Limitacions a la compareixença i a la interposició de recursos

Interposició de querella

La compareixença de l’acusació popular requereix la interposició de querella, de conformitat amb l’article 270, en el procediment ordinari per a delictes greus, i 761.1 LECr, en el procediment abreujat. Així mateix, els articles 110, en el procediment ordinari, i 761.2, en l’abreujat, quan permeten a l’acusador particular comparèixer com a part acusadora sense necessitat de querella, no fan referencia als ciutadans no ofesos pel delicte, per la qual cosa es dedueix que aquest requisit s’imposa a l’acusador popular.

La querella s’haurà de presentar amb els requisits que exigeix l’article 277 LECr, i es pot interposar fins el tràmit de qualificació del delicte (art. 110 LECr).

Cal assenyalar que existeixen resolucions del Tribunal Suprem que permeten a l’acusador popular comparèixer en el procediment ja iniciat sense necessitat de querella, sempre que s’adhereixi a les acusacions formulades i sense que pugui efectuar una qualificació diferent dels fets o formular conclusions pròpies (és a dir, en casos en els quals no exerceix un acusació realment autònoma)37 .

Prestació de fiança

Així mateix, l’exercici de l’acusació popular també requereix de la prestació de fiança, tal i com determina l’article 280 LECr, segons el qual:

El particular querellant ha de prestar fiança del tipus i en la quantia que fixi el jutge o el tribunal per respondre de les resultes del judici.

L’article 281 n’eximeix a l’ofès i als seus hereus representants legals, per la qual cosa cal deduir que la fiança s’imposa a l’acusador popular (i també als estrangers, tret que així resulti de tractats internacionals o del principi de reciprocitat -art. 281 in fine).

La finalitat és obvia: respondre de les possibles costes derivades d’una eventual actuació temerària o amb mala fe per part de l’acusador popular (art. 240.3 LECr), constituint un element de dissuasió respecte a acusacions calumnioses no fonamentades.

El Tribunal Constitucional ha considerat constitucional l’exigència de fiança, sempre que, per la seva quantia, no impedeixi o obstaculitzi greument l’exercici de l’acció, la qual cosa suposaria una indefensió prohibida per l’article 24.1 CE (SSTC 62/1983, d’11 de juliol; 113/1984, de 29 de novembre, i 147/1985, de 29 d’octubre), de manera que la seva quantia ha de ser adequada i proporcionada a la condició econòmica del ciutadà que pretén l’exercici de l’acusació popular (STC 50/1998, de 2 de març), tal i com disposa també l’article 20.3 de la Llei orgànica del poder judicial, segons el qual:

No es poden exigir fiances que per la seva inadequació impedeixin l’exercici de l’acció popular, que és sempre gratuïta.

En tot cas, resten exemptes de l’obligació de prestar fiança:

- les associacions de víctimes i les persones jurídiques a les que la llei atorga legitimació per a defensar els drets de les víctimes, sempre que l’exercici de l’acció penal hagués estat expressament autoritzat per la pròpia víctima (art. 281.3r LECr);

- les persones jurídiques públiques (article 12 i disposició addicional quarta, de la Llei 52/1997, de 27 de novembre, d’assistència jurídica a l’Estat i a Ies institucions públiques).

També en aquest cas hi ha resolucions que dispensen la prestació de fiança en supòsits d’exercici de l’acció popular en procediments en curs quan l’acusació popular s’adhereix a la ja formulada per una altra part acusadora, considerant que aquest requisit ja no té sentit en aquests casos38 .

Jurisprudència recent

Entre la jurisprudència més recent, es pot esmentar la Sentència de l’Audiència Provincial d’Ourense (Secció 2ª) 22/2022, de 31 de gener, que incideix especialment en el caràcter subsanable de la falta inicial de querella i fiança, i, en aquesta mateixa línia i respecte a la fiança, la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de la Rioja 469/2019, de 10 de desembre. Tanmateix, la falta de fiança, transcorregut amb escreix el termini concedit per prestar-la, comporta a la inadmissió de la querella -Interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Madrid 30/2020, de 8 de juliol.

També les Interlocutòries de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 5ª, núm. 53/2022 o 56/2022, de 19 de gener, consideren, respecte a l’exigència de fiança, que cal atendre al cas concret, i que, en els casos plantejats, en els quals els actors populars van consignar les respectives fiances, aquestes no eren excessives ni els van impedir l’accés al procés, precisament pel fet de què ja havien efectivament estat consignades.

Per la seva banda, la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Pontevedra, Secció 4ª, 689/2021, de 18 de novembre, també considera exigible la fiança, encara que la compareixença de l’acusació popular es produeixi en un procediment ja iniciat, i analitza la qüestió de la seva quantia.

En tot cas, i pel que fa a la qüestió de la quantia, la doctrina ha assenyalat la conveniència de fixar legislativament aquells elements objectius que han de ser tinguts en consideració per tal de concretar-la i adequar-la a la capacitat econòmica real del querellant, evitant l’establiment de fiances merament simbòliques que impedeixin satisfer la finalitat cercada amb aquest requisit.

38 STS de 12 de març de 1992. Per la seva banda, la Interlocutòria del Tribunal Suprem de 19 de febrer de 2013 considera que un cop iniciat el procediment no és exigible la presentació de querella, però sí la prestació de fiança.

En tot cas, la falta de prestació de fiança no impedeix a l’acusador popular disconforme amb la seva exigència o quantia interposar els recursos corresponents (STC 326/1984, de 12 de desembre).

Constitució de dipòsit

Finalment, també s’exigeix a l’acusació popular, per poder interposar recurs, la constitució d’un dipòsit (del qual també n’estan excloses les entitats públiques), que va des de 25 euros, si es tracta de resolucions judicials que no posen fi al procés ni impedeixen la seva continuació, als 30 euros si es tracta de recurs de queixa, i fins als 50 si es tracta de recurs d’apel·lació, cassació o revisió (disposició addicional 15ena de la Llei orgànica del poder judicial).

Breu referència a la possible limitació prevista en l’article 113 de la LECr

Disposa l’esmentat art. 113 LECr el següent:

Una mateixa persona o diverses persones poden exercir expressament ambdues accions, però, sempre que siguin dues persones o més les que utilitzin les accions derivades d’un delicte o una falta, ho han de fer en un sol procés i, si és possible, sota una mateixa direcció i representació, segons el parer del tribunal.

Aquesta possibilitat d’agrupació en una única representació i direcció lletrada té com a finalitat, òbviament, evitar una repetició innecessària d’actes i tràmits, i respon al principi d’economia processal i al dret a un procés sense dilacions indegudes de l’article 24.2 CE.

L’agrupació pot donar-se entre acusacions particulars (supòsit específicament previst a l’art. 109 bis 2 LECr), o entre acusacions populars, o entre acusacions particulars i populars. L’element determinant no és la concreta condició en la qual s’ha comparegut, sinó la concurrència de determinats requisits que el l’òrgan jurisdiccional haurà d’examinar en cada cas (STC 154/1997, de 29 de setembre), bàsicament, una suficient convergència d’interessos i punts de vista en l’ordenació de l’actuació processal que faci absolutament inútil la reiteració de diligències o actes, atès que, en cas contrari, es produiria una afectació del dret fonamental de defensa i assistència lletrada difícilment justificable pel principi d’economia processal (STC 30/1981, de 24 de juliol, que considerà constitucional el precepte; 193/1991, de 14 d’octubre; 154/1997, de 29 de setembre).

No es tracta, doncs, d’una facultat totalment discrecional del òrgan jurisdiccional, que li permeti obligar a diferents acusacions a actuar conjuntament, sinó que aquest haurà de tenir present i ponderar els diferents béns constitucionals en conflicte (el dret de defensa de les acusacions, d’una banda, i el principi d’economia processal i el dret a un procediment sense dilacions indegudes, de l’altra), per la qual cosa s’exigeix aquesta mínima convergència d’interessos i punts de vista, que, segons alguna doctrina, vindria donada per la identitat de fet i subjecte acusat, mentre que altres autors exigeixen una qualificació i una proposició de prova coincident, argumentant que una coincidència limitada a la identitat de fet i subjecte reflectiria més una absència d’incompatibilitat que una real convergència d’interessos i punts de vista.

En tot cas, cal insistir en el fet que, per tal que l’actuació de l’acusació popular gaudeixi d’autèntica autonomia en el procés, és necessari evitar un ús indiscriminat de la facultat de l’article 113 LECr.

Limitacions a la sol·licitud d’obertura del judici oral

La “doctrina Botín”

D’acord amb l’anomenada “doctrina Botín”, emanada de la coneguda Sentència del Tribunal Suprem 1045/2007, de 17 de desembre39. Atès que l’acció popular està prevista a la Constitució com un dret de configuració legal, de manera que el legislador pot limitar el seu exercici, i atesa la redacció de l’article 782.1 LECrim donada per la Llei 38/202240, s’ha de concloure que l’expressió “acusador particular” que s’utilitza en el precepte es refereix, de manera exclusiva, a l’acusació exercida pels ofesos i perjudicats pel delicte i, per tant, si el Ministeri Fiscal i aquests consideren que s’ha de sobreseure el procediment, l’acusació popular no gaudeix de legitimació, per si sola i de manera individual, per a instar la seva continuació.

Aquesta doctrina es fonamenta en els següents elements: 1) en la concepció de l’acusació popular com a dret de configuració legal a l’article 125 CE; 2) en la literalitat de l’article 782.1 LECr; 3) en la satisfacció de l’interès social i de l’interès individual en aquells supòsits en els quals el Ministeri Fiscal i l’acusació particular sol·liciten el sobreseïment; 4) en les escasses possibilitats d’èxit de l’acció popular en aquests supòsits; 5) en el principi de celeritat, i 6) en la menor gravetat dels fets objecte del procediment abreujat41

39 La sentència (amb set vots particulars) va desestimar els recursos de cassació interposats per dues acusacions populars, l’Associació para la Defensa de Inversores y Clientes (ADIC) i la Federació de Partits Polítics Iniciativa per Catalunya Verds, contra la interlocutòria de l’Audiència Nacional de sobreseïment, en la causa seguida contra el conegut banquer Emilio Botín, tres directius i vint clients del Banco Santander, en l’assumpte de les cessions de crèdit de l’entitat bancaria, els quals es trobaven investigats per delicte continuat de falsedat en document oficial i falsedat en document mercantil, així com trenta delictes contra la Hisenda Pública.

En aquest assumpte, es va dictar interlocutòria de transformació a procediment abreujat, confirmada en apel·lació, i interlocutòria d’obertura de judici oral, però davant la sala competent per l’enjudiciament fou plantejada com a qüestió prèvia la infracció de l’article 782.1 LECr, que fou estimada mitjançant interlocutòria de sobreseïment lliure. Aquesta resolució fou impugnada, però la Sala Penal de l’Audiència Nacional va entendre, aplicant de manera literal l’article 782.1 LECrim, que existint sol·licitud de sobreseïment del Ministeri Fiscal i l’acusació particular, no resultava procedent l’obertura de judici oral a petició exclusiva de les acusacions populars. Contra aquesta Interlocutòria es van interposar els recursos de cassació, que foren desestimats pel Tribunal Suprem. 40 Segons el precepte, si el Ministeri Fiscal i l’acusador particular sol·liciten el sobreseïment de la causa per qualsevol dels motius que preveuen els articles 637 i 641, el jutge l’ha de disposar, excepte en els casos dels números primer, segon, tercer, cinquè i sisè de l’article 20 del Codi penal, en què ha de retornar les actuacions a les acusacions per a la qualificació i el judici ha de continuar fins a sentència, als efectes de la imposició de mesures de seguretat i de l’enjudiciament de l’acció civil, en els supòsits que preveu el Codi penal. En ordenar el sobreseïment, el jutge d’instrucció ha de deixar sense efecte la presó i altres mesures cautelars disposades.

La “doctrina Atutxa” i la seva compatibilitat amb la “doctrina Botín”

En canvi, d’acord amb la denominada doctrina Atutxa, emanada de la posterior STS 54/2008, de 8 d’abril, en els procediments per delictes que protegeixen interessos supraindividuals i, per tant, sense acusació particular, encara que el Ministeri Fiscal sol·liciti el sobreseïment, com que la seva actuació no esgota l’interès públic que concorre en la defensa del bé jurídic, l’acusació popular pot instar la continuació del procediment42. Aquesta doctrina fou validada per la STC de Ple 205/2013, de 5 de desembre, que considerà que no havia violat el principi constitucional d’igualtat i disposava d’una motivació suficient.

Posteriorment, la STS 8/2010, de 20 de gener43, també va reconèixer la legitimació de les acusacions populars per sol·licitar l’obertura de judici oral en casos de delictes comesos contra béns de naturalesa difusa o de titularitat col·lectiva, considerant que les SSTS 1045/2007 (doctrina Botín) i 54/2008 (cas Atutxa) no són contradictòries, sinó complementàries, i, en aquesta mateixa línia, es pronuncien les posteriors SSTS 4/2015, de 29 de gener44; 277/2018, de 8 de juny (cas Nóos)45; 110/2020, d’11 de març, o 842/2021, d’11 de novembre. En aquestes dues últimes s’afirma que:

…esta Sala ha tratado la interpretación de la viabilidad de sostenerse la acción popular según las circunstancias concurrentes en la sentencia del Tribunal Supremo, Sala Segunda, de lo Penal, Sentencia 288/2018 de 14 Jun. 2018, Rec. 1912/2017, donde se desglosa el estudio sobre esta cuestión en los siguientes parámetros:

1.- Interpretación de las doctrinas Botín y Atuxta y diferencias esenciales:

41 Com afirma la STS 1045/2007, de 17 de desembre: Por lo tanto: esa exclusión de la acción popular en el art. 782.1 LECrim. es una decisión consciente del Legislador, no es meramente arbitraria, tiene una justificación plausible desde el punto de vista constitucional, es razonable en lo concerniente a la organización del proceso y al principio de celeridad y equilibra la relación entre derecho de defensa y la multiplicidad de acusaciones. Es correcto, en consecuencia, concluir que la enumeración es cerrada y que no existen razones interpretativas que justifiquen una ampliación del texto legal

42 En aquest cas, la Sala Penal del Tribunal Suprem, en el procediment seguit contra el president i altres membres de la Mesa del Parlament Basc per un delicte de desobediència, davant el recurs interposat per les acusacions populars contra la sentència absolutòria del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, va resoldre condemnant-los i limitant així l’abast del condicionament al qual s’havia sotmès a l’acusació popular en la “doctrina Botín”. Aquesta sentència també compta amb diversos vots particulars.

43 Respecte a la causa seguida contra el Lehendakari, Juan José Ibarretxe, i el secretari general del PSE, Patxi López. Aquesta sentència va confirmar la Interlocutòria de sobreseïment lliure dictat pel TSJ del País Basc.

44 En un cas sense acusació particular, i en el qual només l’acusació popular mantingué la pretensió acusatòria, obtenint una condemna per malversació en concurs amb falsedat. El Tribunal Suprem admet la legitimació de l’acusació popular, distingint entre el delicte de malversació i el delicte contra la Hisenda pública i entenent que en el primer estan presents interessos col·lectius i socials molt més directes que en el segon.

45 Que va admetre la legitimació de l’acusació popular en el delicte de tràfic d’influències, atès el caràcter col·lectiu del bé jurídic lligat al funcionament correcte de l’Administració.

La doctrina proclamada por las doctrinas Botín y Atucha no puede entenderse sin la singularidad de cada uno de los supuestos de hecho a los que esta Sala tuvo que dar respuesta.

A.- STS 1045/2007: El Ministerio Fiscal y la acusación particular representada por la Abogacía del Estado instaron el sobreseimiento de la causa, al estimar que no estaba justificada la perpetración del delito contra la hacienda pública que había determinado la inicial incoación de las diligencias

Frente a esta petición de cierre, una acusación popular solicitó la apertura del juicio oral, al entender que sí se había acreditado una conducta defraudatoria para el fisco, con grave perjuicio para el erario público.

B.- STS 54/2008: El Ministerio Fiscal pidió el sobreseimiento de la causa que se había seguido contra una autoridad autonómica, considerando que el delito de desobediencia por el que el propio Fiscal había formulado inicialmente querella criminal, no había quedado debidamente justificado.

Frente a esta petición, una acusación popular hizo valer su voluntad de ejercicio de la acción penal, obteniendo la apertura del juicio oral y recurriendo en casación el inicial pronunciamiento absolutorio.

2.- El elemento diferencial.

Existe un dato que diferencia conceptualmente ambos precedentes: a.- Mientras que en uno de ellos coinciden en la petición de cierre el Ministerio Fiscal y la acusación particular. b.- En el segundo está ausente cualquier acusación que invoque la defensa del interés particular del perjudicado.

Y sólo está presente la acusación pública porque el delito por el que se iniciaron las diligencias -desobediencia- es un delito que, por definición, no admite un perjudicado que pueda monopolizar las consecuencias negativas que, para una u otra persona, haya traído consigo la comisión del ilícito penal. Es, por tanto, una exigencia conceptual, ligada a la naturaleza del delito investigado, la que impide la presencia de un perjudicado directo que, invocando su voluntad de mostrarse parte, pueda asumir el ejercicio de la acusación particular.

Esta diferencia, por sí sola, ya podría resultar suficiente para justificar un diferente tratamiento jurídico de situaciones que, en modo alguno, pueden resultar identificadas.

L’element diferencial entre ambdues doctrines rau, doncs, en la presència o absència de l’acusació particular, com a part perjudicada; en el cas previst per la STS 1045/2007 (doctrina Botín), van sol·licitar el sobreseïment tant el Ministeri Fiscal, com defensor de l’interès públic, com l’Advocacia de l’Estat, en qualitat d’acusació particular com a part perjudicada. En canvi, en la STS 54/2008 (doctrina Atutxa) no hi havia compareguda, ni tampoc podia, cap acusació particular. Com afirma la sentència:

Es precisamente en este ámbito en el que se propugna el efecto excluyente, donde la acción popular puede desplegar su función más genuina. Tratándose de delitos que afectan a bienes de titularidad colectiva, de naturaleza difusa o de carácter metaindividual, es entendible que el criterio del Ministerio Fiscal pueda no ser compartido por cualquier persona física o jurídica que esté dispuesta a accionar en nombre de una visión de los intereses sociales que no tiene por qué monopolizar el Ministerio Público.

En síntesi, i com afirma la STS 842/2021, de 4 de novembre: a.- Si existen intereses supraindividuales dignos de protección la acción popular es eficaz pese a la postulación de archivo del Fiscal. b.- En el caso de no ser así, la petición de archivo del Fiscal y la acusación particular veda a la acción popular su continuación.

En conseqüència, esdevé decisiva la naturalesa del bé jurídic protegit pel delicte que sigui objecte d’acusació en cada cas.

Tanmateix, i com es pot constatar, tant el delicte fiscal (STS 1045/2007) com el delicte de desobediència (STS 54/2008) protegeixen interessos col·lectius. En aquest sentit, alguns autors han distingit entre béns col·lectius de titularitat concreta (com és el cas dels delictes contra la Hisenda Pública, en els quals s’atribueix l’acusació particular a l’entitat pública i en els quals regiria aquesta doctrina) i béns col·lectius de configuració difusa (com el delicte de desobediència, en els quals l’acusació popular recuperaria tota la seva legitimació per a sol·licitar l’obertura de judici oral).

En tot cas (SSTS 110/2020, d’11 de març, i 842/2021, de 4 de novembre):

No se vulnera el principio de igualdad si en la aplicación de las SSTS 1045/2007 y 54/2008 se lleva a cabo teniendo en cuenta cada caso concreto, y en base a las características propias que se desprenden de cada sentencia según se ha expuesto 46

La situació en la jurisprudència més recent

La jurisprudència més recent continua aplicant aquest corpus doctrinal conjunt resultant de les doctrines Botín i Atutxa. En aquest sentit, es poden esmentar les ja citades STS 110/2020, d’11 de març, que conclou la falta de legitimació de l’acusació popular en el cas de delictes contra els consumidors, quan el Ministeri Fiscal ha sol·licitat el sobreseïment i els perjudicats es troben perfectament identificats i retiren l’acusació a l’inici del judici oral47, i la STS 842/2021, de 4 de

46 Així ho va entendre la ja esmentada STC 205/2013, de 5 de desembre

47 Es tractava d’un cas de delictes continuats d’estafa agreujada, publicitat enganyosa i maquinació per alterar el preu de les coses, amb perjudicats determinats. El Ministeri Fiscal no va formular acusació, i les acusacions particulars retiraren l’acusació per entendre’s rescabalades, de manera que, tractant-se d’infraccions clarament patrimonials, la Sala considerà plenament aplicable la doctrina Botín, negant la legitimació a una associació que inicialment havia mantingut la doble posició com acusació particular i popular a la vegada, i que havia renunciat a l’acusació particular. Es considera que no existeix cap vulneració del dret a la tutela judicial efectiva pel fet de negar a l’acusació popular la possibilitat d’exercir l’acció penal, atès que, tal i com afirmà la STC 64/1999, de 26 d’abril, pese a la conexión entre la novembre (que aprecià la legitimació de l’acusació popular per a instar l’obertura de judici oral en delictes de prostitució de menors, en els quals existeix un interès supraindividual i col·lectiu48).

També es pot esmentar la Sentència de l’Audiència Nacional 21/2021, de 28 d’octubre, que conclou la falta de legitimació de l’acusació popular per a sol·licitar l’obertura de judici oral en delictes contra la Hisenda Pública i de blanqueig de capitals –aquest últim netament patrimonial i vinculat al delicte fiscal-, atès que es tracta de delictes de caràcter patrimonial sense un bé jurídic col·lectiu, i el Ministeri Fiscal i l’acusació particular sol·licitaren el sobreseïment respecte al primer i en el segon no existia acusació particular49; o la Sentència de l’Audiència Provincial de Guipúscoa 8/2022, de 10 de gener, en un cas d’apropiació indeguda, i que també nega la legitimació de l’acusació popular.

Escau remarcar que, en supòsits de delictes contra l’Administració pública, la jurisprudència acostuma a apreciar l’existència d’un interès supraindividual legitimador de l’actuació de l’acusació popular50. En aquest sentit, es poden esmentar, entre d’altres:

- la Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid 274/2022, de 6 de maig, en un supòsit de prevaricació i malversació, que aprecià legitimació de l’acusació popular;

- la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Valladolid 82/2022, de 14 de febrer, que, en un supòsit de prevaricació, considerà que l’acusació popular pot interposar recurs d’apel·lació contra el sobreseïment atesa la naturalesa col·lectiva dels béns jurídics protegits;

- la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, Burgos, 90/2022, de 14 de novembre, que considerà legitimada l’acusació popular en un supòsit de prevaricació administrativa especialment interessant, atès que el Ministeri Fiscal inicialment sol·licità el sobreseïment i, posteriorment, en fase de conclusions definitives, s’adherí a l’acusació popular;

- la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de la Rioja 469/2019, de 10 de desembre, que admeté la legitimació de l’acusació popular en els delictes de prevaricació omissiva i sobre l’ordenació del territori i urbanisme; acción popular y el derecho a la tutela judicial efectiva no puede sostenerse que del derecho de tutela judicial efectiva pueda derivarse el necesaria existencia de la acción popular en todos los procesos penales, por lo que la Acción popular sólo existe cuando la ley la establece, sin que su existencia venga ligada a un imperativo del derecho de tutela judicial efectiva

- la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Cantabria 356/2018, de 28 de juny, respecte al delicte de malversació.

48 La Sentència esmenta expressament la Llei orgànica 8/2011, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i a l’adolescència front la violència, l’article 3 del Tractat de Lisboa, el Conveni de Lanzarote per a la protecció dels nens contra l’explotació i l’abús sexual, el Conveni d’Estambul sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica, el Conveni sobre la lluita contra el tràfic d’éssers humans, el Conveni sobre la Ciberdelinqüència i l’Estratègia del Consell d’Europa sobre els drets del nen (2016-2021).

49 Considera la Sentència que l’acusació popular sí que tindria legitimació respecte al delicte d’associació il·lícita i respecte al delicte electoral, tot i que en aquest cas tampoc es pot sostenir l’acció penal pel principi acusatori.

50 En línia amb la Interlocutòria del TS de 19 de febrer de 2013, o les SSTS 537/2002, de 5 d’abril, o l’esmentada 277/2018, de 8 de juny.