Tresors del nostre país valencià - Barraca SNPB 2022
tresors del nostre país valencià
BARRACA SI NO PLOU BUFA
FOGUERES 2022
«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022»
Pots consultar aquest llibret en versió digital en el següent codi QR, en la pàgina web ISSUU o en les xarxes socials de la nostra foguera
Edita
Barraca Si No Plou Bufa
Coordinació general, disseny i maquetació
Verónica Pérez
Treball d’investigació
Verónica Pérez
Llibre “Cuanto sabes de la comunidad valenciana” - Marta Landete
Blog La foguera de Tabarca - Armando Parodi
Alicante Vivo
Archivo Municipal de Alicante
Coordinació comercial
Luis Morata
Nuria Guillén
Assessoria lingüística
Oficina Municipal de promoció del valencià de l’Ajuntament d’Alacant
Kiko Vinal
Manuel Alejandro Carrillo
Fotografies i vídeos
Beatríz Varó
Verónica Pérez
Portada “Tresors”
Verónica Pérez
Impressió i encuadernació
INGRA impresiones
Depósit legal
A 232-2022
Difusió digital
Instagram @sblatorreta
Facebook Foguera Sant Blai La Torreta
En aquest llibret s’utiliza l’ús genèric del masculí basant-se en la seua condició de terme no marcat en l’oposició masculí/femení, això implica que no hi ha cap denotació de discriminació sexista.
tresors
del nostre país valencià
tresors del nostre país valencià
Els tresors de la nostra comunitat
Amagades entre les nostres fronteres, hi tenim milers d’històries que contar. Històries sobre invents, viatges, avions, i fins i tot, sobre un llum màgic una miqueta particular. Cal que ens acompanyeu per tal d’esbrinar dotze esdeveniments sobre la nostra comunitat. Benvinguts al viatge.
barraca si no plou bufa
Fundada l’any 2008, la nostra barraca presenta el llibret per a aquestes fogueres 2022. Després de dos anys sense fogueres, la barraca torna amb les piles carregades i les traques preparades. Benvolgut barri de La Torreta, cal que us prepareu perquè la nostra barraca torna al 100%.
amics de la barraca 6 34 54
Aquests dos anys han sigut molt difícils per a nosaltres i per al nostre barri, per la qual cosa volem aprofitar l’ocasió amb aquest llibret, per a donar les gràcies a tots els col·laboradors que continuen donant suport a la nostra foguera i a la nostra barraca. Gràcies a vosaltres, la festa de fogueres es manté viva en La Torreta.
Guardat com un tresor, la Comunitat Valenciana abassega curiositats, llegendes, històries i mites que formen part de la nostra cultura i la nostra història. Enguany, la barraca Si No Plou Bufa, us vol ajudar a fi de conéixer més el nostre País Valencià.
Ens coneixen per ser amants del foc, de la llum i del soroll; i la prova d’aquesta idiosincràsia que ens caracteritza és la gran quantitat de festivitats tradicionals que hem aconseguit mantindre al llarg del temps. Les festes i costums ens uneixen i constitueixen un tret característic de la cultura valenciana. Per tant, volem reflectir l’amor per la nostra terra, per la nostra cultura i per les nostres tradicions. Però, també ens descriu el misteri, els invents, la màgia i les bogeries.
A través d’aquest llibret volem donar a conéixer fets i esdeveniments sobre la nostra història, que ens defineix com a País Valencià. A continuació, dotze històries que us faran conéixer una mica més de la nostra comunitat.
Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa.
barraca
LES BARRAQUES PROHIBIDES
Les fogueres de 1948 es van considerar com a úniques per tindre més barraques que fogueres; 24 fogueres enfront de 27 barraques, la qual cosa va fer saltar totes les alarmes. Al més aviat possible, es va desautoritzar totes les barraques existents en la junta d’octubre de 1948. En l’acta es va concloure que, com les fogueres van disminuir i les barraques van creixer, les barraques van ser les causants del decaïment de les fogueres.
En la junta següent de novembre de 1948, s’hi van fer al·lusions a la situació tan extrema d’algunes comissions i, com a conseqüència, van demanar el lliurament de 2500 pessetes de quota per a fer front als deutes dels antecessors.
No va ser fins a juny de 1949, quan es concretà que les barraques podrien plantar, però, amb condicions vàries, tal com que no se’n podrien plantar més d’una per comissió. Aquestes normes van arribar molt a prop de fogueres, per la qual cosa únicament una barraca aconseguí plantar.
Ho feu la comissió de la foguera
Rambla de Méndez Núñez al costat del monument, i va ser considerat el primer racó de foguera de la història. La realitat més trista va arribar-hi, i en les Fogueres de 1949, únicament s’hi van plantar 15 fogueres, la xifra més baixa de la història (sense comptar 1928, any de la fundació).
L’octubre de 1949 es determinà de manera oficial la proposta per a acordar l’existència de barraques en les fogueres. Només es van instal·lar barraques en aquells districtes en què va existir una comissió de foguera. En cada districte fogueril, s’hi van plantar dues barraques a tot estirar, amb una aprovació del districte, i s’hi van prohibir les rifes i festivals que pogueren restar ingressos a les fogueres.
El 24 d’abril de 1950 s’entregà per la Comissió de Penyes i Barraques, el llistat de les 25 barraques autoritzades per a les Fogueres 1950, i i es va tancar aquest cicle de càstig.
barraca
Cartel Oficial de Les Fogueres de Sant Joan 1949
La ràdio valenciana
Julio Cervera, enginyer i veí de Sogorb, fon el vertader inventor de la ràdio, encara que no la patentara fins un any després que el Marconi (1986) creara la radiotelegrafia, la transmissió de senyals sense fils a través de l’aire. Però Guillermo Marconí no va fer ús del so fins més enllà, per això podem dir que Julio inventí la ràdio parlada, emetent música i paraules; és a dir, la radiotelefonia. Marconi transmetia per les ones lletres del codi Morse; i a més en un sol sentit, des de la A fins a la B.
Any rere any, cada 13 de febrer, se celebra el Dia Mundial de la Ràdio, un dia proclamat en 2011 pels Estats membres de la UNESCO i adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides en 2012, com a Dia Internacional.
El seu origen es remunta a la necessitat d’un mitjà de comunicació ràpid i segur per als militars.
El gener de 1902 va aconseguir Julio, transmetre veu sense cables entre Ceuta i Tarifa i d’Alacant a Eivissa, però el seu anonimat i els seus escassos recursos van fer que el seu treball no fora reconegut.
En 1902 va crear la societat Telegrafia Sense Fils, a través de la qual registrava nombroses patents a Espanya i altres països, i en va ser una de les més destacades la del Telecomandament d’equips i sistemes, antecessor de la direcció a distància. De la mateixa manera, en l’any 1902, Julio Cervera en sol·licitava l’última patent, amb la denominació “Aparell transmissor i receptor de senyals per mitjà d’oscil·lacions electromagnètiques”, que representava la versió més actualitzada dels seus aparells, després de les cinc actualitzacions que hi havia registrat des de 1899.
barraca si no plou bufa
El castellonenc Julio Cervera Baviera en una imatge d’arxiu.
la foguera de tabarca
En 1965, per primera i única vegada, va existir una foguera a Tabarca. Inscrits l’1 d’abril, van anar oficialment part de les fogueres el 6 d’abril després del ple ordinari, encapçalat pel president de la gestora, Tomás Valcárcel Deza, encara que és cert que Tabarca ja havia sigut present en la nostra festa.
En la dècada dels 40, els tabarquins participaven en la desapareguda barraca “Tot per Alacant”, vinculada a la foguera Benito Pérez Galdós. El projecte inicial plantejava que la foguera estiguera prop del portal d’Elx d’Alacant, però l’obstinació del tècnic de l’Ajuntament va fer que es traslladara a Nova Tabarca a temps per a la plantà. A poc més d’una setmana per a les fogueres, l’Ajuntament permetia plantar-la en la plaça de l’illa de Tabarca, sempre que hi haguera accés als habitatges i locals comercials de l’illa.
Un monument amb el lema “El que tots somiem” tenia 7 metres d’alçària i un cost de 40.000 pessetes; un monument de segona categoria en aquell any.
El jurat de monuments d’aqueixes fogueres el va premiar amb la menció honorífica del jurat, dada curiosa perquè mai van arribar a veure’l. El millor de tota d’aquesta història és el fet que aquest monument es va convertir en el primer que superava sencer i ferm la nit de Sant Joan. No va ser sinó fins al 29 de juny que se’n va organitzar la cremà per la visita de la Federació a l’illa. Es va dir que es cremaria eixa nit però no hi ha cap constància que la foguera cremara. El misteri de l’estrany final de la primera i última foguera de l’illa de Tabarca que guarden en els seus records els tabarquins d’aquell juny de 1965.
La història de la foguera de Tabarca tornà a fer-se realitat en 2009, atés que per iniciativa de la Federació de Fogueres Especials, es va plantar de bell nou una versió d’aquell monument a l’illa.
si no plou bufa
barraca
Foguera de Tabarca 1965. El que tots somiem, d’Eduardo Marchori (Arxiu: Armando Parodi)
Forn de la Vila
Al Forcall, Castelló, s’hi troba el forn més antic d’Europa funcionant des de 1246, el Forn de la Vila. Per desgràcia, només s’encén durant la setmana abans de la Santanonà, la festa medieval del foc purificador. Aquests festeigs és dels més antics, sense haver-ne interromput la celebració fins al 2020, en els quals s’elaboren rotllets i coquetes.
Aquests dolços són típics del Forcall i els coïen tradicionalment les dones en els forns del municipi. El dia de la Santantonà se’n reparteixen juntament amb anís i moscatell. Aquesta festa, al costat de les falles i les fogueres, són un clar exemple de l’amor pel foc que tenim al País Valencià. Aquesta festa ha sigut declarada Bé d’Interés Cultural (BIC) i Festa d’Interés Turístic Autonòmic.
Durant la festa, podràs veure en el Forn de la Vila com les dones, entre cants i balls, preparen les pastes. La Santantonà té lloc al voltant del 17 de gener (cap de setmana pròxim a Sant Antoni Abad).
En l’entrada, s’hi pot observar dues dates, 1246 i 1993. La segona data correspon a la inauguració d’un nou forn per a adaptar-se a les noves normes sanitàries. Aquesta reforma va separar el forn del despatx de pa per a resguardar els vells forns, les taules d’elaboració i les safates plenes de dolços i pans.
També podem visitar el retaule ceràmic que es troba en l’entrada i que diu:
Ad perpetuam rei memorian. L’any 1275, el Batlle de Morella, en nom del Rei En Jaume I, “establia un forn a Arnau Cubells i Miquel Darnés, al lloc de Puig-Blanc, aldea de Morella, que abans es deia Forcall”.
El document fa referència a un anterior establiment atorgat l’any 1246 per Pere, Infant de Portugal, aleshores Senyor de Morella. L’existència d’aquest forn li ha donat nom al carrer, un dels més antics de la Vila. Fou restaurat l’any MCMXCIII.
barraca si no plou bufa
Forn de la vila - Turisme de Castelló
la Carrera de Calçotets
Cotilló, prendre dotze raïms i un gran sopar són tres de les tradicions espanyoles per a acomiadar l’any i donar la benvinguda al nou. Però n’existeix una, de tradició, que és de les més arrelades i que intenta atraure la sort per a la resta de l’any: portar roba interior de color roig. A més, existeixen moltes maneres d’acabar l’any a Europa, tal com brindar amb un anell dins de la copa, prendre llentilles, tirar plats a les portes o saltar de cadires. Però nosaltres guanyem en valentia a l’hora de començar el nou any. 10 minuts després de les dotze campanades, els habitants de la Font de la Figuera canvien l’etiqueta i el vestuari d’aquesta nit per sabatilles d’esport i roba interior roja i recorren el poble, sense importar-los suportar fins i tot temperatures de 3 graus sota zero.
Pot participar-hi qualsevol persona i l’esdeveniment es desenvolupa íntegrament a la plaça de l’ajuntament del poble. Els veïns que no corren, ofereixen dolços nadalencs als corredors, cava valencià i merengues, i desenvolupen una autèntica guerra campal.
I com moltes tradicions, aquesta carrera va sorgir de casualitat. Viatgem a 1975 per a reviure les dues hipòtesis que hi ha per a explicar l’inici d’aquesta carrera. Uns diuen que dos xiquets de tretze anys van tindre la idea de llevar-se la roba i córrer per la plaça de l’ajuntament, per tal de celebrar l’entrada de l’any al costat dels familiars. Uns altres esmenten que la mort de Franco el novembre de 1975 va provocar un alliberament i va ser la causa per la qual van prendre la forma tan particular de rebre l’any a aquest municipi. Un grup de joves va recórrer eixe any diverses places de la població en roba interior com a celebració.
D’una forma o d’una altra, tots pensen que els qui van iniciar aquesta carrera l’1 de gener de 1976 no s’imaginarien que es convertiria en una tradició any rere any a les 00.10 al poble. 47 anys després, la tradició continua viva.
Foto de l’article del periòdic digital el periòdic - “Més de 100 persones participen en la 45a “Carrera amb Calçotets” de la Font de la Figuera”
La Roca Grossa de Vilafamés
En un racó de Castelló, al poble de Vilafamés, s’hi troba una curiosa i gran roca a la qual tots coneixen com a Roca Grossa. Vilafamés compta entre els seus carrers i carrerons amb centenars d’històries per descobrir. La llegenda conta que, en tocar-la, cal pronunciar tres desitjos perquè pel cap baix, un es complisca. La roca es troba al carrer de la font, el carrer principal del poble.
Aquesta formació geològica de pinastre se situa sobre terreny inclinat a les portes de l’església parroquial i és un dels punts turístics del poble. Pesa 2162,2 tones i té un volum de 832 metres cúbics. Com va arribar la Roca Grossa al seu lloc actual no està del tot clar, tot i que s’intueix complicat que aqueix monstre de pedra haja pogut ser desplaçat.
La segona llegenda -més que una llegenda- és una anècdota divertida i curiosa. Es diu que antany, un grup de veïns van fer una aposta gens senzilla: veure quin grup era
capaç de baixar la Roca Grossa al pla i situar-la als peus de la localitat. El grup compost per membres d’aquell antic Vilafamés va patir un entropessó amb la seua corda, que es va partir, i quan van caure a terra, a causa de la composició de la terra de la zona -agrane vermellós-, se’ls va posar el cul de color roig. Un nom que hui dia encara mantenen els habitants de Vilafamés els qui, per sobrenom, tenen el de cul roig.
La tradició oral té una altra versió per al sobrenom dels habitants de la localitat, també relacionada amb la Roca Grossa. Als habitants de Vilafamés se’ls diu cul roig perquè fa molts anys, compta la llegenda, els habitants del poble decidiren traslladar tots els edificis al pla, i els van lligar amb fortes cordes. Tan bon punt van començar-ne a tirar, van fregar amb la Roca Grossa i van esvarar en el fang vermellós, per la qual cosa hi van caure asseguts i van embrutar-se el cul de fang roig.
barraca si no plou bufa
Roca grossa de Vilafamés - Ajuntament de Vilafamés
foguera ciclistes alacantins
L’any 1949 es fundava la primera foguera de privada “Ciclistes Alacantins”. Aquesta comissió tenia la seu en la Unió Cicle Moto Club en el bar Cocodril, en el nombre 49 del carrer Castanys. Aquesta foguera tenia el suport de la Unió Velocipedista Espanyola. El monument es va plantar entre l’Esplanada i el carrer Valdés. L’artista de fogueres, Jaime Giner Palacios, va ser qui va dissenyar-ne, va crear-ne i va plantar-ne en Segona Categoria, fora de concurs, un monument de 5 metres d’alçària titulat “Esplendor i decadència en l’esport alacantí”.
L’explicació de la foguera deia així: ‘’Representa una torxa esportiva i cavalcant sobre aquesta, els tres esports nacionals que practicats per alacantins, el més alt dels premis aconseguiren en l’àmbit nacional. La torxa està feta fallida i aquests esports reflecteixen per la posició de les seues figures, el nivell en què es troben, el declivi actual.».
En el programa de la foguera per a les Fogueres 1949 es recollia, entre altres activitats, la I Volta Ciclista a la Província d’Alacant. En el segon i últim any d’existència van plantar-ne una que deia: “Ai si hi hagueren carreteres”, de tercera categoria, de l’artista Francisco Ruiz Soler, la qual es va plantar entre el número 1 i 2 del carrer Valdés amb 8 metres d’alçària i un cost de 5000 pessetes. L’explicació d’aquesta segona foguera deia:
Por que el correor que ix aquí en una carrera, pert es nasos y la caena.
A visitar les Fogueres va vindre el gran correor Pepiquet.
Y pa tornasen á casa, va comprar un patinet... [sic]”
No es conserva material fotogràfic de cap dels monuments.
barraca si no plou bufa
Esbós de la foguera Ciclistes Alacantins 1949 (A.M.A.) Armando Parodi
Capçalera oficial de la foguera Ciclistes Alacantins i de la Unió Cicle Moto Club (A.M.A.)
TOMBATOSSALS DE CASTELLÓ
Un agricultor castellonenc en 1930 va publicar un llibre sobre el gegant Tombatossals, reunint tota la informació de llegendes i relats populars.
Tombatossals (Tumbamontes) és un gegant bo, fill de les muntanyes Penyeta Roja i Tossal Gros, que amb l’ajuda dels seus amics Bufanúvols (Soplanubes), Cagueme (el voluntariós), Arrancapins (el forçut arrancapinos) i Tragapinyols (l’escatològic) fa possible la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana. Al voltant de Tombatossals, s’han creat una sèrie de llegendes que ho han convertit en el símbol mitològic de Castelló.
L’historiador romà, Caelius Rufus, feia referència al nostre gegant com a “Gegants autem erant super planitiam in diebus illis…” [en aquells dies hi havia gegants sobre la Plana]. En el Renaixement, un llibre llatí titulat “Magnum Innominandum” atribuït a Joseph Blay (1460-c.1520).
Hui dia, aquesta llegenda mitològica forma part de la imatgeria popular, com ara en la cavalcada del Pregó de les festes de la Magdalena. Podràs trobar grans escultures a la ciutat del nostre benvolgut gegant i els seus amics.
Al començament de les festes de la Magdalena, la federació de colles i els bombers col·loquen el tradicional mocador verd a Tombatossals, fins a la fi de les festes.
Conten que tan bon punt va estar l’estàtua de Tombatossals, situada al costat del col·legi de La nostra Senyora de la Consolació, com estava Tombatossals completament nu amb les seues parts nobles a l’aire, les monges van protestar per considerar-lo ofensiu per a les seues alumnes. Com a conseqüència, van cobrir-les amb una xarxa.
En 2013 es va estrenar la pel·lícula d’animació “Gegants. La Llegenda de Tombatossals”, que va rebre 5 nominacions als Premis Goya.
barraca
Escultura de Tombatossals a Castelló de la Plana - Foto: descubrecastellon.com
Barraca vespa club
Comencem la història d’aquesta barraca, partint de la contradicció en la documentació que diu que aquesta barraca es va plantar per primera vegada en 1957 i en 1961. La sol·licitud de plantà està datada el 10 de maig de 1957, signada pel president de la barraca, Ramón Guillén Tato, metge de la Tabacalera i de la casa de socors, president fundador de la foguera Plaza de Ruperto Chapí, i fill de l’il·lustre Heliodoro Guillén Pedemonti.
Els segells de la documentació giren al voltant d’aquests dos anys. El segell del registre és de 1961, però la signatura de Gastón Castelló només podia ser de 1957 (atés que no era president en 1961). No hi apareix, en canvi, la signatura d’acord del president de la foguera a què havia d’estar adscrita, ja que se sol·licitava plantar al carrer Valdés (ubicació de l’altra curiosa foguera Ciclistes Alacantins). En els documents apareixia l’advertiment que el fet de plantar en aquesta ubicació, havia sigut concedit de manera extraordinària i n’autoritzava la plantà en anys futurs (la barraca canvià d’ubicació i districte a l’any següent).
El pare de la saga dels actuals artistes Gómez Fonseca, dissenyà la portalada de 2 metres d’alçària. Aquests esbossos tenen la data de 1961, que encara confon més tota aquesta història.
L’any següent, la barraca Vespa Club va canviar al districte de la foguera General Mola-Renfe a data de maig de 1958 amb el permís de Gastón Castelló, que continuava com a president de la Comissió Gestora. En aquest nou exercici va ser Julio Esplá qui va dissenyar la portalada de 3,5 metres d’alçària, amb un pressupost de 6.500 pessetes en l’avinguda del General Mola.
No hi ha constància que la barraca haja plantat en més ocasions, tal volta amb el dubte ja reflectit de la barraca 1957, que tal vegada era (o repetira) en 1961. No es conservà material fotogràfic de cap de les portalades.
barraca si no plou bufa
Foto de l’esbós de la barraca Vespa Club 1957 i 1958 (A.M.A.)- Armando Parodi
El QUADRO boca avall
A Xàtiva, podem trobar-hi el primer retrat d’un monarca penjat de bocaterrosa en una seu institucional. En 1707 els austriacistes, partidaris de l’Arxiduc Carles d’Àustria com a candidat a la Corona d’Espanya en la guerra de Successió espanyola, feren de la ciutat el seu fort. La ciutat va tardar més de vuit dècades a recuperar-se i va recobrar el seu nom en les Corts de Cadis.
Als veïns i naturals de Xàtiva, coneguts com a xativins, també se’ls diu popularment socarrats, per haver sigut cremada la localitat durant la guerra de Successió. Es va prohibir, a més a més, l’ús de la llengua valenciana; els seus camps van ser sembrats amb sal, perquè res brollara; i el seu nom va ser desterrat per a ser convertida en la Colònia Nova de Sant Felip.
La ferida de la població que segueix fins als nostres dies, va fer que en algun moment dels anys noranta, el quadre de Felip V apareguera boca avall. Un fet sense precedents i no institucionalitzat, que podria estar datat l’any 1957.
El descobriment de qui va voltejar el quadre es va produir fa uns anys, gràcies a l’historiador Germán Ramírez, que gràcies a documents dels anys cinquanta, se sap que Carles Sarthou va escriure: «el retrat de Felip V el vaig penjar cap a baix en el Museu a càrrec meu, per tal com va manar incendiar Vila-real i Xàtiva, les meues dues pàtries valencianes, la nadiua i l’adoptiva».
Així doncs, des de 1957, el retrat de Felip V es manté boca per avall. Fins fa uns anys es deia que seguiria així, fins que un membre de la família reial demanara disculpes per les tres vegades que el seu antecessor, Felip V, havia manat cremar la ciutat. No obstant això, el que va ser alcalde de Xàtiva entre 1995 i 2015, Alfons Rus Terol, va dir en 2014, després de l’abdicació de Joan Carles I, que: «Ni Felip V, ni Felip VI; el quadre és un símbol i no es gira per res», i va rebutjar voltejar l’oli.
Actualment, aquest quadre es troba en el Museu de Belles arts de Xàtiva, ja que es tracta d’un símbol de la ciutat.
barraca si no plou bufa
El quadre de Felip V al Museu de Belles arts de Xàtiva. Valenciabonita
El primer aeroport d’alacant
Una de les primeres empreses de correu per l’aire va ser la causant de la primera pista d’aterratge d’avions a Alacant, a principis del segle XX. En aquell moment, els avions no eren gran cosa i de força poc pes. Fins llavors, aterraven a la platja del Postiguet. L’empresa de línies aèries Latécoère - empresa d’origen francés - sol·licitava un aeròdrom en què poder fer escala.
Va ser als afores d’Alacant, prop de Sant Vicent del Raspeig, on instal·larien el nostre primer xicotet aeroport. Els terrenys eren de propietat municipal i estaven situats en la partida de Los Angeles, prop de Sant Vicent del Raspeig, on se situa actualment la Universitat d’Alacant. De fet, la torre de control d’aquest aeròdrom encara es conserva dins de les instal·lacions del campus.
Un dels pilots dels avions francesos que van aterrar a la nostra ciutat va ser Antoine de Saint-Exupéry.
En aquests vols de llarg recorregut, amb molt de temps per a pensar, va aparéixer el seu interés a escriure obres de gran èxit, com les seues novel·les relacionades amb el seu treball com a aviador i, especialment, “El Petit Príncep”
Abans de volar, el pilot rebia el pla de vol. Així, ens l’explica en la seua novel·la Antonie “Correu Sud”: “Perpinyà anuncia cel buidat, sense vent. Barcelona: tempestat. Alacant…”. En cinc hores Alacant, aquesta nit Àfrica (...)”.
Aquesta empresa Latécoère, que va usar aquells terrenys fins a 1927, es va vendre a Aéropostale -que seria després Air France-, i es va traslladar a una pista més gran prop de l’Altet.
A partir de 1936, aquesta pista d’aterratge es va convertir en l’aeròdrom de Rabasa, i es va integrar en la 4a Regió Aèria de la II República.
barraca si no plou bufa
Imatge de l’aeròdrom de Rabasa. Arxiu Municipal d’Alacant
Fogueres FORANES
Llocs com Burgos o Saragossa han sigut testimonis de la nostra festa gran, i han pogut gaudir d’un monument alacantí als seus carrers. Però, en aquesta secció, us comptarem sobre fogueres plantades a la nostra ciutat per comissions de fora de la nostra ciutat i, fins i tot, del nostre país, promogudes per alacantins residents en altres ciutats. Aquesta fita va succeir només en dos moments concrets de la nostra història: en la dècada dels 30 i els 50. Les comissions van ser, segons la seua aparició, Orà (1933-36), Madrid (1934) i Alger (1935), a les quals es va sumar més tard Palma (1952-54).
La foguera d’Orà de 1933 va ser la primera de les comissions foranes. Plantava en el lloc actual de la foguera Esplanada-Port-Postiguet, enfront de la Casa Carbonell. Iniciada per l’exportador de vins, Carlos Ramos, va aconseguir reunir un ampli grup de francesos i alacantins que vivien a Algèria i van formar el Comité d’Orà de les Festes d’Alacant.
Segons la documentació existent, més de 1000 persones van viatjar entre les dues ciutats per a visitar la foguera.
En 1934, va arribar i va desaparéixer la foguera de Madrid, de la qual poc material es conserva. Es va plantar en el solar del Convent de les Caputxines en la Rambla (actual Banc d’Espanya). Va ser polèmica la decisió del jurat d’aqueix any, atés que els dos primers premis van ser atorgats als monuments de Madrid i Orà, i van ser, segons la crítica, premis més aïnes polítics.
En 1935 se sumava al grup la foguera d’Alger, en la mateixa ubicació que la foguera de Madrid, i va ser el seu fundador, Jose Romeu, president de la comissió gestora en aquell any. Dues dècades després, nasquí la foguera Casa d’Alacant a Palma, que va plantar en el lloc de la foguera d’Orà, en la nostra benvolguda Esplanada.
barraca si no plou bufa
Plantà de la foguera d’Orà. Federació de les Fogueres
La llegenda del llop marí
La nostra benvolguda illa, Nova Tabarca, o també anomenada Illa Plana, Planaria o Illa de Sant Pau, va ser coneguda fa molt temps com a Plúmbia, pel color de plom que té en mirar-la des de lluny. Va ser refugi de corsaris i niu de pirates barbarescos, abans de l’arribada de Carles III a l’illa. Però, Tabarca té entre les seues muralles una llegenda misteriosa i fosca.
Una de les grutes, s’endinsa uns centenars de metres pel subsol de l’illa. En aquesta gruta entren també xicotetes embarcacions. Aquesta cova és coneguda com “La Cova del Llop Marí”, atés que sol aparéixer aquest peix gran i feroç, de cos llis i viscós, i que té la boca armada de dents de diverses grandàries i formes.
A les acaballes del segle XIX, compta la llegenda que la cova va rebre la visita de dos enormes llops marins. Allí, s’hi van resguardar per al naixement del seu primer descendent.
Els tabarquins van prendre allò com una invasió i un perill, ja que podien destruir les xarxes i menjar-se tot el peix. Van esperar a la lluna plena i van atrapar els dos llops marins per sorpresa. La por davant la captura va fer que la femella parira i nasquera la cria sense vida. La tristesa va ser tan gran que la femella va morir poc després. El pare va llançar udols de dolor i ràbia, la qual cosa va danyar els timpans dels tabarquins durant tres dies, temps en el qual va tardar a morir.
Hi ha tabarquins que asseguren que els lleons marins segueixen en les profunditats i que les nits de lluna plena, s’escolten des de l’illa els seus plors. En la mar es forma una processó de bonítols, calamars, sépies, rogers i llagostes, que assisteixen a un curiós festeig fúnebre.
barraca si no plou bufa
Cova del llop marí- Charo Tainta
barraca si no plou bufa
tresors del nostre país valencià
Manuel Alejandro Carrillo i Garcia
Benvolgudes, benvolguts veïns, veïnes i col·laboradors,
Per primera vegada, el llibret de la nostra barraca Si No Plou Bufa m’atorga el privilegi d’adreçar-me a tots vosaltres. Així és que, amb aquesta nova publicació, volem fer-vos partícips del conjunt d’activitats i records de tot aquest últim any atípic, en el qual comencen a albirar-se unes anhelades festes de fogueres.
Tant la barraca Si No Plou Bufa com la foguera Sant Blai - La Torreta, encapçalada pel seu president, Luis Morata, faran tots els possibles perquè així esdevinga.
De la mateixa manera, vull donar-li l’enhorabona a la nostra padrina,
Lluna Heliz Pastor, i desitjar-li les millors festes que haja tingut mai. A més a més, estic convençut que de bon gust hi acompanyarà a Alba, Inmaculada i les seues dames d’honor en tots els actes de fogueres.
No deixeu de visitar-ne la portalada i el racó que, sens dubte, és el millor d’Alacant
Comptem amb tots vosaltres!
tresors del nostre país valencià
president de la barraca
barraca si no plou bufa
LLUNA
HELIZ PASTOR
tresors del nostre país valencià
Padrina d’ honor
barraca
Aaron Navarro i Guillén
Banderí
LA NOSTRA barraca
Aaron Torregrosa Rodas
Adoración Molina Varcáncel
Adrián Navarrete Rubio
Alba Martínez Anaya
Alberto Alonso
Almudena Palomares Valero
Almudena Ruíz Serrano
Amparo Guerrero Alberó
Ana Cifuentes Grande
Ana Isabel Llobregat Arques
Ana Santos Uruñuela
Ángel Galán Pons
Ángela Macarena Pérez Esquerdo
Antonio Domínguez Trillo
Antonio Fuentes Ruíz
Bárbara Mazón Molina
Bárbara Molina Ortega
Beatriz Varó Ferrando
Carmen Parra Martínez
Carmen Victoria Martínez Rebollo
Cristina Hernando Carratalá
Cristina Moreno
Cynthia Santos Carrillo
Daniel Cayuelas Peral
Dolores Carrillo García
Emma Sánchez Llobregat
Erika Pola Martín
Fernando Pérez Terol
Francisco Cabrera Pastor
Francisco Casto Vinal Martínez
Genoveva Pérez Tarí
Javier Cantos Pérez
José Anselmo Díaz Sánchez
José Domingo Parra Silvente
Juan Carlos Navarro Alcolea
Julia Santos Uruñuela
Julia Uruñuela De La Campa
Lara Cremades Torá
Laura Cerdá Tripiana
Laura Parra Martínez
Leyre Alonso Moreno
Lirios Rodas Pastor
Lorena Llobregat Arques
Lorena Martínez Anaya
Luis Alfonso Morata Algarra
Manuel Carrillo García
María Dolores Fajardo Martínez
María Emilia Hernández Benito
María Gea Llopis
María José Molina Martínez
María Luisa Carrillo García
María Luisa Piña García
María Santos Uruñuela
Marina Cabrera Molina
Marina Torregrosa Llobregat
Noelia Rondón Espinosa
Nuria Guillén Berenguer
Óscar Jiménez Gómez
Patricia Desamp. José Victoria
Ricardo Ant. Berna Vallejo
Ricardo Galbis Morata
Rosa Carpe Bonmatí
Rosa Reyes Hernando
Sara Vázquez Hernández
Silvia Morata Pérez
Sofía Morata Pérez
Vanesa Palomares Valero
Verónica Pérez Esquerdo
Verónica Salmerón Llobregat
Vicenta Teresa Esquerdo Buforn
Vicente Morata Durá
barraca si no plou bufa
LA NOSTRA PORTALADA
PORTALADA
SI NO PLOU BUFA
JA NO ÉS EL POBLE VELL
MANUEL MARTÍN I REIG
CATEGORÍA 3ª
ESCALA: 1:30
LA NOSTRA foguera
tresors del nostre país valencià
paula
esteve i josé
Presidenta infantil
Foguera Sant Blai - La Torreta
LUIS ALFONSO
MORATA I ALGARRA
President
Foguera Sant Blai - La Torreta
barraca
Inmaculada García i José
tresors del nostre país valencià
Bellesa infantil Foguera Sant Blai - La Torreta
barraca
alba martínez i anaya
Bellesa Foguera Sant Blai - La Torreta
Sara Michel i Miñano
Dama d’honor infantil
sara vázquez i hernández
Dama d’honor
Sofía
López i Pascual
Dama d’honor infantil
tresors del nostre país valencià 48
gloria cifuentes i grande
Dama d’honor
laura cerdá i tripiana
Dama d’honor
cristina
gea i llopis
Dama d’honor
ana cifuentes i grande
Dama d’honor
leyre alonso i moreno
Dama d’honor
barraca
50
CUESTIÓ DE FAMILIA
tresors del nostre país valencià
Manuel Martinez i Reig
inumatis
Manuel Martinez i Reig
foguera adulta
FOGUERES 2022
PROGRAMA DE FESTES
Si quelcom hem aprés aquests últims anys és que tot pot canviar. Per tant, aquest any el nostre programa de festes serà digital, per la qual cosa podrem informar-vos cada minut de tot allò que puga esdevenir.
Accediu a les novetats a través d’aquest codi QR o visiteu les xarxes socials de la nostra foguera.
