Benvolgudes famílies, Un curs més us fem arribar la Revista de Sant Jordi, en format digital, amb el recull dels textos guanyadors dels Jocs Florals d'enguany. Tothom, des dels diferents àmbits de la Comunitat Educativa, ha participat amb il·lusió per fer d'aquesta diada un moment especial de reconeixement de la importància de treballar el gust per la lectura. La promoció de l'hàbit lector també des de les famílies és un aspecte molt important a tenir en consideració. Aquest Sant Jordi us deixem una proposta de 10 idees de la Biblioteca de Vilanova i la Geltrú, adreçades als pares, per animar els seus fills i filles a descobrir el plaer de la lectura. Que et vegi llegir. El teu exemple és molt important. Els nens aprenen imitant-te. Crea'ls un espai a la sala de casa. La seva biblioteca, amb els seus llibres i la seva petita butaca. Fes-los el carnet de la biblioteca. Gaudiu junts d'una estona allà cada setmana, participeu en les activitats, sentiu-vos encuriosits, escolliu llibres... No facis de la lectura un càstig o una obligació. Ha de ser una activitat entretinguda, una diversió. Llegiu junts de manera habitual. Una estona de lectura amb ells, abans d'anar a dormir per exemple, els crea vincles afectius amb tu i amb els llibres. Regala'ls un llibre. Hi ha de tot tipus i per a tots els gustos. Recupera els llibres de la teva infantesa i prova de compartir-los amb ells. Gaudiu d'una tarda de descobriment de tresors. Llegir no és un acte seriós. Desperta el seu interès llegint en veu alta, cantant, jugant, interpretant o fent disfresses... Visiteu llibreries junts. Deixa que mirin, toquin i escullin llibres que els agradin. Fomenta la lectura a través dels jocs. Compartiu experiències que incloguin llegir, dibuixar, escriure o lletrejar.
Bona lectura !!! Escola Ferran Sunyer
Premis Jocs Florals 2015 Curs/Premi
Gènere
Títol
Nom
3rA 1r premi
Prosa
A Júpiter
Adam Zhakriti
3rA 2n premi
Prosa
Els monstres feliços
Pol Martí
3rB 1r premi
Poesia
Pirates
Milos Ivancic
3rB 2n premi
Prosa
Vacances al meu país, Pakistan
Zeenat Shahzadi
4tA 1r premi
Prosa
Quin molt mal dia
Amal Dokkar
4tA 2n premi
Poesia
Pel matí
Laia Martí
4tB 1r premi
Prosa
Gràcies a un text
Amanda Fama
4tB 2n premi
Poesia
El sol i la lluna
Lucía Balcells
5èA 1r premi
Poesia
El drac
Aran Moya
5èA 2n premi
Prosa
El poema d'en Pau
Pol Cumplido
5èB 1r premi
Prosa
Les llavors del desig
Jaume Domínguez
5èB 2n premi
Poesia
La paella
Jana Riba
6èA 1r premi
Poesia
Una passa
Isis López
6èA 2n premi
Prosa
Els meus records
Maykel Hekman
6èB 1r premi
Poesia
La promesa
Eva Martí
6èB 2n premi
Prosa
El poder de la il·lusió
Bruno Gosálvez
A les classes d’Educació Infantil i Cicle Inicial no s’han lliurat premis individuals perquè els treballs que han realitzat han estat col·lectius. Cada grup ha elaborat un conte, endevinalles, rodolins... Cada classe ha estat premiada amb un llibre, una rosa i un diploma per la seva participació.
P4A
P4B
P5A AQUEST CONTE L’HEM FET ELS NENS I NENES DE LA CLASSE DEL TROT. P5A PELS JOCS FLORALS DE L’ABRIL 2015
HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRINCESA I UN CAVALLER QUE VIVIEN EN UN CASTELL. LA PRINCESA ES DEIA ROSETA I EL CAVALLER ES DEIA JAUME
UNA NIT VA ARRIBAR UN LLADRE QUE VA ENTRAR AL CASTELL AMB UNA ESCALA DE CORDA. EL LLADRE VA ENTRAR PER LA FINESTRA I VA ROBAR EL COFRE AMB LES JOIES DE LA PRINCESA.
QUAN LA PRINCESA ES VA DESPERTAR VA VEURE QUE LI HAVIEN ROBAT EL COFRE AMB LES JOIES I LES MONEDES D’OR. EL CAVALLER JAUME VA VEURE UNES PETJADES DE CAVALL I JUNTS LES VAN SEGUIR PER A DESCOBRIR EL LLADRE.
VAN ARRIBAR FINS A UNA COVA QUE ESTAVA VIGILADA PER UN DRAC FEROTGE DE DE DOS CAPS. EN JAUME NO S’ATREVIA A LLUITAR SOL I AMB UNA BANYA DE BOU VA CRIDAR ELS SEUS AMICS ELS PIRATES.
ELS PIRATES VAN ARRIBAR AMB EL SEU VAIXELL.
-
AJUDEU-ME A LLUITAR CONTRA AQUEST DRAC!- VA DEMANAR EN JAUME.
ELS PIRATES, JUNT AMB EN JAUME, VAN LLUITAR CONTRA EL DRAC, I QUAN ESTAVEN A PUNT DE MATAR-LO ES VA SENTIR UNA VEU DE TRO QUE DEIA: ATUREU-VOS!
AQUELLA ERA LA VEU DEL LLADRE QUE ESTAVA AMAGAT DINS DE LA COVA AMB EL COFRE DEL TRESOR. EL LLADRE PLORAVA I ELS VA DEMANAR SISPLAU QUE NO MATESSIN EL SEU DRAC. EL SEU PARE LI HAVIA REGALAT UN OU DE DRAC QUAN ELL ERA PETIT I HAVIA NASCUT AQUEST DRAC DE DOS CAPS, ERA UN DRAC BO I ELL SEMPRE L’HAVIA CUIDAT I ESTIMAT. EL LLADRE VA EXPLICAR QUE ELL VOLIA EL TRESOR PER AJUDAR LA GENT POBRE DEL SEU POBLE I QUE ELL TAMBÉ ERA POBRE. LA PRINCESA VA DIR QUE ELL TENIA RAÓ I QUE ELLA NO HAVIA PENSAT MAI QUE HAVIA GENT POBRE. LA PRINCESA VA DIR: . REPARTIREM MONEDES D’OR A TOTA LA GENT DEL POBLE I JA NO HI HAURÀ MÉS POBRES.
AL POBLE VAN FER UNA FESTA PER CELEBRAR-HO. ARA TOTHOM PODIA TENIR MENJAR I ROBA BONICA. PODIEN ARREGLAR LES SEVES CASES I JA NO TINDRIEN MÉS PROBLEMES. TOTS VAN SER AMICS I ES VAN PERDONAR.
I VET AQUÍ UN GOS I VET AQUÍ UN GAT AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
P5B AQUEST CONTE L’HEM FET ELS NENS I NENES DE LA CLASSE DEL GALOP P5B PELS JOCS FLORALS DE L’ABRIL 2015
HI HAVIA UNA VEGADA UN MAG I UNA MAGA QUE VIVIEN EN UN CASA MOLT PETITA AL MIG DEL BOSC DE POLLANCRES.
AL COSTAT DE LA CASETA H I TENIA EL SEU CAU EL CONILL BLANC.
UN DIA MENTRE PREPARAVEN LA SEVA FUNCIÓ AMB EL BARRET I LA VARETA MÀGICA,
EL CONILL ES VA ESCAPAR I EL MAG I LA MAGA VAN COMENÇAR A CORRE.
PERÒ EL CONILL CORRIA MOLT I MOLT I DE COP JA NO EL VAM VEURE MÉS.
EL CONILL ES VA AMAGAR EN UN FORAT I PEL CAMÍ GALOPAVA UN CAVALL MÀGIC
EL MAG I LA MAGA CANSATS DE CAMINAR SEUEN SOTA UN POLLANCRE.
VA PASSAR EL TEMPS I ES VA FER DE NIT.
VA PASSAR EL CAVALL MÀGIC I JUNTS TOTS TRES VAN FER MÀGIA.
VAN DIR LES PARAULES MÀGIQUES...
JAMALAJI, JAMALAJÀ... EL CONILL SORTIRÀ
ELS TRES ES TREUEN EL BARET I SURTEN ELS TRES CONILLETS.
I VET AQUÍ UN GOS I VET AQUÍ UN GAT QUE AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
1rA EL MISTERI D’EN ROS I EN FANTY
Fa molts i molts anys, en un castell medieval que hi havia a un gran bosc d’Itàlia, un fantasma, que es deia Ros, cuinava tranquil·lament a la cuina. De sobte, va sentir un soroll tan fort com un terratrèmol que venia de l’habitació del pis de dalt. Amb una mica de por, però molt encuriosit, va pujar les escales. Va obrir la porta i es va trobar un llit ple de formigues!! Es va fer tal ensurt que va sortir corrents de l’habitació. Just en aquell moment, un cavernícola passejava pel passadís tot dient: - Fanty, fanty fanty... En Ros va pensar que aquell devia ser el seu nom. En veure’l, el cavernícola, de nom Fanty, va girar cua en direcció a l’habitació. Casi ensopeguen, però no, perquè en Ros és un fantasma, així que el va travessar. En Ros es va estranyar molt de veure un cavernícola al seu castell i es va girar per perseguir-lo. Entrant a l’habitació va veure com en Fanty desapareixia tirant-se a sobre del llit.
-Però que passa aquí? Quina cosa més estranya!- va pensar en Ros. Tot seguit, ell també es va tirar a sobre del llit i, de cop, va aparèixer a la Prehistòria!!! A l’entrada d’una cova!!! El cavernícola, corrents, va entrar dins la cova. En Ros el va perseguir per veure a on anava i per preguntar-li perquè i com havia anat al seu castell. A l’entrar a la cova es van trobar un drac gegant i molt ferotge. Però en Ros no tenia por perquè no li podia fer mal, el podia travessar. En Fanty va passar al drac per sota les cames, però quan en Ros va intentar travessar-lo va xocar amb la seva panxa i va caure al terra. Sembla que el seu poder de travessar coses no servia a la Prehistòria... El drac va començar a tirar-li foc, però el foc sí que travessava en Ros i no li feia res. El drac bufava i bufava traient foc per la boca intentant espantar en Ros, però no passava res, i de tant bufar i bufar es va desmaiar. Així, en Ros va poder continuar el seu camí per la cova fins a la sortida, on hi havia una platja molt i molt llarga de sorra blanca. Al fons de la platja va veure com en Fanty s’amagava darrera d’una palmera. Quan ja gairebé havia arribat a ell, de darrera d’una altra palmera, va sortir d’un salt un lleó prehistòric, tan gran con un mamut, que el
va cobrir de sorra al caure. Però, de seguida, en Ros es va adonar que el lleó no li volia fer mal, només volia jugar. De tant jugar i jugar, rodolant, van arribar fins a l’aigua. S’ho estaven passant súper bé!!! Rient molt i molt fort! En Fanty, que els veia i els escoltava amagat darrera de la palmera, va sentir una mica d’enveja. Ell també volia ser el seu amic i, amb por i una mica de vergonya, va començar a caminar a poc a poc cap a ells. En arribar a l’aigua els va preguntar: - Fanty fanty fanty fanty? En Ros i el lleó es van quedar parats: -Eeeeeeeeeeeeh?? El cavernícola va tornar a dir el mateix - Fanty fanty fanty fanty?aquesta vegada amb mímica també i aquest cop sí que el van entendre! Li van dir que sí i van continuar jugant tots junts. En sentir tant de soroll, el drac es va despertar i va sortir de la cova. Al veure’ls, també va sentir enveja i va anar cap allà a demanar-los si ell també podia jugar. Quan va obrir la boca per parlar només li va sortir foc i més foc. En Fanty i el lleó es van espantar tant que van sortir corrents, cada un en una direcció. En Ros no es va espantar, no li podia fer res el drac, però va decidir seguir en Fanty. Encara no li havia preguntat com tornar al castell. Després de córrer molt, tots dos van arribar a la casa del Fanty que era una cova molt gran perquè hi
vivien molts cavernícoles!!! Amb mímica, en Ros li va demanar al Fanty com tornar a casa seva. En Fanty, amb gestos, i dient - Fanty fanty, fanty...- va indicar a en Ros el camí a una habitació plena de llits de pedra. Un cop allà, va ficar el cap a dins d’un llit i va animar a en Ros a que fes el mateix. Quan en Ros va ficar el cap va veure una casa de colònies d’ara on un gos bordava: - Bup, bup, bup!!! - Aquests llits són màgics i porten a diferents llocs i èpoques!!! -va cridar en Ros estranyat i sorprès. Però aquest llit no portava al castell. Van provar en un altre i... van aparèixer a una granja d’una època una mica més antiga on un gat miolava: -Miaaaaaaaaau, miaaaaau... -Aquest tampoc és... - va dir en Ros trist i cansat de buscar. De sobte, en Fanty va recordar on estava el llit que portava al castell i es va posar a córrer. En Ros, que ja estava acostumat a perseguir-lo, el va seguir. Van travessar la platja i la cova del drac, tot corrents, i al sortir de la cova, ja de nit, van trobar un llit abandonat. Van ficar el cap al llit i... Aquest cop sí! Era el castell de l’època medieval d’en Ros!!!!
En Ros va acabar el dinar que estava preparant al principi de la història, se’l van menjar i van anar a dormir, a un llit que era normal. Des de llavors van viure per sempre junts al castell d’en Ros, però viatjant sense parar d’època en època a través dels llits. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, i un drac, formigues, un lleó, un fantasma i un cavernícola, que aquest conte ja s’ha fos. FI
1rB
DOS PINGÜINS AVENTURERS
Hi havia una vegada un pingüí que es deia Marc i la seva amiga pingüina la Laia. Els dos vivien a l’Antàrtida en els seus iglús, però no sortien gaire a passejar perquè feia molt de fred. Els dos estaven molt avorrits i, quan es trobaven, sempre es queixaven que no podien jugar a pilota ni sortir a córrer perquè les tempestes de gel eren molt fortes. Sempre es quedaven a casa mirant revistes i llibres sobre països més calentons, tot imaginant-se que viatjaven per tot el món. I un dia, sense dir res a ningú, van agafar les motxilles per anar a conèixer altres llocs.
Però en Marc es va quedar parat i va preguntar: -“ Cap on anem? Amb què anem? Com ho fem per sortir d’aquí?”. I la Laia va respondre: - “ Mira, un vaixell!” Els dos van saltar a l’aigua, van nedar fins el vaixell i s’hi van esmunyir per una finestra mig oberta. Però...oh, no! Era un vaixell pirata!!! S’havien d’amagar ràpidament, perquè si els trobaven, segur que se’ls cruspirien. Corrents, es van ficar dins de la bodega del vaixell on justament els pirates guardaven tots els cofres plens de joies i tresors. Aleshores, de sobte, van sentir cops i crits d’auxili que sortien d’un petit cofre vermell fet de fusta. La Laia va preguntar: -“Qui hi ha aquí dins?”. I la veu va respondre: -“Sóc la fada Gigi i els pirates malvats m’han tancat aquí dins! Si-usplau, ajudeu-me, traieu-me d’aquí!”. En Marc ho va intentar però, trist i desanimat, va dir: - “No podem, ens falta la clau!” La fada va contestar: -“La té el capità en el seu camarot”.
Els dos pingüins no s’ho van pensar dues vegades i, per tal que no els veiessin, es van llençar al terra i van lliscar amb la seva panxa pel passadís sense fer soroll. Quan ja havien recorregut uns metres, just allà al mig, van topar amb el capità que caminava d’un costat a l’altre, completament borratxo. Tot i que els dos amics estaven una mica espantats, van decidir seguir el capità fins el seu camarot. Un cop dins, el capità va donar 3 voltes i va caure rodó a terra, ben adormit. En Marc i la Laia van aprofitar per agafar-li la clau i se’n van anar cuita-corrents a alliberar la fada Gigi. En sortir del cofre, la Gigi va exclamar: -“Què bé! Ja estic fora! Moltes gràcies!! Com que estic tant agraïda, us concedeixo 3 desitjos!” En Marc i la Laia s’ho van estar pensant una estoneta, i un parell de coses tenien ben clares: una, havien d’escapar del vaixell i, l’altra, tenien unes ganes boges de viatjar i conèixer món.
Així que un cop ho van decidir, en Marc li va demanar a la fada: “Volem sortir del vaixell volant!”. Com tots sabeu, els pingüins són ocells que no poden volar. Així que la fada es va treure una bosseta plena de pols màgica i en va llençar un polsim damunt dels pingüins. De sobte, els dos van començar a flotar per l’aire i amb ajuda de les seves aletes van començar a girar d’un costat a l’altre fins a sortir i fugir en un tancar i obrir d’ulls del vaixell.
Van aterrar en el port d’una ciutat immensa. Era molt gran per recórrer-la a peu, per això la Laia va fer servir el segon desig i va demanar: -“Fada Gigi, voldríem una moto molt potent per poder veure la ciutat i viatjar per tot el món!” Tal dit, tal fet, la fada Gigi els ho va concedir tot dient: “Bidibidibú, babababú, aquí tens una moto per a tu”. I la moto que van demanar, va aparèixer.
Durant setmanes, en Marc i la Laia van recórrer damunt la seva moto països com Romania, Itàlia, Australia, Pakistan, França i Anglaterra. Van passar per ciutats com París, Barcelona, Madrid, Girona i Londres. I van veure llocs tant
extraordinaris com Àfrica i els seus deserts o Amèrica del Sud i les seves selves. Però vet aquí que un dia, mentre visitaven un museu a Alemanya, es van trobar a la fada Blafa, que era la germana bessona dolenta de la Gigi, però clar, els pingüins no ho sabien! Pobrets!! La fada malcarada Blafa estava molt enfada amb la Gigi i, per això, volia fer passar una mala estona als amics pingüins de la seva germana!! Tot imitant els gestos tranquils i la veu dolça de la Gigi, la Blafa els va dir: -“Veniu, veniu, que tinc una sorpresa per a vosaltres”. Els pingüins, que no sabien que era dolenta, la van seguir i, sense saber-ho, van acabar atrapats en un laberint ple de monstres i trampes!
Van haver d’esquivar uns grans trolls verds que se’ls volien menjar. Van haver d’evitar unes parets que es movien i es tancaven poc a poc i els volien aixafar. Van lluitar contra aranyes gegants verinoses amb cinquanta ulls que se’ls volien devorar. I van fugir cuita-corrents d’uns fantasmes fastigosos i uns zombies capsigranys i babaus, que xocaven entre ells. Els dos pingüinets estaven cansats, sense forces, gairebé no s’aguantaven de peu, i un gegant lleig i que feia mala olor se’ls estava acostant per aixafar-los! Els dos van tancar els ulls i van cridar sense pensar: -“Volem tornar a casa!” La fada Gigi va sentir el seu tercer desig i, ràpidament, els va transportar cap a casa, a l’Antàrtida. Allà en Marc i la Laia es van
retrobar
amb les seves famílies
que
estaven
força
preocupades, però
que
els
esperaven amb els braços oberts.
La fada Gigi, en assabentar-se de tot el que la seva germana dolenta, la fada Blafa, els havia fet, i per això els va fer un màgic regal: una porta màgica! Aquesta porta els permetria anar des de l’Antàrtida a qualsevol lloc que ells volguessin i tornar quan desitgessin! I saltant d’alegria els dos pingüins van li van dir: “Un regal genial! Gràcies fada Gigi”.
I conte contat, conte acabat, i si no es mentida, és veritat!!!
1rC
ELS ANIMALS AVENTURERS
Vet aquí una vegada que al zoo de Barcelona hi havia un dofí, un lleó i un cavall que es van fer amics. Eren molt amics perquè les gàbies del lleó i el cavall eren molt a prop i estaven a tocar de l’aquari on hi vivia el dofí.
Una nit que els cuidadors del parc estaven dormint, els tres amics van decidir sortir a fer un vol fins la platja. El cavall volia córrer i fer el galop per la sorra fina. El lleó tenia ganes de fer la croqueta i jugar amb la sorra. El dofí estava molt enyorat de nedar lliurement pel mar.
Així que, sense fer soroll, es van escapar. Per poder portar el dofí còmode i humit, van haver d’agafar prestat un carretó i una gallega d’aigua.
En arribar a la platja van veure unes taules de surf i van
provar de surfejar. No els va sortir a la primera perquè s’havien cansat fent tot allò que tenien al cap de fer a la platja: córrer, jugar a la sorra, nedar i saltar.... S’ho havien passat molt bé.
De sobte, el dofí crida els seus companys per anar pel mar en les planxes fins al port. Al port estava atracat un vaixell molt guarnit. Hi havia garlandes de flors de tots els colors i una pancarta que deia: Destí a Hawaii. No s’ho pensen dues vegades i salten a bord! Troben uns barnussos enormes i se’ls posen per passar sense ser vistos.
El dofí riu molt quan els veu treure el cap per la coberta del vaixell disfressats de turistes. El vaixell salpa durant la nit i naveguen tots junts durant 21 dies. El dofí els avisa que ja estan arribant a una illa. Mentre el vaixell arriba al port, ja es poden veure els ballarins i les ballarines hawaians vestits amb colors i moltes flors. Hi ha música i ballen movent les faldilles i els braços.
Tots baixen del vaixell i reben la seva garlanda de flors. Tots els viatgers van ben guarnits , però el lleó sembla que porti corona i el cavall una arracada. Feien una fila! El dofí va saltar per reclamar les seves flors i una noia molt simpàtica , va fer punteria i li va posar al voltant del cap.
Tots ben elegants van marxar cap una platja. És aleshores quan ,el lleó excava a la sorra per fer un castell amb fossar i tot, troba una pedra especial i de coloraines.
Al cavall no li va fer gens de gràcia, perquè tenia gana i la pedra no es podia menjar. El lleó, en canvi que era molt optimista, la va veure preciosa i la va acariciar dolçament com si fos un tresor.
De sobte la pedra treu llums de colors i diu aquestes paraules: “Sóc una pedra màgica. Tinc poders per fer coses increïbles. Voleu un desig cadascú? Jo us el puc concedir!”. Es van quedar bocabadats, però de seguida van pensar els seus desitjos. EL lleó va passar al davant de tots i va demanar amb una veu forta de lleó que volia ser un nen amable i divertit, que ja estava cansat d’estar dins una gàbia i haver de rugir per espanta la gent. El cavall desitjava amb totes les seves forces convertir-se en un nen surfista i cantant de jazz. El dofí més tranquil que mai, va demanar ser un nen pirata i capità de vaixell.
En sentir tot això, la pedra els va recordar que aquest canvi era molt important i per tota la vida. A més va posar les seves condicions: “cal que em porteu a l’ illa més petita de Hawaii on hi ha un tresor amagat que em tornarà a carregar d’energia
màgica.”
Els tres van estar d’acord amb la pedra i ,en un obrir i tancar d’ulls, la màgia va funcionar. Ara els tres nens, Roger, Genís i Martí es van posar en marxa per trobar l’illa que deia la pedra.
Van agafar una barca i unes taules de surf i van vorejar unes quantes illes fins trobar el tresor. La pedra no els podia ajudar perquè esta sense forces.
Tan bon punt van desenterrar el cofre amb l’or i les joies, la pedra es va revifar y va dir: “gràcies, ja estic carregada de màgia i ara ja no em cal el tresor. El tresor és vostre!! Espero que sigueu feliços i ajudeu a la gent que ho necessita.” Els nois van fer cas a la súper-pedra i van comprar un vaixell per tornar a Barcelona .
El Martí portava el timó amb gorra de capità i arracada de pirata.
El Roger va comprar un teatre per fer actuacions divertides i el GenĂs cantava jazz i feia surf a les platges de Mallorca.
Van ser molt feliços ajudant a tothom a gaudir del mar, de les onades i de somriure. Aquest conte s’ha acabat i a tothom ens ha agradat que els tres amics aventurers siguin tan rics i viatgers. La classe de 1r C
2nA
EL GRUP DELS CINC PODERS
Hi havia una vegada un germà i una germana que es deien Miquel i Abril. Vivien en un orfenat en un barri pobre de París, perquè el seu pare i la seva mare havien mort a la segona guerra mundial. Van conèixer els seus pares però quasi bé no se’n recordaven perquè quan els van perdre el Miquel tenia dos anys i l’Abril tres. En aquell orfenat hi havia molts més nens i nenes i tots eren amics perquè també havien perdut els seus pares i mares a la mateixa guerra. Cada nit, quan el rellotge del campanar de l’església tocava les dotze en punt, i mentre els més petits i els mestres dormien, un grup de cinc amics, en Miquel, l’Abril, la Lila, el Joan i la Maria, pujaven junts a les golfes de l’orfenat i feien reunions secretes. En una de les nits de reunió secreta van adonar-se que a les golfes, sota l’escala, hi havia una capsa que mai no havien vist. Es van apropar sense fer soroll perquè ningú els sentís i
van veure que a dins de la capsa i havia cinc capsetes de fusta amb el nom de cadascú. Tots cinc es van quedar amb la boca oberta, però estaven tan encuriosits que es van repartir les capsetes. La Lila es va adonar que al fons de la capsa hi havia una nota que deia així: “Dins de cada capseta trobareu un mocador amb el vostre nom. Cada mocador té un poder diferent que només actua quan es lliga al coll. Poseu-vos-el”. Van comptar fins a tres i van obrir les capsetes de fusta tots alhora. Cadascú es va posar al coll el seu mocador. El del Miquel era vermell, el de l’Abril era groc, el de la Lila era negre, el de la Maria era blau i el del Joan era lila. Després de tantes emocions van decidir anar-se’n a dormir i al dia següent ja esbrinarien quin era el poder de cadascú. Poc a poc es van anar adonant de quins eren els seus poders. Al dia següent estaven jugant al jardí cadascú amb el mocador lligat al coll. En Joan jugava a futbol com cada dia. Li agradava molt jugar a futbol però sempre era
molt lent i mai arribava a la pilota. Aquell dia, però, en un segon es recorria tot el jardí. La Lila i l’Abril jugaven a amagar-se amb altres amics. Li tocava parar a la Lila i l’Abril, que sempre la trobaven de seguida, es va amagar darrera d’una columna, però se li veien els braços. Es va concentrar molt perquè no volia que la trobessin. I no hi va haver manera! Després de mitja hora no l’havien trobat. La Lila es va rendir i l’Abril va sortir de la columna i la Lila encara no la veia. Ehhh, sóc aquí!! I la Lila continuava sense veure-la. Sóc aquí! I només quan es va deixar de concentrar, la Lila la va poder veure. T’has tornat invisible Abril! Aquest és el teu poder!! I així, successivament, cadascú va anar descobrint quin era el seu poder: en Joan podia córrer a la velocitat de la llum, l’Abril es podia tornar invisible, la Lila podia volar amb les seves cuetes, la Maria podia veure i escoltar el que passava en altres llocs i en Miquel podia escalar les parets sense problemes.
Van passar els dies i un altre nen de l’orfenat que es deia Max, un nen que sempre estava molt trist perquè era l’únic nen de tot l’orfenat que mai havia conegut els seus pares, va començar a sospitar coses, sobretot perquè els nostres protagonistes no anaven en compte. Va veure com l’Abril es tornava invisible, com en Joan corria a tota velocitat, com la Lila volava i en Miquel escalava les parets. Així que una nit, en Max es va esperar a que tothom dormís i
va veure com els cinc amics pujaven a les golfes. Va decidir seguir-los per veure què feien i de què parlaven. Parlaven dels seus poders i de que volien convertir-se en superherois per ajudar a la gent. En Max va tenir molta enveja i va pensar que faria un pla per robar els mocadors dels nens i nenes amb poders. Així que va fer veure que es feia amic dels cinc nens i nenes per agafar la seva confiança i robar-los els mocadors. Quan el Max es va fer amb tots els mocadors els va repartir entre els amics de la seva colla que eren una mica dolentots i van començar a fer servir els mocadors per fer trapelleries: el que es tornava invisible va començar a guixar les parets amb pintura, el que podia volar es va posar darrera del profe de música i li va fer les banyes pel darrera sense que el mestre el veiés, el que corria molt, es burlava dels mestres i després marxava corrent, el que pujava per les parets pujava fins els sostres i tallava els fils de l’electricitat i així es quedaven sense llum i no podien fer classe i el que escoltava i veia coses d’altres llocs es va dedicar a sentir els secrets de tothom. Ara sí que tenien un problema i l’havien de solucionar!!
L’Abril i el Miquel van convocar a una reunió urgent a les golfes per parlar. Van decidir que parlarien amb en Max per veure si els hi tornava els mocadors. L’única cosa que podia fer que el Max tornés els mocadors amb els poders era la cosa més important del món i així li van dir: “Max volem que ens tornis els mocadors perquè els teus amics només fan que dolenteries i sabem que la cosa que més desitges del món és tenir un pare i una mare, així que et deixem colar a la llista d’adopcions i així seràs el primer en marxar amb una família. El Max se li va il·luminar la cara i ràpidament va anar a buscar tots els mocadors poderosos i els va tornar. Així que quan al mes següent van arribar uns pares per buscar un fill, en Max va marxar feliç amb la seva nova família. FI
2nB LA CASA ENCANTADA
Hi havia una vegada uns nens que van anar al bosc a fer una excursió. Un d’ells, el Gerard, va veure un animal que grimpava pels arbres i va decidir perseguir-lo a corre-cuita. I es va anar ficant bosc endins. Llavors va trobar una casa de fusta vella i abandonada, plena de teranyines, amb trossos trencats, una xemeneia molt alta i un niu de ratpenats a l’entrada. El Gerard, que era un noi molt valent, va entrar a la casa tot decidit a investigar. Va trobar una escala molt gran amb giravoltes que s’enfilava. Va comença a pujar
per l’escala que grinyolava amb cada pas que feia el Gerard, i va començar a sentir una música fantasmagòrica i tenebrosa que sortia de les golfes. El Gerard va sentir una porta que s’obria, va continuar pujant les escales i va veure una llum brillant de color blau que s’encenia i s’apagava. Va entrar a les golfes i va veure que la música venia d’un vell piano que sonava sol sense que ningú toques les tecles. El Gerard va sortir fugint i va tornar al bosc a buscar els seus amics, la Jenni, el Marcos i l’Anna, que estaven dinant en unes taules de pic-nic a l’ombra d’un gran arbre. Els va explicar el que havia vist, però no li van creure. El Gerard va assegurar que tot era veritat i que anessin amb ell perquè els hi ensenyaria la casa. Van tornar a fer tots junts el camí fins a la casa i quan van entrar van veure un quadre molt gran d’un senyor molt vell, amb una camisa de ratlles negres i blanques. El Gerard va dir que aquest quadre no hi era abans.
A sota el quadre havia aparegut un bagul ple de cadenes tancat amb un gran candau antic i rovellat. El quadre va caure fent molt de soroll i al darrera va aparèixer la clau misteriosa que obria el bagul. Vam aconseguir obrir el bagul misteriós amb la clau que hi havia amagada darrera el quadre, i el fantasma va sortir entre una explosió de llamps vermells i blaus i un soroll terrible de trons, mentre cridava amb veu tenebrosa que feia posar el pells de punta. Quan van veure sortir el fantasma, tota la colla va sortir fugint, ràpids com a cotxes de fórmula 1, però el fantasma era encara més ràpid, tant com un avió, i va aconseguir enxampar l’Anna per un peu. La resta del grup, que no es va assabentar, van continuar fugint i es van refugiar al bosc.
L’Anna, amb veu tremolosa per la por, va demanar al fantasma que li deixés marxar però aquest li va contestar que en realitat era un fantasma bo i que necessitava que algú li ajudés a trencar el malefici que una bruixa va posar-li a ell i a la seva família. Van cridar la resta de la colla que havia fugit de por i el fantasma els va explicar que havien de fer per poder trencar el malefici. Van agafar entre tots el quadre i el van llençar amb totes les seves forces contra el bagul. El quadre i el bagul van esclatar amb un soroll molt fort, com de mil trons, i així van poder trencar el malefici. El fantasma i la seva Família van quedar lliures i van tornar a ser una família normal i corrent. Del bagul va sortir també una joia meravellosa que treia rajos de llum de molts colors i va sortir un remolí gegant que va començar a empassar-se totes les cosses de la casa: les fustes del terra, els mobles, els quadres, les llums, els estris de la cuina, totes les coses velles de la caixa. Després, amb una gran explosió de llums vas
començar a aparèixer coses noves i lluents, fins que al final tota la casa va quedar com a nova. El fantasma i la seva família van viure feliços i alegres a la seva casa nova. Els nois i noies van tornar a casa seva en autobús després de prometre que passarien de visita cada dia una estona. I conte comptat, aquest conte ja s’ha acabat. F I N
3rA Hi havia una vegada un nen que volia ser astronauta de gran. Un dia, quan va anar a la universitat, va entrar en una classe especial. Va passar el temps i, als vint-i-dos anys, va decidir anar a Júpiter. Quan va arribar a Júpiter, el primer que va fer va ser baixar de la nau. Com que tenia una càmera, no parava de fer fotos i va caminar tant, que al final va trobar una ciutat d’Aliens. Va entrar-hi i els Aliens no paraven de dir Y B Y X X T i ell els deia: en quin idioma parleu? Quan van passar sis anys, els Aliens ja entenien el català. I de cop el van deixar entrar a la sala del rei dels Aliens. Un dia, va venir un monstre gegant que es deia Godzilla i feia A A H H! El nen va avisar els Aliens i tots se’n van anar de la ciutat i van anar a viure a una muntanya molt gran on no hi havia res perillós. Després, el rei va dir “moltes gràcies per salvar-nos la vida” i el nen va contestar “no ha sigut res” i el rei va dir després “et pots quedar tot el temps que vulguis i menjar el que vulguis, i el nen va respondre “gràcies, gràcies”. Després de deu anys, ja volia tornar a la terra i els Aliens li deien “gràcies per ensenyarnos el català”. I els Aliens estaven plorant i se’n va anar. Saturn Adam Zhakriti
Cada dia els monstres s’amaguen a algun lloc de casa teva i, quan es fa de nit, surten dels llocs on estan amagats i comencen a rondar per la casa. Si t’aixeques a la nit, pot ser que els vegis jugant per casa teva i mirant la televisió, però no et preocupis per res, perquè són amics teus; però si els fas enfadar, ui! Com es posen! Els monstres verds es tornen vermells, i els vermells es tornen verds, i els liles es tornen blaus, i els blaus es tornen liles... I se’t fiquen a l’orella! Doncs bé, has de portar-te bé i fer-te amic d’ells, i, si ets el seu amic, poden arribar a fer-te rei de tots els monstres que hi ha al món. Però no ho pots dir a ningú, perquè aquests monstres tenen un secret: només mengen verdures i juguen molt!
El Gatet
Pol Martí
3rB
PIRATES
El grumet ja crida terra, i en un no res ja són aquí. Atacant tothom que veuen durant dos dies seguits. Avui ja marxen tots, saltant a dins dels bots, cantant per la victòria, coberts de glòria per tot el que han robat. Els vilatans estan feliços, per fi tot ha passat, alguns estan molt tristos per aquells que l’han palmat.
[Miloš Ivancic, 3r B]
VACANCES AL MEU PAÍS, PAKISTAN Em feia molta il·lusió anar-hi, perquè no recordava gaire de quan estava al meu país. Vaig arribar allà, hi havia tota la meva família, l’àvia, les cosines… Estava molt contenta perquè els estimava molt. Anava a casa de la meva amiga Yozra i jugàvem amb les nines. I menjàvem patates, xiclets i xupa-xups. Anàvem a casa de la meva tieta, que tenia una filla de quatre mesos. Venia el meu professor d’escola a casa a ensenyar-nos: mates, anglès, plàstica… Tot ho feien en anglès. La ciutat era molt gran, hi havia molts cotxes, molta gent i animals que anaven sols pel carrer, com gats, gossos, vaques, cabres… A Karachi es feia molt aviat de nit, entre les set i les vuit del vespre, i el sol sortia a les quatre de la matinada. Malgrat que m’ho passava molt bé, tenia ganes de tornar a Barcelona. Estic molt contenta, perquè aquest estiu torno a Pakistan, a Karachi, una altra vegada de vacances.
Zeenat Shahzadi 3rB
4tA
PEL MATÍ Cada dia pel matí toco l’arpa i el violí. Amb la cabellera despentinada espanto la meva mare . S’espanta un moment i em pentina ràpidament. El meu pare em veu així i em diu: “Torna a tocar el violí”. Cristina Laia Martí
QUIN MOLT MAL DIA Aquell dia no era gaire adequat perquè passés allò. Precisament aquell dia assolellat de juliol em vaig enganxar el peu amb un xiclet molt enganxós. En aquell moment era en una casa d’un poble on havíem anat de vacances, a la muntanya. Allà hi teníem la família, que molt sovint ens venia a visitar. Els grans sempre parlaven amb els pares i jo jugava amb els cosins i cosines. Però avui no desitjava tenir una visita perquè venia la tieta que té una filla que es diu Rebeca. Jo no la suportava perquè va arribar l’any passat amb una bossa i, quan la va obrir, va començar a pentinar-me i a posar-me vestidets i faldilletes roses amb purpurina, cosa que jo no suportava. Llavors vaig quedar amb la meva amiga Martina, que se n’havia anat de l’escola feia dos anys. Tenia ganes de veure-la. Com que vivia al poble del costat, anant amb bus la podia visitar. Ja m’estava trucant. Tenia el meu número perquè els seus pares i els meus es coneixien. -Aina, que no véns? T’estic esperant!- deia ja una mica enfadada. La veritat és que li havia promès, per això era normal que estigués així. Vaig estar molta estona intentant treure’m el xiclet. Em preguntava com havia arribat fins allà. No en teníem a casa, això ho vaig descobrir després, però ja us ho explicaré més tard. Vaig trigar tant que vaig perdre el bus. Semblava una pringada allà corrent per la plaça cridant “Esperi, esperi!” però em vaig trobar a qui no volia. Eren la tieta i la Rebeca! Ja vaig veure la bossa que portaven, era més grossa que la de l’any passat! Vaig amagar-me darrera un arbre i vaig trepitjar la cua d’un gos que descansava a l’ombra. Vaig fixar-me que mastegava xiclet. Per això els deixava per allà! Vaig sortir corrent fins ensopegar i caure al riu. Sort que la tieta i la Rebeca no m’havien vist. M’havia mullat la roba. Als pares no els agradaria gens! I, sobretot, per escapolir-me els havia dit que anava a collir bolets dels que hi ha al costat de casa la Martina. Després de dues o tres hores vaig tornar, perquè durant aquella estona m’havia estat pensant una excusa. Quan vaig arribar a casa, vaig dir: -No hi havia bolets perquè és estiu... -Llavors, com és que tens les sabates molles? -Perquè... perquè... hi havia bassals! -Però no ha plogut cap dia! Ja sabem que et volies escapolir de la visita. Per això vés i disculpa’t amb la tieta! És al menjador! Però quan vaig entrar EM TOCAVA SESSIÓ DE PERRUQUERIA AMB LA REBECA! Allò era horrorós! De la Martina no en vaig saber més fins que vaig tornar de vacances. Estava molt enfadada. Jo vaig esbufegar i ho vaig oblidar!
Aina Pelacanyes Amal Dakkar
4tB Hi havia una vegada una nena que va arribar a una escola nova. La senyoreta la va presentar. -Atenció nens i nenes avui tenim a una nena nova, es diu Maria. La Maria es va posar al costat d’una nena molt amable però li costava molt escriure. La Maria la va voler ajudar. Primer de tot va agafar un full i li va escriure les majúscules, després les minúscules. Les va escriure el millor que va poder però seguien sense entendre’s. Va arribar l’hora del pati. Quan van tornar a la classe havien de fer un text sobre un tema que els agradés. El tema que va triar la Maria va ser ´´Les Flors``. La seva companya va triar ´´El Sistema Solar``.Va trigar la primera mitja hora en escriure :
El Sistema Solar
Mentre, la Maria, ja havia fet moltes línies. Van acabar tots els nens i les nenes menys la Lluna, que era a qui li costava tant escriure.
Van passar tres setmanes i el va acabar. Al dia següent els van llegir i el millor text guanyaria un premi, que era poder escollir què farien a la classe de plàstica. Quan van acabar de llegir la senyoreta va dir: -El millor text l’ha fet la Lluna! La Lluna es va posar molt contenta i va anar a abraçar a la senyoreta. Des d’aquell dia es va esforçar molt més en la seva lletra i sempre es podia entendre el que escrivia.
Makena Amanda Fama
EL SOL I LA LLUNA
La Lluna blanca i fosca de nit il·lumina la foscor que fa por El Sol groc i lluminós. De dia ens dóna claror i la gent té molta calor. El sol i la Lluna semblen enfadats La Lluna se’n va a l’albada i el Sol ens ve de matinada.
Quan jo estic dormint la Lluna em mira, quan jo estic desperta el Sol em d贸na vida. Luc铆a Balcells
5èA
EL DRAC
La llegenda de Sant Jordi us explicaré però d'una altra manera ho faré.
Hi havia una vegada un drac i qui el veia tenia un sotrac.
Vivia en una gran cova que feia servir d'alcova.
A ningú no volia molestar però necessitava menjar.
A un poble es va acostar, corrent tothom va marxar.
Totes les bèsties es va empassar i a ningú no ho va consultar.
Una noia que es planyia s'emportà com a companyia.
Era una princesa molt agraciada I el drac l’havia segrestada.
Quan els cavallers se’n van assabentar Plegats la van anar a rescatar.
El pobre drac estava espantat per tants cavallers empaitat.
El drac hi va voler parlar Però els cavallers el van atacar.
Una gran flamarada va llençar i els cavallers va socarrimar.
Quan Sant Jordi va arribar la cosa va canviar.
Van parlar força estona I va deixar anar la dona.
Plorava d’alegria Per que Sant Jordi no el feria.
I d’una llàgrima d’aquell plor Va néixer la més bella flor.
Aran Moya
(Mag 12)
EL POEMA D'EN PAU
Hi havia una vegada un nen que va néixer i vivia a Barcelona. Aquest nen tenia un GRAAAAAAAAAAN problema, no tenia imaginació, i a l' Escola s'acostava els Jocs Florals i per més que hi pensava i rumiava, del seu cap no li sortia cap idea ni bona ni dolenta. El dia següent era el seu aniversari i com s'acostava sant Jordi, quan els seus pares li van portar al pastís amb les 11 espelmes per bufar, es va concentrar i va demanar un desig: - Vull tenir imaginació per fer un poema pels Jocs Florals de l'Escola. Quant es va llevar i es va anar a posar les sabatilles que tenia sota el llit, va veure un paquet embolicat amb un gran llaç vermell. Es va quedar parat. Què serà, es va preguntar en Pau, tot nerviós i emocionat, va obrir-lo molt de presa. I del paper va sortir una petita caixeta de color daurat amb un gran diamant. - Vaja rotllo - va pensar- una caixeta? En Pau va obrir molt a poc a poc el regal, i de sobte un fum ben espès va sortir de la caixa i un gnom, no més gran que un regle de 15 centímetres, el va saludar: - Moltes Felicitats Pau! En Pau va fer un salt del ensurt que es va donar, i es va quedar mirant el petit gnom. -
Qui ets tu? - Va preguntar el Pau.
-
Jo sóc el gnom dels 11 anys, els nens i nenes quan feu 11 anys us concedeix un desig, just en el moment que bufeu les espelmes i el penseu.
En Pau es va quedar callat i el rumiava que havia desitjat.
- Ah! - va pensar - ara de ven segur tindré imaginació. Senyor gnom com he de fer realitat el meu desig?
-
- Tant sols has de pensar i repartir tres vegades amb veu baixar el desig.
El gnom va fer una volta i se'n va tornar a dins la caixa. L'endemà en Pau es va aixecar molt d'hora volia provar el seu desig al mes aviat. Va agafar un paper i un llapis, i es va posar a pensar. Sense repetir l'encanteri, les paraules anaven surtin del cervell i les anava escrivint en el paper, una darrera l'altre. L'endemà quan anava cap a l'escola estava molt emocionat perquè havia fet un bon poema. El sortir de l'escola els seus amics li van dir que molta sort, quan van arribar al teatre, el Pau estava molt nerviós, no sabia si guanyaria però estava content perquè l’havia fet tot sol. Als cinc minuts el Director va anar dient els guanyadors de tots el cursos i classes. Quan va arribar a 5è el Pau va creuar els dits, i el Sr. Jordi va dir el guanyador, en Pau Mestre Boncompte. Tothom va començar a aplaudir i en Pau es va posar vermell com un pebrot. Quan va acabar tot va sortir corrents cap a casa, i corrents va pujar a la habitació per explicar-li al Gnom que havia guanyat. - Gnom, Gnom He guanyat!!!!!!!!!!!!!! - Veus, ja et deia que amb el meu desig de la imaginació guanyaries el concurs.
En aquell moment en Pau es va quedar pensant uns segons i se'n va adonar que havia fet el poema sense repetir el desig del gnom. Un somriure li sortia d'orella a orella. - De que rius? - li preguntar el gnom. - Doncs que he guanyat el concurs tot sol, no m'ha calgut el teu desig. El Gnom es va quedar bocabadat i va desaparèixer en un obrir i tancar d'ulls. Des de aquell dia en Pau es va adonar que tenia imaginació, nomÊs calia pensar i imaginar.
Pol Cumplido (Paint)
5èB
LES LLAVORS DEL DESIG
Hi havia una vegada, en una caseta a la muntanya, una parella amb un fill i una filla. El pare era llenyataire, la mare fornera i no eren gaire rics que es pugui dir. El dia 23 d’agost era el dia de l’ajuda als veïns però com que no tenien veïns, la mare va preparar moltes barres de pa per portar al poblet que hi havia al peu de la muntanya. Va encarregar als seus fills que portessin les barres al poblet. Van repartir les barres de pa a tot el poble, els hi va quedar una i tenien molta gana però... van donar l’última barra de pa a una velleta que vivia al carrer, que ho necessitava més que ells. La velleta es va posar tan contenta que els hi va donar quatre llavors. Els hi va explicar que les llavors eren màgiques, eren les llavors del desig! Aquelles llavors, si les plantaves, sortia el desig que més t’estimaves de veritat i podria sortir qualsevol desig amagat i desconegut. La velleta els hi va advertir que si el desig era cruel, dolent o cobdiciós, emmalaltirien radicalment. Els nens van tornar a casa i van plantar dues llavors i els seus pares dues més. La primera llavor que va brotar va ser la del fill, a ell, per art de màgia, li va sortir un gat que era la mascota que volia. Al pare, de sobte, es va trobar amb una biblioteca, perquè quan era petit no va poder anar a escola i volia aprendre. A la filla li va aparèixer un mestre perquè el que volia era aprendre amb el seu germà. Però... la mare tenia una cobdícia increïble i només volia or, or i or! I, en comptes d’això, va caure malalta, només va sortir carbó i més carbó de la seva llavor. La mare cada dia es trobava pitjor perquè només tenia al cap el desig de ser rica. Els nens van intentar canviar el desig de la mare però res de res. Desprès de dos dies la mare va morir. Els fills i el pare estaven molt tristos i van decidir buscar remei a la mort de la mare. Van anar a parlar amb la velleta i li van preguntar si podien fer alguna cosa, si es podia arreglar. Ella els hi va dir que podien treure la llavor que va plantar la mare i reviuria però aleshores, ells perdrien tots els seus desitjos. Ho tenien clar, ràpidament van anar a treure la llavor, encara que així perdessin els seus desitjos. Tant era perquè la vida de la seva mare era el seu més gran desig. La mare va reviure i va aprendre la lliçó, que la cobdícia no és bona. Cada any, el dia 23 d’agost, es segueix donant pa o menjar a les persones que més ho necessiten, sense esperar res a canvi. Però amb una mica de sort, potser algú a qui tu ajudes, et pot donar una sorpresa i et farà viure i aprendre coses noves.
Jaume Domínguez 5èB
De mar o de muntanya serà una canya.
Els ingredients del sofregit van ballant decidits.
L’arròs blanquet es fa un banyet.
L’aigua transparent va desapareixent.
Arriba el safrà i tot es fa.
El moment meravellós arriba tot calmós.
Tothom a taula que la paella parla.
La vida és bella com una paella.
Gafas - Jana Riba
6èA
Ciutat Real la meva ciutat, en la qual he viscut des de els set anys fins els onze anys amb la meva mare i la meva germana . He fet des de primer de primària fins sisè en l’ escola Jorge Manrique. Sempre he estat amb els mateixos companys i companyes, he tingut diferents mestres. Els meus millors moments a Ciutat Real han estat amb el meu millor amic Zabar , sovint em convidava a casa seva on jugàvem: a futbol, parxís, anàvem al parc.. . Però un dia, quina pena! se’n van anar a viure a un altre poble. Però com que el poble estava a prop ens continuàvem veient. L’ escola on estudiava era molt gran amb molts nens, el pati era enorme i es podia jugar: a futbol, a bàsquet i a molts jocs.
L’ estiu passat vam venir de vacances a Barcelona i la meva mare va decidir que ens quedaríem a viure aquí, perquè li havien ofert una feina. El mes d’ octubre vaig arribar a l’ escola Ferran Sunyer. Al principi, no entenia res del que parlaven, perquè a Barcelona es parla català. Recordo que els primers dies de classe em sentia sol perquè no tenia amics. Actualment estic aprenent català i m’ he adonat que m’ agrada molt. Ara estic escrivint els meus records per no oblidarme i tenir present els meus millors moments de la meva vida.
Maykel Hekman
UNA PASSA Si faig una passa, I miro endavant, no pateixo massa, veig un futur extravagant.
Si la passa enrere faig, només veig claredat, I allà on vaig, Porto la veritat.
Si al final faig un bot, i agafo una rosa, L’únic que es pot, És regalar-te una prosa.
Regala’m el teu somriure, Gaudeix d’aquesta diada, Si tens ganes de viure, Pren el llibre i la flor estimada.
Isis López Vega 6è A
6èB
La promesa Et prometo una vida eterna d’alegria i tendresa. També et prometo un món de fantasia on hi hagi un drac i una ballarina. Et prometo un bon cor i un sac ple de petons. Et prometo que Sant Jordi està arribant per una rosa i un llibre poder-te regalar, a canvi una poesia li hauràs de cantar. Si em vols ajudar et deixaré encantat... però no corris que encara no ha arribat perquè a la princesa està salvant.
EVA MARTÍ
EL PODER DE LA IL·LUSIÓ En un futur llunyà, on la foscor avança cap a la victòria, un viatger amb l'ajut dels seus amics lluitava contra les escòries del moment. Va ser tan cruel la guerra, que el viatge va quedar inutilitzat. Va romandre anys i anys, ideant com poder acabar amb aquesta foscor que assetjava el planeta. Va crear uns espectres, com a arma, per ajudar-lo a ser capaç de lluitar contra aquesta foscor tan terrible. -Oh! No! M'han ferit! - Va cridar en Tom. De cop i volta, una veu llunyana, que venia des de fora de la seva habitació, el va fer sortir de la seva atenta atenció. -Fill! Surt al carrer, que et quedaràs cec de tant mirar la pantalla per jugar ! - Va dir la mare del Tom, amb un to enfadat. -No siguis exagerada mare! - No és per tant! Només serà una estona! Com que tenia les de perdre, en Tom va decidir anar al parc a córrer i saltar amb el seu "skate". Als dos minuts, va caure i es va fer mal. Va tornar cap a casa amb les llàgrimes a la galta. La seva mare, li va rentar enfadada, i en Tom li va preguntar: -Mare, què et passa que estàs tan enfadada? -Perquè no m'agrada que siguis tant inconscient quan surtis al carrer i vagis amb la bici o l'eskate". Has d'anar molt en compte, d'acord? La mare, va curar-li les ferides que s'havia fet en Tom i va deixar-li sortir de nou... És clar! Amb la promesa d'anar amb compte. Així doncs, en Tom, se'n va anar al bosc a viure noves aventures. Mentre estava gaudint d'una persecució imaginària, una branca li va caure al cap i es va desmaiar. La mare, al descobrir-ho, va trucar de seguida a l'ambulància i el van portar a l'hospital. Van fer-li una radiografia al cap, per veure la lesió... però no van veure res... excepte que no es despertava.
El que no sabia ningú, és que a la nit, un espia super secret el va injectar una substància espacial, que el va provocar un coma. El motiu, va ser tele portar-lo a un altre planeta. Al dia següent, ningú no s'explicava el que li podia estar passant. Després de tres mesos intentant despertar-lo, van comprovar que no podien. De fet, no podran fer-ho mai... En Tom havia caigut en un somni etern, on les aventures ja no tenien fi.
FI
Bruno Gosálvez
Escola Ferran Sunyer – Barcelona Abril 2015 Dibuixos portada i contraportada fets per alumnes de Cicle Superior