In memoriam
11 28 gener 2018
P. Josep Costa i Planagumà, una vida per acollir i donar esperança Mijail Acosta Director de la Fundació Acollida i Esperança
Sovint ens deia que la figura de sant Francesc d’Assís l’havia inspirat a intentar seguir les petjades de Jesús
Sota aquest mateix títol publicava La Vanguardia de dimecres 17 de gener de 2018 l’obituari del P. Josep Costa i Planagumà, ofm (1940-2018), franciscà, fundador i president de la Fundació Acollida i Esperança; del Pare Costa, com li dèiem afectuosament. No m’atreveixo a canviar aquest títol, el defineix massa bé. Però més enllà de les dades biogràfiques i de l’enumeració de les obres socials que va engegar al llarg de la seva vida, encara és més significatiu apropar-nos a la seva manera de fer. Morí amb 77 anys, després de 60 anys de vida religiosa com a franciscà i de 50 com a prevere. Va ser un home de Fe. Una Fe sòlida en el Déu de Jesucrist. Autèntica. Plena de dubtes. Sovint ens deia que la figura de sant Francesc d’Assís l’havia inspirat a intentar seguir les petjades de Jesús, que l’havia ajudat a ser millor persona i a viure la seva vida amb plenitud. La seva manera de sentir-se Església va ser fer Comunitat amb el Poble de Déu i intentar viure un testimoniatge de compromís amb la realitat que l’envoltava, en diàleg amb tothom. Una de les seves dites preferides era: «Fets i testimoni de vida, que les paraules se les endú el vent.» Per això per a ell l’eucaristia era una crida a estimar i servir. Va ser radicalment servicial allà on fos: amb els seus germans frares, a les cases d’acollida de la Fundació, als diversos serveis d’atenció a les persones… Sabia estar, la seva presència aportava positivitat i pau.
La seva genuïna humilitat ens va portar, als que hem tingut la sort i l’honor de treballar i col·laborar amb ell, a coneixe’l estretament, amb les seves mancançes, limitacions i fragilitats, però sobretot a gaudir de tot allò on era humanament brillant: la mirada misericordiosa cap al qui pateix, el compromís per transformar la realitat, la indignació per la injustícia, les ganes de compartir la vida, el desig de relacionar-se, les bromes, l’humor, la capacitat de delegar, el fet no voler ni necessitar figurar... Des de la Fundació Acollida i Esperança volem destacar que per a tots ha estat un regal i un do poder participar d’aquesta realitat que va liderar. A molts ens ha configurat la vida. Per molts treballar-hi ha esdevingut una vocació. Quants de nosaltres hem crescut com a persones, quants altres han alleugerit el seu patiment, quants han refet vida i il·lusions i a quants hem acompanyat a la casa del pare. Donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu testimoniatge i que des del Cel ens ensperoni a tots plegats a donar continuïtat al seu carisma d’acollir i donar esperança.
Roberto Coll Vinent: una vida per a la comunitat Sílvia Coll-Vinent Professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull «La revolución es un tumulto mucho más profundo: cambiar el corazón de vuestro corazón. Y en el mundo todo lo que está contaminado.» Em quedo amb aquesta frase d’Emmanuel Mounier, que tanca el llibre del meu pare Mounier y el desorden establecido (Península, maig de 1968), publicat fa gairebé cinquanta anys, per evocar succintament una vida plena que s’apagà el dia 1 de gener. Roberto Coll Vinent (Alaior, 1924 – Barcelona, 2018) havia començat a llegir Mounier a una edat ja una mica madura, mentre feia de periodista, de professor especialitzat en l’art de parlar en públic, i iniciava el doctorat en Dret i estudis de Psicologia. El llegia aleshores a la llum dels ensenyaments del Concili Vaticà II, amb l’estímul de l’amic Alfonso Carlos Comín, i de tants cristians abocats al marxisme que pen-
saven que no s’havia de callar davant del desordre establert pel capitalisme i tolerat per una societat liberal i burgesa que permetia la pobresa i un món de desigualtats extremes. Va mirar de posar en pràctica l’ideal personalista, i en l’última etapa de jubilat ho va fer amb energia col·laborant amb Càritas diocesana de Barcelona, treballant amb tantes altres persones per les empreses amb cor, o per tendir ponts amb les entitats civils, i més en concret del món acadèmic que ell coneixia bé, com a professor a Novostudio, a Esade, a la Universitat Autònoma de Barcelona i finalment a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. La vida per a la comunitat és el que resumeix una trajectòria dedicada als altres, als estudiants, a la gent gran, a la família. Tingué l’afany de compartir vida espiritual amb els propers, conversant, que és el que li agradava de debò, i les lectures d’història, de política, de biografies i d’espiritualitat el van acom-
panyar sempre. Recordo un títol amb el qual s’identificava especialment, La resistencia silenciosa, aquella que va practicar amb tants homes i dones de la seva generació durant uns quants anys difícils, reflectits amb vivor a Un viaje de ochenta años. Memorias personales
desde Menorca (Milenio, 2008), i la que creia que havia de contribuir a canviar alguna cosa de fons en l’statu quo. Potser per això reflexionava sobre aquell concepte de revolució de Mounier, la que començava amb el cor dels homes.