__MAIN_TEXT__

Page 1

EL VALOR DE CÈLIA I RICARD. RECORDANT LA LLIBRERIA SET I MIG D'ALACANT

1


El Valor de Cèlia i Ricard. Recordant la llibreria Set i Mig d'Alacant

El Valor de Cèlia i Ricard. Recordant la Llibreria Set i Mig d'Alacant. Aquest llibre és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat, de caràcter no venal. Se'n permet la reproducció si s'esmenta la procedència i el nom dels autors que hi han col·laborat. www.trobadesalcoiacomtat.cat premsa@trobadesalcoiacomtat.cat

2


TAULA

A tall de presentació ................................................. 5 Tota una vida junts: l'aventura de Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho, per Francesc Gisbert .................... 7 Per als que ens alimentem també de llibres, per Ximo Espinós ................................................... 16 La Llibreria Set i Mig d'Alacant, per Enric Balaguer ................................................. 19 Aquelles llibreries d'Alacant, per Antonio Roda .................................................. 21 Set i Mig, quins records, per Joan Jordà ........................................................ 27

3


A TALL DE PRESENTACIÓ Aquest estiu vaig tindre el plaer de passar una vesprada a casa dels nostres amics Cèlia i Ricard. Va ser una vetlada molt agradable, en què a més del matrimoni ens van acompanyar l'escriptor Víctor Labrado i Anna Dèlia Gisbert. Vam estar xarrant fins que es va fer de nit, com manen els bons costums de l'hospitalitat. Ricard i Cèlia, amb l'amabilitat i paciència que els caracteritza, ens van parlar de la seua vida i de com muntaren la llibreria Set i Mig a Alacant. Perquè Cèlia i Ricard, a més de bons amics i excel·lents amfitrions, van ser protagonistes d'una gran aventura. L'aventura de crear una llibreria amb vocació de ser molt més, que un simple establiment per a vendre llibres: Set i Mig va ser un focus progressista i valencianista en plena efervescència de la transició, un caliu d'animació cultural i de reivindicació de la democràcia. De tot el que ens van contar i del que es va quedar al cabàs, podria escriure's una novel·la. Set i Mig es va convertir, durant els deu anys de vida (1974-1984), en un punt de referència, ben bé mític i ara evocat amb nostàlgia, de la vida cultural i política d'Alacant. Presentacions de llibres prohibits, reunions clandestines de partits, visites d'intel·lectuals, premis periodístics... Set i Mig i els seus promotors van revifar aquell Alacant encartonat per tants anys de dictadura. Una història plena d'anècdotes, d'il·lusions i d'esperances, de maldecaps i de 4


reptes, que ells van saber dur endavant. Mentre assistia a la conversa, me n'adonava de la gran responsabilitat que els presents estàvem assumint, ben bé sense adonar-nosen. Les històries només tenen valor si es comparteixen. I la història de Cèlia i Ricard, l'aventura de Set i Mig, s'havia de contar i de divulgar. Aquestes pàgines són només una primera aproximació a aquella aventura. La història de Set i Mig requereix de més espai i dedicació, que sens dubte rebrà en un futur. Ara com ara, ens conformaren d'oferir-vos un llibret de records. Un llibret que presentem amb motiu del «I Premi el Valor de» a Cèlia i Ricard. Un reconeixement que naix amb voluntat de continuïtat, per recordar persones que han destacat en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat que compartim. No debades, hem escollit el nom d'Enric Valor i la casa rural que porta el seu nom, a Penàguila, com a referent i espai de l'homenatge. Començarem, per alguns apunts sobre la vida dels nostres amics. Francesc Gisbert, Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat Sopar de Lliurament del «I Premi el Valor de», 11 de juliol de 2015, Casa Rural Valor de Penàguila

5


TOTA UNA VIDA: L'AVENTURA DE CÈLIA I RICARD Francesc Gisbert Ricard Sancho i Cèlia Ibáñez porten tota una vida junts. Ricard és el tercer de quatre germans, nascut al barri de Benalua d'Alacant, allà pel 1942. L'Alacant d'aquella època era ben diferent de l'actual. S'hi respirava una atmosfera de poble gran i una vida de barri, amb el valencià com a llengua majoritària. En paraules d'Enric Valor, «un ambient molt familiar, i popularment mantenia la llengua pròpia. Un valencià marítim, és clar, molt semblant al llenguatge d'Eivissa». No feia massa que havia estat alcalde Llorenç Carbonell, ni que s'havia editat la revista satírica El tio cuc, amb una tirada de vint mil exemplars i escrita en valencià. No obstant això, Ricard naix enmig d'una dictadura amb mà de ferro i de la postguerra més miserable. Alacant començava a convertir-se en una altra cosa, i com València, deixava d'estimar la llengua i la identitat dels avantpassats. Però tornem a la família dels nostres protagonistes. Els pares de Cèlia i Ricard provenen de Benilloba. En el cas de Ricard, sa mare. Es van conèixer quan son pare va treballar en obres públiques i el destinaren a aquell llogaret, a fer la carretera. Era ajudant de conductor de camió i s'hi quedava a dormir, com la resta de companys. I és clar, tant de jovençol solt tot el dia amunt i avant per Benilloba, van aparéixer algunes parelles. Una, la dels 6


pares de Ricard, que començaren a festejar, es van casar i s'instal·laren a Alacant. Amb tot, les revoltes del destí són capricioses i Ricard, un dels fills menors d'aquell matrimoni d'alacantins, tornaria a emparentar amb una benillobera: Cèlia Ibáñez. Va ser el 1964. I des d'aleshores, que van junts. Durant uns quants anys, Ricard treballà i va fer el servei militar a Madrid. Comenta que va participar en el disseny d'aquelles cabines telefòniques que es van popularitzar als carrers durant els anys seixanta i setanta. Manufactuas metálicas madrileñas tenia 5000 obrers, però va entrar en crisi. Feien purpurina, pintures d’alumini i bateries, una factoria d’estructures de ferro de repica'm el colze... Allò es va vendre per parts i Ricard va quedar adscrit a la fàbrica d’Alacant, amb cinc-cents treballadors. La vida dels nostres amics canvià de soca-rel quan el traslladaren a Barcelona, ja casats. A Barcelona van descobrir que compartien una mateixa llengua, amb els veïns del nord. Però amb una consideració ben distinta: mentre que molts valencians s'avergonyien de la la llengua dels seus pares i la consideraven poc fina i de poble, els veïns del nord se'n sentien ben orgullosos i la defensaven i usaven per a tot. Aquell ambient els va fer prendre consciència. A Barcelona van comprar i llegir 7


Nosaltres, els valencians, Telestel, Serra d’or i feren bons amics. Entre ells, una família catalana singular, els pares de Tortell Poltrona (el fundador de pallassos sense fronteres). Segons ens contà Ricard, els adoptaren com a fills, pràcticament. Un nou trasllat porta els nostres amics de nou a Alacant. I és clar, quan arriben, la gent els diu: “Qué acento más catalán tenéis”. Perquè a l'Alacant dels anys seixanta, la vida era en castellà. Aquest contrast entre el que havien viscut a Barcelona i el que retroben a Alacant els fa adonar-se que alguna cosa ens passa als valencians. Per aquell temps, Célia, que no parava en torreta, ni abans ni ara, es posà a treballar en un llibreria amb secció de discos. Es tractava d'una altra de les llibreries mítiques d'Alacant, la Llibreria Laos (al carrer Mollà, 10). Les propietàries eren un grup de dones vinculades als sectors progressistes de l'església dels anys setanta. Una la coneixia i li proposà anar a treballar per a “para tener en la tienda una chica con aires del pueblo”, de les classes populars, ja que elles eren senyoretes. Cèlia s'ocupà de la secció de discos, amb algun llibre en català. Tot pels volts dels setanta. Va ser un negoci revolucionari, enmig del tradicionalisme d’Alacant. Tres sòcies eren de la Vila i parlaven valencià. Un arquitecte i client habitual d’Oliva, Juansa, li va proposar muntar una llibreria. Era Joan Salvador Pérez Parra. Aquell client va sentir Cèlia parlar 8


en valencià i es va dir, «esta és de les meues». Venia i comprava molt. I encomanava llibres en català. Als dos o tres anys proposà a Cèlia i Ricard deixar Laos i muntar una llibreria, per no haver d’estar sempre encomanant els llibres. Ell posaria els diners, Cèlia l’experiència de dependenta i Ricard col·laboraria en la gestió. Amb la dona de Juansa, Empar, també dependenta a Set i Mig, Cèlia i Ricard recuperen la seua llengua. Abans els resultava ben difícil parlar valencià a Alacant. I també comparteixen una il·lusió: la creació d'una llibreria que fóra un revulsiu de la grisor postfranquista de la ciutat. Entre tots quatre, funden la llibreria Set i Mig del carrer Rafael Terol, 10. Va formar part de les seues vida des del 1974 fins el 1984, en què la van traspassar. El dia de la inauguració, van aplegar més de tres-centes persones, tots activistes i intel·lectuals, a més d'un parell de policies de paisà. Hi acudí Joan Fuster, ni més ni menys, a fer els honors i el parlament inaugural. Ricard ens explica que, en acabant l'acte, els dos policies s'hi acostaren i li preguntaren, a cau d'orella, i amb la major naturalitat del món: “Oiga, el coferenciante no habrá hablado de políti, verdad?”. “No, no, en absoluto...” -contestà Ricard, fent-se l'angelet. No entenien el valencià i no sabien què havia dit Joan Fuster. Per la llibreria s'hi deixen caure personalitats del món cultural del moment, com els poetes Lluís Alpera o Rodríguez Bernabeu, l'historiador Agustí Ventura, Josep 9


Bevià, Enric Llobregat, els joves estudiants i futurs professors Joan Ponsoda, Leandre Iborra, Enric Balaguer, Ximo Caturla i molts més. Gràcies a Set i Mig, molts alacantins van descobrir que hi havia un lloc a Alacant on es podien trobar llibres escrits en valencià, on existia una cultura en la seua llengua. En paraules de Cèlia i Ricard, els alacantins tingueren un punt de trobada amb la gent que parlava i defensava el valencià, i deixaren de tindre la llengua sempre amagada a casa. Tot, però, no van ser flors i violes. A més a més dels problemes econòmics que comporta tot negoci, l'activitat política que aixoplugaven les parets de la llibreria va cridar l'atenció dels extremistes. Durant aquells anys en què els partits polítics encara no estaven legalitzats, la llibreria va acollir moltes reunions i assembles, juntament a una gran activitat cultural de presentacions, exposicions i xarrades de tota mena. La llibreria va patir diversos atemptats terroristes d'extrema dreta. Pintades, desperfectes, intents atemptats... Perquè Set i Mig va despertar simpaties com temences, entre els sectors més intransigents. Entre les simpaties, Cèlia i Ricard ens conten que el pintor Antoni Miró els va regalar uns quants quadres, perquè els vengueren i tragueren diners per a reconstruir el local i pagar els desperfectes. I també recorden donatius, d'amics i de gent anònima. Entre ells, un telegrama que arribà, amb 1.000 pessetes de l'època, de Vicent Brotons.

10


Per acabar-ho d'adobar, a més del clima d'inseguretat de la transició, Juansa va patir un accident de trànsit i quedà en cadira de rodes. Cèlia i Ricard es queden el negoci en solitari. Entre les anècdotes que els nostres amics conten, també hi ha un episodi digne de figurar en una narració de Kafka. La detenció de Cèlia. A la llibreria s'hi aplegaven grups molts diversos, entre ells, comunistes. Un xicot va deixar un grapat d'adhesius amb la bandera republicana. La policia se n'assabentà i aparegué pel local: «Tenemos una denuncia contra usted por posesión ilícita de pegatinas republicanas”. Cèlia ens explicà que començaren a esgarrar tot el que trobaren per davant de cartells i pamflets: “Usted se viene con nosotros a comisaría”. A comissaria Cèlia va ser interrogada sobre les seues amistats perilloses: «A ver, quién le ha traído las pegatinas subvesivas?”. “Eh, un chaval que ha pasado por aquí”. “¿Y cómo se llama?”. “Ui, pues no lo sé”. I una volta i una altra, roda que roda, des de les cinc de la vesprada a les deu de la nit que durà l’interrogatori. I Cèlia no va amollar ni pruna. Finalment, Cèlia va ser alliberada i posada en llibertat. Amb la condició de presentar-se l'endemà a les nou en punt a comissaria. La notícia va córrer com la pólvora. Els titulars de la premsa alacantina se'n feren ressò: «La dueña de la librería Set i Mig encerrada». A tot

11


això, aquell dia Ricard era a casa, amb la cama enguixada, per un bac. Moltes són les anècdotes de la llibreria i d'aquells anys. Històries d'esperances, com ara la vinguda de la democràcia, i també de grans tristors, com la mort de Miquel Grau. La vida és una successió d'alegries i tristeses. L'aventura i Cèlia i Ricard a Set Mig acabà amb el traspàs del negoci. Va durar pocs anys més. Després, però, en començaren una altra, encara més ambiciosa. Els nostres amics tenien un parell de filles, ja en edat escolar. Però a Alacant no existia encara cap centre que fera ensenyament en valencià. Van ser una de les famílies fundadores de la Cooperativa d'Ensenyament Aire Lliure, una de les escoles més modernes i dinàmiques d'Alacant, inspirada en els models de les escoles actives, amb una metodologia participativa i innovadora. Parlar d'això seria una altra història. El que volem destacar amb aquest llibret és el valor dels nostres amics Cèlia i Ricard, el valor de la dedicació desinteressada en favor d'uns ideals i d'uns somnis de llibertat. Per tot el que vau fer, per tot el que ens vau aportar, i per tota l'estima i dignitat que ens aporteu dia a dia, vos donem les gràcies.

12


Cèlia i Ricard, amb Amèlia Garcia i Francesc Gisbert

13


Mecanoscrit dels objectius de la Llibreria Set i Mig, agost 1974

14


Inauguraci贸 de la llibreria Set i Mig, 7 de desembre de 1974

15


16


PER ALS QUE ENS ALIMENTEM TAMBÉ DE LLIBRES, Ximo Espinós, professor i escriptor Per als que ens alimentem també de llibres, les llibreries ocupen un lloc fonamental en la nostra biografia. De fet, podem resseguir la nostra trajectòria vital fent-ne l’inventari. La meua primera llibreria, de xiquet, fou una tenda de Benilloba que anomenàvem “la botigueta”. Allí, don Daniel, un dels mestres del poble, acompanyat per la seua amable muller, tenia una petita però selecta col·lecció de llibres i tebeos dels quals em proveïa. Primer, naturalment, foren els Pulgarcito i els Mortadelo y Filemón, però més tard la cosa es posa seriosa: em vaig comprar les Rimas de Becquer, en una bonica edició il·lustrada que encara conserve, i això em va obrir les portes d’un altre món. Més endavant vaig marxar a Alacant, i allí l’afecció als llibres, lluny de desaparèixer, no va fer altra cosa que augmentar. A Alacant hi havia moltes llibreries per a triar, la majoria ja desaparegudes. N’hi ha dues, especialment, que han restat en la meua memòria: Laos, que estava enfront del Portal d’Elx, i Set i Mig, no massa lluny d’allí, en un carreró que donava a la Plaça de Correus. A finals dels setanta, eren els anys en què les reivindicacions autonomistes i la defensa de la cultura valenciana es mostraven en plena ebullició. I tocant als 17


llibres en català, Set i Mig va ser una referència ineludible. Quan jo vaig començar a freqüentar-la, arran els meus estudis de Filologia Catalana, Cèlia i Richard ja no la regentaven. Fou més tard, parlant amb ells al poble, que em vaig assabentar que foren ells els que la posaren en marxa. Mai no els estaré prou agraït. A Set i Mig vaig comprar els primers llibres en català: El llibre de meravelles, de l’Estellés; Nosaltres el valencians, de Fuster, i tota la resta. Segurament fou aleshores quan vaig concebre la insensata idea de contribuir jo també a omplir els prestatges de les llibreries amb algun llibre de collita pròpia. Ara que les velles llibreries tradicionals estan convertint-se en una espècie en perill d’extinció a favor de les asèptiques grans superfícies, és de justícia retre homenatge a aquests dos pioners. Gràcies Cèlia i Richard per la generosa llavor que vau sembrar.

Ricard, Cèlia i Joan Ponsoda 18


Cèlia a la llibreria Set i Mig

19


LA LLIBRERIA SET I MIG D'ALACANT, Enric Balaguer, professor i escriptor L’any 1977 estudiava COU a l’institut Jorge Juan. Va ser un any de vaga de professors no numeraris, des de gener fins a maig. Un curs ben especial: només tenia classe de religió, de política i de francés. Els professors de la resta d’assignatures feien vaga. Prop de la plaça de Correus, hi havia la llibreria Set i mig. Era un local xicotet, quasi tortuós amb aire de soterrani. Però era un local ran de carrer encara que s’havia de baixar un escaló en entrar. Les parets eren grosses i l’espai de dins, més enllà del mostrador, es distribuïa en corredors estrets per on era difícil moure’s. Aquella llibreria, amb llibres en català i en castellà, va ser el centre de la meua iniciació lectora. Un lloc sagrat que, passat el temps, rememore de manera nostàlgica i alguna cosa més –escorcolle la memòria per trobar l’etiqueta adient i no la trobe– (potser…idealitzada, potser…sentimental). A Set i mig acudíem sovint a mirar, sobretot, a mirar llibres. L’aparador era ple de novetats i els llibres marxistes ocupaven la part central. Uf!, quin optimisme! Tot començava i acabava en la història. Set i mig feia olor de florit i a una mescla de tinta, paper i clandestinitat. El perfum d’aquells dies està fet d’una altra mena de fragàncies, però també aquestes en formen part. Recorde dies lluminosos i vesprades de pluja, matins foscos i poquetes nits suaus recorrent els prestatges amb avidesa, a la recerca del llibre revelador. 20


Quanta decepció! Aquest desig-sospita de profecia reveladora és només un ham perquè continuem en la recerca. Vaig passar moments molt feliços en aquella llibreria sempre il·luminada amb llum elèctric i amb una castedat ornamental equiparable a la d’un convent. De fet, tenia aire monacal. Sols que trobaves cada obra d’art parlant del sexe que t’escandalitzava. Res de semàntica de sagristia, doncs. Érem feliços somiant el món que encetàvem i observant el règim polític biodegradat. Sentíem el plaer d’explorar, d’explorar-ho tot: carrers, llibres, torsos, mirades… La curiositat és una manera o altra de rebel·lió. I la rebel·lió, si es pren de forma seriosa, és un impuls de curiositat. La música ens omplia d’esperança i de desitjos. Quants discos comprats en el racó de música, un amagatall baix de l’escala! Algú va dir de l’època que vivíem: "li manca un colp!". Es referia al vent cridaner, explosiu, exagerat que ens circumdava i que no acabava amb el règim malgrat l’avançada arteriosclerosi. Se succeïen dies, caigudes de fulla, flaires de tarongers… tot preludiava un canvi. En efecte, faltava un colp i, tanmateix, era ja primavera. Publicat en "A tall d'invocació", blog d'Enric Balaguer (21, 9, 2010) http://blocs.mesvilaweb.cat/enbapa59/?p=178093

21


AQUELLES LLIBRERIES D'ALACANT, Antonio Roda Antes de la gran crisis, hubieron otras, entre ellas las de librerías. De repente o poco a poco, fueron evaporándose de nuestras calles, desapareciendo como desaparecen los pétalos de las flores en otoño. Aquél tiempo marchito, el de la evaporación de las librerías en la gran ciudad, coincidió con el de los nuevos negocios. Muchas inmobiliarias, cajas de ahorro, bancos inciertos de media tarde. Suelo pasar media vida entre libros, entonces aquellos estantes determinados, con vida propia y autónoma nunca se olvidan. Dos hermanas regentaban Laos, tímidas, bajitas, reducidas a su cociente multiplicado de editoriales y de lo que pidieras. O Set i mig, marcando época en la transición, con Celia de timonel y todas las ayudas a todos lo movimientos revolucionarios del mundo. Los guerrilleros de cristo rey la quemaron en dos ocasiones. Editores imposibles, encuadernaciones precarias, escritos, fanzines, papeles revueltos. La Internacional, con su música clásica, fenecida hace nada, dónde todavía en su fachada decrépita se adivina el nombre, La Librería en la calle Altamira después, en la rúa Sevilla antes. No recuerdo el nombre de su dueño, tantas veces su digna atención era recompensada con mi visita licenciosa. Compás, historia de historias con Luis vigilante.

22


Marimón en su primera época, Crisol con su tremendo fracaso, la Marítima.... Librerías que murieron antes de la gran crisis, absorbidas por la economía lacerante y por una industria de consumo envenenada. Quedan en el tintero cantidad de amigos, de gente bien intencionada que sabe leer y aconsejar, que conoce el mundo del libro como lo conocía el abuelo de Lux en la calle Mayor. Aunque su hijo siga con el lance, no tiene nada que ver. O Raíces, historia del libro viejo. Hay una nueva, Dante, que me causó alegría, aunque su dueña sea seria como Keaton. Odio los grandes almacenes, su sección de libros insípida e impersonal. Novedades y vendedores de churros, bragas o libros, sin pasión, sin cultura. Reconozco que en los ochenta (hace tanto ya) un pajarito me filtraba la oferta de montones en mesa. Siempre pescaba en aquél río revuelto, libros, librerías. Antonio Roda, publicat en el diari Información d'Alacant, 26/12/2010

23


Fira del llibre d'Alacant (1975)

24


25


SET I MIG, QUINS RECORDS, Joan Jordà, mestre i poeta Comprar llibres en valencià per aquestes comarques no és massa fàcil. Hi ha molts autors, però el mercat és curt, la distribució dolenta i les llibreries minven. Si això passa avui en dia, ¿com seria a mitjans dels anys 70? És fàcil de contestar: pràcticament impossible! Algun llibre de Joan Valls o Jordi Valor a la llibreria Hispània, i gràcies... Però, ja abans de la mort de Franco, havia començat a moure’s un ambient de reivindicació del valencià: hi havia alguna iniciativa d’ensenyament en valencià (Ximo Llorca); Rafael Sellés anava a les escoles amb la seua Vespa repartint els fulls ciclostilats (algú no sabrà què és això) dels cursos de valencià per a escolars organitzats pel Centre Excursionista d’Alcoi; i l’any 1975, l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València organitzà, sota la direcció del professor Sanchis Guarner, el primer curs de valencià per a mestres al col·legi “Virgen de los Lirios” (perdoneu, però s’anomenava així) i fórem uns quants els qui iniciàrem les classes amb Josep Albert Mestre. Aleshores –ja majorets– alguns ens iniciàrem en el coneixement de la normativa gramàtica i ortogràfica de la llengua que parlem. I, havent obert la porta, calia matèria –llibres– per cobrir la necessitat de recuperar el temps perdut per la manca de formació anterior. Però, on 26


podíem trobar-ne, examinar-los i comprar-ne? I ací aparegué un miracle: relativament a prop –Alacant– s’havia obert una llibreria de nom ben precís: Set i mig, especialitzada en llibres en valencià. Això que avui passaria desapercebut fou una magnífica notícia, tot un esdeveniment, ja teníem on anar i trobar tota mena de llibres. Per aquell temps solia baixar a Alacant per resoldre assumptes administratius i cada viatge implicava visitar Set i mig i pegar una mirada a veure què trobava o demanar algun llibre determinat. La llibreria estava al carrer Rafael Terol, al cor d’una híbrida Alacant on difícilment es sentia parlar valencià (calia ser molt valents i agosarats per emprendre una iniciativa així). El local era xicotet, entraves baixant algun escaló, era com endinsarte en una gruta on anaves a descobrir algun tresor, et rebia un aparador de llibres i el somrís amable de Cèlia –la promotora de la iniciativa– i no sé si alguna dependenta. Els llibres atapeïen les prestatgeries que s’alineaven formant corredors per on explorava i podia escorcollar l’àmplia oferta de llibres en valencià. Recorde molt bé quina fou la primera adquisició: el Vocabulari de Francesc Ferrer (el blavet) d’Edicions l’Estel i la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra, de l’editorial Teide (calia començar pels fonaments). Però Set i mig era més que una llibreria, era un lloc de referència cultural valencianista, avís d’activitats i organització dels premis Set i mig. 27


Uns anys més tard obriren a Alcoi les llibreries Crida i Creu i ratlla i ja no era tan indispensable anar a Set i mig per agenciar-nos els llibres que volíem. Però tot i això, sempre que baixàvem a Alacant, entrar a Set i mig era un costum obligatori i mantinguérem la fidelitat d’entrar-hi, escorcollar, i eixir amb algun llibre sota el braç. Ara, tants anys després, evoquem aquells temps i ens fem creus del gran valor que van tindre Cèlia i Ricard en haver emprés aquella iniciativa i reconeixem el molt que han contribuït a “normalitzar-nos” en el coneixement i gaudi literari de la nostra llengua. Moltes gràcies!

28


Premis Set i Mig (1977)

29


Premis Set i Mig (1977)

30


Premis Set i Mig (1978)

31


32


«Estimar-se no és mirar-se als ulls, és mirar en la mateixa direcció». Dedicatòria de Ricard, rere la fotografia

Als nostres amics Cèlia i Ricard, Sopar a la Casa Rural Valor de Penàguila, 11 de juliol de 2015 33


Ajuntament de Muro

34

Profile for Francesc Gisbert Muñoz

El Valor de Cèlia i Ricard. Recordant la llibreria Set i Mig  

Llibre homenatge del I Premi Valor lliurat a Ricard Sancho i Cèlia Ibáñez, fundadors de la llibreria Set i Mig d'Alacant

El Valor de Cèlia i Ricard. Recordant la llibreria Set i Mig  

Llibre homenatge del I Premi Valor lliurat a Ricard Sancho i Cèlia Ibáñez, fundadors de la llibreria Set i Mig d'Alacant

Advertisement