My first document

Page 1

PREMIS CASTANYOWEEN


1r Cicle Llengua Catalana Premiat

“El misteri dels nens desapareguts” Alexandra Pérez Sánchez

Finalista

“Una nit al·lucinant” Arlet Díaz Segura

Llengua Castellana Premiat

“La paradita de Castamomia” Martina Pedrós Amella

Finalista

“Aquel hombre” Ona Latorre Sans

Llengua Anglesa Premiat

“The devil’s church” Albert Plana Solé

Finalista

“The stranger’s world” Hugo Estrela Ballester


2n Cicle Llengua Catalana Premiat

“La fira de Halloween” Ona Vidal Sanz

Finalista

“Castanyes perfectes ” Roger Cuberes Enrich

Accèssit

“Un viatge inesperat” Carla Fernández Casal

Llengua Castellana Premiat

“La parada de castañas” Júlia Amorós Castanera

Finalista

“El canto de la muerte” César Muñoz Blasco

Accèssit

“Hello Wendy” Mariama Bah Bah

Llengua Anglesa Premiat

“Bedtime stories” David Porras Miladinov

Finalista

“She” Elsa Ibars López


1r Cicle


El misteri dels nens desapareguts Un 31 d'octubre en un vell poble on predominava la foscor, entre les velles cases sense vida, es podia distingir una casa molt alta de colors foscos com la nit amb una gran tanca que empesa pel vent feia un soroll que et deixava la pell de gallina.

Des de la gran finestra, es podia distingir una ombra. Però no una obra qualsevol, sinó la d'una vella amb el seu gat. Un gat taronja com les carabasses però amb uns ulls inquietants. Aquest era acariciat per la vella, asseguda en un balancí de fusta. Però no era una vella qualsevol, sinó que era la vella més agradable i simpàtica del poble. Li deien la "Castanyera".

Quan sortia a passejar pel poble, tothom la saludava. Els nens corrien cap a ella molt alegres i s'asseien al seu voltant escoltant les seves històries, i en acabar cantaven i ballaven cançons sobre la tardor. Cap al vespre li agradava anar al bosc a collir castanyes al bosc de castanyers que hi havia al costat de casa seva. Encenia la llar de foc i el fum que sortia de la xemeneia mentre torrava les castanyes, feia que tot el poble anés cap a casa seva, acabant cada nit en una gran festa. Bé, cada nit no, perquè la nit del 31 d'Octubre era diferent. De la casa sortien crits que ningú sabia d'on venien i al gat se li canviaven els ulls de color a un vermell tan roig com la sang. Però això no era tot. Cada any desapareixia un nen del poble. Ningú s'atrevia a sortir de casa aquella nit.

Un nen molt atrevit, va decidir anar a visitar a la castanyera per preguntar-li si sabia què li passava. I va descobrir una cosa molt inquietant, perquè aquella nit el gat es transformava en la bruixa que s'emportava els nens. La va seguir fins al cementiri i va arribar a una cova oculta. Tots els nens desapareguts estaven allà! Llavors, li va llençar una pedra al cap per deixar-la inconscient i tots junts van anar a demanar ajuda a la Castanyera. Ella va anar fins a la cova i en veure que la bruixa encara estava allí estirada, va llançar un conjur i la va deixar tancada a la cova per sempre.

Alexandra Pérez Sánchez


Una nit al·lucinant Una vegada hi havia una nit normal i corrent de Halloween, on una nena i la seva millor amiga estaven trucant als timbres per recollir caramels. Van veure una casa decorada de Halloween i les nenes van pensar: "En aquella casa ens donaran moltes llaminadures". Quan van trucar a la casa, es va obrir la porta de cop i les dues nenes van fer un crit. No contestava ningú, però van voler entrar dins de la casa. Quan van entrar, la porta es va tancar de sobte.

Van començar a caminar, però anaven sentint diferents sorolls. Les nenes estaven molt espantades i va aparèixer un fantasma. Van començar a córrer com unes boges i van anar a obrir una porta per amagar-se dins de l'habitació. Però van veure unes bruixes que les intentaven donar alguna cosa, però estaven tan espantades que no van poder escoltar-les. Van anar intentant amagar-se en diferents habitacions, però cada vegada que obrien una porta sortia un personatge de Halloween diferent i les dues amigues començaven a córrer. Van provar amb l'última porta que quedava per obrir a la casa encantada i van veure un món ple de castanyes i panellets. Van veure una vella passant per davant i les va saludar. La vella els hi va donar una castanya i un panellet a cadascuna.

De sobte es va obrir la porta per on havien entrat les amigues i van aparèixer tots els personatges de Halloween. Les nenes van començar a cridar perquè feien molta por. La vella que donava les castanyes les va explicar que els personatges només volien donarlos caramels, però com que marxaven corrents, les havien perseguit tot el camí per intentar donar-los els caramels.

Arlet Díaz Segura


La paradita de Castamomia Había una vez una vieja que vivía en un pueblo de la montaña que cada otoño se convertía en la Castañera para vender castañas a la gente. Se llamaba Lola. Su pelo es blanco y su piel estaba arrugada. Vestía con una camisa verde y falda de flores que le llegaba hasta los pies. También llevaba un delantal donde guardaba algunas de sus castañas. Cada noche Lola asaba las castañas para venderlas al día siguiente en el mercado. Una mañana al despertar vio que le faltaban la mitad de las castañas y eso pasó durante una semana entera. Lola estaba enfadada porque alguien le estaba robando las castañas mientras dormía. Así que decidió quedarse una noche entera sin dormir para coger al ladrón.

La primera noche solo aguantó hasta las doce y se quedó dormida como un tronco, así que no pilló al ladrón. La tercera noche se tomó tres cafés para no dormir y a las cinco de la mañana escuchó un ruido en la cocina. Lola vio una sombra al lado del fuego. Parecía una persona, pero al acercarse descubrió que era una momia y se puso a gritar. Lola estaba asustada, pero la momia más. La momia le dijo que por favor, no le hiciera nada, que solo tenía hambre. La castañera sintió pena de la momia. No la quería echar pero tampoco quería que le volviera a robar.

Así que pensó que entre las dos podrían hacer algo mejor. A Lola le gustaba mucho la fiesta de Halloween, pero también la de la Castañada. Así que pensó que entre la momia y ella podrían hacer una nueva paradita llamada “Castamomia”. La momia podría ayudar a asar y vender castañas en el mercado y así podía comer todas las que ella quisiera. Desde ese día en la plaza del mercado se encuentra la paradita de Castamomia, que es la que más triunfa de todas. Desde entonces, Lola y la momia venden castañas el día de Halloween y celebran la Castañada.

Martina Pedrós Amella


Aquel hombre -Papá, papá, hay un hombre con una gran bolsa en mi habitación- dijo Kitty su padre.

El padre vio, lo miró a los ojos y contestó: -¿Ah sí? Pues tráelo al comedor y así le invitamos a un trozo de tartadijo él con un tono dulce. La niña obedeció sus órdenes al pie de la letra y trajo el hombre de su habitación al comedor. -Papá, aquí está el hombre- dijo Kitty.

Todos los adultos se quedaron en silencio observando al hombre. Unos instantes después las luces parpadearon y las ventanas se abrieron dejando correr un fuerte viento. De repente el hombre dijo:

-Tranquilos, no os vengo a buscar a nosotros. Solo vengo a buscar a la niña- dijo el hombre con una voz ronca y áspera. Unos segundos después metió a Kitty en la bolsa y desapareció. El padre de la niña miró a los dos lados, arriba y abajo, en todas las habitaciones pero ni el hombre ni la niña estaban en ningún lado. Alterado arriba de la casa y empezó a buscar con la mirada a su hija pero nada. Las luces de las farolas estaban encendidas y la calle se oscurecía con la noche. El padre empezó a andar gritando el nombre de su hija, desesperado. -¡Kitty! ¡Kitty! ¡KITTY!

De repente, un grito casi invisible cruzó la calle llegando a los oídos de su padre. Empezó a correr y correr. Los pies le dolían por el frío y tenía miedo. Paró en seco. El hombre estaba allí, con su gran bolsa. -¿Dónde está mi hija?- preguntó el padre nervioso.

El hombre no contestó. Una mano pequeñita se asomó a la entrada de la gran bolsa. -¿Kitty? ¿Estás ahí cariño? Soy yo, papi-djio el padre.


Luego asomó su cabeza y la niña con lágrimas en los ojos dijo… -¡Ayuda! ¡Tengo miedo, está muy oscuro!

El padre se abalanzó sobre el hombre pero este le desgarró las entrañas haciendo que la sangre le salpicara a él y a la niña. Después cogió a la niña de su bolsa, abrió su enorme boca y le arrancó el brazo. La niña empezó a gritar del dolor y seguidamente le arrancó la pierna derecha y luego la izquierda. Más tarde con sus afiladas uñas cogió la piel de la niña y se la empezó a arrancar mientras la niña gritaba y lloraba sin parar. Nunca más se supo de ellos.

Ona Latorre Sans


The devil’s church Once upon a time, in a little village there was a very old father who lived in the village's church. He had lived there since 1981. One day he was taking the communion water when he heard a strange noise outside the church. He opened the door very frightened and he only saw the neighbour’s cat. He breathed in and relaxed.

But when he closed the door, he saw a tall and black silhouette. He shouted but nobody could hear him. Time passed by and everybody noticed him missing, but after 20 years nobody remembered him anymore.

One day, a car crashed into the farming fence of the village and went inside the church searching for help. He was called Sven and mistakenly entered the old church. He asked if there was anyone but he only heard a very strange noise. It felt like someone was rising up from the ground. He didn’t like it and tried to get out of the church. But he found a black silhouette. He tried to escape but he couldn’t so he searched for a window to escape. The problem was that all of them were closed. The black silouhette started to go straight to him. He shouted but seconds after the only thing there was Sven’s body. Nobody knows where he is.

Albert Plana Solé


The stranger’s world One year, the 31st of Octubre of 1888 on Halloween in a little village in New York a group of children went around the village called Uimelia.

After school, one day before Halloween on friday, do it goes around but it is special because all the the houses are decorated with Halloween elements: pumpkins, skeletons, ghosts… or with autum’s day things “Castanyada'' with the “Castanyera”. The children saw a house so different. It is a new house in the village but it is strange because it is built in one day!!

Tom sees the door is open and a skeleton has the hand saying to go inside the house and all the scared people decided to enter. In the house it is very strange, says Brody. All have the pictures, the pilots, statues… Swift sees that a picture of a skeleton is different and Mouse can enter it. Brody says who wants to enter and only four persons decided to enter: Brody, Swift , Tom and Steven they enter but… They see it’s a very bad world: all the people are bad, not healthy, angry… They go to inspect the zone, but it was horrible, said Swift. When they return to the normal world, it happened one thing: they can’t come back. They appear to the police and explain all. The police says “You need to look like a normal person in the world”. They don’t and they can’t return to the normal world…

Hugo Estrela Ballester


2n Cicle


La fira de Halloween Fa molt de temps, en un poble que ara no existeix van decidir muntar una fira la nit de Halloween. La gent del poblet estava molt emocionada i era l'únic de què es parlava a les places més concorregudes. Tots els calendaris estaven plens de color per aquell dia.

Quan per fi va arribar el dia, es van obrir les portes de la fira de bat a bat i de cop tothom va sortir corrents per agafar els seus tiquets per muntar a les firetes i jugar als jocs que alguns voluntaris havien muntat. La caseta més sol·licitada era la de tirar carabasses a les dianes. Gent de totes les edats estava esperant impacient a la fila pel seu torn!

Entre tota aquella alegria hi havia algú que no estava tan satisfet amb aquesta fira: la Castanyera. La Carolina estava indignada amb tota aquella gent i des de sempre que havia intentat aixafar els plans del poble. Mai no havia trobat l'oportunitat que estava esperant, però aquesta era la seva! Va agafar la poció que portava preparant des que s'havia anunciat l'esdeveniment, i es va apropar al lloc on més mal podia provocar: el lloc on més gent s'acumulava. Així que va escampar la barreja entre les carabasses, aquestes es van transformar en uns éssers malvats i rancunioses amb l'únic objectiu de destrossar tot i tothom.

El pànic va començar a contagiar-se entre els assistents. De cop, les portes es van tancar fent un soroll com si fos obra de fantasmes. Ningú sabia com actuar davant aquest succés, però de sobte una figura heroica va sorgir d'entre els crits. El gat Marrameu! Ell va empaitar les carabasses malvades i va portar la Castanyera davant de la justícia. Tot i haver solucionat el problema, tota la fira havia quedat feta pols de la lluita. Amb tanta il·lusió que esperaven el dia... Però per sorpresa de tothom a ningú li va importar les destrosses. Només estaven agraïts perquè ningú hagués pres mal.

Ona Vidal Sanz


Castanyer perfectes Hi havia una vegada una nena a la que li encantaven les castanyes. Estava enamorada del sabor que tenien i es passava tot l’any esperant l’arribada de la Castanyada per poder menjar-ne fins a no poder més. La caloreta que desprenien les castanyes acabades de fer li posaven la pell de gallina, mentre que el fet d’obrir-les la feien somriure, pensant que resolia un trencaclosques. Ella vivia per les castanyes.

Havia arribat el dia. El tant esperat 31 d’Octubre. Just al sonar el timbre que senyalava el final de les classes de l’Institut d’Alpicat en va sortir una bala. Era ella, que anava directa a la paradeta de castanyes del costat de l’escola. Els anys passats aquella paradeta li havia donar moltíssims moments feliços i esperava que aquest any seguís igual. La propietària d’aquesta paradeta era una dona jove, guapa i molt amable, i les seves castanyes eren delicioses, les millors del món! La sorpresa, però, va arribar quan a la paradeta no hi havia aquella dona, sinó un home gros, lleig i pudent. La noia es va quedar molt sorpresa, però no va voler jutjar-lo per les seves aparences. Per això, va decidir provar les castanyes i donar-li una oportunitat al nou venedor. Però només agafar les castanyes ja va notar que feien pudor i, al tastar-les, va quedar horroritzada. Estaven cremades i amargues. Va ser llavors quan va caure al terra i no es va aixecar.

Diu la llegenda que l’esperit de la noia es va convertir en un fantasma, però no pas dolent. Ella viligava que les castanyes es fessin correctament i que els venedors com el que li va donar aquelles castanyes tant dolentes, no en poguessin vendre mai més. Gràcies a ella, cada cop que mengem castanyes, sabem que serà un gran moment per gaudir d’unes castanyes perfectes.

Roger Cuberes Enrich


Un viatge inesperat Diu la llegenda que cada 31 d’octubre una persona del notre poble, Grassford, es brutalment assasinada. Fa 20 anys va morir el meu pare, justament el día de Halloween. Hi ha gent que diu que és una llegada i jo la veritat és que també.

Fa dues setmanes vaig complir 20 anys, una setmana abans del 31 d’Octubre. Estava llegint un llibre sobre una dona que retorna al passat per evitar la mort del seu fill, i pensant vaig voler anar a visitar la Castanyera del poble que diu que portar a la gent al passat. Si aquesta llegenda és certa, la idea de viatjar amb una màquina del temps no és tan estranya. Vaig anar a la casa de la Castanyera i va acceptar ajudar-me. Ella era amiga del meu pare. Em va ensenyar una màquina enorme i en aquell moment vaig adonar-me’n de que tot era veritat i que estava boja. Després de 30 minuts ja estava a l’any 2003. Havia funcionat! Ara només havia d’evitar la mort del meu pare que passaria d’aquí sis dies. El vaig veure, allà amb la meva mare i jo recent nascuda. La gent els saludava i els felicitaven pel meu naixement.

Segons la meva família, el van matar a la casa encantada. Tenia pensat entrar i esperar l’assassí, deixar-lo inconscient o… Vaig entrar abans de que el meu pare. Al seu darer hi havia un home amb unes pintes peculiars i vaig saber que era ell. Ja estava amb un ganivet a la mà, li vaig donar al clatell amb un pal de ferro finalment i va caure inconscient al terra. Vaig trobar la manera de tornar al 2023, esperant veure al meu pare. I allí estava, donant dolços als nens.

Carla Fernández Casal


La parada de castañas Había una vez un niño llamado Frankenstein. Este disfrutaba mucho la noche del 31 de octubre. Podia disfrazarse de lo que más le apeteciera.

No tenía muchos amigos. Realmente solo había “hablado” alguna vez con el gato de su vecina María. Esta asaba castañas y las vendía en la plaza del pueblo las dos últimas semanas de octubre. Relamente el niño se llamaba Frank, pero como adoraba leer novelas, y sobre todo la de “Frankenstein”, se hacía llamar como el protagonista. Este Halloween, Frank decidió disfrazarse de calabaza maléfica. A las ocho empezó la búsqueda de golosinas, gritando truco o trato a cada puerta de las casa decoradas. Vio a los chicos que iban con él a clase, pero prefirió ir por su cuenta. Cuando toda su bolsa de golosinas estuvo llena, se dirigió a la plaza para ver el gato de María y comprarse unas castañas. Al llegar, vio que la parada de su vecina estaba cerrada, así que pensó que lo mejor sería ir a verla, para asegurarse de que no le hubiera pasado nada. Además, así aprovechaba y se divertía un poco haciendo de espía.

Al llegar a casa le preguntó a su madre, pero ella no sabía nada sobre la ausencia de su vecina. Se coló en el jardín de María, pero todo estaba muy silencioso. Oyó un gato llorar y ¡se asustó! Su amigo lloraba a lo lejos. Entró precipitadamente en la casa de su vecina. No se escuchaba ni un solo ruido y la casa era igual que la suya pero con otra decoración. Vio una luz encendida en el piso de arriba. Entonces se asustó. Y mucho, Muchísimo. ¿Se podria saber por qué había decidido entrar en la casa de su vecina? Corrió tan rápido como pudo hacia la puerta para salir y de repente algo empezó a pitar: “pi, pi, pi, pi, pi”. Se quedó paralizada. “Pi, pi, pi, pi, pi”. No se podía mover. De repente abrió los ojos y se encontró tumbado en su cama, con su pijama de murciélagos y el despertador haciendo “pi, pi, pi, pi, pi”. Se levantó rápidamente y se puso su traje de calabaza maléfica, con el que a las ocho de la tarde salió a buscar golosinas.


Se fue a comprar unas castañas pero la parada estaba vacía, así que le preguntó a su madre sobre su vecina. Ella dijo que no sabía nada, así que pensó en colarse para ver si estaba bien… El problema era que esto ya no era un sueño.

Júlia Amorós Castanera


El canto de la muerte Era un 31 de octubre corriente. Los niños salían y jugaban en la oscura y tenebrosa noche de Halloween. Había una leyenda mítica que consistía en que en una casa por los suburbios del pueblo, se podía encontrar un canto. Una vez escuchado ya era tarde; no se podía hallar rastro alguno de las personas que lo iniciaban. Un grupo de adolescentes leyó esta historia en la biblioteca del pueblo y pensó que sería una brillante idea ir a explorar la casa para comprobar la veracidad de la leyenda. Cuando estaban a escasos metros de la casa, se notaba un aura tenebrosa. Una vez habían llegado a la casa, muchos de los adolescentes querían volver a casa ya se habían arrepentido de sus decisiones. La casa estaba desértica y tenía un aspecto antiguo. Poseía dos grandes ventanales abiertos y se podía escuchar un leve sonido indescriptible. Decidieron tumbar la puerta principal y entrar. Una vez dentro, la puerta y ventanas se cerraron solas, a la par que se escuchó un fuerte chillido. Se quedaron a oscuras y se encendieron las luces del comedor mágicamente. Una olla de medida extraordinarias estaba llena de castañas y caían castañas del techo, pero las que caían techo estaban rociadas de sangre. Los adolescentes decidieron subir al segundo piso y un cántico griego empezó a sonar. Lentamente los jóvenes empezaron a sangrar por los ojos, orejas y los órganos internos sufrieron una violenta explosión que provocó una hemorragia interna dejando un río de sangre a su paso. Desde ese día no se volvió a tener constancia de la presencia de aquellos adolescentes que murieron la noche del 31 de octubre. Tan solo se hallaron castañas sangrientas en la cama de cada afectado.

César Muñoz Blasco


Hello Wendy La mayoría de las familias celebra Halloween el 31 de octubre como un día festivo donde los niños se divierten pidiendo caramelos pronunciando “Truco o trato”. Pero ¿acaso conoces la terrorífica realidad que se esconde detrás? Años atrás, hace poco más de un siglo, hubo una noche oscura y tenebrosa, una noche en la cual hubo sangre, huesos rotos, gritos escalofriantes… Esa noche fue llamada “Hello Wendy” y a continuación sabréis por qué.

La primera y única víctima que experimentó esta catástrofe fue una linda abuelita llamada Wendy que era la alegría del pueblo de Auradan. Regalaba caramelos, galletas y pastelitos de calabaza. Cada vez que llegaba el otoño, recogía castañas del bosque, las horneaba y las vendía en las calle de Auradan mientras se le escapaba una sonrisa cuando contemplaba a los niños jugar. Solo que un día, el 31 de octubre específicamente, el ambiente se sentía un poco pesado. Era como si repentinamente el sol dejara de brillar, como si las nubes no quisieran sonreír ese día. A partir de esos hechos, cuando Wendy salió a su jardín para recoger las calabazas, se percató de que padecían un aspecto diferente. Es como si tuvieran vida propia.

Al ver aquella situación, empezó a preocuparse. Así que decidió no salir a vender. Se sintió mal por los niños pero su preocupación sobre las calabazas era más poderosa. A medida que la noche se acercaba, las rayas de luz disminuán cada vez más, hasta que no quedó ninguno. Pero justo cuando el último rayo desapareció, una inmensa tormenta descendió sobre el pueblo de Auradan. Justo cuatro segundo después, unos golpes procedentes de la puerta inicial resonaron por toda la cabaña. Dio un suspiro tembloroso y fue de forma insegura a abrir la puerta. Al abrirla, se encontró con un hombre de aspecto catastrófico. Las últimas palabras que Wendy escuchó fueron:


-Hello Wendy, veo que no te gustaron mis calabazas. Qué pena que no saliste a vender; esperaba con ansias esos calentitos pastelitos. Si hubieras vendido mis calabazas, esta noche no hubieras recibio mi visita. Seguidamente, se oyó un grito ensordecedor y repentinamente un silencio inmenso.

Y así fue como Halloween nació: a partir de Hello Wendy. Que sepáis que este hombre aún sigue vivo, así que no os recomiendo celebrar Halloween, ya que podéis llegar a invocarlo.

Mariama Bah Bah


Bedime stories Little Timmy was ready and lying in bed, homework finished, in pijamas and also was fed. His dad opened the door, said “How are you feeling?” - “I’m feeling well, dad”, Little Timmy then said. After that, dad asked: “Do you know what day it is today?” Little Timmy responded: “No, I don’t, there’s no way!” Dad chuckled and said with a big teethy grin: -”Well, son, it’s Halloween, so I’m gonna give you the chills”. Timmy’s smile slowly faded away after what was just said. -”I’ll read you some bedtime stories, then you’ll go to bed”. Timmy tried to make dad do something else instead, but it was far too late, because he ignored him and went on ahead. Timmy guiped and shook while dad was reading stories, one about some objects: a pen, a pencil and an eraser. Where a chestnut fell on their head, but that was the least of their worries, because while distracted, they were slit open by a razor. After that, dad said again: “How are you feeling?” Timmy didn’t respond, with shivers down his spine, Dad placed a jack-o’-lantern on the window, very appealing. Then he walked away and said: “Don’t worry, you’ll be fine”.

David Porras Miladinov


She I remember when I met her. Two forensic doctors that fell in love in this crazy world. She had hair as dark as coffee and two eyes like sapphire that matched with her beautiful face. And a lovely smile. Don't get me wrong, she was all beauty and smart, the perfection. Soon we went to live in a gorgeous house, remote from the world.

On the 31st of October we were preparing chestnuts when I said: “Darling, close the window” while I was sharpening the knife. Innocent of her, when she closed the window, I was murmuring: “You don’t want to alert all the neighbours with your screams”.

She looked at me with a face of understanding nothing and murmured: “Why would I alert the neighbours?”. I ignored the comment and I said: “I love your eyes like sapphires. They are beautiful. I collect and keep tem in thesejar” I said showing to her a jar with a label that said “Halloween Pumpking Honey”. And it happened.

I want to tell you that I loved the smell of her hair. I should start by eating her from the feet. Why did it happen?

She didn’t love me as much as I loved her. Now I’m sorry for killing her. By the way, be careful with what you have behind you. I don’t like how it is looking at you. Have you ever asked what life without eyes is like? Dont’ worry anymore. Tomorrow you’ll find out. But then it will be too late. I’m behind you.

Elsa Ibars López


PREMIS CASTANYOWEEN Institut d’Alpicat 2023


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.