SALA 4 - Sala de Mitologia

Autor: Marta Barberà i Mas

Llicenciada en Ciències Matemàtiques. Professora de l’IES Matilde Salvador

La paraula mite prové del grec “mythos” (conte). Un mite es refereix a un relat de fets meravellosos o extraordinaris, els protagonistes dels quals solen ser personatges sobrenaturals (déus, monstres…) o extraordinaris (herois i heroïnes). Els mites formen part de la cultura d’un poble, atorguen un suport narratiu a les creences d’una comunitat. El seu origen és un relat oral, els detalls del qual varien a mesura que es transmeten de generació en generació, donant lloc a diferents versions. Una vegada passat a escrit de manera literària, el mite amplia les seues versions i variants, així com el seu valor i interés. Sentiments i llegendes que s’han mantingut en la memòria i en una exposició de la història, mites i llegendes que s’han anat transmetent de generació en generació, mantenint-se vives en l’actualitat i que es continuen transmetent i rememorant amb dignitat, sentiment i fervor en tots i cadascun dels seus cèlebres esdeveniments festius, ancestrals i, així i tot, molt presents en la nostra contemporaneïtat i que es perpetuaran al llarg dels segles.

Existeixen diferents tipus de mites:

Mites teogònics: Relaten l’origen i la història dels déus. A vegades, en les societats de tipus arcaic, els homes existeixen abans que els déus i es poden transformar en animals o coses.

Mites cosmogònics: Són els més comuns i estesos: Tracten d’explicar com va ser creat el món. Moltes vegades són gegants, déus o bondats. Respecte a l’explicació de l’origen de l’home, s’esmenta sovint que prové de les plantes, d’un grapat de terra, d’un animal o arbre. Mites escatològics: Intenta explicar com serà la fi del món, a causa de l’aigua o el foc. Aquests mites consideren que la fi del món serà anunciat mitjançant catàstrofes naturals com a eclipsis, terratrémols o inundacions.

Mites etiològics: Relaten l’origen de l’home i el que li envolta, i busquen respostes a les situacions presents.

Mites morals: Aquests mites es troben en la majoria de comunitats i tenen a veure amb la lluita entre àngels i dimonis, entre el bé i el mal. Pretenen donar lliçons i prevenir uns certs comportaments.

Mites històric-culturals: En aquest grup de mites es troben totes les creences que existeixen en una determinada societat, es transmeten d’una manera col·loquial i es basen en interpretacions subjectives de la història. Les narracions presenten una sèrie de proves que evidencien falsedat, per la qual cosa, sovint, són anomenades llegendes populars.

Així doncs, les llegendes són narracions de fets naturals, sobrenaturals o una mescla de tots dos, que es transmet de generació en generació de manera oral o escrita. La paraula llegenda prové del verb llatí “legere” (triar, contar o llegir). Generalment, el relat o llegenda se situa de manera imprecisa entre el mite i el succés verídic, la qual cosa li dona una certa singularitat. Aquest, se situa en un temps i lloc familiars als membres d’una comunitat, i li aporta una certa versemblança. En el procés de transmissió oral, les llegendes experimenten sovint supressions, afegits o modificacions

culturals que donen origen a tot un món ple de variants. La més comuna és la “cristal·lització” de llegendes paganes o l’adaptació a la visió infantil, quan el canvi dels temps ha reduït les antigues cosmovisions.

A Castelló, com a conjunt d’éssers humans que s’aprecia, hi ha diferents històries i llegendes en què es fonamenten els seus orígens. En aquest sentit, cobra especial importància el fet del trasllat del turó de la Magdalena al pla, amb l’ajuda de fanals i primitives canyes; la Santa Troballa de la imatge de la Mare de Déu del Lledó, trobada pel llaurador Perot de Granyana en les arrels d’un lledoner; l’origen sagrat, segons la tradició, de la imatge del Crist del Sant Sepulcre, el cult¡e del qual no seria concebible sense l’existència de la Confraria de la Sang.

Perot de Granyana o Els bous, de Juan B. Adsuara. Any 1958

En el camí que condueix fins al santuari del Lledó, Patrona de Castelló, una estàtua d’Adsuara recorda al caminant l’origen de la llegenda entorn de la troballa de la imatge devocional. L’escultura representa el llaurador Perot de Granyana que, segons les cròniques, va trobar, en 1366, mentre llaurava el camp ajudat per una parella de bous, la figureta d’alabastre d’una deïtat femenina sota un lledoner. La peça està esculpida en pedra calcària blanca. És en l’estatuària castellonenca una de les peces més estimades pels veïns i veïnes de Castelló. El títol de Patrona de la ciutat de Castelló el va rebre la Mare de Déu del Lledó en 1648, però no serà fins al 8 de novembre de 1922, quan el Papa Pio XI la va proclamar a Roma canònicament com a tal. Amb aquest motiu la imatge de la santa Patrona va ser col·locada en una escultura de major grandària, i comença a ser vestida amb mantells brodats. El Decret és signat pel Prefecte de la Congregació de Rituals, Cardenal Antonio Vico:

“Sanctitas porro Sua, eiusmodi supplicia vota ab infrascripto Cardinali Sacrae Rituum Congregationi Praefecto relata, peramanter excipiens, Beatissimam Virginem Mariam titulo vulgari de Lidon Civitatis Castellon de la Plana Patronam principalem suprema Auctoritate Sua declaravit et constituit: omnibus eidem hunorificentiis attributis, quae praecipuis locorum Patronis de iure competunt”

Al llarg de l’any són molts els actes que se celebren en el seu honor. Durant la setmana de la Magdalena són diversos els actes que recorden la Lledonera. El primer d’ells és el dia de la Romeria a l’ermitori de la Magdalena, tercer diumenge de Quaresma, quan a la tornada de la romeria les autoritats, reines i les seues dames, s’aturen a postrar-se als peus de la Patrona. El segon acte és l’ofrena de flors a la Verge en la Basílica, cada dia més multitudinària, el segon dissabte de la setmana de festes. La primera ofrena es va dur a terme el 3 de març de 1945.

La Mare de Déu del Lledó té les seues pròpies festes la primera setmana de maig amb importants actes com el tríduum, un certamen literari, la cavalcada anunciadora de festes (creada en els anys 80), una missa pontifical i una processó, moment en què la Verge ix de la Basílica i es fa una processó pels voltants de la Basílica.

Ofrena a la Mare de Déu del Lledó, de Carlos Vento. Any 2005

L’escultura de Carlos Vento rendeix tribut a un dels actes més entranyables i populars del calendari festiu de les festes fundacionals de la Magdalena. L’Ofrena de flors a la Verge és un ritual que congrega centenars de castellonencs i castellonenques de totes les edats, però especialment xiquets i xiquetes. La peça de Vento representa una dona amb una xiqueta de la mà, salvant la distància que dista entre la plaça Major i l’ermitori marià. Amb aquesta escultura es fa present el fervor per la patrona durant tot l’any.

Verge del Lledó, d’Enrique Gimeno. Any 2005

L’escultura donada per la Reial Confraria de la Mare de Déu del Lledó està dedicada a la patrona de la ciutat de Castelló. Situada en una rotonda del passeig que condueix fins al ermitorio marià, la peça representa la Verge sense mantell en actitud orant transmetent pau i assossec. L’escultura de la Lledonera està d’esquena al santuari mirant a la ciutat, precisament per a protegir els veïns i les veïnes. L’obra va ser beneïda pel prior Ignacio Pérez d’Heredia sota el cant de “Vós sou l’honor del vostre poble”. La peça mesura 2,10 metres amb un pes de 800 quilos.

El Crist Jacent -conegut popularment com el Sant Sepulcre- és sens dubte la joia del patrimoni escultòric castellonenc i una de les més importants de la Comunitat Valenciana. Qualificada pels experts que l’han examinada com una obra artística de primer ordre, encara hui es desconeixen l’autoria i les dates de realització i arribada a la capital castellonenca d’aquesta imponent talla de Crist mort.

Les referències escrites sobre el Crist Jacent, de la Confraria de la Sang, comencen a ser freqüents a partir de 1648, quan comença a parlar-se d’una devoció ja arrelada a la ciutat, encara que existeixen un parell d’hipòtesis plantejades respecte de referències escrites anteriors, en 1625 i 1572.

En l’escultura del Crist Jacent alguns investigadors han identificat trets estilístics propis de la gúbia d’Alonso Cano (1601-1667), especialment la talla dels cabells, i també trets, més significatius potser, comuns als cristos jacents valencians de finals del segle XVI, amb els quals compartiria aquesta obra nombroses semblances, així com una evident influència de l’estil de Francisco Ribalta (15651628), la qual cosa podria assenyalar a un dels escultors del seu cercle, Juan Muñoz, com un altre possible autor del Crist Jacent. Per a altres experts, no obstant això, la imatge és més pròpia del manierisme del segle XVI que no del barroc del segle XVII i respon més a l’estil castellà de l’època que no al valencià. Amb això, el debat sobre els orígens del Crist Jacent castellonenc continua obert. El Crist Jacent està tallat en fusta de noguera i policromat sobre una base estucada amb un pigment blanc denominat albayalde. És una escultura de grandària natural -el propi dels homes de l’època en la qual es va tallar- que mesura 1,74 m i que va ser concebuda per a processionar i ser contemplada habitualment des del seu costat dret, cap al qual té lleugerament tornada el cap. Mitjançant un realisme naturalista, la imatge aconsegueix representar la figura de Crist mort a causa de la dura tortura de la crucifixió i sumit, alhora, en una pau que sembla voler assenyalar la transcendència. Encara que actualment ha perdut ja un bon percentatge de la seua policromia original, especialment la corresponent a la seua encarnadura, pot contemplar-se encara alguna cosa del recurs efectista del clarobscur. L’anatomia revela un cos atlètic, amb un treball molt cuidat de la musculatura i del rigor mortis.

Durant segles, la imatge del Crist Jacent de la Confraria de la Sang, ha despertat una devoció religiosa que en alguns períodes de la seua història no ha tingut parangó a la ciutat. Des de principis del segle XVIII se li atribueix un origen llegendari, segons el qual la imatge va ser misteriosament tallada en una estada de l’Hospital de Trullols per tres pelegrins que van resultar ser tres àngels i que amb això van agrair l’acolliment. A través de la seua contemplació, els castellonencs i veïns i veïnes d’altres pobles pròxims, han invocat i agraït al cel en moltes ocasions la pau, la salut i la prosperitat per a aquestes terres. Se li han atribuït nombrosos miracles i encara hui, cada

Divendres Sant, són nombroses les persones que s’acosten fins a la capella de la Sang, a hora foscant, per a passar per davall del llit mortuori en el qual ix cada any en solemne processó, entre mirades curioses i confiades oracions.

Com hem dit anteriorment, són moltes les llegendes de la ciutat mediterrània que queden recollides en diferents estudis i publicacions. D’entre aquestes publicacions, voldríem fer menció a l’obra de l’autor Àlvar Monferrer i Monfort, “La Magdalena, del mito a la actualidad”, on podrem trobar més informació detallada, documentada i exhaustiva, sobre la mitologia de Castelló.

Sense menysprear la resta de mitologia castellonenca, el que mostraríem a la sala del museu sobre mitologia, junt amb les referències de la Troballa de la Mare de Déu i el Crist de la Sang, serien els mítics personatges de Tombatossals i la seua història, ja que s’han convertit en la mitologia actual per excel·lència de Castelló.

Gegants de Tombatossals a l’exposició de la Colla del Rei Barbut, en el seu 40 aniversari

Un clàssic de principis del segle XX, de les terres de Castelló: “Tomba-Tossals. Contalles de la terra” de Josep Pascual i Tirado, publicat a Castelló de la Plana en 1930 per la Societat Castellonenca de Cultura, s’ha convertit en la base actual de la mitologia de Castelló i les seues terres.

Edició original de Tomba-tossals, 1930

Josep Pascual i Tirado ( Castelló de la Plana, 1884-1937)

La història de Tombatossals enllaça amb tota una tradició de llegendes relacionades amb gegants (i de les quals trobem mostres referides a la nostra cultura en algunes rondalles recollides per Enric Valor, Joan Amades o Antoni Alcover). En efecte, la gegantització com a procediment d’idealització el trobem en les tradicions literàries d’arreu del món, i

han passat també a la literatura d’autor. Les llegendes sobre l’hegemonia dels gegants a la Plana, l’enfrontament amb els primers llauradors i l’expulsió final dels gegants, constitueixen relats profundament inserits en la cultura oral i que compartim amb altres diverses tradicions europees. En aquest cas, la història recollida per Josep Pascual i Tirado relacionada amb un context de canvi en el qual tothom té la sensació que està desapareixent un ordre i s’està esdevenint un nou món (la urbanització i industrialització de la ciutat de Castelló en el primer terç del segle XX), recrea també els orígens mítics de la ciutat i la seua pertinença a la Corona d’Aragó (no hem d’oblidar que el rei Barbut recorda Jaume I). L’obra és una mena de recordatori d’un món que desapareix. Així ho recull Lluís Messeguer (Pascual Tirado, 1998: 12):

“En aquest sentit, comprovaràs que Tombatossals és una petita enciclopèdia d’un món en vies d’extinció, el de la societat valenciana tradicional, representat per tota mena de receptes gastronòmiques, de cançons i versets populars, de jocs infantils, de modismes i frases fetes, de refranys, de festes, de creences i costums de tota mena. Aquesta riquesa constitueix, potser, l’argument o missatge implícit de l’obra”.

El gegant va nàixer de l’amor entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros durant una tempesta produïda per Bufanúvols, en la qual van participar tots els vents tret de la Tramuntana: un munt de còdols van ser desplaçats des de la muntanya a la vall, i d’aquelles pedres va eixir Tombatossals, que com el seu nom indica, tenia força per alçar o tombar turons i muntanyes. Va fer bons amics, també gegants, i van anar a viure tots junts a la Cova de les Meravelles: Tombatossals, Tragapinyols, Bufanúvols, Cagueme i Arrancapins van viure aventures genials, però entre totes elles destaca l’encàrrec que els va fer el Rei Barbut: la transformació del país, el canvi d’uns terrenys abruptes plens de plantes silvestres i animals feréstecs.

Tombatossals: Gran Maestre de la Gloriosa Orde de Sant Cristòfol, Primer Almirall de la Mar Mediterrània, conquistador del regne del Rei Barbut i les seues colònies, les Illes Columbretes, vencedor del superb Garxolí del Senillar, savi agrònom que va posar els fonaments de Castelló amb valentia, humilitat, molts punys i mà de ferro.

L’escultura que recrea el protagonista de la novel·la de Josep Pascual i Tirado es va instal·lar a Castelló amb motiu del 750é aniversari de la Fundació de la Ciutat sufragada per l’Ajuntament i a instàncies de la Colla del Rei Barbut. El colós de ferro té una altura de més de 20 metres i un pes de 20 tones. Tota l’estructura està treballada a colp de martell. El gegant que sosté una pedra alça els braços sobre el seu cap. Com a curiositat cal assenyalar que és considerada l’escultura en ferro més alta d’Europa.

Tombatossals, de Melchor Zapata. Any 2003

Arrancapins: es desfarà de les males herbes i dels arbres i matolls inútils del camí, amb la seua desmesurada força.

Segona de les escultures en ferro encarregades a l’artista per a commemorar el 750é aniversari de la Fundació de la Ciutat i en record dels personatges que formaven la colla de ‘Tombatossals’, obra de Josep Pascual i Tirado. Agenollat enfront de l’arbre, el forçut Arrancapins acaba d’arrancar de la terra la planta amb les seues arrels davant la mirada del seu company d’aventures Tombatossals que li obserArrancapins, va des de lluny. L’arde Melchor Zapata. Any 2006 bre marca una forta diagonal en l’espai. L’escultura descansa sobre un basament per a atorgar-li major altura.

Bufanúvols: reencarnació del Déu Eolo, portarà la pluja als cultius mitjançant els seus bufits huracanats, perquè la collita arribe a bon terme.

Bufanúvols, de Melchor Zapata. Any 2010

Elaborada en ferro, el personatge de Josep Pascual i Tirado aconsegueix un pes de tres tones amb unes dimensions de 4 metres d’alt per 3 d’ample. Es tracta de la tercera obra de la narració mitològica encarregada a l’artista sevillà per la Comissió Organitzadora dels Actes Commemoratius del 750é aniversari de la Fundació de la Ciutat que completen ‘Arrancapins’ i ‘Tombatossals’, i col·locada pel Pla d’Embelliment de l’Ajuntament de Castelló. L’originalitat de la peça radica en la simbiosi entre el cap de tall més clàssic amb les formes més expressives del cos.

Tragapinyols: sembrarà les llavors més convenients perquè les terres siguen productives i donen els millors fruits, amb la seua amabilitat tan especial.

Tragapinyols, dibuix original de l’obra Tombatossals

Cagueme: que res sap fer però que està al mig de tot amb ínfules de grandesa, “Farem el que podrem” – la seua consagrada frase–, perquè ningú està obligat a fer més del que pot.

Cal incidir en el treball que fa, any rere any, la Colla del Rei Barbut, com associació que vetlla per a mantenir viva la mitologia de Tombatossals.

En aquest sentit, i com a ampliació d’informació a la sala de mitologia, s’hauria de fer una mostra gràfica de la primera part del Pregó, ja que la desfilada és un museu vivent de la mitologia, història, folklore, tradicions, artesania, indústria, agricultura, festa...; en definitiva, una mostra costumista que permet l´espectador realitzar un recorregut pel passat i present de la província i ciutat de Castelló. Tres parts ben diferenciades constitueixen aquesta desfilada: “Mitologia i Història Fundacional”, “Representació Provincial” i “Ciutat i terme de Castelló”.

Inicia la primera part l’Associació Colla del Rei Barbut, que recull la tradició mitològica, escrita al llibre Tombatossals: El Rei Barbut amb els seus fills Tahor, Case i la Infantona Merilde, acompanyats per la “conlloga” del gegant Tombatossals i altres fidels vassalls.

Tot açò, i més, hauria de ser la manifestació plàstica i material que representa la nostra història mitològica, en un desitjat i reivindicat Museu de la Festa.