Mirar i escoltar
Un dels àmbits del sector audiovisual que sempre m’ha cridat l’atenció és el documental. Això, sumat al repte que planteja presentar-se a un concurs d’aquestes característiques per primera vegada, van fer que m’interessés per la proposta de Càritas des del moment en què es van publicar les bases del seu primer Concurs de Curts Documentals. Quan es va presentar a classe l’opció de participar d’aquest concurs, m’hi vaig sumar amb molta il·lusió, i encara més tenint en compte la possibilitat de gravar a Ítaca, un lloc del qual mai havia sentit a parlar, però que em va commocionar només de conèixer l’Esther, coordinadora del pis. Tot i que mai havia estat en un lloc com Ítaca, aquest desconeixement no em causava por ni respecte. Sentia inquietud per conèixer com es desenvolupa el dia a dia en una comunitat com aquella, formada per persones a les quals la vida els havia portat per camins poc afortunats, i que finalment havien tingut l’oportunitat de començar des de zero, d’assumir i superar els seus errors, i de superar-se a ells mateixos. El que sí que em preocupava era que els nois als que entrevistaríem es sentissin incòmodes davant la càmera o, simplement, davant les nostres preguntes, ja que tot havia anat molt ràpid i amb prou feines ens en sabíem els noms quan ens vàrem posar a gravar. Aquesta preocupació, però, es va esfumar ben aviat, ja que ells estan força acostumats a les visites i a parlar de les seves experiències, i la seva actitud va ser molt acollidora des del primer dia. Escoltar l’Alejandro i en Joan relatar el seu recorregut previ a Ítaca va ser com una galleda d’aigua freda caient-me damunt del cap i baixant-me per les espatlles, una galleda carregada de crua realitat. Una realitat que ens envolta i que és present a cada cantonada de la ciutat, però que alhora se’ns fa difícil de veure degut a la bena que ens cobreix ulls i orelles mentre, amb actitud egoista, ens queixem constantment de tot allò que no tenim i que ens manca per ser feliços. I és precisament per aquest motiu que la producció del més breu i senzill curt documental adquireix sentit. Perquè és necessari que la gent vegi la realitat existent més enllà de les quatre parets de casa seva i escolti les històries que li poden explicar fora del seu minúscul cercle d’amistats, familiars i coneguts. I és necessari apropar les vides de persones com en Joan i l’Alejandro a tots aquells que s’entesten a girar la mirada cap a una altra banda o als que simplement ignoren la situació, perquè fer realitat els seus somnis no depèn únicament d’ells mateixos i de la seva capacitat de superació, sinó de la implicació del conjunt de la societat per acabar amb les desigualtats.
Sara Casanovas Jorge Alumne de Comunicació Universitat Ramón Llull