Page 1

Tardor 2017 - Hivern 2018 | Núm. 50 | 2€

El 1968 a la vila El naixement del Sitges modern

La doble parella de gegants Els d’en Querol i els nous, fa cent anys

Allò que el mar s’endugué... ...I que els moviments marins tornen a terra 1


presentació Aquest número de La Xermada, el que fa 50, és un viu reflex del que pretén ser aquesta publicació i el que ja fa més de vint anys va motivar-ne la seva aparició: un recorregut pels diferents camins de l’ample espectre que és la cultura popular: les festes les tradicions, els costums, la natura i la difusió de la història a partir de l’exposició i l’anàlisi dels fets, els episodis i els seus protagonistes. A les 40 pàgines d’aquest número –vuit més del que és habitual– viurem com va ser el Sitges que fa 50 anys va obrir la porta al poble turístic, residencial i cultural que coneixem actualment; coneixerem la història mai no explicada dels gegants moros d’en Querol i els gegants nous; recuperarem les barques, monedes i altres objectes que la mar de Sitges ha retornat; ens aproparem a figures històriques com el professor Francesc de Paula Huguet i les escriptores Carme Karr i Pepita Casagemas i la seva vinculació amb Sitges; ens aproparem al recordatoris dels difunts, recordarem algunes innocentades locals rellevants, i viatjarem per mostres del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, mentre posem en context el valor de les revistes de cultura popular com la que teniu a les mans.

3. Maricel, 1918-2018 4-5. La Xermada, 50 números 6-7. Les revistes locals, know how per al futur // Jordi Bertran 8-10. Sitges 1968 // Santi Terraza 11-17. Els gegants moros d’en Querol i els gegants nous // Eduard Tomàs Sanahuja 18-21. Els antics drapaires del mar // Josep Jansana i Ferrer 22-25. Recordatoris de difunts // Xavier Miret i Mestre 26-29. Dues amigues escriptores: Pepita Casagemas i Carme Karr // Montserrat Esquerda-Bosch 30-33. El senyor Huguet // Jordi Milà 34-35. Innocentada local // Jordi Surià 36-38. Donant tombs al patrimoni cultural // Jordi Cubillos La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès. La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic cultura@sitges.cat. EDITA: Ajuntament de Sitges. Regidoria de Cultura. Adreça: Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Francesc Parra, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: Indugraf. DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 Les opinions expresades en els artícles són responsabilitat exclusiva dels seus autors. PORTADA: Primera portada de La Xermada, de la tardor del 1996, acompanyada de diverses imatges de cultura popular. www.laxermada.com


Maricel 1918-2018

La joia del Noucentisme que mira el futur

A

ra fa cent anys, finalitzaven les obres del conjunt de Maricel, que va dur a terme l’enginyer i artista Miquel Utrillo per encàrrec del magnat col·leccionista nord-americà Charles Deering. Aixecat on hi havia l’antic Hospital de Sant Joan, Maricel va esdevenir de seguida un dels edificis més rellevants de Sitges i una de les joies arquitectòniques de la vila. Deering va encarregar construir Maricel amb la finalitat d’establir la seva residència i dipositar la seva extraordinària col·lecció d’art. Durant els vuit anys que van durar les obres, Utrillo va adaptar el projecte a les necessitats i dimensions que adquiria la col·lecció del propietari, que pocs anys després acabaria marxant de Sitges. Amb la seva construcció, Maricel va canviar radicalment la imatge del nucli antic de la vila i va convertir-se en una singular mostra del primer

Noucentisme, que va rebre l’admiració i el reconeixement de crítics d’arreu del país. Avui en dia, el conjunt de Maricel acull diferents equipaments de primer ordre en el sistema cultural i patrimonial de Sitges, com el Museu de Maricel, el Palau de Maricel, l’Arxiu Històric i la Biblioteca Santiago Rusiñol, a més de de dependències administratives. Coincidint amb el seu centenari, l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona han elaborat un pla de rehabilitació per a Maricel de Terra, que se sumarà al dut a terme a Maricel de Mar –gràcies a la reforma dels museus, finalitzades fa quatre anys– i la recent rehabilitació de la Biblioteca, que tornarà a obrir el 2018. El projecte de reforma permetrà millorar l’estructura i aportar una nova dimensió al Palau, per adaptar-lo a les necessitats actuals que demana una joia del patrimoni local.

3


La Xermada

números P

ocs dies abans de la Santa Tecla de 1996, el recentment rehabilitat i recuperat Corral de la Vila va acollir la presentació del primer número de la revista La Xermada. Es tractava d’una iniciativa impulsada per l’Ajuntament, a través del seu departament de Comunicació, que pretenia recollir estudis, treballs i reportatges entorn l’ampli i polièdric món de la cultura popular de Sitges. En aquells moments, Internet encara era a les beceroles i les revistes en format de paper eren una de les escasses eines per projectar aquesta mena de treballs i contribuir-ne a la seva difusió. El primer número de La Xermada tenia una portada amb una obra de l’artista sitgetana Anna Monzó (vegeu imatge del costat). Durant els primers números, la primera pàgina de la revista va estar feta per un artista local diferent. L’alcalde, Pere Junyent –que hi va creure en el projecte des del primer moment– saludava en la pàgina 3 l’aparició de la revista amb la funció que canalitzés “estudis, investigacions, opinions i informacions destinades a la promoció, la difusió i la defensa” de la cultura popular. En aquell primer número, Roland Sierra abordava en un article els orígens i popularització del mot Xermada, que la revista va adoptar com a capçalera pròpia i que evocava un costum agrícola propi de 4

les terres de Sitges. La resta d’articles ja oferien una idea de quin seria el perfil que definia la revista des dels seus orígens: es parlava de la malvasia, dels goigs de la Mare de Déu del Vinyet, del món de la gralla i de les llegendes de Sitges, entre d’altres temes. Durant els primers anys, La Xermada va mantenir una regularitat estable en la seva aparició d’entre quatre o, fins i tot, sis números l’any. Després, la seva publicació es va alentir i, fins i tot, va estar tres anys sense sortir. El 2012 va recuperar la seva presència als quioscos de la vila. Aquell any es va dur a terme també la digitalització dels números antics i ara tots els seus articles es poden trobar al web: www.laxermada.com El número 50 d’aquesta revista apareix el dia que rep la Distinció Especial de l’Ajuntament de Sitges a la Nit de Premis Sitges. Amb aquest reconeixement, es pretén distingir el treball que realitzen els membres del Consell de Redacció i els col·laboradors que fan possible l’aparició de la revista. 20 anys i 50 números després, La Xermada manté els mateixos objectius que van propiciar la seva aparició i renova la seva funció de ser al servei de la cultura, les tradicions i Sitges des de visions obertes i plurals que contribueixin a la seva estima, salvaguarda i difusió.


5


Les revistes locals, ‘know how’ per al futur

JORDI BERTRAN

Gestor cultural i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona

V

ivim temps de globalització. La comunicació ha canviat radicalment. Les distàncies en el planeta s’han escurçat. La mobilitat ha esdevingut un actiu mundial. La cibercultura regna en bona part de l’univers. Les informacions es succeeixen a ritme trepidant. Enmig d’aquest escenari La Xermada. Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges arriba al seu número 50. La seva edició digital explica que “té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes”. En definitiva, el focus d’aquesta publicació periòdica fundada el 1996 és el patrimoni local, especialment des del vessant immaterial. Tampoc no és casual el fet que el seu nom evoqui l’antic cafè la Xarmada de Sitges i alhora una pràctica agrícola, la denominació de la qual és compartida per aquesta vila amb la resta de la vegueria del Penedès, el Camp de Tarragona, i les illes de Mallorca i Menorca. Ens trasllada al temps de la tertúlia de sobretaula en els cafès i les societats, on el fum dels cigars es barrejava amb les aromes a conyac, a rom o a destil·lats flirtejant amb la intensitat del tresor negre. També 6

ens fa viatjar cap a l’ecosistema en què la vinya, les oliveres, els ametllers i els cereals senyorejaven els camps de les contrades properes. Però La Xermada ha anat molt més enllà de la cultura popular. En els seus 50 números podem trobar anàlisis acurades sobre les notables transformacions socials i culturals viscudes tant a nivell local com nacional al llarg de la història, estudis sobre el patrimoni monumental, arquitectònic i bibliogràfic de la localitat, investigacions sobre el paisatge quotidià de bellesa artística o d’interès històric, o referències a personalitats destacades que han fet de Sitges el seu estudi o la seva passió. Des del compromís amb la innovació, la qualitat i la identitat, La Xermada és una eina per contraposar-se a una homogeneïtzació o uniformització potencials derivades de la globalització. L’arrelament, el fet local, la proximitat i la història són les premisses de les quals parteix. La societat sitgetana, avesada als avatars que ha comportat el turisme des de fa dècades, no ha renunciat a comptar amb una mínima


consistència local. Per això, ha cercat les eines perquè les persones puguin enfonsar les arrels i conrear-les, generant afectes, gestant fills o teixint records. Arreu, la comunitat local pot aportar un valor afegit molt important a l’univers cultural d’una societat nacional i de la humanitat en conjunt. Aquest tret és especialment significatiu a Catalunya, un país que des dels temps medievals s’ha construït i constituït com una xarxa de ciutats que l’han vertebrat, fins al punt de configurar-ne una realitat diferencial envers a d’altres territoris i pobles de la península. A diferència del que va succeir a les terres ermes i mesetàries, aquí vam estructurar la continuïtat poblacional, humana, cultural i comercial bastint aquests nuclis amb ànima. Com explica Vincent Jouvé, director del Centre de Recherche sur la Lecture Littèrarie de Reims, a França, el que està arrelat en un entorn concret pot arribar a convertir-se en universal. És la relectura positiva que podem fer de la globalització, amb una bidireccionalitat que només serem capaços d’abordar i tastar si prèviament hem tingut ben present el vector de la

comunitat local. Conciliar les identitats i convertir el que és local en universal és el difícil equilibri que cal preservar per fer de la globalització un mitjà de coneixement identitari. Aquesta paradoxa aparent és la que, contràriament al que es pot pensar, permet salvar la dicotomia universalisme versus localisme, reivindicant alhora la cultura i el patrimoni propis i autòctons. La Xermada compleix aquestes finalitats, com altres publicacions existents en bona part del nostre país. Malauradament també hi ha localitats on els governs municipals eviten l’existència de mostres anàlogues i hi posen tantes traves com els és possible. Saben que, quant més gran sigui la deslocalització, a curt termini més triomfaran opcions ideològiques que no emfasitzin la identitat local i nacional. A mitjà i llarg termini els seus futurs governs municipals hauran d’afrontar els problemes derivats d’una societat poc cohesionada i en la qual els dèficits estructurals i de convivència seran majors. Malgrat aquests escenaris municipals poc favorables, certes localitats malden per sobreposar-se als inconvenients a través d’iniciatives privades, tant empresarials com sense ànim de lucre. Així, els mitjans de comunicació locals de proximitat ha tingut la gran oportunitat de demostrar que són imprescindibles per a la bona salut dels municipis. Amb poc o gens d’espai en els mitjans generalistes és en els locals on el ciutadà troba la informació periodística propera, tant des del punt de vista de la notícia com creant opinió, brindant un coneixement de qualitat, formant els lectors i, posant en valor els continguts patrimonials necessaris per continuar afermant la comunitat immediata. En definitiva, la publicació local és un producte transversal que mostra la realitat cultural dels nostres pobles i ciutats. En aquest sentit és clau saber que la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals, creada el 2014, agrupa unes 500 publicacions digitals i en paper, catalanes i en català. També és essencial adonar-se de l’enorme capital humà altament qualificat que hi ha al darrera d’aquest conjunt de publicacions locals, tant a nivell professional com de voluntaris. Són persones que treballen i empenyen perquè cada projecte surti a llum. Aquests processos creatius i aquests esforços individuals i comunitaris es desenvolupen en un entorn en què, agafant uns mots del poeta menorquí Pere Gomila Bassa, “el credo neoliberal imperant ha imposat la cultura de l’espectacle buit i de la imatge banal”. Per això, “la lectura és també, a part de les virtuts que posseeix, un acte de rebel·lia, d’autoafirmació, de consciència crítica i de llibertat”. Llegir és un fet social i com a tal ha de ser entès, tractat i ensenyat, ja que un denominador comú travessa les pràctiques de lectura al llarg de la història: sempre estan inserides en les relacions amb les altres persones. Aquest segell contribueix a lluitar contra individualisme egocèntric propulsat per bona part de la societat actual i caminar cap a la socialització de la comunitat local. Per tot plegat, ens hem de felicitar que Sitges i el seu Ajuntament hagin apostat per la línia de suport a la identitat local a través d’una revista, La Xermada, que podríem etiquetar com slow periodisme. Es tracta d’una inversió de futur perquè les generacions que vindran trobin una vila que continuï sentint-se orgullosa del seu patrimoni i dels seus avantpassats, i amb aquesta motxilla plaent de coneixements i emocions sàpiguen coronar els cims exigents que Europa i el planeta els exigiran. Aquest know how esdevindrà un dels actius intangibles de les sitgetanes i sitgetans dels temps mitjanament propers. 7


Sitges 1968

Sota les llambordes hi havia la platja i el nou món

Vista aèria de Sitges a començament dels seixanta

SANTI TERRAZA

E

ls grans hotels del Sitges modern es van construir a començament dels seixanta, la primera urbanització del municipi es va inaugurar a mitjans de la dècada i els primers festivals internacionals i espais d’oci van arrencar-ne a finals. Tot això, mentre les primeres de comunitats de gais s’establien amb una aparent normalitat a la vila. Ara fa 50 anys que es va segellar el disseny del Sitges que ha arribat als nostres dies. Al Sitges del 1968, sota les llambordes hi havia, efectivament, la platja, que en aquest cas obria la porta a nous mons i experiències. El Sitges actual –amb tots els seus excessos i defectes, però també amb els seus encants i virtuts– té els seus inicis a finals dels anys seixanta. En aquella època, en què el turisme havia esdevingut la principal –i gairebé única– indústria econòmica local i ja era el motor entorn el qual gravitava la vida del poble, es van gestar algunes de les iniciatives, les polítiques i les actuacions que van marcar la trajectòria del municipi i que, tot i els canvis i l’evolució posterior, encara es mantenen vigents avui, 50 anys després. En el tombant dels anys seixanta es van construir els dos grans hotels –si més no, en nombre d’habitacions– que Sitges va tenir fins l’arribada del futur Meliá: el Terramar (obert el 1958) i el Calipolis (el 1964). Era la confirmació que el turisme ja no era una activitat elitista només a l’abast d’uns pocs, sinó un recurs per a les classes mitjanes, especialment les arribades més enllà el Pirineu, que tenien l’oportunitat de viatjar i gaudir dels encants que oferia una població de platja i un entorn atractiu com Sitges. La construcció d’aquests dos hotels va respondre a la necessitat que tenia la vila per acollir les desenes de milers de turistes que hi feien cap cada estiu. Ja no n’hi havia prou 8

amb els hostals i els petits hotels que s’havien edificat anys abans. Tant el Terramar com el Calipolis estaven enfocats al turisme de masses i els seus clients, especialment al segon, eren sobretot estrangers. La construcció de tots dos edificis va canviar la fisonomia de la primera línia de mar. Serien les úniques excepcions d’excessos arquitectònics fets al passeig durant el franquisme, al marge de la caiguda d’algunes façanes de notable interès patrimonial. L’impacte del nou Terramar va ser especialment negatiu en la imatge de la primera línia de mar, ja que el nou hotel es va alçar sobre el que havia estat l’encantador Terramar Palace, d’estètica noucentista, construït el 1933 en el marc del desenvolupament de la que va ser la primera ciutat jardí de l’Estat. Per la seva part, la implantació del Calipolis, en un dels extrems del que es coneixia com el poble, també va ser un esdeveniment de primer ordre. Pràcticament no hi va haver veus que qüestionessin l’estètica dels nous edificis, i no només perquè el règim no oferia opcions a les discrepàncies, sinó perquè la seva irrupció va ser acollida com un símbol de progrés, desenvolupament econòmic i feina. Els dos hotels, junt a la construcció de molts altres de petits arreu del centre, van configurar la segona revolució turística del municipi, un boom que va canviar definitivament les dinàmiques econòmiques locals. La primera havia estat a començament de segle, amb l’obertura dels primers hotels –com el Subur i el Terramar Palace–, que acollien la burgesia de Barcelona que descobria el descans i el relax fora de la ciutat. La tercera revolució turística serà a començament dels anys noranta, amb la reconversió dels hotels construïts amb el boom de trenta anys enrere i l’aparició d’altres, enfocats especialment al turisme de congressos i convencions,


que permetrien trencar l’estacionalitat turística i generar moviment gradual durant els dotze mesos de l’any. Vallpineda i l’estiueig Paral·lelament a la consolidació del turisme com a font de riquesa i ocupació, a Sitges es començava a registrar un altre fenomen que també intervindria de manera directa en l’economia local i, especialment, en l’urbanisme del municipi: la popularització de l’estiueig entre les classes mitjanes. Fins aleshores, aquesta activitat era gairebé exclusiva dels sectors econòmics i socials més privilegiats –que van teixir el que s’acabaria denominant com la Colònia–, però l’expansió econòmica que va registrar Catalunya als anys seixanta va obrir la porta que les famílies, a més d’adquirir els seus primers vehicles i electrodomèstics, marxessin de vacances a la platja. Algunes, fins i tot, eren en condicions de comprar un apartament o una casa o si més no, llogar-la temporalment. El desenvolupament de la primera urbanització que tindria el municipi, Vallpineda, responia a aquesta tendència. Vallpineda es va inaugurar el 1965 i ocupava dos dels turons que hi havia entre Sitges i Ribes (agafant part dels dos termes municipals), tot erigint-se en una zona residència d’alt standing, però orientada a una àmplia franja de la societat. La campanya de publicitat elaborada per l’empresa promotora convidava a comprar parcel·les a “Vallpineda, la mejor zona residencial del litoral, a 900 metros del centro de Sitges”. Els promotors van dissenyar la nova urbanització com un espai residencial, però també social. S’hi va instal·lar un centre esportiu i s’hi van realitzar diverses activitats, algunes de notable ressò: des de concerts amb prestigiosos músics – com Josefina Gómez-Toldrà– fins a tornejos internacionals de tennis –amb la presència Roy Emerson o Manolo Santana–, passant per curses de karts, festes socials o actuacions castelleres. Durant anys, Vallpineda va ser també el punt d’arribada del Ral·li de cotxes d’època. Amb Vallpineda van arribar les altres urbanitzacions de Sitges i dels termes del voltant, com Santa Bàrbara (entesa com a conjunt residencial) o Mas Alba i, posteriorment, Aiguadolç, la Llevantina i Quint Mar. Sitges tenia tots els atractius per ser una destinació de segona residència: per raons de proximitat (a 36 quilòmetres de Barcelona per les Costes de Garraf), de tradició (als anys vint ja hi havia turisme) i d’encant (arquitectònic, cultural, platges…). El turisme i la segona residència també van convidar a obrir les portes a la implantació de noves activitats orientades als turistes i els estiuejants. L’oferta d’oci es va plasmar en la creació de serveis a les platges i en l’obertura de locals per a visitants en família i d’oci nocturn. El 1967 es va fundar el Club Nàutic Sitges, que va canalitzar l’interès creixent cap als esports de mar. Feia uns anys que Sitges tenia una escola d’esquí aquàtic i amb la creació del Nàutic es va obrir la gamma d’activitats entorn dels esports marins. La consolidació del turisme i l’estiueig va portar a l’aparició d’activitats i establiments de nou encuny, com per exemple, els mini-golf. En els anys posteriors es van crear diversos mini-golfs, com el Chic Golf, el Chez Juan o el Mini-golf El Vinyet, dels quals només el darrer resta obert encara. Però on es va fer palès el nou escenari d’oci va ser, sobretot, en l’activitat nocturna. Als anys seixanta, l’aleshores carrer Dos de Maig va començar a acollir pubs i bars musicals que van esdevenir punts de trobada de joves a les nits. Fins aleshores ja hi havia alguns llocs de ball, com La cabaña o Il piccolo mondo, però va ser a partir d’aquella dècada quan es va gestar el Sitges nocturn que anys després seria un punt referència a la costa catalana.

Crònica de la revista Destino que relata l’arribada del Ral·li de cotxes d’època a Vallpineda el 1966

L’obertura, l’any 1967, de la discoteca Pacha va suposar un abans i un després a l’emergent indústria de l’oci nocturn de Sitges. El jove Ricard Urgell –besnét del reconegut artista del segle XIX Modest Urgell– regentava el bar Tito’s al Dos de Maig i va adquirir el Mas d’en Lliri, una masia a l’entrada de la nova urbanització Vallpineda –aleshores en fase d’expansió i desenvolupament– per convertir-la en discoteca i en el que seria el primer Pacha del món. El 21 de juliol de 1967, la nova sala va obrir les portes al so del Sargeant Pepper’s Loney Hearts Club Band, dels Beatles, i de seguida va esdevenir un punt de referència de la nit sitgetana, on els turistes –homes i dones– es barrejaven amb un públic local –més homes que dones– que descobria un món nou.

Turistes i personal de la discoteca Pacha davant el guardaroba, a finals dels seixanta

9


L’actriu Dyanik Zurakowska, a baix a mar, durant la primera edició del Festival de Cinema (1968)

L’èxit de Pacha va animar Urgell a obrir un altre bar al Dos de Maig, Pachito, que li permetia retroalimentar-se amb la discoteca. Però el salt més significatiu es va produir anys després amb l’obertura d’altres Pacha, com els de Platja d’Aro i, sobretot, el d’Eivissa, que va universalitzar la marca i la icònica imatge de les dues cireres. Pacha –nascuda a Sitges– acabaria convertint-se en la primera indústria de l’oci nocturn del món. Urgell, a punt de fer els 80 anys, es va vendre aquest imperi a començament d’aquest 2017 al grup nord-americà Trilantic. Els dos establiments que té a Sitges, però, resten en la seva propietat, si bé el de Vallpineda continua tancat per desavinences amb l’Ajuntament per la llicència d’activitats. Amb Pacha i, posteriorment amb L’Atlàntida (oberta el 1981) –junt al carrer Primer de Maig i, en menor mesura, el Port d’Aiguadolç–, Sitges esdevindria als anys vuitanta un cartell de primer nivell de l’oci nocturn. Aquest escenari va portar prestigi a la vila i la va situar en un punt privilegiat del turisme de qualitat, ja que aquests establiments de manera individual, però també en conjunt, van contribuir a reforçar la marca, aportar projecció al municipi i atraure visitants i turistes de nivell. Paral·lelament, Sitges també va consolidarse en aquella època com una destinació internacional del turisme gai, que va concentrar els seus espais d’oci nocturn entorn el carrer de Sant Bonaventura. Els festivals internacionals A més dels hotels, les urbanitzacions i els establiments d’oci nocturn, la quarta porta que va configurar el Sitges modern, ara fa cinquanta anys, van ser els festivals culturals. El de Teatre (nascut el 1967), el de Cinema Fantàstic (1968) i el de Jazz (1976) van ser els tres festivals que van situar Sitges en el mapa internacional de les arts. Les tres cites van tenir un cos destacat i una projecció notable, tot i que amb trajectòries divergents. El que va tenir la vida més curta va ser el de jazz, que va celebrar dues edicions els anys 1976 i 77 als terrenys on a mitjans dels vuitanta es va construir l’apart-hotel Mediterráneo, però que va comptar amb cartells de relleu amb els noms de Ray Charles, Ella Fitzgerald, Lionel Hampton i Kenny Ball. Posteriorment, el desaparegut festival de jazz va tenir continuïtat intermitent, tot i que en dimensions menors: en la segona meitat dels noranta dins del Cicle de Concerts d’Estiu, i des del 2013 amb el Jazz Antic Sitges. 10

El Festival de Teatre va ser el primer dels tres que va néixer i es va mantenir fins el 2004. A finals dels setanta i començament dels vuitanta, el festival va ser un referent de les arts escèniques a Catalunya, mentre que a partir dels noranta –amb el nom de Sitges Teatre Internacional– va esdevenir un festival d’autor, orientat a un públic entès i minoritari. La manca de sensibilitat per part de l’organització per connectar amb l’entorn local va generar un distanciament cada cop més gran amb el poble, que sumat a les dificultats per trobar el seu espai i les disputes internes en el sector van acabar sentenciant-lo: el 2004 va celebrar la seva darrera edició. En canvi, el Festival de Cinema ha anat creixent contínuament des de la seva primera edició, inaugurada un 28 de setembre de 1968 al Prado, amb la projecció del film soviètic de ciència ficció Aelita. El Festival ha canviat de noms al llarg de la seva trajectòria, però (gairebé) sempre mantenint la seva condició de cinema fantàstic. La primera edició es va anomenar Semana Internacional de Cine Fantástico de Sitges. Posteriorment, se li va afegir el terme Terror i la Semana va passar a ser Festival. El canvi més important va arribar el 1997, quan es va incorporar la denominació Catalunya al seu cognom, mentre que Sitges va passar a ser-ne el nom. L’objectiu d’aquest canvi era assegurar-se la participació de la Generalitat en un moment en què aquesta institució havia de prioritzar el suport financer entre el ventall cada cop més gran de propostes culturals. El Festival de Cinema va néixer, precisament, com una resposta local a la necessitat d’ampliar l’oferta turística de Sitges. Als anys seixanta, la temporada finalitzava a mitjans de setembre i la seva concentració en tres o quatre mesos resultava insuficient per mantenir el nivell d’ingressos anual. Per aquest motiu, a mitjans dels seixanta el sector turístic va demanar l’organització d’un festival de cinema a final de mes, que permetria mantenir oberts els hotels i la resta d’establiments encara unes setmanes més. Pocs anys després, el Festival passaria a celebrar-se la primera quinzena d’octubre i, d’aquesta manera, la temporada obria per Setmana Santa i arribava fins després del Festival. La gran quantitat d’esdeveniments que es van concentrar els anys 1967 i 1968 van il·lustrar el disseny del nou Sitges: Pacha (1967), el Club Nàutic (1967), el Festival de Teatre (1967), el Festival de Cinema (1968), la constitució del Patronat provincial del Cau Ferrat i el Museu de Maricel (1968) i l’inici del projecte del Port d’Aiguadolç (1968). Tot això –i algunes coses més– van coincidir en dos anys en què la vila era en plena expansió i gaudia d’un talent i emprenedoria cabdal per assegurar-se el futur.

Concert de Lionel Hampton al Festival de Jazz de Sitges (1976)


A la fotografia de l’esquerra, els gegants moros d’en Querol amb la indumentària de finals del segle XIX. A la dreta, els gegants nous, en els primers anys des de la seva estrena (el 1897) (Col·lecció Josep Matas i Puig, Arxiu Històric Municipal de Sitges (AHMSi)

ELS GEGANTS MOROS D’EN QUEROL I ELS GEGANTS NOUS LA HISTÒRIA MAI EXPLICADA EDUARD TOMÀS SANAHUJA

E

ls gegants moros d’en Querol i els gegants nous (actuals gegants centenaris) van coincidir en el temps durant més de 20 anys. Però fins avui en dia, es desconeixia com havia sigut aquest període i exactament en quins moments una parella o l’altra havien participat en les festivitats sitgetanes: Corpus i Festa Major. L’estudi de totes les dades referents a les sortides dels gegants per Corpus (amb la forta influència d’aquesta festa en la història dels gegants), juntament amb la correcta datació de les fotografies de l’època, ha permès descobrir tota una part desconeguda de la història dels nostres gegants. Els gegants moros d’en Querol En l’impàs entre les dues guerres carlines (1833-1839 i 1846-1849), a Sitges, els germans Joan i Joaquim de Querol i Cabanyes construeixen els que es coneixeran com a gegants

moros d’en Querol, que regalaran al municipi de Sitges. Aquests gegants, amb un cost de 6.446 rals de bilió, tenien aparença morisca, fet habitual a l’època. Concretament, a mitjans del s. XIX, diversos gegants de poblacions catalanes, en el moment de canviar o renovar la indumentària ho feien per una d’estil morisc (un exemple proper eren els gegants grossos de Vilanova, passant d’anar vestits com a nobles de l’edat mitjana a l’estil morisc el 1857)1. Durant la Festa Major de 18452 s’estrenaran a Sitges els gegants moros d’en Querol i a partir d’aquesta data encapçalaran les processons de Corpus i la seva octava, la Festa Major i també algunes altres festivitats com la corresponent a la festa del Vinyet. Des de la seva estrena, també es va iniciar a Sitges el que seria fins avui en dia, la primera sortida dels gegants de l’any: la de la vigília de Corpus. Aquest és un dels molts detalls del 11


sitgetans es van completar les sortides (aquesta va ser doncs la primera Festa Major en què no van participar els gegants moros d’en Querol). L’any següent havien de fer la seva primera sortida per Corpus, però el final de la guerra de Cuba suposa que el consistori decideixi que tant per Corpus com per Festa Major, únicament es realitzin les funcions religioses. Aquestes tindran en alguns casos funció de rogatives, ja que moltes famílies sitgetanes tenien alguns dels seus fills o familiars a l’illa, i ni els gegants ni altres balls, participaran a cap de les dues festivitats5. El 1899 serà doncs, la primera sortida per Corpus dels gegants nous, i probablement que no es fes cap sortida l’any anterior va possibilitar que aquell Corpus sortissin les dues parelles de gegants, vells i nous, convertint-se en l’única sortida de les dues parelles a la història6.

Els gegants moros d’en Querol amb la seva nova indumentària, entre la Festa Major de 1910 i el Corpus de 1915

fort vincle entre els gegants amb la festa del Corpus, ja que fins a mitjans del segle XX, els gegants realitzaven per Corpus la sortida de vigília, matinal, acompanyant les autoritats a Ofici, sortida d’Ofici i processó. Després de finalitzar la processó, acompanyaven les autoritats fins a l’Ajuntament on es feia el refresc de Corpus, fet que va propiciar l’inici del que coneixem actualment com la ballada final, que ja es documenta per Corpus el 1944 i, que nou anys després, es realitzaria també per Festa Major3. Aquest paral·lelisme entre les dues festes (Corpus i Festa Major) marcarà també en el calendari unes pautes per als gegants. En ésser la primera sortida per Corpus suposarà que l’estat dels gegants o problemes que puguin tenir implicaran diverses actuacions d’urgència abans d’arribar a Festa Major. Els gegants nous Una d’aquestes actuacions d’urgència succeeix el 1897, on després de la sortida de Corpus (els gegants moros ja tenien més de 50 anys), es decideix al Ple Municipal del 20 de juny crear una “comissió femenina” que s’encarregui de la restauració dels gegants per Festa Major. Després de reunir els diners, la comissió acaba decidint crear uns nous gegants en lloc de reparar els vells, i el 22 d’agost del 1897 arriben a Sitges els que serien els gegants nous (coneguts actualment com a gegants cristians o de la Vila). El poc temps emprat en la seva construcció va suposar algunes crítiques pel seu aspecte, especialment per la geganta4. El vestuari seria totalment diferent de l’estil morisc, i vestirien com a reis medievals, estil recuperat també a gran part de poblacions (novament Vilanova serveix com a exemple, ja que els seus gegants grossos, el 1887 també havien retornat al vestuari d’estil medieval). El pes també va suposar algunes dificultats per als geganters que havien guanyat la subhasta i estaven acostumats als gegants vells, però amb l’ajuda d’alguns 12

La dècada de 1900 a 1909: els gegants nous A partir de la Festa Major de 1899, únicament sortiran els gegants nous tant per Corpus com per Festa Major. Però la seva sortida per Corpus es veurà envoltada de polèmica durant tota aquesta dècada. La situació econòmica de la Vila, després de finalitzar-se la guerra de Cuba, serà molt difícil (igual que a la resta de l’Estat espanyol). Aquest fet, unit a un corrent anticlerical ja iniciat a mitjans del s. XIX, suposarà que alguns partits votin en contra de què l’Ajuntament costegi la sortida dels gegants per Corpus i que les autoritats participin en l’Ofici. El 1902, el Ple vota en contra sobre el pagament dels gegants per primer cop, fet que provoca una allau de crítiques i pressió dels sitgetans, que finalment aconsegueixen l’aprovació de la sortida dels gegants, però pagant una part dels costos un grup de sitgetans. El 1903 en canvi, els gegants no sortiran per Corpus, ja que l’Ajuntament, sense buscar la cooperació dels sitgetans, pretén pagar una quarta part del sou habitual als geganters i aquests no ho accepten. Les crítiques no es faran esperar en els dos setmanaris locals, tant per part dels sitgetans que defensen la tradició que suposa la sortida dels gegants per Corpus, com també d’algun geganter pel preu tan baix que se’ls hi pretenia pagar7. La situació suposarà fortes discussions entre l’alcalde i la resta de partits polítics. I també posa de manifest un detall important: la tasca de geganter era entesa com una feina més, on la persona que guanyava la subhasta podia aconseguir un bon jornal (del pressupost dels gegants també en sortia el pagament dels grallers). De manera que l’any següent, amb nou alcalde, tornaran a sortir els gegants amb el posicionament clar del consistori d’assumir-ne tot el cost (però mantenint-se cada any la disputa política per part d’alguns partits). La dècada de 1910 a 1919: la recuperació dels gegants moros d’en Querol Arribat el Corpus de 1910, el debat sobre la sortida dels gegants recaurà en un altre tema: el mal estat dels vestits dels gegants nous. Unint-s’hi dos detalls més: tota la setmana prèvia de Corpus plou i els carrers estan completament enfangats, tornant-se a posar de manifest les dificultats per portar-los (alguns anys s’han d’anar a buscar els geganters a poblacions veïnes i els gegants han caigut sovint a terra, patint desperfectes), de manera que es decideix que no surtin els gegants pel mal temps i que el cost associat (100 pessetes) serveixi com a inici d’una subscripció popular per fer uns vestits nous, que s’estrenaran per Festa Major.


Els gegants moros a la inauguració de l’Hospital de Sant Joan per la Festa Major de 1912 (Fons AHMSi)

Durant el mes de juliol es concreta la comissió encarregada de recaptar diners, però finalment, i tornant a incidir en la dificultat per portar-los, es decideix que els nous vestits es facin per als gegants moros d’en Querol i no pels gegants nous8. En aquella època ambdues parelles de gegants compartien espai, guardats a la biblioteca de la casa de la Vila. Així doncs, per la Festa Major de 1910 s’estrena la nova indumentària dels gegants moros d’en Querol amb un cost de 706,75 pessetes9 i passarien a ésser els gegants que farien les sortides, tant de Corpus com de Festa Major, a partir d’aquell moment. Aquesta situació de sortir una parella o altra depenent de l’estat dels gegants i a quins se’n faci una reparació era habitual en poblacions amb més d’una parella de gegants (tornant a l’exemple de Vilanova, trobem la mateixa situació en diversos anys entre els gegants grossos i els gegantets)10. El canvi d’indumentària dels gegants moros es pot observar en les fotografies adjuntes. La geganta és la que pateix un canvi més rellevant tant de vestuari com de pentinat (incorporant una espècie de turbant que li cobreix els cabells), el gegant també canvia les seves robes, però mantenint la línia anterior, al cap hi portarà un mocador i se li afegeix una espasa de tall morisc a la cintura. El pagament per portar els gegants també canviarà, donada la menor dificultat per portar-los, de manera que a les subhastes hi hauran moltes més ofertes i les quantitats seran per menys de la meitat que pels gegants nous, tant per Corpus com per Festa Major. També es redueixen els costos de pentinar els gegants, que realitzava durant tots aquests

anys Bonaventura Mestre Bertran. El detall de tots aquests imports es poden consultar en els quadres adjunts. Els gegants vells (moros d’en Querol) també participaran en la inauguració de l’Hospital de Sant Joan per la Festa Major de 1912, com es mostra a la imatge. Aquesta fotografia es creia com la darrera dels gegants moros, però l’estudi detallat de la resta d’imatges ha descartat que això fos així, tenint moltes imatges posteriors a aquesta data.

Dibuix en clau irònica, aparegut al Baluart de Sitges el novembre de 1913. S’hi poden observar els detalls propis dels gegants moros, després de l’estrena del nou vestuari el 1910

13


Corpus (1916), i el 1919 torna a guanyar la subhasta per Festa Major. L’import per fer-ho és de 135 pessetes, però de forma excepcional l’Ajuntament haurà de complementar, posteriorment, aquest import amb 30 pessetes més a pagar a Mariano Milà13. Això possibilita que o ve des de l’alcaldia s’encomana que es portin els gegants nous (més adients a l’estil de l’època que s’iniciava) o un nou contratemps en alguna sortida de Festa Major amb els gegants vells va implicar de treure els nous. El que s’evidencia és que novament per la dificultat de portar-los s’ha de buscar algun sitgetà que ho pugui realitzar i per això es fa un pagament “para completar el gasto de la salida de los Gigantes en la Fiesta Mayor de este año”. Aquest import addicional es pagarà a Mariano Milà, que era el germà petit de Josep Milà i Mirabent, el qual posteriorment seria un dels geganters icònics de Sitges, portant els gegants de forma continuada fins al 1955 i conegut pel sobrenom de Pepito del mas d’en Lliri.

En aquesta imatge i les dues següents, s’hi pot observar un detall clau per a la datació fotogràfica: el cablejat elèctric en diverses façanes. Instal·lació que no es comença a realitzar a Sitges fins al 1913. En primer terme, els gegants moros, amb els darrers retocs en la seva indumentària a la plaça de l’Ajuntament, entre la Festa Major de 1915 i la de 1919 (L’Abans, col·lecció Paquita Ràfols Gual)

La datació fotogràfica, juntament amb el detall de costos, permet corroborar que els gegants moros segueixen realitzant totes les sortides des del 1910 fins al 1918. Entremig trobem que per la Festa Major del 1915 pateixen una lleugera variació en el seu vestuari. Un cop més torna a ésser després de veure’ls per Corpus que es decideix arranjar-los abans de Festa Major, així el gegant moro deixarà de portar l’espasa i se li canviarà el mocador que li cobreix el cap, igual que a la geganta mora. Els canvis els realitzarà novament la modista Dolors Puig i el perruquer Bonaventura Mestre, amb un cost en conjunt de 20 pessetes, afegides al pressupost habitual11. El detall d’aquests canvis es pot veure clarament amb les fotografies, comparant-les també, amb un dibuix que es publicava al setmanari Baluart de Sitges el novembre de 1913, on es mostren clarament com eren els gegants moros entre la festa Major de 1910 i el Corpus de 1915. Tot i les lleugeres millores del vestuari, els gegants rebien certes crítiques en les publicacions sitgetanes, a més a més d’anar patint diverses caigudes i inconvenients. Per la matinal de la Festa Major de 1917, el gegant pateix una forta caiguda que li deixa la cara bastant desfigurada. El 1918, abans de Corpus, se’n farà una reparació menor, amb consideració d’imprevist, per un import de 9,45 pessetes. Aquell any, es celebrava la primera Exposició de Clavells al Pavelló de Mar i donat que pel mal temps s’havia endarrerit el certamen, es va decidir celebrar-lo el mateix dijous de Corpus, per aprofitar el dia festiu i així els gegants podien acompanyar a la comitiva d’autoritats des de l’ajuntament fins al Pavelló de Mar12. La darrera sortida que realitzen els gegants vells, serà o bé el Corpus o la Festa Major de 1919. Aquesta situació és deduïble pels imports associats a portar-los, ja que José Carbonell havia guanyat diverses de les subhastes per portar els gegants vells tant per Festa Major (1916 i 1917) com per 14

1920: el darrer canvi de gegants El 1919 serà el darrer cop que surten els gegants moros d’en Querol, que quedaran desmuntats dins de l’Ajuntament. Així doncs, pel Corpus de 1920 tornen a sortir els gegants nous, i apareixen novament les crítiques que ja s’apuntaven pel Corpus de 1910: la renovació dels vestits dels gegants. Alguns sitgetans es van dirigir al Consistori perquè autoritzés una subscripció per arreglar-los: “deseosos de que todo luzca en consonancia con la evolución de progreso de la población, y desean se renueve el vestuario de los Jigantes” 14. En el ple en què s’aprova la creació de la comissió per als nous vestits, també es fa un esment a què no s’havia aprovat al ple la sortida dels gegants per Corpus (fet que havia propiciat molta disputa política durant anys), l’alcalde Bonaventura Julià Masó ho aclareix indicant que “se trata de un gasto presupuestado; que, desde varios años, cuida la Alcaldia de contratar semejante festejo y que, por su parte, no quería arrastrar la responsabilidad de que los amantes locales de la tradición echaran de menos los Jigantes en la solemnidad de Corpus Christi” 15. Tancant-se d’aquesta manera gairebé 20 anys de polèmica pel pagament de la sortida. Per la Festa Major de 1920, els gegants apareixen amb vestits renovats i la subhasta recupera els imports de principis de segle quan també sortien els gegants nous, guanyantla Mariano Milà i Mirabent per un import de 250 pessetes (cal recordar que el 1918, amb els gegants vells, es pagaven 105 pessetes). L’import corresponent a pentinar els gegants també s’incrementa a partir d’aquesta data. La recuperació dels gegants nous també suposarà que reapareguin els problemes per portar-los. El 1921 a Mariano Milà li havia tocat realitzar el reemplaçament militar espanyol, dins de la llarga guerra del Marroc, d’on no va retornar fins a mitjans de setembre del 1922, de manera que l’Ajuntament, tot i els esforços realitzats per trobar geganters sitgetans, va haver d’anar a buscar-los novament a poblacions veïnes. Concretament, la subhasta de 1921 la guanya Silvestre Mestre, un conegut geganter vilanoví amb una llarga experiència portant els gegants grossos de Vilanova, d’alçada i pes semblants als de Sitges16. Aquesta situació es resoldrà a partir del 1923, en què el germà de Mariano Milà, Josep Milà i Mirabent (Pepito del mas d’en Lliri) serà l’encarregat de portar els gegants per Corpus de 1923 i posteriorment també guanyarà la subhasta dels gegants per Festa Major. Convertint-se a partir d’aquest moment en un dels geganters habituals fins a mitjans de segle XX.


El gegant moro i, just darrere seu, el detall del turbant de la geganta mora, en una sortida entre la Festa Major de 1915 i la de 1919 (Col·lecció Josep Matas i Puig, AHMSi)

La geganta mora ballant al carrer de les Parellades en la Festa Major de 1917 (Autor: Joaquim Gomis i Serdañons. Arxiu Nacional de Catalunya)

Els gegants nous amb la seva nova indumentària entre 1920 i 1925 (Col·lecció Josep Matas i Puig. AHMSi)

15


Què va passar amb els gegants moros d’en Querol? La parella de gegants quedà desmuntada a l’Ajuntament i com que la retirada era definitiva, els va adquirir Josep Robert i Soler entre 1920 i 1922 17. Josep Robert, farmacèutic conegut per la patent del Phosphorrenal Robert, entre d’altres, i que tenia una especial sensibilitat per les tradicions sitgetanes, mor el 1922, i la seva esposa el 1924, quedant el seu únic fill, Josep Robert i Mestre, orfe als 17 anys. Sembla que els gegants moros van estar un llarg temps guardats en un dels magatzems familiars al carrer Sant Pere. Posteriorment Josep Robert, que havia sigut cordonista de la Festa Major de 1928, podria haver decidit portar els gegants moros a Valls, per fer-los restaurar i oferir-los novament al poble de Sitges. Però la reparació dels gegants hauria coincidit en el temps amb l’inici de la guerra civil, moment en què Josep Robert marxà amb la seva família. De manera que podria haver deixat la parella de gegants en una finca adquirida el darrer terç del segle XIX pel seu avi, Agustí Mestre i Robert: el mas del Llibreter, a les Borges del Camp18. Posteriorment, es perdrà el rastre de la parella de gegants. Resolta la història dels darrers anys en actiu dels gegants moros d’en Querol, quedaria per aprofundir si es van arribar a poder reparar i després van quedar guardats al mas del Llibreter, i si avui en dia, hi ha alguna possibilitat que encara es conservin.

NOTES Ferrer i Soler, Albert. Anguera i Llauradó, Antoni. Llibre dels gegants i demes entremesos populars de Vilanova i la Geltrú. 1964. p.23 a 28. 2 Balcells i Recha, Pere Juventí. Gegants sitgetans. Retrospectiva del fet geganter sitgetà. ABPS. Sitges, 2016. p.28. 3 Tomás Sanahuja, Eduard. Corpus: La Festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Ajuntament de Sitges/GES. 2017. p.150 i 184. 4 El Eco de Sitges. 29 d’agost de 1897. 5 La Voz de Sitges. 29 de maig de 1898. 6 El Eco de Sitges. 11 de juny de 1899. 7 Tomás Sanahuja, Eduard. Corpus: La Festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Ajuntament de Sitges/GES. 2017. p.121 a 124. 8 Baluart de Sitges. 7 d’agost de 1910. 9 Balcells i Recha, Pere Juventí. Gegants sitgetans. Retrospectiva del fet geganter sitgetà. Sitges. 2016. p.41. 10 Ferrer i Soler, Albert. ANGUERA i LLAURADÓ, Antoni. Llibre dels gegants i demes entremesos populars de Vilanova i la Geltrú. 1964. p.23 a 28. 11 Comisión de Festejos de la Fiesta Mayor. 1915. Gastos. VI.2. Festes i Tradicions. Pressupost Festa Major i Santa Tecla. AHMSi. 12 Tomás Sanahuja, Eduard. Corpus: La Festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Ajuntament de Sitges/GES. 2017. p.131 a 138. 13 Comisión de Festejos de la Fiesta Mayor. 1919. Gastos. VI.2. Festes i Tradicions. Pressupost Festa Major i Santa Tecla. AHMSi. 14 Actes Municipals. 1920. AHMSi. 15 El Eco de Sitges. 13 de juny de 1920. 16 Tomás Sanahuja, Eduard. Corpus: La Festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Ajuntament de Sitges/GES. 2017. p.128 a 131. 17 Baluart de Sitges. 6 de maig de 1922. 18 Mestre i Grau, Agustí. La saga dels Mestre. Exposició “Viatges d’anada i tornada. De Sitges a Cuba”. http://sitgesexpo.blogspot.com.es Sitges. 2014. 1

Corpus

Detall dels costos associats als gegants i les persones encarregades. (Imports en pessetes) Cost per pentinar-los

Persona encarregada

Cost per vestir-los

Persona encarregada

Cost per Persona encarregada portar-los

1901

75

Es paga el mateix import en anys anteriors, segons el geganter Pau Xich.

1902

125

No s’especifica

1903

25

Els geganters es neguen a fer la tasca per aquest import.

125-150

No s’especifica

No s’especifica

100

Al pressupost pel 1907 estaven consignades 120 pessetes amb esmena. Els geganters no són sitgetans.

No s’especifica

85

No s’especifica

1904 1905 1906 1907 15 1908 1909 15

1910 Pel mal temps i dificultats amb el pes no surten els gegants, però l’import consignat era de 100 pessetes (85+15 com l’any anterior). 1911

7,5

Buenaventura Mestre Bertran

15

Dolors Puig

1912 7

Buenaventura Mestre Bertran

15

Dolors Puig

25

Francisco Fontanals

1913 7

Buenaventura Mestre Bertran

15

Dolors Puig

70

P.Gual

1914 7,5

Buenaventura Mestre Bertran

15

Dolors Puig

50

A.Duran

1915 7

Buenaventura Mestre Bertran

16

Dolors Puig

50

D. Matas

1916 7,5

Buenaventura Mestre Bertran

15

Maria Mestre Rovira

60

José Carbonell

1918 7,5

16

Maria Mestre Rovira

1919 7,5

16

Maria Mestre Rovira

250

No s’especifica

250

Josep Milà Mirabent

1917

1920 1921 1922 1923 25

16

Buenaventura Mestre Bertran


Festa Major Detall dels costos associats als gegants i les persones encarregades. (Imports en pessetes) Cost per pentinar-los

Persona encarregada

Cost per vestir-los

Persona encarregada

1895

Cost per Persona encarregada portar-los 40

1896 15

Rosa Termes

1897

10

José Termes

10

Francisco Junyent

10

Francisco Junyent

Altres

No s’especifica per no saber escriure 10 - Per muntar/desmuntar gegants. (Domingo Forment (fuster))

70

Joan Fontanals

100

Pablo Gual

125

No s’especifica

1906

124

Domingo Matas

1907

85

Pablo Gual

Dolors Puig

40

(Empat entre Pablo Gual i Domingo Matas)

Dolors Puig

30

Joan Massó Mirabent

110

Domingo Matas

1898 1899 15

Buenaventura Mestre Bertran

1900 1901

18 - Fusteria Ramon Rovira

1902 1903 1904 1905 17,5

No s’especifica

1908 1909 1910 6

Buenaventura Mestre Bertran

1911

Buenaventura Mestre Bertran

8

330(noves robes gegants moros)

20 - Per arreglar els gegants (Miguel Milà)

1912 1913 1914 1915 7

Buenaventura Mestre Bertran

15

Dolors Puig

75

Francisco Soler

1916 7,5

Buenaventura Mestre Bertran

15

Maria Mestre Rovira

105

José Carbonell

1917 7,5

Buenaventura Mestre Bertran

15

Maria Mestre Rovira

80

José Carbonell

1918 7,5

Buenaventura Mestre Bertran

15

Maria Mestre Rovira

105

Domingo Matas Soler

1919 7,5 i 2 per desmuntar els gegants

Buenaventura Mestre Bertran

15,5

Maria Mestre Rovira

135

José Carbonell

30 - Complementar sortida Gegant (Mariano Milà)

16,5

Maria Mestre Rovira

250

Mariano Milà Mirabent

8 - “Componer un gigante y ayudar a desmontarlos” (Fusteria Salvador Forment)

1920

20 - Per les modificacions en la barba, celles i vestuari (B.Mestre i D. Puig)

1921 25

Buenaventura Mestre Bertran

250

Silvestre Mestre

15 - “Por montar los gigantes”

1922 25

Buenaventura Mestre Bertran

300

José Gual

13 - Afegit al pagament per portar els gegants

375

Josep Milà

1923

No es coneix la dada. *Dades extretes de les Actes Municipals, Comisión de Festejos de la Fiesta Mayor. 1895-1924, El Eco de Sitges i Baluart de Sitges

17


EL S A NT 18

AR LM

JOSEP JANSANA I FERRER

S

DE

S IC

P A A I RE R D

Monedes trobades a les platges de Sitges

A

ntigament, en gran part de les costes del nord d’Europa, hi havien unes persones que es dedicaven a la recuperació de restes procedents de naufragis degut a la certa regularitat en què es produïen: mancança de mitjans tècnics de l’època, un servei meteorològic precari, l’orografia de la costa era determinant junt amb la força destructora dels temporals de l’Atlàntic, també la fragilitat de les naus de l’època: tot plegat era la suma de molts factors per fer front a les adversitats, que segons el cas acabaven en tragèdia.

Actualment a Holanda, encara hi ha aquesta tradició de recuperar restes d’objectes procedents de temporals, aquestes persones són els anomenats Jutters, en diverses poblacions de la costa holandesa disposen del seu propi museu, com és el cas de la població del nord d’Holanda, De Koog, on hi ha el Jutters Museum. També al nord d’Espanya on la força destructora dels temporals i les temudes galernes suposaven un canvi sobtat de temps, i llavors la seva predicció era molt complicada, i el percentatge de naufragis

Temporal de llevant a platja de Sant Sebastià, en una imatge de març del 2014

Barca abandonada i en estat ruinós a la platja de les Anquines, en una imatge de maig del 2014


Temporal de migjorn, bola trobada a la platja de sant Sebastià, en una imatge d’octubre de 2010

era molt elevat. Antigament hi havien persones dedicades a la recuperació de restes i objectes de naufragis, anomenades raqueros. El significat, ir al raque, és l’acció d’anar a recollir els objectes llançats a les costes per algun naufragi. A les illes britàniques són coneguts per beachcombers. Feta aquesta breu introducció, ens centrem a Sitges, on han succeït diversos fets i situacions en el transcurs de molts anys, més endavant faré esmena alguns d’aquests naufragis. Els temporals i els infortunis van fer que vaixells i embarcacions sotsobressin, i les mercaderies i objectes que portaven generalment es perdien sota les aigües. Els de poc pes, segons el cas, sortien a la superfície surant, depenent del corrent marí i part d’aquests foren arrossegats cap a la costa i trobats a les platges. Recordo anys enrere, quan hi havia temporal, la costum d’anar a la platja a cercar algun objecte, la força dels temporals, concretament les llevantades, s’emporta la sorra cap a altres llocs del fons marí, això afavoreix que qualsevol cosa que quedi al descobert a prop de la platja, el rompent de les ones l’arrossega cap a aquest lloc, i amb més freqüència es troben monedes, majoritàriament d’ús actual, esporàdicament alguna de molt més antiga, tot això depenent del factor sort, i ocasionalment algun objecte de valor. Però malauradament l’ús dels detectors de metalls ha fet minvar aquests tipus de troballes. Seguidament he fet un breu recull de naufragis per causes diverses, amb localitzacions de restes i objectes que el mar va fer arribar a les platges de la vila:

Fragments d’objectes ceràmics de diverses èpoques trobats a les Anquines

*5 de gener del 1795. A causa del temporal de llevant, naufraga la fragata San Antonio de Pádua, davant de la platja de la Ribera. El dia 12 de gener, el fort corrent marí fa apropar les restes de la fragata, la qual cosa facilità la feina per desballestar-la, degut el seu estat ruïnós; les restes, les comprà en Cristóbal Ballester per 425 lliures, moneda de Barcelona, al propietari de la fragata: en Francesc Armengol1. *26 de juliol del 1865. Naufragi del vaixell Jeune Adèle, de 51 tones, el qual va salpar del port de Marsella el 20 de juliol amb destinació a Algèria, i naufragà a Sitges en l’indret de fons rocós Les Anquines. Tanmateix, li va ocasionar una via d’aigua a la bodega i embarrancà. El vaixell quedà immobilitzat i en el transcurs de set dies, el temporal del 2 d’agost, els embats de les ones el destrossaren completament 2. * 16 d’octubre del 1867. El fort onatge i el corrent marí portaren cap a les roques dessota el Baluard, la goleta francesa Jeune Isabelle, que naufragà en aquest lloc. Realitzava el viatge de Marsella a València. Part de les restes d’aquest vaixell i les pertinences de la tripulació estigueren cert temps a la platja de sant Sebastià, custodiades pels carrabiners a l’espera de què el Consolat de França es fes càrrec 2. *Temporal de llevant de l’11, 12 i 13 de setembre del 1894, troballa de monedes. Fort temporal de llevant el qual es cita en el setmanari local, El Eco de Sitges, del 16 de setembre, “huracà”, per la força destructora del vent i fort onatge. Cal fer esmena que, durant aquest any, les llevantades foren freqüents a les nostres platges, causant una forta erosió per la manca de sorra. La força d’aquest temporal va causar la curiositat dels sitgetans, els quals es van acostar al passeig de la Ribera per gaudir de l’espectacle de la força de la natura. Degut a l’erosió marina i al desplaçament de sorra cap a altres indrets, es van anar trobant monedes de diferents valors, entre aquestes algunes d’or i diversos objectes. Degut l’afany d’aconseguir alguna d’aquestes peces, molta gent de la vila va anar cap a la platja per cercar alguna peça de valor. Per tot plegat, l’Ajuntament va decidir posar ordre i va fer una crida a les persones que van trobar monedes, que voluntàriament les portessin a l’Ajuntament per valorar-les i poder-les adquirir pel valor numismàtic de l’època, amb la voluntat de preservar-les i per a l’estudi del patrimoni localitzat. Es desconeix –fins al moment– si va ser lliurada alguna d’aquestes monedes a l’Ajuntament… Altres fets, durant el segle XX: *Incendi i naufragi del bergantí Joaquina, el 24 de setembre del 1913. El seu darrer viatge va salpar de Sant Carles de la Ràpita el dia 23, amb

Ermita del Vinyet, popa del bergantí Joaquina

19


CULTURA

28

5 de gener de 2017 lecodesitges.cat

Banderes i senyals marítims a Sitges El Baluard va ser escenari de la instal·lació de banderes d'ús marítim, que pretenien allunyar corsaris i evitar atacs de països en guerra amb l'Estat epanyol Josep Jansana i Ferrer

Embarranca el mercant Nuestra Sra. del Carmen, a Vallcarca, el gener del 1963

rumb cap a Cette (França). Portava una càrrega de voga en les seves bodegues, el succés es produí a unes quantes milles de la costa, entre Vilanova i Sitges, el matí del dimecres dia 24 –cap a les onze hores–, es va produir un incendi, tanmateix, la tripulació intentà sufocar-ho, sense èxit, llençant per la borda part dels fardells de voga. Ràpidament es va estendre cap al velam i arboradura consumint els elements de fusta. El Joaquina es cremà durant dos dies, consumint la càrrega de voga i tot el material combustible que hi havia a bord. Els tripulants del Joaquina aconseguiren salvar-se en els bots d’aquest vaixell, recuperant tant sols els documents del bergantí. L’Ajudantia de Marina decidí remolcar el Joaquina cap a aigües que no fossin perilloses per a la navegació, portant-lo enfront de l’antic escorxador de la Vila, que llavors estava situat en l’indret anomenat La caseta d’en Birosa, darrere del Club de Mar. L’armador del Joaquina, en Sebastián Llopart, es presentà al lloc per fer una valoració de les pèrdues i poder recuperar els materials aprofitables, coure, llautó, ferro, etc. També hi eren presents els propietaris, en José Enseñat i en Miguel Pous, juntament amb el patró Antonio Bosch. Transcorregut un any del sinistre, l’Ajudant de Marina donà ordres perquè es retirin de la platja part de les últimes restes desballestades que quedaven d’aquest bergantí. El que va quedar del Joaquina reposa a set metres de profunditat, davant del Club de Mar, sota de moltes capes de sorra del fons marí 3,4,5. *Durant el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, a les costes del litoral català es produïren diversos atacs de submarins alemanys. En patiren les conseqüències no tan sols els vaixells dels països aliats, també alguns de bandera espanyola. Espanya fou un país neutral, però per comerciar i proveir de material als dos bàndols, alguns vaixells foren objectiu per part del temut submarí alemany, l’U-34. Els diaris de l’època publicaren diverses notícies referents a aquestes troballes, una d’elles, la del 18 de maig del 1917, on cita que en aigües properes al port de Barcelona suraven bocois i fardells, els quals foren arrossegats per les corrents marines. Part d’aquestes mercaderies foren recuperades per vaixells que estaven pendents de qualsevol enfonsament. Sitges no va quedar al marge, també es produïren diverses troballes, en el setmanari local, El Eco de Sitges, del 20 de maig del 1917, fa esmena d’un d’aquests fets: “Las embarcaciones de pesca de esta costa han sacado a la playa siete barriles de una sustancia oleoginosa y uno de los carabineros ha encontrado un saco de 60 kilos de parafina, cuyos hallazgos se suponen procedentes de buques torpedeados”. Dies enrere fou torpedinat el vapor Carmen, a dotze milles de la costa del Garraf fent rumb de 20

L'ús de les banderes per a la comunicació marítima entre vaixells, i en diversos llocs de la costa on hi havia torres de guaita, baluards, fortins i ports, fou habitual durant segles, entre aquestes banderes diferenciem; els pavellons nacionals, el codi internacional de senyals marítims utilitzat per comunicar-se entre vaixells, també, cal destacar d'algunes cases consignatàries de vaixells establertes en llocs del litoral dedicades al comerç, mitjançant un codi particular de senyals, hissaven banderes en les torratxes o bé en terrats de les respectives seus per comunicar-se amb vaixells de la seva companyia. A Sitges, a l'any 1912 es va incorporar una nova bandera d'us marítim, la de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, situada al carener de la teulada de la caseta per aixo-

narquia britànica es va fer càrrec de les despeses en concepte d'indemnitzacions a la Reial Armada, ja que en aquest any Espanya no estava en guerra amb Anglaterra. El rei Carles III, l'any 1785 va decidir convocar un concurs d'idees per un nou disseny de bandera per a la Real Armada amb la necessitat que fos visualitzada des de dins de mar i diferent a les d'altres monarquies europees, entre les presentades, el ministre de Marina, en Antonio Valdés, va triar dotze models els quals van ser presentats al rei, però el monarca no es va decidir per cap, Carles III, doncs, ell mateix, va fer una composició segons el seu criteri i optà per les tres franges horitzontals; vermella, groga i vermella, sent la groga de doble amplada que cada una de les vermelles, també s'afegeix l'escut d'armes reial simplificat, l'escut d'armes de Castella i Lleó quarterats amb la corona reial al

Com a vila marítima, les banderes a Sitges tenien diverses funcions

A finals del XVIII es va instal·lar una bandera al Baluard per evitar atacs

plugar el bot de salvament, també en actes de servei, el bot disposava de la seva bandera. A començaments del segle XVIII gran part de les banderes de monarquies europees es confonien des de dins de mar i en situacions meteorològiques adverses el risc era molt més elevat, tanmateix, una de les raons, era que gran part dels pavellons navals predominava el color blanc de fons, amb l'escut reial, això suposava un risc elevat de confusions irreparables i seriosos conflictes diplomàtics, ja que la visualització amb unes ulleres nàutiques de l'època, afegint el moviment del vaixell i depenent de les condicions meteorològiques suposava una gran responsabilitat pel guaita de la nau en definir si era un vaixell enemic, del mateix estat, o bé aliat, per la qual cosa, en molts dels casos si

damunt. El decret signat a Aranjuez el 28 de maig del 1785, regularitza l'us de la nova bandera i entrat ja l'any 1786 es comença a utilitzar per la Reial Armada, posteriorment a bateries de costa, fortificacions, arsenals, i finalment per l'exèrcit de terra i llocs oficials. “Será la misma Bandera Real de mi Armada la que se use y deba arbolarse en los Arsenales y Astilleros de ella, en los Quarteles y Observatorios de las Compañias de Guardia Marinas, en las Escuelas doctrinales de Artillería, y en otros puestos qualesquiera que dependan de la Marina”.

dubtaven, restaven a l'espera. En el període de la casa dels Àustries –segles. XVI i XVII– el distintiu naval espanyol era molt més simple, ja que va ser utilitzada la Creu de Borgonya –vermella amb fons blanc– la cosa es va anar complicant amb l'arribada dels Borbons amb la incorporació de l'escut reial, en el cas de les monarquies borbòniques europees encara suposava un afegit

de dificultat amb la visualització; Espanya, França, Nàpols, Toscana, Parma i Sicília pertanyien a diverses branques de la casa dels Borbons, davant de tan embolic visual, només va faltar un greu incident naval entre Anglaterra i Espanya en confondre els anglesos a dos vaixells espanyols per francesos, el quals van ser canonejats i enfonsats. Això va succeir el gener del 1785, la mo-

 Miquel Utrillo va retratar la Punta el 1895 amb les ensenyes de fons. (  MNAC )

5 de gener de 2017

La bandera del Baluard La situació de la bandera en aquest privilegiat lloc es podia observar des de la rada de Sitges i de dins de mar, el pas dels vai-

Cultura

lecodesitges.cat

L’Eco de Sitges

29

mada. Així què com alternativa es va optar de col·locar la bandera catalana al Baluard i deixar la espanyola en la Casa de la Vila, segons l'acord de la Sessió de l'Ajuntament del 7 de maig del 1913. La diversitat d'opinions i propostes van ser constants, els arguments esmentats per part del regidor Mitjants, cita que la bandera catalana no està dins del quadre de banderes oficials l'any 1913. Tanmateix, al estar situada al Baluard el pas d'una esquadra de vaixells no saludarà la bandera. Finalment es va decidir col·locar la bandera espanyola i el regidor Querol, d'acord amb criteri exposat pel president, afegeix que la bandera que és hissada al pal del Baluard correspon als colors nacionals espanyols, però sense l'escut d'armes d'Espanya, i concreta; que no hi ha cap obligació d'hissar la bandera en aquest lloc i a més, si algun vaixell al passar per davant del Baluard, saluda a la bandera ho fa de manera de cortesia, ja que Sitges no era indret de referència per a la navegació, port, Comandància de Marina, etc. en aquesta època. xells per davant del Baluard era saludada en moltes ocasions per molts vaixells en el transcurs del segle XIX i de començaments del XX. Gran part d'aquests feien la carrera d'Amèrica amb cases consignatàries a Sitges, com és el cas de la casa Amell, Julià i Cia. que tenia la seva seu al carrer de Sant Pau, 16 (avui 24), des de la torratxa de casa seva es visualitzava la façana marítima. També hem de fer esmena d'aquesta companyia, la particularitat de comunicar-se al pas per la rada de Sitges dels vaixells de la seva propietat mitjançant banderes hissades en la torratxa d'aquesta casa, quan eren reconeguts amb ulleres de llarga vista, Agustí Amell, donava ordres de fondejar o bé continuar el viatge. Segons Emerencià Roig, les banderes hissades “cadascuna d'elles tenia un significat i corresponia a un codi privat que només coneixien els armadors i capitans dels vaixells propietat de la casa”. Cap finals del segle XVIII, concretament l'any 1799, degut a les necessitats de protegir la vila d'incursions de naus enemigues de països en conflicte amb l'Estat espanyol com també de ràtzies de corsaris i pirates, es va decidir instal·lar una nova bateria de canons a l'alçada del Pinar –a prop de l'avinguda Sofia–, i en el Baluard, es va reforçar amb més canons l'antiga bateria, que al costat d'aquesta no hi podia faltar el pal i la bandera, què per cert, es va fer esperar cert temps, les gestions del regidor Bona-

La bandera de la ‘Sociedad Española de Salvamento de Náufragos’

ventura Carbonell representant a l'Ajuntament de Sitges davant del capità general agilitzaren els tràmits de lliurament. Les característiques del pal segons descriu David Jou i Andreu a Les bateries de costa sitgetanes a últims del segle XVIII, “concretament el de la ba-

El 1913 hi va haver  una ‘guerra de Imatges de la banderes’ entre la Punta i de la a cocatalana i l’espanyola Ribera mençament del segle XX.

teria del Baluard era de bona fusta de pi de melis havia pertangut a una gran embarcació de vela llatina, tenia prop d'un metre en la part inferior i potser uns quinze metres d'alçada, afuat, a la part superior hi havia les caixeres per a dues politges tapades i al capdamunt una galeta de fusta de forma molt elegant que portava les politges per a la drissa de la bandera”. Per altra banda, cal citar l'interès que tenia La Revista Suburense, per la conservació i manteniment del pal de la bandera, l'any 1877, ja fa esmena de la necessitat del seu manteniment en diversos articles, reclamant de donar-li unes capes de pintura, però degut del seu abandonament i deixadesa de molts anys ja estava molt malmès i el seu final era imminent, una forta llevantada de finals dels anys 40 va fer caure el

(  ARXIU DE SITGES )

 Banderes monàrquiques que també es van instal·lar a Sitges. (  LAmbERT GRàcIA )

pal al mar. Durant molts anys va ser un referent al Baluard. D'això hi ha constància en moltes obres pictòriques de diversos artistes i també de fotografies de finals del segle XIX fins cap mitjan segle XX, com és el cas d'un oli sobre tela de Miquel Utrillo, obra realitzada cap el 1895, actualment exposat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i les fotografies d'Àngel Toldrà Viazo, Luciano Roisin, i Adolf Zerkowitz.

La bandera catalana al Baluard L'any 1913 es va proposar la collocació de la bandera catalana en un lloc d'ús públic, durant aquest any, en diverses sessions de l'Ajuntament es van plantejar vàries alternatives. Les opinions dels regidors van ser de tots els gustos, i amb la dificultat de concretar una decisió ferma i ben definida per part de tot hom. En primera opció va ser proposada la Casa de la Vila de col·locar la bandera catalana junt amb la bandera espanyola, però això suposava una despesa de 200 pessetes en concepte d'instal·lació per la qual cosa va ser desesti-

La Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, també disposava de la seva bandera com a distintiu instal·lada a les seves seus. Per protegir el litoral del Garraf es van constituir les juntes de salvament de Vilanova i la Geltrú (1886), Sitges (1905) i Calafell (1906). L'estació de salvament de Sitges –la caseta per aixoplugar el bot– va ser inaugurada el 26 d'agost del 1912, situada on hi havia el Pinar, el carener de la teulada estava adornat amb una cresteria metàl·lica, i al cim un pal amb la bandera distintiva de la SESN, amidava 2 metres per 3, de color blanc, amb la representació d'una àncora, sota d'aquesta un estel i uns raigs vermells, el pal amb la bandera estava situat a prop de la part frontal -cara mar-, a la façana posterior hi havia una inscripció amb el títol,“Sociedad Española de Salvamento de Náufragos”. Els estris que portava a bord el bot de salvament, també hi havia el pal i la bandera blanca amb els distintius de color vermell corresponents d'aquesta institució. La Sociedad Española de Salvamento de Náufragos va ser dissolta el 22 de febrer del 1972, per traspassar les tasques de salvament a la Creu Roja. De fet, ja l'estiu del 1971 es va fer càrrec amb una nova secció d'aquesta institució, anomenada Cruz Roja del Mar. 

Article de l’autor publicat a L’Eco del 5 de gener del 2017


Tribunal de marina, 1795 , testimoni referent al naufragi de la fragata Sant Antonio de Padua

Patent de sanitat de la goleta Jeune Adèle, naufragada

Malauradament, cal afegir, quan es produeix un temporal o fort onatge, la gran quantitat de residus plàstics que són desplaçats cap a les platges, ocasionat un greu perjudici en l’entorn marí, són les troballes del segle XXI.

FONT DOCUMENTAL Arxiu Històric de Sitges. Biblioteca Museu Marítim de Barcelona.

DOCUMENTACIÓ CONSULTADA

Naufragis a les costes d’Espanya

1

Escrivania de Marina 1785-1814, pàg 56, 56 bis, i 57. AHS.

2

Arxivador de Marina segles XVIII-XIX. AHS.

3

El Eco de Sitges, 28 de setembre del 1913, núm. 1.428, pàg. 2. “Incendio en el

mar”. 4 Baluart de Sitges, 28 de setembre del 1913, núm. 625, pàg. 1 i 2. “Un vaixell cremat

València a Cette. Possiblement, part d’aquesta mercaderia es la que es va localitzar a les nostres platges. *Vaixell embarrancat a Vallcarca. Temporal del 30 de gener del 1963, el mercant Nuestra Señora del Carmen, matrícula de Bilbao, de 3.400 tones, és arrossegat pel fort onatge de llevant cap a les roques dels penya-segats del costat de la bocana del port de Vallcarca, en intentar salpar a mar obert quan començava a minvar el temporal i ocasionant-li importants vies d’aigua. La tripulació va aconseguir abandonar el vaixell. Degut a les considerables avaries, es decideix l’estiu d’aquest mateix any desballestar-lo en aquest mateix port, pels greus desperfectes causats 6,7. En el transcurs dels anys, els temporals han anat perdent la regularitat i força que antigament es produïen. Tot això és conseqüència de la construcció dels espigons i ports en gran part del litoral català. També han modificat les corrents marines, afectant a les aportacions de sorra a les platges.

davant de Sitges”. 5

Baluart de Sitges, 5 d’octubre del 1913, núm. 626, pàg.2. “De la goleta Joaquina”.

6 Hemeroteca La Vanguardia, 31/01/1963 pàg 20. “Un mercante español embarranca

en Vallcarca”. 7

Solidaridad Nacional, 04/06/1963,”El “bulge” Ntra. Sra. del Carmen va a ser

desguazado en el puerto de Vallcarca”. AHS (Retalls de premsa any 1963, pàg. 213).

21


Un dels costums vinculats al c

22


al cicle vital

XAVIER MIRET I MESTRE

Q

uasi totes les cases tenen un recòndit indret on es guarden els petits impresos, que han estat recollits en les cerimònies funeràries d’aquells que els han estat més propers, siguin parents, amics o admirats. A uns els serveixen per a iniciar una pregària pels difunts, a d’altres per a dedicar uns instants a rememorar vivències que van tenir en comú amb aquelles persones. A voltes reviscolen dolors que de totes totes cal superar. Per a esbandir el dolor cal aprendre a assumir la mort dels altres i fins i tot la pròpia, i tot veient aquestes cartolines amb noms de difunts recordar tot allò de bo viscut: les anècdotes positives de la convivència, amb tot el que ens ha donat i ensenyat. Cal assumir que no hi ha vida sense mort i que no és possible viure ni sentir totes les meravelles de la vida sense que tinguin una fi en cadascun dels individus. Però hi ha la possibilitat de transmetre-les als altres i no només materialment i biològicament parlant: l’home té la magnífica opció de transmetre-les amb la seves accions, idees i creativitat. La idea de transcendència, record i transmissió és la base fonamental de l’aparició i evolució de la humanitat. A petita escala, cada individu és la concreció d’aquests principis, una baula en la cadena de la vida de la humanitat. Si fa o no fa, ja fa un segle que es va anar estenent el costum d’imprimir uns targetons en les cerimònies funeràries, amb la intenció de servir de recordatori del finat. S’inicià en les famílies benestants per anar arribant progressivament al conjunt de la societat. Hi havia, per damunt de tot, una intenció religiosa, la d’estimular la pregària per a l’ànima del difunt. La gent destinava a les cases, espontàniament, un lloc concret per a guardar-les: una capsa o una calaixera. Les antigues fotografies i els recordatoris revifaven els records en moments de recolliment personal. L’Arxiu Històric de Sitges té com a objectiu mantenir constància de qualsevol aspecte de la vila i els seus ciutadans, per això, entre la diversitat dels seus fons, aplega també recordatoris que documenten biografies, creences i pel seu ampli conjunt ja ha esdevingut una col·lecció d’interès. Les aportacions de persones i famílies han permès aconseguirne algunes de fins i tot dècades abans de ser creat l’arxiu i això ha fet adonar de la seva evolució i ha mogut a escriure’n aquestes breus observacions. Formalment, els recordatoris han canviat força. Inicialment sempre eren indefectiblement de color negre, il·lustrats amb una estampa religiosa genèrica. La impremta ha avançat molt tecnològicament en un segle i hi ha aportat color, fotografia i una millora de la qualitat d’impressió. Pel que fa a la llengua, les prohibicions espanyoles de l’ensenyament i/o l’ús del català van fer que durant molt anys estiguessin redactades 23


en castellà, però com que els recordatoris afectaven un àmbit molt íntim van ser dels primers en què es va poder evitar la persecució de la llengua. La referència a la petició d’una oració pel finat o l’anotació que aquest havia mort cristianament eren de rigor. Avui dia, la societat s’expressa tan plural com és i els recordatoris, inicialment molt formals, amb rígida estructura, han deixat pas a una diversificació a la carta, segons les idees i sentiments dels finats o dels seus parents. L’aspecte religiós es manifesta en la presència quasi sempre de la creu. Així com avui dia hi ha qui es fa enterrar o incinerar, fer dir un funeral amb cerimònia eclesiàstica o no, també els recordatoris deixen constància de les diverses mentalitats existents als nostres temps. És evident que per a l’existència i continuïtat d’un producte hi ha d’haver un productor i unes persones que el desitgin; si falta un dels dos factors, els canvis no s’arriben a produir o són fallits. Les impremtes i les empreses funeràries ofereixen uns models, però l’acceptació per part del públic és el que en marca la continuïtat i evolució. Als anys 60 i 70 es van fer uns recordatoris en què les il·lustracions, que fins llavors eren reproduccions de quadres clàssics, foren substituïdes per uns dissenys i una estètica pròpia d’aquelles dècades, molt típica de l’art religiós que acompanyà les reformes del Concili Vaticà II. Val a dir que a Sitges no és pas costum incloure fotografia del finat al recordatori, encara que si més no en sabem d’una excepció de l’any 1932, quan l’ús social de la fotografia era

24

una modernitat. En aquell cas concret el finat era un jove de 23 anys. Una altra excepció l’hem vista en algun cas de recordatori dels anys 50, de famílies benestants amb contactes socials de poblacions allunyades, en què eren impresos en paper de mides octau o quartilla, per a ser enviades per correu. Eren temps en què les comunicacions no eren ni tan ràpides, ni còmodes, ni tan a l’abast com en aquests moments. Associacions religioses de la vila com la de l’Ecce Homo, de Sant Josep; de la Verge dels Dolors o fins i tot l’Schola Cantorum, feien imprimir cada any una estampa a tall de recordatori amb la relació de noms dels finats els darrers dotze mesos. Als anys 80 apareixen uns canvis significatius que es generalitzen. Si fins llavors no es passava de superar les imatges genèriques i impersonals amb la il·lustració d’alguns recordatoris amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, símbol de religiositat pròpia del país, de cop es difon la voluntat de manifestar no només uns sentiments religiosos, sinó també d’estimació i arrelament a la vila; sigui sobretot amb la imatge de la verge del Vinyet o ja als noranta amb la de l’església parroquial. A voltes –minoritàriament– s’escull la representació d’una imatge amb culte a la vila, sigui el Sant Crist de la Parròquia, el del Vinyet o la imatge de la Confraria dels Dolors o la de l’Ecce Homo. El fet de destacar la sitgetanitat és conseqüència tant d’un punt de sentiment d’orgull per la pròpia població, com també de desig de mantenir trets de la personalitat pròpia, que es


poden sentir en perill en una societat tan canviant i en una vila amb tanta presència de forasters i passavolants. A voltes s’ha arribat a fer constar el motiu o malnom de la casa del finat. Pel que fa als textos, si fins als anys 70 era norma la presència de les oracions del Pare Nostre, i minoritàriament l’Ave Maria, a partir de llavors es desitja personalitzar-los amb textos literaris temàticament dedicats a la mort, molts d’ells curulls d’un esperit religiós, d’altres amarats de sentiments o descriptius del pas per la vida. Val a dir que així com les empreses del ram ofereixen un catàleg d’il·lustracions de recordatoris, també presenten propostes de textos entre els quals poder escollir. Actualment, entre el textos religiosos podem trobar fragments de la Bíblia de Montserrat, de St. Agustí, i amb un punt més nostrat la tornada del Goig del Vinyet o el Virolai. Entre els textos literaris avui més presents n’hi ha del Cant espiritual o d’Haidé, de Joan Maragall; de Marina, de Jacint Verdaguer; Colors i A les estrelles, de Miquel Martí i Pol; Si jo fos marxant a Prades, de J. V. Foix; Viatge a Ítaca i Un núvol blanc, de Lluís Llach; i d’altres autors com Salvador Albert, Joan Salvat Papasseit, Francesc Cases i Amigó, Ramon Llull, Josep Pla, Josep Carner o Mn. Camil Geis. També podem trobar la traducció al català de textos d’Emily Dickinson, Walt Whitman, W. Wordsworth, Rabindranath Tagore, o d’altres d’anònims com La vall del riu vermell, cançó espiritual negra o És l’hora dels adéus, cancó tradicional escocesa. En castellà també n’hi ha alguns: versos de Jaime Gil de Biedma,

d’Antonio Machado, de Sta. Teresa, de Miguel Hernàndez, o Mediterràneo de Joan Manuel Serrat. Hi ha qui ha previst en vida la seva pròpia cerimònia funerària, deixant dit què vol i què no vol, però en la majoria dels casos es fan les coses pensant com les voldria el difunt i en d’altres s’han fet com les han volgut els parents. La diversitat de maneres de pensar es manifesta fins i tot de forma gràfica amb la presència del colom de la pau, una barca en mar o imatges de la natura com una rosa o un xiprer. En l’actualitat hi ha un espai per a l’expressió de les idees i creences i per a la creativitat literària, artística i musical en les cerimònies funeràries. Es pot recórrer al que es troba en oferta o a algun fragment literari o musical adient que ha impactat al finat o als parents. En alguns casos hi ha qui s’ha vist en cor d’escriure versos o textos destinats a la seva defunció o a la de persones properes. Se’ns ha de disculpar que no hàgim cregut oportú esmentar casos concrets tot i que són d’interès. Hi ha hagut dibuixants, fotògrafs, poetes, gent de conviccions molt arrelades en un o altre sentit que han personalitzat els seus recordatoris o els dels seus parents amb obra pròpia. N’hi ha que han volgut deixar constància de l’afecció al llarg de tota la seva vida a l’excursionisme o al cant de les caramelles, o fins i tot a la seva participació en algun ball folklòric de Festa Major. Tant de bo la mort ens enxampés després d’una llarga vida viscuda amb humor i qualitat física. Hi ha qui arriba a expressar als recordatoris, bons desigs com en el d’una venerable velleta on hi trobem la frase: Que la fi del món t’agafi ballant.

25


S E U G I M A S E U D : S E R O T ESCRIP

MONTSERRAT ESQUERDA-BOSCH

Les estades dels escriptors forasters a Sitges sempre són prou profitoses. Encara que sols vinguin a passar uns dies o a fer una visita puntual, en surt qualque text per parlar de les belleses i bondats del poble: Víctor Balaguer, Gras Elías, Claudi Mas, Diego Ruiz, Ramon Picó, Aladern, Josep Carner, B. Pérez Galdós, Pelairea, Suriñach, Coll, Crexells, Chesterton, Carles Soldevila, etc. I fins i tot si vénen malalts en sortiran textos programàtics: Prat de la Riba, SalvatPapasseit, Folguera... Qui també vingué a passar uns dies de descans abans de començar una gira de conferències per a explicar el seu feminisme —segons ella mateixa “més femení que feminista”— fou Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943). La periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista arriba a Sitges de la mà de les germanes Casagemas i Coll, que tenien ascendència sitgetana i segona residència al poble. Totes dues s’havien casat amb dos germans Llopis i Puig, nebots de Bernardí Llopis Pujol. Pepita (1859 –1943) es casa amb Antonio (1851–1911), tinent de vaixell de primera 26

per a l’Estat Major general del Ministeri de la Marina i capità de fragata. Mercedes (1866–1947) es casa amb Manuel (18?– 1911), enginyer industrial que exercí com a comptador del gas a la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera, l’hegemonia Casagemas–Llopis encara engrandí més el renom i el patrimoni familiar. Totes dues germanes van ser activistes feministes de l’alta societat barcelonina, que aprofitaren la seva posició benestant per a realitzar tasques sense ànim de lucre. Cal destacar-ne la lluita per introduir a Catalunya les lligues de consumidors i les lligues de compradors, organitzacions que vetllaven perquè les condicions de la dona obrera fossin òptimes i adequades pel que fa el salari, la higiene, els horaris i les infraestructures laborals. Carme Karr, veïna de Sarrià, era la líder de les burgeses, i Teresa Claramunt, la de les treballadores. Pepita va ser la presidenta honorària del Comitè de Dames, vocal de la Junta de Primera Ensenyança i presidenta de la Junta Protectora del col·legi de la Puríssima per a sordmudes.


D’entre les activitats que dugué a terme cal destacar-ne la atesorado todo lo hermoso que pudo hallar a su paso, para realització del Primer Congrés d’Higiene Escolar a Barcelona luego dejar que gocen de su riqueza todos aquellos capaces de l’abril del 1912. També va ser col·laboradora assídua com a sentirla, una gentil guardiana, de rostro sonrosado y cabellera de azabache, permanece en una suerte de recogimiento religioso, redactora de la revista Feminal. Mercedes seguí les passes de la seva germana. Assitia a la cabeza inclinada sobre una labor que avanza entre sus dedos les conferències i congressos internacionals europeus per diligentes, aguardando a que yo, en el extremo de una estancia, haya llenado estas cuartillas. tal d’introduir de primera mà a Catalunya En su taza de azulejos, cae acompael funcionament de les escoles d’higiene: sadamente, asustando los pececillos de coral, els nous corrents de patronals. Fou la el agua de un viejo surtidor cubierto de moho y representant de Catalunya al Congrés vestido de una flotante túnica de transparentes celebrat a Friburg l setembre de 1908, y delicados helechos que se balancean como amb el nom de Enseignement ménager jirones de encajes raros de dibujo y de color. (l’educació de les llars). Una fuerte tonalidad de añil, de ese añil El 5 d’abril de 1908, l’Eco de Sitges es fa vibrante de los patios azules de la vieja Subur, ressò de la proclama “A les dones catalanes” domina en los techos y en los muros, entre las feta perquè participin activament, no sols com innumerables obras de arte que me rodean. a espectadores, en els actes d’homenatge Sentada delante de un pequeño bureau que me a D. Manuel Milà i Fontanals. La proclama habla de unas dueñas peinadas con inglesas, havia estat signada per Carme Karr, entre y tocadas con valonas de moaré, no se me d’altres. També ens fa saber que durant el ocurre, de momento, más que dirigir una mes d’octubre de 1909 Carme Karr ha passat muda expresión de reconocimiento al artista a uns dies a Sitges: quien debo la grata emoción que me embarga. Entre los eminentes escritores y poetizas de Y siento que, sino por otros conceptos, por valía que constantemente visitan esta blanca éste, puedo perdonarle el haber escrito con villa de nuestras preferencias, consignamos más destreza que justicia, ciertas sátiras con sumo gusto que ha permanecido algunos contra el intelectualismo femenino. días en ella la distinguida literata doña ¡Oh!, lectoras mías...; quisiera que hoy, Carmen Karr, directora de la importante revista Feminal, habiéndose hospedado en la morada de su amiga como nunca, fueran mis cantos bellos y sentidos, ya que como nunca me siento vivir en el encanto imponderable del Arte y de la doña Josefa Casagemas de Llopis. Durante su breve estancia entre nosotros la señora Karr Naturaleza... Y, sin embargo, no sé qué pasa por mí. […] I continua la descripció mentre l’amiga toca el piano. ha prodigado entusiastas alabanzas a Sitges, a su posición La tan anunciada conferència, “Per la cultura de la dona”, topográfica y a sus ornatos públicos, siendo muy probable que té lloc el dilluns 15 d’agost de 1910 al Saló de Plens de venga a residir aquí una temporada en los próximos meses de l’Ajuntament a les dotze de migdia. Serà la primera “de la invierno, cuya temperatura en ésta población resulta muy benigna campanya d’expansió i difusió de la bona y deliciosa. nova per Catalunya”. El Baluart de Sitges La tarde del miércoles pasóla la inteligente la reproduirà al llarg de les tres setmanes escritora catalana en el Cau Ferrat llenando següents. Karr comença definint el seu cuartillas para el “Diario de Barcelona”. apostolat “més femení que feminista” D.ª Carmen salió el jueves para Reus, com un gran acte de valentia, sobretot en en extremo satisfecha de su agradable fer-lo a Sitges, perquè se sap exposada a permanencia en esta villa, agradeciéndole la sàtira de Rusiñol, “no sempre justa ni nosotros muy de veras la visita que tuvo la pietosa” de l’admirat artista. Per això, el deferencia de hacernos. primer que fa és demanar benvolença de D’aquesta estada de Carme Karr a Sitges l’auditori, car el sap amic seu. Continua en sortiran dos textos publicats a la premsa qualificant el seu feminisme d’inofensiu sitgetana. El primer, el dia 17 d’octubre, car sols aspira a fer de la dona catalana “Sonata de Otoño”, i al desembre “Conte de una companya moderna, això vol dir, Nadal”. Així comença el primer dedicat a “una amiga i cooperadora de tota obra de Sitges: progrés per ell compresa”. És a dir, que no SONATA DE OTOÑO assigna a la dona el paper principal, sinó Flota en la atmósfera un hálito otoñal que el de comparsa. Com tampoc aspira a fer trae aromas de frutas maduras, de pálidas “ridícules i pretensioses sufragistes”, etc. rosas y de vino nuevo... Mis cantos, hoy, no No és el millor dels apostolats, però amb sabrían ser duros ni podrían ser tiernos. La alguna cosa calia començar... Mercedes Casagemas tarde es gris, preñada de nubes y las primeras Karr acaba amb la fórmula que sempre hojas caídas crujen al ser pisadas: ni un piar funciona: “Grans mercès a tots per l’atenció amb que he sigut de golondrina, ni un gorjeo de pájaro. El mar, color de agraz, bajo una bóveda plomiza, bate al pie del escoltada. Grans mercès a les amabilíssimes persones qui ancho ventanal de cristales de colores, contra las rocas cubiertas han pres amb fervor la tasca de portar-me en aquesta sala on tot me recorda el gran català, el Dr. Robert, qui, a ben segur, de un mundo de apiñadas almejillas negras. Una grande quietud, un silencio de città morta reina en des de l’altre món deu somriure satisfet de l’acte d’avui, no derredor; y la callejuela en declive está desierta y callada, sin una perquè sia jo,—insignificant persona,—la qui parli davant de vostès, davant de sa noble imatge, sinó perquè entre aquets voz de niño ni un canto de mujer... solo el rumor del mar. En el umbral del hospitalario retiro donde un artista ha murs que ell se complagué amb tan amor a embellir, la vila 27


Casa Casagemas a la platja de Sant Sebastià

Cartell de l’Hotel Subur realitzat per Antoni Utrillo

de Sitges acaba de donar a les demés viles de Catalunya, d’Espanya, un bell exemple de cultura, pel respecte i l’atenció amb que ha acollit la paraula de la primera dona qui haurà vençut prejudicis i rutines per a consagrar a l’Apostolat de les reivindicacions de la dona espanyola, de la filla de Catalunya, sa germana. En la persona de Doctora Josepha Casagemas de Llopis — membre de nostra Junta Central barcelonina, — remercio vivament la amable Colònia forastera qui ha vingut a escoltarme sacrificant per això moments més grats. [...] Mercès a tots, senyors, i de tot cor... Que ma veu guardi per a vostès un ressò de bones recordances i sigui ma darrera paraula no un adéu sinó un afectuós a reveure, car espero tornar aviat a 28

remerciar-vos, per lo que Sitges haurà fet per a l’obra de la Cultura femenina en Catalunya.” Un any més tard, el col·laborador de l’Eco de Sitges, A. R. O., es fa ressò de la proposta que està fent Carme Karr per a la creació d’un Instituto Femenino: Una pléyade de damas barcelonesas, intelectuales unas, piadosas otras y socialógicas todas, figurando entre ellas como propagandista principal la conocida escritora doña Carmen Karr de Lasarte, acaricia la hermosa idea de crear en Barcelona un centro instructivo, educativo y utilitario para la mujer, como uno de tantos procedimientos aplicables a su dignificación en estos tiempos de encrespados escollos que rodean a la madre de familia y a un sin número de señoritas de poco común cultura, pero de una posición social rayana con la estrechez.” I acaba: “El Eco de Sitges, coincidiendo con la imperiosa necesidad de mejorar las condiciones de la mujer, anhela para semejante obra los mayores éxitos y agradece a su propagandista las primicias que nos ha dedicado”. Ho diu perquè “habiendo doña Carmen Karr de Lasarte comenzado en esta villa la serie de conferencias que ha ideado desarrollar en las más renombradas ciudades y villas catalanas en pro de sus laudables aspiraciones de regeneración para nuestra desvalida clase media. El centre trigarà tres anys a veure la seva concreció: s’inaugura el setembre de 1913 a Sant Gervasi, en un xalet de tres pisos, amb el nom de La Llar, residència femenina. No hi ha constància que tornés a Sitges. Se li havia girat massa feina. Al gener de 1912, des de les pàgines de Baluart de Sitges es recomana la lectura de les notes femenines de Carme Karr a les llegidores sitgetanes. I al gener de 1914, Helius (pseudònim de Salvador Soler i Forment), des de la secció Breviari, parla de l’“Engrandiment espiritual d’aquest blanc refugi” tot seguint les consignes de Carme Karr: El glosador no és fanal del carrer on viu la saviesa; mes té la sensibilitat tan refinada, que lo que sols apar com pur sentimentalisme entra ja dins son carnet platònic amb unció d’espiritualitat. Aixís; les dames i dametes sitgetanes s’han congregat suara per a un fi altament lloable trucant de porta en porta a l’objecte de curullar les fofes branques de l’Arbre de Nadal de bones joguines per als pobres infants. I les han curullades. I els infants són anats en les llars on potser fa poc es blasmava contra el ric, i han calmat les sutzures. Ço que fins potser és trivial us dona un regust molt dolç per tot lo que d’entenimentat pugui tenir. Jo que he vist la nostra feminitat entregant-se a l’esplai de la mofeta i de la crítica sense contenció ni mesura i ara m’és dat contemplar-la en tan belles funcions m’he preguntat: Si del «quarto de la reixa» ha pujat a les grades de l’Hospital, per vies del filantropisme, bé podria pujar a les grades de la Cultura i congregar-se per a ella obeint els manaments de la Carme Karr. [...] D’aquí que la nostra joventut dongui un cop d’ull pel seu entorn i tracti també de agrupar-se sota del pòrtic que en mantes ocasions el glosador ha parlat de bastir— pòrtic aixoplugador de les tempestes socials i de l’entrada a l’Ideal. És indubtable la urgència de la formació d’un nucli de joves que àdhuc de preocupar-se del benestar i floreixença de la vila blanca anheli el benestar i floreixença de tot Catalunya unint el seu panteig al de tots els fills de la terra. Consignem la metamorfosi dels joves neutres, indiferents, propicis a la perversitat, que van esdevenint joves amadors del país i conreadors de sa cultural. Sitges, arxiu de bellesa, refugi de sublims inquietuds, qui freqüentment s’asseu en els banquets dels menjars divins en mèrits a sa naturalesa, deu fer-se acreedora de ses gràcies a la seva pròpia llum espiritual, que creix.


Platja de Sitges al 1917

Al març de 1915 sabem que participa en el número especial dedicat a homenatjar el sitgetà Claudi Mas, que havia traspassat. I també sabem que ha signat, entre altres il·lustres, el manifest del Comitè de la Unitat Moral d’Europa. El primer a fer-ho és Eugeni d’Ors com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Ara que el millor de tot és el retret que fa el redactor de les Notes de Societat del dia 27 de setembre de 1919: Qui pensa ja en la Biblioteca Popular que ens té promesa la Mancomunitat de Catalunya? És inútil esprémer la mollera per a ésser un erudit: dins el quarto de reixa ixen, a l’estil dels bolets, els coneixements indispensables que el Consell de Pedagogia difon arreu de la nostra terra. Us recordeu d’aquells bons propòsits de les nostres dames arran de la conferència de la Carmen Karr, on fou cantat un himne a la dona nostra, plena de laboriositat i bon seny?... Una de tantes delectacions momentànies... L’espectacle, ¡sempre l’espectacle! De Pepita Casagemas hem trobat el conte La Mestra publicat a Baluart de Sitges al llarg de quatre setmanes del mes de desembre de 1912. Així comença el conte: LA MESTRA: Era el dia de rebre la marquesa, y, entre cinc y sis de la tarda, els salons del seu palau veien encara una volta entrar en ells dames i cavallers del gran món, disposats a gaudir, no fos més que per una estona, d’aquell ambient de distinció que la noble dama sabia imprimir al seu entorn. Cal dir que la marquesa havia tingut el rar talent de cultivar, ensems que eI respecte a un títol il·lustre, les qualitats del cor i de la intel·ligència, i, malgrat no haver mancat a sa vida I’amargura de la pèrdua de l’amant espòs, quan tota la ditxa semblava donar-se en ells, la seva ànima enèrgica i elevada l’havia sostinguda, i era així arribada als dintells de la vellesa encara tota rica d’encisadors atractius. La tertúlia de les tardes dels dilluns no era pas una reunió de persones que fan visita pera complir; allí no s’hi parlava del temps, ni—lo que és més estrany encara—del pròxim. JOSEFA CASAGEMAS, VDA. DE LLOPIS (Seguirà)

Dues pàgines més endavant, la redacció comenta: Conforme poden veure els nostres llegidors, plau-nos avui donar començament a la publicació de l’hermós quadro literari «La Mestra» degut a la ploma de la distingida dama D.ª Josepha Casagemas viuda de Llopis, que de tantes simpaties i amistats gosa en aquesta vila, on, com és sabut, passa llargues temporades. El treball de referència va obtenir el premi de l’Econòmica d’Amics del País en els Jocs Florals recentment celebrats a Olot, i és una mostra palesa del talent de l’esmentada dama, la qual, entre eIs afers de la llar, de la caritat, de la instrucció i educació de la infància i de la joventut, comparteix la vida. Donya Josepha Casagemas, mereix tota lloança per la seva consagració a aqueixes tasques de veritable cultura social. Son pas per la Junta d’Instrucció Pública, de Barcelona, és prou remarcable, també. Sabem que malgrat quedar-se vídua l’any 1911, continuà estiuejant a Sitges almenys fins al 1934 –última entrada trobada a l’Eco de Sitges— i participant amb donacions a la Festa Major, a beneficència, etc. El 1932 es fa sòcia del Casino Platja d’Or. És la més nomenada de la família. Mercedes sols tingué un fill, Carles, que morí el 1935. Pepita tingué dos fills, Rafael, que tornà de les Amèriques el 1915 on passà tres anys i que morirà el 1919; i Neus (?-1952), la neboda de qui s’havia enamorat Carles, l’oncle pintor, i que les germanes fan marxar a París per a evitar el conflicte. Allà morirà el 1901 de resultes d’un altre incident amorós. Neus es casa el 1904 amb Pedro de España y de Digoine du Palais (?-1948), Maestrante de Granada. Tindran tres fills. Antonet (1907-1914), M. del Carme (1910-1925), i una tercera que sobreviu a la mare. La cunyada, Valentina de España, també amb segona residència a Sitges, a la villa La Pérgola del Terramar, es casa amb Josep M. Bertran de Quintana, “el jutge dels cementiris clandestins”... I una altra cunyada, Josefina, es casarà amb Ignacio de Sagarra i de Castellarnau (1890-1940), germà de l’escriptor, conservador de zoologia i regent de lepidòpters i ocells del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i director de l’Aquari i del Parc Zoològic... Però aquesta ja és una altra història. 29


El Senyor Huguet docència i literatura popular al Sitges de finals S.XIX Amb el seu company, el dramaturg Eduard Vidal i Valenciano, funda el 1859 el grup de teatre i cant La tertúlia, convertit, el 1862, en el cor El Penades. La seva implicació en la vida social és intensa, i a més de ser durant anys el responsable de la Confraria del Bon Jesús, també serà un dels administradors de la Festa Major vilafranquina de l’any 1865. Però els durs esdeveniments polítics d’aquells temps el posaren també en l’entredit d’haver de prendre responsabilitats més importants, i en Francisquet en cap moment en fugí. Així, quan ningú no volia fer-se càrrec de l’Ajuntament vilafranquí per les dificultats de la darrera guerra carlina, ell s’hi posà al capdavant, agafant les responsabilitats en moments difícils, i havent d’encarar amb tacte i delicadesa les partides carlines que isolaven el Penedès. Passades aquestes circumstàncies, Huguet, que l’any 1873 s’havia casat amb la sitgetana Mercé Roig i Travé, decideix establir-se a Sitges.

Francesc de Paula Huguet

JORDI MILÀ

E

l mestre d’escola vilafranquí Francesc de Paula Huguet i Mainer esdevingué un personatge amb cert relleu en l’àmbit cultural sitgetà a les darreries del S.XIX, alhora que en l’actualitat resta en el més absolut dels oblits1. Personatge molt apreciat i estimat per aquells que el conegueren, és gràcies a ell que molts infants de Sitges s’aproparen a les lletres i al teatre, convertint-se ell mateix en un element important en la transmissió de la literatura i el teatre popular, i de retruc, i de manera involuntària, en la continuïtat d’alguns del balls més antics de la nostra Festa Major. L’origen vilafranquí Nascut a Vilafranca cap el 1832, Francesc de Paula Huguet, conegut de jove com a Francisquet, mostrà des de sempre implicació en les accions lúdiques de la seva població. En els anys de joventut, Francisquet havia pres part important en el carnaval vuitcentista vilafranquí, encarregant-se d’involucrar al jovent en les diverses accions humorístiques de caire carnavalesc que s’hi realitzaven. 30

Sitges, docència i literatura Ja a Sitges treballarà al col·legi que regentava mossèn Jacint Gavaldà i Torrell. Anys més tard, en retirar-se aquest, fundà el seu propi col·legi de Sant Lluís Gonçaga, al carrer de l’Aigua, a la part de darrere de la seva casa del carrer Major. Allí s’educaren molts dels fills de la classe mitjana sitgetana de finals de segle XIX, esdevenint un pioner de l’ensenyament en català. Per la seva escola passen futurs referents de la cultura local com en Josep Carbonell i Gener, qui dirà de l’Huguet: “posat a ensenyar era eficaç, i a mi, personalment, en donà un ràpid llegir i una molt bona cal·ligrafia”2, en Joaquim Benaprès i Mestre, qui farà d’actor en alguna de les seves obres de teatre, o en Rafael Font i Torralbas, qui li dedicarà un article a La Voz de Sitges3. Huguet s’havia integrat ràpidament en la societat local. Amb el seu tarannà de bon home empatitzava amb tothom, i formarà part de manera intensa de moltes de les iniciatives culturals locals, sense perdre mai de vista les seves dues passions, l’educació i la literatura. A Sitges formarà part de les confraries de la Minerva i de les conferències de Sant Vicenç de Paül. Actuarà com a secretari en el segon certamen literari de Sitges, el 1887. Serà secretari de la primera junta directiva de l’Agrupació Catalanista de Sitges, el 1900. Però sobretot formarà part de la directiva del Casino Prado Suburense, societat a la que es vinculà intensament. Fins i tot fou soci delegat a Sitges del Centre Excursionista de Catalunya. Huguet fou també un dels fundadors de l’Eco de Sitges, on hi va escriure en els primers números. Per Ramon Planes,


Huguet encarnava l’autèntic esperit inicial de l’Eco, i a ell li atorga l’autoria literària en la creació de la publicació. A més d’escriure els primers editorials, Huguet anirà informant del que succeeix a la vila. Aquesta relació, però, no duraria pas gaire: poc temps després, la relació amb en Soler de l’Eco es refredaria, i l’allunyament es féu evident. Però la fal·lera literària mai abandonà Huguet, que seguí col·laborant amb La Veu de Sitges, i posteriorment amb el Baluard de Sitges, molt més catalanista. Una ideologia, la del catalanisme, amb la que Huguet s’havia alienat decididament. Després d’impartir un curs de gramàtica catalana l’any 1899, a la mateixa Agrupació Catalanista de Sitges, esdevindria secretari d’aquesta organització, i allí donarà diferents conferències, prenent part en les vetllades que s’hi realitzaven. Fins i tot, el 1901 serà designat delegat del Garraf per la Unió Catalanista a l’assemblea a Terrassa. Literatura popular, teatre del poble Per la seva vinculació amb el Prado, i sobretot per la seva afició a escriure poesia de caire tradicional serà un dels autors més proclius a l’hora d’escriure lletres per a les caramelles, fins al punt que durant una bona colla anys formarà parella amb Josep Carbonell i Vidal, el mestre Senalla, en la creació de caramelles. Ell posant la lletra i en Senalla la música. Els seus valsos i americanes esdevenen molt populars als seus dies, i traspassen inclús en el temps, sent recordades i encara cantades temps després de la seva mort4. És també autor de diverses peces teatrals breus; Mentides per remei; Altra feina hi ha; Per carambola; Una lliçó; La festa aiguada; estrenades habitualment al Prado per les

companyies locals del moment, El Rebrot o l’Artística. Alguna és, fins i tot, ambientada a la vila. Sovint, aquestes mateixes peces teatrals eren llegides anteriorment en les vetllades literarimusicals que Huguet s’encarregava d’organitzar a casa seva, al carrer Major. A aquelles recepcions hi acudien els elements més representatius de la cultura local, amb l’assistència també d’il·lustres convidats com en Rusiñol, l’Utrillo, o fins i tot en Nicolás Salmerón, l’any 1897. Casa seva es convertia en aquestes vetllades en un focus irradiant de cultura, “Entusiasta de la vida social, su casa era freqüentada por conocidas famílias en cuantas veladas literarias y musicales organizaba durante el invierno y fiestas señaladas”. Una passió, la del teatre, que traslladà a la seva escola on féu construir un petit escenari en què els alumnes posaven en escena obres de producció pròpia. Fent partícips als propis alumnes de part del muntatge d’aquelles escenificacions. En un fet que servia per apropar i fomentar el fet teatral entre el jovent. Un rodolí popular al Sitges d’aquells anys mostra la fal·lera literària de l‘Huguet:

Si Rússia té un Tolstoi i Anglaterra un Shakespeare, Si l’Ibsen a Noruega escriu a tort i a dret, Nosaltres també aquí, en nostra aimada vila, Entre altres eminències tenim el senyor Huguet. El seu interès per la literatura i el teatre anà acompanyat també d’un interès per qüestions de caire costumista, que aquell primer catalanisme emparava. L’any 1901, Huguet participa al certamen organitzat pel Centre Catalanista de Vilafranca, que pretenia reconèixer la

Façana actual del Casino Prado Suburense

31


investigació sobre diversos aspectes del Penedès durant el S.XIX. Concretament, Huguet es presentà en la categoria que pretenia conèixer les costums que s’anaven perdent. Així el seu treball titulat: Costums que es queden i Costums que es perden, amb el lema: Gloriós passat, honrós present, encara que no guanyà (la categoria fou declarada deserta), fou mereixedor d’un reconeixement especial per part del jurat, però no fou incorporat al volum que l’organització edità. L’any 1931 –Huguet havia mort el 1905–, el treball seria publicat a instàncies de Francesc de Paula Bové a la Gaseta de Vilafranca5. El treball aporta lleugeres aportacions sobre costums vilafranquins que s’estaven perdent. En ell, amb el recargolament literari propi del segle XIX, parla de la Festa Major, del Corpus, de la Setmana Santa i d’altres festes religioses. Cal fer notar que aquestes Costums que es queden i costums que es perden escrites des de Sitges al voltant de segle, tenen certa similitud amb la sèrie d’articles que Josep Soler i Cartó, el seu vell amic sitgetà, publicaria al seu l’Eco de Sitges entre 1905 i 1915, els “Costums Perduts”. Un paral·lelisme en l’evocació d’un passat enyorat, recordat des d’un present que costa d’entendre i que es revela complex i poc respectuós amb el fins aquell moment conservat. De fet, Huguet dirà: “L’evolució de noves idees que han vingut arrelant-se en la consciencia de les col·lectivitats juvenils, ha contribuït molt a la pèrdua d’aquets costums, que tant bons resultat de fruïció ens reportaren”.

Portada del primer número de El Eco de Sitges, publicat l’1 de març de 1886

32

La llibreta del mestre Huguet Malgrat tot, la gran aportació d’Huguet, mai prou reconeguda, és la d’haver recollit en un quadern els versos dels balls parlats que veia pels carrers de Sitges en els dies de festa. Una acció molt semblant a la que feien en aquells anys els seus companys i coetanis vilafranquins. Aquesta ingènua, però important tasca recopiladora, en la que intervingueren els seus alumnes o exalumnes del col·legi, esdevé a ulls actuals un gran monument a la cultura


popular sitgetana. És gràcies a ell, i també als que tingueren oportunitat de copiar el que Huguet havia recopilat –Salvador Soler i Forment, i Salvador Picas i Fígols– (doncs l’original resta desaparegut), que avui dia podem disposar d’un patrimoni en forma de versos recitats que provenen, almenys en essència, com a poc, de finals del segle XIX. El quadern que inicialment duia el títol de Col·lecció de balls típics dansaires en la festa patronal de la Vila de Sitges, amb el llenguatge peculiar i propi dels actors que els interpretaren, incloïa els versos del ball de malcasats, del ball de diables, del ball de cercolets i del de pastorets, recollits probablement entre els anys 1885 i 1888. Aquesta llibreta anà a parar a mans d’en Salvador Soler i Forment, qui anys després li deixaria a Salvador Picas i Fígols per tal que la examinés. Aquest en feu una còpia i, afegint-hi una versió dels versos del ball de gitanes que havia recollit del senyor Josep Matas, féu l’any 1977 uns plecs que resten avui dia a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges. Aquesta mai prou reconeguda tasca recopiladora del senyor Huguet és, de forma involuntària, un dels elements centrals que han permès consolidar una part del patrimoni festiu local. Gràcies a la seva poc reconeguda iniciativa disposem avui dia d’un tresor patrimonial en forma d’antics versos populars. Francesc Huguet morí a Sitges el 16 d’abril de 1905, vidu, cuidat per la seva germana i els seus nebots; Victor, Pepe i Josep Rodríguez Huguet.

NOTES 1

Com ja assenyalà l’Ignasi M. Muntaner en un article, L’oblidat senyor Huguet, a la

revista La Palla (núm. 55, agost 211). 2

Vinyet Panyella, Notes per a la biografia de J. Carbonell i Gener. Miscel·lània

Penedesenca IEP 1980. 3

La Mar, La Voz de Sitges, 11-07-1897

4

A Baluard de Sitges 30-03-1902 es reprodueixen unes lletres. També a La Punta,

18-11-1927. 5

Són almenys quatre els números de La Gaseta de Vilafranca de 1931, (108, 109,

110 i 116), els que reprodueixen el treball.

BIBLIOGRAFIA Mas i Jornet, Claudi; Notes sobre el moviment intel·lectual i artístic de Vilafranca del Penadès durant el segle XIX. Dins DD.AA. El Penedès al segle XIX. IEP. 2010. Muntaner, Ignasi Maria; “L’oblidat Sr. Huguet”, La Palla, núm. 5, agost 2011. Parra, Francesc; “El teatre de 1900”. La Xermada, núm. 43, tardor-hivern 2012. Planes, Ramon; “Històries de l’any primer”. Miscel·lània Penedesenca 1978. vol. 1 Puig i Mestre, Joan; Mosaic de recordances. Butlletí del GES. Juny 1980 Sierra, Roland; Diccionari Biogràfic de Sitgetans. Sitges 1998. “El Senyor Huguet”; La Punta, 27-11-1927. “Els nostres mestres vuitcentistes”; L’Eco de Sitges: 03-03-1935.

Necròlogica de Francesc Huguet, publicada a El Eco de Sitges del 10 d’abril de 1905

Text manuscrit de Francesc Huguet i Mainer adreçat al folklorista Antoni Insenser i Bertran. (Vinseum. Àrea de documentació)

33


JORDI SURIÀ

Q

ue, ben mirat, també va ser intermunicipal, donat l’emplaçament del monument que en fou, diguem-ne, subjecte passiu. Punt d’unió de dos termes municipals. El 27 de desembre de 2001 retornàvem a Sitges per la carretera de Ribes a mitja tarda. En aquelles dates, tot i que el refranyer diu que per Nadal, un pas de pardal, referint-se a l’allargament del temps de llum solar: la tarda és curta, però encara poguérem veure a plena llum com algú maniobrava envoltant la Creu de Ribes. Se n’estava coent una. Aparcar el cotxe i aparellar la càmera fotogràfica valia la pena per ser dels primers a gaudir del bon humor crític d’aquell grupet de sitgetans amants de les tradicions… i dels signes d’identitat de la vila. La Creu i el seu entorn feien pena. Deixadesa total. Quan arribàrem la feina ja era feta, no calia el meu ajut, que hauria estat decidit. Si la tarda del 27 ja és plenament apte per a les llufes, l’endemà, la diada dels Sants Innocents, és la culminació de les maniobres enganyadores que, diguem-ho també, no han de ser pertorbadores de la bona convivència veïnal. Doncs, a hora foscant, l’innocentada quedava servida! Però serà interesant saber com anava tot plegat. Eren mitja dotzena de vilatans –amb el que en podríem dir una logística adequada– que van muntar a l’entorn del fust de la Creu una mena de corralet amb quatre tanques, lligades i travades

Cartell de la innocentada 34

entre elles, formant un quadre que delimitaven. Talment que pogués semblar una actuació oficial. I el cartell fronter reblava el clau. “Generalifat” per “Generalitat”, si hom ho llegia correctament ja delatava la jocosa –i crítica– intencionalitat. L’import del cost de les obres no era pas discutible, se n’han vistes tantes de xifres difícilment contrastables a peu de carrer! Però la data donava la pista definitiva: “Començament de les obres 28 de desembre de 2001” A més a més, amb un traç tènue, damunt les quatre barres de l’escut s’hi dibuixava la clàssica llufa de paper. La paradeta va durar força temps, tot i que no sé quan va ser retirada, òbviament no pas pels que l’havien instal·la-lat. Sí que vaig ser informat que es feien inspeccions oculars amb desplaçaments expressos per constatar la seva permanència. Puc assegurar que, pel cap baix, tinguérem un parell de mesos de llufa. Hem dit que la Creu i el seu entorn estaven del tot descurats. En podem veure imatges acompanyant aquest relat. Algú ja ho havia denunciat públicament en comentaris a L’Eco, però no s’aconseguia ni tan sols la neteja de l’espai més proper. En l’acte cultural que anyalment és part de la Festa Major de Campdàsens, el diumenge 2 de juliol de l’any 2000, es va fer en el pregó un requeriment públic a les institucions que podien fer-ho possible, en pro de la restauració de la Creu de Ribes. Posteriorment a aquest fet, els Amics del Garraf –un diumenge d’aquell mateix mes, voluntàriament i sense demanar cap llicència– van netejar d’argelaguers i esbarzerars la mateixa peanya i el perímetre més proper a aquest monument, que té el valor afegit d’haver estat preservat, fet trossos, per un sitgetà que els va ocultar després d’una incívica destrucció el 1936. També, membres de la junta d’aquesta entitat van fer diverses gestions personals prop de la Regidoria de Cultura interessant-se per aquest afer. Trametent-hi també alguna comunicació escrita. Podríem dir que el colofó va arribar a principis de 2006 quan, després d’haver estat desmuntada i restaurada la Creu, i havent-se també rehabilitat els petris graons de la peanya, ja feia goig de veure. El cronista es reafirma en la creença que les innocentades ben fetes són una cosa molt seriosa.


La Creu de Ribes, el juliol de l’any 2000 35


Eufòria després del 4de8 descarregat de la Jove de Sitges, l’octubre del 2017

JORDI CUBILLOS

En els darrers anys, el concepte de patrimoni cultural immaterial ha agafat molta volada, per dir-ho així. Són molts els municipis que malden per a que una festa, una tradició, una manifestació musical, una tècnica artesanal o una tradició gastronòmica obtinguin un reconeixement ampli (i oficial) com a fet d’interès cultural immaterial. I també han estat objecte d’aquesta intenció fets, costums i tradicions d’àmbit més general o d’un territori determinat. Els castells, per exemple, han estat recentment declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Val a dir que, a voltes, aquest afany de reconeixement no sembla que sigui amb una unívoca intenció de protecció i manteniment del fet cultural, sinó més aviat una mena de 36

plataforma publicitària amb la finalitat de possibilitar un major coneixement de la població per a augmentar el seu atractiu turístic. Motius econòmics, per resumir-ho. L’any 2015 es va aprovar a l’Estat espanyol una llei del patrimoni cultural immaterial. Una llei que, com ha vingut essent malauradament habitual ja fa anys, molt possiblement suposava una intromissió en les competències exclusives sobre cultura que Catalunya té atorgades en el seu Estatut. Després, han estat diverses les autonomies que han promulgat les seves pròpies lleis de patrimoni cultural immaterial. A Catalunya, d’acord amb la llei 9/1993 del patrimoni cultural català, es regulava la protecció de béns culturals mobles i


immobles, i pel que fa als béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional, ens remetia a la llei 2/1993 de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural. Amb la incorporació en el dret internacional del nou concepte de patrimoni cultural immaterial, s’estableixen les obligacions de les administracions en aquest àmbit, amb la promulgació de tractats internacionals, com la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, l’any 2003, i la Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Cultural, l’any 2005. Des de les lleis del 1993, han estat moltes les aportacions que l’Administració catalana ha anat fent en aquest àmbit, per a la seva protecció, catalogació, recerca, recuperació, difusió i promoció. En el cas concret de les festes, es va promulgar el decret 319/1994 sobre la declaració de festes tradicionals d’interès nacional. És prou conegut que, des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, i amb una progressiva acceleració (accentuada els anys 90), s’ha produït una enorme revifalla de tota mena de manifestacions de caire festiu, popular/tradicional, una proliferació de recuperacions, reinterpretacions i noves implantacions de festes i costums. A més, s’ha anat donant un major prestigi social a tot aquest món, prestigi avalat per les actuacions dels organismes culturals internacionals, amb els tractats i convencions abans esmentats. Aquesta multiplicació de manifestacions populars, més (al meu parer particular) uns requisits relativament poc exigents o molt bàsics d’accés a la declaració de festes d’interès del decret 319/1994, propiciaven la possibilitat d’un allau de catalogacions. Així, es va reordenar i reclassificar tot plegat en el decret 389/2006 del patrimoni festiu de Catalunya, que establia unes qualificacions i uns requisits més concrets. Amb tot, la diferència principal per a accedir a una o altra categoria (festa o element festiu tradicional o festa o element festiu patrimonial) d’interès nacional era pràcticament només temporal (una continuïtat de 100 anys, enfront a la qualificació “menor” que exigia només una continuïtat de 25 anys).

En base a aquest últim decret, la Festa Major de Sitges (conjuntament, Sant Bartomeu i Santa Tecla) ha estat declarada, fa poc més d’un any, festa patrimonial d’interès nacional, la màxima categoria que estableix el nou decret. Tot i la reformulació i especificació més acurada dels requisits, les sol·licituds de catalogació i, sobretot, les de declaració de festes i/o elements, tradicionals i patrimonials, d’interès nacional van anar creixent exponencialment. Era necessària una evolució normativa, tan en l’aspecte concret de les festes, per a encabir les legítimes aspiracions de tants promotors o sol·licitants de declaració d’interès cultural, com també, i sobretot, en molts altres aspectes que el nou marc del fet cultural immaterial introduïa. Així, el Departament de Cultura de la Generalitat ha estat treballant en una nova proposta de llei, la del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Cultural. En la redacció de l’articulat d’aquesta nova llei, val a dir que s’ha donat l’oportunitat per a que el màxim possible d’agents culturals de tot el país hi podessin col·laborar, fent les seves aportacions. Ha estat un procés participatiu irreprotxable. S’ha donat veu a la iniciativa privada i, sobretot, a l’associacionisme cultural, fent les tasques de coordinació d’aquesta participació a través del Consell de l’Associacionisme Cultural, que integra els representants d’associacions, federacions i confederacions de tots els àmbits de la cultura popular i associativa. És el màxim òrgan consultiu del Departament de Cultura, en matèria de cultura popular, dinamització sociocultural i associacionisme cultural. Després de tot aquest procés, i aprovades pel govern les memòries preliminars, s’ha concretat un Avantprojecte, del qual val la pena destacar-ne un parell d’aspectes. La tramitació d’aquesta llei, però, ha quedat interrompuda pels esdeveniments polítics d’aquesta tardor del 2017, i que tots coneixem. D’acord amb l’Avantprojecte, és una llei que incorpora tots els “mandats” provinents de la UNESCO pel que fa al concepte de patrimoni cultural immaterial i en la seva elaboració s’han tingut en compte també totes les normatives preexistents sobre la matèria i matèries afins.

El mític Salt de Plens de la Patum

Tirabols a la Patum de Berga, Patrimoni de la Humanitat des del 20005 37


Com diu el seu preàmbul, aquesta llei defineix com a objectius bàsics la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial i el desenvolupament de l’associacionisme cultural, entès com un dels àmbits del patrimoni cultural immaterial amb una major implantació social. La definició que en fa del patrimoni cultural immaterial és els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques, juntament amb els béns mobles, els béns immobles, les instal·lacions i els espais culturals i naturals que els hi són inherents, que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. I afegeix: “aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats, grups o individus en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana”. Pel que fa al tema de les catalogacions o declaracions de fets d’interès, en els quals s’inclouen les festes populars, cal destacar que la nova llei deroga el decret 389/2006, del patrimoni festiu de Catalunya, i estableix només dues categories de protecció del patrimoni cultural immaterial: elements culturals immaterials nacionals, i elements culturals immaterials locals, establint els requisits i procediments per a la seva declaració o catalogació. Aquests requisits es basen en la presentació d’una memòria etnològica que ha d’incorporar tot un seguit d’informes i descripcions de l’element cultural, així com un pla de salvaguarda i altres especificacions, estudis i/o diagnòstics sobre l’evolució de l’element a declarar. Aquests requisits per a incoar l’expedient són els mateixos tan per als elements culturals immaterials nacionals, com els locals, essent competent per a la seva declaració, en el primer cas, el Govern de la Generalitat, i en el segon – òbviament– l’ajuntament del municipi corresponent. En el cas de la declaració a nivell nacional, cal obtenir l’informe favorable del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català i també de l’Institut d’Estudis catalans o altra institució similar de prestigi reconegut. La fixació, doncs, d’uns requisits més acurats i -per dir-ho així- més científics, i més exigents, posen més en valor el prestigi de la declaració.

La muixeranga d’Algemesí 38

Una novetat a destacar és que, amb una periodicitat quinquennal, cal fer un seguiment i revisió de l’element declarat, a fi i efecte de constatar que segueix mantenint tots els ets i uts que van propiciar la seva declaració. Seguint un procediment similar al de l’expedient de declaració, aquesta es pot deixar sense efecte, si es conclou que s’han perdut o desvirtuat els requisits i conceptes que van avalar la declaració. Pel que fa a les festes i elements festius que ja han estat declarats tradicionals d’interès nacional o bé patrimonials d’interès nacional (com és el cas de la Festa Major de Sitges), es reclassifiquen automàticament com a elements culturals immaterials nacionals. Un altre aspecte força interessant de la nova llei és el règim de salvaguarda dels elements culturals immaterials, tan nacionals com locals, que obliga a disposar de plans de salvaguarda com a instruments de gestió, revisables cada cinc anys, i en els quals es defineixen la metodologia d’actuació i el programa d’accions a desenvolupar per assolir la protecció desitjada. Igualment, s’estableixen mesures, que han d’aplicar les administracions públiques, per a la protecció, difusió, respecte i conservació dels llocs, espais, itineraris i suports materials inherents a l’element. També és molt interessant destacar l’establiment del procediment per a la declaració d’associacions i fundacions com a entitats d’interès cultural. Aquesta declaració comporta tot un seguit de drets, com són el poder gaudir d’ajuts i subvencions explícites per a les entitats declarades d’interès cultural. I molt interessant resulta també que les persones que realitzin donatius a favor d’aquestes entitats declarades d’interès cultural, podran aplicar-se una deducció en la quota de l’impost sobre la renda de les persones físiques. És un pas petit, però significatiu, i que recorda que tot el món de la cultura segueix a l’espera que, un dia o altre, es promulgui una llei del mecenatge cultural, com tenen la majoria dels països civilitzats. En resum, l’avantprojecte de llei del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Cultural és una eina força potent per a donar un nou impuls al món de l’associacionisme i de la cultura popular, i la intenció d’aquest article era només destacar-ne aquells aspectes que més interès poden suscitar entre les associacions i col·lectius de la cultura popular del nostre poble.

La tradicional pluja d’oripell del Misteri d’Elx


Profile for lecodesitges

La Xermada 50  

La Xermada 50  

Advertisement