Gemma Nicolau. Fundadora del projecte Vivac Em dic Gemma Nicolau, apassionada de petita per com som i com funcionem i ens relacionem les persones. Quan tenia 5 anys ja tenia clar que volia ser infermera per ajudar i curar a les persones. M’encantava curar al meu pare quan, després d’un llarg dia de treball, arribava a casa amb alguna petita ferida o esgarrinxada. Amb les amigues gaudia donant-los solucions, alternatives, altres possibilitats per poder fer les coses des d’un altre punt de vista. Les escoltava i ajudava a trobar la millor opció per poder estar millor del que estaven i crear alguna cosa nova i diferent. Aquest ha sigut el fil conductor de la meva vida, curar i ajudar a les persones. El que no sabia es que hi ha diferents maneres de curar. Una és curant la part física, el que veiem, les ferides que sagnen... i l’altra és curar allò que no es veu, el que és intangible, no palpable, les ferides de l’ànima... i que aquestes solen fer més mal que les físiques. Sabia que alguna cosa en mi era diferent i no ho entenia fins que vaig aprendre que un sanador no és aquell al que vas per curar-te. Un sanador és algú que dispara dins teu la teva pròpia capacitat per sanar-te.
no jutjada, l’exigència interna bombardejant incessant dins del meu cap. El donar-ho tot de mi per una mica d’atenció, la certesa “no real” de que jo puc amb tot i que sóc la que “tira del carro”, la lluita interna de voler ser qui crec que he de ser per a l’altre, la recerca contínua de l’aprovació dels demés, el dolor del maltractament a mi mateixa...
El que no sabia és que també hi ha diferents maneres d’ajudar. Una és acompanyant a les persones de tal manera que cadascuna d’elles assumeixi la seva responsabilitat i l’altre assumint jo les responsabilitats de l’altre.
Aquest cara a cara amb la vida és el que avui defineix qui sóc i quina actitud escullo per afrontar les diferents situacions de vida. Hi haurà qui ho comparteixi i hi haurà qui no, però el que realment és essencial per a la vida és que sigui valuós per a mi. Tot això és el que avui em dóna un espai de felicitat!
Sabia que alguna cosa en mi era diferent i no ho entenia fins que em vaig donar permís per sentir la soledat de la incomprensió, el sentir no estar a l’alçada ni ser suficient, les pèrdues i separacions sense cap espai per ser escoltada i
La meva experiència vital és la que vull transmetre a les persones que s’acostin a mi perquè les acompanyi. Ara tinc la certesa que és possible crear un espai de felicitat encara que hi hagi contratemps, adversitats i les ferides de l’ànima facin mal. És el moment, el moment de sentir, de sentir la vida, de sentir que ets l’amo de la teva vida i tu marques el ritme. Jo t’acompanyo. Comença la teva transformació.