40· SOBRE EL LLOC DEL FUTBOL, I L’ESPAI DEL SENTIMENT
entrar en una ciutat morta. No caldrà que reconega que el trasllat em dona pavor. I conste que açó no és una exageració interessada. Sent conscient que tant quan passe pel lloc de l’antic Mestalla, o pel nou Mestalla, sentiré, un sentiment personal al cap i a la fi que no reclame compartir, una sensació semblant a quan veus una esglèsia romànica als Estats Units, o un temple egipci a Madrid. Perqué el drama és com, d’una manera tan senzilla i sense debat de cap tipus, hem assumit un trasllat, com si el «domicili», o la casa de les persones no significara moltes més coses que la pura ubicació física. Amb el despreci secular que tantes vegades practica la nostra societat de despreciar de manera anticipada «lo» antic o «lo» nou, sense entrar a valorar amb rigor la conveniència de les coses. Amb la tensió del nou ric que arracona la casa pairal, on tantes vegades ha estat feliç, per a centrar-se, només, a discutir, com anirem, on aparcarem, les comoditats de les localitats, o si és el club o la ciutat a través del transport públic la que ha de sufragar els autobusos per a no col·lapsar ni incomodar els patidors veïns d’aquella part de València.
Lògicament, per a mi, alineat en el sentiment, i per tant derrotat d’entrada, tots els arguments d’un Tractat d’Arquitectura Esportiva i de Sostenibilitat Financera no tenen cap emotivitat, encara que potser siguen inevitables. La irremeiabilitat actual del trasllat no resta dolor a un sentiment minoritari: el que senten algunes persones quan abandonen per necessitat aquelles cases en les que s’ha sigut feliç. Mestalla, a més de lloc del futbol, ha estat l’espai del sentiment essencial que va de pares a fills, quan tu has anat de la ma de ton pare, i has estat pare que duu de la ma els seus fills. Per això, més enllà de com anar, i del fet que allí també jugarà al futbol el «meu» equip, la qüestió és què sentiré allí. Jo estic convençut que per als qui hem anat a Mestalla, i hem estudiat al costat de Mestalla, i ens hem posat a viure a la seua ombra, el trasllat del camp se’ns revel·la com un malson. La inauguració d’una atra història, amb uns atres protagonistes, que construixquen una nova memòria per al seu futur. Tinc la intuició que ja no serà el mateix. Un poc més enllà d’anar i ser un espectador,
Anònima. Grup infantil practicant el futbol. València, circa 1920