Qüestió de confiança

Qüestió de confiança

La definició acadèmica de confiança és l’esperança ferma que es té d’algú o d’alguna cosa.

Els humans, com a éssers socials que som, basem les nostres relacions en la confiança. Confiem en aquells que fan allò que s’espera d’ells que facin.

És aquesta confiança la que permet que, com a col·lectivitat, siguem capaços de desenvolupar un complexíssim entrellat de relacions que permet el progrés i el desenvolupament.

Per regla general, quan la confiança es trenca podem establir una nova relació sobre la qual dipositar i tornar a construir confiança. Normalment, tenim on triar.

Però, què passa quan no tenim alternativa? Què passa si els nostres "proveïdors" de confiança són, per exemple, les institucions públiques que, per definició, romanen i no és possible acudir-ne a cap altra?

En tal cas, allò que es posa en perill és la legitimitat mateixa del sistema democràtic, entesa com aquella àmplia reserva de suport que permet als governs lliurar resultats positius per a la gent. De retruc, s’obre l’escletxa perquè arreli entre aquelles minories que estan “enfadades amb el món” un altre fenomen preocupant: el populisme.

Les institucions actuen mitjançant persones (representants, directius, empleats...). Sobre el paper, les funcions que tenen assignades haurien de permetre assolir missions legítimes pròpies dels estats democràtics. Acceptem igualment que, en la seva immensa majoria, aquests subjectes individuals són gent honesta i que la intenció que els guia és actuar en favor de l’interès públic. Què fa que amb aquest substrat els poders públics no se’n surtin i que siguin incapaços de generar confiança com, sistemàticament, venen evidenciant les enquestes de percepció de corrupció i d’altres instruments de mesura de la confiança? Podria dir-se que hem entrat

en un cercle viciós segons el qual la desconfiança alimenta la corrupció, i aquesta, al seu torn, fa créixer la desconfiança.

D’acord amb el Baròmetre 2018 de l’Oficina Antifrau de Catalunya que, ja en la seva quarta edició, té per objecte mesurar les percepcions i actituds ciutadanes a Catalunya envers la corrupció, resulta que la percepció de corrupció està assentada en nivells alts (el 71,9% considera que hi ha molta o bastant corrupció i un 81,3% percep la corrupciócom un problema molt o bastant greu) malgrat haver minvat perceptiblement des del 2014, punt àlgid de la corba de tendència des de la primera mostra, el 2012. Per gènere, les dones tenen la percepció que hi ha més corrupció que els homes (76% vs 67,5%) i també són majoria en la percepció que la corrupció ha augmentat (37,4% davant el 23,2% dels homes).

Tanmateix, quan es traslladen les preguntes a l’experiència de coneixement individual, personal i directe, els resultats cauen de manera dràstica i es poden considerar minsos, en termes relatius (homologables als de l’estat espanyol i països del nostre entorn d’acord amb les dades d’estudis diversos: Baròmetre Global de Transparency International, Eurobaròmetre).

Al seu torn, la visió de la política i els que s’hi dediquen dibuixa un panorama preocupant (la percepció de poca o nul·la honestedat està instal·lada en el 54,2%).

Un nombre creixent de catalans/anes (69%) considera que el personal al servei de l’administració és molt o bastant honest però hi ha certa ambivalència en la confiança expressada, amb crítiques al tracte de privilegi que reben (segons el 68%) les persones i entitats afins al govern.

Específicament sobre confiança ciutadana la corporació de comunicació Edelman publica anualment des de l’any 2001 l’Edelman Trust Barometer. Aquesta eina s’elabora sobre una enquesta online feta a vint-i-sis països sobre una base que supera les 33.000 respostes. Es mesura la confiança sobre aquelles institucions en què la societat delega aspectes importants del seu benestar: l’economia, el govern, els mitjans de comunicació i les ONG’s.

L’any 2019 globalment es qualifica com a un exercici de continuïtat en la desconfiança si bé pel que fa Espanya i, en particular, a la confiança en els poders públics, s’experimenta una davallada de fins a vuit punts respecte de l’any 2018, situant-se en la penúltima posició per darrera de Brasil i només per davant de Sud Àfrica.

Doncs bé, per respondre a la pregunta que formulàvem tres paràgrafs enrere, cal que ens parem a pensar un moment en com d’importants són les aparences.

Per il·lustrar millor aquesta idea em remetré a una cita extractada de l’obra El Príncep (1513) dedicada per Maquiavel a Lorenzo de Medicis que diu així: “Tothom veu el que aparentem, però pocs saben el que realment som”.

Dels nostres decisors públics no tenim manera de conèixer ni el seu caràcter o sentiments, ni tampoc les seves més profundes motivacions, senzillament perquè no hi podem veure dins la seva ment. En realitat, no podem saber com els seus interessos particulars acaben afectant a les decisions que prenen. El que ens permet jutjar-los es redueix a allò que podem veure amb els nostres propis sentits: els seus actes i les relacions que mantenen.

És important que els servidors públics, especialment aquells que ocupen posicions de més influència en les estructures de poder (electes, alts càrrecs, directius, alts funcionaris), prenguin consciència que només ells tenen accés a les raons últimes que els mouen però que aquestes són ignorades pels ciutadans.

Per als servidors públics, demostrar que actuen desinteressadament en favor només de l’interès general comporta sacrificis: renunciar a l’expectativa de millors remuneracions en el sector privat; subjectar-se a un determinat codi de conducta; no poder accedir a determinades feines després de cessar; haver de fer públic on han treballat, quines són les seves propietats o els seus negocis...

Aquesta idea apareix expressada molt gràficament en l’últim paràgraf del Preàmbul de la Llei 53/1984, de 26 de desembre, d’incompatibilitats del personal al servei de les administracions públiques: D’altra banda, la regulació d’aquesta Llei exigeix dels servidors públics un esforç testimonial d’exemplaritat davant els ciutadans, i en aquest sentit constitueix un important avenç cap a la solidaritat, la moralització de la vida pública i l’eficàcia de l’Administració.

Cal que els servidors públics entenguin que aquest esforç addicional és necessari, precisament perquè fa la funció de “credencials” davant la ciutadania del seu compromís amb l’ètica pública. Mentre no entenguem això no serem capaços de sortir de l’atzucac.

El legislador pot decidir, i així ho ha fet amb la confiança pública, atorgar-li protecció jurídica, mitjançant el seu reconeixement com a bé jurídic. El mecanisme consisteix en la creació d’una o de vàries normes jurídiques que prescriuen una sanció (ja sigui penal, administrativa o civil) per a les conductes que puguin lesionar el bé protegit.

Fins i tot, no cal ni que el bé jurídic sigui esmentat expressament en la norma, com succeeix amb la confiança pública en l’àmbit penal en què ha estat la jurisprudència que, en aplicar el dret, l’ha identificada com a objecte de la tutela en alguns dels tipus que sancionen la corrupció.

Però quan aquesta confiança ha estat sistemàticament erosionada per la corrupció política i la seva tutela jurídica es revela del tot insuficient cal buscar remeis més enllà de les normes sancionadores. Hem de passar a solucions pensades per reconstruir la confiança que es vertebrin sobre la idea de la integritat pública i la recuperació de valors com el respecte, la solidaritat o el diàleg.

Heus aquí alguns exemples d’àmbits en els quals cal treballar per a la "reconstrucció” de confiança:

� Dur a terme polítiques públiques participatives que prioritzin les necessitats d’aquells sectors de la població més vulnerables, inspirades més en la legitimitat dels resultats i no tant en la dels processos.

� Lobbying i finançament dels partits polítics. Com afirma l’OCDE, tota política pública afronta el risc de ser capturada. Aquest risc consisteix en què les decisions que s’hagin de prendre s’allunyin de l’interès públic i s’orientin a afavorir interessos particulars de grups o d’individus. La influència indeguda sobre els decisors públics no només es pot manifestar de forma directa mitjançant, per exemple, el suborn, sinó que es pot també assolir amb mètodes més subtils -no necessàriament il·legals- i que tenen lloc en aquella zona grisa que se situa entre l’ètica i la legalitat. Cal treballar perquè les regles del joc en què es desenvolupen les activitats dels grups d’interès (lobbies) i el finançament dels partits garanteixin un terreny equilibrat, lliure d’asimetries i presidit pels principis d’integritat i de transparència.

� Integritat institucional. Si hi ha un àmbit en què els poders públics gaudeixen d’un ampli marge de maniobra és en l’organitzatiu. Aquells factors de risc de corrupció més lligats al disseny organitzatiu poden ser objecte de mesures específiques, tant preventives com contingents. Perquè això sigui possible cal disposar d’un bon control intern, de la integració de l’anàlisi de riscos com a una eina de gestió més, i de l’enfortiment del que es coneix com a cultura de la integritat (codis ètics o de conducta, lideratge ètic, professionalització dels recursos humans basada en la meritocràcia i la despolitització, formació i guia ètica...).

� Conflictes d’interès. Entenem per conflicte d’interès qualsevol situació en què l’interès particular d’un servidor públic pot interferir, o semblar que interfereix, en l’exercici adequat del seu judici professional en nom d’una altra persona que legítimament hi confia. Els conflictes d’interès són un risc de corrupció, no un acte de corrupció. Aquest risc està present a totes les organitzacions públiques i ha de ser gestionat per assegurar la imparcialitat dels servidors públics, necessària per actuar amb objectivitat en la consecució de l’interès general i per preservar la confiança ciutadana en les institucions. Cal facilitar als servidors públics les eines per a identificar-los i gestionar-los de manera efectiva.

� Transparència. Orientada a què la ciutadania disposi no només d’un cúmul de dades sinó de veritable informació sobre qui pren les decisions, quan, com i amb quines evidències ho fa. L’accés a informació fiable, actual i rellevant, és un prerequisit per a una implicació i participació ciutadanes efectives que impliquin un veritable control sobre els processos de presa de decisió.

� Retiment de comptes. Aprofundir en els mecanismes que el possibiliten i que hi impliquen la ciutadania.

� Interdicció de la impunitat. Mitjançant l'efectiva exigència de responsabilitats. No hi ha res més desencoratjador que la percepció d'impunitat davant conductes transgressores.

L'Acord de Govern d’11 de juny de 2019 aprova elaborar una estratègia de lluita contra la corrupció i d'enfortiment de la integritat pública. Es tracta d'una iniciativa que cal valorar positivament perquè, per primera vegada, es canalitza la voluntat política de manera ordenada. L'horitzó temporal previst és de sis mesos per a elaborar l'estratègia i dos anys més per implementar-ne les actuacions en què aquella es concreti.

Des de la perspectiva participativa, l’Acord preveu que les unitats responsables de l’elaboració de l’estratègia comptin amb la col·laboració d’actors rellevants vinculats a la pròpia Generalitat (Intervenció General, Escola d’Administració Pública de Catalunya, direcció general de contractació...) així com també contempla mecanismes de coordinació interdepartamental.

Per contra, res no sembla haver previst l’esmentat Acord pel que fa les administracions locals de Catalunya essent aquestes un nivell de govern particularment sensible i exposat als riscos per a la integritat, tal i com ho venen demostrant reiteradament en el temps les dades empíriques disponibles.

Per acabar. Convé tenir present, com ens explica Yuval Noah Harari a Sapiens que la democràcia, els drets humans, la justícia o la igualtat no formen part d’un ordre natural biològic sinó d’un ordre imaginat. Els humans creiem en aquests mites no pas perquè siguin objectivament veritat, sinó perquè creient-hi podem cooperar eficaçment i fer una societat millor.

Però un ordre imaginat sempre està en perill d’ensorrar-se, perquè depèn dels mites, i els mites s’esvaeixen tan bon punt la gent deixa de creure-hi.

El que segur que no pot ser és que davant la crisi de confiança pública "confiem" que se solucionarà per si sola, només amb gestos. Cal una actitud molt més proactiva i sistèmica, planificada, multidisciplinari i èticament compromesa. Això ho ha entès el Govern de la Generalitat de Catalunya.

La primera passa ha estat feta, celebrem-la. Les expectatives són grans, la voluntat política i la determinació manifestades conviden a l’optimisme.

Òscar Roca Safont Director de Prevenció de l’Oficina Antifrau de Catalunya