Es pot aprendre a fer fenomenologia?
Anuari de la Societat Catalana de Filosofia XXVII, 2016
suggerir que hom es podia centrar exclusivament en un objecte ideal i, mentre feia això, ser inconscient de qualsevol cosa que fos temporal. En Jiten va somriure de la seva forma característica i vam continuar discutint sobre altres assumptes. 2/ Ja ha passat un temps, però desitjo aprofitar aquesta oportunitat per donar seguiment a aquest suggeriment, però aquesta vegada pensant-hi una mica més o, més precisament, reflexionant-hi fenomenològicament. Començaré aclarint el concepte d’actitud i aleshores descriuré com es pot ser conscient d’alguna cosa sense tenir consciència del temps. Podria haver recorregut a la doctrina de la consciència marginal desenvolupada pel nostre amic comú, Aaron Gurwitsch, si hagués sentit la necessitat de recolzar-me en una autoritat, però he decidit no fer-ho. L’autoritat de les coses em preocupa més. 3/ El que ve a continuació no és un exercici de filologia sinó de fenomenologia. Això vol dir que la meva descripció pot ser examinada pels altres o fins i tot per mi mateix en un temps futur mitjançant la reflexió i observant casos fictius o bé seriosos de vida mental dels tipus esmentats i després ideant (eideating). Quan sembla que les coses són com jo les descric, la meva descripció serà confirmada, i quan les meves descripcions siguin errònies o incompletes, animem el lector que les corregeixi o complementi fenomenològicament. 4/ Molts fenomenòlegs dirien que el primer que es troba al reflexionar són processos o, fins i tot, actes perceptius sensorials. Malgrat això, sospito que aquest és un producte del naturalisme que contamina la filosofia del nostre temps. Per a aquells el punt de vista dels quals no ha estat naturalitzat a través de l’estudi de l’enginyeria, les ciències naturalistes i alguns tipus de filosofia, el que primer troben en reflexionar són actituds i aquestes són primer de tot caracteritzades pels seus components posicionals. Pregunteu a un estudiant de grau nord-americà sobre la seva actitud cap al futbol professional i respondrà, típicament, que li agrada. Aquest no és un sentiment passatger sinó una actitud permanent i no és tan perceptual com valorativa. 5/ Si seguim investigant i reflexionant se’ns revelarà fàcilment que aquell estudiant s’ha trobat amb el jugar aquest esport principalment de manera representacional en mirar la televisió i també que es tracta d’una observació social de jugadors i, per tant, només en aquests dos aspectes, ja no és de nou un acte de percepció sensorial. Però, de nou, la primera cosa que probablement ressalti sigui el component afectiu positiu de l’agradar. Correlativament, segurament també diria que «el futbol professional és bo». 6/ Les actituds afectives es poden classificar de diverses maneres. Per exemple, es poden classificar segons la temporalitat de l’objecte. Fins ara, en l’exemple del futbol, la temporalitat és vaga, és a dir, queda indeterminat si ens estem referint als jocs en l’ara, el passat o el futur o en tots aquests temps. No obstant això, si hi reflexionem, està clar que els jocs de futbol, quan ocor85