__MAIN_TEXT__

Page 1

Hivern / primavera 2017 | Núm. 49 | 2€

Patrimonis de Sitges: Història, identitat i futur Patrimoni gastronòmic La Malvasia: més que una marca

Patrimoni artístic El llegat de Santiago Rusiñol

Patrimoni popular D’aplecs i pessebres 1


presentació El patrimoni és un dels signes identificatius de Sitges. Bona part del factor diferencial de la vila i de la seva identitat ve marcada pel patrimoni, tant l’artístic, l’arquitectònic i el natural, com el festiu o el gastronòmic. Els tresors dels museus, els edificis dels americanos, el Parc del Garraf, la Festa Major o el xató i la malvasia configuren diverses parts d’un mateix món: el ric i plural món de Sitges, teixit a base de sumar elements que configuren la seva indentitat. En aquest número de La Xermada –presidit per una imatge en homenatge a la desapareguda palmera torta, que també ha format part del patrimoni natural i paisatgístic de la vila– posem l’accent en el paper que la Malvasia de Sitges té en el patrimoni local. Per història i llegat, però també per cultura i identitat. La Malvasia de Sitges és un dels elements del qual els sitgetans se senten més orgullosos. Per aquest motiu, cal saludar l’aposta que la Fundació de l’Hospital Sant Joan Baptista està realitzant per preservar i realçar-la com a element patrimonial. El número 49 de La Xermada també aborda els aplecs del Sitges de fa cent anys, l’antiga torre del comunidor de l’església parroquial, la tradició pessebrista de Sitges, com va topar Santiago Rusiñol amb la vila o els inicis de l’emblemàtica discoteca Pacha, a Sitges, ara fa 50 anys. Són diversos temes, de notable interès en la cultura i la història local, que, cadascú a la seva manera, han contribuït a forjar la identitat de Sitges i de la qual aquesta revista vol fer-se’n ressò i contribuir humilment a salvaguardar.

3-5. Coses vistes i coses escrites 6. La Malvasia de Sitges i el patrimoni // Alba Gràcia Pañella 13. Arròs i jocs florals, 1914 // Montserrat Esquerda 16. L’antiga torre del comunidor // Jordi Milà i Franco 22. Pacha: 50 anys d’unes cireretes que van florir a Sitges // Carola Fernández 24. El Grup Pessebrista de Sitges // Miquel Marzal Ortiz 28. Quan Rusiñol anant pel món es trobà Sitges // Francesc Parra

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès. La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic cultura@sitges.cat. EDITA: Ajuntament de Sitges. Regidoria de Cultura. Adreça: Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Francesc Parra, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: Indugraf. DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 Les opinions expressades en els articles són responsabiltat exclusiva dels seus autors. PORTADA: La palmera, a principis del segle XX. Foto: Joaquim de Dalmau (Arxiu Històric Municipal de Sitges).

www.laxermada.com


coses vistes U

n migdia grisós del mes de gener d’ara fa un any va caure el que ha estat un dels símbols de Sitges durant dècades. La palmera torta de davant de la Rectoria va dir prou i no va poder resistir més els embats del temps i la seva lluita constant per conservar el seu limitat espai. Amb més de cent anys acumulats, la palmera creixia en alçada i mantenia intacte el seu esperit per acostar-se al sol. I això és el que va acabar amb ella. Va cedir amb la mateixa majestuositat que feia dècades que presidia les imatges del paisatge local i sense fer més mal que alguns petits danys materials. El seu llegat perviu amb una nova palmera i el record permanent d’una imatge imponent que forma part de la història de la vila.

3


coses escrites

A començament dels anys 60, Albertí Editor va publicar una col·lecció de guies de comarques de Catalunya. La dedicada al Garraf-Penedès estava escrita per Ramon Planas i recorria diverses poblacions de les tres comarques penedesenques a partir de retrats singulars dels seus paisatges o festes. En el cas de Sitges, l’autor es va submergir en la Falconera convertida en capella natural on es va entronitzar una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Un text a cavall entre la descripció de paisatge i la literatura de viatges.

4

Sitges (…) Acabem aquest capítol, a la punta extrema de la nostra comarca, recordant l’entronització d’una imatge de la Mare de Déu de Montserrat en una mena de capella natural, a la Falconera. Antoni Ribera, que hi era, ho conta així: “Baixant verticalment, Admetlla, de l’ERE, i Ballester del CRIS, trobaren el fons a –12 metres. Però aleshores veieren el que se’n pot dir la gran portalada de la catedral submergida: una immensa cova lateral s’endinsava en les entranyes de


l’espadat, amb un desnivell suau però seguit i un fort corrent que els arrossegava en la mateixa direcció. Com era això? Comentant més tard l’exploració amb el Dr. Llopis, aquest digué que el fenomen no era rar, car el corrent elevat del riuet devia originar per reacció un corrent profund en direcció contrària, o sia provinent del mar. Segons digué més tard Admetlla, li semblà com si penetressin a la catedral de Barcelona pel cimbori, tan enorme era la caverna que s’obria davant d’ells. L’ambient era imposant: nedant dins d’un negre geològic, d’un buit total, sense un peix, sense la més petita mostra de vida, només el soroll de llurs exhalacions torbava el silenci secular de l’antre submergit. L’aigua era tan pura que, si el raig dels llums no es projectava sobre la roca o sobre ells mateixos es perdia absolutament. Podien projectar-lo endavant, i “no veure res”, només tenebres, perquè no hi havia cap partícula en suspensió que pogués reflectir els raigs lluminosos”. Fou en aquests topants que Antoni Ballester tingué la idea de col·locar una imatge de la Moreneta en una mena de capella natural, oberta en la roca. “La imatge de Nostra Senyora de Montserrat ha estat entronitzada en la que és la primera capella submergida del món, car la seva entronització precedí en un mes la col·locació del famós Crist dels Abismes a Portofino (Itàlia)”. L’entronització de la Verge Bruna, imatge beneïda per l’Abad de Montserrat, P. Aureli Escarré, es realitzà el diumenge dia 18 de juliol de 1954. Els elements del CRIS es desplaçaren a la Falconera per mar, mentre els espeòlegs de l’ERE es despenjaven per set metres de corda després de sortir a l’espadat per un forat que s’obria en el túnel del tren. “Arribats tots al tercer pou – diu Antoni Ribera– començàrem els preparatius per davallar la imatge. La penjàrem de dos pneumàtics que farien de flotador, perquè no s’enfonsés massa brutalment. Ballester i Admetlla, secundats per Vidal, es trobaven ja al pou, amb vestits de goma tots menys Admetlla i proveïts d’escafandres autònoms. Aviat desaparegueren tots tres, amb la imatge, cap a les profunditats inundades de la Falconera... A la superfície del pou esclataven les bombolles dels nostres companys... bombolles que desaparegueren quan s’endinsaven cap a l’esquerra del pou, sota la volta de la caverna submergida. Poc després sentíem un soroll extrany: l’aire que exhalaven els nostres companys després d’aplegarse a la volta de pedra, s’esmunyia per esvorancs i escletxes, sortint per un costat del pou. Tot d’una, vaig cridar: “Apagueu els llums!” Els companys que envoltaven els pous m’obeïren. A baix, en les misterioses profunditats d’aigua i roca, lluïa una gran turquesa transparent, que il·luminava tota l’aigua amb una blavosa resplendor fosforescent i translúcida... Eren els llums de mà dels nostres companys. Mentrestant, un equip d’urgència format per dos xicots de l’ERE –Francesc Sibila i Arnau Miró– i per mi, esperava, completament equipat, per si calia llençar-se a l’aigua. Poc després, emergien els tres companys: la imatge havia estat entronitzada a uns

dotze metres de fondària, en una fornícula natural, i dins les aigües dolces del riuet de Garraf. Aleshores, el sacerdot Dr. Malaquias Zayas, que ja estava equipat amb vestit de goma de mig temps, fou ajudat a davallar al pu, se’l proveí d’un escafandre autònom i, acompanyat per Ballester i Admetlla, se submergí per anar a fer la primera visita de la imatge ja col·locada”. És a la Mare de Déu de la Falconera, que Salvador Soler i Forment dedicà el seu poema.

Ramon Planas El Penedès i Garraf (Albertí Editor, Barcelona, 1961)

5


Ampolla de malvasia seca, de l’Hospital de Sant Joan Baptista

ALBA GRÀCIA PAÑELLA

A

tots els sitgetans i sitgetanes ens queda relativament clar que el conjunt museístic del Cau Ferrat i del Palau de Maricel és un patrimoni que cal conservar i protegir; o més recentment, la declaració de Festa Patrimonial d’Interès Nacional de la Festa Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla ens ha fet créixer la consciència sobre el patrimoni festiu sitgetà. I és que de fet, la paraula patrimoni és una constant, un leitmotiv, un pal de paller de totes les manifestacions culturals, artístiques, folklòriques i festives que ens envolten. Els més radicals o sentimentals són capaços de tatuar-se La Punta; els més actius ho deixen tot per preparar disfresses o assajar el Ball de les Gitanes; els més reivindicatius es preocupen per la conservació de l’arquitectura; i els més orgullosos són ambaixadors del xató allà on van. Però tots i totes es mouen per un mateix motor: el sentiment de pertinença d’un col·lectiu identitari comú que es manifesta de manera diversa i polièdrica a través dels elements patrimonials sitgetans. Ja fa quasi deu anys, al 2008, que l’Ajuntament de Sitges va encarregar a la Diputació de Barcelona l’estudi1 de tots 6

els elements de patrimoni cultural presents a la nostra localitat. Val a dir que es van identificar més de vuit-cents, posicionant Sitges com un dels municipis amb més quantitat; per no dir que possiblement sigui la població catalana més petita en nombre d’habitants però amb més quantitat de béns patrimonials. Però què entenem per patrimoni cultural? Segons la llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català es defineix com “...un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d’identitat d’una col·lectivitat nacional. Els béns que l’integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. La protecció, la conservació, l’acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del patrimoni cultural és una de les obligacions fonamentals que tenen els poders públics”2. Tots aquests béns conformen la realitat patrimonial de cada municipi. I seguint la tendència de classificar-ho tot, podem separar-los segons la tipologia: patrimoni arqueològic (la Cova del Gegant o el jaciment romà del costat del Santuari


Recol·lecció de la Malvasia, de Joaquim de Miró i Argenter (1895), Museu de Maricel 7


Una de les etiquetes més antigues que es conserven de malvasia; en aquest cas, de la família Falç. Segle XVIII. Arxiu Històric de Sitges

del Vinyet), patrimoni arquitectònic (un dels més extensos, amb tots els immobles d’edificis públics com el Mercat Vell, o el Casino Prado Suburense, com també els immobles privats dels americanos), patrimoni moble i documental (el monument de El Greco, les creu de Santa Bàrbara, el drac i l’àliga o col·leccions documentals de publicacions periòdiques locals), patrimoni etnològic immaterial (la festivitat del Corpus, la sardana d’Enric Morera La Festa Major, o les escumes de Sitges) i patrimoni natural (com la riera d’Aiguadolç o les posidònies). Nosaltres, els sitgetans i sitgetanes, estem units per un fort vincle d’identitat que s’ha anat construint a través de tots aquests elements patrimonials. Amb menor i major consciència, hem anat consolidant una diversificació i una riquesa patrimonial. El patrimoni cultural sitgetà no només es pot conformar en ser una atracció turística o una estratègia de posicionament; sinó que s’ha de consolidar com el vincle que uneix territori i ciutadans. Molts d’aquests elements patrimonials tenen una salut de ferro; altres, però, necessiten de l’ajuda dels sitgetans i sitgetanes per no difuminar-se i acabar perdent-se en el transcurs del temps. També hem de tenir en compte la feina que cal recolzar d’entitats públiques, privades i pseudopúbliques, al voltant del patrimoni cultural sitgetà. 8

Sense anar més lluny, actualment s’està actualitzant el catàleg local de Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic del 1991 (PEPPAC)3. I tot i que la majoria de béns són immobles (és a dir, patrimoni arquitectònic) i mobles, s’estan afegint altres registres patrimonials com els naturals, els paisatgístics o els festius, arribant a més de mil elements catalogats. Entre tots ells, hi ha uns seleccionats que per les seves característiques es poden catalogar com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), nivell de protecció que atorga la Generalitat de Catalunya. Ho són el Museu Romàntic, el conjunt museístic del Cau Ferrat o el Castell de Miralpeix. També es poden protegir els béns com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Aquesta segona catalogació és competència municipal segons la llei 9/1993. L’article 17 diu: “La competència per a la declaració de béns culturals d’interès local correspon al ple de l’ajuntament, en els municipis de més de cinc mil habitants, i al ple del consell comarcal, en els municipis de fins a cinc mil habitants. La declaració s’ha de dur a terme amb la tramitació prèvia de l’expedient administratiu corresponent, en el qual ha de constar l’informe favorable d’un tècnic en patrimoni cultural”. Per exemple, el ple de l’Ajuntament va protegir el passeig Marítim com a BCIL l’any 2014.


Col·lecció d’ampolles de malvasia de la família Mongay Castro (Restaurant La Salseta)

Tot i que la majoria dels béns protegits com a BCIN o BCIL són de tipus immoble o natural, és possible pensar en termes patrimonials de protecció al voltant d’altres elements sitgetans. Fem una prova: quin element catalogarien vostès com a Bé Cultural Interès Local? Estic segura que a molts de vostès han pensat la Malvasia de Sitges com un dels punts patrimonials més autèntics de la nostra cultura local. Seria possible, doncs, catalogar, i protegir, la Malvasia de Sitges com a BCIL? Jo m’atreveixo a dir que la Malvasia de Sitges és un dels ingredients patrimonials més autòctons, més genuïns, més valuosos. Pot presumir de tenir multiplicitats de manifestacions culturals: és patrimoni etnològic immaterial, de quan Sitges vivia de la producció vitivinícola; és patrimoni natural, per conservar una espècie de vinya autòctona i genuïna de la zona, present al terme municipal a Aiguadolç i a l’Hospital; és patrimoni gastronòmic, per ser el vi dolç per excel·lència de la cuina sitgetana; és patrimoni artístic, per fer-se servir com a font d’inspiració d’artistes i il·lustrats; en definitiva, és patrimoni local, essent un dels ingredients clau per entendre la identitat cultural sitgetana i representant del patrimoni col·lectiu cultural del nostre poble. Però, quin reconeixement institucional, acadèmic i públic té actualment? És suficient?

La Malvasia de Sitges: el nou BCIL? Per tant, la Malvasia de Sitges i tot el seu univers patrimonial es podria declarar pel ple de l’Ajuntament com un dels pròxims BCIL. Al darrera d’aquesta afirmació, a priori, agosarada, hi ha un seguit de raons que ho expliquen. Patrimoni cultural. Primer, tenim un patrimoni cultural que va molt més enllà del estrictament patrimoni enològic i etnogràfic, el qual ja és prou important i té suficient notorietat per si sol. La Malvasia de Sitges és més que un vi dolç. Representa el nostre passat medieval més romàntic connectant la terra catalana amb el bressol grec d’aquests vins. Ha simbolitzat l’opulència i la riquesa de corts europees durant més de dos segles. Ha esdevingut luxe i distinció, enamorant a viatgers i romàntics. Valentí Mongay ens posava l’exemple de Joseph Townsed, viatger anglès que va ser a Sitges a finals del segle XVIII i va deixar per escrit les impressions que la Malvasia li van provocar a la seva estada al nostre poble4. En definitiva, posicionava la localitat de Sitges molt abans que ho fes el turisme, el cinema o el Carnaval. El món de la malvasia ha servit per estructurar tot un imaginari col·lectiu sitgetà encabit dins del patrimoni penedesenc, i ha inspirant manifestacions literàries, 9


Vinyes de l’Hospital de Sant Joan

artístiques i intel·lectuals. Vinyet Panyella en una conferència el passat mes de maig, titulada La Malvasia (de Sitges) en l’imaginari artístic i cultural (de Sitges)5, ens va mostrar tot un seguit d’exemples de com aquest vi ha suposat font d’inspiració per a manifestacions artístiques i culturals. Sota els cànons de La Renaixença de finals del XIX, trobem la llegenda sobre l’origen de la malvasia en el nostre territori, recollida al llibre de Teodor Creus i Coromines titulat Set contallas del temps vell (1888). O un altre exemple és el famós quadre de l’escola Luminista de Sitges Recol·lecció de la Malvasia de Joaquim de Miró i Argenter (1895); o l’obra de teatre titulada La Malvasia de Sitges (1866) de Francisco de Sales Vidal. En aquest sentit, tradició oral, folklore i romanticisme són ingredients d’una recepta on la malvasia n’és l’aliment principal. Però més enllà dels almogàvers i del seu viatge des de Grècia, si la Malvasia de Sitges vol reivindicar un lloc bàsic en el paraigua patrimonial cultural sitgetà (un lloc que ja el té guanyat però que cal fer-lo públic), encara hi ha feina a fer. Estudis sobre el passat. Segon, existeix la possibilitat que a curt termini s’iniciïn nous estudis històrics i socials al voltant de la realitat d’aquest vi i del passat vitivinícola del nostre municipi. Existeixen diferents actors que estan activant possibles 10

línies d’investigació que poden aportar llum nova sobre el que ja sabem de la Malvasia de Sitges i ampliar el discurs històric del seu univers. En articles anteriors d’aquesta mateixa revista, Valentí Mongay ja avisava que la historiografia sitgetana estava, i segueix estant, en deute amb aquest vi i tot el valor patrimonial que ha generat al seu voltant. Val a dir que durant els últims anys, han aparegut estudis que han investigat el seu origen, la seva composició química, els diferents agents implicats en la fabricació i comercialització, entre d’altres. Però que els dos llibres íntegrament dedicats a La Malvasia de Sitges estiguin publicats a finals del segle XIX no és casualitat6. I és que l’estudi del procés històric d’aquest vi va estar marginat pels historiadors sitgetans fins fa relativament poc temps. Actualment, no existeix cap obra de referència que englobi tot el que coneixem sobre la producció i la comercialització d’aquest vi: des de la seva arribada a Catalunya al segle XV, passant per l’època d’or durant els segles XVI, XVII i XVIII, i acabant pel declivi que va patir als segles XIX i XX. Des de inicis del segle XXI, s’han realitzat diferents estudis i articles, molt valuosos i reveladors; però aquests estan dispersos en cronologia i suport, i per tant, existeix un buit historiogràfic que expliqui tot aquest procés.


Celler de l’Hospital de Sant Joan Baptista

Què és el que coneixem fins ara? Intel·lectuals i estudiosos de la cultura sitgetana com Josep Maria Matas, Valentí Mongay o Roland Sierra, van començar a aixecar la tapa d’un camp infinit per ser estudiat. I és gràcies a ells que sabem que ja era present al segle XV; o que la família productora Llopis va donar en llegat les últimes vinyes de malvasia dins del terme municipal sitgetà, a l’Hospital Sant Joan Baptista. També sabem que durant el segle XVII i XVIII el nostre vi va ser exportat per tot Europa, i fins i tot a Sud-Amèrica, construint-se una fama mundial entre els vins dolços. Però encara hi ha molts interrogants sobre la taula, i la seva resposta ajudarà a avaluar la importància qualitativa i quantitativa de la Malvasia de Sitges dins del món de les malvasies. Per donar un coixí acadèmic al patrimoni sitgetà de la Malvasia de Sitges, cal endreçar, ampliar i universalitzar els coneixements que existeixen sobre la producció d’aquest vi. Si en un futur pròxim, s’aporta més llum al passat vitivinícola sitgetà s’aconseguiran dues fites clau: per una banda, reivindicar el passat vitivinícola de Sitges i la seva pertinença en una realitat penedesenca aglutinadora; i d’altra banda, es consolidaran les bases per considerar la Malvasia de Sitges un bé patrimonial que cal ser protegit. Comercialització. Tercer, tenim unes institucions que

vetllen per la conservació d’aquest món vitivinícola sitgetà i que estan treballant perquè les varietats d’aquest vi segueixin comercialitzant-se en el mercat enològic actual. És sabut que el dia a dia de la producció i comercialització de la Malvasia no és fàcil. L’any que deixem enrere ens ha deixat diferents mostres de les dificultats que pateix. Però alhora ens ha deixat veure el compromís i la voluntat de la Fundació de l’Hospital de Sant Joan té vers aquest vi. Per entendre com i on ens trobem ara, cal dibuixar el paraigua on ha sobreviscut la producció i la comercialització durant tot el segle XX fins arribar als nostres dies. Gràcies a estudis de Sierra i Mongay, sabem que les últimes vinyes de malvasia del municipi (les famoses i privilegiades vinyes d’Aiguadolç i les del recinte de l’Hospital de Sant Joan) van ser donades en llegat a la Fundació de l’Hospital de Sant Joan Baptista per Manuel Llopis de Casades en el seu testament, el 15 de febrer de 19357. Des d’aleshores, aquesta institució pseudopública ha vetllat per la conservació tant de les vinyes com de la producció del vi dolç. I per fer-ho, la fundació ha hagut d’establir contractes amb altres productors fora del terme municipal de Sitges, dins de l’àmbit geogràfic del Penedès, ja que amb les vinyes del llegat, unes dues hectàrees en total, no es pot treure al mercat cap tirada de vi. Podríem dir que les vinyes dins del 11


nostre terme són el reducte que vincula Sitges i el vi. Paral·lelament a la producció, a l’antic Corral de la Vila, darrera de l’edifici residència de la Fundació de l’Hospital, fins fa ben poc es guardaven les bótes de vi que la Fundació guardava com a part del llegat Llopis. Actualment, la majoria d’elles estan a Pacs del Penedès i sobre la taula hi ha diferents projectes sobre el seu futur, pendents de decidir quin és el més adequat per la seva execució. Així doncs, de la Malvasia de Sitges s’ha teixit en part gràcies a tres fronts complementaris: les vinyes i les bótes de vi representant el llegat com a tresor patrimonial; la Fundació Hospital de Sant Joan com a responsable empresarial de la comercialització del vi, i els productors de les vinyes necessàries per a l’elaboració del vi. Aquesta relació triangular va trontollar a la primavera d’aquest 2016, ja que el principal productor de la varietat malvasia que proveïa de vi a la Fundació de l’Hospital va deixar de se-ho per voluntat pròpia. Com a conseqüència, la producció i comercialització de Malvasia de Sitges va estar en perill. Aquest fet va alertar els més compromesos amb la causa d’aquest vi sitgetà i l’opinió pública va aixecar totes les alarmes. En aquest punt es va crear una Comissió transversal d’experts, per dissenyar un pla estratègic que desenvolupi un marc d’acció de i per a la Malvasia de Sitges en totes les seves multiplicitats: conreu, producció, comercialització, història i difusió patrimonial. Al mateix temps, la Fundació es va posar a treballar per redreçar la situació i poder mantenir la producció. Finalment, a la tardor, la notícia d’un nou productor de malvasia vinculat amb un acord a llarg termini, la finca de Viladellops, va deixar la situació en calma latent. Tenint la producció de la varietat que abasteix l’Hospital sota un acord firmat, sobre la taula hi ha diferents projectes oberts on La Malvasia és la protagonista. El projecte d’un possible Centre d’Interpretació de la Malvasia a l’antic Corral de la Vila, sembla ser que deixa de ser una projecció enèsima que sobresurt de manera constant de tan en quan; i passa a ser un punt cardinal on la Fundació de l’Hospital de Sant Joan ha dirigit el rumb d’aquesta nova etapa. Però els projectes no s’acaben aquí. Des del Consorci del Patrimoni de Sitges, la rehabilitació i la museïtzació de Can Falç està avançant amb pas ferm. El celler d’aquest espai ja va poder ser descobert el passat any, i el futur procés de museïtzació de la resta de l’edifici culminarà el 2018. Un dels objectes d’aquest museu sembla ser que podrà anar al voltant de la realitat vitivinícola de la família dels Falç: la producció i la comercialització de vi. I és que el celler de Can Falç serà una de les joies de la corona d’aquest nou espai museístic. No podem oblidar, el celler, recentment rehabilitat, del Museu Romàntic, l’antiga casa dels Llopis, l’altre família vitivinícola sitgetana per excel·lència ja citada en aquest article. Aquest museu, serà reinaugurat al 2017 amb les obres de rehabilitació finalitzades. Aquests dos cellers, juntament, amb el celler que la fundació tenia i que vol recuperar al Corral de la Vila, estan establint ponts per elaborar una oferta d’oci cultural nova a Sitges: La ruta dels tres cellers. Sensibilització pública. I Quart, possiblement resultat d’aquests tres primers factors, tenim una sensibilització pública creixent vers la qualitat vitivinícola d’aquest vi i la seva pertinença en el territori sitgetà. Per exemple, coneixen la Setmana de la Malvasia? Enguany ja es va celebrar la IV edició, organitzada pel Gremi 12

d’Hosteleria de Sitges i per la Fundació de l’Hospital de Sant Joan. Es tracta d’activitats participatives al voltant del nostre vi. Cellers, restaurants i bars ofereix experiències gastronòmiques on el públic gaudeix d’aquesta varietat. Tot i que encara no hi ha un sector enoturísic especialitzat i consolidat, podríem dir que la Malvasia de Sitges és un atractiu més pels que ens vénen a visitar i pels que vivim aquí. A més a més, aquesta passada edició va coincidir amb les Jornades Internacionals de la Malvasia, aquesta vegada celebrades per primer cop a Sitges, al Palau Maricel. Amb el títol Malvasies del Mediterrani8, organitzat per l’ Institut Català del Vi (INCAVI), i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sitges, el Gremi d’Hostaleria de Sitges, l’Hospital Sant Joan Baptista i el suport d’Agisitges, es van obrir espais d’intercanvi de coneixement científic al voltant del vi elaborat amb varietat malvasia, reunint a més d’una vintena d’investigadors científics de diferents països. Cada vegada són més els que es preocupen pel futur a curt i a llarg termini d’aquest vi. A més a més, existeixen més cellers que estan apostant per fer vins amb la varietat de malvasia, tant a la zona d’influència del Penedès com en territoris més llunyans que també han adaptat aquesta varietat. Enmig de tot aquest mar de vins de malvasia, aquí a Sitges tenim la singularitat de ser el bressol d’aquest vi, posseïm el romanticisme de la seva llegenda, representem la literatura i l’art que s’ha creat al seu voltant. Tot i que sembli una redundància lèxica, la producció de la Malvasia de Sitges, a Sitges, és un dels tresors que hem de cuidar aferrissadament. Iniciatives com la Comissió de la Malvasia mostren que hi ha preocupació i que, per tant, la situació no és fàcil; però alhora hi ha voluntat de conservar el patrimoni al seu voltant, una voluntat liderada per la Fundació de l’Hospital de Sant Joan. És per això que aquests quatre argumentaris no tenen sentit si no ens fem tots partícips. L’Administració pública pot protegir tot el valor patrimonial introduint la Malvasia de Sitges dins del catàleg de BCIL. Però el compromís de seguir brindant amb aquest vi dolç ha de ser nostre. Malvasia és patrimoni, és identitat, és art, és territori, és romanticisme, és folklore; Malvasia és Sitges, és Penedès. Entre tots, doncs, tirem endavant la responsabilitat de fer de La Malvasia de Sitges un dels Béns Culturals d’Interès Local ambaixadors de la nostra cultura més genuïna.

NOTES 1 Velasco, Núria, coord. (2008): Inventari Patrimonial Cultural de Sitges, Memòria tècnica. Oficina de Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona. http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08270/memoria.pdf 2 Llei 9/1993, de setembre, del patrimoni cultural català el patrimoni cultural. (DOGC núm. 1807, d’11.10.11993). https://www.paeria.es/arxius/ordenances/Document_cat_101.pdf 3 Per a més informació, visitar: http://www.sitges.cat/html/sitges_tema_a_tema/urbanisme/urbanisme/peppac.html 4 Mongay i Castro, Valentí (2005). “Any de la Malvasia i els almogàvers”. Conferència en els actes de commemoració dels set-cents anys de la presència almogàvers a Grècia. Sitges. ICEA. 5 Per a més informació, visitar el blog de Vinyet Panyella: http://coralliambre.com/quaderndeterramar/malvasia-per-corpus/ 6 Les dues publicacions són: - Dalmau i de Querol, Lluis. “Historia y cultivo de la Malvasia en la Villa de Sitges”. Dins de Certamen científic literari de Sitges. Revista La Renaixença, 1886. - Guillen-García, Guillem J. de. “La Malvasía”. Dins de Certamen científic literari de Sitges. Revista La Renaixença, 1886. 7 Sierra i Farreras, Roland (2004). “El Llegat Llopis i la malvasia de L’Hospital”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Núm. 109, Sitges, 2004. Pàg. 3. 8 Per a més informació: http://incavi.gencat.cat/ca/detalls/Noticia/Inscripcionsobertes-al-cinque-Simposi-Malvasies-del-Mediterrani-26-i-27-de-maig-2016


ARRÒS I JOCS FLORALS,

MONTSERRAT ESQUERDA

S

’acaba l’estiu, la verema és en marxa, està a punt de començar la collita de les garrofes i la matança dels tocinos (el 15 d’octubre era la data de sortida i llavors corremhi tots a Can Xiquillo, a comprar les botifarres), presagis de l’hivern que s’atansa. Desgraciadament a Europa ha esclatat la gran guerra que ha portat molts exiliats a Catalunya i moltes preocupacions per la neutralitat assumida. Si anéssim cent anys enrere, el Pavelló de Mar tancaria portes el 5 d’octubre, les castanyeres ja estarien situades al Cap de la Vila i els pescadors anirien al bou car s’obria la temporada. De tot plegat sols ens en queda la verema, i cada cop la veiem més allunyada de les xermades de Sitges. Aquell final d’estiu tan bonhomiós de 1914, potser com el d’aquest any, “sovintegen les excursions dels estiuejants qui no es resignen a tornar a ciutat o a reprendre les ocupacions ordinàries sense acomiadar-se del bon temps amb una arrossada a muntanya, on poder donar un a reveure i fins l’estiu següent”. Des de mitjans de setembre s’anaven fent aplecs, trobades o fontades. Per a la darrera del 27 de setembre triaren el bosc de ca n’Amell, a Campdàsens. D’entre els il·lustres estiuejants, alguns són a Sitges perquè l’esclat de la gran guerra els ha fet fugir de París –“la catedral de Reims ja no existeix!”, escriu en un sonet l’Emili de Ribes–. És el cas d’Emili Bacardí i família, que assistiran a l’aplec abans d’emprendre el viatge de tornada a Cuba (dos dies abans havien fet una altra excursió a la Trinitat junt a una bona colla de distingides famílies). Altres són a Sitges però no fan l’excursió. Charles Deering ha tingut els paletes a casa que li han enllestit les obres de l’arc sobre el carrer de Fonollar (els finestrals de terra cuita procedeixen de la torre de la casa Prats de l’Hospitalet). Ell també és a punt de marxar, abans de fer-ho fa tres donacions de 5.000 pessetes a la parròquia, a l’hospital i a les mercedàries. Mentre, a la casa gran es discuteix si amb el sobrant de la festa major (38,90 ptes) i un donatiu de la institució (62,10 ptes) es pot acabar de pagar la placa esmaltada que s’ha ofert a Rusiñol

pels vint-i-cinc anys que fa que és al poble i que li ha suposat ser nomenat Fill Adoptiu. En va costar cinc-centes, que s’havien recollit amb donacions privades... De l’aplec en qüestió ens en fa la crònica en Gaziel (pseudònim de l’escriptor i periodista santfeliuenc Agustí Calvet, llavors articulista de La Vanguardia de la qual n’esdevindrà director de 1920 a 1936) al Baluart de Sitges del dia 4 d’octubre: “La comitiva es dirigí a Campdàsens, en corrua llarguíssima com si fos dia d’aplec. Hi hagué missa de deu, amb la petita església sobreeixint de gent. Després retorn al bosc, punt que els excursionistes escolliren per a fer-s’hi l’arròs i per a celebrar-hi la festassa poètica de la tarda, els imponderables Jocs Florals que eclipsaran els de Canprosa [...] Xàfec literari-arrossaire bosquetà. Presidia la gentilesa de Mimí Bacardí que formava part del jurat en companyia d’en Ricard Roig (President) i en Ramon Coll (Secretari). El públic, selecte i nombrós, ocupava tous setials de romanins i farigoles. El President obre la festa amb un discurs que fa partir de riure, i dóna la paraula al Secretari, qui diu que en vista de les discrepàncies del Jurat en l’apreciació del mèrit de les composicions rebudes, s’ acorda que la adjudicació de premis se faci a palletes. Fora de concurs se llegiren dues poesies de veritable volada, degudes a l’enginy d’en Coll, l’una, i d’en Roig, l’altra. La primera era en festiva lloança d’aquell bé de Déu de dames i damisel·les que en excursions i arrossades seran nostres advocades. La segona tenia la picardia d’una balada medieval.” De tot el concurs, el Baluart de Sitges sols reprodueix els goigs de Ramon Coll Rodés (Lloret de Mar, 1883 Barcelona 1948), advocat i polític català. Casat el 1908 amb la sitgetana Maria de la Concepció Robert Mestre (morta el 1934) i estiuejants a Sitges. El 1917 fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i va mantenir contactes amb el Comitè Pro Catalunya, i com a militant de la Lliga Regionalista, fou regidor de l’Ajuntament 13


Goigs arrossaires, publicats al Baluart de Sitges el 1914

14


L’advocat i polític Ramon Coll Rodés

de Barcelona i diputat provincial. També fou membre de la comissió compiladora del dret català el 1930 i el 1947, de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya el 1933 i intervingué activament en les discussions de l’Estatut de Núria i de la Llei de contractes de conreu de 1934. El 1932 fou nomenat catedràtic de Dret civil català a la Universitat de Barcelona i alcalde de Barcelona pel partit de la Lliga Regionalista entre octubre i desembre de 1935, segons la Wiquipèdia i l’Enciclopèdia Catalana; en canvi el Baluart de Sitges del 5 de gener del 1936 dóna la notícia que acaba de ser nomenat alcalde, quan de fet ja no n’era. En acabar la Guerra Civil espanyola es retirà de la vida pública. Els setmanaris sitgetans es feien puntual ressò de les seves activitats públiques i privades, tant al poble com a Barcelona. Rodés va ser també un dels 128 signants, catalans fugits –al costat d’un altre exalcalde, Joan Antoni Güell, o de Gaziel, llavors exdirector de La Vanguardia, o el compositor Frederic Mompou i el seu germà pintor... entre altra molta gent de la Lliga Regionalista– de la carta promoguda per Cambó i redactada per Ventosa Calvell l’octubre de 1936, dirigida a Franco per a mostrar la seva adhesió als militars revoltats. El text és una declaració pública de catalans de diferents ideologies i procedències, en què manifestaven la seva protesta per la situació que es vivia a Catalunya. Denunciaven l’actuació del Govern de la Generalitat, el clima de revolució anarquista i marxista existent i els assassinats comesos, la destrucció dels tresors artístics i la ruïna econòmica imperant. Els signants afirmaven la seva voluntat d’unió amb els altres espanyols i el desig de contribuir a la reparació “de la grandeza de España”, etc. Li dedico aquestes ratlles perquè sembla ser que es tracta d’un document poc difós i, per tant, poc conegut de la història d’aquest petit país. Tornem als goigs i recordem que mossèn Santiago Casanova els definia com a composicions poètiques,

populars, del gènere líric, escrites en lloança de Déu, dels àngels o dels sants, i destinades, sobretot, a ésser cantades en llurs diades. La fórmula poètica tingué tant d’èxit que molts poetes, “més o menys inspirats”, els han fet servir per a diversos fins, i en recull dos de profans de Sitges: els Goigs a Sant Rusiñol pare dels sitgetans, compostos per Pere Mas i Parera el 1977, i els Goigs en llaor de La Vall, bell racó del Sitges medieval, de Ricard Vicente Arnau i Francesc Parra Mestres de 1994. Se li van passar per alt, per tant, els que comentem avui. Uns goigs en llaor de les gentils arrossaires, pel seu art de coure l’arròs en excursions i fontades. Unes dames el nom de les quals és més que reconegut en aquestes contrades. Les han nomenat patrones i advocades (defensores) el poble meravellat pel que aconsegueixen amb les seves “cou-dinades”. Fa miracles el seu art de nigromància: donen gana al desmenjat, a l’anèmic fortitud, al prim engreixen i al famolenc donen salut. I li ve la calma al rabiós per esperar el seu arròs. Per aquest motiu les envestiren amb una esplèndida aureola, “per corona la cassola, el cullerot en un costat”. Continua Gaziel la crònica: “Per últim s’anà a la Costa de mar a gosar de bones vistes, i a cal Amell a rentar-se la cara amb tallades de síndria. I avall com l’aigua, cap a Vallcarca a prendre el tren, després d’un canvi d’amicals encaixades i d’un bell voleiar mocadors. I a dos quarts de vuit, a Sitges, on els autors premiats s’afanyaren a envair la casa de l’amic Albert Fochs, per assabentar-se de si ja havia desnonat el refredat que el privà de portar a la divertida excursió la seva xistosa bonhomia”. Arrossades i xatonades eren els àpats de les celebracions populars. El diumenge 12 de juliol d’aquell mateix any s’havia ofert a Rusiñol, al bosc de can Bruguera i després d’haver-li lliurat el títol de Fill Adoptiu, “un xató d’honor, per ésser aquest el menjar preferit pel nostre poble en ses alegres comunions enfront l’altar de la naturalesa, puix no hi ha pena que resisteixi la picantor d’aquest diabòlic menjar, i a son gust roent s’encén i brolla del cor l’alegria”. Gràcia que ha perdut des de fa quants anys? Potser que la recuperem per a superar tanta grisor. I un altre apunt, de 1969 a 1975 la Confraria de l’Arròs de Barcelona amb el patrocini de l’Ajuntament i la col·laboració del Foment de Turisme i del Sindicat Local d’Hoteleria, van organitzar a Sitges el Concurso de Arroces a la Cazuela sota el lema Arroz a la Sitgetana. Una bona manera de promoure els bons costums, oi?

Campdàsens, al Parc del Garraf

15


L’antiga torre del comunidor Una torre per “exorcisar les fúries infernals e les tempestats”

JORDI MILÀ I FRANCO Dibuix d’Agustí Albors recreant la façana parroquial al segle XVIII, publicat a Petita Història de Sitges, de Blai Fontanals. (Ajuntament de Sitges, 1987)

L

’actual torre del rellotge de l’Església Parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, així com les escales dites del rei moro, esdevenen sovint una mena de cara B, un complement de la icònica imatge del campanar eclesiàstic i les escales de La Punta. Menys atractives a ulls dels fotògrafs, són racons però que conserven entre les seves pedres els misteris i els encants d’un Sitges encara poc conegut i en gran part ja inaccessible, i que alhora ens permeten submergir-nos per espais obscurs i misteriosos. Quan l’any 1863 es decidí instal·lar el rellotge municipal, portant les campanes de l’antiga torre de les hores, a l’anomenada torre del comunidor de l’església parroquial – nom inversemblantment encara vigent–, sembla que aquella torre feia ja temps que no complia les funcions per la qual havia estat aixecada l’any 1674. D’aquesta manera quedava finalment escapçat el vestigi d’una antiga pràctica, ja en desús, però nascuda a l’empara d’una religiositat popular i d’unes creences sobre el desconegut ben arraigades. El comunidor Al poc d’estar acabada l’obra de l’actual església parroquial (1672), bastida sobre les restes de l’anterior gòtica, aquells vilatans es deurien adonar que a la imponent façana encara li mancava alguna cosa molt comuna en aquells moments en poblacions similars a la nostra. I juntament amb la necessitat, gairebé ancestral, de foragitar els mals vinguts del cel, el 1674 decidiren aixecar a la mateixa façana de l’església, però en lloc oposat al campanar, una torre, atorgant-li una funció específica, la de comunir per “exorcisar les fúries infernals e les tempestats1.” La funció doncs d’aquella torre, dita del comunidor, o simplement comunidor, no era altra que la d’aixoplugar el 16

rector, o l’oficiant designat, perquè des d’allí beneís el temps quan les temudes tempestes i pedregades amenaçaven fer mal al terme parroquial. Comunir era doncs beneir el mal temps, conjurant els núvols amb les oracions i els exorcismes adients perquè les forces malignes no les poguessin descarregar. Les antigues creences sobre els orígens d’aquestes tempestes, creences que –com hem vist– encara parlaven de fúries infernals i de males intencions, juntament amb la importància que per l’economia local –eminentment agrícola i marítima– tenia la meteorologia, feien de les temudes tempestes les responsables de les desgracies que recurrentment afectaven l’economia local. No eren però temences banals. En una societat en què una mala pedregada podia fer perdre la verema, o impedir la tornada a la rada de les embarcacions locals, creure que la mala fe era la responsable d’aquelles situacions vingudes del cel no era cosa estranya. Aquest element de superstició o de creença ancestral no és sinó l’adaptació d’una idea precristiana ben arrelada i adaptada, no sense recels, per l’església. Ens suggereix l’empremta d’un temps immemorial, en què creences i supersticions acompanyaven els vilatans en els seus afers diaris. Comunir el temps esdevenia en aquelles societats dels segles XVI-XVII una tasca bàsica, elemental, i alhora necessària donat que els fenòmens meteorològics inexplicables terroritzaven la població, fent-la sentir impotent i totalment vulnerable a la voluntat de les forces malignes. Una sola pedregada o una forta tempesta, podia fer malbé tota una collita, o la verema. I la creença popular de la pagesia i la gent del poble era que aquestes no podien venir si no era per indicació d’algú amb no gaire bones intencions. Tanta destrossa no podia ser originada per la pròpia natura,


Torre del rellotge, on s’observa l’afegitó a la prèvia torre del comunidor

17


era inconcebible, i es busquen responsables i maneres de combatre’ls. Davant d’això és recurrent demanar a l’església, l’única amb capacitat de fer-ho, que convidi les tempestats i els seus originals malfactors que es retirin. Malgrat tot, la postura de l’església no fou unànime. Cada parròquia podia actuar com creies oportú, i molts rectors es negaren a fer aquestes accions en creure-ho supersticiós. Característiques constructives i funcionals Constructivament un comunidor acostumava a ser una petita edificació de factura senzilla, en forma de porxo cobert, amb obertures als quatre vents i situada a prop o integrada en una església. Però mai dins d’ella, ni superant l’alçada del campanar eclesiàstic. Lògicament havia d’esdevenir una bona atalaia des d’on tenir una excel·lent visió de bona part de la contrada. Els comunidors disposats en el mateix cos de l’església poden ser confosos, com en el cas de Sitges, amb un segon campanar.

el mal temps. Així, ben resguardat de l’adversitat del temps, l’oficiant podia dur a terme la seva acció. D’altra banda el comunidor acabarà tenint de retruc una altra utilitat, la de dignificar l’acte en si mateix, valorant-lo i reconeixent-lo com a tal. No deixa de ser curiós que a Sitges aquesta torre hagi conservat el seu nom ancestral, tot i haver deixat aquesta funció fa molt de temps. En d’altres contrades aquesta construcció ha generat quantitat de noms i renoms molt imaginatius, torre de les bruixes, dels moros, campanar de les bruixes, del mal temps. El ritual El comunidor esdevenia un element per contrarestar la fúria que amb males intencions la natura desfermava sobre la terra, per indicació del malèfic o de les seves ajudants, les bruixes.2 La construcció d’un ritus per comunir aquest poder és un fet anterior a l’era cristiana, de fet és una pràctica

Recreació de La Punta al segle XVIII, de Josep Vidal i Vidal

El de Sitges complia aquestes característiques. Les quatre obertures encara són parcialment perceptibles així com la seva alçada, inferior a la de l’actual torre del rellotge, i naturalment força menys alta que un campanar al que encara li mancava el remat final. Des del seu interior es deuria poder observar la totalitat de la vila, més i quan cap construcció li devia tapar la visió. Aquestes característiques formals permetien a l’oficiant aixoplugar-se, ja que era la mateixa meteorologia la que sovint dificultava exercir aquella tasca de conjurar i exorcitzar 18

universal i bastida des de temps immemorials que, com tants elements, la cristiandat assimilà i ordenà dins el seu ritual. Entre tots, rectors i oficiants implicats, i fidels, es generà una litúrgia popular paral·lela a l’oficial amb rituals propis. Inicialment el campaner tocava a bon temps, si això no era suficient es demanava al capellà que comunís els núvols. Els rituals, senzills i simples, variaven força d’una contrada a una altra. No tenim informació de quin era el que es realitzava a Sitges, però podria seguir un patró molt similar al general; el capellà amb alba i estola, seguit per alguns dels feligresos


més seguidors pujava al comunidor amb la veracreu o les relíquies del Sant Patró, i començava el conjur. Es feia el signe de la creu en direcció a la tempesta i es recitava una primera oració exhortant la tempesta en nom del Pare, el Fill i l’Esperit Sant. A partir d’aquí començava una oració més o menys elaborada on es comunia la tempesta a remetre en nom dels sants venerats en aquells moments a la parròquia, repetint-t’ho, si era necessari, per a les diferents obertures que donaven als quatre punts cardinals. Paral·lelament les campanes no deixaven de bategar. Deien que si es feia correctament tenia efecte immediat i el temporal remetia. Potser amb la intenció de canalitzar tot aquell seguit de ritus i pràctiques ancestrals i en bona part paganes que s’arrastraven des de temps immemorial, l’església optà per reconduir aquestes accions. A partir del segle XVI es donen instruccions per l’exercici d’aquestes cerimònies i per tal que les esglésies es proveïssin de comunidors. El de Sitges seria fruit d’aquesta intenció d’estendre la pràctica. De comunir a marcar el temps, o la victòria de la raó

Dibuix a la ploma de la façana parroquial, de Josep Vidal i Vidal

L’evolució de la raó i el caminar del coneixement científic anirà arraconant aquestes pràctiques suposadament supersticioses. A partir del segle XIX aquesta litúrgia puntual va anar caient en desús fins pràcticament desaparèixer arreu. Després de no ser utilitzada durant força temps, l’any 1863 es decidí instal·lar en aquella torre les campanes del rellotge provinents de l’antiga Torre de les Hores. Caldrà però fer unes obres que implicarien l’aixecament de la torre, per tal de poder fixar l’estructura metàl·lica que havia de sustentar les campanes del rellotge, i el tapament de les antigues obertures.

Façana actual de l’església parroquial de Llagostera, molt semblant a com devia ser la sitgetana al segle XVIII

19


Aquell marcador del temps, que esdevenia un exemple del domini de l’home sobre la natura i el temps, seria visible des de tota la façana marítima, servint a pescadors i a tota la gent que treballava a la rada per saber en tot moment en quin moment del dia es trobaven. Però el que ens interessa és que aquest canvi il·lustra metafòricament el trànsit d’una societat que deixava enrere les supersticions i les pràctiques de l’antigor, i caminava cap a una societat més, suposadament, racional. Caldria recordar que l’església, sempre atenta a les necessitats dels seus fidels, continua encara avui dia d’alguna manera aquestes pràctiques, amb pregaries i rogatives que demanen pluja quan aquesta és necessària. La iconografia De l’antiga torre del comunidor, prèvia a l’adaptació per acollir el rellotge de la vila, no existeixen imatges fotogràfiques. Les úniques imatges existents son els dibuixos a la ploma que en feu l’artista local Josep Vidal i Vidal (18761950). Amb tot, resulta rellevant adonar-se que en Josep Vidal no pogué conèixer personalment aquella torre, sinó que els seus dibuixos, per força, hagueren de ser fruit d’una certa recerca oral entre la gent gran d’aquell moment, que sí l’havien conegut. Un fet que reporta a aquests dibuixos un alt grau d’interès, i en els que podem observar gràficament com devia ser la façana de l’església parroquial durant els segles XVII i XVIII, abans de les obres de remat del campanar, i les construccions del cancell i la Capella del Santíssim Sacrament, totes elles del segle XIX. Actualment, encara és perfectament perceptible l’obra que implicà la instal·lació del cos metàl·lic per a la subjecció del campanar horari, amb un aixecament en alçada de la Torre. I si ens hi fixem detingudament veureu encara tres de les quatre obertures (una en cada direcció) des d’on l’oficiant comunia les tempestats. La quarta obertura correspon a l’actual esfera horària del rellotge.

BIBLIOGRAFIA Xavier Roviró Alemany. “Els Comunidors”. Caramella, Revista de música i cultura popular. Núm. 32 2015 Josep Arisa i Molas. “Sant Marc, santa Creu, santa Bárbara no ens deixeu!” Mai enrere núm. 456 Centre Excursionista de Gràcia, 2012. Xavier Miret i Mestre. “Tres-cents anys marcant el pas del temps a Sitges”. La Xermada núm. 19. 2001.

NOTES 1 Segons consta al Llibre del Consell de la Universitat de Sitges (23-V-1674). Recollit a, Muntaner i Pascual, Ignasi Mª, Els noms de lloc del terme de Sitges i de les terres veïnes. Grup d’Estudis Sitgetans, 1986. Reedició 2016. 2 Cal recordar aquí l’existència constatada d’almenys una bruixa a Sitges, Tecla Roberta, qui morí esquarterada l’any 1548. Muntaner, Ignasi Mª. La Tecla Roberta, la bruixa de Sitges. La Palla, revista de la Societat Recreativa El Retiro, febrer 2012.

20


Lateral de la torre del rellotge, amb l’obertura tapiada al nord

21


Imatge de Pacha, quan va obrir a Vallpineda el 1967

CAROLA FERNÁNDEZ

50

anys a Sitges converteixen la discoteca Pacha en part de la història local de la vila. La Blanca Subur, aleshores petita, blanca i lluent, va enamorar i enlluernar Ricard Urgell, el pare de la criatura, que va decidir que Sitges era el millor lloc per ubicar-hi una sala de ball (el terme discoteca no es va emprar fins el 1977, arran del francès discotèque). 22

Treballador insaciable i vital, Urgell ha fet de les cireretes una marca internacional, i ha mantingut la sala sitgetana a pesar de tot i contra tot, fins i tot la família. L’obertura de l’Atlàntida l’any 1981 li va causar un greuge insalvable que des d’aleshores li costa diners. Manté la sala per amor a Sitges, perquè és l’origen de tot, perquè aquí comença la història, però el Pacha de Sitges fa trenta-cinc anys que no


és rentable. Aquest fet, se’ns dubte, situa el Pacha en l’esfera més emocional i sentimental. A Sitges va començar la història del Pacha i al Pacha va començar la història de molts. Moda i música es fusionaven en la sala sitgetana, sonaven Los Bravos, s’escurçaven les faldilles i els pantalons es feien campana, les sueques movien malucs i es convertien en el desig dels locals. Sitges era un destí turístic gairebé privilegiat flanquejat per les costes i només apte per a valents i atrevits al volant. Gent d’arreu venia fins aquí només per anar al Pacha, per escoltar la música que posava Piti Urgell primer i Willy Serra després, vilanoví que amb només disset anys es va convertir en el disc joquei del Pacha des del 1975 fins el 1986. Serra és, a

més, amic personal de Ricard Urgell i actualment director de la sala. Recorda amb enyorança com posava la música cara a la paret, com viatjava a Andorra a buscar les darreres novetats musicals per posar-les després a la discoteca que s’omplia de gent els tres dies que obria, divendres, dissabte i diumenge tarda. I així va ser com el Pacha va col·laborar en el posicionament de Sitges com a referent turístic internacional, després va venir Eivissa i el flower power, després Madrid i la movida dels 80 i les cireretes van créixer, però no ens podem oblidar que Sitges va ser el principi de tot. Serra es mostra convençut que l’aposta d’Urgell per la sala sitgetana és recíproca, està segur que els sitgetans volen que el Pacha es mantingui obert. Va ser un reclam indiscutible pel turisme als anys 80 i creu que encara és reclam ara: “No es pot lluitar contra la figura de tenir el primer Pacha del món. Mai ningú, fora de Sitges, podrà tenir aquest títol”. L’imperi Pacha no necessita la sala sitgetana per fer diners, més aviat n’hi fa perdre, però sí la necessita per entendre la història, l’origen de la marca. Aquí va començar tot, aquí s’han enamorat sitgetans, hi han ballat, treballat i viscut moments únics que ara recorden amb melangia. Urgell es va enamorar de Sitges, de la mateixa manera que després ho va fer d’Eivissa, i malgrat que res ja és el que era, mai ha oblidat l’origen de tot. El que va començar com una sala de ball ha esdevingut en un gran imperi amb 22 franquícies arreu del món, amb un marxandatge rentable i amb establiments generadors de molts diners. L’imperi de les cireres ara es ven, fet que podria afectar el futur de la discoteca sitgetana. Els nous propietaris ja no tindran el vincle emocional que té Urgell amb Sitges, ja no els pesarà l’enyorança de saber què aquí va començar la història del Pacha, però Serra es mostra convençut que imperarà el sentit comú i es permetrà la continuïtat del Pacha de Sitges perquè “no pot tancar el primer Pacha del món”. Urgell és un empresari d’èxit, l’avalen les xifres i l’impacte de les cireres és indiscutible, però és també un sentimental, un bohemi, perquè sinó no s’entén que Sitges mantingui el seu Pacha, una discoteca que li costa diners i que afronta una dura i difícil convivència amb el veïnat de la zona. L’inventor de la nit va començar a Sitges, una vila que no és el que va ser; res no ho és, però que té història i on el Pacha hi té el punt de partida.

Willy Serra, punxant a Pacha el 1976

Imatge promocional de Pacha de finals dels 60

23


continuador d’una tradició més que centenària a la vila MIQUEL MARZAL ORTIZ

El Grup Pessebrista organitza cada any una exposició de diorames i un concurs de pessebres, dues activitats que s’han acabat convertint en exponents del Nadal sitgetà per la seva continuïtat en el temps, més enllà fins i tot del mateix Grup. Els pessebristes d’aquesta associació continuen el compromís de fomentar el pessebrisme a la vila, iniciat per la Federació de Joves Cristians l’any 1931. Els fejocistes, en el seu temps, van ser també continuadors a Sitges de la tradició de muntar pessebres i mostrar-los públicament. Antecedents del Grup Pessebrista de Sitges De les primeres dades al grup local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Les primeres dades que disposem sobre la tradició pessebrista a Sitges, són del darrer quart del segle XIX. Aleshores, la tradició del pessebre ja està notablement estesa a la vila. D’aquest fet, ens han arribat els testimonis de Josep Soler i Cartró i d’Emerencià Roig i Raventós. En aquell temps, ja és especialment conegut el pessebre de l’ermita del Vinyet i és costum anar a visitar els pessebres d’algunes cases particulars, escoles i temples. També, tenen anomenada els de l’Hospital de Sant Joan Baptista i el del col·legi del Sagrat Cor. Més endavant, són pessebres de referència el del Patronat d’Acció Social Catòlica i, sobretot, els construïts pel reconegut pessebrista sitgetà Antoni Canals. El 1931, el grup local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, organitza el primer concurs de pessebres a Sitges, el qual es convoca fins a l’any 1935. Un dels seus impulsors és Josep Artigas Serveto, qui introdueix entre els pessebristes la tècnica de fer els motlles amb sorra. Altres fejocistes companys d’Artigas, com ara Ferran Rodríguez Monell, Salvador Ballester, i Josep Antoni Sariol Llauradó, són també pessebristes de renom a la vila. De la postguerra civil a l’entrada al Palau del Rei Moro. La represa de l’activitat pessebrista després de la guerra civil, 24

és a càrrec del Frente de Juventudes de FET y de las JONS, el qual el 1946 ja organitza un concurs infantil de pessebres, que el 1947 s’obre a totes les edats. Dos anys després, el 1949, l’Escola Pia convoca un concurs infantil de pessebres. A partir de 1951, aquest concurs passa a ser organitzat per l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia. L’Associació d’Antics Alumnes organitza el concurs de pessebres durant gairebé quaranta anys i esdevé la pedrera de la majoria de pessebristes actuals. El lliurament dels premis del concurs que convoquen els Antics Alumnes es fa a la sala d’actes de l’escola i hi assisteixen les autoritats locals i els membres del jurat. Alguns anys, aquest acte inclou una

Anunci publicat per la Federació de Joves Cristians, Grup de Sitges, al Baluard de Sitges del 25 de desembre de 1932

conferència. En l’organització d’aquest concurs hi col·laboren diverses institucions i particulars. A part del concurs, cada any a l’Escola Pia es munta un pessebre. Durant el Nadal es poden veure pessebres a diferents indrets de la vila, com ara al Prado, al Retiro, al peu de l’arbre de Nadal del Cap de la Vila, al Patronat d’Acció Social Catòlica, al Club de Mar, en domicilis particulars de pessebristes sitgetans de renom i, sobretot, a l’ermita del Vinyet.


Un dels diorames de l’exposició d’enguany al Palau del Rei Moro, que representa la plaça de l’Ajuntament

L’activitat com a Grup Pessebrista de Sitges: de secció de l’Agrupació de Balls Populars a associació sense ànim de lucre Un pas previ: de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia a l’Agrupació de Balls Populars (1988). El 1988, un grup de pessebristes vinculat als Antics Alumnes col·labora amb l’Agrupació de Balls Populars en l’organització d’una activitat relacionada amb el Nadal i els pessebres.

Cartell del XXXIV Concurs de pessebres, organitzat per l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia de Sitges

D’una banda, l’Agrupació munta un cicle de conferències anomenat Pessebres per Nadal. Els temes que s’hi tracten són: el Nadal a Sitges, per Xavier Miret i Mestre; el pessebre, a càrrec d’Àngels Parés i Corretgé; les tècniques per a fer un pessebre, per Josep Aleacar Casanovas; i les figures de pessebre, a càrrec d’Antoni Vigó i Marcé. De l’altra, Francesc Sales Climent i Antoni Cloquell Sierra, dels Antics Alumnes, confeccionen un pessebre al Palau del Rei Moro. Arran de l’organització conjunta d’aquesta activitat; d’una banda, el col·lectiu de pessebristes provinent dels Antics Alumnes entra definitivament a l’Agrupació de Balls Populars el 1989 (el Nadal d’aquell any organitza la primera exposició de diorames al Palau, ja amb el format que coneixem avui); i de l’altra, aquesta col·laboració esdevé l’embrió del que poc temps després és la Secció Pessebrista de l’Agrupació de Balls Populars. Els pessebristes s’estructuren com a secció de l’Agrupació de Balls Populars (1991-2005). Davant del perill en què es troba el concurs de pessebres a Sitges, el mateix grup de pessebristes abans mencionat acorda formar una associació amb la voluntat de fomentar el pessebrisme a la vila i mantenir contactes amb altres grups de caire similar. El novembre de 1991, dins de l’Agrupació de Balls Populars, es constitueix la primera junta directiva de la Secció Pessebrista, de moment gestora, amb: Francesc Sales Climent (president), Josep Aleacar Casanovas (vicepresident), Antoni Cloquell Sierra (secretari), Francesc Amorós Camps (tresorer), Arcadi Amorós Camps (comptador), Llorenç Baqués Nicolàs (cap de premsa) i com a vocals: Arcadi Amorós Rosell, Josep Ramon 25


Cartell de la 1a Exposició de diorames, celebrada el Nadal de 1991

Parés Corretgé, Antoni Ciré Claramunt, Magí Pañella, Josep Maria Artigas i Jordi Roca Palos. Els pessebristes que participen a l’exposició de diorames durant aquesta etapa inicial són: Josep Artigas Serveto, Francesc Sales Climent, Josep Ramon Parés Corretgé, Àngels Parés Corretgé, Antoni Ciré Claramunt, Francesc Amorós Camps, Arcadi Amorós Camps, Llorenç Baqués Nicolàs, Josep Maria Artigas, Josep Aleacar Casanovas i Arcadi Amorós Rosell. A mitjans de la dècada dels 90 es produeix un relleu generacional, un grup de pessebristes joves comença a participar a l’exposició de diorames i assumeix responsabilitats a la junta directiva. El 1996, Francesc Sales Climent acaba la seva etapa com a president de la secció pessebrista. L’1 d’abril d’aquell any, l’assemblea general ordinària, constitueix una nova junta directiva, formada pels següents membres: Josep Ramon Parés Corretgé (president), Francesc Sales Climent (vicepresident), Miquel Marzal Ortiz (secretari), Francesc Núñez Agudo (tresorer) i com a vocals: Llorenç Baqués Nicolàs, Josep Matas Martín i Antoni Ciré Claramunt. A més a més, aquell any, la secció passa a anomenar-se Grup Pessebrista de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges. El 1998 acaba l’etapa de Josep Ramon Parés com a president de la secció pessebrista. El gener d’aquell any, coincidint amb una reunió de la secció, es renova la junta directiva. S’amplia el nombre de vocals i s’aconsegueix un bon equilibri entre joventut i experiència. La distribució dels càrrecs és la següent: Josep Aleacar Casanovas (president), Francesc Sales Climent (vicepresident), Miquel Marzal Ortiz (secretari), Arcadi Amorós Camps (tresorer) i com a vocals: 26

Llorenç Baqués Nicolàs, Joan Serra Pros, Francesc Amorós Camps, Eduard Amell, Antoni Ciré Claramunt, Francesc Núñez Agudo, Josep Ramon Parés Corretgé, Jordi Roca Palos, Arcadi Amorós Rosell, Josep Matas Martín i Carme Comas Domingo (en representació de la junta directiva de l’Agrupació de Balls Populars). L’any 1999, el Grup Pessebrista celebra de manera especial el 10è aniversari d’exposicions al Palau del Rei Moro. Per a commemorar-lo, organitza una mostra retrospectiva de diorames d’aquests deu anys, celebrada a l’Espai Cultural Pere Stämpfli en col·laboració amb el Grup d’Estudis Sitgetans, i publica una sèrie d’articles sobre el Grup a L’Eco de Sitges i a la revista de cultura popular i tradicional La Xermada. Havent transcorregut setze anys des de l’arribada del col·lectiu de pessebristes a l’Agrupació de Balls Populars, la secció està ben consolidada i les dues principals activitats que organitza, l’exposició de diorames i el concurs de pessebres, també. La Secció Pessebrista de l’Agrupació de Balls Populars dóna pas al Grup Pessebrista de Sitges, associació sense ànim de lucre (2005). Al Palau del Rei Moro, les seccions creades a principis de la dècada dels 90 s’han desenvolupat i la nova manera que es va dibuixant en la relació entre l’Administració local i les associacions propicia que aquestes seccions es constitueixin en associacions sense ànim de lucre. El Grup Pessebrista ho fa el novembre de 2005. Els pessebristes que signen l’acta fundacional són: Josep Aleacar Casanovas, Arcadi Amorós Rosell, Arcadi Amorós Camps, Francesc Amorós Camps i Miquel Marzal Ortiz. En aquesta acta acorden: constituir l’associació Grup Pessebrista de Sitges, aprovar els estatuts pels quals aquesta s’ha de regir i elegir la junta directiva, amb la composició següent: Josep Aleacar Casanovas (president); Miquel Marzal Ortiz (secretari); Arcadi Amorós Camps (tresorer) i com a vocals: Arcadi Amorós Rosell, Francesc Amorós Camps, Francesc Sales Climent, Josep Ramon Parés Corretgé i Llorenç Baqués Nicolàs. El desembre de 2005, s’inicien els tràmits oportuns per a inscriure la constitució de l’associació a la Generalitat de Catalunya i per a donar-se d’alta fiscalment. L’any 2006, el Grup Pessebrista rep el Premi a la Tradició Sitgetana, “per mantenir ferma una de les vessants de l’art popular més estimades arreu de Catalunya, tot continuant el testimoni d’anteriors generacions de grans mestres pessebristes sitgetans”. I el 2010, en el marc de la 41a trobada anual de pessebristes i amb motiu del 25è aniversari de la Federació Catalana de Pessebristes, Josep Aleacar Casanovas és reconegut com un dels 25 pessebristes de renom a Catalunya. El concurs de pessebres El Nadal de 1992, aquells pessebristes, aplegats com a Secció Pessebrista de l’Agrupació de Balls Populars, organitzen el primer Concurs de Pessebres. Ho fan amb una doble voluntat: continuar la tasca de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia i no perdre la tradició de convocar concursos de pessebres a la vila. Lluís Artigas destaca la importància d’aquesta tradició al butlletí L’Espurna: “[...] a Sitges, fer pessebres és des de fa força anys una tradició, gairebé podríem dir una institució dins la vida nadalenca dels sitgetans gràcies al Concurs de Pessebres organitzat per l’Associació d’Antics Alumnes de les Escoles Pies [...]”. L’estructura del concurs que convoca el Grup Pessebrista és la mateixa que la dels Antics Alumnes, ja que els pessebristes d’ambdues associacions són gairebé els


Buscant posada, diorama de Josep Aleacar Casanovas, amb figures de Muns. Nadal 2011

mateixos. Inicialment, queden establertes dues categories: popular artístic i popular juvenil, les quals equivalen a les actuals artística i popular. Fins a l’any 2003, la categoria popular es desdobla en A i B (excepte els anys 1993, 1995 i 1998), on els participants es distribueixen per edats. Durant molts anys, la convocatòria del concurs i les seves bases es publiquen a L’Eco de Sitges. Actualment, però, aquesta difusió es fa des del butlletí que edita el Grup Pessebrista, des del seu perfil a Facebook i des del seu bloc (pessebristesdesitges.wordpress.com). Aquestes bases recullen l’esperit dels Antics Alumnes. N’és un exemple el fet que el jurat encara conserva el costum d’anar a veure els pessebres participants durant el matí del dia de Sant Esteve. Hi ha dos punts d’inscripció presencial, en llocs estratègics de la vila, tot i que també aquesta es pot fer des d’internet. Des de la primera edició del concurs, el lliurament de premis se celebra el primer diumenge després del dia de Reis, al migdia. L’acostuma a presidir el regidor o regidora de Cultura del moment, en representació de l’Ajuntament de Sitges. També hi és el president del Grup Pessebrista. Mentre el Grup és secció de l’Agrupació hi participa el seu president o presidenta. Fins al Nadal del 2006, aquest acte es fa a l’entrada del Palau del Rei Moro. Degut a què l’espai queda petit, des del Nadal del 2007 se celebra a la sala d’actes de l’Espai Cultural Pere Stämpfli, gràcies a la col·laboració del Grup d’Estudis Sitgetans. La infraestructura de què disposa aquesta sala permet donar més comoditats als assistents al lliurament de premis i projectar fotografies dels pessebres participants al concurs. Els guanyadors de cadascuna de les categories reben un premi especial. Durant els primers anys acostuma a ser una placa commemorativa. Posteriorment, i fins a l’actualitat, aquests reben un grup de figures de pessebre (Naixement, Anunciata, Reis d’Orient...). La resta de participants al

concurs són obsequiats amb una figura de pessebre, que trien ells mateixos de les exposades el dia del lliurament. Aquesta peculiaritat del concurs sitgetà continua la tradició mantinguda pels Antics Alumnes. Durant molts anys, ja en època seva, les figures van ser obra de Manel i Andreu Muns i de Jordi Pañella Virella. Des de l’any 2000, tots els participants reben el corresponent diploma de pessebrista. Altres pessebres a la vila Per Nadal, l’activitat pessebrística es concentra al Palau del Rei Moro, a redós de l’exposició de diorames del Grup Pessebrista. Apart d’aquesta exposició, es poden visitar públicament altres pessebres, alguns d’ells fets amb participació del Grup. Tot el conjunt ha acabat constituint una mena de Ruta del pessebre. Alguns d’aquests pessebres es munten cada any, altres en canvi de manera intermitent. Aquests pessebres són: el de l’ermita del Vinyet, el del jardí que envolta el monument al Dr. Bartomeu Robert, el del Retiro, el del Prado, el de l’Hospital de Sant Joan Baptista, el de l’Associació de Veïns i Comerciants del Carrer Jesús i Cap de la Vila i el de l’església de sant Joan Baptista. També se’n munten en establiments comercials i alguns sitgetans en pugen a la Creu de sant Isidre. Aquest any, s’afegeix a la Ruta del pessebre, el que es confecciona a l’Edifici Miramar amb les figures que fa molts anys, l’Ajuntament de Sitges va encarregar a Manuel Muns. El munta el Grup Pessebrista, per iniciativa de la regidoria de Cultura, Tradicions i festes.

27


FRANCESC PARRA Fotografia de Santiago Rusiñol a Sitges; Sitges, octubre de 1892. (Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 32.579-I)

S

antiago Rusiñol va ser des de ben jove un artista únic: pintor, escriptor, col·leccionista, precursor del modernisme a Catalunya, amic de Ramon Casas, Zuloaga, Utrillo, i tants altres artistes. Moltes són les seves anècdotes i vivències, la majoria d’elles plasmades en els seus quadres i escrites en els seus innombrables textos. En motiu del 150è aniversari del naixement de Ramon Casas i la casualitat de que tot just fa 125 anys de la descoberta i primera estada de Santiago Rusiñol a Sitges, ens fa repensar que no són pocs els articles i llibres publicats que ens parlen sobre aquest darrer fet. Serveixi aquest article per recordar-ho i posar al dia tots aquests records. Ja en la seva joventut, el seu interès per les excursions el conduïren a ser conferenciant i escriptor. En el marc de les activitats de l’Associació d’Excursions Catalana, Rusiñol realitza una excursió a Subirats, i de Ribes al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll i a partir d’aquí en fa una conferència. Més endavant, s’interessa per viatjar en altres paratges mes llunyans, tot i que en aquesta ocasió, situarem l’escena en el seu primer viatge casual a Sitges. I és que no cal qüestionar-nos quina és la importància de la descoberta de Sitges per part de Rusiñol, però els sitgetans sabem que, pel que fa a la biografia de l’artista, aquesta efemèride va marcar una fita. 28

L’escena va tenir lloc a finals d’octubre de 1891. Com molt bé descriu Josep Laplana: ”Podrem veure com la personalitat desbordada de Rusiñol revertirà sobre la població de Sitges, talment que podríem parlar d’una mena de “místiques esposalles” entre la població i l’artista. El dia, doncs, i les circumstàncies en què el pintor va posar els peus a Sitges per primera vegada tenen considerable importància en la història local”. Miquel Utrillo i Morlius precisà amb detall aquest moment, tot i que ell no el va viure en primera persona, però va voler saber-ne més, a base d’interrogar a testimonis directes d’aquest fet. En les seves notes, que després es publicarien en el volum Història Anecdòtica del Cau Ferrat per el Grup d’Estudis Sitgetans explica: “De primer hi ha el que el portà, que fou l’Eliseu Meifrèn, que passava de llarg perquè volia anar a Vilanova, sens dubte per veure el museu. El que el deturà, membre d’una família sitgetana a tot ser-ho, és en Rossend Bartés, que havia vist en un periòdic barceloní un gravat que representava l’artista”. El viatge el van fer amb tartana i desprès de passar les costes del Garraf, van fer parada al cafè de la plaça de l’estació. Així va ser com Rossend Bartés el reconeix, gràcies a un gravat aparegut feia poc al setmanari L’Esquella de la Torratxa on l’artista apareixia amb cos d’ocell.1


L’enamorament de Rusiñol cap a Sitges també ens el va descriure l’escriptor sitgetà Ramon Planes: “Sitges oferirà tot el que Rusiñol desitjava en aquell moment: la quietud provinciana per contrarestar el frenesí de Montmartre, el sol per esbandir les boires d’allà dalt i, sobretot, un grup d’admiradors incondicionals dels quals se sentirà estimat i que l’estimularan constantment a fer coses”. Però Sitges era ja un poble conegut per un bon nombre de pintors. El 1881 és l’any de l’arribada del ferrocarril i això va fer que la vila fos més propera a Barcelona. Aquí hi estiuejava el metge Josep Meifrèn, germà del pintor Eliseu, i l’escola luminista estava aleshores en plena efervescència. A més del pintor sitgetà Joaquim de Miró, hi residien també Arcadi Mas i Fondevila, Joan Roig i Soler, Joan Batlle i Amell i Antoni Almirall, i molt altres altres. Una altra dada a destacar és que Eliseu Meifrèn, el company d’aquest viatge, ja coneixia l’entorn perfectament. Amb anterioritat, havia fet estada a Sitges i a Vilanova i, degut al seu interès per captar la llum en les seves pintures, es relacionà amb alguns pintors de l’escola luminista.2 Durant l’estiu d’aquell 1891, Ramon Casas i el mateix Meifrèn havien estat a Sitges pintant i aquest fet va transcendir a la premsa local. Com descriu Isabel Coll: “Els dos pintors sabien captar en les seves pintures la intensitat dels colors del mar, la sorra daurada de la platja i les barques de pescadors, tan característiques”. Per tant, Ramon Casas i els pintors luministes coneixien Sitges de primera mà, i sabem que Eliseu Meifrèn ho coneixia almenys, si tenim en compte la seva producció pictòrica, des de feia deu anys. I és més que probable, que aquests amics mostressin a Rusiñol alguns dels seus quadres pintats a Sitges. Abans de l’arribada de Rusiñol a Sitges a finals de 1891, Ramon Casas havia exposat ja a la Sala Parés de Barcelona,

“amb motiu de l’exposició conjunta, una composició en la qual una figura femenina, vestida de blanc, enmig d’un pati sitgetà pintat de blau, destacava per la seva brillantor i per la peculiar gamma de matisos d’un mateix color”.3 Tot això fa que Rusiñol tingués raons de pes per fer parada a Sitges i conèixer de primera mà el seu entorn i el seu paisatge marítim. Era l’època en què anotava els viatges que feia, sovint fent dibuixos i esbossos del que el meravellava, i com ell mateix explicava en el seu primer llibre, recull d’articles titulat Anant pel món publicat el 1896. En aquest viatge a Sitges Rusiñol decideix fer-hi estada, quedant-s’hi un mes i mig, i per tant no continua el camí que s’havia proposat. En comptes d’anar-se’n de seguida a París, com havia fet l’any anterior, es quedà a Sitges a pintar i a descansar a la fonda de Francesc Carcolse. La coneixença amb els pintors luministes també va ser clau, ja que reben Rusiñol amb els braços oberts. Rusiñol no va parar de pintar amb decisió i convenciment. Pintà alguns paisatges i un bon nombre de patis interiors,4 i casualment el que també aconseguí fou posar-se a la butxaca a “totes les forces vives d’aquella població i d’entusiasmar tots els esperits inquietes de la vila”. També pintà retrats de gent senzilla que anava guanyant com a amics: La nena de la clavellina, En Tirano, En Cuca, En Malavida, els músics de La Banda del Pensil o el Retrat del metge Gaietà Benaprés.5 També és conegut que Rusiñol organitzà un banquet de comiat a la Fonda Subur, amb els sitgetans que més amistat havia fet, celebrat el 5 de gener de 1892. En aquella ocasió, Rusiñol pronuncià un discurs prou emotiu on feia esment amb les seves paraules, l’amor i estima incondicional que va tenir a partir d’aquell moment cap a la nostra vila. Aquest serà el primer dels molts elogis que Rusiñol dedicà a la nostra vila:

Doncs be, jo amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, i saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era mes blau, la mar més blava també, les cases erren blanques i sense neu, i tot era verd i florit, hi vaig fer alto. Vaig voler veure de la vora, el que tan hermós era de lluny, vaig voler seguir aquella platja on l’escuma sempre va i ve i gronxant-se alegrement, i sentir la veu d’aquell mar, que enraona amb veu d’onades dient coses que venen de molt endins i entren més endins encara, per qui les vol escoltar. I no vaig tenir-ne prou de veure lo que des de fora es veia. Vaig voler entrar en aquests patis plens de llum, on l’ombra mai hi entra, i enquibint-me en aquells raconets blancs i blaus, a cada un d’ells hi vaig trobar un amic que em rebia somrient, que m’allargava la ma i me l’estrenyia amb apreci i se li pintava a la cara la noblesa del seu cor.

Pati suburenc (El pati de la Tereseta), de Santiago Rusiñol; Sitges, 1893. Pintura a l’oli sobre tela (Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.275)

Potser per fer la contra, Josep Pla en el seu llibre Rusiñol y su tiempo, destaca que “En realidad a Rusiñol le costó bastante tiempo lograr que Sitges le tomara en serio. En los primeros tiempos fue considerado un bohemio suburbial, de café y taberna, un barrilaire más o menos divertido. Alrededor del artista y de sus amigos se había formado una leyenda de anécdotas diabólicas, pecaminosas ideas y maneras de vivir libérrimas. (...) Pero esto se disipó también con el tiempo. Cuando los habitantes de Sitges observaron que el Cau Ferrat atraía a forasteros conocidos y a mucha gente, consideraron más formalmente lo que Rusiñol hacía o decía”. 29


Del que diu Pla se’n desprèn just el contrari del que escrivien Utrillo o Planes, potser idealitzats de com van ser aquells mesos de tardor, però és molt probable que Pla en aquest escrit distorsioni i adapti les seves investigacions en un absurd sentit crític caduc. Les seves notes foren publicades a principis de la dècada dels quaranta, en plena postguerra i dictadura franquista. Les noticies que llegim a les pàgines de l’Eco de Sitges són prou clares per posar-nos al corrent de les accions que Rusiñol va fer a Sitges a finals de 1891. Tornant a la cronologia dels fets, un cop a París, Rusiñol i Meifrèn exposaren alguns quadres en les exposicions artístiques que es realitzaven en aquesta ciutat, alguns dels quals es referien a paisatges

sitgetans.6 Rusiñol estava convençut que aquests paisatges agradarien a París, i ja pel mes de juny, torna a la nostra vila, aquesta vegada per treballar en una exposició d’art que se celebraria a l’edifici de l’ajuntament. Aquesta exposició esdevindrà la primera de les cinc festes modernistes, celebrada per la Festa Major de 1892. Victor Balaguer fou un dels que, des de la seva ploma, escriví no pocs detalls del Cau Ferrat i sobre la personalitat singular de Rusiñol.“Esta es la población escogida por Santiago Rusiñol para establecer su Cau ferrat. ¡El Cau ferrat! Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada, que ha tomado todos los aires y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha venido á erigirse hoy en templo suntuoso del modernismo”. “Santiago Rusiñol, el pintor impresionista, reputado por su talento excepcional, por sus cuadros de mérito superior, y algo también por sus rasgos de originalidad y de carácter, el artista noble, generoso y simpático, que ha sabido hacerse querer y admirar de todos, poseía una riquísima colección de hierros. Los fué recogiendo en sus viajes, y llegó á formar con ellos un Museo, pero un Museo de precio y de estima. Convertido Rusiñol en coleccionista de hierros, tiene hoy en este género un verdadero tesoro. En una de sus excursiones por Cataluña, se prendó de Sitges, y decidió hacerla depositaria de su artística ferramienta, recogida y alcanzada con la selección del inteligente, el celo del arqueólogo, la avaricia del anticuario y el ojo del artista”. 7 En alguna ocasió hem pogut escoltar que si Santiago Rusiñol no hagués tingut la pensada de construir el seu Cau Ferrat, Sitges, avui dia seria probablement un de tants pobles ignorats. Això no ho sabrem mai. El que si sabem és que ningú no dubta de la importància d’aquest patrimoni i del llegat que deixà el polifacètic artista al poble de Sitges, en la seva disposició testamentària, que es convertí en el bressol i temple del modernisme català i que ha estat juntament amb el Maricel, un dels museus més importants del nostre país.

BIBLIOGRAFIA Coll i Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedès: l’autora, 1990 Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol: el pintor, l’home. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995 Laplana, Josep de C. La Pintura de Santiago Rusiñol: obra completa; Josep de C. Laplana, Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan. Barcelona: Mediterrània, 2004 Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003 Pla, Josep. Rusiñol y su tiempo. Barcelona: Barna, [1942] Planes, Ramon. El Modernisme a Sitges, Barcelona, Ed. Selecta, 1969, (Bibl. Selecta, 421)

NOTES

La nena de la clavellina (Teresa Mirabent Planas), de Santiago Rusiñol; Sitges, 1893. Pintura a l’oli sobre tela (Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.806)

30

1 Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial, 1997, p. 68-70 2 Coll i Mirabent, Isabel. Eliseu Meifrèn entre 1879 i 1892 a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 60/61, (febrer/maig 1992) 3 Coll i Mirabent, Isabel. Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art: Catàleg raonat de l’obra pictòrica. Barcelona: El Centaure Groc, 1999, p. 61 4 L’Eco de Sitges, 20.XII.1891 5 Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol: París, Sitges, Granada. Barcelona: Curial, 2000, p. 25-26 6 L’Eco de Sitges, 5.V.1892 7 Balaguer, Victor. Sitges, la blanca a Historias y tradiciones. Madrid : Tip. e “El Progreso Editorial”, 1896


Profile for lecodesitges

La Xermada 49  

La Xermada 49  

Advertisement