Fundació MAP. 50 anys construint futur by Fundació MAP

Fundaciรณ MAP

50 anys construint futur (1968-2018)

Crèdits Primera edició: juliol de 2020 Autores: Cristina Casas Mata i Marta Rudé Rull Editor: Fundació Privada MAP P.I Els Pintors. C/Dalí, 6-8. 17500 Ripoll www.fundaciomap.com Fotografia portada: Sicalipsis Fotografies: arxiu Fundació MAP i David Fajula Disseny i maquetació: David Fajula Correcció: Lexikos Traduccions Impressió: Icària Arts Gràfiques Amb el suport de: Diputació de Girona ISBN: 978-84-09-22357-2 Dipòsit Legal: GI 845-2020

Índex Presentació

Pròleg

Introducció: de la necessitat al dret

Suports per a una vida plena:

Suport a infants i joves

Suport terapèutic. Centres diürns

Suport a l’activitat en comunitat

Suport residencial i a la vida independent

Suport al treball

Present i futur

Annex

102

Agraïments

124

Presentació Les persones que hem format part de les juntes directives de l’ACPAM i del Patronat de la Fundació MAP al llarg d’aquests més de 50 anys de trajectòria, ens sentim molt afortunades i privilegiades per haver pogut acompanyar, assessorar, consensuar i valorar el dia a dia i els projectes a curt i mitjà termini al costat de la gerència, en representació de totes les persones que treballen i que són ateses a l’entitat. Una tasca que hem fet amb responsabilitat, confiança, diàleg, respecte, transparència i llibertat. Valors intrínsecs a aquesta casa. La primera Junta Directiva la va formar l’any 1968 un grup de familiars i professionals altruistes de diferents àmbits que aportaven el seu bagatge a l’associació que s’estava gestant. Aquesta diversitat encara continua avui i, juntament amb la diversitat dels equips professionals i de les persones ateses, ha donat com a fruit equips molt capaços que han fet possible el gran projecte de la Fundació MAP. Ens sentim satisfets d’haver continuat amb la missió dels fundadors: trobar una alternativa d’atenció per a les persones amb necessitats especials del Ripollès que fins aleshores no existia. Creiem que 50 anys més tard, hem sabut mantenir ben vius els principis que van motivar aquells primers passos de l’entitat: compromís, esforç, il·lusió i professionalitat, per continuar essent capdavanters en l’atenció al col·lectiu, trobant en cada moment les ajudes necessàries per desenvolupar els projectes que han fet possible la millora de la qualitat de vida de la població, de la comarca i del territori.

Durant aquests anys hem hagut de demostrar que els projectes del Ripollès també són viables, tot i ser una comarca poc poblada i d’alta muntanya, i ho hem pogut fer amb creativitat, tenacitat, perseverança i visió de futur. Hem cregut que ho podíem fer i ho hem fet, sense deixar d’acompanyar cada persona perquè tingui allò que necessita i desitja en el seu entorn més proper. Tot i les dificultats, la institució sempre ha estat pionera en l’atenció a les persones amb discapacitat a través d’uns serveis de qualitat i integradors en àmbits com el residencial, el laboral, la infància, l’atenció diürna i l’activitat en la comunitat. Una actuació encaminada a 4

promoure la inclusió i la participació plena del col·lectiu en totes les etapes de la seva vida, tal com marca la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, amb principis com la no discriminació, la participació i inclusió plena i efectiva a la societat, el respecte per la diferència, l’acceptació de les persones amb capacitats diferents com a part de la diversitat i la condició humana i la igualtat d’oportunitats. Aquella associació de famílies inicial que buscava el millor per al col·lectiu ha evolucionat cap a una organització socialment compromesa capacitada per donar resposta a les necessitats de l’entorn, posant el focus en el territori que la va acollir i que la va ajudar a néixer i créixer. Per això cada vegada més ens hem obert a cobrir noves necessitats emergents en aliança amb els diferents agents de la comarca. D’aquesta manera, amb els anys, i sense deixar de complir la missió d’atenció a les persones que ocupen el centre de la nostra activitat, ens hem convertit en una empresa social innovadora generadora d’ocupació, oportunitats i riquesa al territori des de l’economia social. Actuant de manera estratègica, és a dir, sabent on volem anar, sumant esforços i il·lusions i superant entrebancs, hem arribat a fer-ne 50 i esperem fer-ne molts més amb l’objectiu d’anar construint entre tots una comunitat preparada, amb valors compartits, oberta i inclusiva. La història que trobareu en aquest llibre vol reflectir tot aquest camí. Un relat que hem escrit entre totes les veus que formem part del MAP. Gaudiu-lo i sentiu-vos-en orgullosos i orgulloses. El patronat de la Fundació MAP: Casilda Gómez De la Peña, presidenta Josep Maria Farrés Penela, vicepresident Manel Pulido Chamorro, secretari Ramon Roca Gasch, tresorer Efrèn Carbonell Paret, vocal Elena Maria España Aparisi, vocal Susana Morera Casas, vocal Montse Gallego Pérez, vocal i representant de l’ACPAD 5

Pròleg Quan va néixer la Fundació MAP, la nostra societat vivia immersa en una grisor carregada de prejudicis i altament discriminatòria. Qualsevol persona que tingués algun tipus de diversitat era sovint amagada i gairebé sempre directament apartada de la vida social i laboral. Gràcies a la tasca de moltes persones, els temps han canviat i, per sort, després de segles de pensament i de reconeixement dels drets humans, entenem que la justícia és una qüestió de tenir uns drets bàsics coberts. Segons Plató, “una societat justa és aquella en la qual cadascú realitza allò que per naturalesa està més preparat per portar a terme. I és obligació de l’Estat determinar què pot fer cadascú i fer que ho faci”. És aquí on el MAP ha realitzat la seva tasca més justa i reeixida. Ha portat a terme molt exitosament la màxima de Plató: totes i cadascuna de les persones tenen el dret a tenir una vida digna, que els permeti créixer com a persones dins les possibilitats de cadascú. I és així com ho ha entès la Fundació MAP. Ha creat estructures i infraestructures que han permès això: dignificar la vida de moltes persones amb altres capacitats, fent-les sentir valorades i mereixedores de viure una existència on se sentin útils i estimades. Així, la nostra comarca del Ripollès pot sentir-se molt orgullosa de comptar amb la Fundació MAP, gràcies a la qual totes aquelles persones amb diversitat funcional compten amb les eines necessàries per gaudir d’una vida plena. És gràcies a l’esforç i a l’empatia d’aquells que van creure en aquest gran projecte, que s’ha aconseguit que avui en dia el MAP sigui un referent en el tercer sector social. Una lluita, sovint a contracorrent, per fer que totes les persones que acull la Fundació hagin pogut assolir allò que qualsevol país digne hauria de poder oferir als ciutadans, sigui quina sigui la seva capacitat: formar part activa dins la societat. Pensant en el futur, amb aquesta trajectòria de més de 50 anys al costat de les persones amb altres capacitats, malaltia mental i situació de vulnerabilitat només veig un possible camí: el 6

de seguir. Seguir des del compromís amb les persones, treballar per promoure la qualitat de vida, l’educació, el lleure i la inserció laboral, aportant suports, orientació i acompanyament, fomentant la capacitació, l’apoderament i les xarxes de relació social i personal de les persones a les quals l’entitat fa costat. El repte passa per transformar el servei de les persones a les necessitats del segle XXI. Actitud, imaginació, innovació i adaptació per seguir donant resposta a les necessitats a què s’afronta l’organització. El paradigma respecte fa 50 anys és un altre. En una societat que cada cop és més domotitzada cal fer veure el valor de les persones, remarcar el valor de deixar empremta social en els projectes en els quals es treballa. Posar la persona en el centre de l’atenció, l’educació. Certament el repte és ser totalment una societat inclusiva, creativa, en què convisquin totes les intel·ligències i on ningú no se senti menys. Per arribar aquí queda camí, i és en aquest on veig necessària la tasca de la Fundació MAP. Jordi Munell Garcia Alcalde de Ripoll

Introducció De la necessitat al dret En el transcurs dels anys el concepte de discapacitat i la manera com s’ha atès a un col·lectiu especialment heterogeni ha anat variant i evolucionant. En totes les èpoques hi ha hagut persones notablement diferents a causa del seu funcionament intel·lectual i comportament social, i a vegades han estat motiu d’espant, incomprensió, temor, diversió i, fins i tot, superstició. Tot i que l’actitud social i la resposta que històricament i culturalment s’ha donat a aquestes persones ha estat molt diversa, majoritàriament se’ls ha mantingut en condicions d’exclusió i restricció dels seus drets bàsics. El model de beneficència inicial, basat en creences religioses segons les quals la discapacitat era considerada un mal i en què l’atenció rebuda era bàsicament caritativa i s’aïllava a la persona de la societat confinant-la en grans institucions d’asil, donà pas a principis del s. XX a un model mèdic rehabilitador que enfoca la discapacitat com a una malaltia que requereix assistència mèdica i rehabilitadora. Basat en el malalt i la dependència, el model subestima les aptituds de les persones amb discapacitat i deriva cap a una actitud paternalista i sovint sobreprotectora. En el decurs de les últimes dècades s’ha produït un important canvi de paradigma en el camp de la discapacitat traslladant l’enfocament a l’entorn. Considerant que les mancances de la persona radiquen en la seva interacció amb l’ambient que l’envolta, i que aquestes mancances poden no ser-ho en altre moment, espai o amb els suports adients. La discapacitat passa ara a ser entesa com a un fet social en el qual les limitacions que pateixen les persones amb diversitat funcional ja no són individuals, sinó que provenen d’una societat que no és capaç d’oferir els suports necessaris. En aquest nou marc, els serveis han deixat de ser una finalitat per esdevenir un mitjà i la persona es converteix en l’eix central i vertebrador de qualsevol acció. Partint de la idea que en una societat democràtica, plural i moderna, la participació de tots els seus membres en tots els aspectes de la vida quotidiana s’ha de realitzar en igualtat de condicions i amb la mateixa llibertat per escollir opcions, es comencen a desenvolupar 8

accions basades en la integració social del col·lectiu i en l’exercici del dret a participar i a ser l’actor principal en qualsevol presa de decisions. En aquest sentit, la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides aprovada el 2006 reconeix el deure de proporcionar a totes les persones amb discapacitat l’oportunitat de viure la seva vida de la forma més autònoma i plena possible. Això implica l’eliminació de barreres existents per a la participació i l’exercici dels seus drets i la promoció de les condicions per a la seva màxima independència i desenvolupament de la seva capacitat de decidir, encara que sigui de forma assistida en els casos de persones amb importants afectacions. Al llarg d’aquest mig segle de vida, famílies, professionals, voluntaris i persones ateses de l’entitat han treballat i continuen treballant amb l’objectiu comú d’aconseguir una societat més justa, equitativa i igualitària. Amb la convicció profunda que tota societat s’ha de construir sobre el reconeixement de tots els seus membres i que aquests han de poder ser-ne part activa.

DE LA NECESSITAT AL DRET La història de la Fundació MAP va lligada a l’evolució del concepte de discapacitat. Primer, la societat no l’entén i per això exclou la persona i no la deixa participar. Més endavant es veu la discapacitat com una malaltia i la persona que la pateix com un pacient que s’ha d’assistir. Es cuida la persona però no se la deixa decidir. Actualment s’ha donat pas a un model basat en els drets de les persones a ser i a decidir. Amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, la persona passa a ser subjecte de ple dret. Les accions de la societat es basen a donar-li els suports necessaris per poder dur una vida plena i en igualtat d’oportunitats.

Campanya “Tu i jo els mateixos drets” de Dincat. 2017

Suports per aunavida plena

Suports per a una vida plena Per explicar la trajectòria de l’entitat, primer ACPAS, més endavant ACPAM i, finalment, Fundació MAP, hem optat per fer-ho repassant l’evolució en cada àmbit d’actuació. L’entitat va néixer per anar cobrint les necessitats de les persones amb discapacitat de la comarca del Ripollès. Originàriament van ser unes necessitats educatives i d’atenció diürna i, més endavant, d’atenció precoç, laborals, de suport a l’habitatge, d’oci i lleure... D’aquesta manera es van anar vertebrant els diferents serveis a les persones. Serveis per cobrir necessitats que, amb el temps, s’han convertit en suports perquè les persones puguin veure respectats els seus drets: · Suport a infants i joves · Suport terapèutic. Centres diürns · Suport a l’activitat en comunitat · Suport residencial i a la vida independent · Suport al treball A continuació, expliquem la història de cadascun d’aquests àmbits, amb una narració dels inicis i de l’evolució i amb un apartat de testimonis amb diferents veus de l’organització. En alguns suports també donem informacions de context per ajudar a comprendre millor allò que s’explica. I, finalment, incloem un apartat en lectura fàcil per fer d’aquest llibre una eina àgil i accessible.

SUPORT A INFANTS I JOVES SITUACIÓ ACTUAL DEL SUPORT 317 infants i joves atesos el 2019: 174 infants atesos al CDIAP 143 infants i joves atesos al Servei + 5

La Fundació MAP presta els serveis a la infància a través del Centre Tàndem. Sessió de psicomotricitat. 201413

Suport ainfants i joves

Suport a infants i joves Els inicis L’any 1968 un grup de pares i mares, amb el suport i la col·laboració de professionals de diferents àmbits, funda l’associació ACPAS (Associació Comarcal per a la Promoció i Ajuts als Subnormals) amb l’objectiu de buscar recursos i alternatives d’atenció per als seus fills a la comarca. Als baixos de la rectoria de Santa Maria de Ripoll s’instal·la una primera aula per a nens i nenes amb necessitats educatives especials que inicialment atén a cinc alumnes. Un any després, amb la cessió de Ca l’Ametller per part dels seus propietaris, l’aula es trasllada al nou edifici situat al Raval de Sant Pere i s’inaugura oficialment el Centre Montserrat. El nom respon a la voluntat de donar una denominació religiosa a l’entitat, com feien la majoria de centres d’educació especial de l’època.

Primers alumnes del Centre Montserrat. Anys70

Suport ainfants i joves

Grup dâ&#x20AC;&#x2122;alumnes durant la festa de la Verge de Montserrat del 1980

Suport ainfants i joves

MARC HISTÒRIC L’any 1968 Ripoll era una població d’uns 12.000 habitants que uns anys abans havia absorbit una important onada migratòria que havia vingut a la comarca a treballar a la indústria tèxtil. Una indústria basada en l’aprofitament dels rius Ter i Freser, i que en la majoria de casos, adoptava la forma de Colònia que també oferia habitatge als nouvinguts. L’any 1960 Ripoll comptava amb onze fàbriques tèxtils i dues més ubicades al terme de la parròquia (la Colònia de Santa Maria i la Industrial Botey) que ocupaven a uns tres milers de persones, les quals representaven més de la meitat dels treballadors industrials. Juntament amb el sector tèxtil, en les dècades de 1950 i 1960 va prendre nova empenta el sector de la metal·lúrgia, especialitzant-se en la indústria pesant, sobretot en l’estampació i fabricació de màquines i d’eines. La metal·lúrgia es concentrà en unes poques empreses de grans dimensions entre Ripoll i Campdevànol. La coincidència d’aquests dos sectors (el metal·lúrgic i el tèxtil) va fer que entre el 1950 i el 1975 es donés l’època de major esplendor industrial de la comarca.

Apartir de 1975 s’inicia una crisi que afectà les empreses tèxtils i les metal·lúrgiques, entre els factors que van afavorir la crisi hi havia la llunyania de Barcelona, les males condicions del sistema de comunicacions i l’encariment dels costosenergètics. Paral·lelament al sector industrial, a la comarca pervivia la pagesia en clara recessió des de la dècada dels cinquanta. Cases de pagès apartades del nucli urbà que subsistien a base de petits conreus de farratge i cereals, l’explotació forestal i la ramaderia, principalment bovina i ovina.

Vista aèria de Ripoll. Anys 60. Font: Arxiu Comarcal delRipollès

Suport ainfants i joves

L’evolució L’any 1968 s’obre una aula d’educació especial als baixos de la rectoria de Ripoll promoguda per l’ACPAS, Associació Comarcal per a la Promoció i Ajuts als Subnormals. Una mestra i una cuidadora atenen els primers cinc infants. L’any 1969 els alumnes es traslladen a l’edifici de Ca l’Ametller, cedit per la Sra. Constància Corominas, al Raval de Sant Pere de Ripoll. S’inaugura el 27 d’abril amb el nom de Centre Montserrat. Són les primeres aules reconegudes amb 16 alumnes amb servei de menjador escolar. El centre depèn administrativament del Departament d’Ensenyament i està adscrit a l’escola Joan Maragall. Fins al 1984, any en què es posa en funcionament l’escola pública d’Educació Especial Ramon Suriñach, el Centre Montserrat disposa de tres aules d’ensenyament primari per a nens i nenes amb necessitats educatives especials. Amb l’obertura de l’escola, els 21 alumnes que hi havia en aquell moment en edat escolar passen a ser atesos al nou centre del Departament d’Ensenyament. A partir d’aleshores, l’entitat dedica tots els seus esforços a l’atenció precoç i als adults. Un any abans, el 1983, entra en funcionament el Servei d’Atenció Precoç Comarcal al mateix Centre Montserrat per a nens i nenes de zero a sis anys amb un equip professional format per un psicòleg i un fisioterapeuta. El servei comença atenent set infants amb greus problemes de desenvolupament alguns dels quals venen directament de la Cerdanya. Uns cinc anys després, també s’inicia l’activitat de psicomotricitat a les llars d’infants del Ripollès com a eina de prevenció i detecció. Després d’alguns canvis d’ubicació, la Fundació aposta per un espai propi nou i adquireix un local a l’Avinguda del Ripollès número 24 de Ripoll, on s’instal·la el servei l’any 1999. Al voltant d’aquests anys, el servei adopta la nomenclatura oficial de CDIAP, Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç.

Suport ainfants i joves

Classe de logopèdia al Servei d’AtencióPrecoçComarcal l’any 1988

Davant de l’important creixement dels infants atesos i amb la intenció de donar continuïtat al servei de l’administració i oferir una atenció global en la infància, l’any 2009 es produeix un nou i definitiu trasllat i s’inaugura el local actual del carrer Vallfogona de Ripoll, que porta el nom de Centre Tàndem. L’edifici consta de diverses sales equipades i adaptades per atendre les necessitats dels infants i les seves famílies.

Suport ainfants i joves El centre passa a ser la nova seu del CDIAP, servei concertat pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya adreçat a infants de zero a sis anys amb algun trastorn en el seu desenvolupament o en risc de patir-lo. També s’adreça a les famílies i a l’entorn on es desenvolupen aquests infants. Avui dia, compta amb un equip multidisciplinari de professionals: psicòlegs, logopedes, fisioterapeuta, psicomotricistes, neuropediatra i treballadora social. Al nou centre també es posa en marxa un servei privat per donar continuïtat a l’atenció als majors de sis anys. Es tracta del Servei +5, que ofereix diagnòstic, orientació terapèutica i tractament per atendre les dificultats d’aprenentatge o desenvolupament dels infants i joves de 6 a 18 anys. S’ofereixen serveis de fisioteràpia, logopèdia, psicologia i suport escolar personalitzat, així com una variada oferta d’activitats grupals. Finalment, el Tàndem també acull entre el 2010 i el 2017 el Centre Obert, un servei diürn d’atenció socioeducativa de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Primària i el Sistema de Protecció a la Infància i a l’Adolescència en Risc Social. El seu objectiu és la detecció, la prevenció i la integració dels infants, adolescents i joves en situació de risc social.

Tríptic del servei d’estimulació precoç.1983

Sessió de psicomotricitat. 1988

Suport ainfants i joves

Els testimonis

Doctor Eudald Maideu

Casilda Gómez

Fou el primer pediatre que va haver-hi a Ripoll, l’any 1962. Ell va ser qui va començar, juntament amb el doctor Salvador Capo, a fer els primers diagnòstics als nens i nenes amb discapacitat i a parlar a les famílies de la possibilitat d’oferir una alternativa als seus fills i filles. Aquests primers contactes van desembocar el 1968 en una primera associació, l’ACPAS.

Va tenir un fill amb discapacitat que la va posar en contacte amb aquella primera associació que donava atenció als nens i nenes, a principis dels anys 70. Ja no se’n desvincularia més. Els seus més de 40 anys de tasca a l’entitat la van fer mereixedora, l’any 2016, de la Medalla al Treball Francesc Macià. Ara és la presidenta del patronat.

Suport ainfants i joves Eudald Maideu (E.M.): Haver de fer un cens i un diagnòstic aproximat de nens discapacitats de la comarca va ser molt dur. Era una tasca que feia a partir de les visites, tant de nounats com de pacients que em venien per primera vegada. Els havia de diagnosticar i fer, com si diguéssim, una separació per veure si havien d’anar a una escola d’educació especial. Llavors la pediatria atenia a nens fins als 7 anys i a la consulta vaig poder detectar entre 50 i 60 infants amb discapacitat. Casilda Gómez (C.G.): A partir d’aquest primer cens i de la bona feina feta per la Junta Directiva informant i fent publicitat, campanyes i recapte de socis, el coneixement del Centre Montserrat va arribar a gairebé totes les famílies dels pobles més grans del Ripollès i els seus fills ja eren atesos als serveis del Centre. Però en els nuclis urbans més petits, colònies i masies de les valls de Camprodon i de Ribes, a les famílies els hi mancava aquesta informació. Per això, a l’any 1976 es va veure la necessitat de conèixer la realitat de tota la comarca per poder donar atenció a totes les persones i a mi em van encarregar visitar totes aquestes zones i contactar amb les famílies. Va ser una feina molt gratificant i satisfactòria, tant per les persones que visitava com per a mi mateixa. Compartíem neguits, pors, incerteses i alhora obríem esperances quan coneixien els serveis que teníem al Ripollès. Vèiem un futur pels nostres fills. Tota aquesta feina va servir perquè més persones es beneficiessin del Centre Montserrat. E.M.: Diagnosticar aquests nens era dur, perquè els desclassificaves del grup normal. C.G.: Era una realitat. Els pares i mares, també jo mateixa, abans de portar els fills al Centre Montserrat intentàvem per tots els mitjans que fossin escolaritzats en una escola ordinària. Al Centre Montserrat hi anaven els nens que estaven per sota de la normalitat i tots sabem els qualificatius despectius que s’han fet servir per referir-s’hi.

Suportainfantsi joves El reconeixement d’un fill amb necessitats diferents abans no era gens fàcil, era més aviat traumàtic. Anàvem molt perduts i la societat no estava preparada pel tracte amb aquestes persones. Això sí, a les famílies no ens costava col·laborar i ens agradava participar a les activitats de les juntes. E.M.: Afortunadament, amb el temps, la cultura ho ha anat suavitzant canviant el terme de subnormal pel de minusvàlid i, posteriorment, discapacitat... Els pares tenien la impressió que no s’hi podia fer res. I el que havies de defensar és que sí que s’hi podia fer, que es podia millorar i que podia anar endavant. Al Centre Montserrat s’hi feia una pedagogia especial. A les classes ensenyaven als nens a estar més atents, lectura, dibuix... En general els implicaven més en l’educació. En aquell moment era el més innovador que hi havia. C.G.: La directora tècnica sortia de la universitat, i va portar totes les tècniques que coneixia. I el director també tenia un coneixement important perquè tenia un fill amb greus dificultats i dirigia un centre a Barcelona. Va anar bé perquè tots els coneixements que desenvolupaven a Barcelona, els traspassava aquí directament. E.M.: En aquest sentit el Ripollès va ser pioner. Anava per davant de ciutats properes més grans.

Una de les primeres aules educatives del Centre Montserrat. 1970 22

Suport ainfants i joves

SUPORT A INFANTS I JOVES L’any 1968 un grup de pares i mares i de professionals de diferents àmbits, com metges o empresaris, van crear l’ACPAS, que vol dir Associació Comarcal per a la Promoció i Ajut als Subnormals. L’ACPAS volia donar resposta als nens i nenes amb discapacitat que s’estaven a casa seva, sense tenir cap atenció. L’any 1968 l’ACPAS va obrir una aula d’educació especial als baixos de la rectoria de Ripoll. Hi havia cinc nens i nenes, una mestra i una cuidadora. L’any 1969 aquesta aula es va traslladar en un edifici del raval de Sant Pere de Ripoll. Aquest edifici es va inaugurar amb el nom de Centre Montserrat. Al Centre Montserrat hi van arribar a haver tres aules d’educació especial amb 21 alumnes. L’any 1984 aquests alumnes van traslladar-se a la nova Escola d’Educació Especial Ramon Suriñach. El Centre Montserrat llavors es va dedicar a l’atenció precoç d’infants i a donar atenció als adults. L’atenció als infants de zero a sis anys amb dificultats en el desenvolupament es va iniciar al Centre Montserrat l’any 1983. Al llarg dels anys, aquest servei ha anat passant per diferents llocs i s’ha anat ampliant a més edats, fins als 18 anys. El 2009 es va inaugurar l’actual Centre Tàndem al carrer Vallfogona de Ripoll. Avui en dia des d’aquest centre s’atenen més de 300 infants i joves del Ripollès. 23

Suport terapèutic. Centres diürns

Suport terapèutic. Centres diürns Els inicis Quan el 1969 s’inaugura el Centre Montserrat, a més dels infants amb greus problemes de desenvolupament, l’entitat atén també a adults en edat laboral que, a causa del seu grau de discapacitat, no poden realitzar un treball remunerat, proporcionant-los una atenció diürna de tipus terapèutic i rehabilitador. A la primera planta del Centre Montserrat s’ubiquen les aules educatives i es reserva la planta baixa a l’atenció d’adults. Aquí és crea un pretaller i una aula d’atenció diürna, que suposa una alternativa a l’activitat laboral del pretaller. El servei neix amb l’objectiu de mantenir i millorar les capacitats cognitives i motrius dels adults que no poden accedir a un treball remunerat, a través d’activitats rehabilitadores com ara treballs manuals o psicomotricitat. Les persones usuàries d’aquesta atenció diürna, venen a les nou del matí al centre i marxen a les sis de la tarda, com els nens i nenes que estan a les aules educatives.

Aula d’atenció diürna ubicada al Centre Montserrat. 1992 24

SITUACIÓ ACTUAL DEL SUPORT 105 persones ateses el 2019 Servei de Teràpia Ocupacional i Centre d’Atenció Especialitzada

Aules del Servei de Teràpia Ocupacional. 2014

Suport terapèutic. Centres diürns

L’evolució A finals dels anys 80, professionals del sector de la discapacitat i tècnics de la Generalitat comencen a treballar conjuntament en l’elaboració d’un decret que reguli l’atenció diürna dels adults que, a causa del seu grau de discapacitat, no poden realitzar un treball productiu en un Centre Especial de Treball (CET). El decret legislarà les valoracions dels usuaris, el funcionament dels serveis, les característiques que han de tenir les instal·lacions, les inspeccions i el preu per plaça. L’any 1990 es crea el Servei de Teràpia Ocupacional (STO). El servei, inscrit a l’aleshores Departament de Benestar Social, s’adreça a persones amb un grau de disminució reconegut del 65 % o superior que necessiten un suport extens o generalitzat amb la finalitat de garantir i potenciar, a través d’activitats terapèutiques i ocupacionals, el màxim grau d’autonomia personal i integració social. El servei contempla tres mòduls d’atenció: - STO amb auxiliar per a persones amb necessitat de suport extens/generalitzat. -STO sense auxiliar per a aquelles persones amb necessitat de suport extens/limitat i capacitat per realitzar mitja jornada de treball terapèutic, complementant la resta de jornada amb activitats d’ajustament personal i social. -Servei d’Orientació i Inserció (SOI). Servei de caràcter transitori i formatiu per a aquelles persones que tot i que tenen aptituds laborals i productives, encara no es poden incorporar als Centres Especials de Treball per manca de formació laboral o d’oferta de treball. El SOI és un pas intermedi entre els centres ocupacionals i els centres especials de treball.

Suport terapèutic. Centres diürns

Amb l’objectiu sempre de desenvolupar tot el potencial de les persones ateses, en aquells casos en què és possible, l’entitat aposta per estimular les capacitats laborals i l’adquisició d’hàbits professionals a través del SOI per tal que, en un futur, la persona pugui arribar a desenvolupar un treball productiu al Centre Especial de Treball. L’any següent, el 1991, s’inscriu al Departament el Centre d’Atenció Especialitzada (CAE). Servei d’acolliment diürn i d’assistència integral per a persones amb greus discapacitats que, per causa del seu alt grau d’afectació, necessiten atenció assistencial permanent. Tots dos serveis d’atenció diürna s’ubiquen al Centre Montserrat. Les obres de rehabilitació i millores en l’accessibilitat de l’edifici realitzades a principis dels anys noranta, permeten donar atenció especialitzada a persones que presenten greus problemes motrius. Donant resposta al creixement dels serveis, l’any 1993, el Servei de Teràpia Ocupacional, juntament amb el Centre Especial de Treball, es trasllada a la nau del Polígon Industrial Els Pintors de Ripoll. El servei compta amb dos grups que apleguen unes 18 persones. Un d’ells format per nois que, juntament amb un monitor, realitzen tasques diverses com jardineria o reciclatge de paper. L’altre grup és bàsicament de dones amb un grau d’autonomia elevat. S’ubiquen al mateix espai que els treballadors i treballadores del Centre Especial de Treball, amb qui es complementen per realitzar algunes tasques, paral·lelament a la realització d’activitats d’ajustament personal i social. El creixement de les persones ateses fa que el Servei de Teràpia Ocupacional se separi del Centre Especial de Treball i que ocupi un espai propi dins l’edifici del taller.

Suport terapĂ¨utic. Centres diĂźrns

Grup realitzant tasques de jardineria al pati del taller. Anys 90

Suport terapèutic. Centres diürns

La musicoteràpia i la teràpia assistida amb gossos són algunes de les activitats que es fan avui dia als serveis diürns. 2019 29

Suportterapèutic.Centres diürns L’any 2007 el Centre d’Atenció Especialitzada, fins aleshores al Centre Montserrat, es trasllada a l’edifici annex de Can Canarons. La nova ubicació disposa de cinc aules, una infermeria i zona de dutxes i comunica, a través d’un pati interior, amb el Centre Montserrat, facilitant la mobilitat d’un lloc a un altre i la compartició d’espais com el menjador, la sala de fisioteràpia i el tanc d’hidroteràpia. El centre ofereix serveis d’estimulació basal, artteràpia, musicoteràpia, fisioteràpia i noves tecnologies adaptades. Pel que fa al Servei de Teràpia Ocupacional, es manté en un espai propi al taller del polígon Els Pintors i disposa de pati, gimnàs i diverses aules equipades i adaptades on es realitzen activitats terapèutiques i productives i rehabilitadores com artteràpia, fisioteràpia, horticultura, teràpia assistida amb gossos, hipoteràpia i piscina.

La piscina és una de les activitats terapèutiques dels centres diürns. 2015

Fa 20 anys que els serveis diürns fan l’activitat d’hipoteràpia. Sessió del2012

Suport terapèutic. Centres diürns

Els testimonis

Alba Dorca

Victòria Mora

Comença a treballar a la Fundació MAP l’any 1974, com a educadora d’adults dels serveis diürns. Amb gairebé cinquanta anys d’experiència, actualment és la professional amb més antiguitat de l’entitat.

Llicenciada en Pedagogia. L’any 1988 s’incorpora a treballar a la Fundació MAP com a monitora i, més endavant, realitzant tasques de coordinadora. Actualment és la responsable del Servei de Teràpia Ocupacional.

Suport terapèutic. Centres diürns Alba Dorca (A.D.). Els nens els tenien els mestres, però hi havia altres persones que no eren tan autònomes i que ateníem nosaltres, les educadores, que érem a la planta de baix del Centre Montserrat. No obstant això, gent amb molts problemes motrius no la podíem atendre. Ara la Fundació atén a molta gent que abans no podíem. Hi havia escala, no hi havia rampes.

Victòria Mora (V.M.) Jo recordo un noi que havíem de pujar a coll. A.D.: Hi havia una escala que no tenia barana. No estava adaptat per a gent amb dificultats motrius. Jo vaig començar a treballar a la planta de baix, amb nanos que no podien estar al pretaller. Quina atenció es donava a aquestes persones? V.M.: Es feien treballs manuals, activitats psicomotrius, gimnàs, hàbits.... També fèiem tasques més assistencials com rentar-los. Per fer-ho, teníem una banyera petita. És clar!, és que al principi teníem l’espai i les instal·lacions que teníem. A.D.: Al principi hi havia més mestres. Però faltava la part més pedagògica, psicòlegs, assistenta social, treballadora social... Persones per cuidar sí, però perquè els ajudessin a desenvolupar, no. Però és que ningú volia treballar en aquest àmbit. A principis dels anys noranta es crea el Servei de Teràpia Ocupacional (STO) i el Centre d’Atenció Especialitzada (CAE) d’acord amb la normativa de la Generalitat. Què va suposar acollir-se a aquesta regulació? V.M.: El canvi va ser més econòmic i de reconeixement del servei per part de l’administració que no pas d’activitats. A.D.: Van regular les activitats i exigien documentació com ara els programes individuals. V.M.: Venia un tècnic al Centre Montserrat a fer les valoracions i a partir d’unes proves determinava si la persona havia d’anar al Servei de Teràpia Ocupacional o bé, podia treballar.

Suport terapèutic. Centres diürns En què ha canviat el servei dels inicis dels anys 90 al d’ara? V.M.: Als anys noranta el Servei de Teràpia Ocupacional compartia espai amb el Centre Especial de Treball (CET) perquè la meitat de la jornada estava dedicada a fer feines terapèutiques. Amb el temps, aquestes feines, tot i continuar-se fent, han anat disminuint per fer tasques més ocupacionals. Això ha estat així perquè aquestes feines les ha anat absorbint el CET i perquè ens hem hagut d’anar adaptant a la nova situació de les persones que atenem, per l’envelliment del col·lectiu i perquè els joves que ara ens arriben tenen més necessitats de suport. També perquè hi ha hagut un canvi de visió sobre la persona amb discapacitat amb la implementació del model de planificació centrada en la persona (PCP). La persona amb discapacitat ha passat de ser considerada un subjecte passiu i dependent a qui donem els serveis que nosaltres creiem, a ser reconeguda com a una persona amb capacitat d’escollir sobre la seva vida i allò que vol fer. Això ha fet que busquéssim alternatives ocupacionals i terapèutiques que millorin la qualitat de vida segons els seus desitjos, com ara passejades, teràpia assistida amb gossos, sexoafectivitat…

Professionals del Centre Montserrat l’any 1982, entre les quals l’Alba Dorca (segona començant per l’esquerra) 34

Suport terapèutic. Centres diürns

SUPORT TERAPÈUTIC. CENTRES DIÜRNS L’atenció diürna i terapèutica a persones amb discapacitat que no poden fer un treball productiu es realitza des dels inicis del Centre Montserrat, l’any 1969. A prop de les aules educatives on anaven els nens i nenes en edat escolar, s’habilita una aula on s’atenen aquests joves. Aquesta atenció es converteix en el Servei de Teràpia Ocupacional, l’any 1990, i el Centre d’Atenció Especialitzada, per a persones amb discapacitat severa, l’any 1991. Tots dos serveis s’ubiquen al Centre Montserrat. L’any 1993 el Servei de Teràpia Ocupacional es trasllada al taller del polígon Els Pintors, on encara es troba avui en dia. S’hi atenen gairebé un centenar de persones. El Centre d’Atenció Especialitzada es trasllada a l’edifici de Can Canarons l’any 2007 i avui en dia disposa de cinc places.

Suport al’activitat encomunitat

Suport a l’activitat en comunitat Els inicis Amb la finalitat de proporcionar un espai de convivència i realitzar activitats lúdiques en un entorn motivador, als anys setanta el recent creat Centre Montserrat inicia intercanvis amb l’escola d’educació especial de Blanes. Es tractaven d’estades de tres setmanes a Blanes durant les quals alumnes i monitors s’allotjaven a les aules de l’escola que s’havien adaptat amb lliteres per tal de poder-los acollir. Els intercanvis potenciaven la interrelació entre els alumnes d’ambdós centres i els permetia conèixer un territori paisatgísticament molt diferent del que estaven habituats. Més tard, a partir dels anys vuitanta, es comencen a fer estades de colònies a través d’ACELL, la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual, que des del 1971 coordina i fomenta activitats d’esport i lleure pel col·lectiu. Els pocs residents del Centre Montserrat que durant l’estiu no marxaven de vacances amb la família, bé perquè no podien o bé perquè no en tenien, participaven en el programa de vacances d’ACELL. Distribuïts en diferents grups de suport, s’allotjaven en hotels, albergs o cases de colònies d’arreu de Catalunya. Això, si bé d’una banda, pels residents era una oportunitat de poder gaudir de l’experiència de conviure i gaudir d’un entorn diferent; d’altra banda, també, permetia al centre tancar unes setmanes cada any i reduir despeses de personal. No serà, però, fins a l’any 1992 que, amb el propòsit de fomentar la inclusió del col·lectiu a la societat a través del lleure, es crea un servei específic per vehicular les activitats lúdiques i comunitàries: l’Esplai. A través d’aquest comencen a organitzar-se els dissabtes a la tarda activitats d’oci (tallers, excursions, vacances, actes culturals, esport...). El 1993 es registra oficialment el servei i s’ubica al local de la carretera de Ribes de Ripoll, un cop el taller de manipulats que hi havia es va haver traslladat a les noves instal·lacions del polígon Els Pintors.

Grup de la Fundació MAP assistint a un espectacle del Mag Lari l’any 2016 36

SITUACIÓ ACTUAL DEL SUPORT 179 persones participants en les diferents activitats el 2019: lleure, vacances, esports, formació, cultura i activitats artístiques.

Suportal’activitat en comunitat La consolidació de l’Esplai, en part, va ser possible gràcies a la constitució d’un equip de persones voluntàries que col·laboraven en l’àmbit del lleure. La constitució d’aquest equip es va fer a través d’una campanya de sensibilització adreçada a joves estudiants del municipi de Ripoll a qui se’ls va oferir compartir el seu temps lliure amb persones que patien una discapacitat intel·lectual, amb l’objectiu de trencar idees preconcebudes sobre les seves limitacions i capacitats. Amb el temps i la formació adequada, molts d’aquests joves varen anar-se incorporant a l’equip professional de la Fundació.

Les primers colònies es realitzaven amb estades d’intercanvi a la platja els anys 70

L’evolució A partir del 1992, l’Esplai serà qui coordinarà i promourà activitats dirigides a fomentar la cohesió i el sentit de pertinença comunitària de les persones ateses a l’entitat. Algunes de les primeres activitats que promou l’Esplai són la participació en el Carnestoltes de Ripoll, activitat que avui dia encara es manté, i l’organització dels campionats de jocs de taula celebrats al bar Petit París, un dels locals més populars entre els joves del Ripollès a la dècada dels noranta. A més dels tallers i sortides lúdiques i culturals, l’Esplai comença a organitzar viatges i estades 38

Suport al’activitat encomunitat de vacances a diferents destinacions turístiques de Catalunya i l’Estat espanyol, adaptades als diferents nivells d’autonomia i necessitats de suport. Es tracten, totes elles, d’estades i sortides que permeten gaudir d’un espai de qualitat i fora de l’entorn habitual per descansar, conèixer llocs nous i conviure amb els companys. En anys posteriors també es viatja a Europa (Porto, Carcassona, Londres, creuer per la Mediterrània). Paral·lelament es promou l’activitat física saludable a través de l’esport. Als anys vuitanta es crea l’equip de bàsquet Els Diables Grocs. Posteriorment s’ampliarà l’oferta esportiva amb activitats de natació, petanca i futbol. Des d’aleshores el servei ha participat en els diferents esdeveniments esportius organitzats per ACELL, la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual i organitza, fins i tot, durant els anys noranta, les seves pròpies jornades esportives bianuals a Ripoll.

Carnestoltes de Ripoll. 1997 39

Suportal’activitat en comunitat L’any 1992, coincidint amb l’any olímpic, es participa en els Jocs Special Olympics de Barcelona i Vilanova i la Geltrú en les modalitats de bàsquet, atletisme i petanca. Un esdeveniment molt recordat per la delegació d’esportistes del MAP que hi va participar i pels professionals i les famílies que els van acompanyar. Des d’aleshores l’entitat ha participat en altres edicions dels Special, com les de Granollers (1994), Reus (1996), Figueres (2000), Badalona (2004), Lloret de Mar (2006), Barcelona-Vilanova i la Geltrú (2012), Barcelona-Calella (2014) i La Seu d’Urgell-Andorra (2018). L’any 2006 es crea l’equip de futbol MAP Abadessenc. El nom respon a la col·laboració entre la Fundació MAP, el Club Esportiu Abadessenc i l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, que cedeix a la Fundació les instal·lacions del pavelló municipal pels entrenaments de l’equip.

L’equip de bàsquet Els Diables Grocs de la Fundació MAP, que va participar als Special Olympics del 1992 40

Suport alâ&#x20AC;&#x2122;activitat encomunitat

Equip de voluntaris i voluntĂ ries a les II Jornades Esportives organitzadespel MAP. 1996

Suportal’activitat en comunitat Des de l’Esplai es promou també la creació artística com a eina per a la participació i transformació social. Es creen tallers d’arts plàstiques i escèniques. En aquest àmbit, l’any 2002 neix la companyia de teatre La Tribu, formada íntegrament per actors i actrius amb discapacitat intel·lectual amb la voluntat de normalitzar l’accés d’aquest col·lectiu a espais de cultura i creació. Amb el pas dels anys s’aconsegueix consolidar un grup estable i formar dues companyies més, La Tropa i El Tramvia, que juntament amb La Tribu s’ajusten als diferents nivells d’autonomia i necessitats de suport. L’any 2019 es decideix fusionar els tres grups en una sola companyia, anomenada I ara què?, per poder treballar per projectes i donar resposta a totes les demandes i formats. L’any 2006, amb la voluntat de potenciar la inclusió social a través de la cultura neix el programa Apropa Cultura. Una iniciativa dirigida a entitats del tercer sector que treballen amb persones en situació de risc social oferint-los l’accés a activitats culturals a preus molt reduïts. Durant el temps que duu en funcionament, el programa ha permès a les persones vinculades a la Fundació assistir als espectacles de música, dansa i teatre dels principals auditoris, teatres i festivals d’arreu de Catalunya. A partir de l’any 2007 es crea el Servei de Lleure, Esports i Famílies de la Fundació MAP com a resultat de la professionalització del funcionament de les activitats que es fan. Avui en dia el servei treballa per poder individualitzar l’oci responent a les necessitats de cada persona, al mateix temps que fa una aposta per tenir cada vegada més presència als àmbits comunitaris. També potencia els grups de participació i inclusió com els Grups d’Amics o el Grup d’Autogestors Pau i Treva, format per persones que comparteixen i gestionen temes que afecten la seva autonomia i els seus drets. El 2019 es posa en funcionament el nou servei de Club Social per promoure activitats de lleure i la participació a la comunitat de persones amb trastorn mental.

Suport al’activitat encomunitat

L’equip de teatre de la Fundació MAP cada any fa una actuació per les escoles de la comarca. Obra de l’any 2015

Suport al’activitat encomunitat

Els testimonis Eva Córdoba Treballadora social. Als anys noranta comença a vincularse a l’entitat com a voluntària de l’Esplai. Actualment és la responsable del Servei d’Esports, Lleure i Famílies de la Fundació.

Cristina Serra Després d’estudiar a l’escola d’educació especial Ramon Suriñach, l’any 2010 es forma al servei Prelaboral de la Fundació i l’any següent comença a treballar d’auxiliar de cuina al CET. Actualment treballa a la cuina de la residència, viu en un pis del Servei de Suport a la Llar i és usuària del Servei d’Esports i Lleure.

Suport a l’activitat encomunitat Eva Córdoba (E.C.): Visc a Sant Pere i els meus pares tenien el magatzem al costat del Centre Montserrat. Per tant, en el meu cas, ja hi havia un vincle en l’àmbit de barri. Jo sempre havia vist el pati. Els nens voltaven per allà, abans no hi havia ni la pista, ni la guarderia.... Veies el pati, senties els sorolls. Miraves i no ho entenies gaire. Llavors amb els anys ho vas entenent.

Els meus pares tenien el magatzem just al costat (del Centre Montserrat), els dijous obrien i venien fruita als veïns del barri. La Casilda sempre venia a fer la comanda, parlava amb els meus pares i hi tenia relació. Quan jo vaig començar a tenir orientació cap al món social, en van parlar amb els meus pares i llavors ella em va dir que per què no hi anava a fer de voluntària. Jo devia tenir uns 19 anys. Els dissabtes al matí ajudava els meus pares al mercat i a la tarda anava a l’esplai de la carretera de Ribes, on ara hi ha la botiga Segonamà. Fèiem una mica de tot: anàvem al Carnestoltes de Ripoll, anàvem al Petit París a fer jocs de taula, campionat de parxís... Moltes vegades venien també els del CAR de Vic (centre de lleure) de l’Associació Sant Tomàs. És a dir, aleshores ja teníem contacte entre entitats. Més tard, quan vaig començar a estudiar, vaig fer torns de vacances. El voluntariat Si bé al principi el voluntariat era vital pel funcionament del lleure, avui en dia encara el necessitem per un problema de finançament. La gent necessita cada vegada més suport. Determinades activitats, com pot ser per exemple anar a un parc d’atraccions, et suposa tenir una ràtio d’1 a 1, i el cost d’aquest suport per a la persona és inassumible. En aquests moments, per no recaure sobre les persones i les famílies, està assumint el cost la Fundació. És un dèficit que, des de fa temps, reclamem que assumeixi l’Administració. Mentre això no sigui així, necessitarem voluntaris. Tenim bastants voluntaris consolidats. Comptem amb ells de manera permanent, ja sigui per sortides, grups d’amics o activitats concretes, com el casal d’estiu. Els intentem cuidar perquè pensem que és un potencial. I estaria bé tenir-ne més però és difícil. El canvi social que hem patit no hi ajuda. Tothom necessita treballar, necessita diners, i l’aportació a la societat amb aquestes estones de vegades és difícil.

Suport al’activitat en comunitat Cristina Serra (C.S.): Vaig començar a fer vacances amb la Fundació quan vaig deixar-m’ho amb la meva parella. He estat a Benidorm, a Gran Canària, a Galícia i aquest any a Lloret i Menorca.

E.C.: La Cristina és una persona molt activa, no només fa això, sinó que entre setmana també està bastant ocupada. C.S.: També faig ball en línia. Hi vaig els dilluns al Centre Cívic (La Devesa del Pla de Ripoll). Vaig començar a anar-hi jo sola, i ara també s’hi ha apuntat la Marta, una companya de la Fundació. L’Eva et va ajudar a trobar l’activitat o ho vas fer tu sola?

C.S.: Bé, l’Eva em va ajudar més a trobar el futbol. Jugo amb l’equip de veteranes del Ripoll. E.C.: Explica què fas, com són els entrenaments... C.S.: Correm tot el camp, donem voltes, fem xuts, fem algun partit... E.C.: Per què vas decidir apuntar-te a futbol? C.S.: Em volia apuntar amb els del MAP perquè m’havien dit que hi faltava gent. E.C.: I perquè en aquell moment festejava amb un noi que jugava a futbol. C.S.: Bueno, això també. Però també hi faltava gent, estaven una mica penjats amb l’equip. E.C.: En aquell moment al MAP Abadessenc no hi jugava cap noia i vàrem optar per buscar alternatives. En saber que hi havia aquest equip de veteranes ens vàrem posar en contacte amb l’Atlètic Ripoll i vàrem parlar-ho. Ho van veure bé i, a partir d’aquí, vàrem iniciar l’activitat.

C.S.: I em va agradar. Hi vaig els divendres. Ho fan dimecres i divendres, però jo dimecres no puc perquè treballo. 46

Suport al’activitat en comunitat E.C.: Els divendres se li acumula la feina perquè també fa teatre. Tenim assaig. C.S.: Estic a La Tropa. M’ho passo molt bé. E.C.: A vegades també us donem responsabilitats. En l’obra Pessics de Rock dins l’escena estaves ajudant a algú. C.S.: Sí, l’Anna. E.C.: Hi ha persones que tenen més dificultats i el que fem és donar-los més suport. Tu, a més de fer el teu paper, ajudaves l’Anna. Té la seva complexitat, per un cantó haver d’actuar i, per l’altre, estar al cas d’una persona que dins l’escena necessita ser orientada. C.S.: Quan arriba el dia ens posem molt nerviosos. Però quan ho fem, ho fem súper bé. També fas treballs manuals. C.S.: Sí, a casa. Faig mitja i manualitats, i ho venc a la plaça de la Lira i al mercat de segona mà, el Merma. I on ho aprens a fer? C.S.: Ho busco per internet amb el mòbil. Participes en més activitats de la Fundació MAP? C.S.: Sí, soc la reina de la casa. L’any passat vaig anar a ajudar a l’Inspira i aquest any també ho faré. Faig sortides amb el grup d’amics. Anem al cine, a Vic. Un dia vàrem anar a Granollers. Un altre dia vàrem anar a un musical a Barcelona... E.C.: Però tu algun dia has faltat perquè has tingut altres plans.

C.S.: Per la festa major, sí. 47

Suportal’activitat en comunitat E.C.: Per la festa major vàrem sortir, vàrem anar a sopar. Ella no va venir perquè tenia un altre pla. També està bé tenir altra gent amb qui sortir, oi? Llavors hi ha la família. La família també és molt important per a la Cristina. Els dissabtes són bastant sagrats per ella. Quan tu li proposes alguna cosa, ella té clar que la família forma part d’aquest espai de cap de setmana. Cada vegada intentem tenir més presència en els àmbits comunitaris. La Cristina va amb les dones veteranes de futbol i d’aquesta manera amplia la seva xarxa personal. No és només de la Fundació, sinó que té la possibilitat de tenir més gent que, en qualsevol moment, pot ajudar-la, pot ser un suport. Els professionals cada vegada més ens hem d’anar separant i donar la potestat i les eines a les persones perquè puguin decidir i tirar endavant amb les seves vides en els diferents àmbits.

L’Eva i la Cristina amb un grup de vacances a Galícia. Any 2018 48

Suport al’activitat encomunitat

SUPORT A L’ACTIVITAT EN COMUNITAT El suport a les activitats de lleure comença des dels inicis del Centre Montserrat per part de les mateixes monitores i educadores. Als anys 70 es fan les primeres vacances amb intercanvis amb l’escola d’educació especial de Blanes. Als anys 80 es comencen a fer colònies amb ACELL. Més endavant, ja es comencen a organitzar grups de vacances propis, com els que es fan avui en dia. L’any 1992 es crea l’Esplai i se situa al local de la carretera de Ribes de Ripoll que fins llavors havia acollit el pretaller. A l’Esplai s’organitzen activitats els dissabtes. Algunes de comunitàries, com la participació en el Carnestoltes de Ripoll. És molt important la tasca que hi fan joves voluntaris i voluntàries. Alguns passen a ser treballadors/es del MAP. Es participa en activitats esportives, com els Special Olympics o les competicions organitzades per ACELL. Es creen equips propis: Els Diables Grocs de bàsquet o el MAP Abadessenc de futbol i es practiquen esports com la natació o la petanca. L’Esplai també promou tallers artístics i grups de teatre, com La Tribu, La Tropa i El Tramvia. El 2007 es crea el Servei de Lleure, Esports, i Famílies. Actualment s’organitza un lleure que respon a les necessitats i desitjos de cada persona i es treballa cada cop més en entorns comunitaris. 49

Suport residencial i ala vida independent

Suport residencial i a la vida independent Els inicis L’any 1985 l’entitat compra l’edifici de Ca l’Ametller, seu del Centre Montserrat. Després de la compra, es fa un estudi per convertir la segona i la tercera planta en una residència i també perquè tot el centre compleixi la normativa d’accessibilitat. L’any 1990, un cop finalitzats els treballs de rehabilitació, s’inaugura la residència en aquestes dues plantes de l’edifici. A l’acte inaugural, celebrat el dia 6 d’octubre, hi assisteix la soprano Montserrat Caballé. El nou servei permet l’acolliment residencial, temporal o d’estada continuada de persones amb discapacitat intel·lectual que, pel seu elevat grau de dependència, requereixen un suport continuat i generalitzat. En data del 15 d’octubre de 1990 hi ha sis residents registrats al nou servei. L’obertura per primera vegada d’un servei residencial especialitzat en discapacitat intel·lectual a la comarca i destinat a pocs usuaris és un fet molt important, ja que n’hi ha molt pocs arreu del territori. Es tracta d’un equipament pioner en aquella època, que permet acostar a casa persones amb necessitats de suport extens que fins llavors estaven internes a diferents centres allunyats, en ciutats com Vic, Caldes de Malavella, Salt o Barcelona. També a persones que vivien a la casa familiar i que fins aleshores no havien pogut venir al centre perquè no era accessible.

La residència disposa de 24 places per a residents i dues de respir. 2018 50

SITUACIÓ ACTUAL DEL SUPORT 144 persones ateses el 2019 a la residència, les llars residència i al Servei de Suport a la Llar.

Suport residencial i ala vida independent

La soprano Montserrat Caballé va assistir a la inauguració de la residència, l’any 1990

L’evolució L’any 1991 es rehabilita la quarta planta del Centre Montserrat, on s’ubiquen habitacions per a persones amb menys necessitats de suport. Això permet treballar l’autonomia i els hàbits domèstics de persones amb necessitats de suport intermitent, alhora que els permet desenvolupar-se amb la màxima normalitat possible. La planta esdevé precursora del que més tard seria una nova modalitat residencial més autònoma, la llar residència. Sis anys després, el 1997, s’inauguren les llars Ametller, ubicades al mateix terreny del Centre Montserrat, amb el qual connecten amb un pati. Les llars disposen de 18 places residencials accessibles i adaptades a les necessitats de suport de cadascuna de les persones, distribuïdes en dos habitatges independents (Ametller I i Ametller II). Aquí s’hi traslladen les persones amb menys necessitats de suport que fins llavors ocupaven la quarta planta del Centre Montserrat, deixant espai per al creixement de la residència. A les llars, les persones que hi viuen reben 52

Suport residencial i ala vida independent

Dia de la inauguració de les llars residència de Ca l’Ametller amb algunes de les persones que hi van anar a viure. Any 1997 el suport d’un educador. El 1998, un cop ja estan en funcionament la residència i les primeres llars, i amb una experiència de vuit anys avançant en l’autonomia de les persones, es pensa en un nou model pilot per a l’atenció residencial, el més semblant possible a una llar familiar. El nou projecte preveu pisos inclusius a la comunitat, unitats de convivència més petites, de quatre persones; apartaments de dues persones per a parelles, el fet de tendir cap a un servei de suport a la llar i també contempla un espai on es puguin trobar les persones adultes que visquin a casa seva per compartir temps, activitats i recursos, com un casal d’avis. Aquest model es presenta al Departament de Benestar i es treballa per aconseguir finançament per dur-lo a terme. Així és com el 2002 s’inicia el Servei de Suport a la Llar com a prova pilot pionera a tot Catalunya. El servei comença en un pis a la comunitat, a la plaça Josep Tarradellas de Ripoll, propietat de la Fundació MAP, on es traslladen a viure tres noies que fins llavors havien estat vivint a la llar residència de Ca l’Ametller. Allà se’ls ofereix una ajuda individual, en funció de 53

Suportresidenciali ala vida independent les seves necessitats, per poder viure de manera autònoma. Després de l’experiència positiva de la prova pilot, el 2003 es registra el Servei de Suport a la Llar a la Generalitat. D’aquesta manera neix oficialment el servei, adreçat a persones amb discapacitat lleu o moderada que tenen la capacitat de viure soles, amb la parella o amb alguna altra persona, de forma autogestionada i independent. El suport es presta al domicili de la persona usuària perquè pugui desenvolupar-se en la seva vida diària i en la comunitat. El mateix any, s’inaugura una llar residència al carrer Concepció Ducloux de Ripoll, defugint dels models assistencials i fent un pas més cap a la integració a la comunitat. El nou habitatge, amb capacitat per a set persones, s’ubica per primera vegada plenament integrat en un bloc de pisos del municipi, facilitant les relacions interpersonals i les activitats que ofereix l’entorn.

La Nancy va ser una de les primeres persones ateses pel Servei de Suport a la Llar l’any 2002. Foto del2010 54

Suport residencial i ala vida independent Apostant per llars amb unitats de convivència petites i evolucionant cap al model plantejat per l’entitat que cada cop s’assembli més a un habitatge comú, el 2007 s’inauguren les llars residència de Can Canarons. L’edifici, annex a Ca l’Ametller i al Centre Montserrat, al Raval de Sant Pere de Ripoll, consta de tres pisos de quatre places i tres apartaments de dues places. També inclou un espai comú on es poden trobar les persones adultes que viuen a casa seva. En el primer Pla estratègic de l’entitat (2012-2016) es proposa acostar els serveis als entorns naturals de la persona. En aquest marc, es planifica obrir llars residència en altres municipis grans de la comarca i es comença per registrar una nova llar de vuit places a la colònia Espona de Sant Joan de les Abadesses l’any 2012. A causa de la crisi, l’administració congela els mòduls dels serveis residencials i no permet cap ampliació. Això fa que la llar Espona comenci a funcionar com a Servei de Suport a la Llar a partir del 2014. Avui dia, els serveis residencials de la Fundació MAP consten de la residència Centre Montserrat, que disposa de 24 places residencials i dues de respir; nou llars residència amb un total de 43 places, ubicades en diferents emplaçaments de Ripoll, i un Servei de Suport a la Llar que dona atenció a 75 persones del Ripollès al seu domicili. L’aposta d’entitats i administració és tenir present els drets de les persones i encaminar-se cap al model residencial que permet una major autonomia, que és el suport a la pròpia llar, un servei en constant creixement a la Fundació MAP. L’objectiu és continuar treballant en aquesta direcció i ja es tenen projectes damunt la taula com pisos-aprenentatge per fomentar la vida independent i autogestionada de joves amb discapacitat i en situació de vulnerabilitat.

Suport residencial i ala vida independent

Els testimonis

Magda Casademunt

Pilar Fontan

Diplomada en Treball Social. Comença a treballar a la Fundació MAP l’any 1992 com a treballadora social i, posteriorment, com a responsable de qualitat de l’àrea social. L’any 2009 deixa la Fundació per incorporar-se a jornada completa a l’equip del Centre de Salut Mental del Ripollès, on treballa actualment.

Llicenciada en Psicologia. L’any 1994 s’incorpora a treballar a la Fundació MAP com a monitora i, més tard, com a psicòloga i coordinadora. Actualment és la responsable de la residència i el Centre d’Atenció Especialitzada.

Suport residencial i ala vida independent Magda Casademunt (M.C.): L’any 1992, quan vaig començar a treballar, era l’única treballadora social de la Fundació i anava a tots els serveis, entre ells la residència. La meva incorporació va coincidir amb què a la residència hi havia persones amb un perfil més autònom que ens va fer qüestionar què hi feien en un servei tan residencial i vàrem començar a plantejar-nos el projecte de llar residència. Primer es parla de buscar pisos a fora, a la comunitat, d’integrar. Però, clar, el MAP tenia Ca l’Ametller, hi havia una piscina que no servia per a res i tots els patis, i es decideix construir. Mentre es construeix es decideix anar fent un període d’adaptació perquè aquest perfil de persones aprenguin a funcionar d’una manera més autònoma: que netegessin ells, que participessin més... Pilar Fontan (P.F.): L’any 1994, quan jo vaig començar, administrativament hi havia una distinció entre residència i llar residència, dintre del mateix edifici. Les persones més autònomes estaven a la quarta planta que era llar residència, i la tercera planta era residència. Actualment el funcionament és similar, ja que a la quarta planta malgrat arribar-hi l’ascensor, l’accessibilitat és més complicada, els espais són més reduïts... Tot i que administrativament l’any 1997 va passar a ser tot l’edifici residència. El 1997 es va inaugurar Ca l’Ametller i això va permetre que aquelles persones que vivien a la residència i eren més autònomes poguessin traslladar-se als pisos on les ràtios eren més baixes, i a la residència va entrar-hi gent que necessitava més suport. Això va ser així, entre altres coses, perquè la Fundació sempre ha mirat més enllà, ha anat un pas per endavant. Si bé les necessitats d’aquell moment estaven cobertes, amb la construcció de Ca l’Ametller es van voler cobrir futures necessitats. De tal manera que, quan es van fer els dos pisos de Ca l’Ametller, només se’n va ocupar un. A l’altre, provisionalment, van ubicar-hi el CDIAP. M.C.: I un cop es varen ocupar els dos pisos, vam fer igual. Les persones amb més necessitat de suport ocupaven el pis de baix i els que eren més autònoms i no necessitaven monitor tot el dia, s’estaven al pis de dalt i se’ls preparava per a un funcionament cada vegada més autònom, que amb els anys derivaria amb el que és ara el Servei de Suport a la Llar.

Suportresidenciali ala vida independent P.F.: La gent de la residència que, per capacitats, tenia possibilitat d’anar a un pis, passava a un pis. Persones que ara estan a pisos recordo que prèviament havien estat a residència. Llavors la residència compartia espai amb el centre de dia (CAE). Tot era al mateix edifici i això amb el temps va acabar limitant bastant les activitats. Això es va solucionar quan es va fer l’edifici de Can Canarons en el qual es va destinar una planta al centre de dia. M.C.: Van ser uns anys brutals de crear, crear i de treballar. Jo tenia la sensació que treballava tot el dia, però era súper il·lusionant. Tot el dia s’estaven fent coses. P.F.: Eren canvis constants, d’anar generant espais i serveis. L’última reforma que hem fet va ser l’any 2016. En aquesta última reforma van posar-se més ajudes tècniques com ara grues de sostre i es van ampliar espais.

Pel que fa als professionals jo diria que el perfil s’ha anat especialitzant molt més. Entre altres coses perquè actualment hi ha graus mitjans i superiors que estan especialitzats en la cura de persones amb dependència i la professió en si, s’ha anat professionalitzant. També ha canviat el perfil de les persones ateses. Fa 25 anys eren tots més joves i algunes d’aquestes persones que encara hi són, ara són grans. Les necessitats de suport han augmentat per l’edat i tot plegat ha fet que quedés un perfil més assistencial de persones.

Suport residencial i ala vida independent

Entrada del Centre Montserrat amb la placa inaugural de 1968. Actualment lâ&#x20AC;&#x2122;edifici acull el servei de residĂ¨ncia

Suport residencial i ala vida independent

Els testimonis Conxi Arnau Mare d’en Josep Maria Suárez, atès a la Fundació MAP des dels quatre anys. En Josep Maria actualment en té 53, assisteix diàriament al Centre d’Atenció Especialitzada i viu a la residència del Centre Montserrat.

La Conxi i en Josep Maria al pati de la residència.2019 60

Suport residencial i ala vida independent Conxi Arnau (C.A.): En Josep Maria va començar a venir al Centre Montserrat de dia, a l’escola i a rehabilitació. Quan va ser més gran, vàrem anar a viure a pagès, a Llaers, on havíem agafat un restaurant. Ell no s’hi volia estar a pagès. Llavors la Casilda va dir-me que havien rehabilitat el Centre per fer-hi una residència i que si volia anar-hi, quedava una plaça. Podria estar- s’hi de dia i quedar-s’hi a dormir. Ho vam anar a veure i vam dir que sí. Primer, però, abans de quedar-se a dormir va estar uns dies que l’anàvem a portar i a buscar, però era un rotllo, perquè són dotze quilòmetres per una carretera dolenta. Durant un temps, fins i tot, va venir el monitor a buscar-lo i a portar-lo però, ui, era molt complicat. Un dia en Josep Maria va dir que ell volia quedar-s’hi a dormir. Quan va començar a dormir a la residència vaig estar quinze dies plorant. I ell ben content. Al final, el meu altre fill, en David, em va dir: mama, deixa’l estar. Si ell hi vol anar, ja és gran. A més, pots anar-lo a buscar quan vulguis. Quants anys tenia ell quan va venir a la residència?

C.A.: Devia tenir uns 24 o vint-i-pocs anys. Des de llavors sempre ha estat aquí. Quan el meu home es va morir, l’any 97, vaig comprar-me un pis al centre de Ripoll. Vaig pensar a tenir a en Josep Maria un altre cop a casa, però era complicat perquè havia de treballar i no me’n podia fer càrrec jo sola. Ho vaig parlar amb en David, el meu altre fill, i em va dir: “mama, si tu el pots anar a buscar quan vulguis, deixa’l estar a la residència, que és on està més bé. Perquè tu a casa no podràs fer-ho tot”. I així ho vam fer i va anar tot molt bé. Jo me l’enduia cada cap de setmana, les vacances, totes les festes... com ara. Tot i que vostè ha dit que li hagués agradat tenir-lo més, el fet de venir a la residència va suposar un benefici per la família? C.A.: Sí, així jo podia treballar. Estava més tranquil·la, treballant moltes hores. Vaig poder comprar-me el pis i tirar endavant. I la perspectiva de futur, pensant en el Josep Maria, com ho veu? C.A.: Ho veig bé, primer per la Fundació i després perquè veig com s’està bolcant el meu altre fill amb ell i això em fa estar tranquil·la. Jo sé que aquí estarà ben cuidat perquè veig com cuiden les persones i més les que es fan grans. Se’n preocupen molt.

Suport residencial i ala vida independent

Els testimonis Josep Maria Roget Fa 27 anys que treballa al Centre Especial de Treball de l’entitat, on va entrar el 1992 com a jardiner. L’any següent, va entrar a la residència i des d’aleshores, ha viscut als serveis residencials de la Fundació amb diferents modalitats de suport. Avui en dia, és atès pel Servei de Suport a la Llar.

En Josep M. Roget a casa seva. 2019 62

Suport residencial i ala vida independent Josep Maria Roget (J.R.): Vaig entrar a la residència l’any 1993. L’entrada va costar, perquè venia de viure amb la meva família a la casa de pagès. A mi ja m’agradava estar allà però el problema era el meu pare. No ens enteníem i em va fer fora. Després de la residència, van muntar un pis al pla de Sant Pere i hi vaig anar a viure amb la Merche, la Montse, en Josep Ramon, la Vane, la seva germana i un que ja no hi és. Un monitor vivia amb nosaltres i ens ensenyava a cuinar i a fer coses. Anàvem fent les tasques domèstiques que ens tocaven per setmana: un dia el bany, l’altre la cuina… Després van obrir Ca l’Ametller i vam passar allà. I les primeres que van anar en un pis de Suport a la Llar van ser la Vane, la Montse i la Nancy. I el segon, ja vaig ser jo. Va ser el 2005, vaig passar a Suport a la Llar al carrer del Forn, amb en Paco. Va ser el primer company de pis. Llavors ell es va comprar un pis i va marxar i després van venir altres companys. Érem tres o quatre i, quan en vam quedar dos, en Jordi i jo, ens van oferir el pis del carrer de Santa Magdalena, on estem ara. Això devia ser cap al 2012. Fa uns set o vuit anys que estem allà. Quin suport reps? J.R.: He tingut diferents monitors, en Jordi, la Mònica, la Núria i ara en David. Ell m’ajuda en tasques domèstiques. Si tinc roba allà que està eixuta, m’ajuda a plegar-la. També fa acompanyaments mèdics. Si algun dia he d’anar a Campdevànol, doncs m’hi acompanya. Com has viscut tots aquests canvis. T’ha anat bé ser cada vegada més autònom? J.R.: Sí, m’ha anat molt bé. Vivint amb monitors, no m’hi sentia bé. I així com estic ara, independent, estic molt bé. A les llars no tens la llibertat que es té amb Suport a la Llar. Perquè amb el Suport pots entrar al pis quan vulguis, ets tu mateix el que manes. Entres a l’hora que et sembla i no has de donar explicacions. El tema de l’horari “m’agobiava” molt. El del menjar també perquè havia de menjar coses que no m’agradaven. 63

Suport residencial i ala vida independent Ara el menjar me’l cuino jo a casa. El company, en Jordi, se’n va a menjar a Canarons, però jo m’espavilo. Em fregeixo la carn, me’n vaig a comprar... T’agradaria arribar a viure sol? J.R.: Jo ja estic bé així. En Jordi és bona persona. A més, sol, hi ha les despeses. Tot és molt car i si estàs amb una altra persona, ho pots pagar a mitges. T’imagines sense cap suport? J.R.: També m’hi adaptaria, però va bé una mica de suport. Em dona com una mica més de seguretat. Tot i que també m’espavilaria sol.

T’agrada viure en un pis a la comunitat? J.R.: Sí. A mi m’agrada estar amb gent. Amb els veïns molt bé. Amb algun hem estat mitja hora xerrant algun dia. M’agrada molt la comunicació, parlar amb la gent, tenir amistats.

Suport residencial i ala vida independent

SUPORT RESIDENCIAL I A LA VIDA INDEPENDENT Els serveis residencials de la Fundació MAP comencen amb la creació d’una residència en dues plantes de l’edifici del Centre Montserrat, ubicat al Raval de Sant Pere de Ripoll. La residència s’inaugura l’any 1990 amb sis residents i es van ampliant espais fins a arribar a ocupar tot l’edifici i a tenir les 24 places actuals. L’any 1997 s’inauguren les primeres llars residència a Ca l’Ametller, a Ripoll. Un tipus d’habitatge que permet més autonomia als que hi viuen. Diverses persones conviuen en un mateix pis amb el suport d’un monitor o monitora. Actualment la Fundació MAP té nou llars residència amb un total de 43 places. Amb l’objectiu que les persones puguin viure de manera cada vegada més autònoma, l’any 2003 es crea oficialment el Servei de Suport a la Llar. Actualment el servei està en creixement perquè l’aposta de l’administració és anar cap a aquesta major autonomia de les persones respectant els seus drets. Actualment es dona suport a 75 persones del Ripollès al seu propi domicili.

Suport al treball

Suport al treball Els inicis El 1974 s’inicia l’activitat d’un pretaller a la planta baixa del Centre Montserrat per ocupar a adults en edat laboral que a causa del seu grau de discapacitat no poden realitzar un treball a l’empresa ordinària. El pretaller els proporciona una atenció diürna de tipus rehabilitador que els permet mantenir i millorar les capacitats cognitives i motrius. Són feines de manipulats de fàcil elaboració i que no exigeixen una atenció excessiva. El 1986, d’acord amb la normativa, es registra oficialment el Centre Especial de Treball (CET) al Ministeri de Treball. El servei s’adreça a persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33 %, que fins llavors quedaven excloses del mercat laboral, i els ofereix l’oportunitat de realitzar un treball productiu i retribuït adaptat a les seves característiques personals. El mateix any s’habilita la planta baixa d’un bloc de pisos de la carretera de Ribes de Ripoll com a taller de manipulats i s’hi traslladen els adults del pretaller. També el 1986 s’inicia el servei de jardineria amb la contractació de set persones i se signa un primer contracte de serveis amb l’Ajuntament de Ripoll per fer feines simples de manteniment de places i jardins públics. Es tracta dels primers llocs de treball del Centre Especial de Treball de l’entitat. El servei s’ubica a la planta baixa del Centre Montserrat.

Els primers treballadors del CET van ser jardiners. Avui la secciója compta amb una dotzena de brigades i 44 persones contractades. Any2015 66

SITUACIÓ ACTUAL DEL SUPORT 240 persones ateses el 2019: 153 treballadors/es al Centre Especial de Treball CETMAP, el 81 % dels quals amb especials dificultats. 18 persones reben suport al treball a l’empresa ordinària. 70 persones participen en programes de

formació i inserció laboral.

Suport al treball

LA LLEI DE LA DISCAPACITAT (ANTIGA LISMI): El 7 d’abril de 1982 entra en vigor la Llei d’integració social dels minusvàlids, que es coneix popularment com la LISMI. La llei estableix que les empreses amb més de 50 treballadors/es tenen l’obligació de contractar un 2 % de persones amb discapacitat. A conseqüència de l’incompliment continuat de la llei per part de les empreses, l’any 2000 s’estableixen mesures alternatives per a aquelles empreses que justifiquin la impossibilitat de contractar persones amb discapacitat. Les mesures alternatives contemplen l’opció de fer donacions a fundacions o entitats l’objectiu social de les quals sigui la formació i la inserció laboral de persones amb discapacitat, la contractació de serveis d’un centre especial de treball o l’enclavament laboral. L’any 2014 la normativa es va actualitzar i va donar com a resultat la Llei general dels drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social, més coneguda com a Llei general de la discapacitat(LGD). El 1986 es trasllada el pretaller de manipulats en un localde la carretera de Ribes de Ripoll 68

Suport al treball

TREBALL AMBSUPORT El Treball amb Suport és un model d’integració laboral que facilita la incorporació i manteniment d’un lloc de treball a col·lectius de persones amb limitacions significatives a través d’un conjunt d’estratègies i procediments tècnics de suport, ajustats a les necessitats individuals de cadapersona. Un equip multiprofessional de psicòlegs, treballadors socials i preparadors laborals s’encarrega d’oferir els suports necessaris perquè el treballador, sigui al CET o a l’empresa ordinària, pugui superar les dificultats que puguin sorgir en el procés d’incorporació, permanència o progressió en el lloc detreball.

L’evolució L’any 1992 es compra una nau industrial al polígon industrial Els Pintors de Ripoll i s’inicien les obres per ubicar-hi el Centre Especial de Treball (CET). Una inversió molt costosa però absolutament necessària per al creixement de l’àrea laboral i que es va poder cobrir gràcies a l’aportació de subvencions públiques i privades.

Al mateix any, s’amplia la plantilla de Centre Especial de Treball amb la contractació de 10 treballadors més. Finalitzades les obres de rehabilitació de la nau industrial, el 1993 s’hi trasllada el Servei de Teràpia Ocupacional i el CET (manipulats i jardineria). El nou equipament, denominat popularment com a taller, disposa d’un extens espai de producció i de la logística de càrrega i descàrrega necessària per professionalitzar l’activitat. La secció de manipulats comença a treballar per les principals empreses metal·lúrgiques de la comarca com ara Tallers Casals i Soler i Palau. Inicialment es fan tasques de fàcil elaboració com embossats, cables, packagings i petits muntatges industrials que, amb el temps, s’aniran diversificant cap a feines més complexes i especialitzades fins a arribar l’any 2014 a crear la marca pròpia Mapcable, que permet posicionar-se en el mercat de cablejats elèctrics. 70

Suport al treball

L’any 1993 es van inaugurar les noves instal·lacions del taller al polígon Els Pintors Amb la compra de la maquinària i material d’una petita empresa de fabricació d’ulleres, el 1994 s’inicia l’activitat de producció i comercialització de muntures. Amb un disseny i una elaboració propis, es tracta d’un treball professionalitzat que requereix més aptituds i destresa que les feines de manipulats de fàcil elaboració que es feien aleshores. Per dur-ho a terme, es contracten professionals de l’antiga empresa i treballadors amb certificat de discapacitat.

Suportal treball Després d’uns anys en recessió, el 2002, es tanca la secció de fabricació d’ulleres. Al mateix any s’inicia l’activitat de fabricació de motllures i marcs per a quadres i miralls. L’obertura de la nova activitat, que es mantindrà activa fins al 2013, permet recol·locar els treballadors de la secció d’ulleres que acaba de tancar.

Del 1994 al 2002 el CET del MAP va tenir una secció de fabricació d’ulleres

Suport al treball

El 2014 el taller s’especialitza en cablejats elèctrics i adopta el nom actual de Mapcable L’any 2004 s’inaugura una nau pròpia de jardineria al mateix polígon industrial Els Pintors. L’ampliació de la plantilla i la compra de vehicles i maquinària permet professionalitzar els treballs de la secció de jardineria i forestal fins a assolir les 11 brigades amb què compta actualment.

Suportal treball El 2005 entra en funcionament el Servei d’Inserció Laboral a l’empresa ordinària. Un servei d’intermediació laboral que acompanya i proporciona el suport necessari a aquelles persones que, amb un grau reconegut de discapacitat, opten per treballar en una empresa ordinària.

El mateix any, s’inicia també l’activitat de recollida i reciclatge de tòners i cartutxos de tinta per a impressora, Packton. Provisionalment se situa en una nau de lloguer al polígon industrial Casanova de Baix de Ripoll, fins que el 2015 es trasllada al polígon industrial Els Pintors i s’amplia l’activitat amb serveis integrals d’impressió i venda de material i mobiliari d’oficina. Els canvis en el mercat fan que s’acabi deixant la línia dels tòners i s’aposti per oferir serveis integrals d’oficina a empreses, amb els serveis d’impressió cost/copy com a activitat destacada. L’any 2008 la bugaderia, que fins aleshores donava servei als equipaments residencials de la Fundació, s’ubica a la planta baixa de Can Canarons. L’emplaçament i la compra de maquinària industrial permet externalitzar el servei a petits clients del sector de la restauració i a algunes feines per l’Hospital de Campdevànol. Davant l’augment de la demanda, el 2013 la bugaderia es trasllada en una nau del carrer Picasso del polígon industrial Els Pintors. Les noves instal·lacions disposen de més espai de producció i de la tecnologia per fer diferents processos de rentat (ozonitzat, blanquejant, desinfectant...), cosa que permet fer un servei més personalitzat. D’aquesta manera es poden cobrir les necessitats d’un sector turístic emergent al territori, i donar servei a petits hotels, allotjaments rurals... i també ampliar el contracte amb l’Hospital de Campdevànol amb la gestió de tota la roba. En l’àmbit mediambiental, després de diverses col·laboracions prèvies amb el Consell Comarcal del Ripollès, l’any 2009 es comencen a gestionar les deixalleries i la recollida de voluminosos de la comarca. Per a empreses i particulars també s’ofereix el servei de desmuntatge d’immobles.

Suport al treball Amb el propòsit d’atendre el creixent nombre de persones amb trastorn mental de la comarca amb necessitats en els àmbits de l’ocupació i el treball, i seguint la línia de diversificació de l’atenció a les persones, l’any 2009 es registra el Servei de Prelaboral de Malaltia Mental. S’adreça a persones que pateixen una malaltia mental severa, amb l’objectiu d’adquirir capacitats, aptituds i hàbits necessaris per a una posterior inserció laboral; i esdevé així el primer servei especialitzat en malaltia mental i treball comarcal. A partir del 2010 s’inicia una diversificació de l’activitat del Centre Especial de Treball, que es comença a conèixer com a CETMAP, per generar més llocs de treball estables i de qualitat en sectors estratègics en creixement al Ripollès, com el turístic, el mediambiental i l’agroalimentari. Fruit de la gestió de les deixalleries del Ripollès, s’idea el projecte de la botiga Segonamà, on es posen a la venda articles recuperats i restaurats amb l’objectiu d’allargar-ne la vida útil i minimitzar la quantitat de voluminosos que es transporten diàriament a l’abocador. S’ofereix també el servei de decoració d’espais interiors. L’establiment s’ubica al local de la carretera de Ribes de Ripoll, que havia acollit el primer pretaller de manipulats. Dos anys més tard, el 2012, s’obre el Magatzem Totsegonamà al carrer Joaquim Sorolla del polígon industrial Els Pintors, fet que permet ampliar l’espai de venda d’articles i ubicar-hi un taller de restauració. Paral·lelament al projecte de Segonamà, s’inicia l’activitat de turisme i restauració amb la gestió, del 2010 fins al 2014, de l’Hotel Rural Can Cruells de Planoles. Un establiment de tres estrelles de categoria situat en un entorn natural únic i amb servei de restaurant amb productes de primera qualitat del territori i de collita pròpia.

Encara en l’àmbit turístic, el 2012 s’inicia la gestió del CAT (Centre d’Acollida Turística) Can Guetes de Ripoll, ubicat a l’inici de la via verda de la Ruta del Ferro i del Carbó. El complex disposa d’una cafeteria restaurant que ofereix menú de migdia d’entre setmana i de caps de setmana i carta de vespres elaborada amb productes locals i ecològics i de centres compromesos amb valors socials. També disposa de lloguer de bicicletes i d’una sala privada per llogar. Tres anys després, el 2015, s’obre el Bressol Bed & Breakfast a la Plaça Sant Eudald de Ripoll, a pocs metres del monestir de Santa Maria. L’allotjament, que disposa de 10 places repartides en tres habitacions dobles i una de familiar, complementa l’activitat del CAT Can Guetes.

Equip de Can Cruells practicant un servei l’any 2014 i inauguració del CAT Can Guetes, al juny del 2012 76

Suport al treball

El sector turístic i l’Hospital de Campdevànol són els principals clients de la bugaderia industrial. 2015

El 2010 es posa en marxa el projecte de Segonamà de venda de productes reciclats i restaurats. 2016 78

Suport al treball En l’àmbit agroalimentari, l’any 2016 s’obre la formatgeria MUUU BEEE al carrer Joan Miró del polígon industrial Els Pintors. MUUU BEEE recull el testimoni de la formatgeria artesanal familiar Herbacol de Queralbs, que elaborava des de l’any 2001, i en conserva els principals productes i l’elaboració artesanal amb matèria primera del Ripollès.

Els formatges passen a elaborar-se exclusivament amb llet crua de vaca procedent de l’explotació Mas La Folcrà de Sant Joan de les Abadesses i formen part de la marca de garantia Producte del Ripollès. Es tracta d’un projecte estretament lligat al territori i en cooperació amb el sector ramader de la comarca, que aviat comença a evolucionar els productes inicials i a ampliar l’oferta amb nous formatges. L’any 2018 es crea l’empresa d’inserció INSERMAP amb l’objectiu de generar llocs de treball i millorar les competències professionals de persones en alt risc d’exclusió social, desocupades i amb dificultats importants per integrar-se en el mercat de treball ordinari. El mateix any es contracten els primers quatre treballadors.

La formatgeria MUUU BEEE és l’última secció productiva oberta en el marc del CETMAP. 2017 79

Suport al treball

Els testimonis

Mingo Gómez

Paco Pérez

Comença a treballar a la Fundació MAP l’any 1992 com a director-cap de producció del Centre Especial de Treball. Actualment és el director i responsable de qualitat de l’àrea productiva de la Fundació.

S’incorpora a treballar al CET de la Fundació MAP l’any 1986 com a operari de taller i jardineria, i és un dels primers treballadors amb discapacitat contractats per l’entitat. Actualment continua treballant a la secció de jardineria.

Suport al treball Mingo Gómez (M.G.): A mi em van contractar per portar el Centre Especial de Treball i d’entrada la primera feina que vaig fer va ser construir el taller. “Bueno”, construir..., portar les obres del taller. Això era l’any 92 i en aquell moment hi havia un petit taller de manipulats a la carretera de Ribes i jardineria a la planta baixa de la residència. Vaig anar a diferents tallers per veure’n el funcionament. El 93 vàrem fer el trasllat d’allà cap al polígon. En aquells moments gairebé tots els centres especials de treball seguien un mateix model que era el de tenir el CET i STO (Servei de Teràpia Ocupacional) en una nau. A molts llocs era una nau industrial, en d’altres, com a Barcelona, no; però compartint espais. Hi havia la figura del gerent i hi havia la figura del director-cap de producció, que en aquest cas era jo. En tots els tallers funcionava igual. El director-cap de producció duia el CET i la part logística de STO. A STO, a més, hi havia sempre un director tècnic, que aquí era la Victòria Mora, però de tota la resta —contractació de personal, horaris, etc.— se n’encarregava la mateixa persona que gestionava el taller. Des d’un bon inici això es va muntar així perquè al STO, el 50 % del temps realitzaven feines laborals i, per tant, la meitat de la jornada estaven en el taller físicament, produint bossetes o coses, i l’altra mitja jornada feien altres activitats. Paco Pérez (P.P.): Jo vaig començar a anar al taller de la carretera de Ribes i a vegades feia “feinotes” de jardineria. A la residència hi havia una piscina i un jardí amb bancs de pedra a la paret, i hi anàvem a treure les males herbes. M.G.: Els jardiners al principi no tenien massa feina i es passaven molts hiverns pintant. El primer ajuntament que ens va contractar va ser el de Ripoll. P.P.: Anàvem amb les eines a coll per aquí a Ripoll i arribàvem ben cansats. Era tot manual, no hi havia desbrossadores. Tot eren dalles i volants. Havíem d’anar a peu a tot arreu, des de la residència a Vista Alegre o Costabona, i arribàvem ben cansats. Més endavant vàrem comprar una furgoneta petita. Una Pegaso em sembla que era.

Suport al treball Per què es va començar amb manipulats i jardineria, i no amb una altra activitat? M.G.: Això era comú a tots els centres. A tots els centres hi havia manipulats i jardineria. Ben bé per què, no ho sé... Més endavant molts centres varen començar a fer neteja. A part d’això, tothom buscava un producte propi. Hi havia com una dèria. Nosaltres vàrem començar a fer ulleres l’any 94. La idea era no dependre d’un altre que et donés feina. Les ulleres eren fetes per nosaltres, amb dissenys nostres, amb mostrari nostre i amb comercials nostres. Les ulleres era un producte propi. Vàrem comprar una fàbrica. Abans de fer ulleres, les feines eren molt simples. Tenien tan poc valor afegit que no hi guanyàvem ni un cèntim. Era una ruïna total. Fèiem molts pocs diners. Les feines no donaven per pagar pràcticament res. Les ulleres, en canvi, era una feina molt més professionalitzada, hi havia màquines de molta tecnologia, infraroigs, ultrasons, fresadores de tres dimensions... era una feina molt, molt, maca i necessitaves gent qualificada. Això va servir perquè empreses que ens visitaven veiessin que podíem fer feines més qualificades. També va servir perquè entrés gent que potser no hauria entrat a la Fundació a treballar. Fins i tot hi havia gent que no deia que treballava a la Fundació, deia que feia ulleres. “Tu on treballes?”, “jo faig ulleres”. Era una feina que donava un cert prestigi. Era una feina molt i molt maca. Quants anys les vàreu fer? M.G.: del 94 al 2002. No va funcionar. Per culpa no sé de qui... per culpa una mica nostra, del mercat... La Xina va començar a fabricar ulleres a preus molt baixos amb els quals no podíem competir. Algun client ens va deixar de pagar... Però sí que ens va servir molt per veure que nosaltres podíem fer feines qualificades. Després van venir marcs, bugaderia, medi ambient, hostaleria, formatgeria... l’objectiu sempre ha estat no dependre de tercers que et donin o no feina, que et paguin el que et vulguin pagar; però és clar, no és tan senzill. Té altres complicacions el producte propi. De fet, no tots els centres especials de treball han optat per això. En el nostre cas, fins i tot el taller s’ha acabat especialitzant en fabricació de cablejat. A diferència d’altres tallers que només munten, nosaltres comprem tot el material. Això ens dona un valor afegit.

Suport al treball L’any 2004 tots dos vàreu viatjar a Brussel·les en representació de la Fundació MAP. M.G.: Vam anar a Brussel·les perquè ens van donar una subvenció Leader per un projecte de jardineria. Els ajuts Leader són subvencions europees que donen per zones rurals. D’entre tots els projectes que van subvencionar, van triar-ne dos o tres, que fossin singulars o diferents, i un d’ells va ser el nostre. Llavors ens van fer anar a Brussel·les, vam anar a la Comissió Europea, a la sala de plens. Vàrem anar-hi una representació de la Fundació i a l’assemblea varen parlar en Joan Bonet i en Paco. P.P.: Acollonant. Vaig haver de parlar allà… MG.: En Paco va parlar en castellà, però allà ningú traduïa. Tot estava en francès, anglès o alemany. En Bonet va haver de fer el seu discurs en francès.

P.P.: Sí, i em van donar una cartera i anàvem “trajats”. Aquí al MAP no vaig tan “trajat” ni a les festes.

En Paco Pérez fent tasques de jardineria. Anys 80 83

Suport al treball

Els testimonis Toni Martínez Exresponsable de compres de Soler i Palau, una de les primeres empreses que va contractar serveis del Centre Especial de Treball de la Fundació MAP. Actualment, el grup Soler i Palau és el principal client en volum de facturació.

Tallers Casals i Soler i Palau van ser dues de les primeres empreses ripolleses que van encarregar feina a la secció de manipulats i cablejats. En el cas de Soler i Palau, la visita del senyor Palau al taller l’any 2001, on va poder comprovar la capacitat de treball de la secció, va suposar l’entrada de noves feines més complexes.

Suport al treball Toni Martínez (T.M.): Igual que ara, Soler i Palau apostava per un bon servei i la qualitat, i si es podia comprar a casa, millor. La idea era aquesta. Llavors vàrem començar fent alguna cosa de cables, conjunts cablejats... i vàrem veure que els preus estaven en la línia que tocava i que la qualitat i el servei també era correcte. Vam començar fent cables a mida i va funcionar bé; llavors vam ampliar a fer conjunts, també va anar bé; i després ja vam començar a fer muntatges més grossos, com són els conjunts d’aerotermos, que avui dia encara es fan. Després també es varen fer més coses, com bosses d’accessoris. A mesura que teníem un servei-qualitat òptim, n’anàvem encarregant més. Amb la Fundació hi havia molt bon rotllo amb tot el que fèiem. I si un dia necessitaves un miracle i trucaves, era molt difícil que no te’l fessin, la veritat. Per exemple, si tenia un error d’estoc al magatzem, trucava i al cap d’una hora o dues ja el teníem solucionat.

Visita del senyor Josep Palau i el seu fill al taller del MAP l’any 2001

SUPORT AL TREBALL Gairebé des dels inicis, l’entitat treballa per donar suport al treball a les persones amb discapacitat en edat laboral. El 1974 es crea un pretaller de manipulats als baixos del Centre Montserrat. El 1986 aquest primer pretaller es trasllada en un local propi a la carretera de Ribes de Ripoll. El mateix any s’obté el registre de Centre Especial de Treball (CET) i es contracten els primers jardiners. El 1993 s’inaugura la nau del taller del polígon Els Pintors, on es trasllada l’activitat del CET, és a dir, manipulats i jardineria. A partir d’aleshores es va ampliant personal i seccions de treball en sectors econòmics emergents al Ripollès, com l’industrial, el turístic, el mediambiental o l’agroalimentari: fabricació d’ulleres, recollida de paper i cartró, bugaderia, fabricació de marcs, recollida i reciclatge de tòners, gestió de les deixalleries, botigues Segonamà, Hotel Rural Can Cruells, el restaurant CAT Can Guetes, el Bressol Bed & Breakfast i la formatgeria MUUU BEEE. Algunes d’aquestes activitats ja no continuen.

Suport al treball

L’àrea laboral compta des del 2005 amb un Servei d’Inserció Laboral per fomentar la inserció de persones amb discapacitat en empreses ordinàries i fer-ne un acompanyament. També compta amb programes anuals de formació, orientació i inserció laboral. Avui dia el CETMAP té 153 persones treballadores amb certificat de discapacitat. Un 81 % presenten especials dificultats.

Vermut musical de lâ&#x20AC;&#x2122;Inspira Festival Inclusiu.2019 88

Presenti futur

Present i futur Els 50 anys d’història de la Fundació MAP són extrapolables a altres entitats territorials, que es troben amb la mateixa problemàtica inicial i que de seguida s’alien i es troben sota paraigües més grans com la Coordinadora de Tallers per a Persones amb Discapacitat Psíquica de Catalunya, que més endavant es transforma en Dincat (Discapacitat Intel·lectual de Catalunya), federació que agrupa 285 entitats d’arreu del país. Aquest petit sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, en el qual la Fundació MAP té un paper actiu, aconsegueix moltes coses al llarg d’aquests anys. Primer de tot, que hi hagin una sèrie de serveis assumits per l’administració, ja sigui catalana o espanyola, passant de la beneficència inicial a uns serveis públics concertats amb les entitats. I, en segon lloc, fer de les persones amb discapacitat uns subjectes de ple dret.

LES PERSONES AL CENTRE La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per les Nacions Unides l’any 2006, serveix per reforçar aquest posicionament i situar el col·lectiu a l’alçada de la resta de la societat. Els mateixos drets: a una educació inclusiva, a un habitatge, a una vida independent, a una atenció mèdica de qualitat, a tenir una feina, a gaudir de l’oci i el lleure amb una accessibilitat universal garantida, a la intimitat, a la sexualitat...

Aquest canvi de paradigma fa que les persones esdevinguin el centre de l’acció de les entitats. Ja no és la persona que ha d’encaixar amb un sistema organitzat de serveis que s’ofereixen, sinó que són les entitats les que han de respondre a les necessitats i desitjos de la persona, oferint els suports que facin falta perquè pugui dur una vida plena, autònoma i inclusiva. La Fundació MAP treballa des del 2012 per canviar el model d’atenció cap a un model de Planificació Centrada en la Persona. Això significa la transformació cap a una organització àgil, flexible, que apodera els equips de treball, les persones i les famílies i, on la persona se situa al centre, amb plena llibertat per decidir sobre la seva vida.

Presenti futur LA VISIÓ ESTRATÈGICA La Fundació MAP sempre s’ha caracteritzat per una manera de treballar proactiva i amb visió de futur, anticipant-se a les necessitats de les persones. Per això, més enllà del dia a dia, l’organització aposta per una planificació estratègica consensuada amb totes les veus internes (treballadors/es, persones ateses, famílies, patronat, comitè d’empresa, persones voluntàries) i també externes (representants dels àmbits social, polític i empresarial de la comarca del Ripollès). El primer Pla estratègic es duu a terme del 2012 al 2016 i permet treballar per transformar el MAP en una organització moderna, responsable i innovadora, enfocada cap a les exigències del segle XXI. Un període de creixement i consolidació interna que desemboca en un segon marc estratègic, que té l’obertura cap al territori com un dels eixos principals.

Aquest segon marc estratègic, en funcionament des del 2018 i amb el 2022 com a horitzó, marca unes grans fites a treballar: continuar avançant cap a una organització al servei de les persones, teixir complicitats estratègiques amb el territori, reforçar la presència social, mantenir la viabilitat social i econòmica de la xarxa diversificada d’activitats productives i de serveis i aprofundir en el compromís social des de tots els àmbits: ètic, mediambiental, governança democràtica, igualtat, etc. EL TERRITORI La història de la Fundació MAP no s’explica sense el suport del territori que l’envolta, sobretot als inicis, quan la beneficència i les donacions fan viable l’activitat. Al llarg del temps, l’entitat es converteix en un actor més de la comunitat en l’àmbit social, al mateix temps que esdevé un important agent econòmic, generador de riquesa i llocs de treball a la comarca a través de l’economia social, creant línies productives en sectors econòmics estratègics de l’entorn, com l’industrial, el turístic, l’agroalimentari i el mediambiental. Actualment la Fundació MAP compta amb 298 treballadors/es, 153 dels quals amb certificat de discapacitat; i atén més de 600 persones cada any. És, per volum, una de les grans empreses del Ripollès.

Presenti futur Aquesta obertura a l’entorn també permet ampliar la missió de la Fundació cap a noves necessitats, com l’envelliment, els joves amb dificultats, les persones en risc d’exclusió i en situació de vulnerabilitat... Una tasca que es fa de bracet amb l’administració, les entitats i les institucions de l’entorn, amb les quals es teixeixen aliances per fixar reptes i objectius estratègics comuns. Finalment, aquesta comunió amb el territori també passa per compartir els valors de l’entitat i l’agraïment cap a la societat que l’acull. Per això es fa una aposta decidida per una tasca de sensibilització a tots els àmbits. Als centres escolars del Ripollès, es fan tallers i activitats, com el teatre amb suport o els horts ecològics, que arriben cada any a més de 1.000 alumnes de primària i de secundària. Un altre exemple és el festival inclusiu Inspira de Ripoll, una gran festa dels valors que ha arribat a les 5.000 persones amb una programació inclusiva, accessible i amb moltes capacitats a dalt i a baix de l’escenari.

LES PERSPECTIVES DE FUTUR La visió de la Fundació MAP és continuar essent una organització social de referència en la inclusió i l’atenció a les persones, que actua de manera innovadora, autònoma, sostenible i responsable des del territori i per al territori. Per poder continuar gestionant els serveis socials públics per al col·lectiu, però, fa falta una actualització per part de l’Administració, que en els darrers 10 anys ha anat retrocedint. Primerament, amb la congelació dels mòduls assistencials que permeten donar atenció diürna i residencial a les persones, amb retallades durant la crisi que no s’han recuperat. També amb la congelació de places, que ha fet que a Catalunya hagin quedat necessitats descobertes i que s’hagin produït llistes d’espera en algunes comarques. Per sort, no ha estat el cas del Ripollès, on fins ara s’ha pogut donar resposta a totes les demandes. Segonament, amb la manca de previsió dels governs estatal i autonòmic davant els augments del salari mínim interprofessional (SMI), que han deixat a la corda fluixa molts centres especials de treball d’iniciativa social que treballen amb persones amb especials dificultats. L’entrada dels CET amb ànim de lucre ha canviat la filosofia dels centres especials de treball com a empreses de treball protegit i ha deixat el col·lectiu amb especials dificultats en una situació

Presenti futur molt delicada. Aquí el futur passa per una discriminació positiva a favor dels centres d’iniciativa social, sense ànim de lucre, i a favor de les persones amb especials dificultats per tal de poder crear i mantenir els seus llocs de treball. Això significa una formació de qualitat centrada en l’ocupabilitat i uns ajustaments i normatives que s’adaptin a l’itinerari vital de les persones, que viuen una realitat d’envelliment prematur que minva el seu nivell d’autonomia. El sector de la discapacitat, doncs, després de cinquanta anys avançant en els drets del col·lectiu, es troba davant d’una situació de regressió i això fa que s’hagi hagut de tornar a sortir al carrer per reivindicar allò que pertoca per llei.

El sector de la discapacitat està lluitant per no perdre serveis ni llocs de treball davant el retrocés de l’Administració. 2019 92

Presenti futur Les perspectives són de negociació i d’assoliment d’acords amb l’Administració per poder tirar endavant el sector, al mateix temps que es plantegen canvis en els diferents models d’atenció per donar resposta a les necessitats de les persones, ja sigui apostant perquè la persona pugui desenvolupar-se en el seu entorn natural, a casa seva, amb els suports necessaris; ja sigui apostant per la inserció laboral a l’empresa ordinària, sortint dels entorns protegits. Sempre que, això sí, la persona ho desitgi. La Fundació MAP, com un actor més d’aquest escenari, continua treballant a favor de les persones més vulnerables buscant la seva plena inclusió, sota els principis de llibertat, igualtat i equitat, respecte, justícia social, compromís, confiança i qualitat.

Inspira Festival Inclusiu del 2019, un gran acte de sensibilització de la Fundació MAP

Presenti futur

Les opinions del territori QUÈ CREU QUE HA REPRESENTAT I REPRESENTA LA FUNDACIÓ MAP PEL RIPOLLÈS? “El MAP representa un espai on s’han treballat

“Amb aquests més de cinquanta anys de

les necessitats de persones en situació de

funcionament, aquest organisme sense ànim

discapacitat, amb una visió integral (laboral,

de lucre ha assolit unes dimensions, sobretot

emocional, lleure, familiar...). Amb el temps el

en horitzontalitat, que el converteixen no només

concepte discapacitat s’ha anat transformant en

en un recurs indispensable per a discapacitats

persones amb capacitats diverses i el MAP ha

i persones en risc d’exclusió, sinó també en un

anat transformant-se i ampliant el col·lectiu de

gran motor econòmic.

les persones ateses (persones amb malalties

Si em centro només en el vessant assistencial

mentals, discapacitats físiques, psíquiques

només se m’acut dir que a la nostra comarca

o físiques). Ha ocupat i ocupa un espai

som molt afortunats. No és tan evident que un

imprescindible al Ripollès.”

territori com el Ripollès, amb poc pes demogràfic i relativament a prop de grans centres de serveis

Elisabeth Ortega, directora del Consorci de

com Vic, Olot o Barcelona i Girona pugui tenir

Benestar Social del Ripollès

equipaments i serveis propis de la quantitat i la qualitat de la Fundació MAP. A d’altres

“La Fundació MAP ha estat un actiu social valuós

comarques similars a la nostra hi ha famílies que,

per fer possible que els ripollesos i ripolleses

coneixedores d’allò que ofereix la Fundació MAP,

amb capacitats diferents puguin millorar la seva

troben a faltar quelcom semblant a prop de casa.

qualitat de vida. De fet, ofereix serveis que

Són qüestions, aquestes, de les quals sovint no

serien del tot assumibles de dur a terme amb

se n’és conscient fins que es necessiten.

la professionalitat i amb el grau de qualitat i

Si a això hi sumem la vocació de servei,

especialitat amb què treballen. Tanmateix la seva

l’arrelament al territori, el compromís amb la

capacitat de diversificar-se i emprendre nous

societat i el tracte proper, no tinc cap dubte

projectes, ha implicat que representi una entitat

que la Fundació MAP representa per al Ripollès

dinamitzadora del teixit social i econòmic de la

una peça clau per al desenvolupament de la

comarca.”

nostra comarca i per contribuir a reduir el màxim les diferències entre les persones que hi vivim,

Ramon Roqué, alcalde de Sant Joan de les

sempre perseguint la fita de la inclusió.”

Abadesses Joaquim Colomer, president del Consell

Comarcal del Ripollès

Presenti futur

“Penso que l’existència d’una entitat de les

“La Fundació MAP ha representat i representa la

característiques de la Fundació MAP en una

via d’inclusió de les persones amb discapacitat a

comarca com la nostra ens situa en el mapa

la vida quotidiana i a la normalització de la seva

de la igualtat d’oportunitats, i això té una vàlua

integració a la societat. Entenem que la institució

de primeríssim ordre en un país on l’equilibri

ha aportat a aquestes persones els mitjans

territorial i l’equitat generalitzada, en molts casos

d’autosuficiència personal en molts casos i de

i malgrat els esforços ingents, no és suficient.

suport i atenció en aquells en què els ha calgut

L’atenció a les persones amb discapacitats,

per la seva circumstància particular.”

amb malalties mentals o amb risc d’exclusió social des de la proximitat és un tresor i la

Eudald Castells, president de la UIER

nostra comarca el té garantit al costat d’aquesta organització social de referència. Val a dir,

“La Fundació MAP si no hi fos, s’hauria de

també, que avui potser sembla més fàcil però, a

crear. La Fundació representa la màxima

casa nostra, hem tingut la sort de gaudir

expressió de què amb constància, persistència

d’aquest grup de professionals des de finals de

i estratègia es poden desenvolupar projectes

la dècada dels 60 i això ha construït, en aquest

en un entorn “rural” amb l’objectiu prioritari

enclavament prepirinenc, un pòsit de confiança,

de donar oportunitats a persones amb un

compromís i respecte vers el que avui és i ha

alt risc de vulnerabilitat i d’exclusió social i

esdevingut la Fundació MAP aquí i arreu de

amb l’equitat com a principal valor, ja que es

Catalunya.”

reconeixen totes les persones com a subjectes d’igual dignitat i se’n protegeixen els seus drets,

Teresa Jordà, consellera d’Agricultura,

independentment de la seva condició social,

Ramaderia, Pesca i Alimentació de la

edat, ètnia, origen, capacitat.”

Generalitat de Catalunya, diputada al Congrés dels Diputats (2011-2018) i

Gerard Soler, gerent de l’Agència de

alcaldessa de Ripoll (2003-2011)

Desenvolupament del Ripollès

Presenti futur QUÈ CREU QUE HA REPRESENTAT I REPRESENTA LA FUNDACIÓ MAP PEL RIPOLLÈS? “Una institució que si no existís s’hauria

“Una Fundació que dona resposta, que té cura,

d’inventar. Ha cobert i cobreix una part de la

que estima i potencia el millor de totes les

població, potenciant la inserció laboral, d’aquells

persones independentment de la discapacitat

que fins fa un temps eren apartats de la societat.”

que tinguin. La passió i la dedicació dels seus professionals per oferir una oportunitat

Joan Grané, director gerent de l’Hospital de

a aquest col·lectiu, ha convertit la Fundació

Campdevànol

MAP en un referent d’integració tant en l’àmbit social, ocupacional i assistencial com en el

“La Fundació MAP és un exemple

d’acompanyament als seus familiars.

d’emprenedoria i sobretot d’integració de

Si fem una DAFO del Ripollès, la Fundació MAP

persones molt especials de la nostra societat.

és un dels punts forts de la nostra comarca. Una

Podríem dir que la feina dignifica les persones

empresa compromesa, pionera i innovadora

i la Fundació ha estat capaç, amb la seva

en integració. Una empresa que treballa

emprenedoria, de donar-los llar, feina i llibertat.

constantment vetllant per al benestar d’aquest

Com a empresària i ripollesa només puc

col·lectiu i l’arrelament al territori. Fent visible els

reconèixer la bona tasca que ha anat realitzant

invisibles, sempre des d’una mirada positiva i

l’entitat, empresarialment parlant i, sobretot, amb

normalitzadora, participant i creant activitats

la seva tasca social a Ripoll i al Ripollès, un

culturals, lúdiques i obertes a tothom com per

exemple d’integració arreu. M’agradaria recordar

exemple el Festival Inspira amb l’objectiu de

i felicitar a tota la gent que en forma o n’ha format

sensibilitzar la població en general.”

part i que ha fet possible aquests cinquanta anys d’història.”

Montserrat Tallant, directora del Servei

Educatiu del Ripollès Manoli Vega, empresària i gerent de Delter Alimentació SL

Presenti futur

“Per mi és una fundació que ha respost i respon,

“Des del punt de vista més pragmàtic representa

cada vegada més, a poder fer de la nostra

la possibilitat que moltes persones tinguin una

comarca una comarca amb una visió inclusiva.

oportunitat de desenvolupar-se laboralment

Això té un valor immens. Les persones que hi

d’una manera digna i que els hi permeti una

pertanyen treballen, gaudeixen i fan camí a

integració social que d’altra manera seria molt

la vida com la resta. Això ha donat resposta

complicada, aquesta possibilitat dignifica i

a les persones amb discapacitat al Ripollès i

integra a una franja molt important de la nostra

ha esperonat a canviar la visió respecte a la

comunitat.

diferència. Gràcies!” Més enllà d’aquests efectes pràctics i directes, la

Montsina Llimós, directora d’ESO de l’Escola

Fundació MAP ha forçat la visibilitat d’un

Vedruna de Ripoll

col·lectiu que en altres circumstàncies romandria difuminat. Ha forçat un debat sobre el com una

“Penso que feu una gran feina per incloure les

societat s’enfronta al repte de la solidaritat, la

persones amb diversitat funcional. Demostreu

inclusió i el reconeixement més enllà del subsidi

que la cultura és una eina que no deixa de

i la beneficència, el debat de l’empoderament

banda ningú. L’expressió artística és universal,

d’una part de la ciutadania que anys enrere era

ens obre les emocions i ens fa ser feliços.”

dependent de la “bona voluntat” de la resta de la comunitat, un debat que té seguidors i detractors

Carme Brugarola, professora i crítica teatral

i que es pot defensar amb arguments que van molt més enllà de la necessitat d’ajudar.”

Eudald Rota, director de fàbrica de Casals Ventilació

Presenti futur QUIN CREU QUE HA DE SER EL FUTUR DE L’ORGANITZACIÓ? “La primera constatació és que hi ha futur, i

“Penso que el futur de la Fundació MAP passa

molt. La inclusió i l’atenció a les persones en

per liderar nous projectes i assolir nous reptes

general ha de ser la prioritat de les polítiques

que segueixin enfortint l’entitat i la seva raó

públiques de qualsevol país. Si, a més, parlem

de ser, la qual impregna la comarca de valors

de persones amb risc d’exclusió, amb malalties

universals, de gran contingut social, humà i que

mentals o amb discapacitat, i de les seves

sens dubte contribueixen al progrés, no sols

famílies i entorns, la Fundació MAP, la seva

per la comarca, sinó per a la societat en el seu

missió i organització hi tenen molt a dir i, encara

conjunt.”

més, a fer. Treballar a través de la innovació, de la qualitat i la sostenibilitat, l’autonomia de tots

Ramon Roqué, alcalde de Sant Joan de les

aquests col·lectius és, sens dubte, un repte de la

Abadesses

nostra societat si aspirem de debò a viure en un país de justícia social i d’igualtat d’oportunitats.”

“El futur hauria de passar per continuar amb

la dinàmica actual d’atenció, suport i treball Teresa Jordà, consellera d’Agricultura,

vinculats amb col·lectius amb risc d’exclusió

Ramaderia, Pesca i Alimentació de la

social i en participar en el desenvolupament

Generalitat de Catalunya, diputada al

local de la comarca descentralitzant encara més

Congrés dels Diputats (2011-2018) i

els projectes propis i en col·laboració amb els

alcaldessa de Ripoll (2003-2011)

agents del territori per fomentar la cohesió, la visió i l’impacte de les accions a nivell territorial.” Gerard Soler, gerent de l’Agència de

Desenvolupament del Ripollès

Presenti futur

“El futur de l’organització, com a mínim, hauria de

“Ha de seguir mantenint tot el que fins ara ha

passar, pel bé de la comarca, per seguir amb la

fet i fa, però té un repte important al davant, ha

mateixa empenta, el mateix dinamisme, la

d’impulsar tots aquells projectes que permetin

mateixa vocació de servei, el mateix arrelament

que les persones més vulnerables estiguin

al territori, el mateix compromís amb la societat

representades a la comarca des d’un espai

i la mateixa qualitat. En definitiva, crec que

d’inclusió social, i no d’integració. La FMAP hauria

l’esdevenidor de la Fundació ha d’estar marcat,

d’intentar que les persones que treballen a la

sobretot, pel no perdre de vista allò que ha

Fundació, treballessin en empreses ordinàries,

aconseguit i allò que significa per seguir sent,

colze a colze amb la població en general i només

per molts anys, això que avui representa per al

en situacions molt específiques en el Centre

Ripollès.”

Especial de Treball.

Joaquim Colomer, president del Consell

És important també que la FMAP doni a conèixer a la comarca, que és molt més que una empresa,

Comarcal del Ripollès

que fa unes tasques socials de molta vàlua, com “Crec que ha de ser referent del tercer sector del

per exemple tot el treball i acompanyament que

Ripollès, que pugui treballar en diferents àmbits

es fa amb els residencials. I això no té preu. Tenim

i amb diferents col·lectius que requereixin d’una

molta sort de comptar amb la FMAP al Ripollès i

intervenció inclusiva, ja que es troben en situació

teniu davant la tasca de continuar treballant per

de risc o exclusió.”

difondre la humanitat i el servei a la societat que fa la Fundació. Una tasca excepcional.”

Elisabeth Ortega, directora del Consorci de Benestar Social del Ripollès

Montserrat Tallant, directora del Servei Educatiu del Ripollès

Presenti futur QUIN CREU QUE HA DE SER EL FUTUR DE L’ORGANITZACIÓ? “Malgrat les penúries econòmiques, heu de

“Segons el meu parer hauria de buscar la

créixer i seguir la línia encetada de desenvolupar

fórmula per afrontar una tasca que vagi més

altres vies de de ‘negoci’”.

enllà de donar servei als sectors per als quals treballa i convertir-se, també, en un ens per a

Joan Grané, director gerent de l’Hospital de

transformar consciències afavorint una reflexió

Campdevànol

social cap al sentiment de comunitat i la recerca del bé per al conjunt de la ciutadania, entenent

“El futur no el puc imaginar però de ben

que és el camí per al benestar global.”

segur que cal que continuï amb la seva tasca integradora i de servei que està fent, aportant a

Eudald Rota, director de fàbrica de Casals

aquestes persones el millor entorn de normalitat

Ventilació

en la seva vida de cada dia.” “Us encoratjo a continuar la vostra tasca, que Eudald Castells, president de la UIER

tanta vida ha portat a Ripoll i a la comarca del Ripollès. És un orgull comptar amb la Fundació

“Avançar en la línia que l’ha caracteritzat:

i la seva gent. Persones al servei de persones.

treballar i vetllar perquè les persones amb

Amb l’experiència del passat i aquest present tan

discapacitat tinguin l’acompanyament just i

viu, segur que el MAP té molt futur”.

necessari per fer el seu camí a la vida. Això traspua a la resta de la societat que, tot i haver-

Manoli Vega, empresària i gerent de Delter

se sensibilitzat les darreres dècades, encara està

Alimentació SL

molt lluny de ser una societat inclusiva.” Montsina Llimós, directora d’ESO de l’Escola Vedruna de Ripoll

100

Presenti futur

PRESENT I FUTUR La Fundació MAP està canviant de model d’atenció per situar la persona al centre i donar-li els suports que aquesta decideixi. Un treball que des del 2012 es fa amb una planificació estratègica que es consensua amb totes les veus de l’entitat. L’organització s’ha convertit en una de les empreses grans del Ripollès amb gairebé 300 treballadors/es i amb l’atenció a més de 600 persones cada any. L’activitat cada vegada es fa més a la comunitat i en aliança amb tots els actors del territori. Per això es dona resposta a les noves necessitats de l’entorn com l’envelliment, els joves amb dificultats o el col·lectiu en risc d’exclusió. Avui dia el sector de la discapacitat lluita per no retrocedir en drets, serveis i llocs de treball a causa de les retallades i congelacions per part de l’Administració.

101

Annex

Annex ELS PRIMERS PASSOS La primera junta provisional de l’ACPAS està formada per pares d’infants afectats i per persones amb coneixements professionals que volen donar resposta a infants amb discapacitat. Aquesta junta es reuneix als vespres al Casal Parroquial de Ripoll i comença a buscar mitjans per conscienciar el poble i recollir diners. La població respon a la crida i aviat s’aconsegueix un bon nombre de socis i recursos per iniciar el projecte. Aquesta primera Junta compta amb col·laboradors que contribueixen també en els primers passos de l’entitat. Entre aquests, cal esmentar Teresa Naudi, Carme Barberà, Miquel Vergés i Juan de Dios Fernández. LA PRESIDÈNCIA DE L’ENTITAT Al llarg del temps, moltes persones (famílies, voluntaris, socis, col·laboradors, membres de les diferents juntes...) fan possible la continuïtat i el creixement de l’entitat. Cal esmentar la tasca altruista dels diferents presidents al llarg d’aquest mig segle d’història: Dr. Salvador Capo Castañé (1969-1971) Sr. Joan Casals Taron (1971-1977) Dr. Salvador Vaquer Sadurní (1977-1993) Sr. Antoni Estebas Conill (1994-1996) Sr. Jaume Ubach Galceran (1996-2007) Sra. Casilda Gómez de la Peña (2007 – actualitat)

102

Annex CANVI DE SIGLES, MATEIX OBJECTIU De la primera ACPAS (Associació Comarcal per a la Promoció i Ajut als Subnormals) el 1968, es passa a ACPAM el 1987 (introducció del terme minusvàlid). El 1997, l’associació cedeix els serveis i patrimoni a la nova Fundació MAP (Minusvàlid Ajut i Promoció). Tot i que els serveis d’atenció passen a la Fundació, l’ACPAM continua com a associació familiar i tutelar. El 2011 passa a anomenar-se ACPAD (introducció del terme discapacitat) i decideix separar l’activitat tutelar amb la constitució de la Fundació Tutelar del Ripollès. Avui en dia, doncs, conviuen les tres entitats amb funcions diferents però amb un mateix objectiu: el benestar de les persones.

103

Annex

Acta de la primera junta rectora de l’ACPAS, escrita a mà, l’any 1968 104

Annex LA MÚSICA I LA FUNDACIÓ MAP Els inicis de l’entitat són complicats per la dificultat de trobar finançament per mantenir equipaments, personal i projectes. Al marge de l’aportació solidària de molts habitants del Ripollès, empreses i altres institucions, la música es converteix en una gran aliada per combatre aquests primers obstacles. Cal destacar els concerts benèfics que la soprano Montserrat Caballé ofereix els estius, des del 1974, en el marc del Festival de Música de Ripoll, al monestir de Santa Maria. Els beneficis es destinen al Centre Montserrat.

També destaquen els concerts de piano benèfics del pianista Joan Amils, que actua sol o a duo amb Chantal Botang. Amils, més tard sota el paraigua dels Amics de la Música de Ripoll, continua oferint aquests concerts en companyia de la veu de la seva filla, Cristina Amils, i de les rapsodes Dolors Vilaplana i Eva Estebas, entre d’altres persones col·laboradores.

En aquells temps, el grup de joves Harmonia també destina els beneficis de la seva cantada anual amb motiu de les festes nadalenques a l’entitat. Un conjunt que també s’acosta al Centre Montserrat a oferir el seu repertori a les persones ateses.

Cartell del concert de Montserrat Caballé del 31 d’agost de1974

Joan i Cristina Amils al Concert de Nadal de 2017 105

Annex ELS RECONEIXEMENTS Al llarg del mig segle de trajectòria, l’activitat de la Fundació MAP ha estat reconeguda des de diferents àmbits: 1994: concessió de la Medalla de la Vila de Ripoll. 1996: concessió de la Placa Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya. 1999: menció especial a la qualitat del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) de la Generalitat de Catalunya. 2001: reconeixement a la millora en la gestió de la qualitat del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) de la Generalitat de Catalunya. 2003: premi “Ripollès Emprèn” de reconeixement de la trajectòria social de la Fundació MAP. 2003: reconeixement del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya en motiu dels 35 anys de la Fundació MAP i 10 anys d’activitat al taller. 2004: reconeixement del programa europeu Leader Plus a Brussel·les pel projecte de creació de llocs de treball en jardineria. 2011: premi Ripollès Líders 2011 en la categoria de món associatiu i responsabilitat social. 2016: concessió de la Medalla al Treball President Macià a Casilda Gómez, presidenta de la Fundació MAP.

106

Annex

Dos dels reconeixements rebuts perla Fundació: la placa president Macià l’any 1996 i laMedalla al Treball a Casilda Gómez, l’any2016 107

Annex LA CELEBRACIÓ DELS 50 ANYS L’any 2018 es van celebrar els actes de commemoració dels 50 anys de serveis a les persones amb discapacitat al Ripollès amb una sèrie d’actes organitzats conjuntament amb entitats i institucions de la comarca, pensats per ser compartits amb tota la societat. Hi van participar unes 7.000 persones i es van desenvolupar en diferents poblacions.

108

109

Annex

Estand i exposiciรณ 50 anys a la Fira de les 40 hores de Ripoll. 16, 17 i 18 de marรง 110

Annex

Dinar institucional del 50Ă¨ aniversari, el 27 dâ&#x20AC;&#x2122;abril 111

112

Annex

Pregรณ de la Festa Major de Ripoll el 9 demaig 113

9a caminada popular inclusiva entre CampdevĂ nol, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, el 19 de maig 114

Annex

Esmorzar popular desprĂŠs de la caminada inclusiva 115

Presentació del segell i el mata-segells commemoratius amb Pilarín Bayés i el Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll, el 19 demaig 116

Annex

Jornades esportives pels 50 anys a Sant Joan de les Abadesses, el 16 i el 17 de juny 117

118

Annex

El 29 de setembre vatenir lloc el multitudinari festival inclusiu Inspira a la Devesa del Pla de Ripoll 119

Festa de famĂlies amb lâ&#x20AC;&#x2122;estrena del musical dels 50 anys al Teatre Comtal de Ripoll, el 2 de desembre 120

Annex

Plantada d’un arbre pels 50 anys als 10 municipis del Ripollès. A la foto, plantada a Campelles. Març de2019

121

122

Les famĂlies i les persones ateses, protagonistes de la celebraciĂł dels 50 anys 123

Agraïments Aquest llibre és un testimoni dels 50 anys de trajectòria d’una entitat arrelada al territori i és també un agraïment a totes les persones que n’han format part, des dels seus inicis fins a l’actualitat: membres de les juntes i patronats, presidents i presidenta, treballadors i treballadores, famílies, persones ateses, persones voluntàries i col·laboradores... També és un agraïment a les institucions, entitats, empreses i particulars que ens han ajudat a fer camí i amb qui hem teixit complicitats per proporcionar el màxim de suports a les persones més vulnerables i per dinamitzar el territori des de l’economia social. Així mateix, volem mostrar la nostra gratitud a la societat ripollesa, que ens ha acollit des d’un inici i que encara avui en dia és testimoni de la nostra evolució. Una societat amb qui convivim i compartim objectius, somnis i activitats i amb qui avancem cada dia més cap a una inclusió real i efectiva de totes les persones, independentment de les seves capacitats. Finalment, hem de donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquest llibre. Per molts anys més construint el futur de les persones i del territori mà a mà!

124