“Carcaixent i dolces, les meravelles t’espolses”
Artista: Pepe Benavent
Lewis Carroll va passar un estiu a Carcaixent quan era jove i quedà meravellat en vorer el paisatge, el patrimoni, les tradicions, la cultura i la vitalitat que despertava aquest poble de la Ribera del Xúquer.
Els carrers estaven plens de vida, hi havia un muntó de cines, teatres, comerços locals i la gent es reunia al voltant dels casinos. Allí podia comprovar el caràcter hospitalari de la seua gent que sempre el rebia amb els braços oberts i un somriure.
Aquella experiència li serví per a inspirar-se en la seua obra més reconeguda, en veritat Alícia era una xica dels Quatre Camins de la que es va quedar bocabadat.
Molts dels paratges i personatges del conte estan inspirats en ciutadans del poble i els llocs del terme.
Passaren els anys i ja de vell, volgué tornar a aquella terra que el va meravellar. Malauradament, el retrobament no va ser el que ell esperava.
El municipi i els paratges que l’envoltaven havien caigut baix la foscor de la decadència. Als habitants sols els quedava el record i la grandesa d’èpoques passades, però els esdeveniments històrics, les males decisions polítiques, el menfotisme generalitzat i la falta de vitalitat havien enfonsat a Carcaixent en un dels pobles cuers dins de la fèrtil comarca de la Ribera.
Enfadat per les circumstàncies, l’escriptor tornà a recrear a tots els personatges del conte per donar-li una nova oportunitat al municipi, per tal de ressorgir i tornar a l’esplendor del temps de la seua etapa daurada.
Així apareix Alícia rodejada pels personatges de fantasia del conte, amb la inseguretat de com tallar i repartir el pastís. Haurà d’escoltar els seus consells i observar quines són les seues intencions per tal decidir, quines són les millors decisions a prendre per traure a Carcaixent de la indiferència.
Bona gent de Carcaixent i els voltants, pegueu-li la volta a la Falla, ací teniu la clau, la píndola, el fong..., ajudeu a Alícia, sols heu d’elegir l’opció correcta per tal de tornar a posar al lloc que es mereix al poble de Carcaixent, i recordeu...
Sols el poble, salva al poble!
El patrimoni arquitectònic de Carcaixent està profundament lligat als seus vincles històrics i econòmics amb la resta del territori valencià, i, especialment, a la Ribera del Xúquer. Com es veurà a través de les següents meravelles arquitectòniques, la religió catòlica, la societat de classes i la indústria agrària seran el vector aglutinant del desenvolupament del municipi i les seues edificacions, igual que ho ha sigut a gran part del país.
Els edificis religiosos, com l’ermita de Sant Roc i la parròquia de l’Assumpció, són un exemple del paper espiritual i social que han jugat aquestes estructures al llarg dels segles. El catolicisme ha estat un pilar fonamental en les produccions artístiques per tot arreu d’Europa, conservant Carcaixent aquest llegat i fent-lo servir tant per a continuar amb els ritus religiosos de la població, com per assolir la conservació del seu patrimoni històric i cultural.
També hi ha una riquesa extraordinària en les cases senyorials i les residències històriques que, amb els seus elements modernistes i tradicionals, mostren l’esplendor de Carcaixent en èpoques passades. La història de la industrialització i el cultiu de la taronja queda reflectida en edificis com els magatzems de taronges, que encara es conserven com a exemples d’arquitectura funcional vinculada al comerç i la producció agrícola. Aquestes estructures no sols representen una època de prosperitat, sinó també un aspecte fonamental de la identitat col·lectiva del municipi.
Conservar el patrimoni arquitectònic de Carcaixent és una tasca complexa que exigeix compromís per part de les autoritats locals, la ciutadania i les institucions culturals. Així, els programes de restauració han permés rehabilitar edificis clau, assegurant que es mantinguen en bon estat per a les futures generacions. Un exemple és la recuperació de l’Ermita de Sant Roc, que ha preservat elements arquitectònics i artístics valuosos.
No obstant això, molts edificis encara necessiten intervencions per garantir la seua integritat. La col·laboració amb experts en patrimoni i arquitectura és essencial per equilibrar la modernitat amb el respecte a l’essència històrica. També és important fomentar el diàleg entre la ciutadania i les autoritats per promoure una major consciència sobre la importància d’aquest llegat.
Un aspecte fonamental de la preservació del patrimoni arquitectònic de Carcaixent és garantir-ne un ús sostenible. Els edificis restaurats han trobat noves funcionalitats que enriqueixen la vida cultural i social de la comunitat. També és comú veure cases històriques adaptades com a habitatges, seus de negocis locals i de les institucions de l’Ajuntament. Aquest enfocament permet no sols mantenir els edificis actius, sinó també contribuir a l’economia local i la gestió del municipi.
La implicació de la societat civil és crucial per preservar aquest patrimoni. Projectes educatius, rutes turístiques guiades i esdeveniments culturals contribueixen a crear un vincle emocional entre les persones i el patrimoni. Aquesta connexió és la millor garantia per a la seua protecció i integració dintre de l’imaginari col·lectiu i l’assimilació del que és comú com a propi.
Les meravelles arquitectòniques de Carcaixent són un tresor que combina bellesa, història i funcionalitat. Conservar aquest patrimoni no és sols un deure cap al passat, sinó també una inversió en el futur tant econòmic com cultural del municipi. Mitjançant la restauració, la reutilització sostenible i la implicació ciutadana, Carcaixent pot continuar mantenint la seua essència i no passar a engreixar la llista de meravelles perdudes.
Es tracta d’un temple de primera època gòtica, remuntant-se al segle XIII durant el temps de la conquesta de Jaume I. Aquest, probablement es tractés d’una mesquita islàmica, donat que en la restauració de 1982, es va recuperar l’enteixinat bicolor d’estil islàmic que envolta tot l’edifici. És una construcció senzilla, amb una planta rectangular de 20,5 x 9,20 metres suportada per hui contraforts al mur exterior. Des de la façana principal observem l’entrada amb arc de mig punt i la coberta a dues aigües amb teula, que sobre els contraforts una cornisa d’estil mudèjar.
L’ermita pertanyia a Ternils, un dels pobles que, al costat d’Alzira, Carcaixent i Cogullada, formaven part de l’Horta de Cent. Finalment, fou abandonat per la seua localització en zona inundable, fet observable en la profunditat de l’edifici respecte al seu voltant.
Amb la restauració, aparegué una pintura bipartida sobre el mur, amb el Sant Sopar representat a la part superior i, a la inferior, podrien ser els Sants de la Pedra, Abdon i Senén, a més d’un tercer personatge per identificar.
Situada a la Plaça Major, la seua fundació data de 1434, quan el vicari general concedí el permís, donat que fins al moment Carcaixent depenia de la parròquia de Ternils. En 1571 aquesta última fou abandonada per les riuades, traslladant-se els seus habitants. De planta basilical, en l’actualitat presenta un estil barroc, amb marcats contraforts interiors, una cúpula semiesfèrica decorada amb ceràmica blava i onze capelles, destacant la dedicada a la Mare de Déu d’Aigües Vives, patrona de la localitat, tot i que l’advocació del temple és l’Assumpció de Maria.
En 1736 s’actualitzà l’estil al barroc tardà, tanmateix, coneixem que sobre la volta actual encara es conserven claus de volta i creuers d’origen gòtic, susceptibles de restauració per poder ser mostrades al públic.
L’emblemàtic campanar que s’alça sobre la nostra localitat, testimoni de les cremades falleres i els festejos de cerimònies religioses, és originari del segle XVI, no obstant això, l’aspecte que presenta actualment data de l’ampliació que se li feu en 1913.
Més conegut com a Palau de la Marqueseta, la seua construcció està vinculada a la riquesa que va proporcionar la seda en la ciutat a determinades famílies burgeses. Pel que fa a la datació, degué construir-se cap a l’any 1780. Ja en època contemporània, l’edifici pertanyia a la família Núñez-Robres i Escrivà, descendents i titulars dels marquesats de Montortal i de la Calçada. Coneguda és la història de Maria Antònia Talens, marqueseta que ablaní el cor del general francés que pretenia degollar a la població en 1813 durant la guerra de independència contra Napoleó.
Actualment, hi destaca el conjunt decoratiu pictòric de parets i sostres, així com un paviment ceràmic a manera de catifa amb sèries de motius florals. Però, la peça estrella de la casa és, sens dubte, la cuina, l’últim exponent de cuina neoclàssica valenciana.
El 1988 fou adquirit per l’Ajuntament i rehabilitat, convertir-lo en un «monument viu» en la seua doble accepció: com edifici suport d’una funció pública i representativa, i com a patrimoni cultural col·lectiu.
El seu emplaçament junt a l’estació de ferrocarril està estretament relacionada amb el seu propòsit, un magatzem per a l’exportació citrícola carcaixentina. Inaugurat en 1903, era propietat de José Ribera Tarragó, notable que li encarregà el disseny a Josep Rios Chinesta. Emblema del modernisme valencià, anomenat com la catedral de la taronja per la lluminositat interior, destaca pels seus motius decoratius en rajola, taulells i ferro. Així, la planta té forma de L, amb dues naus connectades i un jardí historicista ocupant el racó entre ambdues.
Al llarg de les últimes dècades ha servit com a espai cultural, permetent al poble gaudir d’un lloc privilegiat per realitzar teatres, exposicions i, especialment, les presentacions falleres, tot i que cada vegada amb més restriccions.
Les esveltes columnes de fosa, coronades amb capitells historiats, suporten les pilastres dels arcs de mig punt que serveixen de base per a la coberta de l’edifici.
Quan es tracta de fer una revisió del patrimoni, moltes vegades es tendeix a centrar-se en majestuosos palaus o antigues esglésies. Tanmateix, el nostre poble té molt més a oferir, i si un passeja pels carrers més antics, se n’adonarà. Nombroses cases i edificis modernistes reguen els barris de Carcaixent, alguns com a habitatges de particulars i altres pertanyents a les institucions públiques. Les podem reconéixer fàcilment per les blanques balustrades i motllures, habitualment amb motius florals i historiats, així com els ornamentats portons i finestres de fusta.
Malgrat tot, molts d’aquests edificis es troben en perill de degradació, el qual suposa un perill per al patrimoni local. Assumir la reforma necessària per a garantir l’habitabilitat d’aquestes resulta una despesa inassumible per a la majoria. Així, les institucions hau-
El ferro colat o fosa és un dels materials més característics del modernisme, present a les cases en forma de balconades i reixes, en molts casos en forma d’ornaments, escuts i detalls en daurat.
L’edifici primitiu de l’Hospital de Pelegrins i Caminants, datat de finals del segle XVI, estava emplaçat on hui està l’Auditori Municipal de les Dominiques, antic convent de Corpus Christi. Tanmateix, en 1735, el mecenatge d’en Martí Boscà permeté construir un nou edifici més gran, on es situaria el Sant Hospital, gestionat per congregacions com les Serves de Maria Ministres dels Malalts. L’edifici, en mans de l’església, passaria finalment a titularitat pública i, en 1983, fou convertit en el Conservatori Mestre Vert, homenatge a Joan Vert, prolífic compositor de sarsueles carcaixentí.
Al xamfrà, podem observar una ornamentada balustrada blanca, espai on estava situada l’antiga ermita dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, de fet, damunt del mirador encara es pot veure la fornícula que acollia a la imatge.
L’alumnat de música i dansa gaudeix d’un entorn privilegiat, tant per la seua reconeguda qualitat educativa com per ser testimonis d’una part de la nostra història.
El Passeig constitueix el cor de l’oci i la restauració a Carcaixent, un espai on la gent pot acudir per reunir-se amb els amics, menjar a un restaurant o evadir-se amb un ambient més festiu. Encapçalat per l’estàtua seient de Julià Ribera, està dividit en tres espais a través de jardineres rectangulars amb grans plataners que proporcionen ombra a l’estiu i una magnífica vista per passejar. Als corredors laterals trobem els habitatges i els locals, mentre que el centre ens condueix des del carrer Sant Antoni fins al Parc Navarro Daràs.
Més enllà de l’oci, el Passeig presenta elements arquitectònics interessants, amb ornamentats fanals de fosa, un paviment amb patrons i l’escut de la localitat fet amb mosaic, a més dels habitatges, que són, en molts casos, cases antigues amb un gran valor estètic.
A la plaça del Convent, vigilat de reüll per l’estàtua, es troba el Kiosquet, un mític establiment que serveix begudes i picadeta en un bonic entorn. Està decorat a l’estil dels quioscs valencians, amb ceràmica blava i blanca i la coberta de fosa, tot i tindre un afegitó darrere per cuinar.
La qualitat de vida d’una localitat va més enllà del patrimoni dels seus habitants i del consum material. Elements com els serveis socials, les instal·lacions municipals i els parcs públics permeten a la població mantenir un mode de vida en comunitat, que cuida la seua salut i el seu benestar. La Piscina Municipal, anomenada en homenatge a l’arquitecte i alcalde Pascual Vernich, hi juga un rol essencial. Així, compta amb un gimnàs, una piscina coberta, balneari, sales de spinning i activitats i un box de CrossFit per als més valents.
Les instal·lacions compten amb quatre pistes de pàdel, esport que fa anys que està en puixança per la seua accessibilitat a nivells de joc molt distints i la facilitat per divertir-se, una bona opció per combatre el sedentarisme.
La natació és un esport amb nombrosos beneficis, especialment necessària per a desenvolupar la psicomotricitat i musculatura en xiquets, i per a la cura cardiovascular i d’articulacions en els més majors.
La memòria d’un poble es construeix sobre la base de les seues gents, les seues històries compartides i les contribucions que, al llarg del temps, han donat forma a la identitat col·lectiva. En el cas de Carcaixent, les seues meravelles humanes van més enllà de les pedres centenàries dels seus edificis o la fertilitat de les seues terres; resideixen en els rostres, les mans i les veus que han modelat aquest indret com un lloc viu, amb una riquesa que transcendeix el tangible.
Quan es tracta de reconéixer el capital humà d’un territori, el primer que es sol esmentar són importants figures històriques, que, siguen militars, artistes o governants, han aportat rellevància a la seua comunitat. D’aquesta manera, hem tractat de reflectir algunes de les persones que encaixen en aquest perfil per a Carcaixent, ja siga per la seua llavor acadèmica, educativa o filantròpica. No obstant això, centrar-se únicament en els grans noms seria simplificar massa la complexitat d’un llegat teixit per aquells que, sense aparéixer en llibres d’història, han treballat incansablement per mantenir viu el poble.
Al llarg de moltes vides, les mans treballadores del nostre poble, qualsevol que siga el seu sector, han construït a poc a poc tot un llegat perquè les generacions actuals puguem viure amb la comoditat i accessibilitat a totes les necessitats que requereix una comunitat pròspera. Els treballadors i treballadores de la taronja, autèntics protagonistes de l’època d’esplendor agrària, són un exemple clar de com la labor diària pot definir la identitat d’una localitat. Un altre exemple serien els artesans, amb els seus coneixements transmesos de generació en generació, els quals han estat claus en la conservació d’una tradició que s’enfronta constantment a l’amenaça de la globalització i les grans superfícies.
També és essencial posar l’accent en la creativitat local, on artistes de tota mena han utilitzat les seues obres per donar a conéixer la identitat del poble. I és què, a Carcaixent, hi tenim per escollir:
pintors, actors, músics, ballarins, escriptors, poetes i tota mena de ments inquietes disposades a transmetre les seues idees i sentiments a través de les disciplines que dominen. Aquest mosaic de talents contribueix a donar vida i singularitat a Carcaixent, transformant cada expressió artística en una peça que enriqueix el patrimoni immaterial del poble.
Un aspecte sovint oblidat, però fonamental, és el paper dels voluntaris i activistes, aquelles persones que dediquen el seu temps i esforç per al benefici de la comunitat. Les associacions culturals, les iniciatives solidàries o els moviments de defensa del benestar animal han estat crucials per garantir que Carcaixent continue sent un espai habitable i inspirador. Aquestes accions, encara que moltes vegades invisibilitzades, reflecteixen una consciència col·lectiva que es nega a deixar-se véncer per les individualitats i problemes als quals moltes vegades ens aboca la societat actual.
Però si hi ha una lliçó a extreure de les meravelles humanes de Carcaixent, és que la comunitat és una xarxa complexa i interconnectada. Cadascun aporta, des del seu lloc, un gra d’arena que contribueix al conjunt. Tots juguen un paper indispensable, i des del més humil treballador fins al més excels al seu camp, i aquesta és un valor que tots hem de tindre presents a les nostres vides. Al cap i a la fi, és aquesta diversitat i col·laboració el que dona vida a un poble i ningú ha de discriminar a l’altre per la seua condició.
En definitiva, aquesta reflexió final ens obliga a preguntar-nos sobre el futur d’aquest capital humà. En un món on la globalització i les dinàmiques econòmiques poden amenaçar la singularitat de les comunitats, és imprescindible fer valdre aquests tresors quotidians. Carcaixent no seria Carcaixent sense les seues gents, les seues històries i les seues manies. Per tant, és responsabilitat de tots assegurar que aquest llegat humà continue sent únic i intransferible dels carcaixentins i carcaixentines, que allà on anem, ens fem de notar.
Nascut a Carcaixent en 1858, fou el desé de tretze germans, la família Ribera que acabaria per fer gran negoci amb el comerç citrícola. No obstant això, ell destacà ben prompte per la seua capacitat acadèmica, partint cap a València per estudiar a l’Institut Lluís Vives. Posteriorment, es llicencià en dret per la Universitat de València i en Filosofia i Lletres ja a Madrid, iniciant el seu camí com a historiador i acadèmic.
L’arabisme seria el seu camp d’estudi predilecte, des de la música fins a la literatura i la història, la seua obra fou prolífica. L’any 1887 accedí a la seua primera càtedra, literatura àrab a Saragossa, acabant finalment a Madrid des de 1905. Tan il·lustre seria la seua figura, que fou acadèmic numerari tant de la Reial Acadèmia Espanyola com de la Reial Acadèmia de la Història, una fita extraordinària. Així, es tracta d’un dels fills més predilectes de Carcaixent, que li ha fet homenatge anomenant l’institut com a Arabista Ribera.
Nascut a Carcaixent en 1845, els contemporanis expliquen que complicacions durant el part el deixaren amb una pobra salut pulmonar, però que, malgrat això, la seua força d’esperit el duria a recórrer tot el país fins a la senectut. Córdoba, Almeria i València són sols algunes de les ciutats on exerciria el seu ministeri, aconseguint ser catedràtic de teologia i canonge.
Així, és reconegut per la seua gestió en el trasllat del Sant Calze a l’Aula Capitular de la catedral de València en 1912. Tanmateix, la seua major tasca fou en la promoció de l’ensenyança i el compromís amb l’erradicació de l’analfabetisme entre la població. En Almeria era conegut per convéncer els nobles amb la seua oratòria per què finançaren escoles nocturnes per als treballadors. A Carcaixent, crearia les Escoles de l’Ave Maria en 1907, i se li ha rendit homenatge anomenant el parc i el col·legi com a Navarro Daràs.
Nasqué a Madrid al voltant de l’any 1829, filla de Clemente Bosarte i Martínez, tinent coronel del Regiment de Cavalleria “Castilla”, i de la carcaixentina Josepa Antònia Talens de Riera i Bru. Militar com son pare, contragué núpcies amb Estanislau Marau i Leiva l’any 1847, un casament a l’altura del que s’esperava d’una dona noble a l’època.
Ja viuda, l’any 1877, es casà novament amb Eduard Maestre i Tovía, un important diputat del partit conservador. Malgrat això, morí sense descendència vint anys després, deixant un testament que ficaria de manifest la seua qualitat humana i la vocació per ajudar dintre dels estrets lligams patits per les dones. Així, deixà almoines per als pobres i criats, béns mobles per als familiars, però, especialment, cedí l’edifici per construir l’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats per a xiquetes òrfenes, sustentat amb el benefici de les seues finques.
Paulino Peris Guerola va néixer a Carcaixent en 1925, fill de Paulino Peris Escrivà i d’Isabel Guerola Suspedra, dues persones que marcarien la seua vocació i el seu destí artístic. Aprofitant la restauració de Capella de la Mare de Déu d’Aigües Vives, el ficaren sota la tutela de Rafael Cardells, pintor de renom que el duria a València per estudiar i treballar al seu taller.
La pintura, la docència i la família serien les seues tres passions. L’any 1968 accediria al Cos de Catedràtics de Dibuix d’Institut, exercint a Igualada, Motril i Alzira. Tanmateix, la pintura serà la seua passió, amb un estil figuratiu depurat que ens recorda als impressionistes i a Cezanne. L’oli, l’aquarel·la, l’acrílic, el pastel, amb elles plasmava temes com el retrat, paisatges, el bodegó o la figura, inclús la pintura religiosa rebent nombrosos encàrrecs per pintar retaules i llenços d’episodis bíblics. En 2019, Carcaixent li rendí homenatge declarant-lo Fill predilecte i batejant la Sala d’Exposicions del carrer de Sant Llorenç amb el seu nom.
L’artesania, en tot el seu ventall, és un art que s’està perdent amb el pas del temps, condemnada pel consumisme accelerat que cerca la moda envers la qualitat. Per sort, a Carcaixent encara conservem a la família Álvarez, que des de 1922, i durant tres generacions, han estat mestres i mestresses en la confecció de pilotes de vaqueta.
Aquestes són un element fonamental en el joc de la pilota valenciana, i les dels Álvarez estan presents a les competicions de més alt nivell. La base és el cuir de bou o vaca, d’aquí el de “vaqueta”, tallat en hui gallons i cosits amb fil de niló, per ser premsada i deixada eixugar. Enrique Álvarez fou el primer, sabater de professió, lluità per aprendre l’ofici i transmetre’l al seu fill Enrique, que empentaria el negoci al reconeixement que tenen actualment, on són els seus nebots MªCarmen i José Enrique qui continuen amb la tasca.
La manera en què una societat tracta als seus animals reflecteix, en molts casos, la dignitat humana dels seus membres. Per sort, i cada vegada més, les regulacions de benestar animal en la criança, cura i caça, i la consciència social, han afavorit un medi més favorable per a les espècies tant salvatges com domèstiques, tot i que encara queda per fer.
A Carcaixent existeixen unes meravelloses persones que dediquen el seu temps i recursos a cuidar els animals abandonats, voluntaris que constitueixen una meravella humana. Des de 1997, Ribercan acull a una mitjana d’un centenar gossos a un terreny cedit per l’Ajuntament, sustentats gràcies a les donacions dels seus col·laboradors. Malauradament, els felins no tenen refugi, i són acollits per voluntaris de Gats de Carcaixent i Dignitat Gatuna. Així que ja sabeu, animeu-vos a adoptar un company de vida, un membre més de la família que estarà eternament agraït per donar-li una segona oportunita
Tradicionalment, les compilacions sobre personatges notables han estat copades per grans càrrecs com militars, acadèmics, polítics o, en el millor dels casos, artistes i filantrops. En conseqüència, es dona una imatge de la història com un seguit de fets aïllats duts a terme per una elit, mentre el poble roman com un subjecte passiu incapaç de fer-se valer.
La realitat és ben distinta, i cal reconéixer la importància d’aquells que no han pogut deixar el seu nom per a la posteritat, però sí els fruits de la seua feina. Així, la classe treballadora, aquella que ven la seua força de treball a canvi d’un salari, ha estat el vector essencial de tota transformació i lluita, aconseguint drets i rellevància en el sistema polític. Per tant, la gent treballadora de Carcaixent, passada, present i futura, constitueix un dels tresors del nostre poble, perquè, sense ells i elles, res seria possible.
El dimarts 29 d’octubre de 2024 serà recordat per als valencians com una jornada negra, una catàstrofe natural al nivell de ben poques, superant en víctimes inclús a la famosa pantanada de Tous en 1982. En un clima d’acusacions polítiques, inacció i falta de medis, una marea humana es mobilitzà per salvar la situació, els voluntaris de la DANA.
Paiporta, Catarroja, Massanassa, Picanya o Algemesí, entre molts altres, s’ompliren de persones anònimes carregades amb pales, raspalls, graneres i guants per poder netejar els carrers i les cases d’aquells que ho havien perdut tot. A més, com per exemple a Carcaixent, s’organitzaren punts de recollida de roba i aliments per abastir les poblacions afectades i garantir el benestar de la població. Aquestes, i mil iniciatives més, demostraren que encara queda humanitat entre nosaltres i que amb la col·laboració de tothom podem construir una societat millor, perquè, al final, sols el poble salva al poble.
La cultura d’un poble ve marcada per la seua energia, determinació i talent per crear i adaptar aquelles festes i manifestacions artístiques que la representen com a col·lectiu. A Carcaixent tenim presents nombroses meravelles fruit d’aquesta activitat productora i ens sentim orgullosos tant de conservar les antigues, com de la implantació de noves. Així, la cultura de Carcaixent té les seues arrels en una combinació de tradicions agrícoles, religioses i culturals que han marcat la vida quotidiana de la població des de fa dècades i que ha estat en constant evolució.
Les primeres manifestacions culturals que podem recollir com a poble són les vinculades a la religió catòlica. Com a tants pobles del país, les distintes festivitats del calendari litúrgic marquen els compassos i els temps de celebració, per molt laica que es pressupose la societat civil. D’aquesta manera, les processons de Setmana Santa amb els seus passos, la descoberta de la Mare de Déu d’Aigües Vives o la mateixa celebració de misses continuen conformant una part vital de la cultura i un element cohesionador de la comunitat.
No obstant això, altres manifestacions culturals han estat ben presents al poble valencià des de fa dècades, com ho són les falles i la música. A Carcaixent hi ha comissions amb més de mig segle d’història, prova suficient de la tradició fallera d’aquesta localitat, sempre vinculada als vents culturals del seu voltant i disposada a intentar aportar la seua part a aquesta festa dels valencians.
El mateix es podria dir de la música, on Carcaixent destaca per la gran implantació del seu estudi entre la joventut. Xiquets i joves, tant del poble com de tot arreu, apleguen a la localitat per estudiar al conservatori Mestre Vert o a institucions com la Lira Carcaixentina, produint talentosos músics que acaben per integrar-se a nombrosos i grups i orquestres arreu d’Espanya i el món. En conseqüència, les festes locals estan sempre animades per xarangues que ho donen tot per dotar a les celebracions d’un gran acompanyament musical.
Una altra manifestació important de la cultura a Carcaixent és la gastronomia, meravella que moltes vegades passa desapercebuda davant dels nostres ulls a causa de la seua quotidianitat. Què seria de les nostres vides sense la possibilitat d’anar a prendre una cosa amb amics o família en entorns privilegiats com el Passeig, fer grup i treure rialles, o poder menjar fora de casa per escapar del dia a dia més que siga eventualment. Incús, aquesta localitat acaba de ser ficada en el mapa gastronòmic nacional amb l’obtenció d’una estrella Michelin per part del restaurant Origen.
En últim lloc, ens queda retraure les que potser són les meravelles més úniques de la localitat, tant per la seua originalitat, com per la vida i dinamisme que aporten al poble. D’una banda, el Ral·li Humorístic du generacions fomentant la imaginació i cohesionant a la joventut en una festa que no deixa a ningú indiferent. D’altra banda, la Fira modernista ha estat més recent, però la seua visió única del concepte de mercat temàtic ha dotat a Carcaixent d’una experiència única per a qui hi participe o visite aquesta reproducció històrica.
Queda així demostrat que en l’àmbit econòmic, la cultura també és un motor important. Les activitats culturals atrauen turistes i visitants, donant visibilitat a Carcaixent i fomentant el desenvolupament del comerç local. Això és especialment evident tant en esdeveniments que combinen tradicions amb activitats contemporànies, com les rutes culturals, els mercats temàtics i les manifestacions artístiques.
La cultura de Carcaixent ha estat fonamental per a la construcció de la identitat col·lectiva. Les tradicions compartides han proporcionat un sentiment de pertinença i han ajudat a mantenir viva la memòria històrica del municipi. Al mateix temps, aquestes manifestacions culturals actuen com un pont entre generacions, que permet que els valors i els costums es transmeten i s’adapten als nous temps.
Carcaixent sempre ha tingut una tradició molt arrelada lligada al teatre, la faràndula i la ficada en escena.
Fruit d’aquest llegat, les presentacions al nostre poble destaquen com avantguarda en el món de les falles, constituint molt més que l’habitual desfilada de la comissió, homenatge i traspassament dels càrrecs.
L’espectacle comença amb divertits esquetxos interpretats pels fallers, sempre amb tocs d’enginy i crítica local. Tanmateix, la joia són els quadres finals, laboriosos i cuidats decorats on es situaran les falleres majors, tot introduït per espectaculars balls baix l’atenta mirada, fins ara, de l’històric Magatzem de Ribera i el públic allí present.
Les presentacions són una bona mida del nivell d’implicació de les comissions, més enllà de la despesa, on la feina de tots els membres i el desplegament dels seus talents tècnics i artístics resulten essencials per aconseguir muntar un vertader espectacle teatral.
A punt de fer quasi seixanta anys segueix, contra tot pronòstic, sent l’activitat més divertidament surrealista de les nostres festes majors. Qualsevol dia en acabar l’estiu, pots passejar per Carcaixent i creuar-te amb gent vestida amb el batí de sa mare, unes ulleres de bus, katiuskes, perruca de colors i ni immutar-te.
La cavalcada del ral·li és la prova més icònica, on els ral·liers i ral·lieres desfilen pel poble disfressats acompanyant a la seua carrossa, sempre amb tocs d’humor i crítica, resultant en confeccions vertaderament impressionants. En homenatge, cada any la camiseta du estampat al guanyador de l’edició anterior.
El Ral·li consisteix en la realització d’una sèrie de proves, ideades a l’organització, per part de persones de totes les edats en grups anomenats cotxes, que es reuneixen, valga la redundància, en una cotxera per a preparar-les.
El seu naixement es remunta a 1942, quan agrupà les dues organitzacions anteriors a la Guerra Civil, la Banda Primitiva i la Unió Musical. Sota la direcció de D. José Pareja Machí, va iniciar la seua participació en el Certamen Internacional de Bandes de Música de València, així com altres concursos i festivals.
Amb aquest planter, no és d’estranyar la qualitat i el prestigi que ha assolit la Banda Simfònica, formada per cent tres músics i dirigida per Adrián Garrido Belda. Per tant, esperem que continue així, i que, en un futur, els membres de la Banda Infantil i la banda Juvenil continuen amb aquesta tasca cultural.
L’Escola de Música de la Lira representa per a Carcaixent tota una institució, on des de molt petits, xiquets i xiquetes poden acudir per donar principi a l’estudi i la interpretació, assentant les bases de la importància de la música a la nostra cultura.
Les Folies de Carcaixent és un grup dedicat a la dansa de balls populars i a la investigació del folklore valencià, des de la música i coreografies fins a la indumentària i tradicions. Així, ajuden a difondre la cultura amb actuacions per tot el país i els podem gaudir cada any a les festes majors del nostre poble.
Tanmateix, la seua llavor més important rau en les escoles de ball i el compromís amb els més joves. Tota tradició i llenguatge està condemnant a morir si no és transmés, i amb aquesta tasca, les Folies estan ajudant a donar a conéixer i conservar una part tan essencial de la cultura valenciana.
A més, han recuperat la Festa dels Folls, una divertida cavalcada d’orige barroc on, cada 28 de desembre, hi ha balls populars i els ‘enfarinats’ busquen als xiquets per matar-los, una reproducció dels Sants Innocents amb la farina com a protagonista.
Aquesta tradició s’origina amb els llauradors i tota mena de treballadors manuals, els quals començaven la seua jornada amb les primeres llums del dia. En conseqüència, a mitjan matí necessitaven un esmorzar substanciós que reposara les energies necessàries per a afrontar les dures condicions laborals i tindre un moment de descans.
Els acompanyaments són tan importants com l’entrepà en aquesta tradició valenciana tan arrelada. Així, tenim els cacaus, salmorra i amanida com a entrants per fer temps, tot regat amb cervesa, vi amb llimonà o aigua per als més cautelosos, i per acabar, un bon café que et done forces, més encara si és un cremaet.
Originalment, es tractava d’un tros de pa amb embotit al mateix lloc de treball. Amb la urbanització i extensió del consum a bars l’esmorzar es va anar transformant, fins que avui, cada vegada més, ha perdut l’essència, els ingredients i el preu popular.
En 2016, vam celebrar els cent anys de Carcaixent com a ciutat, un record de l’època en què el conreu de la taronja va fer de la nostra ciutat un centre neuràlgic de treball, cultura i negocis. Com a homenatge, l’ajuntament amb la col·laboració de voluntaris decidiren organitzar la Fira Modernista.
Aquest any es celebrarà la desena edició, tot un èxit que ha ficat
Carcaixent al mapa regional i ha permés donar a conéixer la nostra història. Si vols col·laborar, no dubtes a apropar-te a l’associació de modernistes i segur que pots formar part d’alguna recreació d’època o fer de guia pels emblemàtics edificis de la localitat.
Cada any es desenvolupa al voltant d’un tema (els transports, el moviment sindical, el cinema, l’educació, els esports, etc.) i ens fa reviure tradicions, espais, professions i esdeveniments d’aquella època tan pròspera, millorant la nostra cohesió com a poble.
La paraula falla deriva del llatí facula, torxa, pel qual podem esbrinar l’objectiu final de la festa, el foc.
Aquest es manifesta quan, cada dinou de març, les comissions cremen els seus monuments en la nit de Sant Josep, un costum originat al segle XVIII quan la gent de València cremava els mobles vells passat l’hivern.
El monument està format per un cos central coronat per un remat, tot i que les falles de secció especial en poden tenir diversos, marcant el conjunt la temàtica. Al voltant es situen ninots més xicotets amb una funció d’enginy i crítica tant local com nacional, tret que ha caracteritzat les falles des dels seus inicis.
En origen, les primeres falles modernes eren de fusta i cartó, però actualment s’utilitza el vulgarment conegut com a suro blanc, un material més lleuger que ha permés alçar falles cada vegada més grans, ja dissenyades, en molts casos, amb modelatge digital.
Resulta complicat resumir la dilatada història d’Àgora (1952-2025), perquè han estat 73 anys ininterromputs, fent el que els agrada fer, teatre. Ramiro Cucarella, Pascual Peralt, Juan Gil, Ricardo Oliver, Salvador Prades, Agustí Oliver, i Vicent Giner, foren els precursors del moviment teatral al nostre poble, incentivant a la gent a gaudir d’aquest art.
Perseguint la idea d’incentivar el teatre, Àgora organitzà l’any 1980 la “Mostra escolar de teatre infantil”, amb la participació de tots els col·legis de Carcaixent, continuant vigent fins hui. O el certamen Nacional de teatre Amateur que porta 11 anys. Han aconseguit quantitat de premis, però especialment el suport del públic i haver contribuït a aconseguir que el Teatre Don Enrique siga un referent a tot arreu.
Els seus principis foren fonamentalment lírics, amb sarsueles com: “La rosa del azafrán”,”Katiuska”, “La Dogaresa” i “Los claveles”, entre moltes altres. Així, omplien de música, alegria i colorit les butaques del “Teatro Patronato” i altres teatres dels pobles als quals acudien.
En una terra marcada pel batec constant del Xúquer, Carcaixent s’alça com un exemple viu d’un municipi envoltat de natura. Aquesta presenta diferents graus de modificació humana del medi, creant paisatges ben heterogenis que doten de riquesa al nostre terme. Així, aquests elements, poden ser definits com les nostres meravelles d’horta i serra, cadascuna amb les seues virtuts i característiques úniques, però també amb reptes a afrontar.
Els camps de Carcaixent tenen una història que es remunta segles enrere i el laberíntic mar verd que componen els nostres camps de tarongers són la prova viva de la influència que els carcaixentins han exercit sobre les seues terres. La introducció del cultiu de la taronja al segle XVIII va suposar un punt d’inflexió, convertint Carcaixent en el bressol de la citricultura valencia- na. Aquest conreu va redefinir el paisatge, transformant els camps en un mosaic de tarongers que no sols embellien la zona, sinó que també van impulsar el desenvolupament econòmic i social de la localitat.
No obstant això, no sempre fou d’aquesta manera, donat que fins ben entrat el segle XX els conreus de secà com l’olivera, la vinya, la garrofera i el blat estigueren ben presents a la localitat. Presentaven avantatges com un menor manteniment en rec i mà d’obra, a més d’afavorir l’alimentació i el consum directe d’una població encara molt humil. Inclús en el regadiu, la taronja competia amb l’arròs, un cultiu que donava grans rendiments, tenia un potent mercat interior i constituïa una font assequible d’alimentació, tot i que, finalment, seria progressivament abandonada per la insalubritat que causaven les aigües estancades i la puixança del mercat internacional de la taronja.
I és que, el conreu de la taronja, va acabar per imposar-se, creant una situació de monocultiu que durant un temps duria gran prosperitat econòmica i cultural a la localitat. La creació de magatzems, línies de ferrocarril, sistemes de regadiu, pous i la introducció de l’arquitectura modernista serien prova suficient. Carcaixent es va consolidar com un centre important per a l’exportació de taronges, contribuint a situar la regió valenciana en el mapa global i modelant el caràcter, la identitat i la cultura dels seus habitants.
El camp no sols ha estat una font de subsistència sinó també un motor d’identitat col·lectiva. Les feines agrícoles, les tradicions associades al cultiu i la collita, i el contacte diari amb la natura han definit la manera de viure de generacions de carcaixentins. Des de la indumentària tradicional dels valencians, tan present a les Falles, fins a la rica gastronomia i els patrons arquitectònics del modernisme valencià, resulta innegable el lligam entre camp i cultura a Carcaixent.
Malgrat tot, el pas del temps també ha portat reptes importants, dels quals sembla, encara estem per eixir-ne. El monocultiu de la taronja, que una vegada ens va dur tan lluny, ara sembla més bé un impediment. Els preus de la fruita no paren de caure, i l’augment dels costos i la competència exterior provoca que cada vegada siga més habitual veure camps abandonats al nostre terme, signe del probable fi d’una tradició agrícola familiar. Per tant, vivim en una paradoxa, on la nostra cultura gira al voltant d’un camp que sembla estar cada vegada més malalt.
Així i tot, no cal deixar que aquesta situació ens torne pessimistes, donat que hi ha món més enllà de l’economia. Passejar per l’horta, perdre’s entre els camins traçats pel treball constant de l’home i la natura, ofereix una experiència gairebé meditativa. Avui dia, la natura i el camp de Carcaixent són reconeguts no sols pel seu valor econòmic, sinó també pel seu potencial com a recurs turístic i educatiu. Les rutes per camins rurals, la visita a camps de tarongers i les activitats de turisme sostenible ofereixen una experiència única tant per a locals com per a visitants.
Però la natura a Carcaixent no es limita a l’horta, guarda també un tresor menys conegut però igualment valuós: les seues muntanyes. Històricament, la muntanya ha estat un recurs vital per a les comunitats rurals. En altres temps, els boscos i cims subministraven fusta, plantes aromàtiques, pedreres i forns de calç, així com zones de pastura per al bestiar que mantenien la zona neta i els senders transitables.
Actualment, les muntanyes de Carcaixent han adquirit un paper renovat com a espais d’oci i benestar. Les sendes i rutes que les travessen són un reclam per als aficionats al senderisme, el ciclisme de muntanya i altres activitats a l’aire lliure. Aquestes excursions no només ofereixen una manera saludable de gaudir del temps lliure, sinó també una oportunitat per redescobrir un patrimoni natural sovint obli- dat. Tanmateix, caldria posar el focus en una ges- tió responsable, tal com seria el mante- niment dels camins, la vigilàn- cia durant les temporades d’alt risc d’incendi i la frenada de la pressió urbanística sobre el medi.
Carcaixent és, en essèn - cia, un paisatge que parla. Parla d’arrels profundes i d’una humanitat arrelada a la terra. A cada camp, a cada sénia plena d’aigua del Xúquer, a cada ombra projectada pels pinars del Realenc, se sent el murmuri d’un diàleg antic i constant entre l’home i la natura. Preservar aquest diàleg és preservar l’ànima de Carcaixent.
Els llauradors i llauradores constitueixen un pilar fonamental de la identitat i la tradició del nostre poble. Amb les seues mans cansades, han treballat els camps carcaixentins al llarg de segles, contribuint a mantenir la població i fer diners per a casa. Profundament vinculats a la taronja, han influït en arquitectura i cultura, fins al punt que la indumentària tradicional valenciana és un reflex dels seus costums de vestimenta.
Tot i el que puguem creure, la taronja no ha estat sempre la reina. Fins no fa tants anys, el secà, com el blat o la vinya, encara era una peça clau per a l’alimentació d’una població eminentment humil. Així, podem observar eines de llaurança ben diferents de les que estem acostumats a l’actual camp carcaixentí.
Generació rere generació, el treball de la terra és un coneixement que ha anat passant-se de pares a fills i que ha quedat arrelat al nostre imaginari comú. Tanmateix, cada vegada hi ha menys joves que s’animen a aprendre, ficant-se en el perill de perdre una saviesa, que fora de cap llibre, sols els avis poden transmetre.
La taronja, fruit dels tarongers profundament arrelats a les nostres terres, és un cítric que comparteix nom amb el seu color. Formada per nombroses vesícules de suc, és apreciada pel seu alt contingut en aigua, sabor dolç amb tocs àcids, i aportacions nutritives, en especial la vitamina C. Així, és habitual consumir-la en forma de suc pel seu sabor, tot i que és recomanable menjar-la sencera per les seues aportacions en fibra.
La flor del taronger, amb la seua fragància suau i acollidora, és el perfum dels valencians a primavera. Carcaixent hi és ben coneixedor, donat què, des de fa un segle, els nostres camps constitueixen un laberíntic mar verd que tant ha influït a la nostra cultura, arquitectura i economia.
Nombroses varietats són plantades en l’actualitat amb l’objectiu d’abastir els mercats al llarg del major temps de l’any possible. Navelina, València, Sal·lustiana o Sanguinel·li són sols alguns exemples d’aquesta diversificació que ajuda a suportar les baixades de preu que tant amenacen el monocultiu cítric carcaixentí.
La Séquia Reial del Xúquer constitueix l’artèria vital de les riberes, un canal de 54 quilòmetres el qual sustenta una vintena de poblacions. Els seus orígens es remunten als temps de Jaume I, tot i que ja existia un precedent que s’ha anat ampliant al llarg dels segles. Vinculada al riu, les seues aigües s’utilitzen principalment per regar els extensos camps citrícoles de la regió.
A Carcaixent, la séquia data del 1654 i actualment abasta unes 1400 hectàrees de reg al llarg de diverses localitats. Així, existeix la voluntat de considerar-la com a part del patrimoni històric del municipi, donat el paper vital que ha tingut en la rendibilitat que el conreu citrícola ens ha proporcionat durant dècades.
Malgrat això, cal tindre en compte certs problemes ambientals derivats de la canalització. Fa segles el riu era navegable, mostra de com el drenatge de les aigües ha anat minvant el nivell de l’aigua, record de què hem de tindre cura per mantenir un cabal ecològic que permeta la supervivència de l’ecosistema.
L’hort de Sant Vicent, manat construir per José Ribera Tarragó, és probablement el més representatiu dels horts monumentals carcaixentins que s’han conservat fins avui. Des de 1870, ha constituït un exemple de la prosperitat derivada de l’extensió del conreu de la taronja i la seua exportació a l’estranger, una opulència que, com veiem, gaudiren especialment famílies adinerades com els Ribera.
La façana frontal representa l’element més característic d’aquesta edificació, amb el sostre a dues aigües, els arcs de mig punt, els detalls en fusta i les dues estàtues inserides al mur. Tanmateix, el recinte també conté uns cuidats jardins per on passejar fins a un turó des del qual contemplar la localitat.
Actualment, els descendents de la família ens demostren com convertir un antic espai agrícola en un punt de turisme agrari. Així, ofereixen als visitants l’experiència de recórrer les instal·lacions, conéixer els arbres i varietats allí plantades, i tastar diferents productes ecològics elaborats in situ.
Més enllà de grans propietats i horts monumentals, l’agricultura valenciana s’ha caracteritzat per la petita propietat i el treball de la terra familiar, habitualment sent compartida entre els membres. En aquestes parcel·les, d’entre unes poques fanecades i alguna hectàrea, s’han edificat cases d’hort per guardar les eines de llaurança i, en molts casos, passar els estius al camp fugint de la calor del poble.
En aquests indrets un pot gaudir de passar el dia amb la família i amics, tot mentre es fa una bona paella o una torrada i es comparteix la beguda i les anècdotes. Així, a molts ens han acompanyat des que érem menuts, quan nadàvem en la bassa i corríem entre els tarongers, fins a les nostres primeres festes d’adolescents.
Cada vegada més gent es decideix a establir la seua residència habitual en aquests horts, ajudant a revaloritzar un camp que du anys en decadència i apostant per un mode de vida allunyat dels estímuls de la ciutat i més proper amb la natura i el nostre patrimoni agrícola.
El Mercat de Carcaixent, representatiu edifici modernista de la ciutat, amb les seues estructures de ferro i finestres arquejades, va més enllà, tractant-se d’un espai viu d’intercanvi per a la comunitat. Allí, venedores i comerciants ofereixen tota mena de productes frescos tant a negocis com a particulars, constituint una font privilegiada d’alimentació saludable per als nostres ciutadans.
La seua rellevància històrica ha estat proporcional a la dels magatzems fins fa unes dècades, causat pel fet que a mesura que el conreu de la taronja es va estendre entre la població, hi havia menys espai per l’autoabastiment de fruites i verdures, esdevinguent en una major demanda de productes.
Amb el pas del temps, l’activitat i font de sustent dels nostres veïns del mercat s’ha vist amenaçada per les grans superfícies. Cal, per tant, prendre consciència d’aquest fet i lluitar per canviar els nostres hàbits de consum i mantenir uns negocis que ens proporcionen productes naturals de proximitat.
L’Hort de Soriano és un paratge natural del nostre municipi habilitat com a zona recreativa. Tot xiquet i xiqueta criat a Carcaixent hi haurà acudit alguna vegada amb el col·legi per tal de fer una excursió, plantar arbres i conéixer l’ecosistema local. Aquesta funció social de l’entorn natural constitueix un clar exemple de gestió responsable i social, marcant el camí a seguir per l’habilitació d’altres indrets.
Les instal·lacions, encapçalades per l’antiga casa de l’hort, estan dotades de taules de pícnic, torradors, parc de caravanes i espai verds oberts on la gent pot acudir per passar el dia i gaudir de l’entorn, sent especialment popular el període de la Pasqua, seguint la tradició de “regolar la mona” després de dinar.
La Font de la Parra, ubicada en aquest complex, es tracta d’una sèrie de canalitzacions que condueixen l’aigua des del naixement d’un l’aqüífer a les muntanyes fins a la localitat, constituint un subministrament auxiliar per abastir a la localitat, afegint una funció de previsió al seu paper com a bé d’interés natural.
El terme de Carcaixent abasta 59,3 km², una gran extensió que alberga no sols el nostre municipi, sinó també un gran tresor natural. Així, el sud-est de les nostres terres està format per muntanyes amb nombroses rutes de senderisme i oportunitats d’aventura. Partint des del Realenc o l’Hort de Soriano, pots endinsar-te en senders que condueixen a tresors geològics com la sima de l’aigua.
Inserit dintre de la serra, existeix un complex privat dedicat al conreu de la taronja, un paisatge certament pintoresc presidit per una gran casa senyorial. D’estil modernista i aspecte embruixat, n’estem segurs de què si passes per allí en una de les teues rutes, no quedaràs indiferent.
Fauna i flora coexisteixen en aquest indret i ens proporcionen un viu ecosistema del qual estem orgullosos. Malauradament, un macroprojecte de planta fotovoltaica ha estat a punt de destruir-lo, i és la nostra obligació i el nostre dret com a carcaixentins lluitar perquè no es torne a plantejar una barbaritat similar.
La Gran Piràmide de Gizeh, els Jardins Penjants de Babilònia, l’Estàtua de Zeus a Olímpia, el Temple d’Àrtemis a Efes, el Mausoleu d’Halicarnàs, el Colós de Rodes i el Far d’Alexandria són les conegudes com a meravelles perdudes de l’antiguitat. Aquestes són testimonis fascinants de la creativitat i l’enginy de les civilitzacions clàssiques. Són estructures que, malgrat haver desaparegut, continuen captivant la imaginació per la seua grandesa arquitectònica i significació cultural.
El temps, les guerres i les catàstrofes naturals acabaren amb aquestes meravelles, bé destruint-les, transformant-les, o deixant-les com una closca buida del que una vegada foren. No sols l’antiguitat, sinó que totes les civilitzacions al llarg de la història han anat perdent moltes de les joies que van definir la identitat d’un poble, quedant finalment en l’oblit. Carcaixent, amb la seua rica història i diversitat cultural, no és una excepció.
No obstant això, donat que la nostra definició de meravelles no es queda sols amb les grans edificacions, trobarem com el que s’ha perdut va més enllà del que es podria esperar. Tradicions, arquitectura, ele- ments culturals i econòmics que un dia van ser fonamen- tals per a la comunitat, però que, per diverses raons, han desapa- regut o són recordades de manera fragmentada.
En primer lloc, l’arquitectu- ra de Carcaixent ha patit la pèrdua de mol- tes de les seues estructures emblemàtiques. La modernització i l’expansió urbanística han su- posat la desaparició d’edificis històrics que van de- finir el caràcter del municipi. Moltes cases senyorials, teatres, ateneus, finques tradicionals i edificis religiosos van ser enderrocades per donar pas a noves construccions que acolliren el nou estil de vida urbà, destruint, en molts casos, la bellesa arquitectònica de la localitat.
També s’han perdut elements industrials relacionats amb l’època de l’apogeu del cultiu de la taronja, o com veurem, inclús anteriors. Alguns magatzems i infraestructures vinculades al comerç taronger com la línia de ferrocarril Carcaixent-Dénia han desaparegut o han quedat abandonats, privant el poble d’un patrimoni que parlava de la seua època daurada, i d’un potencial recurs d’atracció cap al creixent turisme industrial al territori valencià.
Tal com hem vist, la modernització té un cost, i aquest no sols es va notar a l’urbanisme, sinó també a les formes de vida dels seus habitants. A poc a poc, la vida al carrer va anar reduint-se, les històries dels nostres pares jugant al carrer i de les portes de casa obertes passaren a ser sols això, històries. El ràpid creixement del trànsit, la modernització de la societat i l’aparició dels supermercats acabaren amb part de la vida al carrer i moltes formes de vida tradicionals, creant noves oportunitats i forjant un nou mode de vida.
Encara que moltes de les meravelles de Carcaixent s’han perdut, encara hi ha l’oportunitat de preservar el que queda i fins i tot de recuperar part d’aquell passat que defineix la identitat del municipi. Projectes educatius, rutes històriques i la implicació de la societat civil poden jugar un paper crucial per mantenir viu el record i evitar que aquestes pèrdues s’amplien.
Preservar la memòria històrica no és sols un acte de nostàlgia, sinó també una forma de donar sentit al present i d’enriquir el futur. Les meravelles perdudes de Carcaixent ens recorden la importància de cuidar el nostre patrimoni, no sols per honorar el passat, sinó per entendre millor qui som com a comunitat.
Les meravelles perdudes de Carcaixent són un testimoni de com el temps transforma les societats i els seus paisatges. No obstant això, cada pèrdua pot convertir-se en una lliçó, una crida a valorar allò que encara es conserva i a treballar per reviure les històries, els espais i les tradicions que un dia van ser centrals per al poble. En aquest esforç, tots nosaltres hi podem participar, valorant el nostre patrimoni i escoltant als nostres majors per conéixer el que un dia fou el teu poble.
Quan els nostres iaios ens parlen de com jugaven quan eren menuts, un es queda pensant com hauria sigut de divertit viure aquella època. Històries fascinants de com jugaven a jocs populars que nosaltres no hem tingut la sort de poder gaudir. Aquests han format part essencial de la cultura valenciana, però amb el pas del temps, s’han anat perdent.
Malgrat tot, encara som a temps de fomentar la recuperació d’aquests jocs des de casa i les escoles, traient profit el nostre patrimoni popular i establint formes d’interacció entre la xicalla que impliquen l’esport i la socialització.
La vida moderna, les noves tecnologies, l’augment del trànsit i la inseguretat han sigut alguns dels motius. Quan un passeja pel poble, ja no veu xiquets i xiquetes jugant al sambori, a la corda, al xurro o a les xapes, jocs tradicionals que omplien de vida els carrers. Així, molts escullen les xarxes socials i els videojocs, donat que és la societat qui els espenta cap aquests hàbits de sedentarisme i consumisme.
Eixir a la fresca era una tradició, un acte festiu, un costum que feia un ús social. Tot açò es feia sense res més que una cadira per poder seure, i així, poder rebre la fresqueta a poqueta nit després de la calor de tot el dia. Dic que era, perquè aquest costum ben nostre s’ha anat perdent al llarg del temps, sobretot a les zones més poblades.
Els nostres xiquets i joves ja no el practiquen, potser no serien capaços d’esbrinar en què consisteix aquest delit que per als nostres majors suposava, si més no, el punt final a una jornada de treball i esdevenia, probablement, un dels pocs moments d’esbarjo i trobada.
L’accelerada societat actual, els ritmes de treball i les noves formes de socialització han sigut claus. A més, les zones urbanes han patit un procés de deshumanització, on estem tots rebolicats, però cadascú du el seu camí, perdent els vincles veïnals. Finalment, l’augment de les temperatures ha provocat que en molts casos la nit siga càlida, i per això la gent escull quedar-se a casa amb l’aire condicionat.
La seda fou una de les principals activitats econòmiques valencianes entre el segle XVI i XIX, tant per a l’agricultura com per l’artesania, donat el seu alt valor al mercat de l’època. A València, el gremi de velluters va assumir aquesta activitat, aplegant fins a tal volum de negoci, que la majestuosa llotja de mercaders passà a anomenar-se de la seda.
Originaris de la Xina, tot aquell que intentarà els cucs de la regió era executat, donat que volien mantindre el monopoli, pel que hem d’agrair a molts valents poder gaudir dels trages de fallera símbol de la nostra festa.
L’elaboració començava amb les moreres, un arbre al·lòcton a Europa que produïa grans fulles amb les quals alimentar als vertaders protagonistes, els cucs de seda. Així, eren criats a les andanes de les cases, fins que s’envoltaven del capoll i es recollien abans que trencaren el fil de seda en sortir. Finalment, als telers es filava i teixia la seda ja preparada per a la confecció de tota mena de peces de luxe.
El trenet Carcaixent-Gandia, inaugurat en 1864, fou el primer traçat de via estreta a la península Ibèrica. Originalment, era de tracció animal, és a dir, desenes de cavalls arrossegaven les càrregues i vagons, fins que, a partir de 1880, fou ampliat fins a Dénia i s’incorporà la locomotora de vapor i el transport de passatgers.
Actualment, l’antic traçat ha sigut reconvertit en la via verda, un camí que travessa camps i muntanya i comunica Carcaixent fins Tavernes de la Valldigna, creant una ruta alternativa i afavorint una vida activa.
Aquesta ruta de comerç beneficiava àmpliament a Carcaixent, la qual es convertí en el punt de convergència entre el ferrocarril Xàtiva-València i les localitats costaneres. Fou propietat de l’estat fins que, a mitjan segle XX, fou gradualment substituït pel transport per carretera, donades les millores d’automòbils i camions i la construcció d’autovies que vertebraren el territori d’una manera més eficient.
Inaugurat a 1924, el Teatre Apolo es presentava com un dels més moderns de l’època, acollint tant funcions de teatre com, posteriorment, projeccions cinematogràfiques. La cuidada façana i el luxe de l’interior eren indicadors de la prosperitat econòmica i cultural del poble en aquells moments derivada del comerç citrícola.
A principis del segle XX el cine tenia una transcendència social superior a l’actual, donat que aquest era l’únic espai d’accés a obres audiovisuals i la gent vivia les històries i interpretacions actorals més intensament.
Hem escollit aquest edifici, però la realitat és que exemples ens hi sobraven. En aquell moment Carcaixent era un centre dinàmic respecte a la vida cultural, signe de la situació benevolent. El Teatre Modern, l’Ateneu Mercantil, el Cine Roma o el complex de la Piscina són sols algun dels exemples de llocs de trobada, esbarjo i intercanvi d’oci i cultura que hi existien, símbol d’una època ja passada.
L’aspecte actual de la Plaça Major, com també el seu nom, ha anat canviant amb el pas del temps a mesura que la societat evolucionava. Com a xiquet que s’ha criat a la plaça, la font, que ha sofert nombrosos canvis d’ubicació fins al seu descans a l’Hort de Carreres, representa un perfecte símbol del creixentment tant personal com del poble.
En conseqüència, cada nou govern va voler reformar la plaça i fer-se de notar, enviant el nostre monument a l’exili durant uns anys, sent l’últim d’aquests del 2007 al 2010 al centre comercial.
En 1812, amb l’aprovació de la “Pepa”, la Plaça Major passà a anomenar-se de la Constitució. Tot i que aquesta durà poc, el nom va continuar fins a 1931. Aquest any, amb l’exili d’Alfons XIII i la creació del nou model d’estat, fou dotat del nom d’aquest, la República. Finalment, amb el règim franquista, obtingué el nom de plaça del Cabdill, igual que la nostra comissió, fins que amb la democràcia tornà a l’origen, Plaça Major.
Els inicis de la democràcia, especialment a València i la zona del Saler, estigueren marcats per un gran desenvolupament i popularització de l’oci nocturn, especialment en forma de clubs. La Ruta del Bakalao, amb música electrònica i nits infinites, marcaren tota una generació i catapultaren el nostre territori al panorama nacional de la festa.
Malgrat tot, aquest ambient va anar decaient, fins que finalment ens trobem a la situació actual, on joves i majors a dures penes tenen opcions d’oci nocturn i les discoteques són sols un record del passat.
Tot i que Carcaixent no en formava part, tingué una vida nocturna gens desdenyable. Als anys 70, discoteques com La Tartana o l’Eros encetaren aquest període de desenvolupament de l’oci nocturn. Així, els 80 aplegaren, i amb ells locals com La Gavatxa o la Fucsia, constituint una època de gran èxit per a la festa carcaixentina. Ja als 90, destaquen noms com Lluna o Sissis, fruit d’una nit encara dinàmica.
Aquesta meravella ‘non nata’ podria haver suposat una gran empenta a la rellevància de Carcaixent en l’àmbit educatiu regional. No obstant això, va ser finalment perduda per desavinences entre el govern local del PP i la Universitat Catòlica, deixant al municipi amb un deute milionari i una estructura per construir.
Finalment, l’activitat de la Universitat Catòlica a la Ribera fou capitalitzada per Alzira, deixant una valuosa lliçó sobre com en el futur el nostre municipi haurà de fer una gestió responsable i sostenible dels nostres recursos.
En l’Espanya anterior a la crisi els diners públics eren dilapidats en obres faraòniques sense estar-ne segurs de la seua rendibilitat. Així, algunes han acabat per eixir bé, com la Ciutat de les Arts i les Ciències, però la majoria han esdevingut en closques buides símbol d’una època en què l’especulació immobiliària i la malversació de fons enriquiren a uns pocs mentre condemnaven a la societat valenciana durant dècades.
L’any 2024 serà recordat per la Falla Plaça Major de Carcaixent com un any farcit de moments meravellosos duts a terme i gaudits per tots els nostres fallers i falleres. A cada pas del calendari faller, els membres de la comissió han mantingut viva la flama d’un patrimoni cultural que, més enllà de la festa, enllaça amb la identitat col·lectiva d’un poble i manté viva la cultura de la localitat. Des de la nostra última edició del llibret, nombroses cites falleres han tingut lloc i cal que les recordem i rememorem amb una nostàlgia sana.
La cavalcada del ninot, celebrada amb gran èxit, va ser una mostra vibrant de creativitat i humor. La carrossa de la nostra comissió estava composta per motius de fauna i bosc elaborats amb uns colors de tonalitat freda i elegant, i, hi estem segurs, va enlluernar a tots aquells que acudiren a gaudir de la cavalcada. A més a més, la disfressa d’aquest any, basada en les fades del bosc, va suposar un gran esforç col·lectiu, que tot i que no es va veure recompensat com cal, demostrà la imaginació i força de treball de la Major.
El dia de la Dona Major fou la següent fita del calendari, jornada què va brillar com un dia de reivindicació i homenatge. En un ambient càlid i ple de complicitat, les dones de la Falla Plaça Major van ser protagonistes absolutes, destacant la seua contribució fonamental a la vida de la falla. Així, amb l’alegria que les caracteritza, van recórrer els carrers en una cercavila gastronòmica animada per la xaranga, per finalitzar amb un gran sopar de germanor preparat pels nostres fallers.
Aplegà la setmana de Falles, i amb ella, tots els actes, festes i cerimònies que li corresponen. Primerament, l’entrega de premis del dia setze va suposar un moment de nervis i expectació. Els membres de la falla, amb els cors accelerats, van rebre com van poder les ja habituals decepcions atorgades a la coneguda com a “pardalà” fallera, uns premis que no van reflectir els nostres esforços ni aportació a la festa i a la cultura. Malgrat tot, marxarem animats cap a la plaça per donar per encetades les falles i viure la primera de les grans nits de festes.
A continuació, aplegà el dia disset, jornada reservada a la nostra comissió per celebrar i festejar, no res en concret, sinó que estem junts, són falles i estem plens de felicitat. Cercaviles matí i vesprada, discomòbil i molta germanor per a passar aquests moments junts i aplegar el millor possible a la matinada.
Ja descansats, l’endemà fou testimoni de l’Ofrena de flors a la Mare de Déu d’Aigües Vives, un altre dels moments àlgids del cicle faller. Vestits amb indumentària tradicional, els fallers i falleres van desfilar amb solemnitat, portant entre les mans els rams que omplirien de color i devoció l’altar. Aquest acte, carregat de simbolisme, reflecteix la unió entre tradició, fe i comunitat.
Les últimes comparses de la festa anaven aplegant, i el dinar del dia de Sant Josep va reunir tota la família fallera al voltant de taules plenes de plats oferits pels nostres meravellosos càrrecs com a última mostra de la seua estima cap a la comissió. Aquest moment de germanor resulta simbòlic, una última velada gastronòmica, animada amb música de xaranga i càntics dels fallers, per gaudir i preparar-se per al colofó del foc.
Finalment, i de manera inevitable, la cremà de les falles, sempre apoteòsica, va posar el punt final al cicle faller amb un esclat de llum, foc i emocions. Les flames van consumir els monuments, elevant al cel els somnis i records d’un any intens, però també renovant l’esperit per començar de nou. Els plors d’alegria i nostàlgia contrastaven amb els crits de festa en la tradicional volta a la falla abans de cremar-la, demarcant així la dualitat intrínseca de les Falles.
Passada la tempesta, la demanà, va ser l’acte d’obertura simbòlic del nou exercici faller. Amb solemnitat, es van presentar els nous càrrecs per al 2025, encapçalats per les falleres majors, els presidents i els padrins. En aquest acte, ple d’il·lusió, la comissió va renovar el seu compromís de continuar construint una festa viva i arrelada, mirant cap al futur sense oblidar els esforços i les victòries deixades pel camí.
Deixem així el nostre any, esperant que hàgeu gaudit, plorat, treballat i crescut com a part integral de les festes falleres. Però açò no acaba aquí, sinó que et proposem un nou calendari igual o més intens que l’anterior, perquè no hages de reprimir la teua natura fallera i pugues seguir expressant com et mereixes.
