20
HORA NOVA 2.618 n 29 de juny de 2021
Converses
Juan Jesús Aznar
empordaneses
periodista
Aquell que té salut té esperança Vivim, encara ho fem, amb la nostra vida condicionada per un virus. Durant aquest temps hem estat v ulnerables, sempre ho som, per molt que ens obstinem a creure el contrari. La covid-19 ha visualitzat el treball del personal sanitari, la importància del mateix i la qualitat humana d’unes persones que han cuidat de la nostra salut en cos i ànima, una d’aquestes persones és Laia Salleras Duran, doctora en infermeria. Aquesta conversa és un acostament al treball anònim i diari dels professionals sanitaris. nn
Sempre he entès que la infermeria és una professió vocacional. Quan vas sentir la vocació de ser infermera? l.s. «Des de ben petita recordo que volia ser infermera. Em motivava molt curar les persones. No coneixia la professió i em motivava molt la recerca».
Vas fer la carrera a Girona? l.s.
«Sí».
Tinc entès que t’has doctorat en infermeria?
«Sí. Vaig fer un màster a la Universitat de Girona i després el doctorat». l.s.
I, com animant a la formació continuada, afegeix: l.s. «En infermeria et pots continuar formant, el doctorat va durar quatre anys. També sóc professora associada a la Universitat de Girona». Estem en una aula de formació de l’Hospital de Figueres. Guardem la distància suficient per a treure’ns la màscara i conversar veient-nos, tot un signe de normalitat. Fins no fa molt, la infermera es veia com una ajudant del metge, en què ha canviat aquest concepte? l.s. «Jo crec que la infermeria és una professió pròpia. La diferència amb la medicina és que la infermeria valora la persona de manera global, s’ocupa de totes les seves àrees. I, la medicina s’ocupa, de manera més especialitzada, d’una zona concreta».
Com funciona urgències? l.s. «Els pacients vénen a urgències motu proprio, o perquè s’ac-
àngel reynal
tiva un servei d’emergències o bé perquè són derivats per un Centre d’Assistència Primària (CAP). Una vegada arriben al servei d’urgències passen pel servei d’admissió, on se’ls demana la documentació, la targeta sanitària i se’ls emplena una fitxa i el primer professional que els atén és una infermera. La infermera realitza el triatge i decideix si se l’ha d’atendre de manera immediata o se l’atén després d’una espera. Infermeria comença a fer algunes proves: una analítica, altres proves complementàries, preparant la visita del metge». Abans de formular la següent pregunta parlem de la formació de les infermeres i sobre les seves àrees de treball, és un temps necessari per crear empatia, per conèixer-nos i prosseguir.
«La infermeria valora a la persona de manera global, s’ocupa de totes les seves àrees. I la medicina s’ocupa, de manera més especialitzada, d’una zona concreta»
Com és i ha estat aquest any de pandèmia en el vostre dia a dia?
Abans de respondre, precisa un comentari previ. l.s. «Aquest any i mig de pandèmia hi ha hagut moments de tot. Ha estat com una muntanya russa. Moments de molta feina. Moments més tranquils. Moments de crisi: ens va enxampar per sorpresa i havíem d’atendre tot. Moments més relaxats. Anàvem fent! Jo penso que la primera onada ens va impactar més».
Em sorprèn la segona part de la seva resposta: l.s. «Fa anys, que els professionals estàvem esperant una pandèmia. Ja ho sabíem. Segurament que aquesta no era la pandèmia que esperàvem, pot ser que arribi una de pitjor, però, una cosa és esperar-la i una altra cosa és quan te la trobes. Jo recordo que veia les notícies quan començava a la Xi-
na i pensava: aquestes infermeres, què valentes atenent els malalts! I em preguntava: si arriba aquí, què faré? I, bé, ens va arribar aquí i vam fer el que havíem de fer: atendre les persones com s’havia de fer. És clar, ens faltaven coneixements, ens faltaven mitjans, ens faltaven moltes coses». Què senties quan cada tarda a les vuit la ciutadania us aplaudíem des dels balcons de les nostres cases? l.s. «Molt de suport. Jo personalment ho agraeixo molt, perquè era un moment molt difícil. No perquè ens fes por venir a treballar, però sí que era un moment d’incertesa: no sabíem si podíem contagiar a les nostres famílies, no sabíem com curar les persones, no sabíem què era aquell virus, no sabíem a què ens enfrontàvem».
I per a si mateixa: «Tot era nou, desconegut. La nostra càrrega de treball era alta. Tot era tan desconegut». l.s.
I després de l’expressió del temor, neix el coratge d’enfrontar-se al virus, agraeix: l.s. «El reconeixement al nostre treball per part de la població significava que estàvem fent una cosa ben feta, com a mínim ho està-
vem intentant, ens ajudava molt en els moments de desesperança per a seguir endavant». Heu pagat un preu alt personalment, també, en l’àmbit de salut pública pagarem un preu alt: malalties que necessiten diagnòstic i tractament s’han deixat de tractar. Malalties molt greus. Com ho esteu gestionant? l.s. «Això són pèrdues que s’associen a la covid-19, de les quals no es parla molt, però realment, fa mal, fa molt de mal».
I recorda: «Des del primer dia la gent va deixar de venir a urgències i només venien les persones que tenien covid. No es visitaven persones, no es feia cap seguiment, i per això, des del segon dia vam començar a pensar en els càncers que no es tractaven, en les operacions que no es feien, i pensàvem com ens posarem al dia, en una sanitat que ja coixejava, que ja estava molt afeblida? Com resoldrem tot això?» l.s.
Evidentment, necessitem una sanitat pública ben finançada i gestionada. Quina opinió tens sobre la diàspora de metges i infermeres a altres països? Y continua a la pàgina següent