G INESTA S
I~.XJRA~JENT no hi havia hagut cap telefonada en la sala a fosques, pero tampoc no gosaríem afirmar-ho taxativament. El que sf sembld un soro11 més identificable va ser l’aigua del wàter que es buidava d’una manera desmesurada i impossible.
GINESTA, gratant-se els cabells desfets, va encsndre un llum i, en fer-s’hi la claror, una estranya sensació ens va sobtar: d’una banda, tot en aquella sala era normal, d’una convencionalitat propia d’un pis on viu una dona encara jove amb un gust lliure i informal. D’altra banda, pero, tot semblava viure en un món somnolent i lúcid, paradoxal, esvait en el temps i l’espai i alhora clar i precís.
GINESTA Juraria que ha sonat el telèfon, que Carles em cridava... Per-ò, no. Fa olor de tancat. Res més. Tanmateix, he tingut la sensació que algú em cridava.. . Potser ho he somniat. Somnie tantes coses que després no recorde . . . Només em queda una vaga sensació de realitat viscuda.. .
L’altre dia, mentre Marina em parlava, vaig sentir que ja ho havia viscut, allò; que ja havia escoltat aquella història en el mateix café, a la mateixa hora. Eren dos quarts de set. Havíem quedat al Café de la Seu. Era dilluns i encara no hi havia molta gent. El local estava tranquil i la música hi tenia un protagonisme càlid. No recorde quina
119