Univers Mètode

Faxdocs 24/2006 Documents de treball Faximil Edicions Digitals

Univers Mètode 50 números cultivant la ciència Anna Mateu

faximil edicions digitals http://faximil.com

UNIVERS MÈTODE 50 números cultivant la ciència Anna Mateu

El juliol de 2006, MÈTODE, revista de difusió de la inrebia també un reconeixement públic per la seua trajecvestigació de la Universitat de València, editava el seu tòria: el premi de Treballs de Divulgació Científica número 50. Una fita que significava la consolidació «Ciencia en Acción» que atorga la Real Sociedad Espad’una aposta editorial que havia nascut el 1992 com un ñola de Física, la Real Sociedad Matemàtica Española mitjà per a divulgar la investigació que es feia des de la i la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología.

Universitat de València. Quinze anys després, aquesta El jurat va voler destacar la qualitat editorial, la variepublicació trimestral editada en català s’ha convertit en tat en els continguts i l’amenitat en el tractament dels tel’única revista de divulgació científica del País Valenmes, perquè, com ja hem assenyalat, MÈTODE no és una cià, ha evolucionat cap a camps revista científica, sinó de divulgad’actuació més amplis i ha donat ció de la ciència, el tractament a conèixer no solament els avenatractiu i el format periodístic de la «EL JULIOL DE 2006, ços científics que es duen a terme qual fan que, tot i adreçar-se a un a casa nostra, sinó també en altres públic universitari amb un cert niMÈTODE EDITAVA EL SEU universitats de l’Estat i de l’esvell acadèmic, puga ser llegida i NÚMERO 50. UNA FITA QUE tranger. MÈTODE pretén establir entesa sense necessitat de ser un SIGNIFICAVA LA així un pont entre la investigació expert en la matèria que es tracta.

CONSOLIDACIÓ D’UNA científica i la societat, última beI, el que és potser més important, neficiària al cap i a la fi dels avenés capaç d’interessar precisament APOSTA EDITORIAL QUE ços científics i sovint gran descoals seus lectors per camps que no HAVIA NASCUT EL 1992 COM neixedora del treball que es fa a són necessàriament els seus per UN MITJÀ PER A DIVULGAR les universitats i laboratoris. Amb tal de crear aquest pont comentat LA INVESTIGACIÓ QUE ES l’objectiu de trencar aquesta «por adés entre ciència i societat. a la ciència i al coneixement» geQuin millor moment, doncs, FEIA DES DE LA que aquest, coincidint amb el cinneralitzada entre el gran públic, UNIVERSITAT DE VALÈNCIA» quantè número i el premi recentMÈTODE posa a l’abast del lector ment concedit, per realitzar una no especialitzat les eines bàsiques per entendre el camp científic i edició digital que recopile els priformar-se’n una opinió, comptant mers cinquanta números de MÈamb un concepte ampli de la ciènTODE? I aprofitant aquest fet i l’ocia que inclou, a més de les ciènportunitat que ens brinda Faximil, cies bàsiques i naturals, alguns és un bon moment també per fer vessants de les humanitats i les una reflexió al voltant d’allò que ciències socials. és MÈTODE, però també sobre la Actualment, el tiratge de MÈdivulgació científica en general, TODE és de 4.000 exemplars que una branca del periodisme espees distribueixen entre departacialitzat que va prenent més força ments universitaris, centres de reen els darrers anys amb l’aparició cerca, instituts i particulars. En de noves revistes i apostes editototal, al voltant de 3.500 subsrials. Però alhora és també un seccriptors exemplifiquen l’èxit de tor molt competitiu i difícil on laAmb portada de l’artista valenciana la revista dins d’un mercat gens mentablement abunden les iniciaCarmen Calvo, el número 50 de MÈTODE fàcil. Coincidint amb el llançatives de curta durada. Per aquest estava dedicat a estudiar les bases biològiques de l’agressivitat humana. ment del seu número 50, MÈTODE motiu, aquesta nota a l’edició digi-

MÈTODE

1

tal comença amb un breu repàs del panorama comunicatiu del periodisme de divulgació científica a l’Estat espanyol en què hem pretès analitzar les seues principals característiques i ens atrevim a assenyalar les possibles causes d’èxit de revistes d’aquestes característiques, que al capdavall són les que conformen l’ecosistema comunicatiu amb què conviu MÈTODE. I LA PREMSA DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA Una de les característiques del periodisme actual és la creixent especialització dels mitjans, fins al punt que alguns autors parlen fins i tot de l’«era del periodisme especialitzat». Les revistes de divulgació científica ocupen un ampli sector dins d’aquest mercat de la premsa especialitzada. Una branca del periodisme que en els últims anys ha vist nàixer, però també desaparèixer, algunes noves propostes que han intentat fer-se un lloc dins d’aquest mercat tan competitiu.

En una època en què la ciència i la tecnologia influeixen més directament en la vida quotidiana de les persones, el periodisme de divulgació científica es converteix en una eina necessària per comprendre les complexitats de la nova societat de la informació i del coneixement. El periodisme científic es va iniciar als segles XVII i XVIII com a vehicle de les idees de la Il·lustració. A Espanya comencen a nàixer periòdics de divulgació a mitjan segle XVIII, tot i que serà al segle XX quan

2

MÈTODE

es prendrà consciència de la importància d’aquesta disciplina periodística i quan començaran a proliferar les publicacions d’aquest tipus, sobretot a partir de l’últim terç del segle passat.

Actualment a Espanya podem diferenciar a grans trets dos tipus de revistes de divulgació. D’una banda les tradicionals, nascudes a final de la dècada dels setanta i principi dels vuitanta i actualment consolidades. D’altra banda trobem les noves revistes nascudes durant l’última dècada, entre les quals es troba MÈTODE, que es caracteritzen per la definició i subespecialització per captar un públic potser més reduït però fidel. Tot i aquest augment de les publicacions en els darrers anys, quan la revista MÈTODE apareix el 1992, hi ha encara una cert buit en el sector de la premsa especialitzada científica, més encara si parlem de publicacions en català.

En el primer grup, les revistes de divulgació tradicionals, trobem dues revistes deganes a l’Estat espanyol com són Investigación y Ciencia (1976) i Muy Interesante (1980), totalment consolidades en l’actualitat als seus respectius camps. Segons dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), només tres revistes de divulgació científica superen els 100.000 exemplars de difusió: Muy Interesante, National Geographic (1997 l’edició espanyola) i Quo (1995). La primera, i amb molta diferència respecte a les altres és Muy Interesante, amb una mitjana de difusió de 255.361 exemplars (Font: OJD, juliol 2005 – juny 2006), mentre que

National Geographic té una difusió de 196.992 exemnòmic, científic, esportiu, cultural, etc.), trobaríem una plars en el mateix període, i Quo 150.394. De fet, Muy subespecialització dins d’aquests camps per tractar d’aInteresante no se situa només en bona posició entre les cotar al màxim possible el públic a qui s’adreça. Així, revistes de divulgació, sinó que, segons l’Estudi Geneentre les publicacions nascudes els últims anys trobem ral de Mitjans (EGM), és la segona revista mensual Naturaleza Salvaje (2003), centrada en la fotografia de més llegida, només per darrere de Digital+(Font: EGM: la natura; Bioma (2000 – 2001), de temàtica mediamfebrer-novembre 2006). biental; Historia Natural (2003 – 2004), revista dirigida Davant d’aquestes altes xifres de difusió, trobem la a estudiants d’ecologia i biologia; o Omnis Cellula, rerevista Investigación y Ciencia, que se situa molt per presa el 2006, centrada també en la biologia. darrere, amb una mitjana de difusió de 21.475 exemSi bé també han aparegut altres publicacions més geplars. La diferència principal la trobem en el tipus de púneralistes, cal assenyalar que han nascut amb alguna blic a què van dirigides. Mentre particularitat que podia definir el que les primeres abracen un tipus tipus de públic per un altre asde públic generalista, Investigapecte. Aquest és el cas de Nat, «DINS D’AQUEST ESPECTRE ción y Ciencia proposa articles i apareguda el 2005, que ha optat reportatges adreçats a la comunipel català com a llengua de comuDE PUBLICACIONS tat investigadora, un públic molt nicació i s’ha centrat només en DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA, acotat i tècnic entre el qual ha els temes mediambientals. La MÈTODE HA SABUT aconseguit fer-se un lloc. Muy Inbona acollida d’aquestes noves CONSOLIDAR-SE COM teresante, National Geographic i apostes dins del mercat de la diQuo juguen, pel contrari, a conjuvulgació científica fa pensar que UNA REVISTA DE gar l’entreteniment i la ciència, hi ha un ampli sector del públic RECONEGUDA QUALITAT» amb espectaculars reportatges fointeressat per diversos aspectes togràfics i gran ús de la infografia, relacionats amb la ciència. Així titulars cridaners, portades i tipodoncs, darrere de molts dels ingrafies atractives i efectives camtents fallits de dur endavant algupanyes de màrqueting amb regals, nes revistes en els últims anys tropòsters, desplegables, concursos, bem que més que falta de mercat etc. hi ha manca d’inversions.

Evidentment es tracta de dues En tot cas, aquestes són les maneres molt oposades de divulprincipals publicacions que configar la ciència. No obstant això, guren l’espai comunicatiu amb entre aquests dos termes podem què conviu MÈTODE. Totes elles comparteixen la seua funció com trobar un intermedi, que és on la a mediadores entre la societat i la majoria de revistes posteriors han ciència, si bé és cert que a difeanat perfilant el seu públic, potser rents nivells. Mentre que unes opperquè era l’única manera de fideten per posar més èmfasi en el litzar un cert nombre de lectors.

El número 0 de Mètode va veure la costat divertit i d’entreteniment Es tracta d’un públic iniciat, és a llum el maig de 1992. de la ciència, altres busquen fer dir, és compost per lectors que, una divulgació amb més accent no essent uns experts en una deen el rigor i el semblant acadèmic. Dins d’aquest merterminada branca de la ciència, sí que posseeixen certs cat, MÈTODE es pot definir per ser una publicació en caconeixements que els doten d’una base i d’un interès per talà, adreçada a un públic acadèmic, tot i que no per això una determinada branca científica. especialitzat.

Aquesta és una de les principals característiques que podem observar en la resta de revistes que han anat apareixent des d’aleshores: totes han hagut de buscar una I ELS INICIS DE MÈTODE parcel·la concreta del públic per fer-se un lloc en el mercat. L’especialització del públic és, doncs, una de les caDins d’aquest espectre de publicacions de divulgació racterístiques de les revistes de divulgació científica, és científica, MÈTODE ha sabut anar fent-se un lloc i cona dir, que ja dins d’un públic segmentat per les diverses solidant-se com una revista de reconeguda qualitat. branques del periodisme especialitzat (periodisme ecoUna revista de divulgació científica en català i feta des

MÈTODE

3

Capçalera de MÈTODE del número 0 al 7.

del País Valencià en un principi no tenia gaires opcions de sobreviure. El número 0 de MÈTODE va veure la llum el maig de 1992 sota la direcció de la periodista Olga Dénia, que continuaria al capdavant durant set anys i va marcar des dels inicis una certa estètica de qualitat i de disseny amb el suport de l’aleshores vicerector de Cultura, Josep Lluís Barona. Ja en l’editorial es fixaven els objectius d’aquesta nova publicació: «La revista que ara presentem és un primer intent de donar a conèixer a la societat tota aquesta part del saber universitari, i de fer-ho principalment a través de la reflexió i de la informació directa dels mateixos investigadors.»

En els seus inicis, es tractava d’una revista bimestral principalment adreçada a la difusió interna dins de la Universitat de València. L’objectiu era que els investigadors i professors conegueren les iniciatives i investigacions que es duien a terme en altres departaments, evitant així que el personal científic es tancara en el seu propi camp sense conèixer el que ocorria a la resta. Per aquest motiu, en un principi MÈTODE tenia un fort caràcter institucional, amb seccions dedicades a les tesis doctorals llegides a la UVEG o a les convocatòries obertes a la universitat.

En aquest sentit es pot observar que els continguts i el disseny han anat evolucionant fins convertir-se en una publicació de divulgació científica a la venda en diverses llibreries. Si el seu primer número comptava 38 pàgines a dues tintes, és a dir, sense color, la revista va anar evolucionant; va guanyar en disseny, però també en continguts, fins arribar a les 144 pàgines a tot color que

Capçalera de MÈTODE del número 7 al 9.

4

MÈTODE

s’han editat per al número 50. Podem prendre com a exemple els redissenys en la seua capçalera. Del primer model, amb què va nàixer la revista el 1992, fins al segon van passar només dos anys. El 1994 MÈTODE eixia al carrer amb nova capçalera i amb petits canvis de maquetació i disseny interior. Però la revista continuava buscant la seua personalitat i un any després, el 1995, arribava el disseny definitiu de la capçalera de la revista, que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Es tractava d’un treball fet pel Premi Nacional de Disseny 1995, Daniel Nebot, que, a banda de la capçalera va realitzar també el disseny interior de MÈTODE. Tot i que la nova maqueta encara no incloïa el color, la presència d’imatges va sent més i més important i els principals elements de disseny, aquells que donen a una publicació una empremta pròpia, ja són presents a partir d’aquella data.

També el 1995 s’incorporava a la plantilla l’actual maquetador de MÈTODE, José Luis Iniesta, que ha sabut donar-li continuïtat i mantenir, alhora que actualitzar, el disseny realitzat per Daniel Nebot.

I EL NOU PROJECTE PERIODÍSTIC Però potser els canvis més importants, aquells que afecten els continguts, entren amb força a partir de l’arribada a la direcció del periodista i biòleg Martí Domínguez, vinculat a la publicació des dels seus inicis com a col·laborador. L’any 1998 ja es va responsabilitzar de la direcció científica, per convertir-se en el director un any després, càrrec que continua ocupant en l’actualitat. És en aquesta etapa quan es comença a posar un gran èmfasi a aconseguir que la qualitat en els continguts vaja acompanyada d’una qualitat editorial, objectiu que fa de MÈTODE una revista amb gran vàlua no només científica sinó també cultural.

Els canvis van anar arribant a poc a poc fins a configurar el que és la revista a hores d’ara. Si bé s’ha mantingut fins a l’actualitat la secció del monogràfic, que ha anat prenent més força, des de 1998 han anat apareixent seccions de col·laboradors fixos, experts en diferents camps, que, a més de fidelitzar els lectors, donen personalitat a la revista amb signatures com la de Jorge Wagensberg, director de l’Àrea de la Ciència de la Fundació La Caixa de Barcelona. No obstant això, la primera d’aquestes seccions va ser la dedicada a la poesia i la ciència, que va aparèixer per primera vegada al número 21, tot i que fins al 24 no va començar a estar sota l’epígraf «Ciència per a poetes», tal i com ha arribar a l’actualitat. A aquesta secció en seguiren d’altres que han anat canviant i modificant-se al llarg dels anys. Tot i això, «Ciència per a poetes» il·lustra de manera significativa la unió de ciència i humanitats que té lloc en

amb articles i entrevistes de format més periodístic així com documents especials o dossiers al voltant d’una qüestió actual; el monogràfic central de la revista que ocupa la portada; i una última part amb les seccions i les ressenyes de llibres–, va anar creant tota una sèrie de nous productes i serveis al seu voltant que han generat el que podríem anomenar «l’univers MÈTODE». El priCapçalera actual de MÈTODE dissenyat per Daniel Nebot. mer d’aquests «productes MÈTODE» seria l’edició de l’Anuari, una recopilació dels quatre monogràfics publiaquesta publicació. En aquesta secció, un poeta o escripcats durant l’any, així com dels articles i entrevistes més tor reflexiona des de la perspectiva artística al voltant interessants apareguts a la revista. Com a particularitat, d’un tema científic, reflexió que dota la revista d’ai amb afany de difondre el coneixement científic i fer arquesta vàlua cultural que es comentava adés. Entre els ribar MÈTODE a un tipus de públic diferent, els Anuaris escriptors que han col·laborat en es publiquen en espanyol. aquesta secció trobem signatures Si l’any 2000 apareix el primer de la talla de Joan Francesc Mira, anuari, recopilant els números de «L’ANY 2000 APAREIX Vicent Alonso, Antonio Cabrera, l’any anterior, amb aquest mateix Josep Ballester o Toni Mestre. objectiu –donar a conèixer MÈEL PRIMER ANUARI, Al mateix temps, els col·laboraTODE entre el major nombre de RECOPILANT ELS NÚMEROS dors de la revista començaren a gent– va aparèixer a final del maDE L’ANY ANTERIOR, provenir no només dels centres de teix any el lloc web de la revista.

AMB UN OBJECTIU, DONAR la Universitat de València. Els arEn ell, anaven publicant-se tots A CONÈIXER MÈTODE ENTRE ticles de científics d’altres univerels articles publicats amb un any sitats estatals o franceses, anglede diferència per tal de prioritzar EL MAJOR NOMBRE ses, italianes o nord-americanes, l’edició impresa, de manera que el DE GENT» per posar-ne alguns exemples, han web servia d’aparador per a atradotat els temes d’una major plurapar nous lectors i fer arribar la relitat de punts de vista que reflecvista a investigadors i científics teix amb major fidelitat en quina d’altres parts de l’Estat i de l’esdirecció es mou la ciència actualtranger. L’última d’aquestes noment. Com a mostra, si prenem ves iniciatives unides a la revista els quatre últims números inclosos ha estat el número 1 de les «Moen aquesta edició digital (del 47 al nografies MÈTODE», que van ser 50) trobem que en els monogràfics inaugurades el 2005 amb Albert –un total de 36 articles escrits per Einstein. El seu segle i la seua un o diversos autors– trobem diciència, un treball de José Adolfo vuit autors pertanyents a la Unide Azcárraga que es va presentar versitat de València o centres mixen format llibre amb el consegütos del CSIC i vint-i-vuit que ent èxit entre els lectors i subscripformen part d’altres universitats o tors de MÈTODE. Un projecte que, centres de recerca, mentre que en lluny d’aturar-se, ja té previstos Portada de l’últim anuari de MÈTODE els primers números de la revista els números 2 i 3 de la col·lecció. realitzada per Manuel Boix. els autors dels articles estaven adscrits pràcticament en un cent per I EL PRESENT DE «MÈTODE» I ELS SEUS REPTES cent a departaments de la Universitat de València. Sens dubte, aquesta varietat de procedències dels investigaUna vegada consolidat el projecte editorial, la revista dors i professors col·laboradors dóna un valor afegit a MÈTODE es troba ara amb el repte d’anar ampliant el seu aquests monogràfics, que analitzen temes tan diversos abast i anar arribant cada vegada a més públic. Qui tinga com la relació de la ciència amb el cinema o l’art, el culla possibilitat de tenir a les seues mans un exemplar de tiu de l’olivera o l’agressivitat humana. la revista actual comptarà amb una edició acurada i de Al mateix temps que MÈTODE afermava l’estructura qualitat a tot color. Amb una enquadernació en rústica dels seus continguts –amb una primera part d’actualitat i al voltant de 150 pàgines, l’evolució resulta clara des

MÈTODE

5

D’esquerra a dreta, José Luis Iniesta, Martí Domínguez i Anna Mateu.

de les 38 planes del seu número inicial. L’amenitat dels temes és una altra de les seues característiques principals, amb un tractament que intenta ser el més periodístic possible, amb lectures a diferents nivells, amb títols, subtítols, destacats i requadres. En la seua estructura fixa i habitual, amb una primera part d’actualitat, un monogràfic central i les seccions fixes finals que tanquen el número, podem trobar un intent constant de mantenir un equilibri entre les unes i les altres. El fet de ser una publicació trimestral també condiciona d’alguna manera els continguts de MÈTODE i afavoreix el tractament més en profunditat dels temes sense la supeditació a l’actualitat a què potser estan sotmeses altres publicacions amb més periodicitat.

Com ja s’ha assenyalat, al llarg dels seus quinze anys de vida, MÈTODE ha sabut teixir tota una xarxa de col·laboradors al seu voltant de les més diverses disciplines –científics, investigadors, escriptors, artistes, periodistes– que atorguen a la revista rigor científic i cultural. A més de la ciència, l’art també té el seu lloc a MÈTODE, no en va s’ha intentat que la revista no només arribe als lectors pels seus continguts sinó també pel seu atractiu visual. Carmen Calvo, Artur Heras, Manuel Boix, Antonio Barroso, Rafael Armengol, Rosa Torres, Anna Sanchis, Javier Chapa, Joma, Salvador Llosà, Ximo Amigó, Adrià Pina, Perejaume o Mª Inmaculada Martínez són alguns dels artistes que han col·laborat il·lustrant articles, dossiers i monogràfics de MÈTODE, així com elaborant portades.

De la mateixa manera, la fotografia també té un paper important en la revista. Si ja s’ha explicat com ha anat evolucionant fins a arribar a la publicació en color i d’imatges a tota pàgina, la utilització de la fotografia científica és una altra de les singularitats de la part més visual de MÈTODE en l’actualitat. El fotògraf Miguel Lorenzo ha sabut donar a les imatges aquesta precisió i especificitat que són la marca visual de la revista al temps que ha sabut ha sabut captar l’essència de les imatges per dotar als articles d’aquest valor afegit, que en una època tan visual com l’actual no és poca cosa. A més d’aquest fotoperiodista, MÈTODE ha comptat també amb les col·laboracions d’altres fotògrafs com Valentín Rodríguez o Anna Ponce.

Per a la revista és molt important que els dossiers i monogràfics els elaboren investigadors, científics i professors experts en les matèries tractades, capaços d’oferir una informació de primera mà dels últims avenços i tendències de la ciència actual. En aquesta part més acadèmica MÈTODE pretén desplegar continguts avalats per la trajectòria acadèmica i professional dels seus autors, mentre que en la secció d’actualitat trobem un major nombre d’entrevistes i reportatges periodístics.

Entre alguns dels entrevistats que han passat per les planes de MÈTODE recordem el lingüista Noam Chomsky, el biòleg Edward O. Wilson, el catedràtic de semiòtica Umberto Eco, la biòloga Lynn Margulis, el paleontòleg Niles Eldredge o l’oceanògraf Paul K. Dayton, en un intent d’acostar al públic no només la cièn-

D’esquerra a dreta, Josep Lluís Barona (Històries de científics); Vicente Aupí (Històries del clima); Antoni Aguilella (País endins).

6

MÈTODE

D’esquerra a dreta, Olga Ibáñez, Ma José Carrau i Pepa Rey (Jardí animat); Albert Masó (Instants de natura); Jorge Wagensberg (Mètode Wagensberg).

cia sinó també el paper del científic. Informació i reflexió al voltant de la ciència és el que pretén oferir MÈTODE en les seues planes. A més de la informació, MÈTODE també dota aquesta primera part de la revista d’un component d’opinió, amb tribunes lliures obertes al debat al voltant de temes científics o universitaris. El rector Francico Tomàs, l’exvicerectora d’investigació Maria Josep Cuenca i els exrectors Ramon Lapiedra i Pedro Ruiz, així com professors i investigadors d’altres universitats i centres de recerca, han estat algunes de les signatures d’aquestes tribunes.

Per finalitzar, les seccions de col·laboradors fixos, amb experts en matèries determinades, mostren també amb aquesta barreja d’informació i opinió que van oferint des de les diverses disciplines a què pertanyen.

Col·laboradors amb secció fixa són el catedràtic d’història de la ciència Josep Lluís Barona, amb «Històries de científics»; el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, Vicent Martinez, i l’astrònom i astrofísic Alberto Fernández-Soto, amb «Desvelant l’univers»; el meteoròleg Vicente Aupí, amb «Històries del clima»; el químic Fernando Sapiña, amb «La ciència a taula»; el Gabinet de Didàctica del Jardí Botànic de la Universitat de València format per Mª José Carrau, Pepa Rey i Olga Ibáñez, amb «Jardí Animat»; Antoni Aguilella, director del Jardí Botànic de la UV, amb «País endins»; el biòleg i fotògraf de la natura Albert Masó, amb «Instants de natura»; i Jorge Wagensberg, director de l’àrea de la ciència de la Fundació La Caixa de Barcelona, amb «Mètode Wagensberg».

Amb l’edició digital dels primers 50 números en aquest CD, el lector podrà accedir més còmodament a tots els continguts de la revista i li serà més senzilla la cerca per temes o paraules clau, el que sens dubte facilitarà l’objectiu de MÈTODE, és a dir, divulgar el coneixement científic i els avenços que realitzen les diferents línies d’investigació obertes a les universitats. Això, unit al redisseny de la nova pàgina web que es va inaugurar a final de 2006, afavorirà l’accés i el coneixement de la revista a un públic més ampli. Després d’haver-se consolidat com una revista de qualitat dins l’àmbit de la divulgació científica, MÈTODE ha de buscar ara noves maneres d’acostar-se als lectors i donar-se a conèixer en sectors més amplis.

La divulgació de la ciència es configura com un dels grans reptes del segle XXI. Els avenços científics i els canvis que està experimentant el nostre planeta (mancança d’energia, canvi climàtic, nous progressos en els camps de la medicina i de la biotecnologia, etc.) fan més necessari que mai una premsa de divulgació científica que siga capaç de transmetre a la societat el paper de la ciència en tot aquest procés d’una manera senzilla però rigorosa. MÈTODE ha emprès ja aquest camí amb noves iniciatives per posar la ciència a l’abast de tothom i ampliar l’interès del lector per aquest camp del coneixement. En definitiva, fer la ciència més interessant i atractiva per al gran públic a través d’una proposta rigorosa i de qualitat.

Anna Mateu. Cap de redacció de MÈTODE.

D’esquerra a dreta, Alberto Fernández-Soto i Vicent J. Martínez (Desvelant l’univers); Fernando Sapiña (La ciència a taula).

MÈTODE

7