, 1972) del género Synergus Htg (Hym., Cynipidae, Cynipinae). Eos, 61: 219–237.

Pujade-Villar, J. 1991. Contribució al coneixement dels Cinípids cecidògens dels arbres i arbusts de Catalunya, dels Cinípids associats a aquests i dels seus paràsits. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. 1.111p.

Pujade-Villar, J., 1992. Sobre Synergus ilicinus (Barbotin, 1972) n. comb. y sobre nuevas aportaciones al conocimiento de las especies del género Synergus Htg en Cataluña (Hym., Cynipidae, Synergini). Boletín de la Asociación Española de Entomología, 16(1992): 129–148.

Pujade-Villar, J. 2014. In Memoriam: Antoni Ribes Escolà (Lleida, 1968-2014). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 18: 143–145

Pujade-Villar, J. 2015. Antoni Ribes Escolà (Lleida, 1968 –Torres de Segre, 2014). Boletín de la Asociación española de Entomología, 39(1–2): 191–196.

Pujade-Villar, J., Goula, M., Blas, M. & Ribes, A. 2013. Noves citacions de Pediaspis aceris (Gmelin, 1790) a Catalunya (Hymenoptera: Cynipidae) i dels seus parasitoides (Hymenoptera: Chalcidoidea). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 77(2012-2013): 169–170.

Pujade-Villar, J.P. & Ros-Farré, P.1998. Inquilinos y parasitoides de las agallas del género Plagiotrochus Mayr colectadas en el Nordeste de la Península Ibérica. Boletín de la Asociación Española de Entomología, 22(1–2): 115–143.

Ronquist, F., Nieves-Aldrey, J.L., Buffington, M.L., Liu, Z., Liljeblad,J. & Nylander, J.A.A. 2015. Phylogeny, Evolution and Classification of Gall Wasps. The Plot Thickens. PLoS ONE, 10(5): e0123301. https://doi: 10.1371/journal.pone.0123301

Ros-Farré, P. & Pujade-Villar, J. 2000. Figítids sensu stricto detectats a la Península Ibèrica (Hymenoptera, Figitidae: Figitinae, Anacharitinae, Aspicerinae). Sessions Entomològiques ICHN-SCL, 10(1997): 123–134.

Apèndix

Llistat de localitats mencionades en aquest estudi agrupades per comarques

Alta Ribagorça

- Pantà de Senet

- Túnel de Viella

- Vall de Boí

Anoia

- Castellfollit de Riubregós

Alt Urgell

- La Seu d’Urgell

- Organyà

-Tuixent (Josa i Tuixent)

Baix Camp

- Prades

Garrigues

- Bellaguarda

- Castelldans

- Els Torms

- Fulleda

- Juncosa

- La Granadella

- La Pobla de Cérvoles

Noguera

- Àger

- Algerri

- Balaguer

- Bellmunt d’Urgell

- Castelló de Farfanya

- Fontdepou (Àger)

- Gerb (Os de Balaguer)

- Les Avellanes (les Avellanes i Santa Linya)

- Santa Linya (les Avellanes i Santa Linya)

- Menàrguens

- Mont-rebei (Congost)

- Os de Balaguer

- Sant Llorenç de Montgai (Camarasa)

- Vilanova (de Meià)

Pallars Jussà

- Cellers

- Salàs de Pallars

- Santa Engràcia (Tremp)

- Tremp

Pallars Sobirà

- Àreu (Alins)

- Ainet de Cardós (Vall de Cardós)

- Ribera de Cardós (Vall de Cardós)

- Sort

- Vall Ferrera

Pla d’Urgell

- Estany d’Ivars

Priorat

- Albarca

Segrià

- Aitona

- Albatàrrec

- Alcanó

- Alcoletge

- Alfés

- Artesa de Lleida

- Aspa

- El Bassot de Torreribera

- La Granja d’Escarp

- Lleida (inclou el parc de la Mitjana)

- Montoliu (de Lleida)

- Sarroca (de Lleida)

- Seròs

- Sudanell

- Sunyer

- Torrebesses

- Torres de Segre

- UdL (Universitat de Lleida)

- Utxesa (Torres de Segre)

Urgell

- Ciutadilla

- Omells de na Gaia

Vall d’Aran

- Artiga de Lin

- Bossòst

- Les

Altres indrets mencionats

- Coll de Bóixols (situat en el límit dels termes municipals d’Abella de la Conca, a la comarca del Pallars Jussà, i de Coll de Nargó, a la de l’Alt Urgell)

- Aigua d’Ora (és un riu prepirinenc de les comarques del Berguedà, Solsonès i Bages)

- Pantà de Santa Anna (comarca de la Llitera, Osca)

- Monegres (comarca de l’Aragó)

- Port del Cantó (una collada situada a les comarques del Pallars Sobirà i de l’Alt Urgell)

- Bosc de Poblet (Conca de Barberà)

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (4): 207-211. 2025

2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Tres nuevas especies del género Cnides Motschulsky, 1862 (Coleoptera:

Carabidae: Trechini)

Jordi Comas 1

1 Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Laboratori de Natura, Col·lecció d’artròpodes. Passeig Picasso, s/n, 08003 Barcelona. A/e: comasj2@gmail.com

Rebut: 16.09.2025. Acceptat: 30.11.2025. Publicat: 31.12.2025.

Resumen

En el presente trabajo, se describen tres nuevas especies del género Cnides Motschulsky, 1862, de México y del Ecuador; también se dan a conocer nuevas localizaciones de algunas de las especies ya conocidas, aportando imágenes de los edeagos de las especies estudiadas.

Palabras clave: Coleoptera, Carabidae, Trechini, Cnides mexicanus sp. nov., Cnides totonacoinus sp. nov., Cnides mateui sp. nov.

Resum

Tres especies noves del gènere Cnides Motschulsky, 1862 (Coleoptera: Carabidae: Trechini)

En el present treball, es descriuen tres noves espècies del gènere Cnides Motschulsky, 1862, de Mèxic i de l’Equador; també es donen a conèixer noves localitzacions d’algunes de les espècies ja conegudes, aportant imatges dels edeagus de les espècies estudiades.

Paraules clau: Coleoptera, Carabidae, Trechini, Cnides mexicanus sp. nov., Cnides totonacoinus sp. nov., Cnides mateui sp. nov.

Abstract

Three new especies of the genus Cnides Motschulsky, 1862 (Coleoptera: Carabidae: Trechini)

In this paper, three new species of the genus Cnides Motschulsky, 1862, from Mexico and Ecuador are described; new locations of some previously known species are also reported, and images of the aedeagus of the studied species are provided.

Keys words: Coleoptera, Carabidae, Trechini, Cnides mexicanus sp. nov., Cnides totonacoinus sp. nov., Cnides mateui sp. nov.

urn:lsid:zoobank.org:pub:47A72177-CFC5-497D-8361-F969613CCEB0

Introducción

En la actualidad, el género Cnides Motschulsky (1862) se encuentra representado por diez especies repartidas desde Panamá en Centroamérica hasta Uruguay en Suramérica; la identificación de estas especies es complicada dada la escasa información que nos aporta la morfología de los habitus de algunos de sus representantes. Por este motivo, también se toman en cuenta los caracteres aportados por la morfología de los edeagos, los cuales, aunque por lo general no acostumbran a diferenciarse en exceso entre ellos, sí que, junto a la morfología del habitus, sirven para separar con más facilidad las distintas especies.

Teniendo conocimiento de las últimas aportaciones de nuevas especies al género Cnides por Donabauer (2013) y Trezzi & Guzzetti (2017), ha motivado el efectuar el presente trabajo basado en un lote de material aportado por el Dr. Joaquín Mateu †, el cual hace algunos años restaba adormecido junto a otros ejemplares; después de realizar un detenido

estudio, se ha podido concretar la existencia de tres nuevas especies del género Cnides bien diferenciadas de las actualmente conocidas.

Material y método

El material estudiado procede de una serie de ejemplares que se encuentran montados sobre cartulinas entomológicas, habiéndose extraído en algunos de ellos sus genitalias, las cuales han sido conservadas en inmersión hidrosoluble de Dimetil-Hidantoïna-Formaldehído (DMHF) junto al ejemplar del cual han sido extraídas, observadas en un microscopio Olympus BX40; las imágenes de los edeagos han sido efectuadas mediante una cámara fotográfica Nikon COOLPIX L20 V1.0 acoplada al microscopio, procesadas después con la aplicación de CombineZP y procesadas con un programa ArcSoft PhotoImpression; las fotografías de los habitus han sido elaboradas por Agustí Meseguer, siendo efectuadas mediante una cámara Nikon D7000, con objetivo Macro Nikon

J. COMAS

NIKKOR 200 mm / 1:40, procesadas con posterioridad con el programa Helicon Focus©.

Resultados

Cnides mexicanus sp. nov. (Fig. 1a)

urn:lsid:zoobank.org:act:96AB4759-51E1-4669-B49497CA18BA3EE2

Material tipo

Holotipo ♂, etiquetado: «MEX: Sinaloa / Mazatlán, 59 / mi. N. XII-17-63» «Collectors: l. B. / & C. W. O’Brien» (etiqueta blanca); «Cnides / mexicanus n. sp. / J. Comas det. 2025» (etiqueta roja). La genitalia conservada en una cartulina de acetato transparente en inmersión de Dimetil-Hidantoína-Formaldehido (DMHF), junto a su ejemplar. Depositado en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Etimología

Esta especie toma el nombre del país en el cual los ejemplares fueron capturados.

Descripción

Longitud: 2,6 mm, tomada desde la parte anterior del clípeo hasta el ápice de los élitros.

Ejemplar alado.

Cabeza de color marrón intenso, presentando un tenue punteado disperso, con los surcos frontales completos desde el labro hasta la parte posterior del ojo, siendo mas aparentes en los dos tercios anteriores, continuando luego en una línea menos marcada en la parte posterior de las mejillas; presentando dos poros setíferos fuertemente impresos, uno situado cerca del reborde ocular en su cuarto anterior y el segundo en el tercio posterior cerca del surco frontal; dos cortos surcos bien marcados en la base de las antenas. Ojos globulosos, en visión dorsal, dobles más largos que anchos. Antenas largas de 2,12 mm de longitud, alcanzando el tercio posterior de los élitros, de color castaño, con el primer artejo más largo y grueso que el resto, de color algo más claro.

Pronoto marrón oscuro, transverso, 0,8 mm de ancho por 0,58 mm de largo; base anterior algo arqueada hacia su interior; con la máxima anchura en el cuarto anterior, estrechándose progresivamente hasta los ángulos posteriores, donde es un tercio más estrecho; presenta un fino punteado disperso; el canal medio completo; la zona basal presenta una ancha depresión granulosa a ambos lados del canal medio; el margen lateral es ancho, alcanzando la base anterior; en su tercio anterior de su margen lateral, se sitúa un poro setífero y cerca de los ángulos posteriores se presenta un diente, y cercano a este, se inserta un poro setífero.

Élitros de color marrón claro; de lados paralelos, un poco menos del doble más largos que anchos; presenta cinco es-

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

trías, contando la sutural y la marginal; la primera, la sutural, se inicia en la base del élitro al lado del escudete, finalizando al unirse con el reborde apical; la segunda, se inicia a modo de depresión cercana a la base del élitro en su primer tramo, prolongándose después hasta el ápice donde se desvanece a la altura del poro apical; la tercera estría se origina en la parte interna del primer poro discal, prolongándose hasta el poro apical; la cuarta estría se inicia en reborde humeral prolongándose hasta justo la altura del final de la cuarta estría; la quinta, que es la marginal, se une a la parte posterior del reborde humeral prolongándose hasta el ápice; serie umbilicada, presentando la fórmula típica del género. Las patas son de color marrón claro.

Edeago alargado (fig. 2a); los parámeros están armados de dos setas cada uno; cuarto anterior muy arqueado hacia la zona ventral y mostrando en su saco interno una pieza copulatriz en forma de media luna y una estructura a modo de un largo flagelo.

Recordando a C. rostratus Motschuisky (1862), pero diferente por el tamaño menor y robusto, la cabeza robusta, por el pronoto transverso y con la base anterior arqueada hacia el interior, el contorno es menos arqueado, los élitros más cortos; y por su coloración marrón clara.

Cnides totonacoinus sp. nov. (Fig. 1b)

urn:lsid:zoobank.org:act:5CE1F240-A4E1-416F-AFB4262379ED43B7

Material tipo

Holotipo ♂, «Laguna Verde. Palma So- / la. Veracruz. Mexique. 28/VIII·1973 J. Mateu» (etiqueta blanca); «Cnides / totonacoinus n. sp. / J. Comas det. 2025» (etiqueta roja). Genitalia conservada en una cartulina de acetato transparente en inmersión de Dimetil-Hidantoína-Formaldehido (DMHF), junto a su ejemplar. Depositado en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Paratipo: un ejemplar ♀, «MEX. Oax. / 92 mi. N. / Oaxaca, 3000 p / V. 18. 71, Bright» (etiqueta blanca); «Cnides / totonacoinus n. sp. / J. Comas det. 2025» (etiqueta roja). En colección J. Comas.

Etimología

Especie dedicada a los Totonacas, primitivos habitantes de los actuales territorios de Veracruz.

Descripción

Longitud del holotipo, 3,08 mm, y de la ♀, 3,38 mm longitudes tomadas estas desde la parte anterior del clípeo hasta el ápice de los élitros.

Ejemplares alados.

Cabeza de color castaño negruzco, con la frente finamente punteada, con los surcos frontales completos desde el labro hasta la parte posterior del ojo, siendo marcadamente impresos en los dos tercios anteriores, continuando luego en una

línea menos impresa en la parte posterior de las mejillas; presentando dos poros setíferos doblemente impresos cercanos al reborde ocular, uno en su cuarto anterior y el segundo en el tercio posterior cerca del surco frontal; dos cortos surcos bien impresos en la base de las antenas. Ojos globulosos, en visión dorsal, doble más largos que anchos. Antenas largas, alcanzando el tercio posterior de los élitros, de 2,3 mm de longitud, de color castaño, con el primer artejo vez y media

más largo que el siguiente, y más grueso que el resto, de color algo más claro. Pronoto castaño oscuro, transverso, 0,62 mm de ancho por 0,82 mm de largo; con la máxima anchura en el cuarto anterior, estrechándose de forma arqueada hasta la proximidad de los ángulos posteriores, donde es un cuarto más estrecho; con un punteado fino disperso; el canal medio completo; a ambos lados de este canal, la zona basal forma una ancha depresión

Figura 1. Habitus de: Cnides mexicanus sp. nov. (a), Cnides totonacoinus sp. nov. (b), Cnides mateui sp. nov. (c), Cnides jeanneli Úeno (d), de Tingo Maria, Perú. (Foto: Agustí Meseguer). Escala: 1 mm.

granulosa; el margen lateral es ancho, sin alcanzar la base anterior; con un poro setífero en su cuarto anterior, y cerca de los ángulos posteriores se presenta un diente; entre ambos se ubica un poro setífero.

Élitros de color castaño; de lados paralelos, vez y media más largos que anchos; muestra un total de cinco estrías; la primera estria, la sutural, se inicia en la base del élitro junto a la seta escuteral, y finaliza en el reborde apical; la segunda tiene origen a modo de depresión en su primer tramo, cerca de la base del élitro, prolongándose después hasta desvanecerse cerca del ápice a la altura del poro apical; la tercera se origina en la parte interna del primer poro discal, prolongándose hasta el ápice donde se reúne con la marginal; la cuarta estría se inicia en el reborde humeral, prolongándose hasta sobrepasar ligeramente el primer poro discal; la quinta, la marginal, parte de la parte posterior del reborde humeral, hasta alcanzar el ápice donde se une al reborde;

serie umbilicada, presentando la fórmula típica del género. Las patas son de color castaño claro.

Edeago (fig. 2b), de perfil semiparalelo, ensanchándose en su tercio anterior, descendiendo después hasta el ápice, que es redondeado; el tercio anterior de la zona apical es un poco arqueado hacia la zona ventral, con las estructuras internas escasamente definidas y de difícil interpretación; parámeros armados de dos setas cada uno.

Diferente de C. mexicanus sp. nov., por el tamaño mayor, la base del pronoto más estrecha, las antenas y élitros más largos, y la distinta configuración del edeago; también distinto de C. rostratus Motschulsky, 1862, por presentar la base del pronoto mayor, la cabeza más robusta, los élitros en proporción más cortos; y su coloración castaña.

Cnides mateui sp. nov. (Fig. 1c)

urn:lsid:zoobank.org:act:10320EC7-6EA3-4019-BF4D-AA404A333D72

Material tipo

Holotipo ♂, etiquetado: «ECU: Pich, 47 km S / Sto. Domingo, Río / Palenque Sta. / 250 m 28-31.VII. / 1976 S. & J. Peck leg.» (etiqueta blanca); «Cnides / mateui n. sp. / J. Comas det. 2025» (etiqueta roja). La genitalia conservada en inmersión de bálsamo de Canadá en una cartulina de acetato transparente, junto a su ejemplar. Depositado en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Etimología

Dedicada al Dr. Joaquín Mateu †, maestro quien me confió este material para su estudio.

Descripción

Longitud del holotipo, 3,68 mm; la longitud tomada desde la parte anterior del clípeo hasta el ápice de los élitros. Ejemplar alado.

Cabeza de color castaño negruzco, con los surcos frontales completos, desde el labro hasta la parte posterior del ojo, juntándose con las mejillas; poros setíferos fuertemente impresos, uno situado cerca del reborde ocular en su cuarto anterior y el segundo en el tercio posterior, cerca del surco frontal; los surcos de la base de las antenas fuertemente impresos. Ojos globulosos, en visión dorsal, dobles más largos que anchos. Antenas largas, de 2,78 mm de longitud, alcanzando el cuarto posterior de los élitros, de color castaño rojizo; con el primer artejo vez y media más largo que el segundo y más grueso que el resto, de color algo más claro.

Pronoto de color castaño intenso, transverso, de 1,04mm de anchura por 0,8 mm de longitud; base anterior un poco arqueada hacia su interior; con la máxima anchura en el tercio anterior, estrechándose progresivamente hasta los ángulos posteriores, donde es algo menos de la mitad más estrecho; presenta un fino punteado disperso; canal medio completo; la zona basal

Figura 2. Edeagos de: (a) Cnides mexicanus sp. nov., (b) Cnides totonacoinus sp. nov., (c) Cnides mateui sp. nov., (d) Cnides jeanneli Úeno, de Tingo Maria, Perú. Sin escala.

presenta una depresión granulosa a ambos lados del canal medio; el margen presenta un poro setífero en su cuarto anterior; los ángulos posteriores presentan un marcado diente apical y se insinúa otro anterior a modo de sinuosidad; entre ambos se encuentra un poro setífero; el margen lateral es ancho.

Élitros de color amarillento, con los rebordes y zona sutural marrón claro; de lados paralelos, un poco menos del doble más largos que anchos; presenta seis estrías, contando la sutural y la marginal; la primera, la sutural, se inicia en la base del élitro al lado del escudete, finalizando al unirse con el reborde apical; la segunda, se inicia a modo de depresión cercana a la base del élitro en su primer tramo, prolongándose después hasta el ápice donde se desvanece a la altura del poro apical; la tercera estría se origina en la parte interna del primer poro discal, prolongándose hasta el poro apical; después, se prolonga a modo de depresión; la cuarta, se inicia en el lado externo del primer poro discal, finalizando poco después; la quinta estría se inicia en reborde humeral prolongándose hasta justo la altura del final de la cuarta estría; la sexta, que es la marginal, se une al reborde humeral prolongándose hasta el ápice; serie umbilicada, presentando la fórmula típica del género. Todas las patas son de color amarillento.

Edeago alargado (fig. 2c), parámeros armados de dos setas cada uno; cuarto anterior ligeramente arqueado hacia la zona ventral, estructuras de saco interno muy poco esclerotizadas.

Aunque por su morfología general esta especie pueda recordar a las del resto de este género, se separa fácilmente de C. jeanneli, por su tamaño más pequeño, la dimensión mayor de la cabeza, que es tan ancha como el pronoto; de C. brevipennis Jeannel, 1939, también por presentar la cabeza tan ancha como el pronoto, por la base del pronoto más estrecha. No obstante, distinta de todas ellas por su particular coloración.

Entre este material, se encontraban varios ejemplares de distintas especies ya descritas de este género, de las que se da a continuación relación de las mismas. Se aporta la imagen del habitus y el edeago de C. jeanneli (figs. 1d y 2d) de uno de los ejemplares de los cuales han sido comparadas estas nuevas especies, indicando la localidad de la cual procede la imagen.

C. dostali Donabaver, 2013

Material estudiado. ECUADOR: Napo; 4 km S. Puerto Napo, 500 m 9-VII-1976 S. & J. Peck UV light at river (3♀).

C. jeanneli Uéno, 1985

Material estudiado. ECUADOR: Puyo m. 1000 prov. Napo, 31-XII-1971: 1♀ (Bordón leg.). Rio Aiguaytia. PERÚ; Tingo Maria, Km. 68 carr. a Pucallpa, 900 m 24-III1977: 3♂ (J. Mateu leg.); Rio Aiguaytia, Tingo Maria. carr. Pto. Maldonado K., 25 24-III-1977: 1♂ (J. Mateu leg.); Rio Aguaytia. Tingo Maria. 68 km, Loreto 900 m, 26-III-1977: 6♂ (J. Mateu leg.); Tingo Maria, Edo. Huánuco, 800 m. alt., 24-III-1977: 2♂ (J. Mateu leg.). BOLIVIA: Dt. Cochabamba Chipiparé - Chipipari I-1972, 6♂-10♀ (A. Martinez leg.).

ARGENTINA: Salta Dt. San Martín Tartagal XII-1971: 2♂ (A. Martinez leg.)

C. putzeysi Jeannel, 1927

Material estudiado. URUGUAY: Rocha Picada Rodriguez, Rio Cebollati 28-II-1958: 3♀ (C. S. Carbonell leg.)

Bibliografía

Donabauer, M. 2013. A new Cnides MOTSCHULSKY, 1862 from Ecuador (Coleoptera, Carabidae, Trechini). Entomofauna Zeitschrift für Entomologie, 34(3): 57-64.

Jeannel, R., 1939. Trois Trechinae nouveaux. Reveue Française d’Entomologie, 8: 86-90.

Motschulsky, R, 1862. Remarques sur la collection d’insectes de V. Moutculsky. Études entomològiques, 2: 38-40.

Trezzi, G. & Guzzetti, M. 2017. Un nuovo Cnides Motschulsky, 1862 della Bolivia (Coleoptera, Carabidae, Trechinae). Giornale Italiano di Entomología, 14 (62): 751-754.

Úeno, S.-I., 1985. What is Cnides rostratus (Coleoptera, Trechinae)? Bulletin of the National Science Museum, Tokyo, Ser. A, 11 (1): 41-44.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (4): 213-233. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

Briòfits i líquens en el sender botànic del Catllaràs

Miquel Jover 1, Enric Alonso 2, María José Chesa 3, César Pedrocchi 4, Alejandro Juárez 5, Marc Riera 6 , Gemma Domènech 7, Berta Peris 7, Jaume Espuny 7, Mercè Cartanyà 8 & Antonio Gómez-Bolea 9,10

1 LAGP-Flora i Vegetació. Institut de Medi Ambient. Universitat de Girona. Campus de Montilivi. 17003 Girona.

2 Secció de Ciències. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

3 Alichenology, Travessera de les Corts, 365 E-08029, Barcelona.

4 Mas Casanova del Prat s/n, 08180 Moià.

5 Departament de Ciència i Enginyeria Forestal i Agrícola. Universitat de Lleida-Agrotecnio centro CERCA. Av. Rovira Roure, 191, 25198, Lleida.

6 Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), 08193, Bellaterra, Barcelona, Catalunya, Espanya.

7 BrioLi-ICHN, Carrer del Carme, 47, 08001, Barcelona.

8 Mestral, 10, 08712 St. Martí de Tous.

9 Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, Universitat de Barcelona, E-08028 Barcelona, Spain.

10 Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), Universitat Barcelona, E-08028, Barcelona, Spain.

Autor per a la correspondència: Enric Alonso. A/e: alonso.riera@cofb.net

Rebut: 30.06.2025. Acceptat: 31.10.2025. Publicat: 31.12.2025.

Resum

L’objectiu del present treball és millorar el coneixement dels briòfits i els líquens en el sender botànic del Catllaràs i proposar-ne la divulgació, juntament amb la de les plantes vasculars, entre el públic general. Per a tal fi, s’han prospectat diverses localitats intentant representar la majoria d’hàbitats descrits a l’esmentada ruta. En total, el treball de camp ha permès identificar 80 briòfits (62 molses i 18 hepàtiques), 112 líquens i 5 fongs liquenícoles. D’aquests, 2 molses, 2 hepàtiques, 14 líquens i 3 fongs liquenícoles són primera citació a la província de Barcelona, 4 líquens i 3 fongs liquenícoles són primera citació per al Banc de dades de la Biodiversitat de Catalunya i 2 fongs liquenícoles són novetat per a la península Ibèrica.

Paraules clau: calcícola, fong liquenícola, epífits, saxícoles, terrícoles.

Abstract

Bryophytes and lichens on the Catllaràs botanical trail

The objective of this work is to improve the knowledge of bryophytes and lichens on the Catllaràs botanical trail and propose their spreading, along with that of vascular plants, among the general public. To this end, several localities have been surveyed trying to represent the majority of habitats described in the aforementioned route. In total, 80 bryophytes (62 mosses and 18 liverworts), 112 lichens and 5 lichen fungi have been identified from samples collected during fielwork. Among them, 2 mosses, 2 liverworts, 14 lichens and 3 lichenicolous fungi are new for the province of Barcelona, 4 lichens and 3 lichenicolous fungi for the Biodiversity Database of Catalonia and 2 lichenicolous fungi for the Iberian Peninsula.

Keywords: calcicolous, lichenicolous fungi, epiphytes, saxicolous, terricolous.

Introducció

Antecedents i justificació del treball

La recent publicació de la guia del sender botànic del Catllaràs, elaborada pel Grup Orquidològic de Catalunya-ICHN per a la divulgació de la flora del Catllaràs ens va inspirar per a preparar un itinerari similar de descoberta dels briòfits i els líquens.

El sender botànic del Catllaràs, és un itinerari circular que comença i acaba al santuari de Falgars, i durant uns 12 km transcorre pels principals hàbitats de la zona. Al llarg d’aquest itinerari es descriuen els hàbitats i les espècies de

DOI: 10.2436/20.1502.01.220

flora vascular presents en diverses parades representatives de la diversitat florística del territori. Cada parada (n’hi ha 11, en total) correspon a una localitat amb un o diversos hàbitats. Tota la informació sobre el sender botànic del Catllaràs (característiques dels hàbitats, espècies destacades, etc.) es pot trobar publicada a internet i les diferents localitats, senyalitzades amb fites en el propi recorregut.

Si bé l’elaboració d’aquest sender botànic i tota la difusió que se n’ha fet és una tasca important, el cert és que tracta la flora vascular, mentre que els briòfits i els líquens, també presents al llarg del sender i sovint molt abundants, no són objecte de l’estudi. Això és un fet ben comprensible si tenim en compte que, com a regla general, la identificació d’aquests

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

M. JOVER ET AL.

dos grups biològics té més dificultats que la de la flora vascular i s’ha de fer normalment sota el microscopi.

Per tot plegat, l’objectiu del nostre treball és aportar un nou itinerari a vista de lupa, dels briòfits i els líquens que es poden trobar al sender botànic del Catllaràs.

Estudis briològics i liquenològics previs

Pel que fa als briòfits, existeixen estudis botànics previs que ens aporten dades d’algunes de les espècies presents a la zona. Cal tenir en compte que aquests treballs es refereixen a una àrea geogràfica força més àmplia que la del sender botànic, tot i que aporten dades de localitats situades al llarg de l’itinerari o bé a les seves proximitats.

La publicació més antiga amb dades de la zona que aquí estudiem és el treball de Casas de Puig (1954) sobre la brioflora de les muntanyes de l’Alt Berguedà. També és la font que ens aporta més informació. En aquest treball es donen nombroses dades dels voltants del santuari de Falgars, i a jutjar per la quantitat de citacions i la raresa d’algunes espècies, sembla ser que l’autora va dedicar força temps a explorar la zona. Bona part d’aquestes dades són recollides posteriorment a Casas Sicart (1959 i 1960) i en altres treballs posteriors (Manobens Rigol, 1984).

Casas et al. (1985) citen dues espècies de molses (Climacium dendroides i Plagiopus oederianus) a Castell de l’Areny, possiblement fora de l’àrea de l’itinerari. Poc més tard, Granzow (1988) aporta algunes citacions de la molsa Anomodon viticulosus al santuari de Falgars, basades tant en citacions bibliogràfiques prèvies com en recol·leccions inèdites d’altres botànics.

Ja als anys 90, el treball més destacat és la tesi doctoral de Laia Casanovas Poch (1991), les dades de la qual es van publicar uns anys després (Casanovas Poch, 1996). Si bé aquest treball es centra únicament en l’hàbitat de molleres, s’hi donen algunes dades d’interès de diverses localitats del Catllaràs, algunes d’elles situades al llarg o a les proximitats del sender botànic (baga de Fontanals, pla del Catllaràs, pla de l’Orri...).

Els treballs posteriors (Casas et al. 1992; Casas et al 1996; Fuertes et al. 1997; Casas 2001; Cros et al. 2015; Cros et al. 2016; Brugués & Ruiz 2018; Brugués & Ruiz 2022) es basen principalment en citacions bibliogràfiques prèvies o en plecs d’herbari més o menys antics.

En l’àmbit motiu d’estudi, segons el Banc de dades de biodiversitat de Catalunya, no es tenen dades de treballs liquenològics previs.

Objectius

L’objectiu del present treball és fer visible i posar en valor la riquesa brioliquènica a l’entorn del sender botànic del Catllaràs. L’estudi aporta un catàleg de la riquesa específica de briòfits, líquens i fongs liquenícoles, que permetrà la seva divulgació entre el públic general. Aquesta divulgació permetrà sensibilitzar els visitants envers aquests grups biològics, que normalment passen desapercebuts a la natura degut

al seu port petit i discret, però que juguen un paper clau en la biodiversitat i l’ecologia dels espais naturals.

Àrea d’estudi

L’itinerari prospectat es localitza a la serra del Catllaràs, dins de l’Espai Natural d’Interès Nacional Serra de Catllaràs. Aquest massís forma part dels Prepirineus catalans, es troba localitzat al sud de les serres del Cadí, del Moixeró i de Montgrony, i s’estén pel nord-est de la comarca del Berguedà i per part de la comarca del Ripollès. Tota la serralada, de naturalesa calcària, es troba inclosa dins de la conca del riu Llobregat, i té una altitud màxima de 1779 metres (serrat Negre).

El sender botànic té el seu punt d’inici a l’entorn del santuari de Falgars, construcció pertanyent al municipi de la Pobla de Lillet. Aquest conjunt històric, construït l’any 1120, es troba a una altitud de 1288 m, adjacent a un àrea recreativa que disposa d’una font. A partir d’aquest punt transcorre un sender circular d’11,64 km de longitud que travessa diferents hàbitats d’elevat interès, tant des del punt de vista botànic com faunístic i fins i tot històric, i arriba fins als 1779 metres d’altitud, al seu punt més alt. Al llarg de la ruta hi ha senyalitzats un total d’11 punts temàtics, a banda dels senyals que podem trobar al llarg del recorregut de les rutes GR-4, PRC52 i PR-C11, que comparteixen trams amb aquest sender.

Relleu i geologia

La serra del Catllaràs és un massís muntanyós de naturalesa calcària, format per materials sedimentaris d’origen marí dipositats principalment durant el Cretaci superior i l’Eocè, i per argiles bigarrades i evaporites del Triàsic (fàcies Keuper) (fig. 1). Amb l’aixecament del Pirineu durant l’orogènesi alpina, aquest materials es van deformar i desplaçar cap al sud en un mantell de corriment, i posteriorment van ser coberts per dipòsits deltaics, que van originar els conglomerats presents al llarg de la serra. Aquests conglomerats presenten materials granítics procedents de l’erosió de zones més septentrionals.

Aquesta serralada té una geomorfologia molt variada, i presenta un gran contrast entre els vessants meridionals més abruptes i els septentrionals més suaus. El gradient altitudinal és molt elevat, entre els 700 m de cota inferior i els 1779 m de cota màxima, la qual cosa fa que la biodiversitat present a la zona sigui especialment rica.

Hidrologia

La serra del Catllaràs pertany íntegrament a la conca del Llobregat. La major part de les seves aigües van a parar a dos afluents d’aquest riu: l’Arija i el Merdançol. El sender botànic és travessat per diversos torrents que conflueixen en el Regatell, un altre afluent del riu Llobregat. Entre aquests torrents, destaca el de Vallfogona. Degut a la naturalesa calcària del substrat, aquests cursos d’aigua mantenen un flux discontinu d’aigua superficial. Al llarg del sender també podem trobar diverses fonts i punts d’aigua, com ara el rec de

Fig. 1. Mapa geològic de la zona d’estudi. KCMo Calcàries bioclàstiques, calcàries detrítiques i calcàries margoses. KSCat Conglomerats, gresos i calcàries margoses. KScm Calcàries i margues amb Lacazina. JLcd Calcàries i dolomies laminades. TK Margues i calcàries margoses, fàcies Keuper. KCMca Calcàries sorrenques. KCMm Margues grises amb intercalacions de calcàries margoses, argiles i calcarenites. KMc calcàries bioclàstiques. KMgp Calcàries, lutites i margocalcàries, fàcies Garumnià. PPcm1 Calcàries micrítiques amb Microcodium, fàcies Garumnià. PPcm Calcàries micrítiques i argiles roges. Modificat del Mapa geològic de Catalunya 1:50.000.

la Font Freda, la font del Prat Gespador i la font de la Devesa Jussana. Aquests indrets més humits del sender són especialment interessants pel que fa als briòfits, degut a la vinculació d’aquests organismes amb ambients humits i ombrívols. A banda d’aquestes fonts i surgències, el recorregut també discorre per zones humides singulars, com les molleres de la devesa Jussana.

Bioclima

El clima de la zona és mediterrani, de tipus prepirinenc, amb una precipitació anual mitjana del voltant de 800 mm, distribuïda regularment al llarg de tot l’any, excepte a l’hivern, que és l’estació seca. Les temperatures són suaus, d’11°C de mitjana anual, amb un amplitud tèrmica moderada, des dels –2,5°C de mitjana de les mínimes a l’hivern fins als 28,7°C de mitjana de les màximes estival (dades de l’estació meteorològica més propera, que es troba a Guardiola de Berguedà). Si bé aquestes dades generals ens informen que la zona té un clima favorable al desenvolupament de comunitats brioliquèniques diverses, són les característiques microclimàtiques les que determinaran la major o menor presència

i diversitat d’espècies de briòfits i líquens en cadascun dels ambients del recorregut descrit en el present treball.

Vegetació i hàbitats

La serra del Catllaràs presenta una vegetació rica i diversa pròpia de la zona prepirinenca, lloc de transició i contacte entre la vegetació dels sistemes pirinencs, de naturalesa eurosiberiana, i la vegetació mediterrània meridional. A més a més, la presència de substrats calcaris i silicis fa augmentar la diversitat present. La vegetació dominant és eminentment forestal, conformada en els vessants septentrionals per pinedes calcícoles de pi roig (Pinus sylvestris) així com per boscos mixtos de pi roig amb faig (Fagus sylvatica) i amb roure martinenc (Quercus pubescens). En els vessants solells i a les cotes més baixes, aquestes formacions són substituïdes per rouredes de roure martinenc i alzinars fragmentats (Quercion-ilicis). A les obagues, dominen les fagedes calcícoles amb boix (Buxus sempervirens) i amb presència d’avets (Abies alba) en les zones més humides. On hi ha cursos d’aigua o fonts, trobem verns (Alnus glutinosa) i bedolls (Betula pendula) de forma habitual. A banda d’aquestes formacions, la

M. JOVER ET AL.

diversitat d’elements vegetals es complementa amb prats silicícoles i mesòfils de l’estatge montà, i prats subalpins en les parts més elevades, en el límit de les pinedes calcícoles de pi negre (Pinus uncinata). Destaca per la seva singularitat, la presència de molleres alcalines, així com de vegetació rupícola als cingles i penyals.

Del conjunt d’hàbitats presents en aquest indret, un total de 14 estan catalogats com a hàbitats d’interès comunitari per la Unió Europea (Annex I de la Directiva 92/43, d’Hàbitats).

Llista de localitats d’estudi de briòfits (fig. 2)

La Pobla de Lillet: uns 300 metres al NE del mas de Vallfogona. 1360 m. 19/07/2024. Terraprim a mitja ombra, sobre roques calcàries (01A) UTMX: 413193; UTMY: 4674820. Clariana de roureda, sobre roca calcària exposada (01B) UTMX: 413193; UTMY: 4674820. Roureda de Quercus pubescens, epífita sobre roure (01C) UTMX: 413193; UTMY: 4674820. Roureda de Quercus pubescens, epífita a la base d’un roure (01D) UTMX: 413193; UTMY: 4674820. Roca calcària a mitja ombra, terri-saxícola (01E) UTMX: 413193. UTMY: 4674820.

La Pobla de Lillet: uns 80 m al N del mas de Vallfogona. 1365 m. UTMX: 413013; UTMY: 4674683. 19/07/2024. Bosc mixt de caducifolis, recobrint roques calcàries ombrejades.

La Pobla de Lillet: obaga del serrat del Terme. 1400 m. UTMX: 413804; UTMY: 4674466. 19/07/2024. Fageda amb boix, als talussos humífers ombrejats.

La Pobla de Lillet: obaga del serrat del Terme. 1405 m. UTMX: 413850; UTMY: 4674440. 19/07/2024. Fageda terri-saxícola sobre roques calcàries ombrejades.

La Pobla de Lillet: clot del Teixó, prop de la mina de Font Freda. 1420 m. UTMX: 413892; UTMY: 4674364 19/07/2024. Fageda calcícola amb pi roig i boix, sobre tronc mort en descomposició, ben ombrejat.

La Pobla de Lillet: clot del Teixó, prop de la mina de Font Freda. 1415 m. UTMX: 413893; UTMY: 4674371. 19/07/2024. Fageda amb boix, sobre soca viva de faig.

La Pobla de Lillet: clot del Teixó, prop de la mina de Font Freda. 1400 m. UTMX: 413934; UTMY: 4674382. 19/07/2024. Fageda, epífita sobre tronc de Fagus sylvatica, en un replà del tronc, juntament amb Peltigera sp. (07A). Fageda, recobrint una roca calcària ombrejada (07B) UTMX: 413934; UTMY: 4674382.

La Pobla de Lillet: mina de Font Freda. 1410 m. 19/07/2024. A l’entrada de la mina, sobre roques calcàries molles (08A) UTMX: 413973; UTMY: 4674369. Parets de l’entrada de la mina (08B) UTMX: 413973; UTMY: 4674369. Sòl moll vora un tronc mort (08C) UTMX: 413973; UTMY: 4674369. Epífita sobre Salix caprea (08D) UTMX: 413973; UTMY: 4674369.

La Pobla de Lillet: mas de Vallfogona. 1360 m.. 19/07/2024. Roques calcàries exposades, saxícola (09A) UTMX: 412970; UTMY: 4674558. Roques calcàries exposades, terri-saxícola (09B) UTMX: 412970; UTMY: 4674558. La Pobla de Lillet: prop de la font Freda. 1410 m.

Fig. 2. Mapa de les localitats prospectades de briòfits. Llegenda: itinerari (línia vermella), punts mostrejats de briòfits (punts verds). Modificat del Mapa topogràfic de Catalunya.

20/07/2024. Rierol enmig d’una petita mollera, sobre les roques i talussos vora l’aigua (10A) UTMX: 414194; UTMY: 4674467. Tronc mort a la mollera (10B) UTMX: 414194; UTMY: 4674467. Prat humit però no inundat (10C) UTMX: 414194; UTMY: 4674467.

La Pobla de Lillet: clot Bullidor. 1455 m. 20/07/2024. Recobrint roques calcàries a mitja ombra (11A) UTMX: 414178; UTMY: 4674326. Roca calcària exposada, saxícola (11B) UTMX: 414178; UTMY: 4674326.

12: La Pobla de Lillet: entre la pleta de les Vaques i el prat Gespador. 1530 m. 20/07/2024. Fageda amb boix, als talussos ben ombrejats (12A) UTMX: 413936; UTMY: 4674033. Fageda amb boix, al sòl (12B) UTMX: 413936; UTMY: 4674033. Fageda amb boix, sobre fusta morta de faig (12C) UTMX: 413936; UTMY: 4674033.

La Pobla de Lillet: prat Gespador. 1530 m. UTMX: 413815; UTMY: 4673891. 20/07/2024. Mollera, al sòl humit, entre l’herba.

La Pobla de Lillet: prat Gespador. 1530 m.. 20/07/2024. Mollera, sobre excrements de vaca (14A) UTMX: 413809; UTMY: 4673867. Mollera, al sòl humit entre l’herba (14B) UTMX: 413809; UTMY: 4673867.

La Pobla de Lillet: sota el Collet del Joc de Pilota, prop de la pista forestal. 1510 m. UTMX: 414150; UTMY: 4674018. 20/07/2024. Mollera amb Juncus sp., al sòl xop entre l’herba.

La Pobla de Lillet: sota el Joc de Pilota, al marge de la pista forestal. 1500 m. 20/07/2024. Roques calcàries a mitja ombra, terri-saxícola (16A) UTMX: 414215; UTMY: 4674184. Roca calcària a mitja ombra, saxícola (16B) UTMX: 414215; UTMY: 4674184. Fageda, roques calcàries ombrejades al sotabosc (16C) UTMX: 414215; UTMY: 4674184.

La Pobla de Lillet: la Canalassa. 1295 m. UTMX: 413054; UTMY: 4674237. 20/07/2024. Pastura mesòfila (Mesobromion), al sòl a mitja ombra.

La Pobla de Lillet: la devesa Jussana. 1485 m. 21/07/2024. Roques esquitxades vora un rierol, sobre travertí (18A) UTMX: 414429; UTMY: 4674299. Roques humides vora un rierol (18B) UTMX: 414429; UTMY: 4674299. Roca calcària a mitja ombra, terri-saxícola (18C) UTMX: 414429; UTMY: 4674299. Pineda de pi roig poc densa, sòl a mitja ombra (18D) UTMX: 414429; UTMY: 4674299.

La Pobla de Lillet: la devesa Jussana. 1485 m. 21/07/2024. Font, sobre les parets molles (19A) UTMX: 414448; UTMY: 4674290. Sòls i talussos a mitja ombra (19B) ) UTMX: 414448; UTMY: 4674290.

La Pobla de Lillet: sobre la devesa Jussana. 1505 m. UTMX: 414604; UTMY: 4674258. 21/07/2024. Roquissar calcari lleument ombrejat, als talussos humits.

La Pobla de Lillet: sota el serrat de la Bandera, en uns replans rocosos. 1560 m. 21/07/2024. Prat sec de Festuca sp. en una clariana de la pineda de pi roig (21A) UTMX: 414130; UTMY: 4673703. Saxícola sobre roca calcària exposada (21B) UTMX: 414130; UTMY: 4673703. Roques calcàries a mitja ombra, terri-saxícola (21C) UTMX: 414130; UTMY: 4673703.

La Pobla de Lillet: Vora la Roca del Cortal. 1585 m. 21/07/2024. Bosc mixt de Fagus sylvatica, Pinus sylvestris i Pinus mugo, terri-saxícola sobre una roca calcària a mitja ombra (22A) UTMX: 413798; UTMY: 4673445. Bosc mixt de Fagus sylvatica, Pinus sylvestris i Pinus mugo, saxícola sobre una roca calcària a mitja ombra (22B) UTMX: 413798; UTMY: 4673445.

La Pobla de Lillet: vora la Roca del Cortal. 1580 m. 21/07/2024. Fageda, sobre soca de faig en descomposició (23A) UTMX: 413830; UTMY: 4673420. Fageda, sota Buxus sempervirens, terri-saxícola sobre roques calcàries ombrejades (23B) UTMX: 413830; UTMY: 4673420.

La Pobla de Lillet: vora la Roca del Cortal. 1610 m. UTMX: 413642; UTMY: 4673394. 21/07/2024. Pineda de Pinus mugo poc densa, sobre soca morta de pi negre.

La Pobla de Lillet: baga de Corró. 1650 m. UTMX: 413024; UTMY: 4673063. 22/07/2024. Base d’un penyal calcari on hi regalima aigua, en orientació N.

El Castell de l’Areny: pla del Catllaràs. 1680 m. 22/07/2024. Pineda de pi negre, al sòl ombrejat del marge de la pineda (26A) UTMX: 412638; UTMY: 4672856. Roca de gres en una pineda poc densa, a mitja ombra, terri-saxícola (26B) UTMX: 412638; UTMY: 4672856.

El Castell de l’Areny: Roca del Catllaràs. 1675 m. 22/07/2024. Roca calcària exposada en orientació S, saxícola (27A) UTMX: 412604; UTMY: 4672940. Roca calcària exposada, terri-saxícola (27B) UTMX: 412604; UTMY: 4672940.

La Pobla de Lillet: Roca del Catllaràs. 1675 m. UTMX: 412604; UTMY: 4672973. 22/07/2024. Roca calcària en orientació N, terri-saxícola.

Llista de localitats d’estudi de líquens (fig. 3)

En les jornades de prospecció es va treballar en 10 localitats del dia 19 fins al dia 22 de juliol de 2024. Algunes localitats es varen visitar a posteriori els dies 8 d’agost i 7 de desembre de 2024, i el 12 de gener de 2025, per tal d’ampliar informació sobre alguna de les espècies d’interès que s’han trobat en l’estudi.

Roureda prèvia a la a la casa de Vallfogona. 1354 m. UTMX: 413237; UTMY: 4674897.

Arbres fruiters prop de la casa de Vallfogona. UTMX: 413083; UTMY: 4674712.

La Canalassa. Inici del sender que porta a la mina del Moreno travessant un bosc de pi roig. 1312 m. UTMX: 412990; UTMY: 4674237.

Mina del Moreno. 1432 m. UTMX: 414030; UTMY: 4674416.

Petita fageda prop de la pleta de les Vaques. 1530 m. UTMX: 414014; UTMY: 4674141.

Prat Gespador. 1542 m. UTMX: 413836; UTMY: 4673886.

Roca gran vora la pista, una mica abans de la font de la Devesa. 1517 m. UTMX: 414237; UTMY: 4674200.

Devesa Jussana. 1523 m. UTMX: 414454; UTMY: 4674336.

Promontori sobre la vall d’Ardericó, després del Joc de Pilota. 1556 m. UTMX: 414045; UTMY: 4673640.

Bosc amb faig, pi roig i pi negre a l’entorn de la Roca del Cortal. 1614 m. UTMX: 413692; UTMY: 4673407.

Roca calcària exposada amb un marcat contrast entre els vessants solell i obac, i pastures subalpines a l’entorn de la Roca del Catllaràs. 1675 m. UTMX: 412589; UTMY: 4672956.

Materials i mètodes

Buidatge bibliogràfic

Abans de començar el treball de camp, per tal d’optimitzar l’esforç de mostreig es va fer un buidatge bibliogràfic de les diverses publicacions referents a la zona de l’itinerari destinat a trobar les espècies prèviament citades, així com també

Fig. 3. Mapa de les localitats prospectades de líquens. Modificat del Mapa topogràfic de Catalunya.

M. JOVER ET AL.

els hàbitats de cadascuna de les parades del sender botànic. Aquesta consulta de les dades prèvies es va fer només per als briòfits, i va permetre trobar un total de 49 espècies (41 molses i 8 hepàtiques); per contra, per als líquens no es va trobar cap dada referent a la zona d’estudi.

Treball de camp

El treball de camp es va fer del dia 19 fins al dia 22 de juliol del 2024. En cada jornada de prospecció es va visitar un tram de l’itinerari i es van explorar tots els hàbitats de cadascuna de les parades preestablertes. Per a cada parada es van recollir les espècies de briòfits i líquens que no es podien identificar directament al camp.

Aquestes mostres es van introduir en sobres de paper, separant-les del substrat amb una navalla quan va ser necessari o prenent un tros de substrat amb escarpra i martell. De cada mostra es van anotar les característiques més importants (hàbitat, coordenades UTM, substrat i data de recol·lecció). Les coordenades es van determinar mitjançant GPS amb la màxima precisió possible. Les mostres es van deixar assecar per tal d’evitar l’aparició de fongs que les degradarien, perquè entre el moment de la recol·lecció i el de la identificació van passar algunes setmanes.

En el cas dels briòfits, en el catàleg no es citen els recollectors, perquè la recollida de mostres de molses i hepàtiques la van fer conjuntament Miquel Jover, Alejandro Juárez, Gemma Domènech, Berta Peris, Marc Riera, Mercè Cartanyà i Cèsar Pedrocchi.

Determinació de les mostres

Els briòfits es van identificar seguint claus de determinació contingudes en obres especialitzades (Casas et al. 2003; Casas et al. 2004; Guerra et al. 2006; Brugués et al. 2007, Guerra et al. 2010; Guerra et al. 2014; Brugués & Guerra 2015; Guerra et al. 2018). Per a la nomenclatura de les espècies i el seu grau d’amenaça s’ha seguit el criteri de Sáez et al. (2019). Les mostres es van dipositar a la Brioteca de l’Institut Botànic de Barcelona (BC). La determinació de les mostres va ser duta a terme per Miquel Jover, Marc Riera, Alejandro Juárez, Berta Peris i Gemma Domènech. Els líquens i els fongs liquenícoles es van identificar seguint les obres generals de Smith et al. (2009), Clauzade & Roux (1985) i Nimis (2024). Es van examinar les mostres recol·lectades al camp amb estereomicroscopi per a l’observació dels caràcters macroscòpics. Els caràcters microscòpics es van observar amb un microscopi òptic amb llum polaritzada. Els reactius emprats van ser els estàndards per a l’estudi dels líquens. També va ser necessària la realització de cromatografia de capa fina per a l’estudi de les substàncies liquèniques. Això va permetre identificar algunes espècies que no poden identificar-se únicament pels seus caràcters macro o microscòpics. La nomenclatura de líquens i fongs liquenícoles segueix Nimis (2024) i Species Fungorum Partnership (2024). Els espècimens es dipositaran a la col·lecció de líquens de l’herbari de la Universitat de Barcelona (BCN).

Resultats i discussió

Catàleg de briòfits

Tàxons per localitat

Hepàtiques

Aneura pinguis (L.) Dumort.: saxícola, loc. 08A (BC998036).

Cololejeunea calcarea (Lib.) Steph.: terri-saxícola, loc. 11A (BC-998050). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959), Casas et al. (1996).

Frullania dilatata (L.) Dumort.: epífita, loc. 01C (BC998082, BC-998083, BC-998084), 01D (BC-998085, BC998086), 08D (BC-998087).

Frullania tamarisci (L.) Dumort.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Jungermannia exsertifolia Steph.: terri-saxícola, loc. 10A (BC-998109).

Lejeunea cavifolia (Ehrh.) Lindb.: terrícola, loc. 03 (BC998110). Casas de Puig (1954).

Lepidozia reptans (L.) Dumort.: terri-saxícola, loc. 19B (BC-998111).

Lophocolea bidentata (L.) Dumort.: fusta morta, loc. 05. Marchantia quadrata Scop.: terri-saxícola, loc. 20; saxícola, 25 (BC-998117).

Metzgeria furcata (L.) Dumort.: terrícola, loc. 03 (BC998118); saxícola, 08A (BC-998119). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Metzgeria pubescens (Schrank) Raddi: terrícola, loc. 03 (BC-998120; BC-998121, BC-998122), 12A; saxícola, 11B. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Nowellia curvifolia (Dicks.) Mitt.: fusta morta, loc. 05. Pedinophyllum interruptum (Nees) Kaal.: terrícola, loc. 08C (BC-998139); terri-saxícola, 11A (BC-998140).

Pellia endiviifolia (Dicks.) Dumort.: terrícola i terri-saxícola, loc. 10A (BC 998141).

Plagiochila porelloides (Nees) Lindenb.: terri-saxícola, loc. 11A (BC-998142); saxícola, 12A (BC-998142).

Porella platyphylla (L.) Pfeiff.: epífita, loc. 01C (BC998149); terri-saxícola, 04 (BC-998150), 09B (998151), 16C (BC-998152). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Radula complanata (L.) Dumort.: epífita, loc. 01C (BC998161), 08D (BC-998162). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Scapania aspera M. Bernet & Bernet: terri-saxícola, loc. 04 (BC-998171), 11A (BC-998172), 29 (BC-998173). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959), Casas et al. (1992).

Scapania undulata (L.) Dumort.: terri-saxícola, loc. 04 (BC-998174, BC-998175), 16A (BC-998176), 19B (BC998177), 25 (BC-998178).

Molses

Abietinella abietina (Hedw.) M.Fleisch.: terri-saxícola, loc. 01A, 02 (BC-998030, BC-998031), 09B (BC-998032); terrícola, loc. 17 (BC-998033). Casas de Puig (1954), Casas

Sicart (1959).

Alleniella besseri (Lobarz.) S.Olsson, Enroth & D.Quandt: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Alleniella complanata (Hedw.) S.Olsson, Enroth & D.Quandt: terri-saxícola, loc. 02 (BC-998034, BC-998035). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Amblystegium serpens (Hedw.) Schimp.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Anomodon viticulosus (Hedw.) Hook. & Taylor: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959), Granzow de la Cerda (1988).

Atrichum undulatum (Hedw.) P.Beauv.: terrícola, loc. 12A.

Bartramia halleriana Hedw.: terrícola, loc. 12A (BC 998037).

Bartramia ithyphylla Brid.: terrícola, loc. 12A (BC998038, BC-998039).

Bartramia pomiformis Hedw.: terrícola, loc. 03 (BC998041, BC-998042); terri-saxícola, loc. 04 (BC-998040).

Brachythecium glareosum (Bruch ex Spruce) Schimp.: terri-saxícola, loc. 02 (BC-998043).

Bryum argenteum Hedw.: terri-saxícola, loc. 27B.

Buxbaumia aphylla Hedw.: fusta morta, loc. 24.

Buxbaumia viridis (Moug. ex Lam. & DC.) Brid. ex Moug. & Nestl.: fusta morta, loc. 24.

Calliergonella cuspidata (Hedw.) Loeske: terrícola, loc. 13 (BC-998044), 14B (BC-998045), 15 (BC-998046). Casanovas Poch (1991), Casanovas Poch (1996).

Campylium protensum (Brid.) Kindb.: terrícola, loc. 10C (BC-998047).

Campylium stellatum (Hedw.) Lange & C.E.O.Jensen: terrícola, loc. 10C (BC-998048). Casanovas Poch (1991), Casanovas Poch (1996).

Campylopus introflexus (Hedw.) Brid.: lignícola, loc. 24 (BC-998049).

Cratoneuron filicinum (Hedw.) Spruce: terrícola, loc. 08C (BC-998051); lignícola, loc. 10B (BC-998052); terrisaxícola, loc. 25 (BC-998053).

Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.: terri-saxícola, loc. 04 (BC-998054, BC-998055), 10A, 16A, 18C, 20, 25 (BC998056); saxícola, loc. 11B; terrícola, loc. 19B. Casas de Puig (1954).

Dicranum polysetum Sw. ex anon.: terri-saxícola, loc. 04 (BC-998057).

Dicranum scoparium Hedw.: terrícola, loc. 10C, 19B (BC-998059); terri-saxícola, loc. 11A (BC-998058); saxícola, loc. 11B; fusta morta, loc. 24 (BC-998060). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Ditrichum flexicaule (Schwägr.) Hampe: terri-saxícola, loc. 11A (BC-998061), 16A (BC-998062), 18C (BC998063). Casas de Puig (1954), Casas et al. (1992), Brugués & Ruiz (2022).

Ditrichum gracile (Mitt.) Kuntze: terri-saxícola, loc. 11A (BC-998064). Brugués & Ruiz (2022).

Encalypta streptocarpa Hedw.: terri-saxícola, loc. 2 (BC998066, BC-998067), 25 (BC-998068); terrícola, loc. 03

(BC-998065).

Entodon concinnus (De Not.) Paris: terrícola, loc. 10C (BC-998069), 17 (BC-998070).

Eucladium verticillatum (Brid.) Bruch & Schimp.: saxícola, loc. 08B (BC-998072), 19A (BC-998073); terrícola, loc. 08C (BC-998071).

Eurhynchium striatum (Hedw.) Schimp.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Exsertotheca crispa (Hedw.) S.Olsson, Enroth & D.Quandt: terrícola, loc. 03 (BC-998074); terri-saxícola, loc. 08A (BC-998075), 16C (BC-998076). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Fissidens dubius P.Beauv.: terrícola, loc. 19B (BC998077), 21A (BC-998079); terri-saxícola, loc. 20 (BC998078). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Fissidens taxifolius Hedw.: terrícola i terri-saxícola, loc. 10A (BC-998080, BC-998081).

Funaria hygrometrica Hedw.: fimícola, loc. 14A (BC998088).

Grimmia orbicularis Bruch ex Wilson: saxícola, loc. 01B (BC-998089), 21B (BC-998089).

Grimmia pulvinata (Hedw.) Sm.: saxícola, loc. 16B (BC998091). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959), Brugués & Ruiz (2022).

Herzogiella seligeri (Brid.) Z.Iwats.: fusta morta, loc. 23A (BC-998092).

Homalothecium lutescens (Hedw.) H.Rob.: terri-saxícola, loc. 22A (BC-998093), 25 (BC-998094), 26B (BC998095). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Homalothecium philippeanum (Spruce) Schimp.: terrisaxícola, loc. 04 (BC-998096), 07B (BC-998097), 28 (BC998098).

Homalothecium sericeum (Hedw.) Schimp.: terri-saxícola, loc. 02 (BC-998099), 09B (BC-998100), 16A. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Hylocomium splendens (Hedw.) Schimp.: terrícola, loc. 03, 18D (BC-998101), 24, 26A (BC-998102). Casas de Puig (1954).

Hypnum cupressiforme Hedw. var. cupressiforme: epífita, loc. 01D (BC-998103); terri-saxícola, loc. 09B (BC998104), 11A (BC-998105). Casas de Puig (1954).

Isothecium alopecuroides (Lam. ex Dubois) Isov.: terrícola, loc. 12A (BC-998106), 12B (BC-998107, BC-998108).

Leucodon sciuroides (Hedw.) Schwägr.: epífita, loc. 01C (BC-998113, BC-998114), 01D (BC-998112).

Lewinskya affinis (Brid.) F.Lara, Garilleti & Goffinet: epífita, loc. 08D (BC-998115). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Lewinskya striata (Hedw.) F.Lara, Garilleti & Goffinet: epífita, loc. 08D (BC-998116). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Mnium lycopodioides Schwägr.: terri-saxícola, loc. 23B (BC-998123).

Mnium thomsonii Schimp.: terri-saxícola, loc. 4 (BC998124, BC-998125).

Orthothecium rufescens (Dicks. ex Brid.) Schimp.: terrisaxícola, loc. 20 (BC-998126).

M. JOVER ET AL.

Orthotrichum anomalum Hedw.: saxícola, loc. 01B (BC998127, BC-998128) 09A (BC-998129), 22B (BC-998130); terri-saxícola, loc. 26B (BC-998131). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Orthotrichum diaphanum Schrad. ex Brid.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Orthotrichum pumilum Sw. ex anon.: no retrobada. Casas de Puig (1954).

Palustriella commutata (Hedw.) Ochyra: terri-saxícola, loc. 10A (BC-998132, BC-998133, BC-998134), 19A (BC998138); terrícola, loc. 13 (BC-998135), 14B (BC-998137), 15 (BC-998136). Casanovas Poch (1991), Casanovas Poch (1996).

Plagiomnium affine (Blandow ex Funck) T.J.Kop.: no retrobada. Casanovas Poch (1991), Casanovas Poch (1996).

Plagiomnium undulatum (Hedw.) T.J.Kop.: terrícola, loc. 12A (BC-998144); terri-saxícola, loc. 25 (BC-998145).

Plasteurhynchium striatulum (Spruce) M.Fleisch.: terri-saxícola, loc. 02 (BC-998146, BC-998147), 07B (BC998148).

Pleurozium schreberi (Willd. ex Brid.) Mitt.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Pseudoamblystegium subtile (Hedw.) Vanderp. & Hedenäs: no retrobada. Casas de Puig (1954), Manobens Rigol (1984).

Pseudoleskeella nervosa (Brid.) Nyholm: saxícola, loc. 09A (BC-998153). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Pseudoscleropodium purum (Hedw.) M.Fleisch.: terrícola, loc. 10C, 18D. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Pterigynandrum filiforme Hedw.: epífita, loc. 07A (BC998154); terri-saxícola, loc. 07B (BC-998155).

Ptychostomum capillare (Hedw.) Holyoak & N.Pedersen: epífita, loc. 06 (BC-998156).

Ptychostomum moravicum (Podp.) Ros & Mazimpaka: terri-saxícola, loc. 11A (BC-998157), 26B (BC-998158), 28 (BC-998159).

Ptychostomum pseudotriquetrum (Hedw.) J.R.Spence & H.P.Ramsay: terrícola, loc. 15 (BC-998160). Casanovas Poch (1991), Casanovas Poch (1996).

Pulvigera lyellii (Hook. & Taylor) Plášek, Sawicki & Ochyra: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Rhizomnium punctatum (Hedw.) T.J.Kop.: terrícola, loc. 12A (BC-998163).

Rhodobryum roseum (Hedw.) Limpr.: no retrobada. Casas de Puig (1954).

Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst.: terrícola, loc. 03 (BC-998164), 10C (BC-998165, BC-998166), 18D (BC-998167), 24, 26A (BC-998168); terri-saxícola, loc. 11B; fusta morta, loc. 10B. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Rhytidium rugosum (Hedw.) Kindb.: terrícola, loc. 18D (BC-998170), 24; terri-saxícola, loc. 22A (BC-998169).

Schistidium apocarpum (Hedw.) Bruch & Schimp.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Schistidium crassipilum H.H.Blom: saxícola, loc. 09A (BC-998179). Casas (2001), Brugués & Ruiz (2022).

Schistidium helveticum (Schkuhr) Deguchi: terri-saxícola, loc. 04 (BC-998180).

Scorpidium cossonii (Schimp.) Hedenäs: no retrobada. Casanovas Poch (1991).

Scorpidium revolvens (Sw. ex anon.) Rubers: no retrobada. Casanovas Poch (1996).

Syntrichia fragilis (Taylor) Ochyra: epífita, loc. 01D (BC998181).

Thuidium assimile (Mitt.) A.Jaeger: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959), Casas et al. (1992), Brugués & Ruiz (2022).

Thuidium recognitum (Hedw.) Lindb.: no retrobada. Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959), Casas et al. (1992), Brugués & Ruiz (2018), Brugués & Ruiz (2022).

Tortella inclinata (R.Hedw.) Limpr.: terri-saxícola, loc. 28 (BC-998183).

Tortella tortuosa (Hedw.) Limpr.: terri-saxícola, loc. 01A (BC-998185, BC-998186), 04 (BC-998184), 11A (BC998188), 16A (BC-998187), 22A (BC-998191), 25 (BC998192); saxícola, loc. 11B (BC-998189); terrícola, loc. 21A (BC-998190). Casas de Puig (1954), Casas Sicart (1959).

Tortula muralis Hedw.: terri-saxícola, loc. 22A (BC998193).

Ulota sp.: epífita, loc. 08D (BC-998194).

Catàleg de líquens i fongs liquenícoles

El catàleg està ordenat alfabèticament i per a cada tàxon es proporciona el substrat en què s’ha trobat, la referència de la localitat i els noms de les persones recol·lectores i que han determinat les mostres, així com el número de referència de l’herbari.

Agonimia tristicula (Nyl.) Zahlbr.: sobre molses. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24009).

Anaptychia ciliaris (L.) Flot.: sobre Fagus sylvatica. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24031).

Arthonia calcarea (Sm.) Ertz & Diederich.: sobre roca calcària. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407001).

Athallia pyracea (Ach.) Arup, Frödén & Søchting.: terrícola, sobre restes vegetals. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH240398).

Bagliettoa calciseda (DC.) Gueidan & Cl. Roux.: sobre roca calcària. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24011).

Bagliettoa marmorea (Scop.) Gueidan & Cl. Roux.: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg et det. E. Alonso. (EA-2407002).

Bagliettoa steineri (Kušan) Vězda.: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA2407003).

Bagliettoa parmigera (J. Steiner) Vězda & Poelt.: sobre roca calcària. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent.

Det. M.J. Chesa. (MJCH-24041).

Blastenia ferruginea (Huds.) A. Massal.: sobre Fagus sylvatica. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2919).

Bryoria fuscescens (Gyeln.) Brodo & D. Hawksw.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (EA-2407004).

Bryostigma molendoi (Heufl. ex Arnold) S.Y. Kondr. & Hur.: fong liquenícola sobre Leproplaca cirrochroa, sobre roca calcària, protegit de la pluja. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24023).

Buellia disciformis (Fr.) Mudd.: sobre Fagus sylvatica. Loc. 9. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. E. Alonso. (EA-2407005).

Calogaya arnoldii (Wedd.) Arup, Frödén & Søchting.: sobre roca calcària, orientada al Nord. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24027).

Calogaya pusilla (A. Massal.) Arup, Frödén & Søchting.: sobre roca calcària, orientada al Nord. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa.

Calogaya nana (Gaya) Nav.-Ros. & Cl. Roux.: sobre roca calcària a l’ombra. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407005).

Candelaria concolor (Dicks.) Stein.: sobre Fagus sylvatica. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24022).

Candelariella aurella (Hoffm.) Zahlbr.: sobre roca calcària. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa.

Candelariella vitellina (Hoffm.) Müll. Arg.(Hoffm.) Müll. Arg.: sobre Fagus sylvatica. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407006).

Cetraria aculeata (Schreb.) Fr.: terrícola. Loc. 9. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (MJCH24028).

Cetraria islandica (L.) Ach.: terrícola. Loc. 9. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH24029).

Cetrelia cetrarioides (Duby) W.L. Culb. & C.F. Culb.: sobre Populus tremula. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH24006, MJCH-24046).

Chaenotheca chrysocephala (Ach.) Th. Fr.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24042).

Chaenotheca ferruginea (Sm.) Mig.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det M.J. Chesa. (MJCH-24005).

Chaenotheca furfuracea (L.) Tibell.: sobre Populus tremula. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det M.J. Chesa. (MJCH-24045).

Chaenotheca stemonea (Ach.) Müll. Arg.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407008).

Cladonia chlorophaea (Sommerf.) Spreng.: Terrícola. Loc. 9. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Che-

sa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24038).

Cladonia coniocraea (Flörke) Spreng.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det M.J. Chesa.

Cladonia digitata (L.) Hoffm.: sobre fusta de pi mort. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24049).

Cladonia foliacea (Huds.) Willd.: Terrícola. Loc. 8. Leg E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH24037). Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2891).

Cladonia furcata (Huds.) Schrad.: terrícola. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24033). Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa.(MJCH-24034). Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2920).

Cladonia humilis (With.) J.R. Laundon.: terrícola. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24035).

Cladonia pyxidata (L.) Hoffm. f. pyxidata.: terrícola. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (CP-2916).

Cladonia rangiformis Hoffm.: sobre Pinus sylvestris Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Cladonia symphycarpa (Flörke) Fr.: terrícola. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24036). Loc.11. Leg. C.Pedrocchi. Det. A.Gómez-Bolea.

Clauzadea metzleri (Körb.) D. Hawksw.: sobre roca calcària a l’ombra. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407009).

Coenogonium pineti (Ach.) Lücking & Lumbsch.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24052).

Diploschistes gypsaceus (Ach.) Zahlbr.: sobre roca calcària, protegit de la pluja. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24003). Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2895). Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407010).

Encephalographa elisae A. Massal.: sobre roca calcària, protegit de la pluja. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24021).

Enchylium tenax (Sw.) Gray.: Terrícola. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH24013).

Evernia prunastri (L.) Ach.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA2407011).

Flavoparmelia caperata (L.) Hale.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det M.J. Chesa.

Flavoplaca flavocitrina (Nyl.) Arup, Frödén & Søchting.: sobre roca calcària vertical amb orientació nord. Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2896).

Flavoplaca gr. citrina (Hoffm.) Arup, Frödén & Søchting.: sobre roca calcària l’ombra. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407012).

JOVER

Flavoplaca oasis (A. Massal.) Arup, Frödén & Søchting s.str.: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407013).

Galloea cladoniicola Alstrup & Søchting.: fong sobre Heteromycophaga cladoniae, que és un fong liquenícola de Cladonia symphycarpa. Loc.11. Leg. C.Pedrocchi. Det A.Gómez-Bolea.

Glaucomaria leptyrodes (G.B.F. Nilsson) S.Y. Kondr., Lőkös & Farkas.: sobre Fagus sylvatica l’ombra. Loc. 9. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407014).

Gyalecta jenensis (Batsch) Zahlbr. var. jenensis: sobre roca calcària, a l’ombra i molta humitat. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (MJCH24017).

Heteromycophaga cladoniae Diederich, van den Boom & Kukwa.: fong liquenícola sobre Cladonia symphycarpa. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. A. GómezBolea.

Hymenelia coerulea A. Massal.: sobre roca calcària. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24016).

Hymenelia prevostii (Duby) Kremp.: sobre roca calcària. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24015).

Hypocenomyce scalaris (Ach.) M. Choisy.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24005).

Hypogymnia farinacea Zopf.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Hypogymnia physodes (L.) Nyl.: sobre Pinus uncinata Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24032). sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Hypogymnia tubulosa (Schaer.) Hav.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407015).

Imshaugia aleurites (Ach.) S.L.F. Mey.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det M.J. Chesa. (MJCH-24043).

Lathagrium auriforme (With.) Otálora, P.M. Jørg. & Wedin.: sobre briòfits en zona d’escorrentia. Loc. 1. Leg. et det E. Alonso. (EA-2407016).

Lathagrium cristatum (L.) Otálora, P.M. Jørg. & Wedin.: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. (EA2407017).

Lathagrium fuscovirens (With.) Otálora, P.M. Jørg. & Wedin.: sobre roques calcàries amb molses. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (MJCH24001; MJCH-24002).

Lathagrium undulatum (Flot.) Poetsch (verd).: sobre roca calcària orientada. a sud i exposada a pluja. Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2886).

Lecanora argentata (Ach.) Malme: sobre Fagus sylvatica. Loc. 9. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Leg. et det E. Alonso. (EA-2407018).

Lecanora chlarotera Nyl. subsp. chlarotera.: sobre Acer

opalus. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407019).

Lecidella elaeochroma (Ach.) M. Choisy.: sobre Sorbus aria. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det M.J. Chesa.(MJCH-24004).

Lecidella stigmatea (Ach.) Hertel & Leuckert.: sobre roca calcària assolellada. Loc. 7. Leg. E. Alonso. M.J. Chesas, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407020).

Lepraria sp.: sobre molses, en una escletxa protegida pluja. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24020).

Leproplaca cirrochroa (Ach.) Arup, Frödén & Søchting.: sobre roca calcària, protegit de la pluja. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24019, MJCH-24023).

Melanelixia subaurifera (Nyl.) O. Blanco, A. Crespo, Divakar, Essl., D. Hawksw. & Lumbsch.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407021).

Melanohalea exasperata (De Not.) O. Blanco, A. Crespo, Divakar, Essl., D. Hawksw. & Lumbsch.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407022).

Monodictys epilepraria Kukwa & Diederich.: fong liquenícola sobre Cladonia symphycarpa. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. A. Gómez-Bolea.

Parmelia sulcata Taylor.: epífit. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, M.J. Chesa. Det. M.J. Chesa.

Parmelina carporrhizans (Taylor) Poelt & Vězda.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407023).

Parmelina tiliacea (Hoffm.) Hale.: sobre Pinus sylvestris Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Parmeliopsis ambigua (Hoffm.) Nyl.: sobre Pinus uncinata. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det M.J. Chesa. sobre Pinus sylvestris. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24044).

Parmotrema perlatum (Huds.) M. Choisy.: sobre Pinus uncinata. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. sobre Populus tremula. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH24007).

Peltigera leucophlebia (Nyl.) Gyeln.(Nyl.) Gyeln.: sobre briòfits. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407024).

Peltigera neckeri Müll. Arg.: terrícola. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH24040). Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2917).

Peltigera praetextata (Sommerf.) Zopf.: sobre molses. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24048).

Phaeophyscia hirsuta (Mereschk.) Essl.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407025).

Physcia adscendens H. Olivier.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407026).

Physcia stellaris (L.) Nyl.: sobre arbres fruiters morts

en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA2407027).

Physconia perisidiosa (Erichsen) Moberg(Erichsen) Moberg.: sobre Populus tremula. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. E. Alonso. (EA-2407028).

Placidium rufescens (Ach.) A. Massal.: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407029).

Platismatia glauca (L.) W.L. Culb. & C.F. Culb.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Polyozosia caesioalba (Flörke) ined.: sobre roca calcària a l’ombra. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M.Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407030).

Polyozosia dispersa (Pers.) S.Y. Kondr., Lőkös & Farkas.: sobre roca calcària, orientada al Nord. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24026).

Polyozosia reuteri (Schaer.) S.Y. Kondr., Lőkös & Farkas.: sobre roca calcària, orientada al Nord. Loc. 10. Leg E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24026).

Protoblastenia calva (Dicks.) Zahlbr.: sobre roca calcària amb orientació sud i exposada a la pluja. Loc. 11. Leg. et det C. Pedrocchi. (CP-2921).

Protoblastenia incrustans (DC.) J. Steiner var. incrustans: sobre roca calcària. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24016).

Protoblastenia rupestris (Scop.) J. Steiner subsp. rupestres: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407031).

Pseudevernia furfuracea (L.) Zopf var. furfuracea: sobre Pinus uncinata. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. Sobre Pinus sylvestris. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Punctelia jeckeri (Roum.) Kalb.: sobre Pinus sylvestris Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24030).

Punctelia subrudecta (Nyl.) Krog.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407032).

Pyrenodesmia albopruinosa (Arnold) S.Y. Kondr.: sobre roca calcària. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24012).

Pyrenodesmia chalybaea (Fr.) A. Massal.: sobre roca calcària. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det M.J. Chesa. (MJCH-24012). Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2893).

Ramalina farinacea (L.) Ach.: sobre Fagus sylvatica Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24031).

Ramalina fraxinea (L.) Ach.: sobre Fagus sylvatica. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24031).

Rinodina immersa (Körb.) J. Steiner.: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. Herb. EA. Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2922).

Romjularia lurida (Ach.) Timdal.: sobre roca calcària. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24010). Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2913).

Sagiolechia protuberans (Ach.) A. Massal.: sobre roca calcària, protegit de la pluja. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24018).

Solorina saccata (L.) Ach.: terrícola. Loc. 4. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Squamarina gypsacea (Sm.) Poelt.: sobre sòl. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24008).

Squamulea subsoluta (Nyl.) Arup, Søchting & Frödén.: sobre roca calcària assolellada. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407033).

Synalissa sp.: sobre roca calcària. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24025). La mostra era massa petita i poc desenvolupada per determinar l’espècie.

Teloschistes chrysophthalmos (L.) Th. Fr.: sobre arbres fruiters morts en feixes assolellades. Loc. 2. Leg. et det. E. Alonso. (EA-2407034).

Thalloidima alutaceum Anzi.: sobre roca calcària, en fissures. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-24024).

Thalloidima candida (Weber) A.Massal.: prats al voltant de la Roca del Catllaràs. Loc. 11. Leg. et det. C. Pedrocchi. (CP-2892).

Thalloidima diffracta (A. Massal.) A. Massal.: sobre roca calcària assolellada amb argila. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407035).

Thalloidima opuntioides (Vill.) Kistenich, Timdal, Bendiksby & S.Ekman.: terrícola. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24017).

Thalloidima sedifolia (Scop.) Kistenich, Timdal, Bendiksby & S.Ekman.: sobre roca calcària assolellada. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. J.Chesa, M. Cartanyà. Det. E. Alonso. (EA-2407036).

Usnea hirta (L.) F.H. Wigg.: sobre Pinus uncinata. Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24032). sobre Pinus sylvestris. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa.

Variospora placidia (A. Massal.) Cl. Roux.: sobre Pyrenodesmia chalybaea. Loc. 6. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH24011).

Verrucaria sp.: saxícola. Loc. 8. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa. (MJCH-24014). La mostra era massa petita i poc desenvolupada per determinar l’espècie.

Verrucaria cinereorufa Schaer.: sobre roca calcària orientació nord. Loc. 7. Leg. et det. E. Alonso & A. Gómez Bolea. (EA-2407037).

Verrucaria nigrescens Pers. f. nigrescens: sobre roca calcària. Loc. 1. Leg. et det. E. Alonso. Herb. EA. Vulpicida pinastri (Scop.) J.-E. Mattsson & M.J. Lai.: sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. M.J. Chesa & A. Gómez-Bolea. (MJCH-

24049). Sobre Pinus sylvestris. Loc. 5. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Mayoral. Det. E. Alonso. (EA-24070047).

Xanthoria elegans (Link) Th. Fr.: sobre roca calcària,exposada. Loc. 7. Leg. E. Alonso, M. Cartanyà, MJ Chesa. Det. M.J. Chesa.

Xanthoria parietina (L.) Th. Fr.: sobre Fagus sylvatica Loc. 10. Leg. E. Alonso, M.J. Chesa, A. Lluent. Det. M.J. Chesa.

Briòfits

Riquesa d’espècies, total i per a cada punt de mostreig

El treball de camp ha permès trobar un total de 80 espècies de briòfits, de les quals 62 són molses i 18 són hepàtiques. Pel que fa a les hepàtiques, la majoria (14 espècies) són folioses, mentre que només 5 són tal·loses (fig. 4). Això concorda amb les característiques ambientals de la zona d’estudi, força humida i amb hàbitats favorables a aquest grup. També algunes de les hepàtiques tal·loses que hem observat són pròpies d’hàbitats aigualosos o boscos mesòfils com les fagedes. En el cas de les molses, dominen les acrocàrpiques (44% del total de briòfits) per sobre les pleurocàrpiques (36% dels briòfits) (fig. 4).

El tipus de substrat on hem trobat més espècies de briòfits són els terraprims i replans sobre roques, amb un total de 40, i a continuació ve el substrat sòls i talussos, amb 36 (fig. 5). Es tracta d’un resultat esperable ateses les característiques ambientals de la zona, la qual té abundants roquissars que sovint estan coberts per una fina capa de sòl on s’instal·la un poblament de briòfits força ric, així com també boscos humits, tant planifolis com de coníferes, amb condicions favorables per als briòfits que viuen al sòl. En el cas dels boscos caducifolis (principalment fagedes i rouredes), la capa de virosta dificulta el desenvolupament de molses i hepàtiques, les quals es concentren llavors als talussos de pistes forestals i camins, bases d’arbre o blocs de roca.

Sobre roca nua, arbres i fusta morta hem trobat un menor nombre d’espècies (fig. 5), però les espècies que hi hem trobat estan força especialitzades a créixer en aquests substrats. Destaca el nombre d’espècies trobades sobre fusta morta (10 tàxons), algunes de les quals creixen exclusivament o preferentment sobre aquest substrat. Entre aquestes últimes trobem Nowellia curvifolia, Buxbaumia aphylla, B. viridis i Herzogiella seligeri

Espècies més comunes o característiques

Les espècies més freqüents, pel que fa a les molses, han estat Ctenidium molluscum, Tortella tortuosa, Rhytidiadelphus triquetrus i Palustriella commutata, que han estat presents en 5 o més punts de mostreig. Pel que fa a les hepàtiques, Porella platyphylla i Scapania undulata han estat recollides en 4 localitats, i Metzgeria pubescens en 3. Aquests resultats són ben esperables en un espai natural com el Catllaràs, doncs es tracta d’espècies comunes en bona part dels massissos calcaris de clima humit, tant a Catalunya com a la península Ibèrica.

Butlletí ICHN

(4), 2025

4. Abundància de briòfits de cada grup.

5. Riquesa d’espècies de briòfits en cada substrat.

Per contra, un bon nombre d’espècies s’han observat únicament en un punt de mostreig. En alguns casos es tracta de molses o hepàtiques rares en l’àmbit regional, com per exemple Buxbaumia aphylla, Nowellia curvifolia o Syntrichia fragilis. En altres casos es tracta d’espècies comunes en altres espais naturals, però que al Catllaràs són rares, possiblement perquè les condicions ambientals no els són del tot favorables. Un exemple d’aquest últim cas és Tortula muralis, una molsa que és freqüent a la terra baixa mediterrània, sobre roques i murs de pedra seca.

Espècies d’interès (noves, protegides o amenaçades)

Pel que fa a les novetats corològiques, 2 hepàtiques (Jungermannia exsertifolia i Nowellia curvifolia) i 2 molses (Campylium protensum i Entodon cladorrhizans) no havien estat citades a la província de Barcelona. Cal dir que Entodon cladorrhizans havia estat citada a Vidrà (Allorge & Casas 1968), localitat situada a la comarca d’Osona però inclosa dins la província de Girona.

De totes les espècies que hem trobat al llarg de l’itinerari, Buxbaumia aphylla, Nowellia curvifolia i Syntrichia fragilis es consideren en alguna categoria d’amenaça segons la Checklist de Briòfits de Catalunya, mentre que Buxbaumia viridis i Mnium lycopodioides estan catalogades com a NT

Fig.

Fig.

(Quasi Amenaçada). Tant Buxbaumia aphylla com B. viridis es troben incloses dins del Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya, dins dels annexos I (espècies i subespècies catalogades com a categories en perill d’extinció) i II (espècies catalogades com a “vulnerables”), respectivament.

Espècies no retrobades

De les 49 espècies de briòfits citades en diferents fonts bibliogràfiques, 17 (1 hepàtica i 16 molses) no han estat retrobades al llarg del nostre treball de camp. És molt possible que algunes no es trobin dins l’itinerari, sinó en alguna altra localitat propera que no hem mostrejat, mentre que d’altres deuen tenir poblacions petites que ens han passat inadvertides. Tal és el cas de Frullania tamarisci, una hepàtica calcífuga molt comuna en indrets on dominen les roques silícies, però que en àrees de substrat calcari es veu limitada a superfícies molt concretes lliures de carbonat de calci, com fusta morta de pi o altres briòfits.

Líquens

Riquesa i espècies d’interès

La llista de líquens trobats consta de 116 espècies (112 espècies de líquens i 4 fongs liquenícoles) que pertanyen a 70 gèneres diferents.

D’aquestes 116 espècies, segons la informació del BDBC, 15 són noves citacions per a la província de Barcelona (Bryostigma molendoi [fong liquenícola sobre Leproplaca cirrochroa], Cetrelia cetrarioides, Chaenotheca chrysocephala, Chaenoteca ferruginea, Encephalographa elisae, Galloea cladoniicola, Heteromycophaga cladoniae, Hymenelia coerulea, Hymenelia prevostii, Hypocenomyce scalaris, Monodictys epilepraria, Polyozosia reuteri, Punctelia jeckeri, Pyrenodesmia albopruinosa i Thalloidima alutaceum), 7 per Catalunya (Cetrelia cetrarioides, Galloea cladoniicola, Heteromycophaga cladoniae, Monodictys epilepraria, Polyozosia reuteri, Punctelia jeckeri i Thalloidima alutacetum [segona citació a la península Ibèrica]) i 2 per la península Ibèrica (Galloea cladoniicola i Heteromycofaga cladoniae).

Cal destacar l’espècie de liquen foliaci Cetrelia cetrarioides, que representa una nova citació per al BDBC. Les espècies del grup de Cetrelia olivetorum (C. cetrarioides, C chicitae, C monachorum i C olivetorum) estan incloses en els estudis de diverses propostes de llistes vermelles de líquens d’Europa, com les d’Itàlia, Estònia, Finlàndia i Alemanya. (Yahr et al. 2024).

S’han de remarcar també les noves citacions per al BDBC de tres fongs liquenícoles que s’han identificat sobre Cladonia symphycarpa: Galloea cladoniicola (només trobat a Dinamarca), Heteromycophaga cladoniae (només trobat a França) i Monodictys epilepraria

Principals característiques de líquens i fongs liquenícoles

En el cas dels líquens, totes les espècies trobades són ascolíquens. Pel que fa al substrat (fig. 6), els líquens prefe-

6. Abundància de líquens segons el substrat preferent.

7. Abundància de líquens segons el biotipus

rentment saxícoles són els més abundants (46%), seguits pels epífits (38%) i pels terrícoles (16%).

Respecte al biotipus (fig. 7), la majoria dels líquens trobats són de tal·lus crustaci (52%), després venen els líquens de tal·lus foliaci (31%) i, finalment, els de tal·lus fruticulós (17%). Considerem aquí els tal·lus compostos com a fruticulosos i els tal·lus esquamulosos i leprarioides com a crustacis. Els resultats són els esperats donades les característiques geològiques i climàtiques de la zona estudiada: elevada presència d’afloraments rocosos que permet l’establiment d’un gran nombre de líquens saxícoles i un clima temperat i humit, amb manca de períodes desfavorables a l’estiu, que afavoreix la presència de líquens foliacis i fruticulosos, majoritàriament sobre els arbres.

Pel que fa als fotobionts (fig. 8), els cloròfits diferents de Trentepohlia són els més abundants (88%), seguits dels cianoprocariotes (8%) i, finalment, el cloròfit Trentepohlia (4%). És important destacar l’elevada presència a la zona estudiada de Trentepohlia en estat lliure. Pensem que les característiques ambientals de la zona són òptimes per al desenvolupament de l’alga en estat lliure, la qual cosa pot dificultar la simbiosis amb els fongs corresponents. També és de destacar l’elevat nombre de tal·lus foliacis, principalment del gènere Peltigera, trobats malmesos i amb un elevat grau de deshidratació, possiblement a causa de la sequera del moment.

La majoria de líquens de la llista pertanyen a la regió climàtica mediterrània i submediterrània (91%), però algunes espècies són més habituals a la regió climàtica eurosiberia-

Fig.

Fig.

na (Cetraria islandica, Cetrelia cetrarioides, Chaenotheca chrysocephala, Cladonia digitata, Imshaugia aleurites, Parmeliopsis ambigua, Platismatia glauca i Polyozosia reuteri), caracteritzada per la presència, entre d’altres comunitats vegetals, de rouredes humides, fagedes i pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) (en els llocs més eixuts), uns boscos que es troben a l’àrea estudiada. Convindria tenir un bon coneixement de la distribució a la zona d’aquests darrers líquens, i fer-ne un seguiment, perquè poden ser uns bons indicadors de la rapidesa amb què avança el canvi climàtic i les seves conseqüències respecte a l’increment de la temperatura mitjana a la zona i al seu règim pluviomètric.

Els líquens saxícoles reportats prefereixen substrats de caràcter neutre o bàsic (96%), fet que concorda amb les característiques químiques del substrat calcari i de natura bàsica de la zona estudiada. En el cas dels líquens epífits, per contra, predominen els que prefereixen les escorces àcides, els quals es corresponen amb les espècies que apareixen majoritàriament sobre pi roig (Pinus sylvestris).

Malgrat ser líquens que podem trobar normalment dins la regió climàtica mediterrània i submediterrània, la majoria prefereixen evitar la llum solar directa (53%) i disposar d’una humitat moderada o alta (91%). Això es dona principalment en aquells líquens que tenen els cianobacteris com a component fotosintetitzador.

La majoria dels líquens esmentats prefereixen una nul·la o baixa eutrofització de l’ambient (71%). Aquest fet indica que l’hàbitat estudiat, a dia d’avui, està poc influenciat per la contaminació. És per això que, de cara a la futura gestió i preservació de l’espai, seria convenient controlar les activitats relacionades amb l’explotació dels recursos naturals així com la pràctica d’esports de lleure, sobretot la d’aquells que utilitzen vehicles contaminants que poden malmetre l’estat de l’entorn.

Finalment, comentar que, malgrat que no disposem de dades sobre líquens de la zona estudiada per poder comparar els nostres resultats, aquests estarien d’acord amb els que es podrien esperar donades les característiques geològiques i climàtiques típiques de la zona: espècies majoritàriament d’ambients zonals mediterranis i submediterranis amb presència d’espècies típiques d’ambients medioeuropeus i atlàntics caracteritzats per la presència de rouredes humides, fagedes i pinedes de pi roig (en els indrets més eixuts).

Conclusions

En el cas dels briòfits, els resultats obtinguts són els esperats ateses les característiques ambientals de la zona d’estudi. El fet que en poc espai coexisteixin hàbitats amb unes condicions ecològiques molt variades (roquissars calcaris exposats, molleres alcalines, rouredes submediterrànies, pinedes subalpines de pi negre, etc.) afavoreix una elevada riquesa d’espècies i la coexistència de tàxons amb adaptacions a la deshidratació juntament amb d’altres d’ambients atlàntics.

Cal destacar la presència de quatre espècies de briòfits que creixen de forma exclusiva sobre fusta morta o sòls molt humífers, gràcies a l’extensió que assoleixen a l’àrea d’estudi els boscos d’afinitat atlàntica i amb una elevada disponibilitat de fusta morta al sòl.

Pel que fa als líquens, els resultats també són els esperats donades les característiques geològiques i climàtiques de la zona estudiada: substrat calcari en ambients mediterranis i submediteranis en contacte amb ambients medioeuropeus i atlàntics més freds i humits.

La notable presència de líquens més habituals a la regió climàtica eurosiberiana, pot servir com a indicador de la rapidesa amb què avança el canvi climàtic i les seves conseqüències respecte a l’increment de la temperatura mitjana a la zona i al seu règim pluviomètric.

L’existència d’una majoria de líquens amb preferència pels ambients poc eutrofitzats indica que l’hàbitat estudiat està poc alterat per la contaminació.

La presència al sender botànic de nombrosos briòfits i líquens foliacis i fruticulosos relativament fàcils d’observar i identificar, la seva significació ecològica, així com les singularitats de cada un d’ells, fan que aquest itinerari sigui ideal per a la divulgació d’aquest organismes entre un públic general mínimament interessat en el coneixement i la protecció de la natura.

Proposta de divulgació dels briòfits i líquens a la Serra del Catllaràs

El grup BrioLi, després de les prospeccions fetes de líquens i briòfits en aquesta zona de la serra del Catllaràs, proposa aprofitar l’itinerari del sender botànic del Catllaràs per acostar al públic general aquests dos grans grups d’organismes tan sovint oblidats. Les localitats a explorar s’inspiren en l’esmentat sender, un itinerari que discorre per una gran varietat d’hàbitats que li atorguen un gran interès botànic.

L’itinerari s’inicia al santuari de Falgars, on es troben prats calcícoles i mesòfils amb festuca (Festuca nigrescens), plantatge mitjà (Plantago media), espunyidella groga (Galium verum), calcida acaule (Cirsium acaule), etc. propis de la muntanya mitjana i de l’estatge subalpí dels Pirineus i els Prepirineus.

La primera part de l’itinerari, des del santuari de Falgars fins la pleta de les Vaques passant per la Canalassa, discorre per boscos mixtos de roure (Quercus pubescens), faig (Fagus sylvatica) i pi roig (Pinus sylvestris) propis de l’estatge montà, així com per indrets desemboscats amb un cert aire antròpic i per feixes

Fig. 8. Abundància de líquens segons el fotobiont.

conreades, prop de la casa de Vallfogona. Dins aquest tram trobem dues localitats força interessants per als briòfits i els líquens: la mina del Moreno i el rec de la Font Freda.

Des de la pleta de les Vaques fins a la devesa Jussana trobem un petit reducte del que devien ser les fagedes autòctones del Catllaràs, pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) i repoblacions del mateix arbre, sense sotabosc forestal, així com grans penyals a peu de pista. Entre aquests dos punts hi ha una localitat molt interessant anomenada prat Gespador, on podem observar unes molleres alcalines de càrex de Davall (Carex davalliana) pròpies dels Pirineus.

Passada la devesa Jussana, l’itinerari travessa una zona de terrers i roquissars calcaris de muntanya i, passant pel lloc anomenat Joc de Pilota, ens porta cap a la Roca Roja d’Ardericó. Tot seguit, ens duu a un petit promontori que permet tenir una vista panoràmica de la vall d’Ardericó. Continuant l’itinerari a través d’un bosc força espès de faig (Fagus sylvatica), pi roig (Pinus sylvestris) i boix (Buxus sempervirens), arribem a la Roca del Cortal, on hi ha una reducte de pinedes calcícoles i mesòfiles de pi negre (Pinus uncinata) pròpies dels obacs pirinencs.

Finalment, seguint l’itinerari proposat, arribem al pla del Catllaràs i al Roc del Catllaràs, on tornen a aparèixer les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) i les repoblacions del mateix arbre, sense sotabosc forestal. Al mig d’aquest hàbitat, al voltant del Roc del Catllaràs, podem observar una petita

clapa de prats silicícoles i mesòfils amb agrostis (Agrostis capillaris), festuca (Festuca nigrescens), gram d’olor (Anthoxanthum odoratum), etc., propis dels estatges montà i subalpí dels Pirineus.

Des d’aquest punt, l’itinerari torna cap el santuari de Falgars passant pel coll de la Creu de Catllaràs, el collet Llobató i el camp de l’Ermità.

Segons la cartografia dels hàbitats de Catalunya i seguint l’itinerari proposat en el sentit de les agulles del rellotge, trobarem els hàbitats dels quals es parla a continuació (fig. 9).

Roureda

Les rouredes es troben principalment als vessants assolellats i estan dominades pel roure martinenc (Quercus pubescens). Com que la pluviometria de la zona és força elevada, són molt denses. Els roures, durant les èpoques en què tenen fulles, donen al bosc un ambient força ombrívol que és un hàbitat idoni per a molts briòfits.

Al sotabosc d’aquests boscos podem observar catifes d’Abietinella abietina, una molsa pleurocàrpica típica de zones muntanyoses i d’alta muntanya. La reconeixerem perquè té unes branques amb una ramificació regularment pinnada molt clara i uns fil·lidis molt acuminats que estan una mica plegats longitudinalment.

Fig. 9. Mapa dels hàbitats de la zona d’estudi. H1 Prats calcícoles i mesòfils, amb Festuca nigrescens, Plantago media, Galium verum, Cirsium acaule, de la muntanya mitjana i de l’estatge subalpí dels Pirineus i de les terres properes. H2 Boscos mixtos de faig (Fagus sylvatica) i pi roig (Pinus sylvestris), de l’estatge montà. H3 Boscos mixtos de roure martinenc (Quercus pubescens) i pi roig (Pinus sylvestris), calcícoles, de la muntanya mitjana. H4 Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), o repoblacions, sense sotabosc forestal. H5 Molleres alcalines de Carex davalliana, dels Pirineus. H6 Cingles i penyals calcaris de muntanya. H7 Pinedes calcícoles i mesòfiles de pi negre (Pinus uncinata) dels obacs pirinencs. H8 Prats silicícoles i mesòfils amb Agrostis capillaris, Festuca nigrescens, Anthoxanthum odoratum, dels estatges montà i subalpí dels Pirineus. H9 Pinedes calcícoles i mesòfiles de pi roig (Pinus sylvestris) dels obacs de l’estatge montà dels Pirineus. H10 Pinedes neutrobasòfiles i mesòfiles de pi roig (Pinus sylvestris) dels Pirineus i de les contrades septentrionals. H11 Fagedes mesòfiles i xeromesòfiles. Modificat de Cartografia dels hàbitats de Catalunya (versió 2).

M. JOVER ET AL.

Els roures tenen una escorça molt bioreceptiva que fa que molts briòfits puguin desenvolupar-s’hi. Aquests briòfits són epífits que aprofiten les irregularitats i l’estructura dels arbres per a créixer. Dos exemples clars són les hepàtiques folioses Radula complanata, de color verd clar, amb lòbuls ventrals quadrats, i Frullania dilatata, que creix formant unes extensions sovint circulars i que es pot diferenciar de Radula perquè té un color marró fosc o vermellós. Els lòbuls ventrals d’aquesta petita hepàtica tenen forma de casc. Una molsa que acompanya sovint aquestes hepàtiques és Leucodon sciuroides, que es reconeix a simple vista pels seus caulidis corbats cap amunt, com si fossin cues d’esquirol d’aquí li ve el nom).

Entre els líquens que podem observar sobre els roures, destaquem Parmelia sulcata, un liquen foliaci de color gris i cara inferior negra, amb lòbuls d’aspecte martellejat i soralis que surten de les pseudocifel·les reticulades, i Punctelia subrudecta, un liquen foliaci de color gris i cara inferior clara amb presència de soralis orbiculars a la cara superior. Sobre molsa, a la base dels roures o al sòl, és freqüent trobar espècies del gènere Peltigera, com Peltigera praetextata, un liquen foliaci gros de color gris brunenc amb lòbuls ascendents, isidis als marges, cara inferior blanquinosa amb venes marcades i rizoides simples; P. neckeri, un liquen foliaci de color gris marronós en estat sec i cara inferior fosca a la part central, més clara cap els marges, i amb una xarxa de venes fosques prominents amb rizoides fasciculats; i P. leucophlebia, un liquen foliaci de lòbuls amples de color gris, però verd molt viu quan està hidratat, amb petites prominències anomenades cefalodis que contenen cianobacteris i venes fosques a la part inferior. Aquests líquens del gènere Peltigera contenen com a component fotosintètic cianobacteris i, per tant, contribueixen a la fixació del nitrogen atmosfèric, que és molt important per la resta de vegetals. Sobre els afloraments rocosos del sòl trobem nombroses espècies minúscules de líquens saxícoles que es poden apreciar millor amb l’ajut d’una lupa de camp i tan sols poden ser determinats per persones degudament entrenades. No obstant això, Bagliettoa marmorea, un liquen crustaci que viu dins la roca, es manifesta per la coloració rogenca que la seva presència dona a la roca. Quelcom semblant succeeix amb Verrucaria nigrescens, un liquen crustaci que, si bé viu a sobre de la roca, es fa evident perquè forma unes taques negres que semblen de petroli.

Boscos mixtos de caducifolis

Al voltant de les zones amb més presència humana, en el límit de la roureda i en espais més oberts, trobem boscos mixtos d’arbres caducifolis i pins. En aquest hàbitat, menys ombrívol, podem trobar espècies epífites com Alleniella complanata, una molsa que creix fent uns caulidis allargats, sovint flagel·liformes.

A les roques calcàries d’aquest ambient trobem també Encalypta streptocarpa, una molsa acrocàrpica, de fil·lidis lingüiformes i amb un nervi que sobresurt fent un petit mugró a l’àpex. Normalment no té esporòfits, però si la tro-

béssim fèrtil veuríem que la caliptra que cobreix l’esporòfit és campanulada i s’allarga cobrint tota la càpsula, com una faldilla llarga. També podem observar la molsa pleurocàrpica Plasteurhynchium striatulum, que la reconeixem per tenir els fil·lidis estriats i un marge dentat, que podem observar amb la lupa.

A prop de la masia de Vallfogona trobem les restes de plantacions d’arbres fruiters en unes feixes exposades amb multitud de líquens foliacis i fruticulosos. Entre els líquens foliacis trobem Flavoparmelia caperata, que té grans lòbuls, soralis de color verd groguenc i la cara inferior negra amb el marge castany, i Xanthoria parietina, que és de color groc ataronjat i té la cara inferior blanca i apotecis de color taronja. Entre els líquens fruticulosos destaquen Evernia prunastri, que és de color verdós per la cara superior i blanc per la inferior, té lacínies aplanades i soralis laminars, i serveix per fer un extracte que s’ha utilitzat en la indústria del perfum; i Teloschistes chrysophtalmos, de color groc ataronjat i amb apotecis de color taronja que presenten uns cilis marginals que recorden les pestanyes d’un ull.

Roques calcàries exposades

Sortint de la masia de Vallfogona, l’itinerari ens portarà a conèixer un nou tipus d’ambient: el dels líquens i briòfits saxícoles. Els líquens i briòfits saxícoles són aquells capaços de colonitzar la superfície de les roques, aprofitant les rugositats, escletxes i cavitats on s’acumula una mica de terra. Hem de pensar que una roca és un hàbitat molt extrem: pot escalfar-se molt quan hi toca el sol i gairebé no reté l’aigua de pluja.

Al Catllaràs hi ha diversos punts on podrem examinar bones comunitats de líquens i briòfits d’aquest tipus, així que no dubteu a atansar-vos a les pedres amb ulls curiosos.

A la sortida de la casa de Vallfogona hi ha unes roques calcàries exposades, on diverses espècies aconsegueixen prosperar tot i la duresa de l’ambient. Algunes molses d’aquests ambients tenen un para-sol incorporat per protegir-se del sol. Es tracta de l’extrem dels fil·lidis, que es prolonga en un pèl blanc, tècnicament anomenat pèl hialí. Un exemple és Orthotrichum anomalum, que té càpsules estriades al final d’una seta curta i també podem veure en altres punts de l’itinerari sobre arbres i gresos. Un altre exemple és Schistidium crassipilum, la qual té unes càpsules dotades de dents perpendiculars que sembla que neixin directament entre els fil·lidis, perquè tenen la seta molt curta.

Aquestes roques exposades també són colonitzades per les molses Homalothecium sericeum i Hypnum cupressiforme La primera és ben particular, perquè té dos tipus de caulidis: uns d’horitzontals que s’arrapen a la roca, i uns de verticals que s’enlairen discretament. La segona es pot fer força grossa, i té els fil·lidis en forma de falç i pentinats tots cap a la mateixa banda. També creix sobre les roques esmentades l’hepàtica foliosa Porella platyphylla, que entapissa el substrat amb uns caulidis recoberts de petits fil·lidis imbricats, com si fossin escates de serp. Aquests briòfits i líquens que troben una llar en la roca, els podem trobar en altres punts de

l’itinerari, a vegades sobre l’escorça dels arbres, o damunt de roques menys exposades als elements.

Més endavant en l’itinerari, de camí a la fageda, trobem un altre ambient amb roques calcàries exposades, sobre les quals hi ha algunes molses. Dicranum scoparium és una molsa prou alta que té un fil·lidis llargs i prims, de manera que sembla que s’hagin pentinat tots cap al mateix cantó, mentre que Tortella tortuosa és més baixeta, i sovint té els fil·lidis secs encrespats al voltant del caulidi, però s’estarrufa en agafar aigua.

En aquest ambient es troben multitud d’espècies minúscules de líquens que requereixen l’ajut d’una lupa de camp per a poder-los observar detalladament, però n’hi ha dos que, per la seva forma i coloració, destaquen sobre els altres: Flavoplaca oasis, un liquen crustaci que molts cops viu dins la roca, però que es distingeix clarament perquè forma petits pegats dispersos visibles, que fan menys d’un centímetre de diàmetre, són de color taronja i tenen els marges blanquinosos, i Placidium rufescens, que s’observa en forma de petits tal·lus esquamulosos de color marró vermellós, amb els marges ondulats i plens d’uns puntets negres anomenats picnidis, els quals serveixen per a la seva disseminació i posterior multiplicació.

Mina del Moreno i el seu entorn

Les antigues mines que trobem a l’itinerari són un hàbitat molt interessant per als briòfits, ja que en aquestes excavacions artificials s’hi generen unes condicions d’humitat i temperatura que resulten relativament constants al llarg de l’any, independentment de les condicions meteorològiques exteriors. Això permet que espècies d’ambients típicament més frescos trobin a les entrades de les mines un refugi on establir-se.

Una de les espècies més freqüents en aquest tipus d’ambient és la molsa Eucladium verticillatum, que forma coixins irregulars, generalment impregnats d’algun precipitat calcari, a les parets de les entrades de la cova fins on la llum s’extingeix. Aquesta espècie es caracteritza per tenir uns fillidis allargats i estrets amb el nervi força marcat. Amb l’ajuda d’una lupa de camp es poden arribar a observar a la base dels seus fil·lidis unes cèl·lules hialines (translúcides) i unes petites dents al marge.

En aquest punt de l’itinerari ens trobem, a més, amb una antiga mina d’aigua on encara podem trobar aigua acumulada. Això afavoreix que espècies higròfiles apareguin a l’entrada d’aquesta mina. Una d’elles és Aneura pinguis, una hepàtica tal·losa força robusta i d’aspecte gruixut, amb els marges del tal·lus lleugerament ondulats.

Aprofitant la parada per contemplar l’antiga mina, també ens podem fixar en els arbres i arbustos de les proximitats, on trobem alguns briòfits epífits, com Lewinskya affinis, que té les càpsules amb la seta molt curta, de tal manera que queden amagades entre els fil·lidis.

En aquest entorn força humit també podem descobrir sobre l’escorça dels arbres els líquens Physconia perisidiosa, Parmotrema perlatum, Cetrelia cetrarioides i Solorina sacca-

ta. Physconia perisidiosa té un tal·lus foliaci força adherit al substrat, amb lòbuls curts i parcialment imbricats de color gris a marronós, i amb soralis a la part inferior dels marges dels lòbuls. Parmotrema perlatum és un liquen foliaci de color gris, amb lòbuls ascendents vorejats de soralis de color gris perla i cara inferior negra amb marge castany, i rizoides evidents. Cetrelia cetrarioides és un liquen foliaci de color gris verdós amb cifel·les punctiformes a la cara superior i inferior, i soralis al marge dels lòbuls. La primera citació d’aquest liquen a Catalunya és la que fem en el present treball. A les fissures horitzontals de les roques s’acumula terra on podem trobar Solorina saccata, un liquen foliaci de color gris clar a verd intens segons el grau d’hidratació, i amb apotecis foscos i immersos en petites depressions sobre els lòbuls.

Rec de la Font Freda

Els ambients humits, com ja hem anat explicant en altres punts de l’itinerari, són ambients on els briòfits es poden desenvolupar còmodament, ja que no es troben limitats per la disponibilitat d’aigua. Sobre les roques banyades pel rierol que ens trobem a prop de la font Freda apareixen espècies típiques d’ambients humits.

Una d’elles és Jungermannia exsertifolia, una hepàtica foliosa que té uns fil·lidis arrodonits que es disposen abraçant el caulidi i agafant forma de cassoleta. Una altra espècie d’hepàtica que hi ha és Pellia endiviifolia, que es caracteritza per tenir un tal·lus continu que en els seus extrems es divideix en tal·lus més petits, la qual cosa fa que tingui aspecte d’escarola. També hi ha la molsa Fissidens taxifolius, fàcilment identificable perquè presenta els fil·lidis disposats en dues rengleres.

En les proximitats d’aquests ambients banyats per l’aigua corrent, apareixen espècies higròfiles que no suporten el corrent constant de l’aigua, com la molsa Campylium stellatum, una planta molt més gràcil que les anteriors a la qual l’àpex molt allargat i estret dels fil·lidis dona un aspecte bastant caòtic o “despentinat”.

Sobre l’escorça dels pins, freqüents a la zona, podem observar, entre d’altres, els líquens que es descriuen breument a continuació. Imshaugia aleurites és un liquen foliaci força adherit al substrat, de cara superior de clor gris blau blanquinós, força arrugat a les parts més velles, i amb abundants isidis que amb el temps es trenquen i formen una massa pulverulenta al centre del tal·lus. Platismatia glauca és un liquen foliaci de color gris clar, de lòbuls ascendents i marges ondulats amb isidis i soralis, i cara inferior de color bru a negre. Vulpicida pinastri és un liquen foliaci de color groc intens amb marges ascendents i soralis marginals, i cara inferior de color groc pàl·lid. És tòxic, i la neu el protegeix dels freds hivernals. Bryoria fuscescens és un liquen fruticulós filiforme i pèndol, amb aspecte de barba, de color bru i amb soralis, que requereix la presència freqüent de boires per poder viure. Hypogymnia physodes és un liquen fruticulós de color gris clar i lòbuls inflats amb isidis als extrems, cara inferior fosca i sense rizoides. Usnea hirta és un liquen fruticulós, lleugerament pèndul, molt ramificat, i amb aspecte d’arbust

M. JOVER ET AL.

de color gris verdós. Sobre les roques cobertes per briòfits podem observar algun tal·lus de Peltigera horizontalis, un liquen foliaci gros, de color bru grisenc i cara inferior amb venes amples i fosques.

Roques calcàries ombrejades

Entre el prat Gespador i la devesa Jussana trobem algunes roques calcàries que estan parcialment ombrejades pels arbres que creixen al seu voltant.

Hi trobarem la característica molsa Grimmia pulvinata, que creix formant coixinets atapeïts, i té als fil·lidis un para-sol incorporat: la punta està transformada en un llarg pèl blanc. D’altres poden viure a cavall entre la terra i la pedra, com Ctenidium molluscum, una molsa que creix formant tapissos, i que reconeixerem per la forma triangular de les parts joves. Altres molses de terra i roca són Homalothecium sericeum i Tortella tortuosa, que podem trobar en altres punts de l’itinerari.

En roques a recer dels fajos podem trobar espècies molt característiques com l’hepàtica foliosa Porella platyphylla, amb uns fil·lidis imbricats entre ells o la molsa Exsertotheca crispa, amb uns plecs transversals als fil·lidis que la distingeixen d’altres espècies.

Pel que fa als líquens, destaquem la presència de Lathagrium fuscovirens, amb tal·lus foliaci, de color verd fosc a negre, marcadament acanalat, d’aspecte gelatinós quan està humit, arrodonit a les puntes i ondulat, Diploschistes gypsaceus, liquen de tal·lus crustaci blanc, d’aspecte farinós amb apotecis lecanorins, semiimmersos en el tal·lus, amb un marge tal·lí gruixut que fa crostes blanques sovint separades del substrat, força abundant a les zones d’aixopluc i Xanthoria elegans, liquen foliaci de lòbuls estrets i allargassats i marges incurvats, de color taronja rogenc, disposats radialment. Aquest últim s’ha estès molt perquè és capaç de colonitzar substrats artificials.

Fageda

A la serra del Catllaràs les fagedes són unes comunitats força extenses que a voltes formen comunitats mixtes amb altres espècies arbòries, com el pi roig (Pinus sylvestris). Una característica a destacar d’aquest tipus de bosc que resulta clau per entendre la seva diversitat briofítica és que apareix en zones amb una humitat notable, que en el nostre país es localitzen sobretot a la cara nord de les muntanyes amb certa altitud. La humitat de les fagedes permet que les espècies més higròfiles es desenvolupin en un sotabosc que, a més, es caracteritza per ser ombrívol, ja que les capçades dels faigs atenuen la llum que arriba a terra.

A la fageda que envolta l’antiga mina del Moreno trobem dues molses formant tapissos al sotabosc i en talussos rics ombrejats. Una d’elles és Hylocomium splendens, una molsa pleurocàrpica robusta amb un caulidi vermellós que presenta una ramificació bipinnada (de les branques en surten branques), i té un creixement arborescent, de tal manera que els caulidis creixen els uns sobre els altres, formant pisos i separant-se del substrat. L’altra és Rhytidiadelphus trique-

trus, també pleurocàrpica i amb caulidi vermellós i de textura rígida, que fa que al tacte sembli que la molsa tingui un filferro per caulidi. Aquesta espècie presenta una ramificació irregular i uns caulidis erectes que creixen perpendiculars al terra i, especialment en estat sec, té un aspecte molt “despentinat” i desendreçat perquè els fil·lidis apunten cap a totes direccions. En aquest mateix tipus d’ambients apareixen hepàtiques tal·loses, com Metzgeria furcata, una espècie que té un tal·lus translúcid en el qual s’identifica fàcilment el nervi central i una ramificació dicòtoma (en dues branques). Sobre les roques calcàries ombrejades del sotabosc, també trobem espècies de briòfits que aprofiten la humitat d’aquest hàbitat. És el cas de Homalothecium philippeanum, una molsa pleurocàrpica amb uns fil·lidis molt allargats i estrets que donen un aspecte de pinzell a les ramificacions i que es tenyeixen de colors verds i grocs prenent un aspecte lluent.

Més endavant, coincidint amb el punt 5 de l’itinerari botànic, ens tornem a trobar amb una fageda on apareixen altres espècies destacables en els talussos ombrejats que trobem pel camí. Una d’elles és l’hepàtica foliosa Plagiochilla porelloides, que té els fil·lidis alterns inserits en el caulidi de manera obliqua i amb el marge dentat. Es necessita una lupa de camp per observar aquest caràcter, perquè les dents són molt petites. També hi trobem altres espècies freqüents, com Atrichum undulatum, una molsa acrocàrpica que presenta els fil·lidis ondulats, amb aspecte arrugat i amb un marge dentat que es pot observar amb l’ajuda d’una lupa.

Sobre faig (Fagus sylvatica), és nombrosa la presència de líquens, però majoritàriament són minúsculs i es fa necessària la utilització d’una lupa de camp per a poder observar-los amb detall. No obstant això, recobreixen les escorces llises dels faigs amb multitud de taques de colors, evidents a simple vista. Entre aquests líquens podem reconèixer Blastenia ferruginea, un liquen crustaci d’apotecis del color del rovell, Buellia disciformis, un liquen crustaci blanquinós atapeït d’apotecis lecideïns negres, Candelaria concolor, un liquen foliaci de color groc viu i lòbuls diminuts amb multitud de soralis als marges, Candelariella vitellina, un liquen crustaci que és del mateix color que l’anterior i té apotecis lecideïns, i Glaucomaria leptyrodes, un liquen crustaci de tal·lus blanquinós i apotecis lecanorins que, tot i que poden ser acolorits, sovint estan recoberts d’una pruïna que els dona un aspecte blanquinós.

Prat Gespador

Novament, ens trobem en un ambient ric en aigua, i això és un bon indici per trobar espècies higròfiles de briòfits. El prat Gespador pot recordar, per la vegetació vascular que hi trobem i el seu estat permanentment inundat, una mollera, però, al nostre país, aquest tipus d’hàbitats es localitzen sobretot en ambients d’alta muntanya.

No obstant això, en aquest ambient trobem espècies d’interès que també trobem en ambients de mollera. Una d’elles és la molsa pleurocàrpica Palustriella commutata, que és fàcilment identificable perquè presenta normalment una ramificació pinnada (com si fos una ploma) molt regular i té els

fil·lidis clarament corbats (falciformes). També trobem Calliergonella cuspidata, una altra molsa pleurocàrpica. Aquesta presenta caulidis erectes de color vermellós, i es reconeix fàcilment perquè les branques laterals presenten aspecte d’agulla pel fet de tenir els fil·lidis molt enganxats al caulidi. En aquest mateix ambient humit apareix la molsa Ptychostomum pseudotriquetrum, d’aspecte molt més gràcil que les anteriors. Aquesta espècie pot presentar una coloració verda o vermellosa, especialment en el nervi, el qual té l’aspecte d’una petita punxa apical perquè sobresurt del fil·lidi.

Sobre els pins de la zona del prat Gespador ressalta per la seva abundància Pseudovernia furfuracea, un liquen fruticulós de color gris a la cara superior i fosc a la inferior, fixat al substrat per un únic punt, amb lacínies aplanades i bifurcades, i amb isidis cilíndrics laminars. Aquest liquen ha estat important en indústria del perfum. Sobre el propi prat podem observar diferents espècies típiques del sòl, com Cladonia furcata, un liquen fruticulós de color bru a gris verdós, amb tal·lus primari esquamulós, i tal·lus secundari poc ramificat, amb podecis acanalats i axil·les perforades; Cladonia humilis, un liquen fruticulós amb tal·lus primari esquamulós, de podecis de color gris verdós, amb el peu d’una mida inferior a la del diàmetre de la copa i finament pruïnós des de la base; i Cladonia symphycarpa, el qual normalment només té un tal·lus primari esquamulós que forma mates d’esquàmules llargues, disposades horitzontalment vers el substrat, i amb marges recorbats de color gris verdós i sovint marronosos als extrems. Poc després del prat Gespador, trobem la devesa Jussana, que ens ofereix una espectacular flora vascular que inclou la flor de neu (Leontopodium alpinum) i l’orquídia més grossa d’Europa, la sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus). Aquesta devesa ens convida també a observar els líquens que colonitzen les roques calcàries que trobem en l’itinerari. Si les observem a primeres hores del matí o després d’una pluja, ens sorprendran unes tonalitats d’un blau turquesa, que en estat sec és mostren d’un color gris blavós pàl·lid. Aquesta coloració la dona la presència del liquen Hymenlia caerulea. En les fissures de les roques, destaquen també els líquens terrícoles esquamulosos dels gèneres Squamarina i Thalloidima Squamarina gypsacea té les esquàmules gruixudes, verdes amb el marge blanc i fortament adherides al substrat. Thalloidima té les esquàmules de color verd oliva a marró fosc, i més o menys convexes i pruïnoses segons l’espècie.

Pineda de pi roig

Les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) són hàbitats on els briòfits que trobem sovint viuen al sòl o sobre les roques, ja que l’escorça dels pins és un substrat poc adequat per als epífits, perquè es va desprenent en forma de làmines. Tot i així, a les bases d’aquests arbres n’hi podem trobar alguns que s’enfilen alguns centímetres pels troncs.

És una espècie comuna en aquest bosc Pseudoscleropodium purum, una molsa grossa que té ramificacions regulars pinnades. La podem reconèixer perquè tota ella té un color verd clar i un tacte que, si està seca, sembla de paper de seda. Els seus fil·lidis són molt còncaus i molt obtusos, i acaben

amb un petit mugró. També hi podrem trobar Ditrichum flexicaule, una molsa d’aspecte “despentinat” que té uns fil·lidis molt lanceolats. Si trobem una molsa amb els fil·lidis falciformes, ondulats transversalment i tots girats cap a un mateix cantó, segurament serà Rhytidium rugosum, una espècie robusta dels sòls.

Les pinedes del Catllaràs, tant les de pi roig (Pinus sylvestris) com les de pi negre (Pinus uncinata), allotgen una diversitat de líquens epífits excepcional. Els macrolíquens epífits, tant foliacis com fruticulosos, ens ofereixen una bellesa espectacular. Observar a vista de lupa els detalls de les cares superior i inferior, i d’apotecis, soralis, isidis, pseudocifel·les i cilis fàcilment ens pot induir a detenir-nos una llarga estona per fotografiar-los i descobrir noves formes. Entre els líquens epífits més característics d’aquestes pinedes destaca Pseudevernia furfuracea, ja descrita anteriorment, i Hypogymnia physodes, que té el tal·lus foliós, lòbuls inflats i buits per dintre i soralis labriformes que apareixen a la cara inferior dels extrems dels lòbuls. Sobre les pinedes del Catllaràs també podem trobar dues espècies de líquens epífits de zones temperades més fredes. Aquestes són Imshaugia aleurites i Parmeliopsis ambigua (ja citada). La primera també és present a diversos indrets dels Pirineus, així com als Ports de Tortosa i Beseit. Parmeliopsis ambigua és un liquen foliaci i molt adherit al substrat, amb lòbuls radiants dividits irregularment de forma dicotòmica i de color verd groguenc, amb soredis grogosos ben delimitats. És present també als Pirineus i a les muntanyes de Prades.

Prat sec i mirador d’Ardericó

Els ambients secs i exposats aparentment no són gaire idonis per als briòfits, ja que normalment són ambients que retenen poc la humitat. No obstant això, hi ha espècies de briòfits que, com hem vist en altres punts del recorregut, estan perfectament adaptades a les condicions més adverses pel què fa a la humitat. Una de les espècies que millor representa aquesta adaptació i que trobem en aquest punt de l’itinerari és Grimmia orbicularis, una molsa acrocàrpica que forma coixinets o pulvínuls, generalment sobre roques. Aquesta forma de creixement permet als caulidis retenir millor la humitat ambiental. Aquesta espècie també disposa d’uns pèls hialins molt aparents a l’extrem del seu àpex que ajuden a reflectir la llum i així evitar el sobreescalfament. Un altre tret que permet identificar el gènere Grimmia són les càpsules corbades sobre els coixinets que només s’eleven quan les espores estan madures i a punt per a la dispersió.

El mirador de l’Ardericó, amb les seves boniques panoràmiques de la serra del Catllaràs, ens ofereix la possibilitat de gaudir d’espècies de líquens terrícoles, típiques de sòls tant silicis com calcaris pobres, com Cetraria islandica, un liquen fruticulós típic dels estatges alpins i subalpins, de port erecte i lacínies planes o acanalades de color marró-verdós, i Cetraria aculeata, un liquen fruticulós típic de les zones boreals i les muntanyes mediterrànies, amb lacínies molt petites de secció circular i color marró lluent i més fosc que l’esmentat anteriorment.

M. JOVER ET AL.

Pineda de pi negre

Les pinedes amb el pi negre (Pinus uncinata) com a espècie predominant es troben a l’estatge subalpí, per tant són el límit final del bosc en altitud. Les condicions a les quals es troben aquests boscos són adverses, perquè suporten les nevades i glaçades hivernals. En aquests boscos tampoc trobem gaires briòfits epífits, ja que les escorces del pi negre són també poc receptives. Però si ens endinsem al bosc i trobem troncs morts o soques de pi negre podrem trobar les espectaculars Buxbaumia viridis i B. aphylla. Aquestes molses, que creixen només sobre fusta morta, es caracteritzen per no tenir fil·lidis visibles, per la qual cosa només en podem observar les grans càpsules que tenen. La càpsula de B. viridis és erecta i d’un color verd brillant i la de B. aphylla és més aplanada. Al sotabosc d’aquestes boscos podem trobar també Campylopus introflexus, una molsa al·lòctona invasora a Catalunya, que es reconeix fàcilment per tenir un pèl hialí recorbat en angle recte cap enrere, fent l’aparença d’estrelletes verdes i blanques. Una altra petita molsa present en aquests boscos és Phychostomum moravicum, una petita molsa acrocàrpica que recobreix el sòl fent catifes d’un color verd clar i que té els fil·lidis flexuosos. Finalment, tot i que és un ambient molt advers, hi podem trobar Bryum argenteum, una molsa que forma catifes de color argentat o blanc perquè té uns fil·lidis que tenen l’àpex hialí. És una espècie molt estesa, des de la costa fins a alta muntanya; per tant, no és estranyi trobar-la també en altres hàbitats d’aquest itinerari.

Al final del recorregut brioliquènic trobarem la Roca del Catllaràs, un dels indrets més destacats del recorregut. Es tracta d’una formació calcària envoltada de pastures subalpines que contrasten amb els boscos de pi negre que l’envolten i amb les fagedes i boscos de pi roig situades en els vessants de la serra. Les pastures, modelades i mantingudes per la ramaderia, ofereixen pocs ambients aptes per als líquens i només en les zones més properes a la Roca del Catllaràs s’esglaonen i ofereixen clapes sense herba on es desenvolupen diferents espècies terrícoles del gènere Cladonia. Destaquen Cladonia foliacea, identificable per la presència de lòbuls plans ascendents i relativament amples, i Cladonia furcata que, a més del tal·lus esquamulós, presenta tal·lus secundaris tubulars semblants a una petita banya. El vessant solell de la roca del Catllaràs no és del tot vertical i en general està exposat a la pluja. En aquest ambient trobem una gran diversitat de líquens crustacis i de líquens esquamulosos. Hi és especialment abundant Lathagrium undulatum, un liquen gelatinós quan s’hidrata i amb aparença d’esquames negroses quan està sec. També hi ha Thalloidima candida i Pyrenodesmia chalybaea, que contrasten amb els tons blancs dels seus tal·lus. Altres líquens que ‘s’hi poden detectar amb relativa facilitat són Protoblastenia calva, que té uns apotecis de color taronja que destaquen sobre un tal·lus blanc pràcticament imperceptible, i Rinodina immersa, que es presenta a la vista com un conjunt de petits forats que són en realitat petits apotecis immersos a la roca. El vessant obac és molt divers, amb sectors exposats a la pluja, però també amb desploms i parets arrecerades on les comunitats de líquens canvien radi-

calment. De les zones exposades en destaquem Calogaya arnoldii, un liquen crustaci amb tal·lus de color rosa ataronjat i apotecis taronja. A les parts més verticals trobem líquens dels gèneres Flavoplaca i Polyozosia. El primer, de tons ataronjats i sense un tal·lus ben definit, acoloreix les roques com si fos un granulat, i el segon, de tons blanquinosos, forma un tal·lus d’aspecte pruïnós amb petits apotecis foscos de marge blanc, sovint petits i poc vistosos.

Agraïments

Volem expressar el nostre agraïment al Dr. Artur Lluent i a Antoni Mayoral, per la seva participació en el treball de prospecció al camp, així com a la Institució Catalana d’Història

Natural, pel seu suport econòmic.

Bibliografia

Brugués, M., Cros, R. M. & Guerra, J. 2007. Flora Briofítica Ibérica. Sphagnales, Andreaeales, Polytrichales, Tetraphidales, Buxbaumiales, Diphysciales. Vol. I. Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología. Murcia. 183 p.

Brugués, M. & Guerra, J. (eds.) 2015. Flora Briofítica Ibérica. Archidiales, Dicranales, Fissidentales, Seligeriales, Grimmiales. Vol. II. Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología. Murcia. 357 p.

Brugués, M. & Ruíz, E. 2018. Thuidiaceae. (p. 49-58). In: J. Guerra, M. J. Cano & M. Brugués (eds.). Flora Briofítica Ibérica. Hypnales. Vol. VI: 49-58. Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología. Murcia. 465 p.

Brugués, M. & Ruíz, E. 2022. Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal. Plecs Herbari BCB Briòfits. Herbari BCN – Universitat de Barcelona. Barcelona. Observatori del Paisatge de Catalunya. Cartes i plans de paisatge. Berguedà. Consell comarcal del Berguedà. Departament de Territori i Sostenibilitat. 2007. Disponible a: https://www. catpaisatge.net/ca/el-paisatge-a-catalunya/cartes-i-plans-depaisatge/bergueda. [data de consulta: 29 desembre 2025].

Carvalho, P. 2012. Flora Liquenológica Ibérica: Collema. Sociedad Española de Liquenologia. Vol. 10. 52 p.

Casanovas Poch, L. 1991. Estudis sobre l’estructura i l’ecologia de les molleres pirinenques. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. Barcelona. 499 p. Casanovas Poch, Ll. 1996. Contribució a l’estudi de les molleres dels Pirineus. Folia Botanica Miscellanea 10: 175-201.

Casas, C. 2001. Les espècies del gènere Schistidium Bruch & Schimp. dels Països Catalans. Orsis 16: 9-28.

Casas, C., Brugués, M., Cros, R. M. & Sérgio, C. 1985. Cartografia de Briòfits: Península Ibèrica i les illes Balears, Canàries, Açores i Madeira. 1: 1-50. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

Casas, C., Brugués, M., Cros, R. M. & Sérgio, C. 1992. Cartografia de Briòfits: Península Ibèrica i les illes Balears, Canàries, Açores i Madeira. 3: 101-150. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

Casas, C., Brugués, M., Cros, R. M. & Sérgio, C. 1996. Cartografia de Briòfits: Península Ibèrica i les illes Balears, Canàries, Açores i Madeira. 4: 151-200. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

Casas de Puig, C. 1954. Aportaciones a la brioflora catalana. Excursiones briológicas por el Alto Berguedá. Collectanea Botanica, 4: 141-159.

Casas Sicart, C. 1959. Aportaciones a la flora briológica de Cataluña. Catálogo de las hepáticas y musgos del Montseny. Anales del Instituto Botánico Antonio José

Cavanilles , 16: 121-226.

Casas Sicart, C. 1960. Aportaciones a la flora briológica de Cataluña (Continuación). Catálogo de las hepáticas y musgos del Montseny. Anales del Instituto Botánico Antonio José Cavanilles , 17(1):21-174.

Clauzade, G. & Roux, C. 1985. Likenoj de Okcidenta Europo IIlustrita Determinlibro . Bulletin de la Société Botanique du Centre-Ouest. Novuelle Serie, Numero Special 7. Royan. France. 894 p.

Cros, R. M., Brugués, M. & Sérgio, C. 2015. Cololejeunea calcarea (Lib.) Schiffn. In: Brugués, M., Cros, R. M. & Sérgio, C. Cartografia de Briòfits. Península Ibèrica i Illes Balears. Recurs electrònic. Cros, R. M., Brugués, M. & Sérgio, C. 2016. Climacium dendroides (Hedw.) F.Weber & D.Mohr. In: Brugués, M., Cros, R. M. & Sérgio, C. Cartografia de Briòfits. Península Ibèrica i Illes Balears. Recurs electrònic.

Burgaz, A. R. & Martínez, I. 2003. Flora Liquenológica Ibérica: Peltigerales: Lobariaceae, Nephromataceae, Peltigeraceae . Sociedad Española de Liquenologia. Vol. 1: 24-50.

Burgaz, A. R., Ahti, T. & Pino-Bodas, R. 2020. Mediterranean Cladoniaceae . Spanish Lichen Society. 122p. Fuertes, E., Velázquez, R., Marcos, N. & Rubio, A. 1997. Revisión y corología de Leucodon sciuroides y la var. morensis (Bryophyta) en la Península Ibérica. Studia Botanica 16: 5-22.

GEOVEG - Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació (Universitat de Barcelona). Cartografia dels hàbitats a Catalunya, versió 2. 2018. Servei de Planificació de l’Entorn Natural (Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural).

Granzow de la Cerda, I. (1988). Distribución de las especies del género Anomodon (Hedw.) Hook. & Tayl. (Musci) en la región occidental. Fontqueria 16: 9-24.

Grup Orquidològic de Catalunya – ICHN (2022), Ajuntament de la Pobla de Lillet, Centre d’Estudis Lillet, Associació Excursionista Lillet. Sender Botànic del Catllaràs . 33 p. Guerra J.; Brugués M.; Cano M.J. & Cros R.M. (eds.) 2010. Flora Briofítica Ibérica. Funariales, Splachnales, Schistostegales, Bryales, Timmiales. Vol. IV . Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología, Murcia. 317p. Guerra J.; Cano M.J. & Brugués M. (eds.) 2014. Flora Briofítica Ibérica. Orthotrichales, Hedwigiales,

Leucodontales, Hookeriales. Vol. V . Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología, Murcia. 264 p. Guerra J.; Cano M.J. & Brugués M. (eds.) 2018. Flora Briofítica Ibérica. Hypnales. Vol. VI. Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología, Murcia. 463 p. Guerra J.; Cano M.J. & Ros R.M. (eds.) 2006. Flora Briofítica Ibérica. Pottiales: Pottiaceae, Encalyptales: Encalyptaceae. Vol. III, pp. 305. Universidad de Murcia, Sociedad Española de Briología, Murcia. 305 p. Hladun, N. Mòdul LiqueCat. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya [En línia]. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. Disponible a http://biodiver.bio.ub.es/biocat/ homepage.html [Darrera de consulta: 15 de febrer de 2025].

ICGC- Mapa geològic de Catalunya a escala 1:50.000 Instrument de gestió de les ZEC declarades a la regió mediterrània. Annex 6. 2014. Generalitat de Catalunya: Departament de Territori i Sostenibilitat. Direcció General de Polítiques Ambientals.

Manobens Rigol, R. M. 1984. Aportaciones al conocimiento de la brioflora de los Pirineos. Anales de Biología 2 (Sección especial 2): 327-333.

Nimis P. L. 2024. ITALIC - The Information System on Italian Lichens. Version 8.0. University of Trieste, Dept. of Biology. Disponible a: https://dryades.units.it/italic [data de consulta: 29 desembre 2025].

Sáez, L., Ruiz, E. & Brugués, M. (2019). Bryophyte flora of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula): Checklist and Red List; Boletín de la Sociedad Española de Briología 51: 1-126. Smith, C. W., Aptroot, A., Coopins, Fletcher, A., Gilbert, O. L., James, P. W. & Wolsele V, P. A. 2009. The Lichens of Great Britain and Ireland. British Lichen Society. London. 1046 p. Species Fungorum Partnership. 2024. Disponible a http://www. speciesfungorum.org/Names/Names.asp. [data de consulta: 29 desembre 2025].

Yahr R, Allen JL, Atienza V, Burgartz F, Chrismas N, Dal Forno M, Degtjarenko P, Ohmura Y, Pérez-Ortega S, Randlane T, Reese Næsborg R, Simijaca-Salcedo D, Von Hirschheydt G, Anderson F, Aptroot A, Balderas E, Borukhiyah N, Chandler AM, Chesa Marro M, Divakar PK, García RA, Herrera-Campos MÁ, Howe N, Joseph S, Larsen EM, Lendemer JC, Mcmullin RT, Michlig A, Moncada B, Paulsen J, Roa-García F, Rosentreter R, Scheidegger C, Sparrius LB and Stone DF. 2024. Red Listing lichenized fungi: best practices and future prospects. Lichenologist 56: 345–362.

NOTA BREU

Actualització

de l’estatus de Lotus cytisoides i Lotus creticus (Fabaceae) a Catalunya

Update of the status of Lotus cytisoides and Lotus creticus (Fabaceae) in Catalonia

Pere Aymerich 1, Pere Bofill 2, David Carrera 3, Eduard López 4 & David Miret 5

1 Av. Onze de Setembre, 31. 08600 Berga.

2 Ajuntament, Àrea de Medi Ambient. Plaça del Mercat, 6-9. 77200 Sant Feliu de Guíxols.

3 Servei de Gestió d’Espais Naturals. Diputació de Barcelona. C. Comte d’Urgell. 08036 Barcelona.

4 Institut Botànic de Barcelona. Passeig del Migdia, s/n. 08038 Barcelona.

5 C. Ortiz de la Vega, 75. 77200 Sant Feliu de Guíxols.

Autor per a la correspondència: Pere Aymerich. A/e: pere_aymerich@yahoo.es

Rebut: 27.10.2025. Acceptat: 07.11.2025. Publicat: 31.12.2025.

Lotus cytisoides L. és una espècie de distribució circummediterrània (POWO, 2025) i d’hàbitats litorals (sorrals i roques calcàries de la franja costanera). Superficialment és similar a L. creticus L., al qual havia estat subordinat amb el nom L. creticus subsp. cytisoides (L.) Arcang. (Bolòs & Vigo, 1984), i tots dos mostren preferències per hàbitats semblants, bé que L. creticus tendeix a ser estrictament psammòfil. Tot i això, filogenèticament aquestes dues espècies no estan relacionades i es situen en seccions diferents del gènere Lotus (Degtjareva et al., 2006). Es poden distingir bé per alguns caràcters florals (dimensions i forma de l’àpex dels sèpals laterals, forma del pètal inferior o carena).

A la península Ibèrica, L. cytisoides s’estén per la costa mediterrània des d’Andalusia fins a Catalunya, però és rar fora de la meitat sud, i també és ben present a les illes Balears (Bolòs & Vigo, 1984; Valdés, 2000). Al País Valencià la reducció de la presència cap al nord és patent, ja que d’un total de 29 registres a escala de quadrats UTM d’1 km, tan sols dos (Sagunt i Almenara) se situen al nord de la ciutat de València, mentre que la resta estan entre València i la comarca de la Marina (BDBV, 2025). A Catalunya, històricament només havia estat trobada al litoral del Tarragonès (Batalla & Masclans, 1950; Bolòs, 1967), citada inicialment com a L. creticus. Una citació prèvia d’una zona interior, cap a l’Argentera (Nogués, 1919), s’ha d’atribuir a una errada. Fins fa poc, la darrera dada coneguda d’aquesta àrea corresponia a un plec d’herbari recol·lectat l’any 1989 a Altafulla. Aquest fet va conduir a catalogar l’espècie com a amenaçada –amb la categoria CR (En perill crític)- a la Llista Vermella 2020 de la flora de Catalunya (Aymerich & Sáez, 2020). Citacions antigues del segle XIX a la costa de l’Empordà i de la Marenda –fetes com a L. cytisoides o L. creticus- han estat

considerades com a poc fiables o errònies (Bolòs & Vigo, 1984), i la seva presència mai no havia estat confirmada al nord de Catalunya ni tampoc al Llenguadoc. Sí que reapareix a la Provença, bé que en aquesta àrea hi ha una certa confusió sobre si les citacions s’han de referir a L. drepanocarpus Durieu, tàxon afí nord-africà i que podria haver estat introduït, o si més probablement hi ha presència de totes dues espècies (Tison et al., 2014).

La troballa recent i inesperada d’una població al nord de Catalunya (Sant Feliu de Guíxols) ha posat de manifest que L. cytisoides és encara present al nostre territori i ha estimulat una cerca d’altres informacions sobre aquesta espècie, que ha tingut com a resultat l’elaboració d’aquesta actualització del seu estatus. Addicionalment es fa una actualització d’informacions sobre L. creticus, espècie al·lòctona amb la qual es pot confondre.

Les diverses dades que s’han obtingut han permès documentar la presència recent de L. cytisoides (segle XXI) en tres localitats catalanes, de les quals només una es situa dins la seva àrea històrica.

Tarragonès: Altafulla-Tarragona, UTM CF6254-6354, 0-10 m (fig. 1a). Un de nosaltres (DC) va retrobar l’espècie en aquesta àrea l’any 2019. Una prospecció feta la primavera de 2025 ha posat de manifest l’existència de dues subpoblacions separades per una distància d’uns 700 m. La subpoblació principal es situa a la platja d’Altafulla, entre el nucli urbà i la desembocadura del riu Gaià, s’estima que està formada per 15002000 individus, i es fa tant en hàbitat sorrenc com rupícola. L’altra subpoblació s’ha localitzat a cala Jovera, sota el castell de Tamarit, on subsisteix bàsicament en hàbitats rocosos i és força menys nombrosa (uns 100 individus). En aquesta àrea, L. cytisoides mostra una plasticitat ecològica considerable, ja que

es troba tant en ambients sorrencs de platja (vegetació de duna i rereduna, fins i tot acompanyant Plantago crassifolia) com en rocams litorals amb Limonium spp.

Baix Llobregat: Gavà, platja, UTM DF1869, 0-5 m. L’any 2003 es va recol·lectar en aquesta localitat un plec d’herbari (BC865378, leg. S. Pyke, 18-V-2003) etiquetat com a L. creticus subsp. cytisoides, que hem pogut revisar i confirmar. L’hàbitat indicat és la platja en ambient de preduna. En aquesta àrea del delta del Llobregat ampli se suposava que només hi havia L. creticus en sentit estricte, com a introduït (González et al., 2016) i no hem aconseguit trobar cap altre plec d’herbari corresponent a L. cytisoides. Sí que hi ha unes imatges obtingudes l’any 2021 (https://www.inaturalist.org/ observations/103967880, J.A. Ortiz) que semblen de L. cytisoides i que testimoniarien la seva persistència a Gavà fins a l’actualitat. No es té cap informació sobre la població que pot existir en aquesta localitat.

Baix Empordà: Sant Feliu de Guíxols, platja de Sant Pol, UTM (EG0426, 3 m) (fig. 1b). Ha estat detectat en aquesta àrea les primaveres de 2024 i 2025, de forma independent per dos grups de signants d’aquesta nota. Es fa en una petita superfície de vegetació de sorrals que hi ha entre la platja i una àrea semienjardinada. El nombre d’individus és baix, de l’ordre d’una vintena, però no s’hi ha fet cap cens exhaustiu. Les observacions recents de Lotus cytisoides al litoral del Tarragonès confirmen la seva persistència a la seva àrea de distribució tradicionalment coneguda a Catalunya. Hi ha fins i tot indicis d’increment numèric en els darrers anys, que podrien estar relacionats amb la implantació creixent de mesures per a la conservació de la vegetació litoral.

Les dades de Gavà i de Sant Feliu de Guíxols són d’interpretació incerta. A Gavà es considera improbable que aquesta espècie sigui autòctona, perquè es tracta d’una zona que va

ser prospectada repetidament pels botànics catalans des de primers del segle XX (Bolòs, 1950) i és difícil que no s’hi detectés una planta de platja vistosa com aquesta. Sembla més probable que la seva presència a l’àmbit ampli del delta del Llobregat derivi de les revegetacions de platges fetes des dels anys 1990, en les quals s’ha utilitzat molt L. creticus, i se suposa que algunes plantes de L. cytisoides podrien haver estat confoses amb la primera espècie. A Sant Feliu de Guíxols, en canvi, no hi ha cap referència sobre actuacions d’introducció de plantes de platja, i la comparació de sèries temporals d’ortofotos mostra que la zona en què s’ha trobat L. cytisoides ha mantingut vegetació psammòfila de forma contínua almenys des de la meitat dels anys 1980, època en la qual encara no havien començat les actuacions de restauració de vegetació de platja. Podria ser, per tant, una població autòctona, tot i que sorprèn el seu gran isolament. Vincular aquesta localitat de Sant Feliu amb les referències antigues (segle XIX) de L. creticus a l’Empordà (Teixidor in Bolòs & Vigo, 1984) és arriscat, perquè són dades que sempre s’havien considerat poc fiables i que ja no es van tenir en compte a les síntesis florístiques de fa un segle (Cadevall, 1915-1919).

Les noves dades sobre L. cytisoides obliguen a reconsiderar la seva categoria de risc com a planta amenaçada a Catalunya, que l’any 2020 es va avaluar com a En perill crític (CR) a causa de la manca d’observacions conegudes en el període 1990-2020 (Aymerich & Sáez, 2020). La categoria CR s’havia assignat perquè es va assumir que havia experimentat un declivi molt important i continuat en la seva població. Amb l’estimació de 1500-2000 individus feta l’any 2025 a la localitat tradicional d’Altafulla, sembla que aquest declivi no s’hauria produït o, més probablement que, si es va produir, la tendència s’ha revertit i hi ha hagut un increment recent important. Les dades poblacionals recents d’Altafulla sugge-

Figura 1. Lotus cytisoides: a) Altafulla (David Carrera); b) Sant Feliu de Guíxols (David Miret).

reixen que en aquesta localitat hi pot haver hagut una fluctuació de gran magnitud en les darreres dècades, però no es pot assegurar a causa de l’absència d’informacions en el període 1990-2020. Aquesta incertesa dificulta l’avaluació de la categoria de risc segons els criteris estàndard internacionals de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN, 2012). Una altra dificultat és la incertesa sobre el caràcter autòcton de la població de Sant Feliu de Guíxols, que numèricament és poc rellevant. Per contra, sí que es pot assumir que la seva presència a Gavà és al·lòctona. Amb les informacions ara disponibles, considerem que el més prudent és assignar a L. cytisoides la categoria EN (En perill) pel criteri i els subcriteris B1ac(iv)+2ac(iv), que corresponen a àrees de presència i ocupació molt petites, amb menys de 5 localitats i amb fluctuacions poblacionals extremes en el nombre d’individus madurs. Formalment, la categoria de la IUCN per a Catalunya queda expressada com a EN B1ac(iv)+2ac(iv).

Les amenaces que actualment afronta aquesta espècie a Catalunya són sobretot les que ha patit en les darreres dècades relacionades amb la freqüentació turística de les platges (eliminació de la vegetació psammòfila, trepig, nitrificació). Tot i això, sense ser òptima, la situació ha millorat els darrers temps gràcies a la instal·lació de barreres destinades a limitar el pas de persones per les taques de vegetació psammòfila i a afavorir la seva regeneració. A Altafulla aquesta senyalització està reforçada amb una vigilància temporal que té com a finalitat protegir els llocs de cria d’un ocell associat als sorrals litorals, el corriol camanegre (Anarhynchus alexandrinus). La introducció de plantes al·lòctones és també un risc més o menys important, que afecta tant els sorrals com els rocams. Un cas particular és el cas de Lotus creticus a la platja d’Altafulla, que hi és molt abundant, és més gros que L. cytisoides i potencialment pot competir-hi amb avantatge, però les dues espècies s’han observat molt poc barrejades per ara. Pel que fa Lotus creticus (fig. 2), la seva aparició a les platges catalanes és un fenomen relativament nou, que va començar els anys 1990 i que s’ha documentat poc. Està reconegut com a espècie al·lòctona més o menys establerta al territori (Aymerich & Sáez, 2019), però no sabem que mai

s’hagués fet una síntesi de la seva distribució. La seva presència local està lligada a les restauracions de vegetació de platges, per a les quals també s’han utilitzat altres espècies psammòfiles al·lòctones o dubtosament autòctones a Catalunya, fins al punt que la composició florística actual de moltes platges restaurades és bastant diferent de la que tenien originalment. Lotus creticus ha estat molt utilitzat, per ser una espècie grossa i amb bona capacitat fixadora dels sorrals. Per tal de documentar amb més fiabilitat la seva situació actual, hem fet una revisió de les informacions basades en imatges, bàsicament de la plataforma iNaturalist (https://www.inaturalist.org), n’hem confirmat una part i les hem complementat amb algunes observacions pròpies. La presència confirmada a Catalunya de L. creticus es mostra en un mapa (fig. 3) i les localitats detallades es relacionen en un apèndix. Segons aquesta síntesi, L. creticus és present en 15-20 localitats litorals des del delta de l’Ebre fins al delta de la Tordera. La seva situació en moltes de les localitats és desconeguda; en una part hi ha evidències de naturalització més o menys avançada, però en altres podria tractar-se tan sols d’individus persistents de cultiu, sense reproducció in situ.

Referències

Aymerich, P. & Sáez, L. 2019. Checklist of the vascular alien flora of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula, Spain). Mediterranean Botany, 40: 215-242.

Aymerich, P. & Sáez, L. 2020. Llista Vermella de la flora vascular de Catalunya. Actualització 2020. Monografies de la Institució Catalana d’Història Natural, 2. 100 p.

Batalla, A. & Masclans, F. 1950. Catálogo de plantas observadas en la cuenca del Gaià. Collectanea Botanica (Barcelona), 2: 342429.

BDBV. 2025. Banc de Dades de Biodiversitat. Generalitat Valenciana Disponible a: https://bdb.gva.es/ [Data de consulta: 10 d’octubre de 2025]

Bolòs, A. 1950. Vegetación de las comarcas barcelonesas. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona. 580 p.

Bolòs, O. 1967. Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura. Memorias

Figura 3. Distribució coneguda de Lotus cytisoides i L. creticus, sobre quadrats UTM de 10x10 km.

Figura 2. Lotus creticus a Altafulla (David Carrera).

Real Academia Ciencias y Artes de Barcelona, 38 (1). 269 p. Bolòs, O. & Vigo, J. 1984. Flora dels Països Catalans. Vol. 1. Ed. Barcino. Barcelona. 736 p.

Cadevall, J. 1915-1919. Flora de Catalunya. Vol. 2 Institut de Ciències. Barcelona. 470 p.

Degtjareva, G.V., Kramina, T.E., Sokoloff, D.D., Samigullin, Valiejo-Roman, C.M. & Antonov, A.S. 2006. Phylogeny of the genus Lotus (Leguminoseae, Loteae): evidence from nrITS and morphology. Canadian Journal of Botany, 84: 813-830.

González, V., del Hoyo, R., Seguí, J.M. & Valverde, A. 2016. Flora vascular del delta del Llobregat. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, 18. 513 p. IUCN. 2012. Red List Categories and Criteria: Version 3.1. Second Edition. IUCN. Gland & Cambridge. 32 p. Nogués, A. 1919. Apunts per a la flora tarragonina. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 19: 152-171. POWO. 2025. Lotus cytisoides Disponible a: https://powo.science. kew.org/taxon/urn:lsid:ipni.org:names:503580-1 [Data de consulta: 10 d’octubre de 2025]

Tison, J.M., Jauzein, P. & Michaud, H. 2014. Flore de la France méditerranéenne continentale. Naturalia Publications. Turriers. 2078 p. Valdés, B. 2000. Lotus L. P: 776-812. In: Talavera, S.; Aedo, C.; Castroviejo, S.; Romero, C.; Sáez, L.; Salgueiro, F.J.; Velayos, M. (eds.) Flora iberica. Vol. VII(II). Real Jardín Botánico. Madrid. 1119 p.

Apèndix

Localitats verificades de Lotus creticus

Montsià: Amposta, barra del Trabucador, BE0899-CF0900 (observacions personals + https://spain.inaturalist.org/ observations/200902862)

Baix Ebre: l’Ametlla de Mar, Sant Jordi d’Alfama , CF1732 (https:// www.inaturalist.org/observations/263028709)

Baix Camp: Cambrils, al sud del port, CF3547 (https://www. inaturalist.org/observations/205217217)

Tarragonès: Altafulla, platja cap a la desembocadura del Gaià, CF6354 (dades pròpies)

Tarragonès: Roda de Berà, platja de Berà, CF7158 (https://www. inaturalist.org/observations/251423771)

Garraf: Vilanova i la Geltrú, l’Aiguadolç, CF9162 (https://www. inaturalist.org/observations/280955604)

Garraf: Vilanova i la Geltrú, platja de Sant Cristòfol, CF9463 (https://www.inaturalist.org/observations/82966018)

Garraf: Sitges, les Botigues-port Ginesta, DF1068 (https://www. inaturalist.org/observations/269926655)

Baix Llobregat: Castelldefels, platja, DF1268-1368-1369 (https:// www.inaturalist.org/observations/165839779, https://spain. inaturalist.org/observations/116144772, https://www.inaturalist. org/observations/212577514)

Baix Llobregat: Gavà, platja, DF1868 (https://www.inaturalist.org/ observations/199779362)

Baix Llobregat: Gavà, platja de l’Estany, DF2069 (https://www. inaturalist.org/observations/199779362)

Baix Llobregat: el Prat de Llobregat, platja del Prat, DF2370-2470 (https://www.inaturalist.org/observations/198713778, https:// www.inaturalist.org/observations/216601423)

Maresme: Cabrera de Mar, platja de Cabrera, DG5095 (https:// www.inaturalist.org/observations/263406755)

Maresme: Sana Susanna, platja de les Dunes, DG7508 (https:// www.inaturalist.org/observations/22909100)

Maresme: Malgrat de Mar, platja de la Conca, DG8010 (https:// www.inaturalist.org/observations/274101972, https://www. inaturalist.org/observations/277289064)

Butlletí ICHN

(4), 2025

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (4): 239-248. 2025

ISSN: 2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

GEA, FLORA ET FAUNA

A bee biodiversity hotspot in the Algars River (NE Iberian Peninsula): species checklist and new faunistic records

Carlos Hernández-Castellano 1, Nil Guerrero 2, Rafael Carbonell Font 3, José Luís Romero 4 , Alba Llovet 5 & Jordi Margalef-Marrasé 6,7

1 Department of Ecology, Faculty of Environmental Sciences, Czech University of Life Sciences Prague, Kamýcká 129, Praha – Suchdol, 165 00, Czech Republic. A/e: hernandez_castellano@fzp.czu.cz

2 Wildlife Ecology & Health (WE&H), Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS), Universitat Autònoma de Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Spain. A/e: nilguerrerok@gmail.com

3 Institució Catalana d’Història Natural, Barcelona. A/e: rafaelcarbonellfont@gmail.com

4 Institut Català d’Ornitologia (ICO), Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB), Barcelona, Spain. A/e: pico.menor@hotmail.com

5 IRTA, Marine and Continental Waters Program, La Ràpita, 43540, Catalonia, Spain. A/e: alba.llovet@irta.cat

6 Centro de Investigaciones Sobre Desertificación (CSIC-UV-GV), Moncada, València E46113, Spain. A/e: jmargalefmarrase@gmail.com

7 Unitat de Botànica, Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia, Universitat Autònoma de Barcelona, ES08193 Bellaterra, Spain.

Corresponding author: Carlos Hernández-Castellano. A/e: hernandez_castellano@fzp.czu.cz

Rebut: 17.10.2025. Acceptat: 16.11.2025. Publicat: 31.12.2025.

Abstract

Riparian ecosystems have received little attention from apidologists, but their study is essential to know the diversity and conservation status of bees as well as to evaluate and properly conserve the ecological value of these habitats. In this work, we sampled bees (Anthophila) from a 500 m stretch of the Algars River (municipalities of Arnes and Horta de Sant Joan, Tarragona province, Spain) during the peak flowering period in July and August, using plant-pollinator surveys. A total of 107 bee species were detected, representing approximately 10% of the diversity of the Iberian Peninsula, highlighting that this riparian ecosystem is a biodiversity hotspot and a refuge for bees in summer, when floral resources in adjacent terrestrial ecosystems are scarce. The bee community stands out for the presence of rare (Hylaeus nigrifacies) or very abundant (Ceratina spp.) taxa which are strongly associated with floral and nesting resources (e.g. reed beds) present in riparian ecosystems. New faunistic records are provided for the Iberian Peninsula (including the first record of Tetralonia alticincta) and, at the regional level, first records of eight species in Catalonia, NE Spain: Hylaeus dilatatus, H. kahri, H. lineolatus, H. pictipes, Nomiapis paulyi, Lasioglossum medinai, Sphecodes longulus, Tetralonia salicariae. Two habitats of community interest are present in the study area, and two potentially threatened bee species have been detected (Epeolus cruciger and Lasioglossum brevicorne). The present study highlights the ecological value of riparian ecosystems for wild bees, and due to the extraordinary results obtained, we propose the creation of a pollinator nature reserve in the studied section of the Algars River, following the recommendations of the European legislation as well as those from regional pollinator conservation plans.

Keywords: Anthophila, Tetralonia alticincta, Mediterranean, Iberian Peninsula, riparian ecosystems, endangered species

Resum

Un punt calent de biodiversitat d’abelles al riu Algars: checklist d’espècies i novetats faunístiques Els ecosistemes riparis han rebut històricament poca atenció per part dels apidòlegs, però el seu estudi és essencial per a conèixer la diversitat i l’estat de conservació de les d’abelles, així com per a avaluar i conservar correctament el valor ecològic d’aquests hàbitats. En aquest treball s’han mostrejat les abelles (Anthophila) d’un tram de 500 m del riu Algars (municipis d’Arnes i Horta de Sant Joan, província de Tarragona, Espanya) durant el pic de floració dels mesos de juliol i agost, mitjançant censos planta-pol·linitzador. S’hi van detectar 107 espècies d’abelles, que representa aproximadament un 10% de la diversitat d’abelles de la Península Ibèrica, posant de manifest que aquest ecosistema ripari és un punt calent de biodiversitat i un refugi per a les abelles durant l’estiu, quan els recursos florals dels ecosistemes terrestres adjacents són escassos. La comunitat d’abelles destaca per la presència de tàxons rars (Hylaeus nigrifacies) o molt abundants (Ceratina spp.) fortament associats a recursos florals i de nidificació (e.g. canyissars) presents en ecosistemes riparis. S’hi aporten novetats faunístiques per a la Península Ibèrica (inclosa la primera cita de Tetralonia alticincta) i, a nivell regional, les primeres cites de vuit espècies a Catalunya, NE Espanya: Hylaeus dilatatus, H. kahri, H. lineolatus, H. pictipes, Nomiapis paulyi, Lasioglossum medinai, Sphecodes longulus, Tetralonia salicariae. A la zona estudiada hi són presents dos hàbitats d’interès comunitari, i s’hi han detectat dues espècies d’abelles potencialment amenaçades (Epeolus cruciger i Lasioglossum brevicorne). El present estudi posa de manifest el valor ecològic dels ecosistemes riparis per a les abelles silvestres. Atès els resultats extraordinaris obtinguts, es proposa la creació d’una reserva natural per a pol·linitzadors al tram estudiat del riu Algars, seguint les recomanacions de la legislació europea i els plans regionals de conservació de pol·linitzadors.

Paraules clau: Anthophila, Tetralonia alticincta, mediterrani, península Ibèrica, ecosistemes riparis, espècies amenaçades.

DOI: 10.2436/20.1502.01.222

C. HERNÁNDEZ-CASTELLANO

Introduction

Pollinators are a group of taxonomically very diverse organisms that play a central role in ecosystems, ensuring the pollination of more than 85% of wild flowering plants and more than 75% of crops at a global scale (Klein et al., 2007, Ollerton et al., 2011). The most important group of pollinators is bees (Proctor et al., 1996), as their life cycle is closely linked to flowers. In the Iberian Peninsula there are about a thousand species (Ortiz-Sánchez, 2020). In Catalonia, about seven hundred species are known, although the exact number is unknown (Bartomeus et al., 2022).

In Mediterranean ecosystems, habitats favorable to bees are those characterized by their high degree of openness and insolation, where floral communities can develop, such as meadows or scrublands (Wiesbauer, 2020). Some of these habitats appear as a result of natural dynamics (e.g. fires or herbivory by large wild herbivores), and others as a result of disturbances or anthropogenic uses (crops, pastures, etc.). Due to the process of rural abandonment and afforestation of the territory (Palmero-Iniesta et al., 2020), in recent years there has been a reduction in these open spaces. This regional phenomenon is added to the set of processes related to global change (agricultural intensification, invasions of exotic species, etc.) that cause serious dangers for the conservation of pollinators (Vanbergen et al., 2013).

All these habitats are part of terrestrial ecosystems, and this is where most efforts have been focused on the

study of wild bees ( e.g. Reverté et al. , 2019). Riparian habitats, which form a transition between terrestrial and aquatic ecosystems, are home to a multitude of taxonomic groups and are extremely important for the functioning of waterways (Naiman et al. , 1993). However, research on bee communities in this type of habitat is scarce (but see Williams, 2011), and non-existent in our region. This lack of knowledge is particularly alarming because in Mediterranean ecosystems riparian and terrestrial habitats are completely different in terms of the composition and phenology of floral communities. Because flower communities and bee communities are closely related (Potts et al. , 2003), it is expected that riparian habitats harbour distinct and unknown species.

Therefore, knowing the bee communities of riparian habitats is necessary for 1) correctly assess the diversity of bees in the region, 2) to allow the assessment of the conservation status of particularly rare bee species (Nieto et al., 2014), 3) highlight freshwater ecosystems and riparian vegetation as biodiversity refuges, especially during the dry period in the Mediterranean area, and 4) to stimulate the conservation of these ecosystems and of characteristics such as the ecological flow of rivers, especially under a climate change scenario with more episodes of extreme drought usually coupled with heat waves (Vogel et al., 2021).

This study contains a list of all bee species documented in a riparian ecosystem of the Algars River between July and August 2024.

Figure 1. Study area, with the transect where plant-pollinator surveys were carried out.

Materials and Methods

Study area

The study was carried out on the banks of the Algars River (municipalities of Arnes and Horta de Sant Joan, Terra Alta, Catalonia, Spain, 40°56ʹ10.75ʺN 0°16ʹ27.10ʺE; Fig. 1), in a riparian ecosystem that is part of the Natura 2000 Network, at an altitude of 415 meters above sea level (Topographic Map of Catalonia 1:50.000, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2024). The climate is Mediterranean continental, with an average annual precipitation of 614 mm and an average annual temperature of 15°C (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, 2024). The river valley is wide and oriented north–south, crossing an extensive agricultural landscape dominated by olive groves. The Algars River presents oligotrophic water conditions and flows on alkaline substrates, including limestone conglomerates and fine-grained sedimentary rocks. During summer, parts of the river become disconnected as many of its sources dry up, leaving only a few sections with flowing water. The average river flow at this point is about 0.8 m3/s (Confederación Hidrográfica del Ebro, 2024). The riparian vegetation is typical of non-permanent Mediterranean riparian forests and is in a good state of conservation. It is dominated by willows (Salix spp. L., 1753), which have a sparse tree and shrub layer, and are characterized by a rich herbaceous substrate of hydrophytic and hydrophilic plants such as Lythrum salicaria L., 1753, Epilobium spp. L., 1753 and Mentha spp. L., which bloom in summer (Fig. 2).

Experimental design and sampling

We established a 500 m transect that encompassed all flowering plant species present in the riparian ecosystem. Plantpollinator surveys were carried out along the transect to record interactions between flowering plant species and floral visitors. Each survey consisted of visually scanning all the flowers in the transect and recording the number of times each bee species contacted the reproductive organs of each flowering plant species. The list of flowering plant species is included in the Appendix 1. This methodology is widely used to characterize polli-

nator communities (e.g., Reverté et al. 2019). The surveys were carried out in 2024, during the flowering peak of the community, from July 19th to August 13th. We conducted eight surveys, ~two surveys per week. The surveys were carried out under conditions suitable for pollinator activity (on sunny, windless days, and with a temperature above 15°C), and generally between 9 am and 3 pm (solar time 7am - 1pm). During the surveys at least one specimen of each bee species observed was collected for subsequent identification at species level in the laboratory.

Sample processing and taxonomic identification

The bee samples were transferred and properly preserved in entomological collections, which are deposited in the laboratory of the Wildlife Ecology & Health Group, at the Faculty of Veterinary Medicine of the Autonomous University of Barcelona (https://weh.cat/). All bees were identified to the species level, following the references included in the Appendix 2, and classified according to Ghisbain et al. (2023), the most up-to-date and comprehensive source currently available for European wild bee species.

A binocular stereo microscope model AmScope SM1TSZZ-144S-10M-3PL (3.5-180x) was used to study specimens. For males, the genital capsule was extracted by placing the pinned specimen in a steam chamber for 30 minutes to soften the tissues. The metasoma was then held against a foam surface with a toothpick in one hand, while the capsule was carefully removed using a needle bent at the tip.

Results

In the list presented below, we compiled all the species identified in this study, along with their currently recognized status. In total, we detected 107 species.

Family Andrenidae Latreille, 1802

Tribe Andrenini Latreille, 1802

Genus Andrena Fabricius, 1775

incertae sedis

Andrena hypopolia Schmiedeknecht, 1884

Subgenus Plastandrena Hedicke, 1933

Andrena bimaculata (Kirby, 1802)

Tribe Panurgini Leach, 1815

Genus Panurgus Panzer, 1806

Subgenus Panurgus Panzer, 1806

Panurgus calcaratus (Scopoli, 1763)

Panurgus cephalotes Latreille, 1811

Family Apidae Latreille, 1802

Tribe Ammobatini Handlirsch, 1925

Genus Pasites Jurine, 1807

Pasites maculatus Jurine, 1807

Figure 2. Habitat where the sampling was carried out, characterized by the blooming of Lythrum salicaria

Tribe Anthophorini Dahlbom, 1835

Genus Amegilla Friese, 1897

Subgenus Amegilla Friese, 1897

Amegilla garrula (Rossi, 1790)

Amegilla quadrifasciata (de Villers, 1789)

Subgenus Zebramegilla Brooks, 1988

Amegilla albigena (Lepeletier, 1841)

Tribe Apini Latreille, 1802

Genus Apis Linnaeus, 1758

Subgenus Apis Linnaeus, 1758

Apis mellifera Linnaeus, 1758

Tribe Bombini Latreille, 1802

Genus Bombus Latreille, 1802

Subgenus Bombus Latreille, 1802

Bombus terrestris (Linnaeus, 1758)

Subgenus Melanobombus Dalla Torre, 1880

Bombus lapidarius (Linnaeus, 1758)

Tribe Ceratinini Latreille, 1802

Genus Ceratina Latreille, 1802

Subgenus Ceratina Latreille, 1802

Ceratina cucurbitina (Rossi, 1792)

Subgenus Dalyatina Terzo, 2007

Ceratina parvula Smith, 1854

Subgenus Euceratina Hirashima, Moure & Daly, 1971

Ceratina callosa (Fabricius, 1794)

Ceratina chalcites Germar, 1839

Ceratina chalybea Chevrier, 1872

Ceratina cyanea (Kirby, 1802)

Ceratina dallatorreana Friese, 1896

Ceratina dentiventris Gerstaecker, 1869

Ceratina gravidula Gerstaecker, 1869

Ceratina mocsaryi Friese, 1896

Ceratina nigrolabiata Friese, 1896

Tribe Epeolini Robertson, 1903

Genus Epeolus Latreille, 1802

Epeolus cruciger (Panzer, 1799)

Tribe Eucerini Latreille, 1802

Genus Tetralonia Spinola, 1839

Tetralonia alticincta (Lepeletier, 1841)

Tetralonia salicariae (Lepeletier, 1841)

Tribe Melectini Westwood, 1839

Genus Thyreus Panzer, 1806

Thyreus histrionicus (Illiger, 1806)

Thyreus ramosus (Lepeletier, 1841)

Tribe Xylocopini Latreille, 1802

Genus Xylocopa Latreille, 1802

Subgenus Copoxyla Maa, 1954

Xylocopa iris (Christ, 1791)

Subgenus Xylocopa Latreille, 1802

Xylocopa violacea (Linnaeus, 1758)

Family Colletidae Lepeletier, 1841

Tribe Colletini Latreille, 1802

Genus Colletes Latreille, 1802

Colletes acutus Pérez, 1903

Colletes nigricans Gistel, 1857

Tribe Hylaeini Viereck, 1916

Genus Hylaeus Fabricius, 1793

Subgenus Dentigera Popov, 1939

Hylaeus brevicornis Nylander, 1852

Hylaeus imparilis Förster, 1871

Hylaeus kahri Förster, 1871

Subgenus Hylaeus Fabricius, 1793

Hylaeus angustatus (Schenck, 1861)

Hylaeus communis Nylander, 1852

Hylaeus leptocephalus (Morawitz, 1870)

Hylaeus nigrifacies Bramson, 1879

Subgenus Lambdopsis Popov, 1939

Hylaeus dilatatus (Kirby, 1802)

Subgenus Paraprosopis Popov, 1939

Hylaeus clypearis (Schenck, 1853)

Hylaeus lineolatus (Schenck, 1861)

Hylaeus pictipes Nylander, 1852

Subgenus Prosopis Fabricius, 1804

Hylaeus gibbus Saunders, 1850

Hylaeus pictus (Smith, 1853)

Hylaeus purpurissatus (Vachal, 1895)

Hylaeus variegatus (Fabricius, 1798)

Subgenus Spatulariella Popov, 1939

Hylaeus hyalinatus Smith, 1842

Hylaeus punctatus (Brullé, 1832)

Family Halictidae Thomson, 1869

Subfamily Halictinae Thomson, 1869

Genus Halictus Latreille, 1804

Subgenus Hexataenites Pesenko, 1984

Halictus cochlearitarsis (Dours, 1872)

Halictus fulvipes (Klug, 1817)

Halictus scabiosae (Rossi, 1790)

Subgenus Monilapis Cockerell, 1931

Halictus compressus (Walckenaer 1802)

Genus Lasioglossum Curtis, 1833

Subgenus Hemihalictus Cockerell, 1897

Lasioglossum brevicorne (Schenck, 1868)

Lasioglossum buccale (Pérez, 1903)

Lasioglossum griseolum (Morawitz, 1872)

Lasioglossum ibericum Ebmer, 1975

Lasioglossum limbellum (Morawitz, 1876)

Lasioglossum lucidulum (Schenck, 1861)

Lasioglossum medinai (Vachal, 1895)

Lasioglossum minutissimum (Kirby, 1802)

Lasioglossum pseudoplanulum (Blüthgen, 1924)

Lasioglossum punctatissimum (Schenck, 1853)

Lasioglossum sphecodimorphum (Vachal, 1892)

Lasioglossum strictifrons (Vachal, 1895)

Lasioglossum transitorium planulum (Pérez, 1903)

Lasioglossum truncaticolle (Morawitz, 1877)

Lasioglossum villosulum (Kirby, 1802)

Subgenus Lasioglossum Curtis, 1833

Lasioglossum sexnotatum (Kirby, 1802)

Subgenus Leuchalictus Warnke, 1975

Lasioglossum albocinctum (Lucas, 1849)

Lasioglossum discus (Smith, 1853) [L. discus discus (Smith, 1853) and L. discus fertoni (Vachal, 1895)]

Lasioglossum leucozonium (Schrank, 1781)

Subgenus Pyghalictus Warncke, 1975

Lasioglossum glabriusculum (Morawitz, 1872)

Lasioglossum politum (Schenck, 1853)

Subgenus Sphecodogastra Ashmead, 1899

Lasioglossum interruptum (Panzer, 1798)

Lasioglossum malachurum (Kirby, 1802)

Lasioglossum mediterraneum (Blüthgen, 1926)

Lasioglossum nigripes (Lepeletier, 1841)

Lasioglossum pauxillum (Schenck, 1853)

Genus Seladonia Robertson, 1918

Subgenus Seladonia Robertson, 1918

Seladonia gemmea (Dours, 1872)

Seladonia smaragdula complex*

Seladonia subaurata (Rossi, 1792)

Subgenus vestitohalictus Blüthgen, 1961

Seladonia vestita (Lepeletier, 1841)

Genus Sphecodes Latreille, 1804

Sphecodes longulus Hagens, 1882

Subfamily Nomiinae Robertson, 1904

Genus Nomiapis Cockerell, 1919

Nomiapis diversipes (Latreille, 1806)

Nomiapis paulyi Wood & Le Divelec, 2022

Subfamily Nomioidinae Börner, 1919

Genus Ceylalictus Strand, 1913

Ceylalictus variegatus (Olivier, 1789)

* Seladonia smaragdula complex is a species complex that in Catalonia includes Seladonia smaragdula (Vachal, 1895), Seladonia submediterranea Pauly, 2015, and perhaps Seladonia gemmella Pauly, 2015 (see Pauly et al., 2015) with indistinguishable females and which are only separated by males.

Family Megachilidae Latreille, 1802

Tribe Anthidiini Ashmead, 1899

Genus Anthidiellum Cockerell, 1904

Anthidiellum strigatum (Panzer, 1805)

Genus Anthidium Fabricius, 1804

Subgenus Anthidium Fabricius, 1804

Anthidium florentinum (Fabricius, 1775)

Anthidium loti Perris, 1852

Anthidium manicatum (Linnaeus, 1758)

Genus Stelis Panzer, 1806

Subgenus Protostelis Friese, 1895

Stelis signata (Latreille, 1809)

Subgenus Stelis Panzer, 1806

Stelis breviuscula (Nylander, 1848)

Stelis punctulatissima (Kirby, 1802)

Tribe Megachilini Latreille, 1802

Genus Coelioxys Latreille, 1809

Subgenus Allocoelioxys Tkalců, 1974

Coelioxys brevis Eversmann, 1852

Coelioxys echinatus Förster, 1853

Subgenus Paracoelioxys Gribodo, 1884

Coelioxys elongatus Lepeletier, 1841

Genus Megachile Latreille, 1802

Subgenus Callomegachile Michener, 1962

Megachile sculpturalis Smith, 1853

Subgenus Eutricharaea Thomson, 1872

Megachile argentata (Fabricius, 1793)

Megachile apicalis Spinola, 1808

Subgenus Megachile Latreille, 1802

Megachile centuncularis (Linnaeus, 1758)

Megachile melanopyga Costa, 1863

Megachile octosignata Nylander, 1852

Subgenus Xanthosarus Robertson, 1903

Megachile lagopoda (Linnaeus, 1761)

Megachile maritima (Kirby, 1802)

Tribe Osmiini Newman, 1834

Genus Heriades Spinola, 1808

Subgenus Heriades Spinola, 1808

Heriades crenulata Nylander, 1856

Heriades rubicola Pérez, 1890

Heriades truncorum (Linnaeus, 1758)

Discussion

In the studied stretch of the Algars River, 107 species of bees were recorded, approximately 10% of all the diversity known from the Iberian Peninsula (Ortíz-Sánchez, 2020). This result is surprising considering that this diversity has been found within just a 500 m stretch and during only one month of sampling in summer. Therefore, we can affirm that the study area in the Algars River is a biodiversity hotspot

Figure 3. Females of a) Tetralonia alticincta (collecting pollen on Pulicaria dysenterica) and b) Tetralonia salicariae (collecting pollen on Lythrum salicaria). Both species are pollen specialists on plants inhabiting riparian ecosystems, and were detected in the present study, representing first records for the Iberian Peninsula (T. alticincta) and Catalonia (NE Spain) (T. salicariae). Photo credits: José Luís Romero. a b

for bees. Furthermore, this area also represents a biodiversity refuge for bees in the summer months, where adjacent terrestrial ecosystems offer few floral resources, resulting in simplified wild bee communities (Guerrero et al., in preparation). The function of rivers as biodiversity refuges for bees will become more important over time due to the consequences of climate change, such as recurrent droughts (Seavy et al., 2009; Skoulikidis et al., 2017). In this sense, the continuous presence of water, the abundance and diversity of floral resources in summer, and the huge amount of nesting substrates, can support an extremely complex community, comprising both common species and rare, idiosyncratic ones typical of riparian ecosystems.

The bee Tetralonia alticincta (Apidae: Eucerini), a mining bee with dietary specialization on pollen of Pulicaria dysenterica (L.) Bernh. and closely linked to freshwater ecosystems (Müller, 2008; Wiesbauer, 2020), is mentioned in this study for the first time in the Iberian Peninsula (see Fig. 3a). In the Mediterranean, riparian ecosystems host flowering plants characteristic of humid ecosystems in Central Europe (Stella et al., 2013). Thus, the exploration of these ecosystems may surely lead to the discovery of new faunistic records, especially for those species closely associated with flowering plants. In addition, and according to the available bibliography, including Bartomeus et al. (2022) and the GBIF repository (GBIF.org, 2025), the following eight species are mentioned for the first time in the region of Catalonia (NE Spain): Hylaeus dilatatus, H. kahri, H. lineolatus, H. pictipes, Nomiapis paulyi, Lasioglossum medinai, Sphecodes longulus, Tetralonia salicariae. In relation to the abovementioned prediction, T. salicariae is a pollen specialist on Lythrum (L.) (Dorchin & Michez, 2024), a plant associated with riparian ecosystems (see Fig. 3b). Regarding N. paulyi, this species is not included in the checklist of the bees from the Iberian Peninsula (Ortíz 2020) because it has been recently described with specimens from Portugal and central and southern Spain (Wood & LeDivelec, 2022).

Besides hosting flowering communities different from those of terrestrial ecosystems, riparian ecosystems also host distinct nesting substrates available to a wide variety of wild solitary bees. This is especially true for the great abundance of plants with pithy stems that can be used by cavity-nesting and carpenter bees. Because nesting resources also structure bee communities (Potts et al., 2005), this may also yield different bee communities in riparian ecosystems. We detected the cellophane bee Hylaeus nigrifacies (Colletidae), an extremely rare species with few published records in the Iberian Peninsula and Catalonia (Romain Le Divelec, com. pers.), which nests in stems of Phragmites Adans., 1763 (Ornosa & Ortiz-Sánchez, 2004). Importantly, we detected 11 of the 13 species of the genus Ceratina (Apidae: Xylocopinae) present in the Iberian Peninsula. These carpenter bees are relatively abundant in our study system, apparently due to the high abundance of Epilobium spp. flowers (Onagraceae), for which they show a great preference, but clearly as a consequence for the great abundance and diversity of potential nesting substrates, such as stems of Rubus L., 1753, Cirsium Mill., 1754, Dipsacus L., 1753 Verbascum L., 1753, Foeniculum Miller, Phragmites, and Scirpus L., 1753 (Aguado Martín et al., 2015).

We detected the invasive bee Megachile sculpturalis Smith, 1853 (Megachilidae), better known as the giant resin bee. One male was captured feeding on the nectar of Lythrum salicaria, probably a specimen dispersed from nearby towns where established populations occur (Lanner et al., 2022).

Implications for conservation

Two potentially threatened species are detected according to the Red List of European Bees (Nieto et al., 2014): the kleptoparasitic bee Epeolus cruciger, and the mining bee Lasioglossum brevicorne, both species under the Near Threatened category. E. cruciger parasitizes bees of the genus Colletes (also miner bees), while the ecology of L. brevicorne is

less well known (Naturalis Biodiversity Center, 2025). Actions to foster populations of these two species must be focused on ensuring the abundance of hosts (Colletes) and floral resources in general, given the polylectic nature of Colletes and Lasioglossum. Slopes and bare soil of adjacent terrestrial habitats must be conserved as potential nesting substrates for these species.

The study area presents three habitats: Western Mediterranean purple willow scrub (Salix spp.), Mediterranean tall humid grassland, and intermittent Mediterranean rivers with nitrophilous grasses (Aymerich et al., 2014; Generalitat de Catalunya 2025). The last two habitats are considered as Habitats of Community Interest (Council Directive 92/43/EEC: EU-EC (1992; 2013). This classification requires specific conservation measures to ensure the conservation of these habitats.

Conclusions: towards the creation of a nature reserve for pollinators

This study demonstrates that riparian ecosystems can host a great diversity of bees, and the new faunal discoveries highlight the lack of knowledge about this type of habitat. Further research is therefore needed in inland aquatic ecosystems, especially for those groups of organisms, such as pollinators, that have traditionally been studied in terrestrial ecosystems. In fact, our results exceed our expectations, and we can conclude that the Algars River is both a biodiversity hotspot and a biodiversity refuge for bees, and all these features make this ecosystem a target for conservation, according to the criteria of the European Pollinators Initiative (EU-EC, 2023).

For this reason, we propose this space to be included in the cartography of natural and semi-natural places of great relevance for the conservation of wild pollinators in the region of Catalonia (NE Spain), and the establishment of a nature reserve aimed at conserving wild bee populations, following the indications of measures 4A and 4B of the PIPOL project (Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, 2024).

The Algars River is part of a large basin (Ebro), and its flow remains relatively high and largely unregulated. This probably explains why the riparian ecosystem is relatively open and heterogeneous, without a continuous cover of riparian forest. Management measures aimed at conserving the habitats and the wild bees present must guarantee that the ecological integrity is, at least, that which exists now, within the riverbank as well as in adjacent terrestrial ecosystems. Natural ecosystem dynamics must therefore be conserved and, if needed, restored. Hydrological dynamics must be guaranteed by intervening as little as possible in the flow of the river. The capture and retention of water in dams and reservoirs can prevent ecological flow in certain periods of the year and make it difficult to flood and disturb the riverbeds that create and maintain semi-open spaces that bees inhabit. In this sense, afforestation of the riverbed should be avoided, especially if it occurs continuously and by non-riparian or invasive elements. A paradigmatic example of this risk is that

of Populus spp. productive plantations, very common along the riverbanks of the Ebro basin (Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, 2023), sometimes enhanced by carbon stock credit banks. More research must be conducted to reveal if non-altered hydrological dynamics are the main mechanism behind high bee biodiversity in riparian ecosystems.

The nature reserve should be parcelled out and labelled, although it is currently not crowded due to the difficulty of access. Finally, it is imperative that wild bee populations are monitored annually (during the flowering peak in summer) to evaluate their trends, especially for rare or threatened species.

Acknowledgements

We thank the Editor Prof. Juli Pujade-Villar, Leopoldo Castro and an additional anonymous reviewer for their constructive comments in the review process. We thank Alejandro Núñez-Carvajal (University of Oviedo) and Simone Flaminio (University of Mons) for discussion, advice, and confirmation of the new records of Tetralonia alticincta and Nomiapis paulyi, respectively. We thank Mariona Cuesta, Jorge López and Joan Pérez for their assistance in the sampling campaign in the field and in the sample processing in the laboratory. This study has been funded by the Parc Natural dels Ports.

Literature cited

Aguado Martín, L.O., Fereres Castiel, A., & Viñuela Sandoval, E. 2015. Guía de campo de los polinizadores de España Mundiprensa. Madrid. 364 pp.

Aymerich, P., Cambra, J., Carreras, J., Carrillo, E., Curcó, A., Ferré, A., Font, X., Massalles, R.M., Mercadé, A., Ninot, J.M., Salvat, A., Vigo, J., Font., J., Gesti, J., & Vilar, L. 2014. Cartografia dels hàbitats a Catalunya. Versió 2. Manual d’interpretació. Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat.

Bartomeus, I., Lanuza, J.B., Wood, T.J., Carvalheiro, L., Molina, F.P., Collado, M.A., et al. 2022. Base de datos de abejas ibéricas. Ecosistemas, 31(3), 2380.

Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE). 2024. Datos hidrológicos de la cuenca del Ebro. Available from: http://www. chebro.es

Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. 2024. Climatic Atlas. Available from: https://agricultura.gencat.cat/ca/ serveis/cartografia-sig/bases-cartografiques/atles-climatic/ Departament de Territori, Habitatge, i Transició Ecològica. 2024. Pla intersectorial de conservació dels pol·linitzadors silvestres a Catalunya. Generalitat de Catalunya

Dorchin, A., & Michez, D. 2024. Species of the Western Palearctic genus Tetralonia Spinola, 1838 (Hymenoptera, Apidae) with atypical pollen hosts, with a key to the pollinosa-group description of new species, and neotype designation for Apis malvae Rossi, 1790. Taxonomy, 4: 126-149.

EU-EC (European Union. European Commission). 1992. Council of the European Communities, Council Directive 92/43/EEC of 21 May 1992 on the conservation of natural habitats and of wild fauna and flora (OJ L 206, 22 July 1992, pp. 7–50). EUR-Lex. EU-EC (European Union. European Commission). 2013. Council

C. HERNÁNDEZ-CASTELLANO ET AL.

of the European Communities, Interpretation Manual of European Union Habitats – EUR28 (April 2013, final version). DG Environment.

EU-EC (European Union. European Commission). 2023. Council of the European Communities, Revision of the EU Pollinators Initiative: A New Deal for Pollinators. COM (2023) 35 final. GBIF.org. 2025. GBIF Home Page. Available from: https://www. gbif.org [accessed 5/10/2020].

Generalitat de Catalunya. Cartography of habitats – Version 3 (2019/2024). 2025. Available from: https://mediambient.gencat. cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/sistemes_dinformacio/habitats/habitats_terrestres/mapa-dels-habitats-terrestres/ cartografia-dels-habitats-versio-3-2025/ Ghisbain, G., Rosa, P., Bogusch, P., Flaminio, S., Le Divelec, R., Dorchin, A., Kasparek, M., Kuhlmann, M., Litman, J., Mignot, M., Müller, A., Praz, C., Radchenko, V.G., Rasmont, P., Risch, S., Roberts, S.P.M., Smit, J., Wood, T.J., Michez, D., & Reverté, S. 2023. The new annotated checklist of the wild bees of Europe (Hymenoptera: Anthophila). Zootaxa, 5327(1): 1-147. Guerrero, N., Bonada, N., Hernández-Castellano. in preparation Plant-pollinator interactions in a riparian and an adjacent terrestrial ecosystem: rivers are biodiversity refuges for bees. Institut Cartogràfic i Geogràfic de Catalunya (ICGC). 2024. Topographic Map of Catalonia 1:50.000. Available from: http://srv. icgc.cat/vissir3/ Klein, A.M., Vaissière, B.E., Cane, J.H., Steffan-Dewenter, I., Cunningham, S.A., Kremen, C., & Tscarntke, T. 2007. Importance of pollinators in changing landscapes. Proceedings of the Royal Society B-Biolical Sciences, 274: 303-313.

Lanner, J., Dubos, N., Geslin, B., Leroy, B., Hernández-Castellano, C., Bila Dubaić, J., Bortolotti, L., Diaz Calafat, J., Ćetcović, A., Flaminio, S., Le Féon, V., Margalef-Marrase, J., Orr, M., Pachinger, B., Ruzzier, E., Smagghe, G., Tuerlings, T., Vereecken, N.J., & Meimber, H. 2022. On the road: Anthropogenic factors drive the invasion risk of a wild solitary bee species. Science of the Total Environment, 827: 154246.

Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico. 2023. Mapa de choperas en España. Gobierno de España. Available from: https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/temas/ inventarios-nacionales/inventario-forestal-nacional/ Müller, A. 2008. A specialized pollen-harvesting device in European bees of the genus Tetraloniella (Hymenoptera, Apidae, Eucerini). Linzer biologische Beiträge, 0040(1): 881-884. Naiman, R.J., Décamps, H., Pollock, M. 1993 The role of riparian corridors in maintaining regional biodiversity. Ecological Applications, 3(2): 209-212.

Naturalis Biodiversity Center. 2025. Bee Traits. Availabe from https://beetraits.linnaeus.naturalis.nl/ [accessed 12/10/2025] Nieto, A., Roberts, S.P.M., Kemp, J., Rasmont, P., Kuhlmann, M., García Criado, M., Biesmeijer, J.C., Bogusch, P., Dathe, H.H., De la Rúa, P., De Meulemeester, T., Dehon, M., Dewulg, A., Ortiz-Sánchez, F.J., Lhomme, P., Pauly, A., Potts, S.G., Praz, C., Quaranta, M., Radchenko, V.G., Scheuchl, E., Smit, J., Straka, J., Terzo, M., Tomozii, B., Window, J., & Michez, D. 2014. European Red List of bees. Luxembourg: Publication office of the European Union. Luxembourg. 12+84 pp. Ollerton, J., Winfree, R., & Tarrant, S. 2011. How many flowering plants are pollinated by animals? Oikos, 120: 321-326. Ornosa, C. & Ortiz-Sánchez, F.J. 2004. Hymenoptera, Apoidea I. In: Fauna Ibérica, vol. 23. Ramos, M.A. et al. (Eds). Museo Na-

cional de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid. 556 pp. Ortiz-Sánchez, F.J. 2020. Checklist de Fauna Ibérica. Serie Anthophila (Insecta: Hymenoptera: Apoidea) en la península ibérica e islas baleares. In: Documentos Fauna Ibérica, 14. Ramon, M.A & Sánchez Ruiz, M. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC.Madrid. 2 (s,n) + 83 pp. Palmero-Iniesta, M., Espelta, J.M., Gordillo, J., & Pino, J. 2020. Changes in forest landscape patterns resulting from recent afforestation in Europe (1990–2012): Defragmentation of pre-existing forest versus new patch proliferation. Annals of Forest Science, 77(2): 1-15.

Pauly, A., Devalez, J., Sonet, G., Nagy, Z.T., & Boevé, J.-L. 2015. DNA barcoding and male genital morphology reveal five new cryptic species in the West Palearctic bee Seladonia smaragdula (Vachal, 1895) (Hymenoptera: Apoidea: Halictidae). Zootaxa, 4034(2): 257-290.

Potts, S.G., Vulliamy, B., Dafni, A., Ne’eman, G., & Willmer, P. 2003. Linking bees and flowers: How do floral communities structure pollinator communities? Ecology, 84(10): 2628-2642.

Potts, S.G., Vulliamy, B., Roberts, S., O’Toole,, C., Dafni, A., Ne’eman, G., Willmer, P. 2005. Role of nesting resources in organising diverse bee communities in a Mediterranean landscape. Ecological Entomology, 30: 78-85.

Proctor, M., Yeo, P., & Lack, A. 1996. The Natural History of Pollination. Harper Collins Publishers. London. 879 pp.

Reverté, S., Bosch, J., Arnan, X., Roslin, T., Stefanescu, C., Calleja, J.A., Molowny-Horas, R., Hernández-Castellano, C., & Rodrigo, A. 2019. Spatial variability in a plant-pollinator community across a continuous habitat: high heterogeneity in the face of apparent uniformity. Ecography, 42(9): 1558-1568.

Seavy, N.E., Gardali, T., Golet, G.H., Griggs, F.T., Howell, C.A., Kelsey, R., Small, S.L., Viers, J.H., Weigand, J.F. 2009. Why climate change makes riparian restoration more important than ever: recommendations for practice and research. Ecological Restoration, 27(3): 330-338.

Skoulikidis, N.K., Sabater, S., Datry, T., Morais, M.M., Buffagni, A., Dörflinger, G., Zogaris, S., Sánchez-Montoya, M.M., Bonada, N., Kalogianni, E., Rosado, J., Vardakas, L., De Girolamo, N.M., & Tockner, K. 2017. Non-perennial Mediterranean rivers in Europe: Status, pressures, and challenges for research and management. Science of the Total Environment, 577: 1-18.

Stella, J.C., Rodríguez-González, P.M., Dufour, S., & Bendix, J. 2013. Riparian vegetation research in Mediterranean-climate regions: common patterns, ecological processes, and considerations for management. Hydrobiologia, 719: 291-315.

Vanbergen, A.J. & the Insect Pollinators Initiative 2013. Threats to an ecosystem service: pressures on pollinators. Frontiers in Ecology and the Environment, 11(5): 251-259.

Vogel, J., Paton, E., Aich, V., Bronstert, A. 2021. Increasing compound warm spells and droughts in the Mediterranean Basin. Weather and Climate Extremes, 32: 100312.

Wiesbauer, H. 2020. Abejas salvajes de Europa. Ediciones Omega. Barcelona. 479 pp.

Williams, N.M. 2011. Restoration of non-target species: Bee communities and pollination function in riparian forests. Restoration Ecology. 19(4): 450-459.

Wood, T.J., & Le Divelec, R. 2022. Cryptic diversity revealed in a revision of West Palaearctic Nomiapis and Systropha (Hymenoptera: Halictidae). Diversity, 14: 920.

Appendix 1

List of flowering plant species recorded in the transect of the study area where plant-pollinator surveys were conducted.

Family Apiaceae

Daucus carota L., 1753

Foeniculum vulgare Mill., 1768

Helosciadium nodiflorum (L.) W.D.J.Koch, 1824

Torilis arvensis (Huds.) Link, 1822

Family Asteraceae

Cichorium intybus L., 1753

Cirsium monspessulanum (L.) Hill, 1768

Cirsium vulgare (Savi) Ten., 1835

Erigeron sumatrensis Retz., 1783

Eupatorium cannabinum L., 1753

Jacobaea vulgaris Gaertn., 1791

Lactuca saligna L., 1753

Lactuca serriola L., 1753

Leontodon longirostris (Finch & P.D. Sell) Talavera, 1982

Pulicaria dysenterica (L.) Bernh., 1800

Senecio vulgaris L., 1753

Sonchus arvensis L., 1753

Sonchus maritimus subsp. aquatilis (Hill) P.D. Sell, 1976

Sonchus oleraceus L., 1753

Sonchus tenerrimus L., 1753

Family Boraginaceae

Echium vulgare L., 1753

Family Brassicaceae

Diplotaxis erucoides (L.) DC., 1821

Hirschfeldia incana (L.) Lagr.-Foss.

Family Caprifoliaceae

Scabiosa atropurpurea L., 1753

Family Convolvulaceae

Calystegia sepium (L.) R.Br., 1810

Family Euphorbiaceae

Euphorbia hirsuta L., 1753

Euphorbia segetalis L., 1753

Family Fabaceae

Lotus corniculatus L., 1753

Lotus rectus L., 1753

Family Gentianaceae

Blackstonia perfoliata (L.) Huds., 1762

Centaurium pulchellum (Sw.) Druce, 1913

Family Hypericaceae

Hypericum tomentosum L., 1753

Family Lamiaceae

Lycopus europaeus L., 1753

Mentha longifolia (L.) L., 1762

Mentha longifolia × Mentha suaveolens (híbrid, sense autor formal)

Mentha pulegium L., 1753

Mentha suaveolens Ehrh., 1792

Nepeta cataria L., 1753

Satureja montana L., 1753

Teucrium chamaedrys L., 1753

Teucrium scordium L., 1753

Family Lythraceae

Lythrum salicaria L., 1753

Family Malvaceae

Althaea officinalis L., 1753

Family Onagraceae

Epilobium hirsutum L., 1753

Epilobium parviflorum Schreb., 1771

Family Papaveraceae

Papaver dubium L., 1753

Family Plantaginaceae

Antirrhinum barrelieri Pau, 1906

Veronica anagallis-aquatica L., 1753

Family Polygonaceae

Persicaria maculosa Gray, 1821

Family Primulaceae

Lysimachia arvensis (L.) U.Manns & Anderb., 2009

Lysimachia ephemerum L., 1753

Samolus valerandi L., 1753

Family Rosaceae

Rubus ulmifolius Schott, 1818

Sanguisorba minor Scop., 1771

Family Rubiaceae

Galium lucidum All., 1785

Family Scrophulariaceae

Scrophularia auriculata L., 1753

Verbascum sinuatum L., 1753

Family Solanaceae

Solanum dulcamara L., 1753

Family Valerianaceae

Centranthus angustifolius (Mill.) DC., 1805

Family Verbenaceae

Verbena officinalis L., 1753

Appendix 2

List of taxonomic references used in this study to identify bee specimens.

Amiet, F., Herrmann, M., Müller, A. & Neumeyer, R. 2001. Apidae 3, Fauna Helvetica 6, Halictus, Lasioglossum Centre Suisse de Cartographie de la Faune & Schweizerische Entomologische Gesellschaft. Neuchâtel, 208 p.

Amiet, F., Herrmann, M., Müller, A. & Neumeyer, R. 2004. Apidae 4, Fauna Helvetica 9, Anthidium, Chelostoma, Coelioxys, Dioxys, Heriades, Lithurgus, Megachile, Osmia, Stelis Centre Suisse de Cartographie de la Faune & Schweizerische Entomologische Gesellschaft. Neuchâtel, 274 p.

Amiet, F., Müller, A. & Neumeyer, R. 1999. Hymenoptera Apidae 2, Fauna Helvetica 4, Colletes, Dufourea, Hylaeus, Nomia, Nomioides, Rhophitoides, Rophites, Sphecodes, Systropha. Centre Suisse de Cartographie de la Faune & Schweizerische Entomologische Gesellschaft. Neuchâtel, 219 p.

Aubert, M. 2020. Proposition de clé d’identification des Eucerini (Hymenoptera: Anthophila) de France continentale – version provisoire. Observatoire des Abeilles, 45 p.

Blüthgen, P. 1924. Contribución al conocimiento de las especies españolas de ‘Halictus’ (Hymenoptera Apidae). Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 11(9): 331-544.

Bogusch, P. & Hadrava, J. 2018. European bees of the genera Epeolus Latreille, 1802 and Tripeolus Robertson, 1901 (Hymenoptera: Apidae: Nomadinae: Epeolini): taxonomy, identification key, distribution and ecology. Zootaxa 4437 (1): 1- 60.

Bogusch, P. & Straka, J. 2012. Review and identification of the cuckoo bees of central Europe (Hymenoptera: Halictidae: Sphecodes). Zootaxa, 3311: 1-41.

Cross, I. & Notton, D. G. 2017. Small-headed resin bee, Heriades rubicola, new to Britain (Hymenoptera: Megachilidae). British Journal of Entomology & Natural History, 30: 1-6.

Dathe, H.H., Scheuchl, E. & Ockermüller, E. 2016. Illustrierte Bestimmungstabelle für die Arten der Gattung Hylaeus F. (Maskenbienen) in Deutschland, Österreich und der Schweiz. Entomologica Austriaca (ÖEG), Supplement 1, 51 p.

Ebmer, A.W. 1969. Die Bienen des Genus Halictus Latr. s.l. im Grossraum von Linz (Hymenoptera Apidae). Systematik, Biogeographie, Ökologie und Biologie mit Berücksichtingung aller bisher aus Mitteleuropa bekannten Arten. Teile I-III. Naturkundliches Jahrbuch der Stadt Linz, 1969: 133-183.

Ebmer, A.W. 1970. Die Bienen des Genus Halictus Latr. s.l. im Grossraum von Linz (Hymenoptera, Apidae). (Teil II. Lasioglossum (Lasioglossum) Curt.). Naturkundliches Jahrbuch der Stadt Linz, 1970: 19-82.

Ebmer, A.W. 1971. Die Bienen des Genus Halictus Latr. s.l. im Grossraum von Linz (Hymenoptera, Apidae) Teil 3. – Naturkundliches Jahrbuch der Stadt Linz, 17: 63-156.

Ebmer, A.W. 1988. Die europäischen Arten der Gattungen Halictus Latreille und Lasioglossum Curtis 1833 mit illustrierten Bestimmungstabellen (Insecta: Hymenoptera: Apoidea: Halictidae: Halictinae). 2 – Die Untergattung Seladonia Robertson 1918. Senckenbergiana biologica, 68 (4/6): 323-375.

Kasparek, M. 2022. The Resin and Wool Carder Bees (Anthidiini) of Europe and Western Turkey: Identification, Distribution, Biology Chimaira Buchhandelsgesellschaft, Frankfurt am Main, 292 p. Le Divelec, R. 2022. A taxonomic account on the Hylaeus gibbus species-group (Hymenoptera: Apoidea: Colletidae), Annales de la Société entomologique de France (N.S.), Vol. 58, No. 3. 229-249 p. Michez, D., Ghisbain, G., Rosa, P., Fiordaliso, W., Flaminio, S., Le Divelec, R., Dorchin, A., Radchenko, V.G., Rasmont, P., Terzo, M., Wood, J. T., Reverté, S. 2022. Key to the genera of European bees (Hymenoptera: Anthophila). Provisional version 2.0. Laboratory of Zoology, Research Institute for Biosciences, University of Mons, Belgium, 117 p.

Müller, A. 2016. Hoplitis (Hoplitis) galichicae spec. nov., a new osmiine bee species from Macedonia with key to the European representative of the Hoplitis adunca species group (Megachilidae, Osmiini). Zootaxa 4111 (2): 167-176.

Müller, A. 2025. Identification keys to the osmiine bees of Europe (Megachilidae, Osmiini). Self-published e-book, 219 p.

Ornosa, C. & Ortiz-Sánchez, F.J. 2004. Fauna Ibérica, Himenoptera, Apoidea I, Vol. 23. Ramos, M.A. et al. (Eds). Museo Nacional de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid. 556 p.

Ortiz-Sánchez, F.J. & Jiménez-Rodríguez, A.J. 1991. Actualización del catálogo de las especies españolas de Anthophorini (Hymenoptera, Anthophoridae). Boletin Asociación Española Entomología, 15: 297-315.

Ortiz-Sánchez, F.J., C. Ornosa & H. H. Dathe, 2004. Claves de identificación para las especies ibéricas de género Hylaeus Fabricius, 1793 (Hymenoptera, Colletidae). Boletín de la Asociación Española de Entomología, 27 (1-4): 169-207.

Ortiz-Sánchez, F.J., Torres, F. & Ornosa, C. 2009. Claves de identificación para las especies ibéricas del género Coelioxys Latreile, 1809 (Hymenoptera, Apoidea, Megachilidae). Graellsia, 65 (2): 155-170.

Pauly, A. 2009. Les espèces de Seladonia Robertson en France et en Europe (Hymenoptera: Apoidea: Halictidae). Clé provisoire pour l’identification des espèces. Document de travail de Atlas Hymenoptera, Version 17.

Pauly, A. 2015. Clés illustrées pour l’identification des abeilles de Belgique et des régions limitrophes (Hymenoptera: Apoidea). I. Halictidae. Document de Travail du Projet BELBEES, 118 p. Pauly, A. 2015. Clés illustrées pour l’identification des abeilles de Belgique et de régions limitrophes (Hymenoptera: Apoidea) II. Megachilidae. Document de travail a été réalisé dans le cadre du projet BELBEES, 61 p.

Pauly, A., Devalez, J., Sonet, G., Nagy, Z.T., & Boevé, J.-L. 2015. DNA barcoding and male genital morphology reveal five new cryptic species in the West Palearctic bee Seladonia smaragdula (Vachal, 1895) (Hymenoptera: Apoidea: Halictidae). Zootaxa, 4034(2): 257-290.

Pauly, A., Noel, G., Sonet, G., Notton, D. & Boevé, J. 2019. Integrative taxonomy resuscitates two species in the Lasioglossum villosulum complex (Kirby, 1802) (Hymenoptera: Apoidea: Halictidae). European Journal of Taxonomy, 541, 1-43.

Pesenko, Y. A., Banaszak, J., Radchenko, V., & Cierzniak, T. 2000. Bees of the family Halictidae (excluding Sphecodes) in Poland: taxonomy, ecology, bionomics. University of Bydgoszcz, 348 p. Praz, C.J. 2017. Subgeneric classification and biology of the leafcutter and dauber bees (genus Megachile Latreille) of the western Palearctic (Hymenoptera, Apoidea, Megachilidae). Journal of Hymenoptera Research, 55: 1-54.

Rasmont, P. 2014. Clef des Melectini de France (Apidae). Université de Mons. Belgique, 24p. Schmid-Egger, C. & E. Scheuchl. 1997. Illustrierte Bestimmungstabellen der Wildbienen Deutschlands und Österreichs 3: Schlüssel der Arten der Familie Andrenidae. Erschienen im Eigenverlag, Velden/Vils, 180 p. Terzo, M., Iserbyt, S. & Rasmont, P. 2007. Révision des Xylocopinae (Hymenoptera: Apidae) de France et de Belgique. Annales de la Société entomologique de France (N.S.), 43 (4): 445-491. Terzo, M. & Ortiz-Sánchez, F.J. 2004. Nuevos datos para las especies de Ceratinini de España y Portugal, con una clave para su identificación (Hymenoptera, Apoidea, Xylocopinae). Graellsia, 60 (1): 13-26.

Torres, F., Ornosa, C. & Ortiz-Sánchez, F.J. 2012. Claves y datos nuevos de las especies Ibéricas del género Chelostoma Latreille, 1809 (Hymenoptera, Megachilidae, Osmiini). Graellsia, 68 (2): 263-280.

Vergés, F. 1967. Estudio monográfico de los Thyreus Panzer (Crocisa Jurine) de España (Hyrn. Apidae). Miscelánea Zoológica, 2(2): 101-110.

Warncke, K., 1992. Die westpalaearktischen Arten der Bienengattung Sphecodes Latr. (Hymenoptera, Apidae, Halictinae). Bericht der Naturforschenden Gesellschaft Augsburg, 52: 9-64.

Westrich, P. 2018. Die Wildbienen Deutschlands. Eugen Ulmer KG, 824 p. Wiesbauer, H. 2017. Wilde Bienen. Eugen Ulmer KG, 376 p. Wood, T.J. 2023. The genus Andrena Fabricius, 1775 in the Iberian Peninsula (Hymenoptera, Andrenidae). Journal of Hymenoptera Research, 96: 241-484.

Wood, T.J. 2025. On the status of Nomiapis valga (Gerstäcker) and its distribution (Hymenoptera, Halictidae, Nomiinae), with an identification key for European Nomiapis Deutsche Entomologische Zeitschrift, 72 (1) 2025: 85-100.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 89 (4): 249-250. 2025

NOTA BREU

2013-3987 (edició electrònica); 1133-6889 (edició impresa)

Els runams salins a Gaia

The saline waste landfills in Gaia

Jordi Badia Guitart 1

1 Delegació del Bages de la Institució Catalana d’Història Natural. C/ Ildefons Cerdà, 42. 08243 Manresa. A/e: jordibadiaguitart@gmail.com

Rebut: 07.11.2025. Acceptat: 01.12.2025. Publicat: 31.12.2025.

James Lovelock (1919-2022) ha estat un dels científics més perspicaços i amb mentalitat més holística que ha conegut mai la història de la ciència. Als anys 1960 i 1970, quan ja comptava amb un excels i variat currículum de químic, investigador mèdic, inventor d’instrumental científic i de participació a la NASA en l’estudi de les condicions del planeta Mart per si fos susceptible de sustentar alguna mena de vida, va elaborar i divulgar magistralment la teoria Gaia. Les seves observacions i mesures el van portar a concloure que la Terra en conjunt, sumant les accions interrelacionades del component inorgànic de roques, oceans i atmosfera i les dels organismes vius, regula els cicles geoquímics dels elements més importants, la composició de l’atmosfera, la composició dels oceans i el clima dins dels marges estrets, improbables i en desequilibri químic que són favorables a la vida, entesa també en conjunt. En certa mesura, la Terra actua com un superorganisme que s’autoregula. D’aquest concepte se n’ha dit teoria Gaia, prenent el nom de la deessa grega de la terra i de la fertilitat (Lovelock, 1979, 2000).

Els aparells senzills i eficaços inventats per James Lovelock van permetre estudiar l’ozó de les capes altes de l’atmosfera i detectar la presència ubiqua de gasos clorofluorocarbonis (CFCs). El següent pas, que es va endur un premi Nobel de química (Paul J. Crutzen, Mario Molina i Franklin S. Rowland, 1995), va ser entendre el paper catalitzador dels CFCs en la destrucció de l’ozó a les capes altes de l’atmosfera. James Lovelock va vaticinar l’escalfament global a causa de l’increment de diòxid de carboni a l’atmosfera provinent de la crema generalitzada de combustibles fòssils per part de la humanitat (Lovelock, 1979). També, a l’explicar les funcions climàtiques de la biosfera, va fer possible la realització de models climàtics més acurats.

Anem però a la salinitat dels oceans, una altra de les qüestions globals que la visió de Gaia fa entenedores. Els oceans mantenen una salinitat força constant al voltant del 3,5%, de la qual un 3,0% és clorur de sodi; 1 kilogram d’aigua de mar estàndard conté 19,4 grams de clorur, 10,8 grams d’ió sodi i 0,4 grams d’ió potassi (Margalef, 1977; Segar, 2012). La salinitat del 3,9% del mar Egeu és una de les raons que expliquen la seva productivitat pesquera menor que la del Mediterrani occidental, que té una salinitat del 3,6%. Valors de salinitat

DOI: 10.2436/ 20.1502.01.223

del 5% signifiquen la mort de la majoria de cèl·lules per la deshidratació causada per la pressió osmòtica excessiva. Les sals dissoltes a l’aigua de mar provenen de la sal que hi aboquen contínuament els rius. Els mecanismes principals que es postulen per evitar que la salinitat dels oceans pugi indefinidament són geològics i biològics. Periòdicament, per moviments tectònics es tanquen grans cubetes d’aigua marina que s’evapora dipositant a terra ferma les sals que contenia. Ben a prop en tenim dos casos. A finals de l’Eocè, fa uns 35 milions d’anys, el mar que entrava pel Cantàbric i seguia pel que ara coneixem per depressió de l’Ebre fins a la Catalunya Central es tancà; les sals dipositades per aquell mar s’exploten actualment a Súria i a Cardona, i fins fa pocs anys també a Sallent i a Balsareny (Oms, 1999). Fa només uns 6 milions d’anys, durant l’anomenada crisi del Messinià, el mar Mediterrani es va tancar i assecar quasi completament, amb la consegüent precipitació de les sals. A més dels fets purament geològics, a les plataformes costaneres dels mars tropicals els coralls construeixen grans esculls de carbonat de calci que creixen formant barreres fins a delimitar llacunes d’aigües tranquil·les, progressivament més tancades i salines que acaben per enretirar també quantitats notables de sal del mar. (Lovelock, 1979). El Retba o llac Rosa, situat a 1-2 km terra endins de la costa atlàntica del nord de Dakar, amb la seva entrada subterrània d’aigua marina i la precipitació de la sal al fons del llac exemplifica un altre model funcional de retirada de sals de l’oceà.

Tornem a casa i al present. Al paisatge de Cardona, de Súria i de Sallent, a la comarca de Bages, destaquen els runams salins, anomenats també eufemísticament dipòsits salins, les muntanyes estèrils aixecades amb l’acumulació dels residus abocats per la mineria de potassa. S’estima que el 83% del material dels runams és clorur de sodi o sal comuna; la resta és aigua, terra i components minoritaris. Com a conseqüència no desitjada de l’explotació minera de potassa, queden actualment exposats a l’aire lliure i pendents de restaurar una part del runam Vell a Cardona, el gran runam del Fusteret a Súria que segueix creixent a un ritme d’1,9 milions de tones per any (ICL Iberia, 2024; ICL Iberia, 2025), el runam de la Botjosa a Sallent que s’ha començat a buidar, i el gegantí runam del Cogulló també a Sallent (fig. 1). En

conjunt, els runams salins del Bages sense restaurar, en dades del 2024, acumulen uns 87 milions de tones de residus salins (Vallès, 2024).

Els programes de restauració aprovats per la D.G. de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i vigents per als runams salins del Bages preveuen que, progressivament, aquests residus salins s’aniran retirant mitjançant la seva dilució per convertir-los en salmorra, i que aquesta salmorra concentrada s’enviarà a través del nou col·lector en construcció i s’abocarà al mar Mediterrani davant del Prat de Llobregat (Moreno et al., 2015a; Moreno et al., 2015b; DGQAiCC, 2018a; DGQAiCC, 2018b). Les previsions més optimistes estimen que la comarca de Bages haurà aconseguit desfer-se dels actuals residus salins als inicis del segle vinent, havent utilitzat un volum d’aigua equivalent al de 3 pantans de la Baells ben plens. És clar que aquests terminis infringeixen l’obligació de restauració de les àrees afectades per activitats extractives, i és molt probable que aquest ingent volum d’aigua, que l’any 2024 no estava disponible per a aquest ús miner a la conca del Llobregat, tampoc ho estigui als anys futurs (Badia, 2024).

Si saltem de l’òptica comarcal a la de Gaia, la de la Terra en el seu conjunt, retornar al mar aquests 87 milions de tones de sal resulta ser un despropòsit. L’òptim per a la vida al mar demana retirar periòdicament clorur de sodi de l’aigua, no pas abocar-n’hi més. Salvant les distàncies entre els dos medis fluids, abocar clorur de sodi al mar resulta ser una acció paral·lela a la d’abocar diòxid de carboni a l’atmosfera. La Terra havia retirat aquesta sal del mar, tal com havia retirat el carboni retingut a la matèria orgànica esdevinguda carbó, petroli o gas, els combustibles fòssils. Retornar els runams salins al mar equival a cremar combustibles fòssils i retornar el carboni a l’atmosfera. Abocar més sals al mar és una acció en el sentit oposat al de la regulació de l’homeòstasi del mar, és un error de principi. Fer callar la mala consciència amb l’excusa que el mar és molt i molt gran no capgira els principis, ni canvia les coses. En conclusió, destinar un esforç de com a mínim 75 anys a malbaratar l’aigua dolça de la terra per perjudicar la salut del mar (Álvarez, 2012) és un solemne error de gestió ambiental.

Sí; hi ha l’opció de prescindir del buidat del residus salins i de l’abocament al mar, i anar directament a la clausura dels grans runams salins mitjançant una impermeabilització més

una restauració convencional al damunt, seguint el model que l’any 2010 l’Agència Catalana de l’Aigua va aplicar al runam de Vilafruns (Balsareny) i que caldria realitzar a escala més gran (Vallès, 2024). I potser la sal comuna acumulada als runams ben tapats, tal com estava al subsol abans de la mineria de potassa, tindrà un aprofitament comercial d’aquí a unes dècades o uns segles. Si sabem la lliçó, per què no l’apliquem?

Bibliografia

Álvarez, A. 2012. Umbrales de tolerancia al incremento de salinidad de diversas especies marinas. Centro de Estudios de Puertos y Costas, Cedex, Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Gobierno de España.119 p. Badia, J. 2024. La impossibilitat dels programes de restauració dels runams salins del Cogulló i del Fusteret. In: Montsalat. https://montsalat.cat/Documentacio/Programes%20de%20 restauracio%20impossibles.pdf. 4 p.

DGQAiCC (Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic). 2018a. Informe sobre l’actualització del programa de restauració de l’activitat extractiva Emerika, situada als termes municipals de Sallent i Balsareny (Bages), promogut per Iberpotash SA. 106 p.

DGQAiCC (Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic). 2018b. Informe-proposta sobre el programa de restauració de l’activitat extractiva Roumanie, situada al terme municipal de Súria (Bages), promogut per Iberpotash, SA. 107 p.

ICL Iberia. 2024. Memòria de Sostenibilitat 2023. In: https:// iclgroupv2.s3.amazonaws.com/iberia/wp-content/uploads/ sites/1014/2024/06/MEMORIA-SOSTENIBILITAT-2023-ICLIBERIA_-DEF.pdf. 53 p.

ICL Iberia. 2025. Memòria de Sostenibilitat 2024. In: https:// iclgroupv2.s3.amazonaws.com/iberia/wp-content/uploads/ sites/1014/2025/06/ICL-IBERIA-MEMORIA-2024-CA-V2DEF.pdf. 53 p.

Lovelock, J. 1979. Gaia: A new look at life on Earth. Oxford University Press. Oxford. 148 p.

Lovelock, J. 2000. Homage to Gaia: The life of an independent scientist. Oxford University Press. Oxford. 428 p. [Traducció al castellà: 2005. Homenaje a Gaia. La vida de un científico independiente. Editorial Laetoli, SL. Barcelona. 550 p.] Margalef, R. 1977. El medio líquido. P. 23-37. In: Ecología. Ediciones Omega, SA. Barcelona. 951 p. Moreno, E., Serena, Josep M., Granados Garcia R., Granados Granados R, Leguey M, Santa Marta, A., & Cabrera M. 2015a. Pla de restauració de les instal·lacions d’Iberpotash a Sallent/ Balsareny segons RD 975/2009. ICL Iberia Súria & Sallent. 102 p. Moreno, E., Serena, Josep M., Granados Garcia R., Granados Granados R., Leguey M, Santa Marta, A., & Cabrera M. 2015b. Pla de restauració de les instal·lacions d’Iberpotash a Súria segons RD 975/2009. ICL Iberia Súria & Sallent. 125 p. Oms, O. 1999. La història geològica. In: El medi natural del Bages i el Moianès. https://elmedinaturaldelbages.cat/geologia/historiageologica/hist-geologica/. (data de consulta: 10 gener.2025) Segar, D. 2012. The introduction to ocean sciences. Chapter 5. Library of Congress. 3rd Edition. https://web.archive.org/ web/20160325060308/http:/www.reefimages.com/oceans/ SegarOcean3Chap05.pdf. 28 p.

Vallès, F. 2024. Història i futur de la gestió dels residus salins del Bages. In: Montsalat. https://montsalat.cat/Documentacio/ Hist%C3%B2ria%20i%20futur%20gesti%C3%B3%20 residus%20salins%20del%20Bages.pdf. 65 p.

Figura.1 - Runam salí del Cogulló (Sallent), vessant sud

NOTA BREU

Oncostema peruvianum (Asparagaceae), espècie naturalitzada a Catalunya

Oncostema peruvianum (Asparagaceae), a naturalized species in Catalonia

1 Plaça Lledoners, 8. 17004 Girona.

2 Avinguda Onze de Setembre, 31. 08600 Berga.

Narcís Vicens 1 & Pere Aymerich 2

Autor per a la correspondència: Narcís Vicens. A/e: nvicens@gmail.com

Rebut: 02.11.2025. Acceptat: 10.12.2025. Publicat: 31.12.2025.

Oncostema peruvianum (L.) Speta

Gironès: Girona, les Pedreres, UTM DG8548, 130 m, marge de prat sec voltat de matollar mediterrani calcícola, 16-IV-2025 (figs. 1-2); Girona, el Calvari-Torre Gironella. UTM 31T DG8648, marge de feixes cultivades amb olivera, envoltades per brolla calcícola, 160 m.

El gènere Oncostema Raf. inclou uns quants tàxons de distribució mediterrània meridional que tradicionalment havien estat adscrits a Scilla L. Aquí adoptem el criteri d’acceptar aquest gènere, sobre la base de treballs genètics recents (Özüdoğru et al., 2022), com es fa a la base de dades Euro+Med (2025). Tot i això, encara no hi ha consens sobre aquesta qüestió, de manera que altres bases de dades florístiques de referència (POWO, 2025) encara no separen

Oncostema de Scilla. Tampoc hi ha consens sobre el nombre d’espècies que integra Oncostema, que serien 10 segons Euro+Med (2025), però altres tractaments redueixen el nombre i consideren que la major part són formes d’Oncostema peruvianum (L.) Speta.

Oncostema peruvianum és un geòfit de floració primaveral autòcton del nord d’Àfrica i del sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica. Aquesta planta ha estat cultivada en jardineria des de molt antic i es pot naturalitzar, factor que desdibuixa el coneixement de la seva àrea de distribució primitiva. Es considera al·lòctona en altres zones mediterrànies i a Gran Bretanya, així com també a Austràlia i Nova Zelanda (POWO, 2025). A la península Ibèrica ha estat considerada com a autòctona al sud de Portugal i Andalusia occidental, però al·lòctona a Catalunya i en altres zones (Almeida da Silva & Crespi, 2013). Igualment, s’accepta que és introduïda i lo-

Fig. 1. Aspecte general del nucli de les Pedreres.

Fig. 2. Detall de les fulles i inforescències.

N. VICENS & P. AYMERICH

calment naturalitzada al Llenguadoc i Provença, en antigues zones cultivades i garrigues periurbanes (Tison et al., 2014).

Pel que fa a Catalunya, sembla que fins ara hi havia una sola observació fiable i publicada d’aquesta planta com a escapada de cultiu. Es va fer a finals del segle XX a Cadaqués (Alt Empordà), concretament en un torrent vora el mas de la Sala, entre el poble i Cala Jóncols (Franquesa, 1995, sub Scilla peruviana L.). Sobre la base d’aquesta informació, Oncostema peruvianum s’ha catalogat com a espècie al·lòctona casual (sense poblacions viables conegudes) a Catalunya (Aymerich & Sáez, 2019; Sáez & Aymerich, 2021). Se’n coneixen un parell més de referències antigues de mitjan segle XIX, que corresponen amb seguretat a plantes cultivades al monestir de Montserrat (Nuet & Panareda, 1993) i molt probablement també amb aquest caràcter a la rodalia de Mataró (Salvañà, 1858 in Giménez, 2002). Aquestes dades s’han recollit en algunes publicacions (Almeida da Silva & Crespi, 2013) i bases de dades (Exocat, 2025), cosa que podria generar confusions sobre l’extensió de la presència d’aquesta planta a Catalunya.

Amb aquesta nota aportem dues noves localitats d’Oncostema peruvianum, descobertes en zones suburbanes del nordest de la ciutat de Girona. Es tracta de petits nuclis que persisteixen des de fa uns anys i que aparentment es multipliquen de forma vegetativa, de manera que es poden qualificar com a poblacions autosostenibles a mitjà termini. Aquesta informació permet modificar l’estatus fins ara conegut d’O. peruvianum a Catalunya, que passa de ser una espècie al·lòctona casual a naturalitzada. El seu estatus seria similar al ja conegut al Llenguadoc i Provença, on manté nuclis naturalitzats en ambients més o menys antropitzats.

A la localitat de les Pedreres es coneixen dues agrupacions de l’espècie, una amb 6-7 plantes i l’altra amb 2-3, mentre que al Calvari se n’ha observat només una de 5-6 plantes. Sembla que aquests nuclis poden derivar d’abocaments de restes de jardí fetes en una època indeterminada i des de ca-

ses de l’entorn. Les Pedreres és actualment una zona de lleure destinada al passeig, sobre antigues feixes, en les quals fa dècades hi havia hagut barraques de pedra. El nucli del Calvari es situa en unes feixes amb oliveres pròximes a una zona urbanitzada poc endreçada. En tots dos llocs Oncostema es fa en herbassars baixos de tipus ruderal, al contacte amb garrigues calcícoles.

Referències

Almeida, R.M. & Crespi, A.L. 2013. Scilla L. P. 145-156. In: Rico, E.; Crespo, M.B.; Quintanar, A,; Herrero, A.; Aedo, C. (eds.) Flora iberica. Vol. XX. Real Jardín Botánico, CSIC, Madrid. 651 p. Aymerich, P. & Sáez, L. 2019. Checklist of the vascular alien flora of Catalonia (northeastern Iberian Peninsula, Spain). Mediterranean Botany, 40: 215-242.

Euro+Med. 2025. Oncostema. Disponible a: https://europlusmed. org/cdm_dataportal/taxon/c30c0e37-e8b2-4171-852c7dbcf32f552e [Data de consulta 10 octubre 2025]

EXOCAT. 2025. Scilla peruviana. Disponible a: https://exocatdb. creaf.cat/base_dades [Data de consulta 10 octubre 2025]

Franquesa, T. 1995. El paisatge vegetal de la península del Cap de Creus. Arxius de la Secció de Ciències, CIX. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 628 p.

Giménez. I. 2002. Análisis fito-bibliográfico del Catálogo de la Flora de Mataró y su zona hecho por el Dr. Salvañá en 1858. Actas del I Congreso Español de Biogeografía: 37-50.

Nuet, J. & Panareda, J.M. 1993. Flora de Montserrat. Vol. 3. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 205 p. Özüdoğru, B., Aygören, D., Tankahya, B. & Yildirim, H. 2022. Phylogeny, biogeography, and character evolution in the genus Scilla s.l. and its close relatives Chionodoxa, Gemicia, Pu schkinia, and Prospero (Asparagaceae). Plant. Systematics and Evolution, 308(44): 1-16.

POWO. 2025. Scilla peruviana. Disponible a: https://powo.science. kew.org/taxon/urn:lsid:ipni.org:names:540971-1 [Data de consulta 10 octubre 2025]

Tison, J.M., Jauzein, P. & Foucault, B. 2014. Flore de la France méditerranéenne continentale. Naturalia Publications. Turriers. 2078 p.

IN MEMORIAM

In Memoriam, Amador Viñolas Saborit

(17 d’octubre de 1945, Barcelona – 2 de març de 2025, Barcelona)

Juli Pujade-Villar 1

1 Universitat de Barcelona. Facultat de Biologia. Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. Avda. Diagonal, 643. 08028-Barcelona, Catalunya.

Rebut: 10.12.2025. Acceptat: 11.12.2025. Publicat: 31.12.2025.

El nostre amic, i l’amic de molta gent, Amador Viñolas Saborit, ens ha deixat a l’edat de 79 anys aquest març passat de forma sobtada, plàcidament dormint una nit de dissabte a diumenge. Teníem el costum, des de fa anys, d’esmorzar junts cada diumenge, ja que vivíem al mateix bloc (ell s’estava en un pis situat més amunt que el meu). El 2 de març de l’any passat, com que no el vaig trobar al portal i no va respondre les trucades de mòbil que li vaig fer, vaig anar a casa seva i, dissortadament, el vaig trobar dormint eternament. Recentment, el 2023, va ser nomenat Soci d’Honor de la Institució Catalana d’Història Natural. En l’acte de nomenament ja vam exposar que la seva trajectòria justificava sobradament l’honor que va rebre (Pujade-Villar, 2023). En aquell moment, entre altres coses, ja vam destacar la seva producció científica que, en resum, consta de: (i) un total de 257 treballs d’entomologia (incloent-hi llibres, monografies i notes), la qual cosa representa més de 4.850 pàgines impreses [si incloem els treballs publicats durant el 2024: Viñolas et al. (2024), Viñolas & Muñoz-Batet (2024a, b) i Viñolas & RecaldeIrurzun (2024)], (ii) un total d’11 gèneres/subgèneres descrits, i (iii) un total de 100 espècies/subespècies noves en l’àmbit mundial (bàsicament de les regions paleàrtica, neotropical, tropical i asiàtica). Li han dedicat com a mínim tres espècies de coleòpters (Pep Muñoz, pers. com.): Gastrallus vinyolasi Es-

pañol, 1991, Ernobius vinolasi Novoa & Baselga, 2000 (sinonimitzada amb Ernobius fulvus C. Johnson, 1975 per Viñolas (2018)) i Ectateus vinolasi Iwan 2014 (Español, 1991; Novoa & Baselga, 2000 i Iwan, 2014, respectivament).

Hem decidit que l’in memoriam de l’Amador sigui la veu oberta dels seus amics, perquè la seva extraordinària vida científica ja ha estat publicada i també perquè la família va preferir celebrar el seu comiat en una ambient estrictament familiar. Malgrat que he procurat fer-l’ho arribar a totes les persones que, segons el meu criteri, els podia interessar, demano disculpes si algú que hauria volgut participar-hi no ho ha fet perquè no s’ha assabentat que podia fer-ho.

He organitzat els textos rebuts col·locant primer els dels amics en ordre alfabètic i després els de les institucions. El present in memoriam s’acaba amb la meva dedicatòria.

Blas Esteban, Marina (Catedràtica jubilada d’Entomologia, Departament Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona)

Conocí a Amador en la segunda mitad de los años 70, en las famosas reuniones de los sábados auspiciadas por el Dr.

J. PUJADE-VILLAR

Español, entonces Director del Museo de Zoología. Estas reuniones facilitaban el encuentro entre entomólogos aficionados y profesionales, y su finalidad era clasificar e intercambiar especímenes de insectos así como mostrar las últimas capturas y novedades de todo tipo.

Amador, entomólogo autodidacta, dedicaba con gran pasión su tiempo libre a la captura, preparación y estudio de insectos, en especial de coleópteros. A su vez, durante muchos años compaginó su afición con su dedicación a la tarea de editor de libros y revistas relacionados con la Historia Natural.

Fruto de los estudios indicados, son los numerosos trabajos publicados sobre varios grupos de coleópteros, en especial de Tenebrionidae y Anobiidae, dos grupos de los que era considerado un buen especialista.

A lo largo de los años se forjó una buena amistad entre los dos, colaborando en diversos proyectos, entre los que cabe destacar la fundación de la Asociación Europea de Coleopterología en 1987, que se mantuvo 25 años. Durante este periodo formó parte de la Junta Directiva y era el encargado de la edición de las publicaciones de dicha Asociación, cuya sede física fue el antiguo Departamento de Biología Animal, actualmente denominado Departamento de Biología Evolutiva, Ecología y Ciencias Ambientales (BEECA) de la Universidad de Barcelona.

Al margen de la parte científica, Amador Viñolas era una buena persona, que siempre estaba dispuesto a ayudar a sus amigos y colegas. Estuvo muchos años ligado al Museo de Zoología de Barcelona, aunque también mantenía muy buenas relaciones con el Departamento de Biología Animal de la Universidad de Barcelona y con otros Departamentos de la Facultad de Biología de la U.B.

Boada, Martí

(Naturalista i escriptor, Professor en Ciències Ambientals de la Universitat Autònoma de Bellaterra)

L’Amador Viñolas el recordo no com un bon home, sinó com un home bo, d’expressió facial explícita i somriure afable en el tracte, motivadíssim en l’estima i defensa de la natura.

Havia compartit moments entranyables amb ell, el mestre Salvador Filella i en Francesc Vallhonrat, home de bonhomia permanent.

Mes enllà de l’entomòleg de nas fi, estava molt motivat en la conservació del medi.

Havíem compartit diferents sortides. Recordo especialment les que vam fer pel Montseny, pels voltants de Vilamajor, uns paratges amb els quals tenia una vinculació especial.

El seu record és un referent molt positiu per a mi.

Bouhraoua, Rachid Tarik

(Professeur en Foresterie, Université de Tlemcen, Algérie)

Toutes mes condoléances et désolé de vous écrire à ce moment difficile lorsqu’on perd une personne considérée plus d’un ami.

Je suis désolé encore.

J’espère que vous dépassez cette étape difficile.

Bon courage

Dantart, Jordi

M’acabo d’assabentar de la mort de l’Amador Viñolas. Em sap molt greu. Aquest hivern, he tingut força contacte amb ell pel tema del Butlletí de la Societat Catalana de Lepidopterologia i he pogut comprovar que no estava gens bé de salut. Tot i això, ha volgut fer un esforç, i la publicació ha arribat a bon port com totes les anteriors. El butlletí 115 ha estat el que ens ha deixat en herència als companys de la SCL i, per tot plegat, sempre li estarem molt agraïts. Descansi en pau.

Espadaler Gelabert, Xavier (Professor jubilat del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del CREAF)

Des d’aquelles Primeres Jornades de Prospecció Biològica al Solsonès (CG64, CG73) de primers de juny del 2010, els darrers 15 anys havíem fet força sortides plegats. Tot i les moltes discrepàncies que teníem, sempre ens vam respectar tal com érem. Memòria prodigiosa com la seva no n’he conegut cap. Tant pels noms de les bestioles com pels fets i detalls de les persones. Ja t’he trobat a faltar.

Galante, Eduardo & Micó, Estefanía (Universitat d’Alacant)

La relación de Amador Viñolas con el Instituto de Investigación CIBIO, Universidad de Alicante, se inició en los años 1999-2001 colaborando con el estudio sobre Tenebrionidae de la Tesis Doctoral de Mª del Carmen Cartagena Belchí. Desde entonces nunca se perdió el contacto entre Amador y el CIBIO, habiendo participado en el proyecto coordinado por nuestro instituto de investigación sobre el Atlas y el Libro Rojo de los Invertebrados de España, donde fue autor de las fichas de especies de Tenebrionidae amenazadas. Asimismo estuvo directamente implicado en las jornadas para la elaboración de la Lista Roja de los escarabajos saproxílicos Mediterráneos de la UICN, celebradas en la Universidad de Alicante en 2018 y organizadas por la Oficina del Mediterráneo de la UICN en colaboración el CIBIO.

Desde 2014, su vinculación con el instituto CIBIO se estrechó, colaborando en los proyectos relacionados con los coleópteros saproxílicos, donde su labor fue imprescindible para la identificación de los coleópteros Ptinidae, y de entre ellos, más concretamente los “antiguos” Anobiidae, procedentes de áreas protegidas como el Parque Nacional de Cabañeros (Ciudad Real), El Àrea Natural del Rebollar y de la Sierra de las Quilamas (Salamanca), El Parque Natural

de Las Batuecas-Sierra de Francia (Salamanca), El Parque Natural de Sierra Espadán (Castellón) y el de la Font Roja (Alicante), entre otros. Durante los últimos 10 años fueron muchas las ocasiones en las que recurrimos a Amador para pedirle ayuda en la identificación de estos grupos de insectos y siempre su respuesta fue positiva y, sobre todo, extraordinariamente generosa. Amador era de las pocas personas con la que siempre podías contar, independientemente de lo ocupado que estuviera. Para nosotros, su ayuda trascendió el valor de su aportación como taxónomo, aportando y contagiando siempre su pasión por los insectos. Nuestras palabras no pueden ser más que de enorme gratitud por su ayuda como científico y su afabilidad como persona.

Goula, Marta

(Professora jubilada del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències ambientals de la Universitat de Barcelona)

L’Amador (o en Vinyoles, sovint l’anomenàvem pel cognom) em va fer sempre la impressió d’una persona incansable, que no s’ho pensava dues vegades abans de comprometre’s amb una nova tasca. Això sí, havia de ser relacionada amb els seus estimats insectes, o bé amb l’edició. La seva pulcritud en els dos àmbits era proverbial, i naturalment, imprescindible per reeixir en ambdues. Conversador inesgotable, estava al corrent del que es coïa aquí i allà, i això li permetia establir contactes i acords amb gent ben diversa. El seu traspàs deixa un buit innegable a l’entomologia catalana, i el recordarem amb afecte.

Jeremías, Xavier (Dermatòleg)

Amb ell vaig tenir una amistat durant més de 30 anys, compartint la nostra passió pels escarabats i l’afició pels trens elèctrics en miniatura. Cada primer diumenge de mes ens retrobàvem per esmorzar a l’estació de França per parlar i recolzar la nostra amistat. Ens teníem una estimació sincera i respecte mutu, i encara que tenia un caràcter difícil, entre nosaltres no vàrem discutir mai. Hem perdut un científic de primer nivell!

Descansa en pau amic de l’ànima.

Macià, Ramon

Que podria dir de l’amic Amador Viñolas? Segurament, moltes coses. Algunes bones, altres potser no tant, però tots tenim els nostres defectes, que, al cap i a la fi, formen part de la nostra manera de ser.

Vaig conèixer més de prop l’Amador a mitjans dels anys vuitanta. Ens havíem vist abans, però sense gaire interacció. La nostra relació més directa va començar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, on compartíem espai, coneixements i feina, no exempta de discussions. Ell, amb els seus

escarabats, i jo, amb les meves papallones. Sovint em deia que les escates de les meves arnes empastifaven els seus escarabats, i d’aquí naixia la nostra dialèctica. No calia gaire per fer-lo emprenyar, i aleshores jo li deia que era un barrufet rondinaire. Però mai arribava la sang al riu: tot es resolia amb un esmorzar o anant a dinar.

Rondinaire, sí, tossut, també. Però darrere d’aquell caràcter hi havia una gran persona, disposada a ajudar si podia, compromesa amb la seva feina, bona coneixedora dels coleòpters i autora prolífica de nombrosos treballs. La seva pèrdua és gran, tant per al Museu com per a mi i per a tots els seus companys.

No soc gens amant de parlar d’un difunt; no hi ha res com allò que li pots dir en vida.

Amador, amic meu, descansa en pau, i que els teus escarabats t’acompanyin en una altra vida o allà on siguis.

Masó, Albert (Biòleg i fotògraf de natura)

Encara que tinc anècdotes entomològiques com ara collaboracions teves en la recerca de lepidòpters, com que la majoria segurament parlarà d’escarabats, he escollit una aventura ornitològica com a prova del teu interès naturalista global. Fa molts i molts anys, a la dècada dels 70 del segle -i millenni- passat, quan els dos érem joves, recordo una excursió al delta de l’Ebre en què anàvem en una barca sense quilla avançant amb la perxa, i tu et vas quedar a l’Encanyissada camuflat dins de l’aigua en una espècie de bota de les que feien servir els caçadors, però tu només anaves armat amb una filmadora. Els altres vam tornar a la casa verda, però tu vas dir que no vinguéssim a buscar-te fins el capvespre perquè volies que s’acostessin molts ocells. Al final vas aconseguir filmar diverses espècies, i d’una d’elles en Salvador Filella ens va dir que era nova per al delta, cosa que et va posar contentíssim, i vas estar molt orgullós de la teva descoberta.

Mateos, Eduardo

(Conservador del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona)

Conocí a Amador en una de sus tantas visitas a la Facultad de Biología de la Universidad de Barcelona, hablando de coleópteros. Como no. Su entusiasmo por estos insectos y su predisposición a trabajar con ellos hizo que compartiéramos algunas publicaciones. Pronto noté que era un buen naturalista, un buen taxónomo, una buena persona. Descanse en paz.

Monujos, Isabel

(Secretària de la ICHN, jubilada)

Què dir de l’Amador! El vaig conèixer des de l’àmbit de la Secretaria de la Institució. Malgrat el seu caràcter dificilot, era una persona molt afable. Vam compartir converses i fei-

J. PUJADE-VILLAR

na. Sempre puntual i rigorós, molt implicat en la seva feina, atent i afectuós. El recordaré sempre amb l’afecte que em va dedicar i que va dedicar a la ICHN. Fins sempre, Amador!

Muñoz Batet, Josep

El passat mes de març ens deixà l’Amador Vinyoles Saborit, als 79 anys.

Interessat de sempre per la natura, va començar dedicant-se a l’ornitologia acompanyant als germans Maluquer, cosa que el va portar a freqüentar el Museu de Zoologia de Barcelona, avui en dia anomenat Museu de Ciències Naturals, del qual ha estat col·laborador durant cinquanta anys

Allà va conèixer el Francesc Español, qui el va afeccionar als coleòpters, sobretot de les famílies Tenebrionidae i Anobiidae (avui en dia Ptinidae), que eren a les que es dedicava especialment el Dr. Español.

Dotat d’un talent natural pel dibuix i amb una vista i un pols excel·lents va fer nombrosos treballs sobre aquestes famílies, primer amb el Dr. Español i després ja en solitari. A partir dels anys 2000 va participar en l’estudi dels coleòpters de gairebé tots els parcs naturals catalans i en l’Atlas y Libro Rojo de los invertebrados de España

A part de l’entomologia, també era un apassionat del maquetisme

L’any 2023 va ser anomenat Soci d’Honor de la Institució Catalana d’Història Natural.

Sobre la seva persona, podem dir que d’entrada tenia un caràcter difícil, però que quan aconseguies guanyar-te la seva confiança sempre estava a punt per ajudar-te en el que fos (entomologia, macrofotografia, informàtica, muntar publicacions, etc.). La mort el va sorprendre dormint i el va privar de fer vuitanta anys (els faria l’octubre), que li feia una especial il·lusió.

Nassima, Sellam

(Université d’Amar Thelidji, Faculté des sciences, Laghouat. Algérie)

Je suis très attristée par cette mauvaise nouvelle ; d’ailleurs, j’ai trop pleuré. J’ai aimé trop Amador. C’était une personne sympathique, compétente et généreuse. Il a aidé beaucoup de jeunes chercheurs. Paix à son âme. On vous aime Amador. Repose en paix.

Ninot Sugrañes, Josep Maria

(Professor Titular de Botànica del Departament Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona)

Jo l’havia tractat bastant, en la seva tasca d’editor, que feia molt bé. També sé que ha fet una gran tasca en taxonomia d’artròpodes. I també havia gaudit dels seus comentaris variats, sovint mordaços... El trobarem a faltar, segur.

Prieto Piloña, Fernando & Pérez Valcárcel, Javier (Editores de la revista Arquivos Entomolóxicos, Galicia)

Lamentamos mucho el fallecimiento de Amador Viñolas, tan inesperado al menos para nosotros. Casi tan inesperado como que, en su momento, un entomólogo de su categoría decidiese publicar alguno de sus trabajos en nuestra modesta revista, lo que terminó nada menos que con casi una treintena de colaboraciones, a lo largo de las cuales hizo siempre gala de un trato exquisito y cordial durante el proceso editorial. Le echaremos mucho de menos, pero ahora lo más importante es hacer llegar a sus familiares, compañeros y amigos nuestro pesar por su pérdida.

Recalde Irurzum, Iñaki

Lo visité hace unas semanas y no me sorprende la noticia. Lo vi mal. No podremos evitar acordarnos de él quienes le hemos conocido.

Roca-Cusachs, Marcos (PhD University of New South Wales, Sydney, Australia)

Amador, vas ser un bon amic i un bon mentor. Mai deixaves de sorprendre. Et trobarem a faltar.

Rubio, David (Ibertrac)

Quina gran pèrdua… Em sento orfe. Me l’he estimat molt. Estic content que almenys aquestes últimes setmanes l’he anat trucant, per si necessitava res. Descansi en pau al paradís dels coleòpters amb el seu estimat doctor Español.

Torrellas Marina & Ceballos, Carlos (Servei de Control de Mosquits)

Us acompanyem en el sentiment. Hauria estat tot un honor haver pogut conèixer l’Amador en persona. Més d›un membre del Servei de Control de Mosquits ha ampliat els seus coneixements, especialment sobre coleòpters, a través de les seves múltiples aportacions al món de l’entomologia. Us agraïm les darreres publicacions que heu fet al butlletí, a través de les quals hem tingut l’oportunitat de conèixer una mica millor la vostra trajectòria vital i professional.

Sáez Gonyalons, Llorenç (Professor Titular del Departament de Biologia Animal, Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona)

Gràcies, Amador. Som molts els que hem estat uns afortunats per haver compartit amb tu, al llarg d’anys, la teva ex-

periència no només com a científic i naturalista, sinó també com a editor perfeccionista i entusiasta. Aquesta actitud ve de lluny, potser la tenies des de la teva fase inicial en què et vas interessar per les algues marines (podria haver començar al “Es Canyaret de Lluc Alcari?... un paradís –com tu i jo sabem–) fins a la passió final pels coleòpters. Mai es perdrà tot el que has aportat, ni el que has inspirat a moltes persones.

Santos, Xavier (Professor jubilat)

L’estiu de 2005, un gran incendi al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt em va obrir les portes per a treballar amb l’Amador. Jo buscava un especialista en coleòpters. El dia que vaig conèixer l’Amador en les antigues instal·lacions del Museu de Zoologia, vaig saber que l’havia trobat. L’Amador estava ple de vitalitat i d’entusiasme parlant d’escarabats, i en tenia uns amplíssims coneixements, malgrat el repte de treballar amb un grup hiperdivers. Treballar amb ell sempre va ser senzill, també per als meus estudiants de màster amb qui va compartir companyia i hores sota la lupa binocular. El resultat d’aquells anys de col·laboració han estat quatre articles científics. Amb la seva pèrdua es trenca un motlle de persona original, amb un perfil únic, molt motivada en el seu treball i per a la recerca. Descansi en pau.

Selfa, Jesús

(Catedràtic del departament de Zoologia de la Universitat de València)

Juli, em deixes gelat. Ho lamento molt de debò. Sembla que els millors se’n van abans d’hora, i Amador era un d’ells.

Soler Padern, Joaquim

L’entomologia no tornarà a ser el mateix sense ell. Per a mi era un gran amic i un dels grans entomòlegs dels últims temps. Malgrat el seu caràcter, tenia un gran cor i això no cal explicar-ho a qui el coneixia. He de dir que m’alegra que la seva mort hagi estat tan sobtada, perquè almenys no ha sofert, i ha mort amb plenes facultats mentals, encara que les físiques cada dia les tenia més minvades. Si hagués viscut més anys, hauria patit molt per aquesta raó a causa del seu caràcter. L’últim cop que el vaig veure va ser en el dinar que vam fer amb en Pep i en Martí després del teu aniversari, al que no vaig poder assistir. El vaig trobar molt desmillorat i decaigut, no l’havia vist mai així, ha deixat de patir. Ja li tocava després de tot el que va haver de viure en contra de la seva voluntat. M’agradaria poder assistir al seu enterrament; serà l’última excursió que podré fer amb ell encara que no sigui per anar a buscar coleòpters. Rep una forta abraçada

Yélamos, Tomàs (Entomopraxis)

Vaig conèixer l’Amador Viñolas al Museu de Zoologia pels volts de 1980 quan preparava la tesina amb l’ajuda del Dr. Francesc Español i del Sr. Joan Vives. Ben aviat vam tenir una bona amistat que va transcendir a l’àmbit familiar amb la seva muller Pilar Marfà i els seus fills Amador, Carlota i Lluís, amb els quals vam fer moltes sortides arreu i vam compartir estades a la seva residència a Prats i Sansor (Cerdanya), amb la meva dona Pepita Pena i el nostre fill Oriol. Amador sempre estava disposat a ajudar en qualsevol qüestió i era una persona molt rica en iniciatives. Personalment em va ajudar molt en la confecció de la tesi doctoral (1985). Tots dos vam tenir la idea de fundar l’Asociación Europea de Coleopterología i més tard l’editorial Argania Editio, amb la qual vam publicar diversos llibres de temàtica entomològica. Durant molts anys havíem anat junts els dissabtes al Museu, on s’aplegava gran nombre d’entomòlegs al voltant de la figura del Dr. Español i del Sr. Vives. Aquells dissabtes eren els dies que tots plegats carregàvem les bateries de l’entomologia gràcies a l’energia que irradiaven aquells dos vells mestres inoblidables. També recordo molt especialment dues excursions memorables, una al Marroc amb una bona colla d’entomòlegs (Joan Vives, Jordi Ribes, Eva Ribes, Xavier Vázquez, Carles Hernando...) i una altra tots dos sols, a Almeria, per parlar dels nostres temes amb el Dr. Antonio Cobos, una gran figura de l’entomologia del segle passat.

L’empremta personal de l’Amador va ser d’amistat i collaboració constant des del 1980, sempre al voltant de l’entomologia. Una persona que mai no va tenir un no a qualsevol mena de col·laboració en tot allò que se li pogués demanar. Ha marxat un gran amic, un gran entomòleg i un collaborador en tot.

Equip de la col·lecció d’Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Berta Caballero, Irene Lobato, Neus Brañas, Jorge Mederos & Sergi Gago)

La col·lecció d’Artròpodes del Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha perdut un dels seus puntals. L’Amador va introduir-se en el món dels coleòpters als anys 80 de la mà de Francesc Español. La seva intensa dedicació i gran passió per l’entomologia el va convertir en un dels grans coneixedors del comportament i la classificació dels coleòpters del nostre país. Des del Museu volem lloar la seva gran dedicació i passió en els 50 anys de col·laboració en l’estudi dels escarabats, agraint-li, de tot cor, la inestimable tasca feta per nodrir i posar en valor la col·lecció de coleòpters del Museu. Per nosaltres, ha estat un mestre, un guia científic i un bon amic. Amador, et robarem a faltar. Consulteu també https:// blog.museuciencies.cat/2025/03/amador-vinolas-saborit1945-2025-50-anys-de-collaboracio-amb-el-museu/

J. PUJADE-VILLAR

ICHN (Institució Catalana d’Història Natural)

Ahir, 2 de març de 2025, va morir l’Amador Viñolas Saborit, mentre dormia, a l’edat de 79 anys. Una persona entregada a la entomologia que ha treballat durant moltíssims anys per a la ICHN sovint des de l’anonimat, com a coeditor i en la composició de les publicacions periòdiques de l’entitat. Per això va rebre el reconeixement com a soci d’honor de la ICHN l’any 2023. Un gran amic que ens ha deixat. Descansa en Pau.

Pujade-Villar, Juli (Catedràtic d’Entomologia, Departament Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona)

Vaig conèixer l’Amador quan tenia 19 anys, al Museu de Zoologia. Ara en tinc 65. Ell treballava amb el Dr. Español mentre jo estava estudiant les gales de la col·lecció Vilarrúbia. Allà hi havia molts erudits entomòlegs, Tomàs Yélamos, Jordi Ribes, Joan Vives, JJ Pérez de Gregorio, Albert Masó, entre molts d’altres. Era un moment dolç per la entomologia catalana en què cada dissabte al matí hi havia una ebullició de projectes, estudis, consultes, discussions, programació d’excussions, revisions de col·leccions, propostes, treballs, etc.

Des del primer moment vam congeniar i vam col·laborar. Les vivències viscudes tenen un balanç molt positiu, malgrat les nostres diferències, que no eren pas poques. Vaig patir el seu caràcter, a cops agre, i vaig veure com lluitava per tenir uns ingressos desprès que l’empresa tèxtil on treballava va haver de tancar. Va ser una persona amb molt coratge i ofici, un lluitador que va trobar un modus vivendi relacionat amb la biologia (edició de llibres, determinació d’insectes plaga, i projectes relacionats amb la conservació d’espais naturals).

No sabia dir ‘no’ quan se li demanaven ajuda, i de fet va ajudar a moltíssima gent.

Més tard va instal·lar-se a l’àtic del bloc on visc, i es van fer encara més forts els lligams que teníem. Cada diumenge anàvem a esmorzar plegats i conversàvem sobre molts temes, sovint lligats a l’entomologia, i mai sobre política, perquè aquí discrepàvem massa.

Va ser un molt bon amic, el millor que pots tenir. Ha estat un brillant coleopteròleg que no va saber fer compatible l’entomologia i la vida familiar. Una llàstima!

Descansa en pau, amic meu.

Bibliografia citada

Español, F. 1991. Tres nuevos Gastrallus Jacq. du Val (Coleoptera, Anobiidae) de la fauna del África Central. Miscelania Zoologica, 15: 133-136.

Iwan, D. 2014. New Species of the Ectateus Generic Group (Tenebrionidae: Pedinini). Annales Zoologici, 64: 597-604. Novoa, F. & Baselga, A. 2000. A new species of Ernobius Thomson (Coleoptera: Anobiidae: Ernobiinae) from the Cíes Islands, Spain. The Coleopterists Bulletin, 54(3): 403-407.

Pujade-Villar, J. 2023. Amador Viñolas Saborit, Soci d’Honor 2023. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 87 (4): 257273.

Viñolas, A. 2018. Nuevos datos sobre la validez específica de Ernobius vinolasi Novoa & Baselga, 2000 (Coleoptera: Ptinidae: Ernobiinae). Arquivos Entomolóxicos, 19: 75-80.

Viñolas, A. & Muñoz-Batet, J. 2024a. Los Ernobiinae de la Península ibérica e islas Baleares. 2a nota. El género Ernobius C.G. Thomson, 1859 (Coleoptera: Ptinidae). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 88 (2): 105-123

Viñolas, A. & Muñoz-Batet, J. 2024b. Euophryum rufum (Broun, 1880) nueva cita para Cataluña (Curculionidae: Cossoninae; Pentarthrini). Butlletí de la Institució Catalana d’Història

Natural, 88 (4): 177

Viñolas, A. & Recalde-Irurzun, J.I. 2024. Primeras citas del género Colon Herbst, 1797 (Coleoptera: Colonidae) para Navarra, Península Ibérica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història

Natural, 88 (4): 193-194

Viñolas, A , Soler, J. & Muñoz-Batet, J. 2024. Los coleópteros del Parque Natural del Montseny. Monografies de la Institució Catalana d’Història Natural, 6. 201 p.

Butlletí ICHN 89 (4), 2025

GEA, FLORA ET FAUNA

XAVIER ESPADALER & ROGER VILA

Pheidole rosae Forel, 1901 crosses the Atlantic: a third exotic Pheidole in Barcelona, Spain (Hymenoptera: Formicidae)

Pheidole rosae Forel, 1901 creua l’Atlàntic: un tercer Pheidole exòtic a Barcelona, Espanya (Hymenoptera, Formicidae) 3

NOEL MATA-CASANOVA & JULI PUJADE-VILLAR

Description of Melanipinae n. subf. with description of a new species of Nebulovena (Hymenoptera: Cynipodea: Figitidae)

Descripció de Melanipinae n. subf. i d’una nova espècie de Nebulovena (Hymenoptera: Figitidae) 17

MARC SOLÀ & PERE AYMERICH

Aportacions a la flora del Berguedà

Contributions to the flora of Berguedà 27

RAFAEL CARBONELL FONT

Un nou Ammoplanus Giraud (Hymenoptera: Crabronidae)

A new Ammoplanus Giraud (Hymenoptera: Crabronidae) 41

JOSEP M. RIBA-FLINCH

Expansió de Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Scolytinae) per tot el massís de Cadiretes (Girona, NE Spain)

The expansion of Xylosandrus compactus (Eichhoff, 1876) (Coleoptera: Scolytinae) throughout the Cadiretes massif (Girona, NE Spain) 47

JORDI COMAS & EDUARD VIVES

Descripció d’una nova espècie d’Aphaenops Bonvouloir (Coleoptera: Carabidae: Trechini) de la Conca de Dalt (Catalunya, Espanya)

Description of a new species of Aphaenops Bonvouloir (Coleoptera: Carabidae: Trechini) from the Conca de Dalt (Catalonia, Spain) 55

GABRIEL MERCADAL & LLUÍS MERCADAL

El fons inèdit del Dr. Oriol de Bolòs, un recurs clau per a l’estudi de la vegetació dels Països Catalans

The unpublished archive of Dr. Oriol de Bolòs, a key resource for the study of vegetation in the Catalan Countries

LLUÍS BENEJAM, ALBERT BURGAS, JOAN BUDÓ, MARTA BALL-LLOSERA, JOSEP MARIA BAS, MALGORZATA BLICHARSKA , DANI BOIX, SANDRA BRUCET, ALBERT CAMPSOLINAS, PAU FEDERICO, JOAN FONT, ANNA MENCIÓ, PERE PONS, XAVIER PUIG, CARLES ROQUÉ, SIMON RYFISCH, JORDI SALA, SALVADOR SALVADOR & MARC FRANCH

L’Albera com a unitat funcional: aspectes naturals més destacats i reptes per a la seva conservació

The Albera as a functional unit: most outstanding natural aspects and challenges for its conservation

CARLOS PRADERA, XAVIER CARDETE, ALBERT BLANCO & GABRIEL TROIANO

Paneroles domiciliàries (Insecta: Blattodea) al Principat d’Andorra: espècies, distribució i implicacions per a la salut pública Domiciliary cockroaches (Insecta: Blattodea) in the Principality of Andorra: species, distribution and implications for public health

FEDE GARCÍA, AMONIO DAVID CUESTA-SEGURA, XAVIER ESPADALER, CHEMA CATARINEU & VÍCTOR ESCRIBANO-TALAVERA

Nuevas citas para el género Myrmoxenus Ruzsky, 1902 en la península Ibérica (Hymenoptera: Formicidae)

New records for the genus Myrmoxenus Ruzsky, 1902 in the Iberian Peninsula (Hymenoptera: Formicidae)

JORDI COMAS & JOAN PALLISÉ

Nova estructuració per a les subespècies de Troglocharinus orcinus (Jeannel, 1910) (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae)

59

77

101

109

New structuring by subspecies of Troglocharinus orcinus (Jeannel, 1910) (Coleoptera: Leiodidae: Cholevinae) 121

MIQUEL CAPDEVILA, ALBERT OROZCO, JORDI CADEVALL, GLÒRIA GUILLÉN, JORDI CORBELLA & VICENÇ BROS

Moitessieria fragueraui sp. nov. (Mollusca: Gastropoda: Moitessieriidae): un nou cargol estigobi del Racó de la Pastera (Ulldemolins, Tarragona, NE península Ibèrica)

Moitessieria fragueraui sp. nov. (Mollusca: Gastropoda: Moitessieriidae): a new stygobian snail from the Racó de la Pastera (Ulldemolins, Tarragona, NE Iberian Peninsula).

PERE AYMERICH

Notes sobre flora al·lòctona a Catalunya. V

Notes on alien flora in Catalonia. V

JORGE MEDEROS , HELENA BARRIL-GRAELLS , EDUARD MARQUÈS-MORA , BERTA CABALLERO-LÓPEZ

Primer registro de Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) para la Península Ibérica y otras citas interesantes de Tipuloidea para Cataluña

Primer registre de Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) per a la península Ibèrica i altres cites interessants de Tipuloidea per a Catalunya

First record of Gnophomyia Osten Sacken (Diptera: Limoniidae) for the Iberian Peninsula and other interesting records of Tipuloidea for Catalonia

JOSEP GESTI PERICH

Noves dades sobre la flora vascular del massís de les Guilleries (nord-est de Catalunya) – II

New data on the vascular flora of the Guilleries massif (northeastern Catalonia) – II

125

139

157

165

ANTONI RIBES-ESCOLÀ, ERIC ARMENGOL SANTOS, FLORENCI VALLÈS SALA & JULI PUJADE-VILLAR

Hymenoptera - Cynipoidea de Ponent (Lleida, Catalunya) a partir de les dades de l’Antoni Ribes i Escolà (Hymenoptera - Cynipoidea of Ponent (Lleida, Catalonia) based on data from Antoni Ribes i Escolà 177

JORDI COMAS

Tres nuevas especies del género Cnides Motschulsky, 1862 (Coleoptera: Carabidae: Trechini)

Tres especies noves del gènere Cnides Motschulsky, 1862 (Coleoptera: Carabidae: Trechini)

Three new especies of the genus Cnides Motschulsky, 1862 (Coleoptera: Carabidae: Trechini)

MIQUEL JOVER, ENRIC ALONSO, MARÍA JOSÉ CHESA, CÉSAR PEDROCCHI, ALEJANDRO JUÁREZ, MARC RIERA, GEMMA DOMÈNECH, BERTA PERIS, JAUME ESPUNY, MERCÈ CARTANYÀ & ANTONIO GÓMEZ-BOLEA

Briòfits i líquens en el sender botànic del Catllaràs

207

Bryophytes and lichens on the Catllaràs botanical trail 213

CARLOS HERNÁNDEZ-CASTELLANO, NIL GUERRERO, RAFAEL CARBONELL FONT, JOSÉ LUÍS ROMERO, ALBA LLOVET & JORDI MARGALEF-MARRASÉ

A bee biodiversity hotspot in the Algars River (NE Iberian Peninsula): species checklist and new faunistic records

Un punt calent de biodiversitat d’abelles al riu Algars: checklist d’espècies i novetats faunístiques 239

NOTES BREUS

CARLOS CEBALLOS & MARINA TORRELLAS

Expansió de l’espècie exòtica Monoxia obesula (Blake, 1939) a Catalunya: primeres citacions a Girona (Coleoptera: Chrysomelidae)

Expansion of the exotic species Monoxia obesula (Blake, 1939) in Catalonia: first records in Girona (Coleoptera: Chrysomelidae) 9

DIEGO FERNÁNDEZ RUIZ

Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852) i Derula flavoguttata Mulsant & Rey, 1865, (Heteroptera: Lygaeidae, Pentatomidae) novetats per a la fauna heteropterològica de Catalunya Tropidothorax sternalis (Dallas, 1852) and Derula flavoguttata Mulsant & Rey, 1865, (Heteroptera: Lygaeidae, Pentatomidae)

13 new records for the heteropterological fauna of Catalonia

ALBERT TARRAGÓ

Dues espècies de flora vascular retrobades a Catalunya: Linaria oligantha (Plantaginaceae) i Verbena supina (Verbenaceae)

Two plant species rediscovered in Catalonia: Linaria oligantha (Plantaginaceae) and Verbena supina (Verbenaceae)

JORDI BOU MANOBENS, ROSA MARIA MANOBENS RIGOL, JOSEP BOU TOMÀS

Echinospartum horridum (Fabaceae), nova espècie per als Pirineus orientals

Echinospartum horridum (Fabaceae), new species for Oriental Pyrenees

JOSEP GESTI PERICH

Geranium lanuginosum (Geraniaceae) al massís de les Guilleries (nord-est de Catalunya) Geranium lanuginosum (Geraniaceae) in the Guilleries massif (northeastern Catalonia)

PERE AYMERICH

On the presence of Genista ramosissima (Fabaceae) in NE Iberian Peninsula

Sobre la presència de Genista ramosissima (Fabaceae) al nord-est de la península Ibèrica

CARLOS PRADERA & ALBERTO BERNUÉS-BAÑERES

Primeros registros de Aedes pullatus (Coquillett, 1904) (Diptera: Culicidae) en la provincia de Lleida

First records of Aedes pullatus (Coquillett, 1904) (Diptera: Culicidae) in the province of Lleida

PERE AYMERICH, PERE BOFILL, DAVID CARRERA, EDUARD LÓPEZ & DAVID MIRET

Actualització de l’estatus de Lotus cytisoides i Lotus creticus (Fabaceae) a Catalunya

Update of the status of Lotus cytisoides and Lotus creticus (Fabaceae) in Catalonia

JORDI BADIA GUITART

Els runams salins a Gaia

The saline waste landfills in Gaia

NARCÍS VICENS & PERE AYMERICH

Oncostema peruvianum (Asparagaceae), espècie naturalitzada a Catalunya

Oncostema peruvianum (Asparagaceae), a naturalized species in Catalonia

IN MEMORIAM

JULI PUJADE-VILLAR

In Memoriam, Amador Viñolas Saborit (17 d’octubre de 1945, Barcelona – 2 de març de 2025, Barcelona)

33

37

107

137