La Xermada 51

Tardor 2018 - Hivern 2019 | Núm. 51 | 2€

La ciutat-jardí de Terramar Modernitat i racionalitat noucentista en el Sitges de fa cent anys Els murals de l’Hospital Creativitat simbolista a la vila

Entre el Prado i el Retiro Ressons de Sitges al Madrid literari

Pompeu Fabra i Aureli Capmany 150 anys amb accent local 1

presentació Sitges culmina l’any 2018 celebrant el centenari d’un dels seus edificis més emblemàtics: el conjunt de Maricel, acabat de consruir el 1918 per iniciativa de l’industrial Charles Deering i sota la direcció de Miquel Utrillo. Aquesta celebració –que es materialitza en una meravellosa exposició al Museu de Maricel, que es pot veure fins el 24 de febrer– enllaça amb un altre centenari, que també posa l’accent en la destacada herència noucentista que va rebre la vila i que va resultar crucial per traçar un Sitges de qualitat i excel·lència: la ciutat-jardí de Terramar.

En aquest número de La Xermada entrem en la història de Terramar i l’ambiciós projecte de Francesc Armengol. També viatgem a Madrid per assistir a les tertúlies literàries del tombant dels segles XIX i XX i els seus vincles amb Sitges, descobrim les relacions entre la vila i el nord d’Àfrica, ens fixem amb les pintures simbolistes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, recuperem la insòlita visita que la Merce Cunningham Dance Company & John Cage van fer a Sitges el 1966 i ressaltem dos significtius aniversaris que la cultura catalana ha celebrat enguany (els 150 anys d’Aureli Capmany i de Pompeu Fabra) per traçar les seves relacions amb Sitges.

3-7. Terramar: Urbanisme i turisme // Vinyet Panyella 8-13. De Madrid a Sitges amb el món artístic // Montserrat Esquerda-Bosch 14-17. Les pintures murals de l’Hospital Sant Joan Baptista // Josep Jansana i Ferrer 18-21. Relacions entre Sitges i el nord d’Àfrica // Xavier Miret i Mestre & Magí Miret i Mestre 22-25. La Merce Cunningham Dance Company & John Cage a Sitges // Jordi Milà 26-27. Aureli Capmany i Sitges // Jordi Milà 28-30. 150 anys de Pompeu Fabra // Jordi Surià

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès.

La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic cultura@sitges.cat.

EDITA: Ajuntament de Sitges. Regidoria de Cultura. Adreça: Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Francesc Parra, Jordi Surià i Eduard Tomàs. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: Indugraf.

DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 ISSN: 2604-6148 TÍTOL CLAU: La Xermada (Sitges, Internet) TÍTOL ABREVIAT: Xermada (Sitges, Internet) Les opinions expresades en els artícles són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

PORTADA: Passeig Marítim. Arxiu Històric Municipal de Sitges. Col·lecció J. Mates i Puig

www.laxermada.com

Terramar i el passeig Marítim, abans de començar la construcció. Arxiu Històric Municipal de Sitges. Col·lecció J. Mates i Puig

TERRAMAR EL SEGON GRAN EIX DEL SITGES NOUCENTISTA

URBANISME I TURISME

VINYET PANYELLA

L

es tres primeres dècades del segle XX canvien i determinen la fesomia de Sitges de forma definitiva. És un canvi determinat per dues característiques: la voluntat estètica i l’eixamplament dels límits físics del desenvolupament de la vila. D’acord amb aquesta evidència històrica, fa uns anys em plantejava si existia un Sitges noucentista amb una convicció en sentit afirmatiu que volia arribar a la conclusió que sí que existia: en l’obra del pintor Joaquim Sunyer, de l’escultor Pere Jou, en alguns passatges del dibuix i la pintura de Lluís de Dalmau, M. A. Cassanyes, Alfred Sisquella i Artur Carbonell; en l’obra poètica de Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment; en l’ideari estètic i l’actitud eclèctica de Josep Carbonell i

Gener; en el projecte de Maricel dirigit per Miquel Utrillo; en l’esperit urbanístic de Francesc Armengol i en l’obra arquitectònica i urbanística dels arquitectes Josep Renom i Josep M. Martino. I, efectivament, la realitat històrica i els fets mostren Sitges com una de les Segones ciutats del Noucentisme. A partir del seu estudi podem establir una cronologia del Sitges noucentista que transcorre pel primer terç del segle XX articulada en tres eixos: els anys de Maricel (1908-1918); el de Terramar (1918-1930) i la institucionalització del Modernisme (1931-1936). Els límits d’aquesta cronologia són, com tota convenció, més que imprecisos, osmòtics, però ajuden a endreçar les etapes de la història cultural de la vila.

3

Terramar, l’any 1919, quan tot just iniciava la seva construcció

L’autòdrom de Terramar, envoltat d’arbres i camps. Arxiu Històric Municipal de Sitges. Col·lecció J. Mates i Puig

4

És un Noucentisme coexistent, a partir de 1918, amb l’Avantguarda en les actituds i articles de Josep Carbonell i Gener i M. A. Cassanyes i que transcorre entre les pàgines de les revistes de Terramar, Monitor i de L’Amic de les Arts. Un Noucentisme que entra de ple en la percepció i transformació del paisatge sitgetà i que artistes, poetes i urbanistes en constitueix el primer eix, entre 1909 i 1918.

Terramar pren el relleu de Maricel a finals de 1918 amb el gran projecte urbanístic emprès per Francesc Armengol que, per bé que liquidat com a empresa el 1926, continua la seva embranzida fins als anys trenta i obre Sitges al més llançat cosmopolitisme. Un tercer període, iniciat amb la II República i amb la Catalunya autònoma de 1931-1936 assoleix, entre altres coses, la institucionalització local de la cultura amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic i la creació de l’incipient sistema de museus sitgetà per part de Joaquim Folch i Torres. La Guerra Civil que esclata el juliol de 1936 acaba amb tot plegat i el que vindrà a partir de 1939 té tot un altre signe.

El projecte de Terramar s’erigeix en el segon gran eix del Noucentisme a Sitges des de diversos vessants, principalment l’empresarial, urbanístic i turístic, sense deixar de banda, i aquest és un fet important, la identificació de Sitges amb la cultura. La tradició venia de lluny, ja que feia més de vint-i-cinc anys que Rusiñol havia fundat el seu Cau Ferrat; ara ja eren història. Maricel més recentment, a més de transformar tot un barri en un

Vista de Sitges des de Terramar, als inicis de la urbanització

complex arquitectònic inigualable, havia projectat Sitges vers el col·leccionisme d’art hispànic amb un potent ressò internacional i per bé que Charles Deering s’havia endut la seva col·lecció d’art, restaven els edificis i una fesomia urbanística ja insubstituïble. La construcció del Monument a Gaietà Benaprès el 1916, obra de l’escultor Enric Casanovas i erigit per subscripció popular, va obrir una nova perspectiva de cara a la Mediterrània i va esdevenir una premonició del gran creixement urbanístic que dos anys més tard s’inicià amb la urbanització de Terramar.

Els Jardins de Terramar en els seus inicis. Arxiu Històric Municipal de Sitges. Col·lecció J. Mates i Puig

5

L’Hotel Terramar Palace, acabat de construir. Arxiu Històric Municipal de Sitges. Col·lecció J. Mates i Puig

6

Francesc Armengol, un promotor visionari El promotor de Terramar, el sabadellenc Francesc Armengol i Durant, coneixia bé aquest context. Salvant totes les distàncies, la personalitat d’Armengol manté un cert paral·lel amb la de Deering: era un industrial i era un home de cultura.

El projecte d’Armengol, un visionari del seu temps, sorgia de la voluntat de convertir Sitges en la primera ciutat jardí de Catalunya, dotant-la alhora d’instal·lacions turístiques que tenien com a model la ciutat francesa de Niça, urbanitzant la partida entre Sant Margarida i Miralpeix i el Vinyet. Era un projecte ambiciós i, fins a un cert punt, utòpic, però que va suposar no només la urbanització d’una gran extensió de sorral i algunes sínies sinó la construcció d’un sector residencial modern, a l’europea, amb tota mena d’equipaments –hotel, casino, heliport…–, amb xalets enjardinats i un passeig que era, i encara és, l’obertura perllongada i lliure d’entrebancs de la vila a la Mediterrània, la mar llatina del Noucentisme.

La compra massiva de terrenys es va iniciar el 1918 i l’octubre d’aquell any s’aprovava la primera urbanització promoguda per Parques y Edificaciones S. A., l’empresa que havia creat Armengol per a aquesta finalitat. La col·laboració dels arquitectes Josep Renom, sabadellenc, home de confiança d’Armengol i autor dels primers xalets, i de J. M. Martino, que amb el temps va esdevenir el traç visible de la urbanització, va ser insubstituïble, fins i tot després de la fallida de la societat creada per Armengol. La urbanització va passar a una altra empresa, Hoteles y Playas del Mediterráneo, que continuà amb el projecte d’edificació de xalets i obertura de carrers i avingudes fins a l’esclat de la Guerra Civil. Francesc Armengol i Duran, proclamat Fill Adoptiu de Sitges el 1919, va morir el 1931 arruïnat sense veure acomplert el seu projecte.

L’estil urbanístic i arquitectònic que identifica Terramar i avui encara perdura malgrat la manca de protecció patrimonial i urbanística del conjunt paisatgístic es deu a l’arquitecte Martino.

El vessant propagandístic de la revista es va centrar en dos àmbits. D’una banda, el de reivindicació del passat recent de Sitges com a gresol de cultura, incloent-hi la cultura popular –fent ressò de la I Exposició Nacional de Clavells (1918) per exemple, i reivindicant la importància del Cau Ferrat i de Maricel–. D’altra, el de l’explicació de diversos models turístics consolidats a Europa que podien constituir el futur de Sitges, com la colònia d’artistes alemanya de MargaretteHohe a Essen, o els escenaris de la Costa Blava –Niça, Cannes, Menton– i la Riviera –Sanremo, Rapallo– o el de Brighton.

El model propugnat per Terramar englobava la definició del model turístic de Sitges, en part utòpic però no del tot impossible, apostant pel lleure esportiu, per l’alt estànding dels habitatges i per realització arquitectònica estèticament unitària, per un tant per a habitatges com per als equipaments que accentuaven la vocació cultural del projecte.

Al costat del gran hotel i del casino, l’arquitecte Martino hi projectava una biblioteca i un auditori, i Carbonell, des de les pàgines de Terramar, esmerçava més tinta, plom i fotogravat en remarcar aquests equipaments que en donar compte dels preus dels solars que es posaven a la venda. Més enllà de la tipificació d’un model turístic internacionalitzat, pel que fa a els habitatges es defugien els models de les torres i de l’estiueig convencional que els burgesos de Barcelona i els industrials de la perifèria de la capital es construïen bé a l’interior bé a als viles costaneres de la Costa de Llevant i s’optava pels models propis i moderns que Martino proposava. “Sitges est la ville la plus propre de l’Espagne. Elle possède la plage la plus douce de la Mediterranée, les hôtels sont excellents, le climat idéal et les habitants les plus avenants des latins”, pregonaven els anuncis de Terramar, al llarg de 1920. La inauguració del Gran Hotel Terramar el 1933 tancava una primera etapa i obria els anys de la magnificència, frivolitat i prestigi cosmopolites dels anys trenta sitgetans.

Propaganda i avantguarda per a un model propi d’urbanisme i habitatges La urbanització que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, i la revista que en constituïa l’òrgan de propaganda, de títol homònim, constitueixen un ambiciós testimoni del projecte. Terramar. Revista d’art, literatura i esports (19191921) va ser encomanada a Josep Carbonell i Gener el qual, com les altres dues revistes que va dirigir, Monitor (19211923) i L’Amic de les Arts (1926-1929), va assolir l’equilibri dels continguts entre Noucentisme i Avantguarda. En contacte amb els més importants escriptors del moment, especialment amb els emergents i avançats, va aconseguir col·laboracions de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pierre Albert-Birot, Maurice Raynal i Josep M. Junoy, entre d’altres.

Terramar esdevingué la tribuna des d’on Carbonell continuà la manifestació del seu interès per les arts plàstiques que havia iniciat a les pàgines d’El Camí. A més dels textos sobre la bellesa i les bondats de Sitges i de l’arquitectura del projecte urbanístic, dedicà diversos articles als noms que, entre el conjunt de joves artistes de Catalunya, li semblaven més prometedors, més encaminats a la renovació estètica, necessària per no perpetuar les imitacions dels paisatges impressionistes o de Cézanne. En diversos articles es referí, entre altres, als pintors Joaquim Sunyer, Darius Vilàs, Josep Obiols i Jaume Guàrdia.

Terramar, la moderna publicació editada amb l’inici de la urbanització

7

MONTSERRAT ESQUERDA-BOSCH

A

vui anirem a Madrid i ens fixarem en una fotografia (la que encapçala aquesta pàgina): “La tertúlia literària”, d’autor desconegut i publicada a Mundo Gráfico núm. 50, el 9 d’octubre de 1912. (De fet aquest article és continuació del publicat a L’Eco de Sitges el 17 de març de 2017: “Sense permís del confessor”).

L’actor Villagómez (al centre) llegeix el drama María de Padilla, de Francisco Villaespesa (assegut a la seva dreta).

Es reconeix entre els presents Gregorio Martínez Sierra (assegut, a l’esquerra de la imatge), José Francés (dempeus, recolzat en la cadira de Villaespesa), l’argentí David Peña (assegut a l’esquerra de l’actor), Felipe Trigo (a continuació) i Alberto Insúa (assegut a la dreta de la imatge).

Almenys quatre d’aquests senyors tan ben posats i formals tenen en comú ser residents a Madrid, haver passat en algun moment de la seva vida per Sitges i haver escrit “novela galante” o “novela erótica artística”.

Per generació i afinitats literàries, Álvaro Retana (protagonista de l’article anterior) coincidí amb Felipe Trigo i Jacinto Benavente, i de la generació següent, amb Alberto Insúa, Gregorio Martínez Sierra, José Francés (a la 8

fotografia) i Pepito Zamora, Juan Sotana, Antonio de Hoyos Vinent, Joaquín Belda, López de Haro, Ramon Pérez de Ayala, el Caballero Audaz (alguns no s’atrevien o no gosaven signar amb el seu nom), etc.

Dotzenes de col·leccions de novel·la eròtica, galant i frívola omplien el mercat. Se’n va fer una amplíssima difusió. Un món que xocava frontalment amb la moralitat oficial. El 1923 es passà de la marginalitat a la persecució, tant per part de l’Església i de la societat conservadora, com des de l’ortodòxia revolucionària d’orientació proletària.

El món de l’eròtica tenia també –per decadent i burgès— una clara valoració negativa. El nou ordre nacional-catòlic ho escombrà del tot, tant del món públic com del privat, car la gent no es volia arriscar a les delacions que podien comprometre els col·leccionistes; per això costen tant de trobar. A més a més, les biblioteques, controlades pel poder, no les podien contemplar en les seves prestatgeries.

El mestre dels sicalíptics, que no apareix a la fotografia, va ser Felipe Trigo (1865-1916). En quinze anys arribà a publicar disset novel·les. Cap escriptor de la seva època podia competir amb ell en fecunditat i en vendes, i no es coneixen molts casos en la literatura universal d’autors

Alberto Insúa

Gregorio Martínez Sierra

capaços d’acumular una considerable fortuna en tan poc temps, amb casa senyorial inclosa. Metge rural, després metge militar, abandonà aquesta carrera per dedicar-se només a la literatura. Malauradament se suïcidà d’un tret a casa seva després d’esmorzar. Tenia 51 anys. Portava setmanes treballant intensament en la que seria la seva novel·la pòstuma, Murió de un beso, que deixà gairebé conclosa. Va descriure la burgesia provinciana i la hipocresia del seu comportament, defensà amb ingenuïtat la tesi de l’alliberament eròtic i sexual com a via de salvació col·lectiva.

Un dels que apareix a la fotografia i que sabem segur que va freqüentar Sitges fou Alberto Insúa (L’Havana, 1885-1963), pseudònim d’Alberto Galt y Escobar. Un escriptor prolífic que tingué el seu primer èxit literari amb la novel·la eròtica La mujer fácil (1909); obra de la qual renegaria avergonyit temps després, com explicà a les seves memòries. Insúa va conèixer el Cau Ferrat i Sitges en dos viatges el 1906 i 1913, i a Rusiñol el conegué el 1924, en el seu tercer viatge a Barcelona. L’any 1929 es retrobaren en el marc de l’Exposició Universal i encara amb motiu de la trobada d’intel·lectuals espanyols convocada per Francesc Cambó.

Potser és de llavors que en Miquel Utrillo fill en guardava un autògraf. També va ser el traductor d’El Greco o el secreto de Toledo de Maurice Barrès (1914). Escriptor més que prolífic, a més de milers d’articles periodístics li he comptat fins a 120 obres diferents, de tots els gèneres. Llàstima que les memòries no foren acabades, car el 1961 passà unes llargues vacances a Sitges –a l’Hotel-Residència ISI, al passeig de la Ribera núm. 64 i 53— i ho hauria pogut explicar tot d’aquesta estada. De Sitges en valorà molt la platja, la reconeixia com una de les més boniques que havia conegut, i també en valorava “el esfuerzo de sus hijos en mejorarla y defenderla de los ataques del mar. La madre naturaleza no puede munca dejarse en libertad pues muchas veces se convierte en madrastra.” Mentre era a Sitges escrivint les memòries, també escriví almenys dos articles sobre el poble per a La Vanguardia. El primer és un excel·lent retrat costumista, sempre en positiu, i el segon, és un pèl més crític amb el turisme.

Gregorio Martínez Sierra (1881-1947) i la seva dona, María Lejarraga, eren gent de teatre, empresaris i autors dramàtics. Van ser els traductors de les obres de Rusiñol i fins en van escriure una a quatre mans –o sis— amb ell: Ocells de pas. Sierra va ser deixeble de Jacinto Benavente (18661954). Aquest també va ser traductor de Rusiñol i vingué a Sitges almenys tres cops (1935, 1936 i 1942), a descansar i

Felipe Trigo

a escriure del Terramar estant. Coincidia a l’hotel amb el comte de Güell i, segons Gazul, no tingué gaire tracte amb els artistes i intel·lectuals locals. Primavera en Otoño (1911) de Martínez Sierra, i Rosas de Otoño (1905) de Benavente, són comèdies que tracten sobre problemes conjugals. L’èxit les portà a la gran pantalla el 1933 i 1943 respectivament.

Un altre de la fotografia és José Francés (1883 -1964), periodista, crític d’art, traductor i novel·lista –també me l’ha descobert l’Isidre Roset, com a Retana—. Fou un dels principals crítics d’art espanyols del seu temps, especialment des de la revista madrilenya La Esfera. Escriptor prolífic, té més de 400 narracions curtes i 20 novel·les, gènere en el qual tractà l’erotisme. Després de la guerra es convertí en un escriptor més conservador i passà de l’Oficina de Correos a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Almenys li hem localitzat tres articles dedicats a Sitges. El primer correspon a la seva primera visita al poble l’abril de 1917 i va ser publicat primer a La Esfera (aquí l’article anava acompanyat de set fotografies) i el 25 d’agost reproduït a Baluart de Sitges, “El Cau Ferrat de Sitges”.

El segon és del 28 d’agost de 1926, quan s’inaugurà la nova seu de Correus de Sitges. L’acadèmic se’n va fer ressò en aquella revista madrilenya amb l’article “El Arte y la Posta”: “Por mi simpatia a Sitges y por mi condición de oficial de Correos es un deber que cumpliré con verdadera satisfacción”, hi digué.

I el tercer és del 17 de maig de 1936, surt publicat a Baluard de Sitges, “Reiteración a Rusiñol” (primer havia sortit a El Noticiero Universal de Barcelona) –aquesta també ha estat troballa de l’Isidre Roset.

Sempre pendent del que passava a Sitges i dels sitgetans, el 1944 va fer una conferència a Madrid sobre Ferrer Pino amb motiu de la inauguració d’una exposició d’aquest al Salón Dorado de la capital. El 1951, quan s’inaugurava a Aranjuez, al jardí que du el nom de Rusiñol, una làpida commemorativa, Francés, com a secretari perpetu de l’Academia de San Fernando, i Benavente, en nom de la Sociedad de Autores, parlaren davant el bust de Rusiñol, inaugurat per la filla. El 1956 es va fer ressò de l’homenatge a Sunyer a la Sala Toisón de Madrid –ja li havia dedicat un altre article, just el darrer a La Esfera, el 17 de gener de 1931—, i el 1960, de la visita homenatge de l’Arca de Noè al Cau Ferrat. I L’Eco de Sitges en donava sempre les raons.

9

El senyor de correus i la ballarina Un dia, el senyor José Francés assistí al Liceu i s’enamorà de la ballarina hel·lènica Àurea de Sarrà (1889-1974).

Això havia de ser abans de 1930, que és quan ella es retira dels escenaris. Era filla d’un farmacèutic de Barcelona, de família catalano-cubana. Dona culta, portà arreu la seva dansa inspirada en Isadora Duncan i d’estètica grega (París, Londres, Buenos Aires, Egipte, Itàlia, Grècia 1926, on triomfà més espectacularment). Havia debutat el 1920 com a ballarina de la companyia de Martínez Sierra al teatre Eslava de Madrid. El 1927 tornà a Catalunya. Va rebre el suport de la Fundació Bernat Metge i de molts intel·lectuals noucentistes, en canvi, fou ridiculitzada pels signants del Manifest Groc: “Preguntem als intel·lectuals catalans: -De qué us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grecia antiga amb les bailarines pseudo-classiques?” Les acusaren d’amorals, frívoles, passades de moda i mal artístic de Catalunya. També fou menyspreada pels tabalots d’El Be Negre, li deien Àurea de Sarrià. Va fer una última actuació al Teatre Grec el 1930.

Es casaren poc després, ell adoptà el fill d’Àurea nascut el 1922 i se n’anaren a viure a Madrid. Eren els últims temps de la República. Hagueren de refugiar-se a l’ambaixada de Romania per les amenaces certes de mort que Àurea sofrí per la seva riquesa en immobles i terres. Àurea es mantingué ferma, era una dona forta; més li dolgué l’anul·lació del divorci de Francés pel règim franquista que les amenaces de mort patides. No es pogueren tornar a casar fins l’any 1950, quan morí la primera dona que estava internada en un psiquiàtric.

Vivien normalment a Madrid en un palauet propietat d’ell, els estius els passaven a la finca dels Sarrà a Arenys d’Empordà, que inclou una casa d’estil eclèctic i un castell medieval. La família Sarrà també era propietària d’una casa a l’Illa de la Discòrdia, al Passeig de Gràcia núm. 45, al costat de la casa Batlló, a la cantonada. Però la fortuna va anar desapareixent i Àurea morì sola i arruïnada a Arenys l’any 1974. Ell havia mort deu anys abans, també a l’Empordà. Francés li havia dedicat l’obra dramàtica Judith, amb la qual guanyà el premi Nacional de Literatura l’any 1944.

Potser és després de la guerra que passaren els estius a Arenys d’Empordà, car des de 1932 i fins al mateix juliol de 1936, trobem Àurea cada any estiuejant a Sitges, a la villa Primorosa de l’avinguda del Vinyet núm. 35. David Jou Andreu la recorda molt bé perquè de casa seva estant veien com se n’anava a la platja, car llavors les construccions que hi havia al Vinyet eren minses i no privaven la visió dels veïns. Al setmanari sitgetà sempre se la nomenava sola, sense marit ni fill; és estrany perquè ja estaven junts i el seu marit era prou conegut a Sitges.

Alfred Sisquella explicava a Cortés en una carta que Àurea de Sarrà era a Sitges al costat d’Ambrós Carrión, poeta hel·lenista, i Josep M. Gol, pintor, esmaltador de vidre i ceramista que exposava aquells dies al Casino Platja d’Or els seus vidres, collars i braçalets. Ho va vendre tot malgrat que el públic trobà soporífera la conferència de Carrión sobre el seu art. I afegia: “A Sitges tenim allò que s’anomena “Àurea de Sarrà” (només em faltava aquesta).” Esmentava també que Joaquim Sunyer havia fet un retrat d’Àurea.

10

la ballarina hel·lènica Àurea de Sarrà

El 15 de desembre de 1932 Àurea feia un recital al Palau de la Música amb poemes de Carrión. Dos anys més tard repetia aquesta actuació al Retiro en una gala benèfica a favor de les Colònies Escolars de Sitges. Comentà el setmanari local que feia temps que no actuava. La revista Mirador, en la secció “Mirador indiscret”, també comentà l’actuació però amb molta ironia. Es veu que Àurea, envejosa perquè Hipòlit Lázaro tenia a Sitges una barca amb el seu nom, va voler participarhi i s’oferí a ballar, però els organitzadors, que l’havien vist a la platja, preferiren que no lluís l’excés de carns i s’excusaren dient que l’escenari no suportaria el moviment. Ella actuà llavors en la seva altra faceta, com a recitadora. Carrión aprofità l’ocasió per a fer-li dir el seu Cançoner de la Mar. El dramaturg ja havia actuat a Sitges l’any 1928 en el míting que organitzà la gent de l’Ateneu El Centaure el dia de la Festa del Llibre al Pavelló de Mar. També hi foren convidats: Joan Puig i Ferreter, Estelrich, el doctor Jaume Ayguadé (que s’estava al xalet Casablanca del passeig marítim), Leandre Cervera i Àngel Samblancat. I encara havia de tornar el desembre de 1935 convidat al Retiro per a conferenciar sobre “El dret a la cultura”.

El 29 de setembre de 1934, Àurea assistí a un concert de música clàssica organitzat pels senyors Rocamora amb la crème de la crème sitgetana i de la colònia: Peris-Mencheta, Morawitz, Rubió Tudurí, Girona-Soler, Ripol, Carmen i Mercedes de Juncadella, Balcells, Ferret Robert, Ignacio Camps, Pittalunga, Gustavito i família Benaprés. “Luego Áurea de Sarrá recitó algunos trozos con aquella dicción suya, tan clara, tan limpia y aquella su voz llena de dulzura y pasión, y aquella elegancia en sus movimientos, revelador todo de un alma grande de artista y de una inteligencia privilegiada.” En feia la crònica al diari sitgetà el doctor Benaprés.

Al mes de març de 1935 sabem que rebia a la seva villa Primorosa el compositor alemany Stoltz. També que era a Sitges per Pasqua i després hi passà tot l’estiu. Aquella tardor, Pablo M. Turull Fournols, en el seu article “Hacia un nuevo humanismo”, la situava en la tradició artística i cultural del poble al costat dels pintors i escultors que li havien donat fama, als rics com Deering, i als últims nouvinguts: Sagarra, Maseras o el comte Keyserling. Els dies 13 i 27 de gener de

1935 el seu marit, José Francés, va fer sengles conferències organitzades pel Retiro sobre la visió del conjunt de la història del món, hi havia programa una tercera però no l’he trobada.

Rafael Font i Farran també la recordava en dos articles (1969 i 1995) on explicava que cada cop que passava per l’Arc de Berà, evocava la seva actuació de 1927 a l’ombra del monument romà en els actes de cloenda de la II Exposició d’Art del Penedès.

La dansa de les libèl·lules Àurea de Sarrà no havia estat la primera a ballar a Sitges. Tot havia començat el 29 d’agost de 1895 quan, com a cloenda del programa d’actes de la festa major, Rusiñol contractà una ballarina americana de moda, Loïe Fuller (1862 – 1928) per a un espectacle a base de dansa serpentina. Davant del Cau, sobre el mar i de nit, Rusiñol col·locà una plataforma il·luminada amb reflectors instal·lats en el taller-museu. Una barca hi traslladà la ballarina, que anava tota vestida de blanc. Es veu que utilitzava teixits que flotaven i llums multicolors. El temps contribuí a l’èxit: feia una esplèndida nit de lluna, les aigües eren quietes com les d’un llac. Aquests moder-nistes se les pensaven totes!

En el centro de un círculo sonoro de vítores, erótica sonríes mientras repican crótalos de oro tus dedos enjoyados de rubíes.

Teje lúbricas danzas tu ligera planta sobre el damasco de la alfombra, y proyecta la negra cabellera sobre tus hombros un temblor de sombra.

L’any 1915 actuava a Barcelona al costat de Raquel Meller, i aprofità el viatge per a actuar també a Sitges el dia 5 i a Vilanova el 8 i 9 de setembre. Al teatre Romea l’esperava un públic delitòs de frivolitats i cuplets, era l’empori de l’anomenat “genero chico”. Segons publicà el Baluart de Sitges del dia 11: “A l’escenari del Teatre Prado Suburense convenientment arreglat ad-och llueix el seu delicat art la célebre dançarina Tórtola Valencia, que fa una creació de cada una de les dances clássiques que interpreta, i que tanta fama en el món del art li han donat.

La riquesa i propietat dels seus habillaments i la plasticitat en el ritme fa que cada un dels seus moviments sia el delicat quadro vivent, brodant les sublims notes dels grans mestres, interpretats al piano pel Mestre don Manuel Torrens. La nombrosa i selecta concorrencia que omplenava la platea del Teatre, curulla amb aplaudiments la inimitable labor de la delicada artista”.

Rafael Sala li dedicà un elogiós article a la revista Themis de Vilanova d’aquell mes i la va retratar (l’obra està exposada al primer pis del Museu Víctor Balaguer).

Explica Miutvi que un dia el seu pare va rebre de Don Ignacio Zuloaga una carta en què li demanava que intervingués vis a vis de Tórtola Valencia, en el sentit que fos prudent si en les

Loïe Fuller

El 5 de setembre de 1915 actuava al teatre Prado una altra ballarina famosa, Tórtola Valencia (1882-1955), acompanyada pel quintet del mestre Torrents. De pare català i mare andalusa, es va criar amb una família distingida de Londres que l’adoptà quan els pares moriren prematurament a Mèxic. Allà es formà com a ballarina on debutà el 1908. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid i va provocar una gran polèmica. El fracàs va ser total. Molt pocs van comprendre el classicisme dels seus balls. No estava preparat el públic per a veure evolucionar l’artista davant obres de Rubistein, Tchaikowsky, Enric Granados o Manuel de Falla. Tot al contrari del que havia succeït a les principals ciutats d’Europa i a Barcelona. Haurien de ser Jacinto Benavente, Unamuno, Pérez de Ayala, Eugenio d´Ors, Marquina, els qui fossin valedors del seu art i pogués tornar a actuar a l’Ateneo de Madrid el 1913. L’admiren i li dediquen els seus versos Valle-Inclán, Pío Baroja, Rubén Darío, R. Gómez de la Serna, Francisco Villaespesa. Llegim d’aquest:

Tórtola Valencia (1915)

11

coses a conveniència seva i de ningú més. Tórtola va mantenir una llarga i gran amistat amb tota la família Zuloaga, amb Ignacio i amb l’oncle Daniel, el ceramista.

A més a més de Zuloaga i Zubiaurre, Tórtola posà per a Anglada-Camarasa, Modest Urgell, Romero de Torres, Anselmo Miguel Nieto, Chicharro, Federico Beltrán Masses i els dibuixants Penagos i Zamora, entre altres.

La seva popularitat la va convertir en imatge de la línia de perfums i sabons La Maja de l’empresa Myrurgia. Un retrat de la ballarina interpretant La Tirana, del fotògraf Adolf Mas, fou l’escollit per fer el cartell promocional dels sabons i perfums.

Tórtola moria el 1955 “a la manera de las grandes reinas locas”, retirada en una torre al carrer de Sarrià núm. 232 de Barcelona. Ho va fer en braços del seu gran amor, Àngels Magret-Vilà, a qui havia conegut el 1928 i per qui deixà de ballar el 1929 després de fer una promesa a canvi de la seva sanació. El 1942 l’adoptà legalment per tal de fer callar rumors. El 1918 havia fet una tournée per Mèxic acompanyada d’una altra filla adoptiva, Rosita de Lima.

Novel·la José Zamora

Memorias [d’Utrillo pare] parlava d’ell. Un dia que es trobava a Madrid, Miquel Utrillo intervingué vis a vis de l’home que Tórtola citava com a arreglador, un tal Alvaro Retana, autor de cuplets i de novel·les eròtiques que tingueren el seu èxit i el seu moment. Aquest tipus va comprendre Miutvi que allò que volia era diner i fer xantatge a Zuloaga, la qual cosa el seu pare arreglà en el viatge a Madrid, a la seva manera, és a dir, contundentment, amb diners de per mig. No sé si donar-li tota la credibilitat, a Miutvi. A aquestes alçades ja li n’he perdut molta (sobretot després de conèixer el llibre Fantasmones rojos; a Sitges hi ha un altre mite que hauria de caure, si no ho ha fet encara, sort que aquest no té ni carrer ni plaça dedicats). Tinc la sensació que Miutvi explicava les

Retrat de Rafael Sala

12

De la casa en va fer un museu: records, obsequis rebuts, distincions, maniquins vestits amb alguns dels seus vestits, sabates, quadres pintats per ella o retrats que li van fer, llibres, revistes, discs... fou enterrada al cementiri del Poble Nou. Ballarina, coreògrafa, figurinista, pintora, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, intel·ligent, esnob, culta, egòlatra, lliure, “pero sobre todo fue una esteta a carta cabal”, afirmà Luis Antonio de Villena.

La creació del seu alter ego artístic i amagar la seva vida privada van ser feines àrdues per a l’artista. Molts periodistes es queixaven del repte que era conèixer-la, per això Federico García Sánchiz creà la novel·la titulada El Secreto de Tórtola Valencia, curiosament il·lustrada pel seu amic Pepito Zamora.

Perquè qui ho lliga tot, millor dit, qui ho pinta tot és José de Zamora (1889-1971), Pepito Zamora per als amics. Crec que és l’únic que es treu el “de” del cognom perquè feia massa senyor. El més jove de la colla psicalíptica, el més contemporani d’Álvaro Retana, companys d’escola i amics tota la vida. Amic de Tórtola Valencia, d’Antonio de Hoyos, assidu a les tertúlies de Gómez de la Serna, vivia lliurement els plaers de la nit i la seva ambigüitat. Zamora, prim, impecable, passejava amb

Retrat d’Ignacio Zugoala

una cort de nois altíssims, l’escàndol de la gomina, del khol, els anells rars. Ells van escriure l’altra història d’aquest país.

La no oficial.

Vivia la seva homosexualitat de forma més que evident, la qual cosa portà Rafael Cansinos (oncle de l’actriu Rita Hayworth) a dir d’ell en La novela de un literato:

“Pepito Zamora no tiene la menor pretensión hombruna, y se muestra y conduce con una naturalidad sorprendente en medio de su anomalía, sin darse por enterado de ello. Pepito Zamora da la impresión de una señorita vestida de falda pantalón. Gasta unos “jerseys” originales, que se hace él mismo con sus agujas de ganchillo, se peina a ondas y habla y gesticula como una jovencita, en quien la feminidad fuera congénita.”

Zamora és també el més conegut dels sitgetans adoptius car s’establí aquí durant més de vint anys. Amb l’ocupació de França, el 1941 decidí tornar a Madrid. Poc després s’instal·là a Sitges. Algú diu que vingué a Sitges en la postguerra a rodar una pel·lícula, Violetas imperiales (1952, n’hi ha dues versions més anteriors de 1923 i 1932), però es veu que ja coneixia el poble –segons ell mateix explicava en una entrevista amb Tarzán— pel llibre de Josep Pla, Viatge a Catalunya (1934).

El cert és que el 1955 ja el nomenava el setmanari local.

Parlà d’ell César González Ruano: “Sigue jugando al joven frívolo a sus años. Hace falta para esto ser, de verdad, muy poco frívolo. Y quizá el punto en que la frivolidad más genuina tiene que ponerse a prueba a sí misma es cuando comienza a sentir que la lámpara se va apagando. Pepito Zamora sigue trabajando y viviendo en la pobre España de nuestra larguísima posguerra.”

Escobar y Alfonso Paso son las personalidades que nos merecemos.”

Julianen, que el conegué, explica: “Vivía muy parcamente de los dibujitos que hacía a color y que vendía mal. Cuando Pepe murió su amado José no pudo soportarlo y se suicidó el mismo día, no se pudieron enterrar juntos por la jodida moral de la época, el ayuntamiento franquista le concedió prestado un nicho en el cementerio para Pepe y a José lo pusieron en la fosa común. La historia de Pepito Zamora es una más de los muchos artistas que vivieron plenamente las primeras décadas del siglo XX y que después la ignorancia, la injuria o el desprecio homófobo relegaron al olvido.”

Pepito moria el dia 3 de desembre i el seu company el dia 6, de 1971. Retana havia mort l’11 de febrer de 1970. Els més psicalíptics, els més “chics”, injustament oblidats. Ja l’any 1977 Antonio de Ulano proclamava: “El romanticismo gay podría erigir lápida a aquel inolvidable figurinista P. Zamora y a su inseparable José el Griego.”

Va viure al carrer de Bonaire amb la seva parella, José Juan Constantides, on tenien també la galeria d’art Blaumar, al garatge de l’hotel del mateix nom, m’explica Borderia. La periodista Pilar Eyre els situa vivint a la platja de Sant Sebastià i afegeix: “Ambos iban vestidos con caftanes de lentejuelas y llevaban las mejillas pintadas de rojo intenso, eran unos gays cosmopolitas y divertidos que habían sufrido múltiples vejaciones por su condición y por fin habían encontrado refugio en la tolerante Sitges. Yo iba a su estudio cogida de la mano de mi padre y observaba admirada la decoración a base de tules rosas, velas y cojines en forma de corazón; mi padre me susurraba, “se necesita ser muy hombre para tener el valor de vivir así”.

Com a escenògraf va fer un aparador a París per a l’oficina de promoció turística molt del seu estil: “Sitges Playa de Oro, Claveles y Violetas” (la definició és de l’Isidre). I això va portar que molts parisencs vinguessin a Sitges en lloc d’anar a la Costa Brava. Va ser l’il·lustrador de més d’un llibre de Retana, i autor també com a escriptor d’uns relats eròtics: Princesas de Aquelarre (1914), marcat pel decadentisme modernista; Los cabritos (1921) –entengui’s “cabrito” com a client de prostitutes o persona que manté una querida o un gigoló— força atrevida, amb una certa apologia del “vici” com a part d’una vida inevitablement “chic”, i encara dues obres més.

Projecte per a la coberta d’Álvaro Retana La noche más alegre de Sherazada 1915.

Escenes de llibertinatge oriental, dibuix de Pepito Zamora.

Feia tertúlia a l’enyorat Gustavo amb Joaquín Calvo Calvo Sotelo. La seva gran lucidesa el va portar a escriure el 1970 per al catàleg de la que hauria de ser la seva darrera exposició: “Creo firmemente que Pirri, El Cordobés, Manolo 13

LES PINTURES MURALS DE L’HOSPITAL DE SANT JOAN BAPTISTA DE SITGES

Pintura mural escala principal, La dansa de Salomé

EL SIMBOLISME PICTÒRIC JOSEP JANSANA I FERRER

A

la tardor del 1915, els administradors de l’Hospital de Sant Joan Baptista li van encarregar a Agustí Ferrer i Pino dues obres: una per a la capella d’aquesta entitat, amb el tema: “l’Aparició de Sant Joan Baptista al rei Herodes i Salomé”, i posteriorment l’altre encàrrec destinat a l’escala principal, donant continuïtat al mateix tema bíblic; “La Dansa de Salomé davant del cap de Sant Joan Baptista”.

El discurs pictòric de tot el conjunt era el següent: en l’aniversari d’Herodes, la filla d’Herodías, Salomé, va sortir a ballar davant dels convidats, i va agradar tant a Herodes, que aquest, sota els efectes de l’embriaguesa de la festa va prometre de donar-li qualsevol cosa que demanés, inclòs fins a la meitat del seu regne. Ella, llavors, aconsellada per la seva mare, Herodías, li va dir a Herodes: “Dóna’m en una safata el cap de Joan el Baptista”.

N’Agustí Ferrer començà a pintar el primer encàrrec, a la capella, l’11 de novembre del 1915, segons El Eco de Sitges del 14 de novembre del 1915, núm. 1.539, i cap a finals d’aquest mes, ja estava bastant avançada la pintura mural, 14

fa esmena aquest setmanari local del 28 de novembre, núm.

1.541. Pel que fa a la pintura mural de l’escala principal, cita El Eco de Sitges, del 30 de gener del 1916, núm. 1.550, que aquesta fou acabada cap a la darrera setmana de gener del 1916, les opinions d’aquest setmanari foren molt favorables.

La tècnica emprada en les dues obres fou el tremp de cola.

Les pintures de l’Hospital de Sant Joan Baptista són un clar referent de l’època simbolista per la temàtica en concret, Salomé és un personatge clau d’aquest període utilitzat per gran part dels artistes d’aquest moviment artístic, és un element representatiu de la sensualitat, la dona fatal, aquesta temàtica és utilitzada pel contingut religiós en moltes representacions d’aquest període. Aquestes dues obres són de gran càrrega simbolista, apreciem els detalls de cada escena, els personatges, la riquesa de les vestidures, les joies, la lluentor de les teles, els metalls, que junt amb la gamma cromàtica es transforma tot plegat en un ambient quimèric, per la qual cosa les de l’Hospital de Sant Joan Baptista, contenen l’essència pura d’aquest ric període. Salomé, també és representada en diverses

Esbós localitzat a la casa-taller, llapis sobre paper, 32x32 cm obra per a l’escala principal

Pintura mural de l’escala principal. Fotografia d’Alejandro Antonietti, c. 1920

obres d’Agustí Ferrer en altres tipus de suports i variades tècniques artístiques, algunes d’aquestes foren exposades en sales d’art d’aquesta època, tanmateix, cal citar, que una d’aquestes fou localitzada a la seva casa taller del carrer Sant Joan, i també els esbossos de la capella i de l’escala principal de l’Hospital de Sant Joan Baptista – dibuixos al llapis sobre paper– de 22 x 32cms i 32 x 22cms respectivament.

L’exotisme i l’art egipci foren l’origen de les seves inspiracions simbolistes, fins i tot utilitzà el símbol del déu egipci Horus, es tracta d’un disc solar alat, el qual representa el sol naixent, en oposició al seu pare Osiris, el sol crepuscular. En algunes obres, la seva signatura està dins d’aquest disc solar alat, amb les inicials AFP, com és el cas de les de l’Hospital, tanmateix tenim referències d’aquest disc solar alat en la primera pàgina del catàleg de l’exposició en el Salón Mateu, a Madrid, l’abril del 1918. La signatura amb les inicials fou utilitzada duran el període entre el 1910 al 1925, aproximadament.

Salomé, obra localitzada a la casa-taller

El moviment simbolista pictòric, i l’obra d’Agustí Ferrer i Pino Les característiques principals del moviment simbolista pictòric són les següents: l’objectiu dels pintors simbolistes és captar el món dels somnis, i de les fantasies, utilitzant uns elements identificatius de símbols per les seves interpretacions, interessa l’ocultisme, l’espiritualitat, el misticisme, l’estat d’ànim del pintor és fonamental per demostrar pictòricament les emocions d’aquella situació en concret, amb interpretacions personals que crea un ambient màgic, irreal, amb tota una sèrie de temes i personatges identificatius, es pretén sortir de la realitat per entrar en el món de l’inconscient; la figura femenina posseeix una gran sensualitat i escenifica a la dona fatal, per la qual cosa es representen dones exuberants i perverses amb riques robes acompanyades de joies i complements espectaculars, la dona adopta diverses formes de sirena d’esfinx o bé de personatge alat, acompanyada de personatges mitològics.

Salomé fou sens dubte un personatge històric identificatiu 15

Detall de l’esbós localitzat a la casa-taller, llapis sobre paper, 32x32 cm. Obra per a la capella de l’Hospital

del moviment simbolista. La temàtica religiosa té un interès especial, moltes obres d’aquest període tenen contingut religiós i representen escenes bíbliques, pictòricament el simbolisme es caracteritza per una riquesa ornamental i cromàtica, és una pintura molt decorativa. Els precursors de la pintura simbolista europea foren: els francesos, Gustave Moreau, junt amb Odilon Redon, el txec, Karel Vitezlav Masek, i l’austríac, Wilhem List, dins de l’àmbit nacional destaquem a Hermenegild Anglada Camarassa, i en Federico Beltrán Massés.

L’època més creativa i rica d’Agustí Ferrer, segons la meva opinió, és sens dubte l’època simbolista, que abraça del 1913 fins a començaments dels anys trenta aproximadament, durant aquest període moltes d’aquestes obres simbolistes són executades en murs i sostres i també en altres tipus de suports, entre aquestes destaquem en altres indrets; Salou, Xalet Voramar, també conegut per xalet Bonet, construït el 1918, per l’arquitecte Domènec Sugranyes, és un exemple del modernisme tardà, la decoració pictòrica de murs i sostres fou encarregada a en Agustí Ferrer el 1919, la principal temàtica fou: la sortida del rei Jaume I de les platges de Salou cap a la conquesta de Mallorca, en els espais interiors també hi han altres escenes històriques inclòs de temàtica egípcia. Destaquen a Barcelona, en el Palau de la Música Catalana, en el qual representa una escena al·legòrica a la llegenda d’Orfeu; músic encantador de feres, personatge de la mitologia grega. En referència a aquests darrers encàrrecs ens adonem un procés evolutiu del simbolisme amb elements representatius de caire hel·lenístic. Això es produeix entrat en els anys 20, però paral·lelament l’obra exposada en diverses sales d’art continua amb les directrius simbolistes de temàtica egípcia i de l’antiga Mesopotàmia, com és el cas de les dues obres exposades a la Sala Reig, a Barcelona del 25 de gener al 9 de febrer del 1918, Dansa suprema i Fris de l’heroi. Aquesta última també participà en les exposicions del Salón Mateu, a Madrid, de l’1 al 10 d’abril d’aquest mateix any, i a la Galeria Malmedé, a Barcelona, del 7 al 25 de març del 1925. Actualment pertanyen des de maig 16

del 2007 a la Col·lecció d’Art de la vila de Sitges per donació de la filla d’aquest artista, la senyora Teresa Ferrer i Oliver.

Durant els anys anteriorment citats, n’Agustí Ferrer realitzà les obres de més capacitat creadora i qualitat artística de la seva trajectòria professional.

BIBLIOGRAFIA: Caparrós Masegosa, Lola. Prerafaelismo, simbolismo y decadentismo en la pintura española de fin de siglo. Universidad de Granada, 1999. Monografica de arte y arqueologia núm. 45.

Coll i Mirabent, Isabel. Agustí Ferrer Pino, exposició retrospectiva 8 al 24 de març del 2008. GES quadern núm. 55.

Jansana i Ferrer, Josep. Dues obres simbolistes de Ferrer Pino s’incorporen a la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges. Quaderns de Patrimoni del Garraf, núm. 7, novembre del 2007, p. 9 i 10.

Jansana i Ferrer, Josep. “La calaixera d’Agustí Ferrer Pino”. La Palla, núm. 32, agost del 2005, p. 59 i 60. Publicació de la Societat Recreativa El Retiro.

Ilustración Ibérica: Revista Iberoamericana, 15 d’agost del 1923.

Número dedicat a Sitges, hi ha un article escrit per n’Agustí Ferrer.

Publicació d’àmbit cultural.

Ilustración Ibérica: Revista Iberoamericana, març del 1924, número especial, p.19, hi ha un article escrit per n’Agustí Ferrer, titulat “Arte”. Publicació d´àmbit cultural.

La Esfera, números: 36, 54, 144 i 320. En aquests números hi han publicades obres simbolistes d’Agustí Ferrer. Revista il·lustrada d’àmbit cultural del 1914 al 1931.

FONS DOCUMENTALS: Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya Arxiu Històric de Sitges Arxiu de l’autor Josep Jansana i Ferrer

Calaixera de la casa-taller on foren localitzats els esbossos a llapis sobre paper de les pintures murals

Pintura mural de la capella. Fotografia d’Alejandro Antonietti, c. 1920

Detall signatura amb inicials AFP dins del disc solar alat, procendent de la pintura mural de l’escala principal

Pintura mural de la capella

Detall de la pintura mural de la capella

Catàleg exposició Salón Mateu, Madrid, abril del 1918.

Detall del disc solar alat

17

Gerra fabricada a l’illa de Gerba (Tunísia) de 82 cm d’alçada, 57 cm d’amplada màxima interior i 120 litres de capacitat i 39 Kg de pes.

Sota mateix de la vora s’hi observa una inscripció àrab.

XAVIER MIRET I MESTRE MAGÍ MIRET I MESTRE

F

a una trentena d’anys, durant unes obres realitzades per obrir una finestra a la part més antiga de la masia de Can Girona, es va localitzar –en circumstàncies imprecisesuna gran gerra de terrissa sencera que presentava la particularitat que sota la vora tenia inscrites unes lletres en llengua àrab. Magí Miret, un dels autors del present article va tenir coneixement d’aquesta troballa mercès en Salvador Nieto, que llavors conreava les terres de la finca. La inscripció i la morfologia de la gerra van fer sospitar que podia tractar-se d’un recipient destinat a contenir oli arribat per via marítima des d’alguna zona de llengua àrab. L’any 2017 consultà a l’arqueòloga Júlia Beltran Herèdia, conservadora del Museu d’Història de Barcelona sobre la peça, i el va adreçar a Lucy Vallaury, del CRNS d’Aish de Provença, la qual, mercès a l’anàlisi de fotografies dictaminà que veient la forma, pasta vermella i engalba blanquinosa de la superfície, sens dubte la gerra procedia d’alguna terrisseria de Gerba, illa tunisenca on des d’època medieval es fabricaven recipients ceràmics, entre els quals grans gerres per a contenir i transportar productes alimentaris, aigua i oli, i va especificar que era una troballa interessant per a la mediterrània occidental, ja que no se’n coneixen ni a la Provença ni al Llenguadoc, i que la seva cronologia era probablement el segle XVIII. A Catalunya tampoc es coneixen gerres similars, però una comunicació sobre aquesta gerra presentada al congrés d’arqueologia dedicat al recentment desaparegut arqueòleg Albert López Mullor va proporcionar l’ocasió perquè l’arqueòleg Mateu Riera ens fes saber que a l’illa de Menorca s’hi coneixen alguns exemplars similars de gerres.

18

L’envàs ceràmic de Can Girona té una alçada total de 81 cm, una boca amb un diàmetre intern de 27 cm, una amplada màxima interior de 57 cm i una capacitat de 120 litres i, sota la vora, després de la cocció, es va fer una inscripció en caràcters àrabs. Va ser mercès al professor d’àrab de l’egiptòloga Karin Harzbecher que es va saber que la inscripció era un nom propi: Yonis bin Ahmed, realitzada seguint el sovintejat costum de marcar les gerres amb el nom del comerciant que les utilitzava per a exportar productes.

Malgrat que hi ha encara dubtes sobre la cronologia, va prenent cos la idea que és més probable que la gerra dati de finals de l’edat moderna que no pas que fos realitzada en segles anteriors. Per altra banda el més probable és que arribés a la masia de Can Girona per via comercial directa des de Catalunya amb Àfrica.

La gerra de Can Girona –excepcional testimoni material de vincles amb el nord d’Àfrica- ens ha estimulat a fer recerca entre la bibliografia i la documentació de les dades que vinculen Sitges amb aquelles llunyanes costes.

Una llegenda amb més dosi de fantasia que de realitat explica la conquesta del castell de Miralpeix als àrabs i una altra relata que un esclau àrab fou qui trobà la imatge de la Verge del Vinyet. Sense tenir cap base real es parla col·loquialment del “Palau del Rei Moro”, en relació o un edifici del segle XIV de Sitges i, en general, a les terres de parla catalana algunes construccions són esmentades

Inscripció en àrab de la gerra de Can Girona: Yonis bin Ahmed (Yonis, fill d’Ahmed)

Vista des de la part superior de la gerra de Can Girona amb les dues robustes anses i la inscripció en llengua àrab

col·loquialment com del temps dels moros per a remarcarne l’antiguitat. Deixant de banda el folklore o les creences populars sí que podem trobar dades fefaents de relacions entre Sitges i el nord d’Àfrica.

De la xarxa de vigilància i comunicació entre castells, torres i llocs de guaita que devia existir ja des del s. X se’n deuria recuperar l’ús, alhora que se’n van incrementar els seus punts, aquest cop per a intentar evitar els atacs costaners.

Des de Barcelona fins a Sitges hi havia un seguit de punts de vigilància: al castell de Montjüic el seguia una torre a la desembocadura del Llobregat anomenada del cap del Riu, la seguia la Torre Barona, en terme de Castelldefels i, ja en terme de Sitges, sabem que en 1571 el cim de la Falconera rebia el nom de la Guàrdia en el mapa de les costes de Garraf de Nicolau de Credença, més al sud hi havia l’enlairat monestir de Garraf, a poca distància del qual, ja en el s. XVI, es construí la Torre de Garraf, la seguia el cim sobre l’ermita de la Trinitat que rebia ja el 1375 també el nom de la Guàrdia, i el Farell, límit al s. X entre els castells d’Eramprunyà i de Ribes, situat pels verals del Puig de Sant. Isidre, que ben segur ja era llavors un lloc de vigilància, i que deu ser el mateix Farell on en 1410 els jurats de Sitges hi disposaren guaites per a prevenir-se ateses les notícies que els havien arribat de la presència de barques de moros. Més cap al sud els punts de la línia de vigilància eren la pròpia vila de Sitges, Miralpeix i les Coves, tot continuant cap al sud vers Vilanova i la Geltrú, per continuar en una més o menys distanciada línia de punts de vigilància que resseguia tota la costa catalana i del País Valencià.

Sitges comptava ja en el segle XIV amb una petita flota naviliera dedicada a la pesca i al comerç. La xarxa comercial marítima era bàsicament de cabotatge entre els territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Mallorca, València, Sardenya i Sicília), però també amb la Provença i el nord d’Itàlia. Però hi ha constància de viatges de contacte directe amb terres molt més llunyanes de la mediterrània oriental, concretament amb Xipre. De fet el cultiu de la varietat de vinya anomenada malvasia, originària de l’illa de grega de Monemvàsia, és un testimoni de les relacions marítimes amb aquelles llunyanes terres. En el segle XV consten inversions de sitgetans en comerç amb Alexandria però vehiculades a través de comerciants de Barcelona. Val a dir que el comerç amb el nord d’Àfrica patí una disminució per les problemàtiques internes del propi país a partir del segle XIV i al llarg del XV: les pestes i els conflictes interns dels remences i amb els comtes, i sobretot amb la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, fet que trasbalsà totalment el comerç a la Mediterrània, cada cop més disminuït sobretot des que els turcs s’apoderaren d’Alger en 1526. Els otomans a tot al llarg del segle XVI i fins i tot els moriscos expulsats en el s. XVII van comportar que el perill de patir un atac amb la pèrdua de les mercaderies i de ser sotmesos a esclavitud fos cada cop més elevat per als vaixells dedicats al comerç i fins i tot per a la població de les zones immediates a la costa.

Les notícies sobre els atacs de pirateria a la costa daten d’èpoques força antigues. Quan en 1413, el prior de Garraf ven a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona el monestir de Sant Vicenç de Garraf, fa anotar que els desembarcaments de moros tenien en continu esverament tots els habitants de la quadra. Aquests atacs provocaren que a Catalunya s’hagués d’establir una xarxa de vigilància a les poblacions costaneres i de comunicació entre elles, així com –sobretot en el s. XVIde construcció de torres per tal de prevenir i defensar-se dels atacs. Ho palesa el fet que ja en 1401 consten despeses pagades pels jurats de Sitges per correus rebuts amb notícies que s’havien vist moros a Peníscola, les Illes Medes, Tortosa i l’Albufera de València.

19

Llarguíssimes serien les referències a avisos de presència de barques de moros i només n’esmentarem algunes. La vila de Sitges disposà una guàrdia a Vallcarca per impedir l’aiguada d’una barca turca en 1504. En 1534 foren captivats diversos pescadors davant mateix de Sitges. Es documenten veritables esclats de pànic en 1543 i en 1559, que comportaren la immediata reparació de muralles, la crida a sometent, petició de bombardes, i posada de cabals a recer. En 1548 va ser vist un estol de fins a 9 barques. En 1552 se’n van arribar a veure 20 de juntes a la costa catalana. En 1553 va ser atacada Eivissa i vistes fins a 50 barques enemigues juntes, i en 1558 va ser arrasada Ciutadella de Menorca. Els atacs eren continus i la por va esdevenir permanent.

La victòria sobre els turcs a la batalla de Lepant en 1571 no va significar gaire més que una alegria passatgera. El setembre de 1611 van ser detinguts vers la costa de Garraf dos vaixells “de moros que venian per capturar cristians per esta costa”.

En 1669 es produí el desembarcament de vinti-dos moros a Vallcarca, però la reacció de la vila de Sitges impedí que aconseguissin fer cap esclau i els obligà a fugir. A finals del XVII la capacitat econòmica i organitzativa assolida per les viles costaneres catalanes i la necessitat d’autoprotegirse va causar que diverses d’elles es plantegessin la construcció de fragates defensives a càrrec seu.

Sitges així ho va fer en 1685: aquell mateix any van capturar una nau amb vint-i-cinc sarraïns i el capità, i poc després una altra amb altres vint-i-dos sarraïns, i una altra barca en la qual feren tres captius. La fragata va ser una de les pèrdues per a Sitges en la guerra de Successió, si bé hi va haver un intent de reinstaurar-ne una a mitjan s. XVIII. En 1755 encara moria algun sitgetà captiu a Alger i es produïen atacs a vaixells de la flota comercial de Sitges, però cada cop més espaiats en el temps i en zones ja no properes a Catalunya, sinó cap a les costes del sud peninsular. Encara en els llistats d’habitants del s. XVIII apareixen sovint anotacions amb els mots “detingut en terra de moros” o “esclau en Alger”.

Una exposició a les autoritats reials datada en 1669 explica: “…ay otra (cala) nombrada cala morisca,… y después se sigue una playa, nombrada de Garraf, a do(nde) se halla fabricado un mesón, del qual muchas vezes se han llevado los moros toda la gente, y a media hora del camino de dicha casa, y playa, hallase otra cala, nombrada la Ginesta; ya un quarto de camino de aquella, se halla otra cala, y playa nombrada Ballbona, y 20

por ocasión de hallarse en aquella un poço, es lugar a donde las embarcaciones de moros hacen agua. Los daños que han padecido los cristianos, y los que han cautivado en dichas costas, son casi innumerables, porque con la seguridad que preparan, desembarcan allà los moros, sin poder ser vistos, y se llevan pasajeros y embarcaciones. Y esta verdad, a mas de llorarla lo naturales de dicha provincia,…”

Un manuscrit sembla indicar que en alguns casos -no sabem si excepcionals- el pagament d’un rescat es podia produir a la mateixa costa catalana, prop d’on s’havia produït l’atac. ”…Isabel fou promesa ab Geroni Saborit al que succehí la història següent: venia dit Saborit de Barcelona lo qual fou a la Cala Morisca, en las Costas de Gar(r)af, fou acomés de moros que estavan en celada en dita cala ahont ab providència tenian amagada una llarga fregata. Quan dit Gerònim se veu acomés y que no podia escapar féu cara i llansà mà de sas armas ab tan gran cor que antes no’s rendí matà nou moros, y altres quedaren malferits però com no tenia socorro se rendí estant malament ferit, y tant, que luego morí, del que féu gran sentiment lo arraix y los altres moros de importància per perdre un esclau tan valen(t).

Prengueren los moros son cos y posant bandera blanca lo aportaren a Sitges, al qual rescataren los parents d’ell”. En el mateix manuscrit trobem altre redactat sobre els mateixos fets:“… y los que vuy viuhen dihuen que quan los moros posaren bandera blanca per los que’s voldrien rescatar, com era costum en aquell temps, ensenyaren gran sentiment dits moros de la mort de aquell jove, y dita Isabel sentí tant la deditxada mort del seu promés que se li trastocà lo enteniment i mai fou bona per ser casada i morí als 8 de octubre de 1622, fou de edad de 60 anys”.

En protocols notarials del s. XVI i XVII es registren amb freqüència els esforços dels parents dels captius per a recuperar-los, tot empenyorant-se o fins i tot venent part del patrimoni familiar; trasbals que podia enfonsar una família justament per coincidir amb l’absència de qui procurava la sustentació econòmica de la família. Dels costos del rescat per aconseguir repatriar un detingut ens en dóna referència la declaració feta en 1697 per Isidre Benages i Reverter, mariner de Montbrió del Camp, del que li havien dit que costaria recuperar el mariner de Sitges Josep Soler, retingut a Alger: 285 peces de vuit i 43 peces de vuit pel dret de portes. Si més no els captius i els seus familiars podien

comptar amb l’ajuda dels ordes redemptors de captius: mercedaris, trinitaris i de muntesa, així com de confraries per a disposar d’algun suport econòmic i per a l’organització del rescat. Els sitgetans podien rebre ajuts de la confraria de Sant Telm, la dels mariners, que tenia com a una de les seves finalitats fundacionals la concessió d’ajudes econòmiques per a recuperar els captius d’infidels, o bé de la confraria de Santa Tecla, que tenia agregada una causa pia amb aquesta finalitat. També consta que la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, senyora feudal de la vila, prometé en 1589 a través del seu batlle a Sitges, el pagès Benet Girona, una aportació de diners per al cas que sigui rescatat i retornat a la vila un ciutadà que havia estat capturat pels turcs.

A banda dels ordes religiosos, són molt sovint comerciants de Sitges mateix els qui fan viatges a Alger per a recuperar els captius i ben segur que l’aprofitaven per a comerciar en aquelles terres. A tall d’exemple consta que en el 1591 la sogra i l’esposa d’un mariner de Sitges captiu a Alger entregaren una quantitat de diners a un tal Francesc Febrer, mariner de també de Sitges perquè en pagués la redempció. El desembre de 1694 consta que com a conseqüència d’una tempesta a Portmany (Eivissa), Joan Llopis Bernardí, mariner que venia d’Alger amb el seu pinco, s’ofegà juntament amb molts d’altres mariners i passatges, entre ells el també mariner sitgetà Josep Soler, que hi havia estat alliberat d’esclavitud.

L’historiador de Sitges Josep Carbonell i Gener localitzà unes cartes del s. XVI que vinculen explícitament el rescat de captius amb el comerç amb Alger. Aquells documents de 1584 ens detallen que Mossèn Gatell de Torredembarra va encomanar una càrrega de vi, teixits i cordatges al navilier sitgetà Llorenç Falç per a vendre a Alger, i per a solucionar una discussió entre ells sobre els nòlits del vaixell van recórrer al cònsol francès d’aquella ciutat. Aquest plet posa en evidència que malgrat la conflictivitat entre les terres de cristians i les musulmanes hi havia tractes comercials. Unes cartes de 1586 documenten com el mateix patró de vaixell Llorenç Falç rebé l’encàrrec des de Barcelona de rescatar dos captius a Alger, així com un altre d’una sitgetana capturada a la Torre de Garraf, i fan esment precís de comerç d’importació de cera i llana des d’Alger. Se sap que en el viatge de tornada havia aconseguit, si més no, rescatar un presoner originari de Tortosa i que havia importat llana.

Farret i Raventós, Mn. Pau: “Recull de datos pera la Història de Sitges”. Eco de Sitges 11-03-1917, 15-07-1917, 11-04-1920, 25-041920, 2-05-1920 i 9-05-1920.

Farret i Raventós, Mn. Pau: Mecanoescrits inèdits: “Pirates i corsaris moros en nostres aigües i litoral”, “Guardes de les Costes de Garraf” i “La Fragata de Sitges”. Arxiu Històric Municipal de Sitges.

Jordà i Alsina, Àngels (19XX): “Can Girona del Camí”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm 164.

Jou i Andreu, David (1982): La marina de Sitges, Quadern del GES, núm. 11.

Jou i Mirabent, Lluís (2011): Història i llegenda de la fragata de Sitges. GES. Llopis i Bofill , Joan (1891): Assaig històric sobre la Vila de Sitges.

GES, Edició facsímil del 2013.

Miret i Mestre, Xavier (2000): “Les costes de Garraf. Corsaris, algerins i bandolers”. La Sentiu. Quadern de Divulgació del Museu de Gavà. núm. 25-26. Descobrim Garraf 1996-1999. pàgs. 82-90.

Miret i Mestre, Xavier (2004): “Les llegendes de Teodor Creus i Coromines”. La Xermada, núm. 35 i 41. Ajuntament de Sitges.

Muntaner i Alsina, Carme (2017): Terra de masos, vila de mar. Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona (13421418). GES. 594 pàgs.

Muntaner i Pasqual, Ignasi Mª (1988): “El Farell i el castell episcopal“.

Butlletí del GES, núm. 45.

Muntaner i Pasqual, Ignasi Mª (1997): “La fundació de l’ermita de la Trinitat“. Butlletí del GES, núm. 80-82.

Plet Vila-Capítol de la Seu de Barcelona: Petició impresa adreçada a la reina i signada per Jeroni Ferrer, advocat de la Vila de Sitges per tal que aquesta passés a jurisdicció reial. Arxiu Històric Municipal de Sitges.

Protocol notarial de 1588-91. Arxiu Històric Municipal de Sitges.

Vidal, Fra Àngel: Genealogia Vidal. Fons Ferret. Arxiu Històric Municipal de Sitges.

AGRAÏMENTS: A la Sra. Agnès Zander Vilaclara per haver-nos facilitat l’accés a la gerra de Can Girona i el seu estudi.

L’ocupació d’Algèria per part dels francesos a partir de 1832 acabà definitivament amb el malson dels atacs pirates a la Mediterrània, però a banda d’aquella ocupació colonial cal tenir present que ben segur que les terres àrabs també patiren mals en unes relacions que quan no eren comercials eren de pirateria. N’és un testimoni excepcional el fet que en 1702 hi havia a Sitges ”un moro de uns 17 anys, esclau y baig servitut de Joseph Fàbregas, mariner”.

BIBLIOGRAFIA I FONS DOCUMENTALS: Avellà, Protocols de Narcís: 1697 i 1708. Arxiu Històric Municipal de Sitges.

Carbonell i Gener, Josep (1961): Siete ensayos de historia suburense.

Ed. Eco de Sitges.

Català i Roca, P. (1987): De cara a la Mediterrània. Torres del litoral català. Col·lecció Nissaga núm. 7. (Cita el Manual de novells ardits IX p. 46)

21

La Merce Cunningham Dance Company & John Cage a Sitges, juliol 1966 Una històrica actuació al Prado1

JORDI MILÀ

L

a nit del 29 de juliol de 1966 el teatre del Casino Prado va acollir una actuació de dansa i música que amb el temps es convertiria en transcendent i mítica.

Una important, i alhora poc coneguda, vetllada de dansa contemporània i música experimental que els entesos en els moviments culturals contemporanis consideren com els inicis d’aquests moviments a Espanya. I que, de retruc, serviria per obrir la via cap a l’esplendor cultural que visqué Sitges des de la darreria dels anys 60, amb l’eclosió dels festivals de teatre, cinema, jazz...

La rellevància dels seus protagonistes, les innovadores propostes que impulsava i la notorietat que aquella sèrie d’actuacions, que tot just a Sitges s’encetaven, assoliren a nivell internacional, configuren aquella actuació com una fita cultural de gran rellevància. Un esdeveniment que el musicòleg Antoni Pizà arribarà a qualificar de punt crucial en la cultura catalana i espanyola.2 I que val la pena recordar en aquests moments en què la dansa gaudeix a Sitges d’una excel·lent salut, amb figures locals destacant en companyies foranes i amb la celebració a la vila d’importants esdeveniments relacionats amb la dansa.

La Merce Cunnningham Dance Company i el músic John Cage, l’avantguarda artística del moment El ballarí nord-americà Merce Cunningham (1919-2009), amb una llarga experiència, primer amb la companyia de Martha Graham i després ja en solitari, i que havia creat la seva pròpia companyia l’any 1953, es convertí en poc temps en un referent en el món de la dansa. Les innovacions que aportava el feren mereixedor de la categoria de creador 22

Cartell confeccionat per Joan Miró expressament per a l’actuació a Sitges de la Merce Cunningham Dance Company

d’una nova era. La seva nova tècnica, on es prioritzava la investigació corporal i la llibertat creativa, serà punt de partida de l’actual concepció plàstica en la dansa. Tècniques que han estat molt desenvolupades a partir de la seva figura i que conformen una aportació que descansa en el seu caràcter autònom, independent al paper de la música que l’acompanya.

Des de 1944 Cunningham col·labora activament amb el músic també nord-americà John Cage (1912-1992), qui ja des dels anys trenta cridava l’atenció per l’experimentació que feia amb noves i trencadores maneres d’entendre la música.

Cage, considerat el pare de la música indeterminada o aleatòria, continua sent avui dia un dels més influents músics d’avantguarda, pioner en la música electrònica i en la utilització d’instruments de manera no estàndard.

Les idees que genera Cunningham, desenvolupades per Cage, com la de la coexistència independent de les arts visuals, el so, i el moviment, en una performance, exerceixen a partir d’aquell moment una immensa influència transformadora en totes les arts i en el mateix procés creatiu. El seu concepte obre el camí a col·laboracions en les què en cap moment un element depèn d’un altre, sinó que cadascun evoluciona de manera paral·lela, compartint però temps i espai. Seran obres creades sovint de manera inconnexa, però que a l’escenari es complementen.

Ja des de l’inici la companyia és reconeguda per la seva aportació a l’art. Una visió de la plasticitat i del fet artístic que encara avui dia és molt present en el fet creatiu. La seva particular i rupturista visió artística conformen la parella Cunningham-Cage com un dels referents més importants del segle XX. Tot i treballar de manera individual, Merce i John, crearan una col·laboració estreta i alhora independent, esdevenint parella artística i sentimental fins a la seva mort.

Ricard Gomis Serdañons, enginyer de professió, era tot un melòman. Sempre molt interessat en la música, i sobretot en les possibilitats de reproduir-la amb alta qualitat. Sempre estava a l’avantguarda en qüestió d’equips de so, adquirint les darreres novetats del mercat.4 Membre fundador d’ADLAN i de Discòfils, es féu amb un equip de música d’un alt nivell tècnic, i feu col·lecció de bobines de música amb gravacions d’importants concerts.5

El juny de 1964, el pintor Joan Miró havia vist una actuació de la companyia a París, i n’havia quedat entusiasmat.

Temps després demana a la companyia que inclogués Espanya en una propera gira per Europa. Traspassant el contacte als seus amics del barceloní Club 49.

La seva família, els Gomis, havia format part de la colònia d’estiuejants a Sitges, on durant les temporades estivals s’hi establien a la casa que tenien vora la platja. El seu pare, l’industrial del cotó Josep Anton Gomis Perales -fill de l’etnògraf reusenc Cels Gomis-, i els seus fills i néts passaren bona part dels estius a Sitges. Una filla, Montserrat Gomis Serdañons es casaria amb el sitgetà Bonaventura Carbonell i Gener. Tant Josep Anton Gomis Perales, com sobretot el seu fill Joaquim Gomis Serdañons foren molt amants de la fotografia. Fins al punt que d’ells són, potser, les millors fotografies artístiques obtingudes a Sitges als anys vint i trenta. Entre elles també les icòniques fotografies de la Festa Major de 1917, obtingudes per un jovenet Joaquim Gomis.6

Però amb tot a punt per començar la gira, les dificultats econòmiques a què feia front la companyia dificultaven la seva realització, ja programada per l’estiu de 1966. De manera que demanen al mateix Miró una ajuda per tal de poderla realitzar. Miró realitzarà una litografia exclusiva per a ells, i cedirà els guanys de la seva venda a la companyia per tal de sufragar les despeses inicials de la gira. D’aquesta manera la companyia podia començar la seva tourné europea, iniciant-la a Catalunya. El programa de mà de l’actuació a Sitges en farà un subtil recordatori d’aquesta ajuda.

Els organitzadors. Context per a una actuació a Barcelona, i després a Sitges Joan Miró serà doncs, en part, un dels responsables de la vinguda de la companyia a Espanya, un fet que mostra la simbiosi que unia, ja en aquells moments, artistes d’avantguarda de diferents especialitats. Ell, i més concretament el Club 49, del que en formava part, assumiran l’organització de l’esdeveniment.

El Club 49, era un grup barceloní de gent amb capacitat econòmica que emparava noves formes artístiques. Amb una alta sensibilitat i sense cap mena de tabús, exercien un mecenatge cultural transgressor, incitant a una mena de subversió artística. Aquell grup de gent, tot ells vinculats a moviments i iniciatives culturals d’àmplia visió, eren molt propers als moviments avantguardistes.

A les seves reunions es parlava i es fomentaven accions culturals trencadores. Entre d’altres en formaven part, Joan Brossa, els germans Ricard i Joaquim Gomis, Josep Maria Mestres Quadreny, Sebastià Gasch, Joan Miró, i el polifacètic Joan Prats, qui n’era l’ànima.3 L’actuació de la companyia de Merce Cunningham havia estat programada per fer-se a Barcelona, però la poca visió dels empresaris del moment impossibilitaren fer-ho.

L’espectacle era tan subversivament modern que, fins i tot, es feia difícil poder-ho fer en un teatre a Barcelona. És aleshores quan apareix el nom de Sitges, probablement per intercessió de Ricard Gomis, membre del Club 49, i impulsor d’aquella actuació a Sitges, on tenia bones relacions.

Joaquim Gomis, també membre del Club 49, havia estat un dels fundadors d’ADLAN, on també col·laboraran el nucli que havia dut a terme l’Amic de les Arts a Sitges, amb Josep Carbonell i Gener al capdavant, cunyat de la seva germana Montserrat.

Sitges doncs, per intercessió de Ricard Gomis, hauria d’acollir una actuació artística d’alt nivell, trencadora i avantguardista. Un fet que tampoc esdevenia novetat. De tothom era conegut que Sitges no s’havia arronsat mai davant les noves expressions trencadores en el món de l’art. Tradicionalment havia estat un lloc on els moviments avantguardistes s’havien arrecerat. Des dels primers modernistes fins les avantguardes emparades per L’Amic de les Arts, tothom s’havia sentit a gust a Sitges. A més, i pel que fa pròpiament a la dansa, hi havia un precedent interessant, l’estada, el 1916, dels ballets russos amb figures com Serguei Diàguilev, Léonide Massine.

Presa la decisió de fer l’actuació a Sitges, comença la cursa per tenir-ho tot a punt. El mateix Ricard Gomis s’encarregarà de demanar els pianos al Palau de Música, que foren portats a Sitges en camió per les Costes del Garraf, en el que fou tota una aventura.

El primer a arribar a Sitges fou en John Cage. MestresQuadreny, compositor i membre de l’organització, fou l’encarregat de rebre’l a l’aeroport i acompanyar-lo a l’Hotel Terramar, on s’hostatjaria la companyia durant els quatre dies d’estança a Sitges.7 Durant el trajecte establiren una conversa amigable. A Cage l’hi encantà el trajecte per les costes de Garraf, en trobar-lo tan semblant a les seves costes californianes.

A més del ballarí i coreògraf Merce Cunningham la companyia la complementaven el pianista David Tudor, sota 23

D’esquerra a dreta: Gordon Mumma, John Cage (d’esquena), Raimon Tort, David Tudor

Programa de mà de l’actuació

la supervisió i el control tècnic del mateix John Cage, qui també tocaria el piano, i de Gordon Mumma. Els ballarins que acompanyaren Cunningham foren Carolyn Brown, Barbara Lloyd, Sandra Neels, Valda Setterfiled, Albert Freid, Peter Saul, i Gus Solomons Jr. L’actuació Els assajos tingueren lloc al mateix teatre Prado, unes fotografies conservades per la família Gomis en son testimoni d’aquests assajos. En acabar la companyia gaudí de la vila, i almenys Cage i Tudor allargaren la nit, acabant perjudicats per l’alcohol.

Però poca gent -gairebé ningú-, coneixia a Sitges l’entitat dels protagonistes que aquella nit actuarien al Prado. L’única excepció, probablement, la del matrimoni format per en Tony Keeler i la seva dona Linda, qui si tingueren relació amb la companyia en la seva estada a Sitges.

L’acte, organitzat oficialment pel barceloní Club 49, rebé també el suport de l’Ajuntament de Sitges, del Sindicato Local de Hosteleria, del Fomento del Turismo de Sitges i del mateix Casino Prado.

Miró s’havia encarregat de realitzar un pòster per promocionar l’actuació a Sitges, amb el mateix gravat que havia confeccionat per a la companyia. També s’edita un programa de mà amb tota la informació de l’actuació.

Amb un equip de so important, aportat per Raimon Tort Alemany (propietari de l’empresa Audio S.A., i col·laborador de Ricard Gomis) i amb l’escenografia creada per a la companyia per Robert Rauschenberg, l’actuació començà a les onze de la nit, en un horari inversemblant per la companyia, poc habituada a aquests horaris nocturns. L’acte fou presentat pel crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer, qui feu una breu explicació amb l’objectiu d’orientar al públic sobre l’experiment musical i coreogràfic que eren a punt de veure.

El teatre Prado s’ompli de gom a gom d’un públic expectant.

Gent vinguda expressament de Barcelona, alguns inclús de Madrid, joves compositors, estudiants..., els membres del Club 49, gent com Joan Brosa, Carles Santos, Albert Boadella, un joveníssim Toni Jodar, a qui l’actuació marcaria.

24

Carolyn Brown

Carolyn Brown

Imatges de l’assaig previ a l’actuació al Prado

També una part de la població local, i sobretot de la colònia estiuejant, àvida de ser testimoni del que, deien, seria una representació d’avantguarda, mai vista aquí.

El programa de l’actuació el conformaren tres parts. La primera la composava una suite, Suite for Five, composta de set moviments, amb música de John Cage. La segona, Winterbranch, amb música de La Monte Young. I la tercera part, How to Pass, Kick, Fall, and Run amb música també de John Cage. En elles en barrejaven duos, solos, trios, i parts en què tota la companyia dansava plegada a l’escenari.

L’actuació fou tot un èxit. Sobretot entre la gent de fora que havia vingut expressament a veure l’acte, i que en certa mida no eren aliens a aquelles propostes rupturistes. El públic local fou més reticent en la valoració de l’actuació, tot i reconèixer la importància de l’acte. Potser no tant per entendre el que havien vist, com del que veien que la gent entesa comentava.

Malgrat no tenir imatges de l’actuació existeix un documental filmat només uns dies després, sobre l’actuació de la companya a Saint-Paul de Vence, que dona bona idea de l’ambient que es vivia en aquella gira.8 Al dia següent tingué lloc un dels fets més recordats de l’estada de la companyia a Catalunya, la recepció que els oferí la família Gomis Bertrand a la finca La Ricarda, de la seva propietat, al Prat de Llobregat. Un dia d’esbarjo en què la companyia i la família Gomis gaudiren d’una jornada de relax, en mig d’una joia arquitectònica. Una jornada on practiquen les relacions públiques, i es gaudeix de la companyia -i de les truites de patata, com recordaria John Cage. Una sèrie de fotografies presses per Joaquim Gomis palesen la naturalitat i la distensió que es gaudí en aquella jornada, en un paratge, La Ricarda, poc menys que idíl·lic per la creació artística.

Programa de mà de l’actuació

o

Carolyn Brown i Sandra Neels

Sandra Neels

Merce Cunningham Barbara Lloyd i Merce Cunningham

Autor desconegut, arxiu familia Gomis Bertrand

Repercussió d’una actuació excepcional Tot i la grisor del marc cultural que s’imposava en aquella Espanya dels anys 60, les crítiques foren sensacionals, i deixaven entreveure l’excepcionalitat d’allò que s’havia vist.

La premsa de Barcelona, però també la de Madrid, recollí el pas de la companyia per Sitges. Xavier Montsalvatje, a La Vanguardia, afirmava que “se trata de un espectáculo de importante significación, de una transcendència y un alcance artístico excepcional...”. Sebastià Gasch, a l’ABC, aplaudia l’execució de l’actuació, i del treball de la companyia, destacant el dinamisme cultural a Catalunya, en contraposició al de Madrid. També des de La Vanguardia Arturo Llopis en un reportatge sobre el Club 49, es feia ressò d’unes declaracions de l’alcalde de Sitges, Josep Antoni Martínez Sardà, on aquest afirmava que li agradaria que la vinguda a Sitges de la companyia retornés “el ambiente artístico de antaño”.

La premsa local féu una crònica correcta, destacant l’assistència a l’acte de la població i de la colònia estiuejant a un Prado “que presentava el aspecto de las grandes solemnidades escénicas”.9 Però en una entrevista realitzada a Cunningham es deixa entreveure un cert recel del públic local cap a aquesta mena d’art, que no s’acabava d’entendre.10 Es descriu la segona part com “inquietant”, i a Merce Cunningham com “alto, feo y simpático”. Una entrevista estranya, amb un cert punt de tensió, en la que sembla que a alguna cosa no agradà al periodista.

Carles Santos, en aquells dies un jove músic de vint anys, recordaria aquella actuació com traumàtica, doncs per ell significava el trencament amb tot allò que fins aquell moment s’havia fet al país. Reconeixeria que aquella actuació el va marcar molt, aportant-li noves visions i expectatives creatives.

De fet, aquella actuació marcà decididament l’avenir de les propostes agosarades. Un exemple és la producció per part de Joan Brossa i Mestres Quadreny de La Suitte Bufa, estrenada poc després, l’octubre de 1966, amb el mateix Carlos Santos, la cantant Anna Ricci i la ballarina Terri Mestres.11 Una actuació doncs, la de Merce Cunningham i John Cage a l’escenari del Prado, que, com conclou Antoni Pizà fentse ressò d’estudis sobre art conceptual, música electrònica i dansa experimental, marcà els inicis de tots aquests moviments a l’Estat Espanyol.

AGRAÏMENTS: Marita Gomis Bertrand BIBLIOGRAFIA: Nuria Folch; La Ricarda, documental, 2010 Klaus Wildennhahn; John Cage, documental, 1966 Antoni Pizà; Joan and John: How Miró sponsored the Merce Cunningham Dance Company in Sitges in 1966. Dins, Music Cultures in Sounds, Works and Images. Hollitzer. 2018.

NOTES: 1 Dedicat als recordats Christopher Small i Neville Braithwaite, sitgetans d’adopció, a qui segur hagués encantat aquest article.

2 Antoni Pizà, musicòleg, director de Foundation for Iberian Music, i professor de la City University of New York, és un dels millors coneixedors dels moviments musicals d’avantguarda. És autor de l’article “Aquell estiu del 66. L’actuació de Merce Cunningham a Sitges, ara fa 50 anys,” L’Avenç núm. 425 juliol-agost 2016, on es detalla la gestació d’aquella actuació.

3 Joan Prats, promotor artístic, s’havia relacionat amb la gent que des de Sitges impulsava L’Amic de les Arts.

4 Ricard Gomis féu construir la casa La Ricarda, al Prat de Llobregat, obra de l’arquitecte Antoni Bonet, i joia del racionalisme arquitectònic.

Concebuda, a més de com a llar d’esbarjo, com una mena d’espai d’experimentació artística, en ella celebraven sessions de música i audicions molt avançades en aquells moments.

5 ADLAN (Amics de l’Art Nou) i Discòfils (associació pro-música), ambdues foren entitats creades per promoure i divulgar propostes artístiques de difícil cabuda dins els circuits comercials. Actualment la col·lecció de bobines és a la Biblioteca de Catalunya.

6 Joaquim Gomis Serdanyons és considerat com creador d’un nou llenguatge en fotografia. Tot i que el seu fons fotogràfic resta a l’Arxiu Nacional de Catalunya, algunes de les seves fotografies fetes a Sitges son en l’actualitat al museu Reina Sofia de Madrid, o a la Fundació Joan Miró, de qui Joaquim Gomis fou el fotògraf preferit i bon amic personal, convertint-se en el primer president de la Fundació Joan Miró.

7 Josep Maria Mestres-Quadreny, figura clau en la música contemporània en el panorama català, de jove havia estiuejat també molts anys a Sitges.

8 Klaus Wildenhahn; John Cage, documental centrat en l’actuació de la companyia a Saint-Paul de Vence.

9 “Presentación del Ballet de Merce Cunningham”. L’Eco de Sitges, 7-8-1966 10 “En nuestro radar… Merce Cunningham.“ L’Eco de Sitges, 14-8-1966 11 La Suite bufa és una obra músico-teatral, que significa la primera obra d’aquest tipus a Espanya. Estrenada a Bordeus a l’octubre de 1966, ha estat escenificada en diverses ocasions. L’any 2014 ho fou al MACBA, amb la participació del pianista sitgetà Salvador Monzó Almirall.

25

ELS BALLETS POPULARS DE LA FESTA MAJOR DE SITGES Conferència de N’Aureli Capmany

Fa la presentació d’En Capmany el Sr. Utrillo, glossant en poques paraules la significació de la Conferència.

El Sr. Capmany comença parlant de la antiguitat de les festes populars per a venir a parar en la tradició índica, pèrsica, egipcíaca, grega i de les nostres.

La Grècia clàssica –comença el senyor Capmany- ès la que ens condueix totes les manifestacions aplicades a la bellesa. El ritme de la paraula ès la música i en la música ès la dança, i van coordinades en les civilitzacions primitives orientals. Grècia, amb el seu bon seny, creà l’Orquestrica: va ésser el poble que per tot motiu tenia la dança representativa; dançava tothom: guerrers, fadrins i doncelles. En totes les festes la dança tenia un motiu principal.

El domini de Roma difundí el que Grècia li havia ensenyat, creant també noves dances i variants.

En el segle XII esdevingué que el poble i la noblesa, junts amb la clerícia, reelaborà les dances, quines van començar a tenir un caràcter oficial; i en el cas de l’establiment del Corpus, en la processó hi van tenir una força de popularitat de caràcter religiós.

El Sr. Campmany pasa a estudiar els balls representatiu que són convivents encara a Sitges.

Retrat d’Aureli Capmay

Els Gegants, deixant aquell temps del paganisme, eren Goliat i el rei David. En el segle XIV persistien encara els dos tipus; després, no se sap com, aparegué una femella. I darrerament, en algunes poblacions, Els Nanos.

JORDI MILÀ

E

nguany s’escau el cent-cinquantè aniversari del naixement d’Aureli Capmany (1868-1954). A més de pare de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, de qui també aquest any celebrem el centenari del seu naixement, Aureli és una figura important en l’estudi de la cultura popular d’arreu de Catalunya. Conegut sobretot com a estudiós dels costums catalans, i especialment de les rondalles, les cançons i les danses populars, fou autor d’una ingent tasca de recopilació i divulgació del folklore en diverses manifestacions.

Capmany però, home bàsicament autodidacta, és més que un folklorista. Considerat pels seus coetanis com una persona extraordinària, fou un dels homes més populars i

Aureli Capmay, envoltat de canalla

apreciats del seu temps a tota Catalunya. Un home, segons es deia, amb unes qualitats fora del comú. La seva tasca com a divulgador i promotor el féu recórrer el país, recollint material per impulsar la recuperació de la cultura popular, però sobretot per divulgar-la i fer despertar l’interès de la gent per la dansa i el folklore. En aquest context, Capmany 26

A Bèlgica tenen la família Gaion: ell té 7 metres d’alçada, la seva senyora 8, la púbilla 3 i mig, i l’hereu 3 metres.

Esmenta el cas que a Barcelona un any que no va fer-se la processó de Corpus, el poble aplegat enfront a Ca la Ciutat amb llur requeriments logrà que sortissin Els Gegants sols.

En les processons apareixa la representació de la creació del món. En el segle XV el Ball de Diables quedà ja format, amb la grivia i el drac; després ha representat la lluita del Be i el Mal, que consisteix en que persegueixin una animeta fins que surt l’àngel Sant Miquel a apaivagar la Diablesa.

Explica les llegendes del Drac, d’En Pere Porter, o Pere Boter i la d’En Ramón de Curalbras, qui diu que logrà entrar al Purgatori i en feu una descripció que tingué gran popularitat.

El Ball de Bastons. Els seus formants eren una espècie de guerrers que amb la seva dança i cops feien el divertiment del Déu dels déus. Els romans hi portaren les túniques; aquesta tradició de les faldilletes no s’ha perdut mai. En son origen eren espasen sense tall, convertint-se després en bastons.

A Bèlgica usen uns bastons més llargs, com els tornejants de València, que els tiren enlaire, copsant-los a la davallada.

El ritme, la música i el moviment plàstic d’aquest ball són de sentit guerrer.

No es coneix l’origen d’Els Pastorets; s’ignora de la gisa que va ésser creats, atribuint-se a un motiu religiós i també al rei Herodes.

Al principi, en Els Pastorets o Pastorel.li en les processons hi anava el Naixement, amb el bou i la mula, i amb comparses d’àngels i pastors.

visità Sitges l’agost de 1921. Ho féu per a pronunciar una conferència sobre els balls que prenien part en la festa major de Sitges en aquells moments. L’acte, organitzat pel grup de joves cristians i catalanistes Pomells de Joventut, serviria per donar caliu a la molt propera Festa Major.

El 13 d’agost d’aquell 1921 el Baluart de Sitges anunciava l’acte, convidant a tothom a assistir-hi, no sense deixar anar abans una certa crítica –tan directa com actual– en relació a l’estat dels balls ja en aquells anys.

Ja no estàn vinculats a l’ànima popular; ja no són estimats com una cosa nostra, com una herència preciosa, d’insuperable eficiència per la producció d’una festa verament sentida pel poble.

No més s’atén al seu aspecte pintoresc o interessat; el soroll que fa i els diners que costa. Aixís va degenerant cada any, i aquest lent afebliment ès una pèrdua per Sitges i per Catalunya. Puix són coses aquestes que no tenen substitució. (...)

Cal estimar-les com s’havien estimat abans, com les estimen i admiren els crítics i els estudiosos de l’art genuí

El Cercolets són un bell record de les festes dedicades a les collites, que en algun temps eren de gran esplendor. Es una cosa essencial per a la vida plantació del arbres pel Maig, i amb tal motiu cel.lebraven també festes, elegint una regina, com en el culte pagà de la deessa Flora i com en el cristià el Mes de Maria.

A Provença es conserva la festa al.ludida, de faisó molt semblant a Els Cercolets de Sitges, amb les seves garlandes.

Es la dança de l’oliveto: la formen setze balladors, dirigits per un capità i banderer, i amb armes de fusta entaulen batalla.

El Ball de les Gitanes s’assimila per origen al d’Els Cercolets. Dedicada aquesta dança a la Primavera, no s’ha pogut esbrinar perquè ne diuen de les gitanes, puig el poble el concepte que gitanes són gent errant. Hi ha dos aspectes diferents en aquesta dança: el del Penedés, i el del Vallés; aquí el vell i la vella són les figures representatives; altrament en el cas de les Gitanes del Penedés, és en la forma ja coneguda; una peculiaritat és que al Vallés la ballen només per Carnestoltes i els balladors no parlen.

El significat de La Moixiganga ès difícil d’esbrinar. El que representa sòn manifestacions plàstiques: l’home l’ha tingut sempre aquest desig d’exterioritzar-se; ès instint primitiu pujar un damunt d’un altre. Aquestes manifestacions, que acaben per esdevenir quadres purament plàstics, són el principi del Teatre en la plenitud de la Edat mitja.

Acaba l’Aureli Capmany la seva interessant Conferència dient que el folk.lore ès una de les riqueses més pures de la nostra Catalunya, i que hem de conservar les nostres dances en tot temps per palesar la civilització del nostre poble.

Joan Puig i Mestre Membre de Pomell (1921)

de la terra, i fer tot lo possible per que perdurin vivificant amb el seu noble encís, els intims sentiments del poble, i li donguin verament la sensació de festa que endevades cerca en divertiments exòtics que omplenen els cartells, però no l’ànima popular. No pot estimar-les qui les contempla com una nota de color. Cal saber la seva història, la seva significació, el valor del seu ritme, de la seva mímica, de la seva música.(...)

La conferència es realitzà el 15 d’agost del 1921 al Patronat, dividida en dues parts: Generalitats i Els balls actuals a Sitges. Féu la presentació en Miquel Utrillo. Malgrat no tenir el text concret de la conferència, Juan Puig i Mestre, membre destacat en aquells moments del Pomells de Joventut en féu una mena de resum, que publicà la setmana següent, el 20 d’agost, al mateix Baluart de Sitges.

Un text que ens permet afirmar, que malgrat que la conferència de Capmany no féu aportacions especialment rellevants al coneixement del folklore local –degué tenir un caràcter més aproximatiu i divulgador–, demostra, això si, l’interès que aixecaven aquelles manifestacions culturals sitgetanes entre els entesos. Un interès que anys després, el 1946, tornaria a concretar-se amb la visita de Joan Amades a la Festa Major de Sitges.

27

de defensa i promoció de la nostra llengua i cultura. Un breu fragment literal, després de dir que el Patronat era l’equivalent al que en molts pobles i viles importants era el Centre Catòlic explica: “En els anys quaranta, quan s’imposava la contraofensiva, la primera reacció després de la guerra civil en pro de la llengua catalana va sortir del Patronat. Era l’únic lloc amb possibilitats de fer alguna cosa. Què? Amb el nom que vulgueu, uns Jocs Florals”. Afegim que aquesta iniciativa va anar endavant, però no ens apartem de l’objectiu d’aquest treball: ressenyar l’homenatge sitgetà a Pompeu Fabra i Poch en aquell any centenari del seu natalici.

ANYS DE

POMPEU FABRA REMEMORANT L’HOMENATGE QUE SITGES VA RETRE AL MESTRE EL 1968

JORDI SURIÀ

S

’escolava l’any 68 del segle passat i a Sitges no s’havia commemorat el centenari del naixement de qui s’ha qualificat, amb justícia, com “el seny ordenador de la llengua catalana”. Potser, a nivell, diguem-ne oficial, no interessava massa. I cap de les entitats i associacions locals tampoc no ho havien programat. La Junta del modest Patronat d’Acció Social Catòlica, que ampliant l’abast de les seves finalitats fundacionals ja feia anys que funcionava com un centre parroquial a l’estil dels molts que hi havia en el nostre país i acollia, en aquells anys difícils, moviments que tenien molt complicat l’assoliment legal de la seva entitat corporativa, va voler escometre l’empresa.

D’antuvi hem de dir que a més del suport de la Comissió Nacional que coordinava els diferents actes en tota Catalunya, es va poder comptar amb la franca col·laboració de la junta del Casino Prado, que va cedir la sala teatre per celebrar l’acte, i la planta baixa de la seva seu per l’exposició fotogràfica de la vida de Fabra, especialment en l’exili. I amb la decidida i entusiasta acceptació del llorejat escriptor local Ramon Planas –que aquell mateix any seria guardonat amb el premi Josep Yxart pel seu assaig El Modernisme a Sitges– per obrir l’acte i presentar l’orador que la dita Comissió Nacional ens proposava. També es va comptar amb Joan Alavedra, amic de Mestre Fabra i de Pau Casals, que va musicar el seu Poema del Pessebre. També hi havia dues voluntarioses formacions: la Cobla La Sitgetana i la colla de caramelles Schola Cantorum –amb el seu recordat mestre Jordi Pañella que la dirigia–, que arrodoniren l’esbós del programa. Aquest, com veurem, no va estar mancat d’entrebancs per reeixir.

Amb el que s’ha dit fins aquí ja podríem entrar en el relat dels fets, però serà bo que ens aturem en la figura de Ramon Planas i anem concretament a les seves memòries. Confirma el que hem dit del caràcter obert del Patronat d’A.S.C, i apunta el tarannà de la seva gent, ja en la immediata postguerra, 28

Aquí el cronista es permet continuar parlant directament en primera persona. Era membre de la Junta Directiva del Patronat i havia signat la preceptiva sol·licitud, en nom de l’entitat, a l’alcaldia. Les coses anaven així. No he pogut recuperar el text perquè del malaguanyat Patronat no en queda res i el document original, amb un ofici que no he pogut trobar a l’Arxiu Municipal, l’alcalde accidental el va trametre al Gobierno Civil, el dia 12 de desembre, enregistrat amb el número de sortida 696.

Tot i no poder-ho demostrar, estic ben segur que la instància naturalment escrita en castellà devia acabar la petició amb allò tan graciós de “es gracia que espera obtener del recto proceder de…”.

Ignorants dels tràmits que havia de fer l’autoritat local, creient de bona fe els organitzadors que ja teníem llicència es va imprimir el programa –tal com l’he descrit més amunt-– vam fer publicitat i ho teníem tot endegat per portar-lo a terme. Però havien de sortir entrebancs. No hauria estat normal que les coses funcionessin normalment. Les 48 hores precedents als actes programats ens va caldre Déu i ajut per no claudicar.

El problema es va fer evident quan l’Ajuntament ens va comunicar, dos dies abans, que nosaltres mateixos havíem de gestionar l’autorització del Gobierno Civil. Sentiments d’impotència i desencís. Ens fallaven les nostres autoritats i, a més a més, ens deixaven poc marge de temps. Calia anar a Barcelona i preguntar al Gobierno Civil què volien i complimentar-ho. Com que aquesta tasca em va ser confiada a mi mateix, puc certificar que va ser una jornada estressant.

El qualificatiu el poso ara, cinquanta anys després. Sé que em movia la ràbia i l’angoixa. Resumiré les gestions que van caldre: visita al senyor Joan Triadú, que era el membre de la Comissió Nacional que ens facilitava el material per l’exposició i per fer la publicitat i que ens havia posat en contacte amb el conferenciant, el senyor Joan Alavedra, cercant assessorament. Anar a les oficines del Gobierno Civil per recollir un formulari, que havia de reomplir el conferenciant. Desplaçar-me al seu domicili per complir amb aquest requisit. Sortosament era a casa seva quan el Sr. Triadú el va avisar telefònicament per posar-lo al corrent de l’entrebanc i va esperar la meva visita. Molt amablement atès pel Sr. Alavedra, que va escriure en aquell paper una breu síntesi del que havia de dir amb l’enunciat “La gran lliçó humana de Pompeu Fabra”, venia la segona visita al Gobierno Civil, desitjant que ho trobessin correcte i autoritzessin un acte cultural a la vila de Sitges.

Encara ara no entenc per què tot plegat no ho havia pogut solucionar l’alcaldia. I sí, sembla que els va satisfer i van estampar el nihil obstat donant llum verda a l’acte. Sembla,

El Eco de Sitges, de gener de l’any 1968

29

però, que això no emparava també l’anunciada exposició gràfica sobre la vida de l’homenatjat, especialment en el període del seu exili fins a la seva mort a Prada de Conflent. L’exposició es va muntar a la planta baixa del Prado, es va obrir i en aquest espai el conferenciant va signar llibres seus després de l’acte. Va restar oberta menys dies del que s’havia programat.

que el nostre estimable i estimat Eco, els mesos de gener i febrer ja n’havia fet esment en tres edicions i s’hi vagi referir també el mes de novembre, quan va publicar, com suplement, quatre pàgines encartades, titulades Els Ecos de les arts i de les lletres, on glossaren Fabra i la seva obra: E. Molero Pujós, Josep Carbonell Gener, Jacint Piques i Ramon Planes. Per cert, els cognoms d’aquests dos darrers, escrits segons la normativa ortogràfica.

NOTES (*) Ramon Planes. Memòries.

Ed. Grup d’Estudis Sitgetans 1987. Col. Estudis Sitgetans

L’alcalde, que va ser present a la conferència no la va visitar, almenys en aquella ocasió, possiblement perquè sabia la manca d’aquest requisit i va preferir obviar-ho.

La ressenya de l’Eco ens diu que Ramon Planas va començar el seu parlament agraint la col·laboració de l’Ajuntament.

Políticament impecable i també en bona part just, perquè del que ara en diríem logística, la brigada municipal va aportar vitrines i les va col·locar a punt per a l’exposició. Va continuar el nostre il·lustre compatrici fent una acurada presentació de Joan Alavedra, que la va agrair en començar el seu parlament.

L’amistat que el va unir amb el mestre ja garantia que podia parlar-ne amb tota franquesa i amenitat. Així va ser i fou llargament aplaudit, com ho havia estat el seu presentador.

Detall de l’exposició a la planta baixa del Prado

I per cloure l’acte, la cobla La Sitgetana va interpretar la sardana El castell de Foc, del mestre Gabriel Pallarés.

La colla de caramelles Schola Cantorum –popularment coneguda com la colla del Patronat per la seva afinitat amb aquesta entitat parroquial i per haver assajat des dels seus inicis, immediata la postguerra, en els seus locals– va cantar les sardanes Mariona, de Saderra i Al·leluia, de Jordi Pañella, amb acompanyament de la cobla, amb la direcció del mateix mestre Jordi Pañella. Aquestes actuacions foren gratament acollides per la concurrència i ho va fer palès amb enfervorits aplaudiments.

A la sortida de la sala-teatre, els assistents pogueren visitar l’exposició annexa a la sala de la planta baixa del Prado. A les fotografies facilitades pel secretariat dels homenatges a Fabra, aplegades pel grup Recerca hi poguérem afegir llibres i revistes relacionades amb l’obra del Mestre per gentilesa del llibreter i col·leccionista barceloní senyor Joan Marca. Es podien adquirir llibres del senyor Alavedra que amablement els autografiava.

Presentació del conferenciant, Joan Alavedra, per Ramon Planas.

Escenari del Prado, 18 de desembre de 1968

Tot rememorant això, un bon amic m’ha tornat a la memòria que no teníem previst el retorn del conferenciant i la seva esposa a Barcelona. I ja passada la mitjanit ell mateix es va oferir a fer aquest servei amb el cotxe familiar. Se’n pot enorgullir, perquè a més a més d’evitar la dificultat de cercar taxi en aquella hora, en ple desembre, va estalviar aquesta despesa. Cal dir que la tresoreria del Patronat no anava massa grassa. Sovint, la tossuda voluntat dels qui hi militaren feia possible les seves activitats.

Si hem començat dient que a les darreries d’aquell 1968 la nostra vila no havia homenatjat Fabra en el centenari del seu natalici, és de justícia que aquesta crònica deixi constància 30

Colla Caramelles Schola Cantorum i cobla La Sitgetana, dirigides pel mestre Jordi Pañella, 18 de desembre de 1968

El Servei d’Intervenció Socioeducativa (SIS) de Sitges és un servei municipal on els infants i adolescents de 0 a 18 anys i les seves famílies participen fora de l’horari escolar d’activitats enriquidores pel seu desenvolupament personal i social.

El SIS és un espai obert al seu entorn i a la descoberta, connectat als esdeveniments de Sitges i a la seva realitat. Mitjançant el treball individualitzat, el treball grupal, el treball amb la família i amb la comunitat local, el SIS permet enfortir la xarxa d’atenció i els recursos cap als infants i adolescents donant resposta al seu desenvolupament integral, a les seves necessitats i a la realitat de cadascú.

Un espai d’acció socioeducativa, que realitza també una tasca preventiva en aquells infants en situació de risc o vulnerabilitat.

El SIS comptarà amb els interessos dels infants i també amb els de les famílies que podran implicar-se a partir d’una programació de tallers relacionats amb la cura dels fills/es, la resolució dels conflictes, la parentalitat positiva, la salut o el suport emocional, entre d’altres.

On està situat?

Podeu trobar el SIS a la plaça Catalunya, s/n.

Quin horari ofereix?

El SIS funciona de forma regular en horari extraescolar, de setembre a juny. Les activitats es duen a terme de dilluns a divendres de 16.45 h / 17 h a 19.30 h.

Per més informació: sis@sitges.cat

Regidoria de Benestar i Família

MAJORICA

ELENC ARTÍSTIC ARBOCENC dirigit per Xavier Canals | TEATRE CASINO PRADO | Diumenge 2 de desembre, a les 19h

MICROTEATRES NADALENCS ELS PASTORETS

GRUP DE TEATRE DEL RETIRO | SALA D’ACTES DEL RETIRO | Dissabte 22 de desembre, a les 22h

ASSOCIACIÓ TEATRAL ELS PASTORETS DE SITGES | TEATRE CASINO PRADO Diumenge 23 de desembre, a les 18.30h | Divendres 28 de desembre, a les 22h

TITELLES DE NADAL

LA TIJA | SALÓ TEATRE DEL RETIRO | Dissabte 5 de gener, a les 12h

MALEÏDES LES GUERRES (i aquell qui les va fer)

CARLES BELTRAN, NAMINA I LALI BARENYS | TEATRE CASINO PRADO | Diumenge 20 de gener, a les 19.30h

PREU DELS ESPECTACLES: entre 5 i 15€ (Aforament limitat) Venda entrades anticipades: Secretaria Casino Prado (c. Francesc Gumà 6), taquilles de El Retiro (c. Àngel Vidal 17) i www.sitgesactiu.com

Organitzat per:

Amb el suport de:

Més info: www.sitges.cat - f/sitges.teatre

Hi col·labora: