30
DIUMENGE, 1 DE DESEMBRE DEL 2013
societat
ara
Les noves infeccions del VIH SANITAT
Salut estudia introduir la prova de detecció ràpida als CAP
Una quarta part de les persones infectades amb el VIH no saben que ho estan. Salut vol promoure’n el diagnòstic precoç i per això farà una prova pilot per introduir als CAP els tests de detecció ràpida. LARA BONILLA BARCELONA. Cada any es diagnosti-
quen a Catalunya uns 700 nous casos de VIH. Però el 45% dels nous diagnòstics són tardans, és a dir, quan ja haurien d’estar en tractament mèdic i, en alguns casos, quan la malaltia ja està avançada. I mentre que els homosexuals són el col·lectiu en el qual apareixen més nous casos de VIH, són els homes heterosexuals i de més de 49 anys els que més tard ho detecten. Els professionals ho atribueixen al fet que tenen una percepció de risc d’infecció més baixa, mentre que els homes homosexuals estan més sensibilitzats i es fan proves del VIH de manera proactiva. “Es fan la prova un cop a l’any o més, i els heterosexuals no”, diu Jordi Casabona, director del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre el VIH de Catalunya. En canvi, són l’únic col·lectiu que encara registra un augment de casos.
Tot i que en els últims anys s’ha avançat en el diagnòstic precoç, gràcies, en part, a la possibilitat de ferse la prova a la xarxa de farmàcies o a la xarxa d’ONGs, s’estima que encara hi ha 33.000 persones infectades i una quarta part no saben que ho estan. És per això que l’Agència de Salut Pública vol promoure la realització de la prova del VIH per millorar el diagnòstic precoç i estudia introduir proves de lectura ràpida en alguns centres d’atenció primària. Un grup de treball d’experts farà un projecte pilot durant el 2014 per avaluar la possibilitat d’introduir-les als CAP. En aquests moments, utilitzen l’anàlisi de sang per fer la prova del VIH, però no fan servir tests de lectura ràpida que permeten obtenir resultats en deu o quinze minuts, i les proves convencionals triguen hores o dies. Les guies europees per a la realització de la prova del virus de la sida recomanen no fer-la a a tothom que passa per urgències, com es fa als Estats Units, sinó utilitzar criteris de cost-efectivitat i fer-la en els grups de més risc, com ara les persones que pateixin malalties potencialment definitòries de sida o malalties que es poden relacionar amb
“Estaré content si tot continua com ara” Reportatge
P
JOAN SERRA BADALONA
arla amb un somriure gairebé permanent. El rostre del Lotfi és el reflex d’una vida tortuosa que s’ha pacificat. Només fa 13 anys que va deixar el Marroc per fer camí a Catalunya, on l’esperava mitja família, però en 13 anys ha viscut viratges bruscos. Ara, amb 43 anys, sembla que ha trobat la serenor que el va abandonar quan es va submergir en la pitjor cara de Barcelona. El consum de drogues el va empènyer cap a l’exclusió. Primer va perdre la feina –havia treballat amb contractes falsos sense serne conscient– i, de retruc, va quedar-se sense el permís de residència. També va deixar de conviure amb la seva germana i el marit per fer nit a la intempèrie. Al carrer hi va resistir més de tres anys, però la factura personal va ser cara. Convertit en un sensesostre, entregat a les drogues i l’alcohol, el
Lotfi va tocar fons. “Vaig caure en una mala vida. He viscut experiències al carrer que m’han fet molta por”, explica. No tenia documentació i la policia va decretar una ordre d’expulsió, mal notificada, que l’ha enredat durant anys en un laberint burocràtic que tot just es va resoldre aquest octubre. Però la sacsejada més important va arribar el dia que li van anunciar que estava infectat amb el VIH. “Va ser dur. Jo recordava que, quan al Marroc et diuen que tens la sida, t’esborren del mapa”, sentencia el Lotfi, que prefereix no revelar el cognom perquè part de la seva família no sap que es va contagiar. Només ho sap la seva germana, que l’ha acompanyat en tot aquest procés de rehabilitació. El recorregut per sortir del pou va començar de bracet del Centre Català de Solidaritat (Cecas), una fundació privada dedicada a l’atenció de drogodependents, i va cristal·litzar quan va conèixer un dels recursos de la Fundació Acollida i Esperança, que treballa amb ciutadans en situació vulnerable. El 2007 va ingressar a Itaca, que ofereix habitatge a Barcelona a persones que
conviuen amb el VIH, però també a aquells que han caigut en l’exclusió. Una seixantena de voluntaris faciliten la vida quotidiana a la desena d’inquilins que sempre hi ha a l’immoble del carrer Ample de Barcelona, els controlen la medicació i els ofereixen suport en aspectes socioeducatius. Aquí el Lotfi hi va trobar l’ecosistema adequat per començar a construir el seu futur. “Ja tinc una altra família”, reflexiona. Estabilitat i feina
Van ser quatre anys al pis d’Itaca, quatre anys de convivència balsàmica. “Quan vaig arribar allà, va ser com escriure un punt i a part. Em vaig posar piles noves”, raona. Després va traslladar-se a un altre pis del servei de suport a la vida autònoma de la Fundació Acollida i Esperança, per a qui ara treballa com a tècnic de manteniment, ja sigui a Barcelona o Badalona, on l’entitat gestiona la finca municipal de Can Banús, que atén persones que tam-
Sortida Ha viscut al carrer i està infectat amb el VIH, però ha sortit de l’exclusió
bé han ensopegat, com el Lotfi. Ara que ha ordenat la seva vida, ha començat a treballar, viu amb certa autonomia i segueix de manera meticulosa les analítiques i la medicació –amb algun efecte secundari que sap minimitzar–, s’imagina una vida més estable. “Tants anys de patiment i de por no els oblidaré. Estaré content si tot continua com ara”, apunta. Com que pot viatjar sense por perquè torna a estar en situació legal, li agradaria tornar uns dies al Marroc, al costat de Tànger, per visitar la tomba de la mare i un germà: “A vegades tinc l’esperança que encara són vius”. Qui coneix a la perfecció la història del Lotfi és Esther Borrego, coordinadora del pis d’inserció d’Itaca, que alerta del perill de retallar els recursos destinats a la prevenció del VIH, molt valuosos. “Estem abaixant la guàrdia perquè tornem a pensar que aquesta és una malaltia de persones en situació marginal”, raona. I no és així.e