Articulació 2018 by IES Massamagrell

ARTICULACIÃ&#x201C;

1977-2017 . 40 anys

IES Massamagrell 40 anys . 2017

CONTINGUT 1. PRESENTACIÓ DEL DIRECTOR 2. DELS INSTITUTS DE BATXILLERAT I DE FORMACIÓ PROFESSIONAL A L’INSTITUT DE SECUNDÀRIA DE MASSAMAGRELL. LA NOSTRA HISTÒRIA 3. DIRECTORS I DIRECTORES AL LLARG DELS 40 ANYS 4. TESTIMONIS D’ANTICS DIRECTORS I DIRECTORES VICENT SALVAD OR Director 1979-80 i 1980-81 JUAN LUIS MOLINER Director 1986-87 ISABEL ROBLES Directora 1989-1990 i 1990-91 JOAN MARGARIT Director 1990-91 fins 1992-93 JULIO SAURÍ Director 1991-92 fins 1994-95 EMILIO MARTÍNE Z Director 1995-96 fins 1997-98

5. PROFESSORA EN ACTIU MÉS VETERANA, ELÒDIA PASTOR 6. ALGUNS DELS MÉS ANTICS AL CENTRE 7. ARTICULACIÓ, LA REVISTA DE L’INSTITUT 8. IES EN IMATGES 3

FRANCIS CO C ABALLERO QUEMADES Director

Aquest IES no és el de fa quaranta anys, ni el que serà dins d’altres quaranta. Alguns i algunes ja no hi són (però queden al nostre record), altres no seran en el futur. Però tots formem part d’un riu que avança impetuós, que arrossega a tot un poble i a moltes generacions que incorporaran el treball i l’esforç dels que han participat, participen i participaran. “Ya somos el olvido que seremos” va escriure Jorge Luis Borges. A partir d’aquestes paraules Hector Abad Faciolince ha dit que “los libros son un simulacro de recuerdo, una prótesis para recordar, un intento desesperado por hacer un poco más perdurable lo que

TENIM UN PASSAT, CONSTRUÏM EL FUTUR Per a informar a tots i totes de l’esdeveniment que significa complir quaranta anys, hem penjat una pancarta a la façana de l’institut que inclou el lema que dóna

es irremediablemente finito”. En aqueix sentit, la revista que ara tens en les mans és un intent per fixar el temps. Ja sabem (recordem a Heràclit!) que això no és possible, però és molt humà aturar-se i celebrar una fita: quaranta anys es mereixen una festa i un bon recordatori.

títol a aquestes paraules: tenim un passat, construïm el futur. No es parla del present (afortunadament també hi és!), perquè un centre educatiu és com un caminant que no s’atura: “se hace camino al andar”. Ja fa quaranta anys que estem en marxa; per a les persones, sense dubte, és un llarg període de temps, però amb tota seguretat no ho és per a les institucions. Fins i tot hi ha hagut èpoques en la història en què es donava la data en què s’arribava a eixa edat (més que la de naixement) per situar a una persona, ja que es considerava que era el moment més important de la vida, era la plenitud, la maduresa. Estem en aqueix moment a l’IES de Massamagrell? És ben difícil de dir; el que és segur és que seguim fent camí, i aqueix és el nostre ser. Fa més de 2.500 anys, Heràclit va afirmar, en els inicis de la filosofia, que “tot flueix” (Πάντα ῥεῖ), tot canvia i res roman. Aristòtil va resumir aquesta doctrina amb la frase: “Totes les coses estan en moviment i res està fix”. De vegades es cita a Heràclit en la versió que va donar Plató, molt coneguda i que ens clarifica bé el sentit de les seues idees: “no es pot entrar dues vegades en el mateix riu”. És a dir, “panta rei”, “tot canvia”. Un centre educatiu és, en aquest sentit, un bon exemple del riu en què no podem banyar-nos dues vegades. Els alumnes han d’enfrontar aqueix univers contínuament canviant que és l’institut i que serà la seua vida i la millor manera en què poden fer-ho és preparant-se per a les transformacions futures mitjançant el coneixement. Els professors i el personal no-docent, ens hem d’acostumar també. No és senzill ser el llit del riu, veure com passa l’aigua i com canvien contínuament els banyistes, i mantenir-ho tot ben canalitzat. Ens hem d’esforçar per renovar-nos i per a no posarnos tristos pels alumnes i pels companys que se’n van a altres llocs cada any i continuar treballant amb il·lusió i amb ganes.

Francisco Caballero Quemades Director

DELS INSTITUT S DE BAT XILLERAT I DE FORMACIÓ PROFES SIONAL A L’INSTITUT DE SECUNDÀRIA DE MAS SAMAGRELL . L A NOSTRA HISTÒRIA . Ximo Escrig amb la col·laboració de Mª José Jiménez i Nereida Fabuel

L’institut de Massamagrell va nàixer amb la democràcia, en octubre de 1977, l’any de les primeres eleccions, en l’inici del període denominat de la “Transició”, quan, a poc a poc, van anar recuperant-se les institucions democràtiques espanyoles suprimides, després de la Guerra Civil, pels vencedors d’aquella. De fet, fins abril d’aquell any no van ser legals tots els partits ni els sindicats, ni es va suprimir, en desembre, la censura cinematogràfica. Naixia, així, el nostre institut en un moment d’eufòria i esperança, però també d’incerteses i pors ja que la situació econòmica era dolenta i encara estaven vius en la memòria de molta gent els records d’una guerra i una postguerra terribles. Tan malament estava l’economia que el nostre centre va nàixer amb greus mancances, tal i com es palesa a una carta enviada pel claustre del professorat i alumnat a la premsa del moment. 6

EL INSTITU TO DE MAS SAMAGRELL SIN LUZ SIN TELÉFONO Y CON DIFÍCIL ACCES O CARTA AL PERIÒDIC “LEVANTE” Señor director: “Centro de B.UP. de 960 alumnos. Terminación 1977. Sobrecarga máxima admisible, 600 kg por metro cuadrado” Así reza una de las placas que en los muros del Instituto de Massamagrell pueden verse con alguna dificultad. Hemos dicho “con alguna dificultad” porque si en día oscuro entra en el centro dudamos que pueda leer absolutamente nada y es que, señores, el Instituto de Massamagrell no tiene luz; tal y como suena: un instituto sin luz. No debe sorprender a quienes lleguen a este instituto el ver a alumnos y profesores prolijamente arropados y procurando no permanecer mucho rato inmóviles en estos días de frío para no quedar congelados. Alguien se preguntará, como nosotros lo hacemos, de quién es la culpa de que en el I. N.B. de Massamagrell no haya luz. En múltiples ocasiones se ha intentado buscar una solución y en todas se han recibido respuestas evasivas pero nunca una solución. Hubiésemos querido coger el teléfono y molestar continuamente a los organismos competentes, pero tampoco hay teléfono, no, señores, tampoco hay teléfono; si queremos comunicarnos con alguien o alguien quiere avisar a sus hijos desde Puçol, Foios, El Puig, Albalat dels Sorells, Massalfassar, etc., debido a alguna circunstancia urgente, deberá hacerlo por carta o viniendo personalmente al instituto. En este último caso, si desea venir personalmente al Instituto, le recomendamos que lo haga con prudencia y no sin antes haber hecho testamento, ya que la entrada al edificio está bien protegida por una carretera (Massamagrell a Nàquera) sin señalización alguna y llena de curvas, una de las cuales coincide con dicha entrada.

Retall de premsa de l'any 1977 on el periòdic Las Provincias comentava la situació del nostre

Comprendemos las razones aportadas por la Diputación de Valencia que se hace cargo de la peligrosidad de dicho acceso y dice así:

centre.

“No obstante lo anteriormente expuesto y en atención a la solicitud del Ayuntamiento de Massamagrell, y por tratarse de un caso especial en que la vida de inocentes está en juego, dejando aparte responsabilidad, se procedió al estudio, no siendo posible de momento subsanar las deficiencias ya existentes por falta de presupuesto ya que la valoración aproximada de la señalización de los tramos se calcula será de 50.000 pesetas” Por lo visto, la vida de un inocente debe valer menos de 50.000 pesetas. Como verán, señores, estamos en una situación que no sabemos si definir como cómica o como trágica; lo dejamos a juicio de ustedes. Lo que sí nos gustaría es que en la placa a la que hacemos mención al inicio se hubiera puesto junto a “Sobrecarga máxima admisible” una puntualización sobre la “paciencia máxima admisible” para así saber a qué atenernos. CLAUSTRO DE PROFESORES Y ALUMNOS Periòdic LEVANTE. 18/1/1978

Propaganda pel referèndum de la reforma política 1977

En maig de 1978, es constituïa el denominat oficialment Consell Preautonòmic del País Valencià,

germen

l’actual

Generalitat

Valenciana (constituïda en 1982), i set mesos després, en desembre d’aquell any, s’aprovava la Constitució i començava el cicle democràtic espanyol actual. L’evolució política, els fets més importants, i la història de l’institut en aquests 40 anys, es poden veure en el següent eix cronològic.

Actual entrada al centre per l’Av/Blasco Ibáñez. L’accés de l’alumnat, fins a l’any 2009 va fer-se per l’Av/ Nàquera.

EIX CRONOLÒGIC DELS 40 ANYS DE L’INSTITUT

EL SISTEMA EDUCATIU DELS PRIMERS ANYS, EL BUP I EL COU Quan l’octubre de 1977 van començar les classes, el nostre centre es denominava oficialment Instituto de BUP; és a dir, de Bachillerato Unificado y Polivalente, i es trobava enmig d’horts de tarongers, a meitat camí entre el nucli antic de Massamagrell i el barri de la Magdalena, en un lloc denominat l’alter del Molí, a la dreta de la séquia de Montcada, i prop del molí que dóna nom a l’alter –una elevació poc pronunciada del terreny, en la terminologia tradicional-. El BUP era la denominació oficial de l’ensenyament secundari a Espanya regulada per la Llei General d’Educació de 1970, que va començar a implantar-se en el curs acadèmic 1975-76 amb 1r de BUP, i es va estendre fins a 3r en el curs 1977-78. En acabar els tres cursos de batxiller (que equivalien als 3r i 4t d’ESO i al 1r de batxiller actuals), els alumnes accedien al COU o Curso de Orientación Universitaria (que equivalia a l’actual 2n de batxiller) que obria les portes, mitjançant una prova de selectivitat, de la universitat.

Fragment del mapa topogràfic 1/25000 de 1976 amb indicació del lloc on anava a construir-se l'institut, envoltat de tarongerars entre el barri de la Magdalena i el nucli urbà.

Els alumnes que aprovaven l’EGB podien accedir al batxiller –que ja era un cicle postobligatori-, mentre que els qui no ho aconseguien –i només obtenien el que es deia el Certificado Escolar- només podien accedir a la formació professional; uns estudis que, en els primers anys de funcionament del nostre institut, no existien a Massamagrell.

Primera promoció de COU, 1977

Els actuals 1r i 2n d’ESO, equivalien aleshores a setè i huitè de l’EGB (Educación General Básica) que s’impartien en les escoles d’educació primària, això significa que l’edat d’incorporació als instituts era als 14 anys i no als 12 com ara. 12

Aspecte parcial de l'edifici de BUP des del pati

Les primeres passes del nostre centre van ser molt tímides; amb molt poc alumnat i molt poc

ELS POBLES DE PROCEDÈNCIA DE L'ALUMNAT EL CURS 1983-84

professorat i personal no docent. Vegem les xifres

Molt poc d’alumnat que, en pocs cursos, va anar augmentant, arribant a ocupar els 960 llocs escolars previstos al moment de la construcció del centre.

L’ÀMBIT D’INFLUÈNCIA GEOGRÀFICA DE L’INSTITUT En el moment de la seua creació, el de Massamagrell era l’únic centre públic de batxiller existent des de València fins Sagunt, acollint també, en uns determinats anys, alumnes de Serra i Nàquera. Cal dir que eren uns anys on encara no s’havia donat el fenomen migratori recent i, per tant, tot l’alumnat procedia dels pobles compresos en l’àmbit geogràfic descrit. Com a mostra, una estadística del curs 1983-84 explicita l’origen de procedència de l’alumnat d’aquell temps quan encara era tot dels pobles de la comarca.

PROCEDÈNCIA DE L’ALUMNAT CURS 1983-84

Com podem veure tant a la gràfica com al plànol, l’àrea d’influència de l’Institut abastava gran part de l’Horta Nord, sent aproximadament el 40% de l’alumnat de Massamagrell i Puçol. En aquest segon cas probablement per la dificultat de transport directe al Cap i Casa. La incorporació d’alumnat immigrant procedent d’altres països es va fer palesa als primers anys del segle actual. Així, el curs 2008-9, la procedència per països de l’alumnat estranger que, en aquell moment representava el 10 % del total, era la que s’expressa a la següent gràfica. Com es veu, l’alumnat equatorià, amb el 42 % del total d’alumnat immigrant, era el predominant al nostre centre. 14

PAÏSOS DE PROCÈDENCIA DE L’ALUMNAT CURS 2008-09

EL VALENCIÀ EN L’ENSENYAMENT A L’INSTITUT Des del mateix moment de la seua creació, l’institut de Massamagrell va comptar amb professorat de valencià, concretament, la professora Elòdia Pastor, encara en actiu al centre. Posteriorment, amb la constitució del Consell Preautonòmic, el 1978 es va començar a introduir oficialment als centres educatius l’estudi del valencià mitjançant el denominat Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià al qual es va adherir, des del primer moment, el nostre institut, que va ser capdavanter en l’ensenyament i promoció de la nostra llengua. D’aquell període en què s’havia d’improvisar quasi tot per manca de materials, que havien d’elaborar sobre la marxa els professors, prové una modesta publicació on es recollien refranys populars i frases fetes tradicionals, que hauria de tindre una inesperada repercussió en ser pionera en aquest tipus de recopilacions i la base d’alguns llibres sobre aquesta temàtica. L’aprovació, en 1983, de l’actual Llei d’ús i ensenyament del valencià va normalitzar l’ensenyament del valencià i el seu ús en la pràctica diària a les aules i als registres oficials fins els nostres dies. L’institut ha participat també en totes les Trobades pel valencià que s’han efectuat a la nostra comarca des dels seus orígens.

Notícies a la premsa sobre la publicació del llibre d' endevinalles recollides pels alumnes de l'institut de BUP.

LA CREACIÓ DE L’INSTITUT DE FORMACIÓ PROFESSIONAL I LA UNIÓ POSTERIOR DELS DOS INSTITUTS La dotació educativa de Massamagrell va experimentar un important increment quan el curs 1984-85 es va crear, al costat mateix del de BUP, l’institut de Formació Professional on s’impartien originalment els estudis d’Adminsitratiu i Electrònica (1r i 2n Grau) i Automoció (1r Grau).

Façana de l'institut d'FP

Imatges de participació a les trobades

COSES QUE OCORREGUEREN: PARALLAMPS RADIOACTIUS QUE CAUEN I ESCALES QUE ES DEMANEN En la memòria dels qui ho protagonitzaren aquell curs, sens dubte constaran encara dues mobilitzacions de la comunitat educativa dels dos centres. La primera es va produir a conseqüència de la caiguda al pati de l’institut d’FP, en 1987, d’un parallamps del seu teulat. Un tipus de parallamps, prohibits des de 1989, que contenia elements radioactius. Si pensem que l’any anterior, en 1986, es va produir l’accident de la central nuclear de Chernobyl, comprendrem que el succés va provocar la consegüent alarma. L’altra mobilització va ser la petició de construcció d’una escala d’emergència en l’institut de BUP. Un edifici que, els qui el van conèixer recordaran que només disposava d’una escala per als dos pisos que tenia. Una escala que, a més, desembocava davant de les escales del semisoterrani del gimnàs; la quals cosa podia propiciar, en cas d’evacuació forçada, un greu problema. Com es veu als retalls de premsa, recollits en la nostra revista escolar Articulació, els dos casos es van resoldre favorablement després d’aquelles importants mobilitzacions.

Notícia a la premsa de la inauguració oficial de l'institut d'FP. I fullet de la primera setmana cultural organitzada conjuntament pels dos centres.

Amb l’aprovació, el 1990, de la LOGSE, la nova llei educativa que ampliava l’educació obligatòria fins els 16 anys i creava l’actual ESO de quatre cursos, el batxiller de dos i reformulava la formació professional, es reestructurava profundament el sistema educatiu espanyol i, amb ell, les infraestructures docents ja que l’alumnat s’incorporava als instituts als 12 anys. A Massamagrell, a diferència d’altres localitats, la Conselleria d’Educació va decidir la fusió, el curs 1998-99, dels antics instituts de BUP i d’FP en un únic Institut d’Ensenyança Secundària. Això comportava la creació d’un macrocentre que, aquell primer curs, tenia 1.470 alumnes en total, amb nou escoles adscrites de sis pobles de la comarca, arribant a tindre la increïble quantitat de 16 grups de tercer de l’ESO, quan en actualitat un institut com el nostre té 4 ó 5 grups d’eixe nivell.

Periòdic Levante

ELS ANYS DE LA MASSIFICACIÓ I LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU EDIFICI SUBSTITUT DE L’ANTIC DE BUP La incorporació de tan nombrós alumat va obligar a implantar, aquell mateix curs, el doble torn

La sorpresa va vindre quan es va descobrir en aquell edifici que ja estava quasi acabat de remodelar, que hi havia greus defectes estructurals, impossibles de solucionar, que van obligar a enderrocar-lo el 2002, circumstància que va fer que es prolongara l’estància en barracons més temps del previst.

intensiu de classes; els nivells més baixos pel matí, i el 3r de BUP i el COU a extingir, així com tota l’FP, per la vesprada. Dos anys després, l’inici d’obres d’adequació de l’antic edifici de BUP va obligar a instal·lar barracons per al torn de matí el curs 2001-2002.

Barracons durant les obres de construcció de les noves instal·lacions amb l'edifici de l'antic institut de BUP darrere quan es pensava en rehabilitar-lo.

Enderrocament de l'antic edifici de BUP

LES NOVES INSTAL·LACIONS I LA INAUGURACIÓ OFICIAL DE L’IES Finalment, el curs 2003-2004, va entrar en funcionament el nou edifici que substituïa l’enderrocat i, al curs següent s’incorporaven definitivament els alumnes de primer cicle de l’ESO que, fins aleshores, havien continuat a les seues escoles. Finalment, la inauguració oficial, a càrrec del conseller d’educació, es faria en juny de 2005. L'IES en l'actualitat (Google Maps)

L'equip directiu i el personal administratiu i auxiliar en les noves instal·lacions

Vista aèria dels dos instituts, envoltats de camps, a començament de segle (de guía callejero fotográfico. Periòdic Levante. 2000)

LA CRISI

L’INSTITUT EN L’ACTUALITAT

La crisi econòmica de la dècada de 2010 ha suposat per al centre, com per a tots els serveis públics,

Amb l’inici del segle actual, la procedència de l’alumnat va variar radicalment. Així, pel que respecta

un conjunt de retallades, manifestades en múltiples aspectes; des de la disminució de professorat i

a l’alumnat autòcton, la creació d’instituts a Puçol, Meliana, Foios, Museros i Rafelbunyol, va reduir la

l’augment de la càrrega lectiva d’aquest, fins l’augment del nombre d’alumnes per aula i la pèrdua de

procedència dels nostres alumnes d’ESO i Batxiller a Massamagrell i Massalfassar. També es va produir

grups de diversificació i compensatòria.

la incorporació d’alumnat immigrant, d’acord amb l’intens flux d’immigrants dels primers anys del segle.

Això va significar un seguit de protestes en tots els serveis que van patir les retallades a les quals es va afegir també el nostre centre.

En aquest sentit, el nostre institut és fidel reflex de l’evolució econòmica i demogràfica del país en aquest segle, amb un ràpid creixement de l’alumnat immigrant, associat al boom de la construcció, que va arribar al seu zenit el curs 2010-2011. A partir d’aquest curs, amb la crisi econòmica i el retorn al seu país, va disminuir considerablement el nombre d’aquells fins el curs actual que, amb la recuperació econòmica, hi ha un lleuger repunt. A la gràfica següent, on es diferencia l’alumnat d’origen hispà i no hispà, s’expressa l’evolució d’aquest alumnat estranger. Com es veu, l’alumnat hispà ha sigut, fins els tres últims cursos el majoritari. En l’actualitat és majoritari el no hispà.

Contra les retallades 2012

Carnestoltes reivindicatiu contra les retallades 2012

Aula de Batxillerat

En l’actualitat l’alumnat majoritari, amb un percentatge proper al 27%, és el procedent de Romania.

PAÏSOS DE PROCEDÈNCIA ALUMNAT. 2017-2018

DIRECTORS I DIRECTORES AL LLARG DELS 40 ANYS DIRECTORS INSTITUT DE BUP Rafael Fernández

1977-78 i 1978-79

Vicent Salvador

1979-80 i 1980-81

Luis Mata

En quant a l’ensenyament en valencià, les dades d’aquest curs s’exposen a la gràfica següent. En ella s’expressa la quantitat total d’alumnes que es troben als programes PEV (Programa d’ensenyament en valencià) i PIP (Programa d’incorporació progressiva). Com es veu, hi ha diferències notables segons nivells i tipus d’ensenyament. En percentatges, en total, el 43,8 % de l’alumnat cursa en PEV i el 56,2 % en PIP.

CURSOS

DIRECTORS INSTITUT D’FP

CURSOS

1981-82 fins 1983-84

José Fenollosa

1984-85 i 1985-86

Alejandro Centelles

1984-85

Juan Luis Moliner

1986-87

Rosario Iñiguez

1985-86 i 1986-87

Ramón Guanter

1987-88 i 1988-89

Juan Melenchón

1987-88 fins 1989-90

Isabel Robles

1989-90 i 1990-91

Joan Margarit

1990-91 fins 1992-93

1991-92 fins 1994-95

Ramón Soria

1993-94 i 1994-95

Julio Saurí José Fenollosa

1995-96 i 1996-97

1995-96 fins 1996-97

Emilio Martínez

ALUMNAT PER PROGRAMES LINGÜÍSTICS 2017-2018 DIRECTORS INSTITUT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA Nº 1 i 2 IES Nº 1 (ANTIC BUP) Francisco Caballero

CURSOS 1997-98

IES Nº 2 (ANTIC FP) Emilio Martínez

CURSOS 1997-98

DIRECTORS INSTITUT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (UNIFICATS) Francisco Caballero

1998-99 fins l’actualitat

compromès amb la negació de l’enyorança i callaré els seus noms. M’estime més mirar les aigües àgils del riu que el petits còdols, blancs i negres, que encatifen el seu fons. El que importa ara és, simplement, deixar constància del paper que institucions d’ensenyament públic com la nostra han fet durant dècades, en la formació de ciutadans i ciutadanes per ajudar-los a ser més cultes, més normalitzats en la seua llengua, més cívics, més respectuosos amb l’altre i amb l’altra. El

VICENT SALVAD OR Director Institut de BUP 1979-80 i 1980-81

temps que ve no sempre ha de ser millor, com tampoc el temps passat ho fou necessàriament. No és fàcil creure, ingenus, en un progrés indefinit de la història cap al cel de la utopia feliç, sobretot en uns moments on les insolidaritats i les violències germinen de nou. No estic gens segur que els camins presos per l’educació actual siguen els més encertats, i la societat d’avui presenta a vegades símptomes inquietants de retrocés, si més no. Segur que sabeu a quins fenòmens m’estic referint: en l’àmbit domèstic i en el polític, les passivitats imperdonables, el conformisme davant la injustícia, el neomasclisme inconscient d’alguns joves de les darreres fornades...

CARTOGRAFIES DE MASSAMAGRELL

Tampoc no cal exagerar aquests perills però cal anar alerta. I, en tot cas, no és l’hora de plànyer-se sinó

No sóc amic dels discursos enyoradissos, vaja això per davant. Per a mi, els salts cap arrere en el temps

de treballar després d’una densa reflexió crítica. Una mirada cap enrere, com la que ara protagonitzem

haurien d’aprofitar com a impuls per llançar-se endavant, tal com fa el saltador de perxa en la demostració

en l’ocasió d’aquest aniversari, pot ajudar a combinar el seny i el coratge, amb la voluntat d’abordar els

atlètica. La memòria ha de ser el dipòsit de benzina del motor, i la història una escola de futur. Ara bé,

reptes que el curs del riu ens depara. Des l’esperança que això siga així us he escrit aquestes ratlles.

història i memòria s’encarnen sovint en uns llocs, uns espais concrets que contenen, comprimida, una

Vicent Salvador Universitat Jaume I

dosi de temps, els estrats que la vida ha anat sedimentant. L’arqueòleg els pot reconstruir, donar-los nova vida i situar-los en el mapa del camí a recórrer. Per a mi, com per a vosaltres, l’Institut de Massamagrell conserva el sediment de records individuals i col·lectius, un trosset de la història de l’ensenyament en les nostres coordenades. Els darrers anys setanta van ser una època de canvis que vèiem transcórrer amb colors d’aurora. Aquell institut de L’Horta, nou de trinca, era testimoni d’unes transformacions socials prometedores: democratització administrativa (directius elegits pel claustre, per exemple), introducció del valencià al currículum escolar (els versos de Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, motivaven murals festius i escenificacions poètiques per part dels alumnes), i també un nou aire de tolerància en els costums personals. Fins i tot amb revoltes estudiantils reivindicatives que fomentaven una conscienciació crítica... Precisament un dels estudiants capdavanters de les mobilitzacions d’aleshores al nostre Institut, avui vicerector d’una universitat valenciana, em recordava fa poc les vicissituds d’aquell moviment i les lliçons que ell mateix va extraure’n per al seu futur acadèmic i cívic. Una de les compensacions més grates per als que ens dediquem a l’ensenyament són aquests retrobaments en la tercera fase, quan comprovem que algunes accions de la trajectòria educativa han estat fructíferes: si més no, una altra pedra que fa paret en la lenta construcció d’un edifici social on les biografies personals dels antics educands són testimonis inestimables. Tot això em ve ara a la ment i arriba perfumat per la brisa primaveral dels camps de tarongers que envoltaven l’Institut. Les olors de l’horta toquen l’arrel del record, l’exciten. També evoquen els agents d’aquella empresa educativa, com eren certs professors i alumnes que han desaparegut prematurament. N’anomenaria ara els que em vénen al cap, un per un: de Rafelbunyol, de València, de Foios... Però m’he 30

Alumnat de la familia d'Admininistració al curs 04-05

Llopis com a secretari. Tots vam estar junts els dos anys. La vicesecretaria va recaure el primer any en Ximo Escrig i el segon en Pilar Serra. De tots ells guardo un gratíssim record i encara, de quan en quan, ens reunim per recordar moltes anècdotes d’aquells dos anys i mantindre així una viva amistat.

JUAN LUIS MOLINER Director Institut de BUP 1986-87

Del primer any com a director, si m’he de quedar amb algun apunt, jo em quedaria amb les jornades culturals que vam fer aquell curs. Com que va ser l’any que Espanya va entrar a la Comunitat Europea, recordo que vam distribuir les tres jornades en tres àmbits: el dia d’Europa, el dia de la Comunitat i el dia de l’Horta. La tasca, sobre tot de Ximo Seró, va ser intensa i vam poder omplir el gimnàs de cartells informatius de cadascun dels països que conformaven la Unió Europea. Per dur-ho a terme, ens havíem posat en contacte amb les diverses ambaixades per demanar fulls informatius de cadascun d’eixos països (aleshores no es coneixia Internet) i amb el material arreplegat es van fer els panells informatius. Hi va haver xerrades sobre Europa, sobre la nostra Comunitat i el dia gran va ser el tercer, quan vam

ELS MEUS ANYS COM A DIRECTOR A L’IES MASSAMAGRELL (1986 – 1988)

aconseguir que vingueren molts alcaldes dels municipis de l’Horta i parlaren, en taula rodona, sobre els problemes de la zona. Com a final de festa, es van cuinar calderes a l’estil de l’Horta i vam concloure

Vaig anar-hi a Massamagrell el curs 82/83. Era director de l’IES Lluís Mata i la meua arribada no va

amb una festa musical. Tot no pot ser positiu; la desgràcia també ens va acompanyar aquell dia. Com

poder ser més providencial. Jo tenia la destinació definitiva a l’Institut José Maria Parra d’Alzira i, com

era costum, molts alumnes de COU feien un primer dinar d’acomiadament. De camí, una alumna de

que la meua aspiració era estar a València, tots els anys demanava determinats centres de la capital.

la Pobla de Farnals, filla del bar Dora, va morir en accident de cotxe. D’això ens vam assabentar quan a

Llavors es demanava amb un codi i es posava simplement la província. Em vaig equivocar i vaig posar,

l’institut havíem acabat la festa. Com és de suposar, vam assumir la desgràcia i vam fer el que pertoca

sense adonar-me’n, el codi de Massamagrell.

en moments tan terribles com eixos. No vull ni pensar què hauria passat avui en un cas com aquest assumint responsabilitats.

Quina confusió més gran quan va sortir la destinació i em posava Massamagrell!. Si jo ni sabia on estava! Però allò, que pareixia una desfeta, es va convertir, a curt termini, en una benedicció: ens en

Si el segon any haguera de definir-lo per un esdeveniment concret, podria ser l’any del conflicte de

vam anar d’Alzira a meitat de setembre de 1982 i, un més desprès, va ocórrer l’anomenada “pantanà”. De

l’escala. L’institut tenia molts alumnes i de fet, durant l’estiu de 1986, al mes d’agost, em va cridar José

quina ens va lliurar aquell error meu!

Luis Tomás, llavors director territorial, i em va dir que per al curs 86/87 es posarien provisionalment unes aules prefabricades (els barracons) que estaven a Sant Miquel del Reis.

Però a llarg termini, i després d’haver passat sis anys a Massamagrell, aquella desfeta es va convertir en un dipòsit de records i d’amistats, que avui, trenta i més anys després, encara es mantenen vius a la meua memòria.

Dins de l’edifici de l’institut tan sols hi havia una escala que donava accés al dos pisos superiors, on s’impartien les classes. El creuament dels qui pujaven i baixaven era constant i el moment de pujar o baixar en l’hora punta, era, a més de caòtic, molt perillós, sobretot en cas d’incendi. Amb la col·laboració

Però ací no es tracta de recordar tots els anys passats a l’institut, sinó d’escriure sobre eixos dos anys en què em va tocar dirigir el centre. Vaig entrar a la direcció al juliol de 1986, quan l’enyorat i plorat Pepe Fenollosa se’n va anar a Andorra en comissió de serveis i va deixar vacant la direcció del centre. Com que no hi havia període electoral

de tots els estaments i sobretot l’aportació inestimable del president de l’APA d’aquells moments, Isidre, de Massalfassar, vam muntar unes jornades, amb manifestacions per tot arreu (inclòs el tallament de la nacional 340, amb unes conseqüències que anys després em vaig assabentar que hagueren pogut ser molt perilloses) i la presència del centre al mitjans de comunicació (premsa, ràdio…).

obert, la Direcció Territorial, a través d’Inspecció, havia d’anomenar un professor o professora que

D’aquest últim any també recordo la incorporació, en els últims tres mesos, d’una professora francesa

estigués amb destinació definitiva al centre. I com que l’inspector del centre era José Luis Narciso (jo

de recolzament al departament de Francés. Venia amb el seu marit, ja jubilat, que s’asseia, tot callat, a la

l’havia patit como a professor de Física i Química al Ribalta de Castelló, com a director també a Castelló

taula rodona de la sala de professorat, mentre ella donava classe com un autèntic terratrèmol. La seua

i com a inspector a Alzira, i ara ens trobàvem de nou a Massamagrell), entre Pepe i Narciso (i no sé

obsessió era l’agermanament dels pobles de l’Horta amb pobles francesos. Va ser, almenys així ho vam

si algú més) van posar el meu nom sobre la taula. Malgrat que no tenia cap experiència com a càrrec

viure des de l’equip directiu, un revulsiu festiu dins del dia a dia de la vida escolar.

directiu, i com que vaig trobar en tot moment recolzament de qui en aquells moments era cap d’estudis (i continuaria sent-ho amb mi) Joan Ribes, vaig donar el meu vist i plau i vaig acceptar el càrrec.

Sé que em deixo moltes històries. I molts noms que els tinc a la memòria però la limitació de l’espai no em permet que els enumere. Guardo un gran record de l’equip de Secretaria (Blas, María José), de

Vam formar l’equip directiu amb Ximo Seró com a vicedirector, Joan Ribes com a cap d’estudis, i Fede 32

Consergeria (Jorge i el seu parent, Joaquín, que vivia al centre), de les dones de la neteja (María,…) I 33

de molts companys i companyes amb els quals compartírem tants i tants moments, sobretot aquells i aquelles que veníem en cotxe junts. Com quan, sent director Pepe Fenollosa, entràrem a un claustre per la vesprada al ritme d’una marxa mora, en vindre de dinar (com no!) del Bergamonte. Sense voler ratificar aquelles paraules del poeta que “qualsevol temps passat va ser millor”, sí que vull reconèixer que van ser uns anys molt bons dins de la meua trajectòria professional, i, sobretot, aquells dos anys de director, no els recordo com a temps de càrrega, sinó plens de sentit, i que em van fer conèixer molta gent que avui encara, d’una manera directa o de trobada casual, ens guardem una gran estima.

Juan Luis Moliner. Març 2018

Alumnat de la familia d'Activitats Físiques i Esportives

Alumnat de la família d'electrònica al 2005

Laboratori de Tecnologia

extensions d’obtenir la màxima autonomia per al seu funcionament. L’inconvenient, però, fou que de vegades algun càrrec amb predicament en el seu territori, algunes professores i professors o pares i mares delerosos per aconseguir la satisfacció d’allò propi, es confongueren d’objectiu i quasi van matar el missatger. Sortosament, una de les extensions aconseguí ben aviat la condició d’institut. La meua Junta Directiva, i l’anterior, vam tenir molt a veure en aquell fet, cosa de la qual em sent molt orgullosa.

ISABEL ROBLES Directora Institut de BUP 1989-1990 i 1990-91

Reunir una junta directiva, amb pedigrí en el centre, implicada en l’ensenyament, democràtica i il·lusionada en fer les coses bé, va ser una gran sort; així com que el claustre la votara per majoria donantli el seu recolzament, a l’igual que a la meua persona que, prèviament, vaig sometre a votació. És per això que vull agrair el treball i la dedicació de Pilar Palanca, Pilar Vicente, Carmen Huerta, Manuel Pérez Machado –gran professor i amic que, malauradament, ens va deixar en novembre de 2016-, Amparo Escribano, Isabel Cantó i Alberto Parra. I a Ramon Guanter, la confiança que va dipositar en mi com a vicedirectora en la seua junta. No puc anomenar tots els companys i companyes amb els quals vaig

UN TEMPS PER AL RECORD

compartir moltes coincidències, però vaja per davant el meu bon record i agraïment. No oblide tampoc el treball i l’actitud positiva del personal no docent, del bar, de l’AMPA i, sobretot, del seu president. Ni el

Tornar al passat a través del record pot ser un plaer, però és també un exercici interessat i ple

recolzament de l’Ajuntament, del Sr. Alcalde i els regidors, cap a les nostres activitats. Per exemple, amb

d’inexactituds. Solem recordar el millor de la nostra experiència i sovint la reescrivim fins aconseguir

motiu de la Setmana Cultural, una divertida festa de moros i cristians desfilant pel poble, idea de Pilar

una narració digna de ser contada. La meua història sobre el temps que vaig ser a l’IES Massamagrell, de

Vicente, tot i ser un tant aliena per a començar, atragué bon nombre d’alumnat i professorat i aconseguí

1987 a 1991, com a professora, vicedirectora i directora, no és cap excepció. Tinc un bon record. Podria

un gran èxit. A propòsit del poble, recorde la grata sorpresa d’haver trobat paisans del meu petit poble

fer un relat només dels aspectes positius que vaig viure-hi, tanmateix estaria falsejat, perquè les coses no

de naixement, Alhambra, en Ciudad Real, al barri de La Magdalena. Els camins de la immigració són

sempre són fàcils ni ho van ser allí.

imprevisibles, i per damunt de tot inestimables quan poden oferir als nouvinguts una vida millor.

Com a professora fou una felicitat obtenir el trasllat des de l’IES Hermanos Amorós de Villena.

Entre les nostres prioritats vam contemplar, a més a més, l’ús del valencià. Les actes que la Secretària,

Treballar a prop de casa sempre és un motiu d’alegria i equilibri. I tot i que havia de desplaçar-me uns

Carmen Huerta, redactava, i jo m’hi implicava ajudant, tractaven de ser pulcríssimes. Tant que, a vegades,

quilòmetres per arribar al destí, una bona disposició em permetia fruir del contacte amb la natura quan

despertaven algun somriure pel lèxic culte emprat. Quant a la coeducació, contemplàrem els criteris

pujava al trenet de l’Estació de Fusta que feia un passeig per l’horta avui desapareguda, i pels diversos

d’una educació no sexista, dins de les nostres possibilitats. Una fita important, el 8 de Març, el “Women’s

pobles de l’Horta Nord fins a Massamagrell. Les petites estacions sempre m’han semblat un deliciós

International Day”, d’origen nord-americà, era un objectiu present en les meues classes i en d’altres, a

ressò del passat recent amb intencions de senzilla modernitat. També era un plaer el desplaçament

més de ser una celebració. Al respecte, en passar els anys, una amiga em feu arribar un comentari molt

per l’autopista, gràcies a la solidària ronda de cotxes de companyes i companys, sobretot per a qui no

gratificant: un ex-alumne de Massamagrell li digué que qui més feminisme li havia ensenyat en la seua

conduïa, com jo, quan la mar apareixia de sobte a la nostra dreta, calmada, de blau intens o, de vegades,

vida havia estat jo. I crec que ho deia orgullós. Espere haver-li ensenyat també alguna cosa d’anglés! I

rebel amb una mescla de blau i verd indefinits.

si no, bé està que aprenguera sobre la igualtat entre dones i homes!... Sé que aquesta narració pot ser

Pel que fa a l’IES Massamagrell, aviat vaig veure que era un centre important, comarcal, amb aspiracions d’omplir les necessitats educatives pròpies, incloses les dues extensions: Meliana i Puçol. L’alumnat em

inexacta. Però si la valoració que hi faig dels records no s’allunya massa del que van ser, aleshores els guardaré en un lloc preferent perquè són part de la meua vida i m’agraden.

va semblar bo, ple de curiositat i amb ganes d’aprendre. El professorat, motivat per a aconseguir bons resultats dels alumnes. Com a component de dues juntes directives, primer com a vicedirectora amb

Isabel Robles

Ramon Guanter, vaig comprovar que, amb tot, aquesta realitat no era fàcil d’organitzar, perquè sempre ha estat problemàtic compaginar funcions tan dispars com la transmissió de les normes de l’administració, fer-les complir, i a la vegada ser capaços de reivindicar i reclamar-li les millores i els drets davant les deficiències. Recorde, per exemple, les aules prefabricades deteriorades i inhòspites, sobretot en arribar les pluges i el fred, les obres menors tan necessàries com difícils d’aconseguir o l’esperat pressupost cada trimestre per a poder funcionar, etc. A tot això s’hi afegien les lògiques i justes aspiracions de les

Consejos Escolares y a la inspección ni agua que siempre sentíamos que nos escatimaba presupuesto, horarios, grupos…y nos dejábamos la piel para conseguir los desdobles que eran innegociables. Trabajábamos y lo pasábamos bien, y eso se trasmitía, en nuestra cafetería que sacamos de algún hall haciendo de arquitectos de pacotilla, pero salía al final. Los horarios, cuando no había programas informáticos que consiguieran unir más de 80 personas,

JOAN MARGARIT

en un estricto horario de comienzo y final de clases, junto con unos espacios determinados y específicos

Director Institut d’FP 1990-91 fins 1992-93

de habilidad que nos desequilibraba durante cada final y comienzo de curso. Nos pasábamos el mes de

se organizaban a base de corcho y alfileres de colores. Aunar a todo el alumnado eran una dura prueba julio solucionando todos esos quehaceres, de matrícula, cobrando el sobre, (no sin cobrarlo), haciendo fotocopias, preparando junto con secretaría las nuevas admisiones, pegaditos a la conserjería para atender a las familias, y que estuviera limpio, “un centro educativo limpio es signo de cultura.”

40 AÑOS DEL IES MASSAMAGRELL Ha sido una excusa perfecta tener que decir algo en esta celebración del 40 aniversario del IES

En una palabra, bueno en tres, “nos lo creíamos”. Y lo volveríamos a repetir, si perdiéramos la memoria. Cosa que desafortunadamente, a lo mejor ocurre si siguen pasando los años y estamos para contarlo. ¡Feliz 40 aniversario IES Massamagrell!

Massamagrell para reunirnos y rememorar tiempos que ya han pasado pero que dejan un poso en el cuerpo.

Joan Margarit

Como este escrito está hecho a seis manos, para no andar con exactitudes diremos que hablamos del instituto de hace más de dos décadas porque decir más de veinte años nos suena demasiado lejos y, al fin y al cabo, ¿quién no se siente joven en cualquier momento de su vida? Por aquel entonces nos obligaba a releer los decretos un marco más amplio como Ley Orgánica de Ordenación General del Sistema Educativo, conocida como la LOGSE. Pero convivimos con la extinta FP, aquella de ciclo inicial y ciclo superior antes de que los centros se unieran en la ESO. Qué lindeza llamarle a la educación de nuestros iniciados adolescentes y jóvenes algo tan poco locuaz como “la ESO”, pero a todo se acostumbra el cuerpo y a eso también. Disfrutamos entonces de nuestras queridas especialidades de automoción, electricidad, electrónica y administración. Los chicos entonces se iban a las dos primeras y las chicas a la de administrar y gestionar que se manchan menos las manos, como exacto reflejo de una sociedad de aquel entonces. Tampoco ha variado mucho en ese aspecto, como tampoco nuestras queridas canchas de baloncesto y futbito. Era un claustro peleón, en cualquier sentido, hacia la inspección reclamando lo que considerábamos justo, aliándose con las familias, sacando adelante proyectos de toda índole y condición: de naturaleza, como “Salvem al samaruc” y “Eliminación nitratos del agua del L’Horta Nord”, proyectos de empresa, como “Reprografía” y “Gestión de Miniempresas” de idiomas, de proyección europea…queríamos siempre más. Más para nuestro alumnado, que lo merecía todo, venidos de todas partes de la zona porque se trataba de un centro comarcal. Queríamos que viajaran, que disfrutaran del centro en “Carnestoltes moltes voltes”, íbamos a programas de Canal 9 a “Guanyar diners” y celebrábamos largos claustros de debate, larguísimos 38

Mercadet de comerç just organitzat per alumnat i professorat de la família de Comerç, al 2007

acompanyàvem la situació amb pastissets, vi dolç i licors. Per allí passaren les coques de Santiago del forn de Mónica, la mistela, el cava i els pastissets de moniato del forn de Museros. Una vegada li vaig preguntar al pare Vicent com és que aquests pastissets eren tan condemnadament bons, i la resposta fou fulminant: - Perquè els fan per al rector, xaval.

JULIO SAURÍ

Italià simultàniament, i va aplegar a ser el tercer centre amb millors resultats en selectivitat a la província

Director Institut de BUP 1991-92 fins 1994-95

de València. També es va arribar a fumar amb profusió, i per tot arreu: als corredors, dins i fora de la sala

En aquest Institut es va arribar a estudiar Llatí, Grec, Castellà, Valencià, Francès, Anglès, Alemany i

de professorat, a la porta, a ambdós costats de la porta, a la cafeteria, i quasi a qualsevol lloc que es puga imaginar. L’ànim general era que aquest centre d’estudis voluntaris, constituïa exactament un Centre de

LOST IN TIME

CULTURA, i que eixa cultura es sustentava en la formació humana i científica que esdevindria les persones en millors persones, lliures i amb criteri.

Fa tant de temps d’açò, que ja no és ni el passat. En aquell temps el claustre del professorat tenia poder decisori sobre tots els aspectes acadèmics Els records han anat convergint cap a una dimensió alternativa, un lloc imaginat on ocorrien coses impensables, coses que ara no tindrien cap possibilitat d’existència. La gent duia camises vaporoses amb teixits sedosos i estampats increïblement cridaners. Jo tenia una camisa de color rosa profund clapejada de blanc. Una infinitud de cercles blancs xicotets, tots iguals, tots equidistants, sobre una pradera fúcsia. De vegades, jo presidia el claustre i el consell escolar abillat amb ella, en eixe lloc eteri perdut a l’espai - temps, quan fui director de l’extint centre anomenat Institut de B.U.P. de Massamagrell.

de la vida de l’institut, i es discutia i es votava moltes vegades, amb una passió que fa temps que es va perdre. Era freqüent que el punt de l’ordre del dia més llarg fóra el torn obert de paraula, perquè s’exercia una voluntat imparable de parlar sobre qualsevol tema sense limitacions i el personal era molt crític amb l’autoritat, vingués d’on vingués. A meitat dels 90 un nou director del Servei Territorial d’Educació va implantar unes normes d’inici de curs que van ser rebutjades per quasi la totalitat dels claustres, que mostraren la seua indignació en les seues actes de reunió. El to reivindicatiu era, en general, molt elevat, i l’Assemblea de Directors va acordar retardar l’inici de curs en dos dies com a mesura de protesta, i per considerar inviable aquest

Al claustre hi havia poc més de 40 professors i professores i les seues reunions duraven 20 minuts, en

inici en unes condicions que es declararen inacceptables. Fins i tot, la Inspecció va alçar acta a tots els

una ostentació de pragmatisme inversemblant. Els alumnes eren voluntaris que estudiaven batxillerat, i

directors dels centres on es va endarrerir l’inici de curs, encara que no va ni haver conseqüències perquè

a Nadal es celebrava una enorme festa a la cafeteria, amb profusió de begudes alcohòliques. El catedràtic

els “presumptes” eren la immensa majoria.

d’Educació Plàstica i Visual, prenia “carajillos” a la cafeteria mentre es fumava una “rabasseta” que portava sempre penjant dels llavis, encesa o no. El professor de Música esmorzava amb una cervesa

Un altre exemple del caràcter de l’època el tenim al funcionament del consell escolar, on es va aprovar

revessant de bon alcohol amb una eterna i repetitiva rialleta característica. I també estava el Pare Vicent.

l’inici de la línia en valencià, el famós P.E.V., per majoria simple, després d’un llarg període de recollida d’opinions i informació i un prolongat debat. O també va hi haver una encesa discussió al voltant de la

El Pare Vicent era un “tío” genial, rector d’un poble d’ací al costat i professor de religió. Competent,

llibertat sexual, quan un professor es va declarar oberta i públicament homosexual, i una persona del

humà i amable, participava als berenars del dijous per la vesprada. Perquè a aquest memorable Institut,

consell escolar va considerar que eixes coses no es podien dir davant dels alumnes. La professora Rosa

la jornada era partida, i els dijous tocava berenar en acabar les classes. En aquest berenar estaven, a més

Enguix, exemple de calma i mesura va ser conciliadora i clara al respecte en aquella situació que no

del Pare, una sèrie de personatges irrepetibles: Carmen Huerta i el seu famós pentinat vermell, Maria

oblidarem cap dels presents, i mai més es va qüestionar la procedència o improcedència de les llibertats

Dolores Abad i els seus 1,5 metres d’alçada, Elòdia Pastor que era professora de Valencià però no de

personals. Cal destacar que foren les que foren les diferències d’opinió, el consell funcionava amb un

Llengua, Rafael i Pep Fenollosa, dos homes divertits i afables on hi haja, i algun que altre sobrevivent com

nivell de respecte personal encomiable, i sempre s’acabava amb un diàleg amable.

Ximo Fornatene, historiador i poeta, o Amaya Aguinagalde, professora de Llengua però no de Valencià. I un tal Jorge Tárraga.

Memorable també, va ser la sessió en la que el director va sol·licitar l’aprovació de la mesura per la qual es suprimia definitivament la festa de Nadal, després de 8 comes etílics simultanis de xiquetes de

Carmen provocava a Vicent amb una procacitat d’una improcedència absoluta, mentre Lola

primer de B.U.P.. La discussió va ser llarga, debatuda i ajornada per a deixar temps a la reflexió. Per fi,

Abad li seguia el rotllo. El pare se n’eixia per la tangent amb un humor que feia enveja, mentre réiem i 40

es va aprovar la supressió de la festa amb tots els vots a favor dels membres del consell escolar, excepte

A l’aula d’informàtica estaven les úniques computadores d’us comú del Centre: 8 coses que

els dels quatre representants dels alumnes. L’alumne Màmel Carretero va presentar un plec amb un

funcionaven amb un monitor de fòsfor verd sobre fons negre, i no tenien ratolí ni disc dur: anaven amb

llarg al·legat a favor de la llibertat dels alumnes, signat per la totalitat de l’alumnat de l’Institut, que no

un floppy disc de 5 polzades i quart. De seguida van vindre ordinadors nous amb disc dur i monitors

va servir per a canviar l’opinió immisericorde contra la festa per part del professorat, les mares, els pares

de 16 i de 256 colors, amb resolució de 80 columnes de text en pantalla. I el Windows 3.11. Aleshores es

i l’equip directiu. El director i Màmel van continuar mantenint una relació cordial, malgrat l’acalorat de

podien trobar ordinadors a la sala de professors per a ús compartit. Increïble.

la discussió.

Tornant al nostre Fernando, era un home que fumava i es reia contínuament. Fumava dos paquets

El claustre feia la seua vida al voltant de la sala de professors, on estàvem sempre que no teníem

o més de DUCADOS al dia, a la porta de la sala de professors, al bar, al departament i al pati, i tenia un

classe. Allí preparàvem materials, corregíem exàmens, i parlàvem amb els altres. El tracte era cordial i

gran sentit de l’humor. Les classes començaven en octubre, després de la ressaca de les festes del poble,

tothom saludava els companys de treball quan els veia o es creuava amb ells. Érem col·legues de professió

i només començar venia la celebració del dia 9. En una de les primeres jornades lectives, abans del 9

amb un concepte clar de les nostres metes.

d’Octubre, Fernando sempre declarava el mateix:

A la sala del professorat hi havia una paret ocupada per una prestatgeria amb un espai per a cada membre del claustre. Aquests espais estaven ordenats alfabèticament, i la primera tasca del curs consistia en canviar el prestatge de Lola Abad per un altre a la fila més alta, on no arribava, donada la seua talla. Al peu de la prestatgeria col·locàvem una escaleta de fusta per escoltar-la exclamar:

- Muchachos, el curso ha terminado. Ahora enseguida viene el 1 de noviembre y el puente de la Inmaculada. Inmediatamente Navidad y cuando te das cuenta, junio. Esto se acabó. Com deia al principi, açò ha acabat tantes vegades que he perdut el compte. Ja no sé si he viscut el que ací dic, o és la unió de retalls de coses inventades per la meua memòria. Siga el que siga, ací queda.

-Cabrones. Ya estamos como siempre.

Julio Saurí

Els ordinadors eren genials. Als departaments didàctics no n’hi havia cap, i funcionàvem amb documents escrits a mà, que copiàvem amb una multicopiadora mecànica. Quan va vindre la copiadora elèctrica va constituir un gran pas per a la humanitat educativa, i una gran millora mèdica per al muscle dels conserges, que ja no havien de pegar-li a la “manivela”. Hi havia UN ordinador a la secretaria que treballava en MS-DOS i feia rodar un programa de gestió del neolític, i que imprimia els seus resultats en una impressora de papallona de carro ample de 80 columnes. La impressora emetia música celestial cada vegada que treballava. Encara me’n recorde de Rocío omplint papers amb una Olivetti Línea 98 a l’oficina, mentre el secretari revisava les actes d’avaluació o es barallava amb l’ordinador, una meravella amb un processador INTEL 80286 que duia 512 KB de memòria i tenia un disc dur monstruós de 40 MB. Un gran fan de la informàtica, un gran introductor de les noves tecnologies, era el catedràtic de Física i Química Fernando Giner, que ho feia tot amb una suite informàtica que rodava en MS-DOS i que s’anomenava FRAMEWORK III. Quan va aparèixer el WINDOWS 3.1 i el Microsoft Office, Fernando encara mantenia el seu Framework a un ordinador més vell que la memòria. 42

Personal de secretaria, director i José Antonio Pizcueta, cap d'estudis, al 2006

Por no extenderme mucho solo daré unas “pinceladas” de lo que era el Instituto en esos años, y como una imagen vale más que mil palabras, tenéis gran cantidad de fotos en las que se puede ver o intuir lo que era. Algunos de los alumnos y alumnas de entonces sois padres de alumn@s actuales, por lo que podéis hacer, mejor que nadie, el comentario de las fotos a vuestros hijos. Con el deseo de que disfrutéis de las actividades del 40 aniversario del Instituto, recibid un afectuoso

EMILIO MARTÍNE Z

saludo.

Emilio Martínez Zahonero

Director Institut d’FP 1995-96 fins 1996-97 i IES N. 2 el curs 1997-98

Fui director del Instituto desde 1995 a 1998, primero cuando era solo Instituto de Formación Profesional (IFP) y después como Instituto de Educación Secundaria (IES). La estructura y el alumnado de los años 90 era muy diferente al actual. En el IFP se impartían enseñanzas de formación profesional de Administrativo, Automoción y Electrónica con gran aceptación en el entorno ya que el alumnado procedía de 21 municipios (desde Estivella hasta Valencia) y por el prestigio profesional alcanzado por el alumnado de algunas de estas enseñanzas. Fueron años de profundos cambios, con la implantación de la LOGSE. Es decir que el Instituto pasó a ser el IES de Massamagrell con la ESO y el Bachillerato, además de la nueva FP. La organización del funcionamiento del Instituto no era fácil. En el edificio actual de post-obligatoria debían ubicarse casi 900 alumnas/os y más de 70 profesoras/es lo que hacía necesaria la existencia del doble turno y que el centro estuviese abierto desde las 8 de la mañana hasta las 10 de la noche de forma ininterrumpida. Además, había que organizar varias líneas de transporte escolar debido a la dispersión geográfica. La parte amable del doble turno era que el alumnado y el profesorado disponían de más tiempo de la infraestructura del centro fuera de sus horarios lectivos. En aquella época tomó auge la participación del alumnado de FP en los programas europeos, tales como Petra I, Petra II, Leonardo da Vinci y Lingua, con prácticas e intercambios escolares con empresas y centros educativos de Alemania, Bélgica, Francia, Irlanda, Italia, Portugal y Reino Unido. Al principio la demanda del alumnado para participar en ellos era tan grande que había que hacer una selección; para 25 o 30 plazas anuales se presentaban entre 80 y 110 alumnos. Hay que puntualizar que las becas conseguidas cubrían el 100 % de los costes de las estancias. La actividad extraescolar también era intensa, con el desarrollo de proyectos de creación de miniempresas y cooperativismo, subvencionados con los premios que nos otorgó la Consellería de Educación y la propia actividad del alumnado dentro de las miniempresas. Me tocó vivir la fusión del IES con el Instituto de Bachillerato. No fue muy compleja para el profesorado del IES, ya que no suponía cambios de enseñanzas. Sin embargo para el profesorado de Bachillerato sí supuso algún cambio notable, tanto en las enseñanzas a impartir como en el alumnado. 44

Viatge final de curs a Roma 2006

PROFESSORA EN ACTIU MÉS VETERANA, ELÒDIA PASTOR

Han passat anys,molts anys; han passat moltes coses.... (V.A.Estellés) Ja fa anys que hi vaig arribar a fer classe perquè l’Institut de Massamagrell va ser un dels capdavanters en introduir el Valencià al currículum del centre. Es posava en marxa el Pla Experimental. Vaig començar al curs 1978, amb nul.la experiència però amb molta il.lusió que va ser reforçada per la gent

Claustre de BUP 1986

que hi vaig trobar, pares i alumnes que optaren per l’assignatura i sobretot, Vicent Salvador, el catedràtic de castellà que va lluitar per tal que l’institut s’acollira al Pla Experimental i el que em va ajudar en els meus inicis com a professora. Sempre he exercit la meua tasca docent a Massamagrell. Hi ha hagut gent que m’ha dit si no em canse d’estar tants anys al mateix lloc. Doncs no. Un institut el configuren les persones que hi passen, per tant, jo he conegut molts instituts de Massamagrell. Cadascú d’aquests amb coses positives i d’altres no tant, però sempre ha estat enriquidor. El meu Institut Massamagrell ha estat i és un institut lluitador, i per això l’estime. Hem lluitat contra l’entrada a l’Otan,la guerra d’Iraq,les polítiques educatives, pels nostres drets laborals, pels de la dona.... contra les retallades a Educació, per la diginitat de la nostra llengua, llengua que encara que l’ofeguen, mai no la mataran perquè sempre hi haurà qui la defensarà,també al meu Institut de Massamagrell. Han passat anys, molts anys carregats de records bonics, amables... Però sobretot roman el trist record d’alumnes, companys/es, amics i amigues que ens han deixat al llarg d’aquest camí.

Elòdia Pastor Reig

Claustre d'FP 1997

ALGUNS DELS MÉS ANTICS AL CENTRE

El instituto ha sido mi trabajo, pero, sobre todo, mi casa. En él he conocido a mi mujer, he tenido a mi hijo, he vivido... Forma parte de mí, como yo formo parte de él. JORGE TÁRRAGA (1983)

DE DOS, UN, I TOT UNIT PER PASSAREL·LES Fa prop de 30 anys que vaig aplegar a l’institut de Massamagrell, i mai no m’atreviré a dir que he vist

Jorge Tárraga i Mª José Jiménez

Jorge Tárraga

de tot, però quasi, així que compartiré només un record, de quan ací hi havia un institut però n’eren dos, i jo feia de secretari.

Cuando empecé a trabajar... ¡era la más joven! Parecía que los alumnos eran mucho mayores que yo y en la secretaría con esa carita de niña. Han pasado unos cuantos años, ahora algunos podrían ser mis hijos. Tengo muy buenos recuerdos y todavía tendré más.

Moltes dependències estaven duplicades, quan es fusionaren els instituts de BUP i d’FP. Despatxos i departaments, la biblioteca, el gimnàs, la secretaria, la consergeria, la cafeteria... En aquell moment s’estudiava de tot, en aquest centre. Hi havia encara els antics estudis de BUP i COU i FP, i ja s’impartia l’ESO, el Batxillerat i els Cicles Formatius. Un maldecap, us dic! En números redons, 1300 alumnes, 130 professors. I durant uns cursos, doble torn horari. Els alumnes menuts, pel matí, els majors per la

Mª JOSÉ JIMÉNEZ (1984)

vesprada. Funcionaven les dues secretaries. Sense internet, la informació la dúiem d’una a l’altra amb un maletí on posàvem certificats i actes, informes, correu,... i els disquets que contenien les còpies de seguretat del programa de gestió que utilitzàvem aleshores. El professorat feia classe, indistintament, a l’edifici de

Mª José Jiménez

Más de tres décadas, toda una vida. Ha sido un placer haber desarrollado mi vida profesional en el I.E.S. Massamagrell y poder compartir momentos importantes con incontables alumnos/as e inolvidables compañeros/as.

BUP (que enderrocaren després d’haver estat reformat -us sona CIEGSA?-) o a l’antic d’FP. Us en podeu fer una idea. Tocava el timbre i ja en veies uns quants que, a tota pressa, anaven d’una punta a l’altra. Us situeu? Des de l’actual edifici de postobligatòria cap a l’altre, que es trobava més enllà de la biblioteca! En els dos sentits, clar. I quan plovia? El mateix, però amb fang i més a pressa. Compràrem paraigües, que estaven a les consergeries, però quan en voliem un, sempre estava a la de l’altre edifici! “Ara no us caldran paraigües”, va dir l’arquitecte que féu el nou institut, “perquè encarà que hi ha

ÁNGELES CATALÁ (1981) Ángeles Catalá

diversos edificis, podreu anar d’uns a altres sense banyar-vos”. Us assegure, però, que quan plou jo sempre me’n recorde d’aquell arquitecte que va dir que amb les passarel·les que dissenyà no ens banyaríem.

La educación nos enseña a ser libres.

Per cert, us he dit que és el mateix arquitecte que dirigí la reforma de l’edifici de BUP que calgué

ANTONIO CECA (1984)

enderrocar?

VICENT FERRER

Després de tants anys, encara vinc a treballar amb alegria. Gràcies a tots els que han fet açò possible en el passat i als que segueixen fent-ho possible ara.

A l’IES de Massamagrell des del curs 1990-1991. Secretari de l’Institut des del curs 1996-1997 Cap d’estudis des del 2005-2006 fins l’actualitat

NEREIDA FABUEL (1991) Antonio Ceca

Antonio Ceca i Nereida Fabuel

ARTICULACIÓ, LA REVISTA DE L’INSTITUT

al llarg de la història de la revista. Així, començà la segona etapa de la nostra revista que durà sis cursos. Inclús es va fer un número extraordinari dedicat a uns premis científics i literaris que alguns

Segurament moltes persones que van passar per l’Institut de Massamagrell recordaran Articulació,

modesta

revista

ciclostilada

(algú sap ara què era un ciclostil?) que, al llarg d’aquests anys ha acompanyat l’esdevenir del centre mostrant les preocupacions, els interessos, els problemes i les modes literàries, musicals, del moment. Alguns inclús hauran col·laborat en la seua confecció, perquè era bàsicament una

recordaran però que no van tindre continuació, com moltes coses dels instituts. Després, en la dècada de 1990, durant les seues tercera i quarta èpoques, gràcies a les subvencions de l’AMPA, la nostra Articulació es va vestir d’etiqueta i es va publicar a impremta. També d’aquella època és un extraordinari literari que altres també recordaran.

revista feta per l’alumnat amb la col·laboració,

El curs 2003-2004, després d’uns anys sense

en la part de redacció i tècnica de Ximo Escrig i

eixir, va tornar, en una quinta i, de moment, última

Jorge Tàrraga en les seues primera, segona i quinta

etapa, que va durar fins el curs 2010-2011. Feta amb

època, i de Paco Mariscal i Mª José Escrivà en la

ordinador i fotocopiada, la penúltima encarnació

tercera i quarta.

d’Articulació presenta com a particularitat que

La primera revista del centre, però, no es deia Articulació. Va nàixer el curs 1980-81 amb el nom de L’Alter del Molí, el topònim del lloc on estava

els seus huit números estan penjats a Internet a la següent adreça https://articulacio.wordpress. com.

construït l’institut de BUP i que, en un moment,

A més, les possibilitats tècniques actuals

es va proposar, sense èxit, com a nom del centre.

ens permeten trobar la col·lecció completa

Aquell número únic que podem considerar com la

d’Articulació,

primera època -la prehistòria- de la nostra revista,

BR8ncB.

no va tindre continuïtat immediata i no va ser fins el curs 1983-84 quan naix Articulació, el nom de la qual, com els redactors no es posaven d’acord per a batejar-la, va eixir d’una cerca a l’atzar en les pàgines d’un diccionari.

escanejada,

https://goo.gl/

I ara, set cursos després, la trentenària Articulació reviu de nou, puntualment, per a celebrar el quaranta aniversari de l’institut. El futur de la nostra revista, portada fins ací per la generació que va viure els primers moments del

Igualment, la portada isqué d’un concurs

centre, queda ara a les mans del professorat i

entre l’alumnat, el qual votava per a elegir la

l’alumnat que ens han substituït en la marxa diària

guanyadora; una idea de l’aleshores cap d’estudis i

de l’institut. Tant de bo continue molt anys i els qui

professor de Disseny, Joan Ribes, que va inaugurar

la vam idear i nodrir en la seua infantesa i joventut

una pràctica que s’ha seguit durant molt de temps

ho puguem veure!

IES EN IMATGES

Sala d'audiovisuals

Conserges

Aula d'Arts Plàstiques

Fotografies d'Antoni Baixauli

Aula d'Informàtica

Camps esportius

Gimnàs

IES EN IMATGES

Biblioteca

Aula de Música

Biblioteca

Fotografies d'Antoni Baixauli

Secretaria

Personal de la neteja

Laboratori de Física i Química

IES Massamagrell 40 anys . 2017 Accedeix a la revista en format digital i mĂŠs continguts a

http://iesmassamagrell.edu.gva.es/blogs/40-anys/