Page 1

SENTIMENT | FALLA CASTIELFABIB - MARQUÉS DE SANT JOAN


Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.info/) El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.


#sentimentvcf

llibret falla Castielfabib - MarquĂŠs de Sant Joan 2015


pròleg


«Recentment vam assistir a la imatge definitiva de les ambicions del nou model de club del nostre València, la presentació d’un jugador d’alt nivell mundial, Enzo Perez el qual ha costat 25 milions d’euros. L’acte, al (nou) vell Mestalla i amb 10.000 aficionats, va estar ple de grandesa, lloes a Salvo i a Peter Lim i missatges en clau internacional. Però no podem passar per alt un xicotet detall, davant els noms d’Alcàcer i Gayà, pronunciats per l’speaker, l’èxtasi de l’aficionat va ser incomparable. Diners o gent de la casa? Títols o arrels? Negoci o sentiment?»


l’equip Edita Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan Coordinació Jose Francisco Carsí Navarro Roberto Heredia del Rey Disseny Retales Estudio Creativo [Jose Francisco Carsí Navarro Roberto Heredia del Rey] Fotografia Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan, Ricardo Ruiz, Dani Lluch, Arxiu Miquel Nadal, Fotografiarte, Jose Francisco Carsí Navarro il·lustracions María Oliver Col·laboradors Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan, Miguel Arraiz, Maria Miralles, Nohemí Rodriguez, María Oliver, Javier Molinero, Ricardo Ruiz, Dani Lluch, Miquel Nadal, Rafael Ibañez, Vicent Molins, David Blay, Paco Polit, Julian Carabantes, Manolo Mas Assesoria lingüística Jose Francisco Carsí Navarro Roberto Heredia del Rey Impressió La Imprenta Paper Cyclus Offset Portada 300 gr, Interior 100 gr Tipografies utilitzades Meta Serif Pro, Gill Sans Depòsit Legal V - 185 - 2015


5

l’alineació

la temporada 14/15

Pròleg

Projecte de falla gran

Negoci o sentiment? Jose Francisco Carsí

80

Articles 10

Un gegant gris de formigó Ricardo Ruiz

18

Sentiment Daniel Lluch

26

Gallolo i la brasilera en boles Vicent Molins

34

Sobre el lloc del futbol, i l’espai del sentiment Miquel Nadal

44

Campanar, fora de joc Rafael Ibañez

Sentiment VCF 56

Manolo Mas, Julian Carabantes, Moisés Dominguez

60

#sentimentvcf

U contra un 63

L’enquesta

68

No ens fareu de Singapur! Paco Polit

72

El València és un negoci David Blay

Flor sense arrels María Oliver i Javier Molinero (Senyor Mixuro)

Comissió 82

Integrants

Patrocinadors 98

Guia comercial


articles


«Nosaltres considerem el llibret de falla com una eina al servei del projecte de falla. Per allò, tractem de donar una base textual que servisca com a suport de la part conceptual del monument faller. Enguany, amb el projecte de falla gran, Flor sense Arrels hem volgut, mitjançant els següents articles, aprofundir al voltant del sentiment valencianista, des de la seua relació amb el barri i la ciutat, fins a la societat i a la seua pertinència»


Un gegant gris de formigó Ricardo Ruíz Sánchez


12· ARTICLES

Jo visc just enfront. Veia cada dia eixe enorme descampat que va ser absorbit per la ciutat. Era una oportunitat, i el pla urbanístic determinava que en aquell lloc es construiria un equipament públic. Sí, això que és de tots, encara que no està molt de moda. Amb ulls d’arquitecte, era un solar ben comunicat, amb oportunitats per a trencar la bretxa econòmica entre una zona obrera i altra burgesa. Però clar, com sol ocórrer en aquesta ciutat quan n’hi ha una oportunitat immobiliària, les coses no anirien cap a bon port. De sobte, es parlà de construir un nou camp de futbol i els especuladors i regidors d’urbanisme eixiren de les seues cavernes. No sé molt bé per a què feia falta un altre camp, si ja tenim un ben gran i que funciona relativament bé. Però en aquesta ciutat

ens agrada fer les coses així. Vivim entre bòlids, regates i clòtxines d’un trencadís que es cau a trossos, ens agraden els parcs temàtics, les superficials aparences. Les passions de dos dies. Anirà en el nostre caràcter, supose. Així que evidentment, el pla urbanístic anava a modificar-se, amb el beneplàcit d’uns governants que fregaven les seues butxaques i d’una societat que va veure impune com un sòl que inicialment li pertanyia, es venia una empresa privada. Però bé, dóna el mateix, és futbol. I en el futbol no s’escatima. A més el futbol ens uneix. És la participació, la festa. La comunió. Començaren els treballs i arribaren les grues. Eixia terra i entrava formigó. L’obra era coherent i estava estudiada, però això era el de menys. La pregunta és si tot eixe enrenou era necessari. Si existia, a més


13

«En realitat és com una gran falla, té un missatge molt clar i ha de fer-nos pensar. És il·lusió i fracàs. Però aquesta vegada no, no es crema»

una connexió meditada amb la resta de la ciutat, un pla urbanístic. O si pel contrari, el nou camp de futbol seria un gegantesc objecte abstracte deixat caure enmig de l’orbe. Com era d’esperar, les protestes de l’associació de veïns no pogueren posar fre a la pilota immobiliària. El futbol és futbol... I l’obra va avançar, i la crisi econòmica va avançar. I a la fi passà el que havia de passar. Ara, durant anys, el veig com a un vertader objecte abstracte, ja no per falta d’un pla urbanístic general a escala de ciutat, sinó per l’inacabat, per mostrar-nos a la societat valenciana a l’empar de la seua tanca, una realitat econòmica, un fracàs real. És un monument, una vertadera obra d’art, reflex d’una època amb una determinada forma de construir i amb una voluntat de ficar‑se el primer en la foto a qualsevol preu. En realitat és com una gran falla, té un missatge molt clar i ha de fer-nos pensar. És il·lusió i fracàs. Però aquesta vegada no, no es crema. Quant dolorós és pensar que una superfície de sòl que podria haver sigut dels valencians aquests anys, ha estat tancada, ocupada per un dinosaure gris i empresonat que es deteriora amb el temps. I que a més, fa més gran eixa bretxa entre zones de tan distint poder adquisitiu: el vell i el nou Benicalap.

Fins a l’actual president del València CF, Amadeo Salvo, defineix l’obra com «faraònica», l’estadi amb més cadires VIP del món, ni més ni menys que 5000. No hi ha estructura comercial de botigues, museus o explotacions comercials. Absolutament res. A la fi, supose que les grans obres donen vots, igual que les grans falles donen premis. I això és el que volem. I després i ara està la compra de Lim. Val que el València CF ja no és eixe xicotet equip que va nàixer en el Bar Torino. Val que no podem negar el món en el qual vivim. I val que Déu són els diners i tots els rendim homenatge. Açò ho explica tot. Açò explica per què un milionari singapurés és propietari del València CF. No tinc res en contra seua. Però, dic jo que n’hi haurà muntons de persones que hagen conegut la història del club des de dins, que hagen demostrat al llarg dels anys passió i entrega. Que siguen valencians, o espanyols, o singapuresos, dóna el mateix. Fins i tot que tinguen diners, encara que probablement no tants. Jo parle d’una qüestió de temps i experiència, de confiança directa. No obstant això, ara, de sobte, apareix aquest home del no-res, posa els seus diners i tot arreglat. Torna la il·lusió de l’afició i tornen els títols. Tornem a la Champions League. L’esforç? No fa falta


14· UN GEGANT GRIS DE FORMIGÓ

si hi ha transaccions i fixatges volàtils. En el futbol tot es fa a «lo Florentino». A mi la veritat és que açò em recorda a una forma de fer política que ja ens ha mostrat el fracàs. Però, tornem al principi i no podem negar que ací tot funciona així. I el futbol, espectacle de masses, no anava a ser menys. Recorda: la cosa important és guanyar. No com es guanya. Ni com s’arriba. D’altra banda, hi ha alguna cosa en tot açò que em fascina: la capacitat del futbol per a unir a les persones en un mateix sentiment col·lectiu, fer-les sentir part d’alguna cosa. Negar la importància del

futbol en la societat valenciana és quasi un sacrilegi. Precisament per allò, moltes vegades un bonic i estratègic esport acaba convertint-se en un negoci redó de xifres desorbitades a ulls d’un àvid empresari. Tot es tergiversa quan hi ha tants diners en joc. Però està justificat, si és l’alegria de qualsevol cap de setmana. Açò ocorre a les altes esferes, però en el camp cada cap de setmana es lliura una altra batalla. No sols entre els jugadors d’ambdós equips, també entre un públic on la diversitat és patent. En ell han de conviure d’igual forma el civisme i la vilesa, la pau


15

i la violència. Pacífics i salvatges omplen les grades. Una cosa traslladable, per desgràcia, a molts xicotets partits de barri. Però no ens desviem, el fet que entorn del camp s’aglutinen personalitats i objectius tan dispars, converteix al ritual futbolístic en un camp de concentració de poder d’influència i de possibilitat de transformació. Quanta premsa esportiva escombraire ens hem tragat. Us imagineu eixe mateix temps invertit a llegir poesia, filosofia, literatura o política? Sense dubte aleshores no guanyarien els que guanyen, i no em refereix al terreny de joc.


16· UN GEGANT GRIS DE FORMIGÓ

Fins a l’expresident Llorente va confirmar al programa de Jordi Èvole que si els equips tenen privilegis econòmics, és perquè distrauen, capten l’atenció en temps de retallades i pujades d’impostos. Tot un mecanisme ben engranat de control de masses. I «futbol, i més futbol», el savi de Julio Anguita ho tenia clar, tots hauríem d’escoltar més a eixe home. Per imaginar, que és gratis, m’imagine el futbol espanyol després de tota eixa parafernàlia de Deportes Cuatro, de tota eixa premsa rosa i d’eixe espectacle frívol que el rodeja. M’imagine una premsa que, conscient del seu poder d’influència, visqués el futbol d’una forma sana i no es dedicara merament a adormir les ments que assisteixen al circ romà del segle XXI. Que el futbol fóra una excusa sana per a reunir-se i socialitzar-se. Que es generara un esperit crític entorn de l’economia i la parafernàlia que el rodeja. Que no es parlara sols vulgarment de futbol en la discussió banal de qualsevol bar. Que les empreses privades d’equips de futbol no tingueren la llibertat

d’endeutar-se amb entitats bancàries de les quals tots som part. Si en realitat tota l’estona, sols estic defenent el futbol. I eixe futbol existeix a escala professional, l’afició alemanya del St. Pauli o la recent actuació d’un humil equip com el Rayo Vallecano pagant el lloguer a una anciana desnonada, són només exemples. Les falles, que és allò nostre, tenen un component col·lectiu similar, et fan formar part d’alguna cosa. I, d’igual forma que el futbol, són també criticades i rebutjades per alguns sectors. Amb l’única diferència que en aquest cas, et permeten crear, criticar, escriure. Qüestionar la necessitat d’un camp de futbol que sols ha resultat ser un gegant gris de formigó enmig de l’orbe, col·locar-lo en un carrer i cremarlo, aquest sí. Una participació, una comunió entorn de la foguera. Entorn d’allò que no vols veure mai més. De vegades pense que, enmig d’aquests temps corruptes i convulsos, eixe esperit col·lectiu de cremar coses és el millor que pot passar. Llàstima que massa gent segueix parlant només de futbol.


17 Ricardo Ruíz Sánchez Estudiant d’arquitectura en l’Escola Superior d’Arquitectura de València de l’UPV. Membre del col· lectiu cultural WAP Valencia. Faller de Castielfabib.


Sentiment Daniel Lluch Marco


20· SENTIMENT

És difícil expressar en paraules tot el que significa el València per algú com jo, i és difícil fer-ho perquè els sentiments van més enllà d’allò que una paraula puga expressar, o siguent més exactes, més enllà d’allò del que l’altra persona, a l’altre costat del foli, puga interpretar d’allò que tu has plasmat en el paper. Més encara en aquests temps que corren, en els que hi ha un sector d’opinió en el que pareix que hàgem perdut alguna cosa que no recuperarem mai. Certament, que hi haja un amo del València significa que el té en major mesura que els altres. Això és innegable. Però no és menys cert, que amos del València ja hem tingut molts, amos, màxims accionistes… i finalment, sempre romanen junt amb l’equip, aquells que el volen de cor, els altres, passen deixant millors o pitjors records pel camí. Finalment, l’important és el que es vulga fer amb ell. Jo vull que el València guanye, fent negoci? Molt bé. Si ve algú que fa negoci, fica els diners i guanya la Champions (ja que somniem i el somni és nostre, somniem a l’alça), què li diguem? es queda o se’n va? I qui és capaç de saber qui és més o menys del València? Perquè un estranger no pot ser més del València que algú que haja nascut ací? Perquè algú que simpatitza amb el nostre club no pot fer-se un gran seguidor del mateix? Al cap i a la fi, a tots els que ens agraden els esports, tenim un equip o un jugador amb el qual simpatitzem en esports que seguim en major o menor

mesura i… són sempre valencians? Són almenys espanyols? O simplement ens donen alguna cosa que no ens donen els altres? I La veritat, no els canvie per altres. Per això, el més important és el que vulguem a l’equip al qual recolzem, en major o menor grau, perquè tot el món no té les mateixes prioritats, perquè cadascú té unes aficions que ocupen un lloc més destacat que altres. Per als que el València és una prioritat màxima, fins i tot arribant a límits inexplicables, el València és com un fill, saps que et farà passar moments roïns, saps que t’enfadarà, saps que en alguna ocasió no es portarà bé, no obstant això, quan et dóna alguna cosa bona, és tan bona que


21

borres els records roïns, que segueixes al seu costat perquè no vols que cap d’eixos xicotets o grans moments de felicitat, passen pel teu costat sense tocar-te. Per a alguns bojos, tot comença en estiu quan ens diuen: «enguany, què? classificar‑nos per a la Champions?», el nostre rostre es torna amb estranyesa perquè al nostre cap només existeix la convicció que enguany guanyarem tots els títols. I és així… Bojos no som i sabem que és quasi impossible, però quasi, no impossible, així que, per què no? I qui paga tot això? Tota aquesta bogeria, aquests somnis, aquestes il·lusions… les paga la teua família, els teus amics (aquells als quals no els agrada el futbol, clar, o més bé aquells que el col·loquen uns quants escalons

per davall del que ho fas tu), esdeveniments als quals no acudiràs… Per sort, la meua família i els meus amics o comprenen (o simplement l’accepten i comenten que estic mal del cap i no necessàriament en la meua absència). I menys mal que ho entenen!!! Fins i tot quan tots i cadascun dels plans a realitzar durant l’any en cap de setmana depenen del dia que sàpiga que juga el València, per poder organitzar alguna cosa. Cada partit del València a Mestalla és sagrat i, només alguna causa de força major pot impedir acudir. Força major, què és força major? 40 de febre? Res, res, medicar-se, abrigar-se i al camp, bodes? Bé, d’acord, però amb algun símbol valencianista baix el trage. I si és la teua boda i n’hi ha la possibilitat de


22· SENTIMENT

poder acudir al partit? Ací ja tens l’embolic, per experiència. Encara que els detalls del València durant l’esdeveniment ho suavitzen. Quan vas al camp, tot ha de tindre el seu temps. Has d’eixir abans per poder aparcar bé, per a tindre temps de reacció fins i tot si se t’oblida l’abonament, de tornar a casa i prendre’l aplegant a l’hora al partit… Per sort, haver d’eixir abans propícia uns minuts prenent alguna cosa amb els amics, encara que siga ràpidament, fora de la tensió pròpia del partit quan ja et trobes a l’interior de Mestalla. Eixos temps s’allarguen quan els partits són importants, encara que per a mi ho són tots, independentment del rival. S’allarguen fent una prèvia major, o gaudint el postpartit, més si el resultat obtingut satisfaça d’una manera especial. I eixos són els moments amb la teua gent, moments que també et regala el València, moments que potser en altres condicions no existirien, perquè no tenim temps, perquè tenim treball, perquè els xiquets no ens deixen, eixe també és un dels majors regals. Com deia abans, per a mi, tots i cadascun dels partits del València són importants, tant és així que tots els anys he de respondre a la mateixa pregunta: «Si jugaren la final de la Champions i el València jugara amb el Penyabaixa (equip de molt inferior categoria amb el nom inventat per a no ferir sensibilitats, espere que no existesca) al mateix temps Que partit vories?» Vaja pregunta, el València! Encara que no es vagen a donar eixos partits

a la vegada, encara hi ha contraatac, «I si coincidira amb la final del mundial, jugant Espanya?» La mateixa resposta, instantània, al que segueix la frase «a tu no t’agrada el futbol, a tu t’agrada el València». És així, segurament, així siga, no m’importa vore un partit d’altre equip si no tinc res a fer i no em molesta perdre-me’l si tinc alguna cosa pensada i gaudisc més si és un rival del qual el resultat pot afavorir al nostre València i s’està donant eixe resultat. No obstant això, si juga el València, no. I no gaudiries més fent altra cosa? No i mil vegades no. Òbviament, si donarem la volta a la pregunta, podria canviar la resposta, si la meua gent tinguera un problema important, si tinguera, amb tot el dolor del meu cor, renunciar a anar a Mestalla, per ficar un plat de menjar en ma casa… però bé, si no ens posem dramàtics, la resposta sempre serà la mateixa. Respecte a les eixides per jugar fora, no és sinó una multiplicació del temps viscut amb els amics, es multiplica el temps, i per tant, les hores de compartir uns moments que cada dia, el remolí de la rutina, fa més difícil que es puguen donar. I després està la família, els màxims patidors. Perquè és veritat que, al cap i a la fi, els amics comparteixen, en major o menor mesura, la teua passió, no obstant això la família vol formar part del teu món, el teu somni, per a què pugues gaudir-ho i ser feliç. Quan et donen ànims en eixir de casa, i si, de


23

la mateixa manera, el fan en la victòria o en la derrota, fent-se fotos amb l’equipació, per a què tu pugues tindre en un quadre o decorant una tassa en la qual cada dia desdejunaràs. És un orgull haver de, quan naix la teua filla, anar al registre i a les oficines del València, a comprar-li l’abonament i cedir-li unes accions que, ja en el seu dia, pensaves que anaves a regalar-li, abans, fins i tot, d’haver començat a pensar a concebre-la. Cobrir-la amb un xicotet llançol del València, o fotografiar-la amb l’equipatge comprat per a l’ocasió el mateix dia del seu naixement. El dia que et dónes compte que la teua filla d’any i mig, et «compra» amb un «Amunt València, Amunt València papà», saps que si algú tan xicotet, que comparteix la teua vida, utilitza com la seua primera arma per a derrotar-te, és perquè existeix un sentiment que va més enllà de l’esport mateix. És per això que quan em pregunten si preferisc guanyar jugant mal o poder perdre

en un partir espectacular, jo no tinc dubtes, sóc resultadista, al cap i a la fi, un partit espectacular, em dóna noranta minuts d’espectacle i una setmana de sofriment, mentre que un bon resultat d’un partit molt roín, em dóna noranta minuts de cabreig i frustració i una setmana de tranquil·litat. I així és, després de llegir-ho de nou, resultadista sense dubte. I perquè, a base de bons resultats, puc aplegar a lluitar per un títol, a una final… Qué gran és això! I això que saps que acabaràs plorant! Plorant de ràbia, d’abatiment, de saber que has estat a les portes d’un títol que se t’ha escapat de les mans. O bé perquè després de tanta lluita i sofriment has aplegat al major objectiu que podies aconseguir, a aquell que era quasi impossible, al que ens costa aplegar més que a altres, per pressupost, per lluitar a contracorrent. Títols als quals recordes tots aquells que deien que sent del València no guanyaries res mai. I plores. Felicitat màxima. Orgull màxim. Orgull que


24· SENTIMENT

també existeix quan estàs a punt d’obtenir les coses i se t’escapen, perquè has lluitat fins a l’últim sospir, perquè hi ha vegades en què cal rendir-se a l’evidència, que no tenim tants mitjans com altres però que estem ací. Perquè del segon sí que es recorda algú, em recorde jo quan el València ha aplegat fins ací i li ha faltat un instant per a canviar la història. Orgull quan mires al teu voltant cada dia que passeges per la teua casa i veus les samarretes dels teus ídols penjades de la paret amb una signatura. Eixa signatura que a alguns tant ens costa obtenir, a vegades per vergonya, en altres perquè potser penses que vas a molestar-los o incomodar-los i, en alguna més, perquè et qüestiones que fa un tipus de quasi 40 anys «espentant» xiquets de deu anys per un autògraf, xiquets amb els ulls brillants perquè estan a punt d’aconseguir el major somni de la seua vida. Finalment, són brots nous dels quals podran nàixer il·lusió, somnis i llàgrimes de felicitat, que, esperem, siguen moltes i constants durant la resta de les seues vides.


25 Daniel Lluch Marco Faller de Castielfabib.


Gallolo i la brasilera en boles Vicent Molins Mercader


28· GALLOLO I LA BRASILERA EN BOLES

Hi ha dos moments que assenyalen com cap a l'evolució anímica en les últimes dècades de les graderies de Mestalla, sempre un reflex més o menys avançat de com està el club al qual acull. Trie aquests dos moments perque, sense jo adonar-me, foren els dos instants que defineixen prou bé la meua existència com aficionat del València, totalment desgraciada i desconcertat perque vaig passar de voler a un club que només competia per arruïnar-nos els diumenges a la vesprada en partits inhumans a Tenerife, a altre que arrasava el món com una banda de heavy metal col·locada fins a les tranques, amb un bateria, Fabián Ayala, demanant calma amb els braços, en el moment de l’èxtasi. Fins a finalment voler a un València d’entre temps que va haver d’acollir-se a una subhasta

internacional (ejem) per no veure’s calcinat pel foc amic dels seus dirigents valencians. Un home anònim que es posà a fer-se una palla en la grada en ple partit (no per gust, sinó per avorriment) i una dona brasilera que uns quants anys després, en plena febre de l’or, es va desprendre de tota «atadura» (el deporte sin ataduras) per, mamelles a l’aire, animar a l’equip quasi a nivell de gespa. Eixos són els dos moments. Deixeu-me que m’explique. Un i l’altra substancien el sentiment més estés en aquest racó del món: D’una banda, l’home constatant que les ambicions de la institució xoquen frontalment amb la realitat, pura inòpia i ha de recórrer al plaer de l’onanisme, catalitzant-se, i la dona que, d’altra banda, sent tanta cremor davant el que veu, l’ambient que li envolta és tan exultant que es planta en boles


29

en el camp base de Mestalla per insuflar ànims als futbolistes. Va ocórrer al camp del València. La història de Gallolo és prou coneguda, encara que perviuen un fum d’incògnites al voltant de la seua identitat i al perquè de la seua «manola» furtiva. Corria l’any 1993 i el València «fofo» i «plasta» d’aquells dies jugava unes semifinals de Copa davant el Saragossa. Hui seria glòria, en aquells temps era atonia en un club castrat que mai anava a escapar de la seua condemna. Rafa Lahuerta va contar aquesta història de manera tan cruelment meravellosa que tots els que la reproduïm després quedem com a catets. La qüestió és que Gallolo, de sobte, i així ho va reproduir el diari de l'endemà, es tragué la seua «verga» i la toquetejà al ritme amb el qual, anys més tard, el Piojo López festejaria els seus gols (aquell gest amb el braç, com insuflat aire a la roda d’una bicicleta). Masturbar-se davant un partit de futbol podria ser un homenatge inèdit per als futbolistes. Però fou l’oposat: una humiliació en tota regla. Gallolo es tocava per fer alguna cosa, perque el que ocorria en el camp li semblava una llauna. La recerca al voltant de la identitat de Gallolo és un dels enigmes més grans després de les cintes cassette de Julio Insa a Castelló. Primer s’apuntà que havia vingut amb els

saragossistes, però aquesta tesi es descartà en descobrir que vivia en una pensió de la ciutat. Fou una víctima dels durs primers noranta. De la brasilera que es despullà de quasi tota peça per ser la seguidora nudista del camp, Mestalla ben es recorda. Fa uns quants dies vaig preguntar a Twitter per aquell instant. Vaig constatar que la marca perdura. Fou davant el Barça de Ronaldinho, en 2004. Ho donaven per la tele, per la qual cosa les imatges prengueren cos de trending tòpic. «Jo estava ben prop de la xica, ella en segona fila de tribuna lateral, al costat dels Yomus…» «Al Jazeera retransmetia el partit i s’enfadaren amb els de RTVV per aquell plànol» Una bandera del València li donava actitud de ‘Llibertat guiant al poble’. L’antifaç reforçava el seu caràcter d’heroïna. Res pogué impedir que al nostre estadi, on tot passa, una espectadora convertira el partit en un assumpte menor. Ella representava a aquell València d’estat d’ànim despampanant. Els primers anys dos mil. El punt més àlgid d’una època. Quan Mestalla era festa. Si pot datar-se l’expressió «en la cresta de la ola», la cresta d’aquell equip cap al doblet fou aquella nit de dissabte, 21 de febrer de 2004. La nit de la brasilera en boles. Tot el que vinguera a partir d’eixe moment, a excepció dels mesos immediats, fou una insatisfacció infinita.


30· GALLOLO I LA BRASILERA EN BOLES

El sentiment sol ser una equació on la pertinència a una causa es multiplica per l’èxit i el temps (el que passa entre aconseguir satisfaccions). De Gallolo a la brasilera. Més o menys els pols oposats que encasellaren la maduració sentimental com a valencianistes de quasi tots els de la meua generació. La recerca d’aquell èxit, l'intent que la brasilera torne a Mestalla, ha sobrevolat i justificat temeritats i caciquismes més propis de països on la seua dieta està basada en el coco. A títol individual, el millor antídot per a fixar el nord en la brúixola del valencianisme és recórrer als bàsics de sempre. En un dinar, ahir, el meu company de taula, publicista, poc avesat en mestallologia va dir: «Si haguera de definir els valors que em transmet el València no se m’ocorreria cap». Potser portava la raó, jo que se. Potser per eixa indefinició només ens quede ser viscerals. Com ho foren, fins a les tranques, Pío Bau i Gorostiza. Els meus bàsics. El primer, un valencià fotut per un basc, i el segon, un basc arrasant València. Pío Bau anava a ser el porter de la Davantera Elèctrica. Tot estava de cara perquè acabara exercint de meta llegendari. Eren els quaranta i Eizaguirre, el seu suplent, a la banqueta. Fins aquella nit en Bilbao en la que Pío -sempre portava un maletí de viatge fins als topalls d’embotits- es va engolir les botifarres que laminarien el seu futur. Es va indigestar, va passar la nit entre suors fredes i no va poder jugar l'endemà. Eizagirre eixí de porter en San Mamés. I Pío ja no tornà a aparéixer


31


32· GALLOLO I LA BRASILERA EN BOLES

«Tornarem a perdre el cap perquè la brasilera torne a Mestalla. I no volem avorrir-nos com el feia Gallolo»

baix els pals del València. Eizaguirre obtingué la mitomania, mentre Pío acabà vagant en les Canàries fins a la seua mort, vivint el valencianisme en silenci ferm com qui pogué ser llegenda i només fou un actor secundari. En aquell equip, dalt, «la Bala Roja», Guillermo Gorostiza, de Santurce. Una preqüela a la basca de George Best. El veterà que curtcircuitava defenses. Tot ho tenia i tot ho va perdre, exceptuant una cosa. Quan deixà de prestar servei a Mestalla, Luis Casanova (qui encara no es podia imaginar que donaria nom a l’estadi… però per pocs anys) li va lliurar a Gorostiza un portacigarrets d’or amb la inscripció «Del València CF a Guillermo Gorostiza, el millor extrem esquerrà del món i de tots els temps». El nostre Best, en caiguda lliure, malvengué el seu portacigarrets anys després per a poder continuar malvivint.

Casanova el va trobar a la venda per una bona jugada del destí i va decidir remetre‑li‑la de nou al costat d'un sobre amb diners. Gorostiza va morir en l’asil del seu poble, a soles, després de regatejar-se a qualsevol companyia, una bala per a si mateixa. La monja, en acudir al cos sense vida, trobà al costat de la seua mà únicament una pertinença: el portacigarrets que resava «Del València CF a Guillermo Gorostiza, el millor extrem esquerrà del món i de tots els temps». Tornarem a perdre el cap perquè la brasilera torne a Mestalla. Serà lícit buscar l’èxit, perque per cobrir grans distàncies ja no s’utilitza el vaixell de vapor. I no volem avorrir-nos com el feia Gallolo. Però per a no desenganxar massa els peus de terra caldrà recordar als bàsics. Sempre. Els meus, Guillermo Gorostiza i Pio Bau. Un basc i un valencià.


33 Vicent Molins Mercader Director del portal satíric valencianista CheCheChe Comunicador en Abasedebē. Articulista en Valencia Plaza, Plaza Deportiva, Jot Down, Lletraferit... . Un dels protagonistes de València Vibrant.


Sobre el lloc del futbol, i l’espai del sentiment Miquel Nadal Tà rrega


36· SOBRE EL LLOC DEL FUTBOL, I L’ESPAI DEL SENTIMENT

«– Il riso scaldato è sempre meglio di quello appena cucinato. Jep Gambardella. – E il vecchio è sempre meglio del nuovo. Dadina». La Grande Bellezza

En realitat, jo no sé massa bé si huí en dia quan fem una oposició entre el futbol del sentiment i el futbol del negoci, o millor dit, amb un substantiu més evocador, entre el futbol de l’or i el futbol del cor, estem d’alguna manera fent arqueologia d’una realitat antiga que només subsisteix en la imaginació d’una nòmina molt reduïda de persones. Les dos dotzenes de malalts incurables que encara, erròniament, continuem reflexionant, davant la taula de l’autòpsia forense d’un València CF «nostre», sobre els errors comesos, sobre el que podia haver sigut i no ha sigut. Quan allò cert és que la realitat és una llosa que ha revelat com a inevitable que en el futbol del present i del futur, en el València CF i en tants clubs, no hi ha oposició real ni aparent, entre els dos conceptes. Este «negoci» no és res sense el sentiment. I este «sentiment», això diuen, reclama, per a poder sobreviure, el sanejament des del punt de vista financer. És per això que fins els relats més alternatius, que pretenen captar les virtuts

singulars, més humils o menys pretencioses, de determinats clubs de futbol, també estan contaminats d’or i de negoci. Resulta molt fàcil esbrinar que, de manera notòria, totes les combinacions de frases i eslògans, fotos en blanc-i-negre, i apelacions al color sèpia del passat estan en realitat ja contaminades de marketing i merchansiding. De manera que passat, present i futur conformen una via d’únic sentit, que ens condemna, vullguem o no vullguem, a una més o menys equilibrada combinació de sentiments i estratègies mercantils, de llàgrimes o somriures, i accions societàries, sobre les que ja no tenim capacitat d’influència, perque al capdavall, tant el sentiment com el negoci depenen d’una futilitat enorme com ara la introducció d’una pilota en una porteria. Quan el club, encara, de Mestalla destilla eixes frases que juguen amb els conceptes temporals, el passat és el futur, o el futur és el passat, no sé massa bé si algú seria capaç de subscriure les conseqüències


37

Partit de futbol. Camp del Patronat de la Joventut Obrera circa 1930 Imatge pàgina 36. Anònima. Grup infantil practicant el futbol. València, circa 1920

que se’n deriven sobre un passat quasi centenari, quan el passat, indefectiblement, és un lloc per a fer una excursió imaginària però no per a quedar-se a viure. Un club, amb una sobredosi de passat i memòria, situat en ple segle XXI seria incapaç de sobreviure. La fama no reclama llistes d’alineacions ni examens de la Història d’Hernàndez Perpiñà. Sobreviure en un món global, sóc conscient, exigeix un relat més dèbil.

Perque, a més a més, pel fet de ser passat les peripècies del club de Mestalla no compten amb una dosi suplementària de bondat, i sense fer mala sang, tots coneguem episodis en què el passat del València CF és també d’aquells passats a oblidar, perquè són el que han fet cometre errors i pecats que ara estem expiant. Eixa combinació de sentiment i franquícia global ens acostarà a un futbol de tweets i sentiments de 140 caràcters. A xicotetes memòries de video de youtube de minut i


38· SOBRE EL LLOC DEL FUTBOL, I L’ESPAI DEL SENTIMENT

mig. A succedanis de l’autèntica memòria. A la inevitable «sacarina» de la història, que demostre que no som uns nou vinguts a la festa, i que això ens fa acreedors a la conquesta de més ingressos atípics en publicitat, samarretes i tota classe d’objectes que expressen sentiment. Sempre ens quedarà, intacte, siga o no siga veritat, el mite de l’origen. Perque tots els mites sobre l’origen estan edificats sobre un moment inicial al qual s’assignen les virtuts de la inocència, de la generositat. Un espai o un

temps al que reconduir tot el nostre recorregut històric. En el cas del València FC, això ha estat edificat en el mite fundacional del Bar Torino, de la Baixada de Sant Francesc, el lloc de transició entre la ciutat decimonònica del segle XIX i la nova ciutat del segle XX articulada a través del nou centre de la Plaça de Sant Francesc, actual Plaça de l’Ajuntament. Mite d’un club amb vocació plural i comprensiva de tota la ciutat, i no només d’una part que va delimitar la pràctica del futbol,


39

Vista aèria de Mestalla. Anys 40

des dels inicis de les primeres manifestacions, sempre en el mateix espai. El camp d’Algirós, la Gran Pista de les Exposicions Regional (1909) i Nacional (1910), i Mestalla (1923). Com a mínim, des de 1909, el futbol en València, protagonitzat per un club amb el nom de la ciutat, s’ha jugat entre els pocs centenars de metres que van des de la Gran Pista al costat de la Tabacalera i el Westin, Algirós, al costat de l’Avinguda d’Aragó, i Mestalla. Al contrari que altres clubs, més sedentaris, com ara el Llevant UD, o el Gimnàstic, alternant el camp del Camí Fondo del Grau, l’Estadium del Turia, Vallejo o Orriols, el València ha passat tota la seua vida centenària en el mateix espai. Les oficines del Club poden haver estat en la Baixada de Sant Francesc, en el carrer Barcelonina, en el carrer de la Pau, en l’Avinguda de l’antic Regne o en el propi Mestalla. L’entitat va plantar una Falla en 1925 (també fèia Falla) en la Plaça de Canalejas, entre l’actual Museu de Ceràmica Gonzàlez Martí i l’Hotel Anglès. Però les patades al baló, les alegries i les llàgrimes, l’eufòria de les traques, i les vesprades de depressió, títols i decepcions, s’han concentrat en poc menys d’un kilòmetre quadrat de la ciutat. Quan es publique este llibret, el club haurà complit 96 anys. En faltaran només quatre per al centenari. Sense caure en la parapsicologia, ni en les pràctiques del programa Cuarto Milenio, ningú em negarà que eixos cent anys han d’haver impregnat de manera indeleble l’atmòsfera d’eixa part de la ciutat. D’alguna manera estan presents, i l’entrada a València des del Nord, sense la visió del camp de Mestalla, serà, per a mi, en un temps, com


40· SOBRE EL LLOC DEL FUTBOL, I L’ESPAI DEL SENTIMENT

entrar en una ciutat morta. No caldrà que reconega que el trasllat em dona pavor. I conste que açó no és una exageració interessada. Sent conscient que tant quan passe pel lloc de l’antic Mestalla, o pel nou Mestalla, sentiré, un sentiment personal al cap i a la fi que no reclame compartir, una sensació semblant a quan veus una esglèsia romànica als Estats Units, o un temple egipci a Madrid. Perqué el drama és com, d’una manera tan senzilla i sense debat de cap tipus, hem assumit un trasllat, com si el «domicili», o la casa de les persones no significara moltes més coses que la pura ubicació física. Amb el despreci secular que tantes vegades practica la nostra societat de despreciar de manera anticipada «lo» antic o «lo» nou, sense entrar a valorar amb rigor la conveniència de les coses. Amb la tensió del nou ric que arracona la casa pairal, on tantes vegades ha estat feliç, per a centrar-se, només, a discutir, com anirem, on aparcarem, les comoditats de les localitats, o si és el club o la ciutat a través del transport públic la que ha de sufragar els autobusos per a no col·lapsar ni incomodar els patidors veïns d’aquella part de València.

Lògicament, per a mi, alineat en el sentiment, i per tant derrotat d’entrada, tots els arguments d’un Tractat d’Arquitectura Esportiva i de Sostenibilitat Financera no tenen cap emotivitat, encara que potser siguen inevitables. La irremeiabilitat actual del trasllat no resta dolor a un sentiment minoritari: el que senten algunes persones quan abandonen per necessitat aquelles cases en les que s’ha sigut feliç. Mestalla, a més de lloc del futbol, ha estat l’espai del sentiment essencial que va de pares a fills, quan tu has anat de la ma de ton pare, i has estat pare que duu de la ma els seus fills. Per això, més enllà de com anar, i del fet que allí també jugarà al futbol el «meu» equip, la qüestió és què sentiré allí. Jo estic convençut que per als qui hem anat a Mestalla, i hem estudiat al costat de Mestalla, i ens hem posat a viure a la seua ombra, el trasllat del camp se’ns revel·la com un malson. La inauguració d’una atra història, amb uns atres protagonistes, que construixquen una nova memòria per al seu futur. Tinc la intuició que ja no serà el mateix. Un poc més enllà d’anar i ser un espectador,

Anònima. Grup infantil practicant el futbol. València, circa 1920


41


42· SOBRE EL LLOC DEL FUTBOL, I L’ESPAI DEL SENTIMENT

Camp del Patronat de la Joventut Obrera. (actual Estació d'Autobusos). circa 1914

potser siga el moment de reconèixer, com en el film de Sorrentino, La Grande Bellezza, que sí, que en realitat: «È tutto un trucco». I ja que parlem d’eixa pel·lícula, recordarem al lector el gest fràgil de la noble arruïnada Elisabetta Colonna di Reggio, una noble que lloga la seua presència en events socials, quan una nit visita el Museu del Palau en el qual vivia la família, i rememora la infantesa escoltant una àudioguia i mirant el seu bressol exposat dins d’una vitrina. Jo, que he peregrinat per a xafar l’antiga ubicació d’Algirós, la de la Gran Pista, el Camí Fondo o la Platgeta, l’Estadium del Turia o Vallejo, o fins i tot el camp de Sant Guillem, cantó carrer Sagunt amb Ruaya, front al xalet del Doctor Trigo, on jugava l’España FC, he

evocat sempre que han estat lloc de futbol, espai de sentiment i ferida d’algun fracàs. I també sé que en algun moment del futur, jo mateix, i potser algunes de les dos dotzenes de persones que encara continuarem reflexionant sobre el passat i la memòria acudirem més d’un dia a visitar en algun Museu, com a nobles arruïnats, la memòria dels palaus que ja no són nostres, i a rememorar allò que vam sentir allí. Melancolia i pecats del passat. Perquè el futur ja té un lloc diferent, i l’espai del sentiment ja l’han ocupat uns atres protagonistes. Arriba una edat en què et descobrixes ressignat, sabent que el vell sempre serà millor que el nou. En el futbol com en la vida.


43 Miquel Nadal Tàrrega Advocat, escriptor i teòric valencianista. Soci del València CF. Autor dels llibres «El nacimiento de la ciudad deportiva» (Ruzafa Show Ediciones) o «Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills» (Editorial Drassana) entre d’altres. També ha escrit diversos articles relacionats amb el club al bloc «Últimes vesprades a Mestalla».


Campanar, fora de joc Rafael Iba単ez


46· CAMPANAR, FORA DE JOC

La dama ibèrica contempla incrèdula l’obra inacabada de l’estadi que té en front. Manolo Valdés i uns quants quilos de ceràmica blau-cobalt presideixen una de les enormes rodones que modulen l’Avinguda de les Corts Valencianes. Una Dama que col·locada a la manera de les creus de terme és testimoni mut del disparat. Instal·lada al febrer de 2007, la nostra Dama és una nou vinguda al barri i potser no coneix res sobre l’Horta de Campanar. Tampoc importa. La realitat que s’endevina des de la seua posició actual és ben diferent i el que és pitjor, irreversible. Sembla un «mantra» universal la vinculació de Campanar amb l’horta. Tant és així que qui parla de Campanar sempre comença explicant que no, que el nom de la població no fa referència a la torre campanar que domina la població, ja que es va construir a la primera meitat del segle XVIII, mentre que les mencions històriques al terme de Campanar vénen de molt antic. Al seu llibre sobre la història de població, Miguel Gimeno diu que a finals del Segle XIX que Campanar comprenia, a més del seu casc, les partides de «Camino Nuevo, Tendetes, Huerta, Arriba, Pouet, San Pablo, Casas del Rio y Calvario».[1] El Camí de Campanar, pel que s’arribava a la Ciutat de València encara es veu ben dibuixat a la fotografia de 1945.

El terme de Campanar estava travessat per séquies (Rascanya, Mestalla i Tormos) que amb les seues incomptables ramificacions donaven la vida als camps i per camins que comunicaven a les persones. Les séquies, a més d’artèries de vida per al camp, eren font d’energia mecànica i així, tot el terme de Campanar estava jalonat de molins hidràulics: Molí Nou, dels Frares, de Llovera, del Sol, de Sant Josep i tants altres. Alguns d’aquests molins es reconvertiren en instal·lacions de vapor i encara es conserven alguns fumerals (Junt a l’Hospital 9 d’Octubre). Des de la posició que ocupa la nostra Dama Ibèrica hauria de veure el fumeral del Molí de la Marquesa, un dels més importants que fou fàbrica de farines i posteriorment de cartó. Aquest fumeral ha segut desmuntat per fer l’obra de l’estadi i se suposa que hauria de tornar a instal·lar-se a les proximitats (veurem). La vinculació secular del Molí de La Marquesa amb la vida de Campanar no necessita cap justificació. Els més majors del barri recorden perfectament el seu Camí, que pel carrer del mateix nom eixia del centre de la població i anava fins al camí de Llíria, del costat de Benicalap, després de creuar el Camí Fondo de Paterna. No tan lluny en el temps, encara a 1973 es podien reconéixer molts elements del nostre paisatge rural, a més de les restes del Molí, ja fora d’ús. El programa de festes del tercer centenari de la troballa de la

http://campanarlliure.blogspot.com.es/2011/07/historia-de-campanar-por-miguel-gimeno.html Miguel Gimeno Puchades . Campanar : compendio histórico de esta población ...Valencia : Librería de Pascual M.Villalba, 1896 (Imp. M. Alufre) http://bv2.gva.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=1002237&posicion=1 1 2


47 Imatge aèria del barri de Campanar 1945 1. Sèquia de Mestalla 2. Molí de la Marquesa i camí del Molí 3. Casc històric de Campanar, 4. Benicalap, 5. Sèquia de Rascanya

2 4

1

3

imatge de la Mare de Déu de Campanar, inclou referències explícites a la participació de la «Fábrica de Harinas La Marquesa» als actes.[2] Poc o quasi res ens queda d’aquesta geografia bucòlica. La realitat actual és molt més dura, molt més geomètrica. Les séquies són una relíquia d’un passat agrícola i els camins s’han convertit en grans avingudes dibuixades a cartabó sobre el mapa, com definint un damer sobre el qual jugar la gran partida de l’especulació urbanística. La instal·lació d’una gran infraestructura sanitària al final dels anys 60, l’hospital «La Fe» de Campanar va determinar un creixement urbanístic accelerat, al que miraculosament resisteix la part més antiga del nucli històric. La resta és una història que escriuen alguns propietaris locals i les grans constructores, amb la seua lògica invasora: El Calvari, el Pouet, la Partida de Dalt... a poc a poc entren a formar part de les històries dels més vells (Te’n recordes del camp de...). El Campanar de començament del Segle XXI és una trama urbana ja consolidada a la que la lògica del màxim benefici de l’especulació, en connivència amb

5

l’Ajuntament, han deixat sense alguna de les infraestructures necessàries per a atendre la «riuà» de veïns i veïnes que ocupen les noves construccions. No hi ha Mercat Municipal, ni un centre cívic, ni un pavelló esportiu, ni una Universitat Popular, ni... La seua proximitat a València determina al mateix temps que la zona siga perfecta per la instal·lació d’un bon nombre de centres comercials que atrauen milers de persones de tota la ciutat. Moltes zones es converteixen en aparcaments improvisats d’un o de l’altre centre comercial, col·lapsant la vida del barri. La planificació urbanística del PGOU del 1988 deixava encara alguns espais lliures al nostre barri. En concret un enorme espai entre Campanar i Benicalap qualificat com a equipament esportiu de caràcter públic i que se situa literalment sobre les restes del Molí de la Marquesa (del que encara quedava en peu el fumeral) i del seu Camí (foto de 1973) L’Ajuntament i els constructors de la zona executen finalment el procés, dolorós, de les expropiacions de cases i terres, encara que ningú té pressa en executar les obres que transformen aquest «descampat»


48· CAMPANAR, FORA DE JOC

6

4

1 5

2

3

Imatge aèria del barri de Campanar 1973 1. Molí de la Marquesa 2. Casa Sixto 3. Camí fondo de Paterna 4. Camí del Molí de la Marquesa 5. Sèquia de Mestalla 6. «Pista d’Ademús»

en unes instal·lacions esportives dignes. El descampat és utilitzat ocasionalment per instal·lar un circ, un campament... Finalment, l’oblit i les pressions polítiques determinaren una realitat ben diferent. Ni Campanar Ni Benicalap: València CF «I amb això aplegà Soler...» A començament de la primera dècada del segle, el València C.F. va conéixer una gran revolució. Guanyarem copes, lligues, trofeus Europeus, etc. Semblava que s’havia operat el miracle de trobar-nos de sobte a l’elit del futbol. Amb aquesta percepció «galàctica» i una gestió nefasta per part del pitjor president de la seua història, la institució entra en barrena. Unes pèrdues multi-milionàries (diuen que es devien 585 milions d’euros) col·loquen al València a la vora del precipici. La resposta dels irresponsables de la institució i de les Administracions local i


49 Imatge aèria de la parcel· la del Nou Mestalla 2007 1. Restes del Molí de la Marquesa

1

autonòmica va ser la fugida cap a davant amb ajudes públiques de més que dubtosa legalitat sota la forma de contractes de drets televisius inexplicables a preus de mercat, o la línia de crèdit temerària de Bancaixa, amb avals de la Generalitat. Quan érem rics i els polítics se sentien impunes tot era possible. Els diners públics, però, no bastaven per tapar les vies d’aigua de la nau del València CF i tocava traure l’artilleria grossa. Les grans operacions immobiliàries que amb l’eufòria de la «bambolla de la construcció» del moment semblaven fonts inesgotables de diners. El València CF és propietari d’una gran quantitat de terreny al seu estadi de Mestalla. Com que el PGOU del 88 qualifica aquest terreny com zona esportiva pocs negocis es podien fer i era urgent una mega-operació urbanística. Posats a la faena, calia traslladar 3

http://www.noumestalla.es/

l’estadi per tal de poder requalificar els terrenys de l’Avinguda d’Aragó, cosa que va fer diligentment el nostre Ajuntament. Altres Ajuntaments com el de Ribaroja del Túria també col·laboraren requalificant els terrenys de Porxinos per tal que es poguera perpetrar una operació especulativa en benefici del club.[3] Quedava trobar un solar per al nou estadi, que es poguera comprar a bon preu per quadrar l’operació. Les pressions municipals per que no eixirà del terme de València complicaven el tema fins que finalment «caigué» a l’esmentada parcel·la de Campanar-Benicalap. La Solució final Un nou estadi amb capacitat pera més de 75000 persones i un centre comercial al mig d’un barri ja saturat de centres comercials i que compta únicament amb l’accés per


50· CAMPANAR, FORA DE JOC

l’avinguda de les Corts, que ja és una de les de més densitat de trànsit de la ciutat... Qualsevol estudiant d’arquitectura que proposara aquesta ubicació suspendria sens dubte l’assignatura d’Urbanisme. No cal ser un geni per a comprendre immediatament la barbaritat de la ubicació. Queden pendents «qüestions menors» com la restitució als barris afectats de les instal·lacions compensatòries o la liquidació del valor dels terrenys a l’Ajuntament. Malgrat tot, a l’agost de 2007 comencen les obres, que s’executen a bon ritme en un terreny encara de propietat municipal. Prompte creix la «paella» de formigó fins que a febrer de 2009 es paralitzen les obres per incapacitat financera del Club. Aquestes vicissituds i altres episodis que no cal repassar ací porten al bloqueig total de les obres sense que l’actual propietari del Club, el singapurés Peter Lim, clarifique el futur de l’estadi, ja que l’únic que es diu a la premsa són vaguetats. El projecte de l’estadi inclou una zona terciària que col·lapsarà encara més el nostre barri i els accessos. Aquesta àrea inclou 3000 places de pàrquing que no se sap si finalment es construiran. El que és segur és que el col·lapse d’accessos i d’aparcaments els dies de partit estan assegurats a Campanar.

«De fora vindran que de casa...» Amb la nova distribució administrativa dels barris, que sorgeix del PGOU la parcel·la en qüestió correspon a Benicalap, encara que per història i tradició estem parlant d’un tros ben característic de l’horta de Campanar, delimitada per la séquia de Mestalla. No obstant això, els veïns de Campanar no han segut consultats pel club ni per l’Ajuntament en tot el procés. Com la parcel·la és «nominalment» de Benicalap, els veïns de Campanar, que patirem les conseqüències negatives dels col·lapses de trànsit i d’aparcament, no tenim ni tan sols la consideració de parts implicades ni per part del Club ni, el que és més greu, de l’Ajuntament. Com Associació de Veïns i Veïnes no podem més a lamentar aquesta falta de sensibilitat d’un Club que molts dels nostres veïns porten al cor i de l’Ajuntament, que hauria de comptar amb els ciutadans de Campanar a l’hora de plantejar qüestions com aquestes, que afectaran de forma molt negativa la vida del barri sense cap contraprestació. Ja no serveix de res dir que estem en contra de l’estadi, perquè les obres estan en un punt sense retorn. El que sí que podem dir és que els veïns i veïnes de Campanar ens sentim menyspreats per un Club i un Ajuntament que haurien de ser també un poc nostres.


51 Rafael Ibañez Secretari de l’Associació de veïns i veïnes de Campanar (AVVC)


foto. Jose Jordan


#sentimentVCF

ÂŤSi em toques el sentiment valencianista, et faig Bang BangÂť

foto. diari AS

Juan Soler a Vicent Soriano


sentiment


«Les falles estan plenes de valenciania, sentiment i també de personalitats relacionades amb el València. Amb aquesta secció volem mostrar els testimonis de gent tan peculiar com la mascota o l’speaker del club, els quals viuen molt de prop el sentiment valencianista.»


56· SENTIMENT

Julián Carabantes Mascota del València CF i president de la Falla Barri Beteró

En aquestes línies vaig a intentar contar-vos, per a la meua, que és un sentiment valencianiste. A la meua, que estic vinculat a aquest volgut club de futbol, m’inculque aquest sentiment mon pare, que en glòria estiga, el qual era valencianiste fins a la medul·la. Us vaig a contar diverses anècdotes i entendreu el meu sentiment: Sentiment d’Emoció: durant la final de Sevilla i en cada gol m’abraçava amb els companys del costat, als quals ni coneixia. Sentiment d’orgull Espanyol: en el final de París, junt amb aficionats del Reial Madrid, en vore que se’ns menyspreava per ser dos equips espanyols i les aficions demostrem el gran que som en aquest país. Encara que perguérem, em sentí pagat de la lliçó que donarem a tota Europa. Sentiment de Rabia: El final de Milà, de vore com l’entrenador tirà tot per la borda, sent que érem superiors. Foren les meues primeres llàgrimes pel València. Sentiment de Valenciania: final de Göteborg, en cantar des del centre del camp,

junt en tot l’equip, el nostre himne regional. Fon alguna cosa memorable i més encara quan havíem alçat la Copa de l’UEFA. I després , vore com els representants de la casa reial desplaçats fins allí, em felicitaren com un membre més de l’equip. Sentiment de Ser un Gran: en representar al club en una entrega de premis en Chicago, vore les cares dels xiquets d’allí que estaven iniciant-se en el futbol i coneixien a tots nostres jugadors, en especial el recentment incorporat, en aquells dies, Joaquín. I finalment, Sentiment de Felicitat Màxima: el primer any meu de representar a la mascota del Valencia, tornarem a guanyar la lliga. No sé com explicar el feliç que he segut en eixes celebracions de tots els trofeus que hem guanyat. Espere haver-vos transmés tots aquests tipus de sentiments, encara que el que encara sent és cada partit quan aplegue dos hores abans i en el camp buit em sent en tribuna i veig la grandiositat del nostre estadi. Totes aquestes sensacions només les viu qui és valencianiste de veritat, i jo ho sóc.


57

Manolo Mas Valencianista i valencianista, amb açò ja tinc prou, bo, i faller, faller d’Exposició.

«Sentiment» i «passió», formes d’entendre la vida, o almenys formes de com un personalment entén la vida. La vida és sentiment o més aviat és el compendi d’un muntó d’ells, però per tot, és passió. Per experiència pròpia d’anys i anys d’ús de la passió, podem dir que la passió porta al màxim dels seus extrems, però sempre ben entesa i utilitzada, et permet aconseguir quotes que estan per damunt d’aquells que senten la vida com una pura i senzilla transició. La passió fa diferents als apassionats i, si damunt eixa passió la fa gran, nàixer, viure, ser i sentir valencianista és el no va més. Els valencianistes de passió som de pura raça. No som ni més ni menys, però sí que som diferents. Però qui no és valencianista i ho és per passió? Per sensacions i realitats em pareix que són els menys. Som crítics amb allò que és nostre, som exigents, som rebels, però ullet que ningú dels quals no són els nostres es fique amb nosaltres, que bote «És un sentiment, és una passió». Aquesta és una d’eixes frases que trobes per les xarxes socials i que a més estava relacionat amb joc de paraules que algú va establir arran de la difusió de la campanya del Sorteig Extraordinari de la Loteria de Nadal que tant èxit va tindre en les passades festes. I em va agradar no sols per reflectir‑ho tot, sinó per ser a més vides paral·leles, perquè eixe famós café de 21 euros va ser una imatge que reunia un muntó de sensacions positives que ens dóna la mateixa vida.

També és cert que la citada frase és expressió de valor en un dels càntics de les a vegades mal entesa «Curva Nord de Mestalla» que, per a mi, són sens dubte el pulmó del vell i reformadíssim coliseu valencianista. La vinculació futbol-falles és prou evident. Amaga infinitat de similituds o almenys ens aproxima molt el concepte de militància. Ser soci del València Club de Futbol o ser faller costa diners, i en alguns casos prou, però és diners què no dol. Les quotes destinades al foment d’aquestes dues passions, ningú la posa en dubte. Des d’allò que s’ha viscut en primera persona, ens sentim uns privilegiats perquè vam créixer i vivim tota la nostra vida familiar des de la infància fins al moment d’independitzar-nos en el barri de Mestalla, i això no és un títol universitari, però per a qui subscriu té un valor incalculable. I la passió és i ho serà sempre, com també diu la Curva al marge de persones i vicissituds diverses, l’escut i els aficionats són el més gran. Ara es parla de la nova propietat i com tot el que ocorre entorn del València Club de Futbol, trobarem opinions diverses, i algunes trobades. Però si estem on estem és per culpa de determinats personatges que van tacar el nom de la institució i ens van fer un dany que perquè no fóra irreparable ha hagut de vindre un Peter Lim. Com a mínim i d’eixida, li donem la benvinguda i li desitgem sort, perquè la seua sort és la de tots. Amunt València! Amunt Sempre!


58· SENTIMENT

Moisés Domínguez Periodista. Falles i Esport. Levante EMV

Futbol i Falles, camins paral·lels. Les falles de 1973 són el meu primer record infantil fester-josefino. Acabava de complir els sis anys i va ser la primera vegada que em van fer donar un pate. Que curiosa que és la memòria selectiva, que recorde amb total nitidesa la mico de la falla Ferroviària i l’Estàtua de la Llibertat. Però el primer ninot o la primera escena de la qual tinc consciència, si no em faig un embolic amb els anys, ha de ser de l’any següent i és futbolera. Johan Cruyff, dins d’una carrossa, ensenyant el contracte que li lligava amb el FC Barcelona. Una figura caricaturesca, exagerada, mostrant els braços plens de polseres, tal com era el seu estilisme quan va arribar a Barcelona procedent de l’Ajax para, tot d’una, marcar-li dos gols al Granada de Fernández i Aguirre Suárez. Em sorprèn, no obstant açò, i amb la perspectiva que fa el pas dels anys, l’escassa simbiosi entre les falles i el futbol. En l’escenografia fallera, sens dubte. Val que tenim alguna falla molt representativa (la vaca lletera de Regino Mas de 1955). Però la

implantació de tots dos mons podria donar que pensar que seria un argument molt més recurrent. I no ho és. Si, és veritat que tots els anys hi ha escenes en l’Exposició del Ninot. I que és probable trobar-te amb figures soltes. Però caldrà convenir que el futbolista té un paper secundari entre usureros, pirates, senyores amb els atributs a l’aire, polítics i altres estereotips que han poblat, poblen i poblaran els «*cadafals» amb el pas dels anys. Les falles tenen una articulació prou semblant al futbol. La comissió de falla i la penya o fins i tot el grup d’afeccionats. Associacionisme. Comparteixen molts senyals d’identitat en el cas de la ciutat de València, especialment tocant a banderías. No he fet nombres de si la ciutadania fallera és, proporcionalment, més xota que granota. Quasi per percepcions diria que li tira més el blanc i negre. Però en el que tots dos coincideixen és en la passió. A l’hora d’un partit i a l’hora d’un concurs. Potser els fallers es temperen en el moment culminant. Les alegries i les frustracions


59

futboleres són més sonores i estridents que les del monument faller. Sincerament, no record, més enllà del típic president que li’l pren molt a pit, que a un faller se li agre el sopar perquè li han donat un setè premi en lloc del segon que somiava. No obstant això, quantes atragantones de calamars tenim pel 3-0 que ens ha receptat el Saragossa el dissabte a la nit? Potser la diferència estrebe que el faller decebut té ràpidament altres al·licients amb que seguir divertint-se i ofegues les penes i pot oblidar més ràpidament, mentre que, en manera futbolera, té per davant un viatge de retorn amb autobús de diverses hores o un xoteo de dilluns al matí en el treball. Encara que, i sentint-ho molt pels quals repudien el fallermajorisme, sí que podem trobar una bona comparació en manera pinta: odiem al jurat de la cort tant com al Reial Madrid. Estructuralment, les comissions són més serioses i perdurables que les penyes. Aquestes apareixen i desapareixen amb certa facilitat. No tenen tants béns immobles en propietat ni tants compromisos morals. De fet, el nombre de penyes que desapareixen al llarg dels anys és molt major que el de comissions. Una falla es retorça en els seus propis problemes i en la seua pròpia precarietat. Abans morts que tancar el casal. Un casal que són molt més de propietat que les seus penyistes. Una altra diferència és el component afectiu i el transvasament d’emocions. El futboler té a la seua disposició una plantilla de jugadors.

Als quals avui adora i despús-demà torna a estimar-los encara que, en alguna ocasió, els odie per perdre a Tarragona, Guadix o Almendralejo. Ho sent novament pels quals repudien el fallermajorisme: jo he vist i vostè pot veure una expectació, una passió per l’autògraf o la foto davant la reina de torn que pot recordar-nos als matins d’entrenament en la ciutat esportiva, amb la diferència que la FMV no sol gastar cotxes d’alta gamma, no es tatúa l’avantbraç i té més cervell i, la major part de les vegades, bastant menys diners. I també les critiquem fins a la sacietat, especialment en les nits d’elecció, fonteta i hemicicle. La iconografia també és semblada. L’escut, l’estendard, la bufanda, el polar, la samarreta oficial, el vestit oficial. Estètiques semblants en esperit que no la lletra. I fins i tot aqueixa capacitat de l’ésser humà per a expulsar la seua agressivitat es pot trobar en els dos àmbits. Quan coincideixen en el temps, el faller és abans faller que futboler. Aqueixos partits que han coincidit amb la setmana de falles queden apartats i és natural. Futbol hi ha totes les setmanes. Falles, només cinc dies a l’any. Encara que, amb més o menys dissimule (més menys que més), pugues estar escoltant el partit durant l’Ofrena. Considerem falles i futbol com dos mons paral·lels, com dos rails de tren que caminen en camins molt similar, però amb poques travesses que els comuniquen. Que més dóna si li podem pegar a tot?


60· SENTIMENT

Els diners de Peter Lim mai podran comprar el vertader #sentimentvcf, cremar la falla abans de plantar-la.

@jotaefe1987

El #SentimentVCF és sovint agredolç com el d’una taronja amb gallonets amargs.

@perefuset

Un enfocament més valencianista en el sentit d’arrelar més el club a la cultura dels valencians el faria més propi i faria augmentar el#SentimentVCF a més sectors de la societat. Malalt de Falles

Es pot comprar el sentiment valencianista? Quant val el teu #SentimentVCF ?

#sentim

Javier Molinero Domingo

Jo vull veure a tota la plantilla del VCF a la cremà de Castielfabib i tots vestits de Saragüey blanc, negre i taronja... Peter Lim inclòs! #SentimentVCF

María Oliver Sanz

Si el #SentimentVCF no fóra un negoci, per què li anava a interessar el València CF a un multimilionari singapurés?

Ricardo Ruíz


61

El #sentimentVCF canvia segons els diners. Si no n’hi han, importen els jugadors de la terreta. Pero amb diners, importen els títols.

Sergio Esparcia

El #sentimentvcf de formar part d’un poble que no s’estima a sí mateix.

@superjesu

El #sentimentvcf és un sentiment amb prou punts en comú amb les #Falles: igual de passional, igual de manipulable.

Malalt de Falles

mentvcf El #sentimentVCF hauria de ser aquell que, en les victòries i en les derrotes, estiguera al costat de l’equip.

Crec que el #SentimentVCF és igual de victimista i meninfot que molts altres aspectes de la identitat valenciana.

Alejandro Lagarda

Juan Gabriel Figueres Hernández

#SentimentVCF? jo sóc del València i valencianista, no pot ser d’un altra forma, és impossible. Però què hi ha gent valencianista d’un altre equip?

Hugo Morte


enquesta


Els humans som l’única espècie de la natura que juga contant els punts, tal vegada per poder tindre una mida de qui és el millor sense arribar a matar-se. El lloc doncs és un simulacre de lluita i té una component simbòlica que fa que la gent se senta representada com en cap altre espectacle, només cal haver sigut xiquet per a tindre una idea clara del que és jugar, l’alegria total que dóna la victòria i l’amargor de la derrota. Al joc només pots guanyar o perdre, no hi ha matisos, és blanc o negre. Però té la component màgica del fet que sempre tens una altra oportunitat per demostrar la teua valia.


64· ENQUESTA

Com a les lluites reals, els jugadors dels equips poden defendre el seu territori, el seu col·lectiu, la seua cultura... o poden ser mercenaris que lluiten amb aquell bàndol que més els convé amb l’objectiu de ser cada vegada més valuosos, famosos, i respectats. El perquè lluiten els jugadors no és rellevant, el que importa a l’equip és guanyar. Però què passa amb els que prenen les decisions de qui vesteix la samarreta? Han de ser representants del territori, col·lectiu i cultura a defendre? O ja els equips no representen a ningú? I si guanya el meu equip però no em representa? Qui està guanyant? Volem saber què sentiu i penseu i que trieu un dels dos equips que ara us descrivim. Text de la enquesta que forma part del projecte de la falla gran de Castielfabib 2015. María Oliver i Javier Molinero (Senyor Mixuro)


65 - Dóna prioritat als jugadors nascuts o criats al seu territori. - Té una rellevància simbòlica com a representant d’una cultura.

- La seua directiva pertany al teixit social i cultural del territori amb un fort sentiment «plaista» - L’objectiu és fer-ho el millor possible amb els mitjans que es disposen en cada temporada.

equip pla

vs

equip rallat - Dóna prioritat als jugadors que poden donar més rendibilitat a l’equip. - Té una rellevància simbòlica com a representant d’una cultura.

- La seua directiva són profesionals altament qualificats però sense relació amb el teixit social del territori de l’equip. - L’objectiu és aconseguir cada temporada més rendibilitat per poder millorar l’equip i guanyar el màxim de campionats possible.


Paco Polit Equip Pla

u cont


tra un David Blay Equip Rallat


68· U CONTRA UN

No ens fareu de Singapur! Maledicció, no hi ha manera que m’ho traga del cap... Per què no vam ser capaços de mantindre el club? Tan ineptes som? Seguisc convençut que els valencians podríem haver-ho tirat endavant. Al Cap i Casal hi ha joventut, talent i idees.


69

Paco Polit Periodista. Cap de retransmissions esportives en Gestiona Radio Valencia (107.5 FM). Director de «Minuto y Marcador».

Ha dirigit i bastonejat tecles en diversos mitjans digitals al llarg dels últims deu anys, encara que ocupa la major part del temps immers en la narració i adreça de retransmissions esportives de València CF, Llevant i València Basket primer en Punto Radio i ara en Gestiona Ràdio. Va sobreviure a Juan Soler i al procés de venda del VCF, encara que ningú li va regalar una samarreta commemorativa. Columnista i tertulià radiofònic i televisiu; malgrat açò, les autoritats li deixen anar pel carrer sense morrió.

Pocs assumptes seran tan proclius a ser merescudament pastura de les flames com l’òpera bufa a la qual hem assistit tots des de la platea al llarg de l’any passat. Durant anys va mostrar el cap, però mai es va convertir en un assumpte seriós de debat: hi va haver indicis, però el canvi de poder accionarial mai es va concretar a aquest nivell. No obstant això, la venda del València va irrompre en les nostres vides en 2014 per a deixar-nos a tots marcats i, francament, també tocats en el nostre orgull. Una opereta amb tints dramàtics, actors molt principals, secundaris de luxe i material de primera categoria per a la Secció Especial d’enguany. Riure per no plorar.

Bé, el València ja és propietat d’un senyor de Singapur. Podria haver sigut propietat d’un empresari americà, asiàtic, africà o de qualsevol país, francament. De qualsevol, menys d’un valencià. No hem sabut cuidar-ho com mereixia. Sent francs, que el nou amo siga estranger és un punt a favor seu: Peter és discret, no li agrada aparéixer en els mitjans i, sobre el paper, té un pla per al futur a curt i mig termini de l’entitat. Ja és un panorama més encoratjador que el que hi havia amb el 90% dels gestors que li van precedir. Però continua dolent. Dol que hàgem hagut d’aconseguir aquest punt per culpa de la nostra malaptesa i descuits. No tot han


70· U CONTRA UN

posseïm una personalitat diametralment oposada als orientals en aqueix sentit, tan seriosos, tan rigorosos, tan freds de vegades. Es pot tenir i gestionar un club de manera professional, però mantenint aqueix toc de calidesa tan «de la terreta». Maledicció, no hi ha manera que m’ho traga del cap... Per què no vam ser capaços? Tan ineptes som? Seguisc convençut que els valencians podríem haver-ho tirat endavant. Al Cap i Casal hi ha joventut, talent i idees. I ganes, moltes ganes. Podríem haver posat al club en el lloc que mereixia, adaptar-ho al segle XXI i convertir-ho en un orgull per a la Comunitat. Però no hi havia diners, faltava capital. Aquells que sí que podien aportar-ho (tots coneixeu un o dos exemples), no es van atrevir a fer el pas. I uns altres que els van

foto. EFE

de ser laments, atés que moltes facetes de la idiosincràsia valencianista es mantindran, amb els lògics canvis estètics. Per exemple, Kim Lim, la filla de l’amo, és una estrela de les xarxes socials a escala mundial, digna hereva d’aqueixa sumptuositat tan particular amb la qual es petonejaven les senyores que acudien a la llotja de Mestalla. Recorden, sense anar més lluny, a la regna consort Consuelo Rubio, dona de Juan Soler. La suma d’ambdues qualitats, postureo asiàtic i coentor autòctona, dóna motiu a un còctel d’alta explosivitat. Així doncs, cerquem els punts de convergència de cara a un València amb els lògics traços singapureses, producte del nou propietari, però que mantinga els seus senyals d’identitat. Que retinga i potencie, sense anar més lluny, la calidesa i la proximitat en el tracte al seguidor: els valencians


71

precedir, com el susdit Soler, van demostrar un «manirroto» amor pel malbaratament que va enfonsar al club en un pou abissal. Però ningú em convencerà en cas contrari. Hi havia una altra solució. Estic plenament convençut. La gent nova, vàlida, jove i competent es va quedar amb les ganes. Passe el que passe, sí que li pregaria al senyor Lim que mantinguera cert tacte per a detalls que ens toquen de prop. Seguisca apostant per la pedrera, que amb «xiquets» com Alcácer o Gayà ha demostrat sobrada capacitat per a traure futbolistes d’elit que senten el ferro. Seguisca endavant amb iniciatives com el València CF Femení, la secció de futbol platja, la secció de futbol sala o el suport als veterans. Totes elles suposen un orgull immens per al valencianista que presumeix de colors i de club davant qualsevol foraster fanàtic de Madrid o Barcelona. I seguisca tenint en compte al seguidor del carrer per a tota aquella decisió de certa transcendència, com va ocórrer amb les cèlebres assemblees informatives de l’any passat. Si el suport de la gent va ser important per a fer-se amb el club, també ha de ser-ho en la seua gestió diàriament. Tenir a donya Lay Hoon Chan com a presidenta del consell d’administració suposa tota una garantia. Ha demostrat tenir sobrades habilitats per a negociar i gestionar empreses, i a partir d’ara l’èxit del València serà el seu, i viceversa. Però la massa social, els valencians, ha de recordar-li sovint que el sentiment és un actiu d’incalculable valor però de fràgil maneig. Ha de protegir-se i honrar-se des de la presidència fins a l’últim dels empleats. I més ara que la il·lusió cotitza a l’alça amb una plantilla espectacular i configurada a colp de talonari. Imaginen-se el que ocorrerà la temporada que ve, o la següent, si Lim segueix traient diners de la butxaca a aquest ritme. Tenim dret a somiar. Mantenir a representants valencians en el consell és un bon primer pas perquè la percepció externa seguisca sent favorable per

part d’una massa social que ha de digerir a poc a poc, i no al brut, el canvi en la cúpula accionarial del seu equip. Recorden l’ocorregut en la Junta d’Accionistes, quan es va cridar l’atenció respecte a l’ús del valencià com a idioma oficial en les reunions i juntes. Un detall que per als nous gestors podria semblar superflu, però que per a nosaltres és de cabdal importància. La nostra llengua, els nostres costums, la nostra identitat. I no estan renyides amb la modernitat, ni amb l’idioma anglés ni amb les noves tecnologies. Tot ha de tenir cabuda en el València del futur, que s’està construint hui. Particularment, la venda suposa el fracàs constatat i evident d’una massa social, la valencianista, i per extensió de la societat que l’alberga. La nostra il·lusió sempre va estar a l’altura, però tota la resta no. No vam saber frenar a temps l’hemorràgia i la pirateria que van deixar a un club senyero ferit de mort. Ara toca honrar als nostres pares i iaios mantenint, almenys, aquella identitat heretada durant 96 anys. Aquella identitat que encarnen tipus com Bernardo Espanyeta o Pepe de los Santos, que fa uns mesos van rebre la insígnia d’or i brillants després de dècades al servei del seu club, de la seua casa. Peter Lim només ha trepitjat la ciutat unes poques ocasions, però ja sap que Mestalla és un jutge implacable. Per al bé i per al dolent. Per açò l’empresari sap que la seua labor ha de ser la de fitxar i afinar, polir i millorar. Donar-li lluentor i llustre a un club que bé ho mereix, i que es convertirà en orgull per als seus i per als nostres. Complida la seua promesa, l’agraïment cap al no podrà mesurar-se en paraules. Gaudeix vosté de la seua compra, senyor Lim. De cor. Gaudeix d’una ciutat i d’un club incomparables. Falles i ninots li deixaran bocabadats quan trepitge els nostres carrers en els dies grans de la festa. Però no pretenga la nostra conversió total i absoluta de la nit al dia. Som valencians. Som així. I ens encanta.


72· U CONTRA UN

El València és un negoci «Amadeo Salvo. Empresari valencià. Amb declaracions públiques que ell mai vendria el València. Amb declaracions públiques que se n’aniria en un any. Amb declaracions públiques que ell mai cobraria del club.»


73

David Blay Tapia Periodista. Narrador d’events esportius en Radio Marca. Director de Estratègies en Pasarela Comunicación.

Des de 1996 ha presentat i dirigit programes esportius sobre l’actualitat del València en Radio Luz, Onda Un, 97.7, COPE, Punto Radio, MD Radio i Radio Marca, on ha exercit funcions de director de retransmissions, micròfon sense fil i narrador. Va narrar per a COPE la segona Lliga de l’Era Benítez i ha retransmés més de 500 partits en la seua trajectòria professional.

Podria ocórrer que la gent que llisca aquest article crega que done el meu suport a la compra del club per part de mans «estrangeres». I potser no li falte raó. Però m’agradaria argumentar el perquè, tot i no estar d’acord amb el procés de venda. Comencem pel darrer president valencià que va capitanejar l’entitat amb sentit comú, i que segurament molts dels joves que miren aquest llibret ni coneixeran: Arturo Tuzón. En ell el projecte era sostenible, autòcton i basat en jugadors de la terra. Però, després de salvar-lo del pou de la Segona Divisió i consolidar-lo de nou com a un gran de la Primera, eixe aficionat que hui plora perquè el seu equip no és (ni tornarà a ser mai més) seu li va exigir més. Més fitxatges. Més diners. Més deutes. I començà fa just 20 anys un camí que acabaria arribant a l’actual situació.

Paco Roig va ser el primer president que va cobrar del València. Però va portar futbolistes que tot el món volia. Si mirem enrere, no està lluny la seua estratègia de la que està seguint hui dia Podemos: dir el que les persones volen sentir, fer gestos de cara a la galeria i buscar una nova identitat basada en l’atac al poder establit. És innegable que, almenys, es va recuperar l’orgull. Però es perderen molts diners, s’abocà al club a la conversió en Societat Anònima Esportiva i començà el ball que més tard ens portaria a desembre del 2014. Pocs jugadors valencians van eixir de Paterna en Roig, que importava molt més de l’exterior que de l’interior. ¿Era un València valencià? A la llotja sí. Però ni a la banqueta ni al camp ho va ser pràcticament mai. Tots coneguem les guerres de poder posteriors, però més encara el millor


74· U CONTRA UN

decenni esportiu de la història de l’inquilí de Mestalla. Que, per cert, ja pecava de vell amb una ampliació il·legal que va impedir fer un nou camp al mateix solar per a molts anys. Ranieri, Cúper i Benítez s’aprofitaren d’una era de bonança, amb futbolistes (llevat de Farinós, Albelda i Vicente) que marcaren la diferència, anomenats Ilie, Claudio López, Ayala, Cañizares, Carboni, Angloma, Djukic, Baraja o Mista. Cap d’ells va necessitar nàixer a la capital del Túria per identificar-se en tot el que es va viure. Però, tret d’algunes excepcions, la qualitat venia de fora. I ningú es queixava. Producte espanyol, sí. Però no de la terra. Encara que la resposta va ser molt aclaridora. Que Cortés i Ortí foren presidents va ser quasi una anècdota, perquè la capacitat de decisió la tenia Manuel Llorente. Manuel Llorente. Un gestor que cobrava, i molt bé, al seu lloc de treball. Que buscava estalviar apagant llums i despatxant empleats de les tendes, mentre a ell i als seus servidors els blindava els contractes per si els acomiadaven (que ho feren en més d’una ocasió, arreglant la vida a moltes persones en diners procedents del club). I de Juan Soler poc es pot contar. Això sí, valencià i empresari era. Tot el que moltes vegades es demana per part de la graderia. I gent de baix es va traure davall el seu mandat. Amb Quique es va consolidar (per a després ser venut, com quasi totes les estrel·les posteriors) Albiol. I encara amb ell a la llotja va donar els seus primers passets al primer equip Jordi Alba, tot i que no es consolidaria fins alguns mesos després. Ell, curiosament, va ser qui en èpoques de «vaques grosses» va desestimar l’ajuda

econòmica de les institucions per construir el Nou Mestalla. El resultat està a la vista. No val la pena ni detenir-se en les escasses i poc fructíferes mini-èpoques de Vicente Soriano i Vicente Andreu, però sí en la tornada de Llorente. Un gestor que va fitxar Bancaixa (quan encara existia) per tal d’assegurar-se el pagament del deute. Una cosa que ell mateix va admetre en una entrevista a Levante TV amb Rafa Lupión però que després va negar rotundament. Llàstima (per a ell) que en l’era de la comunicació les videoteques funcionen tan bé. Curiosament, va vendre tots els jugadors franquícia, va arribar a un acord en el banc beneficiós per a l’entitat financera i no per al club (la suma és molt senzilla: Bancaja diu que et permet no pagar el deute durant cinc anys però sí els interessos, jugada amb la qual tu li acabes pagant uns diners EXTRA perquè quan hages de tornar a afrontar el pagament del crèdit continues mantenint el mateix deute i els mateixos interessos. Qui guanya?). Arribat a aquest moment, fem una xicoteta reflexió: des d’Arturo Tuzón, tots els presidents valencians han guanyat diners en el club (excepte Juan Soler, incapaç de fer-ho però amb intenció si hagués completat l’operació immobiliària de Mestalla), han augmentat el seu deute, han tret jugadors de Paterna més per generació espontània que per planificació i, damunt, quan han tingut algun d’ells amb nivell l’han acabat venent. No són interpretacions. És una realitat del que ha passat a les darreres dues dècades. I ara pensem, per tancar el cercle, en Amadeo Salvo. Empresari valencià. Amb declaracions públiques que ell mai vendria


75

el València. Amb declaracions públiques que se n’aniria en un any. Amb declaracions públiques que ell mai cobraria del club. Un home de la terra que, amb el poder que dóna estar presidint l’equip, ha decidit vendre a Lim les accions de la Fundació i no complir cap dels anuncis que va fer en la prèvia d’un partit davant el Real Madrid: que donaria 200 millons a fons perdut i que en posaria 150 més per tal d’acabar l’estadi. I ja no entren a parlar de Aurelio Martínez, perquè com a bon polític que és es creu que pot prendre a la ciutadania en general i als aficionats del València en particular per mecs. En definitiva, arribem a Peter Lim. Una persona megamilionària de Singapur amb negocis solvents i participació en l’esport delit des de l’accionariat de McLaren. Un senyor que no ha enganyat a ningú perquè ell mai va fer declaracions alguna. Que, com és normal, ha comprat el València per tal de fer negoci, perquè les obres de caritat de les persones

com ell no van destinades a comprar un club de futbol. Que abans de vindre ja va ‘cedir’ a Rodrigo i André Gomes i va posar l’aval fer fitxar Negredo. I que ha demostrat professionalitat i il·lusió enviant a València a homes i dones de la seua confiança per analitzar, negociar i dirigir des de fa ja més d’un any. Volem un equip amb set jugadors de la pedrera, un president i un consell valencià i una identitat? Sí, com tots. Però la realitat és que l’únic que ho fa és l’Athletic de Bilbao. Ni tan sols el Barça arriba a eixa ‘excel·lència’. Preferisc, jo, hui dia un empresari amb ganes de fer negoci però que lògicament per a fer-lo haja d’invertir i tractar que el club vaja bé, perquè si no les seues accions no valdran res? Absolutament. Durant 20 anys els valencians hem tingut la nostra oportunitat. I no l’hem aprofitada. I, ens fiem o no de la gent de fora, segur que com a molt ho faran igual de mal. Perquè pitjor és impossible.


#sentimentVCF

ÂŤVeus on vaig a posar el sentiment valencianista quan siga president?Âť

foto. diari AS

Manuel Llorente a Paco Roig


falla castielfabib 2015


«I perquè totes aquestes lletres al voltant del València Club de Futbol? Enguany el nostre projecte de falla qüestiona la relació entre el club i la societat a la que pertany. Futbol i pertenència. Flor sense arrels»


80· FALLA GRAN

Recorde sempre aquesta flor a casa i sempre ens ha agradat. No puc saber si és la més bonica del món perquè no les conec totes, però aquesta flor ix d’una planta que ja cuidava la meua besàvia, a la que li parlava el meu iaio, la que a l'hivern poda ma mare, la que reguen els meus fills. A l’estiu la nostra flor va començar a créixer de manera desmesurada, veritablement impressionant. Els veïns van començar a parlar-ne i prompte la nostra família es va fer molt popular i vàrem començar a parlar com grans expertes en matèria floral. En arribar la tardor, als nostres ulls apunta la preocupació, la flor continua fent-se gran i la planta cada dia té menys fulles. Meravellats per tanta bellesa ningú se n'ha adonat que de la planta només queden unes branquetes. Sabem que la nostra flor no viurà sense la seua planta i és clar que la planta no durarà molt espremuda per aquest brot fantàstic. Els veïns marxaran i les seues atencions cap a la nostra família volaran amb el mateix bufit de vent que farà caure la flor. Tots els matins a les 9:00 obrim les portes de casa perquè qualsevol puga gaudir del nostre particular espectacle i sempre trobem gent de llocs inversemblants. Hui un foraster clarivident ha comprés el nostre problema i sense parlar-nos ens ha fet entendre que volia emportar-se la flor per tractar de reviscolar‑la i fer-la encara més gran i bonica. Ell té un hivernacle, té un jardiner, un biòleg i una enginyera que treballaran de valent per convertir la nostra flor en la més bonica que mai haja existit, però ha d’endur-se-la... la flor i la planta... i la podrem anar a visitar i diu que eixirà a la tele... però no la cuidarà ma mare, no li parlarà el iaio, no la regaran els meus fills.


81

«Flor sense arrels»

María Oliver i Javier Molinero (Senyor Mixuro)


82· COMISSIÓ

Nohemí Rodríguez i Camps Presidència

Benvolguts fallers, un any més em dirigisc a vosaltres per a dedicar-vos unes paraules. Enguany, seguint la línia temàtica del llibret i aprofitant que hem tornat al casal dels nostres orígens, m’agradaria parlar-vos del Sentiment Valencianista però no enfocat a l’equip de futbol sinó al sentiment cap a València, cap a les seues tradicions i principalment cap a la nostra falla. Fa ja molts anys, un grup de veïns va decidir fundar la nostra comissió. Una decisió que hem d’agrair enormement perquè sense ells hui no estaria escrivint aquestes paraules. A més van decidir que el punt de trobada de tots nosaltres seria el que ara és el nostre casal, no penseu que la nostra tornada és un senyal? Des del principi he pensat que la nostra volta s’ha produït per recordar-nos que amb esforç, il·lusió, ganes i moltes hores de treball podem amb tot. No hem de deixar desaparéixer la nostra festa, hem de lluitar

units per plantar un monument, per tenir una banda o per encendre una mascletà i tot açò només s’aconsegueix si cadascun de nosaltres donem un poc del nostre temps. Per tot açò vull agrair profundament a totes i cadascuna de les persones que durant aquests anys han treballat i treballen, ja siga des de dins de la comissió o des de fora, perquè puguem seguir avançant. Gràcies als majors per crear aquesta comissió, gràcies als xiquets per ser el nostre futur, gràcies als que ja no estan per seguir donant-nos suport, gràcies a la comissió per seguir ací i sobretot gràcies a la Directiva per lluitar, per traure temps quan no hi ha i per intentar mantenir aquest sentiment per les falles viu. Espere que passeu uns dies de març magnífics perquè fa tot un any que treballem perquè així siga i ara és el moment de gaudir de la festa. Una abraçada...


83

Comissió major

Rebeca Andrés i Cifo Toni Aramendía i Polo Miguel Arraiz i García

Domingo Llopis i Ardid Antonio Llopis i Ardid Daniel Lluch i Marco

José María Belenguer i Camps

Belén Más i Castañer

Marta Bertolín i Colilla

Marta Melis i Aracil

Marisa Blasco i Payá Mª Vicenta Camps i Merenciano

María Miralles i Molina Lorena Miralles i Molina

Paula Castan i Arias

David Mollá i Galbis

Sara Costa i Ferrer

Ximo Muñoz i Gómez

Susana Cuquerella i Garrigós

Roberto Muñoz i Romero

Ana De Castro i Calvo

Javier Ortí i García

Isa Dengra i Rodríguez

Eli Palma i Ortiz

Carolina Entreaigües i Chust

Alba Paya i Crespo

Alicia Escudero i Belenguer

Ana Mª Pérez i Blasco

Mª José Estors i Garrigós

David Quixal i Santos

Andrés Fayos i Ramirez

Paco Raga i Francés

Iván Ferreiro i Rodríguez

Nohemí Rodríguez i Camps

Leyre Ferreiro i Saine

Paqui Romero i Lozano

Cristian Jesús Ferrer i Huercano

Pepita Rosell i Martínez

Joan Josep García i Rosell

Ricardo Ruíz i Sánchez

Vicente Gil i Orero

Daniel Sala i Madrid

Ángela Guerrero i Marqués

Javier Salcedo Hidalgo

Ignacio Laguarda i Portal Laura Lujan i Parra Lorena Lujan i Parra

Membre de la directiva

Javier Vidal i Martínez Sandra Villanueva i Merino


84· COMISSIÓ

Col·laboradors

Jose Belenguer i Pastor

Carmen Maicas i Ruiz

Maite Calvo i Sobrino

Lolín García i Sancho

Jose Francisco Carsí i Navarro

Félix Arenas i Martínez

Isabel Martínez i Cerdán

Ana Tamarit i Pons

José Antonio Rodríguez i Gil

Fina Albert i Ivars

Javier Serra i Escrich

Recompenses

Insígnia Falla

Bunyol de Coure

Leyre Ferreiro i Saine

Antonio Aramendia i Polo

Ricardo Ruíz i Sánchez

Elizabet Palma i Ortí

Javier Salcedo i Hidalgo

Alba Payá i Crespo Francisco Raga i Francés

10 anys Marta Melis i Aracil

Bunyol d’Argent Iván Ferreiro i Rodríguez

25 anys Javier Orti i García

Bunyol d’Or

Javier Vidal i Martínez

Susana Cuquerella i Garrigos Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer Antonio Llopis i Ardid Domingo Llopis i Ardid Ana Ma Pérez i Blasco


85

Acomiadament de la fallera major 13/14 un record a Laura Luján i Parra

Ens trobàvem al mes de Novembre, hi havia passat tot l’any faller i aplegava el moment d’acomiadar a la nostra fallera major. Ningú volíem que aplegara aquest dia, ni la Comissió, ni la mateixa Fallera Major, ja que significava la fi de tot un any ple d’alegries, festes i actes que mai es van a repetir. Com bé varen dir al Seu NOMENAMENT, Laura anava a ser el motor que menejara la falla i no es varen enganyar. Ella ha sigut una Fallera Major excepcional. Les seues ganes de representar la nostra Comissió l'han feta una fallera molt volguda al nostre barri i a la nostra Federació. Ha viscut cadascú dels moments plenament. Va ser preseleccionada per a formar part de la Cort d'Honor de València i va gaudir uns dies d’actes i celebracions amb les seues companyes Falleres Majors d’altres comissions que mai oblidarà. Després de tot aquest any, el dia 22 de Novembre, la seua comissió volia acomiadar‑la com ella es mereixia. L'acte va començar amb unes magnífiques paraules d'Isabel Martínez que recordaven totes les qualitats de Laura i que donaven principi a un joc molt divertit «PASSAPARAULA FALLER» on la nostra FM havia de demostrar els seus coneixements. Com no, va encertar més de les necessàries i va poder penjar el seu quadre commemoratiu. Per finalitzar la nit d'emocions, les seues amigues Lorena Miralles i Marta Bertolín li van dedicar unes precioses paraules que ens van fer caure unes llagrimetes. Esperem de tot cor que Laura recorde tots els moments que ha passat durant aquest any perquè nosaltres sempre recordarem que ha estat una FM impressionant, divertida i original, la Fallera Major de l'exercici 2013-2014.


86· COMISSIÓ


87

Un any al costat de Laura


88· COMISSIÓ


89

Un any de records


90· COMISSIÓ


91


92路 ARTICLES


93

Unes falles de records


94· PROGRAMA D’ACTES

Febrer

Març

28. Dissabte

1. Diumenge

16,30h. Solemne Presentació de la nostra Comissió i del nostre President Infantil ADRIÀ PEÑAS i RODRÍGUEZ a la Casa de la Cultura d’Albuixech. El nostre grup de teatre debutarà amb l’obra «LA VECINA QUERÍA DORMIR!!!» de Jesús Raga.

12,30h. Concentració al casal per anar a la mascletà, en tornar dinarem tots junts.

22h. Sopar de la Presentació.

21,30h. SOPAR DELS AMICS. Vine amb tots els teus amics a sopar a la falla i passarem un ratet divertit. Quants més sigam millor ho passarem!! Nosaltres els fallers pagarem 6 € i els nostres amics tan sols la voluntat i el bon humor per a gaudir d’una nit única. La resta de coses les ficarà la falla, ballarem amb moltes ganes i ens entrenarem per a la setmana de falles amb la DISCOMÒBIL a càrrec del nostre DJ resident en aquestes falles «DJ SELFA».

17h. Arreplegà pel nostre barri.

7. Dissabte


95

14. Dissabte

15. Diumenge

10h. Començarem amb la plantà de la falla gran «FLOR SENSE ARRELS» de l’Estudi Sr.Mixuro.

8h. Plantà de la falla infantil «SOMNIS DE PES» de l’Estudi de creacions Nituniyo.

13h. XXVIII Concurs de Paelles. La falla donarà llenya, arròs, aigua i el lloc per a fer-les així com 1 taula i 4 cadires fins a fi d’existències (entrega per ordre d’inscripció). El preu d’inscripció 10€. (Passar pel casal a apuntar-se). A més el nostre president infantil ADRIÁ PEÑAS i RODRIGUEZ farà entrega d’un regalet a cada cuiner i a les 3 millors paelles.

10h. Xocolatà per als matiners.

18,30h. Concentració al casal de tota la Comissió Infantil per arreplegar el ninot de la falla infantil de l’exposició. Tots portarem divertides caretes d’elefants. 21h. Sopar de la PLANTÀ INFANTIL oferit pel nostre president ADRIÀ PEÑAS RODRIGUEZ (McDonald’s). S’aprofitarà l’acte per a fer entrega de les recompenses de la Junta Central Fallera i un detallet del nostre president infantil. 22h. Sopar (de pa i porta) de la comissió major. 23h. Gaudirem de la nostra primera discomòbil de falles.

11,30h. Activitat «Pinta la teua falla». Farem entre tots un gran mural amb pintura de dits per decorar la nostra carpa. 12h. Taller de desitjos (Pares i fills). 14h. Dinar al casal. Imprescindible apuntar‑se a la llista del tauló del casal. 16h. Castells inflables per a tots els xiquets de la comissió i del barri. 20h. Concentració al casal per anar a arreplegar el nostre ninot. Tots els majors anirem a arreplegar-lo ataviats amb una prenda que repressente al VCF. 21h. Sopar infantil, cadascú sols haurà de portar el seu entrepà. 22h. Sopar de la PLANTÀ MAJOR. S’aprofitarà l’acte per fer entrega de les recompenses de la Junta Central Fallera. 23,30h. Gran nit B.S.B (Bingo, Salsa i Bachata) Començarem la nit jugant unes partides de bingo per a després continuar ballant un poquet de Salsa i Bachata. Aprofitarem per a fer un xicotet concurs de ball on les parelles que vulguen podran participar i optar al premi a la millor parella de ballarins.


96· PROGRAMA D’ACTES

Març 16. Dilluns

17. Dimarts

10h. Xocolatà i esmorzar per als majors de la comissió.

10h. Xocolatà per als matiners.

11h. Taller de manualitats per al dia del pare. Organitzat pel café‑taller “Que viene el lobo”. 14h. Dinar al casal. Apuntar‑se a la llista del tauló. 16h. En cas de premi, concentració de tota la comissió per arreplegar el guardó de la nostra falla infantil. En cas de no tenir premi, divertits jocs populars. 21h. Sopar de la comissió infantil, de pa i porta. 22h. Sopar oferit a tota la comissió major pels nostres 2 presidents NOHEMÍ RODRÍGUEZ i CAMPS i ADRIÀ PEÑAS i RODRÍGUEZ. El nostre President infantil aprofitarà l’acte per a fer entrega d’un detallet a la comissió. 23,30h. Discomòbil. 4h. Ressopar.

9,30h. En cas de premi, tota la Comissió Major (i infantil), es presentarà al Casal, amb el vestit de gala per anar a la Plaça de l’Ajuntament a arreplegar el premi acompanyats per la Xaranga Sin Blanca. Al tornar ens farem un refrigeri per a prendre noves energies. Si no tenim premi desfilarem en una cercavila conjunta a les 11h. 14h. Dinar al casal (imprescindible apuntar-se a la llista del tauló). 17,30h. Yinkana pares i fills. 19h. Concurs de playblacks infantils. 21h. Sopar de la comissió infantil de pa i porta. 22h. Sopar de la comissió major. 23,30h. Nit “Pluja d’Estreles” Els fallers que vulguen participar hauran de caracteritzar-se del personatge triat de la llista i cantar una de les seues cançons al KARAOKE. Es podrà participar de forma individual o en grup.


97

18. Dimecres

19. Dijous

10h. Xocolatà per als matiners.

8h. Superdespertà.

13h. Vi d’honor oferit als nostres col·laboradors, anunciants i els pares dels nostres infantils.

9h. Xocolatà. Última de l’exercici.

14h. Globotà. Oferida pel nostre president infantil ADRIÀ PEÑAS i RODRÍGUEZ. 14,30h. Menjarem al casal (imprescindible apuntar‑se a la llista del tauló). 20h. Concentració al Casal, perquè tots els membres de la Comissió, desfilem ordenadament fins a la Plaça de la Verge i fer l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats.

10h. Esmorzar. 11,30h. Concentració al nostre Casal, per fer una lluïdora cercavila en honor al nostre Patró per tota la demarcació. 13h. Missa de Sant Josep a la nostra parròquia “Sant Ignasi de Loiola”. 14h. Mascletà a càrrec de la pirotècnia Mediterráneo.

24h. Discomòbil.

18,30h. Concurs de disfresses infantil. Farem una desfilada informal per la demarcació acompanyats per la Xaranga Sin Blanca.

4h. Ressopar.

21h. Sopar d’entrepà infantil. 22h. Cremà de la falla infantil. 22,30h. Sopar d’entrepà major. 24h. Cremà falla gran.

Nota 1. Durant tots els dies de falles aquell

Nota 2. Tots els canvis d’actes i horaris

que vulga podrà baixar a dinar al casal i

que puguen produir-se seran degudament

passar una bona estona amb la resta de

comunicats al tauló d’anuncis, com

fallers (preguntar preus a la directiva).

també i en la mida del possible, seran anunciats pel circuit de megafonia instal·lat a la demarcació de la Falla.


我最近参加我的俱部瓦西的新模 式的野心的权威形象,呈出世界 的球,恩佐·佩雷斯花欧元。本次活, (新)老梅斯塔利和球迷,充了大, 美和射林福和信息国。但是,我不 尔加耶送到声器,扇的狂喜是无法 比的。Ja ens agradaria que ens patrocinara Peter Lim, però volem donar les gràcies per l’ajuda de tots aquests xicotets patrocinadors. 新)老梅斯塔利 和球迷,充了大,美和射林福和信 息国。但是,我不能忽一个小,在名 称前,阿尔卡塞尔加耶送到声器, 扇的狂喜是无法比的 金或个威形 象,呈出世界的球,恩佐·佩雷斯花 欧元。本次活, (新)老梅斯塔利和球 迷人在屋子里?或房地?企或感?


100· PATROCINADORS

Les Falles I+E naixen en les Falles de 2013 per donar visibilitat a eixes falles què volen innovar en estètica, en propostes, en materials… La nostra comissió forma part d’aquest grup de falles sense agrupar i que alguns consideren experimentals i/o innovadores. Les propostes d’aquest grup (taules redones, comitè d’experts, publicacions anuals...) no serien possibles sense els nostres col·laboradors; sense eixes persones que creuen en nosaltres, en la nostra finalitat, en les nostres propostes:


101


102路 PATROCINADORS


103

VEN A CONOCER TU NUEVO CENTRO DE FRUTAS Y VERDURAS La mejor calidad en frutas y verduras, calabaza asada, boniato asado, olivas, aceites, pan...

HAZ TU PEDIDO TELEFONICO O VEN A ELEGIRLO Y TE LO LLEVAREMOS A CASA (compra mínima de 15€)

Horario: Lunes a Viernes de 09:00 a 14.30h. y de 17:30 a 20:30h. Sábados de 9:30 a 14:30 (aceptamos tarjeta de crédito)

C/ Valle de La Ballestera, 36 - 46015 Valencia - t. 963 383 082


104路 PATROCINADORS


105


106· PATROCINADORS

- Inyección de Gasolina - Inyección Diesel - Electricidad/Electrónica - Encendido - Adaptación a vehículos minusválidos - Frenos, ABS, ESP - Mecánica de mantenimiento - Mecánica de motos - Neumáticos y alineación dirección - Aire Acondicionado

C/ Marqúes de San Juan, 8 - 46015 Valencia - t. 963 474 751 www.tallerescoda.com


107

RESTAURANTE FÉLIX

Desde 1882 trabajando por y para la gastronomĂ­a valenciana Av. Maestro Rodrigo, 14 - 46015 Valencia t. 963 474 933 - 963 471 245 - www.restaurantefelix.com


108· PATROCINADORS

· CURSOS DE INGLES DE TODOS LOS NIVELES DESDE LOS 4 AÑOS · CURSOS BONIFICADOS POR LA FUNDACION TRIPARTITA PARA EMPRESAS EN LA PROPIA EMPRESA O EN NUESTROS CENTROS · PREPARACION PARA LOS EXAMENES DE LA UNIVERSIDAD DE CAMBRIDGE: YLE (STARTERS, MOVERS, FLYERS, PET (B1), FCE (B2), ADVANCED, PROFICIENCY · CURSOS INTENSIVOS DE TODOS LOS NIVELES · CAMPAMENTOS MULTIAVENTURA: EN LA COMUNIDAD VALENCIANA Y ESCOCIA · CLASES DE CONVERSACION · 5,50€ / HORA INTENSIVOS / PARADOS / ESTUDIANTES

ENGLISH TOWER

C/ Ciudad de Bolonia, 6 t. 963 478 927 - administracion@englishtower.com

ENGLISH TOWER YES

C/ Terrateig, 1 b 16 t. 963 479 728 - yes@englishtower.com

ENGLISH TOWER BUSINESS CENTER

Avda. Músico Maestro Rodrigo, 37 t. 961 935 068 - business.centre@englishtower.com

www.englishtower.com


109

BEAR CLUB C/Valle de la Ballestera, 25 - 46015 Valencia - t. 963 264 499


110· PATROCINADORS

UNA NUEVA CERVECERÍA EN EL BARRIO DE CAMPANAR · Degustar una auténtica cerveza Cruzcampo, tirada por el exclusivo sistema Glacial o una fabulosa Pinta de Paulaner de Trigo, y una gran variedad de cervezas Nacionales e Internacionales. · Disfrutar, junto con tu cerveza, de una grandiosa Hamburguesa de Ternera, Caballo o Pollo, con nuestra exclusiva Salsa Burguer. · Saborear nuestra personal, única y variada carta de bocadillos y sandwiches. · Dipear nuestro Humus de Garbanzo, Berenjena o Guacamole. · Probar distintas y variadas tapas. · Tomar una Copa o Gintonic. · Organizar cenas y comidas para grupos, con menús adaptados a tu presupuesto. · Desayunos, Almuerzos, Comidas, Menú diario. DISFRUTA DE NUESTRO ACOGEDOR AMBIENTE Y DE LA TERRAZA C/ Poeta Antonino Chocomeli, 5 - 46015 Valencia - t. 963 384 998


111


112路 PATROCINADORS

ESPECIALIDAD EN CROISSANTS Y TORTA DE PASA Y NUECES C/ Castielfabib, 9 - 46015 Valencia - t. 963 406 13

DR. FERNANDO RIUS

C/ Marqu茅s de San Juan, 10 - 46015 Valencia - t. 963 492 080


113

C/ Marqués de San Juan, 27 - 46015 Valencia t. 962 054 415 - 634 531 927

Avda. Campanar - esq. C/ Marqués de San Juan - 46015 Valencia - t. 600 431 387


114路 PATROCINADORS

C/ Valle de La Ballestera, 33 - 9陋 - 46015 Valencia t. 679 841 051 - 627 256 951 - dolsaina.galeon.com - anto_music@gmail.com

C/ Valle de La Ballestera, 37 - 46015 Valencia - t. 962 059 578 - 657 997 471


115

C/ Castielfabib, 10 - 46015 Valencia - t. 678 674 438

¡¡Infórmate de NUESTRAS OFERTAS con PRÁCTICAS INCLUIDAS!!

C/ Rascaña, 9 - 46015 Valencia - t. 963 463 164


116· PATROCINADORS

MENÚ DEL DÍA Menú para 2 Pers. Menú para 3 Pers. Menú para 4 Pers. Menú para 6 Pers.

5,25€ 14,45€ 21,70€ 28,95€ 43,45€

Avda. Maestro Rodrigo, 6 - 46015 Valencia t. 963 482 830 - 963 498 478 - 635 925 530

PASTISSOS, PÀ, BOMBONS

Plaça Diputat Lluïs Lucia, 19 - 46015 Valencia - t. 963 491 888


117

FOTOCOPIAS EN B/N - COLOR IMPRESIONES DESDE USB ENCUADERNACIONES PLASTIFICACIONES SERVICIOS DE IMPRENTA LIBROS DE TEXTO C/ Gaudencia Torres, 7 b - 46015 Valencia t. 963 489 443 - papeleria-campanar@msn.com

C/ Castielfabib, 18 b - 46015 Valencia - t. 963 385 373


118· PATROCINADORS

ARTE FLORAL - DECORACION PRODUCTOS ECOLOFICOS Y NATURALES - FORMACION Comparte con nosotros tu día más especial. Más de 25 años de experiencia en Bodas y Comuniones nos avalan. C/Doctor Zamenhof, 14 - 46008 Valencia t. 963 820 895 - 634 869 195 - amparojordafloristas@gmail.com

AGENCIA: E. SÁEZ

C/ Castielfabib, 12-4º - 46015 Valencia - t. 963 263 297


119

C/ Benidorm, 12 - C/ Aparicio Albi単ana, 13 - 46015 Valencia t. 963 493 520 - 963 490 481


120· PATROCINADORS

Avda. Campanar, 120 - 46015 Valencia t. 963 491 933 - talleresalvarez@hotmail.com

BAR SERRANIA

ESPECIALIDAD EN COMIDAS CASERAS - TAPAS VARIADAS – JAMÓN DE ARAGÓN - BRAVAS Y EMBUTIDOS

C/ Rascaña (junto parada Bus 61) - 46015 Valencia - t. 963 407 201


121

C/ Carlos Dinnbier, 12b izq. - 46015 Valencia - t. 963 407 313

C/ MarquĂŠs de San Juan, 198 - 46015 Valencia - t. 963 491 791


122路 PATROCINADORS

t. 661 244 046


123

C/ Valle de La Ballestera, 34 - 46015 Valencia - t. 963 493 053


124· PATROCINADORS

C/ Marqués de San Juan, 3 - 46015 Valencia t. 963 490 523 - info@perunsomni.com - www.perunsomni.com

C/ Marqués de San Juan, 3 46015 Valencia t. 963 490 523 info@himovil.com www.himovil.com


125

C/ MarquĂŠs de San Juan, 13 bajo - 46015 Valencia - t. 963 296 993


126· PATROCINADORS

Avda. Médico Vicent Torrent, 15 - 46015 Valencia - t. 963 475 047

140 CLASES DE CERVEZA COMIDA ALEMANA Abierto todos los días Horario: de 13:00 a 02:00h. C/ Valle de La Ballestera, 11 - Paseo de Las Facultades, 1 - Valencia t. 963 499 371 - 963 691 958 - www.bierwinkelcampanar.com


127

Llibrets de Falla, diseño, coordinación e impresión Diseño Gráfico + Fotografía+ Arquitectura + Restauración + Interiorismo

www.estudioretales.com / retales@estudioretales.com t. 650 524 765 / 686 869 650

agraïments A Roberto Heredia i a Jose Francisco Carsí per la seua dedicació quasi exclusiva del seu temps. A Miguel Arraiz per aguantar les nostres bogeries. A Nohemí Rodriguez per permetre les nostres bogeries. A Maria Miralles per l’enllaç comissió-dissenyadors.


@FCastielfabib #llibretcastielfabib15 #sentimentvcf

Escaneja aquest codi amb el teu mòvil i gaudeix del nostre llibret en format digital


Llibret Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan 2015  

"Sentiment", Llibret 2015 de la Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan de Valencia. Publicación que gira entorno al sentimiento valencia...