Menors estrangers no acompanyats: èxode al somni de la llibertat de la vella Europa

Durant les dos ultimes dècades, l’arribada dels MENA (menors estrangers no acompanyats) als països desenvolupats ha suposat un fenomen migratori amb importants implicacions ètiques i polítiques que els països encara no han sabut entomar.

Cal tenir present que el fenomen de la immigració infantil a España es comença a detectar a mitjans dels noranta, essent als anys 2002 i 2003 quan les xifres es multipliquen provocant l’augment dels acolliments residencials en centres d’acollida de les diferents comunitats autònomes. Si bé al 2008 cau l’arribada de menors, comptabilitzant-se un total de 3.261 mena al 2012, no serà fins passada la crisis que torna a produir-se un efecte crida: durant el 2016 hi havien 3.997 mena registrats, al 2017 6.414 mena registrats i al 2018 12.437 mena registrats, sense comptabilitzar aquells que no són detectats i queden fora del sistema.

Malgrat l’impacte que aquest procés migratori ha tingut a España des dels anys 90, quasi no trobem estudis on es descrigui la particularitat d’aquest fenomen, la seva intervenció i les seves necessitats, com sí ha passat a d’altres països de la UE 3 .

Així entre les investigacions fetes al nostre país es troben les del grup d’investigació IFAM (Proyecto CON RED, 2004; Quiroga et al, 2005; Quiroga et al, 2009; Quiroga et al, 2010). Des del punt de vista legislatiu, destaca el treball de la Càtedra Santander de Derecho y Menores (Lázaro, 2007; Lázaro i Moroy, 2010). També s’han publicat altres estudis, Setién i Barceló (2008) i Gimeno (2013), en relació amb el tipus de recursos amb els quals s’acull als menors o investigacions sobre la importància del treball amb la família (Ochoa de Alda, Antón, Rodríguez i Atabi, 2009), sobre el consum de drogues entre els Mena (Markez i Pastor, 2009) i sobre el seu benestar psicosocial (Manzani i Arnoso, 2014), entre d’altres.

Arribada dels MENAS a l’Estat espanyol

Segons dades d’UNICEF, l’any 2018 Espanya va registrar 65.300 arribades, de les quals més de 6.000 són de nens, nenes i joves no acompanyats que van arribar per la frontera sud. Aquesta xifra, que durant els dos últims anys ha crescut més d’un 150% segons l’informe “Los derechos de los ninos y niñas migrantes no acompañados en la frontera sur española”, elaborat per Unicef. De 2017 a 2018, les arribades per mar van créixer un 158 % i els menors registrats en el sistema de protecció van augmentar un 103 %. Pel que fa a nens i nenes no acompanyats arribats en pasteres, les dades de 2017 donen un augment de casi un 400 % en comparació amb l’any anterior.

La major part dels MENA que arriben a l’Estat espanyol procedeixen de països del Magreb, fonamentalment Marroc, Algèria, Mali, Nigèria i República de Guinea.

Quan el menor arriba a territori espanyol, s’activa el Protocol Marc d’Intervenció amb Menors Estrangers no Acompanyats basat en l’aplicació de diverses normes com la llei d’estrangeria, la llei d’infància i el codi civil, i es fa una valoració de l’edat si no hi ha documentació oficial o aquesta es considera falsa. Actualment s’han consolidat protocols que estableixen en quins casos es necessari realitzar aquestes proves; en aquest sentit, l’any 2010 es va elaborar un Document de Consens de Buenas Prácticas entre los Institutos de Medicina Legal de España.

En pràcticament tots els territoris, un cop localitzat el presumpte menor I fins que es confirmi l’edat, els joves són posats a disposició dels serveis de protecció i són acollits en llars d’urgència o centres d’acollida (cal posar de manifest que l’augment de les arribades en els últims anys I la manca de recursos de les comunitats autònomes ha provocat que els menors tinguessin que dormir en jutjats i/o comissaries fins que no s’ha pogut trobar un recurs adequat).

En aquest moment s’inicia la fase d’investigació per identificar el menor i fer la valoració de la situació en què es troba i poder passar a la següent fase que és la fase de presa de decisions que s’inicia amb la decisió de si el menor seguirà a Espanya o si en cas contrari es produirà el reagrupament familiar. El més habitual, sobre tot en els últims anys malgrat que en aquest moments des del Ministeri d’Interior es treballa per reactivar aquests processos de retorn dels menors al seu país d’origen, és que les entitats públiques de protecció assumeixin que els menors romandran a Espanya: en uns casos per la impossibilitat de facilitar el reagupament familiar, identificar el país d’origen i trobar a familiars en aquest, i en d’altres per la inadequació d’aquesta alternativa que seria contraria a l’interès superior del menor posant en risc la seva vida i el seu futur.

Si bé la majoria de menors entren per la frontera sud, aquests són repartits per les diverses comunitats autònomes i cadascuna d’elles té sistemes diferents d’infància atesa la descentralització de les competències, fent que en molts casos no es donin respostes homogènies i coordinades dins l’Estat espanyol que dificultarà el treball amb aquests menors.

Quina és la situació actual a Catalunya?

En el cas de Catalunya, un dels llocs més atractius per als menors, existeix dins de la Direcció d’Atenció a la Infància I a l’Adolescència del Departament de Benestar I Família (DGAIA) una àrea de suport al menor tutelat i ex tutelat que ofereix suport als menors entre 16 i 23 anys en 6 àrees: habitatge, inserció laboral, seguiment socioeducatiu i psicològic, assessorament jurídic i suport econòmic.

Les notícies que en aquests moments omplen els mitjans de comunicació i les xarxes socials sobre actituds violentes de grups de MENAS contribueixen a una alarma social que, com demostren les dades, es fonamenta en casos aïllats però als quals se’ls dona molta repercussió mediàtica. No podem negar que molts d’aquest menors cometen delictes arrastrats per la situació que viuen, però hem de treballar en processos d’inserció i no de control i seguretat. Per a molts d’ells arribar a Europa constitueix el seu principal motor migratori, si els tornem al seu país d’origen tornaran un cop i un altre deixant-los en mans de les màfies que controlen els passos entre països.

Així que no podem parlar alegrement de repatriació, com han fet alguns partits polítics en els últims mesos. La repatriació dels menors no és la solució, i en aquest sentit l’Informe de 5 de març de 2018 del Comitè de los Derechos del Niño de la ONU, critica les devolucions automàtiques o programades de menors migrats.

Paral·lelament a la desaparició de les repatriacions no voluntàries es va treballar en un programa el Catalunya-Magreb (inicialment denominat Barcelona-Tànger) que es va abandonar l’any 2011 i que actualment s’ha tornat a posar en marxa. El problema fonamental d’aquesta línia de treball va ser la d’aconseguir la voluntarietat de retorn d’un menor d’edat que ha vingut voluntàriament i amb molts esforços propis i sovint també de la seva família amb la intenció de trobar un futur millor a Europa que el seu país no li pot oferir.

Quines solucions calen de forma urgent

‣ Es necessària una normativa europea integral i coordinada que unifiqui i estableixi un marc general per protegir els drets dels menors migrats. Actualment, cada país té els seus propis procediments i en concret a Espanya cada comunitat autònoma té el seu propi sistema. Això provoca que molts menors s’escapin del centre d’acollida assignat i viatgin a d’unes comunitats a d’altres amb millors recursos. La descentralització del sistema de protecció de la infància és un element positiu però la falta d’un pla d’acció o política integral i articulada, on s’estableixin mecanismes de coordinació entre les CCAA i l’Estat i de cooperació amb els països d’origen, porta al fet que aquesta distribució competencial es converteixi en un repte o en un inconvenient.

‣ Calen protocols multidisciplinars, no solament des d’infància, sinó des de migració, asil, educació, joventut, salut, justícia, treball, formació professional i protecció social, entre d’altres. Cal incloure aquesta temàtica transversal a l’Agenda 2030 dels països.

‣ Cal un sistema integral i coordinat de recol·lecció, d’anàlisis i de difusió de la informació entre tots els nivells territorials, com a eina central per al disseny i implementació de l’avaluació de les polítiques aplicades.

‣ Cal un repartiment més equitatiu per zones territorials, centres especialitzats.

Yolanda Hernández i Darnés Directora de Serveis Jurídics i Secretària delegada del Districte de Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona