Bruel 36 IES Can Peu Blanc, Sa Pobla

BRUEL

IES CAN PEU BLANC

36

SA POBLA

GENER 2017

SALUTACIÓ Que Bruel, el nom de la nostra revista, faci referència a un dels ocells més menuts de tot Europa i en canvi el contingut dels articles i els reportatges que s’hi publiquen tenguin més envergadura, és com una gran ironia.

Que la implicació dels alumnes i els professors en tirar endavant iniciatives que ens fan únics representa la demostrada estima cap a la professió i cap a la feina ben feta, no és cap fal·làcia.

Que les coses surten del no res, seria una insídia.

Que és un orgull que el nostre centre publiqui tres números anuals de la revista de més de 150 pàgines, és una certesa infinita. És per tot això que una vegada més he de felicitar a totes aquelles persones que han col·laborat en la realització d’aquesta revista, que ens pertany a tots, i que és un dels nostres referents, però que, sobretot, demostra la constància i la perseverança d’un gran nombre de persones que han dedicat el seu temps i el seu esforç en els articles, i les fotografies que hi apareixen.

Animo a tothom a llegir-la, perquè s’hi poden trobar articles que fan referència als nostres avantpassats, entrevistes a personatges d’actualitat, articles d’opinió, i reportatges sobre els esdeveniments en els quals han participat membres de la nostra comunitat educativa.

Bruel 36. Revista de l’IES Can Peu Blanc Sa Pobla, gener 2017 Coordinació: Pere Ferrando Maqueta: Joan Carles Oliver Foto portada: Xisca Bennàssar

Gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

Pilar Molias

SUMARI VIVIM O MORIM DEL TURISME? Entrevista a Joan Aguiló Abans i després de Campanet.

Fotos d’ahir, fotos d’avui L’AMISTAT Les migracions i Sa Pobla Pobleres. una vida enterrada per la història ENTREGA DE DIPLOMES PEL RENDIMENT ACADÈMIC SENTIMENT POBLER DIADA DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE DONES DE ROMA

L E U R

B

CONCERTS DE NADAL Fàcil la vida d’un adolescent?

No ens jutgeu LA CONCIVÈNCIA A L’ESCOLA SENALLA SOLIDÀRIA. RECOLLIDA D’ALIMENTS PER CAN GAZÀ

ART I COPES 2016 A SA POBLA

Berenada nadalenca del Sindicant d’Estudiants dels Països Catalans Ho sap tothom, i és profecia...

Els nostres betlems

ACOMIADAMENT A N’ANTÒNIA DES BAR ELS DONANTS DE SANG

ÉS L’ESCOLA MASCLISTA? EL DIARI DELS SOMNIS

La música tradicional Entrevista a Joan Parets

EL TEMPS D’ESTUDI DELS NOSTRES ALUMNES L’ANY DE SA NEU

36

SA POBLE, TOT UN INSTRUMENT Rock a sa Pobla (1) Rompiendo cuerdas SA POBLA A GRÀCIA CALENDARI D’ADVENT

‘CARPE DIEM’ ÉS SOLIDARI Teatre de l’IES Can Peu Blanc a Sa Congregació només quan plou GIMCANA

DEMOLAB

EMOCIONA’T

NOUS MEMBRES DEL CONSELL ESCOLAR

SA LLEGO I ELS ALUMNES DE CPB SANT ANTONI 2017

Bruel 36. Revista de l’IES Can Peu Blanc Sa Pobla, gener 2017

L E U R

B

Vivim o morim del turisme?

«Anam a la platja? Amem quants de ciclistes trobam avui a la carretera», «No hi anem tan prest, que estarà ple de “guiris”», «Ja hi anirem entre setmana». Aquestes són algunes de les frases que han començat a ser de les més utilitzades durant els últims anys a causa de la gran massificació turística de Mallorca.

Quant de temps dura el trajecte Sa Pobla-Alcúdia? Quinze minuts? Encara que sembli mentida el trajecte entre Sa Pobla i Alcúdia es pot fer en quinze minuts en cotxe, quan no hi ha trànsit, això sí. El problema és que les carreteres i carrers d’entrada a Alcúdia estan saturadíssims durant els mesos d’estiu. El gran número de turistes que visiten la nostra illa fa que en un espai limitat, s’hi hagin de desplaçar, hostejar, alimentar, entretenir i divertir, milions de persones durant un espai de temps també limitat. I és que la temporada alta a Mallorca s’ha convertit en un descontrol total.

A quina hora voleu anar a la platja? A les tres? De fet, no és una mala hora per anar-hi. Però per què no ens passa pel cap anar-hi a aquesta hora? Per què fa molt de sol? Per què encara no hem dinat? No, la resposta que molts donam és: perquè no hi haurà lloc. No és exagerar dir que cada dos metres hi ha una persona.

Actualment no és gens estrany veure platges, cales i llocs d’interès de les illes amb una gran quantitat de turistes. Però, el que és més rellevant, és que aquesta arribada massiva d’estrangers sigui cada cop més gran.

Sobretot aquest estiu ha estat quan més s’ha notat l’augment. Una gran quantitat de creuers han tirat l’àncora al port de Palma, cosa mai vista a Mallorca fins aleshores. També, el nombre de vols cap a les Balears s’ha incrementat moltíssim. El diari Ara Balears publicava, a finals d’agost, aquest fet amb el següent titular: “L’estiu ofega el trànsit aeri: més d’un vol per minut”, i explicava: “L’aeroport de Son Sant Joan s’enlaira cap al col·lapse. Almenys, així ho denuncien els controladors aeris. Les mesures de seguretat estipulen un límit de 66 operacions -arribades o sortides- en una hora: és a dir, més d’una per minut.” I és que a Son Sant Joan s’ha passat de poc més de 613.000 passatgers el gener a gairebé 4 milions d’usuaris el juliol.

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

Com ha afectat aquest turisme als recursos i a la situació mediambiental de les Balears? És sostenible aquest model de turisme durant molts d’anys més si no es prenen mesures?

Viure per damunt de les possibilitats del territori provoca que, lentament, es perdi la qualitat de vida i la qualitat ambiental de l’illa. El símptomes són prou evidents: -Massificació de les platges i els espais naturals; a les xarxes socials, s’han fet virals unes quantes imatges de platges mallorquines a on no hi ha lloc ni per a una persona més.

-El col·lapse de les carreteres: en nombroses ocasions hem vist als telenotícies imatges de les carreteres de Mallorca amb unes retencions infinites.

-La mala qualitat de l’aigua potable: l’estiu passat, amb l’ajuda de la sequera que estam patint, s’ha arribat al punt que s’ha hagut d’importar aigua des de la Península ja que les reserves d’aigua d’aquí no han rebut la quantitat de pluja necessària.

-La degradació del paisatge. Simplement, fent una visita a zones amb encant turístic de la Serra de Tramuntana o cales conegudes, podem observar la quantitat de fems que s’hi ha anat acumulant.

-La massificació dels serveis sanitaris: Els hospitals i centres de salut estan plens durant l’estiu -La incineració de residus. És obvi que més població comporta més consum i, en conseqüència, es produeixen molts més residus que s’han d’incinerar, cosa que provoca una combustió i una contaminació majors.

-Els renous, les olors, la falta de tranquil·litat. Si es fes una enquesta a la part de la població que viu a prop de carreteres, de l’aeroport o zones costaneres, probablement, podríem concloure que ha canviat molt la qualitat de vida en aquests llocs al llarg dels últims anys.

-La desaparició del patrimoni. Recentment, s’ha descobert que una causa important per la qual les taxes reproductives dels voltors ha disminuït és l’increment del turisme rural. S’ha descobert que la presència humana als hàbitats naturals d’aquestes aus, ha fet que abandonin els respectius nius durant l’època de gestació de l’ou i que, per tant, sigui més elevat el risc d’extinció d’aquests rapinyaires tan característics de Mallorca. Això, però, tan sols és un exemple; també ens podríem centrar en les espècies marítimes, que també estan amenaçades per culpa de l’augment dels litres de petroli que desprenen tots els vaixells... però no entrem en més detall.

Podem arribar a la conclusió que si això segueix així, les Illes Balears no seran sostenibles mediambientalment.

Per altra banda, referent a les restriccions, podem veure que el Govern no hi posa

mesures clares per protegir Mallorca i per reduir el turisme. Si tenim en compte que molts de turistes opinen que els preus d’aquí són molt baixos respecte els del seu país, consider que el Govern hauria de pujar els preus del turisme (hotels i tota activitat turística). Però sense que els residents es vessin perjudicats. És a dir, un impost només per a turistes. A més, s’hauria de posar límits als hotelers i empresaris ja que darrerament han tengut llibertat d’actuació que es reflecteix en la gran quantitat d’hotels construïts a primera línia, destruint la imatge paradisíaca de les illes.

Aquest passat estiu hem vist que s’ha creat molta polèmica amb el tema del ‘’xiringuito’’ que volien posar a Son Serra i amb el macro hotel amb camp de golf que es volia construir a primera línia de la platja d’Es Trenc, just al costat de l’àrea natural protegida dels arenals i pinars. Cap dels dos projectes s’han duit a terme. Per què? Perquè, per sort, s’ha impedit. Es van produir una sèrie de manifestacions a la platja de Son Serra, i encara que no fossin moltes les persones que hi participaren, no el van dur a terme. El macro hotel amb golf de Sa Ràpita, tampoc s’ha construït. El Tribunal Superior de Justícia de Balears va frenar amb una sentència el desenvolupament d’aquest projecte. Els ecologistes i l’esquerra van aturar la iniciativa per l’impacte que tendria devora d’una franja de quatre quilòmetres de platges naturals.

Allò que està en perill és, ni més ni manco, la terra que trepitjam i, en conseqüència, la nostra pròpia qualitat de vida. No podem romandre indiferents, encara que a vegades pensem que nosaltres no podem fer res per canviar-ho, que això és cosa del Govern...

No és cert. Com hem vist, unes insistents manifestacions van fer que la guingueta de Son Serra no es construís, i això que el Consell havia donat el vistiplau per fer-lo. És per això, per la nostra terra, pel nostre patrimoni, pel nostre benestar i el dels que ens visiten, pel que ens fa ser el que som, per les nostres particularitats... és per això que anim a tothom a no callar quan algú intenta lucrar-se a costa de destruir el que ens pertany i que fa que les nostres illes perdin els encants que tenen. Lluitem per la nostra terra, conservem-la, gaudim del que tenim i, sobretot, estimem-la.

Margalida Munar Socias

ENTREVISTA A JOAN AGUILÓ

L E U R

B

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

L’artista mallorquí Joan Aguiló va néixer a Palma el 1983. Des de ben petit ha tingut clar que es volia dedicar al món de la pintura ja que sempre anava darrera la seva mare dient-li que volia dibuixar, fer manualitats… Als 10 anys li va dir: “Mumare, he trobat un professor de dibuix que m’agrada i… “ i la seva mare el va apuntar a dibuix.

No va tenir els típics dubtes que té la gent sobre a què dedicar-se.

Hem volgut entrevistar Joan Aguiló perquè ens interessa saber com va començar tot, d’on treu tanta inspiració i moltes coses més, ja que és un dels pintors més coneguts de Mallorca, en aquests moments.

Parlar amb ell a una cafeteria de Palma va ser ‘’una passada’’ i ens va tractar d’una forma meravellosa a pesar que el vàrem ‘’interrompre’’ a la meitat d’un increïble mural ubicat a la façana de l’aparcament de l’estació del ferrocarril de Sóller, a Palma. Aquí teniu el resultat de l’entrevista.Gaudiu-la!

Quan vares decidir sortir de ca teva i mostrar el teu art en el carrer?

Quan tenia 16 o17 anys Mallorca ja és feia petita per a mi, necessitava viatjar. Quan vaig acabar el batxiller vaig anar a Barcelona, a estudiar belles arts, i allà vaig aprofitar per anar coneixent món. Des que vaig tornar he estat més autònom e independent; sobretot quan vaig anar a Berlín on l’art urbà és molt abundant.

Escoltes música mentre dibuixes?

Si, quasi sempre, sobretot al taller. És un tipus de ritual, per concentrar-me. El tipus de música que escolt depèn del dia i del meu estat d’ànim tot i què m’agraden tots els tipus de música. Des de música tranquil·la a música heavy.

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

Basta pintar per guanyar-se la vida o fas altres coses?

Ara mateix només pint. Fa un any exercia de professor, fa tres anys feia, sobretot, monitoratge. Quan feia de professor no tenia temps per pintar tots els encàrrecs i vaig deixar la docència.

La teva família et va donar suport?

Sí, he tengut molta sort, la veritat, ja que a la meva mare li hagués agradat fer belles arts, però la seva família ho trobava arriscat; per tant, sempre m’ha donat suport perquè era una manera de realitzar-se a través de jo.

Què significa per a tu l’art?

Per jo l’art és una manera d’expressar inquietuds pròpies i transformar-les perquè la gent les pugui entendre.

D’aquí un parell d’anys et veus tenint la teva pròpia exposició d’art?

Sí. Fa uns anys em dedicava més al taller que tenc a sa Pobla, i em centrava en les exposicions. Fa temps que no en faig cap però m’imagín que d’aquí un temps en faré alguna ja que em pareix molt divertit fer una exposició d’un tipus més informal.

D’on treus la inspiració per pintar?

Normalment, de la meva família o del que jo he viscut. Em solc basar molt en fotografies familiars, dels meus cosins, meves i del meu germà de petits… Mirant algunes imatges pens que canviant detalls podria fer una pintura... Bàsicament, aquesta és la meva inspiració.

Com varen ser els teus inicis com a professional?

Vaig començar a fer exposicions quan estudiava belles arts, tot i que no venia res. Després, a poc a poc, la gent va començar a saber el que feia i hi va haver un principi d’interès.

Com creus que influeixen les noves tecnologies en l’art?

En general crec que tot el que siguin avanços està be que s’utilitzin ja que t’obrin un ventall de possibilitats. Hi ha moltes coses interessants que es poden fer i es poden combinar.

Com vares començar amb l’art urbà?

Fa tres o quatre anys vaig passar un temps a Berlín. Allà tot passa al carrer, de cara a la gent... Vivint allà és inevitable fixar-se en l’art urbà. Vaig pensar que quan tornàs a Mallorca ho havia de fer sense deixar de banda la meva essència. Recoman a tot el món viatjar a Berlín, és una ciutat impresionant.

Algunes paraules per als lectors adolescents d’aquesta entrevista?

Si hi ha qualque adolescent que vol fer belles arts i té la sensació que l’art és allò al que vol dedicar-se, que no es deixi influenciar per la gent que li digui que de l’art no es pot viure, que l’art només es per a l’oci... Si tens la convicció que ho vols fer, tira endavant sense dubtar-ho, perquè es pot fer.

Joan Cladera, Vanessa Alvarez i Antoni Pons

B

L E U R

SALADINA ART FEST CAN PICAFORT URBAN ART

El passat mes d’octubre els alumnes que cursen l’assignatura de plàstica i dibuix tècnic de 4t d’ ESO, 1r i 2n de batxillerat visitaren el festival d’art urbà que tingué lloc a Can Picafort. Passejaren pels carrers i observaren en les grans parets les extraordinàries obres d’art realitzades per artistes com Joan Aguiló (organitzador del festival), Bossoletti i Hyuro (dos artistes argentins).

Finalitzat el recorregut agafaren el bus de tornada cap a l’institut on observaren la rapidesa de l’artista Hyuro amb la realització del mural.

Maria Àngel Pol Candel i Xisca Miquel Mir

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

BRUEL 35 IES CAN PEU BLANC

B

L E U R

Abans i després de Campanet.

Fotos d’ahir, fotos d’avui (1ª part)

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

Abans i després de Campanet.

Fotos d’ahir, fotos d’avui (1ª part)

Campanet és un poble amb més de 600 anys d’història en el qual, amb el pas del temps, han succeït molts fets històrics i, per tant, molts de canvis. He fet aquest article per mostrar-vos, mitjançant fotografies, alguns d’aquests canvis que ha petit el nostre petit poble. La segona part de l’article el trobareu a la pròxima revista, Bruel 37.

Foto 1 La primera fotografia que he pogut trobar, i tal vegada la més antiga, no en sé la data però sembla que és antiguíssima ja que diu que només hi havia 660 habitants quan actualment n’hi ha més de 2.400.

Mostra la vida de la gent: un pagès amb dos ases pasturant als afores del poble. Campanet sempre ha estat terra de pastures i cultius d’arbres fruiters. També s’hi veu l’església i les poques cases.

Foto 2 En aquesta foto de 1930 veim l’oratori de Sant Miquel i al costat la casa del donat que substituïa una antiga casa que va ser tombada el 1868. Podem veure que l’oratori estava en molt mal estat; gràcies a la intervenció del Govern, fa un parell d’anys, va ser restaurat.

Foto 3 Aquí el teniu restaurat. Quasi no se’n fa ús. Algun concert, noces, la romeria... Sovint, gent de l’ajuntament hi va a cuidar-lo.

Foto 4 Aquesta altra fotografia està feta des de l’interior del cementeri mirant cap al portal de l’església.

Foto 5 El cementeri ja no s’utilitza. Després se’n va construir un

altre darrera l’església parroquial, anomenat Es Fossar. Més tard va construir-se l’actual, als afores del poble. El cementeri es troba en bon estat ja que és del Govern i ningú no hi pot entrar. Enmig es pot veure un majestuós pi pinyoner.

Aprofitant l’avinentesa us contaré un fet històric real que tingué lloc a l’oratori sobre una parella de noviis que al cap d’un mes s’havien de casar. El 26 de març de 1871 la balustrada de dins l’església va caure damunt la novia, Isabel Pons Bennàsser (el seu promès era Maties Pujades). Va ser enterrada al cementeri de devora l’oratori i cada 1 de novembre, el seu promès, li duia una rosa. Fins a l’actualitat, la rosa encara apareix damunt la tomba i ningú no sap qui la hi duu.

Foto 6 i 7 Són del 1973, així que no s’hi pot apreciar canvis molt notables ja que no és un lloc de contínues reformes, però hi apareixen lleugeres diferències. A les dues s’hi pot aprecia l’oratori de Sant Miquel. Com ja havia dit, a un costat de l’església es veu el cementeri i a l’altre la petita plaça (on, per la romeria, s’hi planta al centre el pi). Just al costat es troba la casa del donat amb una petita porxada de canyisset (on el mateix dia de la romeria, els alumes de 6è de

l’escola Llorenç Riber, hi venen coques per recaptar doblers per al viatge d’estudis).

Just a la dreta, al fons, pot observar-se la gran possessió de Gabellí. S’aixequen imponents les muntanyes de la serra de Tramuntana: el Puig des Migdia, el Puig d’en Costurer, el Puig de ses Mates Veres...

Foto 8 Actualment, com mostra aquesta fotografia, es pot observar que el camí que hi arriba està totalment asfaltat i hi ha més arbres. L’oratori es pot veure més “net” gràcies a la restauració comentada abans. La casa del donat es troba pràcticament igual, sense cap canvi; i la finca de davant està igual però tancada per una reixa.

Foto 9, 10 i 11 Les fotos 9 i 10 també són del 1973. Al fons, devora la casa del donat, es pot veure una soll que actualment no existeix; possiblement la llevaren quan feren la nova plaça, ara fa poc.

L’11 és actual. La plaça està empedrada i neta.

L’únic que s’ha conservat és la cisterna que data del 1800. Els arbres han crescut i així donen més bona imatge.

Foto 18 i 19 Aquestes dues fotografies, també del 1973, mostren una creu de terme anomenada Creu d’en Quart o Creu de Son Pocos, ja que abans d’estar a Sant Miquel estava a la plaça de Son Pocos; data del segle XVII. Estava situada al costat del començament del camí cap a l’oratori. Es pot veure que a darrera la creu hi havia un llarg banc per poder seure’s i descansar. Aquesta antiga creu fou tomada i robada el 1991. Fa un parell d’anys, la Guàrdia Civil la va trobar, rompuda i sense la creu de la part superior; només quedava la columna.

BRUEL 36 IES CAN PEU BLAN

B

L E U R

Foto 20 En aquesta fotografia ja es pot veure aquesta petita placeta sense la creu. Només s’ha conservat l’escala en forma hexagonal que hi puja i el banc de darrera. Ara, aquesta placeta es troba empedrada i al davant hi ha dos xiprers molt alts.

Darrera es pot veure la gran possessió de Gabellí i el bosc de les Fonts Ufanes. Es pot veure la punta del Puig de Ca i, cap al fons, el Pla del Tel. Foto 22 Aquesta imatge, 1972, mostra el camí que baixava cap a Sant Miquel. Antigament era un camí de carro; més tard fou un camí normal de terra i pedres, com es pot veure. També es pot observar el vell Pla del Tel, clapatjat per senzilles cases pageses. Al fons es pot observar l’oratori i, a la dreta, el turó de les Coves de Campanet, de 190 metres. Al costat de l’esquerra de la imatge es veu el Puig de Ses Mates Veres.

Foto 24 Aquesta és la foto actual; s’hi pot veure que el camí està asfaltat. I no hi ha més canvis.

Foto 25 Aquesta fotografia data del 1930 i està feta als afores del poble. Al fons es pot veure damunt un petit turó la imatge de la gran possessió de Son Garau, amb tot els cultius d’arbres fruiters (sobretot garrovers i alguns ametllers) i una gran extensió de terreny per pasturar els ramats i per poder cultivar. A més a més, al fons es pot veure el Puig Massanella i, a la dreta, el Puig des Migdia.

Foto 26 Aquesta seria la imatge actual. Si ens hi fixam es veu la possessió de Son Garau pràcticament igual, amb tots els seus cultius d’arbres fruiters. A més, es pot veure que ja hi ha més cases per la zona, i que el camí que baixa cap a Sant Miquel està asfaltat.

Foto 27 Aquesta vella imatge està feta des del camí de carro que baixava del poble a Sant Miquel. Simplement ens mostra una petita panoràmica d’un troç del Pla del Tel, on hi hauria la possessió de Monnaber Vell i Monnaber Nou, i també Santiani Vell i Santiani Nou. Al fons es poden veure les muntanyes de la Serra de Tramuntana: el Puig des Migdia i el Puig d’en Costurer i, damunt, Sa Palna.

Foto 28 Aquesta seria la foto actual i no ha canviat en cap aspecte, només que hi ha algunes cases més i el camí, com ja havia dit, asfaltat.

Foto 29 Aquesta fotografia, feta des de l’interior del poble, possiblement des dels carrer dels Molins, data del 1930. Des d’aquest carrer es pot gaudr d’unes meravelloses vistes. És una panoràmica que mostra la part del poble anterior a l’església parroquial, per la qual s’accedeix al poble. Al fons es pot veure com s’aixeca la Serra de Tramuntana.

Foto 30 Una altra foto del 1930 feta des de l’interior del poble. Es tracta d’una gran panoràmica de la serra de Tramuntana, on podem veure el Puig Tomir i el Puig de Ca, i part de la serra de Fartàritx, de Pollença.

Dins el poble es veuen les cases del carrer Miquel dels Sants Oliver vistes de darrera, poden apreciar els llargs corrals sembrats d’ametllers i alguns garrovers. Suposadament estaria feta des del carrer del Pou Bo, el qual queda al davant d’aquest.

Foto 31 Aquesta és l’actual. No hi ha diferències notables llevat d’alguna casa nova o en obres.

Foto 32 Aquesta imatge ens mostra un edifici medieval del segle XVI que era la presó del poble. Aquesta presó s’utilitzà, tal vegada, fins a la Guerra Civil, ja que fins fa poc bàsicament servia com a petit magatzem de l’Ajuntament. Hi ha dades que diuen que fou un ajuntament medieval, tal vegada el primer, després que el poble s’hagués traslladat damunt el turó, en el qual es troba avui en dia.

Foto 33 Actualment té aquest aspecte. Com podeu veure la porta està arreglada i la façana reconstruïda. Actualment només l’utilitzen com a lloc de reunions.

Francesc Llobera

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

L’AMISTAT Un sentiment important, de les coses de la vida, que me va acompanyant, i em fa sentir protegida.

Una amistat verdadera, es sa que vull donar i rebre, no vaig de gent mentidera, perquè males influències puc rebre.

Una bona amistat, és un tresor molt valuós, i et dona felicitat, i un plaer molt poderós.

Em sent molt afortunada, per una amistat compartida, vull donar una abraçada, a una amistat afavorida.

Les amistats verdaderes, t’ajuden quan tens problemes, i quan veus les coses tan negres, t’ajuden a solucionar els esquemes.

IES CAN PEU BLANC Pareix que era l’altre dia quan a l’Institut vaig començar tan sols dotze anys tenia quan el primer peu hi vaig posar.

Amb il·lusió vaig començar però també amb agonia per lo que enrere vaig deixar i sense saber que em trobaria.

Quan aqui vaig començar va finalitzar la meva infantesa obrí pas cap a la maduresa punt i principi va suposar.

El temps m’ha passat volant de seguida em vaig anar adaptant primer, segon, tercer, he anant passant i ara quart ja estic cursant.

He conegut molts de professors uns m’han agradat més que els altres però de cada un he après valors i amb el meu esforç, vaig passant etapes.

Em trob molt bé a l’Institut, molta de gent he conegut, unes amigues que molts voldrien i que són d’aquestes que mai s’obliden.

Per acabar aquest glosat, vull dir que orgullosa em sent, d’aquests anys a Can Peu Blanc, enrevoltada de la meva gent.

Maria Antònia Reinés

L Les migracions i Sa Pobla E U R B

Una migració o un moviment migratori es defineix com el moviment de població que consisteix en deixar el lloc de residència originari per establir-se a un altre país o regió, generalment per causes econòmiques o socials. Quan parlam d’una migració o moviment migratori no ens referim a les aus, com alguns hauríeu pogut pensar, ens referim a les migracions o moviments migratoris humans. Ara podríem estar pensant en l’anomenada ”crisi dels refugiats” que es ben bé un moviment de caire important i que es realitza a diari de forma massiva.

Durant tota la historia hi ha hagut moviments migratoris; de fet, de la primera migració que se’n té constància, està clar que no escrita degut a la època, es va produir durant la prehistòria entre Amèrica i Àsia encara que sembli increïble. El poblament inicial d’Amèrica va començar quan una tribu va travessar l’estret de Bering i, sorprenentment, no va ser durant un període interglacial, quan es registraven temperatures més càlides i apropiades, sinó durant una glaciació ja que es va crear un pont natural que unia Amèrica amb el continent Asiàtic.

Però deixem el passat i centrem-nos en el present. La crisi migratòria que succeeix actualment, encara que no ho sembli, també té efectes al nostre poble. A sa Pobla, abans del 2008 arribaven uns 800 immigrants per any, però a partir de 2008 ha anat disminuint aquesta xifra a causa de la crisi econòmica que va esclatar a l’estat. Cada vegada era més difícil trobar feina a Sa Pobla; per això, els nouvinguts, majoritàriament d’origen marroquí, triaven altres països econòmicament millor que el nostre; però no deixaren d’arribar-ne. L’any que n’arribaren menys va ser el 2013 amb menys de 150 nouvinguts. De totes formes, en els darrers dos anys ha augmentat la xifra de noves cares al poble respecte el 2013. Aquest any s’han registrat uns 200 habitants nous d’origen estranger, segurament causa de la crisi dels refugiats de Síria i a les mes de 5,3 pasteres que arriben amb més de 100 immigrants cada dia al nostre país.

Tot aquest trasbals ha fet que diverses organitzacions, com ara Càritas, que donen menjar i alberg als immigrants poblers, s’adonin que els seus esforços no són suficients deguts a la gran quantitat de famílies que es beneficien d’aquesta ajuda.

Sebastià Joan Socias

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

L E U R

Pobleres

B

una vida enterrada per la història

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

Possiblement, en un altre context, moltes de les pobleres del segle passat serien considerades dones sàvies, dones grans. I, de ben segur, no faltarien motius per afirmar-ho.

Redactant aquestes línies he pogut comprovar l’energia, la força, la perseverança i la saviesa de les nostres avantpassades.

Elles, les marjaleres. “N’he traginats molts, de sacs, a s’esquena”, “Ma mare mos aixecava ben dematí, i totes cap a Talapi amb sa bicicleta”, “Jo manejava sa màquina de s’aigo, i tec tec tec, una monada”, “No hi anireu ara, no a marjal”. Dia sí, dia també. Tant si feia calor com fred, pluja o neu. Literalment, de sol a sol. “Abans sí que fèiem molta feina, això d’avui dia són comèdies”. Vessaren litres de suor i sacrifici a aquelles terres, però, així i tot, mai falta-

va una tonada a ple pulmó per fer més lleuger el jornal. “I mai mos vàrem queixar, perquè aquells cortons mos donaven per viure”.

Elles, les mares. Després d’interminables hores de feina al sol, tenien molts fills que mantenir (recalcarem que “molts” són molts). Dedicant la seva vida perquè mai els faltàs un plat calent damunt la taula i educant-los el millor que sabien.

Elles, les mestresses de casa. Després de les dures jornades de feina, a fer totes les feines. Mai reberen la més mínima ajuda de les seves parelles, tot i que feien les mateixes hores de feina al camp i vivien sota el mateix sostre.

Elles, les cuidadores de malalts. Coneixien tots els remeis per curar tot allò que podien i més, sent les més excel·lents improvisades metgesses.

Tot i l’escassetat de recursos sanitaris, s’esforçaren per curar tota ferida, infecció o malaltia que tenien al seu abast. No tan sols cuidaven els seus

propis familiars, sinó que, a més, cuidaven els pares i mares dels seus marits com si fossin els seus propis.

Res de la vida era sorprenent. Naixies dona? Ja tenies més que establert el personatge que interpretaries tota la vida: naixeries, si tenies sort aniries a “costura”, festejaries, et casaries amb una vintena d’anys, tendries fills, faries feina fins que et caigués la pell a trossos i, finalment i després d’una esgotadora vida, moriries. Sempre així i mai canviaria.

Et farien creure que no formes part de la cultura del teu poble. No ballaries el ball més sentit i viscut del teu poble, el Ball dels Caparrots. No tocaries a la Banda de Música perquè series incapaç de reproduir ni la més senzilla peça. Tampoc escriuries poesia, o bé perquè ni tan sols sabies escriure o bé perquè això “era cosa d’alguns homes”.

Aquest punt em sembla d’extrema importància, el fet que les pobleres eren incapaces de gaudir activament de la seva pròpia cultura, tallant les ales de la seva creativitat o la més mínima il·lusió de deixar una pinzellada d’art al poble que les va veure néixer.

No només no podien expressar-se, sinó que no participaven en la vida política. De fet, la mateixa paraula ho indica. La paraula ‘política’ prové del grec politikos, que significa «de, per o relacionat amb els ciutadans». Sembla que a sa Pobla, a arreu del món, durant el segle XX i durant tota la historia de la humanitat s’oblidaren d’un 50% dels ciutadans.

A més de totes les limitacions esmentades, no podien separar-se. Més endavant, quan s’aconseguí aquest dret, les que foren prou valentes foren criticades i menyspreades. No bevien ni fumaven, i quan les mares veien que les seves filles tenien algun pretendent, rarament les deixaven sortir de casa. Quasi mai sortien, per por que poguessin anomenar-les “fresques”, “no es fan respectar” (oblidant que qualsevol persona mereix respecte pel simple fet de ser persona) o “en aquestes hores només cerca lo que cerca”, sempre exposades a rebre comentaris ofensius per considerar correcta la primera llibertat de “sóc la madona del meu propi cos”.

Possiblement, totes les dificultats que hagueren de sofrir són les que avui les converteixen amb les dones lluitadores, dones huracà que allà on van deixen marca. Per això, consider que dedicar-los aquestes línies és un gest mínim però indubtablement necessari per homenatjar les que eren, són, i seran una forta petjada d’identitat i cultura als nostres dies.

Maria Pericàs

L E U R

ENTREGA DE DIPLOMES

PEL RENDIMENT ACADÈMIC

B

El passat 9 de novembre, diversos alumnes del nostre institut van ser convidats al lliurament dels Premis a l’Esforç Personal i dels Premis al Rendiment Acadèmic Excel·lent a l’Educació Secundària Obligatòria del passat curs 2015-2016. Els premis es varen lliurar, concretament, a cinc alumnes que en enguany moments cursen el batxillerat a l’Institut Can Peu Blanc: Aina Company, Pere Mir, Maria Juan, Mohamed Abbou i Aina Cifre.

Dies després, dia 14, ens reunirem a l’Auditori d’Alcúdia juntament amb altres alumnes de secundària i de primària dels pobles de la comarca. A les 18 hores entraren els pares i familiars i començà l’acte. Martí March, conseller d’Educació i Universitat, el director general de Planificació, Ordenació i Centres, i el batle d’Alcúdia començaren l’acte amb un petit discurs i, seguidament, se’ns va entregar un diploma com a mostra del reconeixement i de la nostra dedicació als estudis, juntament amb un petit regal.

Finalment, per concloure l’acte, hi hagué dues representacions musicals duites a terme per alumnes de música d’Alcúdia.

Tots estam molt contents i agraïts pel reconeixement al nostre esforç.

Maria Juan Martorell

SENTIMENT POBLER Ens hem demanat mai que és tenir un sentiment pobler?

Intentant descobrir la resposta, he demanat a gent jove i a gent major, i he obtingut tot tipus de resposta.

Per als meus padrins el seu sentiment pobler, sense pensar-ho, em deien que quan eren petits en lloc d’anar a l’escola anaven al camp a sembrar i a collir patates. Ells hi anaven amb el carro o amb el tractor, perquè abans no hi havia cotxes com avui en dia.

I si li demanava a un jove em responia que el seu sentiment pobler era anar a amb els seus amics a córrer amb els dimonis, després anar a la Nit embruixada a veure els dimonis i els caparrots i finalment encendre el fogueró, menjar una bona carn torrada i, per suposat, cantar gloses amb la ximbomba.

El sentiment pobler, per jo, es alegria, és estar orgullosa del que han fet els meus padrins, els meus pares, i poder compartir-ho amb els amics del meu poble i sobretot externs per mostrar així con som els poblers, autèntics, perquè ho duim dintre nostre.

Per als padrins aquest sentiment sense dubtar ni un moment parteix del conreu de terres amb collita de patates.

Durant el temps d’exportació desfilada amb carro o tractor orgull d’una bona feina, l’esforç, la seva eina

Maria Francina Comas Per als joves d'avui en dia no hi ha millor alegria que les festes de Sant Antoni amb la figura del dimoni.

Menjant uns bons botifarrons envoltant els foguerons festa amb la ximbomba sonant i les glosses de la gent cantant.

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

L E U R

DIADA DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

B

El passat dia 25 de novembre es va celebrar al nostre institut el Dia contra la violència de gènere. Abans del pati, els alumnes que cursen l'assignatura de dibuix artístic de batxillerat aferraren diverses cintes liles al costat de les aules. A l'hora del pati, a mesura que els alumnes sortien de les aules, es lligaven les mans amb un altre company juntament amb l'ajuda dels mediadors. La intenció era sentir-nos lligats a una altra persona. Seguidament, ens dirigírem tots al pati on es dugué a terme un petit discurs, amb l'objectiu de prendre consciència sobre el tema i la importància de celebrar un dia tan significatiu. Una vegada finalitzat, procedírem a alliberar-nos del nostre company rompent l'enllaç.

Maria Juan Martorell i Margarita Serra Martorell

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

DONES DE ROMA

Els alumnes de Llatí de 1r i 2n de batxillerat, acompanyats dels professors Antoni Sagarra i Guillem Alemany, vàrem tenir l’oportunitat de gaudir de la interessant exposició “Dones de Roma” al CaixaFòrum de Palma on poguérem veure una sèrie d’escultures, algunes duites del Museu del Louvre.

Una guia va explicar-nos les obres més representatives de la col·lecció que tractava del paper de la dona a l’antiga societat romana, concretament a l’època de la Pau Augusta. Poguérem apreciar com es maquillaven, els pentinats que duien i com eren representades artísticament.

Durant aquell temps les dones de classe mitjana-alta (les representades a l’exposició), com els infants, no tenien cap privilegi. Estaven sota el domini d’un home. Malgrat això, tenien dret a ser retratades, cosa que ens permet saber-ne algunes coses, d’elles i de l’època (per exemple, podem conèixer algunes dates només observant el pentinat que portaven).

Com sabem, la moda canvia a causa de diverses influències; a l’antiga Roma eren les dones dels emperadors les que dictaven el que s’havia de dur o no. En aquell època el més valorat eren els cabells rossos o clars ja que la majoria de dones els tenien obscurs. Les prostitutes es tenyien de vermell o blau. No ens sorprèn que precisament uns dels oficis més valorats era el de perruquera.

Referint-nos al comportament, sabem que una dona per ser considerada “perfecta” havia de ser, en primer lloc, una bona esposa i donar abundants fills al seu marit, a més de tenir especial cura de l’espai domèstic, cuidar meticulosament de la seva família, ser pudorosa i no tenir ni la més mínima autoritat.

Va ser una exposició molt interessant que ens va agradar a tots.

Cèlia Llabrés, Margarita Serra i Maria Juan

FOTO

Fàcil la vida d'un adolescent?

No ens jutgeu

L'adolescència, aquesta etapa tan meravellosa que molts voldrien tornar a viure... Però també és un procés que molts no voldrien repetir. És un moment de canvi en el qual t'adones que has viscut sobreprotegit i t'has d'enfrontar a la realitat. És una de les fases de la vida més fascinants i potser més complexes.

Una època en què nosaltres, els joves, assumim noves responsabilitats i experimentam una nova sensació d'independència per cercar la nostra identitat.

Ens sentim sols quan, realment, estam envoltats de persones que ens estimen. No trobam un lloc en aquest món, no sabem on encaixam. Tenim molts de somni però pocs es compleixen i, moltes vegades, és perquè ens sentim vulnerables davant dels adults ja que ells pensen que no som conscients del món en què vivim, que no tenim cap preocupació, que som egoistes i despreocupats, com si res ens importàs... Però el que realment no saben és que cada dia vivim en un conflicte intern. És com quan deim que ens hem enamorat i els adults ens miren amb cara de “què sabreu vosaltres d'això?” Pensen que no podem sentir el mateix que ells; però, realment, sí. I ho sentim amb més màgia perquè per a nosaltres és una nova experiència que ens marcarà per sempre, que influirà en la nostra futura manera de ser.

Per això, volem demostrar que no vivim en un món paral·lel com ells pensen sinó que vivim en el món real i sabem el que passa i que ens preocupa el nostre futur. Per aquest fet hem realitzat una sèrie de preguntes a alumnes i professors del nostre institut.

Maria Pericàs, 1r de batxiller Com creus que és el món en què vius?

-Maria Pericas: Uuh... És una qüestió difícil perquè el món és molt complex i divers. El món en què visc el definiría com un món mínimament feliç i agradable, amb algunes

d’anys les coses poden canviar molt, no ho sabrem fins que hi arribem .

Quin és el problema més greu que tens o has tingut darrerament?

-MP: Problemes no n’he tengut molts. Si hagués de dir un problema diria l’escola però realment no és un problema sinó una circumstància, que seria l’estrès i la pressió que ens causa, però tampoc diria que és un problema greu.

Gabriel Crespí amb l’ajuda de Gabriel Comas de 2n d’ESO. Com creus que és el món en què vius?

-Gabriel: És un món desigual on hi ha gent molt pobra i molt rica, alhora. Hi ha persones que no tenen recursos

per a les seves necessitats bàsiques, quasi ni en tenen per viure. A mi em resulta penós que en un món on hi ha tantes riqueses no es donin unes ajudes mínimes a la població desafavorida De què estàs fart a la teva vida?

-G: De l’escola, del treball que ens manen diàriament, no m’agrada molt fer-lo perquè em duu molt de temps.

Què penses de tenir parella a la teva edat?

-G: Trob que està bé perquè comences a veure com és el món en parella i vius una nova experiència; però per una altra banda opín que sóc bastant jove per començar una relació seriosa.

Què penses del futur?

-G: Per arribar al meu objectiu, professor d’educació física, hauria d’estudiar un poc més.

Quin és el problema més greu que tens o has tingut darrerament?

-G: La meva preocupació, ara mateix, és la reacció dels meus pares davant el meu mal comportament .

Xisca Antònia Bennàssar Soler, 4t d’ESO

excepcions. Però si després el miram a nivell global, no és tant agradable per a tothom a causa de les desigualtats que hi ha.

De què estàs farta a la teva vida?

-MP: Estic farta que una persona externa véngui i em digui el que he de fer, i que no pugui ser jo qui prengui la decisió. A mi m’agradaria fer les coses perquè jo vull i no perquè algú me les ordena. Tinc la sensació que algunes vegades faig les coses perquè els altres ho volen.

Què penses de tenir parella a la teva edat?

-MP: Hi ha persones que es duen molt bé, fan molta bona parella i es complementen, però jo estic molt bé així com estic, amb les meves preocupacions diàries i no necessit una altra persona.

Què penses del futur?

-MP: Es molt imprecís, no sabem mai com acabarem.

Tal vegada ens va bé i tal vegada no. En un parell

Com creus que és el món en què vius?

-Xisca Antònia: Crec que com tot, té coses bones i no tan bones. Consider que estam a una societat guiada pel món de la moda, una societat que indirectament no permet tenir personalitat a molta gent i sobretot als adolescents que estam creixent com a persones.

De què estàs farta a la teva vida?

-XA: No em fix amb les coses que em treuen de punt... Però la hipocresia em decep bastant, per dirho de qualque manera.

Què penses de tenir parella a la teva edat?

-XA:Pens que cadascú és prou gran com per saber si ha de tenir parella o no. Un altre tema són les relacions de dependència, d’aquestes sí que n’estic en contra.

Què penses del futur?

-XA: Depèn de moltíssimes coses... Com he dit abans, la nostra és una societat guiada per les modes i d’aquestes modes surten idees que no deixen evolucionar. D’altra banda, hi ha joves que passen olímpicament d’aquestes idees materialistes i construeixen la seva personalitat.

De què estàs fart a la teva vida?

-W: Crec que ho estic treballant i cada dia ho faig millor, però em fa molta de ràbia deixar les coses a mitges; és a dir, odii tenir la sensació que podria haver-ho fet millor i no ho he pogut fer, tal vegada per falta de temps o per problemes que hagin sorgit Què penses que un adolescent d’entre dotze i setze anys tengui parella?

-W: Crec que és una experiència però que no s’ha de prendre molt seriosament ja que no s’aprèn si s’agafa tan seriosament com si fos una cosa definitiva. Les experiències són un moment temporal que s’han d’aprofitar , provar, degustar... i quan es tracta d’una cosa seriosa no s’experimenta sinó que es creen uns lligams.

Quin és el problema més greu que tens o has tingut darrerament?

-XA: Crec que no he tingut cap problema greu.

Darrerament ja tinc les idees clares i he decidit guiarme per mi mateixa.

Què penses sobre les expectatives de futur dels adolescents?

-W: Les expectatives són curtes, crec que el nostre món us condiciona molt a somiar poquet; són somnis curts i crec que el món dóna per més i que vosaltres no mereixeu somiar poc.

Willy Solano, professor

Teresa Ferrer, professora

Com creus que és el món en què vius?

-Willy: El món en el qualvivim és evolutiu, imperfecte, està de camí, no és un món acabat. Crec que tots col•laboram per fer el que millor sabem fer. Però crec que és un món incomplet.

Com creus que és el món en què vius?

-Teresa: A vegades sóc molt pessimista respecte al món i crec que fa fàstic que l’espècie humana tengui tot el que és mereix i que no tenim solució. Però encara em queda un poc d’esperança i veig coses belles en l’ésser humà i em fan ganes de seguir; però si no fos per aquestes petites coses tenim el que ens mereixem

De què estàs fart a la teva vida?

-T: Del que estic farta són de totes les coses domèstiques, si pogués no fer-les seria més feliç.

Què penses que un adolescent d’entre dotze i setze anys tengui parella?

-T: Esta bé però evidentment no em pareix bé que es tengui una relació estable, perquè heu de viure, experimentar... i una relació estable et limita molt. Està bé però no fa falta casar-se amb la primera persona amb qui has estat Què penses sobre les expectatives de futur dels adolescents?

-T: No ho sé... No sé quin futur us espera. Esper que sigui bo, però no ho sé... Segur que sortireu endavant.

Hem pogut observar que nosaltres els adolescents no vivim en un món paral·lel com molts pensen, sinó que som conscients del que està passant en el nostre entorn i jo diria que l’opinió donada pels alumnes no està molt allunyada de la dels professors. El problema que realment hi ha és la falta de comunicació. Una persona adulta pensa que no pot tenir segons quines conversacions amb un jove pel simple fet de ser jove; creu que no és suficientment madur per establir una conversació complexa. En canvi, el jove no es vol comunicar amb un adult pel fet que pareix que mai no ens volen escoltar ja que directament pensen que tenen la raó per la seva experiència. Per això, ni intentam expressar-nos perquè tanmateix no ens entendran.

Sofrim un canvi que es produeix tant de pressa que no sabem afrontar-lo perquè ni nosaltres mateixos sabem ben bé qui som i com anirà tot a partir d’aquí. Estam plens de decisions i indecisions, ho qüestionam tot i no volem regles ni ajuda.

Ho volem fer nosaltres mateixos però no sabem com. Estam perduts però, a vegades ens hem de perdre per trobar-nos.

Joana Maria Serra Serra i Maria Margalida Soler Crespí

CONCERTS DE NADAL

Els passats dies 20 i 21 de desembre, els alumnes que cursen Música amb el professor Andreu Burguera van realitzar diversos microconcerts de flauta. A més a més, hi hagué la participació de Bel Maria Soler Moreno de 2n de batxillerat que interpretà les cançons “Riptide” de Vance Joy i “Say Something” de Great Big World.

També hi va haver l’actuació de l’alumna Lucia Salgado de 2n d’ESO, que va interpretar les cançons “People Help the People” de Birdy i “Torn” de Natalie Imbruglia.

Seguidament va actuar Aina Victòria Abrines de 1r de batxillerat tocant “River Flowns in You”.

Finalitzada la gimcana de Nadal de dia 22, durant l’esplai, també es varen dur a terme una sèrie de concerts protagonitzats per alumnes de 1r, 2n, 3r i 4t d’ESO. Laura Pons Santamaría, Xisca Miquel Mir, Margalida Pons Solivellas i Chayma El Arkoubi

LA CONVIVÈNCIA A L’ESCOLA

Si cercam una definició exacta del que és la convivència trobarem que correspon a l’acció de conviure (viure en companyia d’un altre o altres). En la seva accepció més àmplia es tracta d’un concepte vinculat a la coexistència pacífica i harmoniosa de grups humans en un mateix espai. Però el que em deman és: hi ha una bona convivència entre els alumnes que conviuen dins l’IES Can Peu Blanc?

Des del meu punt de vista, com alumne de l’institut, pel que he pogut observar durant aquestes setmanes, conflictes que es puguin apreciar no n’hi ha excessivament, però no ens podem imaginar la quantitat de conflictes entre alumnes que hi ha dia rere dia i les altres persones no ens n’adonam. Sent comuna la tendència a utilitzar indiscriminadament conflicte i violència com si de sinònims es tractassin, he de dir que això no és legítim perquè no sempre és així. Pot haver-hi conflictes on la violència no hi intervé, ja que mentre el conflicte respon a situacions quotidianes de la vida social, en les quals es donen enfrontaments, discussió i necessitat d’abordar el problema, la violència és una de les maneres de enfrontar-se a aquesta situació. Per tant, no és el mateix.

Per altra banda, un dels millors moments del dia durant l’horari escolar, per a nosaltres, els alumnes, és el del temps de pati. És el temps de menjar alguna cosa i de jugar amb els companys; el moment de deixar els llibres i conviure amb altres. En aquest moment s’estableixen vincles afectius i s’enalteix l’amistat, però també es poden produir enfrontaments entre alumnes; petits problemes que no van més enllà d’una breu baralla, però que generen tensions que després es poden deslligar fora del centre escolar, i això pot ser el camí que porti cap a grans problemes. La bona convivència no té a veure només amb qui som, sinó que també amb els que som comunitat i per tant, com ens relacionam i comunicam amb la resta de persones. En els moments més crítics o dolents, cal tenir present que les coses se solucionen parlant, i no amb violència.

Així doncs, què podem fer respecte a poder millorar tot això? Encara que s’han d’evitar les discussions, cal tenir en compte que independentment de la grandària que pugui ser una baralla, sempre hi ha d’haver un element present: el respecte. Per solucionar els problemes es pot parlar per intentar resoldre’ls o, per contra, discutir. Sempre és preferible conversar-los; quan no es pot conversar immediatament un problema, és important separar els involucrats, refredar la situació, i després parlar del problema. Un altre factor important que s’ha de saber complir encara que costi la pèrdua de l’orgull és saber disculpar-se perquè sinó el conflicte no s’arriba a poder solucionar mai. Però també s’ha de saber perdonar els altres perquè, sinó, de res serveix saber disculpar-se.

En conclusió, si aquestes recomanacions se segueixen amb ganes i de forma correcta, i tothom hi aporta el seu gra d’arena, us garantesc que milloraran les relacions entre nosaltres i, a més, s’establirà una bona convivència i un bon ambient dins el centre, disminuint el nombre de conflictes. Com diuen alguns, la convivència és tolerància.

Martí Serra Timoner

SENALLA SOLIDÀRIA. RECOLLIDA D’ALIMENTS PER CAN GAZÀ

DEMOLAB El passat trimestre, els alumnes de 4t d’ESO vàrem visitar el Demolab de la UIB, en una excursió organitzada pel Departament de Biologia de l’IES Can Peu Blanc.

Allà, a més d’ensenyar-nos les instal·lacions, ens varen preparar una sèrie d’activitats molt interessants.

XERRADA SOBRE NUTRICIÓ Primer de tot, una xerrada sobre alimentació i nutrició, a més d’un tast d’aliments.

Unes diapositives ens ensenyaven els aliments no saludables o sense nutrients, mentre debatíem sobre la funció de cada nutrient. Tastàrem formatge, xocolata i sobrassada. A una quadrícula apuntàvem les diferents textures, gusts, color, acidesa... dels aliments.

Després d’un descans per berenar férem una extracció d’ADN. MEDUSA D’ADN Quan arribàrem al laboratori feia una olor desagradable: havien preparat musclos bullits damunt de cada taula. I, de sobte, ens van dir que faríem una extracció d’ADN. Els professors començaren a bombardejar-nos amb una pila de noms que no havíem sentit dir mai. Realment, eren els noms de les diferents parts del musclo (que no ho semblava perquè estava obert per la meitat) perquè les identificàssim (fins i tot el seu sexe) amb l’ajuda d’una pinça.

Després cada dos alumnes va rebre un musclo, viu i tancat. El vàrem haver d’obrir amb uns intruments, tallar-lo i col·locar-lo dins un bol. Seguidament, el mesclàrem amb arena i el capolàrem dins un murter perquè fos més fàcil extreure’n el material genètic.

A continuació, el vam introduir dins un tub d’assaig i hi afegírem alcohol i detergent. A poc a poc es podia veure com es creaven unes capes de colors i, en la part transparent, hi anava apareixent unes petites ramificacions blanques bastant dèbils que finalment prenia la forma d’una medusa. Per acabar, ho agafàrem amb una brotxeta per autentificar que no era cap il·lusió òptica i que era, realment, l’ADN del nostre musclo.

Va ser una experiència que repetiríem.

Josep Gil Bruno i Maria Fonte Comas

NOUS MEMBRES DEL CONSELL ESCOLAR Els nous membres del Consell Escolar de l’IES Can Peu Blanc Enguany hi ha hagut eleccions al Consell Escolar de l’institut. Nous pares, alumnes i professors hi han entrat. Aquí teniu les entrevistes que hem realitzat.

Jordi Poquet (professor) Per què vares decidir presentar-te al Consell Escolar?

Per diverses raons, però fonamentalment perquè fa més de cinc anys que estic amb plaça definitiva en aquest institut i trobava que presentar-me al Consell Escolar seria una manera d’implicar-me més en la dinàmica del centre. Per qüestions d’índole familiar no he pogut fer la passa fins ara, però la meva intenció és la de poder involucrar-me cada cop més en la vida i el funcionament del centre.

Quin objectiu tens com a membre del Consell Escolar?

Segons la meva opinió, els Consells Escolars, que abans eren la màxima instància de representació i els màxims garants de la gestió democràtica dels centres, s’han anat buidant de contingut, han esdevingut una mena d’òrgan testimonial amb escàs marge de maniobra i de decisió. És a dir, que en molts aspectes han deixat de ser una instància vinculant en la gestió dels centres. Tanmateix, pens que el nostre institut està presidit per una voluntat de diàleg i de participació i crec que el Consell Escolar, tot i no ser vinculant, pot ser una mena d’altaveu així com un espai d’intermediació entre els diferents col·lectius que integren la comunitat educativa. Crec que també va bé per poder vehicular les inquietuts i els pensaments dels alumnes. Sovint els alumnes no s’acaben d’atrevir a traslladar algunes propostes als seus representants al Consell Escolar i, a vegades, va bé que qualque professor reculli aquestes idees i les pugui fer arribar a la resta de professorat ja sigui per via del Consell Escolar o per mitjà d’una altra instància.

De què et fas carrec dins el consell escolar? És molta responsabilitat?

En l’acte de constitució del present Consell Escolar ens informaren que hi ha una sèrie de comissions que s’han establert recentment i juntament amb la meva companya de departament, na Marilen Payeras, ens farem càrrec de la comissió que ha de vetllar per la igualtat de gènere i per evitar la discriminació per raons d’identitat i orientació sexual.

Marilen Payeras (professora) Per què vares decidir presentar-te al Consell Escolar?

Va començar quan en el claustre es varen demanar professors per formar part del Consell Escolar i vaig pensar que podia presentar-m’hi ja que tenia disponibilitat horària i disponibilitat personal. A més, vaig decidir entrar dins el Consell Escolar perquè duc bastants d’anys en el centre i per participar una mica en la comunitat educativa.

Quin objectiu tens com a membre del Consell Escolar?

El principal objectiu és col·laborar, participar i aportar com a representant dels professors les seves propostes i dur-les endavant en el Consell Escolar. I, a més, aportar també una doble visió ja que he tengut la sort que, a més de professora de primària i secundària, he passat per tots els nivells, i som mare de dues exalumnes i així puc aportar una visió com a professora i com a mare.

De què et fas càrrec dins el Consell Escolar? És molta responsabilitat?

Som representant del professorat i, conjuntament amb en Jordi Poquet, ens feim càrrec de la comissió d’igualtat de gènere.

Josep Maurici Rodríguez (professor) Per què vares decidir presentar-te al Consell Escola de l’institut?

Era un òrgan en el qual mai hi havia estat, un món desconegut... I ja que va presentar-se l’oportunitat, la vaig aprofitar. A més, perquè és una altra manera de veure el centre i és on es prenen les decisions importants.

Quin objectiu tens com a membre del Consell Escolar?

En ésser un òrgan decisiu, pretenc prendre bones decisions amb la finalitat de fer funcionar el centre millor.

De què et fas càrrec dins el Consell Escolar? És molta responsabilitat?

No tenc cap càrrec concret; simplement sóc un dels representants del professorat del nostre institut.

Rafel Serra Serra (pare) Per què vareu decidir presentar-vos al Consell Escolar?

Perquè el Consell Escolar és el màxim òrgan de representació del centre i és important que els pares hi estiguin representats i, a més, per ajudar el centre.

Quin objectiu teniu com a membre del Consell Escolar?

Sempre que sigui possible dur propostes dels pares al Consell i, conjuntament, amb els altres membres, siguin alumnes o professors, aconseguir el millor pel centre.

De què us fareu càrrec dins el Consell Escolar? És molta responsabilitat?

Som el representant dels pares i tenc el mateix vot que qualsevol altre membre del Consell Escolar.

BRUEL 36 35 IES CAN PEU BLANC

Gabriel Payeras (alumne de 2n d’ESO) Per què vares decidir presentar-te al Consell Escolar?

Perquè mon pare, quan anava a l’institut, s’hi va presentar i a mi em va fer il·lusió.

Quin objectiu tens com a membre del Consell Escolar?

Intentar millorar l’institut i, si és possible, intentar que sigui com els alumnes preferesquin. Però, sobretot, aportar les diferents opinions de l’alumnat.

De què et fas càrrec dins el Consell Escolar? És molta responsabilitat?

Som el representant dels alumnes i som membre de la Comissió de Salut.

Aina Crespí (1r d’ESO) Per què vares decidir presentar-te al Consell Escolar?

Principalment per la meva mare. En vista que ha fet una carrera política (actualment ella és consellera del Govern de les Illes Balears), he decidit intentar seguir com ella, ajudant i formant part del nostre Consell Escolar.

Quin objectiu tens com a membre del Consell Escolar?

Fer-ho el millor possible i poder satisfer els alumnes. Aportar el seu punt de vista i suggeriments perquè el centre funcioni millor.

De què et fas càrrec dins el Consell Escolar? És molta responsabilitat?

Dins el Consell Escolar tots comptam igual. Estic dins la Junta Permanent.

Toni Crespí i Pau Mahony

ART I COPES 2016 A SA POBLA Des de fa un parell d’anys a Sa Pobla s’organitza una nit en què els poblers surten a la plaça del poble i gaudeixen de l’art, les copes, el bon menjar i un bon ambient.

Enguany hem pogut trobar diverses obres d’art exposades a bars, sales d’art i museus com el Museu Can Planes, la fundació Joan Soler, Es Cavallets, Bar Toni Cotxer, Plaça Vuit, Can Nadal, Bar Casa Miss, Sa Tavarneta, Vaumar Cafè, Restaurant Marina, Bar Sa Placeta i el Bar desTren.

A més, a la Plaça Major s’exposaren treballs realitzats pels infants dels diferents centres educatius de sa Pobla. Hem de dir que ens ha agradat molt poder gaudir d’aquest esdeveniment pobler. Hi tornarem els propers anys i vos convidam a tots a fer el mateix.

Char Pol i Elionor Perelló

Berenada nadalenca del Sindicant

dels PaĂŻsos Catalans

d’Estudiants

Ho sap tothom, i és profecia...

Els nostres betlems Ho sap tothom, i és profecia.

La meva mare ho va dir un dia Quan m’acotxava amb blats lleugers; Enllà del somni ho repetia L’aigua dels astres mitjancers I els vidres balbs d’una establia Tota d’arrels, al fosc d’un prat: A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales Hi cullen plomes per les ales I algues de sol, i amb veu d’albat, Criden per l’ull de les escales Que a cal fuster hi ha novetat.

Els qui ballaven per les sales Surten i guaiten, des del moll, Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata Que amaga els tints en bucs d’escata Quan crema l’arbre dels escrits; Al capità d’una fragata Li ho diu la rosa de les nits.

L’or i l’escuma d’una mata Clamen, somnàmbuls, pel serrat: A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires, I les rialles dels captaires Solquen els glaços del teulat.

Un pastor ho conta als vinyataires: A cal fuster hi ha novetat.

El roc dels cims escampa flaires, I al Port mateix, amb roig roent, Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa Dels anys revolts, a un cap de plaça, I el mestre d’aixa riu tot sol.

El fum dels recs ja no escridassa

I els pescadors faran un bol, Tot és silenci al ras de raça Quan els ho diu l’autoritat: A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera Salten contents, a llur manera, I els de la Selva s’han mudat; Amb flors de fenc calquen a l’era: A cal fuster hi ha novetat.

De Pau i Palau-saverdera Porten les mels de llur cinglera I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres Entren amb llanes de mars tendres I un raig de mots de bon copsar Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.

Els traginers de Perpinyà, Amb sang barrada en drap de cendres, Clamen dels dalts del pic nevat: A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença Amb olis nous de llibertat; Una Veu canta en recompensa: Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença Qui mor no mor, si el son és clar Quan neix la llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura, Tots anuncien la ventura, Les Illes porten el saïm, I els de l’Urgell, farina pura: Qui res no té, clarors dels cim.

La fe que bull no té captura I no es fa el Pa sense el Llevat: A cal fuster hi ha novetat.

J.V.Foix, El Port de la Selva. Nadal de 1953

ACOMIADAMENT A N’ANTÒNIA “DEL BAR”

ELS DONANTS DE SANG

La donació de sang és un procés on el donant ofereix la seva

sang d’una forma desinteressada per tal d’ajudar les persones que la necessitin. Aquesta sang és destinada a tot tipus de persones: malalts que necessiten una transfusió, malalts als que han d’operar, mares en els seus parts, ferits en accidents de trànsit, malalts de càncer... 1 de cada 10 persones ingressades en un hospital necessitarà almenys una donació de sang. Cada dia es necessiten unes 200 donacions a les Illes Balears. Per tant, si tens entre 18 i 65 anys, peses més de 50 kg i gaudeixes de bona salut, ja saps una manera fàcil i útil d’ajudar la gent, de SALVAR VIDES!

Hi ha diversos punts fixes de donació a les Illes: el Banc de Sang a Palma, a l’hospital de Son Espases, a l’hospital de Son Llàtzer, al Centre de Donacions de Maó i al Centre de Donacions d’Eivissa. No obstant això, també hi ha serveis itinerants que es van movent per les Illes. Concretament, a sa Pobla, vénen sempre a final de mes.

Vàrem entrevistar en Pau Torrens Mir. Aquest home és l’encarregat de dur a terme diverses funcions relacionades amb els Donants de Sang a sa Pobla.

Només hi ha un mètode de donació?

Sí, és molt senzill i segur. Primer, t’identifiques i omples un formulari de preguntes detallades per evitar qualsevol risc, ja sigui que estàs constipat o que prens un medicament que pot alterar la sang que donaràs. Després, el personal sanitari et mesurarà la pressió arterial i els nivells d’hemoglobina en sang (el ferro). Després, es durà a terme la donació que durarà entre 5 i 10 minuts i s’extrauran uns 450 ml de sang. Finalment, podràs recuperar el volum perdut amb alguna beguda o aliment que nosaltres et proporcionam.

Després d’haver-ne donat, on va la mostra de sang fins a arribar al receptor?

Quan el personal sanitari ha acabat la recollida de sang, un altre equip la du fins al banc de sang, on és analitzada. Després es reparteix als diferents punts on es necessita.

Amb quina freqüència podem donar sang?

Una dona pot donar-ne tres vegades a l’any i un home quatre; la diferència es a causa de la pèrdua de sang que sofreix la dona amb la menstruació. Hi ha d’haver un marge d’uns 2 mesos. Un bon avenç és que ara t’avisen (per correu o telèfon) quan ja hi pots tornar.

No, no fa falta. Mentre no hagis pegat una panxada abans! Si has fet un cafè amb llet o alguna coseta parescuda, va perfecte. Si no, sempre hi ha menjar i beure disponible per als donants, abans i després de la donació, segons com convengui. El metge dirà què convé més.

Molta gent pensa que la donació fa molt de mal. Realment en fa?

Jo crec que no fa mal perquè quan tu vas a donar sang hi vas amb la il•lusió que ajudaràs a moltes persones i a l’hora de la punxada ni te n’adones. No és com quan vas a fer-te unes anàlisis que hi vas preocupat. La il•lusió guanya aquesta preocupació.

Parlem de tu. Com contribueixes en el procés de donació? Des de quan?

Des de 1974 organitz les dates de quan ha de venir l’equip de donació de sang i de les xerrades a les escoles. A més, repartesc cartells pels carrers més transitats de sa Pobla,

per així tenir el poble informat de quan vénen per si qualcú s’hi vol sumar. També, a l’hora de fer reunions amb altres pobles, jo hi vaig; és a dir, sóc com el portaveu dels donants de sang de sa Pobla, entre d’altres coses.

Què va dur-te a implicar-t’hi tant?

L’any 1974 es va posar en marxa el programa de donació. En aquell moment jo era tinent de batle a sa Pobla i necessitaven qualcú per a estar al front de la promoció del poble. El batle d’aquell temps, el Sr. Serra Company, m’ho va demanar i vaig acceptar encantat, ja que em feia molta il·lusió poder promocionar aquest acte tan generós. Va ser la primera vegada que ho vaig fer. I fins ara.

Ha comportat problemes la religió?

No, tot el contrari. L’església de sa Pobla, concretament, ens ajuda a posar cartells i a anunciar quan ve l’equip de donacions quan acaba la missa. A més, una cosa que és exclusiva d’aquesta església, és que quan es mor un donant, durant el funeral, se li agraeix haver contribuït en la donació de sang quan l’edat i la salut li ho van permetre.

Soleu fer xerrades?

Mínim una vegada cada any; solem preparar-les amb l’ajuda de les escoles, que s’hi impliquen bastant.

Finalment, voldries compartir alguna anècdota destacada amb nosaltres?

Hi va haver un cas especial que vaig viure: una al·lota de 17 anys que li faltaven només dos mesos per a complir els 18 anys. Estava molt il·lusionada. Per tant, son pare li va firmar una autorització i en va poder donar. Però va ser un cas excepcional. Probablement no torni a passar mai.

Pau Torrens és un home molt generós que ha dedicat gran part de la seva vida als Donants de Sang. Li estam molt agraïts per la seva gran col·laboració ja que gràcies a ell, i amb la participació de Joana Serra, vàrem poder visitar tot el procés de donació. Sabem que la seva tasca és imprescindible perquè tot surti rodat i consideram que mereix que tothom la conegui.

Pere Mir Solivellas i Aina Company Serra

ÉS L’ESCOLA MASCLISTA?

Al llarg de la història han estat moltes les barreres imposades

cap a les dones per accedir al món laboral o per formar part de la societat democràtica. Tal vegada, la més influent hagi estat l’educació ja que són molts els obstacles que les nostres avantpassades es varen trobar al llarg del camí per accedir-hi. Però tot i això, l’educació encara és masclista? Per respondre aquesta pregunta caldria veure com va canviar l’escolarització de la dona amb el pas dels anys.

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

Al segle XVIII es va crear un clima favorable per a l’educació femenina, o això és el que ens diuen. En aquest període es varen obrir “escoles” als barris que ensenyaven a teixir a les nines. Perquè la seva obligació era adquirir una cultura domèstica que els permetés realitzar amb eficàcia les feines de casa. Això va anar canviant amb el pas del temps. De tal manera que als inicis del segle XIX la Constitució de l’època feia exclusiva per als homes l’educació pública, universitària, gratuïta i lliure. Però amb el regnat d’Isabel II es va establir la primera llei que obligava l’educació a nins i nines de entre sis i nou anys. Aquesta evolució va incrementar al llarg de la II República quan, a més d’ aparèixer el vot de la dona, es va acceptar que la titulació universitària (privada) implicàs la incorporació al món laboral.

Durant el franquisme varen aparèixer molts de canvis. En general, l’educació estava separada en relació del sexe ja que havien de tenir papers diferents en la societat. Els homes es formaven per a la vida pública, mentre que les dones es formaven per a la vida familiar. De tal manera que les assignatures que cursaven eren diferents.

Per exemple, a l’escola d’homes, durant la classe de música s’ensenyaven marxes i himnes militars i patriòtics; a l’hora d’història es recalcava la virilitat dels herois espanyols; l’assignatura d’educació física es basava en una formació premilitar per tal aconseguir resistència física per a les batalles. Mentre que a l’escola de nines se’ls ensenyava solfeig i cançons populars a la classe de música; a l’hora d’història aprofundien en les virtuts femenines de les heroïnes, com la maternitat d’Isabel la catòlica; i l’educació física es basava en el fet que fossin sanes, eficaces i ben preparades per a la maternitat. A més, es rebutjaven les activitats que no feminitzaven el cos. Per tant, tot i la presència de l’educació aquesta es presentava de manera desigual. En concret, el franquisme, començà els anys quaranta i acabà als anys setanta. Als anys quaranta l’educació primària estava separada per sexes. Aquesta nomes era obligatòria fins als 10 anys, tot i que pel que fa al món universitari, les dones tenien prohibit cursar carreres relacionades amb la justícia i la diplomàcia; tanmateix, les dones que entraven a la universitat eren una minoria. A més de l’exclusió en la vida tant militar com eclesiàstica. Als anys cinquanta i seixanta va augmentar el nombre de dones a la universita (a dret i medicina), encara que en un nombre molt inferior al dels homes. Finalitzat el franquisme es va reconèixer la necessitat d’ una educació en igualtat d’oportunitats

per als dos sexes.

Actualment l’educació presenta igualtat d’oportunitats: les classes són mixtes i s’imparteixen les mateixes assignatures. Però, tot i aquesta igualtat, trobam algunes excepcions. Per exemple, en els llibres de text falta la presència de la dona. I aquesta absència no és per ignorància. Record que l’any passat, a classe de biologia, mentre estudiàvem el descobriment de l’estructura del DNA, parlàvem de Watson i Crik; però va passar desapercebuda la figura de Rosalind Franklin, una bioquímica que realitzava els millors estudis de difracció dels raigs x, la feina de la qual, determinant, sense el seu permís, va ser transmesa a Watson i Crik. El mateix succeeix amb els llibres d’història en els quals passen desapercebudes figures com Elionor d’Aquitània, Joana d’Arc, Marie Curie...

També podríem parlar dels uniformes escolars. Per què els nins han de dur calçons i les nines falda? Aquesta és una discriminació pròpia de segles passats. O, també, la presència d’estereotips: a l’hora del pati, a l’escola, quasi tots els nins juguen a futbol i les nines opten per altres jocs; a l’institut, quasi ningú hi juga, però tots vestim quasi igual i ens guiam pels cànons de bellesa impossible.

Per acabar, l’educació ha evolucionat notablement en el darrer segle, però encara queda un llarg camí per aconseguir una total igualtat. Ja que, a més del que hem mencionat, són moltes les dones amb uns estudis excel•lents que no poden accedir a càrrecs superiors com els de directius a causa dels estereotips socials, com per exemple la impossible compaginació de la vida familiar amb la vida laboral. De tal manera que, per eliminar els petits masclismes presents en l’educació actual, seria important treballar els valors i les actituds que es transmeten evitant els estereotips i la invisibilitat de les dones en el material escolar. És per això que cal assegurar-nos d’impartir una educació amb igualtat perquè les noves generacions es desenvolupin de manera lliure, alliberats dels estereotips tradicionals.

Andrea Gómez Mendoza

EL DIARI DELS

SOMNIS

No he tingut una infància difícil, ni tampoc molts traumes a la meva vida, però si que he tingut molts alts i baixos. I què vull dir amb molts alts i baixos, idò sentiments que viatgen en mi que van canviant, algunes vegades bruscament. No em consider una nina amb molt de talent ja que no sóc molt social, no m’agraden els esports, els estudis no són el meu fort i segur que si em veiessis pel passadís de l’institut ni t’adonaries que sóc allà. Però si que estic orgullosa de saber que almenys tenc una imaginació grandiosa. I és d’això del que venc a parlar-te avui.

Crec que és necessari presentar-me. L’única cosa que crec que cal que sàpigues és que vaig al teu mateix institut, IES Can Peu Blanc, i que sóc de sa Pobla. Potser ara mateix et demanes com és que estic parlant amb tu, una persona a la qual no conec, a través d’un full de paper; o potser no, no et demanes res i l’únic que vols saber és el que vénc a contar. Sigui el que sigui, aniré directa al gra.

Com he dit abans no sóc molts sociable, però això no significa que tengui problemes ni que em trobi tota sola, perquè el que molta gent no sap és que sóc escriptora. Sí, tenc 11 anys i sóc escriptora; bé, realment no ho sóc oficialment però sé que en un futur puc arribar a ser molt reconeguda per les meves història; o això esper. Els inicis en aquesta professió no foren fàcils ja que el problema era que volia escriure però no sabia com començar ni el que contar. Fins que un dia em vaig despertar a les tres de la matinada, estava respirant acceleradament i tenia suor freda; tot era per un malson del qual acabava de despertar. Va ser així com vaig començar els meus relats.

Per Nadal els meus pares em van regalar un diari secret i què millor que escriure tots els meus somnis, aquells que recordava, per, en un futur, poder donar a conèixer el que la ment és capaç d’inventar. Però en el món de l’escriptura no tot és de color de rosa; el problema d’aquesta professió és que alguns dies tenc feina i altres no ja que uns dies somii i altres no.

El que vull contar-te són tres dels meus somnis. T’he d’avisar que no són de fantasia o de móns perfectes, sense maldecaps. Tots són, d’alguna manera, tristos, foscos, amargs; i, la veritat, no sé per què. Els he escollit especialment per una raó: són els primers que vaig començar a escriure i també els que tenen més missatges; són els que et fan reflexionar i aixecar-te cada matí i aconseguir veure el món d’una altra manera. Així doncs, tu també hauràs de fer un esforç ja que del que es tracta és que mentre els llegeixis, tu t’imaginis que ets la o el protagonista i que el que jo estic contant, et passa a tu. Sort!!!

SOMNI 1: Eren les set i mitja del matí i com cada dia ja estava llesta per anar a l’institut. Quan vaig baixar a la planta baixa de ca meva, els meus pares no hi eren, cosa molt estranya ja que sempre m’acompanyen en cotxe. Feia tard, així que vaig decidir anar-me’n a peu. Pels carrers no hi havia ningú, hi havia un silenci absolut; la veritat, em vaig espantar. Quan a la fi vaig arribar a l’institut no hi havia ni una ànima, però vaig decidir entrar. No és que sigui molt valenta, però si tafanera i la curiositat em va guanyar. La porta estava oberta, com era possible si no hi havia ningú. No et pots imaginar la sensació que t’envaeix quan estàs sola en un edifici tan gran com és Can Peu Blanc.

Espera. Què ha estat aquest renou? Em vaig girar i de sobte una ombra negra, la silueta de la qual era una persona, va córrer darrera meu. La por augmentava per moments. No ho vaig pensar ni un segon i amb pressa em vaig dirigir cap a la porta, pensava que si sortia no correria perill, si és que n’hi havia. Però es veu que aquell no era el meu dia i inexplicablement la porta de l’entrada ara, en aquells moment, estava tancada. Era impossible sortir i com que no coneixia molt bé l’institut no sabia on amagar-me; així que, en un intent desesperat de fugida, vaig pujar les escales corrent, accelerada, cercant una sortida d’emergència, però també estava tancada. En aquell moment un calfred va recórrer el meu cos i de cop i volta vaig tornar a veure la mateixa ombra al final del passadís; volia sortir d’allà. La darrera cosa que record, abans de despertar, és el monstre o bestia, la veritat no sabia ben bé el que era, corrent cap a mi, i record perfectament el seu rostre, una cara sense ulls però amb unes dents ferotges.

SOMNI 2:

Estava asseguda a la plaça del poble i de sobte el so d’una bomba va interrompre la calma. La gent començà a córrer desesperada, no sabíem on anar ni què fer. La meva germana intentava cridar per telèfon al nostres pares però cap aparell electrònic funcionava. Un home va sortir de l’ajuntament per avisar que tothom que volgués es podia resguardar allà; però el lloc no era segur ja que la bomba havia caigut massa a prop; així que podien llançar-ne una més pròxima. Vam córrer el més lluny possible però quan ens dirigiem cap al Pac del poble, el renou d’un vehicle a tota velocitat ens va despistar. Era un cotxe negre, amb els vidres tintats, pareixia que marxava sol, ja que dins no es veia ningú. Vaig agafar la meva germana i vam començar a córrer, el cotxe ens perseguia, no hi havia escapatòria. Va fer tanta via que derrapà i quedà aturat davant nosaltres; en qüestió de segons quatre homes vestits de negre ens van agafar violentament i ens ficaren dins el maleter.

De cop l’escena canvià, no veia res; vaig endevinar que m’havien posat un tros de tela sobre els ulls per tal que no veiés res. L’únic que vaig aconseguir reconèixer va ser la mà de la meva germana, tremolosa; la intentava tranquil•litzar, però la meva tensió es notava i augmentava sobretot quan vaig deixar de notar els seus dits i el seu terror.

SOMNI 3: Era un dia de pluja, el cel era gris i feia fred, però això no em va lliurar d’haver d’anar a l’institut. Quan vaig arribar ningú em parlà, ningú em mirà. Em vaig sentir en aquell moment confosa perquè no sabia què passava, que havia fet malament perquè tothom passàs de mi. Amb el cap baix vaig entrar dins classe i em vaig seure darrera del tot, sola, ja que no volien seure al meu costat. És frustrant quan t’aixeques un dia i de sobte cap dels que tu consideraves amics et parlen. Començà a sonar la música que indicava que era l’hora del patí, però en aquells moments no em feia gens de ganes sortir de l’aula ja que això significaria estar sola, enmig de moltíssima gent, sense companyia, fins i tot les meves companyes havien decidit deixar de parlar-me. Vaig anar al lavabo, l’únic lloc on podia estar sola i on cap persona podia fer-me sentir un tros de paper arrugat. Quan va tornar a tocar la música era incapaç de sortir , tenia por, por que es burlassin o es ficassin amb mi; però no va ser així ja que vaig decidir no anar-hi, vaig optar per quedar-me allà tancada, esperant que acabassin. Quan ja era hora de marxar, vaig sortir corrent, però no va servir de res perquè així com vaig sortir, vaig tornar a entrar. Eren elles, les meves examigues. Em van empènyer i jugaven amb mi com si d’una pilota es tractas. L’únic que notava eren els seus peus rebotant sobre la meva panxa, cap i cara. Em varen donar la pallissa de la meva vida. Per què? Idò no ho sé.

Aquests han estat els meus tres primers somnis i com heu pogut comprovar els meus somnis són tristos, estranys i confusos. És el que somii i això no es controla, és un acte involuntari del teu subconscient. Però com has notat i si no jo t’hi vaig caure, tots tenen relació amb el meu poble i l’institut. Per què? No ho sé. Diuen que es sol somiar amb el més quotidià i amb el que més et preocupes: els estudis, la família, el lloc on vius, la vida...

Esper que cada un d’aquests somnis t’hagin fet pensar i entretenir i si tu també t’animes a escriure els teus, potser, en un futur, ens trobem en una reunió d’escriptors o alguna cosa així.

Però no perdis el temps tant valuós que ens dóna la vida en cercar-me o intentar esbrinar qui sóc, ja que com t’he dit si em veiessis pel passadís no t’adonaries que sóc allà.

Marta Cladera Petro

La música tradicional

Entrevista a Joan Parets

Mossèn Joan Parets i Serra (Santa Maria, 1940) va estudiar a l’escola pública i després al seminari on va començar tota la seva curolla sobre la música quan, enlloc de traduir o compondre textos llatins, optà per fer un treball de certamen a l’estiu del 1966 que consistia en estudiar la música que hi havia als arxius parroquials de Mallorca.

Ha participat en la confecció de la Gran Enciclopèdia Catalana, la Gran Enciclopèdia de Mallorca i en el Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca. No es defineix com a musicòleg sinó com a documentalista musical.

Quan parlam de música tradicional podem dir que les Illes Balears posseeixen característiques comunes o més bé cada illa les té diferents?

La música és primer que la paraula ja que abans de parlar els éssers humans ploram, feim mamballetes, renous... A partir d’aquests renous es passa a la melodia, després al ritme... Això es fa a tot el món. Quan especificam a les Balears o a Mallorca, hi ha una sèrie de coses que s’han de tenir en compte: segons allò que tenim, anam produint. Per exemple, els homes del camp normalment duien un ganivet dins la butxaca, i amb un bocí de canya hi podien passar hores, culejant, fent forats i anant provant i sonant. El mateix feien els mariners, sentien els corns que sonaven amb el vent i després ells ho provaven. El corn a la mar i la canya a la terra eren comuns a tota la Mediterrània.

Així començaren a tocar els primers instruments.

Si ens centram concretament a les illes veim que ni les xeremies ni el tamboret no hi són a Menorca; i en desconeixem la raó. A Eivissa tampoc en tenen, però sí castanyoles, triangle... Són uns instruments un poc distints. Però també hi ha instruments comuns com la guitarra, el guitarró... En canvi, sí que trobam la xeremia a altres indrets del Mediterrani i d’Europa... amb distints noms, com passa també a Catalunya on se la coneix com cornamusa o sac de gemecs.

Quins són els instruments més característics d’aquest tipus de música? Tots perviuen? Se n’han perdut?

Clarament n’han quedat pel camí, com per exemple el corn. N’hi ha que s’han deixat perquè altres han agafat més categoria, com és la xeremia, actualment. Per exemple, abans, el més beneit tocava el bombo o els pals (marcaven el ritme) i en aquell temps a aquests instruments no se’ls donava importància. Avui, en canvi, el bombo és un instrument necessari a una banda de música. Quant als xeremiers, a cada poble n’hi solia haver i, normalment, eren els pastors. L’acompanyament és posterior. Actualment, aquesta distinció per categoria dels instruments ha desaparegut i es fan fins i tot tesis doctorals sobre el ritme i els instruments populars. Tot això prové de les batucades que són,

sobretot, ritmes que tenen el seu origen en ritmes llatinoamericans o africans i que mallorquinitzam o catalanitzam.

Quin tipus de peces hi podem trobar?

Aquí tenim els nostres propis ritmes i cançons, juntament amb els dels Països Catalans, ja que tots els nostres grans músics, dedicats al cant o a la composició, si podien, anaven a estudiar a Barcelona (o a Madrid, actualment). Per tant, en aquell temps, la nostra música de Mallorca anava partint de cançonetes dels pobles (cançoners) i de les cançons tradicionals, com per exemple, els noninó (“Horabaixa post el sol”), o més recent, La Balanguera , més sofisticada.

En un principi, l’església va ser l’encarregada de manejar tot això ja que disposava de l’orgue, que durant els segles XIV, XV i XVI, era l’únic instrument del poble i, a més, és el més complet que hi ha.

Els boleros, les mateixes, els fandangos... sorgiren més endavant i es conservaren gràcies a què la Sección Femenina, en temps del franquisme, els recuperà, sinó, haguessin desaparegut.

Nosaltres distingim entre els balls populars (fandango, jota, bolero...) que tenien lloc per a la vermada, la sega... sobretot, a les possessions, i els rituals en els quals es fan unes figures, com per exemple, les danses que es ballen pel Corpus a Pollença. En un principi, aquests eren part del teatre i d’aquí vendrien les cantates, els oratoris... Normalment, això començava dins l’església i durant la processó sortien aquests números musicals al carrer.

Podem distingir entre música tradicional per a ser escoltada i una altra per a ser ballada?

Totalment. Per exemple, hi ha persones que gaudeixen d’escoltar la música encara que sigui de ball i, a vegades, es mouen mentre l’escolten, però no ballen. Dins la música per a ser escoltada, hi trobam les bandes de música. Hi havia la creença que tot allò referent a bandes de música procedia de València, però s’ha vist que la banda valenciana més antiga (“La Primitiva”) és posterior a algunes de Mallorca, com la de Manacor i la de Sóller. La música de bandes té tot un estil.

Actualment, per escoltar música, anam més als auditoris amb els nous compositors i les orquestres; encara que també tornam a cercar música antiga, sobretot ara, amb motiu dels actes en memòria de Ramon Llull, citat a molts de tractats de música.

La música tradicional, va lligada a una determinada classe social?

Això és curiós, ja que antany bastava que el pastoret que hagués fet el flabiol no caigués bé al senyor i ja no se’n parlava pus; i al revés: el senyor contractava un xeremier per a fer una festa i la gent després sentia curiositat per l’ instrument. Depenia molt de les modes. Avui, en canvi, depèn del gust personal i de la formació.

Què opinau sobre la situació actual de la música tradicional Hi torna a haver un reverdiment; es publiquen molts de llibres on es recopilen i estudien els instruments i les danses rituals. Avui, qui no fa música és perquè no vol, ja que és a l’abast de tothom. Els músics, però, haurien d’estar més ben pagats i la música hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles i instituts.

Caterina Rebassa Palou

EL TEMPS D’ESTUDI DELS NOSTRES ALUMNES Durant el final del primer trimestre he demanat a uns vint alumnes de cada un dels nostres cursos el seu temps d’estudi amb l’objectiu de veure si realment hi ha una evolució.

Les conclusions han estat molt variades ja que no hi ha un creixement regular fins arribar a batxiller. Com podem veure, a 1r d’ESO observam una mitjana d’estudi d’1 hora i 20 minuts que decreix fins a 1 hora a 2n d’ESO. Ja a 3r d’ESO hi ha un creixement notable arribant a 1 hora i 40 minuts però que tornarà a decréixer, sorprenentment, cap a l’hora i 25 minuts, pel que fa a 4t d’ESO. Això podria dir-nos que els inicis de cicle acostumen a ser més complicats ja que és on es presenten les mitjanes més altes. Tot i així, el bot cap a batxiller és de quasi el doble; així, veiem una mitjana de 2 hores i 40 minuts a 1r i el major creixement en el bot cap a 2n on la mitjana és de 4 hores i 45 minuts. Com acostumen a dir els professors (i segons les dades no els falta raó), existeix un gran bot entre ESO i batxiller. Però fixau-vos que, realment, a 1r de batxiller només s’estudia 1 hora més que a 3r d’ESO. També he realitzat un gràfic sobre com es distribueixen les hores. Així, sorprenentment, un 30% dels alumnes estudien menys d’1 hora (cal assenyalar que la gran majoria cursaven 1r cicle). Un 24% estudia 1 hora i un 17% n’estudia 2. Fins aquí, la majoria d’aquests eren alumnes d’ESO i a partir de les 3, 4 i més hores eren respostes que donaven alumnes de batxiller.

Cal dir que molts alumnes dubtaven a l’hora de respondre ja que afirmaven que no a totes les assignatures hi dedicaven el mateix temps. Ara, voldria enumerar certes conclusions: cadascú sap el temps que necessita per estudiar; els inicis de cicle són més durs; existeix un gran bot entre ESO/Batxiller i, per acabar, el salt entre primer i segon de batxiller és considerablement alt. Finalment, m’agradaria donar les gràcies als enquestats.

Tomeu Crespí Ramon

L’ANY DE SA NEU

L’any 1965 o “Any de sa neu” és un any que la majoria de poblers recorden. Aquella imatge de aixecar-se un matí a principis del mes de febrer i veure tot allò blanc amb uns seixanta centimetres de neu, és una cosa que difícilment es pot oblidar.

Hi havia tanta neu que la visibilitat dels carrers era absolutament nul•la. Era impossible fer una passa, no es podia caminar. Però l'avantatge que tenia la gent era que quasi tot ho tenien a casa: la farina, l’oli i l’aigua que eren necessaris per fer el pa, i un forn de llenya que no faltava a cap casa. Com es lògic, no només menjaven pa. En aquelles dates ja s’havien produït les tradicionals matances que es feien cada any a principis de l’hivern i per tant tenien emmagatzemat les sobrassadas, botifarrons, camaiots, xulla, etc. Durant els estius la gent anava a recollir llenya, que després era emmagatzemada damunt les quadres o païses dels animals, per poder ser utilitzada durant l’hivern. Ningú no s’imaginava però, la importància que tendria durant aquell hivern Pels carrers de sa Pobla hi havia tanta neu que no es podia caminar ja que podia arribar fins i tot passat els genolls i era necessari obrir-se pas amb una pala. La situació en què es trobava la gent del poble era tan complicada que hi havia dificultats per poder dur la gent que moria durant aquells dies fins a l’esglèsia i, seguidament, al cementiri. Va ser tan increïble la nevada que les aigües que hi havia en les canals de les cases formaven estalactites o caramells de més d’un metre. Aquestes estalactites o caramells s’havien d’anar tomant ja que era perillós per a la gent ja que, per exemple, te'n podia caure un damunt el cap i produir-te ferides greus.

Aquest fet va durar aproximadament una setmana i va dificultar l’estil de vida de la gent de sa Pobla en diferents àmbits com l’agricultura i la ramaderia. La gran nevada que va fer aquell vespre va ser tan grossa que durant els dies següents no es pogué anar al camp ja fos perquè la neu feia molt difícil l’accés a la finca o perquè va caure tanta neu que va tapar els productes que els poblers tenien sembrats (patates, blat...); per tant, els pagesos es van quedar sense poder recollir el que mesos abans havien sembrat. A més, diuen que els arbres fruiters van quedar congelats i a causa d’això van haver de coronar-los ja que el fred va cremar les fulles i les branques primes dels arbres; per això es van haver de tallar.

Aquests arbres podien ser tarongers, llimoners, oliveres, pruneres, figueres, etc Una altra dificultat a la qual van haver de fer front els habitants de Sa Pobla va ser la pèrdua d’animals que es trobaven a les finques; o, fins i tot, els ocells, que van morir a causa del fred ja que molts de vespres les tempreratures baixaven dels 0º. També alguns es trobaven en mal estat a causa de la falta de menjar ja que l’accés a la finca era impossible. Una anècdota curiosa que em varen contar va ser que com a conseqüència de fer ninots de neu es produïen espais on no hi havia quasi neu i els ocells que hi havia al voltant, s'hi tiraven ràpidament per aconseguir algun aliment.

Els nins que varen viure aquell fenomen tan espectacular van quedar molt sorpresos davant el que veien els seus ulls. Els padrins vostres recorden com es divertien amb allò tan blanc que mai havien vist caure amb tanta quantitat a Sa Pobla, fent ninots de neu i guerres de bolles que mai oblidaran.

Biel Bennàssar

SA POBLA, TOT

UN INSTRUMENT

El passat 12 de novembre un grup d’alumnes de Llenguatge i Pràctica Musical de 1r de Batxillerat varen anar a visitar l’orgue de l’església parroquial de sa Pobla.

L’orgue és un instrument molt complex, que consta d’un gran nombre de tubs que pertanyen a les diferents famílies dels instruments de vent: flautes, oboès, trompetes... Aquests serien com els pulmons de l’instrument, 260 en total. A més, compta amb dos teclats manuals de 45 tecles i 7 pedals, els quals constitueixen el cor, ja que en prémer permet obrir la vàlvula del tub corresponent, deixant passar-hi l’aire.

Aviat es compliran 300 anys de la proposta de construcció de l’orgue a Sa Pobla. Fou construït, amb tota seguretat, entre els anys 1700 i 1717 per Damià Caimari i restaurat per Gerhard Grenzing. La família Caimari fou una família d’orgueners que se n’havien encarregat d’altres a diversos indrets de Mallorca com a Petra i Palma. Cada taller tenia les seves pròpies característiques; en el cas de la família Caimari, la façana plana i simple, al contrari de la majoria d’orgues, ja que tenien mobles de grans dimensions, segons ens conta el professor Jacint Soberats.

La construcció d’aquest instrument es duia a terme a través de diverses etapes. La darrera consistia en fabricar el moble ja que necessitava certs materials com la fusta natural, a causa que més endavant es policromava. Tota una tasca llarga i intensa de l’equip; entre tots van poder enllestir-lo 14 mesos abans del promès.

L’orgue de Sa Pobla té dos components: l’orgue major i l’orgue menor o cadireta. L’orgue menor se situa darrera l’organista, independent de l’orgue major, que són els tubs més grans. Aquest té més registres (tubs de diferents timbres/ sons). Entre un i l’altre es troben unes trompes horitzontals, pròpies de l’orgueneria ibèrica.

Els metalls utilitzats per construir-lo foren el plom i l’estany. Com més gran

és el tub, més estany conté, i com més petit, més plom. Això es deu al fet que l’estany es més rígid i perquè no es pugui deformar, convé que tengui més estany. Aquest fet també influeix en el timbre/ sonoritat. En la Península, durant la Guerra, anaven a saquejar els orgues i d’aquesta manera recollien certs metalls per a la construcció. Això no succeí a Mallorca i es conserven molts d’orgues històrics (que tenen mes de 100 anys).

Segons el nostre professor de música, de l’orgue de Sa Pobla se n’ha conservat el 90% original ja que no ha estat mai requisat i es conserva en gran part com es va construir en un principi; per tant, es apropiat per interpretar música antiga.

La Família Caimari va incorporar el seu disseny propi de “W” el qual es manté en orgues seus com els del Socors i Sant Geroni a Palma i l’orgue de la parròquia de Petra. A dalt de tot es troba un Grif, escut de Sa Pobla i, al medalló que es troba sobre la cadireta de l’orgue menor, Sant Antoni, patró de Sa Pobla.

El mecanisme per proporcionar aire al l’instrument que utilitzaven fa uns 100 anys presentava certes dificultats ja que s’havia de fer manualment. Per tant, per tocar l’orgue requeria la presència d’homes que movien les manxes per obtenir l’aire necessari. Més endavant, s'hi va col•locar un motor.

Tot i que aquest instrument requereixi un gran manteniment, cal conservar-lo durant molts d’anys, perquè es un instrument únic per la seva sonoritat i característiques arcaiques. D’aquesta manera podrem dir amb orgull “ Sa Pobla, un gran instrument”.

Maria Del Mar Sànchez Canyelles i Margarita Serra Martorell

Rock a sa Pobla (1)

Rompiendo cuerdas A sa Pobla tenim una sèrie de coses que ens fan especials. Un exemple en seria Sant Antoni, un altre les patates, i així uns quants més. Però nosaltres xerrarem de la nostra historia musical, és a dir, dels grups i artistes que sorgiren aquí, a sa Pobla. No n’hi ha cap que segueixi en actiu, encara que alguns són molt recents. El primer que hem elegit és Rompiendo Cuerdas.

Aquesta banda, fundada l’any 1.984, va néixer influenciada pel rock dels meravellosos anys 60 i 70, concretament per l’obra de Rolling Stones, Beatles, Doors i Led Zeppelin, a més d’ grups espanyols com Burning o Tequila. Els integrants del grup eren Miquel Pol (veu solista i cors), Joan Pol (guitarres rítmiques, solista, cors i orgue Hammond), Faust Pericás (bateria i cors), José A. Reus (baix) i Rafel Ballester (guitarres).

En el fascinant món del rock & roll van aconseguir grans èxits, fent de teloners a importants bandes internacionals com Elliott Murphy, Immaculate Fools, Barracudas o Jacobites o espanyoles com Los Rebeldes, Los Secretos, Los Elegantes o Celtas Cortos. Tocaren a moltíssims concerts a sales, bars, festes i places de Mallorca, Menorca, Madrid o Barcelona.

Frescor, ritme, abundant “guitarreig” i sobretot feeling, és amb el que es nodreixen les composicions de la banda que ha rebut sovint la qualificació dels “Stones mallorquins”.

Seguidament, l’entrevista que realitzàrem a Joan Pol, un dels membres de la banda, germà del fundador Miquel Pol. Quan, com i per què vàreu decidir crear Rompiendo Cuerdas?

Va ser l’any 1984. Vàrem crear el grup perquè tots, el meu germà, el meu cosí i amics en tenien moltes ganes, de crear una banda de rock. Tenien moltes ganes de fer música.

Com va sortir el nom?

Un dia, a un assaig, a tots se’ns va rompre moltes cordes de guitarra. Després vam anar a veure el pare de Rafel, Alexandre Ballester, el cronista de la vila i, entre broma i broma va dir: “Breaking Strings”. Li vam demanar què volia dir allò i va contestar-nos “Rompiendo Cuerdas”. I així va ser.

Teníeu el suport de les vostres famílies?

Sí, totalment. Se sentien orgullosos que els seus fills tinguessin un grup mitjanament conegut a l’illa amb un repertori de cançons que sonaven bé.

Quina edat teníeu quan es va formar el grup?

En tenien 23; llevat del meu germà que en tenia 26 i jo, 15.

Treballàveu?

Llevat de Rafel Ballester que no va treballar fins anys després, tots fèiem feina. El meu germà Miquel de guixaire, Faust de pintor i Sebastià i jo treballàvem al camp.

Quins grups varen ser les vostres principals influències?

Grups de la dècada dels 60 i 70: Rolling Stones, The Doors, Jimi Hendrix, Beatles... També espanyols com Burning, Tequila i Leño.

L’anomenada “movida madrileña” ens va influenciar.

Com aconseguíreu els primers instruments?

El peu del micròfon del meu germà era un penjador de roba de fusta de ca la meva padrina; li vam llevar dos dels tres pals i li vam aferrar amb cinta aïllant un micro de molt mala qualitat, sonava fatal. Faust va aconseguir la bateria perquè son pare ja era músic professional i n’hi va regalar una dels anys 60. Rafel Ballester ja tenia mitjans; amb una ràdio va fer-se un amplificador, amb distorsió i tot! Va ser genial, ningú s’ho creia! Poc després es va comprar una Fender Stratocaster, una guitarra fantàstica que sonava molt bé. Ell destacava perquè tenia instruments moderns i sofisticats.

Com creàveu les vostres cançons?

Jo anava als assaigs a ca la padrina i el meu germà Miquel composava les cançons, el ritme, la melodia i la lletra, però a l’hora de fer les lletres tothom hi posava de la seva part. El mètode que usàvem

més era fer dues estrofes i una altra que contestàs les anteriors; seria un tipus ABBA de la poesia. Quan jo vaig entrar al grup també vaig composar diverses cançons, com una que es deia “La chica Stone”.

Quan vau començar a ser coneguts?

Tot va començar després del Concurs Pop Rock del 1989. Ells van quedar finalistes d’un concurs de nous músics en el qual van participar entre vuitanta i noranta grups. Ells van quedar els tercers. A partir d’aquí es van agafar el tema de la música de forma més seriosa i van decidir que arribarien a tocar per tota Mallorca.

Quan i on va ser el vostre primer concert?

El nostre primer concert va ser a les festes de Sant Jaume, aquí a sa Pobla, al voltant de l’any 1986.

De quin concert teniu millor record?

Te’n diré dos que, per a mi, han estat els millors: el d’Elliott Murphy a Santa Margalida i el de Celtas Cortos a Lloseta. Nosaltres érem el grup teloner; jo ja hi formava part.

Com va ser l’experiència d’enregistrar un disc?

Crec que va ser una experiència divina, trascendental i molt important per a nosaltres, perquè per poder gravar-lo vam haver d’estalviar. L’enregistràrem als estudis Digitals de Palma. L’amo dels estudis, i productor del disc, acabava de comprar tots els aparells; tot el que va adquirir per als estudis era de primer nivell, darrer model... Això va fer que l’enregistrament fos perfecte.

Joan Franch i Enrique Gómez

BRUEL 36 IES CAN PEU BLANC

SA POBLA A GRÀCIA

Poques festes hi ha a Sa Pobla tan populars com la de Sant Antoni. En arribar gener, tots els poblers i pobleres esperen amb ànsies l’arribada de la festa més especial per a ells. El poble es transforma i l’ambient és màgic. Foguerons als carrers, espinagades, glosses i ximbombes són tan sols alguns dels elements més característics d’aquests dies tan assenyalats. L’espurna que encén la festa (i mai millor dit) són els correfocs, uns quants dies abans de la gran celebració. L’ambient festiu que es crea durant els correfocs perdura fins els dos dies clau: 16 i 17 de gener. Nit Bruixa i Sant Antoni, respectivament, que són el colofó d’unes intenses setmanes en les quals l’esperit de la festa es respira a cada racó del poble.

Aquesta tradició poblera ja s’ha estès cap a Barcelona, i actualment es duu a terme cada any al barri de Gràcia. Per obtenir més informació sobre aquest tema, hem parlat amb l’ideòleg del que avui en dia coneixem com a Sa Pobla a Gràcia, en Toni Torrents.

MARGALIDA: Bon dia Toni, com va? Que podria fer-te unes preguntes?

TONI: Bon dia, va bé. Sí, ésclar, només faltaria!

M: En primer lloc, podries explicar-nos què és això de Sa Pobla a Gràcia?

T: Sa Pobla a Gràcia és, bàsicament, la festivitat de Sant Antoni que celebram aquí, a Sa Pobla, i tot el que aquesta implica (foguerons, dimonis, glosses …) traslladada al barri de Gràcia de Barcelona. Se celebra, principalment, a la Plaça del Diamant.

M: Pel que tenc entès, tu ets l’ideòleg de tot això… Com se’t va acudir celebrar aquesta festa a Barcelona?

T: Jo tenc tres fills que estudiaven i vivien allà, concretament, en el barri de Gràcia. Un dia, quan vaig anar a veure’ls, vaig pensar que tal vegada seria bona idea que la festivitat poblera de Sant Antoni se celebràs també allà perquè d’aquesta manera ells també podrien gaudir-ne.

M: Una història molt curiosa… A quin any va tenir lloc el primer Sa Pobla a Gràcia?

T: Si no record malament, va ser el 1993. Ja fa un bon grapat d’anys!

M: Doncs sí, 23. I l’ajuntament de Sa Pobla, et va donar suport (econòmic, personal...) a l’hora d’organitzar aquesta festivitat?

T: No, gens, l’ajuntament de Sa Pobla mai m’ha donat suport. A nivell econòmic, he hagut de recórrer a la Conselleria i al Govern.

M: Comprenc… Vares trobar difícil el fet de mobilitzar tota la gent (dimonis, cantadors, ximbombers…) fins a Gràcia?

T: Sincerament, no massa. La gent estava predisposada a partir, estava il•lusionada. A més, jo tenia amics en una agència de viatges i això ens va facilitar molt les coses, tant pel que fa a l’organització com també a nivell econòmic.

M: La idea de Sa Pobla a Gràcia va ser ben acollida per l’ajuntament d’allà? I pel públic?

T: Sí, la veritat és que va tenir una acollida molt bona per part de tothom. De fet, més del que m’esperava. Gràcia és una barriada de festes de carrer, i ens van rebre amb els braços oberts, tant l’ajuntament com el públic. Em vaig sentir molt recolzat per la gent d’allà.

M: I després de tants anys de celebrar Sa Pobla a Gràcia, penses que ha canviat alguna cosa des del primer any? En cas afirmatiu, quina o quines?

T: És clar que han canviat coses. El primer que podria dir-te és que la festa s’ha anat expandint al llarg dels anys. Abans tenia lloc a una

sola plaça, i la festa no estava molt estesa. Ara, però, se celebra a més places, i es fan foguerons a nou carrers. I perquè l’ajuntament limita el nombre de carrers on es poden fer foguerons, perquè sinó, crec que n’hi hauria més i tot!

M: Sí, segur! Ja per acabar, Toni, creus que aquesta tradició poblera seguirà celebrant-se a Gràcia durant molts d’anys?

T: No en tenc cap dubte. El terreny ja està preparat per rebre la festa any rere any i a Gràcia ja s’ha creat una federació perquè la festa pugui tenir continuïtat allà, independentment del que jo faci. Vaja, que ja no em necessiten per organitzar-la (rialles).

A més, el pròxim 14 de gener vendran a Sa Pobla 580 persones de Gràcia , entre les quals podem trobar castellers, dimonis, gegants o dracs, entre altres, per presenciar la celebració de Sant Antoni a Sa Pobla i també per compartir amb nosaltres la seva cultura.

M: Molt bé, moltes gràcies per la teva col•laboració i pel teu temps, Toni. Adéu, i fins aviat!

Margalida Mir

Calendari d’Advent Enguany, els alumnes de 2n d’ESO D hem fet un Calendari d’Advent.

Consisteix en el fet que, cada dia, un alumne de la classe agafa un sobre del calendari amb el seu nombre de llista. L’obri i, durant el dia, ha de complir el requisit que li ha proposat el paperet que s’ha trobat dins del sobre.

L’endemà, si l’alumne l’ha complit, rep un obsequi.

Aina Mairata

‘CARPE DIEM’ ÉS SOLIDARI Teatre de l'IES Can Peu Blanc a Sa Congregació

L’Alzheimer és una malaltia de cada vegada més freqüent en la gent gran.

Per desgràcia, actualment, és incurable i pràcticament desconeguda. Suposa un gran patiment per a les famílies d’aquests malalts.

Llar de Memòria de sa Pobla és una associació sense ànim de lucre que dóna ajuda a aquests malalts i a les seves famílies. Cada any organitzen una sèrie d’actes (conferències, cinema, concerts...) per celebrar el dia mundial de l’Alzheimer, el 21 de setembre. La finalitat d’aquests actes són dues: donar a conèixer la malaltia i recaptar fons per tirar endavant l’associació.

Als alumnes de 2n d’ESO del curs passat, que cursàvem l'assignatura optativa de teatre, ens van brindar l’oportunitat de tornar a representar l’obra que ja s’havia escenificat a l’institut com un acte més dins la setmana de l’Alzheimer. Encara que sabíem que ens duria feina repassar els papers i que implicaria quedar els dies d’estiu per assajar, no vam dubtar ni un moment en acceptar la proposta. Cal agrair l’esforç dels professors Marina Vergés i Miquel Àngel Tortell que ens van donar suport en tot moment.

D'aquesta manera, Carpe Diem va actuar a Sa Congregació el dia 23 de setembre representant l’obra Ai les Relacions, on es veu de quina manera els homes i les dones conviuen i es relacionen.

Va ser una experiència molt agradable que, a part d’assolir l’objectiu de recaptar fons per a l’associació, vam veure que fent el que ens agradava també podíem aportar el nostre gra d’arena contra aquesta malaltia.

Elisabet Crespí Pericàs

Només quan plou Obra teatral d'Aina de Cos a Sa Congregació El passat mes de novembre l'obra Només quan plou, escrita per Aina de Cos i dirigida per Ferran Arráez, va ser representada a la Congregació de sa Pobla. Està ambientada durant la Guerra Civil, sobre fets reals i consta de tres personatges: Aurora, representada per Aina de Cos; Llibertat, representada de major per Laura Pons i de jove per Carme Serna; i el botxí que matà n'Aurora, interpretat per Joan Bibiloni. La nit de Reis de 1937 Aurora Picornell és assassinada al cementeri de Porreres. La mateixa nit apareix en un cafè del Molinar un feixista amb uns sostenidors tacats de sang. Vint anys després, la seva germana, Llibertat Picornell, torna a Mallorca i es troba amb aquest mateix feixista.

L'obra es caracteritza per saltar al passat i al present moltes vegades jugant amb la realitat, els somnis i els records de Llibertat Picornell. Per qui no ho sàpiga, Aurora Picornell va ser, per a molts, la passionària de Mallorca. Fou una dirigent del Partit Comunista d'Espanya, a més de sindicalista activa d'ideologia feminista. Aquesta obra pretén recordar els moments horrorosos viscuts a Mallorca durant la guerra. Concretament, però, l'objectiu de l'autora és accentuar els punts de llum i rendir un homenatge a totes les dones valentes. Per escriure aquesta obra, Aina de Cos ha estat investigant durant quasi 10 anys el paper de la dona en el temps de la República i la postguerra.

Només quan plou és l'obra guanyadora de la convocatòria d'enguany “En ocasió de la dona”, impulsada pel Teatre Principal de Palma, on es va estrenar. És una obra digna de veure que farà que et passi el temps volant i que t'enganxarà fins al darrer minut.

Aina Company Serra

FOTOGRAFIES DE: Maria Àngel Pol Maria Batle Joan Miquel Bruno Xisca Bennàssar Violeta Pascual Xisca Miquel Mir Antònia Bel Socias Antònia Coch

GIMCANA 2016

SORTIDA BIOLOGIA

SORTIDA TUTORIA

EMOCIONA’T El primer projecte de Competència Digital i Comunicativa de 1r i 2n d’ESO ha introduït alguns coneixements bàsics sobre el món de les emocions. L’activitat més visible és una instal·lació col·lectiva on tots els alumnes s’han hagut de posar d’acord, contrastant opinions per compartir un mateix espai expositiu.

Després de cinc sessions relacionades, cada una, amb el tractament d’una emoció concreta, cada grup ha planificat i muntat una o vàries intervencions en l’espai de la instal·lació. S’ha associat un espai físic a una emoció concreta, de manera que algunes han quedat més visibles (amor i alegria), i d’altres més ocultes (por, tristesa, ira).

Una de les finalitats més conegudes del mitjà artístic de la instal·lació o ambientació és provocar certa reacció metafòrica sobre els espais i usos de la institució on s’exposa. Sobre allò que es fa visible i pot ser abans no ho era, o sobre allò que succeeix en el seu interior. cdc

SA LLEGO

I ELS ALUMNES DE CPB

Que la cursa de Sa Llego és la cursa popular per excel·lència dins tot el panorama atlètic de les Balears és una evidència. I, com pot ser? Perquè no té un recorregut massa atractiu: surts del poble i tornes entrar, l’espectador només veu la cursa a l’inici i pràcticament al darrer km. Tampoc no és una cursa amb podis ni ostentosos regals per als guanyadors. Tampoc no és una cursa que es faci en hora de “màxima audiència”, és a dir, a una hora que molts de nosaltres estaríem fent la becada...

Amb tot això, sa Llego segueix essent un referent i on tothom vol participar. I per què?És molt clar: per l’atmòsfera que es desprèn. Indescriptible.

A priori, potser que sigui un recorregut monòton però l’ambient de sortida de cursa és fantàstic: atletes per tot arreu escalfant i situant-se estratègicament a la sortida per agafar una bona posició per no quedar “estret”. El “sus” de sortida allibera tensions i desplega el paquet de corredors a ritme del “piiiip” que marca l’estora del cronometratge d’elitexip. Ja a la rodona de Pollença, si un va ben situat al capdavant de la cursa, si es gira enrera, podrà veure la “serp multicolor” formada pels 1400 atletes dels diferents clubs de diferents colors; espectacular i comparable a l’escamot de bicicletes del Tour de França.

El vial, tram de transició, condueix a la “recta infinita” d’entrada a sa Pobla fins a la rodona de la Creu del Terme, on comença la part final de la cursa... I quina part final! En aquest punt és quan la cursa adquireix una dimensió especial, sobretot en entrar al carrer Fadrins, uffff... el carrer Fadrins... Adrenalina pura, a punt d’entrar a meta i on conflueixen moltíssims pensaments i on el públic, situat sobre l’estreta vorera, se’t tira gairebé a sobre, proferint crits d’ànim a cau d’orella i que et fan posar la pell de gallina i et fan... córrer més fort! Com si surassis, amb la mirada perduda a l’horitzó, cercant l’arc d’arribada.

Totes aquestes emocions són les que volem que experimentin els nostres alumnes de Can Peu Blanc i, per això, ara fa 5 anys, vàrem decidir prendre part de forma activa a sa Llego. Ja no podíem deixar passar més aquesta oportunitat. I va ser na Joana Payeras la que va proposar: “...i si després de treballar la condició física, durant el primer trimestre, motivam els nostres alumnes de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat a participar a la cursa més popular de sa Pobla? I per què no? A partir d’aquí i fins a dia d’avui no hem aturat.

Volíem fer-nos veure, i per això sol·licitàrem la col·laboració dels/ de les cracks del Departament de Plàstica que no ens varen fallar.

Aquest departament participa amb el disseny de la camiseta que lluiran els nostres joves atletes. Els professors elegim un color i amb aquest color de fons són els alumnes de plàstica els que deixen fluir la seva imaginació per aconseguir un disseny cada vegada més especial i sempre amb el rerafons de Sa Llego i St Antoni. D’entre totes les propostes, els professors en triam un que serà el que s’estamparà a la propera camiseta que representarà l’Institut Can Peu Blanc. Gràcies, companys de plàstica.

En quant a nosaltres, amb la idea de promoure l’activitat física i la salut dels nostres alumnes, vàrem trobar, com hem dit, que sa Llego era una bona fita. Sabem que els beneficis de l’activitat física són molts i vàrem pensar que entrenant-nos per sa Llego, durant tot el primer trimestre, possibilitaria que els alumnes adquirissin aquests beneficis: Hàbit i sistematització a l’hora d’entrenar. En molts casos amb transferència en altres aspectes de la vida diària com pot ser a l’hora d’estudiar.

Augmentar el nivell de resistència, força i flexibilitat.

Millorar l’autoestima perquè veien que se sentien capaços de fer coses que abans era impensable fer-les.

Capacitat de fer els seus propis entrenaments.

Millora significativa en la seva alimentació: “som el que menjam”.

Tots aquests beneficis, i altres més, es combinen i entren en joc a l’hora de preparar una cursa com sa Llego. Sobretot, volem destacar el valor de l’esforç, la capacitat d’anar a córrer de forma periòdica i sistemàtica, lluny del “postureo” que es pot veure moltes vegades a les xarxes socials.

També, volem que els nostres alumnes sàpiguen que “totes les masses fan mal”, en el sentit que volem activitat física amb mesura. No ens interessa dur el cos al límit durant un breu temps amb el perill de patir lesions. Per tant, promocionam la pràctica d’activitat física al llarg dels anys. Com es diu dintre del “mundillo” dels atletes: el premi no és guanyar, és poder córrer molts d’anys.

I sembla, amb tot això que hem exposat, que els nostres alumnes de l’any 2013 ja ho varen entendre perquè en aquell any del nostre debut, la nostra participació fou de 99 alumnes, tot un èxit. Si ens atenem al nombre d’alumnes i professors “finishers” a cada una de les edicions podem observar que han anat en augment, especialment en els darrers dos anys amb la incorporació de sa Llego Minyona (per 1r, 2n i 3r d’ESO). Sa Llego en xifres: Any Alumnes i professors que han acabat sa Llego 2013 99 2014 100 2015 108 2016 126 Cursa Minyona 52 2017

111 Cursa Minyona 150 No pretenem que l’augment d’aquestes xifres sigui un criteri d’èxit. El que sí és un èxit per al nostre Departament d’Educació Física és que cada un d’aquests participants a sa Llego se’n dugui una experiència semblant a la que hem descrit a l’inici d’aquest article; i, sobretot, que disfruti del procés de preparació de sa Llego; segurament així obtendrà cada un dels beneficis dels que hem parlat.

Ja per acabar, volem donar les gràcies a les persones que han fet possible que aquest projecte dugui ja 5 anys: companys de departament que han passat pel centre, anterior i actual equip directiu per facilitar les coses, Ajuntament de sa Pobla perquè la inscripció de tants alumnes segueixi essent gratuïta, professors del nostre i d’altres departaments per córrer sa Llego i veure en nosaltres un exemple... però, sobretot, als nostres alumnes de Can Peu Blanc, per ser com sou; gràcies!

Departament d’Educació Física

SANT ANTONI 2017

GLOSES GUANYADORES 2n ESO A

Ara amb ses nostres “caniques” Jugues amb sa teva sogra, I te poses com un ogre I amb sos “boletos” mos piques. (dedicada al tio Biel) No saps dir més que refranys!

No volem documentals!

Que no vos pareixi estrany Si és en Guillem de socials.

Som els nins de Segon A Que venim a glosar-vos, Vos repartirem pa a tots Per després nar a berenar.

2n BAT A

4t ESO B

I és que de bon dematí

Sant Antoni és més que festa,

En Segura dóna guerra

És sentiment de poblers,

Plena deixa sa ‘pisserra’

No necessiten dobers,

(de) Carles, Ferrans i Felips

Ni pobles de conquesta.

Amb sa selectivitat

Es grans a nes foguerons

Mos fan anar envant i enrere

Es petits diuen que juguen

Voldrem cremar sa bandera

Calçons blancs fins es talons

Si no-ho diuen aviat

I ses nines que s’eixuguen.

Estimada directora

Tothom mos diu que hi ha crisi

Començam a estar cansats,

Noltros ho sabem ben cert

Voldríem sortir defora

Ses queixes no són de vici

Com ho feiem anys passats.

Es futur que ve és incert..

2n BAT B

1r BAT C

Aquest pelat d'en Segura

Els alumnes des científic

No gasta res en gomina

Els hi agrada tocar es nassos

I per molt que se pentina

Ells se creuen molt magnífics

No brilla per s'hermosura

No mos guanyen ni a nes tazos.

Es nostro Tomeu Crespí

Se creu que és superdotada

Te ses coses molt ben clares

Però no sap ni sumar.

Volia anar al Puig Tomir

Primer aprèn a xerrar

Per carregar-se ses cabres

I després ja explicaràs.

2n A els nostros veïnats Un barull de lletra i ciència Tenim santa paciència D’aguantar tants d’enxufats

1r ESO F No m’agraden ses peludes Perquè tenen un bigot I quan van a son vivot Ai, són les més caparrudes.

Sobrassada, espinagada Anguila i molt de coent Convidam a tota sa gent A sopar a sa porxada.

Jo t’ho dic ben a sa cara Que amb les festes d’enguany De Sant Antoni company Ai, es porquet i s’arada.

1r BAT A No se pot viure d’enveges De s’humanístic tampoc Cabareu pelant patates I visquent davall un pont Ai quan sumau dos més dos Ja vos dóna decimals Redaccions feis com pardals No critiqueu, mirau-vos Es Peres saben manar I tots van super ràpid Que ja ho tenim com un hàbit A n’això de copiar

3r ESO E Li agrada fer propaganda Sembla un ca ben estirat Sa madona que comanda Té un caràcter complicat Ai Marieta Darder Sa corda amolla un poquet Que enguany amb tú suspendré Des susto aniré restret Directora caparruda Que t’ha arribat sa teva hora Tu que vas tan de creguda Entre tots te farem fora

1r ESO A Assonant o consonant, Ai jo no se com fer sa rima Si me dones un croassant Pot ser me vendrà sa xispa Es correfocs de sa pobla S’ajuntament han de cremar Amb sa forca pegaran I a s’hospital haurem d’anar

3r ESO D Ai sa nostra directora A noltros mos dóna amor I pareix que mos adora Només davant s’inspector.

Antònia t’hem enyorat Basta de pardaleria Els al·lots de tutoria Sempre t’hem apreciat.

Volem més calefacció Mos teniu ben congelats Ai sou tots uns esburbats Dimitiu ja, Direcció.

2n ESO C

1r BAT B

3r ESO F

3r ESO B

Jugam en es tres en retxa

Els científics del grup A

A Sa Pobla ja és molt vell

Aquests dimonis corrent

Quan és hora de fer classe

S’ho tenen massa cregut

Tenir eufòria i alegria

Ara ja ho han demostrat

N’hi ha que fan un rap de base

Només saben criticar

Sant Antoni és el rei

Sant Antoni ha arribat

I altres tenen poca metxa.

I encara són uns perduts.

I el dimoni dolentia.

I amb molt de sentiment

Les classes són avorrides

En Pere de català

Per a tota aquesta gent

Aquest trasto d’en Segura

Profes heu d’evolucionar

De glosar diu que no en sap

Que celebra el seu patró

I de grups no en sap fer

Mos agrada més jugar

No mos vol ni ajudar

Els hi causa sentiment

No brilla per s’hermosura

Arruïnau ses nostres vides.

Déu sap que té dins el cap.

Mantenir sa tradició.

Així va fer 3r B

M’agrada sa sobrassada

Sa classe de Primer C

No m’agrada Sant Antoni

Aquest profe Andreu Burguera

Ben a la cara t’ho dic

No aturen de criticar

Perquè sempre hem de glosar

Només sap amonestar

“nem” a sa festa animada

No arriben ni a tercer

Ai, mira pobre dimoni

Mos pareix que té sordera

A l’any només és un pic.

I no saben ni cantar.

Lo que ha de soportar.

Que s’en vagi a porgar

4t ESO D Ai es xistes d'en Miquel No me fan ni un pèl de gràcia Amb comentaris de text S'exàmen serà una desgràcia.

Sobrassada pes poblers Darrera d'una ximbomba Vés alerta amb es murers Que no tenen ni una ronda.

Tota sa classe de 4t D Guanyarà es concurs de gloses Perquè vol berenar bé I ses ganes no són poques

3r ESO A Hi ha un 3r que fa tupera, Quedaran ben concagats.

3r B van de flipats, Perquè hi ha sa ximbombera.

Dius:"teniu una neurona", Hem perdut tota sa Fe. I a París volem ésser, Per tornar millor persona.

Ell no vol tenir amigues No té remei tanmateix Ja sabeu que en Pere Artigues No s'aguanta a ell mateix.

2n ESO D Sobre n'Isabel Terrassa Qualque cosa hem de dir Tots els verbs mos fa llegir Mentre per allà s'ho passa.

Na Vanesa sa tutora Ho vol tot organitzat No és mala professora Redaccions mos ha manat.

Jo sóc en Pep Barceló De futbol entrenador També el millor perdedor

4t ESO A Noltros som un grup pobler Que li agrada Sant Antoni Llangonisses volem fer Fins que arribi el dimoni La festa aprofitam Per pegar-nos un bon gat Sant Antoni ha arribat I el dimoni engalçam En Pere de català A moments fa un poc de por Diu que deures en manda pocs Però no fa més que xerrar

1r ESO E Ai es batle de Sa Pobla Va nÊixer es temps de vencisos Quan li posaren calçons Va tenir els collons grisos.

El dimoni Cucarell Sempre fa polissonades Va pixar dins un ribell On hi havia sobrassades Ara arribam aquĂ­ Per celebrar Sant Antoni I ens agradaria tenir Ben aprop el dimoni.

2n ESO B

3r ESO C

1r ESO C

2n ESO E

1r ESO B

4t ESO C

Nosaltres som 2n B

Danita ets molt tossuda

Noltros es de 1r C

Cada dia vaig a classe

A sa classe de 1r B

L’any passat vàrem guanyar

Esteim cansats d'estudiar

I no t'escoltaré mai

Som millors que es de s'A

Jo ja m’estic avorrint

Enguany volem repetir

Per Sant Antoni JB

tu penses esser molt guai

Perque noltros sabem glosar

Sempre pens en fer un esprint

Hi ha un grapat de bons alumnes

Només cercam festejar

i no ets més que una creguda

I ells no saben que han de,fer

Des d’aquí fins a sa plaça

Jo trob que fa coió

Mirar-te més jo no puc

A sa pobla hi ha un dimoni

Sa directora Pilar

Que mos facis estudiar

Andreu no vesteixes bé

Que balla pes foguerons

Ai, tots li tenen respecte

Ai Tomeuet Mascaró

Apunta't a “Cámbiame”

Torra bons botifarrons

Perquè no vas a porgar!!!

I canviaràs de look

N’hi ha que se porten bé I d’altres que tenen dubtes Sant Antoni ha arribat

I per poder demostrar Quina classe manda aquí Ai, els alumnes de segon I també els de primer

Ai, gràcies al seu aspecte

Amb el dimoni a Can Peu Blanc

No teniu pèl a n ́es coons

I engalça a sant Antoni

Perquè s’ha de depilar

farem un fogueró

Creis que sou de batxiller

N'Amengual és xafarder,

Dissabte de sant Antoni

Ai n’Antònia Barceló

Amb tots els dimonions

Es radiadors de Can Peu Blanc

Quan li xerram té sordera,

Caparrots vorem ballar

Ai, ella diu que és bruixa

A Sa Pobla és lo més gran

Només funcionen dos minuts

Sa classe no és un merder

Si no mos deixen passar

Té un esquinç a sa cuixa

amb Sant Antoni aquí davant

Podeu anar a n’es banc

Perquè té molta renyera.

Posau-vos com un dimoni

I no vol dur es cotó

Perseguirem al dimoni

Per anar a treure més menutsi

Un dia abans de Sant Antoni

B

6 3 L E U R