20
HORA NOVA 2.618 n 29 de juny de 2021
Converses
Juan Jesús Aznar
empordaneses
periodista
Aquell que té salut té esperança Vivim, encara ho fem, amb la nostra vida condicionada per un virus. Durant aquest temps hem estat v ulnerables, sempre ho som, per molt que ens obstinem a creure el contrari. La covid-19 ha visualitzat el treball del personal sanitari, la importància del mateix i la qualitat humana d’unes persones que han cuidat de la nostra salut en cos i ànima, una d’aquestes persones és Laia Salleras Duran, doctora en infermeria. Aquesta conversa és un acostament al treball anònim i diari dels professionals sanitaris. nn
Sempre he entès que la infermeria és una professió vocacional. Quan vas sentir la vocació de ser infermera? l.s. «Des de ben petita recordo que volia ser infermera. Em motivava molt curar les persones. No coneixia la professió i em motivava molt la recerca».
Vas fer la carrera a Girona? l.s.
«Sí».
Tinc entès que t’has doctorat en infermeria?
«Sí. Vaig fer un màster a la Universitat de Girona i després el doctorat». l.s.
I, com animant a la formació continuada, afegeix: l.s. «En infermeria et pots continuar formant, el doctorat va durar quatre anys. També sóc professora associada a la Universitat de Girona». Estem en una aula de formació de l’Hospital de Figueres. Guardem la distància suficient per a treure’ns la màscara i conversar veient-nos, tot un signe de normalitat. Fins no fa molt, la infermera es veia com una ajudant del metge, en què ha canviat aquest concepte? l.s. «Jo crec que la infermeria és una professió pròpia. La diferència amb la medicina és que la infermeria valora la persona de manera global, s’ocupa de totes les seves àrees. I, la medicina s’ocupa, de manera més especialitzada, d’una zona concreta».
Com funciona urgències? l.s. «Els pacients vénen a urgències motu proprio, o perquè s’ac-
àngel reynal
tiva un servei d’emergències o bé perquè són derivats per un Centre d’Assistència Primària (CAP). Una vegada arriben al servei d’urgències passen pel servei d’admissió, on se’ls demana la documentació, la targeta sanitària i se’ls emplena una fitxa i el primer professional que els atén és una infermera. La infermera realitza el triatge i decideix si se l’ha d’atendre de manera immediata o se l’atén després d’una espera. Infermeria comença a fer algunes proves: una analítica, altres proves complementàries, preparant la visita del metge». Abans de formular la següent pregunta parlem de la formació de les infermeres i sobre les seves àrees de treball, és un temps necessari per crear empatia, per conèixer-nos i prosseguir.
«La infermeria valora a la persona de manera global, s’ocupa de totes les seves àrees. I la medicina s’ocupa, de manera més especialitzada, d’una zona concreta»
Com és i ha estat aquest any de pandèmia en el vostre dia a dia?
Abans de respondre, precisa un comentari previ. l.s. «Aquest any i mig de pandèmia hi ha hagut moments de tot. Ha estat com una muntanya russa. Moments de molta feina. Moments més tranquils. Moments de crisi: ens va enxampar per sorpresa i havíem d’atendre tot. Moments més relaxats. Anàvem fent! Jo penso que la primera onada ens va impactar més».
Em sorprèn la segona part de la seva resposta: l.s. «Fa anys, que els professionals estàvem esperant una pandèmia. Ja ho sabíem. Segurament que aquesta no era la pandèmia que esperàvem, pot ser que arribi una de pitjor, però, una cosa és esperar-la i una altra cosa és quan te la trobes. Jo recordo que veia les notícies quan començava a la Xi-
na i pensava: aquestes infermeres, què valentes atenent els malalts! I em preguntava: si arriba aquí, què faré? I, bé, ens va arribar aquí i vam fer el que havíem de fer: atendre les persones com s’havia de fer. És clar, ens faltaven coneixements, ens faltaven mitjans, ens faltaven moltes coses». Què senties quan cada tarda a les vuit la ciutadania us aplaudíem des dels balcons de les nostres cases? l.s. «Molt de suport. Jo personalment ho agraeixo molt, perquè era un moment molt difícil. No perquè ens fes por venir a treballar, però sí que era un moment d’incertesa: no sabíem si podíem contagiar a les nostres famílies, no sabíem com curar les persones, no sabíem què era aquell virus, no sabíem a què ens enfrontàvem».
I per a si mateixa: «Tot era nou, desconegut. La nostra càrrega de treball era alta. Tot era tan desconegut». l.s.
I després de l’expressió del temor, neix el coratge d’enfrontar-se al virus, agraeix: l.s. «El reconeixement al nostre treball per part de la població significava que estàvem fent una cosa ben feta, com a mínim ho està-
vem intentant, ens ajudava molt en els moments de desesperança per a seguir endavant». Heu pagat un preu alt personalment, també, en l’àmbit de salut pública pagarem un preu alt: malalties que necessiten diagnòstic i tractament s’han deixat de tractar. Malalties molt greus. Com ho esteu gestionant? l.s. «Això són pèrdues que s’associen a la covid-19, de les quals no es parla molt, però realment, fa mal, fa molt de mal».
I recorda: «Des del primer dia la gent va deixar de venir a urgències i només venien les persones que tenien covid. No es visitaven persones, no es feia cap seguiment, i per això, des del segon dia vam començar a pensar en els càncers que no es tractaven, en les operacions que no es feien, i pensàvem com ens posarem al dia, en una sanitat que ja coixejava, que ja estava molt afeblida? Com resoldrem tot això?» l.s.
Evidentment, necessitem una sanitat pública ben finançada i gestionada. Quina opinió tens sobre la diàspora de metges i infermeres a altres països? Y continua a la pàgina següent
HORA NOVA 2.618 n 29 de juny de 2021
empordaneses n
Y continua de la pàgina anterior
Aquest malson no ha acabat i la comunitat científica ja preveu altres pandèmies. Com ens afectaran? I el més important: com us prepareu?
l.s. «Realment, la professió d’infermera és poc reconeguda socialment, d’aquí que agraíssim tant que se’ns reconegués durant la primera onada de la pandèmia. No estem reconeguts al país que vivim, i les nostres condicions, no sols econòmiques, sinó d’horari, de conciliació laboral, moltes vegades són molt difícils de portar, per això entenc que les persones marxin perquè en altres països troben més reconeixement, millor sou i millors horaris».
l.s. «Professionalment hi ha uns protocols. En l’àmbit científic, no ho sé, però nosaltres, no tenim més que els protocols de sanitat: ens diuen el que hem de fer, i ja està! En l’àmbit personal, ho assumeixes, vaja, ho assumeixes, però, fins que no t’ho trobes, no t’ho planteges... És possible, cada vegada hi haurà més pandèmies, només cal veure com evoluciona el món».
I, quina seria la reivindicació que necessita la sanitat pública o concertada? l.s. «S’ha d’invertir molt. Falten recursos, falta poder operar, poder diagnosticar, també falta consciència que el professional és una peça clau per al sistema. Se l’ha de tractar bé, perquè pugui tenir una conciliació laboral. Els horaris són molt dolents!»
Aprofundeix, a través de l’exemple, en la reivindicació: l.s. «Una infermera comença a treballar acabada la seva carrera, amb vint-i-un anys, amb un cert horari, i es jubila fent el mateix horari. El sou varia molt poc i hauria d’haver-hi una sèrie d’incentius, de millores per a tenir una conciliació amb la vida: treballes un cap de setmana sí, un altre no. Si tens el torn de matí, encara, però el de tarda...» Conclou: «Moltes persones que treballen de tardes o de nits han hagut de demanar una reducció de jornada». l.s.
I, per a si mateixa: «És complicat!»
l.s.
Els hospitals s’estan professionalitzant amb les incorporacions en les seves estructures d’economistes, enginyers i informàtics, per citar alguns exemples, professionals aliens a l’àmbit sanitari. En què ha canviat l’hospital en professionalitzar-se com a empresa respecte al personal sanitari, funcioneu com tota la vida o hi ha hagut millores?
«Treballo en aquest hospital com a infermera des de l’any 1995. He anat veient canvis. L’hospital ha crescut molt, encara que continua sent una empresa molt familiar. Ens coneixem molt, no hi ha un accés difícil als càrrecs, es pot parlar amb ells. Han millorat les condicions de poder investigar, de promoció professional, que no existia, de formació... Sí que s’ha avançat, però encara falta camí per fer. Amb la pandèmia s’ha vist que l’hospital necessita una unitat de crítics, una UCI». l.s.
Quina és la recerca que tu fas?
Converses 21
àngel reynal
l.s. «Ara, un dels temes que he treballat, que era part del doctorat, és la punció ecoguiada, per exemple: hi ha persones a les quals no se’ls hi veuen les venes o les artèries, els busques les venes i no les trobes amb facilitat...»
La recerca la fas a l’hospital? l.s. «L’hospital m’anima i m’ha posat mitjans. Però la recerca és molt individual, en principi, és una opció personal».
El patòleg és el metge que estudia la malaltia i treballa per a altres especialitats de la medicina. Quina infermera treballa per a les infermeres?
«Crec que els professionals de la infermeria no acabem de creure’ns el treball que fem. Realment és un treball molt important.»
l.s. «Uf! En el sentit de millorar la professió?»
Sí. l.s.
Familiarment, com t’afecta ser infermera i, els teus familiars, com accepten la teva professió?
«Bé, només faltaria. Crec que estan orgullosos del meu treball». l.s.
I incideix: «Els horaris: si treballes un cap de setmana, és un cap de setmana que no estàs a casa. Ho respecten i ho entenen, però és difícil la conciliació». l.s.
Com li expliques a un nen com és la teva professió?
«Ah! Molt fàcil, ells ho entenen ràpidament. Això de curar i atendre les persones, els nens ho tenen molt clar, som les persones grans a qui ens costa d’entendre... Els nens ho tenen molt clar, ho entenen i saben que la seva mare treballa d’infermera». l.s.
«Crec que no n’hi ha».
Hauria d’existir? l.s. «Sí. Faria falta aquest tipus d’especialització. Crec que els professionals de la infermeria no acabem de creure’ns el treball que fem. Realment és un treball molt important. És una professió en la que som molts professionals, però acabes el treball i te’n vas. Si aconseguíssim mobilitzar-nos, el nostre col·lectiu aconseguiria moltes millores, segur».
Després d’un petit silenci: «En època covid és diferent... El meu fill ho ha passat una mica malament pensant que la seva mare treballava en un hospital on es cuidaven persones que tenien el virus, mentre tothom es tancava a casa; li va costar entendre-ho i va caldre treballar-ho bastant... Li va costar!» l.s.
Li comento la il·lusió dels estudiants quan inicien la praxi de la seva professió i com es va perdent aquest anhel, i li pregunto: Com es prepara a un professional sanitari perquè no perdi la seva il·lusió, la seva humanitat, tan necessària en un treball com el vostre?
Tu estàs formant a futurs professionals de la infermeria. La il·lusió d’aquestes noves generacions, la seva vocació es reforçaria amb noves funcions, com la que hem parlat: es podria proposar?
l.s. «Crec que pots ensenyar, però la humanitat és innata: tu saps com és la teva situació i et planteges les teves pròpies estratègies de resiliència per a mantenir la teva motivació, la teva preocupació per les persones. Però, realment, hi ha persones que abandonen la professió».
l.s. «Quan faig formació el que intento és formar bons professionals i que facin bé el seu treball. Penso que els professionals han de creure en la professió».
I subratlla: «Es creia que després de la pandèmia, el 25% dels sanitaris deixarien la professió. És molt!»
Com creus que afecta la pandèmia als nens? l.s. «Crec que als nens no se’ls hi va donar la suficient atenció. Ara sembla que sí, s’ha canviat l’actitud, han tornat al col·legi. En la primera onada, no. La premissa que els nens s’adapten a tot va servir per tancar les escoles. Se’ls va tancar a casa..., havien de conviure amb els seus pares que teletreballaven, en general va anar així».
l.s.
Encara patim el coronavirus i les seves successives variants.
Diàriament, a la vida d’un hospital, els professionals sanitaris, conviuen amb la mort. No li pregunto sobre ella, encara que apareix, li pregunto sobre l’eutanàsia, sobre morir amb dignitat. l.s. «Parles amb la persona i li expliques la seva situació. Hem de respectar l’opinió de la persona i intentar no caure en un allargament terapèutic innecessari que només li provoqui més patiment». Mostrat el respecte al pacient, és necessari parlar de les famílies: l.s. «Haig de comentar que els professionals solem tenir, en aquest assumpte, el procés i l’actuació, a vegades, més clar que les famílies. Quan, per desgràcia, una persona molt gran no té curació, és la seva família la que et demana que facis més coses per mantenir-la amb vida». Caldria ser de pedra perquè davant de situacions així, no us sentíssiu afectats. Com ho afronteu? l.s. «Penso que t’acostumes a treballar molt amb la mort, i penso que la mort és el que li dóna valor a la mateixa vida. M’agrada la meva professió per molts aspectes: un d’ells és que cada dia aprens, no sols coneixements; aprenc de les persones, a valorar tot allò en què no pares esment en el teu dia a dia: véns aquí, t’enfrontes a un accident i comprens que la vida se’n va en un moment, tot això li dóna força a la vida... Jo penso així!» Què li dius a un familiar d’una persona que morirà o ha mort? l.s. «Afecta. Jo vaig treballar amb persones terminals i t’afecta. És un treball molt humà i, aconseguir que una persona mori en pau és molt important».
Hem arribat al final d’aquesta conversa. Vull donar-li les gràcies a Laia Salleras Duran pel seu treball, per la seva humanitat, agraïment que m’agradaria que ella transmeti a tots els seus companys de l’hospital, perquè «Aquell que tingui salut té esperança; i aquell amb esperança, ho té tot». (Proverbi àrab). n